Text view
Arbre d'honor
| Títol | Arbre d'honor |
|---|---|
| Author | Turell, Gabriel |
| Publisher | GLD-UAB |
| msName | H-24 Arbre.txt |
| Date | Segle XVb |
| Typology | H-Textos científics i tècnics |
| Dialect | Or:C - Central |
| Translation | No |
TRACTAT FET PER EN GABRIEL TURELL,
DE LA CIUTAT DE BARCELONA,
EN L'ANY
PREÀMBOL
Si la mia conexensa hagués pensat la obra aquesta qual
era, no és dupte de tal ampresa aturat me fóra, crehent diffícil
era, e aquellashores dels legints scusable restara. Mes
per alguns mogut, vahent en aquells desig valerosors
en virtut e cavallaria, han alisat mon voler an no poder-me
aturar a tal enpènyar; dexant la presumpció a mon
dir, remetent la determinació a la prudència de ells e de
tots aquells qui a tal saber se acòstan la correctió de mon
falir deix, que yo poder seguir a llur contentament me
voluntat seria degudament satisfer. Diré, pus és lur pler,
als legidors pregant les fallenses comport vullen dar, conexent
lo més saber en ells restar; fiança tenint qui, mos
dits en absència, offendra volrà. Tal acte essent bé considerat,
sper me serà glòria. Pertint la dita obra en tres
parts: la primera, que virtut e noblesa són ensemps ; la
segona, de l'art de armaria e blason de armes ; la terça, de
les set honors del món e orde de aquellas ; la qual és apellada
Arbra de honor, lensant fruyt: ardiment, vergonya e
hobra virtuossa.
En los munts de ben obrar és la carrera del treball, al
fi del qual és lo merèxer. Les dos plantes trobant, virtut
e noblesa, diverses en nom, en fruyts semblants, de les
quals com perfetament és obrada, la cadira alta de l'honor
és dade, que en sí pochs de nostra edat occúpan, si bé
en la vista falça innumerables són mirats en ella seure, prenent
aquellas dos salvatges rames, fictió e fortuna, derocant-se
en lo val de vicis. Comensaré de la noblesa dir, posat
sia la última sobre la qual la qüestió més duptosa sa
forma; dient, pròpriament, noblesa ésser no vilesa, e noble
d'assí de notable se compon, e notable és aquell qui
per generació e hobres se mostra de fama loable. És axí
mateix que gentilesa e noblesa en poch differenciegen per
quant és vida de milícia. Alguns scrigueren de més auctoritat
ésser aquells nobles qui la política noblesa posseheixen
que aquells qui per natura la tenen.
Perquè a més conexensa de la dita noblesa se puga
venir, posaré quantes parts de noblesa són aquellas que a
nosaltres són conpreses; a ssaber, paren a mi, quatre: theològica,
moral, política e vullgar.
A la derrera principieré. Dich que noblesa vulgar és
industriosa, e calitat natural, qui les creatures fa ésser valeroses
en comparació de altres, e més agradables.
Theològica noblesa és divina; gràcia que tota creatura rahonable
posseheix, aquella essent predestinada. E aquesta
noblesa en lo libre dels Reys se troba, och encara per lo dit
dels apòstols scrivint als corintians, dient que ells eren fets
nobles per gràcia e no ells qui
Moral noblesa és una calitat de bé, e honesta per longa
usança en la voluntat causada. E de aquesta alguns digueren
que major glòria és per fets bons e obres mostrar-se
loable, que no per la virtut dels predecessors; que expècia
de misèria és dels mèrits dels altres voler-se ennoblir, car
més glòria és de loch scur exir e fer-lo clar que de clar
fer scur. Aquesta opinió seguiren los entichs; en concòrdia
poetas e oradors anomenàran sols nobles los virtuosos;
sarvant aquest parer, seguir s'ia lo servidor, si virtuós era,
noble seria anomenat, acomperant-lo a un baró, qui de natura
serà noble, e ningun acte viciós obrat no haurà, car,
qui viciós és, noble nomenat no pot ésser, que noblesa en
sí vici no comporta. Tal desliberació dels oradors, no als
barons a soles odiosa és mes als humans; en contrari de
ells, dient la virtut per sí sola gemés pot noblesa ésser; hí
vehem que noblesa per sí alguna virtut ésser, hí aquesta
ve quant los nobles pensen que noblesa és ésser apertat
de vicis. Regint sos vessals justament e deguda, quant la
virtut és a soles aquels tals se rigen bé e honestament, e
bons hòmens són anomenats, e virtuosos; e, si la virtut
tenen, no han la noblesa de natura. Açò afferma Aristòtil,
dient que molts tenen la virtut e no són nobles e molts
són nobles qui no han la virtut; que noblesa és principi
de virtut, e sens virtut pot ésser per dessendència, car hòmens
veu hom animosos, forts e valents qui hauran molts
actes de cavallaria fets, mes usar dels privilegis de milícia
no poden fins que per algú li serà orde de cavallaria dade
per sos mèrits. Semblant és de la noblesa: primer, per virtut
se ha a gonyar, e fer noble aprés. E més se veu de un
homa de molta sciència no poder grau haver fins que per
altres doctors examinat és, e fet semblant d'ells. És ver:
los virtuosos tenen lo merèxer; és necessari lo beneffici los
sia dat per príncep, o altri poder tenint.
A la políticha, e final, és principi honorable beniffici
per mèrits, e graciosament hagut del príncep o principat,
qui del poble differenciat lo fa. Posat que alguns, en lo
títol que de les dignitats donen, en aquest principi contreriegen
dient que la actoritat del príncep o principat és
aquella sola que menys que noblas pot fer, qui és los privilegis
atorgar e dar lo principi de la virtut, qui és la noblesa,
e no poden verteders nobles fer; per tant, que vertedera
noblesa quatre qualitats requer, és a ssaber: actoritat
del príncep o principat, car pot tenir la actoritat, per
ventura no possehirà les antigues riqueses; e si té les riqueses
no tindrà les bones custumes; e, si té les bones custumes,
que [no] tingue la dessendència del linatge. Per consegüent,
no serien verteders nobles aquestes coses fallint.
Aquells qui
ells ni los dassendents no són dits nobles fins a la quarta
generació, que és porgada la obscuritat del linatge, per oblidança,
ignorant lo principi. Hon se clou que noblesa, pròpriement,
és custumes bones e riqueses antigues, per les
quals és fet algú noble per rey, o per altri tenint poder.
És a ssaber, per haver fundament, que tot principat e
senyoria per una de quatre maneras ve. La primera, per
tirana força, e aquesta en lo principi de la creació del món
comensa. Queÿm, edifficador de la primera ciutat appellada
Enoca, subjugada, la ley de libertat rompé; que tota
creatura rahonable a sa obediència fos feta. Seguint-se
aprés, en la segona edat, per aquesta mateixa via, subjugà les
gents del món aquell qui primer lo foch féu adorar als seus
sotmesos, segons scrit és en lo libre de les Antiquitats.
Aquest fou Ninon, qui primer en lo món regnà, adificador
de la ciutat [de] Ní[ni]ve, primer rey, fill de Belló. La
segona, per divina ordenansa, segons rahó; e aquesta en los
primers reys fou servada per lo profeta, elegits dient: "Aquell
sol hauràs per rey qui serà elet del nombre de tos germans
per nostro senyor Déu, e aquesta sola és la vertedera
senyoria." Axí mateix los romans ó digueren, que no és
vertedera senyoria aquella que dels déus no prosseheix. La
terça és per natural succesió, segons ordinació de les leys
humanas, e aquesta se serva vuy en los més principats.
La quarta e final és per electió. Aquesta en los dos principats
se sol usar, qui són preste Johan en les Índies [e] el
soldà de Babilònia, en la Sòria. Aquesta electió lo philòsoff
affermà dient que [en] tot principat, per ésser millor
regit, se deu fer electió.
E la primera, qui és per tirana forsa, per longa possessió
de principi viciós s'és tornada en noblesa per los dessendents,
segons se litg en lo libre dels Mechabeus, a hon
los prínceps apella nobles. Aquest fou lo títol primer de
noblesa en lo món als prínceps dat, de la qual les altres
han hagut fonament.
Altra manera de noblesa: quant al príncep, vehent
algú maraxent, graciosament fa duch, merquès o comte.
Aquestes dignitats e les altres són semblants e principi de
noblesa.
Noblesa, quant parteix del principat, és aquella que
los de Egipte de pastors feren prínceps, segons se lig en los
libres dels Reys ; e, per semblant, aquella que los romans
a Tul·li dàran, Stilió, Vespesià e Declosià e molts d'altres,
qui per les emperials dignitats foren ennoblits. E axí mateix
ho dich de la cavallaria en aquellas províncias a hon
los cavallers són haguts per nobles, e no en altres, com la
cavallaria no sia dignitat sinó orde, salvat en los romans,
qui eren nobles e cavallers, senyorejant tot lo univerç e no
conexent superior; éran fets nobles per llur principat cavallers
la honor experimentant. E vuy se serva semblant
custum en Vanècia; salvat lo nombre dels gentils hòmens,
altres regir la llur monerxia no poden; aquells són los
nobles de llur principat.
És de saber que no a soles los prínceps coronats poden
privilegi de noblesa atorgar per ley o per peraula, provenint
de tals dignitats en sa senyoria o fora d'ella, mes qualsevulla
altre sens corona, duch, merquès, comte o comunes,
qui poden ley en sus senyorias fer; en la mateixa manera
poden ennoblir e fer cavallers posat que no u sien.
E aquesta segona manera se lig en lo libre de les Antiquitats.
Àrio, pagà, fonch qui primer usà d'armes e los primers
cavallers féu. Ans de les armes, betallaven ab porras
de fust fetes del boscatge, lexant en aquelles los tronchs,
semblant a les que són figurades en les mans dels hòmens
salvatges; coronant de verdes rames de olivera als més
virtuosos de les batalles, per fer differència d'ells als altres.
Aquells foren nomenats cavallers, e com la cumuna
gent la gentilesa no comprenga ni los gentils homes del
pobla sien en aquest cas, la virtut raïx e principi de la
noblesa e cavallaria és; e quant ells són tals, differenciats
del poble són.
Palafacto, en lo libre de les Coses incredibles, diu que
los centauros ésser stats los primers nobles, los quals eren
cent en nombre; de l'animal prenent figura, betallant fortment
e del regne de Thesàlia per deffensós foren elegits;
e nengú sinó aquells e los de son linatge o elegits per lo
príncep, altres cavalcar cavals no podien sots grans penas.
E aquesta ordonança fonch per larch temps servada
en tot lo univerç e encara vuy se gorda per lo soldà de Bibilònia,
on degú sinó los memalluts, deffensors de la Sòria,
altres los dits cavals cavalcar no gòsan; e per los cathòlichs
en los regnes de Occident, a on los cavallers e hòmens de
honor a les obres de mort per deffensió de llurs terras e
pàtrias són fets.
Per ço los prínceps deurían los beneficis e dignitats dar
als merexents, e molts falexen dant-los a persones no dignes.
Açò és manera de molts, fallir no havent respecte del
primer inventor de la cavallaria, qui als més virtuosos la
corona dave; e aquesta ordonança seguiren aquells dos germans
de la ciutat romana edifficadors, qui als més virtuosos
eren fets dignes dels benifficis e majors dels altres.
Axí ó posa al ffilòsoff, dient que los virtuosos són dignes
de haver la honor; e ab reverència, per la honor, dels
comuns són mirats, car la honor és aquella fi per la qual
se treballa tota la vida civil; que la honor és lo beniffici
de la virtut; per hon se mostra clar la honor dels virtuosos
ésser lo fruyt, e segons serà digna la persona atènyer
deu la honor. ¡Quants són en lo món qui en las cambras
dels prínceps, sens haver sobra sí deguna pessa de arnès
lansada, aconseguir la cavallaria, no considerant aquell dit
que a la persona indigna no ésser honor mes injúria la dignitat,
car la dignitat no cobra lo vici mes aclareix-lo!
¡Dolor dels virtuosos vehent los majors distribuyr los
benificis a personas no merexadoras! No és merevella si treballar
no vòlan ni servici fer, que més sien los que jútyan
indignes de honor que dignas, e si aparta
amarà las virtuts? Las honras e glòria són causa e creximent
de virtut. Ab negligència se fa lo servici qui esperança
no té; açò és causa e fer aturar a molts en obrar
los actes de virtut, hí en los fets de las armes cometra robos
e furts; per hon se fan infamis e perden la gentilesa.
Hon és vist que sol aquell se pot anomenar noble qui és
virtuós de sí e de nobla linatge devallant; e axí mateix és
entès del gentil homa hí de l'honorós; e negun altra, posat
que tingués les virtuts tehològichas, cardinals, morals, polítich[e]s,
intel·lectuals, riquesas, forsas corporals, dons e
gràcias de naturelesa juntament posseïdas, no
nomenar noble, ne gentil homa, ni honorós sinó
per desendència; als huns, per dignitat a lus principiadós
dada; altres, per orde e vida honorabla tenguda.
PRINCIPI DE LA ARMERIA
Per tant com los senyals qui en les banderas e seuts se
pòrtan, és necessari a tot noble, cavaller e honrats qui
gentilesa preticar volen, saber l'art de armaria —com sia
una de les parts de cavallaria—, per ço a cascú rahó aporta
de saber aquellas cosas que necessàrias a sa condició són.
¿Qui pot scusar aquell que necessitat força de portar armes
en figura de la sua honor, e per coneximent de les personas
sien atrobades, e aquellas blazonar no sàpia, ni las de
son senyor? Com tot gentillhome sia tengut defendra-las
per batalla, per a mi scusabla no resta; per aquesta rahó
quascú deu pensar los actes de cavallaria entendra.
No ab poca rahó, los romans lo primer títol de saber
a l'orde de cavallaria posaren per quant és principi de virtut.
Recorde a mi haver legit de molts antichs de coratge
valarós, de la virtut de cavallaria per ells obrada; a les gents
de fama loabla réstan, car tota cosa ha ésser per actes stimada,
que mirant lo cavall en sa forma no és tant agredabla
quant ell sa veu ab lo cavaller dessús fent obrar en aquell
actes de cavallaria. Tot axí és del cavaller quant és honrat
de cosas de gentilesa.
Venit al principi qual fou lo qui tal pensament hagué
ni la occasió que
las batallas, desijós de victòria, volgué més créxer los ànimos
dels batallants e a més coratge induhir e, axí mateix,
los virtuosos coneguts dels altres fossen. Perquè la costuma
per ell servada no restàs —qui era als més virtuosos de
las batallas la honor e beneffici dar—, pensà que
algun senyal en les batallas portassen, a ffi que fossen coneguts
portant aquells en figura de la llur honor e nom
e perquè fos causa de la vergonya créxer; scrigué al gran philòsop
Aristòtill, mestra seu, qui per avensament de edat
seg[u]ir no
seu. Conexent Aristòtill lo recort de Alexandre, valerós
hí de gran magnifficència, ordonà que
portàssan en les batallas sobravestes appellades cotas de
armes; en aquellas un senyal fos fet, més acostat al nom
de aquell qui
de dos matals e huna de les sinch colós. Posat l'orda per
Aristòtill, tremès-lo al dit Alexandra fent-li recordant volgués
servar les magnifficèncias acustumades e so que a
dignitat real pertanyia. Seguint aquell orda, Alexandra grans
e inffinidas victòrias hagué.
Sortint aprés Július Sèsar, de honor, trihunfo volgué
dar en l'art de armeria; conclusió de aquells savis romans,
consell prenent, los quals mirant Juli Sèsar les victòrias
prosseguint, e la glòria romana crexent, posat que forsats
no poguessen ésser les armes seguir sobrapujant la edat
de
e per lo dit Juli Sèsar reys d'armes fóran fets, qui
vol dir jutyas de las betallas. Con tinguésan los romans
ley feta qui de las batallas fugís soterrat tot viu fos, e qui
més virtuós en les dites batallas, ere en la cadira triümphal
de l'Imperi fos posat, honrar-los volgué en aquesta
manera, perquè no
exercisis de les batalles seguexen fent-sa miradós.
Posaré, ans que en lo tractat de la armeria entre, algunes
qüestions fetes: com tota persona nom puga alegir a
pler seu, si axí mateix pot armes pendra e aquellas portar
pròpriament. Se mostra manifest ésser que los senyals hí
armes de una dignitat nengú portar-les pot, salvat aquell
qui la dignitat posseheix, e com les armes sien senyal de la
noblesa, la qual se diu dignitat ésser, per consegüent, altre
sinó noble portar-les pot per actoritat pròprie presas.
Encara més és vist les armes de la noblesa ésser senyal,
per son principi, qui u mostra, les quals los nobles e poderosos,
prínceps e reys han portades.
E fonch primer Jovis, fill de Çeturnus, segons se litg,
de les victòrias lo major ésser. Aquest fonch en lo temps
de Betló, del primer rey pare. E per semblant al major e
primer, Hèrcules, les virtuts de tots los altres apropriades
a ell són; aquest fou no content de sa senyoria les parts
altres ab poder se occupà. Stant per dar lo dit Jovis als gegants,
fills de Thitan, la batalla famosa —alguns dien en
lo món la primera ésser stada—, víu pertir de la sua host
contra los enamichs una àguila volant, la qual seguint ab
la sua gent ordonada, batallant, vençador restà. Fou vist
aquella per senyal virtuós portà tostemps que en batalla
havia entrar. Prove
per les rahons fetas e encara per la costuma rahonabla que
en totes les corts dels prínceps se
de armes la àguila lo dit Jovis aportà, mes per bon
senyal que hagué en la vista d'ella la près.
E posat que per conexença de les personas atrobades
sien, no és de dir de totes, mes de aquellas solas qui per
algun inpediment en ses cares conèxer no
seria supèrflusa portàs algú la fàç descuberta en la qual
vertederament se conegués la persona e portàs senyal per
coneximent de aquella. E com los majors e menors gentils hòmens
—és a ssaber, cavallers e scudés— en les batallas
elms en los capts entiguement portassen, en manera que coneguts
no podían ésser, e los fletxés, pahons e bellestés
les cares portassen descubertes, fou covinent que los gentils hòmens
sols, e no los altres, deguessen en sos scuts senyals
e armes portar perquè en tals fets conèxer-se poguessen.
Les cosas en les quals armes se porten és bandera,
cota d'armes, scut de cavall, que solament o acustumen de
portar los gentils hòmens e honrats. Manifesta cosa és que
de aquest nom, baró, bandera se compongué, per la qual
ningú, salvat baró o major, portar-la pot; e cosa no duptosa
és que dengú, salvat gentil home e honrat, pot portar
cota de armes; aquesta és de les rahons una per què los
officials d'armes gentils hòmens e honrats deuen tots ésser.
Encara més és vist que nengú, salvat scuder, qui en Spanya
gentil home se diu, entigament scut de cavallaria aportar
podia; per tant, aquest mot scuder, en latina lengua dir
vol aportar scut. E com la forma de batallar de més valentia
fos, per quant destresa, ardiment e fortelesa requer,
més de aquella que tenir acustumen los archés, ballestés
e pahons, fonch dels nobles, cavallers e hòmens de honor
per nom atorgat; per hun se mostra clar que les
armes propri senyal són dels gentils hòmens e honorosos.
Altra qüestió: si algú pendra pot armes de ssí mateix o
si reb[r]e-les ha del príncep. No és dupte, si algú la noblesa
té, lo senyal d'ella tinga, e, si no les té en fet, per actoritat
pròpria pendre-les pot quant plasent li serà. E per aquesta
manera Ffriso, del qual devalla Hoetes, de Madeya pare,
da ssí mateix, segons Pallefacto diu, el Velló d'Or per
senyal posà. E per aquesta via lo capità de la nau de Creta,
segons Ffulgenci ó scriu, lo thoro blanch per senyal près,
e en la sua bandera aportava quant robà Georopa, del rey
Entenor filla. E encara que tot noble per sa actoritat pròpria
pugue les armes pendre, aquellas més honorables són
qui per mans del príncep se reben.
Altra qüestió: si algun gentil home pot, en una província,
les armes d'altre pendre sens licència de aquell. Com
lo nom se puga alegir, ¿per què no les armes, que, sens de
elles, del senyor dan e perill se seguesqua? Veritat és, poria
ésser hun scandallós home e portàs armas e enamich capital
tingués, e fos pres hun pesíffich, e semblants armes del
scandalós portàs dessonor; hoch encare, mort poria pendra.
E auntque damnatge ni desonor no s'í pogués seguir, no
pot algú les armes ni timbra pendra sens lisènsia de aquell
de qui són. Serta cosa és que en les armes de huna casa la
generasió se conex, e los desendents de aquella legítimament
sucseir deuen; e com aquell qui las pren de aquella
generació no devalla, per consagüent aportar no las pot
sens licència del cap de la casa; e si casa no y ha, de la
major part de aquella generació. Ni és pròpria rahó que,
pus lo nom se pot pendra, que axí mateix de las armes se
sag[u]escha; que prenent lo nom e lo sobranom appelliat, hun
home de altre conèxer se pot, la qual cosa en les armas
cessa, que per ellas hun home per altre conegut no
és. És axí clar que hun scrivà qui signitura tinga altra semblant
de aquella fer no pot, e de hun offici qui senyal propri
fassa, altra no pot usar. Quant més pot, ab rahó, hun
gentil hom e hun honorós, [que] en les armas de son linatge
en aquella heretat succeyrà, a altra vedar que no las
port; e si per alguns és dit les cosas diversas hí differents
ésser, ¿com en la signatura, e no en las armas, falsedat se
pot pendra?
Responch que tanta e més falsedat se comet en les
armas com en totes parts de costuma sia; que los desendents
succeèxan a la casa ésser poria que tots defalg[u]ésan;
en la qual hi hagués antigament hun homa de poch
stat les armas haver presas, ¿qui dupta, no havent degú de
aquell linatge ab color de manar la casa e senyoria, que
provar no
Huy, en molts se seguex, qui per criansa les armas
e nom los són dades, e ab los principals del linatge contenera
de succeir en noblesa. Per què és clar nengú no pot
armas pendra ne portar d'altra sens consentiment seu. És
veritat que hun fransès pot pendra armas de hun spenyol,
sens licència; e hun de Grèsia, de un ytellià; de açò és la
diversitat dels regnas que la falsedat causar no
aquesta manera, Tàntello la àg[u]illa près per senyal de Jovis
e portà quant al rey croà vensé e près Ganimedes;
e per aquesta via, lo onclo de Alena la matexa àg[u]illa
alegí per senyal, frígio Tàntello, lo qual en lo seu stendart
se divisà de las flamas quant sperava la filla de Elena, qui
de tants mals causa fou; secreficar-se féu per la sua desliberació.
E per aquest modo lo principat de Roma la mateixa
àg[u]illa per armas posà; per quant era senyal del
sobirà Jovis près-lo per accel·lència, la figura del qual aquella
matexa divisa per los grechs poblas se adorava.
És veritat que hun gentil home pot en la sua mateixa
provínsia, sens poder-li ésser defès, pendra armas de hun
altra nobla, entès, emperò, aquell tal finits haja sos dies
sen haver dexat hareter ne parent algú; e hun vesal de hun
baró qui en tal manera finit fos, sobra les suas armas poria
posar les del senyor en regoneximent de la senyoria.
E lo que é dit, que la hú pot a l'altra deffendra que les
suas armas no prengua, és entès aquell qui de sa pròpria
actoritat las pren, e no contra lo qui las té per actoritat del
príncep; e aquesta és huna de las rahons per què més honorables
són aquellas que los prínceps dónan.
Altra qüestió: si dos gentils hòmens de egual dignitat
unas armas portasen e no
era, aquell qui las té del príncep preseiria al qui de sa
actoritat pròpria las ha presas, posat que primer las poseís;
e si no
cas preseiria lo qui millor las blazonàs, car seria conegut
més marexent de las portar; e si agualment éran blazonades,
ve al príncep a qui vol fer gràcia, hí posa alguna differència
en les armas de algú de aquells de qui és la qüestió.
La gràcia és de aquell a qui no tocha.
Los qui de la mà del príncep las volen, per haver-las
degudament s'àn a pendra en presència de hun rey de
armas; en faliment del rey, de dos officials, los principals
de aquell regna. Aquesta és la ordenança ab què las armas
se dèuan pendra, e assò per quant en l'acte que sa
mòstran los testimonis. Los quals no han volgut guordar,
alsgunts vuy pòrtan falsas les armas ab figura tal que,
sdevenint en algun fet de armas a unt les leys de noblesa
e del blazon se guordàs, entrar en aquell serían vituperosament
en sa gran confusió lansades.
Comensaré en lo blazon entrar, e com la divina e humana
sciència açò no prova tant copiosament de actoritats
quant seria mester, jo vull la rahó e costuma seguir, qui
és altra ley; axí mateix la naturalesa de les coses, en quant
mostrar se poden, prench per fundament. Totes armes se
prenen de quatre figures: la primera, de animal sentibla
no racional; la segona, cosa viva no sentibla; la terça, cosa
no viva per sí stant; la quarta, cosa no viva per sí no stant.
E com totes les arts en orde són posades, principi prenent
de alguna causa rahonabla, a ffi que aquella degudament,
quant necessitat o porta, scusar-se puga, per tant, és
causada la orde de las armas de les dites quatre coses, dexant
les rachionals, de què és feta qüestió, que és la causa
en armas no poder portar cosa racional ni menbre de aquell.
Responent per natural rahó: e nagú lícit no és ni rahonable
semblant da ssí per figura portar. Altra rahó: les
cosas totes a l'hom són dades a servici seu e a usdefruyt,
acceptat les coses racionals. Més avant, les figures, les
quals als prínceps e grans capitants per ordinació divina
foren dades, se mostra no ésser stades cosas racionals, car
lo senyal qui a Godofra de Biló per victòria de la casa santa
fou dat, de aguilons sens bech e ungles fou assenyallat.
E, per semblant, al rey de Aragó la creu de sant Antoni,
batallant contra los serrahins, fonch cervada. E aquellas del
rey de Ffrança, per gràcia divina dades; och encara, la custuma
dels antichs proffetas e inventós [ha] ésser mirada.
Per les quals rahons és vist los rachionals, ni menbres de
aquells, per armas portar no
Alguns pòsan mans en armas; aquellas, de bé ésser, han
star d'esquena posades, no mostrant ungles; en tal manera
vista és blazonada. Per quant altres posen una cuxa ab
cama, aquella deu ésser sens dits e ungles, hí és blazonada
per stival.
Per fer les coses més clares e millor als legints mostrar-se
puguen, posaré la primera figura de animal sentibla
no racional, que és entès per ell tots aucells, salvagines
e peixs, entre los quals en armas los uns animals les fan
més nobles que altres. Los aucels són de més noblesa que
les salvatgines; és la rahó que tenen la lur natura pus apte
e acostada als alements més nobles, qui és l'ayra e lo foch;
e axí mateix entre ells, los uns fan les armes pus nobles
que altres e són de més valer los de rapina que les riberes;
la rahó: que són més girats a ànimo e ffortelesa de coratge.
Les riberes presseheixen los qui
quant són de natura pus nobla e més bells de forma. En
semblant manera és entès de les salvagines e altres animals,
que tenen més valer en les armes que los peixs, per quant
són acostats més al nostro sentit, entre los quals en armas
los uns animals les fan pus nobles que los altres. Los
menyant carn presseheixen los pasturants per la rahó
demunt dita; e axí mateix se segueix en los peixs, que los
de més ferocitat són primers e de més noblesa en armas.
És a ssaber: quant en armas se posen les dites figures,
se deuen metra los aucels de rapina en lo més propri ésser
de llur continença brava, qui és volant e ramirant. Les riberes
e los qui
lur calitat, qui és pessejant. Los menyant carn, renpant o
betallant. Los pasturants, passant e mirant. Los peixs en
lo més apte ésser de lur ferocitat se deuen posar; e quant
en armas se pòsan, dos d'esquena se deuen mirar —el blazon
estan batent—, car los lehons de cara batàllan, los peixs
d'esquena se baten.
Deuen-sa metre les dites figures de animals sentibles
no racionals segons llur natura, fort
seria sentibla. Los lahons en quatre maneras en armas star
poden: la primera rampant batallant, passant, assegut representant
magestat e en salt. De l'óç, forsejant o pessant.
Lo cervo, corrent o saltant. Lo cà, cridant, saltant, corrent
e ajonellat en ço de humilitat. Del cavall, no
per quant és fet per servici del cavaller, que portar-lo
per figura e cavalcar no seria cosa rahonabla; per aquest
sguard s'à tal consideració. E axí de tots los altres animals
se segueix, que segons lo ésser de lur continença més apte
se deuen posar.
Dels aucells de rapina, volant se deuen mirar; dels altres,
pessejant. És de saber la differència qu
entra los aucells de rapina e altres; e axí mateix, de aquells
haver manera com deuen star en armas, car la natura de
rapina vertedera a solas és dade als falcons e sparvés e als
qui a lur calitat se acosten. És feta qüestió per què en la
rapina no seran entesos la natura dels aguilons, milants,
arpellas, òlibes, corps, mussols, och encara garces, qui tots
prenen segons lur master. Dich la natura de rapina és en
dos maneras: la una essent corretjosa, brava e sforçada;
altre, per necessitat de viura. La coratjosa e ardida tenen los
falcons e spervés, qui batàllan en semblants da ssí e ab
majós, [e] encare ab salvatgines. Los de natura per necessitat
són los altres dessús nomenats; aquells tals no batallen
sinó que prenen per lur master e viura. E negun dupte no
és los primers ésser pus nobles an armas que
E si no era la porrogativa qui és a la àguila dade per accel·lència,
jo posare los falcons primers. Per ço dich que
los aucels qui betallen, aquells porten en armas bech e ungles,
e volant tostemps se deuen posar, e ab cascavels, açò
per quant són domèstichs e per ésser coneguts.
Vindré a la segona figura, qui és cosa viva no sentibla,
és antès planetas, arbras he plantas, entra les quals ha
més valler e menys; hí en les armas les hunas són més noblas
que les altras. Les plenetas preseèxan per quant són
cosas inluminosas e de més perfectió. Los arbres són primers
que las plantas; és la causa que són de major fforma
e més a la voluntat nostra acceptas. Posant-sa en
armas se dèuan metra en lo més apta ésser de lur natura:
las planetas inluminosas, de matall; los arbras e plantas
deuen verdejar e ab rels, e lavòs són hagudas per vivas;
altrament no serien armas e mostrar s'ien divisas, car les
rels les fan vivas. Entre armas e divisa à ésser feta differència,
e cascuna cosa per lo signifficat que
Pessant en la terça, qui és cosa no viva per sí stant,
és entès vilas, castells, torras e munts, roquas e totes cosas
inmoviblas. Las vilas, castells hí torras preseéxan les altres;
és la reó que tenen lo ésser pus apta e de més deffensió
a lla natura nostra. Dèuan-sa posar en armas en lo més
fort ésser: las vilas e castells, entorats e mentallats; las
torras, alanboradas, dretas hí altas.
La quarta, no viva per sí no stant, és antès totas cosas
movents axí com pals, bandas, faxas e les altres moviblas.
Posant-se en armas deuen ésser en lo més nobla de matall
e collor. Les armas hofensivas ne defansivas no
figura; és la reó que són fetas per batallar e no per senyal
ni figura portar.
E aquestas figuras se apòrtan en banderas, an scuts, en
paraments de cavall, an cota d'armas e
cosa, pus sia servici del portant. Han-sa blazonar les dites
figuras de animals sentiblas: los de rapina, portant armas,
bech e ungles, de color o matall que seran; las riberas
e altras las camas de matall e collor porteran; dels lehons en
semblant forma à ésser antès. De las vilas, castells hí torras,
en lo blazon ha ésser mès lo nombra de torras e marlets,
finestras, portals, apropriant a cade hú son ésser;
dèuan-sa posar las més noblas a la primera part e, quant
en bandera se apòrtan, les primeras al cap de la asta dèuan
mirar; posant-se en scut o cota de armas dèuan totstemps
a la dreta gordar, e aquella possada sobra l'ascut, e açò
per quant és la part pus nobla e principi del moviment,
salvat en dos cosas: la primera, quant les vivas bèstias stan
batellant; la segona, quant se pòrtan en paraments de cavall.
Las més noblas armas, axí de la part dreta com de la sinistra,
al cap del cavall deuen ésser dressades e allà mirar,
si bé són diversas de la huna part he altra. Si axí no
seria cosa no ben posada la huna miràs al cap, altra
a la coha; per ço se [ha] aguda aquesta consideració —la
qual cosa sesa en los panons dels trompetas, que dèuan mirar
a la primera part e no al cap de la asta; és la causa que
los panons dels trompetas no s'arbóran ni
neguna—; e totstemps lo dret peu de l'animal, per
quant és més nobla per ésser principi del moviment, segons
és dit, deu al sinestra preseir.
Més avant, tenen las ditas figuras tal porogativa: que
dels sentiblas no rasionals los membras de aquells poden a
sollas en armas star, signifficant tot lo animal aquell del
qual serà lo menbra posat, emperò, los devant —cap o
bras—, en farositat o rampant; los detràs, enboscant o entrant
en cova. Tal porogativa és antesa en los aucels de rapina
qui batàllan: de aquells pot ésser posat cap e
mans; dels altras, les allas qui vòlan.
Las cosas vivas no sentiblas ténan porogativa: dels arbras,
los fruyts de aquells; de las plantas, las flos poden
star, e són hagudas per armas vertaderas.
Les cosas no vivas per sí stant ténan porogativa: las
vilas, hun trast; los castells, hun toratxó; las torras, los
marlets.
Dels munts e rochs e las cosas no vivas per sí no
stant no han porogativa; és la causa que són, algunas, cosas
generals; altras, perticulàs. Las generals són las qui ténan
porogativa, car las particulàs són per servici de las generals
fetas. Los munts e rochs són fets per los castells e torras
sostenir, qui són les cosas principals. E, per semblant, totes
les armas no vivas per sí no stant són fetas per algun art
general, axí com la spasa, lansa e tots los ornaments de
cavall són per servici de la cavalleria, qui és l'art principal.
En tal forma de totes les altres coses se segueix.
Aquellas armas qui un sol matall hauran no seran tant
honorablas quant aqueilas qui hauran los dos. E aquesta
és de las rahons una, que los cavallers qui
e hon per més honra combaten, és entès de les set
honors del món, poden aportar or e argent, e no aquells
qui són fets cavallers en les cambres dels prínceps.
Qual dels matalls més nobla sia, manifesta cosa es fa
saber: que los dos matalls que s'ecustumen en les armas
posar pàssan les colors en dignitat; la rahó és que los
metals són colós e les colós no són metals. De les colós
qual té més noblesa és bé de considerar, per quant una color
dir-se pot més nobla que altra en dos maneras. La una, havent
respecte a la cosa que representa e, segons aquesta
consideració, la color de l'or dir-se pot més nobla, per
quant representa lo sol, que segons la divina e humana
sciència, aprés de la ànima racional, és cosa més nobla de
l'univerç, que és cos més inluminós; per ell se pot més
apropiadament figurar. Aprés, lo vermell se pot, en aquest
respecte, més accel·lent dir, en quant representa lo alament
del foch, qui és més digna dels altres. E per aquesta dignitat
de aquestes dos colós, als prínceps és degut d'elles vestir.
La segona manera és quant se diu una color més accel·lent
segons se pròpria dignitat e no de aquella cosa
que representa, e com la lum sia més nobla cosa, e lo seu
contrari sien les tenebres, per consegüent lo blanch, que
és més acostat a la lum, segons se pròpria natura, serà
nobla e més accel·lent, e lo negre, qui és més prop a les tenebras,
serà més baxa e de menys noblesa. E de les altres
colós, segons que més o menys al blanch o al negre se acostaran,
seran dignes de noblesa.
Es a ssaber qual de aquestes quatre figuras és més nobla.
Se pot respondre: o aquesta noblesa se considera havent
respecte a l'acte hí a la calitat de la figura, o de aquella
cosa que representa. Si respecte se ha a la qualitat de la
figura, nengun dupte no és que la primera és més nobla que
la segona; la segona més que la terça; la terça més que
la quarta.
Si la noblesa se pren havent respecte a la calitat e a
la naturelesa de la cosa representada si serà nobla, pot-se
axempliar de dos armas en les quals hun portàs un lehó,
altre una creu. Certa cosa és que lo lehó, per ésser animal
sentibla, és més nobla que una planta, no sentibla. Açò considerant
segons se pròpria naturalesa; mes havent consideració
a l'alt misteri de la Passió, que lo nostro Creador
en aquella nos salvà, manifest és la creu, ahonque sia
planta, presseirà lo lehó.
Són tres noblesas d'armas: una, per spècia; altra, per
matall e color; altra, per signifficat.
Vull posar una qüestió: ¿[per] què la àguila posen en
accel·lència sobre lo lehó en les armas? E fas les rahons a mi
possiblas, de una part e altre, dexant al[s] més inginyosos
la conclusió; e com les donas de la àguila parcial sien,
cové als hòmens la part del lehó tenir.
D[e] la àguila se diu ésser la sua fortelesa tanta en lo
veure e volar que puge fins a la última spera, la qual cosa
en los altres animals cessa. Certa cosa és la àguila presseir
al lehó per ésser spècia de aucell, qui és cosa més alavada,
als alaments pus nobles acostada. La àguila té la leugeria
volant de un loch en altre, tenint la libertat solta, apartant-se
de la voluntat nostra, la qual no és en lo lehó.
La àguila sant Johan Evangelista, més alt en la Scriptura
santa, fou affigurat. Lo primer inventor de les banderas
per senyal la près. A Godofra de Biló per accel·lència
e ordinació divina fonch dat. Los pobles grechs aquella
adoraven. L'imperi de Roma en armas la portà.
Venint al lehó, del qual prenen totes les bèstias temor,
och encara los hòmens, e no és vist en la àguila que sia
més animós lo ardiment contra les bèstias majors da ssí;
o mostra que sia més nobla el conèxer la sanch reyal; lo
betallar, lo no recaura, el continu vencre donen speriment
que sia més acostat al rahonabla sentit; lo no offendra
les donas dignes de honor e pietat [e] regonèxer lo bé
rebut donen testimoni. Se litg del lehó a qui tirà sant Gerònim,
en lo desert, la spina qui l'offania, que per conexença
aprés en servici seu contínuament visqué. E més se
afferma en nostra edat del lehó, axint lo cavaller de Valbea
contra la serpent, ajudat del lehó sol, haver-la vençuda.
No és apte a l'home volar, ni molt loabla als menys da ssí
ofendre; ni axí, poch gran honor desalt vencre, ni de un
poch infant fugir, com fa l'àguila. Lo lehó és, per la dignitat
de sa naturelesa, signe celestial. Lo lehó, per accel·lència,
dels antichs fo dignament emperat, e no com lo lop qui
per robar e fugir és apresat. Lo lehó, Hèctor per senyal lo
près, e Elexandre en armas lo aportà. En Spanya en Anglaterra
se guorda. E per la flequesa del meu entendre no vull
pessar més avant, remetent lo millor dir, axí com dit é
demunt.
És a ssaber: les dites quatre figuras han ésser en sa
natura o fora de sa natura, e les qui són en sa natura a dos
signifficats e respectes se poden atribuir, de les sentibles
no racionals a signifficat vell e novell. Pot-se axempliar del
lehó: quant se veu en armas ab color de porpra à signifficat
de velí, hí quant se mira en altres d'or és entès de novell.
E axí mateix se segueix de totes les altres bèstias.
De las vivas no sentiblas, en semblant forma a dos signifficats
són fetes, ço és a vert i a ssech. De las no vivas
per sí stant, quant se míran en armas de color de groch
és signifficat vell; quant són de blanch és antès nou; axí
com castell vell e torra nova. De las altres, no vivas per sí
no stant, en semblant forma són fetes, a signifficat vell e
nou de matall o color que seran.
Ab tot que en aquesta manera se puga bé antendra, encara
vull pessar més larch e dich la natura de les bèstias.
Hun ésser tenen stant novellas, altra estant vellas; e la color
stant novellas és huna; stant vellas, altra. Pot-sa axempliar
del leó: novell se mostra groch daurat, hí stant vell,
enfosquit, de color de porpra, semblant al lehó de Castella.
Axí mateix de l'ós: estant novell se mostra de color de
porpra, hí vell, de color de sabia. Lo çervo se mostra de
color de porpra stant novell, hí vell, de atzur. En semblant
forma és vist de tots los altres.
De la segona figura, quant són fetas de ssinobla se mòstran
aquellas verdeyar e tenir fullas; quant són de sabia se
mòstran aquellas ésser sens fullas.
De la terça figura, quant los castells, vilas, torras són
blanchs és signifficat ésser nous; quant són grochs és signifficat
ésser vells. Dels munts, quant són de sinobla és antès
aquells ésser verts; quant són de sabia, aquells ésser
sechs.
De la quarta figura, qui és de las cosas movents, quant
las campanas són de gollas és antès aquellas ésser novas,
axint de la fornall; quant són de atzur és signifficat aquellas
ésser vellas. E axí de totes les altras conèxer-se pot,
e speriència qui u mostra.
Es a ssaber: quant en armas se pòsan les ditas figuras,
aquellas fins a
pàssan de
són posades en faxa o en pal o banda hí pàssan de
en blazon són nombradas per moltas, hí quant pàssan de
scampades són blazonades per sembradura. Les planetas,
fins a
la ordonansa de l'inventor.
Per tant, tot príncep deu dar figura covinent a la virtut
o condició de la persona que les armas reb de la sua
actoritat, seg[u]int la divina costuma, la qual servà lo
para dels
la virtut e la condició d'éls e no al gran amor e
affectió que
lur marèxer e calitat covinents: als no virtuosos e menys
dignas donà figuras no vivas; als altres, per contrari. El servo
donà a Neptalim, el lop a Benyamín, a Yisacar la bèstia
que parlà a Balam. No per armas donà las dites figuras,
mes per senyal e conexença d'éls fos haguda.
Posaré los matals e colós la virtut e signifficat d'éls,
per quant la compossissió de las armas dels dits matalls e
colós s'à fer e d'equells conexensa sia haguda. Principiaré
als matalls: són or e argent. És feta qüestió per què
més aquests que dels altres. E dich que raó forsa, car, de
tots los matals ab color de groch, l'or és lo primer e de
més perfectió, e per natura humana feta més stima; en
semblant forma se saguex de l'argent, que dels matals
ab color de blanch l'argent és pus nobla. Al fero no és hagut
per matall per quant és de conposició de tera. Axí
fonch covinent hí roünabla als inventós e principiadós:
de aquests dos, hí no dels altras matals, les armas se féssan.
Las colós són sinch: la primera és gollas, en nostra
lenga vermell; segona atzur, és antès blau; la terza porpra,
és entès morat scur; quarta sinobla, és entès vert; quinta
e final sabla, és antès negra. Las colós són set: aquestas
sinch e las dos qui són miradas en los matalls. Del lehonat
e burell no són hagudes per colós; és la causa que no
són naturals, per aquesta rahó en la armaria no són compresas.
Qual de les colós és més nobla, dexant aquellas dels
matals de les quals dessús és feta mensió, és de considerar
segons lo lur signifficat ésser nobla e primer aquella color
qui
Perquè las cosas sien mils antesas posaré los signifficats
dels matals e colós als quals se poden atribuir blazonant
aquells. Tot groch és hagut per or. Signifficant en
les planetas lo sol; en la ànima racional, lo enteniment; en
virtuts, la fe; en pedreria, lo topasi. Tot blanch és
hagut per argent. Signifficant en les planetas la luna; en la
ànima resional, la voluntat; en virtuts, la caritat; en pedreria,
la perla. La color de gollas en los alaments signiffica
lo foch; en la calitat nostra, la sanch; en virtuts, la prudència;
en pedreria, robí. Lo atzur en los alaments signiffica
l'ayra; en la calitat nostra, la còllara; en virtuts,
justícia; en pedreria, sefir. Sinobla en los alaments signiffica
l'aygua; en la calitat nostra, malaenconia; en virtuts, la
fortellesa; en pedreria, maragda. Sabla en los alaments signiffica
la tera; en la calitat nostra, la fleuma; en virtuts, la
trempansa; en pedreria, diamant. De la porpra no fas menció,
és la causa que no té significat per quant és color composta;
la vertadera porpra és aquella feta prenent de cade
huna de les altres colors, semblant al leó de Castella. Hí
aquesta color per pochs deu ésser husada sinó per aquells
qui de casa real devallen. À signifficat de la vestidura la
qual porta el nostro Creador, la sua humanitat vestint.
Encara és de saber los dits matals e colós haver dos signifficats:
hó, portant-se en armas; altra, en vestir. Or en
armas signiffica nobleza; en vestir, compliment. Argent en
armas signiffica gentilesa; en vestir, castedat. Golas en armas
signiffica ardiment; en vestir, alegria. Atzur en armas
signiffica lealtat; en vestir, humilitat. Sinobla en armas signiffica
victòria; en vestir, sperança. Sabla en armas signiffica
fermatat; en vestir, tristor. Per tant, aquells qui algun
càrrech los serà dat per príncep o per altre de capitania,
de mar o de terra, anant en ampresa o tornant de aquella,
en les banderas que seran fetas deuen apuntar en los metalls
e colós que a lur signifficat degudament se pòrtan.
Posaren antigament aquells amadós de virtut la primera
causa en la qual l'ésser de nosaltres se ferma, obrant actes
de honor, aquells per los quals és atesa ésser la major cosa
de totes. Per ço vinguéran los romans en imperi de
tot lo món, qui de la dita honor sperimentadors fóran. Per
tant, ordonaren que los hòmens qui gentilesa preticar volien
aquells tals féssan armas per les quals lur honor fos coneguda,
portant aquellas en batallas e altras parts. Axí mateix
és posada orda entra armas e divisa, senyal e timbra
hí enpresa.
Principiaré departir de les armas. Són aquellas qui són
fetas hú dels dos matals e huna de les sinch colós; en la
qual se veu una de les quatre figuras de aquellas qui dessús
és feta mensió, posant lo matall o color la hú sobra
altra. En aquella manera són conegudas per armas vertaderas,
car si en tal forma no
falças e aquellas serien hagudes per divisas o senyals, e seria
gran càrrech a la honra de aquell qui les porta. Entra
armas e senyal differència és feta. Senyals són aquells que
hom mira per los ostalls och hí aquells que fan les confrarias,
los quals deuen ésser totes de colós, hí en ells no
deu haver degun matall; en tal manera són coneguts. Las
armas ab matal hí color són mirades.
Les divisas, ab títol se pòrtan; per so les vilas no pòsan,
ni poden en lus figuras matal tenir. A sollas les ciutats
tenen tal porogativa de fer lurs figures de matalls hí colors;
és la causa que represéntan aquell tereny en lo qual
situades són. E los senyals se pòsan en camper quayra com
scaquer o leusengat, e no sobra scut, car l'ascut signiffica
batallar, [e] en batalla arma falça no
Per ço, qui armas vol fer és necessari les componguen
de un matall hí una color, hí no de dos. És ver que or
pot star sobre or. Açò per accellència e prorogativa dels
altres matals, la qual cosa cessa en lo argent hí en lo blazonar
que de tals armas se fa quant elles són posades or sobre
or. Lo sobraposat és nomenat per ombra; en tal forma que,
mirant un scut d'or e sobre aquell un lehó d'or, lo blazon és
aquest: "porta d'or ab ombra de lehó". E axí de totes les
altres se segueix.
Si algú demana què cosa són armas, pot-se respondre
en dos maneras: considerant la natura pròpria o per la fi
que són presas. Si segons la natura pròpria, fa
divisions per haver conexença d'elles: la primera és nom
d'armas qui són fetas de matall hí de color, ab una figura
de les quatre per sobraposat ab composició rehonabla; la
segona és senyal fet de dos colós sens matall; la terça és
timbre fet per simera, de menbre viu e sentibla —aquesta
no
la quarta, divisa feta ab les tres coses qui de força
en elles han ésser per dar lo degut compliment; la quinta
és empresa, la qual és mirada tenint algú sobra sí. Si
aquesta consideració se ha haver segons la fi que són presas,
fa
de les personas, dant en aquellas grau de honor;
la segona, per créxer lo ardiment als portants e recort
de la vergonya; la terça, en dar seguretat al príncep per
qui
És de saber: degun camper d'armas no pot ésser
de dos matalls ni de dos colós. És la rahó ab un sobraposat
no serien eguals; per egualar la forma és degut, a un camper,
un sobraposat. Camper de dos matals, serien necessari
dos colós sobraposades e moltes vegades falliment hi poria
ésser; per aquest sguart s'à tal consideració. E axí, poch
poden ésser armas aquellas qui tenen matall hí color posades
en corter, tenint los dos d'or e dos de golas. És la
causa la un no
e posat que los dos fossen menys que
car no tindrían nengun ésser de les quatre figures
qui alguna d'elles és master hi sia en lo sobraposat. E encara
és necessari, per fer armas vertederas, que lo sobraposat
sia menys part que
que le menys és mirada en la major. E com lo sobraposat
és la figura, as a dir, per aquella les armas ésser conegudes
e, de necessitat, han ésser menys que
La primera figura, quant en armas posada serà, aquella
sia viva en ço de sancitiva e no geguda ni morta, ni la pell de
aquella en armas star no pot; açò porta rahó perquè és
cosa saperada e haguda per morta, no prenent respecte de
l'animal, qui és cosa viva, sentibla. De la segona figura posada
en armas, aquella deu star ab rells de la color que la
planta serà, e fulles ni branques de aquell en armas star
no poden, per la rahó demunt dita, per ésser cosa remota,
no prenent respecte de la planta, qui és cosa viva no sentibla.
Les lunas han ésser entregues, no mitges sinó ab dos
puntas, hí és coneguda per crexent o aminvant: crexent
és quant té les puntes altes; minvant és quant les
puntes míran al peu del scut. La terça figura per sí stant,
posada en armes, deu ésser dreta fort e no geguda ni feza,
car no seria per sí stant. De la quarta figura per sí no stant
és lo nombre d'elles stès, compranent moltes coses, car hom
veu palç, bandes, faxas, xabrons, coleus, qui són turments
tots de una faysó, hí en la manera que
posades són blazonades per lur nom; pals són aquells qui
calen dalt a baix; bandes són aquellas qui passen d'un cantó
en altre —és haver conexença, quant les bandes trevéssan
algun sobraposat, passant lo matall o color, se deu apuntar
ab perfill o ab traç al contraposat—; faxes són aquellas
qui travessen l'escut; xabrons són aquells posats en forma
de compàs; coleus són ab dos bandas, una contra altre
posades.
Més avant, hi ha d'una forma semblants armas qui
són scaquer, fusezes, lauzenges. Scaquer són aquells qui
stan posats en armas cayrés, semblants a tauler d'escacs;
fusezes són ab dos puntes largues; lauzenges són quant tenen
quatre puntes. Si són moltes en scut posades, és de
considerar qual se pot dir sobraposat, per quant una figura
serà de matall, altra de color; la conexensa de tal fet és
mirant lo peu del scut en què ffina, allò és hagut per camper.
La rahó és aquesta: qui sobraposa comença al cap e
dexa lo peu, no havent més loch. E quant són moltes en
scut e los stremps se mostren mitgs és hagut per
sembradura.
Són creus qui
principals: la primera creu, feta ab un pal e una faxa, aquesta
se nomena creu a soles; la segona, creu de potència, feta
com aquella de Jerusalem; la terça, creu de sant Johan, lunada;
la quarta, creu de sant Antoni, com la de Aragó; la
quinta, creu dobla, ab un pal e dos faxas; la sizena,
creu buyda, feta ab pilas; la setena e final, creu ab angrelladura,
qui és florejada a l'antorn ab perfill. Aprés n'ixen,
de les principals, altres: la primera, creu en florera, tenint
flos als caps; la segona, creu enmarlatada, tenint los capts
fets com a marlets; la terça, creu enbotonada, tenint botons
als capts; la quarta, creu ab dentela, tenint perfiladura
de dentadura; quinta, creu stada feta ab scaquer. E
moltes altres qui per experiència se míran.
Més avant, hi ha semblants armas qui són vivras, engraleza
e dentela: vivrés són aquells posats com a pal o
faxe fent da ssí voltes ab puntes; engraladura és aquella
feta ab perfiladura grossa; dentela és quant és perfilat
manut.
Encara hi ha semblants armas qui són rexat e faxes scacades;
en la forma que
Axí mateix hi ha besants e fogasses d'una forma: bessants
són aquells quant stan de matall; fogasses són conegudes
essent de colós. Los besants fins a vuit poden star;
quant són més és nomenat per moneda.
Més, hi ha armas d'una manera axí com honat, viver e
riera, tots significant aygua. En la manera que stan posades,
sí són conegudes. Hones són en dos maneras: la primera,
quant elles travessen l'ascut per faxa, prenent voltes; si
les dites voltes són grossas, són hones de mar major; si són
poques, de mar bonança. Viver és aquell qui stà posat en
armas sens honas. Riera és aquella, posada en armas,
calant dalt a baix com a pal fent da ssí voltes. Totes aquestes
armas són per sí no stant, e moltes altres qui a la mia
memòria no són pervengudes fins assí, de les quals és forçat
dexar.
De les pallaxerias, quant stan en armas, se serva tal
forma en lo blazon: dels arminis, qui són d'argent e sabia,
a solas se anomènan "porta d'arminis"; dels valls, qui són
d'argent e atzur, se blazona "porta de valls". És la causa que
lo matall hí color és de son natural hí no de composició,
e per aquest sguart se pòsan en armas; de nengun altre no
es permàs.
Tenen les dites armas per ésser acompenyades, axí mateix
per differència fer de unes a altres, bordura, en nostra
lengua perfiladura o sintura. Aquella no és de guordar;
de matall o color en tota manera pot star; és ver que
lo més propri ésser és que sia del matall o color que serà
lo sobraposat. Poden star les dites sinturas fetas ab puntes
hí entregues ab sobraposats de divisa o altre cosa, encara
més ab dentadura hí en trossos. És la causa que stan
en tal manera per quant no signiffican armas.
Pus é dita la forma de las armas en quant a mi és stat
posibla, és de saber hi ha divisa, tinbra e ampresa. Vindré
en las divisas, e com sia cosa que per molts és usada
e moltes vegades se poden fer, no contrestant orda deguna,
és necessari cade hú qui d'elas pretich saber la forma,
manera en fer aquellas, a ffi, si per algú vista serà, sia bé
jodicada. Divisa pot ésser de matals hí de colós, en qual
manera se vulla sia posada, car en ellas orda deguna
no és servada. Poden-sa dexar hí fer una e moltes vegades;
emperò quant se fan las ditas divisas se dèuan mostrar, en
contrari de las armas, de dos matals e dos colós a ffi que
sia mirada per divisa. E molts falèxan fent aquellas de
matall hí de color, servant la manera de las armas; ellas
tostemps dèuan ésser fetas per contrari. Aquellas divisas
qui sa pòrtan de cosas vivas són pus honorables que les
altras; per ço és dit: "en totes armas bèstia, hí en tota divisa
testa".
És necessari, per fer las ditas divisas vertaderas, aquellas
ésser fetas de tres cosas qui són mester, segons orda de
armaria, altrament serían poch stimades per los offisials
d'armas, e aquell qui las portàs mostraria d'ellas poch saber.
Les tres cosas són: huna color de las quatre, dexant
la porpra, cor no
armas per la rahó demunt dita; hí hun sobraposat, aquell
que serà elegit per lo qui la portera; hí un títol. E vista en
tal forma feta serà haguda per divisa vertedera, la qual
cosa sessa en moltes qui són fetas falint los compliments,
segons art de armeria.
És qüestió per què en tal forma és forçat fer las divisas
per ésser vertaderas, com ellas no
de onra ni menys per conexença de las personas.
Responen: ellas se fan de necessitat per algun respecta de
aquell tenint ardiment, lealtat, victòria, fermetat, qui són
los signifficats de las colós e per ço és de força alguna
d'ellas hi sia posada; axí mateix, és forçat lo sobraposat hi
sia fet, per quant representa la cosa pensada; e, per semblant,
lo títol declarant la cosa sobraposada. Si per aquest
signifficat lo qual las colós ténan, portant-sa en armas, no
era encertada per aquests mateixs en lo signifficat
ténan, en lo vestir serà antès. És vist las divisas vertaderas
de aquestas tres cosas ésser fetas.
Més avant, quascú deu apuntar, quant divisas ferà, no
mesclar aquellas ab les sues armas; totstemps dèuan soles
star, per quant se porten per la honor, la qual cosa no és
vista en las divisas e, més, deu quascú saber que les sues
armas degú no las deu portar sinó aquell de qui són, car
grans inconvenients se
aquell. Molts fallexen en açò, fent en llurs casas molts pavesos
de lurs armas, e quant de aquells alguns se servèxan
en fets d'esqueramusas és vist moltes vegades perdra los
pavesos, hí perdent aquells pèrdan las armas qui éran posades;
e sens càrrech no pot ésser de aquell de qui són. Per
ço, quant dels dits pavesos algú fer volrà, deu en aquells
divisa posar, e hun soll de las suas armas aquell sia per sa
persona, e no deu a degú dexar, que perdent-sa la divisa per
aquella no porta càrrech a la honra.
Tinbra és en dos maneras: hú, devallant de linatge;
altra, voluntàriament fet. Lo qui ve per linatge és de servar
axí com les armas; açò mostra speriència, que tot príncep
e home de dignitat té en la sua casa armas e tinbra. Més
avant, tinbra no pot ésser sinó de cosa sensitiva, per tant
és la costuma per los antichs servada e l'art d'armaria qui
u forsa. Los qui armas de cosa viva no resional pòrtan,
mitya de aquell en tinbra pòsan; en los matals e colós seran
fets; la forma de las armas deu ésser servada, mitx de
matall e mitg de color, de aquellas que les armas del qui
porterà seran. Tinbra fet per voluntat és aquell qui cade
hú fa per son desitg e honor, mes és de saber que tinbra
no
ni en part altra, les divisas són per tal mester. Per
so los qui almet píntan, [a] las sivellas les armas
pòrtan e lo tinbra en simera se mira.
Enpresa és aquella que necessitat forsa de fer, e s'à
axecutar per acta de voluntat e per ço algú la porta, dant
senyal del seu voler, sobra sí posada. Enpresa que gran fet
signiffica en lo col se deu mirar, e les altras en lo braç e
pits se pòsan.
Diré l'orde que és servada en los officials de armas
perquè de aquells conexensa deguda se haja. Los quals són
rey, araut, porsevant. Ténan orde tal entre ells: no pot ésser
araut que primer no sia stat tres anys porsevant, ne
pot ésser rey d'armas que no sia stat set anys araut; consemblant
a l'orda de Taulagia: primer batxeller, lensenciat,
aprés mestra. Són coneguts los dits ofesials portant
tinbra al devant; porsevant lo porta a la part squerra; araut
a la dreta; lo rey d'armas a la dreta hí coronat; és orde
per servici de la cavalleria feta. ¡O, quant és gran cosa la
cavallaria, qui per servici de lus actes aquest orde té fet,
quant los deuria enpènyar la honor en ben obrar e la
vergonya aturar en no fer perjodissi a sí mateix ni a la orde
que són posats!
Més avant, los actes que cavallés e hòmens de honor
faran trobant-s'í rey d'armas s'àn a meneyar per lo dit rei
—entès si en los dits actes se troba rei o fill seu, car en altres
lo dit rei d'armas no fa servici—, o per duc, comtas [o]
comunas, qui en sas senyorias poden ley fer, e superior no
conegue. Aquellas senyorias tals poden rey d'armes hí cavallers
e tots cosas de honor e gentilleza fer; és la rehó
qui lo més fa, pot lo menys. En faliment del rey d'armas fa
servici araut, per quant és segon en l'orda; falint araut, lo
porsevant. Fora d'aquests no pot degú los actes fer e necessitat
forsa, quant fets de honor se faran, algú de aquests
hi sia; és la causa que són de la orde de gentileza. ¡E quant
deurien ésser los de tal orda avisats e sperts a tals cosas,
que gran part de la honor dels cavallés stà en aquests!
Trompetas hí temborinos servèxan a ssolas de huns a altras
las voluntats refarir, e letras de aquells portar.
Quant algun rey, o altri poder tenint, donerà orde de
rey d'armas, en aquell tal ha dar títol de alguna ciutat mestra,
sua pròpria o de regna, e ab aquell títol serva sa vida,
hi ha ésser scrit en libre de resió, e conseg[u]ír quitació
perquè honradament puga mentanir son títoll. À
sgleya, dient-sa l'ofissi; aprés de dit, ans del fer, à vestir
cota d'armas del senyor qui
devant ab dos lums ansesos, à
de benair, lo came[r]llench del senyor li deu fer hun roünament
del blazon de las armas hí de virtut e gentileza, la
qual per ell deu ésser servada; hí deu fer sagrament sobra
lo missall que dirà varitat totstemps que actes de gentilleza
li seran comenats, e açò per quant són creguts com a
notaris; per tant, és deguda cosa e molt necessària als camerlenchs
saber l'art de armaria. Per semblant, és axí forsat
als duchs, marquesos, comtes, qui poden arauts e porsevants
fer —assò per porogativa que ténan les dignitats per
ells posseïdas—, saber l'art de armaria per lo roünament
que per ells ha ésser fet en lo principi del beneir. E lo senyor
qui lo dit ofecial d'armas farà, de forsa li dóna hun
tinbra de sas armas, e aquell al pits li posa, e bell
nom li dóna, no de vila ni de ciutat ne da regna, mes nom
propi; que tal nom de ciutat a ells no és degut fins que reys
d'armas són fets. Degú, salvat aquests altres de tal orde,
proveir no poden an tanta porogativa. Los dits reys d'armas,
que són jutges de qualsevulla batalla que ells se tròpian,
hi són creguts com a notaris; han facultat, anant per
las sepulturas o altras parts hon sa mostrassen armas e banderas,
vahent aquellas falsas, poden dorequar e anul·lar;
e, més, ténan per orda, si per ells serà vist a[l]gun cavaller
e home de la orda de gentilleza qui facultat no tinga
per sostenir la honor, són forsats en aquell tal sotvenir
e andressar, e, axí mateixs, los cavallés e hòmens de honor
en semblant forma envers ells són tinguts.
Deguda cosa és dir la manera de las banderas, la honor
e grau cascuna té. La costuma de Cathalunya és, de las dites
banderas, a ssollas de tres és pres servici, en les quals són
posades las armas, e huna de la divisa. Posat lo nombra
d'ellas sia de set, les tres principals són que los reys [e]
capitans acustumen portar en les batallas armadas per ells
fetes. La primera de totes és nomenada bandera ab ensenya;
és feta ab coa, prenent les altras d'ella esma; aquella
astà ab l'esquadra reyal o del capità principal de la batalla.
La segona és tallamar, feta ab triangla signifficant
miga bandera; aquella no és de tanta actoritat. La terça,
panó de corter; és nomenat panó prenent hun corter de la
bandera principall; aquesta és de menys honor. La quarta
és stendart, en lo qual és posada divisa de aquell qui
porta.
Pus és dit lo nombra, és degut la honor e grau
posar. La bandera ab ensenya pòrtan los reys e los capitans
generals; per semblant la pòsan en las sepulturas. Lo rey la
té en la sepultura sola ab scut e almet, spasa e sperons, sens
sobravesta, car no fratura; en las batallas, sobravesta se
porta per honra del rey hí ell no la porta per honra de
ningú; per so qui no la vest no la posa. Los duchs, comtes,
vescomtes e grans barons, capitans generals pòsan en
les sepulturas la bandera ab ensenya e paraments de cavall,
e divisa, e sobravesta, e totes coses de cavaller. És
de saber: degú no pot posar bandera ab ensenya que no
sia digna de posar paraments de caval; tal és l'orda. Nobles
hòmens, cavallés e gentils hòmens, qui són senyors de vassals,
en los quals hajen joridictió criminal, sobrapujant nombra
de
de cavaller. Cavallés e gentils hòmens e hòmens de
honor pòsan en las sepulturas panó de corter e aquellas ensínias
que la lur honra requer. L'estandart és fet per la
divisa e posa
en fet d'armas, portat haurà.
Pòrtan-sa les dites banderas en batallas de mar hí de
terra, emperò bandera ab senya no
si lo capità no porta sobra deu vellas fustas que les hunas
no
astoll. En batalla de terra, la dita bandera no
ni és degut si lo capità no té gent d'armas que bast
a ffer dos batallas; que, per huna, standart hi basta. Standart
per terra no
combatens, car lavons és nombra d'estandart. Hí trompeta
no
ço, cascú la forma e grau de las banderas deu saber, que en
portar aquellas faliment no y sia fet.
E fonch lo primer qui la portà, segons dit é damunt,
Jovis, fill de Seturnus. Ans de las banderas, per ensenya
portaven mathes de romaní hí d'altras herbas fermadas en
hun cap de asta. Tal orde servaven.
Posaré lo nombra dels scuts, la forma e manera d'éls,
e del principi, lo qual fonch primer portador Àrio, pegà, qui
féu armas, e rahó qui u fa creura, car en lo principi batallaven
ab poras de fust e no fraturaven scuts. Fóran pensades
armas ofensivas per lo dit Àrio; necessitat forçà fer
scuts per deffensió de aquellas, los quals són
e segons las armas posades en los dits scuts són conegudes
per aquells qui las pòrtan.
Diré la manera d'éls comensant al primer, qui és scut
ab un camper en lo qual són fetas unes armas solas; e aquest
tal acustuma portar cade hú per sa figura.
Segon scut, fet en dos pals, posades dos armas, les unes
a la part dreta, altres a la sinistra. Aquest és scut de dona
maridade; tenint al dret les armas del marit, al squerra les
del pare.
Terç scut, de donzella. Aquest és fet en dos pals; al dret
no té figura, sperant la del marit; al squerra porta les armas
del pare.
Quart scut, en tres palls. Açò és quant les armas són
posades d'alt a baix e no en cortés. És la causa que s'àn
mostrar en aquesta manera: tenen unes armas pròprias e
dues de heretatge, e de força s'àn metre en tres pals; en
cortés haurien ésser quatre.
Quint scut, corterat. Aquest és fet ab quatre cortés
—dos armas pròpias e dos de heretatge—, en los quals
stan dos figuras en los uns cortés, e dos en los altres.
Sizè scut, gironat. Aquest és fet en quatre parts tocant-se
les puntes, portant quatre figures; e poden ésser girons
en nombre vuyt, bexant a quatre. En aquells pot ésser fetas
armas; açò
en tal manera les pot posar.
Setè scut, frenjat. És fet ab quatre leusenges en les
quals ha unes armas principals qui porten franges de altras
armas, semblant a les de Cathalunya ab Sicília.
Vuytè scut, mantellat. Aquest és quant les armas són
abrigades de altres, hí és lo dit mantell prenent los cantons
del scut dexant les armas principals al mig; aquest se anomena
mantellat.
Novè scut, dentellat. Fet ab dentella qui és un xabró,
pertint d'alt, calant la punta al peu; hí en lo xabró té posades
unes armas; en lo mig del scut, altres.
Deè scut, partit per dos armas: les unes, alt; altres,
baix. Aquest és scut de pare hí mare; les armas del pare
posades al cap; de la mare, al peu.
Onzè scut, pertit per banda; al cantó d'alt té posades
les armas més honrades, al peu stant les altres.
Dotzè scut, de bestart. Aquest és en dos maneras, les
quals los ledesmas de una casa en aquells deuen fer servar.
Per quant los bestarts, per natura, fallexen pus tost en la
honor que
portassen per differència. E són les armas pròpias del pare
damnades de banda, pertint del squerra; altra, dexant tres
cortés del camper net[s]; e la hú, près del squerra, fetes
les armas del pare, lexant los tres sens figura. Per semblant[s]
armas són coneguts los de una casa: ladesmas e
bastarts.
CAPÍTOL DELS NOU PROUS
Per fi de la dite obra, diré los
món de la honor los principals són stats: tres dels juheus,
tres en los gentils, tres en los crestians; portant aquells armas
e figuras en lurs banderas e scuts, och encara títols.
Principieré al primer dels juheus, qui fou Jesuè, succehint
aprés de Moisès. En defansió e cap del pobla jodaich
fou alegit. Aquell portava en son scut armas, les
quals li fóran dades per sperit de profesia, de hun camp
d'or ab tres garsas de sabla, posades en triangla mirant al
dret, ab títol: Eripe me, Domine, de inimicis meis Les
quals armes ell féu a tal signifficat: lo camp d'or a noblesa,
per quant fou primer capità que los juheus tingueren.
Aquest principi se causà: ésser pessat per Moisès lo
poble judaich per la mar Roge, axint de la captivitat dels
farahons, romangueren en libertat. Per capità e deffensor
d'ells Jesuè fonch posat, betallant contra les senyorias e
part[s] vehinas, qui aquells en semblant subjugació qual de
primer eren volien tornar-í. Portave les garsas a signifficat
de prudència, la qual a ell era molt necessària per lo guovern
qui de aquell pobla desviat era master; e com les
garsas sien dels animals més prudents, aquellas per figura
près.
Del segon prosperat, assegut en cadira reial, fonch David.
Aquell, en les batallas, armas hí títol portà de un
camper de atzur ab una arpa d'or. A signifficat, lo camp,
de ayre; l'arpa, per contemplació. E aquestes li foren dades
per sperit de proffesia; com a principiador dels temples
e de les contemplacions, aquellas elegí. Ab títol: Deus,
in nomine tuo salvum me fac.
Del terç fonch Judas Mecabeu, qui per raperasió del pobla
jodaich de ardiment e forteleza se vestí. Portant armas:
hun camp de gollas ab hun cap de vibra d'or, posat en ferositat.
Las gollas per ardiment; la vibra a ésser dels animals
més brau; e per la flaquesa que
forsà ell ésser de ardiment e forsas complit. Ab títoll: Quis
fortis sicut Deus noster?
Seg[u]int aprés aquell qui, dels gentils, de virtut e saviesa,
fforsas corporals més tenint, de linatge real devallant:
Hèctor, qui per sa disponició gran, lo més prosperat d'éls à
merascut ésser. Portant armas en las batallas e títoll, les
quals ell formà attribuint al seu ésser, de hun camp de
gollas posada huna cadira d'or; en aquella hun leó, de porpra,
assegut en magestat, tenint al dret huna atxa de argent.
A ssignifficat, las gollas, de ardiment e ànimo velarós
ésser vestit; la cadira d'or e lo leó en ella segut per signifficat
de saviesa star acompenyat. Dient en lo títol: Potencia No per armas portà la
in sapiencia consistit?
dita figura, mes per senyal de la sua persona, car en son
temps la disposició de la armaria no fou coneguda.
Del gran Alexandra, del món en son temps senyor se
trobà, hí en aquell obediència fonch dade. D'él sol se pot
dir per la fortuna més prosperat. Portant armas hí títol
en les batallas de hun camp d'or ab dos lehons de sabia,
batallant, armats de argent. A signifficat, l'or, de noblesa;
los leons de sabia batellant per signifficat de tenebras e
contraris lo món per ell ésser conquistat. Ab títol: Necesse
est sperimentum ad virtutem cognoscendam.
Veent aprés Július Sèsar, aquell del qual se pot dir de
la nobleza ésser stat principi, qui per virtut pròpria en cadira
de inperi muntat. Portant armas de un camp d'or
ab àg[u]illa dobla, de sabla, volant e mirant a son dret. Per
signifficat, de l'or, nobleza; e l'àg[u]illa de sabla [a] signifficat
de l'ésser dels hòmens per la fortuna més alsat. Ab
títol: Stremo adque magnanimo nitxill magnum videtur.
De Carlas Maynas, de potència gran donà senyal; les
hobras suas contar no
bareyà per la crestiendat en repòs fos dexada. L'amperi
de Roma per ell és estat senyorejat. És aquell per qui lo
món tremolà, e rey de Fransa se nomenà. Portant armas
per gràcia divina dades, aquellas las quals huy en Fransa
se guarden.
Del rey Artús las virtuts suas clarament són mostrades.
Legint los actes en son temps fets, dónan testimoni. Lo
sant Gresall los seus conquistaren; honor hí gentileza per
ell fonch servada; de virtut pròpia degú no
Portant armas: aquellas qui en son regna són mirades.
Godoffra de Bilió de vida perfeta senyal donà. Per
aquell la casa santa fou conquistada. Batallas grans contra
los sereïns comportà que la crestiendat no perís. Portant
armas: aquella qui per los cathòlichs és adorada.
Les coses per experiència mostrades aporten més
claritud e manera de entendre; per ço pos assí les figures
mesas en aquell propri ésser que mostrar se deuen; axí mateix
en la forma que en armes se porten, e de les differències
de ellas. Les unes són en sa natura; altres fora de sa
natura; unes stan differents d'altres, hí és necessari en
quascun ésser sien posades per veure la forma e manera de
aquelles, car algunes stan en pall, altres en faxe, hí en banda,
hí en triangle; e los animals, segons llur ésser propri mirar
se deuen, principiant als aucels e seguint per orde.
OBRA DE LAS SET HONÓS DEL MÓN
Quant és degut als prínceps los actes de honor antendra,
a mi, com a cosa sabuda, dir és de més. Per so són ells
reys, per regir los sotmesos en justícia e pau tenir aquells;
e prínceps en ésser majós en tots actes e orda en aquells
dar. Dèuan haver informació de dos cosas principals: la
primera, en los fets de justícia degudament portar-sa, car
no és dit rey aquell qui per justícia no
las serimònias reals, per ço és dit ell príncep, per ésser
cap dels altres, hí és la campana qui sona, e segons lo sò
són fetas les obras dels hoints. Cosa és perfeta les reglas
de virtut del príncep prosseir hí en ell ésser mirades, qui
és la font de la qual los freturans de tal mester prènan
aygua.
Trobant dos virtuts per les quals les gents són honrades:
huna prenent de part de la ànima, altra del cos. La primera
és fer cosas justas e costumas virtuosas que lur fi és
felisitat, qui és bé de la ànima. De aquesta dex lo dir, remetent
la speculació [a] Aristòtill e altres, doctós de la
Sglésia santa, qui complidament o han posat.
Venint a la segona, qui és glòria mundana, aquesta és
bé del cos; és tant e dura quant lo cos té forma; finit per
seperació de la ànima, e de ssí apartada la glòria mondana
és no res. Aquesta virtut trop en dos maneras: huna, per
obras dels predecessós als presents dexada; altra, per actes
propis fets. La dels predecessós prosseeix en tal manera:
lo pare deixa al fill tres cosas: nom, armas e béns.
Nom en ésser conegut; armas, per la honor; béns, la matèria
per la qual tots los actes se complèxan. Resta, donchs,
la virtut aconseg[u]ir per ésser honrat, qui per obras pròpias
à ésser mostrada; e cascun fill deu lo possible fer en
créxer la honor del pare, car lo qui principia linatge, prench
per figura, dexa hun almet sens gorniyó; lo fill deu
en aquell créxer alguna cosa, lo nét hi és més tengut e, per
semblant, los devallants, fins a tant que
e vist honradament. E quade hú, qui de tals principia,
deu fer quant pot en son poder lo dit almet no
ni
gran glòria e honor als presents, e per aquells deu ésser
molt conservada.
Venint a la segona part de honor, qui per actes propis
és atesa, aquesta surt de coratge megnànim, qui és entendra
en grans fets, e són necessàrias sis virtuts: ardiment
hí destresa, forsa hí fortelesa, avisament e cauthela.
Tal virtut, en ésser degudament aconseguida, no
sens contraris perhilosos, car la virtut ab constrast és
coneguda; [a] aquell qui la sperimenta és feta la honor.
Aquesta regla seguiren los entichs, qui les obras de
virtut coneguéran. Fonch primer Àrio, pegà, qui féu primeras
armas. Los més virtuosos de las batallas trià, donà grau
de cavallaria, coronant aquells de garlandas de olivers en
senyal de virtut.
Seguí semblant Alexandra, que
en las betallas portaven perquè los més virtuosos coneguts
fóssan e corona de victòria [a] aquells fos dade.
Tal costuma posà lo rey de Tessàllia: los més ardits de
las batallas fóssan nomenats noblas sinó aquells altras que
cavalls cavelcar podien.
Aquesta manera tinguéran los dos germants qui la ciutat
romana edifficaren: los més coretyosos de las batallas
eren fets caps e regidós dels altres.
Encara més ordonà Julius Sèsar: aquells qui més
virtuosos éran en les batallas en loch seu fossen mirats.
Vench Carlas Maynas, mirant los speriments de las batallas
ésser la mejor cosa los hòmens en la vida present
fer poden, pensà ordo en los dits perills fos posada e cade
hú segons lo ardiment [e] valentia de sa persona fos col·locat.
Per tant, ordonà de
Aquells qui tal aconseg[u]isen, prerogativa special los fos
dade en los fets de las honras; posant reglas e forma ab
les quals los dits perills servassen, car poeha honra seria
metra en perill la vida, la honor no fos per aquell
aconseguida.
Per ço, los qui tal desig ténan de animo vallarós dèuan
bé mirar, ans de fer principi tall, qual fi s'espera per aquella
obra. Axí mateix és degut las reglas manera saber en
lo speriment, per no fellir en poch ni més; e quant serà
complit lo perill, la forma que deu ésser servada per ell
haver tal glòria.
Los
sennents, scala vista, primer [a] axir de mina, salt de galera,
batalla campal de sereÿns, batalla campal que son senyor
sia. Aquests perills són nomenats
és vist e costuma tal servada per tots los prínceps antichs
e presents, majorment per lo rey Artús, dexant la de ulltransa;
parag[u]é a ell aquella no ésser sperimentada sinó
per actes propis a sa honor molt necessaris, segons desús
serà dit. Ordonà, per cavallaria ésser honrada, fer taula
rodona, per no ésser vist primer ni derrer, en aquella no
poder ningú seura sinó aquells qui dels dits perills haguessen
haguda victòria. Aquest senyal li donà la reyna
Genebra, sa muller. Quant ab ell se casà li adutx en
dot
Deu quade hú de tals fets antendra, saber la manera
com se axecútan, ab quinas qualitats aprés de haver amprès
quina honor és deguda marèxer. Assò los prínceps no
dèuan ignorar, ans complidament per ells deu ésser antès,
per quant de les
la final, per ells ha ésser formada. Vindré a dir sobra les
dites coses lo que a mi acorra, remetent tota vegade als
més discrets e legidós de tal obra la correctió de mon dir.
[DE] [LA] [PRIMERA] [HONOR]
Necessari és cascuna cosa per sí posada en mostrar la
manera complida en aquella per ésser mills entesa. Tractaré
primer de batalla [a] ulltransa, la qual en sí porta moltes
differèncias. [A] aquella los romans títol li posaren d'ésser
reyna de las honós, e fou vist quant lo pou se mostrà
en la ciutat dient sí en aquell no era mesa la pus bella cosa
del món, de continent s'ebisara. Lo consell dels romans desliberà
hi fos posada perquè la ciutat no perís, los quals
mostraren ésser la més bella cosa huna: cavaller armat en
blanch. Dels cavallés, qual prenguera tal obra, alecció fou
dade a Mabli, més honrat per dos batallas a ulltransa haver
vensudas, e lo senyal en son cos portava de dos xerpas,
signifficant aquella honor; e per la faresa que
en sí tenia, la mara lo mantell en lo cap li posà. L'acta
complit, lo pou se desvià. La virtut de aquell per aterna
memòria fou mirada.
Són dos batallas nomenades, huna, de ulltransa; altra,
de enpresa. La ulltransa és aquella qui per querela pròpia
se causa. La de enpresa és en dos maneras: una per voluntat
de sí mateix moguda; altra, per servici de algú
axecutada.
Batalla de ultransa no
reptant o enculpant; o per acta que hom sia obligat
per orda o vot, axí com los cavallés qui són tinguts en sertas
cosas per llur orde. Asò féu lo bon comte de Barsalona,
qui la enperadiu de Alamanya, acusada de adulteri, per batalla
[a] ulltransa desliurà.
Jo posaré les cosas segons costuma general se serva per
los prínceps del món, e aquellas fundades per rehó, dexant
la manera dels usayas, la qual és posada per ley en Cathalunya,
contenent molt[e]s cosas diversas. Aquella per
tots és antesa, specialment per los joristas, per quant toca
a llur siència.
E dich per altra no
Es la reó: per lo proïsma, amich o parent acostat que
sia, met hom lo roünable e diffísill, mes no l'astrem de la
vida, la pèrdua de la ànima e la vergonya de son linatge, car
axí com la ley divina no consent la ànima per res saparada,
per semblant les leys humanas no fòrsan ningú a tals cosas
sien obligats. Aquest és acte per sí propi. Molts han
volgut usar lo contrari, de combatra per opinió de altra;
aquest faliment à més sguard en lo qui tal batalla
que no als batallants; per ço dèuan tots los prínceps
aquests fets antendra, e quant tals querelas los són presentades
demanant-los plassa, aquell los deu corregir e tornar
a la mesura el que reó forsa. Per aquest sguart e altras, la
dita batalla té porogativa ab qualseulla seguretat; dos, si
en de paraula homenatya, poden combatra a ultransa que
res no l'ascusa, per quant és l'acte final de la honor. Per
so és limitada en no poder-sa axecutar sinó per fet propi
en faliment de provas; cosa seria voluntària voller combatra
de cosa provada. Per so los prínceps tal orde han
mesa.
À nom batalla [a] uultransa per quatre rahons: la
primera, perquè és de carela pròpria; la segona, que
s'entra en ella ab fi serta e sabuda hí de ningun altra perill
no és vista tal fi; la terça, que res batellant no
ella; la quarta, que la fi d'ela és desdir o morir. Són necessàrias
en la dita batalla tres cosas: querela pròpia, temps
roünabla e loch honorabla. Querela pròpria que per altra
no
a la plaça axersitat e honrat per no fer vergonya al jutge;
loch honorable per quant qui a trespàs tant se met, aprés
de haver l'asperiment fet puga tals actes optenir, per los
senyós del món sien haguts per acceptas.
Aquesta batalla porta en sí tres honós: la primera, entrar
en ella sens batellar; la segona, batellant sens venir a
ffi; la terça, la conclusió de vensa. E per ço los qui
cavallés en semblant hí de las sis honós qui réstan, se pot
d'éls dir cavallés de honra, e no dells altras.
Alguns àn mostrat differència tenir en llur querela quals
d'ells seria requeridor o defanedor, que són venguts a declaresió
de príncep fent hú requeridor, altra defanador. Ab
honor de tal príncep parlant, semblant acte seg[u]ir no
pot. Asò seria molt desagual per lo deffanador, car lo sosteniment
de sa opinió no pot ésser causat sinó per declaració
e no per querela de voluntat del requerint. Més avant,
lo requeridor no és obligat en fer complir acte ningú de sí
mateix sinó seg[u]ir la declaresió tant quant lo príncep
volrà, e no més. Aquestas són cosas qui per necessitat de
la honra pròpia és moguda, reptant o enculpant; l'altra,
deffanent e sostenint. En tal fet se dèuan mostrar actes del
principiant qui de necessitat l'àn obligar en alguna cosa
per letras partidas per A, B, C, c o actes auctèntichs. La declaració
no stà fundada en res de aquestas cosas. Lo príncep és
degut la seguretat de la batalla formar, mes la carela
devant ells deu venir apuntada, que tal fet no comporta plet
ni qüestió sinó rahons curtas e pityades qual fi entra tals
se deu servar. Dich lo qui deffan les cosas deu calament
dar en tals fets, de haver-los per nul·las com no vinguen ab
aquellas qualitats que batalla [a] ultransa requer.
Més avant, que jutge de batalla a ulltransa durant la
dita batalla prenent-se aquella no pot declarar entre los betallants
dant a hú aventage més que a l'altre; açò
seguir que la hú dels dos cavallés hagués lo millor de la batalla
per destresa o sort, en aquell trespàs lo jutge mogut
de pietat la prengués volent declarar lo millor per la hú;
no és degut, pus nom de ultrança té, la fi savén-sa o prenent-sa,
la dita batalla ha ésser presa sens càrrech dels cavallés.
Posat que la hú fos dejús l'altre, si tal era no
dir aquell tenir vergonya fins que atorgua o consent lo jutge
la prengue; no atorgant, resta en sa opinió, e no pot ésser
dit vençut ni sobrat e tostemps stà sens càrrech.
Batalla a uultransa se principia en dos maneras. La huna,
de peraula en presència de gent, requerint algú, dant-li culpa
o reptant-lo de algun acte; e haver dites les peraulas del requerir
deu lansar algun senyal, signifficant tal moviment,
de guant o altra cosa. Aquestas rahons surten de moviment
de ira, e cade hú deu pensar tals fets quina fi pòrtan.
Aquells principis no
mes aquesta empendre és molt perillosa; les peraulas enpesas,
la horda se deu servar. Aquell qui les ha comesas per
letra les deu tremetra, refarint-li aquellas cosas que dites
haurà ab tot l'orda que jentilleza requer per no ésser judicat
homa bariabla. Tal orda e custuma se deu tenir.
La segona manera és quant algú se té perjodicat de sobergaria
ofensa a ell feta. Ab desliberació pensada ve en
principiar tal acte e per letra tremet requerint algú, prenent-li
carela ferma. Qui requer, sos fets dèuan anar totstemps
molt apuntats, car lo enramar acta és del defanent. E la
dite letra deu ésser pertida per A, B, C, c sotzscrita de la sua
mà e segellada de sas armas, e tremesa per araut o porsevant,
si y seran, per quant són de la orda de gentilleza, e
aquells sérvan més la veritat de tals fets, car en lo principi
de lur orda ne fan segrament o dèuan fer. En faliment
de tals servèxan trompetas, mes pus honorables tremesas
són ab los de la orda de gentilleza. Les letras derreras dèuan
tostemps refarir a les primeras, de quarelas, reonts e
punts; asò que no fos vista veriasió entra ellas, car aporteria
gran contrari a la honra de aquell, e cade huna és haguda
per acta auctèntich en los fets de la honor; per so
los qui en trespàs tal se tròban dèuan sercar personas en
son consell aptas de tals fets.
Batalla de ampresa és moguda ab senyal qui és mirat ab
figura de tall voller, portant algú per la dita batalla. Aquell
qui la enprèn aporta lo batellar a son aventaya posat
perquè més segurament al fi del desitg que té vinga. Aquest
acte no força ningú obligat hi sia; és cosa voluntària e per
gentilleza feta; aquells la emprènan qui dret e poder en sí
séntan de tal obra exequtar.
Altra manera de ampresa: surtint per servici de
algun príncep seg[u]int sa voluntat e batallant per aquell.
Aquestes cosas fallir en ellas no porta càrrech degú a sa
honor; és la causa no
ne axí poch lo aventayar-sa en ella no
molta honor; solament és acte de sa disposició mostrar.
Quant algú requer de batalla a uulltransa deu tostemps
scriura animós; [é]s forsat no voller per sí ningun dret retenir
del deffenador, car la fi de la cosa és principi de la
obra, e qui enprèn la fi per aquell deu ésser pensada. E
com los prínceps en tals fets al defenador alecció de plassa
hí armas és dada, al requerint seria de més per sí voler aturar.
Aquesta consideració las leys humanas han haguda per
aguollar las fúrias dels requerints, que si tal costuma no
era, los grans e forts dels altres pendrían aventaya.
Aquellas batallas qui a peu se fan, més honrades són
que las de cavall. La causa és que l'acte és attribuït a sa
disposició sola e no [a] ajuda d'alltra; e pròpiament batalla
[a] ultransa seg[u]ir no
propi batellar, e qui alegex en tal manera és pus honrada
e mostra en sí voller seg[u]ir la dreta costuma de uulltransa.
Las de cavall se sag[u]èxan; lo qui alagex ab aquell mityà,
sí matex a l'altra vol agollar.
Quant armas se alegèxan de uulltransa a peu, ab atxa
se deu combatra, car aquesta és la arma a tal fet apropriada.
Axí com és batalla triada, ab armas differents de altras
se deu combatra. A cavall, lansa deu ésser correguda,
car mostra gran ventura en la encontra. E ninguna cosa
en lo elegir de las armas no deu ésser salvada; per ço és
batalla [a] uulltransa, que tota cosa en ella sia perillosa.
Qui és en aquesta obligació de batalla [a] ulltransa deu
ésser prompta en los contraris pensar, e consell de sos
amichs tenir, mirant lo discuç que tal feyna requer. Hí
deu fer dos padrints qui s'àn mostrar pares de la sua honor,
hòmens disposts, aptes, sperts a tals cosas, a ffi que
mills sos fets andressats púgan ésser; encare més, alegir
dos armés, hòmens prudents en les armas, aquells àn lo
càrrech del seu armar. Entra tots, ab diligència, hun mestra
d'armas deuen consertar per axercisi fer, e deu-sa axersitar
secretament, mirant-lo personas fiades a ffi que report
d'él no puga ésser fet. Lo treball que de se persona
ferà, sia trempat, que no li gostàs la calitat ni disposició,
que faliment a la jornada no
ab mesura fetas créxan la virtut e adóban los menbras.
Los qui en tal manetx se tròban de batalla [a] uulltransa
és degut sien informats dels avisaments e cautelas
que tenir dèuan, que més perfetament al fi de lur honor
venir púgan; reglas e forma per aquells deu ésser servada.
À fer tres cosas. La primera, mostrar-sa devot devés lo
Creador, car sens ell neguna cosa obtenir no
batallas molts miracles se són seg[u]its. Fer asò és per tots
los miradós e aquells qui en la batalla àn entrevenir bé jodicat.
La segona, perlar poch de la carela e acta que
té meneyar sinó quant forsat li serà; de ço deu tenir gran
tempra en sí mateix e mostrar-sa discret als miradós, desexir-se
de molt[e]s reons, las hunas no poden ligar ab les
altras e cascú ou sa manera de dir, e aquell qui tal fa és
molt reprès. La terza, tenir en guorda sa persona e deffendra-la
de inconvenient tant quant porà; lo cas, si li seg[u]ia,
no seria
per squivar aquell gran perill de la batalla ell voluntàriament
s'à fet venir lo damnatge.
La vida sua deu ésser mesurada e sobra aquella se deu
molt antendra per quant tot l'acte en ella resta. La disposició
desberatada aquell qui s'à combatre no pot tenir; lo tempra,
forsa ne altras cosas necessàrias a tal obra segons sa
calitat requer; sí deu ésser pensat de viandas sustensiosas,
laugeres e poques, a ffi que
guart dos cosas: potayas e donas, qui lévan molt lo
tempra e delit. Axí mateix bega lo vi fort, en part, e sia
vermell, per quant dóna gran callor a la sanch e alegra lo
cor. Lo menjar seu deu ésser seqret perquè no sia fet avís
de la sua vida, ne viandas de qual natura són las que ell
menya, perquè sobra tals esma en contrari no fos posat.
Deu-sa levar matí tots jorns, a ffi que li sia en costuma
quant lo dia de la jornada serà, per quant aquell ha
ésser matiner per la missa oir e altras cosas a ffer.
Si per cas los dos qui la batalla hauran a ffer se ancóntran
en ajust o per carrera, ¿quina demostració entre ells
se deu tenir? Lo requeridor deu al deffenedor primer assenyallar
cortesia de paraula o de barret, no molta sinó ab
continensa; no soperbiosa, car no sap la fi quina serà. La
supèrbia és desplasent a Déu hí a tots.
Si reons s'àn a mesclar, aquellas dèuan ésser pochas
per no mostrar familiartat. Qui tals actes té fer no
deu meneyar reons d'emicíssia.
Si
ab pochas peraulas, mostrant lo requeridor desiyar la fi
per conèxer la veritat. Lo deffanador deu toststemps dir
"osta", e perseverà en sa opinió.
Si són abdós devant lo príncep o jutge de lur batalla
per rehonar son fet, lo requeridor deu primer dir per quant
és principi de l'acte, e cade hú d'ells deu fer lo possible,
en lo presentar devant jutge, anar ab compenyia de algú
per dar socós a ses rahons si mester serà. Lo deffenador
deu saludar al requeridor essent acomès per ell, no molt
ni poch; lo molt poria ésser pres per temor, lo poch per
fastitg. Les obres d'ells totes dèuan ésser trempades e ab
mesura fetes, mirant la fi quale és.
Si algú se met entre ells o jutge per concordar-los si
porà, en aquell deu ésser respòs ab gran moderació e peraules
bé apuntades per no desfer lur obra principiada; lo
requeridor tostemps ha dir primer sa opinió; lo deffanador
à sostenir, e segons la querela lo obliga deu respondra.
Totes les armas e coses qui per la jornada s'àn mostrar
deu aquellas ans del dia tenir, asseyant-les molt sovint a ffi
que li sien usades, e mirant aquellas, si falliments hi eren
vists, hàjan temps d'esmenar.
Los qui tals fets han executar, a Déu lur entenció deuen
endressar, seguint l'orda per ell en la fe nostra posada, de
confessió e altres devocions pensades, car degú no és tant
fort com lo Creador; en sí deguna fiança no deu mostrar
sens que lo principi de la sua gràcia no surta. E tal
intenció a Déu assenyallada, la justícia a ell ha ésser remesa.
De les coses del món és degut fer son orde; la persona sua
a la honor la porta, l'ànima a Déu la comane. Tota cosa
humana per aquell ha ésser oblidade, no havent en recort
altre sinó betallar, ajustant a la deffensió sua totes virtuts,
forsas corporals, dons e gràcias de natura, juntament posades
a tal obra.
Molts altres avisaments experiència en lo mester ensenya;
jo mostre açí part d'éls e donant senyal de tals regles
se deuen servar.
Que lo principi de tals actes sia cert: ¿què fonch la causa
tals betallas fer e en aquellas metre nom de uulltransa?
Los prínceps han trobada per reptament de fe entra los
vessalls, qui és posar crim de treÿdor, la qual cosa ha sguard
al senyor; ordonaren semblants batallas formar e metre
nom de ultrança car per lo crim qui és posat, aquell tal, si
provat era, merexador seria de perdra la vida e tota la honor;
e, per semblant, aquell qui inculpa no provat o guonyat
per batalla resta en la pena e crim que posade haurà.
Per ço los senyós pensaren tals betallas se féssan; per altre
querela no
Mes seguint-se l'orde de gentilesa, alguns, moguts de tal
voler, han presa semblant forma de batalla en sus querelas,
matent nom de ultransa, per fer l'acte més brau, e dels
prínceps no prou informats de tals fets, fallint al degut
entendra, en aquells tals han dat loch segur, axecutant les
dites batallas, servant la pràtica en tals actes posada; mirant
altres prínceps ésser fet tal desorda, han volgut seguir fent-na
pràtica entre los senyós. Pus tal se serva en totes les corts, jo
vul la manera posar, car la cosa que los prínceps fan
és haguda per ley; axí mateix materen egualtat entre les
parts seguint la reó, qui és dar la justícia al qui la té.
Reptament de fe no
reptant la hú [a] altre de fe entre ells dade, sinó de
aquella que hom té sarvar a son senyor. Per ço és dita fidilitat
de vassal a senyor; per tal sguart causaren la dite
batalla.
Lo càrrech que l'obligat de haver la plassa [a] algú darà
de serquar jutge qui tal betalla assegur, ha ésser persona disposta
a tals fets, deu anar ab tots los actes que seguits se
seran del principi fins a la conclusió, que pugue dar degude
informació; deu sercar reys, per tant com l'acte n'és
pus honrat quant lo jutge és de major excel·lència; aprés,
los majós barons que disposició tinguen a tals fets. De la
resposta que per tots serà feta deu fer son acte en presència
de rey d'armas, araut o porsevant, prenent aquell per
testimoni; e si algú serà do seguretat de tal betalla, deu acceptar
la offerta ab alegres peraulas, e fer son acte del que
dit haurà.
Quant batalla se demana a jutge que sia assegurade, se
deu aconseguir, si [a] ulltrança ha d'ésser, voler batalla
criminal: és principiant, batallant, e venir a ffi, qui és desdir
o morir, que sens conclusió és batalla civill.
Déu omnipotent lo món creà, posant en aquell orda,
seguint aquella dels cels, qui per aximpli nostro nos és stat
affigurat, de prínceps e staments cade hú en son grau mirat.
Los prínceps, justícia per ells fos servada, tant en los
actes de prova com altres aquí fallint, e vist los enteniments
nostros, més avant del rahonabla entendra, no poden
lo impossibla, a Déu sa comanen. Per ço los jutges de
batallas en aquells qui a tal prova venir volen aquesta
orde e serimònias han mesa, de posar lurs personas e vidas
al tempra de la fortuna, qui per potència divina és guovernada,
batallant hú contra altre, no dexant lur fi de tal acte
principiat, forsats per la honor a tals coses venir, fahent
les parts eguals sols stant per dar lo just a qui Déu lo senyaña.
E tals plassas a tots general essegura, no prenent
algú suspita desseventatge li fos fet; en béns e persona tots
los seguints e miradós deuen ésser salvats. Honor és del
príncep tals serimònias ab record virtuós sien pensades;
semblants actes se serven per la honra, e, sinó aquells qui
en ella són compresos, altres venir no poden, car glòria e
honor los perills ignoren, mirant als qui l'espéran, altres
pochs speriméntan; donchs, los reys e senyós, per ley humana,
tenen força tals plassas segurar. Axí mateix, han volgut
l'escuredat de tal obra aclarir, per tant que aquells sens
culpa se troben, si reptats seran per batalla, sien defesos.
Recordant-me dels reys nostros, de gloriós penser, en
lurs regnes e terras han posada forma de tals fets axecutar,
dant mides e mesuras a tals batallas; compranent l'acte ésser
gran, han volgut ab serimònia ésser fetes; per ço pos
assí la disposició, part segons los usatges de Cathalunya e
altres a mi parer rahonables e vistes per pràticha, les quals
són stades bé judicades. Principiant lo fer de la lissa e seguint
per orde.
Lo príncep qui assegura tal batalla és tengut aquella
formar e posar en degut orde; dar loch compatent, segur e
dispost a totes les parts; per semblant, ha metre les serimònies
pertinents en la dita batalla. Axí mateix és tengut
per ésser jutge e gentilleza qui
dos batallants se trobava freturós de alguna part d'armas o
cosas qui haguessen sguard al batallar, deu fer endressar e
dar ajuda en aquell si master l'à. Axí mateix, per [a] aquella
jornada si tròpia hun rey d'armas, si lo jutge és rey o fill
o dignitat que no conega superior, ab aquests tals fa servici
lo dit rey d'armas; si no és tal dignitat, deu haver araut;
e necessitat forsa algú de aquests hi sia per quant són de
l'orde de gentilleza e han a ffer los actes e testimoni en
aquells.
Deu fer hun senescal per aquella jornada per segurar
la plassa hí ésser jutge agual entre les parts. À hà tenir
lo senescal gent d'armas de cavall e de peu qui vage ab ell
per son servici. Deu fer més lo dit senescal: la vigília de la
jornada, crida contenent que aquell dia degú no vaja a cavall
ni gós portar armas de neguna natura sinó aquells
qui seran ordenats per son servici. Més, lo dia abans de
la batalla deu guordar la lissa, en la nit vellar; açò per seguretat
de totes les parts que breus ni fetellarias no s'í
poguéssan fer. Deu dar a quascuna de les dites parts posada
prop la lissa per quant en lo venir a la batalla no fossen
congoxats.
Deu fer lo dit jutge la lissa. Si los betallants són dos hí
a peu, aquella deu ésser feta de palls ficats, tenint d'alt
sobra terra
a l'altre se pugue metre lo puny, e bé fortifficats entrelissats,
en manera que deguna pessa de arnès no u pogués
pessar.
Ha tenir lo dit palench a tots cayres
per destra
à ésser fet altra, no ab aquella spessura, mes reonabla.
Aprés del segon, altre; aquest pot ésser fet pus clar,
en manera que sien tres de la hú a l'altre; ha de haver
d'ampla
deu metre la gent d'armas en blanch hí a peu; en l'altre
rench aprés, deu ésser fornit de gent de peu armada.
Deu tenir la dita lissa hun cadeffal, fet a la hun cayre,
tenint tots los dits tres renchs, hí la scala lunyada de la
lissa, mes sota lo cadeffal. Deu ésser feta una porta per
entrar a la lissa: si lo cas venia lo juge volgués anar, fos
prest. En los lochs que posaran les tendes dels batallants,
en aquell dret deu ésser feta una porta per entrar los cavallers
àn la lissa, que no hàjan fer volta; les portes deuen
ésser fortes, que
neta, e molt alivellada per quant no
en aquell qui la té fer.
Si los betallants són més de dos, que fossen quatre,
deu ésser crescuda la lissa la meytat més a tots cayres.
Si la batalla se fa a cavall, la lissa deu haver
a tots cayres, contant per destre
e los pals sien molt eguals e tinguen d'alt tant que los
cavals alsant lo cap no y bestassen en la brida; e los pals
dels cantons sien pus alts dels altres.
Si los batallants són més de dos, sia crescut lo camp de
dos destres a tots cayres.
Lo senescall, si la betalla se fa a cavall, deu fornir lo
primer rench de gent d'armas a cavall; e lo segon, de peu.
Deu ordonar lo senescall
no sospitosos a les parts, per quant han ésser testimoni del
batallar hí de les rahons si entre los betallants pessaven;
hí aquells deuen ésser ordonats tres a cascun cantó de la
lissa e no moure
Axí mateix, han ésser
cavall, han star armats ab cuyrassa e celades, sens spasa e
arma offensiva, per causa que poria ésser algú dels batallants
perdra totes ses armas e pendre
Han tenir cade hú d'ells sengles bastons de
fa la batalla a cavall; si a peu,
dèuan moure de lur loch, sinó demanats per lo senescal.
Ha ésser ordenat al peu del cadeffal, dins la lissa, un
altar ab lo missal ubert mostrant lo cruxiffix ab dos lums
ensesos. Açò per lo jurament que
Lo cadeffal deu ésser parat ab tribunal mostrant magestat,
e degun altra que sia fet entorn de la lissa no deu tocar
al palench ni acostar-s'í.
Quant lo senescal, per los fets de l'exercici de la batalla,
haurà tremetra a dir alguna cosa, tant als faells com a
les tendes dels cavallés, tostemps deu tremetra lo rey
d'armes o araut, e no ab degú altre, car aquell és home
no sospitós; en aquells fets ha dir la veritat.
Vehent lo senescal la plassa mesa en l'orde degut e lo
jutge posat en tribunal, deu tremetra lo rey d'armas
o araut, portant aquell dia cota de les armas del jutge de la
betalla, anant primer al requeridor covidant-lo de venir a la
batalla; essent junt, deu per aquella via mateixa anar al
deffenador e deu tremetra a dir a cade hú d'ells si volen
home en governar lurs serimònias, ab tot que és degut cade
hú dels batallants en semblant fet tenir previsió e no contrestant;
qui a tal plassa ve, de serimònias e honós deu
ésser bé informat.
Lo senescal deu avisar lo rey d'armas o araud vulla perar
sment en tots los actes e serimònias si van ab l'orde
degut; e, si y veia falliment, socórregue, car honor és del
príncep qui la betalla
degut.
Lo dia ans de la batalla, cade hú dels cavallés deu trametra
hun dels armés seu[s] al senescall demanant-li loch
per la tenda hí pavelló, e axí lo senescal dóna loch agual
a tots.
De gran matí, cascú dels cavallés deu fermar ses tendas
e pavellons; la tenda deu star fora la lissa e palenchs; lo
pavelló, dins lo palench de la batalla. Si a cavall se fa la
dita batalla, no met pavelló, per quant seria gran enpatx,
mes entra armat exint de la tenda. E lo senescal deu dar
loch a les dites parts en dret de les portas que sien prests
en l'antrar.
Los armés, posades les tendes, dèuan en aquelles posar
totes les armas del cavaller hí fer provisió de alguna vianda
per refrescar quant lo cavaller aquí serà; més, hi deu
metra un orinal, e una olla per seura totes aquestes provisions,
per la necessitat de natura, si master era, o trobàs
prest, per quant lo loch no és d'esperar.
Los cavallés, pertint de lurs cases per seguir l'orde
de la batalla, deuen haver feta provisió de trompetas,
tamborinos, teballs, xeramias, tota natura de sons mostrant
pler e alegria. E los pedrins, lo dia ans dèuan haver convidade
tota la gent de honor del loch en què
no deu anar a cavall sinó lo cavaller de la batalla e les sues
insínias. Ha portar bandera de sas armas, segons lo grau
que serà, hí standart feta una divisa. Aquestes banderas han
ésser portades a cavall al devant d'ell, personas honrades
tenint aquellas, ab les bèstias abillades e poxants.
Lo cavaller de la batalla deu exir ab armadura de brassos
e camas, e dessús ell cota de sas armas, car a tal batalla
la vida e honor s'í presenta. Ha tenir un vental qui
de uulltransa, mirant a la una part lo cruxiffix; a l'altre,
alguna devoció de sant. Ha ésser mès al mitg de quatre
astas de lansa, hí aquellas a totes parts portades per hòmens
de honor, e lo cavaller al dins ab los pedrints, qui
porten la brida del cavall, e los armés qui li van al detràs.
Tots aquests deuen star vestits e ab poxança, per honrar lo
cavaller.
Aquesta serimònia se deu fer per sguard que, anant a
la plassa lo cavaller, no s'acostàs algú a ell qui
axí mateix, conjurar que no fes falliment a la jornada;
per ço deu ésser tengut en molta guorda. Deu anar
vestit de colós apropiades a lur carela, que a degut significat
sien judicades.
Aquest anar de la lissa és antès axí de batalla de peu
com de cavall. A l'entrar de la plassa, si la dite batalla
se fa a cavall, és degut fassen semblant volta: deuen entrar
per lo cayra qui affronta devant lo cadeffal, hí anar al rench
pus acostat a la lissa, hí fer volta al contra de la sua tenda,
affrontant al cadeffal del jutge —e lo dit cadeffal deu ésser
fet tenint pont de un palench a l'altre—, e les banderas fan
obediència pessant al jutge, e lo cavaller per semblant, e
passen sota lo cadeffal. En aquesta manera se fa ell conèxer
a tots los miradós qui són per la jornada; e seguint la
volta, tira a la sua tenda.
Si la batalla se fa a peu, no fretura sinó tirar dret a la
tenda; açò per causa que la lissa no és tant gran ni comporta
semblant volta. Essent lo cavaller a la tenda, se deu
desarmar e seura en una cadira, e veura si té necessari de
alguna cosa, e pendre de aquella. Les banderas, quant seran
a la tenda, los armés han haver càrrech de posar aquellas
en lo degut loch: la de les armas se deu metra en lo
primer palench al portal de la lissa a una part, prenent
aquella pus acostade del cadaffal; l'estandart se deu fermar
al segon palench, a la porta, prenent la part lunyada
del cadeffal; ligant aquellas ferm que per cas no trebucàs,
car faria senyal an la ventura del cavaller.
Si la batalla és a cavall, totes ses armas e cosas necessàrias
deuen ésser a la tenda, per quant lo cavaller n'à exir
ab tot lo compliment. Si la batalla se fa a peu, és hi la tenda
fora lo palench, hí pavalló dins la lissa. En cade hú ha
ésser posat son orde: en la tenda, lo cavaller descavalca
e reforça de son master; en lo pavelló són necessàrias altres
cosas, car en ell à ésser mesa la armedura de
cap e aquella de l'axersisi de la batalla; e lo dit pavelló deu
ésser posat en manera laugera, que prestament sia sortit
quant los crits de la batalla seran dats.
Si la batalla se fa a cavall, lo cavaller pertex de la tenda
per anar al jurament acompenyat dels padrins, qui
enmitg. Lo requeridor hi va primer per quant és principi
de l'acte. Lo senescall deu star en presència del jurament
hí deu tenir lo reptament en la mà, e la resposta.
En lo anar del jurament, lo cavaller deu vestir cota de
ses armas. Apresentant-se al jutya presenta la persona per
la vida, l'ànima per lo jurament; porta las armas per la
honor, car [a] tall batalla semblant presentació és deguda.
Lo reptador ha dir en lo jurement: "Jo, Aytall, jur que
açò de què jo hé reptat Aytall és veritat, e que al camp no
matré coltell, ni misericòrdia, ne alena, ni agulló, ni algunas
armas sinó aquellas que acostumades són de metra."
Lo reptat ha dir: "Jo, Aytall, dich, a lo que aytal cavaller
m'à reptat, no és veritat."
En lo presentar que los cavallés fan al jutge per fer lo
jurament, los padrins qui ll'acompanyen, la hú d'ells deu
dir semblants peraules: "Senyor, nosaltres apresentam assí
Tal en presència vostra, a la jornada per vós assignada, per
complir tots los actes que la sua honor requer." E ditas les
peraulas, lo senescall deu proseg[u]ir e los pedrints spéran
lo cavaller hí tórnan-lo a lla tenda.
Si la batalla se fa a peu, lo cavaller pertex del pavelló,
e quant ell va al jurament, los armés réstan andresant
las armas.
Si algú dels batallants se vol fer cavaller, lo degut loch
és; tornant del jurement, quant serà devant lo pavelló,
gira la cara envers lo jutge hí genolle
fa
presa a la porta de la lisa, fet lo jurament, ans que n'isca.
Ffet assò, essent los cavallés cade hú dins son loch, lo
senescal tramet los armés dels huns als altres per regonèxer
las armas si són aguals e vertaderas, hí es jutya entra
ells; e dade la aguaitat, cade hú met a punt son cavaller.
Quant lo senescall sap per lo rey d'armas los cavallés
són prests, lo dit rey d'armas fa una crida a quascun cantó
de la lissa, contenent que no sia degú gós perlar, signar, tossir,
senyalar, sots pena de mort. Aprés deu dir lo valler
dels cavallés, de la casa e loch d'un són, e blasonar lurs
armas, per fer conèxar que són de gentillesa. Aprés, lensar
aquells crits spentablas de "lexar-los aler per fer su dever",
tres vegades. Dit açò, los pavellons dèuan sortir, e
los cavallés stan dejús, ells, ab las armas en mà, dèuan tirar
hú contra altra, sperant los miradós la fortuna a qui
ajuderà.
Si la batalla se fa a cavall, los padrins pòrtan lo cavaller
a lla porta de la lissa; aquí los faells lo prènan e agualen-los
al mig de la lissa; e dits los crits, los faells los déxan
fent cascú sa endressa.
Los faells deuen ésser avisats per lo senescall que stígan
atents; si lo jutge se prenia la plassa, sien prests en lo
partir, tenint la hú apertat de l'altra, sperant la desliberació
del prínsep. Axí mateix, quant ells batallaran, se
pòrtan en manera que no fàssan nosa als cavallés. Lo senescall
e tots los altras dèuan axir de la lissa.
Si lo jutge, batellant, se pren la plassa mogut de compeció,
los padrins de la hú hí altra se dèuan lensar dins la
lissa e saber lo cas per què cessa tal batalla. Los padrints
del requeridor toca a ells fer la istància, car los altras han
solament mirar hí deffendra; si no podían obtenir del jutge
la honor per lo requeridor, no dèuan jamés consentir, ans
levar acte del contrari, e, segons los cassos requeren, ésser
los avisaments hí respostas.
Lo príncep, quant se haurà presa la plassa, deu als cavallés
an un aguall fevorir, car prenent-se ell la batalla
no pot rebra càrrech degú dels batallants, pus lo obligat no
consenta, que a forsa de senyor las reons són de més. Lo
príncep en aquells tals batellés deu portar a la sua posada
hí fer-los covit, menjant a la sua taula, mostrant de sí poxansa,
e dar-los strenas segons lur marèxer. En assò són
obligats los senyors qui tals actas segúran.
Essent venguda la plassa a ffi, no consentint la ley divina,
tal coratya degú tinga de lexar enpènyer los betallants
a tant, car cruelltat molt se deu lunyar del príncep. Los
cavallés, malísia los forsa; lo prínsep, clemència l'atura. Las
batallas éls assegúran per mostrar poxança e fer conèxer
lus serimònias; enperò, seg[u]int-se tal acte, deu pendra lo
cavaller de la victòria e fer gran honor en aquell, e dar sos
actes ab compliment, en manera tal que d'él totstemps fassa
bon report.
Posaré la forma de la batalla de ampresa, la qual
se diu de armas retretas per quant los cavallés batallant se
retraen, complits los colps, segons la capitulació entre ells
concordada; per ço és dita batalla civil sens venir a ffi, car
en ella no ha carela formada qui obliga los cavallés la hú a
l'altra fer atorgar o sobrar per batalla. Aquest és acta fet
per servici de algú, qui enpeny los cavallés tals cosas complir;
per so los prínceps tals plassas no s'atúran de segurar,
portant festa e galla, qui és cosa preticabla e molt loable
als senyós. Que de tals betallas les serimònias no passen en
oblit, posaré la manera de aquellas.
Lo príncep qui assegura batalla la manera de aquella à
metra. La lissa deu ésser feta de pals, tenint sobra terra
per destra
ésser los pals clas, en forma que los cavallés púgan ésser mirats
en la dita lissa. No à ésser fet sinó un palench, e sobra
aquell hun cadeffall per lo príncep o jutge de la batalla,
e molts altras si volen. Aquest és acta que no tem perlar,
ni tossir, [ni] senyalar, com fa la de ulltransa.
Lo jutge porta los batellants ab sí en lo cadeffal, e
d'elí prènan licènsia per fer les armas e cascú tira a son
pavelló. Ha fer hun senescall lo jutge per tenir aguaitat entra
los cavallés; e lo senescall deu fer quatre faells qui stígan
en la lissa. E complits los colps partèscan los batellés.
Dels cavallés, cascú met hun pavelló a hun ca[n]tó de lissa,
e quant los cavallés són prests per fer les armas, lo araut
crida tres vegades: "Híscan los cavallés per complir la empresa."
E dit, los pavellons surten, los cavallés batallen, e,
finat lur acta, los faells los retraen, e lo jutge devalla
del cadeffal e trau los cavallés de la plassa fent la honor
agual, hí deu-los fer hun convit e molta festa, restant los
batellés companyons de armas.
En talls batallas no
deguna sinó les armas cruas, car a tals la honor no se senyala,
ni és perillosa, ni, per semblant, se fa jurament, per
quant no s'à sostenir acta degú, ni captament entra ells
no
és cosa de la disposició mostrar.
DE LA SEGONA HONOR
De la segona honor, posada en trihunfo de las empresas:
lo córrer de puntas sennents, qui per gentillesa se axecuta.
Prosseint de coratge dels cavallés valarosos qui per
servici de príncep o de alguna dama, portant valler ab sí
a tant los obliga, metent lur vida al juý de la fortuna.
No és dupta gran obligació és mesa en aquell per qui és
ampresa, car la cosa, quant és més perillosa en la axecució,
tant és més digna de ésser setisffeta; per ço los cavallés
qui tal emprènan dèuan pensar quin marèxer a tal fet los
porta, que segons lo valler de la cosa, sí deu ésser la enpresa.
Ignorància és gran offerir-sa a la mort no veent presedent
causa. La honor covida la gent de gentillesa a
portar-los en semblant[s] fets; en lo enpènyer, cascú deu
mirar la occasió per què és mogut ne ab qui s'à fer
l'acte, que tanta és la honor del qui guanya quant és lo
valler del perdent.
Aquestas són cosas qui las enprèn seg[u]ir an l'orda
posada a tals fets. Alguns, desijosos de honor sortint, fan
tal offerta poblicant aquella per totes las parts hon
conèxan lus fets; e enpresa serà acceptada trametent la desliberació
lur per rey d'armas o araut, dant loch segur assegurat
per son príncep, e temps roünabla, posant en aquella
part armas, cavalls e totes cosas aguals al servici de tal fet,
car lo cavaller qui porta sa persona basta aquella presentar
al perill scusant-se degudament de las altras cosas; per
so són obligats los de la ampresa en tenir a la jornada les
cosas prestas; en altra manera, lo càrrech seria
e no als cavallés qui vendrían per complir lur acta.
Aquesta honor pos en segon grau per dos reons: la primera,
aquell sap quina honor guanya qui conex l'anemich
e veu aquell —les altras enpresas seg[u]èxan lo perill, mes
no saben ab qui l'esperiméntan—; la segona, aquell acta és
de més honor en lo qual se fórman majós serimònias per
los prínceps, e per so en aquesta són tals.
Lo príncep a lla jornada fa hun senascal per tenir aguaitat
entra les parts. Lo senescall fa fer tres renchs larchs, de
mesura tenint d'ampla
los cavalls. Deu fer quatre faells, dos a quescun cap de
rench, per servar los cavallés al partir. Han ésser fets dos
cadeffals, mirant-sa la hú a l'altra, en lo mitx dels renchs;
en la hú stà lo príncep qui assegura, posat en tribunal; en
l'altra stan lo jutges de l'acta fets per lo príncep; a quascun
cap de rench ha ésser posada huna tenda, en la qual és mès
lo cavaller.
Quant la plassa és a punt, deu axir lo cavaller qui és
vengut per complir la ampresa de la tenda, e fer volta per
lo rench a cavall ab armas en las camas e brassos, lo cos
abillat, e lo cavall no portant las suas armas en res posades,
sinó divisa —car l'acte se fa per enpresa, hí a tals,
divisa se senyala—, presentant-se al príncep, seg[u]int la
volta, tornant a la tenda.
Ha de fer lo dit cavaller dos armés qui sien en la sua
andressa e armar, hoch encara roünar, si master era. Lo
arnès e cavall per los armés deu ésser triat. Lo cavaller armat
hix de la tenda, los dos faells lo prènan per la brida
del cavall; l'altra, per semblant. Hí agualen-los en lo rench,
e lo rey d'armas crida tres vegades: "Córregan los cavallés
per complir la empresa." E dit, los faells abandónan los cavalls,
mirant los jutges la ventura dels cavallés. Pesada
la encontra, los faells regonèxan la hú e l'altra si seria complit
l'acta; si no, tórnan fins a tant que pas en fet. E seg[u]it,
los jutges van al príncep fent-li relació, e lo cavaller
de la victòria deu anar al príncep demanant-li son acta;
lo príncep deu dar en aquell compliment, fent testimoni
lo rey d'armas hí araut e tots los de aquella orda que s'í
trobaran. En semblant manera se seg[u]ex dels altres.
DE LA TERSA HONOR
De la terça honor, qui és scala vista. Los cavallés aquella
enprènan per honrar-sa de virtut de gentilleza, la qual en lo
principi de aquells qui la coneg[u]éran per tals actes causada
fonch. Vehent los prínceps la honor lur tota star sobra
batallas, tant per conquesta quant per deffensió de regnas
e terras, han volgut grau e honor dar en aquells qui
tall speriment féssan; mògan-sa los cavallés per servici de
son rey semblants actes enpendra. Axí mateix, los prínceps
an aquells tals dèuan dar lo que degut és, hí ab figura
speciall dèuan ésser mirats, car major speriment per son
rey fer no
la sua honor. Per so los prínceps qui tal spéran dèuan posar
la masura a tals actes. Trobant-sa ells en camp, dèuan tenir
molts jutges de batallas, qui són rey d'armas, arauts e altras
de la orda; si era algú volgués anpendra, no falís de jodicadós.
De tals fets los senyós dèuan ésser informats què degut
és; pus lo vassal sap a què és tengut per la honor de son
rey, que ell sàpia lo que té fer envés aquells.
Príncep qui té molts de la horda de jentilleza, axí com
arauts e altras, porta gran honor a lla sua corona. Aquells
mouen contínuament los ànimos dels cavallés als actas de
gentilleza e servici d'él; pus sían tals que sàpian les cosas
necessàrias a tall master.
Lo cavaller qui enprèn tal acta té servar aquest orda:
trobant-se son senyor en camp, per degú altra tal speriment
no
aquella complex la obligació que té servar envés ell; e tant
com fallir aporta càrrech, tanta és la honor en fer lo degut.
Veent aquell tal son senyor star en siti de alguna ciutat
o loch en lo qual ell tinga voler aconseg[u]ir, dada la jornada
per lo combat, deu-sa presentar a ell, prenent dos de
la orda de gentilleza, hí en presència de molts deu supplicar,
pus la jornada del combat és assignada, ell li fassa
gràsia, com sia desijós de honor, vulla
tal enpresa, la qual ell deslibera sperimentar. Lo rey deu
dar en aquell dos arauts hó reys d'armas, qui míran l'acte;
fet açò, lo enteniment de aquells qui enprènan deu córrer
a la victòria com aquells carregats de gran pes; per attendra
al compliment de lur descàrrech van.
Lo cavaller, aquella jornada, fa son aparell de
servidós e amichs qui sien ab ell per socórrer e ajudar quant
master serà. Ha tenir un standart de son príncep en la mà
quant muntarà per la scala, hí aquell ha a posar dins en
la muralla hí ésser lo primer qui entra en la ciutat o vila;
ha haver victòria de aquella, altrament no
honor, car deguna obra de principi a sollas no ha perfectió
sinó vista la conclusió de aquella. Seg[u]idas les cosas
en tal manera, lo cavaller ab aquells jodicadós que li éran
assignats va a son rey demanà sos actes; aquells fan relació
del fet. Lo príncep, havent per cert totes les cosas, compleix
lo desitg en aquell tall, dant-li son acte complit, prenent
per testimonis aquells qui vist hauran lo fet, covidant
aquella jornada lo cavaller de la obra, fent-li honor; los qui
míran tal acte ésser accepta al senyor, covídan-sa a tals
honós.
Pos aquesta honor en lo terç grau per duas rehons: la
primera, aquella honor és més qui en presència de tots se
axecuta —la que [ve] aprés és arriscada mes no és tant mirada—;
la segona, aquell acte és més perillós qui és mirat
per los anemichs, e tant com lo perill és gran, la honor és
feta major.
QUARTA HONOR
De la quarta honor, qui és exir primer de mina. Quant
és causa de aportar stima en aquells qui semblants actes
enprènan, no és dupta ab sí dèuan tenir figura special dels
altras per aquells qui les obras de honor conèxan, car ells
mètan la vida e ríscan la ànima en hun tant stret com és
anar o venir. Cosa és gran per los prínceps, veent los sotmesos
a tant enpendra per lur servici e honor, ¿Quin senyor
se deu aturar en no posar honor, astima, setisfactió
en aquell tall, fent veura als altras qui semblants cosas
enpendra lo degut los serà dat? Aquests fets los reys e prínceps
clarament dèuan entendra; si ells no saben quant és
lo servey fet, no poran jodicar lo merèxer ni la satisfectió
en aquell. Axí mateix, los qui anprènan deuen mirar, ans de
dar principi a tal hobra, si serà aquella coneguda e jodicada
per aquells a qui se senyalla, qual és lo voluntari enpenyar-sa
a perill tal sens speransa de honor. Los perills no són stimats
sinó tant quant són honrats per aquell qui
honor fa riscar los hòmens, l'anpendra los honra; e, qui no
té la fi vista, ¿per què darà principi [a] actes tant grans? Ab
causa serta se deuen anpendra; aquestas cosas no dèuan
sortir de moviment, mes per elecció de la voluntat, conexent
la hobra aconseg[u]ida què aporta.
Que las reglas de tal obra en lo enpendra no sien ignoradas,
pos assí la manera que dèuan servar aquells desiyosos
de tal fet. Tals cosas no s'anprènan sinó per son senyor;
los altres prínceps serveix hom stalviant la persona,
car aquella per son rey és criada.
Vista la jornada que
e senyor sobre ciutat o vila que pas mil fochs, se deu presentar
a ell ab dos de la horda de gentilleza dient la voluntat
sua que li fassa gràcia: obtenguda victòria, li dó la
honor pertinent a tal hobra. L'esperiment, qui
stimat si en la execució no ha contraris, car sens aquells la
virtut no és coneguda; per ço ha pessar mil casats, aquelleshores
l'acte és perillós, altrament tal honor no seria
aconseguida; à creura-sa per aquella ésser fet gran empediment,
car tant com lo loch és famós e honrat, la
honor és feta major.
Axint de la mina ha tenir lo cavaller un stendart en la
mà lansant crit de son senyor. Seguint la victòria e obtenguda,
guonya la honor; e guanyada, ab aquells qui li poden
testimoni fer de l'exir, va al senyor demanant-li acte
de la sua honor.
Aquesta honor pos en lo quart grau per dos rehons:
la primera, les batallas de terra són pus honradas que aquella
qui ve aprés, la qual és fet de mar e no té aquella stima
ni són ab aquell senyal fetes; la segona, aquesta pot
ésser contreriada més per los enamichs, per quant són soberchs
en la ciutat o vila en la qual l'acte s'à fer.
QUINTA HONOR
De la quinta honor, qui és salt de galera. No pensàsseu
que per salt sia antès tal acte, car los marinés són los qui
salten. És comprès pessar primer sobre los enamichs hí ésser
causa desheretar aquells, mes és dit en la manera del
parlar. Salt, per metra nom pus honrat en tal honor, s'à
sarvar la manera de les altres, e per quant en les batallas
de mar los reys no acostumen aquelles tant seg[u]ir com
les de terra, se pot empendra pus sia capità algun fil de son
senyor; altrament no cregués cavaller degú que ab capità
de ventura ni ab galeras de perticular tal honor se pogués
entendra ni conseguir; açò és acte dels prínceps a ssolas.
És la causa: sperimentant lo perill hé haguda victòria, degun
senyor perticular no pot provehir de tals fets ni
dar la honor deguda. Axí mateix, degun official d'armas per
tals capitans no farían testimoni, e de fforsa han a caber en
l'acte, e qui no pot atènyer la cosa, ¿per què principiar la
hobra? Car per la fi honorosa és fet lo començ perilós.
En lo pessar sobre los enamichs, lo cavaller no ha a
portar standart sinó armas offensivas, altrament seria perilós
en lo deffendra, car entrant en gallera no y fretura crit
ni stendart, que no porteria spant degú, per quant és batalla
streta; per ço lo cavaller no porta sinó lo necessari per
obtendra victòria. Obtenguda, pren testimonis de aquells
qui l'hauran vist pessar primer sobre los enamichs, presentant-se
al capità demanant-li acta de la honor.
Aquesta honor pos en lo quint grau per dos rahons: la
primera, qu
aprés és batalla campall e molt socorreguda—; la segona,
és batalla qui se axecuta sobre aygua, qui porta spant en lo
batellar, car sobra aquella degú no
SISENA HONOR
De la sisena honor, qui és batalla campal de serrahints.
Speriment honorós en dos maneras: la primera, seguint
tal perill; la segona, per ésser acte tant virtuós de créxer
la fe nostra e minvar los enamichs de aquella. ¿Com poré
metra jo aquesta en grau sizè, vehent aquella ésser tant
justa e deguda al nostro antendra? No pensàs degú no ésser
merexadora en lo primer grau posada, dexant la consideració
del perill, si la fi d'ella fos presa, car aquesta és
ampresa salvant la honor, la fama, la glòria e la salvació
de la ànima; mes los prínseps no han curat de les
coses sdevenidores pensar, sols han pres l'acte de present;
en aquell han dat orde e mesura; de l'infinit, qui és a nosaltres
duptós, a Déu l'àn remès.
Sperimenta, donchs, lo cavaller just tal obra, dressant
sa intenció a l'infinit Entendra, dexant cosas vanas e
pompa mundana, offerint la sanch per aquell qui scampada
per nosaltres la té, oblidant totes coses sdevenidores, no
havent en record sinó victòria, e fallint en aquella, de la
deguda offerta de batallar per cosa justa.
Tal honor se pot enpendra en tota part hon sia capità
príncep coronat, car aquell té poder de provehir de tals
cosas sarvant lo cavaller les serimònias pertinents a tal acta.
Quant ell sabrà la jornada del batallar, se presenta al príncep
de l'exèrcit ab dos de la horda de gentilleza, signifficant
enpendra aquella honor; e dit, fa son aparell per atènyer
victòria. Perquè tal batalla és molt foriosa, en ella no
poden star judicadós; ha un sguard que lo príncep veu
aquella si és stada perillosa; conexent ésser tal, e obtenguda
victòria, dóna la honor en aquell cavaller qui la desiyava
—altrament, sens contraris perillosos, no seria honor—,
e de aquella fa son acte prenent per testimonis dos de la
orda de gentillesa, mensionant lo loch e la forma del
batallar.
Aquesta honor pos en sizè grau per dos rahons: la primera,
qu
costumes, crehent lo offendra ésser mèrit; per tant, com
és més duptosa aporta més honra —la qui ve aprés és batalla
ab molts sguarts, hí en ells se pot seg[u]ir presó,
la qual cessa en aquesta—; la segona, qu
permesa per la fe nostra, axecutant-la en loch degut e
pertinent.
SETENA HONOR
De la setena e final honor, qui és batalla campal que son
senyor sia. En aquesta s'àn servar dos cosas: la primera,
seguint lo perill com les altras; la segona, vestir cota de
sas armas portant aquella per figura de la sua honor, axí
mateix per dar seguretat a son senyor de la fidelitat que
té sarvar envers ell, com en major trespàs no
de batalla campall. En ella va la vida e la honra; los
vessalls per aquell són tenguts metra en deffensió de lur
persona quant a ells serà possibla,
Quescun cavaller e honorós, trobant-se son senyor en
tal trespàs, no
aquellashoras és judicat per son senyor tal qual deu ésser,
hí assenyalla dos cosas en vestir aquella: la primera, seguretat
al príncep; la segona, ardiment. Porta senyal per ésser
conegut.
¡O, quant seria cosa loabla los prínceps sarvassen tal costuma,
essent ells en camp, los cavallés de honor portàssan
lurs cotas d'armas, si lo cas venia de vestir aquellas, fossen
prests! Açò seria gran stima del senyor, honor dels vassalls,
que les cosas de virtut fossen judicades per lur príncep.
Aquesta costuma los entichs virtuosos sarvaren, que
fallint en l'orde los majós, los sotsmesos les obras obliden;
ignorada la serimònia, la virtut se apaga. De serimònias ixen
honras, de honras crexen virtuts.
Aquesta honor, en ésser degudament aconseguida, s'à
a sseguir victòria, aportant cota d'armas; e aquella no pot
tornar atràs ni venir devant son senyor sens victòria: o restar
en lo camp o presoner, pus, una vegada és vestida, tal
és son signifficat. Per tant, los qui la deslibéran posar, dèuan
mirar loch e disposició, que sens fi honorosa principiar l'acte
és cosa impertinent. Obtenguda victòria, se deu presentar
a son rey demanant acte de la honor, fent en aquell testimoni
rey d'armas o araut.
Com totes aquestes honras són atesas, o part d'ellas,
diran alguns: ¿Per què tants perills e serimònias? ¿Què
s'espera de tals coses? Lo cavaller qui mostra acta de tals
honós és nomenat cavaller prous, e tot príncep qui conega
honor agradirà aquell ab aventatge dels altres, e no pensa
de quin loc és ni vol conèxer més d'ell pus ha vist l'acte.
¿Qu
glòria, fama; de fama, honor. Tota obra se principia per la
fi honorosa, car honor creix lo valer, e crexent, aquell és conegut
millor dels altres; hí essent millor, se mostra hom
més perfet. Per què les hobras de cavallaria deuen ésser
molt stimades hí honrades sguardat la fi de aquellas qual
és; per ço tot príncep deu abressar la gentillesa, car ab
aquella és fet ell gran, poderós e honrat.
Dupte tinch gran, la obra acabada, aquella ésser
feta ab les parts que a tals cosas aporta necessitat; mes jo,
aturat en lo anpendra, stimi los discrets legidós deguda correctió
daran; sotmatent-me en aquells, atribuïda a mi ignorància
en lo fer, scusant-me a tots, pregant me hajen
per quiti considerades totes coses. Axí mateix, a Déu omnipotent
dreç me intenció ferma, tenint son voler en algun
loch fallint, essent contrari en la orda a nosaltres per
ell posada, me corregesch, tornant a la sua obediència, aquella
seguint.
[OPUSCLES]
CAPÍTOL DELS DOS STAMENTS POSATS EN HONOR
Ignorant lo principi, no és meravella si en la execució
de les obres són vists los felliments, car la cosa qui no és
coneguda, en aquella deguda satisfactió no pot ésser dada.
E per aclarir l'escuredat dels enteniments qui ignóran, tractaré
dels graus de honor, als quals la saviesa dels romans
a dos staments posaren: hú, al saber de les batalles; altre,
al regiment de les coses públiques. Agolant hú ab altre,
fent entre sí disputa qual del[s] dos primer fóra, dexant
tots altres sabés, posant-los en orde de arts e artifficis,
aclarint tal differència, daren grau primer a l'orde de les
batallas —stimant en aquelles la honor del príncep e senyoria
star, portant ab sí totes virtuts e forses corporals a tals
coses necessàries—, venint a les dignitats de les coses públiques,
les quals sobra totes les arts són posades, car mostren
vida, forma e regla de les virtuts a conèxer. Seguint los
prínceps les batalles per los virtuosos fossen coneguts, posaren
orde de cavallaria, fent-se cap de tal obra virtuosa.
Seguèsquan, donchs, aquells qui en grau de honor són
posats, hú dels dos staments, seguint orde de cavalleria o
regiment de cosa pública, servant a cade hú vida honorable,
qui és anar bé vestit, bé compenyat, bé encavallcat, car
ensendra la antorxa no tenint cera, la claror de aquella no
pot ésser vista. Per ço aturen-se les presumptions de aquells
posats en la dita orde, que los altres qui seguexen lo regiment
de les coses públiques ab los majós d'ells se agollen;
e tal qual és la vida, l'estima de aquell sí deu ésser feta.
EN QUAL MANERA LOS CAVALLERS SE DEUEN SCRIURE
DE BATALLA [A] ULTRANÇA HÍ EN DESEXIMENTS
Quant algú actes principia, és degut de aquells informació
certa haja, que la obra qui no és entesa la execució
en aquella a poca honor de l'empranador se mostra. Per ço
los cavallers qui a tant se empenyen de cometre algú de betalla
a ultrança, ignorància a ells és atribuïda no seguint
deguda forma en lo recarir. Car tota pàtria es subdita a
príncep o consell, e aquells posats en cadira de justícia per
los sotsmesos, e com tals betalles en falliment de proves
se consenten, deu ésser cert lo comatent tal querela quall
ell pren no poder-se mostrar en judici e de aquell fallir se
deu fer menció, per quant lo príncep a qui té servar obediència
no
encara per mostrar justifficació al jutge de llur betalla.
Les coses totes han ésser en acte o oppinió; mostrant-se
acte, lo príncep és corrigidor dels culpables; e qui té la justícia
feta per son senyor és rentegrat de la offensa e passa
en cosa jutjada, e de aquell fet no seria consentit batallà, hí
és voler de poca cosa fer gran sentència. Si està en oppinió,
aquelleshores als cavallers és permès per porrogativa
de honor venir a juý de batalla, e aquella ab poques
paraulas deu cloura; que la larguesa del scriure al deffanent
és rahonabla, qui ha venir al speriment per obligació de
gentilesa e no per valuntat. E per semblant és entès dels
deseximents prenent motius certs, signifficant sa voluntat ab
los velladors qui aquella segueixen, dant senyal de quescuna
letra en lo scriure.
ACOMATENT. "Necessitat forsa algun acte en aclerir
aquella cosa qui de proves fallida se troba; per ço, mossèn
Tal, les differències entre vós e mi pessades són de
disposició tal, pus claritut de aquelles haver no
la persona vostra e mia metre al juý de Aquell qui la veritat
no ignora. E com los prínceps per ley humana tinguen
forsa tals actes assegurar, per la veritat scusada a tots manifesta
sia, vinch yo voluntari a tal jornada a portar-vos,
stimant de aquella scusar no us poreu, per quant sou posat
a tal obligació per l'orde que possehiu; prenent-vos querela
de batalla a tota ulltrança si gosau sostenir que vós,
com a malvat cavaller, tals obres aquella jornada malament
e ab tota culpa vostra axecutàs; fent-vos atorgar yo dir
veritat e vós sostenir falcia o dexar-vos mort en lo camp.
Tenint sperança en Déu omnipotent en lo beneventurat sant
Jordi de vós obtenir victòria, dant-vos facultat de alegir
plaça; e tots drets com a deffenador vos sien atorgats.
"Axí nos aturen la delliberació de tal obra, que la glòria
del militar en los actes de honor se reposa; assignant-vos
Tal, procurador meu, qui en absència per mi los actes
accepta.
"Perquè en contrari no
la present per Tal, araud, a relació del qual steré, partint-la-us
per A, B, C.
"A tant del mes e any, sotsscrita de la mia mà e de
mes armas sagellada. Feta en lo loch Tal."
DEFFANENT."No és poch d'estimar quant actes
vénen al cavaller per los quals de aquells honor se pugue
atènyer, majorment que l'asperiment ab veritat se sostengui.
De vós, mossèn Tal, é rebuda una letra, a tant del mes e any,
per Tal, araud, partida per A, B, C, sotsscrita de vostra mà
e posada les armas per segell, prenent querela de ulltrança
la persona vostra contra la mia. Vahent yo la culpa per
vós com a maliciós cavaller falçament me posau, no m'atur
de acceptar vostra betalla e deffendre-us ma honor, retenint
tots drets ésser-me atorgats com a deffenedor, e del
desig que mostrau siau complidament acompenyat. Abreujaré
lo temps, qui més larch se poria pendre —car, la honor
desijada per lo cavaller, la prestesa en sa voluntat és tarda—,
prenent spay
betalla segurament tingue e pus honradament en aquella
nos mostrem; e si lo jutge per mi hagud vostro voler
no complirà, vos dó altres sis mesos en haver-lo tal que
content vos fassa restar. Alegint armas, tenint fiança en
Déu omnipotent e en lo beneventurat sant Jordi, ab aquestes
reprovar vostro falç dir, e fer veure la culpa posada
sobre vós tornar; fent lo axercici de la betalla a peu sens
altre sosteniment, ab armas blanques complidament, tals
com los cavallers en batalla porten, cobrint nostras disposicions
ab pessas senàs: per les mans atxes de
de larch, fetes de pes e guions a libertat de cade hú; al
costat, spasa senyida de quatre palms de ferruça, hú de
mantí, e pom fet ab libertat; copagorya de un palm de
ferro e mitg de mantí feta ab libertat; sens altra arma, falça
ni cuberta, offensiva ni deffensiva.
"Perquè lo ver sia mostrat, vos tramet la present per
Tal, araud, a relació del qual steré, partida per A, B, C,
de la mia mà sotscrita e posades mes armas.
"Feta a tant, del mes e any, en lo loch Tal."
DESSEXIMENTS. "Que degudament e ab l'orde
entre cavallers acustumada nostros fets saguesquen. Vahent
yo, mossèn Tal, qual intenció teniu e aquella ab millors mitjans
que fins açí no haveu provats pugau axecutar, me desisch
ensemps ab mos veladós de vós e de aquells valedors
qui en vostra letra se assenyallaran, persones, vessals e béns
vostros e llurs, passats los
ni damnatge fet, tinguts no us siam de nostra voluntat,
fem-vos cert que glòria és al cavaller ses obras ab spasa en
mà sien judicades.
"Trametent la present per Tal, trompeta, a relació del
qual staré, partida per A, B, C, sotsscrita de la mia mà
hí de mos velladós, les armas posades per sagel.
"A tant del mes e any."
RESPONENT. "A les oppinions, qui moltes vegades
vanes se prenen, no cur de satisfer, les quals en vostra letra,
mossèn Tal, assenyalau, rebuda a tant del mes e any, per
Tal, trompeta, desexint-vos de mi ab los veladors en ella
nomenats, prenent motius de dar camí honorós a la pràtica
de nostros fets. No és dupte que lo voler dels cavallers
a la speriència stà remès e per les obras la honor és judicada,
acceptant los deseximents, seguint vostra voler, e, per
semblant, ab mos veladors me desisch de vós hí de aquells
velladors nomenats, béns, vessals vostros e llurs. Passats
los dias assignats per gentilesa, de offensa ni damnatge fet
tinguts no us siam.
"E contra veritat no fos posat, vos tremet la present
per Tal, trompeta, a relació del qual staré, partida per
A, B, C, sotscrita de la mia mà hí de mos valledors, de
nostres armas sagellada.
"A tant del mes e any."
Los avisaments són necessaris en les coses que falliment
en aquelles no sia fet. De l'araud portant letra va ab trompeta
devant, qui sona per dar senyal a les gents de l'acte,
hí ell dóna los trellats. Trompeta va a ssollas, porta los deseximents
ab canya, donant trellats. Lo porsevant, reportant
rehons, va a ssollas.