[LO SISÈ SENY,
[LO QUAL APEL·LAM AFFATUS]
Déus, ab vertut de la tua sanctedat comensam a ensercar lo sisèn
senyn, lo qual apelam afatus.
A ensercar senyn no conegut per los antics ensercadors de les
cozes naturals e de lurs secrets propozam primeramén tractar del
senyn comun e dels seus particulars coneguts per so que mils puscam
venir a conexensa d'aquest senyn que ensercam, lo qual per éls
no fo conegut, car, per aquela conexensa que d'éls aurem e darem,
mils porem declarar la natura e la proprietat del sisèn senyn. E apelam
aquel effatus per so car la sua fi està en manifestar lo concebimén
qui és fet dedins la substància animada e sensada, lo qual
concebimén és fet en home sots raó de racionalitat e de
e en los animals no racionals és feta sots ymagenalitat.
Aquest concebimén dedins la substància és manifestat defores per
vou, en la qual és affigurada la conceptió dedins. E
senyn és manifestatió al altre animal per so que conceba la sua conceptió,
al qual apetit natural dezira la conceptió que és feta dedins
per so que ab él pusca partissipar e la sua conceptió manifestar.
Enfre amdues les manifestations, la una que és dins e l'altra que
és defores, està vou, affigurada sots raó de conceptió dedins, moguda
per lo loquitiu, qui espacifica lo sòn e mou l'estrumén on se forma
la vou. E és reebuda aquela vou per l'auditiu defores, qui en lo seu
propri audible dóna la semblansa de la conceptió objectada a la manifestació
de dins, desirada en la manifestatió defores.
Segons aquesta manera e moltes d'altres, preposam ensercar la
natura del senyn que ensercam e revelar aquel següent la manera de
la Art enventiva e de la Taula general.
De la divisió d'aquest tractat
Aquest tractat és departit en quatre distinccions. La primera és
del senyn comun e dels seus particulars coneguts. La segona és de
les nescessitats que nós donam del senyn no conegut. La tersa és en
les rahons que donam com lo senyn no conegut no és dels senyns
coneguts. Quarta distinctió és de la diffinitió del seyn no conegut e
de la manifestatió que d'él donam.
Del senyn comun
La figura del seyn comun és manifestada en les comunitats dels
seyns particulars, axí com visus, qui és potència comuna a veser diverses
colors; e auditus, qui és potència comuna a oir diverses vous;
La figura del seyn comun és manifestada en les comunitats dels
seyns particulars, així com visus, qui és potència comuna a veser diverses
colors; e auditus, qui és potència comuna a oir diverses vous;
e odoratus, qui és potència comuna a odorar pudors e bones odors;
e gustus, qui és potència comuna a gustar dolsors o amargors; e tactus,
qui és potència, comuna a tocar cozes lizes e aspres, fredes e
caldes, dures e mols.
Per aquestes particularitats comunes és significat lo senyn comun
dedins, lo qual és apelat potència sencitiva, per raó de la qual són les
cozes sensades e ela és font; e
segons diversitat d'òrguens, d'estrumens e d'objects.
Lo seyn comun és invisible e no pot éser ymagenat, mas l'entenimén
ateyn aquel en les comunitats particulars damunt dites, que
són de la esència del seyn comun, les quals comunes particulars ateyn
l'entenimén en la ymagenatió, per raó de lurs diversitats, car per raó
d'aqueles són ymagenables.
Aquest senyn comun de què parlam és part substancial de la substància
sensada e per asò de esencial sencitiu, sentible e sentir, qui
són de la sua esència e ela d'aquels, car sens aquests tres no puria
éser part substancial; e enaxí com lo senyn comun és d'aquests tres
ajustats esencialment, enaxí los seus particulars són edifficats de esencials
concrets, axí com visus, qui és de esencial visitiu, visible, veer,
e auditus de esencial auditiu, audible, oir et enaxí dels altres.
Los accidens d'aquest senyn comun són qualitat, quanditat, relatió
e
són moguts en les sues estremitats, que són los seus particulars.
E aquel movimén està primeramén en potència en lo senyn comun e
és-hi influït en la obra actual dels seus particulars, so és a ssaber, e
oir e en los altres.
De visus
Visus és aquela potència que atenyn color.
Aquesta potència és constituta de esencial visitiu, visible, veser,
sens los quals tres concrets esencials visus no puria éser part substancial
del seyn comun. Enperò no deïm que
esencial vesible, car la un és en l'altre conjunt e en lo mig d'éls no
à superfícies colorada, en la qual sia distància de loc diversificat enfre
veent e vesible, los quals són en un loc mateix e la un en l'altre e
una esència de veser.
Lo visitiu en son propri, qui és de la sua esència, ateyn
color, qui és vesible remot, a la qual color és vesibilitat qualitat
apropriada, per so que visitiu ateyna color, la qual color és a él objectada
en los uls, qui són orgue e estrument, ab lugor e diafanitat sustentades
en líyna elementada contínua, estant sensada en part, so és
a ssaber en quant los uls són sensats, e no és sensada en quant l'espay
qui és dels uls entrò al opject defores colorat. E, car aquela líyna és
elementada e los uns elemens són en los altres circularment, quadrangular
e triangular, ateyn lo visitiu en sa pròpria visibilitat, la visibilitat
defora apropriada, partissipant amdues les visibilitats en spècia sustentades
en una líyna mateixa elementade dedins les figures terminada,
so és a saber la figura dels uls composta de sercle elementat, quadrangulat
e triangulat, e la figura del opject defores colorat composta
de sircularitat, quadrangularitat e triangularitat, e enfre amdues les
figures està la líyna elementada per semblanment figurada sobjectada
a veser, que és part accidental composta de la semblansa de la visitivitat
e visibilitat e veser qui són dedins, e de la visibilitat defores.
Figura circular per la qual uls veen és composta de moltes colors
estans les unes en les altres, axí com les quatre colors dels elemens
simples, so és lugor, que és color del foc, e diafanitat, que és color
del àer, e blanquor de l'aiga, e negror de la terra, e és per so sircular,
car les unes colors són en les altres, estans los sopject s d'aqueles los
uns en los altres. E aquest sercle és il·luminat de lugor e diafanitat
e la ombra d'él està de blanquor e negror, e aquest sercle és sensat
en part en quant és de la esència dels uls e de visus, e no és sensat
en quant és estès per l'espay qui és dels uls tro al opject, lo qual
opject à aquel sercle en sí matex e per asò són los uls redons e
veen circularment.
Lo sercle quadrangular és segons les simples colors dels elemens,
estant una liyna de la un element tro a l'altre, axí com lugor, que
està enfre lo foc e l'àer, e enfre l'àer e l'aiga, e enfre l'aiga e la terra,
e enfre la terra e
los uls veen e enaxí dels altres quadrangles; e aquest quadrangle és
sensat e no sensat, segons que avem dit del sercle.
Lo triangle és tret del quadrangle qui multiplica dos triangles,
axí com posada una liyna en lo quadrangle de lugor de la terra a
l'àer que departeix aquel quadrangle en dos triangles, e aquests són
sensats segons que del quadrangle e sercle dit avem.
De auditu
Auditus és aquela potència, a la qual audibilitat és propri object.
Aquesta potència és de esencial auditiu, audible, oir, per so que
pusca éser part substancial del seyn comun, car si era auditiu, e no
avia propri esencial audible qui fos de la sua esència, seria part del
senyn comun sots raó de forma tan solament e audibilitat no seria
del senyn comun particular potència e perdrie
senyn particular e no seria migà per lo qual auditiu pogués atènyner
la veu de fora que no és de la esència del senyn. Cové, doncs, que
sia una audibilitat dedins, que sia del senyn, e altra audibilitat defores,
sustentada en àer mogut e ferit, e que enfre amdues les audibilitats
sia una liyna contínua elementada e sensada en part dedins les
oreles tro al sopject mogut per colps, en lo qual l'audibilitat defora
és sustentada. Aquela audibilitat a aquel sopject apropriada és, per
so que sia object a la forma d'oir.
Aquesta liyna és figurada en l'arbre de la nau, que, can hom toca
a la un cap per gint que toch, serà oltra lo colp a l'altre cap, ab què
sia tocat ab colp dur e no mol. Assò mateix és figurat en la cana
foradada, que si hom parla a la un cap de la cana s'í retrà sa vou a
l'altre cap, per suau que hom parle, tenent lo cap de la cana a
la orela. On, per raó d'assò, és significat que la linyna que és termenada
en l'auditiu dedins e
estans les unes parts en les altres compostamén sots figura
de sircularitat, quadrangularitat e triangularitat. Toquan la una part,
són tocades les altres parts.
De odoratu
Odoratus és aquela potència, ab la qual és sentida odor.
Aquesta potència és part substancial del sen comun e per asò
cové que aja en sí mateix odoratiu, odorable, odorar. E l'odoratiu en
son propri odorable atenyn les odorabilitats defores, que són objectades
a él en lo seu propri odorable sustentat e
sensat. E l'estrumén és la influència del alè, la qual és liyna atractiva
contínua vestida de les vapors de les cozes odorables, que trameten
defores lurs semblanses.
Aquesta liyna és sensada dedins lo nas e
quatre elemens dels quals és composta e magerment del àer. E defora
l'orgue no és sensada e partissipa ab l'opject, la qual partissipatió
se fa ab movimén compost de influència e refluència per so que les
vapors, que són caldes e seques dedins la substància sensada, isquen
defores spirant, e les vapors defores, que són fredes e humides, sien
respirades dedins per so que atenpren lo movimén qui és fet dedins
la substància ab calor natural, per so que ela no destrua lo sopject
d'aquel movimén; e per asò odorar és cosa plasent e d'aqueles vapors
que entren és sustentat lo cors; e la figura d'aquel atenprament és
significada en la roda del molí, en lo fuzel del ferre, on se dóna aiga
per so que
són males e pudens, lo sen no ha apetit de reebre aqueles e restreynen-se
los miats dedins e pert-se l'atenprament e la calor natural destruu
lo sopject ab son movimén.
De gustu
Gustus és aquela potència, ab la qual animal atenyn sabor.
Aquest gustus és compost de gustatiu, gustable, gustar, que són
parts substancials d'él e són de la esència del sen comú. E
sobject és sabor, e
e les dens són estrumens moguts per so que
en lo gustable dedins, en lo qual és sentida la sabor.
Aquesta sabor és plazent a sentir per so que la substància reeba
benefici ab plaer de les cozes defores; e per raó del movimén à apetit
a reebre aqueles, per raó del qual reebiment és feta conservatió
del humit radiqual, qui viu del humit influït dins nudrimental, lo qual
és vegetable en lo vegetable dedins per so que
natural pusca durar e que
reeba e aja benefici e aitanta d'aucmentatió proporcional com és la
sua consumatió trameza spulsilment hó consumada en vapor o en
sudor e
De tactu
Tactus és aquela potència, ab la qual són sentides cozes blanes e
dures, caldes e fredes, aspres e lizes.
Lo sopject d'aquesta potència és tangebilitat e és un'altre tangebilitat,
que és dins, la qual és de la esència del sen comun, en lo qual
lo tactiu ateyn les tangebilitats defores en la carn, que és estrumén
en la superfícies del cors, mogut aquel estrumén en liyna composta
d'acció e de passió e aquesta liyna és sensada per tot aquel estrumén
e per tot lo cors, so és a ssaber, per totes aqueles parts que en él àn
superfícies, axí com les mans e
Aquesta liyna sensada partissipa ab les tangebilitats defores e
miyà és liyna que no és sensada e és sustentada en les tangebilitats
defores, les quals són sustentades en la tangebilitat de dins sots raó
de passió e en los tactius defores sots raó d'acció, las quals no són
de la substància toquada, exceptades les mans, que la una pot tocar
l'altre e enaxí dels peus e de la lenga, que pot sentir les dens e
labis, e enaxí de les palpebres, dels uls e dels membres dejús, los
quals nomenar no volem.
Dit avem del sen comun e dels seus particulars abreujadament,
car moltes d'altres cozes ne poríem dir, mas leixam aqueles per so car
compilam aquest tractat abreujadament.
De la segona distincció
En dues parts és departida aquesta distinctió: la primera és de
les cozes que són de nescessitat. La segona és de les cozes que són a
hom nescessàries. A la primera part volem assignar deu rahons, de
les quals és aquesta la primera.
Parlar de plazens cozes e de beles mou la potència vesiva a veer,
en tant com hom dezira a veser les belees de les cozes loades. E aquel
concebiment de plaer és enans fet per la manifestatió de la vou, que
manifesta les cozes beles, que per manera de color. Mou, doncs,
enans la potència loquitiva los uls a vezer que color, que és object
dels uls; e car és enans la causa que
cové que si és la causa que sia l'afectu de nescessitat. E asò
converteix. Covén, doncs, que sia de nescessitat potència loquitiva
part del sen comun, sens la qual no purien aver los uls apetit natural
a veer cozes beles, car no seria qui revelàs a éls ne manifestàs cozes
beles e plaens a veser com sia so que
de dins, lo qual concebimén manifesta la potència loquitiva
en la vou. E aquela manifestatió és son opject e la vou és object del
oir, lo qual mou los uls a veser les belees manifestades en la vou.
És, doncs, effatus sen de nescessitat per so que él e auditus pusquen
moure los uls a apetit natural en veser beles cozes.
La lenga enans s'à a vou que a gustar, car sens lenga no pot
éser vou; e si hom avia taillada la lenga encara sí gustaria, car lo gustar
està magermén desús en lo padar. És, doncs, la lenga pus nescessari
estrumén a parlar que a manjar. E si tant era que loqutus no fos
senyn, seria estrumén pus propri a minor virtut que a major. E assò
és impossíbol e contra natura.
Parlar és major nescessitat que odorar, car per parlar partissipen
los uns hòmens ab los altres en amar, honrar e loar Déus, qui és
fi e complimén de totes coses. E encara per efatus los hòmens s'amen
més entre sí mateixs e s'ajuden e s'entenen que per negun dels altres
senyns. Cové, doncs, que, si odorar és senyn particular del seyn comun,
que ó sia parlar, per so que la sua vertut sia pus noble en la
major fi que en la minor.
Aquela cosa d'on se seguiria major privatió de bé cové que sia
pus natural en lo senyn comun que aquela d'on no se seguiria tan
gran privatió de bé. E car loqució manifesta la conceptió de dins
a les cozes de fores e oir manifesta les coses de fores a les cozes de
dins, és vertut major dins la substància que defores; per què, cové
que si auditus és potència del sen comun, que ó sia loqutus, car
pus nobla obra és la sua que de auditus. Car potència loquitiva és
activa e de auditus és passiva, que reeb aquela acció e manifestatió
e mou enans la vou a la fi que la potència auditiva la reeba; per què,
la fi seria major per raó de passion que d'accion e assò és cosa
impobol.
Parlar de plazens delits e toquamens mou lo cors a sentiment e a
toquament carnal, en tant que pren lo seu object naturalment per
raó de parlar. És, doncs, mogut tactus per raó de parlar, lo qual
movimén significa e mostra ésser potència loquitiva un dels sens particulars,
lo qual tactus no puria éser mogut a son object sens parlar
en aquel complimén que li cové, car per raó de parlar multiplica
la sua delectatió en manifestació de la conceptió manifestada per loqució.
Los cinc senyns particulars coneguts comensen a pendre lurs objects
defora la substància, so és a saber, en aquels sopjects qui
no són de la esència de lur substància, sustentats aquels sopjects en
aquels sopjects, axí com calor, sabor e odor de la poma e son
del tron e la calor del foc e enaxí de les altres cozes semblans a
E per asò lo seyn comú ab los seus particulars coneguts atrau
la vertut defora e met-la dedins la substància sensada d'él e él en ela
sustentat. Covén, doncs, que effatus, qui influeix la vertut, que és
dins la substància difusa, per manera de manifestatió, sia senyn per
so que sia influènsia e refluènsia de les cozes dins e defores e que
en concordansa e en conjuncctió pusquen estar e migà aver per so
que les unes pusquen passar a les altres.
Enfre sensual e
e sensual, axí com enfre lo cors e la ànima racional, en qui à
major concordansa que enfre lo foc e l'àer, e assò és per la gran
vertut e bontat que està en entel·lectuïtat pus fort que en sensualitat.
E lo effatiu manifesta les obres de la memòria e neguns dels
altres sens no, com en la memòria sia una de les potències de la
ànima que enforma lo cors. Covén-se de nescessitat que, si e
comun pren vertut en los particulars de la memòria, que la prenga
d'ela per raó de la loqució que dóna de la manifestatió e que aquela
vertut sia tan gran o major com neguna de les vertuts que pren en
los altres senyns. E si assò no era enaxí, seguir-s'ia que
prengués major vertut de la memòria per raó d'ublidar que de membrar
e que enfre sensual e sensual agués major concordansa qu'enfre
sensual e entel·lectual, la qual cosa és impossible. Per la qual impossibilitat
és significat que effatus és un dels particulars del sen comun.
L'uman entenimén pren primeramén ab lo sen e aprés pren les
spècies dels objects sentits en la ymagenatió, en la qual comensa a
aver àbit de sciència. Aquest àbit comensa pus fortment per raó
de la manifestatió, que fa lo efatiu en la vou, que per negun dels
altres sens. Per què
que
dels altres sens, pus que per él és més manifestat e és major estrumén
de son àbit.
Volentat és manifestada per lo efatiu e no per negun dels altres
sens. E per asò, enans s'à volentat al opject del efatiu que a neguns
dels opjects dels altres sens, car major concordansa à ab manifestatió
de son voler que ab color ni ab sò ni ab odor ni ab sabor ni encara
ab gustar, con sia so que voler sia pròpria obra de volentat e no u
sia veer, odorar e enaxí dels altres. És, doncs, loquitiu desiderable
aytant o plus en granea de entitat, de bontat, vertut, poder, veritat
com negun dels sens particulars; per la qual desiderabilitat e concordansa
és significat que effatus és sen.
Enfre ymagenatió e
enfre ymagenatió e locució, car per parlar és manifestat ymagenar,
que és obra de la ymagenatió, e per negun dels altres seyns
no és manifestat; cové, doncs, que per la gran concordansa que és
enfre ymagenatió, loqució e manifestatió sia object del efatus en la
vou espassificada de sòn.
Provat avem com effatus és sen de nescessitat per deu raons; e
encara per moltes d'altres ó puríem provar, axí com Déus, qui à
posada vertut en paraula, a la qual se cové enaxí noble object o pus
noble e assò matex de son sopject, que a neguns dels altres senyns.
De la segona part que és de la segona part
En aquesta segona part, [pozam] deu rahons per les quals
provam que effatus és nescessari sen, de les quals és aquesta la
primera.
Si effatus no fos, no pogren los hòmens partisipar los uns ab
los altres en amar ni
se seguira dels animals inracionals, qui per raó de loqució, so és
per raó de manifestatió, la qual fan per lur veu, partissipen los uns
ab los altres, e és generatió, e la spècia d'aquels està en conservatió.
És, doncs, efatus enaxí nescessari sen a viure com odoratus e encara
com oir, car si efatus no fos no fóra spacificatió de sò en vou e fóra
son object debades, car d'él no
És afatus nescessari senyn per so que sia sciència, car sens él
sciència no pogra éser e la conceptió que hom ha dedins no fóra qui
la manifestàs defores e fóra perduda la obra de la ànima e de la
ymagenatió dedins e totes les arts mecàniques foren impossíbols.
Si no fos parlar, no fóra qui donàs les cozes que hom à mester
a conservar los altres particulars del sen comun, car lo toquar e
gustar àn aqueles cozes que àn mester per raó de parlar, enaxí com
abitar, vestir, menjar e mercaderia e anar dels uns locs en los altres
sercar aqueles cozes que són a hom nescessàries.
Sens parlar no pogra hom vertuts guaayar ne
hom ha, negun mèrit aver e en lo perdimén de parlar fóra perdut
l'ordre per lo qual hom va a vida eternal ni no fóra príncep qui en
terra tengués justícia e enaxí de les altres cozes semblans a
Per rahó de parlar pot ésser feta honor a Déu e d'él donar laor
e sens parlar no pogra éser encarnatió del Fil de Déu ni foren sagramens
ni manamens ni el jorn del judici; per què, parlar porta més
de utilitat que neguns dels altres sens segons aquestes cozes e segons
la fi per què hom és creat.
Si parlar no fos, foren moltes obres naturals debades, enaxí com
metals, car no fóra qui
és en la péra, no fóra qui
viandes caldes, saboroses e indigestes, e
plazens ornamens e les oreles plazens vous.
Totes cozes corporals à Déus creades a serviï d'ome e home és
creat a conèxer e amar Déu, honrar e servir e per assò en home
són totes creatures corporals en aquela fi per què són creades. E si
parlar no fos, aquela fi fóra perduda, car no pogra hom Déu amar,
conèxer, honrar ni servir ni loar ni de sos peccats confesar e fóra
perduda la fi per la qual és home creat e la fi per què les creatures
són creades a servir Déu en home.
Si vou no fos, aucel no feera son niu ni la perdiu no cridara sos
fils ne
semblan e no partissipara ab él en vou, car no engenra en él vou en
potència, e fóra natura vàcua, la qual vacuïtat destruïra l'orde de
natura e tots los animals.
Enaxí com vou és nescessària axí com dit avem, als uns animals
e als altres, enaxí és nescessari aquel qui forma la vou, car sens él
no puria éser la vou e aquel és nescessari en manifestar en la vou
los secrets dedins concebuts e a él és éser nescessari un dels particulars
del sen comun, car enaxí com és nescessari a les altres cozes,
enaxí cové que les altres cozes sien nescessàries a él enaitant que él
aya sa perfecció per eles com eles àn lur perfectió per él.
Si affatus no fos sen, él no fóra part substancial del senyn comun
e fóra accident e no fóra qui mogués la lenga a espascificar lo sòn,
toquan colps en l'àer e
estint natural sens deliberatió e no pogra éser parlar ne
del polmó no pogra passar per los locs on se formen les síl·labes
vocals. E enaxí com natura falira a efatus de substancial entitat,
defalira efatus a natura e a totes aqueles fins a les quals és creat.
És, doncs, efatus part substancial del sen comun de nescessitat.
Per totes aquestes rahons damunt dites e moltes d'altres que
dir-ne puríem, és singnificat que efatus és senyn, car segons que él
és nescessari cové que la fi per què él és nescessari satisfassa a él
de tan gran entitat com és la sua nescessitat, la qual satisfatió no
seria si efatus era accident e que no fos proprietat substancial que
respozés a la fi damunt dita, a la qual respondre no poria per raó
de la gran entitat de la ffi e per raó de la sua minoritat e defalimén
de entitat.
De la tersa part
En aquesta part és a provar que
altres sens ni de les altres parts de la substància, exceptat del sen
comun; e car effatus és del éser del qual avem experiència, cové
que sia propri particular del sen comun; e a provar aquestes coses
donam deu rahons, de les quals és aquesta la primera.
Visus manifesta les cozes vezibles ab color e ab lugor e ab los
uls, qui són estrumens d'aquela manifestatió. E efatus manifesta lo
concebimén dedins ab la lenga e ab lo movimén e fa la manifestatió
en la vou; per asò, efatus no pot éser de la esència de veser per raó
de la differència que és enfre amdós, segons estrumén e object.
Auditus no espaciffica lo sòn en vou, mas que receba aquela vou
spacificada per so que reeba la manifestació defores e que la dón a
la conceptió dedins. E efatus spacifica lo sòn en vou e tramet defores
la conceptió de dins per so que auditus la reeba e que seguesca la
fi de la conceptió dedins, la qual és la manifestatió que és reebuda
en la vou e per raó d'asò cové que sia differència enfre la un sen
e l'altre e encara per raon dels estrumens qui són diverses, so és
a saber, la lenga e les oreles e asò mateix dels objects.
Odoratus no à apetit ni estint natural a manifestar la conceptió
dedins en la vou e à propri estrumén, so és a ssaber lo nas, e propri
object. E per asò cové éser differència enfre él e efatus.
Gustus no mou la lenga a parlar, ans mou aquela a gustar, ni
efatus no mou la lenga a menjar, ans mou aquela a manifestar los
secrets de dins e a enpembre aquels en la vou; e car en l'estrumén
qui és lenga partissipen ambdós diversamén e lurs objects són diverses,
cové que sien distins per esència e per proprietat.
Tactus no manifesta los secrets concebuts en la vou e manifesta
aquels en la carn; e
manifestar los secrets dedins concebuts segons entendre o ymagenar
e per asò cové que sien distins particulars gustus e afatus.
Enfre afatus e la lenga és differència, car la lenga és estrumén
de gustus e de efatus, és cors per sí mateixa vesible e toquat e efatus
és invisible, no palpable. E si la lenga era taillada, per tot assò
no
vesiva que no
estint natural a veer. E si enfre la lenga e affatus no era differència
esencial, taillada la lenga se perdria l'estint natural de la conceptió
dedins en la manifestatió defores, lo qual perdimén és impossible
segons que d'assò avem speriensa. E assò mateix és manifestat en
los hòmens muts, qui no poden parlar, los quals parlarien si efatus e
la lenga eren una cosa mateixa en nombre.
Enfre conceptus qui és dedins a
aquel conceptus és fet per entendre o ymagenar o ensems en home
e en los inracionals per ymagenar tan solament; e com aquests no
sien de la esència del sen comun e effatus sia de la esència del sen
comun car sent la manifestatió de la conceptió, cové que sia distincció
enfre ela e la conceptió, car si no u era no seria migià qui
sentís la conceptió e qui la manifestàs en la vou, moguda e spascificada
en lo sòn, e seria la manifestatió de la conceptió pus natural
object a manifestabilitat no sensada en la vou no conjuncta ab la
conceptió, la qual vou no és sensada, que a la sencitivitat en la qual
la conceptió és sustentada en quant la sua empremsió e figurada en
la sencitivitat e sencibilitat és sustentada e moguda e assò és impossible
e contra cos de natura e contra la major propinqüitat e veynansa
e concordansa que és enfre la entel·lectuytat e la ymagenatió e la
sencitiva, que és enfre propinqüitat e veynansa e concordansa de
la entel·lectuytat e ymagenatió e les cozes no sensades.
Enfre ymagenatió e efatus és differència, car ymagenatió no és de
la esència de la sencitiva e aquest efatus que nós ensercam és
de la esència sencitiva, car si eren una cosa mateixa en nombre seguir-s'ia
que totes vegades que hom parlàs, ymagenàs e que totes vegades
que hom ymagenàs, parlàs; e encara, que
per frenezís o qui són orats, qui parlen sens ymagenar, ymagenassen,
la qual cosa és impossible, segons que d'assò avem speriensa.
Enfre ànima racional e afatus e encara enfre la potència vegietativa
e elementativa és differència, car, si eren una cosa en nombre
afatus e aquestes potències, molts incovueniens se
quals per sí són manifests; per què, a aquesta raó no qual més multiplicar
paraules.
Enfre afatus e home à differència, car home és lo tot e afatus
és una part d'aquel; e enaxí com home veu sots raó de visus e ou
sots raó d'auditus, qui són les sues parts, e él mou aqueles a lurs
objects, enaxí home parla sots raó de afatus, lo qual mou a son
propri object, qui és la manifestatió de la conceptió que él reeb
dedins per so que a altres hòmens pusca manifestar son voler e son
ymagenar e les cozes que són mester a son viure e a sa perfecció.
Per què, enaxí com hom pot dir que hom entén e vou, enaxí pot dir
que parle e enaxí com entén ab entenimén enaxí parle ab lo sisèn seyn.
De la quarta part
En aquesta part donam diffinitió de affatus e esplanam aquela;
e de la esència de afatus conexensa donam.
Affatus és aquela potència, ab la qual animal manifesta en la vou
a altre animal la sua conceptió.
L'orgue de afatus és la lenga e lo seu estrumén és lo movimén,
qui comensa en lo polmó on se pren la conceptió, que subsecivamén
ve en la lenga e de la lenga en lo paladar, en los locs dels vocals, e
forma
dins. Aquest moviment és liyna contínua e la sua rayl està en los
membres sensats que dits avem e la part en què no és sensada és
la vou. Aquesta liyna és elementada e en part és sensada e en part
no és sensada, segons que dit avem, e en quant és sensada està la
vou en potència e aportada en actu successivamén e arteficial en
la part en què no és sensada, so és a ssaber en vou enaxí com és
aportat l'actu del gustar per movimén en sabor e asò mateix del
toquament, qui ab movimén ateyn son object.
L'opject de afatus és la manifestatió de la conceptió dedins, la
figura de la qual manifestatió apar en la vou, la qual afatus spacifica
del sòn e aquela vou vest de la semblansa de la conceptió, la qual
semblansa és la manifestatió que mou l'efatus e l'efatus mou lo seu
orguen e l'orguen mou l'estrumén, qui és movable, e en lo movable
és sustentada la vou e en la vou la manifestatió.
Ab aquest effatus és Déus loable e manifestable e nomenable
en la vou, en la qual és pus noble que auditus, car auditus és passiva
potència en la vou en quant la pren e afatus és potència activa en
quant la forma. És, doncs, afatus segons comparatió de Déu pus
noble sen que auditus e que neguns dels altres seyns, com sia assò
que Déus sia nomenable e no sia vesible, odorable, gustable ni palpable.
On com sia asò que afatus sia tan noble sen e aporta més de
mèrit que neguns dels altres, gran injúria és estada feta a él per los
antics ensercadors de veritat en les cozes naturals, car tant de temps
ha estat no conegut.
Fenit és aquest tractat en la ciutat de Nàpols en l'anyn de la
encarnatió de
és compilat a glòria e a honor de nostre seynor Déus amén.