Text view
Flors de virtut
| Title | Flors de virtut |
|---|---|
| Author | --- |
| Publisher | GLD-UAB |
| msName | C-18-Flors.txt |
| Date | Segle XVb |
| Typology | C-Obres religioses i morals |
| Dialect | Oc:NO - Nord Occidental |
| Translation | Sí |
FLORS DE VIRTUT
E DE COSTUMS
[PRÒLEG]
Comença lo Flors de virtut.
Si estimar volem per rahó, auctoritat e exemple la
miserable creatura quant sia dejecte, perduda e decayguda
a causa del mortífer e pestífer vici de l'oci,
nos serà ocasió la vida en algun studi o en honest
exercici dispondre. E no sols per lo perill de la ànima,
mes encara del cors, lo qual de tot mal és principi, com
scriu sanct Bernat als devots frares del Mont de Déu.
E sanct Johan Crisosto, scrivint sobre lo evangeli
de sanct Matheu, en una sentència, ab lo sapientíssim
Salamó en lo libre de l'Ecclesiàstich, dix que molts mals
vicis e peccats ha demostrat la ociositat, la qual fonch
principal causa de la cruel roïna e trement vindicta de
les infelix ciutats Sodoma, Gomorra, Abdama, Sobohim
e Sogor, axí com lo propheta Ezechiel amplament scriu.
E per tant hé fet com aquell que, essent en un bell
ort, de moltes e diverses flors cull les més belles e
dignes cimes per fer-se una bella garlanda. Per ço
haurà nom aquesta obra Flors de virtut e de costums,
la qual tracte de tots los vicis humans dels quals deuen
fugir los hòmens que desigen viure segons Déu, e amostre
com se deu guanyar la virtut e los morals costums,
provant-ho per auctoritat dels sagrats theòlechs e de
molts philòsofs doctíssims.
E per tant, en nom de la Sanctíssima Trinitat, ab
la divina gràcia, entrant en lo odorífer e florit ort sacratíssim
del Spirit Sanct per la porta speciosa de les
sacres e sanctes Scriptures cathòliques, pregue la dolça
caritat de aquells que
ver infàmia, ab diligent studi modestament los plàcia
smenar-lo si algun defecte hi trobaran, que des de ara
humilment me contenta de tota la sua discreta correctió.
E lo que útil e ver trobaran, a Déu infinit sia atribuït.
E per satisfació dels treballs, supplich vullau a Déu
pregar per mi.
Capítol primer. DE L'AMOR EN GENERAL
Amor, benivolència, dilectió e caritat són quasi una
cosa, segons la universal e comuna doctrina dels sagrats
theòlechs, majorment de sanct Thomàs de Aquino en la
sua Summa de Theologia.
Per tant nota que generalment lo primer moviment
de quiscun amor és cognició de la cosa, com diu sanct
Agustí en lo seu Libre de Trinitat, que ninguna persona
pot amar alguna cosa si primerament no n'ha
qualque cognició de aquella cosa.
E proceeix aquesta conexença de
del cors de les persones, com del veure, que és
en los ulls, de l'oir, que és en les orelles, de l'odorar,
que és en lo nas, del gustar, que és en la boca e del
tocar, que és en les mans. E proceeix encara de altra
part sens lo cors, ço és del seny intel·lectiu que és en lo
ymaginar de l'enteniment. E aquesta tal conexença és
la primera causa e lo primer principi de l'amor.
E, de tots aquests, la major part devalle e proceeix
dels ulls, segons lo que diu Aristòtil, in Libro de anima
et de sensu insensato, que primerament la voluntat de
les persones se mou per aquesta conexença; aprés se
mou la memòria, e converteix-se en plaer e en ymaginament
de la cosa que ha pensat; e per aquest tal plaer
se mou un desig del cor de desijar la cosa que ha plagut;
e aquest desig naix de una sperança que ve de
poder haver allò que ha plagut. E de aquest naix la
sobirana virtut d'amor, la qual és rael e fonament, guia,
clau, columna e forma de totes les virtuts, axí com
dien e proven molts sagrats theòlechs, e Aristòtil e
sanct Thomàs, que ninguna virtut pot ésser sense amor;
com bé declara sanct Pau en la epístola que scriu Als
Corinthians, dient que totes les virtuts han principi e
començament per cognició e per amor.
E per tant, quiscú que sense error vol conèxer les
virtuts dels vicis deu guardar si allò que vol fer se mou
de la virtut de amor, o sí o no; e axí porà conèxer la
veritat. E açò pot conèxer manifestament quiscú que
ab bon enteniment mire bé la proprietat de la virtut
e dels vicis.
E pot-se asemblar e apropriar la virtut de la amor
a un animal que se anomena calàndria, que ha tal proprietat,
segons scriu Albert Gran e Plini e Solino e
Bartholomeo de la proprietat dels animals, que si és
portat davant un malalt, si lo malalt deu morir, lo dit
ocell li gira lo cap e no
deu viure, lo dit ocell lo mire ferma e fixament, e tot
lo seu mal li leve damunt.
Axí fa la virtut de amor, que ella no mire may
algun vici e fuig tostemps a tota cosa leja e vil, e habite
tostemps hi està volenter en coses honestes e virtuoses;
e repatria e pratique tostemps en quiscú cor
gentil, com fan los ocells en les verdures dels boscatges
e en los arbres florits e verts. E resplandeix més la força
e valor de la virtut sua en les adversitats que en les
prosperitats, axí com fa la lum que és posada en la
scuredat e tenebres: il·lumina més e resplandeix que
no fa a la claror. Axí la virtut del ver e perfet amor se
coneix millor per lo seu contrari.
Emperò, pensa bé que, segons la sentència de sanct
Agostí en lo seu libre De Doctrina cristiana e de la vera
e sagrada Theologia, que deu ésser orde en lo amar;
perquè primerament l'ome és tengut amar a Déu sobre
totes les coses del món, aprés a ssí mateix, aprés a
son pare e sa mare, aprés la pàtria, aprés a tot home
segons son grau e la condició e segons son ésser. Per
què ans se deuen amar los bons que los mals; e los
mals se deuen amar, no los seus vicis, com diu sanct
Agostí.
E per tant, primerament vull scriure e parlar de la
amor de Déu, perquè és sobre totes; aprés diré de la
amor dels parents, aprés de la amor dels amichs, e a
la fi diré de la amor de les dones.
Capítol segon. DE LA AMOR DE DÉU
La amor de Déu, la qual se nomena caritat, proceeix
hí ve per dues virtuts, ço és per fe hí per sperança,
perquè ningú porie amar a Déu si primerament no
tingués fe en ell, creent certament que ell sia Déu viu
e verdader, e aprés sperar en ell de pervenir en la sua
glòria de vida eterna. De aquestes dues virtuts se crea
hí se engendra en la ànima una disposició per la qual
vol entrar en la amor de Déu per gràcia e virtut del
Spirit Sanct.
E en tal prepòsit, parlant Salamó de la amor de Déu
en lo seu libre de l'Ecclesiàstich, dix en aquesta manera:
"Yo, Salamó, rey de Hierusalem, preposí en lo
meu ànimo de trobar sàviament la veritat e la perfectió
de totes quantes coses són en lo món; e per tant edifiquí
cases e palaus, e plantí vinyes, inserí e empeltí tota
manera e generació de arbres; e, per semblant, haguí
grandíssims bestiars de tota natura. Yo haguí gran
multitud d'or e de argent; yo haguí família grandíssima
de servents e serventes; yo haguí sonadors e cantadors,
sonadores e cantadores; yo haguí de tota gent en la
mia cort; yo haguí senyoria sobre totes les generacions
del món; yo haguí la major honor que ningú hagués
ans de mi e ha; hon la volguí, yo haguí sciència sobre
tots los hòmens. E no fonch cosa may que delitàs lo
meu ànimo que no
darreria, quant me girí a pensar e mirar allò que yo
havia fet, e les fatigues e suós les quals havia en và
despeses ab gran afflictió de spirit, en totes aquestes
coses no víu sinó vanitat, fum e vent e misèria, e ninguna,
cosa ésser sots lo sol sinó sinó vanitat, e instable
mutabilitat sinó en la amor de Déu. E axí yo
que m'enviàs prest la sua amor."
E per tant sanct Pau en les sues epístoles diu que
lo seny e la sapiència de aquest món és oradura davant
Déu, axí que qui
Aristòtil diu, ab lo benaventurat Job: "Nuu venguí
en aquest món e com a foll hi só viscut, e ara, a la fi,
conech que no só res".
Sanct Agostí diu: "O tu que vas cercant e demanant
pau, ¿vols que t'amostre de trobar-la? Ferma lo
teu cor en la amor de Déu e no en la misèria e vituperi
de aquest món, perquè quiscú pot ben veure que un
no pot ésser honrat que l'altre no sia vituperat, ningú
pot ésser gran que l'altre no sia petit, ningú pot ésser
rich que l'altre no sia pobre."
E per tant dix lo Poeta que tota cosa a son contrari
se coneix.
E pot-se acomparar lo viure de aquest món a una
gran taula ab una petita tovalla que totom la tira al
seu cap e descobri, la part del compayó. E per tant,
qui met lo seu amor en aquest món, sovint se entristeix
e se dol, perquè ell és ple de vanitat. E aquell que ame
a Déu, tostemps està alegre e content, perquè tostemps
viu e habite ab Déu, lo qual és sobiran goig, sobirana
pau e summa alegria.
E de aquesta amor deya lo Apòstol: "Déu és caritat,
e qui està en caritat està e habite ab Déu, e Déu habite
ab ell".
Lo segon amor és amor de parentesch, que naix e
ve de un natural moviment e conjugiment de ànimo,
que indueix a les persones de amar als seus parents més
que als altres com amaestre la natura. Del qual amor
diu un propheta, e encara Salamó: "No
aquell que no ame los seus parents, car qui a les sues
coses avoreix, ¿com amarà a les stranyes?".
Salamó diu: "Totes les aygües ixen de la mar e
totes tornen a la mar, e totes les persones són de terra
e totes tornen en terra. Axí que, conexent les misèries
e tribulacions del món, yo loe més los morts que los
vius. E més benaventurat és aquell qui no és nat en lo
món que aquell qui és nat, perquè no ha vist ni provat
los mals que són sobre la terra. Dues coses són tostemps
la una contra l'altra: lo mal contra lo bé, e la
mort contra la vida. E les riqueses e les virtuts alegren
lo cor, mes sobre tot és la amor de Déu."
Capítol terç. DE LA AMICÍCIA
Lo tercer amor, lo qual se diu amicícia, és voler
l'um de l'altre coses lícites e honestes, com diu Tul·li
en lo libre De amicicie. E funde
sobre un bon e charitatiu conjungiment de vida que
delite e plau a les persones de conversar e viure e praticar
l'un ab l'altre.
E l'afecte de aquest amor devalle e proceeix de
tres occasions. Lo primer és sols per bé que lo un amich
spere e vulle de l'altre amich; e aquesta tal amicícia
o ver amor és amor de falsia, e no
nomenar amicícia ni amor, mes pus tost mercaderia de
pròpria utilitat, com diu Tul·li en lo libre De natura
deorum.
del seu amich, no curant del seu propri bé; e aquest
és perfet amor. Lo tercer és quant lo un vol participar
ab l'altre; e aquesta és bona amicícia e bon amor.
E la experiència de aquest ver e bon amor és en
tres coses principals. La primera és amar al seu amich
ab bon cor, e fer allò que ell crega que li sia plaer. La
segona, guardar-se de fer aquella cosa que crega que
li desplàcia o que li torn en dany. Perquè lo amich se
acquireix e
en presència, lo segon loant-lo en absència, lo terç
servir-lo a les sues necessitats.
Hí en aquest prepòsit Salamó diu: "A l'amich fel
ninguna cosa li és semblant".
Ovidi diu: "En les tues prosperitats tu trobaràs
molts amichs, però en les adversitats te trobaràs a
soles. Quatre coses són millors velles que noves: lo
primer és lo vi, lo peix, lo oli, mes sobretot lo amich
vell."
Aristòtil diu: "Quant l'arbre és major, tant més ha
mester major sosteniment; e axí, quant la persona és
major, tant més ha mester los amichs, perquè ningun
bé pot ésser essent a soles".
Emperò la beatitud de les persones no és altra sinó
la amor e l'amistat de les persones, segons la opinió
de alguns philòsofs morals. E açò és ver parlant de les
beatituts morals de aquesta vida, no entenent de la beatitud
eternal, que és sols Déu.
E açò volia dir Tul·li en lo seu libre De amicicia,
recitant la sentència de aquell gran mestre Archita que
deye: "Si una persona pujàs al cel e vés la bellesa del
sol e de la luna e de les steles e totes les belleses del
cel e de la terra e de tot lo món, hí aprés tornava en
terra, e que no ho gosàs dir en algun amich seu ab qui
totes coses planament pogués comunicar, no li aprofitarie
ni
serie amaríssima e gran dolor".
Plató e Sèneca dien: "Ans que tu ames algú, prova
e quant lo auràs provat, ama
Encara nota que lo bon home se guaste e
la pràtica de la roïna compayia; e lo roín ve a ésser
bo per la pràtica del bo, e aparte
acompayar-se ab millor e més honest de sí".
Capítol quart. DE L'AMOR CARNAL
Lo quart amor que mou la voluntat humana se nomena
enamorament, e aquest és de tres maneres.
Lo primer és amor de concupiscència; açò és quant
l'ome ame les dones sols per delit que l'ome vol d'elles,
e no per altre, axí com fan la major part de les persones.
E la delectació de aquesta tal amor és tota en
lo corporal delit, que, segons prova sanct Thomàs, ningú
pot amar cosa alguna si no ha alguna sperança de
haver-ne qualque bé, encara que alguna hora sie pres
aquell amor per mal; emperò almenys a son plaer e
delit és dit bé.
E axí en quiscun amor convé que hi sie tostemps
qualque delectació, o corporal o ver intel·lectiva mental.
La corporal ve e proçeeix per los cinch sentiments
principals del cors dels que hé dits damunt. E aquella
del jugar és major de les altres delectacions corporals,
com prova sanct Thomas en la Vera philosofia, axí que
tot lo delit de l'amor de concupiscència és en delectació
corporal. Emperò la delectació intel·lectiva ve e
proceix de l'ymaginar de l'enteniment. E és molt més
e val la delectació intel·lectiva mental que la sensitiva
corporal, encara que la gent grossa e sensual cerqua
e desija més contínuament la delectació sensual e corporal,
menyspreant la delectació intel·lectiva mental,
lexant lo major bé per lo menor, axí com a cosa que
no té ànsia de res sinó del seu propri corporal delit, no
guardant alguna honor, ni vergonya, ni dany, ni útil,
ni plaer, ni desplaer de la dona qu'él ame, sols que ell
se pugue saciar, perquè tostemps viu en les sensuals
voluntats, com fan les bèsties; e per tant no
nomenar amor.
E en tal prepòsit Aristòtil diu que amor no és alre
sinó voler que la persona que l'ome ame haje.bé; e
aquell que ame altri sols per bé que vulle d'ell e no
per alre, no l'ame .perquè vulle lo bé d'ell, ans vol per
lo seu propri bé.
E de aquesta tal amor de concupiscència se pot dir
que són exides e tretes les Retgles del ver amar, perquè
qui és en tal amor no
pensar, ni los ulls de mirar, ni les orelles de hoyr, ni
la lengua de parlar de la persona que hom ama. Tostemps
parla, tostemps pensa, sempre studia e desige
fer cosa que sie grata e en plaer de aquella; tot gran
peril e tota gran cosa li par petita; no dorm, no menge,
no tem vergonya ni honor per la cosa amada.
E açò volie dir sanct Gregori damunt lo evangeli de
Pentecostès: "Lo ver amor obra, e si fa grans fets sí és
amor, e si no fa gran coses no és amor".
E sanct Pau en les sues epístoles diu que ningú pot
sobrar lo cor del qui ame: no fam, no set, no son, no
fret, no calor, ni temor, no menaçes, no senyoria, ni por
alguna, ni finalment la mort encara que fos cruelíssima.
E per ço Salamó dix en los seus Càntichs: "L'amor
és fort com és la mort, e és semblant; e molt més obre
lo amor spiritual, lo qual és ver e perfet amor".
E de la amor sensual de concupiscència diu Sòcrates:
"Ninguna servitut és major que ésser servent de
amor".
Plató diu: "Lo amor no té ulls, emperò aquests tals
enamorats de amor sensual —millor se deurien nomenar
orats, segons la Retgla moral— són servents cechs
e folls, e tostemps estan em por e en pensament; e la
rahó és perquè aquesta tal amor de concupiscència no
és virtut, mes és vici de luxúria".
E per ço sanct Thomàs diu que l'ànima de cascuna
persona tostemps se convé de moure
rahó, hà amar totes les coses que són bones e belles;
e axí no és persona alguna en lo món a qui no li plàcia
les coses bones e belles quant ell les veu, e que no hage
delectació en lo ymaginar-les, encara que no n'hagués
may de aquelles alguna altra delectació e utilitat corporal,
si no fos algun orat manifest.
Sanct Agostí —e sanct Bernat e Hugo, en lo libre
de Respostes— diu que amor no és alre sinó transformar-se
en la cosa amada per transformació, similitud
e conformitat de viure e de modos de virtut e de volentat
e de costums, quant sia posible a la sua condició.
Capítol sinquè. DE L'AMOR NATURAL
Lo quint és amor natural, lo qual no és en poder de
les persones; aquest indueix e inclina l'ànimo de cascú
hà amar naturalment lo seu semblant. E sanct Thomàs
ab los altres philòsofs proven que cascuna persona del
món se mou en amar al seu semblant o per forma corporal,
o per natura, o per usança, o per costum, reputant-li
tostemps bo e bell e delectuós totes les sues
coses axí com de les sues pròpries, encara que no vulle
ni, desige alguna altra vilana carnal delectació, contentar-se
sols de la delectació intel·lectual e natural.
E la vera e certa experiència de açò se veu en los
ocells e en les altres bísties que no tenen enteniment,
e per força e per virtut de aquest amor natural tots se
acompanyen e viuen e convèrsan l'un ab l'altre, e deliten-se
de estar ab son semblant sense fantasia de algun
carnal delit, perquè no és cosa en lo món que per
natura no desige al seu semblant. E per ço diu Salamó
que tota cosa desige lo seu semblant.
Lo Poeta diu que
se convenen.
Aristòtil diu: "Totes les persones són nades sots
certa constil·lació, e aquells que són generats sots una
constil·lació naturalment són de bon ésser, de una complexió
e de una volentat, e tostemps se amen e prenen
plaer ensemps, més que ab aquells que són de diverses
constil·lacions. E, per tant, par a quiscú bo guardar e
amar totes les coses consemblants, salvo que la tal similitut
no li done algun dany, car, posat que naturalment
tots los artificis de un mester se amen ensemps
per la similitud de l'art, no res menys, la major part,
la un no ame l'altre per enveja. E per aquesta rahó
un superbo ha en odi a l'altre, e axí generalment en
totes les coses que per semblança los pugue tornar en
dany. E la rahó natural de açò és que totes les persones
del món naturalment amen primerament la lur utilitat
que la d'altri; axí que aquells que dien que ningun
home ame may les dones sinó per vici carnal són enganats
certament, segons que
que hé dites desobre.
Tul·li diu que l'amor perfet no és alre sinó amar altri
no per força ni per por, ni per utilitat que sper haver
d'ell, perquè sufficient utilitat és que sie content de
la delectació intel·lectual de amar.
Plató diu: "Vols tu conèxer qual és semblant a tu?
Guarda aquell que t'ame o que tu ames sense occasió
ni interès".
Capítol sisè. DE LES DONES
Perquè de les dones devalle e proceeix molt la infàmia
de aquesta noble virtut de amor, só deliberat de
ésser son defensor contra quiscú que vulle dir mal d'elles.
E per orde seguiré en aquesta manera, és a saber:
que primerament vull recitar les auctoritats de aquells
que àn dit mal de les dones, e aprés certes auctoritats
de savis hòmens que àn dit bé d'elles, e a la fi vull
acordar aquestes scriptures ensemps e donar vera absolució
e declaració, tallant la mala lengua e perversos
parladós com merexen.
Les auctoritats que dien mal de les dones són aquestes,
ço és:
Que diu Salamó: "Axí com no ha aspresa sobre
aquella del cap de la serp, axí no ha hira sobre aquella
de lla dona. E millor és habitar ab los leons e ab los
drachs que viure ab la dona iracunda." Encara dix:
"Per la primera fembra vingué lo peccat e per ella tots
morim". E per semblant dix: "De cent hòmens n'é trobat
un bo, mes de mil dones no n'hé trobat alguna bona."
Encara diu: "No converses ab la fembra perquè
axí com de la vestimenta naix la arna, axí de la dona
naix la iniquitat". E dix que millor és la iniquitat de
l'home que la bondat de la dona. Encara dix: "Si la
fembra hagués senyoria sobre lo marit, faria tot mal".
Un savi philòsof dix que tres coses lensaven l'ome
de casa: lo fum, la casa mal cuberta e la rabiosa dona.
Hipocràs dix hà una dona que portava foch en la
mà: "La un foch porte l'altre, emperò més ardent és
lo qui
Homero dix de un altra dona que estave damunt un
lit ab una malalta: "Lo mal està ab lo mal".
Salusti dix de un'altra que aprenie de legir: "Lo
verí de la serp se ajuste al verí del scurpí".
Plató diu de certes dones que planyien un'altra dona
que era morta: "Lo mal se atriste e
que ha perdut".
Avicenna dix a un'altra que aprenie de scriure: "No
multipliques lo mal ab lo mal".
Les auctoritats que dien bé de les dones són
aquestes:
Salamó diu: "Qui troba la bona dona, trobe bé e
alegria, e qui lança la bona dona, lançe tot bé de sa
casa". Encara dix: "La dona que és bona és corona de
son marit e honor de la casa, e Déu envie les riqueses
per les mans de les bones dones. E la sàvia fembra
refà la sua casa, e la folla la desfà".
Perquè axí com l'ome no pot viure sensa los quatre
elements en aquest món, axí no porie durar sensa fembra.
Axí que la dona se pot dir que sia lo quint element
de l'home, e si les dones no fossen, envellirien
tots los hòmens e peririe lo món. E si les dones se exercitaven
en les sciències hí en les arts del món com fan
los hòmens, farien grans coses per la lur forsa de l'enteniment
natural.
La vera e certa declaració de les predites auctoritats
que dien mal de les dones, ço és la causa e lo principi
de tanta infàmia; fonch Eva que damnà; e lo principi
e causa de les auctoritats que dien bé fonch la
verge Maria, que salvà. Per ço diu sanct Agostí: "Ninguna
cosa serà al món millor ni pijor de la dona".
E axí, les auctoritats que dien mal de les dones, se
entén de les males fembres, e açò pot veure e entendre
clarament quiscú que contemple bé les predites auctoritats,
si donchs passió no
de Salamó que diu que ell no
bona: perquè si ell non trobà, són estats prou de
aquells que n'àn trobades, de les dones bones, e moltes,
lo qual no
no n'í sían estades de bones. Lo qual no és mester ni
és necessari de recontar de les de la ley de natura, ni
de les de la ley de Scriptura, ni tantes millars de la ley
de gràcia. E axí és cosa manifesta, e salvo la sua reverència,
que ell mateix dix que n'í havia de bones; e
açò porà ben dir e legir cascú que volrà veure les sues
auctoritats.
Emperò yo crech que, quant ell dix aquesta cosa,
ira e desdeny lo féu axí scriure e parlar, perquè
en lo Testament Vell que, quant Salamó fonch en bona
edat, estant davant lo Temple, ell se enfollí per amor
de una dona pagana, e aquella lo féu renegar de Déu
e adorar les ýdoles, e conduí
vestir e abillar a manera de dona, e après lo feye filar,
e aportave
e axí que, en aquell temps, per aquesta bestialitat
irat e desdenyat, crech que ho dix, no haver-ne
trobat ninguna bona.
De l'altra part, qui vol bé mirar los mals que fan
les dones, verament són pochs en comparació dels mals
que fan los hòmens. Encara, en lo vici carnal molt més
fre e soffirença se trobe e
hòmens, axí com tots jorns se veu, e se pot veure
infinides experiències en lo fort resistir e deffendre
als engans e forsa dels hòmens, e no per lo contrari.
E axí aquells que dien tant de mal de aquestes indeffeses
de dones, farien millor de callar, puix no tenen
en veritat fundament algú.
Exemple de la amicícia e de l'amor: Lig-se en les
Històries romanes e en Val·lèrio Màximo que Dionís de
Çaragoça, rey de Cicília, volent levar lo cap a un que
havia nom Físia, per cert malifici que havia fet, ell
demanà al rey terme de huyt jorns per anar a casa sua
a ordenar sos fets. E lo rey respòs, burlant-lo, que, si ell
li donave un home, per seguretat, que se obligàs a ésser-li
tallat lo cap si ell no tornàs, que ell ere content de
fer-li la gràcia que ell demanava. E lavors Físia envià
per un qui havia nom Amon, lo qual amave sobre totes
les coses del món, e axí per semblant ere amat d'ell,
e dix-li tot son fet; e axí, de continent, aquell Amon
anà al rey e obligà per Físia lo cap si ell no tornava.
E Físia anà a casa sua a ordenar los seus fets; e aproximant-se
lo terme que Físia se havia pres, totom se
feya burla de Amon per la sua follia e orada obligació
que ell havia feta per Físia; emperò ell no temia res,
tanta e tal ere la fe que ell tenia en lo seu amich. E axí,
a la fi del terme, Físia tornà com ell havia promès; e lo
rey, veent tal amor tant perfet que aquests dos ensemps
havien, perdonà la mort a Físia, per ço que axí cordial
amor no
Capítol
Enveja és contrari vici de la virtut d'amor, la qual
és de dues maneres. La primera és a dolre
e la segona és alegrar-se del mal d'altri. Mes quiscuna
de aquestes dues maneres pot ésser alguna vegada
sense vici, perquè és bé de alegrar-se dels mals d'altri
per ço que ell se castigue, en haver dolor dels seus
béns per ço que ell no s'ensuperbesca. E per haver de
aquesta bona e vera notícia, primerament és mester
conèxer quina cosa és virtut.
Aristòtil diu que virtut és bona qualitat d'enteniment
per la qual és viure bé e guardar-se de mal. E,
per semblant, virtut és disposició d'enteniment ben ordenat
e constituït e ben format; no disposició de natural
o artificial belesa de cors, sinó d'ànimo, de rahó
e de vida e de costums, de amor de Déu e de honor
del món.
Exemple: E pot-se apropriar e acomparar lo vici de
la enveja al milà, lo qual és un ocell tant envejós que,
si ell veu a sos fills engrexar en lo niu, ell los fir e
nafre ab lo bech en les spalles per ço que la carn se
podrisca, e axí se amagrexen.
Sèneca diu que la enveja porte e done del bé mal,
e del mal bé. Encara diu que més lugera cosa és fugir
al desplaer de la pobretat que a la enveja de les
riqueses.
E del vici de la enveja se lig en la Summa dels vicis
que, axí com lo verme consumeix lo fust e la ama
consumeix la vestimenta, axí la enveja consumeix
l'ome.
Salamó diu "Quant lo teu enemich cau en roïna o
se empobreix, no te alegres del seu dany, perquè desplau
a Déu". Encara: "Qui se alegre del mal d'altri no
romandrà imponit ni sense penitència".
Sanct Gregori diu que no és major turment en lo
món que la enveja, e a hon ha enveja no pot ésser amor.
La major venjança que hom pot fer de l'envejós és fer
bé e usar de virtut.
Sèneca diu: "No façes enjúria e no guanyaràs inimichs,
mes la enveja ne fa molts".
Ovidi diu que la enveja fa tostemps sembrar major
forment en los altres camps que no en los seus.
Plató diu que lo envejós no està may sense dolor,
ny lo ypòcrit sense temor.
Sanct Agustí diu: "Qui té enveja no pot amar a ningú,
axí que en les persones no pot ésser pijor vici de
la enveja".
Sèneca diu que més se deu hom guardar de la enveja
dels parents e dels amichs que de aquella dels
enemichs.
Tholomeu diu: "Lo envejós se aconorte de perdre
per fer dany a l'altri".
Exemple: E de aquest vici de la enveja se lig en lo
Testament Vell que, veent Caÿm que totes coses de
Abel, son germà, anaven pròsperes e contínuament tots
jorns li aumentaven de bé en millor, e açò perquè regonexia
lo bé de Déu, son germà Caÿm lo matà ab un
bastó per enveja, essent los dos primers germans qui
may fossen en lo món. E açò fonch la primera sanch
scampada en terra.
Capítol
Alegria, que és effecte d'amor, segons Pricià, és reposament
d'ànimo e contentament de cor en alegrar-se
en alguna delectació.
Jesús, fill de Sidrach, diu que la vida de l'home és
alegria del cor, emperò alegrar-se en les coses més que
no
Sanct Agostí diu que a la gran alegria succeeix e ve
tantost súbdita tristícia.
Exemple: E pot-se apropriar e asemblar la virtut
de la nostra alegria al gall, lo quall se alegre e cante
segons les hores per moviment de alegria natural del
seu cor, de dia e de nit, disponent la sua alegra vida
ab modo e orde de rahó.
Salamó diu: "No és riquesa ni alegria sobre la sanitat
del cors, e no és delectació sobre la alegria del
cor". Encara diu: "Lo cor alegre fa florir la vida de
l'home, e lo spirit trist disseca los ossos. No t'alegres
may del mal d'altri, perquè no
temps contrari".
Sèneca diu: "No te exalçes molt de les coses pròsperes,
ni en les adversitats no t'entristesques".
Exemple: De la alegria se lig en la Vida dels sancts
Pares de un qui havia nom Largoto, lo qual portave
gran devoció e amor a Jesuchrist; deliberà, per sa devoció,
de anar dellà mar a vesitar lo Sanct Sepulcre.
E, anat que fonch, besant e abraçant lo Sanct Sepulcre
ab infinides làgrimes e sospís, per gran alegria e dolça
devoció caygué mort en terra. E aquells que estaven
allí presens cregueren que fos esmortit; enviaren per
los metges e, quant los metges lo veren, súbitament digueren
que ere mort. E volent saber sos companyons de
quina cosa ere mort, feren-lo obrir per mig del cors e
trobaren scrit en lo seu cor: 'Dolça amor mia, Jesuchrist';
axí que los metges, entenent la devota condició
e alegre complexió de aquest, jutjaren que ere mort de
alegria que havia rebut de veure lo Sanct Sepulcre,
perquè l'ome mor més prest per alegria que per
tristícia.
[Capítol] [
Tristícia és contrari vici de la alegria. Segons que
diu Macròbio, és de tres maneres. La primera és quant
l'ome s'entristeix e
cové; e aquesta pròpriament se nomena tristícia. La
segona és quant l'ome no fa, no diu, no pensa fermament
ninguna cosa útil, sinó que està com un cors
mort; e aquesta se nomena ociositat, la qual és grandíssim
vici. La terçera és quant per alguna ymaginació
l'ome fa grans pensaments; e aquesta se nomena malenconia,
e és de mil maneres, com diu Hipocràs, e és ram
de follia. E de aquest vici de tristícia devalle e proceeix
lo ram de la desesperació, lo qual és lo major peccat
del món, segons Aristòtil e lo Prophete dien.
E pot-se acomparar lo vici de la tristícia al corp, lo
qual, veent néxer dels seus ous sos fills blanchs, ell se
entristeix tant que ell se
que sien sos fills, perquè no són negres com ell. E fins
que meten les plomes negres, no
és mester que visquen de ayre e de la rosada que
cau del cel. E si per cas li són levats sos fills, més se
entristeix que ningun altre ocell.
E en aquest prepòsit dix Jesús, fill de Sidrach:
"Millor és la mort que la trista e amarga vida". Per
ço no dónes tristícia a la ànima tua, mes lança-la de tu
de continent, car molts ne són morts per tristícia, majorment
que no aporte utilitat, e per ella se adquirexen
molts damnatges, malícies e occisions.
Boeci diu: "Ninguna tristícia pot ésser major en
lo món com ésser estat en prosperitat e en riquesa".
Plató diu: "A l'home savi no li convé de entristir-se
may".
Sòcrates diu: "Qui no se entristeix de allò que ha
perdut, lo seu cor se repose e lo enteniment se
il·lumine".
Pitàgoras diu: "Dolent és qui no ha, e més apassionat
qui solia tenir e ara no ha". E nota que de la malenconia
e de la tristícia ve pobretat, aflictió e
desesperació.
Sanct Bernat dix: "Ans me privaré per mort a la
vida, que yo me lexàs vènçer a la malenconia. O tu que
jaus en la sepultura de la ociositat, digues-me què fa;
car ella fa engallofir lo cors, damne la ànima, aminve
la memòria, engendre luxúria, nodreix la gola e, per
les multituts dels mals pensaments que fa, indueix
qüestions e sembre discòrdies".
Sèneca diu: "La malenconia és mort e sepultura
de l'home".
Salamó diu: "No ames lo dormir, per ço que pobretat
no
La Ley diu: "Ninguna cosa és més certa que la
mort, ne més duptosa que la hora".
Benaventurat és lo qui no és acostumat de haver
prosperitat, perquè la dolor ve tota per ésser estat en
prosperitat; car tota cosa se coneix millor per lo seu
contrari, segons diu Aristòtil, e axí lo bé fa conèxer
lo mal, e lo dolç fa conèxer lo amarch. E, per ço, qui
del seu dolor s'entristeix, redoble son mal; mes qui ab
discreció e plaer tempre lo seu enuig és dit savi, perquè
darrere la tristícia ve moltes vegades gran alegria.
Sèneca diu: "No
e si no te
l'ome savi no amostre a ningú lo seu voler o
intenció".
Huguició diu que de la ociositat devalle confusió
d'enteniment, e tostemps porta tristícia.
Casidoro diu: "Axí com la humana natura per continua
fatiga se mostra per pràtica, axí per ociositat ve a
ésser folla".
Sanct Bernat diu que no és negú que Déu conegué,
que misericòrdia no li sia feta, si en Déu spera.
Casidoro diu: "Qui
Déu e cau en desesperació".
Capítol novè
DE LA TRISTÍCIA [Continuació]
De la tristícia se lig de Alexandre que, quant morí,
los seus barons lo meteren en una caxa d'or; e aportant-lo
a soterrar, molts philòsofs li anaven darrere planyent
e lementant-se, dient lo primer, que era Gulício, gran
philòsof: "Aquell que senyorajava la terra de levant
a ponent, ara en dos passos de terra està soterrat".
Bartholich dix: "Quant Alexandre ere viu ningú
havia gosar de parlar, mes ara que és mort tothom li
parla com vol, perquè ell no pot parlar ni res hoyr".
Delphian dix: "Aquells que no veyen Alexandre
havien por d'ell, e ara com se volen lo manegen".
Priciano dix: "Ninguna cosa podie durar contra
Alexandre, e ell no ha pogut contra la mort durar".
Archito dix: "O omnipotentíssimo, e com ést
caygut!".
Drusian dix: "O mort obscura, o mort dolorosa, o
mort presumptuosa, ¿com has pogut haver tant ànimo
de contrastar en aquell al qual lo món no ha pogut
contrastar?".
Bernat dix: "O signe obscurat, o justícia abaxada,
o lealtat perduda, o cortesia descasada, o larguesa descipada,
o gentilesa destroÿda, o prudència offegada,
¿que farà duymés la miserable província de Macedònia
e tot lo món, puix és mort lo rey Alexandre? Ara,
donchs, qui may plora, plore ara ab nosaltres forment".
E lavores feren tan gran plant com may fos fet
en lo món.
Capítol
Pau, segons sanct Bernat, és puritat d'enteniment,
simplicitat de ànimo, dolcesa de cor, reposament de
vida, ligament de amor e companyia de caritat.
E pot-se acomparar la pau al castor, que és un animal
que sab per natura la causa que los caçadors lo
van perseguint; e és de saber per sos botons, per quant
són medecinals ha certes infirmitats. Axí que, quant
lo perseguexen e veu que no pot scapar, ell se pren
los botons ab les dens e lance
lo caçador los haja, perquè ell pugue scapar de la mort
e visca en pau.
Sanct Ysidoro diu: "Lo home que viu en pau, viu
segur, e may no pot tenir poch".
Bartholich dix: "La pau és sobre totes les riqueses
e graneses de aquest món".
Plató diu: "Hajes pau ab la virtut, e guerra sols
ab vicis".
Juli Cèsar dix: "Quant dos enemichs són eguals en
poder, lavores és hora de rahonar de pau, perquè la
hun no pot sobrepujar a l'altre e may no se acordarien
altrament ensemps sense pau".
Aristòtil dix: "Qui no desige la pau, no
de guerra".
De la pau se recite en les Històries romanes que
fonch un gran baró que havia nom Ypòlit, al qual ere
mort son pare; e tots dies guerrejaven ab un altre baró
lo qual havia nom Listico. E guerrejant axí ensemps,
Ypòlit, veent la bregua e la baralla dels seus súbdits,
ell se levà una nit a soles e anà-se
enemich, e essent a la porta dix: "Obriu-me la porta,
que yo só Ypòlit a soles". E lavors les guardes se feren
gran maravella, e corrent anaren-ho a dir a son senyor
Listico. E veent que Ypòlit ere a soles e sense armes,
li féu obrir la porta. E com ell fonch dins, ell corregué
per abraçar al seu enemich Listico, e dix-li: "O dulcíssim
germà, yo
hé offès, e yo
vull ans la tua senyoria que aquella de mos vaçalls". E
lavors Listico, veent açò, él se meté una correja al coll
e agenollà
dos lacrimant dehien lo un a l'altre: "Perdona
germà, per lo amor de Déu, e per aquesta manera farem
pau ensemps". E aprés no foren may germans que
tant com ells se amassen.
Capítol onzè. DE LA IRA
Ira, segons Aristòtil, és torbament d'ànimo per discoriment
de sanch que corre al cor per voluntat de fer
venjança. E nota que de la ira naix la indignació, perquè,
quant la sanch ha torbat lo cor, roman indignat;
e tal indignació se converteix aprés en odi, si aquella
indignació dure en lo cor.
E de aquests tres vicis, com és ira e indignació e
odi, naxen molts mals, perquè de la ira envelida devalle
discòrdia, guerra e baralla, los quals són vicis contraris
a la virtut de la pau. E és differència entre discòrdia,
guerra e baralla, axí com prové sanct Thomàs dient que
discòrdia és entre aquells que la un no vol com l'altre,
com moltes voltes fan los parens, amichs e companyons;
guerra és quant se guerreja e
l'altre; baralla és quant dos han paraules envejoses
ensemps.
Exemple: E pot-se apropriar lo vici de la ira a l'onso,
que menja volenter la mel, que volent-la traure del
vàs, les abelles lo punchen en los ulls, e ell lexe estar
la mel e corre darrere les abelles per matar-les; e aprés
ve l'altra e punche-li en lo nas, e ell lexe estar la primera
e corre darrere l'altra; e és tanta la sua ira que,
si elles fossen mil, de totes volrie fer venjança, encara
que no la pugue fer de ninguna lexant la una per
l'altra:
E per tant, de la ira, de la indignació e de l'odi diu
lo savi: "Qui és luger a desdenyar-se, tost se correrà
e mostrarà la sua ira; e qui la cobre és savi". E per ço
diu: "Lugera cosa és la sal hà comparació de la arena,
més sobre tot és gran e importable la ira de l'orat".
Jesús, fill de Sidrach, diu que la gelosia e la ira
acursen los dies de la vida, e los pensaments envelleixen
ans de temps, per quant l'ome irat és com a foch.
Casidoro diu: "La ira és mal de tots los mals, e
açò que
ésser just ni honest".
Sèneca diu: "La ira no ha ulls, e lo irat no pot parlar
sinó mal, e creu tostemps de fer més que no pot".
Sòcrates diu: "La rahó veu lo irat, mes lo irat no
pot veure la rahó".
Cathó diu: "La ira impedeix lo enteniment per ço
que ell no pugue conèxer la veritat. E per ço no
irar sense orde ni sense rahó."
Sanct Ysidoro diu: "Humana cosa és peccar, angèlica
és esmenar, e cosa diabòlica és en perseverar".
En la Vida dels sancts Pares se diu que qui és vençut
de la ira, és vençut de tots los altres peccats.
Ovidi diu: "La ira és corrupció de totes les virtuts".
Sèneca diu: "La ira dels orats està tostemps en paraules,
mes aquella dels savis és en fets". Encara diu:
"Qui restreny la ira e refrene la lengua en aquest món,
la ànima sua és perfeta". Per semblant diu: "La ira
mor, present l'ome savi".
Sanct Jaume diu: "Sia tot home prest hà hoir, mes
tart e pereós hà dir, e molt més tart a la ira. E la ira
de l'home és contra la justícia de Déu."
E sanct Agostí diu: "Vols tu fer bé la tua venjança?
Lexa-la hà Déu."
Sòcrates diu: "No
fes que
Sanct Gregori diu: "Tres remeys se fan contra l'irat,
ço és, dolçes respostes, callar-li, e apartar-se d'ell".
E de la discordia, baralla e guerra diu Salamó: "De
dues coses s'entristeix lo meu cor, e la terça me ha
portat gran ira e gran guerra: l'ome furiós que no està
may de fer guerra per pobretat, e lo savi menyspreat, e
aquell que se aparte de fer bé per fer mal". Encara
diu: "No cregues may lo teu enemich vell, e si ell se
humilia no
fer afalagant allò que no pot fer perseguint. E en les
tues tribulacions ell lacrimejarà, mes si veurà lo temps,
no
Varró diu: "Ninguna riquesa pot durar a la guerra".
Sanct Agostí diu: "Per cinch coses és lícit de fer
guerra rahonablament: per la fe, per la justícia, per
haver pau, per estar en libertat e per fugir a forsa".
Tul·li diu: "Lo mal se leve per lo mal, axí com lo
ferre se lime ab lo ferre".
Exemple: Del vici de la ira se lig en lo Vell Testament
que
de Huries, ell dormí ab ella e la emprenyà. E aprés
de continent envià per lo marit que ere en lo siti d'entorn
una ciutat, perquè vingués a dormir ab la muller,
car volia que la criatura fos atribuïda a ell. E, essent
vengut Huries en la ciutat, e hoynt dir allò que havia
fet sa muller, no se li volgué acostar. E veent açò lo
rey David, ell se enfelloní ab gran ira contra Huries
e scriví una letra al seu capità del camp ab lo qual ere
estat Huries, la qual letra portà ell mateix Huries; e en
aquesta letra envià dir lo rey David al seu capità que
ordenàs una cruel batalla contra la ciutat e que matés
hà Huries en lo loch més perillós, e quant Huries ab
la sua companyia fossen stretament a les armes ab los
enemichs, totes les gents sues lo lexassen, en manera
que, romanent a soles, fos mort. E axí
Capítol
Misericòrdia, segons sanct Agostí, és haver compassió
en son cor de la misèria d'altri. E aquesta virtut
és de dues maneres: una se nomene misericòrdia spiritual,
e l'altra se nomene misericòrdia corporal.
Les obres de la misericòrdia spiritual, segons los
sagrats e sancts doctors, són aquestes: perdonar les offenses
que són fetes, castigar e corregir qui fa e diu
mal, concellar a qui dupte, amostrar los ignorans, confortar
als atribulats, aportar volenters les injúries per
la amor de Déu, e pregar Déu per los amichs e per los
enemichs e per los vius e per los morts.
Les obres de la misericòrdia corporal són aquestes:
donar a menjar a qui ha fam, donar a beure a qui té
set, vestir al despullat, vesitar e servir al pobre malalt,
vesitar e deliurar al pobre encarcerat, e sotarrar los
pobres morts.
E totes aquestes coses se fan per amor de Déu e no
del món. E de açò deye nostre senyor Jesucrist en lo
Evangeli: "Benaventurats aquells que hauran misericòrdia
al proïsme, perquè ells ne trobaran en rebran
de Déu".
Sanct Pau diu: "La pietat e la misericòrdia és útil
a impetrar de Déu tots los béns de aquest món e de
l'altre".
Ovidi diu: "Si les persones no peccassen, la misericòrdia
de Déu no afreturaria".
Exemple: E pot-se acomparar la virtut de la misericòrdia
als fills de un ocell que ha nom pola, que,
quant veen fort envellir son pare e sa mare, tant que
no y veen més e no poden més volar, ells los fan un
niu, e
bech totes les plomes, majorment aquelles que són a
l'entorn dels ulls; e leven-les tan dins, fins que
a exir de nou totes les plomes; e axí per natura
se
De aquesta virtut diu Plató: "Ninguna virtut pot
ésser en les persones més útil ni més bella com donar
a menjar a qui ha fam e a beure a qui té set, e
vesitar los malalts, e rescatar los presonés, e vestir los
despulats, albergar los pelegrins e soterrar los morts".
Longí diu: "Qui haurà misericòrdia de altri, altri ne
haurà d'ell".
Alexandre diu: "La puxança de les persones se multiplique
en tres maneres: per guanyar amichs, per haver
misericòrdia d'altri e per perdonar als enemichs,
perquè venjança no pot ésser sense dany".
Salamó diu: "Qui done al pobre no mendicarà, e qui
menysprea la sua pregària vindrà en pobretat". Encara
diu: "Qui
cridarà e demanarà e no serà exaudit".
Casidoro diu: "No sies avar per nenguna manera en
misericòrdia, si la vols".
Juvenal dix: "Fes que sies misericordiós, però que
la misericòrdia sia amagada, e botiga de virtut".
Pitàgores diu: "Si la mà offèn l'ull, e la dent la
lengua, no se
mateix".
Jesucrist diu: "Perdona altri, si vols que
a tu".
Plató diu: "Gran venjança fa qui perdone al seu
enemich podent-se venjar".
Ovidi diu: "Si totes voltes que les persones pequen
Déu fes venjança, en poch temps serie desfet lo món".
Sèneca diu: "Pensa de haver feta la venja si, podent-te
venjar, perdones la injúria".
De la misericòrdia se lig en les Històries romanes
que, essent pres e aportat un robador e cossari davant
lo rey Alexandre, lo rey li demanà per què robava axí
en la mar, e lo cossari respòs: "¿E tu per què robes tot
lo món? Mas perquè yo só sols, só nomenat ladre, e tu,
perquè vas ab gran multitud de gent, és cridat senyor.
Emperò, si tu fosses sols com yo, series nomenat ladre
com yo, e més pijor; que allò que yo fug, tu me persegueys
e menysprees, perquè yo hé hagut menys que
tu. Emperò yo per la angústia e la misèria de la mia
miserable necessitat e pobretat me fa ésser ladre; emperò
tu, que robes sols per la cupiditat de l'ànimo, és
molt més pijor ladre que no só yo. E quant més la fortuna
te va prosperant, tant més tornes pijor; car si a
mi vingués un poch pròspera, yo tornaria millor de tu,
axí que no robaria may." E entenent açò lo rey Alexandre,
que aquell tenia tan gran ànimo e tanta gentilesa,
li hagué misericòrdia, veent que aquell no era ladre
sinó per pobretat; e per la compasió que hagué
d'ell e de la sua misèria li perdonà la mort e féu-lo gran
senyor aprés d'ell.
Capítol
Crueltat, que és vici contrari a la virtut de misericòrdia,
segons que diu Aristòtil e Andrònich, és de
cinch maneres. La primera és en no haver compassió
d'altri. La segona és en no sotsvenir segons son poder
a la misèria d'altri. La tercera és no voler perdonar
les injúries. La quarta és punir algú més que no mereix.
La quinta és offendre algú sense culpa.
Exemple: E pot-se acomparar lo vici de la crueltat
al basilís, que és una serp que mate a tota cosa ab lo
seu esguart, e may no
e si ell no pot trobar alre de enmetsinar, ell fa
secar les herbes e los arbres que li estan a l'entorn, ab
lo seu alè, per lo seu cruelíssim flayre que lança defora
del seu enverinat cors.
E de aquesta crueltat Jesús, fill de Sidrach, diu:
"No sies com lo leó en casa tua, lo qual no ha misericòrdia
de sos súbdits".
Clàudio diu: "No és més aspra ni més cruel cosa
en lo món com una persona vil quant té senyoria".
Hermes diu: "No dónes afflictió a l'affligit, per ço
que no caygua en desperació".
Casidoro diu: "Sobre totes les crueltats del món és
voler-se enriquir de les suós del miserable pobre".
Exemple: De la crueltat se lig en Ovidi que, essent
enamorada Medea de Jason, ella se
aportà-se
e lexave
la seguia, e trobant per lo camí tanta crueltat de son
fill, fos forçat a retenir-se algun tant, e ella tingués tant
més temps de poder fugir ab Jason. Aprés, essent ella
estada lonch temps ab lo seu Jason, hagué ab ella dos
fills. E Jason lexant a ella per un'altra dona, ella matà
sos fills e begué de la sua sanch per despit de son pare.
E aprés tornà folla e anà-sse
may nova del seu fi.
Capítol
Liberalitat, ço és larguesa, segons Aristòtil és a donar
del seu ab mesura a persones dignes de necessitat,
perquè allò que
pert, car donar als qui no afreturegen és lançar l'aygua
en mar. E qui done més que no pot, se aparte de la
virtut de la liberalitat.
E de la larguesa devalle lo vici de la prodigalitat,
lo qual, segons lo queSumma dels vicis, és
despendre allò que no és de despendre, no tenint modo
ni regla ni orde ni discreció en son despendre. E per
ço lo pròdich és nomenat foll per la Ley.
Emperò major vici és l'avarícia que la prodigalitat,
segons que prove sanct Thomàs per tres rahons. La primera
és que
ab la virtut de liberalitat, que està en lo dar; e per
aquesta rahó quasi tots los vicis que proceexen de un
altre vici són menors que aquell del qual devallen,
perquè totes les virtuts del món són enmig dels seus
extrems viciosos. La segona rahó és que
més útil a altri que lo avar. La tercera és que lo pròdich
s'esmena e
avar.
Nota que de la prodigalitat devalle la pobretat, segons
que scriu Aristòtil dient: "Qui despèn les riqueses
ultra mesura, tost serà en pobresa".
Exemple: E pot-se acomparar la virtut de la liberalitat
a la àguila, la qual és lo més liberal ocell que
sia en lo món, perquè no porie haver may tanta fam
que no lexàs tostemps la maytat de allò que ella menge
als altres ocells que
E per ço poques voltes se veu volar sola, perquè molts
ocells no
volar, li van darrere per péxer e nudrir-se de la vianda
que li roman.
E de aquesta liberalitat Salamó diu: "Si tu fas lo
bé, mira a qui
moltes gràcies". Encara diu: "Met la almoyna en lo si
del pobre, e aquell pregarà per tu e deliurar t'à de tot
mal". Encara diu: "Axí com l'aygua amorta lo foch
cremant, axí la almoyna apague lo peccat". Encare diu:
"No digues al teu amich 'vés e torna, que yo
allò que tu vols', si tu lo li pots dar de present". Encara
diu: "Lexa perdre los diners per lo amich e per
ton germà quant ho necessitarà, e no
sots les pedres".
Alexandre diu: "Dón'a altri, si vols que altri done
a tu".
Diu Ovidi: "Si vols tu ben donar, dóna prest, perquè
qui done tart no sab ben donar".
Faceto diu: "Despèn largament quant és mester e
sense algun murmurament".
Jesús, fill de Sidrach, diu: "En quiscun do que tu
fas, tostemps lo façes ab cara alegra e no mostres tristícia
ni mala paraula, car més val una dolça paraula
que un do".
Cató diu: "Dóna del teu a altri, mes guarda bé primer
a qui
demana lo que és just, perquè és follia demanar cosa
que ab rahó se pugue negar".
Tul·li diu: "Ninguna cosa és més dolça ni més digna
ni de major honor que la liberalitat".
Sèneca diu que més és de guardar la cara e lo ànimo
de aquell que dóna que al donatiu. Encara diu:
"Ninguna cosa se compre e
que
que done deu callar, car lo do que
Per semblant diu: "Menor vici és de negar lo servey
que hà demanar terme". Encara diu: "Qui demana temorosament,
ensenya de negar".
Sòcrates diu: "Qui no serveix als amichs quant pot,
ell serà habandonat d'ells quant haurà necessari".
Terenci diu: "Neguna cosa pot fer l'ome més vil
que retraure los serveys quant los ha fets, perquè aquell
retraure fa perdre lo mèrit dels serveys".
Diu sanct Pere que més benaventurada cosa és a
dar que a rebre.
Diu lo Decret: "On lo senyor és larch no sia lo servent
scars, e lo moço de casa deu fer a la voluntat
de son senyor".
Sèneca diu: "Quant volràs donar mira primer a
cinch coses en lo teu ànimo: primerament, pense en
tu mateix; segonament, a qui tu dónes; terçerament,
aquella cosa que dónes; quartament, al teu ànimo, ab
quina voluntat dónes; quintament deus mirar ab quina
cara, ab quin parlar tu ho dónes".
Diu Cató: "Ama axí altri que tu sies car amich de
tu mateix, e sies axí bo a altri que per fer-los bé no
façes dany a tu mateix". Encara diu: "Dispensa les
tues coses tempradament, car multiplicant les despeses,
se consumen en breu temps, les quals ab gran fatiga e
lonch temps se són adquirides; e per tant sàpies-ho
compartir discretament".
Celso diu: "Qui lo seu consumeix, haurà carestia
d'altri".
Sèneca diu: "Millor és venir roig en la cara, de vergonya,
que haver dolor en lo seu cor per haver donat
a altri més que no
Plató diu: "Major dolor no és en lo món que viure
del de altri o estar ab altri de necessitat".
Cató diu que més val la liberalitat que tot lo món.
Encara diu: "Aprèn bon art e seràs tostemps segur;
e vas e véns, e l'art no
Plató diu: "La terra devore los hòmens, e lo home
pròdig certament devora la terra".
Jesús, fill de Sidrach, diu: "Recorda
en lo temps de la habundància, e de la habundància
en lo temps de la pobretat, e pensa que spesses voltes
se cambia e
Plató diu: "Mala cosa és la pobretat, e fer mal per
ella és molt pijor".
Casidoro diu: "Si la mare del peccat, ço és la pobretat,
se leve, lo peccat se leve,
removetur effectus et cetera".
Innocent papa, en lo libre De la misèria de la humana
vida, diu: "En quanta misèria e crueltat és la
condició del pobre, que si demana, de vergonya se
confon, e si no demana, se consumeix en pobretat;
emperò a menjar la pobretat lo constreny".
Salamó diu: "Al pobre sos germans lo desamen, los
amichs seus se
diu: "Si lo pobre serà enganat, tothom lo reprèn, e si
ell parle, ni negú l'entén, e la sua paraula, stant ben
sàvia, tothom la menysprea. E tot per lo contrari en
lo rich." E per ço pregà a Déu que no li donàs pobretat,
ni per riqueses no s'ensuperbís. Encara dix: "Si les
riqueses són adquirides en poch temps, prestament són
consumides".
Varró dix que les riqueses no són adquirides sens
fatiga, ni se posseexen sens temor, ni se lexen sens
dolor.
Tul·li diu que l'ànimo de les persones se pot nomenar
riquesa, e no la caxa dels diners.
Celso diu: "Quant lo patró de la nau ha bon temps,
lavores dubte del perillar e se aparella per a la fortuna;
e axí los hòmens se aparellen en la prosperitat
e treballen en la adversitat".
Plató diu: "Millor és en la hora de la mort lexar als
enemichs que en la sua vida demanar per pobretat
servey als amichs". Per semblant dix: "No deu hom
menysprear les coses xiques, car sovint se veu xica
pedra regirar un gran carro".
Exemple: De la liberalitat se lig en Alexandre que
un pobre home li demanà un diner, e lo rey li donà
una ciutat. E lo pobre li dix que a ell no se li pertanyie
axí gran do, e Alexandre respòs: "E a mi no
donar axí petit do com tu demanes; e per ço no tinch
de mirar allò que
que
Lo contrari de açò féu lo rey Antígonor, lo qual, per
trobar occasió de no fer plaer ni servey de allò que
li era demanat, responia, quant li demanaven una cosa
xica, que a ell, per ésser rey, no li convenia de civil
cosa fer donatiu; e quant li era demanada alguna gran
cosa responia al demanant que no se li pertanyia a ell
de demanar ni exegir axí gran cosa.
Capítol
Avarícia, que és contrari vici de la liberalitat, segons
que diu Tul·li, no és aire sinó sobreabundant o demasiada
voluntat, ço és cupiditat, de haver e de adquirir
e de retenir per just o injust modo, e de lexar perdre
ans les coses que fer-ne servey a altri e a les voltes
a ssí mateix.
En la Suma dels vicis se lig que aquells són pròpriament
avars que
e despenen allò que deuen retenir.
Sanct Gregori diu: "En totes les coses del món s'í
troba algun fi sinó en l'avarícia, que no se sacia may".
Exemple: E pot-se acomparar lo vici de la avarícia
al rosp, lo qual és un animal que viu solament de terra
e, per por que no li manque, no se
E de la avarícia se lig en la Suma dels vicis que no
és vici en lo món que tant se pratica quant fa l'avarícia.
E per tant sanct Hierònim diu: "Tots los vicis se
envellexen en les persones, mes sols l'avarícia ve tostemps
més velle".
Sanct Pau diu: "L'avarícia és rael de tots los mals
del món".
Salamó diu: "Qui segueix l'avarícia conturbe sa
casa". Encara diu: "L'avariciós no serà may ple de
moneda, e qui ame les riqueses no haurà may fruyt
de aquella". Per semblant diu que l'avar may envelleix
la sua voluntat, ni lo envejós repose en nengun temps.
Pitàgores diu que axí com lo bast de l'ase torne a
ell en dany e a l'amo en profit, axí lo vici de la avarícia
als strans és útil e a l'avariciós ve en dany.
Sèneca diu: "Als diners se deu manar e no obeir".
Encara diu: "Aprés que
de les persones fonch perduda". Encara diu: "Axí
con la infirmitat fa posar a l'home al lit, axí lo vici de la
avarícia fa viure l'ome ab gran afany". Per semblant
diu: "De dues generacions de gent no se
may bé sinó mal, ço és de orats e de avars". Per ço dix
que ere molt millor d'estimar a l'home sense diners, que
als diners sense l'ome.
Pricià diu que axí com quant més plou sobre lo
sabó, ve a ésser més dur, axí lo avar, quant ve a ésser
més rich, tant ve en lo seu cor més cruel e dur
d'avarícia.
Casidoro diu: "Axí com la sponja no lançe fora
l'aygua si hom no la sprem, axí de l'avar negun ne pot
haver cosa alguna sinó per força".
Pricià diu que l'avar no tem gitar la sement en
terra per redoblar-la, mes dubte de donar a les persones
per pietat perquè no entén lo fruyt.
Juvenal diu: "Los diners no són de l'avariciós, mes
los avariciosos són dels diners".
Sanct Siprià diu que los avariciosos se porien nomenar
pagans, perquè adoren les ýdoles d'or e d'argent;
axí los avariciosos adoren los seus diners e no creen
que y hage altre déu.
Sèneca diu: "O avar miserable, ¿quina utilitat às
tu de les tues riqueses si no les pots despendre? Los
diners no foren trobats per sotarrar-los, perquè si Déu
hagués volgut que fossen estats sots terra, no
lexat trobar."
De la avarícia se lig que fonch hú que havia nom
Gèmino, lo qual tot lo temps de la vida sua no havia
fet alre sinó acquirir e multiplicar diners e roba, e
may se pogué saciar, essent ben rich e molt més que
nengú de la sua terra. E pensant un dia en sos fets e
en sa gran riquesa, cridà tres fills que havia e dix-los:
"Fills meus carissims, yo us prech que açò que yo hé
acquirit, vosaltres ó despengau largament allà on és
necessari de huy anant, perquè yo no u poria jamés
soferir a despendre per la longa mala consuetud del
vici de la avarícia, encara que yo conega sia ton dels
majors vicis que sien en lo món". Axí que l'ànimo no
podia partir de la consueta cupiditat de l'avarícia sua,
encara que conexia la greu malignitat del seu vici. De
la qual cosa Déu amostrà aquest miracle en la mort
sua: que lo seu cor fonch trobat tot sangonós en la
caxa dels seus diners.
Capítol
Correctió, segons Pricià, és un effecte d'amor en
castigar e corregir altri tempradament de fets e de paraules,
segons se convé, perquè aquell que no té temprança
e discreció en castigar, lugerament se aparte
de la virtut de correctió e cau en lo vici de crudelitat.
Salamó diu que la matèria e la oradura és ligada
en lo cor dels jóvens; emperò la verga foragita la follia
del cor dels jóvens, perquè si
castiguen-se.
Exemple: E pot-se acomparar la virtut de la correctió
al lop, que quant passa de prop alguna habitació,
si per cas pose lo peu en fall, ço és que scapàs de algun
loch ferm per manera que fes remor que pogués ésser
sentit, se pren lo peu ab les dents e l'estreny e
per castigar-lo, per ço que ell se guarda un'altra volta.
Salamó diu: "Qui corrigirà altri, major gràcia trobarà
aprés d'ell".
Sèneca diu: "L'ome savi corregeix lo seu vici per
lo mal d'altri".
Salamó diu: "Castiga lo teu amich secretament".
Encara diu: "No reprengues lo orat, perquè ell te
volrà mal; emperò reprèn lo savi e ell te amarà".
Hermes diu: "La correctió palesa és verdadera
correctió".
Diògenes diu: "Qui vol ésser amat de l'amich seu
castiga
aporte amor, e la aspra en pública aporte odi".
Casidoro diu: "Encara que aquell que castigaràs
contínuament sia viciós e no vulle la tua correctió, si
ell és com amich car, no
cada hora".
Plató diu: "Guarda no castigues lo amich teu en
presència d'altri, ni quant ell és irat".
Exemple: De la virtut de correctió se lig en la
Bíblia que, essent lo rey Pharahó amonestat moltes
voltes per Moysès de part de nostre Senyor que lexàs
lo poble de Déu —lo qual retenia per a son servey—,
e que ell se convertís a ell, endurí-se-li lo cor a Pharahó,
que per neguna cosa del món no
a lexar-lo. E Déu, volent-lo castigar per portar-lo a ell,
li envià deu plagues de diverses pestilències en aquest
món. La primera fonch pluja d'aygua, que
tota en sanch. La segona fonch multitud de granotes
que plogué. La terça fonch mosquits, que cobrien tota
la terra. La quarta fonch tempesta, que consumà tots
los arbres e totes les herbes. La sisena fonch malaltia
de tots los animals. La setena foren langosts. La huytena
fonch mortalitat de tots los primogènits de Egipte.
La nona fonch tenebres tals que lo dia se convertí en
nit. Aprés de tot açò Pharahó se negà en la mar Roja ab
tot son exèrcit.
Capítol
Lagoteria, la qual és vici contrari de la virtut de
correctió, segons Andrònich és dolcesa de paraules ab
alguna color de loar, per tirar l'ànimo d'altri a la sua
pròpria utilitat. Mas usar dolçes paraules sols per plaer
e no per alguna pròpria utilitat, no és vici, ans és més
tost saber e és virtut nomenada plaenteria.
E pot-se acomparar lo vici de la legoteria a la serena,
que és una serpent de mar que de mig avall és
a manera de peix ab dues coes revoltes per amunt, e
de mig amunt és a manera de una donzella. E està
tostemps en pèlechs e en los lochs més perillosos de la
mar; e quant les naus naveguen per aquells lochs,
elles canten axí dolçament que fan adormir la gent e
los marinés; e com dormen, elles munten sobre les
naus e maten a tots quants troben.
E per tant, de aquest vici diu Tul·li: "A quiscú sies
benigne, e no sies lagoter, e ab pochs ages familiaritat".
Ovidi diu: "Sots la dolça mel se amague lo cruel
e mortal verí de l'home lisonger".
Isop diu: "Les dolçes paraules indueixen a roïnes
obres".
Sèneca diu: "Tota lagoteria aporte jus si lo seu
verí" .
Virgili diu: "Millor és conversar ab los seus enemichs
que ab los legotés".
Sèneca diu que més són de tembre les legotaries
que les menaçes.
Per ço diu Cató: "Quant alguna persona te loarà,
recorde
que a tu".
Sèneca diu: "Lo malvat amich vanaglorieja lo seu
amich e porte
Plató diu: "No
loe del que no és, perquè axí te blasmarà darrere tu
del que no serà veritat. E aquests són com l'escorpí,
que ab los agullons davant affalaguen, e punxen darrere
ab la coha".
Hermes diu: "Lo cà ame l'os fins que trobe de rosegar,
e les abelles amen la flor tant que és bella".
Varró diu: "Les abelles porten la mel en la boca, e
ab lo fibló punxen darrere, que porten en la coha".
Isop diu: "L'orat moltes voltes, creent plaure hà
algú, lo enuge".
Sòcrates diu: "L'erba del prat cobri a la terra, e les
plaenteries cobren molts defectes de les persones".
Exemple: Del vici de la lagoteria se lig en Isop que
fonch un corp que portava volant un formatge en la
boca, e la rabosa, veent-lo, se pensà de haver aquell
formatge e comensà de loar e lagotejar al corp, dient-li
com era belíssim ocell e que estava molt desijosa de
hoir-lo cantar, que, si lo seu cant era axí plaent e
delitós com la bellesa de la sua persona, no havia en
aquest món cosa més digna ni més bella que ell. E lavores
lo corp, hoint-se loar, començà de cantar, e lo
formatge li caygué de la boca, e la rabosa lo près molt
prestament e dix al corp: "Tu hauràs la vanaglòria e
, e anà-sse
lo cant, e yo hauré lo formatge!"
presa.
Capítol
Prudència o vera providència, segons Tul·li, té tres
virtuts. La primera és haver memòria de les coses passades.
La segona és intel·ligència de dicernir les coses
que ha de fer, ço és lo bo del mal o lo ver del falç, e
ordenar totes les sues coses per forma de rahó. La tercera
és providència, ço és a proveir-se ans del temps
als seus fets. E aquestes tres virtuts se enformen per
dues altres maneres, com és consell e solicitud.
Aristòtil diu que consell és una certa inquisició la
qual proceeix d'una cosa en altra, e solicitud és a ésser
solísit a les coses que l'home té hà fer.
Exemple: E pot-se apropriar la virtut de la providència
o prudència a la formiga, la qual és solícita en
lo estiu per trobar de menjar allò que ha de mester a
l'ivern, recordant-se del temps passat e conexent lo
present, ço és de l'estiu, perquè lavores trobe allò que
li fa mester proveint al temps esdevenidor. E qualsevol
blat que ella amaga enseta o
en lo temps de l'ivern, e açò fa quasi com una prudència
o providència de consell natural.
E per ço dix Salamó: "O pereós e negligent, vés e
aprèn de la formiga, que
que li fa mester de menjar a l'ivern".
Tul·li diu que l'ome savi no deuria may dir: "Qui
poguere pensar que açò se pogués seguir ni avenir?",
car l'ome savi no dubte mes spere, ni sospira mes
pensa.
Salamó diu: "Millor és la sapiència que totes les
riqueses de aquest món, ni qualsevol cosa que
desijar no
Jesús, fill de Sidrach, diu: "Lo vi e lo forment alegren
lo cor de l'home, mes sobretot la sapiència". Encara
diu: "Al servent savi serveix liberalment". Per
semblant dix: "En la tua joventut aprèn sciència, e
may no
sapiència ve de Déu". Encara dix: "Lo principi de la
sapiència és la temor de Déu".
Sèneca diu: "Si yo tingués un peu en la fossa, encara
volria apendre".
Tholomeu diu: "Qui és savi no pot may morir, e
qui és savi no sent may dolor, e bé és savi aquell que
coneix". Per ço dix: "Lo cor del savi e del gran home
és com la nau, que, quant se affone, molts se affonen
ab ella".
Sòcrates diu: "La sciència s'escriu en lo cor e no
en los libres".
Aristòtil diu: "Lo savi porte les armes contra totom
en lo bon pensament". Encara dix: "Aquell és orat que
creu que la ventura done bé ni mal".
Brancho diu: "La clau de la segura saviesa és lo
gran pensament, e per ço lo poch pensar fa moltes
voltes errar".
Alexandre dix: "La nit fonch feta per pensar allò
que s'à de fer de dia".
Aristòtil diu: "Los fets ben pensats donen certa
notícia de pensada intel·ligència".
Sèneca diu: "Mes lugera cosa és contrastar al principi
de les coses que a la fi".
Lo Decret diu: "Qui té roýn principi no pot tenir
bona fi".
Marcial diu: "Quant la herba és tendra, lugerament
se arrenca, mes si ella ferma les sues raels, no se arrèncan
sens fatiga".
Cató diu: "Pensa tostemps primer allò que
seguir mal, car fàcil és de proveir al mal abans vist".
Salamó diu: "Fes les tues coses ab consell, e no te
penediràs".
Pitàgores diu: "Ningun consell és millor que aquell
que
Sòcrates diu: "Bé pot sperar ronya qui
consell de jóvens". Encara diu: "Tres coses són contràries
al verdader consell, ço és temor, ira e cupiditat".
Encara diu que la tardança és cosa odiosa, mes
fa lo home més savi.
Juvenal diu: "No mostres la tua voluntat a qui vols
demanar consell, perquè generalment cada hun home
diu hà altri allò que ell creu que li és agradable. E per
açò no poden durar molt los tirans en Ytàlia, car ningú
no los consella sinó aquella cosa que coneix que li és
en plaer".
Sedechia diu: "Quant iràs a demanar consell a altri,
guarda primer en quina manera se regeix aquell
al qual vas a demanar consell".
Aristòtil diu: "Lo estudi e la solicitud me han fet
angeniós, e la abstinència me ha fet cast". Encara diu:
"Mes en les coses consellades deu ésser l'ome solícit,
e en haver consell deu l'ome ésser tard".
Dubraste diu: "Ninguna cosa no pot haver durada
a la carestia".
Sanct Sixto diu: "L'aygua que corre no porte pecúnia,
e pot-se acomparar a l'home qui és diligent en
solicitar, que aytal jamés haurà pobretat".
Plató diu: "La saviesa sense curiositat, o solicitut
sens esperiència, no val res".
Exemple: De la virtut de providència o prudència
se lig en les Històries romanes que, cavalcant lo emperador
per un bosch, trobà un philòsof a soles; e lo
emperador lo féu cridar, e lo philòsof no respòs; e lo
emperador lo cridà ell mateix, e encara ell no respòs
res. E, veent açò, lo emperador anà-y ell mateix e demanà-li
què és lo que feya en aquell bosch; e lo philòsof
respòs: "Yo aprench sciència". E lo emperador li
dix: "Donchs amostra
lo philòsof scrigué sobre una carta axí: 'Qualsevol cosa
que tu vols fer, pensa primer allò que te
E lavores l'emperador près aquella carta scrita e, tornant
a Roma, la féu metre sobre la porta del seu palau.
E havent ordenat certs de sos barons com lo farien
matar a trayició, prometeren al barber del dit emperador
gran quantitat de diners que, quant li ragués la
barba, li tallàs la gola. E lo barber promès de fer-ho
si li prometien d'escapar-lo; e los barons lo y, prometeren
fermament. E anant un dia aquest barber a fer
la barba a l'emperador ab lo ànimo deliberat de tallar-li
la gola, axí com havia ordenat ab los predits barons, e
entrant en la porta del palau e alçant los ulls, véu
aquella scriptura del philòsof que dehie: 'Tot allò que
tu volràs fer mira bé, e pensa primer que te
seguir'. E pensant lo barber damunt açò, súbitament
s'espantà e cregué que lo emperador lo y havia fet
metre aquell scrit perquè hagués entès lo trayiment
ordenat; a on súbitament anà a l'emperador e lançà
a genollons als seus peus demanant-li misericòrdia e
perdonança, e manifestà-li tot lo trayiment de la sua
mort, de la qual cosa lo emperador no sabia res. E sabent
açò, lo emperador envià per tots los barons que
havien ordenat la sua mort, e a tots féu morir, e perdonà
al barber. Aprés envià per lo philòsof que li havia donat
lo scrit, e tostemps lo tingué ab ell.
Capítol
Follia, oradura, és vici contrari a la virtut de prudència.
De la qual follia diu Plató que és de moltes
maneres. E primerament són orats contínuos, com són
aquells que són orats manifests. E són, alguns altres,
orats a cert temps; e en aquell temps són aquests orats
com los primés orats contínuos. Alguns altres orats
són ab bon sentiment, e aquests són nomenats lunàtichs.
E són altres, orats de malenconia, com són aquells que
los fall lo seny; e de aquests n'í à de mil maneres.
E són orats que han poch seny; de aquests n'í à en
quatre maneres: la primera és que no pensen gens en
sos fets, mas fan l'ús com los vénen a la voluntat sense
rahó; la segona és en no provehir-se de allò que fan,
ni pensen en lo que se
ésser molt corrent e repentí, e no voler consell en sos
fets; la quarta és de lexar-se fer aquella cosa, lo que
és degut, per negligència e pigrícia de no principiar, de
no seguir e de no finir sos fets.
Exemple: E pot-se apropriar lo vici de la oradura
al bou salvatge, que té en odi per natura tota cosa
roja, axí que, quant los caçadors lo volen pendre, ells
se visten de roig e van a on és lo bou salvatge. E axí,
súbitament que lo bou los veu, ab lo gran odi que té,
corrent damunt ells ab gran furor, no pensant ni esguardant-se
de res, e los caçadors fugen e se amaguen
darrere un arbre que tenen feytís, e lo bou, creent
anar damunt als caçadors, va a ferir ab los corns fortment
en lo arbre, en tal manera que fique los corns
en aquell arbre, que aprés no
lavors los caçadors ixen fora e maten-lo.
E per tant Salamó diu: "No parles may ab nengun
foll, perquè no li plauran les tues paraules si no li dius
aquelles coses que són segons son voler". Encara diu:
"Tant val parlar ab un foll de sciència o sapiència com
ab un home quant dorm". Encara diu: "L'orat, en la
carrera de les sues follies, se creu que tothom sie orat
com ell". Per semblant dix que lo foll se coneix per lo
riure, ço és quant rient alça la veu e obre la boca tant
quant pot, e lo savi riurà moderadament. Encara diu
que és major perill la fúria de l'orat que aquella de
l'onso quant li són levats sos fills. Encara diu: "Reprèn
al savi e amar-te à; reprèn lo foll e portar-t'à odi".
Per ço diu lo proverbi: "Castiga lo savi, tornarà bo;
castiga lo orat e tornarà pijor".
Del vici de la oradura se lig en les Històries romanes
que, cavalcant una volta Aristòtil ab Alexandre
per Macedònia, los hòmens de peu anaven cridant
davant: "Feu loch e apartau-vos de la carrera, que
. E un orat se adobà, e
rey Alexandre passa!"
enmig de la carrera damunt una pedra, e no
moure d'ella, axí que un home de peu lo volgué spènyer
e lançar-lo en terra. Lavors Aristòtil li dix: "No
; e açò dix Aristòtil
mogues la pedra damunt de la pedra"
perquè en veritat lo orat no és home.
Capítol
Justícia, segons Macròbio, és a donar a quiscú la
cosa sua.
E de aquesta sanct Thomàs diu que tres coses requir
l'ome per fer justícia: la primera és que ell haje
juridictió de fer-la; la segona, que ell sàpie e entengue
bé aquella cosa que vol jutjar; la terçera, que jutge
segons rahó.
Exemple: E pot-se apropriar la virtut de la justícia
al rey de les abelles, que ordene e dispensa totes coses
ab rahó. Car certes abelles són ordenades per a flor,
per fer la mel; altres són ordenades a lavorar e fabricar
les sues instàncies de cera e de mel; altres són ordenades
a purgar la mel; altres són diputades a companyar
al rey; algunes són ordenades per semblant a
combatre, perquè elles naturalment àn gran guerra
ensemps, perquè les unes volen levar la mel a les altres.
Ni may ninguna abella exirà fora del buch ans
del rey, e cascuna li fa gran reverència; e si lo rey ere
vell que per vellesa perdés les ales e no pogués volar,
gran multitud de abelles lo porten e jamés lo abandonen.
E totes les altres abelles tenen lo agulló en la
coha sinó lo rey sols; e alguns de aquests reys són
negres e altres n'í à de rosos, e són majors que les altres
abelles.
Salamó diu: "No cerques de ésser jutge, si no
l'ànimo de castigar la iniquitat dels roÿns". Encara
diu: "Amau la justícia vosaltres que jutjau als altres".
Hermes diu: "No ponisques algú fins que primer li
dónes terme de fer la sua rahó o deffensa, e no tardes
per ço maça, perquè qualque cosa no s'esdevingués
que no fesés perir la justícia".
Sedechia diu: "Aquell que no sab regir a ssí mateix
ni la sua família, ¿com regiria altri sinó pijor? Car si
lo un sech porte l'altre, los dos cauran de necessitat
lo un darrere l'altre".
Aristòtil diu que molta amistança o familiaritat engendre
menyspreu.
Sèneca diu: "Qui no pot demanar a ssí mateix, no
deu demanar a altri".
Tul·li diu: "La justícia és mare de totes les virtuts,
e sense aquella nenguna cosa pot durar".
Lo Decret e Boeci dien que cinch coses són que fan
corrompre la justícia, ço és amor, odi, pregàries, temor
e preu".
Sòcrates diu: "Los regidors de les terres deuen
guardar-se que no hajen companyia de roÿnes persones,
perquè tots los mals que
regidors".
Egidi Romà diu: "La justícia pereix en los tirans e
regn'en les reals persones per cinch rahons, e los tirans
no. La primera, que los tirans amen lo seu propi
bé, e los reys amen lo bé comú. La segona, perquè los
tirans amen los stranys, e los reys amen los ciutadans.
La terçera és perquè los tirans lançen los savis e los
bons e mantenen als roÿns, e los reys mantenen los
bons e los savis e foragiten als roÿns e tacanys del seu
realme. La quarta, perquè los tirans amen la pobretat
e la discòrdia dels seus ciutadans, e los reys amen
l'abundància e la pau. La quinta és perquè los tirans
amen lo seu delit e lo seu plaer e solaç, e los reys amen
la sua honor."
Plató diu: "No desiges jamés de donar consell a
l'home que haje senyoria o libertat sobre tu, perquè si
per fortuna li tornàs en dany, ell t'ó faria portar e comprar
mal a ton grat".
Aristòtil diu: "No estigues en la terra on ha molts
senyors, perquè en tal terra tenen més poder e favor
los roÿns que los bons, e més los orats que los savis".
Tholomeu diu: "Reprèn lo savi senyor quant erra,
e hauràs-ne major gràcia". Encara diu: "Quant l'ome
més se exalçe, tant més pert l'amor del senyor".
De la virtut de la justícia se lig en la Vida dels
sancts Pares que fonch un hermità que havia fet penitència
un gran temps, e, tenint una fort malaltia, se
començà fort a lementar e clamar-se de Déu. E un àngel
li vingué en forma de home e dix-li: "Vine ab mi,
que Déu vol que yo
E primerament l'àngel lo portà a una casa a on
havia una grandíssima quantitat de moneda en un coffre,
e aquell àngel los se
a un'altra casa e lexà tots aquells diners davant la
porta. E aprés lo portà a un'altre casa e matà un infantet
xich que estava en una cuna. E veent aquestes
coses lo hermità volgué-se
que fos algun dimoni de l'infern. E lavors dix l'àngel:
"No temes, car yo
fet. E, primerament, la causa per què robí los diners
és perquè aquell de qui eren havia venut tot quant tenia
en lo món, per donar-los a un mal home perquè li
fes venjança de son pare, que lo y havien mort; e si
açò se fos executat, tots los de aquella terra ne foren
estats conturbats; e axí, que per remoure aquest e per
tornar-lo a fer penitència de la sua mala voluntat perquè
fes bé, yo li leví tots aquells diners, e ell, veent-se
axí pobre, se meté en un monestir a servir a Déu e
salvà la sua ànima. La segona rahó, per què yo lexí los
diners davant aquella porta, fonch perquè aquell que
stava en aquella casa havia perdut tot quant tenia en la
mar e per desesperació se volia penjar; e trobant aquests
diners davant la sua casa, fonch apartat de aquell perill
de la pèrdua de l'ànima e del cors. La rahó per
què matí l'infantet és perquè, ans que son pare lo hagués,
feya tot lo bé del món, e aprés que l'hagué no
feye alre sinó usar falsia, mals contractes e tots quants
mals podia fer per aumentar en riqueses; axí que yo li
. E súbitament l'àngel
é mort son fill per ço que son pare tornàs a fer bé com
primer. E per ço no
del mal que tu tens, perquè si tu no
al servici de Déu. E sies cert que Déu no fa may
ni permet cosa alguna, ni bé ni mal, sense gran rahó;
emperò les persones del món no u poden conèxer, que
la divina justícia vol e permet tal cosa; però ell, que
a tots fa tostemps gràcia, que del mal elegeix lo menys
e a les voltes ho trensmude en bé"
desparegué, dites aquestes paraules; e lo hermità,
havent vist e oÿt açò, per voler provar si era veritat,
tornà arrere e trobà tot ço que li havia dit l'àngel en
veritat; e de continent se
major penitència que primer havia feta e ab major
fervor.
Capítol
Injustícia, que és vici contrari de la justícia, segons
Macròbio és a jutjar injustament; e açò és pròpriament
injustícia, la qual se nomena injúria e és en sis
maneres. La primera és matar alguna persona injustament,
e aquesta se nomena homicidi. La segona és fer
alguna vilania o roÿndat, e aquesta se nomena injúria.
La terça és de fer fer a altri alguna cosa per força, e
aquesta se nomena violència. La quarta és damnificar
algú en les sues coses, e aquesta se nomena dany. La
quinta és a levar allò que no és seu, de amagat, e
aquesta se nomena furt. La sisena és en pendre lo de
altri per força, e aquesta se nomena rapina.
E pot-se acomparar lo vici de la injustícia al dimoni
lo qual no
son enteniment e delit és en fer tostemps mal; fins als
qui
mal per bé.
Jesús, fill de Sidrach, diu: "De aquella mesura que
mesurau als altres, sereu mesurats vosaltres".
Salamó diu: "No jutges a altri sense rahó, e no sereu
jutjats vosaltres". Encara diu que quatre coses
són que leven lo estament de la terra: la primera és
quant lo servent senyoreja; la segona és quant lo foll
és tengut per savi; la tercera és lo odi e discenció del
matrimoni; la quarta és quant la serventa roman hereva
de la senyora".
Sèneca diu: "Miserable està la terra quant hi à rey
maça jove, car persegueix los bons e afavoreix los
roÿns". Encara diu: "Qui no poneix lo mal, plau-li
que
demanen venjança davant Déu: lo primer és lo mal
que
de sodomita; lo tercer és lo enguan de la suor de
l'home de fahena, majorment quant no
quart és lo incendi e metedor de mal entre les géns
perquè
Isop diu: "No
Aristòtil dix a Alexandre: "Guardau de despendre
la sanch humana contra rahó, que quant algú matarà
sense rahó, lo semblant li serà fet a ell, perquè en lo
cel se cride davant Déu dient: 'Miserable rey, lo teu
servent vol ésser a tu egual!'".
Salamó diu: "Scampar la sanch e retenir-se la suor
del fayner logat són germans". Encara diu: "Qui cave
la foça e cau dins, e regiré la pedra e li done damunt,
e qui pren serp per la coha e li mort, e qui offèn ab la
lengua e serà offès de aquella, no
sinó de sí mateix".
De la violència, furt e rapina Sedichia propheta
diu: "Lo rey que s'esforça a plegar gran tresor contra
rahó, ell se treballe hà desfer lo seu regne, lo qual no
pot donar".
Sanct Agostí diu que aquell sols és do que
per volentat, que aquell que
no és do ans és violència".
Lo Decret diu: "No plegue may al bé aquella cosa
que és mal acquirida".
Longí diu: "Qui farà mal a altri, li servirà per a
ell mateix e no veurà d'on li vindrà".
Exemple: Del vici de la injustícia se lig en la Vida
dels sancts Pares que
per haver filles, e maridar-les per portar los gendres
a l'infern. E casant-se près per muller madona Injustícia,
e hagué set filles: la primera fonch Supèrbia, e
aquesta casà ab grans hòmens; la segona fonch Avarícia,
e aquesta casà ab los pobles; la tercera fonch Falcia,
e aquesta casà ab los pagesos; la quarta fonch Enveja,
e aquesta casà ab los menestrals; la quinta fonch
madona Ypocresia, e aquesta casà ab los religiosos; la
sisena fonch Vanaglòria, e aquella se aturà la dona per
a ella, ço és la muller del diable, e no la lexà casar;
la setena fonch Luxúria, e aquesta no
sinó que volgué anar bagasejant e luxuriejant per lo
món, per ço que quiscun la pogués haver a son plaer.
Capítol
Lealtat, segons Terenci, és en haver perfeta e pura
fe e no mostrar una cosa per altra.
E pot-se apropriar la virtut de la lealtat a les grues,
que tenen un rey al qual elles servexen més lealment
que no fa nengú dels altres ocells, perquè en la nit,
quant volen dormir, se meten lo seu rey enmig, e totes
les altres estan entorn, e meten encara dues o tres de
les altres per fer la guarda; e perquè no se adormen,
tenen la un peu levat en l'ayre e l'altre en terra, e en
aquell peu que tenen levat en alt tenen una pedra, perquè,
si la son les sobrave e cansave, la pedra los cauria
del peu e elles vendrien-ho a sentir. E açò fan per la
gran lealtat que se aporten ensemps, perquè lo seu rey
no
que dormen.
Sèneca diu: "Qui pert la fe no pot pus res perdre".
Salamó diu: "Moltes persones són nomenades piadoses,
mes poques se
Aristòtil diu: "No rompes may la fe a nengú, car
no
Sòcrates diu: "Fes que sies leal a qui de tu se fia,
e seràs segur de no fer mala fi".
Juvenal diu: "Totes les coses del món algú les loa
e algú les vitupera, mes la lealtat e la veritat totom la
loa e la vol".
Longí diu: "Per tres coses pot hom venir en gran
estat: usant lealtat, dient veritat e no pensant en coses
desútils".
Exemple: De la virtut de la lealtat se lig en les
Històries romanes que, essent Marcho Regulo pres de
aquells de Cartagènia que havien guerra ab romans, ell
fonch enviat a Roma per trectar dels presoners de Roma
ab aquells de Cartagènia; e, fent-se consell en Campitoli,
Marcho Regulo se levà de peus e dix que aquest
cambi no
eren en Cartagènia, dels quals ell ere un, eren de vil
condició e quasi eren tots vells e desútils al mester de
les armes, e aquells de Cartagènia que eren presoners
en Roma eren tots dels majors e los més valents de
Cartagènia, jóvens e bons conduyidors de gent d'armes.
E axí feren consell lo Senat de Roma de no fer cambi;
e lavores lo rey Marcho Règulo, per no offendre e per
no trencar la fe, retornà a Cartagènie en presó, axí com
havia promès.
Capítol
Engan, que és contrari de la lealtat, és, segons que
diu la Ley, de dir una cosa e fer-ne altra e amostrar
una cosa per un'altra ab volentat de enguanar altri.
Emperò mira bé que és differència entre falsedat, trayiment
e malícia, car trayiment és pròpriament quant una
persona traeix algun'altra persona que
és pensar en lo ànimo seu mals pensaments del
proïsme, sense sufficient causa. E de aquesta malícia
devalle lo vici de la suspectió.
Sanct Thomàs diu: "Suspita és a pensar mal d'altri
per qualque luger judici". E aquesta suspita naix de
quatre coses convinents: la primera és que l'home roýn
se creu que tots semblen a ell; la segona és que aquell
que ha sospita és acostumat de fer mal; la tercera és
perquè hom vol mal en aquell, e per ço lugerament
creu mal d'ell; la quarta és per haver provat moltes
coses, e per ço diu Aristòtil que tots los vells són naturalment
sospitosos, perquè han provat moltes coses.
E nota que la differència que és entre suspició e gelosia
és que suspició és creure mal d'altri per algun
luger judici, axí com hé dit, e és vici; la gelosia és temor
que la persona que hom ama no faça hó diga cosa
que li pogués venir en dany, al qui l'ama hó a l'amant
hó a altri. E devalle aquesta gelosia pròpriament de
la virtut de amor, perquè la gelosia no ve sinó per dues
occasions: la primera és per por que la persona que
hom ama, que no faça coses que no sien a fer; l'altra
sí és que la persona no reba algun dany. Axí que gelosia
naturalment proceeix d'amor, com prove sanct
Thomàs.
Exemple: E pot-se apropriar lo vici de la falsia a la
rabosa, que, quant no troba què menjar, se lança en
terra en algun camp axí com si ella fos morta, ab la
lengua fora de la boca. E axí los ocells, creent que ella
sia morta, li van entorn e li pugen damunt, e quant ella
veu que són ben asegurats, alçe lo cap e obre la boca
e pren aquell que pot.
E moltes altres falsies lexe per abreujar.
Salamó diu: "Lo fals a la fi no trobarà guany". Encara
diu: "No uses ab los falsos, perquè no pot amar
sinó allò que li plau".
Lo Propheta diu: "Déu destruesca los falsos e les
sues falsies e les lengües malvades".
Sèneca diu: "Lo fals se
per poder-se millor venjar".
Isop diu: "Aquell que és ple d'engan no perdone
may, e qui és usat de enganar no pot fer que no
engane".
Varró diu: "Sots la pell de l'anyel se amague lo
lop".
Plató diu: "De dues coses me só entristit més que
d'altres: la primera és lo rich quant és menyspreat,
l'altra és quant lo savi és enganat de l'orat".
Casidoro diu: "Neguna cosa pot ésser en lo món
pijor que trayició".
Salamó diu: "No portes a totom hà casa tua, perquè
molts són los trayiments de les persones".
Longí diu: "Al traÿdor la mort li serie vida, perquè
si use de lealtat, no li és creguda, e si ell no n'usa
totom lo lançe d'ell".
Salamó diu: "Los malvats pensaments fan partir als
hòmens de Déu".
Plató diu que
no és en poder de les persones, mes la perseverança,
contra la qual se deu fort contrastar si
és bo.
Lo Decret diu: "La carn no
és primer corrumput".
Sanct Ysidoro diu: "Nengun mal pot ésser en les
persones pijor que la sospita e la supèrbia".
Sèneca diu: "No uses may ab los envejós, car són
com a anguts e tostemps pensen mal de tu".
Beda diu: "Qui és amich de dos enemichs, tostemps
serà en sospita de abdosos, e may trobaràs fi ni remey".
Sedechia propheta diu: "La sospita és corrumpiment
de totes les virtuts".
Alexandre diu: "En aquell que
en ell, hó no t'í fies, perquè la sospició done occasió
de fer molts mals".
Juvenal diu: "La gelosia de la dona és tanta que
tostemps aporte malvolença al qui lo marit ama".
Plató diu: "Lo perfet amor és en tres coses, ço és
en amar e tembre e honrar".
Sòcrates diu: "Qui ama sí tem, emperò molts temen
que no amen".
Damaçeno diu: "Qui ama perfetament, tostemps
està en por de la cosa que ell ama".
Exemple: Del vici de la falsia se lig en lo Testament
Vell que dos àngels foren enviats per Déu hà una ciutat
que havia nom Sodoma per lo peccat de sodomia,
e un que havia nom Lot los rebé en casa sua, perquè
Lot era amich de Déu, al qual los àngels li digueren
que se
la ciutat ab tots aquels que eren dins. E Lot se
de la terra ab dues filles que havia, e súbitament la
ciutat fonch cremada e profundada. E essent Lot ab
les dues filles damunt una montanya que era sobre les
ciutats, les filles pensaren de enganar a son pare per
ço que elles dormissen ab ell, e embriagaren-lo; e axí
començà anar la major al pare, e ell, no conexent-la per
la embriaguesa, gità
ab l'altra, per manera que peccaren totes dues ab son
pare, e abdues se emprenyaren de son pare enganant-lo
ab tal falsia.
Capítol
Veritat, segons sanct Agostí, és usar lo ver sense
algun mesclament de falsia.
Exemple: E pot-se apropriar e asemblar la virtut
de la veritat als fills de la perdiu, que una los pon e
un'altra ve e los li furte e cove
los fills, ço és los perdigons, la natura los ensenye a
conèxer en la veu la verdadera mare, a fi que súbitament,
com la hoen cantar, elles abandonen la mare postiça
o ficta e corren darere la verdadera mare. E axí
és de la veritat, que tostemps a la fi ve a ésser
coneguda.
E de aquesta virtut Jesús, fill de Sidrach, diu: "No
contradisques a la veritat en alguna manera, perquè
no pories fer alguna cosa que fos pijor com contradir
a la veritat".
Aristòtil diu: "Qui amarà la veritat, Déu, qui és
veritat, amarà a ell en tots los seus fets". Encara diu:
"Qui diu la veritat no
amagar una mentida té molt treball e ànsia".
Cathó diu: "La cosa que às promesa certa a hun,
no la vulles prometre a altri".
Sanct Agostí diu: "Moltes voltes la veu del poble
és veu de Déu".
De la virtut de veritat se lig en la Vida dels sancts
Pares que fonch un gran gentilhome cavaller que havia
lexat lo món, ab moltes riqueses, per anar a servir
a Déu en un monestir de monjos. E essent aturat un
temps en lo monestir, lo abat deliberà vendre certs
àsens que tenia vells per ús del monestir, per comprar-ne
de més jóvens. E per quant aquest gentilhome que
s'era fet monjo era estat gran part de sa vida en lo
món, cregué
e per comprar, e per ço lo abat envià al dit gentilhome
a una ciutat que
e, venuts, que
per al mester del monestir; e donà-li per companya
un convers. E anat que fonh aquest monjo novell,
e estant en lo mercat, lós hòmens li demanaven si
aquells àsens eren bons, e lo monjo los responia:
"¿Creeu vosaltres que lo nostre monestir sia vengut en
tanta pobretat que, si fossen bons, nosaltres los venéssem?".
E aquells encara demanaven-li: "¿Per què àn
; e lo monjo responia:
axí pelada la coha e la squena?"
"Perquè són vells e no poden portar la càrrega, e moltes
E tornant
voltes nos caen sots los peus e a nosaltres és forçat
pelar-los la coha e levar-los en alt; e per les moltes
bastonades que han tenen pelada la squena".
lo monjo al monestir e no havent venut los àsens, lo
convers que ere anat ab ell digué a l'abat tot allò que
ell havia oÿt e dit al mercat grasament, perquè li donàs
penitència. E lo abat envià per ell e reprès-lo molt
fort; e lo monjo respòs: "¿Creeu vós, pare, que yo sia
E oynt lo abat tals paraules, no
entrat en aquesta religió per enganar a negú e damnar
l'ànima mia dient falsies per vendre àsens? ¿No sabeu
vós que yo hé lexat en lo món molts àsens e cavalls,
cases e possessions e moltes altres riqueses per venir
a servir aquell que és summa veritat e per exir de les
falsies de aquest falsier món, les quals, vivint en lo
món, tostemps me foren en desgràcia, e donchs molt més
essent en aquest loch?"
li pogué respondre ninguna cosa en contrari.
Capítol
Falsia, que és vici contrari a la virtut, segons que
diu Aristòtil, és de celar la veritat ab alguna color de
paraules, per ànimo d'enganar altri.
E nota que són moltes generacions de falsies. Primerament
són falsies que
e rondalles. E són altres falsies que
algun seu dany sense dany de altri, e aquestes no són
peccat mortal mes són vici a qui se
semblant hi à falsies que no
ni per dir falsia, sinó que
és parlar per relació. E són altres falsies vanaglorioses
que no noen a algú e dien-se a temps en camins o solaços.
ços. E són altres falsies que són per semblant vanaglorioses
e diffamables, e aquestes són malicíssimes e de
gran peccat. E són altres falsies que no atenyen lo que
prometen. E à-n'í de altres que
que may dien veritat sense falsia. E de aquestes tres
maneres darreres són prohibides per lo Decret, perquè
són perilloses de l'ànima. E són de altres falsies ab sagrament,
perjurant-se, que no és alre sinó renegar la fe
de Déu, e aquestes maten lo cors e l'ànima.
E pot-se acomparar lo vici de la falsia al top, que
no té ulls e va tostemps sota terra, e si ve a la claror,
súbitament mor. Axí fa la falsia, que tostemps li convé
cobrir-se ab qualque color de veritat per ço que sia
creguda, e, com ve a la lum de la experiència, súbitament
ella mor, perquè ve coneguda e descuberta.
Salamó diu de la falsia: "De tres coses à por lo meu
cor, e de la quarta és la mia cara smayada: de comoviment
de ciutat, de raonament del poble, de la falsa
accusació, e sobretot de les coses de la lengua homeyera,
perquè la boca que mint mata l'ànima". Encara
diu: "Més és de amar al ladre que al falsier continuo".
Sanct Gregori diu: "Per les falsies dels mentiders
la veritat ve a no ésser creguda a qui la diu".
Sòcrates diu: "Al continuo falsier la veritat no li
serà creguda".
Exemple: Del vici de la falsia se lig en les Històries
romanes de una donzella que havia nom Glorian,
filla de Anastaci emperador, la qual se enamorà de un
seu gentilhome que havia nom Amon. E lo gentilhome
no volia consentir la sua persona a la donzella per por
de l'emperador, e axí aquesta, per desdeny, pensà de
fer-lo morir. E passant aquest un dia davant la cambra
de la donzella, ella començà a cridar: "Ajudau-me, ajudau-me!"
,
e deya que Amon la volia forçar. E súbitament
Amon fonch pres, e ab gran fúria fonch portat davant
lo emperador. E essent-li demanat si era ver allò
que li era imposat, e Amon respòs que no. E lavors
l'emperador envià per sa filla e demanà-li com era estat
aquell fet, e ella no respòs res; encara lo li demanà
moltes voltes lo emperador mateix, e ella may respòs
res. E un baró, veent que ella no satisfeya en res del
que li demanaven, dix burlant-se: "Força ha perduda
. E lo emperador volgué veure si era axí,
la lengua!"
puix no satisfeya, e trobà que no tenia lengua. E vist
aquest miracle, lo emperador manà soltar al gentilhome
e, de continent, la donzella cobrà la lengua e manifestà
en públich la sua desordenada voluntat, ab tota
la veritat. E per aquest miracle ella se n'entrà en un
monestir, e finà la vida en servici de Déu molt
sanctament.
Capítol
Fortalesa, segons Macròbio, és de tres maneres: la
primera és fortalesa en la persona per natura, e aquesta
no és virtut; la segona és prodeza, que és audàcia en
lo ànimo en no tembre nenguna fort ni greu cosa; la
terça és paciència a sostenir pacientment tota cosa contrària
e tota angústia. E aquests dos darrers són verdadera
força e vera virtut.
Exemple: E pot-se acomparar la virtut de la fortalesa
al leó, que tostemps dorm ab los ulls uberts, e si lo
caçador lo va caçant, súbitament, com lo sent, començe
a recobrir ab la coha totes les sues petjades, per ço que
no sia trobat per les petjades; e si veu a la fi que no
pot fogir, agosadament se
alguna por, e fortment se met a la batalla.
E de aquesta virtut diu Tul·li que l'ome deu ésser
fort e soffirent en les adversitats.
Sèneca diu: "Qui és fort és libert".
Lúcio diu: "Per dos coses són amats més los hòmens
que per altres: primerament per la fortalesa o audàcia,
segonament per la lealtat".
Sòcrates diu: "Major fortalesa és a fogir quant és
necessari, que morir".
Frare Egidi diu que la fortalesa és de moltes maneres.
La una és a ésser animós, sense por en lo perill de
la mort, quant no s'í pot fer alre; e aquesta és fortalesa
forçada. L'altra és de ésser animós e agosat per usança
de batallar. La terça és en ésser animós en ajudar a
la companyia. La quarta és en ésser animós quant trobe
lo seu contrari dèbil e vil. La quinta és en ésser tant
ardit que no temen alguna cosa; e aquesta no és fortalesa
sinó fúria bestial. E aquestes cinch maneres de
fortalesa no són perfetes. La sisena és fortalesa virtuosa
e perfeta, quant les persones volen ésser constants per
no rebre desonor de mancament en l'ànima e en la persona
e en les sues coses, o per la fe o per la república.
Salamó diu: "La sapiència de les persones se coneix
en la paciència".
Sòcrates diu: "La paciència és porta de
misericòrdia".
Tholomeu diu: "Qui vol combatre ab la adversitat,
ha mester les armes e la companyia de paciència".
Homero diu: "Qui serà pacient, de tothom serà
estimat".
De la virtut de fortalesa se lig en lo Testament Vell
que fonch un que havia nom Samsó, lo qual ere lo més
fort home que fos en lo món, e féu moltes fortaleses les
quals se comten en la Bíblia, e la sua fortalesa tenia en
los cabells. E los philisteus, ab qui ell havia guerra, lo
feren enganar a una sua amiga que se nomenava Dalida;
e aquesta li tallà los cabells, e los philisteus lo
prengueren e li tragueren los ulls. E un dia que feyien
una sua festa, feren-lo venir a un temple, e tothom se
trahia burla e scarn d'ell. E lavors Samsó se féu portar
a un fadrí a una columna que tenia quasi tot lo temple,
e, quant ell fonch a la columna, dix en aquell fadrí:
"Vés-te
; e lo fadrí féu axí com li dix Samsó. E com Samsó
temple, sona lo corn perquè yo entenga que tu sies
fora"
oí sonar lo corn, ell abraçà la columna que tenia lo temple,
e tirà-la axí fort que tot lo temple caygué en terra,
e ell dix ab una gran veu: "Muyre Samsó ab tots sos
; e axí ell morí ab tots quants eren dins.
enemichs!"
Capítol
Temor, o por, és vici contrari a la fortalesa. Segons
que scriu Aristòtil, és de tres maneres: La primera és
de ésser temerós en lo ànimo seu sense alguna causar
sinó sols ymaginant li ve la por; e aquesta pròpriament
és temor. La segona és a tembre alguna cosa més que
no
és en no poder sostenir ninguna adversitat per
flaquesa d'ànimo, e aquesta se nomena frevoleza.
Exemple: E pot-se acomparar lo vici de la frevolesa
o de la por a la lebre, que és lo més paüruch animal
que sia en lo món, e lo més vil per sa frevoltat, axí que,
stant en lo bosch, si ella ou menar les fulles dels arbres
quant lo vent les porta, ella súbitamente fuig e se
de fora.
E de aquest vici Salamó diu que ningunes coses fa
als hòmens més temerosos que les castigacions de les
sues males obres.
Tul·li diu: "Més cruel cosa és a tembre tostemps la
mort que lo morir".
Terenci diu: "Vols-tu ésser tostemps sense por?
Fes tostemps bé e parla poch."
Del vici de la temor se lig en les Històries romanes
que lo rey Dionís ere lo més paüruch home del món,
e per aquesta por ell no podie haver may repòs ni bé.
E un seu car amich quiscun dia li loava e li gloriejava
la sua vida e lo seu estat, e deye-li que ell havia molt
a regraciar e loar Déu e contentar-se de tant bé com
li havia dat. E lo rey Dionís cridà un dia en aquest son
amich, e féu-lo seure damunt la sua sella real e davall
de la cadira féu fer un gran foch, e damunt lo cap li
féu metre una spasa nua ligada ab un cabell de rosí,
ab la punta per avall; e davant li féu metre una taula
molt ornatíssima e riquíssima ab totes les sues joyes.
E mirant lo seu car amich en lo gran perill que ell era,
que si cahia l'espasa lo matara, e lo foch que
se levà de peus e començà ab devotes pregàries suplicar
al senyor rey que
perill. E lavors lo rey Dionís li respòs e dix: "Tu loes
tant la mia vida qui està tostemps en major pene que
no estàs tu, que una hora no l'às poguda comportar.
Per ço, ¿com puch yo comportar la mia, que de continuo
està en major pena e temor? Donchs, d'ací avant
no la loes, car davall sint lo foch de l'infern, a l'entorn
sint infinits dimonis e lo món ab tanta falsia, e damunt
mi sint lo judici de la spasa de Déu, de la qual no puch
fogir per nenguna manera."
Capítol
Magnaminitat, segons que diu Tul·li, és en metre
a pensar e parlar e obrar coses altes e valerosas".
Exemple: E pot-se acomparar la virtut de la magnaminitat
al falcó, que ell se lexara ans morir de fam
que menjàs de nenguna carn pudent, e no pren may
sinó ocells grossos.
Sanct Agostí diu que
e l'àguila no pren mosques.
Tul·li diu que l'ànima de la persona valerosa se coneix
per les obres grans e magnàmines.
Hipocràs diu: "Nenguna cosa és axí fort ni axí aspra
en aquest món que l'ànimo de les persones no la
vença".
Alexandre diu: "Millor és la mort que la vil
senyoria".
Exemple: De la virtut de la magnanimitat se lig en
les Històries romanes que un metge de Pirro, que ere
enemich de romans, envià a dir als senadors de Roma
que si li volien donar una gran quantitat de diners, que
ell enmetzinaria a Pirro. Ells li enviaren a dir que no
delitaven axí en vil cosa e que volien vènçer e venjar-se
dels seus enemichs ab força de armes e no ab trayició;
e de continent enviaren embaxadors a Pirro per
avisar-lo que se guardàs del seu metge.
Capítol
Vanaglòria és vici contrari de la magnaminitat. És
de tres maneres. La primera se nomena pròpria vanaglòria,
e és quant les persones volen mostrar totes les
sues graneses per ésser loat més que no li mereix; car
essent loat quant li convé, no és peccat ni vici, com prova
sanct Thomàs. E de aquesta vanaglòria diu Salamó que
millor és lo bon nom e bon recort que les grans riqueses.
La segona és de vanar-se de alguna cosa ab arogància.
La terçera és en voler mostrar allò que hom
no és, e voler mostrar majors les sues coses que aquelles
dels altres; e aquesta se nomena ypocresia.
Exemple: E pot-se acomparar lo vici de vanaglòria
al pagó, que és tot ple de vanaglòria, e tot son delit no
és aire sinó mirar-se les sues plomes e fer la roda ab
la coha per ço que les persones lo loen.
De la vanaglòria se lig en la Summa dels vicis que
quant l'ome ha vençut tots los vicis, lo darrer que li
roman és la vanaglòria.
Salamó diu: "Aquells que amen la vanaglòria són
servents de juglàs". Encara diu: "Loe
mes no la tua".
Cathó diu: "No sies vanagloriós, si vols parer bo".
Plató diu: "Fruyt d'avantar-se és divisió".
Sanct Ysidoro diu: "La gallina per un ou fa gran
remor, e fa
Sèneca diu del vici de la ypocresia: "Ningú pot
mostrar longament de ésser lo que no és".
Tul·li diu: "Falsa nomenada poch temps dura".
Sanct Agostí diu: "No jutges algú per lo dir de
les paraules, mes per lo fer de les obres, perquè la major
part de les persones són vanes e plenes de paraules,
mes per los fets no poràs fallir".
Del vici de la vanaglòria se lig en la Vida dels sancts
Pares que un jorn se acompanyà un àngel en forma
humana ab un hermità, e anant per lo camí ells trobaren
un cavall mort que podia forment; e lavores lo
hermità s'estrengué e
que
un polit jove, e molt ornat de molt belles vestidures,
e lavores lo àngel començà
lo nas. E lo hermità maravellà
l'àngel: "¿Per què
E lo àngel respòs:
e no
trobàrem ací davant?" "Perquè a
. E dit açò, súbitament li desparech
Déu put més la vanaglòria que no fan totes les pudors
ni pudridures del món"
d'avant, e lavores conegué lo hermità que aquell
era àngel de Déu.
Capítol
Constància, que és firmesa o stabilitat, segons que
diu sanct Ysidoro, és fixa firmesa en un seu proponiment.
Mes no deu per ço ésser lo home tant ferm en
lo seu proposament, que ell vingués a caure per ço en
lo vici de la duresa; que, segons diu sanct Andrònich,
duresa és a no voler mudar lo seu prepòsit per nenguna
cosa.
Exemple: E pot-se acomparar la virtut de la constància
a un aucell que à nom fèniç, lo qual viu trescens
e quinse anys, e quant ell se veu envellir, de manera
que la natura li manque, ell pren certes lenyes
odoríferes bé seques, e fa un niu, e entre dins e gira la
cara envers la spera del sol, e tant bat les ales que lo
foch se pren en aquell niu per la calor del sol. E aquest
ocell és tant constant, que per aquell foch no
ans se lexe cremar, perquè ho fa naturalment, car ell
se deu renovar. E a cap de nou dies ix de la pòlvora
o cendra o humor del seu cor un vermet que viu e creix
poch a poch per virtut natural, e aprés, a cap de trenta
dies, ell torne ocell com era primer, de manera que no
és sinó hú al món.
E de aquesta constància diu Tul·li que ninguna cosa
és tant stimable ni tant digna en les persones com haver
en si firmesa e constància.
Cathó diu: "Sies constant segons requir la cosa".
Sanct Ysidoro diu que no és de loar qui començe,
mes aquell lo qual feneix.
Gregori diu: "Molts corren al pali, mes sols la perseverança
lo pren".
Exemple: De la virtut de constància se lig en les
Històries romanes que
certes leys al poble les quals li semblaven masa dures
de observar, perquè eren leys molt justes; e dix: "Yo
vull que jureu de observar aquestes leys fins a la
mia tornada; e
déus, e pregar-l'é que
segons lo nostre voler". E hoynt açò lo poble,
juraren de observar-les; e lavores lo rey se n'anà e no
tornà may més, per ço que les leys no
que tostemps se servassen. E quant ell vingué a morir,
manà que lo seu cors fos cremat e, feta pólvora, que
lançassen al vent en la mar, per ço que lo poble no creguessen
may ésser absolts de aquell sagrament que havían
fet; e fonch axí fet com ell havia manat.
Capítol
Inconstància, que és vici contrari de la virtut de
constància, segons que diu Pricià és de no haver ab sí
ninguna stabilitat d'ànimo.
Salamó diu de la inconstància: "L'ome poch savi
creu a tota cosa, mes l'ome prudent guarde l'ànima
sua".
Salusti diu: "La inconstància és senyal de oradura".
Aristòtil diu: "Qui és inconstant, totes les sues coses
pose a la ventura".
Bernico diu: "Qui
Exemple: E pot-se acomparar lo vici de la inconstància
a les oronetes, o zesília, que tota la sua vida és
de volar ançà e anlà.
Del vici de la inconstància se lig en la Vida dels
sancts Pares que fonch un ladre robador que havia fets
tots los mals del món, e ell se n'anà a confesar a un
hermità. E quant l'ermità li vengué a donar penitència,
lo ladre, de qualsevol cosa que l'ermità li manave,
deya que no u podia fer, que no podia dejunar, ni sabia
orar, ni fer alguna altra penitència. E lavores dix lo
hermità: "Fes almenys açò: que a qualsevol creu que
. E lo ladre li prometé de fer-ho, açò,
trobaràs, per amor de nostre Senyor, te agenolles e li
fases reverència"
volenter, e lo hermità lo absolgué de sos peccats. E partint-se
lo ladre de la hermita, certs de sos enemichs lo
encontraren, e ell començà a fogir per scapar, e fogint
trobà una creu, e lo ladre, recordant-se de la penitència
que lo hermità li havia donada, agenollà
per la obediència del seu confessor; e stant axí agenollat
vingueren sos enemichs e mataren-lo súbitament.
E stant axí mort, l'ermità véu un àngel que li près
l'ànima e portà-la en paradís. E lavores lo hermità se
començà fort a desdenyar e a nugar-se veent que aquell
que havia fet tants de mals ere portat en paradís per
axí xich bé que havia fet; e per ço començà de pensar
de no fer més penitència, mes sols de donar-se plaer
e solaç en aquest món, puix que veya que lo paradís se
guanyava axí lugerament; e partí
tornar-se
sobra ell e maté-li un encontre enmig del camí, ab què
li embaraçà los peus en tal manera que
una muntanya avall, de modo que morí. E lo dimoni
portà l'ànima sua en lo infern per la sua inconstància,
perquè no perseverà en lo bé que havia principiat.
Capítol
Temprança, segons Tul·li, és ferma e segura senyoria
en refrenar e constrènyer la cupiditat de l'ànimo.
E aquesta pot ésser en dues maneres. La primera és a
costrènyer la cupiditat que naix e que ve propri de
l'ànimo; e aquesta és propri temprança. La segona és
a costrènyer la voluntat natural que ve per qualque
moviment sensual, com aquells que naturalment són
inclinats a luxúria, hó gola, hó supèrbia, ira e dels
altres vicis als quals somouen per inclinació natural o
per mala usança; e aquesta se nomena soffirença. E
aquesta és molt major virtut que no la temprança, segons
lo que diu sanct Thomàs.
Exemple: E pot-se acomparar la virtut de la temprança
a una bèstia que ha nom camell, que naturalment
és lo més luxuriós animal que sia en lo món, en
manera que anirà darrere a una camella cent milles
per haver-la o per veure-la; e aprés ha tanta soffirença
e temprança en ell, que, si ella és ab la mare o germana,
no la tocarie per res al món.
Tul·li diu: "Si ames la temprança, foragita de tu
totes les voluntats, e vicis refrena".
Sèneca diu: "No
que aquella de hom mateix".
Ovidi diu: "Les coses vedades e denegades nos induexen
a major volentat de haver-les e de veure-les
que aquelles que són en libertat".
Tholomeu diu: "Contrasta a les tues volentats en
jovent, perquè en vellesa no
Sòcrates diu: "Major cosa és en vènçer a les sues
cupiditats que ha un son enemich".
Plató diu: "Qui no pot vènçer a ssí mateix, pijor
vençerà, altri". Encara diu que set temprançes plaen
més que les altres: cast en joventut, alegre en vellesa,
humil en granesa, pacient en les adversitats, e soffirença
en les sues volentats.
De la virtut de temprança se lig en les Històries
romanes que lo rey Príamo, hoynt dir a un philòsof
nomenat Corrad: "Qui no refrena la sua volentat no
és home, mes ab les bèsties se pot acompanyar", lo rey
Príamo volgué provar si
cosa Envià per aquells que ell creya que havían pijor
lengua que neguns del seu regne, e ordenà que ells
li diguessen lo pijor que poguessen en aquest philòsof.
Lo primer li dix: "De quina ciutat és tu, Corrad?"
;
e ell respòs: "La mia ciutat ha comensament e principi
de mi, mes la tua ha fi en tu, axí que la mia multiplica
. Lo segon li dix:
per mi e la tua dismenueix per tu"
"E com tens velles vestimentes damunt?"
; e ell respòs:
"Los hòmens no
. Lo terçer li dix:
mes per les obres" "E mira com parla
; e ell respòs-li e dix:
aquest traÿdor!" "Tu no tens lengua
. Lo quart respòs:
e enguanes-te molt fort" "E bé
; ell li respòs:
stigue aquest cagarot!" "Gran temps ha
. Lo quint dix:
que tu aprengueres de dir mal, e yo aprenguí a no respondre
a les tues folles paraules" "Lexa
. E lavores ell
star aquest orat! Per què parles ab ell?"
callà. Dix lo rey Príam: "Com no respons tu, Corrad?"
.
Ell respòs al rey: "Lo callar és bella cosa e bella resposta
Lo sisè dix:
a tal demanda, perquè qui diu e usa sutses paraules,
més deu obrar la virtut de les orelles que la
virtut de la lengua, ni yo poria ab la mia lengua més
vituperar-lo que ha fet ell mateix ab la sua. E certament
axí com ell és senyor de la sua lengua, axí só yo.
senyor de les mies orelles." "Digues: ¿e
, e ell respòs:
com tens redons los teus cabells?" "La
. E l'altre
virtut no està en los cabells mes en lo cor"
dix: "Senyor rey, guardau-vos de Corrad, perquè és
,
spia, car yo
e ell respòs: "Si fos ver tu no u diries"
. E l'altre dix:
"Mira lo ladre com paraboleja e no tem vergonya"
; e
ell respòs: "Si tu la temesses, no parlaries axí"
. E lavores
lo rey Príam, veent la sua gran temprança, ell
lo cridà e féu-lo seure prop d'ell e demanà-li com ell
havia pogut sofferir de hoyr tanta vilania e no torbar-se
gents. Respòs Corrad philòsof: "Perquè yo só senyor
de sos senyors, e ells són servents de mos servents,
ço és dels vicis. Per què a qualsevol que és dita
vilania deu pensar si és ver hó no; e si és ver no
enfellonir, perquè aquell que fa lo mal deu pacientment
sofferir que li sia recitat e no perturbar-se de hoyr-lo,
puix que no
que li és dit, no se
ni venja no
com mostrar de no curar de les sues paraules, perquè
qui la reb se enuja e
li sia dita altra volta."
Capítol
Intemperança, segons diu Damasceno, és a seguir
totes les sues voluntats axí com li proceexen del cor.
Exemple: E pot-se acomparar lo vici de la intemperança
a l'oricorn, que és una bístia que ha tanta delectació
de estar ab donzelles vèrgens que, com ell ne
veu alguna, ell se
e axí vénen los caçadors e prenen-lo. E per altre
manera no
intemperança.
Plató diu: "Ningun vici és pijor en lo món com la
intemperança, perquè d'ella proceexen tots los mals".
Varró diu: "Qui és volenterós no pot ésser sense
molts mals vicis".
Sèneca diu: "Als qui seguexen les voluntats no
pot durar ninguna riquesa".
Sòcrates diu: "Qui vol seguir totes les sues voluntats,
a la fi convé que sia perdent e tost vituperat".
Del vici de intemperança se recita en la Vida dels
sancts Pares que fonch una dona que havia nom Lacemina,
la qual havia stat tostemps la més honesta jove
de aquella terra, e havent hoÿt moltes voltes, entre les
altres dones, contar e rahonar del delit e plaer de la
luxúria, se pensà en lo ànimo seu provar-ho si era axí
gran delit com ella hoÿa dir; e envià per un qui la amava
e dormí ab ella moltes vegades. E feta aquesta experiència,
ella començà a pensar l'abominació e la pudor
de luxúria e la sua gran vergonya; e pensant que havia
perdut la sua virginitat e que no podia per nenguna
manera recobrar-la, ella se contristà tant que se penjà
per la gola.
Capítol
Humilitat, segons Orígenes, és de refrenar l'altesa
de l'ànimo e de la voluntat vana. Emperò no
tant abaxar ni avilar que caygue en lo vici de delectació;
per què sanct Andrònich diu que abaxar-se més
que no
E nota que de aquesta virtut de humilitat n'í à en
moltes maneres. La primera és en mostrar-se tostemps
menor que los altres. La segona és a sotmetre
a quiscú que sia degut. La tercera és a creure
tostemps de fer menys de allò que pot. La quarta és
de creure no ésser sufficient en totes les coses. La
quinta és de tembre totes les coses que són de tembre.
E de la humilitat devallen e proceexen aquestes virtuts:
La primera és de fer honor a tothom. La segona
és reverència, ço és a fer reverència a major de sí. La
terçera és obediència, ço és a obeeir a qui té poder de
manar. La quarta és gratificació, ço és a regonèxer e
regraciar lo servey o plaer que
regonexença.
E pot-se acomparar la virtut de la humilitat a l'anyel,
que és lo més humil animal que sia en lo món
e comporte tot allò que li esdevé, jusmetén-se a quiscú;
e per ço és semblat e acomparat en la Sagrada Scriptura
al Fill de Déu, dient:
Salamó diu de aquesta virtut que "si algú te fa regidor
de les sues coses, no t'exalçes molt, mes amostra
tal envés ell que paregue senyor de les tues coses".
Jesús, fill de Sidrach, diu: "No demanes les coses
més altes de tu, ni cerques les coses més baxes de tu".
Encara diu: "Tant quant seràs major, tant més te humilia
a tota cosa, e axí, en aquesta vida e en l'altra,
davant Déu te trobaràs més graciós".
Jesuchrist diu: "Qui se humilia serà exalçat, e qui
se exalça serà humiliat".
Sanct Pere diu: "Déu contrasta als superbiosos, e
als humils Déu dóna la sua gràcia".
Sanct Hierònim diu: "A la summitat de la virtut,
no per granesa mes per humilitat s'í pervé".
Aristòtil diu: "Vols conèxer les persones? Dóna-li
senyoria, car lo roýn tornerà superbo, e lo bo tornarà
humil més que no era".
Longí diu: "Axí com los ocells strenyen les ales
quant volen volar en alt, axí
qui vol venir en gran estat".
Aristòtil diu: "Fes honor a tothom, perquè la honor
és de aquell que la fa e no de aquell que la rep".
Sèneca diu: "No loes a nengú en sa presència".
Sòcrates diu: "Nenguna honor se perde jamés, car
si aquell a qui tu la fas no te la fa, altri la farà a tu
per ell".
Salamó diu, parlant de la virtut de reverència: "Humilia
l'ànima tua a Déu, e a grans senyors lo cap, e al
cridar del pobre inclina l'orella a hoyr".
Cató diu: "Dóna loch al qui és major de tu".
Jesús, fill de Sidrach, diu: "Fill, per la reverència
guanyaràs Déu, e del món bona gràcia".
Sanct Ysidoro diu: "No
ni al xich ni gran no desdenyes".
Salamó diu de la virtut de la obediència: "La dona
obedient senyoreja a son marit".
Sanct Ysidoro diu que la virtut de la obediència és
scala a tota virtut.
Sòcrates diu: "Qui vol plaure a tothom, prengue
lo mantell de la obediència".
Cató diu de la virtut de la gratificació: "Quant un
pobre amich te done un petit do, pren-lo plaentment,
e recort-te de loar-lo plenament". Encara: "Recort-te
de loar lo benifici que t'és fet en públich".
Galièn diu: "Qui serveix felment, és digne de gran
remuneració".
Alexandre diu: "Del noble cor parteix recordar-se
dels benificis e dels serveys, e de oblidar les injúries".
Exemple: De la virtut de humilitat se lig en les Històries
romanes que quant los romans enviaven algun
capità en algun regne a combatre, e ell tornava ab victòria,
los romans li faÿen tres honors e tres desonors.
Lo primer, que tot lo poble de Roma lo exie a rebre
ab gran alegria quant ell tornava. Lo segon honor era
que
portat de quatre cavalls blanchs, e tot lo poble li anave
davant e darrere e a l'entorn, e era portat axí fins a
la plaça de Campitòlio. Lo terçer honor que li faÿen
ere que tots los presoners quants ell havia presos aportave
ligats a la coha de aquell carro. Lo primer desonor
que li feyen ere que metien damunt lo carro un home
de la més vil condició que
donar exemple e per donar a entendre a tothom que
podia venir en aquella honor faent bé. La segona desonor
que li feyen los romans, que aquell vil home li
donave de grans galtades, dient-li: "No te ensuperbesques,
perquè aquesta tanta honor que t'és feta és perquè
tu és axí home com yo, e yo com tu, e per ventura
vindré en semblant grau". Lo tercer e últim desonor
que li feyen era que quiscú li podia dir aquell dia
qualsevol desonor sense temor de pena alguna.
Capítol
Supèrbia, que és vici contrari de la humilitat, segons
Aristòtil, e és a mostrar-se damunt los altres. E aquesta
supèrbia és de moltes maneres. Primerament hi à supèrbia
de altivesa, ço és voler-se metre davant tothom
en tot loch; e à-y supèrbia de senyoria, ço és a voler
a soles senyorejar a tothom; e à-y supèrbia de oradura,
ço és de presomir de saber, de poder e de voler més
que no és la sua virtut; e à-y supèrbia de desconexença,
sí és, en voler més reputació que no se li mereix, creent
que li convinga; e és altra supèrbia, de ingratitud, ço
és de no fer honor a nengú, menyspreant a tota
persona.
De la supèrbia naixen aquests tres vicis: lo primer,
que no volen fer reverència a major de sí; lo segon,
desobediència, que no volen obeyir aquells que tenen
lo bastó de la justícia e majoritat damunt ells; la terçera
és ingratitud, menyspreant tot servey.
Exemple: E pot-se acomparar lo vici de la supèrbia
al falcó, que tostemps vol senyorejar los altres ocells.
E és-se trobat falcó que ha presumit de matar la àguila,
que és regina dels ocells. E a on lo falcó fa lo niu,
scorre tots los passos d'entorn, e no y lexe usar ocell
que visque de rapina, per ésser sols senyor.
Salamó diu: "Tres generacions de gent Déu desama:
lo pobre superbo, lo rich avar e lo vell luxuriós". Encara
diu: "Entre los superbos tostemps hi à qüestió".
Sanet Bernat diu: "Mirau gran maravella dels superbiosos:
que no poden viure en terra entre les persones
ni poden volar al cel ab los àngels; donchs és necessari
stiguen baix, en les flames del foch, ab los
dimonis".
Plató diu que
e quant és major la supèrbia menys la conexen.
Jesús, fill de Sidrach, diu: "La supèrbia és començament
de tot peccat". Encara diu: "Les follies e les
guerres diminuexen los béns temporals, e la supèrbia
desfà les cases riquíssimes. E és grandíssim peccat per
tres rahons: lo primer, perquè fonch lo primer peccat;
lo segon, perquè no és cosa que desplàcia tant a Déu
com la supèrbia; la terçera, que és rael e d'ell naxen
tots los peccats. E nota que és gran differència entre
supèrbia e vanaglòria, perquè supèrbia és de creure de
valer, dins en lo seu cor, més que tots los altres, e vanaglòria
és mostrar lo valer de fora".
Job diu: "Si la supèrbia anàs damunt los núvols e
tocàs al cel, a la darreria tornaria en núvol".
Sanct Ysidoro diu: "Axí com la supèrbia és rael e
sement de tots los vicis, axí la humilitat és regina de
totes virtuts; lo vici de la intemperància és senyal de
supèrbia".
Juvenal diu: "Ab los amichs no
qui no ha reverència en sí".
Sanct Agostí diu que més és de tembre la desobediència
que no la mort.
Sanct Bernat diu: "Totes les creatures del món són
fetes per obeyir a Déu, ço és l'ome e la dona e lo
diable".
Salamó diu: "Qui no obeeix al pare e a la mare serà
infamat, e de Déu maleÿt".
Sèneca diu: "Levar lo servey als altres és vendre
la sua libertat". Encara diu: "Entre los vicis no n'í à
major que la ingratitud".
Sòcrates diu: "Qui no coneix lo benifici que li és
estat fet, los seus béns no multiplicaran jamés".
Salamó diu: "Nenguna cosa conserve més l'amor
entre les persones que tornar los benificis e recordar-se
Encara diu: "Qui torne mal per bé, lo mal no
partirà may de casa sua".
Plató diu: "Mereix de perdre lo servey o lo benifici
lo qui
fa ab trista cosa, hó murmurant e usant cruels paraules,
e, quant l'à fet, penedir-se
Del vici de la supèrbia se lig en lo Vell Testament
que, havent Déu fet lo més bell e més noble àngel del
cel, ell s'ensuperbí, en tant que ell se pensà de contrastar
e de egualar-se a Déu. E veent Déu açò, envià
a sanct Miquel Arcàngel, e féu-lo lançar del cel ab tots
los seus secaços; de on fonch aquesta supèrbia principi
de tot mal.
Capítol
Abstinència és una virtut per la qual se constreny
la cupiditat de la gola.
Exemple: E pot-se acomparar la virtut de la abstinència
a l'ase salvatge, lo qual no beuria may aygua
sinó que fos clara. E si ell va al riu o a la font e ell veu
que l'aygua sia tèrbola, ell starà dos o tres dies que
no
E en la Summa dels vicis se lig que, per ço que
les persones fossen abstinents de la gola, Déu nos féu
més xica boca que animal que sia.
Salamó diu: "Qui és abstinent, li és multiplicada la
vida".
Sanct Basílio diu: "Axí com al cavall se li pose lo
fre, axí convé a l'home refrenar la voluntat de la gola
per abstinència".
Varró diu: "La abstinència és guia e guarda de totes
les virtuts".
De la virtut de abstinència se lig en les Històries
romanes que, cavalcant Alexandre emperador per lo
desert de Babilònia, li mancà la vitualla e no trobà res
de menjar, e hayia-se-n'í morts ja molts de fam. E un
de sos cavallers, havent trobat dos buchs de mel ab
les abelles dins, e aquest cavaller les près e
presentar a l'emperador ans que menjàs. E quant lo
emperador les tingué en la mà, ell les lançà en un riu
que li stava prop, dient: "No vulle Déu que yo viva ni
. E
muyra sense aquells que són en la mia companyia"
molts de aquells que eren ab éll se llançaren en lo riu
per pendre alguna part de aquella bresca per menjar,
e molts se negaren per no poder-se sostenir per la flaquesa
de la fam. E aprés, passant un poch més avant,
trobaren una habitació en la qual ell e tota la sua companyia
trobaren tot allò que havien menester per a
menjar e per a beure.
Capítol
Gola és vici contrari de la abstinència, segons que
diu Tul·li que és desordenada voluntat de menjar e
beure.
Exemple: E pot-se acomparar lo vici de la gola al
voltor, que és un aucell tant golós que aniria
per menjar de una bístia podrida. E per ço se diu
en les osts de la gent d'armes que, quant aquests aucells
se mostren, és senyal de batalla.
Del vici de la gola se lig en la Summa dels vicis
que tots los mals proceexen de la gola, perquè leva la
memòria, destroeix lo seny, consumeix lo enteniment,
corromp la sanch, segue los ulls, afflaqueix lo spirit,
embriague la lengua, indueix luxúria, gasta e enmalalteix
lo cors, desminueix la vida; e totes les infirmitats
del cors e de l'ànima proceexen d'ella.
Salamó diu: "Aquell que ame les viandes se nomena
glotó e malagola, e tostemps starà en pobretat e en
misèria; e qui ame lo vi no serà may rich". Encara diu:
"Lo vi e les dones fan errar e fallir als savis". Encara
diu lo refrany: "No mires al pitxer del vi affalagadament,
perquè ell mort més que serpent".
Sanct Ysidoro diu: "En và e en foll se fatigue contra
los altres vicis, qui primerament no refrene la gola,
perquè on és lo vici de gola, ella senyoreja luxúria e
molts altres vicis".
Aristòtil diu: "Bèsties són aquells que seguexen la
voluntat de la gola".
Del vici de la gola se lig en lo Vell Testament que
quant Déu hagué format Adam e Eva, ell los meté en lo
paradís terrenal, delitós, e donà
e menjasen de qualsevol cosa que volguessen, solament
que no menjasen del fruyt de aquell arbre que ere enmig
del paradís. E essent partit Déu d'ells, súbitament
vengué lo dimoni a Eva, e temtà-la tant que li féu menjar
de la poma; e ella, considerant que havia fet mal
de rompre lo manament de Déu, se pensà en haver
companyia, e féu tant que ella ne féu menjar a Adam,
per lo qual peccat nosaltres morim tots. D'on és de
creure que lo primer manament que Déu féu és aquell
de la gola, que és un dels majors vicis del món per los
mals que se
Capítol
Castedat, segons Aristòtil, és una virtut per la qual
rahonablament se refrena lo stímol de la carn e de la
luxúria.
Exemple: E pot-se acomparar la virtut de la castedat
a la tortra, la qual no fa may falsia a la sua companyia,
e si mor la un d'ells, l'altra observa perpètua
castedat e may aprés se acompanya ab altres ocells,
sinó fa la vida sua tostemps solitària, e no
en arbre vert.
Sanct Hierònim diu que la castedat laugerament se
pert als que no refrenen la lengua, lo cor, los ulls.
En la Summa dels vicis se lig que qui vol haver
perfetament la virtut de la castedat se convé a guardar
de sis coses.
La primera és guardar-se del menjar e beure supèrfluu,
per què en la Vida dels sancts Pares se lig que,
axí com és impossible tenir la flama del foch essent en
la palla, axí és impossible refrenar l'ardent voluntat de
luxúria quant lo cors és ben ple.
La segona és a guardar-se de la ociositat; e per ço
diu Ovidi: "Esquiva la ociositat e perirà luxúria".
La terçera és guardar-se de conversar l'ome ab la
dona. Sanct Bernat diu que conversar l'ome ab la dona
ensemps e no peccar és major cosa que resuscitar morts.
La quarta és guardar-se dels rufians e persones que
visquen de luxúria; e per ço dix sanct Gregori: "No és
algun vici que axí vilment corrompe la carn com és
la luxúria". E açò prove Jesucrist en lo seu Evangeli,
en aquella paràbola dels tres convidats. E lo un anà
a comprar la torre, e l'altre los bous, e lo darrer près
muller; e tots los altres s'escusaren sinó lo darrer, a on
donà a entendre que més lo detenia e corrompia la luxúria
que los altres vicis. E açò per quant és vici natural,
e per ço és mester haver-ne major cura que dels
altres.
La quinta és de no conversar ni star a on se parle
de luxúria hó se obre. E per ço diu sanct Silvestre que
lo vici de la luxúria és de natura de símia o de bogia,
car ell vol fer ço que veu fer a altri.
La sisena és guardar-se de l'hoyr, cantar, sonar e
ballar. Pitàgores diu: "Les herbes verdes ixen prop
les aygües".
De la virtut de castedat se lig en la Vida dels sancts
Pares que fonch un cavaller, senyor de moltes viles
e lochs, lo qual se enamorà de una monja de la sua
terra, a la qual ell havia feta requerir de amors diverses
voltes, e ella tostemps negant e defensant-se d'ell.
E lo dit senyor un dia se meté ab gran furor e voluntat
de anar al monestir, e anà-y e tragué del monestir
la monja per força. E portant-la a casa sua, e veent
que lo plorar ni lementar a la miserable senyora no valia,
demanà-li de gràcia per quina occasió més a ella
que a les altres sa senyoria feya aquella soberguaria;
lo cavaller li respòs: "Per causa dels vostres ulls, que
. La monja, considerant que los seus
són tan graciosos"
ulls li donaven occasió de perdre aquesta noble virtut
de castedat, deliberà de contentar-lo, e, metent-se ab
devotes pregàries a genollons, lo supplicà dient: "Monsenyor,
.
per la amor de Déu e mia, vos supplique, puix
só certa de vostre desig e tingua ampla gana, per vostre
merèxer, de contentar a la voluntat vostra, sia merexedora
recapte ab la nobleza vostra de lexar-me anar
primer fins a la mia cel·la, en presència vostra, per certes
coses que a mi són per al servey de la senyoria vostra
mester, e, de continent tornada, seré promta al vostre
servir e voluntat e aniré on la senyoria vostra volrà"
E lo senyor la lexà anar. E de continent la magnífica
monja que fonch a la sua cambra près un ganivet
e tragué "Puix
. E lo sennyor veent açò, se n'anà molt spantat
que vós sou axí enamorat dels meus ulls, ve
preneu-los, e portau-los-vos-ne, e saciau-vos-ne a vostre
plaer!"
e adolorit, e la monja salvà la sua virginitat, volent
abans perdre los ulls que la ànima sua, com nostre Senyor
diu en lo seu Evangeli que si lo ull te scandalitza
et cetera.
Capítol
Luxúria és vici contrari de la castedat. Segons se
lig en la Summa dels vicis, és de quatre maneres: lo
primer, en vestir-se, en banyar-se, en tocar-se; lo segon
és en fornicació, ço és quant l'ome e la dona liberts se
ajusten ensemps carnalment; lo terçer és adulteri, ço
és quant lo un o los dos són casats; lo quart és incest,
que és quant són parents, o sacrilegi, que és ab religiosos
o per lo contrari o en la sglésia. À-n'í un altre
de aquests peccats, que no seria de nomenar-lo, lo qual
és contra natura.
E de aquests vicis sanct Hierònim diu que poques
voltes en los richs se serva castedat.
Sanct Gregori diu: "La luxúria consumeix lo cors,
ensutze l'ànima, tol la virginitat, roba la nomenada,
offèn les persones e conturbe a Déu".
Del vici de luxúria proceeix la miserable servitut.
Tul·li diu: "Qui és servent de luxúria no pot senyorejar
a nengú, perquè qui la usa és més sclau que
recomprat".
Exemple: E pot-se acomparar lo vici de la luxúria
a un animal que
dels més luxuriosos animals que sien en lo món, axí
que, per la sua desordenada e desmesurada voluntat
que ell ha de aquest vici, no usa ningun natural modo
com fan los altres animals, perquè mascle ab mascle e
fembra ab fembra, axí com se troben, se ajusten
ensemps.
E de aquest vici sanct Ysidoro diu: "Si los luxuriosos
fossen pedres, com eren en lo temps antich, les
pedres fallirien".
Oraci diu: "Les coses pròsperes aporten luxúria, e
les contràries e les adverses la consumen".
Ovidi diu: "No
perquè tot ço que ella fa és per enganar als hòmens,
e ensenyen als seus ulls de plorar quant volen".
Sèneca diu: "Qui pensa lo fi de la luxúria li desplau
lo principi".
Salamó diu: "Ningú pot amagar lo foch sinó que
crema
peus no
que los hòmens no pequen". Encara diu: "La luxúria
de les persones se coneix en lo mirar dels ulls e en lo
moure de les rialles". Encara diu: "A la dona luxuriosa
posa-li la guarda, e poch li valrà". Encara diu que
quatre coses són que no
l'infern; la segona és la terra, que may se farta d'aygua;
la terça és lo foch, que may no diu "basta"; la quarta
és lo vàs natural de les dones, que may no diu "prou".
Encara dix: "Tres coses són greus a conèxer, e la quarta
en neguna manera entench: la via de la àguila en
lo ayre, e lo camí de la serp sobre lo marbre, e la carrera
del puto en la sua adolescència, e axí mateix dubtosa
e incerta és la via de la fembra luxuriosa".
Sanct Pau diu: "Tots los delits del món posà Déu
en la luxúria".
Aristòtil diu: "Creu fermament que la luxúria és
destroïment del cors, abreujament de la vida, corrupció
de virtut, compliment de la ley, e engendre costums
de fembra".
Ovidi diu: "Lo jove luxuriós pecca, mes lo vell
torne orat".
Salamó diu de la servitut: "¿Vols tu ésser gran
e haver senyoria damunt la gent? A fill ni a muller ni
a germà ni amich no dónes senyoria damunt tos béns
ni coses, perquè millor és que totom vingua a ta merçè
que si tu venies a les sues". Encara diu: "Qui manleva
és servent del qui li presta".
La Ley diu que la servitut és semblant de la mort.
Isop diu: "Qui té allò que li convé, se deu contentar.
E qui pot ésser seu, no sia d'altri." Encara diu que
la libertat no seria ben venuda per tot l'or del món.
Sòcrates diu: "Qui és d'altri, força és que seguesca
la voluntat e lo voler d'aquell".
Del vici de la luxúria se lig en les Històries romanes
que lo emperador Theodosi tenia un fill mascle del
qual los metges deyen que, si ell veya l'ayre fins a quatorze
anys, ell perdria la vista. E lo emperador, hoynt
açò, súbitament li féu cloure una cambra que estava en
una torre, e stigué allí, fins en aquell terme, que ell
no veya may sinó aquells que
fora de la torre, lo emperador li féu mostrar la sancta
fe cathòlica de nostre senyor Jesucrist, dient-li quina
cosa era paradís e infern, allà on los diables portaven
les ànimes que feyen mal en aquest món; e aprés li féu
mostrar per orde los hòmens e les dones e los cavalls
e los cans e los ocells e tota altra cosa, perquè ell tingués
conexença e intel·ligència de tota cosa. E lo jove,
veent aquestes coses, començà a demanar los noms e
proprietats e condicions de aquestes desús dites coses,
e quant vingué a demanar de les dones, un home respòs
burlant: "Elles àn nom diables, que porten les ànimes
. E fet açò, lo emperador demanà a son
a l'infern"
fill quina cosa li havia més plagut de totes quantes coses
havia vist, e lo infant respòs que los dimonis que
aportaven les ànimes a infern li eren més acceptes que
totes les altres coses del món, no ignorant quina glòria
fos paradís e quina pena infern, per quant era ben
amaestrat. E lo emperador volgué saber de son fill
quins eren los dimonis, e lo infant mostrà ab lo dit una
donzella de la cort e dix: "Aquelles me àn mostrat que
.
són los diables que porten les ànimes a infern"
Capítol
Moderança o mesura, segons que diu Andrònich,
és a voler haver mesura en totes les sues coses, portant
les coses grans e poques honestament. E aquesta moderança
se acquireix per dues virtuts, ço és vergonya e
honestat. Vergonya és tembre de fer e dir ninguna cosa
sutza; honestat, segons diu Macròbio, és fer belles e
honorables coses. E axí és la virtut de la moderança com
lo naucher que regeix la nau; e axí fa la moderança,
que guia e amaestra totes les altres virtuts, e axí com
lo naucher està en lo fi de la nau, ço és en la popa, per
manar e hordenar los fets de la nau. E la vergonya és
com lo timó, que guarda la nau e aparte que no toque
en algun scull o en alguna part perilosa; axí la vergonya
governa la virtut de la moderança e no la lexa
anar a cosa sutza ni desonesta. Honestat és com los pilots
que conduexen la nau per bona e dreta via; e axí
la honestat condueix, regeix e porta a la moderança en
totes les coses belles, honestes e honorables.
E de la virtut de moderança naix e proceeix la cortesia,
la qual, segons Pricià, és solament en tres coses:
la primera és en ésser tot leal e liberal; la segona és en
tenir bells costums; la terçera és en ésser cortès en
parlar.
De la cortesia devalle e proceeix la gentilesa, que
és, segons Alexandre, bells costums e virtuosos, e antigua
riquesa.
Exemple: E pot-se acomparar la virtut de la moderança
a l'armelín, que és un animal tant cortès e
moderat e gentil com sia en lo món; de manera que ell,
per la sua gran moderança e natural gentilesa, no menge
may sinó una volta lo dia, e no menjaria may rates
ne ninguna cosa sutza; e mentre que plou no exirie de
la sua casa, perquè no s'ensutzàs de fanch, e açò fa per
la sua gentilesa; ni may habite en lochs humits sinó en
los exuts. E quant los caçadors lo volen pendre, ells
encircuexen tota la sua casa de fanch, e quant l'armelí
ix defora, los caçadors tanquen la boca del cau, perquè
ell no pugue tornar a la sua cova o casa. E quant veu
los caçadors ell fuig, e quant ateny al fanch se lexe ans
pendre que voler-se embrutir, tant és gentil.
Andrònich diu: "En totes coses és mester mesura,
e sense mesura no dura cosa alguna".
Varró diu: "Axí com totes les coses mesurades duren,
axí totes les coses sense moderança perden la sua
virtut. Axí com lo cavall se refrena per lo fre, axí tots
los vicis se refrenen per la moderança."
Lo Decret diu: "Qui massa grate trau la sanch".
Juvenal diu: "De totes les coses, lo del mig és
millor".
Galièn diu: "Per lo molt e per lo poch, tota cosa
se corromp".
Sèneca diu: "Qui massa corre, speçes voltes entrepaça".
Encara diu: "Les coses moderades duren prou".
Aristòtil diu: "Tot massa torne en fastig, e tot supèrfluu
romp lo cors".
Galfredo diu: "Poch fel fa amargar molta mel; axí
un poch de vici gasta moltes virtuts".
Plató diu: "Ninguna cosa és mala a qui la usa ab
mesura".
Avicenna diu: "Qui vol que totes les coses li sàpian
e pareguen bones, use-les a tart".
Sèneca diu de la vergonya que ninguna cosa pot
ésser bona ni bella ni honesta ni dreta sense
vergonya.
Salamó diu: "On és la vergonya és la fe, e per lo
contrari". Encara diu: "Qui té vergonya en joventut
és bon senyal, e per lo contrari".
Sanct Ysidoro diu: "Porta tostemps la vergonya davant
la cara".
Cassidoro diu: "Qui no té vergonya serà soterrat
viu".
Plató diu: "Millor és la mort que no tenir vergonya,
car no pot tenir la persona pijor vici".
Salamó diu que lo vergonyós no pot ésser vituperat,
ni lo humil avorrit, ni lo libert pot viure mal.
Plató diu de la virtut de honestat que qui no és honest
no
Sòcrates diu: "La honestat encubre l'adulteri".
Andrònich diu: "La honestat done regla que
servar en les altres coses".
Albert diu que qualsevol que desige ésser honest en
parlar, deu pendre exemple del gall, que tostemps ans
que cante, bat tres voltes les ales. E per ço quiscú deu
guardar en lo seu parlar tres coses principals.
Primerament que, si és irat, no deu parlar, quia ira
impedit animum et cetera; e per semblant, si té gran
voluntat de parlar.
E per ço diu sanct Agostí: "Axí com lo vi embriague
les persones, axí fa la supèrflua voluntat a l'enteniment".
Encara: "Deu pensar si és bé allò que vol dir".
Per ço diu Tul·li que, ans que l'ome parle, deu pensar
moltes e moltes voltes "aquella cosa que vols dir, e
axí poques voltes erraràs".
La segona és pensar e guardar ab qui vol parlar.
Tholomeu diu: "Ans que tu parles, fes que conegues
les condicions e costums de les persones ab qui
vols parlar. Car ab barons e nobles cavallers e senyors
se deu parlar de coses altes, ço és de senyories, de honors,
de lealtat e de seny e de prudència e fortalesa, de
armes, de cavalls, de ocells e de cans e de tota altra
cosa de delit; e ab dones se deu parlar de coses de cortesia,
de jóvens, de vestiments o arreaments; e ab donzelles
se deu parlar de amors e de alegria e de caçar
e de armes e de honestat e de castedat, de temperança
e sciència, de sanctedat; e ab les persones del poble se
deu parlar de aquelles coses que segons lurs arts àn
mester; e ab los pagesos se deu parlar de laurar e sembrar
e de bestiar e de semblants coses per a l'art de
pagès necessàries; e ab orats se deu parlar de coses de
follia, però que no digau may cosa sinó en prepòsit de
la sua follia; e ab les persones tribulades se deu parlar
de paciència, de misericòrdia e de temprança. E axí se
deu parlar, segons la condició de la gent, coses que
sien en plaer.
La tercera cosa que és en mirar ço que hom vol
dir, si li convé o no, perquè gran follia és a dir allò
que no li pertany; e si li pertany, lavors se pot dir,
guardant-se de quinze coses principals.
Lo primer vici és de supèrfluu parlar.
Salamó diu: "La persona que no guarda la sua lengua
és com lo cavall desfrenat e com la casa sense cuberta
e la nau sense naucher e vinya sense seps". Encara
diu: "Per los peccats de la lengua tots los mals
se aproximen". Encara dix: "Lo animo de l'orat està
sols en la lengua, e la lengua del savi està en lo cor".
David diu: "L'ome scarnidor ni menyspreador no
serà amat en lo món".
Sòcrates diu: "Qui per sí mateix no calla, altri lo
farà callar, e molt menys ne serà stimat".
Aristòtil diu: "Qui calla coneix les paraules dels
altres, e qui fabuleje fa conèxer les sues".
Salamó diu: "On són molts savis, són allí moltes
vanitats e paraules admirables". Encara diu: "No sie lo
teu cor molt corrent a preferir la paraula, perquè los
orats seguexen molts pensaments e troben-se en la sua
matèria". Encara diu: "Sien poques les tues paraules,
e no dónes lo cor a totes les paraules que tu ous, mes
sies moltes voltes com a sort e no atengues a totes".
Encara diu "Digues poques paraules si tu vols plaure
hà molts". Encara diu: "Qui no sab ben callar, diu que
no sabrà may ben parlar". Encara diu: "Molts pequen
parlant, mas ningú pecca callant". Encara diu: "Sies
més prest a hoyr que hà parlar".
Cató diu: "A ningú no nogué may lo callar, mes sia
bé moltes voltes lo parlar maça". Encara diu: "Si vols
ésser cortès, no garganteges maça; e si às enteniment,
respon a l'interrogat ab brevitat. En altre manera la
tua mà sia en la tua boca, per ço que en la prolixitat
no sies reprès."
Sanct Gregori diu que moltes paraules habunden
en la boca dels orats, mes l'ome savi use de poques
paraules.
Plató diu que savi és aquell que parle quant deu, e
sapientíssim aquell qui serveix a cascú en son parlar.
Sanct Jaume diu que la natura de l'home dome la
natura de les bísties e dels ocells e serpents e de tots
los altres animals: donchs millor pot refrenar la sua
corrent lengua.
Lo segon vici és de guardar-se de contrastar e contendre
ab altri.
Salamó e Cató dien que la paraula e lo parlar és
donat a molts, mes lo parlar ab seny és donat a pochs.
Encara diu: "Lexa
encara que tu poguesses vèncer a ell". Encara diu: "Qui
descobre lo secret del seu amich, pert la fe, e jamés
trobarà amich a la sua voluntat".
Sèneca diu: "Allò que tu vols sia secret no u manifestes
a nengú, car, com a tu mateix no ho às pogut
celar, ¿com pots tu creure que nengú te cele?"
Tul·li diu: "En la presó del teu cor tanca lo teu
secret, per ço que altri no
Salamó diu: "Qui té celat lo vici del seu amich conferme
l'amicícia, e qui descobre, la pert".
Longí diu: "Qui per alguna amistat manifesta la
voluntat d'altri, no trobarà nengú qui
se diu: 'té soterrat en lo teu cor allò que t'és dit en
fiança, perquè major trayició no
lo secret que altri te ha comanat'."
Lo terçer vici és de dir paraules contràries ensemps,
una contra l'altra.
Varró diu: "Qui a ssí mateix serà contrari trobarà
molts contradictoris".
Plató diu que és senyal de cervell và e fallença de
bona matèria, qui en lo seu parlar contrarieja.
Lo quart vici és a guardar-se de dir vanes paraules,
desútils e ocioses e folles.
Sanct Sixto diu: "La vana paraula és jutge de la
vana consciència".
Sèneca diu: La tua paraula no sia vana, mes tostemps
sia en consellar o en amaestrar o en comendar
o en castigar".
Lo quint vici és a ésser de dues lengües, ço és a dir
una bona paraula davant e una altra contrària darrere,
o dir una cosa a un o lo contrari a l'altre.
Sòcrates diu: "Ningun animal ha dues lengües sinó
l'ome e la dona".
Terenci diu: "La malícia de aquell que ha dues lengües
no
Lo sisèn vici és en ésser sembrador de mal.
Jesús, fill de Sidrach, diu: "Tapau les vostres oreles
ab spines, si no podeu haver aire, per no hoyr les
mentiders e noves que reporten e que sembren les males
lengües, e axí los tals sembradors seran confusos
de aquells".
Tul·li diu: "Tots los mals vénen per los reports de
les males persones".
Lo setèn vici és de jurar sense gran occasió.
Sanct Ysidoro diu: "Aquell que usarà dobles paraules
no porà enganar a nostre Senyor, perquè ell ó
sab tot".
Salamó diu: "L'ome que jura se omplirà molt de
iniquitat, e tots los sancts concorden que jamay exirà
la plaga de casa sua".
Lo
Val·leri diu: "Tostemps aquell que menaçe se fa
tenir més orat que no és".
Isop diu: "Moltes voltes aquells que menacen fan
menys que
Lo novèn vici és de flastomar altri.
Lo savi diu: "Ans que lo foch s'ensengue ix lo fum,
e abans que la sanch se aspergisca se oen les flastomies
e les menaçes".
Lo deèn vici és de usar aspres e cruels paraules.
Salamó diu: "Paren de mel les paraules ben compostes".
Encara diu: "La dolça paraula romp la ira, e
lo parlar dur multiplica furor".
Jesús, fill de Sidrach, diu: "Lo dolç parlar multiplica
los amichs e mitiga los enemichs". Encara diu:
"La cítharra e lo psaltiri fan rahonablement lo so suau,
més sobretot lo so de la boca és suavíssim".
Lo onzèn vici és a dir alguna leja paraula.
Sanct Pau diu: "Les vills paraules corrompen los
bons costums".
Homero diu: "La lengua demostre allò que és amagat
en lo cor".
Lo dotzèn vici és a dir vilania a nengú.
Salamó diu: "Qui follament manifesta los defectes
d'altri e los vicis, hoyrà los seus més prest que no
volrà".
Aristòtil diu que són molts que tenen una barra en
lo seu ull, e dien als altres que
Lo tretzèn vici és de fer-se burla e scarn dels
altres.
Salamó diu: "Als scarnidors e burladors Déu los
scarneix, e als mansuets Déu done la sua gràcia".
Cató diu; "No faces burla de paraula o de obra a
nengú, per ço que no sies reprès d'una semblant cosa,
perquè és sutza cosa al castigador quant a la sua culpa
lo reprèn". Encara diu: "No
no és home en lo món que no tinga algun vici".
Encara diu: "No
ell s'enfelonirà e se enujarà ans e més que lo strany".
Salusti diu que los scarnidors són fets com la símia
o bogia, que ella se burle de tot home e quiscú se
burle d'ella.
Lo quatorzèn vici és a parlar maça scur, axí com
fan los motejadors.
Sanct Ysidoro diu: "Millor és star com a mut que
no dir coses que no sien enteses".
Sidrach diu: "Qui parle scurament vol mostrar de
ésser més savi que no és, e per tant l'ome deu guardar
la occasió del malparlat e scur, guardant tostemps lo
loch, lo temps, la manera.
Plató diu: "Allò que tu às dit sense occasió poch
val e és reputat a follia".
Lo quinzè e últim vici és a no saber dispondre
orde allò que l'home vol dir. E per tant l'ome, primer
deu ordenar e dispondre bé la sua persona, ço és que
la sua cara tostemps sia dreta, e los seus labis que no
toquen gens; e los sguarts dels ulls no tingue tostemps
ferms contra aquell ab qui ell parla, ni maça enclinat
en terra, mes ab qualque temprada manera, axí com
se convé, més conferme que sia posible a les paraules
que diu; e que no mogua lo cap, ni les spalles, ni les
mans, ni los peus, ni alguna part de la sua persona; e
guardar-se de scopir, ni de mocar-se lo nas, quant pot.
Encara l'ome deu bé dispondre e ordenar la sua lengua
que no sia enbriagada e que sia liberta, e no fer en lo
parlar maça gran temps d'una paraula a l'altra, e no
parlar maça cuytat, e no redublant les tues paraules
parlant. Aprés deu hom dispondre la sua veu, perquè
les coses de grans affers altament proferir se deuen —no
per ço ab maça gran crit—, e les coses xiques ab la
veu més baxa se deuen proferir; la gràcia e la misericòrdia
ab plana veu se deu demanar; lo castigament,
ab alguna altitut de veu se deu fer; les noves e coses
de delit, ab plena e alegra cara se deu contar; e tostemps,
segons la calitat de les persones, se deuen dir ab
la veu o baxa o alta als sorts. Aprés, a la fi, l'ome deu
dispondre per orde allò que vol dir, perquè tot parlament
se deu partir en sis parts. La primera part, que
és guia de totes les virtuts, que és en lo mirar.
Sanct Agostí diu: "La honestat de les persones està
en lo mirar dels ulls'.
Plató diu de la virtut de la cortesia: "Axí com
l'aygua apagua lo foch, axí la cortesia apague los defectes
de les persones".
Homero diu: "Qui vol scapar dels defectes de aquest
món, acompanye
Sòcrates diu: "Nenguna cosa pot ésser en les persones
que sia més amada que la cortesia".
Salusti diu: "L'erba cobre la sutzura de la terra, e
la cortesia cobre los defectes de les persones".
Plató de la gentilesa diu lo semblant, que no és alre
sinó virtut e bona calitat d'ànimo.
Sèneca diu: "Sola virtut fa les persones gentils".
Sòcrates diu: "La noblesa de les persones és en lo
ànimo valerós". Encara diu que la gentilesa forçada és
com l'espill, que demostre de fora allò que no és de
dins.
Aristòtil diu: "La verdadera gentilesa és com lo
sol, que està damunt lo fanch e no s'ensutza".
De la gentilesa no se n'ha sinó lo nom. Lo senyal
de la gentilesa és en ésser liberal, e regonèxer e remunerar
los serveys, e ésser valent contra los vicis, tenir
vergonya e honor, haver misericòrdia d'altri, ésser mansuet
e haver l'ànimo valent e net sense vicis.
Exemple: De la virtut de la moderança se lig en la
Bíblia que en lo principi Déu féu lo cel e la terra, e
aprés ordenà totes les altres coses e dividí lo dia de la
nit; e açò féu del matí al vespre en un dia. Lo segon
dia dividí lo cel de les aygües e les departí per la terra.
Lo terçer dia ordenà la mar a on se assumen e
totes les aygües, e que la terra produís los
arbres e tota generació de sement. Lo quart dia ell féu
lo sol, que il·luminàs lo jorn, e la luna e les steles, que
il·luminasen la nit. Lo quint dia féu tots los animals e
los ocells del món. Lo sisèn dia formà Adam, de terra, a
la sua semblança; aprés formà Eva de una costella de
Adam, la qual li tragué del costat dormint. E aprés li
dix: "Crexeu e multiplicau, e ompliu la terra, e senyorejau
los ocells de l'ayre e los pexos de la mar e tots
los animals que són sobre la terra". Lo setèn dia reposà
e cessà de les obres que ell havia fetes.
Si tu vas per embaxador en alguna part, la tua
embaxada se deu partir en sis parts. La primera sí és
a declarar, a aquell a qui és enviada, la embaxada de
part de aquell qui la envia. La segona és recomanar
aquell o aquella a qui és enviada, a ell e a sos companyons.
La terça sí és a recontar la embaxada. La
quarta, a pregar e enduir aquell a qui és enviada, per
alguna gentill manera de parlar, per haver aquella cosa
que
algun exemple que satisfaça en lo prepòsit de la embaxada.
La sisena e última sí és a concloure les sues
rahons, al·legant rahons sufficients per les qualls aquella
cosa que demana se deu fer.
Si vols enviar letres en alguna part, les dites letres
se deuen partir en quatre parts: la primera és la salutació;
la segona és exordi e prohemi; la terçera és a
portar algun exemple en lo narrar lo fet que la persona
scriu; la quarta sí és a concloure la salutació, e noves
e altres rahons que se aconstumen en les letres. E no
sies molt prolix de paraules, sinó breument se deu
scriure. E per quant totes les coses breus plaen als
moderns, com diu Tul·li: "En poques paraules molt bé
se conté". Juvenal diu: "La breu paraule trepassa lo
cel".
Donant fi al tractat, prech als legidors que tenguen
esment a les paraules que yo hé scrites e fasen com diu
lo proverbi: "No digues quant sabs, ni cregues tot lo
que t'és dit". E si tu no observes aquestes coses que hé
dites desús, se porà dir de tu lo que diu lo proverbi:
"Qui lava lo cap a l'ase pert l'aygua e lo sabó, e qui
predica en desert pert son sermó".
Per on sia loat lo nostre senyor Jesucrist e la sacratíssima
verge Maria mare sua, de on vénen totes les
gràcies e dons e no sols lo pensar mes lo hobrar e l'ésser
havem d'ell.
La qual hobreta és stada treta del toscà en la present
lengua catalana per Francesch de Sen Climent.
Emprentat en l'any de nostre Senyor
a