Consueta dels pastorells

17 (Teatr.) 1546? (Mallorca) CONSUETA DELS PASTORELLS Consueta dels pastorels. E p[ri]mo se publica le p[rese]nt edicta p[er] lo algutzir de Cèsar en la forma acustumada, e és del tenor següe[n]t. Edictum Cesaris Lo gran Cèsar de contine[n]t mana a tots gen[er]alme[n]t, q[ue] cadehú vage ten prest, ý p[er] la vida q[ue] no rest, p[er] lo p[ri]mer que co[n]terem ·vint_i_sinch· del p[rese]nt n'eurem, en sa naturall ciutat ý allí sia presentat; altreme[n]t no dega viure. Lo qui lo contrari farà perdrà la vida ý qua[n]t [ha]. E assò s'examinerà de tal forma q[ue], sens duptar, ningú no·[n] porà scapar, rich o pobre, q[ua]ll que serà, ý guard-s'í qui guardar-s'í ha. JOSEF O trist de mi! Ý q[uè] faré? Quina crida és aq[ue]sta? Las!, com m'í regiré? Co[bla] Anar jo en ma terra ja y volria anar, mas la via és ten lo[n]ga,

no y poré aribar. No y gós pensar. Ý què faré, me julia sposa, Ý com le dexeré? Ara·s gira an el mosso, Josef, e diu [JOSEF] Johanet, lo meu mosso, pare sme[n]t què·t vull dir. Vés, parla ab m'esposa, car jo no le y gós dir. Dir-li has de la crida q[ue] ara as sentida, lo que·ns mana servar l'emparador Cèsar. Quasi un poch burla[n]t p[er]què no se·n spant, quasi ab rialletes ý bones parauletes, ella ja·s ten benigna, molt bé te scolterà. MOSSO P[er] ma fe, mon ablonclo, no·m plau qua[n]t m'eveu dit. Qua[n]t vos dich: "Feu-me robes" vós m'eviau axoblit. Ja veys que só grandet, ý ara que fa fret, p[er]què ja som d'ivern ý si anam en loch stern, feu-me calces en capulla, altrem[en]t no y·niré.

JOSEF Johanet, lo meu mosso, no·t vull enbarassar, ses calses en capulla són de mall aportar; solem[en]t te vull comprar unas calses en collar; sebates en tiray calsar-t'às sens affay; com niràs p[er] ses fe[s]tes, jo tot me·n preseré. MOSSO Ara conech, s'eblonclo, que·m voleu affeytar; si jo vaig p[er] ses festes, rusí m'eureu comprar, ý, si vaig cavalca[n]t, ja parré més guila[n]t deva[n]t m'enemorada: gambades que faré! JOSEF Puys vas de tal manera, jo·t mudaré de joch: vés, para la somera, vine a poch a poch; jo ja seré allà ý veurem què serà. Guarda que lo temps passa, poria-nos costar. Ara se·n va Josef a la Maria ý lo mosso a portar la somera, e diu Josef a la Maria.

JOSEF Maria, sposa mia, prech-vos no us anutjeu, una crida han feta, no sé si la sebeu. MARIA E quina és la crida? Dieu-m'ó, car spòs, no temau altre cosa, ni n'estigau pensós. JOSEF Lo emparador mana a tots gen[er]alm[en]t, en pena de la vida, fessam son manem[en]t. MA[RIA] E quin és, lo meu para? Dieu-m'ó prestem[en]t. JOSEF No és cosa de riure, en bona veritat; voll que·s vage scriure cascú en sa ciutat. MA[RIA] No temau res, mo[n] pare, que tenbé y tinch anar: de Bel·lem som endesens, no us hi cal més pensar.

JOSEF O sancta co[m]panyia, tot m'eu aconortat, p[er]sona sou benigna ý de gran santedat. MA[RIA] Lo poder de l'Altisma axí u ha ordenat; donchs, posem-nos en via de Bel·lem la ciutat. JOSEF Puys axí us plau, Maria, fasse·s qua[n]t heu manat; lo mosso on que sia vull sia sperat. MA[RIA] Cridau-lo! Ja vania. Feu que vinga cuytat. Ara ariba lo mosso ab la somera, e diu Josef. Johanet, lo meu mosso, com has tant laguiyat? Qua[n]t ha que jo t'spera! Ha hont t'est tant torbat? MOSSO La somera era·ntrada allà, dintre un blat, ý ere·m scapada, que tot me son cansat.

JOSEF Posa-li prest l'aubarda, fes sia molt cuytat que tenim de fer via de gran nesessitat. MOSSO Are us dich, mon ablonco, ablonco tant amat, ja·s posada l'aubarda segons m'eveu manat.