Breu descripció dels mestres que anaren a besar les mans a sa majestat del rei don Felip

Breu discripció dels mestres que anaren a besar les mans a sa magestat del rey don Phelip al Real de la ciutat de València, a 8 de febrer any 1596 Yo, mestre Grau, a qui més plau ser lo bochí del rey Paschí ý lo fiscal per a dir mal, vul de mon dit dexar escrit lo besamans que·ls mestres vans àn fet al Rey; perquè en la ley en què yo vixch d'est modo em rixch; riure·m de tot ý dir un mot del més agut. Del corral brut de les Escoles de beceroles, gran nuvolada e cavalcada de cada trip al rey Phelip ne fan viage, que may pasage de arenés viu passar lo riu que tant duràs. Él fonch bell pas: dos grans macés, fins arriés, duien per guia. Tantost venia un trist mesquí en un rocí, coxo grammàtich, un poch lunàtich, lo bon Pomares moço de frares fonch en son temps. Ab ell ensemps ve Figuerola, gran laguiola, pareix Vulcà, tan coxo va de un negre peu. Al jubileu no y faltà Gil, capdell de fil sens sentener. Ve-li darrer un mestre Seva, que tostemps neva per ser tant fret. Ja s'entremet Agesilau, que tot li escau si no·l saber. Lo mercader del bon Torrella, si·l porta sella, també la porta ab gepa torta com los demés. Seguia aprés mestre Real, vent fals ý mal; per un diner al barater lo cambiàs. Al seu compàs ve Ripollés, pesat poll és, com que s'apega a la gent lega, simple, sens fel, ell fa del cel cova de ladres. Per bé que ladres, Vicent Garcia, ab gallonia ý molt gralleges e bachilleges, no te s'escusa que en caperusa també no rebes: tu, fart de sebes e de tonyna, és gran moÿna veure·t lo hergul, la veu de trul de llop me mol, lo cap me dol sentint-la gens. Puix un nas tens, dich que tens nas, que si fa·l cas phisonomia, en sodomia has de parar. A tot liurar, almanguenat, del leonat, trau invenció lo vil capó, gentil divisa, com en camisa no paregué, m'espanta hà fe lo Vicent Blay, lo papagay de les Escoles. No marcha a soles, també adorna esta gran sorna un Castanyeda; cruixint la seda, diu cada pas: "Sancto Thomás es de mi parte, primera parte, questione prima". Tantost intima lo que no sap. Més chich que nap, un Forcadell, ningú com ell, mestre chiquet, pareix fillet de mestre en Arts; a totes parts se va girant, petit infant; dix un fadrí, que per mení pensà restar a visitar al Príncep nostre. L'altre qu'és mestre, mestre Palau, pretén ý cau ý no s'ó sent; pensava ardent ser catredàtich, qui bon grammàtich no crech que sia. Aprés seguia un mestre Alberro, digne sancerro d'aquest ramat, ben entranyat sobre ser roig. Féu-me mal goig mestre Ferrer, de tireter propi martell, pareix ausell en campanar. A més anar ve frare Mas, un pegomàs semblava entre·lls. Al pas dels vells trota Cardona, legia persona, descosit sach, pareix un drach d'estopa ple. Darrere ve Antoni Andreu, qui tot ho veu ý tot ho llig, ý a tot afig, ý res no sap. Per altre cap ve mestre Roca: quant mala ý poca doctrina al·lega! En esta sega ab gran hertor, lo laurador de Villafranca tampoch y manca; molt tes de coll, pensàs·s lo foll ser archebisbe, un syl·logisme que sabés fer! E Lucifer, guitó de peige, portava un meige o dos del loch, vestits de groch, color de gual·les, a les espales: Adell la hú, qu'és no ningú, lo Català, cozín germà: sols tenen venes per a morenes. Seguix Pasqual, qu'és ell més mal que·ls mals que cura de la oradura. Anava lo phýsich, ètich ý tísich del mal mateix: Rodrig el leix, si no u sabeu. L'altre que veu Arbriscio es diu: entrant l'estiu lo salaran, qu'és porch tan gran, de gros no puda. Tot se demuda lo Boninfant ven-se galant, bé vol lo lleig que lo paseig duràs un any. Aquell tacany, aquell través de Cordovés, espadachí, venint allí, lo gran doctor Cósar, menor que la mostalla; com cus ý talla, lo maldient! En seguiment ve lo Segarra, que bé que charra!, mas tot ho borra ab tant que gorra a visitar. Polo me par, segons lo víu, groch, cloch ý piu, escagassat, pernoriat venir devia, tant li seria lo esclafament, que lo trist sent de tanta fusta. Com tostemps gusta, al seu costat porta a Salat que per desig venia en mig d'ell [i] Segarra, raÿm de parra penjat pareix: un bé mereix d'aquell bon loch, que fonch un poch home de bé, puix lo mig té de hòmens viciosos, anant pomposos per mig del pont. Estant de front ja del Real, com un tabal, fent avalot, venia al trot lo doctor Garcia, e tant corria que tal se creu que fos correu de les Escoles; flos ý violes n'està dient, del mancament que fet li àn. En est Sen Juan falta Almenara, no sap encara lo seu treball, la rambla avall ab vesta groga, "no crech que ploga", diuen que dix. Tant imprimix un mal capell. Vingué puix ell, micer Miró, ab capiró ý borles verdes sobre ses serdes de javalí, lo déu marí em paregué; tant vert ixqué que·l vert de coll lo gira sol: la baluerna, ram de taverna tot ell me sembla. En altra adsembla ve mestre Blanes, unflat, ab ganes de ser tengut lo pèl agut per molt donós, sent enujós a Déu ý a tots, en los seus mots; escola legia molt li bestiegia la cara fera. Passa carrera un mestre Peres, que en totes veres vol ser hebreu, mas qui no u creu? Ve-li vehí lo gran Martí, vehí li fonch, paregué fonch, nat en la sella. Quina parella ell ý lo Gil! doctor sotil, gel·liceràs, com un cedàs té lo cervell: qui cern ab ell sols trau cegó. La processó més vògit té: Ascensi ve, lo que tant sap que ja no cap en aquest món. Dos frares són, Salon ý Estela, que en esta tel·la també campegen, en tot fraregen ab puns de drets, fastijosets, pesats com plom: en aquest món, entre coloms dos corps mesclats. D'ells divisats va mestre Aldana, que tot ho agrana ý tot ho vol. Ulls de muçol, també Monçó mestre en racó, fet en tinebles ý té deixebles, qui nunca ho són tot ho confon ab contrapuns, sent tots los puns de calçater, Ve molt darrer lo Blay Navarro, pesat com carro, tot ert, cosit, pareix lo Sit aprés de mort, lligat ben fort sobre la sella: tota Castella no té tant vent. Per consegüent ve lo Ferrús, que la Jesús pareix no sap, tant baix de cap que toca als peus. Prim com fideus, tot esmortit, ètich, podrit, figa_batut, tot espremut, ve lo traÿdor del gran Rector, mestre Pasqual, que res no val ý val quant pot. Al beguinot lo van seguint, a peu, grunyint, molta canalla e gran farfalla de machucons; com en perdons embadalits, vent los vestits dels mascarats. Ells són peccats d'estes escholes, portant estoles de puritat, lo graduat ý qui no u és. Basta, no més ploma a retraure, no vulles caure per molt bolar, qu'és rebentar passar per tot. Dich de rebot, ý de mon dit ho dexe escrit yo, mestre Grau, a qui més plau ser lo bochí del rey Paschí, e lo fiscal per a dir mal, segons dit és. Feta la present descriptió a 8 del mes de febrer any 1586. Dels que no anaren Ý no víu més, estant present, de aquesta gent, qu'és poca ý mala, semblant canalla. Puix se mostraren e pasejaren com açotats, arrajonats, casi fugits, trists ý marchits. Altres restaren, que no anaren: la groça anguila de Mijavila, que diu qu'és cast ý home bast en sermonar, com sol cridar, avalotant e palmejant per exes trones, espanta dones, gran plorador e guardador de la moneda. Esta vereda no vol seguir, per presehir del gafarró mestre Monçó, mestre Galant, qu'és vell infant, tot melindrós, tot puagrós, tot mort de fam, lo fill de Adam més desdichat. No s'à trobat en la pastura la vil criatura mestre Cordero, ab son sombrero e barret fort, que de la mort és adjutor, lo portador al degollar ý sentenciar los desdichats, esquarterats fins al suplici. Resta en son vici mestre Oromí, gros colomí, empapussat de roïn blat de formentera; gran bèstia fera, ensuperbit, molt engrehit, perquè [é]s lector, reformador de gent gallofa. Menjant garrofa Calbo restà, que no goçà comprar cetí, ans se·n fugí per no venir: ans vol morir que no gastar. Més viu faltar en lo avalot lo tararot doctor Reguart, que Déu me·n guart, per Déu exir se sentí dir, tot divisat, com a orat: "En primavera és la Albufera arròs ben fret". Lo mesquinet del doctor Plaça se·ns embaraça en cascun any, ple de malany e de unflors ý grans dolors, pagant peccats per ell causats en son jovent. Home imprudent, murmurador ý provador de medicines, dexant les fines ý les provades. Faltà Pujades que sa muller no volgué fer lo capiró gran sens rahó; lo desdijat tant subjectat al vezitar ý mosejar al Bou vermell, que·s burla d'ell terriblement. Lo impertinent, confús boçal, brut animal, Pomar, faltà, que diu, anà a vizitar, per a donar lo mig del guany que fa cada any al roig vehí. No acudí lo trasullat Cantos, criat de la misèria, pequè ab lazèria no pot comprar lo que gastar li convenia. Tampoch venia lo mallorquí o alarbí, dich lo doctor, gran curador d'escotiflats, puix les maldats del meje Asnares que a coses rares no vol exerir, no·l puch sufrir gran guanyador, no per doctor mes per beato, fa gran barato: per sis dinés va tres carrés, no pert vezita. En esta crita faltà Roqueta, criatureta, que va enconant, philosophant, fins a Patraix, per fer lo encaix ab sa muller, que té poder ab sos diners. Hom de no res mig homenet, lo cariestret, cara de pega, exuta ý negra, Calbo faltà, que no·s trobà ab lo diner per a fer fer lo capiró. Lo gran Mascó volgué faltar ý no anar per no tenir ab què cobrir son mal cosàs, animalàs! Capellà armeno, que de Galeno sol molt parlar ý coblejar en la velea. Que mal se emplea lo meije Roig! No li féu goig aquesta empreça al tort Monteza, que tot lo dia ell consumia en fer pesar un millanar de cagaferros, terribles erros, mercadejar ý vizitar tot juntament la pobra gent. Así faltà qui may guanyà fama ni nom, un honrat hom Bosch tant espès, que may ixqués d'ell cosa bona, mala persona. de tota gent gran maldient: si ell fóra mut, ý Montagut, son preceptor, fóra millor. Lo Martorell, cap sens cervell, moro borracho, resta per macho, ý en veritat per gran orat restar pogués. Basta, no més ploma a retraure, no vulles caure per molt bolar, qu'és rebentar passar per tot. Dich de rebut que de mon dit ó deixí escrit yo, mestre Grau, a qui més plau se[r] lo bochí del rey Pasquí e lo fiscal per a dir mal. Perquè·s descobra d'aquesta obra la utilitat e dignitat dels que han poder de dar llicència del sobredit, ací va escrit, fonch ben mirat e examinat per lo doctor, gran bevedor micer Clement, home imprudent, que cavaller es volgué fer en la jornada de la entrada del nostre Rey. També ha mirat e repassat la present obra, lo que li sobra: fam e dolor, lo entuviador de escarcelles, lo chich Centelles, don Balthasar, que en coplejar pensa tenir e possehir lo lloch més alt. Al sobresalt, tot espantat, també ha fermat la obra present de Perpuchent comanador, Falcó o atzor, que està en muda, ave més ruda que el quebra_òs, rocí molt gros de moliner; est pretén fer cércol quadrat e àsens bolar, i ell mai bola. Adarga·t, hola, e tin recort de aquell gran tort que has causat en la ciutat, satirisant e llastimant a molta gent ab la insolent sàtira antiga. perquè no·s diga que has acertat ni m'é trobat sàtira fent, mira imprudent que no tenia lo que avia de contenir, lo que en maldir es sol guardar. Vés a estudiar en Juvenal, si vols dir mal, d'ell treslladant e acomodant a ton ofici lo que en est vici ell ha guardat; puix has fermat aquesta obra, veuràs que·t sobra lo compliment de enteniment. Fonch estampada la paperada en l'obrador del cast doctor Virués florit, que té sperit de maldisent, ab son corrent de castellà, a on està tot son saber e gran plaher. Los que aver ab son diner voldran tresllat del estampat, és un llibrer, gran chocarrer, prop de la plaça de Vilarasa, que·s diu Garriga, blat sens espiga, gran paperiste, major sofiste, enganyador e burlador de pobra gent; est insolent té embargats tots los tresllats de aquesta obra, que nengun sobra. Fi Imprimí·s la present Descripció en casa del Doctor Virués, a huit de febrer mil_cinch_cents_huitanta_e_sis. Ven-se en casa de Vicent Garriga e sa muller.