Text view
Curial e Güelfa
| Títol | Curial e Güelfa |
|---|---|
| Author | --- |
| Publisher | GLD-UAB |
| msName | A-04_Curial.txt |
| Date | Segle XVb |
| Typology | A-Prosa de ficció |
| Dialect | Cat - Català |
| Translation | No |
[LIBRE PRIMER]
aquells qui
aprés de infinits infortunis, sien arribats al port per ells desijat,
tants emperò són aquells qui rahonablement se
pusch creure que entre mil desaventurats se
amenada la sua causa a gloriosa fi. E si ab dret juyhí serà esguardat lo
cas següent, jatsia que seran molts aquells qui diran que ells voldrien
que axí
les penes de les quals aquella dolçor amarga és tota plena, e no havent
certenitat de la fi si serà pròspera o adversa, se deurien molt guardar
de metre
quant costà a un gentil cavaller e a una noble dona lo amar-se l'un
a l'altre, e com ab gran treball e pena, e seguits de molts infortunis,
aprés lonch temps aconseguiren lo guardó de lurs treballs.
Fonch ja ha lonch temps, segons yo hé legit [...]un gentil hom,
[...]pellat, lo qual fonch dotat més de seny e de gràcia de les gents
que no de aquells béns que als hòmens a ús comun la fortuna comana,
car solament era senyor d'una casa baxa. E havent una molt
bellíssima dona per muller, appellada Honorada, desenvolupats dels
tràfechs mundanals, pobrement e honesta vivien; tots temps emperò
treballaven en aquistar la gràcia del piadós Redemptor, de la qual
cosa més que de alguna altra havien cura contínua. E jatsia en lo
seu jovent no haguessen haüts fills, nostre senyor Déu los en volgué
consolar en la sua vellesa, e sí
Curial, creatura segons la sua massa tendra edat pus bella que altre; e
ab ell lo pare e la mare vivien tant contents, axí com aquells qui molt
l'avien desijat, que de cosa altra en lo món pus contents no porien
ésser. Lo qual minyó, aprés pochs anys de la sua naxença, morint lo
pare, romàs orfe.
La bona dona, la qual per la gran amor que a son fill havia no
denyava partir de sí, ans volia que de aquella pobretat que de son
pare li ere romasa se tengués per content, ab sí lo tenia.
Noble cor, emperò, que en molts pobres hòmens se met, se
mès en aquest, e tantost en la sua infantesa li féu avorrir aquella vida;
car, veent que la sua mare no li donava alguna desexida, pobrement
e a peu li fugí. E anà-sse
en aquell temps era jove fadrí e poch temps havia que per mort de
son pare li ere pervengut lo regiment e senyoria de la sua terra, e
havia una germana, minyona de poca edat, appellada Güelfa.
Entrat adonchs Curial en casa del marquès, lo qual en aquest cas
stava en un castell seu appellat Pont de Stura, mès-se avant entre
cavallers e nobles hòmens, e badant mirava
algun d'ells li parlaria; per què lo marquès, exint de missa, trobant-se
davant lo fadrí, dix-li:
—De qui ést?
Lo minyó respòs:
—Senyor, vostre són.
Lo marquès se aturà e mirà
no menys li víu los ulls molt resplandents e tanta bellesa en la
sua cara que natura més no
—E a mi plau que meu sies.
E, regirant-se als seus, dix:
—Per ma fe, anch no víu tan gentil creatura ne que tant me
plagués.
E replicà:
—E tu seràs meu puys que a mi t'ést donat, e ho series encara
que a altre donat te fosses.
E, demanant-li son nom, li respòs haver nom Curial. Per què,
tantost lo féu vestir e metre a punt, e, dins la sua cambra, al servey
de la sua persona per cambrer lo retench.
Curial cresqué en dies e en seny e en bellesa de la persona, en
tanta singularitat que en comun proverbi de la cort era caygut que,
quant alguna grandíssima bellesa nomenar volien, nomenaven la
de Curial. E axí mateix com nostre senyor Déu li havia donada
corporal bellesa, ab aquella ensems li donà gràcia de quants hulls lo
veyen; axí que no
En aquest mateix temps lo senyor de Milà, lo qual jove e gentil cavaller
era, havia una germana molt bella appellada Andrea. E oynt la
fama de la bellesa de la Güelfa, la qual sens alguna comparació
traspassava en aquell temps la bellesa de totes les donzelles de Ytàlia,
no obstant que minyona fos, que anvides lo tretzèn any aconseguia,
se enamorà d'ella, e féu tractar que, si al marquès de Monferrat fos
acceptable, volenterosament li donaria l'Andrea per muller, cas que
ell la Güelfa donar li volgués. La qual cosa, aprés de lonch tractat,
hach compliment.
Per què lo senyor de Milà, trametent l'Andrea, reebé la Güelfa
ab molt gran plaer, e parech-li molt pus bella que dit no li havien.
Per què axí fort d'ella se enamorà e s'encès, que altra cosa no ohia
ne veya, ne havia bé ne repòs sinó tant com ab la Güelfa stava. Era
aquesta Güelfa molt sàvia, e suau, e temprada en sos moviments. E,
amant-la son marit ultra mesura, ella d'ell s'apoderà e s'ensenyorí,
en tant que ell no feya ne ordonava cosa alguna que primerament la
Güelfa no n'assabentàs; e ella ab tanta discreció se regia, que per los
vassalls poch menys que per lo marit era amada.
No era, emperò, complit lo segon any del seu maridatge, que al
senyor sobreprès una gran febra, la qual successivament axí fort lo
combaté que tots los metges lo pronusticaren a mort; per què féu son
testament, lo qual en presència de tots los seus barons ordonà. E volgué
que la Güelfa, ab marit e sens marit, fos senyora de Milà, e, aprés
dies d'ella, fos d'aquell o d'aquells en qui a ella plauria pervengués;
e axí ell vivint ho féu jurar a sos vassalls, e passà d'aquesta vida. De
la qual cosa la Güelfa dolor inextimable sentí. Emperò, les làgremes
donant loch a la longuesa del temps, a menys plànyer començà.
Per què son frare, lo marquès, veent-la jove, tendra, rica e cobejada
per molts, dubtant-se d'algun sinistre, la començà a sol·licitar
ab letres que li plagués venir-se
maneres de rahons la causa de la sua anada. La Güelfa, que obedient
era e amava son germà sobre tota la sua felicitat, de present se mès en
camí e se n'anà a Monferrat, a una ciutat apellada Alva, on son germà
era. La qual per lo germà fonch reebuda honorablement, assignant-li
una e la pus bella part de son palau per a la sua estaja. E sovén la
feya venir a menjar ab ell, o ell e l'Andrea se n'anaven a menjar ab ella.
E axí stigueren alguns anys fraternalment comunicant.
Curial, servint lo marquès, jatsia que per ell fos molt amat, tant
emperò se era enamorat lo marquès de la Andrea, sa muller, que
ja no curava de degú, ans oblidava totes altres coses; per què lo dit
minyó, qui notable entrada en casa d'aquell senyor havia haüda, per
lo dit afeminat senyor era mès en oblit, e no anava axí favorit, ornat
ne a punt com fehia d'abans que l'Andrea vengués.
Per què, trobant-se abatut e desfavorit, no
solia, ans s'estava apartat, de què alguns envejosos, dels quals totes
les cases dels grans senyors són plenes, havien molt gran plaer. Per
què lo fadrí, axí com aquell al qual seny no fallia, durant lo temps de
la desfavor, per no perdre temps, aprés gramàtica, lògica, rectòrica e
philosòphia, e fonch valent home en aquestes sciències, e axí mateix
poeta molt gran, en tant que en moltes partides, sabent-se la sua
sciència, devench molt famós e era tengut en gran stima.
La Güelfa, la qual jove e fresca era, e a la qual cosa alguna sinó marit
no fallia, trobant-se molt bella e molt loada, rica, favorida e ociosa,
requerida e per molts sol·licitada, veent que son frare no
donar-li marit, ne a ella paria cosa honesta demanar-lo, no podent
resistir als naturals apetits de la carn, qui ab contínuus punyiments
incessantment la combatien, pensà que, si per ventura ella amàs
secretament algun valerós jove, puys que algun no se n'apercebés,
no seria desonestat, e que ja havia esdevengut a més de mil altres; e
posat que alguns, per via de indicis, volent devinar ço que no saben,
se n'apercebessen, no gosarien parlar de tan gran senyora com ella
era. E axí donà licència als hulls que mirassen bé tots aquells qui
eren en casa de son frare. E, no havent esguart a claredat de sanch
ne a multitut de riqueses, entre
car veent-lo molt gentil [de] la persona, e assats gentil de cor, e molt
savi segons la sua edat, pensà que seria valent home si hagués ab què.
Per què ymaginà avançar-lo, e d'aquí avant començà
cridava
CURIAL]
Havia aquesta noble dona un procurador, lo qual reebia e tenia per
ella totes les rendes de Milà e aquell[e]s administrava; home molt
savi, secret e valerós, ja de edat de cinquanta anys, Melchior de
Pandó appellat. La Güelfa amava molt aquest Melchior e fiava d'ell
no solament les riqueses, ans encara tots los seus secrets. Per què
un jorn, parlant ella ab lo dit Melchior de tots aquells de casa del
marquès, vench-los a memòria Curial, lo qual Me[l]chior loà molt,
e malahí la pobretat del jove e la poca conexença del marquès, car
vijares li era que, si aquell fadrí hagués alguns pochs de béns, sens
tot dubte devendria molt valerós; de què la Güelfa, mostrant haver
compassió, près càrrech de ajudar-lo e, a despit de la pobredat, fer-lo
home. E tantost manà al dit Melchior que
que, no descobrint-li d'on li venia, lo metés en bon estat, e li donàs
de l'argent tant com lo dit Curial ne voldria e
Lo dit Melchior, qui fill ne filla no havia, e amava lo dit Curial
poch menys que la Güelfa, lo prés per la mà e, amenant-lo-se
sua casa, en la següent forma li parlà:
PER TAL QUE PUGA ASSOLIR UN BON ESTAT]
—Curial, yo coneguí bé ton pare, lo qual fonch gentil home e molt
prom e gran amich meu. Hé vista la entrada que fist en casa del marquès,
a la qual lo temps no ha succeyt segons li havia donat principi,
ne
tu, ans encara sí mateix e tots aquells de casa sua. E yo, veent que
fill ne filla no hé, ne tals parents que m'ajuden a despendre ço que
Déus m'à donat, hé deliberat, si possible és que les mies fortunes
en ma vida, e yo veent-ho, aprofiten a algun, comunicar-te
de present alguna partida de mos béns, e, si veuré que en tu los
obsequis no
senyor.
E, no lexant respondre a Curial, prenent-lo per la mà lo més
en una cambra, e, obrint una gran caxa plena tota del thesor de la
Güelfa, li dix:
—Fill meu, vet ací una partida de mos béns; pren-ne a ton plaer
tant com te serà vijares que hages mester per a metre
e no penses que, perquè ara no
voldries, que gens per axò aquesta caxa no
vegada; ans tots temps serà presta a ta ordinació, e no
tants que demà no y sien ja tornats, en manera que no s'acabaran.
Emperò, fill meu, sies savi e veges que los estats se volen graduar e
muntar per escala poch a poch.
Lo jove, torbat ultra mesura d'aquesta tan gran novitat, no havia
ardiment de fer-se avant ne gosava pendre dels diners. Emperò lo
prom près d'aquella moneda e donà-li
E, comanant-lo a Déu, lo licencià.
PANDÓ]
Curial, tot enpeguit, que anvides trobava la porta per on se n'anàs,
a la sua posada tornà e començà a metre en obra ço que per lo
prom li era estat manat; e vestí
servidor en casa sua. E, no obstant que ell fos molt ben acostumat,
de continent que
lexada a un depart la altra manera que tenir solia, si bé se era bona,
tornà molt prudent e abte; car tantost fonch molt bell cantador, e
aprés sonar esturments —de què devench molt famós—, axí mateix
cavalcar, trobar, dançar, júnyer e totes altres abteses que a noble jove
e valerós se pertanyían. E, com fos molt bell de la persona e
molt ornat, fonch tan gentil que quasi en tota la cort del marquès de
altri no
pensà que Melchior de Pandó l'agués adoptat en fill e li donàs
tot ço que lo jove despenia.
E la Güelfa, veent lo seu Curial créxer en bellesa e en virtut, més
de jorn en jorn lo s'acostava e
comtant-li per diverses novelles com los hòmens, per diverses accidents,
moltes vegades de pobre estat vénen a ésser grans hòmens, e
que a açò los ha amenar lo viure virtuosament, la qual cosa és en mà
de cascú, majorment de aquell a qui Déus fa gràcia que pobretat no
té sota
tots jorns ab Curial e
argent ab gran larguesa. E en tant s'avançà, que tots los de la cort,
relexades les altres coses, de àls no tenien parlament.
E mentre que aquestes coses axí anaven, dos cavallers ancians
que la Güelfa tenia en sa companyia, veent Curial comunicar molt
sovint ab la Güelfa, e veent-lo créxer d'estat e de manera, cuydant
que açò fes la Güelfa, empesos per enveja, parlaren entre sí dients:
—Certes, aquesta senyora molt ha mudat de manera de viure de
un temps ençà. Car aquesta era una de les pus honestes dones
del món e ara és tota cambiada, e ja no li plau consell ne li plau
nostra companyia, ans malmet e dóna los seus béns a aquell tacany
de Curial, lo qual li farà perdre no solament la honor ans encara
la fama. E si en aquests principis a açò no és ocorregut, aquesta
malaltia pendrà molt gran creximent; e nós, qui res no y sabem,
ne porem portar punició, de la qual serem dignes si lo marquès no
n'asabentam.
E jatsia que sobre açò molt se afermassen, emperò finalment
conclogueren que abans que d'açò fessen mot al marquès, guardassen
attentament si porien veure indicis de alguna desonestat, e que
tantost al marquès ho manisfestassen.
Lo qual marquès s'acostava molt Curial, e a ell comunicava tots
sos consells e tots los plaers que havia. E, veent que sa germana
havia plaer de rahonar-se ab ell e de la sua companyia, lo y trametia
sovén, de la qual cosa ella havia consolació sobirana. E quant
més lo comunicava, tant més en la sua amor s'escalfava e s'encenia;
e vivia molt congoxosa perquè ell no se n'avisava. E axí deya ella a
Melchior que
per gran temps, car Curial, qui no sabia ne pensava que la Güelfa
li donava ço que despenia, tenia l'enteniment molt apartat d'aquell
de la Güelfa; e per altra via la solaçava en mots plasents e burles.
Mas que ell la amàs nunca lo y donava entendre, ne mostrava senyal
que entenés que ella amava ell, de què la enamorada dona portava
insoferible pena.
E sí pensà un jorn que sola vergonya li tolia sos plaers, e que,
puys altre impediment no y havia, ella la cuydava vençre e venir a fi
de son desig. E estant imaginant en açò, cercant via e manera com se
tolgués davant aquella cruel e desavisada vergonya, lo marquès tramés
Curial a la Güelfa, pregant-la que anàs menjar ab ell. La qual,
sens pus deliberar, se levà dempeus, e faent passar davant sí tots los
altres, ella e Curial, qui del braç la tenia, romangueren detràs, e,
veent oportunitat, en la següent forma li parlà:
—A, cativa yo! ¡E com és mal esmerçada la mi'amor en tu! Yo,
mesquina, tant temps ha t'é amat e t'hé donat ço que de Melchior
has reebut, e dins la mia pensa t'é fet senyor de mi e de mos béns,
e tu, pus cruel que Erodes, axí com ingrat, menysprees los dons
que amor, pus piadosa de tu que tu mateix, t'à ofert. A, carn de
mesell! ¿E nunca sentiràs los mots punyents que yo tantes vegades
davant tu hé trets de la mia boca? A, vergonya, vine, vine a mi
e fuig d'aquest insensat que par que nunca hage comunicades
persones!
E, dites aquestes paraules, anvides les làgremes retengué.
E ja eren junts a la cambra del marquès, lo qual la reebé molt
alegrament; e meteren-se a la taula e començaren a menjar. Mas la
dona, pensant en ço que havia dit, e pensant encara com seria stada
entesa, anvides menjava, ans dehia que llavors se era llevada del lit e
que l'apetit de menjar no li era encara vengut.
D'altra part, començà Curial a pensar molt en les paraules
que havia oydes, e, havent sabut que la Güelfa li havia donat e li
donava ço que mester havia, estech fort pensiu. E, desijós de respondre,
li semblava aquell dinar durar un any. E, no obstant estigués
molt apartat, encara mirava la senyora quant los qui servien a la
taula e los altres qui davant staven se apartàvan algun poch, e malahia
tots aquells qui entre ell e ella se interposaven. E quant aquells,
per apartar los caps o en altra manera, fehien finestra, tantost los
ulls de abdós los enamorats ocupàvan aquell loch, e com la finestra
se tancava tot plaer los fugia. E axí estigueren abdosos aquell dinar,
que ne ella menjà, ne ell reposà. E en lo pits gentil, en lo qual alguna
impressió de amorós plaer encara no era entrat, súbitament s'encès
una flama foguejant, la qual fins que mort lo ocupà no
apagar.
Lo dinar se acabà e les taules foren levades, de què abdues les
parts foren contentes. E, aprés que la dona hach un poch estat, près
comiat de son frare, e a la sua cambra, acompanyada de molta gent
notable, congoxosa tornà. La qual dix a Melchior:
—Digats a Curial que us respona a les paraules que yo li diguí
vuy.
E, girant-se a Curial, li dix:
—Parlaràs ab Melchior axí com ab mi faries.
Per què Curial anà a casa de Melchior e mot per mot ço que la
Güelfa dit li havia li descobrí, ajustant a açò que ell temps havia que
pensava ço que era e esperava loch que de la sua passió la pogués fer
certa, e, puys que nostre Senyor a aquest punt aportats los havia,
que lo manar era a ella, e que li suplicava que açò volgués abreujar, a
fi que discret orde a aquest fet donar poguessen, car, mentre ell pensava
ella no ésser disposta a complaure
la pena, mas ara que entre ells per paraules la cosa era palesada, li
seria pus dura cosa portar-la.
Lo prom, qui ja dies havia que
aquesta exida devia haver, amonestà lo jove pregant-lo molt que fos
secret e cautelós, e que en açò havia mester més seny que en altra
cosa, per ço que tothom se mirava en aquell spill, e que ja era molt
envejat e ara ho seria molt més.
Melchior, tornant a la senyora, li dix que Curial no era nat sinó
per servir a ella, e que ella ordonàs, que ell no havia a fer sinó
obeyr-la. Per què la dona li dix:
—Melchior yo m'hé mès en lo cap de fer aquest home, per ço
que
que totes les riqueses del món no
bastant a rellevar-los en un jorn. És ver que ma intenció és fer-lo
home, emperò no li entench donar la mia amor, sinó treballar
en fer-lo prous e valerós donant-li entendre que l'àm. E per ço al
vespre menarets-lo ací, car davant vós li vull parlar, metent-lo en
via de ésser bo.
Vengut adonchs lo vespre, Melchior près Curial, a la cambra de
la senyora se n'anaren, e, com foren davant la senyora, ella començà
a parlar, e dix:
—Curial, yo hé deliberat comunicar a tu tots los meus thesors e,
sens dir-te
e, axí com t'é atorgats los béns, te donaré altres coses quant a mi serà
vist que haver ho deges; per què
cercar via per la qual la tua honor créxer pusques. E no
que diners te fàlleguen. Emperò vull que aquesta ley me serves: que
tu jamés de la mi'amor no
comediré donar-te. E d'altra part t'avís, e membre
en algun temps per servidor meu te publicaràs, me perdràs per a tots
temps e
no al·legues ignorància.
E, prenent-lo per les galtes, lo besà, manant-li que a la sua
casa se
e anvides aquella nit pogué dormir; tant fonch ocupat de inextimable
plaer. Emperò, com vench per lo matí, a oyr la missa se
n'anà, e, aprés anant-se
ab ell tota aquella matinada consumà. E com vist li fonch, anà
a veure la Güelfa, la qual més a ell que la pròpria salut desijava;
e axí estech ab ella per una stona, e, près comiat, a la sua casa
se
Los envejosos, torbats, no sabien què
cosa que de rependre fos, sinó la freqüentació de l'anar e venir
e, semblantment, lo creximent de l'estat de Curial, que
que d'ella isqués.
Mentre aquestes coses per aquesta via anaven, s'esdevench un jorn
que la Güelfa, anant-se dinar ab lo marquès son frare, havent-se
mesos davant tots los hòmens, solament retengut Curial, qui del
braç la portava, ella, movent lo cap, al dit Curial s'acostà, e, a sos
vijares captada covinent ora que degú no
en lo qual cas, per sa desaventura, los dos ancians, girant los ulls
vers aquella part, solament veren lo apartar dels caps d'aquells
dos que amor, sens avisar-se de ço que feyan, dolçament havia a
aquell besar produïts. E no parlant, mas murmurant, anaren fins
a la cambra del marquès. Emperò, tantost que y foren junts, se
n'isqueren e, pensant que havien suficient ocasió de metre en obra
ço que tant havien desijat, deliberaren denunciar-ho al marquès. E
axí, son breu consell tengut, a dinar se n'anaren, e, no tardant molt
en lo dinar, tornats a la cambra, estigueren tant fins que les taules
foren llevades e la Güelfa, en companyia de molts, a la sua cambra
fonch tornada.
Per què, de continent, los ancians prengueren lo marquès a una
part, e lo un d'ells, Ansaldo nomenat, lo qual era molt bell parler e
gran orador, obtenguda licència de l'altre, axí parlà e dix:
LA GÜELFA]
—Senyor, abans que la mia lengua res diga, te prech e
me vulles oyr ab orella pacífica, e que les coses que yo
greus, no
deliberadament e guardada la tua honor, la qual deu ésser a tu
molt cara, obrar pusques. Nosaltres, per nostra desaventura, que
ja plagués a Déu fos per fer, som estats en servey de la Güelfa, ta
sor, la qual per algun temps, mentre consell li ha plagut,
ha viscut assats honestament e a honor tua, en tant que nosaltres
érem molt alegres, pensant donar a tu bon comte de la sua honor.
E creem que si a casa tua venguda no fos, lo seu viure de bé en
millor fóra anat. Tu, pens que cuydant ben obrar, la fist venir ací,
a la qual cosa nostre consell fonch favorable, tenint-nos per dit
que la successió de sos principis reebés millorament. E, certament,
axí
açò no
havem sostenguda la inhonesta e contínua freqüentació de Curial
ab la Güelfa, tenint-nos per dit que
vist, e som estats fort prop moltes vegades de dir-ho a tu, mas,
pensant que a tu plahia, havem fins ací callat. Dels béns d'ella,
los quals Curial pròdigament consuma e guasta, no havem gran
ànsia, majorment pensant que la tua magnificència hi suplís. Mas
ço que huy n'avem vist, e pronusticant rahonablement que més hi
deu haver, nos ha de tot en tot torbats. E, sinó que dubtam que
per nostre silenci, crexent lo mal, crexeria nostre delicte, encara no
obriríem la boca per parlar. Ço és, que huy en aquest dia, venint la
Güelfa a dinar-se ab tu, féts metre davant ella tots los hòmens qui
la acompanyaven e encara nós, qui del braç la solíem dur, solament
romasos ella e Curial, girant-nos, veem que la besà; de què nós
haguem intol·lerable dolor, pensant que en nostra vellesa siam
venguts ací per ésser alcavots, la qual cosa a Déu no plàcia, que
nós, qui en nostre jovent cuydam haver ben viscut, ara vénga un
no sabem qui a furtar-nos la glòria de nostra honor e fama. E axí
pregam, amonestam e requerim que tolgues la ocasió apartant
Curial, en la manera que
o hages a nós per escusats, car verament, romanint lo fet en
aquests térmens, no y entenem pus aturar.
Lo marquès, qui savi e molt bon cavaller era, donant fe a les paraules
de Ansaldo, tot s'estremí, e fonch ben prop de moure
sens altra deliberació per fer alguna novitat a aquells dos amants.
Emperò l'altre ancian, lo qual Ambròsio era nomenat, lo retench
dient:
—Senyor, no
que ést jove home e algunes voltes, per savi que sies, has obrat
com a jove. E si aquells jóvens sotsmesos a les forces d'amor ans
follia han fet o fan ço que no deuen, en tal acte no fan cosa nova, ans
és, moltes vegades, per molts pus savis que ells no són, estada feta.
Per què reposa
que no t'oblit, ne la cosa pas sens retribució, mas ab estudi e consell
te prech que fer ho vulles, a fi que mills e més a ta honor hi pusques
proveyr. E aquells qui han alienada la honor sua no facen a tu perdre
seny, del qual nostre senyor Déu, per la sua gràcia, entre
jóvens de Ytàlia copiosament t'à dotat.
Per què lo marquès, no podent pus escoltar los dos ancians,
murmurant e menant lo cap, d'ells se partí, e, entrant-se
cambra, dins se tancà, e solament a pensar ço que en aquest cas
faria solament se donà. E axí passà aquell jorn, que anvides de la sua
cambra isqué, ans estech tot torbat e pensiu dins sí mateix, coses
vàries cogitant. E lo següent jorn, presos en companyia dos cavallers
jóvens, forts e valents, e axí mateix Curial, sens plus ab ells en una
esgleya entrà, e, apartant-se ab Curial solament, en la següent forma
li parlà:
DOS CAVALLERS]
—Curial, fins ací yo t'é amat molt e t'é avançat devant tots aquells de
ma casa, pensant yo que ma honor fos a tu recomanada e per aquella
te sotsmetesses a tot perill. Ara és-me estat dit que tu ames
molt més tos plaers que no ma honor, de què són molt maravellat. E
pensar deus que la Güelfa és ma sor, e yo hé a haver sentiment de tot
ço que contra ma honor, en la persona d'aquella, és fet. E si yo com
a home en açò obrar volgués, ans que ara de mi
pudir la sua boca, la qual ir, venint ab mi a dinar-se, besist. E tant
com de mi més favor, honor e profit has reebut, tant més en aquest
cas me deuria envers tu encruelir. Però, pensant que en ma casa de
petit infant fins en aquesta edat te ést nodrit, no vull axí en un punt
desfer la factura de les mies mans. Emperò, amant més tenir-te luny
que prop, te dich que en aquest punt de tota la mia terra, jamés no
retornador, te hages absentar; e cerca en altra part qui a millor port
arribe lo teu jovent que yo la infantesa no hé fet.
Curial, qui en açò no pensava, sentí de present en son cor dolor
molt gran, e en un moment li ocorregueren a la memòria diverses
coses, e pensà que aquí li convenia ésser home. Per què, ab la cara
segura e en res no torbada, de continent respòs:
—Senyor, no sabent yo qui d'açò t'ha informat, anvides sabré
respondre, mas pur proveyré a la mia vera e simple escusació, e
aprés, si la calitat dels acusadors ho requerrà, seguint aquella, aquestes
dues mans me faran quiti del càrrech que és a mi, a gran tort,
falsament imposat. E en açò tu pories ésser ver judge si
volent conèxer aquells o aquelles qui t'ó han dit si serien empesos
d'enveja o per engraciar-se a tu, car yo, no sabent qui són, no ho sé
pensar. La Güelfa, la qual ta germana és, crech que sia valent dona,
e a present no la entench a escusar, car devant tu no ho ha obs. De
mi dich que si cavallers o gentils hòmens són, o tals hòmens a qui
la present resposta pertanga, que menten falsament per les goles, e
yo
blasme a ton juyhí sie quiti d'aquí avant. Si tu m'às avançat, yo
pens que des que
servir molt més d'ací avant. Lo partir-me de ta casa no
lo lunyar-me de ta persona, la qual hé amada e àm de tot mon
cor, havent-me
yo seré poràs usar de mon servey en la manera que fins ací has fet,
e molt millor.
Lo marquès, oynt aquestes paraules, caygué-li en lo cor que açò
poria ésser enveja d'aquells ancians, car verament ell no podia creure
que Curial tal errada fes, e replicant dix:
—Ara vet, Curial: la gran amor que yo
que yo aquestes paraules e altres coses leix anar, e que
sobre açò més avant no
vull haver per no fet. Mes prech-te que si ab veritat ést estat a mi
acusat, te guarts d'ací avant no cages en tal follia. E si per ventura
no és ver, axí mateix te vulles guardar de donar manera de parlar de
tu, a fi que yo, en defensió de ma honor e de la mia vergonya, no
hage a fer coses que
no
matexa cara, ab aquell mateix comport que fins ací ést per mi estat
tractat, ho seràs d'ací avant, axí emperò que l'anar e venir a la
cambra de la mia sor hages per escusat, sinó que en ma companyia
hi anasses.
E, girant la squena, no volgué pus escoltar, ans ensems tots
justats se n'anaren. E per desfreçar la cosa e que
que ell tenia en poch ço que dit li havien, com vench la ora
del dinar, manà a Curial que
ab ell; de què los ancians se trobaren fort trists e
abatuts. Emperò, com fossen hòmens de gran astúcia e no haguessen
partit sinó de callar, dissimularen la cosa sperant quina exida
haurien aquests fets.
La Güelfa, per via de Melchior, totes les coses sentia, e fonch
ben prop de barallar-se ab son frare e tornar-se
finalment deliberà callar e dissimular, pensant que la cosa no iria
més avant, ans se callaria e seria mesa en oblit. Emperò sostenia
terrible congoxa, perquè lo seu Curial no venia a la sua cambra axí
com solia. Mes ell continuava lo júnyer, la qual cosa ell feya mills
que altre, e ella tots temps lo mirava. E com més de veure
li ere tolta, tant més en la su'amor s'encenia e s'escalfava; e,
lo dia que no s'í junyia, Curial tot lo jorn jugava pilota davant
lo palau e era per ella contínuament mirat e vist.
No passaren gayre dies que, estant lo marquès, sa muller e sa sor en
una vila appellada Casalo, un haraut vench d'Alamanya, e cercava
un cavaller qui en romiage a Sant Jacme de Galícia era anat; e trobà
aquí en un ostal, on jahie greument malalt, e donà-li una letra de la
duquessa d'Ostalriche, contenent que, des que ell ere partit per fer
son romiatge, ella era stada acusada de adulteri, lo qual deyen que
hauria comès ab ell, per la qual cosa lo duch, son senyor e marit,
la havia dampnada a mort. Emperò, a prechs de la reyna d'Ongria,
qui sa cosina germana era, havia obtengut que, si ell, ab lo qual
de l'adulteri era acusada, per batalla de son cors e d'un companyó
que hagués, contra dos cavallers qui la acusàvan la volia defendre,
vencent la batalla seria quita; e
de què ella seria cremada e morria a gran tort. Lo cavaller,
qui molt valent era, reebuda la letra e trobant-se greument malalt e
en punt de no poder socórrer a la duquesa, sentí de present en son
cor dolor inextimable; e, quasi foraexit de seny, començà a cridar
grans crits e a fer lo pus fort e major dol del món.
Plegaren aquestes novelles a les orelles del marquès, per què lo
marquès tantost, acompanyat de Curial e de molts altres de la sua
casa, anaren veure lo cavaller, lo qual trobaren fort trist e desconsolat,
e, aprés que l'hagueren saludat, li demanaren quant temps havia que
era malalt e com se sentia, e si havia res mester. Lo cavaller malalt,
oynt açò, començà a plànyer-se greument, e responent dix:
—Lo mal que yo hé és aquest que huy m'és vengut, al qual per
ma desaventura no pusch suplir.
E tantost féu legir la letra que l'haraut li havia aportada. Lo marquès,
oynt açò, començà
donava era no res a la dolor que ell sentia, e, a cap d'una gran stona,
lo marquès se n'anà, parlant tots temps d'aquell cas e dolent-se molt
de la duquessa, la qual era molt valerosa dona.
Lo cavaller, tantost que lo marquès se partí d'ell, demanà
a alguns qui eren venguts a visitar-lo qui era aquell hom qui stava
prop lo marquès, e fonch-li respost que un gentil home molt valent
appellat Curial; e en gran secret li fonch dit com pochs dies havie
era estat acusat de tal fet com lo seu, ab totes les circumstàncies que
s'eren seguides sobre aquell cas. Lo cavaller callà, malaint en son cor
tots aquells qui de aquestes coses tals se entremeten.
Puys que Curial hach acompanyat lo marquès, secretament al
cavaller malalt tornà, e, parlant ab ells de moltes coses, lo haraut se
mesclà en les noves, e dix:
—Ay làs! ¡E com serà gran dan que tan noble senyora com aquella
dos malvats hòmens per enveja facen morir!
Lo cavaller, oynt açò, començà agrament a plorar, e tan greument
se plangué, que Curial, estant present, convidat de les làgremes del
cavaller, plorà semblantment, e dix:
—Cavaller, yo no us conech, ne encara conech aquexa senyora la
qual me diets que és a gran tort acusada, però, si axí és com vós diets
e us agrada ma companyia, volenterosament seria vostre companyó
en una tal jornada com aquexa.
De què lo cavaller li féu moltes gràcies, e, acceptant-lo per companyó,
afermà ab sagrament que contra Déu e justícia e bona veritat
li imposaven aquella infàmia, en la qual Déus sabia que ell ne ella no
tenien culpa. Ladonchs Curial replicà:
—Cavaller, esforçats-vos bé e féts proveyr a vostra sanitat, car
puys que axí és, yo só prest, ab vós e sens vós, com lo cas ho requirà,
defendre la honor d'aquexa senyora, e la vostra.
E, près comiat, a la sua posada se n'anà; e, significat tot lo cas
per Melchior a la Güelfa, ella n'ach molt gran plaer, e de present
tramés a Milà per armurers e féu fer arneses per a Curial e per al
cavaller.
Lo cavaller malalt s'esforçà, e en breus dies fonc restituït a
sanitat. E Curial féu fer liurees, paraments molts richs e altres coses
per a la jornada. E, abans que vengués lo temps, s'aparellà per a
partir. Lo marquès lo confortà molt a ben obrar e li donà de l'argent;
e Curial ho près, encara que no li feya fretura.
La nit vinent, la Güelfa manà a Melchior que, secretament e desfreçat,
Curial li amenàs; per què, venint la ora, Melchior ab Curial
a la cambra de la Güelfa anà, los quals la Güelfa alegrament reebé, e
demanà a Curial la manera com se era mès a punt.
E ja Curial, havent-lo-y tot engrunat, ella, quasi la color tota
perduda, axí li començà a dir:
—Curial, poca fretura fa a tu lo amonestar de una fembra flaca
de poca valor, axí com yo són. Solament te vull reduir a memòria
que
desig sinó lo teu avançament e lo creximent de la tua honor; per
què yo, no veent altra via per la qual tu millor avançar te pusques
sinó aquesta d'armes, a la qual nostre senyor Déu t'à aportat, hé
sostengut ab paciència, no emperò sens gran dolor de mon cor, que
a fer aquesta batalla líberament te sies ofert. E tant com és major
lo perill e la pahor, tant és major la honor que te
causa has empresa, e d'açò és stada a tu la fortuna favorable, que
batallaràs per una de les pus nobles dones del món e pus valerosa,
segons hé oyt, la qual ab aquell cavaller a gran tort han acusada.
Vage
ab ta opinió, que d'aquí avant no serà qui de tu e de mi gose
parlar, havent esguart rahonable que qui la honor stranya defèn, ab
doble cor defendrà la pròpria. Pensa que seràs devant molts reys e
prínceps, e que les pus nobles dones del món te miraran. Scriu-me
sovén, e sàpia yo, ab hòmens qui stiguen en parades, totes les coses.
No
que
Melchior te donarà.
E metent-li un molt rich diamant en la mà, ab los labis
ja mullats de làgremes lo besà, e recomanant-lo a Déu li dix que se
n'anàs. Curial volent respondre, e que ja la boca obria per parlar,
ella replicà:
—Vés-te
E axí com ell, sospirant, giràs la cara e se n'anàs, ella
estant tota ferma; emperò, com ell se perlongàs, lo cor li fugí e
caygué mig viva en terra; al socors de la qual totes les sues dones
vengueren e ab molts ajutoris la restauraren, e quasi en sopols en
son lit la meteren. Curial, fort dolorós e trist, lagremejant a la sua
posada tornà.
Pens cascú en sí mateix quants pensaments e quantes vàries cogitacions
abraçaren aquella dolorosa nit los dos amants. La qual, aprés
que fonch passada e vengut lo jorn, lo cavaller alamany, qui Jacob de
Cleves ere appellat, se llevà ben matí, e, mesa a punt tota la sua gent,
muntà a cavall e a la posada de Curial se n'anà; lo qual axí mateix era
ja a cavall, e no sperava sinó lo marquès, qui li havia tramès a dir que
speràs, que ab ell volia exir. Lo qual vengut, principiaren son camí.
La Güelfa, qui oy sonar les trompetes, demanà quiny brogit era
aquell, e fonch-li dit que Curial s'ich partia acompanyat del marquès
e de molta gent notable, e que ja fora eren de la vila, però que bé
podia veure, qui veure
—Ay, trista yo! —cridà la Güelfa —. ¿E qui
esclatar?
E bé que ella fos dona de gran cor e sabia cobrir molt bé les
sues passions, certes a aquest partiment no pogué tenir, ans moltes
paraules descompostes dix. Emperò tant seny hagué, que féu exir
totes aquelles qui eren en la sua cambra, e tota sola longament la sua
dolor plangué. Mas en la virtut del seu valerós Curial e de la bona
justícia de la duquessa havia gran sperança.
Qui totes les coses de la tristor dels dos amants volgués recitar
per menut, faria lo libre molt gran, emperò per ésser breu
ho lexaré: solament aquelles que
volent scriure a vostra consolació e plaer, recitaré.
MOSSÈN AUGER BELLIAN, ÉS FALSAMENT ACUSAT D'HOMICIDI]
Com a Curial fonch vist que lo marquès havia assats anat, se girà
vers ell e li dix:
—Mossenyor, tornats-vos-en, que assats e molta honor nos
havets feta.
Lo marquès ladonchs dix:
—Curial, yo prech Déu que
tu desiges.
Per què, près comiat, los uns dels altres se partiren.
E axí los cavallers, continuant son camí, al regne d'Ongria vengueren;
e com per aquell alguns dies haguessen caminat, un jorn,
entrant per una ciutat, venints a la plaça veren molta gent ajustada,
e demanant quina gent era aquella, fo
que volien escapçar, per ço que l'acusaven que malament e falsa havia
fet ociure en un camí un cavaller molt valent, lo qual en aquella
matexa plaça jahia mort. Curial demanà:
—¿E pot-se provar ell haver-lo fet ociure?
Respongueren-li que no; però provà
volentat e que
moltes vegades lo havia menaçat de fer-lo matar.
Ara acusa
És ver que lo cavaller acusat ha dos fills, los quals poch ha són venguts
de Boèmia: no gòsan respondre a l'acusador, qui s'ofer fer-ho
conèxer per batalla a tot cavaller qui contra ell presumirà entrar en
camp; e los fills, com [a] àvols cavallers, no y gosen respondre.
Ladonchs dix Curial a son companyó:
—Façam-nos avant e vejam si per ventura porem metre algun
remey a la vida d'aquest prom.
Respòs Jacob:
—¿Quina cura havem dels fets d'altri? Hajam cura dels nostres
e farem prou.
Dix Curial:
—Sí Déus me dó honor, volenterosament me entrevendria en
aquest fet, per veure si hi poria fer algun bé, en manera que a aquest
prohom desapoderat la sua vellesa no
E, metent-se avant, saludà lo pretor qui aquella execució feya
e no sperava sinó que lo prom hagués confessat. Lo pretor,
veent los estrangers, desijós de honrar-los s'acostà a ells e
los saluts. E Curial tantost dix:
—¿Què ha fet aquest prom, que axí
Per què, volent respondre lo pretor, lo cavaller acusant dix:
—Ha mort falsament aqueix cavaller, germà meu, qui jau aquí
davant vós.
Respòs lo vell:
—Ments per la gola, car yo no l'hé mort, ne sé res en la sua mort,
encara que m'ó havia merescut. E si yo fos lo que solia, yo te
desdir. A, Perrin e Hans! No sóts vosaltres mos fills; sinó, yo no
morria axí, ab fama de fals homeyer.
Los dos cavallers jóvens, sos fills, qui aquí eren, tement la força
de l'acusant, qui era forts cavaller e en armes molt provat e famós,
callaven, mas certes los seus hulls no staven exuts.
Per què Curial dix:
—Cavaller, per Déu mercè, hages pietat d'aquesta vellesa. ¿E
què hauràs fet quant hauràs fet morir aquest cavaller, qui no
defendre? Dich-te que, posat que ell sie malmirent, la qual cosa ell
nega, major venjança és a tu lo perdonar que no ço que fas fer, tenint
devant tu sos fills, los quals per pahor de tu no gosen defendre
son pare.
Lo cavaller respòs que l'hagués per escusat, que, quantes ell, no
y mudaria res.
—Sí Déus m'ajut —dix Curial —: vós havets poca part ab Déu
e menys ab honor de cavalleria, la qual vos nega que judiciàriament
home qui us hage ofès no dejats perseguir, molt menys aquells qui
ofensa no us han feta.
L'altre respòs:
—Cavaller, molt són maravellat de vós e de ço que diets; emperò,
puys tanta cura havets dels fets en què res no us va, e vets sos
fills, qui sabent la veritat no
a mi plau donar algun poch de temps per a que vós hajats arnès
per combatre, e lavors sabrets què vol dir batallar contra dret. Açò
que diets, que a mi no és honor menar aquest fet per justícia, yo no
y pusch àls fer; bé voldria que ell fos en edat que en altra manera
demanar lo y pogués, mas puys que açò m'és tolt, e sos fills no y
satisfan, prench la venjança que pusch, no la que voldria.
E, certes, major vergonya és a un linatge tenir un parent mort per
justícia que cent per batalla.
Lo cavaller vell, qui oyhí aquestes paraules, dix:
—A, valent home, quisque tu sies, hages mercè de la mia vellesa!
Vet-m'ací que en lo meu jovent hé menades moltes batalles a
ultrança defenent no la mia causa, ans la stranya; per què, si algun
deute has ab honor de cavalleria, prech-te que ara
yo
malmirent.
E com Curial se volgués ja fer avant per oferir-se a la batalla,
Jacob de Cleves, companyó seu, lo escridà dient:
—¿E què és açò, frare meu? ¿E sou vós nat en lo món per esmenar
totes les coses d'armes que us serà vist no ésser ben fetes? Estau
segur e lexau fer la justícia, car qui justícia demana no fa tort a degú,
e lo pretor no
merescut.
Lo cavaller vell cridà grans crits:
—A, Jacob! Yo
ajuda d'aquest gentil home, me tolls la vida? Plàcia a nostre senyor
Déu que axí sie ell en la tua ajuda lo jorn de la batalla que entens a
fer, com tu ést ara en la mia. E si tal cavaller fosses com cuydes ésser,
no degueres sperar que aquest se metés davant tu per defendre la
mia causa, car tu hi ést obligat per moltes rahons, les quals ara no hé
temps de dir; mas yo prech Déu te ponesca de la tua ingratitut. E tu,
gentil home, havent misericòrdia de la mia vellesa, yo
si jamés desiges ab honor tornar davant los ulls qui veure
vulles mostrar aquí la tua virtut, e ab la valor de la tua persona, la
qual veig disposta a tal cas com aquest més que altra que yo jamés
veés, te vulles dispondre a defendre la mia justícia; car aquell qui
d'açò
haurà mester la ajuda que yo a tu ací deman, e, desijós del socors
que a mi vol toldre, se veurà en terrible congoxa.
Bullí la sanch en lo cor de Curial oynt aquestes paraules; per què,
mirant l'acusador en la cara, dix:
—Cavaller, prech-te, per aquell bé e per aquella honor que en tu
és, que vulles lexar viure aquest prom de cavaller, lo qual encara que
tu vulles, com sie ja de edat de vuytanta anys, no pot viure lonch
temps.
L'acusador respòs que no
prechs en fellonia, li dix:
—Vejam, donchs, què li demanes.
—Yo li deman la mort de mon frare, lo qual malament féu ociure
en un camí.
E, girant-se Curial al prom, li dix:
—E vós, què responets?
—Que mént per la gola, e, si bons fills hagués, ells me defendrien.
E axí us requir, com a gentil home que vós sóts, que
d'aquest tan gran tort que m'és demanat.
Curial ladonchs respòs:
—E yo, ab la ajuda de nostre senyor Déu e de la sua preciosa
Mare, vos defendré.
E, girant-se vers l'acusador, dix:
—Ara vets que puys que Déus ne la verge Maria contra vós no
han valgut pregant, la mia lança e la mia spasa vos pregaran: e veurem
si les obeyrets; e d'uymés metets-vos en l'arnès, car yo defendré
la veritat d'aquest prom.
Jacob de Cleves, qui hoy que Curial havia atorgada la batalla, dix:
—Curial, ¿per què prometets ço que no podets complir? Car vós
sabets que vós e yo dintre poch temps devem fer batalla a ultrança
ab dos cavallers, e vós m'ó havets promès axí, e ara veig que volets
fer aquesta batalla; e dich-vos que, si cent corsos havíets, volent fer
segons començats, no us en sobraria un per a la mia jornada; tants
porien ésser los inconvenients que
què us requir que açò lexets e venits ab mi, e, fet ço que a fer havem,
porets defendre aquest prom, lo qual yo mateix defendria si no fos
en altre loch primerament obligat.
Curial respòs:
—Jacob, yo veig clarament que si en aquest punt aquest prom
no és socorregut, ell és mort, e lo seu fet no sofer dilació; e són-me
obligat susara a defendre
muyra yo! És ver que dret d'armes no u sofer, però demana-ho la
necessitat e la ànima d'aquest prom que encara no voldria exir del
cors. E, finalment, te dich que ço que tench present és a mi primer;
e axí
e tantost te seguiré.
E, continuant, dix:
—Pretor, prech-vos que atorguets a aquest prom tant spay de
vida com durarà nostra batalla, e, si per ventura nostre Senyor e son
bon dret li ajudaran, li vullats restituir la sua honor e fama, les quals
aquell cavaller ensems ab la vida li vol toldre.
Respòs lo pretor ésser content.
L'acusador s'anà armar, murmurant e dient que per ventura li
valdria més tenir son camí e fer son viage que empendre batalla que
no li pertanyia.
Curial, ab major congoxa que dir no
sua posada e, fort yvarçosament desplegat son arnès, se féu armar,
e, haüt un forts e molt bell cavall, muntà sus per anar a la plaça.
Curial, bé que fos estranger, fonch molt ben acompanyat, axí dels
seus mateys com dels parents e amichs del prom. Era aquest Curial,
segons en altres lochs hé ja dit, un dels pus bells gentills hòmens del
món. E desplegà son standart, lo qual era burell e negre, migpartit
ab un leó d'argent rampant, qui travessava abdues les colors del
standart; e semblantment tragué un elm molt bell e rich ab un leó
qui tenia en les mans un ocell: alguns digueren que era àguila, altres
milà. Los cavallers jóvens, fills del prom, foren prests per pendre lo
un l'estandart, l'altre l'elm, mas Jacob cridà:
—¡Lexats-ho, cavallers sens vergonya! Yo prech Déu que us veja
morir a mala mort, car la vostra malvestat e gran covardia met en
perill tots mos fets! ¡Mills vos estiguera pendre armes e combatre per
la deliurança de vostre pare!
E, tantost acomanats l'estandart e l'elm a dos cavallers de la companyia
de Curial, acompanyat de ministrers e trompetes, mostrant
gran alegria a la plaça se n'anaren.
Lo pretor, com víu venir Curial, mirà
com tan prestament ere vengut. E dix:
—E yo promet a Déu que anch no víu cavaller tan ben seent en
sella com aquest. A, Déu! ¿E per què no m'havets fet tal?
E, seguint, dix al vell cavaller:
—Sí Déus me dó honor; de molt sóts tengut a nostre senyor
Déu, que en cas tan estret vos ha en tal manera socorregut.
L'acusador, qui Harrich Fonteynes era nomenat, era ja en lo
camp, e ab gran furor mostrava aquest fet pendre gran dilació. E
com ells volguessen moure, Jacob de Cleves se mès avant, e dix:
—Harrich, tu veus que aquell gentil home ha Déus per sa part,
car t'à hoferta pau, la qual tu has menyspreada; yo
senyor Jesuchrist, qui perdonà la sua mort, que
querella, majorment que no és cert a tu lo prom haver mort ton
frare. E si per Jesuchrist no ho fas, hauràs Déu per enemich, e aquell
cavaller qui tens davant.
Harrich mostrà molt major furor que d'abans, e pensà que pahor
los feya axí parlar.
Los harauts comencen a cridar:
— Laxes-los aler!
los cavallers comencen a moure lo un contra l'altre.
Era aquell Harrich Fontaynes assats bon cavaller e molt fort, e
confiava molt de la sua cavalleria. E, donant d'esperons, correch vers
Curial, lo qual contra ell venia, ferint d'esperons a tot son poder; per
què, encontrant Harrich a Curial per l'escut, en aquell la sua lança
rompé, mas de la sella no
e virtut era, havent una grossa e molt forts lança en la mà, lo ferí de
tal virtut, que del cavall lo derrocà, e sí fonch la cayguda tan gran,
que Harrich s'estordí, en tant, que no movent peu ne mà, tothom
se cuydava que fos mort. Emperò res no deyen, ans speraven ço que
Curial faria; lo qual, com veés que lo cavaller no
cavall, e, levant-li l'elm del cap, víu-lo estar axí com a mort, e mirà
per una gran stona, dins la qual lo cavaller recordà e víu-se en terra
entre las mans de son enemich. E no obstant que fes tot son poder
de rellevar-se, vanament emperò s'í treballava, car Curial li estava
desús ab la spasa en la mà, e, si
Ladonchs dix Curial:
—Harrich, sab Déus que yo no desig la tua mort, car no m'às
ofès de cosa alguna; é
en les mans del borrell, a gran vergonya de quants cavallers e gentils
hòmens lo miren, e major de tu mateix, si ab dret juyhí lo volies
mirar. E axí encara
qui la vida o la mort pot donar a tu deuen ésser oydes, que
partir d'aquesta querella; e pensa que no fretura de cavalleria, mas ta
mala justícia t'à a aquest punt aportat.
Harrich, creent haver mal dret, e tement la spasa de l'altre, que
li stava sobre
—Cavaller, yo per amor de tu vull haver lo prom per quiti, car
crech certament que no m'és de res tengut; car si yo bon dret hagués,
ne tu ne altre no
Los feels, qui totes aquestes coses havien oydes, corregueren al
pretor, lo qual tantost vench e llevà lo cavaller, qui jahia, e deliurà
lo prom. E d'aquí avant tragué del camp los cavallers, anant primer
Harrich de Fontaynes e aprés Curial e lo pretor.
Gran fonch la honor que lo pretor féu aquell jorn a Curial, mas
major era lo plaer que Jacob de Cleves hach, pensant que, havent tal
companyó en defensió de la duquessa, la batalla se finaria a honor sua.
¿Què us diré del prom, nomenat mossèn Auger Bellian? Ell se
n'anà a Curial e mès-se a genolls davant ell per parlar. Mas Curial no
ho soferí, ans lo relevà de present, e dix:
—Senyor cavaller, yo prech Déu que beneyta sia la ora que vós
ací sóts vengut, car certes, si vós vengut no fóssets, lo meu cap ara no
staria sobre les mies espatles. Yo tench en aquesta encontrada assats
gran e molt bona heretat, de la qual susara per a tots temps vull que
siats senyor. E com açò sie fort poca cosa en esguart de ço que per
mi fet havets, prech nostre Senyor que us ho vulla guardonar, car yo
no y són bastant.
Curial, ab fort alegra cara, li respòs:
—Mossèn Auger, no hé cura de la vostra heretat: sie en nom
de Déu vostra e de vostres fills, e yo són assats e molt content de la
honor que vostra bona justícia m'à feta en aquesta jornada; e
axí a Déu siats comanat, car no vull que per açò a mi siats en res
obligat.
E, fet plegar son arnès, en lo jorn següent s'ich partí. Mas, certes,
lo pretor no fonch negligent, ans se llevà gran matí, e
sua companyia, e li dix:
—Gentil home, yo
que és en tu, que
en aquest viatge que fas, e, si lo cas ho requerrà, me vulles fer
parçoner en les tues honors, car yo conech certament que cavaller
que en la tua companyia sia no pot haver sinó honor en qualque
loch que vage.
Axí mateix mossèn Auger lo pregà que
per res del món no
près, e molts altres qui ab ell anaren per mirar la batalla, als quals ell
donava tot ço que mester havien; axí que, com foren on l'emperador
era, eren gran e molt bella gent.
Tant anaren per lurs jornades, que plegaren a l'emperador. Lo
qual, sabent que Jacob de Cleves venia per defendre la duquessa e
menava en sa companyia lo gentil home qui havia vençuda la batalla,
hach molt gran plaer; e molts duchs e prínceps los isqueren
per fer-los honor, més per desig de veure Curial que per altra cosa,
atés que havia fama del pus bell e millor home d'armes del món.
Gran fonch la festa que fonch feta aquell jorn. Mas l'emperador
tenia prop sí a Curial e no
de la sua batalla, e per lo prom fonch tot lo cas recitat; de la qual
relació, mostrant Curial haver vergonya, anvides mirava degú en
la cara.
Lavors Jacob de Cleves, en presència de molts senyors, dix a
l'emperador:
—Senyor, yo hé sabut per aquest haraut que la duquessa
d'Ostalriche és per dos malvats hòmens de adulteri acusada, e per
aquesta rahó, lo duch, creent massa leugerament, haver-la condampnada
a mort. Per què yo e aquest companyó meu qui ací és, ab
la ajuda de nostre senyor Déu e confiant del bon dret de la
duquessa, som prests per defendre-la; per què us suplich e us clam
mercè que la batalla se faça davant vós, car no
lo duch dege ne pusca ésser judge e part.
L'emperador respòs:
—Jacob, la batalla se farà devant mi; e yo faré venir ací la duquessa,
e los acusadors, e encara lo duch.
E de present scriví al duch que de continent vengués, menant en
sa companyia la duquessa e semblantment aquells qui la acusaven,
e fossen devant ell per al dia de sanct March, que és a vint_e_cinch
dies d'abril, car aquí havia dos cavallers qui volien defendre per
batalla la honor de la duquessa.
Lo duch fonch molt content, e, per al dia assignat, fonch davant
l'emperador, acompanyat de molts barons e altra gent notable. Dins
lo qual temps, emperò, Curial se mostrà molt, axí en arrear com en
convits e molt grans festes, en les quals largament despenia, e semblantment
en mantenir gran estat e en molts donatius que donava;
en manera que era tengut en estima molt gran.
L'emperador hach feta fer la plaça on la batalla se devia fer, molt
bella e gran, environada de lotges per mirar; car los senyors qui per
mirar la batalla eren venguts, eren molts d'Alamanya, de França, e
de Ytàlia e de moltes altres partides. E a l'un costat, fora emperò de
la liça, havia un cadafal, assats alt, environat de molta lenya, sobre
qual stava la duquessa acusada e lo foch encès a un depart.
Lo duch de Baviera, qui víu muntar la sua filla al cadafal, dix:
—Filla mia, si tu ést sens colpa d'aquest crim que a tu és imposat,
hages sperança en nostre senyor Déu, que ell te
ab aquella honor que tu desiges, e veuràs dels acusadors cruel
venjança.
La duquessa, sa mare, sobrada de dolor, plorà molt agrament, e sí
feren moltes altres nobles dones qui en sa companyia eren vengudes,
e no menys la emperadriu, que sa cosina germana era.
Emperò, manant l'emperador, cascú anà a son loch, malaint
aquells dos mals hòmens qui en tan gran e tan desonest perill
la havien aportada.
E mentre que aquestes coses se feyen, vets los dos cavallers acusants
venir ab un estandart blau clar, tot sembrat de renarts burells, e tals los
paraments dels cavalls; e, ben acompanyats, descavalcaren en la sua
tenda. No trigà molt que de la altra part vengueren Jacob e Curial, ab
un standart burell e negre, mig partit, e un leó rampant en mig, ab
gran brogit de trompetes e ministrers, acompanyats de infinits comtes
e barons qui entorn a peu los anaven. Tota la gent de les lotges se girà a
mirar vers aquella part. E descavalcaren en la sua tenda. Los acusadors
havien oyt que Curial era molt valent home d'armes a cavall; per què,
pensant haver millor partit d'ell a peu, tengueren manera que a peu se
fes; de què los altres foren molts contents.
Per què, exint de les tendes, ordonant l'emperador, los acusadors,
dels quals lo un Othó de Cribaut era nomenat, e l'altre Parrot de
Sant Laydier, entraren en lo camp, e, feta reverència a l'emperador,
al seu paballó, qui blau clar sembrat de renarts era, continuant se
n'anaren.
Tantost e sens triga vengueren Jacob e Curial, e, axí com foren
dins, Curial s'aturà e mirà vers aquella part on l'emperador era,
e anà envers ell, e, ficant lo genoll, lo requirí que
L'emperador devallà en una de les scales de la sua loja, e, acostant-se
Curial, lo féu cavaller. E com se
senyors qui de prop li staven:
—Certes, yo crech que hé fet cavaller lo pus bell gentil home que
yo jamés veés, e, si ell és axí prous com és bell, no voldria yo ésser lo
un dels acusadors.
Moltes coses foren dites en aquella plaça en loor de Curial, lo
qual, aprés que hach feta reverència a la emperadriu e a tots los
duchs e duquesses qui en la plaça eren, se llevà un plor molt gran
en lo cadafal de la duquessa de Baviera, que a totes les dones e quasi
los hòmens convidà a plorar; lo qual oynt Curial, qui a la porta del
seu tendelló era senyant-se ab lo ventallet, ab un gran crit féu un
salt tan alt, que tots los que
entrat dins, en la sua cadira segué. Era lo tendelló de vellut vellutat,
burell e negre, brocat d'or molt ricós, sobre
migpartit de burell e negre, ab un leó rampant d'or.
L'emperador manà als duchs de Holanda e de Lorreine, los
quals eren vells e molt savis senyors, que
aquests cavallers per veure si per ventura sens batalla aquest fet se
pogués toldre de camí e la duquessa fos deliure. E sí començaren
a tractar: e, anant primerament als acusadors, los digueren que
recordàs que eren christians e que Déu era just e mostrava la sua
justícia en tals jornades, e axí, que
la qual no
algun partit sabien com la batalla s'escusàs, lo diguessen, car ells
usarien d'aquell molt agradablement. Los cavallers respongueren
que ells no sabien partit com la batalla pogués romandre, sinó que
los altres cavallers lexassen la defensa de la duquessa. Per què los
duchs, continuant, anaren a l'altre paballó, e, entrants dins, saludaren
los cavallers e
e havien cert sentiment d'aquells dos cavallers que aquella batalla
poria romandre, ells volent-hi donar loch; per què
a açò se volguessen acordar, e que cercar-se hia manera com aquest
fet se llevàs de camí.
Jacob respòs:
—Senyors, yo no y sé sinó un camí, e és aquest: que aquells dos
cavallers, axí com han dit, se desdiguen, e cessaria la batalla.
E com los duchs responguessen que ells no tornarien als altres ab
aquesta resposta, ni durien tal ambaxada, e axí que y pensàs mills,
que quantra aquest partit molt desonest los semblava, e sobre açò
s'escampassen moltes paraules, finalment Curial, qui encara res no
havia dit, dix axí:
—Senyors, clam-vos mercè que us recort que sóts cavallers e fills
de dones, e, si degut esguart hi és haüt, aquesta batalla romandre
no pot, ne nós, sens gran nostra deshonor, lexar no devem
ne podem, car és interès de la duquessa, per la qual defendre som ací
entrats. Si solament fos interès de nosaltres, leugera cosa seria trobar
partit que la batalla romangués; mas l'interès de la part ¿com lo
podem relexar, essent-nos-en mesos tan avant? Plàcie-us que mirets
ço que yo mir, ço és, aquella trista e desaventurada senyora, qui mira
nosaltres d'una part e lo foch d'altra; e axí, donant fi a paraules,
façam ço per què venguts hi som, car no
altres ni a nosaltres pogués donar honorable fi sinó la de la batalla. E
de mi us certifich que, posat que mon companyó ho relexàs, ço que
no crech, yo no exiré d'aquesta liça sens batalla, e ací
mort o vencedor.
Jacob ho confermà axí.
Per què los duchs no tornaren pus a l'altre tendelló, ans se n'anaren
a l'emperador. Lo qual, oyda la relació, féu sonar una trompeta,
e tantost los cavallers exiren de fora e foren-los donades les hatxes, e
los paballons foren enderrocats e trets de la liça; e manà l'emperador
que tothom isqués del camp, salvant los cavallers qui la batalla devien
fer e los fels. E axí fonch fet.
E lo rey d'armes, per manament de l'emperador, féu crida a
quatre angles del camp que degú no parlàs ne fes signes, sots pena
de mort; e féu pendre sagrament als cavallers que no tenien escrits,
pedres, conjurs, ne alguns altres artificis qui ajudar los poguessen,
sinó les armes solament, que eren hatxes, spases e dagues.
Ara podeu dir que mirant-se los uns als altres se rahonava l'ànima
ab lo cors; e la duquessa, trista, desconsolada, e de tot en tot aflicta,
pregava Déu per los seus; e sí
dels hòmens qui eren en les loges.
Stant en açò, lo trompeta de l'emperador féu un toch, per què los
feels prengueren los cavallers, e
partit lo sol; e axí com lo trompeta féu altre toch, los cavallers
mouen per ferir, al moviment dels quals, la duquessa, que stava en lo
cadafal, s'esmortí e caygué; emperò algun no n'havia cura ne mirava
vers aquella part.
Othó de Cribaut vench vers Jacob de Cleves, e donen-se de les
hatxes grans colps en lo principi, e aprés se començaren a ginyar
per enganar lo un l'altre, e combatien molt valerosament axí com
aquells qui eren valents e molt bons cavallers.
Parrot, qui en aquell temps ere tengut per un dels millors e pus
aspres cavallers d'Alamanya, e lo qual moltes vegades se ere trobat en
lliça a ultrança, de què tots temps havia reportada honor, corregué
vers Curial ab la hatxa baxa, per ferir-lo de punta en la cara; mas
Curial, travessant un poch, lo lexà passar, e donà-li tan gran colp de
la hatxa per lo bacinet que lo mànech trencà; e com Parrot se giràs,
Curial hach mès mans per la spasa, e ahurten-se molt bravament.
Curial, aprés de molts colps donats e reebuts, s'acostà tant a Parrot,
e près-lo ab la mà esquerra baix per les launes de les plates, e ab
punta d'espasa començà-li a donar grans colps; e les tirades que li
donava eren tals que
que Parrot, veent que la hatxa en aquell cas no li aprofitava, la lexà,
e, mes mans per la spasa, se començà a defendre valerosament.
DE CRIBAUT I PARROT DE SANT LAYDIER]
Staven aquests dos cavallers en aquest punt quant los dos altres, ja
lexades les hatxes, eren venguts a abraçar-se. Mas Othó, qui era molt
pus fort que Jacob, lo sobrà, e
la vida, quant Curial, mirant vers aquella part, presa la sua spasa a
dues mans, donà ab la punta per los flanchs a Othó, qui stava
encorbat sobre Jacob, que en terra
girant-se vers Parrot, qui cuytava ja per ferir-lo, li dix:
—A, fals cavaller! ¿E cuydes que en tu hage a romandre la plaça?
Per què ahurtà
conegué que havia molt a fer en defendre
conexent que l'altre més avant no podia, ans li fallia alè e força, cuytà
molt poderosament, e, lexada la spasa, l'aferrà ab les mans, e, despuys
que l'hach un poch sodegat, d'un torn lo mès per terra; e, com fonch
caygut, fonch tan cansat que no havia cura ne poder de rellevar-se.
Curial, girant-se, víu los altres dos cavallers ja llevats e que feyen
molt aspra batalla, mas Curial la
per les spatles e donà-li tan gran torn que altra vegada l'enderrocà;
per què Jacob correch a la sua hatxa, e, abans que Othó se relevàs,
lo ferí pel cap de grans colps, en manera que Othó no hach cura de
levar-se, ans fonch tot perdut e desesperat de la sua vida.
Curial ja havia levada a Parrot la cara del bacinet, com Parrot,
qui tota la cara tenia mullada de suor e era tan cansat que no podia
tornar alè, ne per consegüent parlar, jahia estès e no feya continença
de levar-se. Per què Curial li dix:
—Parrot, digues, ¿què ha mogut tu e ton companyó a llevar tan
desonest crim a la duquessa?
Parrot respòs:
—Cavaller, demana-ho a mon companyó si és viu, car ell t'ó dirà,
que yo no y sé res, sinó que só estat ajudador com tu mateix ést.
Ladonchs Curial mirà envers Jacob, e víu que volia ociure a
Othó, metent-li la daga per l'ull, mas Curial cridà:
—No faces, que altra fi deu fer aqueix cavaller.
E, continuant, Curial dix a Othó:
—Digues, cavaller desleal, ¿e què t'havia fet la duquessa? ¿Per
què a aquest punt la has amenada?
Respòs Othó:
—Certes, ella no res, mas Jacob m'avia tret de ma honor, lançant-me
de la privadesa del duch, e yo, no sabent com venjar me
pogués, pensí que per aquella via lo poria sobrar, e, confiant
de la cavalleria de Parrot, emprís aquesta batalla, no pensant que a
aquest punt vengués.
Dix Curial:
—Donchs, ¿la duquessa no ha comès lo crim de què la havets
acusada?
—Certes —respòs Othó —, no pas.
—¡Ha, malvat cavaller —dix Curial—, e com has poca part en
Déu e en honor de cavalleria!
Per què, appellats los feels, lo dit Othó, sens oppressió, confessà
davant ells que malament e a gran tort havia acusada la duquessa, pensant
que lo duch trametria algunes gents qui matassen Jacob en lo camí,
no creent que vers la duquessa tan cruelment se volgués captenir.
Per què Curial dix als feels:
—Senyors, ¿Jacob e yo havem pus a fer en aquesta plaça?
Los feels respongueren:
—No, que assats basta ço que havets fet a present.
E, rellevats los cavallers qui en terra jahien, l'emperador devallà
del cadafal e vench a Curial, e, prenent-lo per la mà, li dix:
—A, valerós cavaller, ja plagués a Déu que yo fos tal com tu, e tu
fosses emperador! A, honor e glòria de tota la cavalleria del món, e
de quant te són tenguts los leals cavallers! Certes, lo duch de Baviera
no
ducat, ne lo duch d'Ostalriche —lexem estar sa muller—, ab tot quant
ha en lo món.
E, girant-se als altres, dix:
—E vosaltres, malvats cavallers, ¿quina pena serà bastant a punir-vos
de vostres culpes? Diga Curial què vol que de vosaltres sie fet.
Respòs Curial:
—Senyor, no plàci'a Déu que yo procure la mort a algun cavaller.
Ací són abdosos, allí és la duquessa, de qui és interès; féts-ne ço
que plasent vos sia, car yo no me n'entench pus entremetre.
Ja era ora de vespres quant l'emperador tragué los cavallers del
camp. E, com isquessen primers los vençuts, la duquessa de Baviera,
que a la porta de la lliça stava sperant la exida de aquells mals hòmens,
los corregué ab les ungles a la cara, cridant grans crits:
—Traydors!
Mas los senyors qui entorn staven la retengueren e la lunyaren,
e axí, ab les cares baxes, carregats de vergonya, los tragueren
del camp.
L'emperador comanà Jacob de Cleves als reys de Sicília e de
Boèmia, e menaren-lo en mig d'ells fins al palau de l'emperador. Lo
qual près Curial per la mà, e nulls temps del seu costat lo partí fins
que al seu palau e dins la sua cambra l'ach mès.
La duquessa fonch devallada del cadafal, e muntaren-hi los
dos falsos cavallers, e, encès lo foch, moriren a cruel e vergonyosa
mort.
La duquessa deliurada, que de alegria no sabia què
a casa de l'emperador, e demanà per los seus cavallers; e foren-li
mostrats. E tantost correch envers Curial, e, lexant-se-li caure als
peus, los li volgué besar. Mas Curial, tot vergonyós, los li lunyà, e,
llevant-la, s'agenollà davant ella, dient:
—A, senyora! Per Déus mercè, no prengats en tant açò poch
que Jacob de Cleves per vós ha fet, car tengut hi és per deute de
cavalleria, e yo e tot altre cavaller érem e som obligats per nostra
dignitat; mas clam-vos mercè que us amprets de mi en totes les coses
que yo servir vos pusca, que yo ho compliré per tot mon poder.
La duquessa e sa mare e moltes altres senyores ploraven de goig,
de què Curial havia molt gran vergonya. Per què l'emperador près
los cavallers, e, per apartar-los de la multitut de la gent que
mès-los en un retret, e, ab poca gent, dins ab ells se tancà.
Lo gran sopar fonch aparellat e les taules meses. Aquells dos
cavallers, senyaladament Curial, foren honorablement en la taula
col·locats; les viandes foren moltes, e foren servits splèndidament.
Per què lo duch de Baviera, volent davant tots usar de la sua
magnificència, havent una molt bella filla donzella, de edat per
ventura de quinze anys —e era la pus bella per fama e per fet que en
aquell temps en l'imperi d'Alamanya se trobàs—, presa aquella per la
mà, se
—Curial, car amich meu, no
pusca la honor que lo jorn de vuy m'às feta, sinó donant-te aquesta
mia filla per muller, e que prengues la meytat de la mia terra, e, aprés
de mos dies, de tota sies senyor.
Curial, oydes aquestes paraules, e vista la donzella, qui de bellesa
era molt gran, tornà tot vermell e inflamat, e, abans que respongués
—emperò ja quasi obria la boca per parlar—, Melchior de Pandó,
qui era vengut de Monferrat e havia gran estona que
de acostar-se a ell, ab fort gran treball e pena se fonch mès entre la
gent, e, en presència de tots, una letra scrita de mà de la Güelfa li
donà. Curial perdé tota la color que havia presa, e encara la paraula,
car, volent parlar, balbucejà e li tremolaven los labis en manera
que no fonch bastant a formar paraula alguna, ne fonch poderós a
respondre.
Mas lo duch, qui molt savi senyor era, apercebent-se que aquella
letra l'aurie torbat, seguint ço que començat havie, dix:
—Curial, no us vullats torbar de la oferta que yo us hé feta; yo
me
vostra, tota vegada que a vós vindrà en plaer acceptar-la.
Lo brogit era molt gran de trompetes e ministrers, hoc e de la
gent que cridàvan, parlàvan e murmuràvan, que si Júpiter hagués
tronat no l'haguéran oyt. Emperò, com lo sopar fos acabat e les
taules llevades, l'emperador près per la mà Curial e ab molt alegra
cara lo començà a festejar, e, manant que dançassen, pregà Curial
que dançàs; lo qual, obeynt lo manament, feta fer primerament
plaça en la gran sala, volgué començar una baxa dança.
Mas la duquessa deliurada se presentà davant ell e li dix:
—Senyor cavaller, veritat és que vós m'avets estorta de mort,
de què, aprés de nostre senyor Déu, són a vós tenguda més que a
persona que viva en lo món; e, havent-me feta devallar del cadafal,
no m'avets restituïda a mon marit, ne m'avets feta haver la sua
gràcia; per què us suplich que us en deliurets.
Curial, tot vergonyós per ço que abans no ho havia fet, près la
duquessa e començà a menar-la vers lo duch, lo qual sentint que
vers ell anàvan, tantost se féu a l'encontre de Curial e
amigablement. Mas, com Curial e la duquessa se metessen a genolls
per parlar, lo duch, ab la major cuyta del món, levà Curial e semblantment
la duquessa. Curial lavors dix:
—Senyor, a vós no cal explicar lo cas que s'és seguit d'aquells dos
cavallers qui presumtuosament assajaren posar màcula en la honor
de la senyora duquessa, vostra muller, e com, a gran vergonya e dan
d'ells, la veritat és exida a lum. La victòria que d'ells és stada haüda
no deu a mon companyó ne a mi ésser atribuïda, mas solament a
la bona justícia de la duquessa, la qual los pus flachs cavallers del
món en aquest cas haguera fets vencedors. Per què us suplich que la
reebats en aquella amor e
la solíets.
Lo duch, oynt aquestes paraules, respòs:
—Curial, ver és que ma muller no m'és de res offesa, e, com ho
fos, pregant-me
E, prenent-la per la mà, li dix:
—Muller, besats Curial axí com al millor e pus valent cavaller
del món, e al qual vós e yo som tenguts de tant, que yo crech que
en nostra vida no serem ni porem ésser quitis de tanta honor com
nos ha feta.
La duquessa besà Curial, e aprés besà-la lo duch. La mare de la
duquessa, que duquessa era de Baviera, veent açò, vench a Curial
e, abraçant-lo, fa-li desmesurada festa, e moltes altres princesses e
senyores.
L'emperador ladonchs vench vers aquella part, e manà que tothom
s'apartàs e que dançassen. E axí
l'emperador, presa la duquessa deliure per la mà, e seguint-los molts
senyors e senyores, féu una baxa dança ab tanta gràcia e ab tan gran
donari que açò fonch una gran maravella.
L'emperador, qui mirant stava la continença de Curial, maravellant-se
molt de ço que veya, dix:
—Certes yo anch no víu per a liça e per a cambra sinó aquest, e
per ma fe és gran dan de tot lo món que aquest no n'és senyor. A,
malayta sia la fortuna que aquest cavaller no ha mès en pus noble
estat!
Dançat havien ja gran peça e la nit se n'anava, com Melchior de
Pandó s'acostà a Curial e li dix:
—Curial, ora és que anets a vostra posada.
Per què Curial se recordà de la Güelfa; e, regirant-se vers l'emperador,
obtenguda licència, no sens innumerable companyia e molta
gent notable, a la sua posada se n'anà. E, descavalcant, la col·lació
se féu molt gran. Aquí vírats gast de infinits confits de çucre, e de
preciosos vins!
Més era ja de la meytat de la nit passada, quant, sonant les campanes,
en los monastirs se llevaven a matines, e algú encara de Curial
partir no
e, obtenguda licència, cascú, parlant tots temps de Curial, a la sua
posada tornà.
Anvides era la gent exida de la cambra, quant Curial, treta la
letra de la Güelfa e besada aquella infinides vegades, se mès a genolls
en terra; e, obrint la letra e mirant lo sotascrit, qui deya "Güelfa la
tua", los ulls se li empliren d'aygua; e, venint-li lo cor en un fil, se li
engendrà en lo cor un desig tan gran de veure-la que tota la sanch
li fugí. E, cessant los seus polsos de moure
en altra manera que si l'ànima l'agués desemparat, en terra caygué;
la qual cosa veent Melchior, e semblantment Jacob de Cleves, qui
d'ell no
Tiraven-li dels cabells e del nas, e cridaven-lo per son nom; mas
certes açò era no res: los seus spirits se éran molt lunyats d'ell;
de què los circunstants, sobrats de compassió, tots se planyien, e
ab aygua freda e altres arguments se treballaven reduir-lo a sanitat.
E axí ho feren, que, com a cap de una gran peça reviscolàs, féu
un sospir molt gran, e, sens que no gosà res dir, començà a plorar
fort amargosament; e mirava a cascú en la cara, e sens parlar feya
maravellar tots aquells que aquí stàvan, los quals ab bones paraules
se esforçaven consolar-lo.
E com ell se fos ja reposat, manà que tothom de la cambra isqués,
e, solament retengut en sa companyia Melchior de Pandó, dix:
—A, Melchior, pare meu! ¿E què és de la deessa del món? ¿E
sí li recorda de mi? A, Cupido, les armes del qual port ficades en
lo meu cor! Yo mir sovén en los cels, e en lo terç contemple la tua
mare, la qual, ab los raigs luminosos de la sua gran resplandor, sol
il·luminar aquest sobres tenebrós cor, prometent-me bona sperança;
digues-me, si alguna cosa de les esdevenidores és a tu certa, si veuré
jamés aquella de qui són esclau, e sens la qual la senyoria de tot lo
món menysprearia e tendria en no res; si
axí com me dix. Ay de mi, trist! ¡E quant li merexeré los béns que
m'ha donats e les honors que m'ha fetes e
avís m'avien guanyat, ne quals fades me fadaren que aquesta reyna
de noblessa a ses pròpries despeses me llevàs de la pols!
Melchior de Pandó, lo qual tot açò havie oyt, dix:
—Curial, ¿per què féts continença e diets paraules de fembra?
Exugats les làgremes, que massa les havets promtes, e no és obra de
cavaller, e lo bé no us faça mal. Legits vostra letra e no us plangats
abans de haver-ne rahó.
Per què Curial legí la letra e trobà en aquella paraules molt
consolables, e promissions de segura e ferma sperança, de què lo
cor tot se li esclarí; e aprés que una e moltes vegades la hach
legida e, ab los labis besant, mullada, plegà-la en un plech molt
estret e, ligada ab fils d'or e de seda burella e negra, la
coll. E d'aquí avant, feta-la encastar en un leó d'or ab moltes pedres
precioses e perles grosses orientals, la aportava tots temps penjada
davant los pits. En tal reliquiari fonch mesa la primera letra que
Curial hach de la Güelfa. Mes, com en açò haguessen ja consumada
la resta de la nit, convidats de Melchior, a dormir se meteren.
No hagueren gayre estat que lo dia vengué, e lo sol clar e luminós
foragità les tenebres de la fàç de la terra, com Melchior de Pandó,
llevant-se, sentí a la porta de la posada de Curial gran brogit de
trompetes e ministrés e de molta gent notable, e, anant a Curial,
aquell despertà e li dix:
—Curial, llevats sus, e exits del lit; vets la carrera e encara la casa
plena de infinita gent que ve a vós per fer-vos honor.
E axí com ell se llevà, lo duch d'Ostalriche fonch vengut, acompanyat
de molta notable gent, lo qual a la porta de la cambra cridà
grans crits:
—Curial, ¿què és de vós?
Per què Curial, exint tantost de la cambra, féu reverència al duch,
e en paraules e mots plasents passaren lo temps una estona, dins la
qual Curial fonch acabat de metre
Mas l'emperador, que la nit passada no havia tota dormit, envià a
Curial lo donatiu següent, ço és: una correja grossa d'or ab moltes
perles de compte e moltes pedres precioses, la qual valia molt gran
preu; un collar d'or ab perles tan grosses que per ventura semblants
no eren stades vistes, e molts diamants e rubins. Encara li tramés
una esquerpa d'or molt rica; e dues robes, una de cetí ras vert escur,
brodada en la següent forma: havia entorn de les faldes de la
roba arbres ab les rayls, lo tronch e tots los rams de perles, les fulles
batents totes d'or fi, e lo fruyt, que eren mores, era compost de
marachdes, balaxos e safirs molt preciosos; e en tal manera aquests
arbres ocupaven tota la roba que de aquella no
l'altra roba era de vellut negre, e havia entorn de les faldes una testa
de drach molt ben brodada, que paria que devoràs l'ome qui aquella
vestia, los hulls de la qual eren dos rubís grans tan resplandents que
eren de inextimable preu. E més, li donà tota la sua vaxella d'or, e
quatre cavalls molt bells e deu hacanees molt belles.
E axí com Curial, acompanyat d'aquells duchs e senyors, començàs
exir de la cambra, lo donatiu de l'emperador atengué, lo
qual fonch mirat per tots, e loaren l'emperador de gran magnificència,
dients que en açò havia obrat molt notablement; per què
Curial tornà arrere e vestí
d'aquells joyells, los que li foren vists. Per estrena de les quals robes
e altres joyells, Curial donà al portador tota la desferra sua d'escuder,
de què fonch loat molt.
Los duchs de Baviera e l'altre duch, son gendre, foren venguts,
e, ab la major honor que fer li podien, lo menaren al palau de l'emperador,
on ere aparellat lo gran convit, car l'emperador féu sala als
reys, prínceps, duchs e comtes que aquí eren.
No
car no
som per recomtar los fets de Curial; e d'altra part, no obstant que
Jacob de Cleves fos festejat, honrat e favorit, emperò, en esguart de
ço que
curarem.
Melchior de Pandó se temia molt que Curial no hauria cara per
dir no al duch de Baviera del matrimoni que li havia mogut, veent
la cosa tan gran e que no era de refusar a rey del món. E havia dubte
que si Curial ho atorgava, atesa la honor que havia guanyada,
de què la fama plegaria a les orelles de la Güelfa, la vida d'ella seria
fort poca; per què, ab gran treball, per la multitut de la gent que y
era, se pogué acostar a Curial, lo qual entre aquells senyors stava, e
dix-li ab veu baxa:
—Curial, si lo duch de Baviera vos torna a parlar, membre-us de
qui us ha fet home, ço és, la Güelfa, a la qual, si a açò donats loch,
convendrà morir prestament, o haurà vida dolorosa.
Curial, qui ohí lo nom de la Güelfa, mirà en la cara a Melchior e
cambià
—¿Què és açò, Curial? ¿Ha-y res de nou?
Respòs Curial:
—Senyor, aquest prom que ací és tench en loch de pare, e quasi
m'à nodrit, e a despeses sues m'à fet home, donant-me tots temps
copiosament tot ço que yo hé haüt mester. E ara és vengut ací e ha
recordat un negoci, lo qual me carregà molt; per què és a mi molt
necessari cuytadament tornar-me
L'emperador se girà a Melchior e féu-li honor. E dix-li:
—Prom, no
certes la tua vellesa ne los teus béns no podies mills esmerçar que
nodrir tal cavaller com aquest és, al qual més que a altre del món
yo voldria semblar; e axí veges si la ajuda mia te pot en res ésser
aprofitable; digues-ho, que per amor de Curial no
Lo prom se lexà caure als peus de l'emperador, e semblantment
Curial, tot vergonyós, li besà les mans, fent-li infinides gràcies de la
sua oferta.
Ab tant, l'emperador se mès a taula ab los reys, Curial e la duquessa
solament, davant la qual n'avia altra molt gran, on seyen
prínceps, duchs e grans senyors, e ab ells Jacob de Cleves e Melchor
de Pandó; e aprés, altres taules, on seyen grans barons e cavallers.
La festa fonch molt gran, e foren servits esplèndidament e copiosa
de moltes viandes e preciosos vins, l'orde del qual convit lexaré, per
no tenir temps.
Aprés que foren dinats, los ministrers vengueren e comencen
a cornar; e l'emperador près la emperadriu per la mà e, tot rient,
començà una baxa dança, aprés dels quals seguiren molts,
e
l'emperador féu aquell dia, en tant que tothom stava maravellat;
que, si tots los reys del món hi fossen, no poguera fer ne mostrar
major baudor.
La qual festa passada, lo duch de Baviera, no oblidant ço que
havia principiat, com l'emperador se n'anàs a reposar, près Curial
per la mà e pregà
e tantost lo se
gran festa. E sí ordonà que en la taula principal no seguessen sinó
la duquessa sa muller e Curial, e que no servissen sinó dones, entre
les quals ordonà que la duquessa deliure, que filla sua era major, e
havia nom Cloto, fos mestre d'ostal, [e] la altra filla donzella, la qual
Laquesis era nomenada, lo servís de vi.
Era aquesta Laquesis donzella que anvides lo quinzèn any traspassava,
assats gran de la persona e de maravellosa bellesa, e la qual
en aquell jorn s'estudià en ajustar artificial bellesa a la natural, de
la qual nostre senyor Déus la havia dotada, devant totes altres de
l'imperi d'Alamanya, amplament e molt copiosa.
No vull musar en escriure per menut totes les circumstàncies de la
sua bellesa, mas aquell qui ho voldrà saber lija Guido de Columpnis
allà on descriu la bellesa de Elena, e sie content ab allò; e pense que
a Laquesis no li fallia bellesa, car certes natura, ab gran studi, per fer
maravellar les gents la produí tal en lo món. E sobre totes les belleses
que havia, sí tenia los pus bells hulls e pus resplandents e alegres que
en algun temps fossen estats vists, ab los quals no era persona que ella
miràs que de present no li fes oblidar totes altres coses, e solament de
mirar a ella haver cura contínua; en tant, que ab los hulls solament
tenia moltes bèsties en pastura, los quals, si ella no fos, haguéran cercat
en altra part lur deliurança, no obstant que ella era tan freda que
nulls temps de home algú, per bell ne valent que fos, se era poguda
escalfar, ne home del món pogué conèxer que ella més a una part
que a altra se inclinàs; e a moltes senyores, les quals, si aquesta
no fos, hagueren molts requiridors, féu servar forçada honestat. E
ultra açò, totes les coses que feya o deya eren dites e fetes ab tanta
gràcia e ab tan gran donari que aquesta era admiració sobirana.
Per què, com Curial miràs aquesta atentament e contemplàs
particularment totes les sues belleses, tantost furtà lo seu cor a la
Güelfa, a la qual primerament l'avia donat, e
de presentar-lo a Laquesis, la qual tenia los hulls ficats en aquells de
Curial, e dins sí matexa, contenta de la bellesa e cavalleria d'aquell,
tota ansiosa, aparellava nova manera com a Curial plaure pogués.
E mentre ells dos staven axí alienats, una noble donzella apellada
Tura, la qual a Curial servia de coltells, e no menys que Laquesis se
era altada d'ell, s'apercebé d'açò, e, veent que Curial no menjava, axí
com aquella qui era assats bella e molt abta, dix:
—Curial, ¿mirant a mi vos oblida lo menjar, o per ventura no us
alta mon servey?
Curial ladonchs despertà lo cor, e, apartant un poch los ulls de
llà on los tenia, alargà la desusada mà al plat e féu continença de
menjar. Ladonchs la duquessa dix:
—Tura, plaer m'às fet, que l'has sol·licitat.
E Tura, rient, respòs:
—Senyora, stona ha que ho haguera fet, mas, tement la usança
de la sua terra, que dien que si hom los convida ells se
callat.
La duquessa ris molt. Ladonchs Curial, veent que d'ell reyen,
ris un poch, mas no fonch poderós a respondre. Emperò ell menjava
poch e bevia menys, car no
Laquesis, anant a la copa, no li giràs la squena. Mas la duquessa
manà a Laquesis que aportàs a beure a Curial. Vestia aquest
jorn Laquesis una roba de domàs blanch, forrada de herminis,
tota brodada d'ulls, dels quals exien laços d'or fets en diverses
maneres.
E, jatsia los llaços fossen buyts, certes molts hi eren cayguts,
e entre
era a ell lo fugir. Axí Laquesis, acompanyada de molts cavallers e
donzelles, anà per la copa e, venint, la presentà a Curial. És ver
que Curial conexia que li era molt gran càrrech pendre-la de la mà
de Laquesis; encara li semblava major càrrech, refusant-la, fer-la-y
tenir, per què, alargant la mà, près la copa e begué. E com Laquesis
cobràs la copa, la duquessa, sa mare, li dix
—Laquesis, beu lo romanent per amor de Curial.
E axí ho féu.
En aprés la duquessa dix:
—Curial, ¿què us par de la mia filla?
Curial respòs:
—Certes, senyora, yo crech que vós havets la pus bella e pus
donosa filla del món.
Replicà la duquessa:
—¿E què és allò de què més vos altats de la mia filla?
Respòs Curial:
—Senyora, totes les coses que yo veig en Laquesis són les pus
belles del món, emperò los seus ulls són tan bells que yo no crech
que Déu sàpia tornar altra volta a fer-ne altres tals; e certes la sua
roba concorda bé ab la sua fàç.
E axí, parlant d'açò e d'altres coses, lo sopar fonch acabat. No
vull musar en descriure les viandes ne en nomenar los convidats;
pens cascú que no y fallia res que lo convit pogués ennobleyr.
Mas, aprés que les taules foren llevades, lo duch vench en aquella
part, e manà seure la sua filla prop Curial, de què ell fonch tan content
com de cosa que avenir li pogués. Segueren axí mateix molts
comtes e grans barons e damas, damisel·les en gran nombre, e aquí
jugaren fort alegrament a moltes maneres de jochs, segons que en
tals festes en les grans corts s'acostuma.
Aprés de les quals, com fos ja gran part de la nit passada, tota la
gent se n'anà; mas lo duch no lexà aquella nit Curial exir del seu palau,
ans en la cambra on Laquesis dormir solia, molt ricament aparellada,
ordonà que dormís. Ne encara Melchior de Pandó hach poder
de parlar una sola paraula ab Curial, tant lo veya circuït de dones e
donzelles que a la cambra lo acompanyaven; per què, ab molt gran
desplaer, emperò ben acompanyat, a la sua casa se
Entrat adonchs Curial en la cambra, e feta col·lació, la duquessa
dix:
—Curial, vets ací lo llit de Laquesis; dormits bé e guardats-vos
que no somiets algun mal.
Curial respòs:
—Senyora, aquest llit bé
crech que sia de dormir ne de reposar.
Per què la duquessa, entenent les paraules de Curial, tota rient
près comiat e
Romàs adonchs Curial solament ab los seus cambrers. E puys
que
la cambra de Laquesis, la qual víu molt ricament aparellada de totes
aquelles coses que ab una senyora tal se pertanyían. E, entre les altres
coses, havia en aquesta cambra un altar a una part, ab un retaule de
mossenyor sant March, molt finament acabat.
E tantost que ell víu sant March en figura de leó, sí
la Güelfa, e, súbitament oblidats los ulls de Laquesis, se tengué per
culpable; ficant los genolls devant l'altar, ab veu baxa dix:
—A, catiu de mi! ¿E on són yo? ¿Quiny vent és estat aquell qui
m'ha transportat de una terra en altra? O, desaventurat! O, home de
pobre seny! ¿E què hé fet? ¿E qual penitència serà bastant a purgar
tan gran crim com és aquest que hé comés? A, cor desleal! ¿E què has
pensat? A, ulls falsos e traydors! ¿E per què yo no us arranque ara de
la mia fàç, per tal que altra volta no
E, mesclant ab aquestes paraules sospirs e sanglots infinits,
recordant-se de la gran falta que a la Güelfa havia feta en
mirar Laquesis ab ulls desijosos, havia desig de plànyer-se greument;
mas, dubtant que
parlar.
Per què, llevant-se de l'altar, se n'anà al lit, lo qual era molt
ricament cubert d'un cubertor tot blanch, de domàs, forrat de herminis,
brodat d'ulls e de llaços d'or, segons era la roba de Laquesis.
D'aquest mateix domàs eren les cortines, en aquesta matexa forma
brodades; per què Curial, mirant aquest llit, se començà a maravellar
molt, no solament de la bellesa de Laquesis, mas encara de la sua
abtesa, ajustant a açò que ell no creya que pus abta donzella ne pus
bella hagués en lo món.
E mentre ell axí pensava, oblidats los sospirs, alargant los ulls
víu una recambra que aquí era, e entrà dins: en la qual Laquesis
s'acostumava ligar e metre a punt, molt ben empaliada de draps de
raaz, en la qual havia un altre llit molt bell e ricós, sobre
totes les joyes de Laquesis, ço és, frontals de perles, arracades, collars,
pitrals, esquerpes, cadenes, cintures, manilles, fermalls, anells
e molts altres joyells d'or ab pedres e perles de inextimable preu.
E, entre les altres coses, plagué-li molt un fermall assats gran, en
lo qual havia perles molt grosses e diamants molt richs; en mig del
qual havia un leó ab los ulls de dos rubins fins molt, e era nafrat en
los pits, de la qual nafra li exia un cartell ab letres que deyen: Cuer
desirous n'a null sojorn.
retaule, car no li pogué reduir a memòria la Güelfa, ans alargant
los ulls e mirant los joyells, tots de un en un, deya entre sí mateix:
"Certes, no convenen coses menys precioses a tan noble e tan bella
senyora com aquesta és".
E, mentre mirava aquests joyells, la nit se n'anava sens Curial
haver-ne sentiment; per què los cambrers seus li digueren:
—Curial, ans de gran stona serà alba.
E axí Curial tantost se despullà, e
que ell s'adormí axí fort com si fos litàrgich, en lo qual dormir,
somiant, li vench la visió següent:
Un minyó molt pobre li aparech, e anava tot despullat sens cubertura
alguna, e, anant demanant les almoynes de casa en casa, no
trobava qui res li donàs ne li hagués misericòrdia, en tant que li era
vijares que perís de fam. E, com strangolís e fos ja en punt de morir,
a una porta víu una dona tan bella que Venus fóra estada contenta
de tanta bellesa com aquesta havia. Era aquesta dona vestida tota de
negre e en àbit de viuda; e sens que lo fadrí no li demanava almoyna
ne li gosava parlar —tant la veya de reverència digna—, ella
li dix:
—Fadrí, ¿què cerques?
Lo fadrí respòs:
—Senyora, muyr de fam e de fret.
E tantost la dona despullà
vijares que bé li venia. E mès-se la mà al si, e, arrancant-se lo cor, li
dix:
—Menja aqueix pa, e sies content, car bastant és a toldre
fam.
E que lo fadrí menjava aquell cor, e fonch-li vijares que tan dolça
vianda no hagués en lo món. E, axí menjant, lo víu créxer e tornar
molt bell home e gran de la persona. Ladonchs la dona dix:
—Menja bé e farta
me veyes morir de fam, hages mercè de mi.
E per lo fadrí li fonch axí promès. E fet açò, lo fadrí, qui ja ere
home molt gran e bell, se n'anà, e ell e la dona romangueren.
Aprés d'açò se seguí que li fonch vijares que ell veés aquesta dona
en estat molt pobre, trista e molt afliccionada, ab los cabells tots descomposts
e mal pentinats, e la cara molt trista e descolorida, e, quasi
morint de fam, era tornada tan magra que entre los ossos e la pell
no havia carn alguna; e que demanava a menjar a aquell qui
ella havia fartat, e ell no li
de tot en tot la oblidava; axí que la dona, mirant aquesta ingratitut,
quasi defallia e ignorava quiny remey prengués, ne tanpoch volia
prendre res que altres li donassen; de què ella stava en punt de morir,
majorment que veya que aquell mal home donava a altra dona
lo pa que ella menjar devia; e per aquesta rahó Curial lo volia matar.
Aprés d'açò víu que los cels se obriren, e Febus, qui totes coses veu,
recomtà a Venus aquesta ingratitut; per què mantinent Venus, irada,
manà a Cupido, fill seu, que en adjutori de aquesta dona se llevàs.
Per què lo dit Cupido collà lo seu arch e llançà dues tretes: una de
plom, altra d'or; e ab la de plom ferí la dona per mig del cor, e ab
la d'or ferí l'ome ingrat; e axí fort los nafrà, que la dona s'adormí, e
l'ome bascava e passava la major pena del món, e desijava la mort,
mas no la podia aconseguir.
Durà aquest sompni per gran spay, en tant que lo jorn fonch vengut,
e lo sol, uberts los seus ulls, daurava la fàç de la terra. E Curial encara
dormia, quant Melchior de Pandó vench a la cambra e, tocant a la
porta, fonch-li uberta. Entrant, trobà Curial qui encara dormia, e,
despertant-lo, li dix:
—Curial, massa dormits.
Per què Curial, no en altra manera que si de mort fos tornat a
vida, tot torbat, se dreçà en lo llit, e dix:
—Pare meu, vós m'avets tret del major treball del món, car yo
stava en punt de matar un home, lo pus ingrat e desconexent que yo
crech que fos en lo món.
E d'aquí avant comtà-li lo sompni mot a mot; a la qual cosa
Melchior, menant lo cap, solament dix:
—Mala cosa és ingratitut; ans vos dich que és tan gran pecat,
que a tart o nulls temps n'aconsegueix hom remissió.
Curial no entés ço que Melchior volia dir, ans se llevà fort prestament
del lit; e axí com la porta de la cambra se obria,
una donzella de Laquesis, acompanyada de altres donzelles, vench a
Curial e presentà-li la roba blanca de Laquesis, la qual havia vestida
lo jorn passat, dient-li axí:
—Curial, Laquesis se recomana a vós, e diu que ir, al sopar, vos
altàs dels seus hulls, e, si a vós poguessen aprofitar o fer algun plaer
aprés que
arrancats del cap per donar-los-vos; mas, sabent que a vós no valdrien
res e a ella farien gran fretura, ha cessat; emperò tramet-vos
aquests de la sua roba, pregant-vos que, si volets la sua vida, vos en
façats jupons, e, ella veent, los vistats.
Per què Curial, ab molt gran plaer, près la roba e
festa que no és en dir. E, fent infinides gràcies, respòs que axí faria
com Laquesis manava, a la qual la pregava lo recomanàs.
E tantost manà a un cambrer seu que d'aquella roba fes fer jupons,
segons era stat dit. E de present que foren fets, Curial no vestia
altres jupons sinó de aquella roba. Per què Melchior de Pandó, qui
açò víu, dix:
—Curial, aquesta donzella pot haver nom Laquesis, mas ella és
Àntropos, certament, e axí ho provarets per temps.
Les honors en les quals Curial se veya, les quals de dia en dia crexían,
axí com si ell hagués begut tot lo riu de Lethe, li feren oblidar
no solament les coses de Monferrat, ans encara menysprear-les. Per
què, no obstant que Melchior de Pandó lo sol·licitàs de tornar-se
Curial no ho metia per obra, ans vivia tan content que no li era
vijares que aquestes festes deguessen jamés defallir.
Ja era lo duch fora de la cambra, e la missa aparellada, quant
Curial isqué; e sí li vengueren a l'encontre la duquessa e Laquesis,
la qual, com víu a Curial, tota
que solia tenir. Axí que, quasi foraexida de sí, balbucejant, dix:
—Curial, Déu vos dón bon jorn.
Curial, qui no era menys encès de la bellesa de Laquesis,
abraçà-la e près-la del braç. La duquessa dix:
—Curial, ¿havets ben dormit esta nit?
Curial respòs que sí. E axí anaren a la missa. Lo duch féu a Curial
molta honor, e tots temps sperava que li demanàs Laquesis per muller,
puys que ell la y havia preferta. Emperò Curial, no obstant les coses
que veya, no podia creure que la y donassen, e, d'altra part, recordant-se
de la Güelfa, no havia ardiment de fer-se avant. E per ço stava
tèbeu e no gosava obrir la boca per parlar-ne. Poguera ésser que si
altra volta lo duch lo n'hagués convidat, ell s'í fóra debatut; emperò al
duch paria cosa desonesta parlar-ne pus, e axí lo fet no se executava.
Axí que, oynt la missa, com vengués al pendre de la pau, lo duch
la près, e cridà la sua filla, e, besant-la, li dix:
—Bella filla, anats a Curial e donats-li pau.
Per què Laquesis, complint lo manament de son pare, li donà
pau. Besats adonchs Curial e Laquesis, lo un e l'altre se enceneren
axí fort, que tothom conegué ubertament que eren namorats; car
Laquesis tornà tota vermella e tremolosa, axí com aquella que nulls
temps havia amat. Semblantment, Curial se torbà tot. Emperò, com
ella quasi ab passos descomposts se
fallís, en manera que paria que no
apercebent-se d'açò, cuytà e anà a Laquesis, e, ajudant-li a anar, ab
gran treball la tornà al loch on era partida; la qual, anant axí com
nova enamorada, no sabent cobrir les sues passions, dues voltes se
girà a mirar Curial. E axí anà fins a la duquessa, sa mare, la qual
reebent-la li dix:
—Tota la color has perduda.
Respòs Laquesis:
—Senyora, tota esta matinada me ve un cobriment de cor, que
cuyt esmortir, e ara m'era vengut pus fort; e si no fos Jacob de Cleves,
qui m'ajudà, a força m'aguera haüda a seure abans que pleguàs ací.
La duquessa la descenyí, e, metent-li la mà al si, trobà-li lo cor
tan batent, que açò era gran maravella; mas certes los polsos li eren
defallits, car, per molt que li fregassen los braços, ells no
feyen algun moviment.
Acabada la missa, tothom s'acostà al duch, e axí anaren fins a
la sua cambra. E com hi fossen entrats, un missage de l'emperador
vench, lo qual dix a Curial que anàs, que l'emperador l'esperava
a dinar, e li comtaria bones novelles. Per què Curial, près comiat
del duch e de la duquessa e axí mateix de Laquesis, féu la via de la
posada de l'emperador.
Mas, com Curial s'ich partís, Laquesis lo mirà, e, axí com lo
perdé de veure, tots los spirits li fugiren, e ab tremolosa veu, girant-se
a sa mare, dix:
—Senyora, yo muyr.
E tantost, perduda la color e los labis tornats tots blanchs, cuberta
de una suor tota freda, caygué. La duquessa, sa mare, cridà grans crits,
e ab aygua freda e altres arguments s'esforçava reduir-la al primer
punt; mas, com açò los valgués poch, la mare, que avisada senyora
era e pensava bé aquest mal d'on podia venir, cridà grans crits:
—Laquesis, vet ací Curial.
Per què Laquesis, al nom de Curial, no menys que Píramus al
nom de Tisbes, obrí los hulls e, obrint los braços, alargà lo coll; e sa
mare besà-la moltes vegades. Mas, com Laquesis se trobàs enganada
e no sabés cobrir la sua passió, dix:
—¿On és?
La mare respòs:
—Filla mia, ací és, e diu que si no t'esforces ell és mort.
Prengueren-la tantost e meteren-la sobre un llit.
No era junt encara Curial al palau de l'emperador, quant un
missage de la duquessa vench a Curial; e, com Melchior de Pandó
lo conegués, demanà-li:
—¿Què vols?
—Senyor —dix lo missatger—, tantost que Curial s'ich partí, no
sé quiny accident sobreprès a Laquesis, que ella caygué morta,
e sinó que ab lo nom de Curial la han reviscolada, morta era certament;
per què la duquessa lo prega molt que vulla tornar, e Laquesis
no muyra per fretura de una vista sua.
Melchior li respòs:
—Amich, torna-te
ho sab, e fóra tornat volenterosament, sinó per la gran cuyta que
l'emperador li té que vaja a ell prestament; e axí, que tantost
com hage sabut ço que l'emperador vol, farà lo manament de la
duquessa.
Per què lo missage se
Laquesis.
E, com fonch junt a la cambra, l'emperador li féu molt gran
festa, e dix-li:
—Curial, oyts ço que diu aqueix haraut.
E com Curial l'interrogàs, lo haraut respòs:
—Senyor cavaller, yo són vengut ací per publicar com lo rey de
França ha ordonat un torneig devant Melú, e deu-se fer dins sis
mesos, en lo qual entrarà lo rey personalment. E serà partit en quatre
parts, ço és: que los cavallers qui al torneig vindran, si són amorosos
de viudes, véngan ab paraments burells e negres; e, si són amorosos
de dones maridades, hagen paraments morats; e, si són amorosos de
donzelles, hagen los paraments verts e blanchs; e, si són de monges,
verts e burells. E per aquesta rahó serà conegut cascú de qual manera
de aquestes dones serà amorós. Ara sapiats que lo duch de Bretanya e
lo duch d'Orleans, qui són jóvens e molt valents cavallers, de licència
del rey, lo primer dia de juny cavalcaran ab docents cavallers cascú
de son hostal, e, a forma de cavallers caminants, àlias errants, iran
per totes les encontrades e combatran tots los cavallers que al torneig
iran, si seran per los camins atrobats. E aquell cavaller qui no irà a
forma de cavaller errant, no serà admès en lo torneig, ne li serà feta
honor, ne serà tengut per cavaller. E certifich-vos que molts duchs e
comtes e altres grans senyors, sabent açò, s'aparellen per a lo primer
jorn de juny, segons és dit, a cavalcar e a créxer la sua honor.
Oynt açò Curial, tota la sanch li bullí, e l'emperador abraçà
féu-li molt gran festa; e dix:
—Yo
Curial respòs:
—Senyor, no són meu, e per consegüent no
manat.
E, tornant a l'haraut, dix:
—Digues, amich, e si lo cavaller que irà al torneig nulls
temps hach aymia, ¿quinys paraments aportarà?
Respòs lo haraut:
—Blanchs.
Tornà Curial:
—E si n'ha haüda e ara no n'ha, ¿què farà?
Replicà lo haraut:
—Hage paraments tots negres.
Respòs l'emperador, rient:
—Curial, no
paraments facen per vós. Mas, certes, ara veurem com se captendran
aquells que ho donen entendre a moltes.
Lo dinar fonch prest, e meten-se a la taula. E puys que hagueren
menjat, l'emperador se retragué, e Curial se n'anà a son hostal, e
trobà dins la sua cambra parat lo llit de Laquesis, en lo qual la nit
passada ell havia dormit, ab tots los paraments, segons que l'havia
vist; de què Curial s'alegrà tot, e
no féu axí Melchior de Pandó, ans li fonch vijares que ab una flama
li haguessen donat per la cara. Emperò, conexent Curial ésser molt
encès en l'amor de Laquesis, si en un punt lo
poria rompre ab ell e no hauria res fet; per què deliberà poch a poch
fer-lo-y entendre. Per què dix:
—A! ¡Quant plaer haurà la Güelfa, e quanta alegria ocuparà lo
seu cor com sabrà les honors que havets haüdes, axí de la batalla
com les altres! Certes, yo crech que tan alegra dona no haurà en lo
món. E axí, Curial, yo us prech que us spatxets d'aquesta terra, e, lo
pus prest que ésser pusca, partits d'ací, e anem en nom de Déu. Car
sapiats que de savi home és, mentre les festes caldegen, anar-se
sperar que refreden, a fi que hom no obtenga desfavor. D'altra part,
ja veets com aquest tornejament s'és cridat; e axí, anem e veurem la
Güelfa què ordonarà de vós. Certes, yo
que l'emperador hi vage personalment, serà afanat en ésser en
tan rich punt com vós serets, si bé serà mills acompanyat.
Mostrà Curial haver molt gran plaer de ço que Melchior deya,
e respòs:
—A, làs de mi! ¿E quant la veuré yo? ¿E sí poré viure tant, ne
farà Déus tanta gràcia que yo cresca la sua honor sobre totes les
dones del món, axí com ella ho mereix sobre totes les altres?
Tornà Melchior, e dix:
—Curial, prenets huy comiat solament de l'emperador e partits
d'ací, car hostes e peix a tres dies puden. E com vos vessen estar ací
musant, vostra honor ne valdria menys. E anau, en nom de Déu,
allà on havets haüt principi. E, si ara partits, vós lexats ací la pus
noble fama de cavaller del món, la qual en un tom poríets perdre per
molts accidents dels quals hom no
Curial respòs:
—Pare meu, no diets sinó veritat, emperò pendre tan cuytat comiat
seria molt vergonyosa cosa; mas prech-vos que vistats tota la mia gent,
en manera que yo torn nou en Monferrat, e entretant yo
E mentre ells en açò stiguessen, un missage de la duquessa vench, lo
qual, aprés que hach saludat Curial, li dix:
—Senyor, Laquesis és ja millorada.
Curial respòs:
—Digats-me: ¿què ha haüt Laquesis?
Respòs lo missage:
—Senyor, sapiats que, aprés que vós partís de l'ostal del duch, li
vench tan gran defalliment que fins ara l'àn tenguda per morta, mas
ara ja és en bon punt, Déu mercè.
Respòs Curial:
—Per ma fe, açò yo no hé sabut fins ara.
E de present muntà a cavall e anà a l'hostal del duch, on fonch
reebut assats honorablement. E menaren-lo a la cambra on Laquesis
jahia; e, axí com entrà, Laquesis lo víu, e en un moment, perdent
tota la virtut, ella s'esmortí, e la duquessa cridà grans crits:
—A, Laquesis, filla mia! Filla mia, Laquesis!
E pregà Curial que la besàs. E axí ho féu; per què, besant-la
moltes voltes, ella tornà. E dix:
—Curial, adés yo cuydí morir e tramís per vós e no
volgués fer tant de bé que yo us veés.
Curial se començà a escusar dient que res no n'havia sabut.
Ladonchs la duquessa cridà lo missage que y havia tramès, e ell
respòs que a Melchior ho havia dit. Curial afermà ab jurament que
nulls temps li n'havien dit mot, ne tal cosa era venguda a notícia sua;
de què concebé tanta ira en lo seu cor que fonch una gran maravella,
e, si no fos l'amor gran que ell havia al prom, certes Curial haguera
mostrat quant li ere vengut en enuig aquest fet. Emperò, com Laquesis
fos ja millorada e en millor punt, Curial, près graciós comiat, a la
sua posada se
portar-lo a tal prova.
La liurea se féu tal com Curial volgué, emperò tots temps ell
vestia jupons de la roba de Laquesis. E començà a trametre la sua
roba, e féu-se una roba de llera negra, en la qual féu brodar un falcó
encapellat, mudat, axí que no restava a mudar sinó los comiats.
E, anant a l'emperador, près son comiat, al qual l'emperador se
proferí molt, e
de totes les coses que per ell pogués fer, car ell les faria abans que
per home del món. Axí mateix près comiat de la emperadriu. Lo
duch d'Ostalriche, qui sabé que Curial se n'anava, vench a ell, e,
presentant-li dons molt preciosos, lo pregà que s'ampràs d'ell, de
totes les coses que en plaer li venguessen; e encara li donà una spasa,
lo guarniment de la qual no
son comiat, e semblantment de la duquessa, anà-sse
duch de Baviera per pendre son comiat.
E axí com fonch entrat, sabent Laquesis Curial venir per pendre
comiat de sa mare e d'ella, féu-se-li a l'encontre e pregà
volgués un poch escoltar. Per què, apartats de la altra gent, Laquesis
axí començà:
—Curial, la necessitat en què són posada ha foragitada de
mi la vergonya, en manera que m'ha constreta a dir ço que de bon
grat haguera celat. E, pensant que alguna escusació sia, a la dona o
donzella que ama o vol amar, haver elegit home noble e valerós, e
covinent a la sua noblesa, hé ardiment de parlar; e pur, com aldre
seguir se
volgués regir, no poria. Açò és ver: que yo nulls temps amí home
del món, ne lo meu cor a amar algun jamés se pogué inclinar; mas,
certes, ara és de tot en tot alienat e fora de mon arbitre e és en vostre
poder; per què us suplich que, puys lo tenits a vostra ordenança, lo
vullats ben tractar en manera que no peresca, ne yo ab ell, car no
par que per voler-vos, bé ho hajam merescut.
E dites aquestes paraules, no podent retenir les làgremes, plorà
molt amargosament.
Curial respòs:
—Senyora, cert és que no és cosa en lo món que per vostre servey
pusca fer que no ho faça abans que per donzella que en lo món sia;
emperò, venint lo cas, me provarets açò que
bé vostre cor. Axí us suplich tractets vós bé a mi, qui pas no menys
pena per vós que vós diets que passats per mi.
E, dites aquestes paraules, près comiat d'elles, reebent dons de
inextimable preu; e axí, ja acomiadat dels altres senyors e senyores,
muntat a cavall s'ich partí, e al seu camí donà principi.
Laquesis, que víu partir Curial, començà a ésser molt trista; e, conexent-ho,
sa mare li dix:
—Filla mia, no
amor de tu yo faré tant que
veurem.
Laquesis respòs:
—Senyora, és ver que a mi seria alguna consolació ésser certa de
anar-hi e de conèxer Curial, mas ¿qual Déu me farà fermança que yo
pusca haver tant esforç que abans d'aquell temps yo no muyra per ell?
La mare li dix:
—Filla mia, no és mester que axí us captengats, mas esforçats-vos
bé e pensats certament que totes les pus belles donzelles e dones
del món hi seran; e axí féts que entre aquelles gosets comparer, e
vostra tristor no hage tant poder que us furte vostra bellesa, en
manera que de vós en aquell cas, a culpa vostra, se fes poca menció,
e que aquell qui ara us té en gran stima vos hagués a prear poch;
car, sapiats que amor no vol cor trist ne marrit. E axí, consolats-vos,
e féts que li trametats alguna cosa que port per vós en lo
torneig, a fi que
Laquesis se consolà, esperant anar al torneig; e d'aquí avant tota
la sua cura més en créxer la sua bellesa, segons que sa mare li havia
consellat.
Assats havem parlat ara de Laquesis e de Curial, e havem relexada
la Güelfa. La qual passava no poch desig de veure Curial, e estava
en contínues oracions e dejunis per la salut de aquell, e tots dies
del món hoya tres misses, quant a ella vengué la primera letra de
la batalla que havia vençuda, en deliurança del prom; de què ella
hach molt gran plaer, e dins son cor féu tan gran festa que fonch
maravella gran. E semblantment lo marquès ne féu fer en sa casa
molt gran alegria, e dix moltes paraules en loor de Curial, de què
la Güelfa havia molt gran goig; emperò no ho feya aparès, ans deya
que no era nova cosa que un cavaller valent e forts, havent mal dret,
fos vençut per un altre no tant valent, e que açò tots dies se veya per
experiència. Emperò donava matèria tant com podia, cubertament,
que d'aquest fet se parlàs, en la qual cosa ella trobava consolació
sobirana; e no havia altre bé sinó oyr parlar de Curial
Emperò, com unes noves facen oblidar altres, vench altra nova
de la gran menció que l'emperador havia feta de la sua venguda,
e de les grans festes que li feyen, e com d'altri no
aquell se tenia per millor qui més lo podia festejar. Açò podets dir
que plagué a la Güelfa, en tant, que anvides ho podia cobrir, mas
totaora deya que ella bé creya que gran festa li fessen, axí per ço
que havia fet com per ço que sperava a fer, emperò que tothom
devia pensar rahonablement que les fames són majors que los fets, e
que spesses voltes avé que los hòmens ço que veen e oen reciten ab
usura. Tothom, emperò, parlava de Curial, car aquells qui eren anats
en sa companyia, axí per servir-lo com altres, scrivien tots dies, e lo
marquès sabia totes les coses e les publicava tantost a sa sor, la
qual ja les sabia de gran res abans; emperò ella les tenia secretes e lo
marquès les palesava.
Sabut, emperò, per la Güelfa que lo dia de sant March devia ésser
la batalla, lo qual dia era ja molt prop, ella
sentir en son cor dolor molt gran, e, perdent lo menjar e
tornà groga e molt descolorida; e los metges, cuydant-la guarir, la
purgaven e sagnaven, e ella tot ho prenia, segons que ells ordonaven,
per cobrir la sua malaltia, de la qual ells no havían conexença alguna.
Mas, com ella pijoràs cascun jorn, dix a son frare que se
a un monastir de dones que y havia, molt devot, e que, si morir li
convengués d'aquest accident, en aquell volia ésser soterrada —per
què lo marquès ho loà, e tantost la y aportaren—, pregant son frare
que hom del món no la visitàs.
Havia entretant la Güelfa fet fer una imatge de sant March, molt
finament acabada, e sí féu fer un altar allà on ella jahia, on feya dir
contínues misses, e per tots los spitals e altres lochs on podia sentir
pobretats feya molt grans almoynes, e pregava contínuament nostre
senyor Jesuchrist e la gloriosa Mare sua que ajudassen a Curial e li
fessen haver victòria. ¿Què us diré de sant March? Certes, ella votà
dejunar la sua vigília ab pa e aygua solament tots anys, e votà fer una
esgleya a loor sua e dotar-la notablement. E axí la enamorada dona,
tota ansiosa, sperava nova que consolar o matar la degués.
Vengut adonchs lo dia de sant March, ella convidà tots quants
pobres pogué haver, e ella matexa a peus descalços los serví, e totes
les monges ab ella, de què totes eren maravellades. E aquest dia,
aprés que los pobres foren servits, ella, sens menjar ne beure, se mès
al llit, e certes totes les monges cregueren que aquest fos lo derrer de
la sua vida; per què trameteren per lo marquès.
E com ell fos vengut, li dix:
—O, molt bella sor, ¿e què és lo mal que vós havets, que
hom del món no
en vós algun esforç, e vejats si havets desig de alguna cosa que hom
donar vos pogués, en manera que axí no defallíssets.
Ella respòs:
—Senyor frare, yo no sé quiny mal yo hé, ne de ma vida tan
grossers metges yo víu, car nulls temps algun remey, ab tota la sua
sciència, m'àn sabut procurar, e plàcia a Dèu, qui és poderós a
guarir-me e coneix lo meu accident, que ell hi vulla proveyr e me
traga a la millor part, car yo us avís que, si ell no y proveeix, dins
vuyt jorns yo hé per clar que seré fora d'aquest món.
Mas, com la ora de les vespres s'acostàs, lo marquès dix:
—A, làs! ¿E en quiny treball deu ésser ara Curial? Plàci'a Déu
que li vulla ajudar.
E, dites aquestes paraules, près comiat, e, girant les spatles, se
n'anà.
La Güelfa, oynt açò, demanant la abadessa e manant a les altres
que li fessen loch, dix:
—Senyora, yo muyr.
E tantost, los hulls entelats e tota la color perduda, inclinat lo
cap sobre lo muscle de la abadessa, caygué; la qual cridà grans crits.
Les monges que d'ella se eren partides tornaren tantost, e sí se esforçaven
ab diverses maneres de arguments revocar los seus spirits qui
se n'anaven. Vanament, emperò, se treballaven: la Güelfa, certes, en
aquest cas era molt pus prop de morta que de viva. Emperò, com
molt hagués estat, retornà un poch e, fet un sospir, totes les dones
cridaren:
—A, senyora, per Déus mercè, esforçats-vos un poch! A, senyor
sant March, ajudats-li, que huy és lo vostre sant dia!
Emperò, com molt fos la Güelfa treballada, axí de la dolor com
del dejuni, adormí
sompni dues raboses qui davant molta gent volien matar una dona
nua, e que la gent stava tota sobre sí, que no li ajudaven. Emperò,
com la dona se tengués per morta, venien dos leons molt braus e
forts, e senyaladament lo un, e feyen fugir les raboses, de què la dona
era deliure, e li donaven les sues robes e la vestien. Ladonchs
mossèn sant March aparexia a la dona, e li deya:
—Hages bona sperança: Curial mantenia justícia e ha haüt lo
millor de la batalla, e ja és fora de la plaça.
E axí la visió e lo somni se n'anaren.
La Güelfa, despertant, se esclarí un poch la sua cara, e dix que
menjar volia. Ladonchs les monges, ab la major cuyta del món, li
donaren, e li demanaren com se sentia. Respòs:
—Molt millor que d'abans, e en ma fe crech que són guarida.
Estant en açò, lo marquès vench, car les monges havien tramès
per ell, e trobà la sua sor que menjava, de què ell hach plaer molt
gran, car amava-la molt. E l'abadessa dix:
—Senyor, des que partís d'ací és cuydada morir; emperò ara ja
està bé, Déus mercè, e parlant de moltes coses.
E lo marquès tornà a dir:
—A la ora d'ara ja és feta la batalla dels cavallers.
La Güelfa no respòs ne dix cosa alguna.
E lo marquès replicà:
—Certes, yo voldria que
aquest punt sabés com és stada finada aquesta batalla, car en ma fe
gran dubte
molt valents; e bé que Curial sia assats e molt valent e forts, emperò
no s'és vist tantes vegades en liça com los altres.
L'abadessa, qui callar no podia, dix:
—Senyor, yo hé oyt dir que Curial porta en les sues armes un leó;
ara sapiats que, aquesta nit passada, yo somií que dos leons mataven
dues raboses, e, en ma fe, recordant aquest somni, hé pensat que
Curial e son companyó són los leons e los altres les raboses qui demanen
barateria, e axí, que són vençuts; e no n'espereu altra nova.
La Güelfa, girant lo cap vers la abadessa, víu que lo somni concordava
ab lo que ella havia fet, e tengué
Curial ere vencedor. E dix:
—Senyor germà, tants són vuy los hòmens qui, per enveja e
en altra manera, lleven infàmies a les dones, que no
comptar; e si aquests injustament acusaven aquella senyora,
no
longament stiga la verga del pecador sobre la sort del just, per ço
que lo just no stena les mans a coses il·lícites; e axí, lexats-los estar;
voldria yo ésser ben guarida, e, si
somni de la abadessa.
Replicà la abadessa:
—Ara yo us jur per Déu que los leons han vençut certament.
Respòs la Güelfa:
—¿Per què ho voldríets? E en ma fe yo crech que no ha degú ací
que no [ho] volgués per amor de Curial, emperò molt més per amor
de la duquessa, que, si en altra manera venia lo fet, seria cremada.
—Per Déu —dix l'abadessa—, ella no serà cremada en aquest
cas, que los leons han vençut.
A la porfídia de la qual, la Güelfa ris un poch, e sí
les altres. E, com molt haguessen parlat, lo marquès s'ich partí e al
seu palau se n'anà.
La Güelfa era algun poch confortada, e dix a la abadessa:
—En ma fe, plaer hé haüt de vostre somni, car també hé somniat,
aquest poch que hé dormit, axò mateix.
Ajustant a açò tot lo fet de la dona nua, la qual pensava que fos la
duquessa acusada; e aprés li dix ço que sant March li havia dit.
Per què l'abadessa dix:
—Sus, senyora, levats del lit, e véngan totes les monges, e façam
processió e cantem Te Deum laudamus,
és stat vencedor certament, e mossèn sant March, qui és leó, li ha
ajudat.
Per què la Güelfa se llevà tantost e, axí com si mal degú no hagués,
anà tan leugerament que no havia obs que la tenguessen. E, feta
processió e gràcies a nostre senyor Déu, tornà cascuna a son loch.
Moria la Güelfa de desig de parlar de Curial, e axí, fetes desar les
altres monges, e ella ab la abadessa romasa sola, començà entrar en
les noves. E jatsia ella sabés molt, no sabé tant, emperò, que pogués
cobrir l'amor que portava a Curial; en tant, que l'abadessa
conegué que gran affecció li havia. E sí dix:
—Senyora, yo us prech, per aquell Déu que us pot trametre bon
novell de les coses que més amats en aquest món, que
veritat d'una cosa que us demanaré.
La Güelfa respòs que li plahia. Ab tant, l'abadessa dix:
—Senyora, per totes vostres paraules, hé conegut vós ésser algun
poch enamorada de Curial; per què us torn a suplicar que
si és ver.
La Güelfa respòs:
—Abadessa, amiga mia, yo a vós no cobriria ne pusch cobrir
cosa alguna que a altra persona hagués a descobrir, e sí parlaré ab vós
ubertament; e siats certa que no
ne pusch cobrir les mies passions, mal les cobrirets vós o altre a qui
yo ho recomanàs, sabent que no us hi va tant. Emperò, lo desig que
hé de parlar d'aquest fet, e la avinentesa que hé de vós, me força que
yo us diga ço que, si seny hagués, deguera celar; però aquesta pena
haurets de mi, si les paraules que yo us diré vos ixen de la boca: que
la lengua ab què haurets parlat vos faré arrancar. E d'aquí avant vos
responch que yo no sé què és amor, ne may no
ne sé qui és; bé hé oyt dir que amor és alguna cosa, emperò yo no
veig que sia res, sinó furor encesa e passió agradable. És ver que yo
vull bé a Curial, e si açò vol dir amor, amor sia, car yo no ho sé, sinó
tant que hé plaer d'oyr bé d'ell, e desig que fos lo millor e major del
món, e voldria que estigués prop mi e de mi nulls temps se partís.
Ara sabets tot mon fet.
L'abadessa replicà:
—Senyora, si bé les monges estan apartades, emperò alguna
volta són requestes per alguns hòmens que han pochs negocis, e yo
en mon jovent hé hoyda aquesta liçó més de quatre vegades: és cert
que amor no és sinó una gran e ampla affecció que hom ha a la cosa
que li plau, la qual engendra desig de complaure
aquesta amor dura mentre la persona o la cosa li plau, car despuys
no y ha gens d'amor. Emperò, dich-vos que havets molt errat en
tenir-m'ó tant temps secret, car gran aleujament és de la
pena haver a qui diga hom les sues passions.
E d'aquí avant abdues comunicaven tots los fets, e legien les letres
totes que n'havia haüdes, e d'àls no parlaven; e eren ja tan amigues
que l'abadessa sens alguna reverència li parlava. Axí stigueren alguns
dies, fins que Déus volgué que la Güelfa hach letra de Melchior,
com la batalla era stada feta, recomtant-li per menut totes les coses
segons les havia sabudes, de què la Güelfa e l'abadessa hagueren
plaer molt gran, emperò callaren.
No passaren gayre dies, que un gentil home, lo qual lo marquès
tenia en companyia de Curial, e lo qual havia vistes totes les coses
fins al donatiu que l'emperador li féu, vench e recomptà al marquès
tots los fets com eren passats, del dia que eren partits de Monferrat
fins al jorn que ell partí de Curial; de què lo marquès s'alegrà molt.
E de fet se n'anà al monastir, e trobà la Güelfa ja guarida e en bon
punt, e l'Andrea, sa muller, que ab ella stava. E tantost lo marquès
féu recomtar al gentil home tots los fets per menut, segons havets
oyt atràs, de què la Güelfa hach molt gran alegria, mas no
menció. Mas, certes, l'abadessa no sabia regir lo seu goig, ans lo
mostrava tan fort, que açò era maravella.
Recomtat havia ja lo gentil home tots los fets, mas com recomtàs
la oferta que
e de la sua terra, tothom ne fonch maravellat e estech quasi entre
sí mateix. Mas, certes, la Güelfa no ho près en festa, ans mirà la
abadessa en la cara e fonch prop de perdre la color. Mas la abadessa
cuytà, dient:
—E ell, ¿què respòs? ¿Acceptà-la?
Respòs lo gentil home:
—No, en aquell cas; car en aquest punt plegà Melchior de
Pandó, e
la letra, no respòs al duch.
E d'aquí avant continuà ço que lo duch havia dit, e axí mateix
tot ço que era stat fet fins a l'altre jorn que l'emperador li hach
tramès lo donatiu; de què tots hagueren plaer molt gran e
speraven saber per altres missatgers los altres fets que
axí parlant molt d'aquest fet, lo marquès e sa muller se n'anaren a
sopar, tots temps parlant de Curial, car no se
Mas, com la abadessa e la Güelfa romanguessen, fetes les altres
apartar, la Güelfa començà a dir:
—A, mare mia, morta són! Certes, yo no veuré lo jorn següent.
A, mal home! ¿E per a qui t'é yo fet? Certes, Laquesis no m'avia
merescut que yo fes aquest cavaller per a que ella
vida! ¿E per què estàs pus ab mi? Desempara
oja yo la altra dolor que esper aprés de aquesta que huy hé oyda. A,
Laquesis, germana mia! ¿E per què t'altist de ço del meu, e de tan
luny m'às robada la mia vida? Yo, desaventurada, tramís socors a la
tua sor, la qual sperava ésser cremada, e tu, per guardó, has morta a
mi. Ay, que per fer bé tots temps haguí mal! Ay, Cloto! ¿E per què
no
preciós joyell que
que t'haguera cremada, e tu has-lo
¡Bon mercat li has fet de ço que no
e valerosa! Ara
sabent encendre lo foch que la cremà; mas yo, per apagar lo foch
d'altri, e encès lo meu, en lo qual morré certament. Mas ¿per què
desige yo mal per a Laquesis? ¿Qual és la donzella que sentiment
hage que de Curial no s'altàs, veent-lo en lo punt que yo l'hé mès?
Deya la Güelfa aquestes paraules plorant tots temps, de què l'abadessa,
sobrada de compassió, tota se planyia. E dix a la Güelfa:
—Senyora, no llamentets axí, car, segons que yo entenguí, lo duch
és ver que li proferí la sua filla, mas Curial no la volgué acceptar.
—Mare mia —dix la Güelfa—, ¿e pensats vós que Laquesis no
hage hulls, e no veja en Curial ço que yo hi hé vist? E, més avant,
d'altra part, ¿qual orat seria que tan noble e tan avantajós partit
rebujàs com haver Laquesis per muller, la qual ab sí aporta
tot lo ducat de son pare? Ay, mesquina yo! —replicà la Güelfa—. ¡E
hagués-li Laquesis fet lo principi que yo li hé fet, e fos seu!
L'abadessa li dix:
—Senyora, en ma fe yo no pusch creure, per partit del món,
que Curial done loch a tal cosa; e més: que posat que Curial sia
bon cavaller, al duch no fallirà qui li diga que Curial no és per a fer
matrimoni ab sa filla, e yo no crech que sia ver que la y donen. E
axí, confortats-vos, que tost ne sabrem altra nova; e, cas que veritat
fos, ço que no pot ésser, pensats que Curial haurà a memòria los
beneficis que de vós ha reebuts, e no regnarà en ell tanta ingratitut.
E axí, senyora, sopem, que en ma fe jur que no y ha res de veritat.
La Güelfa malament se mès a la taula, e pijor sopà, tots temps
pensant ço que poria ésser.
Com hagueren sopat, l'abadessa féu entrar totes les monges en un
verger molt delitable, e, present la Güelfa, les féu jugar a moltes
maneres de jochs. Emperò la Güelfa no y advertia, ans pensava tan
stretament en Curial, que no sabia si era nuyt o jorn. Per què, com
l'abadessa entengués que covinentment hi eren stades, levant-se
dempeus, ab la Güelfa se n'anaren, e cascuna a son trast se mès, segons
havien acostumat. Emperò la Güelfa no feya sinó pensar, ne féu
fins que en altra manera lo seu pensament en millor se convertí.
No passaren gayre dies que altres missatges vengueren, uns aprés
d'altres, per los quals la Güelfa sabé que lo matrimoni no s'era fet,
mas tothom pronusticava que
Baviera feya a Curial; e hach-n'í alguns que digueren com Curial
tenia lo llit de Laquesis en la sua posada, e en aquell dormia, e que de
la sua roba s'avia fet jupons; de què la Güelfa sentí dolor molt gran. E
jatsia hagués desig de morir, emperò totavia sperava veure
que vengués, e donar-li entendre que
E mentre aquestes coses axí transpassaven, Melchior de Pandó,
qui havia lexat Curial en lo camí, atengué. Lo qual, aprés que hach
feta reverència al marquès, anà a la Güelfa, la qual li féu molt gran
festa, e sí l'interrogà de moltes coses, a les quals Melchior
respòs. Mas, certes, no li romàs per oblit que no li demanàs de
Laquesis, e Melchior dix com era una donzella molt bella e graciosa
molt. E la Güelfa replicà:
—¿Sposada és ab Curial?
Melchior respòs que no, emperò que bé era veritat que son pare
la y havia proferta, mas Curial nulls temps havia deliberat acceptar-la,
ne hom del món se tenia per dit que la y donassen, car molts
grans senyors se treballaven en discordar aquest fet, ne despuys nulls
temps se n'havia parlat. A ço que deya de les festes que li feyan, respòs
que era veritat, e que hom del món qui vist no ho hagués no ho
poria creure, e aquell que ho havia vist tampoch ho poria bonament
explicar; e en açò ells havien usat discretament, atesa la honor que
havia feta, e, si axí no ho haguessen fet, hagueren molt errat; e,
certes, no
—E digau, senyora: ¿e en tant petit treball e perill se víu Curial
com combaté a Parrot de Sant Laydier, cavaller de vint_e_cinch anys,
tan gran com un jagant, fort e rebust pus que altre que fos en tot
l'imperi, brau e ardit més que un leó, en tant que en la plaça on ell
era tothom li feya loch e degú no
n'avia morts tres en lliça a ultrança, que tan poca festa feya ell de un
cavaller per a combatre, com vos faríets d'aquexa nanya? E més, que
hach a vençre e derrocar dues vegades a Othó de Cribaut, cavaller
molt valent, qui ja tenia a Jacob de Cleves en terra per ociure
qual Lançalot ne qual Tristany feren jamés tal fet? Açò miracles són,
que no són obres de home mortal ne humanal.
Reposà algun poch la Güelfa, mas, certes, no era contenta dels
jupons que vestia.
—Ara —dix la Güelfa— yo
donchs no és que Laquesis, ab los seus llaços, lo prenga altra volta e
faça tornar del camí. E digats, Melchior: ¿era ja molt luny de Laquesis?
—Senyora —respòs Melchior—, lo cors era luny d'ella més de
huytanta legües, mas lo cor nulls temps s'í acostà ab tornes de mil
legües.
—Tost serà vist —respòs la Güelfa.
En aquesta manera que oyda havets se treballava la Güelfa,
sens que no podia trobar repòs en cosa alguna, com Melchior de
Pandó scriví a Curial, pregant-lo que no vestís los jupons de la roba
de Laquesis, ne dormís en lo llit que ella li havia donat, sinó que
fos cert que la Güelfa hi trobaria tant enuig que seria molt. Per
què Curial tantost donà los jupons; e axí, per ses jornades vench en
Monferrat.
Lo marquès, qui sabé que Curial venia, féu parar tendes e
paballons fora la ciutat, en una gran praderia, e aquí féu bastir
un torneig maravellós, lo qual ja dies havia que feya aparellar, en
lo qual personalment ell devia entrar. E, com fonch lo dia de la
venguda de Curial, fetes venir l'Andrea e la Güelfa e altres moltes
nobles senyores, e muntades en lotges covinentment altes, Curial
atés: lo qual, reebut per lo marquès e per altres senyors molts assats
notablement, alt en les loges, entre la Güelfa e l'Andrea fonch col·locat,
de les quals graciosament fonch reebut e molt alegrament
festejat.
Era lo marquès bell cavaller assats, e molt valent de la persona, e
trobant-se molt delitós e en bon punt, cuydant parlar secret, assajà
de dir paraules no tan discretes com de tal senyor, en tal jorn e en tal
loch, se pertanyien, ço és:
—Yo voldria que Curial fos de la altra part, car yo jur per la
senyora que yo àm, que yo li faria conèxer, de mon cors contra
seu, en aquest torneig, que ell no és amorós de tan bella senyora
com yo, ne li és tan leal com yo són a la mia.
E axí, tocant les trompetes ab molt gran brogit, se mès al torneig
ab uns paraments de seda, tots brodats de fulles de malves, e tal
mateix l'estandart.
De la altra part vench un cavaller napoletà, apellat Boca de Far,
molt ben muntat e ricament aparellat e ab notable companyia, lo
qual era vengut al torneig més per amor de la Güelfa que de la festa,
cuydant-la haver per muller, tractant los dos ancians. E axí abdues
les parts són en lo camp.
E lo marquès brocà lo cavall dels sperons, e, tenint una lança
grossa e molt forts en la mà, ferí lo primer qui devant li vengué
tan poderosament que del cavall lo abaté; e axí féu de dos altres
aprés. Mas, puys que hach rompuda la lança, mès mans per la spasa,
e començà a ferir a destre e a sinestre tan vigorosament que per totes
les parts on anava li feyen loch.
Curial, qui
que tots los d'entorn ho pogueren oyr:
—Certes, lo marquès és molt valerós cavaller, mas ço que ara fa,
més sab a mortal batalla que a torneig.
Ladonchs s'acostà a Curial un gentil home e li dix les paraules
que lo marquès havia dites d'ell en la ora que volia entrar al torneig;
de què Curial, encès de ira, tot se cambià, e no respòs per no barrejar
sos fets; mas pensà que lo marquès, si tot lo festejava, lo devia haver
per odiós segons ço qu'avia dit.
Ladonchs lo marquès, venint vers les loges, faent moltes maravelles
de sa persona, ab la spasa feria tan fort que per qualsevol loch
que ell passava trobava camí ubert. E, com s'acostàs vers aquella part
on Curial era, dix:
—Curial, nosaltres, qui no som stats en Alamanya, no sabem
fer armes ne sabem ferir de lança ne d'espasa; e axí, prestats paciència
si no ho fem tan bé com vós e los altres qui més ho havets
usat.
En aquest mateix punt, Boca de Far, ab lo seu cavall apellat
Saladí, lo qual era lo pus sobrer, pus fort e millor que altre algú que
fos en lo torneig, com hagués cercat lo marquès longament per lo
torneig e no l'hagués encara trobat, vench a les loges e víu que, lexat
lo parlament, ab una lança en la mà brocava lo cavall per ferir un
cavaller. Mas Boca de Far, metent-se en mig, encontrà lo marquès
axí asprament per mig l'escut que
cavall tan luny com la lança havia de lonch, veent açò l'Andrea, sa
muller, e la Güelfa, sa sor, e Curial, e tota la gent de les loges e molts
altres. De què
fonch una gran maravella.
Lo marquès, ab molt gran afany, ajudat dels seus muntà a cavall,
e, mesclant-se per lo torneig, près una molt grossa lança, e tant
cercà amunt e avall que ell trobà Boca de Far, qui ab gran afany se
defenia dels cavallers de casa del marquès qui
Mas lo marquès, encès de rabiosa ira, vench e ferí
mig l'escut, emperò de la sella no
en peces. Boca de Far, qui conegué lo marquès, ferint dels sperons
s'acostà a ell, e en mig dels seus li donà tan gran colp de la spasa
pel cap, que lo marquès, enbroncant-se, tot abraçant lo coll cuydà
caure del cavall.
Ladonchs vénen altres en ajuda de Boca de Far, e fan-se fer loch
ab les spases, e aferren lo marquès; e, certes, portat lo se n'hagueren
si no fos un cavaller cathalà, lo qual era molt forts de la persona,
e, cavalcant un cavall forts e molt valent, vench vers aquella part e
ahurtà Boca de Far de pits de cavall axí fort, que abdosos anaren a
terra en un munt. Mas, levant-se primerament lo català, alargà la
mà, e dix:
—Sus, Boca de Far.
E tantost Boca de Far, ajudat per son adversari, isqué de davall
lo cavall seu, qui desús li jaya. Mas, com Boca de Far se víu deliure
e volgués muntar a cavall, lo cathalà dix:
—Cavaller, lexau lo fill de la egua, car certes no serà pus vostre.
E, si bé li havia ajudat, ladonchs lo ferí de la spasa tan vigorosament,
que Boca de Far se tengué molt per carregat; emperò sí
començà a combatre contra ell ab gran esforç.
E, mentre aquests dos en açò stàvan, lo marquès no curà de la
batalla, mas près lo cavall de Boca de Far per les regnes e vench-se
les lotges e presentà
festa, e conegueren que era lo cavall d'aquell qui l'havia enderrocat.
Gran peça havia durat lo torneig, e la malenconia crexia de cascuna
part, quant Curial pregà lo marquès que
jorn no s'í fes pus. Per què lo marquès tantost manà les trompetes
sonar a retraure, e tothom s'apartà; mas lo cathalà e Boca de Far tots
temps feyen armes, e degú no
lo marquès manà que los standarts tornassen ar[r]ere; e axí alguns
cavallers se meteren entre aquells dos, e ab molt gran treball los
partiren.
Partit adonchs lo torneig, lo marquès se
aquí les dones e Curial lo desarmaren. Lo marquès féu venir Boca
de Far, e féu-li grandíssima honor, dient que era lo millor cavaller
qui en lo tornejament fos estat e lo qui més havia fet de son cors.
Dix Boca de Far:
—Marquès, açò poguérets vós dir si yo me n'hagués menat vostre
cavall, axí com vós vos en menàs lo meu.
Ladonchs lo marquès ris, e abraçà
gran sopar fonch aparellat, e tothom vench a seure.
Mas Curial, sobrat de ira, mirava envers totes parts, e demanà
per un cavaller qui havia aportat en lo torneig un escut vert ab
una barra d'or qui
lo s'acostà, e li demanà son nom e de quina terra era. E ell respòs
haver nom Dalmau d'Oluge e ésser de Cathalunya. Curial li féu
molt gran festa, axí com aquell qui havia vistes moltes belles coses
per ell fetes en lo torneig, e, senyaladament, l'ahurt que havia fet
a Boca de Far, e com, mogut de gran cortesia, lo ajudà a llevar, e
puys lo combaté molt valerosament; e dins son cor se tengué per
dit aquest ésser lo millor e pus valent cavaller que en lo torneig
fos estat. Per què, apartat lo marquès a una part, lo pregà que
li fes gran festa, car bé s'í merexia, e per temps li porie profitar.
Lo marquès ho féu axí; per què, acostant-se lo cavaller català, lo
festejà molt.
Ab tant segueren a sopar; e, ordonant lo marquès, segué Curial
en mig de la Güelfa e de l'Andrea, e prop l'Andrea lo cathalà,
e Boca de Far prop la Güelfa, e lo marquès davant en una cadira;
tots los altres segueren ordonadament.
E servia de mestre d'ostal una noble donzella apellada Arta, la
bellesa en aquell temps de la qual ere tenguda en gran stima; e,
acompanyada de molts cavallers e gentils dones, se feya conèxer en
la sala. Emperò lo servir que ella feya ere majorment mirar Curial,
la bellesa del qual resplandia sobre tots e totes quants e quantes en la
sala eren; mas l'Arta, no sabent cobrir ço que en lo cor li ere caygut,
no partia los ulls d'aquells de Curial; de què la Güelfa, quasi ab
malenconia o gelosia, dix:
—Arta, yo no
mas ara veig lo contrari, e crech que n'í haurà d'apresonats.
Arta callà.
Lo sopar fonch acabat e les taules levades, quant l'Arta vench ab
un bacinet d'armes molt bell, e de part del marquès lo donà a Boca
de Far, axí com al pus valent e millor cavaller del torneig; de què lo
cathalà se torbà tot, e dix:
—Mala y són venguts los strangers no coneguts.
Curial, oynt açò, veent que lo marquès no judgava lo pris rahonablement,
a sos vijares, e d'altra part hach vist que Boca de Far nulls
temps partia los ulls de la Güelfa, e li deya alguns mots per los quals
tothom havia conexença que n'era namorat, tramés cuytadament
per una espasa sua, la qual li havia donada lo duch d'Ostalriche, lo
guarniment de la qual no
cavaller cathalà, li dix:
—Tenits aquesta spasa, axí com aquell qui mills e pus fort n'avets
ferit que cavaller que yo hage vist vuy en lo torneig.
Boca de Far, mogut d'enveja, dix:
—Per ma fe, yo
la sua spasa, emperò d'altres n'í ha qui han fet tant com ell, segons
lo meu parer.
Lo marquès manà que degú no parlàs pus. Per què lo cathalà,
ab gran enuig, sostengué aquell manament del marquès per
una gran stona, dins la qual se parlà de moltes altres coses. Mas lo
cathalà, qui no havia oblidades les paraules que Boca de Far havia
dites a Curial, dix:
—Cavaller, ni cobdícia de vostre bacinet, ni cobdícia de furtar-vos
aquella poca honor que huy cuydat haver guanyada me
fa parlar, e sí fa vostre gran ergull, lo qual yo no poria soferir; e
per ço us dich que lo marquès no ha judgat dret en donar a vós
lo bacinet per via de pris, car altres hi ha que l'han mills que vós
merescut. E, jatsia que en aquest cas yo no faça menció de mi,
com sie cavaller de pobre fet, emperò totavia seria prest, com vós
ho deliberàssets, tornar en la plaça e fer-vos conèxer, per batalla
de mon cors contra
és estat atorgat.
Boca de Far era gran senyor, e era vengut molt ben acompanyat
al torneig, e s'í era namorat de la Güelfa, si bé ella no y volia girar los
ulls, e tench-se a gran càrrech que devant ella aquell pobre cavaller
li digués tals paraules. E respòs:
—Amich, yo ara no hé desig de combatre, majorment per tal cas
com aquest, sabent cert que lo marquès m'à donat lo pris més per
sa gràcia que per mos mèrits, car sens tot dubte ell lo mereix mills
que yo; mas, com a ell no parega cosa honesta pronunciar ell ésser lo
millor, ha-ho volgut carregar a mi, de què m'ó tench més a vergonya
que a honor.
Replicà lo cathalà:
—Ne encara lo marquès és estat lo millor cavaller aquesta jornada,
ne lo pris se pertanyeria a ell.
Boca de Far, oynt açò, estech tot entre sí per una stona, però
respòs:
—Cavaller, ja us hé dit que yo a present no hé volentat de combatre,
emperò si vós volets mantenir ço que dit havets, yo us donaré
de mon ostal un cavaller qui us combatrà sobre aquest cas.
Respòs lo cathalà:
—E yo donaré a aqueix cavaller altre cavaller de mon linatge, de
mon nom e de mes armes, qui ací és, e yo combatré a vós tota ora,
car l'altre que
Lo marquès conech certament lo cathalà ésser cavaller de gran
esforç, e desplahia-li perquè s'egualava ab Boca de Far; e dix:
—Cavaller, yo no us sé grat de ço que diets, car vos esforçats a
abatre un dels cavallers qui m'àn més honrat en aquesta plaça.
Lo cathalà, ab gran malenconia, respòs:
—Marquès, ell no us ha honrat, mas vós havets honrat a ell,
qui fes loch a la sua lança davant aquesta loja e aprés vos humiliàs
a la sua spasa, e per ventura l'aguérats més honrat si yo no m'í fos
contraposat, qui responguí per vós mills que vós no féts ara per mi,
e encara ara l'onrats; e veig que Déus no us fartaria de honrar aquells
qui us desonren.
Curial se mès en les noves, e dix:
—Senyor, plàcia-us que bast ço que s'és dit fins ací, car aquest
cavaller altres honors mereix que vós no li procurats.
Boca de Far, qui oy parlar Curial, sabent que abdosos volían tirar
a una palatera, dix:
—Curial, digats vós ço que aqueix cavaller diu, que yo us
respondré.
Curial respòs:
—Boca de Far, yo no dich res del marquès, mas, tant com toca
a vós, dich que a mon juyhí lo cavaller cathalà és estat huy millor
cavaller que vós, e més ha fet que vós de gran res e mills mereix lo
pris.
Boca de Far respòs que mentia per la gola, e que ell e un companyó
seu combatrían a ell e al cathalà sobre aquest cas. Curial, qui
oy açò, respòs:
—Boca de Far, yo dich veritat e vós havets mentit, e mentits
ara, e mentirets tantes vegades com ho tornarets a dir; e só content
combatre-us sobre aquest cas, mon cors contra
aquest cavaller cathalà qui ací és serà plasent combatre contra vostre
companyó, plaer n'auré; si no, yo m'ofir trobar altra companyia.
Lo cathalà, qui açò oy, tot escalfat e quasi mullat de suor, se féu
avant e dix:
—Boca de Far, massa havets parlat, e ara veurem si serets home
per mantenir ço que dit havets, car yo li faré companyia tant
com ànima tindré en lo cors.
E axí fonch per tots confermat.
Lo marquès hach de açò molt gran desplaer, e començà a tractar
concòrdia entre ells; mas lo cathalà se mostrà tan brau e tan aspre
que no és en dir. E dix al marquès:
—Marquès, ¿vós cuydats treballar en concordar-nos?
Dix lo marquès:
—Hoch.
—Ans féts lo contrari —dix lo català—, car nosaltres concordes
som, e vós nos volets discordar. Lexats-nos, que yo vot a Déu altre
partit no pendre sinó de la batalla.
De la part de Boca de Far se feren avant dos cavallers, e digueren
al cathalà que on era lo cavaller de son linage que havia dit,
car ells voldrien haver part de la honor de Boca de Far. E tantost
se mostraren dos altres cavallers cathalans, lo un apellat Roger
d'Oluge, l'altre Ponç d'Orcau, e digueren que, en nom de Déu e
de monsenyor sant Jordi, ells volien ésser en aquella batalla contra
ells dos. E axí se donaren la fe uns a altres, en manera que foren
quatre per quatre.
Boca de Far suplicà lo marquès que
lo marquès se n'escusàs molt, emperò finalment los ho atorgà,
pensant que entretant tractaria entre ells que lo debat se llevàs sens
batalla; e assignà
sant Johan, qui era molt prop. Dins los quals pochs dies lo marquès
se treballà molt en toldre la qüestió, emperò nulls temps hi pogué
donar recapte, ans totavia s'aparellava cascú lo mills que podia per a
aquella jornada. Boca de Far dix al marquès:
—Marquès, vejats com havets près càrrech de tenir-nos la plaça,
car ma intenció és tots temps venir-ne a fi. E si vós no la lexats venir
a fi, pensats que yo faré anar los cavallers en altra part, e davant tal
judge, que la batalla passarà fins a ultrança.
Lo marquès dix que sí faria, puys que veya que axí ho
havien per acordat.
Moltes foren les noves, e la festa fonch tota torbada, com lo
marquès, ja vista la sua concòrdia e que àls no y podia fer, los
requirí dient si havien a combatre a cavall o a peu. Boca de Far
respòs que a cavall, car cavaller era e no volia ésser peó; als altres
plagué, car tot los venia bé, sol que la batalla se fes. E, concordats
de les armes assí defensives com ofensives, lo marquès près Curial
e, devallant de les loges, fins a la sua posada l'acompanyà, e aprés
al seu palau se n'anà; e la Güelfa se
haver millor avinentesa de parlar ab Curial; per què tothom se
n'anà a reposar.
Lo marquès aquella nit féu metre guardes al monastir, per veure
Curial si iria parlar ab la Güelfa; però aquella nit Curial no
de la sua posada, ans estech segur.
E, com vench per lo matí, levant-se, anà al marquès, e ensems
anaren a missa al dit monastir, on trobaren ja Boca de Far, qui
havia oyda missa e bascava per veure la Güelfa; la qual, com sabés
que lo marquès hi era, e fos per ell demanada, nulls temps volgué
exir de la cambra, per ço que Boca de Far no hagués plaer de
veure-la.
Curial, sabent Boca de Far ésser amorós de la Güelfa, devench molt
gelós, e, encès de rabiosa ira, l'aguera mort en qualsevol partit, sinó
pensant que dins breus dies la batalla se devia fer e aquella toldria la
qüestió, car lo un d'ells hi morria, e d'aquí avant la Güelfa romandria
per a l'altre, si ella ho volgués.
Venint la ora del dinar, lo marquès convidà Curial e
menà al seu palau, e li féu assats honor; no, emperò, tanta com
li
jorn vengués al seu palau Boca de Far, altre, Curial; e axí
partiren lo temps. Lo marquès, demanant-ho Boca de Far, se n'anà
al monastir e, mig forçada, se
que mentre aquells strangers hi eren, ell volia que allí stigués per
festejar-los.
Mentretant, los dos ancians se meteren a tractar matrimoni de
la Güelfa ab Boca de Far, de què lo marquès hach molt gran plaer,
e
senyora e amava Curial sens tota mesura, no obstant que havie plaer
de veure Boca de Far, qui era molt bell e bon cavaller, de molt gran
linage e maravellosament heretat, e tan ben parlant que no havia
esmena, axí que tothom havia plaer de estar-li de prop, respòs a son
germà:
—Senyor, ver és que yo a present no hé desig de marit, ne hé
deliberat pendre aqueix ne altre; e, com ho hagués a cor, pensar
devets que yo
en perill de batalla mortal, axí com Boca de Far és; car no
quina fi haurà la batalla, ni
que
que no li pusca socórrer. No sinó, que són purgues e restaurants
aquells [colps] que ab lances e ab spases se donen. Clam-vos mercè
que us en vullats callar, car, si tot és bon cavaller Boca de Far, massa
ha a fer al present.
Loà lo marquès aquesta resposta e dix als ancians ço que la
Güelfa li havia respost: que lexàs passar la batalla e aprés ne parlarien.
Tornaren los ancians aquesta resposta a Boca de Far, de
què ell fonch molt content. E sí
la batalla.
D'altra part, Curial, qui totes les coses sentia, moria de gelosia e
d'enveja: una, perquè
Far; altra, perquè lo marquès lo tenia en més stima que a ell e li feya
major festa, e semblantment perquè ell no podia parlar ab la Güelfa,
de què de tot en tot dins sí mateix se consumava.
La Güelfa, que no havia menys enveja a Laquesis, tramés a dir
a Curial que li donàs lo lit e los paraments de Laquesis, axí
com los li havia donats, car ella
trametés les robes e altres joyells que donats li havien en Alamanya,
los quals eren molts, ultra los nomenats; per què Curial ho féu, e
per Melchior de Pandó lo y tramés tot. E tantost que ho hach vist,
retengué totes les coses; emperò volgué provar Curial, e fer-li un
enuig axí gran e pijor que Curial no li havie fet a ella, sobre lo fet
de Laquesis. Per què tantost, secretament, mès mans a fer una tenda
d'aquells paraments de cortines, e tramès-la a Boca de Far, pregant-lo
que açò tengués secret fins al jorn de la batalla, que la metés dins
la liça on ell stigués.
Curial moria perquè no podia parlar ab la Güelfa, la qual, jatsia
fos molt guardada, encara hi podia donar loch si
víu que parlar no li podia, trametia letres per Melchior, mas ella
nulls temps davant Melchior les volia legir, ne y feya cara alguna,
de què Melchior creegué certament lo fet de Curial ésser tot barrejat.
Mas, tantost que Melchior hich ere partit, la Güelfa legia les
letres una e moltes vegades, e les besava e les festejava tant que més
no podia; e ab la abadessa, que en companyia tenia, passava temps
parlant totavia de Curial, car altre bé ne altre repòs no havia ne
podia haver sinó parlar d'ell e mirar totes les joyes que d'ell tenia.
E bé que la abadessa li consellàs que no
vers Curial, totavia deya ella:
—Certes, abans faré pijor, car lo dia que Boca de Far vindrà a
cort, yo exiré e li faré festa; e lo jorn que lo desconexent hi vendrà,
no exiré ne
com ell ha fet a mi de Laquesis.
E axí ho féu d'aquí avant; de què Curial devench tan trist, que
tothom se tenia per dit que havia pahor de la batalla, e ja
per mort. E lo contrari era de Boca de Far, car anava tan alegre
que tothom se tenia per dit que seria vencedor.
Los cathalans vengueren a Curial e digueren-li quinys paraments
volia que fessen per al dia de la batalla e quines cotes d'armes. Curial,
qui stava tot desesperat e en res d'açò no pensava, dix:
—Senyors cavallers, yo tench lo cor en altra part, e per res no poria
a present pensar en axò; e axí, prech-vos que vosaltres ho façats,
car yo
E dix a Melchior que
Melchior respòs que li playa. Los cathalans digueren:
—Curial, ací no ha mester molt argent, car la pompa no val res
en tals fets; esforçats-vos bé a menar les mans, que aquelles vos han a
honrar, e l'àls tot és fum. E axí nosaltres havem per acordat, si a vós
és vist e us vendrà en plaer, fer paraments blanchs ab creus de sent
Jordi, sots la invocació del qual és fundat l'orde de nostra cavalleria;
e axí, vejats si us plau: digats-ho ara.
E ell respòs que era content e volia anar en aquella matexa forma.
E axí
havien per a aquell jorn. Emperò eren malcontents que Curial se era
tant eclipsat, que ja
Curial tramés a dir a la Güelfa que li trametés alguna cosa de
les sues que aportàs lo dia de la batalla per amor d'ella. Ella respòs
que assats havia dels jupons de Laquesis, e que allò li devia bastar,
que no
passats, e axí, que se
trametria res; de què Curial cuydà morir. E Melchior lo volia
confortar, emperò no podia, pensant que la Güelfa de veritat fos
irada contra ell.
Curial, qui víu açò, dix moltes vegades:
—Més m'aguera valgut romandre en Alamanya.
Respòs Melchior:
—Axí li
parts. Emperò, no us desconortets, car les dones són de aquesta
condició: que volen haver dels hòmens que amen moltes proves; e
si la Güelfa, sabent ço que vós havets fet, se vol venjar de vós, no us
en devets maravellar, mas siats ferm, que açò no és res, que de pus
ama[r]gosos calzes beuen los enamorats, e moltes vegades avé que
tal cuyda ésser luny qu'és prop.
Confortà
mas replicà:
—¿E no n'hauré una vista abans que entre en la liça? Certes, si yo
no la veig, no hauré honor, ans hi morré certament.
Melchior respòs:
—Curial, si la Güelfa no us amàs, ella m'aguera manat que
no us donàs de ço del seu, ans m'à manat que ara us dó ço que
vullats, molt pus copiosament que jamés; e axí, hajats bon cor,
que la Güelfa vostra és en tot cas, mas yo conech que, volent-vos
provar, vos fa dels despits que vós li havets fets, e no me
car bé lo y havets merescut. E axí, Curial, prech-vos que us
vullats confermar ab lo temps, car no sabria hom què és bé si no
s'í mesclaven alguns enuigs; emperò pensats que no podets haver
pijor temps del que huy havets, e no
per ventura en millor; e tals canten que ploraran en breu, que axí
van los fets del món.
Callà Curial e no respòs.
E tramés per los seus cathalans, e, poetant ab lo gest, mostrà
alegria, fingint, si bé se n'havia poca. Los quals venguts, Curial los
convidà e
axí com aquell qui n'ere gran maestre, e cantà tan dolçament que
no semblava sinó veu angelical e dolçor de parays. Los cathalans
hagueren plaer com lo veren alegrar. E fonch-los dit que
a la taula, car lo dinar era prest; e menjaren, e Curial menjà mills
que no havia fet en los dies passats. E, aprés que foren dinats, estat
un poch, e feta col·lació, se n'anaren reposar.
Mas, aprés que hagueren algun poch reposat, Curial féu
desplegar son arnès e armà
n'hagueren molt gran plaer, e feren venir atressí lurs arnesos, e, armant-se,
feren moltes proves; e, jatsia ells forts e molt aspres cavallers
fossen a gran maravella, encara conegueren Curial no ésser menys
fort que ells, e entr'ells lo tengueren en gran estima e hagueren per
clar que mala hi era vengut Boca de Far. Curial los requirí si havien
mester diners que ho diguessen, qu'ell los en donaria prou. Dalmau
d'Oluge respòs:
—Cavaller, nosaltres no havem mester vostre argent, car per
gràcia de Déu un rey tenim que
argent d'altri, podem cercar lo món. E crech que en nosaltres no
ha tant de bé que gosem ne sapiam despendre ço que ell nos ha
donat e dóna sens cessar tots jorns. Mes prech Déu que
gràcia que en altre tal cas com aquest que tenim entre mans, en lo
qual per créxer ma honor vos metets, vos pusca yo socórrer e servir,
car vós conexerets que a mi bastarà lo cor, una e moltes vegades, a
fer per vós ço que vós ara féts per mi; e açò mentre ànima tindré
en lo cors.
Era aquest Dalmau d'Oluge home molt aperssonat, e de grans espatles,
e fort espès de tots los membres, e axí era tan fort, que sens
tota falla lo cavaller qui ab ell combatia no
no era, emperò, en res gentil de la persona, mas sí havia lo cor tan alt
que assats fóra estat per a un rey. Tal era l'altre cavaller d'Oluge. Mas
Ponç d'Orcau era home noble de linage, prim e lonch de la persona,
jove de pochs dies, los cabells roigs, e tan gentil que paria que fos
fet a pinzell, molt temprat e forts, e tan ardit que no
alegre, cantador, tot enamorat e, finalment, ben volgut de quantes
persones lo havien en privadesa.
Axí que aquests cathalans, confiants de lur virtut, anant per
lo món feyan offici de combatre, e no
d'armes que ells no s'í trobassen e no
e axí eren tenguts en gran preu en moltes províncies, en les quals,
cercant honor, que sens treball bonament no
estats.
Molta congoxa passava la Güelfa, si bé
gran desig de veure Curial: e ara deliberava trametre per ell, e susara
se
sabia com se
tramés per Melchior, e dix-li:
—¿Què fa aqueix mal home?
—Senyora —respòs Melchior—, apparella
—¿E quinys paraments ha fets? —dix la Güelfa.
Respòs Melchior:
—Blanchs ab creus de sant Jordi, tals com los altres companyons
seus.
—Ara digats-li —dix la Güelfa— que no
que veurà, que yo hé donats los paraments de Laquesis a Boca de
Far, car los béns de ma enemiga vull que tenga mon enemich. E axí,
donats a ell aquesta manilla de brúfol, e port-la lo dia de la batalla.
E tornarets a cap d'un poch, que yo us hé mester.
Melchior se n'anà a Curial e donà-li la manilla, de què ell fonch
tan content com si hagués guanyat un realme, e parech-li ja haver
vençut. Aprés li dix tot ço que la Güelfa li havia dit, e bé que hagués
desplaer dels paraments de Laquesis, tanta era emperò la alegria que
en lo cor li era cayguda per rahó d'aquella manilla, que tot l'àls tenia
en no res. E axí dix a Melchior:
—Tornats a la senyora, puys que ella vos o ha manat.
E axí ho féu.
La Güelfa, tantost que Melchior li girà la squena, presa l'abadessa
per la mà, se n'entrà en una cambra petita e despullà
près l'alcandora de impla que vestia e donà-la a la abadessa, e, prenent-ne
una altra, tornà
ab la major cuyta del món, feren per l'alcandora, axí per los pits com
per les espatles, de alt a baix, creus de sant Jordi, e semblantment per
les mànegues; e, com fonch fet, féu cridar Melchior, lo qual entrà
dins. E ella dix-li:
—Darets a aqueix orat aquesta alcandora que li dóna la
abadessa, e digats-li que la port demà, per cota d'armes, sobre
l'arnès.
Melchior la près ab gran goig, e, com se
l'abadessa:
—Melchior, digats-li que no la y dó yo, que ella la y dóna. E a
bona fe, des que vós partís adés d'ací, la s'ha despullada, que ella la
vestia vuy; és ver que yo li hé ajudat a fer les creus.
Ab tant, Melchior, girant la squena, se
Curial, lo qual, puys que hach presa l'alcandora e hach oydes les
altres paraules, hach tan gran goig que no sabia on se metés. E
tantost s'armà e assajà
tant que li vengué bé, jatsia que en los pits ne en les espatles no li
cobria sinó fort poch, de què ell no curava gens. E tench-se per dit
que ab aquella alcandora venciria no a Boca de Far solament, mes a
Tristany de Leonís si a la batalla vengués.
Vengueren los cathalans a Curial e trobaren-lo tan alegre que no
podia pus, e hagueren plaer per què
La nit següent, Curial e los cathalans se n'anaren al monastir on la
Güelfa solia estar, e aquí feren venir lurs arnesos e totes les altres
coses que havien mester per a la batalla.
L'abadessa, que ho sentí, près comiat de la Güelfa per anar-se
a casa sua.
—Ay de mi —dix la Güelfa—, que ab vós me són consolada fins
ací! A, mare mia! ¿E què faré yo esta nit? Certes, crech que morré
de pensament. A, Curial! ¿E no
voldria!
L'abadessa li dix:
—Senyora, yo no
tot partit, car aquests cavallers seran en casa mia e és molt necessari
que yo hi sia per fer-los honor; mas vejats què manats que diga a
Curial, que yo lo y diré certament.
—A, mare mia! —dix la Güelfa—. ¿E serets-me pus leal que
Laquesis?
—Jesús! —respòs l'abadessa—. Senyora, ¿e com podets pensar
que, per folla que yo volgués ésser, Curial se altàs de mi? Mas, en
ma fe, ara
vós matexa, no
en ha culpa? Yo us dich certament que persona del món no
plànyer de vós.
—Ay, amarga yo! Vença Curial e viva, e, si
qui
havien les paraules, yo plaer n'avia, e ara voldria me costàs la vida
e fossen per dir! Ay, mesquina, que yo ho hé fet; car certes Curial
no ho haguera emprès contra Boca de Far sinó per la gelosia que ha
haüda rahonablement de mi e d'ell, e, si Curial mor, yo morta són!
Ay, que totes aquestes morts que en esta plaça se faran se carreguen
a mi! Ay, desaventurada fembra! E ¿per què
Curial si Laquesis li havia feta honor? Car, faent honor a ell, la feya a
mi, e los hòmens tenguts són reebre les honors que les dones los fan,
e axí és costuma d'ells; e si Curial les prenia, feya bé, emperò tots
temps ere meu e menyspreava dins son cor totes les altres. Ay, lassa,
que molt ha fet per mi, car aquell matrimoni menyspreà membrant-li
lo meu nom, car veent la mia letra tornà mut en la taula on li
presentaven Laquesis, verge alamanya, nada de clara sanch e rutilant
per inextimable bellesa, e, veent-la
no li lexà alargar la mà per pendre-la! Ay, e quina dolor serà aquella,
quant ell veurà en lo camp les joyes que Laquesis li donà, e pensarà
que yo ho hage fet per venjar-me d'ell! Certes no; ans creurà, e
pus rahonablement, que yo l'hé amat e festejat, e, desijant qu'ell
hagués honor, lo hé favorit axí com s'és vist. Mas, ¿per què m'acuse,
mesquina de mi? ¿Què m'aprofiten les paraules? Car veritat és que
ell enuigs m'avia fets, mas molt són majors aquests que yo matexa
m'é procurats. Ay, mare mia! E, com yo veuré les lances e les spases
sobre lo cap de Curial, les quals si yo hagués haüt millor consell
no y vengueren, ¿què serà de mi? ¡E metés-me yo dins lo camp, e
esperàs-les en lo meu pits nuu, e Curial ne fos preservat! E que d'ací
avant yo sia amada per Curial, posat que ell sie vencedor, certes no u
crech ni ha rahó, car dona que cerca desfavor e mort a aquell qui la
ama no vol ésser amada longament; car çucre tots dies amarga. Mas
perdonàs-me Curial aquesta, e, si nulls temps pus hi torn,
faça ço que li serà plasent.
Deya aquestes paraules tots temps la Güelfa plorant molt congoxosament.
E dix més:
—O, Melchior! E tu, qui per mi l'às tantes voltes reprès e castigat,
afalaga
conservar.
Melchior e l'abadessa la confortaven tant com podien; e Melchior
dix:
—Senyora, confortats-vos, car Curial ab la vostra alcandora ha
oblidats tots los enuigs que ha sostenguts fins ací, e ell és vostre; mas
clam-vos mercè que, com entrarà en la lliça e serà devant vós, lo
vullats senyar, e almenys obrint un poch la boca li digats que Déus
li vulla ajudar, per ço que ell entena que encara li volets bé; e féts,
tant com ésser pusca, que ell vos veja totaora.
La Güelfa, plorant, respòs que li playa mirar-lo e mostrar-se a
ell, e pregar Déus que li ajudàs; mas ¿com seria segura de viure tant
com la batalla duraria?
—Senyora —tornà Melchior—, confortats-vos, que demà Curial
haurà més honor que no hach cavaller gran temps ha.
Dix la Güelfa:
—Digats, ¿són bons cavallers aquells cathalans qui són en sa
companyia?
Respòs Melchior:
—Hoch, los millors que yo hanch veés, e sens falla ells ho mostraran
demà, Déu volent.
—Axí plàcia Déu que sia —dix la Güelfa— que, quantres yo,
gran pahor hé.
—Tota quanta pahor havets —dix Melchior— poríets donar per
un diner, car yo us promet en ma fe que no havets rahó de haver
pahor; e axí, clam-vos mercè que
los cavallers seran al monastir d'uymés; e la senyora abadessa bé y
staria d'ací avant.
Per què, al pendre del comiat, la Güelfa dix:
—Mare mia, aconsolats-lo de ma part, e si és felló digats-li que
vulla perdonar.
Melchior e la abadessa se
no eren venguts. Melchior féu gran aparell de confits de çucre e de
preciosos vins per a la col·lació; e, ab tant, los cavallers foren
venguts, e totes les monges los reeberen ab processió e anaren ab ells
a la esgleya cantant ymnes devots, e aprés anaren-se
on la Güelfa solia estar.
E Curial, qui víu l'altar de mossenyor sant March on la Güelfa
s'agenyollava per dir oració, agenyollà
vench al llit de la Güelfa, e mirant-lo sospirà.
Dix Melchior:
—Curial, no sospirar, car per ma fe no n'havets rahó; car yo no
crech sia cavaller en lo món mills amat de una senyora que vós sóts
de la Güelfa.
Respòs Curial:
—¿E qui deu sospirar sinó lo ben amat?
Ab tant, la abadessa li comtà totes les lamentacions de la Güelfa;
mas, com Curial les oys, estech com a mut e no y respòs.
Dix Melchior:
—¿E no y responets res?
—No —dix Curial —, car no hé licència de parlar sinó devant
vós solament.
Ab tant, los altres cavallers se acostaren a ells; e, feta alegra col·lació,
se meteren a dormir.
Si la Güelfa hagué bona nit, tal la dón Déu a qui mal me vol, car
certes ella no hach bé ne repòs, ans anava per la cambra com a folla,
que no sabia què
cavallers se llevaren e ben matí oyren tres misses, e aprés armaren-se;
mas Curial los pregà que no aportassen los bacinets als caps, e axí
ho feren. Per què, muntant a cavall, en cavalls molt forts e valerosos,
començaren a anar sots un estandart blanch ab creu vermella e tals
paraments; mas tothom reya de la cota d'armes de Curial, veent que
era camisa de dona.
La abadessa cavalcà e, cuytant, anà-sse
cavalcava ab l'Andrea per anar al cadafal. E, feta-li reverència, li
demanà la Güelfa:
—¿Què és de la lum dels meus ulls?
—En vostre llit ha dormit esta nit —dix l'abadessa—, e diu que
nulls temps hach tant de bé; però sapiats que ab Melchior ha parlat
molt, mes a mi no s'és gosat descobrir.
—Ay de mi —dix la Güelfa—, que no
lo y trametés a dir que parlàs ab vós axí com ab Melchior, e ell no
u gosaria fer en altra manera! Ay, mesquina, que molt me tem! E,
vejats quina dolor: home qui no tem tots los cavallers del món,
¡tembre a mi que són una flaca fembra que no li pusch fer dan!
Ab tant, l'Andrea e la Güelfa, acompanyades de molta notable
gent, comencen a anar a la plaça, e en lo camí encontren los quatre
cavallers qui havien dormit al monastir. Anava tot primer Ponç
d'Orcau, aprés Roger d'Oluge, despuys Dalmau d'Oluge, e derrerament
Curial. Lo qual, com víu la Güelfa, s'enclinà molt a ella e a
l'Andrea; e dix:
—Senyores, senyats-nos, que ja no podem fer sinó de nostre prou.
Per què la Güelfa los senyà, e, alçant lo braç, lo y mès sobre les
espatles, e dix plorant:
—Yo prech Déu vos ajut, car, pregant per vostra vida, prech per
la mia, de la qual sens vós me curaria fort poch—; dient aquestes
paraules ab veu baxa que no les entés sinó Curial.
Passen avant los cavallers; e les dones, que totes volien bé a Curial,
sobrades de compassió totes se planyien dolorosament, e d'altra part
reyen de la camisa. Curial, sentint ço de què reyen, dix:
—Ara pusch yo ésser apellat lo donzell de la cota mal tallada.
E axí anaren fins a la lliça, e descavalcaren en la tenda, que era
blanca, de domàs, ab creus vermelles.
No trigà molt que Boca de Far vench ab los seus, ab tanta ufana
que no és en dir; e venien-los davant dotze cavalls en destre, cuberts
molt ricament de paraments verts, brocats d'or, e ab tan gran brogit
de ministrers e trompetes que açò era maravella. Lo qual, com
s'acostàs a la liça e volgués fer reverència a les senyores dels cadafals,
la Güelfa se cobrí lo cap ab lo mantell, e, malaint-lo, no
veure; de què Boca de Far fonch molt content, pensant que ho havia
fet per cobrir les làgremes, e que de dolor no
passaren avant fins a la sua tenda, la qual era dels paraments
de Laquesis, los quals a Curial havia donats.
Mes, com Curial veés la tenda de Boca de Far, dix entre sí mateix:
—Certes, ara cové que yo sia cavaller, e yo veuré la Güelfa ab
qual d'abdosos romandrà.
Tantost ells ixen de les tendes e, muntats en forts cavalls, entren
en lo camp. Lo marquès no curà de cirimònies degunes, ans los féu
metre, uns de una part, altres d'altra, segons los havien partit lo sol,
e donaren-los les llances, manant-los de part del marquès que degú
no
camp, e no romangueren sinó los huyt cavallers solament.
Boca de Far s'apartà un poch dels seus e signà a Curial que s'apartàs
algun poch dels altres; per què Curial, en guisa de apartar-se,
strengué la lança e, donant dels sperons, cridant "Sant Jordi", corre
contra Boca de Far. Boca de Far semblantment corre contra ell, e
donen-se tan grans colps de les lances, que
forts que no fossen traspassats de la altra part. Mas los cavallers, qui
eren forts e molt valents, romperen les lances, mas de les selles no
mudaren, ans, tantost encesos de rabiosa ira, metent mans per les
spases, se comencen a ferir tan poderosament, que tothom conegué
que no s'avien gens d'amor.
Tantost Dalmau d'Oluge, ferint dels sperons, correch contra
seu, lo qual era apellat Gerardo de Perúgia, e ferí
que del cavall lo derrocà, e passà-se
cuydà que y hagués tocat. Era aquest Gerardo de Perúgia cavaller
molt abte, e molt ardit, e ultrajós, e gran emprenedor; emperò no
era gens fort, si tot a cavall cuydava valer tant com altre cavaller, per
avantajós que fos.
No esdevench axí a Roger d'Oluge, car, com ell anàs contra l'altre
ytalià, apellat Frederico de Venosa, e
lo dit Frederico ferí lo cavall de Roger per mig lo front, en
manera que, caent lo cavall mort, caygué Roger sens que no féu
colp de la sua lança; emperò ell, desexint-se del cavall, se llevà molt
prest, e, prenent la spasa en la mà, cuytà contra Gerardo, lo qual
semblantment ere a peu; e donen-se tan grans colps de les spases que
açò fonch gran maravella.
¿Què us diré de l'altre cathalà, apellat Ponç d'Orcau? Aquest
era home de major linage e de molt pus clara sanch que degú de
sos companyons; e sí li vench a l'encontre un cavaller molt valent
e de gran linage, apellat Salones de Verona, lo qual presumia tant
de sí, que no
contra ell.
Per què, baxant les lances, encontren-se en mig dels escuts; les
lances eren forts, e los cavallers valents, e los cavalls molt poderosos;
axí que los colps foren tals que, no podent-se rompre les lances,
abdosos los cavallers volaren a la terra. Mas del caure près fort mal a
Salones, car, com no pogués traure lo un dels peus del strep, anava
penjat, e lo cavall lo portava rocegant; e, jatsia lo cavall anàs poch e
fort suaument, emperò ab tot axò sí estava Salones en gran treball
e perill. Ponç d'Orcau, qui víu lo seu cavaller en tan àvol, punt anà
a les regnes del cavall e aturà
llevar lo cavaller, lo qual ja haguera pogut matar, si s'agués volgut.
Salones, qui
havia ajudat, dix-li axí:
—Cavaller, si aquest fet per què combatem fos meu axí com
és de Boca de Far, certes yo no combatria pus, ans me retria a tu
certament, no per por que yo hé de tu, mas conexent lo benefici
que de tu hauria reebut. Emperò, lo interès per què combatem és
de Boca de Far, lo qual combat segons tu veus; e yo són ab ell, e
parrie
guerra e li volen toldre la vida e la honor.
Ponç d'Orcau, qui hach oyt parlar lo cavaller, respòs:
—Cavaller, no
fet per ma honor, e axí, no
sies cert que axí com te ajudí a llevar de terra, t'ajudaré a morir si
yo pusch.
E certament Salones conech aquest ésser cavaller noble e de
gran esforç; e axí fonch partida la batalla, la meytat a cavall, la
meytat a peu.
Mas Dalmau d'Oluge, veent Frederico de Venosa a cavall, lo
qual ja
ell portava molt fexuga, axí com aquell qui era quasi gigantaz e
molt forts, e ferí lo dit Frederico tan poderosament sobre
Frederico, no podent sostenir los colps que espesament li donava,
fonch forçat a abraçar lo coll del cavall, sinó certament en terra fóra
caygut. E tantost Dalmau d'Oluge lo cuytà, e, abraçant-lo per los
flanchs, tirà
del cavall seu, e axí l'aportà travessat fins al cadafal del marquès, e
aquí
temps havia oyt que cavaller del món tan grans sobres hagués fetes
a altre cavaller. E descavalcant, com l'altre ja
tench-lo tan segur com si fos mort; mes finalment altra volta lo mès
per terra, e, llevant-li lo bacinet, li dix que no
li llevaria lo cap.
Lladonchs anà envers Ponç d'Orcau, e trobà
molt aspra batalla, mas Salones pijorava molt, e era ja tan cansat
que no podia pus en avant; e axí Dalmau d'Oluge los se mirà una
gran peça, e veya que son companyó havia de tot en tot lo millor.
Axí mateix combatia Roger ab l'altre italià molt esforçadament, mas
certes Roger era molt pus fresch e li durava més lo cors, en tant que
tothom conexia bé l'avantage.
¿Què us diré de Curial? Ell e Boca de Far fayan batalla molt
aspra, e sí era Boca de Far molt pus forts e pus aspre cavaller
de gran res que algun de sos companyons; mas tot li valia poch.
Curial ere molt pus forts e pus valent e pus aspre que ell, e, si a peu
fossen, gran stona havia que la batalla fóra stada finada. Mas Boca
de Far havia lo cavall molt avantajós, e, ab la ajuda del cavall, se
comportava molt; e, d'altra part, ell era forts e molt bon cavaller,
e axí
ço que més spantava a Boca de Far sí era que veya que Curial millorava,
donant pus forts colps e pus pesants, e pus virtuosament
feria que jamés no havia fet, e ell defallia contínuament, que ja no
curava de ferir sinó fort poch e apartar-se tan com podia dels colps
de Curial.
Era ja passada gran part del dia e la calor crexia contínuament com
Boca de Far, nafrat en la exella d'un colp que l'atovava, e, com no
n'hagués pus, no podia scapar, car la sanch li cahia dins lo cors, la
qual cosa li feya molt gran dan, en tant que
una per lo defalliment, altra per lo colpejar, ell ja no podia regir lo
cavall. Tots los que miràvan, veent lo ferir que Curial feya, stàvan
maravellats, e deyan que Curial no era cavaller, ans era tempesta e
destrucció de cavallers.
¿Què us diré? Curial conegué que Boca de Far no podia pus, e
cridà-li gran crit:
—Boca de Far, ¿qui mereix lo pris, vós o lo cathalà?
Boca de Far no respòs, per què Curial li donà un colp tan forts e
tan pesant sobre l'elmet, que Boca de Far, perdent lo seny, s'enclinà
sobre lo coll del cavall; e Curial ab altres colps lo soptà tan poderosament,
que Boca de Far, desemparant lo cavall, caygué, e no féu
continença de llevar-se. Per què Curial se mès a peu tantost e vench
a ell, e, llevant-li l'elmet, víu-li tota la cara sangonosa, e, mirant-li
bé los hulls, víu que no
què Curial hach molt gran desplaer, car bé l'haguera volgut
vençre, mas no matar.
Mort adonchs Boca de Far, veent-ho los companyons seus, hagueren
molt gran dolor e tengueren-se per perduts, e, no obstant que
encara se defenien, jatsia flacament, reteren-se tantost. Per què los
feels, entrants en lo camp, prengueren Boca de Far, e, mès aquell
en un llit de morts e cubert d'un drap d'or molt rich, tragueren los
cavallers del camp en esta forma: que los cavallers qui s'eren retuts
exien primers com a vençuts, aprés de aquests dos venia Frederico de
Venosa, e, derrerament, portaven Boca de Far molt honorablement,
no com a vençut, mes com a sobrat d'armes. Aprés de aquests quatre,
lo marquès tragué los altres quatre egualment, exint per la porta
de la liça; e, com los n'ach trets, los cavallers muntaren a cavall, e lo
marquès los acompanyà fins a la posada de Curial, on soparen en
company[i]a de molta notable gent, mostrant gran alegria d'aquesta
victòria. Los feels desarmaren lo cavaller mort, e semblantment los
altres, e trameteren los arneses e los cavalls d'aquells als vencedors.
Lo jorn següent los cathalans se
comiat, comencen son camí por tornar en Cathalunya. Curial los
acompanyà per una gran peça, e aprés de moltes profertes, fetes per
ell a ells e per ells a ell, e donats alguns joyells a ells per Curial, ell
se
Havia en aquest temps en Aragó un rey molt noble e molt valerós
en estrem, apellat don Pedro, cavaller molt rebust, forts e valent,
lo qual mentre visqué féu de son cors en batalles moltes coses dignes
de recordable veneració, axí contra sarrayns com altres
gents.
E com sabé que los tres cavallers vassalls seus venien de la batalla
que havien feta e fossen prop Barchinona, volent mostrar la
magnanimidat sua, havent tres fills, lo major dels quals ere apellat
don Alfonso —e aquest morí abans que son pare—, l'altre havia nom
don Jayme, l'altre don Frederich, féu-los exir a reebre e honrar los
cavallers, en companyia de molta gent notable. E com foren muntats
al reyal palau, ell los acollí ab molt gran alegria, e
festa com si fossen reys, car aquest rey tenia en tanta stima los bons
cavallers que açò era una gran maravella. E per ço los cavallers de
son realme, veent que lo rey honrava e amava molt tots los cavallers,
senyaladament los bons, tots s'esforçàvan a ésser bons, en tant, que
en son temps pochs cavallers havia en son regne que cascú no treballàs
en fets d'armes fins a morir.
E axí lo rey partia ab ells, e
seure los tres cavallers ab ell a sopar, e féu servir de mestre d'ostal
l'infant don Alfonso. Los altres dos fills, don Jayme e don Frederich,
stigueren als caps de la taula ab sengles torxes en les mans tant com
lo sopar durà; e, com se enujaven, acomanaven-les algun poch a cavallers
notables qui de prop los staven, emperò com viandes venien
o lo rey venia, ells prenien les torxes.
Los altres cavallers qui veren açò havien enveja, no de la honor
que aquests aconseguien, mas de haver-ne altra tal. Lo qual sopar
acabat, lo rey, no oblidant la gràcia de la sua singular magnificència,
preciosos dons e gran heretats en què visquessen los donà, per ço
que d'ací avant on que anassen no
Tothom murmurava de la gran singularitat que lo rey havia feta en
honrar aquests cavallers; la qual cosa, com lo rey la sentís, apellats
tots aquells qui venir pogueren a un loch, los dix:
—Yo no honre los meus cavallers per les sues persones,
mas honre la cavalleria que en ells és, la qual en los corsos de aquells
tan valerosament se és mostrada; e aquesta matexa honor, e molt major,
li faré, quant en lo cors d'algun de vosaltres se voldrà mostrar.
Loaren tots lo rey de gran magnificència, e hagueren per determenat
que, mentre aquest rey visqués, cavalleria seria sostenguda, e,
morint ell, cavalleria vendria a menys.
Aquest segon libre, per la major part, és de cavalleria, usada en
diverses maneres; e és atribuïda a Mars, lo qual, segons la opinió
antiga e poètiques ficcions, fonch déu de batalles. Aquest Mars és
planeta calt, e és-li atribuïda una virtut: que tota cosa a ell noyble
foragita. Mars, de sa pròpria natura, importa guerra, batalles, escàndels,
falsedats, furts, secrets; importa granesa e valor d'ànimo,
e fa empendre coses terribles de batalles; dóna franquesa e virtut
a sostenir les nafres; dóna tempre, e força, e leugeria de cors, e
liberalidat, e cavalleria; importa muller. Fa lo seu cors en dos anys,
e està en cascun signe sexanta jorns. La sua casa és en lo signe de
Leó; dejús d'ell és lo signe de Escurpí e de Àries, e regna en lo
signe d'Escurpí. És de sa natura calt e sech, e és de color roja e
resplandent, e ha un poch de negror. Tempera Jovis e Venus la sua
malícia; los seus effectes són calts, e de sa natura produeix luxúria,
encara que lo signe de Leó a açò
sua pròpria color és de foch, e la sua natura tota és enemigable e
superba.
E axí Curial, en aquest segon libre, qui comença en lo vintèn any
de la sua edat e acaba en vint_e_un, fonch un poch superbiós, car a
aquest vici lo convidà Mars, com anvides pusca ésser, per cortès e
humil que lo jove home d'armes sia, que, usant la guerra e les batalles,
lo leó qui a Dante se mostrà en l'infern, en lo primer capítol
de son libre, ab la testa alta no li aparega, e Campaneo no li tenga
companyia. E axí, hom del món no
contra la sua pròpria calitat, devendrà un poch superbiós, car l'ofici
que vol usar ho requer e demana. És ver que en moltes e en les més
coses serva honesta temperància, segons porets veure dejús, seguint
la ordinació del libre.
En aquest libre se fa menció de cavallers errants, jatsia que és
mal dit "errants", car deu hom dir "caminants". Erre
francès, e vol dir "camí", e errar vol dir "caminar". Emperò yo vull
seguir la manera d'aquells cathalans qui trasladaren los libres de
Tristany e de Lançalot, e tornaren-los de lengua francesa en lengua
cathalana, e tots temps digueren "cavallers errants"; car aquest vocable
"errants", que vol dir "caminants", nulls temps lo volgueren
mudar, ans lo lexaren axí, no sé la rahó per què. E axí, diré yo
"errar" per "caminar", seguint la costuma dels antichs, jatsia que
parlaré impropri e seré algun poch digne de reprensió.
ERRANT]
Lexats havia Curial los cavallers cathalans en lo camí, e ell era ja
tornat a la sua posada, com sabé que tots jorns venien noves, de
diverses parts, de les maravelles que
moltes encontrades, e tenie
partit.
E dix a Melchior:
—Pare meu, ja oyts les maravelles que de aquests cavallers se
conten tots dies; per què yo
sens fer cosa alguna, car per ventura en tota ma vida no hauré avinentnesa
de exercitar lo cors en tan nobles fets ne ab tanta diversitat
de cavallers com ara. Per què us clam mercè que vajats a la
sennora e li supliquets de ma part que
en aquest cas, car de vergonya no gosaré exir de casa.
Melchior anà a la Güelfa e explicà-li ço que Curial li havia dit.
Per què la Güelfa, venint-li a memòria lo fet de Laquesis, lo qual
ella molt bé sabia, encès-se tota de rabiosa ira, e, tota torbada, com
persona a la qual fall juyhí, respòs:
—Digau-li que com anava a Laquesis no
e axí, no
gayre de sos fets.
Lo prom estech tot entre ssi; emperò, com bé hach pensat, dix:
—Senyora, molt són maravellat de vós. ¿Per què prenets axí
aquests fets, que adés vos enfelloniu ab vós matexa, adés vos
matau ab vostres mans? Veritat és que Laquesis, donzella noble
e bella, favorida e rica sobre totes les de Alamanya, se enamorà
de Curial; emperò si ell, recordant-se de vós, ho ha tot relexat,
¿per què
tendria a follia, ço que ha fet; emperò l'amor que us ha és tanta,
que tot lo món sens vós tendria en poch. E axí, clam-vos mercè
que
què manera vos serà plasent que
obeyr.
Respòs la Güelfa:
—Melchior, yo no vull pledejar ab vós ne ab ell, ne era volentat
mia parlar ab ell a present; emperò, puys que tant ho volets, tornarets
adés a mi, e yo hauré deliberat en açò, e dir-vos hé ço que a mi
serà vist que ell faça.
Melchior se mès en altres negocis. E, com li aparech ora de anar
a la senyora, ell hi anà, e, trobant-la solament ab la abadessa, se mès
en noves ab ella; e tantost los vench al devant lo torneig de França;
per què la Güelfa dix:
—Melchior, direts a Curial que en nom de Déu partesca d'ací
totora que li plàcia, e vós donats-li bastantment tot ço que voldrà;
e que
ara sien finats pròsperament, ara adversa, en manera que yo ho
sàpia tot. E port paraments verts e blanchs, lo quals vós tenits:
donats-los-li. E hage l'escut tot negre. E yo
pusca cele lo seu nom, si plaer m'entén a fer, car, si res de bé
fa, basta que lo cavaller de l'escut negre ho hage fet. E al vespre
menarets-lo ací ab vós, e yo li parlaré, si bé havia proposat no
parlar-li al present.
Venint lo vespre, Curial, tot desfreçat, anà a la Güelfa, la qual li
féu molt gran festa, e, presents l'abadessa e Melchior, li dix axí:
—Curial, veritat és que yo t'é volgut bé e voldré, mentre tu ho
voldràs; emperò, yo
m'has fets en Alamanya, si vols la mia vida, e membre
en què eres, com yo
pensant yo en allò, e recordant la tua ingratitut, m'às aportada
en un estrem tan fort, que yo
Yo hé dita a Melchior la manera que m'és vijares que deges tenir
en aquest viage que entens a fer, emperò fes-ne ço que
D'altra part, havia pensat que te
perquè veés totes les coses; mas, sabent que
enujosa e te
veges què te
a mi de les coses passades, car no faries sinó refrescar-me les
plagues.
Curial respòs:
—Senyora, yo no
ni entench a pecar de tal pecat que escusació s'í meresca; emperò
Déus, qui està de sobreguarda e veu los coratges de tots, havent
egual cura de totes les creatures, m'à per quiti, e axí ho devets
vós fer. D'ací avant compliré vostre manament en totes les coses. Si
Arta volets que vaja ab mi, pense vostra senyoria que
en donar-vos-en bon comte, tant com ànima tendré en lo cors. E,
per ço que mills vejats que yo, recordant-me de vós, no tem perills,
vos suplich la
possible.
La Güelfa dix que era contenta. Per què, estenent los braços, e
quasi lagrimejant, lo abraçà, e
sua posada.
Vengut, adonchs, Curial a la sua posada, abans que dormís, entr'
ell e Melchior ordonaren totes les coses necessàries per al camí, e
despuys anaren dormir.
Era molt ben proveyt Curial de cavalls, los quals ja, venint d'Alamanya,
havia tramesos per les encontrades que li ere vijares que
passaria anant al torneig, e semblantment armes bones, e molt feels;
e, finalment, de totes les coses a notable e gran cavaller pertinents,
ans encara a molt gran senyor, fonch avantajosament proveyt. La
Güelfa, axí mateix, donà molts joyells a l'Arta e li
molt preciosos, e treballà
Per què, lo següent jorn, com vengués en la vesprada e ja la
Güelfa volgués trametre l'Arta, li dix:
—Arta, tu vas en la companyia de aquell que yo voldria anar; la
causa per què yo t'í tramet és aquesta: segons yo hé sabut, Laquesis,
donzella, filla del duch de Baviera, hi serà, la qual dien que és la
pus bella donzella del món; per què
sua bellesa, e sàpies si és tanta com dien. E, d'altra part, te prech
que veges quina festa se faran ella e Curial. Scriu-me contínuament
de tot ço que
Ti manera, tant com pusques, que Curial no vage un pas sens tu,
des que al torneig serets; e, si poràs, fer-t'às ab Laquesis, e veges si
és abta e com se porta; yo
millor punt que tu ést. E axí, vés en nom de Déu; tot aquest viatge
t'apellaràs Festa, que axí vull que hages nom.
E, près comiat e besada-la moltes vegades, d'ella e de la abadessa
se partí.
Curial se n'anà al marquès, e, dient que volia anar en altres parts,
per afers seus, près comiat d'ell. E, abans que lo jorn vengués, lexada
tota la sua gent aquí, exceptats alguns qui ja davant havia tramesos,
e solament presos dos scuders no coneguts, ab l'Arta ensems se
n'anà.
Bé sabia l'Arta com Curial e la Güelfa eren enamorats; emperò,
per molt que durà lo camí, e encara que més hagués durat, nulls
temps de la boca de Curial ne pogué res sentir, encara que s'í treballà
per tot son poder.
DE DONZELLES]
Axí anaren tant per lurs jornades, que un dia, entre migjorn e vespres,
arribats a casa de un varvessor, lo qual ab Curial parlava, una
donzella vench, cavalcant en un palafrè, ab la major cuyta del món,
arrapant-se tota la cara, e los cabells tots descomposts, plorant e
cridant a grans crits:
—Ay de mi, que morta són!
Lo varvessor, qui ab Curial parlava, llevà
—¿Què havets vós?
—Senyor —dix ella—, dos mals cavallers, volent-me toldre a
força a un cavaller molt bo, germà meu, que al torneig me menava,
han assallit lo dit mon germà, e pens que l'auran mort. Senyor,
defenets-me, e no maten a mi aprés d'ell.
Lo varvessor, qui era ja prom e vell per molts anys, mirà Curial
en la cara e dix-li:
—Ea, cavaller! Vós qui menats donzella en vostra companyia,
sus, levats, e metets-vos en punt de defendre aquesta; car yo us certifich
que aquests dos cavallers, o diables que són, n'àn preses més
de vuyt de vint jorns ençà, e prenen los cavallers, e
fan les majors ontes que poden. E axí, vejam què farets, que siats
cert que ço que serà d'aquesta, serà de la vostra.
Curial, ab la major cuyta del món, levà
un cavall molt bo e forts, volgué exir. Mas l'Arta cridà grans crits:
—No
Per què, muntada a cavall, volent exir de la casa, ja veren los
dos cavallers qui anàvan derrera la donzella e en aquella casa la
cuydàvan trobar. Per què, veent Curial ab altra donzella, cuydant
que fos la que ells cercàvan, començaren a anar vers ella; mas
Curial cridà:
—Lexats-la, cavallers sens vergonya, que guardador e defenedor
té la donzella.
Respongueren ells:
—¿E com? ¿Defendrets-la vós?
—Hoch, certes —dix Curial.
Per què tantost Curial, tenint una grossa e molt forts lança en la
mà, dreçà vers lo un dels germans, e sí
venir, que del cavall lo abaté; e fonch tan gran lo colp que près, que
tot s'estordí, en manera que no hach cura de llevar-se.
Curial se gira e va envers l'altre, qui rabiava de mal talent e anava
envers ell; e donen-se tan grans colps en lur venir, que lo cavaller
rompé la sua lança en l'escut de Curial, mas de la sella no
Mas, certes, d'altra manera fonch encontrat ell, car Curial lo
ferí per mig l'escut tan poderosament, que l'altra part lo passà, e tot
lo ferro de la lança li isqué per les spatles. Caygué lo cavaller en terra
tan gran escrebant, que, entelats los ulls e tot lo seny perdut, passà
d'aquesta vida ans que fos regonegut.
Per què tantost Curial devallà del cavall e anà-sse
ja feya continença de levar-se, e mès-li lo peu als pits, e dix-li:
—A, malvat cavaller, e cruel! ¿E vós e vostre companyó volets
tornar en lo món les males costumes de Breus Sens Pietat? Sus, sus,
levats tantost, e hage yo les donzelles que havets preses, los cavalls e
los arnesos dels cavallers que havets aontats, e jurats lexar esta mala
usança, sinó lo cap vos costarà.
Lo cavaller li dix:
—Senyor cavaller, ver és que mon germà e yo havíem votada
aquesta costuma per provar nostres persones ab los cavallers errants;
mas, certes, nulls temps havem assallit cavaller a trayció, ne havem
combatut sinó a cors per cors. Emperò plau-me donar-vos tot ço
que havem près, car lo nostre vot no devia durar sinó fins a tant que
trobàssem cavaller que
altres hauríem haüt.
—Sus, donchs —dix Curial.
Per què, donant la mà al cavaller, li ajudà a levar. E, com ell veés
son germà en terra, que no
les spatles lo ferro de la lança, cridà grans crits:
—A, germà! ¿E què és de vós?
Per què, girant-se contra Curial, mès mans per la spasa, e vench
a ell, dient:
—Aprés mort d'aquest, yo no vull viure; ans cové que yo muyra
o venge mon germà.
E tantost començà-li a donar grans colps ab la spasa per l'escut.
Curial sostengué, per una gran peça, los colps del cavaller, sens que
no curava sinó de cobrir-se; de què lo cavaller prenia ardiment
e feria tots temps lo pus fort que podia. Curial, cobrint-se totora de
l'escut, se abstenia de ferir, e no volia metre les mans en lo cavaller,
per no matar-lo, segons havia fet a son germà; e axí, lo cavaller se
esforçava lo més que podia, e tant ferí sobre l'escut de Curial, que ell
fonch cansat, sense que Curial encara no li havia donat colp; e, com
ell se veés cansat, féu-se arrere per cobrar força e alè. Curial estech
tot segur, sens que no
Quant lo cavaller conech haver convinentment reposat, volent
anar contra Curial, parlà, e dix:
—Cavaller, ja vets que yo vull tornar a la batalla, ab intenció de
vençre o de morir; e axí, prech-vos que
que yo sàpia qui ha trets d'aquest món mon frare e mi, si cas serà
que yo muyra.
Curial respòs:
—D'aquest món ha tret vostre frare les forces e grans desraons
que vosaltres feyets als cavallers errants, e la àvol e desrahonable
costuma que havíets començada, la qual, encara que yo acens no fos
passat, no podia durar longament. Lo meu nom vós a present no
podets saber, per mon grat, ne us veig en punt que per força lo
féssets dir. Per què us prech que amets vostra vida més que no féts;
car, sinó, a mi serà forçat, contra mon voler, pendre de vós lo partit
que de mi voldríets haver.
Lo cavaller, qui oy parlar Curial en aquesta manera, mirà
emperò, per tota la temor, no estech que no mogués contra ell,
e donà-li grans colps, tant com pogué, per l'escut, del qual Curial
se cobria maravellosament; e sí dix entre sí mateix que lo cavaller
era de gran esforç, mas que lo cors no responia al seu valerós cor.
Per què, veent los colps no ésser tals que molt li poguessen noure,
axí com aquells qui exien de braç ja flach e molt cansat, e aflaquien
contínuament, encara se sostengué de ferir-lo, de què l'altre
cavaller ere molt torbat.
Eren encara maravellats tots los qui miraven la batalla, e no
podían pensar la causa per la qual Curial lexava de combatre.
Emperò, com molt hagués durat, e lo cavaller no pogués pus,
constret per lo cansament, féu-se arrere e fermà lo seu escut en
terra, e llevà
poch.
En tot açò Curial no
l'Arta se féu avant, e dix a Curial:
—Cavaller, ¿sóts encantat, o què és ço que féts? ¿No conexets
que aquell cavaller no cessa combatre-us de tot son poder, e, si pot,
vos menarà a ultrança? E, si no us fa dol vostra vida, almenys hajats
pietat d'aquesta donzella e de mi, a les quals, si la crueltat d'aquell
cavaller pot tant que us pusca vençre-ço —que Déus no vulla—,
convendrà pendre amargosa mort o viure dolorosament en longa
servitut. E yo no fuy a vós comanada per açò, ne vós axí ho prometés,
com prengués càrrech de conduir-me segura de tota adversitat
per tot vostre poder, e yo no veig que ara vós metats vostre poder en
defendre a vós ne a mi; e axí, prech-vos que us despertets, e hajats a
memòria aquella senyora que
Curial ris dins l'elm, e dix per trufa:
—Donzella, tornats, en nom de Déu, en vostre loch, que almenys
d'una cosa podets ésser segura: que encara que siats presa, no
us mataran. De la mia vida no curets, car yo no pusch viure pus de
ço que Déus ha ordonat, e vós podets pensar que yo no pusch fer
pus, sinó ja ho haguera mostrat.
L'Arta, creent que Curial no podia pus, estech ab gran pahor,
emperò callà, sperant la fi d'aquest fet.
E, mentre axí staven, vets venir dos scuders, en sengles bons rocins,
e un vaylet, qui menava un bon cavall per les regnes e les
armes de un cavaller trossades sobre la sella; e, com foren venguts,
saludada tota la companyia, veren lo cavaller, qui era son senyor, a
peu, ab la spasa en la mà, e son germà jaure a la terra mort, de què
ells hagueren dolor molt gran, e sí començaren a fer molt gran dol.
No trigà gayre que un hom vench, en camisa, e a peu, e, com
fonch allà on la batalla se feya, veent lo un cavaller mort, ficà los
genolls devant Curial, e dix:
—Senyor cavaller, yo prech Déu que beneyta sia la ora que vós
acens sóts vengut, car haurets tolta la pijor costuma que jamés fos en
aquest realme entre cavallers errants. Vets-m'ací: yo són un cavaller
d'Alamanya, lo qual, per ma ventura, ab una donzella, que ma sor
és, anava al torneig de Melú, e aquests cavallers que vós ací vets,
assalliren-me un aprés d'altre, e, com lo un ere cansat de combatre,
l'altre
m'àn sobrat, près e robat, e mès en lo punt que veets. D'aquell qui
veig jaure, e crech que sia mort, no dich res; mes aquest, qui és
viu, és lo pijor e pus descortès cavaller que vós véssets jamés; e axí,
per vostra mercè, desliurats-vos-en, e aquesta mala costuma sie tolta
d'aquesta encontrada.
La donzella, qui germana era del cavaller, corre als scuders,
dient:
—Lexats, mals hòmens, les armes e lo cavall, e dat ça les robes
del cavaller, car, certes, huy és lo jorn que serà tolta la mala costuma
que aquests falsos cavallers ací havían mesa.
Per què, tantost preses les robes, lo cavaller se vestí e s'armà, e
près son cavall per les regnes, e stech sperant ço que seria dels dos
cavallers.
Curial, com tot açò hach vist, dix al seu cavaller:
—¿Què és açò que entenets a fer d'aquesta batalla? ¿Entenets
la relexar, ab condició que
apresonades, les armes e los cavalls dels cavallers que havets assallits,
e jurets no mantenir pus aquesta costuma, o entenets la menar a fi?
Car, segons que yo veig, encara que yo no us dó colp d'espasa, vós
mateix vos vençrets abans que la nit no sie venguda, e, si cas serà que
la nit nos sobreprenga, pensats que la plaça no romandrà en vós, ans
vos certifich que, ab major vostre dan, la mala costuma cessarà.
Lo cavaller respòs:
—Ara, cavaller, digats-me vostre nom, per tal condició que yo
aprés faça tot ço que manarets.
Curial li dix:
—Lo meu nom no podets saber vós ne altri, al present; axí,
proveyts a vostra vida, e farets seny, mentre hi sóts a temps, e féts de
la necessitat virtut.
Lo cavaller, d'una part volia morir, veent son frare mort davant
sí; d'altra part se veya lo pus envergonyit cavaller del món, per rahó
com veya aquell cavaller haver-lo vençut sens ferir-lo, e, ço que era
pus fort, que veya que lo combatre no li profitava res; no sabia quiny
partit se prengués.
Per què lo varvessor, qui era vell e molt savi cavaller, se n'anà a
Curial e li dix:
—A, cavaller, per Déu, mercè! E no vullats que aquest cavaller que
ací és, aprés del dan que per la follia d'ell e de son germà li és vengut,
diga tan vil mot com aquell que vós li demanats; e axí, vets-m'ací:
yo
E tantost se n'anà a l'altre e
foure e no combatés pus; e lo cavaller ho féu tantost.
E, presos los cavallers, a la sua casa los menà; e, entrats en sengles
cambres, los féu desarmar; e, donades a ells robes fresques, los féu
aportar de sopar, cascú a sa part. E, entretant, féu trametre per les
donzelles, per les armes e per los cavalls dels cavallers qui
havien despullats; e, levat lo cavaller mort de la plaça, e desarmat,
als dos scuders qui eren venguts lo liurà, los quals lo se
e, en una esgleya d'un castell seu, ab general dolor de tots los seus
vassalls, fonch sebollit assats honorablement.
Vengut lo matí, les donzelles preses foren vengudes, les armes e los
cavalls dels cavallers aontats. E los cavallers oyren la missa; e lo cavaller
jurà solemnement no mantenir pus aquella costuma, ne assallir
cavaller qui allens passàs.
Curial pregà molt lo cavaller vell que ell volgués acompanyar
aquelles donzelles al torneig, e menar los cavalls, e portar les armes
dels cavallers aontats, afermant que no porie ésser que elles no trobassen
lurs conduïdors, o parents, o amichs, qui les tornassen en
lurs terres; e, com tot açò fallís, lo rey, sens tota falla, hi proveyria
notablement e bé. Lo varvessor lo y atorgà, e, encara, lo cavaller
vençut, de son grat, se oferí tenir-los companyia. E axí
car lo cavaller vençut se n'anà al seu castell.
Semblantment, Curial muntà a cavall, e, per molt que
lo pregàs, no volgué aturar aquell jorn, emperò dix:
—D'ací avant cové que hom vaja armat per lo camí, car ja som
en terra on cavallers errants usen.
Per què, tornant a descavalcar, armà
donades la lança e l'escut als scuders seus, près comiat del varvessor;
lo qual cavalcà en un palafrè, e isqué ab ell un poch, e li dix:
—Senyor cavaller, yo no us hé servit ne honrat segons deguera
haver fet e segons vostra valor mereix; emperò, suplich-vos que
vullats prestar paciència, e que, si a algun cavaller vos és lícit dir
vostre nom, lo vullats dir a mi, e haver per recomanats dos
fills meus, jóvens cavallers, que són partits d'ací per anar al torneig,
vuy ha vint_e_cinch jorns, e cavalquen com a cavallers errants.
Curial, qui hoy parlar lo cavaller, aturà
—Bell hoste, si yo a cavaller algun pogués dir lo meu nom, yo
diria a vós volenterosament, e açò per lo bé e per la honor qui en vós
és; emperò, a mi no és atorgada licència de dir-lo en alguna manera;
e axí us prech que us en vullats flixar. De vostres fills, siats cert que
on la mia ajuda profitar los pogués, conexent-los, no
Déu que, en cosa alguna que en plaer e honor vos pusca venir, vos
meresca yo ço que havets fet per mi en vostra casa, car, per ma fe, yo
tench per molt obligat a vós.
Respòs lo vell:
—E, donchs, senyor cavaller, ¿no
—No, certes —dix Curial—, al present.
—Per cert —dix lo vell—, no
qui, per anar a una romeria, o per mudar-se de un loch en altre,
lexen, en les portes dels hostals on hauran posat, taules scrites e
papers pintats de lurs armes, ab los seus noms, ab elms pintats, e per
ventura nulls temps los dugueren al cap, ne s'aprofitaren de arma
que ells tenguessen, sinó d'un ganivet en la taula al menjar. E vós,
qui sóts tal cavaller com ir mostràs, ¿celats vostre nom? Anats, en
nom de Déu, qui sia vostre conduïdor, car yo conech que més vos
altats de la cavalleria que de la fama d'aquella, e no us fallirà honor
on que vajats.
E axí, Curial, près comiat del cavaller, continuà son camí. E,
passant davant lo castell del cavaller mort, començaren a repicar, e
les gents volgueren exir sobre Curial; mas lo cavaller altre qui
fonch scapat de la batalla, los retench, e no lexà exir degú, manant-los
expressament que no isquessen, ne rompessen la fe que ell havia
promesa. Curial no sabia que aquell fos lo castell, e començà
aturar per veure quiny brogit seria aquell. Per què un prom, exint
del castell, se
—Cavaller, tenits vostre camí: aquest castell era d'un cavaller
qui fonch mort anit vespre d'un encontre de lança, lo qual dien que
fes vós, e ara tota la gent d'aquest castell és avolotada per córrer-vos
dessús. Yo us prech que no us vénga en enuig lo partir-vos d'ací, ans
que us vénga pijor, car gran tala seria que un cavaller tan valerós
com dien que sóts vós, morís o fos aontat en la manera que vós
seríets, si ací gayre aturàvets.
L'Arta, oynt açò, no lexant respondre a Curial, dix:
—Cavaller, anem e tengam nostre camí: segons veig, aquest és lo
castell on prenen les donzelles e aonten los cavallers. Yo us suplich
que anem avant, e prenets lo bon consell que per aquest prom vos
és donat; car, per ventura, lo cavaller qui huy ha jurat lexar la mala
costuma, ajudat dels seus, voldrà pendre venjança d'aquell qui l'ha
dampnejat.
Curial, conexent la pahor de l'Arta, ris un poch, e, sens respondre,
près la lança e l'escut; e lavors dix:
—Prom, ver és que nós passam per aquest camí, axí com los
altres cavallers errants fan, e no fem ne procuram dan a persona
alguna. D'aquí avant, si los del castell ixen, porà ésser que no y
tornaran tots.
—A, cavaller! —respòs lo prom—. ¡E sóts vós sinó un cavaller
tot sol! ¿E què poríets fer contra huyt cavallers qui ací són, e altra
molta gent qui
—Sí Déus me consell —dix Curial—, yo voldria que
isquessen e volguessen combatre a forma de cavallers errans, e poria
ésser que, per ventura, d'ací avant lexarien passar en pau los cavallers
per son camí.
E dementre ells axí stiguessen parlant, vets venir un cavaller
errant per lo camí, ab la lança en la mà, e l'escut al braç; e, com
fonch junt ab Curial, dix:
—Cavaller, no
huy és en aquest realme.
Curial, qui l'hoy, girà
ardidament; e lo cavaller encontrà Curial per mig l'escut, sí que
lança féu volar en peces. Curial, qui era molt pus fort, lo ferí axí
asprament, en son venir, per mig l'escut, que, arrancant-lo de la
sella, a la terra
no hach altre dan sinó lo colp que en lo caure havia près.
Curial no
—Cavaller, assats havem ací estat; anem, en nom de Déu, que ja
no poden dir los del castell que fugim per pahor d'ells.
E Curial mirà envers lo castell, e, veent que no exia degú, près
comiat del prom, a petit pas d'aquell loch se partí. Lo prom ajudà
a pendre lo cavall del cavaller qui romania a peu, e lo y restituí
tantost.
Anvides lo cavaller fonch a cavall, lo qual aprés de Curial se
volie anar, que los huyt cavallers del castell, a despit del senyor, foren
exits; e, veent-ho Curial, qui encara no s'ere molt desat, corren sus
al cavaller, lo qual, jatsia fos molt ardit e assats valent, entre tots lo
ahurten, e
començen-lo a menar vers lo castell molt vituperosament. Curial,
qui no s'era gayre lunyat e hach vista la gran malvestat, encès de
rabiosa ira, girà lo cavall, e ab la major cuyta del món corre
contra ells, e crida
—A, malvats hòmens! Certes, vosaltres no sentits què és honor
de cavalleria.
Per què, encontrant-ne un en son venir, tantost lo descavalcà e
mès a la terra; e cuytà per altre, e semblantment lo derrocà.
¿Què us diré? Los quatre cavallers abaté ab aquella lança, la qual,
aprés que en lo quart se fonch trencada, mès mans per la spasa e
començà a ferir en los cavallers malvats tan poderosament, que adés
un, adés altre, tots los abaté, de què n'í hach tres greument nafrats.
Miràvan açò tots los del castell, e cridàvan al senyor que isqués a
ajudar-los; lo qual respòs:
—No plàcia a Déu que yo vage contra la fe promesa. E ja
havia yo dit; e no com eren vuyt, car, si fossen cent, un aprés d'altre
faria de tots ço que d'aquests ha fet.
De què los del castell ho hagueren a gran maravella, e prearen
tant lo cavaller, que cascú desijava que fos son senyor.
Curial cobrà les armes e lo cavall, e deliurà lo cavaller, e
e muntar a cavall. E tramés per lo cavaller qui havia jurat lexar la
mala costuma, e, féts exir los regidors del castell, dix, presents tots:
—Cavaller, ¿no m'avíets vós jurat, encara huy, lexar aquesta àvol
e mala costuma? Yo promet e jur, per la bellesa d'aquesta donzella
que en mon conduyt és, que yo són en punt de fer de vós ço que anit
vespre no volguí fer, e no sé qual Déu me té, que no [u]s lleve lo cap
de les spatles; car, certes, aquesta malvestat no durarà pus.
Lo cavaller s'escusà rahonablement, dient que contra son voler
hi eren exits; e axí ho provà per los regidors. Ladonchs dix Curial:
—A, rey de França, que açò no
regne!
E, girant-se als regidors, los dix:
—Ara veus: yo us promet e us jur que no
si aquesta costuma més avant mantenits, que tots no façats mala fi,
e prest.
E tots digueren que, per certes, no y serie pus mantenguda, e
pregaren molt a Curial que volgués entrar dins per refrescar; mas, la
donzella, cuytadament, respòs:
—De tal refrescament me guart Déu. Anem d'ací, yo us en
prech.
Per què Curial e l'altre cavaller, girant la squena, se
No hagueren gayre anat que ells encontraren un cavaller armat de
totes armes, sol, sens alguna companyia, lo qual, com víu los cavallers
e la donzella, s'aturà en lo camí e dix:
—Donzella, yo us prench, per la costuma que novament és stada
posada en aquest realme.
Curial s'arrestà e mirà ço que l'Arta diria e faria; la qual respòs:
—Cavaller ¿què us hé yo fet perquè vós m'ajats a pendre?
Respòs lo cavaller:
—Vós no m'avets fet res, mas és costuma de cavallers errants, si
encontren donzella o dona qui vage en conduyt de cavaller errant,
pendre-la, si no troba qui per força d'armes la y defena.
—E aprés que la ha presa —dix l'Arta—, ¿què se
Respòs lo cavaller:
—Tenir-la-ha en sa companyia, fins que altre cavaller la y tolga.
—E si no la y tol degú —dix ella—, ¿què farà?
—Venits —dix ell—, que yo us ho mostraré; no despenats tant
temps en paraules.
—Anats —dix l'Arta— en nom de Déu, que vós no havets mester
a mi; ¿hauríets somniat alguna cosa esta nit passada?
Per què lo cavaller se emplí de malenconia, e dix:
—Ara, per ma fe, vós vindrets o per grat o per força.
E, alargant la mà, près-la per les regnes e començà a tirar-la.
L'Arta cridà grans crits:
—Lexats-me, car vós no conexets lo cavaller qui
—¿E per ventura no us senyàs huy com vos llevàs?
Ladonchs lo cavaller dix:
—Ara, vós vindrets ab mi aquesta volta; e vejam qui és aqueix
diable de qui s'à hom a senyar.
Curial no dix res. Per què l'Arta se lexà caure del palafrèn, e dix:
—Certes, yo no iré ab vós, o abans vençrets aquells dos cavallers
qui vets ací.
—En nom de Déu —dix lo cavaller—, ells no han cura de vós,
sinó ja hagueren respost perquè yo no us en menàs; mas yo crech
que ells vos preen poch, o no són cavallers per conduir donzella per
camí; e axí, muntats a cavall; si no, yo us promet en ma fe que yo us
faré onta en lo cors.
De què Curial, veent que
què lo cavaller qui anava en companyia de Curial, dix:
—Cavaller, yo
sinó per no fer-vos enuig; e axí, prech-vos que yo la defena e us reta
guardó de la honor que huy nos havets feta.
Curial respòs que li playa; per què lo cavaller se féu avant e dix:
—Cavaller, lexats la donzella, e pensar podets que és gran presumció
vostra cuydar la toldre a dos cavallers que vets que som
ací.
Respòs lo cavaller:
—Sí toldria a mil, mentre no la
tant dret hi cuyt haver com vosaltres; e axí, vejam de qui serà.
Per què los cavallers comencen a venir lo un contra l'altre, e sí
feriren tan poderosament en son venir, que lo defenedor rompé la
lança de l'encontre, mas poch li valgué, que l'altre li donà tan gran
encontre per l'escut, que del cavall lo abaté molt vituperosament.
E ladonchs tornà per la donzella, e dix:
—Venits ab mi, car certes aquests cavallers no merexen conduir
donzella.
E, com ella refusàs son conduyt, lo cavaller alargà la mà e la près
per los cabells, e dix:
—E vós vindrets mal que us pes.
Ladonchs Curial, qui tot ço que era passat havia près en burla, cridà
grans crits:
—Estats segur, vilan cavaller, que en poch estich de tallar-vos la
mà per la vilania que havets feta.
E cuytà per ell, e l'altre axí mateix contra Curial, mas Curial
lo ferí tan poderosament que del cavall lo féu volar a la terra, e,
descavalcant, cuytadament anà envers ell, qui ja treballava per llevar-se,
e près-lo per l'elm e donà-li tan gran torn que altra vegada
lo abaté a la terra; e, arrancant-li l'elm del cap, lo près dels cabells,
e li dix:
—Vilan cavaller, ¿les donzelles prenets vós per les treces? Què
resta pus a fer a Breus Sens Pietat? Certes, yo no crech que tan
descortès cavaller hagués en lo món com vós seríets, si la força del
cors vos ho consentís, e no
per la gran descortesia que havets feta.
Lo cavaller estech tan esbayt que no sabia què
totora dix:
—Cavaller, yo no hé res fet que cavaller errant no deja fer;
car, pendre una donzella que vage en conduyt de cavallers errants,
usança és de cavallers; e, si yo la pris de les treces, fonch colpa sua,
que no
cuyt ésser quiti.
Ladonchs Curial lo lexà, e fonch tan fumós, que en poch estech
que no li tallà la mà ab què les treces havia preses.
E tornà a cavalcar, e semblantment muntà l'Arta en lo
palafrèn, e fan lur via sens que no curaren pus del cavaller. E Curial
cavalcava tan malenconiós, que no parlava ne deya cosa alguna, ne
los altres tanpoch lo gosàvan metre en noves.
E, mentre axí cavalcassen, l'altre cavaller se féu ab l'Arta e li dix:
—Donzella, yo us prech que yo tròpia en vós tanta cortesia que
digats qui és aquest cavaller que us condueix; car, per ma fe, yo
no crech que donzella sia huy acompanyada de millor cavaller que
aquest qui va en vostra companyia, e bé us podets tenir per segura
estant prop d'ell.
L'Arta respòs:
—Yo no us pusch dir pus, sinó que és cavaller.
—Cavaller és ell sens falla —dix l'altre—, e axò mills ho sé yo
que vós; emperò totavia us prech me digats alguna cosa per la qual
yo pusca haver alguna notícia d'ell.
Respòs l'Arta:
—No us pusch dir pus sinó que, si ell continua segons ha començat,
en tota part lo poran tenir per cavaller; mas prech yo a vós
que
vostres amors.
Ladonchs lo cavaller suspirà, e dix:
—Ay, desaventurat de mi! E què m'havets dit! Yo són de Savoya,
e són lo senyor de Salanova.
—En nom de Déu —dix la donzella—, yo hé ben oyt parlar de
vós e de madona Remunda de Gout, filla del senyor de Saut.
—A, làs! —dix ell—. ¿E aquest cavaller coneix-me?
—Yo no u sé —dix l'Arta.
Ladonchs dix ell:
—E vós, senyora, ¿com havets nom?
Respòs l'Arta:
—Yo són una donzella de poca nomenada, e no us vendria en
plaer ne profit saber lo meu nom, ne tanpoch lo us gosaria dir sens
licència del cavaller, lo qual sé que y trobaria gran enuig.
—Déus me guart de enujar-lo —dix ell—, mas almenys digats-me
de quina terra sóts abdosos.
Respòs la donzella:
—Yo us clam mercè que no m'ó demanets, car no us en
poria pus dir al present.
Ladonchs ell callà.
E encontraren dos camins; per què Curial s'aturà e, girant-se vers
lo cavaller, dix:
—Cavaller, a partir nos cové, puys que los camins nos partexen;
e axí, elegits qual de aquests vos plau.
Lo cavaller respòs:
—Senyor cavaller, yo no sé punt de grat als camins que axí
volen partir, car volentés iria en vostra companyia, e per mon grat
no
Respòs Curial:
—Cavaller, en ma bona fe, si yo degués tenir companyia d'algun
cavaller, yo no lexaria la vostra; emperò hé deliberat anar tot sol,
a present; e axí, triats lo camí que voldrets, car yo són content de
pendre l'altre.
Per què lo senyor de Salanova, près comiat, elegí la man dreta, e
axí
Ladonchs l'Arta dix:
—Curial, ¿sabets qui és lo cavaller qui s'és partit de vós?
Curial respòs que no.
L'Arta dix:
—Donchs, sapiats que és lo senyor de Salanova, vostre gran
amich.
—En nom de Déu —dix Curial—, yo hé plaer que ell és ací. ¿E
havets-li dit qui són yo?
—No pas —dix l'Arta.
Respòs Curial:
—Arta, yo us prech que, per res que en lo món sia, no us donets
a conèxer a persona del món, car per vós conexerían a mi, la qual
cosa seria a mi pus greu que no pensats.
L'Arta ladonchs li dix com la Güelfa li havia manat que en tot
loch d'ací avant se fes nomenar Festa, e axí ho volia fer, si a ell venia
en plaer. Curial ris, e dix-li que fes tots temps ço que per la senyora
li era estat manat.
E tant anaren, que arribaren a un monastir de dones, on foren
reebuts molt alegrament; e moltes de les monges del monastir se
altaren de la bellesa e graciositat de la donzella, la qual era tan bella
que en poques partides haguera trobat par. Emperò totes se altàvan
de Curial, e no
E, aprés que
era muller del cavaller. Ella respòs que no. Ladonchs se miraren unes
a altres, e començaren a riure, e digueren:
—E, donchs, ¿com anats en sa companyia?
Respòs Festa:
—¿E com? ¿Ara és cosa nova cavaller errant menar donzella en
son conduyt?
Digueren elles:
—No és nova cosa; mas, encara que hagen nom donzelles, són
dones.
—En nom de Déu —dix Festa—, no són totes, ne yo ho seré per
ell, si a Déus plau.
Lladonchs dix la priora:
—No és mester que tots los hòmens sien mal nodrits.
Un'altra començà a riure; e, parlant baix, cuydant que Festa no
ho oys, dix:
—Certes, vós direts ço que us plaurà, mas yo no creuré huy ne
demà que no faça més juntes ab vós que ab los cavallers errants.
—No me
Axí que totes, unes deçà, altres dellà, començaren a mordre a
Festa, la qual, com se trobàs picada de cada part, dix:
—Yo
De què elles feren les majors rialles del món. E axí trufant, totes
ensems passaren aquell dia.
Com vench lo vespre, aprés que hagueren sopat, fonch assignada
a Curial una notable cambra on dormís; e digueren a Festa, ella si
volia dormir en aquella cambra ab son conduïdor. Respòs Festa:
—Yo moltes vegades hé dormit ab ell en una cambra, e axí, no
me n'esquivaria ara; mas, trobant altre loch on dormir, tots temps
lo prench.
—En nom de Déu —dix la priora, qui era jove e molt bella
senyora—, dormits on solets e no curets d'aquestes trufes,
car yo us promet en ma bona fe, que no
que sia o cuyt ésser, que no volgués anar al torneig en son conduyt,
axí com vós féts. E bé estats ensems, car, per ma fe, no obstant que
vós siats molt tenguda a Déu per la bellesa gran que us ha donada,
no menys li sóts tenguda de tan bell cavaller com vos ha donat per
conduïdor; car, yo us certifich que poch temps ha que són venguda
de la cort de mon senyor, lo rey de França, on per fets del monastir
era anada, e víu infinits cavallers, mas yo no
tan bell, ab gran res.
Dix Festa:
—Lladonchs, ¿e com havets nom, vós, senyora?
La priora respòs:
—Yo hé nom Yoland le Mengre, e hé dos germans, apellats lo un
Johan le Mengre, en altra manera mossèn Bociquaut, l'altre ha nom
Rubín le Mengre, cavallers assats de bon renom.
Festa, qui ja per fama la conexie, sabé la priora ésser noble dona
e de bon linage, e sí la tengué en molt major stima que d'abans.
E, mentre que la col·lació venia, segudes totes entorn de Curial,
començaren a jugar a molts jochs; emperò la priora ocupava totavia
a Curial, e, parlant ab ell, no li donava lloch de atendre als jochs ne
de respondre a les demandes que li feyen.
Lladonchs una monja, molt ben parlant —e anava molt bé en
noves—, dix:
—Senyora, yo
sabut que vós la deguéssets retenir ací, e vós metre-us en companyia
del cavaller per anar al torneig, crech que ab dur cor hi fóra
venguda.
La priora dix:
—Callau, que les dones no han per usança assallir camins ne
apresonar cavallers.
—Ver és —dix l'altra monja—, e yo no
per segur o per presoner ací on vós lo tenits en vostre poder, mas
són certa que bé axí o millor li sabríets traure lo cotó del jupó com
cavaller errant qui vage al torneig.
De què la priora ris molt, e sí
reya, mas, certes, Festa cuydava morir de malenconia; e sí demanà a
la priora qui era aquella monja que axí parlava. La priora respòs:
—Johanina de Borbó.
Festa, que oy lo seu nom, se girà vers ella, e féu-li molt gran
reverència. Mas Johanina dix:
—Donzella, no us cal afalagar, car yo
cavaller del monastir aquesta volta, e, si Déus vos fa gràcia que jamés
lo cobrets, guardats-vos bé de tornar-lo en monastir de dones.
Totes les monges feyen tanta festa a Curial e a Festa, e ab tanta
alegria reyen, que açò era una gran maravella. Mas, com Festa
s'apercebés de la trufa, volent axí mateix trufar ab les altres qui la
motejaven, dix:
—Ara, en nom de Déu, sia vostre lo cavaller, e yo us en quite tota
ma part, car, en ma fe, yo us jur que no y haurie estat longament que
us faria mal goig.
—¿E com? ¿En tal punt l'avets mes? —respongueren elles.
—Yo no l'hé mès en degun punt —dix Festa—, emperò yo us
veig de tal pèl, que encara esta nit jugaríets a punyades qual de
vosaltres l'auria.
Ladonchs una vella, si bé s'estava un poch apartada, dix:
—Amiga, per ço y estats vós bé, que partirets la brega tolent la
ocasió; e yono sé de quiny pèl nos vets, mas yo veig a vós de tal, que
no
Duraren les noves per gran peça; e ladonchs una senyora jove e
molt gentil, la qual Gileta de Berrí havia nom, e la qual encara no
havia parlat, acostant-se a Festa, dix:
—Ma sor, no curem de burles; yo us convide a dormir ab mi
aquesta nit.
Respòs Johanina:
—¿E no us valdria més convidar lo cavaller?
Respòs Gileta:
—No, que no
que yo conech que no
no
Festa ho atorgà.
Ladonchs la priora, donant fials jochs, se llevà dempeus, e sí
feren totes les altres. E la priora dix:
—Senyor cavaller, en ma fe, no
en aquest monastir, des que yo hi són, com havem haüt per
causa vostra e d'aquesta donzella; beneyt siats vós de Déu qui acens
sóts passat. E axí us prech, per aquell bé e per aquella honor que
en vós és, que
saber com vos haurà près en lo torneig.
Respòs Curial:
—Senyora, yo us promet lealment que, si a mi fos atorgada
licència de dir lo meu nom a persona del món, yo
volenterosament a vós.
—Almenys —dix l'abadessa—, yo us prech, de part de la senyora
que més amats en aquest món, que vós me digats quiny escut
portarets en aquest torneig.
Respòs Curial:
—Un escut negre.
—En nom de Déu —dix la priora—, molts escuts negres hi
haurà; mas ¿quiny entreseny durets, perquè hom n'aja pus certana
conexença?
Respòs Curial:
—Yo diré més a vós que no entenia a dir: yo aportaré un falcó
encapellat, ab una manilla de brúfol al coll, en l'escut.
E la abadessa li dix:
—Yo prech Déu que us leix tornar ab aquella honor que vós
desijats, e prech-vos que, si possible és, venint del torneig, vullats
passar per aquest monastir.
La qual cosa Curial atorgà.
E, ab tant, totes prengueren comiat de Curial, e anaren reposar.
Mas Gileta de Berrí, prenent Festa per la mà, a la sua cambra la se
menà; mas, certes, no la y pogué tenir a soles, car Johanina de Borbó,
Violant de la Sparra, Ysabel de Bar, Blanca de Bretanya, Caterina
d'Orleans, Matta d'Armanyach e Beatriu de Foix, totes justades
anaren a la cambra, e aquí totes feren estrema festa, e ab tanta alegria
que no
Festa los comtà totes les coses que li eren esdevengudes des que
començà a cavalcar com cavaller errant, de la qual cosa totes
hagueren gran goig, e digueren que, si Déus en altra manera ho
hagués ordonat, molta disconveniència seria que tan bell cavaller
com aquest no fos valent e venturós, e sí
d'abans no feyen. Per què Johanina de Borbó, volent riure més avant
ab Festa, dix:
—Donzella, yo us prech que
vostre poder de fer-la e no us costarà res.
Festa respòs que era contenta podent-ho fer.
—Sí porets, si volets —dix Johanina—; e ço que yo us prech
que façats és que vós prengats aquest àbit meu, e siats monja ací
en aquest monastir, e yo iré-me
cavallers errants com tracten donzelles per camí.
Respòs Festa:
—E per ventura, com yo m'í acordàs, la priora no ho
consentiria.
Respòs Johanina:
—D'axò l'anganarem molt bé, car yo faré que diran que són
malalta, e vós starets tots temps al llit, prenent exarops e purgues,
e, mostrant que havets mal de hulls, no exirets de la cambra ne
consentirets que y sia messa lum, e axí
s'esdevengués que ho sàpia, pur ja serà fet, o almenys serà passat lo
torneig, e seré venguda.
Rieren totes molt, e digueren:
—Per cert, trufant fos feta vós.
—Bé
món mirant totes les belles coses, e a nós basta saber-les per relació.
Molt s'esforçaren aquella nit de festejar Festa; e, fet en terra un
llit molt gran, totes vestides jagueren ensems, en manera que no s'í
dormí, ans tota la nit en trufes e plaers totalment traspassaren.
Vengut lo matí, totes se llevaren, e sí
a cavall e près comiat de totes. Muntada Festa en lo palafrè, dix
Johanina:
—Digats, donzella, ¿e no
fiu?
Respòs Festa:
—Senyora, ja us respongué que sí faria, si era en ma man de
fer-ho, mas abans ho hauríets a acabar ab lo cavaller.
—Ara via —dix Matta—, almenys estant ací sóts segura que no
us pendran per les treces.
E axí, rient, se
trobar ventura que menció se
caminat quasi la meytat d'aquell jorn, e les bèsties eren cansades, axí
del treball del camí com de la gran calor que feya, e no haguessen
trobat loch on poguessen refrescar, un haraut atengué, qui gran
stona havia que
—Cavaller, yo us hé seguit més de dues legües, per parlar-vos
de part d'un cavaller qui ve ací detràs, e mantinent serà ab vós, e
prega-us que
Respòs Curial:
—¿E què vol lo cavaller?
Dix lo haraut:
—¿E vós havets cavalcat molt per aquest realme?
Curial dix que no.
—Bé ho par —respòs lo haraut—, sinó vós sabríets ja què vol.
Replicà Curial:
—E encara que yo hagués cavalcat molt per aquest regne, no ho
pusch saber fins que
Dix lo haraut:
—Cavaller, huy ben matí passàvem per un monastir de dones,
on vós esta nit dormís, e com lo cavaller se volgués informar de
algunes coses noves, si les sabessen, no li saberen comtar noves sinó
de vós e de aquesta donzella, afermant totes aquesta ésser la pus bella
del món; per què lo cavaller, desijós de haver aquesta donzella per
menar-la al torneig, cavalcà fort cuytadament per aconseguir-vos; e,
com veés que no us podia aconseguir, manà a mi que corregués fins
que fos ab vós, e us pregàs molt de la sua part que li trametéssets ab
mi la donzella, e d'açò li faríets molt gran plaer, e vós poríets tenir
quitament vostre camí; en altra manera, que us plagués sperar-lo,
car ell seria tantost ací perpendre-la, segons la usança dels cavallers
errants.
Curial, oydes aquestes noves, ans que respongués, mirà a Festa
en la cara e començà a riure. Festa, tota plena de malenconia,
dix-li:
—¿E de què riets? Anem, tengam nostre camí e entrem-nos-en
en alguna vila, car no
allí són yo certa que no
aquelles que són atrobades en camí.
Curial no respòs a Festa, mas dix a l'haraut:
—Digues, amich: ¿és prop lo cavaller?
Lo haraut respòs:
—Yo no
mija legua, poch més o menys.
Dix Festa:
—Anem totavia lo pus fort que puscam, car, a mon seny, grosseria
seria sperar-lo; e fos vengut ab temps! E, si vós me volets creure,
no starets pus ací, e, si açò no volets, metets a mi en loch segur, car
yo no us vull pus seguir, e vós porets anar allà on voldrets.
Curial li dix:
—Amiga, yo no us pusch mills assegurar que tenir-vos prop mi,
e metre mon cors en aventura per defendre-us; e axí, no curets:
vénga en nom de Déu lo cavaller, car per ventura no haurà cura de
vós.
—Senyor —dix ella—, yo us clam mercè que
metets-me en qualque loch segur.
—Plau-me —dix Curial—; tornem al monastir, e allà us lexaré,
puys que tant ho volets.
—Mesquina! —dix ella—. ¿E si per aqueix camí ve lo cavaller?
Curial començà a riure.
Lo haraut se féu avant e dix:
FESTA]
—Donzella, no us vénga en enuig sperar lo cavaller, car per ma fe us
jur que per ventura en la present jornada no cavalca millor cavaller
ne pus valent per aquest realme, e yo són cert que, des que l'aurets
vist, vos plaurà bé la sua companyia; e, encara que aquest cavaller
qui us condueix sia bo, no us deu desplaure haver-lo millor, si fer se
pot; car, en ma fe, torn a jurar que, dels cavallers que yo conech fins
ací, aquest és lo millor e pus valent.
Bé pensava lo haraut que aquestes noves plaguessen a Festa, e
per ço s'esforçava dir-ne bé tant com podia; mas ella cuydava
esclatar, e, ab los ulls plens de làgremes, se lexà caure del palafrè,
e ficà los genolls davant Curial, e pregà
d'aquella senyora que a ell la havia recomanada, que no la retengués
pus en aquell loch, ne speràs lo cavaller.
Curial, torbat com oy nomenar la senyora, no sabia què elegir; e,
com en açò stigués, lo haraut cridà un gran crit:
—Vets ací lo cavaller.
Per què Curial tantost près l'escut e la lança, e manà que Festa
fos muntada a cavall; e axí fonch fet. Per què lo haraut se
son senyor, e li comtà com lo cavaller lo havia sperat, e nulls temps
havia mudat lo peu d'aquell loch on l'avia aconseguit, ajustant açò:
que aquella era la pus bella donzella que jamés hagués vista. Dix
ladonchs lo cavaller:
—¿Donar-la-m'à en pau, o voldrà la defendre per batalla?
Respòs lo haraut:
—Yo
fer, haguera tengut son camí; mas, quant veig que us ha sperat, no
par que us tema molt.
—Ara vés —dix lo cavaller—; digues-li que la
la defensió.
Lo haraut anà, e, comtada l'ambaxada, respòs Curial:
—Digues al cavaller que tal carn com la d'aquesta donzella, a
preu de sanch se ven, e no la pot haver en altra manera.
Per què Curial, abans que lo haraut pogués ésser anat ab la resposta,
ja
Lo cavaller, oyt lo mot per lo haraut, semblantment brocà lo cavall
dels sperons e corre contra Curial, e en son venir ferí
tota la lança féu volar en peces; e, com Curial lo volgués ferir per
l'escut, lo cavall del cavaller alçà lo cap tan alt, que Curial lo ferí
per lo front, de guisa que lo cavall caygué en terra mort. Per què lo
cavaller, exint de la sella, cridà grans crits:
—Certes, vós no havets fet colp de cavaller, car lo fill de la egua
no us havia ferit, ne us havia demanada la donzella; mas vós,
axí com a covart, per fugir a la batalla havets-me mort lo cavall, e
yo no pensava que a preu de sanch de cavall la volguéssets vendre;
emperò yo us apell a la batalla a peu, e vot a Déu e a la verge Maria
que, en venjança del meu cavall, o yo perdré la vida, o la us toldré,
si vós descavalcats; e si fugits, haurets fet dues vegades com àvol cavaller.
E pensats que, encara que yo us sàpia seguir, ficant un bordó,
fins al cap del món, no m'escaparets.
Curial lo mirà e, abans de respondre, se mès a peu, e dix:
—Cavaller, molt parlau descortesament, car yo no ferí vostre
cavall per ma volentat, mas, en aquell cas que yo fuy junt ab vós
per ferir, ell alçà lo cap en manera que yo, contra mon grat, ferí allà
on no haguera volgut; e per ventura lo cavall fonch causa de vostra
salut e portà la pena de l'ultrage que vós me demanats. Emperò,
segons vostres paraules sonen, vós volets venjar vostre cavall e fer
batalla contra mi fins a ultrança; ací és lo meu cavall, e, puys que
vós entenets que lo un de nós deu morir ací, a l'altre assats li bastarà
un cavall, car, o no haurets obs cavall, o us en menarets aquest, qui
us portarà fins que n'haurets millor.
Lo cavaller anvides lo lexà acabar de parlar, ans, ab l'escut al
braç e la spasa en la mà, corre contra Curial e fér-lo en l'escut molt
poderosament. Curial, axí mateix, fér l'altre ab la major força que
pot, e, doblant los colps, vírats cantells d'escuts caure per cada part,
exir foch dels elms ferits de les spases; menen les mans los cavallers
spessament, e cascú se treballa en conquistar l'altre. E si tot cascú
cuydava ésser bo e valent, trobat havia qui
stona, en tant, que ells d'aquell assalt combateren de tota lur força e
sens manera, car no curàvan d'altra cosa sinó de donar grans colps.
E durà tant aquest primer assalt, que cascú haguera reposat
volenterosament, si l'altre li donàs loch; mas la vergonya
e
Ja los escuts eren tals que, si la batalla més avant duràs, poch
los pogueren aprofitar, e los asberchs, tots romputs, havien perdudes
moltes malles, e ells, ja nafrats d'algunes petites plagues,
emperò tots temps sagnaven, d'on los cavallers perdien força;
e la gran calor, que
crexia; e ells, qui no havien aquell jorn menjat ne begut, estàvan
embafats e ja no podien pus en avant, com lo requiridor tornà
atràs un poch e ficà aquell maltractat e poch escut que li ere
romàs en terra.
Curial, qui
emperò tan bé havia mester repòs com l'altre, car nulls temps havia
trobat qui tan a prop lo tengués.
Lo haraut, qui havia mirada la batalla fins a aquell punt, acostà
a la donzella, la qual stava de genolls, les mans e ulls devés lo cel,
scanpant làgremes de set en set, e dix-li:
—Donzella, no plorets, car, o yo no conech res, o vós romandrets
aquesta volta ab vostre cavaller.
—Amarga yo! —dix la donzella—. ¿E qui
Respòs lo haraut:
—La spasa de vostre cavaller vos assegura, car, per ma fe, yo no
crech que en lo món hage ne pusca haver millor cavaller, car fins ací
ell se
d'ací avant, la batalla se finarà a sa honor; car tro ara no hé vist cavaller,
sinó lo vostre, que contra mon maestre se sia pogut defendre,
si bé n'avem trobats e provats molts; emperò ara
e no pot pus, sinó ja
FERIT]
Reposat havien los cavallers per una gran stona, com Curial víu
gran pols de gents qui venien per lo camí fort cuytadament; per
què dix:
—Cavaller, yo veig gran pols e pens que sien gents qui vénen
vers nosaltres, e, si abans que ells aténgan no venjats vostre cavall,
pens-me que us serà tolta avinentesa de fer-ho, si ells se meten entre
nós.
Per què lo cavaller, alçat aquell romput e poch escut que li ere
romàs, streny la spasa e comença a moure contra Curial. Mas Curial
féu un salt, axí leuger com si aquell dia no hagués combatut, e, acostant-se
al cavaller, fér-lo de la spasa, e lo cavaller a ell ardidament,
e cascú ajusta força a forces. E Curial, desijant la honor d'aquesta
batalla abans que aquella gent vengués, despèn tota la sua força e
prodigalment li dóna durs e pesants colps, e combat-lo molt vigorosament,
e ab tanta virtut e aspresa, que lo cavaller ja no sabia on
tenia mans ne peus. Car, no solament de ferir, mas encara de defendre
solament, no li era donat loch, ans, tot torbat, se feya atràs, e
no trobava loch on cercàs la sua salut, car no havia ja sperança en la
virtut de la sua cavalleria. E Curial lo feria contínuament, e mills e
pus fort que jamés.
Per què lo haraut, qui víu son senyor en tan àvol punt, ficant
sperons, correch vers aquelles gents qui venien per lo camí, e trobà
que era la priora del monastir d'on eren partits aquella matinada, ab
gran colp de monges; e dix-los, tot plorant:
—Correts, senyores, sinó mon senyor és mort.
Per què les monges corren ab la major cuyta que poden, e, per
bé que cuytassen, ja lo cavaller, qui de cansament e de la sanch
perduda tenir no
ert e no sabia què
senyores foren ateses, e, metent-se a peu, corregueren a Curial, e
clamaren-li mercè que no combatés pus fins que haguessen parlat
ab ell. Per què ell tantost se féu arrere; e bé que ho havia mester,
car ere tan cansat que, si l'altre hagués pogut combatre, no haguera
durat longament.
La senyora priora anà primerament al cavaller qui jahia, e lo
haraut llevà la ventalla de l'elm, e miraren-lo, e paria que fos mort;
emperò ell ere viu, sinó que stava tan treballat del cansament, que
no podia tornar alè, ne per consegüent parlar, e, d'altra part, que
era fora de seny per los colps que havia reebuts al cap, e axí stava
tan tabuxat que anvides podia obrir los ulls. Per què la priora, ab
aquelles senyores, lançaren-li aygua_ros per la cara, e torcaren-li la
suor, axí que ell cobrà lo sentiment, e elles, fet fer un llit de lurs
mantells, meteren-lo dins, e sí
sentia. E ell respòs, axí com pogué, que bé, e que volia tornar a la
batalla; de què les monges e l'altra gent rieren molt, veent-lo en tan
àvol punt, e encara cercava son dan. Per què la priora dix:
—Senyor cavaller, yo us prech, per aquella honor e per aquell
bé que en vós és, que vós me vullats atorgar una gràcia que us vull
demanar.
Lo cavaller ho atorgà. La priora dix, ladonchs:
—Ço que m'havets donat és la pau del cavaller e de vós, e que,
havent-lo per quiti d'aquesta batalla, se
Lo cavaller respòs:
—Senyora, per amor de vós yo són content e
condició que
La priora, que ho hoy, començà a riure, e totes les altres ab ella;
e dix:
—No curets ara de donzella, que no la havets mester, e, com serets
en millor punt, per ventura ne porets haver alguna, que moltes
ne van al torneig; lexats aquesta, que no us vol.
Per què lo cavaller replicà:
—Ara, senyora, per amor de vós, a mi plau lexar-la-y vuy; mas,
tenga
o no poré pus.
—Axí sia —dix la priora.
E tantost anà-sse
en la pus dolça manera que pogué, en la següent forma li parlà:
VENÇUT, BERTRAN DEL CHASTELL]
—O, valerós e molt noble cavaller, e de nosaltres dolç oste! Yo hé
malayda vuy mil vegades la mia vida, per ço com yo, ab aquestes,
són stada causa del treball que us és vengut; car aquest cavaller, qui
Bertran del Chastell ha nom, no sabera que vós menàssets donzella
en vostre conduyt, si nosaltres no lo y haguéssem dit. E com ho
sabé, majorment com nos hoy loar la sua gran bellesa, tot furiós se
partí e us corregué detràs; e jur-vos per Déu que yo no fóra venguda
ací sinó sabent que és aquest lo pus valent cavaller e pus fort de tot
aquest realme; e sapiats que tots los de aquell linage del Chastell
són molt forts e valents cavallers. E, tement-me de vós, cavalquí
e hé corregut tant com hé pogut. Mas, loat sie Déu, que en altra
manera venie lo fet que yo no havia pensat, de què yo hé e hé haüt
inextimable goig. E axí, ab aquestes senyores que en ma companyia
són, vos prech que perdonets aquell cavaller, lo qual per ma fe no
pens que storça de mort; e no curets pus de la batalla,
car, segons lo punt en què yo
combatre, ell no porie certament.
Curial, qui desijós era de complaure la priora en tota manera, li respòs
que él per cosa del món no exiria de son manament; abans, ço
que feya li tenia a molt gran gràcia, dient que, si per aquesta via no
tolia la qüestió, ell no podia pensar quina fi hagués poguda haver
aquella batalla, car aquell cavaller era tan ultrajós, car, certament,
sinó la mort no
loch la havia aportada. Totes les monges stàvan entorn a Curial,
e, ab la sua donzella, li strengueren les plagues, e anaren a l'altre
cavaller, e semblantment les plagues li strengueren.
Emperò ell stava tan maltractat, que no
mès. E axí Curial vench, e dix-li:
—Cavaller, vós me enviàs a dir, per aquest haraut, que us speràs
ací, e yo us sperí, e encara us sper, e speraré tant com a vós vindrà en
plaer. Si volets que us sper més, digats-m'ó, car yo us en complauré,
o, si
ordonar.
Lo cavaller respòs:
—Cavaller, a pregàries d'aquestes senyores, de les quals no
pusch, ni deig, ni
mas, si per ventura altre jorn vos encontre, o vós me donarets la
donzella o la mort; e si aquestes senyores ací no fossen vengudes, lo
fet fóra en altre punt.
Curial, ja fumós, replicà e dix:
—Cavaller, yo exiré de la mia usança de parlar, e diré ço que
no voldria ne
força que diga ço que de bon grat callaria, si vostra descortesia no
sobràs. Yo us haguera pogut ja traure d'aquest món si yo
hagués volgut, e prech-vos, si amats vostra vida, que us tragats del
cap aquesta follia, car yo no us hé trobat tan aspre ne tan forts, que
prèu molt vostres menaces ne vós. E axí, guarits, e despuys porets
menaçar; e per ço que
sapiats que hé nom Curial; e, per tot aquest camí, e, despuys en
lo torneig, aportaré un escut negre ab un falcó encapellat, e axí
porets conèxer. E si per ventura en aquest camí ne en lo torneig
no
trobarets per a vós e a mi, e yo, que us seguiré de bon grat; e, si tal
cavaller sóts com ésser cuydats, les paraules que havets dites ne les
que havets oydes no us deuran oblidar.
E girant-se a la priora e a les monges, près son comiat, e elles
l'abraçaren e li feren molt gran festa, e axí mateix a la sua donzella;
e, muntats a cavall, se n'anaren.
E caminaren tant que vengueren a la casa d'un cavaller ja en dies
e molt prom; e, descavalcant, foren reebuts molt honorablement e
ben servits; e aquí Curial estech alguns pochs dies, dins los quals
fonch guarit de les sues plagues, e aparellà
cavall, e mès-se en punt de partir e continuar son camí.
Les monges prengueren lo cavaller, e ab gran treball lo amenaren al
monastir, e meteren-lo en un llit, e aquí
que tenia. E, entretant, nulls temps li parlaren de cosa que en enuig
li degués venir; emperò per lo haraut havien ben sabut tot lo fet
d'ell e de Curial. E, com se fos proveyt d'armes e de cavall,
e volgués partir, dix:
—Senyores, a Déu siats comanades! Yo us promet, en ma bona
fe, que si yo encontre lo cavaller que sabets, yo li toldré la donzella,
mal que li pes, e faré d'ell ço que ell haguera volgut fer de mi, si
hagués pogut.
La priora, que amava molt a Curial, respòs:
—Cavaller, ¿encara no havets cobrat lo seny, e no havets vergonya
de dir aquexes paraules? ¿Per què no demanats a vostre haraut en
quiny punt érets com nosaltres venguem a vós, car veig que vós no
ho sabets? Yo us prech que no li anets pus detràs, ne hajats cura de
la sua donzella, car, segons ço que yo hé entreoït, vós no guanyarets
res ab ell, e siats cert que no trobarets en tot loch priores que us
estorcen de mort.
—E com, senyora! —dix lo cavaller—. ¿E en quiny punt era yo
com vós atengués?
—Digats-lo-y vós, haraut —dix la priora.
Ladonchs lo haraut li dix:
—Certes, mossenyor, vós érets en tan àvol punt, que de vós a la
mort no havia dos dits, car vos érets ja caygut d'espatles e no feyets
continença de llevar-vos; e si l'altre vos hagués volgut trametre
a l'altre món, ell ho haguera pogut fer, certament, e haguí gran
por que ho fes, si de l'oltrage gran que vós li demanàvets e de les
paraules injurioses que li digués se volgués ésser venjat. E jur-vos,
en ma bona fe, que, segons que yo entench que sia, e de cert axí
és, lo cavaller, des que fonch de vós deliure, poguera combatre altre
cavaller qui fos tan valent com vós, e haver-ne tan bon partit com
de vós havia haüt: tant lo víu venir fresch a la batalla del segon
assalt, car tan fort ferí com si lavors començàs; e pensats en quiny
punt devíets ésser vós, quant ara no us recorda. Siats cert que
nulls temps víu cavaller en tan àvol punt com vós érets; e suplich-vos
que prengats lo bon consell que la senyora priora vos dóna, e
no anets detràs aquest cavaller, car no crexeríets molt vostres dies
ne vostra honor.
Ladonchs lo cavaller baxà lo cap e ferí lo cavall dels sperons, e,
sens parlar, tot plen de malenconia, d'aquell loch se partí.
DONZELLA AL SENYOR DE MONLESÚ]
Partint, adonchs, Curial de casa del prom, anà tant aquella matinada,
que ell encontrà un cavaller qui amenava una donzella, la qual
no havia gran stona havia tolta a un cavaller qui en aquell cas havia
enderrocat; e la donzella feya lo pus dolorós plant del món. Per què,
com Curial, anant per son camí, s'acostàs a ells, la donzella, plorant,
vench a Curial, e lexant-se caure de la hacanea, mullant en làgremes
les sues amargoses paraules, dix:
—Senyor cavaller, yo us clam mercè que
al qual aquest m'à tolta poch ha, e lexà
no és socorregut, pens que morrà prestament.
Curial respòs:
—Donzella, ¿e qui és lo cavaller nafrat?
—Senyor —dix ella—, ell ha nom lo senyor de Monlesú.
Curial, que l'oy nomenar, tota la sanch li fugí, per ço com lo
dit senyor de Monlesú era gran amich seu, e en Alamanya no havia
gayre temps se eren departits, on lo dit cavaller havia fetes armes, de
les quals ere exit molt honorablement.
E tantost anà vers lo cavaller, e dix-li:
—Cavaller, prech-vos, tant com yo pusch, que lexets la donzella
tornar al cavaller qui la conduya, car, segons diu, és nafrat e porà
morir si no és socorregut.
Lo cavaller respòs:
—Yo seré content lexar aquesta donzella, ab què
la vostra.
Curial replicà:
—La mia vós no la podets haver, ni yo tanpoch vull la vostra;
emperò, si d'açò
en altre cas, vos poria yo fer un altre plaer qui muntàs tant com
aquest.
Lo cavaller, qui víu que axí graciosament la y demanava, pensà
que no fos cavaller per demanar-la-y per batalla, e dix:
—Cavaller, d'aquest fet irà axí: a vós cové justar ab mi, e haurets
dues donzelles o no res, car en altra manera no podets partir d'ací.
E tantost fér lo cavall dels sperons e, primerament apartat un
poch, tornà lo cap contra Curial, e ferí
que tota la lança féu volar en peces. Mas Curial, qui de gran res era
millor e molt pus fort e pus prous, lo ferí de mig a mig tan asprament,
que del cavall lo derrocà tant com la lança havia de lonch.
Lo cavaller, qui era molt lauger e assats forts, e altre dan no havia
près sinó lo del caure, se llevà molt prestament, e ab gran ardiment,
metent mans per la spasa, dix:
—Abaix, cavaller, abaix! Descavalcats e metets-vos a peu per
venir a la batalla de les spases, car de les lances yo us dó l'avantage
al present.
Curial respòs:
—Cavaller, la costuma dels cavallers errants és fer una justa, e
aquell qui ha lo millor se
Lo cavaller replicà:
—Certes, no la us endurets vós si primerament no combatets ab
mi a peu.
Curial respòs que no havia volentat de combatre, ne combatria
pus per tal cas; e, acostant-se a la donzella, dix que
cavall.
E, com un dels scuders de Curial fos desmuntat per ajudar-li
a muntar en la hacanea, lo cavaller, ab la spasa arrancada, se
mès en mig, tolent-li la facultat de muntar-la. Per què Curial, ja un
poch fumós, féu-se avant, e dix:
—E, per ma fe, ella muntarà, vullats o no.
E cridà al scuder:
—Sus, avant! Munta-la a cavall.
E, no obstant que
l'escuder se féu avant, e près la donzella per muntar-la. Per què lo
cavaller, tot furiós e encès de rabiosa ira, ferí l'escuder ab la spasa, en
manera que la y mès per lo ventre, e l'escuder cridà un gran crit:
—Senyor, per vós muyr!
E lo cavaller, encara no content, girant-se vers la donzella, qui
per tot son poder se ginyava per cavalcar, ferí-la semblantment de la
spasa, per forma que la mès morta per terra.
Curial, qui hach vista la mort del scuder e de la donzella, cuydà
perdre
desús, e
emperò, finalment, elegí descavalcar e combatre
mès a peu. Lo cavaller no sperà que Curial vengués a ell, ans se féu
avant e, ab incredible ardiment, corre ab la spasa contra ell; Curial,
semblantment, sobrat de còlera, corre contra ell; e donen-se de les
spases durs e terribles colps. E lo cavaller s'esforçava molt, axí com
aquell qui era molt ardit e de gran esforç. Mas certes, la força no
responia a la altesa del seu cor; per què, com l'assalt hagués durat
per molt gran stona, e lo cavaller fos tan cansat que no podia alçar
lo braç de cansament, ne podia tornar alè en alguna manera,
pensant que Curial donàs loch a retraure, segons la usança dels
cavallers errants, per reposar algun poch, féu-se atràs. Mas Curial
no curà d'allò, ans lo seguí e
d'abans, e feria
cavaller se tench per perdut, e, no curant de ofendre, axí com aquell
qui no podia, treballà
res, car Curial lo volia metre a mort en tot cas, e
tant terriblement, que ja lo cavaller no podia pus en avant. Per què,
parlant a Curial, dix:
—Cavaller, ¿vós sabets ab qui combatets?
Respòs Curial:
—No, ne ho vull saber.
—Ara donchs, sapiats que yo són mort per vostra batalla, e
havets mort lo senyor de Monbrú.
E, acabant de parlar, caygué. Curial respòs:
—Certes, si vós sóts mort, yo dich qu'és mort Breus Sens Pietat
e no altre, e, ara siats senyor de Monbrú o de Monnegre, vós havets
ben merescut lo dan que tenits e pijor.
E manà a l'altre scuder seu que li llevàs l'elm del cap. Per què,
llevant-li l'elm, trobà encara viu lo cavaller; emperò Curial manà a
l'escuder que li tallàs lo cap, e
fonch fet.
DE LES MONGES]
Mort, adonchs, lo senyor de Monbrú en la forma que oyda havets,
Curial manà a son scuder que d'aquell loch no
ell hagués enviat per l'escuder e per la donzella morts; e ell cavalcà
fort cuytadament. E anà tant per aquell mateix camí per lo
qual havia vist venir la donzella e lo cavaller, que ell trobà lo senyor
de Monlesú en terra, lo qual, per l'encontre del cavaller, era caygut
e havia rompuda la una cama. Per què tantost se mès a peu e dix-li:
—Cavaller, ¿quiny mal havets vós que no us llevats de terra?
Lo cavaller respòs:
—Senyor cavaller, gran stona ha que yo, venint per aquest camí
ab una donzella que menava al torneig, encontrí un cavaller sol,
sens alguna companyia, e volgué
del realme, per què a mi covengué júnyer ab ell; e encontrà
tal virtut, que
sobre aquesta cama, en manera que la
guisa que yo no
Menar-se
maravell que no l'ajats encontrat.
—Sí hé, certes, encontrat —respòs Curial—, ço que molt me
desplau.
Per què tantost anà a pendre lo cavall del cavaller, e, axí com
mills pogué, ab la donzella que li ajudà, meteren sus lo cavaller, e
demanaren-li si havia allí prop algun loch on poguessen albergar.
Respòs lo cavaller:
—Sí, ací prop ha una abadia de monges, d'on yo partí encara
aquesta matinada.
Per què tantost feren aquella via e atengueren al monastir, on
foren reebuts e servits molt notablement, e, mes lo malalt en una
cambra, feren curar d'ell molt bé. Curial, en un punt, tramés per
l'escuder e per la donzella qui eren morts, e féu-los soterrar en aquell
monastir, on lexà scrita la causa de la mort del cavaller e dels altres;
e, d'altra part, tramés al camí e féu desarmar lo senyor de
Monbrú, e féu-lo soterrar en mig del camí, on féu ficar un gros pal,
en lo qual manà que l'arnès del mort fos penjat, e féu scriure en una
taula, la qual en lo pal féu clavar, la causa de la mort del senyor de
Monbrú lo cruel.
E, sens ésser conegut del cavaller, se
continuant lo camí de Melú, parlant d'aquests fets, cavalcà. Emperò
abans féu haraut lo seu scuder, e li mès nom Venjança e li féu fer les
sues armes e la sua devisa, en la qual havia unes letres dients: "No
puges tant que te n'endenys, ne
DE MONBRÚ EL CERQUEN PER VENJAR LA SEUA MORT]
A Curial desplayen molt aquests scàndels, emperò ell bé havia plaer
de provar lo cors, mas volguera que
de Déu, e axí anava fort trist. Emperò la Fortuna encara no era
contenta, e cascun jorn li cercava coses noves on infortunis trobàs.
Per què, axí com del monastir fonch partit, en lo qual alguns
jorns havia reposat, no hach gayre anat, ne s'era molt d'ell lunyat,
que encontrà un nan, lo qual, com los veés, dix:
—Cavaller, prech-vos que us sperets un poch, fins que yo hage
parlat ab vós.
Curial s'esperà, e dix:
—Amich, digues ço que dir vols, que yo
de bon grat, tant com a tu vindrà en plaer.
Lo nan dix:
—Senyor cavaller, prech-vos que
monastir qui està aquí prop.
Respòs Curial:
—Sí faç; allà són stat alguns dies.
Dix lo nan:
—¿E havia-hi altre cavaller menys de vós?
—Sí havia —dix Curial.
Ladonchs lo nan dix:
—Senyor cavaller, dir-vos hé per què ho dich: yo són enviat per
dos cavallers, qui van cercant un cavaller qui dien que ha
mort lo senyor de Monbrú, ara pochs dies ha, e són cert que, si l'encontren,
ell és mort certament, e voldria que algú l'avisàs d'aquest
fet, en manera que ell no
Respòs Curial:
—¿E qui són los cavallers qui
—Lo un ha nom Carles de Monbrun, cavaller valent e prous,
germà del mort; l'altre ha nom Jaques de Monbrun, oncle seu.
—¿E vénen per aquest camí? —dix Curial.
—Sí fan —respòs lo nan—; abans de gran stona los trobarets.
Ladonchs dix Curial:
—Amich, vés en nom de Déu, que, com seràs al monastir, trobaràs
noves del cavaller que vas cercant, e poràs saber tot aqueix fet
com s'és sdevengut.
Respòs lo nan:
—Donchs, senyor, prech-vos que mudets lo camí, car aquells
dos cavallers vénen tan fellons que per res del món no us lexaran
sens batalla.
Curial dix:
—Amich, moltes gràcies per lo bon consell. De mi ells no hauran
cura, que tanpoch hauré yo cura d'ells.
—E si ells no us lexen anar avant sens batalla —dix lo nan—,
¿què farets?
Respòs Curial:
—Ara no ho sé; quant vindrà lo cas, vindrà lo consell.
Ab tant, lo nan se
de Monlesú, qui encara no ere guarit ne sabia res del fet, car Curial
havia manat que no lo y diguessen; e lo nan interrogà l'abat sobre
aquest cas, e l'abat li mostrà lo cartell on era scrita tota la gesta. Per
què lo nan dix:
—¿És lo cavaller que yo encontrí ara en lo camí, ab una donzella,
e portava un scut negre?
—Aqueix mateix és —dix l'abat.
—Certes, a la ora d'ara —dix lo nan— yo
mort, car ell feya tal camí que ell encontraria certament los qui
van cercant per toldre-li la vida.
Per què en un punt, metent-se a cavall fort cuytadament,
se
Curial, e dix-li:
—Cavaller, ¿com havets tan poch seny, sabent ço que havets fet
e havent oyt ço que yo us hé dit, anar per aquest camí?
Curial respòs:
—Encara huy no hé vist altre camí sinó aquest, e no
lexar fins que
—Vós vos en penedirets —dix lo nan—, quant no us valdrà res.
E, ferint dels sperons, cuytà per los cavallers.
No hach gayre anat qu'ell los encontrà e
havia sdevengut, axí del primer parlament del cavaller, com de la
anada del monastir, de la mort del senyor de Monbrú, lo qual era
stat mort a gran colpa sua per un cavaller, lo qual venia allí prop, e
com li havia parlat altra vegada e no havia volgut mudar lo camí,
per bé que ell lo y hagués consellat, dient-li com lo cercaven aquells
dos cavallers.
Los cavallers ladonchs s'aturaren en lo camí, e dix lo germà del
mort:
—Senyor oncle, yo us prech que vós no metats mà en lo cavaller,
car yo
faríem molt gran vilania, e a gran vilania nos serie tengut.
L'oncle respòs que era content.
Per què Carles de Monbrú s'aparellà per a la batalla, e trameteren
lo nan al cavaller, que s'aparellàs a la batalla fins a ultrança.
Curial près la lança e l'escut, e féu bé strènyer lo cavall, e tench
son camí a petit pas, tot suau. Los dos cavallers venien tan corrents,
que no
axí com foren junts ab lo cavaller, Carles de Monbrú dix:
—Cavaller, tu has mort mon germà malament.
Curial respòs:
—Tu ments per la gola, que yo no
fuy causa de la sua mort, no
defenent-me, combatré contra tu.
Per què, responent, Carles dix:
—Abans que partiats d'ací o pagarets.
Curial respòs:
—Tal cuyda venjar les ontes d'altri que creix les sues, e açò moltes
vegades avé.
Carles de Monbrú fica sperons al cavall e, ab la major velocitat
que pot, va contra Curial, e fér-lo tan poderosament, que tota la
lança convertí en lenya. Curial, qui víu que aquí li convenia mostrar
tot son esforç, ferí
mès tot lo ferro de la lança per los pits, del qual encontre Carles
de Monbrú caygué a la terra mort, e Curial, rompent la lança, se
passà de la altra part. Per què lo seu scuder tantost s'acostà a ell, e li
donà una altra lança molt forts que li aportava.
Presa Curial la lança, mirà envers l'altre cavaller, sperant si voldria
fer res. Lo cavaller sperava que l'altre
veent que lo un cavaller no
dix al scuder e a la donzella:
—Anem en nom de Déu.
E començaren a anar. Per què Jaques de Monbrú, qui víu que
son nebot no
—Sperats, cavaller, que no partirets axí d'ací.
E, ficant los sperons, corre contra ell, e fér-lo per mig l'escut axí
fort, que la lança rompé; mas, certes, ell no fonch axí encontrat,
car Curial lo ferí tan virtuosament, per mig l'escut, que del
cavall lo derrocà fort vituperosament, e fonch tan gran lo colp que
près en la cayguda, que perdé tota la disposició de combatre. Per
què Curial s'arrestà e no
lança a son escuder. Lo cavaller, ab gran treball, se llevà de terra, e
ranquejant, que en altra manera no
—Cavaller, yo us prech que devallets del cavall, car yo us vull
parlar.
Curial tantost se mès a terra, e vench vers lo cavaller, lo qual lo
pregà que li digués com era mort lo senyor de Monbrú. Curial lo y
dix tot, que no li mentí de res. Per què lo cavaller li dix:
—Amich, anats en nom de Déu; yo us hé per quiti on que vós
anets, car vós havets fet ço que bon cavaller deu fer, e, si àls fet
haguéssets, haguérets fallit a cavalleria.
Per què Curial tantost cavalcà e se n'anà.
L'altre féu levar lo cavaller mort e, anant al monastir, aquí
soterrar sens honor, e féu scriure en públichs monuments la causa
e la manera d'esta mort. E parlà ab lo senyor de Monlesú, qui era
parent seu, e no era encara guarit ne sabia res del fet, e, com sabé la
mort de la sua donzella, cuydà perdre
fets qui s'eren seguits, volguera haver conegut lo cavaller qui l'havia
venjat tan complidament, mas tart se n'apercebé, que nulls temps
sabé qui ere.
CAVALLERS ARAGONESOS]
Axí anà Curial tota aquella matinada per aquell camí, cercant loch
on poguessen albergar. E Festa li dix:
—Curial, prech-vos que no cavalquets pus a forma de
cavaller errant, car grans perills veig que us en vénen, e no poria
ésser que alguna volta no us en seguís gran dan.
Curial li respòs que per res del món ell no ho lexaria, ans iria
tots temps axí fins que fos al torneig, car a ell seria gran vergonya
que en altra manera anàs. E anaren ab aquella calor del migjorn,
quant lo sol ha major força, per aquell camí, morts de set, e les
bèsties cansades, sens trobar loch on refrescar poguessen, gran stona.
E Festa mirava a Curial, e recordava tots los fets seus d'armes.
E axí anant, alargant los ulls, veren luny una gran arboreda e
tiraren vers aquella part, e, com hi fossen, trobaren una gran céquia
d'aygua, qui exia de una font molt bella e clara que aquí prop havia;
e tantost descavalcaren, e a la frescor de la aygua e a la hombra dels
arbres se començaren a reposar. E tragueren pa e vi e altres refrescaments
que portaven per menjar, e semblantment desenfrenaren les
cavalcadures, e lexaren-les anar paxent la erba, la qual hi era tendra
e bona.
E, mentre ells s'estenien per aquella verdor, un cavall tot blanch,
molt bell, fonch vengut al cavall de Curial, e començaren-se a mordre
e a fer molt gran brogit; per què Curial e los seus se giraren vers
aquella part, e, veent lo cavall, se maravellaren molt. E Curial dix:
—Aquest cavall és scapat a algun cavaller; prenets-lo, e sie guardat
per a son senyor.
Per què los escuders corregueren al cavall; mas, com hi atenguessen,
quatre scuders altres foren venguts, e prengueren lo cavall e
se
Curial dix:
—¿Què hòmens són aquells qui se n'han duyt lo cavall?
Respongueren:
—No sabem, mas dien que és llur, e axí
Stant en açò, un dels scuders qui lo cavall se n'havían menat,
tornà, e vench fins on Curial era, e, saludada tota la companyia,
dix:
—Senyors, yo són tramès ací de part de quatre cavallers, qui són
de la altra part d'aquests arbres aleujats, e dien que us plàcia
fer-los tanta honor, puys que tenda no tenits, de anar a les sues, on
porets star mills que no féts ací, e més a vostre plaer.
Curial dix:
—Amich, ¿e qui són los cavallers que ací us trameten?
Respòs l'escuder:
—Ells són d'Aragó.
—En nom de Déu! —dix Curial—. En Aragó molts cavallers hi
ha, e bons; mes, si los noms me podets dir, farets-me
—Sí faré —dix l'escuder—: lo un, qui mon senyor és, ha nom
don Johan Martines de Luna, l'altre ha nom don Pero Cornell, l'altre
ha nom don Blasco d'Alagó, e l'altre ha nom don Johan Ximenes
de Urrea. E vós, mossènyer, ¿com havets nom?
Respòs Curial:
—Amich, yo són d'estranya terra, e só un cavaller pobre e de poca
nomenada e no conegut; e axí, no
Emperò, diràs als senyors cavallers que yo
la sua molt gran cortesia, de la qual yo usaria volenterosament si ací
volgués aturar, emperò susara m'ich deig partir; per què no hé obs
pendre la graciosa oferta que per aqueys nobles cavallers m'és stada
feta, e axí
L'escuder mirà bé la donzella, e sí li semblà la pus bella que jamés
hagués vista, e, girant les noves a ella, li dix:
—E vós, senyora, ¿voldries-hi anar?
La donzella respòs que lo cavaller havia respost per tots, car tots
eren a son comandament.
Per què l'escuder, près comiat, se
qu'avia vist e oyt. E com ells oyssen que donzella hi havia, e que era
tan bella, digueren:
—Prengam-la, per la costuma que huy és en lo realme.
Per què, llevant-se enpeus, Pero Cornell dix:
—Aquesta ventura a mi m'espera, car tots havets combatut vuy,
e yo no hé fet res; e axí, prech-vos que la
E axí la y atorgaren. Mas un haraut molt abte, qui venia en lur
companyia, e havia hoydes totes les paraules, dix:
—Senyors, ¿què entenets a fer?
—Anar a pendre la donzella, segons la costuma dels cavallers
errants.
Respòs lo haraut:
—Vosaltres farets gran malvestat si axò assajats, per dues rahons:
la una, que ells stan aleujats, e no és la usança sinó aquelles que
hom encontra caminant ab cavaller armat; l'altra, que
proferta tenda e bona companyia, e ara, assallir-los on estan en son
aleujament, vosaltres conexets que no seria ben fet.
—Hoc, mas ell ha sabuts nostres noms e no ha volgut dir lo
seu.
Respòs lo haraut:
—Digues, scuder, ¿e lo cavaller féu-te força en dir los noms de
aquests senyors?
Respòs lo scuder que no, ans lo
Lavors dix lo haraut:
—Senyor cavaller, ¿e què cercats? Tornats a seure, que no crexeria
molt vostra honor si assallíets vuy lo cavaller. Altre jorn porà ésser
que l'encontrarets e li porets demanar la donzella, e porà ésser que la
haurets; o per ventura voldríets haver callat, que axí van los fets del
món; mas, si us vendrà en plaer, yo iré a veure lo cavaller, e parlaré
ab ell, e porà ésser que sabrets alguna cosa de son estat.
Per què tantost se n'anà; e, com Curial víu lo haraut, conegué
per ço que l'havia ja vist altra vegada en companyia de Jacob de
Cleves, e semblantment lo haraut conegué a Curial. Per què lo haraut,
tantost com lo víu, anà envers ell, e féu-li molt gran reverència,
la qual los cavallers veren per entre
—Bon Panser, vós siats lo ben vengut.
—Senyor —dix ell—, e vós lo ben trobat; car, per ma fe, yo
hé més plaer de haver trobat a vós que a cavaller qui vuy sia en lo
segle.
Ladonchs Curial li dix:
—¿On anats?
Respòs lo haraut:
—Yo vaig ab quatre cavallers d'Aragó, qui van al torneig e no
són estats jamés en aquesta terra, per què yo
encontrades que pus forts e pus aspres aventures degen trobar,
e axí havem cavalcat fins ací; e siats cert que tro la present
jornada han fetes tals coses de lurs persones, que, si axí
d'ací avant, ells tornaran ab gran honor en son pays.
Respòs Curial:
—¿E tots temps cavalquen ensems?
—Hoc —dix lo haraut—, car lo rey, lur senyor, los ho ha manat,
e que per ventura del món no
e axí van totora ensems; e sapiats que yo no crech que al torneig
vagen millors quatre cavallers, car ells són forts de les persones, e
molt valerosos, e de gran treball, e, d'altra part, són tan alts de cor,
que cascú cuyda valer un rey, e vós veurets que axí ho mostraran lo
dia del torneig.
Curial hach gran plaer d'aquestes noves, e dix:
—Ara veurem l'ergull dels bretons e dels angleses a què vindrà,
qui creen que altres cavallers no hage al món.
Dix lo haraut:
—E dels normants, ¿què us en parria? Yo us promet que aquests
quatre tenen recapte per a altres quatre, los millors d'ells.
Gran fonch lo plaer que Curial hach en parlar ab lo haraut, e
dix-li:
—Bon Panser, yo us prech que vós no digats lo meu nom a ells
ne a altri, car yo no vull ésser conegut aquesta vegada.
Ladonchs lo haraut mirà la donzella en la cara, e víu-la tan bella
que li fonch vijares que no n'hagués vista tal jamés; e dix:
—Senyor, bella donzella tenits.
Dix ella:
—No
e seré mès, si la companyia gayre dura.
Lo haraut ris molt d'aquestes paraules, e, près comiat, volguésse
partir, mas Curial lo pregà que
tantost lo haraut se n'anà, e dix a sos maestres com lo cavaller se
recomanava molt a ells. E ells lo interrogaren si
que hoch, emperò que lo seu nom no podia dir, perquè lo y havia
defès, mes que fossen certs que aquest era un dels pus nobles
e pus valents cavallers del món, e pus cortès, e que bé ho veurien
per temps:
—E ha feta bona companyia ja a cavallers de vostre regne, e us
vol gran bé a tots.
De què los cavallers hagueren molt gran plaer, e sí
lo desig de conèxer-lo; e tornaren a trametre lo haraut, dient que
aquells cavallers qui aquí eren en tot cas lo volien anar a veure, e
semblantment a la sua donzella.
Per què tantost Curial respòs que ell los pregava que a present
se volguessen abstenir de veure
que vessen. E tantost dix a Festa que
manà a l'haraut que no tornàs als cavallers fins que la donzella fos
a punt. E axí fonch fet, car Festa, ab la major cuyta que pogué, se
mès a punt. Entretant, Curial s'armà e muntà a cavall; e, com Festa
fonch arreada, féu-la muntar en lo palafrèn e, acompanyada dels
scuders e de l'haraut, tramès-la als cavallers, los quals la reeberen
molt honorablement e festejaren-la tant com pogueren. E ladonchs
Festa dix:
—Senyors, aquell cavaller ab qui yo són vos prega molt que li
vullats perdonar per ço com no s'és mostrat a vosaltres, ne us ha dit
son nom, emperò que ell és ben prest a vostra honor, e, si cas ere
que ventura vos amenàs en punt que la sua companyia vos pogués
aprofitar, lo hauríets ben prest certament, car ell és enamorat de tota
vostra nació.
Los cavallers li feren gràcies infinides de la sua proferta, e semblantment
se oferiren a ell e a ella tant com pogueren, e, certament,
tots digueren que aquesta era una de les pus belles donzelles que ells
haguessen vista.
E mentre axí parlaven, don Johan Martínez de Luna
s'acostà a Festa e donà-li una cadena d'or molt rica, dient-li:
—Donzella, yo no
vós sóts, ne que tant me plagués; e axí us prech que, per honor del
cavaller qui us condueix, e per amor de mi, vullats aportar aquesta
cadena.
E axí la y mès al coll. Festa, acceptant lo present, li
gràcies que dir no
—Senyor cavaller, certes, pus cortès sóts vós que no és aquell qui
près per les treces.
E comtà
hagueren malenconia, e açò per la villania que
lo cavaller hagués feta. Emperò tots temps digueren que certament
devia ésser bon cavaller, car, encara que fallís a cortesia, no havia
fallit a cavalleria.
E, sabent que Curial era ja armat e a cavall, acompanyaren la
donzella fins a ell, axí a peu com staven, de què ell los sentí molt
grat; e ells miraren lo cavaller, e veren-lo ab lo cors molt gran, e en
bona continença, e sí s'oferiren a ell molt; e ell a ells tant, que més
no podia. Ladonchs Curial dix:
—Senyors cavallers, sabent yo que vosaltres sóts del rey d'Aragó,
lo qual de la sua lança és vuy lo millor cavaller del món, segons hé
oyt dir, són tant enamorat de tots los seus, que yo
ço que pogués, e per ço us tramís aquesta donzella, que en ma fe us
jur que no la haguera tramesa a cavallers del món, si de vostra nació
no fossen.
Ells li
Axí anà tot aquell jorn ab Festa, parlant dels cavallers; dient Festa:
—Per ma fe, no crech que pus corteses cavallers hage al món.
—Certes —dix Curial—, axí m'ó és vijares, e ells estan en sò de
bons cavallers, forts e valents.
Ab tant, atengueren a una vila, on foren aleujats notablement
e bé; e, estats aquella nit, tantost per lo matí se
Curial, dubtant ésser conegut, se desfreçà tant com pogué, e
haguera cubert lo seu scut, sinó per ço com havia promès a Bertran
del Chastell portar per tot lo camí, e en lo torneig, escut negre ab lo
falcó encapellat; emperò féu envelar la Festa, perquè no li vessen la
cara; e tantost se mès en camí.
No hagueren gayre cavalcat, que ell encontrà los quatre cavallers,
qui en una altra vila, prop d'aquella, havien dormit la nit. E, com
ells veren lo cavaller, trameteren-li lo haraut, dient que s'aturàs per
rompre una lança, segons la costuma dels cavallers errants. Per què
Curial tantost s'estancà, e, presa la lança en la mà, se girà envers
ells, e, metent-se primer don Pero Cornell, anà envers lo cavaller,
e feriren-se tan poderosament que les lances volaren en peces, sens
que no semblà los cavallers haver res fet. Curial tantost près altra
lança de un de sos scuders, e semblantment se mès avant un dels
altres cavallers, e anà envers ell, e feriren-seaxí virtuosament, que
semblantment les lances romperen sens ells moure
Un altre dels quatre cavallers mès-se a punt per júnyer semblantment,
mas lo haraut se li mès davant, e dix:
—¿Què és açò que vós volets fer? ¿No conexets que lo cavaller no
té lança ne
Lo cavaller respòs:
—Puys que lança no té, yo
—Certes —dix lo haraut—, vós ho errarets molt, car la costuma
dels cavallers errants no és sinó de rompre les lances, si no és que
altre cas se seguís, per lo qual batalla hagués loch; e, d'altra part,
que
desfreçat.
Ladonchs aquell qui ja havia mesa la mà a la spasa, estech segur,
e dix a l'haraut:
—Certes, Bon Panser, yo
Curial stava segur, que no
fer, mas lo haraut anà al cavaller, e dix-li:
—Senyor cavaller, mal havets fet en júnyer ab aquests amichs
vostres, car vós, axí desfreçat com estats, no sóts estat per ells regonegut,
sinó no haurían junt ab vós; mas, puys que vós los conexíets,
los deviets esquivar.
Respòs Curial:
—Bon Panser, les saluts dels cavallers errants, encara que sien
germans, és lo rompre les lances, segons que tu sabs bé; emperò, yo
no
los digués de no, me par que haguera feta descortesia a
ells, e a mi poguera ésser notat a covardia. E axí, recomana
E, tantost girant les spatles, continuà son camí.
CURIAL]
Lo haraut tornà als cavallers e
molt a ells; per què ells, sabent certament aquell ésser lo cavaller ab qui
havien parlat lo jorn passat, digueren que, certes, aquest era un valent
cavaller, e que no havien vist encara tan bon feridor de lança com era
aquest; e semblantment tengueren son camí, aprés del cavaller, fins
que altre camí trobassen, per lo qual se
E, axí anant, plegaren a una vila, e Curial dreçà a un hostal, on
fonch aleujat molt bé. Semblantment, los quatre cavallers hi foren,
e s'aleujaren en aquell mateix hostal; e, per bé que Curial s'amagàs
d'ells, un scuder, qui era en lur companyia, lo qual en lo torneig e
en la batalla de Monferrat ere estat en companyia d'En Ponç d'Orcau,
lo víu, e conegué
haraut, los dix:
—A la fe, senyors, yo conech bé lo cavaller ab qui havets rompudes
les lances.
Digueren ells:
—¿E com se pot fer que tu
Respòs l'escuder:
—Perquè ell és aleujat ací.
—Ver és —digueren ells—, mas, ¿com lo coneys tu?
Ladonchs dix l'escuder:
—Aquest és lo cavaller qui matà a Boca de Far, en companyia
d'En Ponç d'Orcau, ab qui yo era, e dels altres cathalans.
Ladonchs ells se miraren los uns als altres, e digueren a l'haraut:
—¿Diu ver aquest?
Dix lo haraut:
—Ell ho diu; yo no dich res.
Ladonchs ells digueren a l'haraut que, puys ells sabien qui era lo
cavaller, que se n'anàs a ell e li digués que d'aquí avant no
ells. Per què lo haraut tantost anà a Curial, e li dix:
—Senyor cavaller, tant no us sóts guardat que vós sóts stat conegut
per un dels scuders d'aquells quatre cavallers, lo qual, present
mi, los ha dit que vós sóts lo qui matàs Boca de Far, en companyia
dels cathalans.
DINAR]
Curial hach molt gran desplaer, quant víu que era conegut, e dix a
l'haraut:
—Certes, Bon Panser, molt me desplau ço que m'havets dit; és
ver que, puys conegut hagués a ésser, volguera, axí com ho vull, més
ésser conegut per aqueys que per altres; emperò, si a Déus hagués
plagut, bé
—Senyor —dix lo haraut—, açò no és esdevengut a colpa vostra,
mas la Fortuna ho ha ministrat; e, puys que axí és, ells vos preguen
que d'ací avant no us vullats d'ells celar, car no
ells de vós.
Per què Festa, tantost, dix:
—Curial, sabets com va del fet; segons yo veig, aquests cavallers
són nobles e bons, e no sabets què us haurets mester, e, segons ço
que havets obrat per lo camí, devets pensar que haurets molts enemichs
e envejosos, e que us faran la pijor companyia del món, car
vos havets desonrats molts linages e abatuda lur fama e renom, en
tant que molts hauran contra vós gros lo ventrell, e us aminvaran si
poran. E, puys que saben qui sóts e volen vostra amistat, vullats la
sua, car vostres fets ne poran més valer.
Ladonchs Curial, sens pus pensar, dix a l'haraut:
—Digues-los que aquesta donzella e yo volem anar a la
sua cambra a dinar-nos ab ells.
E tantost lo haraut, ab la major alegria del món, anà ab l'ambaxada
als cavallers, e, com ells ho saberen, foren tan contents, que açò fonch
una maravella gran, e sí
tantost, vestint-se bé e molt enjoyat, atresí mesa la Festa a punt,
s'aparellà per anar als cavallers; e, com la ora del dinar fos venguda, lo
haraut tornà e dix-li que podia anar a dinar totora que li plagués.
Per què Curial, exint de la cambra e presa Festa per lo braç, anà
a la cambra dels cavallers, on fonch reebut molt honorablement e
ab gran alegria; e, com ells lo veren tan bell e en tan gran punt, sí
foren maravellats, e, semblantment, mirant la bellesa de Festa,
digueren:
—Partit sia de qui més ama, qui us partirà o us voldrà partir.
E don Pero Cornell dix:
—Senyora, de present que yo sabí que aquest cavaller menava
donzella en son conduyt, volguí-la demanar per la costuma del
realme, e pens que haguera vanament treballat e me
camús; e, si per ventura la Fortuna hagués ordonat que yo us hagués
guanyada, per ma fe, vós haguérats molt perdut e haguérats fet mal
cambi, segons que veig.
De què tots rieren. Ladonchs, presa aygua a mans, se meteren a
la taula, e foren splèndidament, a gran maravella, servits.
Ja eren prop Melú, on lo torneig se devia fer, e les gents hi venien
de infinides parts, e los capitans ja havien meses les sues banderes
a quatre angles del camp, com, ells stants axí a la taula, un haraut
vench, lo qual, entrant per l'ostal, demanà si poria albergar,
e fonch-li respost que hoch; e tantost descavalcà. E Bon Panser,
conexent-lo, anà a ell, e li demanà de noves, e li
Per què Bon Panser tornà, e dix als cavallers:
—Senyors, ací és Bonté, haraut del comte de Foix, qui ve de
Melú, e us comtarà gran colp de noves, si les voldrets oyr.
Curial callà, mas los altres li digueren:
—Ea, cavaller! Manats si volets que entre, que per nosaltres no
starà.
Curial respòs que entràs, en nom de Déu. E tantost lo haraut
entrà, e saludà tota la companyia, e ells li tornaren les saluts.
Lo haraut dix:
—Senyors, yo us suplich que
noves d'un cavaller qui aporta un scut negre e una donzella en sa
companyia.
Respòs Curial:
—Molts cavallers apòrtan scuts negres e donzelles en lur conduyt;
e axí, no
Lo haraut replicà:
—Yo cerch un cavaller qui, pochs dies ha, vencé vuyt cavallers
e tolgué la mala costuma d'albines, per què us suplich que, si res
ne sabets, que m'ó vullats dir, car yo li comtaré unes noves que li
plauran molt.
—Yo ara no
torneig, e aquí
Emperò, cas que
car nosaltres ho farem de bon grat certament.
CURIAL]
Lo haraut respòs:
—Senyors, veritat és que yo vaig cercant un cavaller, lo qual
és vuy per fama, e crech que per obra, lo millor cavaller del món,
e, sabent la fama de aquest cavaller del scut negre, qui fa tantes
maravelles, pensant que altre cavaller no poria fer ço que aquest fa,
tench-me per dit que sia aquell; e una noble donzella lo fa
cercar per totes les encontrades, per saber-ne noves; e certifich-vos
que, si yo li
ventura, e lo cavaller, sens falla, ne seria content molt.
Festa respòs:
—¿E qui és la donzella que
Respòs lo haraut:
—Ella ha nom Laquesis, filla del duch de Bavària, la pus bella
donzella que sia en lo món.
—Guarda què dius —digueren los quatre cavallers.
Respòs lo haraut:
—Yo sé bé què dich, e axí és certament.
Stant axí, Bon Panser dix a Bonté:
—Venits-vos dinar, e despuys vos direm ço que sabem del cavaller.
Per què los harauts s'anaren a dinar, e los cavallers e la donzella
romangueren a soles. E, tantost, Festa dix:
—Curial, aquest haraut a vós cerqua: cuyta té Laquesis, segons
veig, com tant vos fa cercar. Yo us prech que vós digats a l'haraut
que diga a Laquesis que lo cavaller serà al torneig, certament, e farà
que ella
no ho sàpia.
Dix Curial:
—Yo no lo y diria, per rahó que, per ventura, parlar en aquexa
manera no seria sinó dir "yo són"; mas faré que Bon Panser lo y dirà.
E axí fonch acordat per tots. Per què, cridat Bon Panser, li digueren
que fes aquesta resposta a Bonté; e axí fonch fet. Per què lo
haraut, aprés que fonch dinat, tornà als cavallers, e
—Senyors, ¿qual de vosaltres me fa aquesta resposta?
Dix Festa:
—Bon Panser la
Déu.
Ladonchs dix Curial:
—Digues, amich: ¿e qui són capitans en aquest torneig?
Respòs lo haraut:
—Per part dels alamanys e dels ytalians, lo duch de
Burgunya; per part dels angleses e dels escots, lo comte Arbí; per
part dels de lengua d'och, ab tota la lengua d'Espanya, que
que seran pochs, lo comte de Foix; e per part de tots los altres,
franceses e altres gents, lo duch d'Orleans. E, jatsia que aquesta
ordenança sie feta, no
les colors dels enamorats. És ver que ja ha quatre banderes a quatre
angles del camp, e cascun jorn a matí e a vespre se rompen lances e
fan grans festes; emperò encara no y és lo rey ne la reyna, si tot hi ha
molta gent e infinides tendes, e tots jorns que ve gent nova: és ver
que tothom guarda los paraments e altres arreus per a quant lo rey
hi sia e la cort serà plena.
—Digues, amich —tornà a dir Curial—: ¿e d'Espanya, ha-y
molts cavallers?
Respòs lo haraut:
—No, car no n'í sé sinó dos: un de Pinós, altre de Barges. És
ver que dien que cavalquen per lo realme uns dotze cavallers molt
notables, e han fetes, e fan tots dies, grans maravelles, emperò encara
no són atesos a la plaça.
—¿E sabs tu los noms? —dix Curial.
Respòs lo haraut:
—No, sinó don Blasco d'Alagó, e don Pero Maça, e un de Orrea.
E volen dir alguns que lo rey d'Aragó hi serà, mas no
cert; crech que lo comte de Foix, qui és son servidor, ho deu saber.
Emperò, d'altres cavallers d'Aragó, qui cavalquen com a cavallers errants,
hé oydes grans maravelles, en tant que tothom creu que Tristany
ne Lançalot, qui, en los temps passats, hagueren fama dels millors
cavallers del món, no provaren aquesta nació; sinó, per ventura, los
actors qui d'ells scriviren hagueren mesa mesura en lurs plomes o
tothom haguera cregut que més voluntat que rahó los hagués moguts
a scriure ço que cascun jorn legim en aquells libres.
Respòs Curial:
—E lo rey d'Aragó, ¿tal cavaller és, per son cors, que ell vénga
al torneig?
Dix lo haraut:
—Ell és lo millor del món sens falla, segons que yo oig, e vol
mal al duch d'Anjou e a tota la sua casa, segons que hé oyt, per ço
com ha mort lo rey Mamfrè, son sogre; e bé li plauria que lo duch
d'Anjou cavalcàs com a cavaller errant, e per ventura lo faria penedir
de ço que ha fet.
—A làs! —dix Curial—. E com lo voldria conèxer!
Respòs lo haraut:
—¿E vós, no anats al torneig?
Dix Curial:
—Sí faç.
—En nom de Déu —dix lo haraut—, no us cal demanar per ell,
car, si ell hi serà, la sua lança e la sua spasa lo us mostraran tantost.
De què los quatre cavallers rieren molt. Lavores dix la donzella:
—Digues: ¿e ha-y donzelles?
—Hoc —dix lo haraut—; tantes, que serien bastants a desconfir
tot lo món, si vergonya no
—¿E en qual part està Laquesis? —dix Festa.
—Yo no u sé —dix lo haraut—, mas pens-me que
part on serà lo seu cavaller, si conèxer lo pot.
—Digues, amich: ¿és venguda ben abillada?
—Hoc, certes —dix lo haraut—, mills que quantes n'é vistes
fins ací, emperò moltes n'í ha que s'estogen per a quant la cort serà
plena.
E ab tant, près comiat, d'ells se partí.
PRESENTS A CURIAL]
Aquest haraut donà matèria de parlar e de pensar a tots los cavallers.
E ell se
oyt; per què Laquesis, en aquell punt, creent certament, segons les
entresenyes que li havia donades lo haraut, aquell ésser Curial, féu
cavalcar Tura, donzella sua, e, ben acompanyada, tramès-la, ab lo
haraut ensems, allà on havia lexats los cavallers. Los quals, aprés que
aquell jorn fonch passat, e volguessen ja partir per anar al torneig,
Festa dix:
—Senyors cavallers, lo torneig aquest, segons que oig, durarà
ben vuyt jorns; e axí, si ho acordàssets, ací deuríets aparellar totes
les coses que havets necessàries per a quant hi serets, en manera que
res no us fàllega.
Per què tots acordaren que era ben dit; e axí aturaren. Per què
Curial féu venir allí lo seu paballó, lo qual era lo pus rich e major
que fos en lo torneig. Era aquest papalló tot vert e blanch, de vellut
vellutat, brocat d'or; e les cordes totes de seda, verts e blanques e d'or;
e alt, en la sumitat, havia un pom molt gros d'or, sobre lo qual havia
un leó, qui tenia abraçat un ocell, qui deyen que era milà, altres dien
que era falcó. E, semblantment, féu venir tots los cavalls que tenia
per los passos, e los arnesos, e tot lo seu abillament, senyaladament
molts scuts negres. Les quals coses, com los aragoneses les vessen, se
maravellaren molt. Atressí los aragoneses feren venir les sues tendes,
no les que portaven contínuament per camí, mes altres molt riques,
e tot lur abillament, e aparellaren-se lo mills que pogueren.
E, com fossen ja a punt, Tura entrà per l'ostal, e sens que Curial
no se
Curial, puys víu que àls no y podia fer, se féu ab ella, e la près del
braç, e li féu molt gran festa. Lo haraut se n'anà a Festa, e li dix:
—Vets allí una donzella de Laquesis.
Per què Festa tantost tramés a dir a Curial que no digués que ella
era en son conduyt, sinó dels aragoneses, e pregà semblantment a
ells que ho atorgassen. Los aragoneses digueren:
—¿E per què ho féts axí?
Respòs Festa:
—Per ço que aquesta donzella no
Digueren ells que eren molt contents.
E tantost Curial menà Tura a la cambra, e Festa li féu molt gran
acolliment. E Tura li demanà d'on era; Festa respòs que
d'Aragó; e que com havia nom: dix que Festa.
—Per ma fe —dix Tura—, vós havets bon nom, e sens vós poch
valen los fets del món.
Era aquesta Tura bella molt, e ben parlant, e tan alegra que açò
era gran maravella. Per què Curial li dix:
—Tura, yo us prech que no
aquests cavallers sàpien lo meu nom.
Tura dix:
—¿És lur la donzella?
Curial respòs que hoch.
—Per ma fe —dix Tura—, ella és molt bella, mas davant Laquesis
no serà res.
Curial no y respòs.
Ladonchs Tura donà a Curial una letra de Laquesis, e semblantment
li donà un xapellet d'or ab moltes pedres precioses e perles
molt grosses; e li donà lo fermall del leó, lo qual ell havia ja vist;
atressí li donà una tenda, ab quatre retrets, molt bella, tota de cetí
ras carmesí, brodada de laços d'or e de ulls; e en la porta havia un
lebrer blanch, molt ben fet, qui semblava fos viu, e tenia un collar
fet de perles e de safirs, e per les vores de la porta de la tenda havia
letres de perles e de pedres precioses, qui deyen: " ¿Comant porà mon
paubre cuer pourter la grant dolour que li faut à soufrir?".
GÜELFA]
Totes aquestes coses donà Tura a Curial, de part de Laquesis, les
quals Curial près ab molt alegra cara e les festejà molt, axí perquè ho
merexien per rahó de la sua valor com per qui les trametia. E, feta
venir col·lació, hagueren molt gran plaer; mas Festa, acostant-se a la
orella de Curial, li dix:
—No lijats la letra sens mi.
Curial callà.
Aprés d'açò, donaren en l'ostal una gentil cambra a Tura, on
s'aleujàs; e axí, se n'anà a reposar, car venia cansada del camí, e dix
a Curial que, mentre ella dormiria un poch, scrivís, car tantost
hich volia partir. Curial respòs ésser molt content. Ab tant, Curial
e los altres cavallers, puys que a la sua cambra la hagueren
acompanyada, se
molt pensosa. E, mentre en açò stiguessen, Festa dix a Curial que
se
cavallers, a la sua cambra se n'anaren. E axí, com hi foren, dix
Festa:
—Curial, Curial! Yo no dich que vós no façats Festa a Laquesis,
emperò yo us prech que siats recordant de la mia senyora, la qual,
si ella sab que vós féts envers Laquesis un pèl més avant de ço que
ella voldria, vos certifich que aquell mateix jorn la poran soterrar; e
axí, vejats què farets.
Respòs Curial:
—Festa, d'aquest fet irà axí com vós matexa ordonarets, e no s'í
farà pus; emperò, ¿pusch vedar yo a Laquesis que no
ne honor, ne
no ha rey en lo món que no acceptàs los bons acollirs e les festes de
tal senyora com aquella, e no ha cavaller en lo món, per enamorat
que sia, que, guardant la sua lealtat, no servís a Laquesis de tot son
poder? Bastar deu, a mos vijares, a la senyora, que yo en tot cas
sie seu e no d'altra persona del món. No
fer, e yo
pusch creure que
e los absents creen massa laugerament. Per què us prech que vós
no li scrivats sinó veritat, car d'aquella seré content; e yo hé tant
desplaer perquè aquesta donzella m'à encontrat, que no és en dir. E
axí, vejam què deig scriure a Laquesis.
Ladonchs dix Festa:
—Lijam la letra de Laquesis.
E axí ho feren. E veren, per aquella, com Laquesis se dolia molt
perquè nulls temps li havia scrit ne havia feta menció d'ella, e com se
recomanava a ell molt, e com li trametia aquelles joyes e lo tendelló,
dins lo qual lo pregava stigués, per ço que ella l'anàs a veure
e conegués on seria.
Dix Festa:
—Aquesta, bona letra és, e yo la trametré a la senyora, en scusació
vostra. E prech-vos que no scrivats a Laquesis, mas trametets-li
a dir per la donzella que vós havets votat no dir vostre nom ne
scriure a persona del món en tot aquest viatge; que us plau star en
lo seu tendelló, emperò que la pregats que no y vénga, car fer-vos-ia
conèxer a molta gent, mas que vós irets a ella abans que
no serà finat.
Curial fonch content de fer aquesta resposta. Per què, com la
donzella hach dormit, Curial fonch prest e anà a ella e parlaren
molt, e aprés li dix ço que havia deliberat; e Tura dix que bé era, emperò
molt li plaguera que scrivís, si ésser pogués, mas Curial respòs
que no podia scriure. Aportava Curial al braç sinestre un braçalet
d'or ab moltes pedres e perles, e unes letres entorn qui deyen: "Ami
sens amie".
a Laquesis aquell braçalet, puys que letra no li enviava, e tantost
Curial lo y donà. E Tura, mirant lo braçalet, legí les letres, e dix:
—Lo contrari està en veritat.
Respòs Curial:
—No us entench a combatre sobre aquest cas.
Ab tant, près comiat de tots los cavallers e de Festa, tantost s'ich
partí.
No sabia Festa que Tura se
Per què, venint lo temps del torneig, los cavallers envien los seus
paballons e tota lur desferra al camp, e foren fermats prop una
fontana assats luny del camp, entre unes arboredes molt grans; e
aquí lo dissapte per lo matí ells foren en llurs tendellons, e totes les
sues coses foren meses en orde, perquè los que
coneguessen que eren cavallers de menció e de gran estat. E,
certes, los tendellons de Curial eren e foren lo pus notables e pus
richs que jamés fossen stats vists en tals ajusts.
En aquest mateix temps, lo rey d'Aragó, qui tres mesos o més havia
cavalcat contínuament, a forma de cavaller errant e, sens ésser stat
conegut, havia fetes coses de son cors dignes de recordable veneració
—e, si no que no
Curial, yo scriuria ací alguns notables actes qui són venguts a notícia
mia, los quals per les sues valeroses mans foren finats a honor sua,
no menors ne de menor perill que aquells que desús havets legits—,
tramés les sues tendes al camp, no riques, per ço que les tendes no
descobrissen; e manà que fossen fermades en lo pus desviable loch
que s'í trobàs; e axí fonch fet.
Per què los qui les assegueren, cuydant-se apartar, caygueren
prop d'aquelles de Curial e dels aragoneses. E com lo rey vengués a
la sua tenda e fos descavalcat, un scuder d'aquells cavallers d'Aragó
lo conech, e vench a son senyor, e li dix com havia vist lo rey. Per
què son senyor se n'anà a ell, e, feta-li reverència, li demanà com era
vengut tot sol. Dix lo rey:
—No són, certes, que la mia spasa m'à feta companyia on que
sie stat.
—Digues —dix lo rey—: ¿ha altri en vostra companyia?
—Senyor, hoch: lo cavaller de Monferrat qui combaté contra
Boca de Far en companyia d'En Ponç d'Orcau e dels altres.
—Fes-lo venir —dix lo rey—, mas no li digues qui són yo.
Per què lo cavaller parlà ab los altres companyons, e
rey era aquí aleujat, prop d'ells, e que volia veure Curial, mas que no li
diguessen qui ell era; e axí fonch fet. Per què tots digueren a Curial:
—Ací s'és mès, prop de nós, un cavaller parent nostre,
forts e molt valent; e axí, plàcia-us, per ésser tot sol, que li façam
honor e l'acullam en nostra companyia.
Curial respòs que era molt content.
Per què tantost anaren al cavaller e saludaren-lo, e ell los tornà
les saluts. Lo rey mirà a Curial en la cara, e víu-lo bell e ben proporcionat
de tot[s] sos membres, e altà
mirà lo rey, e víu-lo molt espès de tota la persona e de condecent
statura, terrible en l'esguart, los ulls tots ardents e que paria que
allà on mirava metia terror; parlava poch, mes haguera mester més
temperància en sos moviments, car era molt executiu e confiava tant
de la força del cors e de la lealtat dels vassalls, que emprenia moltes
coses terribles e de gran perill, en manera que no dubtava res. Per
què Curial dix als altres cavallers:
—Per cert, aquest deu ésser un valerós cavaller, e, si no u és, no
deu hom fiar de talla de home del món.
Entretant, los servidors del rey hagueren lo dinar prest. Per què
lo rey dix:
—Sus, metets-vos a taula.
Curial dix:
—Senyor cavaller, plàcia-us fer a aquests cavallers e a mi tanta
honor que us vengats dinar a nostres tendes, qui stan ací prop.
Respòs lo rey:
—Temps hi haurà per a tot.
Segueren-se a dinar, egualment e sens diferència, sinó que a
Curial era feta honor queacom més que als altres. Emperò, en la
manera del servir, Curial conexia que aquell cavaller era de major
dignitat que los altres, e víu tota la vaxella d'or e totes les coses molt
riques, exceptada la tenda.
E, com foren dinats, los cavallers del rey foren venguts, bells
e molt forts, molt millors que encara Curial no
què Curial estech molt maravellat, e veya que, com eren a part, los
altres cavallers, no perquè lo rey ho volgués, mas per la costuma,
li feyen reverència. Cregué, per aquestes coses e per les que
havia oydes a l'haraut e a molts altres, aquest ésser lo rey d'Aragó;
emperò callava tots temps.
Vengué la ora de anar a les vespres del torneig. Per què lo rey dix,
quasi en sò de manar, a tots:
—Sus, sus, cavallers; anem a les vespres.
Per què tots se armaren lo millor que pogueren, e, haüts scuts
negres, cascú ab la sua divisa, Festa fonch mesa a punt, e tantost
mogueren, e feren la via de les loges.
E, feta muntar Festa en aquelles, fonch reebuda molt honorablement,
car la veren tan ricament ornada, en tant que per a la major
de totes hi havia assats, e veren que era venguda acompanyada de sis
cavallers molt ben muntats, e per ço la honraren més que no feyen
a altres qui, per ventura, eren de major estat; e d'altra part, la sua
bellesa era tanta, que convidava moltes gents a fer-li companyia.
Lo rey aportava en l'escut dues spases entrecroades. E, com veu
que la donzella era ja col·locada, acomiadant-se d'ella, giraren-se
envers aquells qui rompien lances. E lo rey, qui havia un poch lo
ventrell gros contra
havia mort son sogre, mirà vers aquella part on los angleses rompien
lances contra
apellat Pompeu, e sí anà vers lo duch d'Orleans, qui anava ab la
lança en la cuxa, cercant a qui poria ferir, e lo rey li donà tan gran
encontre per l'escut, axí fort, que
la lança havia de lonch. Ladonchs los franceses cuyten per relevar
son senyor; e lo rey encontrà lo comte de Poytieus axí fort, que
mès per terra; e no s'arrestà sobre aquell, ans ne fér un altre,
qui Jaques de Barbant havia nom, e sí l'encontrà tan poderosament
que a terra
ahurt féu tal loch als seus cavallers qui detràs li venien, que ells
podien ben passar sens empachament. Mas los cinch cavallers qui
ab ell eren venguts, veent lo rey tan maravellosament ferir de lança,
foren molt maravellats, e axí mateix ells comencen a ferir, e quisque
al devant los venie ere forçat anar a la terra, en manera que en poca
d'ora se feren conèxer pertot.
Havia en aquest cas en la plaça un normant molt valent, apellat
Guillalmes de Roam, lo qual en aquella vesprada havia fet maravellosos
colps de lança. Per què, veent ço que los sis cavallers dels scuts
negres feyen, exí de la pressa e mudà cavall e refrescà; e, presa una
lança molt grossa en la mà, anà en aquella part on los sis cavallers
eren, e mirà lo cavaller del falcó encapellat, e Volgué
que no tenia lança, e dubtà fer contra sa honor. Emperò veya que
feya vespre e lo sol declinava, e li seria tolta facultat de fer armes;
elegí anar contra ell, e ferí
l'escut li passà, e tot l'arçó de la sella, emperò a la carn no li vench;
emperò sí fonch aquest lo major encontre que Curial nulls temps
hagués reebut.
Mas, lo cavaller del falcó, strenyent la spasa, lo ferí sobre
no solament un colp, ans molts; e anava pegat ab ell, que no
recordar ne
per forma que
Emperò com altres cavallers, segons l'estill dels torneigs, se metessen
en mig, e a força los partissen, cascú tengué son camí e cercà
armes en altra part, mas no trigà molt que lo normant tornà,
e, strenyent la spasa en la mà, va contra Curial, e Curial contra ell,
e donen-se forts colps, e combaten ab iniquitat. E si molt hagués
durat, sens tot dubte ells se foren malmenats.
Emperò, don Johan Martines de Luna vench a cas vers aquella
part, e víu lo normant, lo qual lo havia enujat ja una gran stona, e,
conexent-lo, fér-lo d'una lança per mig l'escut, axí poderosament,
que, passant-lo-y de l'altra part, li féu una nafra assats gran e de gran
perill, e
d'ell pus, ans passaren avant.
E, com ja lo sol declinàs, lo rey de França manà tocar a retraure;
e axí tothom se retragué. Per què los scuders cobraren la donzella
e, muntada en son palafrè, per altre loch apartat, no per on eren
venguts, tornaren a lurs tendes, e tots loaren lo rey de ço que havia
fet.
E com Curial veés la festa que aquells tots feyen al rey, dix:
—Senyor, yo us suplich que vós me digats qui sóts.
Lladonchs lo rey dix:
—Yo són lo rey d'Aragó, vostre amich.
—A, senyor! —dix Curial, qui
e li besà les mans—. Certes, yo no pensava que tan noble cavaller e
tan valerós hagués ací per mestre e per senyor.
Lo rey lo féu levar e li mès los braços sobre les spatles molt alegrament.
E Festa, veent aquell ésser lo rey, dix:
—Senyor, si tots los reys de christians eren tals cavallers com vós,
e tenien tals vassalls, no hauria moro en lo món.
E axí, segueren a sopar.
Los altres cavallers del rey d'Aragó anaven cercant son senyor per
tots los aleujaments, e no
sis cavallers, ab los scuts negres, havien fet maravelles en aquella
vesprada, e demanaren:
—E aqueys cavallers, ¿porten algunes entresenyes en los scuts?
Respongueren-los:
—Hoch. Lo un porta dues spases entrecroades; l'altre, un falcó
encap[e]llat.
E axí, los cavallers entengueren aquells ésser los que ells
cercaven, e demanaren si sabien on eren aleujats; respongueren-los
que no, mas mostraren-los per on se n'eren anats, e per qual part
eren venguts. E més los digueren: que si lo jorn següent tornaven al
torneig, mala y vindrien per a ells, car lo duch d'Orleans havia votat
no entendre sinó en ells solament.
Per què aquests se
aleujament en aleujament, tant anaren, que veren entre uns arbres
gran luminària de torxes, e feren aquella via, e trameteren un scuder
per veure si eren ells. E l'escuder, anant vers aquella part, conegué,
en los servidors, que allí era lo rey; e, acostant-se a un, li dix si era
allí lo rey, car nou cavallers d'Aragó lo anaven cercant.
Per què entraren per dir-ho al rey; e, com ho sabé, manà que
venguessen. E de continent vengueren, e, feta reverència al rey, saludaten
tota la companyia, e, fetes ficar les sues tendes, aleujaren-se.
Emperò, digueren al rey ço que havien oyt que lo duch d'Orleans
havie dit contra los cavallers dels scuts negres; de què lo rey hach
molt gran plaer, e, acostant-se a Curial, dix:
—Yo
partirà ab la testa sana.
Per què un cavaller dix:
—Senyor, yo us clam mercè que demà no entrets en lo torneig,
e veurem què serà, que a temps serets de fer armes tota vegada que
en plaer vos vindrà.
Respòs lo rey:
—Abans que aquests m'aguessen dit l'ampresa del duch d'Orleans,
m'ó devíets dir, e, per ventura, o us haguera cregut o no; mas
ara m'aurets a perdonar, que no ho lexaria, e provarets si tench tan
dur lo cuyr com vós o los altres.
Curial dix:
—Senyor, si yo fos tal cavaller com vós sóts, tan forts e tan
valent, no tembria cavaller qui sia en lo món.
E, ab aquestes paraules, segueren a sopar; e lo rey mirà entorn, e
víu quinze cavallers e dix:
—Yo
deuen més venir, que bé serem trenta cavallers, si
ensems; mas, com no fóssem més dels que som, me tench per dit
que, ajudant-nos la bellesa de la donzella nostra, no
laugerament.
Estant en açò, Bon Panser vench de les loges del rey, e fonch
reebut molt alegrament e ab gran plaer, e dix com lo rey e tots los
cavallers e les dones havien loats los cavallers dels scuts negres, de
cavalleria, e la sua donzella, de bellesa; emperò que lo rey entrava
demà en lo torneig personalment, e que lo duch d'Orleans s'avia mès
en lo cap de abatre los cavallers dels scuts negres; e que lo rey li havia
dit que gran empresa fahia, emperò que ell li faria companyia.
Lo rey d'Aragó, qui açò oy, fonch molt content, e dix:
—Cavallers, los fets van bé, e iran millor, si a Déus plau; e qui
dirà que pus bella donzella que la nostra és venguda al torneig, no
sabrà què
axí, donzella, hajats bon cor.
—Senyor —dix Festa—, puys que vostra senyoria o vol, mal
que
De què ella e ells rieren molt.
Los lits foren fets, e meteren-se a dormir.
DEL REI DE FRANÇA]
Ja reposaven los cavallers dels scuts negres, mas lo duch d'Orleans,
qui era enamorat de Laquesis tant que no
Poytieus, no dormiren aquella nit axí tost, ans acordaren que era
mester que los cavallers dels escuts negres havien a ésser abatuts;
si no, ells romanien envergonyits per tots temps. E axí anaren
per tots los aleujaments, pregant los cavallers que algun no portàs
escut negre. E axí fonch fet. D'aquí avant lo duch d'Orleans hach
trenta cavallers molt bons, ab escuts verts e ales d'or en los scuts, qui
d'ell no
verts e unes flanges pintades, e letres qui deyen "Fla[n]ges són". E
acordaren anar junts, e, on que trobassen scut negre, carregassen
sobre aquell.
Fonch sabuda per lo matí aquesta deliberació, en manera que
Bon Panser, qui gran matí se era llevat e era anat a les loges, ho
sabé, per ço que d'àls no
al rey e a la companyia tota; de què lo rey s'alegrà molt, e sí
tots los altres cavallers, mas Curial feya una festa tan gran que no
pot dir. Ladonchs lo rey féu alçar un standart negre, ab dues spases
entrecroades, e féu-lo metre davant la sua tenda, per ço que los altres
cavallers qui
manera que foren, poch aprés del sol exit, vint_e_vuyt cavallers, molt
ben muntats, tots ab escuts negres.
Lo comte de Foix anà vers aquella part tot sol e desfreçat, e, feta
reverència al rey, lo suplicà que fos sa mercè que l'acollís en la sua
companyia. Lo rey li respòs que aquella jornada no ho faria per cosa
del món, mas que bé
E encara li dix que ell era capità de l'un quarter del torneig, e que
no li venia bé metre
Respòs lo comte:
—Senyor, ja són desfetes aquexes ordonances de capitanies, e no
s'í servarà orde, sinó qui mills menarà les mans, aquell se
la honor de la plaça; e vós, senyor, tenits petita companyia per
a tant com haurets a fer, car, si vós sabíets les empreses que són fetes
contra vós, no refusaríets proferta de cavaller que us fos feta.
—Comte —respòs lo rey—, lo major desig que yo hé en lo món
és provar e saber per experiència quanta confiança pusch haver en
lo meu cors, e si só, ho seré per combatre en liça altre cavaller, o
per entrar en batalla entre moltes gents, o metre
Aquestes coses m'àn menat ací; e dich-vos que no
que un cavaller que yo conech no és ací; sinó, yo li faria conèxer de
mon cors contra
en obra; emperò, si del cel serà ordonat e Déus me prestarà la vida,
a la prova serà mès.
Ladonchs lo comte li dix:
—Lo rey de França entrarà en lo torneig huy, e ab ell molts
cavallers bons.
Lo rey respòs:
—Temps ha que no haguí tan bona nova; e axí, comte, tenits
vostre camí e no
nosaltres, en tot cas.
E axí, lo comte se n'anà ab dur cor, car, certes, tots temps volguera
ésser en aquesta companyia.
Ladonchs lo rey féu venir Curial, e
mesa en lo pus rich e millor punt que ésser pogués. Per què Curial
se n'anà a Festa e li dix que
mills que jamés havia fet; e axí fonch fet: que Festa se mès en tan alt
punt, que no hach par en tota la plaça. Lo rey e los cavallers menjaren
ben matí, e, entretant, vengueren altres cavallers, e lo majordom
del rey los manà que
Puys que foren dinats, lo rey manà a Bon Panser que anàs a les
loges per veure en quiny punt ere lo fet, e, estat fort poch,
retornà dient que la més quantitat de la gent era ja en lo camp, emperò
que encara no feyen res, per rahó que la reyna ne les altres grans
senyores no s'eren encara mostrades; e que ell havia sabut per un
haraut del duch de Borgunya, e encara per altre del rey d'Anglaterra,
que si los cavallers dels scuts negres havien mester ajuda, demanant-la,
la porien haver; en altra manera, cascú faria sos fets.
Lo rey manà que tothom s'armàs, e que ací anava molt a la honor
de cascú; e axí, que s'esforçassen. Tothom s'armà, e lo rey près l'estandart
seu, qui era tot negre, ab les spases entrecroades, e, com miràs
entorn, víu un gentil home de pochs dies, mas valent e de bon cors,
lo qual lo rey s'avia nodrit en la sua cambra, e era de les montanyes
d'Aragó, apellat Aznar d'Atrossillo; e, fent-lo cavaller, li dix:
—Yo
Lo cavaller novell, en un punt armat, e muntat en un cavall molt
fort, près l'estandart; e lo rey mirà entorn, e víu que eren trenta_e_cinch
cavallers armats.
Per què, presa col·lació, e presos tots scuts negres, cascú ab la sua
devisa —per ventura mal pintada, per ço que la brevidat del temps
no consentia que millor se fes—, laçats los elms als caps, e muntada
Festa en una molt bella hacanea, dix lo rey:
—No
vida, lo cavaller qui ara prengués Festa per les treces.
De què tots rieren. E cavalcaren a petit pas, e anaren a la plaça.
Laquesis, que no era stada a les vespres del torneig, vench en companyia
de sa mare a les loges, en lo pus noble punt que ella
metre, e sí fonch molt loada de inextimable bellessa, car tot lo
seu studi era créxer la bellesa sua a tot son saber, car no era mestre
de medicina, que abte fos, que ella no
e fer materials per mudar la pell, aprimar-la, e esclarir la cara, pits
e mans. Pens yo que ella no creya que altre parays hi hagués sinó
ésser bella e alegrar-se dels terrenals desigs. E, ultra açò, vench tan
ricament enjoyada, que feya maravellar tots los que la veyen; e portava
en lo braç sinestre lo braçalet de Curial, lo qual ella no preava
poch, ne l'haguera donat leugerament a qui
Miraven-la tots, e
havia, era tan graciosa, que no la veya persona qui d'ella no s'altàs.
Lo duch d'Orleans, axí com sabé que venia Laquesis, isqué-li a
camí, axí armat com stava, per acompanyar-la fins a les loges; emperò
ella refusà la companyia, dient per trufa que no voldria ésser causa
que altre cavaller lo combatés per toldre-la-y, segons la costuma del
realme. E axí, ella muntà en les loges; e, si tot la reyna li feya festa,
per ésser gran senyora e strangera, emperò no la amava molt.
Ara ve Festa, acompanyada dels cavallers dels scuts negres, e fonch
reebuda assats honorablement, e meteren-la prop Laquesis, pensant
tots que, essent tan ricament abillada e tan noblement acompanyada,
no podia ésser que no fos d'alt loch e molt gran. Miraven-la tots
e totes; la qual, com la vessen plena de incredible bellesa, tothom se
li acostava volenterosament. Festejava-la la reyna en extrem; loava la
sua bellesa, no solament perquè era gran e molta, mas encara per fer
despit a Laquesis. Axí que les belleses d'aquelles dues se combatien
contínuament, e no
les colors oynt los juyhís que d'elles se feyen. Uns deyen:
—A, santa Maria, quinys hulls!
Altres deyen:
—O, Déu, quina boca e dens!
Axí, totes les engrunaven. Miraven-les ensems totes les persones,
e despuys particularment; no sabían què
res que correcció meresqués.
O celestial bellesa! O angelicals cares! ¡E com se delità lo Senyor e
Creador de natura humana en crear aquestes dues donzelles, segons
la opinió mundana! E, si tot Laquesis havia treballat en créxer la sua
bellesa, yo us promet que Festa no fonch negligent ne remissa, ne
fonch grossera, ans, ab tanta art, ab tant saber atquirit per lonch e
treballós studi, mogué les mans, e ab aquells delicats, prims e lonchs
dits, e ab aquelles ungles de vori, ajustà bellesa a belleses, car en la
sua cara, cap, pits ne mans, no vagava cosa alguna que millorament
de afaytar ne creximent de bellesa artificial reebre pogués. Ay, e com
les conegué aquell gran philòsoph apellat Plató, quant dix que lo
seny de les dones tot està en la bellesa, e, per contrari, la bellesa dels
hòmens en lo seny!
Axí que la bellesa de aquestes dues, segons és dit, batallaven, e
no
la alamanya haver lo coll pus lonch, e la ytaliana, la boca pus chica;
tot l'àls feya bé a medir. Emperò Festa víu que Laquesis aportava
lo braçalet de Curial, e conegué"Ami sens
amie".
duch de Bavària; de què Festa se torbà, e dix entre sí mateixa:
—Per ventura mal braçalet serà aquest, per a aquell qui
donat.
Ladonchs, vist l'estandart de les spases e los cavallers dels scuts
negres ab ell, tothom corre a aquella part a mirar aquells cavallers.
Per què Bon Panser, per manament del cavaller de les spases, ab
gran brogit de trompetes, féu crida, a quatre angles del camp, que
tot cavaller que volgués dir que la donzella del scut negre no fos la
pus bella de totes les de les loges se fes avant, que aquí hauria qui lo
y faria conèxer per força d'armes. Aportava aquest jorn Festa al coll
una cadeneta d'or, ab un scut petit negre penjant, lo qual li venia
sobre lo pits esquerre, tot entorn plen de diamants molt richs e
perles molt grosses.
Tota la gent s'apartà, e dien:
—Ací haurà gran batalla, car lo duch d'Orleans e lo comte de
Poytieus los faran huy tal joch que per a tota lur vida los deurà
recordar.
Lo duch d'Orleans tramés per lo haraut, e dix-li:
—Digues: ¿qui t'à manat fer aquexa crida?
Respòs lo haraut:
—Lo cavaller de les spases.
Dix lo duch:
—Digues-li que Orleans diu que molt pus bella, sens tota comparació,
és Laquesis, filla del duch de Bavària, e no solament que la
del scut negre, ans encara que totes les del món; e axí
en esta plaça.
E axí lo duch d'Orleans vench avant amb un standart vert e
una ala d'or, e tothom pronusticà que, per ço com Laquesis era
alamanya, feya aquella ala. Era aquest duch près novellament de
l'amor de Laquesis, e era tan encès, que no veya més avant de ella,
e era prous, e molt bon cavaller, e ardit; e lo comte de Poytieus, qui
venia ab ell, axí mateix era molt bon cavaller e forts.
Lo rey, stant alt en les loges, mirava la continença dels cavallers
com venien, e, com víu tots los cavallers dels scuts negres a una part,
ab son standart, dix, axí alt que molts ho hoyren:
—Yo
vuy la honor de la plaça, car molt vénen en sò de maravellosos
cavallers.
Aportava don Johan Martines de Luna en l'escut deceplines
d'or, e cascú dels altres, la sua devisa, segons los era stat vijares,
molt maravellosament encavalcats, mills que los altres del
torneig.
Lo duch d'Orleans mirà bé vers aquella part del standart negre,
e dix:
—Par-me que molts sien aquells cavallers.
E fonch-li dit que bé eren trenta_e_cinch, e que los burgunyons
e los angleses deyen que, si ajuda havien mester, demanant-la a ells
la porien haver.
Respòs lo duch:
—En nom de Déu, qui vencirà los dels scuts negres vencirà tot.
Lo rey féu mirar pertot, e fonch-li dit que tothom hi ere. Per què
lo trompeta del rey féu un toch, e cascú dels cavallers pren la lança
en la mà e
a dir al duch de Borgunya que miràs què farían los dels scuts negres,
e semblantment ho tramés a dir al duch de Bretanya, per què ells
stigueren segurs. Al segon toch, los cavallers s'acostaren un poch.
E, mentre lo haraut deya al cavaller de les spases ço que lo duch
d'Orleans li havia dit de la bellesa de Laquesis, en acabant la derrera
paraula, lo trompeta del rey féu altre toch.
Los standarts mouen, e comencen a ferir maravellosament, axí que
los dels scuts negres, tots justats e molt strets, feriren als del duch
d'Orleans e del comte de Poytieus, qui eren molta gent, e senyaladament
los cinquanta qui vengueren prop l'estandart de la
ala, tan poderosament, que del primer encontre n'abateren molts,
e partiren-los per mig en dues parts, e
mes per terra. Mas tantost la multitut dels cavallers, a despit dels
altres, lleven l'estandart; emperò los crits hi eren molts, d'aquells
qui entre los peus dels cavalls jahien, e axí començaren no solament
torneig, ans paria que fos batalla mortal. Per què tantost lo comte
d'Armanyach, en ajuda dels de Orleans, mogué, e, d'altra part, corre
contra ell lo duch de Holanda e encontren-se molt valerosament, de
què molts cavallers foren descavalcats.
Lo rey de Aragó víu que lo duch d'Orleans e lo comte de
Poytieus anaven ensems, e on que anassen se treballàvan en noure
als dels scuts negres; per què, tantost cridat Curial, ensems anaren
contra ells. E lo rey, presa primerament una forts lança en la mà,
com ne volgués ferir al duch d'Orleans, lo comte de Poytieus se
fonch mès en mig, e reebé lo colp en lo seu scut, mas no li
près gayre bé, car ell fonch encontrat de mig a mig tan fort, que
caygué del cavall agrament nafrat; e, metent lo rey la mà a la spasa,
cuytà per lo duch d'Orleans, per ferir-lo. E Curial, veent que un
cavaller, apellat Jaques d'Agravila, vengués per ferir lo rey, corre
contra ell, e donà-li tan gran encontre de la lança, que del cavall
lo derrocà; per què lo rey cuytà lo duch d'Orleans, e donà-li tan
forts colps e tan pesants sobre
tot balancejant, que no sabia on s'estava, e l'altre contínuament lo
feria, demanant-li qual de les donzelles era pus bella.
Los del duch corren per ajudar-li, e sí
per resistir-los, e mesclen-se ab ells tan virtuosament, que tothom
havia què fer.
Ladonchs lo rey aferrà lo duch d'Orleans per los flanchs, e, donant
d'esperons, lo tira axí fort que, vulla o no, lo trau de la
sella, e, mudat aquell en lo coll del seu cavall, lo porta a les lotges e
presenta
BELLESA SUPERIOR DE LA DONZELLA DE L'ESCUT NEGRE]
Lo duch fonch ben vengut: plant, emperò molt festejat; mas, com lo
volguessen desarmar, no ho consentí; emperò tramés a dir al cavaller
de les spases què era allò que ell havia a fer per exir de presó. Lo
cavaller li respòs que no pus, sinó dir públicament que la donzella
del scut negre era la pus bella donzella del món. Lo duch, qui oy
que li convenia dir aquestes paraules si al torneig volgués tornar,
fort secretament féu venir un escut negre, e suplicà a Laquesis que li
posàs la mà damunt. Lladonchs lo duch dix:
—Yo dich que la donzella que té l'escut negre és la pus bella del
món.
E axí, de continent, llaçat l'elm al cap, muntà a cavall e tornà al
torneig. En aquesta manera fonch enganat lo cavaller de les spases,
car ell no sentí l'engan; sinó poguera ésser que, abans que
se fos acabat, lo qui havia legit lo test haguera feta la glosa, e l'haguera
declarat.
D'ARAGÓ]
En aquesta ora, lo duch de Borbó e lo duch de Bar junts entren en lo
torneig, contra los quals lo rey d'Anglaterra ab tota la sua gent anà.
Encontren-se maravellosament los uns als altres. Aquí virats cavallers
enderrocats e cavalls sense senyor en gran còpia. Mas los cavallers
dels scuts negres se tornen ajustar, e tots ensems comencen a ferir
a destre e a sinestre. Lladonchs vírats arrancar elms de cap e escuts
de coll, tan maravellosament, que on que ells vagen, ferint passen e
lexen camí ubert, e tothom los feya loch. Ladonchs lo duch
de Bretanya se met en lo torneig, contra lo qual los duchs de Berrí
e de Barbant anaren; encontren-se en lur venir molt asprament, axí
que n'í hach molts enderrocats.
Lo rey de França, de les lotges, mirava los colps que los dels scuts
negres feyen, los quals combatien tan maravellosament, que entre
ells no y havia què triar; per què dix:
—Certes, o yo no poré pus, o lo duch d'Orleans venjarà vuy les
sobres que li són stades fetes.
Lo comte de Foix, qui encara no era entrat en lo torneig, com
stigués prop lo rey e oys açò, ris molt; e dix al rey, en grans rialles:
—Ea, per ventura si encara huy serets presoner de la donzella
del scut negre!
Lo rey, axí mateix, ris, dient:
—No
Lo comte cridà Febus, son fill, e dix-li:
—Febus, vés cuytadament a les tendes, e arma
negre, e ab quatre altres cavallers, sens plus, tots ab scuts negres,
vés al torneig, e on que tròpias lo cavaller de les spases entrecroades,
digues-li com lo rey de França entrarà susara en lo torneig contra
ell, per venjar lo duch d'Orleans, e suplica-li que
no
Per què Febus, complit lo manament de son pare, no sabent qui
era lo cavaller de les spases, anà envers ell, e tant lo cercà que
e dix-li ço que lo comte li havia dit, suplicant-li que
rey alçà la spasa, e, donant-li
—Déus te faça bon cavaller.
Lo cavaller de les spases tantost cridà tots los seus, e, fets venir aquells
en un loch, isqueren del torneig. E, apartant-se a cert loch, refrescaren
e mudaren de cavalls freschs e bons; e lo rey demanà
a Febus qui era, e ell li respòs que era Febus, fill del comte de Foix,
de què lo rey hach gran plaer. E puys que hagueren refrescat, preses
grosses e molts forts lances, començaren ab passos suaus tornar al
torneig. E encontraren Bon Panser, e dix-los:
—Ja és a cavall lo rey e d'uymés entrarà en lo torneig.
Per què lo cavaller de les espases près Curial per la mà, e dix:
—Ara veurem què serà, que per ventura tal cuyda venjar ontes
d'altri que creix les sues.
Lo rey de França era ja en lo torneig, e feya bones armes ell e
molts cavallers qui eren venguts ab ell; e, no obstant que lo duch
de Borgunya fos vengut contra ell, ab molta gent, lo rey se
la plaça tota, e cercàvan los cavallers dels scuts negres, mas no
trobàvan. Emperò, com ells ja plegassen al torneig, e los franceses
los vessen, comencen a cridar:
—Ací són! Via a ells!
Mas, certes, nulls temps digueren mot de què tantost se penedissen,
car los dels scuts negres meten l'estandart per mig d'ells, e tots
junts feren de tal virtut, que cascú derroca
entr'ells, esquexen-los, rompen-los, partexen-los en parts, no
donen avinentesa que
hagueren rompudes, meten mans a les spases, van contra aquells
francesos e feren en ells, e ells se defenen; e lo brogit del ferir era tan
gran, que paria que fossen molts ferrers qui a grans colps ferissen
sobre moltes encluses.
PROBABLE DERROTA]
Lo comte de Foix, qui víu açò, dubtant-se de qualque sinistre,
corre al rey de França, lo qual ja havia fetes assats armes, e dix-li:
—A, senyor! ¿E què és ço que féts? ¿No és temps que perdonets
a aquests treballs? Yo us suplich que
Lo rey li respòs que era content. Adonchs dix lo comte:
—Exits de la plaça, que açò m'avets donat, e no combatats pus.
Lo rey dix que li playa, solament que abans rompés una lança en
l'escut de les spases.
Per què tantost lo rey, qui era assats notable e molt bon cavaller,
presa una lança en la mà, anà contra lo cavaller de les spases, e ferí
per l'escut, sí que la lança féu volar en peces. Lo cavaller de les spases,
qui víu lo rey de França ab paraments tots blanchs, veent que
l'havia ferit de la lança, va a ell, e fér-lo de la spasa per l'elm tan gran
colp que tot lo féu enclinar, e, com li volgués donar un altre colp, lo
comte de Foix se fonch mès en mig, e reebé lo colp en lo seu scut,
en manera que li
E axí lo rey de França, lexant lo torneig, se n'anà a les loges, e
fonch desarmat; e dix que havia rompuda una lança en l'escut del
millor cavaller del món, de què era molt alegre, e de alegria, en tot
aquell jorn, no li fonch demanada gràcia que no la atorgàs.
Ladonchs Curial, qui de rabiosa ira fonch encès per rahó de un
anglès qui falsament, ab una lança, l'avia ferit, e no
—tan yvarçosament li desparech—, alargant los hulls, víu altre anglès,
qui mossèn de Claucestre havia nom, e lo qual fins en aquella ora
los cavallers dels scuts negres per tot son poder havia infestats molt;
e sí dreçà lo cavall contra ell, e, ab una lança en la mà, cuytà derrere
ell e aconseguí
L'anglès, qui oy cridar "¡Ací és lo cavaller del falcó: ¡gara d'ell!",
girà
e sí
peces. Curial, qui tot rabiava de mal talent, encontrà lo cavaller de
tal virtut, que, passant-li l'escut, li féu sentir la lança en la carn crua,
e
si era nuyt o jorn. E, devallant del cavall, e tenint aquell per una
regna, li llevà l'escut, lo qual era tot blanch ab una corona d'or, e sí
tramés tantost a les loges, dient:
—Vés, dóna
Per què, aquell qui
fonch molt contenta, e cregué certament aquell ésser Curial; emperò
en aquest torneig no
encapellat. Laquesis près l'escut, ab molta alegria, e
davall los seus pits, en la loja. Miraven gent infinida e deyen:
—Per cert, Laquesis és la pus bella donzella de totes, car lo cavaller
del falcó ho ha dit.
De què Festa cuydà morir d'enveja, e, sobrada de ira, jurà fer
a Curial altre desplaer qui muntaria queacom més que aquest que
ell li havia fet. E, certes, yo crech que les més dones no saben regir
los moviments que
defora lo odi que haurà, per ventura, injustament concebut,
e per aquesta rahó s'esdevé que al cas fuig les més vegades loch de
venjança.
Ladonchs Curial se met per lo torneig molt ardidament, e, axí
com si en tot aquell dia no hagués res fet, començà a ferir tan
frescament com si lavores començàs.
Mas un comte anglès, apellat mossèn de Salisberi, lo qual era de
la persona molt gran, valerós e famós cavaller, havent vist ço que
Curial havia fet, fet abans llevar mossèn de Claucestre e, mig mort,
a la sua tenda tramès, cridà tots los cavallers qui en companyia del
dit Claucestre éran venguts e, no relexant los seus propris, tots los
amonestà que era necessari que lo cavaller del falcó aquell jorn fos
abatut.
Per què, sens ferir, se met per lo torneig, e tant cercà amunt
e avall, que ell víu lo cavaller del falcó qui feya armes davant les
lotges, e la sua strenuïtat resplandia entre tots los cavallers. Per què
Salisberi, qui
ab ell tots junts venien; e encontren a Curial dels pits dels cavalls
axí fort, que, per valent e per poderós que fos lo seu cavall, li fonch
forçat anar a la terra.
Mas Curial, trobant-se a peu en mig de tanta gent, ab la spasa
se defenia tan maravellosament, que no era degú que lo seu colp no
temés. Emperò, per molt que ell fes, li levaren lo cavall a força, e
se
hagueren a efecte, si no fos un cavaller qui cridà lo cavaller de les
spases, dient-li:
—Sus, acorrets cuytadament al cavaller del falcó, qui és a peu, e
devant les loges lo volen apresonar.
Per què lo cavaller de les espases, ab un gran crit, ajusta dels seus
tants com pot, mou l'estandart e, ab la major velocitat que pot, encès
de rabiosa ira, a manera de leó famolent, romp aquella turma de
gent, fan-se fer loch, e ab gran treball vénen llà on Curial a peu
combatia; lo qual, en defensió de sa honor, fins ací havia fetes coses
de recordança dignes. E un d'ells, appellat Pere de Muncada, veent
Salisberi en un gran e molt bell cavall, cuytà per ell, e ab una
lança grossa e molt forts, que en la mà tenia, lo ferí tan asprament que
del cavall lo derrocà, les cames altes, e caygué ben prop de Curial.
JUNYIDORS]
Curial, qui víu mossèn de Salisberi als peus, donà-li la mà, e en un
punt lo ajudà a levar, e diu-li:
—No pensets que us hé ajudat per vostre bé, ans cové que us
defenats; sinó vós porets perdre cosa que quants reys ha en lo món
no la us porien tornar.
Ladonchs li donà pel cap espessament terribles colps, axí que
lo seu elm, per bo que fos, nulls temps fonch tan provat: exien-ne
purnes de foch, e Malmenava
sostenir los durs e pesants colps que Curial li donava, ans fonch
constret a ficar los genolls; e, certes, tothom féu juyhí que l'haguera
mort si no fos lo rey d'Anglaterra, qui, cridant grans crits, a aquella
part vengué, e, metent-se per la pressa ab innumerable multitut de
cavallers, fér en los cavallers dels scuts negres; e, no obstant que tots
junts fossen en aquell loch, certes no pogueren tant fer que Salisberi
no fos deliurat; emperò tots temps lo seu cavall romàs, e per lo dit
Pere de Muncada fonch donat a Curial.
Lo qual, aprés que fonch muntat, veent lo rey d'Anglaterra, e
conexent-lo per rahó d'una lança d'or que aportava sobre l'elm, anà
envers ell e ferí
bastant a tenir-se dret, ans a fina força hach a abraçar lo coll del
cavall. Mas Curial, no arrestant-se sobr'ell, fér altre anglès tan poderosament
que del cavall lo derrocà. Lo cavaller de les spases,
axí com havia en oy los franceses, amava de tot son cor los angleses,
e axí manà que tots los cavallers dels scuts negres d'aquell loch se
partissen; la qual cosa sentint lo rey d'Anglaterra, hagué
plaer, e fonch molt desijós de saber qui era lo cavaller.
Per què, movent l'estandart, van sobre aquells del duch de
Burgunya, entre los quals havia dos cavallers molt valents, lo un dels
quals ere apellat lo senyor de Sent Jordi, l'altre, lo senyor de Vergues.
E com lo cavaller de les spases veés lo senyor de Vergues aportar una
cota d'armes feta tota a vergues vermelles e d'or, les quals són armes
del rey d'Aragó, manà a tots los seus que contra aquell degú no
combatés. E, d'altra part, víu lo senyor de Sant Jordi ab paraments
blanchs e creus vermelles, [e] dix:
—O, com me fóra mesclat ab aquests burgunyons e flamenchs,
si no fos les armes que porten! Lexau-los, per amor de mi. ¡Anem
contra los franceses!
Per què Bon Panser anà al senyor de Vergues e al de Sant Jordi,
qui companyons eren, e
dit; la qual cosa oyda per ells, meten les spases als foures, e tiren-se
a una part, e digueren a Bon Panser:
—Digues a la honor de la cavalleria de tot lo món, ço és, lo cavaller
de les spases, e a la sua noble companyia, que, oyt ço que ell ha ordonat,
nosaltres exim del torneig per a vuy, que certes no y ferirem colp.
E axí, tornaren atràs e miraren què seria, trametent a dir al comte
de Flandes que ells per res del món no combatrían pus aquell jorn;
lo qual, jaent malalt en la sua tenda, havia comanada la sua gent al
duch de Burgunya.
Certes, no foren axí segurs los franceses, ans se meten entr'ells e
feren a destre e a sinestre molt vigorosament; e qual cavaller
és aconseguit li és forçat caure del cavall o abraçar lo coll d'aquell;
per què en poca d'ora foren coneguts e squivats.
Los burgunyons, qui contra los franceses aquell jorn se eren molt
treballats, anaren al seu duch, e li digueren:
—Senyor, los cavallers dels scuts negres han, per cortesia, lexat de
combatre contra vostres gents, però fan als franceses gran dan. És ver
que nosaltres vuy los havem molt infestats, emperò no devem donar
loch que altres los infesten. Manats ço que us plau que façam.
Per què lo duch va ver[s] aquella part e víu-los tots a una que
feyen coses nulls temps vistes ne oydes, e dix:
—Per ma fe, no seria massa cortès qui
a aquests la honor que per força d'armes en aquest jorn han
guanyada.
Per què, acostant-se al cavaller de les spases, dix-li:
—Senyor cavaller, yo us prech que entre vós e aquesta gent no
fàçan huy pus armes.
Lavors Curial s'acostà al rey, qui bé no ho havia entès, e dix-li ço
que lo duch deya; per què lo rey tantost s'apartà d'aquell loch.
Eren ja passades vespres bona stona havia, e tots los standarts se
eren retrets, que degú quasi no volia pus treballar, com l'estandart
de les spases, ab tota la sua gent, se n'anà devant les lotges e començaren
a reposar-se.
Ladonchs los senyors de Vergues e de Sent Jordi vengueren a ells,
e, saludada tota la companyia, digueren:
—Senyors, nosaltres no havem pogut huy conèxer qual de vosaltres
és stat millor cavaller, mas havem vist que vós, senyor de les spases,
aquesta jornada sóts estat capità de tots; e per ço nosaltres,
si en enuig no us ve, vos pregam que vullats acceptar nostra primera
pregària, ço és, que axí com sóts tots justats, passat lo torneig per a
vuy, vos plàcia venir sopar e reposar a nostres tendes.
Lo cavaller de les spases los respòs que entr'ells no havia senyor
ni major, car tots eren companyons e amichs, e que lo seu convit
acceptarían molt volenterosament si a ells fos possible, emperò a
present no podien; e axí que
digueren los flamenchs que, si a ells no era acceptable anar a les sues
tendes, ells irían a sopar ab ells a les lurs, si
lo cavaller de les spases fonch molt content, e axí stigueren, sens que
en lo torneig no
Lo rey de França volgué licenciar lo torneig per a aquell jorn, la
qual cosa sentint, lo cavaller de les spases fa cavalcar lo seu standart,
e, cridant grans crits, corregueren per la plaça amunt e avall; mas
degú no
rey de França, veent açò, manà que lo torneig hagués fi aquest jorn.
E axí, cascú se
Lo rey de França se n'entrà en la vila, per què cascú cobrà les sues
donzelles, exceptat Curial, car la reyna pregà molt la donzella del scut
negre que volgués romandre ab ella tant com lo torneig duraria. La
donzella ho atorgà, volent-ho emperò lo cavaller del falcó, ab lo qual
ella era; per què la reyna tramés fort cuytadament a ell per demanar-la-y;
e tantost la y atorgà. E axí la se
una copa d'or cobertorada, e en lo cop havia moltes perles
grosses e pedres fines: la qual era atorgada per pris al millor cavaller;
e, jatsia bonament entre los dels scuts negres no hagués què triar,
emperò totora la donaren al cavaller de les spases, axí com aquell qui
havia molt treballat e era stat capità aquell jorn. E, perquè ell se n'era
anat, feyen portar lo pris davant la sua donzella; e anava davant, e derrera
d'ella totes les altres, per grans senyores que fossen. E Laquesis, a
despit seu, li hach a fer coa, de què cuydà morir d'enveja.
NOM]
Ay, e com dura poch lo fum d'aquesta vanaglòria! Per cert, la donzella
del scut negre no
¡tant se veya favorida e festejada! E la reyna, que no
de festejar-la e de loar-la e dir bé d'ella, en tant que no sabia acabar
de parlar loant-la de bellesa, destresa, gràcia e altres virtuts, sobre
quantes n'avia vistes fins aquell jorn, crech que li
als frares menors, qui no saben on se posen a sant Francesch lo dia
de la sua festa, com preyquen.
Laquesis se n'anà ab sa mare, mal contenta, emperò molt acompanyada
e favorida.
La reyna començà a interrogar la donzella del scut negre, demanant-li
de quina terra era; e ella li respòs:
—Senyora, axò yo no us pusch dir, car a mi és defès.
—E, almenys, me digats vostre nom —dix la reyna.
E ella respòs haver nom Festa. De què ris la reyna, e dix:
—E, per ma fe, vós havets lo pus noble nom e pus plasent que
yo anch oys, e, sens tota falla, Festa sóts vós a tots aquells que us
veen, car a mi és stada festa lo tenir-vos vuy de prop. E aquell qui
donà l'escut a Laquesis, errà lo camí al dur-lo, car, certes, mills se
pertanyia a vós que a ella. E axí com Déus vos ha feta bella, sí us ha
donat per conduïdor lo millor cavaller qui sia en lo món, e lo
pus valent. Beneyt sia Déu que axí us ha ajustats.
La reyna volia gran mal a Laquesis, per ço que era tan bella, e,
d'altra part, que Laquesis havia menyspreada la bellesa de la reyna.
Festa era environada de totes parts de damas e damisel·les; e, com
lo rey sabés que Festa era romasa ab la reyna, havent-ne gran plaer,
la
respòs que per res del món ella no lo y podia dir, en tant que lo rey
sabé solament que havia nom Festa. De què ell ris molt, e dix:
—Sens falla, Festa sóts vós a quants ulls vos miren, exceptats los
de Laquesis, que
fe, no li caldria, car assats e molt la ha nostre Senyor feta bella.
E, sabent lo rey que ella era ab lo cavaller del falcó, la pregà molt
que li digués qui era aquell cavaller. Festa respòs:
—Mossenyor, la senyora reyna m'ó ha fet demanar, e despuys ella
matexa m'ó ha demanat, e yo, no havent licència, no lo y hé gosat
dir. Emperò, puys que tant vos plau, yo
que
E axí li fonch promès. Per què Festa dix:
—Lo cavaller ha nom Curial.
—A santa Maria! —dix lo rey—. E quinys noms! Per ma fe,
aquest nom se pertany bé a tal cavaller com ell és. E, digats, Festa:
lo de les spases, ¿qui és?
—Senyor —dix ella—, yo no
altres cavallers dels scuts negres, car entre ir e vuy vengueren tots, emperò
ell vench tot sol. Bé us certifich que ell és senyor de tots los altres
e axí
—A, verge Maria! —dix lo rey—. ¿E qui porà ésser
aquest cavaller?
—Certes —dix Festa— yo no ho sé, mas crech que sia lo millor
cavaller del món.
Respòs lo rey:
—En moltes maneres ho ha mostrat; e, sí Déus me dó honor, yo
no crech que en lo món tan noble companyia de cavallers hage, car
certament entre ells no y ha què triar, e pot se fer que y hage major,
mas no millor; que tots arreu són tals que, sens tota falla, serà foll lo
cavaller qui presumirà empendre ço que qualsevol d'aquests lexarà.
LA SUPERIORITAT DELS CAVALLERS DELS ESCUTS NEGRES]
E axí, parlant de moltes coses, los cavallers del torneig, qui
desarmats, vengueren al rey e, feta-li reverència, veren aquí la donzella
dels scuts negres, e, com sabessen ella haver nom Festa, tots
començaren a riure, dients:
—Certament, millor festa e pus alegra és star prop vós que
prop vostres cavallers, car, per ma fe, mal acostar-se fa a ells en lo
torneig.
—En nom de Déu —dix Festa—, tals són ells que per a liça e
per a cambra són disposts; e yo us promet que, si ells ací fossen, vos
altaria bé lur companyia tant com de altres que
Tota aquella vesprada, no
negres, e no n'í havia degú qui assajàs a dir qual d'ells era lo millor:
tant eren stats valents.
Emperò, com lo rey veés que tota la més gent era cansada, no
volgué que s'í tornejàs pus aquella setmana, fins lo digmenge aprés
venidor, que tothom haurie covinentment reposat; e axí fonch manat
als reys d'armes, e a tots los harauts, que ho denunciassen pertot.
E axí soparen e hagueren molt plaer.
PANDÓ]
Aprés que hagueren sopat, lo rey tramés a dir a la reyna que vengués
e menàs Festa ab sí. Per què la reyna vench, e lo rey près a Festa per
la mà:
—On que vós siats, no staran sens festa.
Aquí dançaren e cantaren, e feren molta alegria, e Festa cantava
axí bé e mills que donzella que fos en lo món.
E, com molt haguessen feste[j]at, Festa, alargant los ulls entre
la gent, víu Melchior de Pandó, lo qual tot lo dia havia mirat lo
torneig e no havia conegut Curial; per què Festa li signà que callàs
e stigués segur. Emperò, com molt hagués stat, llevant-se empeus,
s'acostà a ell e li dix com Curial ere ab los cavallers dels scuts negres;
e, mostrant-li l'ansenya del loch on eren aleujats, li dix que se n'anàs
vers aquella part; e axí se
Lo rey e la reyna, e tots aquells senyors e senyores, licenciada tota
la companyia, com ja fos gran part de la nit passada, se n'anaren
dormir.
DE VERGUES I DE SANT JORDI]
En la forma que oyda havets, se partiren del torneig los cavallers dels
scuts negres e feren la via de lurs tendes; los quals seguiren lo senyor
de Vergues e lo senyor de Sant Jordi, los quals foren aleujats en les
riques tendes de Curial. E, com foren entrats dins, lo sopar fonch
prest, e, desarmats, soparen ab molt gran plaer, tots temps parlant
de les maravelles que aquell jorn en lo torneig se eren fetes.
Los senyors de Vergues e de Sant Jordi, qui veren Curial, digueren
que certes aquest era lo pus bell cavaller qui jamés haguessen vist,
e altaren-se d'ell, en tant que a altra part no podien girar los ulls.
Emperò Curial feya tanta reverència al rey com podia. Ladonchs
lo senyor de Vergues, qui víu la honor que al cavaller de les
spases era feta e no
E, acostant-se a Curial, pregà
volgués fer tanta gràcia que li volgués dir qui era aquell cavaller.
Curial respòs que, puys ell era present, que lo y demanàs, que sens
falla ell li ho diria.
E com abdosos se girassen a mirar lo rey, e Curial riés, lo rey dix:
—¿Què és axò?
E ell respòs:
—Senyor, aquest cavaller se rancura de vós rahonablement,
car diu que us és deguda gran honor e molta reverència, segons lo
seu parer, e ell, no sabent qui sóts, no pot fer ço que deuria a son
semblant, e axí és. E més: diu que ací no ha enganats sinó ell e son
companyó, car tots los altres vos conexen e ells no poden pensar
qui sóts. Per què us suplica tant com pot, per ésser vengut ací en
vostra companyia, e semblantment perquè us sie obligat tota la sua
vida, que no us vullats a ell celar. E yo sé certament, senyor, que si
ell sabia vostre nom, ell seria, volenterosament e de bon grat, vostre
servidor.
E, dites aquestes paraules, callà. Lo cavaller, seguint les paraules
de Curial, dix:
—Senyor cavaller, yo us clam mercè que vós no
de dir-me vostre nom, per condició que yo sia vostre e a vostre
manament, tant com a vós vindrà en plaer.
Lo rey ladonchs dix:
—Yo són lo rey d'Aragó.
SERVEI DEL REI D'ARAGÓ]
En aquest punt, lo senyor de Vergues se mès de genolls en terra, e lo
rey lo levà e li mès los braços per les spatles, e axí mateix al senyor
de Sant Jordi, qui semblantment se era mès a genolls. E lo senyor
de Vergues dix:
—Senyor, açò és stada una cosa en la qual Déus m'à feta
molt gran gràcia, e vuy és stat complit lo major desig que yo havia
en lo món. Yo, senyor, són de vostre linage e port vostres armes, e,
per consegüent, vostre servidor contra totes les persones del món. E
no era cosa en lo món que yo tant desijàs com conèxer mon senyor,
lo qual sóts vós. Per què us suplich e us clam mercè que d'ací avant
m'ajats per servidor, e
servey sien, e a mi sien possibles de fer, car certament no y falliré.
Axí mateix, lo senyor de Sant Jordi se proferí molt al rey. Lo qual
respòs al senyor de Vergues que ell havia plaer de conèxer-los, e que
d'ací avant vivissen en segur, que faria per lo un axí com per parent,
e per abdosos axí com per amichs.
Gran fonch la festa que en aquelles tendes se féu aquella vesprada,
e tothom stava ab tant plaer que més no podia. E lo senyor de
Vergues demanà en gràcia al rey que son companyó e ell poguessen
dur scuts negres e fossen en la sua companyia lo dia del gran torneig.
Lo rey lo
E lo rey licencià tota la companyia, e, solament retengut Curial
ab sí, manà que cascú se n'anàs per sa part fins al dissapte venidor,
com no fos volentat sua aturar pus en aquell loch per no ésser co-
negut, ne tanpoch haurie plaer que als altres coneguessen. E axí
tengué cascú per dit de apartar-se lo pus cubertament que pogué.
E per ço, abans del jorn, lo rey se llevà, e, levats semblantment
los altres, cascú féu sa via, lexant aquí le sues tendes sens alguna
guarda. Emperò lo rey manà al senyor de Vergues que anàs a la cort,
e si la sua donzella havia res mester, se dispongués a fer per ella ço
que li fos possible. Lo senyor de Vergues, molt alegre per ço
com lo rey se amprava d'ell, respòs:
—Senyor, sab Déu que yo us desig servir davant tots los senyors
del món, e axí faré vostre manament en tot cas.
E, ab tant, se n'anà a son aleujament ab lo senyor de Sant Jordi,
qui d'ell no
stats, e ells respongueren que foren convidats per uns cavallers e
havien ab ells sopat e dormit.
Semblantment, lo comte de Foix demanà a son fill què era dels
cavallers ab los quals ere stat. Respòs que anats se n'eren tots, e
havien lexades les tendes sens alguna guarda, de què lo comte se
maravellà molt.
Passada adonchs la nit, lo dia vench molt clar. E lo rey contínuament
havia pensat qui serien los cavallers dels scuts negres, e senyaladament
lo de les spases; emperò lo seu pensament anava molt luny
de la veritat, car ell no podia imaginar ço que era, mas tench-se per
dit que tots los cavallers vendrien a ell, e que axí
alguna conexença.
D'altra part, Melchior de Pandó, la nit passada, no pogué trobar
les tendes dels cavallers dels scuts, mas per lo matí cercà tant, que
ell les trobà, e, conexent la tenda de Curial, entrà dins, mas no y
trobà degú, ne, per consegüent, en alguna de les altres; de què ell
se maravellà molt. E acordava aturar-se en les tendes, pensant que
retornarien, e axí
tot sol allí: que poria ésser que algun vendria per robar les tendes, o
diria que ell era entrat per robar-les e que
més li valia anar-se
que en certenitat lo pogués metre. E, ab tant, se n'anà.
Emperò ell no pogué parlar ab Festa aquell jorn, en lo qual lo rey
celebrava gran e molt solemne convit; e, entre les altres coses, havia
feta aparellar una taula molt gran per tots los cavallers dels scuts ne-
gres, en lo pus honorable loch de tota la sala. Mas, com vengués la ora
del dinar, e tothom fos vengut, lo rey no y víu los cavallers strangers, e
per ço sperà quant venguessen; e axí lo dinar se tardava molt.
Lo rey féu venir a Festa, e dix-li:
—Festa, yo no conech lo cavaller de les spases ne del falcó, per
què us prech que, si ací són, los me vullats mostrar, per ço que yo
pusca honrar e festejar axí com a aquells qui ho han ben merescut.
Festa anà pertot e, tornant al rey, li dix com ells no eren en aquell
loch ne algun altre de aquella companyia; de què lo rey hach gran
desplaer, emperò sí sperava que venguessen; e axí lo dia crexia e lo
dinar trigava.
Lo comte de Foix s'acostà al rey, e li dix què sperava, que no
dinava. Lo rey respòs que sperava los cavallers dels scuts negres. Lo
comte dix:
—Senyor, no
De què lo rey hach molt gran desplaer, e
sentiment, e
axí tothom segué, mas en aquella taula lo rey no consentí que segués
degú, ans estech axí buyda, e lo rey stech aquell dinar tan pensiu que
no menjà ne hach plaer.
E, com foren dinats, lo rey dix a Festa:
—Yo no sé qual de vós o de mi hage perdut més, car vostres
cavallers se
yo tenga d'ells tal penyora com sóts vós, no
Lo comte de Foix dix ladonchs:
—Senyor, ells han lexades les sues tendes sens guarda alguna; e
axí, manats que sien guardades.
Ladonchs lo rey dix que ell se
mentre ells no y fossen, almenys si se li poria pegar alguna poca de
la bondat que
Per què, passada la sesta, lo rey se n'anà a sopar a aquelles tendes,
e víu les dues de Curial molt riques e assignà-les a la reyna; e ell
mès-se en aquella del rey d'Aragó, no sabent que sua fos, encara que,
ab tornes, de molt no era tan bella com les altres.
Tota la gent parlava d'aquells cavallers, e
n'eren axí anats sens dir res al rey de França; emperò, pensant lo rey
que, puys les tendes havien lexades, ells tornarien, e lladonchs los
poria conéxer, dient entre sí mateix que certes no li scaparien axí.
Festa no havia desplaer per què se n'eren anats, car ja sabia que no la
lexarien allí, ans vindrien per ella, certament, e per açò se confortava
molt. Melchior de Pandó vench a ella e li demanà si
e ella respòs que no, mas que
almenys per ella, cas que de les tendes no curassen.
E, mentre lo rey se solaçàs en aquelles tendes, e tots los cavallers
les mirassen, la duquessa de Baviera e sa filla vengueren, bé e molt
notablement acompanyades. Vestia Laquesis una roba de setí ras
carmesí, brodada de ulls e de laços d'or, e portava en la mànega lo
[lebrer] e les letres tals com eren en la tenda que havia donada a
Curial. E, com fos regoneguda, tothom dix:
—Aquella roba e aquesta tenda tot és una cosa.
Per què lo rey féu venir a Laquesis, e li dix:
—Laquesis, la vostra roba me fa creure que vós devets conèxer
lo cavaller de qui aquesta tenda és; e axí us prech que vós me vullats
dir son nom e tant com sapiats de sos fets.
Laquesis li respòs com aquell cavaller havia nom Curial, e havia
vençut los cavallers d'Alamanya qui acusàvan Cloto, sa germana; e
d'aquí avant li dix ço que havia fet en deliurança del vell cavaller;
semblantment li recomptà com havia mort Boca de Far e totes les
maravelles que havia fetes venint al torneig, significant-li aquest
ésser lo cavaller del scut negre qui per los camins tan notables coses
havie fetes; e moltes altres coses li dix en loor del cavaller. De què lo
rey hach molt gran plaer, e li cresqué lo desig de veure
de casa sua, si pogués, tant, que en àls no pensà. E li demanà com
era que ella vestia tal roba com era la tenda del cavaller.
Ladonchs Laquesis li dix:
—Senyor, yo fiu fer en Alamanya aquesta tenda e la y tramís a fi
que yo
en aquest món que yo tant àm. Induexen-me a açò les coses que us hé
dites que ell féu en deliurança de ma sor, per la qual cosa li són e li vull
ésser tenguda e obligada a fer per ell tant com a mi sie possible.
E tant de bé dix Laquesis del cavaller, que lo rey conegué ubertament
ella ésser enamorada d'ell, tant que no ho podia ne ho sabia
cobrir.
Ladonchs lo rey li demanà si sabia res dels altres cavallers qui
eren en sa companyia. Laquesis li respòs que no.
—O! —dix lo rey—. ¿E quant los veuré yo? Certes, a mi triga molt
que yo
Emperò totavia se tench per dit que lo digmenge següent los veuria
en lo torneig, e que allí ell treballaria tant que los conexeria.
RESPECTIVAMENT]
Durant aquesta setmana, lo rey de França deliberà estar en les tendes
totora sperant veure los cavallers e fent molt grans festes. La
reyna havia molt gran desplaer perquè lo rey feya tanta menció de
Laquesis, la qual lo rey anvides lexava partir de si; e, per contrari, la
reyna festejava e favoria tant a Festa que no podia pus, e li donava
joyells e robes, no obstant que ella n'agués prou, e la loava tots
temps de bellesa e d'abtesa sobre quantes donzelles ella havia vistes;
e semblantment lo rey li feya molta honor. Axí que aquestes dues
donzelles se
En aquest mateix temps, com d'altra cosa sinó del torneig a penes
se parlàs, Salisberi fonch molt reprès de la empresa que havia feta
contra lo cavaller del falcó. Car si lo dit cavaller havia derrocat a
mossèn de Claucestre e li llevava l'escut, lo cavaller del falcó ho
havia fet e feya bé com a cavaller, combatent-lo a cors per cors,
e Salisberi, puys que personalment se trobava en aquell debat e
volgués ajudar o ajudàs a Claucestre, açò podia ell fer molt bé
e sens càrrech seu. Mas, mirant açò, lexar-los, e anar a cercar
cavallers, e ajustar-los, e tots d'ahurt venir contra un sol cavaller,
açò
ell cuydava ésser, car, si per ventura, mentre ell anava a
cercar e ajustar los altres cavallers, lo cavaller del falcó hagués
mort a Claucestre, Salisberi se fóra trobat sens cosín germà, e per
ventura li fóra tolt loch de venjança, e, d'altra part, que deute de
cavalleria no sofer que aquells ajusts se facen en tal cas, ne per
tal via.
Molts han dit que Achil·les ocís Hèctor malament, e no com a
cavaller, emperò pot ésser que erren; mas matà Tròyol malament e
com a flach cavaller e covart; car, si Tròyol infestava los seus mirmidons,
batallava com cavaller prous, valent e ardit, e Achil·les, si en
defensió o ajuda dels seus l'agués mort per son cors, bé haguera fet.
Mas mostra
sol contra ell, mas amonestant e movent los seus tots contra l'altre
solament, manant que per ells tots fos environat, circuït e mort. E
axí ell, ab tots los altres, com per son cors no ho gosàs empendre, lo
mataren. E, ço que pijor e de pus vil renom li fonch: lo cavaller tan
valent, mort axí malament com oyt havets, ligar-lo a la coa del seu
cavall e rocegar-lo per tot, aquesta és obra de jueu, qui en aquells
qui defendre no
usà bé en matar Tròyol a qualsevol partit, car les victòries se cerquen
en moltes maneras, e aquell és tengut per savi cavaller o capità qui
pus sàviament e ab pus cautelosa manera, ab menys dan e menys
perill, e ab major seguretat, sab cercar e haver la cobejada e dubtosa
victòria.
E, com sobre aquest debat se escampassen moltes paraules, e
ja quasi descompostes, lo rey, qui era molt savi senyor, manant-los
callar, tolgué la qüestió.
Durant aquest mateix temps, un fill qui lo rey havia fonch greument
malalt, de què la festa fonch tota torbada, e la reyna suplicà
al rey que no s'í tornejàs pus, e axí fonch per lo rey ordonat. Per
què, licenciant lo torneig, se n'entrà en Melú. E lo senyor de
Vergues mès-se en les tendes, de què cuydà créxer gran desamistat
entre ell e lo comte de Foix. Car lo comte volgué guardar les
tendes, e enviar allà son fill, axí com aquell qui
rahó. L'altre, per ésser parent e novell servidor, e que li era stada
recomanada la donzella, la qual ell honrava molt, semblantment
les volie guardar, e ni lo un ne l'altre no gosaven dir de qui eren.
Emperò molts los reprenían, qui deyan que no ho feyan sinó per
retenir per a sí, cas que los cavallers no tornassen; e sobre açò se
feyan diverses juhís.
Lo rey ere torbat e no sabia què se
dix-li que qui tendria aquelles tendes. Festa respòs que un prom, lo
qual ella hi trametria, guardaria les dues; de les altres no sabia res dir.
Ladonchs lo rey li dix:
—Festa, Festa! Par-me que vós no curats sinó d'aquelles de
Curial.
Respòs ella:
—Senyor, sí voldria curar, si pogués, de totes, e
emperò yo no pusch fer pus.
D'ARAGÓ]
—Ara —dix lo rey—, yo us prech que vós me façats un plaer, ab lo
qual haurets satisfet al major desig que yo hé en aquest món,
sens que a vós no costarà res ne us en vindrà dan.
Festa lo y atorgà.
—Ara, donchs, me digats —dix lo rey— qui és lo cavaller de les
spases.
—Senyor —dix Festa—, grans sobres me féts en fer-me dir lo seu
nom contra la sua volentat; emperò, puys tant ho volets, yo
diré, per tal condició que vós no
Lo rey lo y promés. Per què ella li dix
—Aquest és lo rey d'Aragó, e és huy de la sua lança lo millor
cavaller del món.
—A, làs! —dix lo rey—. ¿E per què hé licenciat lo torneig?
Certes ell no y tornarà altra volta, ne yo
mi! Certes, no sabia yo que tal cavaller fos vengut en mon regne.
—E donchs —dix Festa—, ¿és ver que sia bon cavaller?
—Certes —dix lo rey— hoc, lo millor del món, e tots callen
devant aquest.
Parlaren de moltes coses en la cort. Emperò dins breus dies lo
fill del rey fonch guarit, de què lo rey s'alegrà molt, e li desplagué
haver licenciat lo torneig; e sí pensà si
s'í pogué trobar remey, car los strangers tots se n'eren anats.
CURIAL QUE RESTE UN TEMPS EN LA CORT DEL REI DE FRANÇA]
Lo rey d'Aragó, qui hach sabut que lo torneig era licenciat, hach
molt gran desplaer, e dix a Curial:
—Curial, puix que lo torneig és licenciat, yo me
avant tornats-vos-en, car ma intenció no és pus aturar ací ne tenir
companyia de cavaller del món; e axí, a Déu siats comanat. Emperò,
prech-vos que
plaer de veure a vós com a cavaller qui sia en lo món.
Curial li suplicà que
tornat en son regne, o hagués trobat altre cavaller dels seus qui
e li tengués companyia. Lo rey no ho consentí, ans lo pregà que se
tornàs e li saludàs la donzella molt; e axí, lo rey se
Curial anà la via de Melú, e, anant a les sues tendes, trobà en
aquelles Melchior de Pandó, lo qual li recomtà noves de la Güelfa;
emperò no li portà letra alcuna, mas dix-li com ella li havia manat
que seguís lo camí que ell havia fet, e s'informàs bé de tot ço que
li era esdevengut, e que axí ho havia fet, e que sens falla ella haurie
plaer de les letres que ell li havia trameses. Més avant li dix com la
intenció de la senyora era que ell s'estigués algun poch de temps en
la cort del rey de França, emperò que
no sabessen les coses fetes per ell, en manera que a ell no fossen al
present atribuïdes.
Curial hach molt gran plaer perquè la Güelfa lo manava aturar en
França, e dix a Melchior:
—E de Festa, ¿què li plau que sia fet?
Respòs Melchior:
—Yo la me
Lo rey de França se n'entrà en París, e féu pendre les tendes del
rey d'Aragó, e mès-les en la esgleya de Sent Danís, dient que no
sabia de qui eren, emperò que stiguessen allí ben guardades fins que
aquells de qui eren les volguessen cobrar.
Curial, emperò, secretament se víu ab lo senyor de Vergues e
de Sant Jordi, e
e
sua donzella a Melú. E axí scriviren a Festa que vengués a Melú ab
aquella companyia que lo senyor de Vergues li donaria.
Per què Festa, près comiat del rey e de la reyna, e, reebuts d'ells
preciosos dons, ab infinides saluts als cavallers dels scuts negres, se
partí; la qual lo senyor de Vergues acompanyà una gran stona, e
aprés, donada a ella honorable companyia, a Melú pervench, on
fonch reebuda per Melchior e Curial molt alegrament, e feren tots
d'ella molt gran festa. Ladonchs Melchior li dix com la Güelfa
manava que se
París; e axí, que s'aparellàs per al camí.
Curial demanà a Festa ella si havia dit lo seu nom a algú. Ella respòs
que sí havia dit al rey e a la reyna, qui li n'havien feta força; de què
Curial hach molt gran desplaer, car ell no volguera ésser conegut
per cosa del món. Emperò, totavia dix que, puys que la senyora
ordonava que aturàs en París, li playa fer son manament, emperò
que la pregava que
lo recomanàs a la senyora molt.
E axí stigueren, tots justats en Melú, quatre jorns, e aprés
Melchior e Festa se ordonaren per a partir. Plorava Festa agrament e
no
venguts, començà
parlar; per què Melchior li dix:
—Curial, no plorets, car no és obra de cavaller; yo us dich que
en totes coses sóts cavaller mills que altre, mas en plorar sóts fembra;
e aqueix vici vos tol gran part de vostra virtut e honor.
Respòs Curial:
—Ans vos dich que és virtut alegrar-se ab los alegres e plorar ab
los plorants; emperò, cas que axí fos com vós diets, yo no y poria
aldre fer, car, com a mi recorda que
certes cuyt perdre la vida, e ara que m'é a partir de vosaltres, me par
que l'ànima se parteix de mi.
—Ara —dix lo prom—, com se vulla sia, yo
vostra aturada ací serà a vós honorable e profitosa, e en açò la Güelfa
ha vist molt bé; car, scrit és, que no és algun propheta acceptable en
la sua pàtria. E, si vós bé hi volíets pensar, Monferrat massa és streta
cosa per a vós, segons ço que la Güelfa entén a fer; e axí, romanits
a Déu. Solament vos prech que us vullats regir discretament, e no
façats que, a culpa vostra, aquella senyora se enfellonesca contra vós.
Yo us trametré tota vostra gent e la vostra desferra, e no dubtets de
pendre cambis sobre mi, car yo
Curial respòs:
—Senyor pare, sab Déu que tot lo meu desig és star prop la
senyora, a fi que la pogués servir en totes les coses que en plaer li
venguessen; emperò, puys que a ella plau, yo no y pusch àls fer: yo
staré allà on ella manarà. Emperò, yo us prech abdosos que li vullats
dir que no crega falses informacions e que, per sa mercè, no
procés d'absència, ans, si per ventura de mi alguna cosa li serà dita
que en enuig li dege tornar, me vulla oyr abans de condampnar.
E, girant-se a Festa, dix:
—Festa, germana mia, certes la mia sort no ha sostengut que yo
us tornàs al loch d'on vos traguí, e us presentàs a aquella senyora
que a mi us comanà. E axí, suplich-vos que, si yo no us hé honrada
tant com la vostra valor mereix, ne segons que deguera, m'ó vullats
perdonar, car no y hé fallit per voler, mas vullats-ho atribuir a la
mia grosseria, que no y hé sabut fer pus. Emperò, vull que tots
temps ordonets de mi, car yo són tan desijós de complaure-us com
a persona que sia en lo món.
E, abraçada-la fraternalment, quasi tota la color perduda, a Déu
la recomanà. Ladonchs dix a Melchior:
—Pare meu, clam-vos mercè que
yo no hauré bé ne repòs sinó tant com legiré vostres letres; e, si la
senyora me voldrà scriure, açò és la mia vida.
Melchior respòs:
—Curial, confortats-vos, que prestament, ab Déu volent, haurets
tals noves que us plauran.
E axí, se n'anaren Melchior e Festa fins en Monferrat, e Curial
romàs en Melú, plen de pensaments e tan trist que no
alegrar. Emperò, les làgremes són de tal condició que fan loch a
la longuesa del temps; e axí, Curial, oblidades les làgremes, veent
que li eren infructuoses, confortà
ordonar la manera de la sua vida totalment se donà.
E, anant-se
de draps de Arràs e molta altra tapiceria notable, e compongué axí
discretament son estat, que, quisque a la sua posada venia, arbitrava
lo seu estat ésser condecent al seu renom e fama; axí que, ressecades
les superfluïta[t]s, les rahonables romanguen en còpia e abundància
gran.
CURIAL]
Yo no pusch creure que l'art que yo hé d'escriure sie bastant a metre
en scrit pròpriament la següent matèria, ne los meus dits sàpien
governar la ploma, qui torna roja e vergonyosa en la mia mà, quant
començ a pensar que a mi cové scriure en aquest capítol la alegria
que la Güelfa hach com víu la sua donzella. E, senyant-se, inflama
tota, e la sua cara met nova color; torba
lexa caure als seus peus e li besa les mans, dient:
—Ab quanta affecció, o molt noble e magnífica senyora, aquell
valerós Curial vos besa les mans! Certes, no és ora en lo dia que de
vós no li membre, e nulls temps ou vostre nom que no encline lo cap
encorbant lo genoll. Dich-vos, certament, o molt egrègia senyora,
que yo no pusch creure que en lo món hage tan benaventurada
senyora com vós.
Dix la Güelfa:
—Recomta
coses que has vistes des que d'ací partist; no
Calla, e no digues res. Spera
e cride la abadessa, qui és stada parçonera en les mies desijades penes.
Vet que ja ve ab passos cuytats e la boca uberta, defallint-li l'alè; vet
que no pot parlar; compta-li les saluts, si algunes li n'aportes. Parla,
que ella no t'ó pot demanar.
L'ABADESSA]
—No era yo encara fora, de tot en tot, de la casa on lexava aquell
amargós Curial, que yo sentí gran brogit de peus qui detràs mi
venien corrent; e, girant-me, víu aquell dolorós Curial, qui, venint
cuytadament, se aplegà a mi e, no podent-me res dir, posà
los ulls un drap, ja mig banyat de làgremes, e, com ja un poch fos
stat sens parlar e la congoxa li donàs licència que parlàs, dix: "Dolça
vida mia, recomana
mirí
una ymage de marbre torní; mas Pandolfo, qui tots temps me
tench companyia, me avivà los spirits, qui mig vius stàvan, dient:
"Responets, e anem". Per què yo solament haguí avinentesa de dir:
"Plau-me". Girant, donques, la squena, volie
ençà, tirada per lo desig de veure vostra senyoria; tiràvan-me detràs
los sospirs de Curial, axí fort que no
com Pandolfo exclamà dient: "Anem". Per què yo, plorosa, relexí
aquell dolorós, que
jorn.
LA VIDA DE CURIAL A FRANÇA]
No pogueren retenir les làgremes la Güelfa ne la abadessa, ans se
plangueren molt tendrament. Emperò, com molt haguessen
plant, dix la Güelfa:
—Dolça Festa mia, comença
coses que vist des que partist d'ací; vet que yo obre ja les mies orelles
e aparell covinent loch a les tues paraules; ja lo meu cor tempra les
plomes e s'aparella, ab los seus amaestrats dits, scriure-les en la mia
memòria, per ço que yo contínuament les pusca legir e recordar; e
seré avara en guardar lo thesor que volenterosament com a pròdiga
voldria despendre.
Tantost aquella sàvia donzella començà a comptar lo camí fins a la
casa del varvessor, e, no oblidant lo mal sopar, comptà la batalla de
Curial e dels dos germans, e arreu totes les altres coses, per orde, que
eren esdevengudes. La abadessa e la Güelfa moltes voltes havien
gran por de Curial, e escoltàvan les coses ab gran dubte; altres voltes
reyen, axí com del fet del monastir e del pendre les treces. Finalment,
tot aquell jorn e altres molts la Güelfa e la abadessa consumaren
ab molta atenció en oyr les noves de Curial; e aquell jorn anvides
pogueren menjar, ne la nit dormir, recordant aquests fets.
Emperò la Güelfa tots temps se temia de Laquesis, e la
judgava per molt freturosa de vergonya, e, per ço, la sua honestat
valer menys; e dix que era propri lo déu d'amor no haver ulls. No
veyen emperò contentes de parlar de Curial; emperò la Güelfa tantost
tornava a Laquesis, e no la podia oblidar: tanta havia la pahor
gran que ab la poca vergonya lo y furtàs.
E, com molt d'açò haguessen parlat, una fonch la sentència e
conclusió del parlament, e en aquella s'afermaren: que la Güelfa
contínuament trametés e donàs a Curial, no solament les coses
necessàries a son despens, ans encara les voluntàries, per ço que, per
pobretat, no hagués a perdonar a voler que li vengués. E axí fonch
mès en obra, car tantost fonch manat a Melchior que donàs a Curial
totes les coses que volgués, sens contradicció alguna; e trameteren-li
tota la sua gent e tota la sua desferra, e moltes altres coses que
la Güelfa novament li donà; de què Curial, com ho reebés, fonch
alegre molt.
HI ÉS D'INCÒGNIT]
Stant Curial en París, no volia que d'ell se fes menció, ne encara
que
mesos en gran stima. Emperò, per lo senyor de Vergues e per lo
senyor de Sanct Jordi fonch mostrat al rey; e lo rey lo s'acostà e li
féu festa molt gran e moltes profertes, e fonch favorit assats, de què
alguns eren molt contents e a altres desplaya molt.
Emperò Laquesis lo festejava públicament, e no havia bé ne
repòs sinó tant com ab Curial stava. No reposàvan tant,
ne havien plaer, lo duch de Bretanya, lo duch d'Orleans, ne Carles
de Borbó, qui jóvens cavallers eren, e cascú ere amorós de Laquesis,
e
feya bona cara. Emperò, com Curial hi ere, tota la festa ere sua, e
los altres morien d'enveja e de gelosia; axí que açò procurava alguna
desfavor a Curial, car, certament, aquells senyors lo favoriren per
les virtuts e gràcia que en ell era, si Laquesis no fos en mig; e per
ço se treballaven ells en procurar-li tota la desfavor e abatiment que
podien.
Emperò, d'altra part, Curial era molt favorit per lo rey e per
molts altres; axí mateix lo comte de Foix, lo senyor de Sant Jordi e lo
senyor de Vergues lo s'acostaven molt, en tant que per ventura molts
hagueren assajat fer-li algun enuig si aquests no fossen; los quals
encara foren causa que lo duch de Borgunya, qui sovén e moltes
vegades lo se
feya; e
Curial nulls temps s'í acordà.
CURIAL]
En aquesta manera anaven los fets, e anaren per alguns mesos, dins
los quals molts torneigs e juntes se feren en París. E com venia lo
temps, Curial feya aparés que s'apartàs, en manera que algú no sabia
res d'ell; e despuys venia desfreçat a la plaça e, certament, ell
se
conèxer ne saber qui ere; de què lo rey e tota la cort eren maravellats.
E axí
sabia sos fets.
La qual, com un jorn de una gran festa ella fos hujada de dançar,
e lo rey la tengués a parlament, e loàs per causa molt a Curial, la
desvergonyada fembra, per donar-se favor, dix al rey:
—Senyor, un secret vos voldria dir, car sé que y trobarets gran
plaer, e havets gran desig de saber-lo.
Dix lo rey:
—Digats-m'ó, donchs; yo us en prech.
Ella replicà:
—Ja ho haguera dit, sinó tement-me que sia sabut per altres
persones, e yo hi perdria molt; per què us suplich que, puys vos [ho]
hauré dit, sia vostra mercè tenir-ho secret.
Lo rey respòs que sí faria.
—Senyor! —tornà a dir ella—: ¿vós desijats saber qui és lo cavaller
qui se
Sapiats que és Curial, e fa-ho tan secret que, sinó yo, a qui los joyells
guanyats envia, no sab qui és lo guanyador.
Respòs lo rey:
—Tots temps pensí que era ell, per dues rahons: una, perquè ell
és lo pus valent cavaller que al jorn de vuy sia en tota aquesta terra;
altra, perquè quant les tals festes se fan, nulls temps lo veu hom.
Era aquesta Laquesis molt treballada per les instàncies grans
que li feyen molts, per via de matrimoni, en tant que sa mare, qui
era molt tenguda a prop, per lo rey, que donàs sa filla per
muller al duch d'Orleans, e a la mare plagués, la volia forçar que
fes aquell matrimoni; enperò Laquesis, postposada tota pahor, li
responia que mort li podia donar, mas no marit. Emperò Laquesis
no volia tornar en Alamanya, si bé la mare se
jorn ordonava la manera de son camí.
E mentre que en aquest punt stava la cort, atengué un cavaller bretó,
venint del Sant Sepulcre, lo qual era nomenat Vachier de Vilahir, en
altra manera lo Sanglier de Vilahir, per ço com havie les dens molt
grans, e axí mateix que deyen que, com era en batalla o era felló,
spumava com si fos porch senglar.
Era aquest cavaller molt gran de la persona, terrible en son
esguart e sens temperància en sos moviments, molt ergullós e de
gran arrogància; e de ço li crexia la supèrbia: que era tan forts de la
persona, que no dubtava cosa que davant li vengués; e, més avant,
que los fets li havien succeyt bé fins aquell jorn, e, d'altra part, que
era en fama del pus valent cavaller del món, pus ardit e pus brau.
E ell, sentint la fama, e semblantment trobant-se per aquesta causa
molt favorit, loat e temut, menyspreava tots los altres cavallers, e
deya públicament que no eren stats res los fets de Tristany ne de
Lançalot, car los cavallers eren sens armes, e la gent era molt flaca,
axí de força com de cor, e si per ventura algun se gosava mostrar
algun poch, tots los altres fugien e li havien pahor, e que
si ara fossen vius e ab ells encara Hèctor, Hèrcules e Achil·les, dels
quals los actors tantes coses havien scrites, trobarien, sens cercar,
molts cavallers qui
E, per aquesta via, aquest Senglar de Vilahir ere en gran stima,
e los senyors li feyen molta honor, e fonch tan festejat en la sua
venguda que cuydà perdre
li havia esdevengut en lo viage que havia fet, comptava moltes maravelles,
les quals aparien miracles als que ho hoyen, axí de batalles
entre moros, en les quals ell ere stat, e tots temps, vencedor, e axí
mateix ab altres gents, per terra e per mar, atribuint a sí mateix la
glòria de la victòria, affermant que, si ell no fos, de tot en tot foren
perduts aquells ab los quals ell era. Tots lo miraven e, quasi torbats
de tanta strenuïtat, lo havien per lo pus singular cavaller del món;
e molts deyen:
—Certes, si aquest fos stat a Melú, los dels scuts negres no se
portàran lo renom que se
Tant e tant se parlava dels fets d'aquell cavaller, que no podíets anar
enloch que no trobàssets noves d'ell, maravellant-se com natura en
aquest temps havia produït tan terrible e tan espaventable mònstruo.
Durava lo parlament que de aquest Sangler se feya tant, que ja als
hòmens sentits venia en fastig; e senyaladament Curial se apartava
de qualsevol loch que del Sanglier se parlàs. E tant, que un
jorn, com alguns fadament loassen los fets del Sangler, e Curial fos
present, e sens res dir se
del Sanglier, dix:
—Curial, vós no trobats plaer que hom diga bé sinó de vós; e,
puys vós sóts bon cavaller, no us deuria venir en enuig oyr bé d'altres
bons cavallers, majorment, d'aquest qui, per ma fe, entre tots los
bons obté majoria e principat.
Curial respòs:
—A mi no desplau lo bé que oig del Sanglier, ans, sí m'ajut Déu,
me plau molt; mas oyr una sola cosa moltes vegades és enuig.
—A la fe —dix l'altre—, la negra enveja que li havets vos fa
enujar de ço que
Curial, ja encès un poch de les noves del noble home, respòs:
—Yo encara no hé vistes coses del Sanglier qui dégan moure a
enveja mi ne altre.
Lo noble hom replicà:
—Ne encara vós sóts tal cavaller que
prear molt vostres paraules.
Curial, ja exit de seny, no sabent-se regir —tanta era la còlera que
sobrava—, alargant la mà, près lo noble home dels pits, dient:
—Vostres paraules prèu yo poch; e, si lo Sanglier les deya, yo li
faria conèxer que hauria mal parlat.
Tots los qui staven entorn se meteren en mig, e apartaren lo un
de l'altre; e ab gran treball retengueren lo noble home, lo qual era
tan fumós que açò era cosa de l'altre món. Curial no
tench sa via e se n'anà a son hostal vàries coses cogitant.
HUMILIACIÓ DE CURIAL]
La fama de les paraules obrí les ales e, ab yvarçós cors, anà a
l'hostal del duch de Bretanya, lo qual, ab lo dit Sanglier e ab altres
cavallers, a manera de aquells qui cerquen pèl en l'ou e nuu en lo
jonch, cercaven via com porien desfavorir Curial, en manera que
d'ells no
—¿Què cercam pus? Ja no
E tantost trameteren per lo noble home, qui Guillalmes de la
Tor havia nom, e, a manament del duch, dix totes les coses que
entre ell e Curial eren passades; de què lo Sanglier mostrà haver tant
sentiment que cuydava morir de ira.
Aplegaren-se aquell jorn, en casa del duch de Bretanya, lo duch
d'Orleans, e Carles de Borbó e altres molts; e, tengut consell, conclogueren
que lo Sanglier combatés a Curial a cors per cors; e axí
fonch deliberat. E lo Sanglier promés metre en obra aquest fet.
L'ESTRATAGEMA DEL BÀNDOL FRANCÈS]
D'altra part, lo duch de Borgunya se n'anà a l'ostal de Curial, e
axí mateix lo comte de Foix, lo senyor de Vergues, lo senyor de
Sant Jordi e altres grans barons, en gran nombre; e, tengut consell,
lo duch de Borgunya tenia que Curial devia scriure al Sanglier; lo
comte de Foix e tots los altres tenien que no, car lo Sanglier no
havia de res ofès a Curial, ans Curial havia ofès lo Sanglier, no per
sa pròpria voluntat, mas empès de les paraules de Guillalmes de la
Tor, qui follament havia parlat. Emperò Curial hi havia
satisfet de paraula e de fet, ofenent encara per ventura lo Sanglier,
qui mal no merexia. E per ço era millor sperar què faria lo Sanglier,
tenint-se per dit que ell ere tal cavaller e hauria tal consell que no
voldria perdre un pèl de sa honor. E axí, se n'anaren cascú a dinar
a son hostal, exceptats lo senyor de Sant Jordi e de Vergues, qui
romangueren ab Curial.
Com fonch ora de anar a la cort, lo duch de Borgunya, lo comte de
Foix e molts altres grans barons, près Curial, anaren tots justats. Ja
los altres hi eren gran stona havia, e speraven la venguda de Curial.
Lo rey, axí mateix, pensant que d'açò poria exir gran brogit, com
oys que Curial venia axí acompanyat com oyt havets, tramés per lo
Sangler, e dix-li que havia entreoyt que volia parlar ab Curial sobre
algunes follies que li serien stades dites, e que
ho volgués fer, ans se lexàs d'aquestes coses, car Curial era cavaller
stranger e molt cortès, e li era recomanat, e no li plauria que algun
altre cavaller li cercàs ne li fes enuig. Lo duch de Bretanya, qui havia
Curial en oy, per rahó de Laquesis, respòs al rey:
—Ans seria molt gentil cosa que un cavaller stranger, que no
sabem qui és, viva entre nosaltres, e nosaltres nos esforcem honrar-lo
e ell a menysprear-nos.
E, ab tant, Curial atés; e tantost lo Sanglier dix:
—Curial, vostre nom no concorda ab les obres. Yo us volia parlar,
mas és-me defès per lo rey mon senyor; solament vos dich que
us vull combatre a tota ma requesta; e que vós devisets les armes e
cerquets judge e plaça, ab aquesta condició: que si lo judge que vós
haurets elegit no lexarà venir la batalla a fi, vós romangats vençut,
fementit e traydor; e si no, yo m'oblich haver judge ab aquest mateix
càrrech: que si ell no lexarà venir a fi la batalla, yo romanga vençut,
fementit e traydor.
Curial, oydes les paraules, no
poch sobre si. E despuys, ab paraules molt blandes e suaus, respòs:
—Sanglier, yo accepte la batalla, e, jatsia que dret d'armes, o
almenys la usança dels cavallers qui fan armes o combaten en duel·lo,
vulla que yo devise les armes e cerque la plaça totora, emperò,
plau a mi, si a vós és vist e aquest càrrech volets haver, que devisets
les armes e cerquets la plaça, ab aqueix càrrech: que havets devisar, e,
si
obrar per les mans ço que vós per la boca havets gosat parlar.
E axí fonch fermat per abdues les parts, responent lo Senglar que
era content.
Gran e molt gran fonch lo plaer que los duchs d'Orleans e de
Bretanya hagueren de la concòrdia de la batalla; e tantost suplicaren
lo rey que
És ver que al rey era molt dura cosa que aquella batalla
se fes, e per cosa del món ell no volguera tenir aquella plaça, sinó que
los duchs, tots junts, foren tan importuns, que lo rey no
scusar de tenir-la; mas dix que per cosa del món ell no juraria lexar-la
venir a fi, mas que tothom se tengués per dit, vista la malenconia
dels cavallers, de la qual ell tenia sa part, li plaurà lo dia de la batalla
veure per a quant és cascú, e que per ventura ells voldrían no haver
feta ne dita tal follia; e que, sens falla, puys tots hi venien acordats,
ell los donarà entendre que
dia de sant Jordi per a la batalla.
Passat aquell jorn, tantost lo Sanglier, per un haraut, tramés a
Curial una letra, per la qual li devisava les armes en aquesta forma:
primerament, que cascú se pogués armar a sa volentat e plaer, ab
arnès comú de guerra, e que no poguessen dur rahors, punçons,
conjurs, pedres ne altres coses, e que haguessen hatxes, spases e dagues
eguals, significant-li la longuesa de cada una d'aquestes armes.
Axí mateix li tramés la letra del rey, per la qual los manava que
fossen en París lo dia de sant Jordi, prests per entrar en la liça e fer
la batalla.
SIGA DE DOS CONTRA DOS]
Hach molt gran plaer de les letres Curial, e convidà lo haraut; emperò
dix que (li paria que) lo temps que
molt gran, e donà a l'haraut una roba sua molt rica, e gran colp de
franchs d'or; de què lo haraut fonch molt content, e tornà-sse
Sangler, dient-li gran bé de Curial.
Lo duch de Borgunya, lo comte de Foix, e molts barons e cavallers,
feyen molta honor a Curial: una, perquè ho merexia; altra,
per despit dels altres. E anaven a la sua posada, e l'acompanyaven
fins a la cort, e
en manera que Curial era molt ben acompanyat e ab molta favor.
Axí mateix Guillalmes de la Tor moria de desig de entrar en
aquella plaça, e per aquell mateix haraut, de volentat e consentiment
del Sangler, tramés a dir a Curial que bé sabia ell que les
paraules per les quals havien a combatre ell e lo Sanglier eren stades
entre ells abdosos, e que fóra molt pus propri que ells abdosos fessen
la batalla; mas, pus que no podia ésser, que
volgués cercar un companyó contra lo qual ell pogués combatre, e
que fossen a dos per dos.
Curial respòs que ells no havien tal amistat per la qual ell lo degués
complaure de cosa que
son dan, que ell lo
demanar; e axí, que hagués licència del rey, que no li fallaria qui
matàs.
Guillalmes de la Tor tantost suplicà lo rey que per sa mercè donàs
licència que aquella batalla se fes a dos per dos. Lo rey donà la
licència ab molt gran plaer, car la malenconia que ell havia d'aquest
fet era molt gran, e per ço li plauria que fossen molts los qui fessen
son dan, e que, com major fos lo mal, abans li passaria la fellonia. E
axí, lo haraut tornà a Curial e li denuncià la licència del rey, de què
Curial hagué molt gran plaer, e
aquella jornada. E, com bé hagués pensat, deliberà no pendre
companyó en tot lo realme de França, no obstant que
molts se oferien a ell per a aquella batalla, ans scriví al rey d'Aragó,
denunciant-li lo punt en lo qual ell era, e li plagués trametre-li un
companyó per a aquella jornada.
Lo rey d'Aragó hach molt gran desplaer d'aquella novitat, e publicà-la
a tots aquells de casa sua, e, puys que fonch sabut, veuríets
alegrar cavallers e cascú mostrar-se affectuós per anar en França a fer
la batalla. Alegrava
volentat dels seus cavallers, que cascú suplicava e cercava suplicadors
per sí; emperò lo rey se retengué aquell jorn.
Mas Aznar d'Atrossillo, qui hoy açò, sens dir res, en aquell punt
partí de Barchinona, e se n'anà a dormir a la Roca; e d'allí scriví
una letra al senyor rey, per la qual li denunciava com era partit
per anar-se
li clamava mercè que no
scriure a Curial que ell lo y trametia. E llevà
son camí a jornades tirades, tement-se que
per empachar-lo. E axí vench a París, e
Curial hach molt gran plaer, car conexia
l'estandart al torneig, e era valent e molt valerós, forts e ardit, en
tant que tot cavaller qui l'hagués per companyó deguera ésser rahonablement
content.
COMPANY DE BATALLA DE CURIAL]
Lo rey, com reebés la letra de Aznar, ris e legí-la davant tots, e dix:
—Sí m'ajut Déu, tots temps coneguí que Aznar havia
més mester fre que sperons, e sens tota falla ell és bon cavaller e
maravellós, e serà encara molt millor si a Déus plau.
A molts desplagué açò, perquè cascú volguera haver part de la
honor de Curial. Per què lo rey, ab molt gran cuyta, féu fer paraments
molt richs, e tramès-los a Aznar, ab gran colp d'argent; e
scriví a Curial, e al comte de Foix, al senyor de Vergues e al de Sant
Jordi, que l'haguessen per recomanat.
E, com Curial reebés les letres del rey, fonch molt alegre e donà
les sues als dits senyors; per què tantost se proferiren al dit Aznar, e
prengueren-lo en mig, e amenaren-lo al rey perquè li fes reverència
e
companyó, pensant que fóra follia, havent scrit al rey, pendre companyó
sens licència sua; emperò, puys que hach reebuda la letra
del rey, acceptà lo dit Aznar per companyó ab tant plaer que no
pot dir.
Era aquest Aznar jove de vint anys, molt gran luytador, tirador
de barra, gran mestre en tot exercici d'armes, axí d'espasa, de hatxa,
com encara de daga, e tan leuger, que al saltar o voltejar paria que
volàs; e era tant forts que en lo regne on ell se era criat fins aquell
jorn no havia par. Havia los cabells durs e molt aspres, e gran flota
de cabells naray[ns], grans mans, amples spatles e pits, e era molt
prest, e ardit com un leó. E, com hach feta reverència al rey, lo duch
de Borgunya dix:
—Senyor, vets ací lo companyó de Curial.
Lo rey lo mirà, e mirà semblantment a Guillalmes de la Tor, qui
present era. E mentre Aznar fonch menat a fer reverència
a la reyna, dix lo rey a Guillalmes de la Tor, tan alt que molts ho
hoyren:
—Gran desig havets haüt de fer vostre dan, mes yo
Déus vos en bastarà, que vengut és qui us gratarà la tinya, yo
pens.
Dien alguns que aquest Guillalmes era stat tinyós, e lo rey li volie
gran bé; mas ara lo desamava molt, per ço que aquest fet era vengut
a gran culpa sua, e era stat causa de tot. Miraren tots a Aznar, e feren
rahó que aquest devia ésser valent cavaller e molt forts, encara que
fos molt jove e tendre, e per tots se féu general juyhí que tots quatre
havien assats e molt a fer.
Amava Laquesis a Curial sobre tota la sua felicitat, e axí, com sabé
la batalla faedora entre ell e lo Sangler, sentí en son cor dolor molt
gran, e, molt ansiosa, pregà sa mare que, axí ab lo rey com ab los
altres senyors, se volgués treballar que aquella batalla no
sabent certament que no obstant que Curial fos valent e molt forts
cavaller, emperò lo Sanglier, segons la fama e les bravures que de sí
feya, passava e excedia tots los cavallers bons, e encara que Curial fos
tan bo e millor, ella no volia sperar la pahor de la fi de la batalla, la
qual està en gran dubte. E dix més:
—Senyora, segons yo hé entès, ells no han rahó de combatre,
ne y ha cas per lo qual batalla hage loch. E axí, a vós, que sóts dona
ja en dies, se pertany tractar tals paus e llevar de camí aquest fet,
sabent certament que si, ço que Déus no vulla, los fets succehían
mal a Curial, de mi devets sperar la mort, car ja no plàcia a Déu
que yo visca tant que oja males noves de Curial, ne
morir [a] mala mort, ne en perill d'aquella. E, d'altra part, que
açò tot és gelosia e enveja que li han per mi, e tothom diria: "Per
Laquesis vénen aquestes coses". E pensats quina honor me
¡Ja plagués a Déu que nulls temps lo hagués vist, o almenys no fos
venguda ací!
—Filla mia, yo hé ben entès tot ço que tu m'às dit, e veig-te enganada
en tres maneras: la primera, que tu ames home qui no és
covinent a la tua noblesa; la segona, que Curial ama altra que yo
per oyda conech molt bé; terçament, que perts per ell un dels pus
nobles matrimonis del món. E que yo
dígan que interès propri m'empeny, e no humanitat, a moure aqueix
fet, par-me molt dura cosa, veent que en ma vellesa, per créxer ma
honor, cobre renom de alcavota. E axí, lexa
bon cavaller, e no és laugera cosa vençre un tal cavaller com Curial
és; e açò és ja estat vist e provat moltes vegades e per molts. Més
avant, pots pensar rahonablement que lo rey, qui és senyor tan savi,
haurà tal consell que veurà ço que tu veus, que la batalla no ha rahó,
e axí no carregarà sa consciència. E pur, com yo deliberàs metre
en aquest treball, no és encara temps, car la cosa és tan fresca que
no reebria consell.
Escoltades, adonchs, Laquesis les paraules de la duquessa sa mare,
estech entre sí. Aprés, mudant un poch la color, en la següent forma
parlà:
—No
de la resposta que oyrets, ne vullats imputar aquest fet
a poca vergonya mia, car la necessitat en què yo
trenca les leys, no solament de la vergonya, ans de tota la rahó; e ja
que vergonya degués haver, davant vós no ha loch, car sóts mare e
sabets tots mos fets e tota ma necessitat. Per què hé deliberat passar e
vençre la vergonya, abans que reebre dan, podent-lo scusar. Moltes
coses m'avets dites, a les quals, si yo volia plenerament satisfer,
seria molt longa la resposta. Solament les que
e són dues: una, que Curial no és pertinent a la mia noblesa; altra,
que ell no
mi ésser molt dura cosa voler-me treballar en escalfar sanch ja
freda e gelada, e cor en lo qual alguna impressió de natural calor
no viu ne regna, com amor l'age de tot en tot desemparat e lunyat
de sí, demanant e requirint-ho la longuesa del temps e la multitut
dels dies, més avant, que
seran paraules perdudes e sens fruyt, ab tot axò, no callaré, ans vos
reduiré a memòria ço que vós moltes vegades m'avets preycat, e axí
satisfaré a les dites dues rahons. E, venint a la primera, ¿recordats-vos,
senyora, de les paraules que dix Guismunda a Tancredi, son
pare, sobre lo fet de Guiscart, e de la descripció de noblesa? Moltes
vegades havets loada aquella resposta, comendant la dona de seny
e de virtut. E pur Guiscart era jove e fadrí, e nulls temps havia
com a cavaller obrat de les mans, ans en solaços, burles e plaers
se solaçava assats curialment; emperò, veent Guismunda que lo
jove havia bon principi, pronusticant poder haver millor fi,
volgué
de mil parts la una de ço que Curial val. Filla era del príncep de
Salern, haüt havia marit del linage dels reys de Sicília, fill major
del duch de Càpoa, e per ço la sua honor li devia ésser molt cara.
Emperò, Amor, qui és piadosa, e benigna Fortuna los ajustà, e,
per ço que lo un no plangués l'altre longament, los procurà quasi
simultànea o momental mort; e d'açò hagueren la Fortuna favorable,
que abdosos hagueren un mateix sepulcre. Curial, cert és a
tots, e si les pedres parlassen [ho] dirían, ésser fill de gentil home
e de gentil linage, e com vós e yo. Primerament, lo veem en gentil
e fort noble estat; lo coneguem favorit per l'emperador, e per los
reys e duchs tengut en gran stima. Que sia cavaller vull-m'ó callar,
per ço que tan bé ho sabets com yo, e per ventura no tan bé, car
yo, a qui cou més lo fet, hé cura de informar-me
plenerament; però assats ne sabets, si us recordats quanta honor
nos ha feta la sua cavalleria. Ay, mesquina, que ara tremol, e
par que veja lo foch qui devia cremar Cloto, germana mia major!
Emperò, ab l'aygua de la cavalleria d'aquest lo apagam. E que lo
senyor duch, mon pare, me presentàs a ell ab tot lo seu ducat,
bé ho sabets vós. E com Curial en un punt stigués torbat e no
respongués, lo senyor duch replicà: "Curial, per vostra la me
mene; totavia que vós la voldrets la us liuraré". ¿E faré yo mentidor
mon pare e rompré la sua ley e ordonança? No ho vulla Déu!
Més, que ab tota la fervor d'amor qui m'encén, yo no
són haüda desonestament, ans hé guardada vostra honor e la mia,
e guardaré mentre sia viva. Ne confiu encara tan poch en lo bé
que Déus ha mès en Curial, que
posat que yo ho consentís, cosa que a desonor me tornàs. Vullam-li
bé, almenys, per los beneficis que d'ell havem reebuts, e, si som
tan ingrats que no li
oblidam, no retam mal per bé, car seria diabòlicament usar. A la
segona: e si Curial és ben volgut de la Güelfa, a mi plau, e yo li
sent grat; car la Güelfa l'à criat, l'à fet home e l'ha mès e
lo punt e estat en què és. E donchs, ¿qui poria rependre Curial si
vol bé a la Güelfa? A la fe, blasme
majorment que sé la Güelfa ésser una de les pus honestes dones
del món; humanitat e virtut la han moguda a avançar aquest per
sos mèrits. Nulls temps oy parlar, a savis ne folls, desonestament
d'ells, e pur, encara que fos, no és interès meu ni hé tan poch seny
que
és lo fet dels matrimonis: ell lo donarà a qui li serà plasent. Una
sola cosa
gentil home pobre. Yo nulls temps lo víu pobre, ans fort rich e tots
temps en real estat. E cas que fos ver, no me
la té; fall-li, donchs, la heretat: mon pare la y ha proferta, e com
la y hage donada, tant valdrà e més que ell. E si mon pare no
havia heretat, ¿valdria tant com Curial? Certes no, car Curial, sens
heretat, val molt; donchs, com haurà heretat, més valdrà
que altre, que en ma fe ja ho val. Les altres coses que havets dites
lex vídues de resposta. D'aquí avant féts-ne ço que us vendrà en
plaer, car no us en entench pus a enujar.
Aquesta resposta torbà molt la duquessa, e replicà:
—Filla mia molt cara, per les tues paraules són feta certa de la
tua disposició, e conech certament que en moltes coses de les que
m'às dites has rahó. Emperò, que ab Guismunda te vulles fer fort,
en aquest cas erres molt. No negaré que Guismunda no fos tal
com tu dius: molt valerosa, sàvia e de molta virtut, e les paraules
que ella dix conech ésser dites molt sàviament; emperò, cert és a
tots que ella ab Guiscart usà menys honestament e indiscreta, e per
ço vench a la fi que sabs. Àls ha mester la dona, sens saber parlar:
molt millor li fóra no saber tant, o almenys no confiar tant de son
saber; car, creent les dones que ab paraules sabran cobrir les sues
errades, se alarguen a fer coses que, si tal confiança no haguessen,
cessarien. E d'açò no pus; tots temps te entench a complaure de ço
que m'has pregada. La pregària és honesta, e, per ço que tothom
sab que
de entremetre
no
CURIAL]
Ja la Güelfa havia entreoydes algunes paraules de la batalla que devia
fer Curial, e, ab la major ànsia del món, sperava ésser certificada
plenerament, com a ella vengué un gentil home de Curial e li
dix tot lo fet, de què la Güelfa sentí dolor molt gran, e li desplagué
molt per ço com havia manat restar Curial en París.
—Ay, trista yo! —dix la Guelfa—. ¿E nunca cessaran les mies
dolors? A, Curial! ¿e per què t'ha fet Déus tan noble e tan valerós?
Millor fóra a tu ésser de menor força; ja no
infortunis, e almenys series presservat de perill, e yo de pahor.
O, com és segura cosa tenir les vies mijanes, car los estrems no
procuren repòs! Molts delits hé haüts en pensar la virtut de la
tua cavalleria, mes les pahors que hé passades, e aquesta, que és
major que totes les altres, crech que daran fi a mos dies. Mas yo,
mesquina, ¿per què lamente? ¿Quina ajuda faç a Curial, ne quiny
profit li
alguna salut, si és a mi possible. Una sola cosa és la que
conforta: que sé certament Curial ésser bon cavaller; mas allà on
ha un bon cavaller, n'à un altre tan bo o millor. Ara ací no ha pus
sinó que yo li ajut ab los béns e ab les làgremes, que no són de pus
tenguda. E, segons que veig, lo dret és de Curial, que l'altre l'ha
volgut combatre a tota sa requesta, e Curial cové que
axí, Paulino, torna-te
de mi, se esforce bé e ordene ço que li plau que ací
que tantost serà mès en obra.
E escriví letres a Curial, les millors e de major confort que pogué
e sabé fer, e tramès-li dinés e joyes; emperò la dolor del cor ab ella
romàs. E féu fer una image de sant Jordi, e cada dia hoya tres misses,
totes dites a loor del dit sant. Paulino se
les letres e les joyes de la Güelfa a son senyor, Curial fonch tan
alegre, que no sabia on s'estava de goig; e aparellà
jornada lo pus honradament que pogué.
Dins aquest temps foren tractades moltes coses per toldre de
camí aquesta batalla; mas lo Sangler no prenia ne volia pendre partit
sinó de la batalla, ne encara los duchs de Bretanya e de Orleans li
consellaven que la lexàs, tenint-se per dit que Curial ja ere mort; e
cascú pensava que, mort aquest, senyorejaria Laquesis de tot en tot,
no faent compte si a ella vendria en plaer.
E axí mateix los tractadors de les paus venien a Curial, pregant-lo
que lexàs aquesta batalla. Curial responia tots temps que aquest fet
no era en son poder, car lo Sanglier ho havia a fer; que ell no havia
a fer sinó a defendre
dins la lliça, ell nulls temps se mouria. E responia tan blandament
e ab tan suaus paraules, que tothom havia per clar que havia gran
pahor e li plauria bé que aquest fet cessàs.
No feya axí lo Sanglier, ans ab tanta ferocitat parlava e ab tan
braves paraules, que tots los cuydava aterrar; e, finalment, com molt
lo tenguessen a prop, los dix que se n'anassen en bon guany o en
l'altre, que no
E axí cascú s'aparellava per a la jornada lo pus honorablement
que podia; la qual, com s'acostàs, lo Sanglier, en mig dels duchs
d'Orleans e de Bretanya, anà al rey e li féu la suplicació següent:
JUTGE DE LA BATALLA]
—Bé sap vostra excel·lència, o molt pus alt dels reys!, com
una e la principal de les condicions que són posades en la concòrdia
de la batalla faedora per Curial e per mi és que, si lo judge que yo
elegiré no lexarà venir la batalla a fi, yo romanga vençut, fementit
e traydor; e per ço Curial remés a mi aquest càrrech. Yo, veent vós,
senyor, ésser lo major rey de christians, e per consegüent del món, e yo
ésser vostre vassall e haver-vos servit no solament en vostra presència,
mas en moltes stranyes partides, axí deçà com dellà mar, publicant la
grandesa de vostra real majestat, volguí elegir a vós per judge, per ço
que yo, qui en tantes parts me són mostrat tantes vegades, una sola
volta me mostre devant vós, en manera que conegats qui són yo, què
sé fer e a què són bo, e vejats per obra ço que per fama havets oyt.
Ja lo rey havia respost que ell sobre açò faria ço que Déus li administraria,
emperò que no trauria tal paraula de la boca, com a Curial
fonch dita la suplicació que lo Senglier feya; per què corregué, ans
volà, e, fincant lo genoll devant lo rey, suplicà al dit senyor que, per
sa mercè, volgués complaure al Sangler de ço que demanava.
Dix lo rey:
—Encara no m'ha dit què vol, e yo, per ço que no m'ó diga,
pensant ço que vol dir, me són cuytat a respondre.
Dix lo Sangler:
—No us deman que
vos deman que, de vostra paraula, sie fet segur que lexarets venir
la batalla a fi; car, en altra manera, sens combatre, seria yo vençut,
fementit e traydor.
Curial tornà a dir:
—A, senyor, que majors gràcies solets vós fer als que les
vos demanen! ¿E no farets aquesta petita a aquest cavaller, que diu
que tant vos ha servit? Féts-la-y, almenys a suplicació de tants com
ací són, los quals veig que us ho tindran a gràcia molt gran.
Ladonchs tots tornaren a suplicar de nou. Lo rey víu-se carregat
de cada part, e los duchs, que li eren molt importuns; no podent-se
scusar, quasi contra son grat dix:
—Puix que tant ho volets, a mi plau, e axí ho promet.
De la qual cosa Curial, no sperant que de tot hagués acabat de
dir lo mot, se cuytà e li besà la mà.
Tots digueren:
—Per ma fe, Curial és molt abte, e no és hom al món que li pusca
avançar d'un pèl, car ell se
E axí se n'anaren cascú a sa part, aparellant-se per a la jornada,
que era molt prop.
ANAR A PARÍS]
Dins aquests mateys dies, los dos cavallers ancians de la Güelfa havien
feta gran instància al marquès que
sa sor, acusant la sua gran negligència e tarditat. E, com lo marquès
respongués que li plauria, si tal matrimoni se oferís que fos condecent
a la honor de sa sor, ells, axí com aquells qui en àls no pensaven
sinó en apartar la Güelfa de Curial, li replicaren que, segons ells
havien entès, en França havia molt grans e notables matrimonis, e
que, si a ell venia en plaer, ells se treballarien en moure
que aquella senyora tan noble e tan valerosa no perdés vanament son
temps, ajustant a açò moltes coses que serien longues de comptar.
E, d'altra part, li digueren que bé havia oyt e sabia que
Anthoni Mossenyor, oncle del duch de Burgunya, se donava dret en
lo seu marquesat, e moltes vegades per letra l'avia request que li lexàs
ço del seu, sinó a ell seria forçat cerquar partit de cobrar-ho en tot
cas, e que, puys Curial era en aquelles partides e en tal favor, seria
rahó que aquest fet se llevàs de camí, e que nulls temps lo marquès
havia haüt temps per a fer sos fets sinó ara; oferint-se, com al marquès
vengués en plaer, anar personalment per tractar tots aquests
fets, en manera que ell fos servit e per defalliment de servidors sos
fets ne sa honor no valguessen menys.
Plagué açò molt al marquès, e encarregà
que, tant com toque als fets de Anthoni Mossenyor, comuniquen
ab Curial, emperò que del matrimoni que entenen a tractar no li
descobrissen cosa del món. E axí conclogueren lo parlament, tractant
aquests fets en diverses jorns e sitiades; e, fets los memorials e
letres, près comiat de la Güelfa, partiren de Monferrat, e tengueren
son camí fins que foren en París.
Curial per Melchior de Pandó fonch certificat de la anada dels ancians,
e lo jorn que degueren entrar en París isqué
acompanyat, e menà
los festejà e honrà molt, e
tot ço que mester havien, en manera que ells no despenien res. E sí
publicaren a Curial la causa de lur venguda, solament denunciant
a ell lo fet de Anthoni Mossenyor; al qual fet Curial se oferí, per
servey del marquès, fer tot ço que a ell fos possible; emperò
que
qual se devia fer era tan breu que ell no poria entendre en altra cosa.
Ells respongueren que éran molt contents e que no obririen la boca
sens manament d'ell. E axí ho feren; e vengué
rahons, les quals se diran davall, en son cas e loch.
Lexades los ancians aquestes noves, interrogaren Curial del fet de la batalla
que devia fer; e ell los dix tot lo fet. A les quals coses ells replicaren:
—Senyor Curial, ací no ha mester consell, car ja lo fet és en tal
punt que no
membre ésser cavaller e les honors que cavalleria vos ha fetes, les
quals confiam de nostre senyor Déu crexeran ara en tal manera, que
no haurà tan honrat cavaller en lo món; que ja ho sóts molt e ho
serets ara més, Déu volent.
Curial respòs:
—Cars amichs, yo a Déu no li deig sinó un jorn, e aquell li
pagaré totaora que li plaurà. Ma intenció nulls temps fonch requirir
cavaller de batalla, per flach que fos, ne dir de no a cavaller qui
requira, per valent que sia; e axí, yo són request, e cuyt haver bona
justícia. Déus és en mig, al qual recoman la mia causa; faça de açò e
dels altres fets meus a sa volentat.
Donada fi a les paraules, anaren sopar; e foren servits esplèndidament,
en còpia gran de viandes e de diverses maneres de preciosos
vins. Maravellen-se los ancians, e miren lo un l'altre com se veen en
tan gran casa, tan ornada, plena de tants servidors e tan composts
de tan diverses maneres de arrears; miren la vaxella tota daurada e
en gran còpia; miren lo orde del servir; miren los hòmens, dedicats
cascú a son ofici, servir sens remor; arbitren aquesta no ésser casa
de cavaller, ans de duch o gran senyor; veen les viandes venir ab
ministrers; veen venir, durant lo sopar, cavallers e grans barons, e,
alegrant-se, fer festa e honor a Curial, e ell a ells. Emperò totavia
Curial honrava los cavallers ancians e mostrava
tots los feyen honor e moltes profertes, per amor d'ell.
Aprés del sopar, lo duch de Borgunya, lo comte de Foix, los senyors
de Sant Jordi e de Vergues, vengueren a la posada de Curial, e,
com trobassen los ministrers cornant, meteren-se a dançar e a festejar.
E axí passà gran part de la nit, en tant que, passat açò, cascú se n'anà
a son hostal, romanint Curial ab los ancians, alegres molt; e, com fos
temps de anar dormir, foren als ancians mostrades lurs cambres; e,
obtinguda licència, partint-se de Curial, se n'anaren dormir.
SANGLIER]
Veritat és que
obs reposar; emperò, lo acolliment que Curial los havia fet no donava
loch al dormir, ans, des que
a l'altre tot ço que havien vist, axí com si cascú no ho hagués
vist tot. Demanen lo un a l'altre:
—¿Havets vós vist tal cosa?
—¿E vós tal? —diu l'altre.
—Certes —deya lo un—, yo no ho haguera creegut, encara que
fos estat dit, si donchs no ho hagués vist.
Responia l'altre:
—Ni és encara creedor, car, per ma fe, aquesta és una gran maravella.
Ara, com se vulla vage del fet, yo
de Curial ço que tant havem desijat, car lo Sengler, segons dien, és lo
pus fort e pus valent cavaller del món, e, si tot Curial és bon cavaller,
e valent, no és tal ne tan forts com dien que és l'altre; e axí, ell morrà
en esta plaça o serà desonrat per a tots temps. E si per ventura és lo
contrari, ab lo matrimoni que tractarem lo apartarem de la Güelfa;
e com lo matrimoni no
per les quals no
no sia, ja som tant sos amichs, que valdrem més per ell. E axí nostra
venguda no pot ésser infructuosa.
Meteren-se a dormir, e sinó que
e estigueren apartats, no
dormit en alguna manera, car la enveja, de la qual ells eren plens,
no
pensant en quina manera li porien noure.
A, mesquina e desaventurada Enveja! A, vella, falsa e sens algun bé!
¿Com véns, ab la cara magra, tota rugada, los ulls lagrimosos
e lo cap tremolós, a metre
t'ha fet aquell valent cavaller, o quina rahó has de maltractar-lo? Vejam
quiny profit te ve d'aquesta tua dampnada e avorrible condició. ¿Com
no penses que, encara que Curial caygués de l'estat en què és, tu no
te
ne li series successora en los béns ne en les victòries?
Si solament envejaves les coses pertinents a tu, e que, perdent-les
l'altre, tu les poguesses haver, e d'açò fosses certa, no obstant que és
gran pecat, no seria tan abhominable; mes haver enveja e menjar-te
les entràmenes per cosa que tu no pories haver en un partit ne en
altre, és treball sens profit; car la Güelfa, perdent Curial, no acolliria
tu en loch d'aquell, ne donaria a tu ço que a ell dóna, ans per ventura
se retrauria en menor estat, en manera que
casa, no havent mester tan gran nombre de servidors.
O, bé és mesquina e cativa condició la tua, que no aprofites a
tu, ne a altre, e tots temps treballes sens profit! ¿Dius que t'alegras e
has plaer en haver nogut a aquell? ¿No pots pensar que per ventura
serà pus odiós a tu son successor, en manera que tu no guarescas
d'aquexa avorrible malaltia, ans tots temps de mal en pijor vages?
Respon-me: ¿quiny bé se seguí a tu en fer lançar los àngels del cel,
en fer pecar lo primer pare, e tants altres e tan grans mals com per
causa tua se són seguits? Certes, no
acusació del Salvador; vegen ausades ço que han guanyat ab tu, e,
si totes les gents te coneguessen tan bé com yo, no trobaries posada
enloch on anasses. Lexa, falsa e mala, treballar cascú en sa elecció,
e parteix-te dels hòmens, car la tua canina manera és a Déu e a les
gents odiosa.
COMBATENTS]
Passada havien los ancians aquella longa e molt treballosa nit, com
lo dia fonch vengut, clar e luminós; e per mostrar-se ésser altres que
no éran, anaren-se
E, com ell los veés, saludà
Curialment, e demanant-los si havien pogut dormir. Respòs lo un:
—Certes, senyor, yo no hé dormit plenerament pensant en
aquest vostre fet; prech Déu que us en traga ab honor. Certes, si la
victòria estigués en la mia mà, vós la auríets sens demanar.
—Moltes gràcies —dix Curial—. Axò e més esper yo de vós.
Emperò, prech-vos que no perdats lo dormir per aquest cas, car nou
a vós, e a mi no té profit, e no és seny despendre lo temps vanament.
Donats-vos plaer, que, en ma fe, axí faç yo, e en la batalla no pens
molt, per dues rahons: la primera, que yo són request e no hé a treballar
sinó en defendre
ans, si ell no
més que a mi; la segona, que tench Déus per ma part. E per aquestes
dues rahons, estant-se
invoque en ajuda mia, tench alguna seguretat de la victòria, la qual
lo Sanglier no ha ne pot haver a present. E axí, donats-vos plaer, que
aquest fet aquestes mans l'àn a fer, e no vostre pensament.
Cessaren les paraules.
Lo duch de Borgunya vench, e los altres senyors, en multitut
copiosa, e, oyda la missa, cavalcaren e anaren a la cort.
Lo rey manà als quatre que
fossen dinats, li trametessen les armes, axí ofensives com
defensives, car ell les volia veure; e anà personalment a la plaça, e
ordonà on se metessen les tendes dels combatedors. E axí, Curial, lo
mateix dia, féu metre una tenda fora la liça, e axí mateix lo Sanglier
ne féu metre altra contra aquella, devant la qual ficà un estandart tot
negre, ab unes letres d'or molt grans qui dehien: "Ahur".
se
Tantost que foren dinats, los cavallers trameteren les armes al
rey, e ell les víu, e les féu regonèxer; e despuys manà que
tornades.
La gent era infinida que era venguda per veure aquella batalla.
Moltes lotges foren fetes entorn de la liça, la qual era covinentment
gran.
Vespra era de mossèn sant Jordi, que lo rey tramés per Curial e per
son companyó; e, aprés que foren venguts, los dix públicament:
—Curial, per ésser strangers vosaltres, no pensets que siats freturosos
de favor ne que los altres hagen, de dit ne de fet, un punt de
honor ne de favor més de la que
en aquest fet ab tanta egualtat com a mi sia possible; e axí, no siats
dubtosos de res. Semblantment, si cosa alguna vos fall que mester
hajats, digats-ho, que yo la us faré donar, si serà en mon poder.
Al qual Curial respòs:
—Mossenyor, yo nulls temps pensí ni entench a pensar que vostra
excel·lència se deja governar en aquest fet sinó en la manera que
havets dita. Gran rey sóts e valent cavaller, e són cert que donarets
tal compte de vós que hom del món no us porà rependre.
—E tu —dix a Aznar—, ¿has mester cosa alguna? Digues-ho,
car no
Respòs Aznar:
—Una cosa hé obs, e aquesta us deman, ço és: que
car, vot a Déu!, una senyora que àm no
ans vos jur que de nit me par que la veja e
vine". Per què us torn a suplicar que
frustrada en son desig.
—Digues, Aznar —dix lo rey—, ¿és bella?
Respòs:
—D'açò
veu persona alguna que d'ella no s'enamor.
Lo rey tornà a dir, tot en rient:
—Digues, ¿vol-te bé?
Respòs:
—Per ma fe, senyor, yo crech que hoch; e demà, Déus volent, ho
veurets per obra, car per dit me tench que, recordant-me d'ella, lo
qui contra mi combatrà farà son dan, e axí serà certament.
Ris lo rey molt, e tothom murmurà, dient que aquest devia ésser
molt valent home d'armes e daria bona rahó de la sua honor.
Ab tant, se partiren del rey e se n'anaren a son hostal molt ben
acompanyats. Lo rey restà ab molts duchs, comptes e grans barons,
e cascú dix públicament que tan gentils dos companyons per a una
lliça no havien vists com Curial e Aznar eren; e que bé era ver que
lo Sangler era molt valent e forts cavaller, brau e molt ardit e gran
emprenedor, emperò que Curial no era menys cavaller que ell, si tot
no parlava tant. Dels altres dos cascú veya l'avantage. Era Guillalmes
de la Tor un cavaller de poques carns, e no molt forts, emperò tan
viu e tan ardit com un leó, e tan ultrajós, que era diables son fet;
axí mateix ere molt destre e molt exercitat en tots fets d'armes que
a cavaller se pertanyien; e per aquesta rahó se havia en ell
alguna poca sperança, car en altra manera d'ell a Aznar tota comparació
era desygual.
Vengué lo jorn de la batalla. La gent se llevà gran matí, e van per
pendre loch on poguessen mirar; e no solament les lotges, ans encara
tota la terra entorn era plena de infinides gents. Lo rey e la
reyna vengueren, e no
nombre de les senyores qui de parts molt lontanes vengueren, e la
gran multitut de cavallers e grans barons. Yo no crech que semblant
semblea fos jamés per tal cas, car aquest fet despullà les grans ciutats,
robà les viles de gents, e los castells lexà sens guardians. Car la fama
d'aquests cavallers era tan gran e tan stesa, que totes les gents havien
desig de veure
Los duchs e grans senyors, cascú
ab la major pompa e ufana que pogueren, los menaren a la plaça.
E Curial e Aznar anaren-se
e, feta semblantment reverència a la reyna e als altres senyors
e senyores, ab gran brogit de ministrers e trompetes, anaren-se
la sua tenda, la qual era rica en estrem. Les sues cotes d'armes eren
blanques, ab creus de sant Jordi. D'altra part, lo Sangler e Guillalmes
de la Tor, no menys pomposos ne ab menor brogit, venien, les sues
cotes d'armes vermelles e creus blanques. E Guillalmes de la Tor
pregà lo duch de Bretanya que
rebujàs fer-lo cavaller en presència del rey, lo rey li tramés a manar
que ho fes: e axí fonch fet cavaller. E entraren axí los quatre cavallers,
cascuns en ses pròpries tendes.
Lo rey, donant principi a les cirimònies que s'acostumen fer en
tals jornades, tramés tractadors de concòrdia e pau; mas lo Sanglier,
al qual primerament anaren, spumà e dix que no
pau, sinó la mort. E, finalment, los uns ne los altres no havien desig
sinó de menar les mans; per què tornaren al rey ab la resposta.
Tantost lo rey los féu pendre jurament, sobre la creu e los Evangelis,
que no tenien conjurs ne altres arguments o adjutoris alguns, sinó
solament les armes desús dites.
E mentre en açò estaven, un frare menor, lo qual dien que era
home de molt santa vida e de la casa real de França, com fos en
Angers e oys parlar d'aquesta batalla, correch e vench a París, en
aquell cas que ja los cavallers devien exir dels tendellons per combatre;
e, ab cor impacient, a grans crits, dix al rey:
—¿Ést infel o què és ço que fas? ¿Per què
de Déu, venint contra la sua ley, la qual prohibeix aquestes follies?
Digues, senyor: ¿aquests cavallers combaten contra moros, per
mantenir la ley de Christ, o volen matar Erodes, son enemich, o
què és açò?
Los duchs e senyors digueren al frare que callàs, que aquest fet
se pertanyia a cavallers e no a frares. E, no obstant que
temps cridàs pus fort e no volgués callar, tant fonch lo brogit que
senyors feren, que
lo gitaren d'aquell loch per lo destorb que donava en ço que volien
que
a aquell qui la merexia molt bé.
Lo jorn crexia, e vets venir altre destorb, ço és, una donzella
caminant molt ben acompanyada, la qual féu suplicar al rey que
li atorgàs licència que pogués veure Curial abans de la batalla. Lo
rey demanà qui era, e fonch-li respost que Festa, de què lo rey hach
molt gran plaer; e féu exir Curial de la tenda. E acostà
de la liça, e, com víu Festa, alegrà
ell saluts de Monferrat, quasi plorant, li dix:
—Curial, en altre àbit e ab altres vestedures vos volguera haver
trobat.
Curial respòs:
—Festa mia dolça, des que són cavaller no fuy ne
vestit que ara; e axí, anats-vos-en a la senyora reyna, que haurà plaer
ab vós, que de mi us dich que a present no són dues persones en
lo món que tant me poguessen alegrar com vós havets fet; e beneyt
sia Déu que ací vos ha tramesa, e dón molta honor a aquella qui us
envia.
La reyna reebé Festa no sens gran festa, e acostà-la
dient-li:
—Festa, ¿què us par de vostre cavaller?
Respòs la donzella:
—¡Amarga yo, que en altre punt lo volguera haver trobat!
Les crides se feren als quatre angles del camp, que hom del món
no parlàs ni fes signes, ab les altres circustàncies que
a tal jornada; e, enderrocats los tendellons, los cavallers
baxaren les cares dels bacinets, desemparen-los los amichs e parents,
giten los tendellons de la plaça, romanen ab los feels solament, e,
preses les hatxes en les mans, comencen a moure.
Assats e molta honor havia guanyada lo Sanglier en moltes places
on a ultrança se era trobat, de les quals ere exit gloriosament; e
per moltes partides del món la sua cavalleria era tenguda en molt
gran preu, en tant que de les sues victòries molts havien començat
a scriure libres, daurant les letres, no obstant que, per ventura, los
actes d'argent fossen, segons que és costuma dels scriptors. E si
al Sangler fos estat acceptable, bé anava la sua terrenal honor, car
era pronunciada e magnificada per lengües de reys, duchs e grans
senyors, e no la devia metre tantes voltes e en tants lochs en examen.
Mas no sentia ell que fortuna fos alguna cosa; solament creya que al
seu ardiment e a la sua força devien ésser atribuïts los seus valerosos
actes. Ne pensava que los cans envejosos, no per bé del Sanglier, mas
per fer sos fets, l'aguessen tret de la selva, stimulant-lo ab diverses
maneres de ladrars e còpia de morsos, e, mès ja dins lo parch, del
qual exir no podia sinó vencent e enderrocant lo savi caçador qui
al portell lo sperava. E axí
squena e coll eriçats, baxar lo cap, croxir les dens, afilant la
una ab l'altra, e tot bavejant se lexà anar prodigalment e sens manera
contra Curial.
Curial se mogué contra lo Sangler, ab passos fort suaus e molta
temperància; e com fonch ajustat ab ell, donen-se de les hatxes molt
grans ahurts. E lo Sangler pensà que de aquell ahurt faria Curial
tornar atràs; mas no fonch axí, car Curial, aprés de haver mesa la
sua hatxa en mig, presentà-li los pits durs e aspres, e, escrebant ferm,
estech immoble, e, empenyent-lo, apartà
qual ahurt se seguí açò: que abdosos los cavallers, e los altres encara
qui
fort. Tinyen-se de color de mort les cares dels miradors, e, dins lurs
penses, fan diverses juyhís.
Los dos cavallers doblen los colps; lo Sangler, molt pus ardit que
savi, emprenia e feria molt forts; Curial se defenia, e no curava de
ferir sinó en cas que podia molt noure a son enemich. Lo Sangler
treballava tant que no és en dir, e ab diverses maneres e terrible
treball se esforçava, ab incredible ardiment, venir al desús de Curial.
Emperò lo gran treball que menava, e la aspresa que trobava en
l'altra part, li procuraven cansament; car ell, desmoderadament e ab
tota la sua força, se esforçava a ferir, e Curial li empatxava los colps
parant-li o torbant-lo en los braços; e, d'altra part, com veya
la sua, lo feria axí forts que lo Sangler se tenia molt per carregat. E
axí durà la batalla per gran stona, que abdosos jugaven de les hatxes
axí com aquells qui eren bons maestres.
LA TOR]
Los altres dos se hagueren per lo contrari; car Guillalmes de la Tor,
conexent certament Aznar ésser molt pus forts que ell, aprés dels
primers colps se mès en defensió, e ab giny e art pensà no solament
que
Mas l'enginy val poch contra major enginy mesclat ab força gran;
e per ço hom no deu confiar de son saber, car poch val contra altre
saber mesclat ab poder.
Per què, conexent Aznar la poca força de Guillalmes de la Tor,
puys que l'ach un poch comportat per conèxer-lo, lexà
ell desmoderadament, e donà-li tan grans colps, que no li valia contrapassar,
ni parar, ne encara apartar-se, car, per molt que ell rodàs e
contrapassàs, l'altre
comptar. E en tal manera lo torbà, que Guillalmes ja no sabia quiny
partit se prengués, car ni una defensió ne altra no li valien contra
aquell lamp de cavalleria; car, certes, lo seu ferir no era de cavaller,
mes de tempesta gran. E tant lo ferí sobre
començà a vaguejar.
La qual cosa sentint Aznar, retench-se en sí e no
pus seguir en aquell cas; mas girà
feyen mortal batalla e
no feria axí fort com Curial, car Curial, qui solia ésser defenedor,
era ja requiridor, e lo Sangler cercava defensions. E si al rey fos estat
vist, bé stava lo fet per toldre la qüestió, car ja n'í havia de penedits
perquè tant havien parlat. Lo Sangler fa loch e s'aparta dels colps de
Curial; l'altre
e fall-li alè, en tant que ja no podia repolsar.
Ab tot axò, a Aznar fonch vijares que aquest fet duràs molt,
e, acostant-se, volgué ajudar a Curial, alçant la hatxa per ferir lo
Sangler; mas Curial cridà grans crits:
—Lexats-lo
seurà primer en la taula de Perusa.
Ladonchs Curial se mou pus fort e mostra ço que pot fer, car tot lo
jorn se era stalviat. Lo Sangler rodava e tornava atràs, e anvides podia
alçar los braços per parar la hatxa, car los colps que havia reebuts eren
tals e tants que ja no podia ferir, e, poch a poch retraent-se, s'acostava
a un angle del camp, per veure si allí trobaria algun remey. E com se
veés ja molt prop de la liça, tornant atràs, molt cuytadament se mès
en aquell racó; emperò a l'entrar cuydà caure d'espatles, e caygut
fóra, certament, si lo palench no l'hagués tengut per detràs.
Per què Aznar, vist que Curial no havia mester ajuda, girà
lo seu, e víu-lo que reposava sobre la hatxa, e anà contra ell.
E Guillalmes, bé que fos cansat e làs, se dreçà contra ell per ferir-lo
e, a manera de un cà rabiós, desijant morir, se lexà anar contra
Aznar. Mas no fonch res son fet, car, aprés de pochs colps, Aznar lo
abraçà e
axí estès, que no feya alguna defensió ni podia tornar alè, ans se
ofegava, tant stava embafat. Aznar, qui li stava desús, li levà la cara
del bacinet, e li dix:
—Guillalmes, ¿vols combatre pus?
Ell respòs:
—Hoch.
Mas no mogué peu ne mà; per què Aznar li dix:
—Ret-te a mi.
Respòs:
—No vull.
Replicà Aznar:
—¿E no veus tu que
Respòs Guillalmes:
—Fes ço que pusques, que la jornada és tua, mas yo no
jamés.
SEU COMPANY]
Lo rey manà als feels que
lexassen pus combatre; e devallà del cadafal molt cuytadament, e
anà a Aznar e manà-li que no combatés pus. E, anant als altres, qui
ja eren venguts a l'estrem de la batalla, (e) dix a Curial:
—Yo us prech que, per honor mia, cesse aquesta batalla.
Curial se tench en sí e cessà de combatre. Mas lo Sangler, en
aquell punt, segons costuma de tots los franceses, que, com los feels
se meten en mig, tornen pus braus e mostren que
ço que los feels fan, en aquell punt isqué de l'angle e cridà grans
crits al rey:
—Mossenyor, no m'ó havíets vós axí promès. ¿Per què, donchs,
me procurats tanta deshonor? Car més me val la mort que la vida.
¿Volets-me vós matar, ja que mon adversari no pot?
E, dient aquestes paraules, a manera de foll anà contra Curial per
donar-li un colp d'espasa, car la hatxa li ere cayguda. Mas Curial lo
ahurtà e l'abraçà, e tothom pronusticà que l'haguera mès per terra
si lo rey no fos, que
mas lo Sangler ladonchs s'esforçava més, e s'aferrava ab ell, e crech
que fóra caygut si ab ell no
—Senyor, yo us suplich que us lunyets, e lexats-me castigar
aquest foll, lo qual ja staria segur si ací vós no fóssets.
Los feels havien tots què fer en tenir lo Sanglier, car Curial no
movia; per què lo rey, enujant-se d'aquells moviments no savis, dix:
—Certes, Sangler, vós havets poch seny, e les coses que féts no
són obres de cavaller.
E manà als feels que traguessen del camp lo Sangler e son companyó.
E lo rey, despuys, près los altres dos cavallers, e mès-se en
mig d'ells, e tragué
possible. Emperò hagueren un poch a trigar a l'exir del camp, car lo
Sangler ni son companyó no
los hagueren a desarmar que moure
Ja se
Burgunya, lo comte de Foix e molts altres grans barons, se meteren
entorn de Curial e de Aznar e, cantant ab molta alegria, se
ells fins al palau del rey. E com lo rey descavalcàs, licencià los
cavallers per anar a la sua posada.
Ladonchs oyrats crits de cavallers e gentils hòmens, brogit de
trompetes e ministrers, festa gran e alegria molta.
—O Déu —deyan tots—, e qui fos tal com lo un d'aquests dos!
Van-se
Aquí foren convidats molts senyors e grans barons e cavallers
en multitut copiosa, e festejaren tant que no és en dir; car yo us
certifich que gran temps havia que tan noble sopar no fonch fet en
aquella ciutat.
Alguns dies passaren que en París no
E és ver que d'açò se cuydaren seguir molts inconvenients e grans
escàndels; car tots, generalment, donaven lo millor als dos cavallers
strangers, emperò alguns parents e amichs del Sanglier, trobant en
allò gran enuig, parlaven e deyen no de tot en tot lo contrari, mas
volien colorar que lo Sangler encara no era vençut, ans se poguera
defendre si lo rey no s'í fos mès.
Per què lo Sanglier, conexent Curial ésser molt pus valent cavaller
que ell, volent toldre la ocasió, trobant Curial en mig de tots los
grans senyors de la cort, qui davant lo rey de diverses coses parlàvan,
en la següent forma li parlà:
—Senyor Curial, veritat és que yo, empès de mal consell, emprenguí
combatre-us a tota ma requesta, e alguns, ignorants lo punt en
què yo era lo dia de la batalla quant lo rey se mès en mig, parlen e
fan juyhí de ço que no saben, e dien ço que no és ne fonch en lo
món; per què yo, qui sé la veritat del fet mills que altri,
per toldre matèria de quistionejar, vull publicar lo punt en què yo
era. Ver és, Curial, que yo era ja tan cansat e tan làs que no podia
pus en avant, e vós me feríats contínuament mills e pus fort que
jamés; e, en lo cas que yo
trobar allí remey, lo qual per vostres mans me fonch tolt, car poch
m'aguera valgut, segons que yo coneguí tantost: que allí mateix vós
m'aguérats mès a mort, si lo rey no ho hagués tolt —de què yo no li
sent punt de grat—; e per ço, axí com home fora de seny, m'aferrava
ab vós, desijós de morir, car de escapar ja era fora d'esperança. E
plagués a Déu que axí
tenir-me en estant, car en altra manera fóra caygut de cansament.
Emperò lo rey, al qual yo no poguí resistir, m'estorcé de mort, la
qual per tot mon poder yo cercava entre vostres mans, e ja la veya
visiblement; mas, per temença del rey, fugí e
què yo, axí com a menor e de pobre força en esguart vostre, me ret
a vós ací en aquesta plaça, ço que aquell jorn per cosa del món no
haguera fet. E féts de mi vostra volentat, sens que per mi ne per
altre no us serà tolt.
Tots aquells qui entorn stàvan, e havien oydes les paraules, foren
torbats, e miraren Curial en la cara, sperant què faria. Per què
Curial, tantost com lo Sangler hach acabat de parlar, levant-se lo
caperó del cap, axí dix:
—Senyor Sangler, yo
diguéssets aquestes paraules, car pus rahonable cosa era que yo
les digués a vós; e us prech que vagen per mi, car, certes, nulls
temps me trobí tan carregat com aquell jorn. E axí faç
moltes gràcies al senyor rey, qui no volgué que per tan poca cosa
lo un de nós se perdés, o per ventura abdosos, car de les coses que
són per venir Déus tot sol sab la fi; e aquells qui d'açò fan juyhí,
si a ells plagués los staria bé lo callar, car la fi ells no podien saber
ne hom del món. Per què, Sangler, vets-m'ací, e sí entenets que
sia quiti de vostres mans; si no, trametets-me en lo loch que vós
voldrets, car yo staré tant allà, a vostra ordonança, fins que a
vós vindrà en plaer haver-me per quiti, e
libertat.
Oydes havien tots los circustants les paraules dels cavallers e, maravellats
molt, no sabien què diguessen. Per què Aznar se féu avant, e
acostà
—Certes, Guillalmes, yo no seré menys cortès que aquests dos; yo
són vostre presoner, e jur e vot a Déu que no
que vós hajats près de mi rescat, aquell que voldrets, e yo poré pagar.
Per què Guillalmes dix:
—Senyor Aznar, yo són content haver tal presoner com vós sóts;
e axí us requir que vingats ab mi e tengats vostra paraula.
Tots hagueren plaer de aquesta pau nova. E abraçà e besà lo
Sangler a Curial e a Aznar, e semblantment Curial besà Guillalmes
de la Tor; mas lo dit Guillalmes no besà a Aznar, ans, ab la vista brava
e fellona, acomiadant-se de tots, a la sua posada lo se
E, aparellat notable dinar, prop una donzella, germana sua, bella
molt, que Yoland havia nom, lo segué; e axí menjaren splèndidament.
E, com foren dinats, entrats tots tres en una cambra, en la
següent forma li parlà:
IOLAND]
—Aznar, vós sóts mon presoner per vostra volentat, e havets jurat
no partir de mi sens rescat que yo prenga de vós; e yo us responguí
que era content. E lo rescat que yo de vós vull haver és que vós
donets un besar a ma sor, e tantost serets quiti.
Per què Aznar besà la donzella; e ladonchs Guillalmes li mès per
lo coll una esquerpa d'or molt rica que lo duch de Bretanya li havia
donada, e dix:
—Aznar, vós havets pagat lo rescat, emperò yo no hé pagat lo
deute que us deig, car vós me teníets en terra, e
mort si volguéssets; emperò vós, pus piadós de mi que yo mateix,
me donàs la vida, la qual yo ab tot mon esforz me volia toldre. E
axí, féts de mi e de totes mes coses a vostre plaer. E tu, Yoland, fes
sens contradicció tot ço que voldrà Aznar, havent-te donat un tal
germà com yo són, lo qual haguéras perdut si ell hagués haüt tan
poch seny com yo.
E, feta col·lació, de la cambra isqué, lexats dins Aznar e Yoland
sens altra companyia; e, tirades les portes damunt, los tancà.
Aznar, trobant-se a soles ab la donzella, ris del joch, e dix:
—Senyora, si tots los presoners han tal carceler com yo hé, no
deuen haver dubte de mort, ne deuen desijar exir de presó; per què,
si a vós ve en plaer, e a vostre frare, yo us vull per muller.
La donzella respòs que ella no li contradiria res que ell volgués.
Per què Aznar, llevant-se dempeus, se n'anà a la porta, e cridà grans
crits a Guillalmes; lo qual vengut, dix:
—Aznar, ¿ja sóts hujat de la companyia de ma sor?
Aznar respòs:
—Guillalmes, no són hujat, ans te prech, si a ella plau, que la
dóns per muller.
Guillalmes, molt pus content que de dir no
replicà:
—Aznar, no per muller, car no ho meresch yo, mas per cativa la
done; e mena-la-te
E Aznar tornà a dir que per muller la volia. Per què Guillalmes
e Yoland ho atorgaren.
E, passada la sesta, denunciat aquest fet al rey, lo dit senyor n'ach
molt gran plaer, e féu venir la Yoland; e la reyna la enjoyà, e la mès
en molt gran punt. E lo mateix jorn los esposaren, e no passaren
gayre dies feren les noces molt grans e solemnes.
Era aquesta Yoland de molt noble linatge, e era molt ben heretada;
e lo rey, volent mostrar en molt gran singularitat la sua reyal
magnificència, (e) moltes joyes e cinch mília escuts d'or al dit Aznar
donà; e los parents de la Yoland, per rahó que lo dit Aznar se
pogués portar la dot de sa muller, la heretat li compraren. E, ab molt
gran plaer e molta honor e riquesa, lo dit Aznar, per tornar en lo
regne d'on era natural, d'aquell jorn avant ab sa muller a aparellar-se
començà.
Lo Sangler, qui no era content del món, del dia que les paus dels
cavallers se feren avant nulls temps se mostrà, ans près àbit de framenor,
e secretament en lo monastir s'estava.
Emperò, lo dia de les noces de Aznar, ab un àbit molt pobre e un
companyó isqué, e vench a la sala on se celebrava lo convit e festa de
les noces; e mès-se davant Curial e demanà-li almoyna.
Curial en un punt no
de tal elecció usàs. E lo Sangler replicà:
—Curial, dóna
E plorà. Curial lo mirà ferm e conegué
—O Sanglier! ¿E qui us ha consellat?
Respòs lo Sanglier:
—Déu.
Ladonchs Curial dix:
—Ell vos faça salvar l'ànima.
—E com! —dix lo Sanglier—. ¿Dubtats que, puys yo,
per servey de Déu, hé relexades les vanitats del món, que Déu no
faça saul?
Replicà Curial:
—No dubte yo en axò, mas hé gran dubte que més vos haja
mogut desesperança que amor. E no pus, al present, que aquesta
plaça no és per aquest parlament.
Lo Sanglier se mudà d'aquell loch e discorregué les taules demanant
almoyna, e no volia pendre sinó troços de pa. Anava carregat
de gents qui l'environaven, e los uns ploraven, los altres se maravellaven
e quasi torbats devenien muts; altres se metien en un racó e
pensaven en aquesta novitat.
Lo rey, semblantment, e los altres senyors, estàvan molt maravellats,
e no sabien què dir. Emperò lo rey, a cap de gran stona,
començà a parlar del Sangler, e dix:
—Per cert, lo Sangler tots temps ha usat dels estrems; e algú no
maravell d'aquest fet, car costuma és, e molt natural, d'aquesta
nació que, com a un gentil hom ve algun cas tan sinistre que perda
la sua honor o devenga pobre, no li fall un bordó ab què se
demanant almoynes, a Sant Jacme en romeria. E és lo contrari dels
spanyols, que tantost que tornen pobres, ab aquella matexa pobretat
devenen ladres e robadors de camins.
Aquest Sangler, emperò, no estech pus en París, ans se n'anà,
e per ses jornades vench en Jerusalem; e aprés se n'anà al mont de
Sinahí, al monastir de Sancta Caterina, on visqué e morí santament
e en fama de molt sanct religiós.
Grans e molt grans eren les festes que eren fetes als dos cavallers
estrangers; e general juyhí ere fet aquests ésser los millors cavallers del
món, e que entre ells no havia què triar, que si tot Curial era bo e molt
valent cavaller, certes no era menys bo ne menys valent Aznar, del
qual lo rey era tan enamorat que no
En aquest temps, Aznar près comiat del rey e dels duchs e grans
senyors, los quals li donaren gran colp d'argent e de joyells, e, ab sa
muller, ab molta alegria se
Curial lo acompanyà vint legües, e, com vench al partir, dix:
—Senyor Aznar, yo no us pusch merèxer a present la gran gràcia
que vós me havets feta, ne la honor que hé haüda per vós. Déus, lo
qual és retribuïdor de totes les coses, vos ho vulla guardonar. Yo hé
partida la mia desferra tota, mig per mig, e la meytat que yo tench
per vós és ací: manats-la pendre; e clam-vos mercè que a açò no
responats sinó lo metre-ho per obra, car, si vós sóts amich a mi com
yo són a vós, e com ja
qual és aquesta.
Molt se debaté Aznar per no pendre-ho, mas finalment hach a
complaure a Curial.
Ladonchs, Curial pregant-lo que en gràcia e mercè de son senyor,
lo rey d'Aragó, lo volgués recomanar, e comanats los uns als altres
a Déu, continuà Aznar son camí fins a Barchinona, on Aznar trobà
son senyor ab molta gent notable.
No curaré ara de parlar de la recepció que
muller —pens cascú que aquell rey era lo millor cavaller del
món e amava e honrava los bons cavallers—, car assats ne diguí en lo
capítol dels cavallers qui venien de Montferrat.
E qui voldrà saber qui fonch aquell rey, lija lo setèn capítol del
Purgatori de Dant, que allí ho trobarà; car no obstant que lo dit Dant
fos affeccionat a la parcialitat del rey Carles, enemich del dit senyor
rey d'Aragó, e en aquella comèdia de Purgatori aquest venerable e
gran poeta e actor, ab tot son poder e saber se esforce pronunciar
les loors d'aquell rey Carles —lo qual sens tota falla era notable rey
e bon cavaller, no emperò par e egual a l'altre—, ab tot axò, no gosà
amagar la strenuïtat e excel·lència de la cavalleria d'aquell il·lustre,
tres excel·lent e molt alt e valerós rey d'Aragó, los strènuus actes
d'armes del qual, axí com dignes de recordable veneració, escrits en
molts auctèntichs e grans libres per diverses, grans e molt solemnes
doctors, robora e conferma, dient, en l'estrem punt del seu parlar,
ab gran dolor de son cor, que "de ogni valor portò cinta la corda".
posa defalliment, ne ho poria dir sens consciència; car bé sabia Dant
que lo dit rey Carles, ab gran poder de gent tenint sitiada Mecina per
mar e per terra, fugí per pahor del dit rey, qui venia sobr'ell, no ab
tanta gent com lo dit Carles tenia. E semblantment, com, requirint
lo dit rey Carles, lo rey d'Aragó e ell s'aguessen a combatre a cors per
cors en Bordeu, e lo dit Carles, contra tota sa fe e contra tota honor
de cavalleria, qui prohibeix lo fet següent, hagués fet ajust de gents
d'armes en gran nombre —axí com aquell qui fàcilment ho podia fer,
per rahó que era francès— per empachar lo dit rey d'Aragó
que a la batalla no anàs, per dubte d'aquella gent, ell, emperò, cercà
manera, no sens gran perill, com anàs; e de fet anà. E lo jorn assignat
per a fer la batalla comparegué davant lo capità de Bordeu, prest
per fer la dita batalla; lo dit rey Carles, emperò, no comparegué, ne
satisfeu a la sua honor. E açò no era ne fonch amagat al dit Dant,
car encara a tots los orbs fonch assats notori.
E d'açò no pus, car fonch massa notori en aquell temps per tot
lo món, e durarà tant com lo món haurà durada. E axí tornaré a la
matèria de la qual me són un poch lunyat, car d'açò no
en aquest libre parlar pus.
D'ORLEANS]
Curial tornà en París, on havia lexats los seus ancians cavallers,
continuant tots temps la festa que
què los cavallers eren tan contents que més no podien; e veyen-lo
tan favorit e honrat, que lo marquès de Monferrat fóra ben content
de la meytat. E com lo rey de França sabé, no certes, emperò, per
Curial, com havia partit ab Aznar, ja
e axí mateix honors moltes li féu, més que no havia fet, e preciosos
dons li donà.
No
qual cosa los ancians veyen bé, e, jatsia mostrassen haver-ne plaer,
totavia lo volguéran veure mort, desonrat e abatut. ¡Vets
quina macipa és la mesquina Enveja, que, quanta més honor li
farets, més vos avorrirà e desijarà que hajats dan!
Dins aquest temps, lo rey de França tornà a parlar lo matrimoni
de Laquesis e del duch d'Orleans, lo qual moltes vegades era estat
mogut; e, com Laquesis no y volgués donar loch, fonch-li dit que,
si Curial no
faria, car Laquesis no veya ne ohia de Curial avant.
Per què lo rey, cuydant ben obrar e que per aquesta via poria
per ventura venir a fi de ço que havia començat, tramés per los dos
ancians, e sí
que lo fet prenia alguna dilació per Curial, al qual, segons havia
oyt, aquella donzella volia bé; per què los pregava que de lur propri
moviment li consellassen e tenguessen manera que volgués pendre
alguna espassa exint de París, o, almenys, apartant-se de l'anar e
venir tan continu com feya a la posada de Laquesis, a fi que ella
refredàs algun poch; e, pensant que ell la hagués avorrida, traurien
d'ella millor partit, car lo duch d'Orleans la amava tant que perdia
lo seny per ella, e Curial no y guanyava res.
FRANÇA]
Oydes los ancians aquestes paraules, e convidant-se qual primerament
respondria, lo un, començant, axí dix:
—Molt alt e molt excel·lent senyor, si ab altra persona
yo parlàs, per ventura no curaria de fer la següent resposta; emperò,
davant tant e tan alt e tan savi rey, no staré de dir ab bona veritat ço
que yo sent de Curial. Senyor, sàpia vostra molt alta senyoria, que
aquest és fill de un pobre gentil home, quaix que anave a les almoynes,
e vengué, estant minyó, a casa del marquès de Monferrat, mon
senyor; lo qual, com se altàs d'ell, féu-lo vestir, e en la sua cambra ab
altres fadrins lo mès. Aquest cresqué en edat e en astúcia, e devench
molt maliciós; e, ab inducció de un traydor, qui Melchior de Pandó
és nomenat, la Güelfa, germana del dit marquès, que senyora és
de Milà, s'enamorà d'ell, en manera que ell li robà no solament lo
thesor e joyes, ans encara la honor e fama, de què aquella senyora ha
perdut e pert son matrimoni, que, si aquest no fos, és molt valerosa
e rica, e de incomparable bellesa; e axí va aquest per lo món ab los
béns d'aquella senyora. Semblantment, anant en Alamanyaper fer
una batalla, axí com aquell qui és fortegaç e no dubta res, no havent
altre bé en ell, s'enamorà d'aquesta Laquesis —e, si ella
tan bé com nosaltres, no hauria cura d'ell—, e robà-la; e manté, per
aquesta via, l'estat que vets, car no par que ell hage per mantenir
una haca. Ara, senyor, veig que vós li féts tanta festa e tanta honor
que ell pert, e pens que hage perdut, lo seny, e sí
que ja no porta honor a home del món, ans entén que tots li hagen
a fer lo buç. E si ell hagués seny, sentint lo duch d'Orleans haver
enuig de la freqüentació que fa en anar e venir a l'hostal de
Laquesis, bé
que tots temps tria lo pijor, car diferència deuria fer entre aquells
dos. Emperò, puys que vostra senyoria vol e mana que aquest se
partesca d'ací, nosaltres lo
que d'ella lo revocaran; e ladonchs Laquesis perdrà la speranca, e
refredar-s'à d'ell.
Aquesta resposta lohà l'altre ancian, ajustant a açò que no seria
mester que ho sentís Curial.
Al rey plagué aquest consell, emperò conegué clarament que
aquells ancians li volien mal; e si ell ho hagués sabut abans, no
fóra descubert a ells. E per ço
—Bé sabia yo Curial de qui fonch fill, e la manera tota de son pare,
e tot lo seu principi; e és ver que aquexa dona l'à molt avançat, però
yo us jur com a rey que ella té lo millor e pus valerós servidor que
sia en lo món, e si ella li ha donat e dóna de sos béns, no
poria en manera alguna mills esmerçar, e ell los mereix molt bé.
E direu-me: ¿qual home conexets, ni havets vist, tan noble ne tan
valerós? Dich-vos que, entre cavallers que yo conech, no li sent par,
car aquest és cavaller en parlar e en obrar, e en plaça, e en cambra,
e en liça, e en tot loch. D'altra part, és molt abte e virtuós, savi e de
gran e notable consell; però no me
philòsofs, poetes e oradors, veig que és tengut en gran stima,
e veig que son fet irà de bé en millor. Car és tan diligent, que no
pert temps, car, com armes se fan en qualsevol manera, ell és dels
primers e se
solaçar Curialment, dich-vos que algú dels altres no
ell; e, partit d'aquí, no lexa l'estudi, ans tracta tan reverencialment
los libres, que tots quants lo conexen ho han a gran maravella. Que
sia bell de la persona e graciós, no m'ó caldria dir, que si malícia o
enveja no us té cegats, tan bé ho vets com yo. A molts lo hé oyt loar
e, certes, no a tort, car, si los meus hulls no m'àn enganat, nulls
temps hoy loor que li fos donada, que ell no la obràs millor que
no havien los altres expressat. Donchs ¿què podem dir, sinó que
Déus e natura l'àn compost, e axí avantajosament dotat? Açò que
diets, que la Güelfa pert per ell matrimoni, molt són maravellat yo
d'aqueix mot; car, cert siats que, vista la sua valor e moltes virtuts
de què Déus copiosament l'à fet rich, poria ell fer en aquest regne,
si volgués, tan gran matrimoni, que
ha degú, per gran que sia, que no
com aquell qui ho mereix molt bé. Laquesis ha rahó de festejar-lo,
car tal honor li féu en Alamanya; e, si ell per muller la volia, no lo y
caldria dir dues vegades, que ab la primera seria fet, e plauria molt al
duch son pare, segons yo hé sabut. E axí, no curets d'aquestes coses,
car la costuma de la cavalleria e de la sciència és tal, que avancen los
hòmens de pobre estat e
reys, en cavalleria, e encara en sciència, hagueren principi, car sens
aquella no fóran majors que los altres. Per què us torn a pregar que
metats en obra ço que m'havets profert, e les altres coses metets en
oblit; que, si del cel no li fos atorgat, Curial no haguera obtengudes
les victòries e honors que l'àn avançat.
E en aquesta manera finà lo rey lo seu parlar.
L'altre ancian, qui encara no havia parlat, replicà:
—Senyor, ni cobdícia de toldre a aquest aquell fum de vanaglòria
que té, ni desig de maltractar-lo, no ha fet parlar axí mon companyó,
e sí fa la gran desonor que de aquest fet se segueix al marquès e
a la Güelfa, la honor dels quals desijam; e voldríem, si ésser pogués,
que aquella dona, la qual és la pus bella e pus valerosa del món, no
perdent per aquest la sua honor, se col·locàs en matrimoni, per la
qual cosa som ací venguts. E pens vostra molt alta senyoria, si en
casa vostra hagués un cavaller qui en dan e càrrech vostre torbàs
alguna germana o filla vostra, quiny sentiment ne hauríets! E nós
no curaríem tant d'açò; mes, dubtant que lo primer jorn que aquest
fet atenyerà a les orelles del marquès, aquella dona és perduda, sens
altra culpa sinó solament lo avançament que fa a aquest cavaller; e,
semblantment, ell serie perdut, perdent la favor d'aquella senyora; e
per ço pensam cascun jorn com millor e ab menys dan poguéssem
toldre aquest inconvenient, lo qual no
si Déus no y proveeix, o bones gents. E més: que som servidors de
aquella senyora, e tenim recomanada la sua honor per lo marquès,
de la qual li donarem mal compte, si aquesta follia en seny no
converteix. E lo marquès ja en altre temps n'agué algun sentiment,
e, veent lo perill, no estam sens por, e no speram sinó lo jorn que,
sabut açò, prengam mort ab ella, o stigam en presó per tots temps.
Escoltades per lo rey molt atentament totes les paraules que li foren
dites, dix:
—Bons hòmens, gran càrrech vos carregats, que Curial poca
pahor ha del marquès, ni ell a present gosaria metre en obra ço que
vosaltres diets; car Curial ha vuy tals amichs, que lo marquès haurie
mal seny si alguna cosa de aquexes assajava; e Curial, sens falla, lo
y donaria bé entendre per obra. Ni encara sa sor ha comès tal crim,
segons yo hé entès e vosaltres axí ho diets, que meresca mort ne
presó; e, cas que alguna cosa hi hagués, pensats que a la Güelfa no
li falliria qui la defenés e, si mester, la venjàs cruelment. Si en ma
casa tal cavaller hagués, e germana mia o filla d'ell se altassen, yo la
y donaria per muller, car, per virtut de cavalleria e de noblesa de cor,
nulls temps cavaller valgué més que aquest. E axí, si vosaltres per a
la Güelfa cercats matrimoni, no anets pus avant, car trobar l'avets
en Curial, si ells volen; e no
siats ajudadors e no acusadors, car yo moltes coses sé que vosaltres
no pensats. Per què, lexant les altres coses, féts ço que m'havets
profert; e, si per ventura altra via pus honesta hi podets
trobar, d'aquella us prech usets, car no voldria fer enuig a Curial per
cosa del món.
E axí
MOSSENYOR]
Tornats, adonchs, los ancians a la posada, trobaren Curial, qui
sperava a sopar; e, faent-los molt bona e alegra cara, los dix:
—D'ací avant podem començar a parlar del fet per què sóts
venguts; e axí, tota vegada que us vindrà en plaer, me trobarets prest
per parlar e metre en obra, no solament açò, ans encara totes altres
coses que servey sien del marquès.
Los ancians respongueren que ell ja sabia ço per què ells eren
venguts, e que ells a ell venien e no a altra persona; e axí, que en ell
stava lo fet, que començàs totaora que li plagués. Per què Curial,
lo mateix jorn, ab ells se n'anà al duch de Borgunya, e parlà-li largament,
donant-li entendre com lo marquès de Monferrat li havia
tramès per aquesta rahó aquells dos cavallers; e axí, que li suplicava
e li clamava mercè que tengués manera que per Anthoni Mossenyor,
son oncle, lo marquès no fos molestat.
Lo duch li respòs:
—Car amich, mon oncle no és ací, e és malalt, en manera que,
segons ço que yo vuy hé sabut, no
si serà cas que ell guaresca, yo
amor de vós faré tant que los fets del marquès iran bé; si ell mor,
ço que Déus no vulla, yo són hereu seu, axí de ço que poseeix com
d'aqueix dret del marquesat, si algun és; e tots temps faré ço que vós
ordonarets, que no passaré un punt més avant.
La qual resposta Curial acceptà ab molt gran plaer e li
féu infinides gràcies, obligant-se a servir-lo més avant de ço que ja
ere obligat.
E axí, se
següent Curial los desempachàs e tenguessen lur via, prenent Curial
lo càrrech del fet concordat ab lo duch.
Bé
no pensava en ço que ells treballaven nuyt e jorn. Per què tantost,
lo jorn següent féu venir draps e sartres, e vestí
com a la sua gent, segons la manera pertinent a cascú. E com fossen
ja vestits e en punt de partir, ell los donà les letres que trametia al
marquès, en les quals, comendant los ancians de seny e de diligència,
los acomanà creença de totes les coses. E, exint ab ells, sengles molt
belles hacanees e argent per al despens, graciosament los donà; les
quals coses prenent los ancians, contents ultra manera, humiliant e
obligant-se a ell molt, d'ell se partiren.
E, tornant Curial en París, ells caminaren fins en Monferrat, on
foren reebuts alegrament e ab molt gran festa.
GÜELFA DE LLURS GESTIONS]
Reebudes e legides lo marquès les letres de Curial, volgué oyr la
creença, e, per virtut de aquella, ell sabé la resposta del duch de
Burgunya, de què fonch molt content. E públicament recitaren los
ancians al marquès e a la Güelfa lo punt en què Curial era, e la
honor que li ere feta, e la que ell per sa gràcia havia feta a ells,
e semblantment la batalla que havia feta ab lo Sanglier, e tot lo
triumphe en què ell se trobava; de què lo marquès, l'Andrea e la
Güelfa mostraren haver gran plaer. E lo marquès dix que, certes, ell
no creya que millor cavaller hagués en lo món, ne pus valent.
E axí parlaren los ancians de Curial, que tothom se
tenia per dit que ells lo amaven molt. Per què la Güelfa, pensant
que axí fos, los escoltava molt volenterosament, e, presents tots, los
interrogava de algunes coses que ella desijava saber, manant-los que
a la sua cambra per parlar ab ella venguessen.
La Fortuna, que fins aquell jorn havia feta a Curial alegra e molt
riallosa cara, requirida ab diverses instàncies, ans importunitats, per
la falsa e iniqua Enveja, qui d'ella nulls temps se parteix, deliberà,
noent al dit Curial per tot son poder, haver d'ell e de la sua virtut
major prova que fins aquell jorn no havia poguda haver. E, jatsia ella
fins aquest punt li hagués atorgats tots los béns e totes les prosperitats
que ell havia sabudes desijar, largament e molt copiosa, ara li
vol noure, e de fet nourà, per tot son poder e saber, tant com a ella
serà possible.
Per què, appellats los Infortunis, en la següent forma los parlà:
—Yo no pusch ne vull negar que vosaltres no siats segregats
de mi, car aquell jorn que luytí ab la Pobretat perdí de tot la
senyoria que havia sobre vosaltres, en manera que yo no us pusch
manar ne forçar, per la sentència que contra mi fonch donada.
Emperò, pregàries no són vedades, e axí us prech que, recordant-vos
del temps passat, me vullats fer un plaer, e fer ho devets,
segons vostra costuma e bona usança, que nulls temps me digués
de no de cosa que yo us pregàs. E la causa de [...]uè us prech és
aquesta: yo, ab tot mon poder, me són esforçada avançar e metre
en bon estat un cavaller apellat Curial, servidor de la senyora de
Milà, en manera que li hé feta trobar gràcia en los hulls de totes
les persones que l'àn vist, dues solament exceptes, les quals estogí
per a que vosaltres poguéssets usar vostre bon offici; e aquests
són dos cavallers ancians de casa de la dita senyora de Milà, los
quals ma sor e bona amiga mia, la Enveja, que ací vets, ha
tenguts ben a prop, que d'ells nulls temps se és partida, pregant
encara a mi que li volgués llevar tota o almenys alguna gran part
de la favor que li hé donada. Yo, veent que açò no pusch fer sens
ajuda e favor vostra, vos prech ab affecció que, venint favorables
a metre en obra mos prechs, li donets l'assalt per totes aquelles
vies que yo l'hé favorit, llevant-li, a dret o a tort, tots los béns que
yo li hé comanats, en manera que no li romanga res; e açò no en
un punt, car laugera cosa seria a ell, e poch treball, ésser destruït
en un punt, mas poch a poch, per ses jornades, axí com poch a
poch lo hé yo fet e llevat en alt. E ladonchs veuré si
car ell se té per dit que tots los béns e prosperitats que ha haüts e
haüdes e posseeix, hage haüts per sos mèrits, no donant gràcies al
donador, ni pensa que jamés li pusquen defallir, e axí conexeré la
sua virtut, si sostendrà ab egual cor mi e vosaltres, car, jatsia hage
molt a fer en sofrir lo bé e saber-se governar en la prosperitat, emperò
en los infortunis prova hom la virtut dels hòmens. E tantost,
seguint a mi e lo camí que yo hé tengut en levar-lo alt, per aquell
mateix camí lo metets a fons, exceptat que en batalla no vull que
sie sobrat, mas tanpoch vull que li aprofit en res la victòria, ne li
done avançament.
Los Infortunis, oyda la paraula e los prechs de Fortuna, antigament
dona e maestressa sua, per la següent forma se hagueren.
Abans que los Infortunis responguessen, cridaren un crit molt gran e,
invocant Juno, muller e sor de Jovis, la pregaren que
Per què tantost Juno romp e trenca los núvols, tramet llamps e
trons e terrible tempestat; escureix lo cel; caen pedres; Eolo esquexa
e romp totes les cavernes de Lípar, e per cada forat ixen vents
tempestuosos, qui per lo món derroquen arbres e torres
grans; Neptumpno mou les mars, bramen les aygües e fugen los
peys per cada part, perexen naus, galeres e altres fustes; Plutó obre la
gola: lançant flames e pedres per la boca de Volcam e de Mongibell,
crema jardins e vinyes en Sicília.
E com açò per una stona hagués durat, sospesa la furor algun
poch, tots justats segueren. E tantost los Infortunis, officials
d'aquests, ficats los genolls, les pregàries de la Fortuna plenàriament
los explicaren; los quals prechs oyts, Juno, primerament que tots los
altres, sens obtenir licència, parlà:
—O, per quantes maneres, germans e molt cars amichs, hé yo provada
la ingratitut de aquest cavaller! E la bella Cipriana e Cupido,
fill seu, són testimonis, qui li feren tant de bé que li donaren en
sort la pus bella e pus rica dona del món per enamorada; la qual,
menyspreada e avorrida una e moltes vegades per ell, és encorregut
en pena de ingrat, cercant, ab los béns de aquesta, amor de altra
dona; e per ço és rahó que, no havent la una e perdent l'altra, vage
per lo món pobre, exiliat e sens honor. E yo, si a vosaltres plau, axí
ho pronuncie.
E com tots concordassen en aquesta sentència, manaren als
Infortunis que
a prechs de la qual açò venia, manant-los cessar, fos contenta. E,
tornant a fer les tempestats primeres, cascú en son regne tornà.
Los Infortunis tornaren resposta a la Fortuna, dient com eren contents
seguir tot ço que a ella plauria ordonar de Curial. Als quals
Fortuna replicà que ja los havia uberta la sua intenció, e axí
que no perdessen temps, mas que tantost metessen los prechs
en obra. E manà a la Enveja que se n'anàs als ancians e
prop, e als Infortunis que se n'anassen a Curial e d'ell no
Per què la Enveja per una part, e los Infortunis per altra, feren lur
camí allà on eren enviats.
Manats los ancians per la Güelfa, a la sua cambra anaren, e, no
talayant-se la enamorada dona de la embosca que li tenien, parlat
primerament de altres coses, axí de luny com pogué arribà al port de
Curial, e, calant les veles, los dix:
—Sí Déus m'ajut, yo hé haüt gran plaer de la honor que us és
stada feta en París, e yo ho tench en tant a Curial com si a la mia
persona la hagués feta.
Respongueren ells en favor de Curial, com aquell valerós cavaller
se esforçava tant en honrar e favorir tots aquells qui de Monferrat
eren, que açò era una maravella gran. E de un bé en altre, e de una
honor en altra saltant, digueren de Curial tantes e tan notables coses,
que la Güelfa era la pus contenta del món. E com ells molt haguessen
dit, e no cessassen ne podien cessar —tantes coses havien vistes
e eren passades davant ells, que encara que tots temps parlassen,
tots temps los oblidaria alguna cosa digna de memòria—, e la Güelfa
interrogava, e ells, ara lo un, ara l'altre, responien e comtaven
tan maravelloses coses, que la Güelfa altre parays no podie desijar.
Emperò, entre les altres interrogacions que
—Ara
—Com, senyora! —digueren ells—. ¿Si la havem vista? Senyora,
siats certa que per força la havíem a veure, car Curial nulls temps ix
de la sua casa mort ni viu, e tots quants negocis ha en lo món lexa
per ella.
—¿És bella? —dix la Güelfa.
—Certes —respongueren ells—, sí és molt.
—Maravell-me —dix la Güelfa— com no torna en Alamanya.
Respongueren ells:
—Senyora, no pot; tant és encesa en l'amor de Curial.
—E Curial —dix la Güelfa—, ben sé, tanbé li vol bé.
—Certa siats, senyora, que no veu ni ou més avant d'ella. E, per
ma fe, no és maravella alguna, car ella li fa tanta festa, que molts li
han enveja, e yo crech certament que si ella se
no la lexarà per partit del món, abans se n'irà ab ella. ¿E volets saber
noves, senyora, si l'ama? D'açò us podem nosaltres bé certificar: que
pert per ell lo matrimoni del duch d'Orleans.
—¿E com ho sabets, vosaltres, axò? —dix la Güelfa.
Respongueren:
—Per ço com lo rey nos pregà que traguéssem Curial secretament
d'ella, si ésser pogués, en manera que ell no ho sentís, e tenguéssem
manera que s'estigués ab vós, puys li volíets bé e li donàvets tan
largament de ço del vostre; e seria causa que Laquesis, no veent-lo
e sabent que seria ab vós, refredaria e, com a desesperada d'ell,
atorgaria lo dit matrimoni.
—E com! —dix ella—. ¿E en aquexa manera se parla de mi en
París?
—Hoc, certes —digueren ells—, e encara tan desonestament
que us valdria més ésser morta que viva. E per bé que nós ho hajam
volgut cobrir e desviar per vostra honor, e perquè no
ni ho creem, nos en són estades dites tantes e tan desonestes coses,
que vergonya és oyr-les a qualsevol persona que vostre servey vulla.
E no
dels hòmens jóvens, per donar-se favor, segons dien, ha parlades
coses que, per a tan noble cavaller com ell, serien bé per dir, e per a
vostra honor vos seria mester que us costàs tot quant havets,
e nulls temps fos anat en França. D'altra part, en ma fe, és bo e molt
notable cavaller, en tant que sinó d'ell, bonament tant com pertany
a bon cavaller, no
haver-lo vist.
Respòs ella:
—¿E per ventura no ho ha dit ell?
Replicaren:
—Nós no ho sabem sinó tant com n'avem oyt parlar, no pas per
ell. Mes, perquè sapiats açò com és: com nós, per manament del
marquès, parlàssem matrimoni del duch d'Orleans e de vós, nos
fonch respost que vós ja havíets marit e no
e, com nosaltres nos maravellàssem d'aquelles paraules, nos fonch
replicat que érets sposada ab Curial, e per ventura consumat lo
matrimoni; e per ço li donàvets tot quant ell despenia; e axí que
lexàssem aquesta trufa.
Calla la Güelfa e torbà
tramés per Melchior de Pandó, e dix-li com Curial era ja molt rich
e en gran favor, e ço que ella havia pensat fer era ja fet; per què no li
playa que d'aquí avant li trametés dinés més avant de ço que tramès
li havia, e axí, que torcés la clau a la caxa, que ella pensaria com, en
servey de Déu, pogués despendre, que assats havia despès en servey
del món.
ENVEJOSOS]
Partiren-se los ancians de la Güelfa, e a les sues posades se n'anaren,
pensant haver fet queacom de ço que desijaven. A cap de pochs dies,
vench la donzella que la Güelfa havia tramesa a Curial, e la Güelfa
no li féu festa alguna, ne la interrogà com havia feta la primera vegada;
e, si la donzella volia parlar de Curial, aquella senyora se metia
en altres noves, e no ho volia oyr. Per què la donzella conegué la
sua senyora ésser fellona contra Curial, e no gosava parlar,
e dins son cor malahia Laquesis, pensant la Güelfa haver sentides
aquelles amors, e per ço ésser-se enfellonida contra Curial.
Emperò la Güelfa, a cap de alguns jorns, axí com de cosa de què
curava poch, dix:
—Digues: ¿quina festa se fan Laquesis e Curial?
La donzella, pensant que la Güelfa sabés totes les coses, li dix tot
ço que havia vist e oyt. Creegué ladonchs la Güelfa les paraules dels
ancians, e tornà a manar, molt pus stretament, a Melchior de Pandó
que no curàs de donar res a Curial; car, si ab allò que donat li havia
no era bo, no ho seria ab tot lo thesor del soldan. Melchior respòs
que faria son manament.
PER LA GÜELFA]
A cap de algun temps, Curial, axí com solia, tramés a Melchior de
Pandó per argent per a son despens. Melchior li respòs que no ho
gosaria fer, si la Güelfa no ho manava. Per què, com Curial hoys
aquesta resposta, fonch molt maravellat, e secretament, tot desfreçat,
vench en Monferrat, e de nits entrà en la sua posada; e parlà ab
Melchior de Pandó de moltes coses, e finalment li mostrà la letra de
la resposta que li havia feta. Melchior respòs que era ver que ell la y
havia tramesa, e que ell no li gosaria res donar, si la Güelfa no lo y
manava de la sua boca.
Respòs Curial:
—Anats a la senyora, e digats-li com yo són ací e que li vull fer
reverència: que
Melchior li dix que era content; e, anant a la Güelfa, li explicà
com tenia Curial en casa, e li suplicava e li clamava mercè que li
pogués fer reverència e li pogués parlar.
Respòs la Güelfa:
—No és tan Curial, ne li escau tan bé lo nom com ell pensa.
Digau-li que no cur de reverència ne de paraules, que yo
no hé de sos fets cura; vage en nom de Déu allà on li plàcia, que
yo
que, si us altats de estar en mon servey, que no me
que hujada són de follies. Massa
l'altre món, e, ço que los pobres de Déu deuen haver, donàs tots
temps a ell, per a despendre en oradures. Assats li hé donat, si ho
ha sabut guardar; e, si no, cerch qui li faça d'ací avant atretant com
yo li hé fet fins ací. E si ell sabés la penitència que m'han donada
per aquestes follies, no me
no és ma volentat parlar-li pus. De ço que li hé parlat me penit, si
àls hi pogués fer.
Melchior tornà ab la resposta, e dix a Curial tot ço que havia oyt.
Torba
que près, que aquella nit no parlà pus, abans se mès en lo llit, vàries
coses cogitant.
En l'altre jorn, Curial dix a Melchior:
—Senyor pare, prech-vos per reverència de Déu que anets a la
senyora e sapiats mills açò què és.
Melchior dix que no lo y gosaria demanar. Curial lo pregà que
en tot cas hi volgués anar, e, encara que no parlàs, que escoltàs ella
si li diria algun mot.
Melchior respòs que li plahia. Per què, anant-se
se mès a estar davant ella; emperò, per molt que stigués, nulls temps
ella obrí la boca per parlar de Curial; de què Melchior se maravellà
molt. E, com vench la ora de anar-se
Curial stava sperant si Melchior li aportava alguna bona
nova; mas, com veés que no parlava, començà-li a demanar què era allò
que havia fet ab la senyora. Ell respòs que no res, ne li havia parlat.
—A, santa Maria! —dix Curial—. ¿E no
Respòs Melchior:
—Certes, yo no
abadessa, car yo sé que és molt vostra amiga, e us vol gran bé, e per
ella porets saber açò què és; e aquest és lo millor consell que yo us
pusch ne sé donar.
Près Curial lo consell, e, tot desfreçat, se n'anà al monastir, e tramés
a dir a la abadessa que un gentil home havia a la porta, qui li volia parlar.
Per què la abadessa vench a la porta, e, veent-lo desfreçat, no
dubtava acostar-se a ell. Per què ell la assegurà, dient-li que s'acostàs un
poch e fes lunyar les altres dones, e diria-li qui era; per què l'abadessa,
manant lunyar les altres, acostà
—Yo són Curial.
En aquell punt l'abadessa
monastir, e, abraçant-lo e faent-li molt gran festa, segué ab ell, e li
demanà com anava axí. Curial respòs:
—Lo meu mal fat no és encara complit, e, si a Déus plagués,
assats me deuria haver seguit.
E, mostrant-li la letra de Melchior, dix-li com era vengut per
saber aquesta novitat d'on venia; e com havia sabut que la Güelfa
era tan fellona contra ell, que no podia pus, ne ell podia pensar la
causa per què; e axí, que li suplicava e li clamava mercè que anàs a
la senyora e sabés, si ésser podia, açò com se era esdevengut, que,
quantres ell, no cuydava haver feta ne dita cosa per què açò meresqués.
La abadessa respòs que ella iria e treballaria tant com a
ella seria possible en saber açò, e en cercar-li algun remey.
Reposà algun poch Curial, pensant que la abadessa proveyria en
tot; e, près comiat, a la sua posada tornà.
Tantost com la abadessa fonch dinada, se n'anà a la Güelfa; la qual,
com la víu, hach molt gran plaer, e, apartant-se ab ella, la causa
de la sua venguda li demanà. E com la abadessa la hagués ja tota
explicada, la Güelfa estech un poch sobre sí, e en aquell moment
no respòs cosa alguna; mas demanà la creu e los Evangelis, e près
sagrament a la abadessa que de ço que ella li denunciaria no parlaria
ab Curial ne ab altra persona. E lladonchs féu venir la sua donzella,
e féu-li dir, mot per mot, tot ço que sabia de Curial e de Laquesis,
atressí de la fama que ella havia en la cort del rey de França; de què
la abadessa fonch tota torbada, e dix:
—Senyora, per ventura Curial mer poch mal en açò.
La Güelfa torna a dir:
—Amiga mia, yo volguera abans ésser morta que oyr ço que oig.
E, més avant, li dix totes les paraules que dels ancians havia oydes;
per la qual cosa havia proposat de no donar-li res, ne parlar-li,
ajustant a açò que, tant com havia cara la sua vida, al monastir no
tornàs, perquè Curial no la enujàs cascun jorn per desig de saber
noves, ne encara li enviàs a dir res.
E axí, Curial trametia cascun jorn al monastir per saber l'abadessa
si era venguda; e, com li diguessen que no, estant amagat, sperava
quant vendria.
La Fortuna, que havia mostrades a Curial les sues feres e crues spatles,
se n'anà al duch d'Orleans, e, en sompnis, tota riallosa e plena
de alegria, a ell se presentà, e li dix:
—Car amich meu, yo havia favorit Curial per tot mon poder,
e ara, cansada de metre los meus béns tots en un loch, vench a tu,
sabent que Curial donava a tu molt gran destorb en les amors de
Laquesis; e axí, per socórrer e subvenir al teu afligit spirit, te certifich
que, si tu ara tornes lo matrimoni, yo
obtindràs ton obtat, e, si peresa no t'ó toll, en altra manera no ho
pots perdre. Per què, tantost per lo matí vés al rey, e suplica-li que
trameta per Laquesis e per sa mare, e torne
tantost li serà atorgat, car la dita Laquesis és mal contenta de Curial,
per rahó que, sens dir-li res, se n'és anat a la Güelfa. E sàpies que
Curial és en tal àvol punt, que no tornarà ací jamés, e, si ho fa,
hi aturarà fort poch e haurà desfavor, car yo l'hé desfavorit e los
Infortunis li han dat salt, e no
a tal punt que, no faent-se d'ell alguna menció, ignoraran los qui
conexen lo loch on habitarà, e serà ras de la memòria de tots los
hòmens.
E, desparexent, girant la sua roda, en altres parts se n'anà.
Lo duch, en l'altre jorn, recordant lo sompni, cregué que axí
faria; e, anant-se
suplicà trametés per la duquessa de Bavària, e li tornàs a parlar del
matrimoni que altres moltes vegades li havia parlat; car ell sabia
certament que aquest fet solament torbava Curial e no altra
persona, e que ell era segur que Curial no tornaria pus en França, ne
curava ne curaria pus de Laquesis; e axí, que li fes aquesta gràcia de
treballar-se en aquest fet.
Oydes aquestes paraules, lo rey pensà tantost que los ancians ab
qui ell havia parlat haurien tenguda manera que Curial se
anat; per què tantost tramés per la duquessa e per sa filla, e tant los
parlà en una manera e en altra, e tant se treballà, que Laquesis, que,
sinistrant la Fortuna, era mal contenta de Curial, perquè se n'era
anat a Monferrat sens dir-li res, consentí en lo matrimoni. E, abans
de partir d'aquella cambra, molt secretament los esposaren.
E tantost com foren esposats, Laquesis mès tota la sua amor axí
ardentment en lo duch, que sens ell no volia estar una ora ne un
punt. Ignoràvan tots la causa, no sabent res del matrimoni, e los
amichs de Curial planyien molt aquell cavaller, emperò encara pensàvan
que, ell venint, lo duch perdria aquella favor; e axí speràvan
la sua tornada.
Curial estech en Monferrat per alguns dies; e, com veés que la abadessa
no tornava, ne podia haver resposta d'ella, pensà, e en aquell
pensament ajustà una error a altra. Car axí és dels hòmens quant
són desfavorits per la Fortuna e seguits dels Infortunis, que, cuydant
esmenar o adobar lurs fets, pus erren e treballen en cercar son dan.
Per què Curial dix a Melchior:
—Senyor pare, yo no faç res ací, ans pert lo temps en và; yo
hé pensat tornar en París e cercar manera com no caja de
l'estat en què só. E promet-vos, en bona fe, que si yo hagués volguda
Laquesis per muller, ja serie fet molts dies ha passats, e per ventura
no m'aguéran ací ronçat lo nas; e, si ho fessen axí com han fet e fan,
sabera on m'avia a retraure. Ara, per ventura, hauré a fer per força ço
que per grat no hé volgut fer; e axí, vull m'ich partir e metre en orde
mos fets. Car, si tot a present no hé argent per despendre, joyells
tench, e altres penyores moltes, de què
sie sabuda la desfavor que hé trobada ací, vull cercar remey per a la
vida, la qual perdria de dolor si més avant ací stava. E entretant vos
prech, si ésser pot, que adobets algun poch aquests fets, car, si
scrivits que torn, tantost m'aurets ací.
Lo prom sabia molt, e respòs a Curial:
A PARÍS]
—Ay! E com me tem que errats lo camí! Car totes les dones que
han sentiment, senyaladament les grans senyores, no
en aquexa forma; car, com no sàpien ne pusquen castigar les persones
que amen en altra manera, tolen-los lo parlar, amaguen-se a
ells, dien que no
major pena per los enamorats a qui fan lo gros que no ells, si bé
cuyden ésser desamats; e no podent-ho durar longament, elles
matexes cerquen via com les paus se facen. Açò ja ho sabets vós bé,
car a vós ha esdevengut en aquest mateix loch. ¿On volets, donchs,
anar, ne què podets fer que profitós vos sia? ¿On trobarets dona tan
rica e tan bella com aquesta, ne com la induirets que us done tant
com aquesta us ha donat? Obrits los ulls de l'enteniment,
e, si havets errat, esmenats-vos, e no errets altra vegada, car aquesta
error seria pijor que la primera. E, si ella ho sentia, poria ésser que
pensàs, axí com és rahó, que per fer-li despit, o menyspreant-la,
vos entornàvets a Laquesis, tenint en poch la sua fellonia. E axí,
de fellona, per ventura devendria cruel, e, avorrint-vos, poria ésser
causa que us perdéssets; car, tals strenes com aquelles que la Güelfa
vos ha donades, no les ha hom tots anys a festes de Nadal.
Callà una stona Curial e no respòs cosa alguna, ans se n'anà
dormir. E, com fos en lo llit, e dormir no pogués, lo consell del
prom aprovà; e, pensant moltes coses, e de una imaginacíó en altra
saltant, cansat per longa vigília, s'adormí. E, dormint, lo següent
infortuni li aparech.
Una dona, noble molt, e digna de gran reverència, acompanyada de
molta notable gent, a ell s'acostà, e dix:
—Curial, no
hujada per la longuesa del camí, no
Curial! ¿E què t'hé yo fet, que axí perda ma filla per tu? Respon, e
digues-me: ¿quiny guany fiu quant, per les tues forces, cobrí Cloto,
que quaix ja havia perduda, si despuys m'avies a fer perdre Laquesis,
que és la mia vida? L'altra ja fóra per mi oblidada, mas aquesta
abreujarà los meus dolorosos dies. Digues, Curial: ¿e Laquesis no és
covinent muller a tu? Certes, no ha duch ne senyor en lo món que
no la volgués, e yo no sé tu per què la menysprees. Si ho fas per la
Güelfa, erres molt, car la Güelfa ja t'à avorrit, e bé ho sap aqueix
vell fals qui
no
certificar que ella, hujada de tu, ha mès altre en loch teu, qui la té
pus a prop que tu no fahies, e per ventura de les sues amors,
a fi que ella li tenga lealtat, ab la possessió corporal ensems, ha preses
fermes e segures raenes: a tu solament comunicava los béns, a l'altre
los béns e lo cors. Per què, perdent la sua sperança, axí com aquella
que és vana, te consell e requir que partescas d'ací tantost, e vine,
mentre hé loch de donar-te ma filla, e no perdas ço que és en la
tua mà per ço que no pots haver, car los requiridors són molts e
los tractadors grans; e yo
morrà per tu, o, a despit seu, la veuràs prestament en altre poder;
e lo teu remey e scusa folla serà solament la dels grossers, qui dien:
"No m'ho pensava".
E, desparexent, ensems ab lo somni se n'anà.
Despertà
en tot havia perduda la Güelfa; per què, no volent perdre Laquesis,
deliberà en tot cas partir de Monferrat per anar en París. E, com
lo dia fonch vengut, lo qual a sos vijares li tardava molt, tramés
per lo prom, e dix-li que per cosa del món ell no staria de anar a
París, per ordonar de la sua gent e donar-los de què visquessen; mas
que tots temps li suplicava que a la senyora lo volgués recomanar, e
escusar-lo tant com pogués, car ell no li havia errat en alguna cosa;
e, si sospitava de Laquesis, errava molt, car veritat era que ell visitava
Laquesis, axí com altres molts feyen; emperò que ell en ella, ne ella
en ell, no havien pus de ço que veyen les gents. Lo prom li respòs
que, puys axí ho volia, anàs en nom de Déu, mas que no pensava
que ho avengués; que ab la senyora ell obraria per tot son poder,
segons havia acostumat. E axí, Curial s'ich partí.
En aquest mateix temps, lo duch de Borgunya se n'anà a la sua
terra; e lo comte de Foix, semblantment, en ço del seu tornà; en
manera que, dels amichs de Curial en la cort del rey de França,
algun no romàs.
Tornà en París Curial, e trobà lo món cambiat; e, no veent algú de
sos amichs que tenir solia, començà a haver desfavor; e convenia-li,
per no anar tot sol, anar derrere aquells qui solien anar derrere ell.
E Laquesis li tramés a dir que ella
car era sposada ab lo duch d'Orleans, lo qual hi pendria enuig molt
gran; e axí, que fes son prou.
Semblantment, lo rey haguera haüt plaer que Curial no fos
encara tornat en París, pensant que Laquesis, no havent-lo oblidat,
no
se convenia; per què no féu a Curial tanta festa ne tan bona cara
com solia. En manera que no s'acostaven a Curial, lo qual molt
trist anava, sinó hòmens desfavorits e dels quals lo món no feya
menció.
Curial víu que tots los camins que solia tenir uberts li eren tancats,
e, conexent la sua desfavor, cuydà
donar la ànima al diable. E, ab açò, ensems perdé menjar e dormir,
e tornà tan trist que no trobava plaer en cosa del món, ans parlava a
soles com a foll, e feya gests molt terribles e signes de les mans; passejava
contínuament per la cambra, e responia moltes vegades que
no
insensada e fora de tot arbitre, havia mester que
menjar, car a ell nulls temps se li oferia l'apetit; anava tot descolorit
e sens donari, ne havia gràcia en cosa que fes ne digués.
Encara no era contenta la Fortuna, ans li procurà altre infortuni.
Car, com Curial pensàs que allí perdia son temps e stava ben prop
de perdre lo cors e l'ànima, li vench voler de tornar en Monferrat
ans que la Güelfa sentís la desfavor de París.
Per què, fent diners de algunes joyes e altres coses que a son parer
li eren infructuoses e portar no les se
tornà en Monferrat lo pus secretament que pogué. E, lexada la gent
sua en algun apartat loch, a la sua posada anà.
Melchior, qui
desplaer a la Güelfa; emperò, ab tot axò l'acollí e li demanà què
havia fet en París. Respòs que no cosa alguna, sinó desempachar-se
per venir-se
Replicà Melchior:
—¿Ja ha marit Laquesis?
Respòs Curial:
—Yo no ho sé, ni
fos ver; almenys cessarien les sospites.
—A la fe —dix Melchior—, ver és, e dir-vos hé com ho hé sabut.
Lo jorn mateix que vós hich partís, la Güelfa tramés per mi, e
manà que no us tengués pus en ma casa, e yo li responguí com
érets partit per anar en París e redonir vostres fets, e puix tornar ací.
La Güelfa tantost tramés un scuder derrere vós, lo qual, tornant,
ha comtades noves, axí del matrimoni de Laquesis, com de la gran
desfavor que havets haüda, de la qual cosa la Güelfa ha ris molt. E
yo
servey de la senyora; emperò no y havem pogut donar recapte.
E, com per nosaltres li fos obiscit que, si aquells dos ancians la
pregassen, que ella ho faria, tantost ficà los genolls e, mirant lo cel,
jurà e votà a nostre senyor Déu, e a la verge Maria, e a tota la cort
celestial, que, per son moviment propri ne per prechs de home del
món, nulls temps vos perdonaria, si no era que la cort del Puig de
Nostra Dona, tota justada, ab lo rey e reyna de França la pregassen
—la qual cosa era e és impossible—, e, encara, que tots los enamorats
que allí serien, demanassen a crits mercè per vós; e ella nulls temps
hi irà. E axí, vejats en quiny punt són vostres fets.
Callà Curial, e desijà molt més la mort que la vida; e, com molt
hagués callat, e la dolor li fes rompre lo silenci, le[s] següents paraules
dix al prom:
—Una sola cosa, almenys, voldria obtenir, e despuys vengués la
mort totora que li plagués: que la senyora me fes tanta mercè que
volgués oyr una sola vegada, e despuys fes ço que plasent li fos.
Lo prom li dix que ell se treballaria, tant com li fos possible, que
ella
repòs en cosa alguna. Lo prom s'esforçava consolar-lo, emperò tot
era no res.
Lo jorn següent lo prom se n'anà a la senyora, e, com víu que
havia oyda missa, a ella s'acostà, e, ficant los genolls, en la següent
forma li parlà:
—O, molt pus noble e pus valerosa de totes les altres senyores! Yo us
clam mercè que vullats perdonar a estes mies velles canes, si han ardiment
de parlar davant tanta e tan singular excel·lència, majorment
de cosa que sens licència special vostra no deuria traure
de la mia boca —induexen-me a açò la mia vellesa, pensant que,
encara que per aquest cas me covenga morir, no pusch perdre molts
dies, e, d'altra part, m'assegura lo gran servey que, en la longuesa
de tan gran temps com és passat, vos hé fet e faré mentre a vós serà
plasent, e la ànima cansada voldrà a esta pesada e anciana carn tenir
companyia—, ço és: que Curial, lo qual anit vespre vench, e és en la
mia casa, sie per vós oyt una sola vegada. Aquesta sola mercè, o molt
noble senyora, tròpia-la yo en vós, e a mi, e no a ell, féts aquesta
gràcia, la qual pens serà la derrera que jamés vos entench demanar.
La abadessa, axí mateix de genolls, li suplicava e li clamava mercè
que ho volgués fer. Per què la Güelfa, veent la instància, ans importunitat,
d'aquests dos, ho atorgà, roborant encara e confermant lo
vot que fet havia, e ab jurament solemne que no y mudaria res, e
que, tantost com l'agués oyt, se n'anàs e no s'acostàs a loch on ella
stigués ab trenta legües.
Aquesta resposta fonch feta a Curial; per què, la nit següent,
lo prom lo menà a la cambra de la Güelfa; e la Güelfa mès-se dins
un retret, e, ab la porta tancada, manà a la abadessa que digués al
prom que aquell home qui ab ell era vengut, parlàs e digués tot ço
que dir volia, car ella stava en loch que l'oyria bé. Lo prom dix a la
abadessa si seria possible que veés la sua cara, e fàç a fàç li pogués
parlar, e fonch-li respost que no. Per què Curial se mès a genolls,
e començà
que pecat hagués, li volgués perdonar; e tengué lo parlament una
bona stona. E, si tot era molt eloqüent e gran orador, certes
ací havia perduda e perdé la sciència e tot lo saber, que, com més
treballava en escusar-se, paria que pus fort ell mateix s'acusàs, e, de
ço que no era res, feya crim e mortal pecat. Vejats què cosa és l'ome
com pert la gràcia.
Emperò la Güelfa lo oy plenerament, e, com sentí que hach
acabat, d'aquell loch se mudà, e manà a la abadessa que
que se n'anassen; la qual, com requerís a la senyora que respongués
a les paraules que havia oydes, la senyora respòs que ella no havia
promès sinó oyr-lo, e ja ho havia fet, e lo respondre haguessen per
escusat, car nulls temps li parlaria. E axí, l'abadessa
la senyora lo havia oyt, se n'anassen, que sobre açò no podia haver
pus.
Trist e molt dolorós me trop, vista la desaventurada e molt congoxosa
partença que Curial fa de la Güelfa; e dich-vos que si lo dit
Curial plorant, tenint los genolls ficats a la polleguera de la porta de
la cambra de la Güelfa, pogués esclatar, yo
fóra estat un dolç remey a la sua dolor, car la mort haguera acabades
totes les sues mundanals penes. E és ver que aquesta desconexent
Àntropos, qui menaça tots los vivents ab lo seu coltell afilat, ab
lo qual talla los fils de la vida de cascú, és de tan crua condició,
que les més voltes mata aquells qui han desig de haver en aquest
món longa durada; e aquells qui la invoquen e cerquen mira ab
menyspreu, e despuys gira
lo nas, alargant e voltant los labis, fa aparès que no oja, axí com serp
sorda; e, fingint-se orba, no perdona a voler que li vénga,
ans mata los uns e lexa los altres algun temps. Car tot lo seu deport
és banyar-se en làgremes, les quals ab diverses arguments se esforça
traure dels ulls dels plorants. Certes, aquell dolorós jorn que Curial
de la cambra de la Güelfa partí, cuydí morir, e en aquell cas poch
desig havia de viure, e encara, com me recorda, convidat per les
làgremes d'aquell dolorós Curial, li cuyt fer companyia.
Per què, com la Güelfa se fos ja apartada de la porta, e Curial,
sens ésser oyt, vanament se escusàs, confortat per Melchior, fonch
llevat de terra e ab moltes paraules request que de tal plor se volgués
abstenir, e que certament millor partit se
a la Güelfa, segons se provaria, per vives rahons, davant justificat
àrbitre. Emperò Curial, no atenent a la vera sentència de aquestes
paraules, torbat ultra manera, mut e sens paraula estech un poch;
mas tantost invocà sant Pere, dient si havia perdudes en aquest cas
les claus de parays, o, si les tenia, volgués usar de son ofici, a fi que
un troç de fust no li vedàs la entrada.
—Callats —dix Melchior—, que no és aquest aquell parays del
qual té les claus sant Pere; luny és lo un de l'altre, e les leys fort
diverses. Emperò, cas que vullats que aquest sia parays, siats cert
que en aquest, ni en aquell, no
per purgatori. E axí, anem a casa nostra —dix Melchior—, e per
ventura conexerets no ésser tant lo mal com pensats.
Per què, a força quaix, mudà Curial d'aquell loch, e feren lur via.
Ay de mi! ¿E com scriuré, sens plorar, aquest dolorós partiment?
Certes, la força defall als meus dits, e cau la ploma en mig del paper
blanch, e taca
Curial, qui se
torbada. O Curial! ¿E on lexes la gràcia e lo donari del teu
anar? No són aqueys los teus moviments. Torna
són. Recobra los teus propris. ¿Per què
content de ço que Déus, axí com artificial, e Natura, serventa sua,
copiosament t'àn donat? Ést fembra que no és contenta de bellesa
que hage, per molta que sia, e creix-la per tot son poder e saber, ab
artifici manual, e ordona los seus moviments, ara en una manera,
ara en altra, e, no contenta dels spills, los quals la veritat li mostren,
encara demana, interrogant les altres, que li diguen què
Ara
voltant-se per mirar-se la coa, en la qual, si tants ulls tengués com
lo pagó, encara no serie contenta, ne li parria que
serie afanat en fer-la contenta, encara que tots los ulls li prestàs. Yo
prech, Curial, que torns en tu mateix, e regoneix-te bé mentre
has temps, e, si tu vols jutjar sens voluntat, veuràs no haver rahó de
plànyer.
Curial, com atengués a la posada e
altra manera que cau una somada de lenya empesa per gran força,
los ligams primerament solts, amargosament gemegà, malaint la sua
desaventurada ventura.
Per què Melchior, fent-se avant, en la següent forma li parlà:
—Curial, certes, yo conech les tues virtuts haver perdudes lurs
forces, e tu ésser molt freturós de consell; e si no
recordar-me que són stat jove e moltes vegades hé errats los camins
que tu ara erres, me esforçaria rependre
savis. ¿Cuydas tu, ab làgremes, restaurar ton fet? No val res aquexa
manera, ans, si vols bé haver, te cové a fina força lexar-la. Altra és la
via per la qual has a caminar, car la que tens no aporta l'ome sinó
a abatiment. Regoneix-te bé, e venç a tu mateix mentre
has temps; e, exugant les làgremes, fes loch a les mies paraules, e
dispon-te a pendre consell. Reeb-lo, donques, de mi, qui altra cosa
sinó ton bé e ta honor no desig; e respon-me.
Melchior: —¿Quina injúria fa a tu la Güelfa, si lo seu auxili e no
lo teu te denega?
Curial: —No
Melchior: —Donchs, ¿per què plores?
Curial: —No plor per injúria, mas perquè
e, cas que alguna errada li haja feta, no mereix tan gran punició.
Melchior: —Certes, tu has errat, e no
punicions no
e faràs bé, car lo plorar no procura remey.
Curial: —Ans és lo contrari, car lo plorar aleuja la dolor.
Melchior: —Ja va bé lo fet; e plau-me que cerques via per aleujar
la dolor.
Curial: —Dich-te, Melchior, que moltes vegades avé los hòmens
morir, esclatant-los la fel plorant.
Melchior: —Hoc, mas tu per remey plores, e no per esclatar.
Curial: —A Melchior, pare meu! Prech-te, si ésser pot, que cerchs
altra via a ma consolacíó, e, ab los ulls de la pensa, mira la color del
meu cor. Vet la mort que
sab ella bé ço que yo aparell per a seguir-la, sinó pus pereosament
se mouria per venir a mi. O vosaltres, tres germanes, qui fatalment
disponets la vida dels hòmens: trenque la una la sua filosa e no file
pus; vague la altra e no debane ne cresca la sua tela; e l'altra talle
la dita tela, tallant los fils de la mia vida; e totes tres, donats fi a
mos mals! Vets que ab necessitat vos invoque, e vets-me de genolls
davant vosaltres! No
spirit de pietat havets, usats de aquell envers mi, traent-me d'aquest
món, a mi molt dur e cruel.
TERCER
En aquest tercer libre, per ço com fa menció de les Muses, deus
pressupondre que los poetes han fingit nou Muses, en forma de
nou dones o donzelles, habitants en Monte Parnaso e colents
Elicona; e foren per ells appellades Calíope, Clio, Euterpe, Talia,
Melipòmene, Pol·límia, Èrato, Tersícore e Urània. E sobre aquestes
fabuliza Ovidi, en lo quint libre, que altres nou germanes, nades
en Grècia, de Píreus, pare seu, e de mare Evipta —e per ço són dites
Pièrides—, aprengueren sonar e cantar maravellosament, e per rahó
de aquella delectable sciència que és appellada música, de la qual per
ventura elles no eren tan grans maestres com pensàvan, devengueren
molt superbes e vanaglorioses, en tant que, menyspreant totes les
altres persones expertes en aquella art, se volgueren no solament
parificar ab les Muses, ans encara subpeditar-les. E axí, oydores per
los déus, a batalla o disputa vengueren en aquesta manera: que les
dites Muses diputaren una d'elles, e les Pièrides, semblantment,
altra de lurs germanes, les quals disputassen, e aquella que mills ho
faria guanyàs per a la sua part la victòria. Per què, oydes les parts,
fonch judgat Calíope haver cantat e sonat mills que la altra que les
Pièrides havien elegida. Tantost, les dites Pièrides foren per los déus
convertides en piques, que en comun lenguatge cathalà són dites
garces, e són ocells garruladors, e aprenen parlar en totes lengües ço
que
E, quant a l'integument d'aquesta faula, diu Fulgenci que nou
Muses són dites nou consonàncies de la veu humana, e les nou
Pièrides, nou dissonàncies. E diu Pàpias que aquestes Muses són
dites filles de Jovis e de Juno, per rahó com tota veu de vent e de
aygua se fa. E Musa és dita a moys,
musical de ayre e de aygua s'engendra, car no pot alguna veu sonar
sens vent e sens aygua e lurs moviments; e axí, de aquestes dues
coses totes les forces del cant e de la modulació vénen.
Fa
lengua fér, de les quals si alguna defall ha defalliment en la veu; dos
labis, dues cathacimbales, als quals la lengua plega, e com se encorba
forma un vocal spirit en la concavidat del paladar o de la boca, qui,
per lo camí de gola, corre com per flauta; los leus o polmons, axí con
manxes, envien lo vent, e, despuys que és enviat, lo revoquen e cobren.
E aquests nou instruments són dits nou Muses, a les quals és ajustat
Appol·lo, per ço com deu són les veus de tota melodia, e poch valdrien
los instruments si no fos instrumentador. E açò quant al cantar.
Axí mateix Appol·lo se pinta ab decacordi, que vol dir instrument
ab deu cordes concordants o deu veus consonants, e, finalment,
cítara. E axí saltiri és dit decacordi, quasi deu cordes consonants,
segons és dit; e per ço lo Psalmista: "En decacordi, psaltiri, ab cants
e cítara", etc. E açò, quant al sonar e cantar, són les Muses.
Item, les dites Muses en altra manera són al·legorizades: que la
primera Musa sí
cogitació gloriosa de cercar o cogitar sciència; cleos
en latí fama, la qual segueix la sciència. La segona, Euterpe, que és
interpretada bé delectant, car primerament se deu cercar la sciència
e despuys delectar-se en ço que ha cercat. La terça, Melipòmene,
que
interpretada capacitat. La quinta, Pol·límia, que vol dir faent molta
memòria. La sisena, Èrato, que vol dir invenció, ço és, que l'hom
deu fer de sí alguna cosa nova. La setena, Tersícore, quasi instrucció
o juyhí, car aprés de la invenció cové discernir e judgar. La octava,
Urània, quasi celestial enginy. La novena e última, Calíope, que és
eloqüència, e, si tot és ordenada en la fi, de aquesta prenen les altres
il·luminació, creximent e fama; e ella de totes. E açò, quant a la
sciència, són les Muses.
E si per ventura les filles de Píreus foren, poetant, per los déus
convertides en piques, no se
hòmens pobres de sciència, qui presumen saber molt, volen disputar
o disputen ab los hòmens scientífichs e de reverenda letradura, dels
quals deurían oyr e apendre, volents se parificar e egualar ab ells, són
judgats despuys folls e de poch saber, e comparats a les piques, qui
garrulen e rallen e no saben ço que dien, e lur porfídia los aporta a
vergonya. Callem, donchs, los qui sabem poch, davant aquells qui
saben molt.
Moltes vegades, emperò, avé los hòmens de molta sciència
ésser superbiosos, e menyspreen los altres hòmens qui
no aconseguexen tant, e tenen lo pits inflat, axí com si aquella
sciència ocupàs loch molt gran e que als pits no
si són algun poch de noble linage. Contra los quals
Salusti: Comune malum nobilitatis est superbia.
Omnes studium rationem humilitatis equales sumus et studium
primos parentes qui de humo facti sunt. Et Malachias propheta
(secundo capitulo): Numquid non pater unus omnium nostrum?
Numquid non Deus unus creauit nos? Quare despicit unusquisque
nostrum fratrem suum?
de vanaglòria se partesca d'ells; car si la sciència és virtut e habita
en ells, lo vici de vanaglòria deu fugir, qui és contrari seu, e dos
contraris no poden estar ensems. Contra los quals diu Tul·li, o per
ventura volent-los scusar: Magni dicti uel magni facti frequens fama
cum laude nedum superbos sed eciam humiles excellentes, in suis operibus
et seienciis cecat. Item Valerius, in titulo "De cupiditate glorie":
Nulla est tanta humilitas que dulcedo glorie non tangatur. Prosper
eciam in suo libro: Cum omnia uicia superauit homo manet periculum
uehemens cum consciencia pocius in se quam in Deo glorietur.
e humilien-se los nobles e grans letrats, e crégan a aquell qui
Qui se exaltat humiliabitur,
E Curial, lo qual tenim entre mans, bé
rey Ezechies, per pecats que comés, li foren tolts quinze anys de la
vida humanal; emperò, com se regonegués, per nostre senyor Déu
li foren restituïts e tornats. Sabia, més, que com los emperadors
triumfaven en Roma e anassen en un carro, lo pus vil esclau
qui haver se podia ere mès prop d'ell, lo qual, donant-li chollades,
li deya: Recognosce te ipsum ne te extollas.
la excel·lència de la sua strènua cavalleria, devench superbiós, e per
la dignitat de la sciència algun poch vanagloriós, fonch prostrat del
carro del triumphe de la sua honor e tornat en sclau set anys, a fi
que conegués que altre és lo donador, altre és lo reebedor. Emperò,
a cap de set anys, regonexent-se, restituït en sa libertat, fonch per
nostre senyor Déu tornat al primer punt, com Nabuchadonosor,
qui per pecat de supèrbia e de vanaglòria fonch mudat set anys en
spècie de bèstia fera.
E qui bé vol tenir esment a la cayguda de Curial, la qual veurets
en lo següent libre, pijor temps passà que Job; car Job, perdent los
béns, encara li romàs un femer en lo qual jahia e ere seu propri, e
axí jahia en ço del seu, e la sua persona era líbera, car nulls temps
fonch venuda per preu; mas Curial, perdent los béns, perdé lo cors
o la libertat d'aquell, car fonch venut per preu e fet esclau; emperò
despuys, confessat e penedit, de molt majors béns que los passats
fonch heretat e senyor.
E si serà lícit a mi usar de ço que los altres qui scriviren usaren
o han usat, ço és, invocar les Muses, certes yo crech que no; abans
entench que seria cosa supèrflua, car elles no aparexerien ne
mostrarien a mi per molt que yo les apellàs en subsidi
e favor mia, car no han cura sinó de hòmens de gran sciència,
e aquells seguexen, encara que no sien demanades, e mi e mos
pars, axí com ignorants, han en estrany avorriment; per ço que
yo, axí en aquesta obra com en totes les coses que parle, són
imitador de les míseres e garrules filles de Pièrides, enemigues
capitals de aquelles nou egrègies sorel·les habitadores de Monte
Parnaso. D'altra part, que elles se tenen per menyspreades si són
meses en obres ímfimes e baxes, car no solen seguir sinó los molts
alts e sublimes estils, scrits per solemnes e molt grans poetes e
oradors. E si yo les hagués en la mia tendra edat servides, ara
socorrerien e ajudarien com als altres servidors seus, mas yo
no curí d'elles ne les coneguí, e per ço elles no curen de mi ne
conexen. Bé les voldria ara afalagar, mas sabent que riurien e
trufarien de mi, elegesch callar. Per què, no podent-me yo ajudar
dels dons de lur gràcia, ab humil e baix parlament proceyré axí
com sabré a aquest tercer e derrer libre, lo qual és algun poquet
pus intricat que
algunes transformacions e poètiques ficcions, scrites no en la
manera que a la matèria se pertany, mas axí rudament e grossera
com yo ho hauré sabut fer.
Veritat és que aquest noble e valerós cavaller, del qual s'escriu lo
present libre, no fonch gran capità, ne gran guerrer o conquistador,
axí com diríem Alexandre, Cèsar, Aníbal, Pirro o Cipió o altres
molts, los quals, per lur indústria, mesclada emperò ab cavalleria,
conquistaren los uns quaix tot, los altres grans troços o partides del
món. Emperò no hé trobat, en allò poch que hé legit, per bé
que ho hage volgut encercar, que algun de aquests nomenats hage
meses les mans a cors per cors en tants e tan estrets juyhís e lices, e
ab tants e tan valents cavallers com Curial féu.
Oyts hé moltes vegades, e encara legits, los treballs d'aquell qui,
en son temps, fonch pus forts dels cavallers, ço és, lo fill de Júpiter
e de Almena, qui matà jagants, leons, serps e destruí los mònstruos
seguint-los per moltes partides del món; e encara de Jàson, qui axí
com aquest, segons les ficcions poètiques, domà toros, matà serps,
sembrà dents de què nasqueren cavallers, e en batalles matà molts
hòmens.
Dirà
cavallers forts e molt valents, e nulls temps fonch sobrat per cavaller
qui ab ell combatés, no obstant que, en batalla, no forçat ne sobrat,
mas sinistrant la Fortuna, per desaventura morís.
Respon e dich-te que és ver que Hèctor, en batalles, de moltes
gents fonch lo millor cavaller del món mentre visqué, e és ver
que volenterosament acceptà batalla a cors per cors, faedora ab
Achil·les, e no romàs per ell que no
ne oyt, que ell ne algun dels desús dits, entràs en lliça o camp
clos —les cirimònies del qual són espaventables e temedores—, ab
algun cavaller semblant d'ell mateix, ab eguals armes, axí ofensives
com defensives, e que, entrat, d'allí exir no pogués sinó mort o
vencedor.
Pens yo ara que aquests nomenats, e encara molts altres
d'aquell temps qui nomenar se porien, venint a ells lo cas que sens
lliça finar no
e a Curial vench moltes vegades, segons en los passats libres porets
haver vist; axí que una és la rahó del que ho faria, altra del que
ho ha fet. E al que no ho ha fet, però faria-ho, oferint-se
lo cas, no li carreguem colpa, ne tanpoch callem ne ho tengam
amagat a aquell qui, no una sola, mas moltes vegades, ho ha fet,
car seria malícia.
Axí mateix, si la Fortuna, axí com volgué mostrar aquelles lices
a Curial e aquells cavallers ab los quals a cors per cors combaté,
li hagués donades tals capitanies com als altres donà, fóra estat,
vencent, gran conquistador e cavaller de major fama e renom, car lo
conquistar creix la fama, e la liça la virtut e l'esforç.
Concloent, donchs: com lo pus estret juyhí, ans estrem dels
estrems, en actes militars, sie la liça, la qual Curial més que algun
altre, no ell cercant-la, mas ella seguint-lo, hage usada, no digam
los seus valerosos actes ésser indignes de recordació venerable; car,
si per ventura fossen estats escrits per Tito Lívio, per Virgili, Staci
o algun altre gran poeta o orador, fóran estats legits, recordats e
tenguts en gran stima per hòmens de reverenda letradura. Car los
scriptors, segons és dit, hagueren daurat, fingint, los actes d'argent,
o, si per ventura foren d'or, ab la ajuda de aquelles nou Apol·lines
nomenades, los muntàran en major nombre de quirats, ab l'altesa
d'aquell sublime e maravellós estil.
E axí, seguescam lo procés començat de la vida de nostre
cavaller.
[L]exades havia Curial les quirimònies de la Fortuna, mas no los
pensaments, ans, contínuament torbat, imaginava què faria. D'una
part veya que l'estar en Monferrat, no solament sens fruyt,
ans li porie ésser molt noyble al plaer e a la honor, car estar musant
e no haver de què sostenir l'estat en lo qual se ere mès, venint a
pobresa, haurie desonor e molt gran abatiment. Pensà algunes vegades
anar-se
sostengut honorablement, fos mort, no sabia quiny partit se prengués,
ne on anàs. Pensava axí mateix anar-se
qual haguera haüt plaer de la sua venguda e li haguera feta bona
companyia, e era la pus útil e millor via que ell podia tenir. Emperò
los Infortunis, qui
aquesta conclusió.
Per què ell, torbat, marrit e trist, ignorava ço que devia fer, e no
trobava loch que fos covinent a ell. Conexia lo marquès de Monferrat
per ventura haver plaer que ell hagués honor; emperò no li plauria
que stigués en lo seu marquesat, ne tanpoch aquella casa era tan
gran que ell hi cabés. E axí, la sua pensa era molt treballada.
La qual cosa conexent Melchior de Pandó, dubtant la desesperança
del cavaller, no
—Amich molt car, yo
accident que t'és vengut, ans te prech que
o benaventurances, si aquest nom merexen haver, e comta
per una; e, semblantment, mira les benanances, e veuràs que no
has rahó de plànyer, ans deus grayr a nostre senyor Déus, lo qual
és pròspera fortuna, o almenys està en la sua potestat, perquè a tu,
sens mèrits teus, les volgué atorgar, e perquè les ha prestades
a tu tan lonch temps. Digues, Curial: ¿recordes-te del primer jorn
que ací venguist? Prech-te que l'hages en memòria. Bé sabs tu que,
pobre, molt humiliat e sens consell, minyó de poca edat, e tal que,
per ventura, de pensar bèsties e trotar detràs algun gentil home fóras
estat content, aquesta casa te reebé e t'avançà, metent-te en loch
que altres, per ésser nats en major casa e ésser primers en lo servey,
merexien mills que tu; emperò, davant tots los altres de la tua edat,
e encara de major, fuist ordonat. D'açò no plorist, abans te plahia e
ho havies per ben fet; los altres, emperò, ploraven rahonablement
lo teu goig. E despuys que fuyst un poch major, la Güelfa ficà en tu
los seus ulls, e volent avançar alguna persona, elegí tu; e, axí com ho
pensà, axí ho mès en obra, car manà a mi que
riqueses, tu no pensant açò com, d'on, ne per què venia. Aquella
senyora no t'ó devia, ne ton pare ne tu lo y havíets prestat, ne lo y
havíets servit, ne donada rahó perquè ella fer ho degués. Donchs, si
deute no la mogué, direm ab veritat que aquesta senyora fonch gràcia
pervenint, en la qual, alegrant lo seu cor, profità a tu e
de bé haver, e a pròpries despeses t'à aportat a l'estat en què ést, e ha
comprada per a tu honor e favor a molt gran preu. De la honor que
has guanyada, ¿quiny profit li
dan; car, si tu no fosses, guardant ella lo seu thesor, fóra la sua la pus
rica casa de Ytàlia, ço que ara no és, car ella, com a pròdiga, ultra tota
condició de dona, t'ó ha donat, e tu, com a pròdich, sens
mesura e comte, ho has no sàviament despès e guastat. Bé sabs encara
com per Laquesis perdist lo seny en Alamanya, e, oblidant ço que
oblidar no devies, te escalfist en amor stranya; bé ho sé yo, qui ab gran
treball te traguí d'allà. A, Curial! ¡E com és dura cosa de comportar
la prosperitat! Recorda
volies matar; pensa que tu mateix eres aquell. ¿No sabs que, si la
Güelfa no t'agués ajudat, nulls temps hi fóras anat, o almenys no en
tal estat, ni fóra feta menció de tu més que d'altre gentil home pobre?
Pensa, Curial, que Laquesis fonch fúria infernal que t'aparegué per
destruir-te, e cuydà ho aportar a efecte, e fet ho haguera, si aquest vell
que tens davant no s'í fos opposat; e tu enfellonies-te ab mi, perquè
consellava que
segons tos delictes, dies molts són passats que devies haver begut
aquest càlzer. E pur, aquesta senyora, la qual bé sabia totes les coses,
clucà los ulls, e, a manera de qui beu purga, volgué tragar aquesta
píl·lola tan amarga; e luytà ab lo seny, qui li consellava lo contrari,
e vencent-lo, tornà a ajustar dan a dans e despesa a despeses, car
tramès-te en França perquè guanyasses honor e cresquesses ab los
treballs teus e les riqueses sues, fama e renom, donant a tu los seus
thesors, no segons ta necessitat, mas segons ta pròdiga voluntat; car,
certes, lo marquès, ab tot lo seu estat, no ha consumada la meytat
de la riquesa que tu. E axí, com si de pròpries rendes ho haguesses e
que fallir no
no conexent la sospita e gelosia de les dones, que per res del món no
volen ne consenten par en la cosa amada, oblidada aquesta mena
d'or, tornist a Laquesis axí com los cans al vòmit. Aquestes dues
desrahons t'às fetes, car a ella no li
ingratitut li segueix gran profit. Lexem ara les làgremes, les
quals, tu no merexent-ho en alguna manera, per tu ha escampades,
car a aquestes no
bastar que
pecats e abhominacions e l'altre li dóna indulgències; car tu te
rich d'onor e de fama, e ella roman pobre de dinés e de honor, car, ab
los seus diners, axí com aquells que
E a ella no li seria obs, per tot quant ha, la infàmia que, donant-lo
a tu, ab lo seu thesor ha atquirida. Finalment, recorde
t'al·leguí: que no
denega. E pensa encara en la ley que ordonà, com primerament te
començà a avancar, dient que, lo primer jorn que per servidor seu te
publicaries, la perdries per a tots temps. Donchs, tu sabs si és fama
divulgada per lo món ella donar-te tot ço que tu guastes: ella no ho
ha dit, ne yo tanpoch; donchs, de tu és exit, e aquesta és presumció
rahonable. Vés en nom de Déu, que ara trobaràs molts e moltes qui
voldran, ço que no hagueres trobat lo jorn que primerament te parlí;
e faç conclusió que millor partit te
segons en l'altre libre
Oydes per Curial pacientment totes les paraules per Melchior a ell
dites, sospirat primerament algun poch, respòs:
—No pusch ne vull negar les coses que dites m'avets, ans dich
e confés ésser veres e contenents veritat. Emperò, que yo hage traspassada
la ley que m'imposà no és ver, car de mi nulls temps
isqué tal mot; emperò pot bé ésser que alguns ho hagen pensat, e,
aquell pensament denunciat a altres, aquest fet se serà publicat, e axí
pens que serà a les sues orelles pervengut. E puys que altre remey
trobar no pusch, millor m'és molt lo partir d'ací que l'aturar. E axí,
yo tench joyells e robes assats, los quals lexaré a vós; prech-vos me
prestets diners ab què anar me
Melchior respòs que era content. Per què, stimats los joyells en
molt gran preu, vint mília ducats sobre aquells li prestà, e li
cinc mília graciosament; e, presa la moneda, secretament s'ich partí,
e se n'anà allà on havia lexada la sua gent, la qual hach molt gran
goig de la sua venguda.
E ell se vestí de dol, e per ses jornades a Gènova pervench, e, dins
pochs dies, en una galera de mercaderia, qui en Alexandria anava, ab
tota la sua gent muntà, e, de Gènova partint, al viage que fer entenia
donà principi e començ.
Un cossari genovès, lo qual Ambrosino de Spíndola havia nom, hach
sentiment Curial ésser molt rich e per cobdícia d'aquella roberia,
pensant que ab poch treball la hauria, mesa primerament a punt
una galera que tenia, de Portvendres partí, e
galera on Curial anava encontràs.
E axí, com Curial, plen de pensament e de tristor, en la cambra
stigués, per lo patró e per altres de luny fonch vista la galera del
cossari, qui contra ells venie; e, veent-la venir en mal sò, ab gran
cuyta se començaren a armar e a fer gran remor per la galera. A la
qual remor Curial, si bé s'estava molt tabuxat del mal de la mar,
alçà lo cap e demanà quiny brogit era aquell, e fonch-li respost
que una galera de cossaris venia contra ell, e axí, que
s'aparellàs a la defensió; si no, poria ésser que ell e tota la sua gent
se perdrien.
Curial, oydes les noves, llevà
los més jahien del mal de la mar, armat isqué, e víu la galera del
cossari molt prop. E acostant-se la una galera a la altra, per les primeres
saluts una ruxada de viratons trameteren, e despuys
començaren a triquejar ab les ballestes, en manera que lo cossari
nafrava molta gent a Curial; e Curial, e los gentils hòmens qui ab ell
eren, estàvan en la popa ociosos, sens que no podien fer cosa alguna.
Per què Curial, cridats lo patró e lo còmit, manà
galeres s'acostassen, pensant que axí trauria del cossari millor partit;
e cuydà-li venir pijor, car lo cossari, qui era valent home e molt
exercitat en la mar, ajudat dels seus, ab molts hòmens saltà en la
galera de Curial, e en un punt, abans que Curial cosa alguna hagués
feta, la meytat de la galera quaix li prengueren, e los companyons e
altres de la galera ja stàvan en punt de retre
Per què Curial, saltant de la popa ab los seus, alguns ab hatxes, emperò
los demés ab les spases en les mans, fan-se avant, e quisque fonch
aconseguit, mort o nafrat cahia o tornava atràs. Per què los de Curial
cobren esforç, e féren sens mercè aquells del cossari, e recobren la
galera que havien perduda, e fan tant de les mans, que los del cossari,
qui en la gal·lera eren saltats, volguéran ésser en la sua pròpria; e axí ho
mostraren, car molts, cuydants escapar als colps de les spases e de les
hatxes, se lançaven en la mar e, míserament ferits de molts viratons,
morien, en tant que la galera del cossari, per cobrar son senyor, qui
en l'altra encara feya armes, s'acostà tant, que los de Curial saltaren
dins; e axí, com aquells, qui molts companyons e los millors havien
perduts, no
salvament que pogueren, foren presos tots, e lo cossari, nafrat de dos
colps molt leigs en la cara, fonch per aquesta forma près retengut.
Per què Curial, ab les dues galeres, a la illa de Ponça pervench, e,
reposat alguns dies, mès lo cossari en terra, ab los de la sua galera s'avengué,
per manera que la galera del cossari romàs a ell, e mudada tota la
gent sua en aquella, acomiadant-se de la altra galera e presos de
aquella alguns companyons qui de licència del patró ab ell se
anar, en Sicília arriba, e, a força de dinés armada e mesa bé a punt la
sua galera, volgué partir per fer son viatge al Sant Sepulcre.
SERVEI]
Regnava en aquell temps en Sicília un rey noble e molt valerós, fadrí
e de poca edat, appellat Corral[í], lo qual fonch fill de l'emperador
Frederich, rey de Sicília, e nebot de Mamfrè, semblantment rey del
dit regne, lo qual, despuys que sabé la nova de Curial e de la victòria
que havia haüda del cossari, mostrà haver plaer, e volgué
en son servey. E de fet haguera vengut bé a Curial si la Fortuna ho
hagués consentit; mas certes, lo rey, per larch e noble que fos, no
havia poder de fer-li bé, car los Infortunis, qui a Curial seguien, no y
donaven loch. Per què, com lo rey l'agués fet requirir que s'aturàs en
son servey e que ell li faria bona companyia, Curial respòs que per
cosa del món ell no aturaria, car anava al Sant Sepulcre, e no lexaria
son viatge. E axí lo rey no
NÀPOLS]
Un cavaller napoletà, apellat Arrigueto Capete —e tenia Mecina per
lo rey Corral[í], e la havia ja tenguda per Mamfrè—, cobejà la galera
de Curial e suplicà al rey que li fes gràcia d'aquella galera. Lo rey li
respòs que no la y podia donar, que no era sua.
Arrigueto replicà:
—Senyor, la galera és vostra, e per ço la us deman, car
en altra manera no la us demanaria.
E lavors lo informà com havia sabut que aquella galera era stada
de Ambrosino de Spíndola, servidor bo e leal de la sua real corona, e
que lo dit Ambrosi[n]o, venint en Sicília, aprés de gran batalla fonch
près e robat per aquest cossari, e li havia tolta la galera; e axí, que tots
temps la y devia pendre, e axí li suplicava que ho fes e la y donàs.
Lo rey, aprés que hach hoyt lo capità de Mecina, tramés per lo
patró e per lo còmit de la galera, e demanà
com havia haüda aquella galera. Ells respongueren com lo cavaller
era de Monferrat e anava al Sant Sepulcre; e d'aquí avant li comptaren
tot ço que
hach oyts, los dix que se n'anassen, e cridà lo capità de Mecina, e
dix-li que per res del món ell no llevaria ne soferria que fos llevada la
galera a aquell cavaller; e axí, que li demanàs altres coses, que aquella
galera no la y podia donar.
Per què Curial, tantost com hach avinentesa de partir, isqué del
port, e, com fos en lo Far de Mecina, fonch encontrat per nou galeres
del rey Carles, e, environat, Curial llevà rems. Per què lo capità de les
galeres lo féu requirir que vengués a ell, e Curial muntà en la galera
del capità, e menà
de tant près bé a Curial, que en la sua galera no li feren novitat alguna.
Lo capità anà al rey, e li dix com havia presa una galera de Corralí, e
havia près un cavaller qui deya que era sua; e axí, que manàs què faria.
Lo rey era molt savi e valerós, magnànim e de singular magnificència,
e tramés per Curial; lo qual vengut, demanà-li d'on era e on anava; e
respòs que de Monferrat, e anava al Sant Sepulcre. Dix lo rey:
—Donchs, ¿com exíets de Mecina?
Curial respòs al rey ab tot ço que li havia esdevengut ab
Ambrosi[n]o de Spíndola, e com per fortuna li havia covengut
pendre en Sicília. Dix lo rey:
—Digues: ¿Corralí haurie
Curial respòs que hoch, e que ell li havia respost que per cosa del
món no lexaria son viage.
E d'aquí avant lo rey manà que li fos donada una bona posada, e
que li tenguessen esment que no se n'anàs, que ell lo volia interrogar
pus amplament. Per què, tantost fonch aposentat notablement, emperò
hom del món no li feya honor, car la sua fortuna no y donava
loch.
Lo rey, aprés, parlant de Curial, dix en loch que molts ho oyren:
—Certes, molt me són altat d'aquest cavaller, e molt m'à servit
en destrossar aquell ribaut d'Ambrosino de Spíndola; e, sinó que
tem que sia retengut per Corralí, yo
E fonch-li dit:
—Senyor, aquest cavaller no és sicilià, ni anà nulls temps en mar,
sinó que anant, segons diu, al Sant Sepulcre, s'encontrà ab aquell
cossari, e despuys pervench en Sicília; e no ha volgut romandre ab
Corralí, no obstant que l'hage molt pregat.
Alguns, ytalians, deyan que aquest devia ésser grant traydor, e
que li llevàs la galera, e
deyan que no
lexar anar quitament.
Ladonchs lo rey, qui era molt savi, oydes sobre açò moltes opinions,
dix:
—Lo cavaller fins ací no m'à desservit ne feta cosa per què yo
deja maltractar; e si Corralí no l'ha destrossat, havent-lo-y ell
merescut, ¿com lo destrossaré yo, que a mi ni a vassalls meus no ha
feta ofensa alguna? Tornats-li la galera e no li fàllega un clau de ço
que y era, e tantost s'ich partesca, car, per ma fe, jur que,
si ell volgués, yo
hé dubte que tots temps visqués ab sospita d'ell. E donats-li un
salconduyt, per rahó que, si és encontrat per fustes mies, no li sie
fet algun dan.
Curial, cobrada la galera e haüt lo salconduyt, tantost s'ich partí; e
navegà tant que arribà en Alexandria, e isqué en terra. E per terra anà
en Jerusalem, e, visitat aquell sant loch on nostre senyor Jesuchrist
fonch mès en sepultura, anà axí mateix a Monte Calvari e a tots
los santuaris on Jesuchrist ere estat. E anà molt per aquella terra
menant tots temps en la sua companyia discrets e molt abtes pilots,
qui
E axí, per ses jornades vench al monastir de Santa Caterina, en
lo mont de Sinahí, e aquí tench novena. E tots los frares d'aquell
monastir li feyan maravellosa festa, e senyaladament un sant frare,
qui d'ell nulls temps se partia, ab lo qual Curial havia molt gran
plaer de parlar, per ço com parlava francès e havia fama de molt santa
persona; e lo frare conexia molt bé a Curial, mas Curial no a ell.
E, com molt abdosos s'acompanyassen, interrogant lo frare,
Curial, a manera de qui confessa, descobrí al frare tot lo fet de la
Güelfa e la causa de la sua desesperança, complanyent-se molt de
la Fortuna, qui a aquell pas lo havia aportat. Lo frare, com l'ach
plenerament escoltat e ab paciència oyt, respòs e dix:
—Tu has bé rahó de dir mal de Fortuna, e yo no
rependre si te
fort, car molts llaços t'é parats e en diverses lochs e maneres, en
algun dels quals és maravella com tan tard ést caygut. Mas lexem-la,
car és llenegable, sorda e orba, e no sab què
dóna ne a qui toll; e de ço que la devem loar no la maldigam.
Digues, Curial: ¿e no li ést de molt tengut, que tan gran temps
t'age comportat e t'hage fet, si dir se deu, segons la vanitat del món,
lo millor e pus valent cavaller que visca vuy, e t'hage favorit sobre
tots los cavallers? Has haüda festa d'emperador, de reys e de senyors
més que altre; riqueses ab gran larguesa; e, finalment, tots los seus
dons, t'à comunicats copiosament e larga; e aprés, per ço que no
offegasses en aquest golf de vanitat e no perdesses l'ànima, per ço
que coneguesses ton Salvador, t'à aportat a aquest punt. ¿E encara
dius mal d'ella, que has haüda honor en aquest món, ella procurant,
e ara te procura l'altre? Has regnat en la terra, e ara, si vols, regnaràs
en lo cel. ¿Dius mal, donchs, de Fortuna? O, Curial! Déus te vol bé!
E si les vanitats del món són algun bé, gran part n'às haüda. E que
aprés de la glòria terrenal te vénga la celestial, la qual, si la Fortuna
no t'agués mostrades les feres e brunes espatles, no conexeries, ¿per
què
tan tart ho ha fet, e lo teu perill és estat molt gran; car, si fosses mort
en los temps passats, tu te n'anaves dret als inferns, los quals tu has
guanyats ab gran treball e perill de ton cors, e t'espéran allà ab gran
festa, e tenen a tu loch aparellat condecent a les tues errades. Lexa,
lexa, donchs, les vanitats passades, que no són res! Vet que s'acosta lo
regne de Déu! Penit-te de ço que has fet; confessa
tos pecats; mira e contempla lo cel nou e la glòria de libertat, e, axí
com infant quaix ara engendrat, fes lo camí de parays. No
t'afalaguen les terrenals follies; tasta lo pa celestial e mira la glòria
dels àngels; delecta
fes-ho solament perquè
e no perquè t'ha despertat e t'à presentades les riqueses e honors
celestials e eternals: aquelles la Fortuna no les pot toldre a aquell qui
les ha. No hauran enveja de tu tos participants. Mira, frare meu,
los màrtirs de Jesuchrist ab quants treballs volaren al cel; rien ells
de nostra vanitat e alegren-se quant un de nós se regoneix. Castiga
tos membres, qui
de poca durada; vine, donchs, frare meu, e oges la veu divinal. Vet
Déu que
perill. En aquell no hauràs paor que
la mísera enveja no ha loch; no cobejarà algun los béns teus; no
caldrà pensar de què mantindràs estat. Ix de la cadena, frare meu;
paga lo carceler, qui ab una gota d'aygua callarà e no
demanar; lexa les viandes, qui costen molts dinés; elegeix aquelles
qui
a treballs e a vans pensaments. O, quina follia és la dels hòmens
que ab mil maneres de treballs conquisten los inferns e les eternals
penes! ¿E plores tu per la Güelfa? No faces; mes plora per tos pecats
e per les ofenses fetes a Déu. Ofer aquexes carnaces vils e pudents
als treballs per lo Salvador. Mira què féu per tu; obre los braços e
abraça la divinal glòria, qui
mentre has temps: aquesta no la furtes a degú, car per a tots és e tua
és. No la perdes. Ay de mi! E quant temps jaguí yo en aquesta fossa!
Sàpies, Curial, que tu
les vanitats que tu plores e
quant fugien los grans senyors e los richs hòmens, e de pahor
cercaven cavernes e lochs solitaris en los boscatges, on ab ço del seu
se amagassen, com en ciutats grans e ben murades no haguessen
sperança de salut; e aquell, alegre, cantava e aparexia en les places,
no tement la ira ne furor dels reys. Lexa, donchs, per ton grat, ço
que per força te cové lexar; e si no ho lexes, te serà tolt ensems ab la
vida o abans, e, perdent aquest món, no hauràs l'altre, sinó que tu
de ton grat te dispongues a ço que t'hé dit. E de les vanitats d'aquest
món usa axí com de la barca qui està per passage d'algun riu: que
passa hom, despuys, pagat lo barquer, té cascú son camí e no torna
a la barca sinó per necessitat de passar, venint lo cas, e tantost lexar
l'a. Usa, donchs, d'aquest món a ús necessari, e les superfluïtats rau
de ton pensament, e no desigs les grans coses, les quals encara que
les haguesses, perdent-les despuys, entristexen lo cor. Humilia
donchs, e exalçar-t'à Déus, qui és en los cels. E tu, qui has batallat
per les vanitats mundanes, batalla ara contra lo diable en defensió
de la tua ànima; e és forts cavaller e aspre, e tots temps te guerrege;
e si d'ell ab les armes de Christ no
nostra mort, se
Oydes Curial ab gran atenció les damunt dites paraules, alçà lo cap
e mirà lo frare en la cara, e dix:
—Pare meu, vós diets que yo us traguí de la fossa; prech-vos que
digats qui sóts.
—Yo són —dix lo frare— lo Sangler, que tu combatist en París.
—O, santa Maria! —dix Curial— ¿E com se pot fer que us siats
tant abaxat e doblegat a passar aquesta vida?
Respòs lo Sangler:
—Jesuchrist nostre senyor, qui per ésser de linatge reyal li pertanyia
regne, e per ésser Déu era senyor de tot lo món, m'ó mostrà,
qui volgué ésser pobre per nós; e despuys m'ó ha mostrat sant
Francesch, lo qual, seguint la pobresa e humilitat de Jesús, meresqué
ésser signat de les nafres del Salvador. E sàpies, Curial, que
no ha frare en aquest monastir que baratàs la sua vida per la del
rey de França, e més és ço que per cascun dels que ací viuen se
menysprea que ço que tots los reys del món poden haver. Ací
veu contemplativament lo regne de Déu, e la glòria dels àngels, e la
divinal e eternal cort. E en lo món ¿què pot hom mirar sinó vanitats
e follies e coses de poca durada e que sens gran treball no
haver e sens major treball no
menyspreables e de poca durada? No és mal mercader aquell qui en
la fira barata fanch a or, e baratar la terra per lo cel no
grosseria. Lexa, donchs, Curial, aquests pensaments folls, e gita
ton cor; fes loch a les paraules de Déu, que no entren sinó allà on
troben disposició. ¿Recordes-te com anaves carregat de pedres e de
perles e de or? ¿On és ara aquella vanitat? Dich-te que si la glòria
era en lo mirar, tots los qui t'estaven entorn les miraven mills que
tu, e a tu solament te sobrava lo treball de portar-les al coll e la cura
ansiosa de guardar-les. ¿E no sabs que primerament foren d'altri,
e són, o seran d'ací avant? ¿Per a qui les guardaves? Yo crec que no
[ho] sabs. Pensa, pensa bé en ço que
tu
desiges avorriràs, e menysprearàs aquesta misèria que cuydes que sia
algun bé; e de haver-ho fet tan tard te tindràs molt per malmirent.
Emperò, lo piadós Salvador ha los braços tan lonchs, que, en qualsevol
loch e temps lo pecador se penit, lo abraça, e
fa ciutadà en la eternal glòria del regne de parays. E prech-te que
digues: ¿què és ço que t'ha sobrat de la multitut de viandes precioses
que has menjades, de les dances, de les juntes e dels torneigs que
has fets? ¿On són les festes en les quals te ést trobat? Mostra-les-me,
frare meu. ¿On és lo dia de ir? Mostra
dels preciosos ornaments? ¿No sabs totes les coses haver fi? Una sola
cosa sé que
gràcia, ço és: algun poch de bé si has fet per Jesuchrist, és a saber,
alguna obreta de caritat, pietat o misericòrdia als pobres seus, encara
que
vulla, valdrà
major glòria, si tot per ventura no serà feta en temps degut ne de
béns justament guanyats. O, catiu! ¿E no
que has fetes per la vanaglòria del món? Has morts hòmens; has
trameses ànimes als inferns. Digues: ¿on és lo fum d'aquella vanaglòria?
¿On són aquestes coses caduques? Ja no se
menció de tu. Tu no
mas yo t'ó mostraré e t'ó reduiré a memòria, ço és: un salvatge pecat,
pudent e abhominable a Déu, és a saber, obstinació e perseverança
dampnada, car dins ton cor encara te alegres e
haver comesos aquells pecats, e no te
glorieges en ells, e, pensant que per aquesta sola causa mereix honor
e favor, te
Perquè pusques atènyer ab temps, no
altres vagen primers per pendre loch, no fallirà loch a tu, e lo teu
loch no
que no
tot ço e quant per ell has fet. E vet: ¿per ventura, tu penses que lo
diable, qui
li dóna pena, dient que aquella ànima l'à servit ací en aquest món?
Donchs, ¿com se pot fer que per servir-lo ell li done pena? Obre
los ulls, car frare, e aviva los sentiments, car lo diable no
pena per rahó del servey que li has fet, ans t'à ja donat
guardó, glòria e honor mundanal, en esta manera: car tu te eres
gloriejat en cometre los pecats sobredits, e per açò has aconseguida,
tractant lo diable, mundanal favor e honor, si aqueix nom mereix
haver; e axí, lo guardó del diable ja l'às haüt en aquest món, e, si
dóna pena en l'altre, no ho fa per rahó que l'às servit, mas com
execudor de la justícia, per les ofenses fetes a Déu e dans donats a
ton proysme; e axí
coses passen, e no són sinó fum. Digues-me: ¿on són aquells grans
reys qui senyorejaven lo món? ¿On és Eletra, de la qual vengueren
tots los reys de Troya? ¿On és Príam? ¿On són Hèctor, Paris, Tròyol,
Deyfebus, Èlenus e trenta fills seus altres? ¿On és la glòria de les sues
nores? ¿On és lo ducat e imperi de Agamènon? ¿On són tots los reys
de Grècia? ¿Què
de la cautelosa e falsa astúcia e trayció del cavall, e de la destrucció
d'aquella ciutat gran? ¿Vols que t'ó diga? Tots són en infern e sots
la potestat del diable, e lo seu guardó fonch que los més e millors
moriren en aquella obsidió, e los que romangueren trobaren lurs
mullers ab fills de altres hòmens, e despuys los uns morien per mans
o tractes de lurs mullers, los altres per mans de lurs fills o fillastres,
en manera que tots arreu feren mala fi e són màrtirs en los inferns.
¿On és la festa que lo món fa vuy d'ells? ¿Repiquen en les esgleyes?
¿Celebren les gents universalment les lurs festes? ¿Regnaren lurs fills
aprés de la sua mort? Ve, ve, Curial, vulles ésser curial en lo cel;
segueix les pejades del pobre pescador, car Jesuchrist a aquell e no
a Sardanàpolus, ne a Artaxerses, ha comanades les claus de parays.
Mira los sants apòstols, los sants màrtirs e confessors, dels quals
se celebra festa en lo cel e en la terra; aquesta és obra de durada.
Descalça
menor dels altres, és fet gran en los cels e gran en la terra —axí
que tots los fets són nichil,
pobres seus—, e abraça la virtut de caritat, la qual és molt agradable
a Déu. E si altres virtuts aconseguir no pots, almenys aconsegueix
a present las cardinals, ço és, prudència, justícia, temperància e fortalesa,
de les quals, axí com raigs radiants, segons Macrobi, emanen
rahó, enteniment, circumspecció, providència, doctilidat, caució,
amicícia, ignocència, concòrdia, piatat, religió, affecció, humanitat,
modèstia, vergonya, abstinència, castedat, honestat, moderància,
pa[r]citat, sobrietat, pudicícia e fermetat.
E mentre ells en açò stiguessen, una esquella molt petita fonch
sonada en lo monastir, a la veu de la qual lo Sangler dix:
—Curial, yo no pusch estar pus ací. A Déu sies comanat. Prech-te
que les mies grosseres paraules te membren. És ver que de les
altres virtuts que són molt necessàries a la salvació de la ànima te
volia un poch parlar, e algunes altres coses te volia dir, emperò la
obediència me constreny a seguir la veu d'aquella squelleta.
E girant la squena se n'anà, dient:
—En parays nos vejam.
Anà-sse
d'aquelles hagués haüdes, yo
haguera seguides les pejades del Sangler. Mas la sua gent, qui
era hujada d'estar en aquell loch, car ja eren complits los nou
jorns; e axí
axí fort aquells gentils hòmens, e per consegüent ells a Curial, que
feren partir d'aquell loch, e, per ses jornades, en Alexandria, on
la sua galera havia lexada, plen de pensament de ço que oyt havia
e penedit de les coses mal fetes, ab ànima ansiosa, tornà.
E, entrat en la sua galera, anvides parlava, e los jóvens reyen d'ell
dients:
—O, quiny beguí! O, com és santa persona nostramo.
E motejàvan-lo tots, en manera que, dins pochs dies, oblidades
les amonestacions del Sanglier, tornà tal com era d'abans.
E vench-li volentat de veure lo mont de Parnaso, on los poetes e
philòsofs solien estar, e aprendre on eren los temples de Appol·ló e
de Baco, déus, segons la opinió antiga, de sapiència e de sciència.
Emperò la Fortuna, qui no era encara contenta dels dans que a
Curial, a instància de la Enveja, procurats havia, volguera que en
lo partir d'Alexandria perís; e com lo temps fos bo e plasent, e veés
que Curial ab bonança se n'anava, saltà avant e cridà grans crits a
Neptumno, déu de la mar, e ab veu congoxosa li parlà e dix:
—O, quina peresa o negligència és aquesta tua! ¿Com no
apercebre Curial ésser un dels millors e pus valents cavallers del
món? ¿No pots pensar que delirà dels cels, dels vents, e de la terra,
e dels inferns, e encara de la mar, los noms de Júpiter, de Juno, de
Plutó e de tu, e
no permetrà que aquesta gent morisca impla la foguejant casa de
Plutó, ans, ab lo sant nom d'aquell, los santuaris del qual ell ha visitats,
dintre e fora los murs de Jerusalem, los girarà a creure en aquell
Anyell qui portà los pecats del món. E tu, qui en aquestes terres ab
tos germans ést adorat, perdràs la senyoria de la mar, e ells los regnes
que senyoregen. Vet que Venus ja ha perdut lo nom de deessa, e tots
los christians afermen no ésser col·locada en lo cel tercer, e Cupido,
fill seu, no ésser res, ne tenir arch, ne ferir ab sagetes; e, finalment,
los déus dels gentils no ésser cosa alguna. Per què, abans que ocupe
lo teu regne, fér-lo e treballa
llance spumalls, e la arena somoguda puge alt e veja lo cel, e les
aygües mostren ésser munts e valls; sien tempestejats per ell tots los
altres qui naveguen. Vet que ja se té per dit tu no ésser res,
per ço que fins ací les mars li han mostrada la squena blanda e lisa,
e, a manera de qui llenega, ha navegat suaument e quieta. O, pereós!
¿E no
O, lassa yo! ¿E ab qui parle? Yo no haguí paor de toldre-li ço que li
havia prestat, e tu ¿has-li paor e espantes-te com ous lo seu nom e
no goses exir? Prech-te que
pot tenir dan. Desperta
tempestats que sols mostrar en les mars occeanes, e axí mateix en tot
aquell stret de Gibaltar, véngan tost; e los mugits d'aquell leó fer e
brau qui habita entre les illes de Mallorca e de Cerdenya pleguen ací;
e, no oblidades les tempestats del Far de Mecina e les dels golfs de
Satalies e de Creta, junten-se totes e firen aquesta galera. Mostra tu
ésser poderós a regir ton regne; espaordeix lo cor d'aquell que nulls
temps hach por, ne per perill en què
cara. No hages por. Vet que una fembra li ha tolta la terra, de la qual
ella no és senyora; e donchs ¿tu no li toldràs les mars, les quals fins
ací has posseydes? Mira que Júpiter, estant en lo pus alt grau de son
regne, te mira e
tu, e ab tots los esquifs cavalcaran les tues mars, e posseyran lo regne
que antigament no
tem los dans que
de senyoria, seràs posat en escarn e vituperi entre les ànimes
infernals, e enlegiràs la resplandent casa de Jovis, e Saturno negarà
ésser ton pare, e per Plutó seràs emancipat a la pus dura e tenebrosa
carçre d'infern, perfumada de sufre e de goma pudent; e lo
teu nom, qui de letres semblants d'or era escrit, ara de color escura
e fosca serà legit en aquell regne plen de fum; e cremaràs en les vives
flames, qui quasi blaves tornen en lo tremolar de les sues lengües
agudes, e ja balbucejant te denuncien les tues penes, e
contínuament; e no lexaràs fama sinó de pereós, per la qual aquest
tan gran mal hages merescut. No lladrarà entorn de tu Ècuba, ab
la sua boca de can rabiós; ne Megera pregarà Hèrcules que
ab la sua maça, car massa gran honor te seria que ànimes nades de
tan clara sanch ministrassen torments a tu; mes altres qui per crims
sútzeus, vils e pudents sien damnades, t'estimularan contínuament.
E jatsia que tu diràs les mies paraules ésser pus leugeres que
e que no hé poder de fer mal, yo ho atorch; emperò sabs que hé
saber e enginy, e són instable e diligent, e no sé què és repòs, ans ab
contínuus moviments gire la mia roda, trametent los meus béns e
les mies prosperitats allà on me plau. Tench a prop lo meu offici, e
sé tractar e pregar; e axí, no solament ab diligència, ans encara ab
importunitat, te perseguiré per totes aquelles vies on te poré noure,
en manera que tu conexeràs que yo per peresa no merexeré perdre
lo meu regne axí com tu.
Ja callava la Fortuna e sperava la resposta de Neptumno, quant
la mar, menejant ell lo cap, murmurà, e en les sues profunditats
començà a bullir e fer moviments. Torben-se les aygües e, mesclades
ab arena, arranquen oves, quant Neptumno tragué aquell terrible
e espaventable cap, e, obrint la boca, paregué que totes les
naus del món no li serien un bocí, ans les beuria totes en un glop, e,
ab gran veu e molt espaventable, parlà e dix:
—¿Què és açò, falsa tragitadora? ¿E penses tu que són yo la tua
roda, que
axí, ans susara, a despit teu, yo atorgue guiatge e salconduyt
al cavaller; e certes no
malícies allà on te sie consentit, car ací, aquesta volta, no serà donat
loch a la tua variable volentat. O, bé ést fembra en tots tos fets;
que ara vols, ara no vols, ara plores, ara rius, ara dónes, ara tolls, e
finalment, en tu no ha sola una ora de fermetat! Ve, ve, falsa e variable
fembra, que si tu
per la tua falsa lengua ell ésser noble e molt valerós, axí mateix yo,
noble, vull ajudar a altre noble; e pur, com noure li volgués, no ho
faria requirint-me
tots temps t'aguí per sospitosa; e no vull haver nom de afeminat,
que
E, dites aquestes paraules, lo peix mular en lo qual Neptumno
cavalcava, començà a mugir, e les aygües bramaren, e, comovent-les
ab la coa, volgué
e vària Fortuna cridà yvarçosament:
—No fuges axí tost! Ou-me, per ton prou; si no, sies cert que
yo cridaré Juno, germana e senyora tua, e ladonchs oyràs, mal
que
E com Neptumno no volgués oyr, ans se amagàs en les profunditats
de la mar, qui ja li feyen camí per on anàs, e, mudat en lo seu
carro de quatre rodas, tirat per quatre dalfins, tengués son camí,
aquella falsa Fortuna cridà grans crits:
—O, Juno, amiga mia! ¿On ést? Vine a mi, e apareix-me!
Vet-m'ací, que t'esper. No
temps trobí en tu, e la obediència que haguist envers mi. No penses,
amiga, que per mos fets te vulla, ans són fets teus als quals t'apelle.
E, dites aquestes paraules, la dita Juno començà a moure gran
tempestat e a enviar sagetes de llàmps per diverses parts; e los vents
mouen tempestats, e ab fiblons féren les mars e comouen-les. E despuys,
asseguda en un reyal siti tot negre, circuïda de moltes gents, a
parlar començà, e dix:
—Amiga mia molt cara, yo hé oyda la oració que tu has feta a
Neptumno, e no
temps fonch tal, e no
en algun cas que ell reebés tos prechs, sabent que tu ést fembra feta
a ta guisa e no ous prechs de degú, ne has spirit de pietat, ans en un
punt te enfelloneys e vols que totes les coses stiguen a ta disposició
e ordonança; e axí Neptumno vol regir son regne en aquexa matexa
forma. E són molt maravellada com en aquest cas fuyst moguda a
pregar Neptumno que fos cruel a aquell cavaller, com ell mateix
sie tota la crueltat del món e no sàpia estar un moment sens fer
crueltats e obrar mal. ¿E com penses tu que encara que, en aquest
punt, en aquest loch la mar stiga pacífica e no mostre tempestats,
que en altres parts no faça moviments terribles e espaventables, e
no peréscan molts ab tots los béns lurs? Yo
cobdícia de Neptumno, que si molt lo navegar se usarà, tots los
béns e totes les riqueses del món, si aquest nom merexen haver,
arraparà e beurà ab la sua insaciable gola, car yo no crech que tots
los hòmens qui viuen en lo món hagen tants béns ne tantes
riqueses com Neptumno los ha tolt. E posseeix majors riqueses, sens
comparació, que Júpiter, germà e marit meu, e tots los déus passats.
E és veritat que tu dispons de les prosperitats, e les dónes a temps
cert a qui tu plau; emperò tu pobre ést, que no has res, ne
res aturar; e de Neptumpno és lo contrari, que ell no pot donar,
e toll contínuament, e tots temps brama en una part o en altra,
menaçant los navegants. E, jatsia que ells ho sàpien molt bé, emperò
nulls temps se castiguen, e per ço, sabent Neptumno que, si molt
navegaran, a les sues mans tart o tost han a venir, algunes voltes los
fa bona cara, e
tots temps mal usava, algú no navegaria, e ell perdria per poch seny
ço que spera haver, comportant les gents algun poch. E hages per
clar que, encara que ell hage sostenguda algun poch la navigació
d'aquest cavaller, ell l'estoge per a major mal que toldre-li aqueix
petit troç de fust en què navega, e finalment no riurà del joch. Per
què
la cobdícia e avarícia de Neptumpno, que, quant ell conexerà que
faça a fer, no li escaparà. E, si tu
sol·licitaries a mal obrar, car ell mateix s'í és massa inclinat. E, fent
conclusió, te prech me perdons per ço que ara
pregar algun que faça per tu, no
car axò solament toldria a cascú la voluntat de complaure
oy bé les tues ergulloses e superbes menaces, e les injúries e vituperis
que li has dits, e per ço no l'entench a pregar que faça ço que vols
a present; per temps se porà fer, que
requiras, car yo ho faré metre en lo meu memorial e no m'exirà de
memòria.
E com la Fortuna li volgués respondre, Juno, despitosa per les
injúries que a son frare havia dites, no la volgué oyr, ans, girant la
squena, se n'anà.
Emperò, ab tot axò, Fortuna, veent que Juno li havia
perduda la vergonya e se n'era anada sens oyr-la, foraexida de seny,
a grans crits començà a parlar, ans cridar e lançar fora la sua boca
paraules descompostes e ab desorde, en la forma següent:
—No
totes les tues enemigues, les quals en aquest món te feren guerra, e
yo les induiré que en l'altre no
Agènor, que per Jovis, requirint-ho la tua bellesa, meresquist ésser
feta la terça part del món! ¡E tu, Girona, filla de Giron, que per
Jovis fuist convertida en jumenta, per ço que profetizaves les coses
venidores e
tolgué los ulls corporals! ¡E tu, Prondes, filla del rey dels argius
apellat Acrísio, la qual per ton pare fuist tancada en una torre sens
forat, per por de Jovis, e lo dit déu se convertí en or colat o regalat,
e entrà dins, e engendrà en tu Perseus, lo bon cavaller! ¡E tu,
Carmentis, qui primerament havies nom Yo, e, deflorada per Jovis,
fuist mudada en vaca e comanada a Argus, los cent ulls del qual,
enganat per Mercúrio, foren mudats en coa de pagó, e tu, fugint,
ab la pota, en les arenes de Líbia, scrivies lo teu nom en cascun
pas, e puys, per lo dit Jovis tornada a ésser persona, meresquist
ésser reyna de Egipte! ¡E tu, reyna de Macedònia, qui, segons se
diu, tractant Neptanabo, gran filòsof e astròlech, haguist del déu
Amon Alexandre, ton fill, lo qual déu era Jovis mudat en forma de
moltó! ¡E tu Leda, filla de eseu, la qual acollint-te lo déu Jovis,
qui
virginitat! ¡E tu, filla de Ysop, déu del flum, qui per lo dit Jovis fuist
strupada, prenent lo dit déu forma de foch! ¡E tu, Alcimena, filla de
Amfitrion, qui, enganada per lo dit Jovis, parist Hèrcules,
lo fort, e
qui per lo dit Jovis fuist deflorada, prenent lo dit Jovis forma de
Saturno, déu de la mar, e nasqueren dos fadrins! ¡E tu, filla del rey
Alcedomonte, qui, emprenyada per lo dit Jovis, per ço que ton
pare no ho sabés, parist com a coloma; e tot lo poble d'Argiva,
qui fonch destruït per Juno, per ço com Jovis son marit jagué ab
Ogienta, nada d'aquell poble, lo qual Jovis despuys restaurà e féu
altre molt major poble, de sement de formigues! ¡E tu, Ganímedes,
nat de Yulo, rey dels troyans, qui per lo dit Jovis en forma d'àguila
fuist arrapat e muntat al cel, e fuist fet pincerna seu! ¡E tu, Ceres,
deessa de la terra, qui fuist strupada per lo dit Jovis, de què nasqué
Prosèrpina, la qual en Sicília, arrapada per Plutó, fonch feta dea
dels inferns! ¡E vosaltres, auzells qui féts versos, e nasqués de la
cendra del cors de Minos, fill de Aurora, lo qual en la encontrada
de Frígia fonch cremat per lo foch que Jovis hi tramés, e par que
us lamentets per la mort del dit Minos! ¡E tu, Menòsia, qui per lo
dit Jovis, mudat en forma de pastor, fuist strupada! ¡E tu, Deoyda,
qui, mudat lo dit Jovis en forma de serp, fuist deflorada per ell!
¡E tu, Menòfron, qui per Jovis una nit fuist mudat en bèstia fera,
per ço com volguist fer luxúria ab ta pròpria mare! ¡E tu, poble
de ebas, qui per Juno fuist destruït, per ço com Jovis jagué ab
Sèmel, donzella thebana, de la qual nasqué Baco, déu del vi, e per
aquesta rahó per la dita Juno fuist convertida en cendra! ¡E tu,
poble de Corinto, qui per lo dit Jovis fuist mudat en bolets, per ço
com devenguist molt luxuriós, e no escaparen sinó dos jóvens justs,
apellats Cròcon e Míloe, qui foren convertits en flors! Venits, venits
tots e totes ensems, ab totes les altres concubines de Jovis! Ocupats
e ensutzats lo llit de Juno, per forma que lo déu del foch
no y entre ne la vulla, ne aquella falsa, ingrata e celerada Juno no
s'alegre dels divinals abraçaments, ans sie menyspreada e avorrida
per son marit, e solament li romanga nom de germana, lo qual
encara no mereix per la sua supèrbia e ingratitut. Venits, donchs, a
mi, car yo seré ab vosaltres e us ajudaré a haver venjança de aquella
celerada e tempestosa Juno; no la temats, que ja no és res, ans ha
perduda tota la glòria de la sua deytat. E axí, venits a mi, car ja
són les mies armes prestes per anar contra aquella inica e fastijosa
fembra; e són certa que, ajudats per mi, haurets d'ella dura e cruel
venjança, e tal que nulls temps fonch vista ne oyda.
—E tu, Dione, reyna de Xipre, qui, tractant yo, haguist del dit déu
Jovis Venus, filla tua, la qual en gran singularitat fonch dotada de
bellesa e parí del dit déu Cupido, son fill, e fonch estel·lificada e
col·locada en lo cel tercer, e com appareix en l'alba ha nom Lucífer,
e com ve lo vespre e apareix en ponent ha nom Èsperus, per rahó
com se pon en lo regne de Spèria. Recort-te de la bona sort que
haguist ab mi, car yo
mortals, e la tua filla deessa parí fill qui és déu dels enamorats e fér
ab les sues sagetes —e no és persona qui
invisible treta—, e com fér ab la fletxa d'or, enamora e encén, e com
fér ab la fletxa de plom, desenamora e refreda; e no és poble en lo
món que no sie subjugat a la sua senyoria, ne que pusca estorçre de
la sua amagable treta. E per ço com és a tu molt gran glòria que yo
hage oblidats los noms de tan excel·lent dea com fonch la tua filla,
la qual en molts lochs per tu és apellada Dione, vull, davant tu,
repetir la glòria de la sua deïtat, la qual me pens que serà
no poch plaer a tu, perquè veges com és stada tractada en lo món e
col·locada en lo cel, e quant és gran la festa e menció que
universalment per tot lo món.
Fingen, molt cara amiga mia, los poetes, que Cèlio fonch sens pare;
e hach un fill apellat Saturno, e fonch rey de Cret, e foren-li tallats
los genitius, per ço com matava tots los fills que Cimbeles o Obsrea,
sa muller, paria; los quals genitius foren lançats en les mars de Cipre,
regne teu, e de la spuma de aquells nasqué Venus, filla tua, e per lo
dit Júpiter fonch deïficada en lo cel tercer e convertida en planeta.
Aquest planeta, de sa natura importa dolçura, és amigable, aporta
amor, alegria, guany; tempra la malícia del combatent Mars; està en
cascun signe vint_e_nou jorns, segons olomeu; és calt e humit;
estan-li desota Taurus e Libra, e regna en Piscis, e la sua casa és en
Virgo; va alguna volta davant lo sol, e alguna volta lo segueix; e tant
lo té a prop, que nulls temps se lunya d'ell, e conforta lo sol en la sua
natura. És ardent e calt; tota luxúria e voluptat prenen principi d'ell;
fa lo seu cors en trecents quaranta_e_vuyt jorns, e toca per mesura
dues parts del Zodíach; fa l'ome namorat, vigil e sol·lícit; e, segons
hé dit, en la sua nativitat hach nom Venus. És apellada Diana, per
los pobles, quant apareix los matins en orient, per ço com anuncia
lo adveniment del dia, e la gent grossa l'apella la stela de l'alba. És
apellada Ciprinya per ço com nasqué en Cipre, e despuys del seu
traspassament se convertí en estela, e per ço fonch axí apellada. És
apellada Èsperus quant apareix al vespre, davant lo sol. És apellada
en grech Jubar, que en latí vol dir llum, e hach nom axí per lo
clar llum de sos raigs. És apellada Frondosa, a frondos,
que en latí vol dir spuma,
de Saturno, e fonch lançada en la mar de Xipre. E diu-se Dione per
tu, segons diu Dante, en lo terç llibre del Parays, allà on diu: "Ma
Dione adoravano e Cupido, quella per madre sua, quello per filgiolo,
et decia ch'illo stette in gremo a Dido".
mont on se diu que nasqué. Fonch muller de Vulcano, déu dels
llamps. Aquesta tua filla convertí les dones de Xipre en vaques e
convertí una ymage de pedra en dona gentil e bella molt.
E donchs, dolça amiga mia, prech-te que m'ojes. Sàpies que aquella
fastijosa e menyspreyvol Juno, ab la sua supèrbia indòmita, m'à
mostrades les crues e feres espatles, e no ha oyts mos prechs, ne ha
volgut molestar aquell Neptumno, déu del sútzeu e pudent regne de
la mar, déu de l'eternal plor, qui ab menyspreu me girà la cara scura
e vil, e lo qual, mentre li parlí, tots temps trametia per la boca, per lo
nas e per les orelles orrible fum de sufre; e los ulls, qui parien luquets
quant se comencen a encendre; e per la barba avall li cahie sangonosa
bava, qui, cremada per lo foch, paria vermella spuma, la qual bullia,
e feya brogit de paella, ab poch oli bullent, quant hi lancen alguna
cosa freda. Vulles-te recordar de les iniques persecucions que la dita
Juno, enemiga capital e cruel tua e de ta filla, te féu mentre visqué
en lo món; e si t'hagués poguda anichilar e raure de la memòria dels
hòmens, ho haguera aportat a effecte. Vet ací totes les altres amigues
de Jovis, qui, axí com tu, foren per ella maltractades, les quals, ab
los cabells eriçats, croxint les dents, tanquen e strenyen los
punys; ja lurs ulls de vives brases se miren de luny, llampega aquella
vista encesa, ixen d'aquells ulls purnes de foch espesses, molt vives
e ardents; menacen Juno, enemiga llur. Ara veurem què farà la falsa
e superba Juno, car no té amich ne parent que bé li vulla; certes,
ara podem dir que
dolça amiga mia, salta avant e met-te primera, car tu ho mereix
per moltes rahons que no hé temps de explicar. Dóna-li salt, vage
fora dels cels e habite en los sútzeus e pudents marjals fangosos, e,
a forma de cullereta o ranapeix de pantà o marjal, visca en aquells
pantans o marjals vils ab poca aygua, e solament los stius reviva,
e los yverns no sie res; car, qui contra rahó e dret vol ésser sobre
totes les vivents magnificada, mereix, ab dret juyhí, dejús totes les
creatures animades ésser deformada, envileyda e abatuda; e, si a altra
cosa pus vil e menys útil e menyspreada la pogués comparar e en
aquella convertir, sàpies que no ho lexaria per cosa del món.
Sus, sus, donchs! Ajustats-vos totes! Vet que ja t'esperen les altres,
e, desijoses de la tua real companyia, estan àvides e molt prestes
cascuna ab les sues armes. Mira les luents spases e les armes resplandents.
¿No veus tu Tirèsias e Manto, filla sua? ¿No veus Aronta,
Eríctona, Phitonissa, Eurífile e tots los altres devins, ab los caps e
ulls de bubó, croxir lo bech e obrir la boca, denunciant a la dita Juno
mals avuyrs? E ja són ací les Eumènides o Erines, ço és, esífone,
Megera e Alecto, que són fúries infernals. Mira com volen contra
ella les cruels Arpies, ço és, Ael·lo, Accípito e Celeno. ¿Què esperes,
donchs? Sus, ve avant! Certes, ara perirà de Juno la
arrogància superba. Guay! ¡Quantes ànimes dampnades, crinades
de serps, vénen contra la superba e cruel Juno! Tots los camins són
ja plens. Detenits-vos un poch! No us acostets tant ençà. Féts loch a
Dione, mare de la gran deessa, qui, acompanyada no de gent pobre
e menyspreada, mas dels déus, ço és, Venus e Cupido, van en ajuda
vostra. Mostre ara la superba Juno alguna de les sues obres; vejam
si estan enpeus. Certes, no foren de major preu que les de Aragnes,
que foren convertides en no res. E donchs, amiga mia molt cara,
prech-te que mogues, e la tua resplandent e benavuyrada bandera
met-la en mig del camp, e seguiran-la los déus; car yo són certa que
tantost Jovis vindrà en ajuda tua, car tu sabs bé que moltes vegades
avorrí lo tàlem de aquella bruta e bròfega Juno, e acompanyà a tu
en lo llit, e t'alegrist dels abraçaments del major déu dels mortals,
dels quals la dita Juno, axí com indigna, fonch despullada. No sies
pereosa, amiga mia molt cara. Ve avant solament un poch. No vulles
perdre la honor que
reverència. ¿E cuydas tu haver tots jorns tanta honor? No pot ésser. E
si veen que no la prens com t'és oferta, per ventura serien indignats
rahonablement contra tu e hauries-la perduda per a tots temps. Ara
veuràs d'aquella celerada ço que desigist. ¿E encara dubtes? ¿Per què
no
senyorejar. Senyoreja, donchs, amiga mia, a la superba Juno, que ha
què fer en senyorejar los humils, qui
plegades. No, no, que no és glòria als déus senyorejar los flachs qui
no
combatre contra majors de sí o eguals a ells, o almenys forts e
valents. Sie abatut, adonchs, l'ergull de la pestilent Juno, e
vista la tua victoriosa e no sobrable excel·lència, tots los déus, menyspreant
l'altra, faran loch als teus adveniments, e, entre los déus
col·locada, obtindràs lo loch que eternalment és a tu estojat.
Lladonchs Dione, oydes les oracions per la Fortuna a ella fetes,
ab veu baxa e molt dolça, en la següent forma respòs:
—No negaré, senyora e amiga mia molt cara, ne oblidaré los dons
que tu, pus piadosa de mi que yo matexa, me oferist, ne les glòries
per tu a mi prestades seran per algun temps meses en oblit, ans
conech e confés tu, dea e senyora de totes les prosperitats, prestar
aquelles a cascuna persona, a uns més, a altres menys, a uns poch
temps, a altres gran, segons la disposició de la tua no reposable
volentat; e és necessari que cascun jorn dóns, e tolgues, e mudes, los
terrenals béns de un linatge en altre e de uns hòmens en altres. E per
ço com lo teu regne és gran, e contínuament has a dispondre de les
riqueses mundanals, e has a fer en moltes partides de ton regne, no
és rahó que la mia resposta sie longa. Emperò tots temps te prech
que
mou a fer aquests prechs? ¿Quina és la causa de la tua indignació
contra aquell cavaller? ¿No l'às assats molestat? ¿No l'às abatut?
¿No l'às treballat e derrocat del loch on lo havies mes? ¿No
haver-li tolts los béns? ¿Per què li vols toldre lo cors? Tu no sols ésser
homeyera, ans te porien dir robadora. ¿Per què vols fer ço que no és
pertinent a tu?
—Maravell-me de tu —dix la Fortuna—. ¿Per què
demanda? Tu no ést ignorant, segons que tu matexa has dit dessús;
e, d'altra part, que la mia congoxa no sofer dilació. Emperò, encara
diré, jatsia breu: tu sabs que yo no són ferma ne stable, ans és obs
que dó, e tolga, e mude, e variege, bé ho saps. Donchs, ¿per què ho
demanes? Vine, dolça amiga mia; ajuda
celerada e falsa fembra, e despuys per ventura te donaré compte de
ço que faç, encara que no y sie tenguda.
—No
potestat, per ço com és espirit; del cavaller te parle. ¿Què t'à fet
perquè
—Ay de mi! —dix la Fortuna—. ¡E en açò han a venir mos prechs!
Més m'aguera valgut callar e fer mos fets, segons a mi serie estat
possible. Anats, anats, hòmens del món, e requirits vostres amichs
que us ajuden en vostres necessitats, e, com vindrets ab major cuyta,
fermaran lo colze e demanaran, no segons vostra congoxa, mas
segons lur repòs, la causa de l'amprament. Bo seria lo madurar, si
lo temps ho soferia, mas lo podrir és cosa dampnada; car qui no ha
voluntat de ajudar s'aferma en una rama tan prima que no tendria
una mosca, e dóna entendre que soferria los fets de tot lo món. Yo
requir, Dione, que m'ajuts mentre ho hé obs, car, si yo volia ara
disputar ab tu, entretant perdria mon dret, qui és en lo camp; e,
si no ho vols fer, no
car consumaria mos béns sperant, e despuys no poria suplir a les
mies necessitats, e perdria mos amichs; los quals són ja en la plaça
prests per combatre; e los adversaris, sentints açò, cobrarien cor
e a mi prearien fort poch. E pensa, Dione, que algunes coses són
que sostenen madurar; altres, qui
quals és aquesta de què
respondre, a fi que no perda tu e los altres sperant.
—O, deessa dels déus mortals, qui entre totes les altres obtenguist
principat e majoria! No
és en mi ço que tu vols que faça. Sabs bé que ma filla, Venus, és dea
de concòrdia e de pau, e convida las gents a amar-se e voler-se bé, e
Cupido, fill seu, força e costreny, enflama e encén a amor; d'aquesta
matexa condició són yo, car nulls temps me plagué discòrdia, ne
haguí desig de venjança. Axí mateix, la dita filla mia ho heretà de
Jovis, son pare, lo qual, com tu sabs, és planeta molt plasent, enemich
de pravitat e amich de pau, rey e senyor de justícia, font de
veritat e de dretura; amigable e virtuós, tempra la ferocitat de Mars
e de Saturno. E d'aquest diu Dant en lo seu tercer libre: "Ovi se vede·l
temperar de Jove tra·l patre e·l filgio, e quivi me fo certo [il] [variar]
[che] [fanno] [di] [lor] [dove], etc."
no desig ne vull discòrdies, ne sedicions, ne venjances, ¿com cuydes
tu que ara pogués tornar cruel, e fer contra natura ço que per natura
m'és vedat? Impossible seria a mi fer ço que tu vols. Emperò, si a tu
plau, yo
qui
e saber, tu emperò volent-hi donar loch. E aquesta és vera e no
popular amicícia; e axí ho diu lo philòsof en lo quart de les Ètiques.
E, si açò no
l'amor, la pau e la concòrdia que són yo, que a tals fets com són los
que m'apelles no
timbre d'oliva.
Anvides havia acabat de parlar Dione, quant Fortuna se començà a
tirar los cabells e a esquinçar les robes en los pits, e dix:
—¡Guay de mi, que yo ací no venia per consell, que ajuda volia,
ajuda e no consell! Digues, Dione: ¿e yo doní
demanist ajuda? Ve bé, Dione: sies amiga de qui
hé mester tals amichs. Assats haurie yo poch seny que de tal com
tu prengués consell; car, no l'haguist per a tu quant l'aguist
obs, ¿e vols-lo donar a mi, que no
t'apellàs a fer altre adulteri, com fist ab Jovis, bé
presta, e no hauries obs molts prechs; car, gràci'a Déu, tu e ta filla,
bé ho havets haüt per mans; car ta filla fonch muller de Vulcano,
déu dels lamps, e adúltera ab Mars, e, vista per lo sol per una streta
finestra, fonch envergonyida —si dir se pot la puta poder haver vergonya—,
e fonch mostrada a tots los déus, los quals se tragueren escarn
d'ella; axí que ta filla no és dea d'amor, de pau, ne de concòrdia, mas
dea de luxúria e de puteria —e per ço que fonch molt pus luxuriosa
que totes les dones del món, axí com a pus ensutzada e envileyda,
l'apellen dea d'aquell pecat e d'aquella sutzura—, e no stela en lo cel,
mas truja sutza, vil e pudent és; e habita no en los cels, ne és stela,
car la stela ja era abans que ella nasqués, mas en fanchs e lochs vils
e pudents, en los quals abans lo morro met que
haver-te provada, e tu sies d'aquelles amigues ab les quals pot hom
menaçar, mas no ferir; e axí roman, que sens tu hauré victòria de mos
enemichs. Prest-me Déu aquesta parenta e amiga mia la Enveja, que
ací és e no
casa mia baldament, car, en ma fe, a tu molta honor e a mi seria gran
vituperi que tu e yo fóssem trobades en una companyia. E lo cavaller
navegue tant com li plaurà, e lo temps li donarà loch.
E, anant-se
Entrat, adonchs, Curial en la sua galera, començà a navegar, e volgué
veure aquella ciutat antiga, noble e molt famosa, qui donà leys
a Roma, e mirà aquell studi famós en lo qual la sciència de conèxer
Déu se aprenia. E axí com aquell qui era home scientífich e qui nulls
temps lexava l'estudi, alegrà
mostrades e dites. Anà més, e víu aquella ciutat que primerament
murà Cadmo, de la qual tant scriví Staci en lo seu ebaydos;
los sepulcres de Etiocles e Pol·linices, cruels germans, fills de Edipo
e de Jocasta. Anà més, e víu aquells monts apellats Nissa e Cirra,
e víu los llorers consagrats a Apol·lo, déu de sapiència, e les vinyes
consagrades a Baco, déu llur de sciència, e moltes coses antigues, les
quals de paraula havia oydes.
E és veritat que aquest animós e sobres gran e valent cavaller
nulls temps havia haüda pahor, o almenys home del món no pogué
conèxer en tot lo temps passat que pahor hagués; mas, com
ell a aquell temple d'Apol·lo s'acostàs, no tench cabell en lo cap
que no s'eriçàs, e mudà la color; emperò encara anà avant algun
poch.
Los companyons seus, espaordits e plens de glay, callaren-se
tots, e, defallint-los la força e la virtut, no pogueren anar avant, ans,
espaordits, mirant-se los uns als altres se donaren causa de major
por; car, veyen-se ab les cares mudades, tenyides de color de mort,
muts e sens paraula, sens força e sens vigor e sens cosa que
ne
a jaure, no podent-se tenir enpeus.
E com per longa sahó axí stiguessen, Curial, qui més era anat
avant, se estancà e, no podent més avant anar, en una grasa de
marbre segué, e, inclinant lo cap en una altra pedra, per lo gran
treball que passat havia, s'adormí. E, dormint, oy grans crits, e
fonch-li vijares que
no l'haguéran despertat leugerament. E fonch-li mostrat en aquell
sompni Hèctor, fill de Príam, lo qual ell tota la sua vida veure havia
desijat; e la pahor que d'ell hagué fonch tanta, que si Honorada,
sa mare, fos stada present, dins lo seu ventre, si pogués, o almenys
davall les sues faldes, vergonyosament fugint, esglayat, se fóra
amagat de por.
O, Curial! ¡E fesses tu aquesta relació, qui ho vist en sompnis, e
la mia ploma vergonyosa, que torna roja en la mia mà, no hagués
a escriure lo cas següent, car parla sens testimoni, e alguns no y
donaran fe! E si yo pogués lexar en lo tinter aquest acte, certes no
sulcaria lo paper, ne
denega l'escriure, e no consent que
m'à avisat ab aquell metre qui diu que "Tuto aquel vero que ha faccia
de monçonja,
libre de Macrobi sobre lo sompni de Scipió, e lo sompni de Pharaó
expost per Josep, moralizat per Johannem Limovicensem en vint
epístoles. E dius encara que és possible sompniar l'ome ço que nulls
temps ha vist ne pensat; e açò cascú ho sap, e no és forçat que les
gents ho creeguen, que no és article de fe, ans sompni sompniat en
la forma que cascú somia. E per ço hauré ardiment de parlar, per
no lexar tan alt e tan notable acte com és lo següent. E axí, tu dir ço
que has somiat, e yo scriure ço que tu a molts publiquist, segons la
informació que hé haüda, no
SOBRE HÈCTOR I AQUIL·LES]
Al crit que Curial havia oyt, alargà los ulls e víu nou donzelles, belles
molt e dignes de grandíssima reverència, les quals confortaven un
sobre reverent home qui era citat a juyhí e no gosava comparer,
tement la sentència que conexia que s'haurie a donar sobre
que ere apellat.
E la una d'aquelles donzelles vench a Curial, e dix:
—O, tu qui dorms, desperta
oyràs les parts e donaràs sentència sobre
Nosaltres som germanes, filles de Jovis, e habitam ací en Parnaso,
e ara tenim companyia a aquest reverent poeta grech Homero
—lo qual per fama tu coneix molt bé—, axí com aquell que mentre
visqué nos amà, e per aquella rahó li ajudam a fer aquell libre tan
noble apellat Achileydos e altres obres moltes, de recordança dignes.
E no penses que, si bé estam ara ab aquest, no havem en oy
ne avorrim sos adversaris e grans acusadors, ço és, Dites,
gran historial, e Dares, gran poeta, qui susara seran ací. Emperò
pregam-te que la honor d'aquest vulles haver recomanada, axí
com aquell qui ho mereix molt bé, axí com major dels poetes
grechs, per la boca del qual se dix tot ço que dir se podia per la
lengua grega. E bé conexem que aquesta pregària és supèrflua, car
tu generalment honres a tots, e més aquells qui més ho merexen;
emperò per ço com li som de molt tengudes, vull que sàpies la
intenció de nosaltres. No
dels altres li dóns un petit pèl, sinó solament que
ab honor. E és ver que aquest maestre major dels poetes grechs, ab
la ajuda de nosaltres, poetant, scriví lo dessús dit libre, e parlà en
favor de Achil·les, qui fonch grech axí com ell, molt grans coses.
És estat reprès per aquests altres dos, qui són hòmens de molta
sciència, no emperò pars ne eguals a aquest, afermants en moltes
coses haver dit ço que no era ne fonch; e que aquell Achil·les, del
qual tantes e tan excel·lents coses aquest diu, no haver ferit Hèctor
bonament ne com a cavaller; e que ab l'altesa d'aquell sublime e
maravellós estil amulceix los coratges dels hòmens letrats, e despuis,
per consegüent, dels oydors, en tant que
que no les hach Achil·les, ne passaren axí com ell escriu, d'on la
excel·lència d'aquell incomparable Hèctor perdia fama e renom. E
axí ells seran ara ací: oyràs les rahons, e, per la tua sentència, toldràs
la qüestió que és entre los vivents sobre aquest cas.
E, dites aquestes paraules, callà.
A la qual Curial, quasi enpeguit, respòs:
—O, molt noble e magnífica senyora! Humilment vos suplich que
en vostres ulls yo tròpia tanta gràcia que
vostres egrègies germanes, a fi que yo sàpia ab qui parle.
E tantost aquella dea, ab cara benigna, respòs:
—Nós som nou germanes, com te diguí, filles de Jovis, pare del
gran Alcides. E yo hé nom Clio; les altres, per orde, axí com vénen,
han nom Euterpe, Melipòmene, Talia, Pol·límia, Hèrato, Tersícore,
Urània e Calíope. E axí com t'é dit, som filles del pare del fort
Alcides e de Radamanto, e havem nom Muses. Nós convertim
les filles de Píereus en piques, estam entorn al déu Apol·lo, e
ell per amor tempra la viola de set cordes, e, enamorant, canta molt
suaument e dolça, temprant l'armonia de les set planetes. E si de
algunes coses vols ésser informat, parla, que Calíope, ma sor, que és
dea de eloqüència, te respondrà.
Per què, faent-se avant, Calíope a Curial s'acostà.
Ladonchs Curial, ab molta reverència e no sens gran vergonya,
parlà e dix:
—O, egrègia senyora! ¿E quals fades me fadaren que yo tanta honor
reebés, que nou germanes, filles del major dels déus mortals,
venguessen a mi e visitassen aquest sepulcre de ignorància? Cert
és a mi que vosaltres fes companyia a Homero, Virgílio, Oràcio,
Ovídio e a Lucano e a molts altres, los quals, per no ésser lonch,
lexaré de recitar; mes a mi ¿quina rahó havets haüda de venir? Yo
no són home de sciència, ne meresquí ne meresch per donzelles
de tanta excel·lència ésser visitat. ¿Lexats Aristòtil e Plató, e venits
a mi?
—No
temps seguim aquells que
ab tu, no
virtut de Déu som fetes tals, que en tot loch que
per ventura a vegades acompanyam, totes o alguna o algunes de nós,
alguns hòmens que ells no s'ó cuyden, e
fan e dien, a uns més, a altres menys, segons la disposició que en ells
trobam. Nós ara, emperò, axí com ma sor te dix, venim ab Apol·lo
e confortam aquest poeta que ab la ajuda de nós dix tot ço que per
la lengua grega se podia dir, e volem oyr la acusació que dos
reverents hòmens li fan; e tu ést elet en judge e decerniràs la qüestió.
E per ço que en sa vida ell nos amà e nulls temps de nós se partí, no
volem en aquesta necessitat desemparar, a fi que no puscam ésser
notades de ingratitut.
—O, molt reverent senyora! —dix Curial—. Bé sia veritat tot ço
que havets dit; emperò ¿com judgaré yo ço que no entench, car en
mi no cab aquest juyhí? ¿Com judgaré yo tants e tant grans cavallers
com aquells foren, e com sabré yo Homero si dix ver o no, que yo
no víu jamés aquells actes dels quals ell fa menció?
—No dubtes de res —dix Calíope—, totes les coses seran
ubertes a tu, e, axí com si per les tues mans fossen passades, o
almenys en ta presència, de tot en tot seràs plenerament instruït
e informat.
E mentre ells axí stiguessen, una armonia tan suau, una musical
dolçor, ferí les orelles de Curial, car Apol·lo, ab la sua viola
sonant, cantà tan dolçament, que yo no pusch creure que les serenes
qui retenien Ulixes no fossen retengudes per tanta dolçor.
Axí mateix Febus començà obrir lo carcaix e, trametent sagetes
per tot lo món, il·luminants la fàç de la terra, daurà lo loch on
Curial stava. Axí que Curial, torbat, alargà los ulls e inclinà les
orelles vers aquella part; víu los lorers reverencialment inclinar-se,
e lo sol ab lo seu carro de quatre rodes, tirat per aquells quatre
cavalls, ço és, Titan, Etheus, Lampaus e Philogeus, venir fort
yvarçosament, en manera que a Curial fonch vejares aquell ésser
lo pus clar jorn que ell jamés hagués vist; e, per la temperància
de les vapors, los ulls de Curial sostengueren longament aquella
resplandor.
Adonchs ordonat axí aquell tan noble consistori, e assegut
en lo loch que la sua dignitat requirie, primerament, près Curial
per les dites nou donzelles, fonch menat e assegut a manera de
judge en loch covinent a la sua dignitat; e les dites nou egrègies
sorel·les, estant-li entorn, confortaren-lo, dient que no hagués
pahor.
En tantost Homero se presentà davant ell e cridà Achil·les, lo
qual vench molt prest; e dix-li axí:
—O, rey e senyor que fuist del major regne de Grècia, flor e lum
de cavalleria! Bé sabs que yo scriví e fiu libre en lo qual se contenen
los alts fets que tu fist, e
publicar la glòria de les tues victòries, les quals yo crech foren majors
fets que la mia ploma no podia explicar. Yo
de mos treballs, sies favorable a mi, e tu, qui sabs la veritat, sies
testimoni meu en aquest consistori, axí com yo ho són stat teu en
tot lo món. Vet: los acusadors són dos, forts e valents, los quals se
són treballats en provar contra mi que les loors que yo a tu doní no
foren en tot vertaderes, e que Hèctor fonch millor cavaller que tu, e
que si ell morí per la tua lança, que l'hauries ferit a trayció; e sobre
açò han assats escrit longament, e yo hé vista aquella scriptura, la
qual, no obstant que sia legida no ab tanta reverència com la mia,
emperò ve a notícia de moltes gents; e fins que aquell altíssim poeta
Virgili, major de tots los altres poetes, crech que per reverència tua,
altant-se de la veritat, m'à seguit e ajudat entre
que tu hagueres perduda molta fama. Per què
com, mentre fuist en lo món, defenist tots los grechs, e fuist causa
de lur victòria contra tanta gent notable, defenas ara un grech, tot
sol, servidor teu, contra dos hòmens sols, los quals me pens que,
encara que en les tues espatles hagen parlat, en los teus ulls tornaran
muts, e aquella menyspreable scriptura sie freturosa de tota efficàcia
e valor.
E, dites aquestes paraules, lo dit Homero callà.
E tantost Achil·les s'escalfà, e los labis li començaren a tremolar,
e, no podent tenir les mans segures, volgué
Apol·lo li dix:
—Calla, Achil·les! La veritat de tots los fets yo la sé; e axí, lunya
E tu, Homero, ve ab ell, que aquí no ha mester moltes paraules; ací
és lo teu libre, e no pots dir pus de ço que has dit.
Era aquest Achil·les covinentment gran de la persona, molt ben
proporcionat e de gentil fayçó, blanch, los cabells rossos, molt
ben parlant, molt prompte a respondre, home fort cuytat en totes
les coses, forts de la persona, gran feridor de lança, ardit e gran
emprenedor, e no dubtava cosa alguna que davant li vengués; gran
philòsof e astròlech, gran sonador de esturments, gran cantador, e
portava
erbes e molt entès en tota art de medecina, amich de son amich
e enemich de son enemich, abte, expert e molt industriós en tot
exercici d'armes, gran caçador de leons, larch en donar e pròdich
en despendre, en tant que, en tots los grechs, mentre visqué, no
hach par ne egual. Era, emperò, luxuriós, cóbeu, e volia haver glòria
dels fets que feya, dels quals li playa vantar-se, e menaçava molt, e,
segons la Fiorita diu, era mentidor e fals, emperò yo no ho dich, car
no ho hé legit en altre loch.
E axí, Achil·les e Homero s'apartaren e meteren-se entre aquells
lorers, e començà Achil·les molt dolçament a cantar; e Achil·les,
com emperador, e Homero, com a poeta, se coronaren dels rams
d'aquells arbres a aquell déu consagrats.
Apartats aquests, segons és dit, foren apellats los altres dos, ço és,
Dites e Dares, grans e molt solemnes historials e poetes. Los quals,
acompanyats per aquell alt e excel·lent fill major de Príam,
ço és, Hèctor, del qual ells havien escrit reverencialment, en aquell
solemne consistori presentant-se, meteren en les mans a Curial dos
libres, escrits en lengua grega e latina, en los quals se contenien les
victòries e fets grans d'armes que Hèctor, en aquell poch temps que
havia viscut, havia fets, e com havia aportats tots los reys de Àsia
a ésser tributaris de Príam; e contenien, aprés, per orde seriat, la
edificació e construcció de la gran Troya, e finalment totes les coses
ordonadament que esdevengueren fins a la sua destrucció, e encara la
fi que aprés feren tots los prínceps dels grechs, segons que ho ha tret
d'ells maestre Guido de Columpnis, feel relator de tots aquells fets.
E davant aquell strènuu e sobres gran duch venien quaranta_e_set
reys, los quals, per mans d'aquell, axí en la obsidió com fora de aquella
noble e sobres gran ciutat, finaren lurs naturals dies; e, semblantment,
duchs e prínceps, e altres legions de gents en menor estat constituïts,
en nombre gran, qui per la spasa d'aquell, axí com los dits reys morts
en batalles, foren per lo dit Hèctor tramesos al regne de Plutó.
Era aquest Hèctor [...]
En aquell punt que Curial víu Hèctor, cuydà caure de la cadira on
estava, e en lo seu cor se mès tanta terror, que tots los membres li
començaren a tremolar. Mas aquell savi e cortès Hèctor, conexent
la passió de Curial, apartant-se d'ell un poch, en la següent forma
parlà:
—Curial, no
car no ha vuy home en lo món que en tal plaça com aquesta
se tengués per segur. Emperò, sies cert que algun dels que ací som
no
yo són aquell de qui tant se parla, e per ventura los fets meus
no foren tals que tanta menció se
fer alguna cosa per ta honor, no cansaria, mas és-me tolt, e a tu ne a
altre no pusch aprofitar; e aquesta és la pena que pas.
E callà.
Curial no fonch poderós a respondre; ans se fóra mès a genolls, si
li fos estat consentit; mas era judge, e convenia-li seure e no mudar-se
d'aquell lloch.
Com Apol·lo dix:
—Hèctor, per ço que és entre
de tu e de Achil·les fonch millor cavaller, e, semblantment, qual
scriptura de aquestes és pus vertadera, vull que siats judgats per
Curial, qui vuy, entre
e principat, e no a tort, que yo
acte que ell no l'hage mills obrat que la lengua dels qui ho han vist
no han pogut expressar; e, si ell present no fos, yo
coses que ara, per no caure en vici de adulació, hauré a callar.
Hèctor ladonchs mirà a Curial mills que no havia fet, e víu-lo
poch e quasi nan, segons los hòmens d'aquell temps, e no li fonch
vijares pogués ésser tal com Apol·lo dit havia. Emperò Apol·lo, qui
conegué lo pensament de Hèctor, replicà:
—No
són vuy de poca statura, e aquest, entre
és assats e encara massa gran.
Hèctor callà.
Ladonchs Apol·lo dix:
—Hèctor, lunya
del temple; yo vull informar aquest cavaller, per ço que ell pusca
justament pronunciar.
Al qual Hèctor respòs:
—Yo nulls temps fuy desijós de vana loor, e ara menys que jamés;
e aquells qui la desigen, hagen-la, que yo de tot en tot hi renunciu.
E, girant les spatles, ab tota la sua venerable comittiva d'aquell
loch se lunyà. E Curial, com hach oyt Hèctor, no solament se tench
per segur, ans encara romàs alegre e molt consolat.
E tantost Apol·lo, retenguts Dites e Dares, tramés per Homero;
lo qual vengut, en la següent forma li parlà:
—Homero, no t'havia yo fet parçoner meu e de la mia deytat, ne
t'havia fet acompanyar e servir a aquestes ínclites donzelles, les
quals, de voluntat mia, mentre visquist te tengueren companyia e
feren honor, per a que tu, usant de la mia deïtat, ajudat d'elles,
scrivisses més a glòria tua que a la veritat del fet. Volguist mostrar
quant senties de la mia sapiència, e usant de la sciència de Baco,
poetant, te esforcist scrivint cercar poètiques ficcions e rectòriques
colors, fingint moltes coses que no foren, donant als uns ço que no
ere llur, e amagant ço que en los altres públicament fonch conegut;
e, alçant en alt aquell noble e maravellós estil, ab la ploma has fet
maravellar tots los poetes qui aprés tu són venguts, e pensen que los
fets axí com tu has escrit foren passats. Axò mateix ha fet Virgili,
gran ans molt major de tots los poetes latins, qui, axí com tu, ha cercades,
e poetant escrites, coses tenyides de color de mentira, dient,
entre les altres, Dido, reyna de Cartago, ésser-se morta per Eneas;
la qual cosa no fonch ni és veritat, car Eneas nulls temps
víu Dido, ne Dido Eneas, car de l'un a l'altre hach prop de trecents
anys. E aquella viuda púdica, continent e honesta, no rompé la fe a
les cendres de Siqueo, son marit, ans, com Jarba, rey dels musicans,
a força la volgués per muller, e per aquesta rahó molt la guerrejàs e
quasi la terra li destruís, veent la noble reyna que en altra manera
libertat no podia aconseguir, voluntàriament se matà ans que no
consentí les sues carns contra la sua voluntat ésser per mans de hom
estrany tractades. Aquesta no
molts dies havia mort, ans, per servar-la, morí; e axí ho scriví sant
Jerònim, qui no erra, en una sua Epistola ad Iouinianum.
poetar, mas, contra veritat escriure, no
tota la tua scriptura, e semblantment la de aquests dos qui ací són e
de aquest mateix fet que tu han escrit; hé mostrats los libres a aquest
cavaller, qui deu entre vosaltres pronunciar, lo qual és poeta molt
gran e solemne orador. Solament vos deman si volets pus dir.
Ladonchs Homero, gran poeta, respòs que no, que assats havia
dit e no sabria ne poria pus dir, e, semblantment, los altres renunciaren,
e conclogueren. E ladonchs manà
partissen e no tornassen fins que fossen apellats a oyr sentència.
E axí, ells apartats, Apol·lo, presos alguns rams dels arbres a ell
consagrats, lo cap del dit Curial cenyí, dient:
—Millor e pus valent entre los cavallers, e major de tots los
poetes e oradors qui vuy són.
E comunicà-li tota la sapiència de la sua deïtat, en manera que
Curial fonch informat axí de les virtuts e estrenuïtats dels cavallers,
com de la composició e ordinació dels libres. Per què, ordenada
la sentència, apellades e vengudes les parts, en la següent
forma pronuncià:
—Yo trobe Hèctor ésser lo millor cavaller que fos entre los troyans,
e Achil·les lo millor que fonch en los grechs; e que Hèctor féu
més, pus solemnes e majors coses, hach més virtuts e fonch menys
viciós; Achil·les ferí bé a Hèctor, car en batalla cascú deu cercar son
avantage. Homero ha escrit libre que entre los hòmens de sciència
man que sie tengut en gran estima; Dites e Dares scriviren la veritat,
e axí ho pronuncie.
E baxants tots los caps, loants la sentència, d'aquell loch desparexent
se partiren.
Havia durat aquest acte gran stona, dins la qual los companyons de
Curial, qui de glay en terra eren cayguts, se llevaren, e oynt la dolçor
de aquella melodia, alienats los sentiments, ignoraven lo loch on
eren, car les angelicals veus e la dolçor de les cordes ferien axí suaument
les orelles dels oydors que no sabien si era nuyt o jorn. Com
la resplandor del loch defallís, quasi una tenebrosa escuredat los
cobrí los ulls, axí que en aquell punt no veren cosa alguna; emperò
trobaren-se lleus e descansats, axí com si no haguessen haüt treball.
E aprés, començant a cobrar la visiva virtut, anaren vers Curial,
lo qual dormia molt fort, e, mirant-lo, veren-lo coronat de lor, e, lo
loch on ell era, plen de una olor tan suau e tan plasent, que paria
bé loch on los déus havien habitat; car ells no podien compendre
altra cosa sinó olor celestial e dolçor de parays. E lo celestial ros qui
banyava aquella erba donava tan plasent olor e de tanta suavitat,
que no és bastant memòria de hòmens a recordar-ho, ne ploma a
scriure. E pensa, legidor, que l'humanal saber ve a menys quant vol
compendre e memorar los divinals actes, als quals seny ne memòria
de hòmens no basta. Axí que los gentils hòmens de la companyia
de Curial lo despertaren; e ell, metent-se les mans al cap, se
trobà coronat de lor, e en lo front un cartell qui deya: "Millor e pus
valent entre los cavallers, e major de tots los poetes e oradors qui
vuy són".
Moltes vegades aquells gentils hòmens havien interrogat Curial;
emperò ell no responia, ans stava com encantat, e mirave
no sabia què li havia esdevengut, ni gosava parlar, sinó que
les mans al cap, e no sabia si aquells gentils hòmens havían trufat
d'ell e, com a foll, li haguessen mès aquell xapellet al cap; e, recordant-se
del sompni, maravellava
havia esdevengut.
Ladonchs un de aquells gentils hòmens li dix:
—Curial, ¿on sóts? ¿No regonexets la terra? ¿Sóts vós exit de
memòria? Pensats de vós e metets consell en vós e en nós per manera
que no us perdam.
—Sus, sus! —dix un altre—. Anem d'ací, no perdam temps, que
assats havem trigat; tornem a nostra galera e façam nostres fets.
Ladonchs Curial tornà a metre
e, mirant-lo, víu les letres, e mirà la sua gent, e dix:
—¿Per què m'havets envergonyit?, ¿só embriach?, o ¿per què us
traets escarn de mi?
Ladonchs tots afermaren, ab jurament, que hom del món no
s'era acostat a ell, ans lo havien trobat en aquell stat; ne mans de
hòmens no eren bastants a compondre aquella corona, ni a fer
aquelles letres.
Axí que Curial, a forma de home qui
malaltia, molt flacament, se levà dempeus, e no podia anar ni tenir-
se; axí que, ajudat dels seus, poch a poch fonch amenat a la ciutat, e
despuys, per ses jornades, a la galera pervench, e, entrat dins, manà
que a Gènova aportassen; per què lo patró manà fer aquella via. E
axí navegaren molts jorns, pròsperament e salva.
COSTES DE BERBERIA]
Tanta era la bonança de la mar, que a Curial ne als seus no era vijares
que jamés aquell temps se degués mudar; e axí anaren molts jorns
ab bon temps. Emperò la Fortuna e la Enveja, qui no dormien, per
unes vies e per altres enfelloniren Neptumpno, déu de la mar; e
tantost, ab gran furor, tramès-li los seus harauts, publicant-li guerra
e maror, per què los harauts, mostrades les esquenes als navegants,
tornaren a lur rey.
Neptumpno, adonchs, muntat en lo seu carro tirat per quatre
dalfins, discorre e comou totes les profunditats de la mar. Eolo romp
e trenca totes les coves de Lípar, de Ponça e de Sicília; ixen vents
tempestuosos, féren la fàç de aquella lisa e blana mar, comouen-la,
tempestegen-la, e per los batiments brama e plora; la mesquina,
turmentada, molestada e maltractada, lamenta
tiran per rey e senyor.
Los mariners, vists los harauts de Neptumno, aperceben les mans
e meten-se en sò de defendre, cinyen la sua galera ab ligams e cordes
molt forts, liguen los galiots per ço que Neptumno no
ab la sua rapina. E com de luny vessen venir un núvol molt negre,
murmurant e menaçant, cuyten los mariners e lo còmit ab astes de
darts, pregue[n] los galiots que voguen per atènyer a port de salut.
Emperò la pluge ve en gran cantitat, bramen los núvols e la scuredat
creix, la nit mostra la sua bruna ans tenebrosa cara, mouen-se les
ones e fan munts e valls, féren aquella galera que encara no sabia
què ere mal, tempestegen-la, ara la menen ençà ara enllà, ara amunt,
ara avall, ara la meten en la pus alta sumitat de les ones, ara en la
pus baxa profunditat de la mar; torben-se los mariners, no saben
què
que feyen no valien res, car la tempestat de les ones e dels vents
contraris, qui uns ab altres com a nemichs se combatien, era tanta,
que trenca los rems, romp les bandes, va la galera entre dues
aygües, e a les voltes espirava, a les voltes no aparexia: axí que aquella
mesquina gent fonch tan treballada en poca ora, que açò fonch una
gran maravella. No han temps de pregar Déu, ne de invocar sants
ne santes que
mesquines, ans són en punt de ésser vianda de peys; ara perden un
home, ara dos, perden l'arbitre del navegar, cruix la galera, desclava
e desjuny-se, tremola, e doblegant-se paria enguila. E la nit, si bé era
en agost, paria molt longa.
Yo no us pusch descriure los pensaments de cascú, car no
víu pus. E quant Déus volgué que lo jorn fonch vengut, cuydaren
cobrar alguna poca sperança, per ço que la tempestat del vent algun
poch començà a ablanir e perdre la força. Emperò les ones crexien,
e la mar bramava molt espaventablement e tempestejava aquella
mesquina galera, la qual feya molta aygua e era en punt de perdre
e axí anà tot aquell jorn e la nit següent, fins al terç jorn, que ferí en
terra davant Trípol de Barberia.
E com hagués poch temps que certes galeres e terides del rey
d'Aragó haguessen donats grans dans en aquella ribera, e se n'havien
aportades moltes ànimes e dues galeres armades de moros e
cremades moltes altres fustes menors, estava tota aquella ribera ab
les orelles alçades; per què los moros, qui veren la galera venguda a
través, corregueren allà, e, veent que eren christians, aquells pochs
que en la galera trobaren vius foren mesos a spasa e tots tallats en
peces.
E no escaparen sinó Curial e un gentil home català, qui havia
nom Galceran de Madiona, home valent e de gran esforç;
e aquests no foren escapats, sinó que pensàvan que éran morts, qui
axí com a morts en la cambra jayen. Emperò, passada la furor als
moros, trobaren que eren vius, e tragueren-los de la galera assats
vituperosament, e, ab les mans ligades, foren venuts a poch preu,
car no pensàvan que poguessen escapar, en manera del món. E foren
comprats per un moro estranger, lo qual dins terra més de quaranta
legües los mès. E aquell moro, despuys, los vené a un cavaller de
Túniç molt rich e avar, jove emperò, lo qual dins pochs dies, carregats
de cadenes e de ferros, a peu, tots nuus, ab poch menjar e
menys beure, plens de desayre e de mala sort, a Túniç los menà.
Tenia aquest cavaller en les ortes, luny de Túniz mija legua, una casa
gentil e molt bella, nova, flamant e tan blanca com una coloma, ab
un ort molt gran e bell e ben plantat de molts arbres; e moltes altres
terres. E aquell cavaller delitava
aquells dos catius per a conrear aquell ort e aquelles terres; e, puys
que
càvechs e
diguessen lurs noms e de quina terra eren, Curial respòs que era de
Normandia e havia nom Johan; l'altre dix que era cathalà e havia
nom Berenguer. Lo cavaller los dix què era allò que ells sabrien fer.
Respongueren que pensar bèsties. Dix lo moro:
—Pensau a vosaltres mateix, donchs, que aquí no ha altres bèsties
de pensar.
E ab mala cara los manà que cavassen e haguessen cura d'aquell
ort.
E axí Johan e Berenguer per aquell ort se començaren a deportar,
cavant e conreant l'ort e totes les terres; e, finalment, en poch temps
foren molt bons lauradors. E com fossen molt forts de les persones
e treballassen molt bé, lo senyor lur, qui Fàraig havia nom, amava
molt. Emperò, aquella amor no aprofitava gens als catius, ans los
carregava més de ferros, e
temps los lexava anar a la ciutat, en manera que los pobres hòmens
no eren vists per altres catius ne mercaders, qui per ventura los hagueren
coneguts, ni eren socorreguts per persona alguna; en manera
que aquells mesquins, trists e desaventurats, passàvan molt afanosa
vida.
Cantava Curial maravellosament, e semblantment son companyó
molt bé; per què, com eren ujats, algunes vegades cantàvan
e s'alegràvan, de una alegria de la qual guart Déu a mi e a tota
res bona, car los dits catius havien poch pa e menys carn, e no
donàvan vi, e cascun jorn eren dinats abans que sodolls, e lo treballar
no mancava. Per què, en poch temps ells foren tan desfreçats, que
si aquells qui en la galera ab ells anaven los vessen, no
coneguts; atressí, no romàs testimoni de lur presó, com tots los de la
galera morissen, sinó ells dos.
E axí fonch pública fama la galera de Curial ésser perduda
e tota la gent morta, sens que no havia escapat degú, com tots
fossen passats pel fil de la spasa. E per mercaders genoveses fonch
escrit a Gènova, e d'aquí avant se sabé en Monferrat, com Curial
ere mort e la sua galera era anada a través en Barberia, e, finalment,
tots aquells qui ab ell eren, eren estats mesos a espasa e no
n'havia escapat algú. E axí fonch haüt per cert en totes les parts
on eren coneguts.
CURIAL]
La fama parlera pervench a les orelles de la Güelfa, la qual tramés
per aquell vell cansat Melchior de Pandó, e li demanà si havia oyda
alguna cosa de Curial. Lo prom, abans que començàs a parlar, se
torcà les làgremes, e despuys, axí com pogué, plorosament dix:
—A la fe, senyora, ja havets acabat, e lo vostre avorriment no
ha loch; e si Curial vos féu algun enuig, los moros de Barberia vos
han venjada d'ell molt bé. Ell e tots quants eren en la sua galera són
estats morts míserament e trista e sens defensió alguna; e de tant han
haüda pijor sort, que los seus ossos no han obtenguda sepultura,
ans les lurs carns, menjades de cans e bèsties feres, han lexats los
ossos nuus e descuberts. No han haüt temps de confessar. Certes,
senyora, bé l'àn seguit vostres malediccions. Ara reposaran aquells
vells falsos, ara la Enveja no
quita d'aquelles persecucions. A, vells falsos e malvats! Reposats
d'uymés. Mort és Curial, qui sens fer-vos enuig vos enujava. Ja no
us cal tembre que torn. Ara veurem quant vos millorarets de la sua
mort, e quants anys vos seran tolts de la vellesa, e en quanta summa
crexeran vostres béns per aquesta mort. E vós, senyora, cercats altre
servidor, que aquell tan leal, tan noble e tan virtuós, mort és en
l'exili, al qual a gran tort lo havíets dampnat.
Escoltades havia la Güelfa totes les paraules de Melchior, e, sens
mostrar en la sua cara algun torbament, sens respondre, manà a
Melchior que se n'anàs; e axí ho féu. Emperò, tantost tancades les
portes de la cambra, solament ab la abadessa en un retret se
tancà; e axí com entrà, a grans crits cridà e dix:
—Curial meu! ¿On ést? ¿On vas, Curial? Apareix-me. Vine a
mi. Vege yo la tua cara. Spera
la mort per mi; yo hé partida la companyia de la ànima e del cors;
yo hé donadas les tues carns a cans e a leons, e los teus ossos estan
sens sepultura. O, honor de tots los cavallers del món! ¿On ne vas?
Mostra
mia, vida mia? ¿En quals lochs habites e quals palaus són dignes a
tu? O, Güelfa bròfega e cruel! ¿E com te tolguist la lum dels teus
ulls? ¿E per què no
no sie vist per mi? O, Edipo! Prech-te que
amaestrats e ardits! Ay de mi! ¿E com viuré sens Curial? O, falsa e
cruel! Yo hé mort aquell que los cavallers no podien matar; yo hé
vençut lo vencedor de tots, donant a exili lo pus virtuós e millor
cavaller del món.
E, dites aquestes paraules, començà anar per la cambra, recordant
les virtuts de Curial. Emperò los seus ulls no s'exugaven.
Romp los vels al cap, e los cabells no foren quitis; met entr'ells
les ungles blanques e tallants, e, entre los dits nevats, trahia aquells
cabells que paria que fossen fils d'or batut. E tant anà e tant parlà e
plorà, que, sobrada de dolor e de làgremes, en un llit de repòs cansada
caygué. La abadessa, mesquina e cativa, mès-se a genolls davant
ella, e ab les millors paraules que podia se esforçava consolar-la; mas
vanament se treballava, car l'ànima d'aquella senyora era tan aflicta,
que no podia reebre consolació alguna, e, com algun poch hagués
callat, tornava de nou a plorar, en manera que les sues làgremes no
havien fi. Loava Curial de totes aquelles virtuts que cavaller noble e
virtuós podia ésser loat, e no acabava, afermant que, si cavalleria fos
persona, que lo jorn que Curial morí la devien soterrar viva
ab ell, com ell fos aquell qui la sostenia en gran preu. E axí tench
lonchs dies de plor.
Emperò, com la longuesa del temps fes fugir les làgremes, manà
a Melchior que trametés hòmens discrets e savis al loch on la galera
de Curial era stada perduda, e sabessen si era escapat algú; e si no,
que los ossos d'aquell, si podia ésser possible que fossen coneguts,
li fossen aportats, a fi que poguessen obtenir aquella sepultura que
la sua valor havia merescut. Per què tantost Melchior, lo pus secretament
que posqué, envià a Trípol hòmens savis, a fi que sàviament
fessen ço que
Los quals, en Trípol, saberen com la galera se perdé e la gent
morí tota, exceptats dos, los quals foren venuts a un mercader estranger;
emperò pensàvan que no degueren escapar, car eren quasi
morts com los tragueren de la galera, e no
E d'açò fonch pijor: que no pogueren saber lo nom del mercader
qui
al loch on foren morts, e veren molts ossos; emperò no pogueren
conèxer cosa alguna. Mas informaren-se de la talla e estatura dels
catius dos qui eren estats venuts, e de l'àbit en què foren atrobats;
e fonch-los respost que eren hòmens ben aperssonats: especialment
lo un d'ells era molt gran de la persona, e havia molt bona cara, les
carns molt blanques, e fonch près vestit de un jupó de seda, lo qual
los mostraren, e, semblantment, li fonch atrobat en lo polze de la
man dreta un anell d'or ab un leó, ab lo qual segellava les sues letres.
E tant feren e tant treballaren que ells hagueren lo jupó e l'anell, e
compraren-ho a més preu que no valia.
E d'aquí avant partiren de Trípol, e anaren per moltes ciutats
e viles cercant los catius. E, no trobant res, vengueren a Túniç,
e cercaren demanant per la ciutat, axí a mercaders com a catius
christians, si sabien on eren dos catius qui escaparen de la galera de
Curial que
algun indici. Anaren per moltes alqueries e cases de les ortes,
cercant e interrogant los catius que trobaven, emperò no vengueren
a aquella casa on ells eren, ne, encara que venguts hi fossen, los
haguéran coneguts —tant eren ja cambiats e mudats—, ne Curial se
fóra donat a conèxer a ells, ne havia desig de exir de catiu, ans allí
volia morir.
Per què, com molt haguessen cercat e no
indici, muntats en una nau de genoveses, a Gènova vengueren, e
despuys, per lurs jornades, a Monferrat. E, presentant-se a Melchior
de Pandó, tot ço que havien fet li explicaren, e donaren-li lo jupó
e l'anell que havien comprat; e Melchior féu juyhí que aquell anell
degué ésser estat de Curial, per rahó del leó que tenia tallat, car tots
temps Curial feya leó per amor de la Güelfa.
Preses adonchs Melchior lo jupó e l'anell, a la Güelfa se n'anà, e dix-li
tot ço que havia sabut, e aprés mostrà-li lo jupó e l'anell. E feren
juyhí que certament aquell anell ere estat de Curial. E semblantment
miraren lo jupó. E la Güelfa demanà a Melchior si hauria Curial
lexat algun jupó en casa sua; Melchior respòs que hoch. Per què,
fent venir un altre jupó, mediren-los, e trobaren que abdosos foren
fets per a un cors; e, sabuda la informació, com lo senyor d'aquell
jupó e de l'anell fonch tret viu de la galera, e foren venuts, que
era possible que fos viu, emperò que no fonch ben cercat, sinó, que
per ventura l'aguéran trobat. Per què manà la Güelfa a Melchior que
enviàs altra vegada, e que aquells catius ab sobirana diligència fossen
cercats, e que, si fossen trobats, per qualsevol preu fossen reemuts,
emperò que Curial no tornàs en Monferrat. E axí Melchior reenvià
aquells hòmens a Túniç.
E, ab la major diligència que pogueren, se meteren a encercar si
porien saber alguna cosa d'aquells dos catius. Emperò, no
haver alguna ensenya, car ells no stàvan en la ciutat ni venien
jamés a aquella, ni tanpoch aquells qui
en la casa on ells eren. E axí passava lo temps, sens los catius haver
consolació e los cercadors alegrar-se de ço que desijàvan trobar; e axí
tornaren en Monferrat, dients que no podia ésser que vius fossen,
car ells ab la major diligència del món havien cercat, no solament
Túniç, ans moltes altres ciutats e viles, e que nulls temps ensenya
alguna n'avien poguda haver, ans, certament, entenien que eren
morts.
TREBALLEN AL SERVEI DE FÀRAIG]
Los catius se esforçaven bé a treballar e servien axí bé aquell senyor
de qui eren, que per cosa del món lo dit Fàraig no
algú, ans los amava tant e confiava tant d'ells, que no havia cura si
feyen molt o poch, tenint-se per dit que nulls temps stàvan en foll.
E anava-se
no tornava a l'ort, en lo qual tenia sa muller e una filla, ja de edat
per ventura de quinze anys. E era tan bella, que segons la fama que
aquells qui la havien vista li feyen, no havia par en tot lo regne de
Túniç. E, certes, no a tort, car si los ulls de Curial no eren enganats,
no li ere atribuïda bellesa alguna que en ella no fos mills que ells no
podien expressar; e havia nom Càmmar. Son pare ere tan gelós, no
solament de la filla, ans encara de la muller, que bellíssima dona era,
que nulls temps a la ciutat les lexava anar, ans les tenia en aquella
casa, no solament apartades, ans amagades; e ell anava-sse
on tenia altra casa e altres mullers, e ab aquelles, e altres encara que
cercava, axí com aquell qui era molt luxuriós e viciós d'aquell pecat,
e en ell molt enfangat e ensutzat, e axí vivia.
La muller sua, que Fàtima havia nom, se enamorà del catiu
cathalà, qui
menjar mills que no solia; axí que, com Fàraig no y ere, los catius
valien més e eren covinentment pensats. Emperò lo treballar
no cessava, ans contínuament crexia tots jorns, e lo pes dels ferros
augmentava; emperò lo cathalà havia millors nits e més comports
que Curial, lo qual Johan se feya apellar. E axí stigueren passats sis
anys en aquell ort, e ja la sua captivitat los era convertida en natura,
que no pensàvan en haver libertat, ni pensàvan que jamés d'aquell
loch ne de aquella captivitat deguessen exir.
Càmar, sabent les amors de sa mare e de aquell catiu apellat
Berenguer, veent la sua solitut e la gelosia de son pare, lo qual no
pensava en donar-li marit, veent-se desemparada e lunyada de
tota companyia de hòmens e encara de altres persones, sinó de
aquells dos catius, sallint de casa se n'entrava en aquell ort, e ab
aquells catius, qui maravellosament cantàvan, tot lo dia s'estava,
e encara la mare, qui moltes vegades li feya companyia. Cantava
molt bé Càmar, e Johan mostrà-li moltes cançons, e ab acorts
cantava ab ella.
E tant freqüentà la tendra donzella aquest fet, que
de la bellesa del cors de Curial e de la resplandor dels seus ulls, e
mirà-li la boca e totes les circumferències de la cara, e féu juyhí
que en lo món pus gentil home no havia ne encara podia haver;
car Fàraig, qui era judgat un dels bells hòmens de tot aquell regne,
no egualava ab tornes de molt ab la bellesa de Johan. E més pensà
la donzella dins son cor: que, si catiu no fos, e anàs ornat, e hagués
delits, com havia desayres e treballs, altre seria que no
ara; e per aquesta rahó començà a donar-li a menjar algunes viandes
millors e pus delicades que no solia, e en major còpia, en tant que
la vida dels catius fonch millorada sens comparació. E si Fàtima
tenia a prop a Berenguer, Càmmar no oblidava Johan, ans ab ell
stava e d'ell nulls temps se partia. Fàtima no pensava que Càmmar
se enamoràs de Johan, mas que, sabent lo fet de Berenguer
e d'ella, per fer-li plaer s'estava ab los catius; de què la mare havia no
poch plaer, ans la confortava molt a allò per cobrir sos mals fets.
E, com Càmar dels catius se partia, legia l' Eneydos de Virgili
—lo qual ella en lengua materna tenia, ben glosat e moralizat, car
son pare lo havia haüt del rey—, e molts altres libres, en què la
donzella passava temps; e era tan entesa, segons la sua tendra edat,
que açò era una gran maravella. E Johan, que sabia molt bé tot lo
Virgili e los altres libres, li declarava moltes coses que ella no sabia
ne entenia; e yo us dich que de ço que ella podia pagava bé lo
maestre. Parlava Johan molt bé aquella lengua, e Càmar mostrà-li
legir e scriure, en manera que, quant Fàraig no y ere, ella e Johan
nulls temps se partien.
Emperò, com Fàraig venia, elles se cobrien tan fort, que no mostràvan
que jamés parlàvan ab los catius; emperò Fàraig los anava a
veure, e ells se clamàvan del mal menjar e de la poca cura que havien
d'ells; e Fàraig tantost manava que
que no eren per a pensar dos catius. La mare responia:
—Bé par que més amats ells que nós. E yo no crech que tan bé
sien tractats los catius moros per los christians; e bé havets vós oyt
lo desayre que mon cosí passà en Barchinona. E, a bona fe, aquests
m'ó pagaran.
Fàraig reya, dient:
—¿Quiny mal meren aquests, que, en ma fe, no crech millors
catius hage al món? Ells fan bé ço que han a fer, e cascú treballa
per dos hòmens. Per què yo us prech los donets bé a menjar e sien
comportats algun poch.
E tantost, en l'altre jorn, Fàraig se
havien gran goig, car més amaven veure-li les espatles que la cara. E
tantost elles visitàvan los catius. E axí, los catius estàvan bé, si
dir catius poder bé haver.
Emperò, com Johan no curàs de Càmar d'aquella cura que ella
volguera, la mesquina de Càmar, que encesa era del foch de Curial,
qui en ella com en forn de vidre cremava, se consumava tots jorns
e perdia ço que los catius cobràvan, car ella no podia menjar ne
dormir, e los catius menjàvan bé e dormien mills, e havien
plaer perquè Fàraig s'estava en Túniç; car, com ell venia, los catius
perdien tot lo bé que, ell absent, los ere fet.
La fama de la bellesa de Càmar pervench a les orelles del rey, e
tramés per Fàraig, e demanà-li de la bellesa de la sua filla.
Fàraig respòs que hom del món no podia dretament judgar en
sos fills, e que a ell bella li paria, emperò poria ésser que no parria
tan bella als altres; per què lo rey li manà que la fes venir, que ell la
volia veure. Fàraig anà a la sua casa mostrant molta alegria e plaer,
per ço com lo rey li havia demanada sa filla; e, apartant sa muller a
una part, ço que lo rey li havia dit li denuncià, manant metés sa filla
a punt, per ço que al rey la pogués amenar.
La mare lo jorn vinent apellà sa filla, e dix-li:
—Càmmar, yo
donzella de tot aquest regne. Vet: lo rey s'és enamorat de tu, e ha
manat a ton pare que
met-te a punt, en manera que tantost pusques partir. E, cara filla
mia, prech-te que com te veges reyna te recorts de ton pare e de mi.
Càmar, oydes les paraules de la mare, sentí de present en son cor
dolor molt gran, e respòs:
—Senyora, yo no vull ésser muller del rey ne d'altri; e, posat
que marit hagués a pendre, pensats que en partit del món no seria
muller del rey, no ara que té mil mullers, mas, com fos segura que
a mi sola tengués, yo no m'acordaria a ésser sua. E la mort me pot
donar, mas yo nulls temps en tal matrimoni consentiré, car yo hé
votada virginitat e aquella guardaré per tot mon poder; e qui toldre
la
açò, senyora, no parlets pus, car tant com viuré, que serà
ben poch, trobarets en mi aquesta resposta. E seria molt pus honest
a mon pare que m'alciés que tal matrimoni
La mare, que oy parlar axí la sua filla, fonch tota torbada, e dix:
—Filla mia dolça, ¿e menysprearàs tu lo rey, qui és molt gentil
senyor e jove, e yo sé que tu seràs per ell molt ben tractada? Per
què, filla mia, dispon-te a complaure
penediràs. ¿E no és molt gran cosa que
nosaltres lo deuríam pregar?
Tornà Càmmar, e dix:
—A la fe, senyora, ma intenció és no complaure ell ne altre de tal
cosa; e axí, cessen les paraules, que fort breu veurets per obra la mia
disposició; e per ventura encara vuy, si molt tenits aquestes noves,
veurets de mi ço que anats cercant.
Fàraig pensava que sa muller estava ocupada en créxer la bellesa de
la sua filla, e paria-li que trigava molt; per què ell mateix anà a la
cambra on eren, e dix:
—¿E encara estats axí? Sus, sus, espatxats-vos, que yo trigue
massa e lo rey se enujarà d'esperar tant.
Fàtima respòs:
—Fàraig, vostra filla no y vol anar en alguna manera. Emperò,
vets-la aquí; manats-li que
Fàraig dix:
—Filla mia: endreça
Yo
per tu honrats e avançats molt. E axí, filla mia, vine ab mi, e pensa
que no ha rey en lo món que no donàs sa filla a tal rey e senyor com
lo nostre. Él lexarà per tu totes les altres mullers, e tos fills seran reys.
E axí, filla mia, espatxa
yo no
serie destruït per a tots temps.
VIRGINITAT]
Càmar, qui era tan encesa en l'amor d'aquell catiu, no solament la
vida d'aquell pare, mas de cent pares, haguera donada per haver sola
una bona paraula de Johan; e respòs:
—Senyor, yo no negaré en alguna manera que no dege fer vostre
manament; e mentre seré viva, que serà poch temps, axí ho faré en
totes les coses a mi possibles. Emperò, pensats que yo hé oferta la mia
virginitat a Déu, e no la y toldré per cosa del món. E axí us prech
que
vos e dit, e no n'hauré altre, si a Déus plau; e açò us tendré en molta
gràcia. E si no, siats segur que, si en açò més avant voldrets treballar,
aquestes dues mans me trauran de poder vostre e del rey. ¿E volets
que
E, alçant les mans, arrapà
plena de sanch, e començà a fer plant molt dolorós; de què son pare
e sa mare foren molt torbats. E senyaladament lo pare fonch posat
en gran pensament, car pensà que no porie respondre al rey, e, cas
que li respongués, la resposta serie molt desplasent, e per aquesta
rahó lo rey se enfelloniria e
car era home molt luxuriós e, com sabia alguna donzella que bella
fos, tantost la volie, e era mester que son pare tantost la y donàs,
sinó la brega, lo oy e la rancor eren en lo camp, e sens mort no
perdonava. Per què Fàraig dix a la sua filla:
—Digues, filla: ¿e penses tu que altre Déu sia major que
¿E a qual Déu pots oferir lo teu cors que més honor e bé te pusca
fer? ¿No sabs tu que ço que aquest senyor vol que
regne, cové que sie fet? ¿Com diré yo de no a aquell qui
e desfer, segons li caurà en l'enteniment? Prech-te, filla mia, que
lexes aquestes maneres, que no t'aporten profit. Serveix lo rey, puys
que li plau, car qui serveix al rey serveix a Déu, car lo rey Déu és en
la terra. E si per ventura ab axò que fas poguesses escapar,
encara serie tol·lerable; emperò axò no toll que lo manament del rey
no
pare ha loch en filla, que
pusques fer, car per res del món yo no staré de fer lo manament del
rey; e més àm sostenir les tues injustes làgremes que no encórrer la
ira del rey, que nulls temps ha fi.
La donzella, que oy parlar son pare, pensà ans creegué que la
voldrie forçar, e, contra son voler, amenar-la al rey; e mirà entorn,
e víu un coltell qui estava sobre un banch, e, corrent, près aquell,
e dix:
—Tu
E ferí
ésser empatxada, no entrà dret lo coltell, ans biaxà per la mamella
esquerra, e no li entrà en lo tou del cors. Mas, ab tot axò, la nafra
fonch molt gran, pregona e molt espaventable; e a la trista Càmar,
vista la sanch, fugí lo cor, e caygué mig viva.
La mare, vist aquest acte tan inopinat, correch a sa filla, dient a
grans crits, com fembra fora de seny:
—Traydor! Tu m'às morta ma filla. O, alcavot e acusador de la
tua carn! ¿Per què has morta ta filla, e mi, e encara tu mateix?
Lo mesquí de pare, torbat, no sabia què dir; mas cavalcà, e fort
cuytadament anà-se
sua, pregant-lo molt que d'aquella minyona volgués curar.
Per què lo cirurgià cavalcà tantost, e, anant molt prest, entrà en
casa, e víu la nafra molt gran e molt perillosa; emperò tots temps dix
que la donzella, ajudant nostre Senyor, curaria bé, no obstant que
en perill son fet stigués. E estech allà per quatre jorns.
ELLA]
Passats los dits quatre jorns, lo cirurgià vench a Túniç, e, feta reverència
al rey, lo dit senyor li demanà d'on venia. Ell respòs que de
pensar una filla de Fàraig Audilbar, que tenia un gran colp en la
mamella esquerra, lo qual ella matexa ab un coltell s'avia
donat, e que era molt perillosa. Lo rey tornà a dir com era que
aquella se fos axí ab ses pròpries mans nafrada.
—No crech —dix ell— que axí sia, ans sàpies que yo havia manat
a son pare que la
la haurà volguda matar, e, certament, axí és, car dies ha molts que yo
conech que aquest hom no va dret. Mas ell m'ó pagarà.
E en aquell punt tramés per Fàraig; e, sens dir-li res e sens oyr-lo,
li féu tallar lo cap.
E ab aquella matexa furor cavalcà, e anà-sse
e trobà Càmar en lo llit, assats flaca, e dix-li:
—Càmar, amiga, ¿e què és stada la causa per què aquell foll de
ton pare t'à nafrada tan agrament?
La donzella respòs:
—Mon pare no m'à nafrada.
—E donchs, ¿qui ho ha fet? —dix lo rey.
Respòs Càmar:
—Yo matexa ho fiu ab les mies mans, pensant venir a fi de mos
dies; emperò, encara que
són ben certa que no seran molts, e no
la mia dolorosa vida.
Lo rey tornà, e dix:
—Càmar, yo hé molt gran desplaer del mal que vós havets; e,
si yo pogués metre remey en vostre treball, yo ho faria per tot mon
poder.
E tantost tramés per Junes, un cavaller molt notable, germà de la
mare de Càmar, e dix-li:
—Junes, yo són amorós de Càmar, tant que no ho pusch dir; e,
pensant que son pare la hauria nafrada, e encara axí ho crech, maní
que li fos tolt lo cap. Prech-te que no
no sàpia la mort de son pare, sinó poria ésser que lo mal que té li
doblaria e, per consegüent, poria morir. E ton poch a poch tindràs
manera que vulla ésser mia, e yo
totes mes mullers, e per ella lexaré moltes altres, segons ella voldrà,
e per ventura totes; e tu regiràs mon regne, e yo no faré sinó ço que
tu voldràs.
E, tornant a la donzella, dix:
—Càmar, a Déus te sies! Si yo poré fer alguna cosa que en ton
plaer pusca venir, prech-te que m'ó digues, que yo ho faré
mantinent.
La donzella no respòs.
Lo rey se
e dix-li:
—Audal·là, vet que yo havia pregat ton frare Fàraig que
donàs per muller una filla sua, apellada Càmar, e fuy informat
que, per despit meu, per ço que yo no la hagués, la havia morta.
Ara hé sabut lo contrari, e penit-me de ço que hé fet, e prech-te
que m'ó perdons; e pensa que tu e ta casa e tots tos parents hauré
per recomanats.
Audal·là respòs:
—Senyor, Fàraig, mon frare, no nafrà sa filla, ne yo hé poguda
saber la causa de son dan, ne vostra senyoria devia pensar que crueltat
de home del món bastàs a matar sos fills; e, d'altra part, que ell
era tant vostre que per res del món ne fera ne diguera cosa que en
enuig vos degués venir. E que vós li haguéssets demanada sa filla, e
a ell e a tot son linatge era molta honor; la errada solament és stada
vós creure massa leugerament, e, aprés, haver haüda massa prompta
la execució. Emperò, com açò ja reparació no hage, la medecina és
metre-ho en oblit.
Lo rey tornà a dir:
—Audal·là, la veritat és que yo són enamorat de Càmar, ta
neboda, e en tot cas la vull haver. Prech-te que tengas manera que
yo la hage, car yo
companyia e crexeré lo teu estat e ta honor, en tal manera que tu
seràs de mi content.
Audal·là respòs que la donzella a present stava en tal punt que no
era per a servir a ell en alguna manera; emperò que, com fos restituïda
a sanitat, se tendria manera que la sua senyoria fos servida.
D'aquí avant lo rey cascun jorn cavalcava per aquelles ortes, e
passava prop casa de Fàraig; e, cuydant consolar la donzella, alguna
vegada la entrava a veure. Emperò, ella hi trobava tant enuig, que
de malenconia cuydava morir, e en tot aquell jorn no la podien fer
parlar ne volia menjar cosa alguna.
Un jorn, Càmar, estant en lo lit tota pensosa, víu entrar Johan en la
cambra, e, voltant ella los ulls, no víu altra persona alguna, e elegí
usar de la oportunitat; e, fent-lo
li dix:
—O, Johan! Hages mercè de mi. E baste a tu aquest dan tan
gran que per tu me és vengut. No vulles que perda la vida, que, per
voler-te bé, no
Johan, torbat, respòs:
—Càmar, digues-me qual és lo dan que t'és vengut per mi, car
yo nulls temps haguí plaer de fer ne procurar dan a tu ne a altra
persona alguna; e axí, prech-te que m'ó digues, car yo ignocent
ne só, e no pusch pensar com per mi te sia vengut dan en alguna
manera.
Ladonchs, aquella pobre donzella en la següent forma parlà:
—O, enemich de la mia salut! O, acurtador de la mia vida! ¿E
encara has per conèxer yo ésser-me altada de tu, e per aquesta rahó
haver avorrits pare, mare, parents e amichs, e encara tota la mia
honor? ¿E ignores la causa de la nafra dels meus pits? ¿E pensas
tu que aquell troç de ferro que yo amaguí en lo meu pits tendre
sie tota la mia dolor, tot lo meu mal e tot lo meu treball? Major
és la nafra que lo teu cor, sens pietat, me fa, la qual creix tots dies,
que aquesta que yo m'hé poguda fer. E la que
sol la pots guarir; e la que yo
saludable medicina. E de tant me creix la dolor, que no sé persona
ab la qual yo de tu rahonar me pusca, ne en qual poder, tan cara
e tan gran pennora com és aquest secret, pusca confiar.
Emperò, puys que Déus tanta gràcia m'à volguda atorgar, que yo a
tu pusca mostrar mos treballs, sàpies que yo, en mon cor havent a
tu atorgada la mi'amor, fuy per mon pare requirida que casàs ab lo
rey, lo qual volia lo meu matrimoni. E per ço que mon pare a força
me volia menar al rey, no sabent yo altra manera per la qual me
pogués escusar, aprés de moltes rahons passades entre mon pare e
mi, ferí
los meus ulls, en sguart de ço que yo per tu faria, sia petita molt;
emperò, molt és pus pregona la que tu m'às feta, de la qual sinó per
tu no pusch guarir; car una és la nafra del cors, altra la del cor. E si
yo, per estojar-me per a tu, entens que dege morir, almenys hage
en tu algun spirit de piatat e tròpia yo en tu tanta mercè, que
mates ab les tues mans en un colp, e no pene morint en molts dies,
ne vulles esperar que les mies mans sien homeyeres de mi, car yo
t'ó tindré a gràcia singular.
Johan, oynt aquestes paraules, pensà que aquesta donzella prenia
mal camí, e que ell per cosa del món no la complauria, induït a
açò per moltes rahons, que serien longues de recomtar; emperò,
pensà que, si no la metia en esperança, poria ésser possible aquesta
donzella se perdés; e per ço dix:
—Càmar, yo nulls temps pensí, ne haguera pensat, que aquesta
consideració haguesses; emperò, puys que axí és e a tu plau, esforça
guarir, e despuys yo
deuràs ésser contenta. E, entretant, te prech no m'apells a parlament,
a fi que no sie sentida la causa del teu mal.
Càmar, oyda la resposta de Johan, fonch contenta molt, pensant
que, ella guarida, s'alegraria dels seus desijats abraçaments.
E sí
millorament. E los cirurgians del rey hagueren molt gran plaer. E
lo rey, semblantment, n'agué molt gran alegria, e trametia-li joyes
e moltes coses per enamorar-la. Emperò ella no prenia res que ell li
enviàs, ne havia plaer de mirar les sues joyes, ne, encara, que d'allò
li parlassen. Emperò, sos oncles, qui notables cavallers eren, la confortaven
e la pregaven que prengués ço que lo rey li enviava; ella,
emperò, no y feya cara.
E, com molt la estrenguessen, hach per força a traure de la boca
les paraules següents:
—Senyors oncles, yo no hé altre mal sinó aquell que
E si ell me lexava, yo seria tantost guarida; e si porfidiar voldrà, no
solament un colp, axí com parlant-me mon pare d'aquest fet me
doní, mas cent e mil, si en menys colps morir no podia, me donaria
e donaré per no venir a poder del rey. Ara sabets lo meu mal. E no
hé altre dan sinó aquest que us hé dit.
Torbaren-se los oncles e la mare, e digueren-li que
de la sua oradura; que ella no era digna de tanta honor com lo
rey li volia fer, e no havia rey en lo món que no hagués a bona sort
que
demanant la filla d'un son vassall, per rich que fos, [no] devia trobar
repulsa, ne ella devia fer tan gran menyspreu del rey; que guardàs bé
ço que feya, que poria ésser que no serie a temps de penedir, e per
ventura poria aquesta sua follia ésser causa de la destrucció
de tot son linage.
La mare, oydes les paraules de Càmar, dix als altres que
e que ella volia parlar un poch ab sa filla, e per ventura poria
ésser que sabés la causa de tan gran avorriment. Per què, desats los
altres, a sa filla s'acostà, e dix:
—Filla mia dolça, molt són maravellada de tu. ¿E vol-te per muller
lo rey, e tu menysprees-lo? ¿E qual dona o donzella ha en lo regne de
Túniz que fes la oradura que tu fas? Yo
yo no conech en tot lo regne tan gentil cors de home, ne tan graciós;
e tots quants cavallers ha en aquest regne lo preguen cascú ab sa filla.
¿E ell pregue a nós e direm-li de no de ço que de genolls lo deuríem
pregar? Filla mia, no ho façes axí, sinó sies certa que sobre açò lo rey
farà un castich dels grans del món.
Càmar: —Per cosa del món yo no faré ço que diets; e lo rey, ab
tot son poder, no
voluntat que ell no la
si possible és, que ell no cur de mi, e açò li tendré en molta mercè; e
sinó, yo matexa faré cosa per la qual seré quita d'aquesta oppressió.
Fàtima: —Filla mia, sàpies que tu e tots nosaltres som morts; car,
tantost com lo rey sabé que tu fuist nafrada als pits, féu matar ton
pare, levant-li lo cap de les espatles, cuydant que ell t'agués ferida
per rahó que al rey no anasses. E donchs, filla mia, pensa què farà,
si sap que per tu roman.
Càmar: —¿Axí que mort és Fàraig?
Fàtima: —Sí, a la fe.
Càmar: —E yo ab ell.
Fàtima: —¿Per què, filla mia?
Càmar: —Car aprés mort de tal pare, no vull ne deig viure pus.
Fàtima: —Filla mia, estoja aquexa fortalesa del teu noble cor per
a altre cas, que a aquest no
Càmar: —Certes, no faré tan gran injúria a la sanch de mon
pare, que yo
escampar.
Fàtima: —Ay, filla mia! ¿E què faràs, ne qual cor t'ajudarà a
sostenir los turments forts e cruels que
Càmar: —Véngan d'uymés totes les penes que ell donar me
pusca, car major pena és a mi esperar que passar-les; e, estar en esta
vida, par a mi cometre malvat delicte.
Fàtima: —Ay, filla mia! ¿E no tems la furor e crueltat del rey,
lo qual, com vol una cosa, no escolta rahó ne demana consell, ans,
faent ley de la voluntat pèssima, no tement superior ne reprensió
dels seus, mana, e cové que
ventura contra rahó, ha en oy, e no és qui lo y gose demanar?
Càmar: —E si la crueltat del rey no ha tanta força que
d'aquest món me pusca traure, les mies mans me
Fàtima: —Filla mia, ¿no sabs que lo cor de la fembra és flach e
les mans tremoloses?
Càmar: —Abans és lo contrari, car escrit és, e no per un sol
doctor, que los cavallers deuen haver ardiment de fembra e cor de
leó; e axí ho dix Hèrcules a Philotete com lo féu cavaller en Espanya.
E axí lo meu cor, pus dur que pedra, mana a les mans que executen
ara ço que altra vegada, ab menys rahó, han assajat; e no sofferran
que yo sia per lo matador de mon pare tan vilment ensutzada.
Fàtima: —Filla mia, no vulles morir, car lo morir no és venjança.
E si tu, morint, mataves lo matador, alguna glòria te seria, e no gran;
mas morir tu, e l'altre viure e haver tots los plaers del món, follia és
pensar-ho e seria major metre-ho en obra. E, com tu fosses morta,
al rey no li fallirien mullers, e tu series judgada per folla, e morries
sens virtut.
Càmar: —Virtut és la fortalesa del meu cor; e Cató, honor de
tots los romans, me mostrà en Útica lo camí de la libertat; e per
aquell caminaré, e a tal maestre tal dexebla.
Fàtima: —¿E penses tu que Cató, com se fonch ferit en Útica,
e ab lo ferro féu camí per on fugís de Cèsar la sua espaventada
ans esglayada ànima, no
que no ho pogué dir en la fi? ¿E quiny mal féu a Cèsar? ¿E libertat
penses que sie la mort? Carçre escur e tenebrós la pots apellar, e
exili sens sperança de retorn. Mas, si per ventura tens lo cor en
altra part, digues-m'ó, filla mia, que yo tindré manera que de tot
t'alegraràs.
Càmar: —¿E en qual part pusch yo tenir lo cor? ¿No
sabets vós bé que ha set anys que ací no ha entrat home del món
sinó aquests catius?
Fàtima: —Filla mia, sàpies que moltes dones són que, puys
los és tolta avinentesa de praticar ab hòmens condecents a lur
honor, pratiquen ab aquells qui poden haver; segons ab lo nostre
Berenguer, qui és catiu, faç yo; que plagués a Déu fos per
començar.
Càmar: —Si fos per fer, millor seria. Emperò no sóts vós sola
aquella que en los actes de Venus sóts cayguda; e de tant havets
haüda bona sort, que ho havets fet ab home virtuós; car la captivitat
no tol la virtut, e sí, per lo contrari, la virtut tol la captivitat.
Car legim que Plató, gran philòsof, fonch presoner de un tiran, e
venut per preu; e dix al que l'havia comprat: "Yo són major que
tu"; e no ho dix sinó perquè era pus virtuós. E per ço diu Jerònim,
en una epístola a Paulino —segons del nostre Johan hé après— sobre
l'estudi de la Scriptura santa, en comendació de l'home virtuós,
parlant de Plató: posat que Plató fos presoner e venut per esclau,
puys era philòsof e savi, pus franch era que aquell qui
E més, que vós en aquests fets no havets cercats tàlems il·lícits,
segons altres moltes feren. Car legim que Pasife, muller de Minos,
rey de Cret, s'enamorà de un tor, e, per indústria de Dèdalo, jagué
ab ell, e hach un fill mig home e mig bèstia, apellat Minotauro;
ne havets fet com Phedra, muller de eseu, qui s'enamorà del
cast Ypòlit, son fillastre, lo qual, com fos molt perseguit per la
madrastra que jagués ab ella, lo sobredit Ypòlit, no volent
corrompre lo llit paternal, per tenir lealtat a son pare, se matà; ne
havets fet axí com féu Semíremis, reyna de Babilònia, qui près
Nino, fill seu, per marit, e féu ley que cascuna dona pogués casar
ab son fill; ne com Jocasta, reina de ebes, qui jagué ab Edipo, fill
seu, e hagué d'ell dos fills, apellats Ethiocles e Pol·linices, los quals,
veent la desaventurada mare, se mataren lo un a l'altre; ne encara
havets fet com la amarga Mirra, que s'enamorà de son propri pare,
e, per indústria de una sua nodriça, cuydant lo pare jaure ab altra
dona, jagué ab sa pròpria filla, e despuys, sabut l'engan, la matà,
e los déus convertiren-la en arbre, lo qual contínuament plora, e
les sues làgremes amargues tenen aquell mateix nom de mirra; e
Juno ¿no jagué ab son germà Júpiter, e tenia
en escarn e vituperi de tot lo món?; e moltes altres, tantes com
los cabells del cap, les quals, per no allongar la mia vida, lexaré de
nomenar. Axí que vostra errada no és tanta com vós la féts. E, cas
que gran fos, vós matexa lo elegís; degú no us féu força, ans per
vostre grat havets usat de vostra elecció. E de mi serie lo contrari,
car lo rey matà mon pare per causa mia e yo sens colpa. ¡E que
ara, que mon pare per aquesta causa és mort, fes ço que no volguí
fer quant ell me
de què pusch ésser apellada patricida, ¡e que no scampe la mia!
Ay, e com hauria bona sort si aquestes dues sanchs se mesclassen!
Emperò, puys que açò m'és tolt, les ànimes se mesclaran. O, ànima
tribulada de mon pare, spera
no trigaré; e, si en lo pus pregon carçre de l'infernal Estige habites,
ab tu elegesch habitar, car no crech que pijor loch sia que aquest,
ne que tan gran pena allà se pusca donar, com passa ací aquell qui
viu sots potestat de tiran. E axí, anats-vos-en; no
d'aquest fet, car siats certa que yo no reebré consell que la vida
pusca alongar.
Fàtima: —Ay, filla mia! ¡E no
vista! ¡Hages mercè de mi, e vulles viure, almenys, per ço que yo
viva! ¡Mira que
Càmar: —Estojats-les-vos, e no les escampets ara, que en breu
vos serà temps prestat que les haurets obs. Emperò, de una cosa
podets ésser segura: que no us apellaran mare de la adúltera ne
ensutzada.
Fàtima: —Filla mia, no seràs adúltera ne ensutzada, que per
muller te vol e farà matrimoni ab tu en la manera per nostre senyor
Déu ordenada.
Càmar: —No és matrimoni aquell que
persones líberes se vol líberament contractar; e com hi esdevé força,
segons ara se tracta, pert lo nom e encara lo efecte de matrimoni.
Fàtima: —Filla mia, consent-ho tu e fes-ho de ta volentat e
consentiment, e serà matrimoni.
Càmar: —Mare mia, pren abans un coltell e dóna
hages pietat de la tua carn: trau-la d'aquest món a fi que no vénga
a poder de mon enemich. E no sia yo de pijor condició que
Virgínea, donzella romana, a la qual son pare, per ço que Àpio
Clàudio, cònsol, no desonestàs, ab lo coltell li donà mort, amant
molt més ésser sens filla que pare de la adulterada, ensutzada e
vituperada.
Fàtima: —Ay, filla mia! Morta són, e abans morré que tu!
Càmar: —No morrets vós, ans viurets e serets appellada honrada
mare de filla honesta.
Fàtima: —A la fe, si tu mors, morir vull.
Càmar: —Ay, mare mia! ¡E matats-me vós ab vostres mans, per
ço que yo no vénga a poder de tiran! ¡Hajats de mi aquella pietat
que altres mares han haüda a sos fills! E recordats-vos que Medea,
filla del rey Oetes, solament per fer despit a Jàson, matà sos propris
fills. Semblantment Prognes, filla de Pandíon, matà Ítim son fill,
e
a força jagué, e despuys tallà la lengua a Filomena, germana de la
dita Prognes, de què lo dit Tereu fonch per los déus convertit en
upega, Filomena en rossinyol e Prognes en oronella. Emperò los fills
de Jàson ne de Tereu no pregaven lurs mares que
ploraven per no morir. E yo prech a tu ab làgremes, ¿e seràs tan cruel
que no reebas mos prechs?
Fàtima: —Filla mia, abans mataré a mi que a tu; e si aquest camí
prens, ta mare desaventurada te seguirà.
Tornà adonchs la mare ab la resposta als altres, e finalment los dix
que no podia saber res de sa filla, sinó que la veya pus disposta a
morir que a viure, e que, sens tota falla, morria, si la volien metre
en poder del rey.
Tots foren molt maravellats d'açò, e ja
vida d'aquesta minyona era poca; car, com fos guarida, lo rey la
voldria haver, e ella no ho consentria, ans seria possible lo
rey voler-ho saber d'ella matexa, e ella respondre per forma que la
faria matar; e axí stàvan molt trists.
Lo rey de ora en ora volia saber l'estat de la donzella, e trametia-li
moltes coses per alegrar-la; e com ell més se treballava en cercar-li
alguns plaers, més la enujava; e axí les voluntats de l'un e de l'altre
eren molt luny.
Càmar, emperò, que en altre fet sinó en aquest no pensava,
cregué que ella no porie haver del seu Johan ço que desijava; car
lo rey, axí com fos un poch millorada, a força la se
axí deliberà, mentre havia temps, fer ço que en lo cor li era caygut,
ço és, donar a Johan tot lo thesor de son pare, a fi que, si ella
escapàs de les mans del rey, lo dit Johan hagués aquell thesor ab
què proveys a la sua libertat, e cercàs manera com la se
menar; e si per ventura la Fortuna li fos tan contrària que lo rey, a
força, haver la volgués, Johan hagués lo thesor, e no perdés ella e
lo thesor en un jorn.
PARE]
Passaren alguns pochs dies, dins los quals Càmar hach avinentesa de
veure lo seu Johan; e aquella vista era a ella consolació sobirana. Per
què un jorn, captada ora que algú no
cridà, e, vengut, en la següent manera li parlà:
—Johan, en l'angle de l'ort, davant lo presseguer major, mon
pare, qui per tu ha perduda la vida, en algunes gerres tenia soterrat
tot lo seu thesor; e trobaràs en la paret tres ralles de almàguena;
tantost al peu estan les gerres. E açò no ho sap persona al món, foras
yo. Prech-te que proveesques a la tua libertat, e que tengas
ton camí a la tua terra; yo són morta per tu, e pensa que no levaré
viva d'aquest llit, e, si me
longa durada. A, homeyer de la persona que més te ama en aquest
món, per lo qual hé mort mon pare, robé la sua casa, hé escampada
la pròpria sanch e tramet l'ànima a l'altre món! Prech-te que, si
algun spirit de pietat viu e regna ab tu, que aprés que sie morta sies
remembrant de mi, car la mia ànima, solta d'aquest carçre, tantost
aparexerà a tu en qualsevol loch sies. E, si ab tu a la tua terra los
meus ossos portar poguesses, altre parays no desijaria; e axí
que ho faces.
Respòs Johan:
—Càmar, estoja aquexa moneda per a tu, e vulles te esforçar; car
yo no vull exir de catiu, ans viuré e morré catiu teu. E Déus no
leix tant viure que libertat pusca aconseguir ne exir de ton poder.
Ne vull tornar a la mia terra, car sàpies que, encara que allà tornàs e
me
en aquest ort me trobaràs catiu teu mentre viuré, e sinó la mort no
traurà de ton poder.
Alguna ans molt gran consolació fonch a Càmar oyr les paraules
de Johan. E si fos segura que lo rey no la demanàs, en aquell punt
se fóra levada del lit, pensant que per ella aquelles paraules Johan
hagués dites. Mas molt anava luny de la veritat, car Johan tenia en
altra part tot lo seu pensament, e passava molt gran afany per la
opinió que Càmar havia presa.
La qual Càmar li dix:
—Johan, adoba
que
de dan.
Johan s'acostà, e Càmar en un punt li hach mesos los braços pel
coll, e hach ficada la sua boca ab la de Johan; e com Johan, lo pus
suaument que pogué, se fos d'ella desaferrat, ella dix:
—O, jorn beneyt, o santa ora, que yo aquest tan desijat plaer
hé aconseguit! O rey, malayta sia la tua vida, e com me fas perdre
la mia!
E aquella groga e descolorida cara se encès e, tornada tota vermella,
dix:
—Johan, prech-te que
hé près a furt un besar, en do e gràcia te
ton grat me vulles donar.
Johan llavors inclinà lo cap, e, quasi reverencialment, a ella un
poch acostant-se, aquells braços solts e desempachats, qui de polp
paria que fossen, lo prengueren pel coll; e ella, tirada per los braços
qui al coll de Johan aferrats stàvan, alçà totes les espatles del lit, e
aquell magre cors e flach, penjat al coll del catiu, s'abraçà ab ell, e
ab aquells envessos dels labis lo besà tan stretament, que ne lo un
ne l'altre no podían espirar ne tornar alè, contrastant aquell lonch e
molt cobejat besar.
E com axí per un gran spay estats fossen, apartaren-se lo un de
l'altre. E Johan, près comiat, exint de la cambra, a l'ort se
Càmar romàs en lo lit, lavant ab la lengua los seus labis, per pendre
lo çucre d'aquella poca de saliva que dels labis de Johan en los seus
ere romasa.
La mare vench a la cambra, e a sos vijares trobà la filla un
poch ab millor color que d'abans no tenia, e, acostant-se a ella, li
trobà lo pols tot batent, e dix:
—Filla mia, ¿com estàs?
Càmar respòs:
—Un poch de fret hé haüt, e ara pens que
tota estich torbada.
—Filla mia —dix la mare—, no hages paor, que no serà res; sí
seràs algun poch refredada, o tendràs alguna coseta en lo ventrell
que
La filla romàs la pus contenta del món, e, perquè hagués loch
de pensar, la mare pregà que tothom fes exir de la cambra, e ella se
n'anàs, e la lexassen dormir algun poch; e axí fonch fet, car, exint de
la cambra, la lexaren a soles.
Pens cascú qui enamorat és estat, com són plasents aquells
pensaments e com és dolça aquella solitut. Càmar contemplà
imaginàriament aquell Johan, contemplà aquells abraçars e besars
tan saborosos e tan dolços, en tant que tots los plaers que en los
temps passats havia haüts li semblaren desplaers e enuigs en esguart
d'aquests; e dix:
—Ay amor, amor! Com és agradable la tua sperança e plasents
les flors del teu amorós fruti.
PORTAVEN]
Tornat adonchs a l'ort, Johan, segons és dit, parlà ab Berenguer,
e dix-li tot lo fet de la moneda; per què hagueren a fer ço que en
algun partit no hagueren si açò no fos assajat. E, haüt son acort, la
nit següent Berenguer dix a Fàtima:
—¿Què m'aprofita lo bé que
me tens carregat de ferros, e yo ni mon companyó no podem haver
un jorn de bé? Prech-te, almenys, que
menjar, e servíam-te tota nostra vida. Set anys ha vuy que som teus;
no conexem ni havem desig de conèxer altre senyor. Provada
has nostra lealtat e nostra fe; e axí, a cap de tan gran temps, trobem
en tu aquesta gràcia que a nosaltres serà molta e és poca cosa a tu.
Fàtima dix que era contenta; e tantost tramés per un ferrer, los
féu desferrar, e
Càmar jahia en lit.
Tots temps, emperò, dormien en l'ort, de què ells eren molt
contents; e cercaren ço que Càmar havia dit a Johan, e trobaren-ho,
e feren rahó que ab aquelles dobles Curial poria tornar en millor
estat que nulls temps se fos trobat, si fos possible que en terra de
christians les poguessen aportar.
Alegraren-se molt los catius, emperò servien e treballaven mills que
jamés, e per ço eren molt amats e comportats en moltes maneres.
Era la casa d'aquell Fàraig la pus rica de tota Líbia, e per ventura
d'África, car tots los avis de Fàraig e son pare foren thesorers de molts
reys, e ajustaren molt grans thesors, en tant que la sua moneda era
innumerable. E foren tots molt cobejosos e avars en estrem, e de tan
pobre cor, que una malla que despenessen los dolia, e lo mercadejar
e guanyar nulls temps cessava, e la cobdícia e avarícia crexían tots
temps.
FET ASSASSINAR FÀRAIG]
Lo rey, qui era tan enamorat de Càmar que oblidar no la podia,
tramés per Júnez e dix-li:
—Junes, ¿com està ta neboda?
—Senyor —respòs Junes—, no pot millorar en partit del món,
ans en ma fe pens que axí entre mans, no sabem com, vos escaparà
e se n'irà a l'altre món.
—¿Com se pot fer? —dix lo rey—. Lo meu cirurgià m'à dit que
la sua nafra està en molt bona disposició.
—Ver és —dix Junes—, mas no menge cosa alguna, ni dorm,
e no fa sinó plorar, e és ja en tanta estremitat la su[a] debilitació,
que és venguda als ossos, e, en ma fe, no
que ella guaresca may, e, si ho fa, passarà lonch temps abans que sie
tornada en son estat.
Dix lo rey:
—Digues, Junes, ¿e per què plora tant?
Respòs:
—Senyor, per molt que yo la hage volguda guardar, no hé pogut
fer tant que ella no hage sabuda la mort de son pare; e la mesquina
amava
ha perdut lo menjar e està tan amarga, que no és hom del món que
la pusca consolar.
Replicà lo rey:
—¿E qui la y dix?
—Senyor, yo no ho hé pogut saber, car moltes persones l'àn visitada
e visiten cascun jorn; e per molt que yo hi hage volgut proveyr,
no hé pogut. Emperò, Déu volent, la longuesa del temps secarà les
làgremes e donarà loch a les coses; e enujar-s'à de plànyer.
—Ver és —dix lo rey—, emperò molt me plauria saber qui lo y
ha dit.
Tornà Junes e dix:
—Senyor, per avant ella matexa ho dirà.
Lo rey, ladonchs, dix:
—Junes, yo
que en lo món pusca ésser, en manera que prestament sie tornada a
sanitat; car, en ma fe, molt me tarda lo veure-la en bon punt.
Junes respòs que ell s'í treballaria tant com a ell seria possible.
PART DEL TRESOR EN MANS DE DOS MERCADERS]
Durant aquest temps, los catius anaven, los divendres, a Túniç e
cercàvan amistats; e per fet de ventura confiaren de un genovès molt
famós, apellat Andria de Nigro, e comanaren-li mil dobles, pregant-lo
que les volgués guardar, e tenir manera com fossen reemuts
e isquessen de catiu. Berenguer conexia alguns mercaders catalans
e, entre
home molt bo e de gran veritat, natural de Solsona, emperò tenia
casa en Barchinona; e dix-li com eren catius ell e un cavaller ab qui
ell estava, e com tenien dinés per a reembre
dobles, pregant-lo molt les guardàs, car ells entenien prestament
exir de catiu, e axí, que com fossen franchs, se poguessen socórrer de
ço del seu. Lo mercader los respòs que era molt content, e demanà
a Berenguer com havia nom. Respòs que Galceran de Madiona, fill
d'En Asbert de Madiona, no obstant que ara
e que l'altre catiu havia nom Johan e era normant. Lo mercader, qui
sabé aquest ésser Galceran de Madiona, féu-li molt gran reverència,
e près los dinés e guardà
bona caxa. E no feyen sinó de nits anar e venir a Túniz carregats, en
manera que en aquella gran caxa e en altra que hagueren a haver,
ajudats del dit mercader, qui ab gran diligència ab ells treballà, en la
casa del mercader sobredit totes les dobles vengueren, e moltes altres
joyes d'or ab pedres precioses e perles grosses, qui axí mateix ab lo
dit thesor foren atrobades. E aquell Jacme Perpunter lealment los
ajudà, e feelment ço del seu los guardà.
Trobaren-se los catius molt alegres com tengueren tot aquell
thesor en casa del mercader; emperò lo treballar en l'ort
nulls temps mancava, ans trevallaven mills e pus fort que jamés, e
axí mateix eren pensats mills que en los temps passats. E ja començàvan
a cantar e haver algun plaer, pensant que no podien estar
longament en catiu e que eren richs e de bona ventura. E tanta era
lur alegria, que Johan, qui Curial havia nom, pensant en la Güelfa
e en l'exili seu del marquesat de Monferrat, e de les paraules que la
Güelfa havia dites, que, si la cort del Puig e
pregassen, nulls temps li perdonaria, axí com aquell qui era gran
trobador, féu una cançó que diu:
Atressí com l'aurifany,
[que quant chai no
que mant loc son on rasos venz merce
e luoc on dreitz ni rasos non val re.
A tot lo mon sui clamanz
de mi e de trop parlar,
e s'ieu pogues contratar
fenis, don non es mais us,
que s'art e pois resortz sus,
eu m'arsera, car sui tan malanans
e mos fals ditz messongiers e truans;
resorsera en sospirs et en plors
lai on beutatz e jovenz e valors
es, que no
que no
Ma chansos er drogomanz
lai on eu non aus anar
ni ab dretz oillz regardar,
tan sui conques et aclus.
E ja hom no m'en escus,
Miels de domna, don sui fogiz dos ans;
ar torn a vos doloros e plorans;
aissi co
torna morir al crit dels cassadors,
aissi torn eu, domn', en vostra merce,
mas vos non cal, si d'amor no
Tal seingnor ai en cui a tan de bé
que
Belh Bericle, joy e pretz vos mante:
tot quan vuelh ai quan de vos me sove.]
CIUTAT]
tan flaca e tan magra que no tenia sinó l'espirit, e no la podien fer
menjar. Per què lo rey, a cap d'alguns dies, cuydant que millorarie,
manà que la amenassen a la ciutat; e levaren-la del lit, e ella féu-se
metre a una finestra molt alta que exia a l'ort. E com molt hagués
allí estat mirant Johan, qui cavava, e ja sa mare la pregàs que menjàs
algun poch, per ço que en unes andes a la ciutat dur la poguessen,
cridats los catius per a que les andes adobassen, la mesquina donzella
manà que allí en lo verger, a ran de la paret, endret de la finestra, les
andes li adobassen, e, mirant-ho ella, les metessen a punt. E com ells
no ho fessen a guisa de la mare, tantost Fàtima devallà per metre les
andes en millor estat.
La donzella, que
amenar e que may no veuria a Johan, cridant grans crits, axí dix:
—O, neta de Abanci, rey de Tir e de Sidònia, neboda de Acrísio, rey
dels argius e filla de Bel·lo, rey de molts regnes! ¡Tu qui jurist sobre
les cendres dels ossos de Siqueo tenir lealtat a ton marit despuys de la
sua mort, e aprés, fugida per pahor de Pigmalion, ton frare, rompist
la fe promesa a les reyals cendres per nova amor que en tu contra
tota rahó se nodrí! Yo hé vergonya ésser nada en la tua Cartago, per
rahó de la inconstància que Virgili scriu de tu; e, si no fos esdevengut
lo segon cas, ço és, que per mort reparist la tua gran
errada, per ço que dues vegades no fosses trobada moçoneguera, no
m'apellaria tua ne voldria haver nom de enamorada cartaginesa. Yo,
Càmar, filla tua, seguint les segones pejades de la tua furor encesa,
iré per servir a tu en los regnes innots, car no és rahó que reyna tan
noble vage sola entre ànimes nades de clara sanch. Sé que són passats
molts centenaris de anys que tu esperes alguna vassalla tua que gosàs
empendre lo camí que tu, intrèpida, prenguist, per seguir la claredat
d'aquell que dins lo cor te resplandí. És ver que no fonch massa gran
cosa a tu morir per amor, puys que lo pensar morir e lo morir foren
en un moment, en manera que lo deliberar no precey a la execució.
Mes que si tu elegist morir per home digne de la tua amor, par e
egual a tu, no és maravella gran, més avant que
usar pus de la tua companyia, e per ço, com a persona desesperada,
a la qual tots remeys desparexen, elegist morir sens alguna rahó, car
la furor tua fonch tanta que, no sabent ço que feyes, morist, e per ço
no
aquell tan vituperable mot de repudiada; e açò solament dóna color
a la tua celerada rigor. Emperò yo, punida e combatuda per aquells
insanis enceniments qui partiren la tua ànima dolorosa d'aquella
lagrimosa carn, te invoque e
que va per servir a tu, no usant de imaginació repentina, mas de
longa e madura deliberació per mi en molts dies dirigida. Sé de cert
que Artemísia plorà com yo, emperò plorant vencé; e la Mareselva,
adversària sua, morí de dol en lo carçre. Ay, que aquesta mia no és la
obra de Aragnes, que per la dea Pal·las fonch convertida en no res!
¡Abans serà mort amarga e cruel, emperò donarà fi a tots los meus
mals! E axí, reyna e senyora mia molt cara, no penses que vaig a tu
per desig de veure
meu, voldria viure tots temps; mas, puys açò m'és tolt, vull anar
més a tu que mentir la fe que dins mon cor hé a aquell atorgada. Per
què, Johan, aparella a mi los teus braços e d'aquells fes lit en lo qual
muyra. Reeb-me, Senyor, que a tu vaig: christiana són e hé nom
Johana! Recomana al Déu teu la mia ànima, e lo cors en la tua terra
hage sepultura.
E, lexant-se caure de la alta finestra en la baxa terra, donà del cap
en la vora de les andes, e, trencats los ossos del cap en diverses peces,
exint lo cervell per molts lochs, dins aquelles andes morí.
Los oncles, qui prop d'ella stàvan, corregueren a la scala, emperò,
com a ella foren venguts, ja era morta. La mesquina de la mare, que
altre bé sinó aquella filla no tenia, començà sobre lo cors de sa filla
a fer molt gran plant, e, rompent los vels, los cabells e les robes,
volia morir. Los oncles de Càmar tenien-la, emperò ells axí
mateix ploraven molt cruament, axí que entre ells no havia sinó
làgremes e plor, lo qual tots temps crexia. Allí se recordava la mort
de Fàraig, allí veyen la mort de Càmar, e en les pròpries vides no
havien sperança, car pensàvan que, sabent-ho lo rey, tots eren morts,
e per ço la sua dolor era molt major. E alguns ploraven lo mal passat,
altres lo present, altres lo venidor, axí que los seus spirits eren afligits
tant, que en ells no havia un moment d'espay ne de repòs. Temien la
furor del rey, e per consegüent la rigor de la sua acerba execució; axí
que, si poguessen allí morir, no pregarien Déu per lo allongament
dels dies.
Sabé lo rey la mort de Càmar e totes les paraules que havia dites,
per les quals ell conegué certament com per aquell catiu la havia
perduda. Torbat tot, encén-se de furiós foch; tramet per la mare e
per los oncles; los quals venguts e feta per ells tots relació al rey de
la manera de la mort de Càmar, manà lo rey que aquell catiu Johan
li fos amenat, e semblantment lo cors de la donzella. E axí com lo
rey lo víu, dix:
—Digués, catiu, ¿Càmar caygué en los teus braços?
Respòs Johan:
—Senyor, no; car, com yo, lexades les andes adobades, fos tornat
a cavar, a la veu dels clamants girí lo cap, e per l'àer buyt la víu venir
revoltant-se la finestra avall; e correguí per socórrer, mas no y fuy a
temps: abans que yo atengués, fonch morta.
Estava prop lo rey un ambaxador del rey d'Aragó, cavaller molt
noble e valerós, appellat Ramon Folch de Cardona, lo qual
lo rey honrava e festejava molt; e víu lo catiu ab lo pus gentil cors
que home que may a sos vijares hagués vist; e mirà
tant que més no podia. Lo rey rabiava de mal talent, e manà que
en aquell punt lo catiu e Càmar fossen donats als leons. En Ramon
Folch dix:
—Senyor, lexats-me parlar un poch ab ell.
Per què, apartats a una part, En Ramon Folch li dix:
—Digués, amich, d'on ést?
—Senyor —dix Johan—, yo us ho diré, ab tal condició que vós
jamés no digats lo meu nom a persona del món.
L'ambaxador dix:
—Amich, no dubtes; digues qui ést.
—Senyor —dix ell—, yo hé nom Curial.
L'ambaxador lo mirà, e dix:
—¿Sou vós lo que fonch en lo torneig de Melú, ab lo rey
d'Aragó?
—Si són —dix ell.
—No morrets, per cert, o yo morré ab vós huy en aquest dia
—dix l'ambaxador.
Curial dix:
—E vós, senyor, ¿qui sóts?
—Yo só un cavaller —dix ell— del rey d'Aragó, e só bé vostre
amich, si bé no us víu fins ara.
Lo catiu près esforç.
Dix lo rey:
—Sus, sus, anem, e veurets un leó lo pus brau e lo pus bell que
jamés sie estat vist.
Respòs l'ambaxador:
—Senyor, clam-vos mercè me façats una gràcia.
Dix lo rey que li playa, mes que no li demanàs la vida del catiu.
L'ambaxador respòs que no la y demanava, mas que li suplicava
que, puys no tolia al leó les armes naturals, no tolgués a l'home les
armes artificials, e que solament una spasa e una darga li manàs
donar. Lo rey, molt durament, ho atorgà. Per què, feta venir, una
bona spasa e una darga, al catiu ho donaren; lo qual, despullat, en
camisa fonch mès en lo corral.
D'ENRIC DE CASTELLA EN FAVOR DE CURIAL]
Ja la desaventurada Càmar, tota nua, que no semblava persona, era
en lo corral, ben ligada a un pal, per ço que dreta estigués.
L'ambaxador víu al cap del lit del rey un'altra darga e una spasa,
e encontinent les près, e, despullat en jupó, anà vers lo mirador on
lo rey era. Lo rey, qui
—¿Què és ço que volets fer?
Dix l'ambaxador:
—Ara ho veurets, que per cert lo catiu no morrà sens mi.
E mentre que en aquesta porfídia stiguessen, ja lo rey manava
que lo catiu fos tret del corral; emperò, en tant, lo leó fonch exit,
e En Ramon Folch, que
retench a gran força.
Lo catiu, qui víu lo leó, mès les espatles al pal on stava Càmar
ligada, per ço que lo leó a ella no s'acostàs. Lo leó no vench dret a ell,
ans anà a altra part del corral, emperò tots temps lo mirava. Curial
dix en lengua aràbica:
—Càmar, segons ací s'és dit, vós morís per mi, e yo, per donar-vos-en
aquell guardó que poré, vos assegur que yo morré abans que
lo leó a vós s'acost.
E, alçant lo braç verduguejà la spasa; lo leó, qui víu lo moviment
del braç vench a ell fort prest. Curial l'atén ab la darga davant e la
spasa alta, ab aquella vista tan segura e la cara tan ferma, que tothom
se
a la claredat del sol, començà un poch a badar. Curial féu un
gran crit, e ab dos passos, contrapassant molt prest, fonch junt al
leó, e donà-li tant gran colp de la spasa pels ulls, que lo leó voltà per
fugir; mas Curial li hach donat un altre colp per los loms,
que en poch estech de fer-lo dos troços.
Lo rey, qui víu lo leó mort, cuydà morir de malenconia, e manà
que
inhumanitat, e que li suplicava que li fes gràcia d'aquell catiu. Lo rey
no
don Henrich de Castella havia nom e tenia mil rocins de christians
e gatges del rey, suplicà al rey que fes aquella gràcia a
Folch. Per què lo rey, dubtant no solament en lo fet, ans encara en
la paraula, dix:
—Ara vets: yo hé manat traure altre leó, e, si aquell venç, sie
quiti e menats-lo-us-en.
En Ramon Folch bascava per saltar en lo corral. Don Henrich
li dix:
—Si vós saltats, yo hi saltaré.
Lo rey los pregà e manà que no
los retench, car lo un per l'altre, per punt d'onor, se fóran mesos en
tot perill. Lo leó fonch exit; Johan, qui havia ja torcada la spasa en
l'altre leó, mirà lo segon de fit en fit. Lo leó se
allò mateix o pijor féu del segon que del primer.
Los dos cavallers corren e entren en lo corral. E En Ramon
Folch despullà
Curial en un punt lo
aquell cobrí les sues carns nues; e, ficant lo genoll davant ella,
plorant dix:
—O, Càmar, senyora, que Déus no m'à feta gràcia que en vostra
vida, e vós veent-ho, prenguéssets aquest petit servey de vostre catiu,
ignocent de vostra mort.
Lo rey se féu venir lo catiu, e li demanà d'on era; respòs que de
Normandia, e havia nom Johan. Lo rey lo interrogà molt
sobre la mort de Càmar; tots temps li respòs no saber-ne res. Lo rey
li dix:
—Ara vet: per honor de aquests cavallers, qui per tu m'àn pregat,
yo
regne de dos mesos avant.
Curial e los cavallers lo y grayren molt. Curial li féu demanar
lo cors de Càmar, e fonch per lo rey atorgat. E axí
corral, e molt honorablement a casa de l'ambaxador fonch aportat,
e bé embalsamat e mirrat, ab totes les circunstàncies pertinents, en
una molt rica caxa fonch mès, e, despuys, en terra de christians
aportat e ab honor sepultat.
Lo ambaxador dix:
—Curial, yo havia lo major desig del món de conèxer-vos, e us
jur que hé desijada vostra companyia més que de cavaller qui visca.
Loat sia Déu, que us m'à lexat trobar! Yo hé nom Ramon Folch de
Cardona, e són ben prest, tant com viuré, a vostre plaer e honor. Yo
tench ací dinés ab què us porets metre a punt, no segons solíets ne
vostra valor mereix, emperò algun poch vos porets adobar.
E féu venir de les sues robes per vestir-lo. Mas Curial li dix:
—Senyor, yo per res del món no pendria cosa alguna, ne vull a
present exir de la pobretat en què són posat.
Ladonchs, l'ambaxador li demanà com era estat près. Curial
lo y comtà tot, e com tenia un companyó catiu, lo qual desijava
reembre, e tenia assats diners per pagar la reemçó. E axí l'ambaxador
tench manera que l'altre catiu, qui Berenguer se feya apellar, fonch
reemut; e en aquesta manera los catius abdosos hagueren libertat.
L'AMBAIXADOR]
Lo ambaxador mirava molt a Berenguer, e cuydava
—Amich, d'on ést tu?
Berenguer començà a riure, e dix:
—No
L'ambaxador tornà a dir
—No
Ladonchs Berenguer dix:
—Yo hé nom Galceran de Madiona.
L'ambaxador, ab un gran crit, dix:
—O, cosí meu! ¿E catiu érets vós, e yo ne vostres parents no ho
sabíem? ¡Beneyt sia Déu, que yo us hé trobat! Sapiats que en tota
Cathalunya és fama que vós érets mort. ¡Loat sia Déu, que us m'à dat
a trobar! E vós vindrets ab mi, o almenys yo portaré bones noves de
vós en Cathalunya, e vostra mare, que ha per vós cuydat perdre
e encara la vida, s'alegrarà ab les noves que yo de vós li comtaré.
Ladonchs Galceran li respòs que ell per res no lexaria Curial en
aquell estat, car sabia bé que voldria tornar com a catiu en ço del
seu; emperò que despuys poria ésser, Déus donant-li la vida, que la
iria a veure.
Molta fonch la alegria que l'ambaxador hach en haver trobat aquell
parent, e sí li fonch molta honor. E sapiats que d'aquell linatge de
Madiona són exits tots los de la casa de Pallars, e aquells eren cap e
principi de tot lo linatge. E demanà-li la causa per què Curial no
havia volgut pendre diners, ne robes, ne cosa alguna que ell li volgués
donar. E Galceran respòs que pensava que com a catiu voldria tornar
en son payhís, e que no voldria ésser conegut en alguna manera.
—E vós —dix l'amba[xa]dor—, ben sé no havets a anar
axí, a vergonya mia e de tots quants parents e amichs havets.
E de continent foren aportades robes e diners, e convidà
ho prengués. Galceran respòs que ell no havia presa la companyia
de Curial per exir un punt de sa ordonança; e axí, que no faria
sinó seguir ço que a Curial vindria en plaer. Lo ambaxador tornà
a requirir e pregar a Curial que volgués pendre d'ell, ajustant a açò
que, si ell fos en tal estat, pendria de Curial e de tot altre cavaller qui
en tal cas socórrer li volgués. Curial respòs que a present li plagués
soferir que ells dos anassen en tan pobre estat, que axí li convenia
tornar en la sua terra, e en açò no podie fer àls.
Lo ambaxador havia oyt parlar d'ell e de la sor del marquès, e tantost
li caygué en lo cor que per allò ho faya; e axí callà, que no l'enujà
pus. Ladonchs Curial li dix:
—Senyor, vós nos havets feta gràcia gran e molta honor en traure
de catiu, e havets donada a mi la vida, la qual, si vós no fóssets,
fóra ja acabada. Yo prech Déu vos en dó guardó, car yo no pusch;
vulla Déu que a honor vostra yo pusca fer per vós alguna cosa per
la qual yo
E perdonats-nos, que nós volem anar a casa d'un mercader amich
nostre; car estant prop vós seríem coneguts, la qual cosa yo hauria
en pijor sort que no haguí com fuy fet catiu.
E axí, fetes moltes prefertes per la una part a la altra,
d'aquell loch partint, a casa del mercader se n'anaren.
Molt romàs content En Ramon Folch en haver tret de catiu a Curial
e a Galceran, e sí pensà en son cor que li seria molta honor en tot
loch on fos sabut; emperò, per tot lo desig d'aquella honor, a ell no
convenia dir-ho per cosa del món. Axí mateix los catius staven molt
alegres per la libertat que havían aconseguida; però Curial, d'altra
part, stava molt trist per la mort de Càmar.
Posàvan en casa d'aquell mercader cathalà, e ab ell tractàvan com
porien exir de Túniç, demanant-li consell com e en quina guisa se
porien portar aquelles dobles que tenien. Lo mercader respòs com
aquell ambaxador era desempatxat, e en una galera sua grossa e molt
ben armada que tenia se
una nau grossa que carregava de sal; e aquella nau ere de genoveses;
e que l'ambaxador era tan notable cavaller que, si ells lo
los metria en aquella nau ab salvetat, e d'allí porien anar a Gènova,
e despuys en la sua terra.
E axí fonch fet, que la sua moneda fonch mesa en la galera. E Andria
de Nigro negà la comanda de les mil dobles, afermant, ab jurament,
tals catius no conèxer ne tals dobles en comanda haver reebudes.
La galera no partia, per rahó que l'ambaxador no podia partir;
per què lo dit ambaxador manà al patró de la galera que aquells dos
catius, mentre ell se desempatxava, metés ab ço del lur en Gènova. E
axí partiren, e, navegant, en pochs dies a Gènova vengueren.
E lo patró de la galera tenia un parent mercader en Gènova, lo
qual, no obstant fos de Barchinona, tenia emperò casa en Gènova, e
responia a molts mercaders de Barchinona; home molt savi,
industriós, feel e de molta virtut. Lo patró, qui havia vista la festa
qu'En Ramon Folch havia feta als catius, e, semblantment, havent
sabut lo un ésser Galceran de Madiona, recomanà
denunciant-li lo un d'aquells ésser Galceran de Madiona. Lo
mercader, molt content, se offerí a ells molt; per què ells tragueren
ço del seu de la galera, e molt secretament en casa del mercader ho
meteren; e, pagada bé e molt notablement, la galera s'ich partí, e ells
romangueren e reposaren aquí alguns pochs jorns.
No passaren gayre dies partiren de Gènova, e anaren a Monferrat, e
posaren en l'espital. E venien cascun jorn a pendre del relleu que donaven
als pobres a la porta del palau del marquès, e moltes vegades,
sperant, cantaven, en tant que lo marquès ho hagué a saber, e féu-los
manar que venguessen davant ell. Venguts los catius, lo marquès los
oyhí, e altà
açò fonch maravella gran. E de continent tramés a dir a sa sor, que
jahie malalta, que allí havia dos catius qui cantàvan molt bé, si
volie oyr. La Güelfa respòs que li playa, e axí lo marquès manà que
a la Güelfa los amenassen.
L'ORIFANY]
La Güelfa havia sabut com Curial, escapat de la galera, era mort
ensems ab son companyó, car aquells hòmens qui foren tramesos
per cercar-los ho havien afermat, jatsia falsament; de la qual cosa
la Güelfa havia aportat major dol que per la mort de son
marit. E axí, com aquests dos catius foren davant ella, fonch-los
manat que cantassen; e ells començaren a cantar la cançó de l'orifany.
La Güelfa, que oyhí aquella cançó, maravellà
que la tornassen a cantar, e axí ho feren. E si no fos que havia
per clar Curial ésser mort, per ventura haguera pensat ésser lo un
d'aquells; mas la certificació que n'havia haüda no li lexava creure
ne encara pensar que aquell fos. Emperò tots temps se recordà de
Curial, e de ço que li havia dit com l'exellà: que, si la cort del Puig
e los leals amadors no la pregassen, nulls temps li perdonaria; e
tantost començà a plorar. E manà a Melchior que se
sua aquells catius e
almoyna, per ço que Déus hagués pietat de la ànima d'aquell qui
en catiu ere mort.
Per què Melchior de Pandó los se
a menjar, e volgué
donades robes, dient que primerament havien a anar a Santa Maria
del Puig, e que porie ésser que aprés que y fossen estats, tornarien
e pendrien per ventura ço que
a la Güelfa, e li dix com aquells catius no havien volgudes pendre
robes ne cosa alguna, e que
Curial, e que li havien respost que no.
La Güelfa tornà a manar que
quals venguts, manà
cantaren.
E aprés que hagueren cantat, la Güelfa apellà Curial, e demanà-li
d'on era e com havia nom; respòs que de Normandia, e
havia nom Johan. E parlava francès contínuament; e la barba, que
li donava quaix a la cinta, e lo desfreçament terrible, totes aquestes
coses trahien de memòria a la Güelfa aquest poder ésser Curial.
Emperò, manà-li que li digués aquella cançó de paraula, sens cantar;
e ell ho féu tantost. E com ella la hach oyda, li dix qui havia feta
aquella cançó; ell dix que no sabia, que en Túniç la havia apresa de
uns mercaders.
—Ay, trista yo —dix ella—, que yo coneguí bé aquell qui la féu.
Lo catiu respòs:
—Si vós l'aguéssets ben conegut, no l'haguérats exellat.
—¿E com sabs tu que yo l'exellàs? —dix la Güelfa.
Respòs:
—Saber ho deig, que só estat en catiu set anys, per una vostra
fellonia.
E començà a parlar lengua lombarda.
Ladonchs ella
e dix-li:
—Traydor! ¿Qui t'aporta a la mia casa?
Respòs ell:
—Vós, senyora, que m'enviàs a manar que vengués.
—Anats, anats —dix ella— a casa de vostre oste, e no
pus ací.
E axí Curial, inclinant lo cap, a casa de son oste, un poch alegre,
reverencialment acomiadant-se, tornà.
Axí com Curial girà la squena, la Güelfa cridà a Melchior, e, volent
mostrar la cara fellona, encara que no podia, li dix:
—¿E sabets qui és lo catiu ab qui yo hé parlat?
—No, senyora —respòs Melchior.
—Donchs, demanats-lo-y, que ell vos ho dirà. E altre oste tenits
que no pensats.
Melchior, ladonchs, ficant lo genoll, li dix:
—A, senyora! Per Déu, mercè! Digats-me qui és.
—Anats, anats a vostra casa, que allà trobarets aquell vostre fals
amich Curial.
—E com, senyora! Aquell és?
—Hoc —dix ella—, certament.
—A, làs! ¿E tenguí
Per què correch a casa sua, e, trobant Curial, abraçà
plorà de goig ab ell, e dix-li ço que ab la Güelfa, despuys que se n'era
anat, li havia esdevengut.
La abadessa no pogué pus tenir, ans, com ho sabé, secretament
isqué del monastir e
fonch molta entre ells, en tant que no la sabien regir en manera
del món.
Torbada la Güelfa, tramés per l'abadessa, e trobaren-la en casa de
Melchior. E anà tantost a la senyora, e, ab la cara tota inflamada, li
comtà totes les coses que de Curial hach sabudes, pregant-la molt
li enviàs a manar que vengués, car sens falla ell s'escusaria bé del
càrrech que injustament li havien posat e que ell era innocent en tot
cas. La senyora respòs:
—Amiga mia, yo són molt alegre en saber que és viu, e
lo mal temps que ha passat. E són ben certa que, si yo l'escoltava,
a tort o a dret sabria ell molt ben cobrir totes les sues errades; mas
no plàcia a Déu que yo l'escolt ne
pesa molt, jats que ma consciència no sie lesa, car a cas és vengut.
Mas yo servaré lo meu vot, e no rompré la fe a Déu, puys la y hé
promesa; ans, vos prech vos informets d'ell pus amplament de tot ço
que fins ací li és esdevengut, en manera que yo ho sàpia tot per vós
e per Melchior. E tantost li digats que partesca d'ací, en manera que
no sie sentida la sua tornada, e vage en nom de Déu allà on li plàcia,
e perda la sperança que ha en mi, car yo torn a votar a Déu
e a la verge Maria que, tant com yo sie viva, no mudaré del propòsit
que li diguí com li doní comiat.
Abadessa: —On lo trametets? On li manats que vage? Assignats-li
algun loch on vos plàcia que habite.
Güelfa: —Vage on se vulla. Lo món és gran e ample, e bé y cabrà
ara, axí com fins ací hi ha cabut.
Abadessa: —Hoch. Mas vós li manàvets on anàs, e axí ho feya.
Güelfa: —Manava-li yo mentre yo
faria, car no hé raó de fer-ho.
Abadessa: —Yo us dich, senyora, que ell és vostre, e ho serà
mentre sia viu. Bé ho prova la desaventurada Càmar, que, per ell
menyspreant un rey, perdé la vida.
Güelfa: —Esmerçà fort mal la sua mort, puys que
home cruel e desconexent; e si l'hagués conegut tan bé com yo, mils
haguera guardada la sua vida.
Abadessa: —Certes, ella morí per lo pus leal home del món; e,
no obstant que ell fos causa de la sua mort, però fonch sens colpa, e
no podia complaure a ella e guardar la fe que a vós havia promesa.
Güelfa: —E, donchs, ¿yo la matí, segons açò?
Abadessa: —No la matàs vós, ne tanpoch morira si vós no
fóssets.
Güelfa: —Ay de mi! A, com fallia encara que
d'aquella mora folla! ¡Plagués a Déu fos viva, e Curial hagués bé
ab ella .
Abadessa: —Curial no pot haver bé sens vós.
Güelfa: —Ne ab mi no l'aurà, segons vos hé dit.
Abadessa: —Puys que axí és que volets que se
tanta pietat que no
Donats-li ab què isca d'ací e
fins que a Déu plàcia la sua mala sort hage fi; que, en ma fe, no crech
nasqués may en lo món home pus mal fadat que aquest.
Güelfa sospirà, e dix:
—¡No hagués yo haüda ab ell pijor sort que ell ab mi! E d'açò
no pus! Anats! E Melchior (e) done-li ço que hage obs per metre
en estat de vint cavalcadures, e en aquell lo mantenga; e done-li los
joyells e robes que li lexà empenyades com s'ich partí. E vagese
nom de Déu, e cerch son avantage; e, no sperant de mi perdó sinó
en la forma davant dita, meta silenci en la sua boca e no
ne
me
Près comiat l'abadessa, e anant a Melchior, la voluntat de la Güelfa
li obrí. E tantost aquell prom restituí a Curial totes les sues coses;
e sens manament les li haguera donades. D'aquí avant foren, entre
ells tres, rahonades e tractades moltes coses; aprés de les quals,
donat orde covinent a Curial e manera com se governàs, ab son
companyó, ben proveyts de diners e de letres de cambis, d'aquell
loch partí. Lo prom los acompanyà una jornada, e en aquell camí
Curial li descobrí tot lo fet del thesor que tenia en Gènova, e
tengueren manera que en breus dies fonch tot mudat a casa del
prom.
Curial se
a Avinyó, e adobà
que hach vint cavalcadures. E anà a Santa Maria del Puig, e tench
novena en la sgleya; e estech allí algun temps, donant-se plaer tant
com podia.
D'altra part, Melchior, puys que hach cobrat lo thesor de Curial,
víu e féu juhí que Curial ere un dels richs senyors del món sens vassalls
e sens terra, de què fonch alegre molt. Semblantment Curial,
pensant en la sua riquesa, e, d'altra part, que cuydà haver cobrada la
Güelfa, se donà a viure mollament e laciva, com si fos arquebisbe o
gran prelat, no recordant-se ésser cavaller ne home de sciència; ans
axí la disciplina militar, com la vigília del studi, mès totalment en
oblit; e en menjars, convits e festes, vestirs e altres vanitats, e
actes de Venus despenia totalment lo temps. Aquest era lo seu studi,
lo seu deport, e encara tot lo seu bé; e, finalment, sinó en aquests
fastijosos plaers no pensava.
E mentre en açò stigués, que hom qui
sinó per gulós e devorador, e, finalment, freturós de tota virtut, e
aplicat tant a la desonestat e fastig dels vicis de la carn, una nit, en
sompnis, la següent visió li aparech.
Aquell déu que los gentils apellaven déu de sciència, ço és, Baco, fill
de Sèmel, estant en uns palaus grans e molt richs, emparamentats
de pàmpols ab gran còpia de rayms, acompanyat de infinides gens,
a Curial se mostrà en la manera e orde que
Estaven davant aquell déu, a la part emperò esquerra, una reyna,
ab aquella cara jove e fadrina, e una corona al cap no molt preciosa,
circuyda de infinits minyons, qui uns legien, altres ploraven; e tenia
la dita reyna en la man dreta unes correjades e, en la squerra,
un cantell de pa. Stàvan davant aquesta quatre donzelles
molt belles, les quals los seus noms propris tenien brodats als pits,
e per aquelles letres Curial sabé lo nom de cada una d'elles, ço és,
Ortografia, Ethimologia, Diassintàstica e Prosòdia.
Aprés d'aquesta, ja pus prop de Baco, stava una altra reyna ab la
cara molt aguda; e no podia estar segura; e tenia dues serps, ço és
una en cascuna mà, les quals contínuament se volien mordre, e de
fet se mordéran sinó que la reyna apartava les mans en manera que
no
que paria que cascuna set lengües tengués. Davant la qual staven
tres donzelles, axí mateix ab los noms seus brodats als pits, ço és,
Probàbilis, Demostrativa e Sophística.
Tantost, prop d'aquesta estava una altra reyna, de vàries colors
vestida, emperò molt ricament abillada; e estava tan alegra cantant,
que açò era una gran maravella; e tenia en la mà un cartell scrit e notat
a nota de cant, en lo qual mirava contínuament, e ab una ploma
esmenava. E tenia davant sí tres donzelles, belles molt, les quals,
segons les letres de lurs pits, eren apellades Judicialis, Demostrativa,
Deliberativa.
Continuant prop d'aquesta, ja pus prop de Baco, havia una altra
reyna, la qual tenia una taula blanca davant sí. E davant ella havia
dues donzelles qui la servien, e, segons les letres de lurs pits, havien
nom Par, Dispar.
Aprés d'aquesta, ja pus prop de Baco, havia un'altra reyna, e
tenia un livell en la una mà, e en l'altra un compàs; e tres donzelles
que li staven davant, segons los cartells de lurs pits apellades
Altimetria, Planimetria e Subeumetria.
Aprés d'aquesta, ja pus prop de Baco, havia un'altra reyna, e
sonava uns òrguens e cantava ab tanta dolçor de melodia, que yo
no crech que millor sò ne millor cant fos jamés, ne sie ara, ne pusca
ésser d'ací avant. Stàvan-li davant tres donzelles, les quals ab diverses
veus cantant se concordàvan ab ella; e certes, si los àngels cantaven
davant lo Salvador, major dolçor no porien mostrar; eren los noms
d'aquestes donzelles, segons lurs cartells, Organico Flatu, Armonica
Voce, Rit[i]mica Pulsu.
La setena e última reyna, e que pus prop del dit déu stava,
tenia una spera en la mà e un quadrant als pits, e, tenint alta la
mà mirava aquella spera; e havia la vista tan àgil, que penetrava
e traspassava los cels. E tenie davant dues donzelles, apellades
Motus, Effectus.
Detràs d'aquell déu havia tanta gent e de tan diverses partides
e de tan stranyes terres, que, si no fos que tots parlaven llatí, nulls
temps se fóran entesos. Sehian als peus de la primera reyna, Priscian,
Uguici, Pàpias, Catholicon, Ysidoro, Alexandre e molts altres.
Semblantment totes les altres dees tenien molts imitadors e servidors
en multitut copiosa, los quals, per gràcia de brevidat, lexaré de
nomenar.
Però, com Curial veés prop la derrera dea Hèrcules, fill de Júpiter
e de Almena, lo qual mentre visqué fonch lo pus fort e pus savi
del món, e
cara, hach molt gran por; e nulls temps havia haüda pahor, sinó de
Hèctor, fill de Príam, e ara la hach d'aquest. Emperò ell s'acostà a
Baco, lo qual lo assegurà; e tantost Curial, ficant los genolls, li féu
molt gran reverència, oferint-se a ell per servidor.
Baco, reebent-lo molt alegrament, les següents paraules li dix:
—Curial, tu has reebudes per mi honors e molts avançaments en
lo món, e per mi has sentit què és rahó e juyhí, e yo en lo teu studi
fuy a tu molt favorable, e, veent la tua disposició, volguí habitar en
tu e fiu que aquestes set deesses que ací veus t'acompanyassen e
graduassen cascuna en la sua dignitat; e, mentre tu les amist, no lexaren
la tua companyia. És ver que ara, ab vituperi, les has foragitades
de ta casa e, metent-les en oblit, los has mostrades les feres e ingrates
espatles, donant la tua vida a coses lascives e no pertinents a tu, e,
vivint viciosament, te ést fet sepulcre podrit e plen de corrupció. E
tu, qui en lo món, axí per cavalleria com per sciència, resplandies,
ara ést difamat ací on novament te conexen, e ho series molt més si a
la primera vida no tornaves. Yo
al studi e vulles honrar aquestes dees que t'àn honrat e favorit, e lexa
aquexa vida qui porta l'ome a fretura, vituperi e desonor; e la sciència,
que és don divinal e eternal, no la vulles cambiar per la brutura
e sutzura, terrenal e temporal. Car, si ho has legit, sant Gregori t'à
dit: "Vilescunt temporalia cum considerantur eterna".
aquestes dees que
aquesta causa davant mi, sinó sies cert que no t'aprofitarà tant lo
thesor de Càmar com te nourà la tua desconexença e ingratitut.
E, dites aquestes paraules, d'aquell loch se partí.
Curial, despertant-se, estech fort maravellat, e pensà bé en ço
que somiat havia; e féu juyhí que Baco li havia dita veritat; per
què tantost lo jorn següent féu cercar libres en totes les
facultats, e tornà al studi, segons havia acostumat, tenint per perdut
aquell temps que sens studi havia viscut.
Ja s'estenia la fama per tot loch com Curial ere tornat, car molts qui
l'havien vist, axí en Santa Maria del Puig com en altres lochs del realme
de França, ho publicaven per totes les encontrades. Per què, venint a
notícia del marquès, mostrà haver molt gran plaer, e sens tota falla li
vench molt en grat. E anant a sa sor, pensant que ella no ho sabés, li
dix com Curial era aparegut; de la qual cosa ella ris molt, dient:
—Mesquina! ¿Com se pot fer? Set anys ha que dien que és mort;
e aquest, major miracle és que la ressucitació de Làtzer, car aquell
fonch ressucitat quatre jorns aprés que morí, e aquest, set anys. Ara
us dich que nulls temps oyhí tan gran miracle.
Respòs lo marquès:
—Segons veig, ell no morí, mas fonch catiu en terra de moros; e
Déus ha-li ajudat, e és exit, segons veig, ab honor. E no m'ajut Déu
si no era gran tala que un tal cavaller per tal via se perdés; e yo
tench molt per malmirent, com no fiu alguna diligència en cercar-lo
e reembre
Respòs la Güelfa:
—Axí haurà provat què és bé e mal.
Per què lo marquès tantost li scriví, e li tramés un gentil home,
pregant-lo que s'ampràs d'ell en totes les coses que hagués mester,
faent-li moltes profertes. E, com l'escuder volgués ja partir, lo marquès
dix a sa sor com enviava aquell gentil home a Curial, si li volia
trametre res a dir.
La Güelfa respòs:
—Yo no. Basta
aqueix scuder ho sabrem pus cert.
L'escuder s'ich partí; e anà tant, fins que trobà Curial en Angers,
e, feta-li primerament reverència, les letres del marquès li donà; de
què Curial hach molt gran plaer, e féu molta honor al portador, e li
donà robes e diners.
E d'aquí avant rescriví al marquès, regraciant-li molt la sua proferta;
car, sens enviar-lo-y a dir, era ell ben segur que
ajudaria, axí com a criat antich e servidor leal; axí mateix li manàs
ço que li vengués en plaer, car ell, per tot son poder e saber, lo
complauria e faria per ell més que per home que fos en lo món. E,
ab tant, l'escuder, informat bé dels fets de Curial, molt content de la
festa que d'ell havia reebuda, rich e ben anant, a Monferrat tornà.
E aprés de haver donades les letres, parlava de Curial ab tanta
affecció que no és en dir; de què tothom havia plaer, exceptats los
dos ancians, qui encara no podien ab paciència sostenir que aquell
escuder digués tan bé de Curial, e murmuraven e deyen en alguns
lochs apartats que mentia. Emperò l'escuder, no sentint res d'açò,
tots temps continuava, de què la Güelfa sentia en son cor alegria
molt gran, e, jatsia ella no interrogàs l'escuder, però sí havia plaer de
oyr-lo, e
pensant que l'havia del tot avorrit, deyen-ne tot lo mal que podien;
e la Güelfa reya-se
feya bé, ans cascun jorn los lunyava de sí poch a poch.
E açò durà tant, que la Fortuna s'enujà de perseguir
Curial, e, no penedint-se del mal que fet li havia, deliberà tornar-lo
altra volta en favor. E, jatsia la Fortuna no serve orde en sos fets,
ne justifich la sua causa, emperò no pot tant noure al savi diligent
com a l'ignorant negligent; ans avé, moltes vegades, que
la venç, en tant que
bé com faria si ella li fos amiga e li ajudàs, ne tanpoch li va tan mal
com faria si a ella de genolls se retés e remetés los fets a natura. E axí,
ella matexa cercà via com lo remuntàs, segons havia començat en lo
furt de les dobles; e, veent que sens la favor de Venus bonament fer
no
pregar-la que per elles dos lo cavaller fos ajudat.
Per què la Fortuna tantost se n'anà en lo regne de Xipre e muntà
al temple de Venus, e, com s'acostàs a les portes, ficats los genolls,
en la següent forma parlà:
—O, celestial margarita! O, Diana molt resplandent! O, Lucífer,
tu qui prevens lo sol e denuncies a les gents lo adveniment del dia!
O, Èsperus, tu qui
massa tart, a altres massa tost, segons lurs necessitats! Vet-m'ací
penedida de ço que contra tu e ton excel·lent fill furiosament diguí.
Mira
per tu ab aquella benignitat e mansuetut que fonch mirat lo violador
de la boca, per lo qual fonch respost: "Si als que
¿què farem a aquells als quals som en oy capital?". Yo, devota tua, te
deman mil vegades perdó, e
condició de les Parques, ans misericordiosament te vulles
haver envers mi. Tu sols perdonar als qui perdó no
donchs, ¿com lo negaràs a mi, que
la tua deïtat, e són certa que no és persona en lo món que de la tua
sentència pusca apellar, ans, vullen o no, s'à a fer ço que en tot lo
món ordenes. E és tanta la tua potestat, que tot lo món per tu és en
un moment circuït, e entres en tots los cors de les gents, e
forçadament a complir tos manaments. Dich inducció, perquè la
tua força plau a tots aquells a qui és feta, e si alguns per ventura dien
mal de tu, és perquè ton fill no
los avorreix e no
e maltractadora dels bons, que no pense ço que faç ne mir degú,
ne oig prechs, ni hé espirit de pietat, sinó sola voluntat, la qual use
axí com me plau, cansada de perseguir un cavaller molt valent, vull
girar la mia roda, e axí com l'é tengut baix e sota peu, lo vull alçar
ara en lo pus alt grau de la mia spera; e axí ho hé començat a fer. E
vull-te pregar e
sua treta d'or, fira la senyora de Milà en la pus pregona part del seu
cor, e la encena axí fort que no tròpia loch on pusca haver repòs;
desig aquest cavaller e cerch via contra tot son grat com lo pusca
haver, e un dia li sie un any a esperar-lo; pregue aquells qui la solien
pregar per ell, e ells anvides la vullen oyr; alarguen-li lo temps, usen
envers ella segons que contra l'altre ella ha usat, e conega que los
vots ne les promissions que ella ha fets en ofensa de la tua juredicció
divinal, sens permissió tua, no
com a tu plau.
E, esperant resposta, callà.
No trigà molt que del temple isqué una veu suau e dolça molt,
que dix:
—Amiga mia molt cara, yo hé oyda la tua oració; ço que demanes
se farà.
E tantost Fortuna s'ich partí.
En aquest temps mateix havia en Londres un cavaller de Bretanya,
molt valent, apellat Guillalmes del Chastell, e no gosava estar en
lo regne de França per alguna cosa que haurie feta contra lo plaer
del rey; e havia molts anys que vivia en Anglaterra. Aquest cavaller,
per fama, e encara de fet, era lo pus fort e lo pus valent cavaller que
en tot lo reyalme de França se trobàs, e encara en Anglaterra no
havia par ne egual. Aquest cavaller era estat germà de un cavaller qui
Bertran del Chastell hach nom, lo qual havia combatut Curial en lo
camí que a forma de cavaller errant féu al torneig de Melú.
E perquè Bertran del Chastell, despuys que partí del monastir en
lo segon libre mencionat, per aquella batalla perdé lo seny e aprés
la vida, Guillalmes del Chastell, son frare, tenint per aquella rahó
lo ventrell gros contra Curial, sabent que Curial era tornat, per un
haraut li scriví, requirint-lo de batalla per a davant lo rey d'Anglaterra,
com lo dit Guillalmes en França no gosàs passar. E jatsia
Curial per dues letres se fos escusat d'aquella batalla, obrint ab bona
veritat tot lo cas que s'era seguit entre ell e Bertran del Chastell, lo
dit Guillalmes, qui era molt ardit e forts, e molt ultrajós, e ab gran
ergull en estrem, li replicà en tal manera e sots tal composició de
paraules, que a Curial, segons art de cavalleria, fóra mills ésser mort
en lo cativeri que escusar-se més avant d'aquella batalla. Per què
hach, contra tot son grat, a acceptar-la, e, puys que hach
coneguda la volentat del cavaller, seguí-la axí en lo devisar de les
armes com en la elecció e nominació de judge; car ell li devisà la
batalla ab arnès comú de guerra, a peu, ab hatxes, espases e dagues;
e, designada la longuesa de les dites armes, li nomenà per judge lo
rey d'Anglaterra. De tot li scriví Curial que era content, no obstant
que, per estil de batalla e dret o usança d'armes, la elecció del judge
e nominació de les armes a Curial pertangués.
Lo bretó, alegre ultra manera, se presentà ab tal companyia
davant lo rey, jove e desijós de veure tal fet, que tantost lo rey respòs
que li playa tenir aquella plaça; e de continent scriví a Curial que
vengués, a cert jorn a ell intimat en aquella letra, en Anglaterra, e fos
en Londres lo jorn assignat per fer la batalla.
Curial près la letra e, fet content lo haraut, respòs que li playa. E
tantost s'aparellà per passar, e, haüt son arnès tal com per Guillalmes
li era devisat, ab poca companyia en Londres passà; emperò fonch
molt ben vengut e ben reebut e festejat per lo rey e per molts senyors
d'aquell regne.
E, perquè no tengam temps, vindré al fet, car de les cirimònies
d'aquestes batalles assats e molt n'avem tractat desús. Lo camp
fonch aplanat e feta una lliça no tan solemne com en França, car,
segons me par, en Anglaterra en aquell temps no
cirimònies de dos cavallers qui
Curial sabé que Guillalmes havia parlat e parlava d'ell molt
desonestament, e, no sens injúria, li menaçava de matar-lo en aquell
camp ab paraules descompostes e fora de tot orde de cavalleria;
e anava tot inflat, e havia desig de la batalla e encara de
matar-se ab ell abans d'aquell jorn. E totora que passàvan lo un
prop l'altre, Guillalmes dehia alguns mots fexuchs de Curial, per
ço que Curial los oys. Per què un jorn, com, en lo palau del rey,
Curial prop lo dit Guillalmes passàs, e Guillalmes digués semblants
paraules contra Curial, com moltes altres vegades havia fet, Curial
s'acostà a ell e, devant molta notable gent, li dix:
—Guillalmes, si us recordàssets que en breu vós e yo donarem
comte lo un a l'altre de ço que havem fet e dit, no parlaríets segons
que féts; e, sí Déus m'ajut, les paraules que vós díets no són de tal
cavaller com vós cuydats ésser. E si tan gran desig havets de obrar
com de parlar, pregats lo rey que
sie la jornada; o, daga tenits e daga tench: iscam de casa del rey e
rahonem-nos; o callats com yo pas prop vós, car, segons vos hé dit,
vostres paraules més són de foll que de savi cavaller.
Guillalmes, felló ans furiós o rabiós, volgué exir, mas aquells
senyors qui entorn li stàvan lo retengueren a força.
Lo rey, sentida la remor, vench vers aquella part, e volgué saber
tot lo fet. Guillalmes se mès a genolls e suplicà lo rey que lo següent
jorn fos la batalla. Lo rey mirà Curial en la cara. Curial no dix res,
mas besà la mà al rey, axí com si ja ho hagués atorgat.
Lo rey se maravellà, e dix:
—¿Per què m'havets besada la mà?
—Perquè
—O! —dix lo rey—. Molt sab aquest lombart.
Tots los que stàvan entorn se maravellaren de la abtesa de Curial,
si tot parlava ab paraules blanes e no ab aquell moviment ne ab
aquella furor que
Per què lo rey, de volentat de les parts, los assignà lo jorn
següent; e, fetes venir les armes, e regonegudes bé, les reenvià als
cavallers, axí com aquelles qui eren egual e no y havia què dir. E lo
rey, jove, qui era molt fumós e havia haüda molta malenconia de les
paraules de Curial, car tots los circunstans lo acusaven de ultrajós,
confiant de la força e virtut del bretó, se mès la mà al cap e jurà per
aquell que lexaria venir la batalla a fi. Los cavallers ho saberen e
mostraren haver-ne plaer.
En l'altre jorn, los cavallers són al camp ben matí, e, fetes les
cirimònies acostumades, lo un contra l'altre comencen a moure.
Yo us dich que molt aprèn lo foll com Déus li depare maestre
qui li mostre; e axí Guillalmes aprés de tembre, que no ho sabia.
Per què abdosos s'acosten, e donen-se de les hatxes maravellosos
colps. Curial, bé que fos molt forts ans fortíssim, ab açò ensems
havia un saber que comportava molt la sua persona e lo seu alè, e
sabia conèxer l'avantage de la batalla, e, com veya la sua, no la lexava
perdre. L'altre, pròdich e foll, ab incredible ardiment despenia tota
la sua força, e, com més anava, més se esforçava e cansava. Curial lo
feria per los braços e per les mans, en tant que lo bretó començà a
fluxar, e, costret per lo cansament, tornà quatre o cinch passos atràs.
Curial no
Lo bretó, cansat e làs, començà a reposar axí com aquell qui ho
havia ben obs; l'altre sperava quant se voldria moure. Lo bretó, qui
devia tornar a la batalla, se féu altre poch atràs, e alçà la cara del
bacinet; e per totes aquestes coses Curial conech que los fets del
bretó anaven mal. Aquest mateix juyhí féu lo rey e feren tots los
qui miraven la batalla. E com Curial veés que lo bretó no
dix:
—Guillalmes, ¿per què sóts vengut ací? Pus brau érets en la
cambra del rey; ara no havets mester que us téngan.
Per què Guillalmes, envergonyit per aquest tan gran improperi,
ab gran cuyta baxà la cara del bacinet e, desijós de morir, ab passos
molt cuytats anà contra Curial, e començà
asprament.
Curial, qui no dormia, donà un colp tan forts de la hatxa al
bretó en la man dreta, que la hatxa li féu caure de les mans. Lo
bretó mès mans per la spasa, mas l'altre li hach donat altre colp tan
gran en lo cap, que tot lo tabuxà. Lo bretó, no curant de la spasa,
se volgué metre en ell e abraçar-lo. Curial li donà un altre colp axí
forts al cap, que lo bretó anvides se tench enpeus. Curial li percut
altre colp tan terrible, que estès lo mès per terra, e per ventura ere
ja mort, e encara li donà, en terra on jahia, dos colps tan estranys,
que lo cervell li féu exir per moltes parts del cap. Lo bretó no
mou; Curial s'arresta; los feels s'acostaren e, regonexent lo cavaller,
trobaren-lo mort, e anaren al rey.
Lo rey manà que
prop estava lo metessen; e, havent per quiti Curial, li féu dir que se
n'anàs a son hostal, no faent ne procurant-li honor alguna per rahó
de la victòria. Emperò aquells qui l'havien acompanyat a l'anar a la
plaça, lo acompanyaren fins que fonch en son hostal.
Curial tantost hach una fusta ab què se
jorn volgués pendre comiat del rey per anar-se
dir que no
Curial víu que açò no anava bé; secretament se
e, recollint-se, feta vela, en França tornà.
Aquesta batalla se sabé per tot lo realme de França e per totes les parts
convicines; e Curial fonch tengut en molt major estima que
jamés. E lo rey de França, qui amava Curial e havia en oy lo bretó,
mostrà haver-ne molt gran plaer, e ho publicà a tots; e volguera que
Curial se
bé, mas Curial se tenia tant per rich, que no pensava en allò.
Lo rey de França desijà celebrar la sua general cort en lo Puig de
Nostra Dona, segons la antiga e loable costuma dels reys de França,
il·lustres predecessors seus. E caygué-li en l'enteniment que tendria
manera que lo marquès de Monfferrat, sa muller e sa sor hi vendrien,
e, per ventura, aportar a effecte que Curial casàs ab la sor del
marquès.
E, axí com ho hach pensat, se mès al cor de portar-ho a execució.
E axí deliberà solemnizar la sua cort lo primer jorn de maig
primer vinent; e escriví al marquès de Monferrat, pregant-lo
molt que a aquella festa vengués, e amenàs ab sí sa muller e sa
sor. Lo marquès, reebudes les letres, hach son consell, e fonch
deliberat que en tot cas devia anar, per tres rahons: la primera,
que serviria molt lo rey; la segona, que donaria fi en los fets
de Anthoni Mossenyor; la tercera, que poria ésser possible que
donaria marit a sa sor. Per què respòs al rey que per son servey
era prest anar a la solemnització de la sua noble cort; de què lo
rey hach molt gran plaer.
Emperò hach a mudar la jornada, per ço com sabé que los
turchs eren entrats en l'Imperi e feyen mortal guerra, e molts dels
convidats irien a una batalla, la qual a vint dies d'abril era assignada
entre l'emperador e lo soldà. E per ço tornà a rescriure que, axí com
devien venir a la sua festa lo primer dia de maig, venguessen per
al dia de santa Maria d'agost primer vinent. E axí tornà a
rescriure a tots que per a lo dit jorn li volguessen fer honor; e tots
respongueren ésser contents.
Curial, qui oy parlar d'aquella jornada o batalla qui devia ésser entre
l'emperador e lo soldà, tramés fort cuytadament per una quantidat
de les dobles que havia aportades de Túniz, e, entretant, convidà
molts cavallers e gentils hòmens, pregant-los que per sos gatges
volguessen ésser en aquella jornada en companyia sua; e, obtenguda
bona e alegra resposta, tantost que los diners foren venguts, pagà les
gents e partí. Los cavallers e gentils hòmens qui ja a punt staven,
près lo sou, partiren e continuaren son camí a la frontera on major
quantitat de turchs havia; e diu-se que foren los primers estrangers
qui a la dita frontera eren atesos. L'emperador, [qui] sabé la venguda
de Curial ab mil bacinets, fonch alegre molt, sabent que era un
dels millors cavallers del món, e escriví a Curial, loant molt la sua
venguda, oferint-se molt a ell, axí com era rahó.
Curial, vista la manera dels turchs, los quals cascun jorn combatien
a cors per cors, ab aquells qui
armes [...]tressí, escaramuçaven a tants per tants, e alguns jorns
se mesclaven moltes gents en les escaramuces, en manera que sabia
més a batalla mortal que no a escaramuça. Curial mirà molts jorns,
e víu que un turch, apellat Critxí, home molt forts e gran de la
persona, capità de tots los turchs qui eren en aquella frontera, ardit
e gran emprenedor, havia morts alguns christians en duel·lo; e, axí
mateix, en les escaramuces era tant temut, que ja no trobava
en qui pogués metre mà, car tots los christians lo esquivaven com si
fos tempesta o lamp. E tanta era la sua força, que tots los turchs lo
apellaven Hèrcules lo fort. E com Curial moltes vegades, en diverses
jorns, l'agués mirat, e vist que no li exie christià algun per combatre
ab ell, hach molt gran malenconia; e jurà per sant Jordi que, si lo
turch altre jorn exia, ell lo combatria.
La nit següent, mossèn sant Jordi se mostrà a Curial, e dix-li:
—O, cavaller, amich meu! Tu has vuy jurat combatre lo turch
apellat Critxí; ve segur a la batalla, e aporta aquesta creu mia als teus
pits, car tu seràs vencedor, no solament en aquesta batalla, mas en
totes altres que a requesta d'altri empendràs. E prech-te que no requiras
algun christià de batalla; mas, si ést request, seràs vencedor.
E desparech.
Curial, desparegut mossèn sant Jordi, se despertà, e trobà
petit escut blanch als pits, ab una creu vermella que paria sanch qui
brullàs. Levà
per manera que sens aquell nulls temps anàs; e hach d'aquí avant
tanta devoció e tanta confiança en sent Jordi, que no
que hom del món li pogués fer força.
Lo jorn següent, axí com per nostre senyor Déu era ordonat,
tractants los fats, aquell desaventurat turch, ab molts altres, a la
escaramuça ja començada pervench, e mostrà
duch, capità e senyor. E era tractat ab tanta reverència per ells,
que si fos lo soldà no podien més fer. Critxí, qui molt gran
desig havia de combatre, se mès a peu davant los seus.
Curial s'armà, e com fonch armat, víu lo turch en loch covinent
a batalla de peu, e que li tenien una lança e una maça de prop, e víu
semblantment tots los christians mirar, mas algun no havia ardiment
de combatre; per què hach molt gran vergonya que tots los christians
estiguessen axí retrets, e féu-se avant, e envià dir a Critxí que s'apartàs
dels seus, que ell lo combatria. Critxí demanà qui era; fonch-li dit
que un gran capità estranger, qui ab mil bacinets era vengut. Critxí
féu apartar los seus e manà
E, donades certes rahenes e seguretats la una part a la altra, Curial
se mostrà, e lo turch se féu més avant que no estava, e, verduguejant
la lança, portant la maça en la mà esquerra, se mou contra Curial.
Curial, qui
bona hatxa en la squerra, va contra
e encara que
Ladonchs meten les mans a les segones armes, ço és, la hatxa e la
maça, e comencen-se a espolsar les cuyraces ab tal virtut, que tots los
miradors estaven maravellats.
Tenia lo turch en lo cap una capellina escarada; Curial, un bacinet
ab la cara baxa. E, donant-se grans colps e molt espessos, Curial
s'avisà Critxí no haver cara en la capellina, per què tantost lo ferí
ab la punta de la hatxa en la cara. Lo turch, sentint-se ferit,
ahurtà Curial molt cruelment, mostrant tot quant podia fer; e Curial
conech certament aquest ésser lo pus dur e pus aspre cavaller que ell
jamés hagués combatut, emperò totavia lo feria per la cara; de què
lo turch fonch molt torbat, e perdia molta sanch, e, no sabent altre
remey, lexant la maça, volgué
no y donà loch, car, com lo víu axí torbat, que quasi no veya ne sabia
ço que feya, contrapassant li donà un tan gran colp al cap, que tot
lo tabuxà, e segundà-li altre colp tan forts que estès caech en terra
mort. E Curial, veent que no
l'ànima d'aquell ja era en lo regne de Plutó.
Los turchs, qui veren Critxí mort, lo qual era quaix sperança de tots
ells, sentiren en sí dolor molt gran, e trameteren pregar Curial que
donàs lo cors de Critxí perquè
Curial dix que li plahia molt, emperò que les armes sues volie.
Los turchs desarmaren aquell cors sens arma, e, trameses les armes
a Curial, fonch tramès Critxí en la sua terra, e, ab general dolor
de tots los seus, honorablement sobollit. Eren les armes d'aquest
Critxí totes de cuyr, orlades d'or ab moltes perles e pedres fines, e
axí eren de molt gran preu.
Lo soldan, en pochs dies, sabé la mort de Critxí, e pesà-li molt.
E volguera més haver perduts molts altres que aquell tot sol, com
fos son parent molt propinqüe, gran capità, senyor de moltes gents,
valent e molt forts combatedor, única e sola sperança dels
turchs, los quals, tements les forces de Curial, aprés la mort de
Critxí, son poch a poch ja començaven desemparar aquella frontera.
Mas lo soldan, qui era valent e molt ardit cavaller, anà personalment
en aquella part, e reforçà tots los seus, en manera que tothom estech
segur, e aquells qui se n'eren anats, ab vergonya tornaren.
GENERAL]
Axí mateix l'emperador sabé aquestes noves, e hach lo major plaer
del món. E, havent sabut Curial haver feta aquella batalla, fonch
molt alegre, e tench-se per segur que aquell cavaller seria destrucció
de tots los turchs; e tramès-li molts diners, per sos gatges e de la
sua gent; e féu-lo gran conestable seu, e pregà
càrrech de la capitania d'aquella frontera, car molt prestament, o
almenys lo jorn de la batalla, serie ab ell; e manà que fos obeyt
per tots generalment, la qual cosa ja
l'emperador.
L'EMPERADOR]
En aquest mateix temps, o almenys no trigà molt, que vench nova
a Monferrat com Curial era, en la frontera dels turchs, conestable
de l'emperador e capità general de tota la sua gent; e havent ja sabut
com havia mort Guillalmes del Chastel, saberen ara de nou que
havia mort Critxí, cavaller de gran renom, molt provat e famós, de
què tots hagueren plaer.
Lo marquès comunicà aquestes noves a la Güelfa ab molt gran
affecció; e la Güelfa, per mostrar-se altra que no era, simplement li
respòs:
—Senyor frare, no us maravellets d'axò, car tots temps
havem vist e sabut que Déus li vol bé e li fa vençre totes les batalles
en les quals ell se troba. ¿No l'havets vist, aprés dels set anys que
estech en catiu, exir ab honor e aconseguir en un punt majors honors
e majors favors que d'abans no havie? ¿Què direm de la sua
captivitat, sinó que nostre senyor Déus li volgué trametre aquell
flagell perquè no s'altificàs més de ço que li pertanyia? E, segons que
hé oyt, una noble donzella mora, filla d'aquell qui l'havia comprat,
refusant lo matrimoni del rey qui la volie, se matà perquè aquest no
la volch amar. Axí que, aquell qui Déus vol ajudar, ajudat és, e l'altre
vanament se treballa. E aquest no pot ésser que no sie gran senyor
en lo món.
Replica lo marquès:
—En ma fe, ma sor, en punt estich de anar a ell desfreçat.
La Güelfa respòs que no li paria condigna cosa que per veure
anàs tan luny, e que ell se vendria per temps e
marquès, sens altra deliberació dix:
—Certes, ma sor, yo iré en tot cas, e faré tres coses: serviré a Déu,
veuré Curial, e axí mateix hauré l'amor de l'emperador, que no és
poca cosa
Per què tantost, ab molt gran cuyta, pagades primerament les
sues gents, s'ich partí; e en pochs dies fonch ab l'emperador, lo qual
l'acollí molt bé e li féu festa molt gran.
L'emperador, com lo dia de la batalla s'acostàs, ajustades totes les
sues gents, e manat que anassen al loch on la batalla devia ésser,
començà a cavalcar e, per ses jornades, ja tota la gent en aquell
loch ajustada, axí mateix cercat covinent loch per a les sues tendes,
benaventuradament atés. E ja tots aleujats, e lo camp proveyt de
infinides viandes, tots aquells qui en la batalla ésser devien,
per les sues letres manà que venguessen; e, entre
gran conestable de l'emperador, duch e capità de moltes gents qui
ab ell aquella frontera havien tenguda e maravellosament guardada,
los quals, molt contents de la sua companyia, d'ell per cosa del món
no
Lo marquès, qui de la vista de Curial, per no ésser encara per ell
conegut, ab estudi se guardava, mirà bé la gent qui venia ab Curial
e com eren tots contents; e mirà la festa que l'emperador li féu en
estrem; e tots los reys e prínceps, duchs, senyors e grans barons li
feyen honor. Torbà
e menys seria si a ell se mostràs; no sabia elegir.
Mas aquell gentil hom del marquès qui fonch tramès a Curial
a Angers, sens saber-ho lo marquès, anà a Curial e dix-li com lo
marquès ere vengut desfreçat, emperò que tenia alguna e assats gentil
companyia; emperò que no s'era donat a conèxer sinó a l'emperador
solament. Curial dix:
—Digues, amich, ¿e vol que yo
—No ho sé —respòs l'escuder—, emperò més mostra de no que
de sí.
—Ara —dix Curial—, vés a ell e digues-li com yo hé sabut que
ell és ací, e que me
E manà a un gentil hom de sa companyia que anàs ab aquell
escuder, per ço que, tornant, li sabés mostrar lo loch on lo marquès
era aleujat. Lo marquès, oyda l'ambaxada, dix a l'escuder:
—E tu sabs on és?
—Sí sé —respòs l'escuder.
Per què lo marquès, veent que aquestes vistes escusar no
a les tendes de Curial se n'anà.
E és ver que ell no desijava sinó veure Curial e parlar, ni era per
àls vengut; emperò no
punt per anar al marquès. L'abraçar e la festa fonch gran.
Los senyors qui ab Curial eren, vista la festa que Curial
feya al marquès, axí mateix l'onraren molt, car en altra manera
no hagueren curat molt d'ell; e, certes, lo marquès nulls temps se
víu tant de bé com aquell jorn. E axí lo marquès fonch festejat e
favorit més que no fonch en la sua vida fins aquell jorn. Curial lo
pregà que no
posada. Lo marquès, prenent los prechs de Curial per manaments,
ho atorgà. Per què Curial lo féu servir esplèndidament, e li donava
tot ço que despenia bastantment e larga. Curial era molt ben servit,
e tots temps se servia ab ministrers e ab grans cirimònies; convidava
molts senyors grans e donava grans dons; e aquestes coses e altres
semblants li procuraven molt grans honors e favors.
L'emperador, qui havia entreoyt lo fet de la Güelfa, sabut lo
marquès de Monferrat ésser en les tendes de Curial, no obstant que
per sos mèrits ja
féu millor cara; e li donava grans dons, axí que lo marquès stava tot
esvayt e torbat: no sabia què dir, sinó que ell axí mateix se traballava
ab tot son saber en dir e fer totes les coses que a Curial podien e devien
plaure. E tants eren los grans senyors que a Curial s'acostàvan,
que anvides lo marquès havia avinentesa de acostar-se a ell; emperò
Curial lo cridava e
en més preu que si l'emperador lo festejàs.
DE CURIAL]
Tots los consells de la batalla se tenien en la tenda de Curial; aquí
venia l'emperador, reys, duchs e prínceps, e tots aquells qui al consell
eren apellats. E, de comun acort, tots conclogueren que Curial,
qui era tal cavaller com oyt havets, e axí mateix gran conestable de
l'emperador, devia ordonar tots aquests fets e a son càrrech
devia ésser del tot recomanat; car la còpia dels magnats ere tanta, que
serie impossible se concordassen; e ab ço que lo gran conestable faria
serien tots contents. Feren tots aquesta conclusió, e l'emperador,
vell e molt antich, puys que axí fonch plaer de tots, cridà Curial.
E ell, metent-se a genolls davant la sua sacra majestat, l'emperador
alçà los braços, e mès-los al coll de Curial, e dix:
—Conestable, oyt havets ço que ací s'és deliberat; yo us recoman
lo servey de Déu e de tota la christiandat, lo qual va en aquesta
jornada.
E no lexant-lo respondre, tots los reys e senyors qui presents
eren, ho loaren, e juraren obeyr-lo e estar sens contradicció a la sua
ordonança; e axí isqueren del consell.
Curial se víu no solament honrat, mas carregat de molt gran pes.
E tantost, haüt lo secretari de l'emperador, sabé lo nombre de tota la
gent, e semblantment lo nombre dels senyors, e cascú quanta gent
tenia; e informà
volguts veure en lo camp per conèxer-los mills, mas, dubtant-se de les
espies dels turchs, no gosà manar que en plaça se mostrassen.
Los turchs feren lo contrari, car, com foren ajustats, feren mostra,
per veure lo soldan, la sua gent tota. E Curial, qui no dormia,
obtengut salconduyt del soldan, a manera d'ambaxador anà a ell per
concordar algunes coses de la batalla; e, per fet de ventura, fonch lo
jorn que lo soldan feya fer la mostra a les sues gents. Lo soldan, axí
com aquell qui no temia poch ni molt a l'emperador, no
curà de l'ambaxador, ans lo près en companyia e li mostrà totes les
sues gents, faent-li dir per los turcimanys que, si no havia ben mirat,
tornàs altra vegada, e, tant com en lo camp starien, miràs bé a son
plaer. Curial, concordat ab lo soldan al terç jorn, qui era dilluns,
fossen en lo camp, près comiat, a les sues gents tornà.
E, ajustats tots aquells qui al consell eren diputats, ço que vist havia
e la manera que
tots e miraren-se los uns als altres. Curial, qui
esforçada, mostrant la granesa del seu noble cor, los dix axí:
—O, senyor molt excel·lent! No us vullats torbar del nombre
gran dels enemichs que per mi havets sabut, car vós tenits tantes
gents e tan notables, que no solament aquells, mas encara tota la resta
del món poríets combatre e vençre en un jorn. E yo us jur, puys
que a la vostra senyoria ha plagut que yo hage lo càrrech d'aquesta
batalla, que yo seré vencedor, e són cert que ara ni en altre temps
no pusch ésser vençut: e tal és la mia sort. Per què, tothom s'esforce
bé, car los turchs seran desconfits, vençuts e morts, e yo us partiré
en breu tota la sua desferra. E ací no cal pus parlar, sinó que no
prengats en và la gràcia que Déus vos presenta, ans li exits a camí;
e si huy feyats festa de vencedors, vos jur, com a cavaller, que la
poríets fer certament e no seríets enganats.
Confortaren-se tots algun poch, e levant-se del consell, vist que
Curial havia càrrech de ordenar totes les coses, no esperaren sinó
quant los serie manat que isquessen a la batalla.
Curial, qui ab gran diligència e sol·licitut entenia al regiment,
en un cartell ordonà totes les sues batalles; e foren vint_e_quatre.
E ordonat en cascuna bon capità, forts e notable, lo dilluns
bon matí, un poch quasi abans del jorn, a la resplandor de la luna,
los manà exir; e, posades totes les batalles en orde reglat, com lo sol
començàs a exir, ja les imperials banderes resplandien en lo camp.
Lo vell emperador, qui víu tots los senyors exits e ab regular providència
ordonats, hach sobiran goig; e, mès ell en loch molt alt,
munit de alguna fortalesa e de valents cavallers qui
los enemichs, qui ja en lo camp semblantment eren, començaren a
esperar.
Los turchs, qui tanpoch dormien, ordonades les sues trenta
batalles, començaren a moure; contra los quals dues batalles dels
christians, en cors yvarçós de cavalls, ab incredible desig de combatre
se presenten al camp. Féren-se de les lançes pels pits, derroquen
e maten-se; uns caen deçà, altres dellà, e finalment comencen forts e
molt aspra batalla. Los turchs anaden, a les sues, altres dues batalles.
Curial, contra aquelles, mès solament una de les sues; e ell ab aquella
batalla s'empeny avant, e fér de la lança lo conduïdor dels turchs axí
vigorosament, que de l'altra part lo passà. Féren los christians ab
tanta virtut, que
algunes: moren e caen aquells barbres sens ley, e les sues ànimes
visiten la casa de Plutó. Los turchs empenyen avant quatre batalles,
contra les quals Curial empeny tres de les sues; encontren-se pits per
pits; aquí vírats aspre e molt terrible conflicte. Los turchs mouen
altres sis batalles; Curial mou cinch de les sues, les quals ab
incredible desig de combatre se presenten als turchs; aquí se fa cruel
e molt aspra batalla. Tornen atràs los turchs, e los christians anvides
los podien seguir: tanta era la multitut dels morts, que ab molt gran
treball podien anar sobre los corsos qui sens ànimes jahien. Los crits,
los gemechs e lo brogit eren tan grans, que hom del món no s'entenia.
Los turchs mouen totes les sues batalles; e comencen a ferir de
nou en los christians molt poderosament; Curial, axí mateix, mou
les sues, e recobra lo camp que los christians ja perdien. Met-se per
mig, e ab la sua invincible espasa fa coses de recordança dignes; corre
e discorre per aquelles batalles, e, tot mullat de sanch de turchs,
en la sua sobrevesta blanca anvides la creu vermella se conexia. E
crida un gran crit en los seus, los quals, oyda la veu del seu valent
e noble capità, resumen e cobren esforç, alcen aquells braços, féren
en aquells menyscreents, ixen dels corsos aquelles ànimes sens fe, e
moren sens compte.
La calor creix. Los cavallers són braus, e ardits, e ben armats; e
axí ferien sens mercè e donaven-se colps sens prometre, dels quals
no eren escassos, ans, ab gran larguesa, cascú distribuhia tota la sua
força en sos enemichs. Ja los cavalls anaven per sanch e passaven
sobre corsos morts, dels quals era la espessura tan gran que no plegaven
los peus a terra. Los christians, qui de diverses nacions eren,
uns per enveja d'altres feyen coses que dir ne scriure no
convenia
lo virtuós esforç dels christians, estona ha que foren vençuts.
Quant a Curial vengueren los exploradós faent relació
que tots los turchs eren en la batalla e no y havia embosca alguna,
ladonchs Curial, qui vuyt mília hòmens d'armes havia per a sí
estojats, los quals encara no eren entrats en la batalla, va a ells, e
en senyal de victòria los mou e
batalla en pes, que no sabia hom a qual part la balança declinaria,
quant aquell cavaller, ans llamp de cavalleria, ab aquells vuyt mília
freschs entrà per los enemichs, e allà on víu las banderes del soldà,
empenyent-se ab cors yvarçós ab aquella turma de gent, fér per mig,
e, cridant un gran crit: "Mossenyor sant Jordi! Ara és temps que
enviets vostre socors.", derroquen aquelles banderes, passen-los
desús, esquexen, rompen e desquaernen aquella multitut glomerosa
dels turchs. Vírats caure corsos sens ànimes, peus e mans tallats volar
a la terra, caps asclar, polmons e fetges pecejar, gemechs e crits; e lo
brogit de les armes e del ferir ere tan gran, que no s'hoya lo cel ab
la terra.
Legit hé en Tito Lívio la victòria que hach Aníbal dels romans,
e despuys la que Scipió hach dels africans, e semblantment la de
Cathilina, e no
si ell aquesta hagués sabuda, no haguera scrites aquelles per majors.
Aquests no combatien per tirania, sinó solament per la fe de
Jesuchrist, la qual ardia en los cors dels christians. Aquí no anave
lo fet solament dels corsos, mas corsos e ànimes juntament; e cascú
batallava en defensió de la sua ley.
Los altres christians, qui, cansats, flacament combatien, sentint
lo fesch socors, cobren cor, e resumexen lurs forces, e fonch-los vijares
que en tot aquell dia no haguessen res fet; empenyen-se
avant, entren per aquelles rotures dels enemichs qui ja eren desordonats,
maten-los sens mercè.
Giren los turchs les míseres espatles, e, com la major part d'ells
fos sens armes, eren foradats e transpassats per les agudes e segants
lances e espases dels christians. Havien ja perdudes les banderes, e
los millors e més capitans eren ja morts; donen-se a subsidi vergonyós
de fuyta, la qual fa los covarts ardits, car lo qui fuig no fretura
de acaçador.
Mas, ¿què us diré? Tal comença a acaçar, que en tot aquell dia no
havia gosat donar colp ne era entrat en la batalla; e ara era pus brau
e pus cruel en ferir aquells qui ja no
qui demanant misericòrdia se retien de genolls, que ab cadenes no
haguera hom poguts tenir. Emperò tots hi foren obs, e, si més
fossen estats, no haguera menys valgut lo fet.
Lo soldan, qui víu de tot en tot la batalla perduda e que no havia
reparació, girant la squena, dolorós e plen de làgremes, se n'anà
fugint.
Durà aquell encalç molt; emperò Curial, savi e diligent capità,
se mès davant los christians, tenint-los que més avant no anassen,
dubtant que los turchs fugints se porien refer, e los acaçadors, per
cobdícia de seguir la desijada e molt agradable victòria, se porien
perdre. Foren los turchs morts infinits, e los presos en molta quantitat.
Axí que cascun vencedor, a manament del capità, tornà a la
sua tenda.
E com Curial no trobàs lo marquès, hach molt gran dubte que
fos mort, e hach molt gran dolor dins son cor, e aquella nit no
pogué sopar ne dormir. Lo jorn vinent envià espies per saber que
s'eren fets los enemichs, e sabé que tots desquaernats se n'eren anats,
no tenint un ab altre; e qui més pogué més fugí, axí que aquells qui
escapar pogueren, ab gran treball en lurs terres tornaren.
Curial, ab molt gran diligència, féu cercar lo camp, mas lo marquès
no fonch atrobat entre
los turchs lo se
fonch tractat ab turchs, qui venien per reembre altres, que lo marquès
fonch deliurat. E Curial donà deu turchs grans senyors per ell,
e axí
E despuys, vista la preda e feta de aquella yguals distribucions,
presa cascú la porció sua, al seu logís ab gran goig la se
Curial, qui la singularitat de la sua magnanimitat oblidar no podie,
ans cascun jorn més e més la usava, la part a ell pertinent al marquès
de Monferrat, ensems ab aquella que de dret li pertanyia, graciosament
assignà, e, aprés que fonch vengut, donà líberament e franca.
Lo qual, fet vendre ço que dur no se
e grandíssima honor per molts a ell feta, tota la sua vida s'alegrà,
e, content ultra mesura, loant-se molt de Curial, per tot loch deya
Curial ésser lo major e millor cavaller del món. E ab aquestes noves
tornà per temps a casa sua, ajustant a açò que majors hòmens
vivien en casa de Curial e li feyen honor que no era lo marquès de
Monferrat.
Gran fonch la festa que tots los de Monferrat feren per la venguda
de son senyor. Mas la Güelfa escoltava molt volenterosament
tots los actes de Curial, e, jatsia davant les gents fort poch los loàs,
emperò, estojant-los dins son cor, ab l'abadessa e ab Melchior despuys
los recordava e
L'emperador, obtenguda victòria del soldan e altres turchs, en ço del
seu tornà, e fets e donats molts dons a aquells qui l'havien
servit, tots los licencià; per què cascú, prenent comiat, alegre tornà
a casa sua. E axí Curial, venint a l'emperador, notificant-li com
havia a ésser a la solemnització de la cort que lo rey de França volie
celebrar a Nostra Dona del Puig, près son comiat. Mas l'emperador,
abans de donar-li licència, en la següent forma li parlà:
—Curial, yo no sabria ne poria satisfer la honor que m'havets feta
en aquesta batalla, la qual vós tot sol havets vençuda. Havets servit
a nostre senyor Déu, e havets fet gran bé a mi e a tota christiandat.
Yo prech nostre Senyor que ell, qui és retribuïdor de tots los béns,
vos en done guardó, car yo no y serie bastant. Vets ací la mia casa, la
qual és a tot vostre plaer e honor, més que de home qui al món sie; e
axí, féts compte de mi en qualsevol loch que siats, e escrivits-me, car,
en ma bona fe, no us falliré, ans vos ajudaré per tot mon poder.
E, dites aquestes paraules, li dix que anàs en nom de Déu.
Curial se n'anà a son ostal, e aquella vesprada mès en orde totes
les sues coses, a fi que per lo matí pogués partir. Tots los seus murmuràvan
perquè l'emperador no li havia res donat, e eren malcontents
d'açò, dients mal de l'emperador; lo qual, sens tota falla, era lo
pus franch, lo pus larch e liberal senyor del món, e havia deliberat
fer-ho molt bé. Per què, gran matí, e molt abans que Curial partís,
fonch sentit que a la porta de la posada de Curial havia molta gent e
moltes atzembles o bèsties carregades; e axí fonch dit a Curial.
E tantost lo camarlench de l'emperador e lo thesorer, presentant-se
a Curial, li digueren:
—Senyor Curial, l'emperador, veent que no pot en manera del
món satisfer lo treball que havets passats, ne remunerar la honor
que feta li havets, no ha haüda boca ab què us parlàs, mas,
demanant-vos mil perdons, vos prega vullats pendre pacientment
aquest petit present, lo qual per a ell a donar e a vós a pendre és
pobre cosa, segons la causa que
merexets. La intenció de l'emperador és bona, e, si Déus li prestarà
la vida, ell ho esmenarà cascun any.
Curial ho près molt reverencialment, regraciant molt a la sua
molt alta senyoria aquest tan gran e tan preciós present, oferint-se a
son servey, tota vegada que servir lo pogués. És ver que l'emperador
no lexà en casa sua, ne de sos servidors, moneda, ne vaxella d'or, ne
joyells d'or, ne pedres precioses, ne perles que de gran preu fossen,
que a Curial no ho trametés.
Per què Curial, pus content que dir no
bons e molt notables cavalls, envers França, poch a poch e a petites
jornades, continuà son camí. E féu rahó que a quinze dies de juny
Curial fonch prop Nostra Dona del Puig. E començà
aquella terra, ara en una vila, ara en altra, treballant en fer paraments
e moltes altres coses per a la gran festa. E com lo temps ja s'acostàs,
cascú començà a metre tendes, a fer cadafals e totes altres coses
necessàries a aquella jornada; e axí mateix Curial, qui havia desig de
no ésser conegut, mès tendes en quatre parts, per ço que, ara en les
unes, ara en les altres, pogués estar, e no fos forçat anar totavia a un
loch. E axí, tothom ben aparellat, esperà lo jorn assignat.
Era aquella plaça molt gran, e circuïda de moltes lotges, e ben
proveyda de totes les coses necessàries; e crech que si tots temps
aquell loch pogués estar en aquell punt, altre parays en aquest món
no
Lexada havem la Güelfa molt luny de nostres noves, e, com la obra
present sie sua, rahó és que d'ella façam alguna menció.
Fortuna, no oblidant ço que envers Curial fer volia, acompanyada
de infinits servidors seus, una nit, en sompnis, a la Güelfa
aparegué. Lo jorn passat, la Güelfa e l'abadessa havien molt parlat
del marquès, qui era en Alamanya, e encara no sabien res de la
batalla si era feta o no. E molt ansiosa la Güelfa, per rahó de son
frare, e encara per rahó de Curial, si tot de vergonya no ho gosava
dir, passava mals jorns e pijors nits. E axí, ella e la abadessa, tancades
en la sua cambra, en fi de moltes rahons, cansades per longa vigília,
caygueren al lit; e, tantost com foren colgades, foren preses de tan
estranya son, que
axí dormint, la següent visió los aparech.
Trobaren-se en una molt delectable praderia, circuïda de infinits
arbres, plens uns de flors, altres de fruyts de diverses natures molt
odorants, e la verdor del prat molt fresca, en tant que
vijares que nulls temps tan delectable loch vist haguessen; e, desenvolupades
de totes les passions passades, les sues ànimes sentien un
refrigeri e un plaer tan gran que, a vijares lurs, major ne tan gran no
podia haver enloch del món.
E mentre, callant, en aquest parays estiguessen, oynts celestials
ocells, a lur parer qui cants angelicals, en diverses maneres de melodia,
armònicament feyen, veren una dea venir ab una cara molt
resplandent, mostrant en lo ris de la sua cara alegria gran, ab aquells
ulls radiants qui per lur resplandor parien dos estels il·luminants.
Venia acompanyada de cavallers e gentils hòmens, en còpia gran, e
semblantment dones e donzelles, en multitut copiosa. Era aquella
senyora cuberta d'un mantell de vàries colors, tot brodat de
esteles d'or e d'argent.
E a la Güelfa, que de genolls la sperava, continuant se n'anà; e
li dix:
—Amiga mia, sàpies que, tractant aquesta falsa vella que tench
davall aquest mantell, yo hé perseguit e maltractat lo teu leal e valerós
Curial, fins que s'és cuydat perdre; e sinó tement que Àntropos
lo
haguera perdonat. Sàpies que yo són aquella Fortuna de la qual les
gents tant parlen. Hé deliberat tornar lo teu Curial en l'estat, favor e
renom qu'ere d'abans, e molt major; e axí ho sabràs en breu, car yo
hé tenguda manera ab Mars que li dó les sues victorioses armes, ab
les quals ell entre en aquesta batalla que
e lo soldan, e Mars, lo dia de la batalla, serà prop d'ell e li donarà
la lança d'Achil·les e la spasa de Hèctor. E d'aquí avant sàpies que
prosseguiré de honors e favors sobre tots quants servidors tench,
e axí mateix li donaré dels meus béns copiosament e larga. Car ja,
yo manant e ordonant, Càmar li donà tanta moneda, la qual lo teu
Melchior té per ell, que yo no crech que tan rich cavaller, per gran
príncep que sia, hage vuy en lo món.
A la Güelfa, que la oy parlar, fonch vijares haver oyda una celestial
veu. Emperò dix:
—Senyora, clam-vos mercè que
que
Ladonchs Fortuna obrí lo mantell, e, a manera de qui sacut
o espolsa roba, llançà defora una vella molt longa e molt prima;
barbuda, ab los pèls de les celles molt lonchs, los ulls forrats de
terçanell, tots de color vermella, lagrimosos, ab laganya; tota ruada
e descolorida; tan seca e magra, ab aquell coll de guitarra, que entre
la pell e
gros, vella molt e descolorida, rompuda e molt pedaçada;
descalça, ab los peus bambollats e qui per alguns lochs trametien
quasi groga sanch. Tremolaven-li lo cap, les barres e les mans, e en
la su[a] boca no havia dent ne caxal; cahia-li la saliva de la boca, e lo
nas li destil·lava; les sues orelles parien présechs sechs o pansats, e los
seus dits e artells, sarments ja de dos o tres anys podats del cep; e la
pell del seu cors a pedaços li caye, que no paria sinó cep o parra a la
qual cau la scorça; e, finalment, ni a bugies velles, sarnoses, ne a altra
cosa, per vil e menyspreable que fos, comparar se podia.
La Güelfa, que la víu, cuydà
d'ella, e començà-la a malair.
—Estats segura —dix la vella—, e callats, que en vostra casa só estada
gran temps, e, segons lo meu estat, honorablement mantenguda.
Ladonchs la Güelfa li dix:
—¿E com havets vós nom?
Dix la vella:
—¿E no
contra Laquesis, e encara vuy vos toca algun poch la mia sombra.
Sapiats que són una pobre dona, e servesch sens soldada, e hé nom
Enveja.
—Pobre siats vós —dix la Güelfa— e desaventurada. E yo prech
Déu que nulls temps en casa mia, ne encara en altra, puscats vós
habitar. Tants mals vénen per vós a totes les gents del món.
—Vage —dix la vella—, que mentre tals amichs tenga en vostra
casa, ço és, los dos ancians, no hé dubte que, on que vós siats, me
fàllega posada. Yo habite majorment en casa dels grans senyors, e
per persones de gran estat són venerada, no menys que si fos ornada
de precioses vestedures.
—Certes —tornà a dir la Güelfa—, tant com yo poré, vos vedaré
l'antrada de la mia porta, e aqueys dos ostes, vostres amichs, lançaré
fora, a fi que vós ne ells no usets, en ço del meu, vostre no profitós
ofici.
Ladonchs Fortuna, que totes les paraules havia escoltades, dix a
la Güelfa:
—Amiga molt cara, lexats estar aqueys dos vells en vostra casa,
car, encara que ells se n'anassen, lo benanant no fretura d'envejosos;
e altra pena major no poden haver que morir ab lur envejós
pensament. ¿E volets-los fer pijor, que fer lo contrari de ço qu'ells
desigen? E ab tant, a Déu siats comanada. Vull fer loch a altra dea,
que susara, a prechs meus, vos vindrà a visitar.
E, girant les espatles, desparech.
FERIDA D'AMOR PER CUPIDO]
Stàvan encara la Güelfa e l'abadessa tan carregades de son, que no
podien despertar; e en aquell mateix prat, totes admiratives e estuporoses
de ço que vist havien, una altra visió los aparech, ço és, que,
mirant vers les parts orientals, a vijares d'elles los cels se obrien, e
aquella stela Diana, que, denunciant lo adveniment del dia, preceeix
lo sol, començà a trametre sagetes de resplandor, e feriren los ulls de
les dues dones; e elles, voltats los ulls llurs vers aquella part, veren
aquella resplandent Venus, qui per molts Lucífer és apellada, clara e
molt luminosa, qui, corrent per lo arch del tercer cel, en alt muntava.
E trametent un raig il·lustrant la terra, posà suaument e blana una
excel·lentíssima dona, ab un infant amagat dins son mantell, en la
verdejant e molt fresca erba d'aquell prat; la qual dona, acompanyada
en un punt de infinides gents, envers les dites dues dones près camí.
E axí com començà entrar per aquella praderia, vírats cavallers
e gentils hòmens ajudar a descavalcar dames e donzelles, e despuys,
amb amorosos besars, fer-se plasent e molt bella festa; e cascú, prenent
la sua pel braç a la dita dea qui més podia s'acostava, ab tanta alegria,
que no és lengua que ho pogués recomptar. E en un punt ministrers
començaren a cornar ab tanta melodia, que yo no pens que Orpheu
e Mercuri no fossen haüts per grossers davant tanta musical dolçor.
La deessa qui sobre totes les altres de resplandent bellesa obté
principat e majoria, s'acostà a les dues dones; ere cenyit lo seu cap
dels ulls de Argus, plens de insoferible resplandor; era vestit
lo seu cors de un mantell carmesí tot flamejant de encenalls d'or,
lo qual, a parer de les dones, ardia d'un foch tan plasent, que
paria aquesta ésser la major glòria de parays. E sí exien d'aquell
foch encenalls e purnes molt ardents, les quals per totes les parts
del món se estenien, e aquelles persones qui eren tocades d'aquella
flama soferien molt dolça ans dolcíssima pena, e desijaven pendre
d'aquell foch més que no podían aconseguir; e algú dels penats no
volia guarir del mal que soferia.
Ladonchs aquella dea, ab una angelical veu, a la Güelfa parlà, e
dix:
—O, amiga e molt amada mia! O, ingrata e desconexent! ¿Com
no
servey, t'avia preferida e t'havia donat en sort un dels pus nobles e millors
cavallers del món, del qual tu ést amada e lealment servida? E tu,
menyspreant los dons que yo, molt pus piadosa de tu que tu matexa,
graciosament t'avia donats, induïda per dues falses lengües de dos
envejosos, falsos e mentidors ancians que dins casa tua tens, has fets
vots e promissions contra tota consciència, en menyspreu de la mia
divinal juridicció, cuydant apropriar a tu ço que és meu, e no donaria
loch a tu ne a altri que de tal elecció usàssets. E si yo
envers tu segons la tua repugnància e ingratitut, yo
sens fruyt tant temps com tu, per la tua superba crueltat, fist estar
Curial en catiu. Vet allí Càmar, la bella, que
ell leal a tu e passant per tu infinits treballs. Ara yo
avant lo ames tant temps com en aquest món hauràs durada.
E, obrint lo mantell, Cupido, lo qual ella tenia dins aquell amagat,
la ferí ab una treta d'or per lo costat sinestre, axí cruelment,
que la treta s'amagà tota dins lo cor de la dona, e no lexà loch ne
senyal per on fos entrada. E tantost la Güelfa caygué de genolls
e, penedint-se de les cruelta[t]s passades, se oferí voluntàriament a
fer tot ço que per la dita dea li era manat.
Era aquest Cupido, fill de la dita dea, minyó molt resplandent,
vestit de plomes daurades, amb ales molt grans e una tovallola davant
los ulls. E era sort; e havia la cara, los peus e les mans vermelles
com foch; e tenia en la mà esquerra un arch e al costat un carcaix
plen de sagetes blanques e d'or, e sens cessar colpejava e trametia les
sues tretes per totes les parts del món, sens que no veya a qui feria.
E puys que la dita dona fonch ferida, vírats la gran festa e lo gran
dançar; e de tant près bé a la Güelfa e a la abadessa, que tots los
que veyen conexien. Aquí vírats Tisbes e Píramus fer-se maravellosa
festa, Flors e Blancaflor, Tristany e Ysolda, Lançalot e Genebra,
Frondino e Brisona, Amadís e Uriana, Phedra ab Ypòlit, Achil·les,
tot sol, menaçant son fill Pirro, Tròyol e Briseyda, París e Viana, e
molts altres, dels quals, per no ésser lonch, me callaré.
Lo jorn venia, e un celestial ros mullava la terra; e la dea e sompni
en un punt se n'anaren. Romangueren les dones en lo lit, torbades,
en tant que no feyen sinó pensar; e la Güelfa dubtava si era ver que
fos estada ferida, e mès-se la mà al costat, mas no trobà senyal de
alguna nafra. E axí speraren lo jorn, lo qual, aprés que fonch vengut,
se llevaren del lit, e ne la una ne la altra parlaven ne deyen res de ço
que havien vist.
E axí tornarem a la matèria que damunt havem lexada, ço és, del
torneig e gran festa que
Atengueren lo marquès, sa muller e sa sor a la plaça, e, ficades les
sues tendes en un loch molt plasent, hagueren dins la vila posades
convinents a lur estat. E la Güelfa tots temps tenia prop sí la abadessa,
a la qual obria tot son cor; e sí la pregà que s'avisàs si porie veure
Curial o algun servidor seu, e que s'informàs on tenia les tendes; e
Curial no era en aquell loch, ans se era desat, a fique no fos
conegut. Lo rey havia ja ordonats tots los fets de son regne; e, meses
totes les coses en reglat orde, entenent al tranquil·le e pacífich estat
de tota la sua senyoria, ja legits e fermats tots los legals capítols
en pública e comuna concòrdia de tots los grans senyors d'aquell
regne, la resta del temps solament a fer e solemnitzar festa e festes
totalment se donaren.
Era dilluns lo dia de la festa de santa Maria d'agost; per què lo
digmenge abans celebraren les vespres del torneig. Totes les senyores
muntaren en les lotges; e la reyna, que víu la Güelfa plena de incredible
bellesa, començà a festejar-la, axí per amor d'ella e de Curial
com per despit de Laquesis, la qual tenie present. Miraren-se les
dues, e jatsia la Güelfa, com a viuda, fos de negre vestida, emperò
la sua gràcia era tanta que paria que la honestat d'aquelles negres
vestedures cresqués la sua bellesa.
Laquesis la mirava de fit en fit, e no partie d'ella la sua vista.
Miraven-la tots los cavallers e gentils hòmens, e com més la miraven
més crexia a cascú lo desig de mirar-la; e paregué a tots que, des que
la Güelfa ere venguda, Laquesis havia perduda la meytat de la sua
bellesa.
Emperò, entretant, en la plaça se rompien moltes lances de cada
part. E la reyna retengué prop sí la Güelfa e no
contemplar-la.
Lo duch d'Orleans, qui era assats notable cavaller, vench a la plaça
molt ben acompanyat, e rompé moltes lances e féu maravelles de son
cors. Axí mateix, altres duchs, prínceps, comtes e grans barons, en
gran nombre, rompien moltes lances e feyen maravelloses coses.
Curial vench, no molt bé mas covinentment abillat, e per ço no
fonch conegut, car sabien que per a ell e sos cavalls eren estats fets
preciosos paraments e sabien que era lo mills abillat cavaller del món.
E, d'altra part, pensàvan que, estant la Güelfa en aquella plaça, ell
se voldria mostrar e donar a conèxer; e per ço ab molt gran
desig l'esperaven tots. Emperò lo duch d'Orleans, que valent cavaller
era e tenia molts cavallers prous e valents en la sua companyia, se mès
al cap de abatre en aquell torneig l'ergull de Curial.
E ells en açò estant, un cavaller molt ben muntat, mas no preciosament
armat, vench a la plaça, e, alargant la mà, près un bastó que
davant la loja de la reyna era plantat, en lo qual era penjat un restell
d'or ab moltes perles e diamants, lo qual era atorgat en pris a aquell
qui mills ho faria en aquelles vespres; e dix:
—Vós vindrets ab mi aquesta vegada.
La gent molta que aquí estava començà a riure, e digueren-li:
—Amich, per ço que fins ací havets fets, no par merescats lo pris.
Ladonchs ell, donant d'esperons, tenint una lança grossa e
molt forts en la mà, encontra un cavaller e derroca
altre e met-lo per terra, encontra altre a fa-li buydar la sella; e axí
féu de sis cavallers, que la sua lança encara era sancera. E tornà al
bastó e dix:
—Yo
Lo duch d'Orleans, havent oyt ço que lo cavaller havia fet, vench
vers aquella part, e allà on víu lo cavaller, va contra ell, e ferí
mig l'escut, e rompé la lança. L'altre l'encontrà axí fort, que per terra
mès, e la lança totavia sancera.
—Ay, santa Maria! —dix lo rey—. E qui és aquest cavaller tan
ultrajós?
Laquesis s'esmortí per la cayguda del duch. Los cavallers qui
ab lo duch eren venguts, cuydant venjar aquella onta, comencen a
júnyer ab lo cavaller, mas de tots, un a un, féu ço que del duch havie
fet. E lo cavaller tornà al bastó e dix:
—Lo restell serà meu, segons veig.
Respòs la reyna:
—Sí serà, certament, si altri no
Desijaven tots la venguda de Curial, pensant que aquell defendria
lo restell, mas vanament lo speraven; decebuts eren com són los
jueus del sperar Messies, que
speren vuy. En moltes parts de la plaça se rompien diverses
lances e
açò feya era Curial, si tot no
rey, com la ora del sopar fos venguda, licencià les vespres del torneig,
donant lo restell al cavaller ultrajós; lo qual, fent ficar en aquell
mateix loch la sua lança, en aquella la penjà, suplicant al rey fos sa
mercè fer-lo guardar.
MONFERRAT I LA GÜELFA]
Comanat al rey lo restell, lo cavaller girà la squena e féu son camí.
E molta gent dix:
—Per cert, aquest cavaller és lo pus ultrajós que sie en lo món.
Altres, interrogant, digueren si serie Curial.
—No —deyen tots—, car Curial és lo pus cortès cavaller e lo pus
graciós que al món sie, e aquest va de tot en tot per lo contrari; e Curial
és tan magnífich que tots temps vindria ab la major pompa del món, e
aquest fort pobrement és vengut; axí que no és aquest Curial.
Lo rey e la reyna, cascú a sa part, soparen en aquelles lotges. E lo
rey convidà molts senyors e grans barons, e entre
lo marquès de Monferrat; axí mateix la reyna convidà la Güelfa
e l'Andrea. E mentre sopaven, com de altra cosa sinó del cavaller
ultrajós no
de Curial. Lo marquès respòs que no, ne creya que al torneig fos
vengut, ajustant a açò que ell creya que si allí fos no
per cosa del món.
—O Déus! —dix lo rey—. E com lo desig veure! Per cert, no
crech que tan valent cavaller hage en lo món; e tots aquells qui
vénen d'Alamanya comten d'ell maravelloses coses.
Respòs lo marquès:
—Axò us pusch dir yo molt bé.
E ladonchs dix moltes coses que lo rey no havia encara oydes; e
com més lo marquès parlava, tant més al rey crexia desig de veure
—Ara —dix lo rey—, o ell és malalt, o ell serà demà en lo torneig.
GUANYAT EL PREMI DE LES VESPRES]
La reyna, que molt amava a Curial, despuys que hagueren
sopat cridà la abadessa, e, sabent que era molt familiar a la Güelfa
e que sabia tots los fets d'ella e de Curial, la conjurà que, axí com
havia cara la vida, la volgués informar vertaderament d'un fet que li
volia demanar. L'abadessa lo y promés. Ladonchs la reyna li dix:
—Yo us prech que vós me digats lo rompiment de la Güelfa e de
Curial si pot haver reparació.
L'abadessa dix que sí, ab aquesta condició: que lo rey, e ella,
e tota la cort que allí era justada, la pregassen que li perdonàs; e
ladonchs li dix lo vot.
—Acabat és —dix la reyna—. Ara vénga Curial o no vénga, los
prechs se faran en tot cas.
La reyna o dix al rey, e lo rey dix que axí
No passà gran stona que un gentil home, tot desfreçat, vench al
rey, e li dix, en manera que hom del món no ho entés, com Curial
ere aquí e li volia parlar sens ésser per algun altre conegut. Lo rey se
mès en un retret, e Curial entrà, e, feta-li humil reverència, lo rey li
posà los braços en les espatles, e Curial li suplicà que per sa mercè
hagués per recomanats lo marquès de Monferrat, sa muller e sa sor.
Lo rey respòs que era molt content, per amor d'ell, anadint que
per amor d'ell l'avia fet venir, e, si a ell playa, se treballaria en fer
matrimoni d'ell ab la Güelfa. Curial replicà:
—Senyor, ja us hé suplicat ço que vull de vós; de l'àls no dich res.
Vós farets ço que a vostra senyoria vindrà en plaer.
—Curial —dix lo rey—, ¿per què no us en portàs lo restell que
havets vuy guanyat?
Curial ris, e dix:
—¿Qui us donà entendre que yo l'hage guanyat? No ho creegats,
senyor.
Lo rey tornà a dir:
—Curial, no us celets a mi pus; e prech-vos que demà vengats en
lo millor punt que vós puscats al torneig.
E axí ho atorgà Curial.
E lo rey, axí com Curial girà la squena, cridà lo marquès, e li dix
en gran secret com havia vist Curial, e que ell era lo que havia guanyat
lo pris, e que a cendemà vindria al torneig molt ben abillat.
—Axò pot ell fer molt bé —dix el marquès—, mills que cavaller
del món.
Ab tant, lo marquès près comiat del rey, e ab sa muller e sa sor
a les sues tendes se n'anà; e tantost dix a sa sor com Curial ere lo
qui havia guanyat lo pris, e que a cendemà vindria molt ben
abillat. La Güelfa no féu molta menció de aquestes noves; emperò,
en tota aquella nit no dormiren ella ne l'abadessa, ans ab molta alegria
tota aquella nit vetlaren parlant de Curial. Era ferida la Güelfa
al costat sinestre, en mig del cor, e no havia bé ne repòs sinó tant
com de Curial parlava; e axí passà aquella nit, la qual fonch la pus
longa del món.
MERCÈ PER A CURIAL]
Fugí la nit, e aquella stela que força e compel·leix los hòmens a amar,
mostrant la sua cara resplandent, tramés los seus raigs luminosos
anunciant lo adveniment del dia, quant la Güelfa, que dormir no
podia, se llevà del lit e anava per la tenda bascant. La abadessa, que
conexie lo seu mal, reye de goig, e, levant-se semblantment, comen-
çaren a metre
no fallia plató. Resplandia la cara de la Güelfa, e aquella bellesa sua,
mesclada ab lo goig, semblava que prengués maravellós creximent.
Lo sol vaguerós venie, e lo seu carro paria que no
lo primer cavall, apellat Titan, que
de la Güelfa se movia fexugament e tardana. Emperò, com lo dia
fos vengut, la gent se llevà molt alegrament, e tothom anava mirar
la lança on era penjat lo restell. Era aquell restell de aquells qui són
posats en les muralles per dubte d'escala.
Curial, qui sabia la Güelfa ésser en la plaça, la qual nulls temps lo
havia vist en torneig, se abillà e
major rey del món fóra molt, e ab trenta cavallers de casa sua, prous
e molt valents, venguda la ora del torneig, benaventuradament /
f.220v/ a la plaça pervench. Aportava Curial l'escut tot negre, ab un
falcó encapellat pintat en mig, segons altres vegades havia fet, e ell
e tots los seus, paraments burells e negres, e los escuts d'aquella matexa
color, llevat solament Curial, qui tot negre l'aportava, segons és
dit. Lo cavall de Curial aportava una esquella al coll, la qual de gran
troç luny, movent-se lo cavall, se sentia; e d'aquella matexa manera
sis cavalls emparamentats, ab sis pages molt ben vestits e ricament
abillats, li anaven davant, ab sis lances tan grosses que davant li
portaven, que nulls temps cavaller tan forts les portà a torneig.
E com ja les loges fossen plenes, e la plaça ab infinides gents
en multitut copiosa, aquell llamp de cavalleria, ab brogit de molts
trompetes, crits de infinides gents, qui uns cantaven, altres cridaven,
gran brogit de tabals, e aprés melodiós ço de ministrers, vench a les
lotges. Environà-lo la gent, que se li met entorn en tan gran còpia,
que no li donaven loch que a les lotges se pogués acostar.
Emperò, com ab molt gran treball hach feta reverència al rey,
lo qual de la mà tenia lo marquès, lo dit Curial a la senyora reyna,
qui aquí prop stava, s'acostà, e, feta gran e molt humil reverència,
cridant un gran crit e movent un poch lo cavall, al rey e a la reyna e
als altres senyors e senyores, en altes veus, axí dix:
—Yo us suplich que, demanant mercè, me obtengats perdó, a
grans crits, de una senyora que diu que és mal contenta de mi.
Ladonchs lo rey, primerament, començà:
—Quis que ella sie, yo la prech que, per amor de mi, vos vulla
perdonar.
La reyna, axí mateix, seguí les paraules del rey, anadint:
—E si yo só aquexa que vós díets, yo us perdó.
La reyna tantost pregà la Güelfa que seguís ço que ella havia
dit. La Güelfa, empeguida e tota plena de vergonya, dix aquelles
matexes paraules.
Vírats senyors e senyores en gran nombre e, finalment, tota la
cort, per part del cavaller, cridar a la senyora no coneguda:
—Mercè! Mercè! Mercè!
Los crits foren tan grans que no s'oyen uns a altres; e
quatre reys d'armes e molts harauts, vestits de la liurea de Curial,
anàvan per tota la plaça cridant mercè, e convidant e animant les
gents a cridar.
Miraven tots a Curial, lo qual era vengut tan pompós, que no
feya d'altri menció. Anava-li de prop la glòria mundana, e, en la sua
roda, aquest en aquella jornada tenia tota la sua mà; Fortuna mès
lo clau en la sua roda e, contra sa pròpria natura, la tench segura e
ferma. Curial, ladonchs, tragué un estandart negre, ab lo falcó ja
emperò desencapellat, ab unes letres d'or en les flàmoles: Ans anvie
que pitié.
a l'angle del camp, a la part esquerra del rey, e allí ab los seus se
reposà.
PREMI EL PRINCIPAT D'ORANGE]
La plaça se començà emplir de gents, qui venien per fer armes, e
començaren a rompre lances per cada part; e molts senyors, molt
ben acompanyats en multitut glomerosa comencen lo torneig. Per
què Curial, prenent una de les sues lances, met-se per mig, e encontra
un cavaller molt famós e derroca
e axí mateix l'enderroca, e altres aprés, e sí fa tants com davant li
vénen, en manera que no era cavaller qui per ell fos ben encontrat
que no desemparàs lo cavall. Tothom deya:
—Aquest és lo cavaller de ir: certes, sua serà la honor d'aquesta
jornada.
Lo duch d'Orleans confiava molt de la sua virtut, e, cuydant
venjar la cayguda que en lo precedent dia havia feta, se lexà anar
contra lo cavaller, qui allí davant la reyna feya armes; e fér-lo molt
ardidament, e ab tan gran força, que tota la lança féu volar en peces.
Mas, certes, no féu cosa jamés de què tantost hagués guardó, que
l'altre
tan gran lo colp que près, que hach obs ajuda al levar. Laquesis, que
víu, malay lo cavaller, mas la Güelfa en son cor li tornava les saluts.
Cuydava morir Laquesis de malenconia, e tota rabiava de
mal talent. Los cavallers del duch vénen contra aquells de Curial,
rompen les lances los uns en los altres, e despuys meten mans per les
spases e comencen un torneig molt forts.
Lo duch fonch muntat en les lotges, e estech entre la reyna
e la Güelfa, e mirà les maravelles del torneig. Laquesis deya mal
contínuament del cavaller del falcó: no de la sua cavalleria, car no
la podia rependre, mas de la sua vanaglòria e de l'ergull. Lo duch li
dix que callàs, car ja era estat temps que deya lo contrari, de què la
Güelfa ris molt, ajustant lo duch a estes paraules que, en la sua fe,
ell no creya que en lo món fos vuy tan noble ne tan valent cavaller,
e que, en la sua fe, ell no li volie mal, si bé en dos jorns lo havia
enderrocat dues vegades.
—Què us diré? —dix lo duch—. No ha cavaller en tot lo torneig
que dur en la sella sinó tant com aquest vol.
Curial vench vers les lotges, e lo rey mirà
—Vets ací lo cavaller tan cortès que ajuda a tots a descavalcar.
Respòs lo duch:
—Sí m'ajut Déus, yo li són de molt tengut, car ell m'à ajudat
en dos jorns dues vegades, en manera que sembla més volar que
descavalcar, tant ho fa fer leugerament.
E en aquell cas que d'açò
pris, en lo qual havia una corona d'or molt rica, e dix:
—Yo
—Hoch, baldament —dix lo duch—, e no
yo
La Güelfa, qui no poch retenir la lengua, dix:
—Vós, senyor, fets bé en lexar-li ço que no li podets toldre.
Lo duch, ab un gran ris, replicà:
—Senyora, yo li són liberal de ço del seu.
Ris lo rey; reyen tots.
Curial, ficant allí, prop lo bastó, la sua lança, que nulls temps
la havia poguda rompre, mès mans per la spasa, e començà a ferir
tan desmoderadament, que més sabia lo seu fet a miracle que a acte
humanal; toll escuts de coll, arranca elms de cap, e aquell
qui ab la spasa atenyia no
maravellen-se tots. Lo marquès, qui no partia los ulls del cavaller,
al rey suplicà que aquell cavaller manàs exir del torneig, car la festa
valia menys per ell.
Per què lo rey, per un rey d'armes, lo pregà que vengués a ell. Tantost
lo cavaller, qui molt obedient era, vench. Lo rey, fet muntar aquell en les
lotges, pregà la reyna, la Güelfa e Laquesis, que li llevassen l'elm del cap,
e axí fonch fet. Víu lo duch que era Curial, abraçà
e aquí foren perdonades totes les passades iniquitats. Laquesis, puys que
l'hach vist, volgué
—Muller, yo us faré amichs. Sus, ara
E axí Laquesis lo besà. La reyna lo féu besar a quantes nobles
donzelles havia en casa sua.
Lo torneig bullia menys de foch; e vírats colps de lances, d'espases
e de bastons tan spessament per totes les parts, que no oyrats lo
cel encara que tronàs. Certes, Júpiter ne Juno nulls temps tan grans
brogits trameteren en la terra. Yo us dich que lo cavaller qui havia
virtut en los braços, loch tenia de provar-la.
Curial, ja desarmat, e vestit de la millor roba del rey, estava entre les
dones, que no donaven loch que hom del món a ell s'acostàs. Lo rey,
entretant, apartà lo marquès, e, despuys molta composició de paraules,
lo pregà que donàs a Curial la Güelfa per muller; lo marquès respòs
que no havia cosa en lo món que tant desijàs. Per què lo rey e la reyna,
cridada a una part la Güelfa, lo marquès e la abadessa, a la Güelfa lo
dit matrimoni parlaren. Callava la Güelfa, e de vergonya no sabia ne
podia respondre; per què la abadessa, rompent lo silenci, dix al rey:
—Senyor, ¿què esperats? Yo per ella us dich de sí, e us responch
que li plau.
Lo marquès dix:
—Ma sor, yo us prech, yo us prech, que façats ço que
lo rey mana.
Ladonchs la Güelfa respòs al rey, no sens veu tremolosa e la cara
tota carregada de vergonya:
—No per desig que yo hage de haver marit, com yo hagués
deliberat nulls temps fer matrimoni, mas no havent boca per dir lo
contrari de ço que vostra molt alta senyoria mana, féts de mi ço que
en plaer vos vindrà.
Lo rey e la reyna, contents ultra manera, fet venir l'arquebisbe de
Rens, qui cosí era del rey, muntades la reyna e la Güelfa en sengles
hacanees, en mig de la plaça vengueren, e ab general festa lo rey los
féu esposar.
Lo crit se mou, molt gran. Los cavallers refresquen lo torneig.
La reyna e la Güelfa tornaren en les lotges e, tantost entrades en
un retret, la Güelfa fonch maravellosament vestida e ornada de tants
e tan preciosos joyells, que tot lo món stava torbat. Resplandia la
bellesa d'aquella senyora sobre quantes eren. Ay, e com cuydà morir
Laquesis, ferida de tres enveges, ço és, del marit, de la bellesa, e de la
festa! Mirau-la: mudava la color en mil maneres; e, per molt que
volgués cobrir, encara dix: "Benedicta tu in mulieribus".
O, magnanimitat e magnificència de rey! O, cor excel·lent e
valerós! Certes no oblidà lo rey la singularitat de la sua liberalitat:
près lo restell e la corona del pris e donà
donà lo principat d'Orenge.
E aquell qui era cavaller nat en pobre casa, favorit de la Fortuna
aprés de infinits infortunis, per les sues virtuts, a les quals nulls temps
defall loch, e axí mateix per Amor, qui és molt pus poderosa dea que
la Fortuna, e nulls temps se era partida d'ell ne l'havia desemparat,
ans contínuament contra la Fortuna e Infortunis guerrejant,
vencent aquells, l'avia sostengut, no obstants los assalts secrets de
la iniqua e porfidiosa Enveja, fonch remuntat en tal manera, que
lo valent e virtuós cavaller, en un jorn, per sos mèrits, obtengué
principat e muller.
Com lo dia ja declinàs, e lo sol, menaçat per les tenebres qui ja s'aparellaven
de venir, cuytàs los seus cavalls, dels quals lexats cansats los
tres, ço és, Titan, Etheus e Lampaus, tirat solament per Philogeus,
desemparades més de les tres parts del dia, ab major velocitat que
dir no
alt rey, en companyia de molts nobles, presa la Güelfa de les regnes,
a la vila entrà.
Anava la Güelfa en mig del rey e de la reyna, e axí mateix Curial
en mig de duchs e grans senyors, ab gran brogit de trompetes e
ministrers, ab crits e cançons de molts cavallers e gentils hòmens, los
quals, plens de molta alegria, crexien lo plaer e la festa, e axí entraren
en la ciutat de Nostra Dona.
E, aposentats convinentment, lo rey sopà, e a la sua taula segueren
solament la reyna, Curial e la Güelfa; e
duquesses, comtes, barons e altres gents notables. Servien grans senyors,
en manera que la festa fonch gran en maneres diverses, e qui
més podia o sabia festejar, més festa feya. Vírats cavallers e gentils
hòmens molts ab cardenals pels ulls, altres los braços en tovalloles
dels colps qui havien presos al torneig; emperò no cessaven de riure,
de cantar e de dançar. Les viandes foren moltes en aquell sopar, e
los vins preciosos en gran abundància, axí que tothom fonch servit
esplèndidament.
E qui havia haüt desig de veure festa, molt se deguera
ésser treballat en veure aquesta, car certes no
memòria de gents que tal ne tan gran l'aguessen vista, havents tots
per certa conclusió que lo rey solament per fer aquell matrimoni
havia feta e celebrada aquella reyal cort.
Passada adonchs en aquesta manera gran part de la nit, lo rey
donà licència a tothom que cascú a la sua posada tornàs. Lo duch
d'Orleans près les regnes de la Güelfa, e axí, en companyia de tots
los duchs e senyors, fins a la sua posada la acompanyaren, e, près
amigable comiat, cascú anà a son loch. Romangueren en la posada
lo marquès e l'Andrea, Curial e la Güelfa, los quals, ocupats per
inextimable goig, anvides sabien anar dormir, emperò, a cap de
gran estona, com la nit ja se n'anàs, costrets per la son anaren als
llits.
Mas, ¿qui dormira? Certes, lo marquès ne sa muller no dormiren,
ne
no sabien on se metessen de goig; recordaven les virtuts e proeses
de Curial; e la Güelfa, que fins aquell jorn ere stada com a muda,
certes ara hach cobrada la paraula, e deya coses d'ell tan agudes e tan
subtils que en pochs pensaments cabien, e, si bé les portes de la boca
havia fins aquell jorn tengudes tancades, ella tenia ubertes les de les
orelles e de l'enteniment. Ne Curial tanpoch dormí, car, pensant
com havia ab honor aconseguit son obtat, estava tot encantat, e axí,
aquella resta de nit, en parlar ab En Galceran de Madiona totalment
consumà. E no solament ells, ans encara infinits altres, qui
per lo cansament hagueren pus necessari dormir que vel·lar, passaren
axí aquella nit tota, parlant o pensant.
Lo rey, qui era senyor de molt gran providència, acordà jornada
per a les noces, e no volgué que allí pus se tornejàs, ans son poch
a poch, ab les altres gents, a la gran vila pervench, e, donades al
marquès grans e molt notables posades, ab sa muller e sa sor en
aquelles entrà. E Curial en lo seu propri hostal, qui encara ab tota la
persecució de la Fortuna no l'havia perdut, entrà gloriosament.
Molts foren los convits, grans foren les festes que per aquest
matrimoni se feren e
treballaven en abillar-se segons lur facultat. Mas la Güelfa, que tenia
los seus propris joyells e aquells de Curial, transpassava de gran res
les altres totes. Miren-la, contémplan-la tots, míran los seus joyells
tan preciosos e en tanta quantitat, que no és lapidari al món qui
presuma posar-los preu. Va alegre Curial, festegen-lo tots, axí per
mèrits de la sua virtut de cavalleria e altres dons de gràcia, dels quals
nostre senyor Déus copiosament l'avia dotat, com encara perquè
veyen que era gran senyor e molt rich. Aparia-li la Fortuna en mig
d'aquelles gents, reya-li davant e feya-li maravellosa festa, en tant
que d'altri sinó d'ell e de la Güelfa no
deyen que Laquesis no era res.
Lo duch, qui de Curial no
—Curial, vós m'avets furtada ma muller, car yo, no ha molts
dies, havia la pus bella muller del món; ara veig que la tenits vós.
Emperò, jur-vos que hom del món no us en deu haver enveja, que
si la tenits, molt bé la havets, e, en molts anys, servint, merescuda, e
a gran preu la havets comprada.
Moltes eren les paraules que en solaç deçà e dellà se deyen, e cascú
e cascuna parlaven de Curial e de la Güelfa, e axí, poch a poch, los
seus gloriosos actes generalment per tots íntegrament foren
sabuts e, per cada part, per moltes gents divulgats.
Axí mateix Curial donà a
la sua donzella, apellada Festa; e, partint ab ell ço que tenia, amplament
e larga, lo dit Galceran, a cap emperò de molt gran temps,
molt rich e alegre, ab sa muller, de la qual era no poch content, en
Cathalunya tornà.
MELCHIOR DE PANDÓ]
Lo rey, qui no dormia les nits entegres, féu aparellar festa molt gran,
e, convidades infinides gents a les noces de Curial, en un jorn li
féu festa de nuvi e de príncep. Los convits e les festes foren molt
grans; les dances e les juntes, e, finalment, cosa alguna que a tal festa
pertangués, lo rey no lexà per fer. No curaré de nomenar la manera
de les viandes, vins, juntes ne dances, que assats n'é parlat en aquests
libres, e leix-ho per gràcia de brevidat; ne parlaré del desig que los
nuvis havien de anar al lit. Aquells qui ho voldran saber, ligen maestre
Guido de Columpnis allà on tracta del dormir de Jàson e de
Medea, si bé tota comparació és desigual, car allò vench en un punt
e açò fonch desijat per molts anys; mas, perquè maestre Guido se és
treballat molt en fer tals descripcions, a ell ho recoman.
Les festes passen, axí com totes les altres coses; tothom finalment
s'enuge de longues e grans despeses. E axí tothom son poch a poch
se n'anà. Per què lo príncep e la princessa, lo marquès e sa muller,
axí com los altres feren, car, obtenguda licència del rey e de la reyna,
e reebuts d'ells preciosos dons, benaventuradament en les sues terres
ab molta alegria tornaren.
E aquell Melchior, vell, cansat, qui víu lo príncep, abraçà
de goig, dient:
— Nunc dimitis seruum tuum, Domine, secundun uerbum tuum,
in pace.
Explicit Deo gracias.