[REGIMENT DE SANITAT A JAUME ·II· (VERSIÓ DE BERENGUER SARRIERA)] Ací comensa lo Regiment de sanitat, lo qual l'onrat maestre Arnau de Vilanova ha ordonat al molt alt senyor rey d'Araguon. E mestre Berenguer Sariera, surgià, à·l treladat de latí en romanç, e à-y enadit aquest pròlec qui·s seguès. Con Déus totpoderós, ple de misericòrdia, aja creat l'om, e aquel no aya neguna carrera de fer neguna cosa ne aya nuyla rahó sinó per poder, e poder no sia sinó [per] sanitat, e sanitat no és sinó per egualtat de compleccion, e egualtat de compleccion no és sinó per temprament de les humors; [e] per ço nostra senyor Déus, con ac creat l'om, volc-lo amar e espirar de gràcia

sobre tots los animals, e féu-lo a la sua semblança, e volc-li donar remey que posqués aver temprament a les humós per conservacion de sanitat, [e] [a] aquesta conservacion ha vulgut il·luminar los savis metges, e, entre los altres filòsofs e mestres en medicina, ha vulgut il·luminar lo molt savi maestre Arnau de Vilanova sobre los altres mestres de medicina, a conèxer e a aordonar en quantes maneres sanitat és conservada. E per ço con la art de medicina és fort longua, e·ls savis metges entichs ho agen longuament escrit (axí que·ls grans senyors qui àn los grans neguocis, ne encare lo poble comú, bonament no ó poden entendre), lo dit maestre Arnau, a honor del molt alt senyor En Jacme seguon, rey d'Araguó, ha ordonat aquest libre per donar doctrina de viure san e de venir a natural velea a aquels qui ho volran entendra e metre en obra. E per ço que aquest Regiment, qui tan planament és ordonat, pusca tenir o fer profit a aquels qui no entenen latí, és vengut a plaer a la molt alta senyora dona Na Blancha, per la gràcia de Déu reyna d'Araguó, que ha manat a mi, Berenguer Sariera, surgian, que trelat aquest libre de latí en romanç; e yo, per satisfer a son manament, són-me entramès de tresladar aquest libre. E prec los legidors d'aquest que, si per

ventura en lo romanç hó en la sentència del libre trobaven nuyla cosa qui·ls semblàs no raonable, que ans que ho reprenguesen, que ho corregisen ab aquel del latí, per ço cor moltz vocables e [en]tenimentz ha en los libres de medicina, que a penes se poden metre en romanç. Emperò jo vuyl enadir en aquest libre alscunes notes per los marges en manera de rúbliques, per ço que aquels qui legiran en aquest libre pusquen pus leugerament trobar la proprietat del ajudament hó del noÿment de les coses qui açí són nomenades per regiment de sanitat; per ço cor aquels qui s'àn ajudar ab los libres qui són en romanç, no poden aver estudiatz tantz libres que leugerament pusquen trobar la proprietat del regiment dejús escrit, lo qual lo dit maestre Arnau ha aordonat en ·XVIII· capítols. Lo primer és de triar bon àer.

Lo seguon és qual exercici és meylor. Lo terç és del bayiar e de lavar lo cap e·ls peus. Lo quart és del menyar e del boure en general. Lo ·V· és de reposar, e de durmir, e de vetlar. Lo ·VI· és de nedeyar les sobrefluïtatz, e del ajustament carnal. Lo ·VII_è· és dels acçidens de la ànima, qui destruen fort lo cors, axí con ira e tristor; e con ne en qual manera alegria ahordonada lo recrea e·l comforta. Lo ·VIII_è· és de les coses qui donen nudriment, ço és dels grans, axí con de forment e de sos semblantz, de què hom fa pan. Lo ·IX_è· és con deu hom husar dels legums. Lo ·X_è· és de les fruytes que hom usa. Lo ·XI_è· és de les ortalices e dels fruytz d'aqueles. Lo ·XII_è· és de les raïls que hom usa. Lo ·XIII· és de les diversitatz de les carns, e de qual manera les dega hom usar. Lo ·XIIII_è· és de les coses comunes qui són raebudes de la humiditat del bestiar. Lo ·XV_è· és dels peys, ne en qual manera los deu hom usar. Lo ·XVI_è· és de les sabors e dels condimentz. Lo ·XVII· és del regiment del boure. Lo ·XVIII· e derrer és dels remeys e de la cura de les emoreydes, que, jatzsia que aquest regiment

sia profitós a tot cors san generalment, mayorment és profitós als corses sanguinis e colèrics, e a aquels qui àn acustumat d'aver emoreydes; per què lo dit maestre Arnau mès en la fin d'aquest Regiment aquest capítol de emoreydes. E és cert que aquels qui observaran aquest regiment dejús escrit, que no·ls cal aver temor que sien agreuyatz per la dita malaltia. [CAPÍTOL I.] DE TRIAR BON ÀER La primera consideracion hó partida de conservar sanitat pertany a la alecció del àer, ço és a saber, qual àer sia triat a conservar sanitat; car entre totes les coses les quals són al cors animal aproïsmades, ço és, d'aqueles sens les quals no pot hom viure, no és neguna qui axí fort lo mut, car ab les sues calitatz e proprietatz, inspiran, entre al cor e a les artèries per

la boca e per lo nas, e mescla·s per totes les artèries ab los espiritz del cors, per los quals se fan totes les obres de la vida corporal. Per qua[l] [rahó] deu hom [triar] bon àer. E per aquesta rahó la saviea dels reys, la qual per salut del regna deu estudiosament entendra a conservacion de la sua sanitat, [e] aytant con pusca deu elegir l'àer qui melor li és e pus covinent a abitar en les partides del seu regne e dels altres locs als quals va per abitar; car, cant él eleig més de temps ésser e abitar

en aquels lochs als quals, seguons diversitat del temps, és l'àer pus pur e pus sà, en dues maneres proveex al profit comun: primerament, en conservacion de la sua salut, en la qual està la salut de totz aquels qui li són comenatz; seguonament, en ço que mils e pus subtilment sab proveir e donar recapte a la multitut del poble qui vén davant él. Car no solament l'àer pur e net e san és profitós al cors, ans ho és encare a les obres de la ànima, car totes les sues obres, quals que sien, hó accions aytambé, en pensan e entenén con en jutgan, pus clarament e pus acabada se fan aytant con l'àer és pus san e pus pur. D'esta consideracion damunt dita és reyal saviea fortment exalçada; car, procuran clardat de conexença e d'enginy natural, pot mils al profit dels sotzmeses, no tan solament en sí matex, ans encare en son conceyl, per lo qual ha a regir e a guovernar tot son regne. A aquest ben procurar és tengut e obliguat cascun rey per son offici, per tal con no tan solament per naturals enseyamentz e doctrines, ans encare per sperimentz vaem tot dia provadament

que la sutzura e la grossea del àer fa perdre subtilitat e enginy, e destrouex les vertutz aprehensives, e fa obscurar la vertut judicativa, e les cogitacions e·ls pensamentz e cobeejamentz fa partir de rahó. E, per tal, deu ésser elegida a abitar més de temps [en] aquela partida del regne en la qual la substància del àer és pus pura, e en les sues calitatz pus atemprada, seguons les diversitatz del temps. De triar àer seguons lo temp[s]. Car en estiu deu ésser demanat àer pur declinan a fredor atemprada, e el contrari en ivern; en aqueyl loc, emperò, ún l'àer és pur, les altres dues partides del any, ço és primavera e autumpne, qui són atempratz en les calitatz lurs. A què pot noure àer pur. Mas, per ço car moltes veguades esdevé que·l loc ún l'àer és pur,

soptosament se umple de ventz, lavòs los corses rars hó plens de sanch, leugerament són agreuyatz per mudamentz soptoses, con lo vent entre en éls, majorment si vén justat enaxí con per canal. Con se pot hom guardar del noïment del vent. E, per tal, és mester que en los locs plens de ventz sia hom cubert de vestadures groces; mas als homes qui són de compleccion colèrica hó sanguínea, és bona e covinent vestadura de lí hó de seda, plena de dins de cotó hó de borrelons de ceda, a manera de jubet hó d'espatleres, car aytal vestadura no ffa

escalfar ne enflamar la sanch, e deffèn del vent les partz del cors qui d'ela són cubertz. De triar loch [a] [ja]er e a dormir. Lo loc, emperò, qui mayorment deu ésser alet a jaer e a dormir, se deu hom guardar que no sia l'àer tancat ne enclús, e que age frans espiramentz, no en axí con alscunes cases voltades, les quals àn pocs espirayls, ne raumàtigues, axí con cases soterrànies hó sotzsoles, lo sòll de les quals no és pavimentat; car en aytals locs és l'àer fort gros e humit, e a aquels qui hi jahen, e magorment qui hi dormen, agreuge molt lo cap e·l pitz, e fa·ls encare groçes e pereroses e soniloses, e costreny lo cor, e enduraex l'alè, e fa greu respiracion, e toyl la vou hó la fa tornar obscura. Con pot hom [ad]obar cases [ra]umàtigues. Emperò, si de nessecitat hom ha a jaer en aytal loch, d'ivern sia subtiliat l'àer ab foch, mayorment que sia fet lo foch de sarmentz seques, hó de romaní, hó de box, hó de semblant

leya, la qual no faça fum, mas flama clara. D'estiu, emperò, totz los espirayls estien obertz, e·l sòl de la casa no sia reguat; e deu hom jaer d'aquela part per la qual l'àer pot entrar pus franchament. E si la casa deu ésser enjoncada de rama vert, guart-se hom que no sia ayguosa, axí con gros jonc e bova o erba moyl; mas pot ésser enjoncada de murta, hó de saltze, hó de semblans. E aytal casa pot ésser perfumada, d'ivern, de liyàloe, hó d'encenç, hó de fust de ginebre hó de ciprés; e, d'estiu, pot ésser perfumada de sàndel, hó de fuyles de murta seques, hó de les sues vergues, hó de roses seques, de les quals, si fer-se pot, lo sòll de la casa sia cubert, hó sien d'aqueles saquetz unplits, los quals sien posatz entorn lo capsal del lit. Con se deu hom calfar al foch. Cant, emperò, lo fret constreny que hom se calf al foch, deu-se hom guardar que no·n sia masa prop; e que no y sigua hom molt, e magorment aprés menyar; e que no tengua la cara girade al foch, car dels espiritz toyl als corses rars e poroses, e destroueix la vista, e escalfa la sanc e fa grateyla.

Mas pot-hi hom saer atempradament, l'esquena girade; e si·l foc és davant los uyls, e mayorment de prop, mester és que sia posada alcuna cosa davant, per rahó dels uyls. CAPÍTOL ·II·. QUAL EXERCICI ÉS MEYLOR Aprés concideracion del àer, se deu seguir concideracion del exercici, per ço cor exercici naturalment deu ésser fet ans de menyar per dues rahons: la primera, car escomou la calor natural per la qual se fa la digestió del menjar, on és mester que con lo menyar serà raebut, que trob hom escomogut e exercitat, e no adurmit;

la seguona rahó és car l'exercici fa resolre totes les sobrefluÿtatz del cors e les apareyla a gitar defora, les quals sobrefluÿtatz si dins lo cors romanien, la natura no puria acabar les sues accions, car destruen la calor natural e embarguen los locs per los quals lo nudriment deu passar; per què la natura del cors està embarguada entrò les sobrefluÿtatz dels menyars sien foragitades. E jatzsesia que les groçes superfluïtatz, axí con aqueles qui són en los budels hó en la vexigua, isquen d'alcuns corses sens exercici, les subtils, emperò, sobrefluïtatz, qui per los poros de la cotna àn a exir e les quals majorment s'ajusten als brahons dels membres e entre la carn e la cotna, atart poden exir del cors san, sinó per exercici; una, car atart [és] [que] [hom] [atempradament] [begue] hó menuch que la calor natural pusca consumir les sobrefluïtatz d'aquels membres per la poquea, hó que sia tan fort que pusca deguastar totes le sobrefluïtatz; e per

aquesta rahó és mester que ans del menyar sia hom exercitat. A quals és bon molt exercici hó poch. Mas a aquels qui poc menjen basta poc exercici, e aquels qui molt mengen àn mester molt exercici; e aytanbé, per contrari, a aquels qui àn poch exercici basta poc menjar, e subtil, e leuger. E a quals, molt menjar hó poch. Aquels, emperò, qui àn exercici corporal gran e fort, deuen molt menyar, e groçes coses; e per ço ans de sopar e de dinar deu hom ésser exercitat per temprat exercici e agual; que aquel exercici és egual e atemprat per lo qual és hom pus alegre, e·ls membres són pus leugers; car si los membres dolen hom, hó per lo dit exercici romanen hujatz, sens dupte aytal exercici no fo atemprat; e per ço, can hom comença a hujar, deu-se hom lexar del dit exercici. Deus saber que aquel exercici és egual can los membres sobirans e jusans són proporcionadament e agual exercitats, axí con per anar a peu, hó cavalcan, hó en altra manera; on aquel

qui va a peu se deu a veguades enclinar per pendre caacom ab les mans, per plaer-li hó per obrar; aquel, emperò, qui va cavalcan, dementre puge hó devayla hó mou lo cavayl, no tan solament mou les colones dels peus, ans encare mou lo dors, e les mans, e·ls braçes, majorment si caça. Qual exercici [é]s bon a rey e [q]ual deu squivar. Aquela, emperò, manera de moviment deu ésser eleta a exercitar, per la qual la reyal magestat romangua sens tot agreuyament. E per ço joc de pilota, hó joc aureal, hó luyta, en neguna manera no pertany a rey, car menyspreament és de la sua presona, e molt nou al profit comun. CAPÍTOL ·III·. DEL BAYIAR E DE LAVAR LO CAP E·LS PEUS [De]l bayar. Aprés concideracion del exercici, se seguex concideració del bany, per tal car

comple lo seu deffaliment. Car, en regiment de sanitat, aquels solament se banyen als quals, per tal con no són exercitatz hó per molt menyar, moltitut de sobrefluïtatz és ajustada e·ls brahons e entre la carn e la cotna; hó aquels als quals és mester lavament del cors per gran suor, hó per exercici, hó per altra raó. E per ço als primés és bon e covinent bany [d'][estuba], a escomoura la suor; e als altres, banys d'aygua alavan. Mas negun d'aquests banys no és mester a cors atemprat hó abundat de sanc, si atempradament menga e és exercitat; car no à mester alavar

a suar, ne encare alavar per rahó de la suor. E si per ventura, per rahó del exercici qui escomou la suor, alcuna veguade era a hom mester de lavar, mester és que la aygua no sia trop calda, mas sia tèbea, axí con aquela la qual és calfada d'estiu per la calor del sol, e sien gitades en lo bany roses bulides d'una bulor. De lavar les cames e·ls peus. Les colones dels peus, a conservacion de la vista e de la ohida e de la memòria, sovén sien lavades ab aygua atempradament calda; e aytal lavament sia fet al vespre, ans que hom entre en lo lit, aquels dies que hom no soparà. De lavar lo cap. Lavament del cap no sia tardat oltre ·XX· dies, ne no sia fet en la setmane més d'una veguada. E nuyltemps no deu ésser fet ab lo ventre ple, mas ans de menyar, hó molt luny aprés del menyar, hó ans de sopar.

CAPÍTOL IV. DEL MENYAR E DEL BOURE EN GENERAL] Aprés la concideracion del [exercici] [e] bany, se seguex la concideració del menyar, per ·II_es· rahons: la primera és car exercici enfrevolex los corses, los quals, aprés la flaquea, han mester menyar; la seguona raó és car l'axercici, enflaqueén lo cors, escomou volentat de menyar, que nós apelam fam, la qual no és àls sinó misatge de la natura a manifestar la nessecitat del menyar. Qual hora és covinent a menjar. Car certa cosa és que lavors lo cors san à mester menyar, can manifestament ha fam; e per ço és mester a aquels qui han cors atemprat e abundant de sanc sobre·ls altres, que no menyen entrò agen fam; car la natura dels membres no raeb ço que no cobeega, ans ho rebuga, e per tal lo menyar qui és raebut sens cobeeyament de natura, és

portat per lo ventre e per los altres membres enaxí con greu càrrega, e per ço més se coromp que no·s muda en éls; car, con lo rebugen, no s'esforçen que·s muden en la sua substància, hó, si ó fan, fan-ó fort tèbeament. [De] la arrada [que] fan aquels qui [men]yen sens talent. E axí, certa cosa és que en nuyl temps del any no és covinent al[s] corses sans nuyla ora menjar seguons natura, no a dinar ne a sopar, sinó can la natura cobeeya de menjar. E per ço és manifest que costuma del poble, sopar tost e ab jorn, és sens tota rahó a aquels qui sans són, e fa·s per alcuna leu volentat dels foyls, e usa·s per lo poble no discretament; e per aquesta raó deu ésser pres lo menyar can la natura lo cobeeya, e no deu ésser tardat lonc temps aprés la fam, sinó que les sentes costitucions de la Esgleya, hó honest affaenament, o religiosa devocion amonesten, qui fan moltes veguades soffrir fam. La quantitat del menjar que hom raeba. Encare deu ésser lo menyar en tal guisa amesurat,

que·l ventre no·n sia agreuyat per imflament; car enaxí con nou menyar ans del temps damunt dit, axí nou si no atempradament és raebut. A la qual cosa esquivar, és mester que·s guart hom de dues coses. Del primer noïment que fa menjar qui no és raebut ordonadament. La primera és no acabat mesteguar, per la qual és feta gran injúria a la natura, car no li ret hom ço qui per natura li és degut; car per ço són les dens aordonades: que·l menyar perfetament sia atridat ans que sia tramès al loch de la digestió. On, can lo menyar no és clar, hó per alcun artifici no és atridat, aquel qui perfetament ab les dentz no·l atrida enguana la natura del seu cors règeament; car natura de atridar lo menyar no és atorguada ne al ventre ne als altres membres de dins, e per ço covén-se que sien agreuyatz del menyar, con no pusquen complir lo deffaliment del atridar. Del noïment del menjar qui no és ben masteguat. Són, emperò, en dues maneres agreuyatz del menyar no ben masteguat: la primera, car més ne menga hom per la cobeejança del englotir; la seguona, car lo menyar englotit no pot perfetament digestar, e per ço apareyla lo cors a moltes pacions, e per ço los deguastadós

sovén són malautz e no poden venir a natural veylea. Lo seguon noïment dell menjar qui no és raebut ordonadament. La seguona cosa, emperò, la qual per paor del menyar no atemprat deu ésser esquivada, és divercitatz de menyars en una messa, e majorment si són delicatz, car pus tost és hujat e defayl l'apetit hó volentat de raebre ·I· menyar que diverses, car los ablanimentz de les sabors l'escomouen a pendre més que·l ventre no pot digerir. En esters, can la no agualtat del menjar és tan gran, que la ·I· és de leugera digestió e·l altre de greu, a fer avem que·l degut nudriment dels membres sia embarguat; car, can la ·I· és digest pus tost que l'altre, e sien ensemps mesclatz, lo no digest ab lo digest exirà, o, si roman entrò a acabada digestió del altre, serà aquel corromput, axí con si carn de vaca he poyls se cohien ensemps. Encara s'esdevén que, can los menyars són moltz e diverses, en dues maneres és la digestió embarguada. Primerament, car aquel qui diverses menjars menga ha pus sovén a boure, e sovén boure embargua digestion, enaxí con metre aygua freda en ola bulent embarga la sua bulidura.

[Segonament, car entre la primera vianda i la darrera hi ha un gran interval, per raó del qual la digestió començada de la primera vianda és impedida per la cruesa de les que subsegueixen; totes les quals dificultats són evitades prenent només una vianda, o dues tot al més, amb que entre elles no es posi un interval notable, i que no siguin molt diferents quant a la facilitat de digestió; i per això els qui s'alimenten de poques viandes arriben a una vellesa avançada i neta, mentre que els qui s'afanyen a englotir multitud de viandes, o bé finiran abans de la vellesa, o bé llur vellesa serà prematura i molt immunda, com esdevé tot sovint als habitants del nord. No solament s'ha de tenir en compte l'espera del menjar i la quantitat, sinó també la qualitat, és a dir, que es prenguin aquells que convenen al cos segons l'exigència de la seva natura i del temps, i que els que no convenen siguin evitats. Aquell, doncs, que naturalment és predisposat

a patir hemorroides fluents o pulsants, deu evitar les coses agudes i salades, i les massa dolces, i les que restrenyen, de les quals més avall es parlarà en especial. Del beure. Mes ara convé tractar del règim del beure en general, respecte del qual la natura ofereix als cossos sans una regla breu, és a dir, que es begui quan ella ho demanarà, ço és, quan un hom pateix vera set. I la set és vera, quan se sent escalfor a la boca de l'estómac, la qual cosa no s'esdevé mai en els cossos sans sinó després de prendre menjar. Per tant, quan aital set és manifesta, s'ha de prendre la beguda, i sòbriament, així com sigui degut a la natura del cos i del temps. Car, respecte d'això, s'ha d'evitar que el vi sigui agut, o ardent, o gros i dolç, ans a l'estiu blanc o rosat, a l'hivern lleugerament vermell; i, quant a la substància, sempre clar i subtil, la saboria del qual és senzilla i agradable i l'olor suavíssima.] Los vins sien elegits tostemps los pus flayrans, los quals menys puxen sofrir

mesclament d'aygua; car als cossos temprats, sanguinis e colèrichs és pus profitosa cosa beure vin frèvol naturalment e ab pocha aygua, car vi no és temprat per molta aygua. Enaxí, donchs, és manifest que cové squivar tostemps vins los quals són mesclats ab algun mesclament [de] [guix] [o] [calç], e aquells qui són conservats ab vexells] tancatz ab pegua. De piment. E per aquesta matexa rahó deu ésser esquivat piment, si doncs no és fet seguons la forma dejús escrita. De vin noveyl. Encare és manifesta cosa que vin noveyl clarificat perfetament és pus profitós que·l vin veyl. En cal ma[nera] se pot [trau]re la set natural. En la set, emperò, fantàstica, en la qual la boca del ventre no és enflamada, mas la guorgua o la boca és seca, hó lo paladar, per rahó del pols, hó per moviment, hó per calor hó per sequetat del àer, no és mester que hom

begua, mas basta que hom deneig e muyl les davant dites partz, faén guarguarisme de vi bé enayguat, hó d'aygua; hó, si més plahí·a hom, poria hom mesteguar fruyts plens de suc e gitar la substància, hó englotir ·I· poc del suc per rahó de la sequea del canyó. CAPÍTOL V. DE REPOSAR, E DE DURMIR, E DE VETLAR Aprés menyar, seguons horde de natura, és cosa covinent posar e durmir, cor lo menjar és raebut per ço que sia digest, e que aprés la digestió se mut e torn en la substància dels membres. E, per tal con la digestió del menyar no pot ésser complida, e majorment aquela qui·s fa e·l ventre, en lo qual lo menyar és raebut, (en guisa que no és covinent mudar-se en los membres, si la calor natural, per la qual la digestió és feta, no era ajustada en lo loc de la digestió aytant com pusca), per esta rahó no és

covinent cosa, a aquels qui atempradament àn menyat, que aprés menyar vagen, ne trebaylen, ne vetlen, mayorment si lur cors no abonda molt en calor natural, per ço cor en lo moviment hó en lo trebayl la calor natural s'escampa per los membres qui·s mouen. Aytanbén en lo vetlar, si ben no·s mou hom los peus ne les mans, la calor emperò natural s'escampa per los membres dels ·V· seyns, axí con són les oreyles cant al oir, e los uyls cant al veser, e axí matex dels altres; e aytambé s'escampa la calor per lo cerveyl, en lo qual se fan les obres dels pensamentz; per ço cor sens calor natural negunes obres de vida no poden ésser acabades. Per quals raons és meylor menjar, a menjar magor, a vespre. Per aquesta rahó totz los philòsofs s'acorden que a hora de vespres és la meylor hora qui ésser pot a menyar magor per conservar sanitat, per ço cor la nuyt vén sobre·l

menyar, de la qual cosa ixen ·III· béns nessesaris a complir la digestió. Lo primer és la fredor del àer, cor en àer fret és pus fort la digestió que en calt, per ço cor per la fredor del àer la calor natural és ajustada en lo forn del cors, e per la calor del àer la calor natural és estreta de dins lo cors e escampada defora, e aquesta és la rahon per què menga hom més en locs fretz que en caltz, e en ivern que en estiu. Lo seguon bén és lo repòs del cors e de la pença, cor de nuyt cessen los pensamentz e·ls affaenamentz. Lo tercer bé és lo dormir ferm e ab repòs, car, en lo cilenci de la nit, per crits ne per brugitz lo dormir no és trencat, ne per affaenamentz no és embarguat, ne per la resplandor, qui de dies fér los uyls, no és abreujat. Del deport que deuen fer ans que dormen aquels qui han menjat atempradament. Doncs, qui tempradament ha menjat, aprés menyar

deu saer, e posar e de cors e de pença; e, seén e posan, oga coses no suptils ne qui li desplàcien, mas coses de leuger enteniment e coses plaens, axí con són istòries de sans e de reys, e encare estrumentz de música; e, aytantost con la son li vengua, vage durmir. Mas de dia, e majorment en estiu, dorma en loc fret e escur e de gran repòs, emperò no sia raumàtich; e deu-se descalsar los peus, e que·ls tengua cubertz, car durmir ab peus causatz e ab cames, majorment en estiu, fa puyar los fums al cerveyl, e fa lo cors escalfar, e no·l lexa ben posar, e embargua la digestió, e emfosca la vista, e destruu la pensa; deu encare tenir los peus cubertz, per tal que·l cors no pusca massa reffredar. Aytambén lo cap deu ésser més de cubrir tengut a prop en durmén que no en vetlan, per ço cor, con en lo durmir la calor natural sia ajustada en lo mig loch del cors, les estremitatz romanen ab poca calor, e per ço pus leugerament lus pot lavors noure lo fret, majorment si l'àer fret, empès per vents caix per canal, toca los membres; e per ço deu-se hom guardar

que con hom durmirà, que endret del cap no age finestra ne espilera hoberta. De qual part deu hom jaer lo primer son. Aquels, emperò, qui són sans, deuen dormir en lo primer son sobre·l costat dret, per tal que·l fetge, qui abonda més en calor natural que negun dels altres membres, ecceptat lo cor, sia posat sotz lo ventre, axí con hom posa lo foc sotz la ola. Quals deuen tornar dormir can àn fet lo primer son. Can lo primer son és complit, no deu més durmir aquel qui tempradament ha mengat. Mas, si per ventura alcuna veguada alcun reeb més menjar que no deu, hó encara raeb alcuna cosa de dura digestió, lavors aquel qui dorm no·s despert aprés del son primer per tal que la digestió sia complida, [mas per lo fum de la superfluïtat ajustada] als membres, axí con sobrefluïtat d'urines en la vexigua, hó de

fums en los braons, hó de saliva en los pits, hó d'altres coses semblans. Ún, con les dites coses seran foragitades orinan, o tusén, hó estenén los membres, serà encara mester de tornar dormir; la qual cosa pot hom conèxer per la pesantura del cap e per la greutat de les pastanyes. Can deu hom jaer sobre·l costat sinestre. E lavors és cosa profitosa jaer sobre lo costat esquerre, per tal que per reteniment dels fums lo fetge no·s pusca massa escalfar, cor molt menor calor basta a acabar la digestió can lo menyar és caix cuyt que con és cruu. De dormir de sobines. Tot hom san, emperò, se deu guardar que no dorma de sobines, per ço que les sobrefluïtatz qui decorren al paladar e a les nars no retornen al cerveyl, cor aytals sobrefluïtats corrompen la memòria. Mas, con hom serà despertat, se pot hom estendre e esteniar de sobines, e posar-s'í un poc per donar egualtat als membres, e majorment a les junctures de la espina. Del dormir sobre·l ventre. Semblantment a aquels qui són sans, e majorment a aquels qui àn lo ventre calt hó atemprat, no és cosa profitosa

dormir sobre·l ventre, cor durmén sobre·l ventre se torç lo cap e·l coyl, e·l ventre se comprem e·s agreuge. Aquels, emperò, als quals és mester que jaguen sobre·l ventre per raó car àn lo ventre fret, deuen tenir lo ventre sobre coxins moyls, e deuen-ho en tal manera enginyar que, ún menys poran, tenguen lo coyl tort, jatzsia açò que més valria que jaguesen de costat e que tenguesen sobre·l ventre ·I· coxí moyl e ben calt e abraçat hó ben estret ab una faxa de lí, per tal que en durmén se tengua ab lo ventre. D'aquels a qui no és bon dormir con àn menjat. Tot axí, emperò, a aquels qui atempradament menuguen no és profitosa cosa que vagen aprés menjar, axí a aquels qui massa mengen és profitosa cosa que vagen suaument aprés menyar ans que dormen, e vagen tant entrò el pes de la boca del ventre sia devaylat en lo ventre. Per què deu hom tenir lo cap alt con hom dorm. E con totom qui aprés menyar dorm dega tenir lo cap e·l pitz alt, pus que les altres partides del cors, molt més deuen açò fer aquels

qui àn massa menyat, per ço que·l menyar, tornan del ventre a la sua boca, no la pusca agreuyar ne pusca noure al cap ne als membres spirituals. CAPÍTOL VI. DE NEDEYAR LES SOBREFLUÏTATZ, E DEL AJUSTAMENT CARNAL Aprés dormir deu hom denegar son cors de les sobrefluïtatz en él multiplicades, no tan solament are avelan hó urinan, mas encare en altres maneres, axí con tussén, escupén, mocan, lo cap pentinan, la cara e les mans ab aygua tèbea tota via lavan. Del ajustament carnal, què val o nou al

cors. E carnal ajustamén, qui a profit de natura és hordonat, se deu fer aprés dormir, con lo cors és atemprat. Aquels, emperò, los quals àn les junctures frèvols, e aquels qui àn morenes decorrens hó sordes, se deuen guardar diligentment que, mentre agen fam de menjar, ne encara aprés mengar, encontinent no agen cura d'ajustament carnal, e mayorment si natura per sí matexa no ó requeria, cor tots temps deu hom esperar que natura ho requira. E deu-se hom guordar que entre ·I· ajustament e altre age temps covinent, en manera que natura pusca escampar la sement sens destruïment e sens turment del cors, cor can la sement fa hom exir per força de natura, destruen-se les forçes del cors e vén hom a veylea e a decaïment ans que no deuria; per què se·n deu hom fort guardar.

CAPÍTOL ·VII·. DELS ACÇIDENS DE LA ÀNIMA, QUI DESTRUEN FORT LO CORS, AXÍ CON IRA E TRISTOR; E CON NE EN QUAL MANERA ALEGRIA AHORDONADA LO RECREA E·L COMFORTA Aprés les coses damunt dites per orden de natura observades, covén a saber, sobretot, que·ls accidentz de la ànima muden lo cors fortment, e fan manifesta empresion e mudament en les obres de la pença; e per ço los accidentz qui noen deuen ésser esquivatz de tot en tot, Del noïment qui vén per ira. especialment ira e tristor, cor ira sobreescalfa totz los membres, e, per raó de la gran calor del cor, confon e destruu totes les obres de la raó e del enteniment. E per ço deu hom esquivar tota ocasion d'ira, sinó aytant con, per manament de la raó, devem aver ira de les coses no degudes.

Del noïment qui vén per tristor. Semblantment, tristor reffreda e afeblex lo cors e·l fa tornar magre e sech, per tal cor estreny lo cor, e entenebra los espiritz, e·ls engroseex, e destruu l'enginy, e embargua la aprehenció (ço és, lo raebiment dels sens), e escura lo juhí, e nafra la memòria. E, per tal, deu hom esquivar tota cosa quo dón a hom tristor, sinó aytant con rahó nos conceyla que agam tristor dels vicis e cobeegem belea de la ànima. Del profit de tener alegra. E, per tal, aquels qui àn a tenir moltes cures e molts afaenamentz deuen-se tener alegres, e deuen entendre en onestz solaçes, per tal que la ànima sia a les sues obres pus poderosa e·ls espiritz sien recreats.

CAPÍTOL ·VIII·. DE LES COSES QUI DONEN NUDRIMENT, ÇO ÉS, DELS GRANS, AXÍ CON DE FORMENT E DE SOS SEMBLANTZ, DE QUÈ HOM FA PAN] Aprés doctrina general, [covinent] cosa és parlar especialment de les coses qui·l cors nodrexen, e dels remeys que poden aver si [no] són raebutz axí con deuen. Entre les altres coses, primerament direm del[s] menyars; aprés, dels boures. E per ço cor alscuns mengars són reebutz a nudriment del cors, altres a donar sabor, per ço direm primerament d'aquels qui nodriment donen; dels quals alscuns són raebutz de les coses qui de la terra nexen, altres de les coses animades. E jatzsia ço que, seguons dignitat, les coses animades sien primeres que les plantes, emperò, per natura de nudriment, primeres són les plantes que les coses animades, cor les plantes són donades a nudriment de les coses animades. Dels grans de què hom fa pan. Les coses

qui de la terra nexen són ·V· per orden, de les quals usam: la primera, los grans dels quals se f[a] [p]an, axí con és forment, ordi, sèguel, miyl, avena, panís e arròs; la seguona és legums; la tercera, fruytes; la quarta, fuyles, ço és a saber, de cols e d'erbes; la cinquena cosa són raÿls, axí con són porres e cebes e totes coses qui raeben creximent sotz la terra. De forment, e de farines, e de tot menjar qui·s fa de pasta frita hó cuyta en aygua. Fforment cuyt no deu hom sovén mengar, per ço cor moltiplica e engenra en lo ventre los vèrmens qui són apelatz lombrics, e, encara, engenra apilacions, e fa disposició e hordonament a aver péres hó arenes en la vexigua e en los royons. Açò matex fa[n] farines fetes de farina de forment, e tota res qui sia fet de pasta frita hó cuyta en aygua. D'amidon e d'aletria. Açò matex fa la alatria e·l amidon, jatzsia que·l amidon sia pus

leugera cosa que neguna de les altres. A cors atemprat no és cosa profitosa usar de les dites coses. E si per ventura ne vol raebre alcuna veguada, axí con en dies de dejunis, sien atemprades les dites coses ab molta let d'amenles, e sien cuytes règeu primerament. De sèmola. Sèmola és ab menys de mal e de noÿment que neguna de les altres coses. De la coladura del breny. Encara molt menys fa de noÿment coladura de breny, la qual, si primerament és cuyta ab molta aygua, puys ab molta let d'amenles, serà en los dies de dejunis als corses atempratz e colèrics mengar fort leuger e profitós. De menjar d'ordi. Mas encara és pus profitós mengar qui sia fet d'ordi denegat, cuyt primerament entrò que·s trench; puys sia lavat ab aygua freda, puys sia cuyt e pastat ab molta let d'amenles entrò que sia espès cominalment. Aytal menjar és fort covinent a aquels qui àn morenes polsans.

De menjar de avena. E en semblant manera deu ésser fet lo menjar de la avena, [si més plau a hom], jatzsia que sia menys profitós que·l primer. De menjar d'arroç. Menjar d'arroç, con és fet ab molta let d'amenles, tostemps és profitós als corses atempratz. A guardar, emperò, que no faça constipacion al ventre, deu-l'om raebre a la fin del menjar. En totes les dites coses deu hom guardar que no sien corrompudes per veylea, ne no sien prob de corrupcion. E, per tal, tot cors atemprat e colèrich se deu guardar de farina e de breny e d'alatria qui agen estat més de ·VI· meses; e encare d'amidon. si à estat més de ·VI· meses; e arroç, si més de ·XVIII· meses ha estat fora la sua escortxa, e majorment en caldes regions. Generalment, emperò, deu hom totes les dites coses esquivar, si olen a fum, hó à[n] aguda sabor, hó encare terrestre. Qual pan és [mey]lor. Lo pan deu ésser tostemps cominalment levat e poc salat, e que

no sia enfarinada; e, a esquivar constipacion, seria profitosa cosa que agués en sí la ·VI_e· hó la setena part de breny. Deu-se hom, emperò, guardar que no·l menuc calt ne dur. De bescuyt. E si per ventura covenia hom a ffer que hom agués a menjar bescuyt, deu-l'om primerament remuylar en gras brou, vules que sia lo grex de carn hó de douç oli d'olives hó d'amenles; e ab lo bescuyt, als dies que hom menugua carn, és cosa profitosa que hom raeba ab él peçes de lart de bacon hó alscunes altres coses mol·lificatives e qui homeesquen lo ventre, de les quals devem parlar en aquest libre. CAPÍTOL ·IX·. CON DEU HOM HUSAR DELS LEGUMS] Legums no són covinentz a corses atempratz dementre los corses són sans, e per tal deu hom esquivar la lur substància, e majorment si són

secs. Mas, si per ventura vol hom raebre dels tendres per rahó de noveletat, mester és que sien cuyts ab gingebre e ab saffran, e a la fin sien atempratz ab let d'amenles, si doncs ab graçes carns no eren cuytz, cor lavors no y cal enadir let d'amenles. De pèsols e de ciurons. Entre los altres legums, menys noens als corses sans són pèsols redons e ciurons e faves; e, entre aquests ·III·, menys noen los pèsols redons e blancs. Aquesta deu ésser recgla general: que can hom apareyla legums, ço és, menys de carn, deu hom fríger una ceba redona blanca, taylada ben menut, frita ab molt oli dolç, e deu-la hom metre ab lo legum, e a la fin deu-hi hom metre let d'amenles; e açò és majorment mester si hom deu menjar fava, e especialment fava fresa. De menjar legums. Legums, emperò, qui ab let de bèsties sien aparalatz, nuyl om no deu menyar. E, per ço con en la corema ha hom sovén usar les viandes qui fan opilacions, axí con peys

e menjars de cuylera, profitosa cosa serà a conservar sanitat que hom raeba al començament del menjar ·I· poc de brou de ciurons hó de pèsols. Del brou dels ciurons e dels pèsols. Aquesta és la aygua la qual loen los savis, ço és a saber: que los pèsols hó los ciurons sien tota ·I_a· nit remuylatz en aygua dolça, e en aquela matexa aygua sien bulitz l'endeman per dues hó per ·III· bulidures, e lavors sien colatz, e la coladura sia estojada; e prés de la ora del menjar anadesca-hi hom ·I· poc de vi blanch e ·I· poc de pólvora d'espicnart, e safran, e sal en cantitat atemprada; puys sia tot bulit per una bulidura, e al comensament del menjar porà·n hom ·I· poc boure, hó, si més plau a hom, porà-y hom fer sopes; cor aytal brou hobra e denega les venes qui són capil·lars apelades (les quals són e·l fetge e les carreres de la urina), e, per tal, guarde hom de péres e d'arenes, majorment si pèsols hó ciurons remuyla hom he cou ab la dita aygua e ab juÿvert. De la errada que fan aquels qui remuylen los ciurons en lexiu. Emperò règeament són enguanades les géns simples en ço que creen que

aquest profit sia en lo brou dels ciurons con són remuylatz en lexiu, cor de cert tota la substància subtil e qui à natura d'obrir és departida dels ciurons en lo primer remuylar. CAPÍTOL ·X·. DE LES FRUYTES QUE HOM USA No és profitosa cosa a cors atemprat usar fruyta per manera de menjar, mas per manera de medicina, ço és a saber, per guardar lo cors d'alcun accident, lo qual li pot esdevenir hó de part del temps o de part del àer; e, per tal, covén que hom les ús atempradament e hordonadament, esguardan lo profit que hom pot per la fruyta aconseguir, cor no la deu hom raebre per complir sa volentat, mas solament per profit. Del noïment de la fruyta. Con hom menugua fruyta per delit del bon saber, embargua hom conservament de sanitat. Per ço, aquell qui deu menjar fruyta no per bon saber acomplir, mas per profit, deu guardar en cascuna part

del any quals accidentz poden esdevenir al cors qui li pusquen noure, sia que esdevenguen per calitatz del àer, hó per los menjars que usa hom en aquel temps; e, seguons açò, deu hom usar les fruytes qui són pus covinentz a contrastar als accidentz, e deu-ne hom usar en la manera qui sia pus covinent e meylor. De les fruytes seguons los corses. Per tal, donques, con en l'estiu la sanc per calor del àer és enflamada, e en estiu e en autumpne per la sequetat del àer, qui és aguda, covén-se en los ditz temps usar fruytes fredes e humides a atemprar la sanch. Aytambén, per ço cor per la calor del estiu los membres del cors són rarificatz e esclareïtz, e pus tost la calor natural e·ls espiritz ixen dels membres, lavors covén usar fruytes atempradament estrenyén los pors de la carn, axí con són fruytes ·I· poc àrrees. Aytanbén, en los ditz

temps, és bon usar fruytes agres, a trencar la agudea de les còleres. Sequetat, encara, del temps, la qual moltes veguades constipa e restreny lo ventre, requer que sovín en estiu e en autumpne ús hom les dites fruytes. Aytanbén profiten a fer son, con és per la sequetat del temps embarguada, he a reffrenar la set e asuaujar la calor del cor e del fetge e la cremor de la boca del ventre. Totes aquestes coses diligentment esguardades, porà cascun leugerament veer en qual manera dega usar les fruytes d'estiu e d'autumpne a regiment de sanitat. Del noïment de les fruytes qui no són ben madures. Tot hom, emperò, qui entena en sí matex conservar sanitat, deu tener generalment esta recgla, ço és a saber: que jamés no vuyla usar fruytes cuytes ne crues entrò en l'arbre sien covinentment asaünades, De móres. ecceptades móres, les quals no deu hom usar pus sien tan madures que tornen negres per madurea,

per ço cor són menjar d'aranyes, e ensutzen e podrexen la sanch, e engendren e multipliquen bubes carboncles e encare bubes negres. E per ço, en les regions caldes e humides, en l'any que són moltes móres regna epidèmia, ço és, pestilència, si doncs per flux de ventre no és embarguada. Lo noïment de les fruytes en què à verms. La seguona recgla és que·ns devem abstener de fruytes a menjar con en eles se fan vèrmens, ço són, de dins entacades; e açò pot hom conèxer con la fruyta no és de dins, seguons natura sua, colorade, ne compliment natural no à: cor aytals fruytes engendren e continuen febres, si doncs per ventura la lur sobrefluïtat no era del cors gitada per flux de ventre, hó per fort trebayl, hó per grans suors.

Con hom no deu menjar de moltes fruytes ensemps. La terça regla mana que nuyl hom no menuc fruytes diverses ensemps, per gran semblança que agen en sí matexes naturalment, ne en lurs efectes; axí con podem veer, per exempli: De prunes e de cireres. si alcun menja prunes per mol·lificar lo ventre, no és cosa covinent raebre cireres ab eles ensemps, mas basta que la una cosa hó l'altre sia reebuda al comensament del menjar. De figues e de raÿms. Aytanbén, en temps que hom troba figues e raïms, no deu hom menjar de cascunes ensemps, jatzsia que cascuna cosa sia profitosa a mol·lifficar lo ventre, mas basta la una fruyta, e majorment les figues. De boure aprés figues. Aprés de les quals deu hom boure brou hó altra liquor per ço que mils pusquen mul·lificar. Mas a aquels qui àn lo fetge e·l ventre calt, e a tot hom colèrich, axí con són aquels qui abiten en Àffrica e en Líbia, és pus segura cosa boure aygua freda aprés de les figues; e als altres, vi ben enayguat.

De raÿms per alarguar lo ventre. Mas si alcun vol menjar raÿms per tener lo ventre larch, guardar-se deu que no·ls menuch a taula ensemps ab los altres menjars, ans los deu menjar molt de temps enans que·s pos a la taula, majorment si són frescs; cor no tan solament engenren ventositat, mas encara fan bulir les humors e·l ventre, e regiren lo menjar, e torben la digestió. De boure aprés raÿms. E aprés dels raÿms, en nuyla manera no deu hom boure vi, mas brou hó aygua freda. De tolre lo noïment dels raÿms que hom menugua a la taula. Emperò, si a la taula deu negun menjar raÿms, covén-se que sien estojatz moltz dies, aprés que seran cuylets; hó que·ls sobrefona hom ab aygua bulent primerament, e puys ab freda. De présecs e d'amprésecs. Lo matex que dit avem de figues e de raÿms, se deu entendre de

présecs e d'amprésecs. Cor los présecs raeb hom a veguades al comensament del menjar per alarguar lo ventre, e majorment los deuen raebre aquels los quals àn lo fetge calt e sech; mas no és mester que lavors sien raebudes figues, e molt menys deu hom raebre raÿms, mas basta que présecs hó amprésecs sien solament raebutz, e majorment durans, per ço cor àn magor humiditat. De présecs molars e durans, e con lus tolgua hom lur noÿment. A aquels, emperò, qui àn lo ventre fret e humit, són meylors los moylars; e si per ventura aquests aytals volen raebre dels durans, primerament los deuen remuylar en vi pur e fort, majorment si aquel matex dia són estats cuylets, cor aquels qui estan al sol ·II· o ·III· dies aprés que són statz cuyletz, pus saboroses ne són e pus sans. D'aquels qui menuguen moltes figues. Si, emperò, aquels qui àn lo ventre calt deuen menjar figues en massa gran cantitat, seria·ls san e

profitós que, ans que raebesen les figues, menjasen présecs, hó amprésecs, hó pomes ben madures e de bona holor, crues en estiu e cuytes en hivern; hó almenys que les figues que menjar deuen fossen muçes, ço és a saber, un poc agres seguons lur natura, cor aqueles figues són bones e eccel·lens qui són de dins vermeyles e àn la sabor un poc agre, e aytals són bones a hòmens jóvens majorment, e a tots aquels qui àn complecció calda o atemprada. De coguombres, e de melons, e d'albudeques. Encara ha loc la davant dita recgla en les fruytes que menja hom a asuaujar la calor de la sanc (axí con són coguombres e melons o albudeques), hó a trencar la agudea de la còlera (axí con són fruytes agres), cor no deu hom ensemps raebre coguombres e melons hó cíndries. E si a la taula raeb hom d'aquestes coses, poc ne deu hom menjar, e dels coguombres deu hom menjar lo moyl solament, e açò ans dels altres menjars. Açò s'entén dels hòmens jóvens e qui àn lo ventre calt. De coguombres. En la gran cremor, emperò, del estiu, covinentment pot hom menjar ·I· poc del moyl del coguombre aprés sopar, en

la fin, per tal que pusca asuauyar la cremor del diafracma e dels altres membres sobirans, qui àn en sí raebude la calor e la cremor de tot lo dia. Açò, emperò, s'entén lavors majorment con deu hom aytantost durmir. De présecs e de malgranes dolçes. Açèn podem aver rahon per què los présecs e les malgranes dolçes valen més si les menja hom en la fin del sopar atenpradament, que si e·l començament los raebia hom, jatzsia açò que sien fruytes ayguoses, cor la sequedat e la cremor de les partz sobiranes asuaugen e fan hom dormir suaument. Aquestes fruytes són bones con hom à menjat coses agudes e seques, axí con són assadures, cor asuaujen l'agudea dels fums. De coguombres e de melons. Pus profitosa cosa, emperò, seria, si lonc temps ans del sopar raebia hom lo moyl del coguombre hó de melon, a asuaujar la cremor de la sanch, e que raebés hom a la fin del sopar présecs, o malgranes, hó pomes bones crues hó cuytes en brases e reffredades, ab ·I· poc de pan. De les fruytes agres. Les fruytes agres qui són raebudes a asuaujar la còlera e a donar desig e volentat de menjar, deu hom raebre molt de temps ans de dinar, axí con són malgranes;

hó al comensament, axí con són cireres tan solament, hó móres no complidament madures. Deu-se hom guordar, emperò, que no begua hom aprés de les damunt dites coses, sia que les raeba hom al comensament del menjar, hó molt de temps anans, si doncs per ventura no temia hom, con hom les ha raebudes molt de temps ans del menjar, que la lur agrea agreujàs lo canyó o la boca del ventre o·ls membres espirituals, cor lavors és bon que hom prena ·I· poc de brou, hó de vin ben enayguat, hó sucre pur; deu[-ho] hom raebre aytantost, sens tot migà. E per ço aytals hòmens qui·s temen del dit greuge, si prenen en dejú suc de malgrana hó de toronge o de limon, deuen-lo raebre ab sucre. De les fruytes qui strenyen hó compremen lo ventre. La dita regla ten en les fruytes qui compremen hó estrenyen, car molt[es] ensemps no·n deu [hom] raebre. De peres, e de sarmenys, e de codoyns. E, per tal, con hom raeb sarmenys, no deu hom raebre peres; e con hom menja peres, no deu hom menjar codonys; e con hom raeb codonys, no deu hom raebre cerves ne nesples. Les fruytes qui àn natura de compembre són

diverses, cor alcunes [compremen] per lur sola grosea e per greutat de lur substància, D'avelanes. axí con avelanes crues; alcunes compremen [pel poder que tenen de constrènyer i d'aquestes que comprimeixen] à-n'í alcunes qui poc costrenyen, e són apelades stíptiques, ço és a saber, que àn natura de compembre e de estrènyer poc, axí con sarmenys e peres; altres n'í à qui àn natura de costrèyer fortment, axí con codonys e serves, e aquestes són apelades pòntiques, ço és a saber, qui àn natura de comprembre e de molt fortment a restrèyer. Encare, de totes aquestes, alcunes n'í à qui són aromàtiques (ço és, de bona odor), alcunes no; e alcunes dolçes, altres no. D'aqueles qui àn natura de compembre, és donada recgla general: que, si àn natura de compembre per sola greutat, e no àn negun poder de costrèyer hó d'ajustar les partz del membra al qual val[en], ne són aromàtiques (ço és, de bona odor), ne douçor no àn, en neguna manera no les deu hom raebre, majorment cors atemprat. D'avelanes tendres. E, per tal, deu hom esquivar avelanes tenres, jatzsia que pusquen asolar e compembre lo menjar; mas deuen

ésser esquivades per ço cor no àn dolçor per la qual plàcien a la boca del ventre, ne són aromàtiques (ço és, de bona olor) per la quall pusquen confortar los espiritz, ne són stíptiques ne pòntiques (ço és, restrictives) perquè pusquen dar força ne fermetat, ajustan les partz dels membres; e per ço generalment noen a la boca del ventre, cor per lur greutat e per lur fredor féren la boca del ventre e no y donen neguna ajuda. Les seques, emperò, són menys fredes, a per ço noen menys. D'avelanes torrades. E si un poc les torra hom, encare noen menys, cor en lo torrar guaanyen ·I· poc de vertut de costrèyer e de dolçor, per la qual cosa poden ésser profitoses, De castayes. axí con les castanyes, con són assades, cor la dolçor e la vertut del restrèyer àn en eles major força; e, per tal, raebudes aprés menjar, compremen lo menjar, confortant la boca del ventre, majorment si hom les muyla en calt vi ben flayrant. En qual manera les fruytes restrictives estreyen hó alarguen lo ventre. De les fruytes qui àn natura de costrèyer són donades moltes recgles. E és la primera que, si hom les raeb ans de menjar, fan constipacion, per tal cor restrenyen

les partz jusanes a les quals s'acosten, e, con aqueles partz són restretes, no poden aquèn passar les sutzures dels menyars qui són aprés raebuts, hó no·n passen tan leugerament; mas si hom les raeb aprés menjar, alarguen, per tal con seguexen lo menjar e restrenyen les parts per què pasen, sobre les sutzures dels menjars, e prenen les sutzures, gitan-les dels locs que restrenyen, per tal con lur vénen aprés, e giten-les per la part jusane. De les fruytes pòntiques. La seguona recgla és que les fruytes pòntiques, qui àn natura de costrèyer, negun temps no deuen ésser raebudes crues, si doncs no eren confites hó no avien perduda la ponti[ci]tat per lonc temps que aguesen estat; cor totes coses pòntiques naffren e agreuyen los tels dels pitz. Con deu hom menjar les fruytes pòntiques, axí con codonys hó permanys. E, per tal, codonys e permanys deuen ésser cuyts en brou ben gras ans que hom los menuch, hó en pasta ab carn, hó, si més plau a hom, deu-los hom

coure sotz les brases hó e·l forn (e açò val més) e pot-los hom coure en vi fort; mas assades hó cuytes en vi fort, restrenyen més que si eren cuytes en brou ben gras. De cerves e de nesples. Cerves e nesples, qui tart poden madurar en l'arbre, perden lur ponticitat si són estogades molt de temps aprés que són cuyletes. E, per tal, lavors, si mester és que hom raeba nesples o cerves, pot-les hom assar hó coure en bon vi. De nous confites e d'olives ensols. Les [altres] fruytes pòntiques, con hom les config, per la conficció perden la ponticitat àvol (axí con són les nous, les quals hom comfig ab la escorxa, e les olives ensols), e per ço aquestes coses atempradament costrenyen. Mas, emperò, més costrenyen les olives que les nous, per ço cor en la confeccion de les olives no met hom mel ne sucre, e per tal deu-les hom raebre pus atempradament; si no, agreujarien los membres espirituals. De peres. La terça recgla és que les coses

suguoses qui àn natura de costrèyer, axí con peres, pus covinentz són en los temps secs, axí con en estiu e en autumpne, que no són en ivern. De castayes e de dàtils. Aqueles, emperò, qui no són suguoses, e majorment si són dolçes, són meylors en ivern e en vér que en altre temps, axí con són castanyes e dàtils, qui àn alcuna stipticitat, mas pus manifesta és en los dàtils de les Iles e d'Àfregua, que no en aquels d'Alexandria. De pances. E si mester fa usar fruyta d'ivern hó de véra a alarguar lo ventre, covinentment pot hom dàtils raebre [aprés] [menjar], hó pançes ab los seus grans; axí, emperò, que no begua hom aprés. De figues seques. Pot ésser encara lo ventre mol·lifficat si hom raeb figues seques en lo començament del menjar, sens pan, e en la fin del menjar dàtils hó olives, e aprés les olives porà hom alcunes pançes raebre, sens boure. Mas, si les fruytes suguoses plaen a hom en los ditz temps, més deu hom esquivar aqueles qui

més noen, De grumests. axí con són grumestz, qui fortment noen als budels e als royons e a la vexigua. E, per tal, si plau a hom raebre al començament del menjar coses mol·lificatives suguoses, més val que hom raeba poma ben olent assada e reffredada, hó cuyta en vi; hó pot hom raebra raÿms de viya, majorment blancs, e deu hom gitar l'escortxa e·ls grans. De tolre lo noïment que fan los grumestz. Mas, si covenia a ffer que hom agués a menjar grumestz, deu-los hom metre en aygua calda primerament, puys deu-los hom sobrefondre ab aygua freda, e deu-ne hom menjar poch. De peres ab formatge, hó cuytes melades en vi. E si hom vol raebre en la fin dell menjar fruytes suguoses qui ayen natura de costrèyer hó de comprembre, axí con són peres, deu-les hom raebre ab bon formatge veyl, hó assades e muylades en vi; mas deu-les esquivar totom qui age sovén tòrçens hó dolors de les junctures. De les fruytes olioses, axí con són amenles, avelanes, nous, piyons, festucs, ço és, de crues

hó de confites. Lo derrer tractat de la fruyta pertany a les fruytes olioses, axí con són amenles, avelanes, [nous], [piyons], [festucs]; de les quals podem donar ·II_es· recgles: la primera és de les crues, la seguona de les confites. De les crues és regla general que totes agreugen lo ventre; mas les amenles e les nous e·ls fastucs l'agreugen menys con són fresques e tendres, mas les avelanes e·ls piyons l'agreugen més lavors con són seques. Ún no és profitosa cosa a corses atemprats, ne a aquels qui àn la complecció calda, usar d'aquestes fruytes crues, cor molt porien noure e poc profitar. D'amenles tenrres e seques. Amenles fresques e tendres en lur temps poden un poc atemprar la cremor del ventre; seques, emperò, e remuylades no profiten sinó a vedar que la babor del vi no pusca puyar e·l cap. De nous tendres e seques. Nous, emperò, tenres e seques, no tan solament lo ventre, ans lo cap e la vista agreugen, e nuyl bé no fan, sinó que valen contra verí de peix. D'avelanes. Avelanes conforten ·I· poc lo

fetge per lur proprietat, mas noen al cap e al ventre. De piyons. Piyons, entre los altres grans, més noen al ventre, mas valen als paralics e a aquels qui àn la saliva pudrida e·l pitz. De fastucs. Ffastucs valen molt a fetge fret, e agreugen lo ventre menys que neguna de les altres coses; mas noen al cap. De fruytes confites. La seguona recgla és de les dites fruytes con són confites ab mel o ab sucre, axí con piyonat o avelanat. Menys noen al ventre; mas no és profitosa cosa als dits corses usar les dites confeccions, majorment con més sien confites a delit que a profit. CAPÍTOL ·XI·. DE LES ORTALICES E DELS FRUYTZ D'AQUELES D'aquí avant tractarem de les ortaliçes e dels cuynatz d'aqueles. E sotz les ortaliçes prenem larguament lo nom, entenent coses qui nasquen

sobre terra de les quals cuynat pusca ésser aparaylat, sia que sien erbes (axí con cols, e bledes, e espinacs, e semblantz a aquestes), hó fruytz d'erbes (axí con carabaçes e albergènies). Breument, doncs, devetz saber que nuyl temps no és cosa profitosa a cors atemprat que les ortalices sien raebudes crues, De letugues e de berdolagues. ecceptades letugues e berdolagues, les quals pot hom raebre en los temps que fa gran cremor, a asuaujar la calor e la cremor de la sanc en lo ventre e en lo fetge. Axí que, ans de menjar, sien raebudes en ·I· poc de vinagre enayguat. Letugues, emperò, amarguoses deu esquivar tot cors atemprat e qui aya calda complecció. D'albergènies. Cuynatz, emperò, poden ésser fetz de totes les damunt dites coses, ecceptades albergènies, les quals usar en neguna manera no profita als ditz corses; mas en les altres coses cau distinció departidament. De borrages e de lengua bovina apelada buglosa. Cor borrage e lengua bovina domèstica són bones tostemps, majorment a aquels qui àn lo ventre aspre.

E ab les dites coses, per tolre la asprea, pot hom anedir tostemps espinacs o bletz ben tendres e no vermeyls; e en estiu letugues o berdolagues, hó encare almoyls hó bledes; e·n hivern créxens hó juÿvert, e poques fuyles de menta hó uyls de cols blanques. D'espinacs e de bletz. Espinacs, emperò, e bletz damunt ditz, per ço cor són semblantz en atemprament, poden ésser raebutz ensemps, hó cascun per sí, en cascuna partida del any, e pot-hi hom ajustar les altres coses qui són covinentz al temps. De les ortaliçes qui valen més d'estiu hó d'ivern. Al estiu valen més letugues douçes, e berdolagues, e bledes, e almols, e carabaçes. Al ivern són covinentz créxens, e ortigues tendres, e juÿvert, e cols vermeyles hó crespes e vertz. De cols blanques. Mas les cols blanques, lo trunxo de les quals és ample e la fuyla len, majorment con se fan en terra reguada e ombrosa,

són profitoses que sien a veguades [reebudes] en estiu e en autumpne, mas deu-ne hom gitar les fuyles grans, e aparalar los uyls solament; mas en primavera hi pot hom ajustar los tendúums dels espàrecs, o·ls pot per sí mateys aparalar, ab que sien prebulitz. Con deu hom aparalar los cuynatz de les ortaliçes. A usar, emperò, de les dites coses, ·III· coses deu hom esguardar. La primera és que con seran espiguades, que no les menuc hom. La seguona és que no y meta hom let de coses animades, cor per lur gran fumositat agreujarien los corses atempratz hó caltz; mas ab brou de carn, majorment de gualines, hó ab let d'amenles, hó ab oli douç, e majorment si és fresch, les pot hom aparaylar. De carabaçes. En les carabaçes, emperò, se deu hom guardar especialment que per la let de les coses animades hi meta hom let d'amenles, per tal que no noguen als ronions e a la vexigua; aytanbén hi deu hom ajustar alscunes cebes blanques e redones, per ço que no noguen als budels ne al ventre; no nouran si hom hi met uyls de cols blanques, e en l'escudela, demunt, deu hom escampar pólvora de canela.

Con totz los cuynatz de les ortalices deu hom raebre al comensament del menjar, salvant cols. La terça cosa que deu hom guardar és que sien raebudes ans que·ls altres menjars, ecceptades cols, que pot hom raebre a la fin del menjar, per raó de la stipticitat que àn, e majorment aquels qui són creps, e vertz, e roigs. Mas si solament raebia hom lo brou de les cols, covén-se que·l raeba hom al començament, per raó cor à natura d'obrir, axí con brou de ciurons damunt dit; cor si tot ensemps hó raeb hom, ço és, la substància e·l brou dels ciurons hó de les cols, per rahon del contrast que àn entre sí, agreugen lo ventre. E per ço és covinent cosa, a esquivar açò, que hom los prebolesca, e puys los cogua ab les dites coses, hó que hom los sobrefona ab aygua bulent, hó que·ls cogua hom entrò que sien espeçes, hó que manuch hom la substància a la fin e que raeba hom lo brou al començament.

CAPÍTOL ·XII·. DE LES RAÏLS QUE HOM USA Les raÿls de les quals usam comunament són aquestes: porres, cebes, ayls e ràvens, naps, rabes, pastenagues e xerovies. De les primeres ·IIII· se deuen guordar totz corses atempratz e caltz de tot en tot, majorment si són crues: ço és, de porres, ayls, e cebes, e ràvents; mas en ivern, con fa grans fretz, pot hom fer menjar de porres hó de cebes. Aquels, emperò, qui àn morenes decorrentz o polsans, se deuen tostemps guordar de porres, e d'ayls, e de cebes scalunyes, e de cebes redones vermeyles; De ceblada. mas, si són blanques, pot-les hom prebulir, e que·n faça hom ceblada ab carn hó ab douç oli; e, en calque manera que·s faça, deu-hi hom ajustar let d'amenles tostemps. E d'aquest menjar porà totom qui age la dita malaltia mengar; e per ço cor aquest mengar pot mol·lifficar lo ventre, deu ésser raebut ans que negun dels altres menjars.

De rabes e de naps con deuen ésser aparalatz. Rabes douçes e naps tendres, si hom les cou ab carn, sens mel, e sens pebre, e sens comí, e sens carahuja, profitoses són als ditz corses, là ún neguna sabor no y ajustàs hom; hó, si plau a hom, basta que hom los cogua ab clavels de girofle cascanch, o ab gingebre, e ab saffran, e ab caneyla, cor lo ventre mol·liffiquen, e denegen la carrera de la urina, e profiten a la vista. De pastenagues. Pastenagues blanques poden ésser raebudes a veguades assades hó cuytes ab carn, cor lo ventre mol·lifiquen e les carreres de la urina denegen. Mas mester és que totes raÿls sien al comensament del mengar raebudes. De xeruvies. Cheruvies poden raebre los ditz corses, d'ivern e de vér, si són assades atempradament. Emperò, si hom avia reuma e·l cap e al pulmó hó al pitz, no les deu hom raebre, cor coses són qui noen al pulmó e al cap.

CAPÍTOL ·XIII·. DE LES DIVERSITATZ DE LES CARNS, E DE QUAL MANERA LES DEGA HOM USAR] Los menjars que hom raeb de les coses animades, hó són raebutz de la lur substància (axí con dels lurs membres), o de les lurs humiditatz (axí con de la let hó dels ous). Les coses animades, encare, hó àn natura d'anar (axí con cosa animada qui age ·IIII· peus, e encare los aucels), hó àn natura de nadar (axí con peys, etc.). Aquels qui àn natura d'anar, hó són domèstics hó salvatges; e aytanbén d'aquetz con d'aquels deu hom tostemps raebre, a obs de menjar, aquels qui són pus atempratz he pus covinentz a les calitatz del temps. De les carns de què hom pot usar en tot temps del any. La gualina con comença a pondre, e·l capó con ha ·VI· meses hó ·VIII· [hó] [·VII·], e·l paó con à un any [hó] [·XVI·] [meses],

e·l faysan, e·l moltó crestat d'un any o de ·XVIII· meses al més, e·l coniyl de ·IIII· o de ·VI· meses, si són migancerament graces seguons lur liyatge, cascuna d'aquestes coses pot hom raebra en tot temps del any; [e aytanbén són covinents en tot temps del any] als corses atempratz e caltz, carns de cabritz de let hó vedeles, si·n pot hom trobar. De les carns qui són pus covinentz a menjar en stiu. Pols de gualines e d'oques con dien piu, piu, e carn fresca de porch e de porcels, pus covinentz són en estiu e en autumpne. Pols, encara, de perdius serien bons en aquels temps matex; mas, per ço cor hom no·ls troba sinó en autumpne, axí con pols de codornius e tortres, lavors són pus covinentz, axí con se són los colomins. De les carns qui són pus covinents a menjar d'ivern. Mas gualines veyes, e agrons, e grues, e paons veyls, e perdius, e conils d'un any, e lebres, e oques, e carn de molton de dues dentz e que sia crestat, e·ls auceletz que pren hom e·l breç, e xexeles, e todons, e gualines segues,

e carns salades, pus covinentz són en hivern, e encara totes carns de dura digestió, axí con carn de vaqua he de senglar. Mas les carns qui són de leugera digestió, per ço cor són latxes e clares, [e] emperò són de freda e secca compleccion, De cervo e de cabirol. axí con carn de cerv e de cabirol, tots temps del any les pot hom raebre, ab que la bèstia sia ben sana. De fotges e d'ànedes. Ànades, emperò, e fotges pus covinentz són en autumpne; mas corses atempratz jamés no deuen menjar ànedes ne fotges. De la volateria de què·s deuen guordar aquels qui àn morenes. Aquels, encare, qui àn sovén morenes, e majorment si són pulsans, se deuen guardar diligentment de grues, e d'agrons, e d'oques veyles, e de paons, e de tortz, e de merles, e d'estornels, e de tortres, e de todons, e de codornius. De les volateries e de les altres carns con se deuen aparalar, e cant deuen estar mortes ans que hom les menuc, e con les deu hom menjar. Los corses aquestz deuen fer major força en les

carns demont dites a aparalar. Cor les gualines, con són mortes, deu hom obrir, e gitar-ne totes les entramenes, [e] [suspendre][-les] del matín entrò al vespre, hó del vespre entrò al matín, ans que hom les cogua; les perdius veyles e·ls conils deuen almenys estar mortes per ·I· dia natural; les grues e·ls faysans, ·II· dies en estiu e ·III· en hivern; paon tostemps ·II· dies, e, si à més d'un any, almenys ·III· dies. Deuen, encare, los ditz corses menjar pus sovén carns cuytes en aygua hó en pasta, que si eren assades; mas carns frites deuen de tot en tot esquivar. Aytambé se deuen guardar que no menjen conils arsatz, ne auceletz arsatz que pren hom e·l breç, ne semblantz a aquests; e en estiu se deuen guardar de moltó en ast. E tota assadura deu hom menjar a la fin, ecceptat porc e cabrit arsat. De porceyl. Porceyl aytambén arsat deu hom tostemps esquivar; mas ensals ne pot hom menjar a veguades en temps d'estiu. En tota assadura deu hom guardar que no sia soquerada, especialment en les perdius, cor soquerrades nourien als ditz corses. Tota res,

encara, qui en assadura sia soquerrat, deu hom gitar; e, per tal, la cotna e·l grex de la assadura del porc deu esquivar. De morterol. Deu hom encare esquivar tot mengar de carn trida e ab grex ajustada, axí con és morterol, e majorment se·n deuen guardar los ditz corses. De menjar blanch. Mas menjar blanc de polpes de gualines pot hom sovén usar, ab que·s guart hom que les polpes no sien esfilarçades, mas que sien en través taylades suptilment e prima, e puys ben capolades, e ajustades ab let d'amenles tan solament, o hi porà hom ajustar ·I· poc de farina d'arroç, o ben poc d'amidó. Del cor que hom menugua, e dels altres membres. Deu hom aytanbén guardar la diversitat dels membres, cor jatsia que les partz qui són pus proïsmes al cor sien pus pures per rahó del gran [beni]fet de la calor natural que d'él raeben, lo cor, emperò, no és bon a menjar als corses atempratz ne colèrics, ne qui àn frèvol digestion, con lo cor sia de dura digestió e age natura de engendrar grosa sanc.

De fetge Lo fetge aytanbén deuen aquetz mateys esquivar, e majorment si complidament és cuyt, cor aytal fa constipació e engendra sanch terrestre e [melancòlica] en gran cantitat. De fetge de cabrit. Solament fetge de cabrit profita als davant ditz a veguades, ab que sia atempradament assat. De cerveyl de cabrit. E aytanbén cerveyl de cabrit, si complidament és assat. De cor de cervo. Aytanbén cor de cervo e cerveyl de lebra e de conil profiten, per raó de la vertut de la triagua que àn en sí. Mas cerveyls de totes altres coses animades qui agen ·IIII· peus, e budels de totes coses animades, e ventres, e ronyons, e melses, deuen ésser esquivatz, De ventre de gualina e d'oca. ecceptat ventre de gualina, hó d'oqua, [hó] [de] [grua]. De oreyles, e de morres, e de peus. Les estramitatz, emperò, axí con són oreyles e morres e peus d'alcunes bèsties, deuen raebre los damunt ditz a veguades, axí con de porc hó de cabrit; cor usar aquestes coses val als colèrics,

e encare als atempratz en temps calt, majorment si ó menjen en sols. Mas de les dites estramitats de les altres coses animades qui agen ·IIII· peus, se deuen guardar. Del polmó. Açò matex deu hom entendre del polmó, ço és, que·l deuen esquivar de totes coses animades, ecceptat polmó de cabrit, qui·ls és bo. Lengua, de vedel e de cervo; altra, no. De mameles. Mameles de totes coses deu hom tostemps esquivar, si doncs ab fam no les raebia hom e sens altre mengar. CAPÍTOL ·XIV·. DE LES COSES COMUNES QUI SÓN RAEBUDES DE LA HUMIDITAT DEL BESTIAR] Humiditat de coses animades qui comunament són raebudes en menjar, són: let de bestiar,

e ous de gualines, e ço qui és fet de let. Sanc de neguna cosa animada no és covinent a menjar, majorment a corses de atemprada compleccion hó calda. D'ous. Als ditz corses, emperò, són sans, ous frescs escalfats en aygua, e que sien mols tostemps. Dels quals deu hom raebre solament d'autumpne lo mujol, e açò de migant autumpne entrò al mig temps de vér; en tot altre temps pot hom raebre lo mujol ab lo blanc ensemps. Si per ventura volia hom menjar los ous en altra manera, guardar-se deu hom que no·ls menuc [cuyts] en anques de gualina ne en truyta, mas sien assatz o ffritz per sí, e tostemps mols. De let. De let se deu hom guordar de tot en tot, ecceptat en aquel temps qui és de migant abril entrò a la fin de maig, cor en aquel temps és cosa profitosa raebre let de cabres, almenys per ·XV· dies, e majorment del maig. Deu-la

hom axí raebra: primerament deu hom posar les sobrefluïtatz, puis deu hom ·I· poc trebaylar, e deu hom guordar que nuyla estraya sabor no senta hom en la bocha, ne en los uyls escurdat, ne dolor e·l cap; e en dejú deu hom la let raebra, axí con ix de les mameles, e raeba·n hom entrò a mige liura, hó entrò a ·IX· hó a ·X· unçes; e puys deu hom esperar lo menjar tant de temps aprés lo raebiment de la let, entrò age hom manifesta volentat de menjar. De mantegua. Entre les altres coses qui·s fan de let, deuen los ditz corses esquivar especialment mantegua [e] [serigot]; mas, si per ventura d'ivern vulia hom raebra mantegua a veguades, guardar-se deu hom que no sia rància ne massa salada, e que·n raeba hom ·I· poc; e, si la raeb hom crua, seria meylor si hom la raebia ab mel. De ceriguot. Seriguot fresch, e majorment de cabres, bulit e colat, és profitós si hom l'usa de migant maig entrò a la fin de juliol hó d'aguost, en la ora e en la cantitat damunt dita.

De formatge de vaques e d'oveyles. Fformatge de vaques ben ple de mantegua e douç, pot hom sovén usar, assat hó cuyt en aygua, d'autumpne e d'ivern. Formatge d'oveyles gras, no ranci ne massa salat, pot d'aquest hom menjar en la fin del menjar en poca cantitat; mas molt a menjar no és san ne cosa segura, sinó ab carabaçes hó ab arbolat fet de borrages e d'espinacs e d'almols, e lavors deu-ne hom menjar atart. Formatges qui sien fetz ab cayl, deuen esquivar los ditz corses. De colada. Mas colada feta ab flor pot hom raebra en temps d'estiu per asuaujar la cremor del ventre e la set; e deu-la hom raebra al començament del mengar, axí, però, que no begua hom vi aprés sens migan. De formatge fresch. Per semblant raó pot hom formatge raebre en la fin del menjar, qui sia fresc, si hom no à les fruytes damunt nomenades.

CAPÍTOL ·XV·. DELS PEYS, NE EN QUAL MANERA LOS DEU HOM USAR] Tot pex de lac deu hom esquivar, si doncs hom no sabia per cert que·l lac fos bell e limpi, e·l sòll sens sutzura (axí con si era de roqua, hó pedreguós, hó arenós), e majorment que isqués de gran flum, hó de beles deus de fons, hó de gran refflux e decorriment de mar. E aytanbén deu hom esquivar aquel qui és en rius pocoluls qui van suau, e majorment si·ll riu raeb en sí matex sutzura de cànem hó de lin hó d'erbes pudrides, hó lims de cuyrs, hó la sutzura qui ix del lur adob, hó altres sobrefluïtatz de viles hó de castels. Cal deu ésser bon pex. E d'ún que sien (ço és, de mar, hó de rius, [hó] de lacs), guardar deu hom principalment que agen supstància pura, qui no sia de greu olor ne de greu sabor, ne, con hom lo tocarà, no·l trop limós. E, entre

aquels qui àn pura substància, pus sans són aquels qui la polpa àn blancha axí con a argent; e, entre aquetz, aquels qui àn escata són meylós que·ls altres. Emperò, si no àn escates, guardar deu hom que agen la substància aytal con dit avem. De peix de tayl, con lo deu hom atenrir. Encara se deu hom guardar que grans peys e de dura peyl, axí com rey e amfós e esturion, no menuch hom freschs, mantenent que són preses; mas tant de temps los deu hom estojar, e gitan les entramenes, que tornen tenres, tota ora guardan que no·s corrompen. De peix arsat hó cuyt en aygua. Los ditz corses deuen menjar los peys de què usen més que més arsatz hó cuyts en aygua; mas la assadura deu hom més usar en hivern que en estiu, qual que sia la assadura, sia en forn, sia en brases; mas cuyts en aygua són meylors en estiu que en hivern; mas aquela qui·s fa ab vi blanch val tostemps. Ab què deu hom untar los peys que hom arssa. Encara·s deu hom guardar que, con arsa los peys, que hom no·ls unt ab oli, mas ab vi en lo qual sia dissolta sal. De peix frit. Si·ls frig hom, hó si·ls unta

ab oli dementre que·ls arsa hom, no deu hom raebre la cotna con hom los menugua; mas, emperò, generalment deu hom esquivar cotna de peys, e encare la lur ensuya. De peis salats e secs. Peys, emperò, complidament salatz, e majorment si per la saladura tornen secs, no són covinentz als ditz corses, jatzsia que brou simple [d'][aquells], raebut a veguades, majorment en carema, con hom menugua menjars qui fan apilació, sia profitós al començament del menjar, cor obra les vies e denega-les; mas de la substància no deu hom gens raebre, hó pocha, e açò tart e a la fi del menjar. De belena he de tuyina. Si, emperò, lo pex complidament salat és gras e lardós, axí con belena o tuyina, pot-ne hom ·I· poc raebre en corema ab espinacs, e·l començament del menjar, per sobreconstipacion. De peix salprès. Mas los peys salpreses, e majorment si són graçes e cuyts en aygua, pot hom raebre pus leugerament, cor peys graçes e groçes qui ·II· hó ·III· dies àn stat en sal, si hom los cou en aygua, pus saboroses e pus sans los troba hom.