TRACTAT DE CONFESSIÓ
[sic].
A la molt excel·lent ý alta Senyora, la Senora Reyna dona Violant, frare Antoni
Canals, de la Orde dels Preÿcadors, mestre en la Sancta Theologia e Lector dels
Canonges de la Seu de València, humil e prompta reverència subjectiva de la divinal
ispiració, que dóna als prophetans intel·ligència, als evangelitzans eloqüència.
Del primer tractat són los capítols següents:
Primer capítol: Què la persona que
d'infern.
Segon capítol: Com deu hom pençar en quina forma los dimonis parlen a les
ànimes dampnades.
Tercer capítol: Que hom deu considerar la glòria dels sants de peradís.
Quart capítol: Consideració del goig que han los sants de nostra confessió.
Quint capítol: Que la persona penident no deu haver paor ne vergonya de
confessar sos peccats.
Sisèn capítol: Que no
venyança.
Setèn capítol: Que no deu hom trigar la confessió per ésser obligat a grans
deutes.
Vuytèn capítol: Que no deu hom trigar la confessió per ésser inflamat de amor
carnal.
Novèn capítol: Consideració del goig que ha Jhesuchrist e los sants del cel sobre
la persona penident.
La segona part que és apellada pràctica, contén los capítols següents.
Primer capítol: Que molt és leguda e couinent cosa que hom se confessa per
escriptura.
Segon capítol: Quina cosa deu hom dir al començament de la confessió.
Tercer capítol: Què deu dir la dona al confessor com se va a confessar.
En los capítols següents se conté la pràtica de confessar.
Primer capítol: Confessió per forma de una general
oració, acusant sí mateixa la persona penident de primer manament.
Segon capítol: De la transgreció del segon manament.
Tercer capítol: Confessió de la transgressió del terç manament.
Quart capítol: Confessió de la transgressió del quart manament.
Quint capítol: Confessió de la transgressió del quint manament.
Sisèn capítol: Confessió de la transgressió del sisèn manament e del setèn.
Setèn capítol: Confessió de la transgressió del vuytèn manament.
Confessió dels
Primer capítol: Confessió dels peccats de supèrbia.
Segon capítol: Confessió del peccat de enveja.
Tercer capítol: Confessió del peccat de gola.
Quart capítol: Confessió del peccat de avarícia.
Quint capítol: Confessió del
peccat de ira.
Sisèn capítol: Confessió del peccat de luxúria.
Setèn capítol: Confessió del peccat de peresa.
Vuytèn capítol: Confessió dels
Novèn capítol: Confessió de les potències de la ànima: intel·lectiva, amativa,
recordativa, extimativa, ymaginativa, judicativa, cognoscitiva.
Deèn capítol: Confessió de la transgressió contra les
caritat, esperança, prudència, fortalesa, justícia e trempança.
Onzèn capítol: Confessió de la transgressió dels
Dotzè capítol: Confessió que fa contra les
En la
sia ben confessada.
Primer capítol: Com la persona pot conéxer si ésser ben confessada, si
escodrinya diligentment la sua boca per hon ix açò que té dins lo cor.
Segon capítol: Singular senyal que la persona sia ben confessada és sentir-se
alleujada en les mans per satisfacció.
Tercer capítol: Com la persona pot conéxer si ésser ben confessada, com la
confessió és acompanyada ab restitució de son proïsma.
Quart capítol: Com la persona pot conéxer si ésser ben confessada, si li plau
reposar-se dins la ànima hon posseescha Déu.
Quint capítol: Que
part deffora és senyal de vera confessió.
Sisèn capítol: Que lo singular senyal que la persona ha que
sia ben confessada és que
Setèn capítol: Que voler en sí executar la sentència de mort, la qual merex per lo
peccat, és senyal de persona ben confessada.
En la quarta part del present tractat que és apellada procuració de contricció, són
contenguts los següents capítols:
Primer capítol: Que l'àngel familiar qui és donat en guarda a la persona, la
promou a vera contricció.
Segon capítol: Quina cosa és contricció en sa natura, continuant lo dit àngel sa
informació.
Tercer capítol: Quanta ni quant deu ésser gran la contricció dels peccats,
continuant l'àngel sa informació.
Quart capítol: Que la contricció ha
informació.
Quint capítol: Quines són les làgremes contritives e com
se deuen procurar, continuant l'àngel sa informació.
Sisè capítol: Quines són les causes que promouen la persona a plorar,
continuant l'àngel sa informació.
Setè capítol: Que molt és gran la virtut de les làgremes, continuant l'àngel en sa
informació.
Vuytè capítol: Sermó que fa sent Agostí de la virtut de les làgremes.
Novè capítol: Que la vera penitència contritiva deu durar per totstemps de
nostra vida, continuant l'àngel sa informació.
Deèn capítol: Que la persona penident deu haver contricció especial de cascun
peccat mortal, continuant l'àngel sa informació.
Onzè capítol: Que la persona se deu procurar contricció ab serta e pròpria
oració, continuant l'àngel sa informació.
Dotzè capítol: Quina oració
deu dir ab sospirs multiplicats, e batiment de pits e ab ardent oració la persona
que
PRIMER CAPÍTOL:
Com la persona qui
Com confessió sia cosa de molt gran deliberació, en la qual hom deu reduyr a la sua
memòria los peccats comesos, per tal que al confessor vinga previst e proveÿt, per
aquesta raó, lo peccador se deu per un dia, ans que
ço com mils és mogut hom, llavors, com li són presentats devant la sua presència los
mals e perils en què pot caure e
E per ço, volent-se lo peccador acostar-se a la confessió e al Sagrament de
penitència, deu ymaginar que sia en
alta, sots la qual, engir e entorn, sia una pregonea, un abís, un espanyador incogitable;
e tota aquella val pregona sia flamejant, semblant a
qual hoge crits e siulets de serps, de vipres e de tota diversitat de bésties verinoses, e
de la pregonesa de la dita cova e abís, sobiranament baix, hoja veus humenals, plors e
crits molt alts, gitats ab gran tremor e batiments de dents; e aquelles veus sien de les
ànimes dampnades, cridants e dients: "Ve a nosaltres, malaÿdes per Déus, ve a
nosaltres, malaÿdes e eternalment dampnades, ve a nosaltres, masquines,
desesperades, e en aquest tan
escur e tan cruell càrcer eternalment dampnades. O mesquines!, ¿e què
mundenal?, ¿què
alagria?, ¿què
riqueses?, ¿què
honors?, ¿què
delicades viandes?, ¿on són les diversitats dels ornaments?, ¿on és la mundenal
glòria?, ¿on és lo foyll goig e letícia? Ay lasses!, car per aquelles coses som en
aquesta inextimable misèria. O nosaltres, mesquines, malaÿdes! O dia en què
nasquem!, maleÿt sies; maleït sia l'any qui
qui en aquest món nos han introduydes. E ¿què approfita a Déu la nostra pena?, e
¿què
approfita als sants la nostra tan gran afflicció?, ¿Què val als àngels nostra eternal
dampnació? O Déus, qui d'ací no
res?, ¿quina justícia és aquesta que la creatura a la tua ymage formada, vulles ésser
eternalment dampnada?, ¿Quina justícia és aquesta que per tal com nós som delitades
en lo món, temporalment, que açí hajam turment perpetual? O
tots los teus sants, per tal que siats dampnats ensemps ab nosaltres e menjar-vos-em a
mossos".
E deu-se ymaginar lo peccador, que com les ànimes dehien les demunt dites
blasffèmies, les serps que són en lo dit abís los pugen sobre
adés mordent: adés los pits, adés lo ventre, adés la cara, adés les cuxes, cridant e
siulant en los llurs mossos. E les vibres, volant sobre lo cap dels dits dampnats,
firen-los en les espatles, ab la coha mordent inmisericordiosament,
adés en un loch, adés en un altre. E si aquestes coses no són ara materialment dins
l'infern, ço és, quant a les serps e farams, com les ànimes sien inmaterials, emperò,
aprés lo derrer juhí, seran en lo dit infern molt pus cruells e pijors coses.
CAPÍTOL SEGON:
Con deu hom pensar en quina forma los dimonis parlen
a les ànimas dampnades.
Aprés deu ymaginar lo peccador que
los apparexen en formes molt orribles e leges e
miserables!, Déus vos ha creades a ymage sua per tal que posseïssets lo cel, los béns
del qual són infinits: és mort per vosaltres; ha us perdonats los peccats e ha us donats
los sagraments ab la ajuda dels quals poguéssets venir a la sua glòria. Entre les altres
coses vos ha donada la confessió, en la qual diguéssets los peccats,
car volia
temor mundenal. O miserables e molt pus miserables que nosaltres!, car nós peccam
una vegada e aprés de nostre peccat no havem haüt remey e a vosaltres són stats dats
remeys de diverses ajudes e que fon molt gran cosa: havets haüda la sanch del
crucifixi. O miserables!, haguérets pogut obtenir lo loch que nosaltres perdem, al qual
null temps pujàrets, ans a nosaltres serets subjugades a qui us sotmatés
volenterosament per vostres greus peccats, e per tal com no havets volgut haver açò
qui fon nostre, demunt en lo cel, havets açí ab nosaltres pena eternal interminable".
En aquestes coses deu ymaginar continuadament lo peccador o la peccadora per tal
que la temor de les penas enderroquen la vergonya de confessar.
TERCER CAPÍTOL:
Que hom deu considerar la glòria de paradís.
Aprés deu levar la persona peccadora los uylls de la sua pença, e ficar-los alt en lo
cel e ymaginar-s'í veure lo cel ubert, e aquí mirar la multitud dels sants qui stan ab
gran glòria, en los vergers de paradís, de tots delits, uns vestits d'aur, altres de vellut,
altres de vestedures sembrades de perles precioses molt pus resplandents que
canten ensemps ab los àngels psalms fort melodiosos en glòria e laor de llur creador.
E entre los altres cants comencen a dir aquell càntich de Moysès, per lo goig que han
dels penidents qui obtenan victòria del món, del diable e de la carn, dient altes veus:
"Cantem al Senyor qui gloriosament és honrat, car lo cavall, ço és, lo peccador e lo
cavaller, ço és lo diable, qui
mar
de la amargosa contricció on és offegada la potestat diabolical".
QUART CAPÍTOL:
Consideració del goig que han los sants de nostra confessió.
Aprés deu hom considerar quant és lo goig e consolació dels sants com vaen un
peccador venir a la confessió, de la bocha del qual vaen exir poch a poch diverses
maneras de peccats, sots formes molt orribles qui li mataven la ànima. O penident!, si
una vegada lo dia, levaves lo esguart de la tua pença e consideraves en quina forma
los àngells del sobiran paradís te aperellen un loch en lo cel, dient: "Un novell ciutedà
havem; venits, alagrem-nos e cantem a Déu e adorem. Cové
gran festa, car lo nostre germà era mort e és resussitat, era perit e és stat atrobat, tot
espaxadament portats-li una vestedura nova e bella, cascun sona
la sua simphonia". E aprés de aquestes coses deu considerar lo peccador en quina
forma l'àngel qui li és dat en guarda, lo amonesta, continuament, que confés sos
peccats, parlant-li en la següent forma: "O germà meu, o car meu, ¿e no has paor tu
qui ést posat en aquesta rocha, en aquest axí gran perill? Germà meu, sàpies que
Senyor teu e meu, Jhesucrist, me ha tramès a tu per tal que
veges per la carrera de salut, e
com te vahés anar vagabund per los goigs mundenals qui
espaventable, pregonesa del infern, t'hé manat en aquest loch, per tal que veges la
pena perpetual dels dampnats e la sua gran crueldat e miserable jactura e perdició. O
germà car, considera, prech-te, quanta deu
ésser la desesperació o contribulació de les ànimas dampnades, que en la pregonesa
de aquest abís flamejant són turmentades eternalment per secula seculorum.
Oges los crits, escolta los gemechs, entén en quina guisa més amarien no ésser que
perpetualment en tal misèria ésser. Avet que no és loch de diffugi. Considera e mira
que, engir e entorn, tot aquest loch és incircuÿt de foch; la pregonesa de aquest abís té
a tu environat. Cogita que no pots d'ací escapar sinó pujant, car cové-te de pujar al cel
o de caure en aquest abís de sobirana pregonesa. Mas, tu cridaràs e diràs: "Ay làs,
¿com pujaré?, ¿per quina carrera?, ¿on és l'escala?". O car germà meu, yo
la carrera, yo
escala, confessió obra la porta de paradís. O germà dolç!, e prech-te que
consideres en quina forma Jacob vaé una escala qui tocave de terra al cel, e
pujaven e devallaven per la dit[a] [escala] e lo sobiran Senyor és dalt recolzat sobre la
dita escala. Car germà, aquesta escala és lo sagrament de penitència, e té la una part
en terra, car la dita penitència comença e
tocha lo cel, car sobre lo cel és coronada.
Los dos braços de la dita escala són dos parts principals de penitència, la
despler del peccat, l'altre és propòsit de no tornar-s'í. Los escalons són confessió,
contricció, oració, satisfacció, almoyna. Los àngels qui pugen e devallen són les
inspiracions divinals, les unes de les quals inspiren e il·luminen lo cor a cogitar les
penes d'infern, les altres, la glòria de peradís. Lo sobiran senyor stà recolzat sobre la
escala, confortant los penidents
ab l'esguart de la sua visitació.
QUINT CAPÍTOL:
Com la persona penident no deu haver paor ne vergonya de confessar los
peccats.
Deu aprés ymaginar que lo àngel qui li és donat en custòdia provocant-lo a confessió
li parle en la següent forma: "Vine germà, pugem al cel, posa lo peu en lo primer
escaló qui és de confessió". O car germà, e ¿Qui
diràs: "Gran vergonya hé de manifestar e descobrir la mia vida letga e sútzea al
prevera qui ha bona oppinió de mi". O germà car, e ¡com és mala aquesta escusació!,
e ¡com és mortal aquesta vergonya! Trencha lo teu cor mort, qui no
tantes e tan grans coses, que no t'espaordexen los trons de les divinals manasses, ni
t'ablanexen lo cor los dolços blandiments de les divinals promatenças. Digues,
prech-te, tu qui tems aquesta vergonya
tan pocha e momentànea de fort breu durada, ¿Per què no tems més aquella que serà
perpetual? Aquesta és amagada, feta devant un sol prevere; aquella serà eternal,
devant la presència dels vius e dels morts. Digues, prech-te, tu qui devant
no pots sostenir aquesta vergonya momentànea, de fort breu duració, ¿com te confies
de poder sostenir aquell opprobri de una universal e eternal confusió? O germà meu,
obre los uylls de la tua fe e veges com ést cech e foll mercader qui la honor de la
eternal benavuyrança vens per tan vil preu, e mercadeja
confusió sol per escapar a una momentànea e fort laugera vergonya. Prech-te, germà
meu, que
discussió com te interrogarà, dient:
"Fill meu, ¿com me has axí derrenclit?". Respondràs tu: "Senyor, si yo fos vengut a
vos, convenia
Digues: "Serà bona escusació aquesta?" Respon-me ara, donchs, e digues-me si
ames les viltats dels peccats més que Déu e si ames més ésser sentina del diable que
secrari del Esperit Sant. O mesquí!, e ¿Per què creus que
nostre Senyor aquesta vergonya? Sàpies que t'és donada per tal que
esmena dels peccats, que
creure a Déu qui és metge sobirà, més amant morir per ta pròpia voluntat que viure
per ajuda e consell del dit metge celestial.
Digues-me germà, ¿per què tems aquesta vergonya?; ¿per ventura fas-ho per tal que
prevera qui
aquell hom te menysprea, quin bé n'has perdut!; e ¿retan gran bé teu la oppinió del
prevera que fos menor la eternal benaventurança, que per aquella oppinió deguesses
aconseguir eternal mort e turment perpetual? Digues-me, ¿posaves tu matex en la
oppinió del sacerdot, en tant que
bona oppinió de tu? Avet que
apperellats de perdre
aquest abís; e tu estàs peccant en la oppinió del sacerdot, axí com si per la sua oppinió
devies ésser jutyat. Lo qual prevera, si és discret, savi e avisat, la confessió que li
faràs de los peccats lo ynduirà a sentir bé de tu e haver-ne
bona oppinió, car sabrà tu ésser dapurat de totes sutzures de vicis.
O germà, leva en alt los uylls de la tua fe e veges què
t'és demanat sobra la terra: una pocha de vergonya que no dura sinó per un moment te
és demanada e és offerta la honor del regne celestial.
SISÈN CAPÍTOL:
Que no
O germà, digues ¿Què
me és feta. Vull-la venjar, puýs irem confessar, en altre guisa no
confessió". O foyll, o enganat!, donchs tu vols fer homey per tal que
confessar. Si la confessió absol del peccat, digues: ¿Com te atreveys de peccar? ¿Per
venir a confessar és bon propòsit aquest? Digues, si Déus te apellava, dient:
"Vina mon fill, que yo
proÿsme". Diràs tu: "Plau-me ab què primerament mate mon proïsme". Què
Déu: "No
en lo esdevenidor. Adonchs, pus que axí
car frare, e ¿tan greu cosa és caure en les mans de la ira divinal?, digues-me, tu qui
vols venjar ans que
ànima tua a perill per tal que no reebes lo remey e seguretat de la sua salut, e no
solament vols lo perill de la tua ànima, ans vols la destrucció del teu cors e dels béns,
car tu no
mort e
e si
dónes la tua ànima per un ase?. Digues: ¿qual pot més, tu venjant-te o Déus faent-te
justícia? Veges que diu lo savi Salamó en los seus Proverbis: "No digues: yo retré mal
per mal". "Espera", diu lo Senyor, "e desliurar-t'-é, ço és, del treball de la venyança,
de les despeses del perill, del cors e de la ànima e de les penas infernals". O gran
misèria, o gran oradura!, voler matar la sua ànima per matar un ase, voler soterrar sí
matex en foch perpetual per soterrar un ase dejús la terra. O germà, e com ést foll qui
no vols esperar la venyança divinal, qui fa major venyança que hom no sabria
demenar! No és persona de tan dur cor, per gran injúria que hagués
reebuda, que no hagués compassió de aquells qui són posats en lo foch perpetual, car
lo rich golater qui fon dampnat, segons diu Sent Luch, hac compassió a sos parents
que no venguessen al loch dels turments infernals.
Sàpies, car germà, que si tot lo món se ymaginava com poria punir ton enemich de la
injúria que ha feta, no poria trobar tan gran pena com és aquella que Déus li ha
ordonada, com dirà als dampnats: "Anats-vos-ne, maleÿts, al foch infernal, car si
aquell turment no fos sobredur, no hagrà Jhesucrist sostengut tan gran turment per
desliurar-nos de la pena eternal". O germà, ¿e per què fuygs al pont per lo qual te cové
de passar si vols salvar la tua ànima? Digues-me, si tu e ton enemich haviets a passar
per un pont, si tu venies primer al pont, e
en lo qual derrocament perries tu, e ab tot açò ton enemich passaria per lo pont si tu
derrochaves lo dit pont, ¿no series ben orat? Certes, lo pont per hon havem a passar a
glòria és la divinal misericòrdia. Aquest pont derroqua a sí matex qui no vol fer
misericòrdia a son proÿsma, per lo qual, emperò, aquell qui ha feta la injúria passarà
si demana misericòrdia al injuriat al qual serà fet juhí sens misericòrdia, si no perdona
al injuriant. O germà enganat, e ¿no veus com fas de tu matex falla per cremar ton
enemich, ans del qual cremàs tu matex? Sàpies que no és malícia en lo món que no
faça mal, primerament a sí matexa, car la venyança maliciosa és axí com un foch qui
primerament crema sí matex, ans que crema altri; axí com si hom deu posar lenya al
foch, primerament lo foch crema en sí ans que no crema la lenya; axí matex la
maliciosa venyança tua, ans nou a tu que a ton enemich, per què dien los doctors que
no és possible que la iniqüitat faça mal al hom just, la qual perseguex, ans que al cor
injust del qual partex.
O germà cech, ést ben foyll que com ames algun hom com és sà, que
com és malalt a la mort, la qual cosa no sol és follia ans és traÿció e gran crueltat, car
aquell qui és amat en sanitat més deu ésser amat com és malalt. Sàpies, germà, que
segons diu Boeci: "L'om savi no deu haver en hoy hom del món, car haver en hoy los
bons, sobirana follia és, e haver los mals en hoy no ha raó, car axí com la febra és
malaltia del cors axí lo vici és
malaltia de la ànima; e axí com no devem haver en oy aquells qui són malalts en lo
cors, per semblant forma, no devem haver en hoy aquells qui són malalts en la ànima,
ans tant com és major la malaltia tan ne deu hom haver major conpassió".
Car germà, ést bé foll, qui per tal com te han tolt una cosa petita de açò del teu, que
tu gites e lançes de tu tot quant te era romàs per sola venyança; seria bé foll l'om que
foragitàs de sí la gonella per tal com li han tolt lo mantó e que matés a mal
per ço com li han tolt
com te han tolt lo mantó de la honor mundenal o de la fama temporal, te despulles la
vestedura de innocència o perts lo regne de la heretat perpetual. Algun te ha tolt lo
bé de la terra e tu tols-te lo sobiran cel. Primerment perts açò que era teu e puýs perts
tu matex: veges quanta folia.
Digues-me, foyll, encegat per venyança, ¿Com se deuen fer les guerras e bregues
segons ordinació de natura? Certes, diràs que
contrari axí com foch contra ayga, calor contra fret, humiditat contra sequedat, bé
contra mal; donchs, contra hoy deu hom batallar ab amor, contra impassiència ab
passiència, contra follia ab saviesa, contra injúria ab servey; e tu vols fer lo contrari,
qui vols retra mal per mal, venyança per injúria, enamistat contra malvolença; e per ço
com fas contra orde de natura, diu lo savi Salamon: "Si ton enemich ha fam dóna-li a
menjar; si ha set dóna-li a beure. No vulles respondre al foyll, segons
la sua follia, per ço que apparegues foyll semblant a ell". E de açò, consellant-te lo
apòstol diu axí: "No vulles ésser vençut per lo mal, retent mal per mal, mas venç lo
mal ab bé".
SETÈN CAPÍTOL:
Que no deu hom trigar la confessió per ésser obligat a grans deutes.
O car germà, digues ¿Per què trigues de anar tant al confessar? Diràs, per ventura:
"Ay làs, yo són obligat a diverses e grans deutes; no
pusch ben fer", Ay, lo meu germà!, e ¿tan foll mercader ést qui no vols ésser
descarregat de aquests axí grans deutes?" Sàpies, que si tu vas al confessor a
confessar, si troba en tu que no ho pusques pagar, fer-te-hà fer la rahó e seràs
descaregat; si troba que no pots pagar, absolrà
romanga ab tu la voluntat de pagar com ho poràs fer o si ho podies fer, e en aquell
cars tu satisfàs bé que ton proïsme no és satisfet, e
Creador a qui deus lo deute que
O car germà, ¿per què trigues de confessar?, ¿Més ames ésser béstia carregada que
hom franch e desliure; més ames en tristor continuada e sospirs multiplicats passar la
tua vida que viure en goig e alagria d'espirit pacificat ab Déu e ab hòmens? "Lo meu
jou", diu Jhesuchrist, "és molt suau e lo meu càrrech és lauger, car en la confessió lo
jou de penitència e lo juhí e sentència del confessor qui té loch de Déu, tots los deutes
que han esguart a Déu e als hòmens són del tot alleujats e descarregats". Adonchs,
germà, no temes de confessar
per gran deutor que sies si vols ésser absolt e alleujat del càrrech.
VUITÈN CAPÍTOL:
Que no deu hom trigar la confessió per ésser inflamat de amor carnal.
O car germà, ¿Quines són aquestes trigues?, ¿Quines són aquestes romagueras?,
¿Quins són aquests rampagolls qui
ventura: "una fembra ame, jove, molt bella, generosa, molt graciosa e àm-la per amors
carnalment e desonesta; no podria lexar aquesta amor per tot lo món; e axí vanament
iria al confessor, car no hauria cor de lunyar-me d'aquesta amor". O foyll, o enganat,
o encegat!, e com appar bé que tot ést carn e no ha en tu gens de perfecció espiritual!
Veges què faries si aquesta tant amada ta lexave e
Certes, yo creu que tu vaent-te axí enganat, penident-te com sol t'í ést fiat te iries a
confessar.
O germà, obri los uylls e compte quant són més los repudiats o les repudiades: Sens
tot dupte més són los repudiats. Ay germà, e ¿tu fies e poses ta fermetat en cosa que
de sa natura és instable e vagabunda? Sàpies que axí com la amor de Déu és ferma e
segura e axí com Déus és inmutable e no variable, axí la persona que ama Déu, està
segura e ferma en sa amor, ama certament e segurament és amada. Ay car germà, ¡e
com ensutzeys la tua folla amor en vil abhominació! Sàpies que la carn és fanch
pudent e la ànima és pus bella que tot crestall e pus resplandent que
luminosa. Veges germà, si del fanch proceyia amor, ¿quina
seria? Diràs que vil, pudent e abhominable. E si del sol e del crestall preceexen raigs
de amor, ¡com serien beles e com luminosos! Ay car germà, ¡e com és pura la amor,
honesta, espiritual, com bella, com preciosa! Açò sabia lo savi com dix que no és cosa
en lo món de tant preu com la ànima de la persona qui ama honestament. O car frare
qui ames follament e carnal, sàpies que tu per aquexa tua amor ést amat e no ames, e
en açò ést desconaxent, o ames e no ést amat e açí és lo teu turment; o ames e ést
amat e llavors cové de rebre e donar, de discórrer e badar, sovint per un loch passar. E
axí empobrir-t'às e seràs diffamat e tengut per vagabund, per foyll e per orat, e a la fi,
si cessen los dons seràs desamat e del tot repudiat.
Prech-te que ames aquella ballesa
perpetual, la qual no sap ésser amada sens amar e no vol rebra sens donar, la qual
parlant en lo Libre de Salamó diu: "Yo ame aquells qui amen a mi, e aquells
qui, gran matí, se levaran e
enriqueyr mos amadors". Car germà, digues-me, ¿quina cosa és aquella a la qual fuyg
tot lo món? Si bé vols respondre diràs que captivitat e misèria. Prech-te, donchs, que
considers la carnal amor en lo seu començament, en lo seu stat e en la sua fi e veges si
y trobaràs altre. En lo començament de la carnal amor te mets a requerir, la qual
requesta porta ab sí, segons diu Ovidi, sospirs, plors, gemechs, inflamaments de
affecció, pregones cogitacions e peregrines
locucions, parlant la persona ab sí matexa, que és obra de orats, molts consells ab
folls tractats, molts dons e servirs desordonats, gran destrucció e pèrdua de béns
temporals, molta indevoció en los béns espirituals, oblit de amichs e parents,
multiplicació de cordials turments, lo enteniment és ençegat e l'om seguex la
desordonada voluntat. De tota la nit no pot dormir, lo dia despèn en badar, anar, rodar,
tornejar e multiplicar sospirs. Ay làs, e quanta pena, quanta pèrdua de enteniment, car
diu Sènecha que amar ab saviesa nunqua fo atorgat per Déu a hom vivent. O cech, qui
axí enganes tu matex!, considera com has conquistada, aprés de molts sospirs, la cosa
tan desijada, quants treballs te aconseguexen,
car tantost són ab tu gran temor, acompanyada ab gelosia qui
per sola ymaginació diràs de la tua tant amada: "Ay làs, que vuy no
cara, la vista m'a falçada. No m'ha mirat plenament. Quiacom li ha malparlat de mi,
mas per ventura, si ama un altre la sospira, adés la sopplica, adés la riu, adés li plora.
Aytal hom l'a saludada. Ella lo ha resaludat. Queacom és açò. Ay làs, que
regira ja, appar que li cessa la amor. Si
amistat ni de sos delits, tantost se penedirà e no m'í cal tornar; mas si ama altre ¿Què
faré?, totes les entràmenes me
Entre, llavors, l'om foyll en lo verger de la oradura e dins son pençament fabrica
manasses contra la sua tant amada. Dins sa cogitació, adés li dóna, adés li toll, adés li
tramet comiat, adés lo revocha, adés ne pren altre, adés no
fet públich mentidor al seu cor dient Sènecha que
matex.
O car germà, ¿e en tan continuada temor gita l'om de pau e de treva e de tota
benaventurança? Prech-te, germà, que veges quanta és la captivitat, en la qual te poses
en lo conquistar e posseir de la carnal amor, mas si consideras en quina forma tota
cosa qui ha començament cové que vinga a fi, trobaràs que com aquexa tua, plasent,
amorosa, te donarà repulsa e comiat, que null temps lo teu cor sentí ni experimentà
tristor tan miserable, car convertint la tua amor en peraules
desperatives, no trobant repòs dins ne fora tu, cridaràs: "O làs, o cech, o enganat,
¿quant temps hé perdut, quanta peccúnia hé gitada a mal debades, qui
desposseÿt de mon bé, de ma vida, de mos goigs? Aquesta joya amava més que mi;
per aquesta hé lexat Déu, amichs e parents, e per què m'a jaquit, en punt me porta
que
O greu captivitat!, o mort ultra mort!, desijar perdre la vida per pèrdua de una dona!
Ay car germà, ¿e no has legit Sènecha qui en les seues Epístoles diu que molts
amorosos són stats atrobats penjants devant les finestres de llurs amoroses; e vols tu
major captivitat que venir al dogal e ligam de la cruel desperació?
Creu Sent Agostí qui diu que en aquell temps, en lo qual lo amorós flamejà per ses
amors, més valia ésser catiu en poder de moros, carregat de cadenas, que viure en
tanta captivitat d'esperit, car tant com és major e pus excel·lent l'ànima que
més és major la captivitat del esperit que de la carn, e açò apar en los màrtirs qui
r[e]ien e cantaven en los turments, e aquells jutges qui
e
sobre lo goig del esperit. Adonchs, lo meu car germà, prech-te que per gran e per
flamejant que sia la carnal amor no vulles lexar la confessió sacremental, car no saps
encara quanta és la sua efficàcia e virtut. Vull, sàpies, en quina forma
un hom appellat Alfonço qui en Salamancha havia hoÿda la art de nigromància del
diable, al qual havia feta carta de la sua ànima, escrita ab sa pròpia sanch, anant per lo
món, vench a Tholosa, en entrant dins en la esgleya de Preïcadors trobà que una dona
vella, molt antiga, se confessava ab grans làgremes, e com lo dit nigromàntich, aprés
que la dita dona vella fon confessada, se posàs al peu del confessor per burlar-lo ab
ses males arts, Déus donà tanta gràcia en los labis del confessor que
començà a plorar e foren los plors tan contritius e axí plasents a Déu que ans que
Alfonço se partí del confessor, lo diable gità en llur presència la carta que li havia feta
de la sua pròpia sanch, escrita de la sua mà. Adonchs, lo meu
car germà, per flamejant que sies en la folla amor carnal no
per tal que la qual de sí ha gran efficàcia e virtut e porta goig del esperit, dient lo savi
Salamó: "No és res, dejús lo sol, millor al hom que benviure al goig e alagria". Com
diu benviure ab goig e alagria, foragità tota vida de peccat, la qual si era bona vida
seguir-s'ia, que alguna bona vida no seria en los sants del cel, en los quals ha sobiran
goig sempiternal. Donchs, germà no
singular consolació.
NOVÈN CAPÍTOL:
Consideració del goig que ha Jhesucrist e
penident.
Aprés de les dites coses, lo dit àngel proseguex lo seu parlar dient: "O germà, e ab
quin goig e ab quant plaer, ab quin cor lo
dolç Jhesús, pare de moltes misericòrdies e Déu de tota consolació, ve a tu e ix a
carrera com ést penident! Sant Luch ó cridà en lo
mostra en lo fill deliciós que com hach dissipat tot quant havia, tornà al seu pare
piadós e isqué-li a carrera besant e abraçant-lo e plorant-li sobre lo coyll. O germà
meu, attén al sol·lempna convit qui
sants del retornar que tu fas al teu pare per penitència; mira los dolços abraçaments e
besaments suaus del teu pare misericordiós; veges, en quina forma, de totas quantes
follies has fetas, no roman res a la memòria del teu pare benigne per punir-te
prech, les orellas de la tua fe e oges los cants dels òrguens,
de les calamies e de tota diversitat de esturments; hoges les laors de tota la cort
celestial, les quals offeran a Déu mil milia sants per la tua conversió; hoges lo teu
advocat qui és misericordiós Jhesuchrist Senyor, qui continuament stà devant la
presència del seu pare a pregar per nosaltres, e en quant és hom nos enpetra tota cosa
que justament demenam e en quant és Déu nos dóna tot quant inpetram; hoges lo seu
crit melodiós de les prometenças que
terrible de les sues manaçes; veges e mira lo desig de tota la cort celestiall qui offer
per tu pregàries a Déu Pare teu piadós; veges los desigs e la affecció de tota la
cavalleria del cel qui
la carn e contra lo diable e esperan ab gran ànsia la tua victòria supplicants
incessantment al teu pare que
tota la cavalleria del cel és molt ansiosa de tu e tu dorms en lo fanch. Lo goig e
consolació e totes les melodies que són en lo cel te speran e
espanyador e a la forqua del infern e no has cura del teu goig.
O car germà, prech-te que complesques lo desig e les voluntats dels sants, ffé dins lo
cel goig de tu mateix, fé tots los cels resonar en laors e glòries de la divinal bonesa,
que de tants enemichs te dóna victòria gloriosa. O germà, prech-te que façes riura tot
lo cel e tots los sants de paradís; fé que lo Senyor convida tots los teus parents e
vahins als goigs del teu deliurament.
O germà e ¿quin
e com gran goig te penses que sia aquell que han los sants àngels del teu deliurament,
qui han tanta e tan gran amor a sí matexs e als hòmens? No és amor en lo món que sia
comparable a la amor, per la qual som amagats per los àngels, perquè no és goig en
les coses mondenals qui puscha ésser acomparat al goig que han del deliurament de
les ànimes los sants e les ànimes benaventurades ab los sants àngels. O car germà, e
¿quin te penses que sia lo goig dels sants com vaem los ligams de la mort, poch a
poch, ésser romputs en los peccadors o ésser deliurats de les mans del diable e rebuts
a llur sancta companyia?
E ¿qui és, germà meu, que no ha compassió dels catius, tribulats sots la tirannia del
diable, appremuts sots lo jou de dura servitut, tancats e murats en lo càrcer dels
peccats, als quals no resta altre cosa sinó que cayguessen dins
aquest abís de dampnació eternal, lo qual està posat devant los teus uylls, e la
sentència de la mort irremediable, les quals persones servaven aquells tormentadors
infernals en lo càrcer de peccat per tal que perpetualment fossen turmentadors
infernals? O ¿qui és axí dur e de cor de ferre, qui no s'alegra de aquest deliurament de
les ànimes? Sàpies, germà meu, que com tu
cascuna paraula de la confessió dient: "Senyor, hages-li mercè, senyor, perdonats-li,
Senyor, mostrats vostra misericòrdia sobre aquesta persona peccadora"; e com tu dius
en cascun peccat, "Prech, Déu, que m'ó perdó"; tots li dien: "Senyor, perdonats-li,
Senyor, hoges-la", a com lo confessor diu: "Déus te dón absolució de tots los peccats,
llavors tots los sants criden
e dien: "Amen, amen". Adonchs, germà, no trigues de confessar-te; vina ab mi al
confessor, e yo endreçar-t'é per tal que aprés que seràs confessat e escapat a la
pregonesa espaventable que
peradís. Amen.
ACÍ COMENÇA LA SEGONA PART PRINCIPAL, LA QUAL SE
DEPARTEX EN
En lo primer tractat se tracta que hom se pot confessar per escriptura. En lo segon, se
mostra què deu hom dir comunament en la confessió. En lo terç se mostra com se pot
hom confessar a forma de una general oració acusativa. En lo quart se declara com
porà conèxer la persona que sia ben confessada e fructuosament. E com la dita
confessió
sia ordonada e requesta de dona, per ço la dita oració se reffir a dona e no a hom
mascle. E nota que en lo present tractat ha escriptura cantellada, la qual no pertany a
la dita oració ans és doctrina e regla que
PRIMER CAPÍTOL:
Que molt és leguda e covinent cosa que hom sa confessa per escriptura.
Adonchs, per determinació del primer tractat, dich que a persona que sab legir és fort
profitosa cosa portar la dita confessió en escrit per tres rahons: La primera és car lo
cor, qui en diverses coses se escampa, no pot ésser del tot unit en sa devoció, e
requir-se a la confessió que no hage escampament de intenció cogitativa, dient lo
sobiran confessor: "Yo me
parlaré al seu cor". Diu parlaré al cor, car si la persona solament se confessa de bocha
no sercha la presència del seu espòs Jhesuchrist qui ve al cor de la persona qui ab
ardent devoció lo sercha; e la confessió se fa appartadament en guisa que
espòs qui no vol tabustoll de ventoses, vanes e vagabundes cogitacions, sia present ab
la penident ànima qui
prevista a retra compte al seu principal, portant lo libre de les despeses e de les
rebudes, ço és, què ha rebut del sobiran Senyor, e lo servir e deservir que li ha fet; e
aquest libre respon al libre de la consciència, lo qual deu ésser ubertament manifestat
al confessor per la persona penident; e la dita consciència se manifesta mils per
paraules, llevors
com en escriptura són posades e per bocha manifestades e recitades. E llavors Déu
obre lo libre de la absolució com lo penident manifesta per escrit lo Libre de la
Confessió e per ço diu Daniel: "Yo Daniel, víu que lo principal libre se obrí e tots
los altres libres se obriren".
La terça rahó és per tolra anuig al confessor, per humiliar-se mils a Déu, acusant-se
devant ell inflamadament, sens instrucció de altre persona, és per servar orde en los
béns de la ànima, la qual desordonadament s'és regida en sos actes, lunyant-se de
Déu, lo qual per totstemps devia contemplar, amar, loar e beneyr, amant la creatura
sol per amor del Creador; e pusque gitant Déus atràs, posant devant la sua excel·lent
amor la amor del món, de la carn e de la creatura, pervertí l'orde
que Déus manà, raó és que la persona, retornant-se a Déu en la penitència serve l'orde
en la confessió, portant escrits los peccats digestament ordenats; e per ço, dien los
doctors que la confessió és declaració dels peccats devant lo confessor, havent-los en
abhominació, mostrant al confessor la abhominable pregonesa de la nafra. Com los
doctors dien declaració, en açò appar que pot hom portar los peccats en escrits, car la
cosa que és legida e prevista per escriptura mils és declarada, e diu devant lo
confessor, car no
escriptura sua: "Aquell qui
haver altre. E
li dó a legir los peccats si l'om no és mut,
ans lo deu manifestar ab la sua pròpia bocha legint los peccats si
escriptura. E per ço diu lo penident David en lo Psalm de Miserere: "Yo diguí
confessar devant Déu la mia Justícia", no dix: "Yo scriví", ans diguí, car los peccats
per bé que sien posats per escriptura hom los deu confessar de bocha". E açò sia quant
al primer tractat.
SEGON CAPÍTOL:
Quina cosa deu hom dir al començament de la confessió.
Com la dona serà ben prevista en sa confessió e haurà lests los peccats e sabrà en
qual haurà peccat, si és en la esgleya deu mirar la ymatge del crucifix ab cara humill,
adés levant los uylls, adés baxant, dient:
"Tu, Senyor, ést misericòrdia mia, tu ést reffugi meu, tu ést esperança mia; tu ést
perdonador de mos peccats; tu donador de gràcia; tu premi de glòria". Depuýs abaxe
los uylls a terra e diga: "Yo són, senyor, aquella creatura que havets formada a la
vostra ymatge, dotada de béns de natura, de fortuna e de gràcia, a qui havets promesa
la vostra glòria soberana. E yo vill e abhominable, devant la presència de la vostra
magestat, devant los uylls de la vostra singular e inffinida amor, comperesch,
difformada, ensutzida en la mia ànima, desconaxent e presumptuosa, digne de ésser
abraçada ab les flames infernals". O lassa! "Senyor meu, què diré, a qui recorreraré".
Llavors leve los uylls al Crucifix e diga: "Senyor Jhesús, ¿per què sóts pujat aquí?,
¿per què y sóu clavats?, ¿per què coronat d'espines?, ¿per què alancejat en lo costat?,
¿per què açotat, sinó per los meus peccats, a perdonar als quals havets satisfet ab
vostra sobredura pena? Vos Senyor, no volets
devallar de la Creu, per tal que totstemps, yo peccadora, vos hi trobe llavors com
venré al sagrament de penitència, estant-vos, molt dolç Jhesús, en la Creu ab los
braços esteses, apperellat que
faç inclinada ab què
secrets esperituals me revel·lets, ab lo costat ubert per tal que la vostra amor me
donets; clavat en los peus preciosos per tal que en vostre servir me fermets; açotat per
tal que dels turments del infern me deliurets.
Adonchs, Jhesús dolç e benigne, yo són aquella peccadora que hé agreujada la vostra
amor e menyspreats vostres dons; trencats vostres manaments; e axí difformada,
enlegida e carregada de peccats, vench al sagrament de penitència,
devant la vostra misericòrdia, esperant, benigne pare, que vos me ajudarets, vos me
perdonarets, e
acompanyant-me al peu del confessor, loctinent vostre, amollint-me lo cor,
il·luminant-me lo enteniment, inflamant-me la voluntat, refermant-me la memòria,
vessant dins lo meu cap habundància de làgrimes penitencials e contritives. O Senyor
Jhesús, e ¿què faré yo si lo meu enemich me ve al encontra?; no sé altre remey sinó
cridar a vos que sou rey meu e Déu meu, príncep fort e poderós, qui
m'ajudets e afflaquischats lo poder del meu enemich, que no
empatxar la següent penitència, ni
molt ardent contricció, per què
Senyor, offir a vos la següent oració.
Aprés de açò prostre
adjutorium meum intende domine adjunandum me festinare".
mia ajuda, senyor, cuyta
mal a la mia ànima. Caiguen detràs e sien confusos aquells qui procuren lo meu mal.
Sien atterrats e envergonyits aquells qui s'alegren del meu mal. Alegren-se e canten
aquells qui serquen la honor del teu nom, e diguen la magnifficència aquells qui amen
lo teu nom. Senyor, ajude
deliurador meu, cuyte
Aquest Psalm, segons que posa Casià en los libres de les
Col·lacions, ha tanta virtut que no és perill ni persecució, ni tribulació de
enemichs visibles o invisibles, en les quals no faça singular ajuda.
TERCER CAPÍTOL:
En lo qual se conté lo segon tractat que és de ço que deu dir la dona al
confessor com ve al confessar.
Aprés de açò, vage-se
recomplex de la tua gràcia los coratges del teus faells christians, e encén lo foch dins
llur cor, lo foch de la sua sancta amor". Despuýs parle al confessor en la següent
forma: "Pare espiritual, lochtinent del sobiran Senyor, en administració dels
sagraments de sancta mara Esgleya, yo, en lo sagrament de penitència prench e
elegesch-vos per jutge de la mia vida e per metge de la mia consciència, la qual vull
manifestar a
vostra conaxença, clarament e uberta, suplicant-vos de tres coses: La primera és
que
donets aquella medecina que serà necessària a la mia ànima peccadora, car appelada
són de seguir vostre juhí e de complir la penitència que
us meravellets com vench a confessar-me per escriptura, car fas-ho per relevar-vos
anuix, per mills discutir ma consciència, e per mills acusar-me devant Déu, en
presència vostra, en lo sagrament de confessió, en lo qual confessaré a Déu e a vos
mos peccats, per tal que obtenga misericòrdia de mes faltes. E per ço que la dita
confessió sia pus inflamada fer-la-hé per forma de una longa oració, en la qual
propose de confessar tots mos peccats. Adonchs, començ:
espiritus sancti Amen".
ACÍ COMENÇA LO TERÇ TRACTAT, QUE ÉS APPELLAT PRÀTICA DE
CONFESSAR.
PRIMER CAPÍTOL:
Confessió per forma de una general oració, acusant sí matexa la persona
penident.
Sàpia, vostra saviesa, que com en la següent confessió se dirà aquesta peraula: "Yo
hé peccat o comès o omès aytal peccat, devets dir si
quina manera". Item, com se diu: "Ací uns són qui peccan axí, altres en tal forma",
devets dir si havets comès aquell peccat e puýs devets proceyr avant. No és doctor
vivent qui pogués ordenar confessió pròpia a persona del món si ja no sabia tots los
seus peccats, ans que
particularment tots los actes en què poden peccar les gents. Vega vostra consciència
en què
confessar la transgressió del primer manament, dient axí:
"O Déu senyor meu, e quants són los benifets que de vos hé rebuts!, quantes són les
mies desconaxenças! Vos Senyor liberal, per tirar-mi al cel me havets ordonades
moltes carreras e diversas sendas, e vedats molts desviaments, diverses vies
espinoses, pedragoses, fangoses, tenebroses, allenegoses, perilloses de ladres e de
espanyadors, car per anar al vostre sant regne havets ordonades carreres dels deu
manaments, de la sancta fe, de les virtuts, dels sagraments, e vedat los
desviaments dels peccats mortals, del delits carnals e dels negocis temporals, qui
acabucen les miserables ànimes en la pregonesa del infern. O Senyor meu, confés
devant la vostra magestat, que la primera via per mi anar al cel, és adorar-vos, Senyor
Déu meu, no faent déus estranys, on havets vedat adoració de ydolatria a tota creatura,
ço és, que no sia offerta sinó sol a vós, car tota honor a vós és atribuïda. Emperò,
creure en sompnis, en senyals, en esternuts, en observar serts dies a fer e no fer sertes
obres, en recórrer a fatillers, a devins, en collir alguna erba, ab sertes paraules, volent
garir algunes malaties, fan molts contra vostre manament: si en açò yo hé peccat,
confés-me
sobre tota creatura, axí amat
com adorat, yo confés al vostre ministre que tota vegada que hé peccat mortalment, hé
fet contra aquest manament, inflamant-me tota desordonadament en la amor del món,
dels amichs e dels parents carnals, més que no devia, segons declararé en la següent
matèria.
SEGON CAPÍTOL: de la Confessió del segon manament.
O Senyor misericordiós, endreçant-me vós per anar a paradís posàs la segona carrera
que està en honrar lo vostre sant nom, qui deu ésser loat per secula seculorum; e la
sua laor és que yo no
diverses, pravament, uns, jurant fora juhí, sens cars de necessitat, sens profit de bé
públich, ni de son proïsme; altres, dient falsia e mantida;
altres, ab propòsit de enganar son proïsme; altres, moguts per gran ira e singular
turbació; altres, jurant fer cosa en què cau peccat: altres; jurant de no fer cosa que és
de sí obra virtuosa; altres, jurant enormament per les naffres e per les plagues; altres,
per la passió; altres qui són acostumats en jurar sovintejadament; altres trenchant
sagraments fets legudament; altres, trenchant vots e promissions fets a Déu o a algun
sant. Si en res de açò yo hé peccat, prech Déu que me perdó e, a vos pare, que
donets sufficient penitència. O Senyor meu, e com vos me hajats creada e aprés
dotada de nom de crestiana, e yo no deja portar lo nom sens les obres de crestià, car
tant són vera christiana quant resembla a vos. Senyor meu Jhesucrist, confés que són
stada fenta, hipócrita
e pal·liada, portant lo vostre senyall, ço és, lo vostre nom, buyda de tota bona obra; e
tant com nomenava-m'í ésser christiana, tant mentia a vós, mon Senyor, lo qual en res
resemblava, car vos Senyor, manifestats vostres obres de inflamada caritat, en la qual
són del tot reffredada en obres, de paraula, ballesa de sanctedat. E yo són sutza e
maculada en obres de passiència; e yo són per supèrbia somoguda e inflamada en
obres de misericòrdia; e yo són cruel e plena de venyança en obres de veritat; e yo són
falsa e mantidera e sol·liniada en obres de humilitat; e yo són pomposa e molt elada; e
açò dolç e benigne Jhesús, hé pres lo vostre sant nom en và, de què
vostra benigna misericòrdia que
absolvats, he
penitència de la mia ànima.
TERCER CAPÍTOL:
Confessió de la transgressió del terç manament.
Déus molt alt e molt reverend Senyor, confés a la vostra gran altesa en quina forma
per tirar-mi al vostre sobiran regne, ordonàs la terça via o carrera, que és de observar e
colra lo vostre sant digmenge e les altres festes a honor e glòria vostra; en laor e
contemplació del qual, deu reposar tota persona humanal que per vos és creada, per
obtenir lo repòs de la vostra glòria, de la qual carrera se desvien diverses per llur
peccat: uns, faent obres servills, no necessàries, axí com cosir, tallar, obrar; altres, per
avarícia, caminant, faent caminar, cassar e obrar per lo present guany o esdevenidor;
altres, venent e comprant sens necessitat per lo dit guany. Altres, escampant e
occupant-se
en vicis e peccats, no reposant dins llur ànima en vos qui sóts repòs dels sants,
lunyant-se defora de vostra contemplació e consideració, escanpen-se deffora en los
sentiments, mirant, badant, temptant diverses ab llur esguart, escoltant lagoteries,
peraules vanes e desonestas, odorant perfums provocatius a peccat, anants vagabunds
per los desviaments de peccats. Altres, són qui
ànima en cogitacions e pençaments vans e supèrfluus, pençant en la persona, la qual
amen desonestament, reduynt los peccats passats a memòria per delitar-se en aquells,
despertant lo cor a trobar delit en amar de tota sa força la persona ab qui han
desonesta familiaritat, no anant a la Esgleya per oyr lo offici divinal; e si y van,
moltes vegades trobes
aquí matèria de peccat, faent esguarts provocatius e malmirant e volent ésser mirades
e cobeyades, e en açò no serven festa ne digmenge, ans lo mal que no poden fer dins
la setmana, esperan cometre lo dia que és dedicat a servir sol la vostra magestat; e yo,
Senyor meu, són aquella prevericadora que en moltes de les dites transgressions hé
peccat é defallit, de què
e
QUART CAPÍTOL:
De la transgressió del
Pare meu celestial, de qui són tota, car tota proceesch de vostre poder, que
feta quant al cors e quant a la ànima; vos, per endreçar la mia carrera al cel imperial
me faés
manament que yo honràs pare e mara, de la qual via se lunyan molts: uns no volen fer
lo manament de llur pare e mara carnals; altres, contenent-se ab ells, provocant-los a
ira e turbació; altres, menyspreant-los, tenent-se per menyspreats e desonrats de haver
tal engendradors; altres, no proveynt-los en temps de llur necessitat; altres, no
satisfent a llurs ànimes, aprés que són morts; altres, no obeynt a santa mara esgleya;
altres, no honrant ni creeent a llurs confessors; altres, no honrant llurs prelats; altres,
no horant, ni tement, ni amant llur rey ni
menyspreant e escarnint les persones velles e antigues, altres, no donant loch ni
reverència als majors e millors. De tot açò en què hé peccat, en la present matèria
deman absolució e panitència
a salut de la mia ànima.
QUINT CAPÍTOL:
Confessió del quint manament que diu "No faràs homey".
Molt alt e inmortal Senyor: com vos siats tot vida de qui proceex tota vera vida, qui
no volets la mort corporal sinó per venir a la vida eternal, ni volets la mort del
peccador, ans esperats que vinga a vida de gràcia, vos Senyor, qui matats e donats a la
vida en lo vostre beneplàcit, perquè l'om no tolgués a son proïsme vostre servey,
havets posat per manament en via celestiall que hom no cometa homey, de la qual
carrera se lunyen diverses: uns, matant de cor, altres, ab lenga, altres, ab coltell
material, car, una són qui ab pença deliberada desigen la mort a llur proÿsme, altres,
que si podien la tractarien; altres, qui maten ab lenga diffamant e trobant novel·la
infàmia o recitant
lo mal d'altri ab cor de nafrar la sua fama; altres, qui porten al proÿsme hoy mortall;
altres, qui veen llur proÿsme en extrema necessitat e no li ajuden; altres, qui hoen ab
gran plaer la infàmia de son proÿsme; altres, qui són consellants en nafres e mort
d'altri; altres, qui hi són participants personalment; altres, qui hi són principals; altres,
qui stan jutges, scientment liuren a mort l'om ignoscent; altres, qui posat que l'hom
meresque la mort liuran-lo, no per amor de justícia principalment, ans ho fan per hoy
e venjança; altres, són qui donen mal exemple a son proïsme, provocant-lo a peccat
mortal o tirant-lo a cometre
persona de lexar lo peccat, ans la fan viure en aquell, per lonch temps ab
males e contínues temptacions. De les coses en què yo hé peccat en la dita
transgressió, me confés e deman absolució e panitència per salut de la mia ànima.
SISÈN CAPÍTOL:
Confessió del sisè e setèn manament e transgressió de aquells.
Molt pur, net e resplandent Senyor, com en la vostra glòria no entra cosa sutza, letya,
ni rovellada, havets posats dos manaments per tanquar la via de inffern e obrir la
carrera de peradís: lo primer, qui és sisè en orde, que no ensutzesque hom la sua carn
per luxúria; lo setè, és que no enlegescha les sues mans ab rovell de avarícia; de les
transgressions de les quals, conffesaré com me accusaré del
SETÈN CAPÍTOL:
Confessió del vuytèn manament qui és "no faràs fals testimoni contra ton
proÿsma".
Com vos, sobiran Senyor, vullats ésser loat ab lenga humanal, per ço que no fos
indigne, ni a vos abhominable, havets posat
contra son proïsme, lo qual fre trenquen molts: uns, que dien mantida, de la qual ve
mal a llur proÿsme e singular dampnatge, axí en juhí com fora juhí; uns, faent
testimoni contra llurs béns, per tal que
fama de què la persona roman diffamada; altres, testimoniejant contra la persona de
son proÿsme, de què reb algun dampnatge en son cors: un de presó, un de turment, un
de exili, altre de açots; altres són qui diem mantida per algun profit propi sens
dampnatge del proÿsme, e fan-ho, un per cobrir llur mal, un per
fer-se tenir per millor, un per retenir algun en sa amor e servey, un per guanyar-ne
amistat, un per aconseguir-ne algun temporal profit; altres, són qui menten
yocosament per fer solàs als qui u hoen, per fer riure la gent, e aquesta manera de
mentir e la damunt dita, són peccats venials. E prech Déus que
peccat e
De la transgressió del novè manament que diu: "No cobeyaràs la casa de ton
proÿsme", confessaré en la matèria de avarícia.
Del deè qui diu: "No cobejaràs la muller sua", confessaré en la matèria de peccat de
luxúria.
Donchs, pare meu, aquests són los peccats que m'ha feta ésser desconaxent a Déu,
trenquant los manaments a mi donats, per anar a la sua glòria, de què
supplich que
dient: "Senyor meu, pare celestial, lo qual deig seguir per les carreras de vostra santa
voluntat; yo per mon peccat, me són desviada de vostres manaments axí com vos ma
hajats tramès vostre fill, qui és via e carrera, veritat e vida: soplich que per los mèrits
de la sua sancta passió me perdonets e m'absolgats de tots mos peccats per aquell qui
viu e regne ab vós per secula seculorum. Amen.
ACÍ COMENÇA LA CONFESSIÓ DELS
PRIMER CAPÍTOL:
Del peccat de supèrbia.
O Senyor de la mia ànima, no fon bastant sol la vostra inflamada amor, donar-me
carreras per les quals anàs als delits sobirans de vostra glòria, ans, vós pare meu, ab
molt studio
lo començament e la norma. Lo setèn mal és escusació e deffensió de peccats, car
com appar la error de la sua presumpció, volent-se excusar, dirà: "No u hé fet yo", o
dirà: "Yo ho hé fet" e bé "ho hé fet, e u vull haver fet. E si ho hé fet no és gran mal,
no u fet a mala intenció". Lo vuytè mal en què cau és pal·liada e simulada confessió,
devant aquelles persones que saben lo fet e lo seu deffalliment, car per tal que pas la
sua, baxa la cara, inclina lo cors, provocà
tan estranyes e de tanta gravitat que aquells qui u hoen, per lo excés que atorga, no
creen que lo mal que creÿen que havia comès. Lo
car per supèrbia, volent que pas la sua paraula e la obra no sia condampnada, no tem
majors ni eguals, ans, ho posa en baralla contra tota persona qui res li
mal en què cau és libertat de peccar, car no ha vergonya de negú de cometra açò que
plau a la sua voluntat. Lo
supèrbia no ha temor ni vergonya, roman en sa pròpia malícia desfrenada. E de açí
seguexen pocha reverència de majors e menyspreu de eguals, injúria dels menors, laor
de malícia, inflament de cor, paraules injurioses, peraules presumptuoses, peraules de
manaçes, paraules menyspreÿvols, gests elats, contenció de paraules e provocació de
baralles. E confés-me que no solament me són escampada en supèrbia de cor, en
presumpció, en oppinió excessiva de ma pròpi[a] honor, la qual deu ésser atribuÿda
principalment a Déu; ans
me són delitada en vanaglòria, volent ésser per lengües d'altres loada, honrada e
preÿcada de perfeccions, que en mi no eran, e si y eran no
Déu, de la qual vanaglòria són seguits diverses mals: E lo primer és inobediència, car
presumint per les laors que
açò que devia a mos majors, ans, contrestava moltes vegades a llurs manaments. Lo
segon mal és jactància, car molts són qui
no solament volen ésser loats per altri, ans ells matexs se loen no solament del bé, hoc
encara del mal que fan. Lo terç mal és ypocresia, car molts volen ésser loats sots
espècies de sanctes obres e a vegades fan algunes obres de sanctedat per cobrir mils
llur peccat. Lo quart mal és incontinència, car diverses són qui no solament volen
ésser loats del bé per los bons, ans per la familiaritat e companyia que han ab les
persones males, volen ésser loats dels mals que fan, dients: "O aquesta dona, e com
sab fer bastiejar los hòmens!, e com és soptill en saber enganar diverses, a molts sab
fer menar la cénia".
Lo
maliciosament lo mal que hauran fet, dient que axí
és discòrdia, car alguns són qui per tal que açò que ells dien sia loat, e més avant se
barallen ab los qui senten lo contrari e
que hom diu. Lo
loats se atribuixen novellament les perfections dels altres, dient:
"yo fiu aytal resposta, yo fiu aytal cançó, aytal obra", e açò fan principalment per
ésser loats e gloriejats vanament e falça, com tota glòria principalment sia deguda a
Déu e a la persona humenal en esguart de Déu". E no solament en la fama divulgada
per molts se comet lo peccat de supèrbia e de vanaglòria, ans, són molts qui, jàssia
que de paraula, confessen e atorguen que tot quan poseexen han reebut de Déu,
emperò, en les obres que fan no u regonexen, ans mostren lo contrari, car no fan
gràcies a Déu del bé que dien haver reebut, e açò és manifesta supèrbia. Altres, qui los
béns que han, atribuexen a llurs mèrits, creents que
reverència e prosperitat per llur linatge, per llurs virtuts, per llur saviesa, per llur
bonesa e per llur sanctedat. Altres són qui creen e
averen ésser dotats de béns que no han, dient-se ésser savis, scients, sabents, discrets,
forts bells parlers e molt perfets. Altres són qui per los dons de perfecció que
posseexen, menyspreen-los; altres els dóna vijares que no
deliten en lagots e amen persones lagoteras, e volen supèrflues e excessives
reverències per llur gran supèrbia; e si són entre molts, volen lo sobiran loch de
honor, tenen major estort que no
qual deman absolució, e prech, lo meu Senyor, que
Jhesús, si no fos la mia gran supèrbia, no haguérets vos presa tanta humilitat en natura
humana, cor en vostra natura divina no us podiets humiliar, com siats egual al pare; e
sóts vos humiliat en natura humana fins a la mort de la Creu, per què suplich
que humiliets la mia supèrbia e superbiosa presumpció, per tal que sia humil a vos e a
vostres ministres e regidors, e persevere prostrada en la dita humilitat fins que vos,
absolent-me de ma supèrbia, digats a la mia humiliada ànima: "Leva
altitut de la mia glòria, la qual posseÿts ab lo pare e l'esperit sant, per secula
seculorum. Amen.
SEGON CAPÍTOL:
Confessió del peccat de enveja.
Senyor sobiranament caritatiu, a qui plau tota bona obra e sol desplaen los peccats,
qui promovets tot lo bé de la vostra creatura, la qual és a vos desconaxent, havent
enveja del bé que, vós, Senyor, havets posat en alguna persona, no havent uylls a
veure e mirar-li bé d'altri, car alguns són qui amant excessivament llur excel·lència
e ventosa honor, han gran despler del bé que han llur eguals, no volent que los fossen
acomparats; altres són qui han desplaer del bé dels majors, per tal com no
eguals; altres qui han despler del bé dels menors tement que no sien a ells fets eguals,
altres són qui han gran plaer del mal e adversitat que passa llur proÿsme; altres qui
han gran dolor de la prosperitat de algun hom o dona, altres són qui no poden oyr bé
de son proÿsme, ans, com ne hoen algun bé, trenquen les paraules e meten-se en altres
noves; altres són qui mesclen algunes infàmies per disminuir lo bé que hoen; altres
són, qui atribuexen a sí matexs alguna perfecció per disminuyr la dita fama; altres
qui metran alguna altra persona avant per tolra la bona fama que diran de algú, dient:
"Molt major cosa féu aytal e aytal"; altres són qui
poblich, per no voler hoyr lo bé que diran de son proÿsme, e si algú diu mal, ab aquell
fan companyia; altres són qui lo bé de llur proÿsme convertexen en vici, car, si veen
que sia hom espiritual, diran que ypòcrita és, si abunde en béns temporals diran que és
ladre; si abunda en gran fama diran que vanagloriós és; si abunda en gran saber diran
que orat e fantàstich és, si abunda en grans tractes diran que trafaguer és, si abunda en
gran consell diran que falsari e enganador és, si aconseguex loch en casa de algun
gran
Senyor diran que lagoter és, si abunda en bella parlaria diran que gran mantidor és. E
axí per llur enveja troben peccat e vici en les perfeccions que Déus ha posades en la
sua creatura; e de ací
uns caen en oy de son proÿsme, desijant lo seu mal e total desonor; altres són qui
sembren discòrdies e baralles entre proïsmes; altres són qui van susurrant a les orelles
de diverses diffamant lo proÿsme del qual ha enveja; altres són qui manifestament
dien detraccions e malvestats per denigrar la fama de son proÿsme; altres són qui fan
gran festa, com oen dir mal de llur proÿsme, e no
mal; altres, qui fan gran dol com oen ben parlar de son proÿsme, de què sospiren e
gemeguen
per sobres de gran tristor.
En aquelles coses que yo hé peccat e deffallit, confés que hé agreujat lo meu Senyor,
devant lo ministre seu, pregant que
soplicant a Jhesucrist que
tota creada e visceral amor, Senyor meu Jhesucrist, qui contra la enveja que
porta al humanal linatge, havets mostrada en la Creu vostra inextimable e sobreardent
amor obrint lo costat a tots aquells qui volran ésser vers amadors de sos proïsmes, a la
qual visceral caritat és de tot contrària enveja tenebrosa, sia vostra mercè que
absolent-me de aquest vici, m[e] [re]ebats ensemps ab tots mos amichs e enemichs
dins lo repòs de nostra nafra cordial, en guisa que ab caritat inflamada
ame lo bé en mon proïsme, sens enveja reprovada per vos qui vivits ab lo pare e ab la
amor del Sant Espirit per secula seculorum. Amen".
TERCER CAPÍTOL:
Confessió del peccat de gola.
Vós, molt savi e sobrepotent Senyor, en la disposició de vostra providència, la pus
pocha part del hom, la qual reeb major plenitut, havets volguda ésser la bocha
mostrant-li en obra de natura com deu menjar poch, segons lo appetit e requesta
natural, informant-ne lo primer hom en lo manament que li donàs de no menjar del
fruyt de sciència de bé e de mal. La qual ley tranquen diverses en peccat de gola: uns,
massa menjant; altres, massa bevent,
los qui massa menjen són forçats de lançar la vianda del cors, los qui massa beuen se
enbriaguen perdent la llum del enteniment. Altres són qui no esperen que fam despert
llur appetit de menjar, ans se cuyten ans de la ora que natura ha ordonada, e serquen
remeys fora de necessitat, despertan lo ventrell ans de sa natural requesta e açò fan
molts en los dies de dejunis, que no esperen que lo migjorn passe per donar aflicció a
la carn qui deu ésser afligida; altres són que posat que esperen la hora deguda,
emperò, fan gran superfluÿtat en diversitat de moltes viandes supèrflues al ventrell, al
appetit natural e al estat de la persona, la qual per satisfer a la gola cau en vergonyosa
pobretat; altres són qui posen massa
gran estudi en fer-se apparellar les viandes, entant que
visitació de la esgleya; e tota llur cogitació se escampe sobre viandes delicadament
apparellades, e com són dins la esgleya més habiten dins llur cogitació, en la cuyna
que en lo divinal sanctuari. Altres són qui menjen la vianda que
emperò menjen més que no deuen, en carreguen massa lo ventrell, no
contents de açò qui
que
per llur pobresa, emperò, han lo desig molt ardent e excessiu, en tant que llur voluntat
és determenada a menjar més que no requer natura e de trenchar lo dejuni, on tanta
vianda se offerís a llur excessiu
appetit. Altres són qui per massa menjar e beure caen en diverses malalties, per no
posar fre a llur bocha. Altres són qui serquen viandes novelles e inusitades per
recomplir lo llur desig fins que ve a fastig. Altres són qui trenquen lo dejuni quant a
les vegades de menjar, servant la vianda quaresmal, car menjant pex menjen a dinar e
a sopar. Altres, qui
sopar. Altres són qui trenquen lo dejuni quant a la mala obra dels vicis, car lo dia que
dejunen, cometen diverses obres vicioses. E per aquest vici de gola molts caen en
diverses letgeses: Primerament, caen en follia, en grosseria de enteniment e
deffalliment de ús de raó, que ve per sobres de menjar. Segonament, caen en foyll
goig e alagria. Tercerament, en legesa corporal
per vòmit e pol·lució. Quartament, en massa e follament parlar. Quintament, en
peraules desonestas. Sisenament, en revelar los sacrets de les coses, en les quals ha
peccat. En lo dit vici de gola deman a vos, pare, que
panitència de salut, pregant lo meu Senyor, que
Redemptor de la mia vida e singular madecina de la mia ànima, qui als meus vicis
havets applicades virtuts contràries per gorir les mies malalties, car per los dejunis
que yo hé trenchats havets dejunats
per la mia destrempada gola fos abeurat en la creu de fel e de vinagre, satisfent a mos
vicis que menjant e bevent hé comesos; sia vostra mercè que en la Creu
de penitència me abeurets, axí de amargosa fel de desplaer del peccat de gola que la
virtut de abstinència me sia remey a salut de la mia vida, loant e beneynt a vos, qui ab
lo pare e ab l'esperit sant vivits e regnats Deus per secula seculorum. Amen.
QUART CAPÍTOL:
Confessió del peccat de avarícia.
Tot liberal e magnificós Senyor, de qui proceex tot bé e no sóts avar en distribuyr
vostres dons, per les mans amples e benaventurades del qual passen totes quantes
coses són creadas, proceint tot ésser creat de vos, axí com los raigs proceexen del sol;
en què donàs exemple de avorir peccat de avarícia, en la qual diverses peccan en
moltes e innumerables vias,
car alguns són qui en la necessitat trenquen les entràmenes de pietat e misericòrdia, a
llur proÿsme no donant-li socors ni ajuda ni sufficient almoyne, segons lo cars en què
és posat. Altres són qui no paguen al logater lo seu treball. Altres són qui furten açò
d'altri amagadament.
Altres són qui prenen forcívolment açò que serà de llur vassall o de algú menor que
ells. Altres són qui cometen frau en compra o venda. Altres són qui cometen usura
prestant a logra o a espera de temps, rebent serta cosa per la sola espera. Altres qui
poseexen censals e violaris, no comprats segons comuna costuma e preu corrent de la
terra. Altres qui fan demandes, talles e altres exaccions ab singulars manaçes a les
gents que
regexen, enganant o forçant-les ab estudioses maneras e tractes soptils e entricats, car
uns són qui lograran una possesió e rebran de la fruyta que s'í leva ultra la sort e lo
loguer. Altres, qui presten sobre penyores e servexen-se de les dites penyores,
rompent e consumant-les. Altres, qui no volen donar espay de temps als deutors si no
donen caecom per la dita espera. Altres, qui per tirar lo guany a son molí, prestaran
diners al flaquer, faent-lo obligar, prometre e jurar que no volrà ab altri. Altres, qui
compraran alguna cosa a molt menor preu que no val, promatent al venedor que tota
hora que li darà lo preu le y tornarà. Altres, qui venan alguna cosa a espera, per més
que no val ni valrà al temps en què
compren alguna cosa
per menor preu que no val ni valrà, axí com alguns, qui en lo temps de les messes
compren forment a preu tan poch que null temps pot valer lo dit poch prou en lo
temps que
condició que sien participants en lo guany e no en la pèrdua. Altres són qui loguen
llur bésties sobre condició que si morien que les pagàs aquell qui les logà. Altres són
qui ultra la sort reben alguna cosa, dient ésser costuma de la terra e açò volen haver
forçadament, axí com aquells qui fan gràcia de allongament de la paga o qui atorguen
la fadiga. Altres són qui pal·lien la usura, sots nom de pena e de ley de la terra, axí
com aquells
qui no perden res del llur dret leven les penes, les quals no són posades sinó per tenir
en seguredat lo dret del censal. Item, altres són qui
qual comís no s'atroba sinó per seguretat de la dita possessió e del dret del censal.
Altres són qui pal·lien la usura, no volent rebre alguna cosa ultra la sort, mas bé
rebran treballs de persones que per raó del préstech se obligaran a cavar o a laurar dos
o tres dies en la vinya, en lo camp de aquells qui
usura, mas fan prestar a algun amich llur. Altres són qui cometen furt, qui contracten
la cosa de son proÿsme a llur propi guany contra la voluntat de aquell de qui és. Altres
són qui furten la cosa de son proÿsme,
axí com diners, bou o ase.
Altres són qui sol furten a usar-ne contra voluntat de llur Senyor, axí com furtar ase
o alguna béstia per laurar-ne o caminar-ne. Altres són qui tornen lo furt per tal com
són compresos en aquell. Altres són qui no
Altres són qui prenen açò d'altri, arrapant-ho ab violència e força de llurs mans, e
usen contra la voluntat del senyor de qui és la cosa. Altres són qui forcívolment tollen
los béns als qui no han defensió. Altres són qui acusen falçament llurs proÿsmes, per
dampnificar-los en los béns. Altres són qui allonguen la justícia per traure diners.
Altres qui
ésser-ne pagats. Altres qui
condampnats
en peccúnia. Altres qui fan ordinacions e statuts novells, hon se pensen que cauran
molts, dels quals trauran diners. Altres qui
e posada per tota la comunitat. Altres qui paguen mal les dècimes e primícies. Altres
qui posen talles e càrrech injusts, e són injusts com se fan ab frau o ab força o ab
violència o ab corrupt consell e sobornat, car com la dita talla e càrrech se fa
planament a bona fe, sens engan e sens força, en lo qual càrrech concorren la voluntat
del poble e del senyor, sens espaordir e sobornar lo consell, justament se fa e leguda.
Altres són qui tots temps volen vendre car e comprar e bon merchat. Altres qui
esperan mal temps, carestiós, per mils vendre llurs béns. Altres dien moltes mantides
per vendre mils ço del
llur. Altres hi mesclen juraments diverses. Altres usen de mals pesos e falses
mesures. Altres qui encaramen la cosa que venan, faent-la més pesar, axí com és la
lana, la qual posen en loch humit perquè sia feta pus faxuga. Altres són qui mostren
una cosa e venen-ne altra, axí com lo escrivà qui mostra la bona letra e fa la mala.
Altres són qui prenen dons excessius sens llur necessitat, los quals porien ésser
distribuÿts a pobres. Altres són qui reben dons de aquells qui saben que són tenguts a
restitució de açò e demés que no donen. Altres reban dons obligant-se a fer alguna
cosa e despuýs no
los súbdits per
traure
Sens les dites condicions de avarícia és altra guisa de avarícia, dita avarícia mental,
la qual està en desmoderat desig de haver riqueses, car, uns les desigen per viure
ventolanament, ab gran poxança e soberch estat, altres les desigen per aterrar lurs
enemichs; altres per conquistar fama vanagloriosa; altres per mils haver loch e poder
de peccar; altres per estojar la peccúnia e encaxar-la; altres per atribuyr-se totes les
mercaderies a dampnatge dels altres. En les coses en què yo hé peccat me dó per
culpable, acusant-me devant vós, pare espiritual, vicari de Jhesuchrist, demanant
penitència per salut de la mia ànima, e prech lo meu Senyor que
liberal e sobremagnificós
Senyor meu Jhesucrist, qui en la sancta vera creu escampàs tota la vostra preciosa
sanch e donàs tot quant haviets: al pare, la ànima; a la mara, lo coltell de la passió;
peradís al ladre; lo cors als crucificadors; la vostra vida en redempció dels peccats; e
no fos avar al hom per lo qual morís. Requir e soplich, yo indigne peccadora, vostra
diffusa caritat que foragita de mi tota quanta sanch tench de béns injustament ajustats,
pravament posseÿts e avarament amats, en guisa que donant e offarint a vós, Senyor
liberal, en la hora de la mort, la mia ànima, no sia tenguda de res a mon proïsme, ni en
béns ni en fama, ans depurada en los béns per restitució, en lo cors per afflició, en lo
coratge per amor e dilecció, aprés de la sufficient panitència obtenga la vostra glòria,
la qual donats sens avarícia, vós, qui ab lo pare ensemps
ab l'esperit sant, vivits e regnats per secula seculorum. Amen.
QUINT CAPÍTOL:
Confessió del peccat de ira.
Benigne e molt caritatiu Jhesús, qui en les grans injúries, en les afliccions, en los
improperis, en los menyspreus, en les diffamacions, en los açots, en los buffets, en les
punyades, en les galtades, en les naffres mortals, lo vostre cor tot dolç, tot piadós, tot
clement, no fo promogut a ira, ans pregàs per los vostres crucificadós, on donàs
aximpli e doctrina, que no
turbació, confés que yo diverses vegades hé peccat en ira, per la qual erren diverses
qui no han passiència en les adversitats, ans per impasciència juren, perjuren e
reneguen, mostrant les mans irades en vós. Altres són qui
com perden fills o amichs o honors se clamen de Déu. Altres són qui per les
adversitats que sostenen, se lexan de fer e proseguir alguna bona obra, la qual solien
continuar. Altres, qui per turbació de impassiència, se refreden en la amor e servey de
Déu. Altres són qui en les adversitats que Déus los tramet, no han esguard als peccats
que han comesos, ans per sobres de turbació, dien que mils ho merex aytal e aytal.
Altres són qui en llur turbació giren e convertexen la llur ira contra los de la sua casa.
Altres són qui com no
bregues, guerres e baralles per fer la venyança, migencant altre gent. Altres són qui no
desigen altre temps sinó de bregues e
baralles. Altres, qui senbren discòrdies entre llur proÿsmes. Altres, qui null temps han
zel de ira justa, airants-se contra llurs peccats e llur malvada vida, prenent venjança
dels peccats ab penitència, ans tota llur ira convertexen en venyança contra llur
proÿsme per gran ranchor que li porten.
Altres, qui mostren llur ira ab cara molt inflamada. Altres, qui proceexen a
desonries. Altres a diffamacions. Altres a batiments. Altres són tan durs qui per res
dins llur cor volen perdonar. Altres són qui com los demanen perdó no u volen oyr.
Altres que com se humilia hom a ells demenant perdó, tant més se inflame en ranchor
e malícia. Altres criden altes veus en llur furiosa ira. Altres estan ab la pença
superbiosament inflada e no volen parlar als qui
humilien a ells. Altres són contumaces qui no volen per res venir a pau e concòrdia,
ans esperan tots temps loch e temps de venyança. Altres qui com hauran rebuda
alguna injúria, no convertexen llur esguard al exemplar llur qui és Jhesucrist, qui
tantes e tans grans injúries perdona, ans han sol esguard a la pomposa supèrbia de llur
linatge e null temps se tenen contents de venyança per molta que sia. Altres
dissimulen la injúria, tinent-la amagada dins lo cor, faent bon esguard a son enemich
per mils venjar-se d'él. Altres aproven al enemich tot quant mal fa, ençenen-lo a fer
mal major, per tal que vengen a una gran venyança. Altres qui sol loen llur enemich
per tal que menys se tema d'ell e abans hage loch de venyança. Altres, qui com no
poden venyar de llur enemich principal
giren la venyança contra los amichs de llur enemichs: Aquesta és la pastilent ira que
toll la raó, posa lo foch en lo templa divinal, pren la ymatge del diable, ençenga l'om
e l'àngel entre lançes e espases.
De açò en què hé peccat me confés e dich ma culpa, demenant penitència de salut,
pregant lo meu Senyor Jhesucrist que
benigne, tot suau e misericordiós Senyor, qui ab gran paciència sostenits nostres
humanals injúries, qui esperats lo greu peccador per tal que vinga a fructuosa
penitència, car l'om vos blasfema e no
perjura e no
encarcerats, perseguex-vos e no
part del món e vós, caritatiu Senyor, féts exir lo vostre sol sobre justs e injusts e
donats pluja als bons e als mals, no venyant-vos soptosament de les injúries contra
vós fetas e comeses. Sia vostra mersè que
venyança d'ells, per tal que vós prengats venyança de mi qui ab lo Pare e ab lo Esperit
Sant, vivits e regnats Déus per secula seculorum. Amen.
SISÈN CAPÍTOL:
Confessió del peccat de luxúria.
Tota és bella, tota és resplandent, Senyor, la vostra esposa, e no volets que hage
màcula en ella, per ço vós sóts concebut e nat en verge e de verge pura e neta, que tota
persona que ab vós haurà conversació
resplandescha per neta puritat e singular ballesa, la qual ensutzexen diverses persones
ab moltes màcules de luxúxia; car, uns són qui són luxuriosos de coratge, havent
propòsit deliberat de peccar en la carn, si
molt cogitius e perseveran en la dita cogitació per lonch temps, e en aquella
perseveran. Altres estenen llur cogitació fins a innumerables plaers, que desigen haver
en lo acte de la carnal delectació ab persona no leguda a ells, ço és, ab dona qui no és
llur muller. Altres, qui com no sien temptats ells matexs, se fan venir la temptació ab
la precedent cogitació. Altres, qui en la dita cogitació scientment perseveren e volen
perseverar, e aytal amorosa cogitació ab delectació causa peccat mortal. Altres se
aparten de oyr coses profitoses a la ànima, que són de matèria
virtuosa, per tal que mils pusquen cogitar en llur sútzea cogitació e delectació. Altres
fan gran disposició per venir a llur delectació, segons la precedent cogitació, e com la
perden venan a espècies de desesperació. Altres, com en llur cogitació són toquats per
alguna divinal inspiració, no la volen rebra, ans hi posen tot aquell contrast que
poden. Altres, troben gran e singular despler que la persona en qui tant ardentment
cogiten vinga a fructuosa penitència, ni
empatxament que poden. Altres han por que aquella cogitació de amor corrupta e
desonesta no
tanta diligència que, o sien dins la esgleya o fora en loch de oració o preycació,
totstemps perseveran en llur inflamada cogitació. Altres,
de la cogitació proceexen a la visió, car van per diverses lochs, badant si veurien la
persona en qui tan pençen viciosament. Altres persones són especialment dones, qui
fan esguarts atractius e provocatius a mala cobeyança, sol per fer cobejar e paguejar
los hòmens foylls. Altres que faran los dits esguarts per inflamar algun hom a mal, per
cativar-lo en la sua amor. Altres dones se ornen lo cors molt preciosament. Altres
pinsen les celles. Altres se pinten la cara. Altres se perfumen. Altres fan gran mostra
de pits. Altres se alcoffollen los uylls. Altres ornen lo cap molt excesivament a formes
e guises novelles null temps esperimentades. Altres se perfumen de odors molt
provocatives. Altres fan gests qui són massa dissoluts.
E con lo dit arrear se fa a mala fi, ço és, per tirar algun hom a
mala amor, és peccat mortal, e com se fa per sol plaer de la dona o per ésser loada de
bellesa, és peccat venial, posat que donen occasió de errar als hòmens nicis; e si la
dona sap que son marit va detràs altres fembres, si
mal no comet pecat, emperò, los esguarts desonests, atractius, no
de peccat. En la qual natura de peccat de carnalitat, alguns hi ha de tan pocha temor
divinal que no y guarden temps, ne loch sant ne sagrat, e aquells pequen més. Altres
són qui ab tot lo peccat dejunen, fan oració, donan almoyna, e aquests han esperança
de convertir-se a Déu de llur peccat. Altres són qui sens tota divinal temor continuen
en llur sutza
vida e aquests se mostren ésser reprovats, com sien luy de bona obra e de tota la
temor de Déu; e de aquests qui viuen en lo demunt dit peccat, alguns són qui cometen
peccat de simple fornicació, axí com aquell hom e dona qui no són ligats en vincle de
matrimoni, e la un ne l'altre no són religiosos, e aquest és peccat mortal. Altres són
qui cometen peccat de adúlters, e són aquells qui abdosos o la
vincle de matrimoni; e aquest és major peccat. Altres cometen peccat dit escrupum
com fora lo vincle de matrimoni la virginitat és corrumpuda e violada. Altres cometen
peccat de sacrílega luxúria, com alguna dona comet peccat ab algun religiós o
ecclesiàstich, constituÿt en sacres òrdens o com
algú pecca ab alguna religiosa monge, dedicada al servey divinal, e fa molt major
peccat com pecca ab alguna monja sagrada. Altres cometen peccat de incest, com
pequen alguna parenta conjuncta en sanch. Altres cometen lo peccat innominable
contra natura, lo qual sobre tots és molt abhominable. Altres són qui cometen lo
peccat de luxúria ab son pare espiritual, qui és padrí o pare de confessió —en lo dit
peccat alguns són qui peccan per sobres de temptació—. Altres qui prevenan la dita
temptació, provocant sí matexs a ymaginació, vénan a la obra lega, viciosa. Altres són
qui enclinen sí matexs al dit peccat ab cançons, dances e balls provocatius a carnalitat.
Altres ab viandes massa inclinatives al dit vici. E aquells qui són enbolchats en lo dit
peccat caen legament en molts inconvenients, qui
caen en ceguedat de pença, qui no troben pler ni dolçor en les coses sobiranes
espirituals, ans los venen en fastig e singular anux. Altres són qui per lo dit peccat són
axí descarnats que no curen de res que hagen a fer en les coses temporals, ans, giten a
pèrdua tot quant han. Altres són qui fets axí inconstants e vagabunts en llur pença,
que no poden perseverar en un estament de bona obra. Altres són qui no obren ab
deliberació res que fassen, ans són molt soptosos en tot quant han a fer. Altres són qui
axí
esguard de delactació carnal. Altres han en oy tota obra divinal, la qual posa
empetxament a tota delectació llur.
Altres són qui per totstemps volrien viure en lo present segle, ab què haguessen los
plaers e delectacions de la carn. Altres són qui per la gran delectació que troben en lo
present món corrupte e carnal no han cura de la vida esdevenidora, ans se desperan de
aquella. De aquelles coses en les quals hé peccat, me confés a vós, pare espiritual,
demanant penitència madecinal per mos peccats, pregant a Déu que
e haver de mi singular misericòrdia, offerint-li la present oració: "Senyor meu
Jhesucrist, qui per satisfer al pare vostre per mes carnals e abhominables delectacions,
sostengués tan forts e tan dures penals affliccions, que del cap fins al peu, no havia
sanitat en part del vostre cors, car
per les mies carnals cogitacions fos coronat de espines, per los meus esguarts
provocatius ploràs en l'arbre de la creu; per los meus perfums incitatius a mal sentís
la pudor del loch Munthi Calvari; per los meus tocaments desonests, fos clavellat en
les mans; per la mia folla e desonesta amor fos ubert en lo costat; per les mies
delicadures de ayga
que
fos blasfemat e difamat. Sia vostra mercè que
guisa que tota carnal delectació me vinga en abhominable, e aconseguescha la
espiritual consolació per vós, qui vivits e regnats ab Déu
lo pare, en la unitat del Esperit Sant,
SETÈN CAPÍTOL:
Confessió del peccat de peresa
Saviesa de Déu lo pare, no sens rahó volgué la vostra bonesa que
fet dins
hom vera doctrina que no volgués viure ociós, en peccat de peresa, ans degués
treballar per son profit a honor, laor e glòria vostra. Emperò, molts hòmens desviats
pecan diversament en lo dit peccat de ociositat e de peresa, car uns han fort pocha e
minva amor als béns de gràcia e de glòria; altres troben gran anux en les coses
divinals e espirituals; altres són molt sompnolents e endormiscats per començar
alguna obra de bé e de espiritual
perfecció. Altres són qui han desperació e no confien en complir la cosa diffícil que
han començada e no la aporten a perfecció. Altres són qui fan la cosa espiritual molt
tèbeament, ab singular necligència. Altres no volen exir del estament de peccat, en lo
qual viuen. Altres qui stan pus volenterosament en lo merchat que en la esgleya, en la
hora que y són tenguts ésser. Altres se entreligaçen en les obres mundanals e terrenals
la hora que són obligats a fer alguna cosa o obra espiritual. Altres són qui no troben
sabor ni dolcor en les obres espirituals e divinals. Altres són qui les obres espirituals e
divinals volen que
espayosament e molt digesta. Altres són qui com se levan de matí no loen Déu en
alguna obra espiritual, ans, se occupen en coses temporals e mundanals,
en coses que contenen vicis e peccats. Altres són qui dels benifets rebuts per nostre
Senyor Déu no li reten gràcies de tot lo dia, occupant-se en diverses negocis
mundanals. Altres són qui com són requests de fer alguna obra espiritual a servey de
Déu, la fan forçadament e ab gran despler. Altres són axí tèbeus en la amor dels béns
espirituals, que casi a vòmit los ve la obra del esperit, d'on lo diable pren audàcia de
temptar la persona. Altres, per sobres de peresa qui en les obres mundanals són molt
forts, en les espirituals són massa flachs, car no complexen la meÿtat de la penitència
que
Altres, són axí molls en los béns de la ànima, que no han gens de paciència en les
tribulacions, ans tantots són aterrats e vençuts. Altres són qui, en les obres de la
ànima, són molt sompnolents, car fan-les endormiscadament, ni
Déu, car de la nit, fan dia e del dia nit. Altres són axí ociosos que de tot són
infructuosos, car no han cura de què viuran; posen-se a perill de llurs enemichs qui
troben inprevists e desarmats; no han cura del terma al qual ab treball han a venir, ço
és, la glòria de Déu; perden per necligència llur heretat. Altres són qui no han cura de
convertir-se a Déu, ans lo allonguen de dia en dia, e axí viuen lonch temps en peccat.
Altres són qui vindran a estament de vera penitència e con són allí tornen atràs, no
volent obligar-se a les regles de sancta mara esglèsia. Altres se acostumen axí viure en
peccat
que a inpossible jutgen-s'í poder venir a estament de vera penitència, perquè tot llur
ésser treballa en obres de vicis abhominables. Altres són axí acostumats a peccar,
que
mals que no havien fets. Altres són qui de loch temps no
confessió estan muts, axí com si no havien peccat. Altres són qui començen alguna
bona obra, mas, aprés que la han començada no y proceexen d'aquí avant, o és fort
luny o tart. Altres són qui solament se volen descarregar de la penitència que
donada e no curen com ni com no, car complexen la bona obra en estament de peccat
e açò fa pocha temor de Déu. Altres són qui nunqua acaben la bona obra
que han començada. Altres són qui continuadament pijoren en les obres de la ànima e
en los béns espirituals. Altres són qui trobant queacom de difficultat en les obres
espirituals, tantost lançen lo govern e viuen sens tot regiment, escampant-se per
diverses desviaments de vicis. Altres són qui no han cura dels béns temporals que
Déus los ha comanats, car no conreen ni cullen ni conserven. Altres són qui més amen
viure en pobresa e misèria que sostenir un poch de treball, e viure sens vergonya.
Altres se donen axí a vici de peresa que perden tota vergonya e més amen acaptar que
treballar. Altres se donen a tanta peresa que no han punt de devoció, ans són axí sechs
que llur esperit no sent que vol dir umor de sola dolçor de cogitació dels béns de la
ànima, ni han sentiment de res que sia espiritual.
Altres són qui ab tanta tristor fan les obres espirituals e lo servey de Déu, com si
açotaven, car no mostren que hajen plaer de res que facen, ans donen entendre que ho
fan molt forçadament. Altres són qui han tanta tristor en lo servey divinal que
s'anugen de viure. Altres són qui per sobres de tristor vénan a desesperació, car són
axí afablits en la virtut espiritual que axí com aquell qui porta càrrech insuportable se
lexa caure ensemps ab lo dit càrrech, per semblant forma aquell qui molt habita en
aquest peccat ve a tanta tristor de esperit que axí com a desperat se lexa caure en tots
peccats.
Altres són qui com hoen la peraula divinal reeban tant de anuix que no fan
sinó badallar e no poden haver repòs. Altres són qui molt se anugen de longes
oracions, ans, volen que la missa se diga a cossa de correu. Altres són qui com dien la
oració, se metan a negociar en coses temporals, car no asaboren les dolçors
espirituals. De les coses en les quals hé peccat deman penitència madecinal a vós,
pare espiritual, pregant Déu qui
Jhesucrist, ¿Per què del cel vengués en la terra, de la terra pujàs en la creu, de la creu
devallàs al infern?, deman-vos, ¿Per què sóts tant occupat en continuats treballs anant
preycant, pregant, cridant, dejunant, vetlant, sospiran, gemegant, aprés dels quals sóts
pujat al repòs del sobiran cel, si no per ço que yo peccadora
me occupàs en diverses obres virtuoses, lexant tota peresa, ociositat, en guisa que
aprés lo espiritual treball vinga al vostre celestial repòs? Per què suplich, vostra
mercè, que
glorificar-vos, qui vivits per secula seculorum. Amen.
VUYTÈN CAPÍTOL:
Confessió dels
Sobirana saviesa, com la mia ànima sia a vós molt cara, per tal que fos ben guardada
e deffençada de sos enemich salvatges, havets-la murada e tanquada dins
les quals no
qual no podia ésser entrada per les dites portes, sinó per son propi consentiment, e les
dites portes són vista, hoÿda, odorat,
gust e tochament. E yo lassa, peccadora, sens tota prudència hé donat loch a mos
enemichs que sien entrats per les dites portes a cativar la mia ànima enganada, seguint
molts qui
ànima per les portes de la vista, mirant vanament les coses provocatives a mal, axí
com són dançes, baylls, juntes, torneychs, jochs mundanals. Altres la lexen axir a
veure massa dissoludament balleses corporals, ymaginant massa en aquelles; altres la
fan axir a mirar e badar multitut de gents, d'on la dita ànima se escampa
dissoludament; altres la fan exir a veure amadors e amorosos on reeb nafra
pestilencial,
cor allí comença la sua perillosa mort. E no basta a mi, lassa peccadora, haver uberta
la dita porta per captivar la mia ànima, ans encara per mils entrelagaçar-la hé uberta la
porta de la hoÿda, seguint les miserables ànimes encativades, car uns obren la dita
porta faent-la exir a hoyr peraules desonestes, de les quals reeb singular taqua; altres
la fan exir a hoyr falcies e mantides que són a perill de les ànimes; altres fan exir a
escoltar lagoteries de ballesa corporal, de linatge parental, de prosperitat mundanal, de
saviesa terrenal, de graciositat amorosa, de perlaria graciosa; altres la fan exir a
escoltar peraules que porten en la fe, de què roman la dita ànima molt refredada; altres
la fan
axir a escoltar peraules, en les quals la persona se nodrex a mal parlar, d'on l'ànima
roman massa obligada; altres la fan exir a escoltar escarniments e menyspreus de
miserables, rient-se de les punicions que Déus dóna als miserables, de què la ànima és
feta inmisericordiosa; altres són qui la fan exir a escoltar juýs de grans prelats e de
sobirans prínceps, perlant dels majors en llur gran detracció, de què la ànima roman
massa presumptuossa; altres la fan exir a escoltar cobles de amorosa matèria,
cantilenes e dictats de amors corruptes, hon la dita ànima se dissol massa
excessivament; altres la fan exir a escoltar rondalles vanes e mantidores, que no fan
fruyt espiritual dins la ànima miserable; altres la fan exir a
escoltar novitats de fets d'armes, de guerres, de baralles, de nafres, de venyançes,
d'on la ànima roman o trista per la crueltat que ou o per la enveja que ha a la part
vençedora, o roman cruel, havent goig del mal de son proïsme, com fa part ab los que
obtenan la victòria; altres la fan exir a escoltar detraccions dels vaÿns de què roman la
ànima molt enganada. E no fo assats a la mia follia obrir les dites IIes portes per
cativar la mia ànima enganada, ans per més torbar-la, obrí la porta del odorat, per hon
la dita ànima ix diversament a son dampnatge, cor, a vegades, ix a odorar perfums
artificials massa provocatius a luxúria, a vegades, ix a sentir odor de aygües artificials
axí com ayga
desordonats. E no fon assats al meu poch avisament obrir les dites portes a la mia
ànima desfrenada, ans encara me són atrevida o obrir-li la major porta, molt ampla e
inversa, perillosa, que és la bocha per la qual ix l'ànima a mal parlar e a massa
menjar.
E jassia que en lo peccat de gola e en lo manament qui diu: "No parlaràs contra lo
proÿsme fals testimoni", açò sia clarament deduÿt e ampla, enperò, encara resta
alguna matèria, en quant la dita bocha és
ànima a dampnatge seu, a vegades enbriegant-se de la sabor de les viandes, en tant
que no
viandes que
e tan singular cura en les sabors de les viandes o per mi o per satisfer a altri que
lexaria missa o la oració o la penitència; a vegades era tant lo estudi que alguns hi
posen que diverses hores en lo dinar se esmaginen en què
E no fon massa obrir a la mia ànima les dites portes, ans obrí la molt perillosa porta
del toquament, per la qual la ànima ix a fets o actes desonests qui són axí com
pegunta bullent que ensutzex e taqua les mans; e com dels dits tocaments tractar en
llur pròpia matèria seria cosa letga no
partides del seu cors en els quals se cometen per sí o per altre desonests e leigs
toquaments,
e confés-ho segons la forma en què s'és fet lo peccat. E puys diga: "De aquestes coses
en què hé peccat deman a vós, pare espiritual, madecina penitencial, pregant al meu
Senyor que m'ó perdó dient axí: "Senyor Jhesús, confés qui per la delectació que yo
hé rebuda en la vista, havets agrament plorat en la Creu, per la delectació que hé
rebuda en la hoïda hoýs diffamacions e blasfèmies desonrívols; per lo peccat que
comís yo en lo odorat sentís la pudor del loch del Calvari, hon penjaven los
malsfetans; per lo peccat que yo comís en lo gust fos abeurat de fel e de vinagre; per
lo peccat que yo comís ab lo tochament, fos clavat en les vostres preciosos mans. O
Senyor, crucificats-me ab vós e comunicats
o donats-me la participació de vostres amargoses sentiments, en guisa que no senta
sinó vós e la vostra amor, qui ab lo pare e ab lo Esperit Sant, vivits per secula
seculorum. Amen.
NOVÈN CAPÍTOL:
Confessió de les potències de la ànima que són potència intel·lectiva, amativa,
recordativa, estimativa, imaginativa, judicativa, cognoscitiva.
Molt alt e insuperable Senyor, no fon assats a vostra amor jurar e tanquar la mia
ànima ab les
de
intel·lectiva, la qual és axí com una lum per mostrar la via a la ànima, en guisa que
no
E molts són qui lexan la dita virtut, car, uns són qui han ignorància de les coses que
mostren la via per anar a paradís; altres són qui són axí cechs en llur enteniment que
no saben gens de la ley de Déu; altres viuen en tanta ignorància que no saben perquè
són christians, ni saben què vol dir confessió de peccats, ni què vol dir oraciò, ni
quins benifets han rebuts; altres han tan pocha lum de enteniment per llur culpa que
no
dupten si és altre vida, trufen-se del infern, rien-se del purgatori, no creen lo darrer
juhí, e pus que no u veen ab l'ull corporal, dien que no saben si y ha àngels ni diables,
totes les obres volen reduyr a natura; altres són axí presumptuosos
que en llur enteniment dupten si és res la ànima aprés la mort del hom, no creen la
resurrecció dels cossors ab ferma fe, ni volen subjugar l'enteniment a la creença de la
fe e al imperi o manament de la voluntat; altres són qui axí folles en llur creença que
no és res del món devant los sia posat que no jutgen ésser veritat, e açò proceex de
flaquesa de enteniment. E no solament me són desviada en la primera potència del
enteniment, ans encara vaig errabunda ensemps ab diverses en la segona potència dita
amativa, cor amar se pertany a la voluntat.
En la qual amor se desvien molts: uns amant en estament de peccat, e aquests
no amen Déu sobre totes coses creades; altres amant tèbeament, e aquests no amen de
tota llur força; altres amant mundanalment ab vanitat de pença e de obres; altres
amant sútzament; altres amant avarament, e aquests no amen sinó los amichs; altres
amant carnalment, e aquests no amen sinó los parents; altres amen inperfectament, qui
en llur amor no proposen Déu a tota creatura, e aquests han la voluntat desarmada e
desviada. De la virtut recordativa, que és la memòria, se desvien e
car uns són qui null temps reduexen a la memòria los beniffets rebuts per nostre
Senyor Déus; altres que si
altres, si li
gràcies reeban més pecan; altres han la memòria ferma a menbrar-los
de llur injúries, aperellats a denegar lo beniffici rebut, axí con a hòmens
desconaxents; altres buyden llur memòria de tresaur de pedres precioses, de virtuts, e
unplen-la de fems e de sutzura de peccat. E no solament són estada desviada en la
potència volitiva, ans, en la potència e virtut estimativa són estada molt deffallent, car
hé seguit alguns qui estiman si ésser majors e per a més que no són; altres han la
estimativa tan corrupta que del mal dien bé e per lo contrari; altres estimen que llur
saber és sol singular en lo món; altres estimen que llur consell regiria una ciutat; altres
estimen que enganar los folls, ignorants e gent sinpla sia gran preu de virtut; altres
estimen que fer encepegar algun gran prelat, gran mestre,
algun gran clerga e sabidor, que sia obra de gran laor; altres estimen que cobrir lo mal
seu, ab la ignorància e ignocència d'altri, sia obra de gran providència e aquests van
molts errats.
No solament són desviats en les demunt dites coses, ans encara erran en la potència
judicativa, car alguns són qui en llur juhí se declinen a la pijor part; altres, són qui en
lo dit juhí se declinen a la part que ha major sospita; altres són qui declinen llur juhí a
folla gelosia; altres lo declinen a jutjar altri, segons llur mala vida, jutjants los altres
éssers senblants de sí matexs; altres lo declinen a llur mala affecció, car açò sol jutgen
ésser bo que ells amen. E açò sol ésser mal que ells avorrexen e aquests són molt
desviats. Lo desviament que la gent pren en les potències e virtuts de la ànima
ha gran esguart a la potència cognoscitiva, que és dita consciència, en la qual regex en
gran part lo regne de la ànima. E la dita consciència és viure e obrar segons que la
vertadera sciència de la vera ley li mostra, de la qual alguns se desvien, qui sabien de
sert la prohibició de la ley, la gravitat de la pena e cometen lo peccat; altres qui per
pura presumpció no volen discutir llur consciència, car no volen saber què deuen fer;
altres són qui no volen ésser informats per aquells qui saben més que ells; altres són
qui han mala consciència, per ço com no volen creure sinó a llur propi juhí: en
aquestes coses peccan sovint los hòmens. E de aquelles en què hé peccat me confés e
deman penitència madecinal, pregant Déu que
amador de les ànimas,
Senyor meu Jhesucrist, qui per mils armar e enfortir la virtut de la mia ànima desviada
e per ma gran culpa, per los enemichs vostres e meus cativada, com siats sol qui
trenchats los forrellats del infern e cadenas redoblades, plàcie-us vingats en ajuda de
la mia ànima, desliurats-la del poder de sos enemichs e fortificats-la an virtut
insuperable, qui ab lo pare e ab lo Sant Espirit vivits e regnats per secula seculorum.
Amen.
DEÈN CAPÍTOL:
Confessió de la transgressió contra les
caritat, prudència, fortalesa, justícia, trempança.
Sobrepoderós e molt excel·lent Senyor: com singular diligència hajats mostrada per
endreçar la mia desviada ànima als goigs de paradís, especialment la havets
acompanyada de
vagen ab ella, per lo camí de la present vida, fins que pervenga al terma per lo qual
aconseguir és creada. E la primera virtut és de la fe, la qual crida que, demunt al cel,
és apparellada la nostra benaventurança e que de açò deu ésser creguda, e que tot
nostre bé està en veure, clarament, tres persones e un Déu, al qual havem a pervenir
per creença de
la qual virtut, yo peccadora, hé daffallit diversament; car, posat que haga hauda la fe e
la creença sia fe ferma, emperò, no era la dita fe acompanyada ab bones obres ne
inflamada ab caritat, per la qual rahó la dita fe era en mi axí com un cors mort sensa
vida. Item, posat, que hage hauda creença, diverses vegades me són venguts alguns
duptes per flaquesa de ma devoció, ymaginant
que és del altre món; no
com les ànimes null temps tornen, calentas ni fredas; e aquestes duptes brotaven dins
la ànima, car no havia la amor inflamada, mesclada ab la creença per què la dita fe
tremolava. Item, posat que yo cregués fermament, emperò, volenters, hoyia com algú
parlava duptosament de la fe e volguera que la pena del infern fos una faula e
sompni, e açò per rahó dels peccats que regnen dins mi, de la pena dels quals hé gran
pahor. Item, creent yo la dita fe, me venia en la mia pença lo dupte de la predestinació
e com me portave an la pença pocha devoció e perseverança de peccats. Item, yo
confessant tots jorns la fe cathòlica, no posava ni hé posat en obra la virtut de cascuna
veritat
e de cascun article de la fe, car yo creent e confessant lo primer article qui diu: "Yo
creu en Déu pare tot poderós creador de cel e de terra", no
com a mon pare creador, faent obres de vera filla, cor ab tota la dita confessió li són
estada desobedient, no servant sos manaments, no tement-lo axí com a pare molt
poderós.
Item, yo confessant lo segon article qui diu: "Yo creu en Jhesucrist fill seu unigènit
senyor nostre universal", no
lo hé menyspreat, peccant contra ell, no retent-li gràcies dels benifets que de ell hé
reebuts. Item, yo confessant lo terç article qui diu: "Jo creu que Jhesucrist és concebut
per obra del Esperit Sant", no hé haüts los propòsits de la mia
ànima, sants, purs, nèdeus, sens màcula de peccat, acompanyats de la gràcia del sant
espirit, ans són estats leigs, vils e abhominables. Item, yo confessant lo quart article
qui diu: "Jo creu que Jhesucrist és nat de la verge Maria", no hé fet que les obres que
de mi exien e procehien fossen pures, netas, resplandents, virginals, flayrants,
flamejants, devant Déu e hòmens, ans són estades fosques, corruptes, odioses, plenes
de iniquitat e molta malvestat, car affecció desordonada e cogitació maculada les ha
massa ensutzides. Item, yo confessant lo quint article qui diu: "Yo creu que Jhesucrist
ha pres mort e passió crucificat, sots Pons Pilat mort e soterrat", no mortifique los
peccats en la mia carn, ans hi renaixen ab diverses temptacions e vanes
cogitacions, ne crucifique-mi en la Creu de penitència, ni
amagant-me de les vanitats del món present. Item, yo confessant lo sisèn article qui
diu: "Yo confés e atorch que la ànima de Jhesucrist és devallada als inferns", no [hé]
tramesa la mia cogitació a veure les penas del infern per tembre Déu e que per la
temor vingués a la perfecció de amor, ans gitada atràs la dita cogitació del infern no
tement de peccar contra lo meu Redemptor. Item, yo confessant lo setèn article qui
diu: "Yo confés e atorgue que Jhesucrist ressucità de mort lo tercer dia", no hé meses
en obra les tres parts principals de penitència que són confessió, satisfacció e
contricció, car si fos estada vera penident, en la contricció hagra rebut l'espirit de
gràcia e fóra ressucitada de la mort del peccat.
Item, com yo pequí per cogitació, consentiment e obra, no ressucití en lo peccat de la
obra, ans passí fins a la consuetut o costuma de peccar, de la qual ab gran difficultat
ressucita la persona peccadora. Item, yo creent e confessant lo vuytèn article qui diu:
"Jo confés e atorch que Jhesucrist se n'és pujat sobre tots los cels e sèu a la dreta part
del pare", no hé tramesa la mia cogitació a les sobiranes contemplacions, als desigs
celestials, desijosa de veure lo espòs de les ànimes, Jhesucrist, qui se
tirar en alt los coratges de les persones devotes, ans me són tanquada, closa,
apregonada en les entràmenes de la terra, amant les coses terrenals, aquelles desijant,
cerquant, volent ab desordonada affecció. Item, yo confessant lo novè article qui diu:
"Yo confés
e atorch que Jhesucrist devalarà del cel per jutjar los vivents e
devallada axí com deguera a escodrinyar e examinar la mia consciència, en guisa que
en aquell juhí terrible apperega neta e pura, depurada e satisfeta devant jutje tan estret.
Item, yo confessant lo
una persona qui proceex el pare e del fill", no
hé depurat lo meu esperit ab lagrèmes, ab oracions, ab sospirs, ab doloroses
conpuncions, ab satisfaccions, ab vigílies, e ab almoynes, ans lo dit esperit per
longues trigues de exir-se de estament de indevoció ha tirat axí gran rovell de
negligència. Item, yo confessant lo
catòlicha,
fael", no
que són estada en pecat, posat que fos dins la església per nombre, car són comptada
una entre
article se posa comunió dels sants, car sol aquells qui són en estament de gràcia, han
part en los mérits dels sants e aquests aytals són dins la església per mérit. Comunió
vol dir participació e sol aquells són participants ab los sants qui són en estament de
gràcia.
Item, yo confessant lo
christiana ha remissió de peccats", no
a gran abstinència que remet la pena, ans dilate lo temps e allongue los dies, com
emperò, cascú
desige que
"Jo creu e atorch que en lo derrer juhí se farà resurrecció de cossos", no hé depurada
la mia carn ab actes meritoris, ab abstinèncias, ab disciplinas, ab selicis, ab
affleccions, ab peregrinacions, subjugant-la al esperit, no contrastant a sa inflamada
cobeeyança, ans, ha lexat lo cors viure e en sos delicaments de vestidures, de viandes,
de perfums, de serveys, de aygües artificials de grans deports.
Item, yo confessant lo
vida jusana hi ha vida eternal", no
ha vida sens mort, ans me són entreligaçada ab la present vida, hon ha mort a vida, e
moltes vegades hé desijat que si pogués perpetuar en aquesta vida ab prosperitat
e edat juvenil, e que null temps Déu me donàs altre vida, e açò fehia la desordonada
amor que portava a la present, trista, e dolorosa vida e açò és quant a la virtut de la fe.
De esperança
La segona virtut que
creem, esperam de posseyr en l'altre vida, emperò, la dita esperança no és de
aconseguir alguna cosa que promoga a mal afer, axí com són diverses qui fan obres
vicioses sots esperança que Déus los perdonarà, car açò és massa follament presumir
de la bonesa divinal. Altres són qui perden la esperança per la granesa e legesa del
peccat o per la gran multitut de aquells, e aquests fan gran injúria a la misericòrdia
divinal e a la passió de Jhesuchrist. Altres perden la dita virtut de esperança
per sobres de gran temptació, estimants que Déu los hage derenclits, com emperò, la
dita temptació sia causa e senyal de amor paternal, car lo pare continua la verga sobre
lo fill e axí Déu mostra la sua amor als apòstols e als màrtirs perseguits. Altres són
qui perden la dita virtut de sperança, per ço com moltes vegades cahen en lo peccat
del qual són estats absolts, e la raó per què perden la dita esperança és cor sol han
esguart a la rigor e justícia divinal, e no miren a la divinal misericòrdia; emperò, com
considere la ànima que Déus és just no deu menysprear la sua justícia e com ymagina
que Déus és misericordiós no
deu hom millorar la vida, esperant que Déus perdonarà
ab la sua gran misericòrdia. E açò, appar en sent Pera, qui esmenant la sua vida,
plorant, obtengué vènia e misericòrdia; emperò, alguns són qui creen que en lur mà és
de convertir-se a Déu com volran e axí en aquesta esperança folla viuen en continuat
peccat. Altres són qui
viure, e sots aquella esperança se donen a vida viciosa qui demà poden morir. De açò
que hé peccat contra la virtut de vera esperança divinal deman medecinal penitència.
De caritat.
La terça virtut que
flamejant, la qual està en amar Déu e
qui signifiquen
amar: Lo primer ha nom amor, e aquest significha la amor que hom ha a sí matex e als
seus béns, los quals ama naturalment. Lo segon nom és dilecció e significha la amor
que hom ha a son proÿsme, en la qual són dues persones ligades. Lo tercer nom és
caritat e significha la amor que hom ha a Déu, la qual deu ésser sobre totes coses molt
cara, cor caritat vol dir cara raritat, quasi cosa molt preciosament cara; e són molts qui
erran en la dita amor, car amar Déu vol dir servar los seus manaments. Tota vegada
que yo hé peccat contra Déu hé mantit dient-mi amar Déu, car no està ab vera amor
menyspreu, a qui menysprea la peraula, menysprea aquell de qui proceex. Item, com
amar lo proïsme sia voler e desijar lo sobiran
bé, ço és, la glòria sobirana, a la qual pervenga per bones obres e haver un voler e un
no voler ab ell en bé, desijar-li açò que és profitós a la sua ànima, e voler-li açò que
hom justament volria a sí matex. No és qui haje affecció a son proÿsme per viure ab
ell en vida viciosa de peccat, qui pròpiament lo ame, car no li procura los béns de la
glòria de peradís esdevenidora, ne li desige son profit, ans lo dampnificha en la ànima
per son propi delit. Item, com amor sia pròpiament voler bé a la persona que hom
ama, aquell qui ama desonestament no ama a sí matex, car toyll-se la honestat, que
entre los béns jusans obté lo principal septre, e com en la dita amor molts e diverses
erren, següents la amor sutza e desonesta, aytals no seguexen la via de
la caritat. E de açò en què yo hé peccat deman penitència madecinal a la mia ànima.
De prudència.
La quarta virtut que
car aquesta porta la lum devant aquells qui van a paradís, sens la qual aquell qui
guarda en alt, no sap hon se posa lo peu e cau fàcilment e laugera.
Per lo defalliment de la dita virtut peccan les persones diversament, car uns són qui
no guarden al temps esdevenidor, als quals fall lum de prudència, car no multiplican
en mèrits per fer provisió a la vida esdevenidora; altres són qui no han esguard al
temps passat e deffall-los lum de
prudència, car no corregexen la precedent vida viciosa per venir al terme de glòria;
altres són qui disponen mal lo temps present, car usen-lo a continuada vida de peccat;
altres són qui los trafeguers, baraters, lagoters, enganadors, hòmens temporals e
mundananls, apellen savis, prudents e discrets, e llurs astúcies jutgen ésser prudència
e singular saviesa, e aytals han deffalliment de prudència divinal, la qual mostra la
carrera de paradís; altres són qui no fan provisió a la adversitat esdevenidora e com
soptosament los ve pobresa, fam, persecució, pèrdua de béns, per llur gran culpa,
llavors trenquen-se per impaciència e acusen Déu qui
prudència
ne sia en causa. De aquelles coses en els quals hé peccat me acuse e
penitència per salut de la mia ànima.
De trempança.
La quinta virtut qui porta a paradís és dita trempança, car estreny e arromanga l'om
per anar pus laugerament al sobiran terme e no
vestir ne calçar, dormir ne vetlar, riure ne plorar, ans lo posa en tanta [...]e viure
que li lunya tota superfluÿtat viciosa. Contra la qual virtut erren diverses, qui no tenen
regla en son viure, car són qui no serven continència, ans escampen en tots los delits
qui devant los vénan; altres són qui no han clemència a son proÿsme, ans corren la
venyança a escampar-se fins a soberga
iniquitat; altres són qui no observen modèstia, restrenyen la cobeyança que no
fins a la obra desonesta e fins a leja e mala fama; altres són qui no observen sobrietat,
qui estan en refrenar massa menjar e excessivament beure. De açò en què hé peccat
me accuse e deman medicina penitencial.
De fortalesa.
La sisena virtut que
los treballs del camí ab pasciència e fa que no defall hom en lo dit camí per
deffalliment de virtut ne per flaquesa de cor, car totes coses li són laugeras a sostenir
per Déu, lo qual sobiranament ama; e aquesta virtut fortifica los màrtirs a sostenir les
penes alegrement e joyosa. En la qual virtut
erren e peccan molts: uns per demoderada temor que han de pendre lo càrrech de
penitència e de zelar la honor divinal, qui no gosen de reprendre la persona qui
públichament blasfema e malaex Déu; altres qui [no] han pasciència en les adversitats
ni en les repreencions e açò proceex de gran deffalliment de virtut, altres que no
contrasten a la temptació, ans tantost que han loch e temps obeexen al temptador;
altres són qui null temps se fermen en un bon propòsit, en una manera de bona vida
ans són inconstants, tots temps vagarosos en lur pença, ymaginant en lo pijor, e si
començen alguna mala vida perseveran en aquella; altres són qui tot quant hom los
diu tenan e reeban a injúria, e de pocha cosa se comouen per deffalliment de amplesa
de coratge, e un poch de perill los gita de llur bon propòsit; altres són qui per pocha
temor que
virtut sol per murmuració de gents se
matexa és perfecta e virtuosa, e açò fa deffalliment de vigor espiritual. De açò en què
hé peccat me acuse e deman penitència.
De justícia.
La setena virtut que porta a paradís és apellada justícia e aquesta nos endreça lo camí
al cel car fa
deute, correm
al nostre terme sens fer-nos empara, deutor ni creador; axí la justícia conté e abraça ab
sí obediència als majors, correcció als menors, egualtat als eguals, veritat e faeltat a
tots, honor a Déu, pietat e reverència a pare e a mara, cura de morts. E conté lo
principi de ley de raó qui diu no faràs a ton proisme açò que no vols ésser fet a tu". E
molts se desvien de aquesta virtut de justícia, car uns són qui no volen obeyr a llurs
majors sinó per força; altres qui no corregexen llurs sotsmesos e com s'í prenen
fan-ne gran excés, passen tota manera e guisa de correcció; altres són qui no volen
pars ni eguals; altres són qui
pare; altres qui no tremeten ajuda als morts qui
en què hé peccat deman penitència fructuosa, pregant a Déu que
dient axí: "Senyor de virtuts e rey de glòria, sé de cert que de vós proceex tota
perfecció e tot lo bé que resplandex en les vostres creatures; qui tenints, portats e
conservats tot lo món en la paraula de la vostra virtut; e com yo fos molt e massa
flach per ma natura, donàs-me vostres vigoroses virtuts per refrenar-me e sostenir-me
en bona vida, e com yo peccadora, per ma pocha fortalesa e ma gran inconstància me
sia despullada de aquelles, per la qual rahó no
peccat, en lo qual són cayguda, suplich vostra mercè, que
en guisa que ab tota ma virtuosa vigor ame a vos, qui ab lo pare e ab lo Sant Espirit
vivits per secula seculorum. Amen.
ONZÈ CAPÍTOL:
Confessió de la transgressió dels
Molt resplandent Senyor, saviesa del sobiran pare: com hajatz fet e constituÿt l'om
de substància espiritual quant a la ànima e de substància corporal quant al cors, e
quant a la ànima havia e devia viure en vida contemplativa, quant a la part del cors en
vida activa, vós, sobirana saviesa, lo havets proveït dels
regir e il·luminar-lo en les dites dues vides; e los dits dons són do de temor, do de
enteniment, do de saviesa, quant a la vida contemplativa; mas, do de pietat, do de
fortalesa, do de sciència, do de consell, són a endreçar l'om
en la vida activa, contra los quals peccan los hòmens diversament. Primerament,
contra lo primer do qui és de temor, qui
reverència de la magestat, peccan molts, car, uns són qui no teman Déu per reverència
que li hagen, sinó per sola temor del infern, hòmens de natura servill, qui no amen llur
senyor, solament temen los açots; altres qui per reverència divinal no sostendrien una
injúria, un patit dampnatge en sa persona ni béns, tanta és la temor que han de perdre
res de llur; altres, qui teman molt més offrendre lo príncep terrenal que Déu qui és
senyor universal; altres qui per temor de ésser agreujats per malaltia, van a gent
impersticiosa, a devins, a fatillers, lexant la ajuda de Déu.
Aquests no han lo primer do del esperit Sant qui és do de temor divinal.
Lo segon do és de saviesa, la qual saviesa mostra al hom les coses sobiranes axí com
són excel·lents, com los peccats són amargosos, com los béns temporals són vils e
baxos, com los béns eternals són alts e maravellosos, e la dita saviesa fa asaborir la
dolçor de l'altre vida e avorrir los vicis e menysprear los béns presents. Contra la dita
saviesa erren aquells que solament curen de la present vida, en la qual asaboren tota
llur delectació qui seguexen los peccats e van detràs los béns temporals.
L'altre do que és apellat do de enteniment, nos endreça en la vida contemplativa a
entendre les coses que no vaem per uylls, a entendre Déu e conèxer-lo en les sues
obres maravelloses, a entrar dins
nostra consciència, dins nostra ànima, a jutjar los mals e
sua vida e per il·luminar lo enteniment. Contra açò erren diverses: uns, qui no volen
creure sinó ço que vaen, hòmens bestials e censuals; altres, qui no mirants les obres
maravelloses que Déus ha fets, no gloriejen lo seu nom, ni le refferan a ell; altres, qui
fort tart escudrinyen llur consciència, null temps quasi pensen en les penes de infern,
no han cura de saber les coses que són a salut de la ànima, ligen libres de amors
corruptes, de amors vanes, libres infructuosos, qui provoquen a temptació carnal e
mundanal.
Lo quart do és pietat, qui regex l'om en la vida activa, en honor del servir divinal, en
honrar la sancta escriptura, e la paraula del preycador e honrar son proïsme.
Contra aquest do erren alguns qui lo servir de Déu fan molt fredament e indevota, hoc
vegades lo torben e
parlen e
offici divinal; altres són qui
scientment; altres qui, com dien lo Evangeli, no
Escriptura; altres scientment fan arguments contra la sancta teologia; altres qui la
meten en dupte; altres qui no serven honor a son proïsme, ans tota honor volen reduyr
e usurpar a sí matexs.
Lo
l'om al
món e
amor de Jhesuchrist. Contra aquest do erran diverses: uns, qui amen lo món e van-li
detràs e lo món seguex a ells per cases de gran senyors, per vias plenes de vanitats;
altres són a qui fuix ja lo món e ells van-li detràs: gent ambiciosa, carnal, qui null
temps posen fi a llur foll appetit, hon posat que no y sia lo poder encare perpetuen llur
foll voler; altres són qui sol que hage caecom aspre en la obra esperitual, tantost són
desemparats, tantost són destrempats, flachs e malalts; altres són qui per posar-se a
mort per la honor de Déu, fins aquí són bons.
Lo
hom la differència
qui és entre bé e mal, ver e fals, just e injust, entre aquells qui viuen en la vida activa.
E totes aquestes differències de saber ordena a servitut de la fe, la qual vola sobre tota
humanal sciència. Contra aquest do erran aquells qui del bé dien mal, e per contrari,
qui aproven falses e males doctrines, e major plaer troben en les sciències de les
creatures que del Creador, e més amen hoyr doctrines de peregrines e novelles que
doctrines de la sancta fe, e, ab llur presumpció, demanen prova de la fe que sobrepuja
tot creat enteniment; e com no veen que sia subjugada a prova de natural raó,
burlen-se de la dita fe, e testimoni manifest del peccat de aquest és que null temps fan
bona fi, ans moren a mort reprovada.
Lo
que
ni siam soptosos en nostres fets, ans, nos fa deliberar e moure
pença e sàvia obra. Aquest do promou les persones perfetas a lexar lo món e a
derrenclir les possessions temporals, les delectacions carnals e les pròpies dignitats e
pocessions. Contra aquest do erran aquells qui seguexen la impetuositat de la carn, la
temptació del món, qui no fa res deliberadament e no guarden a qui deuen subvenir,
ans daran al estrany qui ve novelament que al antich servidor, al qual són obligats, e
tolran al servidor antich per donar al novell: no han rahó en distribuyr les gràcies e
benifets sinó llur pròpia voluntat; altres són qui reproven aquells qui
entrant en religió; altres són qui empatxaran lo bon propòsit de la persona qui volran
viure en virginitat;
altres són qui donaran scientment mal consell a la persona, per tal que erra a
dampnatge seu propi; altres són qui no volen donar consell com ne són requests; altres
qui no volen seguir lo consell de Jhesucrist, ni permeten que altres persones a ells
conjunctes lo serven. De açò en què hé peccat m'é penit, e deman penitència
fructuosa e prech, lo meu Senyor Jhesucrist, que
sóts paraula de Déu lo Pare, per la qual peraula tot lo món fon creat e per lo Sant
Espirit, del Pare de vós proceex, lo dit món fon creat e tot lo hom renovellat, com yo
sia estada il·luminada per los
liberalitat, una vegada en lo sagrament del baptisme e diverses vegades en lo
sagrament
de penitència, de què són estada molt desconaxent e massa necligent, en perdre tantes
vegades dons axí excel·lents; ara, molt liberal Senyor, me acost a vostra
magnificència, supplicant que
del camí que porta les ànimes a paradís, il·luminant la mia pença per anar detràs vós
loant e glorificant-vos, qui vivits e regnats per secula seculorum. Amen.
DOTZÈN CAPÍTOL:
Confessió de la transgressió que fa contra les
benaventurances.
Senyor molt excel·lent, per fer-me acostar a la suavitat dels béns sobirans a tastar e
asaborir la vostra glòria, tant com en aquesta vida present se pot sentir, en exercitació
de bones obres, havets a mi, peccadora, ordonades
no pas que dins lo present món me facen benaventurada plenament e complida, car
aquella benaventurança és solament en paradís, mas, donen-me certa esperança de
ésser benaventurada, e posen dins lo meu cor una gran suavitat e dolçor, qui destil·la
de la sobirana benaventurança de paradís, e
desigs ardents a la sobirana vida, menyspreant aquesta jusana vida miserable.
La primera benaventurança és de aquells, qui són pobres de espirit, als quals és
donat lo regne dels cels —no parla ací dels pobres qui per necessitat acapten, car
aytals no són pobres de voluntat sinó de necessitat—. Pobres de esperit són los humils
qui menyspreen lo món present e no temen ésser menyspreats e tant
com se humilien més tant se
humilia fins a la mort de la Creu, per la qual raó sèu a la dreta part del Pare. Són dits
pobres de espirit aquells qui donen tot quan han a pobres e fan-se pobres,
volenterosos, per amor del espirit, en guisa que pus franchament se
suavitat espiritual. Contra aquesta benaventurança erren aquells qui tots se donen a
guanys temporals, per los quals lexen les obres espirituals. Aquells qui han lo espirit
elat e superbiós, sots àbit de sancta humilitat, qui desigen honors e dignitats, ni és qui
pusque sadollar lo appetit desigós que han de haver gran fama per lo món, hòmens
humils deffora, qui dins lo cor porten un gran molí de vent, enganadors de pençes, car
no són aytals
com la gent pença. Aquells qui volen ésser preÿcats de humilitat e no han perfecció de
vida espiritual no aconseguexen la dita benaventurança, car llur esperit va a terra,
posat que la apperència sia molt espiritual la dita benaventurança en lo cor està, lo
qual com se regira a desigar honor o fama dejús la terra, no és dit espiritual.
La segona benaventurança és de aquells qui són mansos e benignes e suaus, als quals
és donat de posseyr la terra. Són dits benignes e suaus, aquells qui no han amargor
dins llur cor, qui tost perdonen, tost se passifiquen, per los quals ni brega, ni
perturbació, no ve contra llurs proÿsmes. Són hòmens tractables, qui no desigen
venyança, dolços,
amigables, qui la ira dels altres convertexen en pau. De aquests és la terra jusana, car
no és pocessió al món qui puscha molt durar en estament de guerra ni divisió. Item, de
aquests és la terra sobirana, en la qual regna la pau e son plen ésser. De aquesta
benaventurança se lunyen aquells qui porten hoy e rancor a llur proïsme, qui senbren
divisions, baralles e bregues, qui no volen perdonar, ni
la injúria, ne viuen sens amargor de coratge, los quals moltes vegades han a lexar la
terra pròpia, exellats de glòria de paradís.
La terça benaventurança és de aquells qui ploren, als quals és promès que seran
aconsolats. Aquells hauran la dita benaventurança qui ploren
del mal qui
dels hòmens, quant a llurs ànimes. E lo dit plor proceex de la gràcia divinal, hon estan
fora de peccat, car com és dins lo peccat e plora per despler del dampnatge que sosté
lo proÿsme, aquell plor no pertany a la dita benaventurança, la qual ha sentiment de la
dolçor de la altra vida; e los qui ploren seran aconsolats, car la ànima qui axí plora és
sadollada e pascuda ab son propi plor, e plorant és levada a sentir los goigs sobirans, e
dins sí matexa sent goig de la sua dolçor, e allí hon més habunden les làgrimes de
amor, allí reeb pus plena e més abundosa e suau vianda; e en aquells piadosos plors
resplandeix un goig clarejant, e lavors la pença se
de la
glòria esdevenidora. De la dita benaventurança se lunyen: uns, qui són tan durs dins
llur cor que null temps han dolor ni compassió del mal de son proÿsme; altres, qui
posant que deffalga res necessari a son proÿsme, no li volrien haver socorragut de un
diner, ni
La quarta benaventurança és de aquells qui han fam e set de justícia, als quals és
promès que seran sadollats. Aquells han fam e set de justícia qui han singular desig e
molt inflamat de complir los manaments divinals; qui desigen unir-se ab Déu per fe,
esperança e caritat; qui zelan la honor divinal ab tanta afecció que volrien que
esmena de la injúria feta a Déu e que hom ne fos ven punit, hoc encara, la dita punició
volrien que fos feta de ells matexs com erren contra Déu.
Aquests aytals són dits haver fam e set, car la vianda que desigen és fer la voluntat
divinal. E
destribuyrà les penes, els premis, hon no serà mal que no sia punit ni bé que no sia
remunerat. Aquesta benaventurança perden aquells qui no han zel de Déu ni de la sua
honor, qui no han cura de saber ne complir per obra los manaments de Déu, qui no
han cura de acostar-se a ell, qui no volen punir sí matexs de peccats, faents-se
penitència per salut de la llur ànima.
La quinta benaventurança és dita misericòrdia; als qui la han és promès que trobaran
misericòrdia. Aquells són misericordiosos qui han gran compassió del mal de son
proÿsme, e qui ha compassió de la
misèria de son proÿsme e ajuden a sa misèria. Aquests aytals trobaràn misericòrdia
com Déus los perdonarà los peccats, com los darà la sua gràcia, com los reebrà a la
sua glòria. E la dita misericòrdia ha
La primera obra de les espirituals és dita compassió de coratge. La segona és dita
relaxació de injúries, com la persona perdona les injúries que li són fetas. La terça és
dita correcció de peccats, com algú corregex misericordiosament los deffalliments als
altres. La
sab què
desviat. La sexta és apellada consolació dels trists. La setena és dita pregar per la
salut de son proÿsme.
Les obres de misericòrdia corporals són
famolent, e contra aquesta obra de misericòrdia erren aquells qui no donen almoyna al
pobre, qui és necessitat e no
vergonyant. La segona obra és donar a beure a asedegat, qui no
gran set. La terça és visitar los malalts, qui passen fretura e han master la ajuda de les
gents. La quarta és reembra los catius, qui són en poder dels enemichs de la fe. La
és vestir los nuus qui passen gran fretura de vestidura. La
los peregrins qui no han recobre ni hostal hon reposen. La
dels miserables, qui no han qui
Contra la primera
fan aquells qui no donen almoyna als miserables qui han fam. Contra la segona fan
aquells qui no donen una set d'aygua al qui passa gran set. Contra la terça fan aquells
qui no visiten malalts sinó aquells qui no són persones conjuntes o de gran estat.
Contra la quarta fan aquells qui no han compassió dels catius, especialment dels qui
són en terra de moros e de infaells. Contra la
dels proÿsme, qui és despullat ne li ajuden. Contra la
compassió dels peregrins qui van cerquant hostal e no troben, e no
acollits dins llur casa. Contra la
dels morts miserables qui no han qui
en què hé deffallit, me confés ésser peccadora e deman penitència fructuosa, pregant
lo sobiran Senyor que
la vostra sagrada passió me donàssets regla de haver misericòrdia a mon proÿsme axí
com vós la hagués de mi, en la qual creu sostengués fam e set, estigués tot nuu e
despullat, sol e derrenclit e no fon qui us socorragués, qui us aconsolàs, e ab tot açò
pregàs per vostres perseguidors, faés misericòrdia al ladre, al qual donàs paradís en la
sua derrera necessitat, plàcia a vostra merçè que
misericòrdia de mon proÿsme, en guisa que com en lo derrer dia del juhí me
interrogarets de les obres de misericòrdia, me trobets a la
dreta part vostra, a la qual me porte lo mèrit de la present confessió, la qual offir a
vós, e per vostre manament a vostre ministre, mon confessor.
La sisena benaventurança és promesa als qui han nedea e puritat de cor, als quals és
promès que veuran Déu. Nedea de cor és puritat de cors e de ànima observada per
sola reverència divinal, la qual puritat avorrex tota legesa de peccat. E la dita puritat
de cor està en cerquar la glòria de Déu e lo profit del proÿsme, lo qual cor no és
condampnat ni reprès per consciència de peccats. E als dits nèdeus e purs de cor, és
promesa la visió divinal, cor Déus qui és molt resplandent, sens tota proporció, que
sol material
no pot ésser vist sinó ab uyll de cor depurat, perquè aquell qui stà en màcula de peccat
mortal no veu Déu en la sua perfecció ni ab dolçor de espirit. Contra la dita
benaventurança erran diversament uns, qui totstemps han leges cogitacions; altres, qui
viuen en delits carnals; altres, qui desigen honors mundanals; altres, qui són molt
temporals; altres, qui massa són necligents en les obres divinals, qui tota lur cogitació
fermen en los plaers del món present.
La
ésser fills de Déu; e són dits pascífichs aquells qui han ver repòs en Déu, concòrdia a
son proÿsme, e viuen sens ramormoració de consciència, estant
lo coratge franch de peccats, qui viuen sots la ordinació de la ley divinal, sens divisió
e baralla, sens brega e qüestió que vinga per llur culpa. Aquests aytals són dits fills de
Déu, car són semblants a llur pare Jhesucrist en son offici, qui paschificà Déu ab los
hòmens, e com se morí lexà per don singular pau als seus elets. Contra aquesta
benaventurança erren los hòmens barallosos, hòmens bragosos, qui han totstemps
divisió ab la sua ànima e ab sos proÿsme; hòmens envejosos qui totstemps han
corrosiu dins son cor qui
La vuytena benaventurança és de aquells qui sostenen persecució per deffenció de
justícia e veritat, als quals és promès lo regne dels cels. Aquells sostenan
persecució de justícia, qui per deffenció de la fe, per deffenció de la cosa pública, per
deffenció de vida virtuosa, sostenan infàmia, exili, pèrdua de béns, persecució de
amichs, provocació de prínceps, avolot de poble, dels quals és lo regne dels cels; car
axí com ells són ara per justícia, llavors serà la justícia per ells a donar-los lo sobiran
regne. Item, car aytals qui ab pasciència sostenan persecució per justícia, fan gran
violència per pendre lo regne dels cels. Contra la dita benaventurança fan aquells qui
no volrien haver dita una paraula en favor de la justícia, ni rependre una cosa que
faça contra Déu, ni volrien zelar per lo ben publich sinó a tot llur profit, ne volrien
haver defesa la justícia del hom
pobre per esguard de caritat. De tot açò en què yo hé peccat, me confés e deman
absolució per madecina de mos peccats, pregant al meu Senyor que
dient axí: "O Senyor, benaventurança de la mia ànima, sé que no és res en lo món que
puscha sadollar lo meu desig, sinó sol vós, perquè en vós està tota ma
benaventurança, e com en lo món present la dita benaventurança sia tastada en les
indigna, per ma gran culpa, no
sia vostra mercè que promogats la mia pença a devoció de la vostra delectació, en
guisa que acostant-me a vós, vida mia, senta la dolçor de la vostra suavitat, en tal
forma que vós sol ame, vós sol desige, vós
sol requira, en vós sol repose, qui vivits e regnats
Aprés de açò direts al confessor: "Pare meu espiritual, aquesta és la mia confessió,
en la qual hé manifestada la mia vida e escodrinyada la mia consciència, sia vostra
bonesa que si res hé lexat per oblit o per ignorància, que ho esmenets e
aquella penitència que serà sofficient a la mia ànima, la qual pos en vostre poder".
Ací fanex la segona part del present tractat, intitulada "Pràtica de confessió".
ACÍ COMENÇA LA TERÇA PART DEL PRESENT TRACTAT, ON SE
MOSTRE COM POT CONÈXER LA PERSONA QUE SIA BEN
CONFESSADA.
PRIMER CAPÍTOL:
Que la persona pot conèxer si és ben confessada si escodrinya diligentment la
sua bocha, per on ix açò que té dins lo cor.
Com Jhesucrist diga que les coses que ixen per la bocha ensutzexen la persona, deu
hom entendre que com los peccats ixen per la bocha e lexan la rael dins lo cor, lavors
enlexen l'om car roman la infecció dins lo cor, mas com los peccats ne ixen per
confessió e no roman propòsit en l'om de peccar, la bocha roman ben neta e tota pura.
Adonchs, cascú com s'és confessat, deu considerar si en la sua bocha roman veritat,
ço és, que no hage dita falsia. Item, han dita plena veritat, ço és, que no sia res en la
memòria que no sia axit per la bocha. Item, si ha dita clara veritat que no y hage res
pal·liat per amagar lo peccat. Item, si hi ha dita justa veritat, acusant la persona sí
matexa e no altri. Item, si ha feta la sua confessió ab propòsit de lexar la vida de
peccat. Item, si tots los peccats que ha comesos
de la derrera confessió ençà, ha dits a
en la dita confessió ha sentit, dins son cor, inflamació de confessar-se diligentment.
Item, si la persona s'és levada del peu del confessor ardent, inflamada, sentint
exemplament de cor, ab singular suavitat e plaer. Item, si en la confessió ha haüt
propòsit de null temps tornar-se als peccats. Item, si ha feta la penitència
volenterosament. Item, si jutjava en la confessió que per gran que fos la penitència,
encara era massa pocha a son peccat. Si les dites coses són estades en la confessió,
senyal és que la persona és ben confessada, segons les propietats que
a la vertadera confessió.
SEGON CAPÍTOL:
Que singular senyal que la persona sia ben confessada és sentir-se alleujada en
les mans per satisfacció.
Com la persona peccadora que
confessor axí com al metge espiritual, un dels millors senyals de la sua cura és com
per beniffici del metge se sent alleujada en tot lo cors; e com la dita malaltia sia estesa
per tot l'om, llavors és singular senyal de vera confessió, com la persona, se sent
alleujada en los uylls, en lo cap, en les orelles, en lo nas, en la bocha, en les mans e
axí de les altres parts. En lo present capítol mostrarem com ha sentiment que
alleujada en les mans per satisfacció, la qual deu ésser primerament feta al Creador,
puýs a la criatura. Cascú deu, donchs,
interrogar la sua consciència, dient: "Digues-me, consciència mia, ¿e no sabs tu com
despullist Déu de tu matexa e subjuguist a la senyoria de son enemich, o faent contra
la voluntat del teu creador, servint al diable en vicis e peccats?. Digues, consciència
mia, ¿has tornat Déu en la sua pocessió?, digues-me, ¿Tens-lo e posseexs-lo
éntregament e perfeta? Sàpies que no
amor, car la sola amor és ligam e vincla ab lo qual nós tenim Déu e ell nos posseex.
La sola temor no té perfetament e éntrega Déu, ni us liga fermament ab ell.
Adonchs, interrogue a tu, ànima mia, si ést conjuncta a Déu per amor e si la dita
amor ha en tu dissipats tots los peccats, axí com lo major foch apaga la menor foch.
Digues-me si Déu, lo qual havies
gitat atràs per los peccats, poses ara devant los teus uylls, posant la sua amor primera
que tota altra amor; si ames ans perdre tot lo món que Déu, si d'aquí avants vols
complaure a Déu, si ab ell vols haver singular amistat; si vols haver singular
familiaritat ab la cort celestial, digues, consciència mia, ¿quant peses e quant estimes
la divinal amistat? Digues-me, ¿e què ést aperellada de fer per conservació de la dita
amistat?, e si la amistat divinal fos venal, ¿quant daries tu per aquella? Digues-me
consciència mia, ¿e quant ést obligada a Déu qui aprés de tantes injúries que de tu ha
rebudes, tantost que tornes a ell te ix a carrera besant e abraçant-te, axint-te a rebre ab
tota la cort celestial, ab baylls, ab cants, ab goig e gran festa, prenent-mi
en filla, tornant-me la sua heretat? Digues-me, consciència mia, ¿Tots aquests benifets
o benifficis han-te inflamada, han-te convertida, lexant lo cruel dimoni, seguint aquest
amador e donador tan liberal, senyor tan clement e piadós? Respon-me, consciència
mia, sabries-me dir quin goig, quina delectació és aquella que proceex de la pau e
reconsiliació que fas tu ab Déu e de la reperació de la gràcia e de la sua amor, la qual
ha inspirat dins tu penitència e compunció de tots peccats, ab esperança de aconseguir
la benaventurança perpetual. Digues-me, ¿series tu apperellada per a deffençar la
heretat que
ha restituÿda a mi, persona axí vil e desconexent, per
sola gràcia sua e no per bonesa mia? Digues-me, consciència, ¿has tu propòsit ferm
de conservar la dita heretat ab lo teu estudi e tota esvetlada diligència?, ¿has tu
intenció ferma d'aquí avant servar lo teu cors munde, pur e bell, en forma que no
apparega res que sia offenciu al uylls de la divinal megestat? Digues-me, consciència
mia, si has en abhominació, de liurar-te d'aquí avant al diable qui
per fanchs, per clavagueras, per espines, ortigues e romagueras. Respon-me,
consciència mia, si dispons de fermar-te ab Déu axí com a un port molt segur e
reposat; si tems los vicis e peccats axí com uns abissos molt pregons, havent-los en
abhominació, axí com a tempestat e mort cruel e molt terrible.
Digues-me, consciència mia, ¿volries haver familiar la regina dels cels, la qual és
primera en lo cel, aprés del seu fill e prega per los peccadors? Digues, ¿done
que sies obligada a tota la cort celestial, la qual te ajuda e fa gran festa de la tua sancta
amistat e conversació? Digues-me, si
grat e gràcies, tota vegada que la divinal gràcia te deliure dels ligams de la mort e del
càrcer del diable. Respon-me, consciència mia, si has consolació de mi qui
primerament fuy ciutadana de la casa de Déu.
Digues, consciència mia, ¿e no has tu gran consolació?, ¿no has singular goig que
tota la cort del cel, la qual primerament no
no podent sostenir la pudor del famer diabolical e les abhominables letgeses e
sutzures de tos vicis e màcules vicioses, ans giraven la cara e
quants són en lo cel, que la dita cort celestial ara mira la tua ballesa que has cobrada,
e
Déu per offerir-li tes pregàries tots los sants són ab tu anciosos de promoure ta petició
e tot açò que tu vols espatxar en la cort celestial? Tots reeban tes demandes e les
offeren al benigne pare teu, ab tota llur ànsia esvetlada. O consciència mia, ¿e no
alegres tu de tantes e tan grans amichs que tu has aconseguits e gonyats? Mira lo cel si
pots, quina és la glòria que a tu és apperellada, quin esguarde és aquell tan gran e com
està apperellada
la cort celestial per reebra a tu. Prech-te, consciència mia, que consideres quina e qual
eras ans que lo pare de moltes misericòrdies te convertís ab la gràcia de sa conpunció:
No eras brandó, ni ciri luminós, ans eras carbó fumós, pudent e tenebrós; e ara ést ciri
luminós e làntia flamejant devant la presència dels sobiran Senyor, ést luminosa per
clara conaxença e ardent per caritat e dilecció, eras sepulcre, hon jahia la mia ànima,
separada de la vida de les ànimes benaventurades, en lo qual sepulcre te rosegaven
vèrmens de vicis e
virtut espiritual en un glop. O lassa, ¿e què diré de la tinya e arnes de enveja, de les
serps de engan, de la
garrulitat de les granotes, dels escorpins de ira, dels cans infernals de detracció, qui
mordien e
aquests dampnatges, per tal com jahia morta dins lo sepulcre, qui era ple de tota
sutzura e abhominació.
Prech-te, ànima mia, que en la tua consciència conegues tu matexa, quina e com eras
vestida e arreada, ans que pençasses que eras digna de abraçar e ésser abraçada per lo
dolç espós, apperexent, tu maravellosa, amable e graciosa, a tota la cort celestial,
appellada filla e esposa del sobiran Senyor. Prech-te que
de la fe radiosa e resplandent, de aquella centura de la esperança, del safir ornat de
totes pedres precioses, del sarçall de caritat,
circuÿt de carboncles molt luminosos, de les calses, tapins e sabates que enbalaxen los
teus peus e
mans; de bones obres; de la vestidura feta de diverses colors de virtuts.
Prech, consciència mia, que
ànima dolorosa, e donets vijares que a la ànima a qui ha fetas tantes e tan singulars
gràcies, la qual és posada en estament de tanta glòria, dega, d'aquí avant, lunyar-se de
son espòs. O consciència mia, pus que Déus te ha feta axí gran e singular gràcia que
t'ha reduÿda axí e tu ést tornada a la sua dolçor de amistat, no
les mans a retenir-lo e la tua confessió demostrarà que ha vera satisfacció, tornant tu
matexa a Déu, al qual injustament
te eras tolta e usurpada.
TERÇ CAPÍTOL:
Que la persona pot conèxer si ésser ben confessada com la confessió és
acompanyada ab restitució de son proïsme.
Si en la sobirana glòria no entra cosa sútzea ni letga ni és que puxa entrar ligat en lo
regne de sobirana libertat, com la confessió torna hom al regna sobirà, cové que si
hom vol ésser ben confessat cové que satisfaça a son proÿsme; en altra forma
romandria ligat ab la dita obligació e no seria absolt universalment de tots sos deutes,
dient Sent Agostí que no és absolt lo peccat si no és satisfet açò que era furtat. —És
dit furt, posseyr alguna cosa contra voluntat de son Senyor—. Adonchs, com la
persona és confessada o satisfà o ha voluntat o propòsit de satisfer si havia ab què
senyal, és manifest que pus és verament
absolta que és ben confessada. E la dita satisfacció deu ésser feta axí de fama com de
béns, e com la dita satisfacció se fa pus francament e pus voluntària llavors és senyal
que la persona és mills confessada. O ànima mia, ¿e per què recuses la satisfacció?,
¿quina cosa és en lo món per què tu deges ésser perduda e dampnada? Com tu sàpies
de cert que no sies reemuda ab aur ni ab pedres precioses, ¿per què tems pobresa tu
qui no has preu?, ¿per què no
posseyr lo regne de cel? Sàpies, ànima mia, que no pot a mi deffallir vida, qui són
appelllereda a la sobirana vida e tant com viuré menys en aquesta mortal vida tant
vindré abans a la vertadera vida, ¡E quanta desperació
serà dels dampnats com se veuran perduts per cosa que tan poch los dura, per cosa
que diffama los hòmens e
és, e ¿pençes-te ésser absolta tenint lo furt en la mà contra lo manament de Déu e del
príncep universal e senyor de vida? Tu per lo peccat que has comès sens açò que deus
a ton proÿsme has a satisfer, o per dejuni qui ordona tu a tu matexa o per almoyna
qui
Lo dejuni depura la carn, la almoyna depura los béns, la oració depura lo espirit.
Com la persona qui
e satisfà a son proïsme tantost com pot, manifestament
porta senyal que és confessada fructuosament e absolta per lo sobiran sacerdot
Jhesucrist, salvedor nostre, de la qual cosa parlava lo propheta David quan dix: "Jo hé
dit e diguí: "Senyor, yo confessaré la injustícia mia e tu mon senyor e tu salvedor meu
has-me perdonada la iniquitat del meu peccat". E com la dita confessió no obtenga
absolució sens promesa o ficta satisfacció, appar que la dita satisfacció és senyal que
l'hom és ben confessat. E per ço com lo prevera diu: "Deus te dón absolució de tots
los teus peccats", e açò que diu , comprèn vera satisfacció, car la cosa que no és
satisfeta no és absolta.
QUART CAPÍTOL
Que la persona pot conèxer si ésser ben confessada si li plau reposar-ne dins la
ànima on posseescha Déu
Aprés que la persona en la confessió ha satisfet e ha recobrat Déu, lo qual havia
perdut, no li resta pus sinó que
allò és senyal que la persona ha feta fructuosa confessió. La dita pocessió no
obtenir si la persona no ha repòs dins la sua consciència, car lo Sant Espirit no reposa
sinó en la persona humill, reposada e benigne de cor. Lo primer brogit que
dins la ànima, són les primeras turbacions e hodis, qui vénan sens deliberat propòsit e
són apellades primers moviments. Aytals moviments deuen tantost al començament
ésser empatxats e repremuts, en guisa que no proceesquen a més; e deu-los hom
trenchar a la pedra que és Jhesuchrist, invocant lo seu nom o convertint-se a la sua
amor,
o a la sua passió o a la sua temor, dient lo propheta David: "Aquell és benaventurat
qui pren los fills, ço és, les primeres cobeyançes hon bat la pedra ço és Jhesucrist". Lo
segon brogit que
ymaginacions de mundanals e leges cogitacions e aquestes torben lo repòs de la pença
humanal, e són axí com a mosques inportunes que no lexan reposar la persona.
Aquestes, a vegades, se mesclen en la oració e no cessan de ensutzir lo sacrifici del
esperit tribulat per contricció. Aquesta és la plaga dels mosquits de Egipta, la qual no
legim que fos guarida, car moltes vegades les persones sanctes són molestades o
anujades ab los dits mosquits;
e com les plagues de Egipte sien guàrdies ab oració de Moysès, és-nos donat eximpli
que los agullons de les dites plagues no
altres infestacions, que sostenim forçadament, no
devem tenir en lo cor que no vénan per procuració nostra, ans deu dir cascú: "Yo no
us hé appellades, ni us admet e no us acull ab mi, per mi no sóts vengudes e per mi no
romandrets, e si d'aquí avant romanits ab mi, posat que siats vengudes per moure
noure
vengudes a empatxar la mia oració, millor ne serà la dita oració: per la vostra
impugnació
faré, donchs, oració; e si vosaltres romanits, vencré-us e sobrar-vos-hé; si fugits
multiplicaré en ma oració, e o romangats o fugats, en cascuna cosa faré oració; e al
meu senyor serà plasent e exceptable la inpugnació e la oració". Foll és, donchs,
aquell qui us ha trameses a enpatxar-me, car lo premi de la oració és salvat e lo fruyt
conservat. Emperò, sé que la dita pastilència de les inpugnacions espirituals, per ésser
curada ab ardent oració, axí com Moysès fahia cessar les plagues de Egispte, faent
oració, segons que posa Sent Agostí, exponent aquella paraula del Evangelista, qui
diu: "Aquesta natura de dimonis no és foragitada sinó ab dejuni e ab oració", car tres
coses són que giten l'om de casa: la primera és stil·licidi, com l'ayga
cau de gota a gota; la segona és fum; la terça és mala muller. Cové, donchs, que ab
gran diligència tanques tu e obres la casa del teu cor, per tal que no sies tabustolejat
de part defora, ab pluja, vent e tanpestat de mal temps.
Aprés deu guardar que no y entre fum, ço és, les cogitacions qui proceexen del foch
de la mala cobeyança, la qual no cessa de fumar, si la habundància de làgremes e de
confessió no
paradís és la costuma de peccar, la qual incessantment dóna baralla a la pença, e no
permet la persona separar-se de les coses acostumades, sinó ab gran ira e soberga
tristor; e açò appar en aquells qui són posats en gran administració de béns temporals,
qui envides troben repòs en llur pença,
qui han oblidats sí matexs, per proveyr als altres; mas la vera confessió, lexa totes
aquestes àncies e sol·licituts per posseyr Déu segurament e reposada.
QUINT CAPÍTOL:
Que
és senyal de vera confessió.
En la inpugnació que fan los enemichs de part defora, les opportunitats fan pont per
lo qual los enemichs passen al castell de la ànima, per què cové que
que fan a la ànima sia vedat e empatxat, en guisa que no troben via poblicha per
inpugnar lo castell. E un remey hi ha molt singular, ço és, que unplam lo vall de
làgremes habundoses,
per què cové usar de una cautela que tota vegada que
castell, hagen novella pena que
desonesta affecció esvaex la tua pença, posa-li al devant alguna pena novella; e açò
faràs tantes vegades fins que
affeccions. Si
serchar luny, a la mà són, car aquestes penes són: cantar o dir algun psalm;
especialment hi ajuda la invocació del Espirit Sant, car los enemichs espirituals no
poden sostenir per res la presència de la luminosa suavitat del Sant Espirit. Altre és de
gran efficàcia, ço és, la oració del
Pater Noster, especialment hi és molt apropiat aquell Psalm:
adjutorium meum intende domine ad adjuvandum me festina",
en vulgar en la segona part del present tractat.
E si les dites oracions no vénan en ús, no dupte aytal persona que no sia deliurada de
la inpugnació de les dites cogitacions, car vaent lo diable que no pot contra tu
aprofitar e que tu tens totstemps apperelleda lo coltell per tallar lo cap a ses males
temptacions, e que tens apperellada la forcha de la creu per crucifichar e penyar-hi la
carn; làdria malvada, fuig tost espaordit, dient Sent Jacme en la sua Canònica:
"Contrastats al diable e ell fogir-vos-hà", e si la persona portarà ab sí algun memorial
de la passió o de la dita passió enpremtes en la tua pensa, sàpies que
fogirà prestament, car no pot mirar
la bandera de la fe christiana, ab la qual fo vençut, sobrat e confús. Adonchs, tu prin
algun memorial de la passió e porta-la en lo teu cors, per fer fogir lo teu enemich tota
hora que
a la carn, algun celici, algun cercle, alguna vestidura grossa que dona aflicció a la
carnaça; e açò serà memorial dels ligams, dels açots que Jhesuchrist sostengué, qui
per nostra redempció volgué ésser açotat e ligat; e si com te ve a la tua memòria la
dolor que
punició en les tues mans per recordació de aquella dolor, tantost fogiran tos enemichs.
De açò perlant Orígens sobre la Epístola els Romans, dix que de tanta
virtut e de tan gran efficàcia és la continua recordació de la passió, que tot ho foragita
nostra pença: les males cogitacions e praves affeccions.
E vull que sàpies tu, christiana e christià, que si has acostumat de pençar com és
assetjat a cada part, e com lo enemich té lo coltell tret contra tu, qui crida e demana
per devorar-te, e cogites com ést posat e ligat en lo càrcer de les misèries humanals, e
com tu ignores quin serà lo terma de la tua vida, e com esperats la sentència
esdevenidora, qui
comparer devant la cadira del sobiran jutge, hon has a respondre de totes les tues
cogitacions, obres e delectacions, e com lo diable ha escrits tots los teus peccats, com
ell te espera per acusar-te; si tu estàs totstemps apperellat contra ton enemich e
ymaginant sovint
en les dites coses recorres al Crucifix, faent memorial continuat en la tua pença com
és mort per tu salvar, e poses tota la tua esperança e amor en ell, tantost fogiran de tu
los teus enemichs, qui
estudi de servar e guardar la clau del teu cor e foragita lo diable per la manera que
mostrada, car si lo dit cor és ben guardat, en segur és tot quant has, e Déus te posseex
en reposada pau. Aquesta porta és finestra e porta del teu cor, per què
tota la tua diligència estudies de guardar-lo, e per res no faesses lo peccat porter del
dit castell, axí com faé Caÿm, al qual dix Déu: "Lo teu peccat serà prest a la tua porta"
, car aytal porter no lexaria entrar cosa que fos bona, ni vedaria que cosa mala no y
entràs,
ni permatria que la oració hi entràs per traure
porter e dich-te que si tu poses dos porters al dit castell, a la porta del teu cor, ço és,
temor e amor de Déu, la temor ne foragitarà tots los traÿdors e los teus enemichs, e la
amor forçarà entrar dins lo castell tots los vertaders amichs teus, e tota cosa que
profitosa, farà y entrar la confessió vera e pura, la qual darà repòs e seguretat,
foragitant-ne los enemichs. Emperò cové que tanques la porta ab algun bé: totstemps
posa algun bé dins la tua cogitació ab lo qual fermes la dita porta, liga algun bé a la
tua cogiatació, axí com és pendre algun sant per advocat e per exemplar de la tua
vida, pendre algun honest offici, occupar-se en alguna sancta obra, la qual obra com
serà acceptada per la persona, si serà acostumada la dita acceptació o costuma,
portarà quasi una necessitat de anciosa execució. Aquesta necessitat és forrellat e
tanchadura, la qual no lexa obrir al diable la porta de mies cogitacions, perquè no
torbàs lo repòs de consciència, qui és senyal de confessió meritòria e fructuosa.
SISÈN CAPÍTOL:
Que lo singular senyal que la persona ha que sia ben confessada és que
alleujada en tots los sentiments espiritualment.
La persona com és malalta de febra, un dels millors senyals de curació és que sua, e
ab la suor alleujà
vostre cor, ço és a saber, que tot lo sentiment espiritual dejune e tot l'om senta gran
alleujament de peccats". La suor són làgremes que alleugen tot l'om, la pols és lo
moviment espiritual del cor; adonchs com la persona sua per làgremes que són
despler del peccat ab propòsit
de no tornar-s'í, cascú deu interrogar la sua consciència si
càrrech de peccats com portava, e si la consciència respon que li dóna vijares que li
hagen descarregat un gran càrrech, bon senyal li és. Item, deu ésser interrogada la
consciència si li dóna vijares que sia escapada de una gran maror, si li dóna vijares
que sia venguda a un port molt segur. Item, si sent la dolor de la sua naffra, si ha dolor
dels seus peccats, car gran senyal de curació és haver sentiment de la nafra, la qual no
senten los membres morts e corruptes; e si la consciència respon que sent la dolor del
seu mal, bon senyal és de curació e de vera confessió. Item, deu ésser interrogada si li
és restituÿda la vista espiritual, deu ésser interrogada si veu lo món e que veeu en ell,
e si
la consciència respon que veeu lo món, lo qual és una ombra fogitiva qui fuig e corre
a la mort, e tots quants la seguexen corren a la mort, e que vaen tots los amadors del
món, qui són axí com aquells qui somien e no ha res de veritat llur somni, car no
aconseguexen ço que somien, axí com diu Ysayes de aquell qui ha fam e somia que
menja, e de aquell qui ha set e somia que beu, emperò, com se desperta se troba buyt
de son desig e trobe
mort, e aprés que haurà dormit diu: "Ha-me farit e no ha sentida dolor, han-me nafrat
e no u ha sentit". Si axí respon bon senyal és de vera confessió.
Item, deu ésser interrogada si considera la glòria mundanal e quina és en sí, e si
respon que li dóna
vijares que sia un gran escarn e singular confusió e menyspreu, e que la virtut és
aquella, la qual sola ha ballesa, honor e fama e aquell ha bona vista qui solament jutge
ésser bella cosa e gloriosa aquella que enballex la ànima e la ret de gloriosa, si axí
respon senyal és de vera confessió. Item, deu ésser interrogada la consciència si
conex, si mira la consciència, e veeu les sutzures e letgeses del peccat com són
abhominables e vils: si respon que conex que no ha major viltat, legeza e sutzura en lo
món que la letgesa del peccat, senyal és que la sua vista és sana e molt alleujada. Item,
deu ésser interrogada si ha en abhominació la mala vida del peccat, si considera la
host del diable que té l'om assetjat, volent-lo devorar, si vaen com li stà apperellada la
forcha
del infern, si vaen com los enemichs escarnien l'om, com lo galtejen, com era farit ab
los açots de peccats, e no amagava ne girave la cara, com se gitave en los laços e
coltells, a forma e manera de hom foriós, com dormia en lo femer e podrimer dels
peccats; si coneix que la avarícia sia romaguera de moltes punyents espines; si conex
que la supèrbia sia una mar bramosa e mol inflada; si creen que sola ballesa és aquella
que proceex de les virtuts, la qual sola és plasent a Déu e a la cort celestial,
maravellosament graciosa; si conex que tots los amadors del món són sechs e orbs; si
mira los turments del infern ab gran orror e los goigs de paradís ab gran desig; si
conex que tota la vida sua és un camp de batalla e que
contra lo diable; si coneix en quina guisa lo món, la carn e lo diable li procuren la
mort e com
Déus li offer salut e glòria; si conex la carrera per hon anave, la qual portava a la mort
eternal; si mira la escala que li és dreçada per mirar al cel; si conex com és digna
l'oma de mort e de turment perpetual, si vaen les causes e rahons que Déus ha contra
ell; si conex la misericòrdia que tant de temps l'a sostengut en peccat e a la fi lo n'ha
deliurat, si respon que hoch, molt és alleujat en la vida e mostra senyal de vera
confessió.
Item, aprés deu ésser interrogat l'om, qui s'és confessat per sa pròpia consciència, de
la hoÿda, e primerament, sia-li demenat si hou la paraula divinal o si la proposa hoir
volenterosament, si ou ab temor les manaçes dels turments infernals e lo estret e molt
rigorós juhí del sobiran jutge, com ou la sentència que darà Jhesuchrist en forma
humana,
dient: "Anats, maleïts, al foch infernal la qual null temps serà revocada". Item, que
sent en sí com ou recitar los turments e penas del infern, com ou recomptar los plos
continuats, los crits, los estrenyiments de dents, lo fret insuportable, la pudor
intol·lerable, les tenebres inpalpables e lo abís pregon de totes misèries, ab la absència
de tota consolació, si respon la persona confessada que tot açò hou ab gran temor, ab
vera fe e que vol de fet esmenar la sua vida, bon senyal és. Aprés deu la consciència
interrogar l'om si les paraules de la sancta escriptura ou a pler e a singular delectació,
si la sancta fe roman en ell fermament, si la sua esperança se leva com ou les
promatençes dels béns del altre
món, si les dites promatenças fan la sua pença molt attenta a desigar los béns de la
altre vida, si les dites promatenses li arrapen e li furten lo cor, e
aquella hora de les altres misèries mundanals, si con ou parlar de la misericòrida
divinal se pren a ballar e cantar dins lo seu cor e reeb força e propòsit de fer bones
obres, si conex que les lagoteries e detraccions són sagetas untades ab mel, per la qual
raó les escolta ab gran anux, si coneix que les cançons, cobles, dictats e cantilenas que
contenan sentència letge, sutza e provocativa a mal, sien salmòdia del diable e cants
de dimonis, car ab les dites cantilenas servex hom lo diable, axí con ab los psalms e
ympnes Déus és loat e colt, ab les dites cantinelas és foragitat lo sant Espirit, axí com
ab los cants divinals és invocat,
lo diable és exellat; si la presència o lo dit sentiment senyal és que la dita potència de
la hoyda és ben alleujada a la persona verament confessada.
Aprés deu hom interrogar sí matex del gust espiritual, si li dóna vijares que tota
delectació viciosa e carnal hage sabor de corrupta abhominació, si jutge que molt se
engana lo paladar com li era vijares que les dites carnals delectacions li eran molt
delectables e saboroses, e açò era en causa, car possehia
gust, al qual les coses amargues apparexan dolces; bé és amarch bocí aquell ab lo qual
se traga hom la mort, per què appar que delits carnals e viciosos són massa amarchs,
mas la infecció o corrupció del paladar del cor, jutge falçament ésser dolços, lo qual
paladar
és guarit com la febra és curada. Aprés deu ésser interrogat dels contraris:
Primerament, si són en sanctadat de bones obres, troba odor de totes espècies
aromètiques molt bé odorants; si la vida de luxúria, jutge ésser un famer ple de
podrimer; si jutge que
perfums; si li dóna vijares que tant com ha viscut en luxúria, sia estat plantat en un
pregon famer, ple de tota corrupció; si com se és confessat li dóna vijares que tota
aquella corrupció sia convertida en odors atractius molt suaus e perfums celestials; si
com se recorda de la luxúria li ve un vòmit de totes abhominacions e com ou parlar de
castedat se inflama en singular
desig espiritual; si la persona que és confessada ha lo dit sentiment, senyal és que ha
lo espiritual gust molt alleujat e per consegüent és hom molt ben confessat.
Senblantment deu ésser interrogat del odorat espiritual si li put tota cosa, la qual
abraçava contra Déu; si li put luxúria; si li fraga o ha bona odor la castedat; si li
avorrex lo fum escur de enveja e les punyents espines de avarícia, la sublimitat o altre
perillosa de supèrbia; si abraça la amplesa de liberalitat; si odora la viola de humilitat;
si odora la temor de Déu com a mirra, la caritat com a bàlsem, la misericòrdia com a
ungüent, la esperança com a nardus, la fe com a ysop, la devoció com a ensens; si
respons que de les dites virtuts ha ver sentiment,
appar que és alleujat en lo espiritual odorat, d'on appar que
Del altre espiritual sentiment, com se reduescha al peccat de luxúria o de avarícia
que
matèria.
SETÈN CAPÍTOL:
Que voler en sí executar la sentència de mort, la qual merex per lo peccat, és
senyal de persona ben confessada.
Sentència és de ladre qui furta alguna gran joya al rey, que sia penyat en la forcha
tant e tan longament fins que muyra. Adonchs, sia enterrogada la persona que és
confessada. Digues-me, ¿has mort lo ladre o lexes-lo encara viure?. Si no l'has mort,
¿hon és la virtut de justícia?; si
per què no appar que sies ben confessada. Digues-me, ¿e no ést tu aquell ladre qui has
furtada la honor de Déu?; digues-me, ¿roman ab tu, aprés de la confessió, la voluntat
de furtar a Déu alguna cosa de aquelles que s'à pres, que són sues? Si tu has voluntat
de retra a Déu éntegrament e perfeta, ab vera faeltat, e aquesta voluntat viu en tu,
appar que la voluntat de furtar alguna cosa de Déu és morta en tu; si en tu viu la
voluntat de restituyr a Déu ço que injustament retenies, morta és, donchs, la voluntat.
Làdria, digues-me, ¿e seria per ventura mort lo consell ab lo qual faÿst lo dit
ladronici? Sents que
aconsellat, si no viu en tu bon senyal és de la tua confessió; mas, diràs-me tu, ¿com
poré yo matar lo ladre? Dich-te que a vegades
lo deus matar ab fam, a vegades lo deus cremar; a vegades penjar, segons lo mal que
fa, car si lo ladre ha peccat per gola tu deus matar la sua cobeyança ab dejunis e
abstinèncias, si lo ladre ha peccat per luxúria deu morir la sua voluntat, cremada ab lo
foch de la divinal amor, en forma que no romanga ab hom lo delit de furtar, ni de
fornicar, sinó és viva en ell la voluntat de restituyr açò que ha furtat. Aprés de açò,
deuen ésser mortifichats los parlaments, les leges cogitacions, les sútzees
ymaginacions; e deu morir la voluntat que
de parlar ab la dona viciosament amada, de oyr lo parlar, de participar ab ella
en los actes de peccat, en los quals la voluntat és estada principal, faent e consentint.
Totes les dites coses són axí com a carbons flamejants e axí com a aspurnes qui
romanen de la inflamació de luxúria e solen inflamar e encendre lo foch que era
apagat. Aquests són los membres del hom vell, lo qual havem dit ésser ladre robador;
e si
hon penyaràs lo ladre, a forma e figura dels
dolor de punyiment, hon deu ésser fermat lo cap del ladre robador, car pus que
ladre se penit, açò de què
que mils mortificha lo delit
que dolor. Lo segon braç és temor. No és cosa que mils mortificha la presumpció folla
e la audàcia superbiosa que temor, de què diu David: "Senyor, clava les mies carns ab
lo clau de la tua temor". Lo terç braç és vergonya de la confessió, car la pocha
vergonya que
uylls, és mortificada ab la vergonya e confussió de la següent confessió. Lo quart braç
que sosté lo càrrech e pes de la forcha e del ladre que y deu ésser penyat és treball de
satisfacció, treball de les obres contràries que no lexen reviscolar lo ladre per a furtar,
e mortificha los vestigis o petjades de la vida antigua de peccat, e nodrex novella
vida. Ab un de aquests claus deuen ésser clavats los peus qui corrien al infern, e los
dits peus
són prava cogitació e perpetració de males obres, los quals són clavats ab lo clau de
treball de satisfacció. En la dita forcha deu ésser penyat tot hom qui és ladre, tota
persona qui vischa en la vida antigua de peccats, e deu-hi ésser mortifichats ab tots los
menbres del seu cos. Aprés de açò, deu-li ésser posada sobre lo cap una corona de
espines, la qual corona és molta e singular, dolorosa cogitació e anciosa consideració
de sos peccats, e continua memòria de recordació de la dolorosa passió de Jhesuchrist,
la qual deu estimular e agullonar lo cor per continua tribulació e compassió del
Crucifix, car aquell qui vol que sos peccat no vinguen a la memòria divinal, deu-los
fer venir sovint a la sua pròpia memòria; e per ço dix David: "Senyor, hages mercè de
mi, segons la tua gran misericòrida,
car yo conech la mia iniquitat, e lo meu peccat és estat totstemps devant la mia
presència e gira la tua fàs que no vega mos peccats, car yo los veig e mire
continuament, per què ab llur continua memòria pose dins lo meu cor continuada
ranchor, vergonya e dolor, ab los quals lo dit cor sia farit e espaordit".
De les dites coses deu ésser fabricada la dita corona, la qual sia posada sobre lo cap
del penident qui és penyat en la Creu, per tal que la memòria de la passió e del peccat
que ha fet lo punya, de part detràs; la temor, de part devant; la vergonya e dolor a la
part dextra; lo treball e ànsia e satisfacció lo punya a la part sinestra. Aprés açò resta
que
indignació
contra sí matex, ab vinagre de tristícia, de la mala vida que ha tenguda, les quals coses
nos són recitades en la Passió de Jhesuchrist, qui segons concorden los Evangelistes
fon abeurat de mirra, de fel e de vinagre. Aprés de açò deu ésser nafrat lo costat dret
del ladre, e ubert ab la lança de la paraula divinal, en lo qual costat està la vigor de la
amor e la dita lança deu farir lo dit costat, vigorosament, fins que ischa la sanch dels
peccats e y entra la amor de casta vida, mas la dita lança se deu donar com l'om vell
de peccat és ja mortificat, axí com Jhesuchrist rebé la dita lançada com fou mort; los
ligams ab què deu ésser ligat lo penident, los açots ab què deu ésser batut, la colona
hon deu ésser ligat, los bufets ab què deu ésser agaltejat
e vituperat: com sien satisfaccions de panitència, segons posa Sent Agostí, no
al present. Mas la persona del hom vell de peccat és la consideració que ha de la sua
vida, ymaginant d'on ve, d'on s'és partit, d'on és lunyat e a hon va. La retenció, aprés
que és pres, significha la luminosa e clara consideració dels béns que ha rebuts de
Déu e dels mals que ha fets.
Lo ligar del pilar és lo gran desig e amor que ha de ben obrar e de esmenar la sua
vida. Les mans haver ligades detràs significha en quina forma la amor de esmenar la
vida foragita de sí la conversió malament antigada. Llavors, és lo penident manat
devant lo juhí, com és manat devant lo confessor, qui sia jutge de la sua ànima o com
en sa consideració e ymaginació ell matex se posa devant la cadira
de Jhesuchrist, jutge universal, e açò fa en la hora de la punyent oració o cogitació de
sos peccats. Llavors, té velada la faç com considera la sua ceguedat antiga, en la qual
vivia e llavors, ni sentia, ne vehia en quina forma los dimonis agaltejaven e
escarnien. Aquest és lo estat del peccador que havent la fàs velada ab alguna amor,
vergonya o temor mala, o de alguna mala o viciosa passió, no considera, ni entenga,
ni vega les naffres, los improperis, los vituperis, les galtades, les collades e
li són fets per lo diable. A la colona és ligat, llavors, com és ligat en lo estament de
peccat, ab antigada costuma o ab massa gran ardor de amor carnal, e lo dit peccador
és allí açotat ab agullons e incitaments de peccats innumerables. Mas, com l'om ve a
vera penitència e confessió
totes les dites coses se giren al contrari, car hoynt la paraula divinal és ligat a la
colona de constància ab forma de indissoluble amor. És coronat de espines com
recordant-se del peccat se bat ab disciplines o ab pròpries correccions e reprehensions.
Llavors, té la cara velada e és girat e regirat entorn, com en los opprobis e
escarniments del món ha pasciència e dissimula quasi que no ho veu ni ho ou.
Cellavors sosté escarniment com entén que la glòria, la fama, les lagoteries de aquest
món, no són sinó engans, infàmies e escarniments e singulars opprobis. Totes les dites
coses hé posades per manifestar e declarar què vol dir mortifichar l'om vell de peccat,
ço és, per convertir
lo peccador a Déu, en tal forma que no romanga res de la vida de peccat.
Mas, sàpies que null temps serà en tu ben perfeta la dita mortificació si lo títol de la
fe no és posat en la sobirana part de la Creu, en una virtut de la ànima qui és dita
sindèresis, e aquesta és la sobirana part de la ànima. Creu-me e no duptes, que no és
cosa en lo món que tant mortifiche l'om envellit en peccat e que tant vivificha l'om
novellament convertit, com és sovinejada recordació de la fe catòlicha; e per ço, diu
sent Johan en la sua Canònica: "La victòria que venç lo món és la vostra fe", ¿e qui és
vença lo món sinó aquell qui creu que Jhesuchrist és fill de Déu, e ¿com e qui és qui
clarament vega e fermament
creega que ell per son peccat va a les penas del infern, qui vulla proceyr d'aquí avant
en son anar?, ¿qui és qui creega fermament si lunyar-se de Déu, per qui pert béns
innumerables e creu que deu venir al juhí divinal, hon ha retre compte de totes les
afeccions, cogitacions e operacions, que no tremol axí com la fulla en lo arbre?; mas
alguns són qui ho creen axí com dien de aquell qui té closos los uylls e veu ço que
sab. Perquè aquell qui vol mortificar l'om peccador deu ésser amonestat que obra los
uylls de la fe, e mir lo juhí divinal ab ferma cogitació. E si vols entendre açò que yo
dich, escolta: Posem per cars que una persona, la qual tinguesses per digna de fe, te
dehia que en aytal loch te era posat aguayt per matar-te; si tu
havies una laugera oppinió de la dita persona que digués veritat, no dupte yo que tu no
fogisses al perill e als aguayts del dit loch; si, donchs, una laugera oppinió ha regirat
lo teu cor, en tant que per res no vols anar al loch demunt dit, quant més com sia
ferma fe e segura que tota mala obra mata la ànima e que
matar-te, si havies ferma fe fugiries al loch de la mala obra.
Item, si tu havies
taula és matzinada e plena de túxech, o és aytal que si
dupte yo que per gran fam que haguesses que no
com tota delectació carnal viciosa sia vianda enverinada e entuxegada e mortal, si tu
havies de açò ferma fe ben raygada,
penç-me que no
aquells qui han tanquats los uylls; diem que vaen ço que esmaginen, e diem de aquells
qui dormen que vaen açò que somien, e ver dien, car vaen-ho en àbit per lo saber que
han dins la ànima. Senblantment tots creem la fe en general, mas pochs són qui
moguen llur ferma cogitació a ymaginar açò que creen universalment e confusa.
Cové, a tu, christiana, que axí claves en la forcha de la creu lo ladre malmirent, ab
tot son linatge, dampnant-lo a perpetual exili, en tal forma que en tot lo imperi e regne
de la tua amor no obtenga loch ni favor res que pertanga a linatge de peccats:
sàpies que tu ést lo regne, ell imperi sobirà, ab tots los teus béns de gràcia, de fortuna,
de natura e de glòria. Lo apostata e aquell qui ha comès sacrilegi, deu ésser cremat,
segons les humanals leys ordonen e segons les costumes ecclesiàstichs. Apperellar
deu hom, donchs, lo lenyer flamejant de la divinal amor conpost de la lenya dels
benifets e dels carbons flamejants de les paraules divinals, e si açò no
ab lo foch de tribulació e de dolor penitencial. E aquell qui és ben confessat deu
ordonar que de tots los peccats no romanga res, sinó la cendra de memòria per fer
laxiu ab la ayga de làgremes de contritiva confessió, car lavors és millor la làgrema
e
E com en los peccats molts cometan adulteri contra Déu, lo adultre deu ésser
apedregat ab reprehensions e manasses de les penas infernals. Adonchs, lo ver
confessat, deu pendre de la sua memòria la lenya dels seus benifets, les pedres de les
reprehencions, per cremar lo apòstata e per apedregar lo adultre; e deu pendre los
açots de les indignacions contra lo rebel·la; emperò, en tal guisa deu fer la execució
del hom vell qui vivia en peccat, que
Déu, de la sua mala vida antiga, no
antigament vivia en lo peccat, és axí com l'om qui té
entorn, e aquell qui
la serp, a pedra o ab coltell, que no mate l'om qui és vaxat per la dita serp. Per
senblant forma, l'om qui viu en lo peccat és senyit e circuÿt per la serp diabolical qui
introduyí la mort en lo món sots forma de serpent; en tal forma deu, donchs, morir la
serp, ço és, lo peccat qui
penitencial confessió no muyra per desesperació. E per ço dix lo propheta Ezechiel:
"Yo, diu lo Senyor, qui són tota vida, dich que no vull la mort del peccador ans li
allonch la vida per tal que
convenan a la conversió del peccador vulles: que claven lo ladre ab temor divinal o
vivifican ab amor o
o
de sants desigs o
afficàcia de les amonestacions, o ab la singular favor sua tiren l'om a Déu, ab molt
estudiosa diligència. Totes aquestes coses, o turmenten l'om qui viu en peccat o
resuscitar, e nodrexen l'om qui és dignament confessat e fructuosa, o
fan singular ajuda o donen sentiment a la persona qui ve a penitència que justament és
confessada.
Ací fenex la terça part del present tractat, la qual mostra los senyals en què pot hom
conèxer que sia ben confessat.
ACÍ COMENÇA LA
APELLADA PREYCACIÓ DE CONTRICCIÓ, HON SE MOSTRA COM
APRÉS LA CONFESSIÓ SE DEU HOM PREYCAR VERA CONTRICCIÓ DE
PECCATS.
PRIMER CAPÍTOL:
Que
contricció aprés la confessió.
Filla cara en Jhesuchrist, com en les primeres precedents parts del present tractat,
hage informada vostra devoció de les vias e carreras necessàries per anar a paradís per
lo sagrament de penitència; e com sens contricció de la dita panitència sia de tot
infructuosa, resta que us dón doctrina e art, a la qual, vós procurats contricció, faent
açò que porets per salut de la vostra ànima, la qual, despuýs que a mi havets elegit per
confessor tinch en singular cura e comanda: d'aquí avant és al sagrament de confessió
e retre compte a Déu en lo jorn del juhí, segons la manera a la qual me són obligat.
Per la qual rahó hé girada tota ma esvetlada e continua diligència
a donar perfecció al present tractat, despertant mon flach enginy a donar-vos vera
contricció de cor, en la qual vostra ànima sia depurada e denejada e offerta bella e
resplandent devant la cort celestial, acceptada, amada, enjoyada, loada e festejada per
vostre Pare Jhesuchrist, amador de les persones penidents, a les quals dóna longa vida
per fer-les venir a penitència.
E per mils moure vostre cor a la present matèria, podets ymaginar que tantost com la
persona és confessada, no
aquell dia, lo qual deu ésser ordonat a profit de la ànima, ans se deu appartar en
alguna cambra reposada de crits de gents e de tabustols mundanals e temporals. E
aprés que haurà feta una pocha
de oració deu ymaginar que
en un desert e posa-li devant la sua presència un molí de ayga e parla-li en la següent
forma (e pençats que
mia germana, sapiats que yo us hé endreçada e menada a lo sagrament de confessió; e
com sens vera contricció no sia perfeta la penitència ni plasent a Déu ni als sants del
cel, yo vos hé manada en aquest desert de contemplació per mils reposar vostre cor,
en guisa que mils fermets dins vostra memòria la doctrina que us daré sots la següent
forma. La mia cara germana, prech-vos que mirets bé la forma de aquest molí qui
devant la vista vos és posat: vets ací com l'ayga devalla per aquesta canal; vets ací
com fer la roda jusana;
vets una mola jusana, altre sobirana; vets lo gra del forment com se trencha és fa tot
manut, qui de primer, ans que fos trit e esmanuat, no era dispost que se
despuys que és mòlt se
devant la taula del rey".
Sapiats, la mia cara sor, que aquest molí és lo ver estament de contricció. La canal
per la qual devalla l'ayga és la confessió devota, acompanyada de molta oració; e per
ço en la confesió dels peccats precedents cascun peccat ha se pròpria oració, e açò
per obrir la devoció a la persona qui
absolució e paternal benedicció. La ayga que devalla per la dita canal
és la habundància dels divinals dons e amples gràcies qui proceexen incessantment de
la divinal misericòrdia qui dóna vida, conserva, sosté, espera, dissimula, crida que les
gents vinguen a penitència. E mostrant Jhesuchrist en la Creu quant ha fet per nostra
salvació, com ha dejunat, preÿcat, vetlat, suat, sospirat, gemegat, plorat, qui per vós,
germana molt cara, fou pres, ligat, açotat, de espines coronat, de fel e de vinagre
abeurat, en la Creu clavellat, diffamat, vituperat, mort, soterrat, e tan gran és aquest
flum d'ayga que la canal envides o pot reebre. La roda que
la recordació e memòria dels dits beniffets e aquesta roda ha molts braços e tots fan
un cercle, car, moltes e diverses raons e
causes ha la memòria de recordar-se dels beniffets rebuts, segons la diversitat de les
gràcies que del cel són trameses. Emperò, totes fan un cercle, car la confessió, la
oració e la absolució tot se termena en laor e glòria divinal, dient la sancta theologia
que Déus és un cercle. Lo centre e lo punt, qui és en lo mig, és en tot loch, e la
circunferència, ço és, la roda sobirana, no
infinitat. Sapiats, la mia cara sor, que la mola jusana és temor del juhí divinal, e la
sobirana és ferma esperança que Déus perdonarà los peccats als vers penidents. Entre
aquestes dues moles cové que vós, la mia germana, posets lo vostre cor, en guisa que
sia ben trit per dolor e desplaer dels peccats que havets confessats. E açò vol dir lo
nom de
contricció, car lo cor deu ésser trist entre aquestes dues moles, havent dolor e desplaer
de la offensa que havets fets a Déu. E de aquesta dolor quanta deu ésser punyir-vos,
ho declararé. De aquest cor, posat entre dues molas, dix David en lo Psalm
Penitencial: "Senyor, yo sé que vos no menyspreats lo cor contrit e humiliat".
La sobirana mola ha esguard a la divinal misericòrdia, la jusana mira la divinal
justícia. Prech-vos, la mia cara sor, que no pardessets aquest molí, vanessets ni
empenyorassets les dites molas al demoni, car diu-se en lo libre Deuteronomi: "No
deu rebre nengú per penyora la mola jusana ni la sobirana", ço és, no
persona per consideració de la legesa de son peccat, car Déus és misericordiós, ni
presumescha
per raó de la dita misericòrdia, car lo infern és mol dolorós. E per tal que vós, la mia
cara sor, siats informada de la pràticha de aquest molí e com lo cor se mol, levats en
alt la vostra consideració e sàpiats que la roda de aquest molí, ço és, la memòria, és
moguda per consideració dels beneficis qui la desperten, dient: "Déus ha fet molt e
massa a les persones del món donant-los tants e tan innumerables beneficis e dons que
no
presumptuosament e folla ha peccat contra la majestat d'aquest, axí ample e liberal
donador, perdent la sua amor, agreujant la sua bonesa, perdent per la sua gran colpa
pare, germà, parent, amich,
espòs, conservador de la sua vida, donador de la sua gràcia, prometador e apperellador
de la sua glòria, procurant-se la mort, la sobirana misèria, les penas infernals, los
turments perpetuals, la visió terrible dels dimonis, la maledicció de la sancta trinitat,
lo comiat de tota la cort celestial. Rahona, donchs, o tu memòria, e ofer tot açò a la
mia cara germana e preposa-li davant la sua presència tots aquests béns perduts e tans
mals procurats. Mou la roda de la tua recordació ans la tua confessió e digues-li de
part mia: "Cara sor, digues-me, si tu en un dia pardies lo teu pare ab totz los béns e
riqueses que
pardies lo teu espòs, lo qual te ama més que tu matexa
no
inextimables, e tot açò perdies per ta gran culpa, digues ¿series ben dura e més que
insensible si no havies singular desplaer e dolor cordial de la tua gran culpa per la
qual has feta tan gran pèrdua? Si dius que no ha cars al món de què tan gran despler
deguesses haver; prech-te que te ajustes al dit cars; si per la dita culpa vaesses que
fos apperellada una gran foguera per cremar-te, saigs inmisericordiosos, durs e cruels
per turmentar-te, tots los sants per condampnar-te, tot lo món per mirar-te, tots los
dimonis per escarnir-te, digues-me; ¿e no hauries dolor e despler singular del perill en
què series posada? Si respons axí com deus no és paor ni és dolor ni és despler
comparable al que tu hauries del
dit perill. Ajusta, donchs, la mia cara sor, al dit dampnatge e perill lo remey com res al
món no sia sufficient a reperar la pèrdua del pare e del germà, del espòs, del amich e
dels ben innumerables e a deliurar-te del perill del foch, dels turments e de la
condampnació demunt dits, con són làgremes contritives mesclades ab dolor de cor e
despler del peccat, com és contra Déu, poràs tu enpatxar ni retenir les dites làgremes,
poràs viure sens despler del mal que has comès, sens dolor de cor, per los béns que ha
perduts e per lo perill en que ést posada. Certes, si tu no fas com a persona
desesperada diràs que tota vols ésser convertida en làgremes, tot lo cor vols que
resolga en dolor e despler, per tal com has offesa la divinal magestat desijosa e molt
cobeyosa de la sua graciosa e molt plasent amistat.
O germana cara, sàpies que sellavós poses lo cor entre dues molas car ést trit per lo
despler e dolor que has del peccat, havent dolor de tots los peccats en general e de
cascú en singular. Emperò, requir que hajes propòsit de no peccar d'aquí avant, car no
seria total despler en lo cor d'aquell qui no hagués propòsit de peccar, car en lo dit
propòsit romandria plaer que entén a cometre.
SEGON CAPÍTOL:
Quina cosa és contricció en sa natura, continuant l'àngel sa informació, dient:
Germana mia cara, informe vostra devoció com és molt profitós a vostra ànima saber
quina cosa és contricció, per tal que la persona qui
sàpia per
quines vies e carreres deu venir a la perfecció de la dita contricció. E per tal que mils
ne sia sertificada vostra espiritual confessió, vull-vos-ne donar eximpli figural, on
devets entendre que la contricció se manifesta sots forma de una donzella verge, la
qual ab la cara rient, plena de làgremes, mira la altesa del cel, vestida de aur e té lo
seu cor en les mans, lo qual esquexa per mig e ix-ne tota la sanch. La dita donzella és
acompanyada de
és dita na Volenterosa; la terça és apellada na Propòsit de no peccar; la quarta és
apellada na Avorriment e reprovació del peccat. E sàpies, la mia cara germana, que
axí són acompanyades les dites vèrgens, que la una no pot
anar segurament sens l'altre. E per ço que la tua devoció mils ho entena, sàpies la mia
sor, molt amada, que la contricció és figura sots forma de donzella verge, car tant és
plasent a Déu que repara tota la puritat e la virginitat espiritual que la persona ha
perduda per lo peccat, car com la virginitat més estiga en la pença pura e neta que en
la integritat del cors, car la integritat del cor se pot perdre, romanent la virginitat, axí
com si alguna verge era rompuda per força, romanint la virginitat en tota sa puritat;
mas la integritat de la pença no
sens que no
pença, posat que hage propòsit de null temps
consentir en carnal delectació, per açò la dita contricció figura a forma e semblança de
verge. E la dita verge té la fàs plena ab la cara rient, mirant al cel, car la dita
contricció ha ensemps dolor e goig: la dolor és significada en les làgremes que li
banyen la cara, les quals proceexen de dolor del cor, car, com la persona penident se
recorda en quina forma per lo peccat ha offès lo seu Creador qui la ha creada feta a
ymage e a semblança sua, qui li dóna vida corporal e espiritual e la ha desliurada e
reemuda ab la sua pròpria sanch, e com per sa gran culpa ha perduda la glòria de
peradís, obligada a les penes infernals, ha gran dolor e plora per son mal. Mas, com
ymagina que per aquesta dolor e per lo dit plor és absolta del peccat e reconsiliada
a Déu, escapada de les penes infernals, alegre
escapa del naufragi o perill de negar. Per què la mia cara sor, un dels senyals de vera
contricció és com vos féts la confessió o com sóts confessada si sentits dins vos que
hajats gran despler de la offença que havets comesa contra Déu, e si havets goig com
havets dolor e despler de la dita offença e com s'í mesclen làgrimes, si havets
obtenguda tanta gràcia e tan habundosa. Mas, la dita verge és vestida d'aur, vestidura
de regina, car la contricció és retornat lo regne que
la qual cosa alguns la figuren coronada de aur, car
corona de glòria nos és restituÿda per la contricció dolorosa; e la dita contricció té la
fàs levada al cel, car alt sobre los cels li és promesa remuneració, dient la veritat
sobirana: "Ffets penitència car lo regne dels cels se aproÿsme o
vertaderament contrit. E la dita verge esquinça lo cor en dues parts. Açò és la dolor
que ha com ha offès a Déu, com s'és obligada a tanta misèria com és la servitut del
peccat". Del dit cor ix tota la sanch, ço és, tot corrupte propòsit de peccar, car tota
corrupta delectació e reprovat consentiment del dit esquinçament del cor diu lo
propheta Joel en persona del nostre Salvador: "Convertits-vos a mi ab tot vostre cor
en dejuni plor e plant; esquexats
vostres coratges no pas vostres vestidures". De la sanch que deu exir diu lo psalmista:
"Senyor deliure
qui l'acompanya és apellada per nom na Desplaer, car les malalties se guaresquen per
llurs contraris e la contricció sia madecina del peccat e en lo peccat hage hauda plaer:
manifesta cosa és que ab la contricció deu anar per singular companyia, dolor e
desplaer, car si lo peccat no desplahia romandria en sa delectació e no seria vera
contricció, e per ço diu Sent Johan en lo Apocalipsi: "Tan com se és delitada en los
delits la ànima deffallent tants li ha donats torments e dolors com és penident" . Mas,
la dita Verge no solament era dita per son nom na Dolor, ans li
dien na Voluntària, Dolor e Despler, car com no sia plasent a Déu lo servey que
violentament e forçada, e com tot peccat proceescha de la voluntat, no forçada rahó és
que la dolor contritiva que satisfà al peccat sia voluntària sens tota força, emperò, la
persona qui vol procurar contricció de sos peccats se pot promoure ab sospirs, ab
scilicis, ab disciplines, ab làgremes habundoses, faent violència a la carn, en guisa que
cessant sos delits lo esperit sia poderós en ses operacions a dolorejar de son peccat, e
ja per açò la dita violència és dita na Voluntària, car proceex del imperi o senyoria de
la voluntat, e la dita violència és meritòria, e no és acte o obra que sia meritòria o
demeritòria sinó proceex de la
voluntat estant en sa franquesa.
Mas la terça verge ha per son nom na Propòsit de no peccar, car si lo propòsit de
peccar roman dins la voluntat ja no és la persona penident, car no
que vol cometre ni romandria absolta, car un peccat no
hom penedir fructuosament de un peccat si no
haver contricció de un peccat, romanint los altres en sa voluntat, car com contricció
sia haver despler per tal com la persona ha Déus agreujat, si hom reté un peccat en la
voluntat, en aquell offèn e agreuja Déu e axí no és l'om verament
contrit ne penident, per la qual raó appar que posat que la persona habunda en gran
multitut de làgremes, si no és confessada ni ha encara satisfets sos torts, si en los plors
no ha propòsit de confessar, segons és obligada per sancta mara esgleya ni ha propòsit
de satisfer com porà aquelles làgremes, no eran contrits ni procehien de contricció, car
no havent propòsit de obeyr a sancta mara esglèsia ni de satisfer segons és obligada la
persona, és voler peccat, la qual cosa no pot estar ab contricció. Resta de conèxer la
quarta verge que per son nom és apellada na Avorriment e Abhominació del peccat, la
qual appellen los theòlechs Detestació, car a la vera contricció se requer
que
cosa molt desplasent a Déu, nociva a la ànima e abhominable a uylls de tota la cort
celestial; e aquesta detestació, reprovació e abhominació deu ésser continuament dins
la ànima ab propòsit de avorrir lo peccat tota vegada que li vindrà en memòria; e de
açò tractarem en son loch, segons la matèria requerrà.
TERCER CAPÍTOLL:
Quanta ni quant deu ésser gran la contricció dels peccats, continuant l'àngel
familiar sa informació.
Sapiats, la mia cara germana, que la contricció e la dolor e despler del peccat van en
par e egual, car quanta és la dolor tanta és la contricció; emperò la dita dolor és entesa
en dues maneras:
car en una guisa, la dita dolor és apellada despler del peccat e aquesta és essencial
dolor de la contricció e ha nom en la part intel·lectiva, ço és, en la ànima. Altre dolor
és apellada passió, en la part censitiva, ço és, o en lo ventre o en los uylls, o en lo cap
o en los peus e mans, axí com sentan dolor aquells qui turmentan, aquells qui són
nafrats, aquells qui són cremats e a mort liurats. E aquesta dolor no és necessària en la
contricció, per la qual raó la dolor de la contricció no deu ésser major dolor de
aquelles que estan en la part sencitiva. Mas, la dolor en què stà la naturalesa de la
contricció, la qual és dita despler de haver peccat, deu ésser la major dolor de totes
quantes són en la part intel·lectiva, car major despler deu la persona haver de haver
errat mil milia reys
pèrdua de pare, de mara e de tots sos amichs, de pèrdua de tots sos béns, hoc com
perdés mil regnes, car per conservar aquells no devia peccar contra Déu. E no ha
pacte ni covinença en lo món, per la qual degués agreujar Déu, ans si donaven elecció
a la ànima dient: "O tot lo món perirà o tu peccaràs contra Déu", més li deu plaure
que tot lo món parescha que si fahia sol un esguart contra la voluntat divinal, hon apar
que no és despler qui dega ésser acomparat al despler que hom ha de haver agreujat
Déu si la persona ha vera contricció. E la raó és car tota contricció
vertadera és acompanyada ab la virtut de caritat, la qual fa Déus ésser amada sobre
totes coses creades, e no seria sobre totes coses amat si li desplahia més la pèrdua o
dampnatge de alguna cosa temporal que la offensa divinal. On appar que la dolor de
la vera contricció quant al despler de haver peccat contra Déu és major que tota altre
dolor qui està en la part sencitiva. E per ço lo propheta Jheremies diu al ver penident:
"Ffes plant axí com aquell qui plora lo fill unigènit lo qual ha perdut per mort
corporal". On diu la glosa que aquesta paraula del propheta mostra al penident què
deu fer. E puýs seguex-se en lo text del dit propheta: "No ha pus dolorosa cosa en lo
món
que la mort del unigènit", per què appar que no ha tanta dolor en lo món com en haver
agreujada la divinal magestat, de la qual cosa lo penident ha sobiran despler qui
proceex de la vera contricció, e lo dit despler voluntari és sobirana dolor contritiva.
Mas si parlem de la dolor qui està en la part censetiva, la qual proceex de la dolor del
penident, car lo penident, ver contrit per la dolor, despler o avorriment que ha del
peccat, diverses vegades habunda en molts plors, sanglots, gemechs e plants, axí com
legim de Sent Pera, qui aprés lo peccat plorava tots dies, e semblant legim de la
gloriosa Magdelena qui ab làgremes lavà los peus dolçorosos de Jhesucrist. No és
necessari que la dita dolor sia major que totes altres dolors sensitives, car major dolor
és perdre la mà, lo peu, lo cap, ésser nafrat e açotat que plorar per habundoses que
sien les làgremes, car nós vaem de alguns vers penidents e contritius, seguint la natura
de la humanitat, més ploren per pèrdua de pare, amichs, e de algunes coses temporals
que no fan per llurs peccats. E de açò legim en lo libre dels Sants Pares que lo abbat
Pastor estant en Egipta vaé una dona qui plorave agrament sobre
"Sapiats, pares, que si tots los delits del món eren presentats devant aquesta dona que
axí plora no la porien acadar de son plor". O, ¿e quant plorarem axí per nostres
peccats nosaltres qui som monjos?" On appar que la dolor de contricció no és
necessari que sia major que totes les altres dolors sensitives.
E la raó és aquesta: com la dita dolor estiga en la afecció de la censualitat, e la dita
affecció que és en la sensualitat seguescha la conaxença esperimental, axí com és la
conaxença que hom ha de pare e de mara e de amichs, e fort pochs sien qui axí hagen
experimental conaxença de la amor divinal com han de la amor corporal, per açò fort
pochs són qui tanta dolor hagen en la part sensitiva del peccat com han de mort de
lurs amichs e de pèrdua de lurs béns; e si algú ha tanta e major dolor sensual és
persona molt perfeta o Déus li fa singular gràcia, axí com legim de alguns qui morrien
per sobre de plors penitencials qui sinó haguessen plorat foren esclatats dins lur
coratge.
Una dona fon que
com hac dit: "Pare, yo son aquella traÿdora que de mon fill hé concebut e parit un
fill", habundà tant en làgrimes e sanglots que no pòch pus dir. E com lo dit prevera la
reprenés per què plorave tant dient que passàs avant, e la dita dona perseveràs en son
plor dix lo dit confessor: "Dona, vos plorarets e yo tandementres irem dinar".
Adonchs, ell se
fon ben dinat e trobà la dona morta, ell toquà les campanes e appellà la gent per
soterrar lo cors e dix ací: "Bona gent, en càrrech-vos dó que preguets Déu per la
ànima de aquesta dona que bé ho ha necessari".
Llavors,
golater, qui no ést estat digna ésser a la mort de aquesta sancta, mas tu e
pregats-la que prech Déus per vostres peccats que Déus que
la contricció la ha denejada de tots sos peccats e tot dret se
Aquest semblant do de làgremes no
pochs, emperò, aquell qui no pot plorar corporalment ab los uylls del cap e ha gran
despler dins lo cor de la offença feta a Déu no
major passió e dolor passa dins son cor, axí com són alguns colèrichs que per lur
condició natural no poden plorar, emperò, passen gran dolor e despler dins llur
coratge. Los fleumàtichs ploren laugerament e ja per ço no són pus
contritius ni penidents. Experimentam de molts qui ploren agrament lo dia del
Divendres Sant, emperò retenen lo propòsit de peccar, car aquelles làgremes
proceexen de pietat natural e com Déus solament vulla les làgremes cordials que són
despler de cor de haver offés Déu, per ço dix lo propheta: "Convertits-vos a mi en tot
lo vostre coratge", e David dix que Déus no menysprea lo cor contritiu. Per què, la
mia sor, prech-vos que us vullats dispondre a la dita contricció e Déus, endreçant lo
present tractat yo us obriré vias e maneras per les quals pervendrets a la sua perfecció,
e de la sua propietat e condició havets clara conaxença.
QUART CAPÍTOL:
Que la contricció ha
l'àngel familiar en sa informació, dient:
La mia cara e molt amable sor, axí com cascuna cosa ha ses propietats e apropriades
qualitats, axí la contricció de la qual parlam en lo present propòsit deu portar ab sí
quatre qualitats que ha: La primera és un safir de color celestial e significha esperança
de vènia. La segona cosa que deu portar és mirre, e significha amargor de culpa. La
terça cosa que deu portar és una pedra preciosa qui és dita edros, e significha làgremes
de penitència. La quarta cosa que deu portar és una pedra preciosa dita [...]ue fa
bona memòria e significha recordació de la offença; e per ço, la mia cara germana,
que la vostra devoció entenga les dites propietats, devets saber alguns com los ve
a la pença la consideració del peccat que han comès, lo qual serà molt leig e
abhominable: giten llur esguard jus a la terra solament ymaginant en la legesa del
peccat e la pena del infern que
constreny, es tancha e roman fort dolorós e trist, no per contricció sinó per miga
desperació dient: "O làs, e ¿com poré lexar tal peccat? O mesquí, ¿e tan fort misèria
me està apperellada?, ¿e co
hé viscut viciosament? Deus m'a lexat errar fins al dia de vuy en aquest axí
abhominable peccat, ¿e com me lexaré ara de tota delectació de peccat?, ¿com hauré
en avorriment lo peccat en què visch tan lonch temps?; no
perdó, qui no maresch
tanta gràcia; bé poria perdre la ànima que axí viuré. O la mia sor, e com són orbs
aquests aytals qui
"Major és lo meu peccat que la misericòrdia qui
gran follia dins la misericòrida del altisme és infinida: Judes vané e trahí Jhesuchrist,
Senyor e Déus seu, emperò no esperava lo Salvador sinó que demanàs misericòrdia e
hagra obtenguda vènia. La mia cara germana, no sia per res de participar ab aquests,
levats los uylls al cel, cor per posseyr aquells sóts creada. Tant com gitarets los uylls a
terra, tant més vos estrenyerà e tanquarà lo cor, e con més se tancharà tant se
entrestirà e
tant se desespera més
de la sua vida, per què cové que portes lo safir, pedra color celestí. Aquesta pedra és
alta esperança de la divinal misericòrdia.
Adonchs, en la consideració de la vostra vida tendrets e observarets la següent
pràtica: "Vós, cara sor, vista la abhominació del peccat, mirats al cel e digats axí:
"Senyor, molt alt emperador del cel e de la terra, e ¿per què havets creada e ornada tal
habitació, tan ampla, tan bella, tan alta e tan luminosa com és lo cel emperial? Certes,
yo confés devant vostra sobirana altesa que havets ordonada la dita cosa per habitació
dels justs e dels penidents, cridant-vos e dient: "ffets penitència cor lo regne dels cels
se aproÿsma" . Digats-me, Senyor, ¿hon és Sent Pau lo renegador?, ¿on és sent Pau lo
perseguidor?, ¿on és David lo adultre e homeyer enganador?, ¿on és sent Matheu lo
mercader,
cambiador?, ¿on és lo ladre robador?, ¿on és la Magdelena luxuriosa?, ¿on és Taysis
la temptadora?, ¿on és la Cananea cridadora? Certes, no són jus la terra estreta per
desesperació, ans regnan alt en lo cel de sobirana consolació, en la qual cosa veig que
lo regne dels cels és dels penidents per grans peccadors que sien estats, car axí com
cascú dels dits sants qui peccaren diversament havets donat lo cel com foren
penidents, tanbé haguerets donat lo dit regne a qui hagués coses tots aquells peccats
sol que
en letgesa, en nombre e duració de temps, ja per ço no
dón a vera
penitència, la qual proceex de la vostra sobirana gràcia. O Senyor meu, e féts-me a
vos complaure en guisa que
la vostra honor que
mia ànima entre dues molas qui són esperança e temor, e aquí sia trit e mòlt lo meu
cor, en guisa que, ischa farina trida, passada per lo cedaç de discreció, depurada e
pastada ab aygua de làgremes de compuncció, e sie
cuyt en lo forn de caritat, amor e dilecció, lo qual sia posat devant de vós, sobiran
hoste, en guisa que al juhí, digats "Yo haguí fam e tu donist-me a mengar de aquest pa
de penitencial contricció. Amen":
La mia cara sor, la segona cosa que deu portar la ànima contritiva, deu ésser mirra de
amargor de la colpa comesa contra Déu, ymaginant-vos, la mia cara sor, que comatent
lo peccat cau hom en tres amargors: La primera és delectació del peccat; la segona és
major amargor com la persona consent; La terça és sobirana amargor com pecca per
obra. Emperò, les dites amargors són cubertes de una falça dolçor de carnal, temporal
e mundanal delectació; e aquesta és de aquelles cerenas, de les quals dix Boeci que
són tan dolças que ab lur falça dolçor porten l'om a mort. E pus que per la dita falça
dolçor pecca la persona contra Déu, cové que per vera amargor torn a Déu, en la
penitència contritiva. A la qual amargor provocha lo propheta Jheremies, dient a la
ànima penident e con
tritiva:
"Prech-te que consideres e com és amargosa cosa partir-te del senyor Déu teu".
Sapiats la mia sor que la dita mirra, molt amarga, és abhominació del peccat, on axí
com la persona qui reeb dins la sua bocha fel amargosa tantost la escup e té la bocha
oberta fins la lenga no senta la dita amargor; per semblant la penident contritiva, com
lo peccat entre en la bocha de la memòria, la voluntat lo deu escopir per tal que no la
senta la lenga de la delectació, ans deu dir: "O amargor e com tols la dolçor de paradís
e procures la sobirana amargor del infern"; e de açò la mia cara sor, lexa eximpli
Jhesuchrist, qui com hac sentit e tastat lo abeuratge amargós de la Creu no volch
beure, car no
penident contritiva no deu lexar entrar dins
la voluntat lo peccat, posat que
recordativa. E sapiats, la mia cara sor, que sentir la dita amargor, ço és, considerar
com és abhominable, pudent e vil cosa lo peccat per lunyar-lo de sí és molt profitosa
cosa, dient lo propheta Ysaÿes: "Senyor, si lo meu espirit ha la sua vida en ral
amargor, tu Senyor me corregiràs e
amarga és feta a mi pau suau e amigable, car ab la dita abhominable amargor del
peccat fa lo penident pau e concòrdia ab Déu; e axí com la mirra és molt amarga e
dóna de sí gran suavitat de odor a la presència del foch, dient lo savi: "Yo axí com a
mirra eleta hé donada odor molt gran", per semblant forma
a la presència de la caritat molt ardent, la abhominació del peccat que és mirra molt
eleta, escampa molt suau odor per la amplesa de peradís celestial. E axí com la mirra
és molt amarga a la bocha, emperò conserva lo cors de putrefacció, axí la
abhominació del peccat, és molt amarga a la memòria, emperò conserva la ànima sens
corrupció de colpa viciosa. E axí com la amargor és abhominable a la bocha, emperò
és molt dolça al ventrell, per semblant forma la recordació del peccat és molt
abhominable a la consideració de la memòria com recorda que ha comès contra Déu
tan abhominable colpa; mas no entra en lo ventrell de conversió de penitència e
dins la ànima sobirana dolçor
de vènia, e puýs és feta en la bocha singular dolçor de laor de la divinal glòria, de la
qual cosa, perlant en figura lo propheta Ezechiel, en lo segon e terç capítol, dix axí:
"Lo espirit de Déu me ensenyà
yo víu que en lo dit libre eren scrits plors, cançons e maladiccions, e dix-me que obrís
la bocha e que
propheta, "mengí
Sapiats, la mia cara sor, que
per tal que romanga ab nós la memòria de les coses passades. En lo dit libre ha escrits
plors dels peccats comesos, qui no
ha y malediccions,
consideració de les penes infernals, les quals són donades als malaÿts de Déu; ha y
cançons de glòria celestial, la qual per la penitència nos és tornada, la qual havíem
perduda per la colpa. Menga lo pendient lo dit libre, llavors com mestega e remusega
dins la sua memòria los mals que ha comesos, los béns que ha perduts e les penas que
li són apperellades. Reconplexen-se les entràmenes de la ànima de singular suavitat,
de la consideració de la esperança de glòria. En la bocha és feta una singular dolçor de
laor de la divinal misericòrdia; e per ço dix lo dit propheta: "Lo esperit me levà en alt
e yo aní-me
confortava". Lo espirit leva en alt lo penident com lo trau de la pregonea del peccat
abhominable,
com lo leva de les penas infernals e li promet alt en lo cel los béns espirituals. Llavors
lo espirit se
avorriment e reprovació, mas la mà de nostre Senyor lo conforta, donant-li
perseverança de virtuosa contricció, en la qual mescla dolor ab singular consolació,
per la segura esperança de retribució, dient Jhesuchrist: "Benaventurats són aquells
qui ploren car grans rialles lo són apperellades".
O la mia germana molt cara, prech-vos que dreçetz lo cap de vostra intel·ligència e
obrits la orella de vostra fe, e hoïts en quina forma parla de aquesta matèria, dient axí
lo devot contemplador Sent Bernat: "Prech-te, christiana, que en totes quantes obres
faràs
hages memòria e recordació del derrer dia e de la hora de la tua mort, e de la sua gran
orror del dia del juhí molt estret; e les flames del foch infernal no
de la tua memòria. Considera quanta misèria sostens e passes en la peregrinació de la
present vida. Considera los teus anys en la amargor de la tua ànima. Considera la tua
pròpria frevoltat, e si perseveras en les dites cogitacions, dich-te que fort poch sentiràs
de les que sostens en lo cors e en la vida present, car seràs occupat ab tot lo teu cor e
cogitació e ànsia del bé de la tua ànima, e sàpies que Déus no
consolació, car és pare de moltes misericòrdies de Déus de tota consolació; e serà
donat a tu ço que promet la veritat, dient:
"Benaventurats són aquells qui ploren car seran aconsolats no solament alt en lo cel
ans encara dejús en la terra". Tot açò diu Sent Bernat.
E per açò, posí yo que la ànima ver penident e contritiva, deu haver la tercera
condició, car deu portar ab sí una pedra preciosa dita edros, e segons que diu Ysidre,
és una pedra petita, la qual gita de sí humor de ayga e null temps diminuex, per què
estan esbaÿts los philòsofs, com se pot fer que la dita pedra plora per totstemps e no
perda la virtut dels uylls. Aquesta pedra petita que totstemps lagremeya, significha la
tercera propietat de la persona, ver penident e contritiva, la qual deu ésser patita per
humilitat, car tant com és estada major en lo peccat tant deu ésser més humill en la
penitència, e per ço dix David en lo Psalm de la sua penitència:
"Senyor, vós no menyspreats contritiu e humilitat". Aquesta pedra lançà de sí
làgremes, car la penitència contritiva deu ésser dolorosa, plena de làgremes
contritives, e per ço dix David, lo penident contritiu: "Yo hé treballat en lo meu
gemech levan de nits lo meu lit e regaré lo meu capsal amb mes làgremes contritives".
La mia cara sor, prech-vos e us requir que attenats en les dites peraules del penident
contritiu David com la perfecció de penitència és entesa en les làgremes penitencials,
car com diu: "yo hé trebellat en lo meu gemech". En lo gemech són enteses dues parts
de penitència, qui són confessió e contricció; en lo treball és entesa satisfacció, on
com diu, gemech vol dir plor doblat e significha la confessió e contricció, en les quals
lo penident plora dins la sua ànima e fora en
lo cors ab los uylls de la sua cara.
E per tal, la mia cara sor, que mils entenatz la present matèria, devets entendra en
quina forma la persona qui pecca, apaga totalment la calor de la ànima; mas, ab la
confessió e contricció, la dita calor és confortada, car segons que diu Avicenna: "No
és cosa en lo món que axí faça créxer e confortar la calor natural com és treball e
moviment", hon deu entendre, vostra devoció, que a la ànima, qui vol gorir de la
malaltia del peccat és molt necessari lo treball e la calor espiritual, car segons que
posa lo dit Avicenne: "La calor qui és dins lo cors humanal contrasta ab la calor
forana qui és fora l'om", en tant que la calor que és dins lo cors contrasta als verins
qui són dins natura
calda, los quals són donats e administrats ab viandes"; e per tal no és millor remey en
la cura del verí que confortar la calor natural, que és dins lo cors. Per semblant forma,
los verins dels peccats, qui
proceexen del foch de la prava e mala cobeyança; mas, la divinal amor qui proceex de
la fornal de la inflamada caritat és calor natural, car naturalment devem amar Déu per
què appar que no és res qui tant destroescha lo verí de la mala cobeyança del peccat
com és gemech de confessió e contricció e treball de satisfacció, mas lo dit continuat
treball deu ésser acompanyat de gemech e de dolor, car segons que diu Sent Gerònim
a Santa Paula: "Les
carns podrides són curades ab ferro e ab calteri, los verins de la serp són curats ab
abstinència e açò que porta dolor ab sí guareix ab major dolor", on appar que la dolor
de la colpa deu ésser foragitada ab dolor de penitència. E la granesa de aquesta dolor
és significada en lo gemech, qui vol dir plor redoblat; e lo dit plor deu ésser redoblat
en les dues partes de penitència demunt dites, ans encara en la contricció deu ésser
redoblat lo plor; e la una raó és car en lo peccat mortal ha dues coses: la primer, és
girar la esquena a Déu; la segona és girar la cara al món e a sos vicis; e per cascuna de
aquestes coses deu plorar lo peccador, e per ço dix Jheremies en lo Libre dels
Plants: "Plorant ha plorat en la nit e té la cara plena de làgremes", on com diu,
plorant ha plorat és manifestat doble plor.
Mas altre rahó és per què lo penident contritiu deu haver lo gemech doblat, car
segons Cassiodorus, lo nostre gemech proceex, o com la persona és naffrada o com és
massa carregada.
Sapiats la mia sor molt cara, que lo peccat lexa fort gran nafra, car com nafra no sia
departiment e divisió de parts que eran conjunctes e Déus e la ànima sien axí
conjuncts que fan una cosa, dient lo apòstol, que aquell qui s'acosta a Déu és un
esperit ab ell, e lo peccat separa lo peccador de Déu, dient Ysaÿas que les iniquitats
posen divisió entre Déus e nós, appar que en la dita separació se causa una naffra molt
amarga, e per ço diu Jheremies: "Considera persona peccadora com és mala cosa e
amargosa separar-se del sobiran senyor Déu teu". E vull que sàpies, ma cara sor, que
no és càrrech al món
tan fort com és lo del peccat, car en un punt e moment féu devallar lo diable del
sobiran cel en lo inffern, e no ha muntanya en lo món, per gran que sia, que fos
devallada dins una setmana. E per açò dix David en lo Psalm Penitencial: "Les mies
infirmitats són pujades sobre lo meu cap e han-me agreujat axí com a càrrech molt
faxuch", per la qual raó, la ànima penident deu agrament plorar axí com plora un ocell
de peradís molt bell, pintat de moltes colors, lo qual segons diu mestre Albert, lo gran
philòsof, com és pres e enlassat no cessa de gemegar fins que és mort o soltat e
restituït a sa llibertat e fa sa habitació prop lo flum dit Nilus qui ix de paradís
terrenal". Per semblant forma, la mia
cara sor, les persones penidents e contritives, com se vahen enlaçades en lo peccat, no
deuen cessar de plorar, havent dolor del peccat fins a la mort o fins que sàpien que
són escapades al laç del peccat; e la lur habitació deu ésser prop lo flum de paradís,
car com consideran los béns de glòria que han perduts, los quals esperan cobrar en la
penitència contritiva, ploren continuament, dien, ab aquells qui eran catius en
Babilònia: "O Sion, habitació santa de paradís, nosaltres havem segut e plorat sobre
los flums de Babilònia, revidant-nos de la tua glòria, mas ara ploram prop lo riu de
peradís, esperant obtenir per la penitència, les dileccions sobiranes celestials, hon són
los goigs inumerables".
La mia cara sor, no deu ésser gitat a oblit açò que
on diu lo panident David: "Jo lavaré cada nit lo mue lit e ab les làgremes levaré lo
capsal". Lo lit significha la delectació del peccat, la qual deu ésser lavada ab làgremes
doloroses. Mas ha differència entre lavar e regar, car qui lava solament passa l'ayga
per la faç de la cara, mas qui rega apregona l'ayga fins a les pregoneses de la terra; lo
penident lava e rega, car la contricció dels peccats se estén defora als peccats qui
cometen en lo cors e apregona
cor e dins les affeccions de la ànima, e lo levar se fa per denegar e lo regar per
fructificar. Per semblant, són dues diversitats de làgremes, axí com són dues
differències de aygües, car és ayga de font qui ix de la terra, e ha y altre ayga de
pluges qui devalla del cel. L'ayga de la font són làgremes terrenals e temporals, les
quals gita hom per pèrdua de amichs e béns temporals, e aquestes làgremes no són
contritives; mas ha y làgremes qui venan del cel qui són penitencials, car han esguart
a la bonea divinal, qu'és offesa al cel que havia perdut lo bé que y és promès. E
aquestes aygües fan fructifichar la ànima en bones cogitacions e sanctes amors, en
honestat, en sanctedat, en oracions, en conpunccions, en almoynes, dejunis, en
vigílias, en sanctes informacions, en desigs de les celestials delectacions; e per ço diu
David lo penident: "Les mies làgremes me són estades pans de dia e de nit, plorant e
gemegant, com hoig
dir: "O ànima penident e on és lo teu Déu" Mas, la mia cara sor, com diverses són les
làgremes e differents segons la matèria que les promou, vull informar vostra devoció
què són les làgremes penitencials, per tal que no usassets en la penitència de làgremes
infructuosas; on la mia cara sor, devets entendre què són làgremes malicioses, són
làgremes vicioses, són làgremes infructuoses, són làgremes profitoses. Làgremes
malicioses proceexan de iniquitat de cor, car són alguns qui com no
la persona que prenan a plorar; e aquestes làgremes han los dampnats, dels quals diu
Sent Matheu que en lo infern haurà plors e batiments de dents. Aquestes làgre
mes
no són penitencials, car proceexan de desesperació. Altres làgremes són vicioses, de
aquells qui no han pasciència en les adversitats que Déus les dóna, ans clamant-se a
Déu se prenan a plorar dient: "Senyor, no ho marexia yo açò".
Item, com algú plora com no pot aconseguir algun pler e delectació carnal e
mundanal, e de aquestes làgremes dix David lo penident: "Deus ha desliurada la mia
ànima de mort, los meus uylls de làgremes e los meus peus d'allenegar". Les làgremes
infructuoses són aquelles qui proceexen de la color que hom ha de la pèrdua de pare,
mara, fills e parents, honors, promocions e riqueses, e lo dit dol és massa excessiu, car
no ploraria hom tant per la
injúria feta a Déu ni als seus sants, e de aquestes làgremes diu Jheremies, en lo seu
Plant: "Los meus uylls han deffallit per sobres de làgremes, les mies entràmenes se
són comogudes sobre la tribulació de la filla del meu poble com llurs infants defallien
per les places de la ciutat". Les quartes làgremes són fructuoses, com la persona plora
per gran conpassió que ha de son proÿsme, per la injúria feta contra Déu, per lo peccat
que públicament se comet sens vergonya de Déus e de hòmens, per gran despler que
ha la persona penident dels peccats que ha comesos, dels béns que ha comesos, del
infern a qui s'és obligada, del regne de peradís que ha perdut per sa malvestat; e
aquests són tan fructuoses que fan reconsiliar l'om a Déu, tornen la gran pèrdua,
apaguen la flama del infern
perpetual, aconseguexan la glòria celestial. Aquestas són les làgremes de la penident
Magdelena, ab les quals lavava e regava los peus de Jhesuchrist. E de aquests diu lo
penident David: "Los meus uylls són fets axetas de habundoses làgremes", e açò per
tal com han conplida ni observada la tua ley; e de açò perlant diu lo propheta
Jheremies, en lo
meus uylls font de làgremes per tal que yo plore de nit e de dia sobre aquells qui són
morts en la ànima e subjugats a les penes infenals privats dels béns celestials". Ay la
mia cara sor, e com són aquestes làgremes fructuoses, com profitoses, com glorioses!
Aquestes són aquelles aygües que laven la ànima de tota lagesa de culpa; aquestes són
aquells crits e plors que
exorden e vençan lo sobiran altisma; aquestes làgremes són aquell grex e mantega que
inflama lo sacrifici de la ànima. De aquestes làgremes parla Sent Bernat dient:
"Benaventurada làgrema, teu és lo regne celestial. Tu ést aquella qui no has paor ni
vergonya entrar sola devant la presència del sobiran jutge. E tu sola obtens tot quant
demanes. ¿Què diré més?, tu venç lo invicible, tu liges aquell qui és omnipoten e tot
poderós". Sàpies, la mia cara sor, que la làgrema axí és calda e bullent, que com entra
dins les mans de Déu, les hi fa exemplar e se
sor!, si Jhesuchrist en la Creu escampà grans làgremes, e ¿qui és qui no
procurar plors e làgremes penitencials?,
mas com alguns sien molt diffícils a plorar e no hagen manera ni art de procurar-se
làgremes contritives, e sia molt necessari al penident la sciència de les dites làgremes,
cové que no mostre quines són les làgremes contritives e com se deven procurar.
QUINT CAPÍTOL:
Quines són les làgremes contritives e com se deuen procurar, continuant
l'àngel familiar sa informació.
La mia cara sor, gran dupte han alguns qui no poden laugerament plorar com se
procuren làgremes, les quals segons és posat en lo capítol precedent són propietat e
qualitat de la dita contricció; e per ço que la dita matèria sia clara a la vostra devota
petició o demanda, vull, sapiats, que
com la dolor de penitència estiga en desplaer de haver peccat ab propòsit de null
temps peccar, les làgremes penitencials són contengudes en la dita dolor e despler,
llavors com ab la dolor és mesclat goig de la dolor, car, com en les làgremes foranes
senta la persona gran alleujament e mitigació de la dolor que passa e porten ab sí gran
axemplament de cor, axí matex com lo despler que ha la persona contritiva del peccat
que ha comès, li porta una gran suavitat al cor e una singular il·luminació, e li dóna
vijares que sia descarregada de un gran càrrech e que sia fora de un gran perill e que
senta dins si una tan gran suavitat que volria per gran temps estar en aquell estament;
e quasi per sobres de dolçor se aparta en algun loch,
sient-se per mils considerar la offença que ha comesa contra Déu, e ha desig de
manifestar a Déu la dita dolor ab plors de uylls materials, llavors lo cor d'aytal
persona plora en lo crit de la sua cordial contricció, e per ço dix lo penident David:
"Senyor, yo hé cridat a tu de la pregonesa del meu cor". On axí com en la pregonesa
del pont està l'ayga, axí matex en la pregonesa del cor estan les làgremes penitencials,
les quals ixen per dos uylls de la ànima.
Lo primer, és consideració del sobiran Senyor que ha agreujat. Lo segon és cogitació
de la vil sutzura del peccat, e d'aquestes làgremes diu lo contritiu David: "Lo ver
penident ha posats graons per pujar en alt e los dits escalons són hedifficats en lo seu
cor, lo qual està en la vall de làgremes, e lo donador de la ley
donarà benedicció; iran los penidents, punyants de virtut en virtut, e com seran pujats
ben alt, veuran Déus en la sua glòria". La mia molt cara sor, prech-vos que atenats açí
en quina forma de vera penitència plena de làgremes és posada e constituÿda en la
pregonesa del cor, hon stan los escalons de vera contricció e de dolorosa conpuncció,
de propòsit de confessar, de satisfer, de dejunar e de fer oració e en lo dit cor ha vall
de làgremes. La vall és pregona e del pregon del cor proceex lo desplaer del peccat, lo
propòsit de null temps peccar, qui són làgremes contritives, e llavors los penidents
se
que havien perdudes, e com pus dolorós e major és lo plor tant lo pujar és en mayor
altesa; e com hauran molt perseverat en lo dit plor, veuran Déu en la sua glòria, qui ix
a carrera als penidents, dient: "O benaventurats plorosos, venits a les mies dolçes e
gojoses rialles, continuats fins al derrer badall en vostra penitència car a nosaltres se
acosta lo regne del cel". Ay la mia cara e molt amada sor, e si per ventura vós érats
col·lèrica per vostra conplecció e sia proprietat dels colèrichs de no plorar sinó ab
gran difficultat, per tal que no són més sechs que umits, e conaxiets dins vós matexa
que lo peccat que havies fet contra Déu vos desplahia, en tant
que no volguérets haver errat contra ell per tota la vostra vida ni per conservació de
tot lo món, e que havets propòsit de no peccar com vos deguessen matar, e ab tot açò
sentíets que havets gran plor del despler que passats e del propòsit que Déus vos dóna,
yo us sertifich que vostre cor no està sens plor continuat tant com dura la dita dolor;
emperò vos requir que la dita dolor sia continua en acte, cor no
totstemps considera hom del peccat, car cové que hom menga e bega e dorma, mas
basta que hom hage propòsit de null temps peccar, segons declararem en la següent
matèria. Mas, com lo plor dels uylls materials sia testimoni del plor del cor e alguns
se provóchan a plorar ab plors forans, vull asabentar vostre devot propòsit, en quina
forma vos procuraretz
lo dit plor, removent la costuma que tenan alguns en procurar-se lo plor dels uylls
carnals, car, com no poden plorar, feran-se los pits a grans colps e criden e brayden
volent fer violència al cor, per tal que de la pregonesa sua gite habundància de
làgremes penitencials que sien voluntàries e no gens violentes o forçades; per què
dar-vos-hé forma e consell per procurar les dites làgremes, seguint la determinació del
abat Ysach, lo qual considera en quina guisa lo pou pregon, qui conté ayga, com és
reblert no pot gitar defora l'ayga que conté en les parts jusanes.
Qui vol, donchs, haver de la dita ayga, no ha remey al món si no és curar lo levar-ne
rebla que enpetxa l'ayga, e tantost la dita ayga brollarà e pujarà en alt. Per senblant
forma, lo pou és la pregonesa del nostre cor, lo qual deu contenir
en lo seu pregon aygües penitencials. La cosa que reblex lo dit pou és gran ànsia dels
tràfechs d'aquest món present, amor de temporalitats, de carnalitats, de gran dignitats.
Qui vol, donchs, que la dita ayga ischa als uylls, lo millor remey és que sapare del seu
cor vanes cogitacions, supèrflues cures, temporals amors dels delits carnals, e llavors
no li car fer gran violència, car a un suau e dolç sospir traurà tanta ayga com volrà de
plor e làgremes penitencials. Axí ho faé sent Pera, qui aprés que hagué renegat
Jhesuchrist se n'anà a una cova e aquí, separat e lunyat de tot tabustol, plorà fins que
sabé que Jhesuchrist fo ressucitat, e no veig cosa pus pròpia a denejar lo cor que són
plors penitencials, e per ço com lo
penident David, il·luminat en la sua dolor penitencial, digués: "Tu, Senyor, me has
manifestades les coses incertes e amagades car la dolor del peccat e la il·luminació de
la contricció li eran amagades coses". Seguex-se: "Tu, Senyor, me salpicaràs ab una
erba dita ysop, lavar-m'às e seré pus blanc e nèdeu e plus resplandent que tota neu".
Penç-me, la mia cara sor, que vostra devoció és molt inclinada per aconseguir la
resplandent balesa penitencial e
saber con devets plorar e haver-ne alguns eximplis a forma dels quals induÿssen vós
matexa a làgremes penitencials. E com tota la mia intenció sia estudiosa per mostrar e
declarar la dita demanda
no
penitencials, donant-vos eximplis de aquells qui ploren continuament. E si vós, la mia
cara sor, vos prenets esment dels hòmens mortals, veurets que ploren aquells qui són
desheretats. Axí plorava lo poble de Israel, desheretat de la terra de promissió e
cridave dient: "O Syon, o heretat, terra de promissió, nosaltres havem segut plorant
sobre los flums de Babilònia recordant-nos de la tua libertat meravellosa". Axí plorà
Esaú com son germà li hach tolta la heretat; axí plora David com fon gitat del regne
per Absalon, fill seu, dient: "Yo ploraré e cridaré, iré despullat e nuu".
Ay, sor amable, e si als uylls de vostra pença era presentada la sobirana heretat, com
és alta, com és plena, com és riqua, com és goyosa, com és passificha
e gloriosa, quanta és la pèrdua dels béns eternals, supernals e celestials, qui en ella
són, dels quals és plena, e quant és gran lo goig que han vostres enemichs de tan gran
pèrdua; e com los àngels de pau, mostren gran plor de pietat de tan gran errada, no
serien los dits uylls sufficients a rebre les dites làgremes. Ymagina
de França era desbost del seu regne e anava tot sol per los boscatges, famolent e
freturós, quant ploraria, quants gemechs lançaria, majorment si per sa colpa pardia la
dita heretat; axí és de aquella persona que pecca contra Déu mortalment, car per sa
pròpria colpa pert lo regne del cel, qui sens conperació és major que mols regnes de
França; per què la mia cara sor, vos devets dir axí: "O laça, ¿hon só?, ¿hon era e qui
era? Yo era regina en lo cel, heretera dels béns de glòria, germana
dels àngels, sacrari del Sant Espirit, era una estela luminosa, una lum resplandent
posada en la mà del sobiran emperador, estava en lo temple hon tots los sants dien:
com una coloma que ha tot lo cors argentat e les ales daurades; anave tota assegurada,
e
Déus, no tement vent, pluja ni tenpestat; mas ara, lassa són, cativa, desheretada,
miserable, enamiga dels àngels, barracha dels diables, carbó molt escur e negra,
foragitada del temple de la esgleya, visitada e companyada de béstias, òliba orba e
cega, foragitada de pau e de treva, abhominable de tots los sants, coxa e contreta,
famer de podrimer de peccats, canya buyda, gitada a vent e tempestat. Ay mi lassa, e
quina mutació és aquesta, quina pèrdua tan gran, quina misèria tan vil, quina
corrupció tan abhominable, quin estament tan plorós! O làgremes, ¿on sóts?, o uylls, e
tornats-vos dos torrents de flums d'aygues habundosos!. No dupte, cara sor, si gens de
inflamada devoció ha dins la vostra ànima que no habundets en làgremes sanglotoses.
Prech-vos, la mia cara sor, que us prengats esment en quina forma la persona que
pert pare e mara sol plorar agrament. Sent Luch en lo seu Evangeli ho declara en
aquell fill qui, vivint luxuriosament, com considera que havia perduda la amor de son
pare e que era vengut en tanta necessitat que paxia
los porchs, convertint la consideració a son peccat, dix: "Ire-me
dir-li-hé ab gran plors": "Para, no són digne ésser appellat fill teu, perdona
ha donats béns espirituals e naturals e fortunals, los quals perdem o diminuÿm, vivint
viciosament, seguint la sensualitat, mas devets considerar en aquesta forma: "Ay,
lassa, yo hé pardut mon pare del qual havia gran recobre, gran favor, gran deffensió.
Molts me honraven, molts me duptaven, molts me servien per raó de mon pare".
No
que
pastora de porchs,
cor sol me estudiu en péxer los senys corporals, són exellada de la mia heretat,
avorrida per aquell qui
altre remey sinó ab grans plors e làgremes habondoses, cride: "Pare meu, digne de
tota honor, yo són aquella indigna peccadora que no són digna ésser apellada filla
vostra; pare, perdonats-me, car no gós levar los uylls al cel per la mia gran
desconaxença". E, làgremes, ¿hon vos sóts amagades, com vos ne sóts entrades?
Venits, venits, mitigats lo sobiran creador, pare meu redemptor".
La mia cara sor, comuna cosa és que la mara plora com pert lo fill per mort corporall
e per açò Rachel plorant la mort de sos fills, no volia reebra consolació. Sapiats, la
mia cara sor, que totes les obres bones que havets fetas són fills vostres
car proceexan de vostra bona voluntat; e axí com febra, glànola o verí, mata los fills,
axí la colpa del peccat mortal mata les nostres bones obres, car com són fetas en
estament de peccat mortal axí són mortes que no poden ressucitar, e com són fetes en
estament de gràcia, per lo següent peccat moren, mas poden resucitar per la següent
penitència contritita. Qui serà, donchs, tan dur que veja que per mort de peccat hage
perduts més de mil fills que puscha retenir les làgremes? Los fills són concebuts en
peccat, les bones obres en mèrits, les bones obres proceexan de les entràmenes de la
bona voluntat e los fills de les madul·les de la carnal delectació, hon la raó pert la
perfecció de la sua integritat.
Ay la mia cara sor, e quant deu ésser lo plor de tanta pèrdua? E per ço dix lo
propheta: "Hé plant e plor axí com si haguesses perdut un fill unigènit qui fos
consolació de la tua ànima". E no solament plora hom per les dites raons, ans fa gran
plant e gita habundoses làgremes con és mortalment naffrat, hon la dolor de les
naffres lo promouen a lançar làgremes habundoses. O la mia sor, e com són cruels les
nafres del peccat e com li apregonen los colps fins a les madul·les!, e quant podriment
se met dins les naffres! Sapiats, la mia amable sor, que la nafra del peccat és molt
cruel, de la qual diu Jheremies que és plaga vituperable, e mostra-ho sent Luch en
aquell qui
devallà de Jherusalem en Gerichó e caygués en mans de ladres, per los quals fon
despullat, nafrat e lexat per mig mort. E per ço diu Job: "Han-me despullat de la mia
glòria e han-me tolta la corona de victòria del meu cap", on devets entendre, la mia
cara sor, que com molts se fossen una vegada combatuts ab un forts cavaller, mès-se a
dormir sots un arbre, la qual cosa veren
furtassen les armes e les vestidures e axò ho faeran, car un li furtà los esperons e la
espasa, lo segon se
lança, lo sisè les bragues, la cinta e la camisa; lo setè lo bacinet, e com ab tot açò
dormís pregonament ni
nafraren-lo a la mort.
Sapiats, cara sor, que aquests
furta los esperons, ço és, la temor de la mort temporal e del foch del infern perpetual e
furta-li la espasa de la divinal justícia, e naffra
la condició de la sua gran frevoltat. La enveja li despulla la lòriga de caritat, la qual
caritat liga e conjuny tots los manaments ab totes les bones obres e cobre e arma tot lo
cors, e la dita enveja lo nafra en lo nas per tal que no senta la bona odor de les virtuts,
ni de la bona fama. La ira li furta lo escut de pasciència, lo qual escut deu ésser portat
en la sinestra part de la adversitat: en los
diffamacions, pasciència en la pèrdua dels béns, passiència
en les naffres dels cors. E la dita ira lo nafra en les orelles per tal que la persona no
hoja paraules de correcció ni de la ley divinal. Lo peccat de peresa li furta lo cavall,
occupant tot l'om, per tal que tots temps romanga en lo dit peccat e nafre
peus, per tal que no ischa del fanch del peccat. Lo peccat de avarícia li toll la lança de
la almoyna que deluny lo enemich, furta-li la bossa que és dita sancta almoyna. La
dita avarícia nafra l'om en les mans per tal que axample al pobre, e fer-lo en lo cor ab
sageta de cobeyança, per tal que null temps se puscha sadollar. Lo peccat de luxúria li
furta les bragues de castedat e nafre
de gola li toll la gorgera de abstinència e la cinta del dejuni, en guisa que no restrenya
lo ventra e furta lo bacinet de salut ab lo qual lo cap conserva la raó de vera
consciència; e la dita gola lo nafra en lo ventra. Ay cara sor, ¿e qui és axí naffrat e axí
robat qui no habundàs en làgremes per gorir de les dites nafras? Diu Ysidre, que com
lo cervo és naffrat de moltes sagetas, corre a una erba dita diptamus e corrent plora
agrament, e com la erba, per sa virtut, foragita les sagetas de les nafres axí goreix lo
dit cervo. Sapiats, la mia sor, que la contricció plorosa ha virtut de gorir les nafres de
les sagetas del peccat, per què cové ab grans làgremes córrer a la madecina, e sapiats,
la mia
sor, que tanbé plora la persona com és posada en captivitat; e per ço Tobies plorà e
dix ab gran habundància de làgremes: "Per tal com no havem obeït, senyor, als teus
manaments som posats en gran dejecció e molt agra captivitat.
O dura e sobres dura captivitat del peccat, senyoria massa cruel, que totstemps vexa
lo catiu ni
fogirà e fogint haurà repòs, mas lo servent e catiu del peccat ¿hon fogirà?, qui
totstemps se
e roman l'ome, pres, ligat e cativat. De la dita captivitat ha a exir ab grans plors e
làgremes e axí isqué lo poble de la captivitat de Babilònia. Mas si volem amplament
considerar, trobarets, la mia cara sor, que solen plorar
aquells qui són assetjats e vallejats, e per açò, aquella dona Judith, consellà al poble
asseyat, dient: "Demanem merçè a Déu ab grans làgremes". E sapiats, la mia
germana, que
pren-se a plorar. La mia sor, la ànima de la persona qui viu en peccat és axí vallejada
com la perdiu, car de una part, la tenan circuÿda cans de podenchs; d'altre part,
hòmens ab bastons; d'altre falcons, que volatejen demunt e la perdiu està entre
romagueras, criden los cans, criden los hòmens e demunt cascavallejen los falcons. La
perdiu és la miserable ànima, los cans són los remordiments de consciència; los
hòmens ab los bastons són les malalties que abastonegen los cors e
mort; los ocells són los diables qui esperan la ànima quan axirà; les romagueras són
les tribulacions del món present.
O lassa ànima, ¿com axirà?, ¿què
que faça fogir totz aquests cassadors sinó plors contritius. E axí ho diu Sent Agostí:
"que tan gran virtut és de la penitència continua que no és enemich espiritual que no
fuja de la sua presència", car les làgremes són una mar amargosa hon Faraó e tots los
diables e diabolicals temptacions foren offegats an lur poder exessiu. O la mia sor, e
quantes foren les làgremes de David!, quantes de la Magdelena!, quantes les de la
Cananea!, qui de gran perill venguéran
a tanta de seguritat e tan segura heretat no és maravella, car les làgremes vençan Déu
qui és tot poderós, e liguen les sues mans, qui han format cel e terra. Encara, la mia
sor, veig que altres ploren con són encarcerats, axí com plorà Manassés qui havia
comesa tanta ydolatria, e com fos encarçerat en Babilònia, plorà dins lo càrcer,
demanant vènia a Déu, e tornà
e tan fort càrcer és lo del peccat com estret, com fret com pudent e ple de
abhominacions, com liga la persona que
no
caritat, en pudor de infàmia,
en abhominació de tota la cort celestial. Ay, e com són murats e com encadanats los
miserables qui estan en lo dit càrcer!, mostra-ho sent Pera, qui fon en un càrcer, ligat
ab dues cadenas, posat entre dos cavallers ab guardes e costòdies a la porta del càrcer.
E com la esgleya faés oracions plorant per ell, l'àngel de Déu vench e il·luminà tot lo
càrçer e farí sent Pera en lo costat dient-li: "Leva
trencharen-se les cadenas e isqué del càrcer. Certes, la mia sor, aquest càrçer és la
presó del peccat, hon la persona està ligada ab
peccat, l'altre és consuetut e costuma de mala vida.
Dos cavallers són qui fan estar la persona en peccat; lo primer, és temor qui humilia
e inclina
la persona a peccar; lo segon és amor qui inflama lo cor a perseverar en peccat. Les
guàrdies són inffinidas occasions de peccar. L'àngel tot luminós és la plorosa
contricció, la qual lava lo cor, il·lumina lo enteniment e fa resplandir lo càrçer, car
foragita de la ànima tota culpa tenebrosa e fer lo peccat detràs en les espatles, com li
fa venir recordació dels peccats que ha comesos en la mala vida precedent; e lavors
caen les cadenas de les mans com ha propòsit de null temps peccar contra Déu. Ix,
donchs, del càrçer, anant devant l'àngell de la contritiva penitència plorosa e
singultosa. Lig-se en lo Libre dels Jutges que
qui ploraven, e com los hach represos com havien errat contra Déu, pregueren-se a
plorar agrament, on appar
que la consideració dels peccat que hom ha comesos provocha làgremes contritives. E
si volem despartar nostra cogitació, trobarem que plora la dona com ve al part, per ço
dix Jhesuchrist: "La dona com parex ha tristor". O la mia sor, e si per part de una
creatura plora la dona, quanta dolor deu ésser de parir en un part
vibres qui rompen llur mara per mig del ventre. Aquells fills del diable, vibres
enverinats, són los peccatz, qui en un part ixen tots de lo ventra de la ànima, no sens
gran dolor e làgremes contritives. Per què la mia sor, vull que sapiats que com la
persona ve a confessió, llavors és hora de part, e si
comès la errada contra Déu e no
plora almenys dins lo cor, no és venguda encara la hora del part, encara roman lo
peccat dins la voluntat en sa delectació, e axí no és fructuosa la confessió; mas si ha
gran despler del peccat e crida a Déu e a la Verge Maria qui li ajut ab plors molt
habundosos, lavors és ver penident contrit e parex los peccats ab làgremes fructuoses.
E no solament ploren les dones que venan al part, ans ploren les persones que són a
mort sentenciades.
En lo libre dels Sants Pares se lig que com un sant e beneït hom se volia procurar
làgremes, amagave
sentenciat a mort, e dehia parlant ab sí matex: "O làs, e ¿com vindrà
tost lo jutge?, ¿com vindran ab ell los saigs?, ¿com me legirà la sentència?, ¿com
hoyrà ma escusació?, ¿com estarà lo morro de vaques apperellat ab la béstia de
albarda?, ¿com estarà apperellada la trompeta?, ¿com me pendran?, ¿com me
ligaran?, ¿com iré per la ciutat, dient la trompeta: "Aquell és aquell qui és sentenciat a
mort; qui aytal farà aytal pendrà", "¿com me acostarè a la forcha e com pujaré la
eschala?, ¿com apperellaran lo dogal?, ¿com faran que
coll?, ¿com diré a la gent que
mi?, ¿com me senyaré?, ¿com me gitaran la escala?, ¿com cauré a pes?, ¿com lo saig
me pujarà sobre les espatles?, Ay làs, e ¿qui no plorarà de la mia confusió e mort
vergonyosa?". E com pus dolorosa cosa sia en la mort de la ànima, devant lo juhí
divinal,
cové de plorar per escapar a mort tan dolorosa. E axí Mardocheu, segons sa lig en lo
libre de Ester, sabent que a instància de Aman tot lo poble dels juheus era sentenciat a
mort, esquinçà
gemegà a la porta del palau del rey, tant longament, fins que féu revochar la sentència.
E no solament ploren aquests, ans encara, ploren aquells qui naveguen per mar e
passen fortuna gran, acomanen-se a Déu e als sants ab grans crits plorosos. Sor mia
cara, sàpies que tota la vida present és mar amargosa, plena de vents de temptacions e
de ones de tribulació, e dellà a la mar, a la riba dels ports, estan tots los sants qui en la
gran maror nos criden que anem al port de paradís, e cascú té una post que gita com la
nau trencha, per què cové que aquells qui són en la dita mar ploren e gemeguen per
escapar e tan gran perill; e per ço com Joanàs pujàs sobre la nau e
a nagar, cridaren tots a grans plors e fores desliurats, per ço diu sent Bernat: "Molts
perills lig, veig, moltes làgremes considere, moltes madecines, diverses consells,
amples remeys, mas, no lig tan gran remey com plorar; mostres les làgremes a Déu, la
cara plorosa, car la làgrema lo puny tan fort que no
làgrema: "Que vols que
mils coneguda en la sua causa, resta que siats informada quines són les coses que
provocan l'om a plorar.
SISÈN CAPÍTOL:
Quines són les causes que promouen la persona a plorar, continuant l'àngel
familiar sa informació.
La mia sor molt amable, segons diu tota philosofia: "Tota cosa és mils coneguda per
sa causa", axí con la pluja és mils coneguda con sab hom los núvols que hon
proceexan que són causa de la pluja, e mils és coneguda la ayga de la fons com és
coneguda la vena de hon ve e de hon proceex, e quina cosa engendra la dita ayga e
quina cosa la endolcex. Adonchs, lavors haurem vera conaxença de les làgremes si
conexem de quines venas e de quins principis proceexan, de consideració dels mals
esdevenidors, axí com consideració de les penas infernals; e no les deu hom
considerar laugerament e transitòria, ans deu hom ymaginar quanta pena és posar lo
dit foch e quanta pena han aquells qui són cremats e quanta
pena seria star un dia en lo foch e quant és sobres dura pena estar-hi per totstemps;
quina dolor és voler e no poder morir e tornar a no res, malayr Déu e tota creatura, de
les quals coses havem parlat largament en la primera part d'aquest tractat. Item, causa
d'on proceexan les làgremes és consideració del mal de son proÿsme, e axí plorà
Jhesucrist en la Creu, considerant quants se perdrien per lur culpa, on, com una
persona vaent una gran malaltia en son proïsme se pren a plorar, quant més com
considera tanta misèria de pobres, tanta persecució de justs, tanta perdició de ànimes e
tanta senyoria del diable sobre lo humanal linatge. Ay la mia sor, si vós veyets vuy
que un moro abhominable tengués cativa la major part de christiandat, quant
ploraríets,
quanta tristor hauríets!; major abhominació és que
hom senyoreig tanta gent. E no solament açò és causa de plor, ans encara provoca
molt a plorar la misèria del present exili, en la qual deuen plorar los fills de Eva. Ay la
mia sor, e quanta misèria de plors ha la present vida! No us podets girar ne regirar que
no vejats a cada part matèria de plor e de singular tristor: plor en lo nèxer, plor en lo
nodrir, plor en lo viura, sobres plor en lo morir, plor en desijar, plor en lo treballar,
plor en lo aconseguir, sobres plor en lo perdre. ¿Qui és la mia cara sor, qui en aquella
tanta dolçor que
aconseguir, res posseyr sens tristor plorosa? Tots aquells goigs, segons diu Boeci, són
plens de amargoses làgremes. E
aquest testimoni fa lo infant qui nax plorant, per què dix Sent Bernat: "O quanta follia
dels hòmens!, que com lo plor los vinga per natura no volent plorar llurs peccats ab
làgremes que porten consolació a lur amargura. E pus lo loch és plorós per què ab plor
no volen aconseguir les sobiranes dolçors". Si Jhesuchrist com vaé la ciutat de
Jherusalem plorà per la propietat del loch, ¿què deu ésser la nostra vida sinó continuat
plor? E sens aquesta són altres raons per les quals deu plorar la persona raonable, car
plora la esposa per absència del espòs, molt carament amat. O ànima, esposa del
sobiran Senyor, digues-me, si lo teu espòs pus bell, pus bo, pus rich, pus amable que
tots quants hòmens són en lo món, se
en terres lunyes e estranyes e no
memòria, ab amargosos gemechs e sospirs de la sua absència, ¿com poríets tenir les
làgremes que no habundassen? Ay la mia cara sor, lo vostre espòs Jhesucrist és grans
trigues, que fa que no us dóna dolçor de la sua visitació: com ell era present ab vós,
no us calia plorar, gemegar ni dejunar, ¿què farets ara com ést absent? Demenats-lo e
ell no ve, parlats-li e fa lo sort; tramatets-li letres e no respon; trobats la gent que
camina e diets-los ab grans làgremes: "O vosaltres caminants, sabriets-me dir res del
meu amat? Grans gemechs me fa gitar, fa
li digats que yo languesch per amor".
O sor molt amada, e quantes vegades se lunya lo espòs de les ànimes per lo peccat e
comprova la sua esposa si li serà leyal, los sovinejats desigs mostren la vera amor, la
absència multiplica los sospirs e les làgremes lo fan venir a grans passes; e per ço diu
lo espòs: "Yo hé hoïda la tua oració per què són vengut a consolació tua"; e per ço diu
Sent Agostí que molts ligams ha vists, moltes cordes atractives, mas no troba que axí
tir los uylls divinals a mirar la nostra fàs com són les làgremes; e com la coloma
gemegue per ço acompara la sua esposa a la coloma com li diu: "Mostre
coloma esposa mia, car la veu del teu gemech és molt dolça e la tua fàs plorosa és
molt bella". E si la mia cara sor, la absència del espòs és causa de rahó de plorar,
¿quant seria
major lo plor si la dita esposa tenia lo seu espòs en la falda nafrat, alancejat, escopit e
alçerat, d'espines coronat, en les mans e peus foradat e tot lo cors açotat?, ¿qui poria
retenir los plors dins si que
vostre espòs vos és presentada, qui per amor vostra, qui per tal que vos no morísets,
eternalment és mort per vós a mort axí vituperosa. Prech-vos que us rahonets un poch
ab ell e digats-li: "Senyor meu, espòs meu, vida de la mia vida, ballesa de la mia
glòria, ¿qui us ha axí nafrat, axí alterat, axí ligat, axí menyspreat?" Respon e diu:
"Açò ha fet sola amor que port a vós". La mia esposa molt amada, viu-vos morta e
liure
vetlat,
preÿcat, dejunat, sospirat, gemegat, plorat. Són estat vituperat e a mort setenciat". O la
mia esposa, e quant me costats!, e ¿per què us lunyets de mi?, ¿per què
¿per què
amada?. Si duptats de la mia amor lo cor podets veura per la nafra del costat; lo qual
és tot ple de vostra amor molt inflamada.
O esposa mia, e com no
mia amor en la dura passió! Si los infels eran conjucts en tanta caritat que com
Píramus, amador de Tisbe, donsella de Babilònia, cerqués la sua amada, la qual fogint
a una leona, lexà
Lo qual la dita leona faé tot sangonós, matent-lo dins la bocha, e lo dit Píramus trobà
pençant que alguna fera hagués devorada la sua esposa; aprés de grans plos e dolorós
plant, lançà
que
les entràmenes e morí sobre lo seu amat. O esposa, no vull la mort; la espasa mortal
vos hé lunyada; sol vull los plors; esper les làgremes; sol deman que
amor, vaent la mia excessiva dolor. Null temps trobarets qui tant vos ame, qui tant
vos vulla, qui tant vos done. No us hé pogut més donar que
la mia vida. Ay esposa mia, e prech-vos que acompanyets la mia mara en lo plor, en
lo plant, en les làgremes, e veyats com se convertex tota en dolor, com se resol tota en
plor. Yo no vull que plorets sobre mi ab les filles de Jherusalem, volent enpatxar la
mia mort, planyent la mia ànima; sol vull que hajats compassió de la mia mara e de
vostre passió, en guisa que vostres plors sien contritius e compassius per lavar vostres
conscièncias; veyats que no és qui aconpanye la mia mara en plor sinó lo ladre. Bé
és estat satisfet, patit plor obtengué gran regne, mas per tal com fo penitencial e
contritiu obtengué ço que demanave. Per què la mia esposa, plorats ab mi, qui plor per
vós, plorats ab contricció qui plor ab vós per conpassió, yo offarí la mia
oració ab plors a Déu per vós, per tal que acceptats vostres plors graciosament.
E pus que lo seu plor que féu en la creu provocha e és causa de nostre plor, rahó és,
la mia cara sor, que vejam la sua dolça paraula si és causa de rahó de nostres làgremes
compassives, com la esposa diga en lo libre de les Cançons: "Tantost que lo meu amat
parla lo meu cors se pres a regalar": Ay la mia cara germana, e ¿tan dolç e tan suau és
lo perlar del vostre gran espòs?; com ell parla tantost ho sent lo vostre cor, car sent
una il·luminació tan gran, tan admirativa, tan dolça, tan suau que quasi posa la
persona en un singular arrapament de pença, e no pot hom entendre que parla sinó de
amors, de dolçors e de suavitats; e no poria hom bé formar les peraules, car no
parle ab lenga material. Solament la pença casta [ha] una atracció a tota puritat de
amor qui no és amor corporal ni temporal que s'í faça comparar.
E si erats interrogada, "digats de què us ha parlat vostre spòs", respondrets: "No és
orella qui hage oÿdes semblants peraules, no les sabria dir, no les sabria recitar". Sol
una cosa sent que tota la mia vida deu ésser en la amor del meu espòs. Per ço diu sent
Bernat: "Com yo sent que
carreras de la vera amor, com una gran il·luminació resplandex dins lo meu coratge,
con tota la mia pença se adolcex, com me dona vijares que tot lo cel me sia ubert, com
yo jutge que
no és cosa en lo món dolça, ni plasent ni estable, sinó amar lo sobiran espòs, llavors
me parla, llavors me adoctrina lo meu amat, lo amor del qual no pot errar, mas és-me
obs si vull que ature ab mi, que axample lo meu cor, que
tantost que yo hi lexe entrar algun vent o tabustol de cogitació de temporalitat,
soptosament se
tantost me ha derenclit aquell qui tan dolçament perlava a la mia ànima, "torne
Senyor e parle
anats-en és lo preycador aconsolador". Mas la mia cara sor, com lo dit espòs devalle
del sobiran cel, hon és la sua
continua habitació, cové que plorets per ço com tant se triga lo vostre puyar al cel, e
com hi serets e trobarets lo vostre amat, direts altes veus en lo excés de la vostra
pença: "Yo hé trobat aquell lo qual havia la mia ànima, é
lexaré".
Ay la mia cara sor, si aquells qui han a pujar a una gran altitut e troben algun gran
contrast se prenan a plorar, quant més vós, qui havets a pujar al cel. Devets plorar e
lagremeyar del loch que és molt alt, del temps qui és massa lonch, dels béns que y són
infinits, de la vida present qui us té occupada, la dolçor de aquest món qui us té
enlaçada, del perill de la mort que us té molt amagada e de la caritat qui us té molt
refredada, emperò és-hi un remey, ço és, que la ànima continua lo plor, lo qual ha en
lo cel
singular consolació, dient Jhesuchrist: "Benaventurats són aquells qui ploren car seran
aconsolats": en aquest plor deu viure la ànima. De què parlant sent Agostí diu axí, en
lo libre de les Confessions: "Yo portave en les mies mans la mia ànima esquinçada,
nafrada, inpacient per ésser portada, e no trobave loch hon la posàs. Portave-la als
jochs e aprés de miga hora tantost era fatigada; dels dits jochs portava-la en los
merchats hon havia cantars melodiosos e no y trobave repòs. Portave-la entre prats,
entre deserts plens de suaus odors, a lochs fregans plens de perfums e de flors molt
flayrants, a cambres e palaus encortinats, a lits molt bé ornats e apperellats, e no li
plahia res de açò sinó gemechs e plors e làgremes; e com la seperava de les dites
làgremes
era carregada de gran càrrech de misèria". E per açò dix lo psalmista penident David:
"La mia ànima és molt asedegada del meu Déu, font viva d'ayga", dient quant veuré e
apperexeré devant la faç del meu Déus: "Les mies làgremes me foren pans que
manjave de nit e de dia", com me dien les gents: "Hon és lo teu Déus? Appar, donchs,
la mia sor, en quina forma són diverses coses que són causa e principi de làgremes, e
com llur efficàcia sia molt gran, resta que vejam quines són les virtuts de les làgremes
contritives.
SETÈN CAPÍTOL:
Que molt és gran la virtut e efficàcia de les làgremes penitencials.
La mia cara sor, gran profit sembra en los coratges la virtut de la cosa profitosa, car
molts compren pedres precioses per la virtut que saben que han e donen-hi gran preu,
on altres no les volrien haver comprades; si vós, la mia cara sor, sabíets quina virtut
han les làgremes penitencials, en tan gran preu les tendríets com la vostra vida. Per tal
que sintats queacom de lur obra virtuosa, sapiats que les làgremes contritives han
virtut depurativa, dient sent Agostí que les làgremes poden més que tota l'ayga de la
mar, la qual no és sufficient a denegar una ànima axí com la depura la ànima
contritiva; e per ço dix lo propheta Ezechiel: "En persona de vós yo escamparé sobre
vós altres ayga neta e serets deneyats
de totes vostres sutzures", e lo panident David dix: "Yo levaré nit e dia lo meu lit e ab
les mies làgremes regaré lo capçal del lit" ; e sent Agostí dix: "Les làgremes laven lo
peccat com la vergonya ha peccat de confessar-lo". E açò appar en la vida de Sent
Basili, hon se lig que una dona fon, la qual com hach perdut son marit, se donà a tota
abhominació de peccats carnals, e con aprés de temps li desplagués la sua mala vida,
començà a plorar agrament; e com vaés que
despler e plors penitencials, anà-se
los quals havia plorats sinó aquell sol; e com lo dit Basili legís e digués a la dona que
aytal peccat no era remès e axí que anàs al abat Efrem, qui era una sancta
persona e que aquell pregaria Déus per ella per lo peccat que no li era remès. E com lo
abat Efrem legís la cèdula e li digués que tornàs a sent Basili qui pregàs Déus per ella,
mas que
menaven a soterrar, gità ab gran dolor de cor la carta en què era escrit lo dit peccat
sobre lo lit del dit mort, e com aquells qui portaven lo cor prenguessen la cèdula per
legir lo dit peccat e no y trobaren res escrit, per què la dona conech que
remès; on appar que les làgremes contritives han virtut depurativa. E per açò dix lo
propheta David: "Senyor, tu
làgremes e seré fet pus blanch que tota neu per neta e pura que sia". E no solament
han virtut purgativa, ans encare han virtut
de santificar la persona que plore agrament; e per ço dix Ysayies, propheta: "Tota
persona qui serà escrita en Jherusalem en la sua vida serà sancta", majorment si nostre
Senyor Déu lavarà les làgremes de les filles de Sion, e la sanch de Jherusalem
denejarà en mig de la sua ciutat.
E com la mia cara sor, les làgremes sien lexiu calent per lavar los peccats, lo dit
laveix sanctificha; e açò appar, cor de la barraqua del diable fa temple de Déu, de la
captivitat del peccat fa sobirana libertat; de la abhominació de sutzures fa ballesa de
virtuts; e per açò dix Ysaies, propheta: "En los amagatalls hon habitaven drachs exirà
gran verdor de canyes e habundància de moltz junchs e de espassura de murta". Per
què la mia sor,
la Magdelana fo sanctificada en les sues pròpries làgremes, a la qual faé testimoni
Jhesucrist que havia molt amat, per la qual raó los peccats li eran lexats: Axí fon
sanctificat sent Pere, sent Pau, sent Mateu e axí fon sanctifichat lo sant ladre e totz
quants per via de penitència són salvats. Axí fon sanctificat aquell jove del qual se lig
en la ystòria de sent Johan Evangelista que com a informació del dit sant fos
convertit, e puýs lexant-lo a custòdia de
Sent Johan Evangelista lo anà serchar e con lo hach trobat e lo dit jove ploràs
agrament, lo dit sant li besave les mans, dient que per virtut de les làgremes era
sanctificat. Açò matex appar en la Thaysis convertida a Déu
e sanctificada en lo flum de les sues làgremes, la qual era de tanta ballesa que los
jòvens hòmens qui la volien haver com se faés fembra públicha, se desfeyen e
dissapaven tot lur patrimoni; e moltes vegades trobaren lo limdar de la sua porta
sangonós per molts hòmens qui
lo sant abat Pannuci hagués sabuda la mala vida de la dita dona, dissimulà lo àbit e
anàs-se
cambra sacreta, e lo dit abat li digués si hi havia lochs pus sacret, respòs-li "Si vols
ésser sacret als hòmens aquest loch és assats sacret, mas si vols ésser secret a Déu no
ha loch sufficient en lo món car Déu tot ho veu"; llavors dix-li lo
abat: "¿E tu creus que sia Déu?", e com Thaysis li respongués que bé creya que Déus
era remunerador dels bons e punidors dels mals, dix-li lo abat: "E donchs, ¿per què
fas tu perdre tantes ànimes ensemps ab tu matexa, qui has retre compte de totes les
ànimes d'aquells qui ab tu peccan? Lavors aquesta Thaysis, prostant-se als peus del
dit abat, près-se agrament a plorar, dient: "Yo abhominable peccadora sé que Déus és
jutge just qui no lexa res impunit e prech-lo que
la mia cara sor, com fo sanctificada en aquelles làgremes, mostra-ho sent Pau hermità,
dexeble de sent Antoni, qui estan en sa oració, viu en lo cel, un lit daurat, molt bell e
ben apperellat, lo qual lit guardaven quatre vèrgens: la primera, era temor de la pena;
la segona, vergonya de la
colpa; la tercera, vènia e gràcia de contricció lacrimosa; la quarta, era amor de justícia
qui li permatia la glòria. E com sent Pau demanàs aquell bell e gloriós lit si era
apperellat a sent Anthoni, fon-li respòs per una de aquelles vèrgens: "No és aquest lit
de Sent Anthoni ans és apperellat a Taysis, fenbra publica, que ha fet penitència ab
làgremes contínues".
Appar, donchs, la mia cara sor, que les làgremes sanctifiquen; e senyal és, car de
major sanctedat proceex pus habundant plor, dien sent Agostí, en la següent forma:
"Tant com la pesona és pus sancta és més plena de sants desigs, tant lo seu plor és
habundós e tu vols que les làgremes hagen manar impacient, és la amor
e no ha manera en les làgremes fins que la amor ha obtengut açò que vol". La mia
cara sor, no han les làgremes solament virtut de sanctificar, ans ençenan e inflamen lo
cor de la persona contritiva; e no solament inflamen lo cor de la persona, ans
appaguen, car inflamen la caritat e apaguen lo foch del infern e de la inflamada
cobeyança. On appar que les dites làgremes hagen la propietat de una font que és en
Africha, en la qual se apaguen les falles enceses, e s'í ençenen les apagades, car les
làgremes apaguen les flames de infern e de la mala cobeyança e inflamen la caritat qui
és refredada, e ab llur inflamació dissolen lo cor en dolçor de pietat. E per açò dix lo
propheta David: "Lo meu cor és fet axí com a cera qui
la faç del foch". Les dites làgremes són la ayga que hom gita sobre la calç, la qual
com sia freda fa-la cremar e fumar; e axí matex com les làgremes penitencials caen
sobre lo cor fret fan-lo cremar per amor e fumar per desigs celestials. Item, en la ayga
deu haver gran virtut que axí crema la calç, la qual cosa no fa lo vi, per senblant
forma que les dites làgremes ha gran virtut amagada de alguna sanctedat, e açò appar
en lo cristall, lo qual si hom lo salpischa ab ayga, com és posat a la presència del sol
tira a sí la flama del dit sol, e açò fa la virtut de la ayga congelada e de la salpiscada.
Axí matex, lo cor del penident qui era congelat, salpischat ab aygües penitencials,
posat la presència de la contemplació divinal, tira a sí la amor supernal, e les dites
làgremes
fan lo nostre sacrifici ésser grexós e ple, e acceptable a Déu, ne sech ne magre; e per
ço diu sent Gregori que si hom donave a Déu en sacrifici tot quant ha e lo dit sacrifici
no era untat ab humor de làgremes, que aytal sacrifici és molt magre e molt sech. En
lo libre dels Sants diu Eucletice abbat, que aquell qui
per força ha a sostenir gran treball al començament e puýs aconseguirà
com aquell qui vol encendre lo foch, primerament bufa e puýs lo fum fa
aprés obté lo foch que volia, per semblant forma, lo penident treballa en la confessió
hon bufa per la confessió dels peccats, aprés gita làgremes penitencials e puýs reeb lo
inflamement de caritat; E per ço com Elies volch que foch devallàs del cel qui cremàs
lo sacrifici del bou, qui era troceyat sobre un lenyer, escampà,
primerament, habundosa ayga sobre lo sacrifici e tantost devallà foch del cel qui
mostrà lo sacrifici ésser acceptable. Lo lenyer és lo estament de penitència qui és la
sua efficàcia del benifet de la Creu. Lo bou trocejat és lo treball del penident. La ayga
que y gita són les làgremes contritives, e tantost ve lo foch de caritat qui accepta lo
sacrifici de penitència, e no solament han virtut inflamativa les dites làgremes, ans
encara han virtut de restituyr los béns que hom ha perduts per los peccats, car los béns
que són fets en gràcia e amor de Déu reviscolen per la següent penitència, e a vegades
són majors que de primer, dient lo apòstol: "Allí hon ha habundat lo peccat
sobrehabundarà la gràcia", e
appar-ho de sent Pere qui aprés lo peccat regí lo Papat en gran gràcia e honor. E de
açò se lig una istòria de un hom, qui com de consentiment de sa muller renunciàs a la
obligació conjugal e fos fet bisbe, instigant lo diable, acostà
fill lo qual apellà Ladre, car furtant a Déu la sua castedat lo havia engendrat. Item,
aprés acostà-s'í e hac-ne una filla, la qual apellà Guineu, car ab engan e falsia, la
havia haüda; e com ell de açò volgués fer penitència anàs-se
làgremes confessà-li son peccat, lo qual enclougué per
anys, l'àngel li apparech e li dix que isqués de la clausura que Déus havia vistes les
sues làgremes,
al qual respòs que Remigi lo y havia enclós, per què no
Dix-li l'àngel: "No cures, voluntat és del sobiran senor que iscas de ço e que axecutas
ton offici". E com lo dit àngel lo manàs fins a la porta, ell gità
dix verament: "No passaré d'aquí avant fins que aquell qui té la clau me
manament". E veus aquí un hom semblant a sent Remigi qui li dix: "Leva
passificar los hòmens ab Déu; cobre ton offici car la primera dignitat del bisbat te han
restituÿda les tues làgremes contritives". Adonchs, apar que les làgremes contritives
han virtut de restituyr ço que
tost no dón fin e à la efficàcia e obre en les dites làgremes, done
confort
al penident, dient de Jhesuchrist: "Benaventurats són aquells qui ploren cor ells seran
aconsolats". E Tobies parlant de açò, dix que Déus aprés de la tempestat porta repòs e
trenquil·litat, e aprés del plor e de les làgremes, escampa goig en lo coratge del
penident; e per ço diu David, lo penident: "Senyor, tu has convertit en goig lo meu
plor", e de açò parlant Job diu: "Tu, Senyor, poses los humils en sobirana honor e
aquells qui ploren e gemeguen per tu són confortats, guarits e reforçats". Considerant
açò lo penident David diu: "Senyor, segons la multitut de les tues dolors en lo meu
cor les tues consolacions han alagrada la mia ànima contritiva". E la raó és car Déus
dóna virtut a les làgremes de consolació e gran confort.
Lig-se que un cavaller qui vivia delicadament, hom jove rich e poderós, qui havia
molt studiat
en sciència, començà un dia a cogitar de la sua salut, e com consideràs la vana glòria
qui occupave lo món e en les folles alagries mundanals, en les quals vivia, e que
Jhesuchrist promet consolació als qui ploren, soptosament lexà la sua casa e va-se
Contestinoble e trobà
cambi ab ell de les robes, e fanyent-se orat, sèu-se sobre
vida. Los minyons vénan a ell, tenent-lo per orat, apedreguen-lo, menyspreant-lo,
lançan-li moltes sutzures e manifestan-lo per orat a tota la ciutat. Esdevench-se cas,
que mort lo emperador com
major e aprés, punyit per contricció, anà-se
vènia e penitència; e sobre açò lo Papa remès-lo al patriarcha de Contestinoble e lo
patriarcha remès-lo a un sant hom qui estave en lo desert de Egipte, lo qual reebia un
pa qui li portave l'àngel, e aquest sent hom sertifichat que lo fill de l'emperador venia
a ell, inpetrà ab Déu que li tramatés tots jorns dos pans del cel, un per ci, altre per lo
fill del emperador, lo qual reebé ab gran consolació; e hoïda la causa e raó per què
venia, dix-li que se
sobre
dix-li com per menyspreu del dit món estava en lo dit famer, plorant e sanglotant per
salut de la sua ànima, e axí que anàs a ell e que
tot quant aquell li diria e li ordonaria, e que
Adonchs, lo dit jove, se
plor de sos peccats e minyons qui
vaé que
àngels qui
una ordenada cadira en la esgleya, e dit lo offici per los dits àngels, vaé que
acompanyaren fins al dit famer e romangueran altres àngels qui tancharen la esgleya;
e com açò fos hora de alba, lo dit fill del emperador tochà a la porta de la caseta que
havia feta lo dit penident prop lo dit famer; e com lo dit penident se pençàs que
minyons
toquassen, respòs: "No és encara hora de jugar, esperats que sia lo jorn". Lo fill del
emperador dix-li: "Pare, no y són per jugar, obri
de la mia ànima e aytal sant pare me ha dit que lo teu cars maniestament e clara". E
hoint açò lo dit penident obrí-li, e parlà ab ell, e hoyí
e près-ne sagrament que no
joyós e aconsellat. Los de la ciutat fan-lo emperador, qui passa sovint per aquells
famer e prenia
infants fahien al beneït penident, e no u gosave empatxar per lo sagrament que
fet, e com molt hach açò durat, missatge vench al emperador que aquell hom foyll del
famer era mort. E lavors lo dit emperador començà
a plorar e cridar alta veu: "Ay làs, que vuy és mort lo meu pare tan gloriós". Anaren al
famer e trobaren-li una carta en la mà, hon se manifestà tota la sua vida e penitència
contritiva, la qual Déus havia mudada en eternal consolació.
La mia molt cara sor, gran és la virtut que Déus ha donada a les làgremes. Per tal
que
lavar la pença del hom a les sobiranes alteses de revalacions espirituals, car les dites
làgremes per la calor que contenen dins si se
e porten-se
contritiu lava ab làgremes e reeb tanta claredat
que jutge dretament totes coses e no és res qui li sia amagat; e sent Gerònim diu que
les làgremes de la Magdelena contritiva que devallaven sobre les galtes de la penident
e feyen somoure tota la cort celestial, penetraven lo cel e gitaven tan grans crits que
los àngels per la gran admiració de la veu tan dolça e tan plorosa de gemechs, tan
inpetratius, loen lo sobiran Senyor, dient: "Senyor, loat e beneÿt siats vós, qui de
aquests làgremes contritives formats los ympnes, les cançons dels nostres goig, qui
alegran en lo cel sobre les làgremes penitencials del peccador qui a vós se converteix,
e féts-nos sonar en lo dinar del vadell saginat los esturments celestials, com vaem que
nostra germà qui era mort és resuscitat,
era perit e és atrobat e dinà
innocència, dotat del anel de vostra singular amistat e gràcia, qui de enemichs és fet
fill per la heretat de vostra glòria. E de tot açò obté la làgrema de la vostra contritiva
penitència, e tanta com és la dolor tanta és la honor que, vós, Senyor, li féts exint a
carrera a ses làgremes, reebent-lo, besant-lo, abraçant-lo, fasteyant-lo, convertint lo
seu plor en sobirana dolçor, per què la dita làgrema ha sa generació en la terra e fa sa
habitació alt en lo cel. No ha millor companyia que la oració puscha haver e menar ab
sí com és la làgrema, car si la oració uncta lo sobiran Senyor, la contritiva làgrema lo
puny, e fa obtenir a la oració ço que demana".
E la mia cara sor, açò appar en la mara de sent Agostí, la qual plorave fort sovint
demanant a Déu que son fill se tornàs al christianisme, e com molt hagués plorat, vaé
vaé devant si un jove molt resplanden e bell, lo qual com interrogàs la dita dona,
gemegava e la dita dona li digués: "Senyor, sapiats que yo plore la perdició de mon
fill Agostí", dix lo dit jove: "Sàpies que ell serà en aquella regla cristiana en què tu
estàs"; e com la dita mara ó digués a son fill, respòs-li: "Mara mia, non havets bé
entès ans vol dir que vos estarets en la regla de paganisme en la qual yo estich". E
com sobre açò la mara ploràs e dolorejàs e digués a un sant hom que pregàs a Déu per
son fill que no
que fill de tantes làgremes parescha ni
dampne". E axí fon, car les làgremes de sa mara li inpetraren làgremes contritives. De
la qual cosa parlant lo dit sant Agostí, en lo Libre de els Confessions diu que la
caritat de Jhesuchrist li havia nafrat lo cor e portava les paraules de inspiració divinal
dins les sues entràmenas, axí com sagetas agudes e los eximplis dels servents de
Jhesuchrist, los quals eran resuscitats de mort a vida; e aquests eximplis li eran axí
com a brases flamejants per què ell, plorant e punyant-se
havia obtengudes sagetes agudes de penitencial contricció. Per la qual cosa, com ell
hoÿa los ympnes e cants melodiosos de la esgleya, plorave e
sanglotava, car aquells cants donaven gran influència de intel·ligència a les sues
orelles, e la veritat de la fe christiana se regala en lo seu cor, habundaven les làgremes
en los uylls e trobave-hi gran consolació e singular fruyt de la sua conversió. E aprés
que fon bateyat, parlant ab sa mara fort dolçament e plorant ensemps ab ella, dins llur
cor sentien los flums sobirans de la font de vida. E en aquells plors, aquest món los
era vil e abhominable ab totes ses delectacions, e dehia-li la sua mara: "Ffill meu,
sàpies que no ha res en aquest món que
servent de Déu Jhesuscrist menyspreant la benaventurança del món present". Appar,
donchs,
la mia cara sor, que les làgremes penitencials laven la pença en alt, a les sobiranes
revelacions, sens les quals tot lo nostre congoxós treball no val res: mentre viuin en
estament de peccat, no podem haver plenitut de perfeta penitència sens les dites
làgremes.
Recita
Sant Pare; e com los peccats fossen greus e lo dit peccador no
portar forts penitència, ni sabés fer oració, fon-li manat que en loch de panitència anàs
a una font que li era assats prop, e que omplís un cànter de la ayga de la dita font e
que
cànter e acabuçe
una làgrema ni gota de ayga; e com sobre
feyen sos peccats, vench-li dolor en lo color e près-se a plorar, e com una gota de les
sues làgremes entràs en lo cànter tantost fo ple d'ayga. O la mia cara, sor, e quants
coratges són qui no són disposts a rebre la gràcia divinal, axí com lo cànter no podia
rebre la ayga fontal. Mas tantost que una gota de làgremes contritives proceex del cor,
soptosament és ple de la gràcia penitencial. E dir-m'ets, molt cara sor, ¿quina és la raó
que alguns són axí durs a fer la penitència dura com sien greus peccadors, axí com és
dit de aquell qui porta la ayga de la font, que és la rahó que axí són indisposts a
làgremes penitencials? Sapiats, la mia cara sor, que la resposta és molt prompta,
car la principal raó és deffalliment de espirit, faent massa lo voler de la carn,
satisfaent a sos desigs, car una sola gota de vera penitència dins lo cor, tantost lo
adolciria tota la penitència; e per ço dix sent Pau que
beure, ans és justícia, pau e goig en lo Espirit Sant.
Sapiats, la mia sor, que la justícia del regne del espirit és punir la carn segons la
delectació del peccat. Pau és que la carn sia subjugada al espirit; en altre guisa no ha
pau en lo regne de la ànima. Lo goig és la consolació que reeb la panident del goig
que ha de la dolor que reeb del peccat. E lo dit goig és una gota de la consolació
espiritual de la ànima, la qual gota devalla del cel, e lo dit goig sobrepuja tots quants
plaers
carnals, temporals o mundanals ha en la present vida. O Senyor Déus, e si una gota
porta ab sí tanta dolçor, e ¿quina habundància de goig serà aquella que proceyrà del
flum qui alegra tota la ciutat de peradís, hon lo sant Espirit serà tastat en la plenitut de
glòria?; e per ço dix lo savi Ecclesiàstich: "En persona de Jhesucrist lo meu esperit és
dolç e saborós sobre tota mel e la mia heretat sobre tota dolçor de brescha". La mia
cara sor, sapiats que a la pença en què habita lo Espirit Sant, tota penitència és dolça e
laugera, e ¿com se poria fer que no ho fos, com als martiris fes adolçir la mort, e axí
adolçí les pedres a sent Esteva, la creu a sent Pere, lo coltell a sent Pau, les graelles a
sent Lorens, e lo turment a sent Vicenç?
La heretat de Jhesuchrist diu que trepassa tota dolçor de brescha, cor en la visió de
Jhesuchrist serà lo nostre regne perpetual, en lo qual ha cera de la humanitat e mel de
la divinitat, la qual dolçor han a aconseguir los penidents, migençant les làgremes
contritives. E la mia cara sor, no és pocha la virtut de les làgremes, com hagen poder
de conquistar lo regne dels cels, dient de açò lo penident David que aquells qui
senbren làgremes colliran goig e alagria. Van los penidents plorosos sembrant lur
lavor e puýs com vénan a la mort porten-se
obtenguda per la penident làgrema.
Lo abbat Pastor dix que Abraam comprà la sepultura e sepulcre e l'usa en la terra per
heretat e possessió, e com fos interrogat què significava açò dix que
loch de plors e de làgremes, migençant les quals obté hom la heretat
del cel, e per ço dix David lo penident: "Tu, Senyor, has posades les mies làgremes
davant la tua presència", e açò per tal que estans presents devant Déu obtenguen la
gràcia que demana lo penident de la sua heretat sobirana; e són estats alguns qui de
abhominables peccats han plorat axí penidentment e contritiva que per
sobrehabundància de làgremes eran axí depurats que sens passar per purgatori anaven
dret al cel de glòria. Axí com legim de una filla de un rey, donzella, la qual comès
peccat de fornicació, e com ella percebés que la regina mara sua era venguda en
conaxença del seu crim, matà-la a matzines, e com lo pare faés la enquesta de la mort
de la regina, metzinà
misericòrdia de Jhesuchrist, dient que per abhominable que sia lo peccat Déu lo
perdona
sol que y hage vera contricció, la dita peccadora proposà de confessar e com
consideràs com e quant havia Déus agreuyat, com e quant havia peccat de greu
abhominació, com era feta filla del diable obligada a les penes infernals, près-se tan
agrament a plorar que ans que lo confessor vingués a ella esclatà per sobres de plors, e
com la manassen a soterrar e volguessen començar la missa de Requiem, los àngels
cantaren a altes veus:
faent gran sol·lempnitat en aquest dia, en lo qual la plorosa penident és reebuda en lo
cel, de les làgremes de la qual se alegren los àngels e loen lo fill de Déu.
No és, donchs, pocha la virtut de les làgre
mes,
car apaguen lo foch del infern, obtenan paradís, e de grans peccats abhominables e de
la pregonesa de sutzura fan pujar la ànima, soptosament, a la sobirana heretat
gloriosa, per què cové que les dites làgremes tingam a prop, no les lançem per lonch
temps de nós, hajam-les familiars, car lo millor advocat que podem haver és la
làgrema contritiva. E segons posa sent Agostí, la dita làgrema és vicariessa o loctinent
de la passió de Jhesuchrist en la terra. E açò appar, car per la passió de Jhesuchrist són
a nós remesos los peccats e les làgremes depuren la consciència e remetan la pena
totalment a vegades, segons demunt és dit, e per açò Jhesuchrist plora en la sua passió
com se morí lexant-nos les làgremes a purgació de
nostra consciència e a remissió de nostra pena. E per ço la mia sor, com de la virtut de
làgremes sent Agostí fa un molt profitós e contemplatiu sermó als frares hermitans, hé
determenat de posar lo següent capítol per consolació de vostra consciència.
VUYTÈN CAPÍTOL:
Sermó que fa sent Agostí de les virtuts de les làgremes.
Comença axí, adonchs, sent Agostí: "Sapiats, frares meus, molts cars, que aprés los
goigs mundanals vindran plors eternals, car no és qui puxa haver goig en lo món
present e en lo esdevindor, per tal que és necessari de lexar là un goig per l'altre, ço
és, lo goig de aquest món per lo de paradís o per lo contrari". Adonchs, frare, si
desiges de alegrar-te ací, sàpies, de sert, que tantost ést axellat de la
glòria celestial, mas si tu plores e lagremejes ací tantost ést constituÿt ciutadà del cel.
Benaventurats, diu Jhesuchrist, són aquells qui ploren, car seran aconsolats. Mas dirà
algú: "O Pare, digues-me que deig yo plorar". Yo, frares e fills meus, vos dich que
devem plorar los peccats que havem comessos. Aquest plor deu ésser pa nostre, lo
qual devem tots jorns menyar, de dia e de nit. Devem plorar los peccats dels pobles
axí com si eran pròpries nafres nostres. Axí ho fahia sent Pau com cridave: "¿Qui és
malalt e que yo no sostenga malaltia?". Deuen plorar tant com no
eternal, la qual cosa mostrave bé lo plorós David com dehia: "Ay làs, e com dura tant
la mia vida present e quant exiré de aquest món". Aquestes són les tres misèries ab les
quals és lo libre
plorós de Jheremies, ab los quals plany los peccats de la ànima la batalla de la present
misèria e la longa tardança del regne de glòria. Ab aquesta pluja de làgremes devem
regar la terra de nostra pença per tal que parescha fruyts de bones obres e diverses
flors de virtuts. Los dits plors són
la terra que
de Egipte de vicis e peccats, passen la Mar Roja, hon los enamichs són acabuçats e
vicis offegats, aquests plorosos canten gloriosament llavors com entren en la ciutat de
Jherusalem celestial, e lexant la vestidura dels cors corruptible són acompanyats
ab los sants àngels. O car frare, prech-te que façes que la pença sia aquell libre, lo
qual vaé lo propheta Ezechiel, en lo qual eran scrits plors, cants e dolors. Adonchs,
frare, abraça lo plor tots los dies de la tua vida, e no solament plora los teus peccats,
ans te cové de plorar los peccats e mals de ton proÿsme. No vulles plorar
excessivament la mort corporal de ton amich, ne pèrdua de béns, ni malaltia de cors.
Totes aquestes coses són necessàries e massa comunes a tots: pose
voluntat divinal; lexa tots aquests fets a Déu e ell te regirà e
paciència tot quant a tu esdevindrà e loa Déus en totes coses e fes-li honor e glòria;
plora tots jorns los mals de ton proïsme, axí com si eran naffres
tues pròpies. Aquella peccadora Magdelena plorà molt ardentment, no solament en
casa de Simon Lebrós, hon lavà los peus a Jhesucrist, ans encare plorà aprés que
Esperit Sant vench sobre los apòstols. Totstemps dolorejava, totstemps plorave los
peccats que havia fets en la sua vida.
La Verge Maria, la qual no havia comès peccat, plorà estant prop la Creu. No plorà
pas sos peccats, car sens peccat era, e no solament plorave la passió del seu fill, ans
plorave la dampnació dels jueus. Sé que tu diràs: "Yo veig mort lo meu germà mon
amich la natural inclinació me força de plorar". Dich-te que tu deus trempar lo teu
plor. No pertany a tu plorar los morts, obra és de la gent mundanal de aquest segla. No
y veda ni
gita la natural necessitat, car molts són qui escanpen làgremes, e jassia que natura
provocha sovint a escampar les dites làgremes, lo coratge, emperò, del savi totstemps
està inmoble e no cau de la sua virtut. O tu qui és jutjat e tengut per savi en aquest
món o segle!, guarde
mortz, vença lo coratge lo plor desmoderat; no
coratge, afablescha lo esperit la carn e la raó vença la sensualitat. O frare, si la mort és
a tu prop no hajes dolor; apperella
sies axí armat de virtuts e bones obres que no hages a tenbre la mort, en guisa que
aprés la mort començes viure, ans de la tua penitència, vivint mories e morint vivies.
O frare, desiges totstemps viure, lexa
lo plor e la dolor que passes per los béns terrenals, no vulles plorar les coses de aquest
món, les quals de necessitat han a esdevenir descarregat del plor que fas per les coses
terrenals; pren novell gemech per les coses celestials. "Benaventurats, dix Jhesucrist,
sóts vosaltres qui plorats car riurets". Amem, donchs, les lágremes, car amades deuen
ésser. Amem les làgremes, car suaus són als qui amen Déu. Tota nostra delectació en
aquesta vida mortal sia en plor e gemechs; siam inclinats e volenterosos a plor e
làgremes, com som presumptuosos a cometre la culpa. Tal intenció com havem a
peccar, tal devoció devem haver a plorar. Greus peccats requeran greus e molt
doloroses làgremes.
O frares
meus, reebets lo punyiment de penitència, car remissió de peccats és sanitat de ànimes
e la dita sanitat és sacrifici molt plasent a Déu, holocaust, ço és, lo sobiran sacrifici;
ple de mel és lo cor del peccador humiliat e regat ab làgremes continuades. O frare,
puny lo uyll de la tua pença per tal que
preÿcada, sancta e meravellosa, tu ést laveig espiritual, tu ést los açots e correjades de
Déu ab les quals Déus muda la sua sentència; tu ést estímoll o agulló per lo qual Déus
és inclinat al hom; tu ést qui estrenys Déu fortment e vigorosa. O punyiment sant e
nèdeu, sens tota màcula, sens lo qual no val res lo babtisme
als qui han ús e raó, sens lo qual lo cors de Jhesucrist és reebut a dampnació de aquell
qui reb, sens lo qual tota satisfacció és vana e nul·la. O punyiment plorós, lo qual
purgues la persona qui plora, fas habundosa la confessió, regues la ànima, la qual
sanctifiques. Aquesta làgrema és germana del sant punyiment, la qual apaga los
moviments no leguts, obri la porta de peradís; tanqua lo infern e fa menysprear lo
món en totes ses honors. O benaventurada làgrema, tu apagas la carnal cogitació,
foragites la malaltia de la ànima, vomiteges lo verí de la culpa. O benaventurada
taula!, o barcha de vida!, ab la qual aquell qui ha tanchada la nau de innocència hi és
caygut en lo perill de negar, pot venir al port de salut. O ayga del salvador, per la qual
tot peccat és destruït. O via, o carrera, per la qual anam a paradís. O espiritual
conpanyia, per la qual de camí desviat tornam a la carrera. O benaventurat laveig de
penitencials làgremes, lo qual tantes vegades val a purgar lo cor quantes requer a ésser
purgada la pença humanal.
Frares meus, aquesta és aquella herba de aquel celestial lavador, qui lava les vostres
consciències, lo qual totsjorns purga e deneja de totes taques les vestidures dels seus
servidors. Aquest és aquell celestial vidre, lo qual compost e fet ros de la divinal
gràcia, deneja les màcules dels peccats. Aquest és aquell laxiu ab lo qual és lavat lo
cap de nostra consciència. O làgrema, tu ést suau e benigne solaç contra les
tribulacions dels hòmens. Tu, làgrema, ést vicariessa de la passió de Jhesuchrist.
Tens lo seu loch en la terra, posant remey contra lo peccat per tal que Jhesuchrist no
sia forçat morir tantes vegades quantes l'om cau en lo abís dels peccats. O frare,
prech-te que
entrem dins nostra consciència e examinem nostres coratges; e si havem ris en nostre
jovent, plorem almenys en nostra vallesa, pençant-nos què havem offert a Déu e al dia
e lo temps del nostre jovent. O lassos, si ans que vingam al ermitatge, la nostra vida se
és inclinada per cobeyança, si la gola és ensutzada per massa menyar, si la hoÿda és
infestada per paraules innormes, letges e vils, hoint detraccions e diffamacions del
proÿsme, si la lenga ha encepagat en mala e deshonesta
paraula, si
suavitat de cosors, si lo anar no ha manats a furtar o a fornicar, no resta si en açò has
errat, si trobes culpa en tu matex, sinó que laves e deneges la tua consciència de la
dita culpa, e que segons la quantitat de la sutzura de la colpa, prengam quantitat de
làgremes, abraçant la penitència, la qual és mara de tots béns. Aquella temor que
desiga panitència, porta ab sí contricció. Aquella penitència és digna e bona, la qual
plora los peccats passats ab propòsit que null temps los cometra, per què la vera
penitència no és altre
ferm propòsit de no tornar-s'í d'aquí
avant, car aquell qui plora los peccats passats ab propòsit de tornar-s'í, no sab què vol
dir fer vera penitència; e com aquell qui dissimula no és vist ésser escarnidor, no pas
ver penident qui comet lo peccat del qual diu que
penedits-vos, e com serets vers penidents, fé la penitència en plors e gemechs, per tal
que dignament puscham riure alt en la glòria dels benaventurats. Amen.
NOVÈN CAPÍTOL:
Que la vera penitència deu durar per totstemps de nostra vida, continuant
l'àngel familiar sa informació.
La mia molt cara sor, qüestió fan los doctors fins quant deu durar la penitència de
aquells qui han peccat, e respon-s'í en la forma següent: "Manifest és per les demunt
dites peraules
que com la penitència contenga en sí dolor, que dues són les diversitats de dolor: La
primera ha nom dolor espiritual, e aquesta està en haver despler de haver peccat e
haver propòsit de no peccar e aquesta dolor deu durar a la persona per totstemps de la
sua vida en propòsit, ço és, totstemps que li recorda del peccat hage despler com lo ha
comès, e lo dit despler és dolor essencial de la contricció penitencial. Emperò, no és
necessari que la dita dolor sia per totstemps actualment en lo cor; e la raó és car lo
manament de la dolor que hom deu haver del peccat és manament afirmatiu, axí com
és manament afirmatiu aquell qui diu: "Honraràs ton pare e ta mara"; e dien los
theòlechs que los manaments afirmatius obliguen per totstemps, mas no a cada
circunstància
ni part de temps, axí com lo manament de honrar pare e mara no obliga la persona
sinó aquell temps que
semblant forma, lo manament de haver dolor del peccat no obliga sinó com lo peccat
ve a recordació de la persona, llavors deu haver despler com ha peccat, car com dorm
o considera en altre cosa, no pot haver consideració del peccat que ha comès, per què
com los doctors dien que totstemps deu la persona viure en penitència e que totstemps
deu haver dolor del peccat, entén-se que com ha consideració o cogitació del peccat
deu hom haver despler com ha peccat; e axí se entenan los Sants Pares de les
làgremes
continuades, les quals dien que totstemps deuen ésser ab nosaltres, car
dix que axí com portam totstemps ab nós la ombra dels nostres cossors, axí devem per
totstemps viure en plors e làgremes. Entén-se que com consideram del peccat que
havem comès, devem haver despler com havem peccat, car aquell temps és temps de
làgremes penitencials, en lo qual temps havem consideració e recordació del peccat.
Item, un mongo interrogà un Sant Pare dient: "Pare, què deig fer?", e ell respòs-li:
"Fill, totstemps devem plorar". Entén-se que devem plorar en tots los temps que
recordam del peccat; on appar que les làgremes penitencials no és necessari que sien
continuades, sens mitgà, si ja no diem que duran per totstemps
en profit, car lo ver penident deu haver en propòsit que totstemps que li recordarà del
peccat, haurà despler com lo ha comès; e axí se entén la paraula de sent Agostí, com
dix que
ponescha lo peccat ab dolor, lo qual sol una vegada ha comès peccat contra Déu, car
allí hon cessa lo plor feneix la penitència. Entén-se que en tots los temps de
penitència o de penedir aquell en lo qual hom és tengut considerat lo peccat e com
hom actualment lo considera, e si llavors defall lo plor allí termena la penitència, car
no és ver penident qui no
direts vós: "Yo una vegada hé haüda dolor de mos peccat per
què, donchs, seré tenguda tantes vegades de plorar-los e haver-ne despler". Responch
que no és qui sàpia la penitència que ha feta si és fructuosa, si la dolor és estada
penitencia, per què cové per raó del dit dupte que com ve la recordació del peccat que
hom ne hage despler en lo dit cars, e majorment posat que hom sabés que la dolor
primera fo vera e contritiva, com considera del peccat, si hom no havia despler com lo
ha comès, apparexaria que hom ne hagués pler, e axí com és peccat haver pler de
peccar, axí appar que sia peccat no haver despler de haver peccat, per què molt és
segura cosa e plasent a Déu viure en continuada penitència, ço és, que com la persona
se considera del peccat que li desplàsia haver peccat, majorment con no sia hom
sert si la penitència és vertadera, e si lo peccat és remès a hom; e per ço dix lo savi:
"No vulles viure sens paor e ja lo peccat si
dolor és que la dolor del cor és dirivada e redunda o ix a la part sensitiva, axí com és
sanglotar, sospirar, gemegar e plorar, e aquesta dolor no és necessari que dur per
totstemps.
No és necessari que com la persona considera del peccat que plora quant a la part
sensitiva, ni gemega, ni sanglota, car no és qui no duràs
persona plorar tota vegada que
axí com legim de sent Pere qui portava
del renegar que havia fet de Jhesucrist,
plorave molt agrament, e açò li venia per singular gràcia divinal, la qual gràcia
obtenen fort pochs; e per açò appar plorar per sos peccats quant al plor del cor, que
vol dir haver despler del peccat, és en mà de la persona, com li ve lo peccat en
recordació; mas lo plor dels uylls corporals, con no sia tota hora que
nostra no som tenguts de plorar, tota vegada que
que los sant Espirit resol lo nostre cor; e per ço dix David, penident de cor e de cors:
"Senyor, tu
masura". Lo punyiment és dolor contritiva, ço és, desplaer del peccat, e açò és en
nostra mà axí con lo beure, mas haver
làgremes en los uylls com no sia en mà nostra per ço són donades a nós, segons que
plau al Espirit Sant, e açò és rebre les làgremes a mesura.
DEÈN CAPÍTOL:
Que la persona penident deu haver contricció espacial de cascun peccat
mortal, proseguint l'àngel familiar sa informació.
Sapiats, la mia cara sor, que com la contricció sia dolor del peccat que hom ha
comès, havent despler de la injúria feta a Déu, qüestió és entre los doctors ja si deu
hom haver contricció e dolor de tots los peccats. E com los peccats sien en tres
differències, cor ha y peccat original, peccat mortal e peccat venial, responen a la
qüestió diversament, car com peccat original se contracte sens consentiment de la
persona,
la qual en aquell és conçebuda en lo ventre de la sua mara, e devalla lo dit peccat
original del primer pare nostra Adam, qui lexà la justícia original, en la qual fon creat
la persona com és conçebuda: en aquell peccat no és tenguda de haver-ne dolor com
no hage és franch arbitre. E per ço, la mia cara sor, que mils entenats què vol dir
peccat original devets entendre com Déus creà lo primer hom, lo posà en tal orde de
justícia dreta que lo cors era subjugat a la ànima, era sostinença a Déu ab lo cors, e
com justícia vulla dir cosa dreta per açò és dita dretura; per açò aquell estament, en lo
qual Déus creà lo primer hom Adam és apellat justícia, e per ço com origo vol dir
començament e Adam pare, llavors hagués
son començament de creació com reebé la dita dretura, per açò és appellada justícia
original, ço és, estament just, en lo qual creà Déus lo primer hom qui haüt fos; e si lo
dit Adam no hagués peccat, tots los fills foren nats en aquella justícia original, car
foren conçebutz e isqueran del ventre de llur mara, axí drets en la llur ànima que la
carn obeïra a la ànima e la ànima e lo cors a Déus sens contricció. E lo dit peccat se
contracta en aquell punt que la ànima se ajusta al cors, car la ànima qui de sa natura és
pura e neta, com se ajusta ab la carn troba una sutzura en la dita carn, la qual
ensutzex, axí com si una mà lega e maculada metia hom una poma bella e neta, la dita
poma
se ensutzaria per la sutzura que és en la mà. E tantost que la ànima és axí ensutzada és
subjugada a la carn e la ànima e la carn repugnen a Déu, al qual no són obediens, e
aytal fou Adam tantost que han peccat, car la ànima fon subjugada a la censualitat e la
ànima ensemps ab ella repugnaren a Déu, faent-los obres divinals del espirit ab gran
repugnància e contradicció.
E com ell engendràs sos fills aytals com ell era, tots los hòmens e donas són
conçebuts e naxen ab aquella desordinació, en la qual la carn repugna al espirit e
ensemps ab la ànima a Déu, e aquella desordinació ha nom privació de la justícia
original, e lo dit peccat ha
nom peccat original de natura, car tota persona hi es estada enbolicada en lo qual
natura humana hi es atrobada, la qual persona per paria de hom e de fembra és estada
engendrada; e lo dit peccat original, segons és dit, no cau de necessitat sots dolor e
làgremes contritives sinó en lo primer hom, ço és, en Adam, qui comès lo dit peccat; e
la raó és car en la contricció se requer que segons lo plaer e delectació que hom ha
reebut en lo peccat, sí ha dolor, lo desplaer e lo plor; e com en lo dit peccat aquell qui
és conçebut en aquell no senta delectació ni plaer, com en lo ventre de la mara, lo
infant no perceb que hage sentiment ni moviment, seguex-se que no és la persona
tenguda de haver contricció del peccat original. És bé ver
que si algun se bateja o pren lo babtisme en edat que hage ús de raó, si ha
consideració del peccat original, deu haver despler de son pare Adam qui axí agreuja
la divinal magestat, car la persona justa deu haver despler de la injúria que a Déus és
feta, e com lo desplaer és de la injúria feta per altri aquell despler e dolor és apellat zel
divinal, lo qual és molt acceptable e meritori a Déu, mas com la dolor ve per injúria
feta a Déu, per hom matex, llavors ha hom contricció e penitència.
La mia cara sor, pus que assats sufficientment sóts informada de la contricció del
peccat original, resta que siats sertificada de la contricció del peccats mortals. E
devets saber e entendre que
són ordonades les làgremes penitencials,
contritives, car lo peccat mortal és aquell qui separa de Déus e fa hom girar ab béns
temporals en menyspreu de Déu, e toll a la persona peradís e li procura lo infern. E
per ço cové que en la satisfacció hom se gira a Déu e lex la supèflua amor del món, e
açò ha nom en la penitència conversió de la persona a Déu; e com ab delectació que la
persona ha en les coses mundanals, temporals e carnals, se sia lunyada del sobiran bé,
requer-se que ab dolor e despler e làgremes torne a Déu e açò ha nom contricció; e
pus que la dita contricció és ordonada contra lo peccat mortal, la persona deu haver
contricció dels peccats mortals
e com cascun peccat mortal faça serta injúria a Déu, tota persona deu haver serta e
distinta dolor de cada peccat mortal, segons lo ha en sa memòria, havent sert e
discreth desplaer de cada peccat, dient en so cor: "Desplau-me com tal dia si membra
a hom cometí tal peccat en aytal loch ab gran pler promoguí altri a peccar aytal dia e
axí dels altres". E direts per ventura: "Què faré si los peccats me són oblidats".
Respon-se: "Que la persona pot oblidar lo peccat en dues maneres: Primerament,
oblidant la circunstància, axí com si no
peccat, oblidant si
parlar desonestament,
o provocar alguns a temptació. Per semblant forma, oblidant lo temps, axí com si no
recordave la persona si havia peccat en dia de festa o dejuni, o pot a hom oblidar la
sustància del peccat, axí com si no recorda la persona si ha comès adulteri o simpla
fornicació, axí com les fembres comunes qui no
peccat, si era solt o conjugat. Llavors, si la persona haurà oblidat res de açò, deu fer
tota sa diligència que li menbre, discutint e escudrinyant bé la sua consciència, e si no
lo pot menbrar, deu haver contricció, ço és, despler del peccat, segons que li menbra,
e deu haver singular despler per ço com lo peccat li és oblidat o la circunstància de
aquell, apperellat de haver-ne sert despler si li
menbrava, e deu haver singular despler per ço com lo peccat li és oblidat o la
circunstància de aquell apperellat de haver-ne sert despler si li menbrava de aquell e
açò és sufficient a la contricció plorosa.
Mas, la mia cara sor, dels peccats venials se fa qüestió si
distincta contricció: determenan los doctors que
diffarèncias, cor ha-hi peccats venials qui
consentiment, axí com si ve una temptació de menyar en dia de dejuni al sopar, e
soptosament, sens altre deliberació, lo appetit volria menyar, emperò, com ve la
persona a sa deliberació no volria sopar per cosa del món, e de aquesta manera de
peccats venials no és obligada la persona de haver-se contricció especial,
si ja lo consentiment no ha serta deliberació, car lavors seria peccat mortal. Altre
peccat venial és qui proceex de la volentat, axí com considerar per lonch temps en
alguna delectació carnal; és peccat venial sol voler-hi cogitar-s'í, emperò cometre lo
dit acte carnal és peccat. Mas, com la dita delectació ve a consentiment és fet peccat
mortal e de aquest peccat venial deu hom haver contricció, tement-se que no y hage
concorragut lo consentiment. Altre manera de peccat venial hi ha, lo qual per son molt
sovineyar fa créxer la delectació fins que ve a natura de peccat mortal, axí com dir
mantida jocosament sol per fer solaç de sa natura és peccat venial, mas tantes vegades
poria hom a mantir que crexerà tant la delectació de mantir que tornarà en peccat
mortal, axí com fan los truans dels grans senyors. E de aquesta natura de peccat venial
deu hom contritiu despler, per tal que no multiplican tant los peccats venials fins
que
La mia cara sor, fins ací vos hé guiada per la via de contricció que porta la persona a
paradís, mas per tal que en breu suma conpregats la dita matèria, resta que digats
devotament la següent oració, la qual és intitulada procuració de contricció.
ONZÈ CAPÍTOL:
Que la persona deu procurar contricció ab certa e pròpria oració proseguint
l'angel familiar sa informació.
Adonchs, la mia cara sor, aprés que vos serets diligentment confessada e haurets
legida la matèria de contricció e de les sues làgremes, plors e sanglots penitencials,
entrats-vos-ne dins vostra cambra sacreta, posant devant la vostra fàs, la ymatge del
Crucifix, e ficant lo genols, direts, mirant la dita ymage:
ad te domina",
crit a tu Senyor".
Senyor, vulles hoir la veu de la mia oració. Senyor, obri e inclina les tues orelles a la
veu de les mies pregàries. Si tu, Senyor, observes les mies iniquitats per punir-les,
¿qui serà qui ho puscha sostenir? Senyor, tu ést ple de misericòrdia, e per la tua
misericòrdia me són acomanada a la tua clemència, que obtendré
mercè e vènia. La mia ànima ha confiat en la paraula de la tua pietat, e la mia
esperança és en tu, Senyor, tota, car ab tu, Senyor, ha misericòrdia e molt copiosa
redempció. E tu Senyor rembràs tots los elets de lurs iniquitats per grans que sien.
secula seculorum. Amen.
Aprés de açò direts la següent oració, ab sospirs multiplicats e batiment de pits
—
dolors, de tantes e de tan grans amargors, les quals havets sostengudes per mi, donats
al meu cor dolor e amargor dels peccats. O mi peccadora, o mi lassa, mesquina!, ¿Què
hé fet?, ¿què hé comès?,
¿on só?, ¿on me
mi pres e ligat, per mi escopit, per mi colpejat, per mi açotat, per mi d'espines
coronat, per mi a mort jutyat, per mi en la Creu clavat, per mi ubert en lo costat. E per
tal que
caritat. O sanch del àngel pur, sens tota màcula, entre dins lo meu cor. Acabuçe
tu, lo cor mort, lave
cor dur, cor adamantí, ço és, fort axí com a diamant, desperta
cara del teu Redemptor. Tu has fetas aquestes plagues.
Tu has procurats aquests turments. Tu has nafrat aquest cap plen de saviesa. Tu has
nafrades aquestes mans misericordioses. Tu has escampada aquesta sanch preciosa.
Tu has allanceyat aquest costat ple de amor e caritat. Tu en la Creu has mort lo teu
Redemptor piadós, car los teus peccats són estats causa e rahó que
prenent carn humana morís en quant hom et que donàs la sua preciosa sanch en preu
de tots peccats. E si tu ést estada causa e rahó de tanta dolor, digues-me, ¿e no
rompran les tues entràmenes endureÿdes, dolor de contricció amargosa? O sants del
cel qui sóts estats reemuts ab aquesta preciosa sanch, oyats-me, oyats-me,
són bé certa que havets obtenguda vènia e mercè com hagués dolor e amargosa
contricció. Ajudats, ajudats, donchs, a mi, iniga e sobre malvada peccadora, e
procurats-me habundosa contricció e dolorosa.
O vós, sent Pere, qui tenits les claus de la esgleya, ¿e no us recorda com obtengués
contricció habundosa, aprés que tres vegades hagués renegat lo vostre Senyor?
Adonchs, mogue us compassió e pregats per mi peccadora. O Espirit Sant, donador de
totes gràcies, ençenets lo foch de la vostra molt ardent amor, devant la presència del
qual se amollesqua e
gloriosa Verge Maria, si per mi lo vostre fill piadós e caritatiu és mort, yo sé de cert
que
per amor de mi lo fill de Déu és fet fill vostre; bé sé Verge misericordiosa, la dolor
del vostre cor, la ànima del qual fon trespassada ab lo coltell de la passió del vostre
fill e si yo són aquella que ho hé fet, per tal que com yo ymaginant hé peccat e
deffallit, yo són aquella, la qual lo fill vostre Senyor meu Jhesucrist, acomana a vós
especialment e molt cara, lavors com ell estant en la Creu e plorant agrament per los
meus peccats, vos ordonà ab singular manera mara de misericòrdia, advocada dels
peccadors, mostrant en sent
miserables. O mara bona, o mara dolça, yo creu fermament que sóts advocada e mara
dels peccadors, per tal que
seran
a mi relexats los peccats, les entràmenes de la qual són tant endureÿdes? O mara de
misericòrdia e de tota consolació, que continuament trametets gràcia e benedicció,
enviats a mi peccadora, amargosa contricció. O verge Maria, si vostres uylls piadosos
ploraren en la mort del vostre fill, lo qual engendràs sens peccat, e si lo vostre dolçor,
lo qual null temps sentí què vol dir peccat, era detengut ab tanta multitut de dolor e ab
tanta gran habudància de amargor que aquella dolor entre la dolor dels màrtirs és
comptada, a major de totes jutyada; e yo qui hé peccat, qui hé comesa la iniquitat, que
són estada una de les crucificadors de vostre fill e no deig haver dolor
plorant, sospirant e gemegant, fins que
cor.
Obtenits, obtenits-me, donchs, amargor e dolor de cor, per tal que de nit e de dia
plore sobre los meus peccats, fins que ab les mies làgremes sien remoguts de la
presència del vostre fill, en guisa que no
meus!, ¿Per què
inmisericordiosament? Lunyats, lunyats-vos de mi, anats, anats-vos-en; lexats-me
acostar al Déu meu.
O Déu meu, ¿hon me giraré?, ¿en quina forma a vós acostar-me poré, com yo no
presenta, ni offira a la sobirana vostre magestat neguna cosa digna en esguart de la
vostra misericòrdia?. O pare piadós, ¿e hon fogiré?, la qual apparech en la
presència dels vostres uylls sants e de tota la cavalleria del cel, axí buyda de tot bé e
plena de tot mal. Senyor meu, Déu meu, donador de la mia vida, sé que tota cosa que
és donada a la creatura e tot do qui conté en sí perfecció devalla del cel, de vós, pare e
font de totes lums. Sé de cert que no pusch offarir devant vós cosa aceptable ni
graciosa, si ja no la reb jo primerament de la font de vostra bonesa; vós, Senyor,
il·luminant, regint e instruynt-mi peccadora; sé pare molt dolç que yo ni ab engan ni
ab violència no me
en nenguns mèrits meus, per los quals yo dega presumir obtenir gràcia ab la qual
plàcia e torn a vós, pare misericordiós, e com e quina cosa és, ni
pot ésser deguda a mos peccats, ni als mèrits meus sinó turment de la mort eternal; sé
que en lo vostre sant beneplàcit és de aturar e destruir-mi, segons la multitut e la
granesa dels peccats e de les mies iniquitats, de les mies injúries e de les mies
necligèncias e de les mies omissions e de refermar-me e de reparar-me e fer
acceptable a vós, segons les riqueses inextimables de la vostra misericòrdia qui sol
sóts reformador de la vostra creatura, la qual havets sol formada, per què pare
misericordiós, a vós me
vós.
Soplich, Senyor, que no vullats guardar a mi peccadora, car no trobarets res en mi de
què no us degats airar contra mi e que no sia digna de mort eternal,
mas soplich, Senyor, que guardets aquell abís de vostra habundosa misericordia, del
qual abís isqué e sobrexí axí com una gran diluvi, la preciosa sanch del vostre
Unigènit, per denejar tot lo món, ab la mort del qual ha plagut a vostra voluntat
vivifichar los hòmens e ab la sua preciosa sanch levar vostres enemichs, per la qual
mort yo hagués vostre fill per segur escut, ab lo qual me cobrís de la vostra ira e ell ab
la sua mort axí com ab
mort que yo merexia. E per tal que yo qui era homeyera escapàs sens dampnatge meu
de la mort e de la ira que meraxia, lo vostre Unigènit ha portada sobre si la mia mort
ab pena dolorosa.
Adonchs, Senyor meu, Déu meu, recobrats a mi e desliurats-me de les mans de mos
enemichs, car tanbé són enemichs vostres, qui no han en hoy res que sia en mi sinó
açò que vós amats en mi, no han haüt en hoy res que sia en mi sinó com vos ame e
com me esforç de amar-vos més que mi. En açò despenen tots lurs estudis e totes lurs
arts, en açò aboquen totes lurs forçes, en açò estan esvetlats nit e dia que yo us ame ni
us glorifique ni us honre, ni us vulla, ni us serque. O Senyor, e sia vostre merçè que
aquests enemichs de la vostra glòria no puschan més que yo ni
los veja confusos en la multitud de la vostra potència, e
en laor e glòria vostra Senyor, tota la vostra glòria se volen usurpar a la qual aguayten,
la qual volen diminuyr e minvar. O Senyor, e no vullats ni sostengats ésser complida a
llur malvestat e voluntat axí perversament e iniga, la qual han de mi contra vostra
sobirana magestat.
Espahordits, espaordits, Senyor, e offegats aquests tan vils, tan leigs e tan
abhominables espirits tenebrosos e féts-los fogir, Senyor, de mi ab la presència de la
vostra lum e de la suavitat de la vostra gràcia e glòria. Ronpeu, Senyor, los meus
ligams e traets-me de la presó, de aquest càrcer terrible, tenebrós e cruel de la cova e
pregonesa de misèria, del fanch de tanta sutzura, de la pregonesa de la mar e de la
escuredat de les tenebres. E portats-me
a la libertat e franquesa de la vostra lum resplandent e meravellosa. Il·luminats-me,
Senyor, ab la vostre fe molt radiosa, plena de salut. Alegrats-me ab la vostra
esperança plasent e plena de seguretat. Repremets-me, Senyor, la supèrbia. Humiliats
e guardats-me ab la vostra temor sancta e virtuosa. Confonets-me, Senyor,
profitosament ab la vostra temor bella e molt gloriosa, tota vegada que yo offira
devant vostres uylls alguna cosa que
lo meu cor ab dolor plasent e suau, ab punyiment de vostra caritativa madecina, la
qual és de tota efficàcia. Senyor, no
confusa, ans obtenga tot quant hé demanat a vós qui
aconseguescha tot quant vós havets promès als que us demanen açò que a vós plau. O
misericordiós pare, Senyor, senta yo en mi que no és qui hage refugi a la vostra
misericòrdia vanament e infructuosa, e que tost apperellat per ésser trobat per aquells
qui us serchan e que no ha diffarència devant la font de misericòrdia ja de quina
pregonesa traets lo peccador e com e quant gran peccats li perdonats, car ab aquell
poder de la saviesa e bonesa vostra ab la qual digues "fiat", e són fetas totes coses, ab
aquell matex poder de la vostra misericòrdia podets dir fàcilment "fiat" e seran totes
les coses reparades. O dolç pare, esperats e allongats lo temps de mirar e guardar a mi
per
haver-ne mercè e pietat, fins que yo, peccadora, comparescha devant de vostra
presència e que sia digna de la vostra misericòrdia offerint alguna cosa que sia
acceptable a vostra bonesa. Senyor meus, açò que hé açò us daré, açò que port vos
offarré; veus, Senyor, que us offir mi matexa que són axí com un cors mort qui brolla
tot de vérmens de vicis, lo qual ha quatre dies que és mort, podrida, vil e
abhominable. Açò és Senyor, què offir a vós qui sóts donador de tots béns. Senyor, a
la vostra omnipotència offir aquesta cega perquè la il·luminets, aquesta malalta que la
curets, aquesta deutora qui ha infinits deutes obligada que la absolgats, aquesta pobra
que la dotets e que la façats riqua, car fàcil
cosa e laugera és a vós, Senyor, de honestar lo pobre.
Senyor meu, no us pusch altre cosa offerir sinó mi matexa aytal com só,
mostrant-vos la mia mort, les naffres, la mia pobresa ab los deutes per los quals tem
lo càrcer de la mort eternal. Totes aquestes coses, piadós Senyor, mostre als uylls de
la vostra misericòrdia per tal que us girets a mi e que
sobre mi la gràcia de la vostra benedicció. Senyor, yo no
opresa ab tantes naffres e tan diverses malalties e feta inpotent per la mort de la mia
ànima, mas, vós pare misericordiós, girats-me, convertits-me e yo convertir-m'é a
vós. Convertits-me, Senyor, trenquats e tribulats lo meu cor e donats-li dolor molt
sensible. Senyor, no
ha font de bonesa en lo món fora vós. Suplich, Senyor, que ab tot e de tot lo meu cor
me façats haver fam e set de vós; féts-me ab totes les mies entràmenes abraçar a vós;
féts-me ab totes mes forçes acostar a vós; féts-me ab tot mon estudi cerquar les coses
que són plasents devant vós. Senyor, clavats aquesta làdria en la creu ab la vostra
sancta temor, cremats aquesta apòstata ab lo foch de la vostra casta amor; afleccionats
aquesta malfaytora ab la dolor vostra, la qual dóna vida e salut. Confonets aquesta
desvergonyada peccadora, ab la vostra vergonya molt gloriosa; clavats aquesta
homayera en la creu de penitència acceptable a la vostra misericòrdia. E a vós,
Senyor, ensemps lo Unigènit fill vostre
Jhesucrist, Senyor nostre, en lo Espirit Sant serà e és honor e glòria per secula
seculorum. Amen.