LIBRE JUDICIAL DEL MOSTAÇAF
DISCEPTACIÓ ENTRE LO DISCRET EN VICENS ABEYAR NOTARI
E EN PERE CASALS
1.
(1397)
Com fos qüestió e contrast de paraula davant lo honrat mossèn
Ramon de Santmartí, cavaller, mustaçaf l'any present de la ciutat de
Mallorques, entre lo discret en Vicens Abeyar notari, de una part demanant,
e en Pere Casals ciutadà de Mallorques, de la altra per raó o
occasió de ampriu, que lo dit Pere Casals havia pres de un carreró del
dit Vicens e de algunes fenestres e luerneres, que havia fetes en son
alberch, per les quals mirava en lo alberch o carreró del dit Vicens.
Dient lo dit Vicens Abeyar que com lo dit Pere Casals, qui algun
ampriu ne dret de entrar ni d'exir no ha en una entrada, qui era feta
axí com a carreró, per la qual ell, dit Vicens havia entrada en son
alberch menor, qui fou d'En Moxí Abdalha hagués feta una luerna sobre
lo portal de la dita entrada, lo qual portal, ab volentat sabuda e ajuda
del dit Pere Casals e sa muller e sa companya, miraven lo dit Vicens
e ses companyes entrant e exint en lo dit seu alberch menor. E ultra
assò, lo dit Pere Casals hagués abaxada una luernera de la sua cambreta
damunt, qui és sobre la dita entrada, perquè posqués mirar lo dit Vicens
e ses companyes, la qual luerna, antigament, segons apar, era stada feta
tant alta vers la cambreta del dit Pere Casals que sos precessors ne ell,
anant o stant en la dita cambra, no posquessen mirar en la dita
entrada. E no
hagués feta una gran luernera de més de dos palms de Monpeyler a
cascun cayre en la cambra sua davall, per mirar la entrada del dit seu
alberch. E més avant, ajustant mals a mals hagués ubert un portal de
la sua cambra davall, prenent e assí occupant possesió de la dita entrada
e despulant-lo del dret de la sua paccífica possessió, que ha de tota la
dita entrada, con lo dit Pere Casals algun ampriu no hi hage. Jatsia
antigament En Moxí Xulell hagués per lo dit portal, ara ubert per lo dit
Pere Casals, exida en lo alberch seu, qui ara és d'en Joan de Moya,
speciayre, pasant per una androna de la dita cambra del dit Pere Casals,
com lo dit Moxí Xulell, qui ara essent convers ha nom Francesch Sagarriga,
de la dita entrada e de tot dret de ampriu, que hagués de entrar
o de exir per lo dit portal e entrada del alberch menor del dit Vicens,
hagués feta donació al dit Vicens o als seus, posant calament lo dit
Francesch Sagarriga, a ell e als seus successors, a tot ampriu que hagués,
axí com en una pública carta feta en poder d'en Mateu Andreu, notari
de Mallorca, a
Senyor
E per so, requerents lo honrat mossèn Ramon de Sant Martí, cavaller,
mostaçaf l'any present de la Ciutat de Mallorca, que les dites luernes e
portals faés del tot tapar e tancar per tal forma que lo dit Pere Casals,
qui algun ampriu no ha en aquella entrada, axí com dit ha, no agreuge
lo dit Vicens en son dret, e en cas que
dita sua cambra damunt, posqués haver, so que és negat, que aquella
dege tornar al primer stament de metre-hi retxes de ferro en tal
manera, que no
responent, deia que en lo carreró e luerneres havia ampriu lo seu
alberch, lo qual la venda o donació, que son predecessor n'havia feta
al dit Vicens, no havia loch, com no ho posqués fer en prejudici, per
què él podia tenir lo dit portal o luerneres, no contrastant les raons
damunt dites, ne al·legades; moltes raons la una o l'altra part, cascuna
per fundar la sua entenció, d'aquèn allegants. Per tant lo dit honrat
Mostaçaf, oïdes les raons de les dites parts, proceí en dar sa sentència
per la forma següent:
de la Ciutat de Mallorques, oïdes les raons de les dites parts en tot so e
quant davant nós dir, proposar e allegar han volgut e haüt sobre les
dites coses acort e madura deliberació ab los discrets n'Antoni Posca
e Joan Ripol, Vaedors de les obres de la Ciutat, los quals ensemps ab
nós són stats en lo loch, per lo qual és lo contrast entre les dites parts,
res per nostre poder no haver jaquit, e los sants quatre Evangelis de
Déu, davant nós posats, per tal que de la fàs de nostre Senyor Déu, lo
nostre juí procceesca e los nostres ulls e enteniment, en per tos temps
vegen e façen egualtat, lo nom de Déu appellat. En nom del Pare e del
Fill e del Sant Sperit Amèn. Per aquesta nostra difinitiva sentència, en
aquests escrits donadora, pronunciam, sentenciam e declaram, segons
forma e tenor de la dita carta pública, que la entrada e exida del dit
carreró, per lo qual lo dit Vicens e sos predecessors han haüda e han
entrada e exida en lo dit alberch menor, qui fou d'en Moxí Abdalachar
és e pertany al dit Vicens Abeyar e al seus, e que
qui poseex l'androna qui fou del dit Moxí Xulell, per la qual lo dit
Moxí solia entrar en lo seu alberch, qui ara és d'en Joan de Moyà e la
qual androna lo dit Pere Casals, segons sa confessió, ha comprada e
haüda, aprés que
entrada del dit Moxí Xulell, no ha alcun dret ne ampriu de entrar ne
exir en ne per lo dit carreró o entrada, posant al dit Pere Casals e als
seus sobre assò callament perdurable.
tengut, de present, tancar e tapar a ses pròpies messions, lo dit portal,
que ha obert, per so que per aquell, ell ne los seus, d'aquí avant, no
hajen entrada ne exida.
messions, cloure e tornar la finestra o luerna de la cambra damunt
de ferro, de larch e dues traverseres, e que aquelles dins en lo batiporta
de la dita finestra.
deja metre en lo batiporta de aquella una retxa de ferro larguera e dues
traverseres.
fer, a ses pròpies messions, una traversera de ferro en lo batiporta de
la dita luerna. E assò haja a fer lo dit Pere Casals dins
publicació de la present.
arbre prop la paret, a la part del dit Pere Casals, e que
stiga per forma e manera que les aygües pluvials hajen aviament. E en
aquestes coses les dites parts condempnam. Donada e publicada fou la
damunt dita sentència a
E LO RECTOR DE SANT JOAN DE SINEU
2.
(1397)
Com qüestió e contrast fos de paraula davant lo honrat mossèn
Ramon de Santmartí, mustaçaf, l'any present de la Ciutat de Mallorques,
entre lo discret en Jacobí, rector de la sglésia de Sant Joan de
Sineu de una part requirent, e la reverent abadesa de Santa Clara
d'altra part defanent, per raó e occasió de una paret migera, la qual és
entre lo alberch del dit Jacobí e lo monestir de Santa Clara. Dient lo
dit rector, que la dita paret s'és descalçada e abeurada de baix, e és
roynosa, de que stà a perill de caure. Perquè requeria lo dit honrat
Mustaçaf, que forçàs e destrengués la dita abadesa per la part de la
qual o del monestir lo dampnage és vingut en la dita tàpia, que sotspedra
aquella per forma e manera que la dita tàpia stia segura, e no
vinga a menys per lo dit descalçament. E la dita abadesa, a les dites
coses responent, deia que la dita tàpia o paret migera en colpa sua no
s'era descalçada ni destruïda, sinó del dit monestir, perquè ella no era
tinguda sotspedrar la dita paret. Moltes raons la una e la altra part
d'aquèn allegants, cascuna per fundar la sua entenció. Per tant lo dit
honrat Mustaçaf proceí en donar sa sentència per la forma següent:
que sia fet un peu de tres péres d'ample davall la latrina del dit rector
o arquets, de peu a peu d'aquells, que ja hi són e d'aquells que hi seran.
rector, sien fets dos peus de tres péres d'ample quiscun, e aprés de so
que costaran de fer, sien fetes cinch parts, les tres de les quals pach lo
dit rector, e les dues la dita reverent abadesa. E tota la altra obra
damunt dita sia feta a comunes messions dins
sots pena de sexanta sols al ofici de Mustaçaf aplicadors. E en aquestes
coses la una e la altra part condempnam, e aquelles los adjudicam per
la forma e manera damunt dita.
Donada e publicada fon la damunt dita sentència, present de una
part lo dit rector e present de la altra en nom e en veu, axí com a
procurador de la reverent abadesa, lo discret n'Arnau Janovard, notari
de Mallorques, e presents testimonis Arnau Umbert e Antoni Malferit,
ciutadans de Mallorques, a
E BERNAT DOLIUS, DONZELL
3.
(1397)
Com qüestió o contrast fos de paraula davant lo honrat mossèn
Ramon de Santmartí, mostaçaf, l'any present de la Ciutat de Malorques
entre lo discret en Bernat Taulari, notari de Malorques de una part
demanant, e lo honrat en Bernat Dolius, donzell d'altra part defanent,
per raó e ocasió de les tàpies qui són migeres entre los alberchs dels
dits Bernat Taulari e Bernat Dolius, dient lo dit Bernat Taulari que per
lo dit honrat en Bernat d'Olius li era contradit de no carregar en les
dites tàpies, la qual cosa és contra justícia e bona raó, com les dites
tàpies fossen stades fetes e construïdes en lo dit loch per en Saverdera,
qui stablí los dits alberchs a ell e al dit Bernat Dolius, per què les dites
tàpies eren migeres entre lurs alberchs. Hoc, que lo dit Saverdera havia
jaquides ligades en les dites tàpies, vers la part de son alberch, per què
apar, clarament que les dites tàpies foren fetes e edificades en lo dit
loch per lo dit Saverdera, qui los dits alberchs stablí.
E lo dit Bernat Dolius, a les dites coses responent, deia, que les
dites tàpies eren stades fetes en lo dit loch per sos predecessors e no
pas per lo dit Saverdera, com lo dit Saverdera, com stablí lo dit alberch,
stablí un corral segons la quarta del stabliment, e no li stablí alberch,
per què apar que les dites tàpies no hi eren, ans los seus predecessors
les hi havien fetes. Per què lo dit Bernat Taulari ampriu no havia en
les dites tàpies, ans requeria lo dit honrat Mustaçaf, que forçàs e destrengués
lo dit Bernat Taulari de fer-li enderrocar la obra, que hi havia
carregada, o de forçar aquell pagar sa part en les dites parets. E lo dit
Bernat Taulari, replicant, deia que jatsia la carta del stabliment del dit
alberch digués corral, e no fes menció d'alberch, feia per so, com lo
dit alberch no era cubert, e les tàpies ja
apar, clarament, per les ligades, qui lo dit Saverdera jaquí en aquelles,
segons damunt dit és, per so que la obra de son alberch se ligàs ab les
dites tàpies, la qual cosa no
honrat en Bernat Dolius, les dites tàpies haguessen fetes, per què,
clarament e manifesta apar, que les dites tàpies són migeres e podia en
aquelles carregar, així bé com lo dit Bernat Dolius. Moltes raons la una
e la altra part d'aquèn allegants, cascuna per fundar sa entenció. Per
tant, lo dit honrat Mustaçaf proceí en dar sa sentència per la forma
següent:
On nós, en Ramon de Santmartí, cavaller, mustaçaf l'any present de
la Ciutat de Malorques, oïdes les raons de les dites parts en tot so e
quant davant nós dir, proposar e allegar han volgut, e haüt sobre les
dites coses acort e madura desliberació ab los discrets n'Antoni Boscà
e Joan Ripoll, veedors de les obres de la ciutat l'any present, los quals
ensemps ab nós són stats ab los discrets en Pere Arbós e Simón Pou,
prohòmens, a assò apellats de volentat de les dites parts en lo loch,
per lo qual és lo contrast entre les dites parts per aquesta nostra
difinitiva sentència, en aquests scrits donadora, pronunciam, sentenciam
e declaramb que lo dit Bernat Taulari pusca, sens contradicció alguna,
carregar sobre les dites tàpies, com ateses les ligadures, qui en les dites
tàpies són romases, qui donen possessió al dit Bernat, les dites tàpies
són migeres entre lo dit Bernat Dolius e Bernat Taulari, e ateses moltes
coses, a assò atenedores, majorment com lo dit Bernat Dolius no hage
mostrat ab scriptura ni en altra manera, que les dites tàpies fossen sues,
jatsia li sia stat donat temps, dins lo qual les dites cartes o scriptures
hagués produïdes, la qual cosa no ha curada fer, ne complir. Emper so,
sobre les dites coses callament li imposam, e al dit Bernat Taulari la
meytat en aquelles adjudicam. Donada e publicada fou la damunt dita
sentència disabte, a
dit Bernat Taulari de una part e present lo discret en Pere de Sant
Pere notari, en nom del dit Bernat Dolius, e presents,
Lana, Francesch Jacobi, rector de Sant Joan de Sineu, e Gabriel Samor,
E N'ANTONI DES VILAR PREVERE
4.
(1397)
Com qüestió e contrast fos de paraula davant l'honrat mossèn Ramon
de Santmartí, cavaller, mostaçaf, l'any present de la Ciutat de Malorques,
entre lo discret n'Antoni Vilar prevere de una part demanant, e lo
senyor en Mateu Desbruy, ciutadà de Malorques d'altra part defanent,
per raó e ocasió de una paret migera, qui és entre los alberchs del dit
Antoni des Vilar e lo verger del senyor en Mateu Desbruy, la qual n'és
venguda abaix, e així mateix per una altra tàpia, qui stà fort perillosament.
Per què requeria lo dit Antoni des Vilar prevere lo dit honrat
Mostaçaf, que degués sobre lo dit contrast de justícia e remey proveir,
dient lo dit Antoni des Vilar prevere, que la dita paret, la qual n'és
venguda, és stat per ocasió de la aygo en què lo dit Mateu rega lo seu
verger, e que ha abeurada la dita tàpia, e per aquesta raó la dita paret
n'era venguda. E per aquesta raó, lo dit Mateu li devia tornar la tàpia,
la qual n'és venguda abaix, a son cost e messió. E lo dit Mateu Desbruy
a les dites coses responent, dix, que sol la aygua, en què ell rega lo
seu dit verger, no s'atansava a la paret d'una bona cana, ne de part sua
la dita tàpia no és stada dampnificada. Responent encara més lo dit
Mateu Desbruy e dient, que la letrina, qui és de la part del dit Antoni
des Vilar, qui frontava en la dita paret, e així mateix un levador de
scudelles, de què les aygües anaven ferir a la dita paret, qui n'és venguda,
e així mateix crestians novells, qui staven en lo alberch del dit
Antoni Vilar, lansaven moltes aygües als fonaments de la tàpia, que
n'és venguda, dient lo dit Mateu, que pus que lo mal és vengut de la
part del dit Antoni des Vilar, que ell no deu contribuir en res en obrar
la dita tàpia. Moltes raons la una e l'altra part d'aquèn allegants, cascuna
per fundar la sua entenció. Per tant, lo dit honrat Mustaçaf proceí en
donar sa sentència per la forma següent.
de la Ciutat de Malorques, oïdes les raons de les dites parts en tot so
e quant davant nós dir, proposar e allegar han volgut, e haüt acord
sobre les dites coses e madura desliberació ab los discrets en Joan Ripoll
e Jacme Mates, lochtinent d'en Antoni Boscà, picapedrer e vesedors de
les obres de la ciutat l'any present e així mateix ab en Guilem ses Uliveres
e Nicolau Adrover prohòmens, de volentat de les parts apellats,
los quals són stats en lo loch per lo qual és lo contrast entre les dites
parts per aquesta nostra sentència difinitiva, en aquests scrits donadora,
pronunciam, sentenciam e declaram que la tàpia, la qual n'és venguda,
sia tornada, e que s'hi fassen los fonaments de bona péra roge
ab de bon morter gras, e en alguns lochs dels fonaments que meten de
bones péres bursenques, e que sia tornada en altura de
Mompeller damunt terra, e assò sia fet a comunes messions, e si lo dit
Mateu volrà carregar sobre la dita paret dels
pusca fer e així mateix a comunes messions.
péra maresa, a comunes messions.
fassen tres peus de terna péra, qui partesquen del ferm de la terra fins
al ferm de la tàpia, a coneguda dels mestres, qui la obraran, e que de
les messions, que
les tres e n'Antoni des Vilar ne pach les dues.
de bon morter gras, a comunes messions.
que ho pusca fer, e que sia luny de la tàpia lo gruix d'una rajola.
stà, e que sia luny de la tàpia lo gruix d'una rajola.
que hi sien fets dos peus de doblana péra, e assò a comunes messions.
que sia referida de bon morter gras, e assò a messió del dit Antoni des
Vilar. E assò damunt dit sia fet dins
pena de
la una e l'altra part condempnam e aquelles los adjudicam per la forma
e manera damunt dita.
Donada e publicada fou la present sentència, presents les parts e
presents,
Manresa notari, a
LO QUAL FO SCLAU D'EN PI, TINTORER
5.
(1397)
Com qüestió e contrast fos de paraula davant lo honrat mossèn
Ramon de Santmartí, cavaller, mostaçaf, l'any present de la Ciutat de
Malorques, entre la prioresa de madona Santa Margarita de una part
demanant e requirent, e en Martí, lo qual fou sclau d'en Pi, tintorer,
d'altra part defanent, per raó e ocasió com del terrat del dit Martí poden
pujar en una taulada, qui
monestir, dient madona la prioresa, que lo dit Martí dege fer una tanca
alt sobre la paret migera en guisa e en manera, que lo monestir no
posqués esser mirat. E lo dit Martí, a les dites coses responent, deia
que li playia que lo Mostaçaf hi faés la justícia, e la dita prioresa
requeria lo dit honrat Mostaçaf, que degés, sobre aquest contrast, de
justícia e remey proveir. Per tant, lo dit honrat Mostaçaf proceí en dar
sa sentència per la forma e manera següent:
On nós, en Ramon de Santmartí [...] declaram que lo dit Martí haja
a fer una de aquestes coses, e sia a sa elecció, so és a sabre que tap
la trapa del seu terrat, o que fassa en la paret migera alt damunt la
taulada una cloenda de tàpia, en altura de
guisa o en manera que lo dit monestir no pusca ésser mirat, e assò
damunt dit sia fet dins
sols, aplicadors al fisch del Mostaçaf. E en aquestes coses lo dit Martí
condempnam, e aquelles a la dita prioresa adjudicam, per la forma e
manera damunt dita.
Dada e publicada fou la damunt dita sentència a
mars any
prioresa de una part, e present, axí matex, lo dit Martí, e presents,
testimonis, Bartomeu Nater, speciayre e Bernat Peransal, ciutadans de
Malorques.
6.
A
(1397)
Com qüestió e contrast fos de paraula davant lo honrat mossèn
Ramon de Santmartí, cavaler, mostaçaf l'any present de la Ciutat de
Malorques, entre los honrats en P. Valentí, ciutadà de Malorques de
una part demanant e requirent, e lo honrat en Jordi Santjoan, ciutadà
de Malorques d'altra part defanent e assò per raó e ocasió de una paret,
la qual està fort perillosament e en so de venir-ne abaix, e si la dita
paret ne venia, seria gran prejudici al dit P. Valentí, cor vendria-li
sobre un alberch, lo qual és del dit P. Valentí e seguir-se
e gran dampnatge al dit P. Valentí. Dient lo dit P. Valentí, que la dita
paret, la qual stà en son devenir-ne sobre son alberch, sia adobada o
sia abatuda, en guisa o manera que dampnatge algú no se
seguir. E lo dit Jordi Santjoan a les dites coses responent, deia que era
prest e aparellat de fer-hi tot so que lo Mostaçaf e los Vesedors coneguessen
què s'hi degués fer. Moltes raons la una e l'altra part d'aquèn
allegant, cascuna per fundar la lur intenció, per tant, lo dit honrat
Mostaçaf proceí en dar sa sentència per la forma e manera davall scrita:
On nós, en Ramon de Santmartí, cavaller, mostaçaf l'any present de
la Ciutat de Mallorques per aquesta nostra difinitiva sentència, en
aquests scrits donadora, pronunciam, sentenciam e declaram que la paret,
la qual stà en perill de caure, sia abatuda fins que sia egual ab la tàpia,
que li és al costat, e assò a messió del honrat en Jordi Santjoan, e assò
sia fet dins
fisch del Mostaçaf aplicadors. E en aquestes coses lo dit honrat Jordi
Santjoan condempnam e aquelles los adjudicam per la forma e manera
damunt dita.
Donada e publicada fou la damunt dita sentència a
mars any
honrat en Joan Umbert e Francesch Manresa, notari.
MULLER D'EN MATES,
7.
(1397)
Com qüestió e contrast fos de paraula davant mossèn Ramon de
Santmartí, cavaler, mostaçaf, l'any present de la Ciutat de Malorques,
entre en Segura, texidor, ciutadà de Malorques d'una part demanant e
requirent, e la dona Masiana, muller d'en Mates,
defanent per raó e ocasió, de una bardera, la qual és en la part de la
dita dona, dient e requirent lo dit Segura, que hi sia feta una tanca,
per tant que ell no sia mirat. E la dita dona responent deia, que li
pleya, que la justícia s'hi faés, per què requeria lo dit Segura, lo dit
honrat Mostaçaf que sobre les dites coses degés de justícia e remey
proveir. Moltes raons la una e l'altra part d'aquèn allegants cascuna per
fundar sa intenció, per tant lo dit honrat Mostaçaf proceí en dar sa
sentència per la forma o manera següent:
damunt dita dona, muller qui fo d'en Mateu,
fer la bardera, dege continuar de muntar aquella fins a cobrir, a la
meytat del damunt dit Segura, e que si lo dit Segura volrà cobrir lo seu
bort ab taula neguna, que ho pusca fer, e que sia entès, que la dita
dona sia tenguda de fer una camisa de trespol sobre la dita bardera,
que feta ha, en guisa e en manera que les aygües no pusquen decórrer
envers la part d'en Segura.
en altura de
assò sia fet a comunes messions. E que lo terrat d'en Segura se dega
axecar tan alt, que haja
sobre la dita, e assò damunt dit sia fet dins
sots pena de
coses la dita dona condempnam e aquelles al damunt dit Segura adjudicam
per la forma e manera damunt dita.
Donada e publicada fou la damunt dita sentència a
any
dita dona, muller d'en Mates,
part, e presents,
e Bernat Morell.
E EN PIERA, SARTRE
8.
(1397)
Com qüestió e contrast fos de paraula davant mossèn Ramon de
Santmartí, cavaler, mostaçaf, l'any present de la Ciutat de Malorques,
entre en Bernat Muntanyans de una part demanant e requirent, e en
Piera, sartre, d'altra part defanent, e assò per raó e ocassió de una
paret migera, e axí matex per raó com lo dit Piera mira del terrat seu
lo pati del dit Muntanyans. Dient lo dit Muntanyans, que sobre les dites
coses fesen la justícia, cor ell no deu esser mirat per lo dit terrat, mas
requeria lo dit Mostaçaf, que lo dit Piera se cloga, en guisa e en manera
que ell no pusca esser mirat. E lo dit Piera, a les dites coses responent,
deia, que la canal, qui passa per lo terrat seu, que
que ell requeria, que la tàpia sia exaquada, per tant que no sia mirat.
E lo dit Muntanyans, replicant, deia que tots temps havia hagut ampriu
de la dita canal. E lo dit Piera, responent, deia que axí matex havia
ell hagut ampriu tots temps de la tàpia, so és a saber, que tots temps
havia stat axí con ara al present stà. Moltes raons la una e l'altra part,
d'aquèn allegants, cascuna per fundar la lur intenció, per tant lo dit
honrat Mustaçaf proceí en dar sa sentència per la forma e manera
següent:
que la damunt dita paret migera, la qual és entre les dites parts,
que sia sotspedrada, a conaguda dels Vesadors, e assò sia fet a comunes
messions.
en lo pati d'en Muntanyans, que sia empeymentat alt, e desobre lo
empaymantament, que hi sia feta una tanca en altura de
Monpeller de bons mijans de ters, e que hi sien fets tres pelars, un a
cada cap de la tàpia e un al mig, a cost e a messió del damunt dit
Piera.
dit Muntanyans, la qual és tota menjada e consumada, que sia adobada
a cost e a messió del dit Muntanyans, e que lo dit Muntanyans pusca
tenir la canal de la sua taulada en son loch, on ara stà, e assò per vigor
de un capítol continuat en lo libre de capítols del ofici del Mostaçaf,
e assò sia fet dins
aplicadors al fisch del Mostaçaf. E en aquestes coses damunt dites la
una e l'altra part condempnam e aquelles los adjudicam per la forma e
manera damunt dita.
Donada e publicada fou la damunt dita sentència a
de mars any
9.
Die sabbati
(1397)
Com qüestió e contrast fos de paraula davant lo honrat n'Antelm
Negre, lochtinent del honrat mossèn Ramon de Santmartí, cavaler, mustaçaf
l'any present de la Ciutat de Malorques, entre en Joan Pujol de
una part demanant, e en Pasqual Falgueres, ciutadans de Malorques
d'altra part defanent, per raó e ocasió de una regellera, la qual és en la
paret migera entre lurs alberchs, dient lo dit Joan Pujol que per la dita
regelera lo dit Pasqual e companyes sues lo miren en son alberch, per
què requerien lo dit honrat lochtinent de Mostaçaf que forçàs lo dit
Pasqual de tancar la dita finestra per forma e manera que no
mirar en son alberch. E lo dit Pasqual, a les dites coses responent,
deia, que la dita finestra o luernera podia tenir en lo dit loch segons
recenció, que spressament se feia d'aquella finestra e claror en cartes,
d'aquèn fetes, per què no era tengut de tapar ni cloure aquella, com per
la dita claror e ampriu ell hagués a recullir en son alberch per clavaguera
les aygües pluvials del alberch del dit Joan Pujol; mas requeria
lo dit honrat lochtinent de Mostaçaf, que, com lo dit Joan hagués fetes
en son terrat dues canals, les quals descorden les aygües davant lo seu
portal, per què requeria, que fossen foragitades e tornades en loch, que
no posquessen dampnificar aquell, ni res qui stigués a la sua porta. E lo
dit Joan, a les dites coses responent e replicant, deia, que stava en
veritat que lo dit Pasqual havia recenció, e podia tenir la dita regellera
en lo dit loch, ans que per aquell fos fet lo dit sostre, per lo qual mira
per la dita regellera son alberch, e com sia per capítol que regellera no
pusca star sinó de
requeria lo dit honrat lochtinent de Mostaçaf, que abatés, e abatre fes
lo dit sostre, lo qual de nou, per lo dit Pasqual era stat fet en lo dit
loch, e lo qual en temps de la carta damunt, per ell produïda ni allegada,
no hi era, o tapàs la dita finestra. E més responia a la qüestió
de les canals dient, que aqueles stan així com star deuen, no faents ni
gitants les aygües en res del dit Pasqual, com sien fetes per tal manera
e forma que ho veden, per què no és tengut aqueles, del dit loch
remoure. Moltes raons la una e l'altra part d'aquèn allegants, cascuna
per fundar la sua intenció, per tant lo dit honrat lochtinent de Mostaçaf,
oïdes les raons de les dites parts, proceí en dar sa sentència per la
forma següent:
difinitiva sentència, en aquests scrits donadora, sentenciam, pronunciam
e declaram, vists primerament los encartaments produïts per cascuna
de les parts, atès que, com la concessió de la dita finestra o claror fou
feta al dit Pasqual o a sos predecessors, lo dit sostre no hi era, ans
stava tan alta que per neguna manera no podia per aquella mirar en lo
alberch del dit Joan, e stava, segons forma de capítol, pronunciam, sentenciam
e declaram que lo dit Pasqual baix lo sostre, per forma que
la dita finestra vinga, segons lo capítol, a
la dita finestra, e assò hage a fer dins
pena de
pluvials del alberch del dit Joan, així com ha acostumat, e les canals
stiguen per la forma, que stan, com s'haguen segons forma de capítol.
E en aquestes coses lo dit Pasqual condempnam e aquelles al dit Joan
adjudicam per la forma e manera damunt dita.
Donada e publicada fou la damunt dita sentència disapte a
mes de maig any
Pasqual Falgueres, e presents, testimonis, los honrats en Felip Bertran,
Macià Martí, Gabriel Bassa, ciutadans de Malorques.
CIUTADANS DE MALORQUES
10.
Die mercurii
(1397)
Com fos qüestió e contrast de paraula devant lo honrat N'Antelm
Negre, lochtinent del honrat mossèn Ramon de Santmartí, cavaler, mostaçaf
l'any present de la Ciutat de Malorques entre n'Antoni Miquel,
speciayre de una part demanant e requirent e en Bernat Roses, olier,
d'altra part defanent, ciutadans de Malorques, e assò per raó e ocassió
de un ambant, lo qual lo dit Bernat Roses comensava de obrar en son
alberch. Dient lo dit Antoni Miquel que l'ambant e cabirons, los quals lo
dit Bernat Roses obra, al present ixen massa, segons forma de capítol,
vers la carrera, e assò és en gran prejudici seu, cor per raó del ambant,
que ix massa lo seu obrador de la speciayria ne val menys, cor dar-hi ha
fort gran fuscura. E lo dit Bernat Roses a les dites coses responent,
deia, que l'ambant, lo qual ell obra ara de nou, no feia neguna fuscura
en lo obrador del dit Antoni Miquel, cor lo dit ambant no exia tant
vers la carrera que li tapàs la claror, que més exia, ans que aquell
obràs de més de dos palms de Montpeller, cor una finestra havia la part
d'en Buadela, qui mirava tot lo Mercadal. E lo dit Antoni Miquel, a les
dites coses responent e replicant, deia que lo dit Bernat Roses havia
masa trets vers la carrera los cabirons, segons forma e tenor de capítol,
per què requeria lo dit honrat lochtinent que degés, segons forma e
tenor de capítol, de justícia e remey proveir. E més, responia a la
qüestió lo dit Bernat Roses e deia, que més exia, ans que comensàs de
obrar, de una gran cosa, cor de la finestra qui hi era, se donaven lum,
mà a mà, ab la finestra del pare seu, e exia molt més que no feia al
present. Moltes raons la una e l'altra part d'aquèn allegants cascuna per
fundar la sua intenció, per tant lo dit honrat lochtinent de Mostaçaf
proceí en dar sa sentència per la forma següent:
qui
carrera, e vistes e considerades moltes e diverses coses, e axí matex vist
e regonegut un capítol, lo qual és continuat en lo libre del ofici del
Mostaçaf, pronunciam, sentenciam e declaram que lo dit Bernat Roses
dega tornar lo bort, alinyada de la paret, mig en mig, e axí matex la
sua testa del bort no isca pus avant de la cresta del ambant vey de
son veí, e que la linyada sia tirada fins a la cantonada de péra dels
archs a part defora.
de Mompeller més que la d'evall, sots pena de sexanta sous, aplicadors
al ofici del Mostaçaf. E en aquestes coses lo dit Bernat Roses condempnam
e aquelles al dit Antoni Miquel adjudicam per la forma e manera
damunt dita.
Dada e publicada fou la damunt dita sentència dimecres a
mes de maig any
lo dit Antoni Miquel e presents,
ciutadans de Malorques.
11.
(1397)
Nós, en Ramon de Santmartí, cavaler, mostaçaf l'any present de la
Ciutat de Malorques. Atorgam e donam a vós en Bernat Fuster, hortolà,
ciutadà de Malorques, aquella plaça o loch, lo qual era de la dona
Cerdana, olim hortolana, e lo qual loch és en la plaça o loch de Santa
Eulàlia de la dita ciutat. E afronta lo dit loch de una part ab lo loch
d'en Martí Oliver, e d'altra part ab la esgleya de Santa Eulàlia. E d'altra
part ab lo loch d'en Mateu Scuder hortolà, e d'altra part ab la plaça
de Santa Eulàlia, la qual plaça o loch a vós, dit Bernat Fuster, donam
e consignam per nós e nostres successors en lo dit ofici, per vendre en
aquella tota la hortolissa vostra e fruyta e altres coses, les guals cullits
e havets e encara haurets en vostre hort. E la dita plaça e loch, per
vigor de aquest atorgament e donació hajats e posseïscats sens contradicció
e embarch, mentres que vostre hort o horts haurets en lo terme
de la ciutat, e en aquells hortolissa e altres splets farets per venir a
vendre en la dita plaça. En testimoni de les quals coses la present
scriptura manam esser feta per lo notari de la nostra Cort e ab lo
sagell del nostre ofici esser sagellada.
anno a nativitate Domini
E ANTONI DESVILAR
12.
Com qüestió e contrast fos de paraula davant lo honrat n'Antelm
Negre lochtinent del honrat mossèn Ramon de Santmartí, cavaler, mostaçaf
l'any present de la Ciutat de Malorques, entre n'Antoni Desvilar,
tudor dels fills e hereus d'en Berenguer Desvilar de una part demanant
e requirent, e en Berenguer Ricard, procurador de les monges del monestir
de madona Santa Clara d'altra part defanent, e assò per raó e ocasió
de una paret migera, la qual és entre lo alberch del dit Antoni Desvilar,
tudor damunt dit, e lo monastir de madona Santa Clara. Dient lo dit
Antoni Desvilar, tudor damunt dit, que la tàpia s'és descalsada, en
colpa de les monges, e assò per raó com les dites monges han fet
tostemps lansar fems en lo corral, lo qual és davant la dita paret
migera, e los dits fems han feta basada, e les aygües pluvials anaven
ferir a la dita paret migera, de la qual cosa, la dita tàpia és vinguda a
diminució. E lo dit Berenguer Ricard, a les dites coses responent, deia,
que los fems no són stats lansats en lo corral per part de les dites
monges, ne negun mal en la dita tàpia no ha vengut de part lur, e que
n'entén a dar testimonis e proves, cor los fems no hi són stats lansats
de part de les dites monges. Per què requeria lo honrat lochtinent de
Mostaçaf, que sobre les dites coses les dites monges donassen testimonis
e proves, e axí matex que, vists los testimonis e la damunt dita
tàpia, que fes justícia a cascuna de les parts. Moltes raons la una e
l'altra part d'aquèn allegants cascuna per fundar la lur intenció. Per
tant lo dit honrat lochtinent de Mustaçaf proceí en dar sa sentència
per la forma e manera següent:
On nós n'Antelm Negre lochtinent [...] etc., declaram. Atès que los
fems se sien stats lansats en lo dit corral per lo veynat del dit monestir e
les dites monges ho hagen sofert fins al jorn de uy, pronunciam e declaram
que la obra, la qual s'és feta en la dita tàpia, se haja a pagar a
comunes messions, so és a saber, que de totes les messions que s'hi
són fetes, se
damunt dit, ne pach la una e lo dit monestir l'altra, e en aquestes
coses la una e l'altra part condempnam e aquelles los adjudicam per la
forma e manera damunt dita.
TESTIMONIS PRODUÏTS PER PART D'EN BERENGUER RICARD,
PROCURADOR DE LES MONGES DEL MONESTIR DE MADONA
SANTA CLARA, E ASSÒ PER RAÓ DE UNA TÀPIA LA QUAL ÉS
MIGERA ENTRE EN BERENGUER DESVILAR E LO MONESTIR
DE SANTA CLARA
Joan Cambó, leuter, ciutadà de Malorques,
als sants quatre Evangelis de Déu, per ell corporalment tocats, de dir
e deposar veritat, que sàpia sobre los interrogatoris següents: primerament,
fou interrogat, qui ha gitat los fems prop la tàpia, la qual és
migera entre Santa Clara e lo alberch dels hereus d'en Berenguer Desvilar,
e dix que en Joan Armengol los hi feia lansar, lo senyor primer
del alberch. Interrogat a instància de qui hi són stats gitats, e dix, que
a instància del damunt dit Armengol. Interrogat si les monges n'hi han
gitats, ne fets gitar, e dix ell,
Interrogat si n'hi han gitat de casa del dit Berenguer, e dix, que despuys
que en Berenguer Desvilar hi ha stat, no n'hi ha vist lansar de casa sua,
sinó axí com dit és, mentre que lo dit alberch era del dit Joan Armengol.
Interrogat, en colpa de qui la tàpia s'és descalsada, e dix ell,
que no hi sab res, e etc.
Generalment fou interrogat.
La dona Catalina, muller d'en Joan Ginestra, jurada e interrogada, als
sants quatre Evangelis de Déu, per ella corporalment tocats, de dir e
deposar veritat, que sàpia sobre los interrogatoris següents: Primerament,
fou interrogada si sab qui ha gitats los fems prop la tàpia, qui és migera
entre Santa Clara e lo alberch dels hereus d'en Berenguer Desvilar: n'hi
lansaven tots jorns Interrogada a instància de qui hi són stats gitats los
dits fems, e dix, que sa dona de les esclaves e axí matex la bona avinentesa
que n'havien ho feya fer. Interrogada si les dites monges n'hi
han gitats dels dits fems, ni fets gitar, e dix ella,
han gitats, ni fets gitar. Interrogada en colpa de qui la tàpia s'és descalsada
e dix ell,
àls no sebre sobre los interrogatoris següents.
Generalment fou interrogada.
Francesch Lancer, texidor de lí, testimoni, jurat e interrogat als sants
quatre Evangelis de Déu, per ell corporalment tocats, de dir e deposar
veritat, que sàpia sobre los interrogatoris següents: Primerament, fou
interrogat qui ha gitats los fems prop la tàpia, qui és migera entre Santa
Clara e lo alberch dels hereus d'en Berenguer des Vilar, e dix ell,
que tots jorns gran res n'hi veia gitar del terrat del damunt dit Berenguer
des Vilar, notari, e gitaven-los-hi les esclaves del dit Berenguer. Interrogat
a instància de qui hi són stats gitats los dits fems, e dix ell,
que no sebre, mes axí com dit ha, les esclaves, axí com havien agranada
la casa los hi gitaven. Interrogat si les dites monges n'hi han gitats dels
dits fems, ni si n'hi han fets lansar, e dix ell,
gitats, ne fets lansar. Interrogat en colpa de qui la tàpia s'és descalsada,
e dix ell,
coses, com hi havia aygües leges, axí matex les lansaven per lo terrat
avall e per aquexa raó la dita tàpia s'és descalsada, àls no sebre sobre
lo dit fet.
Generalment fou interrogat.
La dona Francesquina, muller d'en Francesch Lancer, texidor, ciutadà
de Malorques,
Déu, per ella corporalment tocats, de dir e deposar veritat, que sàpia
sobre los interrogatoris següents: Primerament, fou interrogada si sab
qui ha gitats los fems, en la tàpia migera dels dits hereus de Berenguer
des Vilar, notari, e del monestir de madona Santa Clara, e dix ell,
dit Berenguer des Vilar. Interrogada a instància de qui hi són stats gitats
los fems, e dix ell,
dit Berenguer des Vilar ho feien per lur cap. Interrogada, si les dites
monges n'hi han fets lansar, e dix ell,
que per part de les monges vengués. Interrogada, si de casa del dit
Berenguer des Vilar n'hi han gitats dels dits fems, e dix ell,
tots jorns gran res n'hi gitaven del terrat lur les esclaves, axí com ja
damunt és dit. Interrogada en colpa de qui la tàpia s'és descalsada, e dix
ell,
és vengut lo mal, e dix àls no sebre sobre lo dit fet.
Generalment fou interrogada.
DEMANANT E N'ANTONI BOSCA D'ALTRA PART
12.
(1397)
Com qüestió e contrast fos de paraula davant lo honrat n'Antelm
Negre, lochtinent del honrat mossèn Ramon de Santmartí, cavaler, mostaçaf
l'any present, de la Ciutat de Malorques, entre lo discret en Pere
Cordera, notari, de una part demanant e requirent e n'Antoni Boscà,
picaperes, d'altra part defanent, e assò per raó e ocasió de una escala, la
qual lo dit Antoni Bosca ha obrada e feta en lo alberch del dit Pere
Tordera, notari. Dient lo dit Pere Tordera, notari, damunt dit, que lo
dit Antoni Bosca se proferí com la dita scala fo feta e dix: sènyer en
Pere, si la escala ve a menys, yo la us vull tornar a mon cost e messió.
E lo dit Antoni Bosca, a les dites coses responent, deia, que parlant ab
sa honor, no li dix que a son cost e messió la hi tornaria, mes és ver
que li dix: sènyer, si ve a menys yo la us vull tornar obrar, e mes dix
lo dit Antoni Bosca, que la escala no fóra venguda a menys si lo
scriptori, lo qual lo dit Pere devia fer, detràs la dita escala, s'hi fos fet,
cor fóra gran respaller a la dita escala, e per aquesta raó no fóra venguda
a neguna diminució. E axí mateix dix lo dit Antoni que, per tant
com lo dit Pere vulia fer una cisterna dejús la dita escala, a ell covengé
fer la volta pus gran e pus plana. Per què, raqueria lo honrat mostaçaf
que sobre les dites coses volgués de justícia e remey proveir. Moltes
raons, la una e l'altra part d'aquèn allegants, cascuna per fundar la lur
intenció. Per tant lo dit honrat lochtinent de Mostaçaf, proceí en dar sa
sentència per la forma e manera següent:
On nós, n'Antelm Negre lochtinent [...] declaram que l'escala sia
desfeta e que sia tornada de nou e que lo peu, qui ara hi és al present,
sia engruxit un palm e mig, e que sia crescut de larch alinyada de la
rabassa e lo resabent, on ara streba la volta, que sia un palm pus baix,
e assò per raó que la volta sia pus copada e que hi sia nudrit un
boquet, là on strebarà la volta de la escala, e que lo resabent de la
volta baix sia abaxat mig palm de Mompeller, e que de les messions,
que
dit Antoni Bosca la una, e tot assò damunt dit sia fet dins
primers vinents, sots pena de sexanta sols al fisch del Mostaçaf aplicadors,
e en aquestes coses la una e l'altra part condempnam, e aquelles
los adjudicam, per la forma e manera damunt dita.
Donada e publicada fou la damunt dita sentència a
de maig any
los honrats en Pere Sacosta e Joan Pujol, ciutadans de Malorques.
13.
(1397)
Com qüestió e contrast fos de paraula davant lo honrat mossèn
Ramon de Santmartí, cavaler, mostaçaf l'any present de la Ciutat de
Malorques, entre en Joan Benimelis, blanquer, ciutadà de Malorques de
una part demanant e requirent, e en Bartomeu Pi, blanquer, ciutadà de
Malorques, d'altra part defanent, e assò per raó e ocasió de una tàpia
migera, la qual és entre lurs alberchs e stà ruinosa e perillosa de caure,
dient lo dit Joan e requirent lo dit honrat Mostaçaf, que forçàs e destrengués
lo dit Bartomeu, en contribució del adob, qui seria en la dita
tàpia necessària, per forma e manera que no hagués perill de caure, e
damunt aquella posqués obrar segurament e quítia sens negun perill.
E lo dit Bartomeu, a les dites coses responent, deia, que la dita tàpia,
era assats ferma e no freturava de adob algú, perquè requeria lo dit
honrat Mostaçaf que donàs callament a la demanda o raquesta del adob
de la dita tàpia feta per lo dit Joan. Moltes raons la una e l'altra part
d'aquèn allegants, cascuna per fundar la lur intenció, per tant lo dit
honrat Mostaçaf proceí en dar sa sentència per la forma següent:
tàpia migera sien abatudes dues tàpies dalt, e sien tornades de nou en
altura de
pena de
terrat del dit Bartomeu Pi amunt, e assò a comunes messions de les
dites parts, e si lo dit Joan [Beni]melis volia tapiar dels dits
de Mompaller amunt, que ho pusca fer, a son cost e mesió, e si per
temps lo dit Bartomeu Pi, o los succeïdors en lo dit alberch, volran
carregar damunt les tàpies, que lo dit Joan haurà obrades o construïdes
damunt los dits
meytat al dit Joan [Beni]melis, o a sos succeïdors e assò, que les dites
tàpies, per ell obrades, segons dit és, li hauran costat.
Joan Benimelis, que fossen fets tres peus en una tàpia, la qual està
davant lo seu alberch, donam callament al dit Bartomeu, e axí mateix
en la demanda, que lo dit Joan Benimelis feia al dit Bartomeu Pi de
la finestra de guix, que fos feta e tornada de bona péra per forma e
manera que lo dit Joan, ne res del seu per aquella no posqués esser
dampnajat, donam callament; declarat, emperò que si lo dit Bartomeu
Pi volia obrar sobre la finestra, que en aquell cas ho hagués a fer de
bona péra, axí com ara és de guix. E en aquestes coses la una e
l'altra part condempnam per forma e manera damunt dita.
Donada e publicada fou la damunt dita sentència, presents les dites
parts e presents,
Malorques, a
dit honrat Mostaçaf.
VALCANERA, FORMANTER, NICOLAU DOMENECH, FORMANTER,
JORDI VIVES, RAMON COLELL, DE UNA PART DEMANANTS E
REQUIRENTS, E JOAN DE JOVALS COMPARENT EN NOM D'EN
BARTOMEU SUNYER, JOAN PONT, NOTARI, PROCURADOR D'EN
JOAN MASSÓ
14.
(1397)
Com qüestió e contrast fos de paraula davant mossèn Ramon de
Santmartí, cavaller, mostaçaf l'any present de la Ciutat de Malorques.
Entre los discrets en Vicens Sist, notari, Mateu Salset, notari, Jacme
Valcanera, formanter, Nicolau Domenech, Jordi Vives, Ramon Colell de
una part demanants e requirents, e Joan de Jovals, ciutadà de Malorques
en nom e en veu d'en Bartomeu Sunyer, Joan Pont, notari, procurador
d'en Joan Masso d'altra part, defanents, e assò per raó e ocasió
de una travessa, la qual és davant lo portal d'en Jordi Vives, moliner,
en la qual ha una cadena, davant la dita travessa, e la qual travessa,
gens d'aygua no recull del carrer major, apellat d'en Torravidal, de les
aygües pluvials, qui per lo dit carrer major passen, dients los damunt
dits demanants e requirents, que la dita travessa deu recullir de les dites
aygües pluvials sa part pertanyent, cor al dit carrer major abonden
moltes aygües de moltes parts de la ciutat e lo carreró o travessa, qui
és davant en Ramon Colell, taverner, és estreta e no les pot recullir les
dites aygües, per tant requerien lo dit honrat Mostaçaf, que sobre les
dites coses volgués de justícia e remey proveir, e los dits Joan Pont,
notari, en nom que damunt, e Joan de Jovals, ciutadans de Malorques,
a les dites coses responents, deien, que lo dit carrer may no recullí de
les aygües del dit carrer major, mes tostemps estava davant lo carrer
una cadena de pedra ben alta de terra, que aygües pluvials del dit carrer
major, no hi podien muntar, e axí pus que lo dit carrer ha estat tos
temps amb la dita cadena davant. Requerien lo dit Mostaçaf, que no fes
moure la dita cadena, cor molt de temps hage hagut lo dit carrer lo
empriu de la dita cadena. E los dits demanants, replicant, deien que
ver era que molt de temps havia, que lo dit carrer havia possessió de
la dita cadena, mes mostrassen los dits defanents encartaments o sentències,
per què la dita cadena degués estar davant lo dit carrer. Moltes
raons, la una e l'altra part d'aquèn allegants, cascuna per fundar la lur
intenció, per tant lo dit honrat Mostaçaf, oïdes les raons de les dites
parts, proceí en dar sa sentència per la forma següent:
On nós, en Ramon de Santmartí [...] declaram que les aygües, qui
passen per lo carrer apellat d'en Torravidal, que la travessa, qui està
davant lo portal d'en Jordi Vives, ne dega pendre part e partida, e que
la cadena, qui està davant la travessa, sia desfeta, e que sia mesa a raó
de rebre les aygües del dit carrer major d'en Torravidal, e assò a coneguda
del honrat Mostaçaf, e dels Vesadors, e en aquestes coses los dits
Joan Pont e Joan de Jovals condempnam, e aquelles als dits demanants
adjudicam per la forma e manera damunt dita.
Donada e publicada fou la damunt dita sentència a
agost, any
Bernat Sagual, menor de dies, e Guillem Palau, escrivà.
Aprés les coses contengudes en la damunt dita sentència, comparesch
lo dia e any damunt dits davant lo honrat Mostaçaf lo damunt dit Joan
Pont, en nom que damunt, e apellants de la dita sentència per via de
recors a ell matex.
DE SANTA CLARA
15.
(1397)
Com fos qüestió e contrast davant lo honrat mossèn Ramon de
Santmartí, cavaller, mostaçaf l'any present de la Ciutat de Malorques,
entre la reverent abadesa de Santa Clara de una part demanant, e lo
Síndich de la Universitat de Malorques d'altra part defanent, per raó
e ocasió del mur, lo qual ret cloenda ab dit monestir vers la mar, lo
qual en part n'és vengut e en part està en perill de caure. Dient la dita
abadesa, que l'adob de la dita tàpia o mur pertany e deu adobar la
Ciutat damunt dita, per què requeria lo dit honrat Mostaçaf, que forçàs
e destrengués la dita Universitat en adobar la dita tàpia o mur per
forma e manera que estiga bé, e no haja perill de caure. E lo discret
en Pere Giges, notari, síndich de la dita Universitat a les dites coses
responent, deia que la Universitat no era tenguda de fer adob algú en
la tàpia qui s'és enderrocada, la qual ret cloenda al dit monestir vers
la mar, e assò per tant com la dita tàpia és del monestir e no és mur,
com lo mur de la Ciutat pas davall la dita tàpia, per què no és tenguda
la dita Universitat a fer adob algú en la dita tàpia, ans lo dit monestir,
al qual ret cloenda, és tengut a ses pròpries messions aquella adobar.
E la dita abadesa, o en Berenguer Ricard, son procurador, a les dites
coses replicant, deia que la dita tàpia era mur de la Ciutat e no era
estada feta per cloenda del dit monestir, e que en per tots temps la
Ciutat la havia tenguda en condret, e servitud de aquella havia presa,
axí com a mur, en la guerra del rey de Castella o en altres coses, e lo
mur davall la dita tàpia era barbacana del dit mur, segons aquestes
coses, clarament e manifesta, entén provar per
què requeria lo dit honrat Mostaçaf que, no contrastant les raons dites
e allegades per lo dit Síndich, forsants e destrenguents la dita Universitat
de adobar e refer la dita tàpia o mur de la Ciutat. E lo dit Síndich
replicant, deia que jamés per la dita Universitat la dita tàpia o mur
fou adobada ni reforçada, ni axí poch en la guerra del rey de Castella
la Universitat ne près empriu. Moltes raons la una e l'altra part d'aquèn
allegants, cascuna per fundar la sua intenció. Per tant lo dit honrat
Mostaçaf, oïdes les raons de les dites parts, proceí en dar sa sentència
per la forma següent:
On nós, en Ramon de Santmartí, cavaller [...] declaram que en lo
mur o tàpia de Santa Clara per lo qual és lo contrast entre les dites
parts, la qual és contiguu al colomer del dit monestir envés la mar,
sien fets dos peus a cada cap de bona pedra de bon marés de deu palms
d'ampla ab talús e dues cantonades dobles a cada cap de la dita tàpia
a cost e messió de la dita Universitat. Declarat, emperò, que la dita
abadesa o monestir, per so com és dupte que, per les aygües que descorren
del dit monestir e van a la mar, lo dit mur no sia dampnificat.
que la dita abadesa a lur cost e messió o del dit monestir, sia tenguda
de present fer dos arquets, per los quals descorreguen les dites aygües ab
canal a la mar, e no pusquen dampnificar lo dit mur. E si en esdevenidor
se mostrarà que, per colpa del dit monestir o per les dites aygües
lo dit mur o tàpia se enderrocaven, que en aquest cas lo dit monestir
a son cost e messió ho haja adobar, e la Universitat que ne sia quítia.
E en aquestes coses la una o l'altra part condempnam e aquelles los
adjudicam per la forma e manera damunt dita.
Donada e publicada fou la damunt dita sentència a
d'agost any
Berenguer Ricard d'altra, procurador del dit monestir, e presents,
Guillem Salvà e Guillem Palau, escriptors.
JURARIA E ESPITAL DE SANT ANDREU
16.
Dimecres, a
les obres de la Ciutat de Malorques sobre lo escuró faedora de la
cèquia comuna davall scrita. vista a ull e regoneguda aquella cèquia
ensemps ab en Guillem ses Oliveres e Nicolau Adrover, picapedres,
prohòmens e consellers, de volentat de les parts, pronunciaren, declararen
e judicaren. Primerament, que lo escurar qui
comuna, en la qual discorren les aygües e sutzures de la presó, e axí mateix
de la casa de la Juraria e del Espital de Sant Andreu, se pach
és a saber per quatre parts per lo senyor Rey, e per una part per los
honrats Jurats, qui emperò recobren, de so que pagaran per la dita
quinta part, de tres diners un diner, que pach lo ministre del Espital,
la qual escuró sia feta de la dita cèquia comuna fins a la casa d'én
Llorens Mager, texidor, e d'aquí avant feta la dita escuro, sia tenguda,
encontinent, la dita cèquia a messions del senyor Rey, e de la casa de
la Juraria e del Espital, per les parts damunt designades, ço és, per la
presó quatre parts e per la casa de la Juraria e del Espital la una part
del loch, ço és saber, a on la dita cèquia comuna reeb les dites aygües
e mundícies de la presó e de la Sala e del Espital fins la casa del dit
en Mager, emperò, que cascuns sien tenguts e degen escurar e tenir en
condret lurs canals, que han, o cèquies e clavagueres de lurs cases e
lochs fins al engranar, que fan en la dita cèquia comuna. E més avant,
que lo senyor Rey dege tornar cobrir ço que és stat descubert, en l'hort
del Espital per denegar lo alballó e latrina de la presó, per manera que
sia endret, sens dan de la Universitat e del dit Espital. E en la forma
damunt partida judicam e declaram esser pagat lo nostre salari e d'en
Guillem ses Oliveres e Nicolau Adrover, picapedres, prohòmens e consellers
per nosaltres, dits Vesadors, de volentat de les parts elegits, ço és,
que lo honrat Procurador reyal pach les
salari, e los honrats Jurats e ministre del Espital una part.
17.
Secunda die octobris anno
(1397)
Lo dia e any damunt dit recompta e féu fe en Pere dez Coll, saig,
si de manament del honrat Mostaçaf a instància e raquesta d'en Pere
Serra, ciutadà de Malorques, esser anat a la casa d'en Antoni Baco,
mercader de Malorques, per raó de assignar-li que no proceís ne proceir
fes en la obra, la qual fa en una botiga, la qual, segons que lo dit Pere
Serra aferma, és entre aquest Pere Serra e lo dit Antoni Baco, e açò
sots pena de cent sols al ofici del Mostaçaf aplicadors. E que com fo
a la dita casa, que no hi trobà lo dit Antoni ni la dona, muller sua,
sinó
la dita pena.
de manament del dit honrat Mostaçaf a instància d'en Pere Serra, mercader,
esser anat a la casa d'en Antoni Baco, mercader, per raó de
intimar-li, que no proceís ne proceir fes en la obra, la qual fa fer en
una botiga, la qual, segons que diu lo dit Pere, és entre ell e lo dit
Antoni Baco, e açò sots pena de
raons en contrari, que comparagués davant lo dit Mostaçaf per mostrar
aquelles; e que com fo en la casa del dit Antoni Baco atroba allà
mestre, qui hi obrava, e
dit manament. E lo dit jorn comparesch lo dit Antoni Baco, e dix e
respòs al dit manament, ço que
manament, que yo no consent en lo dit manament, con sia contra bona
raó, parlant ab honor del Mostaçaf, com sia yo posseïdor de bona fe de
més de
en la botiga, deman-m'ho en poder de mon ordinari e respondre-li.
E PERE ALEMANY DEFANENT
18.
(1397)
Com qüestió e contrast fos de paraula davant lo honrat en Ramonet
de Santmartí, donzell, lochtinent de mostaçaf de Ramon de Santmartí,
cavaller, mostaçaf de la Ciutat de Malorques, de una part entre lo discret
en Martí Sansaloni, rector de sant Nicolau demanant, e en Pere
Alemany, d'altra part defanent, per raó e ocasió de una casa, que
rector volia fer, e ja de fet la havia començada en un pati, que ha dins
l'alberch seu de la rectoria, qui
Nicolau vell, e d'altra part ab lo alberch del dit Pere Alemany, la qual
casa a fer contradeia lo dit Pere Alemany, per so com allegava e deia,
que faent lo dit rector la dita casa, li tollia e vedava claror de tres
espilleres, les quals donen claror a algunes botigues del seu alberch
E axí mateix, que no podia carregar en so del seu res, e assò per tal com
les tàpies eren sues, e que d'assò mostraria bones cartes. E lo dit rector
responent que ans eren sues, e podia carregar sobre so del seu, com
en la tàpia on és la una de les regelleres, ha ell la meytat, per què
requeria lo honrat Mostaçaf que ell fes tapar les dites regelleres al dit
Pere Alemany, o que mostràs les cartes, per ell allegades, que les tàpies
fossen sues. E sobre assò lo honorable lochtinent de Mostaçaf, a instància
del dit rector, hagués fet assignar al dit Pere Alemany, que dins cert
temps hagués mostrats los encartaments, en altra manera, que ell hi
proceiria, segons per justícia seria vist faedor, e lo dit Pere, aquelles no
ha puscut mostrar o no
aquestes coses volch per justícia proveir segons davall apar. E no res
menys, requerís lo dit rector al dit honorable lochtinent de Mostaçaf,
que fes tornar al dit Pere Alemany una tàpia migera, la qual li havia
abatuda e hi havia fet un migà dobler, a les quals coses responent lo
dit Pere Alemany, deia, que, ver era, que ell ho havia fet, mes que
havia fet ab consentiment del dit rector, per què ell no era tengut de
tornar-ho. Moltes raons, la una e l'altra part d'aquèn allegants, cascun
per fundar sa intenció, per tant lo dit lochtinent de Mostaçaf proceí en
dar sa sentència per la forma següent:
On nós, en Ramon de Santmartí, lochtinent de Mostaçaf [...] declaram,
que lo dit Pere Alemany haja a tancar totes les regelleres del gruix de
la paret de pedra roge e de bon morter gras a son cost e messió. E més
avant, sentenciam, pronunciam e declaram, per so com de raó apar,
que lo dit rector haja consentit en lo enderrocament de la dita tàpia,
que lo dit migà se estiga axí com s'està, però que lo dit Pere Alemany
deja tancar totes les luerneres qui són en lo dit migà. Encara més pronunciam,
sentenciam e declaram que
sobre lo trespol del seu terrat, a la part en què mira al pati del dit
rector fins en altura de nou palms de Mompeller ab un pilar a cada
cantó e al mig un altre, tots de pedra de pla en la altura dels dits
cost e messió. Encara més pronunciam, sentenciam e declaram que lo dit
rector deja baxar lo sol de la casa, per ell començada, més avall que
no és tres palms de Mompeller, a ses pròpries messions, e que, baxada
la dita casa, puxa carregar fins a
emperò del sol de la entrada de la casa de la dita rectoria, e que, si
pus avant volrà carregar, que ho pusca fer, satisfaent les tàpies a coneguda
dels dits Vesadors, e elevat, emperò, lo migà. La una part e l'altra
en les coses damunt dites condempnam e les messions, d'aquèn fetes, per
eguals parts pagadores.
Dada e publicada fo la damunt dita sentència divenres a
del mes de noembre any
per
E aquí mateix publicada la dita sentència se avengueren los dits
Martí Sansaloni e Pere Alemany, que la tàpia, per la qual era lo
contrast, se tornàs fer a cost e messió de abdosos, no prejudicant la
dita sentència per lo dit Mostaçaf donada, e volgueren la present scriptura
esser continuada en lo peu de la dita sentència, presents, per
Guerau Maseller e Bertran Muntaner.
Com en la qüestió e contrast qui era stada entre lo discret en
Martí Sansaloni, rector de la ecclésia de sant Nicolau de una part
demanant, e en Pere Alemany d'altra part defanent, per raó e ocasió de
una casa, que
un pati, que ha dins l'alberch seu de la rectoria qui
ab lo cementiri de sant Nicolau vell e d'altra part ab lo alberch del dit
Pere Alemany, lo honrat Mostaçaf ab los discrets en Miquel Brunet e
Joan Ripoll Veedors, l'any present, de les obres de la Ciutat de Malorques,
e Guillem ses Oliveres, Nicolau Adrover, pròmens, de voluntat de les
parts, lavors alegants, haguessen sentenciat e declarat per sentència dada
e publicada a
de nostre Senyor
que lo dit rector degués baxar lo sol de la casa, per ell comensada, més
avall que no és, tres palms de Mompeller a ses pròpries messions, e que,
baxada la dita casa, pusqués carregar fins a
comptadors, emperò del sol de la entrada de la casa de la dita retoria,
e que si pus avant volia carregar, que ho posqués fer a coneguda dels
Veedors, relevat, emperò, lo migà, la una part e l'altra d'aquèn condempnants,
etc. Per què, lo honrat lochtinent de mostaçaf, a requesta de les
dites parts, tramès los discrets en Miquel Brunet e Joan Ripoll, veedors
de les obres de la Universitat l'any present, a la casa del dit rector o
allà on lo dit rector fa la dita obra, e vista e regoneguda aquella, pronunciaren
per la forma e manera següent, ço és, que lo rector pusca
acabar la obra, ell començada, fins en altura de
de la entrada de la casa del dit rector stró les creus o senyals per los
Veedors ja fets e no més avant, com los dits Veedors ho hajen ja palmejat
e midat. Satisfent, emperò, lo dit rector al dit Pere Alemany cinquanta
sous per la sua part pertanyent a los quals li adjudicam e al dit
rector condempnam, reservat, emperò, que si lo dit rector volrà obrar o
pujar o carregar la dita casa, que ho pusca fer, satisfent tota vegada lo
dit Pere d'aytant com carregarà a la sua part, d'on pendrà, e que lo migà
se stiga axí com se stà, e sobre les dites coses la una part e l'altra
condempnam, e en les messions d'aquèn fetes per eguals parts pagadores.
saig, ell de manament del honrat Mostaçaf haver manat al discret en
Martí Sansaloni, prevere, a instància d'en Pere Alemany que, per uy tot
jorn, haja pagar cinquanta sous al dit Pere, los quals per los Veedors
li són stats tatxats per sentència, o si haurà raó encontra que sia davant
lo dit Mostaçaf a demà hora de tèrcia per dir e allegar aquelles, a lo
que lo dit Mostaçaf hi proceiria per justícia Lo qual Martí respòs,
segons féu fe lo dit saig, que ell lo contentaria.
Lo dia e any damunt recompta e féu fe en Pere Santjoan, ell de
manament del honrat Mostaçaf a instància del rector de sant Nicolau
haver manat a
totes aquelles regelleres que per sentència li és manat atapar, sots pena
de
dalt, axí com en la dita sentència se conté, sots la dita pena, e seguesca
e complesca totes aquelles coses, en la sentència contengudes.
19.
Die martis
(1397)
Com en P. Torrela, habitador del castell de Eviça, hagués portats e
descarregats en la illa de Malorques
se deia, que n'hi havia d'encamerada e falsa, e lo honrat en Ramonet de
Santmartí, donzell, lochtinent del honorable mossèn Ramon de Santmartí,
cavaller, mostaçaf de la Ciutat de Malorques anant, personalment,
a la botiga d'en Antoni Soriger, mercader de Malorques, situada
en lo carrer de la Mar, ensemps ab en Bernat Batle, Jacme Mascaró e
Bernat Monsans, calafats, prohòmens aptes e sperts en les dites coses,
e per Veedors d'aquèn apelats e haüts mijançant sagrament, per ells
prestat, de bé e leyalment haver-se en les dites coses, e vista e regoneguda,
diligentment, la dita pega, fos atrobat tres pans de la dita
pega esser falsos e encamerats, e l'altra pega era defectiva de coure.
E per consegüent, per execució de justícia e dels capítols e ordinacions
del dit ofici de Mostaçaf fossen cremats los dits tres pans de pega
e manat al dit P. Torrela, que degués e fos tengut més coure la dita
pega, o si volia aquella sens coure o aytal com era vendra, que ho
degués e fos tengut denunciar als compradors e dir que la venia per
aytal com és; e segons forma de les dites ordinacions, lo dit honrat
lochtinent de Mostaçaf volgués fer execució contra lo dit P. Torrela e
sos béns per
mercaderia encamerada e falsa. E lo dit P. per sa excusació e defensió
allegàs, si no haver fet lo dit encamarament fet o frau, ans ignoscentment
e sens conexença, que no ha de pega, si és bona o àvol, havia
comprada aquela d'en Bernat Tur del dit castell, creent fos bona, e
per los misatges e gordians del dit ofici de Mostaçaf fos replicat, lo
dit Pere no contrastant les sues raons, esser en alcuna colpa del dit
ban e pena. Per tant, lo dit honrat lochtinent de Mostaçaf, ateses e
considerades les dites coses, a pregàries e intercessió de bones e honrades
persones, intervinents en favor del dit P. Torrela, admès aquell a
composició de la dita pena comesa o ban imposat en les dites ordinacions
e capítols, que pach e sia tengut pagar al dit ofici de Mostaçaf
florins d'or, valents
puxa recobrar, aconseguir e haver del venador, del qual comprà e hac
la dita pega, e de tot altre qui d'aquèn sia tengut, ensemps ab totes
messions e despeses fetes, dans e interessers sostenguts per raó de les
dites coses, de les quals en subsidi de justícia se oferí requerir de part
del senyor Rey lo honorable Governador de la dita illa de Eviça, qui
al dit P. faça compliment de justícia. E per tal que en cascun loch
aparega lo dit lochtinent de Mostaçaf manà les dites coses esser scrites e
continuades en lo libre judicial del dit ofici de Mostaçaf, presents, testimonis,
los honrats en Bernat de Fortià, Mateu dez Brull e Antoni
Pestanyes.
Al molt honorable e molt savi sènyer lo Governador de la illa de
Eviça. Ramon de Santmartí, cavaller, mostaçaf de la Ciutat de Malorques
sí mateix ab deguda reverència e honor. Com en Pere Torrela, habitador
del castell de Eviça haja aportats, mercantivolment,
dels quals ne són stats atrobats tres pans encamerats e falsos, e cremats
per justícia, e la altra no era degudament cuyta. E segons forma de
les ordinacions e capítols del dit ofici de Mostaçaf degués pagar per ban
e pena dels dits tres pans de pega encamerats e falsos
Malorques, e li sia stat manat, que no posqués vendre la dita pega per
mercaderia fins l'hagués tornada recoure. E per pregàries de bones persones
intervinents en favor del dit Pere Torrela afermant, que ell havia
comprada d'en Bernat Tur la dita pega, creent fos bona e mercadera,
com altra major conexença de pega no hagués, és stat admès a composició
del dit ban e pena per tres florins d'or. E haja suplicat a nós,
que testimoniajant de les dites coses vos deguéssem fer la requesta dejús
scrita, Per tant, molt honorable sènyer, per auctoritat del ofici que usam
de part del senyor Rey en subsidi de justícia vos requerim, e de la
nostra, afectuosament, pregam que al dit Pere Torrela fassats compliment
de justícia vers o contra lo dit Bernat Tur o altre, que atrobarets
d'aquèn tenguts e colpables, fins a complida satisfacció epag a dels dits
tres pans de pega cremats e dels tres florins pagats e de totes messions,
despeses fetes, dans e interesers sostenguts e sostenidors per ocasió
de les dites coses, oferent nós per vós, molt honorable sènyer, e per
vostre ofici semblants e majors coses a nós possibles per nostre ofici fer
e complir.
Dat en Malorques, a
E FRANCESCH RIVEROLS
20.
(1398)
Com qüestió e contrast fos de paraula davant lo honrat mossèn
Ramon de Santmartí, cavaller, mostaçaf de la Ciutat de Malorques,
entre en Pere Çavila, mercader, de una part demanant, e en Francesch
Riverols, perayre, d'altra part defanent, per raó e ocasió de una regellera
o luernera, la qual és tapada, e partex del corral del dit Francesch
Riverols, e fer en la cambra del dit Pere Çavila. Dient lo dit Pere
Çavila que la dita luernera o regellera li tol gran claror en la sua
cambra, per què requeria lo dit honrat Mostaçaf, que aquella luernera fes
obrir al dit Francesch, o li donàs loch de fer-n'hi una altra. E a les
dites coses lo dit Francesch Riverols, responent, deia que ell no la
havia tapada, ans la havia ja atrobada axí con se stà, perquè ell no la
devia obrir, ans requeria lo dit honrat Mostaçaf, que li degués fer justicia
segons forma e tenor dels capítols. Moltes raons la una part e l'altra
d'aquèn allegants, cascun per fundar sa intenció, per què lo dit honrat
Mostaçaf, proceí en dar sa sentència per la forma següent:
On nós, En Ramon de Santmartí cavaller [...] pronunciam per la
forma següent, ço és que
luernera sobre aquella, qui hi és tapada, en altaria de
del sol de la cambra del dit Pere Çavila, e que hagen a venir los
dits setze palms en la aresta, o vora jusana de la finestra del dit
Francesch Riverols; e que la dita luernera haja quatre dits d'ample e
dos palms de larch a la part del dit Francesch, e en la part del dit Pere
Çavila ne haja o la pusca espandir, tant com se vulla, la qual regellera
o luernera hage a fer a ses pròpries messions lo dit Pere; e si la cuberta
de la cambra del dit Pere Çavila li vedava o embargava de no fer la
regellera, que la pusca trencar fins la abast a la dita mesura. E en les
messions, d'aquèn fetes, la una part e l'altra condempnam per eguals
parts pagadores.
Dada e publicada fo la damunt dita sentència, presents cascuna de
les dites parts, a
presents per testimonis, lo honrat en Guillem de Térmens e Bertran
Muntaner.
21.
Domini M.° CCC.° monagesimo octavo existens personaliter honorabilis
Raymundus de Santomartino, mostaçafo Civitatis Majoricarum intus
domum Jurarie dicte Civitatis, discretus Jacobus Catalani notarius,
procuratorque Joannis Camallera, comparens coram dicto Mostaçafo,
presentavit eidem ac per me Bertrandum Muntanerii, scriptorem et
surrogatum a discreto Petro de Santo Petro notario et scriptore dicte
domus legi et intimari requisivit requisicionem et protestacionem infrascriptas,
presentibus testibus honorabili Joanne Andree, Joanne Pinelli
juratis, et Arnaldo Umbert cive.
(1398)
Com clarament e molt manifesta sia cert a vós, honrat mossèn Ramon
de Santmartí, cavaler, mostaçaf de la Ciutat de Malorques, que en
Guillem Figuera mercader de la Ciutat damunt dita ab gran e manifest
frau e interés de la cosa pública e vostra juridicció, notament, ha venuda
a
sucre, per sucre mercader, e per donar manera, que del dit frau lo dit
Guillem no sia ponit, aquell Guillem haja davant vós, dit honrat Mostaçaf,
dit, e allegat que
qual ell ha venut al dit Joan Camallera, no contrestant que
Camallera per dos corredors públichs haja provat davant vós, dit honrat
Mosteçaf, que de un any e mig prop passat ensà lo dit Joan per defaliment
de sucre ne feia comprar per los dits corredors una liura o dues
per mantenir son obrador de especiayria e, com havia aquelles despeses,
ne feia comprar atres tant, perquè per la dita prova és necessàriament
presumidor, que
com si lo dit Joan Camallera hagués sucre, no li calguera comprar del
dit Guillem, qui ha acustumat, segons que molts dien, de vendra semblant
sucre fraudolós, però per mils verificar que de dos anys prop passats
ensà lo dit Joan Camalera no ha haüda ne comprada alcuna sort de
sucre de mercader algun, sinó del dit Guillem Figuera, requer lo dit Joan
Camalera, vós dit honrat Mostaçaf, que per los culidors del vitigal o en
altra manera vos informets quants ni quals mercaders dels dits dos anys
prop passats ensà han haüts ni resebuts sucres e aquí han aquells
venuts dins los dits dos anys, per so que sapiats, clarament, si lo dit
sucre fraudolós és estat del dit Guillem Figuera o d'altre mercader, e
segons la dita informació, ab aquella, que ja resabuda havets dels dits
corredors, vulats lo dit Guillem Figuera ponir del dit frau, segons forma
del capítol de vostre ofici, per vós jurat tenir e servar. En altra manera,
si lo contrari farets, so que no creu, protesta lo dit Joan contra vós,
dit honrat Mostaçaf e vostres béns, de tot son dret e de lesió del sagrament,
per vós prestat de servar los capítols del dit ofici e de tots dans,
messions, despeses, les quals farà e sostendrà per les raons damunt dites;
les quals coses totes, requer lo dit Joan Camallera a vós, dit honrat
Mostaçaf, esser lestes e intimades per lo notari de vostra Cort.
Com davant vós, honrat mossèn Ramon de Santmartí, cavaler,
mostaçaf de la Ciutat de Malorques, volent concordar sentència en la
qüestió, qui
en Guillem Figuera mercader de la altra part per raó de certa quantitat
de sucre fraudulós e mixturat, per lo dit Guillem venut al dit Joan
Camallera, sia stat al·legat per part del dit Guillem, que ell ha venut al
dit Joan bon sucre e mercader, e que lo sucre denunciat per lo dit
Joan Camallera denunciant, no és aquell que
E jatsia que, de assò deja esser donada fe al dit Joan ab sagrament,
majorment, com per testimonis de dos corredors públichs, lo dit Joan
haja provat, que per temps de un any e mig prop passats per defalliment
de sucre, lo qual no havia, los dits corredors li compraven una
lliura o dues de sucre e quant aquelles havia despeses li
atretant e per aquesta manera ha mantengut son obrador per lo dit
temps, de un any e mig, fins que hac comprat lo sucre del dit Guillem
Figuera, per la qual raó és presumidor, necessàriament, que
fraudulós és del dit Guillem Figuera e altra prova no hi fos necessària.
Però per millor prova donar sobre lo dit sucre, requer lo dit Joan
Camallera a vós, dit honrat Mostaçaf, que ab los cullidors del victigal
sapiats quals mercaders de dos anys prop passats ensà han fet portar e
rebut sucre en Malorques. E aprés hajats dels dits mercaders sagrament,
si de les dites sucres han venut al dit Joan, e si atrobats que
de dos anys ensà, no haja comprada quantitat o sort de sucre, sinó del
dit Guillem Figuera, apar vertaderament, que
dit Guillem Figuera. E més avant requer lo dit Joan vós, dit honrat
Mostaçaf, que haüda la dita informació, prengats a mans vostres certa
quantitat del dit sucre fraudulós, qui és cru o no cuyt, e és en poder
del Vaguer de la Ciutat, e aquell mostrets als prohòmens, per vós elets,
per so que mils pusquen fer justícia en lo dit fet, foragitats, emperò,
n'Antoni Puigdorfila e en Joan Spinach, dos dels dits prohòmens, com
lo dia present sia pervengut a audiència del dit Joan Camallera que en
Pericó, prohom, procurador del dit Figuera, és semblantment, procurador
del dit Antoni, e en Pere Ribalta, cunyat e procurador, axí matex, del dit
Guillem Figuera, és procurador del dit Joan Spinach, per la qual raó lo
dit Joan Camallera ha molt per sospitoses los dits Antoni Puigdorfila e
Joan Spinach, e no deuen entrevenir en lo dit juy, axí com molt sospitoses.
En altra manera, si vós, dit honrat Mostaçaf, lo contrari de les
dites coses farets, protesta lo dit Joan Camallera ab reverència contra
vós, dit honrat Mostaçaf e vostres béns, de lesió de vostre sagrament
prestat en vostre ofici, per lo qual prometés e juràs inquirir e encercar,
diligentment, tots fraus e punir los venadors de mercaderies frauduloses
e forçar-los en recobrar aquelles, e de tot son dret e de tots dampnatges,
messions e despeses, les quals farà e sostendrà per les raons damunt
dites, les quals coses totes requer lo dit Joan Camallera esser intimades
a vós, dit honrat Mostaçaf, e aquelles esser continuades en lo procés,
d'aquèn accitat per la qüestió damunt dita.
E N'ANTONI GINER
22.
(1398)
Com qüestió e contrast fos de paraula davant en Ramonet de Santmartí,
lochtinent del honorable mossèn Ramon de Santmartí, cavaler,
mostaçaf de la Ciutat de Malorques, entre en Leonard Dalmau, picapedrer,
de una part demanant e n'Antoni Giner, d'altra part defanent, per
raó e ocasió de una tanca de migans e pilars, que és entre los alberchs
dels dits Leonard e Antoni, sobre la qual lo dit Leonard volia carregar
e obrar, contradient a la dita obra lo dit Antoni Giner, dient, que no
ho podia ni ho devia fer, con ell ha la meytat en la dita tanca sinó al
primer sostre. A les dites coses responent lo dit Dalmau, deia que ell
hi havia la meytat, e que axí ho mostrava per una carta, que mostra
davant lo dit Mostaçaf. Axí mateix era contrast e qüestió entre ells per
raó de una estora, que lo dit Antoni tenia davant les sues dinerades.
Requirent lo dit Leonard Dalmau ensemps ab en Leonard Aguiló, que
no hi degués tenir la dita estora, com fos perillós, que qualque fadrí ab
tort no hi metés foch, e per consegüent, que no se
als lurs alberchs, qui li stan prop. Moltes raons la una e l'altra part
d'aquèn allegants, cascun per fundar sa intenció. Per tant lo dit honrat
lochtinent proceí en dar sa sentència per la forma següent:
On nós en Ramonet de Santmartí, lochtinent de mostaçaf [...] declaram
que, vista la carta, per lo dit Dalmau produïda, que lo dit Dalmau
pusca carregar sobre la dita tanca, aytant com se volrà, ab condició
que les pertxes e cabirons no passen pus avant de la cara del migà
vers la casa del dit Antoni Giner, e los forats, que s'hi faran, sien tots
tapats ab guix. Del fet de la estora, pronunciam que
le
cotonina si
que se
per eguals parts.
Dada e publicada fo la damunt dita sentència, presents les dites parts
e presents per testimonis en Francesch Juanyes, Steva Loret, verguers de
la Sala e Bertran Muntaner, scrivà, a
23.
(1398)
En Ramon de Santmartí, cavaler, mostaçaf de la Ciutat de Malorques.
Sabent vós, dona Joana, muller d'en Joan Ramon, hortolà,
haver necessari a vendre les fruytes de vostre hort e havets a nós
suplicat que per comuna utilitat vos deguéssem atorgar un loch o pati,
lo qual havets e posseïts en la plassa, dita vulgarment de les "Cols"
pres la esgleya de santa Eulàlia, e lo qual loch o siti, és afrontat de
una part ab lo pati, loch assignat al honrat en Nicolau Coa, e de la
altra part ab lo pati o loch assignat a
Boxeda. En per ço vostres pregàries ateses e la pública utilitat considerada,
que los hortolans sien reglars e hagen loch cert per lurs hortalisses
e fruytes posar venals, e públicament vendre, atorgam e donam a vós,
dita dona Joana, lo dit loch o pati, en lo qual puxats e dejats posar e
vendre les fruytes e hortalisses del vostre, sens contradicció d'altra
persona. Emperò que lo dit loch sia per vós tengut en condret de
cuberta, dementre viurets. En testimoni de la qual cosa fem fer la
present scriptura testimonial per lo scrivà e notari de la Universitat ab
lo sagell menor d'aquella, en lo dors sagellada e feta a
E HORTALISSES
24.
(1398)
En Ramon de Santmartí, cavaler, mustaçaf de la Ciutat de Malorques.
Sabent e atenent que un loch o pati assignat per vendre fruyta
e hortaliça en la plaça de "Gal", sots lo porxe davant la carniceria
d'avall, lo qual solia esser antigament del honrat en Simon Berenguer,
dit Joan lo haja delinquit e lexat, e que vós, n'Antoni Palmer, hortolà,
havets aquell de necessitat per vendre vostres fruytes e hortalisses del
vostre hort, majorment, com lo dit loch o pati sia coherent e contiguu
a un altre loch, lo qual aquí mateix havets. Emperçò a pregàries vostres
e per pública utilitat atorgam e donam a vós, dit Antoni, lo dit loch en
lo qual tingats e puxats vendre les fruytes e hortalisses del vostre hort.
E tengats en condret les cubertes e teulades del dit loch. En testimoni
de les quals coses fem fer la present scriptura, registrada en lo libre de
nostre ofici per lo Scrivà de la Universitat, a
dors ab lo sagell menor de la Juraria.