— Vós — dix lo rey — ho fets al mils que
puscats, que yo ho vuyl tot axí com ella ho vula;
e pensats-hi d'anar. —
Lo ric hom anà a la dona e amenà-la ab una
donzela solament e ab ·II· cavalers, e mès-la en
la cambra del rey. E aquí él la lexà, e la dona
despulà·s e mès-se e·l lit del rey e féu apagar
tots los lums.
Quant lo rey hac sopat e tots los cavalers se·n
foren anats, el rey se·n entrà en ·I_a· cambra qui
era aprés d'aquela hon él dormia, e aquí él se
despulà e·s descalsà, e puis adossat ab son mantel,
en camisa, él se·n entrà en aquela cambra
hon la dona sa muler era colgada. E el rey colgà-se
e·l lit ab ela, sens lum que no y ac, e el rey
pensà·s que fos aquela altra dona ab qui avia
enprès que vengués a él.
Veus que·l rey menà son solàs ab la dona sa
muler, e ela no parlà gayre per tal que no la regonegués
tro que hac jagut ab ela, e en aquela
vegada empreyà-la d'un fil. La dona era molt
sàvia e certa, e sempre conec que era preyns e
descubrí·s al rey.— Sènyer — dix ela —, prec-vos que no us sia
greu si aquesta nuyt vos hé emblada, que certes
no u hé fet per nuyla malvestat ne per negun
malvat desig que yo agués, mas per tal que de
vós e de mi exís fruit qui plagués a Déu e qui
fos hereu de vostre regne. E sapiats per veritat
que, segons que yo creu, que yo·m són feyta