Scipió e Aníbal

[SCIPIÓ E ANÍBAL] [PRÒLEG] En nom de nostre senyor Déu Jesucrist, Comença lo [pre]àmbol a la obra dejús escrita, és assaber: Lo parlament e la batayla que argueren Aníbal e Scipió. Al molt alt Senyor lo senyor don Alfonso, duch de Gandia, ffrare Anthoni Canals, del orde dels frares preycadós, en la santa teologia masestra indigna, humil reverència subjectiva. Per lo gran plaer que vostre senyoria trobava en aver lo parlament de Scipió e de Aníbal, e la batayla sagüent, en la qual lo dit Scipió Affrichà fou vençedor, volent servir a la dita vostra senyoria, som studiat de traura lo dit parlament, axí planàriement com miylor hé pogut. Per què, ligint de una part Tito Lívio, qui·l posà assatz largament, e d'altra Ffrancesch Patrarcha, qui en lo seu libra apelat Affricha trectà belament e diffusa, hé aromansat lo dit parlament sagons mon petit enginy. E aprés de voler-ne fer servir a vostra altea, Han-m'í mogut ·III· rahons: la primera és per

mostrar la fortuna temporal com és alanegoza e instable; la segona és per notar la victòria campal com és dubtosa e variable; la terça és per provar la fin del garrer mundanal com és vituperosa e miserable. La variació de la fortuna appar en Aníbal e Scipió, car, com per gran temps la fortuna hagués favorejat al dit Aníbal en gentz e en armes e en grans astúcies, lo qual, segons que diu Valeri, tota la cavaleria del cel avia singularment armat contra los romans, dels quals féu tan gran destrucció, en la batayla que·s donà en Cannes, que pozà Roma a periyll de ésser despoblada; aprés de las grans astúcies de què usà molt arterozament. Car una vagada féu que lo sol e la pols vench a l'encontra a la fàs dels romans, ab qui·s combatia. Altra vagade, com se matés en fuyta, ordonà una enboscada ab què gasanyà la batayla. Altra vagada ordonà que gran multitut dels seus cavalés se·n passà a host dels romans, e féu-los portar vestidures longues, sotz les quals portaven armes amagades; e com los romans, sagons lo costum de aquel temps, los resebescen a merçè, tolent-los les armadures que a manifest portaven, matent-los-se detràs, com los ditz romans se combatessen ab Aníbal, los cavalés, combatent detràs, ab les armes que avien portades amagadament, e Aníbal combatent devant, foren vençutz los ditz romans. E com en les dites totes precedents cozes,

la dita fortuna lo agués axí elevat, e per lonch temps favorejat, soptosament lo laxà caure, e axalsant Scipió, son anamich. On appar manifestament la instabilitat, o estat incert, de la dita fortuna. E per ço dehia Francesch Patrarcha, en persona de Paulo Emílio: "Ay làs! E per què crida? Certes, per tal com veg abaxar e caure les altitutz sobiranes. ¿E què·m val aver posade la mia cadira en la sobirana part de las honors, pus que la fortuna és axí variable, mudant soptozament ses favós? Car, en ·I· punt, les sobiranes cozes ugala ab les jusanes, e les mimves cozes e baxes monta a les sobiranes; la terra egala ab lo cel, e la erba patita dita ysop, ab lo cedra. ¡O fortuna!: pus que no romans tostemps una, ¿per què·m són esforçat de retanir forcívolment la tua roda? Digues-me: on és la corona reyal? Certes, ab tu cau soptozament, e cerca en qual esquex de rocha, o en qual cova, se porà miyls amagar. ¿E on són les multitutz dels pobles que·m supplicaven? ¿On són les ciutatz que avem subjugades a ffer-nos trahut? ¿On són los servidors qui volien bazar nostres petjades? Ja, ja ss'és partida de nós la fortuna cruel e falsa, la qual ab los blandimentz o adolciments engana les penses flaques dels hòmens. Are veyg, per cert que no era ferma la cadira la qual tant fàcilment és cayguda." Molt alt senyor: no·ns cal ligir en altres libres, si volem gardar los cassos de nostres

temps, on vesem reys desgradatz, exallatz, attarratz, e grans hòmens deseretatz. Creu jo que açò permet la sobirana Providència per mostrar a nós que no·ns devem apropriar açò qui no és nostra; car, pus que atorgam que són béns de fortuna, no·ls devem comvertir en béns de natura, los quals han certs, determanats e sagurs posseydós, qui en los béns de fortuna són incertz. E per ço diu Valeri, en lo ·VI· libra, en lo títol "De mutació de fortuna", que molt són alanegables e frèvols los béns de fortuna, e són fetz semblants a les calçes dels minyons, de les quals no sap hom de quin peu són. Axí matex los béns de fortuna, qui són fort duptozes, qui soptozament aleneguen e se·n van, car no poden apregonar ni fermar lurs reyels, car són posats al flat e buffament de la dita fortuna, qui·ns gita adés a una part, adés a altra, laxant caure soptozament los hòmens que avia col·locats en la sobirana altea de la roda variable e voluble, acabussant-los en la pregoneza de les misèries. Per què, no deuen ésser jutjats béns, pus no han perseveransa, ni duració, ni certenitat, car aquesta és lur natura. E per ço diu Boessi que lavós la fortuna mostra lo seu poder, com dins una hora fa l'om ésser beneventurat o miserable. De la qual fortuna fa gran sermó Aníbal ha Scipió, segons apar en lo ·V· capítol del sagüent tractat.

E com de la dita fortuna haja jo feta gran mencion, rahonablement poria ésser enterrogat per vostra senyoria: —¿E ja quina coza és fortuna?—. A la qual qüestió respon Sènecha en lo terç libre Dels benifetz, e diu que fortuna és Déu, qui·ns dóna les cozes delitables d'aquest món, variablement e instable, car a la ·I· les dóna, e l'altra les toll; a qui les ha toltes les dóna, e a qui les ha dades les toll; adés ne dóna molt, adés poch; a uns les dóna per lonch temps, a altres per poch, sagons lo beneplàcit de la sua volentat. E axí diem que Déu no és dit fortuna sinó com diversament dóna les dites cozes, axí com no fou senyor sinó com hac servents. Per què, aprés del derrer juy Déu no serà fortuna, cor no variejarà sos béns, tolent ni donant-los. Mas, poria hom rehonar contra Sènecha, dient: —¿Com se pot fer que Déus sia fortuna, car nós diem que la fortuna és instable, variable, mutable, enganadora, inicha, cruel, desconexent, adés mala, adés bona, adés per hom, adés contra hom, les quals cozes dir de Déu seria gran error e blasfàmia singular?—. Respon Sènecha que, com diem "fortuna instable, variable", que açí prenem "fortuna" per lo contrari del primer. Car primerament prenem per fortuna Déu, qui·ns dóna les cozes plaents, mutables e variables, e Déus tostemps és, en sí, inmutable e invariable. Mas, com diem que la fortuna és variable e instable, prenem per la fortuna

les cozes delitables e variables que Déus nos dóna, axí com són honors, riqueses e delectacions carnals, les quals cozes són molt instables, car muden-se de uns en altres, e són variables, car adés són poques, adés grans, adés nul·les, a forma de luna. E axí diem que la fortuna, en quant ha esgard a Déu, és invariable, mas en quant ha sgard a les cozes delitables, és mutable e incostant. On, axí com diu Boeçi que, stant inmutable, fa moure totes les cozes, axí matex Déus, com és dit fortuna, stant inmoble, dóna les cozes que de lur natura són variables, mutables e instables. Mas com diem que la fortuna és enganadora, iniqua, cruel e desconexent, açò ve de part nostra, qui, rezebent les dites delectacions, que són apalades béns de fortuna, adventiçis, som enganatz, qui·ns pensam que tostemps degen romanir ab nosaltres; e som-ne fets inichs, cruels e desconexents, qui per los dits béns comatem iniquitatz, crueltatz, engans, he som fets desconexentz a Déu, ni·ns conexem com som en la sobirana part dels dits béns. Hoc encare, som enganats dients la fortuna ésser cruel, iniqua, iroza, terrible e desconexent, car per la mutació de les dites delectacions chaem en gran error, crehens e averans que Déus se haja envés nosaltres cruelment e irosa, ab terrible rigorositat, e que·ns gir la care e·ns desconega lavors com nos toll los dits béns e no·ls nos

dóna sagons nostre imflat desig. Com, emperò, diga sent Gregori que alsgunes cozes nos denega Déus misericordiosament, les quals, per sobres de nostra inportunitat, dóna ab la sua mà irada. E açò appar en lo libra Dels Nombres, en lo ·XI· capítol, on se lig que com los fiylls de Israel demanassen abundància de carns, ab gran instància importuna, prenent en fastig la mannà, Déus los tramès innumerable multitut de gatles; e com les menjassen, e tinguessen lo boçí en la bocha, la ira divinal devalà soptosament sobre éls, qui·ls matà. E com diem que la dita fortuna adés és bona, adés és mala, açò és vici de nostra parlar, qui les delectacions diem béns e a les tribulacions mals; com, emperò, moralment, res no sia bo sinó virtut, ni mal sinó vici. E com Aníbal se fiàs massa en les victòries que avia obtengudes, a la fin se trobà enganat per la fortuna voluble, instable e incostant. [...] La segona rahó perquè he tractat de la dita batalla, és per notar la victòria campal com és dubtosa e variable. No trop, entre totes quantes cozes són jus Déu, matèria més incerta que compendre la rahó e causa de la victòria en les batayles. Cor, en una batayla se lig que són estatz vensadors los cristians, e en altra los imfezels; en una los més, en altra los menys; en una los requirents, e·n altra los desefiatz; en una

aquel qui avia feyta la injúria, e·n altra lo injuriat; en una lo just, e·n altra lo peccador. En les quals victòries no és hom vivent que y puscha bé assignar la rahó. E com? ¿Qui dirà rahó e causa sufficient per què sent Loys, rey de Fransa, combatent-sa contra los imfezells, fo pres en Egipta e morí en la presó? Déus és aquel qui sap les causes e les rahons, lo qual dóna conseyll dues vagades als fiyls de Isrel, que isquessen a combatre contra los de Benjamín, e los ditz fiylls de Isrel foren vençuts en la prima e sagona batayla, e no agren victòria fins a la tercera. Adonchs, si·s fa an aquesta, ¿per què Aníbal, qui fou axí victoriós en moltas batayles, fou vençut an aquesta? No y ha miylor resposta sinó que Déus ho sap clarement, si ja no dehim que per ventura li deffaliren algunes cozes qui solen donar gran speransa de obtanir victòria en les batayles. La primera és actoritat de príncep, sens la qual no·s deu algun combatre; car al dit príncep és acomanada la cura del ben públic, al qual pertayn de extirpar, ab guerra o ab batayla, los anamichs de la coza pública. La segona coza és causa justa; car diu sent Agostí que aqueles batayles e guerres són Justes, que punexen les injúries e ffan tornar a justícia la injúria culpablement comesa. La terça cosa és intenció dreta, la qual deu aver sgart a una de dues cozes, ço és: o que·l

bé sia promogut, o que·l mal sia esquivat. Per ço diu sent Agustí que·ls vertaders cristians mouen les guerres e batayles, no pas per cobesejançe de riquezes ni per crueltat de venjansa, sinó solament per reffrenar los mals, per promoure los bons, e per metre e conservar la terra en pau. Car sdevé·s que la actoritat del príncep serà vera, e la causa justa, emperò, per la prava e mala intenció que y concorrà, la batayla serà feta injusta. Per tal diu sent Agostí que, cobezejança de noura, crueltat de venjança, coratje inflat e superbiós, iniquitat de rebel·lió e desig de senyoria, fan culpables e injustes les batayles. La quarta coza és fola presumpció, car Déus toll lo cor als qui massa presumexen de lur força. E per ço diu sent Agustí: "Sàpies, cavaler, que per ço no has vençut, cum has presumit de tu matex; car aquel pert la batayla, qui presumex de ses forçes ans que·s combata" La çinquena coza és descarragar-se de peccats, car anar carragat en lo cors de ferra, e de dins la ànima de plom, és de tot apregonat l'om a terra; e·n lo fet de las armes se deu entendra aquel proverbi qui diu: "Gara de peccats veyls." E per ço los doctós dien que·ls fiyls de Isrel, axint a la batayla per conseyll divinal, foren vensuts dues vagades, e perderen ·XL· mília hòmens; car féu-s'í purgació dels peccadors qui eren entra éls. Adonchs, si Aníbal deffalí en alguna de les

·V· cozes, aquela creu que sia la rahó per què fou vençut. La terça rahó que·m ha mogut a traura la dita batayla, és per provar la ffin del garrer mundanal com és vituperosa e miserable. Maraveyl-me fort de Aníbal, qui fo axí gloriós en armes, com fou la fin tant miserable, matant sí matex ab verí; en la qual coza mostrà gran flaquesa de cor. E aperexeria que més vençien les sues astúcies e angins que la sua vigor, com en la sua fin haja usat de tanta flaquea; car matar sí matex, [de] flaquea procesex de cor, lo qual no ha virtut per sostenir lo mal, per lo qual squivar se mata. E per ço dix Aristòtil, en lo terç libra de las Ètiques, que aquel qui mata sí matex és flach e mol, qui no ha cor per sostenir la pena que li ve a l'endevant, ans, per fúger a aquela se mata. Major fortaleza agra mostrade Aníbal matant-se ab aquels qui·ls volien aprehonar, hó, si fos pres, de sostenir la mort que li agren donade los romans; on se mostrara pus virtuós, ab se ferma paciència, que com se matà él matex. E si Sempsó, com se matà, no u hagués fet per inspiració divinal, hom lo jutyara per flac. Semblantment dich de Rachias, de la mort del qual se lig en lo segon libra dels Machabeus, al ·XIIII· capítol. E no solament los doctors cathòlichs són de aquesta opinió, ans encare Plató, qui, en ·I· libre apelat Phedro posa que algun no deu ociure

sí matex, car la ànima Déu axir de aquest món purgada de totes males passions, la qual cosa no fa la persona qui·s mata, car hó·s oçiu per tristor, o per temor, o per oy, o per esperança de major bé, ço és, de fama o de inmortalitat; e totes aquestes cozes són passions. Per què, mal és fet de matar sí matex. E per ço diu Plató, que Déus és punició del dit mal; fa que les ànimes de aquels qui·s maten van per gran temps entorn del cors e engir del loch on la persona se matà. Mas posa lo dit Plató que aquela mort és bona com la persona mata en si les passions e delectacions carnals, car la ànima de aquel, estant en lo cors, se·n puja en lo cel per pura contemplació, sedades e reposades les passions; per les quals cozes apar que Cathó, qui matà sí matex, és indesrahonablement loat, en la sua mort, per Sènecha, en les sues Epistoles e en lo libra de De Providència. Adonchs, com Aníbal, traent la sua ànima del cors ab cruel verí, no sia mort gloriosament, ans viciosa; e, segons que posa sent Agustí, les obres viciozes sien significades per nombre de ·XI·, car és nombre qui primerament se lunya del comte de deu, qui significa le observància dels manaments, per ço lo sagüent tractat és departit en ·XI· capítols, en los quals tot cavaler pot ésser instruït en quina forma és periylosa cosa voler massa affactadement star, viure e perseverar en divisions, bregues, guerres e batayles.

PRIMER CAPÍTOL. COM ANÍBAL TRAMÈS SPIES A MIRAR LA HOST DELS ROMANS, DE LA QUAL ERA CAPITÀ SCIPIÓ AFFRICÀ Cum Aníbal vahé lo gran poder de Scipió, que li era molt soberch en gents d'armes, pensant lo periyl en què era posat, tramès spies que vezessen la host de Scipió, e ja quin capteniment fahien los romans; les quals spies foren prezes per aquels qui gaytaven la host dels romans, e foren manatz devant Scipió. E tantost manà lo dit Scipió que no prenguessen dampnatge, ans vol que·ls sia amostrada tota la host com és ordonada e armada, e que vegen les palissades, les diversitatz de les armes, les gentz a caval, los hòmens a peu e lo nombra dels combatens, la fortaleza dels cosses, la ardor dels coratges, e la promptitut que avien de morir. E dix-los Scipió: —No us cal aver pahor. Pus que sóts vengutz per gaytar la mia host, cercatz-la, circuytz-la; no sia cosa que us hi sia amagada.— Adons les spies de Aníbal gardaren la host, e mereveylaren-se del coratge imflamat dels combatents, de les leys de la cavaleria fort stretes, de les mans dures dels cavalers, e dels cosses tant abtes a trebayl, que no·s poden aflaquir ab glas, ni ab flames del sol, ni ab forsa d'armes; e mereveylen-se més com veen

totz los cossos dels romans ésser plens de naffres, que han resebudes en diverses batayles. E com los vehen ab los huylls totz inflamatz, qui mostren de sí coratges alts e generoses, ab les paraules que resonen axí quasi com una trompa, hixen fora sí, quaix totz esbaïtz. Adonch, aprés que les dites spies agren vist tota la host, vengueren devant Scipió, qui ab cara riallosa los dix si avien ben vista hí escodrinyade la host sua. —¿Havets —ço dix él— assatz mirat? ¿Sótz contents de veura la mia host? Avetz vist tot nostra apareyll? Si y ha naguna cosa que us plàcia mirar, vejats-la segurament e fétz-ne relació al vostra capità.— Adonchs, axí benignament los resebé e·ls parlà Scipió, que duptoses eren les dites spies si avien hoyda parlar veu divinal o humanal, e estaven tots molt mereveylatz d'açò que avien vist. Adonchs Scipió los enjoyà, donant-los cavals e pecúnia ab què se·n tornassen, e sagura companyia per ço no reebessen dampnatge. E mentre que·s partiren de la presència de Scipió, haveus qui ve ·I· gran capità dels romans, apelat Massinissa, ab gran multitud de gents de peu e de caval, e venien tots alegres, ab gran brugit que manaven de sí mateys. Anaren-se·n, donchs, les spies devant Aníbal, e recitaren-li tot quant avien vist; e no ha res que axí espaordís lo tant aspra Aníbal

com fou la gran confiansa de Scipió, enamich seu, e la esperança de la victòria, qui no avia tamor pocha ni molta de vanir a la batayla. SAGON CAPÍTOL. QUE ANÍBAL TRACTÀ QUE VINGÉS A PARLAMENT AB SCIPIÓ Veent-se, donchs, Aníbal, axí en pas estret, e que ja se acostava lo dia de la batayla, e que la sua sort era fort periyllosa, e per fugir al perill en què era, tamptà de parlar ab Scipió, ymaginant que per ventura lo poria inclinar a pau, parlant-li axí dolçament com poria, mostrant senyal de amor en son parlar: adés loant-lo dolçament de les sues grans virtuts e de la alta sanch de son linatge; adés promovent-lo a pahor per la fortuna sdevenidora, que sol ésser fort duptosa; adés preposant-li los grans trebayls e anugs que ha sostengutz e les grans victòries que ha sostengudes, les quals, de present, porien perdre lur fama; adés mesclant fraus de grans prometençes ab les dites paraules; adés faent-li consciència, preposant-li devant la volentat dels déus. E himaginà Aníbal he ja ab açò si·l poria pohar alcuns aguayts. Adons Aníbal tramès son missatger a Scipió, denunciant-li que vol parlar ab él, la qual cosa atorgà Scipió molt volenterozament. Per què cascú mou la sua host, acostant-se los uns als altres, he assatjaren-se en loch fort prop.

E Scipió atendà·s en ·I· col qui era molt abondós en aygües fontals, hon avia sufficiència de viandes per los cavalls e als hòmens. Mas, enmig de aquestes dues hosts, havia ·I· pug petit, qui fou exporgat de tots los arbres qui allí eren, en guia que, cont los capitans parlarien ensemps, no s'í pogués fer agayt ni trayció. Adonchs, com lo dit puyg fou ben scombrat e denejat, acostaren-se les hosts al peu del puyg, cascuna ost a sa part. E Aníbal e Scipió elegiren ·I· turcimany qui entengués la lenga de abduy. Adonchs pugen-se·n en aquel puyg los sobirans capitans de tot lo mónt, los majors garrés de la terra, car ni en la primera ni derrera edat, ni en dispoïçió qui çia stade en lo cell, no foren ne seran tan grans dos cavalers; car si ara·s renovelava la guerra que·ls gigans foren als déus, e Júpiter venia ab tota sa cavaleria (ab que no volgués usar de trametra lamps del cel), e venia acompanyat ab Mercúrius, e totz quantz hòmens d'armes seus venien (ab que la furor dels déus repohàs), e Phebus hi era carregat de sagetes, no·s farien acomparar a aquests. Tremol la terra, cruxen los fochs, e lo cel gita lamps; moguen-se totes quantes gents són en la terra: nuyll temps faran que semblants dos hòmens se ajusten ne sien convenguts en un loch. Callen tots los noms dels passats, car tot hom dirà que nuyll temps fortuna ajustà en un camp aytals dos capitans.

Com los dos capitans se vaseren, cascun estech fermat e quasi inmoble, com, emperò, abdosos comoguessen tot lo món; e la ·I· estech fort admiratiu del altra, e calaren per un poch d'espay. TERÇ CAPÍTOL. QUE SCIPIÓ, DINS SÍ MATEX, LOHÀ MOLT ANÍBAL Adonchs, Scipió, vaent Aníbal, e mirant-lo en la cara tota inflamada, ab los huylls molt ardents, ab l'esgart fort spaventable, dix entra sí matex: —Aquest és aquel Júpiter, la presència del qual temen totes les legions de cavalaria. Aquest, terror de tota Itàlia, mur e deffenció de Cartayna, aquest és subjugador d'Espanya, qui, anant per França, trencà e rompé munts sobiranament alts, e fou-hi camí ampla, luytant ab natura, la qual ordenave lo contrari. Aquest és aquel qui ha taylatz e morts tants cavalers romans, qui ha vençutz e alancejatz tants capitans nostres, qui ha ensutzehits diverses camps ab la nostra sanch romana. Aquest és aquel qui en camp de batayla sobrà e vençé mon para, qui era dels grans cavalers del mónt, qui vencé a mi com era pus jove, e tots los limdars de Roma pohà en gran pahor, e no se·n partí pas de aquell setja per pahor d'armes nostres, mas per ço com sentí que·ls déus nos vanien molt

favorables, vessans grans aygües ab abondosa pluja sobra lo terma de nostra ciutat, per la qual cosa ell hac a lexar lo setge; per què la nostra salut no deu ésser atribuyda als nostres coratges ni a nostres virtuts, ni als fets de nostres armes, sinó solament a la tempestat de la pluja e a les hones de les aygües qui·ns salvaren. Aquestes e semblantz paraules dehia Sipió entra sí matex. QUART CAPÍTOL. QUE ANÍBAL, PER SEMBLANT FORMA, LOHÀ SCIPIÓ AFFRICHÀ Emperò Aníbal, d'altra part, parlà dins sí matex, dient: —Aquest és aquel qui en la sua tendra joventut penetrà ab virtut terres de pobles molt seperats; la fama del qual serà divulgada per los déus en gran duració de segles, o de centanars d'ayns; la virtut del qual comensà de axir en molt grans victòries. Aquest és qui no ha tamut de scampar la sua pròpia sanch en camps de batayles. Aquest és qui à venjades les injúries que àn rebudes los romans en los fets de les armes. Aquest és qui acassà ardentment los qui eren vensedors, e foragità de Espanya nós, qui y avem obtengudes tantas batalles. Aquest és qui torne a no_res tots nostres treballs. Aquest és qui, sol, regirà los conseyls que tot lo Senat haurà determenats; e com tots los del

conseyll stiguessen duptozes e tamorozes, aquest sol està inmoble, ferm e constant en bon prepòsit e victoriosa sperança. No era en Roma qui·ns gohàs deffendre los camps ni les alqueries que estaven fora la ciutat, e aquest esvaya les nostres hosts. Aquest, abans que aja dita paraula, ha humiliat e baxat lo rey en lo qual tota nostra esperansa e totes nostres ànsies se refermaven, e·n un moment lo ha debilitat, desbaretat e posat en vincles o ligams; car a mi ha vençut ans que·m haja vist, e ara·m gite de Ytàlia. Què·m cal tant parlar? O no deyg aver pahor a hom del món, o aquest sol és aquest que jo deyg tembre.— QUINT CAPÍTOL. QUE ANÍBAL PARLÀ LARGAMENT AB SIPIÓ AFFRICÀ E com aquests dos lums de tota cavalaria, Mirant-se de fit en fit, girassen e regirassen les dites cozes en lur pensa, e cascú esperàs paraula del altra, rompent Aníbal lo cilenci, parlà en la saguent fforma: —Si·lls meus fats, ab la maligna costil·lació, me són are contraris e tant dampnozos que, aprés de tantes batayles per mi vensudes, aprés de tantes azes de gents mortes e dissipades, aprés de tanta sanch scampada e de tants miylés de gents desbaratades e gitades en fuyta, jo sol, sens armes, ab lo cap cli, tractant la

fortuna, que verieja la sua favor, era forçat de vanir a vosaltres demanant, ab gran humilitat, pau, suplicant que·m fos atorgada, una cosa me aconsolaria, e aquest bé sol me auria reservat fortuna, ço és: que·m ha donat tu en sort, qui ést noble e generós; e gran refrigeri me seria de aver tal vençedor, e sol no·m daria vergonya a morir sots hom de tanta e tant gloriosa fama. E si, certes, la mia pròpia oppinió no·m engana, puch dir a tu, Scipió, que no·t serà pocha glòria si Aníbal, al qual los fats han donades tantes victòries de tant grans ciutats e batayles, al qual tants capitans dels romans, vençuts e desbaretats, han fet loch, a tu sol fa loch; atorgant, ssi no ésser vençut per força darmes, no per batayla campal, sinó solament per la fama del teu nom en tot lo mónt divulgada. ¡O, engan manifest de la fortuna, la qual les batayles que començà lo teu pare, de qui aguí victòria, ha reservades a tu, fiyll seu, les quals fanesques e termens gloriosament, ab la sola pahor que les gents àn de tu!, O fortuna! Què·t diré? Què·t faré? Indignar m'é contra tu? ¿O mereveylar m'é de les tues obres, axí diverses e instables? Car aquel Sipió antich, capità valent e vigorós, victoriós, fort e robust, com fos en la plenitut dels seus anys, féu loch a mi, qui era jove, car fou vençut per mi en la guerra latina. E tu, are, per lo contrari, en los teus anys juvenils me vençràs dins me caza matexa,

sens naffra, sens batayla, sens colp e sens costada. Com, emperò, jo per rahó del temps, en lo qual hé vist molt, e per rahó de les diverses batayles en què són estat capità vençedor, haja lo coratge tot endurit, e los membres del cors axí durs e forts com nuyll temps haguí, dic-te, Sipió, que fort fóra estada bela cosa si aguéssem haüt cura de aver pau entra nosaltres; car dich-te que ni Cecília, ni la terra de Cerdanya, fera e cruel, ni la gran tenguda de tota Espanya, no són premis sufficients que valguen a tantes morts de tantes gents d'armes, ni a la sanch, tan abondosament scampada en les guerres que avem aüdes. Mas condició e natura és de les cozes passades, que les podem rependre e inculpar, no pas corregir ni mudar. Sé bén que la ràbia de avarícia fa errar los camins als hòmens mortals. Jo anava cercant açò d'altri, e are són constret en açò del meu. Sé que la esperansa e lo desig inmoderat m'àn enganat; e aquesta és que no permet al coratge dels hòmens aver sagura pau, e fa-ho la fortuna plaent e pròspera, la qual, en los cassos majors, pus estrets e més necessaris, gira la cara al hom, enganant-lo ab ses amargues dolçors. Adonchs, ja·t he assatz mostrat que no és cosa ben sagura al hom donar fe a la dita fortuna; e per ço com ara la conech, volent jo atemprar mos fets e donar fin a mos trebayls,

comence de tractar pau e amor. Mas, creu jo ben que la tua joventut farvent e ardent, e la fortuna bona que·t saguex, te inclinaran e·t daran conseyll que sies contrariós a la dita pau, e que no vulles haver repòs d'armes en tanta juventut. Car, co me imagín quin era yo enmig de la mia joventut, e si sabies ni·m lexaves recitar quin fui en la batayla de Trèbias e en la de Cannas, tal me pens que sies tu are. E no dupta que la tua edat e la vigor tan gran e la fama amplament divulgada, e la honta del pare que vols venjar e tantes batayles que has vençudes en Àffrica he en Espanya, ensemps ab la fortuna dolça e bona que nuyll temps te ha mentit ni enganat, te donen audàcia e inflament de cor. En tot açò me són vist, tot ho sé, e per gran e sovenejada experiència sé que molt és gran la cobeejança de vençre la batayla, e que fort és gloriosa cosa la victòria; e atorch he dich que no ha tant dolça cosa al mónt com la dita victòria, si era certa e no fos en res duptosa. Mas, ¿quin déu la us ha axí promesa, que no us puscha enganar? Creu a mi, Sipió, que si are no refrenam les nostres ires, que cascuna part de la batayla haurà cossos, armes, coratges, mans he sguarts terribles de hòmens qui en tot loch serien vigorosos. E aquest que veus ab tu, qui ara és desermat, altra serà, altra virtut resebrà, altra cara mostrarà, e lo son de la vou no serà aquest que ara hous, ni les

paraules no seran de pau amigable. Per què, donchs, prech-te que mutz ton propòsit; resep novel coratge, e lo nom de la pau no·t sia vill e menyspresat. Dir m'às tu: "Molt és bela coza e gloriosa la victòria."; hoc, mas la esperansa de vençre és molt congoxoza. Entra totes les cozes del món, la pus bela és la pau; la qual és a tu certa e manifesta, si no la menysprezes. Garda e considera bé totes les cozes que se·n poden sdevenir; e tota vagade que los béns prosperans qui·s offeren en ta prezència exalçen lo teu coratge e·l promouen a gran oppinió de tu matex, no vuyles mirar solament los béns plaens que la fortuna joyosa he riayloza te fa balar devant, ans, si savi ést, offerràs devant los huylls de la tua consideració la adverçitat que pot sdevenir mudant la fortuna lo goyg en plor, lo delit en dolor, la honor e glòria en confusió. No fas res si, com les grans sperançes te vénen de una part, no·t fas axir d'altra part les greus tamors. E si per ventura la fortuna en aquesta batayla te dóna victòria, quina gran laor te saguirà? Vençràs o seràs vençador de mil trihumphes; amvides n'í ajustaràs ·I·. Mas, si per ventura la pròspera fortuna que tant de temps te ha saguit he acompanyat, e·ls fats qui·t favorejen, te lexen soptosament, soptosament perdut ést, e perexen innumerables trebaylls que has sostenguts, e la gran e ampla esperança que has de obtanir la victòria.

Considera bé, Sipió, que davant tu està ton anamich e ton bon conseylador. Prech-te que cesse la hoy; lo miylor conseyl és que abdosos fermem açí la pau. E si per ventura no espaordexen los periylls preens, almenys moure·t deu a pau, e retraura de guerra, lo gran nom e fama que de tu per tot lo món és divulgada, la qual no pots miylls conservar. On, sàpies que ab soberch trebayl se conserva la gran fama, car gran affany és ratanir la gran fama que no·s perda. ¿E com vols tu comanar al arbitre de un cas infortunat tants fets generozes e tanta honor conquesta en tanta diversitat de temps? ¿Vols que ·I· sol die destroesca tanta balea d'ayns? No ha conseyl al món miylor que reffrenar la fortuna pròspera, donant fi als periylls en què l'om és posat. E no és pocha saviesa servar e tanir manera e atemprança en la gran favor de la fortuna plaent e joyosa; car, si soltes les regnes, portar t'à al spanador. En moltes guises te poria informar e amonestar d'aquesta matèria, car gran e copiosa multitut de exemplis me occorren al present propòsit. ¿Sabs com fou gran hom Chirus, lo qual, com saguís la fortuna favorable, no posant fi ni manera en sos desigs, caygué lejament de la alta cadira? Bé li fou gran comfusió e soberga vergonya morir per mà de fembra. Bé fon gloriós capità Pirrus, e bé·s partí de sa terra ab gloriosa honor e ab gents d'armes

molt eletes: si·s volgués, ab lahor se·n pogra tornar en son rengna, e pens-me que fóra romàs amich ab nosaltres, ab dolçor de coratge, fet dingne de tan gran amistat; mas, pus que no volch tirar les regnes de fortuna, ni retenir lo seu excessiu decorriment, caygué miserablement en gran vituperi, derrocat de sa honor e gitat en menyspreu. Lo qual Pirro, si hagués tangut lo mig, no posant-se en lo extrem de fortuna, agra apagada per secula seculorum la fama glorioza del rey Epirro. Mas per tal com, per ventura, més te mouran los eximplis dels teus romans, bé saps tu que an aquesta terra la fortuna plaent e favorable havia egualat Règulo als sobirans capitans; mas tantost que él se volch pujar a les esteles del cel, caygué bocha terrosa, termenant se glòria ab fin tuperosa. ¿Vols que no vaya massa luny per molt vicercar eximplis? Volenter me·n calaria, mas dir t'ó he de mi matex, qui són estat gitat a cascun fat de la fortuna. Bé veus qui són e qui són estat: no trobaràs per ventura, pus manifest eximpli en lo qual la fortuna volubla e instable haja més gradajat ni favorejat. Fort és sagura cosa lunyar-se, a poch a poch, de la falda de la dita fortuna, e no fiar-se massa en sos blandiments. E com? ¿E vols tu donar fe e cresença a la fortuna, que nuyll temps cessa de moura entorn ab moviment soptós, la roda instable? La qual fortuna no

solament és cega, ans encara fa cechs tots aquels los quals abrassa e reb dins lo seu ssi, e no axalça ni dota de sos falsos dots sinó aquels qui de loch alt, de les grans honors, deuen caure en molt pregona ruyna. Per ventura, Sipió, a tu serà dubtosa la pau dels de Cartayna, per tal com te han trenchade la fe. Mas ja per axò no temes, car lo temps de pau no era vengut encara, qui are és prehent, e, si no·m és falsament reçitat, també m'àn dit que en lo temps antich semblantment vós trenchàs les trevas posades entre nós e vós; emperò aquels qui u foren, no foren promenia. E si per ventura te dóna viyares que fortuna nos comensa de perseguir e aterrar, no·t penses que axí de tot ajam perdut tot conseyll, ni·ls déus no·ns hayan acomenats, axí com a minva costil·lació, que·ns mirem ab la pus pocha estela que sia en al cel, bé que atorch que·ls fats no favoregen a tots egualment; per què, volenterosament no daré ni mouré primer la batayla. Mas no y calrà açò, pus que are tractam de pau, la qual se tracta entra aquels, lo primer dels quals en voler e requerir-la són yo, qui fuy lo primer en moura la guerra e les batayles, fins que·ls fats m'ó han vedat, per tal que la fin sia de pau gloriosa. E certes, dich que la dita pau, que serà fermada per conseyl meu, tendré leyalment e ferma; la qual pau a nosaltres, de Cartanya, és

molt desonesta e vituperosa, per tal com és necessari de voler-la, e a vosaltres romans és molt gloriosa. E per ço com als vençedors se pertany de ordenar los capítols de la pau, e posar leys e manaments, tu ab te pròpria bocha ordona la pau e posa les penes que·t seran ben vistes per assegurar-te de nós, les quals sien corresponents a nostres errós. E per ço que d'equí avant no haja occasió de haver guerra entra nós, vostra sia tota Espanya e les derrés parts del món, ab la regió de Eòlio, que és departida en ·III· parts, e la illa de Cerdenya. E ab aquestes cozes, conquerits los altres regnes, anatz-vos-en per les derrés partides del món, féts carreres públiques per les montanyes ab ferre e ab foch, calcigats los reys superbioses, les vostres banderes vençadores vagen a les parts occidentals, e d'equí convertesquen-se al horient. E nós, restrènyer e tancar-nos ém dins los térmens de Líbia, e d'equí mirarem ab gran admiració vosaltres, qui regiretz los grans imperis, stants molt poderoses en mar e en terra, tamutz per totes les gents de tot lo mónt. SISÈN CAPÍTOL. COM SIPIÓ RESPÒS AL DIT ANÍBAL Aprés donchs que Aníbal ach parlat axí sàviement e pezada, calà, sperant resposta de

Sipió. Al qual Aníbal responent, Sipió parlà en la següent forma: —Cert só yo, e no dupte en res, que tot quant me seria promès de part dels de Cartanya, se torbaria en lo aveniment e entraveniment teu. Sé de cert que·ls cartaginenses són aparylatz de no servar fe, pactes ni dret a Déus, als hòmens ni a les coses sagrades, sinó forçatz per pahor. E dich-te que abans aquest caval se·n pujaria volant en la sobirana altitut del àer, e aquesta montaya, en lo coyll de la qual tu e yo som, se axalçeria sobre lo cel, e lo dit cel devalaria e·s enclouria dins les entràmenes de la terra, que vosaltres cervàssets fe ni aguéssetz a nós leyal amistat. Mas la justa venjanse dels déus persaguex los inichs, assota e fir la gent malvada: e, jatsia que Déus, axí com a coxo, per la cama de misericòrdia que ha major que la de justícia, vaya encalsant los fugitius, emperò a la fin aconseguex-los aquel qui del sobiran cel mira los peccadors: Déus, qui veu la multitut dels hòmens; jatsia, Aníbal, que a tu sia faula e ficció dir que Déus sia jutge egual. Membre·t, membre·t com às vista la mar tota sangonosa, les hones de la qual eren vermeyles, scampant sanch per la riba de la dita mar, que avia baguda la vida de innumerables gents tues, les quals ab tot lur navili, en la mar foren taylades. ¡O, he quantes entràmenes de cavalers dispergides, vists nadar sobre la mar!

O, quantes naus hubertes e desgavalades! ¡Quantes galeres desermades, plenes de sanch humanal! Quants navilis cremats! ¡Quants scuts vist cremar e nadar, e quantes posts sangonoses surar sobre la mar! Emperò, ab tot açò, no creus ésser Déus. E no ha rasa la memòria de nostres pits la batayla de Agathes, e la entiguitat no molt veyla, e·n quina forma vosaltres avetz preses armes contra nós dues vagades; e nosaltres, favorejans nostres amichs, lassats en los fets de les armes, posam-nos contra vosaltres, forçatz de combatre·ns. La pietat nos ha mogutz, en temps passatz, de socórrer als cecilians, e ara socorrem e ajudam als spanyolls, contra los quals, com ni quant s'és imflamada la tua dura crueltat, dolor e vergonya és de recitar-ho, e los quals foren miserables sol per tal com fort tart hagueren socors e ajuda dels romans. Bé sé que gran infàmia és nostra, lo fet de la ciutat de Segunt; mas aquel déu que vosaltres menyspreats, dóna penes aguals als mèritz de cascun hom. Bé sabets vosaltres quina fi e quina exida hac la primera guerra, ab semblant fi serà termenada la sagüent batayla, si ja no és fatigat e anuyat Déu de fer justes venjançes. Emperò, si nós, axí com atorgam, havem, en temps entramiyà, reebudes moltes naffres, açò per ventura ha permès lo just e dreturer punidor qui porga e exercita los justs.

Mas lexem-nos de recitar les coses passades. E, com tu hajes gran ànçia de fer pau, la qual vinga a profit tua e de tos ciutadans, dich-te que al meu coratge és que del mal que avets fet, no us en reportets premis ni honors. Manifest és a tot lo món en quina forma vosaltres havets trancats pactes, covinences, juraments, e tota speransa de vera pau. ¿E are demanats altra vegada que leugerament vos sia atorgada la sagona pau, com la primera injúria vos ne age fets indignes? Sàpies, Aníbal, que no·m dóna vergonya considerar la fortuna en quants cassos se gira e·s regira. Has-me amonestat en quina forma la carrera de la gran fortuna és molt alenegoza e periyllosa; dius-me que·m recort en quina forma la dita fortuna, mudant lo escaló, quants reys e quants capitans ha gitats soptosament del sobiran loch a terra; e d'eçò·m dónes molts eximplis. Dic-te, Aníbal, que yo són cert en quina guisa nosaltres havem cossos mortals e ànimes eternals; sé de çert que molts són mortz qui aprés de aquesta vida han greus penes e passen fortz dolors; sé, axí matex, que als bons resta fama al món e premis eternals en lo cel. ¿Vols-me, donchs, en altras cozes adoctrinar? Sé de çert que jo són subjugat als cassos de fortuna; sé que tu ést poderós en fetz d'armes; atorch que ést molt generós e gloriós capità. Lexa·t de manassar, car sabem que d'açí esperen nostres ànimes obtanir gran

e soberga honor e fama, car tant com és gran la tua excel·lència, tant les nostres ànimes reebran major laor e glòria. No ignore jo lo rengna de la fortuna, que·s juga de les coses humanals; sé que no és potència que·s puscha egalar a Déu, qui és sobirà, lo qual acostuma de fermar e enfortir ab la sua ajuda los qui favoreyen justes batayles. Mas, Aníbal, ¿per què matem nostra fet en paraules? No detengam en açò lo present die; strengam lo fet. Si a vosaltres plaen los primés pactes e covinençes, e podets porgar la injúria que fés a nostres legats e a nostres navilis que us tramatíem per a tractar dels ditz pactes, tant tost auretz açò que demanatz, e no cal prometra altres grans dons per obtanir novela pau. Tu, Aníbal, conexes e veus bé la vostra fortuna en quin cas és venguda, la qual te força de demanar e requerir pau. Si en aquel temps com tota la tua gran fama resonava per tot lo món, per la gran tempestat de las guerres e batayles, la aguesses demanade benignament, gran supèrbia fóra nostra de nagar-te la dita pau. Mas ara, com te veus prop de ésser vençut, foragitat de tota Itàlia, demanes la dita pau, més per pahor que per amor: ab dret front te pot ésser denegada. Emperò, per tal que tot lo mónt veja que la fortuna aspra e contrariosa no aterra nostres coratges, ni la fortuna plasent no·ns promou

a supèrbia, la qual fortuna no està tostemps en un ésser, e tots los nostres succesidós noten que no movem guerres ni batayles per dolçor de rapina o de la despuyla, ni per hoy ni ranchor, sinó solament per amor de pau, la dita pau vos serà donada si en vosaltres és atrobada pura e leyal voluntat. Mas ¿per què tu, Aníbal, te mets a dir coses tan vanes, dient: "Avet que a la dreta part està Espanya, la qual jo hé conquistade ab molta sanch dels meus habundantment scampada, e ja veus les altres terres nostres", les quals tu dius que·m dónes? Responch-te que vana cosa és jactar-se de donar cosa que hom no·s pot retanir. Segons me par, tu feyns dons d'açò que ja és nostra. Adonchs, dóna altres coses per obtanir pau e pactes ab nosaltres, e no·ns dóns nostres béns, ab los quals dretament no pots fer paga. E si per ventura aquestes coses te semblen massa importunes, apareylats les armes e·ls coltells, e no parlem pus de fer pau; prengam les armes e vejam Déus a qui darà la fortuna. Aprés que Sipió ac parlat, ferí la terra ab la sua lansa, la qual fortment verduguejà e aparech molt tremolosa.

VII CAPÍTOL. QUE SIPIÓ ORDENÀ LA SUA BATAYLA Scipió ordona son camp de batayla, la qual posa abtament e distincta en diverses órdens de atzes, sàviament ordenades. Posa en lo costat dret Massinissa, qui fou instruït en Numídia; fa·l montar sobra cavals espanyols, ab totz los de la sua atz; fa·ls portar baçinets, qui són divisats de cresta. Lo costat sinistra comena a Lèlio, sobravestit de porpra, lo qual seguex Apulo, acompanyat de gran cavalaria, lo qual va engir e entorn, de la dreta part a la sinestra, ab cavals leugers, quasi voladors. E los pits dels cavalers resplendexen per lo ferra dur he fortz e tot fabrit. Enmig d'equests flamaja la joventut romana. Sobra tots aquests resplandex aquel meraveylós emperador e capità de tota la host, lo gran Sipi, lo qual resplandex en aur, resplandex en terra, resplandex en mar, lo qual appar molt generós e resplandent als coratges dels seus, e molt pus generós és atrobat en ampla sperança, en tant que tots los altres escuresex. On, axí com les esteles no poden sostenir la lum del sol, qui hix aprés del alba, per semblant forma totz quants eren en la host del dit Sipió no aparexien res en la sua presència.

Aquest és aquel sol qui tots los altres raygs apaga. En prehència de aquest, aquel tan bel hom, Cil·lènio, és tot groch e demudat. Totes balahes en prehència de aquest fugen, axí com totes les planetes se amaguen com lo sol se amostra al món. Aquest Sipió desperta los alts e generoses coratges; e, volant per mig de la sua host, ferma totes les penses, aparex als huylls dels seus, axí com ·I· soptós lamp clar e molt resplandent, lo qual mirant, tots los de la sua host reben cor ardent, e singular doctrina totes les sues legions; car ab ses victorioses paraules referma los tamoroses, dressa les pauruchs e duptoses, los uns reprèn, los altres prega, e enmig d'ells recita los bells fats de lur linatge e de ells mateys, e mescle-y lo renom de lurs avis. Los uns loha, los altres castiga ab dolçes paraules, reprèn les trigues, e ab colps amigables exercita los pereozes. Aquest, qui és baleha del mónt, mostra la beleha de la victòria, mostra los derrés premis de la batayla, mostra com està prop la vergonyosa destrucció de son anamich: ab aquests aguylons empeny los coratges, inflamant-los a la batayla. Aquest capità ordena que cascun cuyte de anar a son loch, e no permet que s'í perda un sol moment de temps.

VIII CAPÍTOL. QUE SIPIÓ FOU GRAN SERMÓ ALS DE LA HOST Aprés que·l capità mereveylós hac vista la sua host bé ordonada, les azes ben hareglades e·ls coratges fermats e assegurats, él, estant sobra ·I· caval tot blanch, parlà a la sua host en la següent forma: —Si lo déu Jupíter volgués manifestar a vosaltres aquest coratge qui mou e inflama nostres entràmenes e la audàcia de cor, vergonya auríetz de sol duptar quina fin ni quina honor deu aver nostra fortuna. Nuyl temps aparech lo sol pus clar als huylls dels hòmens, que apar a mi la victòria manifesta. Ja veyg e conech molt lo murmurament dels hòmens a peu de mon anamich, qui ja comensen a tremolar. Ja veyg les sues azes plenes de tamor. D'assí veyg los coratges tremolosos, e devant mos huylls és posada la cruel mort dels hòmens. Jo veyg ·I· gran e abundós riu corrent de la sanch de nostres anamichs. En manifest mire les fosses innumerables dels cartaginesos qui morran. Ja veyg aquel tant gran capitan Aníbal, qui, lexant legement les armes, fug de la batayla e cerca les coves per amagar-se. Ho! ¡e ja fossen plenes les aureyles de les gents estranyes, del parlar que·s farà, per tot lo mónt, de Aníbal, com fugirà com a hom astorat

e confús, dient "¿E no és aquest aquel príncep tan gloriós Aníbal?"!"Certes", direm nós, "aquest és aquel, si ja lo seu nom no spaordex a sí matex." Mas, axí com a capità enganador e estut, tem nostres armes, car sent que altres brassos e altres vigors les tracten, les quals són mogudes e regides ab imperi e conseyl de novel capità. No aurà aquest camp temerari lo foyl capità; axí ac la batayla de Cannas, on fou, de part dels nostres, capità ·I· cònsol, hom de pocha discreció, al qual vedaven de combatre·s Déu ab manifests senyals que li donava, los quals agra saguits si hagués sàvia pensa; e no és capità ensems ab mi, aquel Simprònio. No·s pense Aníbal que li ajuden les stúcies que hac, vençent los nostres ordenant que·ls fos al devant pols, vent e·l sol qui·ls empetxava e·ls esvehia la vista. No detendrà les spies tanchant-los les vies ab canyes en temps nuvolós he scur, les quals cahien dins les coves. No vençrà la nostra gent en temps de soberga neu. Lo pits de aquest provarà la punta del meu coltel, lo seu costat sentrà la mia spasa rigoroza, e lo seu cors serà encontrat ab la mia lansa valaroza. Açò ha temut él cascuna vegada que ha demanada la pau per pahor, rompent-la ab sos engans astuciosos. Si menyspresam nostres anamichs, ajam-los, també, en hoy. Adonchs vosaltres movets vostres mans e armes glorioses a la batayla. Jo

seré lo primer entra vosaltres, e vouretz vostres anamichs fugir plens de pahor; axí·ns ho prometen los déus. Sia, donchs, en vosaltres la pensa virtuosa e sàvia. La vostra man dreta sia animosa de strènyer les armes, e en los pitz sia ardor generoza e no speventable. Offire·s devant vostres uylls, e us moga, Espanya calcigada e correguda, e la balea de la joventut romana, e tantes batayles reyalls de Cartayna cremans ab perpetuals flames. La vostra plena adat comensa actes vigoroses e desija glorioses victòries. Aníbal, reyal de tot mal, és a mi stímol e aguylló de batayles de les quals sper major glòria. Tots temps me ha desplagut perdre temps, majorment com se tracten grans coses. Fusca, donchs, la pahor de nós, car escrita és la victòria. Vanits ab mi, e aprés la victòria irem a veura nostra terra, e veurem nostres fiylls e la beleha de nostres cares muylés. Aquest és lo camí per anar a Roma.— Aprés que Sipió hac dites semblantz noves, posà scilenci a ses paraules; e tota la host, ab care molt alegra, respongueren ab ·I· coratge e ab una vou, axí com lo dit Scipió tingués la sobirana honor del Capitoli, e tots lo saguissen cantant e cridant avant, sobra carros bells e resplandents.

VIIII CAPÍTOL. EN QUINA FORMA ANÍBAL ORDONÀ LA SUA HOST [V]eent Aníbal que la hora del temps del seu ignominiós fat se cuytava, lexant lo elefant ún cavalcava, soptosament se·n puya en son caval, molt leuger e gran corredor; mostrant la care plena de manasses, aparaxent axí terrible com Polifemo, exint de la cova, fou orrible als grechs. E axí com la cometa que aparex en lo cel és trista als grans reys e emparodors, axí Aníbal se mostrava terrible e torbat. Ordona azes molt grans. Posa en lo primer front de la batayla tots los elefans, per ço que ab cruels speventables bèsties stramoscha son anamich. Demont l'esquena dels alafants ediffica torres tremolozes, que aparexien ésser grans muntanyes que·s moguessen e altes torres edifficades sobra roques. Aquests alafants ha posatz Aníbal per fort escut a deffensar la sua host. Tantost posa en la primera atz los ligures e·ls francezes, e umpli-la de gent balear e de maures; la sagona atz col·loca los cartagineses e·ls affres: la ·III· atz és plena de cavalers de Brúcia, los quals ab gran desplaer, en major lur part, e forçatz, saguien la host del dit Aníbal. Adonchs la host del dit Aníbal, estanent los brassos, occupa los camps, circuint gran moltitud

de gentz. E ordena que a la dreta part estiguessen los cartaginesos, e a la sinistra part comenà als numides rebel·les, qui eren coretjoses d'exercitar ses armes contra lur contrari Scipió, capità dels romans. Aprés que Aníbal ac dispostes e ordonades totes les demont dites coses, com la sua host fos plena de moltes gents, les quals eren de diverses lengües, parlava als uns ab turcimanys, als altres ab sa pròpia lenga, inflamant-los a la batayla. Adonchs, ençén-los, puny-los; ni és pas pus necligent que son anamich. Complex tota cosa que·s pertany a generós e savi capità; car instruex les primeres atzes e aquels qui porten les banderes; aprés amonesta les altres atzes, e corra del comensament de la host fins a la ffi. Va da ssa e de là, mesclant paraules aspres ab dolçes, parlant als de la sua host en la següent forma. ·X· CAPÍTOL. QUE ANÍBAL FOU GRAN E MERAVEYLÓS SERMÓ ALS DE LA SUA HOST —Si la mia fortuna és a nós ben manifesta, la victòria és ja nostra; e no solament som vençadors, ans encara avem desbost nostra anamich, e rasa del mónt la sua memòria. ¡O poble romà! O gent desbaratada! ¡E com hix de la memòria del teu pits la batayla que perdist en Cannas e la fuyta que fist en Trèbia!

No fou hom ni terra que sien venguts contra aquesta host, de la sanch dels quals nostres armes no sien sadolades, naffrant los cossos en mill lochs, scanpant la sanch axí com ayga. E com? ¿Qui és en Roma, al qual la nostra host no haja tolt pare, fiyll o frare? Lo capità e pare de Roma, Fàbio, lo nom del qual era molt gloriós, stant en la sua plena adat, ac temor de las mies armes, e les sues banderes foren soylades de la sanch per nós scampada, e fugí, no gosant retornar a sperimentar nostres spases. No·m sé si aquest nostre anamich, lunyat de la sua terra, ha miylós senyals que nós en les batayles, e si·l deu seguir miylor fortuna. Ja pas no veyen nostres huylls que aquest stiga devant les portes de la nostra gloriosa ciutat de Cartayna. Bé·ns aurien oblidatz los déus que aquels qui no·ns han gosat deffendre ab armes los forts murs de Roma, manassen de fer insult contra la nostra murayla. Sens tot dupta, la furor que·ls destroyrà los ha tirats ací, e la poderosa fortuna los ha tramesos per ésser admirativa despuyla al poble affricà. On, com en una batayla que vençem fos tant gran la presa, e la despuyla tan abondosa, que dels anells d'aur ne umplim ·VII· almuts, los quals tremetem a nostra ciutat per denunciar la fama de la batyla, no resta pus sinó que la nostra ciutat nostra de Cartayna, vençedora; veja los coylls dels cavalés romans tencats dins grans cadenes,

en gran honor mia e de totz quants sóts. E veuran nostres ciutadans los pobles romans anar axarats axí com a bestiar qui no ha pastor; e lavores veuretz Lèlio, gran parler, e Massinissa, qui no porà tanir cura a nostres armes. Adonchs, jo requir de part de Déu a vosaltres, maures e numides, que us descarreguetz lo jou superbió. Sapiats que Massinissa ab assotz regex los seus, axí com a catius. Mas vosaltres, francesos, combatetz ab oys, emflamatz, e contrestatz al anamich capital ab vostres noveles armes. Aquest camp porgarà moltes ires cuylides e ajustades en diverses parts del mónt. Vosaltres, ligures, qui saguint los meus fatz per mar e per terra, no lassatz per greus treballs, prech-vos que us combatats vigorosament; si sótz vençedors, reebretz dignes premis: no serà vostra habitació, ni tendretz vostres heretatz en vals aspres ni en spenyadors de roques, ans possehiretz los camps grexosos e los masos richs de Itàlia, e callarà cruel pahor e aguyló vostra. —¡Ho, la mia cara host, valentz cavalers, e molt amats ciutadans! No és necessari de empènyer-vos a la batayla, no és obs d'amonestar-vos. Mirats la vostra terra tota tremoloza, la qual tem los fochs dels anamichs e lurs armes cruells; miratz los murs dins los quals se nodrí vostra infanteza, on avetz rahabudes tantes honors, hon avetz celebrades tant alegres

festes; hon són les sepulcres e la cendra de vostres pares, la memòria dels quals està en laós escrites en los marbres. Sapiatz que tota la confiansa de la vostra terra està en les vostres mans, drestes armades, e en la vostra virtut. Socorretz, donchs, e axits a carrera a vostres dolçes muylers, als fiylls, e a les mares e donas veyles totes tremolozes, a les canes blanques de vostres pares, la salut dels quals stà en les vostres vigorozes armes.— HONZÈ CAPÍTOL. QUE LA BATAYLA·S DONÀ, EN LA QUAL SIPIÓ AFRICÀ FOU VENCEDOR [E]ncare no avia finit Aníbal són provocatiu sermó, en lo qual mostrà son sperit e lo cor tot flamajant, veus que soptosament sonaren a gran clasch totes les naffills romanes, e fou axí gran lo crit que gità la host romana, e tant temorós, que tot lo cel ne resonà e l'aer se·n umplí; e fo axí terrible e spaventable, que·ls aucells qui volaven, caygueren sobra la host. Ab lo qual brogit de veus e de critz, foren sbalaydes les atzes de Aníbal; e los alafants ne foren axí spaordits, que giraren-se contra la sua host matexa, ço és, contra la host de Aníbal, e mudaren lo loch e los corns, que giraren contra los seus, tornant atràs totz orats; axí que torbaren tota la batalla de Aníbal. ¡Ho çega pença dels hòmens, plena de ignorància,

enganada en tots conseylls! Car, com tota la major forteleza que la cura e ànsia del sobiran capità avia posada en lo primer front de la batalla, fos col·locada en los elefants, los elefants foren a la sua host destrucció e primera ruyna. Aquests crits, aquests brugits, sbayren Aníbal, qui ya parlava a mija veu. Hon, axí com si algun, cantant suaument e dolça, soptosament hou ·I· gran brogit, e mira lo déu Júpiter, qui, esquexant lo cel, devala ab grans trons e núvolls tanabroes, aquest aytal qui cantava, calla e trencha e ferma sots la sua gola tramolosos punts de cants, e, levant los huylls, mira lo cel tot negra e scur, axí·n pres al vespra Aníbal. Emperò aquest capità, qui de primer fou posat e gitat a tants cassos e tant diversos de la fortuna adversa, com fos exerçitat en moltes duptoses armes, ja per açò no tem, ans se refferma, ab la cara foriosa mira tots los adversaris, e, reprenent la pahor dels seus, cuyll ses forçes, les quals eren dispergides, corre tot inflamat per la sua host, e poza·s tot furiós devant sos anamichs. Hon, axí com lo porch salvatge com sent que·ls cans ladrans, cobeejosos de nafrar-lo ab lurs dents afilades, lo aconseguexen, e vou los hòmens de prop sí, ab lo mortal venable lavors se ferma, apereyla la dent, arrissa·s tot, e lanse·s là unt veu los venables e les lançes e·ls darts, per semblant forma lo molt imflamat

Aníbal se lançava en la batalla, he ab grans vous cridava la ànima del seu pare que li tramatés ajuda. Mas a la part contrària estava Massinissa, hom jove, ardent, de imflamat coratge, lo qual vaent que·ls corns de la host de Aníbal se descapdelaven, svahí soptosament sos anamichs tremolosos e espahordits; e en tot loch hon anava lo dit Massinissa, lo seguien los elefants. E Lèlio, vaent que Massinissa combatia tant vigorosament, lança·s enmig de les armes dels anamichs, occupa lo temps, toyll terra als adversaris, tayla e espasseja los qui li contrasten, e insegueix o encalse als qui fugen. Mas lo coratjós Sipió, semblant a leó fort e vigorós, per ço que cuyte per ajudar als cadells fiyls seus e que derroque les silves e destroesque les bèsties feres, trau l'espasa, met-se al mig de la host, he travessa los anamichs. Mira·l tota la sua host; garda·l e remira·l Júpiter de la sobirana part del cel, e no li veu par ni semblant en tot lo mónt. E stech aquest Scipió axí com a sol, lo qual resplandex com a aur molt bell e tot radiós, e la vestidura de porpra. Axí lo dit Scipió, hom jove tot rutilant, resplandia en les sues armes. Adonchs, com la bataylla vench als vertaders anamichs e los romans comensaren de metra la mà en los cartaginesos, gran sanch brollà de cada part: la ira cruel e terrible se met entra los dos capitans, los dos pobles

contraris se desijen la mort, e tots, assadagats de vessar abondosament la sanch, se baten orresament. Nuyll temps lo déu Martz féu tan aspra brega, ni fou en lo mónt pus amarga batayla que féu aquesta, car la gent que·s combatia no era asoldejada, la qual combate·s per avarícia del diner, ans ab lur pròpia sanch volien apagar les flames dels hoys que ells avien encesos. Totz los de cascuna host avien una amor, he les legions dels hòmens d'armes havien una pensa e un prepòsit, ço és, venjar ab pròpia mort lus justes dolors. La dura porfídia dels cartaginesos a la supèrbia dels romans se lançen e·s vessen a tota crueltat de naffres, car les batyles, les infàmies, les mortz, los improperis, los avars trahutz que·s havien subjugats los cartaginesos ab lurs fraus, e la cruel destrucció que feren con prengueren la ciutat de Segunt, e tota quanta ràbia emflamada ab hoy entigat sol promoure los hòmens armats, scampar la sanch, tot fou ajustat an aquesta batalla. Aquí·ls vench a mamòria la gran multitud de las offençes e la multiplicada injúria de longues guerres. Adonchs encontren-se pitz per pits, espases ab espases, naffres ab naffres, e mesclen-s'í morts feres e cruels. Com se han dispergides les entràmenes, devalen a les hombres infernals, e ab novel brogit totz los diables, execudós de les penes, e combatens-se unes ànimes ab altres passen al infern perpetual. Ay, greu furor! ¡E

com fóra miylor cosa que cascun de aquestz pobles agués viscut en sos termes segurament e repoada! Bé ho pogra fer, si·s volguessen, mas, empatxà-ho la ambició e la supèrbia del cor orb e cech, e la set eternal de més aver que emflama la esperança, e la qual pose los coratges mortals en la punta de la spaza. Adonchs, les hostz de Aníbal e de Scipió se combaten agrament, e no·ls mouen solament ohys per lo mal que han fet al ben públich, ans cascun hi és per son propi interès, car no és qui no vuyla venyar la mort de pare, de fiyll, de germà o de acostat parent; per què la offensa antiga embraveix les penses e fa-les combatre ab oy novel e molt ardent. Adonchs aquestz dos capitans empenyen lurs hosts, ab grans crits inflamen lus coratges, e mostren e sostenen honests periylls; jutjat han ésser bela e gloriosa manera de morir e offerir la sua vida per la pròpia terra. Adonchs la fortelea de les greus furors e de las armes, fahia gran brogit ensemps ab los gemechs de aquels qui morien. Aquí avia sons e crits de gran dissonància. Aquí ha ·I· gran flum o riu de sanch qui corre e discorre e rega los camps ab hones fumants. Aquí ha un torrent alt e ample, tot plen de cosses morts, e un mont fet e ben alt de cossos de cavalls espessejats. Ho! ¡Tanta era la elevació e altea dels cossos morts qui staven uns sobre altres, que aparia ·I· gran mont e alt se fos pohat entra les dites

hosts! No creu que·ls mariners qui vengueren a la riba dita Egea, los quals vaheren que soptosament hisqué una ila prop de Taràcia en què lo adevinedor determenava que significava lo eternal imperi de Roma he la destrucció dels de Mecedònia, fossen axí spahorditz ni sbahits com eren aquels qui vehien aquesta batalla tan mortal, en la qual ac tan gran[s] mont de hòmens morts, que com los de Cartanya comensaren de fugir, axí·ls era diffícil de passar per la gran multitut dels morts, com los era dura cosa passar per les armes dels anamichs. Adonchs com los cartagineses se desbaratassen e comensassen de fugir del camp, la host romana los va detràs taylant e metant. E com, perseguint lurs anamichs, la una part dels romans se·n pujàs en los munts alts, e·l altra romangués baix en lo plan e circuhís los camps, per la qual rahon se començàs ja a des[ca]pdelar, e los senyalers qui portaven les banderes, ab los mahestres de les armes se desjunyissen (per la qual rahon lo cavaler, vagabunt pogra perdra la batayla ab soptozes impetuïtats e posar màcula en lo die tan gloriós), Scipió, capità savi e de gran conseyl, tornà a degut orda tota la sua host, donant certs senyals, car tantost que·l trompeta ac sonat, tot hom se refermà, e cascun tornant a se bandera, ordonaren-se tots en se atz primera, e, concorrent an aquel orde per fer altra batayla, dispergiren-se en destrucció de lurs

anamichs. Hom, axí com lo vent austral, qui és terbolós, constreny les aygües de la pluja en los núvols, e aprés que ha tronat, gita de sí pluya mesclade ab calabruxó e tempestat anamiga de terra, así matex Scipió, com la sua host fos escampada en munts e an plans, hon fahien gran discipassió de gents, cuylí-los e costrench-los cascun a son senyal e bandera, e aprés dispergiren-se per obtanir la victòria. Jo creu que Déu tot anciós mirava tants cosses morts de gent fera e cruel, e tants trebayls sotz lo déu Març, an aquela hora, molt foriós, e gardava quina exida e fin devien aver aquestes armes axí vigoroses. En aquest dia de aquesta axí forts e dura batalla, duptava la fortuna, e ja qui auria lo dret del sobirà imperi, e qui tendria lo çeptra e lo sobiran grau. E si per ventura la derrera sort agués favorejat a Cartanye, ¿qui dupta que la cruel ciutat demunt dita no agués tangudes les rengnes de tota la terra, e que·l nom de Roma no fos ras de la memòria dels hòmens? Lavòs Itàlia, esquexada ab abitadors, strayns e cruells, agra mudat son linatge, alt e generós, e Àffricà fóra estada molt major; car si Grècia desermada se ha pogut husurpar lo seu nom, ¡quant més agra fet Affrica en tants cassos victoriozes! Mas la divinal potència, avent merçè dels justs, ha soccurregut a nós, e Itàlia nos ha donat tal hom en temps axí cruel, qui axí com a fforts e

vigorós reebia e emperava les forts dures batayles qui fos un solament qui foragitàs dels romans tots los infortunis esdevenidors; en temps del qual la libertat fos e romangués éntegra e segura per los anys sagüents. Ja lo sol puyava al migjorn, e Scipió, tot ançiós, qui avia spaordides tantes ires, sperava lo pus fort de la batayla; lo qual no era gens hujat ni cascat en lo cors, ni per calor, ni per naffres, ni per pols, que·s leva molt calenta e ardent, ans cridava continuadement que Aníbal e él se vaessen ensemps e·s batessen. E axí com la flama qui devalla de Montgibel, crema les pedres dels munts qui li estant de prop, e trenca les roques qui li contrasten, crema los arbres qui li vénen a l'ancontra, e les valls qui li estan entorn cruxen totes de foch de soffre, axí matex lo fer Scipió atura, destroex, tayla e matha tot quant li vén devant; amonesta los seus e crida, dient: —¡Ho, cavalés romans! Prech-vos que siatz vençedós, morts, e féts ara tot quant poretz: aquesta batayla és carrera per anar a Roma o al cel—. Aquestes paraules cridava Scipió als de la sua host. Mas Aníbal, hom sens tota pahor, empara tota la força romana. E, axí combatent ensemps los dos lamps del déu Març, de la una part stà Sipió, e de l'altra Aníbal; e mereveyla·s lo déu Març de les batallas, que en la terra sien romasos tals dos masestres de cavalaria e tals ministres d'armes.

Prech a totz aquels qui volran dir que lo mon age posseytz tals dos capitans de aquests, que calen, si no volen ésser atrobatz mentidors, e agen vergonya de fer menció dels pobres qui no saben què volen dir batallas. Tinguen scilenci los reys dels partos, ni preste en açò la sua mà la gran Troya ni la casa de Príamo, de la qual los poetes han cantats grans dictats. Car en lo camp de batayla de Scipió e de Aníbal, la host no era nua d'armes, no eren vestits de porpra delicada, los combatens qui fugien no eren naffrats de laugeres e flaques sagetes, ans la joventut romana, forts e robusta, pres armes aspres e vigoroses contra la host de Aníbal, exercitada en diverses guerres, a la qual host fa testimoni tota Espanya e la vigor de Itàlia; car lo dit Aníbal avia ja quax aterratz ab mill fets d'armes los romans vencedors dels hòmens qui aventuraven totes coses. Mas en aquesta batalla altra combatiment és estat e altres coratges; la una host ha gran fortaleha, l'altra gran temprament, e endues han par e egual hoy. Emperò la host de Aníbal, queacom hujada, comença de fer loch e tornar atràs; celevós, Aníbal, tot imflamat, crida altes veus: —¡Ho senyaler! No·t avia donades jo aquestes banderes per tornar atràs Hon ne vas? Més val que les lexes esquexades e esquinçades enmig dels anamichs. Ay làs! ¿E hunt fugitz? Aquexa carrera no és dreta. Venits, car anant per aquest

camín trobarem nostres adversaris Membre-us que vosaltres sótz de Cartanya. E com! ¿Vos pensatz tornar a vostres cases fugint? Erratz, errats la via, miserables ciutadans! Aquexa carrera que tanitz, per la qual fugits, camí és qui aporta a hexil e càrcer perpetual—. Dient açò, lo dit Aníbal anava contra sos anamichs, hom impertèrrit, tot furiós, lo qual, faent vergonya als de la sua host, fermà altra vagada la sua gent e començà novela e derrere batalla, hon se renovelà gran mort e destrucció de hòmens. Mas Scipió se astranyia, e aterrava sos adversaris, e sembrava cossos morts sobra la terra. Ho fort pèrfida e malvada! ¿E veuré jo nuyll temps que tantes e tan longues batalles se fassen per deffenció e amor de virtut? No·m pens que·ls déus agen axí oblidade la pietat que·lls és connatural, que permeten lo món perir per sola iniquitat. Vaent Aníbal que·ls seus rebien cor, crida: — ¡O cavalers forts: occurretz, occorretz, car fort prop és nostra victòria!—. Dient açò, metia·s enmig dels adversaris ab la sua espasa espaventable; emperò los de la host sua, spaorditz, comensaren tornar atràs poch a poch, e puys més e més, e no·ls poch retanir la reverència de lur capità que no fugissen. Adonchs, com se matessen en fuyta, Lèlio, romà, los ensaguex, e fir-los en les spatles, e los cartaginesos solten les regnes als cavals; e

no·ls poch retanir que no fugissen la pietat de lur pròpia terra, ni la cura e ància de lur singular vergonya, ni les pregàries ni la honor de lur capità. Adonchs, veent Aníbal rompudes totes les sues atzes e de tot descapdalades, e que los seus, spaorditz, donaven l'esquena, ha fuyta gira son caval, e tot plorós fug del camp. Obri la bocha e acusa déus e hòmens, e ve a un loch dit Armetum, lo qual avia amistat ab Cartayna; del qual loch se partí, apellat per lo senat de Cartayna. E aprés d'equesta batayla, lo dit Aníbal no aparaxia en lochs públichs, axí com en los temples, ni en los mercats, mas furtans lochs secrets, tot trist e plorós, tencà·s a una casa escura e molt seperada. [EPÍLEG] Emperò, com no pogués portar tan gran vergonya públicament ni amagada, anà-sse·n al rey de Síria, dit Anthiocus, qui an aquel temps aparellava gran guerra contra los romans; lo qual, com vehé Aníbal, reebé·l axí com a johel singular que Déus li avia tramès, e hac-lo en molta honor. Emperò a la derreria, per lo enginy e astússia sua e per les detraccions dels emvajoses qui habunden molt en les cases dels reys, fou tengut per sospitós; emperò tostemps conseylà leyalment al dit

rey, fermant-lo en una sentència; ço és, que per res no esperàs venir a les hosts dels romans, ni·ls lexàs cuylir lurs forçes; mas que·ls isqués a carrera e que·ls donàs la batayla en Itàlia; dient que ni Roma ni Itàlia no poden ésser vençudes si no ab vigor de Itàlia. E si lo dit rey agués tangut lo conseyll de Aníbal, agra pogut fer gran guerra als dits romans; mas com, menyspresant lo seu conseyll, los romans passassen en Grècia e en Àsia, tantost se comensaren de afflaquir les forçes del dit rey, e com lo conseyll que aprés demanà fos massa tardat, lo dit rey ac la fortuna contrariosa en alcunes batayles que hac ab los romans, la error dels quals fon atribuyda a Aníbal injustament. Mas, com a la derreria lo dit rey fos vençut, e entra les condicions de la pau fos la pus principal que Aníbal fos liurat als romans, sabut açò, lo dit Aníbal, qui·n fou certificat per lo rey Anthiocus, partí·s de aqueles ancontrades e manà·l la fortuna al rey de Bicínia, dit Prúsia, qui era gran amich seu, al qual conquistà mereveyloza victòria contra son anamich, dit Eumenes, ab lo qual garrejava. Car lo dit Aníbal carregà lo navili del dit rey, de olles, cànters, gerres e diversos vaxells de terra, qui eren plens de serps, escorpions, calàpets, vibres e de tots affarams; e com comensàs la batayla e los anamichs vehessen que·ls tiraven los dits vaxels, menyspreharen-ho al comensament,

mas aprés que·ls vaxells foren trencatz e les serps ab les affarams correguessen de popa a proa, obtengué lo dit rey victòria molt espaventable. Lo qual Rey Brúsia fou molt inich e desconexent, car com los romans li tramatessen missatgers requirints que·ls liuràs Aníbal, no li donà loch e temps de fugir, semblant que fou lo rey Anthiocus, ans, per obtanir gràcia del poble vençedor, tramès gents d'armes qui·l prenguessen; la qual cosa sentint Aníbal, temptà de fugir per uns lochs sotarranis, per vies amagades que avia fetes jus la terra, tement-se ja de la pocha fe del dit rey. E com agués trobats aquels lochs circuhitz de gents d'armes, tornà-sse·n a la sua cambra, e aquí, complayent-se de moltes cozes del dit rey malvat e hoste cruel, dient algunes e poques cozes contra los romans qui axí anaven detràs la sua mort, com fos ja hom veyl, vaent que·ls cavalés armats se levavem per pendra e matar-lo, com no agués speransa de la sua salut, arrenchà una pedra preciosa que tania en lo seu anel, jus la qual havia verí enclús (e aquest anel portava per socórrer a ssa honor com la fortuna ho requerís; e semblant anell portaven los reys). Adonchs, bavent Aníbal lo dit verí, caygué mort sobtosament. E com aquels qui eren vengutz per pendre·l, ab tamor s'í acostassen, trobaren-lo que ac liurada la sua ànima a qui miylor dret hi havia. Ffou soterrat en

una ciutat dita Libissa, e sobre lo sepulcra seu és scrit: "Ací jau Aníbal, lo gran garrer."