Text view
Scipió e Aníbal
| Title | Scipió e Aníbal |
|---|---|
| Author | Canals, Antoni |
| Publisher | GLD-UAB |
| msName | C-30-Scipio.txt |
| Date | Segle XVa |
| Typology | C-Obres religioses i morals |
| Dialect | Or:S - Septentrional |
| Translation | No |
[PRÒLEG]
En nom de nostre senyor Déu Jesucrist,
Comença lo [pre]àmbol a la obra dejús escrita,
és assaber: Lo parlament e la batayla que argueren
Aníbal e Scipió.
Al molt alt Senyor lo senyor don Alfonso,
duch de Gandia, ffrare Anthoni Canals, del orde
dels frares preycadós, en la santa teologia
masestra indigna, humil reverència subjectiva.
Per lo gran plaer que vostre senyoria trobava
en aver lo parlament de Scipió e de Aníbal,
e la batayla sagüent, en la qual lo dit Scipió
Affrichà fou vençedor, volent servir a la dita
vostra senyoria, som studiat de traura lo dit
parlament, axí planàriement com miylor hé
pogut. Per què, ligint de una part Tito Lívio,
qui
Patrarcha, qui en lo seu libra apelat
Affricha
trectà belament e diffusa, hé aromansat
lo dit parlament sagons mon petit enginy.
E aprés de voler-ne fer servir a vostra altea,
Han-m'í mogut
mostrar la fortuna temporal com és alanegoza
e instable; la segona és per notar la victòria
campal com és dubtosa e variable; la terça és
per provar la fin del garrer mundanal com és
vituperosa e miserable.
La variació de la fortuna appar en Aníbal e
Scipió, car, com per gran temps la fortuna hagués
favorejat al dit Aníbal en gentz e en armes
e en grans astúcies, lo qual, segons que
diu Valeri, tota la cavaleria del cel avia singularment
armat contra los romans, dels quals
féu tan gran destrucció, en la batayla que
donà en Cannes, que pozà Roma a periyll de
ésser despoblada; aprés de las grans astúcies
de què usà molt arterozament. Car una vagada
féu que lo sol e la pols vench a l'encontra
a la fàs dels romans, ab qui
vagade, com se matés en fuyta, ordonà una
enboscada ab què gasanyà la batayla. Altra
vagada ordonà que gran multitut dels seus cavalés
se
portar vestidures longues, sotz les quals
portaven armes amagades; e com los romans,
sagons lo costum de aquel temps, los resebescen
a merçè, tolent-los les armadures que a
manifest portaven, matent-los-se detràs, com
los ditz romans se combatessen ab Aníbal, los
cavalés, combatent detràs, ab les armes que
avien portades amagadament, e Aníbal combatent
devant, foren vençutz los ditz romans.
E com en les dites totes precedents cozes,
la dita fortuna lo agués axí elevat, e per
lonch temps favorejat, soptosament lo laxà
caure, e axalsant Scipió, son anamich. On appar
manifestament la instabilitat, o estat incert,
de la dita fortuna. E per ço dehia Francesch
Patrarcha, en persona de Paulo Emílio:
"Ay làs! E per què crida? Certes, per tal
com veg abaxar e caure les altitutz sobiranes.
¿E què
sobirana part de las honors, pus que la fortuna
és axí variable, mudant soptozament ses favós?
Car, en
ab les jusanes, e les mimves cozes e baxes
monta a les sobiranes; la terra egala ab lo cel,
e la erba patita dita ysop, ab lo cedra. ¡O fortuna!:
pus que no romans tostemps una,
¿per què
la tua roda? Digues-me: on és la corona reyal?
Certes, ab tu cau soptozament, e cerca en qual
esquex de rocha, o en qual cova, se porà miyls
amagar. ¿E on són les multitutz dels pobles
que
avem subjugades a ffer-nos trahut? ¿On són los
servidors qui volien bazar nostres petjades?
Ja, ja ss'és partida de nós la fortuna cruel e
falsa, la qual ab los blandimentz o adolciments
engana les penses flaques dels hòmens. Are
veyg, per cert que no era ferma la cadira la
qual tant fàcilment és cayguda."
Molt alt senyor: no
si volem gardar los cassos de nostres
temps, on vesem reys desgradatz, exallatz,
attarratz, e grans hòmens deseretatz. Creu jo
que açò permet la sobirana Providència per
mostrar a nós que no
açò qui no és nostra; car, pus que atorgam
que són béns de fortuna, no
en béns de natura, los quals han certs,
determanats e sagurs posseydós, qui en los
béns de fortuna són incertz.
E per ço diu Valeri, en lo
títol "De mutació de fortuna", que molt són
alanegables e frèvols los béns de fortuna, e són
fetz semblants a les calçes dels minyons, de les
quals no sap hom de quin peu són. Axí matex
los béns de fortuna, qui són fort duptozes,
qui soptozament aleneguen e se
poden apregonar ni fermar lurs reyels, car són
posats al flat e buffament de la dita fortuna,
qui
caure soptozament los hòmens que avia col·locats
en la sobirana altea de la roda variable
e voluble, acabussant-los en la pregoneza de
les misèries.
Per què, no deuen ésser jutjats béns, pus
no han perseveransa, ni duració, ni certenitat,
car aquesta és lur natura. E per ço diu Boessi
que lavós la fortuna mostra lo seu poder,
com dins una hora fa l'om ésser beneventurat
o miserable. De la qual fortuna fa gran sermó
Aníbal ha Scipió, segons apar en lo
del sagüent tractat.
E com de la dita fortuna haja jo feta gran
mencion, rahonablement poria ésser enterrogat
per vostra senyoria: —¿E ja quina coza és
fortuna?—. A la qual qüestió respon Sènecha
en lo terç libre Dels benifetz, e diu que fortuna
és Déu, qui
d'aquest món, variablement e instable, car a la
toltes les dóna, e a qui les ha dades les toll;
adés ne dóna molt, adés poch; a uns les dóna
per lonch temps, a altres per poch, sagons lo
beneplàcit de la sua volentat. E axí diem que
Déu no és dit fortuna sinó com diversament
dóna les dites cozes, axí com no fou senyor
sinó com hac servents. Per què, aprés del derrer
juy Déu no serà fortuna, cor no variejarà
sos béns, tolent ni donant-los.
Mas, poria hom rehonar contra Sènecha,
dient: —¿Com se pot fer que Déus sia fortuna,
car nós diem que la fortuna és instable,
variable, mutable, enganadora, inicha, cruel,
desconexent, adés mala, adés bona, adés per
hom, adés contra hom, les quals cozes dir de
Déu seria gran error e blasfàmia singular?—.
Respon Sènecha que, com diem "fortuna instable,
variable", que açí prenem "fortuna" per lo
contrari del primer. Car primerament prenem
per fortuna Déu, qui
mutables e variables, e Déus tostemps és, en sí,
inmutable e invariable. Mas, com diem que la
fortuna és variable e instable, prenem per la fortuna
les cozes delitables e variables que Déus
nos dóna, axí com són honors, riqueses e delectacions
carnals, les quals cozes són molt
instables, car muden-se de uns en altres, e
són variables, car adés són poques, adés grans,
adés nul·les, a forma de luna. E axí diem que la
fortuna, en quant ha esgard a Déu, és invariable,
mas en quant ha sgard a les cozes delitables,
és mutable e incostant.
On, axí com diu Boeçi que, stant inmutable,
fa moure totes les cozes, axí matex
Déus, com és dit fortuna, stant inmoble, dóna
les cozes que de lur natura són variables,
mutables e instables. Mas com diem que la
fortuna és enganadora, iniqua, cruel e desconexent,
açò ve de part nostra, qui, rezebent
les dites delectacions, que són apalades
béns de fortuna, adventiçis, som enganatz,
qui
ab nosaltres; e som-ne fets inichs, cruels e desconexents,
qui per los dits béns comatem iniquitatz,
crueltatz, engans, he som fets desconexentz
a Déu, ni
sobirana part dels dits béns. Hoc encare, som
enganats dients la fortuna ésser cruel, iniqua,
iroza, terrible e desconexent, car per la mutació
de les dites delectacions chaem en gran
error, crehens e averans que Déus se haja envés
nosaltres cruelment e irosa, ab terrible rigorositat,
e que
lavors com nos toll los dits béns e no
dóna sagons nostre imflat desig. Com, emperò,
diga sent Gregori que alsgunes cozes nos denega
Déus misericordiosament, les quals, per sobres
de nostra inportunitat, dóna ab la sua
mà irada. E açò appar en lo libra Dels Nombres,
en lo
fiylls de Israel demanassen abundància de
carns, ab gran instància importuna, prenent en
fastig la mannà, Déus los tramès innumerable
multitut de gatles; e com les menjassen, e
tinguessen lo boçí en la bocha, la ira divinal
devalà soptosament sobre éls, qui
E com diem que la dita fortuna adés és bona,
adés és mala, açò és vici de nostra parlar,
qui les delectacions diem béns e a les tribulacions
mals; com, emperò, moralment, res no
sia bo sinó virtut, ni mal sinó vici.
E com Aníbal se fiàs massa en les victòries
que avia obtengudes, a la fin se trobà enganat
per la fortuna voluble, instable e incostant.
[...]
La segona rahó perquè he tractat de la dita batalla,
és per notar la victòria campal com és
dubtosa e variable.
No trop, entre totes quantes cozes són jus
Déu, matèria més incerta que compendre la
rahó e causa de la victòria en les batayles.
Cor, en una batayla se lig que són estatz vensadors
los cristians, e en altra los imfezels; en
una los més, en altra los menys; en una los
requirents, e
aquel qui avia feyta la injúria, e
en una lo just, e
les quals victòries no és hom vivent que y
puscha bé assignar la rahó. E com? ¿Qui dirà
rahó e causa sufficient per què sent Loys, rey
de Fransa, combatent-sa contra los imfezells, fo
pres en Egipta e morí en la presó? Déus és
aquel qui sap les causes e les rahons, lo qual
dóna conseyll dues vagades als fiyls de Isrel,
que isquessen a combatre contra los de Benjamín,
e los ditz fiylls de Isrel foren vençuts
en la prima e sagona batayla, e no agren victòria
fins a la tercera.
Adonchs, si
qui fou axí victoriós en moltas batayles, fou
vençut an aquesta? No y ha miylor resposta
sinó que Déus ho sap clarement, si ja no dehim
que per ventura li deffaliren algunes cozes
qui solen donar gran speransa de obtanir victòria
en les batayles.
La primera és actoritat de príncep, sens la
qual no
és acomanada la cura del ben públic, al
qual pertayn de extirpar, ab guerra o ab batayla,
los anamichs de la coza pública.
La segona coza és causa justa; car diu sent
Agostí que aqueles batayles e guerres són
Justes, que punexen les injúries e ffan tornar a
justícia la injúria culpablement comesa.
La terça cosa és intenció dreta, la qual deu
aver sgart a una de dues cozes, ço és: o que
bé sia promogut, o que
ço diu sent Agustí que
mouen les guerres e batayles, no pas per cobesejançe
de riquezes ni per crueltat de venjansa,
sinó solament per reffrenar los mals, per
promoure los bons, e per metre e conservar la
terra en pau. Car sdevé
príncep serà vera, e la causa justa, emperò, per
la prava e mala intenció que y concorrà, la batayla
serà feta injusta. Per tal diu sent Agostí
que, cobezejança de noura, crueltat de venjança,
coratje inflat e superbiós, iniquitat de rebel·lió
e desig de senyoria, fan culpables e injustes
les batayles.
La quarta coza és fola presumpció, car Déus
toll lo cor als qui massa presumexen de lur
força. E per ço diu sent Agustí: "Sàpies, cavaler,
que per ço no has vençut, cum has presumit
de tu matex; car aquel pert la batayla, qui
presumex de ses forçes ans que
La çinquena coza és descarragar-se de peccats,
car anar carragat en lo cors de ferra, e de
dins la ànima de plom, és de tot apregonat
l'om a terra; e
aquel proverbi qui diu: "Gara de peccats
veyls." E per ço los doctós dien que
fiyls de Isrel, axint a la batayla per conseyll
divinal, foren vensuts dues vagades, e perderen
peccadors qui eren entra éls.
Adonchs, si Aníbal deffalí en alguna de les
fou vençut.
La terça rahó que
dita batayla, és per provar la ffin del garrer
mundanal com és vituperosa e miserable.
Maraveyl-me fort de Aníbal, qui fo axí gloriós
en armes, com fou la fin tant miserable,
matant sí matex ab verí; en la qual coza mostrà
gran flaquesa de cor. E aperexeria que més
vençien les sues astúcies e angins que la sua
vigor, com en la sua fin haja usat de tanta flaquea;
car matar sí matex, [de] flaquea procesex
de cor, lo qual no ha virtut per sostenir lo mal,
per lo qual squivar se mata. E per ço dix
Aristòtil, en lo terç libra de las Ètiques, que
aquel qui mata sí matex és flach e mol, qui no
ha cor per sostenir la pena que li ve a l'endevant,
ans, per fúger a aquela se mata.
Major fortaleza agra mostrade Aníbal matant-se
ab aquels qui
fos pres, de sostenir la mort que li agren donade
los romans; on se mostrara pus virtuós, ab
se ferma paciència, que com se matà él matex.
E si Sempsó, com se matà, no u hagués fet
per inspiració divinal, hom lo jutyara per flac.
Semblantment dich de Rachias, de la mort
del qual se lig en lo segon libra dels Machabeus,
al
E no solament los doctors cathòlichs són de
aquesta opinió, ans encare Plató, qui, en
apelat Phedro posa que algun no deu ociure
sí matex, car la ànima Déu axir de aquest
món purgada de totes males passions, la qual
cosa no fa la persona qui
per tristor, o per temor, o per oy, o per esperança
de major bé, ço és, de fama o de inmortalitat;
e totes aquestes cozes són passions.
Per què, mal és fet de matar sí matex. E per ço
diu Plató, que Déus és punició del dit mal; fa
que les ànimes de aquels qui
gran temps entorn del cors e engir del loch on
la persona se matà. Mas posa lo dit Plató que
aquela mort és bona com la persona mata en
si les passions e delectacions carnals, car la
ànima de aquel, estant en lo cors, se
lo cel per pura contemplació, sedades e reposades
les passions; per les quals cozes apar
que Cathó, qui matà sí matex, és indesrahonablement
loat, en la sua mort, per Sènecha, en
les sues Epistoles e en lo libra de De Providència.
Adonchs, com Aníbal, traent la sua ànima
del cors ab cruel verí, no sia mort gloriosament,
ans viciosa; e, segons que posa sent
Agustí, les obres viciozes sien significades per
nombre de
se lunya del comte de deu, qui significa le observància
dels manaments, per ço lo sagüent
tractat és departit en
tot cavaler pot ésser instruït en quina forma
és periylosa cosa voler massa affactadement
star, viure e perseverar en divisions, bregues,
guerres e batayles.
PRIMER CAPÍTOL. COM ANÍBAL TRAMÈS SPIES A
MIRAR LA HOST DELS ROMANS, DE LA QUAL ERA
CAPITÀ SCIPIÓ AFFRICÀ
Cum Aníbal vahé lo gran poder de Scipió,
que li era molt soberch en gents d'armes, pensant
lo periyl en què era posat, tramès spies
que vezessen la host de Scipió, e ja quin capteniment
fahien los romans; les quals spies foren
prezes per aquels qui gaytaven la host dels
romans, e foren manatz devant Scipió. E tantost
manà lo dit Scipió que no prenguessen
dampnatge, ans vol que
la host com és ordonada e armada, e que vegen
les palissades, les diversitatz de les armes,
les gentz a caval, los hòmens a peu e lo
nombra dels combatens, la fortaleza dels cosses,
la ardor dels coratges, e la promptitut que
avien de morir. E dix-los Scipió: —No us cal
aver pahor. Pus que sóts vengutz per gaytar la
mia host, cercatz-la, circuytz-la; no sia cosa
que us hi sia amagada.—
Adons les spies de Aníbal gardaren la host,
e mereveylaren-se del coratge imflamat dels
combatents, de les leys de la cavaleria fort
stretes, de les mans dures dels cavalers, e dels
cosses tant abtes a trebayl, que no
aflaquir ab glas, ni ab flames del sol, ni ab forsa
d'armes; e mereveylen-se més com veen
totz los cossos dels romans ésser plens de naffres,
que han resebudes en diverses batayles.
E com los vehen ab los huylls totz inflamatz,
qui mostren de sí coratges alts e generoses,
ab les paraules que resonen axí quasi com
una trompa, hixen fora sí, quaix totz esbaïtz.
Adonch, aprés que les dites spies agren vist
tota la host, vengueren devant Scipió, qui ab
cara riallosa los dix si avien ben vista hí escodrinyade
la host sua. —¿Havets —ço dix él—
assatz mirat? ¿Sótz contents de veura la mia
host? Avetz vist tot nostra apareyll? Si y ha
naguna cosa que us plàcia mirar, vejats-la segurament
e fétz-ne relació al vostra capità.—
Adonchs, axí benignament los resebé e
Scipió, que duptoses eren les dites spies si
avien hoyda parlar veu divinal o humanal, e estaven
tots molt mereveylatz d'açò que avien
vist.
Adonchs Scipió los enjoyà, donant-los cavals
e pecúnia ab què se
companyia per ço no reebessen dampnatge.
E mentre que
de Scipió, haveus qui ve
dels romans, apelat Massinissa, ab gran multitud
de gents de peu e de caval, e venien
tots alegres, ab gran brugit que manaven de sí
mateys.
Anaren-se
e recitaren-li tot quant avien vist; e no ha
res que axí espaordís lo tant aspra Aníbal
com fou la gran confiansa de Scipió, enamich
seu, e la esperança de la victòria, qui no avia
tamor pocha ni molta de vanir a la batayla.
SAGON CAPÍTOL. QUE ANÍBAL TRACTÀ
QUE VINGÉS A PARLAMENT AB SCIPIÓ
Veent-se, donchs, Aníbal, axí en pas estret,
e que ja se acostava lo dia de la batayla, e que
la sua sort era fort periyllosa, e per fugir al
perill en què era, tamptà de parlar ab Scipió,
ymaginant que per ventura lo poria inclinar a
pau, parlant-li axí dolçament com poria, mostrant
senyal de amor en son parlar: adés
loant-lo dolçament de les sues grans virtuts e
de la alta sanch de son linatge; adés promovent-lo
a pahor per la fortuna sdevenidora, que
sol ésser fort duptosa; adés preposant-li los
grans trebayls e anugs que ha sostengutz e les
grans victòries que ha sostengudes, les quals,
de present, porien perdre lur fama; adés mesclant
fraus de grans prometençes ab les dites
paraules; adés faent-li consciència, preposant-li
devant la volentat dels déus. E himaginà Aníbal
he ja ab açò si
Adons Aníbal tramès son missatger a Scipió,
denunciant-li que vol parlar ab él, la qual
cosa atorgà Scipió molt volenterozament. Per
què cascú mou la sua host, acostant-se los uns
als altres, he assatjaren-se en loch fort prop.
E Scipió atendà
en aygües fontals, hon avia sufficiència de
viandes per los cavalls e als hòmens. Mas, enmig
de aquestes dues hosts, havia
qui fou exporgat de tots los arbres qui allí
eren, en guia que, cont los capitans parlarien
ensemps, no s'í pogués fer agayt ni trayció.
Adonchs, com lo dit puyg fou ben scombrat e
denejat, acostaren-se les hosts al peu del puyg,
cascuna ost a sa part. E Aníbal e Scipió elegiren
abduy.
Adonchs pugen-se
capitans de tot lo mónt, los majors garrés
de la terra, car ni en la primera ni derrera
edat, ni en dispoïçió qui çia stade en lo cell,
no foren ne seran tan grans dos cavalers; car
si ara
als déus, e Júpiter venia ab tota sa cavaleria
(ab que no volgués usar de trametra lamps
del cel), e venia acompanyat ab Mercúrius, e
totz quantz hòmens d'armes seus venien (ab que
la furor dels déus repohàs), e Phebus hi era
carregat de sagetes, no
aquests. Tremol la terra, cruxen los fochs, e lo
cel gita lamps; moguen-se totes quantes gents
són en la terra: nuyll temps faran que semblants
dos hòmens se ajusten ne sien convenguts
en un loch. Callen tots los noms dels passats,
car tot hom dirà que nuyll temps fortuna
ajustà en un camp aytals dos capitans.
Com los dos capitans se vaseren, cascun estech
fermat e quasi inmoble, com, emperò,
abdosos comoguessen tot lo món; e la
fort admiratiu del altra, e calaren per un
poch d'espay.
TERÇ CAPÍTOL. QUE SCIPIÓ, DINS SÍ MATEX,
LOHÀ MOLT ANÍBAL
Adonchs, Scipió, vaent Aníbal, e mirant-lo
en la cara tota inflamada, ab los huylls molt
ardents, ab l'esgart fort spaventable, dix entra
sí matex:
—Aquest és aquel Júpiter, la presència del
qual temen totes les legions de cavalaria. Aquest,
terror de tota Itàlia, mur e deffenció de Cartayna,
aquest és subjugador d'Espanya, qui,
anant per França, trencà e rompé munts sobiranament
alts, e fou-hi camí ampla, luytant
ab natura, la qual ordenave lo contrari. Aquest
és aquel qui ha taylatz e morts tants cavalers romans,
qui ha vençutz e alancejatz tants capitans
nostres, qui ha ensutzehits diverses camps ab
la nostra sanch romana. Aquest és aquel qui en
camp de batayla sobrà e vençé mon para, qui
era dels grans cavalers del mónt, qui vencé a
mi com era pus jove, e tots los limdars de Roma
pohà en gran pahor, e no se
aquell setja per pahor d'armes nostres, mas
per ço com sentí que
favorables, vessans grans aygües ab abondosa
pluja sobra lo terma de nostra ciutat, per la
qual cosa ell hac a lexar lo setge; per què la nostra
salut no deu ésser atribuyda als nostres coratges
ni a nostres virtuts, ni als fets de nostres
armes, sinó solament a la tempestat de la pluja
e a les hones de les aygües qui
Aquestes e semblantz paraules dehia Sipió
entra sí matex.
QUART CAPÍTOL. QUE ANÍBAL, PER SEMBLANT
FORMA, LOHÀ SCIPIÓ AFFRICHÀ
Emperò Aníbal, d'altra part, parlà dins sí
matex, dient:
—Aquest és aquel qui en la sua tendra joventut
penetrà ab virtut terres de pobles molt
seperats; la fama del qual serà divulgada per los
déus en gran duració de segles, o de centanars
d'ayns; la virtut del qual comensà de axir en
molt grans victòries. Aquest és qui no ha tamut
de scampar la sua pròpia sanch en camps
de batayles. Aquest és qui à venjades les injúries
que àn rebudes los romans en los fets de
les armes. Aquest és qui acassà ardentment los
qui eren vensedors, e foragità de Espanya nós,
qui y avem obtengudes tantas batalles. Aquest
és qui torne a no_res tots nostres treballs.
Aquest és qui, sol, regirà los conseyls que tot
lo Senat haurà determenats; e com tots los del
conseyll stiguessen duptozes e tamorozes, aquest
sol està inmoble, ferm e constant en bon
prepòsit e victoriosa sperança. No era en Roma
qui
que estaven fora la ciutat, e aquest esvaya
les nostres hosts. Aquest, abans que aja dita
paraula, ha humiliat e baxat lo rey en lo qual
tota nostra esperansa e totes nostres ànsies se
refermaven, e
e posat en vincles o ligams; car a mi
ha vençut ans que
Ytàlia. Què
pahor a hom del món, o aquest sol és aquest
que jo deyg tembre.—
QUINT CAPÍTOL. QUE ANÍBAL PARLÀ
LARGAMENT AB SIPIÓ AFFRICÀ
E com aquests dos lums de tota cavalaria,
Mirant-se de fit en fit, girassen e regirassen les
dites cozes en lur pensa, e cascú esperàs paraula
del altra, rompent Aníbal lo cilenci, parlà
en la saguent fforma:
—Si
me són are contraris e tant dampnozos que,
aprés de tantes batayles per mi vensudes,
aprés de tantes azes de gents mortes e dissipades,
aprés de tanta sanch scampada e de tants
miylés de gents desbaratades e gitades en fuyta,
jo sol, sens armes, ab lo cap cli, tractant la
fortuna, que verieja la sua favor, era forçat de
vanir a vosaltres demanant, ab gran humilitat,
pau, suplicant que
me aconsolaria, e aquest bé sol me auria reservat
fortuna, ço és: que
sort, qui ést noble e generós; e gran refrigeri
me seria de aver tal vençedor, e sol no
vergonya a morir sots hom de tanta e tant
gloriosa fama. E si, certes, la mia pròpia oppinió
no
no
fats han donades tantes victòries de tant grans
ciutats e batayles, al qual tants capitans dels
romans, vençuts e desbaretats, han fet loch, a
tu sol fa loch; atorgant, ssi no ésser vençut per
força darmes, no per batayla campal, sinó solament
per la fama del teu nom en tot lo
mónt divulgada.
¡O, engan manifest de la fortuna, la qual les
batayles que començà lo teu pare, de qui aguí
victòria, ha reservades a tu, fiyll seu, les quals
fanesques e termens gloriosament, ab la sola
pahor que les gents àn de tu!, O fortuna!
Què
¿O mereveylar m'é de les tues obres, axí diverses
e instables? Car aquel Sipió antich, capità
valent e vigorós, victoriós, fort e robust, com
fos en la plenitut dels seus anys, féu loch a mi,
qui era jove, car fou vençut per mi en la guerra
latina. E tu, are, per lo contrari, en los teus
anys juvenils me vençràs dins me caza matexa,
sens naffra, sens batayla, sens colp e sens
costada.
Com, emperò, jo per rahó del temps, en lo
qual hé vist molt, e per rahó de les diverses
batayles en què són estat capità vençedor, haja
lo coratge tot endurit, e los membres del
cors axí durs e forts com nuyll temps haguí,
dic-te, Sipió, que fort fóra estada bela cosa si
aguéssem haüt cura de aver pau entra nosaltres;
car dich-te que ni Cecília, ni la terra de
Cerdanya, fera e cruel, ni la gran tenguda de
tota Espanya, no són premis sufficients que
valguen a tantes morts de tantes gents d'armes,
ni a la sanch, tan abondosament scampada
en les guerres que avem aüdes. Mas condició
e natura és de les cozes passades, que
les podem rependre e inculpar, no pas corregir
ni mudar. Sé bén que la ràbia de avarícia fa
errar los camins als hòmens mortals. Jo anava
cercant açò d'altri, e are són constret en
açò del meu. Sé que la esperansa e lo desig
inmoderat m'àn enganat; e aquesta és que no
permet al coratge dels hòmens aver sagura
pau, e fa-ho la fortuna plaent e pròspera, la
qual, en los cassos majors, pus estrets e més
necessaris, gira la cara al hom, enganant-lo ab
ses amargues dolçors.
Adonchs, ja
cosa ben sagura al hom donar fe a la dita fortuna;
e per ço com ara la conech, volent jo
atemprar mos fets e donar fin a mos trebayls,
comence de tractar pau e amor. Mas, creu jo
ben que la tua joventut farvent e ardent, e la
fortuna bona que
conseyll que sies contrariós a la dita pau,
e que no vulles haver repòs d'armes en tanta juventut.
Car, co me imagín quin era yo enmig
de la mia joventut, e si sabies ni
quin fui en la batayla de Trèbias e en
la de Cannas, tal me pens que sies tu are. E no
dupta que la tua edat e la vigor tan gran e la
fama amplament divulgada, e la honta del pare
que vols venjar e tantes batayles que has
vençudes en Àffrica he en Espanya, ensemps
ab la fortuna dolça e bona que nuyll temps te
ha mentit ni enganat, te donen audàcia e inflament
de cor.
En tot açò me són vist, tot ho sé, e per
gran e sovenejada experiència sé que molt és
gran la cobeejança de vençre la batayla, e que
fort és gloriosa cosa la victòria; e atorch he
dich que no ha tant dolça cosa al mónt com la
dita victòria, si era certa e no fos en res duptosa.
Mas, ¿quin déu la us ha axí promesa, que
no us puscha enganar? Creu a mi, Sipió, que
si are no refrenam les nostres ires, que cascuna
part de la batayla haurà cossos, armes, coratges,
mans he sguarts terribles de hòmens qui
en tot loch serien vigorosos. E aquest que
veus ab tu, qui ara és desermat, altra serà, altra
virtut resebrà, altra cara mostrarà, e lo son
de la vou no serà aquest que ara hous, ni les
paraules no seran de pau amigable. Per què,
donchs, prech-te que mutz ton propòsit; resep
novel coratge, e lo nom de la pau no
e menyspresat.
Dir m'às tu: "Molt és bela coza e gloriosa la
victòria."; hoc, mas la esperansa de vençre és
molt congoxoza. Entra totes les cozes del món,
la pus bela és la pau; la qual és a tu certa e manifesta,
si no la menysprezes. Garda e considera
bé totes les cozes que se
vagade que los béns prosperans qui
ta prezència exalçen lo teu coratge e
a gran oppinió de tu matex, no vuyles mirar
solament los béns plaens que la fortuna joyosa
he riayloza te fa balar devant, ans, si savi
ést, offerràs devant los huylls de la tua consideració
la adverçitat que pot sdevenir mudant
la fortuna lo goyg en plor, lo delit en dolor,
la honor e glòria en confusió. No fas res si,
com les grans sperançes te vénen de una part,
no
per ventura la fortuna en aquesta batayla te
dóna victòria, quina gran laor te saguirà? Vençràs
o seràs vençador de mil trihumphes; amvides
n'í ajustaràs
pròspera fortuna que tant de temps te ha saguit
he acompanyat, e
te lexen soptosament, soptosament perdut ést,
e perexen innumerables trebaylls que has sostenguts,
e la gran e ampla esperança que has
de obtanir la victòria.
Considera bé, Sipió, que davant tu està ton
anamich e ton bon conseylador. Prech-te que
cesse la hoy; lo miylor conseyl és que abdosos
fermem açí la pau. E si per ventura no espaordexen
los periylls preens, almenys moure
deu a pau, e retraura de guerra, lo gran
nom e fama que de tu per tot lo món és divulgada,
la qual no pots miylls conservar. On,
sàpies que ab soberch trebayl se conserva la
gran fama, car gran affany és ratanir la gran
fama que no
al arbitre de un cas infortunat tants fets generozes
e tanta honor conquesta en tanta diversitat
de temps? ¿Vols que
tanta balea d'ayns? No ha conseyl al món
miylor que reffrenar la fortuna pròspera, donant
fi als periylls en què l'om és posat. E no
és pocha saviesa servar e tanir manera e atemprança
en la gran favor de la fortuna plaent e
joyosa; car, si soltes les regnes, portar t'à al
spanador.
En moltes guises te poria informar e amonestar
d'aquesta matèria, car gran e copiosa
multitut de exemplis me occorren al present
propòsit. ¿Sabs com fou gran hom Chirus, lo
qual, com saguís la fortuna favorable, no posant
fi ni manera en sos desigs, caygué lejament
de la alta cadira? Bé li fou gran comfusió
e soberga vergonya morir per mà de fembra.
Bé fon gloriós capità Pirrus, e bé
sa terra ab gloriosa honor e ab gents d'armes
molt eletes: si
tornar en son rengna, e pens-me que fóra romàs
amich ab nosaltres, ab dolçor de coratge,
fet dingne de tan gran amistat; mas, pus que no
volch tirar les regnes de fortuna, ni retenir lo
seu excessiu decorriment, caygué miserablement
en gran vituperi, derrocat de sa honor e
gitat en menyspreu. Lo qual Pirro, si hagués
tangut lo mig, no posant-se en lo extrem de
fortuna, agra apagada
fama glorioza del rey Epirro. Mas per tal com,
per ventura, més te mouran los eximplis dels
teus romans, bé saps tu que an aquesta terra
la fortuna plaent e favorable havia egualat
Règulo als sobirans capitans; mas tantost
que él se volch pujar a les esteles del cel, caygué
bocha terrosa, termenant se glòria ab fin
tuperosa. ¿Vols que no vaya massa luny per
molt vicercar eximplis? Volenter me
mas dir t'ó he de mi matex, qui són estat
gitat a cascun fat de la fortuna. Bé veus
qui són e qui són estat: no trobaràs per ventura,
pus manifest eximpli en lo qual la fortuna
volubla e instable haja més gradajat ni favorejat.
Fort és sagura cosa lunyar-se, a poch a
poch, de la falda de la dita fortuna, e no fiar-se
massa en sos blandiments. E com? ¿E vols tu
donar fe e cresença a la fortuna, que nuyll
temps cessa de moura entorn ab moviment
soptós, la roda instable? La qual fortuna no
solament és cega, ans encara fa cechs tots
aquels los quals abrassa e reb dins lo seu ssi,
e no axalça ni dota de sos falsos dots sinó
aquels qui de loch alt, de les grans honors,
deuen caure en molt pregona ruyna.
Per ventura, Sipió, a tu serà dubtosa la pau
dels de Cartayna, per tal com te han trenchade
la fe. Mas ja per axò no temes, car lo
temps de pau no era vengut encara, qui are és
prehent, e, si no
m'àn dit que en lo temps antich semblantment
vós trenchàs les trevas posades entre nós
e vós; emperò aquels qui u foren, no foren
promenia.
E si per ventura te dóna viyares que fortuna
nos comensa de perseguir e aterrar, no
penses que axí de tot ajam perdut tot conseyll,
ni
com a minva costil·lació, que
pus pocha estela que sia en al cel, bé que atorch
que
què, volenterosament no daré ni mouré primer
la batayla. Mas no y calrà açò, pus que are
tractam de pau, la qual se tracta entra aquels,
lo primer dels quals en voler e requerir-la són
yo, qui fuy lo primer en moura la guerra e les
batayles, fins que
tal que la fin sia de pau gloriosa.
E certes, dich que la dita pau, que serà fermada
per conseyl meu, tendré leyalment e ferma;
la qual pau a nosaltres, de Cartanya, és
molt desonesta e vituperosa, per tal com és
necessari de voler-la, e a vosaltres romans és
molt gloriosa. E per ço com als vençedors se
pertany de ordenar los capítols de la pau, e
posar leys e manaments, tu ab te pròpria bocha
ordona la pau e posa les penes que
ben vistes per assegurar-te de nós, les quals
sien corresponents a nostres errós. E per ço
que d'equí avant no haja occasió de haver
guerra entra nós, vostra sia tota Espanya e les
derrés parts del món, ab la regió de Eòlio,
que és departida en
Cerdenya. E ab aquestes cozes, conquerits
los altres regnes, anatz-vos-en per les derrés
partides del món, féts carreres públiques per
les montanyes ab ferre e ab foch, calcigats los
reys superbioses, les vostres banderes vençadores
vagen a les parts occidentals, e d'equí
convertesquen-se al horient. E nós, restrènyer
e tancar-nos ém dins los térmens de Líbia, e
d'equí mirarem ab gran admiració vosaltres,
qui regiretz los grans imperis, stants molt
poderoses en mar e en terra, tamutz per totes
les gents de tot lo mónt.
SISÈN CAPÍTOL. COM SIPIÓ RESPÒS
AL DIT ANÍBAL
Aprés donchs que Aníbal ach parlat axí sàviement
e pezada, calà, sperant resposta de
Sipió. Al qual Aníbal responent, Sipió parlà
en la següent forma:
—Cert só yo, e no dupte en res, que tot
quant me seria promès de part dels de Cartanya,
se torbaria en lo aveniment e entraveniment
teu. Sé de cert que
són aparylatz de no servar fe, pactes ni dret
a Déus, als hòmens ni a les coses sagrades, sinó
forçatz per pahor. E dich-te que abans
aquest caval se
altitut del àer, e aquesta montaya, en lo
coyll de la qual tu e yo som, se axalçeria sobre
lo cel, e lo dit cel devalaria e
dins les entràmenes de la terra, que vosaltres
cervàssets fe ni aguéssetz a nós leyal amistat.
Mas la justa venjanse dels déus persaguex
los inichs, assota e fir la gent malvada: e, jatsia
que Déus, axí com a coxo, per la cama de
misericòrdia que ha major que la de justícia,
vaya encalsant los fugitius, emperò a la fin
aconseguex-los aquel qui del sobiran cel mira
los peccadors: Déus, qui veu la multitut
dels hòmens; jatsia, Aníbal, que a tu sia faula
e ficció dir que Déus sia jutge egual.
Membre
sangonosa, les hones de la qual eren vermeyles,
scampant sanch per la riba de la dita
mar, que avia baguda la vida de innumerables
gents tues, les quals ab tot lur navili, en la mar
foren taylades. ¡O, he quantes entràmenes de
cavalers dispergides, vists nadar sobre la mar!
O, quantes naus hubertes e desgavalades!
¡Quantes galeres desermades, plenes de sanch
humanal! Quants navilis cremats! ¡Quants
scuts vist cremar e nadar, e quantes posts sangonoses
surar sobre la mar! Emperò, ab tot
açò, no creus ésser Déus. E no ha rasa la memòria
de nostres pits la batayla de Agathes, e
la entiguitat no molt veyla, e
vosaltres avetz preses armes contra nós dues
vagades; e nosaltres, favorejans nostres amichs,
lassats en los fets de les armes, posam-nos
contra vosaltres, forçatz de combatre
pietat nos ha mogutz, en temps passatz, de
socórrer als cecilians, e ara socorrem e ajudam
als spanyolls, contra los quals, com ni
quant s'és imflamada la tua dura crueltat, dolor
e vergonya és de recitar-ho, e los quals
foren miserables sol per tal com fort tart hagueren
socors e ajuda dels romans. Bé sé
que gran infàmia és nostra, lo fet de la ciutat
de Segunt; mas aquel déu que vosaltres menyspreats,
dóna penes aguals als mèritz de cascun
hom.
Bé sabets vosaltres quina fi e quina exida
hac la primera guerra, ab semblant fi serà
termenada la sagüent batayla, si ja no és fatigat
e anuyat Déu de fer justes venjançes. Emperò,
si nós, axí com atorgam, havem, en temps entramiyà, reebudes moltes naffres, açò
per ventura ha permès lo just e dreturer punidor
qui porga e exercita los justs.
Mas lexem-nos de recitar les coses passades.
E, com tu hajes gran ànçia de fer pau, la qual
vinga a profit tua e de tos ciutadans, dich-te
que al meu coratge és que del mal que avets
fet, no us en reportets premis ni honors. Manifest
és a tot lo món en quina forma vosaltres
havets trancats pactes, covinences, juraments,
e tota speransa de vera pau. ¿E are demanats
altra vegada que leugerament vos sia atorgada
la sagona pau, com la primera injúria vos ne
age fets indignes?
Sàpies, Aníbal, que no
considerar la fortuna en quants cassos se gira
e
la carrera de la gran fortuna és molt alenegoza
e periyllosa; dius-me que
forma la dita fortuna, mudant lo escaló,
quants reys e quants capitans ha gitats soptosament
del sobiran loch a terra; e d'eçò
molts eximplis. Dic-te, Aníbal, que yo són
cert en quina guisa nosaltres havem cossos
mortals e ànimes eternals; sé de çert que molts
són mortz qui aprés de aquesta vida han greus
penes e passen fortz dolors; sé, axí matex, que
als bons resta fama al món e premis eternals
en lo cel. ¿Vols-me, donchs, en altras cozes
adoctrinar? Sé de çert que jo són subjugat als
cassos de fortuna; sé que tu ést poderós en
fetz d'armes; atorch que ést molt generós e
gloriós capità. Lexa
que d'açí esperen nostres ànimes obtanir gran
e soberga honor e fama, car tant com és gran
la tua excel·lència, tant les nostres ànimes reebran
major laor e glòria. No ignore jo lo
rengna de la fortuna, que
humanals; sé que no és potència que
egalar a Déu, qui és sobirà, lo qual acostuma
de fermar e enfortir ab la sua ajuda los qui favoreyen
justes batayles.
Mas, Aníbal, ¿per què matem nostra fet en
paraules? No detengam en açò lo present die;
strengam lo fet. Si a vosaltres plaen los primés
pactes e covinençes, e podets porgar la
injúria que fés a nostres legats e a nostres navilis
que us tramatíem per a tractar dels ditz
pactes, tant tost auretz açò que demanatz, e no
cal prometra altres grans dons per obtanir novela
pau.
Tu, Aníbal, conexes e veus bé la vostra fortuna
en quin cas és venguda, la qual te força
de demanar e requerir pau. Si en aquel temps
com tota la tua gran fama resonava per tot lo
món, per la gran tempestat de las guerres e
batayles, la aguesses demanade benignament,
gran supèrbia fóra nostra de nagar-te la dita
pau. Mas ara, com te veus prop de ésser vençut,
foragitat de tota Itàlia, demanes la dita
pau, més per pahor que per amor: ab dret front
te pot ésser denegada.
Emperò, per tal que tot lo mónt veja que la
fortuna aspra e contrariosa no aterra nostres
coratges, ni la fortuna plasent no
a supèrbia, la qual fortuna no està tostemps
en un ésser, e tots los nostres succesidós
noten que no movem guerres ni batayles
per dolçor de rapina o de la despuyla, ni per
hoy ni ranchor, sinó solament per amor de
pau, la dita pau vos serà donada si en vosaltres
és atrobada pura e leyal voluntat.
Mas ¿per què tu, Aníbal, te mets a dir coses
tan vanes, dient: "Avet que a la dreta part està
Espanya, la qual jo hé conquistade ab molta
sanch dels meus habundantment scampada,
e ja veus les altres terres nostres", les quals tu
dius que
és jactar-se de donar cosa que hom no
retanir. Segons me par, tu feyns dons d'açò
que ja és nostra. Adonchs, dóna altres coses
per obtanir pau e pactes ab nosaltres, e no
dóns nostres béns, ab los quals dretament no
pots fer paga.
E si per ventura aquestes coses te semblen
massa importunes, apareylats les armes e
coltells, e no parlem pus de fer pau; prengam
les armes e vejam Déus a qui darà la fortuna.
Aprés que Sipió ac parlat, ferí la terra ab
la sua lansa, la qual fortment verduguejà e
aparech molt tremolosa.
VII CAPÍTOL. QUE SIPIÓ ORDENÀ
LA SUA BATAYLA
Scipió ordona son camp de batayla, la qual
posa abtament e distincta en diverses órdens
de atzes, sàviament ordenades. Posa en lo costat
dret Massinissa, qui fou instruït en Numídia;
fa
totz los de la sua atz; fa
són divisats de cresta. Lo costat sinistra comena
a Lèlio, sobravestit de porpra, lo qual
seguex Apulo, acompanyat de gran cavalaria,
lo qual va engir e entorn, de la dreta part a la
sinestra, ab cavals leugers, quasi voladors. E
los pits dels cavalers resplendexen per lo ferra
dur he fortz e tot fabrit. Enmig d'equests
flamaja la joventut romana.
Sobra tots aquests resplandex aquel meraveylós
emperador e capità de tota la host, lo
gran Sipi, lo qual resplandex en aur, resplandex
en terra, resplandex en mar, lo qual
appar molt generós e resplandent als coratges
dels seus, e molt pus generós és atrobat en
ampla sperança, en tant que tots los altres escuresex.
On, axí com les esteles no poden
sostenir la lum del sol, qui hix aprés del alba,
per semblant forma totz quants eren en la
host del dit Sipió no aparexien res en la sua
presència.
Aquest és aquel sol qui tots los altres
raygs apaga. En prehència de aquest, aquel
tan bel hom, Cil·lènio, és tot groch e demudat.
Totes balahes en prehència de aquest fugen,
axí com totes les planetes se amaguen com lo
sol se amostra al món. Aquest Sipió desperta
los alts e generoses coratges; e, volant per
mig de la sua host, ferma totes les penses, aparex
als huylls dels seus, axí com
lamp clar e molt resplandent, lo qual mirant,
tots los de la sua host reben cor ardent, e singular
doctrina totes les sues legions; car ab
ses victorioses paraules referma los tamoroses,
dressa les pauruchs e duptoses, los uns reprèn,
los altres prega, e enmig d'ells recita los bells
fats de lur linatge e de ells mateys, e mescle-y
lo renom de lurs avis. Los uns loha, los altres
castiga ab dolçes paraules, reprèn les trigues,
e ab colps amigables exercita los pereozes.
Aquest, qui és baleha del mónt, mostra la
beleha de la victòria, mostra los derrés premis
de la batayla, mostra com està prop la vergonyosa
destrucció de son anamich: ab aquests
aguylons empeny los coratges, inflamant-los a
la batayla. Aquest capità ordena que cascun
cuyte de anar a son loch, e no permet que s'í
perda un sol moment de temps.
VIII CAPÍTOL. QUE SIPIÓ FOU GRAN SERMÓ
ALS DE LA HOST
Aprés que
sua host bé ordonada, les azes ben hareglades
e
la següent forma:
—Si lo déu Jupíter volgués manifestar a vosaltres
aquest coratge qui mou e inflama nostres
entràmenes e la audàcia de cor, vergonya
auríetz de sol duptar quina fin ni quina honor
deu aver nostra fortuna. Nuyl temps aparech
lo sol pus clar als huylls dels hòmens, que
apar a mi la victòria manifesta. Ja veyg e conech
molt lo murmurament dels hòmens a peu
de mon anamich, qui ja comensen a tremolar.
Ja veyg les sues azes plenes de tamor. D'assí
veyg los coratges tremolosos, e devant mos
huylls és posada la cruel mort dels hòmens.
Jo veyg
sanch de nostres anamichs. En manifest mire
les fosses innumerables dels cartaginesos qui
morran. Ja veyg aquel tant gran capitan Aníbal,
qui, lexant legement les armes, fug de la batayla
e cerca les coves per amagar-se.
Ho! ¡e ja fossen plenes les aureyles de les
gents estranyes, del parlar que
mónt, de Aníbal, com fugirà com a hom astorat
e confús, dient "¿E no és aquest aquel
príncep tan gloriós Aníbal?"!"Certes", direm
nós, "aquest és aquel, si ja lo seu nom no
spaordex a sí matex." Mas, axí com a capità
enganador e estut, tem nostres armes, car sent
que altres brassos e altres vigors les tracten,
les quals són mogudes e regides ab imperi e
conseyl de novel capità.
No aurà aquest camp temerari lo foyl capità;
axí ac la batayla de Cannas, on fou, de
part dels nostres, capità
pocha discreció, al qual vedaven de combatre
Déu ab manifests senyals que li donava,
los quals agra saguits si hagués sàvia
pensa; e no és capità ensems ab mi, aquel Simprònio.
No
stúcies que hac, vençent los nostres ordenant
que
empetxava e
les spies tanchant-los les vies ab canyes en
temps nuvolós he scur, les quals cahien dins
les coves. No vençrà la nostra gent en temps
de soberga neu. Lo pits de aquest provarà la
punta del meu coltel, lo seu costat sentrà la
mia spasa rigoroza, e lo seu cors serà encontrat
ab la mia lansa valaroza. Açò ha temut él
cascuna vegada que ha demanada la pau per
pahor, rompent-la ab sos engans astuciosos.
Si menyspresam nostres anamichs, ajam-los,
també, en hoy. Adonchs vosaltres movets vostres
mans e armes glorioses a la batayla. Jo
seré lo primer entra vosaltres, e vouretz vostres
anamichs fugir plens de pahor; axí
prometen los déus. Sia, donchs, en vosaltres
la pensa virtuosa e sàvia. La vostra man dreta
sia animosa de strènyer les armes, e en los pitz
sia ardor generoza e no speventable. Offire
devant vostres uylls, e us moga, Espanya calcigada
e correguda, e la balea de la joventut
romana, e tantes batayles reyalls de Cartayna
cremans ab perpetuals flames.
La vostra plena adat comensa actes vigoroses
e desija glorioses victòries. Aníbal, reyal
de tot mal, és a mi stímol e aguylló de batayles
de les quals sper major glòria. Tots temps
me ha desplagut perdre temps, majorment
com se tracten grans coses. Fusca, donchs, la
pahor de nós, car escrita és la victòria. Vanits
ab mi, e aprés la victòria irem a veura nostra
terra, e veurem nostres fiylls e la beleha de
nostres cares muylés. Aquest és lo camí per
anar a Roma.—
Aprés que Sipió hac dites semblantz noves,
posà scilenci a ses paraules; e tota la host,
ab care molt alegra, respongueren ab
e ab una vou, axí com lo dit Scipió tingués
la sobirana honor del Capitoli, e tots lo saguissen
cantant e cridant avant, sobra carros
bells e resplandents.
VIIII CAPÍTOL. EN QUINA FORMA ANÍBAL
ORDONÀ LA SUA HOST
[V]eent Aníbal que la hora del temps del seu
ignominiós fat se cuytava, lexant lo elefant ún
cavalcava, soptosament se
molt leuger e gran corredor; mostrant la
care plena de manasses, aparaxent axí terrible
com Polifemo, exint de la cova, fou orrible als
grechs. E axí com la cometa que aparex en lo
cel és trista als grans reys e emparodors, axí
Aníbal se mostrava terrible e torbat.
Ordona azes molt grans. Posa en lo primer
front de la batayla tots los elefans, per ço que
ab cruels speventables bèsties stramoscha son
anamich. Demont l'esquena dels alafants ediffica
torres tremolozes, que aparexien ésser
grans muntanyes que
edifficades sobra roques. Aquests alafants
ha posatz Aníbal per fort escut a deffensar la
sua host. Tantost posa en la primera atz los ligures
e
e de maures; la sagona atz col·loca los cartagineses
e
de Brúcia, los quals ab gran desplaer, en major
lur part, e forçatz, saguien la host del dit
Aníbal.
Adonchs la host del dit Aníbal, estanent los
brassos, occupa los camps, circuint gran moltitud
de gentz. E ordena que a la dreta part estiguessen
los cartaginesos, e a la sinistra part
comenà als numides rebel·les, qui eren coretjoses
d'exercitar ses armes contra lur contrari
Scipió, capità dels romans.
Aprés que Aníbal ac dispostes e ordonades
totes les demont dites coses, com la sua host
fos plena de moltes gents, les quals eren de diverses
lengües, parlava als uns ab turcimanys,
als altres ab sa pròpia lenga, inflamant-los a la
batayla. Adonchs, ençén-los, puny-los; ni és
pas pus necligent que son anamich. Complex
tota cosa que
car instruex les primeres atzes e aquels qui
porten les banderes; aprés amonesta les altres
atzes, e corra del comensament de la host fins
a la ffi. Va da ssa e de là, mesclant paraules aspres
ab dolçes, parlant als de la sua host en la
següent forma.
SERMÓ ALS DE LA SUA HOST
—Si la mia fortuna és a nós ben manifesta,
la victòria és ja nostra; e no solament som
vençadors, ans encara avem desbost nostra
anamich, e rasa del mónt la sua memòria. ¡O
poble romà! O gent desbaratada! ¡E com hix
de la memòria del teu pits la batayla que perdist
en Cannas e la fuyta que fist en Trèbia!
No fou hom ni terra que sien venguts contra
aquesta host, de la sanch dels quals nostres
armes no sien sadolades, naffrant los cossos
en mill lochs, scanpant la sanch axí com ayga.
E com? ¿Qui és en Roma, al qual la nostra
host no haja tolt pare, fiyll o frare? Lo capità e
pare de Roma, Fàbio, lo nom del qual era
molt gloriós, stant en la sua plena adat, ac temor
de las mies armes, e les sues banderes foren
soylades de la sanch per nós scampada, e
fugí, no gosant retornar a sperimentar nostres
spases.
No
la sua terra, ha miylós senyals que nós en les
batayles, e si
no veyen nostres huylls que aquest stiga devant
les portes de la nostra gloriosa ciutat de
Cartayna. Bé
aquels qui no
los forts murs de Roma, manassen de fer insult
contra la nostra murayla. Sens tot dupta,
la furor que
poderosa fortuna los ha tramesos per ésser
admirativa despuyla al poble affricà. On, com
en una batayla que vençem fos tant gran la presa,
e la despuyla tan abondosa, que dels anells
d'aur ne umplim
a nostra ciutat per denunciar la fama de
la batyla, no resta pus sinó que la nostra ciutat
nostra de Cartayna, vençedora; veja los coylls
dels cavalés romans tencats dins grans cadenes,
en gran honor mia e de totz quants sóts.
E veuran nostres ciutadans los pobles romans
anar axarats axí com a bestiar qui no ha pastor;
e lavores veuretz Lèlio, gran parler, e
Massinissa, qui no porà tanir cura a nostres
armes.
Adonchs, jo requir de part de Déu a vosaltres,
maures e numides, que us descarreguetz
lo jou superbió. Sapiats que Massinissa ab assotz
regex los seus, axí com a catius. Mas vosaltres,
francesos, combatetz ab oys, emflamatz,
e contrestatz al anamich capital ab vostres noveles
armes. Aquest camp porgarà moltes ires
cuylides e ajustades en diverses parts del mónt.
Vosaltres, ligures, qui saguint los meus fatz
per mar e per terra, no lassatz per greus treballs,
prech-vos que us combatats vigorosament;
si sótz vençedors, reebretz dignes premis:
no serà vostra habitació, ni tendretz vostres heretatz
en vals aspres ni en spenyadors de roques,
ans possehiretz los camps grexosos e los
masos richs de Itàlia, e callarà cruel pahor e
aguyló vostra.
—¡Ho, la mia cara host, valentz cavalers, e
molt amats ciutadans! No és necessari de empènyer-vos
a la batayla, no és obs d'amonestar-vos.
Mirats la vostra terra tota tremoloza,
la qual tem los fochs dels anamichs e lurs armes
cruells; miratz los murs dins los quals se
nodrí vostra infanteza, on avetz rahabudes
tantes honors, hon avetz celebrades tant alegres
festes; hon són les sepulcres e la cendra
de vostres pares, la memòria dels quals està
en laós escrites en los marbres. Sapiatz
que tota la confiansa de la vostra terra està en
les vostres mans, drestes armades, e en la vostra
virtut. Socorretz, donchs, e axits a carrera a
vostres dolçes muylers, als fiylls, e a les mares
e donas veyles totes tremolozes, a les canes
blanques de vostres pares, la salut dels quals
stà en les vostres vigorozes armes.—
HONZÈ CAPÍTOL. QUE LA BATAYLA
QUAL SIPIÓ AFRICÀ FOU VENCEDOR
[E]ncare no avia finit Aníbal són provocatiu
sermó, en lo qual mostrà son sperit e lo cor
tot flamajant, veus que soptosament sonaren a
gran clasch totes les naffills romanes, e fou
axí gran lo crit que gità la host romana, e tant
temorós, que tot lo cel ne resonà e l'aer
se
que
host. Ab lo qual brogit de veus e de critz, foren
sbalaydes les atzes de Aníbal; e los alafants
ne foren axí spaordits, que giraren-se contra la
sua host matexa, ço és, contra la host de Aníbal,
e mudaren lo loch e los corns, que giraren
contra los seus, tornant atràs totz orats;
axí que torbaren tota la batalla de Aníbal.
¡Ho çega pença dels hòmens, plena de ignorància,
enganada en tots conseylls! Car, com
tota la major forteleza que la cura e ànsia del
sobiran capità avia posada en lo primer front
de la batalla, fos col·locada en los elefants, los
elefants foren a la sua host destrucció e primera
ruyna. Aquests crits, aquests brugits,
sbayren Aníbal, qui ya parlava a mija veu.
Hon, axí com si algun, cantant suaument e
dolça, soptosament hou
lo déu Júpiter, qui, esquexant lo cel, devala ab
grans trons e núvolls tanabroes, aquest aytal
qui cantava, calla e trencha e ferma sots la sua
gola tramolosos punts de cants, e, levant los
huylls, mira lo cel tot negra e scur, axí
al vespra Aníbal.
Emperò aquest capità, qui de primer fou posat
e gitat a tants cassos e tant diversos de la
fortuna adversa, com fos exerçitat en moltes
duptoses armes, ja per açò no tem, ans se
refferma, ab la cara foriosa mira tots los adversaris,
e, reprenent la pahor dels seus, cuyll
ses forçes, les quals eren dispergides, corre
tot inflamat per la sua host, e poza
devant sos anamichs.
Hon, axí com lo porch salvatge com sent
que
lurs dents afilades, lo aconseguexen, e vou los
hòmens de prop sí, ab lo mortal venable lavors
se ferma, apereyla la dent, arrissa
e lanse
e
Aníbal se lançava en la batalla, he ab grans
vous cridava la ànima del seu pare que li tramatés
ajuda.
Mas a la part contrària estava Massinissa, hom
jove, ardent, de imflamat coratge, lo qual vaent
que
svahí soptosament sos anamichs tremolosos
e espahordits; e en tot loch hon anava
lo dit Massinissa, lo seguien los elefants. E Lèlio,
vaent que Massinissa combatia tant vigorosament,
lança
occupa lo temps, toyll terra als adversaris,
tayla e espasseja los qui li contrasten, e insegueix
o encalse als qui fugen.
Mas lo coratjós Sipió, semblant a leó fort
e vigorós, per ço que cuyte per ajudar als cadells
fiyls seus e que derroque les silves e destroesque
les bèsties feres, trau l'espasa, met-se
al mig de la host, he travessa los anamichs. Mira
tota la sua host; garda
de la sobirana part del cel, e no li veu par ni
semblant en tot lo mónt. E stech aquest Scipió
axí com a sol, lo qual resplandex com
a aur molt bell e tot radiós, e la vestidura de
porpra. Axí lo dit Scipió, hom jove tot rutilant,
resplandia en les sues armes.
Adonchs, com la bataylla vench als vertaders
anamichs e los romans comensaren de
metra la mà en los cartaginesos, gran sanch
brollà de cada part: la ira cruel e terrible se
met entra los dos capitans, los dos pobles
contraris se desijen la mort, e tots, assadagats de
vessar abondosament la sanch, se baten orresament.
Nuyll temps lo déu Martz féu tan aspra
brega, ni fou en lo mónt pus amarga batayla
que féu aquesta, car la gent que
no era asoldejada, la qual combate
per avarícia del diner, ans ab lur pròpia sanch
volien apagar les flames dels hoys que ells
avien encesos. Totz los de cascuna host avien
una amor, he les legions dels hòmens
d'armes havien una pensa e un prepòsit, ço és,
venjar ab pròpia mort lus justes dolors. La dura
porfídia dels cartaginesos a la supèrbia dels
romans se lançen e
naffres, car les batyles, les infàmies, les
mortz, los improperis, los avars trahutz que
havien subjugats los cartaginesos ab lurs
fraus, e la cruel destrucció que feren con
prengueren la ciutat de Segunt, e tota quanta
ràbia emflamada ab hoy entigat sol promoure
los hòmens armats, scampar la sanch, tot fou
ajustat an aquesta batalla. Aquí
la gran multitud de las offençes e la multiplicada
injúria de longues guerres. Adonchs
encontren-se pitz per pits, espases ab espases,
naffres ab naffres, e mesclen-s'í morts feres e
cruels. Com se han dispergides les entràmenes,
devalen a les hombres infernals, e ab novel
brogit totz los diables, execudós de les penes,
e combatens-se unes ànimes ab altres
passen al infern perpetual. Ay, greu furor! ¡E
com fóra miylor cosa que cascun de aquestz
pobles agués viscut en sos termes segurament
e repoada! Bé ho pogra fer, si
mas, empatxà-ho la ambició e la supèrbia del
cor orb e cech, e la set eternal de més aver
que emflama la esperança, e la qual pose los
coratges mortals en la punta de la spaza.
Adonchs, les hostz de Aníbal e de Scipió se
combaten agrament, e no
ohys per lo mal que han fet al ben públich, ans
cascun hi és per son propi interès, car no és
qui no vuyla venyar la mort de pare, de fiyll,
de germà o de acostat parent; per què la offensa
antiga embraveix les penses e fa-les combatre
ab oy novel e molt ardent. Adonchs aquestz
dos capitans empenyen lurs hosts, ab
grans crits inflamen lus coratges, e mostren e
sostenen honests periylls; jutjat han ésser bela
e gloriosa manera de morir e offerir la sua vida
per la pròpia terra. Adonchs la fortelea de les
greus furors e de las armes, fahia gran brogit
ensemps ab los gemechs de aquels qui morien.
Aquí avia sons e crits de gran dissonància.
Aquí ha
e discorre e rega los camps ab hones fumants.
Aquí ha un torrent alt e ample, tot plen de
cosses morts, e un mont fet e ben alt de cossos
de cavalls espessejats.
Ho! ¡Tanta era la elevació e altea dels cossos
morts qui staven uns sobre altres, que aparia
hosts! No creu que
la riba dita Egea, los quals vaheren que soptosament
hisqué una ila prop de Taràcia en què
lo adevinedor determenava que significava lo
eternal imperi de Roma he la destrucció dels
de Mecedònia, fossen axí spahorditz ni sbahits
com eren aquels qui vehien aquesta batalla tan
mortal, en la qual ac tan gran[s] mont de hòmens
morts, que com los de Cartanya comensaren
de fugir, axí
la gran multitut dels morts, com los era dura
cosa passar per les armes dels anamichs.
Adonchs com los cartagineses se desbaratassen
e comensassen de fugir del camp, la
host romana los va detràs taylant e metant. E
com, perseguint lurs anamichs, la una part
dels romans se
romangués baix en lo plan e circuhís los
camps, per la qual rahon se començàs ja a des[ca]pdelar,
e los senyalers qui portaven les banderes,
ab los mahestres de les armes se desjunyissen
(per la qual rahon lo cavaler, vagabunt
pogra perdra la batayla ab soptozes impetuïtats
e posar màcula en lo die tan gloriós),
Scipió, capità savi e de gran conseyl,
tornà a degut orda tota la sua host, donant
certs senyals, car tantost que
sonat, tot hom se refermà, e cascun tornant a
se bandera, ordonaren-se tots en se atz primera,
e, concorrent an aquel orde per fer altra
batayla, dispergiren-se en destrucció de lurs
anamichs. Hom, axí com lo vent austral, qui és
terbolós, constreny les aygües de la pluja en
los núvols, e aprés que ha tronat, gita de sí pluya
mesclade ab calabruxó e tempestat anamiga
de terra, así matex Scipió, com la sua host
fos escampada en munts e an plans, hon fahien
gran discipassió de gents, cuylí-los e costrench-los
cascun a son senyal e bandera, e
aprés dispergiren-se per obtanir la victòria.
Jo creu que Déu tot anciós mirava tants
cosses morts de gent fera e cruel, e tants trebayls
sotz lo déu Març, an aquela hora, molt
foriós, e gardava quina exida e fin devien
aver aquestes armes axí vigoroses. En aquest
dia de aquesta axí forts e dura batalla,
duptava la fortuna, e ja qui auria lo dret del
sobirà imperi, e qui tendria lo çeptra e lo sobiran
grau.
E si per ventura la derrera sort agués favorejat
a Cartanye, ¿qui dupta que la cruel ciutat
demunt dita no agués tangudes les rengnes
de tota la terra, e que
ras de la memòria dels hòmens? Lavòs Itàlia,
esquexada ab abitadors, strayns e cruells, agra
mudat son linatge, alt e generós, e Àffricà fóra
estada molt major; car si Grècia desermada
se ha pogut husurpar lo seu nom, ¡quant més
agra fet Affrica en tants cassos victoriozes!
Mas la divinal potència, avent merçè dels justs,
ha soccurregut a nós, e Itàlia nos ha donat tal
hom en temps axí cruel, qui axí com a fforts e
vigorós reebia e emperava les forts dures batayles
qui fos un solament qui foragitàs dels
romans tots los infortunis esdevenidors; en
temps del qual la libertat fos e romangués éntegra
e segura per los anys sagüents.
Ja lo sol puyava al migjorn, e Scipió, tot
ançiós, qui avia spaordides tantes ires, sperava
lo pus fort de la batayla; lo qual no era
gens hujat ni cascat en lo cors, ni per calor, ni
per naffres, ni per pols, que
e ardent, ans cridava continuadement que
Aníbal e él se vaessen ensemps e
E axí com la flama qui devalla de Montgibel,
crema les pedres dels munts qui li estant de
prop, e trenca les roques qui li contrasten, crema
los arbres qui li vénen a l'ancontra, e les
valls qui li estan entorn cruxen totes de foch
de soffre, axí matex lo fer Scipió atura, destroex,
tayla e matha tot quant li vén devant;
amonesta los seus e crida, dient: —¡Ho, cavalés
romans! Prech-vos que siatz vençedós, morts,
e féts ara tot quant poretz: aquesta batayla
és carrera per anar a Roma o al cel—. Aquestes
paraules cridava Scipió als de la sua host.
Mas Aníbal, hom sens tota pahor, empara tota
la força romana. E, axí combatent ensemps
los dos lamps del déu Març, de la una part stà
Sipió, e de l'altra Aníbal; e mereveyla
Març de les batallas, que en la terra sien romasos
tals dos masestres de cavalaria e tals ministres
d'armes.
Prech a totz aquels qui volran dir que lo
mon age posseytz tals dos capitans de aquests,
que calen, si no volen ésser atrobatz
mentidors, e agen vergonya de fer menció dels
pobres qui no saben què volen dir batallas.
Tinguen scilenci los reys dels partos, ni preste
en açò la sua mà la gran Troya ni la casa de
Príamo, de la qual los poetes han cantats
grans dictats. Car en lo camp de batayla de
Scipió e de Aníbal, la host no era nua d'armes,
no eren vestits de porpra delicada, los combatens
qui fugien no eren naffrats de laugeres e
flaques sagetes, ans la joventut romana, forts e
robusta, pres armes aspres e vigoroses contra
la host de Aníbal, exercitada en diverses guerres,
a la qual host fa testimoni tota Espanya e
la vigor de Itàlia; car lo dit Aníbal avia
ja quax aterratz ab mill fets d'armes los romans
vencedors dels hòmens qui aventuraven
totes coses. Mas en aquesta batalla altra combatiment
és estat e altres coratges; la una host
ha gran fortaleha, l'altra gran temprament, e
endues han par e egual hoy.
Emperò la host de Aníbal, queacom hujada,
comença de fer loch e tornar atràs; celevós,
Aníbal, tot imflamat, crida altes veus: —¡Ho
senyaler! No
per tornar atràs Hon ne vas? Més val que
les lexes esquexades e esquinçades enmig dels
anamichs. Ay làs! ¿E hunt fugitz? Aquexa carrera
no és dreta. Venits, car anant per aquest
camín trobarem nostres adversaris Membre-us
que vosaltres sótz de Cartanya. E com! ¿Vos
pensatz tornar a vostres cases fugint? Erratz,
errats la via, miserables ciutadans! Aquexa
carrera que tanitz, per la qual fugits, camí
és qui aporta a hexil e càrcer perpetual—.
Dient açò, lo dit Aníbal anava contra sos anamichs,
hom impertèrrit, tot furiós, lo qual, faent
vergonya als de la sua host, fermà altra vagada
la sua gent e començà novela e derrere batalla,
hon se renovelà gran mort e destrucció de hòmens.
Mas Scipió se astranyia, e aterrava sos
adversaris, e sembrava cossos morts sobra la
terra.
Ho fort pèrfida e malvada! ¿E veuré jo nuyll
temps que tantes e tan longues batalles se fassen
per deffenció e amor de virtut? No
que
és connatural, que permeten lo món perir per
sola iniquitat.
Vaent Aníbal que
— ¡O cavalers forts: occurretz, occorretz, car
fort prop és nostra victòria!—. Dient açò,
metia
espaventable; emperò los de la host sua,
spaorditz, comensaren tornar atràs poch a
poch, e puys més e més, e no
la reverència de lur capità que no fugissen.
Adonchs, com se matessen en fuyta, Lèlio,
romà, los ensaguex, e fir-los en les spatles, e
los cartaginesos solten les regnes als cavals; e
no
lur pròpia terra, ni la cura e ància de lur singular
vergonya, ni les pregàries ni la honor de
lur capità.
Adonchs, veent Aníbal rompudes totes les
sues atzes e de tot descapdalades, e que los
seus, spaorditz, donaven l'esquena, ha fuyta gira
son caval, e tot plorós fug del camp. Obri
la bocha e acusa déus e hòmens, e ve a un
loch dit Armetum, lo qual avia amistat ab
Cartayna; del qual loch se partí, apellat per lo
senat de Cartayna. E aprés d'equesta batayla,
lo dit Aníbal no aparaxia en lochs públichs,
axí com en los temples, ni en los mercats, mas
furtans lochs secrets, tot trist e plorós, tencà
a una casa escura e molt seperada.
[EPÍLEG]
Emperò, com no pogués portar tan gran
vergonya públicament ni amagada, anà-sse
al rey de Síria, dit Anthiocus, qui an aquel
temps aparellava gran guerra contra los romans;
lo qual, com vehé Aníbal, reebé
com a johel singular que Déus li avia tramès,
e hac-lo en molta honor. Emperò a la derreria,
per lo enginy e astússia sua e per les detraccions
dels emvajoses qui habunden molt en
les cases dels reys, fou tengut per sospitós;
emperò tostemps conseylà leyalment al dit
rey, fermant-lo en una sentència; ço és, que
per res no esperàs venir a les hosts dels romans,
ni
isqués a carrera e que
Itàlia; dient que ni Roma ni Itàlia no poden
ésser vençudes si no ab vigor de Itàlia. E si lo
dit rey agués tangut lo conseyll de Aníbal, agra
pogut fer gran guerra als dits romans; mas com,
menyspresant lo seu conseyll, los romans
passassen en Grècia e en Àsia, tantost
se comensaren de afflaquir les forçes del dit
rey, e com lo conseyll que aprés demanà fos
massa tardat, lo dit rey ac la fortuna contrariosa
en alcunes batayles que hac ab los romans,
la error dels quals fon atribuyda a Aníbal
injustament.
Mas, com a la derreria lo dit rey fos vençut,
e entra les condicions de la pau fos la pus
principal que Aníbal fos liurat als romans, sabut
açò, lo dit Aníbal, qui
lo rey Anthiocus, partí
e manà
Prúsia, qui era gran amich seu, al qual conquistà
mereveyloza victòria contra son anamich,
dit Eumenes, ab lo qual garrejava. Car lo dit
Aníbal carregà lo navili del dit rey, de olles,
cànters, gerres e diversos vaxells de terra,
qui eren plens de serps, escorpions, calàpets,
vibres e de tots affarams; e com comensàs la
batayla e los anamichs vehessen que
los dits vaxels, menyspreharen-ho al comensament,
mas aprés que
e les serps ab les affarams correguessen de
popa a proa, obtengué lo dit rey victòria molt
espaventable.
Lo qual Rey Brúsia fou molt inich e desconexent,
car com los romans li tramatessen
missatgers requirints que
no li donà loch e temps de fugir, semblant
que fou lo rey Anthiocus, ans, per obtanir
gràcia del poble vençedor, tramès gents d'armes
qui
Aníbal, temptà de fugir per uns lochs sotarranis,
per vies amagades que avia fetes jus la
terra, tement-se ja de la pocha fe del dit rey.
E com agués trobats aquels lochs circuhitz de
gents d'armes, tornà-sse
aquí, complayent-se de moltes cozes del dit rey
malvat e hoste cruel, dient algunes e poques
cozes contra los romans qui axí anaven detràs
la sua mort, com fos ja hom veyl, vaent que
cavalés armats se levavem per pendra e matar-lo,
com no agués speransa de la sua salut, arrenchà
una pedra preciosa que tania en lo seu
anel, jus la qual havia verí enclús (e aquest
anel portava per socórrer a ssa honor com la
fortuna ho requerís; e semblant anell portaven
los reys). Adonchs, bavent Aníbal lo dit verí,
caygué mort sobtosament. E com aquels qui
eren vengutz per pendre
trobaren-lo que ac liurada la sua ànima
a qui miylor dret hi havia. Ffou soterrat en
una ciutat dita Libissa, e sobre lo sepulcra
seu és scrit: "Ací jau Aníbal, lo gran garrer."