Dietari del Capellà d'Alfons el Magnànim

Dietari del capellà d'Alfons el Magnànim Melcior Miralles De les festes que són fetes e del mal passat. En lo present libre hé dit de la molta e gran prosperitat de València, de la multitut de poble e de gens, de la gran abundància dels viures e de les triünfoses festes, triünfant en honor. E hé dit com en l'any ·LXXIIII·, de la gran fam general e carestia dels viures; e hé dit com en l'any ·LXXV·, de la mortalitat. Ara diré de les grandíssimes aygües e del mal he dan que han fet. E aprés diré de mestre Agostí Ferrandis, frare de Sent Domingo de la observància, natural de la ciutat de Segorb e vicari del monestir de la casa o monestir del Corpus Cristi de Lutxent. De les moltes aigüe[s] e del dan e mal que han fet. En lo dit any de ·MCCCCLXXV·, divenres, a ·XVII· del mes de noembre, començà a ploure; e lo disapte, fins a migjorn; e lo diumenge e diluns féu bel. E lo diluns, a ·XX· de noembre, en la nit, començaren les grans e spantables aygües, que tres dies e tres nits no cesà la gran pluga ultra mesura, que paria que los cels foren huberts e que lo món degués perir. De què vengueren los rius, barranchs,

torrents grosos, que nuncua fonch vist ni hoït dir: ponts, asuts trenquats e derrocats; terres arramblades, arbres derrocats; e altres mals e danys que les aigües havien fet. E continuant no cessar les aygües e grans plutges, les gents no podien eixir de lurs cases, los viures començaren a mancar, lo poble e gent de València e de tot lo regne, e encara dels altres regnes, pasen gran detriment. E les aigües no mancar de dia e de nit, que nuncua fonch vist tantes aygües ni tan grans e axí generals en regne de Aragó, de València, de Catalunya e de Castella, e en altres regnes. E lo divenres, qui fonch primer dia de deembre, lo riu de València derroquà tres arcades del pont del Real; moltes cases començaren a caure en València; manaven e brollaven fons en les cases, que havien a sgotar; los pous venir a sobreixir e escórrer en los carrés. E lo digous en la nit, a ·VI· de deembre, dia de la Concepció de la Verge Maria, fonch tanta e tan gran pluja que era cosa de molt gran espant e de gran terror. E a la mijanit, en la gran pluja, tronà, llampà, caigué pedra e terratrèmol, tot en una hora, de què tota València tremolà, que paria que València degués perir. E en aquella hora lo llamp ferí en lo monestir dels frares de Predicadors e levà lo capel del caragol de la capella del senyor rey, e lansà les pedres per tota la plaça; e a la casa de mossén Jordi entrà pedra, que tota la casa atronà. E lo penell, que estava alt en lo capell, lansà a la plasa dels Amps. De la nit espantable e del dany que féu. En aquella nit e hora caigué la torre nova de mossén Pere Exarch, que havia hobrat sobre lo portal; e moltes cases, parets foren caigudes en València en aquella nit. E tantes cases foren somogudes que no y bastaven hobrés de vila per poder picar, que en veritat a penes se podia anar per València per los alberchs picats. E si mal en València, molt més en los lochs de fora, així de les muntanyes com dels lochs dels plans.

De les profesons e cases picades. E lo disapte, a ·VIIII· de deembre, fonch ordenat que fesen profesó a la Verge Maria de Gràcia e que tot hom dejunàs, e los que dejunarien a pa e aygua guanyasen ·XXXX· dies de perdó. Fonch hor[de]nat que en la Seu e en cascuna sglésia de València, ans de la missa, sia feta professó a l'altar de la Verge Maria, ab llums en les mans, e aquí fos dita la letania dels set Psalms solemnament, ab oracions de serenitat. E més, que foren dites set misses dels ·VII· goigs de la Verge Maria solemnament. E les plutges tot temps durar e no mancar; les gents e animals perien; torres, cases caure; en València, lo Palau del senyor bisbe, picat; la casa del biscompte de Xalva, la d'en Pellicer, la d'en Monpalau, la d'en Çahera, la d'en Perelós, d'en Jaume de Fachs, de mossén Jaume Pelegrí, de mossén Francí Amalrich, la de l'artiaqua de Xàtiva, l'abadia de Sant Berthomeu, e moltes altres cases picades e caigudes en València e defora València, que casi les gents e béns e animals perien, que del diluvi de Nohé ençà no·s lig aver fet tan de mal ni dany aigües com ara. Les aigües no mancar. Les aigües no mancar, los rius contínuament venir grosos ultra mesura; tots los llocs de circunstants de rius perien, ab barques venien a València a comprar pa pastat, la qual cosa era molt gran dolor, que València no tenia per a sí e avia donar recapte als circunstants. Lo dia de sent Thomàs, començà a cesar la pluja, e l'endemà féu núvol e no plogué. En totes les festes de Nadal fia molt núvol, lo cel torbat e no plogué. Los rius, barranchs, pous e fons començaren a baixar, e les gents se aconsolaven algun tant. Com les aigües no mancaven. Diumenge, primer dia de jener de any ·LXXI·, tornaren les aygües e plogué quatre dies, que no sesà la pluja. E lo dimecres féu fort mal dia de llevants e proenses. Los rius, barranchs, fons e pous tornen a créixer en la manera acostumada. Los sermonadós, per les tron[e]s, no sermonaven

sinó de les aygües que eren e duraven ultra mesura, e que nostre Senyor, per nostres pecats, nos donava tantes fortunes de fam, mortalitat e tantes e tan grans aygües, de què los pobles e gents estaven desaconsolats. Disapte, a ·XIIII· de jener, feren profesó a la Verge Maria de Gràcia, e lo dia de Aparici fonch ordenat que tornassen les ·VII· misses dels goig[s] de la Verge Maria solempnament, e les profesons per les parròquies a l'altar de la Verge Maria, ab la letania, e tot solempnament, ab lums en les mans. E lo diluns, a ·XVI· de gener, en la nit féu fort temps de pluja e de vents, que periren e vengueren a través totes les fustes del Guerau. E lo dia de sant Anthoni féu bel dia; l'endemà plogué. Lo dia de sant Sebastià féu gran gelada; aprés un dia bel, altre dia nuül. Lo dia de sant Vicent plogué fins a mig dia. E axí pasà la gran fortuna de les grans aygües, durant tot lo mes de jener; e al primer dia de febrer plogué, e de aquí avant les aygües foren pasades, migançant la misericòrdia de nostre senyor Jesús e de la gloriosa Verge Maria, mare sua, avent pietat del poble. De mestre Agostí Ferrandis, frare de Sant Domingo. Mestre Agostí Ferrandis, frare de la observança de Sant Domingo e vicari del monestir del Corpus Christi de Lutxent, natural de la ciutat de Sogorb, molt simpre e devot, e de penitència, e molt stimat de les gents que·l coneixien per lur cimplicitat e vida, e en lo dit any ·LXXVI·, en les festes de Nadal, sermonà en Lutxent com avia parlat e vist a la Verge Maria, e que la gent se convertís, que son Fill, Jesús, era irat contra lo poble cristià. E lo dia de Capdany, lo dit maestre Agostí sermonà en la Seu de Xàtiva e digué en la trona com avia vist e parlat ab la Verge Maria, e sabia que un

senyal serà universal per tot lo mónt, tan espantable que molta gent morrà de glay. E si serà de aygua o de foch o de terratrèmol, o si seria centència difinitiva o finitiva, Déu ho sap. E que ell los pregava e·lls amonestava per part de la Verge Maria que tot hom se volgués esmenar, e que·s confesasen e combreguasen, remetre torts, injúries, e perdonasen, e que tot hom estagués aparelat quant Déu donàs la fortuna, fosen bé en gràcia e en amor de Déu, perquè·ns agués pietat e misericòrdia. E altres paraules de molt gran espant. E los que serien en gràcia serien desliurats, e los pecadors peririen, e que agués en memòria e recort los articles de la santa fe cathòlica, e protestant viure e morir en la santa fe cristiana, e que estaguesen en gràcia e amor de Déu, que com no y pensarien la fortuna e lo cas seria sobre los peccadós. E donà·n per senyal que ell no seria en lo món, qui Déu sab hon seria. E així anava sermonant, hon lo seguien nobles e cavalés, gentils hòmens, doctós e notaris, e de totes maneres de gens. E los pobles, recordant-se de les fortunes e mals pasats, e vent la fortuna de les aygües, heren moguts a tanta devoció de confessar, combregar, remetre e perdonar torts e injúries, que hera cosa de admiració. Com li trameteren que vengués a València. E lo dit mestre Agostí anava sermonant per los lochs, dient-se misatger de la Verge Maria. E los regidós de València li trameteren don Johan de Pròxita, que vengués a sermonar ací en València, lo qual mestre Agostí fonch en València divenres, a ·XXV· de jener, any ·LXXVI·. Posà en casa de micer Miquel Albert. Com sermonà en la Seu. Diumenge, a ·XXVII· del dit mes de jener, sermonà en la Seu de València, hon hy avia moltitut de poble, de hòmens e de dones de València e dels lochs de circunstàncies de València. E dix les paraules acostumades, com ell avia vist en los seus ulls la Verge Maria, e ab la boca parlat, e que no podíem escapar del cas afortuït, e que duraria tres dies, e

que benaventurats serien los que·s trobarien en gràcia, e que tot hom se convertís, e·s tornasen a Déu, que lo temps era breu. Com sermonà lo diluns. E lo diluns aprés sermonà en la dita Seu. E la multitud de la gent que a matines fonc, plenà la Seu. E près tema: Secretum meum michi. E diu: "Bona gent! En esta nit hé parlat dos vegades ab la Verge Maria, e m'ha donat la tema". La gent fonch moguda a tanta devoció que·s perdonaven morts, remetien enjúries, perdonar los uns als altres, confesar, combregar. Tot hom se aparellaba. Com se partí de València. Lo dimarts aprés se partí de València e fonch a Sent Bernat e aquí sermonà. E de aquí fonch a Sant Honofre e sermonà. Molta gent de València lo seguia. Lo dimecres sermonà en Morvedre e fonch la volta de Sogorb; e fent paus e sermonar e fer coses santes, e continuar en sos sermons, que ab la boca havia parlat e en los uls vist e en les horeles hoït a la Verge Maria. Com la gent hohÿa dir-li de la Verge Maria, heren promptes a tanta devoció que dir no·s poria. Sermonà a Vinalesa. Dimecres, a ·VII· de febrer, fonch en Vinalesa e aquí sermonà. E lo divenres, a ·VIIII· del dit mes febrer, fonch en València ab molta gent que·l seguia. E micer Guillem de Vich, vicari general del senyor cardenal, e lo compte Corella, governador, no·l leixaren ni permeteren que sermonàs; en València, de què lo dit mestre Agostí se partí la via de son monestir del Corpus Cristi de Luxent. E partí de València dimarts, a ·XIII· del dit mes de febrer. Anà a Santa Ana. Lo dit mestre Agostí avia dit en sos sermons com ans del mes de març lo seu cos devia de ésser absent, e seria allà hon Déu plauria. E lo micer Albert, qui·l seguia, lo qual està en tota sa casa en Lutxent, per la mortalitat, fa letra als jurats

de València com lo dimecres a vespre lo dit mestre Agostí s'era mès en la sua cambra e lo digous de matí, a ·XXII· de febrer no fonc atrobat en la cambra e trobaren la clau de la cambra sobre l'altar: altra cosa no y fonc atrobat. E aprés pochs dies fonch atrobat en la ermita de Santa Ana de Albaida, lo qual s'era apartat per fer penitència e no voler pus sermonar. Lo qual mestre Agostí se·n tornà al monastir del Corpus Christi e no sermonà. Dels eclesiàsti[ch]s què determenaren. Divenres a ·IIII· del mes de juliol, los canonges e capítol de la Seu ajustaren tots los hòmens eclesiàstichs de sència per lo dit mestre Agostí Ferrandis. E tots en general votaren que hera temptació e no cosa divina, sinó mestre Bernat Peres que dixs que lo mestre Agostí era de santa vida e que per nostres pecats, que ell crehyia tot lo que dia hera veritat. E parlà molt ab gran favor del dit mestre Agostí, de sa vida e de sa preïcació. Com morí don Johan de Pròxita. Don Johan de Pròxita avia molta gran devoció al mestre Agostí e seguí la preÿcació del mestre Agostí. E disapte, a ·X· de agost, morí lo dit don Johan de Pròxita. E la senyora, sa muller, féu venir así en València lo dit mestre Agostí. E diu-se que li donà cent timbres que ell e los frares de Luxent pregasen per ànima del dit don Johan, son marit. La segona venguda de València. E lo mestre Agostí, estant en València, lo cabiscol micer Guillem de Vich, vicari general del senyor cardenal e bisbe, se féu venir a la sua casa al dit mestre Agostí, e·l tench aquí tot lo dia e li féu moltes e grans interrogacions. E lo dit mestre Agostí continuar que moltes vegades havia vist e parlat ab la Verge Maria, de què lo dit cabiscol lo féu anar al monastir de Preÿcadós, e que de aquí no·s partís sens sa lexència. Com se partí de València e anà en Castella. E lo dit mestre

Agostí, obtesa lexència del cabiscol, se partí de València e anà a Xàtiva. E de aquí trameté al monastir de Lutxent la caritat de la senyora na Pròxita e donà la mula que cavalcava per amor de Déu. E ab lo frare, son companyó, se partí en Castella, e continuant los sermons e que parlava ab la Verge Maria, e fent paus e perdonar e altres coses de molta caritat. Com morí en Castella. E pasats dos mesos que fonch en Castella, ell morí. E ans que morís se féu portar a la sglésia e dixs moltes paraules e segrets que li avia dit la Verge Maria. E mort, estech tres dies mort en la església. E diu-se que féu miracles, e la gent molta devoció, que l'hàbit se·n portaren a troços. Dels locs de mortalitat. Diluns, a ·XXVIII· de març, any ·LXXVI·, feren crida real que nengú no gosàs entrar en València que venguesen dels lochs de mortalitat, sots pena de cent florins. E si cas mort venia, que no fos acolit en València. E feren tanquar tots los portals, sinó los quatre principals, e aquí foren meses guàrdies per la Ciutat, que enterrogasen en sagrament, los que venien a València, si venien dels lochs de mortalitat. De don Jaume. Diumenge, a ·II· de juny, any ·LXXVI·, de matí, amagadament, lo fill de don Jaume entrà en la vila e pres lo castel de Vilaformosa, e a la muler e fills e filles del dit micer Dalmau. E lo don Jaume diu a la senyora muler de micer Dalmau: "Senyora de continent vinga prevere, que jo vul que vostra filla sia ma muler, e vul hoyam missa". E ve lo prevere e diu: "Senyor, no podeu hoyr missa, que no y ha núpcies". E lo don Jaume diu: "No cur de núpcies! Tantost esposau-nos e donau la missa". Lo prevere els esposa e·ls diu missa, e com foren núpcies los dixs altra missa. E lo don Jaume està senyor e molt content ab sa muler e té la sogra e sos fills ab molta honor e té Vilaformosa ben guardada ab los alacayos que havia portat ab ell.

De la centència del senyor rey contra don Jaume. València féu correu avisant al senyor rey de l'acte e fet del fill de don Jaume de Aragó, de què lo dit senyor rey ne hac molt ennug e donà centència de mort al dit fill de don Jaume e a tots aquells que li donaven sucós ni ajuda. Embaxada a don Jaume. Digous, a ·XVIIII· de setembre, dit any ·LXXVI·, mossén Loís Cabaleyes, loctinent de governador, e mossén Garcia de Monsoril e en Perot Pelegrí, jurats, se partiren de València ab gens d'armes per anar contra lo dit don Jaume. E foren tornats a ·XXV· del dit mes de setembre, que feren treves per a dos messes. De la muler e fills de micer Dalmau. La muler e fills e filles, vent que avien perdut la senyoria e no heren senyors de res, ans eren subjugats al don Jaume e a sa muler, desfresadament volgueren ensagar de fogir, de què lo don Jaume fonch avisat per sa muler, de què ells foren tornats, ço és, la senyora e fills. E de aquí avant, lo dit don Jaume los té en una cambra, que no permet que vagen per lo castell. E la senyora, per los qui pot, contínuament tramet a micer Dalmau que la tragua de alí e que li coste tot lo que ella té ni ha hagut de herències, que ella creu que si no hiis de qui, que la sua vida serà poqua, trametén letres de molta congoxa a son marit, micer Dalmau. Pasats los dos meses de les treves, lo dia de la Verge Maria d'Esperança, en la Seu, a missa e a vespres, tots dies repicaven contra lo dit don Jaume. E durà lo repiquar fins a ·XXV· de jener de l'any ·LXXVII·. De la gent d'armes. Disapte, a ·XXVII· de jener, any ·LXXVII·,

lo compte Corela, governador e capità de la gent d'armes, partí de València per anar contra lo don Jaume de Aragó. Riquea de micer Dalmau. Micer Miquel Dalmau, ab la molta riquea e gran abundància de dinés, s'és mès en trebal e gran congoxa, ell e sa muler e fills. E ha perdut lo delit e repòs del studi e à anar per camps e contra son genre e fila e encara contra muler e fills, car lo don Jaume li ha tramés a dir per mols que, en l'ora que vendran a donar combat, li metrà muler e fills e filles en les menes. Lo micer Dalmau espera lo senyor rey e tramet a València per una atzembla carrecada de moltes maneres de confits. E lo senyor rey per sa indisposició no pot venir. De mestre Pineda, com morí. Divenres, a ·XXVII· de setembre, de matí, a ·VIIII· ores, dia de sant Cosme e Damià, any ·LXXVI·, frare Bernat Carbonell, de Preÿcadós, desfreçat, vestit ab un caputxó e una cota en lo cap, en lo Mercat, als Pòrxens, en lo loch hon vénen los ventres, donà una coltelada per la cara a mestre Franceschs Pineda, frare del dit monestir de Preÿcadós, lo qual avia molta ciènsia e gran sermonador. E de continent, lo frare Carbonell fonch pres e mès en la presó comuna, axí desfreçat. E aprés fonch donat a son monestir e mès en cruel carce e cadenes. E lo mestre Pineda, rebut lo colp, fonch aportat a casa de mestre Morera, çalurgià, e com estech convinent se n'anà a son monastir. De alí no ysqué ni sermo[nà], ans lo divenres en la nit, a ·VIII· de noembre, morí e donà la ànima a nostre senyor Déu. E tot fonch pasat: lo sermonar, ciència e tots los altres fets, e la sua gran loqüela. Anima eius requiescat in pace. Amen. E lo dit frare Bernat Carbonel, dimecres en la nit, a ·IIII· de febrer, any ·LXXVII·, trenquà la carçre e cadenes e fogí del dit carçre e del monestir. De derocar les torres [de] [les] mesquites. Diumenge, a ·XIII· de abril, any ·LXXVII·, per les trones de la Seu e de les parròquies

de València, foren publicats cartells que per totes les ciutats, viles, terres e lochs del senyor rey d'Aragó, que sots pena de vet, de ci a lo dia de la Asenció, sien derrocades totes les torres de les mesquites dels moros en les quals se crida lo nom de Mahomet. E açò per manament del senyor rey. Car diu-se que diumenge, a ·VI· de abril, dia de Pasqua, lo senyor rey, ab molts comptes e barons, foren per la ciutat de Çaragoça e feren derrocar la torra de la mesquita dels moros de la dita ciutat de Çaragosa: la rahó és perquè moros de Granada, lo dia de Divenres Sant, han fet gran presa en Castella de gens e béns de castellans. Com àn agut porogació de l[e]s mesquites. Passat la festa de la Asensió, los senyors de morerihes àn agut lexència del cabisquol e porogació, fins que·l senyor rey sia vengut e faça començar a derrocar les torres dels vasals del senyor rey. Dels notaris que són fets en València. Disapte, a ·X· de maig, en la sala de la Ciutat de València, foren fets ·LXXII· notaris. Diu-se que los presents que donaren valien molt, que notari feren que no havia practicat gens, e altres que no havien siènsia; e que ab prechs e sobornacions heren pasats quasi los més. Com fonch fet racional en Guillem de Çahera, e de lur mort. En lo any de nostre Senyor ·MCCCCLVI·, en lo mes de juny, per los jurats e conselés de la ciutat de València, fonch fet racional de la dita ciutat en Guillem Çahera, per a tres anys. Lo qual en Guillem Çahera ha agut tanta gràcia e saber que és estat racional fins en l'any ·LXXVII·, que són ·XXI· any, lo qual se ha donat molta amor ab lo senyor rey, ab lo senyor cardenal e bisbe de València e ab tots los regidós e grans senyors de València e de tot lo regne. Lo

senyor rey li ha donat les armes reals e li ha donat tots anys, sobre la batlia, ·VIII_mília· sous de renda. Ha-li acomanat lo regiment e senyoria de Gandia, e lo dit senyor rey fa més mensió del dit en Çahera, racional, que de tots los restants senyors e regidós de València. Lo senyor rey de Castella e la senyora reyna, sa muler, no parlen de València sinó d'en Çahera, racional, e de sa muler. E la dita senyora reyna de Castella li ha tramés una gonella sua a la muller d'en Çahera, que és bé present de reyna. Lo senyor cardenal e bisbe, estan en València leguat, en tots lus afés, festes e convits, vingua en Çahera. E li consignà de ses rendes del bisbat, tots anys, ·dos_mília· sous de renda. En València, comptes, governador, justícies, jurats, conselés e tots de la dita ciutat de València no fien sinó lo que en Çahera volia, car no s'í donava hofici ni benefici ni res de la ciutat, sinó lo que en Çahera volia e ordenava, e la senyora, sa muler. Car dich que los presents heren tants que no·s poria dir ni scriure, ni la tanta e tan gran abundància de la sua casa. Car per benaventurat se tenia qui·s podia acostar a ell e a la sua casa, que en lo temps que és stat racional ha aumentat la sua casa pasats ·LX_mília· sous de renda, per què pot dir lo dit en Çahera que està en lo triünfe de la glòria mundana, e que ferme fort la roda, que no volte. Car en mos temps hé vis tres senyors favorits ultra mesura, ço és, Àlvero de Luna, del rey de Castella, lo qual caigué molt prest e mort cruel. Lo segon, mossén Francisquo de Arinyó, del senyor rey don Alfonso, lo qual havia favor, amor, prosperitat e aumentació [de] gràcies del dit senyor rey, que hera admiració, lo qual caygué molt prest e mort molt cuytada: d'on li vench tanta prosperitat, li vench tan gran adversitat axí presta. Lo tercer, ara de present, lo dit en Guillem Çahera, racional de València, que ha segut alt en la roda mundana de prosperitat a son bel plaer, que dengú no li contradia en tots los actes e fets que fer volia, ab tanta prosperitat, quant volia ni ordenar sabia. Emperò estant en tan triünpfe, la roda ha voltat e és caygut e mort prest, que res del mundanal no li à ajudat.

Car lo divenres, a ·XXX· de maig, a ·VIII· hores de matí, en l'any ·MCCCCLXXVII·, estant a les bares, li vench esmortiment, quasi plopexia. E de continent fonch a la sua casa. E vénen metges dién que lo seu mal no és res, que lo seu polchs és bo e que no té febra, enaxí que él està molt bé. E lo dimecres, a ·IIII· de juny, vespra del Corpus Cristi, on ell havia tots anys tanta de honor que ans que no hanasen en la professó, a la sua casa venien e fien festa tots los que avien anar en los entramesos. E lo dit divenres aprés dinar, diu: "Per sguart de tanta festa de demà, feu-vos les barbes, que yo estich molt bé". E a les ·IIII· ores aprés migjorn, estant asegut en lo lit ab una roba de domàs negre vestit, vench lo sopar e portaren un plat ab letugues. E pren un hull e diu: "Donau-lo al petit". E aprés portaren peus de cabrit e diu: "Dau-me a beure". E haprés, una escudella de carabaces e una bela pruna. E vegué altra vegada. Mestre Alcanyís diu: "Mossén, vós sou garit!". Lo metge e la senyora muler del racional e tots los altres hyxen de la cambra: romàs en Loís Martines, notari, tot sol, ab lo dit racional. Estant així, en un movent la boca li vench a la horela, reganyà los hulls e paguà lo deute de natura, que no confessà ni combreguà ni pernolià. Anima eius requiescat in pace. Amen. Què és estat lo pasat, la gran honor, prosperitat, aumentació e ordenar tot lo que volia e sa voluntat era? Tot és pasat e complit lo seu temps. Tengueren-lo mort fins al divenres, per esguart de la profesó. Fonch-li feta bela honor per los regidós de la ciutat. Fonch soterrat en Sant Franceschs, en lo vàs de son pare, e fonch complit e acabat tota sa prosperitat. En la casa de n'Albert tiraren pedres. Diumenge, a ·VI· de juliol, en la casa de n'Albert, en lo carrere d'En Bou, tiraren en lo pati pedres, ragoles e altres coses, no sabent ni vent d'on

venien. Lo diluns fonch-hy aportat del fust de la Vera Creu: no n'í tiraren pus. Com robaren la sglésia de Sant Salvador. Dimecres, a ·VIIII· de juliol, en la nit, ladres són entrats en la sglésia de San Salvador. E àn furtat la creu, calzes e lo cofret de argent del Corpus Domini . E àn lexat lo Corpus Domini e lo crucifixi de la creu sobre l'altar. De la mort de l'ovater. Dimecres, a ·VIIII· de juliol, en lo Mercat, dos hòmens hovatés vengueren a paraules. E la hú arrancà lo punyal, donà-li un colp en los pits: de continent fonch mort. E res no s'í castiga, ni se veden armes. Tot hom fa lo galant ab spases en les mans. De don Jordi Centelles e del fill d'en Johan Garcia. En Johan Garcia, guarda de la sisa de la carn, té un fill bell de presona e molt preat e gran trovador de la gaya sciència, beneficiat en Santa Catherina. E en lo monestir del Carme donaren una yoya a qui milor diria en cobles del Cor[s] de Déu, e lo jove hy dixs molt altament. E lo don Jordi Centelles, fill bastart del compte de Oliva, canonge de la Seu, vicari de Sant Pere e molt beneficiat de reptories e benificies, de la trova del jove no féu nenguna menció, perquè·s dia que al dit jove no·l tenia en bona hopenió, per sguart de una fola de monga de la Çaydia, de què lo jove parlà algunes paraules de don Jordi, de què lo don Jordi ho pres criminalment. E

diu-se que li féu donar una coltelada al cap, lo qual portava cervelera e no li feren mal. E paraules crexent e lo mal e eniquitat aumenta. E lo digous en la nit, a ·X· de juliol, lo don Jordi, ab altres, sperà lo jove en lo careró de micer Maroma, hon stà lo pare del jove, de què lo jove fonch avisat com don Jordi l'esperava ab gent armada. De què lo jove, de continent, ampra gent, no dient contra qui, e ben en punt, prenen una lanterna en lum, com a guaita. E entrant en lo careró de mossén Maroma, diu: "Qui va aquí?". Lo don Jordi, pensant que fos la guaita, diu: "Don Jordi". De què diu lo jove: "Muyra don Jordi", e tira gran coltelada al cap. Lo don Jordi tenia cervelera, emperò pres que li à huberta la galta fins a la barba, e altra coltelada en lo bras e en la cuxa, e un scuder molt mal nafrat. Enaxí, lo don Jordi mal nafrat, envergonit tot lo temps de la sua vida per un fill de en Johan Garcia. E lo jove e tots los que y són estats, exelats de lur pròpria terra e viure ab recel e dolor tot lo temps de la sua vida. E la folla de la monga estava en son monestir: no pensava en lo dan e mal que s'és seguit en tal[s] presones per causa de ella. Seria santa cosa tals com aquella e ella fosen ben castiguades e meses en carçre e deceplina, que fos castich a elles e a les altres exemple, per guardar-les de mal e de pecat e defamació de lur monestir. De la ciutat de Sogorp. En la ciutat de Sogorb són dos partides: los Speges contra los Tintorés, e lo Johan Frare e sa partida. E de una part e d'altra ha agut moltes morts. E fonch mort un Spego, jermà del batle de Sogorb, de què mataren Johan Frare e lo jermà nafrat de mort. La partida dels Tintorés e Frares foren bandegats de Sogorp. E·n lo mes de agost, en l'any ·LXXVII·, la partida dels Tintorés e Frares se ajustaren ·XXV· hòmens, e segretament foren en Sogorp e meteren-se en un ort en lo Raval,

davant la font, e aquí estagueren tres dies esperant lo batle Spego. E vent que no venia, fan hexir ·VI· hòmens de lur companya e al cap del carer mouen brega, que hera digous, a ·VII· de agost, al toch de vespres. E lo batle, sentint la remor de la bregua, molt prestament fonch a la bregua. E com fonch en lo carer, hysxen los de l'ort, de què lo batle fonch enmig de sos enemichs, que no poch fogir, de què fonch nafrat de mort e mès-se en una casa de l'argenter e aquí·l pres lo Johan Frare e·l degolà. E aprés se meten en lo carer e dien: "Lo Spego batle és degolat! Vingua sa partida, que ací som nosaltres!". E aquí stagueren fins al sol post. E post lo sol, se meteren en casa del Tintorer, dient que no hexirien de aquí fins la partida de lus contraris fosen fora e bandegats de Sogorp. De què enaprés s'í són seguides morts e molt mal entre ells. Del furt del càlzer de mossén Nofre. Disapte, a ·VIII· de noembre, ora de alba, mossén Nofre Yvanyes, volent dir misa en l'altar del Pilar, d'en Jaume Eximeno, notari, aparelat sperant que tocàs l'alba, com se volch vestir, lo càlzer li fonch furtat, lo qual era de la secrestia, de què hy aplegaren. E fonch fet un altre càlzer ab los senyals de Luna e de Rog e de Garba, e fonch donat a la cecrestia, e yo fiu albarà al dit mossén Nofre com havia rebut lo dit càlzer e mès en la cecrestia. De la bregua del paporde Sans. Lo papordre Sans, lo digous, a ·VI· de noembre, estant en lo monestir de Sant Julià, lo seu esclau tent la mula, vench a brega ab Berthomeu Bernat, ortolà de

les monges del dit monestir, de què lo papordre fonch a la brega. L'esclau pres una llança e donà-li una lançada en les spatles, que fonch mort disapte, a ·XV· de noembre. E a la muler de l'ortolà, en la lança li donà ba[s]colades: estava a dies de parir. La llança era del dit ortolà, que venia de laurar, e dix: "Monsènyer, yo no vul aber brega ab vós". E lo papordr[e] lo pres per los cabells e lo negre li donà la lançada. Tan poca menció se n'és feta com si fos mort un pol: papordre e negre van per València com si no aguesen fet res. Com lo don Jaume s'era donat. Disapte, a ·VI· de setembre, any ·LXXVII·, vench lo correu com don Jaume de Aragó s'era donat a mossén Burgaro, capità per lo senyor rey, lo qual era estat alacuayo e en Navara ha fet actes per lo senyor rey, que·l dit senyor rey ho ha stimat molt e l'ha fet cavaller. E de continent pres lo don Jaume. Ell lo aportà a Barcelona al senyor rey, de què lo senyor rey lo volch de continent centenciar. Alí hera mossén Loís de Castelví, misatger per los cavalés, e altres cavalés valencians, dién al senyor rey: "Senyor, en regne de València lo haveu pres, alà lo aveu a centenciar. E sia de vostra mercé que no trenqueu los privileges del regne de València". De què lo senyor rey lo féu hofeguar al dit don Jaume, e lo filet del dit don Jaume, que hera en València, que avia tres mesos que hera nat, que fos portat e mès en lo castell de Exàtiva. Lo filet de don Jaume fonc al castell de [Xàtiva]. Divenres, a ·XVII· de octubre, fonch aportat lo dit infant, fill de don Jaume, al castell de Exàtiva, e la dida que·l cria ab lo dit infant, enaxí que lo don Jaume, fill del duch de Gandia, son fill don Jaume, són morts, perdent cosos e béns e baronia, e tot lo que tenien, e muler

e fills fora del regne. Lo micer Miquel Dalmau e muler e fills, tots són en València. Sa filla, muler del dit don Jaume, és en casa del dit son pare, micer Dalmau: contínuament plora e fa gran dol de la mort de son marit, don Jaume, e de son filet de mamela mès en presó. Qui poria dir les grans congoxes, despeses e mals que micer Dalmau e lur muler àn sostengut per casua de don Jaume e per sa muler, filla, lur filla? E·ncara la molta e gran congoxa que lo dit micer Dalmau e lur muler àn e tenen de lur fill, segons que se mostre a ·CLXXXXIIII· cartes. De la bregua de mestre Biulaygua. Mestre Franceschs Martí Biulaygua, hobrer de vila, en dies pasats matà un home en València, de què fogí en Castela. E alà trebalà en son hofici, que fon molt sabut e soptil mestre de vila. E hach remessió; tornà en València e sa muler crià una filla d'en Guillem Çahera, racional, franquament, que no·n volch res, e la tench, aprés criada, alguns temps en casa, de què lo dit racional donà tanta favor al dit mestre Biulaygua, que·l féu hobrer de la Ciutat, de la Seu, de la Trinitat, de Santa Clara, de Val_de_Christi, de Portaceli, de Sant Jerònim, de la Verge Maria de la Murta e casi de totes les hobres de València. Tenia, continuant, de díhuit a ·XX· moços; tenia esclaus, esclava; tenia alberchs. Avançava tan com volia, vevia molt honradament, tenia rocí diumenge e festes, gipons de seda; ben vestit. Fia molta honor a son hofici. Estant en esta prosperitat, hobrant lo monestir de les monges de Santa Clara gran temps un capítol, e venia moltes veguades, gran matí, de què lo dit mestre Biulaygua diu a l'abadesa: "Senyora, teniu esment al vostre monestir, car yo hé vist hòmens." En special diu de un cavaler, lo qual no enhomenaré. E la habadesa, a consel del dit mestre Biulaygua,

clou e tanqua tots los lochs per hon podien entrar en lo dit monestir. Lo cavaler, sabent les paraules de mestre Biulaygua, e tanquat[s] tots los entradós del monestir, hac molta congoxa e diu a un jove sabater, mosço d'en Forés, çabater: "Mestre Biulaygua, spera-lo com hexirà de la hobra, e de continent carega·l de bastonades". E de fet, lo jove se·n va, espera lo mestre Biulaygua e dóna-li bastonades. E lo digous, a ·XX· de noembre, lo nebot de mestre Franceschs Biulaygua, trovà en Forés, çabater, e donà-li una gran coltelada per la cara, axí que lo nebot de mestre Biulaygua és fogit e li fan procés. Lo mestre Biulaygua està en casa, que no gosa exir de sa casa: les hobres e mosços, tot sesà, enaxí que per poca cosa lo mal creys. Lo dit mestre Biulaygua ha amistat ab tots los hòmens de bé de València e àn fet treves lo dit en Forés e lo mestre Biulaygua. D'en Corral, loctinent, de la brega. En València fonch loctinent de justícia l'any ·LXXVI· Corral. Estant loctinent trovà un Beluga, cristià novel, en un arch, que anava tirant per València, de què lo dit loctinent li levà l'arch. E perquè lo Beluga bravegà, féu trenquar l'arch lo loctinent. Pasat l'any del lochtinent, estant en la Longa dit en Corrals, lo dit Beluga, senyor de l'arch trenquat, donà basthonades al dit en Corrals, de què lo dit en Corrals, tenín-se molt per enjuriat, no pot aver lo principal Beluga: a un son germà del dit Beluga donen una coltelada per la cara que li trahen lo un ull, e crec que anduys, de què lo Corral va per València armat ab sí, terch, guardan-se dels Beluges, que heren quatre germans. De què lo diluns, a ·XXIII· de novembre, vespra de sancta Catherina, la mare del Corrals hera madrina bela e bona,

fonch demanada a una prenyada, muler d'en [...], cristiana novella, e hora del seny, la dita na Corrala, venint-se·n a sa casa ab un fadrí, ab una lanterna, de casa de la prenyada, que la acompanya, entrant en lo careró de la sua casa, donaren-li una punyalada en les espatles, que de continent morí, que no dixs sinó: "Verge Maria, que morta m'àn!". De que lo fadrí cridà grans crits, de què vench lo marit e fill, e troven la dita sa muler, na Corrala, morta. De què lo fill ha fet e fa gran dol de la mort cruel de sa mare. E en veritat, totes les gens que la conexien se dolen de la sua mort. Lo fill de na Corrals fa procés als Beluges e ha fet pendre lo pare dels Belugues e que aurien trobat lo coltel ple de sanch. E dix lo dit en Beluga que avia degolat un gall. E la sua sclava portà un gall a la sala, que hera mort, de què los jurats la feren metre en presó la dita esclava. E lo fill de na Corala fa procés a·n Belugua, lo bel, e a sos fills: va per València ab sis hòmens armats, amostra gran dolor e dol de la mort de lur mare, porta barba largua, tot vestit de negre, de què ell se destroixs de béns e de presona. Maleÿt fonch l'arch que tan de dan e mal n'à exit e se n'espera exir! Com pengaren a dos fills de València. Disapte, a ·X· de jener, any ·LXXVIII·, pengaren a dos jóvens, fills de València, per ladres, jóvens de ·XX· anys: un Macianet e un Citet. Com pengaren a Bernat de Alzerira. Dimecres, a ·XIII· del dit mes, pengaren a Bernat de Alzerira, peraire, per ladre. E confesà que heren molts de companys e foren fogits molt[s] de València.

De les eniquitats e mals de Sogorb. Durant les eniquitats e malvolences de les gents de la ciutat de Sogorb, no recordant-se de la amor de nostre senyor Déu ni de l'estret johí de Déu, que no podem escusà, ans durant cruelment les eniquitats e malvolenses, no volent mitiguar los lus coratges, de què durant aquells tan grans dans e mals, mossén Miquel Sarçola, bandegat e lançat de Xèri[c]a e de Sogorb, vench en València e en lo mes de jener, en l'any ·LXXVIII·, anà al seu loch del Toro. E de continent que fonch en lo dit loch, mossén Johan d'Anyó, de Sogorb, ab molta gent, fonch al dit loch e asetgà aquí al dit mossén Çarçola en la sglésia. E lo dimarts, a ·XXVII· de jener, fonch scalada la sglésia e pres mossén Miquel Çarçola e tots los que heren en la sglésia en lo dit mossén Çarçola. E de continent penjaren quatre hòmens alaquayos, los que més volia lo dit mossén Çarçola. E lo dit mossén Çarçola, ab d'altres qui heren en la sglésia, los portaren presos a Sogorb, e foren lo dimecres, a ·XXVIII· de jener. E lo dit mossén Johan d'Anyó, ab sa partida de contraris del dit mossén Çarçola, donaren centència de mort al dit mossén Çarçola, dient que Sogorb té privilegi que tota presona que trebalarà en levar la ciutat de Sogorb al senyor rey, que muyra. E lo divenres, a ·XXX· de jener, a nou ores de la nit, lo guardià del Sant Sperit, de Morvedre, portà la nova al dit mossén Miquel Çarçola, que s'aparelàs, que avia a morir. E de continent se confessà del dit guardià e durà la confesió cuatre hores, fins a una ora aprés miga nit. E confessat, pres unes deceplines e baté·s una ora, que la sanch corria per terra. E aquí fonch pres e hofegat e de continent fonch soterrat. O dolor gran de un cavaller tan valent e axí animós, ab tan poqua deliberació e mal consell, donant-li axí cruel mort e presta, a no consultar sinó la partida de mossén d'Anyó e los contraris del dit mossén Miquel Çarçola! Lo qual és estat dolgut de totes les presones que·l conexien, atenent tantes virtuts que en ell avien. Anima eius requiescat in pace. E dels que prengueren ab lo dit mossén Çarçola ne penjaren quatre. De bé que·m tinch per dir que lo mossén Johan d'Anyó e

sa partida dehuen tremolar, temén-se que la sanch dels que han mort demanaran justícia a Déu. Com entrà lo senyor infant per regir de visrey. Digous, a ·XXVI· de febrer, any ·LXXVIII·, entrà l'infant don Anrich per regir de visrey en València, e entitolà·s duch de Sogorb. Emperò los de Sogorb se són enfortits e mès a punt, e volen morir ans que no·s donen a nengú, ni exir de mà e senyoria del senyor rey. De les mulers del Bonastres offegades en lo riu. Digous, a ·XVI· de abril, dos dones mulés de dos Guillems Bonastres, cosins germans, de Çuequa, foren a Riola. E volent tornar les dites dones a Çuequa, troven un fill d'en Johan F[ri]gola, alí en Riola, dient: "Frigola, pasa·ns lo riu en la barqueta". Respòs lo Frigola: "No u sabria fer, que no sé vogar, e fa gran vent de terra". Eles dien: "Vine, que bé ens pasaràs". De què lo jove Frigola entra en la barqua e les dones entren en la barqua. E tantost lo vent los lança a l'açut, la via de l'açut. E lo Frigola salta de la barqua en l'açut e la una d'eles salta en l'açut. L'altra fonch tan smayada que no tench cor ni esforçh de saltar en açut. Diu la de l'açut: "Salta, que yo t'ajudaré!". Axí que, per ajudar a la de la barqua, anduys ne van en lo riu. La una de continent fonch asolada, que no·s mostrà gens; l'altra anà un tret de balesta entre dos aygües, menegant los braços. A la final veren que pleguà les mans e s'afonà. E anduyx foren offegades. Lo Frigola fonch estalviat en l'açut. És cosa de gran dol de la mort afortuïda de les dites dones. La una fonch trobada pro[p] l'açut, al ·VI· dia, e l'altra fonch trobada prop Culera, a ·VII· dia. D'en Monserat Just, de lur mort. En Monserat Just, hostaler

en lo publich, avia molta e gran voluntad a micer Miquel Dalmau e a son fill Pere Ramon Dalmau, e a tots de la casa. E lo micer Dalmau, e lo dit son fill, compares e en estranya manera amichs. E contínuament lo dit en Monserat los donava presents, e tots temps prest al que micer Dalmau e son fill volien e ordenaven, en tanta manera que per alguns li fonch dit: "En Monserat, per què feu tanta de honor e presents a micer Dalmau?" E responia en Monserat: "Yo tinch hostal en lo loch comú. És cosa molt perilosa. Pense que micer Dalmau és favorit del senyor rey, avocat fiscal, advocat de la Ciuta[t] de València, molt volgut del[s] major[s] senyors de València. Si algun revés o adversitat me venia a mi o a casa mia, que micer Dalmau e son fill me ajudarien e·m traurien de trebal e congoxa. E per la molta amor que micer Dalmau e son fill e tots los de la sua casa me han e·m mostren". Mort d'en Monserat Just. Diumenge, a ·XVIIII· de abril, any ·LXXVIII·, a ·X· ores de la nit, un hom a caval, ab una mula, vench a casa d'en Monserrat e diu a en Monserrat: "Diu lo senyor micer Dalmau, que de continent que vingau en mi, que ell vos ha gran mester". E lo dit en Monserrat, pren la espasa e broquer e lo guant e cavalca en les anques de la mula e va en l'om. La anada fonch tal que no tornà a la sua casa, car lo diluns de matí, a ·XX· del dit mes fonch atrobat a la porta de la Verge Maria dels Ignocens, sobre lo banch, mort cruelment, car lo cap e cara tenia tan chafat que lo cervell hera en la paret, que fonch conegut en lo dit de la mà: tant era la sua cara desfigura[d]a. O cruel mort, davant la imatja de Jesús e de la Verge Maria, que res no los està amagat! Tan cruel mort yo crech que los que tal cas han fet deuen tremolar sens grans fret, car si·ls tarda, ells seran ponits e ben paguats, car Déu res no hoblida! Com fonch trobat que el fill de micer Dalmau féu la mort cruel. Lo dit diluns de matí, un laurador ab un jove, van per fer

fahena per lo portal de Torrent. E com foren endret de Santa Lúcia, davant l'arbre, en lo forat de la céquia que entra en la ciutat, la aygua fonch minvada, veren una spasa. Entra lo jove e trau la spasa e troba-y una atxa, e trau la atxa, e dien al portaler del dit portal de Torrent: "Esta spasa e atxa avem trobada en la céquia". Lo portaler anà prest als Ignocens hon era lo mort, e diu al regent de justícia de la spasa e atxa. Lo regent pren lo laurador e lo jove e portà·ls a la presó. E pres l'atxa, que·s mostrava que avia sanch, e portà-la a micer Dalmau, advocat fiscal. E micer Dalmau era en la Seu, que hoÿha missa. E sperant que lo micer Dalmau agués hoÿt missa, lo saig tenia l'atxa en la mà, a la porta de la Seu. E en Jaume Martí, àlias Pitonat, que ou dir que ab huna atxa avien mort a·n Monserrat, cuytà a la presó per véurer l'atxa. E a la porta de la Seu troba lo saig ab altra gent que miraven l'atxa. E lo dit en Pitonat, mira l'atxa e coneys que ell avia comprada dels ferovelés, lo digous pasat, per al fill de micer Dalmau. E lo dit en Jaume Pitonat va prest a la casa de micer Dalmau e diu al fill de micer Dalmau: "L'atxa que yo us comprí, se diu que àn mort vostre compare en Monserrat. Què és asò?". Respòs lo fill de micer Dalmau: "Al Guerau la doní per fer màneg. Yo hyré al Guerau e faré pendre a qui doní l'atxa". Diu lo Pitonat: "Yo hyré ab vós". Respòs: "No qual, per no fer a sentir la cosa". Lo qual fill de micer Dalmau, tot alterat, cavalqua e va al Guerau, e diu a Nicolau, nebot d'en Belvís e a un biysquayí, que heren estats ab ell al dit cas: "Veniu, car descuberts som!". E de continent tiren e foren a Honda, al loch de don Johan de Cardona. E amostrada l'atxa a micer Dalmau, lo regent va per los ferovelés e diu: "Yo la hé venuda a·n Jaume Pitonat". Lo regent pren al dit en Pitonat e met-lo en la presó, dient que ell avia comprat l'atxa que avien mort en Monserrat. Diu lo Pitonat: "Per al fill de micer Dalmau la comprí". De continent, lo senyor infant fa cercar lo fill de micer Dalmau e tramet al Guerau, de què no fonch trobat, estant en la presó lo laurador e moço e lo Pitonat.

O Pere Ramon Dalmau! E quina rahó ni causa has agut de fer tan cruell mort de ton compare e amich en Monserrat? Mira lo johí de Deú, que no pasa tres hores de dia que ets estat descubert e dexelat, e ton pecat manifestat a totes les gents del món! No has pensat quanta e tan gran és la bondat e stima de ton pare, e la gran congoxa que ha pasat, e dans e despeses per don Jaume de Aragó e per ta germana? E ara que ton pare e mare volien e desitgen reposar, esperant aver goig e alegria de tu, los has donat tal trebal e tanta congoxa? Perquè·t dich que plores e faces penitència, car les gents no poden pensar per quina causa o rahó has fet tal cas. Demana misericòrdia a Déu, que·t perdone ton pecat! Lo senyor infant, sabent que lo dit fill de micer Dalmau era en terra de don Johan de Cardona, diu al dit don Johan: "Guardau lo fill de micer Dalmau, que dig-vos que us serà ben demanat". E de continent fonch aportat al delantado de Múrcia, jermà de la muler de don Johan de Cardona. Lo que enaprés se seguirà e saber porem, metrem en libre de memòria.