La fiyla del rey d'Ungria

ISTORIA DE LA FIYLA DEL REY D'UNGRIA En Ungria ach ·I· rey qui avia per muyler la pus beyla dona del món, e el rey, per sa balea e per so com era molt honesta e molt bona dona, amava-la més que res qu'e·l món fos; e avia d'aquesta dona una fila, sens pus, que era la pus bela creatura qu'e·l món fos. Morí·s la regina que no·n romaseren més infans, e el rey amava-la sobre totes coses. Feren gran dol per tota la terra, per raó de la mort de la regina. Cant ach estat lo rey un gran temps, los barons e·ls comtes pensaren-se que·l dol de la regina seria passat. Acordaren-se que dixesen al rey que prengués muller, per so que lo regna no romangués a gents estranyes, per fretura de rey. Lavors los comtes e los barons anaren-se·n a eyl, e digueren-li: —Senyor: nós som venguts a vós per gran feeltat que us portam e per so com som tenguts que us digam so que us sia vostra honor e honrament de vostre regna. Vós, senyor, sebets bé que vós no avets hereus sinó aqueyla fila; per què us volem pregar

e clamar mercè que vós que prengats muyler de què·n romanguen hereus, sí que·l regne, aprés vostra mort, no romangue ne venga en poder de gents estranyes, e nós no romangam menys de senyor natural—. Lo rey los respòs que molt ó deyen bé e com a bons e a leyals vesayls, e que·ls ó greya molt, mas que no era, quant adés, en volentat de pendra muyler: —Però, pus vosaltres ho volets, si·m podets trobar tam bela dona com la regina, qui morta és, era, acordar m'í é; emperò dich-vos que si tam beyla no era, que no·n pendria gens. Mas, pus tant ho volets, vosaltres veés la beutat de la regina: anats per lo món, e si trobats tan beyla dona o donsela, si tot no és fila de rey o de comta, sia fila de qui·s vula, pendré-la per muyler.— Cant los barons agueren hoïda la volentat del rey, acordaren-se que tremetessen cavallers per diverses terres e que sercasen si trobarien tam beyla dona com la regina era. E cant agueren molt sercat, tornaren al rey e digueren-li que moltes de beyles ne trobaven, mas no·n trobaven tant beyla com la regina, qui morta és, era. —Ara, doncs — dix lo rey—, lexats-me estar, que negun tems no auré muyler si no era tan beyla com la regina, qui morta és, era—. E axí, partiren-se d'eyl. E cant agueren estat ·I· poc de temps, ajustaren-se los comtes e·ls barons, e encara asajaren si poria mudar sori enteniment lo rey, que volgués pendra muyler. E ach-n'í ·I· qui dix: —Senyors:

lo rey no·s vol partir d'aquel enteniment, que no s'acorda de pendra muller si no era tam beyla o pus beyla que la regina. Anem a él, que yo·n sé pus beyla—. Dixeren los altres: — ¿Qual serà aquexa?—. Respòs aquel: —Sa fila és molt pus bela que no fo se mare, e el rey ama-la més que res del món. E si lo y conselats, acordar s'í à molt volenters—. E digeren los altres: —¿E qui lo y conselarà, tan gran peccat ne tan noveyl fet?—. Respòs aquel: —Bé s'acordarà e·s avendrà del peccat ab Déu, e la mala fama serà tost passada—. E axí, per anach d'aquel, acordaren-se los altres que lo-y dixesen. E anaren-se·n al rey, e pregaren-lo que él se acordàs de pendre muyler, e que él no volgués que éls romanguessen, aprés sa mort, menys de senyor natural. —Barons —dix lo rey—: ja us n'é dita ma volentat—. E respòs aquel mal crestià, e dix axí: —Senyor: qui us trobava tan beyla dona o pus bela que la regina no era, ¿pendríets-la per muyler?—. —Hoc —dix lo rey—, volenters—. Respòs aqueyl mal crestià: —Yo, senyor, le-us hé, e la-us mostraré—. E dix lo rey: —E qual és aquexa?—. Lavors dix aquel: —Madona vostra fila és pus bela que sa mara no era—. Respòs lo rey, e dix: —¿E com pendria yo ma fila per muller, so que anch més no fo hoït ne fet?—. Resposeren tots los altres, e dixeren: —Senyor: pregam-vos que u fassats, que, si de peccat vos en temets, quant n'aurets haüt ·II· o ·III· fils porets-vos partir d'eyla e farets penitència,

e romandran hereus de vós per tots temps—. Respòs lo rey: —Ara, barons, yo·m acordaré sobre assò e retré-us resposta—. Los comtes e los barons partiren-se d'eyl. Lo diable fo aparellat que li mès en cor que ó feés, que prengués sa fila per muyler. E eyl anà veura sa fila, e veé-la meravelosament beyla, encara pus beyla que sa mara no era, e posà de tot en tot son cor, per punchció de diable, que la prengués per muyler; e no·s près altre acort, mas eyl matex ó dix a sa fila. E dix-li: —Ma fila: mos comtes e mos barons m'àn molt pregat que yo prengués muyler, per so que·l regne no romangués en poder de gents estraynes. E yo avia-los respost que tant amava vostra mare, que si no trobaven tan beyla dona com ela era, que negun temps no pendria muyler; e àn sercades diverses terres, e no l'àn trobada tan beyla com vostra mare. E puis són-se acordats que vós sóts pus bela que vostra mare, e àn-me pregat que us prenga per muyler, e yo é·ls-ho atorgat que u faré. E per so, ma fiyla, alegrats-vos, que yo àm més que vós ajats aquesta honor e que siats regina d'Ungria coronada, que si altra estranya n'ic venia.— La donsela, qui hoí aquestes noves, fo fort despagada en son cor, e no s'era maraveyla. E dix al pare: —Senyor: assò no fo anch més hoït ne fet, que·l pare prengués sa fila per muller; e prech-vos que no·m parlets d'aquexa raó. Que no us diré de vós (que sóts mon pare), que no é

en volentat que negun temps aje marit, que a Déu hé offerta ma virginitat—. Respòs lo pare, e dix: —Sapiats, fila, que vós serets ma muller, e serets regina d'Ungria.— Ab aytant partí·s lo rey d'ela, e féu cridar corts per totes les terres; e cridades les corts, ajustaren-se los comtes, e·ls barons, e cavallers, e burguesses, e d'altres maneras de géns sens comta. E aquí vengeren juglars de totes parts, ab estruments de diverses maneras, devant la fila del rey, de dia e de nit; mas Déus sap ela quin cor n'avia. E axí la festa e la cort era tan gran, que nuyl hom a penes s'ó podia albirar. Lo rey féu fer vestedures meraveloses molt, de diverses maneras e de diverses colors, de cisclatons, e de draps d'or, ab pedres precioses, e samits, e d'altres colors, e feya-les-li asajar cant eren fetes les vestedures, jassia so que ela·n fos despagada e que li clamàs mercè que tan gran peccat no fos; mas no li tenia prou, que hon més la veya, pus enemorat n'era, axí com lo diable e les gents l'ensenien en la sua amor. El rey féu-li fer una corona d'aur ab pedres precioses molt beles. E cant vench lo vespre que l'endemà la devia pendra per muyler, e les gents foren en aquela festa de totes aqueles parts aplegades, e les vestedures foren acabades e totes les altres coses complides, lo rey anà veser sa fila e aportà-li la corona d'aur. E dix-li axí: —Ma fila: yo us

espòs per muyler, e quoron-vos per regina d'Ungria, e demà serets ma muyler—. E posà-li la corona en lo cap. La donsela veé que·l fet s'espeagava, gità·s en terra plorant, denant son pare, e pregà-lo que aquel fet no fos. E el rey respòs, e dix-li: —Ma fila: alegrats-vos, que aquest fet no pot romandre per res, que no siats ma muyler—. —Senyor —dix la donsela—: ¡tanta bela dona ha per lo món! ¿Per què no·n prenets d'aqueles qui són pus nobles e milors que yo no son, e poríets-ho fer sens peccat?—. —Ma fila —respòs lo rey—: no à tan bela dona e·l món com vós sou, e encara sou pus bela que no fo vostra mara—. —Senyor —dix la donsela—: ¿ quines belleses hé yo més que ma mare?—. —Vós —dix lo rey— semblats vostra mara en totes les faysons; encara, que havetz pus beyles mans que eyla no avia—. Respòs sa fila: —¿E per les mans sóts axí enamorat de mi, que·m volets pendra per muyler? —. Respòs lo rey: —Ma fila: per totes les baleas que són en vós, som yo de vós enamorat, e especialment per la balea de les mans; per què us prech, ma fila, que us alegrets, que demà serets regina d'Ungria, e major honor no poríetz aver.— Ab aytant lo rey se partí de la donsela, e eyla romàs ab gran pensament, e pregà nostre Senyor que eyl la guardàs, que aquel peccat no vengués acabament. E cant vench al vespre, que totz foren colgatz, ela féu tanchar la porta

de la sua cambre, e apeylà una dona, qui estava ab eyla per cambrera, e dues donseles; e dix-los: —¿Vosaltres me juraretz que vosaltres ferets so que yo us diré?—. —Hoc bé, madona— e juraren-li-ó. Dix la fila del rey: —Mon pare me vol pendra per muyler, per mals conselers que à, e diu que és enamorat de mi especialment per la balea de les mans; e yo àm més perdre les mans que si perdia ma virginitat ne consentia a tan gran peccat. Per què us dich e us man, per lo sagrament que m'avets fet, que vosaltres me taylets les mans.— Cant eyles hoïren assò, comensaren a plorar, e dixeren que per res del món no ó farien, enans se lexarien auciure. —Sapiats —dix la donzela— que si no ó féts, yo cridaré, e faré-us cremar a mon pare, e tirassar—. E quant eyles hoïren assò, agueren paor de so que no fossen tirasades ne cremades; ligaren-li les mans, la una sobre l'altre, e posà-les ela matexa sobre el cep, e la una donsela tench lo coltel sobre les mans, e l'altre, ab una massa, ferí sobre·l coltel. E axí, ab gran dolor e ab gran pena, taylaren-li les mans; e tantost agren ·I· ferre calt, axí com ela ó ach ordenat, [e] cogren-li los monyons. Fet assò, féu metre les mans en ·I· bel tayador d'argent, e féu-les cobrir ab una bella tovayola de seda; e ela féu-se metre e·l lit, e bé abrigar, Tanta fo la dolor que ela soferia, que nuyl hom no s'ó podia pensar, mas ela sola ó sabia la veritat que elas sentían.

Quan vench en l'alba, tota la gent se levà, e lo brugit dels estrumens fo lo major del món, a la porta de la cambra de la fila del rey. Adoncs, aquela hora, lo rey donà cavayls, e palafrens, e d'altres bèsties, e d'altres dons sens mesura. E lavors lo rey apellà dos comtas que anasen despertar sa fila, que dia era e clar. Fet lo manament, los dos comtes anaren là, e tocaren a la porta de la cambre, e nuyla fembra no y respòs ni·ls obriren la porta; e tornaren-se·n al rey, e dixeren-li que negun no·ls avia respost, e que les portes de la cambra eren bé tancades, e bé fort. Ladoncs respòs lo rey, e dix: —Ma fila vol que yo la vaja despertar; bé sap què fa. — Dit assò, lo rey anà ves aquela encontrada, e tochà a la porta de la cambra; e sa fila manà que li obrissen. E él intrà molt alegra, e dix a les donseles: —Com dorm encara ma fila?—. Respongueren les donseles, e dixeren: —Molt ha vetlat anit, e·s sent malalta—. Respòs lo rey: —No és ara hora de sentir malalta, que ela pendrà vuy major honrament que anch dona presés. Entre-y —so dix el rey—, e desperta-la—. —Senyor —dixeren les donseles—: no guosaríem—, axí com la donsela ó avia manat. Entrà-sse·n lo rey en la cambra, e anà-sse·n al llit on sa fila jeya, tota coberta. —Ma fila —dix lo rey—: levats sus, que gran dia és, e vestits-vos e aparelatz-vos; e anem a l'esgleya, que tota la gent vos espera—. Lavors respòs sa fila:

—Mon senyor: clamar-vos-ia amor e mercè que aquest fet no·m féssets fer—. Dix lo rey: —Ma fila: no·m parlets d'axò, que no pot romandre per res—. Dix ela: — Pus no pot romandra per res, yo us daré so per què vós hic sóts e de què sóts enemorat de mi axí—. E apeylà una donsela, e féu-li aportar lo tayador d'argent en què eren les mans. E dix-li: —Senyor: ve-us aquí les mans, e ve-us assí los meus monyons—. E mostrà-li los brassos. E lo rey, qui la veé esmonyonada, isqué rèbeu de la cambra, e comensà a cridar com a hom rabiós e exit de son seny. Aquí se aplegaren los comtes e·ls barons e molta gent, cant oïren lo rey cridar e tan gran dol fer. E demanaren-li: —Què és assò, senyor? Què avets, ne per què cridats axí?—. A cap de gran pessa él los dix: —Vejats, senyors, què à fet; la desleyal de ma fila, que les mans s'à taylades, per tal que no sia ma muyler—. E féu aportar les mans e mostrar a tuyt. Ladoncs partí·s la cort, que tuyt se·n anaren com a gent desbaratada, que no esperava la ·I· l'altre, (sal los comtes e·ls barons, qui romanien ab lo rey per conortar-lo. E anch no veés tan gran dol ne tan gran tristor, ne tan gran festa tan poch durar. A cap de gran pessa, lo rey apeylà son consel, e dix-los quina justícia avia afanyada, ne quina pena devia soferir aquella que aytal honta havia feta. Dixeren aquels qui li havien consellat que la prengués per muyler, que la feés

tirassar e puys cremar; e los altres deyen que la feés devorar a bèsties salvatges; e quescú dava mala sentència contra ela, per feer plaer al rey. E ac-hi ·I· savi comte qui dix al rey: —Senyor: vostra fila és; si bé s'à errat contra vós, no us seria nenguna honor si vostra fila feyets auciure; mas féts-la metra en ·I· barcha, e vaja per la mar axí com Déus la volrà guiar, e viva o muyre, e vós no·n serets axí tengut a Déu—. Lo rey la féu tantost metre en ·I· barcha sens govern, axí que aquela ciutat era prop de mar, e féu·la metre en mar. E·l rey romàs fort trist e despagat tots temps de la sua vida, ni anch, puys, no ach muller ne cosa que molt li plagués. Quant la mesquina de donsela fo en la barqua e·s veé dins en la mar, pensar-vos podets si fo desconortada ne en gran dolor: no u pot hom saber sinó ela sola, qui era sens mans e sens negun consel, de Déu enfora. Mas nostre Senyor, qui no desempara aquels qui en eyl se fien, donà-li tant de temps e tan bo, que en pocs dies vench aribar en lo port de Marceyla; e jassia so que·l port aja mala entrada e fort estreta, tot enaxí se·n entrà la barcha e·l port, com si lo milor notxer del món l'agués guiada, e sus a hora de miga tèrcia ela fo e·l port de Marceyla, denant l'esgleya del espital de sent Johan, en una gran plasa. E los marines e l'altre gent qui eren e·l port, que veren la barcha axí venir, e no y veren neguna persona qui la guiàs, meravelaren-se·n

fort, e anaren-la veure. E veren la dona estar molt penssiva, e demanaren-li d'on era ne com era axí sola, e ela respòs e dix que fembra peccadora era; mas no y avia nuyl hom qui la entesés, ne eyla a éls aytanpoch. Estant eyla axí en la barcha, ventura fo de Déu que·l comte de Proensa cavalcava riba del port de Marceyla, e veé la gent aplegada a la barqua, e demanà què era alò; e dixeren-li que una fembra era venguda tota sola en ·I· barcha, e que no avia mans. E lo comta anà-y, e veé-la meravelosament blanqua e ab belles faysons, mas que era descolorida (e no era meravela, per l'endurar e per lo trebayl de la mar). E·l comte féu sercar si trobaria negun hom qui l'entesés; e vench ·I· alamany, e dix que eyl l'entendria. E·l comte féu-li demanar a aqueyl hom d'on era; e eyla respòs e dix que d'Ongria. E él li dix com era aquí venguda, ne com avia perdudes les mans; e ela no volch respondre àls, sinó que dix que fembra peccadora era. E axí com a Déu plach, lo comte n'ac pietat, e, per so que no vengués en mans d'òmens qui la ahontassen, féu-la pendra a ·I· cavaller, e féu-la aportar a son palau. E·l comte pregà a sa mare, la comtessa, que per amor de Déu hagués bon solàs e que·n pensasen bé. La comtesa era mala dona e sens misericòrdia. Respòs axí: —E què ferem nós [de] fembra esmonyonada?—. —Madona —dix lo comte—: major mercè serà d'aquesta que d'altra—. E la comtessa, que veé

la volentat del comte, son fil, féu pensar de la donsela. E com ach estat alcuns dies, la donsela fo tornada en color, e fo la pus bela dona qu'e·l món fos. Lo comte, qui la veé tan beyla dona, comensà-se·n de enemorar, e féu cercar tota Marcela si trobaria om neguna dona qui la entesés; e trobaren ·I· fembra d'Alamanya qui la entenia, e·l comte manà-li que la servís. E la dona era axí humil e avinent de tot so que podia, que tuyt l'amaven e li feyen plaers. Al comte plach tant la sua belea e·ls seus portamens, que li fo semblant que vengués de bon loch, e volch-la pendre per muller, mas no ó guosava a nuyl hom descobrir. Lo comte s'era tant aprivadat ab eyla, que avia après de son lenguatge, e eyla d'aquel del comte, sí que s'entenien de moltes paraules. Quant vench un gran matí sus en l'alba, lo comte féu venir lo capeylà a la missa, enans que la comtessa sa mare fos levada ne·ls cavallers fossen vengutz, e privadament, en la capeyla, él la près per muyler. La comtesa, sa mare, qui assò sabé, a guisa de rabiosa comensà a cridar: — ¡Vejats, senyors, l'orat de mon fil, qui à presa una làdria esmonyonada per muyler!—. Quant los cavallers e·ls burgueses de Marceyla hoïren asò, donaren-se·n gran meravella com avia presa fembra que no sabia d'on era, e majorment com no avia mans, mas negun no·l ne gosava reptar. La comtessa, sa mare, no ó pòch

soferir; com veé el comte amar tant sa muller, partí·s de Marceyla e anà-se·n estar en ·I· castel qui és riba mar, a una jornada riba Marceyla, qui à nom Cres. La comtesa noveyla, so és asaber, la muller del comte, sebé ja bé parlar aquel lenguatge, [e] fo pus avinent e pus amorosa a cavalers e a burgueses e a rics e a pobres que anch pogués ésser nuyla dona; e axí tota la gent amava-la més que res, axí com éls mateys, per la sua humilitat. [...] Esdevench-se que, en breu de temps, la dona ach un fil del comte, molt beyl, e tota la gent amà-la més. Cant l'infant fo cresgut e fo ja granet, que pòch anar, tot dia no feya sinó córer per lo palau, cavalcant sobre una cana, e bornava per sí matex. L'infant era ben larch, que tot so que li donava sa mare per menjar, tot ó dava als altres infants, e les vestedures atretal. E al comte pleya tot so que veya fer a l'infant, e amava·l més que res del món, que ben feya aparès que de bon loch vingués. Lo comte, moltes vegades, com era privat ab la dona sa muller, avia-li demanat que li digués da qui era fila, ne de quins hòmens venia, que él no la·n amaria menys, encara si fos fila del pus sotil hom del món; e anch ela no ó volch dir neguna vegada. Sdevench-se, ·I· dia, que lo comte li vench davant e pregà-la en totes maneres que l'í digués; que pus infant n'avia, bé li podia dexelar son linatge, que no era d'uymés

de penedir. —Senyor —dix ela—: pus que tant ho volets, [e] mon senyor sóts e mon marit, sapiats, senyor, que yo son fila del rey d'Ongria—. E comtà-li com son pare la volia pendre per muller, e ela matexa que·s taylà les mans, e comtà-li tota la istòria, axí com demunt és escrit. Cant lo comte ach hoït asò, ach lo major goyg del món, e féu venir sos cavallers e·ls burguesos de Marceyla, e comtà·ls com sa muler era fila del rey d'Ongria; e aquí féu la major cort e la major festa del món. Cant agren assò hoït, les géns, si primerament l'amaren molt, lavors l'amaren molt més, com seberen que era de tan gran linatge. Lo comte féu manament que tot hom qui volgués s[a] amor ne sa gràcia, amàs la comtessa e la honràs, e feesen so que ela manàs. A cap de gran temps, lo comte pensà·s que volia saber la veritat: si era ver so que sa muyler havia dit, que fos fila del rey d'Ongria. E dix-li: —Madona: si a vós plagués, yo volria anar veser vostre pare, no pas que yo dupte que vós no siats sa fila, axí com m'avetz dit, mas per so com sé que él vos ama molt, que·l major goyg que él pogués aver seria que sabés que vós fósetz viva—. —Senyor —dix eyla—: sapiats que res que vós vullats fer a mi no serà greu, jassia so que la vostra partensa sia a mi molt dura.— Lo comte, qui ach hoïda la sua volentat, féu aparellar naus e galeas, e ab ·C· cavallers, tots

vestits de ·III· parels de vestedures, e ab bels cavayls e ab bels palafrens e ab armes totes noves, eyl se apareylà. E cant se dech él recullir, eyl féu aplegar los burgueses de Marceyla e·l consel al palau, e, denant sa muyler, la comtesa, eyl los dix: —Barons: vosaltres sóts los hòmens e·ls barons que yo més àm e en qui més mi fíu. E per so, per lo sagrament e per l'omenatge que m'avets fet, vos dic e us man que vosaltres madona la comtesa ametz e honretz e hobeescatz de tot so que ela volrà. Encara us dich e us man que negun manament altre de veguer ne de batle no sia hobeït, sinó so que ela manarà—. Lo consel de Marceyla respòs, e dix: —Senyor: nós férem e volem fer tot so que vós nos manarets.— Ab aytant lo comte près comiat de sa muyler e de ses gents, e reculí-sse ab tota sa cavalaria, e anà-sse·n en Hungria. E cant fo aribat en Ungria, demanà en qual loch era lo rey, e tremès-li ·IIII· cavallers que li feesen asaber que·l comte de Proensa era aribat en aytal port, e que era pervengut parlar ab lo rey, si volia que presés terra. E el comte volia que·l rey que·l asaguràs, él e sa companya; e el rey respòs que molt li pleya que·l comte que prengués terra, e que vengués saul e segur. Ladoncs lo comte e·ls cavallers e les altres gents isqueren en terra, e les bèsties, e féu tots los cavallers vestir de les pus beles vestedures que avien, e·ls cavalls armar. E ab trompes, e ab tabals, e ab nafils,

e ab molts d'altres estaments, anà-sse·n ves lo rey. E lo rey, cant veé que·l comte venia axí honradament, e que·l comte de Proensa era tan alt hom, isqué-li a carrera e reebé-lo honradament. Quant lo comte e totes ses gents foren albergats, lo comte anà veser lo rey a son palau, e el rey féu-li beyl semblant e acolí·l molt bé. —Senyor —dix lo comte al rey—: yo volria parlar ab vós privadament—. —Hoc, volenter— dix lo rey. Ab tant entraren-se·n en ·I· cambra abdoses, e·l comte dix al rey: —Senyor: yo som vengut de longues terres, per vos veser e per parlar ab vós. E us vul demanar que vós que·m donets ·III· dons: lo primer, que vós no us irescats de so que yo us demanaré ne us diré; l'altre, que·m digats veritat de so que yo us demanaré; lo ters, si us despleya so que yo us diré, que no·m fessets mal a mi ne a ma companya, mas que·ns en lexets anar sauls e segurs—. Lo rey respòs e dix que li pleya que axí fos com lo comte avia dit, e asò li promès en sa fe. Lavors dix lo comte: — Yo, senyor, vos deman fil ne fila si·n agués anch—. Cant lo rey hoí assò, estech una pessa que no respòs, e vengren-li tots los huyls en aygua. Lavors dix lo rey: —En comte: promès vos é que us diré veritat, e no·m cuydava que d'assò me demanàsets—. Lavors dix lo rey: —En comte: yo aguí ·I· fila, la pus bela creatura del món, e per mals conselers volguí-la pendra per mulyer, e ela, com a bona

crestiana, féu-se taylar les mans—. E comtà-li tota la istòria del fet, axí com demunt avets hoït. —Per què yo no fuy puys alegre, ne seré negun temps, com a tant gran mort la fiu auciura—. Dix lo comte al rey: —Senyor: aquexa dona que vós deyts que és vostra fila e vós deyts que la feés auciure, yo la é per muyler—. —Vós? —dix lo rey. —Hoc, senyor —dix lo comte. —Assò no pot ésser veritat en neguna manera —so dix lo rey. —Sapiats, senyor —so dix lo comte—, que veritat cosa és—. E comtà-li com era aribada a Marceyla, e tot lo fet com era estat. —E sapiats, senyor, que yo n'é ·I· bel fil: E ja·s fos so que yo la creegués que ela fos vostra fila, com ela m'ó ach dit, e ab sa volentat, yo som vengut assí.— Lo rey, qui hoí que sa fila era viva e que tan honrat marit avia, ach lo major goyg del món, e anà abrassar e besar lo comte; e de gran goyg que ach no podia parlar, mas plorava, e abrassava e besava adés adés lo comte. E a cap de gran pessa eyls isqueren de la cambra, e lo rey tenia lo comte per la mà, que no·l se volia lunyar de sí. E tantost féu cridar cort general, e féu manament que tuyt hobeïsen lo comte, que eyl era son fil, e que eyl era rey mentres fos en sa terra. Quant la cort fo aplegada, lo rey los dix: —Sènyers: ve-us assí lo noble comte de Proensa, marit de ma fila—. E comtà·ls com l'avia presa per muyler, e tot lo fet. Los comtes e los barons d'Ongria foren molt alegres, e feren

tota honor que fer podien al comte. E el rey no·l apeylava sinó fiyl, e ab eyl menyava solament en ·I· taula, e abdosos jeyen en ·I· cambra: ni de nits ne de dies no·s partien abdosos. Quant vench que·l comte ach estat alcun temps en Ungria ab son sogre, dix al rey que se·n volia tornar en sa terra. Respòs lo rey: —Sapiats que no·s pot fer, fil, que tantost vos partescats de mi—. —E com? —dix lo comte—. Senyor: ¿no és temps d'uymés que torn en ma terra?—. —No —dix lo rey—, mas trametam ·I· misatge en vostra terra a ma fila, vostra muller, e a vostres gents, e féts-los asaber que vós sóts ab mi, e tots sans e alegres.— Lo comte veé la volentat del rey, e féu letres a sa muller e als burgueses de Marcella; e féu-los asaber que sa muller era fila del rey d'Ungria, e com lo rey l'avia reebut ab gran honor, e que no·l lexava partir de sí, mas que en breu l'aurien san e alegre, si a Déu pleya; e que·ls pregava e·ls manava que amasen e honrasen sa muller, e que feesen tot so que ela volgués, ne manàs. E axí, per ·I· correu, eyl tramès aquestes letres al consel de Marceyla. Cant lo correu ach les letres, mès-se en ·I· leny e vench-se·n a Marceyla. Mas cant foren prop del port de Marceyla, agren vent contrari e no pogren intrar e·l port, e per forsa covench-los pendra terra al castel hon estava la mara del comte. Lo correu se·n anà tot dret a la mara

del comte, e dix-li noveles del comte, com lo rey d'Ongria l'amava e l'onrava, e que la comtesa, sa muller, que era fila del rey d'Ungria. Cant la veyla comtessa, mare del comte, hoyí aquestes noveles, fo hirada e despagada, e pensà·s com poria emblar les letres al correu. E dix-li: —Mon amich: vós sóts trebaylat de la mar; posats vuy tot dia, e demà entrar-vos-n'ets a Marceyla—. Respòs lo correu: —Madona: yo é manament del comte que no·m atur en negun loch, entrò que sia a Marceyla—. —Sapiats —dix eyla—, que pus tan bones noves portats, que no us partiretz vuy de mi—. E axí, féu-lo aturar, e donà-li molt a menjar e a beura; e donà-li tan a beura, que aquela nit fo embriach, que no sabia hon s'era. E, com vench a la nuyt, féu-li emblar la bústia en què eren les letres, e cremà aqueyles que anaven a la muyler del comte, e les letres que anaven als burgeses e al consel de Marceyla axí matex, e féu-na fer altres falces, semblant d'aqueles. E dix la tenor de la falsa letra enaxí: "De nós En Pere, per la gràcia de Déu comte de Proensa, als feels seus, saluts e gràcia. Fem-vos asaber que nós som fort despagats e hirats, que una fembra estranya presem per muller, que axí·ns ha enganats, que·ns donà entendre que era fila del rey d'Ongria, e nós avem sabuda la veritat, e avem trobat una vil fembra que per ·I· malafeyta e ladronicis li foren toltes les mans e fo exilada de la terra d'Ongria. Per què us deym

e us manam, en pena de cors e d'aver, que, vistes aquestes letres, sens alcun alongament, prenats eyla e son fiyl, e féts-los tirassar per tota la vila de Marceyla, e puys cremar, per so com eyla axí·ns ha enganats, que no volem que de tan vil fembra romanga hereu en Proensa. Féts-ho en tal guisa que nós en breu devem ésser en Marceyla, que no y trobem ela ne son fiyl, mas que ajats complit lo nostre manament. E fem-vos saber que si, cant nós venrem, no avets fet so que us manam, que nós farem de vós e de vostres fils e de vostres mullers semblant justícia, sí que·l aver no estorsrà lo cors, ni lo cors l'aver". Cant la veyla de comtesa ach fetes aquestes males letres e falces, mès-les en la bústia, e tornà la bústia al cap del lit del correu. E·l correu despertà·s gran matí, e anà-sse·n a Marceyla; e can fo prop de Marceyla, féu-se una garlanda e·l cap, e entrà cantant per Marceyla. E anà-sse·n primerament a la comtesa, e saludà-la de part del comte, e comtà-li tot lo fet axí com era, que·l rey no lexava partir lo comte de sí axí tost, mas que en breu vendria ab gran honor, si a Déu pleya. Lo correu se partí de la dona, e ab gran goyg anà-sse·n al consel de Marceyla, e, axí com passava per la carrera, les géns lo demanaven del comte, e eyl los responia que los saludava molt e que la comtesa que era fila del rey d'Ungria.

Quant vench que fo al palau del consel de Marceyla, eyl trobà los conselers, e saludà-los de part del comte, e donà-los les letres que·l comte los tremetia; e dix-los de paraula la honor que·l rey d'Ungria feya al comte, per amor de sa fila, e que no·l ne lexava encara partir, mas que en breu vendria; e·ls deya e·ls manava que amassen e honrasen la comtessa, axí com en les letres se contenia, e que feessen tot so que ela los manàs. Cant los conselers agren reebuda la letra del comte, feren cridar per la vila que tuyt venguessen al palau del consel, per hoir noveles e manament del comte. Cant tuyt foren aplegats, los conselers obriren les letres e donaren-les a l'escrivà que les ligís. Cant l'escrivà volch ligir les letres, e veé que·l comte feya aytal manament contra la comtessa, duptà que no volch ligir; e apeylà los conselers a una part, e legí·ls les letres. Los conselers, qui hoïren que·l comte manava axí destretament que la comtessa e son fiyl deguessen estirassar e cremar, si no que eyl faria aytal d'eyls e de lurs muylers e de lurs infants, foren espaordits, e no·s saberen quin consel se prenguessen; e apellaren lo correu, e demanaren-li a ·I· part la veritat: —Tu dius de part del comte que nós amem e honrem la comtessa, e que eyla és fiyla del rey d'Ungria, e ve·t les letres que dien lo contrari—. —Yo no·m sé —so dix lo correu— què·s dien les letres, mas yo us

dich veritat que eyla és fila del rey d'Ongria; e si vosaltres no l'amats e no la honrats, sapiats què·l comte, vostre senyor, ne serà despagat.— E los conselers agren d'acort, ab los burguesos de Marceyla, què farien de la comtessa e de son fiyl. Los uns deyen: —Féts so que·l comte mana—. E los altres deyen: —Més val que eyla e son fiyl muyren, pus lo comte ho mana, que si nós e nostres fils e nostres mullers érem destrouits per tots temps—. E alguns altres deyen: —¿Com auciurà hom eyla e son fiyl per letres, que·l correu diga lo contrari?—. E axí estaven embargatz, que no·s sabien què·s feesen. E ach-hi un hom savi, qui dix: —Senyors: lo fet és molt perillós. Si féts so que les letres dien, per aventura no u ha manat, que les letres fossen falsades en neguna manera, pus lo correu diu lo contrari, e axí vosaltres auríetz molt errat; e si no ó féts, e él ho à manat, sóts-ne en fort gran peril. Hon yo conselaria axí, barons: la comtessa, com que·l fet vaje, ela és bona dona e sebem bé que·l comte l'amava molt, eyla e son fiyl, e que nós l'auciam a tan mala mort no m'és semblant que·s deja fer; mas prenets la dona e l'infant, e metets-los en una barqua, axí com fo atrobada, e metets-los en mar, e nostre Senyor fasse·n so que li plàcia. Cor, per aventura, lo comte és axí irat contra eyla, e serà-li pasada sa fellonia com serà assí, pus que no la trobarà, e vosaltres trobarets ab él mercè.— Aquest consel plagé a tuyt, e anaren-se·n a

la comtessa, e portaren-li las letres que·l comte los avia tremeses. E dixeren-li: —Madona: ab gran dolor e ab gran despagament que avem de vós, nós que som assí e tots quants som en esta terra, som venguts per dir a vós paraules que són fort dures a vós e a nós. Ve-us quines letres nos à tremeses lo comte—. E feren ligir les letres. E ela, qui hoí les letres, caech esmortida en terra. A cap de gran pesa, cant fo tornada en sa color, dix: —Senyors: ¿com porien ésser veres aquexes letres? Que al castel de sa mare del comte, là hon aribà lo correu, les li emblaren. E prech-vos que no enantets contra mi entrò que·l comte sia vengut, o que yo haje tremeses letres o algun misatge—. —Sapiats, madona, que nós ó faríem volenters, mas lo manament és perillós, que no ho guosaríem alongar. Mas, holtra lo manament del comte, vos farem aytanta de gràcia que nós no us auciurem, axí com él ho à manat, mas metrem-vos en ·I· barcha, vós e vostre fiyl, axí com vos trobà hom, e anats a vostra ventura—. Cant la dona ach hoïdes estes paraules, si fo dolenta ne irada no·s fo maraveyla, e féu lo major dol del món. E éls aparelaren ·I· barcha, e meseren-hi la dona e son fiyl, e meteren-los en mar. La barcha se exí del port de Marceyla, e anà rodejant per la mar alscuns dies, axí com plagué a Déu, e vench devant ·I· monestir de dones qui és riba mar. E pescadors qui exien a pescar

per obs del monestir, veeren la barcha sens tot govern, meraveylaren-se·n molt e anaren-la pendre, e trobaren la dona e son fil, e veeren-la que no avia mans. E demanaren-li quina fembra era, ni com era aquí venguda, e ela respòs que fembra peccadora era. Manaren-la a l'abadessa, e l'abadesa, qui veé tan bela dona e son fil, molt bel infant, demanà-la de ses condicions, e ela respòs e dix que fembra peccadora era, e no àls. L'abadessa ach pietat d'eyla e de son infant, e dix-li si volia romanir aquí ab eylas, que servís Déu en aquel monestir; e ela respòs: —Hoc, volentera—. Vestiren-la de drap de religiós, e fo pus humil e pus avinent de so que podia, que totes l'amaven e la servien com a eylas metexas. Quant ach estat ·I· poch de temps, les monges conseylaren a l'abadessa que la feés portera, que altre offici no podia aver, e féu-la portera; e fo axí avinent e axí de beyla resposta a totes les persones, que tuyt se tenien per pagats e per hedificats. Nodrí·s son fil e·l monestir de les dones. La dona era axí de gran abstinència, e estava en oració molt quescú dia, e estava en l'esgleya, devant l'altar de madona sancta Maria, entrò que totes les misses eren dites, per so com no podia estar e·l cor ab les altres dones monges, com no sabia ligir ne cantar. Cant ach estats ben ·V· anys en lo monestir, esdevench-se que ·I· dia estava a la missa, devant l'altar, en oració, e·l prevere volch ministrar

e metre del vi e de l'aygua en lo calze, e no y ach escolà ne altra persona que li donàs les canadeyles; e eyla avia gran volentat que li donàs les canadeyles, mas no podia. E mantinent ela veé denant l'altar penjar dues mans, les pus beyles que anch fossen vistes, e pensà·s que Déu e madonà sancta Maria li volien fer per aventura gràcia; e ab gran devoció e ab gran reverència acostà·s a l'altar, e estès los brassos e los monyons ves aqueles mans, e sobta les mans se preseren ab los seus brassos aytam bé e mils que anch no les avia haüdes, levat que ·I· filet ben sutil hi paria là hon les avia fetes taylar. E mantinent près les canadeyles, e serví devotament el prevere E lo prevere, qui ja la coneixia e ja l'avia vista moltes de vegades menys de mans, e que ela avia cobrades les mans e no sabia chom, que él no u avia vist, maravelà-se·n fort; e apeylà, l'abadessa, e dix-li que aqueyla dona avia cobrades les mans. La abadessa apellà la dona, e féu-li mostrar les mans, e demanà-li com les avia cobrades; e cant ho ach hoït, féu-la entrar a missa e cantaren Te Deum laudamus, per lo gran miracle que era esdevengut a la dona. E l'abadessa e tot lo covent foren fort alegres de la gràcia que Déus havia feta, e agren-la en gran reverència, e feren-li tota honor que podien. E ela fo pus humil e pus avinent, e servia a totes axí com podia. E la abadessa, per la gran gràcia que avia

de les géns, lexà-la seer e·l cor ab les altres. Cant lo comte ach estat ab lo rey e l'ach per son regne manat, partí·s del rey. E al partir, lo rey donà-li anels d'or, e pedres precioses, e draps de ceda, e samits, e draps d'or e perles e d'altres joyes, que aportàs a sa muller; e·l comte donà cavayls, e palafrens, e estors, e falcons, e hor, e argent, e d'altres richs dons. E seguí-lo ab comtes e ab barons e ab gran cavalaria entrò sus riba de la mar. E el comte près comiat del rey e de la sua gent, e recolí·s ab tota sa companya en les naus, e ab gran goyg vengueren-se·n a Marcelya. Cant foren al port de Marcela, lo comte féu sonar trompes e nafils e tabals e d'altres estrumens, e ab gran goyg entraren e·l port. Cant foren e·l port, enans que avaylàs de la nau, los burgueses de Marceyla, qui mils qui mils, axí com podien, li exiren a carrera. Cant los ach saludats, tantost los demanà com estava madona la comtesa, e éls estegueren que no y ach negun que li respongués. —Com no·m responets? —dix lo comte—. És morta hó viva?—. —Senyor —dixeren eyls e los conselers de Marcela—: ¿e no sabets vós quines letres nos tremetés vós?—. —E quines? —so dix lo comte. —Adés ó veurets— dixeren los conselers, [e] mostraren-li les letres. Com lo comte veé les letres, fo lo pus irat hom del món, e dix: —¿Avets fet axí com les letres

dien?—. —Senyor, no, ans nos som aventurats d'estar a vostra mercè, que no la volguem auciure a ela ne a son fil, mas metem-los en una barcha, axí com la dona fo trobada, e metem-los en mar, axí com Déus los volch guiar.— Ab tant lo comte féu apeylar lo correu; e dix-li: —Aportest tu aquestes letres?—. —Hoc, sènyer —dix lo correu.— ¿E girest-te en negun loch?—. —Hoc, e·l castèl de madona la comtesa, vostra mare, que mal temps nos hi gità—. — ¡Ay làs! — so dix lo comte—. ¡La desleyal de ma mare à feta aquesta falcia, que m'à tolta la res que yo més amava e·l món! ¡Mas yo faré d'ela so que ela avia hordenat de fer de ma muller!—. Lo comte volch anar là hon era sa mare, que la feés tirassar e cremar. E sos cavallers e ses géns pregaren-lo e li conselaren que no-u feés, que gran peccat faria e mala fama que·l ne seguiria, e per so no·n trobaria abans sa muller ne son fill; e axí estigué-se·n. E féu avalar tota la gent en terra, e jurà que no seria a Marceyla tro que sabés noveles de sa muller si era morta o viva. E ab una nau armada e ab dues galeas, partí·s de Marsela, e sercà tots los ports, e les ciutats, e les viles, e·ls castels que eren riba mar; e en quescun loc feya avaylar cavallers e demanar e cercar si aurien vista ·I· fembra esmonyonada, ab ·I· infant petit. E axí rodejant, serchà la mar ·VII· anys, que anch no trobà negunes noveles.

E a cap dels ·VII· anys, esdevenen al monestir on era se muyler. La nau estech en albayina, que no avia vent ne·s podia moure. Lavors dix lo comte: —Pus no avem temps d'anar avant, vets aquel monestir e pregats-los que us venen pa e vi e fruyta e hous, o·ns en donen—. Ab tant avaylaren ·II· cavallers de la nau, e anaren al monestir; e cant foren a la porta de la claustra, trobaren la dona qui era portera, e cant l'agren saludada, dixeren-li: —Madona: aquí en mar ha en una nau ·I· comte, e à·ns tremès ací, e pregue-us que li venats pa e vi e fruyta per refrescament—. —E d'on és aquex comte? — so dix la portera. —Madona, de Proensa—. Tantost com la dona hoí comte de Proensa, tot lo cor li comensà de saltar; e dix als cavalers: —Ara, si us plau, vos esperatz ·I· poc, e yo entraré a madona l'abadessa, e feré-us-la venir a la porta.— Ab tant féu venir la abadesa devant los cavalers. E éls dixeren-li que·l comte la pregava que li venés refrescament; e l'abadesa dix-los que no·ls en vendria gens, mas donar-los-n'ia pa e fruyta e de so que agués dins lo monestir. Ab tant los cavallers feeren-ho pendre, e preseren comiat de la abadessa e de la portera, e feren-los gràcies, e tornaren a la nau. E mentre éls se·n anaven, dix la ·I· a l'altre: — ¡Sancta Maria, beneyta dona! ¡E com sembla aquella portera madona la comtesa! Certes, cuyt-me que eyla sia—. Dixeren los altres: —¿E com ho podets

dir, que ela no avia mans e aquesta ha les pus beles mans que anch veés a dona?—. —Certes, si les mans no fossen, yo·m cuydara que ela fos.— Cant foren a la nau, dixeren al comte: —Senyor: l'abadesa vos saluda molt he tramet-vos aquestes coses, e no volch pendre dinés de nós. E sapiats que y à una dona portera molt avinent, la pus bela dona que anch fos, e sembla madona la comtesa axí fort, que no diríets sinó que ela és, si no fossen les mans, que aquesta ha fort belas—. Lavors respòs lo comte, e dix: —Sembla-li axí fort?—. —Hoc. Sapiats, senyor, que si vós la veyets e no li veyets les mans, que vós diríets de tot en tot que ela és—. —Pus que tant la sembla —dix lo comte—, iré-la veure, per amor d'ela—. Ab tant avaylà de la nau e anà-se·n al monestir; e quant l'abadessa hoí dir que·l comte venia, isqué ab gran companya de dones. E cant veé la dona portera, lo cor li deya que aquela era sa muyler; e cant li veya les mans, eyl ó descreya. Mentre lo comte la guardava, que no·n podia partir l'uyl, lo fil de la portera vench, e no ach cura de la mare ni de les altres dones, axí com avia acostumat; e abrassava lo comte, e·l estrenyia, e s'acostava a él, axí que les dones se·n maravelaven, e cridaven-lo, e no·s volia partir del comte. Lo comte s'era asegut enfre l'abadessa e la portera, e no avia cura sinó de la portera, que no la feya sinó guardar.

Con molt l'ac guardada, la portera li dix: —Senyor: ¿e com guardats axí e no parlats ab madona l'abadessa e ab aquexes altres dones?—. Respòs lo comte: —Madona: no m'ó tingats en mal, que per so com vós semblats una dona que yo avia per muyler, per què yo vayg exellat, que yo amava més que neguna res del món, e no avia mans. E sapiats que de tot en tot m'é[s] vijares que vós siatz—. —¿E és-vos vijares —so dix la dona— que yo la sembla axí com vós deyts? —. —Hoc, madona, sapiatz per cert—. —Sènyer —dix ela—: per cert que no y anats enganat en res, que yo som aqueyla.— Cant lo comte hoí dir que ella era, va-la abrassar e besar la cara e la bocha e les mans, e la dona atretal al comte. E la abadessa, qui assò veé, esquivà·s fort, e semblantment totes les altres dones. E dix l'abadessa al comte que gran mal ensenyament feya e gran vilania, que a lur monge feya aytals coses. E lo comte no se lexava per tot alò que él no la tengués abrassada e bé estreta, e la besava, e la dona atretal a él. Lavors dix l'abadesa a la portera: — ¡Oy, dona! E vós per santa dona vos teníem? ¿Com podets sofferir assò?—. —Madona —dix lo comte—: no us sàpia greu ni us en maravelets, que ans fo mia que vostra. E sapiats, madona, que ela és ma muller, e som-ne anat ·VII· anys per mar, que no avaylé en terra, per eyla sercar, entrò a ara.— Ab tant lo comte dix a l'abadesa e al covent

com l'avia presa per muller, e puys com l'avia perduda e com l'avia sercada; e comtà-li tota la ystòria del fet, axí com demunt avets hoït. E aprés preguà l'abadessa e a les altres dones que no·ls fos greu, que pus tant avia trebaylat e l'avia trobada, que volia-la-se·n manar en Proensa. Ab tant l'abadessa e el covent respòs que si la dona ó volia, pus que sa muller era, ja·s fos que·ls fos greu, que u soferrien. Ladonchs respòs la dona, e dix que ver era que era son marit e son senyor, e ab él se·n volia anar. Ladonchs lo comte donà al monestir tot quant aver portava, que no se·n retench sinó tan solament so que li era obs per vianda tro a Marcella. E près la muller e·l fil, e preseren comiat de l'abadesa e del covent, e vengren-se·n ab gran goyg a Marsela. Quant los cavalers de Marceyla e·ls burgueses hoïren que·l comte venia, e sa muller e son fil, e que ela avia cobrades les mans, ab gran goyg e ab gran festa exiren-li a carera, e rebeeren-los molt alegrament. E axí lo comte, ab gran trebayl, cobrà se muller e son fil, e la dona, ab grans tribulacions, cobrà les mans e cobrà son marit. E visqueren ensems ab gran benenansa, aytant com a Déu plagué, e agren fils e files maridades: la una fo muller del rey d'Aragó, e l'altre del rey de Castela, l'altre del rey d'Angleterra, e l'altre del rey de Fransa. E d'aquel exí

lo linatge del rey de Aragó, e tots los altres. E despuys anaren en la glòria celestial, en la qual nos aport nostre senyor Déus, per sa mercè. Amén.