Miquel Garcia, a la Joya

9 (Poèt.) 1511 (Mallorca) Miquel Garcia MIQUEL GARCIA, A LA JOYA [1] Fort ý guarnit, castell inexpugnable, vós demostràs, senesa Catherina, que vostre clos jamés l'inich mudable pogué minar, puix tengués favorable l'etern Espòs, les obres ý doctrina. Pont levadís la voluntat vos era, que serví sols al Príncep, espòs vostre; tres portes forts de gran fe verdadera, de caritat ý esperança molt vera, ferma tostemps ab Déu, redemptor nostre, ferrades fort ab claus d'amor santíssim, landes d'açer de vostre vot puríssim. [2] Ab torres set fós ben fortificada, que fon l'obrar de gran misericòrdia, puix que la fam per vós fon sublevada dels pobres tots, ý la set saciada, de vostres mans servint-los ab concòrdia. Los nuus vestís, los malalts vesitàreu; per als catius posàs vostra bestreta; als peregrins sovint los albergàreu; als cossos morts sepultura donàreu, tostemps mostrant ésser per Déu eleta. No sols donàs corporal adjutori, mas d'esperit remey consolatori.

[3] Bonbardes tres, de les torres cascuna, tenian sí contra los set cossaris: benignitat ý umilitat en una, ab temor sant, que supèrbia·lguna jamés entrà, tenint semblants contraris. Lo bon consell en l'altra torre stava, ab franch donar ý almoyna sens tristícia, tostemps armats per veure si·s mostrava lo crim segon, que·ntre·ls altres pugnava, trist ý pervers, ab armes d'avarícia. Virginitat, castedat, sapiència, contra la carn mostraren resistència. [4] Silenci gran, paciència pura, prepòsit ferm tiraven contra ira; sobrietat, discreció segura, ab dejunar, que·ls mèrits molt apura, feyen contrast als colps que gola tira. Dilectió, pietat ý amor santa eren pugnants d'enveja la destrea; la fortitut, deligència tanta, qu'és d'admirar, ý esforç prudent que spanta, feren fogir les forçes de perea. Pólvora ý foch lo cor nou encenia tan ardentment, que tots los destroïa. [5] Era sens par la torre d'omenatge: l'enteniment, ab virtut gran e força, ý los cinch senys guardaven sens ultratge, perquè nengú pogués causar damnatge, e·n bé vel·lar posaren gran reforça. Finestres cinch, molt resplandents ý clares, cinch plagues són, que tingués vós, insigne, per hon miràs dels enemichs les cares,

ab què sentís dolors fent alimares, puix de tal do l'Espòs vos féu ser digne. Era l'alcayt l'àrbitre franch ý noble, fel ý leal, ab Déu tostemps immoble. [6] Fon lo molí la digne boca vostra; provisió, la farina molt blanca d'aquell forment, qu'és huý la vida nostra, del sagrat Cors, que·l prevere·ns amostra, lo qual rebés larch temps dins vostra tanca. Esgleya fon vostra clara memòria, hon contemplàs de Déu la carn humana, la passió ý la divina glòria; ý sens tenir alguna vanaglòria en lo parlar, la lengua fon campana. Los vostres hulls foren la gran sisterna ab què ploràs la sanch del qui·ns governa. [7] Per vall ý mur, sens tembre contramines, dels manaments ý articles fós munida, ab los murons d'aquelles pedres fines, entorn del cap la corona d'espines, que Déu portà quant vos salvà la vida. Ý puix vençés en aquest món la guerra, sempre restant en tot la vençedora, bander'alçàs vostr'ànima sens erra, la qual dexà lo cos así·n la terra ý entre·ls seraphs l'infinit Déu adora, hon triunphau, puix fós perfeta sposa del etern Déu, et pulchrior quam rosa.