[ PREÀMBUL ] Al molt alt e poderós senyor N'Anfós, marquès de Villena, compte de Dénia e de Ribagorça, fill del molt alt senyor príncep e senyor mon senyor e de sancta memòria infant frare Pere d'Aragó, de l'orde dels frares menors, fill del molt alt e poderós senyor en Jacme, per la gràcia de Déu sà enrera rey d'Aragó, de bona memòria, lo seu humil servent frare Francesch Exemenis, d'aquell matex orde, sí matex ab tota reverència en aquell e per aquell qui és Senyor dels senyors, e general regidor e patró de tot lo món e de totes senyories. Senyor molt alt, cant pens los famosos prínceps e grans cavallers los passats reys d'Aragó, dels quals vós sóts devallat per la divinal ordinació e clemència; e pens l'estament en què Déus vos ha posat de regiment en esta vida, veig que sobiranament és a vós necessària saviesa e doctrina a governar e posar en orde vós mateix e los altres negocis de regiment e de cavallaria en què us cové occupar. Per què, senyor molt alt e molt reverent, pensant jo com en aquesta part en especial pogués servir a la vostra senyoria, proposé que a la glòria del sobirà rey nostre senyor Déu, e aprés a servey vostre, e puys a profit de la cosa pública, qui us és comenade, e per guanyar algun fruyt e mèrit a la mia ànima, vos ordonàs e us tramesés, e a la vostra providència singularment endreçàs lo present volum, qui és de regiment dels prínceps e de comunitats; e que axí us alagràs caucom, e us ajudàs a supportar vostres treballs mijansant la gràcia e ajuda principalment de nostre senyor Déus. A aquesta cosa, molt alt senyor, a fer me tinch per obligat, primerament per la vostra reverència, a la qual tots los frares menors del món són especials deutors, e io singularment per moltes vies que no qual ací de present manifestar. Enaprés, per lo capital deute que nós tots havem a la vostra casa per honor e reverència del dit senyor infant, pare vostre e frare e senyor

de tots nós; e aprés per honor de monsenyor sent Luýs de Sicília, avoncle vostre e frare axí mateix nostre, la memòria del qual deu a vós ésser de gran glòria e corona, e encara a nós totstemps. Entenent encara, senyor molt alt, que a la casa d'Aragó, d'on vós devallats, som tots molt obligats, per especial devoció, e benifici e honor que totstemps ha feta al nostre gloriós cap monsenyor sent Francesch e a son orde. Per tal jo e tots quants som devem totstemps sens manera entendre a tot servey e honor que fer puxam a la vostra senyoria, per què vós e los vostres hajats ara e per totstemps doctrina e lum en les carreres espirituals, e en los temporals negocis. E per ço, molt alt senyor, supplich a la vostra reverència que us plàcia acceptar e pendre aquest poch servey, devallat dels tresors de nostre senyor Déu, e cullit ab gran musa e affayn dels dits e fets dels grans pares e dels nomenats senyors, philosofs, doctors, cavallers e sants prínceps passats; car esper en la misericòrdia del Príncep sobiran que us darà sovín al cor gran alagria, e a l'enteniment clar lum a tractar e finar vostres alts e molts negocis; e us ajudarà molt a viure en repòs e a desempatxar-vos leugerament de molts càrrechs temporals e faenes. Primerament, senyor molt alt, per endreçament vostre e de aquells qui açí volran estudiar, vos plàcia açí primerament entendre que aquest libre summàriament conté ·VII· parts principals. La primera tracta per què comunitats e ciutats foren edificades, ne qui primerament les edificà. La segona, què és ciutat, ne què requer de present, ne en què estava en temps passat, ans que fos la lig de gràcia. La terça ensenya com cascuna ciutat e regne és appellada cosa pública, e què és cosa pública; e aquí tracta so qui·s pertany a ella. La quarta tracta què és regiment e senyoria, e com antigament començà, e com és despuys proseguida, e en quina manera està vuy de fet en lo món. La quinta, ja los senyors del món e lurs officials quins ne quals deuen ésser en lurs officis e lurs bones custumes. La sisena tracta dels altres estaments súbdits quins ne quals deuen ésser, segons la col·ligació natural d'esta present vida. La setena tracta de aquells qui són ajustats segons col·ligació legal e de furtuna. En aquestes ·VII· parts està sumàriament tota la sentència d'aquest libre. La primera part conté les següents rúbriques e capítols. E açí, senyor, notarets si us plau que les rúbriques següents no contenen ne posen tot ço qui·s contén en los capítols, sinó en summa. Per què consell a aquell qui volrà saber o veure per rúbrica tot so qui en aquest libre se contén, que ell s'ic faça fer una altra taula que de punt a punt contena e declar tot ço que cascun capítol posa largament, car yo, senyor, no le y puch fer de present, tant estich làs e hujat.

[ RÚBRIQUES ] Lo primer capítol ensenya que lo regiment e governació general de Déu sobre tot lo món nos mostra que la sua saviesa és sens tot terme e que Ell és tot nostre bé e nostra benuyrança. Lo segon tracta com la dita celestial benuyrança nos és dada a entendre sots semblança d'una noble ciutat. Lo terç, com la ciutat de paradís és pintada dins l'om e com per rahó de peccat li n'és altra contraposada en esta present vida qui tots temps la inpugna e la combat. Lo quart, com per ajuda de la dita inpugnació és per Déu dada a l'hom inclinació de viure en comunitat e de edificar e habitar en ciutat. Lo ·V·, qui posa que la primera rahó per què fo edificada ciutat sí fo a honor e glòria de Déu. Lo ·VI·, per què la ciutat se deu edificar per honor de Déu. Lo ·VII·, qui conferma so qui dit és e ultra axò ensenya per què nós, edificant esgleyes, lurs posam lo cap envers orient. Lo ·VIII·, qui posa quina ordinació deu ésser en les ciutats e comunitats a glòria e honor de Déu per tal que Ell les conserve en tot bé. Lo ·IX·, qui encara continua la matèria de la bona ordinació de la ciutat. Lo ·X·, qui posa la segona rahó principal per què foren edificades ciutats e és per esquivar ignorància. Lo ·XI·, qui ensenya per quantes vies gita hom mils de sí mateix la natural ignorància en lochs poblats e notables que no fa en la solitut. Lo ·XII·, qui ensenya quals coses neçessàries en especial pot hom mills apendre en les comunitats que en solitut. Lo ·XIII_èn·, com per informar les gents la sancta Esgleya ha fetes especials provisions e de la dignitat dels hòmens scients. Lo ·XIIII·, qui ensenya quals coses deu saber ciutadà cascú segons son estament. Lo ·XV·, com los passats per fer los hòmens scients edificaren e diputaren diverses ciutats a estudi de sciència. Lo ·XVI·, qui ensenya per altra via ço qui dit és, ço és que ja en lo començament del món foren edificades grans ciutats e lochs per sciència e foren trobades diverses arts. Lo ·XVII·, qui ensenya aquell mateix propòsit per altra via. Lo ·XVIII·, qui posa com en la segona edat del món començaren diverses regnes, e ciutats e estudis. Lo ·XIX·, qui posa lo començament del regne dels gots e com Zenta philosof lavors dilatà sciència envers la tremuntana.

Lo ·XX·, com vénch estudi de sciència en Egipte e aprés en Grècia. Lo ·XXI·, com aprés per tot lo món se són multiplicades ciutats e estudis. Lo ·XXII·, qui diu que la terça rahó principal de edificar ciutats sí fo per esquivar males cobejançes. Lo ·XXIII·, qui ensenya per incident que pus antigue ciutat és Barchinona que no és Tarragona. Lo ·XXIIII·, qui incidentalment ensenya com Barchinona és noble ciutat. Lo ·XXV·, qui posa que lo segon motiu per lo qual los habitants en ciutats refrenen males cobejançes s'apella vergonya e temor. Lo ·XXVI·, qui posa que lo terç motiu per lo qual los habitants en les comunitats refrenen males cobejançes s'apella correcció. Lo ·XXVII·, qui aporta a aquest mateix propòsit diverses altres motius. Lo ·XXVIII·, qui posa que la quarta rahó per què les ciutats foren edificades sí fo per contrestar als mals hòmens e per deffensar-se d'ells. Lo ·XXIX·, qui conferma ço qui dit és demunt per altres vies. Lo ·XXX·, qui posa que la quinta rahó principal per què foren edificades ciutats sí fo per provehir bestantment a les neçessitats dels hòmens. Lo ·XXXI·, qui posa les ymàgens posades a honor d'aquells qui ajudaven a les neçessitats dels hòmens. Lo ·XXXII·, qui posa la sisena rahó principal per què foren edificades ciutats fo per donar als hòmens honest pler e alegria. Lo ·XXXIII·, qui enduex l'om a honesta alagria. Lo ·XXXIIII·, qui posa com se pot hom honestament alegrar. Lo ·XXXV·, quals ciutats són pus aptes a pendre alagria engir aquesta nostre mar appellada Mediterrànea. Lo ·XXXVI·, qui prova que en estiu val més estar dins les ciutats que defora e d'ivern val més estar defora que dins. Lo ·XXXVII·, qui posa les ·VII·, e les ·VIII· e nou rahons per què ciutats foren hedifficades. Lo ·XXXVIII·, qui posa alguns meravellosos edificis del món fets per vanitat. Lo ·XXXIX·, qui posa la deena rahó per què foren edificades ciutats sí fo per servey especial de la cosa pública. Lo ·XL·, qui proseguex aquella matexa matèria. Lo ·XLI·, qui posa que la onzena rahó per què fo ciutat edificada se apella necessitat de contractes. Lo ·XLII·, qui posa que la ·XII· rahó per què foren edificades ciutats se apella regiment. Lo ·XLIII·, qui posa que la ·XIII· rahó per què foren edificades ciutats si fou per viure virtuosament. Lo ·XLIIII·, si tot bon hom és bo per ésser ciutadà. Lo ·XLV·, si tot bon ciutadà és bon hom.

Lo ·XLVI·, qui argüex contra so qui dit és e ensenya que tot bé fer no fa l'om bo. Lo ·XLVII·, quines virtuts e quines obres pertanyen a bons ciutadans. Lo ·XLVIII· com prudència és fort necessària al bon ciutadà. Lo ·XLVIIII·, com l'om sens gran seyn natural pot cobrir sos defalliments e com l'om savi se deu governar per seyn. Lo ·L·, com lo bon ciutadà deu haver virtut de temprança. Lo ·LI·, qui condampna molt delicat viure. Lo ·LII·, qui inpugna delits carnals, especialment en ciutadans. Lo ·LIII·, qui posa los vicis d'òmens destemprats e carnals. Lo ·LIIII·, qui posa que bon ciutadà deu haver virtut de fortalesa. Lo ·LV·, qui posa una història d'un noble regidor de una ciutat. Lo ·LVI·, com Marchus Publius ensenyà gran fortalesa per la comunitat de Roma. Lo ·LVII·, que aquell qui·s procura lo regiment de la ciutat no·l deu haver. Lo ·LVIII·, que furtar a la comunitat sia pijor cosa que furtar a algun en singular. Lo ·LIX·, qui prova per històries com deu hom ajudar a la comunitat. Lo ·LX·, qui posa la segona doctrina de Oridon. Lo ·LXI·, que regidors de la ciutat no deuen demanar pagua per lurs treballs. Lo ·LXII·, com per prechs de negú se deu hom inclinar a fer contra justícia. Lo ·LXIII·, com per zelar per la comunitat no deu haver pahor de negú. Lo ·LXIIII·, que bon ciutadà deu meynsprear tota adversitat per amor de la comunitat. Lo ·LXV·, que bon ciutadà deu molt amar justícia. Lo ·LXVI·, quals virtuts deuen ésser en ciutadans e en regidors. Lo ·LXVII·, qui posa altres virtuts pertanyents a aquells mateixs. Lo ·LXVIII·, en què està la benuyrança d'aquesta present vida. Açí fenexen totes les rúbriques de la primera part de·quest Dotzèn libre de regiment de prínceps. Assí començen les rúbriques següents de la segona part de quest Dotzèn libre de regiment de prínceps. Lo ·LXIX·, qui tracta què és ciutat e primerament posa la difinició de ciutat. Lo ·LXX·, qui declara la primera part de la difinició de ciutat, la qual és congregació. Lo ·LXXI·, com ciutat estiga en nombre e com no. Lo ·LXXII·, en què està granesa ne poquesa de ciutat. Lo ·LXXIII·, què aminva molt lo nombre de les gents en les ciutats. Lo ·LXXIIII·, si la ciutat és una matexa per sucessió de temps. Lo ·LXXV·, com ciutat és o deu ésser concordant en sí.

Lo ·LXXVI·, com habitadors de les ciutats deuen tostemps concordar en bé e com n'í ha per força d'uns e d'altres. Lo ·LXXVII·, com tot defenent veritat ha a sofarir grans persecucions. Lo ·LXXVIII·, per quals rahons deu ésser conservada concòrdia en les ciutats. Lo ·LXXIX· contra hòmens bregosos e faents lurs fets cridant. Lo ·LXXX·, si és legut posar divisió entre mals regidors per tal que meyns puxen noure. Lo ·LXXXI·, en quants està lo nombre de gran o de pocha ciutat. Lo ·LXXXII·, com cascun de la ciutat se deu sentir del mal de la comunitat. Lo ·LXXXIII·, com se deu hom comportar ab multitut de gent. Lo ·LXXXIIII·, com deu hom estar en sa casa. Lo ·LXXXV·, com los habitadors de les ciutats se deuen fer plers, e·s deuen privadejar e haver amistat entre sí mateixs. Lo ·LXXXVI·, en quines coses se deuen privedejar los ciutadans. Lo ·LXXXVII·, quines coses són aquelles que los ciutadans deuen haver axí pròpries que altre no y deu ab ells participar, ne haver part ne privedejar tant ne quant. Lo ·LXXXVIII·, com la policia socràtica és contra ço qui dit és demunt en diverses lochs. Lo ·LXXXIX·, com los habitadors de les ciutats no deuen ésser eguals. Lo ·LXXXX·, que mullers ne fills no deuen ésser comuns. Lo ·XCi·, que los fills no deuen ésser comuns. Lo ·XCII·, que les possessions no deuen ésser comunes. Lo ·XCIII·, que les fembres no són bones per fer batalles. Lo ·XCIIII·, que deu hom mudar los regidors en les ciutats. Lo ·XCV·, juý de tres qui s'occupaven lo regiment d'una ciutat. Lo ·XCVI·, que los hòmens d'armes no deuen ésser certs a continuar, mas tota la comunitat deu saber d'armes. Lo ·XCVII· que la policia de Falleas no val res, qui posa que tots los hòmens devien ésser eguals en la comunitat. Lo ·XCVIII·, com la ciutat deu ésser ben composta en los fets de Déu e quant als ecclesiàstichs. Lo ·XCVIIII·, en quines coses l'om ecclesiàstich és obligat als seglars. Lo ·C·, què deu moure los ecclesiàstichs a ben viure e a ben servir la comunitat. Lo ·CI·, com la ciutat deu ésser regida per bona ley. Lo ·CII·, qui ensenya què és furtuna ne com la deu hom seguir. Lo ·CIII·, com se deu hom comportar ab la furtuna. Lo ·CIIII·, com l'om deu primerament desliguar la furtuna cant la veu venir fort contra sí matex. Lo ·CV·, com l'om deu aviar e amagar la fortuna cant la veu venir contra sí gran. Lo ·CVI·, quin siti, quines aygües e ayres deu haver bella ciutat.

Lo ·CVII·, en quin esgart del món deu estar ciutat bé edificada e en quin estament ha a pujar encara Jherusalem. Lo ·CVIII·, com guardar costil·lació en edificar ciutat o casa no és mal. Lo ·CVIIII·, quins signes e conjunccions són bones a hedificar cases e lochs. Lo ·CX·, quina forma deu haver ciutat bella e bé edificada. Lo ·CXI·, com altres formes de ciutats són dades per altres savis e philosofs. Lo ·CXII·, com les ciutats e els ciutedans són honorables per antichs privilegis de les ciutats. Lo ·CXIII·, com ciutat requer bisbe e per què li és tolt si l'auciu. Lo ·CXIIII·, quins béns deuen haver bons ciutadans perquè meresquen ésser honrats. Lo ·CXV·, com cascuna bona ciutat és pertida per tres mans. Lo ·CXVI·, com de grau en grau no·s podia fer transposició sens gran causa. Lo ·CXVII·, qui expon la setena part de la difinició dada de la ciutat, qui és que ella és ordonada a viure virtuosament. Lo ·CXVIII·, com bona natura ajuda a l'hom que sia virtuós. Lo ·CXIX·, com se deu hom comportar ab president levat de no res. Lo ·CXX·, com bona costil·lació ajuda a l'om per ésser virtuós. Lo ·CXXI·, que lo terç adjutori per ésser virtuós és oració. Lo ·CXXII·, que lo quart adjutori per ésser virtuós és que haja qualque sant per intercessor. Lo ·CXXIII·, que lo quint adjutori per viure virtuosament és doctrina e ensenyament d'altre. Lo ·CXXIIII·, qui posa com alguns heretges passats posaren que negun príncep no·s salvava. Lo ·CXXV·, qui inpugna la dita heretgia e la prova ésser falça per diverses vies e rahons. Lo ·CXXVI·, que lo sizèn adjutori per viure virtuosament és estudi. Lo ·CXXVII·, que lo setèn adjutori a viure virtuosament és eximpli. E aprés posa tots los altres fins al quinzèn. Lo ·CXXVIII·, per quines excel·lències de les virtuts los passats deyen que los virtuosos són ja assí benuyrats. Lo ·CXXIX·, quines leys féu Permena en favor de viure virtuosament. Lo ·CXXX·, com era ordonada la ciutat del dit rey en favor de misericòrdia. Lo ·CXXXI·, com ciutat se deu provehir de gra hó en temps de fam què deu fer que, si n'ha poch, que li bast. Lo ·CXXXII·, qui mou alsguns duptes sobre lo menjar de l'hom. Lo ·CXXXIII·, si l'om poria viure sens pa. Lo ·CXXXIIII·, si l'om poria viure sens menjar. Lo ·CXXXV·, qui ensenya com podem prolongar nostra vida e ensenya manera com fo aptament e alta cogitada la provisió que féu Joseph per Egipte en temps de fam.

Lo ·CXXXVI·, quina provisió deu fer la ciutat a son beure. Lo ·CXXXVII·, quina provisió deu fer la ciutat per son vestir Lo ·CXXXVIII·, quina provisió deu fer la ciutat sobre lo calçar dels hòmens. Lo ·CXXXIX·, per què pecúnia estech trobada, e com és profitosa a tuyt e com debans les gents feyen comutacions. Lo ·CXL·, quant mal és mudar o falçar pecúnia axí al príncep com al poble. Lo ·CXLI·, com la primera espècia lucrativa de diners és traure-los de ses possessions. Lo ·CXLII·, que la segona espècia lucrativa de diners és saber altes coses e amaguats experiments. Lo ·CXLIII·, que la terça espècia lucrativa és saber pregonament jutjar segons astrolegia. Lo ·CXLIIII·, com Forseus, philosof, guanyà grans diners per saber alts experiments e amagats en natura. Lo ·CXLV·, com Forseus, philosoff, reptà los de Attenes fortment, qui per ignorància deyen que ço que ell feya, tot ho feya ab art de diables. Lo ·CXLVI·, qui posa los consells que donà lo dit philosoff per ajustar diners. Lo ·CXLVII·, qui posa que la terça espècia de guanyar diners és nodrir molt bestiar. Lo ·CXLVIII·, qui posa la quarta espècia lucrativa, qui és per especial art e offici. Lo ·CXLIX·, com la cinquena espècia de guanyar diners és fondre billó, e la sisena és cercar menes de metaylls. Lo ·CL·, qui posa com vies il·lícites de guanyar pecúnia no són legudes a crestià e en especial demanar-les al diable. Lo ·CLI·, com és gran desastre ardentment desijar pecúnies e com de aytal ardor se seguexen infinits mals. Lo ·CLII·, qui conclou com la pecúnia és fort neçessària a la comunitat per subvenir a totes ses necessitats. Lo ·CLIII·, que lo terç adjutori que la comunitat ha mester per ésser a sí bestant sí és que sia francha. Lo ·CLIIII·, quina és libertat de president en comunitat ne quin cativatge és malícia tirànnica. Lo ·CLV·, quina és libertat de polítichs vassalls. Lo ·CLVI·, com cascú naturalment és franch e per què los hòmens han perduda franquesa e·s fan catius. Lo ·CLVII·, si aquells qui regexen lo món han haüda actoritat de regir de les comunitats o de sí mateixs. Lo ·CLVIII·, si príncep prenent alguna ciutat per força o vençent en camp pot los presos e vençuts regir axí com a catius. Lo ·CLIX·, que lo vençador no fa neguna injúria prenent lo vençut e lo seu en la forma demunt dita.

Lo ·CLX·, com és gran cosa la libertat dels ciutadans. Lo ·CLXI·, com senyor deu servar fe a son vassall e per què foren trobats prínceps. Lo ·CLXII·, que més deu hom favorejar la ley que no lo rey. Lo ·CLXIII·, quina libertat ha l'estrany e com deu ésser bé tractat. Lo ·CLXIIII·, què deu ésser fet de aquell qui, estant estrany, fo ben rebut e no vol fer semblant cant és hora. Lo ·CLXV·, com deu hom reebre los stranys. Lo ·CLXVI·, que jueus e infeels qui habiten entre crestians no són esclaus, ans han vera senyoria d'açò que possexen. Lo ·CLXVII·, qui aporta altres rahons qui proven que los infeels han vera senyoria sobre so que possexen Lo ·CLXVIII·, qui argüex en contrari provant que los infeels no hagen vera senyoria de res. Lo ·CLXIX·, què és atorgat als infeels en favor de lur libertat. Lo ·CLXX·, a què són tenguts los infels qui estan en terra de crestians. Lo ·CLXXI·, qui posa la quarta e quinta manera de viure sens libertat. Lo ·CLXXII·, com lo quart adjutori que la ciutat ha mester a son bestament és noblesa. Lo ·CLXXIII·, que pertany a vera noblea que l'om vaja clar, e que sia verdader, e fort e conexent en benifets reebuts. Lo ·CLXXIIII·, com liberalitat pertayn a noblea. Lo ·CLXXV·, com se deu hom escalfar a dar virtuosament quant hom dóna res a negun. Lo ·CLXXVI·, com vera noblesa requer que l'om sia cortès e benigne. Lo ·CLXXVII·, que a vera noblesa pertayn nodriment e bona ordinació de sa pròpria casa. Lo ·CLXXVIII·, com és contra noblesa posar discòrdia entre alguns. Lo ·CLXXIX·, aprovaren los philosofs que hom deu posar divís entre mals hòmens. Lo ·CLXXX·, qui posa que pau és lo quint adjutori que la ciutat ha mester per ésser bestant a sí matexa. Lo ·CLXXXI·, com los seglars deuen haver pau tostemps, en especial ab los ecclesiàstichs. Lo ·CLXXXII·, com los prínceps deuen fort esquivar consellers qui vullen guerres. Lo ·CLXXXIII·, quals coses són qui trenquen pau. Lo ·CLXXXIIII·, com en alguns casos és bo fer guerra. Lo ·CLXXXV·, qui posa que lo sisèn adjutori de la ciutat per ésser bestant a sí matexa és sciència e saber. Lo ·CLXXXVI·, com l'om qui vol ésser ver savi ha a fer quatre coses. La primera és que vulla saber ab cor ardent.

Lo ·CLXXXVII·, com porta hom a vera saviesa cercar-la diligentment e esquivar ço qui la empatxe. Lo ·CLXXXVIII·, qui posa quals coses fan l'om tost savi. Lo ·CLXXXIX·, com prear saviesa e honrar-la és rahó que l'om la haja. Lo ·CLXC·, quals coses esquivaren los philosofs per aconseguir saviesa. Lo ·CXCI·, com los savis philosoffs passats són estats de diverses estaments. Lo ·CXCII·, en quins libres deu estudiar hom generós e bon ciutadà. Lo ·CXCIII·, que lo setèn adjutori de la ciutat per ésser bestant a sí és que haja riqueses e a què li aprofiten. Lo ·CXCIIII·, com les ciutats se poden fer riques e primerament per via de mercaderia. Lo ·CXCV·, qui posa altres maneres de enriquir ciutats. Lo ·CXCVI·, qui posa les regles de Esdras per conèxer lo procés de l'ayn. Lo ·CXCVII·, qui posa altres vies per enriquir les ciutats. Lo ·CXCVIII·, qui posa que lo vuytèn adjutori de la ciutat per ésser bestant a sí matexa és generositat. Lo ·CXCIX·, per què ara les ciutats no volen los generosos. Lo ·CC·, com haver generosos seria profitós a la ciutat si ells eren aytals com deurien. Lo ·CCI·, qui posa lo novèn adjutori que la ciutat ha mester per ésser bestant a sí matexa és juý. Lo ·CCII·, quals són condicions de bon juý. E la primera és que sia egual. Lo ·CCIII·, que juý requer que sia espetxat. Lo ·CCIIII·, com lo juý deu ésser franch. Lo ·CCV·, qui posa com juý deu ésser discret e examinat. Lo ·CCVI·, qui posa orden dret a bon juý. Lo ·CCVII·, qui posa a què deu attendre tot bon jutge ans que dó sentència contra negun. Lo ·CCVIII·, qui posa lo deèn adjutori per ésser bestant a sí és còpia de bones leys. Lo ·CCIX·, qui posa les condicions e actes de les leys. Lo ·CCX·, qui posa l'onzèn adjutori que les ciutats han mester per ésser bestants a sí és còpia de mestres e de menestrals. Lo ·CCXI·, com és gran perill a la senyoria sofrir alguns vils officis. Lo ·CCXII·, com sostenir tefuraria és gran peccat a la senyoria. Lo ·CCXIII·, qui posa lo ·XII· adjutori de la ciutat per sser bestant a sí és haver armes. Lo ·CCXIIII·, quines regles donà Pompeu sobre fets d'armes. Lo ·CCXV·, quines regles posà Lançalot sobre fets d'armes. Lo ·CCXVI·, com lo combatent deu attendre a grans cauteles e travetes. Lo ·CCXVII·, qui posa documents profitosos per al mestre de la cavallaria. Lo ·CCXVIII·, quals peccats fan lo cavaller infortunat. Lo ·CCXIX·, com se pot fer que la justícia faça optenir victòria al cavaller qui per ella entra en camp e, emperò, sovín los serraÿns vençen los crestians.

Lo ·CCXX·, com batallant per amor de Déu pot ésser vençut. Lo ·CCXXI·, com justícia d'un combatent passa en altre per astúcia d'algun altre. Lo ·CCXXII·, quals terres e regions favoregen més naturalment ço que bon cavaller deu haver. Lo ·CCXXIII·, quals gents són per natura mils dispostes en armes. Lo ·CCXXIIII·, quines maneres tenien los romans en lur temps a fer bons cavallers. Lo ·CCXXV·, que los hòmens populars no són bons en armes. Lo ·CCXXVI·, a què deu hom avesar los jòvens per tal que·s façen bons cavallers. Lo ·CCXXVII·, en què deu hom exercitar e ascientar los jòvens per saber-se bé haver en armes. Lo ·CCXXVIII·, que y ha quatre maneres de batalles e quina forma deu tenir siti d'estol reposant de nits. Lo ·CCXXIX·, com deu hom saber quants són los contraris. Lo ·CCXXX·, en quins casos los molts deuen tembre los pochs. Lo ·CCXXXI·, que sàpies los contraris quins hòmens són. Lo ·CCXXXII·, que l'estol sia bé guardat de nits e posa molts d'altres avisaments per defendre sí matex. Lo ·CCXXXIII·, què deu fer lo príncep cant no·s veu bé afortunat en armes. Lo ·CCXXXIIII·, què deu fer príncep qui comença guerra. Lo ·CCXXXV·, què deu fer lo príncep cant mena ab sí estol. Lo ·CCXXXVI·, qui ne qual deu ésser lo mestre de la cavallaria ne què deu fer. Lo ·CCXXXVII·, qui posa altres condicions de bon mestre de la cavallaria. Lo ·CCXXXVIII·, qui posa antichs emoluments del mestre de la cavallaria. Lo ·CCXXXIX·, que combatre de nits sia bo a l'invasor bé acordat. Lo ·CCXXXX·, que al combatent de nits no són bones totes cauteles per capdellar, mas algunes especials. Lo ·CCXLI·, com los consells del príncep qui guerreja deuen ésser sacrets. Lo ·CCXLII·, qui posa eximplis de fer sos affers sacret. Lo ·CCXLIII·, qui posa consells de Cèsar Agost a príncep guerrejant. Lo ·CCXLIIII·, qui posa estúcies profitoses al príncep guarrejant. Lo ·CCXLV·, qui posa consells e astúcies de Tiberi Cèsar per als guerrejants. Lo ·CCXLVI·, qui posa les cavalleries e astúcies de guerra de Publi Patrici. Lo ·CCXLVII·, com príncep guerrejant deu esquivar fort totes fetilleries e tots senyals girar en bé si ha per sí justícia. Lo ·CCXLVIII·, com Carles Maÿnes avorria cavallers pintats e quins ensenyaments lus dava en fets d'armes. Lo ·CCXLIX·, qui posa los documents de Adrià e com Èrcules ensenyà de vençre batalles. Lo ·CCL·, com se deu captenir e què deu fer príncep cant deu novellament començar guerra.

Lo ·CCLI·, què deu fer príncep cant comença guerra per mar. Lo ·CCLII·, com lavors lo príncep deu attendre sobre peccúnia. Lo ·CCLIII·, com lavors los prínceps deuen tractar que hagen còpia de viandes. Lo ·CCLIIII·, com lavors lo príncep deu attendre que tot quant fa sia sacret. Lo ·CCLV·, com lavors deu lo príncep attendre que son negoci sia tost espetxat. Lo ·CCLVI·, sobre què·s deuen acordar lo príncep e lo mestre de la cavallaria ans que ajusten la gent. Lo ·CCLVII·, què deu fer lo dit mestre o conestable ans que meta la ost en terra dels enamichs. Lo ·CCLVIII·, que lo conestable sàpia on són, ne què fan los enamichs ne ab quines astúcies los se pot lunyar. Lo ·CCLIX·, de què·s deu guardar lo conestable passant aprés los enamichs. Lo ·CCLX·, com lo conestable deu provehir a la host ab temps de bons lochs e com deu alogar a cascun segons sa condició. Lo ·CCLXI·, com lo conestable haja especials consells ab l'escrivà de ració e què deu fer si la host està prop dels enamichs. Lo ·CCLXII·, com se deuen guaytar de nits e com se deuen moure si han a anar. Lo ·CCLXIII·, a què deu attendre lo conestable si deu dar batalla o si deu posar setge. Lo ·CCLXIIII·, com deuen ésser posades telayes de dia e de nit. Lo ·CCLXV·, què ha a fer lo conestable per son offici de nit e de dia sobre la host. Lo ·CCLXVI·, qui ha jurisdicció sobre los crims en la host e qui y mana aprés lo príncep. Lo ·CCLXVII·, com se ordonaren les batalles per los antichs. Lo ·CCLXVIII·, si és millor circuir los contraris en les batalles o venir-los de front. Lo ·CCLXIX·, qui posa alguns avisaments qui poden procurar victòria. Lo ·CCLXX·, qui posa altres avisaments per haver victòria. Lo ·CCLXXI·, com Saladí, soldà dels moros, aprovà fugir en diversos casos e ensenyà ·XII· coses que y devia hom observar. Lo ·CCLXXII·, que és leguda cosa a bon cavaller fugir en tal cas pot ésser. Lo ·CCLXXIII·, qui posa quant és bona la fuyta e quines regles servades procuren victòria. Lo ·CCLXXIIII·, qui posa manera de batellar a peu segons escots e anglesos. Lo ·CCLXXIIIII·, quines figures deuen ésser dades a las hosts al camp. Lo ·CCLXXVI·, qui posa de ordinació de batalla segons Èrcules. Lo ·CCLXXVII·, qui posa altra ordinació de batalla segons Lucroni. Lo ·CCLXXVIII·, qui posa regles generals per a tota batalla.

Lo ·CCLXXIX·, quines armes porten los hòmens armats d'aquest temps. Lo ·CCLXXX·, què deu fer lo príncep ans que·s dó la batalla. Lo ·CCLXXXI·, qui ensenya com los batallants deuen molt attendre al loch. Lo ·CCLXXXII·, qual manera de ferir és millor en les batalles. Lo ·CCLXXXIII·, qui posa cauteles profitoses que deu trectar lo conestable. Lo ·CCLXXXIIII·, com la costil·lació celestial ajuda segons los philosoffs a fer l'om victoriós e fortunat en batalles. Lo ·CCLXXXV·, com d'altres han dats altres adjutoris per vençre los enamichs. Lo ·CCLXXXVI·, com altres aporten altres coses per haver victòria. Lo ·CCLXXXVII·, com se deu fer o provehir fugir neçessari o fugir voluntari. Lo ·CCLXXXVIII·, com és profitós que los combatents, aprés Déu, attenen al cos celestial e a les cometes ans de temps. Lo ·CCLXXXIX·, si deu hom procehir en fets d'armes o estar-se·n per negunes visiós. Lo ·CCLXXXX·, com deu hom consolar lo vençut en batalla. Lo ·CCXCI·, qui tracta què deu fer tentost al començament aquell qui assetge algun loch. Lo ·CCXCII·, lo loch assetjat, com se deu esvehir sens tocar. Lo ·CCXCIII·, com se deu esvahir per combatre. Lo ·CCXCIIII·, com se pot esvehir força per bestides. Lo ·CCXCV·, com pot hom mesurar o saber la altesa del mur d'aquell loch que hom té assetjat. Lo ·CCXCVI·, del desesperat combatre d'Alexandre en los setges. Lo ·CCXCVII·, qui posa remeys en los setges a grans calors e pudors. Lo ·CCXCVIII·, qui posa remeys contra mosques, puces, poys, cimeus, e a reuma e a dolor de dents. Lo ·CCXCIX·, qui dóna remeys als vins mudats, e posa com se fa vin blanch de vin vermell e de vermell, blanch, e com se fa soptosament vinagre, e com se dóna remey a pestilència de bèsties, e a tot cansament de persona, e a fístoles e traure espines, e tarranchs e segetes de les naffres cant hi són. Lo ·CCC·, com los assetjats metzinaven les aygues e fruytes a aquells qui·ls assetjaven. Lo ·CCCI·, qui posa del bell esvahir setges de Tholomeu. Lo ·CCCII·, la manera d'esvahir lochs assetjats segons Júlio Frontí. Lo ·CCCIII·, tractes qui·s poden fer contra los assetjats. Lo ·CCCIIII·, qui posa diverses cauteles que hom pot fer contra los assetjats. Lo ·CCCV·, qui posa altres cauteles qui·s poden fer contra los assetjats. Lo ·CCCVI·, qual és lo millor temps de l'ayn per anar a fets d'armes. Lo ·CCCVII·, com en fets d'armes deu hom mudar temps segons que les neçessitats vénen. Lo ·CCCVIII·, com los assetjats se poden defendre. Lo ·CCCIX·, com los assetjats se deuen guardar de caves e d'altres cauteles.

Lo ·CCCX·, com los assetjats deuen fer defenció contra ginys e trabuchs. Lo ·CCCXI·, com los assetjats se poden defendre dels giyns per altres vies. Lo ·CCCXII·, com lo dit príncep féu caure un pont fort subtilment e com ensenyava de fer foces per pendre los assetjats. Lo ·CCCXIII·, com alguns faeren grans provisions contra los setges. Lo ·CCCXIIII·, com los assetjats se deuen haver a fer palatiços. Lo ·CCCXV·, com se deuen ajudar los assetjats cant los deffall sal e si pequen aquells qui·s lexen morir dins la força ans que reten lo loch. Lo ·CCCXVI·, en què·s deuen avisar los assetjats. Lo ·CCCXVII·, com los assetjats poden ésser ajudats per algunes astúcies . Lo ·CCCXVIII·, com los assetjats se deuen haver cant volen fer axida. Lo ·CCCXIX·, quina manera deu tenir la senyoria qui assetja algun loch per procehir legudament e ab caritat. Lo ·CCCXX·, com deu ésser trobada gran fe entre hòmens generosos. Lo ·CCCXXI·, qui tracta de les batalles qui·s fan en camp clos e primerament disputa si són legudes. Lo ·CCCXXII·, quals cassos requeren aytal betalla segons ús comun. Lo ·CCCXXIII·, con se deu posar en orde lo fet aprés que és trobat que y ha cas de batalla. Lo ·CCCXXIIII·, com se deu midar aquell qui·s dóna per contra par. Lo ·CCCXXV·, com deu ésser fet lo camp. Lo ·CCCXXVI·, com deuen entrar en lo camp. Lo ·CCCXXVII·, què·ls deuen fer los feels attenent a lur combatre. Lo ·CCCXXVIII·, que posa què lus deu ésser servat ne a què és tengut l'un a l'altre. Lo ·CCCXXIX·, què·s deu fer del vençut de baÿa. Lo ·CCCXXX·, què·s feya antiguament d'aytals combatents. Lo ·CCCXXXI·, qui pose doctrines de Mennon sobre los combatents en camp clos. Lo ·CCCXXXII·, qui posa conseyll de G., rey de Sicília, sobre aytal combatre en camp clos. Lo ·CCCXXXIII·, qui tracta de batalla per mar e primerament de les cauteles qui s'í deuen tenir. Lo ·CCCXXXIIII·, que consella sobre batalla qui·s fa ab galeres. Lo ·CCCXXXV·, quines foren les cauteles de Palomides que servà en batalles per mar. Lo ·CCCXXXVI·, qui posa consells assenyalats en aquesta matèria. Lo ·CCCXXXVII·, qui posa altres consells en aquesta matexa matèria dats per lo gran cossari britànich. Lo ·CCCXXXVIII·, qui posa lo ·XIII· adjutori que la ciutat ha mester perquè sia bastant a sí matexa e és que haja qui la servescha. Lo ·CCCXXXIX·, quin servey deu ésser de missatges e de serventes e lo senyor què pot en ells. Lo ·CCCXL·, que negun no·s retingua loguer de servicials e com pot hom prou trobar missatges e serventes.

Lo ·CCCXLI·, qui posa què és cativatge natural. Lo ·CCCXLII·, què és cativatge fortunal. Lo ·CCCXLIII·, què és cativatge personal e voluntari e quin és cativatge legal. Lo ·CCCXLIIII·, qui posa les condicions del cativatge legal. Lo ·CCCXLV·, què pertayn al catiu legal. Lo ·CCCXLVI·, en quins casos los catius legals aconseguexen libertat. Lo ·CCCXLVII·, com l'esclau afranquit pert la franquesa. Lo ·CCCXLVIII·, que los servents bons e leyals deu hom tractar fort ab gran dolçor e caritat. Lo ·CCCXLIX·, que lo servent e vassall és tengut al senyor en vuyt coses. Lo ·CCCL·, qui posa quanta feeltat hagueren los servidors passats a lurs senyors. Lo ·CCCLI·, com los senyors deuen ésser conexents a lurs bons servidors. Lo ·CCCLII·, en què està conexença de senyor a son bon servidor. Lo ·CCCLIII·, contra mals servents. Lo ·CCCLIIII·, en què en especial bon servidor deu ensenyar sa amor a son senyor. Lo ·CCCLV·, que nagú no devia molt confiar de la amor de son senyor. Lo ·CCCLVI·, que bon servent no deu per nagú arriscar la sua ànima ne mal servent no deu ésser suffert en sa malícia. Açí fenexen les rúbriques de la segona part d'aquest Dotzèn libre de regiment de prínceps. Açí comensen les rúbriques de la terça part d'aquest Dotzèn libre del Crestià de regiment de prínceps. Lo ·CCCLVII·, què és cosa pública en sí matexa. Lo ·CCCLVIII·, com per eximpli dels membres del nostre cors se deuen amar aquells qui són ajustats en fer una cosa pública. Lo ·CCCLIX·, com la ley crestiana és noble fonament e principal de la cosa pública e com alsguns han tengut lo contrari. Lo ·CCCLX·, qui sol les rahons fetes damunt a provar que la fe crestiana repugna a bon estament de la cosa pública. Lo ·CCCLXI·, qui sol al terç argument e posa molts mals contra los romans. Lo ·CCCLXII·, com tota victòria e fortalea devalla de Déu e per tal los romans, qui dien lo contrari, no deuen ésser hoïts. Lo ·CCCLXIII·, qui ensenya quines custumes e maneres de viure deuen servar aquells qui volen conservar pau e concòrdia en la cosa pública. Lo ·CCCLXIIII·, com lo bon regiment de la cosa pública requer que les leys sien fetes en favor sua e que sien bé observades per tots. Lo ·CCCLXV·, com bon estament de la cosa pública requer que los majors observen les leys principalment.

Lo ·CCCLXVI·, qui posa eximplis d'alguns assenyalats barons qui faeren grans coses per tal que les leys fossen servades. Lo ·CCCLVII·, com los mals regents destrouexen tota la cosa pública. Lo ·CCCLVIII·, qui ensenya que lo terç fonament de la cosa pública és vigorosament mantenir justícia. Lo ·CCCLXIX·, qui posa que lo quart fonament de la cosa pública és feeltat. Lo ·CCCLXX·, qui posa diverses aximplis de feeltat. Lo ·CCCLXXI·, com los prínceps e los pobles se deuen servar entre sí mateys feeltat e en quines coses, e dels mals consellers dels prínceps. Lo ·CCCLXXII·, qui posa lo quint fonament de la cosa pública és que sia regida per bons conseylls. Lo ·CCCLXXIII·, qui posa alsguns notables pertanyents als consellants la cosa pública. Lo ·CCCLXXIIII·, qui prova per diverses rahons que tothom deu ab gran cor e esforç ajudar a la cosa pública. Lo ·CCCLXXV·, qui posa la deena rahó a aquell matex propòsit prenent motiu de les grans obres dels passats. Lo ·CCCLXXVI·, qui aporte moltes notables obres dels antichs que faeren per amor de la cosa pública. Lo ·CCCLXXVII·, com los inútils deuen ésser gitats de la comunitat e y deuen ésser sostenguts los pobres mendicants qui són vers indigents. Lo ·CCCLXXVIII·, com cascun en la comunitat deu ésser occupat, gran e poch, contret e condret, hom e fembre. Lo ·CCCLXXIX·, com deuen ésser vedades arts e officis dampnificants la comunitat. Lo ·CCCLXXX·, com de la comunitat deuen ésser gitats maleficans los hòmens, e tota alcavoteria e tota occasió de borderia. Lo ·CCCLXXXI·, com los borts són comunament mals e tart e a vegades n'í ha de bons. Lo ·CCCLXXXII·, qui posa algunes malícies molt perjudicants als matrimonis e a la cosa pública. Lo ·CCCLXXXIII·, que multiplicació de prínceps e de regidors destrovexen la cosa pública. Lo ·CCCLXXXIIII·, com multiplicació de juristes nou molt a la cosa pública. Lo ·CCCLXXXV·, com en la cosa pública deuen ésser pochs notaris e bons. Lo ·CCCLXXXVI·, com la cosa pública deu haver pochs pichaplets. Lo ·CCCLXXXVII·, que en especial la cosa pública deu haver pochs fiscals e pochs saygs. Lo ·CCCLXXXVIII·, que res no·s faça en la comunitat per elecció per esquivar discòrdia. Lo ·CCCLXXXIX·, com los mercaders són vida de la cosa pública. Lo ·CCCLXXXX·, com los mercaders deuen ésser favorejats. Lo ·CCCXCI·, com lo regater nou molt a la cosa pública. Lo ·CCCXCII·, que de la comunitat sien foragitats tractadors de usures e trafeguers. E açí appar què deu fer la senyoria d'aquell qui alguna art sap altament e transcendent.

Lo ·CCCXCIII·, qui posa tres consells especials per conservació e exaltació de la cosa pública. Lo ·CCCXCIIII·, com se deu entendre lo primer proverbi aportat contra la comunitat. Lo ·CCCXCV·, qui respon als altres proverbis aportats contra la cosa pública. Açí fenen totes les rúbriques de la terça part d'aquest Dotzèn libre de regiment de prínceps. Açí començen les rúbriques de la quarta part de quest Dotzèn libre de regiment de prínceps. Lo ·CCCXCVI·, qui posa quin regiment hac lo món en temps de innocència. Lo ·CCCXCVII·, com lo món aprés lo peccat hac mester senyoria qui faés força als hòmens. Lo ·CCCXCVIII·, per quantes maneres a Déus provehit al món de regidors. Lo ·CCCXCVIIII·, com estament de seyor requer primerament elecció legítima. Lo ·CCCC·, que regiment no deu ésser dat a multitut. Lo ·CCCCI·, que los regidors de les ciutats si és millor que sien perpetuals o a temps. Lo ·CCCCII·, si los prínceps deuen regir perpetualment o a temps. Lo ·CCCCIII·, si val més que lo príncep sia per elecció o per natura. Lo ·CCCCIIII·, com la millor policia qui al món sia és viure sots noble e bon rey. Lo ·CCCCV·, qui prova lo precedent propòsit per altres rahons. Lo ·CCCCVI·, qui argüex contra lo precedent capítol e sol a la rahó. Lo ·CCCCVII·, que estament de gran senyor requer auctoritat. Lo ·CCCCVIII·, que lo príncep no deu separar son mer imperi de sa senyoria per res. Lo ·CCCCIX·, qui prova ço que lo precedent capítol posa per altra via. Lo ·CCCCX·, com los passats corregien los prínceps mal faents. Lo ·CCCCXI·, quina manera tenen los crestians a correcció o a punició de lur príncep errant. Lo ·CCCCXII·, com lo príncep totes ses obres deu ordonar e endreçar a fer-les en especial a glòria e honor de Déu. Lo ·CCCCXIII·, quant és criminós lo príncep qui fa lo contrari. Lo ·CCCCXIIII·, quines disposicions pot fer lo príncep per què son poble visca en caritat e en amor de Déu. Lo ·CCCCXV·, com lo príncep deu mantenir e conservar pau en sa terra. Lo ·CCCCXVI·, com deu hom respondre a aquells malvats qui empatxen pau. Lo ·CCCCXVII·, quines coses són atorgades al príncep en favor de pau e com ja per axò no pertayn al príncep posar la mà sobre los béns dels vassalls. Lo ·CCCCXVIII·, qui ensenya per eximplis historials com los pares passats zelaren per pau. Lo ·CCCCXIX·, com lo príncep per son offici aconseguex especial e honorable nom. Lo ·CCCCXX·, que lo príncep requer per son offici gran emolument e grans rendes.

Lo ·CCCCXXI·, a què s'estenen los emoluments reyals. Lo ·CCCCXXII·, cant lo senyor de la terra pot demanar a sos vassalls ultra sos emoluments. Lo ·CCCCXXIII·, com se deuen haver envers sos vassalls aquells senyors qui no·n reeben sinó talles e questes. Lo ·CCCCXXIIII·, com se pot saber que alguna questa o talla sia imposada antiguament. Lo ·CCCCXXV·, si lo senyor és a Déu escusat si per custuma pren so que·s vol d'aquells qui se·n passen en altra senyoria. Lo ·CCCCXXVI·, si senyor qui toll empriu acostumat de bosch o de selva és tengut a restitució. Lo ·CCCCXXVII·, si los senyors poden ordinàriament pendre leudes e peatges. Lo ·CCCCXXVIII·, com lo príncep se deu guardar que sos emoluments no·s puxen alienar. Lo ·CCCCXXIX·, que emolument de príncep deu ésser habundant e copiós. Lo ·CCCCXXX·, que emolument de príncep sia guardat per quines mans ha a passar. Lo ·CCCCXXXI·, que lo príncep sàpia què·s fa ne com se despèn lo seu. Lo ·CCCCXXXII·, que los drets dels prínceps sobre los súbdits sien majors que no aquells qui demunt los són atribuïts. Lo ·CCCCXXXIII·, qui respon a la rahó del precedent capítol. Lo ·CCCCXXXIIII·, si les penes qui·s leven per los crims se deuen entendre en los emoluments de la senyoria. Lo ·CCCCXXXV·, que lo quart bé que lo príncep aconsegueix per son offici és honor. Lo ·CCCCXXXVI·, quina honor deu ésser feta als reys. Lo ·CCCCXXXVII·, que tothom deu ésser obedient a la potestat ecclesiàsticha. Lo ·CCCCXXXVIII·, que devem obeyr a la potestat seglar bona e mala. Lo ·CCCCXXXIX·, que alsguns provaren que crestià no fos tengut de pagar talles ne questes als senyors del món. Lo ·CCCCXL·, qui aporta altres rahons al precedent propòsit. Lo ·CCCCXLI·, qui continua de provar que tota potestat no devalla de Déu. Lo ·CCCCXLII·, qui prova que tot poder de senyoria devalla de Déu. Lo ·CCCCXLIII·, per què ne com és la potestat entre los hòmens. Lo ·CCCCXLIIII·, per què infeeltat és fort esquivada en los vassalls. Lo ·CCCCXLV·, en quins casos se comet crim de lesa magestat. Lo ·CCCCXLVI·, que la millor senyoria qui puxa ésser en lo món per son bon estament seria que fos tot sots un senyor. Lo ·CCCCXLVII·, que aytal senyoria seria millor si un matex regia lo món axí en l'espiritual com en lo temporal. Lo ·CCCCXLVIII·, si de fet negun jamés fo aytal senyor. Lo ·CCCCXLIX·, en quin estament fo lo món en la quarta edat del món e com Jhesucrist fo del món general seyor e monarcha axí en l'espiritual com en lo temporal.

Lo ·CCCCL·, si de fet lo món ha negú qui sia de fet plen senyor en l'espiritual e en lo temporal. Lo ·CCCCLI·, qui prova lo precedent propòsit per altres rahons. Lo ·CCCLII·, qui prova aquell mateix propòsit per altres rahons. Lo ·CCCCLIII·, que no és legut a negun dir res contra la ordinació del papa. Lo ·CCCCLIIII·, qui prova lo precedent propòsit e posa les excel·lències que lo papa ha sobre l'estament imperial. Lo ·CCCCLV·, qui conferma que lo papa sia general senyor e monarcha del món en l'espiritual e temporal. Lo ·CCCCLVI·, qui argüex e vol provar que lo papa no sia general monarcha del món. Lo ·CCCCLVII·, qui prova lo precedent propòsit per altres rahons. Lo ·CCCCLVIII·, qui prova lo precedent propòsit per altres rahons. Lo ·CCCCLIX·, qui prova per altra via que lo papa no sia general monarcha. Lo ·CCCCLX·, qui prova lo propòsit precedent per altra via. Lo ·CCCCLXI·, qui conferma la general senyoria del papa solvent als contraris. Lo ·CCCCLXII·, qui sol altres rahons fetes contra lo papa. Lo ·CCCCLXIII·, com d'altres neguen que lo papa sia monarcha per tal cant alleguen que Contestí no pòc renunciar. Lo ·CCCCLXIIII·, com d'altres neguen que Contestí no pòch donar l'imperi a la Esgleya car digueren que era tiran. Lo ·CCCCLXV·, com començaren senyories e reyalmes en lo món. Lo ·CCCCLXVI·, què han dit alguns dels regnes presents e de lur durada e de novell imperi. Lo ·CCCCLXVII·, com ço que recita lo capítol precedent, e posa sentenciant-ho sobre les coses sdevenidores en los voluntaris fets dels hòmens, e assignant-hi temps cert sens divinal revelació, o autèntica probació, de la sancta scriptura és cosa presumtuosa, e contra consell e still de Jesucrist e cosa fort folla e peryllosa. Lo ·CCCCLXVIII·, que la seu papal jamés no serà mudada fora Roma ne l'imperi serà en Hierusalem. Lo ·CCCCLXIX·, que no·s deja fer general conversió dels infeells ans del temps de Antecrist final. Lo ·CCCCLXX·, que no és legut a negú tirar los jueus ne altres infeells a la fe crestiana per força. Lo ·CCCLXXI·. Com reyal potestat durarà fins a la fi del món. Lo ·CCCCLXXII·, qui aporta a aquest mateix propòsit altres raons. Lo ·CCCCLXXIII·, que ço que lo dit capítol posa del rey de França ne dels religiosos no ha neguna fermetat com no sia provat per ell per neguna via. Açí fenexen les rúbriques de la quarta part del Crestià de regiment de prínceps.

Lo capítol primer ensenya que lo regiment e governació general de Déu sobre tot lo món nos mostra que la sua saviesa és sens tot terme, e que Ell és tot nostre bé e tota nostra benuyrança Regiment excel·lent e governació, passant tot enteniment, de la universitat de les corporals creatures d'aquest món ensenya clarament als il·luminats de vera ffe cristiana que lo sobiran regidor e general governador de aquella és saviesa fontal, e saber abissal e inscrutable pèlech de infinita prudència. E axí ho posa aquell gran doctor Ciprianus en un seu sermó, De condicione orbis , on diu axí: Inscrutabilis sapiencie Dei thesaurorum profundum occulis creature indicat magnitudo operum, sed pocius eorumdem excelsa gubernacio ac occultum regimen universi, sive omnium conditorum latissime clamat quod ipse finis sit omnium sive finalis beatitudo nostra . E vol dir que la pregonesa dels tresors de la saviesa, e poder e saber divinal se demostra defora als nostres huylls corporals e aprés dins als cordials, e açò quant nós attenem les grans e maravelloses obres que Ell ha fetes e fa contínuament en lo món, mas majorment se demostra en la sua governació e amagat regiment del món e de les sues creatures, les quals totes, segons que aquest diu, e sent Agostí en les sues Confessions, nos criden e·ns dien ab grans crits que no amem, ne cerquem ne vullam sinó aquell alt Creador, qui tot açò ha creat e u governa per sa magnifficència contínuament, car Ell és nostra sperança, e Ell tot sol és tot nostre bé, e la nostra fi e tota la nostra vera benauyrança.

Capítol segon Com la dita celestial benuyrança nos és dada a entendre sots semblança de una nobla ciutat Aquesta eternal e sobresdesijable benauyrança nos és comparada e dada a entendre per los cathòlichs contemplatius per semblança de una bella ciutat, axí com posa sent Johan, Apochalipsis, ·XXI· ca. , qui diu que la víu en forma de ciutat maravellosa. E Daviu, en lo psalm a la dita ciutat, parlant en spirit diu axí: Gloriosa dicta sunt de te, civitas Dei , ço és a dir: Gloriosa habitació celestial, de tu és verdaderament dit que ést ciutat de Déu. Hoc, diu ací Severus, doctor theolegus , fort altament e covinent és dit de tu, que ést casa del rey de glòria, que sies ciutat divinal, car en tu se ensenya la magestat del Creador en sa pròpria forma als benauyrats axí com a regnant senyoria, axí com a amant paternitat e axí com a sobresbonesa. E a tots los seus elets aquí·s mostra del nostre Creador sa cadira; aquí ses justes leys; aquí sos grans tresors; aquí ses grans abundàncies; aquí varietat de infinits ministrants; aquí totes dignitats qui a ciutat gloriosa se pertanguen; aquí font de delits arrapans, elevants, glorificants e benauyrants tots los seus ciutadans gloriosos; aquí és la fi de tots nostres treballs; aquí terme de tots peccats; aquí som fora d'aquest mortal exil; aquí no temem enemichs, ne misèries, ne perills, ne engústies ne neguns afanys; aquí som en la lum no extimable, ab companyia reverent, ab plen sadollament e ab entrega consciència, ab pures amors, ab festa recreant, ab seguretat reposant e ab compliment de tots béns. O! Donchs, diu aquest, com ést justament appellada gloriosa ciutat de Déu, per la qual totes altres coses deuen ésser lexades, totes carnals amors avorrides, e·l teu camí tostemps request e tot empatxe fogit axí com la mort, car de tu és dit que fluminis impetus letifficat civitatem

Dei , ço és que los eternals delits, qui hixen com a plen flum de la pietat divinal, ço és amor e dolçor, donen a tu inextimable alegria e goyg ple e sens fi. D'aquesta ciutat axí gloriosa parla fort altament axí mateix mosényer sent Agustí, ·VIII· De civitate Dei, ca. primo, octavo et ·XIX·, et ·III· De libero arbitrio, ca. ·XIII·, mas leix-ho recitar de present per esquivar prolixitat de paraules.

Capítol terç Com la ciutat de paradís és pintada dins l'om, e com per rahó de peccat li n'és altra contraposada en esta present vida, qui tostemps la inpugna e la combat Com, donchs, lo sobiran Creador, en lo començament del món hagués l'om creat per aquesta benauyrança a possehyr e en aquesta ciutat gloriosa habitar perpetualment ab ell mateix, per rahó d'açò, per tal que tostemps l'om de la dita gloriosa ciutat hagués fervent memòria, pintà-la-li tota dins ell matex. Hoc encara, e per ço que a sí mateix attenent, axí com a ymatge de aquella, tostemps en ella pensàs, e pensant se alegràs, e alegrant per aconseguir aquella virtuosament visqués e obràs, e axí obrant en aquella esperàs, e esperant a aquella pervingués, hixent de aquesta vida no per mort, mas per translació e trensposició gloriosa. E aquesta aytal pintura posa Actor, De spiritu et anima, ca. ·XXXVII·, dient que tot l'om és una bella e ordonada ciutat, representant assí dins sí mateix aquella gloriosa ciutat per la qual l'à Déus creat. E diu Crisòstom que en aquesta aytal ciutat és rey l'enteniment; e regina, la voluntat; e thesaurer, la consciència; e cap dels cavallers, lo franch arbitre; lo poble e los ciutadans són la varietat de diverses cogitacions; los sirvents són los senys corporals; les viandes e aygües, les inspiracions e visitacions divinals; lo mur és la custòdia angelical; les armes són oració e penetència; los invasors e enemichs són ara lo diable e lo món, e la carn a vegades, car en temps de ignocència no haguera l'om negun inpugnant ne contradicció neguna, car per la justícia original a ell dada lavors la carn li fóra

obedient, e en l'estament singular en què fóra estat per Déu confermat, si no hagués peccat, fóra preservat de tota invasió maligne. Emperò per lo seu primer cas criminós, e per lo peccat continuat en què despuys natura humana contínuament viu, li és opposada altra ciutat criminosa, la qual mosényer sent Agustí, ·XV· De civitate Dei , apella la ciutat del diable, qui és tot lo cors dels reprovats, en la qual és rey lo diable, segons que legim Job ·XL·; e·ls ciutadans són tots aquells qui·l seguexen; e sa ley és peccat e tot son arreu és iniquitat, la qual la combat contínuament, e li procura infinits mals e la fa caure en innumerables misèries, e en special li fa oblidar la sobirana e celestial ciutat e li tanca sí mateix, axí que en sí no conegua la ymage de la dita ciutat gloriosa.

Capítol quart Com per ajuda de la dita inpugnació és per Déu dada a l'hom inclinació de viure en comunitat, e de edificar o de habitar en ciutat Per rahó d'açò lo sobiran regidor e pare nostre senyor Déu, mogut de gran pietat, volent provehyr a l'hom contra los dits mals, sí li ha donada natural inclinació de viure en companyia bé areglada e bé endresada, segons l'esperit e lo cors, qui sia appellada ciutat material, per tal que, attenent a aquesta material ciutat, conegués la ciutat spiritual que porta ab sí, e guardant a aquestes dues ciutats e a lur bellesa e noblesa, desijàs aquella ciutat sobirana celestial, e desijant aquella, que fahés obres per les quals la meresqués attènyer e possehyr finalment. Per què deus saber que, segons que posa mosényer sent Agustí, la ciutat material bé ordonada en lo món ymatge e figura és de la celestial ciutat, e aquella representa a nós en aquesta present vida a manera de ·I· bell mirall representant la ymatge d'aquell qui s'í mira. Per tal dehia Job, ·XXXVIII· ca.: Numquid nosci ordinem celi, et racionem eius pones in terra? . E vol dir axí: Tu no coneys aquell orde de la celestial ciutat quin és ne qual, car, si u fahyes, veuries que a ssemblança d'aquella és feta la bona e noble ciutat qui és ben regida en la terra. E sent Johan, Apochalipsis ·XXI·, diu que ell víu en sperit que la santa ciutat de paradís era devallada del cel, car, parlant per alguna semblança, axí és que quant alguna ciutat en lo món és ben regida e governada, axí com davall direm, lavors diu hom vulgarment que appar que la ciutat de paradís sia avallada en la terra. E és proverbi comú que com hom és en alguna aytal ciutat, lavors maravellant-se diu hom axí: —Cert appar que siam en paradís.

Per tal, donchs, que les penses dels habitants en les ciutats d'aquest món sien sovín atteses a desijar la sobirana ciutat de paradís, per la qual som tots creats, e aquella desijant facen obres per què meresquen pujar en aquella, tractarem en aquest present libre, que és lo Dotzèn libre del Crestià, de la ciutat material d'aquest món, car ab la ajuda del nostre Salvador aquest libre darà gran endreçament als regidors de les ciutats presents de bé regir-les; e als ciutadans de bé obehyr a ells e de seguir les leys e doctrines ací posades per a tots, les quals següent e observant viuran virtuosament, e puys, ab la ajuda del Senyor beneÿt, seran heretats en la ciutat sobirana.

Capítol quint Qui posa que la primera rahó per què fou edificada ciutat sí fou a honor e glòria de Déu La primera part de aquest libre sí és veure de la causa final, ço és que tractem per què los hòmens fan les ciutats e per què foren atrobades del comensament del món ençà. A la qual qüestió responch e dich que per les rahons següents, segons que·ns han ensenyat philosophs e diversos doctors. La primera sí és per honor, e glòria e reverència de nostre senyor Déu, car, com diu sent Pau, aquesta deu ésser la nostra principal intenció e fi special en totes nostres obres. Per aquesta fi hedifficà la ciutat de Jherusalem aquell maravellós rey e subiran prevere de Déu totpoderós Melchisedech, segons que posen los Ebreus e recite-u Ysodorus, ·XV· Ethimologiarum, ca. primo . D'aquest Melchisedech féu Moysès alta memòria, Genesis ·XIIII·, e sent Pau, Ad Ebreos ·VII·. E per aquesta matexa intenció rehedifficà aquella matexa ciutat Neemias, gran sacerdot, ab aquell altre sacerdot assenyalat Esdras, segons que appar en los lurs libres e scriptures. Per aquesta rahó matexa edifficà aquí mateix aquell sant hom Daviu un notable hediffici e torre alta e bella, ab sa populació special, qui fo apellada la ciutat de Daviu, segons que legim Primo Paralipomenon, ·XI· ca . E no solament tingueren aquesta manera los fahels e aquells qui havien conexença de Déu totpoderós, ans encara los infels fahyen specials ciutats a reverència de lurs déus. E axí hedifficaren los egipcians la ciutat apellada Eliopoleos, qui ara és dita Damiata, en Egipte, e açò en reverència del sol, lo qual adoraven. E aquí era gran sacerdot Ffutiffar, sogre de Josep, segons que legim Genesis ·XLI·. Aquestes ciutats dels fahels axí edifficades prosperà nostre senyor Déus fort altament per la santa intenció dels hedifficants e per lo asenyalat servey

qui a Ell se feya en elles. E aprés que Déu hagueren desemparat, dissimulà molt de temps lur iniquitat, trametent-los preÿcadors e profetes qui·ls corregissen, segons que appar quarto Regum, ultimo . E no volents a ell huyr, dissipà-les e les féu inhabitables e aytals com lo desert, no solament aquelles, ans encara moltes d'altres qui Déu havien oblidat, axí com legim de les ciutats de Sodoma, e Gomorra e de Jericó, segons que appar Josuè ·VII·, e aprés de ·CV· ciutats en la part de orient, qui totes caygueren per terratrèmol en lo punt que lo Salvador morí en la creu, segons que posa sent Ambròs in libro De mirabilibus sacre Scripture .

Capítol ·VI· Per què la ciutat se deu edificar per honor de Déu Rahó per què la ciutat principalment se deu edifficar per glòria e honor de Déu sí és, segons que posa Candidus in suo Informatorio , per tal car com diu Jhesucrist, Johannis ·XV·: Sine me nichil potestis facere , ço és que sens ell no podem res fer, ne res que façam pot haver durada ne pot venir a bona fi. Per tal deya Boeci, De consolacione: Quod ipso pretermisso nullum rite fundatur exordium , e vol dir que negú no pot res comensar qui estar puxa ferm si lo fonament ell no fa ab Déu e en Déu. E aquesta diu que és la rahó per què molts en lurs fets són inprosperats totstemps, car jamés no funden ne fermen res que facen en Déu. Com, donchs, la ciutat no puxa prosperar, ne durar ne venir a bona fi sens special ajuda de Déu, rahonable cosa és que ella sia principalment a Déu diputada, jatsia que diga aquell Alanus que encara deja hom més moure a edifficar e a ffer tot ço que fa per glòria de Déu la sua alta valor, qui és infinita, segons la qual és nostre Creador e Senyor; e la sua inextimable dolçor, car és a nós sobiranament bo e fort dolç Pare, e la sua gran amor, que·ns ensenya en los continuats benificis que tostemps nos fa sens fi e sens mesura. Per rahó d'açò posa aquell gran Fulgidus Nolanus, episcopus , que ordonaren los antichs que totstemps, per tal que Déu preservàs les ciutats de mals e les prosperàs en tots béns quant se edifficaven de nou, que aquí primerament vingués la proffessó dels ecclesiàstichs ab gran solempnitat, e ab invocació del Sant Sperit fos lo siti de la ciutat beneÿt e lo pati fos salpiscat ab ayga beneyta; e que la primera pedra posàs qualque bisbe o persona ecclesiàstica vestida ab vestiments ecclesiàstichs solempnialment. E posant la pedra lo bisbe digués axí: —La subirana pedra angular, qui és

Jhesucrist, vulla per sa misericòrdia fundar aquesta ciutat en sí mateix, a glòria del seu nom e a salvació d'aquells qui ací habitaran e conversaran. E lavores lo dit bisbe, e tot lo poble agenollat, seny tot aquell siti e pedra posada per fonament de la dita ciutat, responent amén tres vegades a honor de la Santa Trinitat. E diu que, pus axí sia fundada, ab gran cor la poden aprés edifficar, car a Aquell és en la fundació comanada qui sol la pot prosperar e guardar, dient aquell sant hom Daviu: Nisi Dominus hedifficaverit domum, in vanum laboraverunt qui hedifficant eam; nisi Dominus custodierit civitatem, frustra vigilat qui custodit eam . E vol dir que si nostre senyor Déu no hediffica la casa o la ciutat com se hediffica, trametent-hi la sua gràcia e donant-li bona prosperitat, debades se treballen aquells qui la hediffiquen, car tot son bé de Déu ha a vanir. E diu que si la ciutat edifficada no és guardada per nostre senyor Déu de tot mal, debades se treballa quisvol que la guart, car no y val aquí seny humanal, ne murs, ne armes, ne peccúnies, pus que Déus la desempar. E axí u apparech bé de la gran ciutat de Babilònia, plena de tota guàrdia humanal, en temps que Ciri e Dari la tenien asetjada; hoc en tant que, estant aquí lo dit siti, en menyspreu dels dits prínceps, Baltasar, qui aquí senyorejava, feya gran e solemne convit a tots los grans hòmens de son regne, axí com appar Danielis, quinto , emperò, com diu lo propheta: Non est consilium contra Dominum , car en aquell punt que Baltasar cuydà ésser pus segur e pus fort, lavors caygué en mans de sos enemichs, e la nit aquella que hac fet lo convit lo aucieren a mala mort.

Capítol ·VII· Qui conferma ço qui dit és e, ultra axò, ensenya per què nós edificant esgleyes los posam lo cap envers orient Trobaràs, encara, en la crònica affricana que, enterrogat l'abat Senon per lo príncep africà Polus com hedifficaria novella ciutat que volia hedifficar en son ducat, respòs lo dit sant abat axí: —Primerament, si vols que la ciutat sia prosperada en tots sos fets, cové que hages en ta pensa no adifficar-la a pompa, ne a vanitat ne a memòria de tu mateix, qui ést fill de la terra, mas principalment la hedifficaràs a glòria especial de Déu; e per tal que aquí lo gloriós governador e creador del món sia loat, e honrat, e pregat, e beneÿt, e exalsat, e adorat, e conegut, e amat e magnifficat per especials reverències. E en special attendràs a les següents, ço és que la ciutat sia hedifficada havent son portal principal a horient, car jatsia que nostre senyor Déu sia per tot loch, emperò la santa Església ha ordonat que en les reverències principals que fem al nostre creador girem la cara envers orient. Hoc encara, que lo sacriffici de la missa sia offert havent lo prevere la cara envers orient, e açò a donar a entendre que de sol Déu ve a la consciència nostra lo lum divinal, e lo saber e sciència de les coses celestials e esperituals, axí com de part d'orient nos ve totjorn lo lum corporal e lo dia. La segona rahó sí és per tal quant, segons los philosophs, aquella part és la pus noble part del món; per què·ns és dat a entendre que lo cor e tot ço qui pus noble és en nós devem donar a Déu per la sua valor e noblesa. La ·III·, car lo moviment del cel e de totes les planetes comensa en orient; per què·ns és significat que tot quant bé és en nós, tot conffessam lavors que·ns ve de nostre senyor Déus, qui s'apella orient.

La quarta, car paradís terrenal és posat en orient, e per tal girant la cara envers ell confessam que paradís és lo nostre desig e la fi principal de tota nostra vida. La ·V·, car lo Salvador vendrà jutjar lo món de la part d'orient; per què haorant vers aquella part supplicam a la sua clemència que en lo seu juý nos haja pietat ne·ns jutja ab rigor de justícia. La sisena, car Ell, pujant al cel, tench la cara girada envers orient; e per tal nós, girant en orient la cara, devem confessar, e confessant desijar, que ab Ell, fet lo juý final, esperam e desijam pujar e aprés regnar ab Ell en glòria. Vet assí lo primer document que donà aquest sant abat al dit duch volent hedifficar novella ciutat. E sent Thomàs posa aquestes matexes paraules en lo terç de les Sentències, distinccione nona, questione tercia .

Capítol ·VIII· Qui posa quina ordinació deu ésser en les ciutats e comunitats a glòria e honor de Déu, per tal que Ell les conserve en tot bé Donà-li encara, aprés lo dit document, lo segon, qui fo que hedifficant ell ciutat, que posàs la seu de la ciutat al mig e en lo cor d'ella, lo qual loch —so dix— deu ésser lo pus honorable loch de la ciutat. E engir de la dita seu tantost aprés, per reverència de nostre Senyor, col·locàs los ecclesiàstichs a ella pertanyents. E de present li dix que la dotàs covinentment, e especialment lo bisbe, e sos canonges e·ls ecclesiàstichs segons sos graus. Aprés lo instruí que ordonàs certes esgleyes parroquials e aquelles dotàs covinentment, per guisa que per totes pogués ésser Déu servit altament. Aprés, que ordonàs en los extrems de la ciutat los religiosos, distant la un monestir de l'altre per eguals parts, e asignàs-los vida necessària per tal que per escusació de cercar lur vida jamés no haguessen escusació de exir de lurs monestís, ne de anar per la ciutat. Aprés, que ordonàs leys perpetuals que en cert temps de l'hany fossen aquí fetes a Déu totpoderós especials serveys, e festes e gràcies per sos grans benifets. Axí mateix, que en special fossen aquí observats, e per tots, los tres manaments de la primera taula de Moysès, ço és que a sol Déu sia servit, sens tota superstició de déu estrany, e que als seus servidors sien pagades largament lurs dècimes, e primícies e tots lurs drets; e sien tenguts en honor special, axí com la primera e principal part de la cosa pública, la qual ha offici de mijançar entre lo poble e Déu, e ha offici de placcar Déu can és irat al poble, e de conservar-lo assueujat e placcat, e de supplir ço en què lo poble envers Déu no pot entendre per occupació de les coses corporals.

Per rahó d'açò en special los deu lo popular, ab la senyoria, deffendre e mantenir, axí com aquells qui són cap en tota la comunitat. E ací en special deuen les géns legues pendre eximpli d'aquells grans emperadors Contastí, e Justinià e Teodosi, qui en tan gran reverència hagueren los ecclesiàstichs e servidors de Déu, axí com en lo Deèn libre havem a tractar largament quan parlarem de la altesa de l'estament ecclesiàstich. Aprés posà aquest sant abat que axí com a ley indispensable se deu observar en les ciutats, e instituyr en aquelles qui de nou se hediffiquen, que les esgleyes e monestirs sien aguts en gran reverència per amor e honor d'Aquell qui dins habita, e dins se consagra e dins és specialment servit. Mas sobretot deu ésser aquí honrat lo preciós cors de Jhesucrist, axí que aquell sia vist e regonegut sovín si està honorablement per aquells a qui pertany. E aprés sien aquí tengudes en singular reverència les sanctes relíquies, specialment los cossos dels sants. E totstemps a matí sia fet senyal per la campana o seny major de la seu quant lo preciós cors de Jhesucrist se leva, axí que lavors sia per tot lo poble adorat de genolls, ab cap descubert per los hòmens e inclinat en les fembres, hon que sien cant hoen lo dit seny, si·s vol en casa o en plasa, o dins la ciutat o defora. E al vespre sia fet altre senyal per adorar nostre senyor Déu, e per fer special honor a la sua reverent mare aquella hora e a tota la cort celestial. Aprés ensenyava lo dit sant per bona conservació de la comunitat que cascú sàpia horar e legir, si fer-se pot, e cascú abstinga de parlar en l'esgleya quant l'ofici s'í fa e quant l'om hou missa. E cascú vaja hoyr los sermons als dies colents, e cascú encara se confés e combrech segons lo manament de la Esgleya.

Capítol novè Qui encara continua la matèria de la bona ordinació de la ciutat Aprés d'açò, ascientà encara lo dit sant abat al dit duch que per tal que lo pare e font de pietat, nostre senyor Déu, totstemps fahés pietat a la ciutat, que aquí·s fahessen per la comunitat almoynes grans e sovín als pobres, e especialment als vergonyants, e secretament. Hoc encara, que aquí per lochs certs e segurs fossen posades caxes de peccúnia a les quals se acaptàs a les festes —a les quals cascú qui morís lexàs caucom, e la ciutat hi donàs certa cosa, e y fossen assignades les penes civils—, de les quals caxes fossen ajudats e relevats tots aquells qui sens lur colpa serien aterrats e posats en gran necessitat, segons bon juý d'alguns regents o no regents, lechs o clergues. Aprés li escriví que per glòria de Déu fossen aquí fets espitals, e aquells bé proveÿts e vesitats per los regents. E aquí fossen favorejades, e honrades e sostengudes totes persones spirituals e tements Déu, e en special fossen nodrits e conservats, fora la ciutat, en muntanyes o en lochs altres, devots hermitans o persones en solitud sirvents a Déu, les quals tinguen per prechs e per almoynes obligades a contínuament orar per la ciutat. Ascientà-lo, encara, que aquí fossen greument punits blasfemadors e leigs juradors contra Déu totpoderós, e la sua mare reverent e los sants. ¿Penses-te, fill meu —dix aquest sant abat a la fi de aquesta amonestació sua— que nostre senyor Déu, qui és font de tota bonesa, leix caure, ne perir ne venir jamés a menys la tua ciutat, si aytal la hediffiques? Cert no, car, com diu la Sancta Scriptura, Ell és pare, deffenedor, protector e regidor d'aquells lochs on Ell és temut, e amat e honrat. Pensa —diu aquest sant abat al dit duch— que la fi per què los hòmens volen estar o adifficar grans

comunitats sí és car aquí·s serva justícia més que en altre loch. Prech-te, donchs —dix aquest—, que veges qual és al món major justícia que honrar, amar e tembre nostre senyor Déu? Cert, no neguna. Pensa —dix aquest— com a aquesta justícia se volien acostar antigament los romans mesquins, cechs e ydòlatres, quant, volent fer gràcies als déus falsos que adoraven, lus hedifficaven temples e ýdoles. E en lo gran Panteon, temple de Roma, tenien ýdola especial a tots quants déus avien en lo món. Hoc encara, per honrar aquells qui per la cosa pública treballaven e feyen grans coses, hedifficaven-los alts edifficis, on lurs victòries appareguessen en glòria e en memòria lur perpetual. Si, donchs —deya aquest—, açò fahien los gentils, ansegats per la vanitat mundanal, quant més deuria crestià, edifficant casa o alberch, o vila o ciutat, dedicar-la principalment ab tot studi a glòria de nostre senyor Déu! Pensa, diu ell, com Nabucodonosor rey, qui gloriejant-sa quant havia crescuda Babilònia caygué en peccat de blasphèmia, e per tal axí com a bèstia fo del regne foragitat, e axí que pochs dels seus la possehyren aprés. Mas Daviu e Salamó, qui a sobirana glòria de Déu se prepararen a hedifficar lo temple de Déu, foren en esta vida fort exalsats per nostre senyor Déu; e aprés, per amor de Daviu, qui pus leyalment anà que Salamó, sostench nostre senyor Déu lur casa, segons que diu Joceffus, per ·CCCCC· e quatorze anys, e ·VI· mesos e ·X· dies, sots ·XXI· rey que hac de Daviu fins a Sedachies, qui fo lo derrer rey, segons que legim en lo quart Libre dels Reys, ca. ultimo . Per aquestes coses appar la primera rahó principal, que respon e ret causa de la qüestió proposada, qui demanava per què les ciutats se hediffiquen o per què deuen ésser hedificades, e appar per ço que dit és que la primera rahó principal per què foren hedifficades sí fo per dar a Déu honor, lahor, e benedicció e glòria, e per fer-li gràcies dels seus grans benifets.

Capítol ·X· Qui posa la segona rahó principal per què foren edificades ciutats, e és per esquivar ignorància La segona rahó principal per què los passats hediffiquaven les ciutats, e per què deyen que devien ésser hedifficades, sí és per esquivar ignorància e per saber tot ço qui és profitós e necessari a l'hom en cors e en ànima. Per què deus açí saber que entre les grans plagues del món que lo primer pare nostre Adam nos procurà sí fo la primera la dita ignorància, segons que posa lo Mestre de les Sentències en lo ·II· libre, distinctione ·XXII·. E és aquesta plaga axí gran que, segons que diu Aristòtil in primo De anima , cant nexem la nostra ànima és axí com a taula rasa en què res no ha pintat, car lavors res no sabem, res no entenem, ne res no remembram, ne res no rahonam, per la qual cosa encorrem molts deffalliments e aprés fort grans misèries e mals. Per rahó d'açò diu Jeremies, ca. ·X·: Stultus factus est omnis homo a sciencia sua , ço és que tothom és quaix foll per deffalliment de bon saber, car, com tot nostre saber se deje principalment girar a saber Déu e nostra consciència, emperò nós no sabem què és Déu, ne aprés que saber-ho poríem no u volem saber, corrumputs per la ignorància natural. Per rahó de açò som tostemps vans e buyts de tot bé. Per tal havem Sapiencie ·XIII· axí: Vani sunt omnes homines in quibus non est sciencia Dei , e vol dir que tots los hòmens són vans e miserables en los quals no és la sciència de Déu, ço és que no volen entendre, apendre ne saber què és Déu, car saber e pensar què és Déu de continent posa la pensa de l'hom en gran maravella, e la maravella posa hom en pahor, e la pahor induu e enclina lo cor a honrar e amar aquell Senyor que sap que és tan alt, e tan bo e tan gran. Per tal mana Ell a nós per lo Psalmista dient axí: Vacate et videte quoniam ego sum Deus , e vol dir

axí parlant a nós: Attenets, e pensats e vejats que jo son lo vostre Déu, car, si u féts, vosaltres ma axalsarets e m'amarets axí com a bons fills. Deya sent Agustí que negú no pot amar ço que no coneix, donchs, si Déu volem amar, cové que ajam sciència e conexença sua, car lavors conexerem nostres misèries e·ns humiliarem (vullam o no) devant la sua alta magestat. E sens aquesta sciència de nós mateys vivim cechs, e sens tota virtut e sens tot bé. Per tal havem Proverbiorum ·XIX·: Ubi non est sciencia anime, ibi non est bonum , e vol dir que llà hon no ha sciència de sa pròpria ànima e de sa consciència, aquí no ha res de bé, car l'om qui no coneix sos deffalliments, ell se pot tenir per buyt de tot bé, car de la conexença de sos deffalliments neix en l'om humilitat e menyspreu de sí mateix, la qual humilitat és fonament e porta per la qual tota virtut e tot bé ha entrar dins l'om, e sens la qual tot treball de l'hom a pprofitar en bé és cas e nul·la. Per rahó d'açò deya mossényer sent Agostí, in libro Confessionum , cridant axí a nostre senyor Déu: —Senyor, plàcie·t per ta merçè que·m façes gràcia que yo·t conega e sàpia tu qui ést, e aprés conega mi qui son, car, si açò hé, açò basta a mi a salvar-me, ne·m cal pregar per altra cosa més d'aquí avant cant açò hauré. E açò volia dir Salamó quant dehya, Proverbiorum ·XI·: Justi liberabuntur sciencia , ço és que los justs seran deliurats de sos mals finalment si ab diligència attenen a saber ço que fer deuen per sguart de Déu, car, com diu mosényer sent Agustí, ·XIII· De civitate, ca. ·VIII·, saber de crestià és saber Jhesucrist qui fo, e l'hom en què li és obligat per los seus benificis, e especialment per la sua sagrada mort. Per tal deya sent Pau, primo Corintiorum secundo: Nichil aliud iudicavi me scire inter vos, nisi Cristum Ihesum et illum cruciffixum , e vol dir, parlant als corintians, que ell estant entre ells no s'entremetia de saber altra cosa sinó que sabés què és, ne què vol dir, ne què val, ne què pesa saber e ruminar aquest alt article de la fe, qui és que Jhesucrist, Fill de Déu, sia estat conversat entre nós e aprés que ell sia stat per nós crucificat, car assí està amagada tota la crestiana saviesa. D'aquesta tan alta sciència és dit, Ossee ·VI·, que més plau a Déu aquest saber divinal aytal que negun altre sacriffici, e açò per tal quant gita de nós la mortal ignorància, per la qual Déu nos ha menassat que·ns oblidarà e·ns turmentarà ací en vida, e puys nos dampnarà si ella nos amaga, per nostra culpa, ço a què som tenguts de saber si·ns volem salvar.

Capítol ·XI· Qui ensenya per quantes vies gita hom mills de sí mateix la natural ignorància en lochs poblats e notables que no fa en la solitut Per esquivar, donchs, aquesta tan perillosa ignorància ha provehyt nostre senyor Déu altament inclinant los hòmens a ffer notables ciutats e comunitats, e açò per tal que aquí pus abtament se puxen informar en saber e en saviesa per les vies següents. Primerament, per informació magistral, car aquí un tot sol basta a informar-ne deu_mília d'altres ensemps, la qual cosa no pot ésser en solitut. Aprés, segonament, per eximpli experimental, car en les notables comunitats cascú veu dels altres què fan, ne què dien e com viuen, e axí aprenen. Aprés, terçament, per doctrina fraternal o paternal, car, com aquí sien molts, aquí cascú pot ensenyar son prohisme fraternalment ço qui mester li fa, e l'om mateix pot aquí interrogar molt pus covinentment de totes coses qui·s deuen fer comunament que no fa en la solitut. Aprés, quartament, per estudi personal, car jatsia que l'om separat e posat en solitut haja major avinentesa de legir que aquell qui està en poblat, no emperò ha major avinentesa de apendre, car l'om qui aprèn no solament ha mester avinentesa de legir, hoc encara de demanar com se entén ço que lig, e açò vol dir apendre, car, com diu lo proverbi comú, Legere et non intelligere negligere est , e vol dir que legir per rahó de estudiar e no entendre no és sinó perdre temps. Per què qui estudiar vol ligent deu haver informador prop de sí, la qual cosa no pot hom haver tan bé en la solitut com en la comunitat si, donchs, no dius que Déus ho sopleix tot en la solitut, mas axò no és totstemps ne en totes gents, com la liçó divinal en l'om sia sobre natura,

e vol Déus que hom no·l tempta esperant solament la sua liçó quant se vol de res informar, ans vol que l'om faça primerament ço qui en sí és, e puix l'alre sopleix-ho Ell per sa gran bonesa com li plau. Per tal donà de consell lo sant abat Theodolus que a hom qui apendre vulla les coses altes e santes més li val, a temps, estar entre los perills qui són en les ciutats que no fugir-los en les solituts, e aquí viure sens informació e doctrina. E deya que estar en solitut no pertany a tothom, mas a aquell qui sap e sent quins perills hi ha e és ja provat per diverses temptacions, les quals coses primerament se han a ffer en les comunitats e congregacions ans que hom vinga en la solitut.

Capítol ·XII· Qui ensenya quals coses neçessàries en special pot hom mils apendre en les comunitats que en solitut Gregorius Capucianus, episcopus e gran doctor, en un tractat que féu de congregació sí posà que sinch coses podia hom apendre en special en les ciutats e congregacions del món mils que fora elles, car aquí s'ensenyen molt pus perfetament. La primera s'apella, ço diu, credenda , e açò és lo qui·s pertany a la crehença crestiana, car no és dupte que molt mils pot hom saber en una bona ciutat los articles de la fe e ço qui·s pertany a salut que no fa en altre loch manor, e ja menys en solitut. Per experiència vehem que los muntanyesos e pagesos són axí bestials que no·s saben senyar, ne horar, ne confessar, ne saben res quaix de la fe ne dels estatuts ecclesiàstichs, emperò no és axí en les comunitats. E de aquesta sciència diu que ve la segona, qui és saber optanda e detestanda , ço és a saber que mils sabem e mils som informats en bones ciutats quin és lo guardó que esperam haver per nostre ben viure, e la pena que podem esperar si mal vivim, que no en solitut on negun altra no habita. Rahó és car en les comunitats e les ciutats ha grans clergues e molts libres, e s'í fan contínuament molts sermons, e disputacions, e moltes liçons e actes escolàstichs que no·s fan fora les grans ciutats e comunitats. La ·III· cosa principal que diu aquest sant hom per què devem hamar les ciutats e acostar-nos-hi per informació nostra s'apella vitanda , e açò són peccats, car jatsia que més peccats se facen en les grans ciutats que en les solituts e lochs pochs, emperò qui vol esquivar les opportunitats bé y pot hom fugir en part o en tot. E diu que és axí que en hom qui sia dat a informar

los altres més li val, o menys mal és a vegades, encórrer alguns simples peccats, que quaix vénen per la conversació que hom ha ab aquells que informa, que no abstenir-se de aquells peccats estant en solitut, no fahent negun fruyt als altres. E ret-ne aytal rahó: car, diu ell, per estar en solitut no és l'om franch de peccat, ans lavors lo cor soffer majors batalles e majors temptacions, e los reffugis aquí no són molts, ne los remeys són aquí tan grans com en les comunitats. Per tal sovín lo cor aquí raeb grans taques si Déu per especial gràcia no y proveheix. E esperar totstemps que Déus hi provehesqua no és cosa segura, majorment en hom flach. Per què diu ell que, peccar per peccar, no appar que l'om informant deja fugir a la ciutat. Aprés hi és la informació e·l profit de les ànimes, que nostre senyor Déu prea sens fi, segons que per tot lo cors evangelical nos ha prehycat Ell mateix, e·ns ha dit que per açò és Ell vengut en la terra e devallat del cel, e per açò ha tramesos sos dexebles: per què los hòmens hajen salvació per la evangelical preÿcació. E de ffet en vida, e aprés sa mort, Ell tramès sos dexebles a preÿcar per lo món, axí com appar Luce ·X· e Marchi, ultimo. Donchs, per aconseguir aquest fruyt tan gran, mils se pot dissimular lo poch e comú peccar en aquell qui informa los altres que no si sens aquella informació estava en lo desert, sens aquelles obres males envolcat en los cassos e perills cordials que dits havem. Attén al nostre cap Jhesucrist, deya ell, del qual diu axí matex sent Agustí, in libro De vera religione , que tota la sua vida no fo sinó eximpli nostre, qui preÿcant entre los hòmens estech en congregació e hac ab sí apòstols, e dexebles e altres persones diverses qui·l seguien. Nós, encara, sabem que sent Francesch demanà a Déu si sos frares estarien en los deserts o en les ciutats. E estech-li respost que en les ciutats e viles per tal que per lur preÿcació tirassen les ànimes a Déu. Per què appar que si voluntat de Déu és que los preÿcants estiguen en les ciutats per informar los ciutadans a bé viure aquí mateix, que aquí mateix és al ciutadà pus covinent loch e pus apte a informar-sa de sos peccats e conèxer-los que no fora la comunitat. La quarta cosa que diu lo dit Gregorius en què·s pot l'om mils informar en la ciutat sí és appellat agenda , ço és en saber ço que deu fer hom, si·s vol hó haja a ffer envers Déu, si·s vol envers ssí mateix, si·s vol a son prohisme; car aquí·s pot mils informar per totes les vies damunt tocades que no fora la comunitat. La quinta és ço que diu appellada loquenda , ço és en saber parlar, car sens comparació pot mils apendre de parlar l'om qui tot dia hou parlar los altres en diverses maneres que no aquell qui està en lo desert, qui no n'ou nagú. Per tal diu hom ací ·I· proverbi quant veu hom algun hom pech en la comunitat, ço és que no són tots los bochs en la muntanya, quaix volent dir que aquells qui estan en les muntanyes són com a bochs en parlar e en altres coses.

Per res que dit haja no vull inpugnar vida solitària, com sia per lo Salvador e per los sants patriarques fort lohada e aprovada, mas per ço que dit hé solament vull concloure que les ciutats foren trobades per major informació dels hòmens, e que abans sens comparació l'om és sabent e fora ignorància estant en la ciutat que no estant en la solitut o en loch poch, e açò entén parlant segons córs de natura.

Capítol ·XIII· Com per informar les gents la sancta Esgleya ha fetes especials provisions e de la dignitat dels hòmens scients Per rahó, donchs, que en les ciutats cascú haja manera de informar sí mateix, ha hordonat la santa mare Esgleya, segons que appar in quinto Decretalium, titulo De magistris , que cascuna esgleya catradal haja mahestres qui ensenyen a·quells qui volran apendre gramàtiqua o altra facultat que lesquen, e en les seus metropolitanes hagen un theòlech qui liga teologia. E tots aquests dits ligents lesquen francament ne·n demanen res, especialment als pobres. E manà aquí lo papa que les dites esgleyes sien tengudes de assignar provisió als dits legents per tal que no·ls calla res reebre dels pobres escolans a qui ensenyen. E manà aquí lo papa Alexandri, sots gran pena, que nagú no gós empatxar aquell qui volrà legir dret, o altra leguda sciència e bona, si emperò serà lo legidor aquell apte per legir. Per tal deya Trogus Pompeius que los nobles prínceps e naturals senyors en special deuen attendre, per tal que tota lur senyoria sia il·luminada e plena de lum de veritat, que facen per les ciutats lurs fer estudis especials de diverses sciències, specialment de gramàtica, lògica, philosophia e poecia. E en qualque ciutat apte de llur senyoria o ciutats facen fer studis generals on sos vassalls trameten lurs infants per apendre allò mateix, o dret civil, o canònich, o theologia, o medecina, o so qui·ls sia pus profitós. E ells, per favorejar la sciència, de llurs pròpries rendes o regalies deuen aquí los ligents provehir copiosament e vedar-los que de nagú res no gosen pendre, per tal que per fretura negú no s'haja estar de apendre. E posa hun document fort assenyalat que d'altres poetes e philosophs posen e és aquest: que regne e ciutat on sciència abunda no pot ésser sens grans béns, e que totstemps

llà on la sciència és per excel·lència en lo món, que aquí de continent ha excel·lència de cavalleria, axí que excel·lent sciència e excel·lent cavalleria totstemps se són acompanyades en qualque part del món. Posà Ovidi que l'om és acabat si és scient, virtuós e lenguat; mas si és ignorant, mal vivent e mal parler, dix que era famer. Si era solament scient, deya que valia argent; si scient e lenguat, era apparençat; mas si era scient, lenguat e virtuós, valia més que sent d'altres e que aur preciós, e si era solament lenguat era com a sapulcre pudent defora pintat. Deya Sèneca que senyal que lo príncep se faÿa tiran era quant no s'aseltava d'hòmens scients ne de savis, ne·ls favorejava, car tiran quant veu sos vassalls savis e scients tostemps se tem que ab lur saber no l'haucien, o que a la fi no li tolguen la senyoria.

Capítol ·XIIII· Qui ensenya quals coses deu saber ciutadà cascú segons son estament Interrogat Polimarcus Calcedonensis, legista e notable philosoff, segons la Cronica bulgarica , quines coses en special devien saber los ciutadans, respòs que generalment parlant tots devien saber cortesia de parlar e cortesia de obrar, car a tot ciutadà pertany que sia civil e polítich. E cascú devia saber caucom en armes, segons son estament, e guardar-se dels leygs crims aquells qui tolen a l'hom de tots punts sa fama. Aprés dix que com la ciutat sia partida per menors, mitjans e majors, per tal los menors devien saber cascun sa art al mils que podien, e devien tractar ab aquells qui van fora la terra, axí com mercaders, que ells attenen als menestrals de lur offici en les terres on van si fan alguna subtilitat o cosa special en lur art que ells no sàpien, e açò per tal que ells la aprenen e la posen en execució. Los mijans e los majors deuen saber gramàtica per saber parlar ab los estranys dins lur terra o fora d'aquella. Los majors deuen saber leys, furs, consells e custumes de la terra, e haver pràtica de consellar, e haver d'açò libres especials, axí com són los regiments dels passats, la experiència dels presents, la fama d'aquells qui són luny, la pràtica d'aquells qui són prop, millors e pus sensats. Per rahó d'açò posa sent Jerònim en lo pròlech de la Bíblia que los grans hòmens passats qui entenien en regiment de les comunitats per tot lo món perseguien sciència. E done·n eximpli de infinits aquí mateix, car diu que aytan gran differència ha d'om scient a hom ignorant com de lum a tenebres; e que la santa rusticitat e pagesia solament sap profitar a ssí mateixa,

mas l'om scient e savi és axí com lo governador en la nau, qui per son bon regiment e govern salva sí mateix e tots los altres. Per rahó d'açò Roma hac totstemps en sobirana reverència lo senat, ço és la multitut dels consellants, dotant-los de grans honors, e de grans privilegis e de grans riqueses, car deyen que aquells eren pares de la ciutat, mares del poble, vida de la comunitat, exaltació de la cosa pública, corona de l'imperi, ulls del món, lum de les leys, ajuda dels mesquins, armes dels nobles, patrons de tot lo popular. Per què per açò en especial ascientà Cató son fill en la mort que totstemps entesés en estudi de bons libres, e de notables consells e de famoses doctrines, car dix ell que: —Pus la vida corporal te leix bastant a ton estament, no·t vulles tacar per hòrrea avarícia, qui·t reta a Déu e al món pudent e diffamat, e·t tolga fer nobleses e entendre en bon saber e en saviesa, car ffoyll és l'om qui per nagun ajust de riquesa, pus que passar pot covinentment segons son estament, desempara estudi de saviesa, per la qual mereix a Déu ésser plasent, e senyorejar al món, e a regir sí mateix e ésser honrat e amat per tota creatura. Per rahó d'açò deya Salamó, Proverbiorum ·XVII·: Quid prodest habere divicias stulto cum sapientiam emere non possit? E vol dir: Què proffita a l'hom foll conquerir ne guanyar riqueses, pus sap que per riqueses no pot comprar saviesa ne neguns bons sabers, qui són coses que l'hom deu més desijar, aprés Déu, que res qui al món sia? Rahó és, segons que deya sent Gregori en los seus morals, car l'om havent saviesa ha Déu, e lo món e sí mateix, e sens ella és una gran bèstia indigne de habitar entre·ls hòmens. Legim de Platone Magno que, com fos en lo punt de la mort, se féu venir tots sos libres davant, e besà·ls tots e·ls abrassà, e manà que totstemps fossen tenguts en gran reverència. E dix axí als dits seus libres: —Los meus pares, e regidors e lum de la mia vida, de aquí avant no puix estar més ab vosaltres, car vayg-me·n al meu Déu, qui m'apella sens dilació. Yo us fas aquelles gràcies que sé ne pux de la gran honor, e corona e glòria que havets a mi dada en lo món. E suplich al meu Déu que us pos en mans de persones qui us amen, e us honren e us requiren de tot llur cor totstemps, axí com yo hé fet en tota la mia vida. E llavors diu que girà·s a sos dexebles e dix-los axí: —Fills, aquesta sia la derrera paraula que jamés d'aquí avant havets a hoir de mi, ço és que hamets saviesa e bon saber, aprés Déu, e que per occasió d'ella no us sia car diner per aconseguir bons maestres ne bons libres, car aquestes coses abdues no han preu en quant fan hom aquell qui les ama, e en aquestes dues està tancat tot lo tresor, e riquesa e noblesa d'aquest món.

Capítol ·XV· Com los passats per fer los hòmens scients hedificaren e diputaren diverses ciutats a studi de sciència Volent los passats dar loch a sciència, e induhir tot noble ciutadà de zelar per bon saber, faheren diverses ciutats les quals ordonaren a sciència. E, primerament, de la primera edat del món legim que la primera ciutat, apellada Enos, qui fo hedifficada per Caÿm en les Índies qui són en la part d'orient, que aquella fo altament dotada de gran estudi e sciència per Jonicum, fill de Nohè, lo qual Moysès no enomenà en la Bíblia, segons que posa sent Methodi, per tal, ço diu, com lo dit Jònich fos verge e hom de gran virtut no hac fills ne successió neguna. E jatsia que no lisquam que lo nostre primer pare Adam hedifficàs ciutat, emperò no deu negú duptar, segons que posa Hugo, De sacramentis, libro primo, parte sexta, ca. ·XI·, que ell no sia estat lo principal savi e maestre de tota saviesa, e de tot bé spiritual e moral, aprés Déu, en tota natura humana. E açò —diu aquí Hugo— appar si penses qui l'avia fet ne com era fet per les soles mans de nostre senyor Déu, e aprés com era estat il·luminat per especial arrapament del sperit divinal en la altea celestial. Aprés ensenyà ell la sua saviesa imposant nom a les creatures segons lurs proprietats e natures. E axí mateix açò ensenya rahó natural, car no contrastant que despuys lo seu enteniment fos enfosquit per lo peccat, emperò encara romàs en la natura alta e excel·lent que Déus li havia dada. E era sovín visitat per nostre senyor Déu, axí com la Escriptura ho recompte, e era sovín informat per la natura angelical qui·l guardava. No-res-menys requeria la sua posteritat e succesió, qui a ell, axí com a principal pare e patró, havia a recórrer per tots duptes que li sobrevinguessen, que ell fos un gran pèlech de saber

e de saviesa, qui fos als altres lum e ley directiva en tots lurs affers, e principal e indefectible recors aprés Déu. Recompte Guillem, famós historial qui fo mongo de Sent Dionís de París, que no contrestant que no liscam que nostre pare Adam ne sa posteritat fins a Noè no assigués ciutat, emperò no devem duptar que no·n fossen moltes hedifficades en lo camp de Domàs, hon lo dit sant pare nostre Adam fo posat per nostre senyor Déu aprés que fo gitat de paradís terrenal. E no solament podem pensar que aquí fossen diverses habitacions hedifficades, ans encara per diverses altres parts propínqües. E açò se prova per tal quant la saviesa del dit sant pare Adam sabia que habitar en congregació civil és de gran informació als habitants, e de gran deffensió e de gran consolació, les quals coses eren e són fort necessàries a la comunitat dels hòmens del món. E lavors, en especial, quant ell ordonà e manà als fills de Seth, just fill seu, que no·s mesclassen ab la successió de Caÿm, la qual ell veya e sabia que seria mala e plena de molta iniquitat, e per Déu aprés dissipada. Appar encara açò mateix car en son temps fo estudi de saviesa ja molt dilatat, la qual cosa requeria congregació e ajustament de molts ensemps, e per consegüent requeria ciutat, grans viles e habitacions. Mas que lavors fos tal estudi de sciència appar-ho per tant car diu que lavors Enoch, fill de Jarret, qui nasch en l'any de la creació del món ·dccXXII·, qui fo la setena generació dels justs devallants de Seth, fill de Adam, lavors, aprés que lo dit Enoch fo gran, ell trobà primerament letres, e escriptura e arts sciencials, e féu en elles entendre e studiar la sua posteritat e successió. E prophetà moltes coses esdevenidores e les posà en scrit, axí com havem in Epistula sancti Jude apostoli . Aquest trobà primerament especial manera cerimonial e special offici verbal de loar Déu totpoderós. Aquest hac fill appellat Matussalem, lo qual engendrà en edat de ·LXV· anys. E per tal quant la vida de aquest sant Enoch plach a nostre senyor Déu, per tal diu Moysès, Genesis , que transportà-lo nostre senyor Déu en paradís terrenal e aquí serà fins a la fi del món, car llavores deu ab Helies ensemps d'aquí exir per preÿcar contra lo malvat Antecrist e disputar vigorosament contra la sua gran malícia, axí com havem a dir en lo ·VIII· libre largament.

Capítol ·XVI· Qui ensenya per altra via ço qui dit és, ço és que ja en lo començament del món foren edificades grans ciutats e lochs per sciència e foren trobades diverses arts Conferma·s, encara, ço que dit és damunt, ço és que en aquell temps fos ja per lo món saviesa e sciència de arts escampades, e que, per consegüent, se seguex que ja lavors fossen diverses e notables populacions; mas que de ffet fos aytal saviesa e sciència artifficial ja llavors ensenya-ho lo dit ystorial per tal quant diu que en aquell temps los fills de Lamech, de linatge de Caÿm, trobaren e exeguiren algunes arts. Primerament, Jaell, lo primer fill de Lamech, fo pastor e trobà art de ffer tendes en les quals estiguessen los pastors, e les quals poguessen moure quant los pastós mudarien la pastura als bestiars. Aquest, ço diu, separà primerament ovelles de cabres e ordonà que cascun bestiar en sa espècia estigués per sí mateix. Aquest trobà primer que hom senyàs de especial senyal son bestiar per tal que fos conegut quant hom lo volgués separar de l'altra. Lo segon fill de Lamech hach nom Túbal, e aquest trobà estruments, axí com órguens, viüla, e rabeu e d'altres de corda, jatsia que despuys se·n sien trobats molts d'altres. E açò atrobà e féu a solàs dels pastors qui estaven sols guardant lo bestiar. E diu lo Mestre de les ystòries que aquest Túbal après de ffer aquestes consonàncies per la consonància que hohí fer dels martells de un seu frare, appellat Tubalcaýn, qui usava de ferreria e de diversos martells ab què picaven sos sirvents sobre la enclusa sovín. Dien axí mateix alguns que l'induí molt a açò, car trobà una tartuga morta e reversegada, e aucells havien-li menjada tota la carn dins e havien-li lexats los nirvis, qui s'eren seccats e estaven tirants; e com vent mogués una erba qui

estava sobre la dita tartuga secca, e en lo moure la erba aquella tocàs los dits nirvis sechs e tirants, feya sò a manera de cordes de laüt, e açò lo moch a ffer sturments de cordes. Lo terç fill de Lamech era appellat Tubalcaýn, e aquest trobà art de fferreria e féu armes. E diu Petrus Comestor que trobà-la axí: car com ell fahés foch en lo bosch on era lo bestiar, e aquí hagués menes de diversos metalls, víu que lo metall se fonia per lo foch e, fus, ell prenia la forma del loch on caÿa. E ell lavors conech que dels metalls podia hom fer ço que·s volia ab vigor del foch, per què lavors féu-ne ço que·s volch a servey dels hòmens. Lo quart infant de Lamech fo filla apellada Noema, e aquesta atrobà art de texir, e après-ho del texir de les aranyes, segons que diu Petrus Comestor. E nota açí que los fills de Caÿm trobaren les arts qui són a plahers corporals e a riqueses temporals. Per occasió d'aquestes dites arts, e de moltes altres qui lavors se·n trobaren, vol provar Ethnicus que lavors fossen ja diverses habitacions e congregacions notables, car, diu ell, com la humana astúcia en ço qui és mal totstemps vaja al pijor; e les tendes primerament trobades induesquen los hòmens a ffer cases per dar-se major repòs; e·ls esturments deliten la carn e, per consegüent, aytal delit requira covinent habitació; axí mateix, art de ferreria requira habitació, e la fi sua principal, qui era a ffer armes, requira ajustament d'òmens qui aprenen e sàpien la art de batallar, e hagen mester loch segur on habiten e hagen recobre e socors; axí mateix fer draps e texir requira axò mateix, appar que ja en aquell temps havien los hòmens algunes notables habitacions e lochs en què estaven, qui eren viles, e ciutats e congregacions semblants. E prova, encara, açò mateix Petrus Comestor per tant car diu que com lavors fos l'any de ·mil_dclVI· de la creació del món, e la generació de Seth, qui era appellada filla de Déu, se fos mesclada per matrimonis e per fornicacions ab la generació de Caÿm, qui era apellada la generació dels hòmens, e açò fos fet contra decret e ordinació del gran e primer patriarcha Adam, qui ja era mort (per la qual mixtió lo món fos vengut a gran legesa per sobiran excés de luxúria, qui en especial se trobava en les fembres), per tal diu que lavors nostre senyor Déu tramès a preÿcar aquell sant hom Nohè a totes les gents del món denunciant-los la ira de Déu, qui en breu vindria sobre tota natura humana si no·s corregien de lurs peccats. E·ls denuncià de part de nostre senyor Déu que la vida dels hòmens no podia ésser sinó per ·CXX· anys d'aquí avant, ço és que si no·s corregien de llurs viltats, que aprés ·CXX· anys tot lo món periria per ayga. Donchs, diu aquest, certa cosa és que si Noè hagués a çercar los hòmens per lo món de ·I· en un a dir-los ço que dit és, que jamés no fóra fet ço per què anava, donchs convenia que ell los trobàs en grans e notables congregacions on los denunciàs la dita sentència de Déu.

E diu ací Petrus Comestor que, com alguns hòmens assenyalats d'aquell temps donasen fe a la preÿcació de Noè, e creheguessen que lo món periria axí com ell deya, pus que veyen que les gents no·s volien corregir, per tal diu que escriviren les arts e sciències que sabien e havien trobades ab gran treball, e per tal que no·s perdessen ne exissen de memòria als següents scriviren-les en dos grans pilars. E la hú faheren de pedra per tal que ayga no·l pogués destrohir, e l'altre de terra per tal que, si lo món se destrovia per foch, que no·l cremàs ne·l dissipàs. E dien que lo pilar de pedra està encara ferm en la regió de Síria. E per aquest ediffici volen alguns concloure que covenia que lavors fossen notables congregacions, qui aytals coses fahessen e consellassen per profit de la natura humana, e les quals haguessen ab sí diverses estudis de sciència per informar los hòmens.

Capítol ·XVII· Qui ensenya aquell matex propòsit per altra via A aquest mateix propòsit a provar aporten alguns ·I· dit de Joseffo, qui recompte que Manassés de Domàs, qui fo notable hystorial, posa en lo ·LXXXVII· libre de les sues Antiquitats que en Armènia ha un fort alt munt appellat Paris. E diu que aquí estava, en temps del diluvi, habitació e congregació de gents, a la qual gent no pervench la ayga del diluvi general. Donchs, appar que lavors era congregació de gents, no solament en lo pla, ans encara en les muntanyes. Segonament, car, com diu Josseffus, que tanta és la profunditat de les sciències e arts que los pares de la primera etat trobaren que negú no deu duptar de la gran e longa vida que la Santa Scriptura los atribueix, car diu que almenys a saber lo cors celestial qui és del gran any és necessari a l'hom estròlech qui·n vol haver experiència que vischa per ·DC· anys, car dins aytant temps són tornades les planetes al loch primer on foren creades, segons que ell diu. E d'açò fan testimoni aquells qui scriviren les primeres antiquitats dels egipcians e dels grechs, axí com Mamenot, qui escriví los fets dels egipcians, e Berosos, qui escriví los dits dels caldeus, e molts d'altres. Donchs, dien aquests, com estudi de grans sciències e compilació artifficial de diversos libres e arts requira disputació e longa col·lació de molts savis hòmens qui y estudien e estiguen ensemps, appar que en aquell temps ja eren aytals congregacions, e açò per tal quant elles eren necessàries als scients e los scients a elles, segons que ja damunt havem tocat. Recompta la ystòria oriental que Olimpius, famós pastor en Palastina, hedifficà en Súria ·X· ciutats per ajustar aquí tots los hòmens dispersos per diverses cases solitàries en tota aquella regió, e ordonà, ab consell d'altres persones assenyalades e famoses en la primera etat del món, que tot habitador

de les dites ciutats hagués a saber, dins un any que aquí hagués habitat, sots pena de exil, les següents coses, ço és què és Déu e què requer dels hòmens; e·ls hòmens de què li són tenguts; e a què és l'om obligat a ssí mateix de fer si·s volia salvar; e de què és tengut a son prohisme en particular e a la comunitat en general. Ordonà encara que en les dites ciutats fossen totstemps informadors sobre les arts en aquell temps ja trobades, e y hagués estudis grans, e que cascú fos tengut, sots aquella matexa pena, de ffer hoyr son fill, almenys per ·III· anys, sciència per tal que negú no y fos ignorant. E ordonà que qui sciència no volria apendre no pogués ésser generós ne en offici de regiment de comunitat, ne gosàs al·legar nenguna preheminència ne precessió d'onor entre hòmens scients. E deya que per tal volia tals ordinacions ésser tengudes per los seus, car deya que l'hom ignorant no és sinó bèstia acomparat al scient, és tenebra comparada a llum e terra comparada al cel, si, donchs, noblesa de vida virtuosa e de costumes excel·lents no merexien girar l'orde, axí que lo virtuós anàs denant lo scient. Per rahó d'açò diu aquí que ordonà que als infants petits fossen ensenyats bons nodriments e custumes ans que letres, e ab letres e aprés de letres. Per què diu que en son temps foren en tota Síria, e en diverses altres regions vehines sues, diverses persones assenyalades en vida virtuosa e en diverses sciències, e aquí atrobaren diverses arts mecàniques e especulatives.

Capítol ·XVIII· Qui posa com en la segona edat del món comensaren diverses regnes, e ciutats e estudis En la segona edat del món començaren a ffer los hòmens regnes e, per consegüent, faheren moltes ciutats e les ennobleÿren per diversos estudis, e doctrines e sciències diverses per tal que·ls ciutadans fossen persones sàvies, e de gran consell e de gran regiment, e tals que per llur saber e bonesa los regnes e·ls reys fossen bé consellats e les ciutats ne fossen ben regides, segons que legim en les hystòries entigues. Lo primer rey qui hanch fo, e qui llavós se fféu primer senyor dels hòmens per tirannia pròpria, fo appellat Nenrroch. Aquest fon gigant terrible, e fort e mal hom, e fo fill de Ytari e nét de Eber. E fon nat l'any ·mdcccLVII· comptant de la creació del món. Aquest devallava de Cam, e volent exalçar sí mateix, segons que posa Comestor, vénch-se·n aprés la mort de Nohè en lo gran camp de Sennamar e aquí hedifficà la ciutat de Babilònia e la torre aquella apellada Babel, qui vol dir confusió, car aquí foren confuses les lengües, car com tots los hòmens parlassen dabans un lenguatge, lavors foren partits en ·LXXII·. Aquest, per ennobleyir la dita ciutat escriví la estrologia e jametria en dos pilars, la un dels quals era de matall e l'altre de rejola. E açò féu per tal que per aygua ne per foch los dits pilars no·s destrovissen, ne les sciències aquelles no poguessen perir. Aquest Nenrroch hac ·VIII· fills, la hú dels quals havia nom Belus, e aquest lo succehí en lo regne de Babilònia. E ac-ne altre apellat Cres, qui se·n vénch ab d'altres a la ylla de Cret. E fo aquí primer rey, e imposà a la dita ylla son nom e la dotà de molt bon saber. E y hedifficà ciutats e viles e les il·luminà per son bon saber, jatsia que diga la ystòria romana que lo dit

Nenrroch estech perseguit e gitat de Babilònia, e fogit en la dita ylla de Cret. E morí aquí, e lavors lo poble de Babilònia elegí per sí novell rey.

Capítol ·XIX· Qui posa lo començament del regne dels gots, e com Zenta, philosoff, lavors dilatà sciència envers la tremuntana En lo deenovèn centenari de la creació del món començà lo regne dels gots. Aquests exiren de Magoch, fill de Jaffet, lo qual Jaffet fo fill de Noè. D'aquests són exits los ongres, dels evandèlichs, e aquells del regne de Suècia. E diu açí Rodericus ystorial que aquests són poblats sots la tramuntana, sobre la mar Major. E posaren llur siti principal en la primera província de Europa vinent devers orient, la qual s'appellà Sícia, qui s'estén fins al gran flum de Danubi e fins en Alamanya, e jau sobre la mar ocçeana. Aquests se esteseren envers ponent, e faheren cap de lur regne Dàcia, per honor de la qual, e per profit de la terra, elegiren per rey i gran philosoff appellat Zenta, lo qual exalçà, e dotà e magnifficà molt llur senyoria per sa gran sciència e saviesa. En aquella terra no·s poden bé hedifficar castells, ne viles ne ciutats, car és terra tota ayguosa, mas fan ciutats mobles, ço és de tendes que porten en carros, e mouen-se de loch a lloch segons lo temps que·ls dóna vijares que fasa a ffer.

Capítol ·XX· Com vénch estudi de sciència en Egipte e aprés en Grècia Posa Eusebius que en aquest temps del regne dels sicians o dels gots començà lo regne de Egipte. Per conservació d'aquest regne hedifficà aquí lo rey Epaffus, fill de Júpiter, una essenyalada ciutat appellada Menfis. E aquí fo gran estudi de matamàtica, segons que diu Ysodorus, ·XV· Ethimologiarum ca. primo . Aquí anà apendre saviesa Pictàgoras e lo gran Plató, segons que diu sent Jerònim en lo pròlech de la Bíblia, ca. primo . Cambisses, rey dels persans, quant hac obtengut lo regne de Egipte, li mès nom Babilònia de Egipte e ara s'apella lo Cayre, e aquí està lo soldà comunament. Aquest regne amà lavors tant sciència que quax tot lo món il·luminà en son temps, car d'aquí exí Tholomeu, lo gran estròlech e príncep en aquella art, qui féu libres maravellosos de estrologia. E deus ací saber que, segons que diu lo Maestre de les ystòries, que a raquesta de Tolomeu, rey de Egipte, Abjatar, sobiran bisbe en Jherusalem, li tramès ·LXX· interpretadors qui exposessen en sa lengua altament la Bíblia. Aquí lo dit Tolomeu féu tan assenyalada libreria de tots linatges de libres que lo món no la hac jamés aytal. D'aquest regne axí e passà la saviesa e sciència als grechs e a diverses altres nacions. Aquest regne durà fins a Octovià, qui fo emperador appellat Cèsar August. És ver que estech descontinuat per alguns cassos e persecucions que li contravingueren.

Capítol ·XXI· Com aprés se són multiplicades per lo món ciutats e estudis En lo dit temps matex regnava en una província de Àsia Menor, appellada Bactrina, Cam, fill de Noè, qui per altre nom és dit Zoroastres. Aquest per ennoblehir son regne entès en diverses sciències, e bones e males. Aquest nasch rient, la qual cosa diu sent Agustí que li fo mal senyal. Aquest escriví les ·VII· arts liberals en ·VII· columpnes de metall e en ·VII· de terra, per tal que les dites arts fossen reservades contra diluvi d'ayga e de tot ençeniment de foch. Diu Elinandus que alguns dits d'aquest vengueren en mans de Aristòtil, qui despuys los dilatà e·n féu maravelles. Aprés d'açò vengueren alguns dels imperis principals, axí com de Pèrsia, e aprés vengué lo regne de Salamó e de sos successors. E tots aquests faheren dilatar saviesa e sciència fort altament. Especialment Salamó posà assenyalat estudi de totes arts en Jherusalem, e aquí ell disputà e ensenyà en son temps per moltes maneres als hòmens sciència e saviesa. Aprés d'açò vengué la monarchia als grechs, per què lavors aquí florí singularment saviesa e sciència en estudiar les coses altes e celéstias aprés les philosoficals. Aquí, aprés, hach notables ordonadors de leys, e poderosos philosophs, qui foren lum del món, entre los quals foren los pus famosos Tales Millesius, Onaximànder, Anaxàgoras, Archelaus, Sòcrates, Plató e Aristòtiles. E d'aquí passà l'imperi als romans, per què tantost en Roma hac estudi principal de totes sciències, car aquí·s tractava singularment de leys e de tota philosophia, hoc encara de Déu e de theologia, segons ço que podia conèxer lur enteniment. Lavors floriren entre ells innumerables poetes e diverses dones per Déu inspirades de parlar en sperit de prophecia, que eren apellades sibil·les.

E d'aquí vénch, aprés la hedifficació de París en França, la sciència e estudi de saviesa aquí. E d'aquí passà en Anglaterra, on ha diversos e notables estudis, e aprés dels dits lochs és-se escampada per tot lo món. Vet, donchs, la sciència com segueix les grans hedifficacions, e viles e ciutats. E açò per ordinació special de nostre senyor Déu, per tal que les ciutats sien lochs specials e pus covinents que tots los altres a foragitar l'om de sí tota ignorància, e per saber ço qui és a hom necessari en cors e en ànima. Per tot açò appar accabada la segona rahó principal, qui era que les ciutats són especialment ordonades per esquivar e foragitar de sí mateix tota ignorància, e per saber ço qui és a l'om mester, segons que ja és dit.

Capítol ·XXII· Qui diu que la terça rahó principal de edificar ciutats sí fo per esquivar males cobejançes La ·III· rahó principal per què les ciutats se deuen edifficar sí és per esquivar e per lunyar de sí mateix totes males cobejances. E nota ací que, jatsia que a esquivar males obres sia un dels pus sobirans remeys del món fugir a les opportunitats, axí com dit havem largament en diverses libres damunt, emperò en quant estar en solitut no és vida sinó per fort pochs, e lo present libre tracte del viure general e comú a les gents, per tal parlar açí de solitut ne lohar la sua altesa no és al propòsit. Mas és al propòsit que ensenyem que viure en notable comunitat qui és ben regida, axí com deu ésser comunitat de ciutat, val més a reffrenar les males cobejances que no viure en comunitat menor, e pus simple e de menor regiment, no contrastant que en les grans ciutats e notables comunitats sien les occasions e opportunitats de peccar molt majors. E que axí sia, ço és que en les ciutats e notables comunitats e bé regides se reffrenen les cobejances mils que en altres lochs menors, proven-ho los sants per diversos motius. Lo primer motiu sí és aquest: Car en les ciutats l'om és mils informat a tota res de bé que vulla saber, car aquí ha més hòmens scients, e més libres, e més sermons, e més liçons, e més bons eximplis de moltes bones persones que no ha en los lochs manors; per les quals informacions los hòmens se reffrenen més de tota mala cobejança a posar en execució que no en loch simple e poch. Per què appar que rahonablement los pares passats hedifficaven les grans, e notables e assenyalades ciutats per repembre les males cobejances.

E assí nota que, segons que posa sent Agustí, dues espècies hi ha de mala cobejança. La primera sí és cobeejar riqueses e béns temporals, e aquesta cobejança ve de avarícia. La ·II· és cobejar delits e plahers carnals, e aquesta ve de luxúria. De cascuna, donchs, de aquestes sàpies que és ver ço que dit és, ço és que més reffrenacions ha en les grans e assenyalades ciutats cant són bé regides que en les viles e lochs menors, segons que davall veuràs clarament. Per rahó d'açò dix aquell gran philosoff Prometheus que més valia bon hom nodrit en loch notable que bon hom nodrit en loch petit. E dava document als pagesos que fahessen nodrir lurs fills en bons lochs e grans ciutats, si fer-ho podien, car per açò retien mils lur deute a la obligació filial. Per què deya que cascú per natura deu nodrir e informar son fill al mils que pot, com lo fill sia creatura per Déu comanada al pare a ffer-li tota bona obra que puxa per tal que sia mils dispost a servir Déu e a la cosa pública. Segonament, que si lo pare fa lo contrari, rahonablement lo fill se pot d'ell clamar e dir que en esta part no s'és ensenyat pare, mas estrany, car à-li tolt bon saber e proffitosa sciència, que són coses qui no han preu en lo món. Terçament, car com lo pare e cascú sia tengut de ajudar a la cosa pública segons son poder, segueix-se que com cascú de la comunitat sia membre d'aquella, que cascú se deu esforçar de dar-li bons membres qui la puxen bé ajudar quant hora sia. Com, donchs, l'om bé informat la puxa mils ajudar que l'om qui és rústech e bestial, seguex-se que los estranys e forans de les bones ciutats deuen fer lurs fills trametre a les notables ciutats per bona informació, si donchs no y contrasta inpotència e deffalliment de sostenir-hi lo infant o altra rahonable occasió. Legim de Forseo, notable ciutadà de Troya, que com fos convengut per la cort a partir la heretat sua e de ffer-ne part a sos frares, respòs que no·ls en daria gens. E açò per tal car dix que molt més ne havien hagut sos frares que ell, e molt més los havia dat lo pare que a ell, car ell los havia fets nodrir en la ciutat de Attenes, on havien apresa sciència e nodriment de vida, qui passava en valor tota riquesa, e a ell solament li havia lexats los béns temporals, e l'havia totstemps occupat en les coses familiars de sa casa, axí com un scuder. Posa Facundus, in sermone De gubernacione divina , que entre les altres coses en què Déus ensenya la sua alta gubernació sí és que en cascuna província posa una notable ciutat e principal, qui és lum e espill de totes les altres, en la qual los altres de tota la província se poden informar en ço que han a ffer e a dir, o esquivar e cercar. E done·n eximpli de algunes en special, car diu que lo lum de Judea fo Jherusalem; lum de Egipte, Memfis; lum de Síria, Domàs; lum de Pèrssia, Susis; lum de Massopotània, Edissa; lum de Àffrica, Cartagènia; lum de Grècia, Attenes; lum de Alamanya, Estrigonium, Argentina e Colònia; lum de Ytàlia, Roma e Florença;

lum de Fransa, París; lum de Tremuntana, Godància; lum d'Espanya, Sibília e Terregona.

Capítol ·XXIII· Qui ensenya per incident que pus antigua ciutat és Barchinona que Tarragona Nota ací que lo dit doctor exalça Tarragona aprés Sibília sobres les altres ciutats d'Espanya, no contrastant que n'í haja moltes d'altres de millors, emperò féu-ho per tal com Tarragona és en les cròniques romanes pus nomenada en quant fou feta he hedifficada per los Scipions romans quant vingueren a conquerir Spanya, e appellaren-la Tarragona, ço és terra agonum , qui vol dir terra de grans batalles, car aquí trobaren grans contrasts. E per tal, haguda victòria, hedifficaren la dita ciutat, e la altifficaren aytant com pogueren e la faheren cap de totes aquestes parts. Puys vengueren los gots, qui la derrocaren, e estech lonch temps despoblada fins que lo comte de Barcelona la donà a la Esgleya, ab d'altres terres engir, en persona del bisbe de Barchinona, e la privilegià molt per tal que trobàs prou pobladós. Emperò sens tot dupte la ciutat de Barchinona és molt major lum de tota Espanya, e molt pus antiga e pus solempna que Tarragona, e de molt major reputació. E que Barchinona sia molt pus antiga que Tarragona, appar-ho per tant car, com diu Rodericus estorial, la ciutat de Barchinona fo hedifficada per aquell gran gigant Èrcules qui, segons que diu Petrus Comestor, destroví Troya e conquerí Orient. E aprés pasant en Ytàlia hedifficà aquí moltes notables ciutats, axí com Brandís, e Mamfredònia, Sena, Milà, Pisa, Pàdua, Verssellis, Cermona, Bolunya, Revenna, Cortona e Gènova. E de aquí partint anà-sse·n ab gran navilli costerejant per la costera de Cathalunya, passant per l'estret de Gibaltar, vénch-se·n fins a la ylla de Cadis. E com trobàs ab sos estròlechs que allò era la fi de la terra envers ponent, ell féu aquí fer pilars grans e torres a perpetual memòria sua e que totstemps

fos memòria que ell havia conquest d'orient, ço és de les Índies, qui és lo començament de la terra, fins a la fi, qui està en ponent. E les dites torres o pilars estan encara aquí e són apellades les Gades de Hèrcules, ço és lo senyal del seu passatge. E près terra aquí en la terra ferma e ocís Gerion, rey d'Espanya, e donà la terra de Gal·lícia a aquells grechs qui l'avien seguit de Gal·lícia. Per rahó de açò aquella terra hac nom Gal·lícia. E edifficà aprés Sibília. E devallantse·n dret envers Cartagínia tornà prenent tota aquella terra e anà-sse·n envers Navarra, e aquí combaté·s ab lo gran tiran Cato, qui senyorejava part de Castella, e Aragó e moltes altres terres. E aquest habitava al peu de Muntcayo, que ell appellà Munt Cato. E aquest Cato, vençut, fogí en Ytàlia, e per pahor mès-se en una balma qui era en un munt appellat Aventino, qui fon ·I· dels set munts sobre los quals fo edifficada Roma. E llavors Èrcules, en títol de sa victòria, hedifficà al peu de Muntcayo la ciutat de Taraçona, e apellà-la axí per amor de aquells qui eren de Tiro e de Ausònia, qui l'havien seguit. E d'aquí devallant-se·n vers Catalunya, estech-li dada fort batalla en Urgell, emperò ell vençé. E per la forçor de la batalla posà nom Urgell a la terra, qui vol dir urgens bellum , ço és estrenyent batalla. E en títol de sa victòria hedifficà aquí la ciutat de Balaguer. E partint d'aquí, e entrant per les muntanyes e vehent la terra fort, donà-la als ausonis qui l'havien seguit de Ausònia, qui és aprés Grècia. E per tal la terra aquella fo appellada Ausona e aquí ell hedifficà la ciutat de Vich e de Manresa. E d'aquí avallà envers la mar e trobà aquí una nau de aquelles nou qui l'havien seguit quant passava de Ytàlia en Espanya —l'altre navili sperant-lo en Galícia— era arribada aquí, e que era la novena. E per tal quant aquí fo reebuda bé, hedifficà aquí una ciutat appellada Barchinona, qui vol dir barcha nona , car ells appellaven barcha a tota nau. Aquesta ciutat fo edifficada, segons les cròniques d'Hèrcules, en l'any de dos_mília e ·dcccx· de la creació del món, en temps que Gedeon jutjava Israel. E és certa cosa que Roma fo hedificada regnant Ezechies en Judea, aprés la ·II· destrucció de Troya, entre temps de la qual e·l temps de Gedeon e Èrcules foren almenys ·CCC· anys. Aprés dels quals ·CCC· anys los Cipions no vingueren de gran temps en Àffrica, ne passaren en Spanya, ne, per consegüent, hedifficaren Tarragona, com de gran temps Roma no hagués aquella senyoria que havia com tramès los Cipions a conquerir Àffrica e Espanya. Per què appar que de gran temps és molt pus antiga Barchinona que no és Tarragona.

Capítol ·XXIIII· Qui incidentalment ensenya com Barchinona és noble ciutat És encara la ciutat de Barchinona mils assitiada quant a tot ço qui·s pertany a ciutat, car ha còpia d'ayga e Terragona sèu en rocha secha. És axí mateix Tarragona uberta al migjorn e per tal és malsana, car lo migjorn li aporta les pudors de les margals. Mas Barchinona és tancada al dit vent per lo munt apellat Munt Juÿch, e és uberta a tremuntana, qui fa les dones fagones e dispostes a concebre sovín, e·ls hòmens dispon a engenrar en quant recull tota la calor natural dins la persona. És axí mateix Tarragona mal prosperada, car totjorn cau, e ve a menys e a diminució. E Barchinona, per gràcia de Déu, creix totstemps e·s millora per mar e per terra. E és axí mateix Tarragona mal poblada e de simple gent e grossera, mas Barchinona és dotada de gran seny, e poblada de gent notable, e de gran pes e fort nodrida, especialment en la gola. Per tal se diu comunament en Cathalunya de tota taula amesurada e sens superfluïtat que par que sia taula de Barchinona. És encara Tarragona mal hedifficada, e Barchinona és mils e pus bellament hedifficada que ciutat que hom sàpia al món. És encara Tarragona pobre e miserable, e Barchinona riqua, e qui ha per special privilegi que ama lo diner e·l sap guardar mils que altre generació del món. Posà Halirafal en son Judiciari que la dita ciutat fo hedifficada en costel·lació fortunada, emperò a certs anys, e que la sua fortuna e prosperitat se estenia a fecunditat de generació natural, a larga saviesa, a riqueses e honors temprades. Per què consellà que la dita ciutat, si·s volia conservar en sa bona fortuna, no entesés en excessives honors, car aquí li fallia la fortuna; per tal dix que mentre la dita ciutat entesés en mercaderies seria

prosperada, car honor de mercader és migana e temprada, mas de continent que la dita ciutat desviàs de aquesta honor, e los ciutadans seus entesessen en ésser cavallers, o en ésser curials de senyors o en honors grans, de continent deya que haguessen per senyal que la dita ciutat perdria la sua bona fortuna, car lavors son regiment vendria a jovent e a no-res, e sos notables habitadors haurien scisme entre sí e·s perseguirien e, a la fi, portarien sí mateys e la ciutat a perdició. E dix axí a la fi del juý de aquesta ciutat: En temps que Barchinona fo de gentils, e aprés quant fo de gots, e puys de vandèlichs, e puys de serrahins tostemps estech mils nodrida que altra ciutat d'Espanya. E aquest nodriment entén que conservà per costil·lació natural inclinant e per bona prudència conservant, e aprés per les assenyalades e eletes leys e costumes en què la posà lo gran e famós cavaller Èrcules quant la hedifficà. Per què nota ací per incident qui puys vindrà al propòsit que lo damunt dit Èrcules, vehent la gent d'Espanya bestial e sens negun regiment, donà tota la dita Espanya a un noble cavaller appellat Hyspan, qui fort maravellosament la posà en bon estament. E tota la terra près nom d'ell e fo apellada Espanya, qui segons alguns havia nom primerament Yspèria per rahó de Esperus, qui significa la planeta apellada Venus, qui communament appar fort bella en aquella part d'Espanya a hora del vespre. Aquest Hèrcules, com fos hom carnal, per dar remey e temprament a sa carnal inclinació havia ab sí dos philosofs fort famosos de consell dels quals faÿa totes coses. Lo primer sa apellava Acalant e lo segon, Nino. E deya que tot noble e gran hom devia haver ab sí alguns hòmens scients e virtuosos qui·l fossen ffre a ffer mal e li contrastessen per viva rahó a totes ses males cobejanses; e que aytals hòmens devien ésser al príncep embarch e axí com a ·I· fort fre refrenant la sua malícia, e lo príncep deu aquests hoir e seguir axí com a llum de sos hulls, car ells li són corona, e glòria e sosteniment de sa senyoria. Aquest Èrcules, interrogat per què li plaÿa més estar en Barchinona que en neguna ciutat que hagués hedifficada en lo món, respòs que per tal car aquí·s sentia pus enclinat a husar de seny, e aquí reffrenava mils ses males cobejançes, e que axí devia ésser per special agre e natura de la terra, segons que los dits seus estròlechs e philosophs li havien dit e consellat. E deya que ço qui és als ciutadans ley e bona informació, açò és al príncep magisteri de persones notables qui l'informen de usar de bon seny e de fer obres nobles e altes. E deya que hom qui ab aytals persones no hagués nodrit, ne hagués viscut en loch o en ciutat notable, tart era que jamés fos bo a res. Per aquestes coses appar com l'om qui viu comunament deu desijar de estar en bones ciutats e en grans, e açò per tal que per diverses informacions

puxa reffrenar ses males cobejances, axí com tocava lo primer motiu de aquesta terça rahó principal.

Capítol ·XXV· Qui posa que lo segon motiu per lo qual los habitants en ciutats refrenen males cobejançes se appella vergonya e temor És, encara, segons doctrina de Plató en lo seu Moral, lo segon motiu per què les ciutats foren ordonades a reffrenar les males cobejances, per tal com aquí ha multitut de gents, d'unes e d'altres, e de grans e de poques, de les quals l'om qui mal fa desordenadament cobejant res ha major vergonya, la qual vergonya és a l'om gran fre a reffrenar-se de ffer mal. Per tal deya aquell gran philòsoff Tales Millesius: —Qual hom és axí al món bestial que no haja vergonya que sia reputat per una bona e gran multitud de gents per vil e per carnal; o per tal que, si res cobeja temporal, que no dupte de aconseguir-ho per via de furt, o per rapina o per altra lega manera? Cert —deya ell— qui de aytals coses no ha vergonya no és hom, mas és bèstia qui no deu viure un dia entre los hòmens. Donchs —deya ell— vet què fa la multitut de les grans ciutats, car aporta a l'hom vergonya qui·l reffrena de sses males cobejançes. Deya aquell gran philosoff Ciceró que aquell qui vergonya no ha de la multitut és appellat corruptor del poble, car a tothom proposa sos peccats incitant-los a ffer semblant. Deya lo sant abat Appollonius que hom desvergonyat de ffer mal davant molts ja era quaix obstinat en peccat, e tant corrumput que ell peccant no sabia què·s fahia; e tan li havia son mal lo seny reprovat que lo peccat li avia feta la cara de ferre e ja no era hom, mas diable. E dave·n eximpli de la vil fembra, qui pus que ha la vergonya perduda, axí·s comporta com si era demoni, ço és gloriejant-se en son mal e provocant-hi les altres a ffer-lo ab ella. De tota persona desvergonyada se diu comunament

que totes les ha passades, ço és que totes boneses ha oblidades. Per rahó de açò deya Sèneca que a persona desvergonyada deu hom fugir axí com a la mort, car aytal persona és vexell de tota viltat, e incorregible per tota creatura. Aquest aytal és aquell de qui dix Jhesucrist que Nec Deum timet, nec homines veretur . E volia dir axí lo Senyor que l'om qui és aytal que no tem Déu ne ha vergonya dels altres és acabat peccador e ple de tots mals. Per rahó de açò posà Titus Livius que l'om en especial devia ensenyar a son infant de haver temor e vergonya, car aquí començava son bé; e si l'om conexia que l'infant fos sens temor e vergonya e a ço per natura indispost, lavors se·n podia desperar, car aquell infant jamés no seria prohom, ne·l devia tenir sinó fora sa terra en loch on no fos conegut. Deya Sèneca que en hom jove e en dona apparia fort bé la gran vergonya, hoc encara en tothom per tal que la vergonya fos fre a tothom a no fer mal. Deya Trogus Pompeius que qui vergonya no ha no presa res sí mateix, e qui res no·s presa, res no dupte de ffer, e qui res no dupte de ffer, més és bèstia que hom. Per tal deya que era gran follia donar naguna honor ne offici de regiment a hom desvergonyat, car deya que en semblant grau deu ésser tengut l'om desvergonyat com l'om horat. E deya que com alguns sien desvergonyats en una cosa e no en altra, per tal deya ell axí: —Sàpies que en aquella part hon veuràs l'om desvergonyat, en aquella part sàpies que·l venç axí peccat e sa mala cobejança, que aquí té tot son seny mortifficat e sa rahó axí apagada que aquí és axí com a bèstia, e en tant axí com a bèstia que no y pot ne y sap consellar sinó axí com a bèstia. Deya ell aquí mateix: —¿Qual hom se consellarà ab lo gat si deu pendre les sardines, ne ab lo cà si deu rosegar l'os? Axí negú no deu haver consell ab aquell qui, per sobres de cobejança que ha en alguna cosa, ha tota la vergonya perduda, car aquell jamés no y diria pus sinó aytant com ell ne faria, e del qual pot segurament presumir que s'í mouria axí com la bèstia. Deya lo sant pare Zacharies que cascú devia pregar Déus que li donàs seny e vergonya, axí que, si no s'estava de ffer mal per amor de Déu, que almenys se n'estigués per vergonya dels altres; car qui sens aquesta vergonya és, gran part de la consciència e de la ymatge de Déu que havia en sí mateix ha corrumpuda, e gran indici porta ab sí de la sua dampnació. Legim dels sodomites que preÿcaven e loaven lur viltat e·s gloriejaven de lurs abhominables turpituts, no contrastant que lurs peccats fossen les majors malvestats del món. E en aquesta legesa de loar lurs mals vengueren los fills de Israel, segons que diu Ysaÿes, ca. ·III·, qui diu: Predicaverunt peccatum suum sicut Sodoma , ço és que gloriejant-se manifestaven lurs mals e·ls feyen sens vergonya axí com faÿen aquells de Sodoma e de Gomorra. Per tal guarda tu açí la punició divinal quina fo, car cremà Déus los sodomites tots vius en esta vida present, e·ls fills de Israel ha exterminats e gitats tots en catiu, axí com ara veus a ull.

Deya aquell sant doctor Ysodorus que vergonya és special don de Déu fermat e inprès en la ymatge sua que l'om porta en sí dins sa ànima per guardar-la de mal. E per tal deya lo Salvador, Johannis ·II·: Omnis qui male agit, odit lucem ne opera sua manifestentur , e volia dir que tothom qui fa mal avorreix naturalment la lum, ço és que li desplau que son peccat sia manifest, e açò per tal car negú no vol ésser tengut per peccador, com solament per peccat l'om meresqua ésser menyspreat, e condempnat e aviltat. Per tal deya lo proverbi vulgar e comú axí: Si non caste, tamen caute , ço és a dir que si l'om no volia viure castament, que almenys que u fahés cautelosament e amagada, e açò per tal que no fahés menysprear sí mateix ne·n donàs mal eximpli als altres. Recompta la ystòria affricana que Aníbal avorria sobiranament persones desvergonyades, e manà que tota persona desvergonyada fos gitada de tota ciutat de sa senyoria. E volch que de tots quants desvergonyats se podien trobar fahés hom una congregació, e·ls fos assignat ·I· gran lloch en lo qual negun hom de bé no gosàs estar, sinó solament ells. E com al dit loch fossen de totes parts trameses hòmens e fembres sens vergonya, de continent la un féu una viltat a l'altre, e l'altre a aquell ne féu deu. Aquí ni les fembres havien vergonya dels hòmens de ffer tota viltat en públich, ne·ls hòmens d'elles. Ara aquí los uns prenien los béns de l'altre e l'altre de l'altre, e sumàriament aquí·s faÿen tantes de viltats, e de malvestats e de legeses que de continent se levaren uns contra los altres e ocieren-se tots ensemps; ne servaven reverència ne temor a senyoria, ne a pare, ne a mare ne a negú. E com Aníbal sabé lur mort, plach-li molt e dix: —Més val que tots se sien axí morts en ·I· jorn que si, estant mesclats ab los bons, haguessen tota la terra corrumpuda. E manà que d'aquí avant tostemps que negú apparegués desvergonyant, que de continent fos tramès al dit loch, lo qual loch dien que era illa, hon manà que no hagués negun vexell per tal que nagú jamés no se·n pogués exir. E volch que la ylla aquella hagués nom Bragues d'ase, car deya que aquella cobria les vergonyes d'aquells qui eren àsens en quant los tenia aquí amagats que lurs vergonyes ne viltats no appareguessen davant les persones del món. Beneyta és, donchs, la comunitat de la bona ciutat en aquesta part, car aporta vergonya a les gents de mal usar de lurs desordonades cobejances, segons que havia a provar aquest segon motiu.

Capítol ·XXVI· Qui posa que lo terç motiu per lo qual los habitants en les comunitats refrenen males cobejançes s'apella correcció Encara aporta a aquest mateix propòsit Primas Autenticus lo terç motiu, lo qual appella correcció, car diu que en les bones e notables ciutats ha molts linatges de correcció, per los quals les gents se reffrenen de ffer segons lurs males cobejances. Lo primer linatge de correcció en la ciutat s'apella discreta e paternal, car diu que fora la ciutat los pares ne les mares no són tan instruïts ne informats com són dins les ciutats, ne, per consegüent, no poden lus infants discretament corregir com fan en les ciutats. La ·II· espècia de correcció special en les ciutats ben regides s'apella parentívol, car a cascun parent pertany, per special ajustament de sanch que ha ab l'altre, que corregescha son cosí quant aquell erra e pecca. E com los parents sien pus instruïts en les ciutats, e·n puxa hom haver aquí més que defora la ciutat, per tal aquesta espècia de correcció hi és major que fora la ciutat. La ·III· espècia diu que s'appella correcció de amichs, qui per aquella mateixa rahó deu ésser pus discreta e major, car més amichs pot hom guanyar llà hon ha més hòmens bons que no llà hon no n'à de bons, ne d'àvols sinó pochs. La ·IIII· és la civil, car la senyoria civil, e criminal, speritual e temporal és molt mils endreçada en les notables ciutats e mils disposta a corregir los vicis de les gents que no és fora la ciutat. E axí deu ésser per bona rahó qui u dicta. E appar encara açò per tant car cascuna cort speritual e temporal ha ja ses leys contra cascun crim. Per què qui cobejant peccúnia furtarà, ja·s té

per dit que aytal pena pendrà; e qui cobejant fembra adulterarà, o a neguna fembra forçarà, aytal pena sofferrà; les quals leys e penes fan molt reffrenar les males cobejances, e majorment quant aquí ja apparen los turments a huyll, axí com les forques, e·ls costells e semblants coses. Diu l'eximpli que pahor guarda la vinya. La quinta spècia de correcció s'apella dels murmuradors, car, com diu Crisòstom, alguns són qui sens parlar e ferir fan major correcció que altres ab quants crits e menaçes poden fer. Per tal dix Maximià que l'ull del senyor engrexa lo cavall, e l'ull del murmurador posa fre a l'hom mal. Ara és axí que en les comunitats ha molts ulls, segons que deya Sèneca, e entre molts ulls à-n'í de grans murmuradors e de grans jutjadors, los quals los hòmens temen molt comunament, e per aquesta temor se guarden de fer mal. E com de aquests huylls haja més en les ciutats e en les notables comunitats que fora aquelles, per tal les ciutats són millors per reffrenar les males cobejançes que los altres lochs, axí com havia ensenyar en aquest ·III· motiu.

Capítol ·XXVII· Qui aporta a aquest matex propòsit diverses altres motius A aquest mateix propòsit aporta lo ·IIII· motiu Terrullius philosophus dient que estar en les ciutats reffrena molt les males cobejances multitut de grans eximplis que l'om veu aquí de diverses bones persones, car diu aquest: —Si tu ést temptat de cobejança de avarícia, vet aquí diverses persones de diversos estaments qui les menyspreen per amor de Déu, axí com religiosos e persones altres dades a Déu, e axí com aquells qui·s donen a estudi de vera saviesa, car en aytals persones, aytant com més los crex lo desig e l'estudi a saber, aytant los minva la cobejança de molt haver. E diu açí aquest axí: —¿Qual hom és que no menyspreàs riqueses quant veïa que los grans philosoffs per amor de saviesa menyspreaven riqueses? Si axí mateix te mou cobejança carnal, vet en les ciutats diversos jóvens, hòmens e dones, e de tots estaments, qui fugen a aytals desigs axí com a la mort per amor de Déu, e per amor de virtut e per conservació de lur bona fama. Pensa, diu aquest, qual virtut és aquella de la qual tu no puxes haver qualque gran eximpli en ciutat bé ordonada, la qual cosa jamés quaix no trobaràs defora aquella. Aporta encara aquest mateix philosoff lo quint motiu, que appella consell, car, diu ell, quants notables consells pots tu trobar de persones assenyalades en la ciutat contra tes cobejances, les quals no pories trobar defora? Cert, no y ha comparació. Pensa, encara, en lo ·VI· motiu, e aporte·l ell mateix, e és appellat zel. E diu ell: —Attén quants zeladors contra males cobejançes troba hom en les notables ciutats, qui axí vigorosament avorrexen e inpugnen peccat que a

tota res qui·ls veu axí zelar fan abstenir de tota mala cobejança per pahor, o per amor o per vergonya. Vejes encara lo setèn motiu que aquell mateix philosoff aporta, qui és recors. E diu que en les notables ciutats ha l'om molts recorsos e remeys contra ses males cobejances, los quals no troba defora. E açò ensenya ell en quant aquí se troben companyies de persones virtuoses qui molt lunyen hom de mal. Axí mateix aquí ha hom diversos altres plahers honests e occupacions virtuoses a les quals hom se pot girar, e occupar per oblidar e per vençre les males cobejances. Per què, a totes aquestes coses attenent Salamó diu, Ecclesiastes: Melius est esse duos quam unum , e vol dir que molt més val ésser a l'hom dos que un tot sol, ço és que pus profitosa cosa és a l'hom de comun córs ésser en bona companyia que no ésser sens ella. Lo ·VIII· motiu aporta Johannes Os Aurei dient en un seu sermó hon loa estar en bona comunitat, e diu que l'om qui aquí està no solament pot profitar a ssí mateix, axí com fan los solitaris, ans encara profita als altres si·s vol per doctrina, e per eximpli e per diverses obres de pietat e de caritat, per les quals los altres poden reffrenar lurs males cobejances, e, ells reffrenant-les, seria a hom gran confusió no reffrenar les sues pròpries, com diga Cató quod Turpe est doctori cum culpa redarguit ipsum , e vol dir que gran vergonya és a aquell qui ensenya a altre algun bé, si ell és culpable en aquell bé que ensenya. E com en les ciutats sia la matèria mils apparellada de fer bé que en los altres lochs menors de comun cors, donchs, bona cosa fo e justa de hedifficar ciutats e lochs notables per repembre e reffrenar ses males cobejances. Per totes les coses damunt dites appar vera la ·III· resposta principal a la qüestió primera, qui demanava per què foren hedifficades ciutats entre aquells qui communament viuen en lo món. E appar que la resposta terça dada és vera, qui diu que per reffrenar les males cobejances. Alguns grans doctors, axí com sent Jerònim e sent Bernat, appar que vullen provar que més val viure en congregació aprovada que en solitut en quant en la congregació religiosa l'om és tengut de servar los consells evangelicals, especialment obediència, e captivació de sa pròpria libertat, e pobresa e castedat special, a les quals coses los solitaris no són tenguts axí per vigor de llur solitut matexa, car, com diu sent Bernat, en lo desert l'om ha major licència e opportunitat de ffer mal e de ésser perarós, en quant aquí no y ha hom corrector, ne informador special ne tanta occupació. Per què diu sent Bernat axí scrivent hà una sancta monga, filla sua spiritual: —O tu ést de les vèrgens orades, o de les sàvies. Si de les orades, donchs, la congregació t'és necessària qui t'enform e·t corregescha. Si ést de les sàvies, donchs, a tu ha gran mester la congregació. Per què conclou aquí que en totes maneres la congregació fa per ella més que la solitut.

Emperò d'aquesta solitut no parlam ací ara, ne de congregació religiosa, perquè aquesta matèria poràs veure en lo ·XI· libre precedent, on havem tractat de vida religiosa.

Capítol ·XXVIII· Qui posa que la quarta rahó per què les ciutats foren edificades sí fou per contrestar als mals hòmens e per defensar-sa d'ells La quarta rahó principal per què les ciutats foren hedifficades és per deffensar, e per contrastar e a dissipar la malícia, e violència e força dels hòmens. E açò pots veure a ull per moltes vies. E, primerament, sí foren hedifficades per deffenssió. E axí fo primerament hedifficada Roma per los troyans qui escaparen a la destrucció de Troya, segons que toca Ysodorus, libro ·XV· Etimologiarum, ca. primo , car jatsia que Evandius e Romulus en diversos temps aprés ajustassen molt al dit hediffici a dilatar, emperò fugent los dits troyans lavors per diverses parts del món, aquells qui vengueren en lo loch on Roma és hedifficaren aquí la dita ciutat per lur deffensió, ço és per tal que fossen aquí deffesos de tots lurs enemichs en cas que negú los volgués perseguir. Per deffenssió, encara, de sí mateix hedifficà Caÿm la primera ciutat qui jamés fos. E hedifficà-la en les Índies e apellà-la Enos, qui era nom de son fill. E tancà·s aquí ab los seus, car com fos hom mal ab los seus e agués ab ells fet molt mal, havent pahor que no fos persaguit e esvahit, féu-se la dita ciutat per deffenssió sua e dels seus. Axí mateix posa Ysodorus, en lo dit libre e capítol, que lo gran gigant Nenrroch, aprés lo diluvi general, edificà en la terra dita Massopotània la ciutat de Babilònia. E hedifficà aquí una torre de rejola e de bitum, la qual torre havia d'alt cinch_mília e ·cent_LXXXIIII· passes, e estrenyia·s la dita torre pujant en alt per tal que mils pogués portar lo càrrech. E avia dins la dita torre temples de marbre e hedifficis maravellosos. E aquest hediffici féu lo dit Nanrroch per guardar sí mateix e los seus de diluvi d'ayga, si tornava, e de foch, si jamés n'era. Hoc encara féu lo dit

hediffici per deffendre·s aquí de tothom qui mal li volgués fer, car, com ell per força subjugàs a ssí mateix les gents, rahonablement pòch duptar que axí mateix les gents del món, per la major part, per rahó de la dita violència se levassen totes ensemps contra ell e que no l'auciessen. Per què volent ell provehir contra aquest perill, hedifficà la dita ciutat fort e ab aytal torre. E nota açí què Petrus Comestor diu en aquesta matèria, car diu que aquest Nenrroch fo informat per Jonico, hom fort assenyalat qui fo fill de Noè, axí com damunt havem dit, e fo per ell informat en grans secrets de natura, e especialment en estrologia, e singularment li revelà com devien ésser en lo món quatre grans e principals imperis per successió de temps, axí com Daniel ho revelà despuys a Nabugodonosor quant li expós la visió que·l dit Nabugodenosor havia vista de la gran stàtua, segons que legim Danielis ·IIII·. E·l dit Jonico dix a Nanrroch que lo primer d'aquests grans imperis seria dels fills de Cham, fill de Noè, lo qual seria en lo dit loch on aprés Nenrroch hedifficà Babilònia. Dix-li axí mateix com lo segon dels dits imperis seria dels fills de Sem, e seria situat en Pèrsia e en Mèdia. Dix-li, encara, que lo terç seria dels fills de Jaffet, e hauria son començament llà on ara és Grècia. E li dix que lo quart seria vers ponent, llà on ara és Roma, e occupar-l'í-en axí mateix los fills de Jaffet. E·l dit Nenrroch, qui açò hac hoÿt, mogut per ambició de senyorejar, tractà ab los fills de Cam —qui eren mals axí com ell— que·l presessen per senyor, e ells faheren-ho. E ab aquells ell féu gran oppressió als fills de Sem e de Jaffet qui no volien sa senyoria, ans per deffendre·s d'ell faeren sobre sí mateixs duch appellat Jectén e los fills de Jafet faheren-ne altre, appellat Suphene, qui a la fi venceren lo dit Nenrroch en tant que fugí en la ylla de Cret e aquí morí. Per què appar açí que lo primer hom qui començà a senyorejar fo Nenrroch. E deus saber que ell fo lo primer qui trobà de coure rejola, e lo primer qui aprés lo diluvi féu ciutat, e lo primer qui per sa deffensió féu ciutat fort e de terrible hediffici. Per què appar que les ciutats se hedifficaren per deffensar-se dels enemichs, axí com damunt és dit e proposat.

Capítol ·XXIX· Qui conferma ço qui dit és damunt per altres vies Posa Quiricus, consul romanus , que ciutats se començaren a hedifficar deçà en Europa per los fills de Jaffet per dissipar e per contrastar a mals hòmens, car foren alguns malvats hòmens qui, plens de ambició, volien senyorejar als altres; e ajustaven una gran multitud de ladres, e ab aquella multitut subjugaven-se les gents qui lavors estaven en les poques viles e abitacions. Per què delliberaren alguns hòmens assenyalats e qui amaven lo bé comú que ells hedifficassen grans ciutats e poderoses, hon hagués gran multitut de gents ben regides e endreçades en armes e en altres coses necessàries a llur bon estament, axí que si algun tiran o qualsevol multitut de mala gent volia fer neguna injusta oppressió, que la ciutat los aterràs, e·ls contrastàs e·ls dissipàs segons que justícia requiria. E açò serven vuy de ffet les grans e notables ciutats de Ytàlia, qui contínuament entenen a aterrar los tirans qui·s leven contra elles e a deffendre·s d'ells poderosament. E no solament la ciutat és hedifficada per deffenssió de sa gent e per invasió dels enemichs, ans encara, segons que posa aquell gran jurisconsultus Ffabius, se deu hedifficar per dissipar les malícies particulars e personals dels hòmens, car com alguns sien ladres, altres sien raptors, altres usurés, altres adulterans, altres blasfemans, altres soberguejants, altres malparlants, altres enganants, altres rebel·lants no solament fora la ciutat, ans encara dins quant n'àn avinentesa, per tal fon cosa necessària que, per bon regiment del món, fossen fetes notables ciutats e comunitats qui aytals persones males perseguesquen e les ponesquen rigorosament. Aquesta rahó de hedifficar ciutat concorre e cau comunament en tota ciutat del món.

Deya Salustius que ciutadà accullent mals hòmens tantost devia ésser exellat d'aquí; mas official de senyor qui·ls palpàs no podia escusar sa fe, per la qual cosa era digne de pena capital o de confusió perpetual, car deya que ciutat, e sos habitadors e regidors deuen ésser terror e mort de mals hòmens.

Capítol ·XXX· Qui posa que la quinta rahó principal per què foren edificades ciutats sí fo per provehir bestantment a les neçessitats dels hòmens La quinta rahó principal per què foren hedifficades ciutats sí fo per satisfer e per provehir bastantment a les necessitats dels hòmens. Certa cosa és que hom ha mester a menjar, e a beure, e a vestir e a calçar; ha axí mateix necessari qualque exercici totstemps, e si és malalt ha mester metges, porgues, crestiris e altres coses moltes; les quals coses totes ensemps requiren diverses arts e officis ésser ensemps, axí que la hú ajut a l'altre. E si la hun era luny de l'altre, jamés l'om no seria bé proveÿt. Axí mateix l'om és fort passible, car pot sofferir fam, set, fret, calor e discrèsies moltes; a les quals passions jamés no seria provehyt bastantment si les gents a qui ha a rrecórrer no estaven ensemps. Açò és axí clar a cascú qui seny ha que no y cal aportar probació. Com, donchs, aytant sia mils provehyt a l'hom com la congregació és major e pus honorable, seguex-se que l'hom principalment dech hedifficar aytal congregació de ciutat. Donchs, digne e justa rahó és que per aytal cosa les ciutats fossen hedifficades. Per rahó de açò posa aquell gran jurisconsultus Sempronius que les ciutats qui més ajuden a supplir los deffalliments dels hòmens deuen ésser mils priviligiades e més honrades que les altres del món. E per açò posa Guillermus Gallicus, in Cronica sua , que tot lo món deu haver en honor lo Cayre, on està lo soldà de Babilònia, car a tot lo món tramet sucre e tot lo món de especieria. Axí mateix diu que totes les ciutats e viles capdals en fer draps deuen ésser haüdes en gran reputació, elles e llurs habitadors, axí

com són Gant, Axello, Mellines, e Cortray, Ypra e semblants. Axí mateix les ylles e terres qui ministren generalment a les altres pa o vi deuen ésser tengudes en gran honor, axí com diu que és Sicília e Cerdenya en pa; e Cret, Càndia, e Nàpols e Còrcega, de vi; Mallorques, de formatges e oly; Anglaterra, en lanes, e axí de les altres parts del món. Axí mateix les persones e ciutats qui han trobats los officis principalment necessaris a natura humana deuen ésser tengudes en gran honor e deuen ésser fort priviligiades per los hòmens. Per tal havem en les ystòries gregues que en la ciutat dels effecians havia un gran temple dedicat principalment a Diana, en lo qual temple havia diverses ymatges fetes per especial honor e memòria d'aquells qui primerament havien fets qualsque assenyalats officis, o arts o obres per comun servey de la comunitat del món, segons que lo següent capítol ho ensenya.

Capítol ·XXXI· Qui posa les ymatges posades a honor d'aquells qui ajudaven a les neçessitats dels hòmens Primerament, donchs, havia aquí ymatge de Argujo, rey de Thesàlia, qui primer féu diners d'or, e qui primer trobà frens per a domar cavalls, e qui primerament ab ses gents cavalcà cavallerívolment en cavayll e qui féu art de cavalleria. Per rahó d'açò aquests foren apellats per los poetes centauros , car feyen-los ésser mig hòmens e mig cavalls per tal quant primerament trobaren cavalleria. Segonament, havia aquí ymatge de Saturn, rey de Itàlia, per tal quant ell trobà primerament de anar per mar ab vela e primer mès aquí sement de forment. E per tal quant aquest fugí a son fill, qui s'apellava Júpiter, e amagar vol dir en latí latere , fo apellada la terra aquella Latina e les gents latines ; e diu-se que tot açò era signat en la dita ymatge. Nota açí que lo fill d'aquest fo apellat Estercos, e fo lo primer qui trobà que hom femàs les terres per haver bons fruyts, segons que posa auctor Ystorie moderne de Ytalia . Terçament, havia aquí ymatge de Ruffo, duch de Mèdia, qui primerament trobà civil policia e cortesia de viure, e qui primer féu ley que hòmens no anassen ornats, sinó covinentment vestits; ne dones no portassen ornament, ne mostrassen la carn, ne anant fora casa no descobrissen sinó l'ull. Quartament, havia aquí ymatge de Acco e Bronica, qui primer féu drap, e de Bana, sa muller, qui primerament trobà filar. Quintament, havia aquí ymatge de Argujo de Assíria, qui primerament féu çabates cosides de cuyr, e de Loto, son fill, qui primer féu agulla. Sisenament, aquí havia ·XII· ymatges dels ·XII· hòmens qui primerament trobaren los ·XII· mesters e arts de viure principals.

E aprés, setenament, n'í havia una de Semíramis, regina de Nínive, qui primer trobà bragues e guants, e portar anells als dits, e mitanes, e caperó e almuça de cap. Huytenament, hi avia ymatge de Forseo, rey de Bàctria, qui primer trobà corona, e sceptre e estament reyal per tal com ell primer féu ley, per manera de document general, que negun poble no elegís en son regiment negú al qual se donàs simplement, sinó que fos rector a temps cert, o a tots temps, ab certs patis que diguessen: "Axí·ns faràs, e axí·t farem; e si fas lo contrari, no·t volem per senyor. Sotsmetràs-te a nostra rahó e juý contra tu mateix en cert loch, axí com nós al teu quant siam trobats defallents". Novenament, n'í havia altre de Foraneu, rey de Solèucia, per tal quant primer ordonà nodriments domèstichs, e leys generals e medicines als corsos. Vet aquests infehels quant nos provoquen a remembrar dels grans benifficis que contínuament nos fa nostre senyor Déu, car ells perpetual memòria fahien d'aquells qui primerament havien servida la comunitat del món de qualque notable cosa, per tal que pus copiosament fos servit en les ciutats a la humana misèria, qui tantes necessitats ha per tal com és plena de infinites misèries.

Capítol ·XXXII· Qui posa que la sizena rahó principal per què foren edificades ciutats fo per donar als hòmens honest plaher e alagria La sisena rahó principal per què foren hedifficades ciutats sí fo per tal que l'hom estigués pus alegre e visqués més, car, segons que posa Aristòtil en la sua Èthica, negú no pot viure naturalment sens alguna alagria. Ara és axí que la comunitat dels hòmens no·s cura molt de cercar la alegria subirana que los contemplatius troben en pensar les coses celestials, e per tal recorrem a les alegries mundanals e temporals d'esta vida, les quals no són peccat quant són en sí honestes e l'hom ne usa legudament e temprada, guardant temps, e loch e axí de les altres circumstàncies. E que aquestes aytals alegries virtuoses sien a l'hom necessàries, axí appar que u vulla dir la Escriptura quant dix que Spiritus tristis exsicat ossa , e vol dir que·l sperit trist fa seccar los ossos dins l'om, e per consegüent aminva-li la vida car, com dien los metges, ira e tristor continuades missatges són de mort, car cremen l'om tot dins sí mateix. Ara és axí que en les ciutats bé regides e governades l'om ha gran matèria de alegria. Primerament, car aquí viu segur e en pau, e aquí ha grans remeys contra tots sos peccats e contra totes penes temporals, si·s vol sien en lo cor, si·s vol en la carn. Aquí és mils satisfet e provehyt a cascú segons ses altres necessitats, segons que damunt és dit. Aquí és ajustat ab moltes persones acostades e no acostades ab les quals pot pendre solàs sovín e fogir tristor. Aquí ou, e veu e parla més de coses que en altre loch qui·l poden alegrar. Donchs, rahonablement són les ciutats hedifficades per l'om a consolar e per aquell ha alegrar.

Segonament, appar encara ésser fort rahonable cosa que les ciutats sien hedifficades per solaç de l'hom, car, com diu Aristòtil, l'om és naturalment animal social, ço és que és naturalment desijant companyia. E açò apparia que volgués dir nostre senyor Déu, Genesis secundo , quant dix, aprés que hac creat Adam: Non est bonum hominem esse solum, faciamus ei adjutorium simile sibi . E volia dir lo alt e benigne Senyor axí: —No és bo que l'hom estiga tot sol, donchs façam-li companyia semblant a sí mateix per tal que estiga alegre. E lavós féu Eva que l'acompanyàs. Per experiència vehem que si l'om se veu sol, tot se entresteix; o si hom tot sol entre en loch o en casa on no haja negú, que tot se espaventa, per bé que la casa aquella sia gran e bella. Vehem, encara, que, si les dones no han infants en casa, que s'asolaçen ab los altres infants estranys. E vehem de les monges que, per tant com no han companyia de marit ne de infants, que tostemps han ab sí branxets que amen, e·s consolen ab ells axí com si eren lurs infants. Vehem encara que si algú fa dol per alguna persona cara que li sia morta, tantost escusant-se de son plorar crida e diu què·s farà ne què dirà, car fort roman sola, e que a qui recorrerà ne on irà, pus ha perduda la sua companyia. Açò veuràs, encara, en los aucells, en les bèsties salvatges, en los peys e en totes coses qui visquen, que totstemps estan ab companyia. Ne lo gall no pot viure sens les gallines, e elles cerquen a ell. Per tal havem, Ecclesiastici ·XIII·: Omne animal ad suum simile accedit , e vol dir que tota cosa animada requer son semblant per companyia. Rahó és car deya Sèneca, in epistula quadam: Nullius rei sine socio est iocunda possessio , e vol dir que negú pot res possehyr alegrament sens plasent companyia. Per tal donà de consell aquell gran príncep de Àsia Clemencianus en la sua mort a sos fills que, en pendre muller, tots guardassen principalment que les dones que pendrien los plaguessen molt, car ab plaher de muller passarien covinentment totes altres fortunes, e ab càrrech de desplasent muller tota riquesa e tot altre plaher los tornaria en desplaher, e·ls faria haver amargosa vida e·ls acurçaria lurs dies. Donà-los axí mateix de consell que per conservació de lur vida jamés ultra spay de una hora no volguessen retenir desplaser dins sí mateixs, car dix-los que tot desplaser és plaga de mort qui·s fica e·s ferma en lo cor d'aquell qui l'ha. Per rahó d'açò dix lo sant abat Simeon que cascú se devia studiar a haver paciència. E ans de temps deu estar totstemps apparellat a la fortuna, e açò per tal que si a l'hom ve qualque mal cas, que tristor no·l puxa gitar a terra ne·l port a desesperació. Deya Pudenus que axí devia l'om acostar-se ab alegria que, si per ventura per dilatar lo cor o espayar-lo muda de loch o hix de la ciutat, però tostemps deu ab sí haver —si fer-se pot legudament— les coses qui honestament lo alegren, car sens alegria jamés l'om no pot en res bé pensar, ne de

res pot bé parlar, ne en res pot bé obrar. Per tal dix la Scriptura: Ve soli , ço és que mal va a aquell qui sol està, car aytal persona negun solaç no ha, ne plaher ne alegria.

Capítol ·XXXIII· Qui induex l'om a honesta alagria Demanà una vegada Fultus, civis paduanus , a Ovidi poeta quin remey pendria en sa tristor, car tostemps que entrava per casa, la muller lo y renyava. Respòs Ovidi: —Lo remey és aquest: que tu, axí com entraràs per casa, ans que ella diga res, que la comences a ranyar ab tanta vigor que no la leys parlar ne regonèxer. E quant açò hauràs fet, riu-te·n ab qualque persona en qui·t fius; e ella, farta de mal, callarà per força o per grat. Deya Sèneca que hom qui volia viure alegre se deu lunyar d'aquells peccats qui fan tostemps l'om trist, axí com són ira, enveja, peresa, contenció e renyina, massa ància e avarícia —car hom molt avar jamés no viu alegre, car tostemps lo turmenten pahor e ànsia. Juli Cèsar tostemps dien que tenia ab sí fransesos, car deya que sobre tota gent lo tenien alegre, mas no volia que menjassen ab ell per tal com lo provocaven a massa sovín beure. Deya Caladius poeta que quant l'om se vol irèxer deu dir axí en son cor: —Si m'irasch, la pijor part ne serà mia; donchs, per amor de mi mateix, lexaré anar la ira, e, si negú la·m mereix, ensenyar-la-li hé per letra, o per qualque mijancer, o per mi mateix solament en la cara per tal que no·m turment lo cor. Deya lo gran jurisconsultus Pompilius que axí havia subjugada a sí mateix la amor de tota cosa que de res no li podia venir mal novell, ne de res no·s podia torbar. Deya Tullius: Quina oradura han molts hòmens del món que tostemps viuen en dolors e en penes, car lo mal somien ans que vinga, e a vegades que no vendrà axí com ells se pensen, e ells hauran-ne ja sí mateys turmentats longament. O! —diu ell— E tu qui axí u fas, ¡com ést axí foll e axí mesquí! Car si de fet lo mal tenies, sí·t deus procurar consolacions o

solaços per què no·l sentisses; e tu, sens que lo mal no s'acosta a tu, fas-lo venir de luny per tal que t'aucia ans de temps. ¿E com has ten poch seny que axí·t mates, e tan pocha pietat de tu mateix que axí visques tostemps dolent sens neguna causa?

Capítol ·XXXIIII· Qui posa com se pot hom honestament alegrar Volent molt viure Alfonsus, rey d'Espanya, sí demanà a Lero, gran philosoph e hom de Déu, dues coses: La primera, com se poria honestament tenir alegre; la segona era quals ciutats són engir nostra mar millors e pus aptes a tenir l'om alegre. Al qual, segons que diu la ystòria nova d'Espanya, respòs lo dit philosoph per esta manera: —Rey e senyor, a la primera qüestió per tu proposada, responch que com los hòmens no sien tots d'una condició, per tal no puch a totes gents donar unes matexes regles a tenir-se alegres. Solament veig de present açò comú a totes gents, ço és que l'om qui viu prudentment e temprada tostemps està alegrament. Rahó sí és car la prudència lo deffèn de caure en cors e en ànima en cas qui·l puxa torbar; e la temprança li guarda lo cors que no·s puxa infermar o per malaltia agreujar. E qui en aytal estament viu, alegre pot estar. Mas tu, senyor, qui ést en regiment posat, si·t vols servar com a bon rey, jamés no pots ésser bé alegre —¡tant és lo càrrech e perill que portes sobre tu!— si donchs no penses en lo gran guardó que esperes per lo teu bon regiment. Emperò la tua alegria principalment ha exir de bona companyia que hages ab tu per tot loch, car aquella te darà remey contra tota turbació e·t darà matèria de alagria, encara quant al món no sia. E tot mal fa portar leugerament la bona companyia, e sens ella tot bé és portat ab càrrech e ab misèria. E si a vegades estàs sens companyia, gira lo cor a pensar aquell bé honest en què major plaher tròpies, car si lo cor és alegre tot l'om és alegre. E aquest delit engrexa l'om sobre tots los altres. E ab aquest philosof se acorda la Santa Scriptura, qui dix: Non est gaudium super sensum cordis , e vol dir que no y ha goyg aytal com és goyg de cor.

—E deus saber, senyor —dix aquest— que tot savi hom deu haver ja per mans e tenir apparellats alcuns alts e plasents pensaments en matèria bona, e qui toch l'estament d'aquell qui·ls pensa, als quals pensaments recórrega tantost com se sent tocat lo cor per qualque desplaher del món. E pensant en aquells trobarà delit, e axí li passarà son desplaher.

Capítol ·XXXV· Quals ciutats són pus aptes a pendre alagria en aquesta nostra mar appellada Mediterrànea A la segona qüestió, qui demana quals ciutats són engir aquesta nostra mar pus aptes a reebre alegria, respòs Lero que ciutats marines, qui han plasent siti e aygües en còpia, car aytals ciutats donen a l'hom tota spècia de alegria, car per la mar donen a l'hom bell esguart, e sovín novelles e molta abundància de coses necessàries; per la terra dilaten lo dit esguart, donen plaer de deportar-se, e de anar sens enuyg e dilaten a hom lo cor. E interrogat per lo dit rey quals ciutats eren aytals com ell deya, ell respòs que en la Sòria era Acre; en Grècia, Contastinoble; en Ytàlia, Nàpols; en Cicília, Macina; en Àffrica, Tunis; en Egipte, Alexandria, e·n Spanya, Mallorques, Sibília e València. Enterrogat, encara, lo dit philosopf en qual temps devia hom estar dedins les ciutats, e en qual era bo exir defora per viure alegrament, e sana e profitosa, respòs lo dit philosoph que, jatsia que los prínceps e los majors seyors totstemps degen estar en les grans ciutats, en quant per lur presència tota la comunitat n'és mils governada e n'està mils en peus, emperò nobles, e cavallers e ciutadans, qui han lurs possessions e habitacions defora les ciutats, deuen d'ivern estar defora e en l'estiu entrar-se·n en les ciutats, si donchs no s'aturen defora solament per aquell poch de temps en lo qual cullen los fruyts principals, axí com lo pa de juny e·l ·VI· de setembre o de vuytubre. Aquesta sentència, emperò, dix ell, és contrària al comun ús de viure dels hòmens, jatsia que ella sia en sí vera, segons que ensenyen los següents motius, qui són assats apparents e fundats en bona rahó.

Capítol ·XXXVI· Qui prova que en estiu val més estar dins les ciutats que defora, e d'ivern val més estar defora que dins Primerament, donchs, provarem la primera part de la dita resposta, ço és que a les persones dels dits estaments és millor estar d'ivern defora que dins les ciutats. E que açò sia ver appar-ho per tant car en l'ivern mils se pot tenir l'om calt deffora la ciutat que dedins. E appar açò per tant car d'ivern, tantost com lo sol hix, tantost dóna per les cases qui estan defora, car res no u veda comunament. Mas en les ciutats ja és passat lo major fret e és quaix hora de tèrcia ans que lo sol dó per les cases, com la una casa o tolga a l'altra. Axí mateix, dins casa pot hom fer grans fochs, e la lenya és aquí de millor mercat que dins les ciutats. La segona és car en l'ivern troba hom molta caça defora, e més que d'estiu; e mils se pot lavors haver e cassar que d'estiu per rahó del fret. E, per consegüent, caçant e treballant à hom major apetit, e pot hom menjar millós coses e ab millor mercat que en les ciutats, on aytals caces hauria hom a comprar qui lavors les volia. La terça és car en l'ivern les ciutats són plenes de fanch e de lot, e tothom qui lavors va per les carreres va soyllat; e defora no n'í ha tants, car no y va hom tant, e fer-hi quaix contínuament vent de nits e de dia lo sol. La quarta, car en l'ivern fa los dies pochs, e per tal passa hom ab menys treball aquell poch temps qui·l té defora que aquell qui·l té dedins. Appar açò per tant car, com defora haja hom a ffer menys d'ivern que dins, per tal pot hom més jaure al lit lavors que no en les ciutats, on les gents vetlen fins a la miganit, o·s leven lavors quant comença lo forçor del fret. La quinta, car en l'ivern fa hom la disposició dels fruyts que deu cullir d'estiu —axí com és arar, sembrar, cavar, podar, magencar, e axí de les altres

coses. E açò ha mester lonch temps, per què és necessari que lavors los senyors hi sien presents, per tal que mils se faça tot aquest apparellament. Mas en l'estiu la culleta dels fruyts se fa en poch temps, car lo segar e·l batre se fa en ·XV· jorns e les venemes, en altres ·XV·. La sisena, car l'om hixent-se de la ciutat en l'ivern e anant defora lo cor li exampla, en quant en la ciutat està pus estret que no fa si hix defora, com defora l'om qui·s leva a tèrcia ja puxa anar per tot, car lo sol és ja alt e ha escalfat l'ayre. E si en l'estiu se n'entra en la ciutat, lavors ha lo cor pus espayat en la ciutat que defora, car en l'estiu no gosa hom exir defora casa quant hom és fora ciutat o fora bon loch, com lo sol sia calt tantost com hix e dón a l'om congoxa, e no·l leix exir de casa de tot lo jorn e, per consegüent, lavors entrar en ciutat va a espay de son cor e a alagria. Per aquestes rahons appar vera la primera proposició proposada, ço és que en l'ivern fa millor estar defora per aytals persones que no fa dins en les ciutats. La ·II· proposició és aquesta, ço és que d'estiu fa millor estar en les ciutats que defora, e açò appar per aquestes rahons. La primera és car en l'estiu fa los dies grans e congoxosos, e per tal los fa millor passar en les ciutats, on hom ha majors affers que defora. La segona, car posem que defora hom hagués més a ffer d'estiu, encara, affers per affers, fa millor espatxar aquells de la ciutat en quant l'om anant per la ciutat va per les ombres e no u fa defora. Axí mateix, que si l'om treballant ha calor, majors e millors remeys trobarà dins la ciutat que defora. La ·III·, car en l'estiu són en les ciutats les aygües fredes, e no u són defora; e són aquí pus belles cases comunament, e pus netes e sens pudor, e troba hom lavors en la ciutat major còpia de fruytes que no fa defora. La ·IIII· és car en l'estiu donen a hom treball e enuyg mosques, puces e pudors, qui lavors abunden més defora que dins. E majors remeys troba hom dins les ciutats, hon són les cases pus belles, e pus grans, e pus netes, e ab menys corrupció que no defora, e·s pot hom mudar de casa en casa e haver major còpia de tot remey contra aytals coses que no defora. La quinta, car dels singulars plahers e remeys contra les calors de l'estiu són bons vins, e molts, e bells, e blanchs e vermeylls, e viandes delicades qui provoquen hom lo apetit a menjar, car lavors les calors tolen a hom lo apetit. Com, donchs, de tots bons vins e de totes bones viandes tròpia hom més dins les ciutats en los estius que defora, segueix-se que més val en l'estiu estar dins les ciutats que no defora. La sisena, car en l'estiu veu hom la gent pus alegre que en l'ivern e pus volenter hix de casa, e s'adelita molt més que no fa d'ivern en paraules, en jochs, e en sturments e en moltes altres coses. E com la alegria dilat e example lo cor e·l faça estar en sos térmens vidals, e açò com la alegria és temprada, donchs més val en l'estiu estar en les ciutats dins que defora.

Per aquestes rahons lo dit rey concluý e dix que Lero deya gran veritat, la qual veritat han despuys observada e aprovada alscuns senyors del món crestians en lur manera de viure ajustant-hi açò: que no contrastant que en l'ivern faça e valla més estar defora que dins les ciutats, emperò tot bon hom se·n deu entrar en les ciutats a Nadal, e per ·XV· dies estar en la ciutat per honor de la Nativitat del Fill de Déu, per tal que la puxa honrar mils e puxa hoyr l'ofici e los sermons d'aquell temps. E semblantment dixeren que·s devia fer en temps de Coresma per confessar e per mils ordonar sí mateix a Déu. Per què deyen aquests que rahonablement partia bé son temps lo cavaller, o lo baró, qui de la Nativitat de madona santa Maria, de setembre fins a la Coresma estava defora sinó a Nadal, e de la Quaresma fins a la dita Nativitat està dins la ciutat o dins bon loch e notable, car viu-ne pus sà e, per consegüent, pus alegre e més longament. Per rahó d'açò scriví un savi hom a sos fills que tostemps estiguessen volenter en les congregacions o ciutats, per tal quant aquí estaven pus segurament; e hi obraven bé pus longuament, e pus leugerament; e y tractaven lurs fets pus endreçadament, e y estaven pus profitosament, e passaven lo temps pus alegrament e y vivien, si·s volien, pus justament, en quant aquí·s serven les leys mils que defora e s'í fan les altres coses pus covinentment.

Capítol ·XXXVII· Qui posa la setena, vuytena e novena rahó per què ciutats foren edifficades La ·VII· rahó per què alscuns hedifficaren algunes ciutats sí fo per donar a sí matexs fama perpetual. E axí Ulixes, famós cavaller, hedifficà en Portogal Ulisbona, ço és "bona ciutat per Ulixes ben fundada". Axí mateix lo gran Alexandre hedifficà la ciutat de Alexandria, segons que diu Ysodorus, ·XV· Ethimologiarum , e la intitulà de son nom. E Arfaxat, rey de Mèdia, hedifficà la ciutat Hebatanis fort solempnement, segons que havem Judith primo . E Ninus hedifficà la ciutat de Nínive en Assíria, sobre lo flom appellat Tigris, qui hix de paradís terrenal, e la intitulà de son nom. E Nabocodonosor, per açò, dilatà e magnificà Babilònia, la qual primerament hedifficà Nemrrot jagant, axí com damunt és dit. E axí molts d'altres han fets molts hedifficis e diversos, segons que legim en diversos lochs. Juli Cèsar hedifficà axí mateix Sibília e posà-li nom de Roma e seu, ço és Júlia Ròmula, emperò les gents han retengut lo cognom de la dita ciutat, ço és Hispalis, qui vol dir ciutat fundada sobre pals, car, com fos posada sobre meryals e lochs d'ayga, faeren-li fonament de pals, dels quals ha retengut aquest nom, jatsia que despuys les gents li diguen per custuma Sibília. Cèsar August hedifficà per açò mateix Çaragoça posant-li son nom, car Çaragoça devalla de Cèsar Agost. E posà-li lo dit emperador son nom per amor especial, car li era vijares que en son temps no hagués en tota Espanya tan bell siti de ciutat, ne tan delitós ne tan fructuós. Aquí dien que ha gran còpia de màrtirs —e tot açò posa Ysodorus, ·XV· libro Ethimologiarum, ca. primo . Cèsar August, axí mateix, hedifficà Nàpols aprés que en lo loch aquell on Nàpols és ara hac aguda victòria de Anthoni, son

adversari. Emperò la intenció d'aquests era fort vana e fort miserable, car pensaven que en lur fama fos e estigués tota lur benauyrança, la qual cosa és fort falça e errònea, segons que havem hà ensenyar en lo Tretzèn libre davall. Per què d'aquest aytal hedifficar qui res no val no·n fem pus menció. La ·VIII· rahó per què alcuns hedifficaren ciutats sí fo per honor de alguna asenyalada persona o de algun assenyalat acte d'aquella. On deus saber que alguns per legotejar als grans senyors, dels quals esperaven haver grans dons e beneficis, mudaven lo nom a aquelles ciutats qui ja heren hedifficades e imposaven-lus nom de qualque persona assenyalada per aconsaguir gràcia sua, o d'altra a aquella acostada. E axí Herodes hedifficà la ciutat appellada Tibèria, qui és en Judea, hà honor de Tiberi Cèsar. E Phalip, frare de Herodes, en honor de aquell mateix emperador apellà Cesarea una ciutat qui és in provincia Fenicis en honor d'aquell mateix emperador, la qual ciutat dabans havia nom Paneas, segons que diu sent Jerònim. E son pare d'aquest Herodes apellà una ciutat que féu dellà flom Jordà per nom de la filla de Cèsar August Labidias, segons que posa sent Jerònim mateix en una omelia. E com aquesta intenció de fundar ciutat fos vil e criminosa, segons que dit havem damunt en lo Terç libre tractant de peccat de lagoteria, per tal aytal manera de hedifficar no aprovam com sia digna de ésser condempnada. La novena rahó de hedifficar ciutat sa apella prodigiosa, e és aytal car cant alcuns veyen que podien fer algun hediffici assenyalat o maravellós, e qui havia alguna excel·lència special, lavors posaven-lo en execució. E axí fo hedifficada Venècia, car, com sia ciutat notable, quaix tota sèu en ayga e solament occupa una pocha ylla de terra fort estranyament dispòsita. Axí fo hedifficada Troya per art philosòphica en tal disposició que cascun carrer era mur, e no y havia sinó una porta. E era axí disposta la ciutat que donava maravella a tots aquells qui la veyen, segons que pots a hull veure si attens a la figura sua que comunament se ensenya. Axí foren fets los carrers apellats labarintus , qui axí subtilment heren hedifficats que negú que dins fos entrat jamés no se·n sabia exir, si donchs no tingués en la mà un capdell de fil axí que fermàs lo cap del fil en la entrada d'aquell hediffici, e que se n'entràs desplagant-lo, e puys, quant se·n volia exir, podia-se·n exir seguint lo fil. Axí fo edifficat lo gran faró d'Alexandria, qui és una gran torra qui és posada sobre quatre cranchs de vidre en fons de ·XX· passes de mar. E açò és una de les grans maravelles del món, pensant qui pòch posar los dits ·IIII· cranchs dins la mar ten pregont sens trencar e axí ordonadament com estan; ne com se pòch hedifficar la torre sobre ells; ne com se pòch afferrar ab ells lo morter; ne com se pot la torre aquella tenir ne fermar sobre ells; ne com pot tant durar estant en lo dit pregon de la mar, ne com se pot fer que los cranchs aquells de vidre no trenquen.

Axí són hedifficades les principals ciutats d'orient, axí com Cetay, Gambalech e Tauris, qui són fort grans en lur habitació, e precioses en lurs exercicis e maravelloses en lurs obres e riqueses. Axí fo hedifficat per lo gran Alexandre lo gran pont qui és en Frígia, sots la tramuntana, en lo cap d'Europa, sobre los lochs aygals e terribles merjals, per les quals jamés negú no és pogut passar en cant comunament pot hom jutjar per juý humà; per què és gran maravella com s'í pòch hedifficar pont per neguna art humana. E deus saber que, per la multitut de les aygües e dels fanchs qui aquí són, tota la terra tremola e·s mou cant hom la toca. E açò tot no contrastant, lo dit emperador hedifficà aquí lo dit pont, per lo qual pont passà ab gent alguna —aprés gran temps que fo hedifficat— Philimer, rey dels gots, volent conquerir major patrimoni a sí mateix anant ves orient. E com gran part de sa gent fos dellà lo pont passada, lo pont trencà, per què lo dit rey no pòch ab tota sa gent passar dellà, ne aquells qui eren passats no pogueren tornar desà. E dien que aquells qui foren dellà passats poblaren la terra dellà, qui és axí foscha e plena de núvols que hom qui és fora ella no y pot res veure, jatsia que aquells qui s'í acosten hojen parlar e cridar hòmens e bèsties, e puxen conèxer clarament que aquí ha notable habitació. Emperò dins la dita habitació no y pot negú entrar, per los grans ayguals que y ha entorn, e per tal com tota la terra tremola per los dits ayguals e fanchs que y ha sens fi.

Capítol ·XXXVIII· Qui posa alsguns meravellosos edificis del món fets per vanitat Per aquesta matexa rahó estech hedifficat un gran temple en Roma per lo famós poeta Virgili, en lo qual havia aytantes ymatges com havia diversitats de gents en lo món. E cascuna ymatge havia scrit als pits la gent que representava. E diu Solinus que, per encantament, eren axí dispostes les dites ymatges que si alguna gent del món rebel·lava a l'imperi de Roma, tantost la ymatge aquella qui la representava en lo dit temple girava lo dos a la principal ymatge de Roma, apellada Romolus. E lavors la campana que la ymatge aquella qui·s girava axí tenia al coll tocava, e los sacerdots, sentint lo sò, veyen qual ymatge s'ere girada contra Romolo e denunciaven-ho al senat per tal que y provehissen. Per aquesta rahó se hedifficà en la ylla de Rodes, e en la ciutat, la ymatge del sol, apellada lo gran coloseu, feta a reverència del sol, lo qual colien axí com a Déu. Aquesta ymatge era tota de coure, e havia setanta coldes d'alt, segons que posen Ysodorus e Solinus. E fo gran maravella com tant metall se pòch fondre ensemps, ne en quin mollo pòch caber, ne com ne pòch exir, ne com se pòch dreçar. Emperò per terratrèmol qui fo gran en la dita ciutat caygué la dita ymatge e trencà·s. A aquesta ciutat scriví sent Paul la epístula qui s'apella Ad Collosenses , car antigament havia nom Colach, e axí ha encara nom la major força de la ciutat. Aquesta ciutat hedificà Citrops, rey de Attenes, e devallaren los rodians de Jaffet, terç fill de Noè, segons que diu Papies. Per aquesta mateixa rahó se hedifficà lo temple de Diana en Grècia, en la ylla apellada Delos; lo qual temple era posat sobre quatre columpnes, e de la una a la altra estava un arch, e sobre aquells quatre archs estava una paret, de la qual paret exien grans pedres amfora, sobre les quals pedres estaven

·VIII· colones. E sobre aquelles ·VIII· colones estaven ·VIII· archs, e aquestes ·VIII· colones estaven en lo segon orde o loch aprés les primeres. E sobre aquestes ·VIII· colones era ·I· paret de la qual exien grans pedres enfora, sobre les quals estaven ·VIII· archs. E axí pujant contínuament totstemps l'orde següent era major e pus ample en doble que lo precedent. E per aquesta manera pujà lo dit hediffici aquell fins al sobiran orde, qui eren ·CXXVIII· columpnes, la qual cosa era una de les pus maravelloses coses del món. Per aquesta matexa rahó hedifficà Nemrroch la gran torre que féu en Babilònia, no contrastant que per altres rahons axí mateix la hedifficàs, ço és per sa deffensió e per pahor del diluvi si tornava, axí com damunt és dit. Axí mateix Salamó, qui hedifficà lo temple maravellós a glòria de Déu, hedifficà lo seu palau appellat Domus saltus , e moltes altres coses que féu fort assenyalades, appar que u fahés més per satisfer a sa vanitat e fama que per honor de Déu. Axí matex lo coloseu de Roma, e aquell qui appar encara en Aurenga, e aquell qui appar en Nempza, e aquell qui appar en Murvedre, tots aquests hedifficis foren fets a dar nom e fama als hedifficants, jatsia que axí mateix fos fet a servey de les comunitats. Axí matex en la regió de Ponto, qui està denant Contestinoble, en la ciutat dita Eràclia, la qual hedifficà Hèrcules, és un hediffici aytal, segons que posa Solinus, De mirabilibus orbis . Diu que aquí en un mont ha una gran rocha de marbre, la qual és tota una pedra, e és axí tallada que aquí ha belles habitacions de hòmens e de bèsties. E sèu sobre quatre cranchs, tot sospès alt sobre ells, axí que no·s soffer sobre altra cosa —los quals quatre cranchs són tots d'aquella matexa pedra. E és aquí aquesta maravella que negú no pot parlar ab sí mateix ni ab altra tan gint ne tan secretament engir lo dit hediffici que tots quants sehen entorn no l'hogen. Per aquesta rahó matexa hedifficà Virgili aquella tan polida, e tan bella e tan curiosa carrera de Nàpols fins en Roma, e foradà la muntanya qui és aprés Nàpols de part a part, jatsia que axí mateix ho fahés per tal que sa muller ne anàs pus pla. Per aquesta rahó volch Juli Cèsar que lo seu cap fos posat en leutó sobre aquella tan gran e ten alta pedra preciosa qui és aprés sent Pere de Roma. E aquell altre gran príncep Orpheus féu semblant fer de sí mateix, segons que appar en altra gran, e alta, e fort bela pedra e hediffici qui és en Roma, devant la casa dels frares menors, apellada Ara Celi. De aquests hedifficis e coses maravelloses ha sens fi en Roma e per tot lo món. Emperò per tant cant la intenció de aquests era vana, e pompàtica, e de pocha valor e digna de gran reprensió, per tal de present no me·n cur de recomptar més de lurs hedifficis e de lurs vanitats. E aquesta és la novena rahó per què alguns hedifficaren les ciutats.

Capítol ·XXXIX· Qui posa que la deena rahó per què foren edificades ciutats fo per servey especial de la cosa pública La deena rahó per la qual les ciutats se hedifficaren antigament sí fo per algun special servey de tota la cosa pública. E jatsia que servir a tota la cosa pública no puxa convenir a cascuna ciutat, emperò hedifficar ciutat per aytal intenció deu animar tots los hòmens del món a molt amar la cosa pública, en quant vehem que los passats ab tanta affecció serviren no solament a lurs ciutats e a lurs comunitats, hoc encara a totes les altres aytant com pogueren pensar ne ymaginar, car no solament hedifficaven les ciutats per servey de tota la cosa pública, ans encara aquelles que ja trobaven hedificades, si veyen que axí poguessen servir, ells les reparaven e les endreçaven de valls e de murs, e les dotaven de grans privilegis e les exalsaven per grans honors. E, primerament, legim del gran emperador Tiberi que, sabent que Sicília era ylla fructífera posada entre Ytàlia, e Egipte, e Grècia, e Àffrica e Espanya, axí que de sa gran cullita de forment podia ajudar a totes aquestes parts, per tal manà reparar, e endreçar e adobar a totes les sues ciutats qui havien treta de forment, axí com són Catània, Ceragoça, Gergent e d'altres moltes. E per tal quant hoý dir que en aquesta ylla se trobà primerament aradre qui tallàs la terra per apparellament de sembrar; e que aquí s'eren primerament trobats los cantars appellats comedias ; e que aquí·s trobava molt soffre e coral, e la nobla pedra preciosa àgates, e sal de Gergent qui·s fón al foch, e cruix en l'ayga, e salta sens fi, per tal la dotà e volch que fos enpertotstemps cambra imperial, e manà que, si loch hi havia, que tota la umplissen de novelles ciutats e poblacions per tal que lo món fos pus copiosament

servit d'ella. Aquesta ylla algun temps se tench ab la terra ferma, emperò per gran terratrèmol fo feta la separació aytal com ara és. E ara passa la mar entre Sicília e Calàbria, qui és terra ferma. E en lo passatge aquell són aquells dos grans perills qui s'apellen Caripdis e Scil·la. Segonament, legim del dit emperador que sabent que Nàpols e Terra dita de Labor, qui és aquí mateix fins en Calàbria, era terra abundant de vins preciosos e molts, per tal manà aquí hedifficar Túrpia e Sent Anoxet, qui lavors hac nom Nil, e d'altres ciutats diverses, per servir-ne les dites regions. Semblant se manà fer en la ylla de Creta, e de Càndia e en les estives pertot. Terçament, per tal com sabia que diversos navilis perien per tal com no havien ports, ne mols ne lochs on dressassen, e molts mercaders se aperduaven per fer massa lonchs viatges, per tal ordonà que en les ylles qui són al mig dels grans golffs fossen fetes notables ciutats —e en los caps perillosos axí mateix—, als quals los navilis poguessen dreçar, espatxant lur roba, e trobar ajuda e refrescament de totes lurs necessitats. Per aquesta rahó fo hedifficada en lo cap de l'estret de Gibaltar la ciutat de Algizira d'Alfadre. E daçà, dins la mar nostra, Iviça e Ciutadella en Manorcha, car Mallorcha ja era hedifficada. E aprés féu hedifficar en Sardenya Castell de Càller, la qual ylla, segons que diu Ysodorus, libro Etimologiarum , fo axí nomenada per Sardo, fill de Èrcules, qui, vinent ab gran multitut de gent de Líbia, occupà la dita ylla. Aquí no·s fa serp ne lop, sinó una bestiola appellada solifuga, e és fort perillosa. Aquí no y neix verí, emperò fa-ss'í una herba semblant a piastró, de la qual dien los poetes que fa hom obrir la bocha e ociu hom quaix rient. En la dita ylla à fonts caldes qui donen sanitat als malalts, e·ls ladres, si fan falç sagrament e puys se laven los huylls ab aquella ayga, tornen orbs. E per tal quant de aquesta ylla exia molt forment e formatgeria, qui ajuda les terres engir, per tal manà Pompeu, lo gran romà, que aquí fossen hedifficades moltes ciutats e viles en la marítima, e priviligiades altament. Per aquesta rahó matexa fo hedifficat lo castell de Boniffaci, en Còrcega, car aquí podien reebre gran endreça e ajuda los navegants. Aquesta ylla és luny de Cerdenya per ·XX· milles, e habità-la primerament Cirna, fill de Èrcules. Emperò no retench son nom, mas de una fembra de Ligúria per aquesta rahó: Deus saber que una fembra de Ligúria percebé que un bou seu se partia sovín dels altres bous seus que paxian riba de la mar, e víu que nadant passava la mar, e aprés d'algun temps tornava fort gras. E volent saber la dita fembra on lo dit bou paxia, seguí-lo ab un navili e vénch en aquesta ylla. E revelà açò a la sua gent, e la gent aquella posà a la dita illa nom Còrcega, car la dita fembra havia axí nom. Aquí·s fa la pedra preciosa que los grechs apellen catoxiten. E per tal quant d'aquesta ylla exia gran vi, e molt e bo, qui totes les terres engir ajudava, per tal manà Antoni, emperador de Roma, que fossen aquí fets diversos edifficis e aquells

fossen previligiats sollempnialment. Semblantment fo molt altifficada la ciutat o castell de Ténados, en Grècia, e fort nomenada, car era cap e reffugi de tots los navegants.

Capítol ·XL· Qui prosegueix aquella matexa matèria Vehent, encara, Dioclesià emperador que la especieria venia a tot lo món per la part d'orient, per tal exalçà molt les ciutats aquelles per les quals la dita especieria passava de orient en ponent, axí com és lo Cayre, Demiata, Alexandria, Domàs, Famagosta e Jopen. Informat ell mateix, encara, que la mar de Prohença era fort perillosa e en la qual molts periclitaven, per rahó d'açò exalçà fort la ciutat de Massella, la qual era a gran rellevació d'aytalls naufraygs per moltes de vies. Entenent encara ell mateix que la ciutat de Jènova ere reffugi e consolació de diverses persones desesperades, en quant la ribera de la dita ciutat és terra fort aspra, e terrible e sens fruyt, en tant que aquells qui aquí abiten mengen lo pa de castanyes e beuen ayga en còpia, per tal los ajudà a ffer un fort moll e navilis per la dita ciutat, ab los quals apresessen de navegar e de portar forment que menjassen. E·ls féu conrear les muntanyes aquelles lurs, ten altes e tan feres, per tal que baguessen vi. E volch Déu que aquí·s féu fort excel·lent vi, especialment en un loch qui s'apella Vernatxe. E exalçà per açò la dita ciutat de Gènova, fahent e apellant-la porta e clau de tota Ytàlia als vinents de la part de ponent. Legim encara d'aquest que ell, sabent que Polus, hom subtil mecànich, havia primerament ensenyat de fer en les ciutats theatrum , ço és solempne plaça, que·l féu gran hom e gran rich hom. E deus ací saber que theatrum és una bella plaça tancada de bell mur entorn, e a la part dedins, tot a la redor, ha bella scala de pedra tellada, per la qual pot hom muntar tro al pus alt loch del mur. E poden les gents, ordonadament seent, veure tot quant se fa al mig de la plaça, axí que la un no empatxe a l'altre. E deu tenir lo espay

del mig per un gran córs de cavall. En aquesta aytal plaça se faÿen jochs, juntes e torneygs, e·s mataven aquí los toros e·s feyen les justícies. E sots la escala havia cases e cambres per gornir e lochs per tenir bèsties, axí com ossos he lehons. E lo mur de fora era tot obrat ab finestratges de diverses figures, e açò era apellat amphiteatrum . Per servir encara a la cosa pública del poble de Israel féu Moysès, de part de Déu, que aquells qui farien homey no acordat haguessen diverses ciutats a les quals podien fugir e aquí estar segurs —mas no podien tornar en lur terra fins que era mort lo sobiran bisbe, segons que legim. Per servir encara la comunitat e tota la cosa pública promptament ha ordonat la santa mare Esgleya certa ciutat en què està lo papa; e certes ciutats patriarcals; e certes bisbals, e certa és la ciutat imperial, a les quals puxa lo poble recórrer en temps de lur necessitat. Per satisfer de bona cavalleria a tota crestiandat, ordonaren antigament los passats que en les fronteres dels fahels crestians fossen hedifficades ciutats en les quals fos contínuament exercici d'armes. E qui aquí no volien ésser, que anassen a Perusa, e a l'Inflant e a Rodes, qui són en armes lochs famosos e fort privilegiats. Per satisfer, encara, a tota la comunitat crestiana, ha la santa Esgleya instituïdes, o diputades, e priviligiades e fort exalsades moltes honorables ciutats en les quals ha posats studis de diverses sciències, axí com a París, de thehologia; e a Oxònia e a Cantabrígia, qui són en Anglaterra, e a Tholosa, de la santa theologia; e aprés a Bulunya, e a Perusa, en Avinyó, e a Munt Pasler, e a Leyda e a Salamancha de dret canònich e civil. Per totes aquestes coses appar la dehena rahó per la qual los passats hedifficaren ciutats, o les hedifficades exalçaren.

Capítol ·XLI· Qui posa que la onzena rahó per què fou ciutat edificada s'apella neçessitat de contractes La onzena rahó o causa per la qual foren hedifficades ciutats sí fo aquella que posa Aristòtil en lo terç de les Polítiques, qui s'apella necessitat de contractes. Per què deus saber que com no sia neguna nació qui abunda en totes coses, mas una nació abunda en pa; altra en vi; altres en carn; altres en draps; altres en lanes; altres en metalls e axí de les altres coses, per rahó d'açò, per tal que tots agen bastantment ço qui·ls és necessari, cové que los uns contracten ab los altres e facen diverses comutacions, e mercaderies, e vendes e compres. E com açò se puxa mils fer en los grans lochs hon ha més gents, e més mercaderies e més seguretats dels anants e vinents, per tal reputaren fort per bé los antichs que per profit de la comunitat dels hòmens fossen hedifficades ciutats. Posa aquell gran doctor Aymó que per tal la providència divinal ha axí lo món ordonat que les unes regions hagen mester les altres, per tal que, los uns anants per lurs necessitats entre los altres, tots los hòmens se conaguessen, e s'amassen e·s servissen los uns als altres. Mas diràs tu que aquesta rahó onzena de hedifficar ciutat no appar que sia necessària al món, en quant vehem que lo pagès qui està en la muntanya no ha mester grans menjars ne beure fora sa casa; ne porgues, ne crestiris ne metges en ses malalties, car sens tot açò passa bé, e axí de les altres coses al·legades; ne ha mester a ffer contractes ab negú, car ço del seu li baste. Donchs, si lo món visqués axí simplement, no y fóra necessitat de hedifficar ciutats. Respon que si tots fóssem pageses, no·ns bastara terra a colra, ne lo món no fóra bé regit, ne provehyt, ne bé informat, ne bé deffensat de

males gents, segons que damunt havem ja dit; donchs, covench que ultra pagesos fossen altres gents posades en congregació sollempna, qui·s regissen per altra manera que no fan los pagesos. E, per consegüent, com aquells qui estan en aytals congregacions sien delicats e en altra manera de viure de què no són los pagesos, per tal covench que a·quells per lur bona sanitat a conservar fossen ordonats metges e altres coses moltes que no han mester los pagesos. E com dius que los pagesos no fan contractes ne·ls han mester, no dius ver, car per força han a comprar lur vestir e calçar, e altres coses qui·ls són necessàries que ells no saben fer en lurs cases de comun cors. Appar, donchs, com fo necessari de hedifficar ciutats per ajudar la humana missèria, axí com deya aquesta onzena rahó.

Capítol ·XLII· Qui posa que la dotzena rahó per què foren edificades ciutats s'apella regiment La ·XII· causa principal per què s'hedifficaren les ciutats s'apella regiment del poble, car poble de sí mateix no ha regiment, ans dix sent Pau: Erratis omnes sicut oves errantes , ço és que ans que haguessen regidor ne cap, tots anaven axí com a ovelles sens pastor. E Ysaÿes, ca. ·LIII·: Omnes quasi oves erravimus et unusquisque in viam suam declinavit , e vol dir que tots havem errat per nós mateixs axí com a ovelles soles sens regidor, e cascun ha inclinat son cor a fer sa mala voluntat e cobejança. Per què, a açò attenent, los nobles pares passats faheren congregacions civils e polítiques fornides de nobles leys e bé regides per hòmens virtuosos, qui per grat o per força capdellassen los hòmens e·ls tornassen a forma dreta e deguda, per tal que ells estants sots bon regiment fossen virtuoses, e governassen bé lurs cossos e salvassen lurs ànimes. Per aquesta rahó, segons que recompta Macobrius, Ad Tercullium , Facinus, cap de ladres e de ribalts, jamés no volia estar en ciutats, car ja sabia ell que si aquí fos, sens misericòrdia lo penjaren a ell e a tots quants lo seguien. E diu que aquesta és noblesa de ciutat en special: tenir tots sos habitadors sots ley e sots disciplina aytal que qui la ley trencara sia trencat per lo cors sens tot altre reffugi. Per tal diu que com Arnus, gran ciutadà de Attenes, deffenés Baldo, qui era hom scelerat e de grans crims acusat, lo rey Elentus manà que Arnus e Baldo fossen ensemps crucifficats e morts, mas que Arnus fos rocegat per terra, en quant era traÿdor a la ciutat, car ell, qui era posat axí com a conseller e regidor, era deffensor d'aquell qui era inpugnador de la ley civil e política, la qual ley tota la ciutat e la terra governava e

tenia en gran regiment e justícia. E diu que lo dit rey jamés no volch perdonar per neguns prechs de neguna persona del món, ne·s volch aquell dia dinar fins que Arnus fou mort axí com dit és. E quant li denunciaren que era mort, dix: —Ara podem segurament menjar, pus que havem dat a menjar a la comunitat, e havem fermada la justa ley e enbellida en la sanch de aquell qui los scelerats deffensava. Per les quals coses appar com era necessària cosa que hom fahés ciutats per dar bon regiment al poble, e millor que en altre loch. Per aquesta rahó dix Ffabius cònsul que les ciutats eren priviligiades més que totes les altres habitacions humanes, car aquí deu ésser e apparer millor regiment de poble e de tota gent que en negun altre loch. D'aquesta manera de regiment havem ha veure longament en lo terç tractat d'aquest libre.

Capítol ·XLIII· Qui posa que la tretzena rahó per què foren edificades ciutats sí fo per viure virtuosament La tretzena rahó per la qual foren les ciutats hedifficades sí fo per viure virtuosament. Açò posa Aristòtil dient en la sua Política axí: Qui civitatem invenit, maximum bonum invenit, eo quod eius homo et condicio totum intendat virtutem , e vol dir que aquell qui trobà ciutat, trobà sobiran bé als hòmens del món, car donà als hòmens manera de viure altament, en quant la ciutat, e ses leys e ses costumes, tot entén a ffer l'om virtuós. Appar encara per ço que dit és damunt en la primera rahó, e segona, e terça e quarta responent per què ciutat estech hedifficada, appar que aquí són dades rahons qui totes entenen a ffer l'om bo e virtuós. Ítem, la principal fi de tots los treballants humans és benuyrança, segons que posa mosényer sent Agostí en diversos lochs. Com, donchs, benuyrança no·s puxa attènyer sens virtut, segons que diu ell mateix, donchs la fi principal de la ciutat dech ésser virtuosament viure. E açò posa expressament la diffinició dada de ciutat, la qual posa, segons que havem a veure, lo segon tractat de aquest libre, qui és aquesta, segons que posa aquell gran filosoff Agellius en lo seu Enformatori: ciutat és congregació concordant de moltes persones participans e vivents ensemps, la qual congregació deu ésser ben composta, e honorable, e ordonada a vida virtuosa e bastant a ssí matexa. Ítem, fa aytal rahó Aristòtil a aquest mateix propòsit en la sua Política: Tot bon obrer deu ordonar sa obra a la millor fi que ell pot e a la pus justa, segons bona rahó. Com, donchs, viure virtuosament sia la millor cosa qui és en aquesta present vida, segons que damunt fo provat en lo Quint libre

e Sisè, quant parlam de les virtuts, donchs tothom qui ciutat haja hedifficada, la dech ordonar per viure virtuosament. Ítem, és dit damunt que interpretació d'aquest nom ciutat és cara unitat e ordonada congregació. Com, donchs, neguna congregació no deja ésser dita cara, ne molt amable ne ordonada sinó aquella qui és fundada en vida virtuosa, seguex-se que la fi principal de la ciutat deu ésser virtuosament viure. Ítem, tota congregació qui sia bona deu sí matexa perpetuar e fortifficar aytant com pot. Com, donchs, neguna congregació se puxa fortificar ne bé fundar si no és fundada en vida virtuosa, car en altra manera tost pereix, donchs, vida virtuosa deu ésser fi principal de la ciutat. Mas que axí sia, que tota congregació lunyada de virtut sia mal fundada e haja a caure en breu, axí u havem Ecclesiastici decimo , on diu axí la Escriptura: Propter injurias enim et injusticias transfertur regnum de gente in gentem , e vol dir que per les injustícies, e injúries e peccats qui·s fan en los regnes transporta Déus los regnes, e ciutats e senyories de gent en gent. Per tal deya papa Zacharies, scrivint al rey d'Anglaterra, axí: En la tua mà ha Déus posat que la tua casa dur, o no, de ta vida, car, si virtuosament vius, la virtut te sostendrà; si a vicis te dónes, lo peccat te consumarà. Guarda, deya lo dit sant pare, com exalçà Déus Saül mentre que bé féu, emperò, quant lo desemparà tolch-li lo regna. Pensa què dix Déus a Daviu: Si los teus fills ma serven los patis que són enfre mi e tu, yo comfermaré lo teu regne a ells enpertotstemps; si·m desemparen, ferir-los hé ab la mia verga. E axí u féu de ffet en Salamó, qui començà a desviar de vida virtuosa, car estech-li dat enemich qui·l molestà molt de temps, segons que appar ·III· Regum . No-res-menys li estech dit per nostre senyor Déus que lo regne seria tolt per la major part a son fill, emperò no ha ell mateix, no per amor d'ell, mas per amor de son pare Daviu, qui nostre senyor Déu havia tant amat. E axí fo fet. E aquesta sentència matexa confermava aquell sant propheta Jeremies dient axí: Peccatum peccavit Ierusalem, propterea instabilis facta est , e vol dir que per tant cant la ciutat de Jherusalem havia fets grans peccats, per tal no havia fermetat en sí ne longa durada. E bé u apparech, car ell matex la víu despuys tota derrocada. Dix Job, ca. ·XXI·, dels mals e dels ypòcrits qui fan grans hedifficacions e exalcen sí mateys en aquest món, que en un punt los tol Déus ells e lurs coses totes de la terra. Axí matex diu Daviu: Vidi impium super exaltatum et elevatum super cedros Libani transivi, et ecce non est inventus locus eius , e vol dir axí: Yo —diu ell— hé vist l'om malvat exalçat e levat fins a la altesa dels cédrens pus alts. E puys guardé què s'era fet, e negun senyal no se·n podia atrobar ni ensenyar. Diu mossényer sent Agostí, en lo libre De la ciutat de Déu, que per d'anys conservà Déus l'imperi de tot lo món als romans, car jatsia fossen infels,

emperò altament entenien a ffer totstemps justícia e a saguir vida virtuosa quant en ells era. E dóna aquí eximpli de tots los imperis, ço és de l'oriental, qui fo sots Dari e Assuer; aprés de l'affricà, qui fo sots Aníbal; aprés del septentrional, qui fo sots lo gran Alexandre; aprés de l'occidental de Roma, qui fo sots diversos emperadors. E diu com tots aquests a la fi són estats aterrats de continent com desempararen justícia e vida virtuosa. Per totes aquestes coses appar lo principal propòsit, qui és com les ciutats foren hedifficades per viure virtuosament. E appar com, axí hedifficades, foren fundades fort rahonablement, en quant foren hedifficades per viure virtuosament. E appar com aquells qui les hediffiquen per aytal fi les hediffiquen fort sàviament.

Capítol ·XLIIII· Si tot bon hom és bo per ésser ciutadà Sobre açò que dit és mogueren antigament los antichs qüestió e demanda si per unes matexes virtuts l'om era bon hom e bon ciutadà. E estech determenat que no, car tot bon hom no és bo per ciutadà, car l'om speritual, qui és agrest e encès en la muntanya en vida solitària, aquell aytal no és bo per vida política ne civil, qui s'à hà girar a les coses temporals, ans sent Pau, Ad Thimotheum , vedà a aytals hòmens curar de vida mundana e de negocis seglars dient axí: Nemo militans Deo implicat se negociis secularibus , e vol dir que negú qui entena a servir Déu no s'implica en los negocis seglars. Per rahó d'açò manà lo papa als clergues, Extra, De vita et honestate clericorum , que negun clergue no gós entendre en los negocis temporals, car, com deya lo Salvador, negú no pot bé servir a dos senyors contraris. Ítem, lo Salvador, declarant expressament com los seus servents són inaptes a servir la negociació mundanal, dix, Luce ·VI·: Ffilii huius seculi prudenciores sunt filiis lucis in generacione hac , e vol dir que los fills d'aquest segle pus savis són reputats en aquesta present generació que los fills de la luu. E sent Pau, en la epístola primera que tramès als corintians, apellà orats los amichs de Déu de santa oradura, e per lo contrari ensenyà com los fills savis d'aquest món són abhominació a la saviesa de Déu. Per tal deya lo Salvador: Quod altum est apud homines abhominacio est apud Deum , e volia dir que ço que los hòmens han per alt e per savi exalçat, allò és a Déu pudent e abhominable. Per tal havem, Sapiencie, quinto , que diran los dampnats, com veuran los salvats en alt star ab lo Senyor: Nos incensati, vitam illorum extimabamus insaniam . E vol dir axí: Nós horats reputàvem la vida d'aquells que fos oradura, emperò allò era vera saviesa, e nostre saber

era pura oradura. Per tal diu sent Jacme que devem a Déu demanar la saviesa celestial e no aquesta jusana, qui és terrenal, carnal e diabolical. Veth, donchs, com appar que tot bon hom no és bo per ciutadà ne per los fets del món als quals lo bon ciutadà comunament ha a entendre. Per experiència vesem que los hòmens esperituals són comunament ignorants en los fets polítichs e civils, encara que sien letrats. E açò appar car comunament los ciutadans e mundanals reputen aytals hòmens per horats, e per inútils e per fantàstichs. Segonament, appar açò mateix, encara, per tant car bon ciutadà ha mester alguna prudència, e temprança, e fortalesa e zel de justícia axí especial e aguda que sia bastant hà ajudar lo bé comú. Ara és certa cosa que sens aytals agudeses, e subtilitats e avisaments virtuosos l'om poria ésser bon hom, car aytals coses no són mester sinó a aquell ciutadà a qui és dat a entendre a aytals coses. E jatsia que cascun habitant en la ciutat deja celar per lo bé comú aytant com pot, segons sa facultat e poder, emperò ha haver aytals virtuosos avisaments no y són neguns bastants, ne axí aptes ne obligats com aquells qui són appellats ciutadans, a qui és dat consell o regiment, qui per especialitat s'apellen ciutadans en lo present propòsit. Donchs, sens aytals virtuosos avisaments necessaris a bons ciutadans pot l'om estant en la ciutat ésser bon hom e, per consegüent, no és una matexa virtut bastant a ffer l'om bon ciutadà, la qual és bastant a fer l'om bon hom en la ciutat.

Capítol ·XLV· Si tot bon ciutadà és bon hom Encara, mouen ací alguns philosophs dupte, e és aquest: si tot bon ciutadà és bon hom. E respòs açí lo gran epatètich Plató que hoc, dient que lo bon ciutadà és bon hom e més que bon hom. E que fos bon hom prove-u axí, car congregació domèstica és primera que congregació civil, donchs primerament déu ésser l'om bo en casa que en plaça. Com, donchs, bon hom en casa sia dotat d'aquelles virtuts qui fan l'om bo —axí com és prudència, e temprança, e fortalesa e justícia, segons los dits philosophs—, donchs, si l'om és bon ciutadà, necessària cosa és que sia bon hom. Segonament, com deya lo Salvador, ço qui del cor hix fa l'om bo. E la bonesa de l'arbre, de la rahel ha exir; e la fortalesa de la casa està en lo fonament; e la bonesa de l'om neix del bon jovent; e la bonesa forana, de la domèstica e amagada. Donchs, qui bo és defora, bo és dins, e qui és bon ciutadà és bon hom. Terçament, car les virtuts complidament fan l'om bo cant són en l'om axí que no·l fan bo en casa si no·l deuen fer bo en plaça, donchs, qui és bo en ciutat serà bo en sí mateix. Quartament, segons Aristòtil en la sua Èticha, les virtuts qui fan l'om bo, aquelles estan totes entre sí ligades. Donchs, qui ha tan gran virtut que sia bo per a ésser ciutadà, ço és per a ésser hom per a consell o per a regiment de ciutat, aytal serà bo en sí mateix primerament. Quintament, segons los philosophs, axí com un poch deffalliment e una pocha error aporta l'om a grans mals, axí, per lo contrari, qui en sí ha gran virtut, aquell ha en sí ço qui menys és qui·s requer a ffer l'om bo. Com, donchs, ésser apte per a consell o regiment de ciutat haja gran e assanyalada

virtut, car diu Aristòtil que saber ben consellar e regir officis són obres de sobirana prudència, donchs aytal hom ha en sí ço qui menys és, ço és bonesa domèstica e virtuts qui·l fan en sí bo. Sisenament, car, com deya lo Salvador, ésser dins dolent e bo defora offici és d'om ypòcrit e de gran peccador. Com, donchs, negun gran peccador no puxa ésser dit bo en neguna manera, segueix-se que mal ciutadà és mal casolà, e qui és mal defora, que ell és mal dins.

Capítol ·XLVI· Qui argüeix contra ço qui dit és, e ensenya que tot bé fer no fa l'om bo Mas diràs tu contra ço que dit és que alguns són fort bons a regiment e a consellar qui mal regexen lurs cases e lurs persones, axí com legim d'aquell gran emperador Cèsar Agost, qui regí lo món per cincuanta anys ab subirana saviesa en tant que los romans lo volien adorar axí com a Déu, emperò legim d'ell que en casa era bacallar renegat, ple de leigs vicis, los quals no·s deuen anomenar. Respon e dich que no contrastant que l'om regescha bé deffora als altres, emperò si ell regex sí mateix dolentament, ell jamés no és bon hom, ne bon ciutadà ne bon príncep, mas és ben paliat, e sapulcre pudent daurat, e fems ensalsat e asa coronat, segons que dix aquell gran philosoph Permènides de semblants. No és bona rahó que si algú regeix bé los altres segons justícia política, que per axò ell sia bo, car les obres foranes bones no són bones a aquell qui les fa, si ell no y consent, car los tirans tenen gran justícia, emperò són los pijors hòmens del món. Per aquestes coses appar que Cèsar Agost, jatsia regís bé, emperò ja per axò no fon bon hom, car en ell era multiplicació de mals vicis qui·l feyen mal. Ne·s pot fer bonament que aytals hòmens tan mals, per bé que façen fer justícia a la comunitat, que soviny no facen en públich qualsque leges obres, qui proven que ells són mals ciutadans, o mals conseyllants o mals prínceps, car, com dix lo Salvador: Nichil occultum quod non reveletur , ço és que no y ha res tan amagat que no u port Déus a luu a la fi. E comunament aytals hòmens res de bé que façen no u fan sinó per vana glòria o per lur profit, e per consegüent tota obra de sí bona feta per ells és corrumpuda

e mala per la lur intenció. Donchs, per neguna aytal obra, per gran que sia de sí, ells no poden ésser dits bons. Segonament, diràs axí: —Certa cosa és que altra regiment és aquell qui·s pertany a regir sí mateix, e altre és aquell per lo qual hom regeix la comunitat o l'aconsella, donchs pot-se fer que l'hom sia bo al segon regiment e no al primer. Respon que posem que axí fos com tu dius, encara aquell qui regiria bé o consellaria bé la cosa pública no seria bon hom parlant simplament, car fallir-li-hia la bonesa personal, sens la qual negú per res no pot ésser bo, ne, per consegüent, seria bon ciutadà, car com ciutat sia ordonada a virtuosa comunitat, negun hom no pot ésser bon ciutadà si no viu virtuosament en quant virtut és via a glòria. E com l'om aquell qui no és en sí bo no age aytal virtuós viure, segueix-se que no és bon ciutadà. Mas diràs tu que si aquesta resposta és vera, segueix-se que jamés negun infel ne negun crestià qui sia en peccat mortal no fo ne és bon ciutadà, car negú d'aquests no viu bé ne virtuosament per attènyer glòria ne vida perdurable, e açò appar gran inconvenient a tota res. Respon que ver és ço que conclous, ço és que negú qui sia en peccat mortal no és bon ciutadà, car corromp sí mateix, qui aytant fa major mal a la comunitat com dampna e destruu sí mateix, dispòsit a més de bé. Emperò aytal pot ésser dit bon regidor de la comunitat, mas no pot ésser dit bon hom ne bon ciutadà, com bonesa de ciutadà enclou bonesa virtuosa directiva a glòria, de què·s segueix que jamés negun enemich de Déu ne de virtut no fo bon ciutadà. E açò és semblant al dit de sent Agustí en lo libre De la ciutat de Déu , qui posa que jamés en negun infel no fo neguna vera virtut, car fallia-los lo fonament de virtut, qui és fe, sperança e caritat. Semblantment me dich en lo present propòsit.

Capítol ·XLVII· Quines virtuts e quines obres pertanyen a bons ciutadans Demanaven antigament los philosophs quals virtuts e obres virtuoses devien haver los bons ciutadans en quant eren ciutadans. E fo-los respost per l'estudi achadèmich on regia Plató que, jatsia que en la ciutat hagués diversos officis e maneres de viure, emperò tots devien haver aquesta pura, e fervent e dreta intenció, ço és que tot lur treball e vida sia ordonat principalment a conservació e profit de la cosa pública. E aprés los estech dit que tot bon ciutadà en quant ciutadà deu haver les virtuts cardenals, axí com prudència en veure de luny los profits o dampnatges de la comunitat e cosa pública, e fer-hi covinents provisions. Aprés, deu ésser temprat de sses passions e en sos delits, en guisa que no faça negun excés en curar de sa carn massa ne sia delicat. Terçament, deu ésser axí fort que no dupte la mort per ajudar la comunitat; e sia fort en portar tota adversitat que per la comunitat reeba, e la esper ab gran goyg. Quartament, deu ésser just, e per justícia e per les leys de la comunitat estar fins a la mort, e que ell se mostra primer observador, car lavors porà celar per elles ab millor cara. La dita fi e intenció de profitar a la cosa pública deu cascú haver axí cara e prehar-la que no la desempar per res, ans la conserva en sí totstemps de tot son poder, e la enseny a ssos infants e a ssos amichs, e la pos en coratge dels altres. Rahó és car, com diu papa Gelasius en un seu Documentari, amant lo crestià la comunitat honra a Déu, qui per sa gran caritat la ha manada honrar e amar; e fortiffica sí mateix e les sues coses; e dóna gran eximpli de sí mateix als altres e ençén-los a ffer semblant; e creix en sí gran virtut e s'apparella en paradís gran corona. Diu Aristòtil en la sua Èthica que amor de comunitat deu ésser appellat bé divinal, car és sobre tots altres béns temporals. Lo qual bé nos han ensenyat

fort altament los grans e assenyalats hòmens passats, qui per aquest bé preseren mort. E aquest bé fa a nós més ressemblar a Déu que tot altre bé, en quant Ell és rector, pastor, actor, governador, special amador e Senyor de tota la universitat de la comunitat de totes les creatures.

Capítol ·XLVIII· Com prudència és fort necessària al bon ciutadà Axí com dit és, fort és necessària la virtut de prudència als bons ciutadans, e especialment a aquells qui consellen e senyoregen la ciutat. Rahó és car, com los dimonis hagen perduda la celestial altesa e dignitat, per tal combaten e tempten contínuament pus fortment aquells que vehen en lo món posats en regiment. E açò per tal quant aterrar aquells se tenen a gran honor e a molt major que dels altres; axí mateix per tal car havent aquells, per occasió lur hauran molts d'altres. Per què, consellant los bons ciutadans aquell gran Policarpus, en la letra que tramès a contastinopolitane ciutat, diu axí: Prudència de ciutadà posat en regiment requer desfiament de sí mateix en tots sos fets e confiança de sol Déu, lo qual per ajuda deu tostemps devotament invocar ans que començ a ffer res pertanyent a la comunitat. Aprés, requer que, primerament, pens la condició d'aquells ab qui viu e ab qui ha tractar. E cascú pens de supportar en sos vicis segons son estament, qui emperò no sien vicis mortals ne nocius a la comunitat, axí que a tots sia humà, no lexant jamés veritat ne cometent iniquitat per tal que no·l desempar Déu de justícia. Deu, encara, cascú aytal saber les leys e furs de la ciutat que consella o que governa. E aprés, que totstemps pens en bé e tostemps vulla tenir consell d'altre abans que lo seu propri, si donchs en los altres no conexia manifesta error. E jamés aytal hom no·s glorieig de ésser major entre los altres consellants e regents, car açò és gran follia e de la qual poden a l'hom venir grans mals, e·n special que per esta via se pot d'ell lunyar seny e prudència, qui requeren cor humil.

Recompta la ystòria grega que Elamitus, rey Albanie , fo en una sua ciutat e estech-li acusat un notable ciutadà que lo dit ciutadà havia posat en regiment de la dita ciutat un seu fill, qui era foll e qui·s gloriejava que ell tenia en son puny tota la ciutat aquella. E aprés que lo dit rey hac trobada la veritat del fet, apellà lo dit pare e fill, e dix axí al pare: —Tu, axí com a fals e enemich d'aquesta ciutat, li has dat per regidor hom foll e sens cap, per què yo vull que de present perdes lo cap. E aprés dix al fill: —Yo pensava que aquesta ciutat fos mia, e tu glorieges-te que la tens tota al puny. Donchs, da·m lo puny, e retràs-me la ciutat ab guany, car rahó és que me·n dóns guany, pus que tant la has possehyda. E féu-li tolre lo puny e levà·l del regiment de la ciutat. Aprés, diu que dix axí als altres tots: —Aprenets açí en ço que fet hé e sapiats que qui comet contra la comunitat scientment, Déu, qui és rector de la comunitat, per hom de la comunitat lo aterra.

Capítol ·XLIX· Com l'om sens gran sey natural pot cobrir sos defalliments e com l'om savi se deu governar per seny Lisander, príncep de Frígia, bon crestià e gran philosoph, enterrogat per son fill, qui era hom grosser, com poria ésser hom prudent perquè pogués mils regir e governar los seus, respòs axí: —Qui naturalment no ha prudència, deu-le·s procurar per art e ab maneres. La art de procurar prudència sí és fer les coses següents, ço és, primerament, ab instància contínua demanarla a Déu. Segonament, legir contínuament doctrines, e documents de saviesa e hystòries dels passats. Terçament, hoyr volenter los altres. Quartament, occupar e ordonar son temps en aytals coses, car hom grosser en doble ha mester major temps a procurar-sa prudència que no aquell qui naturalment és subtil. Quintament, hom aytal deu parlar poch, e ab gran deliberació, e espau e ab pesats moviments, car lo pes de les paraules ensenya seny, encara que no n'í age molt. Sisenament, aytal deu parlar derrer los altres tostemps, e segons los altres, per tal que d'açò que los altres han dit se puxa ajudar e faça de tot ·I· coci mosci bé ordonat qui apparega obre sua e novella, jatsia que tot sia ja dit per los altres. Setenament, parlar ab altres a part volenter d'açò que has a parlar o aconsellar, si donchs la matèria no és secreta. E, si u és, parla·n ab aquells mateixs ab qui n'às a tractar, si fer-se pot, car lo parlar e tractar de la matèria obre l'enteniment, majorment si aquell qui·n parla hó fa per humilitat, quaix interrogant, conaxent son deffalliment. Vuytenament, no vulles res de pes sens gran desliberació començar, ne lo començat vulles per res lexar sens gran acort. Novenament, tota cosa de

pes qui·t sia proposada te sia sospitosa fins que ab gran prudència la hages examinada e minvada. Dehenament, que totstemps te sia escut contra tots injusts prechs al·legar que los prechs són contra rahó e prudència, car açò ensenyant tanca la boca a tota persona rahonable. Onzenament, si prudència e saviesa vols procurar —o·n vols haver almenys lo nom— sies compost en tots tos gests davant tota creatura, e ret tu mateix honorable en comportar tu mateix devant los altres, car lo moviment dels membres, e de tot ton cors e ton anar, vestir, menjar, riure e parlar fa gran testimoni de ta prudència o de poch seny. Dotzenament, aprèn dins casa quin deus ésser deffora, per tal que la costuma mala de casa no·t confona soptosament defora. Tretzenament, per negun servey te vulles acompanyar ne acostar ab hom foll, car, si u fas, portar-t'à a confusió e·t forçarà quaix de ffer oradures. Alguns són axí pudents que per neguna art te poràs deffendre que no sies bé pudent si ab ells te acostes; per tal aquí no y ha altre remey sinó fuyta. Quatortzenament, tostemps estudia de cobrir e de destrohir tos deffalliments, e jamés no vulles acomparer en loch notable sinó per necessitat, per tal que no y apparegua qualque deffalliment teu qui·t faça tenir per inprudent denant los altres. Quinzenament, jamés no·t glorieygs de dir novelles ne maravelles per tal que Déus no·t leix caure per ton ergull en qualque paraula inprudent e per tal que no sies tengut per monçoneguer. Setzenament, de tota res qui ensenyar-te puxa aprèn volenter, e Déus per la humilitat tua crexerà en tu seny e prudència. Dehesetenament, jamés no·t confius de tu mateix, si no vols que Déus te leix caure en gran error e vergonya; mas fahent tu ço qui en tu és, posa tot l'altre en les mans de Déu, e Ell prosperar-ho ha tot. ·XVIII·, hages hom aprovat per amich, al qual sol, si a ffer cové, ages a manifestar tes misèries, e en absència d'aquell beu-les-te pacientment. ·XVIIII·, totstemps guarda la fi de ço que vols dir ne fer a què pot venir e jamés no erraràs. ·XX·, no cregues coses de pes soptosament —e diga-les qui·s vulla, ne u descrehegues capitosament quant veuràs que rahonablement se posen en ver. Lo ·XXI· document és que a totes parts te gira avisadament, si has sospita de perill, car sola cautela és aquí remey. Lo ·XXII· és que preus les coses segons lur valor, si donchs a temps rahó no dicta fer lo contrari. Aquests són los documents elets de prudència que lo gran Lisander donà a son fill grosser dient-li axí a la fi: —Aquests documents estudia, fill, e sàpies e membre·n-te bé tostemps, car aquests te abasten a bon regiment de tu mateix e de ton regne. E prea e studia en prudència, car sol l'om prudent mereix regnar, consellar, haver honor e lahor, e viure e sobre la terra estar. D'aquesta matèria no parla pus ací, car davall, quant parlarem del regiment de la cosa pública, aquí tractarem com deu ésser bé aconsellada; lo qual consellar pertany en special a virtut de prudència solament. Per conclusió

d'aquesta matèria te diré lo dit de Remigi, qui és que jamés no crehegues ésser prudència ne saviesa là on regna peccat. E tot ciutadà qui ab traffegueries e ab manyes se vulla exalçar e conservar en la comunitat vendrà a gran confusió, car no·l regeix la prudència qui és mesclada ab temor de Déu, mas aquella qui s'apella terrenal e vulpina, qui engana e confon tots aquells qui la seguexen e qui ab ella fan sos affers. Dix Zenó, gran philosof, que bon ciutadà axí deu ésser e axí deu viure e comportar sí matex com fa bon religiós, en lo qual no appar màcula ne rua. Recompta la ystòria affricana que com Leopodius, rey de Ethiòpia, morís, dolia-li lexar son regne a son fill per tal com lo fill era foll. E diu que lo dit rey dix-ho al fill a la mort que fort li desplaÿa que a ten foll fill hagués a lexar son regne. E diu que lo fill dix-li axí: —Pare, tu, qui tan savi ést, dóna·m manera que sàpia cobrir ma follia e yo fer-ho hé. E diu que lo pare li dix: —Fill, fes tots tos affers fer per savis hòmens, e per tu mateix no faces res, ne·ls te lunyes per res, e no t'acosts a negun foll. Parla poch e pesadament ve e està, ne t'irasques per res davant los altres e hages savi hom qui cascun jorn te diga tos deffalliments, e aquell te acosta e aquell ama sobre los altres, e axí cobriràs ta follia. Diu la ystòria que lo dit fill ho servà axí tostemps, e no contrestant que naturalment havia poch seny, emperò tostemps fo reputat lo pus prudent rey qui en son temps visch e regnà en lo món.

Capítol ·L· Com lo bon ciutadà deu haver virtut de temprança Deu-sa, encara, estendre la vida virtuosa del bon ciutadà hà virtut de temprança, la qual, segons que posa sent Agustí, ensenya a l'hom qui vol viure civilment que no sia agrest, ne salvatge ne importable en ses maneres, ne hom qui faça grans maravelles ne festa de sí mateix en parlar ne en conversar, mas que·s mostra humà, e dolç, e tractable e afable a cascun segons son estament. Deya aquell gran Titus Livius que hom fastijós, e enujós e que molt preu sí mateix jamés no deuria estar en neguna comunitat, car tostemps provoca tots aquells qui·l vehen contra sí mateix e·ls dóna occasió de mal parlar d'ell. La ·II· cosa que ensenya temprança a l'hom sí és que reprema ses passions e sos moviments, car, com dix Sèneca, lavors poràs los altres regir cant hauràs après de regir tes passions e males enclinacions. Alguns són axí bestials que, de continent que·s senten inclinar a qualque vici, aytantost lo volen posar en execució, e aquests apella sent Gregori bèsties sens enteniment. Aytals hòmens deuria hom gitar de tota comunitat per tal que no corrompessen los altres. Recompten les ystòries gregues que los epicuris, qui posaven benauyrança en la carn, de tot loch de bé foren gitats, car per lur gola e per lur luxúria corrompien ells més en un hany que altres bons hòmens no hedificaren en deu. Antigament, los hòmens assenyalats sobiranament entenien que lurs infants fossen nodrits en la gola, specialment en beure, e a sobirana vergonya s'ó tenien que hom los tingués per amadors de la gola o de bons vins.

Lo rey En Pere d'Aragó era a Barcelona e tramès per un seu conseller especial, qui era d'aquí ciutadà. E com lo dit ciutadà laguiàs massa, lo rey hi tramès altra vegada e aquell vénch cuytadament. E com lo rey lo víu, dix-li: —E què, sényer, érets embriach? Hó per què havets tant laguiat? E com aquell hoýs que lo rey li fahya aytal interrogació sobre sa embriaguesa, respòs humilment axí: —Senyor, nulltemps no amé tant lo vi que us calla duptar si era embriach. E perquè mils conegats yo quant l'àm, yo faç vot a Déu ací de jamés no beure pus vi, per tal que d'aquí avant no us calla duptar de mi en aytal article ne de dir-me en la cara vituperi semblant. E jamés no bech pus vi. Enterrogat Cleonicus, senador de Roma, per què jamés no bevia vins preciosos, respòs que: —Per tal que aprenen los ciutadans de Roma de mi com deuen beure tempradament, car los vins preciosos lexen gran flayra en la bocha, e grans fums dins l'estómach, e tan grans que a tots aquells qui parlen ab hom ne donen per la cara. Què, donques, pot dir l'om de bé qui parla ab mi o ab la persona de honor? Que regiment de comunitat sia vengut en mans de sach plen de vi, e de odres pudents e de hòmens carnals e vils? Cert, tota honor en aytals és cosa perduda, e justícia e regiment és fort menyspreat que sia venguda en mans d'òmens carnals en gola ne en beure. Recompte la ystòria affricana que Orgós, rey de Marrochs, enterrogat per son fill en la mort si duraria molt lo regne lur, respòs Orgós que fins que los regidors del regne se donassen a embriaguesa. E axí fo, car son nét Iotus fo gran embriach, e sos officials e jutges, e aquells que més hi manaven. Per tal romàs lur casa sens successió e passà a Rreanta, qui fo elegit rey per lo poble, qui era primerament aquí mateix ciutadà, hom fort famós en gran nodriment de sa bocha. Deya aquell gran poeta Salustius que, aytant com lo ciutadà o gran senyor era pus subtil, e pus agut en bé regir e consellar, e en bé celar per la comunitat, aytant devia ésser pus grosser en son menjar, e beure e en son vestir. E diu que devia dir axí a son majordom: —Da·m a menjar prou a mi e a ma companya, mas res delicat no·ns poses denant. Deya aquell gran estròlech Missael que delicadura no és sinó cadena qui té l'om pres e ligat que no puxa fer ço que deu, ne vulla ço que deu voler, car si per lo matí se vol levar, no u lexa fer lo delicament dient que fa ayre o fret, o que ha poch dormit, o que vol sentir lo plaher del lit per una gran peça. Si vol dejunar o abstenir per qualque necessitat, diu lo delicament que no u faça, car, si no menjava axí com ha acostumat, tantost morria o que no u poria per res sofferir. E breument, contra tota bona cosa que l'hom vulla fer, axí l'estreny lo delicament, e·l liga e li contrasta que no u lexa fer per res. Per tal dix Mellisius, philosoff, que hom delicat és asa bé ligat o porch en fanch enpregonat, qui no·s pot moure per bé que sia ferit ne manaçat.

Capítol ·LI· Qui condampna molt delicat viure Franconus, del qual se diu en la Gallica ystoria que hedifficà Orlens, ordonà aquí aytals leys, ço és que visquessen grosserament, no curant sinó de pa gros e de vi gros en ivern. E que en l'estiu usassen molt beure aygua, almenys fins que los hòmens haguessen ·XL· anys. E que jamés no menjassen salses; ne vestissen draps preciosos, ne portassen camises delicades, ne calçar pintat ne affaytat. Ne hom ne fembra jamés portàs res d'aur ne d'argent, ne perles ne pedres precioses, ne haguessen res de matayll a lur servey sinó olles, armes o arreus de collre la terra, e martells, tesores e agulles. E per aquesta manera la gent sa féu fort richa en poch de temps e fort disposta a les armes. E diu que deya lo dit príncep axí: —Per delicament s'és perduda Troya e mos progenitors ne són morts. Delicament, deya ell, no és cosa plasent, ans és ·I· gran càrrech mortal que l'hom porta al coll, qui no·l lexa moure a ffer res de bé. Lo cors de l'hom, deya ell, apparellat és de tenir la via en què·l posaràs. E si grosserament lo nodreys, ajudar-t'à a ffer espertament ço que vulles; si·l fas delicat, rebel·lar-t'à en tant que no·t lexarà res fer que fer deges, e a la fi fer-t'à dir que malaÿt sia aquell dia en què li donist tal delicament, car pensar-te podies que qui nodrex son esclau e son servent delicadament, que a la fi li rebel·larà malignament. Recompta la crònica oriental que Quintinus, rey Armenie , anà assetjar una ciutat qui li era rebel·la. E seguiren-lo tots los honorables hòmens de son regne, los quals eren per la major partida honrats ciutadans, los quals vivien fort delicadament en lurs cases e fort sumptuosa. E com lo dit rey

hagués estat per un mes sobre lo dit setge, los dits ciutadans e hòmens delicats enyoraren fort los grans delits e plahers que havien en lurs cases. E no podent sofferir lo setge digueren al rey o que ells morrien aquí, o se n'havien a partir per les grans misèries que sofferien en lo setge. Specialment al·legaren que aquí no·s podia trobar còpia de gallines ne d'altra volateria que ells havien acostumada de menjar; ne s'í trobave aygaros per refrescar lurs cares, ne negun plaher altre dels que ells havien acostumat. Lo dit rey, qui hoý açò, fo fort torbat. E pensà com era leja cosa que per delicament de sos vassalls ell hagués a lexar la presó de la ciutat desús dita e, lexat lo setja, tornà-sse·n. E donant comiat a ssos vassalls, dix-los axí: —Pròmens, per vostra delicat viure hé yo hagut a lexar la presó e setge d'aquesta ciutat qui m'era rebel·la, la qual cosa és a mi dampnosa e vergonyosa e a tota la comunitat de mon regne. Per què per tolre a vosaltres aquest mal delicament, yo faç aytal ordinació de present, ço és que en mon regne no·s nodresquen gallines ne polls, sinó aytants com ne sien necessaris a malalts e a persones dèbils. E si negun altre ne vol comprar, que lo parell los cost ·XX· florins, e que negú no·n gós nodrir sinó persones a açò diputades. Ordén, encara, sots aytals penes e graus, que negú no gós nodrir oques, ànets ne pagos ne neguna altra volateria, mas que vull que cascú meng aytal carn com yo matex, ço és moltó, bou, vedell, cabró o crestat, cabrit o caça. Ne negun no gós menjar de neguna altra volateria. Aquí mateix los vedà tots linatges de delits qui·ls poguessen retraure de fer fets d'armes e·ls dix: —Pròmens, debades no u digueren los grans philosofs que vi e embriaguesa, delits e delicaments tolen lo cor als hòmens e·ls fan affeminats. Per què vull que d'aquí avant cessen entre vosaltres tots delits carnals e leygs, per grat o per força. E sapiats que qui no·ls lexarà yo faré que los delits lexaran a ell, tolent-los la persona o fahent-los viure ab dolor tostemps. Respongueren ells al rey axí: —O, senyor, ¿e per què no·ns lexats viure a nostra guisa, pus que açò ab què·ns adelitam pagam tan bé ab nostres diners? Respòs lo rey: —Vostres diners, primerament, deuen servir a la cosa pública ans que a vostres golaces vils e mal nodrides. Ne per vostres diners devets tolre a vosaltres mateys al servey de la comunitat, a qui primerament sóts tenguts de servir, ne la comunitat, qui és hedifficada en special per refrenar les males cobejances, deu sostenir que per vostres vils goles vos façats inaptes a deffendre aquella e us retats inaptes a tota res de bé. Ells, vehent que lo rey deya ver, callaren. E a la fi de l'any, com ja fossen aveats a viure groserament e ffossen exercitats en treballs, esvahits per enemichs, exiren contra ells vigorosament e·ls venceren tots. E lavors dixeren tots en una veu: —Viva lo rey! Viva! qui per ses nobles leys, e ordinacions e

bones custumes nos ha fets hòmens e·ns ha ensenyat de viure com a nobles ciutadans.

Capítol ·LII· Qui inpugna delits carnals, especialment en ciutadans En lo terç de les Ètiques ensenya Aristòtil que ésser hom carnal és vici bestial, pueril, leig e conteptiu. La bestialitat appar en quant l'om segueix la inclinació de la carn axí com la bèstia, e encara és pijor, car la bèstia per pahor lexa sos plahers. Appar de l'asse, qui no menjarà la ferratge en lo camp si veu que negú li manàs del bastó. Ne lo cà pendria lo pa ne l'os de la carn que veu que l'om té al cap del coltell, car fa-li pahor que, prenent lo pa o l'os, no fos ferit del coltell. Mas l'om no ha pahor ne vergonya de Déu ne d'òmens de fer tot ço a què és inclinat, solament que haja temps e loch. E en açò ensenya que s'és fet quaix com a bèstia, la qual cosa és fort contrària al ciutadà, qui deu ésser nodrit per bona ley e per bona rahó, e deu eximpli ésser de tots los forasters qui·l vehen. Segonament, viure carnalment és vici pueril e de minyó, car solament permet hom los minyons menjar sovín quant no han rahó, e perquè mengen poch e són en créxer contínuament. Mas que l'om en qui deu apparèxer seny e rahó menig, ne bega, ne jaga ne juch axí com lo cor li diu, aytal hom no deu estar entre persones de honor, mas entre tacanys e ribalts, e fora ciutat. Legim de Foraneu, rey dels elamites, que aytantost com ell sabia hom en neguna ciutat que no volgués viure segons les leys de nodriment e de abstinència que ell havia posades, tantost los en gitava e·ls trametia en ·I· ylla qui era en sa lengua apellada "dels dolents". Terçament, aquest vici és fort leig, car ¿què pot ésser pus leig que aquell qui deu ésser ley e eximpli dels altres sia corruptor lur? Açò és tanta legesa que d'aquest vici devallen totes espècies d'altres legeses del món. E, com dix Salustius, hom golaffre e ociós pou és de tot peccat e de tota viltat,

hom és sens vergonya, privat de tot bon nodriment, devorador de riqueses, gran monçoneguer, ple de tots vicis, qui no deu comparer denant negun hom de bé per la sua legesa. Per aquests vicis ve hom a gran menyspreu, car l'om golaffre e carnal tota res lo menysprea e·l té per no negú. Que donchs aytal hom sia ciutadà, e posat en honor en la ciutat, no és sinó vituperar lo grau, e·l consell, e·l juý e l'estament de la ciutat, en tant que altres successors no·s tenen puys a honor que sien en lur grau, ne res que ells façen ne diguen no és res presat, ans és tot menyspreat per la legesa e viltat de lur mala vida. En special tracta aquí matex Aristòtil, en lo loch dit de la Èticha —e axí mateix aquell gran comentador seu— e diu que carnals delits fan l'om pauruch e sens tot ardiment e virtut, la qual cosa és fort contrària a ciutadà de honor e de valor, qui sovín ha a mostrar fortalesa e ardiment virtuós per conservació de la cosa pública. E diu aquí aquest que per experiència veuràs que hòmens carnals són odiosos primerament als seus, axí com a muller e a domèstichs, e aprés a aquells altres qui·ls han familiars, e açò en tan que tots los fugen e·ls desemparen a la fi, ans diu que cascú se deu tenir a gran vergonya que aytals hòmens hagen familiars. Les quals coses són fort contràries a notables ciutadans, qui per tots deuen ésser presats, e honrats he amats.

Capítol ·LIII· Qui posa los vicis d'òmens destemperats e carnals Posa aquell gran savi Salon en sos documents dats a la ciutat de Attenes les següents instruccions, ço és que jamés hom carnal, ne vil ne luxuriós donà bon consell; ne fo hom de vergonya ne ab bon nodriment; ne vencé una batalla; ne féu una bona ley; ne sabé son vici cobrir longament; ne pòch celar ·I· consell; ne hac reteniment en sa lengua, ne bastà a temprar sa lengua; ne fo un poch pacient; ne dat a negun bon estudi; ne capdellat per neguna bona rahó; ne sabé conservar sa fama; ne passà un jorn alegrament; ne pujà a perfets dies; ne fo plasent a negú, ne en res bé ordonat; ne sabé dar de sí un bon eximpli, ne aplicar-se a negun alt estament; ne fo profitós a altra, ne bon regidor de ciutat, ne és per neguna res presat jamés. Per tal, parlant a Salamó en esperit, lo Ecclesiàstich, ca. ·XLVII·, diu així: Inclinat has ton cor a turpituts carnals, donchs gran màcula às posada en la tua glòria e en la tua corona, car, per grans béns que l'hom haja, si ell torna aprés carnal ne vil, tot és dissipat e tot destrovit, ne ell no és presat un diner ne res que faça ne que diga. Legim de Sabio, príncep de Pèrsia, que per sa carnalitat vénch en tant menyspreu de sos súbdits que negú no li volia obehyr, ans lo hagueren a levar del regiment del regne dient-li així: —Tu ést posat rey que·ns regesques; realment tu no·ns fas com a rey ne nós no·t faríem com a vassalls, per què si ab nós vols romandre, elegex-ta terra alguna per ta vida, e serà·t dada. E d'aquí avant no t'empatxes del nostre regiment. E axí u féu conexent son deffalliment. Recompta Trogos Pompeius que Almarius, legislator romanus , enterogat com deu ésser temprat l'om qui és honorable, respòs que totstemps menjant

menys que l'appetit no requeria, e sovín dejunar, e reffrenant sa lengua e bé guardant lo cor, e sobretot que fusqués a companyia e a tot parlament de fembres axí com a la mort. Vet, donchs, com lo ciutadà deu ésser virtuosament temprat.

Capítol ·LIIII· Qui posa que bon ciutadà deu haver virtut de fortalesa La terça virtut necessària al bon ciutadà és fortalesa de cor que li faça la cara de ferre a estar vigorosament per lo bé e profit de la comunitat. Diu aquell Macobrius que aquesta virtut és en fort pochs, mas aquell en qui és no·s pot presar en negun preu, car ultra tot preu val, majorment si és ligada ab prudència; car si l'hom és gran zelador e no y té manera, per deffalliment de seny affolla tot son proçés. Per què enterrogat lo dit Macrobi què ha mester vera fortalesa, respòs que les companyones següents. La primera és prudència, car aquesta li serà lum e li ensenyarà lo camí per què vaja. La segona, que l'om sàpia què deffèn, ço és que defena veritat, car la veritat dóna gran cor a aquell qui la deffén, car sap que com la veritat a la larga no puxa caure, que ell finalment haurà victòria. La ·III· companyona hi ajusta sent Jerònim en una epístula dient que la fortalesa és ben gornida en l'om quant l'om ço que fa entén a ffer per honor de Déu e profit de la comunitat, car com aquesta intenció sia tota fundada en Déu e en caritat, Déus la prospera, car la batalla aquella que l'hom fa per aytal intenció, batalla és de Déu e no de hom, e per tal l'om pot estar, ço diu, ab gran confiança de la ajuda de Déu. La quarta companyona posa sent Gregori, e és attendre al guardó, car lo gran loguer fa a l'hom gran fahener. Per tal havem secundo Paralipomenon , ·XV·, axí: Confortamini et agite viriliter, grandis enim merces est operi vestro . E vol dir axí: Ajats lo cor fort, e virtuós e robust a treballar en los fets justs e bons, car gran loguer vos ha Déus apparellat per lo vostro treball. Pensa los

sants màrtirs ab quanta alegria deffenien la causa de la fe quant pensaven lo gran loguer que nostre senyor Déus los havia apparellat. Deya Honoratus, abbas sanctissimus , que l'hom qui ha a deffendre veritat e coses de Déu no·s deu ensenyar hom, mas virtut celestial qui sia a manera de lamp qui tots los contraris deja cremar. Per tal havem Ecclesiastici: Noli effici iudex, nisi virtute valeas irrumpere iniquitates . E vol dir axí: No vulles ésser jutge ne posat en potestat, si donchs no·t sens virtut, e vigor e força de destruyr les iniquitats e malvestats que veuràs que·t seran davant proposades. Per tal manà nostre Senyor en la Ley que, si ést jutge, no favoresques gran ne poch, ne parent ne amich, sinó la pura veritat. E és axí que entre les altres persones del món a qui fa mester aquesta virtut sí fa als ciutadans per tal que lo bé de la cosa pública vaja avant. E deuen-la tots ensenyar e haver per tal que los regidors se pensen que tots han l'uyll hubert a lur regiment, e que tots són apparellats d'ensenyar e de publicar lurs deffalliments, si no·s guarden de errar.

Capítol ·LV· Qui posa una història d'un noble regidor de una ciutat Recompta Fulgencius que en Astrigoni, ciutat d'Alamanya, vénch un hom per estudi qui era ciutadà de Colunya, que, com hagués aquí per amich especial un dels regidors de la ciutat e vengués temps que deguessen elegir novells regidors, dix l'om aquell estranger al seu amich: —Per què no fas que qualsque amichs teus entren en lo regiment de la ciutat, per tal que tinguesses per esta via totstemps la ciutat en la tua mà? Car axí u fem nós en nostra terra. Respòs lo dit regidor, qui era amich de l'estranger, e dix-li axí: —Fill, açí són los hòmens fort occulats e ardits, qui de continent conexerien aquest tràffech e tolrien-nos les persones e los béns, axí com aquells qui s'aproprien les honors de la comunitat. E sàpies, fill, que los habitadors d'aquesta terra són hòmens axí forts e requirents egualtat que si veyen que nós fahéssem compares ne comares, ne·ns profitàssem dels béns de la comunitat en lo temps en què la regim, dar-nos-hien per traÿdors e matar-nos-hien. Dix lo dit estranger: —Los regidors de Colunya, l'any que regexen, se vesten notablement del tresor de la comunitat, e la ciutat los fa algunes grans gràcies, donchs, per què almenys no us fan a vosaltres semblants coses açí? Respòs lo dit regidor e dix: —Car com nós amem ací de tot nostre cor lo bé comú, volem-lo servir a nostre cost e messió. E per tal que negú no·s procur entrar en lo regiment de la ciutat per esguart de negun guardó, sinó per sola amor de la comunitat, per tal no volem que negun regidor n'aja per son treball neguna paga. Basta que si negun d'ells despèn res per esguart de la comunitat, que li sia pagat entegrament.

Dix l'estranger a aquell: —Poch veig que us en proffitats, segons que·m par, vosaltres del regiment de la comunitat! No és axí entre nós, car per pobre que l'om sia, sol que dins los affers sia de la ciutat, tantost és gran rich hom. Respòs lo dit regidor: —Nosaltres no volem tal profit qui·ns dapne les ànimes e per lo qual hajam a ésser lladres de la comunitat, ne volem guany qui·ns procur a la fi pèrdua de tot quant havem, mas desijam profit de la comunitat estojant-li tot ço que podem en guisa que un diner no·n vaja a mal. E ço que estojam finalment serveix-nos a tots, car si havem a ffer alguns fets notables d'armes, o per altra via, no·ns cal fer peyta novella en la ciutat, mas recorrem a açò que havem estojat de la comunitat. E com molts pochs sien un gran molt, a la fi ço que tots tolem a nós mateys donant-ho a la comunitat és tant que allò quaix basta a nostres grans càrrechs a portar, e no u sentim quaix quant nos ve dessús novell càrrech. E quant dius que en vostra terra de continent que l'om és en los affers de la ciutat tantost és rich hom, dich-te que axò és fort mal testimoni d'aquells qui la servexen, car, com no puxen ésser richs per lo salari que prenen, segueix-se que són richs per ço que furten, e com jamés no·n satisfacen res, dampnan-ne lurs ànimes. E com la cosa que guanyen vinga de mal just, per tal a la fi no·ls profita res ne ve a bé, mas porten-se-n'ó tot diables, d'on era vengut. Car sàpies, fill, que açí havem haguda experiència en ·X· grans linatges, dels quals era fama que antigament s'eren tots fets dels béns de la comunitat, que ara no y ha res romàs. Per rahó d'açò nosaltres, tement que no·ns en presés axí, o pijor, guardam-nos que un poch diner de la comunitat no entra jamés en nostres cases. La qual cosa hoynt, lo dit estudiant dix: —Beneÿt sia nostre Senyor, qui tanta de gràcia ha feta a vosaltres e a aquesta comunitat per la vostra gran leyaltat e bonesa!

Capítol ·LVI· Com Marchus Publius enseyà gran fortalea per la comunitat de Roma Tanta era la fortalesa que los passats ensenyaren per conservar en bon estament les comunitats que no solament ne menyspreaven les riqueses temporals, axí com dit és e havem a dir davall pus longament quant parlarem de la cosa pública, ans encara se·n daven a mort e·n menysprehaven tots perills, per grans que fossen, segons que recompta sent Agostí en diverses parts del libre De la Ciutat de Déu. E en special legim de Marcho Publio, ciutadà e conseller de Roma, que aprés la mort de Tolomeu, rey de Egipte, Antíoch, rey de Grècia, falsament anà en Egipte per ensenyorir-se del regne. E Cleopatra, sa germana del dit Antíoch e regina de Egipte, près son fill e tencà·s ab ell dins Alexandria. E lo dit Antíoch, qui u sabé, assetjà-la aquí. E la dita dona secretament escriví als romans supplicant-los que li deguessen ajudar per amor de son marit, qui era estat lur amich. E los romans de continent trameteren-li lo dit noble ciutadà apellat Marchus Publius dient-li axí: —Tu saps què és açò per què vas: fé segons la tua prudència. E aquest Marchus, exit a terra en Alexandria, près una verga e demanà la tenda del rey Antíoch. E lo dit Antíoch, sabent que embaxador hi havia de Roma, exí-li a camí e encontraren-se sobre la arena qui és aprés la mar. E fets lurs acompanyaments, Marchus féu engir del rey Antíoch, baix en la arena qui és pres la mar, un cercle ab la verga que tenia en la mà, e dix al rey aquestes paraules: —Mana lo cenat de Roma que tu no hisques de aquest cercle fins que tot ton setga sia levat d'açí e te·n vages.

E lo rey Antíoch, qui sabia lo poder e esforç dels romans, e l'esforç d'aquell qui li parlava axí, amà més rebre sa vergonya aquí que mal respondre e respòs-li axí: —Pus que lo senat de Roma vol açò, a mi plau molt e vull que de present la mia tenda sia levada primera. E tantost tot l'estol se levà d'aquí. E diu-se açí que los servidors de Marcho Publio digueren-li aprés: —O senyor! E com pogués fer al rey tanta minva que·l tancàssets dins aquell cercle davant tothom fahent-li aytal manament? Respòs Marcus: —Car penssí que ell, vehent-se axí aminvat, que·m fahés auciure. E aquest és estat totstemps lo major desig que jamés aguí, que la mia mort fos tant bona e tan honorable que yo morís per la comunitat e cosa pública de Roma. Vet aquest gentil quina fortalesa mostrà e ensenyà per la deffensió de la comunitat! D'aquesta matèria parlarem longament davall quant tractarem que los passats han sofferits molts mals e treballs per la cosa pública.

Capítol ·LVII· Per què aquell qui·s procura lo regiment de la ciutat no·l deu haver Interrogà Sabius, rey de Líbia, a son pare Oridon, savi e famós príncep, en la mort quins hòmens posaria en regiment de les sues ciutats, e diu la ystòria oriental que entre les altres moltes bones doctrines que li donà en esta matèria foren les següents. La primera sí fo que jamés no y posàs negú qui s'ó procuràs, ne qui volenter ho presés, e açò per tal car aquell qui s'ó procura no y és per amor de la comunitat, mas per son proffit propri. Com pots pensar que aquell se procur aytals officis per amor de la comunitat, qui no daria un diner per tota la comunitat solament que ell hagués bé? Ne com pots pensar que sia leyal a la comunitat aquell qui vol ésser en offici de la comunitat per tal que per lo dit offici se faça falsament rich hom? Car aquell no·s pot fer rich hom sinó deffraudant la comunitat e fahent deslealtat a son offici. E pensar pots ab quina ardor ve aytal hom a furtar ço de la comunitat, que ell no haja vergonya de procurar-se aquella cosa de què ell és inapte e insufficient, e de què ell sap que tots aquells a qui·n prega se pensen que ell no la·s procura sinó per tal que furtant se faça rich hom. E dix aquest Oridon: —Vejes, fill, com és lo món abceguat, car los hòmens se penssen que furtar a la comunitat no sia tan gran peccat com furtar a algú en especial. E açò fan dues coses: la primera sí és la mala costuma qui és entre·ls regents la comunitat, car tots se són girats axí a furtar que la un no n'ha vergonya de l'altre, ans se reputa cascú a gran saviesa que sàpia fer que ell se millor dels béns de la comunitat.

La ·II· cosa qui·ls tol la vergonya de furtar a la comunitat sí és la manera del robar, car no li posen nom furtar, mas satisfacció necessària als treballants per la comunitat, e cascú ha ja son alcavot, o la hú o és de l'altre. E proposaran entre sí mateys dient que aytal d'ells mateys ha molt treballat per la ciutat e és-ne estat mal pagat. E tots entenen ja què vol dir aquell, e de present respondran que ver se diu aquell, e assignar-li han qualque bon bocí pensant que semblant se farà aquell axí mateix per ells. E per aquesta manera de falsa roberia guasten la cosa pública colorant sí matexs per la manera dita, e dien encara axí: —O Déu! E què munta a la comunitat dar mil o dos_mília florins? Yo·n seré rich hom, e la comunitat no se·n sintrà! Diran encara: —Si la comunitat no·ns fa bons hòmens, donchs, e qui·ns ajudarà? Vet que bons hòmens appellen los grans ladres, e dien que aquells són millors qui més n'àn agut e se·n són sabuts millorar o mils enrequeyr. Vet, fill, dix aquest rey, com la cosa pública és aterrada e defraudada per sos fills mateys ab falses colors e ab falses maneres. Aquests tenen aquesta manera, la qual és clar senyal que són cruels robadors e férs enemichs del bé públich, car no és al món cosa que ells fahessen profitosa a la comunitat, ans la lexarien anar a son pes en terra, per bona que fos, si donchs ells no y sentien qualque proffit lur personal.

Capítol ·LVIII· Que furtar a la comunitat sia pijor cosa que furtar a algun en singular Que emperò furtar e noure a la comunitat sia crim incomparablement major que furtar e noure a qualsevol en especial, segons que lo dit Oridon tochà en les paraules damunt dites, axí ho ensenyen alguns grans theòlechs per les següents rahons. La primera sí és car qui furta a la comunitat furta a molts ensemps, ço és a tots aquells qui contribuexen a la comunitat e, per consegüent, fa més de mal que si furtava a qualque un en especial. Mas diràs tu que en quant la comunitat ho pot mils sofferir que tota altra persona singular, per tant appar que menys de mal faça aquell qui furta a la comunitat que aquell qui furta a algú en singular. Respon e dic-te que, jatsia que la comunitat puxa mils portar algun furt que alguna persona mesquina e pobre singular, emperò mils poria portar algun furt alguna persona richa e plena que la comunitat mal regida, qui fa que en les col·lectes e generalitats més hi paguen los pobres e persones miserables que no fan los richs. Per què en aytal cas no és ver ço que dit és, ço és que mils puxa portar lo furt e·l dampnatge qui·s fa a la comunitat lo comú axí dispost e regit que alguna persona en singular. E com sia certa cosa que huy les comunitats del món se regexen axí miserablement com dit és, per tal no és ver que mils puxa portar lo furt de la comunitat la comunitat matexa que tot altre de la comunitat en singular. Ítem, posat que axí sia de fet que la comunitat puxa mils sofferir lo furt que cascú de la comunitat, emperò encara és major crim furtar a la comunitat en aquell qui en fe e ab sagrament ha rehebuda cura de la comunitat, que no si furta a altre

en special, al qual no és ligat per especial fe ne sagrament, car sens tot dupte aquell qui trencant fe furta a la comunitat és caygut en crim de trahició, e no u és l'altra qui furta en special a algú. Per què appar vera la primera rahó, qui és que furtar a la comunitat és gran crim e major que furtar a algú en particular. La segona rahó és aquesta: car bon estament de la comunitat és bon estament de cascun dells altres en particular, e no és per lo contrari. Com, donchs, abundar en peccúnia sia una d'aquelles coses qui fortifiquen la comunitat, axí com davall havem hà veure, donchs furtar ne tocar a la peccúnia de la comunitat és tocar e naffrar l'estament de cascú en particular e, per consegüent, major e més mal és sens comparació furtar a la comunitat que furtar en particular. La ·III· rahó és aquesta: car aytant és pijor lo furt com se fa de cosa pus alta, e millor e pus priviligiada. Com donchs, segons los philosophs e segons bona rahó, los béns de la cosa pública sien millors en quant són ordonats a més bé que neguna res en particular d'aquella, seguex-se que aquella defraudar és sens comparació major peccat que defraudar qualsevol persona en especial. La quarta, car lo defraudant la cosa pública afflaqueix-li son poder e sa virtut e, per consegüent, no és axí poderosa a mantenir les leys de justícia, ne a deffendre los bons, ne a perseguir los mals, com seria si axí no era deffraudada. Donchs més de mal fa aquell qui la defrauda que no defraudant qualsevol altre per lo frau del qual no·s poden aytals mals seguir. Per rahó d'açò ensenyaren los grans philosofs que los tirans deuen ésser perseguits fins a la mort, car totstemps afflaquexen e empobrexen la cosa pública, e aytant com poden enriquexen sí mateys. E ensenyaren que lo príncep aquell qui per mantenir la comunitat treballa, no solament li deu hom ajudar, apellat per ell, ans encara no apellat s'í deu hom convidar, e metre e fer-li esforç per tal que la comunitat sia mantenguda e ell sia honrat per ella axí com a leyal e noble cap d'ella.

Capítol ·LIX· Qui prova per història com deu hom ajudar a la comunitat Legim de Agamenon, príncep de Frígia, que sabent que sos fills no s'eren convidats a ajudar Jason, rey lur, quant anà per deffensió de son regne contra los orientals, que per tal los deseretà tots dient que no·ls tenia per fills, pus que lur senyor havien axí lexat encórrer ne li havien vulgut ajudar en tanta necessitat posat, jatsia que no fossen appellats per ell. Legim de Hodoart, príncep de Gales, fill del rey d'Anglaterra, que com fos per son pare exellat de son regne, e sabés que lo dit pare seu per deffenssió de son regne entràs deçà mar ab Johan de Valoys, rey de França, en camp en lo loch de Cressí, aprés Calers, que sens que lo pare no l'apellà, ell vénch al camp; e aquí, vençut lo dit rey de França, ell trobà gràcia ab son pare, qui l'havia lejament aïrat. E·s diu que lo pare perdonant-li, dix axí: —No·t perdó en quant ést mon fill, mas en quant has leyalment ajudada la cosa pública, sens que no y ést estat apellat. Per lo contrari era axí que, quant los grans prínceps veyen que alguns eren negligents en procurar lo profit de la cosa pública, majorment aquells als quals pertanyia per lur offici procurar-lo, que aquells punien fort cruelment. E d'açò recompta Macrobius aytal ystòria: Diu que un hom strany vénch en la ciutat de Calcedònia e, com fos hom subtil e agut, conech que per una porció del terme de la dita ciutat podia passar ab pocha messió un gran braç d'ayga, tan gran que podia regar gran part de tot lo seccà de la dita ciutat, per la qual cosa la ciutat tostemps fóra bastada de tot bé. E lo dit hom estrany proposà-ho als jurats de la ciutat. E com ells vehessen la cosa possible e bona per la comunitat, emperò pensaren que, com ells no haguessen possessions ne terres pròpries, que la

cosa aquella no era gran proffit lur personal e, com fossen mercaders, seguirie·s que ells d'aquí avant no portarien vi ne pa a la ciutat d'altres terres, axí com havien acostumat, e per consegüent lo regadiu aquell los tolria lur guany. E per rahó d'açò escusaren-se per diverses vies de proseguir segons lo consell del dit bon hom estrany. E com lo lur rey vengués a la dita ciutat, e los jurats aquells fossen accusats d'aquella tanta negligència que havien ensenyada en amor de la comunitat, no volent seguir lo sà e profitós consell de l'hom estrany, e açò per lur proffit, apellà-los e dix-los axí: —Tots vosaltres sóts dignes de mort per la gran infeeltat que havets ensenyada a la comunitat, emperò yo la us perdó per tal que la comunitat no perde lo dit proffit. E, de present, vos exil d'aquesta ciutat a empertotstemps, e us man que anets per tot lo món cercant l'om aquell estrany, qui tan gran obra volia fer per proffit de la comunitat. E vull que de present sa començ la dita obra, e que·s proseguescha segons que entre tots sabrem enginyar. E vull que totes les despeses que s'í faran se paguen dels vostres béns propris mentre basten, e lo romanent supplir-ho-a la comunitat. E axí fo fet. E aquest juý fon despuys fort aprovat per tots los philosophs e legistes de Grècia.

Capítol ·LX· Qui posa la segona doctrina de Oridon La segona doctrina que lo dit Oridon donà a son fill per ben regir les ciutats fo aquesta: —Null temps no posaràs en regiment de ciutat hom qui, per fer ço que fer deu, demana paga. La rahó d'aquesta doctrina sí és car qui·s vol pagar de ço que fer deu pecca per semblant peccat per lo qual pecca aquell qui·s vol pagar per tal com paga son deute a son Creador; la qual cosa no solament és injusta, ans encara és axí leja e orada com se puxa cogitar. E aprés tu ensenyes que ést sobiranament desconexent, car yo prestant a tu te fiu gran gràcia, donchs com seràs tu axí desconexent a mi que, si yo t'é prestada alguna peccúnia e puixs la·t deman, que tu vulles haver paga per tal quant le·m rets? Cert ensenyes que has pocha conciència envers Déu, e envers los hòmens pocha vergonya. Ítem, certa cosa és que per tenir lo regiment de la ciutat, o offici honrat de la comunitat, tu n'aconsegueys honor, e n'ést privilegiat, e preat e reputat més que d'ebans no eres. Com, donchs, aytals coses sien sufficientment satisfatòries al teu treball, e encara a més sens comparació, seguex-se que demanar ultra açò paga peccunària és cosa fort injusta, e desonesta e digna de gran punició. Ítem, que si los regents qui u han a ffer per lur offici se volen pagar per servir la comunitat, molt més se·n deuen fer pagar aquells a qui no pertany lo regiment e, per consegüent, segueix-se que cascú per servir la cosa pública pot demanar paga. De què·s segueix que negun de la comunitat no és obligat a la comunitat, ne, per consegüent, és fill ne membre seu, ne li pertany més que un strany, les quals coses són falses clarament e contra tota policia e justícia.

Ítem, aytal demanda de paga no és sinó dar via als següents regidors de fer semblant, car per aquella matexa rahó se volran pagar de tot servey que facen a la comunitat com los primers. E si açò passa en costuma, poran fer los treballs aytan grans com se vullen e, per consegüent, fer-s'àn créxer los salaris a lur guisa. E per esta via los regidors aquells se·n poran portar per lurs salaris tot quant ha la comunitat e, per consegüent, pendre regiment serà la forçor manera de robar la comunitat e de destrohyr-la que res qui al món sia. Ítem, segons la sentència del Salvador, Johannis decimo , bon pastor deu posar la sua ànima per les sues ovelles. Com, donchs, los regidors de la comunitat sien pares e pastors d'aquella, segueix-se que ells són tenguts de posar sí mateys a mort per ella e, per consegüent, són tenguts d'açò qui és menys que mort, ço és de treballar per ella per rahó de lur offici sens paga especial. No dich que si alguns, per contemplació dels treballs que han fets per la comunitat han despès del lur o los cové a despendre, que la comunitat no u deja pagar, car certa cosa és que si la comunitat tramet negú, o pren advocació de negú o·s serveix d'algú qui guanya sa vida treballant, que en aytal cas, rehebent servey d'aytal, que la comunitat ho deu pagar. Mas dich que si los regidors de la comunitat consellant, o parlant o tractant per aquella solament, sens altres lurs despeses treballen per aquella, ja per açò en especial no poden demanar paga, com açò los pertanga a ffer per lur offici, e per açò agen honors, e privilegis e altres coses semblans en loch de retribució. No-res-menys treballant ells axí per la comunitat treballen per sí mateys, axí com per los altres de la comunitat. E com encara a ells singularment se pertanga guardar les coses de la comunitat, e lo lur pendre d'aquella sia fort escandalós al poble qui u sap, e sia encara via als següents de fer pijor, per rahó d'açò a ells no és legut de pendre ne de demanar paga per lurs treballs, pus que res del lur no y han despès. Ab tot açò dich que si algú dels regidors és hom qui ha a viure contínuament de sos treballs e la comunitat occupe·l en son servey, dich-te en aquell cas que la comunitat li deu recompensar lo dampnatge que fa a la sua casa fahent aquell lo servey de la comunitat. Axí mateix creu que si lo batle, o lo vaguer o justícia del rey fa son offici excel·lentment, so és abstinent-se de reebre neguns dons per mils fer justícia, e de fet serva rigor contra los mals aquells exterminant vigorosament, per les quals coses a ell cové tenir major estament e ffer major messió que los altres justícies e officials del rey o de la senyoria no han acostumat, e és clar que a ell per açò no basta lo salari que lo príncep o la comunitat li dóna, dich que en aytal cas, si és clar e cert que axí sia, ell pot demanar ajuda a la comunitat, e la comunitat ab bona consciència li pot dar tant e per guisa que lo dit official no romanga dampnificat per son bon regiment e trebayll. Guart-se assí, emperò, la comunitat que açò no·s tir a conseqüència, car si en costuma passava, no solament demanarien aytal paga aquells

qui u fan bé e altament, ans encara aquells qui u fan dolentament, car tantost dirien tots: —Per què yo no n'hauré axí com l'altre? E si·ls responia hom lo per què, tendrien-se per vituperats, e veus aquí la brega. Per què, per cessar aquest mal, é dit damunt que lo dit regordonar no·s tir a conseqüència, axí com no·s tira a conseqüència lur bon servir, car no·s seguex que, si lo precedent ho ha fet bé, que u faça bé lo següent. Per tots aquests mals a esquivar, ço és que los regidors e officials de la comunitat no puxen demanar paga de lurs treballs sinó axí com és acostumat e legut, e és ja damunt dit, no permetien antigament los grans prínceps que negun hom pobre fos posat en regiment. E açò servà en special Juli Cèsar, segons que legim en la sua crònica. E semblant legim de diverses altres prínceps, e en special legim Exodi ·XVIII· que donà de consell Jetró, gran sacerdot, a Moysès, son genrre, que elegís de son poble hòmens poderosos e tements Déu, en qui fos veritat e qui ahirassen avarícia, e que aquells fahés jutges e regidors del poble. E axí u féu de fet, e plach a nostre senyor Déu aquest consell. Vet assí com nostre senyor Déu consellà a Moysès que elegís a regiment hòmens poderosos; e açò per tal que per pobresa no prenguessen dons e axí corrompessen justícia, per tal feya mester que res de negú no los fos necessari. E consellà encara e li manà que·ls elegís tals que avorrissen avarícia; e açò per tal que no·s retenguessen los emoluments de la comunitat ne volguessen paga de fer ço a què són tenguts per lur offici.

Capítol ·LXI· Que regidors de la ciutat no deuen demanar pagua per lurs treballs A aquest mateix propòsit aporten altres les següents rahons. La primera és aquesta: los regidors, jurats e consellers han, de ffet, salari tatxat per lurs treballs; donchs, ab bona consciència no·n poden pus demanar. E conferme·s aquesta rahó per tant car, pus que la convenció e custuma és ja antiga que los regents deuen haver aytant hó aytant, axí com aconseguexen lo salari sens gran treball, ne·l lexarien, per bé que negun treball no haguessen, axí no·n deuen pus haver per molt treball que·n soffiren, pus ja és cosa convenguda que per lur treball los sia dat aytant, e que ells se degen haver leyalment a treballar per la comunitat per la dita quantitat. La segona, que, axí com havem Instituta, De excusacione tutorum , la comunitat pot forçar qualsevol dels officis públichs, axí com són officis de regiment, donchs ja més los en pot forçar donant-los salari jutjat per tots ésser competent. Si donchs justament ne són axí forçats, seguex-se que no·n poden pendre justament neguna altra paga, ans dix Fabius consularis que la comunitat pot forçar qualsevol hom d'aquella de servir-li, si mester l'à, e encara de servir-li sens paga si la comunitat és pobre e lo forçat ho pot bé sofferir. E dix que gran confusió deu haver l'om qui per servir a la comunitat demana paga, si donchs no u ha mester. La ·III· és aquesta: la comunitat troba diversos hòmens honrats qui per lo preu tatxat faran los dits officis, donchs, negú no·ls se deu procurar per intenció de haver-ne més. Appar la conseqüència per tant car haver-ne més per negun altre tractament és voluntàriament defraudar-ó a la comunitat, pus que la comunitat pot trobar qui u fa axí bé o mils per lo salari ordinari.

La quarta rahó és aquesta: la manera de l'haver aytals pagues és cautelosa, e falsària e no bastant per a possehyr-ó justament. Donchs, appar que contra lur consciència ho possehesquen e, per consegüent, que·n són tenguts a restitució. Mas que axí sia que la manera sia cautelosa e falsa, appar-ho per ço car allò no u atorga la comunitat, e aquells qui u atorguen no han plen poder de dar-ho; e encara que u haguessen, no u atorguen sinó pregats ans de temps, e tots ja informats e pregats ab maneres falses, les quals ells mateys conexen e vehen. Axí que atorgant-ho se tapen los ulls scientment, no volent veure l'engan que y vehen a huyll estar amagat e, per consegüent, no són escusats devant Déu, ans s'ó carreguen tot sobre lur consciència. Per les quals coses appar vera la segona regla dada per Oridon rey a son fill, ço és que jamés no posàs en regiment negú qui·s volgués pagar d'açò a què és tengut de ffer. Appar, encara, per ço que dit és que no deu ésser posat en negun regiment de comunitat hom qui sia pobre, car aytal negú no·l tem ne l'ha en reverència, e és fort gran sospita que no furt tot quant pot. Diu emperò ací Agellius, Atticarum noctium , que sobretot deu hom esquivar en aytals eleccions de elegir en regiment hom sospitós, del qual pot hom rahonablement presumir que ell és dolent e ab mala consciència.

Capítol ·LXII· Com per prechs de negú se deu hom inclinar a fer contra justícia La terça regla de Oridon donada a son fill per als hòmens coratjosos e forts sí és que a neguns no s'inclinen qui·ls preguen contra justícia e veritat. Rahó és car si los hòmens se lexen vençre per prechs, null temps no faran res que fer degen, car les gents totstemps preguen per lur prou personal e jamés no curen del proffit de la comunitat. Inclinar-sa donchs a lurs prechs és inclinar-sa contra veritat e justícia a lur proffit, lexant la comunitat caure. E per açò recompta Basius cronicus que en Sevoya hac un hom apellat Melchior, e havia dos fills: lo major era fort avar, e lo segon, fort presumptuós, e hoÿren dir que papa Martí hac destruhyt los cavallers del Temple. E pensant que·ls tendria de lur vida en l'estament acostumat donant-lurs altres regents, per tal supplicaren al pare que·ls obtingués gràcia del papa que la un regís ·I· col·legi dels dits cavallers e l'altre altre. E lo pare, qui era hom savi e poderós, vituperà·ls fins als huylls. E primerament al major, e dix-li axí: —Digues, malvat, pensaves-te que per tal quant ést mon fill consentís yo que tu senyorejasses aquests cavallers? No saps tu que ells són ecclesiàstichs e religiosos, e tu, seglar? No saps tu que jamés no sabist res qui pertangués a religió? Com, donchs, seràs mestre là hon jamés no fust dexeble, com açò sia contra rahó, e contra Déu e contra especial decret e ley dels pares, especialment contra sent Gregori en lo seu Pastoral? No saps tu, encara, que la tua mala intenció és obtenir lo dit grau per tal que ajusts diners, e hages lo patrimoni de Déu a ta guisa, e·l dóns llà on no deus, e u tolgues als pobres de Déu, a qui deu ésser dat? O dolent! E no has consciència de demanar aytal cosa? Cert no la n'has, car Déus t'a desemparat per la ardor e

fervor endiablada de la tua dampnada avarícia. Per rahó d'açò no vull que sies mon hereu, e yo confés que no ést mon fill, ne vull que hages dispensació en res del meu, car la avarícia qui aytal oradura t'à posada al cap te n'hi posaria d'altres pijors, per les quals aministraries ço del meu contra Déu, e contra ma voluntat e a gran dampnatge de la tua ànima. Despuys girà·s al fill menor e dix-li: —E tu, orat, qui no ést bastant de regir una cabra ne de guardar una cistella de présechs, tu vols regir aquesta multitud de religiosos cavallers, qui valen e saben més al peu que tu al cap? Per tal te priv de present de tot arreu de cavaller; e sàpies que jamés no hauràs res del meu, ne t'atorgaré per fill fins que per un any hages guardat un gran ramat de cabres, e aquí sies provat si ést bo per regiment. E diu-se aquí que aquest Melchior, axí com ho sentencià, axí u posà en execució tantost. E diu aquí la crònica axí: Prenen ací eximpli los molls e los affeminats, hoc encara los forts e valents hòmens, com ne per fills ne per prechs naguns no deu hom lexar rahó ne consciència.

Capítol ·LXIII· Com hom zelant per la comunitat no deu haver pahor de negú La quarta regla de Oridon dada a son fill fo aquesta: —Zelant tu per la comunitat, no t'espavent naguna major potestat. Rahó és car Déus és aquell qui·t deffendrà, segons que legim Ecclesiastici ·IIII·, hon ha axí: Treballa volenter per justícia, e Déus batallarà per tu contra tos enemichs e sien los enemichs qui·s vullen. Car, com diu Trogus Pompeius, libro ·XII·, pus que ages per tu mateix la justícia, egualment pots estar ferm contra reys, e prínceps e contra qualsevol altre del món, car diu sent Pau: Si Déus és per nós, qui és aquell qui·ns puxa noure? Cert, no negú. Recompta Medus, en les hystòries d'Ongria, que lo rey Aristo vénch en ·I· ciutat sua appellada Buda, e vehent-se vell, e attenent que son primogènit era hom de poch consell, pensà que li donàs bons officials e consellers qui·l regissen per tal que lo regne no·s perdés en mans suas. E appellà dotze hòmens assenyalats de son regne e dix-los que ell los havia appellats axí com a especials amichs seus sobre alguns punts que ell los havia a dir. E parlà ab cascú de ·I· en ·I·, fenyent-se voler tirànnicament regnar e trencar a tots sos vassalls furs e privilegis. E pregà-los que en açò ells li donassen ajuda, car ell los exalçaria sobre tots los hòmens de son regne. E los dits dotze foren axí pervertits per les promissions del rey que de continent promateren al rey de tractar e de ffer tot ço qui dit és, e encara més si més volia. E lavors lo rey, romanent tot sol, dix entre sí mateix: —O Senyor! Plàcie·t regir aprés ma mort aquest regne, car mon fill no y és bastant, ne yo no trob un hom leyal qui sia son conseller qui·l guart de tirannia, car aquests dotze que yo tenia per hòmens elets, tots m'àn consentit a tots quants mals

yo volgués fer, per tant quant los hé promesa gran retribució. Aytal se faran de mon fill si són sos consellers, mas yo·ls guardaré que no u seran. Aprés apellà un simple hom çabater de la dita ciutat, qui havia fama que era bon hom, e prom e de bona consciència, e proposà-li de punt a punt açò mateix que havia proposat als dits dotze. E lo bon hom aquell qui víu lo rey axí parlar tench-lo per orat e respòs-li axí: —Senyor, dix ell, tostemps hoý dir que dues vegades los hòmens són sens enteniment, ço és quant són petits e quant massa envellexen. Sapiats, senyor, que vós havets perdut lo seny, e dar-vos-hia de consell que, abans que façats més de mal, que us tanquets hó us façats tencar en una casa d'on jamés no hiscats. Aprés lo bon hom aquell dix-li axí: —O mesquí de hom! E quina oradura és aquesta que vós vullats regnar per tirannia e perdre títol e nom de senyor natural, qui és cosa de tanta honor? Ítem, deman-vos per què volets dampnar la vostra ànima volent-vos per tirannia pendre ço que no podets justament, axí com fan los tirans? Car los béns dels vassalls no són vostres, com ells no sien vostres catius, ans los sóts tengut de deffendre-los, ells e lo lur, poderosament. Ítem, si vós sóts tiran, matar-vos-han de continent, axí com a enemich de lur comunitat, e perdrets lo regne per a vós e per als vostres. Ítem, qui us ha dada a vós aquesta auctoritat que vos façats propri a vós mateix dels vostres vasalls e vullats ço del lur, com vós res del món no·n puxats pendre sinó vostres rendes ordinàries, si donchs no és cas de justa guerra, o de maridar qualque filla, o cas que fóssets en catiu o que encorreguéssets qualque gran inconvenient perjudicant a la comunitat? E encara, lavors, devets haver lur consentiment per pahor de pijor. Ítem, si·ls volets trencar furs e privilegis, serets-los traÿdor; e lavors ells legudament se desnaturaran de vós, e elegiran altre senyor, e vós romandrets pobre e dolent, e poder perdrets lo cors per vostra malícia, car pus res no hajats, cascú serà bastant a matar-vos. O Déu!, dix aquest bon hom, e com vos ha axí Déu desemparat que aytals coses vullats fer ara en vostra vellesa, quant devets morir? O Déu! ¿E com desemparats nom de rey, lo qual Déus ha fet tan honorable e tan alt? E com aquest bon hom hagués dites al rey aquestes paraules e moltes altres semblants e fort bones, lo rey apellà los ·XII· damunt dits e aquí ell los dix axí: —Yo, pensant que vosaltres fóssets leyals consellers, vos havia apellats açí perquè regíssets mon fill aprés ma mort. Mas hé trobat vosaltres tots traÿdors, donant-me falsos consells e per los quals yo e cascun príncep cauria lejament. Per què, no contrastant que siats dignes de mort, yo vull que la vostra vida sia tostemps en dolor e faç-vos tots dotze catius d'aquest bon hom qui tan altament m'à consellat, car scrit és: Stultus serviet sapienti , e vol dir que lo foll deu servir al savi. E de present pos mon fill en mans d'aquest bon hom, e vull que ell sia son conseller major e tots aquells li consellen que aquest tindrà per bons.

Vet, diu así la ystòria, Déu com aterrà aquells qui per temor o per avarícia faÿen a voluntat del rey, ne volgueren tenir fort per veritat e, per lo contrari, exalçà aquell qui, tota pahor e lagoteria menyspreada, parlà fortment la veritat e la consellà al rey. Per què appar que vera és la regla de Oridon qui posa que si tu zeles per la comunitat no·t deu espaventar la major potestat. Per rahó de açò ordonà lo senat de Roma que negun ciutadà no fos oficial ne curial de l'emperador; e açò per tal que per servir al príncep no consentís dampnatge contra la ciutat. Per totes aquestes coses appar com lo bon ciutadà qui vol viure virtuosament deu haver gran virtut de fortalesa.

Capítol ·LXIIII· Que lo bon ciutadà deu menysprear tota adversitat per amor de la comunitat Tot axí com virtuosa fortalesa requer que lo bon ciutadà faça sens pahor obres altes e de gran fortalesa, afronta e vigor, axí com dit és, semblantment requer que lo bon ciutadà menyspreu tota adversitat qui venir-li puxa per deffensió de la comunitat. Recompta Policratus que tanta amor havien los passats a la comunitat que sofferir tot linatge de penes era a ells fort honorable. E posa Bellius que quant los cavallers eren naffrats en la cara per la comunitat, aquella naffra los era a tanta honor com si haguessen fet qualque acte excel·lent, car diu que aquell qui tal naffra portava havia licència de portar collar de perles e de pedres precioses, e havia encara licència de ornar-se tota aquella part on portava la naffra de les pus precioses coses qui·s podien trobar. Podia encara portar vestedura de porpra ab senyals qui haguessen aytal forma com la naffra que aquell hom portava al front o en la cara. Aprés, aytal hom era primer posat en tots actes honorables que la comunitat hagués a ffer. E en tant los era feta honor que alguns amagadament se naffraven la cara, e deyen que en la batalla feta per la comunitat ho havien pres, per tal que fossen axí honrats e exalçats, fins que fo conegut. E lavors fo acordat per lo senat que aquell qui per la comunitat era axí naffrat portava per lo coll penjant lo senyal de la ciutat, o·l portava en fermall d'aquella part hon era la naffra; e si algun altre gosava pendra aytal senyal sens auctoritat de la comunitat era exellat de la comunitat com a falsari. Recompta la ystòria affricana que en una ciutat de Aràbia apellada Elma lo rey Tarfus començà a tiratnitzar envers lo poble. E estech-li dit a part per

un notable ciutadà de la dita ciutat, appellat Bael, que ell no fahés aytals coses, car gran perill hi avia en ànima e en cors. E com lo dit rey enmalaltís, e sa muller ajustàs consell volent proseguir la tirania del marit, e lo dit Bael contrastàs aquí vigorosament a la reyna, diu que lavors la reyna levà·s e donà-í gran buffet al dit Bael. E lo dit Bael fermà la cara e dix a la reyna: —Senyora, massa serà gran mercat aquest que Bael escap d'aquest consell per un buffet solament. E axí dats-li mentre que y trobets pler, car yo verament més ne esperava que açò, car ja y vénch totstemps acordat que, pus que per la comunitat pugna, que sia mort, ferit, e nafrat, e hé-u ja tant en costuma que, si axí no·s seguex, és-me fort en enyor. Mentre ell deya aquestes paraules, lo poble de la ciutat hohí que Bael en casa del rey era estat ahontat per la regina. E com de continent lo dit poble fahés avolot contra la regina e contra la casa del rey, lo rey, qui açò hoý, hac pahor de la sua vida e vénch ab punyal tret contra la regina e féu apparés que la volgués auciure, sinó que lo y vedaren. E dix axí a la reyna: —O malvada fembra, e com has fet acte tan pagesívol, e tan vil e tan perillós que hages abuffetejat tan noble hom com aquest, qui pugna tostemps per la comunitat? Car no contrastant que ell me reprena sovín de mos mals, emperò no li sé respondre ne li puch contradir: tanta és la virtut que hix de la sua fortalea e amor de justícia! Cert, la sua fortalea, ensenyada diverses vegades, e ara en special en lo bufet que à pres, mereix a tu e a mi que lo poble qui és assí avolotat nos matàs abdosos, e·ns tolgués la senyoria a nós e als nostres. Per què d'aquí avant revoch tota ma malícia, e tot mon mal propòsit, e sotsmet-lo a Bael e a la sua saviesa. E axí fo fet de ffet. E lavors lo poble fo reposat e per esta manera los satisfeu e appagà lur furor. Vet donchs lo bon ciutadà com deu ésser virtuosament fort.

Capítol ·LXV· Que bon ciutadà deu amar molt justícia Deu ésser encara, quartament, lo bon ciutadà virtuosament just, ço és que deu zelar a ffer, quant en sí és, que cascú haja ço del seu e ço qui li pertany, axí que los mals hagen mal e los bons agen bé, e cascú haja ço qui seu és. Deya sent Ambròs que pensar deu cascú posat en regiment que no y és principalment sinó per servar justícia, e, per consegüent, si no la serva, lo grau en que està no és seu ne ell no·l té sinó en dampnació de la sua ànima, car raeb lo salari, e no fa lo servey, e confon la terra qui comanada li és per regir, e menja pa perdut, e beu vi de dolor, e agreuja lo juý de Déu contínuament contra sí mateix fahent créxer los malvats e lurs malícies per deffalliment de justícia. Per tal deya sent Agostí, De Civitate Dei: Quid sunt regna dempta justicia nisi latrocinia? Ço és, què són los regnes del món sens justícia, sinó habitació de ladres? E, per lo contrari, què són los regnes ben regits sinó un bell orgue ben concordat, que totes ses veus ordona hà ffer un bell e preciós cant qui alegre tots aquells qui l'hoen ne·l senten? Axí ciutat qui és justament ordonada a tota res qui la veu dóna alegria, e tota res la beneex e la exalça. E diu sent Agustí, De civitate Dei , que per la gran justícia que los romans servaven per tot lo món en temps que hagueren la general monarchia, los donà Déus la dita honor per ·d· anys e mentre que durà la lur justícia. E lo Salvador, Mathei ·V·, promet lo aternal sadollament a tots aquells qui han set, e desig de tenir justícia e de veure-la per tot lo món. E diu aquí que aquells qui per justícia sofferen persecució, que són assí ja benauyrats en quant poden confiar que lur serà lo regne del cel.

Per servar justícia diu la santa Scriptura que ha Déus salvats alguns qui moriren en peccat mortal, axí com legim de Tragà emperador. E per deffalliment de justícia ha Déus aterrats grans regnes e poderosos, car, com diu sent Agustí, regne ne senyoria sens justícia no pot longament durar, car la justícia és fonament principal de la comunitat. E per aquestes tantes excel·lències sues deya Aristòtil, in quinto Ethicorum , que justícia era sobirana virtut, e axí feya lo món bell, e porgat e luent que la stela de l'alba ne del vespre no són axí maravelloses, ne lluents, ne belles, ne estan tan bé en lo cel com fa justícia en lo món. D'aquesta matèria havem a parlar davall quant tractarem de la cosa pública, e per tal ací no·n parla pus.

Capítol ·LXVI· Quals virtuts deuen ésser en ciutadans e en regidors Si vols axí mateix attendre a les altres virtuts devallants de les precedents quatre, veuràs que no és persona en què mils appareguen que en príncep o en honrat ciutadà. E açò posa Macrobius in Saturnalibus suis dient axí: De prudència, diu ell, hixen quatre virtuts, ço és docilitat, providència, circumspecció e cautela, les quals sobiranament pertanyen hà hòmens d'onor e qui hagen a entendre en grans negocis. E, primerament, docilitat, qui vol dir prudentment instruhyr los altres. E sàpies ací que, segons que posava lo gran philosoff Plató, hom de valor per tot loch deu lexar qualque bona paraula o bona obra qui proffit a aquells qui·l vehen e l'hoen. E requer aytal ensenyar prudència, ço és que aquell qui vol los altres res de bé ensenyar, que y tinga manera guardant loch, e temps, e persona e què serà ço que dirà. Inclina, encara, aquesta virtut a l'hom que hoja volenter tot ço qui li es profitós, ne rebuyg hoyr ne apendre de nengú res qui de bé sia, e que fuscha a tota doctrina inútil e perillosa axí com a la mort. La segona virtut que hix de prudència és providència, qui vol dir saber conèxer e provehir a les coses esdevenidores per ço que appar en lo present, e per tal que a l'hom membre del temps passat. E aquesta és ja pus necessària que la primera, e açò per tal quant deffén hom de molts perills e de grans mals. La terça s'apella circumspecció, e aquesta és quant l'om és occulat a tota part axí que partent-se d'un mal no cau en altre, ans és axí occulat que de totes parts se lunya de mal anant totstemps per lo mig virtuosament.

La quarta s'apella cautela, e és saber conèxer què és vici ne què és virtut, axí que no prena hom la una cosa per l'altra, car sovín crueltat sa amaga sots capa de justícia, e folla remissió, e negligència e poch zel de bé sots ombre de misericòrdia, axí com poríem dar infinits eximplis posats en les ystòries dels passats, que leix per esquivar prolixitat. Penssa ací com ne quant són necessàries als ciutadans e als bons regents les dites quatre filles de prudència. Pensa encara com són necessàries a aytals persones les filles de temprança. E, primerament, sobrietat, qui vol dir mesura tenir en menjar e en beure, car sens aquesta l'om es axí com un vil porch sollat e pudent a tota res. Veges axí mateix de la segona, qui s'apella modèstia, qui ensenya a l'hom viure fora sí ab seny, e vergonyosament, e composta, e ab auctoritat, sens erguyll e honestament en qualque estament en què l'om sia. E prech-te a qui mils pertany açò que al regent e a aquell qui és lum dels altres? Axí mateix pensa en les filles de fortalesa, la primera de les quals sa apella seguretat, qui té lo cor fort que no s'esmay per neguna pena, ne per manasça, ne per pahor ne dolentia de cor. La segona és pasciència en los presents mals. La terça és constància en tot bon propòsit, qui no lexa l'om ésser mutable de un propòsit en altre. O Déu! E com són aquestes tres virtuts necessàries a tot bon hom! O Déu! E qui aquestes tres havia, e com seria acabadament dispost a ésser virtuós! O Déu! E com mils apparegueren aquestes tres virtuts en los passats que en los presents! Pença encara en les filles de justícia. E, primerament, en aquella part sua primera, qui és dar a Déu ço qui seu és, axí com amor, laor, gràcies per sos grans benifets, honor e benedicció, obediència a sos manaments e adoració perfeta. Aprés pensa què és dar al prohysme ço que li pertany per justícia axí spiritual com corporal. Attén a qui pertany més fer açò que a bon regent e bon consellant la comunitat?

Capítol ·LXVII· Qui posa altres virtuts pertanyents a aquells mateixs Pensa, encara, en les altres virtuts morals de què parla Aristòtil in secundo Etichorum , qui són ·VIII· en summa. La primera, magnanimitat, qui és virtut donant a l'hom gran cor a servar-se virtuosament envers grans honors. La ·II· és magnifficència, qui fa l'om bé usar sens tot vici en grans despeses. La ·III·, liberalitat, qui fa hom dar là on deu, ne a qui deu e segons què deu. La ·IIII· és apellada benignitat, que és ésser humil en lo cor, e dolç e tractable defora. La ·V· és affabilitat, qui és ésser graciós als altres. La sisena és veritat, e feheltat e lealtat, qui fa l'om anar dret sens tota ficció ab l'altre. La setena s'apella eutrepèlia, e és quant algú sab ben jugar, ço és alegrar sí mateix e·ls altres, e girar ço que veu e hou cant hora és en fets de joch alegre, e sap bé jugar parlant, no fahent-ne offici axí com juglar. La ·VIII· s'apella amativa de honor, qui fa a l'hom amar honor sàviament, ço és per qualque fi lohable, axí com aquell qui vol ésser discretament honrat, en quant sa honor torna en honor de Déu o d'aquell qui l'à tramès, o torna a creximent o a lahor de virtut. Guarda a qui pertanyen mils totes aquestes virtuts que a hom notable e posat en ciutat o en regiment? Pensa, encara, en les virtuts intel·lectuals que posa Aristòtil en lo sisèn de les Ètiques. E, primerament, posa aquí notícia dels principis, qui vol dir clara conexença dels principis generals en los quals està fundada tota rahó. E aprés posa la segona, qui s'appella saviesa, qui vol dir conexença saborosa e plasent de les altes veritats de les coses qui toquen a Déu. La ·III· diu aquí que és sciència, qui ensenya a l'hom alguna clara veritat en qualque matèria. La ·IIII· és art, qui ensenya a l'hom exeguir defora algunes obres

manuals proffitoses sens error. Veges com cascuna d'aquestes virtuts estan noblement a l'hom notable e regent. Aprés pensa en les virtuts theologicals. E, primerament, en la santa fe cathòlica, qui ensenya a l'hom ço que deu creure de Déu, qui passa tot enteniment. Pensa, encara, en la segona, ço és en la sperança, qui fa l'om esperar alegrament e ab fiança lo guardó que Déus li ha promès per ses bones obres. Attén, encara, en la terça, qui és caritat, qui·ns fa amar purament a nostre senyor Déu e al nostre prohisme. E veges a qui és mils dat ha haver totes aquestes virtuts que a·quell qui tot deu ésser virtuós per sí mateix e per los altres, e veuràs que no a negú mils que al regent e a l'hom honrat posat per Déu en ciutat, qui en esta vida present no deu estar en alre occupat sinó en obres de virtut, axí com en aquella cosa qui·l fa perfet en sí matex, e li dóna en esta vida aquell estament qui assí pot ésser major, e qui per los philosophs fo appellat política benauyrança.

Capítol ·LXVIII· En què està la benuyrança d'aquesta present vida Per rahó d'açò deus saber que Aristòtil, en lo primer e en lo dehèn libre de la sua Èthica, sí prova que la benauyrança d'aquesta present vida no és sinó obra de la ànima, segons les pus altes virtuts, en continuació de tota la vida de l'hom. E attén bé a cascú dels dits térmens posats en la diffinició de política benauyrança, car diu primerament que benauyrança deu estar en la obra de la ànima. Per què dóna a entendre que no pot estar en negun bé corporal, car com d'aytal hagen més les bèsties que los hòmens, seguir-s'ia que les bísties serien pus benauyrades que los hòmens. Segueix-se, encara, que com benauyrança sia la millor cosa qui·s puxa al món trobar, segons que tots los passats han dit qui n'han parlat, que aytal obra sia la pus alta qui sia en la ànima e, per consegüent, serà entendre e amar. E açò vol dir la ·II· part de la dita diffinició quant diu "segons les pus altes virtuts". La pus alta virtut de l'enteniment sí és saber e entendre les pus altes veritats e millors de la pus alta cosa qui sia, e allò és sol Déu, e la pus alta virtut qui·s pot trobar en la voluntat nostra és amar sancerament aquell qui és sobiranament bo, car, com diu Dionís, ·IIII· De divinis nominibus , amor és aquella qui ajusta la nostra voluntat ab Déu. Donchs, parlant pròpriament, en entendre e amar Déu està tota la política benauyrança. Emperò, en quant aquesta amor s'à a procurar per nós assí per obres virtuoses e per observància virtuosa dels manaments divinals, per tal diem que vida política e tota altra vida qui bona sia posa la sua benauyrança en la present vida en vida virtuosa, qui és benauyrança qui ab sí porta alegria maravellosa per rahó de les virtuts qui fan l'om obrar alegrament, segons Aristòtil aquí mateix.

Emperò per tant quant aytal vida no valria res si no ajustava l'om ab Déu, qui és vera benauyrança, per tal se segueix en la fi de la dita diffinició "en vida perfeta", ço és que les dites operacions virtuoses se conserven en l'om totstemps fins a la mort, axí que neguna fortuna mala ne bona no la puxa descontinuar. Per què appar gran deffalliment dels philosophs qui digueren que la vida present no podia estar en la dita benauyrança si l'hom era pobre, o si era malalt, o perseguit, o posat en grans desplahers, car l'om qui entregament ama Déus, ne pobresa ne negun mal no·l pot de Déu lunyar, axí com diu sent Pau, Ad romanos octavo , en aquell parraff: Quis nos separabit a caritate Christi? , car, com havem Canticorum ·VIII·, la amor és pus fort que la mort e fa sofferir a l'hom dolçament totes coses, per forts que sien, sens tot treball. Per ço que dit és appar com les ciutats foren hedifficades per viure virtuosament, per consegüent foren hedifficades per fort alta fi, per rahó de la qual los bons ciutadans merexen en la fi de lur vida pujar en la subirana ciutat. De benauyrança no parla pus de present, car açò ha propri loch en lo Tretzèn libre del Crestià, jatsia que davall en son loch, ço és en lo segon tractat principal d'aquest libre, n'aurem a ffer alguna pocha de menció, axí com la matèria qui y cau o mostra. E açò sia dit quant al primer tractat d'aquest Dotzèn libre, en lo qual havíem a posar per quantes rahons les ciutats eren hedifficades. E havem ensenyat que principalment foren hedifficades per les dites ·XIII· rahons. Ací es plega la primera part del Dotzèn del Crestià, et cetera .

Comença lo Segon tractat principal de aquest libre, qui tracta què és ciutat. E primerament posa la difinició de aquella. Capítol ·LXVIIII· Açí comença lo segon tractat principal d'aquest libre, qui tracta què és ciutat, e primerament la diffinició de ciutat Feta la primera part d'aquest libre, qui tractava de la causa final per què les ciutats foren antigament hedifficades, segueix-se que vegam en aquesta segona part què és ciutat, ne què pertany a comunitat a açò que sia dita vertaderament ciutat ésser. Per què cové açí veure la diffinició de la ciutat e saber, per consagüent, què vol dir ciutat e ciutadà. Volent, donchs, Agillius in Informatorio suo ensenyar què volia dir ciutat, diffiní-la sots aytal forma: Civitas est congregacio concors multarum personarum ad invicem participancium, bene composita et honorabilis, ordinata ad vitam virtuosam, et sibi sufficientem . E vol dir aytant que ciutat és congregació concordant de moltes persones participans, e tractans e vivents ensemps, la qual congregació deu ésser bé composta, e honorable e ordonada a vida virtuosa, qui és a sí matexa sufficient e bastant. Declarem, donchs, aquesta diffinició per cascuna de ses parts, e lavors veuràs clarament què és ciutat.

Capítol ·LXX· Qui declara la primera part de la diffinició de ciutat, la qual és congregació La primera part de la dita diffinició és que la ciutat és congregació, ço és ajustament, car, com havem ensenyat en lo primer tractat d'aquest libre, la ciutat és ajustament, lo major qui sia al món, de persones civils e habitants ensemps. Car ensenyat havem que la ciutat en sa congregació és a ssí bastant a viure, e no u és naguna casa singular, ne carrer, ne castell ne vila, parlant comunament e encara attenent a açò que davall havem a tractar en aquest segon tractat present. Sobre aquesta primera part, donchs, de la dita diffinició havem primerament a veure si podem posar cert nombre en la congregació de la ciutat o no; car de ffet nós havem hoÿdes nomenar algunes ciutats tan grans que és gran maravella, axí com Babilònia, qui tan gran fo que com Ciri, rey de Pèrsia, ne hagués ja presa la terça part, encara no·s sabia en les altres parts, segons que posa Novecianus en lo seu tractat De urbibus mundi . Axí mateix legim, Jone tertio , que Nínive era tan gran que havia tres jornades de lonch. Axí mateix legim de Roma tan grans e tan maravelloses coses pertanyents a sa granesa e a sa noblesa que envides ho pot hom creure —emperò axí fo, segons que posa la Martiniana en lo començament. Vehem-ne, encara, en crestianisme algunes grans, axí com París e Contestinoble; e entre moros, Alcayre e Alexandria; e axí mateix n'à en Turquia e en Tartària, de grans. Veem-ne, axí matex, de present algunes tan poques que quaix negú no y ha, axí com en Cerdenya, hon cascuna rectoria és quaix un bisbat. E dien que és la rahó car Poncianus papa e d'altres sants papes foren aquí exellats,

e per tal que fossen acompanyats de clergues ab títol faÿen bisbes los rectors de la dita ylla. Per diverses parts del món, axí mateix, n'à moltes de fort poques. A aquest dupte, donchs, respon posant los següents punts.

Capítol ·LXXI· Com ciutat estigua en nombre, ne com no És, donchs, lo primer punt aquest: que tota ciutat ha sos propris térmens aytals en granesa e en poquesa de sa congregació, que si notablement los passava crexent o aminvant ja no seria ciutat. Açò posa Aristòtil in secundo De anima parlant generalment dient axí: Omnium natura constancium est certa ratio et terminus sue magnitudinis et aucmenti . E vol dir axí que totes quantes coses són en natura, totes són tancades dins certs térmens en lur creximent e aminvament, axí que no poden ésser majors ne manors. Com, donchs, cascuna ciutat se haja a regir e a ordonar per natural rahó, e enginy e cura de l'hom, e l'om en sa natura estiga en çerts térmens, segueix-se que la ciutat ha ésser per força sots certs térmens en totes parts. Lo segon punt és aquest: que granesa de ciutat, quant al nombre de sa congregació, no·s deu pendre ne mesurar segons lo nombre de gent inpertinent. Açò appar per tant car aquells no pertanyen a la essència de la ciutat, jatssia que d'ells se servescha la ciutat. Nota que, segons que diffiní Titus Livius, jatsia que no u aproven tots los philosofs, mas dix que gent impertinent se appella, en la ciutat, los estranys qui y són, e los bacallars e los mals hòmens, qui més són a destrucció de la ciutat que no per res de bé. Los sirvents e sclaus, assí mateix, són apellats ací impertinents al cors de la ciutat, car aquells no fan ciutat, ne la multitut d'aquells fa la ciutat major, jatsia que servesquen a la ciutat, axí com anar en galoches no fa l'om major, jatsia que·l faça pus alt de terra que no era anant sens galotxes. E rahó és perquè les galotxes no fan hom major, car elles no pertanyen en res a la granesa del hom, ne l'hom no ha a ésser gran ne poch per galotxes, mas per

grans cames o per lonch cors. Axí és en lo propòsit, car, com dit és, la ciutat no és major ne menor per multitut o poquesa d'aytal congregació, car aytal congregació és impertinent a la essència de la ciutat, e per consegüent no pertany al seu creximent ne a son minvament. Lo terç punt és aquest: que granesa de ciutat, quant a la sua congregació, se attén e·s mesura segons multitut de aquells qui són essencials parts de la ciutat, axí com són sacerdots e consellants, batallants, ordonants, manestrals necessaris habundants. E açò appar per tant car, axí com l'om és dit gran per granesa de sos membres necessaris e ben proporcionats en lo cors natural, axí lo cors civil e polítich qui és tota la ciutat és dit gran cant la congregació d'aquells és gran, qui són dits parts essencials sues, axí com són los dits estaments, segons que davall havem hà veure longament. Lo quart punt és aquest: que aytal congregació, jatsia que faça la ciutat major en nombre, emperò ja per axò no la fa dretament major, car majoritat de ciutat no s'attén per gran nombre. Açò appar per tant car com la ciutat sia comunitat ben composta e ordonada, axí com posa damunt la diffinició dada de la ciutat, e creximent de nombre dels dits estaments pogués ésser tant que tolria a la ciutat tot orde e tota composició, per tal aytal nombre tolent a la ciutat son orde e sa composiçió tolria-li sa granesa. Per tal havem Ysaye primo: Multiplicasti gentem sed non magnificasti leticiam . E vol dir Ysaÿes axí a nostre senyor Déu: Senyor, la nostra gent has multiplicada, mas ja per axò no·ns en creix goig ne plaher; rahó era car la gent aquella era tota incomposta e desordonada. Ítem, attén què valrria a la ciutat que solament cresquessen en multitut los prínceps, com diga Salamó que multiplicació dels prínceps és destrucció del poble. E diga Aristòtil, ·XII· Methafisice: Quia encia nolunt male disponi, unus est ergo princeps , ço és que per tal com lo món no soffer en general que sia mal dispost ne mal regit, per tal solament ha un príncep e no molts, jatsia que lo príncep o regidor sia part essencial de la ciutat e de la cosa pública. Ítem, per eximpli vehem que creximent de jutges, de savis e de cavallers és destrucció de la ciutat, axí com davall havem a ensenyar cant parlarem del regiment de la cosa pública. Emperò, cascú d'aquests estaments és necessari e essencial a la cosa pública. Ítem, ¿què proffitaria a la ciutat creximent desordenat de capellans? Cert no res, ans poria noure massa, car de poch en poch se occuparien tots los béns dels seglars, e portarien lur estament a gran derrissió, e serien pijor regits e pus rebel·les a llur bisbe que si eren pochs. Per tal dix lo papa en lo Decret, distinccione nonagesima secunda , que més val haver pochs clergues e bé regits que no molts, qui no·s poden tan bé regir e fan per sí mateys altre cap ultra aquell que l'Esgleya los dóna e, per consegüent, aytal cors no és cors ecclesiàstich mas bicefallum , ço és cors mostruós e ab dos caps, la qual cosa és fort leja. Ítem, tants çabaters e tants argenters, e axí dels altres menestrals, porien

ésser en la ciutat que no y porien viure, e emperò aquests són membres de la ciutat. Donchs, aytal multiplicació de congregació no deu fer la ciutat gran, ans la appoquex tolent-li son orde e sa bona disposició. Ítem, dix lo Savi: Quod ubi est multitudo, ibi est confusio , e volch dir que là hon ha gran multitut, aquí ha tanta confusió que negú no la pot capdellar ne regir. Per tal dix Eduart, lo gran e famós príncep de Anglaterra, que solament trenta_mília valents combatents bé ordonats eren bastants a dar batalla a tot lo món en un jorn, car deya que major multitut no·s pot capdellar, e aytant com és menys ordonada e menys capdellada, aytant és abans vençuda e atterrada. Per què appar ver aquest quart punt, qui posa que major congregació en nombre de gent, encara que sien dels membres essencials de la ciutat, no la fan major ne millor, ans és provat que la poden fer menor, ço és tolent-li sa composició e sa bona disposició, segons que encara prova lo quint punt següent.

Capítol ·LXXII· En què està granesa e poquesa de ciutat És, donchs, lo quint punt en esta matèria que lo terme de la congregació de la ciutat està envers sa granesa que puxa ésser tan gran com lo seu regidor la porà sufficientment governar, regir e ordonar. E lo seu terme en diminució està que sia la sua congregació almenys tanta que ella la puxa de sí mateixa bastantment ajudar. Appar cascuna d'aquestes parts ensemps, primerament, per les policies socràtica, e platònica e democràtica, qui aquestes coses posen en pròpria forma. Appar, encara, açò mateix per rahó, ço és per tal car la ciutat aquella diem que és sufficientment gran qui pot bastantment fer ço per què és instituïda. Com, donchs, la ciutat sia ordonada en special per lo seu poble bé regir e governar, segons que damunt és dit, donchs aytant com ella pot aytal regiment bé estendre, e stenent-lo ella lo pot bé covinentment exeguir e obrar, aytant pot ésser dita gran. E com, encara, sia ordonada per ajudar bastantment sa gent, segons que damunt és dit en lo primer tractat, en la quinta rahó principal, segueix-se que aytant com ella és bastant a sa gent a suportar e ajudar, aytant pot baxar en nombre e pot retenir nom de ciutat axí baxant e aminvant sa congregació. Segonament, appar encara ver ensemps ço que dit és, car cascuna virtut e potència aytant és appellada majó, e aytant reté son nom propri de sa espècia, com mils pot e com més és bastant a ffer sa pròpria obra. Com, donchs, sia obra pròpria de ciutat —segons que dit és— excel·lentment governar son poble, e aquell per sí matexa bastantment ajudar, segueix-se que la ciutat qui axí·l pot regir pot ésser aytant gran com pot bastar son regiment, e

pot ésser aytan pocha com sa astén son ajudament e bastant sosteniment. Appar, donchs, que ciutat no pot en sí sostenir tota congregació, mas solament certa en molt e en poch. E encara appar-ho per tant car la congregació aytant com és major, aytant se pot pijor regir, donchs poria ésser tan gran que negun regiment humanal no y seria bastant. Axí matex appar clarament que ciutat no·s pot conservar en cascuna pocha congregació de gents ordonades políticament e civil, car ten pocha poria ésser aytal congregació e nombre de gents que no seria bastant a ajudar sí matexa; la qual cosa havem dit que és de necessitat condició de vera ciutat, axí com sa pròpria diffinició damunt dada ensenya. Per què diu açí Novecianus en la sua Policia que la congregació civil és axí com una nau, qui pot ésser tan gran que ja no hauria nom de nau, car negú no·n poria navegar, axí com si tenia dues legües de lonch; e poria ésser ten pocha que axí mateix no seria bona per navegar, axí com si havia hun palm de gran. Axí diu que és de la congregació civil, car requer en granea e en poquea cert nombre compensant son siti e sos regidors, e axí de les altres circumstàncies, en tant que si los dits térmens la dita congregació passa o lexa notablement jamés no pot ésser dita ciutat. Aporta, encara, Novacianus aquí mateix aquesta rahó al propòsit, ço és que si lexava hom créxer contínuament lo nombre dels ciutadans, e no y posava hom terme, per força covendria que la ciutat defallís en provisió, ne les possessions pròpries no bastarien a les gents, e per consegüent la ciutat no seria bastant a sí mateixa, la qual cosa és contra condició essencial de ciutat, axí com dit és damunt.

Capítol ·LXXIII· Què aminva molt lo nombre de les gents en les ciutats Sòcrates, en la sua Policia, sí mou un dupte aytal. Diu ell: —Maravella és com tota ciutat en poch de temps no deffall, e açò per la gran multitut d'aquells qui nexen, car comunament veem, deya ell, que en cascuna casa ha molts infants, e cascú d'aquells n'aurà atretants dins ·XX· o ·XXX· anys, e cascú d'aquells n'aurà molts dins atretant temps. Donchs, dins ·C· hanys tota ciutat deuria ésser inhabitable per sobresabundància de gent e per deffalliment de vianda e de regiment, qui no pot bastar a tanta gent. Mas respon assí Simplicius que açò no és maravella si hom vol attendre a açò qui aminva lo nombre dels hòmens en les ciutats. La primera cosa aminvant és axorquia, car certa cosa és que en les ciutats ha moltes dones axorques, per la exorquia de les quals lo nombre de la dita congregació no creix tant. La segona és impotència, car molts hòmens hi ha naturalment frets e impotents, qui no poden engenrar. La terça sí és maleffici, car molts e moltes són axí malefficiats que jamés durant lo maleffici no·s poden carnalment acostar. La quarta és distància, car alguns estan per molt temps luny de lurs mullers, e per tal no poden tan sovín engenrrar, si donchs qualque altre peccador no té lur loch en vida —axí com antigament se feya en la vella lig aprés la mort del parent deffunt, car legut era lavors al parent de suscitar sament al mort usant ab la muller del dit mort, segons que posa la ley divinal. La quinta sí és offici, car alguns són qui per llur offici han que no deuen engenrar, axí com són ecclesiàstichs e hòmens dats a Déu en special. E, si

fan lo contrari, deuen ésser terriblement punits en quant lur generació prejudica molt a la congregació civil, crexent la multitut lejament e contra ley expressa. Per tal diu ací Simplicianus que en temps de Lurcho, rey de Tàrcia, tot clergue engendrant havia a perdre los genetius, e era privat de sa renda, ne jamés se gosava la barba raura d'aquí avant ne gosava estar entre clergues. E durà aquesta custuma fins que a prechs de papa Zacharies lo fill de Lurcho ravochà la dita custuma, e lo papa assignà-los penes altres especials. La sisena sí és turpitut, axí com alcuns o algunes qui ab medicines se procuren abortius hó empatxen lur virtut natural generativa, axí com a vils fembres, o les vèrgens dades a dea Vesta, a qui fan traure la mare del ventre en lur poquea per tal que no puxen concebre. La setena és la mort, car de grans e de pochs ne moren per moltes vies, tants e tantes tots jorns, hòmens e fembres, que comunament les ciutats stan quaix totstemps sots un mateix nombre. E si en aquestes coses atesés Sòcrates, ell poguere veure, segons que diu Simplicius en lo coment, que lo sobiran governador nostre senyor Déu axí conserva les ciutats quaix totstemps sots ·I· mateix nombre que per lo molt néxer se pot la congregació mudar, mas no créxer. E diu ací Simplicius, reprenent Sòcrates, axí: Si aquest filosof hagués attès als ocells com se engenrren, car dos ocells posaran en un niu quatre o ·V· ous, o més a vegades, e attesés a les bèsties, car la loba pareix vuyt o nou lops, e als peixs, car i peix porta sens fi d'ous al ventre, e emperò jamés hom no percep negun notable creximent dels dits animals, car, diu ell, açò tempre lo sobiran governador per exorquia, o per mort o per diverses altres cases e vies naturals e fortunals, qui fan lo nombre de la congregació dels dits animals estar quaix sots uns mateys térmens; per què no és maravella si semblantment se fa nostre senyor Déus en les ciutats. E açò sia dit quant al primer punt de la diffinició de ciutat, qui deya que era congregació.

Capítol ·LXXIIII· Si la ciutat és una matexa per successió de temps Dupten, encara, alsguns si la ciutat és una matexa per successió de temps, com la congregació sua contínuament se mut per diverses vies, almenys per mort; car és çert que tota la ciutat, quant als habitants, tota és mudada en cent anys, com nagú ara no·ls vischa, parlant comunament. Assí responen los philosophs e dien que, no contrestant que aquesta e aquella ciutat se mut contínuament, havent sguart a la congregació que tot dia reeb mutació en diverses persones, emperò la ciutat és dita una per moltes rahons. La primera, car lo siti és un mateix. La segona, car la ley e la policia de viure en les coses principals són unes matexes. La terça, car unitat de ciutat no requer una matexa congregació en nombre, basta que sia una per continuació e successió natural de persones devallants d'altres aquí matex habitants —axí com la font és dita una matexa e lo riu és dit un matex, no contrestant que contínuament l'aygua·s mut e sia altra e altra. Per aquestes rahons posaren los philosophs que la ciutat podia ésser dita una, no contrestant que lo poble sia per successió altra e altra. Açò emperò no contrestant, diem comunament, segons manera de parlar abusiu, que la ciutat no és aquella que solia, mas altra si la ciutat muda de custumes, segons que diem que l'hom qui muda de maneras no és aquell que solia. Per tal respòs a aquest dupte lo gran Sòcrates philosoff e dix que quant algú demana de la unitat de la ciutat, que li deu ésser dit de quina unitat demana, car si demana de unitat de murs e de cases, lavors li pot ésser dit que una és ab aquella qui era, pus lo mur ne les cases no són mudades. Si demana de unitat de leys, dir-li pot hom que una matexa és, car les leys no·s són mudades. Si demana de unitat de persones, dir-li pots

que no és una matexa ab aquella qui era, car les gents se muden tots jorns, e és proverbi que en cent anys és tot lo món mudat de persones.

Capítol ·LXXV· Com ciutat és o deu ésser concordant en sí La segona part de la diffinició dada de la ciutat sí és que sia concors , ço és concordant, car, com diu sent Jerònim, axí com per concòrdia les coses poques crexen, axí per discòrdia les grans viles e ciutats ne van a terra. E no parla assí d'aquella concòrdia qui és vera caritat entre los prohismes —car de aquesta havem a parlar davall en lo terç tractat d'aquest libre, quant parlarem de la cosa pública en general— mas parla de aquella concòrdia qui pot ésser entre feels e infeels per conservació de la comunitat, e la qual concòrdia hagueren los antichs philosophs e aquells qui regiren la cosa pública en tanta pau e en tanta unitat. Primerament, donchs, deus saber, parlant d'aquesta concòrdia la qual natura e rahó volen e ensenyen, que volent Latinus, rey en Ytàlia, dar a entendre què era congregació civil posà-li nom civitas , qui vol dir civium unitas , ço és unitat de ciutadans, axí que qualque cisma hagen entre sí mateixs, tostemps deuen concordar en lo proffit de la comunitat, car, com dix Ligurgus, aquell gran legista, scrivint lacedemonibus : Si tots vos concordats en amar la ciutat, tots estarets fermats e gornits contra tota adversitat per vigor d'aquella. Si us discordats, perirà vostra ciutat, e aprés vosaltres tots e tota vostra posteritat. E ensenya aquí matex quals coses deu fer lo bon ciutadà per amor de la dita concòrdia a conservar. La primera, que com se vol que la un guart l'altra entre sí matexs, emperò, en ço que toca la comunitat sien tots de un cor e de un voler, axí que res sots Déu no sia bastant a separar-los d'aquesta unitat e benvolença a la comunitat, per gran mal que·s vullen entre ssí. La segona, que null temps negú no impugne consell d'altre ne·l vulla musar ne truffar, ans lo aprou,

per gran enemich que l'altre sia, si veu que son consell és profitós e leyal a la comunitat. La terça, que cascú haja son enemich personal axí com a car amich si pugna per la comunitat, car qui per hoy de son personal enemich empatxa bé de la comunitat, per mans de la comunitat ha a caure e a parir. Legim de Coridon, noble cavaller de Àffrica, que com los romans inpugnassen Àffrica e Ffulcus, son enemich, fos caygut en lo camp e los contraris lo volguessen auciure, que ell lo deffenssà poderosament. E deffensat lo tornà a la ciutat de Cartayna, e ordonà que fos fet aquí príncep e regidor. E com alguns amichs seus li diguessen com podia fer tan grans béns a aquell qui tostemps l'avia tant perseguit, respòs: —Si m'ha perseguit en persona, ell m'à coronat e honrat per sos virtuosos e grans consells dats a la comunitat. E aprés deffenent aquella en lo camp ab gran vigor ha deffès mi, qui fóra perit si la comunitat que ell deffenssava fos perida. Per què pus sos grans mèrits lo fan digne de honor, e justícia e veritat lo exalcen, no·l vull yo impugnar per tal que justícia e veritat ma ajuden e no·m atterren pugnant contra lur car amich. E diu la ystòria aquí que aquest Coridon levà alt al çel los hulls e gità gran suspir dient axí: —O Déu! E qual és aquell malvat qui per venjar sa personal offensa vulla atterrar la gran columpna de la comunitat, la qual és Fulcus e sos semblants? Sapiats per cert que tots aquells qui aytals coses fan són a la fi acusats davant justícia per los mèrits de la comunitat. E justícia, forçada d'aquells e per aquells grans crits, abisa finalment e aterra aquells qui per sa nequícia han tant dampnifficada la comunitat, qui és en special filla e fautora de justícia. E ab açò concorda ço que deya aquell gran philosof Plató in Oficiatorio suo , on deya que justícia e comunitat són mare e ffilla. Justícia era la mare qui tostemps aletava e nodria la comunitat, per tal la comunitat era dita sa filla. E era certa cosa que qui per qualque via noÿa a la comunitat scientment, que a la fi justícia perseguia aquell fins a la mort e·l portava a no res. E donave·n eximplis molts de diversos qui havien nogut a llur comunitat: los uns per complaure al príncep; altres furtant-ne e prenent-se ço qui a la comunitat se pertanyia; altres lunyant del consell de la ciutat aquells qui eren leyals e justs consellers, e lunyaven-los-en per tal quant no eren lurs amichs; altres no procurant a la comunitat lo bé que pogueren per tal que altres no n'haguessen lo nom e les gràcies, e axí d'altres vies. E deya axí a la fi: —Per quina que manera que l'hom aucia sa mare, tostemps roman ell matricida, e homeyer e digne de mort. E axí per qualque via l'om noga a la ciutat, qui és mare de cascú en particular, totstemps roman hom traÿdor a aquella. Per rahó de la qual traÿció la mare de la comunitat, ço és justícia, qui fallir no pot, l'à a passar per lo seu coltell. Ne y pot escapar per naguna via, car jatsia que la justícia a temps cayll, emperò totes coses veu e totes coses ha a jutjar estretament, e à dar a cascú segons les sues obres.

Deya Anaxàgoras que qui justícia separava de la comunitat, per justícia seria tellat, car deya que la justícia cridava a Déu e li deya: —O, Senyor, ajuda·m, car ma filla, la comunitat, no pot viure si no és contínuament per mi aletada. E aytal e aytal han-la·m lunyada e han-me de la mia filla separada. O, Senyor! Donchs què·m faré yo de la mia filla, qui serà morta? E diu que responia nostre senyor Déu a Justícia: —A aquell qui ta filla t'à tolta, tol-li tu los seus fills. E aprés tol-li tot quant ha, e aprés lo cors e la ànima, car tot ço que faràs yo u hé per acceptable, ne jamés se porà revocar. Per tot açò appar com se deuen guardar los ciutadans de tota discòrdia per tal que no cagen en les mans de justícia.

Capítol ·LXXVI· Com los habitadors de les ciutats deuen tots temps concordar en bé, e com n'í ha per força de uns e d'altres Deu, encara, cascú de la comunitat ésser fort voluntari a aytal concòrdia, per tal que la comunitat ne sia pus fort e pus durable, car, com dix Salamó: Frater qui adiuvatur a fratre civitas firma . E vol dir que com lo ciutadà ajuda a son frare, e·s concorden tots e s'amen axí com a frares, lavors la ciutat està ferma e segura. Veem que una candela sola qui sia encesa tost és apagada, mas si són un bon monoy ab difficultat se apaguen. Axí matex, un fil tost és trencat, mas molts ensemps fan corda qui a vegades és bastant a retenir una gran nau. Axí és en lo propòsit, car un hom tot sol de sí matex pot fort poch, emperò quant és ben unit ab molts, lavòs és bastant a ffer grans coses, e per tal quant les ciutats e grans comunitats han a fer grans coses, per tal fa mester que tots sien units e facen ·I· cors en sostenir, e deffendre e exalçar la comunitat. Nota ací, emperò, que no és al món col·legi ne comunitat que no n'í haja de bons e de mals, car, segons que posa sent Agostí, en lo libre ·XV_èn· de La Ciutat de Déu, la divinal disposició e alta governació ha axí lo món ordonat que per tot loch los bons són mesclats ab los mals, ne és neguna congregació en què no haja de bons e de mals. Per tal diu aquí que del començament del món fins a la fi, lo humanal linatge corre sots dues ciutats qui estan ací mesclades. E la primera s'apella la ciutat de Déu, e l'altra ciutat del diable. E aquella del diable ha més habitadors e appar que sien pus forts e quasi indomables, car de aquella parlant Job, ca. ·XLI·, en semblança d'un cors, deya axí: Corpus eius quasi escuta fusilia, et compactum squamis sese prementibus. Una uni coniungitur, et ne spiraculum quidem incedit per eas.

Una alteri adherebit et tenentes se nequaquam separabuntur . E vol dir, axí parlant al propòsit, que los mals hòmens quant volen mal fer tots fan un cors, qui appar que sia axí fort com escut de matall, car la í està axí ligat ab l'altre com estan les escates del pex sobre lur esquena, qui axí s'estrenyen e·s componen que una agulla no y entraria entre elles, car la í jau sots l'altra e tenen-se axí afferrades que tothom diria que no·s poden separar jamés. Axí la congregació dels mals hòmens appar que axí sia ligada e fermada que res no la puxa dissipar. Mas, emperò, aquell qui Déu tem, quant veu aytal fortalesa, compara-la a la favil·la o buscha qui jau en la terra, e a la tela d'aranya qui en un buff de vent se desfà, segons que dix Ysaÿas, car scrit és: Super omnia veritas vincit , ço és que a la fi, quant han fet a llur guisa, despara contra ells la justícia divinal e tramet-los la sua sageta, e tot aquell apparellament e fortalesa se desfà en un moment. E l'hom just, qui per pahor d'ells no ha desemparada veritat, va sus, e la paciència que ha aguda, e sa fortalesa, que ha ensenyada en mantenir veritat e justícia sens pahor, li ha merescuda corona e glòria davant Déu e davant hòmens. Per què, per confort dels bons, diu la Escriptura, Ecclesiastici, quarto , axí: Certare viriliter pro justicia, et Deus pro te expugnabit inimicos tuos . E vol dir axí: Pugna e està virtuosament e sens tota pahor per justícia, e Déus pugnarà per tu contra tos enemichs.

Capítol ·LXXVII· Com tot hom defenent veritat ha a soferir grans persecucions Tot hom qui defenssa veritat e vol mantenir comunitat deu posar en son cor que haurà molts enemichs, car, com dit és, lo diable per tot ha fills e seguidors qui·l seguexen en tot ço que ell vol. Pensa, deya sent Jerònim, hon no haurà lo diable fills, qui dins lo col·legi dels sants los posa? Vet lo sant pare Adam ·II· fills hach: Caÿm e Abel; vet lo primer, qui fo especial fill del diable. Noè ne hac tres: Sem, Cam e Jafet; aquell qui hac nom Cam fonch de la secta del diable. E Abraam n'hach dos: Ysmael e Ysach; lo primer fo dels mals. Ysach sí hac Esaú e Jacob; lo primer fo dels dolents. Jacob n'ach ·XII·, e los ·X· veneren Josep ignocent. Lo poble de Israhel fo apellat lo primogènit de Déu per nostre senyor Déu matex, segons que legim in Exodo e en diversos altres lochs, emperò ab lo diable se n'anaren infinits. Lo Salvador n'epellà ·XII· a l'apostolat, emperò lo diable se·n portà la hun. E axí és d'altres sants col·legis. Per tal, tantost com l'om sa veu apellat a negun estament en què haja a mantenir comunitat, e veritat e justícia, tantost se deu pensar que haurà contrasts e treballs sens fi, e per tal tantost se deu apparellar hà haver bona paciència e a contrastar als mals ab manera e sàviament, car deya sent Gregori: Non est bonus qui malos sustinere non potest, quia qui malos non sustinet ipse per impacienciam sibi testis est quod bonus non est. Consideret igitur quisque qui Abel esse desiderat, quod opportet ut eum malicia Caym primo exerceat . E vol dir que aquell no és bon hom qui no sap sofferir ne comportar los mals, ans ensenya que no és bo, pus que impaciència lo sobre. E per tal

pens que si vol ésser semblant a Abel, qui fo ignocent, que primerament l'à exercitar la malícia de Caÿm. Deya aquell gran doctor Carnotensis, en lo sermó De rectoribus , que l'om bo posat en regiment entre mals, si veu que no puxa aportar a ffi ço que vol fer de bé, deu-los manifestar la voluntat sua, e aquella proposar axí com millor puxa per tal que davant Déu sia escusat. E aprés deu-ho lexar en les mans de Déu, ne deu moure rumor ne cridar, pus res no pot proffitar, e veu que son cridar o parlar pot noure e pot los altres irritar a ffer pijor, e·ls pot encendre a menysprear ço que proposat havia. E d'açò nos dóna la forma sent Benet, segons que legim in secundo libro Dialogorum Gregorii , on se recompta que com los monges no·l poguessen sofferir en son regiment, e li donassen metzines e ell ho percebés, que lavors ell los preÿcà graciosament, protestant que ell los havia ja dit que les sues maneres de viure no concordarien ab les lurs. E per tal ell los deya que haguessen altre abbat, car ell d'aquí avant no·ls podia pus proffitar ne volia ab ells pus estar. Deya lo sant abat Theodorius que la discòrdia tolia lo nom a la ciutat en tant que no devia haver nom ciutat, mas congregacio Sathane , ço és ajustament del diable. Per tal deya lo gran canceller perisench que congregació de discordants per propri nom devia ésser appellada habitació infernal, e deya que ciutat en discòrdia no merexia ésser appellada ciutat, mas espelunca de ladres.

Capítol ·LXXVIII· Per quals rahons deu ésser conservada concòrdia en les ciutats En especial consellava Tarquinus consularis a Dioclesià emperador que ell conservàs concòrdia en les ciutats per les següents rahons. La primera és per tal que la gent ne sia pus graciosa, e pus ignocent e pus lunyada de tots mals. La segona, car los stranys hi vénen pus volenters que no farien, e y porten ço que mester hi és, e no u farien axí si y sabien discòrdia. La terça és car lavors pot hom mils aterrar los mals quant tota la ciutat concorde en bé. La quarta, car lavors tots los habitants poden ffer mils, e pus segurament e pus endreçada lurs affers. La quinta, car lavors la comunitat aquella n'és pus temuda per sos enemichs e n'és pus fort contra ells. La sisena, car lavors la senyoria n'à majors emoluments e rendes en quant cascú pot usar —e de ffet usa cascú— de sa art francament. La setena, car cascú en special n'és pus rich, e pus alegre e pus liberal. La ·VIII·, car la concòrdia dels vassalls torna a gran glòria dels regents. Legim que com en temps de Cèsar Agost, emperador de Roma, tot lo món fos en concòrdia e en pau, que les gents lo volgueren per açò adorar axí com a Déu. E podem nós ajustar les següents rahons al dit propòsit. La primera és que l'om posat en bona concòrdia ab son prohysme viu en caritat, e sens aytal concòrdia l'om viu en gran peccat. Axí matex, que entre los concordants en bé habita Déu en lo mig e·ls ou de lurs pregàries, axí com dix lo Salvador, Mathei , e·ls exalça fortment, e puys los dóna la sua eternal pau en lo seu regne. E los bregosos e rencorosos hahira Déu sobiranament, e aquells

qui posen discòrdia entre los prohysmes, segons que legim Proverbiorum sexto , e a la fi los aterra Déu fort lejament. E d'açò supplicava Daviu a nostre Senyor en lo psalm quant deya axí: Dissipa gentes que bella volunt , ço és a dir: Senyor, plàcie·t que vulles dissipar aquells qui volen bregues, ne batalles ne discòrdies. E segurament axí u fa de ffet, car comunament hom bregós mor en brega, e li dó Déus tant quefer que jamés no viu alegre. Per tal dix lo gran poeta Salustius que tot jutjant és murmurant, e tot fe trencant en fe se troba dissipat, e tot voluntari guerrejant per guerra és atterrat.

Capítol ·LXXIX· Contra hòmens bregosos e faent lurs fets cridant Trobaràs en les istòries d'orient que lo poble indià totstemps visch fort concordant, e pacíffich e benigne. E regnant aquí Forseon, estech-li dit que aquí devia venir hun gran hom de Lídia, appellat Cratus, per visitar les parts aquelles. E aquest Cratus era hom fort bregós, en tant que per tot loch hon era lexava bregues. Per rahó d'açò ordonà lo dit rey Forseo que companyes sues li exissen a camí, qui proposassen al dit Cratus que no entràs en lur regne. E que, si no se·n volia estar, que·l ne gitassen ab pedres lapidant-lo, dient-li que no volien hom bregós dins lur terra pacíffica, car hun hom bregós metria foch a tot lo món en hun jorn, e per tal devia ésser soptosament gitat de tot lo món. Deya Ligurgus que tot hom bregós és en alguna spècia de oradura, e si parla cridant ja és en major espècia de oradura. E diu que ley era antigament que negun hom aytal jamés no era reebut en conseller de Roma, ne·l lexava hom estar en la ciutat. E si y fos apellat per la senyoria, no gosava parlar ab negú si no altre present, qui era hom de cort. E si lavors gosàs dir paraula arrevetada o bregosa a negú, tantost prenia mort. Diu Juvenalis poeta, en lo seu dictat manor, que alguns són axí folls que ab brams e ab oradura cuyden spatxar tots lurs affers, e qui·s preen de llur cridar e de llur follejar. E diu que lo remey contra aquests és que de present sien lunyats e foragitats de tot honorable offici e de tot bon loch, car negun hom de recapte ne qui seny haya no deu parlant cridar, e, si u fa, no·s pot escusar que no faça obra folla, qui·l ret fort menyspresívol e indigne de tota honor.

Posa Agellius que lo senat de Roma ajustat eren cent_e_vint notables ciutadans, los quals totjorn eren ensemps per regiment de tot lo món. E era aquí aytal ley que tot conseller qui parlàs cridant en lo consell, de present era d'aquí gitat axí com indigne de tanta honor. E si algú axí matex vituperàs l'altre, era exellat de la ciutat. E si posava discòrdia entre ells, prenia mort sens mercè. E si negú induÿa altre a sa seqüela, o a sa amistat, per tal que l'hagués per sí en lo consell e fahés del consell a sa guisa, ultra la mort que prenia era publicat per traÿdor a la comunitat. Per rahó d'açò, e per conservació de concòrdia en la ciutat, no permetia lo senat, ço diu aquest, que res s'í fahés per elecció per tal que entre los eligents no vingués discòrdia, mas tot quant fahien se fahia per via de fortuna, segons que davall direm cant parlarem en special del bon regiment de la cosa pública. Per esquivar, encara, tota discòrdia ordonà Patroclus, rey de Dàcia, que de continent que entre alguns hagués contrast, que tantost lo posassen en mans de dos hòmens bons, o cascú posàs son dret en risch jutgant-lo ab los daus, axí que tota contravèrsia fos tantost finida. Ne volia que hom bregós pogués ésser generós, ne que habitàs en comunitat notable, ne que pogués haver muller sinó cativa, ne pogués ésser posat en negun regiment, e que tothom l'apellàs lo diable, ne gosàs vestir sinó vermell gros en senyal de fúria foguejant, e que no fos pres en testimoni ne gosàs beure vi.

Capítol ·LXXX· Si és legut posar divisió entre mals regidors per tal que menys puxen noure Un gran sarraý demanà de consell una vegada en Túniç a un crestià religiós si seria peccat posar discòrdia entre aquells sarraÿns qui regien la dita ciutat. E la rahó per què duptava sí fo aquesta: —Car, dix lo sarraý, los regents les comunitats són comunament, o per la major part, dolents. E, si tots sa acorden, consenten-sa a ffurtar a la comunitat ço que·s volen; e jutgen dels malsfaytors axí com se volen; e exalcen qui·s volen e derroquen qui·s volen, mas, si y ha discòrdia entre ells, la hú ha pahor que no fos acusat per l'altre, e per tal cascú se guarda de ffer mal a la comunitat. E dix lo moro encara axí: —Nós havem experiència que tota comunitat la qual haja los regents divisos entre sí és bé regida e abundada prou. E si·ls ha concordants e amichs, tot ne va per compares e per comares a la mala ventura. Donchs, appar que més val que hom hi pos divisió, si no n'í ha, per tal que la comunitat sia ben regida. Respòs lo religiós aquell e dix al moro dos punts. Lo primer, que, segons ley crestiana, no és legut a negú posar divisió entre qualsevol persones del món, ans Salamó, Proverbiorum sexto , posà que aquell qui sembre entre los frares discòrdies és per Déu ahirat e malaÿt. E assignà-li·n aytal rahó, car, dix ell, posar divisió entre alguns és engenrar hoy e rancor de l'hun contra l'altre, la qual cosa és peccat mortal, com diga sent Johan que qui ahira son frare en la mort està. Qui, donchs, aytal hoy procura, ell procura que·ls altres mortalment pequen e, per consegüent, ell fahent aytal cosa pecca mortalment. Lo segon punt és que per satisfer a la cosa pública que ell consellava, pus que axí era que los regents divisos regien millor, que totstemps los hi

posassen divisos, o no los hi posassen tals qui fossen amichs ne concordants, pus que lur concòrdia finava en mal, car deya la Scriptura: Zelavi super iniquos pacem peccatorum videns , ço és que lo sant hom Daviu totstemps inpugnava los inhichs e malvats, attenent que lur pau era fort mala e nociva a molts, ço és als bons e a les comunitats, si les regexen. Car la pijor naffra que la comunitat pot haver sí és que los regents sien mals hòmens, car lavors negun remey no s'í pot dar covinent là hon los regents no han a ffer rahó de sí mateys, ans fan a lur guisa, car llà on los regents han a venir a juý de major, lavors, si los altres attenen a lurs mals, se poden bé castigar. Emperò quant los regents són bons e tots vénen acordats a ffer tot ço que puxen per la comunitat, lavors lur concòrdia és bona e fa molt de bé a la comunitat. E d'aquesta parla la segona part de la diffinició dada damunt de ciutat. De aquesta matèria parlarem més davall, quant tractarem com la cosa pública deu viure en gran concòrdia e pau.

Capítol ·LXXXI· En quants està lo nombre de gran o de pocha ciutat La terça part de la dita diffinició sí és personarum multarum , e vol dir que la dita congregació concordant de la ciutat deu ésser de moltes persones. Nota así que en quant diu de moltes persones assats dóna a entendre que ciutat no pot ésser entre pochs, mas entre molts. Per què deus açí notar que, segons les ystòries gregues, qüestió fon proposada en Atenes quantes cases habitables devia haver almenys la ciutat habitada, a què estech respost que, com tota ciutat no haja cases —axí com algunes qui són en Tartària e altres qui són en Aràbia, les quals són ciutats mobles, en quant les gents estan en tendes posades sobre carros—, per tal estech respost per los dits philosofs e savis que, com ciutat fos congregació feta per institució dels hòmens, e los hòmens ne fossen de diverses oppinions, per tal a assò negú no podia respondre certament sinó segons les dites institucions. E era axí que los indians havien instituït que mil fochs fahessen ·I· ciutat. Los europans havien dit que bastava que n'aguesen ·d·. Los affricans, ·CC·. Los ytàlichs, que bastave·n a ·C· o aytants com fossen sufficients a ssí mateys a regir e governar, axí com diu la dita diffinició, solament que no devallassen a menys nombre que és aquell que fa convent e congregació, lo qual nombre està en ·XII·, segons que los juristes, e canonistes e ecclesiàstichs han diffinit aprés. E sent Agostí, ·XV· De civitate Dei, ca. ·XX·, e sent Gregori, in libro primo Moralium , ha larguament parlat de la perfecció del dit nombre, e lo Salvador dien que apparech que·ls aprovàs en quant lo seu gloriós col·legi dels sants apòstols posà en nombre de ·XII·. Emperò diga cascú què·s vulla, que ciutat ha a ésser més que carrer e habitació, egual almenys a vila, la qual, segons lo temps present, no ha cert nombre de habitadors

assignat per negú al qual haja hom a creure per força de rahó. Emperò, sots ço que la terça part de la dita diffinició tocha quant diu que ciutat és de moltes persones, sots aquell vocable de "persones" se compprenen hòmens, e fembres e infants, car tots aquests aytals són veres persones, com persona sia, segons los theòlechs, supòsit racional, e cascú dels damunt dits sia aytal. Nota, emperò, açí que jatsia que los àngels sien persones e facen ensemps una noble ciutat, de la qual havem parlat en lo començament d'aquest libre, e la diffinició dada damunt de ciutat se puxa entendre e haver veritat d'aquella gloriosa e sobirana ciutat, emperò quant aquella és sobre tot nostre enteniment, e la sua congregació és infinita e los seus ornaments gloriosos són sobre nostra facultat, per tal de present no parlarem d'aquella fins al següent libre, qui és lo Tretzè del Crestià. Ne axí mateix no parlarem açí de la ciutat que fan de present los diables alt en l'ayre, qui durarà fins al juý final, ne de la ciutat infernal, car aquestes ciutats entenem a ffugir per gràcia de Déu. E per tal que les fuscam hedificam les ciutats nostres, de les quals fem ací menció, segons que damunt en lo primer tractat havem ensenyat, cant posam en la primera rahó e en les següents que les mundanals ciutats hedifficam per servir mils a Déu, e per fugir a mal e per cercar major avinentesa de ffer bé. Per què la diffinició dada d'aquestes nostres e temporals ciutats no convé a les dites males ciutats, perquè de aquelles no farem de present menció fins en lo Libre següent, quant parlarem d'infern.

Capítol ·LXXXII· Com cascun de la ciutat se deu sentir del mal de la comunitat Sobre aquesta ·III· part de la dita diffinició, qui diu personarum multarum , nota que la intenció del diffinient la ciutat sí era dir en les dites paraules que la ciutat fos composta e habitada de hòmens qui fossen persones, ço és hòmens personans e manifestants en sí mateys, per obra e per paraula, que ells eren dignes de gran honor per sola noblesa qui en ells era. Personatus aytant vol dir com "dignitat", segons que appar Extra, De prebendis, Cum multa . Aquell, donchs, és dit en lo present propòsit persona qui és hom virtuós, e per sa virtut és de gran dignitat e posat entre los altres axí com a mirall en lo qual cascú deu veure com deu viure en la comunitat a profit seu e dels altres. Deya Solinus que l'om qui no·s sent del bé o del mal de la comunitat no devia ésser dit persona, mas bèstia e menys que bèstia, car les bèsties ajuden a la comunitat, ne·n volen altre guardó sinó la vida; e no u fa aquell qui en res no·s sent de l'estament de la ciutat. Aquests són aquells qui dien: —Viva qui venç!, qui aytant se donen per los morts, com per los vius e com per los presos, car, pus que ells no agen mal, age·l qui·s vulla. Recompta Marcialis en lo seu Executori que com Aníbal fos sobre Pisa, ell anant contra Roma, la ciutat de Pisa era regida per hun noble hom apellat Orgo. E com aquest Orgo manàs a thotom anar al mur, dix hun hom a ell axí: —Prech-te que no y vaja yo, car pahor me fa que no y fos ferit o que no y morís. Mas vet açí diners per dos hòmens que y estiguen per mi. Dix Orgo: —Yo·m maravell de tu, com has tan pocha amor a la comunitat que tu plangues la tua vida ara com tots som en tan gran perill.

Respòs l'om aquell: —Yo no·m cur de la ciutat, mas cur de mi mateix. Dix Orgo: —Donchs, tu si no·t cures de la comunitat ne·t sents de son mal, senyal és que no ést membre viu d'aquella e, per consegüent, mereys ésser tallat de aquella per tal que no corrompes la part viva qui en ella és. Lavors tantost posà l'om aquell en la pedra del giny, e tramès-lo als contraris qui estaven defora ab aytal albarà al coyll, escrit en lur lengua: Prenets lo mort, e Déu vos guiu, car ab cor fort som tots e viu. E Aníbal ligent l'albarà aquest entès què volian dir, e lexà lo combatiment e anà-sse·n. Posa, encara, Leoncius en lo seu Instructori que en Acra, en son temps, havia hun gran rich hom apellat Abdon, qui solament entenia en multiplicar sa riquesa totstemps, e per rahó d'açò no·s curava en res de la comunitat. E com la ciutat hagués gran mester diners, pregaren-lo los regidors d'aquella que ell prestàs en aquell cas aytants diners a la comunitat, axí com los altres ciutadans feyen segons lurs fecultats. E ell respòs que no n'havia, ne u podia fer per res. Digueren-li los regidors: —O, Sényer, ja vehets en quin perill està la ciutat! Pregam-vos que us sintats de aquest tan gran perill e mal, car los diners no·ls podets perdre, e nós los vos aseguram en aquesta manera e en aquesta. E com ell estigués en la negativa e en sa pertinàcia digueren los dits regidors: —Sényer, nós conexem que vós sóts membre mort de aquesta ciutat, car no us sentits de les sues naffres. Per què, sényer, nós vos darem una medicina qui us farà poderosament sentir, e de continent, e proffitarà a vós e a nós. Dats-nos de present les claus de vostres caxes e de tot quant havets, e vós no us hiscats d'aquesta casa qui és açí fins que nós hajam feta la dita medicina dins vostra casa matexa. E de continent los dits regidors anaren a casa del dit hom, e trobaren aquí peccúnia e riquesa sens fi, e prengueren-ne aquella que havien mester. E de present despossehiren lo dit rich hom de tot quant havia, e gitaren-lo de la ciutat, e partiren la dita riquesa sua entre los infants del dit rich hom, segons costuma de la terra. E escriviren-li alt al lindar de la porta axí: Ab aytal coltell fa a ferir qui·l mal comú no vol sentir. E manaren a tots sos parents que·s comportassen d'ell axí com de hom mort, ne·n fahessen jamés pus menció.

E lo rich hom, qui açò víu, començà·s quaix a desesperar, e cridava com a horat. E estech-li dit per los dits regidors: —Hajes paciència! Vet quant de bé t'à ffet ja la medicina nostra, car tu, qui no·t senties, ara comences a sentir, e sentiràs pus fort tostemps d'aquí avant fins que sies mort. E lo fill primogènit del dit Abdon, qui víu lo pare exellat e víu que los regidors de la ciutat l'avien posat en gran estament, tot dia venia a la casa de la comunitat dient axí als regidors cridant a la porta: O senyors! Si dinés havets mester, trametets per mi primer! Deu, donchs, lo bon ciutadà ésser persona de gran valor e dignitat. E per açò deu ésser tot viu e tot zelant per la comunitat, e sentir-se de son bé e de son mal, e per ajuda d'ella deu treballar fins a la mort.

Capítol ·LXXXIII· Com se deu hom comportar ab multitut de gent Nota, encara, que Gilabertus Nolinus, sobre aquella paraula qui és contesa en aquesta terça part de la dita diffinició, qui és multarum personarum , posa axí en sa nota, e posa los següents punts. Lo primer sí és que per rahó quant la ciutat, qualque sia, tostemps està en alguna multitut, per tal lo bon ciutadà ha gran mester seny e consciència, ab les quals se puxa bé governar entre la multitut, car, com dix Avicebron en lo seu Moral, multitut ha aquestes proprietats. La primera, que és fort bestial en conèxer ço que deu e en deffalliment de seny. Per tal dix lo proverbi: Ubi multitudo, ibi est confusio , ço és que llà hon ha multitut, aquí ha gran confusió de tota rahó e deffalliment de enteniment. La ·II·, que és sopte moguda a avolot e a mal. La terça, que és fort desconexent a aquell qui la serveix. La quarta, que és comunament fort dada a peccat e fort girada tost de bé en mal. Que, donchs, lo bon ciutadà e notable haja a estar ab aytal generació, e li haja a comportar sos vicis e estudiu contínuament a ffer-li bé, no contrestant que ella sia aytal, per tal apar bé ver ço que dit és, ço és que lo bon ciutadà à gran mester seny e consciència. D'aquesta misèria de la comunitat parla la Escriptura en molts lochs. Especialment Job ·XII· havem de Déu aquí axí: Multiplicat gentes et perdit eas , e vol dir que nostre senyor Déu és aquell qui multiplica les gents e puys dissipa-les, e açò per lurs peccats. Per tal deya Sènecha: Numquam multis, sed quibus placeas cogites , e vol dir que jamés no penses de plaure a molts, mas a pochs, car aquells són los millors, com diga lo Salvador, Mathei ·XX·: Multi sunt vocati, pauci vero electi , e vol dir axí que, jatsia que molts e tots los hòmens generalment sien apellats al regne de Déu, emperò

los elets són pochs e, per consegüent, la multitut no és de valor, segons que dit és. Lo segon punt principal del dit Gilabert és que aquell qui·s vol bé governar estant ab multitut deu servar les següents regles. La primera, que aytant com porà apparega tart devant tot loch de multitut, ço és en places, e en lojes, e en cambis e en la casa de la comunitat. Rahó és car, com diu Aristòtil, massa familiaritat engendra menyspreu. Axí mateix, e segonament, car com la comunitat comunament sia dolenta e peccadora, segons que dit és, per tal contínuament provoca aquell qui en ella habita e persevera a ésser mal de ffet e de paraula. Terçament, car l'om aytant com més persevera ab la multitut, més ensenya sos deffalliments e, per consegüent, més e més fa sí mateix contentible e irreverent e més multiplica sos mals eximplis. De què·s segueix la segona regla, qui és que bon ciutadà solament deu apparer denant multitut per necessitat. Aquesta appar per ço qui dit és, hoc encara per tal com aytal apparer tart lo dóna pus auctoritzable e pus reverent en sa persona e en sos dits; aprés que li és fort profitós en cors e en ànima, segons que appar per ço que dit és en la regla precedent. Nota açí, emperò, que la dita segona regla no·s deu entendre de esgleya, ne de escola ne de loch on l'om proffit a la multitut o la multitut a ell. E segueix-se la terça regla, qui és que quant l'om savi ciutadà ha per necessitat a comparer davant multitut, deu punyar que sàpia per què y ha anar. E en casa deu pensar tot ço que y ha a dir ne a ffer. E axí deu lavors a sí mateix ordonar e estrènyer, ans que de casa isqua, que no diga ne faça ultra ço que ha en casa concebut, si donchs rahó no·l ne forçava. Aquesta terça regla és fort necessària a tota persona que ab multitut haja res a tractar, e açò per honor sua pròpria, e per proffit de la comunitat e per profit seu propri. Rahó és car la dita regla és fundada en pura providència, qui guarda l'om sobiranament de errar. La quarta sí és que lo bon ciutadà deu occupar sí mateix dins sa casa en coses virtuoses e plasents qui·l guarden de enujar-sa aquí. E açò appar per tant car qui a la multitut fuig, en casa sua ha estar. Donchs, deu aquí son cor occupar en coses de plaher, qui·l retenguen en casa e qui l'endrecen a ffer ço que ha a ffer quant serà ab la comunitat. Les coses de plaher són pensaments alts en les coses celestials, e en matèries virtuoses, e en affers de la comunitat e en los seus propris. E, aprés, estudi de nobles libres qui li ajuden a ssos affers a portar a ffi; e per açò deu esquivar tot estudi inútil e dampnós axí com a mort. E, aprés, se pot honestament occupar en tocar esturments honests, retornant lo delit aquell en glòria de Déu, o fahent alguna cosa de mans dins sa casa o rahonant-se ab qualque persona plaent e de bé secretament. La quinta és que qui·s presenta a multitut tostemps se deu ensenyar alegre sens rialles e pesat sens fexuguesa, parlant tart, mostrant-se benigne e

occulat en tota part, no satisfahent a cascú en tot ço que diu. E, si u fa, basta satisfer per sol hoyr e per dissimulació, car açò basta a tot bon hom, e majorment quant hoirà paraules qui·s deurien callar. La sisena és que, no contrastant que lo bon ciutadà deu estar molt en casa per esquivar presència de multitut, emperò deu molt attendre que per son lonch estar en casa no perda res la comunitat ne altra, e que per son estar no sia anujós a muller ne a companya. Per rahó d'açò los notables ciutadans de Roma havien grans e amples cases, axí que ells estant en una part de llur alberch, la muller podia fer a sa guisa en l'altra. No-res-menys, per fugir a la multitut havien bells vergers e notables alcaries, en les quals se deportaven sovín, e fahien-ho axí mateix per no donar anuig a llurs mullers ne a lurs domèstichs.

Capítol ·LXXXIIII· Com deu hom estar en sa casa En aquesta matèria posa Sènecha algunes nobles doctrines. E la primera sí és que tothom deu saber açò: que dona del món no volria marit casolà, ço és hom qui massa estigués en casa. Rahó és car naturalment tota persona avorreix e pren ab enug ço qui és massa soviny, e sia què·s vulla. No-res-menys, segonament, car per bo que l'hom sia, sí ha alguns deffalliments, los quals són massa a gran càrrech d'aquella persona qui contínuament los ha a ssuportar. E per tal tot bon hom deu sostraure sí mateix que no sia contínuament ab persona cara per tal que no la puxa anujar. Terçament, car aytant com l'om és pus enujós a la muller, aytant se fa menys amable a ella, la qual cosa deu tot bon hom esquivar fort, car tolre·s la amor de la muller és a l'hom començament de gran mal. Quartament, car, com se diu comunament en tota matèria, més val desig que fastig. Per tal dix lo poeta Marcianus que mercaders són comunament més amats per lurs mullers que altra gent. És la rahó car les mullers totstemps los vehen tart e ab desig, si·s vol ells sien en la ciutat, si·s vol en viatge. Quintament, car la dona naturalment ha desig de ensenyar senyoria, e de reebre les principals honors de casa, e de manar a tots quants li estan davant, e de burlar ab aquelles persones qui són ab ella, e de assolaçar-se de solaços fembrils; les quals coses totes pert en presència del marit, car aquí ella per força ha ensenyar subjecció e s'à a guardar de fer e de dir moltes coses a ella plasents e delitables a ella, les quals no pot ne volria per res fer ne dir totes en presència d'altra, e majorment del marit, del qual en special vol ésser honrada, preada e amada e·n vol ésser reputada dona ab seny. Sisenament, car, com diu lo proverbi comú, Omne rarum preciosum , ço

és que la cosa aytant com la veu hom pus tart, aytant la ha hom per pus cara e més la preha hom. Qui vol, donchs, ésser molt prehat e amat per muller, no li sia tostemps present, ans se n'absent covinentment, e ab mesura e ab manera. Setenament, car, com diu lo proverbi magistral, Mulier prona rey que prohibetur ei , e vol dir que la fembra naturalment és inclinad'a voler e desijar ço que hom li tol e li veda. Si, donchs, tu li tols en casa sua matexa libertat e franquesa, ella la·s procura defora. E lavors farà ab maneres que exirà de casa e·s procurarà haver solaç en altres lochs, la qual cosa puja a massa a vegades; per rahó d'açò val molt més que haja sos solaços e plahers en casa. Per què appar que jasia que lo ciutadà vulla fugir a la multitud e estar en casa, emperò deu-se guardar que, si fer-se pot, son estar sia en loch apartat dins sa casa, luny de sa muller, e de sa companya e d'aquells ab qui ha a conversar contínuament. Açò, emperò, no s'entén del menestral, qui guanya sa vida ab sos faheners en sa casa, qui són tals que, si lo senyor o altre per ell no·ls és present contínuament, tantost lexarien anar tota la fahena. E ell mateix encara és per la vida a guanyar necessari per estar en casa, si donchs sa art no requer que se·n vaja defora. Aquest document damunt dit deuen e poden observar los grans senyors mils que altres persones, en quant han majors cases que altres gents e encara més deports. E axí mateix car hà ells és major vergonya e dampnatge de estar ab les mullers e ab fembres massa sovín que a altres persones del món, en quant ne perden lo cor, en tornen affeminats, en perden lo seny, e la vergonya e la fama per tot loch, e·n són menys amats e menys temuts per lurs vassalls. Fuscha, donchs, lo bon ciutadà tot enug de sa bona muller, segons que dit és, e aprés fuscha e avorrescha ésser contínuament entre multitut. E prech Déu que·l ne luny, axí com faÿa aquell gran rey Daviu quant deya: Redime me a calumpniis hominum . E en altre loch deya: Ut non loquatur os meum opera hominum . E deya axí a nostre Senyor: —Plàcie·t, Senyor, que·m vulles delliurar de les misèries tan grans qui són entre los hòmens axí, Senyor, que no·m plàcia estar ne parlar de lurs mundanals negocis, mes tot mon estudi sia en plaure a tu e no a la multitut, qui poch se val. E aquesta pocha valor de la multitut posava Ysaÿas quant deya ( ca. ·XXVIIII·): Erit sicut pulvis tenuis multitudo , e vol dir que davant Déu la multitut dels hòmens és axí de pocha valor com la prima pols de la terra que lo vent se·n mena. E açò per tal quant comunament la multitud no és virtuosa, ans és fort viciosa, segons que dit és, e la bonesa e virtut està en fort pochs. Per tal deya Daviu: Omnes simul declinaverunt, inutiles facti sunt, non est qui faciat bonum, non est usque ad unum , e vol dir que tota la multitud dels hòmens ha declinat, lunyant-se de Déu, per la qual cosa és feta inútil en tant que ço que fa no val res, ni troba hom qui vulla fer bé, prenent-ne un de tota una multitut de mil, ne encara envides de cent_mília.

Capítol ·LXXXV· Com los habitadors de les ciutats se deuen fer pler, e·s deuen privedejar e haver amistat entre sí mateixs La quarta part de la dita diffinició de ciutat sí és aquesta: Ad invicem participancium . E vol dir que les dites persones moltes qui són en la congregació de les ciutats deuen participar e contractar entre sí matexes, ço és fahent núpcies entre sí mateixs, e compres, e vendes, e préstechs e convits temprats. E per açò deuen ésser familiars los uns dels altres, e deuen fer amistats, e parenteles, e genealogies, e adoracions e oblacions ensemps a Déu en lochs deguts, e ésser en comuns consells, o en singulars, per lur proffit e per aquell de la comunitat principalment. D'aquesta aytal participació, diu Simplicianus en lo seu Moral, deu néxer comutació, ço és que los uns als altres se presten de lurs béns, car açò engenrra amistat e és cosa molt lohable, com sia obra de caritat per lo Salvador consellada, Mathei ·VI·, hon diu: Mutuum dantes, nichil inde sperantes , ço és que lo Senyor consella als crestians e·ls mana que, en cas de necessitat, se presten de lurs béns sens que no·n vullen nangun guany. D'on pots veure que qui fa sagrament que no prestarà jamés a l'altre, no obliga, car és fet contra caritat, e contra consell e manament de Déu. Per aquesta matexa rahó són fort necessaris a les comunitats hòmens amigables e bé metents, car aquests són fort disposts a conservació de la participació de la ciutat; e hòmens agrests e salvatges, e qui tostemps estan trists, e ansiosos e pensius, són fort enamichs de tal participació. Per aquesta rahó foren tant favorejats antigament, per tota part, los notables mercaders, car com tota res quaix los haja mester e ells als altres, per tal ab ells ha tota res a participar e ells ab tothom. E per tal com comunament sien

hòmens cortesos e graciosos en lurs paraules e contractes, per tal ells nodrien més en les comunitats participació, e amistats e conexençes bones més que neguna altra gent. Per aquesta rahó diu Celsus que faheren ley los frigians que negú qui fos rancorós, o solitari, o maliciós, o per natura engronyat, o qui negàs acostumadament la paraula als altres, no gosàs abitar en neguna comunitat. E açò per tal quant totes aytals persones empatxen participació e acompanyament agradós d'una persona ab altra, la qual cosa és fort necessària a la ciutat, axí com damunt és dit. Per aquesta rahó diu Sènecha que era antiga ley que hom gitava de les comunitats, axí com a dissipadors de tota comunitat, los grans jutgadors e murmuradors, e los temeraris qui no dubtaven a offendre negú, e·ls ociosos e inútils, qui tot lo temps de lur vida occupen en mal parlar, e en mal pensar e en mal obrar.

Capítol ·LXXXVI· En quines coses se deuen privedejar los ciutadans Gran qüestió és estada antigament entre los philosophs quines coses eren aquelles en les quals los ciutadans deuen participar ensemps e en quines no. E a aquesta qüestió responent Aristòtil posa los següents punts. Lo primer, que tots los ciutadans deuen participar en concòrdia de coratges los uns als altres. Lo segon, que los ciutadans honrats deuen participar en comuns officis de la ciutat, e deuen aquells bé partir per esquivar discòrdia. Lo terç, que deuen participar en honors, e en benefficis e serveys la hun a l'altre, e en amor cordial e en convits qui sien tart e sens superfluïtat, e en serveys graciosos, qui més sien per amor a ensenyar que per enrequeir l'altra a qui·s fa, ne per a ell en estament alt levar. Lo ·IIII· és que usen e participen ensemps uns matexs carrers, e places, lojes, pous, fonts e tota cosa deputada a comú servey de la ciutat. És ver que si entre ells en aytals coses se ha a servar orde de primer e de derrer, cascú deu tenir per regla que, segons que ell és pus honorable en la comunitat e pus proffitós a la cosa pública, deu haver en aytals coses lo loch primer, mijà o derrer.

Capítol ·LXXXVII· Quines coses són aquelles que los ciutadans deuen haver axí pròpries que altre no y deu ab ells participar, ne haver part ne privadejar tant ne quant Attén açí bé e nota que los ciutadans deuen haver algunes coses axí pròpries e personals que negun altre no les se deu apropriar per res del món. E són aquestes les dites coses, ço és mullers, infants, e possessions, e linatges, e senyals, e noms, e grans secrets e, aprés, propris peccats. E açò és a cascú axí clar que no y cal duptar que negú no deu tocar a la muller de l'altra; ne·s deu apropriar infant d'altra; ne possessió d'altre; ne·s deu apropriar ne fer-se de linatge qui no li pertanga, e·n altra manera fa gran minva a ssí mateix. Semblantment, negú no deu fer aytal senyal com l'altra en senyera, ne en segell ne en res, com lo senyal special sia trobat per fer distincció entre diverses cases e linatges. Aprés se deu cascú de la comunitat guardar de apropriar-se algun nom qui ja pertanga a altra, car per esta matexa rahó estech trobada diversitat de noms per tal que cascú pus leugerament conegués e hagués ço que li plaÿa. Aprés se deu cascú axí apropriar grans secrets, propris o d'altre, que per res no·ls sàpia sinó aquell qui és un cor ab lo sabent mateix, ço és leyal amich, lo qual sa troba tart. Aprés se deu cascú apropriar sos peccats aytant com pot, ne·n deu carregar l'altra, car scrit és: No portarà lo fill lo peccat del pare, ne lo pare lo peccat del fill, mas cascú morrà en son peccat, ço és que cascú portarà son càrrech. No-res-menys que és gran infàmia e gran malvestat que negun carrech son peccat a altre, com diga lo Senyor per lo propheta Ezechiel: Unusquisque in suo peccato morietur , ço és que cascú morrà en son peccat. De què·s segueix

per conseqüència que axí mateix cascú se deu apropriar les penes degudes per sos peccats, e no les deu procurar a altre. Per què appar sobiranament gran la benignitat e pietat del nostre Salvador, qui portà les penes dels nostres peccats, segons que appar Ysaye, sexagesimo ·III·. E apar encara gran malvestat d'aquells qui donen turment a alguns per los peccats dels altres, si donchs per causa special no·s fa, axí com és cant lo dret poneix lo fill e·l nét per lo peccat del pare, e açò per esquivadança del crim. O quant hom vol cercar veritat amagada per alguns indicis que apparran lo for jurídich e faran penes e turments als delats e denunciats. Appar, encara, gran misèria de l'hom qui dóna aflicció e turbació en sa casa a sa muller o als seus sobre cosa que no sap què s'és de cert, car dit és que penes axí·s deuen dar als peccants que no a altres en loch lur. Solencius, rey de Grècia, sí proposà a hun gran philosoff apellat Ortigon si·s devia hom apropriar parentesch, o si·l devia hom enprestar largament a l'altre. E respòs Ortigon que gran hom aparentar lo manor en parentela duptosa o nul·la, que faÿa gran gràcia, mas que lo manor aparentàs lo major de parentela duptosa o nul·la, que açò era gran temeritat e presumpció; emperò que egual aparent egual d'aytal parentela, sens que no apparega necessitat en aquell qui apparenta, que açò és de bona amistat. Emperò si bacallar ne mal hom ta aparenta d'aytal parentela qui negar-se puxa, aquella parentela deus negar expressament e ensenyar ja per no neguna. Deya Sèneca que tres amors eren que, qui les se apropriava, ell mateix se faria ab coltell qui feya en la cara e en la ànima naffra insanable. La primera era amor d'om falsari, que totstemps te trayrà. La segona és amor de bacallar e d'om celerat, qui no·s sap ne coneix què vol dir bonesa ne res de bé. La ·III· és amor de fembra, qui és aytal que, si la us apropriats axí que no n'ajats sinó una sola, pus vos haja pres en son bresel, portar-vos-ha en desperació. Per què deya Sèneca que aquí no y ha remey sinó o no amar-ne naguna o amar-ne moltes ensemps, per tal que si·n perts neguna, que les altres la·t facen oblidar.

Capítol ·LXXXVIII· Com la policia socràtica és contra ço qui dit és demunt en diverses lochs Contra la dita policia e manera de viure, e de la participació dels ciutadans entre sí mateixs, e de apropriar-se les dites coses en tot o en part, parlà aquell gran philosoph Sòcrates posant sumàriament tota sa policia en los següents ·V· punts. Lo primer deya que era que en les ciutats tots los habitadors fossen eguals e axí uns entre sí mateixs en totes coses com al món se pogués fer, e açò per tal que entre ells no·s pogués moure divisió. Lo segon era que totes les coses fossen comunes en la ciutat, ço és les mullers, e·ls fills, e les possessions e totes les altres coses damunt dites, car deya que per tal quant cascú fa propri de sa muller, per tal és jalós de l'altra qui la vol e axí·s seguexen bregues e molts mals. Axí mateix per tal quant cascú ha son propri fill, per tal no·s cura sinó del seu, e no dels altres. Axí mateix per tal quant cascú ha sa pròpria possessió, per tal cascú ha cura d'aquella e no d'aquelles dels altres, mas si tot era comú, lavors negú no seria gelós de sa muller, e cascun veyll amaria los jóvens, creent o sospitant de cascú que no fos son fill, pus que lo veyll o l'hom antich hagués conaguda la mare del jove; axí mateix lavors cascú hauria bona cura de les altres possessions, pus pensàs que aytant sí ha ell com l'altre. Lo terç punt seu és que devia hom exercitar les dones a batallar e a saber d'armes per deffensar la ciutat, car deya que en los aucells, e bèsties e peixs veem les femelles que són pus forts, e pus ardides e pus cruels, axí com appar dels aucells, que les femelles han lo cors major e·l cor millor, axí com appar en la àguila, e en l'estor e en l'esparver. E en les bèsties appar açò mateix, attenent a lla orsa e a la loba, e en los peys, a la balena. E appar

açò per eximpli clar, car com Alexandre e Ciri, emperadors, subjugassen quaix tot lo món, hanch jamés no pogueren subjugar lo regne de les amazones, qui és regne de fembres en orient, ans elles tolgueren lo cap a Ciri, axí com legim en les ystòries pèrsiques, e Alexandre jamés no s'í volch personalment acostar. Lo quart punt d'aquest philosoff era que los regents les ciutats jamés no·s mudassen, car lo mudar retia lo principat fort contentible, e axí mateix car dix que la comunitat no n'és tan bé regida quant sovín se muden los regents, car los novells no y saben tant com los antichs. E no-res-menys que aquells qui poch ho han a tenir ne són pus cruels, arrancant-ne ço que poden, ne·s curen de la justícia pensant que poch ho han a tenir. Lo quint era que tota ciutat devia ésser partida per sinch parts, ço és per lauradors, e per menestrals, e per combatents, e consellants, e prínceps, e açò bastava. Deya axí mateix que cascuna ciutat devia haver almenys mil hòmens d'armes e al més, ·v_mília·. E en aquests sinch punts estava sumàriament tota la posició e policia d'aquest philosoff damunt dit apellat Sòcrates.

Capítol ·LXXXIX· Com los habitadors de les ciutats no deuen ésser eguals Emperò, contra aquesta policia e ordinació de ciutat socràtica fa Aristòtil, en la sua Política, les següents rahons. E, primerament, contra ço que posa lo primer que tots los habitadors de la ciutat fossen eguals e uns aytant com fer-se pogués, fa los següents arguments. Lo primer, car si tots los dits habitadors eren axí eguals e uns com aquest diu, seguex-se que negú no volria servir a l'altre e, per consegüent, ja negú no y poria viure sufficientment, la qual cosa és contra la diffinició dada de ciutat e la fi per què havem damunt dit per què és instituïda. E que axí·s seguescha appar-ho per tant car la rahó per què la hun serveix a l'altre sí és per tal quant l'à mester, o quant lo tem, o quant és menor e ha a servir a son senyor, mas, si tots eren eguals, lavors cessa cascú d'aquests motius. Ítem, los hòmens simples e servils egualats als majors ergullen-se fort e·n són lavors pus inobedients a tot bé e, per consegüent, lavors amen menys ço que amar deuen e són menys amats per los altres, les quals coses són fort dampnoses e contràries a bon estament de la ciutat. Conferme·s aquesta rahó axí: car quant ell diu que tots los habitadors de la ciutat deuen ésser uns mateixs, o vol dir que tots sien uns, ço és d'un cor e d'una voluntat a ffer bé e, si axí u entén, lavors li atorgam ço que diu, ne y à res contra nostre propòsit. Si vol dir que tots siam uns, ço és que tots sien eguals en riqueses e en honors, segueix-se ço qui ja és dit, ço és que lavors negú no y serà de res bé servit, car lavors no y haurà senyor ne servent, ne gran ne poch, ne rich ne pobre, mas tothom serà egual, e lavors tota la congregació serà perduda, axí com appar a tota res qui y vulla pensar. Si vol dir aquest philosoff que tots sien d'una art, seguex-se axò matex, ço és que la ciutat no

és bastant a dar vida ne ajuda als seus habitadors, car si són tots sartres, donchs no y haurà qui faça çabates; e si tots són çabaters, no y haurà speciers, e axí dels altres officis. Donchs, la oppinió aquesta, quant a aquest punt, appar assats impugnada per la rahó present. Ítem, açò mateix nos ensenya clara experiència, ço és que tots los habitadors de la ciutat no poden, o no deuen, haver ·I· mateix offici si la ciutat val res, axí com tots los membres del cors no han un matex offici, ne·l poden haver, si lo cors és bé servit per ells; ne les cordes del laüt, ne·ls canons dels órguens àn tots un mateix sò ne veu, ne són d'una forma, ans per lur diversitat formen diverses veus qui enbellexen lo cant que fa; axí és bellesa de la ciutat estar en varietat d'estaments. Ítem, dit és damunt en lo primer tractat que la fi principal de la ciutat era provehir a les necessitats dels hòmens, donchs com los hòmens hagen diverses necessitats qui requiren diverses arts, les quals arts façen los hòmens en lurs estaments ineguals, segueix-se que tots los habitadors de les ciutats no poden ésser eguals. Mas que axí sia que les necessitats dels hòmens requiren que lurs condicions sien ineguals, appar-ho car necessitat, qui requer justícia, fa inegual lo jutge ab sabater, qui·ns és necessari per fer çabates, e axí és dels altres. Los theòlechs axí mateix aporten a aquest mateix propòsit lo dit de Daviu, exalçant la sancta Esgleya per la varietat de sos estaments, quant dix d'ella, psalmo ·XLIIII·: Astitit regina a dextris tuis in vestitu deaurato, circumdata varietate . E semblantment diu en l'altre vers aprés, qui comensa: Omnis gloria eius et cetera . Açò mateix posa sent Agostí, De civitate Dei , dient que molt pus bell és lo món per la varietat que ha per lo bé qui y és mesclat ab mal que no si era sens lo mal. E done·n eximpli aytal, car, diu ell, no contrestant que la color blancha sia pus bella que la negra, emperò la blancha se·n ret pus bella quant és posada aprés la negra, axí la gran varietat e bella proporció de officis diversos e de estaments ornants la ciutat la reten fort bella, e ordonada, e copiosa e bastant a açò per què és hedifficada, ço és per dar als hòmens vida bastant e occasió de bé viure. E per açò appar que aquest primer punt de Sòcrates no conté veritat.

Capítol ·XC· Que mullers ne fills no deuen ésser comuns Lo segon punt e fonament de aquesta policia de Sòcrates no pot encara ésser vera per res quant posa que totes les coses fossen comunes, axí com les mullers, e·ls fills e les possessions. E que dir que los hòmens hagen les mullers, e·ls fills e les possessions comunes sia gran mal, prove-u axí, car, primerament, l'om ama menys sa muller per natura si sap que altre se·n sia plavit que no si solament ell la ha tochada. Donchs, quant menys la prearia si sabia que tots quants n'à en la ciutat ne fossen passats! Segonament, segueix-se destrucció del bé matrimonial e de la leyaltat qui deu ésser entra marit e muller, lo qual bé tota nació aprova. Terçament, car, si les mullers són comunes, donchs, com soviny en les ciutats haja bregues e morts, porà·s seguir que l'om aucia a son pare e a sos frares, e no u sabrà, axí com no·s sabria lavors de cert qui és son pare ne sos frares. Quartament, lavors axí·s serien leig tractades les dones nobles com les pageses e les sclaves, la qual cosa és fort leja de hoir. Quintament, lavors los nobles no sabrien de çert qui són lurs fills, e per aquesta manera los fills dels pagesos porien haver les heretats dels nobles, e los nobles serien sens tota culpa fets pagesos. Sisenament, lavors los hòmens serien sens comparació en majors bregues que ara no són, car serà alguna bella dona en la ciutat, e volran-la ensemps ·XX· a colp, per rahó de la qual cosa se seguirien infinits mals. Setenament, lavors los hòmens no serien sinó pura luxúria, car pus los fossen proposades tantes e tan diverses fembres, ab totes volrien fer la obra carnal, la qual cosa los faria fort luxuriosos e, per consegüent, fort coarts e

plens de molts mals e peccats, segons que havem ensenyat damunt en lo Terç libre, en lo peccat de luxúria. Vuytenament, car lavors negú en special no s'enpararia de les dones, mas cascú volria son plaer a res no cost, e axí les dones serien mal provehides e mal endreçades. Novenament, car lavors tot lo càrrech de la ciutat en aquesta part vendria sobre aquells qui han belles mullers, car negú no volria anar a leja dona, pus que de belles ne pogués haver prou. E per aquesta manera serien menyspreades les leges e les velles, e jamés no haurien enfants ne negun recapte. E les belles perdrien facunditat, ne porien concebre, axí com les fembres públiques, e açò per sobres de sovinejar la dita mala obra. Deenament, lavors los pares se jaurien ab les filles e·ls frares, ab lurs sors e nabodes, pus que no fos cert de qui són fills. Moltes d'altres rahons hi ha, mas basten de present aquestes. E appar que leja policia és aquesta en quant diu que les mullers fossen comunes a tothom de la ciutat. E sens dupte que qui a aquest ten gran philosoff hagués presa sa muller e la li hagués publicada a tothom, que ell no y haguera aguda paciència.

Capítol ·XCi· Que los fills no deuen ésser comuns Que, axí mateix, los fills no degen ésser comuns, axí com aquest deya, prove·s axí. Primerament, car lavors cascun duptaria que son fill fos son fill e, per consegüent, no·l ne amaria tant, ans per lo dupte lo lexaria estar, car si sí mateix o ses coses que hom sap de cert ésser sues lexa hom anar per negligència, què faria hom lavors cant hom duptàs que l'infant fos seu? Segonament, que poria hom creure que n'hagués tants que no y bastaria poder ne saber a provehir-los, e axí lexar-los hia tots anar a llur pes per desesperació e, per consegüent, periria la ciutat a la ffi. Axí mateix, que la amor de l'hom qui cuydàs haver mil fills o cent, per tants caps partida, no·n pertanyeria quaix ges a negú e, per consegüent, negú no se·n curaria. Terçament, digues-me, com deu hòmens haguessen coneguda carnalment una fembra, e ella romasés prenys, lavors ¿qui poria de cert dir lo prenyat aquell de qui és? Cert, no negú e, per consegüent, cascú d'aquells deu hi poria ésser enganat, sinó solament la un, lo qual no·s sap, ço és aquell qui de ffet hauria engenrrat. Si dius que aquell seria lo pare a qui ressemblàs lo fill, açò no val res, car lo fill no ressemble totstemps lo pare, ne aquell a qui alcun infant resembla no és tostemps son pare, segons que per experiència vehem a hull totjorn. Quartament, lavors l'om duptant de son fill si era cert; de son frare que fos son frare, o de son nebot que fos son nebot, molt més amaria per la dita certenitat son frare e son nebot que son fill, la qual cosa seria fort leja e contra inclinació natural, e de la qual se seguiria gran turbació en lo món e infinits inconvenients. Quintament, car si l'om conffessava en sa vida haver cent fills o molts

sots qualque apparença de veritat, lavors aprés sa mort tots se barallarien sobre la heretat e sobre sos béns, cascú al·legant sa legíttima, ans no ha riquesa al món qui bastàs a tants fills, si y penses bé. Sisenament, lavors seria tanta turbació en lo cors natural, e en les parenteles tants duptes, e en la divisió dels béns tantes bregues, e en les amors naturals tanta confusió e fredor que tot lo món ne iria a baix en breu. Setenament, cert és que tota col·ligació e ordinació civil és entre los hòmens, per la major part, per col·ligació de natura. Com, donchs, lavors aytal col·ligació de natura fos tota sospitosa e perduda, segueix-se que axí mateix se perdria per la major part la col·ligació civil e política, e axí periria tota civilitat e policia en lo món. Per què appar que posar fills ésser comuns a molts és contra tota rahó e policia.

Capítol ·XCII· Que les possessions no deuen ésser comunes Ne que encara les possessions dels ciutadans no degen ésser comunes, axí com deya Sòcrates, prove-u Aristòtil aquí mateix. Primerament per tal car lavors negú no hauria sufficient diligència de colre les terres, ne negú no·s curaria diligentment dels béns de la comunitat, car si los hòmens són negligents sovint en cura de lurs terres e possessions, ¡quant més ho seran en ço qui toca la comunitat, ni·ls pertany sinó de luny! E açò appar per tant car los hòmens aytant amen les coses més o menys, quant les coses més o menys se acosten a ells e són més o menys sues. Segonament, car en les distribucions e en lo partir dels béns de la comunitat aprés les culletes se seguirien grans discòrdies e grans mals, car cascú volrria haver a son voler dels béns comuns. E per aquesta manera cascú tiraria a sí mateix aytant com pogués, e com tothom en ço qui·l tocha en persona sia ardent e cech, negú no·s tendria per pagat del partir e, per consegüent, seguir-se·n hien grans bregues e·s perdria entre ells tota pau. Terçament, car haver les possessions en comú no és vida civil ne de comunitat comuna, ans és vida alta passant comuna civilitat del món. Quartament, car si frares carnals e parents acostats per partir ço qui·ls és lexat entre tots sovín se maten, ¿què farien, donchs, aquells qui res no s'atanyerien? E pot-se confermar açò per tant car per sovín a contrectar ensemps sobre lo propri se esdevé que lo senyor se contendrà ab lo misatge. Si, donchs, açò és entre senyor e súbdit, ¿què seria lavors entre eguals? Cert, serien contínuament en conteses. Quintament, si les possessions eren comunes, donchs aytant o més se valria dels fruyts lo pagès com lo generós, e la hun com l'altre, de la qual

cosa se seguirien, axí com dit és, grans conteses e bregues en la ciutat. Sisenament, ensenya experiència que haver lo seu a part e triat dels altres fa l'om viure en pau e sens qüestió ab altre. Per tal diu lo proverbi comú que "part triada, sens vergonya és menjada". Eximpli havem d'açò a hull, car en Àffrica quaix nagun cavaller no va leyalment a son senyor. Rahó és car negú aquí no ha loch, ne vila ne renda, mas tots los fruyts e rendes vénen al senyor, qui puys ho parteix als cavallers axí com se vol. E per tal quant jamés la senyoria no u parteix a lur guisa, per tal negun cavaller quaix no va leyalment a la senyoria, ans, si altre senyor s'í leva qui més los dó, ab aquell se·n van cridant: "Viva qui venç!" E vehem que en los regnes dels crestians, en los quals cascú ha sa possessió triada e separada de l'altra, cascú és content del seu, e amen la senyoria fins a la mort. Setenament, sabem per la santa Scriptura que nostre senyor Déu, donant als fills de Israel la terra de Canaan, que Ell la los féu partir per trips, e per nacions, e per cases e per persones, e·ls manà specialment e per special manament que negú no volgués ne desigàs res de l'altre, mas cascú fos content de ço del seu; la qual cosa nos dóna eximpli que més val a cascú haver ço del seu triat de l'altre que haver-ho en comú, com sia axí per Déu instituït, segons que dit és. Per les quals coses totes ensemps appar que lo segon punt qui era pres per Sòcrates per fonament de sa policia no val res, ço és que tots los hòmens de la ciutat haguessen les coses comunes.

Capítol ·XCIII· Que les fembres no són bones per fer batalles Lo terç punt pres per Sòcrates a ffundar sa policia era que les dones anassen a les batalles e entenessen en armes, la qual cosa és inconvenient per moltes rahons. La primera, que, com diu Vegeçi, De re militari , sobre totes coses fa mester al combatent que sia industriós. Per tal havem en la Scriptura que Melior est prudencia quam arma bellica , e vol dir que més val prudència en guerrejar que no força corporal. Ara és certa cosa que les fembres no són naturalment tant industrioses ne tan prudents com los hòmens e, per consagüent, totstemps les vençrien los hòmens. La segona sí és car anar a batallar e a guerrejar és ariscar-se a la mort, de la qual diu Aristòtil, ·III· Eticorum , que és Ultimum terribilium , ço és que la mort és la pus terrible cosa que al món sia. Ara les fembres com sien naturalment fredes, segons los naturals, per tal són naturalment paurugues, en tant que d'una rata o d'una aranya que vegen criden e s'espaordexen fins a la mort. Vejats què farien quant se vessen damunt inffinides lançes, e sagetes e espases, e quant hoÿssen crits de mort fins al cel. E majorment que, com posa Avarroys, la fembra naturalment se lexa anar a terra e li fall lo cor quant veu l'om falló venir contra sí matexa. E enaprés diu que com fembra creega leugerament ço que hom li diu, tantost la ha hom girada a son propòsit per pahor o per amor. Hoc encara dix ací Liconius, assenyalat cavaller en Grècia, que si fembres guerrejassen contra hòmens, e ells eren prudents, que ab manyes e ab dolçor de paraules les farien axí perdre lo cor que axí com elles deurien esvahir los contraris, axí·ls correrien a besar e abraçar, e lavors hauria mal recapte la

batalla. E recompta ell mateix que com alguns socretians en temps de Sòcrates, següent sa policia, armassen ·m· donzelles contra cent cavallers qui·ls venien contra lur ciutat, diu que lavors Pompeius, cap dels cent cavallers, hac dos grans alcavots, e consellà·ls que s'acostassen a l'estol de les dites donzelles, e que fenyessen que ell volia pau e no volia entrar ab elles en camp. E que la hun d'aquells inclinàs gran part d'elles a haver gran pahor dels cavallers qui venien, e que·ls digués maravelles de lur fortalesa e ardiment e de lurs cavalleries, e com aquells eren los pus elets cent cavallers del món, qui n'esperarien mil en tota plaça. E l'altre alcavot inclinàs cautelosament l'altra part d'elles a amors, dient-los que los cavallers qui venien se lexarien abans auciure e degollar per elles que no que ells lus fahessen mal. E que ells venien no per combatre, mas per amar-les e per ensenyar-los lurs coratges en fet de amor. E que tots los dits cavallers de llur part havien jurat que jamés no haurien mullers sinó d'elles per la gran fama que elles havien de gran bellessa, e noblesa e de gran fortalesa. Açò fet, la una part d'elles romàs fort pauruga, e l'altra tota encesa en carnal amor. E vinent los dits cent cavallers contra elles, les paurugues giraren cara tantost gitant les armes e soltant-se totes de cap a peus sobre los cavalls, en tant que los cavallers no s'í podien acostar per sobres de pudor. Les altres gitaren axí mateix les armes, e corregueren abraçar e besar los dits cavallers axí desmesuradament que ·X· o ·XX· ne afferraven un mateix. E ffinalment anaren-se·n totes les enamorades ab ells, e les altres romangueren aquí mig mortes, sens colp e costada que no havien presa. Guarda, diu açí Liconius, quin armar fa fembres, ne com errà Sòcrates en fer aytal policia! La terça rahó sí és car les fembres no han força, com hagen les carns molles e flaques, com, emperò, a portar armes, e a esvahir e a ssofferir grans colps haja mester gran força e ardor. E jatsia que algunes bèsties famelles, e aucells e peixs hagen major força que lo mascle, segons que Sòcrates al·legava e és dit ja damunt, emperò no ha plagut açò fer a nostre senyor Déu de la fembra en la espècia humanal, car de tots punts la subjuguà Déus a l'hom en natura e en custuma per son peccat, servada alguna amistat social qui deu ésser entre marit e muller en special. La quarta rahó és car, com posa Lucrecius, conseller de Roma, jamés entre hom e ffembra no·s faria bona guerra, car ne·ls hòmens no poden fer mal a les fembres a continuar, ne les fembres als hòmens. E per tal dix que de batalla de fembres ab hòmens jamés, o tart, se·n seguiria mort ne fort invasió, ans lo cor dels hòmens tantost seria amollit com se sentís estar entre tantes dones. E ja més se amolliria lo cor de les fembres per aquexa matexa rahó, ans d'aytals batalles se seguirien grans tacanyeries. E si los hòmens vencien, tantost se darien a les fembres desmesuradament, e axí perdrien la força, e la fama e l'ardiment, e tornarien tots affeminats tantost. Si les fembres vencien, tantost farien balàfia ab los hòmens, car impossible cosa seria

que a cascuna no·n luýs qualque un en l'ull d'aquells que pendrien, de què·s seguirien adulteris infinits e molts altres mals. La quinta rahó és car per res a les fembres no està bé usar d'armes, segons que posa Ligurgus en la sua policia, primerament per tal quant per força les qui anassen a cavall haurien a ensenyar lus cames e cuxes, la qual cosa és gran desonestat. Segonament, car tota dona presa en batalla seria aytantost conaguda carnalment per qualque hom, alt o baix, de l'altra part e, per consegüent, tothom qui trametés sa muller a la batalla se poria aconortar que ell ha a ésser cornut en quina que manera, o larch o prop. Terçament, que la dona honorable qui anàs en batalla o la serviria fembra, e serie·n mal servida fort en la batalla, o la serviria hom, e lavors seria gran perill que ella e l'om aquell no peguejassen a veguades. Quartament, car diu que les dones, com sien fredes e paurugues, volen sovín orinar, la qual cosa és fort contrària a persona que haja en fet d'armes molt a treballar cavalcant, car aytal no pot sovín devallar de la bèstia, axí com covendria a la dona posada en aytal estament. Quintament, que aytals dones no porien entendre en haver infants, com dona prenys no puxa treballar en res, per la qual cosa la ciutat sofferria gran dampnatge, car si d'una ciutat estaven en la guerra contínuament mil dones tots anys, la ciutat perdria comunament mil infants qui·n naxerien. Sisenament, car lavors les dones se ensalvatgerien fort, e serien totes homanils, e presumirien de contrestar als marits, qui estarien en les cases, e no duptarien de ben batre-los quant los seria vijares e, pus que començat haguessen, jamés no vagarien, com senyoria de dona sobre hom sia la pijor tirannia qui al món sia. De què·s seguex que lavors periria la obediència de la dona a son marit, e que lo marit no amaria la muller de amor qui·s pertany a muller, e açò en quant ella apparria més un bacallar fet per a dar coltellades que no amorosa muller. E, per consegüent, lavors los hòmens se procurarien altres fembres, de la qual cosa la ciutat e ben comú seria fort naffrat. Appar, donchs, que aquest fonament de Sòcrates no pot estar quant dix que les dones se armassen. E açò appar que en special vedàs nostre Senyor en la ley antiga quant manà que negun hom no vestís vestedura de dona, ne dona de negun hom. Ara és certa cosa que armes són vestedures d'om. Manava axí mateix la lig divinal que quant lo poble hiria a la batalla, ans que·s combatés ab los contraris, los fos dit que si n'í havia negú qui hagués pahor, que se·n tornàs, per què appar que naguna fembra no y fóra bona, com dit sia que són naturalment paurugues.

Capítol ·XCIIII· Que deu hom mudar los regidors en les ciutats Lo quart punt de Sòcrates pres per fonament axí mateix no val cant dix que jamés no devia hom mudar los regidors en les ciutats. E açò és fals car, segons que posa Aristòtil, Principatus probat virum , e vol dir que regiment ensenya l'om qui regeix qui és. E açò per tant car, com diu sent Gregori en lo Pastoral, la pus diffícil cosa del món és regir los hòmens. Axí mateix per tal quant tothom ha l'uyll ubert a aquell qui regeix. Com, donchs, lo regiment haja l'om a provar, segons que dit és, e·l regiment ensenya que l'hom és bo per regir, llavors hom deu ésser reffermat en lo regiment. Mas si lo regiment lo ensenya que no és bo per regir, lavors lo·n deu hom levar e no li deu hom continuar, axí com Sòcrates deya. Segonament, car, si los regidors de la ciutat sabien que jamés no·n fossen remoguts, moltes injustícies, e tirannies e rapines farien que no gosen, car saben que no u tindran molt. E ja més se n'estan com saben que han a retre compte e a respondre de lur mal regiment a altre major. Per tal és san consell que tot official de senyor tinga taula a tothom qui res li vulla opposar contra son regiment a la fi, quant lexa l'offici. Terçament, car com en la ciutat n'aja de axí bons o de millors que aquells qui de ffet la regexen, si aquells se veyen axí menyspreats que jamés no·ls fos dat regiment axí com als regents, de ffet tendrien-se per atterrats e per confusos, e mourien lo poble a ffer comució e dissolrien la pau de la ciutat, la qual cosa deu hom sobiranament esquivar. Per rahó d'açò posà aquell gran legista Foroneus que, si alguns serien trobats en les ciutats qui per roda fahessen passar les honors comunes e s'occupassen los officis principals, que fossen gitats de la ciutat e publicats

axí com a enemichs de aquella, car dix que del bé comú tothom covinentment ne deu sentir sens prejudici de la comunitat.

Capítol ·XCV· Del juhý de tres qui s'occupaven lo regiment d'una ciutat Recompta la ystòria gregua que a Justinià emperador fo acusat que la ciutat de Contastinoble era totstemps en divisió, e que totstemps quaix la regien tres grans hòmens o aquells que ells volien. Lo primer havia nom Arus; lo segon, Botus; lo terç, Cardus. E com Justinià los se hac fets presentar, demanà al primer per què volia totstemps senyorejar aquí. Respòs axí: —Senyor, tota esta ciutat és divisa, e cascuna part totstemps pugna contra l'altra, si pot, ab lo braç del regiment. E per tal que no facen lo mal que porien, faç que de cada part hi haja algú. E per tal, encara, que entre aquells elets per regiment no·s puga seguir scisme, estant ells en lo regiment, vuyll yo mateix ésser en lo regiment e un dels regidors per tal que·ls concort ensemps e·ls paciffich, en guisa que quant són fora del regiment, que romanguen amichs o almenys que no sien tan grans enemichs com d'abans, axí que lo scisme de la ciutat no puxa ja més muntar. E trobà l'emperador que aquest Arus deya veritat. E interroguà lo segon per què volia tostemps regir, e trobà l'emperador que no per altra cosa sinó per sostenir sí mateix e sa casa, car jatsia que fos generós, emperò era pobre, e mal lenguat, e no de gran consell ne de gran regiment. Aprés enterrogà lo terç, e ans que ell respongués trobà que solament volia regir per tal que hagués a sa mà la ciutat, e que fos preat, e temut e honrat. E attenent a aquestes coses, l'emperador apellà-los tots tres, e dix axí al primer: —Jatsia que la tua intenció per què volies regir esta ciutat fos bona, emperò tu has dat fort mal eximpli de tu mateix mostrant-te ambiciós e coratjós de regir tostemps. E hom savi no solament deu esquivar mal, ans

encara tota espècia de mal, segons que posa sent Pau. Per rahó, donchs, d'aquest mal eximpli que has dat de tu matex, te depòs a empertotstemps de tot regiment del món, fora ta casa. E aprés dix axí a Botus, qui era lo segon: —Tu volies regir per sostenir ta casa e per cobrir ta pobresa, e no per amor de la comunitat e, per consegüent, la comunitat ha servit a tu, e tu no a ella, car no y ést per amor d'ella e, encara que u fosses, no la pories ne la sabries servir, car no ést hom de consell ne ab prudència bastant. Aprés, que ést mal lenguat e hom de pocha valor en tu mateix, e pren-te·n axí com a la bogia, qui aytant com pus alt puja, aytant més mostra ses legeses e ses vergonyes, car no té coha ab què u cobre. O hom bestial e malvat! E com prees tu ten poch aquesta ten noble ciutat que tu, qui ést hom de neguna valor, vulles estar al cap, qui no ést digne de estar a la coha del pus simple offici que y sia? Serà, donchs, axí: Tu ést digne de mort, mas en quant te veig bestial, yo la·t perdó e vull que sies privat a empertotstemps de tot regiment del món, e vull que sies exellat de la ciutat a tota ta vida, sens tota mercè. Aprés vénch lo terç, e dix-li axí: —E, donchs, tu volies ésser senyor, e rector e major de aquesta ciutat, e tu la m'às tenguda en divís totstemps, no contrastant que ést hom entès e qui saps fer e dir. Cert, tu deus pendre mort sens tota mercè, car de tot ton poder t'ést fet senyor totstemps là hon eres purament vassall, emperò, de present la·t perdó per honor d'aquells de qui ést exit, qui m'àn fet gran servey. Bé vull que tot quant has sia dat al comú de la ciutat, la qual has tant dampnifficada ab ton mal regiment ergullós. E no-res-menys, vull que sies exellat empertotstemps del regne de Grècia. E axí fon fet. Vet, diu ací lo historiografus grech, com aquest poní aquells qui·s volien perpetuar en los officis. E diu aquí mateix que Jason, gran e famós cavaller, fo pregat en Nicomèdia de regir la terra a temps per tal quant era hom de gran prudència, e havia-la ja regida molt de temps. E diu que respòs: —Yo faria volenter ço de què·m pregats, ne m'í dolrria mon treball, mas seria fort mal eximpli dels altres cavallers que yo, qui tant hé regida la terra, la volgués regir més e més. Emperò, per amor de vosaltres e de la comunitat, daré consell e ajuda a tot altre volenter qu'í vullats posar. E axí u féu de fet. Recompta, axí mateix, aquí la dita ystòria que Arcadius, noble ciutadà e aprovat en regiment en Atenes, sí fo pregat per los de Atenes que volgués continuar son regiment en la dita ciutat, e açò per tal car ells veyen que son regiment los era fort profitós. E respòs que no u faria per res. E demanat per ells per què no, respòs que per tal quant volia son linatge perpetuar e no carregar quant en sí fos. —Ara, dix ell, l'om qui regiment té molt de temps, per força à ha offendre

molts, les quals offensses porten aquells qui·s seguexen per temps en lo linatge d'om sens lur colpa, car los offesos, pus no·s poden venjar d'om tinent lo regiment, vengen-se dels següents e dels acostats a hom. No-res-menys, yo, quant és en mi, vull perpetuar ma casa e mon estament, la qual cosa no poria fer tenint longament regiment, car per força hauria a pendre a vegades queucom, contra ma consciència, de les gents e de la comunitat, qui·m corrompria tot ço que hé ben guanyat, e per la maylla perdria lo diner. No-res-menys que de vuymés vull entendre en salut de ma ànima, pus son vell e hé entès lonch temps en la vostra salut. E aprés vos dich que tan gran és lo càrrech del regiment dels hòmens, e ab tan gran perill, que qui en aquell mor va a gran risch de perdre sa ànima, per bon hom que ell sia. Per què us prech que·m perdonets, car verament jamés d'aquí avant no seré ne cabré en regiment de neguna comunitat. Vet com los notables hòmens, per temor de juý e de mal eximpli, no·s volien perpetuar en los officis de la ciutat, ans ab estudi fugien a regiment de moltes gents, e volien que altres n'í fossen posats novells, e per esquivar comoció en los altres, segons que lo terç motiu damunt tocat ho posava. De què·s segueix que fort era insufficient la policia de Sòcrates, qui posà lo contrari en aquest quart punt que fo son fonament.

Capítol ·XCVI· Que los hòmens d'armes no deuen ésser certs a continuar, mas tota la comunitat deu saber d'armes Lo quint fonament socràtich sí fo en la ordinació de la ciutat, car dix que los batallants per ella devien ésser una part principal, com emperò cascun hom de la ciutat en temps que ella és esvahida deja per ella pugnar fins a la mort, segons que posa aquí mateix Aristòtil. Segonament, car massa seria gran càrrech a la ciutat tostemps sostenir tanta gent a son sou, majorment com en temps de pau no servissen a res, ans fossen tots ociosos e, per consegüent, convertir-s'ien a ladronicis, e adulteris e a tots aquells peccats a què·s solen dar hòmens d'armes e ociosos, segons que dit és en lo Terç libre largament. Terçament, car si los hòmens especials sosté la ciutat solament per batallar e per armes, donchs, los altres tornaran axí com àsens e com a ffembres, com no hagen negun exercici d'armes; ans lavors los jóvens aquells se pintaran, e iran ornats e pentinats axí com les dones, e dar-s'àn a luxúria e a ffer molt de mal a la comunitat. Per tal deya Vegecius que, per bé que la ciutat haja hòmens d'armes naturals de sí matexa o peregrins d'altra terra, no-res-menys aquells mateixs de la ciutat se deuen exercitar a peu e a cavall en armes, en dies sabuts, per tal que puxen ajudar als altres e sàpien deffendre sí mateixs e la comunitat, e axí mateix per tal que los hòmens d'armes lurs mateixs no s'ensenyoresquen d'ells e·ls vullen massa humiliar. Axí mateix car entre los ciutadans n'à qui axí naturalment són disposts a armes com qualsevol hom de paratge, per què la ciutat seria fort dampnifficada si aytals hòmens no entenien en fortalesa e s'affeminaven tots axí. Per què appar que la policia socràtica no val res en negú de sos fonaments,

segons que havem provat clarament.

Capítol ·XCvII· Que la policia de Felleas no val res, qui posa que tots los hòmens devien ésser eguals en la comunitat Felleas, encara, de Calcedònia, fo lo segon philosoff famós, aprés lo dit Sòcrates, qui·s posà a ordonar ciutats per nova policia contra ço que dit és damunt en diversos lochs, segons que dit és, que recita Aristòtil en lo primer libre de les sues Polítiques. E dix lo dit Felleas que, com pau e concòrdia sia sobiranament necessària a la ciutat, e aquesta pau se torp per tal quant los ciutadans no han les possessions eguals ne los béns; ans encara, per tal quant los ciutadans la hun n'à massa e l'altre poch, se facen furts e morts e n'isca molt de mal en la ciutat, per tal faria mester que lo regidor o regidors presessen les possessions e les agualassen, e que los richs hòmens presessen les filles dels pobres sens dot, e que los pobres prenguessen les filles dels richs hòmens ab gran dot, e axí vendrien a egualtat lurs riqueses e possessions. Mas prova Aristòtil aquí mateix que aquesta ordinació no valria res. Primerament, car aquesta vol aguallar los generosos ab los mecànichs e simples, la qual cosa no és bona, car, com dit és damunt, la bellesa e noblesa és de la ciutat que aquí haja diversos graus e estaments entre los habitadors. Segonament, car encara la ciutat no seria sens discòrdia, car a gran minva se tendria un generós que hom lo agualàs en riquesa ab hun hom simple e de poch estament. Terçament, car lavors negú no volria servir a l'altre, ans tots cuydarien valer egualment e, per consegüent, la ciutat seria mal provehida a la necessitat dels hòmens. Quartament, car los ciutadans no han eguals càrrechs, ans la un haurà

·V· o ·VI· enfants, e l'altre no n'haurà nagú. Donchs, dar-los egualment de les possessions, e béns e riqueses no seria just. Quintament, car lavors lo rich qui ha gran càrrech vendria tost a gran pobresa, e lo pobre, qui no ha negun càrrech e reeb egualment ab lo rich, pujaria en breu a gran riquesa. De la qual cosa se seguirien infinides enveges, e ires, e bregues, injúries e turbacions de pau, majorment quant los jóvens fills dels generosos se veurien pobres e mesquins, e que no porien axí bé anar vestits e encavalcats axí com los fills dels pobres, e desesperar-s'ien. E com naturalment los generosos agen gran cor, e sien ardits e abrivats, e preen molt lur honor, e lur minva los sia més que mort, per tal lavors esvahirien los pobres e·ls tolrien tot quant haguessen, e farien comoció tanta que tota la ciutat iria a la mala ventura. No-res-menys que, com dix Salamó, Proverbiorum, tricesimo , leja cosa és e contra tota policia que persona de vil condició regne ne sia posada en estament, e majorment sobre persona generosa. E dien los philosophs que açò és axí com qui posava la corona del rey als seus peus e les sabates sobre son cap. Sisenament, appar que aquell deu mils e més haver en la comunitat qui mils, e pus liberalment e pus virtuosa ho sap despendre. Com, donchs, los generosos, per natura e de comú córs, sien pus virtuosos e pus liberals, e los simples e mesquins sien avars e estrets, segueix-se que mils merexen los generosos que·ls sia més dat que no los simples hòmens e pobres. Conferme·s axí aquesta rahó, car alscuns són qui so que han converteixen en leigs e mals usos. Donchs, contra rahó és que ells hagen aytant com aquells qui u despenen sàviament e en virtuosos usos. Setenament, la policia d'aquest filosoff no posa sofficient pau en la ciutat, en quant diu que basta que les possessions sien eguals, car molts n'í ha qui més curen de honors e de delits que de possessions, e més mal farien per aconseguir-ho que per res alre del món. E, per consegüent, la dita policia e ley sua no és bastant a reglar la ciutat per posar egualtat de possessions entre los ciutadans, car, ultra açò, hi ha mester ley per ensenyar e per endressar los hòmens a esquivar delits desordenats; e per esvahir o escapar malícies dels malvats; e per saber bé conversar ab sos frares qui són conciutadans; e de fer providència als mals cassos qui·s poden esdevenir; e de saber bé acullir los estranys; e de saber deffendre la comunitat de sos enemichs; e de guardar-se de començar guerra sinó en cassos fort àrduus e necessaris; e de guardar-se de ffer supèrflues despeses; e de attendre als ministradors que sien leyals; e de saber juý tenir als injuriats; e de saber fer contractes lícits e de esquivar los il·lícits; e de ajudar les persones miserables sobrevinents; e de exeguir la voluntat dels morts, e sobretot de conservar la honor e servey del sobiran Déu. De les quals coses Felleas no s'hac cura, per què appar que sa policia era fort insufficient. E açò sia dit quant a la quarta part de la diffinició dada de ciutat, qui

deya ad invicem participancium , ço és que les persones qui són en la congregació de les ciutats deuen contractar entre sí mateixs e participar en diverses coses per conservació de lur vida e de lur amistat.

Capítol ·XCVIII· Com la ciutat deu ésser bé composta en los fets de Déu e quant als ecclesiàstichs La quinta part de la dita diffinició dada de ciutat sí és bene composita . E vol dir que la ciutat deu ésser ben composta, ço és bé endreçada e bé ordonada en tres coses. La primera, que sia bé areglada en l'espiritual; la segona, que sia governada per bona ley temporal; la ·III·, que sia bé edifficada en la forma material. La primera part, donchs, de la composició de la ciutat sí és que ella sia bé endreçada en l'espiritual. E per rahó d'açò cové que en ella sien les coses següents. Primerament, que los ecclesiàstichs sien ordonats que sens defalliment façen lo servey de Déu ab gran reverència e devoció, e açò per tal que soplesquen ço a què los seglars són tenguts, e per tal que contínuament tinguen nostre senyor Déu placcat envers lo poble; e axí matex per tal que satisffacen al beniffet, e rendes e honors que per açò reben; e axí mateix per rahó que no escandelitzen lo poble de Déu per lurs negligències e per lurs males obres. Deya papa Enastasi que segur està lo poble en la ciutat quant la part ecclesiàstica és bé ordonada en sí e a Déu attesa. E deya, per lo contrari, que jamés comunitat notable no era en bon estament si los ecclesiàstichs longament eren dolents. E assignave-y aytal rahó, car, deya ell, los ecclesiàstichs són mirall a eximpli dels altres, e d'ells han haver los seglars los bons eximplis en obres e en paraules axí com de pares spirituals. Que, donchs, los ecclesiàstichs sien públichs ribalts e bacallars, segueix-se que pereix en lo poble lo bon eximpli e bona forma de viure e, per consegüent, no poden lavors los seglars ésser en bon estament, car dirà la hun a l'altre: —Per què

yo no puch fer aytal peccat, si aquell qui és cap e lum meu ho fa? Per tal dix sent Gregori, en lo seu Pastoral, que lo major perseguidor que Jhesucrist ha en lo món és aquell qui és dat a eximpli dels altres, e ell corromp-los per ses males obres e per sa mala vida, car d'aquí devalla tota la corrupció del poble e de la comunitat. E aquesta fo la rahó per què nostre Senyor manà a l'àngel qui feya la execució de la sua ira contra lo poble de Israel que començàs al seu santuari, ço és als ecclesiàstichs, segons que legim Ezechielis ·XV·. Deya Basius que los ecclesiàstichs són fonament de la casa de Déu, aprés Jhesucrist fundats. Si, donchs, aquest fonament cau e·s desliga de la gran pedra qui és Jhesucrist, segueix-se que la casa e comunitat aquella crestiana d'on ells són fonament ha a pendre gran tom e gran decahiment, per rahó del qual decahiment vol nostre senyor Déu que agen eternal dampnació, e en esta vida grans confusions e menyspreus, axí com aquells qui són dignes de aytantes morts com donen de sí mateixs mals eximplis, segons que posa sent Gregori en lo seu Pastoral. E açò donava a entendre lo Salvador als primers ecclesiàstichs de la lig de gràcia, ço és als sants apòstols, quant los deya axí, e és Mathei, quinto, Vos estis sal terre; quod si sal evanuerit, in quo salietur? Ad nichilum valet ultra nisi ut conculcetur ab hominibus . E volia-los dir axí: Vosaltres, que yo hé fets caps e prínceps de la mia Esgleya crestiana, sóts lum, e saviesa e regiment de la terra, e sóts aquí axí com la sal en la olla, car si en la olla ha sal, la cuyna és bona; si no n'í à, no val res ne cal sinó que la cuyna sia gitada en la via e sia calcigada per los hòmens. Axí és de vosaltres, car si dats bons eximplis e doctrines a les gents, lavors seran bones. Si no, no cal sinó que tot vaja a perdició, e que vós e ells siats menyspreats e calcigats axí com a gent de naguna valor e qui molt nou a la comunitat on abiten.

Capítol ·XCIX· En quines coses l'om ecclesiàstich és obligat als seglars Posa Honorius papa, en lo seu Decretari, que l'om ecclesiàstich és tengut a la comunitat on habita, e d'on reeb vida, a ffer-li los serveys següents. Lo primer és que deu tots jorns orar certes hores, e ssupplicar a nostre senyor Déu per la comunitat que ell per sa mercè la vulla governar, e fer plasent a sí matex, e li perdó sos peccats e la salva a la fi. Lo segon és que cascú aytal sia ordonat a glòria de Déu e a servey del poble en dir l'offici divinal al cor e sa missa sovín. E no-res-menys és tengut de hedifficar lo poble per bons eximplis de sa vida, e per bones instruccions de sa boca quant en ell és. E açò requer que l'om ecclesiàstich sia compost en sos gests, honest en sa vida, humil sens pompa, e que no sia seglar de tots punts, ans li sàpia la bocha a devoció e a Déu. E requer-s'í que u sàpia bé mostrar quant és hora, ço és zelant per la honor del Creador e dels seus servidors sens tota pahor e ab esforç quant és loch e temps; no ésser jurador; ne sostenir blasfemadors en sa casa, ne hoyr-los per la vida; servir e parlar de Déu alegrament. E no demanar totstemps guardó ni paga de tot servey seu, axí com fan los mercenaris mundanals. Lo terç és que dels béns ecclesiàstichs que reeb, aguda sa competent vida, dó liberalment e alegra als pobres de Jhesucrist e faça d'aquells volenter almoyna, e entena encara més que altre hom comunament en les obres de pietat spirituals e corporals. Lo quart, que sobre totes coses se guarden de màcula de luxúria, car aquesta és la pus leja màcula del món en hom ecclesiàstich en sguart dels seglars, qui més són escandalitzats d'aquest peccat quant l'oen o·l saben en

persona ecclesiàstica que no de negun altre. E aquestes són en special les principals coses en què lo bon ecclesiàstich se deu tenir per obligat a Déu per sa reverència, e per amor del loch e del poble del qual reeb vida contínuament.

Capítol ·C· Què deu moure los ecclesiàstichs a bé viure e a bé servir la comunitat E deu moure encara a tenir la dita vida lo bon ecclesiàstich ço que posà Fèlix papa en la exortació que tramès ad Eliodorum, episcopum senensem , on diu axí: Pensa, diu ell, tu qui ést de la sort de Déu, e diputat al seu servey, e qui portes al cap corona, que lo servey a què ell t'à apellat a estament de rey t'à exalçat en esta vida e que a corona eternal te aporta. Donchs, per tal que no perdes tant de bé, fé lo servey leyalment a què ést obligat, e pensa quant és lo bé que pots fer a la comunitat per ta bona vida, car, si·t vols, migancer seràs entre Déu e·l poble, e aytal deus ésser tu. Pensa que, lavors, per ta amor, Déu irat perdonarà al poble axí com féu diverses vegades per amor de Moysès e de Samuel, e ha fet despuys per mèrits de molt sant bisbe e d'altres ecclesiàstichs en la lig de gràcia. Pensa que per amor de deu hòmens justs perdonava nostre Senyor als ·V· regnes dels sodomites si y fossen trobats, car, com diu sent Jaume, molt val e molt prea Déu oració e preguera d'om just. E, si axí u fas, honrar-t'à Déus en la terra de honor especial, encara que tu no u vulles, car no solament los ecclesiàstichs, ans encara tots aquells qui·ls han deffesos per amor sua, ha exalçats deçà e dellà. E tots aquells qui·ls han perseguits ha aterrats fort lejament, segons que la scriptura de cascun testament e diverses altres famoses històries nos ensenyen. En altra manera, si mal vius e escandalosament, dar-t'à Déus en scarn e oprobri de tota creatura, e per ta malícia seran los altres dampnifficats axí com fo lo poble de Israel per Achor en temps de Josuè, e la nau qui anava en Tarsis per la presència de Jonàs, qui volia escapar a Déu. E aprés vendran aquests mals sobre lo teu cap, per tal quant tu ést estat rahó de tant mal.

Deya lo sant abat Moysès que, quant los ecclesiàstichs són mals, Déus posa zel e ardor en lo cor dels seglars de estimular-los a ffer-los ffer per força ço que fer deuen. E quant no u volen fer, lexa-los caure en tals cassos, e dampnatges e vergonyes que no volrien ésser nats, e açò per tal que com ells sien lo principal poble de la ciutat, ells se fan lo pus vil per lurs peccats. E per tal quant per lur mala vida provoquen lo poble a menysprear les coses divinals e spirituals, dóna-los Déu a tan gran menyspreu que no volrien ésser nats ne appareguts en la terra. Perquè lo dit sant papa Fèlix singularment ascientava los bisbes, e altres prelats e regidors ecclesiàstichs que estudiassen que lurs súbdits fossen bons e exemplars per tal que nostre senyor Déu, del qual ha a devallar tot bé, hagués pietat a la comunitat e li fahés molta misericòrdia per mèrits e per supplicacions dels bons ecclesiàstichs, qui són en la comunitat la primera e principal part, en la qual penja primerament la composició e bona ordinació sua, segons que dit és ja damunt.

Capítol ·CI· Com la ciutat deu ésser regida per bona ley Requer encara, segonament, la bona ordinació e composició de la ciutat que sia regida per bona ley, car no contrastant que tota ordinació de ley haja haüt algun bon fonament o aparent bé, emperò, segons que los temps se muden e les circumstàncies dels negocis són diverses, cové a mudar e a temprar les leys en guisa que per malícia de la ley lo poble no·s lex caure en grans peccats. Legim en les ystòries gregues que en Attenes havia ley que tothom qui en baralla aucís altre, que pagàs mil besants e era-li perdonat lo homey. E llavors tothom qui hagués mil besants podia auciure qui·s volia de la ciutat sens temor de mort. E havie-y encara altra ley que tothom qui cometés adulteri pagàs ·C· besants e puys no li calia haver pahor de la cort. Aprés hi havia altra ley que tothom qui fahés fals testimoni contra algú en fet criminal, que pagàs ·d· besants e era absolt per la cort. E axí mateix hi havia algunes altres leys folles qui permetien usures e diverses altres mals. E diu aquí que com vingués a la dita ciutat lo gran emperador Justinià e li fos proposada la malícia de les dites leys, ell les féu cremar públicament axí com a males leys e corruptives de la comunitat. E manà que per neguna peccúnia pogués escapar l'om qui hagués comès crim capital, e en cas que qualque notable ignocència lo pogués escusar, emperò no s'í pogués ffer remissió per peccúnia, mas que fos ponit per exil o per altra via, en guisa que jamés peccúnia pogués entrevenir en fet criminal. Ordonà encara que, si per fet civil negú era condempnat en peccúnia, que la peccúnia aquella se agués a convertir en servey de Déu, o en obres de pietat o en servey de la cosa pública. Ordonà encara que negú qui hagués a jutjar o pertangués a juý per qualque

via, axí com són juristes, advocats, e procuradors, e escrivans, o qualsevol arbitres o compromissaris sots pena de mort no gosassen res pendre de lurs treballs, mas que a tots pagàs la comunitat bastantment donant-los la vida segons lur estament. E d'açò se seguia que aquells qui eren dels dits officis no podien multiplicar en gran multitut, ans eren constituïts sots nombre cert. D'aquesta matèria del regiment per bona ley no fem açí pus menció, car d'aquesta matèria havem a tractar pus longament en la terça part principal d'aquest libre. Basta de present açí posar que tota la comunitat deu zelar per bones custumes e per bones leys, e deu pugnar que les males sien dissipades. E sàpia açí cascú que negun príncep o qualsevol regent, jatsia que jur furs e privilegis a son poble, emperò ja per aytal jurament no és obligat aprovar fur, ne ley ne privilegi qui sia contra caritat ne contra lo bé comú.

Capítol ·cII· Qui ensenya què és fortuna ne com la deu hom seguir Alguns folls volén parlar contra ço que dit és de la bona ordinació de la ciutat, sí han proposat en contrari dient que ne oracions de ecclesiàstichs, ne lurs bones ordinacions, ne encara bones leys, ne bons reys fan la ciutat bé composta, car tota bona composició de la ciutat tota és a cas e a ffortuna, e no per neguna altra cosa del món. E a açò a pprovar aporten moltes rahons, e en special se funden en lo dit de Salamó, qui és ecclesiastes nono , e diu axí: Verti me ad aliud vidi que sub sole nec velocium esse curssum, nec forcium esse bellum, nec sapiencium esse panem, nec doctorum esse divicias nec artificum graciam; sed tempus casumque in omnibus . E diu que ell attès a l'estament d'aquest present món qui està sots la luu del sol, e víu que los pus esperts no guanyaven totstemps lo cors; ne los pus forts les batalles; ne los pus savis feyen obres millors; ne los grans doctors e aguts en guanyar obtenien més riqueses; ne los pus aguts e maestrívols hòmens eren pus agradosos, ans eren sovín pus odiosos que los altres. Per les quals coses ell conech que tot quant se fa en lo món, tot se fa a cas e a fortuna, per les quals coses tot lo temps se regeix. Per què aquests qui aquesta oradura posaren primers adoraven la fortuna dient que era una de les grans deesses del cel, e li faheren una gran ymatge en Roma, en què eren pintades totes les condicions de fortuna, e a la qual recorrien en lurs necessitats axí com a governadora del món. Emperò, axí com ha infeels aquests foren fort encegats, car negaren que Déu tot poderós governàs lo món, e donaren la governació al diable, qui parlava en la ýdola aquella, la qual cosa a dir és capital blasfèmia contra lo Creador e

error pestíffera, axí com havem ensenyat en lo Quint libre tractant la matèria de la governació e providència divinal. Ne lo dit de Salamó al·legat diu lo contrari, car quant diu que temps e cas és en totes coses, no vol dir que Déus no regescha lo món, car per cas e per fortuna enteneren los grans philosofs passats la causa sobirana, qui és Déu, qui regia per sí mateix e faÿa algunes coses sens sciència o contra voluntat dels hòmens. E açò posa expressament Aristòtil en lo libre apellat De bona furtuna , on diu que bona fortuna no és sinó la voluntat de Déu qui vol fer bé a algú, o mala fortuna és quant Déus vol dar mal de pena a algú. E cas sa apella, segons alguns, quant Déus sens humana providència fa alguna cosa. E de aquests notables ne són devallats altres entre los gentils que encara retén crestianisme, axí com aquell qui és devallat per succehiment de generació d'aquells. Axí com ha vegades, quant volem beneir algú diem-li que bona ventura li vénga o que bona sobreventa li haja, e per açò no entenem a dir sinó que Déus li faça gràcia que sobre aquell vinga bé, jatsia que los gentils entenessen per les dites paraules algunes badomeries. Diem encara a vegades a algú que ell haja bon astre e bon fat, e jatsia que, segons los gentils, bon astre no fos sinó bona costil·lació natural, e fat no fos sinó impressió celestial, la qual regia o reduhia a son plech la creatura, emperò, segons veritat, ne costil·lació força negú de ffer res que fer no vulla, ne fat no és sinó la voluntat de Déu portant la creatura a aquell punt o estament que li plau. Bé és ver que posa Tholomeu, e diversos grans estròlechs, que jatsia que tota la general governació dels hòmens devall de la atarnal saviesa de nostre senyor Déu, emperò ha plagut a la sua infinita magestat ordonar axí que alguns, per constil·lació special de lurs nativitats, agen que sien prosperats, o no prosperats, a cert temps. E aquests aytals qui són prosperats apella lo món hòmens fortunats e·ls altres, infortunats o apagats. Emperò nota açí hun notable punt que posa Baltasar, rey de Assuècia, escrivent sobre lo Quadripartit de Tolomeu, e és aquest: que no és al món costil·lació naturalment possible qui puxa fer l'om generalment fortunat per tot lo córs de sa vida, ans si prospera en son començament, la fi és inprosperada. E açò prova per infinits nobles cavallers qui foren en lur vida fort fortunats en fets d'armes, e morien fort lejament, axí com Nenrroth, Èrcules, Zeroastes, Hèctor, Cirus, Pompeius, Alexander Magnus, Aníbal, Rotlandus, Juli Cèsar, Judes Macabeu e infinits altres, qui tots hagueren grans fortunes e a la fi foren lejament infortunats. Per rahó d'açò dix lo dit Baltasar que ensenyaven gran follia los cavallers qui seguien ab tota fiança los fortunats, car dix que aytals no sabien que la fortuna haja dues cares, la una per bé e l'altra per mal, ne pensen que axí leugerament gira la bona en la mala que res no·s mou axí tost ne axí leugerament.

Capítol ·cIII· Com se deu hom comportar ab la fortuna Camillus, rey de Acaya, sí consultà Satirum, famós philosoph, com l'om se devia haver e comportar ab la fortuna. E lo dit Satirus respòs-li sots los següents punts. Lo primer és que quant la bona fortuna és per l'om, que totstemps la guart e la pens ab sospita de perdre. Rahó és car, segons que dix Boeci, secundo De consolacione , la fortuna sèu sobre la roda qui contínuament se mou, axí que jamés no està ferma, e per tal tothom qui la sent bona per sí mateix deu ésser avisat e sospitós que no·s moga e no git l'om a terra. Legim de Paffo, que era gran hom en Ytàlia, que com vés son companyó Argo en gran estament en Pisa, axí que era aquí tiran e senyor, com estigués alt en sa cadira e en gran honor, enterrogà lo dit amich seu e companyó e dix-li: —O, Paffo, e no·t dóna vijares que·m vage bé? E respòs Paffus e dix: —Hoc bé, si emperò podies fermar la roda en què corres ab un bon clau, mas altre té lo clau e tu ést en l'alt de la roda, per què guarda de caure, car en gran perill ést. Deya lo sant abat Celius que l'om, quant és en l'alt de bona fortuna, deuria ab sí nodrir qui li ajudàs quant la fortuna deffallís. Enterrogat què era allò qui li podia lavors ajudar, respòs que envers Déu era discreta e gran esperança, mesclada ab fervent oració; envers son prohisme era liberalitat e misericòrdia; envers sí mateix és occulada providència fahent l'om totstemps ço qui en sí és, ço és ben governant lo seu, no havarament, mas liberal e piadosa sens guastar, car aquestes virtuts conservades per l'om en

temps de prosperitat li merexen que la mala fortuna no·l possehescha longament si y cau, o que en ell no puxa haver poder, per bé que li vaja engir. Recompta Fulgencius, en la sua poecia, que Sabius, duch de Àustria, tement-se de la mala fortuna en l'esdevenidor, ajustà gran tresor en temps de sa prosperitat. E com finalment la fortuna se giràs, e fos perseguit per lo duch de Bavària, perdé tot son tresor e tot quant hac. E com lo sant bisbe Agapitus lo vaés en Milà quaix desesperat, mogut de pietat dix-li axí: —O Sabius! E on és la gran saviesa tua? E què·t val ara la tua gran astúcia, que tostemps às ensenyada en ajustar tresor? Pensa a què t'aproffita ara lo tresor ten gran que havies ajustat e la tua gran avarícia? Vet que per ton desordenat ajustar às offès Déu capitalment, preposant a Ell la amor que havies a la peccúnia. Aprés, às offès ton prohisme, del qual ho has arrencat injustament e falsa a gran dampnació de la tua ànima, car los senyors crestians no poden res demanar ne haver de lurs vassalls crestians, ultra lurs rendes, sinó en certs cassos qui vénen a tart ne són venguts en tu. Aprés, has confús tu mateix, car avarícia e infeeltat en gran senyor quaix són eguals vicis; às perduda ta fama e, per consegüent, la major part de ta nobllesa en quant no devies ésser apellat hom generós, mas pagès avariciós; has-te tolta la affecció e amor de tos servidors e vassalls, car a senyor avariciós res no l'ama ne li serveix de bon cor jamés; às-te tolta ta natural senyoria, car no devies ésser appellat senyor natural, qui deu ésser com a pare del poble, mas eres dit cruel tiran sobre lo qual és venguda la maladicció de Déu per instància e per clamors de ton poble, que has desfet, e de tos servidors, que has mal guardonats. O mesquí! E com t'ést axí perdut en cors e en ànima! Car tu, vivent liberalment e justament, eres glòria e corona de tot ton linatge, e ara ést confusió de tots, e major de tu mateix. Prega a ta peccúnia que t'ajut, pus que Déus t'à desemparat, e veuràs que no·n farà res, ans servirà a aquells que tu havies en oy. E tu viuràs d'aquí avant en molta dolor e misèria per la tua mala avarícia. O mesquí! E no t'aguera més valgut que aguesses menys tresor per tres vegades que no havies, e que ara fosses romàs senyor del teu, e n'haguesses servit Déu e satisfet a aquells a qui eres obligat, e n'hagueres tu mateix honrat e exalçat devant Déu e davant hòmens, que ara, quant n'às perdut tu mateix e ell ha perdut a tu? Si misericòrdia haguesses haguda als pobres, no foras a açò vengut, car la misericòrdia procura a l'hom que jamés no caja, e li procura habundància de tot bé en sa casa, ne hom piadós jamés no fo aterrat. Si esperança haguesses axí mateix haguda en lo teu Creador, no·t lexara Ell caure per res, mas es-te fiat en la tua astúcia e aquí Déus t'à desemparat, donant-te a entendre que la astúcia de l'hom no és bastant a regir l'om, si donchs l'om principalment no·s confia en lo Senyor beneÿt, e no·s comana en les sues mans. Vet què t'à fet peccat, que ta peccúnia t'à procurat, e aprés t'à aportats los presents mals, e ara te fa viure en la present dolor quant penses que la has perduda,

e no saps si·t dampnarà en lo juý de Déu. E posat que no·t dampna, nulltemps no se·n dirà una missa per ta ànima. O, malahita sia la tua avarícia, qui tant de mal t'à fet! Aprés d'aquestes e de moltes altres paraules, Sabius respòs axí: —Verament, pare, tu dius veritat, mas plàcie·t preguar a Déu per mi que m'haja pietat. E diu que lo sant Agapit dix-li: —Digues què demanes, car, si vols tornar al primer estament, lo meu Senyor m'à atorgat que t'í tornarà; e, si vols viure simplament e justa, dar-t'à Déus lum celestial en esta vida e vendràs a estament de gran perfecció. Respòs Sabius: —Pare, plàcie·t que prechs lo meu Senyor que·m pos en tal estament que yo l'àm e·l conega, e que en Ell tot sol me repòs, e que·m luny del primer estament en lo qual hé fet tant de mal. Dix lo sant Agapit: —Plau-me. E diu que Sabius entrà en orde de monges negres, e fo aquí hom sant, e fort acabat e fení bé sos dies. Appar, donchs, bé ver lo dit de Satirus que la fortuna quant ve ab prosperitat tostemps la deu hom tenir fort per sospitosa, e deu hom fort guardar e tembre lo contrari. Per tal diu la Santa Scriptura: In die bonorum non inmemor sis malorum , e vol dir que quant hauràs bon temps no hisques de seny ne axors, mas vage·t lo cor a què pories venir, e que, si Déus mudava la fortuna, tota astúcia e tota peccúnia no·t valria res, car diu lo propheta: Non est consilium contra Dominum , ço és que negun reffugi no val res qui sia contra la voluntat de Déu, car Déus en un punt ho dissipa tot.

Capítol ·CIIII· Com l'om deu primerament desligar la fortuna quant la veu venir fort contra sí mateix Posa encara Satirus, consultant Camil·lo, lo segon punt de la fortuna, e fo aquest: que quant la fortuna ve contrària, tantost aquell qui la soffer deu fer tres coses, ço és que la deu desligar, e la deu aviar e la deu amagar. Primerament, donchs, ell la deu desligar, car, segons que posa Rabanus, la fortuna contrària no és sinó una cadena qui partex de la mà de nostre senyor Déu e està ligada en lo coll de l'infortunat, e ara lo fa caure ençà e ara enllà en diverses tribulacions. Qui, donchs, se vol desligar aquesta cadena, cové que recórrega a aquell qui la té en sa mà, ço és nostre senyor Déu, e que davant la sua magestat, agenollat en terra, de gran cor faça aquests actes. Lo primer, que s'homilïy aytant com puxa confessant la sua pròpria malvestat e son peccat, e com és digne d'aquella fortuna, dient axí com dix lo fill empobreït, e envilanit e atterrat quant hac dissipada la substància del pare, segons que legim Luce ·XV·, qui dix axí al seu pare: —O, pare meu, yo hé peccat fins al cel e davant la tua paternitat, e no son digne de ésser apellat fill teu. E axí com Daviu cant li vénch la fortuna de la pestilència dix: —Senyor, yo son aquell malvat qui hé fet aquest peccat; yo son aquell qui meresch aquest flagel. O, Senyor, plàcie·t que vénga sobre mi e no sobre los altres, car yo·n son molt digne e tot sol qui l'hé fet e comès denant la tua cara. Diga, donchs, per esta manera l'om infortunat a Déu ab moltes de semblants paraules. E, aprés que s'í serà humiliat, ell deu lo juý divinal fet sobre si aprovar ab molta paciència e reverència, axí com féu aquell sant hom Job quant