MARIA, Mare de Déu, verge gloriosa!
Per entenció de vós loar, honrar, pregar,
amar e conéxer, començam aquest libre,
lo qual apellam per vostra amor:
Libre De Sancta Maria
Del Pròleg
d'aquest Libre. Són qüestions en est Libre per entenció que donem art e manera
de solvre qüestions e que hom haja via que hom pusca parlar de nostra
dona Sancta Maria ab uns e ab altres, e que sien illuminats de les bontats,
granees, beutats e vertuts qui són en nostra dona Sancta Maria.
diffinicions donem doctrina a solre les qüestions e a donar doctrina de loar
e de pregar nostra Dona, siguent la natura de les diffinicions dels començaments
d'aquest Libre, los quals són
preu dels quals fo venut e comprat nostre Senyor Jesuchrist, fill de nostra
Dona.
saviesa, amor, virtut, veritat, glòria, gràcia, santitat, justícia, misericòrdia,
beutat, virginitat, valor, humilitat, dona, honrament, fe, esperança, continència,
paciència, pietat, consolació, pobresa, almoyna, obediència, ajuda
e alba.
qüestió demanade, ço que és lo començament, e la diffinició d'aquell
començament és la solució d'aquella qüestió; e sí s'és de la segona e terça
qüestió, aplicant-les a la natura de la diffinició. E la raó per què en esta art
no solvem específicament la segona e la terça qüestió de cascú dels començaments
és per ço que hom ne pusca entrar en paria e en conexensa d'alts e
de baxes e d'uns e d'altres, a loar e honrar nostra Dona e demanar qual és la
solució.
gents qui no saben loar nostra Dona la sàpien loar; car molts hòmens són qui
loen nostra Dona de coses qui són petites, segons que
a loar nostra Dona, les quals grans coses alguns hòmens ignoren e a vera
laor aplicar no saben, d'on se
feta aquella laor que li cové.
nostra Dona e no la saben pregar; per què no han de nostra Dona aquelles
coses que li demanen, les quals haurien si pregar la sabien, segons que
a sa alta santetat e virtut, bontat, noblea; car per la manera que les gents no
han en pregar nostra Dona, reté nostra Dona aquelles coses que les gents li
demanen, les quals daria si pregar la sabien.
primera entenció és la fi e
per la segona intenció e lo fruyt per la primera; e habitar, qui és per primera
intenció e casa per la segona; e ulls, qui són per la segona entenció e veer
per la primera; e enteniment, qui és per la segona intenció e entendre per la
primera; e Deus, qui és per la primera intenció e les creatures per la segona.
E enaxí de les altres coses. On, aquestes entencions són posades en aquest
Libre per entenció que hom dó art e doctrina de conéxer les coses segons que
són per la primera intenció e per la segona, per tal que hom de nostra Dona
sàpia parlar per vera intenció e amar per la primera intenció.
dona, per açò nós majorment fem aquest libre a regines verges e dones a
honor de nostra Dona; e a la major explanació que podem e ab les pus desplanades
paraules lo liuram, e subtilitats esquivam, aytant quant podem, per
ço que sia entès; emperò en partida l'art e la doctrina de l'Art demostrativa,
inventiva e amativa tenim.
s'encontraren en un gran camí per on passaven molts hòmens: la una partia
d'una ciutat on havia estat longament, e anava en una altra ciutat d'on partia
l'altra dona. Amdues se saludaren e
estament.
magra, tan descolorida? Bé apar en vostra cara que sóts desconsolada d'algunes
coses. Amiga! dix Lausor: Jo vénc d'una ciutat qui és prés d'ací, on hé
estat longament, per ço que donàs lausor a les gents de nostra Dona, e que
mostràs manera segons la qual sabessen loar nostra Dona en tal manera, que
fos per ells honrada e amada, e que hagués raó com ab son Fill acabàs que
venguessen a glòria perdurable.
Mas en aquella ciutat són les gents tant mundanes e tant amen la glòria
d'aquest món, que no volen oir quaix laor de nostra Dona, e la un loa son
drap, l'altre son vi, l'altre son cavall e son austor e sa lança, e l'altre son fill
e la beutat de sa filla, e l'altre sa vinya e son castell; e quant lu
Dona no
meteixs, enaxí que no y hé quaix feta neguna utilitat, e per açò partesc-me
d'aquella ciutat e vayg veer si en una altra ciutat qui es prés d'ací, si hi poré
fer negun fruyt. E car som magra e descolorida no us en maravellets, car aytant
vos pusc dir que depuys fuy en aquella ciutat, a penes hi som estada alegra
ni pagada d'alguna cosa que hi haja vista ne oïda, tant són les gents vanes
e mundanes, e tant han en oblit nostra Dona; per què som trista e despagada
d'aquestes coses e de moltes d'altres, que serien longues de recontar.
estes paraules: —Lausor amiga! Jo anava a aquella ciutat d'on vós venits e vós
anats a aquella ciutat d'on jo vénc. D'on, segons que oyg dir a vós, par-me
que no
pus que vós no l'í havets fet, car poc val oració a aquells qui no saben ni volen
loar nostra Dona; ne vós no us cal anar a aquella ciutat on anats, car jo
vénc qui en ella hé estat longament, per ço que donàs a les gents d'aquella
ciutat art e manera com sabessen adorar e pregar nostra Dona, segons la
sua valor, honrament e honor, e segons que ells poguessen haver de nostra
Dona aquelles coses per les quals haguessen perdurable repòs e fugissen a
perpetuals treballs. Mes tant no y hé estat treballat ni burlat, que anc pusca
haver acabat ab ells, com vullen pregar nostra Dona de comuna utilitat, ni
d'aquelles coses qui a lausor, reverència e honor se covenen de nostra Dona
e qui serien a bé e a utilitat de lurs ànimes. Ans vos dic que m'han tota hora
treballada e enfestijada; car los uns preguen nostra Dona de riqueses, com les
puxen haver, los altres d'onraments, los altres de sanitat, los altres de la vida
d'aquest món, e a penes hé atrobat qui prec per la vida de l'altre segle, e si
prega, prega
Dona ni son Fill.
D'on, per raó d'açò, me som partida d'aquella ciutat e anava a aquella ciutat
d'on vós venits, a la qual no
paraules; ni vós no us cal que anets a aquella ciutat d'on jo vénc, car aytant
poc de bé hi faríets com jo hé fet; e dic-vos que som irada e trista del vostre
dampnage e del meu, e majorment de la desonor que nostra Dona pren per
aquells qui per ella han tantes de riqueses e de prosperitats en est món.
pus que no atrobam en qui puscam sembrar les gran coses que sabem? Respòs
Oració e dix que no
del mal e del defalliment que veÿa en lo món e de la desonor que nostra
Dona e son Fill prenien en lo món. —Emperò, Lausor! dix Oració: Parrí-us
bo que anàssem en alcun loc delitable separat de gents, per ço que no
poguessen torbar lurs males obres e que aquí reposàssem alcun temps, car
molt som treballades? E aquí pensar-nos-híem què faríem, e pendríem acort
e consell d'açò que fer poguéssem per nostra Dona. A bo tenc Lausor so que
havia dit Oració e abdues entraren en una gran selva per on anaren per tot
aquell dia.
bella e abundosa d'arbres, fontanes, prats e ribatges, parlaven de nostra
Dona: Lausor la loava e Oració la pregava. En lurs paraules se delitaven l'una
ab l'altra, e tant havia gran plaer la una de ço que l'altra deÿa, que en aquelles
paraules desiraven estar longament.
d'un bell arbre una bella dona vestida molt noblament. Aquella dona
plorava e planyia molt fortment, sos cabells tirava, sos draps rompia, e deÿa
que maleÿts eren tots aquells qui l'avien enversada e girada e qui del món la
gitaven aytant com podien. Lausor e Oració li demanaven per què plorava ni
per què tan estranyes paraules deÿa, e pregaren-la que
La dona respòs e dix que ella havia nom Intenció, e que lo dol que faÿa era
per ço que les gents faÿen en est món de primera entenció, segona e de segona
primera, e per açò era tot lo món en destruÿment e en defalliment, e totes
les entencions eren pervertides de bé en mal quaix en tots los hòmens; per
què ella fugia a les gents, car no podia estar ni participar ab ells, e per açò preposava
estar en aquella selva tots los temps de sa vida, car més amava la companyia
dels arbres e de les bèsties, qui la entenció per què eren no mudaven,
que haver companyia dels hòmens, qui quaix en tot ço que faÿen mudaven la
intenció primera en segona e la segona en primera. Ploraven Lausor e Oració
per ço que Entenció deÿa e pregaren Entenció que fos en lur companyia,
car per semblant manera fugien elles al món e anaven en alcun loc reebre
alcuna recreació de treball que havien sostengut en lo món. Obeí Entenció a
lurs precs, e amà la lur companyia e anaren totes tres longament parlant de
Sancta Maria e dels treballs que cascuna havia sostenguts en lo món per la
sua amor. On, dementre que enaxí les tres dones anaven parlant, Lausor dix
aquestes paraules:
comuna utilitat, e per ço Roma havia vertut com senyorejàs tot lo món,
lo qual posseí longament, per ço que comuna utilitat amaven, e tantost com
aquella comuna utilitat fo divisa e los romans amaren específica utilitat, enaxí
que cascú amà més bé propi que comú, adoncs Roma perdé la vertut e fo en
declinament. Ah, com eren aquells cèsars e romans nobles de coratge e com
havien nobles combatedors, dementre que comuna utilitat amaven! Ah, com
són dignes de ésser loats en quant comuna utilitat amaren! On, si hòmens
infeels que ells eren e qui de nostra Dona conexença ni amor no havien, eren
tan alts de coratge, què seria ara en aquest temps si los catòlics enaxí comuna
utilitat amaven e que per tot lo món nostra Dona e son Fill que ella tant ama
e per lo qual és tant amada faessen amar e conèxer per tot lo món, e que los
romans fossen en aquella senyoria que ésser solien?
de comuna utilitat, car en aquest temps en què som, són unes gents qui són
appellats tartres, los quals ha poc de temps que són venguts, e aquells comencen
a senyorejar tot lo món, per so car amen comuna utilitat de lur secta
e manera, la qual han presa a honor d'aquell loc d'on són exits, e dien que ells
deuen senyorejar tot lo món, e són gent sens fe e sens ley e no han sciència ni
han conexença de Déu ni de nostra Dona; per què és perill que no conquiren
tots aquells qui comuna utilitat no amen.
E dic-vos aytant Lausor, dix Oració, que gran raó me par que pus los hòmens
qui han conexença de nostra Dona e de Déu no fan aquella honor a
Déu e a nostra Dona que deurien, que Deus los faça tots ésser sotsmesos de
gents bestials e que són sens enteniment, per ço que
que fan a Déu e a nostra Dona.
e utilitat específica és derrera, e açò és per ço car en pública utilitat ha més
de bontat e de granea, virtut e compliment, que en específica. D'on, per raó,
d'açò pública utilitat està en mi principalment e utilitat específica secundàriament,
e car les gents fan d'açò lo contrari, fan contra cors de natura e contra
tot ordonament e fan contra mi, e açò és aquella raó per què les gents destruen
mi e sí meteys e vénen en decaÿment e en ma mort e en mon dampnatge;
per què no
més utilitat pública que específica. E vós, Oració, dix Entenció, pregats nostra
Dona que
car si ho faÿen, tot lo món porien aportar a pública utilitat a lausor de nostra
Dona, qui és pública utilitat a justs e a peccadors.
coses e de moltes d'altres, tro que esdevengueren en un bell loc prés d'una
Fontana molt bella on havia una petita esgleya ermitana. En aquella esgleya
estava un hom qui era ermità e qui longament havia servida aquella esgleya,
e en aquella esgleya havia una bella ymage de nostra Dona, davant la qual
Lausor e Oració e Entenció atrobaren l'ermità qui estava agenollat davant
aquella ymage. Demanà Lausor a l'ermità de què loava nostra Dona e Oració
li demanà de què la pregava, e l'ermità respòs e dix aquestes paraules:
—Aquesta esgleya, dix l'ermità, és de nostra dona Sancta Maria, e per sa honor
un sant hom qui és molt savi en totes sciències e està prés d'ací e ha eleta vida
ermitana, me donà aquesta ymage de nostra Dona, per tal que la beutat de
nostra Dona remembràs e que en mon coratge, alegrança e plaer me
On, d'on com vosaltres entràs en l'esgleya, jo consirava en les beutats que ha
nostra Dona segons que la ymage aquelles beutats me significa, e aquest és
tot lo major plaer que jo hé en aquest ermitatge; enaprés, com me són mester
alcunes coses, jo prec nostra Dona denant aquesta ymage que les me dó, axí
com s'esdevenc aquests dies que havia perduda una gallina e preguí nostra
Dona que la
son Fill e que
mas en beutats corporals? ni no la pregats mas de vostres gallines e de vós
meteix?
Respòs l'ermità e dix: Jo no som hom qui sia letrat, ans som hom lec e no sé
parlar ab nostra Dona mas de les coses corporals, e prec-la de mon ase e de
mon gall e d'un cà que lo lop m'à nafrat que lo
de mos peccats que
simple e que si li parlaven subtilment de nostra Dona que no
e demanaren-li d'aquell altre ermità quin hom era ne de quines costumes,
dementre que era en lo món; e l'ermità lus respòs e dix aquestes paraules:
— Dones! Aquell savi hom de qui jo us parle era en lo món hom ric e benanant
dels béns temporals, e sap en moltes sciències e ha lexat lo món e ha donat
tot quant havia per la amor de Déu e de nostra Dona, enfora d'alcuns pocs de
diners que m'à comanats, e jo tenc ací un seu ase, e prés d'aquest loc ha una
vila on totes setmanes vaig una vegada e compre-li pa e aquelles coses que ha
mester, e port-ho a ell; e ha sos libres, e ab aquells e ab la saviea que ha, està
en oració, devoció e plora sos peccats e los peccats dels altres, e sapiats que
és hom bo e sant e de molt estreta e alta vida.
e pregaren l'ermità que
aquell loc on lo sant hom estava. L'ermità lus ensenyà la carrera, e les dones
vengren en aquell loc on estava lo sant home e trobaren-lo que cavava en
un hort que havia, dementre que les dones vengren a ell, al qual sant hom
digueren aquestes paraules:
estament, vós sou savi en moltes sciències e havets lexat lo món e sóts vengut
en est loc, per tal que puscats mills membrar, entendre e amar, loar e pregar
Déu e nostra Dona. D'on, segons les paraules que un ermità de vós nos ha
dites, vejares nos és que vos deguéssem atrobar o adorant o legint en vostres
libres. Respòs l'ermità a les dones e dix-lus aquestes paraules: —Natura requer
exercici adoncs quant és per sobre oració e per sobre estudi treballada. D'on,
per recrear e reposar ma natura corporal, que longament ha estada treballada
per les laors e les oracions que la natura esperitual ha donades a nostra Dona,
covén-se que jo treball alcuna hora del dia en les coses temporals, car aquell
treball és remey de la ànima e del cors e és occasió que la ànima no
temptacions, com hom l'à levada de oració.
era savi hom, al qual demanaren quina manera tenia ni havia en loar e pregar
nostra Dona; e l'ermità lus respòs e dix que ell loava e pregava nostra Dona
en dues maneres, la una és corporalment e esperitualment, l'altra és esperitualment
tant solament: corporalment e esperitualment és en quant legia en sos
libres e parlava paraules ab les quals concordava la pensa de la ànima; enaxí
que la ànima e lo cors se concordaven es responien en loar e en pregar nostra
Dona; l'altra manera és com tan solament per via de contemplació loava e la
pregava sens que en libre no gordava ni ab la boca no nomenava ço que de
nostra Dona consirava, e en aquesta segona manera atrobava més de plaer e
de dolçor que en la primera.
adorats nostra Dona? L'ermità respòs e dix que principalment loava e pregava
nostra Dona per ço com era Mare de Déu, e enaprés per ço com era mare
de home e de Déu, e aprés per ço que nostra Dona era tant bona que és digne
de ésser loada e pregada, e axí de grau en grau dexendent tro que era a utilitat
pública e enaprés específica, segons que les unes coses són més nobles que
les altres e de major utilitat.
Entenció que era savi hom, e demanaren-li per qual entenció era vengut majorment
en aquell loc ni per qual entenció majorment loava ni pregava nostra
Dona. —Dones! dix l'ermità: jo som home qui longament hé desirada comuna
utilitat e e
peccats o per los pecats de les gents, anc no hé pogut acabar aquelles coses
que hé demanades per pública utilitat, car quaix tots los hòmens qui són
amen més lur pròpria utilitat que comuna; per què per ço com ab les gents no
pusc res acabar d'açò que deman, som vengut en aquest loc fer penitència de
mos peccats, e pregar e loar nostra Dona per dues entencions: la una és per
ço com és deute e raó de loar nostra Dona, l'altra és que per pública utilitat
prec nostra Dona, car si ella no ajuda, tot lo món és perdut.
vostres paraules, conexem que vós sou home savi e per bona entenció sóts
vengut en aquest loc fer penitència, e bé
que feta
On, si a vós plaÿa nostra companyia, nós estaríem en aquest loc ab vós volenterosament
e pagada alcun temps, segons que a vós plagués e que a nós
seria vejares, e de loar e de pregar nostra Dona volríem ab vós parlar e que
vós veéssets les paraules que us en diríem, e si en negunes coses hi erràvem,
que vós que
e n'estarem a vostra conexença.
nom, e ell dix que si lur nom responia a lurs paraules, que assats se tenia
per pagat de lur companyia, e tant poria ésser pagat de lurs paraules que
encara tornaria en lo món e iria per les terres dient a uns e a altres laors de
nostra Dona. On, sobre aquestes paraules acort fo emprès de tots
en aquell loc a ombra d'un bell arbre prés de una clara fontana parlassen de
nostra Dona, e fo fet ordonament com ne parlassen segons los trenta començaments
d'est LIBRE, loant Lausor nostra Dona e adorant Oració nostra
Dona e faent l'ermità qüestions a Lausor e a Oració e recontant Entenció
eximples per honor de nostra Dona.
és bondat? Lausor dix que bondat és ço per raó de la qual bo fa bé, e açò
en tant que bona cosa és ésser e mala cosa és no ésser. —N'ermità, sènyer!
dix Lausor: Vós sabets que diffinició és aquella cosa qui
cosa demanada, ço és a saber, que diffinició és aquella cosa metexa que hom
demana, e per açò per la diffinició damunt dita se sol vostra demanda; d'on,
explanant la diffinició, loarem nostra Dona. Enaxí que en nostra Dona és
bondat, per raó de la qual nostre Senyor Deus qui és bo fa bé, lo qual bé és
en moltes maneres, les quals no poria dir; mas d'aquell bé vos vull parlar en
és per raó del bé que ha en sí metexa, la terça manera és lo bé que Deus fa als
hòmens per amor de nostra Dona. Aquell bé que nostra Dona ha per son Fill
és tan gran, que no
segons que dir en poré. Aquest bé és ésser Deus fill de nostra Dona, lo qual
bé fa ésser Deus fill de nostra Dona e fa nostra Dona ésser Mare de Déu. On,
ésser Déu fill de nostra Dona és gran bé, segons que Deus és gran fill; e lo bé
que és a nostra Dona, car és Mare de Déu, és gran segons que nostra Dona
és gran mare; e car Deus e nostra Dona són tan grants, és lo fill major bé que
negun bé d'altre fill, e lo bé de la mare és major que negun bé d'altra mare.
E tot aquest bé fa Deus, qui és bo per raó de la bontat de nostra Dona, e per
açò és bona cosa que aquest bé enaxí gran sia, e mala cosa seria si no fos, lo
qual mal fóra si no fos la bontat de nostra Dona. D'on, per raó d'açò podets
pensar com gran és la bondat de nostra Dona, qui fa ésser Déu home e home
Déu, enaxí que són Déu e home una persona metexa, e ab aquell home qui
és Déu e qui és apellat Jesuchrist, són tots los hòmens e les fembres qui són,
participants en natura e tots són sos parents. D'on, consirar podets com gran
bé és aquest qui és per la bontat de nostra Dona, car tot l'altre bé creat no val
aquest, ço és a saber, que Déu sia home e que home sia Déu
Par-vos doncs, n'ermità sènyer, dix Lausor, si nostra Dona per aquest bé és
digna de ésser loada per tot lo món e que haja molts e bons loadors? e és-vos
semblant com gran mal fóra si nostra Dona no fos bona? Car si bona no fos
ni si sa bontat no fos tan com és, ja Deus no fóra home ni home no fóra Déu;
e açò fóra més de mal, si Déu no fos home ni home Déu, que no és tot lo mal
qui és en aquest món ni en l'altre.
que és bona en sí metexa, e en tant que anc no féu pecat venial ne
mortal, ne anc per null temps d'ella no
és bona e plena de tot bé. D'on, enaxí com del sol se segueix lugor e illuminament
pròpriament, per ço com ha proprietat de illuminar lo món, enaxí e
molt mills encara de nostra Dona se seguex bé a tot lo món, per ço com és
bona; e enaxí com en lo sol qui no ha proprietat ni natura de donar tenebres
en negun loc an sia present, enaxí e molt mills encara nostra Dona no ha
proprietat ne natura que faça mal a negun qui li port amor. D'on, per ço que
nostra Dona és enaxí bona, fa Deus, qui és bo, gran bé a justs e peccadors per
amor de nostra Dona.
poble e aquell bé fa per ço car és bona; car enaxí com hom ha proprietat de
veer, per ço com ha ulls e ha proprietat d'entendre, per ço com ha enteniment,
enaxí nostra Dona ha proprietat de fer bé per ella metexa, per ço com
és bona. D'on, enaxí com és inconvenient e impossible que l'om qui ha ulls
no veja pus que veu ni entena pus que entén, enaxí e molt més encara és impossible
e inconvenient que nostra Dona no faça bé pus que és bona, e que
no faça gran bé pus que son bé ha tan gran granesa; per què nostra Dona, sènyer
n'ermità, és tant bona, que és bona a membrar, entendre e amar, e bona
és a veer e a servir, loar e beneir, e bona és a pregar, e bon oir fa les laors que
hom ne pot dir, e tots aquells qui la membren, entenen e la amen e la preguen
e qui d'ella parlen e la loen e qui en ella se confien, fa ésser bons e cascú ha
bonesa en sí, per raó de la qual fa bé e ve a benanança perdurable.
loada nostra Dona, e en sí metex sentí virtut e força, per la qual s'enflamà a
amar nostra Dona, e a honor de nostra Dona féu a Lausor aquesta demanda:
—Dona Lausor! Reconta
Sancta Maria verge gloriosa, de la qual vós nos havets dites laors.
La una d'aquestes dones la amava per sa bontat qui és en nostra Dona, l'altra
la amava per la amor que Déu ha a nostra Dona. Cascuna d'aquestes la creÿa
amar més que l'altra: aquella qui la amava per sa bontat deÿa que l'amava
més, per ço car pròpriament sens negun mijà la amava; l'altra deÿa que ella la
amava més, per ço com la amava per Deus, qui és son fill, qui la amava com
a mare d'ell meteix e com a mare de justs e de peccadors qui en ella se confien,
car major cosa és l'amor que Deus ha a sa mare, que no és la bontat de
nostra Dona. D'on, sobre açò, dix l'ermità, vull saber de vós que digats qual
d'aquestas dues dones amava més nostra Dona.
dix que ja era ordenat que les qüestions secundàries e terces no fossen soltes
per ço que hom hagués manera d'entrar en raons e a parlar de nostra Dona,
e dix a l'ermità que aquella qüestió e les altres se solvien per les diffinicions
dels començamets d'esta art, segons que ja és dit.
paor de la mort. Aquell canonge plorava e planyia molt fortment com se
sentia morir; e tant fortment plorava e planyia, que tots aquells qui estaven
davant se maravellaven, sí que enfre
havia amat longament. Aquell li demanà per què plorava ni planyia
tant fortment. Lo canonge respòs e dix que ço per què plorava e planyia era
que desirava viure per entenció que fos bo, car aytant com havia viscut era
estat home mal; e car desirava ésser bo, volia viure per ço que faés ço per què
era creat. L'amic d'aquell canonge dix al canonge que pus que ell havia bona
entenció en desirar vida, que si pregava nostra Dona, que ella li daria vida.
Lo canonge pregà nostra Dona que li donàs vida per entenció que ell fos bo
e loador de nostra Dona e de sa bontat, car ell proposava servir la bontat de
nostra Dona; e car lo canonge desirava vida per loar nostra Dona, nostra
Dona, qui ama sa lausor en est món e qui en aquest món ha pocs de loadors
segons la gran laor que li cové, donà sanitat al canonge, que visc longament
en loar la bontat de nostra Dona.
8. Pregar volc Oració nostra Dona e proposà-la pregar segons aquelles
paraules:
—Regina Mare de Déu! Vós sóts bona mare, car havets bon fill, e vostre fill
és bo, car ha bona mare, e per ço aquesta vostra Bontat qui és tan gran, car
sóts mare e car havets tan bon fill, ador e a ella faç reverència e honor de
totes les forces d'aquell bé que hé natural e d'aquell bé que
bontat, d'on ve tot quant de bé és en mi. La entenció, dona Mare de nostre
Déu pare, per què jo us ador e us prec e us faç reverència e honor, és bona,
car per ço preç, que vostra bontat sia coneguda, amada, loada e servida per
tot lo món e que a ella sia feta reverència e honor per totes gents e per tot
lo món, e aquesta és la principal entenció, regina, de mes pregàries; per què
quant en mi és, no m'és semblant que jo pogués fer major bé en la entenció
de ma oració. D'on, per açò, regina, pus que vós sóts bona e tant bona mare
e havets tan bo fill, e pus que jo faç tot mon poder a fer bona ma entenció e
vós pregar, reclamar e servir, plàcia a vós, regina, que vós façats tan bona ma
oració, que vénga a bon compliment e a fi de ço que a vostra bonea se cové
de donar e a mi de reebre.
qui la han a fer bé e segons que han gran bontat que facen gran bé; e aquesta
natura aytal se segueix en algunes creatures, axí com en los àngels qui fan
aytant de bé com lur requer la granea de lur bontat, e lo sol qui illumina en
aytant com és la bontat de sa claror, e sí
bon fruyt. D'on, regina, com aquesta natura sia en les creatures en qui no
ha bontat segons comparació de vostra bontat, doncs, quant més sou vós
tenguda a fer gran bé segons la natura de vostra gran bontat! Aquella natura,
regina, que jo pusc haver en bontat segons cors de natura e segons la gràcia
que de vós me ve, pus expressament moc aytant com puix en ço que us deman;
e açò faç per ço que vós no hajats escusa que de part lo reebent sia el
defalliment, si vós no
e requir a vostra honor, laor e honrament. E jo no vull que vós, regina, ne
Déu, qui és vostre fill, ne neguna altra cosa, me pusca ajudar ne valer, si jo en
so que us deman met falsia ne barat, ni
bontat, vostre honrament, vostra honor, e car sóts digna de tota honor per
totstemps e per tots hòmens. E no creu, regina, pus que enaxí és que faç tot
mon poder en vós a pregar e leyalment e sens tot engan vos prec, que vós
de ma demanda me digats de no, la qual demanda és que vostra bontat sia
amada e coneguda per tot lo món; e si tant s'és que de no me
trasc Déu a testimoni e tota res vivent, que jo no y pusc fer àls més ço que y
faç e seria, regina, de les majors maravelles que anc fossen fetes, que la mia
petita e mesquina bontat vencés la vostra, si vos no estàvets a mos precs. Açò
no
semblança, forma e figura, sóts bona a membrar, entendre e amar, e bona sóts
a tots aquells qui vos membren e us entenen e qui vos amen. E açò vós no
podeu negar, car veritat és; e aquesta veritat és tan bona que major no pot ésser,
e no és neguna falsetat ni negun mal qui la pusca destrovir ni corrumpre.
Doncs, pus que enaxí vós sóts a tots tant bona e que de vós lus ve tant de bé,
d'on ve açò ni en què
bona a vostra valor ni a vostre honrament e honor, com sia ver que per tantes
gents siats desconeguda que vós no conexen, ni amen, ni membren, ni saben
qui us sou, ni sol de vós ni de res qui de vós sia no parlen? Car gents són qui
no han ley ni creen en Déu ni en vós.
e fals testimoni en ço que dien que vós no sóts bona ni sóts mare de Déu; e
encara ço que n'és pus greu, que molts hòmens són qui creen que vós siats
bona e mare de Déu e qui prenen de vós benefici e per vós han grans honraments,
e aquells vós no amen ni vós honren, segons que
valor e bontat. Per què us dic, regina, que par que vós no amets vostra bontat
meteixa ni la honor que li cové, car si ho feýets, pregaríets vostre fill que us
faés amar e conèxer vostra bontat a totes gents; e ja d'açò vostre fill, pus que
vos ho volguéssets, no us en diria de no ni fer no ho poria; e si hu feÿa, bé
us dic que ja en vós ni ell fe ni esperança no hauria un dia de ma vida. Plorà
Oració e tirà sos cabells e torcé ses mans per lo gran despagament que havia,
e diguera moltes paraules a nostra Dona, si no la reprengués Lausor, qui li
dix aquestes paraules:
Dona, e encara que parlats com a folla, dient paraules qui no són veres. E
com vos podets pensar que nostra Dona no àm la honor e l'onrament de sa
bontat? Car si no l'amava no seria bona, e ella és tan bona que millor no pot
ésser, e vós podets-ho saber segons les paraules que n'havets oïdes dir. Mas
car les gents són males e de malvat estament, no poden reebre la bontat que
nostra Dona lus daria, si elles eren bones. —E com, Oració! dix Lausor: E lo
sol no daria lugor a l'hom orb si havia ulls? Sí faria bé. Mas car no ha ulls no
la pot reebre del sol.
Enaxí los peccadors són mals e no han ab què pusquen reebre bé de nostra
Dona, qui lus daria aquell bé que vós demanats, si havien ab què
reebre. No, Oració, dix Lausor, tanyen a vós de dir aytals paraules de nostra
Dona, e d'aquí avant no us hi tornets; car si u faýets, fort ne seria irada e
faria-ho a vós bé aparès.
car parl com a persona despagada e irada, car amor me fa axí parlar; e bé sé
que si jo no amava tant la honor de la bontat de nostra Dona, ja no diria
ço que dic, ne a mi no par que vós amets tant nostra Dona com féts aparès
dient tot dia: Bona és nostra Dona, gran bontat ha nostra Dona, e puys vós
reprenets aquells qui
en aquest món segons l'onrament que li cové; e si no m'era per un
poc, dir-vos-ho-hia, emperò no me
fe! Per res que vós me
no estaria mal si pregava son fill que la tengués més honrada en est món que
no fa. Ni l'exempli que donats del sol no fa bé a propòsit, car los peccadors
qui desonren e menyspreen nostra Dona ulls han naturalment e veure porien
si era qui
Dona, que ell pròpriament aucia e prenga e peceig tota res qui sia contrària,
que nostra Dona no sia coneguda e amada per tota gent. —Com, Lausor! dix
Oració: E ja són fembres en lo món qui són hòrrees e putanes, que alguns
hòmens amen més que nostra Dona e més les preguen que ella no fan; e vós
qui sóts Lausor, vejam, què
coses ne fan que per nostra Dona. Fellona fo Lausor e volc respondre a Oració,
mas l'ermità mudà les paraules e féu aquesta qüestió a Oració:
l'altra havia una filla. Amdues pregaven nostra Dona; aquella qui havia fill la
pregava que donàs a son fill bona muller, e aquella qui havia filla la pregava
que li donàs bo marit.
Cascuna d'aquestes dues dones cuydava més de bé demanar a nostra Dona
que l'altra: aquella qui demanava a son fill bona muller, allegava e deÿa que
ella demanava més de bé en ço que més de mal e de vergonya és a home
mala muller e més de mal se
dona qui pregava per sa filla allegava e deÿa que més val hom que fembra
simplament quant és bo, e com se converteix en mal, més de mal pot fer que
fembra e més pot fer de mal a sa muller que mala fembra a son marit; d'on,
per raó d'açò ella demanava més de bé que l'altra a nostra Dona. D'açò,
dix l'ermità, fo qüestió qual demanava més de bé a nostra Dona, e si no fos
l'ordonament qui és emprès, com aquesta qüestió no sia solta per letra en est
LIBRE, plaguera
n'és vejares.
noble linatge. Aquella dona amava molt nostra Dona e consirà com pogués
fer a nostra Dona alcun plaer qui fos molt bo e molt plasent a nostra Dona
e que a la dona fos de gran utilitat. Com la dona hac moltes coses consirades
e hac encercat longament qual seria aquella cosa que pogués fer a honor de
nostra Dona e a utilitat de sí metexa, consirà que fos bona, per ço com nostra
Dona és bona. D'on, en quant la dona seria bona, hauria alcuna semblança
de nostra Dona, de la qual semblança hauria nostra Dona plaer e de la qual
bontat que la dona hauria li seguiria utilitat. Dementre que enaxí la dona
consirava, proposà amar ésser bona per entenció de fer plaer a nostra Dona
e fer aquesta entenció primera e fer compliment d'aquesta a la segona, e de la
utilitat que hauria en ésser bona feés entenció segona; e enaxí ordonadament,
dix Entenció, posà
dones de totes aquelles encontrades e donà gran eximpli de bona vida a totes
les dones qui eren en aquelles terres; e aytant quant visc en est món me
honrà e
era treballada e mal menada en lo coratge d'aquells qui desordonadament me
tracten e falsament amen bontat, jo venia a aquella dona e en ella en partida
havia alcuna recreació e consolació de mon dampnage.
que consirava, l'ermità li demanà què era granea. Lausor dix que granea és
aquella cosa per la qual són grans bontat, perseverança, poder, comprenent
totes les extremitats dels éssers. —Aquesta diffinició de granea, dix Lausor,
me dóna via e carrera de loar nostra Dona; per què segons la diffinició, la
vull loar en tres coses, ço és a saber, en granea de unitat e granea de natura e
en granea d'obra.
unitat és la major qui sia en la paternitat, car negun pare no és tan gran com
és ell. Aquesta tan gran unitat de pare fa ésser gran bontat e la granea e la
perseverança e
fa ésser en bontat, granea, perseverança, poder e les altres, que neguna altra
filla; ni encara totes les altres filles no han tanta de bontat en granea com
nostra Dona, car neguna no és mare del Fill de Déu, qui és fill de Déu Pare, e
és-ho nostra Dona; per què la unitat del Pare fa enaxí gran la unitat de la filla
qui és nostra Dona, que totes les altres unitats de filles trespassa e comprén
en bontat e en granea, la unitat de filiació de nostra Dona.
de paternitat divinal, la volc loar segons unitat de maternitat e de filiació, ço
és a saber, que nostra Dona és una mare tant solament de Déu Fill, qui és un
fill tan solament de Déu Pare e no ha mas una mare. D'on, aquest Fill Déu
és tan gran en ésser fill de nostra Dona, que no pot ésser major; e per açò la
gran bontat e la granea e la eternitat e
bontat e la granea e la perseverança e
ésser gran, segons la granea del Fill de Déu, enaxí que la granea de la Mare de
Déu respona a la granea del fill e la unitat de la mare respona a la unitat del
fill. D'on, enaxí loant Lausor la unitat de nostra Dona en ésser una mare de
tan gran un fill, se maravellà com nostra Dona podia ésser tan gran com era,
car no y podia abastar a loar la gran granea que havia nostra Dona en ésser
mare de tan gran fill.
e loant consirà la granea de la unitat del Sant Esperit, qui és un enaxí que no
és altre Sant Esperit qui sia Déu, mas ell tan solament. Aquest Sant Esperit
ab sa granea engraní la bontat e la granea e les altres parts de què és nostra
Dona en ésser una fembra qui sia mare de Déu tan solament. Per aquest Sant
Esperit fo aumbrada nostra Dona com fo feta mare de Déu, e lo Sant Esperit
ab tot sí meteix e ab tota sa granea aombrà la bontat, la granea e les altres
de nostra Dona, e açò en tant que l'aumbració responés a la clarificació de
la santedat del Sant Esperit, prenent lo Fill de Déu un cors humà de nostra
Dona.
del Sant Esperit e en la unitat de la maternitat de nostra Dona, magnificant
cascuna persona en sa unitat e en la unitat de la maternitat e la bontat e la
granea de nostra Dona, adoncs volc loar Lausor nostra Dona en la unitat de
la humanitat del Fill de Déu, ço és saber, que un hom fill de nostra Dona és
Déu tan solament, e aquell home Déu és fill de nostra Dona, enaxí que és un
lo fill e una és la mare; e car aquell fill hom Déu és tan gran que major és sa
bontat, granea, santetat e les altres, que totes les bontats, granees e les altres
qui són en les creatures, per ço és tan gran la bontat, granea e les altres de
nostra Dona, que no poden ésser majors en maternitat, axí com son fill, qui
no pot ésser major an filiació.
en la unitat de cascuna persona divina e en la unitat de la humanitat de
Jesuchrist, fill de nostra Dona, consirà e desirà com la loàs en la unitat de
la persona de Jesuchrist, unient a sí la deitat, la humanitat en nostra Dona,
car nostra Dona fo cambra, lit e verger e flor e celler, font e humilitat on se
féu la unió e de qui
són les natures, e una és la mare d'una persona e de les dues natures qui són
una persona qui és home Déu. Aquesta unió no pot ésser feta sinó en nostra
Dona e de la carn e de la sanc de nostra Dona.
manera, e volc-la loar segons la segona, consirant com nostra Dona és
gran en natura, e dix aquestes paraules:
—Regina del cel e de la terra! Vostra natura corporal és matèria de la qual près
carn e sanc la divinal natura filial. Aquesta vostra natura és gran de linatge,
car de linatge fo de David e dels sants profetes, qui és la més gran natura de
linatge que neguna altra natura, e aquesta vostra corporal natura fo exalçada
sobre lur natura en granea de bontat e les altres; car neguna fembra altra no
abastà a ésser matèria com la divina natura ne pogués pendre carn humana.
esperitual, ço és de la vostra ànima: on, segons que és gran la vostra natura
corporal, covenc que fos gran la natura de vostra ànima, per ço que granesa
responés a cascuna de les dues natures. On, com la vostra natura corporal fo
enaxí gran que ella abastà a ésser matèria al cors que
doncs, quant covenc ésser gran la natura de vostra ànima! Ni si la natura
divina engraní vostra natura corporal en bontat, granea e les altres, doncs,
quant és gran la granesa de vostra ànima en bondat, granesa e les altres!
matèria que havia presa a loar nostra Dona; mas remembrà la terça manera
de loar e volc-la loar per aquella, e dix aquestes paraules: —Vós, dona, qui sóts
arbre, flor e fruyt de gran amor, sóts gran en obres; emperò segons la granea
de vostres obres, jo no us poria loar, car no les pusc atènyer ni compendre,
tant són grans; per què a loar me cové vostres obres, segons ma poquea e
segons que jo pusc atènyer.
qui és ver Déu e ver hom. On, segons que vós sóts gran en natura de
memòria e d'enteniment e d'amor, vos cové haver gran membrar, entendre e
amar; e encara, segons que vostre fill és digne que sia membrat, entès e amat
ab granea de bontat, perseverança e poder e les altres. On, com vós, regina,
siats tan gran e tan alta en natura de memòria, enteniment e volentat, e com
vostre fill sia tan digne de ésser tant membrat, entès e amat, com poria jo, regina,
vostra granea loar, la qual havets en membrar, entendre e amar? ne com
poria jo consirar la granea de vostra bontat, perseverança e les altres que havets
en membrar, entendre e amar? No
les beutats, cové que sia gran la virtut de vostres ulls, ab los quals lo remirats
e
profetes e màrtirs, confessors e per tots los sants de la glòria de Déu, e segons
que aquestes lausors són grans, cové que vostres orelles sien tan grans en
vertut a oir aquelles laors e aquells cants, que totes aquelles laors ojats. On,
totes aquestes coses no
veer e de vostre oir. On, com açò sia enaxí, doncs, qui poria dir la granea de
la vostra laor e valor?
entenen e us membren, e a aquells engraneix vostra granea lur granea, enaxí
que la vostra granea, la qual havets en amar, entendre e membrar, engraneix
la granea de lur amar, entendre e membrar, e la granea de la vostra bontat
engraneix la granea de lur bontat, e axí dels altres.
justs e a peccadors que jo no poria dir, ne contar, ni oir, ni pensar. Per què
jo, regina, me leix de loar vostra granea, car no y pusc bastar e defall-me cor
e esperit a loar vostra granea; per què si a vós plagués, regina, bo fóra que
vós faéssets mi o altre enaxí gran com poguéssem més a ensús montar a vós
loar, e mal està com vós sóts tan poc loada en est món, com siats digna de
tant ésser loada; e pus que jo no pusc més loar, cercats-ne altre qui dó de vós
majors laors que jo no puyx donar.
de nostra Dona, e conec-ho l'ermità; e per ço que Lausor no fos trista ne
irada mès-la en altres paraules e féu-li aquesta demanda. Eren dues dones
qui amaven e loaven nostra Dona: la una la loava segons granea de natura
corporal, l'altra la loava segons granea de natura d'ànima, e cascuna cuydava
més loar nostra Dona e més amar que l'altra; e aquella qui la loava segons
granea de cors, deÿa que per ço car Déu Fill près la natura del cors humà de
nostra Dona e no près la natura de la ànima, és més gran nostra Dona segons
cors que segons ànima en bontat, santetat e virtut. La que loava nostra Dona
segons natura de ànima, deÿa que per ço car nostra Dona més pòc membrar,
entendre e amar son fill que veer, ne oir, ni sentir, es més gran nostra Dona
segons la ànima que segons lo cors en bontat, santetat e virtut. D'on és qüestió:
Qual de les dues dones loava més nostra Dona?
una esgleya a gran re de gent a una festa de nostra Dona. Aquell clergue loava
la granesa de nostra Dona en dues maneres: la una per ço com deÿa que
nostra Dona és gran en quant és mare de la recreació de l'humanal linatge;
l'altra manera era car loava la granea de nostra Dona en quant és mare de
Déu. Aquell clergue havia creença que nostra Dona fos més gran per ço
com era mare de la recreació de l'humanal linatge, que per ço car és mare de
Déu; e per açò més loava nostra Dona per entenció de la recreació de l'humanal
linatge que no fóra recreat si nostra Dona no fos mare de Déu, que
per entenció que nostra Dona és mare de Déu. E com aquell clergue mudava
les entencions, ço és saber, que nostra Dona és mare de Déu per la primera
entenció e de recreació per la segona, car més val ésser mare de Déu que ésser
mare de restauració d'òmens, per açò faÿa de la primera entenció segona e de
la segona primera, e enaxí loava contra la granea de nostra Dona e de son fill,
e per ço d'aquell sermó no fo gran utilitat a aquells qui l'oïen; per què jo fuy
en aquell sermó molt trista e despagada d'aquell clergue qui tan poc sabia de
loar nostra Dona.
16. Començà Oració de pregar nostra Dona segons la granea que nostra
Dona ha en bontat e segons que bontat ha en granea, e dix aquestes paraules:
—Si jo, regina, fos tan gran que vos pogués pregar segons que vós sóts gran
en bontat e segons que vostra bontat és gran en vostra granea, bé sé que
no
mercè de vostre poble; mas car no som gran, ans som petita, no pusc abastar
en vós a pregar segons vostra granea ni beutat, ni no
gran en duració, perseverança, poder e saviea e amor e virtut, veritat e glòria
e les altres; per què us prec que vós obeescats a mos precs segons la granea
de vostra bontat e no m'hi nogue la petitea de ma bondat; o si no, féts-me
tan gran en bontat que pusca abastar a pregar vós segons la granea de vostra
bontat e les altres.
açò cessarets vós de exoir e de complir ço que us deman? Si ho féts seguir-s'à
que en la mia poquea de bonea cessarà la granea de vostra bontat, e enaxí no
serà la vostra granea magnificant vostra bontat, e enaxí la diffinició de granea
no serà en vós per ço que en mi és poquea.
E encara, que par que si jo podia ésser tan gran que jo abastàs a pregar vós
segons que sóts gran en bontat e que vós me excusíssets, que jo fos raó e occasió
de la vostra granea de pietat, misericòrdia e perdó, e enaxí seria en vós
granea de bontat per mi principalment e no per vós metexa; e açò ni Déu, ni
raó, ni natura, ni neguna re no consent, ni fer no
Per què vos cové de tot en tot, regina, enclinar a ma demanda e que façats tot
oltre a ma volentat.
vostre fill és tot gran en bontat, e sí s'és en perseverança e en poder e les altres;
e tot ço qui és de mi e de cells per qui vós aor e us prec, tot és petit, e quaix
res no és segons la granea de vós e de vostre fill. Emperò si vós no m'exoïts
e no
per vostre fill, la qual cosa seria gran e poria ésser gran si vós ho volíets; e si
no u volets, doncs vostra granea no engranex vostra volentat en voler amar
totes coses grans, ni ja Lausor no dó laor davant mi de vós de totes coses; car
si ho feÿa, leugerament ne seria per mi represa e envergonyida. E com, regina,
cuydats vós ésser gran en totes coses, que jo de nit e de dia aytant com
puix vos clam mercè de genollons en plorant com vós hajats mercè del vostre
poble, qui és a ymage e a figura de vós e del vostre fill, e que contínuament la
major part vagen a foc perdurable e maleexen vós e vostre fill perpetualment,
e ells estaran en foc e en angústia inaestmable e totstemps sens fi?
què s'enmillora vostre fill ni en què exalça la vostra granea en lexar tanta
gent anar a dampnació e pena? ne quin esforç fa vostre fill en turmentar e
punir tan petites coses com són hòmens qui són vermíxols e coses passibles
e mortals? Encara, si calia dir que hòmens fossen grans coses e que molt poguessen
contrastar al vostre fill e a la vostra granea e santetat, no me
maravella si vostre fill grans penes lur donava. Volets que us diga, regina? No
me
honor e honrament ho deman. Si no, per cert ho sapiats, que jo diré tant e
cridaré tant per uns locs e per altres, que greu cosa serà a mi de sostenir e a
aquells qui vós amen d'oir.
gran calor e l'aygua gran fredor, e veig que les arbres són aondades de grans
branques e rams e fulles, flors e fruyts, e veig que les bèsties e
peys han grans abundàncies de totes aquelles coses que han mester a lur
vida.
Encara veig que
corporals, bells ulls, belles celles, bella cara, bells cabells, e de totes aquestes
fayçons que al cors se covenen han gran abundància; e encara veig que han
gran abundància d'aur e d'argent, camps e de vinyes, castells, ciutats, draps,
bèsties, plantes, e de totes aquelles coses que volen han en est món compliment
a vida corporal. Més no
de grans coses e esperitals jo no veig compliment en est món, ans n'y ha
major fretura que de negunes altres coses; car a penes pusc pensar ni saber
negun hom ni neguna fembra qui haja gran bonea de membrar, entendre e
amar vós, ni vostre fill ni virtuts, e enaxí defall granea en ço que més val, e
és abundosa en ço que menys val; per què no
ne som trista e despagada. E dir-vos hé, regina: Semblant m'és que sia alcuna
altra oració que vos prega de les coses temporals com ne donets abundància
major que de les esperituals, e que aquella qui falsament vos prega e contra
vostra honor, vós obeescats, e que a mi obeir no vullats de ço que deman a
vostra honor e salvament de vostre poble.
aquestes paraules: —Dues dones pregaven nostra Dona; la una li demanava
que li donàs granea de bontat, l'altra li demanava que li donàs bontat de
granea. Aquella qui demanava granea de bontat deÿa que ella li faÿa pus
justa oració que l'altra, car vijares li era que més valgués granea de bontat
que bontat de granea, en ço que més és luny a malea que bontat de granea. A
l'altra dona era semblant que més justa oració faés, car demanava bontat de
granea, que si demanava granea de bontat, car bontat de granea és més luny
a poquea que granea de bontat. E d'esta demanda, dix l'ermità, volgueren
haver les dones jutjament.
gran pobrea era montat a gran riquea. Aquest mercader com més havia més
desirava haver, enaxí que no
jorn ell se maravellava qui podia ésser que sa ànima no
riquees. Esdevenc-se que aquell mercader legia en un Libre que era estat fet
de Entenció.
En aquell libre ell entès que granea de bontat esperitual no
de bontat corporal, car granea de bontat esperitual és per primera entenció
e granea de bontat corporal és per la segona; per què lo sadollament de la
ànima és granea de membrar, entendre e amar coses esperituals, ço és saber,
Déu e bontat e perseverança, poder, saviea e amor, virtut, veritat e glòria,
qui són coses esperituals. Aquestes coses són servides e aministrades per les
coses temporals, e enaxí està lo compliment en les coses esperituals e no en
les corporals, e en les corporals està un petit de plaer, per tal que per aquell
plaer hom puxa sostenir lo treball que ha en posseir les coses corporals e en
guanyar-les, lo qual plaer és per la segona entenció, e lo treball que hom ha
de les coses corporals és per la primera entenció; e enaprés, aquell treball és
per la segona entenció, e lo plaer que hom ha de les coses esperituals és per la
primera. Per què per açò conec lo mercader que quant la voluntat on més ha
de les coses corporals més ne vol haver, és per açò que les coses esperituals
ne puxen més haver de delectació e de benanança en membrar, entendre e
amar Déu ab bon just e savi virtuós e vertader membrar, entendre, amar; mas
com lo mercader no aplicava les granees corporals a les granees esperituals
ni a delitança d'aquelles no les sosmetia, per açò no era maravella si estava sa
volentat en malenança, on més de riquees ajustava.
perseverança és ço per què bontat, granea, poder e les altres perseveren en
ço que són e en ço que fan. D'aquesta perseverança, dix Lausor, volem loar
nostra Dona en tres maneres: la primera és en quant en nostra Dona comença
la major perseverança que pot ésser entre Déu e creatura; la segona és en
la perseverança de amor en què són nostra Dona e son fill; la terça és de la
perseverança de bontat e de granea de nostra Dona.
Dona, enaxí que la natura del Déu Fill e la natura de l'home fill s'ajustaren
ensems, e home fill fo fet home en Déu Fill, enaxí que abdosos són una
persona, un Déu Fill e home fill, perseverant abdues les natures en ço que
són e obren, segons ço que són, en tal manera que
mudament, ans romàs aquell que era ans que fos home, e home fill de nostra
Dona romàs home e hac natura de home e ha encara; e jatsia que sia Fill Déu,
per tot açò no és mudat de sa natura, ans es enaxí home com un altre home.
On, com aquesta perseverança sia la major que ésser pusca entre Déu e creatura
estants natura divina e natura humana una persona sens mudament de
les dues natures, e aquesta obra sia feta en nostra Dona e de ella sia presa la
natura humana, bé és, doncs, nostra Dona digna de ésser loada, e bé pot hom
dir que en ella és perseverança, començada la pus alta e la pus maravellosa
que Deus pusca haver en creatura ni creatura en Déu; e bé apar que perseverança
és ço en nostra Dona per què duren bontat, granea e les altres en ço
que són e en ço que fan.
car tota és plena de bontat, granea, poder e les altres, enaxí que nostra Dona
ama son fill home Déu, e son fill qui és Déu home ama nostra Dona; e en
aquesta amor que ha nostra Dona a son fill e que son fill ha a nostra Dona,
perseveren abdosos incessablament, e no és maravella si en ella perseveren
bontat e les altres; car la perseverança és complida e plena de bontat, granesa,
poder e les altres, e perseverança d'amor fa durar en sí metexa la bona amor
e la gran amor e la poderosa amor que han nostra Dona e son fill, enaxí com
en la divinal essència lo Pare Déu e lo Fill se amen en lo Sant Esperit, o enaxí
com la bona dona e lo bon marit se amen en lo fill que han, lo qual és bo e
bell e ha les fayçons de cascun, o enaxí com la forma e la matèria perseveren
ensems en la conjuncció que han, e enaxí de les altres coses. Enaxí nostra
Dona e son fill perseveren ensems per amor, concebent amor la un en amar
l'altre; e aquella amor és enaxí gran que no pot ésser major, car lo fill de tot sí
meteix e de tota sa bontat e sa granea ama nostra Dona e sí
son fill. E com açò sia enaxí, doncs, qui poria dir ne consirar la lausor qui
cové donar de la perseverança de nostra Dona?
altres, qui a nostra Dona se pertanyen, e per açò la bontat e la granea perseveren
la una ab l'altra en tal manera, que nostra Dona persevera en bontat
vestida de granea e en granea vestida de bontat. Per què en nostra Dona no
fo anc peccat mortal ne venial, car no y pot ésser pus que la bontat de nostra
Dona persevera en granea e granea en bontat, e enaxí dels altres. D'on, per
raó d'açò nostra Dona tantost com fo mare, persevera en ésser mare de justs
e de peccadors e no
aquestes lausors e moltes d'altres dix Lausor de la perseverança de nostra
Dona.
e cascú d'aquells mercaders amaven nostra Dona. Cascun havia
cabal, e esdevenc-se que abdós anaren en una terra e portaren tots lurs diners
plegats en mercaderia.
Un d'aquells guanyà la meytat e l'altre perdé tot quant havia, car la mercaderia
que portava cremà en una casa en què mesa l'avia. Abdosos aquells
mercaders havien en custuma que tots matins oïen missa de nostra Dona, e
en açò perseveraven tant com podien. On, abdosos vengueren a l'esgleya,
e davant l'altar de nostra Dona, dementre que oïen missa, abdosos loaren
nostra Dona. Aquell mercader qui havia guanyat la loava, car li havia donada
manera com a més de diners la servís pus que més ne havia, e loava-la,
car li havia feta gràcia que perseverava en son propòsit de nostra Dona a
servir e no s'era desconegut per lo guany que fet havia. L'altre mercader qui
havia perdut loava nostra Dona, car li havia dada paciència en ço que perdut
havia e car no s'era mudat d'entenció ne d'amor, ans proposava enaxí servir
nostra Dona de son poder ab pobretat com d'abans ab la riquea que havia.
On, d'açò, Lausor, dix l'ermità, fo feta qüestió qual d'abdosos los mercaders
havia major perseverança de bontat, granea, amor e virtut e les altres, ni qual
d'abdosos loava més nostra Dona.
una bella filla, la qual romàs hereva e posseí tots los béns de son pare e de
sa mare aprés lur mort. Aquella donzella era de honrades gents e de nobles,
e pregaren la donzella que prengués marit. La donzella amava virginitat per
entenció que hagués laor de les gents, car en la valor d'aquest món entenia; e
no volc pendre marit per neguns precs que hom li faés, e vivia de ses riqueses
e tenia gran alberc e faÿa als pobres volentera almoyna, e en tant, que tota
aquella ciutat deÿa bé d'aquella donzella del bé que faÿa e de la virginitat
que havia. Dementre que la donzella enaxí vivia e tota se gloriejava en lo bé
que les gents ne deÿen, un donzell qui amava aquella donzella de folla amor,
quant víu que no la podia adur a sa volentat, féu ço per què mès aquella donzella
en mala fama, enaxí que aquells qui d'abans tenien aquella donzella per
bona, hagueren opinió que ella fos corrumpuda.
A la donzella venc a saber que les gents havien d'ella mala opinió, e fo fort
despagada, car havia perduda la lausor que les gents ne deÿen, e car d'ella
deÿen lo contrari de ço que dir ne solien. Estant enaxí la donzella en tristícia
e despagament, començà
com amar solia e defallí en ella perseverança per defalliment d'entenció; car
en ço que amava virginitat per entenció de laor, faÿa injúria a primera entenció
e a segona:
a primera entenció faÿa injúria, car la virginitat devia segons dretura amar
per raó de nostra Dona e per raó de virginitat metexa, qui és major cosa en sí
que en lausor de gents; a segona entenció faÿa injúria, per ço car la metia denant
a la primera entenció, car per la segona intenció devia amar virginitat en
lausor de gents e primera en lausor de nostra Dona e en lausor de virginitat.
E car aquella donzella havia corrumpuda entenció e ço que devia anar desús
metia dejús e ço que devia anar dejús metia desús, per açò perdé perseverança
de virginitat e fo mala e corrumpuda, e en pecat de luxúria perseverà tots los
jorns de sa vida.
perseverança, consirà de què ni per què volia pregar nostra Dona; car pregar
Déu hom de tal cosa e per tal cosa nostra Dona, que sia digna de ésser donada
per nostra Dona, en tal manera que nostra Dona sia perseverant en bontat,
granea e les altres. On, quant Oració hac considerat longament, dix a nostra
Dona estes paraules: —Regina! Una dona havia marit, lo qual molt amava e lo
marit amava molt aquella dona sa muller. Dementre que abdosos se amaven,
perseveraren en amor e en castedat e en bontat e virtut, car la amor que savien
los faÿa perseverar en bones obres. Esdevenc-se que la amor que
havia a sa muller se corrumpé, enaxí que
sa muller e fo en peccat de luxúria, mas la bona dona sa muller perseverà en
castedat. E som en membrança que jo us pregué longament que vós faéssets
gràcia a aquella dona que perseveràs en castedat tots los jorns de sa vida, e la
vostra gràcia exoí mos precs; mas dels precs que us fiu de son marit, anc no
volgués exoir dementre visc, car aquell estec en pecat de luxúria tro a la mort.
Ver fo que a la mort vos pregué per ell, e plac-vos que pregàs vostre fill que
li perdonàs, lo qual li perdonà per vostres pregueres; emperò, regina, anà en
purgatori, en lo qual sosté gran treballs e gran penes la sua ànima. On, com
vós, regina, siats perseverant en pregar vostre fill per justs e per peccadors e
per aquests qui són en est món e per aquells qui són en purgatori, com pot
ésser que a aquell no acabats gràcia que li aleuge vostre fill les grans penes
que sosté? —E com, regina! dix Oració: E si vostre fill exoeix nós en esta vida
qui tant poc val, e no exoirà vós en aquella altra vida qui tant val e en la qual
és tanta de bona perseverança?
un hom religiós qui era hom bo e de sancta vida. Aquell religiós dementre
que estava en son monestir havia moltes de temptacions, e per diverses maneres
era temptat per lo diable.
Emperò ell perseverava en bontat e en granea de santedat e virtut, pobretat e
obediència; e açò faÿa car en la perseverança que havia, metia bontat e granea
de santetat, pobrea e obediència, e metia granea de santedat, virtut e obediència
en bontat, e enaxí dels altres, e per açò perseverava en santedat e era
forts de coratge contra lo demoni e les temptacions que havia. Esdevenc-se
que dementre que aquell religiós enaxí estava e perseverava, per la bona fama
que havia fo elet en una gran e alta preladia a poc de temps. Regina! Segons
que vós sabets, aquell prelat se corrumpé, en tant que és hom mal viciós e
ergullós; e enaxí com perseverava en bé quant era pobre, ara persevera en mal
quant és ric. Per què us clam mercè, regina, que vós lo convertiscats de mal
en bé, en lo qual bé lo façats perseverar tots los jorns de sa vida; car gran mal
és d'ome poderós com és mal e com és vengut de baix linatge e de pobretat, e
és ric e és ergullós e mal exempli n'àn les gents qui li són sotsmesos. E volets
que us ho diga, regina? No abasta a vostre honrament ni a l'alta virtut de
vostre coratge si vós féts perseverar tant solament en bé aquells qui han poc
de poder en esta vida dels béns d'aquest món; ans cové que façats perseverar
en bé los prelats e los prínceps e
de bé pus que fer lo poden, e que no tenguen los béns que posseexen ociosos e
que no
ésser; car los demés hòmens, com són pobres, perseveren en bé e com són
rics e poderosos en mal perseveren, e pus greu cosa és convertir un hom mal
qui sia ric e honrat de mal en bé, que un hom pobre pervertir de bé en mal.
On, vós, qui sóts mare de Déu, dix Oració, membre-us quant vos pregué
moltes vegades per un peccador qui havia longament perseverat en peccat e
proposava que a la fi de sos dies exís de peccat. A aquell peccador venc mort
sobtana e no hac leir que
foc perdurable ni anc vós per ell no pregàs vostre fill que li perdonàs. E, regina,
pus que sóts de Déu mare e pus que perseverats en ésser mare, per què no
sou ajudant a tots hòmens e en tots temps? Ni pus que aquell peccador havia
concebut e proposat que a la fi de sa mort vos membràs e mercè us clamàs,
tantost com aquella cosa concebé, per què no la faés encontinent perseverar
tro a la fi de sos dies? Car fer ho pógrets si vostre fill ne pregàssets, lo qual
pogra, si
de perseverança e de poder e d'amor e de saviesa e virtut e les altres, e enaxí lo
pecador encontinent se partira de pecat e perseverara en virtut tro a la mort.
fill que la sua misericòrdia. Emperò si bé us ho pensats, aytant sóts mare
per raó de misericòrdia com per raó de justícia, e més vegades sóts apellada
Mare de Déu misericordiosa, que Mare de Déu justa, e tuyt criden: Mare
de Déu! Mare de Déu misericordiosal E que lexets ni sostengats que negun
hom pus que ha concebuda neguna cosa de vós que sia bona, que ell no y
persever e que no vénga a bona fi, açò, regina, és de les majors maravelles
que anc fossen.
vengueren a jutjament a un sant hom. La dona havia malvat marit qui li donava
molts treballs e en moltes de maneres, e la dona era bona e pacient e tots
los mals e
Lo religiós era obedient sots malvat e viciós abat e era a ell obedient en totes
coses que a obediència se pertanyen. Qüestió fo entre la dona e lo religiós
qual d'amdós havia més de perseverança, o la dona per paciència o lo religiós
per obediència.
lo qual amava de molt gran amor. Aquell mercader estec gran temps en
longues terres menys de sa muller. La dona era bella e jova, e un foll macip
d'aquella ciutat on la dona estava faÿa tot quant podia que peccàs ab aquella
dona; e en tant s'esforçava aquell foll hom com faés errar la bona dona, que
la dona hac temptació e volc consentir al peccat de luxúria. Emperò dementre
que la temptació li venc, pregà nostra Dona que li ajudàs e que la faés
perseverar en castedat e en amor de son marit, car longament havia amat
castedat per l'amor que havia a son marit. Dementre que la dona pregava
nostra Dona, en coratge li venc que amàs més castedat per amor de nostra
Dona que per amor de son marit. On, aytantost nostra Dona la confermà
en castedat, e d'aquí avant anc no hac temptació que faés pecat contra son
marit: d'on, la dona se maravellà molt fortment d'on li era venguda aquella
perseverança tan gran de castedat que per neguna cosa que
ni faés, la bona dona no havia temptació neguna d'aquell peccat ni d'altre.
Emperò com la bona dona hac molt considerat en la virtut que havia per
perseverança, membrà-li la oració que havia feta a nostra Dona, e consirà
que per ço com d'abans amava castedat, més per entenció de son marit que
per entenció de nostra Dona ni per raó de la bontat metexa de castedat, que
per açò havia temptació a les vegades que consentís al foll hom.
E açò era per ço car los fundaments de sa perseverança no estaven sobre ordonada
entenció; per què no era maravella si havia temptacions; mas quant
la dona hac ordonada sa entenció per la qual amà castedat, adoncs donà a
perseverança bons e forts fundaments, e fo forts en castedat e en totes les
altres coses que a bona dona se pertanyen.
poder és ço per què bontat, granea e les altres poden estar e obrar. Per aquesta
diffinició de poder, dix Lausor, pot ésser loada nostra Dona, la qual volem
loar en poder en tres maneres: la primera manera és segons lo poder que ha
per raó de son fill, segona és segons poder de natura, terça és segons poder
qui és sobre natura.
ésser loada; mas com aquell poder és més gran que jo loar no poria, no puix
loar, dix Lausor, nostra Dona segons que a ella
és loable, algun poder m'à dat que la puxa loar segons aquestes paraules:
Nostra Dona és mare de Déu home. En aquest Déu e home qui és fill de
nostra Dona ha
Dona ha donat lo divinal poder tanta de bontat, tanta de granea, tanta de
perseverança, que pot nostra Dona per son poder ésser mare de Déu home, e
pot Déu home donar gran bontat, veritat e compliment a justs e a peccadors
qui a nostra Dona se clamen e qui d'ella misericòrdia e gràcia esperen. On,
com açò sia enaxí, doncs, qui poria consirar com gran poder ha nostra Dona
qui pot ésser mare e és mare de Déu home, e qui pot fer e donar a justs e a
peccadors tot ço que li ve a plaer de Déu home?
perseverança, saviesa, amor, virtut, veritat, glòria, santetat, justícia, misericòrdia,
beutat, virginitat e les altres, ço és a saber, que
ha natura de bontat, granea e les altres, en tal manera que tot e quant pot
nostra Dona, pot ab bontat, granesa e les altres, e en neguna cosa no pot nostra
Dona sens natura de poder naturat, ab bontat e les altres. D'on, per raó
d'açò nostra Dona ha tal poder, que pot ab son poder tot quant se pertany
a bontat, granea e les altres; per què nostra Dona no ha poder de fer neguna
cosa qui sia de mal ni en que sia poquea de bontat ni de perseverança e les
altres; e per açò nostra Dona no ha poder de fer negun peccat, com sia açò
que poder ab lo qual hom pot fer peccat sia contra natura de bontat, granea
e les altres.
Aquest poder enaxí natural que dit havem de nostra Dona, cové ésser en
nostra Dona de necessitat, per tal que poder natural de son fill hom ne pogués
pendre natura com se féu Déu home, lo qual Déu hom ha poder natural
en quant és Déu e home naturat a bontat, granea e les altres, segons que
cové a abdues les natures, ço és a saber, a la divina natura e a la humana.
natura creada és haver poder de ésser mare de Déu qui és més a ensús en
bontat, granea e les altres, que natura creada. E encara ha nostra Dona poder
sobre natura en ésser verge ans del part e aprés del part e infantar home sens
dolor e sens corrumpiment de virginitat. Ha nostra Dona poder sobre natura
en sanar contrets e en resuscitar morts e en fer miracles; e encara en ésser
dona d'àngels e de hòmens e de totes creatures. E quin poder és aquest, que
una fembra pusca ésser dona de totes quantes coses ha Deus creades, e que
de tot haja nostra Dona poder com ne faça a tota sa voluntat? Lexar-m'é, dix
Lausor, de loar nostra Dona segons son poder, car on més ne dic, més me
sent insufficient a loar son poder.
lo poder de nostra Dona; car lo cristià deÿa que nostra Dona havia tan gran
poder, que podia ésser mare de Déu home, e lo jueu deÿa que nostra Dona
no havia tan gran poder que pogués ésser mare de Déu. D'on, sobre açò fo
feta qüestió, si lo cristià loava més lo poder de nostra Dona que
jueu ne deÿa, e si lo jueu blasmava més lo poder de nostra Dona, que la lausor
que
a flor blanca e vermella a significança que nostra Dona havia color blanca e
vermella; e encara, que blanca color significa nedeetat e puritat de coratge
vestit de santedat, e color vermella significa amor e fervor de coratge. Dementre
que aquesta dona loava per esta manera nostra Dona, vejares li fo que
no la loava complidament segons la semblança de flor e de color, e consirà
que la flor és per entenció del fruyt, com sia la flor per la segona entenció e
lo fruyt per la primera. On, com la dona hac aquesta consideració, apercebé
que nostra Dona era comparada a flor blanca e vermella, e son fill a fruyt
home Déu nat de aquella flor que és nostra Dona.
D'on, adoncs la bona dona se tenc per contenta, com havia comparada nostra
Dona a flor; emperò maravellà
loar nostra Dona en lo fruit que en la flor, com lo fruit no sia nostra Dona;
mas quant consirà que lo fruit és per la primera entenció e la flor per la segona,
conec que per la primera entenció ha hom més de poder e de virtut en
loar nostra Dona, que per la segona.
consirà que pus que ella havia poder de pregar, que nostra Dona havia poder
de exoir ses pregueres e de donar-li tot ço que li demanàs segons poder natural
de justícia e de misericòrdia, car sens aytal poder nostra Dona no exoiria
negun d'algunes pregueres que li demanàs. D'on, per raó d'açò, Oració estec
molt consirosa, e consirà que si pregava nostra Dona que perdonàs e donàs
sens justícia, que diria contra lo poder que nostra Dona ha en justícia; e si
pregava nostra Dona que jutjàs los peccadors sens misericòrdia, que diria
contra lo poder que nostra Dona ha en misericòrdia. Per què Oració près
acord ab sí metexa que pregàs nostra Dona ab justícia e ab misericòrdia, e dix
a nostra Dona aquestes paraules:
de tot bé. Veritat és que són molts hòmens pregadors, los quals per mi
vos dien que ells se tenen per peccadors, e bé conexen que ells han fets falliments
grans contra vós e contra lo vostre fill gloriós. Aquests peccadors,
regina, han tant fortment errat que no
mas que
regina, ho volets ne
sia pagat, a ells plau tot ço que a vós ne a vostre fill ne sia plaent e agradable,
e d'aquí avant no volen contrastar a vostra voluntat ni a la voluntat de vostre
fill; car trop malament vos han contrastat e molt se peneden dels falliments
que han fets contra vós e vostre fill, e a la vostra justícia e de vostre fill se donen,
es comanen e han plaer que d'ells faça tot ço que li plàcia, per ço que ab
ella se puxen concordar dementre que són en esta vida. Vençuda fo la justícia
de nostra Dona e sí
pòc contrastar al poder de oració, pus que ab ella se concordava en ço que
volia que la justícia faés dels peccadors tot ço que li vengués en plaer ni en
grat. D'on, per açò covenc que nostra Dona exoís Oració en aquelles coses
que demanava.
és bo e gran e complit en totes coses bones; e tant és gran lo poder que havets
de perdonar, que més podets perdonar que peccador o peccadors pecar. Per
què jo us prec que los pecadors qui amen la vostra misericòrdia, que
e amen més vostra misericòrdia que lo bé que de la vostra misericòrdia
esperen, car més val lo poder que havets de perdonar, que no fan les coses
que us demanen; e car ells amen en vós més vostre poder, lo qual havets en
perdonar, que
què no
de no, car no podets fer contra justícia ni raó. Vençut fo lo poder de nostra
Dona, en tant, que hac a consentir a tot ço que Oració demanava.
marit qui molt la amava, e la dona era mala e viciosa e en peccat de luxúria
estava ab un hom que més amava que son marit. L'altra dona havia mal marit
qui li faÿa moltes de vilanies e en res no la amava, per ço car sabia que no
era bona de son cors. Aquella dona era en pecat de luxúria ab un home que
amava. Aquestes dues dones donaren mal eximpli a tota la ciutat, d'on se
seguia molt de mal; car alguns hòmens deÿen que no calia que hom fos bo e
franc e ensenyat a sa muller ni que hom la amàs, pus per tot açò no s'estaven
les fembres de fer mal; los altres deÿen que no calia que hom ferís ne castigàs
sa muller si bé se faÿa mal, car res no y valia. D'on, sobre açò fo feta qüestió
qual de les dues dones havia major poder en donar mal eximple ni qual faÿa
més de mal ni qual és més indigna que vós, Oració, preguets per ella nostra
Dona.
jove e d'onrat linatge. Aquella dona amava son marit per totes aquelles coses
que dites havem, car totes són amadores. Emperò algunes vegades s'esdevenia
que per alguns accidents la dona desamava son marit e li portava mala
voluntat; mas quant consirava en bontat e beutat de son marit, aquella mala
volentat li passava. Un dia s'esdevenc que aquella dona consirava en la frevoltat
de son poder, car no podia perseverar en amar totes vegades son marit;
per què dix que en son amar havia frevoltat de poder. Per què pregà nostra
Dona que li donàs poder com molt pogués amar son marit. Com la dona hac
fenida sa oració, consirà la entenció per la qual era orde de matremoni, ço és
a saber, que matremoni és per haver infants qui sien a laor de Déu e a servey
de nostra Dona.
On, adoncs la dona amà son marit un grau a ensús que no l'amava, e amà
per primera intenció en quant l'amà com a marit, e d'aquí avant amà
segona entenció en quant era bo, ric, jove e de linatge honrat. Per què d'aquí
avant la dona totes vegades que li venia en coratge que desamàs son marit,
enfortia son amar ab la entenció per la qual era son marit, e vencia lo diable
e la temptació que li donava.
saviesa és proprietat per raó de la qual savi entén. On, per açò car en nostra
Dona és saviesa, dix Lausor, vull loar nostra Dona de saviea, e açò en
maneres: la primera manera és en quant nostra Dona se sab sabuda; segona
és en quant nostra Dona se sab amada; terça és en quant nostra Dona ço que
sab tot ho sab ab bontat, granea e les altres.
—2. Nostra Dona, dix Lausor, és sabuda mare de Déu, e aquesta és la
major lausor que hom puxa dir de nostra Dona, e majorment que Déu, qui
és son fill la sàpia mare de sí mateix; e car Deus és saviesa, sab la saviea qui
és Déu, que nostra Dona és sa mare. On, açò és gran cosa saber que saviea
sàpia neguna cosa mare de sí meteixa. Aquesta saviea sab sí meteixa ésser lo
major e
nostra Dona. On, per raó d'açò, car la saviea qui és fill Déu home se sab lo
pus noble e
e la pus alta en bontat, granea e les altres, que puxa ésser.
E que vos iria cantant e dient, dix Lausor, més que la divina saviea sab
que no poria saber pus alta ne pus nobla mare, mas quant nostra Dona? E
açò li cové saber de necessitat, pus que no pot saber pus noble ni pus alt fill
que Déu home, lo qual és fill de nostra Dona. On, com açò sia axí, doncs,
qui poria consirar ni aestmar com gran laor és a nostra Dona que sia sabuda
tan nobla e tan alta mare, que Deus no pusca saber neguna cosa per què
pogués fer a nostra Dona més de gràcia ni més de bontat, granea e les altres,
que aquella que li ha feta? Açò meteix vos poria dir dels àngels, de justs e de
peccadors: car enaxí com Deus no poria saber nostra Dona en major noblea,
bontat e granea que aquella que li ha donada, enaxí los àngels e
poden saber per neguna manera que nostra Dona pogués ésser més bona ni
més virtuosa que és; per què en la bontat e en la granea e en los altres compliments
qui són de nostra Dona, és tota la saviea de Déu e de tots los sants e
santes qui són en glòria. On, com nostra Dona se sàpia enaxí sabuda, qui poria
aestmar ni consirar la gran altea e noblea de la saviesa de nostra Dona?
ab bontat, granea, eternitat, poder i les altres; car pus que Déu no pot més
amar l'ome fill de nostra Dona mas quant l'ama, no pot amar més nostra
Dona que en ésser mare de Déu home. Aquesta amor tan gran que Déu ha a
nostra Dona, sab nostra Dona: on, segons que la amor és gran, se segueix que
sia gran la saviesa de nostra Dona. E encara sab-se nostra Dona amada per
tots los sants de glòria e per tots los justs e
son reclam, e sab tot ço qui en est món e en l'altre fa son fill per sa amor. On,
com açò sia enaxí, doncs, qui poria consirar ni pensar la gran saviea de nostra
Dona, la qual ha en saber sí meteixa ésser amada? e encara, la saviea que ha en
saber la gran amor que ha a son fill qui és Déu e home? Car en quant és gran,
lo li cové saber e amar, e sí
per uns e per altres sabuda e amada, cové que sàpia sí metexa amant e scient
totes les coses damunt dites.
perseverança e les altres, e per ço cové que la sua saviea sia bona e gran e durable:
bona és, car bontat està en son saber; gran és, car granea magnifica son
saber; durable és, per ço car persevera en son saber, enaxí que res no oblida;
o enaxí com bontat, granea, perseverança e les altres, satisfan a la saviea de
nostra Dona de totes sí metexes, enaxí la saviea de nostra Dona satisfà a la
bontat, granea, perseverança e les altres. D'on, per açò està la saviea de nostra
Dona enaxí bona, gran e durable, que no és cor qui ho pogués pensar, ni
orelles qui ho poguessen oir, ni boques qui u poguessen parlar, car la saviesa
de nostra Dona s'estén tant e s'exampla e
poder e les altres, que res no y pot abastar a atènyer tota sa saviesa,
mas tant solament Déu e son fill e ella metexa.
que donats de nostra Dona sots forma de saviesa; emperò encara n'à més
que vós dir no sabets, e dir-vos hé què s'esdevenc entre dues dones. La una
d'aquelles dues dones era molt sàvia e l'altra era molt bella. Aquella dona qui
era sàvia loava nostra Dona de sa saviesa, e l'altra la loava de beutat.
E d'açò era qüestió entre les dues dones; car aquella qui era sàvia deÿa que
nostra Dona és més sàvia que bella, en quant ab la saviea sab Déu, emperò ab
sa beutat no embelleix Déu; l'altra qui era bella deÿa que nostra Dona és més
bella que sàvia, en quant sa beutat embelleix totes les altres beutats qui són
en los sants de glòria, e la saviea de nostra Dona aquelles beutats no embelleïa;
encara, que ja la saviea de nostra Dona no poria saber Déu sens que no
reebés beutat de l'esperital beutat de nostra Dona, car no seria digna si bella
no era. D'on, per raó d'aquest contrast fo feta qüestió si aquelles dues dones
loaven o blasmaven nostra Dona.
Trinitat, preïcava un religiós, e en lo començament de son sermó dix que de
Sancta Trinitat hom no devia preïcar, car tant és subtil cosa, que hom no la
pot entendre, e lexà aquella matèria e parlà d'altres coses. On, com jo, Entenció,
oí aquelles paraules e consiré com aquella festa és fi e compliment de
totes les altres festes, e ella és per primera entenció e totes les altres festes són
per la segona, hagué molt de mal saber, car a aquella festa no era feta aquella
honor que li cové; e encara haguí mal saber com a neguna altra festa hom fa
major honor que a aquella, axí com a Nadal e Pascha e a Pentecosta e a Sant
Joan, a qui hom fa més de honor que a la festa de Sancta Trinitat, qui més val
que totes altres. E en mon coratge hé gran desig com alcun sant home savi
fos assignat totes vegades a preïcar en aquella festa de Sancta Trinitat, e que
parlàs altament e subtil segons que dir-se
com a aquella festa anassen savis hòmens qui poguessen entendre ço que de
la Sancta Trinitat se pot dir, e enaxí que de longues terres venguessen hòmens
savis a oir aquell sermó del sant home savi qui de la Sancta Trinitat preÿcaria;
e que a aquella festa fossen assignats
persona del Pare, e l'altre de la persona del Fill, e l'altre de la persona del Sant
Esperit, e lo quart que fos de la unitat, de essència e natura que totes tres les
persones han en ésser un Déu, una bontat, una granea, e les altres. E ja entrò
que aquest ordonament sia fet, jo, Entenció, no seré ordonada ni honrada en
aquella festa, ni de mi metexa alegra ni pagada no seré.
qual lausor som molt pagada; car ver és tot quant n'à dit.
Mas quant consir que vós sóts menyspreada per tant hom peccador en quant
per vostra valor no
adoncs som enaxí despagada que no puix més, per lo qual despagament estic
en dolor e en tristícia. E vós sabets-ho, regina, car totes coses sabets. Per què
us clam mercè, regina, que del meu despagament e del meu mal vos prenga
pietat e mercè; car pus que jo som en dolor e en tristícia per raó de mon saber
qui sab vostra desonor, la qual vos fan peccadors, raó seria, regina, que
vostre saber aleujàs al meu cor los treballs que sosté per vostra amor desirant
vostra honor.
vostra saviea en quant fan males obres per les quals sab la vostra saviea que
li fan desonor, e si faÿen bones obres per vostra amor, sabria vostra saviesa
que li fan honor. Per què us pregaria, regina, si a vós plaïa, que
bé per vostra amor, per ço que sabéssets que us faessen honor. E dic-vos,
regina, dix Oració, e d'açò no us mént, car mentir no us poria, que més desir
que vós faéssets fer bé als vostres peccadors e que
per raó de vostra honor, que no pas per raó de la dolor que sostenc, car vos
fan desonor, ni per ço car hé pietat d'ells, car van a penes eternals. Per què
parria, regina, si us plaïa, que vós me deguéssets exoir d'aquesta demanda,
pus de tot en tot vos prec per raó de vostra honor.
e en vós ha tanta de misericòrdia, que ço que sabets en los peccadors, ab misericòrdia
ho sabets pus que ab bontat, granea e les altres ho sabets. E doncs,
verge sancta graciosa, hajats pietat dels peccadors pus que ab misericòrdia
los sabets; car natura és de vostra saviea que perdó a aquells que sab ab misericòrdia,
pus que han mester de vós misericòrdia e mercè. Emperò, verge
sancta graciosa, si misericòrdia no
a vostra misericòrdia en quant sabríets peccadors sens misericòrdia; e encara
faríets tort a mi qui som pregadora e públicament per ells elegida a pregar
vostra misericòrdia, vostra pietat, vostra sanctedat e gràcia; e aquest tort,
dona, ni altre, vós, dona de tot bé, fer no podets: Per què cové que vós tot
oltra pus que sóts tota misericordiosa e sàvia, perdonets a tots aquells que
sabets als quals és mester vostra misericòrdia.
vostra saviesa, e de ignorància s'esdevé que vós no sóts coneguda ni amada
per molts hòmens, los quals van per ignorància al foc infernal e perden glòria
qui totstemps dura, la qual glòria haurien si de vós conexença, pietat, amor
e mercè havien e del vostre fill, lo qual vós sabets que és en est món ignorat
e oblidat per molts més hòmens, que conegut e membrat. Car ignorància fa
en est món tant de mal e ignorància és contra saviea, plàcia a vós, regina de
bontat e beutat, que ignorància abaxets e saviea multipliquets en lo món a
glòria e a honor de vostre fill e de vós, gloriosa.
la una la pregava que li donàs saviea, l'altra la pregava que li donàs amor.
Aquella qui pregava nostra Dona de saviea, la pregava per ço que la pogués
entendre; aquella qui la pregava d'amor, la pregava per ço que la pogués
amar. A cascuna d'aquestes dues dones era vijares que cascuna la pregàs per
millor entenció que l'altra. E per ço és qüestió, qual d'amdues ha major e pus
noble entenció en pregar nostra Dona.
nostra Dona ab saviea e amor. Aquesta dona sabia de letra e havia saviea en
moltes sciències, e per ço que pogués altament e ferventment contemplar
nostra Dona e pregar, dementre que contemplava e nostra Dona pregava,
faÿa en un temps d'amor primera entenció e de saviea segona entenció, e
en altre temps faÿa de saviea primera entenció e d'amor segona; e açò faÿa
per ço que ab les intencions secundàries pujàs les entencions primeres, car
on major e pus noble és la segona entenció més pot ésser per ella exalçada e
pujada la primera entenció. Per què aquella dona en un temps desirava saber
nostra Dona per ço que la pogués amar, e en altre temps desirava amar per
ço que la pogués entendre e saber, e enaxí ab la una entenció pujava l'altra en
contemplar nostra Dona.
Dona, demanà l'ermità a Lausor: —Què és amor? Ermità! dix Lausor: Amor
és aquella cosa ab la qual l'amic ama son amat. On, d'amor vos vull loar, nostra
Dona, en
Dona e en amor de proïsme.
qui és Déu home. En quant és Déu és amor, ab la qual ama nostra Dona
substancialment e ab tot sí meteix. Ab aquesta amor qui és Déu, e ab bontat
qui és Déu e amor, e ab granea qui és Déu, bontat e amor, e axí de eternitat,
ama Déu nostra Dona, enaxí que no ha re Déu que tot no àm nostra Dona;
e car aquest Déu qui tot ama nostra Dona és home, fill de nostra Dona,
cové que tot l'ome, en quant és Déu, àm nostra Dona, e enaxí cové que tot
Jesuchrist àm nostra Dona: d'on se seguex que pus tot Jesuchrist ama nostra
Dona e re no ha en Jesuchrist que tot no àm nostra Dona, cové doncs que
tota nostra Dona sia amada, enaxí que en nostra Dona no hage neguna re qui
no sia per Jesuchrist amada. D'on podets pensar, sènyer n'ermità, com nostra
Dona és molt amada e com nostra Dona ama molt son fill, car segons que és
amada cové que respona la amor que nostra Dona ha a Déu.
Dona és amaficada per amor; e és més nostra Dona compresa per amor
que no és la neu per blancor, ne
bontat e ab granea, perseverança, poder, saviea, virtut, veritat, glòria, gràcia,
santetat, justícia e les altres; e açò intellectualment, metent nostra Dona en
sa amor, bontat, granea e les altres, la qual bontat, granea e les altres són
virtuts e proprietats esperituals, qui són molt pus altes e pus nobles que les
proprietats ni virtuts corporals. Mas la neu si és blanca per blancor ni lo foc
calt per calor, e la blancor és gran e durable e les altres, e axí del foc, és blanca
la neu ab granea, duració e les altres proprietats qui són coses corporals;
d'on se segueix, sens tota comparació, que nostra Dona és més amaficada per
amor, que la neu per blancor e lo foc per calor. On, com açò sia enaxí, doncs,
qui poria aestmar la gran amor qui és en nostra Dona, ni
d'amor en nostra Dona?
son fill, qui és home Déu, l'altra és en quant ama los àngels e los sants e les
santes qui són en glòria, e ama tots aquells e aquelles qui són en est món sos
servidors. En quant nostra Dona ama son proïsme, qui és home Déu, ama
nostra Dona totes les coses creades, car totes són creades d'ome Déu fill de
nostra Dona, e ama tot ço que son fill Déu home fa en les creatures, e ama
tot quant los àngels e los sants e les santes qui són en glòria fan a lausor de
son fill, e ama tot ço que justs e peccadors fan en est món a lausor de son fill
e de sí metexa. —E què us iria àls cantant ni dient, sènyer ermità, dix Lausor,
mas que tot quant és apte ni covinent a ésser amat, segons bontat, granea
e les altres, tot ho ama nostra Dona? e ama-ho tot segons bontat, granea,
perseverança e les altres? E tots los àngels e
encara d'aquest món, tots amen nostra Dona. On, com açò sia enaxí, doncs,
qui poria consirar ne albirar la gran amor que ha nostra Dona en Déu e en
àngels e en sants e en santes, e què han Déu e àngels e sants e santes a nostra
Dona? Aytal dona, dix Lausor, és dona e mare d'amor, e ama més que tota
altra dona, e tota és en amor e de amor qui dóna amor e parla d'amor e creix
amor e tot quant fa ni diu és d'amor e per amor.
la loava car amava tant altament e tan noble, l'altra la loava car era amada per
son fill e per tants àngels e sants e santes tan altament e tan noble. E per açò
és qüestió qual d'amdues les dones loaven més nostra Dona.
volenterosament la servien. La una la servia alegrament e ab cara rient e
pagada, e l'altra la servia ab cara trista, e temorosament e consirosa la servia
en totes aquelles coses que la servia. Aquella qui ab cara rient e alegrament
la servia era més yvaçosa e més leugerament servia que l'altra donzella, qui
ab cara trista e humil a temorosa la servia. Molt se maravellà la dona de la
manera d'aquelles dues donzelles, e volc saber de cascuna la entenció per la
qual la servien. Aquella donzella qui ab bella cara e alegrament servia la dona
dix que ella la servia per amor, la qual havia a sa dona; e l'altra dix que ella la
servia per temor que havia que no li faés negun greuge.
On, per açò la dona consirà que aquella donzella, qui era alegra en tot quant
feÿa de servey a la dona, amava per la primera entenció, e l'altra per la segona;
e per açò no era maravella si la donzella qui amava per la primera entenció,
la dona servia pus fortmentment que aquella qui per la segona entenció
amava; car amor major bontat e granea e perseverança e les altres ha en la
primera entenció que en la segona.
paraules: —Vós, dona e mare d'amor, e qui sóts tota en amor e per amor, e qui
tot quant féts ne deÿts tot ho féts per amor, sabets que en lo món ha gran
fretura e secada d'amor; per què us prec per amor e d'amor, que donets amor
en lo món pus que sóts tant amada e pus que tant amats e pus que tanta amor
havets. E car vós, dona regina sancta, justa e gloriosa, havets amor en vostra
bontat e en vostra granea, perseverança e les altres, obrits vostra bontat als
peccadors, car exir-n'à bona amor, e obrits vostra granea, car exir n'à gran
amor, e obrits vostra perseverança, car exir-n'à durable amor; e axí de les altres
vostres dignitats, qui són plenes d'amor e fonts d'amor, obrits-les totes
e vinga sajús amor bona, gran e les altres. E regina ! E ja se obren les nuus
e n'ix pluja d'on nexen e fiuen e granen les herbes e les plantes. E què seria
donques que de vostra bontat, granea e les altres, no nasqués e exís amor
d'on fullassen e florissen e granassen amadors, qui us amen e us loen de gran
e bona amor?
d'amor és lo vostre fill gloriós, qui és amor, menys amat que neguna
cosa d'aquest món, segons comparació de sa noblea e valor; car los hòmens
d'aquest món més amen honraments e riquees e delits corporals, fembres,
vida e parents, que vostre fill. On, com vostre fill sia amor e vós siats mare e
dona d'amor, en què
amats en est món que neguna altra cosa? Açò, dix Oració, me par de les grans
maravelles que anc fossen, que ço que tant val sia menys amat que ço que res
no val. E si vós, regina, no fóssets d'amor ni per amor, cuydara
enamiga d'amor; més car no ho sóts, me maravell com no multiplicats amor
e no abaxats la falsa amor d'aquest món qui deuria ésser apellada desamor.
los ulls qui són creats per veer e les orelles per oir. Los ulls veen e les orelles
oen; mas, què és açò a dir, que
ell no àm?
E quants pagans e cismàtics jueus e sarraïns e encara mals cristians són qui
no amen, e si amen, amen ço que no deurien amar e no volen amar ço que
deurien amar? E si vós, regina, vos volets escusar en quant amats la justícia
de Déu qui
no us podets escusar que per força d'amor vos cové d'amar honrament e
honor del vostre fill e de vós. Pietat e mercè vos cové haver dels peccadors, e
açò en tant, tro que al cor dels hòmens façats amar. Mas vostre fill fa als ulls
dels hòmens veer colors blanques e vermelles, e al cor d'aquells no fa amar
honraments e honors de vós e de vostre fill. E sabets què fa, regina, vostre
fill? Met-se en amor d'algunes velletes pobres e de poc poder, e sí
semblant manera en alguns pobres hòmens; e quaix en tots aquells qui són
rics e de gran poder e qui farien moltes honors a vós e a vostre fill, no
amar ni los mou a amar; e enaxí amor no pot entre nós ni florir, ni granar,
ni atroba en qui puxa estar. Per què us pregaria, reyna, que us plagués donar
e trametre amadors, e d'aquests molts qui sien poderosos en amar e en
usar d'amor segons lo gran poder que haurien d'amor, si vós e vostre fill los
movíets a amar; e més de bon eximpli daria un home poderós a molt amar,
que una velleta mesquina en qui amor no
clam mercè, reyna, que movats los prelats e los prínceps a tant amar, que
moguen lurs sotsmesos a amar; e açò en tant, que vostre fill e vós siats tant
en lur amor, que per vostra amor e la sua sien molts hòmens qui desamparen
lo món e totes coses per ço que puxen amar e donar sí meteixs a mort per
amor e per honrar e mostrar la veritat e la honor de vós e de vostre fill Déu,
home gloriós.
que li donàs amor ab què la pogués amar, l'altra li demanava honor ab
què la pogués honrar. D'on, era qüestió qual d'aquestes dues dones pregava
mills nostra Dona.
en lo món longament, e per la amor de Déu lexà lo món e pujà en un alt
puyg fer penitència e contemplar Déu.
Un dia s'esdevenc que aquell ermità aprés la oració consirà en lo món, e
maravellà
consirant lo bon home, moltes foren les raons e les maneres que
apercebé segons que Deus les li volc revelar, per les quals és lo món en torbat
estament, entre les quals maneres lo sant home consirà molt en aquesta qui
segueix segons estes paraules: dues són entencions, primera e segona, segons
que ja dit havem. Cascuna d'aquestas dues entencions és amable, car cascuna
és bona e gran segons ço per què és; emperò més és amable la primera que
la segona, e per açò a la primera entenció Déu ésser donada major amor e
honor que a la segona. Aquesta primera entenció segons cors de natura mou
la segona; emperò la segona és enans en la pràtica defora que la primera; mas
la primera és enans en la teòrica dedins, e sí s'és en la pràtica dedins, axí com
la fayçó de la cambra que
maestre que en la cambra, mas la cambra és enans que l'ús per què la cambra
és feta, ço és habitació. On, dementre que
que les gents com senten e tasten los plaers que han en les coses mundanes,
les quals són per la segona entenció e per ço que sien los plaers de les
coses esperituals, qui són per la primera entenció, que adoncs se adormen en
aquells plaers mundanals e no volen passar avant a amar les coses celestials,
e enaxí pereix amor de les coses qui són per la primera entenció en ço que
no és aplicada a ella la amor qui és per la segona entenció, ans fan les gents
de la segona entenció primera e de la primera segona. E per açò és lo món
enversat; per què no és maravella si és en torbat estament, ni si en lo món ha
defalliment de amor e fretura.
és neximent de unitat, de bontat, granea, perseverança e les altres en un bo,
gran e los altres. E per esta diffinició de vertut, dix Lausor, vull loar nostra
Dona de virtut en
natural e en virtut moral.
e virtut humana. Aquestes dues virtuts nasqueren de la unitat de bonea, granea,
perseverança de nostra Dona en un bo e gran e perseverant, ço és saber,
nostre Senyor Jesuchrist, qui és ver Déu e ver home. Aquesta virtut, qui nasc
de la bontat e granea e perseverança de nostra Dona e qui és virtut de Déu
home, nasc ab virtut de Déu, qui naxent se vestí virtut humana, la qual virtut
humana nasc de nostra Dona, ço és saber, que virtut nasqué de virtut, ço és
humana virtut de Jesuchrist nasqué de la virtut de nostra Dona, e sí
de la bontat e les altres de nostra Dona; e per açò la divina bontat e granea
e eternitat foren vestides de la virtut humana qui nasqué de nostra Dona, e
enaxí, que bontat, granea e eternitat qui són virtuts infinides e són una metexa
virtut, se vestiren virtut humana finida nada de finida virtut. On, en aytant
com és lo vestiment que la divina virtut fa de humana virtut e aquella humana
virtut és nada de nostra Dona, és la virtut de nostra Dona digna de ésser
loada en bontat, granea e eternitat, qui són infinida virtut vestida d'aquella
virtut nada de nostra Dona; e per açò cové que la virtut de nostra Dona d'on
covenc néxer tan bona e tan gran e tan perseverant virtut que vestís infinida
virtut e infinida bontat e les altres, conservàs en nostra Dona virtut de virginitat,
de santedat, puritat e unitat, de bontat, granea e perseverança; car si
la virtut de nostra Dona, la qual havia ans del concebiment, se corrumpés e
no conservàs en nostra Dona virginitat, ja no abastara que
que pogués vestir infinida virtut en bontat e en les altres, e enaxí no pogra
néxer home qui fos Déu. On, com la virtut de nostra Dona covenc ésser tan
noble e tan alta que abastà a néxer d'ella home Déu, qual és qui pogués loar
complidament la virtut de nostra Dona?
perseverança e les altres, en un bo, gran, durable, ço és saber, que la virtut
natural qui és una part substancial de les parts de què lo cors de nostra Dona
és compost, neix de cascuna de les parts del cors donant lus semblança, ço
és saber, que dóna a bontat sa semblança en quant la fa virtuosa, e sí
granesa e a les altres; e enaxí neix de la unitat de cascuna en component un
bon, gran, ço és, lo cors de nostra Dona, qui és compost de totes les parts, e
totes les parts, ço és a saber, bontat, granea e les altres, són vestides de virtut
natural qui neix de cascuna. Aquesta virtut enaxí nexent de bontat e les altres,
covenc que fos enaxí alta e nobla en natura, que
virtut pus alta e pus noble que neguna natura creada, e encara, que tota natura
creada, ço és saber, la natura de Jesuchrist, qui és pus alta e pus noble que
totes les altres natures creades; car ella és fi e compliment e començament de
totes creatures, car tot quant és creat ha Deus creat per ço que
natura humana qui nasc de nostra Dona. On, com açò sia enaxí, doncs, qui
poria consirar com la natural virtut de nostra Dona és loadora?
concebé lo Fill de Déu, e covenc que aquelles virtuts responguessen a la virtut
que concebé; e per açò covenc que la fe, esperança, caritat, justícia, prudència,
fortitut, temprança de nostra Dona, fossen sobre totes altres virtuts
altes e nobles en bontat, granea e perseverança; car segons la altea e la noblea
de la virtut de la obra dedins qui fo en lo concebiment e segons la virtut natural
de nostra Dona, covenc que nostra Dona hagués gran fe en ço que l'àngel
Gabriel li dix, e covenc ésser gran sa esperança e sa caritat e sa justícia e les
altres. On, com la obra de virtut fos tan gran dedins, la obra de virtuts defora
covenc que responés a la obra dedins. Doncs, qui poria aestmar com nostra
Dona és digna que sia loada de virtuts teologals e morals? Jo, dix Lausor, no
y poria abastar; per què me
la loava de justícia, e l'altra de misericòrdia, e cascuna la cuydava més loar
que la altra.
Aquella qui la loava de justícia deÿa que nostra Dona amava més justícia
que misericòrdia, en quant desama tots aquells qui desamen son fill e qui
neguen que son fill no és home Déu ni ella no és mare de Déu ni és verge; e
car aquests qui açò dien són més que aquells qui dien que son fill és home
Déu e que aquella és mare de Déu e és verge, per açò ama més justícia que
misericòrdia. L'altra dona deÿa que nostra Dona ama més misericòrdia que
justícia, car Deus per ço que recreàs l'umanal linatge e que perdonàs, près
carn humana de nostra Dona; e car misericòrdia fo occasió de la encarnació
e nostra Dona per la incarnació és mare de Déu e és verge, per açò ama més
misericòrdia que justícia. On, per raó d'açò, Lausor, dix l'ermità, fo feta
qüestió qual d'amdues les dones loava més nostra Dona.
algunes vegades havia gran temptació, car maravellava
Dona pogués ésser verge ans del part e aprés del part. On, totes les vegades
que havia la temptació, perdia gran re de la amor que havia a nostra Dona,
car no la podia tant amar com havia la temptació, com faÿa en aquell temps
com no havia la temptació e creÿa que nostra Dona fos verge ans del part e
aprés del part; per què la donzella se maravellava per qual natura temptació
li tollia la virtut en amar nostra Dona. Dementre que aquella donzella estava
enaxí, esdevenc-se que ella fo malalta dels ulls e hac gran dolor en lo cap, e un
sant hom garia-la de la malaltia dels ulls ab una pedra preciosa, e de la dolor
del cap la guarí ab paraules que li dix virtuoses. Com la donzella fo guarida
d'aquella malaltia, a ella venc una altra malaltia, ço és a saber, que desijava
peccar carnalment ab aquell sant hom, e enaxí perdé la virginitat esperital,
la qual longament havia amada per la amor de la virginitat de nostra Dona.
Com la donzella se sentí corrumpuda esperitualment, ella
se podia fer que sens la corrupció del cors ella fos corrumpuda en la ànima,
estant son cors verge. D'on, adoncs la donzella apercebé que enaxí com la
ànima se podia corrumpre e perdre sa virginitat sens corrupció, que enaxí
molt mills encara lo cors de nostra Dona pòc estar verge ans del part e aprés
del part amant la anima virginitat, com sia virginitat en la ànima per la primera
entenció e en lo cors per la segona.
Emperò aquesta comparació no abastà a la donzella tro que consirà que enaxí
com la pedra la havia gorida dels ulls ab sa virtut e les paraules virtuoses
la havien guarida de la dolor del cap, e açò sens corrupció de la pera e de les
paraules, que enaxí per la virtut de les paraules de l'àngel e per la virtut de la
preciositat de la virginitat de nostra Dona, pòc ésser incorruptible sa virginitat
corporal. Emperò encara aquest eximpli no abastà a la donzella tro que
consirà que per ço car de nostra Dona havia a néxer home en lo qual fos la
virginitat d'aquell home incorruptible, que de necessitat convenia que nostra
Dona hagués virginitat corporal incorruptible, car la virtut d'aquell home
Déu ésser per la primera entenció, e la virtut de nostra Dona és per la segona.
On, com la donzella fo pujada consirar aquest punt tant alt de virginitat, ella
d'aquí avant no hac neguna temptació de la virginitat de nostra Dona e conec
que per raó de la temptació que n'avia no la podia tant amar, car defallia en
virtut dementre que temptació n'avia, e per lo defalliment d'aquella virtut
caec en corrupció de luxúria esperitualment, de la qual corrupció la guarí
nostra Dona per ço que a honor de nostra Dona amava virginitat corporal e
esperitual.
hagués vestiments que pertanyen a oració agradable. On, com oració se fo
vestida e ornada de virtuts, dix aquestes paraules: —Regina de virtut! Més són
los vicis qui són en lo món que les virtuts, car més és de descreença que de
fe, e més de desesperança que d'esperança, e més són los hòmens qui no han
caritat que cells qui han caritat, e més és de injúria que de justícia, e de follia
que de prudència, e de frevoltat de coratge que de força, e de golositat que de
temprança, e més de avarícia que de larguea, e de luxúria que de castedat, e
de ergull que de humilitat, e de accídia que de bona voluntat, e més de ira que
d'amor. E açò, regina, dix Oració, no cal que jo us ho diga, que vós ho sabets
mills que mi; mas car jo ho sé, vos ho dic. E ço, regina, per què
despagada, car són més de vicis que de virtuts, és car són los vicis majorment
en aquells hòmens qui són més rics e més poderosos en lo món e qui són pus
honrats; e unes petites de virtuts qui són en lo món, majorment són en alguns
hòmens pobres poc honrats e poc amats e preats de poc poder.
On, com açò sia enaxí, regina, que més sien vicis que virtuts, e encara, que
sien en los hòmens qui són més honrats e poderosos e més amats vicis que
virtuts, qui és qui pusca açò soferir amant vostre virtut e vostre honrament,
e amant virtuts e desamant vicis? Açò, regina, dix Oració, jo no poria més
soferir, e prec-vos que us sia de plaer que d'aquí avant no sia enaxí; ans,
reyna, pregats tant vostre fill que dó gràcia al món que
ço és saber, que sien més de virtuts que de vicis, e de virtuts que sien més
en los hòmens honrats e poderosos que en los menys honrats e qui són de
poca virtut e poder. E si vós açò no acabats de vostre fill, reyna, car jo sé que
acabar ho podets, tanta havets de virtut e de poder ab ell, clam-me de vós,
reyna, a la vostra virtut metexa qui és contra vicis, los quals vicis són contra
vostra virtut e contra la virtut del vostre poder, e sí
granea e perseverança.
per aquella sancta virtut qui nasqué de vostra bonea, granea e virtut e
ixí estar en vostre fill, qui és home Déu, vos prec e us clam mercè ab tota la
virtut de mes forces, que multipliquets virtuts e destruats vicis; e pus que
per aquella virtut vos en prec e aquella virtut és aquella que vós més amats e
per la qual sóts més amada e honrada, no me
tort faríets a la virtut que més amats e a la vostra metexa, e sí us faríets a la
virtut de mes forces, e majorment car vos prec per tal que aquella virtut que
vós més amats sia amada, honrada, coneguda e servida. Mas no
desastre o pecat meu s'és, regina, que una vegada vos pregué per una bona
dona qui havia un fill que molt amava, lo qual era molt malalt, e vós exoísme
d'aquella demanda per raó de la devoció que aquella dona havia en vós; e
quant jo us prec que vostra virtut sia honrada per tot lo món e aquella virtut
atretal de vostre fill, qui és Déu home, no
vos dic que un dia, si bé us membre, vos pregava que donàssets gràcia a un
prevere com exís de peccat de luxúria, d'avarícia, d'ergull e de gola, per ço
que no fos vostre fill aontat dementre que
volguda exoir, e exoís-me de la malaltia de l'infant que sanàs; e encara,
d'aquest prevere de qui jo us hé pregada moltes de vegades, no me n'havets
volguda exoir; per què me
dien: —Nostra Dona! Nostra Dona! e tuyt han esperança en vós e tots jorns
vos reclamen a lurs cuytes.
Als uns ajudats de malalties, los altres qui són contrets sanats, los pobres enriqueïts,
los qui són en peccat mundats, e açò féts a tots aquells qui en vós se
confien. Emperò de utilitat pública no m'és vejares que fort ne siats curosa; e
car virtut pública és més noble que específica e vós siats pública mare de pietat,
com pot ésser que no ajudats a pública virtut qui pereix e és sens amics?
Ni per què exoïts enans de virtut específica que pública? Oració plorà e maleí
aquell dia en lo qual fo més amada específica utilitat que pública, e si no li
fos vici, dix que diguera mal de nostra Dona e de tots aquells qui li consellen
que més àm específica utilitat que pública. A mal s'ó tenc Lausor, car Oració
deÿa aytals paraules, car vejares li era que massa se plevís de nostra Dona, e
respòs a Oració e dix estes paraules:
e per açò naturalment més ama pública utilitat que específica. Mas vós, Oració,
vos metets en petits hòmens qui preguen nostra Dona de pública utilitat
e en molts hòmens qui la preguen de utilitat específica, e per ço nostra Dona
no ha colpa, ans la havets vós, e parlats follament, car encolpats nostra Dona
de ço on vós havets colpa; car si en tants hòmens vos metíets que pregassen
per utilitat pública, com vos metets en hòmens qui preguen per utilitat específica,
e que
oiria pus fortment de utilitat pública que de específica. E vós ja féts plorar,
sospirar e languir e dejunar los hòmens, e
utilitat. E, doncs, per què no féts atretal per utilitat pública?
dones eren qui pregaven nostra Dona: la una li queria virtuts, l'altra li queria
que li tolgués vicis, e cascuna de les dones cuydava fer mellor oració que l'altra.
E per açò és qüestió qual d'amdues demanava a nostra Dona mellor do.
emperò los sermons seus no faÿen a les gents gran utilitat. On, aquell
religiós, dix Entenció, se maravellà com podia ésser que
poc de virtut havien, e consirà que per ço que car havia defalliment de virtut,
se seguia que sos sermons no faÿen gran fruyt; e per açò aquell religiós anà
preÿcar e disputar als sarraïns, e més-se a perill de mort per honrar nostra
Dona e per honrar nostre Senyor Jesuchrist, e no dubtà mort ni negun treball
a sostenir per ço que ses paraules haguessen virtut, consirant que virtut
major és en aquells qui preïquen quant preïquen en perill de mort e en sostener
grans treballs per honor de nostra Dona e de Déu, que com preïquen
sens perill de mort e sens treballs e turments. E per açò aquell sant home, la
virtut que no havien ses paraules entre los cristians, hagueren com fo entre
sarraïns on convertí molts hòmens e féu molt de fruyt, per lo qual se seguí
molt honrament a Déu e a nostra Dona, e encara jo, Entenció, ne fuy honrada
e vestida d'aquella virtut que a mi se cové.
ver de bontat, granea, perseverança, poder e les altres; de la qual veritat volem
loar nostra Dona en
de volentat e de poder.
e gran és en quant humanitat, e és enaxí gran que no pot ésser major neguna
altra saviesa. Açò meteix és de la saviea de nostra Dona, qui és gran, tant que
exceptat son fill no és neguna creatura qui haja tan gran saviea com és la saviea
de nostra Dona. On, aytant com la saviea de Déu fill e la saviea de home
fill de nostra Dona poden saber de bontat, de granea e les altres, que pusca
estar en una dona, tot ho meten en ver, la veritat divina e la veritat humana
de Jesuchrist en nostra Dona. On, com abdues les savieses de Déu home sien
tan grans e pusquen tanta de bontat saber en nostra Dona, e les dues veritats
de Déu home meten en ver tota aquella bontat e granea que les savieses ne
poden saber, qui és qui pogués aestmar la gran veritat de nostra Dona?
Jesuchrist amen aytanta de bontat, de granea e de perseverança en nostra
Dona, com n'í poden saber la divina saviea e la humana qui són en lo fill de
nostra Dona. On, com la divina volentat e humana sien tan grans en amar
nostra Dona que no poden ésser majors, e la veritat meta en ver en nostra
Dona tota la bontat e la granea e les altres que la volentat divina e humana
poden amar en nostra Dona, doncs, qui és qui pogués dir ne oir la gran veritat
qui és en nostra Dona de bontat, granea e les altres?
major no pot ésser, lo un segons deïtat e l'altre segons humanitat. On, aytant
com amdós los poders poden en nostra Dona de bontat, de granea e les altres,
aytant meten en ver en nostra Dona la divina veritat e la humana.
E si açò no era enaxí, porien la saviesa saber e la volentat amar més de bontat,
granea e les altres, que la veritat divina e humana del fill de nostra Dona
no farien estar en ver, la qual cosa és contra la diffinició de veritat e contra
granea de saviea, volentat e poder. E doncs, dix Lausor, gran és la veritat de
nostra Dona, en la qual la granea de la divina e humana veritat fan estar en
ver tan gran obra de saber, voler e poder, per la qual obra és mès en ver que
nostra Dona és mare de Déu e és verge mare e és la mare de tot quant és creat
e és la major e la pus noble creatura que Deus haja creada, exceptat son fill.
paraules: —Lausor! Loats nostra Dona de veritat, car on més la loarets més
metrà nostra Dona en ver tot ço que jo li demanaré. Oració! dix Lausor: No
puc més pujar en loar nostra Dona; ni si la saviesa e la volentat e
fill de nostra Dona no poden més ésser occasió e raó a veritat com meten
en ver de nostra Dona, com jo, doncs, poria tant dir de la veritat de nostra
Dona com n'està en ver? Açò no
no havia tan gran granea de saviea, volentat e poder, com ha lo fill de nostra
Dona, qui és home Déu.
que nostra Dona fos mare de Déu e l'altra ho creÿa. Aquella qui desirava
saber deÿa que on més entendria per raons necessàries que nostra Dona fos
mare de Déu, aytant més la amaria; l'altra deÿa que si ella entenia per necessitat
de raó que nostra Dona sia mare de Déu, que perdria lo mèrit que hauria
com ho creÿa, per lo qual mèrit perdria granea de glòria. E enaxí, Lausor, dix
l'ermità, és qüestió qual d'amdues ama més nostra Dona e la veritat de nostra
Dona, o aquella qui la vol saber o aquella qui la vol creure.
anaven en peregrinage a una sancta esgleya on nostra Dona faÿa molts de
miracles.
Dementre que anaven per la via, la una demanà a l'altra per qual entenció
anava en peregrinage, e la dona dix que ella anava a la sancta esgleya pregar
nostra Dona per intenció que li donàs creença de veritat, per tal que per la
creença creegués la veritat que hom li diria de nostra Dona, e que per aquella
creença hagués glòria perdurable; e la donzella dix que ella anava en peregrinage
per entenció que pregàs nostra Dona que li donàs conexença de falsetat,
per tal que ab la conexença que hauria de falsetat sabria veritat, ab la qual
veritat desirava servir e honrar nostra Dona. Dementre abdues anaven enaxí
parlant, atrobaren al mig del camí una gran serpent, qui fo molt horrible cosa
a veer e donà gran espaventament a la dona e a la donzella. La donzella no
moc ne s'exí del camí, mas la dona fugí e tornà a enrere, e la serpent anà a la
dona e aucís-la davant la donzella. La donzella tenc son camí e fo molt maravellada
per què la serpent havia morta la dona e no havia fet a ella negun mal.
Dementre que la donzella anava enaxí consirant, ella pregava nostra Dona
que li plagués com ella pogués saber qual era la raó per què la serpent no li
havia donat dan e havia morta la dona. Estant la donzella en aquesta oració,
remembrà com ella era creada més per entenció d'amar e servir nostra Dona
e son fill que per haver glòria, car lo servey del qual és tenguda a servir nostra
Dona e son fill és per la primera entenció, e la glòria sua és per la segona. On,
dementre que la donzella enaxí consirava, ella conec la entenció e la raó per
què la serpent havia morta la dona e per què a ella no havia dat algun dan.
En vós ha veritat en quant sóts mare de Déu e sóts verge e sóts mare
del millor hom e qui és començament e fi e compliment de tot quant és creat,
e sóts mare de justs e peccadors, e tot açò és veritat. Doncs vostra veritat és
gran en bontat de filiació e de maternitat e de virginitat, e vostra veritat és
bona en granea de filiació e de maternitat e de virginitat. On, pus que enaxí
és que vós havets tan bona e tan gran veritat, prec-vos, verge gloriosa, per
aquesta vostra tan bona e tan gran veritat, que vostra veritat meta en ver que
hajats desig e volentat com entre nós sia gran veritat en conèxer e amar vós e
vostre fill e la vostra veritat e la sua, e açò en tant gran bontat de granea, que
muyra la falsetat qui lo món té en torbat estament e que veritat s'estena per
tot lo món en preïcant los evangelis e ço que la veritat de vostre fill fa estar
ver de vostra bontat, granea, perseverança e los altres.
qui hé peccat ab falsetat, per la qual falsetat hé mès en fals ço que és
ver de bontat, granea e les altres; e en falsetat ho hé mès en més pregàries, car
falsament vos pregava adoncs quant vos pregava més per paor que per amor;
car molt més vos Déu hom pregar per amor que per temor, car la amor deu
anar davant a la temor en la oració, enaxí com la valor, en què va lo major bé
denant al menor. E car hé fallit ves vós, regina, e hé mès en fals ab falsetat ço
que és ver ab veritat, romanent lo ver en bontat e lo fals en malea e en falsetat.
On, de tot açò
en ver de bontat e granea lo penediment que hé del defalliment que hé fet
contra vostra veritat; e pus que enaxí vos prec, reyna, covén-se de necessitat
que vostra veritat me perdó mon peccat, car si no ho faÿa ja no metera en
ver ço que
perdó de son peccat e confessar veritat.
més de falsetat que de veritat, car més són los hòmens descreents veritat e
creents falsetat que
jo, reyna, dic és veritat, car per experiència ho sabem; e açò ésser veritat és
ver que falsetat ha més en ésser contrarietat de bontat, per lo qual ver falsetat
és mala veritat, la qual mala veritat faria bo convertir en bona veritat, ço és
saber, que en lo món fos més de veritat que de falsetat: Per què prec la vostra
veritat que meta en ver com més sia en lo món de veritat que de falsetat,
car si no ho fa, reyna, concordar-s'à més granea, ab falsetat e malea, que ab
veritat e bontat. Plorà Oració e sí
de falsetat que de veritat.
era qui excusava nostra Dona als jugadors qui
jueus qui
qual d'aquelles dues dones amava més nostra Dona; car la dona qui la
loava era bella, grassa e de bells vestiments ornada, e la dona qui la excusava
era pobre, magra, e aquells a qui nostra Dona escusava li faÿen molts de mals
e de hontes e d'escarns, e de les benanances d'aquest món era freturosa.
dona amava castedat e no volia pagadament a son marit retre son deute, sí
que
dona n'ac consciència, car vejares li fo que ella hagués colpa de la fornicació
que son marit havia feta, e d'açò ella se confessà al prelat, lo qual li donà
penitència e li dix que retés son deute pagadament a son marit, per ço que no
pecàs d'aquí avant ab la folla fembra. Com la dona hac feta sa confessió e
partida del prelat, lo prelat entrà en consideració e consirà ell si era occasió
de la ignorància dels infeels qui ignorantment van a perdició, com ell sia prelat
per entenció de mostrar veritat de Christ e de nostra Dona a tots aquells
qui no la saben. On, dementre que
consciència li dix que enaxí com la dona pecava per ço com no satisfaÿa a la
entenció per què ella era muller de son marit, que enaxí ell pecava per ço com
no satisfaÿa a la entenció per què ell havia aquell offici.
glòria és delectació en la qual se reposen e se adeliten bontat, granea, perseverança
e les altres. E car nostra Dona és gloriosa, volem-la loar de glòria en
tres maneres, ço és saber, segons bontat, saviea, amor.
havent nostra Dona bona glòria, veent, oint, entenent e amant son fill Déu
home, qui és tan bo fill que millor no pot ésser, e és tan bo a veer, oir, entendre
e amar; que neguna altra cosa no y pot ésser millor. E en aquest bé que
nostra Dona ha en lo veer, oir, saber e amar de son fill ha tanta de glòria, que
tota n'és compresa e plena veent, oint, entenent e amant: veent, en quant veu
son fill home senyor dels àngels e de totes les creatures, e
noble e
tots los sants de glòria dien que ell és Déu home e fill de nostra Dona e tots
canten cants de lausor, en los quals loen e adoren lo fill de nostra Dona; e sí
fan nostra Dona: on, tots aquells cants e tot ço que nostra Dona veu e ou, tot
és a nostra Dona tant gran bé sensualment que no pot major; per què nostra
Dona n'à tant de bé e tanta de benanança, que tota és en glòria sa sensualitat
e sa bontat, en tal manera que tota n'és plena e molt mills plena que cors de
color ni foc de calor.
car nostra Dona ha saviea ab la qual entén una deïtat, una essència, una natura
divina, un Déu; e en aquesta deïtat entén un Pare, un Fill, un Sant Esperit,
qui són un Déu e són una deïtat, una essència, una natura.
Lo Pare engenra lo Fill de sí meteix entenent sí meteix ésser Déu, car en
açò que entén sí meteix ésser Déu bo, infinit, eternal e les altres, covén que
son entendre sia obra d'on se seguesca obrat Déu e produÿt del Pare, de
tota la essència e la natura del Pare, per ço que la obra sia aytant gran com
la essència e la unitat de Déu, e per ço que la unitat de Déu no sia ociosa e
que en Déu bontat, granea, eternitat hi hajen obra e que ocioses no sien; e
car Déu no pot multiplicar sí meteix, pus que ja és bo, infinit, eternal e les
altres, produu de sí meteix altre qui és Déu Fill e ell roman Déu Pare. Engenrant
enaxí Déu Pare lo Déu Fill aytant com sí meteix, car engenra l'egual en
bontat, infinitat, eternitat a sí meteix, cové-se de necessitat que aytant l'àm
com sí meteix, pus que aytant val com ell meteix; e lo Fill ama lo Pare aytant
com sí meteix, e aquesta amor d'amdós cové ésser aytan gran com cascú an
bontat, infinitat, eternitat e los altres; e car cascú és Déu e és inmultiplicable,
cové que lur amor sia producta en altre qui no és algun d'ells, ço és, lo Sant
Esperit qui ix d'amdós, amant lo un l'altre, e aquest cové ésser Déu; e car la
essència e la natura del Pare qui engenra lo Fill e la del Fill és una, e lo Pare e
lo Fill espiren lo Sant Esperit, romanen tots tres un Déu, car no poden ésser
eternitat e les altres. E encara, lo Pare engenra lo Fill en infinitat, eternitat;
per què no pot ésser la essència divisible ne la natura; encara, que covenen
ésser totes tres les persones distintes, per ço que no y sia confusió de obra e
que la obra sia infinida en bontat, granea, eternitat; car si Deus entenent sí
meteix no distingia entre entenent e entès, enaxí que lo un no fos distint de
l'altre, ja no poria entendre que entesés e fos entès ni que amàs e fos amat,
car aquell qui s'entendria seria aquell meteix en nombre qui seria entès, lo
qual s'entendria, e enaxí l'entenent e l'entès serien un nombre meteix infinidament,
en unitat sens distincció. Per què la saviea no poria ésser raó per què
Deus sabés sí meteix entenent ni entès, ni la amor no seria raó com se amàs ni
fos amat, e axí de bontat, eternitat, poder, unitat e les altres: d'on se seguiria
privació d'obra dedins la essència e seria Deus en sí meteix ociós per bontat,
granea, eternitat, poder, saviea, amor e les altres; la qual cosa és impossible.
Per què
la una persona no sia l'altra.
On, com aquesta obra, dix Lausor, entén nostra Dona en glòria enaxí com
és, per què la sua saviea n'à repòs e delitança en la glòria de nostra Dona, ço
és saber, en la gran delitança que nostra Dona ha d'açò entendre, la qual cosa
entendre és la major glòria e benanança qui pusca ésser.
qual ama ésser home en Fill Déu, enaxí que
persona, un Jesuchrist fill de nostra Dona havent dues essències distinctes,
dues natures, dues bontats, granees e les altres, romanent cascuna ço que és
e estant ensems un Déu home, un Jesuchrist fill de nostra Dona. On, enaxí
com en la deïtat una és la essència e la natura de les persones e la una persona
no és l'altra, enaxí per contrari seny en Jesuchrist una és la persona e moltes
són les essències e les natures: on, tot enaxí com és la obra de la unió en
Jesuchrist, tot enaxí l'ama nostra Dona, e enaxí com ho pot més amar a son
plaer, enaxí és. On, com nostra Dona haja amor tan gran que abast a amar la
amabilitat de la obra divina e humana que en Jesuchrist és, qui és qui la gran
benanança que nostra Dona ha en amar pogués aestmar? ni la amor que ha a
sí meteixa e als àngels e als sants de glòria e a justs e a peccadors qui en ella
se confien? No y puc abastar, dix Lausor, a loar la glòria que nostra Dona ha
per amar; per què me
oïa loar nostra Dona, e una altra dona havia gran alegrança e delit com la
loava. On, sobre açò era qüestió qual d'amdues les dones segons natura devia
haver major alegrança; car aquella qui havia plaer quant oïa loar nostra
Dona, deÿa que major plaer ha hom per oir que per parlar, car per oir ve
benanança de defores a la pensa dedins e no ho fa per parlar; l'altra dona
deÿa que per parlar ve plaer a la pensa dedins en quant tramet sa semblança
defores, ço és en les paraules qui signifiquen la obra dedins, e aytal obra és
major e pus noble que la obra qui ve dedins per les coses defores.
per amor de nostra Dona. Un dia s'esdevenc que aquella donzella
consirà que ella era fembra e que poria haver infants, los quals serien a lausor
e honor de nostra Dona, on, dementre que ella enaxí consirava, volentat li
près que prengués marit per entenció que n'agués infants qui fossen a lausor
de nostra Dona; emperò planyia si prenia marit com perdria virginitat, per la
qual no seria tant semblant a nostra Dona. Estant enaxí la donzella dubtant si
pendria marit o si se
món, ni com més són los hòmens qui van en infern que en glòria, e com los
hòmens qui van en infern són blastomadors e maldeïdors de nostra Dona.
On, adoncs la donzella de tot en tot proposà que no hagués marit, car no
volia haver infants qui per neguna manera diguessen mal de nostra Dona.
havia loada, e dix a nostra Dona estes paraules: —Vós, Dona, qui sóts bona e
en la qual vostra bontat se reposa e ha delitança en vostra glòria, volríests-vos
humiliar a mes paraules per neguna cosa que jo pogués fer ni dir a vostre
honor e a honor e honrament de vostre fill que tant amats, en lo qual tant de
plaer havets com lo veets tan bo e tan honrat e del qual tantes laors contínuament
oïts? E, reyna! Pus que tanta de bontat havets en veer e oir vostre fill
e tanta de glòria n'avets, poria caber en vostra bontat e en vostra glòria plaer
de do, exoïment e perdó que us deman per los peccadors qui iran en lo foc
perdurable blastomar e menysprear vós e vostre fill, si no
ajudats venran a salvament, e de ço que diran de vós e de vostre fill haurets
alegrança e plaer? Car totstemps vos adoraran e de Déu mare vos apellaran;
e si tant s'és que
plaer no n'haurets, ne ja de vós negun bé no hauran. E que vós, reyna, siats
tan bona e hajats tanta de glòria, com se poria fer que neguna res sia que de
vós no haja bé e benanança?
entenia la manera segons la qual Deus Pare engenra Deus Fill, e Deus Pare e
Déu Fill espiren lo Sant Esperit, ni com lo Sant Esperit ama lo Pare e lo Fill e
en ell se afina és complex la obra d'amdós, sens lo qual Sant Esperit lur obra
no poria venir a compliment, ja, regina, jo enaxí entenent la obra de Déu e
pregant Déu per los peccadors, no hauria fadiga en alguna cosa que a Déu
demanàs; car Déu no me
d'açò que de Déu entendria e tant seria gran la amor que Deus me hauria,
e majorment pus que demanàs coses legudes de donar e a mi de reebre. On,
com vós, reyna, tota la obra de la trinitat entenats e en lo cel ab Déu siats,
no y dubte que si vostre fill pregats que en lo món dó gràcia com per justs e
pecadors coneguda e amada sia la unitat e trinitat de Déu e la vostra honor,
que vos en diga de no. E doncs, reyna! Què féts e no pregats? E vós ja veets
que lo món se pert e no cessen peccadors de anar en foc perdurable, los quals
van enaxí contínuament a dampnació depuys que
flums e les fonts a la mar.
l'amats cové que amets tot ço que ell ama e tots aquells qui ell amen. Reyna!
Vós lo amats home Déu e ell ama ésser Déu e home, e enaxí és com vós ho
amats e com ell ho ama. Vostre fill ama ço que vós amats e vós amats ço que
vostre fill ama; vostre fill ama vostra honor e vós amats vostra honor; vostre
fill ama sa honor e vós amats sa honor. Vostra honor és que siats amada per
los peccadors, e honor és de vostre fill; car en aquella honor serets amada
com a mare de misericòrdia e vostre fill com a pare de misericòrdia, e los
peccadors amaran com a fills de mare de misericòrdia e com a fills de pare
de misericòrdia. E donc, reyna ! Què farets? No
ni d'açò que us deman per amor e per honor de vós e de vostre fill no me n'
exoÿrets? Ah, reyna! que sí farets.
altra faÿa almoyna per ço que hagués glòria. On d'açò fon feta qüestió qual
d'amdues era més digna de glòria.
e consirava la gran glòria de paradís: consirava les penes per entenció
que n'agués paor, e consirava la glòria per ço que la amàs. On, totes aquestes
coses faÿa la dona per ço que hagués glòria, e no y faÿa alguna cosa per entenció
de amar, loar e servir Déu e nostra Dona.
Morí aquella dona e fo dampnada, car no
que més amava sa glòria meteixa que la glòria de Déu e la glòria de nostra
Dona, la qual glòria de Déu e de nostra Dona són per la primera entenció
amables, e la glòria d'aquella dona era amable per la segona entenció; e car
aquella dona no usava de intenció primera e segona enaxí com devia, per açò
no fóra justa cosa que entràs en glòria, en la qual no pot entrar negú havent
falsa entenció e desordonada.
10. De gràcia
dix que gràcia és elecció de persona sobre mereximent, e donar de grat coses
bones a aquells qui no les han perservides. E car nostra Dona és dona de
gràcia, per açò, dix Lausor, volem loar en
la primera és segons maternitat, segona segons filiació, e tercera és segons
pública utilitat.
millor fill qui puxa ésser, ni entre tots los altres fills no ha tanta de bontat,
granea e les altres com ha en fill, qui és home Déu. A ésser mare d'aquest
fill Déu home és eleta nostra Dona sobre sos mèrits e sobre sa bontat, car
molt més val lo fill que la mare; e car la sua maternitat val més que totes les
maternitats qui anc foren ni són ni seran, fo eleta nostra Dona a ésser mare en
pus alt estament de maternitat, que totes les altres maternitats. E d'aquesta
maternitat tan alta fo feta gràcia a nostra Dona e foren-li donades coses de
grat qui són sobre mereximent, ço és saber, bontat, granea, perseverança,
poder, saviea, amor, virtut e los altres; car entre totes les altres fembres fo
nostra Dona agraciada de virtuts, les quals són tan altes que per negun mèrit
no porien ésser guanyades. On, enaxí com sa maternitat fo sobre sos mèrits,
enaxí sa bontat, granea e les altres, covengren ésser sobre sos mèrits. On,
què us iria àls dient, dix Lausor, mas que més és ço que és donat a nostra
Dona sots raó de maternitat, bontat, granea e les altres, que no és tot quant
han pogut guanyar per mèrit los hòmens qui són estats ni són ni seran? E
qui poria consirar com gran gràcia és ésser mare del Fill de Déu e ésser mare
del millor hom qui anc fo ni qui sia ni qui serà? E encara mellor que tots los
àngels ni tots los hòmens ni totes les altres creatures? E encara com gran
gràcia és donar bontat, granea e les altres, qui responen a la noblea d'aquella
maternitat?
ha-us creada la pus graciosa filla que haja poguda crear, e car aytal creatura
axí alta e nobla filla vos covenia crear, per ço que poguéssets ésser sa mare;
car si ell vos pogués crear pus noble que sóts, no pógrets ésser mare de son
poder ni de sa volentat qui no us volgra haver donada tota la nobilitat que us
cové a ésser mare de Déu. Sóts, doncs, creatura aytant nobla e aytant alta filla
com Deus ha poguda crear ni ha pogut haver, voler a ésser pare de vós. Per
què la sua paternitat e la vostra filiació se responen la una a l'altra de bontat,
noblea, virtut, granea e glòria, e de tota aquella bontat, granea e les altres vos
fo feta gràcia e do sobre tot mereximent; per què us pot hom appellar filla
graciosa, agraciant totes les altres filles qui han bontat e les altres.
pus noble utilitat qui ésser pusca, sóts eleta, ço és a saber, que la major utilitat
que humana natura pusca reebre, hoc encara, que totes les creatures pusquen
reebre, és ésser mare de Déu, e ésser mare del millor home qui val més que
tot quant és creat, e ésser mare de nostra pública utilitat e redempció, e encara
ésser mare de justs e de peccadors; que si vós no fóssets mare e vostre
fill no fos Déu home, tot l'umanal linatge fóra perdut, e car vós sóts mare
és restaurat en quant és recreat. Doncs, qui poria dir com vós, regina, sóts
agraciada de comuna utilitat a la qual vos ha Deus eleta e triada sobre totes
les altres eleccions e sobre tots altres dons? Lexar-m'é, reyna, dix Lausor, de
loar vostra gràcia, car no y poria abastar, ne les gràcies que vós féts a justs e
a peccadors no poria nomnar ne entendre.
d'aquelles dones era bona, casta e humil, e havien abdues moltes d'altres
bones costumes. La una havia gràcia de bon marit, qui molt la amava, mas
no havia gràcia de les gents, car no
havia bona fama per les gents e molt la loaven de bontat e de castedat, mas lo
marit ne deÿa mal e tenia-la en sospita, car no creÿa que fos leal de son cors.
On, sobre açò és qüestió qual d'amdues les dones ha més de gràcia.
e mullers de dos mercaders, qui eren anats en longues terres per guanyar.
Aquelles dues dones hagren defalliment de gràcia e peccaren contra lurs marits.
Dementre que elles estaven en peccat de luxúria, la una dix a l'altra que
mal faÿen e bo seria que exissen de pecat.
Abdues anaren a l'esgleya pregar nostra Dona que les gitàs de peccat e que
faés gràcia sobre ço que no merexien. La una de les dues dones reebé gràcia
de nostra Dona e fo casta d'aquí avant, l'altra no reebé gràcia de nostra Dona
e romàs en lo pecat. Aquella qui exí de peccat pregà nostra Dona per intenció
que la servís, la amàs e la honràs, e per açò desirà castedat; l'altra qui romàs
en lo peccat pregà nostra Dona per entenció de temor, car paor li prenia de
son marit que com seria vengut, si sabia que ella hagués fet falliment contra
ell, que la ferís o l'auciés; e car no pregà nostra Dona per raó de sa bontat e
per entenció d'ella a servir, per açò no pòc reebre gràcia, mas si ella la pregàs
per vera entenció, ja nostra Dona no li pogra dir de no e donara-li ço que li
demanava.
gràcia! Los reys e
vós, regina, fos eleta a ésser mare per gràcia. Aquesta gràcia és de grat donada,
car aquells qui la han no la han perservida. Reyna! Vós sabets quants
peccadors vos demanen de dia e de nits gràcia com los lurs peccats los sien
perdonats e dons los sien donats: d'on, ells vos dien per mi qui som lur procuradora,
que
haver gràcia ni pusquen haver glòria ni ço que demanen; ans, reyna, pus que
vós sóts mare per gràcia e sobre vostres mèrits vos és feta gràcia, vos prec que
sobre lurs mèrits los movats a reebre gràcia de benedicció e de dons e perdons,
e si no u féts farets contra natura de gràcia, la qual havets sobre vostres
mèrits. E, reyna! dix Oració: Estats-me a raó, car si u féts no
vós haja fadiga de gràcia, do e perdó.
doncs, quina maravella fóra si a la Dona qui romàs en peccat, segons que ha
dit Entenció, haguéssets feta gràcia, jatsia açò que ella no us pregàs ab vera
entenció de castedat? Doncs, per què no li faés do de gràcia de vera entenció?
Mas vós esperàs que ella se mogués a vós a pregar per vera entenció, ço és
que per amor de vós a servir majorment volgués exir de peccat, e aprés per
amar castedat e son marit; e car no u féu, romàs en pecat e vós estigués que
no li faés gràcia, do, ni perdó.
E no fóra millor, reyna, que vós la moguéssets a vera entenció e que de vera
entenció li faéssets gràcia e do, e de sos peccats perdó? Oh reyna! Açò meteix
se fa vostre fill, que vós féts, car espera que
a vera entenció e que facen bones obres, e car no u fan lexa
e com se moren van en foc infernal perdurable; e ja aquí de vós ni de vostre
fill aquells no hauran gràcia, do ni perdó, e vostre fill, regina, ha
per gràcia, car ans que nasquessen no podien haver perservit ésser, e puxes
lexa
vénga aprés los mèrits, ans se cové que la gràcia vage totes vegades davant
als mèrits.
e d'aquesta comuna utilitat dats gràcia, dons e perdons a alguns e no a
altres. On, d'on vos vé e per qual natura que vós a uns e a altres no féts gràcia
e dons e perdons pus que sóts eleta a pública utilitat, e pus que en vós ha tanta
de bontat, granea e les altres, que a tots podets donar e perdonar? per què
no féts moure tots los peccadors a amar e honrar vós meteixa e vostre fill?
Sapiats, reyna, que no som pagada ni alegra, ans ne som trista e dolenta, com
a tots no perdonats e tots en gràcia no metets; e tem-me que jo haja la vostra
gràcia, pus que no
bé, trametets gràcia a alguns hòmens qui vagen per lo món tractant pública
utilitat, e aquests que hagen tanta gràcia en lurs paraules e en lurs obres, que
moguen les gents a vera entenció en vós e vostre fill amar e pregar e entendre,
que adoncs reeben de vós e de vostre fill gràcia. Mas que vós no trametats
hòmens per tot lo món qui tracten comuna utilitat e sien los evangelis preïcats
e tuyt sien en una ley, ni les gents no
comuna utilitat e que enaxí tot lo món vage a mal, açò, reyna, ni fa a vós a
sofferir ni natura ni raó no ho pot més sostenir.
pregava que li donàs gràcia com pogués entendre veritat; l'altra la pregava
que li donàs gràcia com pogués amar bontat. D'on, sobre açò fon feta qüestió
qual d'amdues faÿa millor oració.
qui amava castedat per entenció que nostra Dona li faés gràcia de un fill, car
aquella dona no havia infants e desirava molt haver un fill. Nostra Dona
donà a aquella dona un fill molt bell. Com la dona hac hagut son fill e hac
viscut
fill no amà tant castedat com faÿa dementre que no havia infant. Aquell infant
morí e fo sa mare molt despagada, car molt lo amava. Un dia consirà la
dona en la mort de son fill; e remembrà com solia amar castedat per ço que
hagués fill, e car havia lexada castedat e era sens gràcia, consirà que fos son
peccat occasió de la mort de son fill; car pus fallí a nostra Dona de entenció,
sí
que era occasió de la mort de son fill.
11. De santetat
és puritat de bontat, granea, perseverança e les altres. On, d'aquesta santedat
volem loar nostra Dona en esta manera:
bontat sens tot mal; ni en la granea de nostra Dona no ha alguna malea, ni
en la bontat de nostra Dona no ha alguna poquea de granea; e açò meteix se
segueix de perseverança e les altres. On, per açò la puritat de bontat, aquella
que ha en sí meteixa e cella que ha en granea, e la puritat que granea ha en
sí meteixa e en bontat e les altres, és la santedat de nostra Dona, ab la qual
santedat clarifica e reluu e declara bontat, granea e les altres; e açò en tant que
no hage algun encamerament del contrari de bontat, granea e les altres; e ab
aquesta puritat e santetat purifica e sanctifica nostra Dona son remembrar,
son entendre, son voler, enaxí que purament e santament membra e entén ço
que ama, e purament e santament membra e ama ço que entén, e purament
e santament entén e ama ço que membra, enaxí que no y ha defalliment de
bontat ne de granea ni de perseverança e les altres. D'on, per açò nostra Dona
és sancta e pura en son membrar, entendre e amar, e nostra Dona purifica e
sanctifica a tots aquells qui la membren e la entenen e la amen, lur membrar,
entendre e amar, e sí
la fornal, lo foc lo munda e
essència e natura de l'aur, e per ço roman l'aur tot pur e tot munde en sí meteix,
e enaxí és afinat e conegut en sa puritat. On, en semblant manera e molt
millor encara, és de nostra Dona qui és més pura e munda en sa santetat que
l'aur en sa puritat; e açò és per ço car nostra Dona és purificada e mundada
en la amor de son fill, qui la ama tan fortment en bontat, granea, perseverança
e los altres, que tota la fa estar sancta e pura, clara e munda, sens que
no y ha àls, mas santetat, puritat e amabilitat, bontat e les altres. E açò cové
ésser enaxí per ço que nostra Dona respona ab sa gran amabilitat a la gran
amativitat, ab la qual és per son fill amada.
tota pura e santa en bontat; e lo cristall és tot pur en claredat, car no ha en sí
alguna ombra ni foscura: enaxí e molt mills encara nostra Dona ha granea,
que és tota clara e sens neguna corrupció de sí metexa e de bontat e les altres;
lo sol és pur en lugor, car és tot lugorós per natura: enaxí e molt mills encara
nostra Dona és lugorosa e resplandent en santedat e puritat de perseverança.
Emperó la neu jatsia que sia tota blanca, sots la blancor ha altres colors qui
no aparexen, car en la neu són los
color; e açò meteix se segueix del cristall e de totes les coses elementals. Mas
en nostra Dona tot ço qui és en ella, tota és pura e sancta bontat, granea,
perseverança e les altres; e lo sol, jatsia que sia tot luent e resplandent purament,
emperò los nuus empatxen sa claredat que no passa sajús a nós ne
contínuament no illumina nosaltres, car de nits no dóna claredat a nós; mas a
nostra Dona no és qui puga empatxar sa bontat, sa puritat e santedat, e contínuament
sens negun cessament sana e purifica tots aquells e aquelles qui ab
pura entenció, claredat, santedat e bontat ne volen reebre.
Lexats-vos de loar nostra Dona, car no y podets abastar, e ojats aquesta
qüestió: Eren dues dones qui loaven nostra Dona de santetat, e la una dona
era en vida contemplativa, l'altra en vida activa. On, sobre açò és qüestió
qual d'amdues les dones podia més loar nostra Dona de santedat.
Dona, e tota vegada que sanctificava la hòstia e faÿa lo sacrament de l'altar,
consirava la santetat de les paraules qui de pa fan carn e de vi sanc en home
Déu, fill de nostra Dona. On, si en paraules ha tanta de santedat, gran santetat
ha doncs en nostra Dona e en ses paraules; car com de la santetat de la
carn e de la sanc de nostra Dona près santetat, la divinitat prenent santetat
humana, en les paraules que respòs nostra Dona a l'àngel Gabriel, se formà
e
santetat de nostra Dona, reebia lo sacrifici, lo qual sacrifici lo sanctificava e
purificava de tot peccat, e faÿa molt de bé a tots aquells qui
l'adoraven.
—Vós, dona sancta, sóts sancta, clara e pura en bontat, granea, perseverança
e les altres. Vós, reyna, sabets que natura és de bontat que sia sancta
e pura e que faça bé; car si és sancta e pura e que no faça bé, cové que algun
encamerament hi sia per què no fa bé, e axí adoncs no és pura bontat; mas
de la vostra bontat no pot hom açò dir, car tota és sancta e pura. Açò meteix
se segueix, reyna, de vostra granea e de vostra perseverança; car natura és de
granea que sia sancta e pura a fer grans coses e nobles, e natura és de perseverança
qui sia sancta e pura, que les bones obres qui són grans faça continuar
e perseverar longament: d'on, ajustant vostra santetat, puritat, bontat, granea
e perseverança en unitat d'obra, cové que la obra sia bona, gran, perseverant
e ornada e vestida de puritat e santetat. On, aquesta obra aytal vos deman,
regina, e per aquesta us prec e a aquesta m'estats e m'exoïscats e
e d'aquí avant de no no me
m'exoíssets, no parria de vostra santetat, bontat, granea e perseverança.
bontat, granea e perseverança, és que vós preguets vostre fill home Déu que
trameta sants hòmens, qui sien bons de pura bontat e grans de pura granea de
santetat, e qui sien forts e perseverants en bé membrar, entendre e amar e en
gran bé, e encara que aquests hòmens sien molts, per tal que en ells sia granea
en qui s'estena. Aquests hòmens sants que us deman, regina, són mester en
lo món qui
és en torbat estament; e en aquests pot ésser plantada puritat e santetat de
vida de bontat, de granea, de perseverança e d'amor, e sens aquests, no han
en qui
e de malea, e de poquea de tot bé e de granea de tot mal. Sab-ho Déu, reyna,
que per vostra honor, valor e honrament vos deman aytals hòmens e adès los
vos deman. No m'ó triguets, car ja són los mals e
en lo món, e longament hi han estat.
e de poca quantitat, ha molt més de virtut e de puritat, de bontat, de granea
e de virtut, que en lo marbre, qui és pedra de gran quantitat; emperò si
o
com lo marbre e que multiplicàs lur virtut en puritat segons lo multiplicament
de quantitat, qui poria aestmar la bontat ni la granea d'aquella pedra
preciosa? On, sabets que fa, reyna, vostre fill? Tramet sajús en lo món hòmens
qui són grans en poder de diners, castells, viles, ciutats e emperis e
regnats, e és lur granea enaxí com lo marbre; e aquests són la major partida
inmundes e hòmens corrumputs e pecadors e ab malea, e ab poquea de bonea
e ab granea de malea, e són perseverants en mal, e aquests són aquells
qui majorment destruen e corrumpen tot lo món e tot lo giren a lur honor e
honrament. Encara fa més, reyna, vostre fill, qui tramet en lo món hòmens
qui són de poc nombre e pocs en poder, car no han grans diners ni possessions
ni no són molt preats en lo món. Emperò santetat e puritat han alguna
de bontat; més, què val que tant són pocs e han petit poder, que
poden convertir a bon estament ni a santetat de vida? E, reyna! dix Oració:
E ja us criden e us appellen les gents: Sancta Maria! Sancta Maria! de dia e de
nit. E què es açò que vostre fill no tramet hòmens de gran santetat e molts
e de gran poder? E dir-vos hé, reyna! Molt més valria un home en lo món
qui fos de gran santetat, bontat e poder, que molts hòmens petits en bontat,
santedat e poder.
altres coses que amava en nostra Dona amava la santetat de nostra Dona,
e per açò pregava nostra Dona que li donàs santetat en amor e santetat en
temor, ço és que ab santetat la amàs e ab santetat la temés. On, sobre açò fo
feta demanda e qüestió qual santetat donà enans nostra Dona a la reyna, o
santetat d'amor o santetat de temor.
e sovín pregava nostra Dona. Aquesta dona sanctificava ses paraules
per entenció que fossen exoïdes, e sanctificava-les ab santetat de bontat,
granea, perseverança e les altres. Ab santetat de bontat les sanctificava en
quant deÿa bones paraules, e sots forma de bellea les deÿa e bona entenció
havia a tot ço que deÿa e demanava a nostra Dona; ab santetat de granea les
sanctificava en quant de grans coses e de nobles e de gran utilitat parlava, e
enaxí com ho havia, en gran amor ho deÿa ab gran affecció de boca; ab perseverança
les sanctificava en ço que sovín e pus contínuament podia pregava
nostra Dona.
E per ço com aquella dona santificava ses paraules, era en les demés paraules
exoïda per nostra Dona en ço que demanava, e encara per tots aquells altres
ab qui parlava; e quant s'esdevenia que algunes coses demanava de què no
era exoïda, era-ho per ço car fallia en la sanctificació, car no sanctificava ses
paraules, axí com devia ab bontat, granea e les altres; per què no podia reebre
de nostra Dona sanctetat en ses paraules.
12. De justícia
justícia és donar a cascú ço que li cové e retre a ell ço que és seu. Segons esta
diffinició de justícia, dix Lausor, volem loar nostra Dona en esta manera:
cové, ço és a saber, que la justícia natural justament dóna de bontat corporal
a granea corporal ço que a granea corporal se pertany, en tal manera que la
granea sia bona, e enaxí bona que no haja sobres, sinó ço que li cové. Açò
meteix fa justícia a bontat, car dóna de granea corporal a bontat corporal segons
ço que li cové, en tal manera que bontat sia enaxí gran que no haja oltre
ni menys de ço que li cové; e axí de tots los altres començaments, car justícia
los afina e
nostra Dona, e d'aytal afinament e ordonament ixen beutats corporals, ço és
saber, bella cara, bells ulls, e les altres fayçons. A aquestes beutats de nostra
Dona ret justícia ço que és lur, ço és a saber, que anc no donaren les beutats
de nostra Dona negun moviment ni a nostra Dona ni a altri de carnal desig,
per tal que les beutats responguessen a la fi per què foren creades, ço és a
saber, a virginitat, santetat, puritat de carn e de sanc e d'esperit, per tal que
fos presa carn e sanc pura e verge e sancta, de la qual se vestí lo Fill de Déu,
qui és puritat e santedat e justícia de bontat, granesa e les altres; e a aquesta
justícia del Fill de Déu e de nostra Dona cové respondre la justícia de nostra
Dona. E doncs, dix Lausor, segons aquest responiment de una justícia a altra,
qui és bastant a loar la justícia de nostra Dona?
la ànima. Aquesta justícia eguala e afina cascuna de les parts, en tal manera
que a cascuna part dóna de l'altra ço que li cové, enaxí que no li
trop ni poc, e d'açò neix membrar, entendre e amar en la ànima, al qual membrar,
entendre e amar dóna justícia de bontat e de granea tot ço que lus en
cové, e al membrar, entendre e amar de nostra Dona ço que és lur, ço és saber,
lo objet membrable, intelligible e amable segons bontat, granea, perseverança
e les altres. Aquest objet és lo fill de nostra Dona e són tots los peccadors
qui en nostra Dona se confien e mercè li demanen. On, com lo fill de nostra
Dona sia tan membrable, tan intelligible, tan amable, e com los peccadors
sien tants qui en nostra Dona se confien, e com la justícia de la ànima difusa
per membrar, entendre e amar haja a respondre a l'objet, qui és qui pogués
consirar en la gran justícia que nostra Dona ha en la ànima e en ses obres?
al cors e lo cors a la ànima, en tal manera que la bontat esperital e la bontat
corporal s'ajusten e s'unesquen e
hi sia enaxí que a la bontat respona, ço és l'una a l'altra justament, ço
és saber, que la justícia dó de bontat esperital tanta a la bontat corporal com
li cové, e açò meteix faça de la bontat corporal a la esperital, e axí de granea
e les altres; e açò en tant, que la ànima e lo cors sien axí proporcionats e ordenats,
que justícia li dó tot ço que li pertany de cascuna de ses parts; e que
aytal dona axí naturada e justificada, justícia reta als peccadors, car d'ells és
en quant és lur mare e lur advocada, e, ella és columna de lur restaurament e
salvament. On, per açò nostra Dona dóna de sí metexa als peccadors ço que
lur cové, e de sí metexa lur ret ço que justícia requer ni demana; per què nostra
Dona fa tots aquells peccadors qui són injusts tantost justs, com en ella
confien e
abastar hi podia, que nostra Dona sia loada de gran laor en justícia.
hom hac una filla de sa mare. És qüestió qual del
dues mares és pus contrari a justícia.
e era noble e de gran linatge, mas era hom luxuriós, per la qual luxúria
perdia tots sos béns altres que havia; e havia luxúria, per ço car de justícia
havia defalliment en quant no donava de granea a bontat, ni de bontat a granea
e les altres; car per entenció que hom dó de bontat a granea e de granea
a bontat, segons que
mas quant hom no vol usar moralment, roman justícia natural ociosa en les
obres defores; per què
mas que no l'avia en castedat. Dementre que aquest prelat estava en peccat,
un seu canonge qui molt l'amava li dix aquestes paraules: —Sènyer! Un
pastor havia perdudes moltes ovelles que un lop havia devorades dementre
que aquell pastor era anat ballar e cantar a unes noces. Aquell pastor atrobà
dues dones dementre que tornava a les ovelles que
una d'aquelles dones plorava, car havia perdudes moltes virtuts per un vici, e
l'altra reÿa, car havia perduts molts vicis per un bé. Aquell pastor e les dones
anaren tant longament ensems, tro que foren en aquell loc on lo lop havia
mortes les ovelles. Quant lo pastor víu que
se reÿa ab la dona que plorava, puxes se plorava ab la dona que reÿa; e en
aquest estament estec en companya de les dones tro que venc aquell lop qui
li havia mortes les ovelles e ocís e devorà lo pastor davant les dones ab qui
anava. Molt consirà lo prelat en les paraules que
trobà en sí meteix que ell no era en l'estament de neguna de les dones, enans
era en l'estament del pastor, qui era axí exit de la entenció de pastoria, com
home qui és exit de son seny e parla com a foll. En quant lo prelat consirà
en son falliment e en ço que les paraules del canonge significaven, conec son
peccat e conec que ell era fora de l'ofici de preladia e que ell era lo pastor qui
per mal eximpli oceïa les ovelles. Temé lo prelat la justícia de Déu que no
l'ociés en peccat e que en sa preladia metés altre pastor per ço que no vagàs
d'entenció, e penedí
l'altra dona en la celestial vida.
mills encara, no s'ó tinga ella en mal; e car vós sóts tan justa en moltes maneres
e en totes maneres, una justa demanda e preguera vos aport, e aquesta
demanda faç a vostra semblança aytant com pusc per tal que no digats de no
a vostra semblança, car segons orde de natura tota creatura ama sa semblança.
E aquesta demanda que us faç, reyna, és a vostra semblança en quant és
justificada de bontat, granea e les altres: justificada és de bontat, en quant
bona cosa vos deman e justa, car bona cosa e justa és demanar que vós siats
membrada, coneguda e amada per tots los pobles e per totes les terres de
levant a ponent. En aquesta demanda no ha negun mal ni deguna injúria; e
encara, reyna, que en aquesta demanda pos granea en ço que deman que per
grans hòmens en nombre, e grans en santetat, saviea e amor, poder e bontat e
linatge, siats amada, servida, coneguda e honrada; e encara, reyna, que aquesta
demanda que us faç, ab totes les forces sensuals e espiritals la us deman.
Per què us prec, reyna, que no me
ma demanda, e si no u féts clamar-me-n'ia a vostra justícia en quant no amaríets
vostra semblança.
justícia de Déu lo Pare qui
qui l'oceïen, adoncs vós ploràvets de la dolor e angoxa e passió e mort que li
veýets sostenir: on, los vostres plors eren, reyna, justs e plens de justícia, e en
cascuna de les làgremes que gitàvets era justícia, car de font de justícia exien,
ço és del vostre just membrar, entendre e amar de vostra ànima. E, regina!
Pus de vostre membrar, entendre e amar tan justes làgremes ixien, porien-y
entrar aquestes làgremes e aquests plors que de mos ulls fan exir lo membrar
ab què us membre e l'enteniment ab què us entén e la volentat ab la qual vos
port amor? E si entrar no y poden, reyna, què fa vostra justícia e no obre la
porta? E si justícia tanca la porta, és justícia o és injúria ço que
sospirar e languir en membrar, entendre e amar vostra honor, honrament e
valor?
ha major entegretat en misericòrdia que linya en cercle feta ab compàs, e la
vostra justícia és més centre de cercle de bontat, ab granea e perseverança que
centre de cercle fet ab compàs.
On, per raó d'açò, reyna, vos acús los peccadors qui han peccat mortalment
e venial e de molts peccats e de greus. E ve
que
són pagats, e bé conexen e confessen que han errat contra vós e vostre fill, e
fort se peneden. On, venits avant, reyna, e vejam què farets d'aquests peccadors;
car si
volentat a la qual no contrasten pus que
punits, si vós ho volets, e del vostre plaer han plaer; e si no
ja no serà vostra justícia més èntcgra en misericòrdia que linya de compàs
en cercle, car punir hòmens qui clamen mercè e metre
no és perdonar a hòmens peccadors. E doncs, reyna! dix Oració: Perdonats
e no us metats en altres noves.
un filòsof. Cascú d'aquests tres eren hòmens letrats e havien gran sciència.
Lo crestià deÿa que la sua ley era mellor que la del sarraí e lo sarraí deÿa lo
contrari; e lo filòsof los féu qüestió e demanà
podien la justícia e la misericòrdia de Déu més estendre a obrar e a usar de
lur offici. Ni vós, Oració, per qual d'amdues les leys havets més d'abundància
en pregar?
sant hom e qui amava molt justícia. Un dia s'esdevenc que
una ciutat on estava, e passà davant la cort on se tenien los plets e un pobre
hom cridà en alt e dix aquestes paraules: —Sènyer en rey! Vós sóts rey per
entenció que siats just en tenir justícia, e per ço que tenir la puscats, vos són
donats castells, viles e ciutats. Mes tants són d'avocats e de malvats jutges,
que tota vostra cort destrien e corrumpen, e negun plet no
cort que no s'í corrumpa justícia per diners; e los plets qui porien ésser determenats
en breu temps, fan jutges e advocats durar longament, e són robadors
e enemics de justícia e de la entenció de lur offici e del vostre. Molt consirà lo
rey en les paraules que aquell hom deÿa, e víu en aquella plaça molts jutges e
molts advocats, e dix aquestes paraules:
No
jo vull, a honor de Sancta Maria, que en aquesta ciutat no haja mas un jutge
e
prenguen diners ne servey de negun hom, e si u fan que sien encorreguts
en cors e en haver. Aquest rey, dix Entenció, donà grans messions e grans
rendes al jutge e als advocats per entenció que amassen justícia e que fossen
amics de justícia e enemics de injúria; e consirà que enaxí era justa cosa que
jutge e los advocats fossen bé dotats per tenir justícia, com era raó que ell fos
bé dotat per ésser rey e guardar son poble. Aquest ordonament meteix féu lo
rey per totes les altres ciutats; e dementre que aquell rey visc tenc sa terra en
gran justícia e en gran pau, e per la justícia que tenia se exien molts hòmens
d'altres regnats e venien estar en son regne.
13. De misericòrdia
és perdonar colpes e peccats e donar coses bones e profitoses. On,
com nostra Dona sia misericordiosa, dix Lausor, volem loar nostra Dona de
misericòrdia, segons los començaments d'aquest Libre.
Dona és bona e bona cosa és perdonar e donar bones coses e profitoses,
segueix-se de necessitat que nostra Dona sia misericordiosa e lexant als
peccadors colpes e peccats e donar lus virtuts e mèrits ab los quals hagen
perdurable glòria. Aquesta misericòrdia de nostra Dona és gran e perseverant,
e cové ésser gran e perseverant segons la bontat de nostra Dona, e cové
ésser bona segons la granea e la pcrseverança de nostra Dona, e açò en tant
que la una respona a l'altra en egualtat. On, com nostra Dona sia enaxí bona,
gran e perseverant que respona sa bontat, granea, perseverança a ésser mare
de Déu, e a ésser mare de mellor hom de tots hòmens e home per què totes
coses sien creades, e ell sia fi e compliment de totes creatures e tot quant és
creat és proporcionalment creat segons que a ell se pertany e
doncs, qui pogués aestmar la gran misericòrdia de nostra Dona ni les grans
colpes que perdona per ella son fill e los béns que dóna?
d'amor, e la saviesa és vestida de poder e d'amor, e l'amor és vestida de poder
e de saviea. En aquest vestiment respon la un a l'altre segons la bontat, granea
e perseverança de nostra Dona, e cascú d'aquests és vestit de misericòrdia e
misericòrdia és vestida de cascú d'ells
On, com lo peccador prega nostra Dona de misericòrdia ab bontat, granea,
perseverança, poder, saviea e amor, aytantost la misericòrdia de nostra Dona
respon ab tota sa bontat, granea, perseverança, poder, saviea e amor, e al
peccador perdona e dóna ab tot ço que respon a sa demanda, e enaxí exoís
al peccador perdonant e donant, e negun peccador segons esta manera no va
en fadiga; e sien los peccadors grans o petits e tan grans e tan majors que més
no puxen ésser, o sia un peccat e tan poc que menor no puxa ésser, qui tots
los trenca e
perdonar que peccador ni peccadors peccar, e donar més que home ni hòmens
no poden dir ni pensar. On, beneyta sia aytal misericòrdia, dix Lausor,
qui enaxí és digna de loar.
car fill qui és misericòrdia infantà; e és filla de misericòrdia, car filla és de
Déu Pare qui la ha creada. On, com ella sia mare e filla de misericòrdia, ha
tanta de la semblança de la misericòrdia de Déu segons maternitat e filiació,
que la misericòrdia de Déu no la pot més a sí meteixa asemblar, car no la pot
fer major mare ni millor filla com l'à feta, e per ço no la pot més vestir ni
ornar de misericòrdia com l'à vestida e ornada. E com lo poder de Déu puxa
tant segons sa bontat, granea e perseverança, saviesa, amor e les altres, qui
és aquell qui pogués la millena part aestmar com gran és la misericòrdia de
nostra Dona, pus que és tan gran que Déu no la pot fer major en nostra Dona
ni en altre? Ah misericòrdia de nostra Dona! dix Lausor: Beneyta sies tu, car
ést tan gran! Ah foll peccador! Si ben ést gran peccador, per què
de la misericòrdia de nostra Dona?
aquella ciutat on estava no havia home més mundà que ell era, car de tot en
tot s'era girat a les vanitats d'aquest món, e Déu e nostra Dona havia gitat
en oblit. Un jorn s'esdevenc que aquest home consirà en los peccats e en
los falliments que faÿa e havia fets contra Déu e nostra Dona, e sentí
peccador que no hac audàcia ni virtut de demanar misericòrdia ni perdó a
Déu ni a nostra Dona, e en sí meteix consirà que era perdut e jutjat a sofferir
infinits treballs.
Emperò en quant axí consirava jutjà sí meteix a tota justícia, qui ha gran
amistat ab misericòrdia, e la justícia tocà misericòrdia, e adoncs la misericòrdia
de nostra Dona tocà bontat, granea e les altres, e totes ensems corregueren
al peccador, al qual donaren contricció e penediment e amor, ab la qual
amà misericòrdia e perdó e do, e enaxí venc la audàcia e demanà perdó e do
a nostra Dona; per què la misericòrdia de nostra Dona donà e perdonà e en
via mès lo peccador de demanar misericòrdia, e d'aquí avant aquell peccador
fo home just e de sancta vida, e aytant com visc desirà honor e honrament
de nostra Dona. Per què d'aquesta cosa e de moltes d'altres, dix Lausor, fa a
loar nostra Dona sots raó de misericòrdia.
la gran gelosia que n'havia, feria-la malament, e tantes vegades la feria que la
bona dona no u pòc soferir e morí per los colps que son marit li donava e per
los mals estages que li faÿa. D'altra part una dona havia un cavaller per marit
qui era bo e cast e amava molt sa muller, emperò home era alegre e qui faÿa
aparès que amàs altres fembres; e aquella dona era molt gelosa de son marit
e creÿa que ell hagués afer ab altres fembres, e donà metzines a son marit per
ço que molt la amàs e que d'altres fembres no curàs. Aquell cavaller morí per
les metzines que sa muller li havia dades. Lo cavaller qui havia morta sa muller
e la dona qui havia mort son marit conegren lur defalliment e pregaren
nostra Dona que
Dona lus acaptà misericòrdia: d'on, per açò és qüestió qual d'amdós devia
loar més nostra Dona de misericòrdia.
rey estava havia un home qui era beguí, emperò ypòcrita era, car home era
luxuriós; mes anava vestit de vils draps e dejunava e faÿa almoyna e anava a
l'esgleya tots jorns e les paraules de Déu oÿa volenters. Aquest hom havia
bona fama en aquella ciutat, car hom lo tenia per sant home, e
faÿa de luxúria, faÿa
la folla fembra ab qui peccava. Aquell hom pregava lo rey moltes vegades
per los pobres e per los hòmens qui per justícia devien ésser punits, e lo rey
moltes vegades oïa aquell home e faÿa tot ço de què ell lo pregava.
Esdevenc-se que
que
fets, mas un peccat de luxúria que havia fet no volc confessar, car trop li
prenia gran vergonya. Lo beguí demanà al rey si li havia confessats tots sos
peccats que li membraven dels quals null temps s'era confessat, e lo rey dix
que hoc, saul de un, e que d'aquell no
que
era en peccat de luxúria, e que ell li deÿa son peccat per entenció que ell li
digués aquell d'on no
son peccat. Esdevenc-se un dia que aquell beguí venc al rey e pregà-lo
per un hom qui merexia justícia, e que
lo pecat de luxúria en lo qual era aquell beguí, e menyspreà
que no volc obeir a sa demanda ni d'aquí avant no volc fer degunes coses per
sos precs, ni confessà
luxúria s'ensutzava corporalment e esperital: corporal, com ab la folla fembra
ab qui peccava s'acostava; esperital, com lo peccat membrava, entenia e
desirava. Esdevenc-se que aquell hom beguí celebrava en una esgleya on lo
rey venc oir missa, e hac tant de desplaer de la missa que aquell beguí cantava,
que anc no pòc haver devoció ni pòc Déu pregar. Dementre que aquell
beguí fo en l'esgleya estant lo rey enaxí, ell consirà que axí era ell en la ira
de Déu per la luxúria en què era, com era en la sua ira lo beguí per ço com
era luxuriós, e enaxí com ell no
sabé que era luxuriós, que enaxí la misericòrdia de Déu e de nostra Dona no
volria exoir de ço que
que null temps no fos luxuriós per entenció que nostra Dona de misericòrdia
l'exoís, e fo bo rey e just e qui féu molt de bé en sa vida.
pregàries féu un arbre en esta manera: —Reyna de vida! dix Oració: Contricció,
confessió e satisfacció són raÿls sobre les quals edific ma demanda.
Per contricció me penet, car hé errat contra bontat ab malea, contra granea
ab poquea e contra perseverança ab leugera volentat; e encara, reyna misericordiosa,
hé contricció, car del bé que hé fet no n'é més fet ab granesa pus
que bontat e granea se convenen, e penet-me del mal que hé fet, car l'é fet
tan gran, car a mal no li cové granea, ans li cové tanta de poquetat que res
no sia.
Reyna! Jo
mala en quant hé peccat, e vós sóts gran e jo poca, e vós sóts perseverant e
jo no, e axí dels altres. Reyna! Satisfaç a vós mon veer, oir, odorar, gustar e
palpar, e mon membrar e entendre e amar, car tot és vostre e a vós ho ret; e
d'aytant com ho hé tengut contra vostra volentat me penet, e ja d'aquí avant
no
D'aquestes raÿls ix un arbre, al qual met nom Oració, fet a ma figura e
semblança en ma pensa e en ma devoció: la cana d'aquest arbre és devoció e
sa color és d'amar; les branques d'aquest arbre són veer, oir, odorar, gustar e
palpar, e los rams són de memòria, enteniment e volentat; e les fulles són de
obediència; e les flors són membrar, entendre e amar; e lo fruyt és vostra dolça
e piadosa misericòrdia, e l'aygua ab què és regat l'arbre són mes làgremes e
mos plors. Reyna! Tot aquest arbre és ordonat, nudrit e complit a membrar,
entendre e amar vostra misericòrdia, e la terra on és plantat aquest arbre és la
vostra bontat, e
és, reyna, plàcia-us que hajats misericòrdia e pietat als peccadors qui per mi
vos presenten aquest arbre d'oració e de misericòrdia.
odor e la memòria membrar e l'enteniment entendre e la voluntat amar, e sí
fa vostra bontat bé e vostra granea gran e vostra perseverança durable. On,
com açò sia axí, reyna, doncs, on se seguiria ni per qual natura, que vostra
misericòrdia no donàs perdonar, e encara sens pregar? Car la font sens pregar
dóna aygua, car aytal és sa natura, e sí
calor, e axí de les altres coses que dites havem. On, com vós, reyna, siats
mare e filla e font de misericòrdia, no darets misericòrdia ab pregar? E que
sí farets! E encara sens pregar. E si no m'era per ben estar, e car se cové vós
pregar segons raó e natura, ja no us pregaria de perdonar, pus que a vós se
cové mills donar e perdonar que a mi pregar.
hòmens e fembres, car a l'un perdonats un peccat e a l'altre altre, e a l'un donats
una cosa e a l'altre altra, e enaxí com vos preguen particularment, enaxí
los exoïts particularment. Sancta Maria, reyna! E jo, qui us prec universalment
per tots peccadors, no m'exoïrets mes demandes? e no és pregar aytan
bé en ma boca ço que és, com en boca d'altre? e deman jo pública utilitat
a negú sinó a vós e per vós e a vostre honrament e honor? E que hé jo fet,
reyna, que de misericòrdia no sia exoïda? E jo ja
peccat; e jo ja deman més lexament de colpes e torts a vostra honor que per
ma utilitat ni la utilitat del poble. Plorà Oració e sí
l'ermità, qui dix estes paraules:
luxúria havien estat longament. Aquelles dues fembres foren a un sermó, en
lo qual un sant hom loava nostra Dona de moltes lausors, e entre les altres
lausors de què la loava, la loava de virginitat. La una d'aquelles fembres consirà
en lo peccat e en la gran viltat e sutzetat en què estava, e hac en coratge
que pregàs nostra Dona que li perdonàs e que glòria ab son fill li acabàs; mas
tant consirà la sua viltat e corrupció en què era, e consirà la puritat, santetat,
nedetat e virginitat de nostra Dona, e dix que no era digna que ella qui era
tant sutza e peccadora, que estigués en negun loc on estigués nostra Dona,
qui és dona de tan gran santetat; e per açò no gosà pregar nostra Dona de
do ni de perdó e plorà son peccat. L'altra fembra plorà son peccat e penedí
fortment e desirà ésser en glòria per ço que pogués veer nostra Dona, e sobre
açò demanà a nostra Dona do e perdó e esperançà d'ella misericòrdia. On,
sobre açò és qüestió a qual de les dues fembres és nostra Dona més tenguda
de donar e perdonar.
rey, e tan gran mal li volia, que en peccat mortal de ira n'estava. Esdevenc-se
que un cavaller d'aquell rey ocís un burgès d'aquella ciutat on lo rey estava.
Los parents d'aquell burgès pregaven lo rey que
d'aquell cavaller qui a tort havia mort lo burgès los faés justícia. Los amics
del cavaller clamaven mercè al rey que perdonás e que hagués misericòrdia.
Dementre que
remembrà lo mortal peccat en què ell era, e consirà entre sí meteix e dix
aquestes paraules en son cor: Rey és per entenció de tenir justícia; on, tenir
justícia és per la primera entenció e ésser rey és per la segona, e encara, és rey
més per perdonar que per ésser rey; emperò tu no és digne ni de jutjar ni de
perdonar, car justícia ni perdó no cové venir de home peccador ni qui sia en
peccat mortal ni fora entenció de son offici. On, si jutge lo cavaller a mort,
jutjaré com a rey, mas no com a entenció de justícia; e si perdó perdonaré
com a rey e no segons entenció de misericòrdia. Molt longament consirà lo
rey en aquestes coses, e tant consirà tro que conec que rey qui està en peccat
mortal, està sens entenció de ço per què és rey e usa com a rey sens entenció
d'offici de rey. Per què lo rey aïrà son peccat e près penitència del peccat, e
perdonà al rey que desamava e portà-li bona volentat per entenció que pogués
haver en son offici entenció de jutjar, perdonar e donar e regnar.
14. De beutat
que beutat és aquella cosa qui dóna alegrança veent, oint, ymaginant e membrant,
entenent e amant; e car en nostra Dona ha beutat, volem loar nostra
Dona, dix Lausor, segons esta manera:
que respona a la beutat de son fill, qui és beutat més gran que neguna altra
beutat creada; car pus que les beutats corporals de nostre Senyor Jesuchrist
sobremonten totes altres beutats corporals, e aquelles beutats concebé lo Fill
de Déu en nostra Dona e de nostra Dona, cové que les beutats de nostra
Dona sobremonten totes altres beutats, enaxí que sa color sia més bella e més
plaent a veer que color de neu ni de flor, e que sia més resplandent que del
sol sa resplandor; e car los seus ulls, ses celles, cabells, boca e cara, e axí de les
altres fayçons, són a nostre Senyor Jesuchrist més belles a veer que negunes
altres fayçons, e sí
les beutats de nostra Dona sobremonten totes altres beutats, e que sien axí
grans com són agradables a veer e a saber; e encara, cové que enaxí sien grans,
com són illuminants totes les altres beutats, car gens lo sol no dóna tanta de
claredat a illuminar la luna e les estelles e la terra, com les fayçons de nostra
Dona fan als sants de glòria. E doncs, qui poria consirar les grans beutats de
nostra Dona?
cors, axí que la beutat corporal e la esperital se concorden en egualtat de
bontat, granea e les altres. La beutat esperital de nostra Dona és de bontat,
granea, perseverança, virginitat, santetat e les altres, car cascuna d'estes coses
és bella en sí metexa e cascuna és bella en l'altra, enaxí que bontat en granea
embelleix e afayçona granea en quant la vest de sí meteixa; e açò metex fa
granea, qui embelleix e afayçona bontat, car bellea és a bontat que sia gran e
bella cosa és a granea que sia bona, e açò meteix de perseverança e les altres.
On, com la ànima de nostra Dona sia tant bona, tant gran e los altres, qui
poria considerar la gran beutat esperitual de nostra Dona?
qui són ses beutats e ses fayçons; e la memòria ha bell remembrament
segons que ella és bella, e sí s'à l'enteniment bell entendre e la volentat bell
amar; e la memòria embelleix e afayçona son membrar de la beutat, de bonea,
granea e los altres, car bella cosa és en membrar que sia bo, e bella cosa li és
que sia gran; e açò meteix se segueix de entendre e amar. En aquest membrar,
entendre e amar són beutats, segons que nostre Senyor Déu home, fill de
nostra Dona, és bell a ésser membrat, entès e amat. Qui és, doncs, qui pogués
aestmar com bell membrar, entendre e amar és aquell de nostra Dona?
E encara, tots los membrars, entendres e amars dels sants e de les santes de
glòria, e encara, de justs e de peccadors, qui en est món membren e entenen
e amen nostra Dona, tots són afayçonats e illuminats en beutat per lo membrar,
entendre e amar de nostra Dona. Què us iria àls dient de la beutat de
nostra Dona, dix Lausor, mas que n'ha aytanta esperitalment e corporal com
anc Deus n'í hage poguda metre? Per què n'à més mil mília tants que jo dir
no poria.
la loava de beutat esperital e l'altra de corporal. On, d'açò, dix l'ermità, vengren
a jutjament les dues dones a un sant hom e que digués qual de les dues
dones deÿa més de lausor de la beutat de nostra Dona.
fayçons havia; e car les gents la loaven de beutat, havia
era esperitalment, per ço car amava ésser loada de sa beutat; e per ço car era
leja en l'ànima ensutzava ab sa sutzetat e legea de la ànima la bellea del cors,
per ço car se acolorava e
diguessen més de bé. Dementre que la dona estava en aquell estament, esdevenc-se
un dia que
posava colors, e concebé en son coratge que ella
que per sa beutat fos amada per algun hom e que ella faés follage ab aquell
contra orde de matrimoni. On, consirant aquesta cosa, esdevenc gelós de
sa muller e consirà que sa muller fos mala, per lo qual consirar començà a
desamar sa muller e la dona desamà son marit, e enaxí fo entre amdós gran
discòrdia e gran mala volentat, e tant fortment aïrà la un l'altra, que
e cascú estec en peccat de luxúria tots los temps de sa vida.
paraules a nostra Dona: en una esgleya ha, regina, una ymage qui a vós
significa. Aquella ymage ha corona, mantell, flor e anell: la corona significa
la vostra corona, la qual havets de bontat, granea, poder e les altres; lo
mantell significa vostre mantell, ab lo qual abrigats los peccadors qui a vós
se reclamen, car d'aquells havets pietat, misericòrdia e mercè e d'aquells sou
consolació e esperança; la flor significa vós, qui sóts flor de beutat, santetat,
virginitat, honrament e alba; l'anell significa lo vostre remembrament, enteniment
e la vostra amor e la entegritat de perseverança e fermetat. Reyna!
Aquesta ymage serveix un clergue qui és bell de persona, mas leig de coratge,
car en son coratge és legea de malea e de petit bé e de gran mal e és poderós
de fer bé, del qual poder fa gran mal. Reyna! Aquest clergue és avar e cruel,
sens misericòrdia e pietat; corrumput és, reyna; aquest clergue en peccat de
luxúria; car en aquell se banya e s'adelita de dia e de nit en tant que aquelles
vegades com vostre fill sacra e aministra en la missa e deuria consirar la
santetat del sacrifici e en ço que vostra ymage significa a ell, consira en la
pudor e en la legea de luxúria. Reyna! Tot lo membrament, enteniment e
voler d'aquest clergue és ple de vicis, e com ha consirat en un vici membrant,
entenent e amant, tantost ne pren altre. Reyna! D'aquest clergue tan peccador,
tan ergullós, tan envejós e tan ple de tots vicis, no par que hom vos deja
pregar segons la sua sutzetat e legea de peccat, e segons la vostra beutat e
segons la petita virtut e valor del pregador. Emperò, reyna, car vostra valor
e vostra pietat e misericòrdia sobrepuja tot peccador en granea, enaxí que la
vostra granea és major en bontat, humilitat, pietat, misericòrdia e ajuda que
lo peccat o peccats del peccador, e per ço, reyna, se cové que siats pregada
per aquell peccador, car si no u érets seria feta injúria a la corona, mantell,
flor e anell que vostra ymage significa. Per què a mi me cové vós pregar, e
justícia e raó ho consent; e cert és, a vós, regina, cové exoir la demanda: car
enaxí com vós sóts de tot en tot raó de pregar, enaxí sóts de tot en tot raó de
exoir la demanda, la qual demanda, reyna, és que vós a aquell clergue donets
beutats esperitals per les quals siats membrada, entesa e amada, e sí
totes aquelles coses que vostra ymage significa.
Reyna! Car vós sóts bella e plena de beutats, vos fan les gents bella esgleya
e gran e bell altar e bells vestiments, e bells cants són dits de vós per molts
hòmens e en diversos locs; mas la esgleya on vós sóts pus bella, reyna, ço és
en lo cor del sant home qui vos ama e vos entén e remembra. Aquella esgleya
volria, si a vós plaïa, que fos en molts hòmens e en moltes de terres; per
què
belles e tan grans esgleyes corporals e lurs ornaments, e que de les esgleyetes
esperitals fóssets tan curosa que
de hòmens sants e justs qui de lur coratge vos feessen bella e gran esgleya,
consirant cascú vostres grans beutats e amant cascú aquelles a son poder e
honrar-les per totes les terres. E car d'aquestes esgleyes, reyna, que deurien
ésser tantes e són tan poques en lo món, sapiats que en som fort trista e despagada,
per què n'estic en plor e en tristícia e dolor. Per què vos clam mercè,
reyna, que la vostra beutat dó coratge e embellesca çajús los coratges dels
hòmens, en tal manera que per tot lo món de vostra beutat donem glòria e
lausor, membrança, saviea e amor.
que sia bella, nèdea e munda. Açò meteix vos dic, reyna, de les bèsties e dels
ocells, e encara del sol e de la luna e de les estrelles. Mas los hòmens e les
fembres d'aquest món, qui naturalment són pus bells que
ni les bèsties, ni
no u ha lo sol e los altres qui no la han esperitalment, e aquests hòmens e
fembres ensutzen e enlegexen sí meteixes e lo món, e de qui és bell fan leig e
cuyden per bell ço qui és leig, e tant han fet que quaix tot lo món han enlegeït
e ensutzat e tot l'àn girat de sots sobre; e en tant, reyna, que leja cosa
és a consirar e a dir e a oir les legees qui són en los hòmens e en les fembres
e corporalment e esperital. Per què us clam mercè, reyna, que us en prenga
pietat e mercè, e que la vostra beutat embellesca e deneig lo coratge de les
gents, e sí
demés dones, e açò meteix és dels hòmens, van a l'esgleya ab grans mantells
fresats e ab gran ornament, ab los quals enlegexen lur cors, qui és ple de fems
e de vèrmens, e lur remembrament, enteniment e amar enlegexen tant com
poden. Emperò vós ho sabets segons les demandes que us fan e la entenció
per què us preguen. Ah reyna! E per Déu no sia, que aquesta tan gran e tan
damnosa legea tant de temps pusca durar ni estar, ni que tant pusca donar
de damnage.
molt amaven: aquell fill era malalt a la mort. Lo cavaller e la dona anaren a
una esgleya de nostra Dona pregar nostra Dona que donàs sanitat a lur fill.
Lo cavaller tramès a nostra Dona un savi e ver entendre, car hom era molt
savi en moltes sciències; e la dona, car era bona e bella, tramès a nostra Dona
un bell e bon amar. On, sobre açò és qüestió qual d'aquests
nostra Dona, o lo cavaller per entendre o la dona per amar.
muller de un noble burgès. Aquella dona era molt bella corporalment e esperital,
e per ço que sa beutat no fos occasió que negun hom cobejàs carnal
delit en ella, no vestia de nobles draps ni ses beutats no manifestava, ans
aytant com podia les tenia secretes, car dona era qui amava molt castedat.
Aquesta dona, com anava a l'esgleya, anava humilment vestida, per ço que
donàs eximpli de humilitat e per entenció que nostra Dona la exoís de ses
paraules. Un dia s'esdevenc que lo burgès hac maridada una filla, e volc que
anàs a l'esgleya molt noblement vestida e ab gran honrament de gent, e les
altres dones digueren a la bona dona que adobàs e pintàs sa filla; mas la dona
demanà a son marit e a les altres dones per qual entenció volien que anàs a
l'esgleya, e lo marit respòs que per ço que prenent ella gràcia e benedicció
del sagrament de matrimoni pregàs Déu que la faés bona dona e que li donàs
infants qui fossen a servey seu; e la dona respòs e dix que no
que Deus exoís fembra qui
li havia donades, ni que a ell pregar anàs ab vanitat e ab amar la vanaglòria
d'aquest món. Per què adoncs la bona dona, segons veres colors de fayçons
e ab humils vestiments e sens uffana de gent, anà a l'esgleya e pregà nostra
Dona que a sa filla donàs beutat esperital e que la faés bona en amar, en membrar
e entendre nostra Dona.
15. De virginitat
és entegretat de cors e de pensa contra carnal delit. D'aytal virginitat, dix
Lausor, volem loar nostra Dona en esta manera:
de la virginitat de nostra Dona; e car aquella entenció fo la pus alta e la pus
noble que Deus puxa haver en creatura ni creatura en Déu, per ço cové que
respona la virginitat de nostra Dona a aquella entenció en bontat, granea,
santetat e amor e les altres, a la bontat, granea, sanctedat e amor de la entenció
segons la qual Deus près natura humana. E per ço, dix Lausor, no és
qui pogués aestmar la gran bontat e virtut, santetat e amor de la virginitat
de nostra Dona, ni la entegritat de cors e de pensa que
sua, car ab la sua virginitat se cové entegretat de bontat, granea, perseverança
e les altres, e encara entegretat de veer, oir, gustar, odorar e palpar, e encara
entegretat de parlar, membrar, entendre e amar virginitat; e tot quant ha en
nostra Dona corporal e esperital, tot cové que respona a la virginitat de nostra
Dona, e en poc ni en molt ni per neguna manera no cové que en nostra
Dona haja neguna re qui respona a corrumpiment de cors ni de pensa contra
virginitat, car si ho faés ja no fóra digna que
de la sua natura se vestís.
engenrar home; per què covenc que fos engenrat per Déu en nostra Dona
per entenció que fos home verge en Déu; per què covenc que de nostra Dona
prengués natura de virginitat, en tal manera que per negun temps no fos corrumput,
car ab corrupció no pogra ésser Déu; per què nostra Dona covenc
ésser verge ans del part e aprés del part, per ço que pogués ésser matèria com
son fill ne prengués natura de virginitat. On, enaxí com son fill fo fet home
en natura de virginitat incorrumpable, enaxí en nostra Dona covenc ésser
natura de virginitat incorrumpable, e per aquesta natura havia nostra Dona
proprietat e virtut dementre que era en lo món, que ja fos ço que ses beutats
sobrepujassen totes altres beutats, no era negun que ses beutats moguessen
a carnal desig.
On, què us iria àls dient, dix Lausor, de la virginitat de nostra Dona, mas que
és tan gran e tan alta que sobrepuja natura corporal e esperital? Corporal,
car sobre natura és que cors puxa passar per cors romanent cascú dels corsos
èntegres e sens negun corrumpiment; e sobre natura esperital és en quant
enteniment no pot entendre que un cors èntegre pas per altre cors èntegre
sens corrumpiment de la un o de l'altre; emperò fer-se pot segons obra de
miracle e segons volentat de Déu e de nostra Dona qui u volien, e encara
segons natura de la virginitat que
segons que dit havem.
e les altres, que respona a la virginitat de tots los verges e de totes
les vérgens qui per amor de nostra Dona amen virginitat: car enaxí com lo sol
illumina les estelles e totes les coses qui són en terra, e enaxí com lo foc qui
escalfa totes aquelles coses que són escalfades, enaxí e molt mills sens tota
comparació, la virginitat de nostra Dona és font e lum e compliment a totes
les virginitats de tots aquells e de totes aquelles qui la amen; e no tan solament
la virginitat de nostra Dona illumina e informa virginitat en los verges
e en les vérgens, que sí
amor de nostra Dona, car de la virginitat de nostra Dona pren lur castedat,
virtut e figura. On, beneyta sia aytal virginitat, dix Lausor, qui atant s'estén
e qui tanta de bontat e santetat dóna e sosté.
en peccat de luxúria. Aquell clergue corrumpé e mès en mala fama una verge
qui havia pres orde e havia promesa virginitat a nostra Dona. Aprés pocs dies
jac ab una dona maridada, muller de un noble burgès, la qual havia promesa
castedat a nostra Dona, e tan longament usà ab aquella dona lo clergue, que
la dona e ses filles ne foren menyspreades per tots aquells de la ciutat. E per
açò és qüestió en què faÿa lo clergue més a rependre, o en ço que toll virginitat
o en ço que toll castedat.
qui era molt rica dels béns temporals, car gran riquesa li havia romasa de son
pare e de sa mare. Esdevenc-se un dia que la donzella fo a un sermó, al qual
oí loar nostra Dona de virginitat, e en son cor proposà a ésser verge tots los
temps de sa vida, per entenció que en alcuna cosa pogués resemblar nostra
Dona.
Aprés lo sermó, dementre que la donzella tornava a son alberc, ella consirà
que nostra Dona estant verge havia un fill, e que ella estant verge no hauria
fill; per què, si per una manera era semblant a nostra Dona, que per altra li
seria desemblant. On, dementre que la donzella enaxí consirava e desirava
com s'esforçàs tant com pogués a ésser semblant a nostra Dona per entenció
que més la amàs, una pobre fembra qui portava en son braç un bell infant li
demanà almoyna per amor de nostra Dona, e la donzella li respòs, per qual
entenció li demanava almoyna. La fembra pobre li respòs e dix que ella li demanava
almoyna per dues entencions: la una era per tal que de ço que li daria
li hagués grat nostra Dona, e l'altra era per ço que de l'almoyna que li daria
pogués satisfer a sa vida e a la vida de son infant. Bona fembra! dix la donzella:
Qual d'aquestes dues entencions vos és vejares que sia a nostra Dona pus
agradable? Respòs, la pobra dona e dix que lo mèrit que la donzella hauria de
la almoyna, era a nostra Dona pus agradable, car aquella és per la primera entenció
e la almoyna és per la segona. Molt plac a la donzella la bona resposta
que la pobre fembra li havia feta, e dix a la pobre fembra que ella li queria per
nostra Dona que ella li faés almoyna de son fill e que
condició que ella lo afillaria de tots sos béns aprés sa mort e que la bona fembra
estigués en l'alberc e hagués totes ses necessitats en aquell alberc tots los
temps de sa vida. La bona fembra donà son fill a la donzella, e ella lo près e en
figura de Jesuchrist lo tenia per fill e en sa virginitat se alegrava e en aquell fill
Jesuchrist remembrava. Lonc temps estec la donzella en aquesta benanança,
e aprés sa mort lexà tot son heretatge a aquell fill que nodrit havia, lo qual
fo un dels millors hòmens e dels mills acustumats d'aquella ciutat, car a sa
bontat ajudava la entenció de la donzella qui nodrit lo havia.
de nostra Dona, e féu en sa pensa una verge demanda a nostra Dona. Verge
demanda féu de entegretat, de bontat, granea, perseverança e les altres, enaxí
que en açò que proposava demanar a nostra Dona no hac corrupció de entenció,
ans estec pur e munde e clar, e segons aquesta puritat, claritat de verge
entenció, Oració dix a nostra Dona estes paraules: —Dona reyna de virginitat!
Pregar-vos volria sots forma de virginitat pus que vós sóts verge e mare
de virginitat, e les coses de què vos vull pregar totes les endreceç a honor de
virginitat vostra, e en totes aquestes coses de què us prec met aytant com
puixs entegretat, de bontat, granea e les altres.
Reyna! Jo us prec e us clam mercè per los verges e per les vérgens qui virginitat
han promesa, que
corporal lus conservats ab virginitat esperital, car quant la bontat e granea e
perseverança e les altres han entegretat, puritat e santetat, adoncs ha lo cors
entegretat de bontat corporal e de granea corporal, car la bontat de la ànima
guarda la bontat del cors, axí com lo bon membrar e entendre e amar, qui
guarda lo bon oir, veer, odorar, gustar, tocar e parlar.
esperital ab vostre verge membrar, entendre e amar, en qui no fo negun
temps neguna corrupció; car si vós, reyna, volets membrar, entendre e amar
la virginitat dels verges ni de les vérgens, ja lop ni demoni no la poria corrumpre;
car la entegritat de vostra virginitat ha tan gran virtut, que corrupció
de vici ni de mala fembra ni de mal hom ni encara de demoni no li pot contrastar.
Mas no sé què és ni en què
membrar, entendre ni amar virginitat en aquells qui per vós la prometen, car
si ho faýets, ja no
se corrump, sapiats, regina, que a açò és vengut lo món, que lur virginitat
corporal se corrump o per una manera o per altra en tantes persones e per
tan leges maneres, que vergonya seria lo dir e leja cosa és lo pensar. On, com
vós, reyna, siats tan pura, tan verge e tan sancta e tant èntegra, corporalment
e esperital, com pot ésser que sajús multiplicats en tan pocs vostra semblança
e lexats tantes persones corrumpudes e enemigues de vostra semblança? Ah
reyna! E no sia. E ja és quaix tot lo món esdevengut en corrupció de luxúria
e de puteria!
que li ajudàs vostra virginitat a conservar la virginitat de les vérgens del monestir.
Aquella abadessa és verge e sancta dona, segons que vós sabets, e és
molt trista e irada del defalliment que fan en lo monestir algunes fembres qui
a vós havien virginitat promesa. E encara, reyna, vos hé pregada segons que
vós sabets, per una sancta dona filla de castedat qui ha mal marit e luxuriós,
e ella és casta e molt bona dona e ab son marit ha molt de treball sens que
no ha colpa.
Ni de la abadessa ni d'aquesta dona oir no
ni encara de moltes altres demandes no m'ajudats ni consell no
e jo planc e plor de dia e de nits e deman mercé, reyna mare de virginitat e
de castedat, car vénen los lops qui ocien e mengen les ovelles, e dormen los
pastors, qui han closes les orelles.
gelós e de mal estatge, e la dona era bona e casta e amava molt nostra Dona,
la qual pregava molt devotament que la conservàs en castedat, car son marit
li donava occasió que ella faés follia e malvestat de son cors. Prés d'aquella
dona havia una altra dona qui era mala, car en peccat de luxúria estava.
Aquella mala dona havia una bella filla qui era verge e amava virginitat per
amor de nostra Dona, mas per les males obres que sa mare faÿa, havia mal
eximpli e temia
sa virginitat, e sobre açò la donzella pregava nostra Dona que li salvàs e li
guardàs sa virginitat. On, sobre açò és qüestió qual de la dona o de la donzella
faÿa a nostra Dona pus agradable demanda.
que no
estat en religió, ell hac temptació de carnal delit. Aquella temptació fo axí
gran, que no la havia haüda axí gran, dementre que ell era en lo segle. Molt
fortment se maravellà lo religiós que podia ésser que pus fort era temptat de
peccat depuis que fo en l'orde que d'abans com no era en l'orde. On, dementre
que ell se maravellava axí, li venc en volentat que pregàs nostra Dona que
li revelàs per una manera o per altra qual cosa era aquella per què ell havia
majors temptacions de peccat en l'orde, que no havia com era en lo setgle.
Aquell religiós, dix Entenció, pregà nostra Dona que aquella cosa li revelàs,
e esdevenc-se una nit com fo adormit que vejares li fo que una dona li digués
aquestes paraules: E tu, hom qui dorms! Entín estes paraules: Los hòmens
qui són en lo món no fan vot ni promissió de virginitat, car enclinar-se poden
a matrimoni; mas los hòmens religiosos, car fan vot e promissió de ésser
verges, si verges entren en l'orde han major temptació de luxúria, car fan vot
e promissió de virginitat, que aquells qui res no prometen; car les coses vedades
o promeses més porten de bé o de mal e més són occasió a temptació,
que les altres qui són legudes.
Aquell religiós se despertà e hac molt gran plaer de què li era estat revelat en
somnis, e loà e beneí nostra Dona; e quant s'esdevenia que ell havia temptació
de carnal delit, ell pensava la virginitat de nostra Dona per son membrar,
entendre e amar, e aytantost perdia la temptació que havia; e açò féu tan longament
tro que d'aquí avant no li venc temptació d'aquell peccat ni d'altre.
16. De valor
aquella cosa per què val bontat, granea, perseverança, poder e les altres.
D'aquesta valor, dix Lausor, volem loar nostra Dona en esta manera:
val a bonificar granea, perseverança e les altres, car valor és de granea, perseverança,
que sien bones; e encara bontat de nostra Dona val a mortificar mal
e petitea de granea e privació de perseverança, car valor és de granea que sia
gran en bonea e mal li és que sia petita en bontat; e açò meteix se segueix de
perseverança. On, enaxí com la bontat de nostra Dona val en sí metexa e val
en granea e les altres, enaxí la granea de nostra Dona val en sí metexa e en
bontat e les altres; car valor és ésser gran en bontat e les altres. On, la valor
de nostra Dona, dix Lausor, qui la poria comptar ni aestmar? Car aytant
quant val més sa bontat que altra bontat, aytant val més en granesa que altra
bontat, car la un començament de què nostra Dona és ajustada, multiplica
sa valor en altre començament, e segons que és sa valor de dins, respon a la
valor defores, la qual valor ha nostra Dona en fer bones, grans, perseverants
obres e plenes de santetat, virtut e les altres.
los altres fills ni que totes creatures. Doncs la maternitat de nostra Dona val
més que totes les mares qui són, ni foren, ni seran; e car nostra Dona és mare
de nostra recreació e és mare de justs e de peccadors qui a ella
doncs, qui poria albirar ni dir com gran valor ha en bontat, granea e les altres
virtuts nostra Dona en ésser mare de Déu home e de justs e de peccadors?
Ni encara, qui poria dir la valor que nostra Dona ha en membrar, entendre e
amar son fill home Déu?
Car entre tots los àngels e los sants de glòria ni tots los hòmens qui són en
aquest món, no han tanta de membrança, ni de saviea, ni d'amor en nostre
Senyor Déu Jesuchrist com ha nostra Dona, ni entre tots no ajuden tant als
peccadors com fa nostra Dona. On, com açò sia enaxí, doncs, qui pot aestmar
la valor que nostra Dona ha en membrar, entendre e amar? Ni aquella
sua valor, qui la poria haver, ni donar, ni comprar, ni venre? Ni què us iria
àls dient, dix Lausor, de la valor de nostra Dona, mas qual cosa pot tant valer
com val nostra Dona en lo membrar, entendre e amar de son fill home e dels
sants e de les santes e de justs e de peccadors qui la membren, la entenen e la
amen, e com ab gran bontat, perseverança, poder, saviea e amor la membren,
la entenen e la amen?
consell e sanitat, riquea, pobretat, bontat, santetat, veritat, e a totes les coses
que hom puxa cogitar, ni pensar, ni dir, on se puxa entendre bontat, granea,
santetat e virtut, e a tot e per tot val nostra Dona; e nostra Dona val a vidues
desconsolades e a òrfens, e val a vérgens a conservar lur virginitat, e val a
maridades a conservar lur castedat, e val a perdonar e a acaptar misericòrdia,
e val a donar glòria perdurable e a esquivar infinits treballs; e sola la esperança
que los peccadors han en nostra Dona val tant, que no és cor qui u
pogués cogitar; e par-ho en ço que un peccador qui havia esperança en nostra
Dona, no daria ni vendria aquella esperança per negun tresor. On, beneyta
sia aquesta valor tan gran, dix Lausor, que enaxí sobrepuja totes altres valors
e totes cogitacions e pensaments e no la poden compendre, tant és gran en
bontat, granea, perseverança e les altres.
un fill qui fos bo e bell, e nostra Dona donà
filles qui fossen belles e bones, e nostra Dona exoí-la de ses pregàries. On,
sobre açò fon feyta qüestió a qual d'amdues les dones nostra Dona havia
donat millor do.
consirava en la valor de nostra Dona, e segons que consirava la granea
de la valor de nostra Dona s'esforçava a amar la valor de nostra Dona. Un
jorn s'esdevenc que un juglar venc davant la reyna, e dix una cançó a lausor
de nostra Dona.
Molt plac a la reyna la cançó, e en la fama e en los gests del juglar la reyna conec
que
la valor de nostra Dona és molt gran, e segons que és gran faria a honrar
e amar en lo món; per què si jo podia trobar negun juglar qui volgués ésser
juglar de nostra Dona, tan solament e hagués nom Juglar de Sancta Maria, jo
li daria aquest libre e daria-li messió e que anàs per lo món loar nostra Dona;
mas covendria que
home just, cast e de bona vida. Quant la reyna hac dites aquestes paraules,
lo juglar se agenollá davant la reyna e clamà-li mercè que ella li donàs aquell
offici e que ell iria per prínceps, prelats, cavallers e burgeses e mercaders e
per uns e per altres loar nostra Dona per entenció que la valor de nostra
Dona fos honrada en lo món. Molt plac a la reyna ço de què lo juglar la pregava
e donà-li messió e aquell libre, e lo juglar anà per lo món loant la valor
de nostra Dona, e ço que és en est LIBRE recontava, e les qüestions que hic
són faÿa per entenció que pogués loar e fer loar la valor de nostra Dona. E
gran era lo fruyt que
doctrina de loar nostra Dona, per les oracions donava manera de pregar
nostra Dona, e per les qüestions donava sciència, e per les entencions donava
manera de haver bones custumes.
hom no u poria aestmar; e car en vós ha valor tan gran, jo us vull pregar per
vostra valor, per ço que ma demanda sia gran en valor, car si no us pregava
per raó de vostra valor, ma demanda no hauria gran valor; per què no seria
digna que fos exoïda. Aquesta demanda o pregària que us entén a fer, reyna,
és que vostra valor façats amar e conèxer per tot lo món, e que la amor e
conexença que de la vostra valor hauran los hòmens d'aquest món, sia gran
en bontat, perseverança, virtut, santetat, per ço que la conexença e amor que
hauran de vostra valor haja gran valor.
Aquesta és la pregària que us faç, reyna, e sab-ho Deus a qui no pusc mentir,
e vós, reyna de valor, ho sabets que jo no pusc a ma demanda donar major
valor com faç; e pus que jo m'esforç tant com pusc a fer valer ma demanda,
plàcia-us, gloriosa, que vós en vostra valor la façats valer en tant que sia
exoïda. Plorà Oració e suspirà e sos ulls e ses mans al cel levà, agenollà
supplicà e la terra besà; e tot quant pertanyia fer valer sa oració, tot ho féu
per ço que la valor de nostra Dona fos per tot lo món coneguda e amada.
valer e res no valen; car aquelles coses tenen a valor que són desvalor e dien
que és desvalor ço que és valor, e per ço cuyden valer per malea e per petitea
de bonea e per granea de malea, e les altres virtuts, e són axí contràries a vera
valor, que més no poden. Aquestes gents aytals fan lo món desvaler en lur
desvalor; e és en açò vengut lo món que quaix re no val en los hòmens e val
en les bèsties, plantes, ocells, peixs, elements, sol, Luna, esteles, e en totes
les altres creatures, e en los hòmens per qui lo món deuria més valer que per
negunes altres creatures, quaix res no val. Per què
despagada, e no
pregada, e vós ho sabets, que faéssets lo món valer en aquelles coses, segons
les quals més deuria valer, e vós no me
no vall, ni ço que us deman no par que us sia agradable; e si jo res no vall,
no pusc més, reyna; ni si vós no havets plaer de ma demanda, és-me greu e
volgra tant valer que ma demanda fos a vós tant agradable que a vós plagués
humiliar vostra valor a ma petita oració e demanda, la qual és petita segons
mi, emperò gran és segons vostra valor; car a lausor e honor de vostra valor,
deman tot quant deman, e si no u faç ja de vós per negun temps no
gràcia, misericòrdia, ni perdó, ni ajuda.
ha hom conexença e amor de vós e de vostre fill e ve hom a perdurable
repòs; aprés teologia és filosofia la millor sciència del món, car per ella ha
hom conexença de la entitat de les coses e de lurs proprietats e natures, e filosofia
és lo mirall en què teologia reluu e significa e demostra sa semblança.
Aquestes dues sciències, reyna, qui tant valen, són menys preades e amades
que les altres sciències qui tant no valen; per què us pregaria, reyna, que vós
hi prenguéssets consell, car si ho féts enaxí que més sien enteses e amades que
altres sciències, haurien més servidors e mantenidors que altres sciències e
seguir-se
específica membre e part de valor pública.
en bontat, granea e les altres virtuts de pagesia, e vol valer en bontat, granea
e les altres de mercaderia; e quant és mercader no vol valer en bontat de mercaderia,
e vol valer en bontat de burgesia; e quant és burgès no vol valer en
bontat de burgesia e vol valer en bontat de cavalleria; e açò de grau en grau,
tro que és príncep, e quant és príncep no vol valer en bontat de principat, ans
vol valer en lo contrari de son offici; e enaxí està en desvalor tant a enjús com
cuydava valer a ensús. E açò és, reyna, quaix en tots los prínceps en tots los
sotsmesos; e dels prelas e de lurs sotsmesos no cal que us ho diga, que lurs
obres ho demostren. Per què us clam mercè, reyna, que vós façats tant ab lo
vostre fill, que
mercader atretal, e enaxí de grau en grau; car per aquesta manera porà lo món
valer, e pujarà valor e devallarà desvalor, e valor haurà raÿls ab què
araygar e porà destrovir desvalor.
féu ensenyar filosofia e teologia, e en totes aquelles sciències que poc lo féu
ésser savi e maestre; a l'altre fill féu ensenyar de cavalleria e de fet d'armes; e
com aquells
de ço que havia après.
Lo rey tenc grans corts e ajustà tots los alts barons de son regne e
de ses ciutats, e dix-los que ell volia desamparar lo món, car hujat
era de governar son poble, e volia
membrar, entendre e amar la valor de Déu e de nostra Dona e volia fer penitència
e plorar sos peccats; e que les gents triassen d'aquells
aquell que
cort gran qüestió si eligirien aquell qui havia apresa sciència o aquell qui
havia apresa cavalleria.
laor de les gents, car molt desijava ésser loat per les gents, e pensà aquelles
maneres per les quals pogués haver lausor. Aquell home se vestí de humils
draps e dejunava e deÿa paraules de Déu e mostrava aytant com podia que
paregués home de bona vida; e enaxí segons la intenció per què ho faÿa ell
havia valor e valia entre les gents, e segons veritat ni proprietat de vera valor
ell re no valia, car fallia de sa intenció valor de bontat e granea e les altres.
Aquest home havia un fill que molt amava e era mercader e gran ric home e
amava les vanitats d'aquest món e en aquelles ell volia valer, e son pare havia
plaer com les gents loaven son fill de riquea e de larguea e de cavalcar, caçar e
deportar e sejornar. Esdevenc-se que son fill morí e lo pare fo molt despagat
de la mort de son fill, en tant que anc no sabé haver manera com volgués
valer per manera de paciència; car per ço com ab falsa entenció e ab ypocrisia
faÿa ço que faÿa, no consentí valor que
ans fo molt impacient de la mort de son fill; e per la impaciència que mostrà a
les gents, fo menyspreat e fo coneguda sa ypocrisia; e quant víu que les gents
lo menyspreaven e no
mala vida aconeguda de tots aquells de la ciutat on estava, e morí en peccat
de ira e de mala volentat.
17. De humilitat
que humilitat és aquella cosa que fa enclinar les coses més nobles a servir e
honrar les coses menys nobles. E car humilitat és en nostra Dona, loar volem
nostra Dona de humilitat en esta manera:
Deus, e ell per servir e honrar la humana natura humilià
ço que ab aquell home la servís e la honràs, e aquest home se humilià aytant
com pòc a pobretat e a menyspreament del món e a mort. On, enaxí per semblant
manera Deus humilià nostra Dona; qui és la pus noble e la pus honrada
creatura qui ésser pusca aprés son fill, a pobretat e a moltes dolors e treballs
que sofferí en la mort de son fill, e que lonc temps la féu viure en lo món sens
que no li era feta aquella honor que a ella se covenia: on, segons la humilitat
de Déu Fill de nostra Dona cové respondre granea e bontat a la humilitat de
nostra Dona, e car aquella humilitat de Déu home és tan gran en granea e
bontat e les altres virtuts, que hom no la poria dir ni cogitar, defall ma consideració
e ma paraula, dix Lausor, a recontar e a dir la granea de bontat de la
humilitat de nostra Dona.
s'umilien, aytant com se baxen a servir e honrar menors de sí metexes. On,
per açò, en aytant com nostra Dona se humilià a la salutació de l'àngel e volc
ésser serva de Déu, aytant la pujà la humilitat de Déu en ésser dona e mare;
e com hom no poria dir ni pensar com nostra Dona és alta en ésser dona e
mare, per semblant manera hom no poria dir ni pensar la gran humilitat de
nostra Dona. On, car aquesta humilitat sia tan gran, cové que tenga e que
complesca desús tro a enjús, enaxí que tots los pus alts e los pus baixs sien
humils a nostra Dona e que lur humilitat prenga forma e figura e santetat e
virtut, bontat e granea de la humilitat de nostra Dona.
servir les petites bonees dels peccadors, e sí
entendre e amar, que humilia a la petita granea del membrar, entendre e amar
d'aquells qui la membren, la entenen e la amen.
E per açò, com alguna fembra pobre o, algun pobre home la membra, la entén
e la ama, aytantost cové de necessitat que nostra Dona, qui és en lo cel e
parla ab son fill e ab los sants de glòria, que s'umilíu a membrar, a entendre e
a amar aquella pobre fembra, e que membre e entena ço que aquella fembra
diu en sa oració, qui la pregava a vegades de sa gallina e de son gat, e
de son ase e de son bou, e axí de les altres coses de petita valor. On, tot açò
covenrà que nostra Dona ho sàpia e que u present a son fill e que
Açò meteix farà si la fembríxola la prega que li perdó sos peccats; e aquells
peccats ja tan grans ni tan leigs o de tan petites coses no seran, que a tot cové
que nostra Dona se abax e humilíu, per ço que haja pietat e mercè d'aquella
fembra. On, aquesta tan gran humilitat, dix Lausor, qui la poria aestmar, que
nostra Dona qui és tan gran, tan sancta, tan pura, tan alta e tan bona, se haja a
humiliar, a entendre tantes mesquineses e tants peccats que fan les gents en lo
món? Aquesta humilitat és tan gran, que cor e esperit, dix Lausor, me defall a
loar-la, e tant és gran que no la pusc tota membrar ni entendre.
e per la gran amor que li portaven s'esforçaven tant com podien que la resemblassen
en alcunes coses, entre les quals la volien resemblar de humilitat,
e per açò cascú s'esforçava de ésser humil a son poder. On, per açò és qüestió
qual de la humilitat d'amdós és pus agradable a nostra Dona.
molt nostra Dona, e per la gran amor que havia a nostra Dona havia humiliada
sa volentat a voler tot ço que volgués la volentat de nostra Dona e de son
fill. Aquella reyna havia un fill que molt amava, lo qual fo malalt a la mort;
per què la reyna hac gran paor que son fill morís d'aquella malaltia e fo en
gran volentat que pregàs nostra Dona que
ella se era humiliada a voler tot ço que d'ella volia voler nostra Dona, hac
temor que si nostra Dona volia haver la ànima de son fill en glòria e que ella
la pregàs que no morís son fill, que no faés contra la entenció de humilitat,
segons la qual havia sa volentat humiliada a la volentat de nostra Dona; e
per açò estava consirosa si pregaria nostra Dona de son fill o si se
Dementre que la reyna estava enaxí consirosa, la bona entenció que havia e
la humilitat en què era li donaren raó per la qual dix a nostra Dona aquestes
paraules:
—Reyna de vida! Malalt és mon fill, la vida del qual volria si la vostra volentat
ho volia, car si u vol vostra volentat, cové que la mia volentat ho vulla, pus
que és obligada e sotsmesa a voler tot quant vulla vostra volentat. Per què jo
us prec, reyna, de la sanitat de mon fill, sots condició si vostra volentat vol sa
vida; e si vostra volentat vol sa mort, covenrà que ma volentat s'alegre en la
mort de mon fill, per ço que haja plaer de tot ço que de mi e de mon fill haja
fet vostra volentat. E car aquella bona reyna ab tan bona entenció pregava
nostra Dona, donà nostra Dona al fill de la reyna sanitat, e visc longament e
fo rey molt bé acustumat e féu molt de bé en lo món e bon eximple donà a
tots los reys de ses encontrades.
paraules: —Humil regina! Vostre fill, ans que us humiliàssets a ell, vos requés
per l'àngel Gabriel de humilitat, a donar a vós eximpli de humilitat, com vós
humiliets als infeels qui no us preguen; car tantost com vós, reyna, humiliàrets
vostra gran bontat a lur petita bontat, pendria lur petita bontat gran
virtut de la vostra bontat, e axí de la vostra granea e les altres. On, per açò vos
prec, reyna, que us plàcia humiliar als infeels a membrar, a entendre e amar
lur salut e que a ells façats honrar e servir vostre fill e vós; e açò meteix vos
dic, reyna, dels cristians qui són mals e ergulloses; e plàcia a la vostra santetat
que vós exalcets los humils e que abaxets los ergullosos d'ergull e que
d'ergull en humilitat, per la qual los pugets a fer bones obres.
que neguna cosa no és tant petita. On, com vós, reyna, siats tan gran cosa
e tan noble e tan alta, e peccat sia tant vil e tant petita cosa, gran humilitat
faríets, si tant vos humiliàvets que peccat membràssets e enteníssets e desamàssets,
car per tot l'espay qui és entre vostra altea e la baxea del peccat, iria
e vendria vostra humilitat. Per què
destruíssets peccat, car per cert sapiats que gran mal fa als hòmens humils,
qui per la vostra amor amen humilitat, car de dia e de nit los empatxa a haver
humilitat; e açò fa per ço car de tot en tot vol destruir en lo món vostres
semblances. On, com vostra humilitat, reyna, sia tan alta e tan noble, gran
mal és que en lo món no ha moltes de ses semblances, e ço que m'està més al
cor és que vostra humilitat fa ésser humils uns homèxols e unes fembríxoles,
que a penes par que vostra humilitat hi empreme ne informe sa semblança; e
en los hòmens, qui són rics e nobles e de gran poder, ergull par tan fortment
que a penes par humilitat en lo món. Ah reyna! E per Déu no sia. E pus que
de humilitat tanta havets, donats-ne a uns e altres.
que us humiliets a lur demanda, car de tot en tot se humilien per fer e per
dir a tota vostra volentat. E volets que us ho diga, reyna? Vós vos humiliàs
a les paraules de l'àngel Gabriel, per ésser mare de Déu: doncs, per què no
us humiliarets a ésser mare de peccadors? E si no u féts, parria que vós siats
humil per pujar a ensús e no per devallar a enjús a aquells qui misericòrdia e
perdó vos demanen. Açò, reyna, no parria de gran granea de humilitat, ans
defalliria de vostra humilitat, bontat, amor e pietat, si no ajudàvets a tots
aquells qui mercè us demanen. Hoc encara, se cové que ajudets a aquells qui
mercè vos demanen, per ço que vostra humilitat devall més a enjús e que
pusca més pujar a ensús. E reyna! Membra-us d'açò que us hé pregada; e si u
féts, bé parrà de vostra humilitat.
e eren marit e muller. Un dia s'esdevenc que
ciutat, de la qual exia un mesell e una mesella qui demanaren almoyna al rey
e a la reyna. Lo rey e la reyna devallaren de lurs palafrens, e
se agenollaren amdós, e
besà los peus a la mesella e donà-li son mantell; e sobre açò és qüestió qual
d'abdós hac major humilitat.
d'un burgès per entenció de la riquea que aquell burgès li donà ab sa filla.
Aquell cavaller era home mundanal e qui amava molt les vanitats d'aquest
món, e despès tot aquell tresor que havia pres ab sa muller. Esdevenc-se un
dia que ell volgué manllevar del burgès pare de sa muller
dix-li de no; per què lo cavaller, qui era hom ergullós, fo molt despagat
del burgès e sí
ergullós a sa muller e a tots sos parents, e era vilà e mal ensenyat en moltes
de coses a sa muller, a la qual dix moltes vegades que no tanyia a ella marit
de tan gran paratge. La muller del cavaller era dona bona, casta e humil e qui
molt amava son marit, e on més son marit era ergullós e vilà contra sa muller,
més la bona dona era humil e de bon estage, e en tant, que ella, ab sa gran humilitat,
bontat e perseverança, vencé son marit, qui la amà e la honrà e d'aquí
avant li fo humil e de bon estatge. Un dia s'esdevenc que
sa filla quina era la raó que ella havia vençut son marit, e de mal e ergullós
que solia ésser lo havia tornat bo, humil e de bones custumes.
—Sènyer! dix la bona dona: Humilitat, bontat, perseverança e amor han virtut
en entenció, e malea, desgrat, vici e ergull no han raÿl ni virtut en entenció;
e per ço cové que com entenció bona s'encontre ab amor e ab humilitat e
perseverança, que vence malea, desgrat, ergull, e en açò no ha alguna falla.
18. De dona
aquella fembra qui ha dejús si servents e servidors qui la servexen e la honren.
E car nostra Dona és dona la pus alta qui sia e la pus noble, volem-la loar
de donatge, segons esta manera:
ell és fill de nostra Dona, cové que nostra Dona sia una Dona tant solament
de tot quant és creat; e si no u era no amaria son fill lo senyoratge de nostra
Dona ab granea de bontat, poder, santetat, virtut e les altres, la qual cosa és
impossible. On, com nostra Dona sia creatura e sia dona de totes creatures,
és gran son donatge, en aytant com són grans e moltes creatures; e car les
creatures són tan grans e tantes e tan bones e tan belles, tan virtuoses, qui poria,
doncs, aestmar, ni dir la gran donnació de nostra Dona e la gran bontat,
virtut e santetat del seu senyoratge?
les dones e de totes les verges e de totes les fembres; e és la pus alta e la pus
noble dona, car dona és dels àngels e dels sants de glòria, e encara dels demonis
e de tots los damnats e de tots los hòmens justs e peccadors qui són en lo
món; e dona és de virtuts, les quals dóna e vivifica, sanctifica e munda, e dona
és de vicis, los quals destruu e toll e perdona; e nostra Dona és dona de natura,
car sobre natura és verge e ha fill, e sobre natura sana contrets e resuscita
morts, e sobre natura fa miracles e no és neguna cosa qui puxa contrastar a
nostra Dona. On, beneyta sia aytal dona qui ha tan gran senyoratge, car en
l'abís de donatge e en la altea de donatge devalla e puja lo donatge de nostra
Dona, e enaxí que totes les extremitats de l'abís e totes les extremitats de les
altees senyoreja e comprèn lo donatge de nostra Dona.
ni seran, ni foren, són dones per raó de nostra Dona; que si nostra Dona no
fos, ja Deus no fore home, e si Deus no fos home ja no creara lo món, com
sia açò que per ço que fos Deus home lo món haja creat.
És, doncs, nostra Dona donant donatge, e dóna donatge bo, gran e perseverant
en santetat, virtut e glòria. Aquesta dona és dona a la qual són sotsmesos
àngels, sants e sanctes e justs e peccadors a servir, honrar, loar, amar, entendre
e membrar son senyoratge. E açò per tot lo món e en totstemps: per tot lo
món la devem loar, honrar e servir, car dona és de granea, e en totstemps la
devem amar, loar, honrar, membrar e entendre, car dona és de perseverança;
e ab gran membrar, entendre e amar Déu ésser amada, servida e honrada, car
dona és de granea, de memòria, enteniment e volentat. —Ah! dix Lausor: E
qui poria dir la gran donnació de nostra Dona?
una la pregava que li alongàs vida, per ço que la servís e que la honràs longament
e per moltes terres; l'altra la pregava que morís en breu temps, per
ço que la veés en glòria, car molt la desirava veure. On, sobre açò és qüestió
qual d'aquestes dues dones amava més nostra Dona, ni qual li faÿa pus justes
pregàries.
menjava, e ella respòs e dix que ço que ella volria; e demanà-li si havia volentat,
e la esclava respòs que no, car ella la havia comprada. Molt plac a la dona
la resposta que la esclava li havia feta, e demanà-li qui li havia tan bé ensenyat
a respondre, e ella li respòs e dix que la entenció per què la havia comprada
ni per què ella era sa dona la havia mesa en carrera de axí a respondre. A gran
maravella fo pagada la dona d'aquella esclava que comprada havia, e conec
que era molt bona esclava. Esdevenc-se un dia que la dona féu manament a
l'esclava que li faés un servey que la dona havia gran mester; la esclava hi féu
tot son poder, mes anc no pòc trer a cap ço que la dona volia, e plorà longament
per ço com no podia acabar ço que la dona volia, e enaxí tota plorosa e
trista ella venc devant sa dona e dix-li: —Ma dona! ço que vós volíets que jo us
acabàs no us ho hé pogut acabar, ni aquella cosa que volíets que jo us aportàs
no la podets haver, ans és perduda; per què
—Amiga! dix la dona: Pus que vós hi havets fet tot vostre poder, en aytant ho
prenc com si ço que us havia manat m'aguéssets aportat e aytant vos n'é de
grat, e d'aquí avant no siats trista ni despagada. —Ma dona! dix l'esclava: Jo
no som vostra comprada per ço que haja de vós guardó, car vostra som e en
quant mon poder som escusada; per què
vós en mi havets.
Mas segons la amor que us port no
ço que desira vostra volentat, e si me
d'amor. Tant plac a la dona ço que l'esclava deÿa que la féu franca, e dix que
tant bona fembra no devia ésser esclava ni ésser en supplici de alcuna altra
fembra; mas l'esclava respòs a sa dona e dix que ella no volia ésser franca, per
ço que la dona no faés injúria a son donatge a qui convenia que hagués bona
esclava que bé la honràs e la servís, e romàs en lo servey de la dona tots los
temps de sa vida.
aquestes paraules: —Vós, Dona, sóts dona e jo som vostra serva; a vós és
propria cosa de ésser ma dona e a mi és propria cosa de ésser vostra serva; a
vós pertany honrament e a mi pertany a vós servir e honrar, e a vós pertany
manar e a mi pertany obeir. Jo us servesc en pregar, car aytal és mon offici,
e servesc vós en pregar, en quant vos prec que donets gràcia e benedicció a
aquells de què vós sóts dona, com ells sien vostres leyals servidors. On, pus
que jo, ma dona, faç mon offici, cové que vós façats lo vostre, lo qual és exoir
precs e demandes de peccadors e de justs en vós meteixa honrar e servir. E si
jo, ma dona, dix Oració, faç mon offici no farets vós lo vostre? Sí farets, ma
dona, car si no u faýets parria que jo sabés mills mon offici e que l'amàs més
que vós lo vostre; e açò no
que jo no faç, e ço que amats molt mills ho amats que jo no àm. E doncs, ma
dona! Féts ço que us deman. E farets-ho? Sí, farets; car si no u féts farets-me
trista e despagada e vós ne serets mal servida e honrada.
dia e de nit criden e dien: —Nostra Dona! Nostra Dona! E pus que sóts dona
pública, jo us prec per utilitat pública com la façats més amar que específica,
e per ço us prec, car ne serets més honrada e servida; car per pública utilitat
és fortificada e creguda caritat, e en la mort e en lo destruïment de pública
utilitat mor e pereix caritat, e sí
deuria haver entre nós.
E vejats què féts, reyna, que vós vos féts servir e honrar a sotil gent, lo qual
honrament és de alcuns homeníxols e d'alcunes fembríxoles de poc poder e
de poca virtut, en qui utilitat pública no pot florir, ne granar, ne fullar, jatsia
que la amen; mas si vós volíets que per molts hòmens e per moltes fembres,
qui són de gran poder e de gran linatge, volíets ésser amada, honrada e servida,
aquells en vós amar, servir e honrar, farien florir, fullar e granar pública
utilitat per tot lo món; per què s'estendria la honor e
senyoratge.
doncs, per què no manats als bons àngels que vagen en lo món fer fer bones
obres? e per què no manats als mals àngels que no facen mal? Car offici és de
dona que faça manament als bons que facen bé e als mals que no facen mal.
E com, reyna! E vós ja sabets que bona cosa és fer bé e cessar mal. E doncs,
manats a aquells e a aquelles qui poden fer bé que
reyna, ab amor, e si no u volen fer, manats-los-ho ab temor; e a aquells,
reyna, qui fan lo mal, manats-los-ho ab temor que no
parrà gran lo vostre senyoratge. Mas vós, reyna, sóts una dona tant humil,
tant simple e tant piadosa, que par que de negun mal que hom faça, ni de
neguna desonor que hom vos faça no siats despagada, e enaxí les gents quaix
no us amen ni us temen ni
n'ajats cura. E açò no és bé, reyna, que vós siats en tan gran senyoratge e que
vós siats tan poc amada e temuda.
que li donà
li queria que li donàs paciència totes les vegades que contrarietat la volria
moure a ira. On, sobre açò és qüestió qual d'aquestes
nostra Dona millor do.
bona e havia tots aquells bons nudriments que a dona se pertanyen, e la serventa
era molt bona e havia totes aquelles coses que a serventa se pertanyen;
e per açò la dona e la serventa se portaven gran amor, car la dona usava de
la serventa segons la entenció per què era dona, e la serventa servia sa dona
segons la entenció per què era la dona dona e ella serventa.
Esdevenc-se que la serventa morí e la dona hac una altra serventa, qui era
molt mala e contrària en custumes de la primera; per què la dona e la serventa
havien tots jorns treballs e la una desamava l'altra, e en tant, que la
dona moltes de vegades faÿa a la serventa moltes vilanies contra custuma e
orde de donatge, de les quals la dona se penedia com les havia fetes. Un jorn
s'esdevenc que la dona hac fet falliment contra la serventa, e remembrà-li
com ab la primera serventa se avenia fort bé e que la bonesa d'aquella li era
occasió de pau e de conservació de la entenció per què ella era dona; mas que
aquella serventa mala li era occasió com perdés la entenció per què era dona.
Per què la dona, com hac considerades aquestes cosas, gità la serventa de son
alberc, e dix que més amava estar sens serventa, que dona exida de entenció
de donatge.
19. De honrament
és ço per què los uns hòmens fan reverència e honor als altres. E
car nostra Dona és honrada, volem loar nostra Dona de honrament en esta
manera:
per açò cové que son honrament sia tan gran, que respona a la reverència e
a la honor que li fan totes creatures. A nostra Dona fan reverència e honor
tots los àngels e tots los sants de glòria, car sobre tots està honrada en ço que
ha més de bontat, granea e les altres virtuts. E encara, que és mare de Déu
home; per què és pus honrada que per sa bontat, granea e les altres, car en
ésser mare de Déu pren nostra Dona tan gran honrament que no pot major;
per què son fill home e los àngels e los sants de glòria deuen fer a nostra
Dona reverència e honor aytant gran que no pusquen major. Encara, per ço
car és mare de Déu e car és mare de son fill home, qui és la millor creatura
qui ésser pusca e mellor que totes creatures, per ço los àngels e los sants de
glòria deuen fer tanta de reverència a nostra Dona, que no pusquen major.
E encara ço que més és, deus Déu fer tanta de honor a nostra Dona, que no
pusca major: car enaxí com no la pot fer major mare en bontat, granea e les
altres virtuts, enaxí cové que no la pusca més honrar, ne li pusca fer més de
honor. On, com Deus pusca fer tanta d'onor, car son poder és infinit, e car
lo fill home de nostra Dona pusca nostra Dona tant honrar, car major poder
ha que totes creatures, e car los àngels e los sants de glòria sien tants e de tan
noble e gran santetat, bontat, honrament e de tot lur poder degen honrar
nostra Dona, doncs, qui pogués aestmar lo gran honrament que ha nostra
Dona en glòria! Car aytant d'onrament ha com son fill Déu home li
donar e quant los àngels e los sants de glòria li
tant amada ne loada, ni en neguna altra fembra no han justs ni peccadors
tanta d'esperança, car totes les gents criden e dien: —Mare de Déu! Mare de
Déu!
Sancta Maria, mare del mellor home que anc fos ne que sia ne que serà, e
mare de virginitat, santetat, pietat, bontat, de justícia e de misericòrdia! —E
per qual dona, dix Lausor, són fetes tantes de cançons com de nostra Dona?
ni per què són fetes tantes ymages belles, tantes esgleyes, tants sermons com
per nostra Dona? ni qui és qui haja tants bons juglars, tants loadors, servidors,
com ha nostra Dona? Mills vos diré, dix Lausor: Qui poria aestmar la
honor que fan los peccadors a nostra Dona en quant se confien en ella de
dons, ajudes, socors, misericòrdia e perdons? E no és gran cosa aquesta, dix
Lausor: Ja no serà tan mortal peccador per molts peccats que haja fets, que
si vol considerar en nostra Dona la gran honor que son fill li fa, que aytantost
si lo peccador en ella se confia e a ella demana mercè, se cuyde que sos
peccats li sien perdonats. Hoc encara, que no és negun home sia que sia en
batalla o que sia malalt o pobre o haja alguna fretura, tantost com en nostra
Dona se confia, creu haver tot ço que demana: E doncs, qui és aquell qui la
honor que justs e peccadors fan a nostra Dona pogués aestmar ne dir?
quals vagen honrar nostra Dona, e los elements donen nudriment a les herbes,
plantes, aucells, bèsties, peixs, per ço que servesquen los hòmens qui a
nostra Dona fan reverència e honor, e la ànima de cascun home e de cascuna
fembra dóna membrar, entendre e amar, per ço que cascú e cascuna honren
nostra Dona membrant, entenent e amant. Açò meteix fa la natura del cors,
qui dóna als hòmens e a les fembres ulls per veer les ymages de nostra Dona,
per tal que per aquelles ymages les gents honren nostra Dona, e dóna natura
corporal, orelles, per tal que les gents ogen les laors de nostra Dona, e dóna-los
boca e lengua per dir la lausor de nostra Dona, e natura dóna mans a
les gents, per ço que a honor de nostra Dona facen bones obres, e peus lur
dóna, per ço que vagen per les terres honrar nostra Dona. E què és tot açò,
dix Lausor, mas que Deus e tot quant és fan a honrar nostra Dona tot aytant
com poden? E no és açò gran honrament a nostra Dona que Deus de totes
coses la exoesca e que hòmens e natura e tot quant és, tots facen en nostra
Dona honrar ço que no poden? Lexar-me-n'hé, dix Lausor; que no poria dir
lo gran honrament de nostra Dona.
que molt amava, e per amor de nostra Dona féu lo un fill clergue, per ço que
fos en l'offici de clercia servidor de nostra Dona, e desijà que aquell fos bo
prelat, per ço que a sos sotsmesos faés honrar nostra Dona; l'altre fill volc
que fos rey aprés sa mort, e nodrí
que fos bon rey e que honràs nostra Dona e que a tots sos sotsmesos la faés
honrar. On, sobre açò fo feta qüestió qual d'amdós los fills podia més honrar
nostra Dona.
era de baix afer, e aquell havia una esgleya que valia mil liures de renda. Lo
clergue venia la renda tots anys e estava en escoles molt honradament, e l'esgleya
que havia estava molt pobrement e en gran desonor, car a un capellà la
venia qui
Dona, e a aquella esgleya qui era de nostra Dona venc gran re de gent per
honrament de nostra Dona. Lo capellà no pòc fer la honor a la festa que li
covenia, car pocs clergues havia qui li ajudassen. A gran desonor s'ó tengren
los parroquians d'aquella esgleya com era tan mal servida, e reptaren lo capellà
fortment, lo qual s'escusà e dix que ell no era en aquell loc per entenció
que honràs nostra Dona segons que a aquella esgleya pertanyia, ans hi era
per entenció de guanyar diners e que
a tots los parroquians d'aquella esgleya ço que havia dit lo capellà; e digueren-li
que pus ell no era en l'esgleya per la entenció que capellà
l'esgleya, ço és saber, per honrar l'esgleya, que ells no volien d'aquí avant que
estigués en l'esgleya. Acort fo emprès per los parroquians que trametessen
missatge al senyor de l'esgleya, qui estava a les escoles, e digueren al missatge
que li digués estes paraules: —Vós, sènyer, no sóts elet a ésser rector de nostra
esgleya per ésser en escoles honradament e anar vestit ab
e ab
e
residència e que y tingats tants de clergues que facen honrament a l'esgleya
segons que
renda que n'havets, e val molt més haver cura d'ànimes e tenir bon alberc e
honrat e fer sacrifici e preÿcar, que ço que féts; car, en ço que féts havets més
d'entenció de honrar vós meteix que nostra Dona.
Molt consirà lo clergue en les paraules que li dix lo missatge que sos parroquians
li havien trameses, e conec que ver deien; e car hac temor de fer
desonor a nostra Dona, tornà a l'esgleya, la qual serví honradament, e faÿa a
honor de nostra Dona sacrifici tots jorns, car aquella és la cosa en què hom
pot més honrar nostra Dona, e per amor de nostra Dona tenia hostal a tothom
qui per la sua amor lo demanàs, e per amor de nostra Dona preÿcava
volenter e feÿa almoyna e metia pau en son poble e deÿa que ell no sabia
mellor offici que clergue pogués haver a honrar nostra Dona, que aquell an
ell estava.
honor; car segons que dit ha Lausor, segons que és gran vostre honrament
se cové que les gents d'aquest món vos facen gran reverència e honor; e car
vostre honrament és tan gran que no pot ésser major, justícia e raó requer
que hom vos faça reverència e honor de tot son poder. —Per què, reyna, dix
Oració, cové que jo us faça tota la major reverència e honor que port en ma
demanda, e si no u faç faré desonor a vós e a ma demanda, e sí
metexa, e encara als peccadors qui m'àn eleta a ésser lur procuradora a vós
a pregar. Però jo, reyna, estic en molt gran temor, car paor hé que us faça la
honor que
me cové a vós pregar, cové que me
a la vostra misericòrdia que m'aja en sa membrança; e si me
no
és que jo sia salvada ne honrada ne gloriejada, ans ho és per ço que entre les
gents vos faça ésser honrada.
la honren en quant l'apellen sancta e verge e mare, per Sant Esperit, de
Jesuchrist, emperò desonor li fan en quant neguen e descreen que siats mare
de Déu. Encara, reyna, que
e mare de Déu, e us apellen fembra corrumpuda e mare de hom fill d'altre
hom. —E reyna! dix Oració: Los tartres e
vos fan desonor, car mare e verge no us apellen e no us amen; e bé atorc,
reyna, que
lur poder, e car per amor de la vostra honor no
totes les virtuts que haver porien.
Tot açò, reyna, confés, e dic que mal fan, e tot lo mal que en açò fan m'és
greu e de tot som despagada, e tot s'esdevé per ço car ells amen més lo lur
honrament que
ans vos dic que a mi plau e més desig vostre honrament e bell de vostre fill,
que
benanances e penre mort per honrar vós e vostre fill. On, si en aquesta petita
de bona volentat e sencera e sens tot encamerament e maestria podia un petit
vós honrar, plagués a la vostra gran bontat, virtut, santetat e amor, que moguésseu
los peccadors a honrar vostre honrament de totes lurs forces.
àm honrar sobre totes coses, s'estén la honor que us faç, no en mi, mes en
aquelles coses en què més vos desig honrar e sobre les quals desir vostre honrament.
Vós sabets, reyna, que vostre fill res no requer tant en est món com
honrament qui sia fet a vós e a sí mateix, ni les gents no amen neguna cosa
tant en est món com honrament, lo qual volen per entenció de sí meteixs.
—Reyna! Què pot ésser que vós e vostre fill tan poc honren les gents, segons
que honrar-vos porien? ni per què los crestians sofferen que la Sancta Terra
sia tant aontada? Car en aquella fos nada e annunciada, e que per vostres ulls
de misericòrdia fo remirada e mullada per les vostres piadoses làgremes que
gitàvets com vostre fill moria, e qui aquella terra ab sanc de son cors e ab
làgremes de sos ulls regà. Car gents descreents la posseexen e qui neguen lo
gran honrament de vostra nativitat e annunciació e virginitat! Reyna! Si açò
és per lo meu peccat, vénga la vostra justícia e faça sobre mi ço que
e si és peccat dels crestians o de qui
li plàcia, car que
ab què en la vostra terra vós, reyna, siats honrada, e que aquella terra per
crestians hòmens sants e de bona vida sia posseïda.
no us puix fer honrar, me
de nit e de dia. Acort hé pres, reyna, que pus que vós sóts tant desonrada
en lo món e que més hic és amat altre honrament, que
de ma vida no sia alegra ni pagada ni encara honrada.
Pus que a vostre honrament no fan les gents la reverència e honor que deurien,
què
desonrada per tal que més haja de vostra semblança, e l'onrament age
qui haver-lo vol. E ja d'aquell honrament no
honrament vertader, pus que vós no y prenets honor; ans és desonor e desonrament
e qui aporta les gents a ésser totstemps desonrats e sotsmesos a foc
perdurable e a demonis qui en aquest món los fan fer honraments, per ço que
en l'altre sien per totstemps desonrats.
l'altra era clergue. Lo cavaller anà a un rey sarraí e dix que ell deÿa que nostra
Dona era mare de Déu, e que si negun sarraí havia en sa cort qui digués que
no, que ell se combatria ab ell e que no temia desonor de ésser vençut o ésser
mort per honrar nostra Dona; lo clergue anava per les terres dels crestians
preycant e loant nostra Dona. On sobre açò és qüestió qual d'aquells dos
amava més lo honrament de nostra Dona.
al qual lo rey portava gran amor. Aquell escuder concebé en son coratge
que demanàs la reyna de follia, en tant que un dia demanà la reyna de folla
amor. Molt desplac a la reyna car aquell escuder li havia dites aquelles paraules,
e molt se
intenció per què era reyna, e fo enaxí aïrada, que aquelles paraules que li hac
dites l'escuder volc dir al rey son marit, lo qual molt amava; mas car la reyna
era dona sàvia e en tot ço que faÿa usava de bontat, granea e les altres, dix a
l'escuder aquestes paraules: —Foll servidor, fora d'entenció d'onrament! E no
veus tu que al rey és fet honrament per tot los hòmens de sa terra, e ja li supliquen
e li besen la mà, e ans que no consintirien en sa desonor se metrien a
mort contra tot home? E ja veus tu que jo lo major honrament que hé, hé per
Déu e per ell? e tu meteix li fas honor com li serveix del vi o talles a sa taula
de genollons? e encara, que la major honor que tu has e que esperes haver has
per Déu e per lo rey? E doncs, foll, dix la reyna: —E com te has pensada tan
gran desonor e traïció de ton senyor e de mi e de tu meteix? ni com poguist
pensar que jo faés al rey la major desonor que li pogués ésser feta?
Foll ést e més que foll, e segurament que aquest follatge te ve per ço car de
vera entenció no has l'offici en què és ne ames lo rey; e d'aquí avant no parles
aquestes paraules ni d'altres, car si ho faýets jo
per la gran desonor que has feta al rey mon senyor e a mi meteixa e encara a
tot ton linatge. Esdevenc-se un dia, dix Entenció, que l'escuder servia de vi
davant lo rey e la reyna, e la reyna pregà al rey que demanàs a aquell escuder
per qual entenció lo servia. Lo rey demanà a l'escuder per qual entenció lo
servia. Respòs l'escuder e dix que ell lo servia per entenció que
valer. La reyna pregà lo rey que gitàs l'escuder fora de sa cort, car no li era
honor que tingués escuder qui no fos en entenció d'escuderia e qui no servís
son senyor pròpriament per bontat e granea d'amor e de senyoratge. Lo rey,
qui era molt savi e amava molt la reyna, gità l'escuder de sa cort e féu a volentat
de la reyna, car bé conexia que la reyna deÿa ver en ses paraules.
20. De fe
aquella cosa per la qual hom creu veres coses sens que no n'ha experiència ni
argument. Aquesta fe, dix Lausor, hac nostra Dona en major granea e bonea,
perseverança, poder, virtut e amor, que neguna altra creatura, car neguna
creatura no hac tanta de fe com nostra Dona, aquell dia com l'àngel Gabriel
li annuncià e li dix que
natura humana, si ella creure ho volia. E car nostra Dona creec a les paraules
de l'àngel Gabriel e hac fe en ço que ell deÿa, per ço lo Fill de Déu s'encarnà e
près carn de la carn de nostra Dona e vestí
vestida, si nostra Dona no cregués. Aquesta obra que la natura divina féu a la
natura humana en lo ventre de nostra Dona fo la pus alta e la pus noble que
Deus pòc fer en creatura ne creatura sostenir. On, segons que la obra és gran
e de gran utilitat covenc que la fe de nostra Dona fos gran e alta e de gran
utilitat, per ço que la obra de la encarnació e la fe de nostra Dona se responen
en bontat, granea, virtut e santetat; per què no poria hom dir la gran fe que
nostra Dona hac aquell dia com fo annunciada.
Dona tota la nostra fe en sí metexa, car sola en ella romàs la nostra fe
e en la virtut de la sua fe se restaurà tota la fe crestiana; car los apòstols se
maravellaven com podia ésser que si lo fill de nostra Dona era Deus, que
ell se lexàs turmentar ni ociure, e enaxí dubtaven, per lo qual dubte tots lo
desempararen saul Sant Joan evangelista, qui acompanyà nostra Dona; mas
nostra Dona anc no dubtà en poc ni en molt, ans creÿa vertaderament que
son fill era ver Déu e ver home. —On, gran fe era aquella de nostra Dona, dix
Lausor, que ella fos enaxí treballada, turmentada, dolenta, trista e despagada
per la mort de son fill que ella tant amava e que veÿa turmentar e ociure sens
colpa que no havia; e encara sí creÿa enaxí, que per la dolor que havia no
corrumpia la fe que havia, e on major fe havia, major ira, dolor e pena sentia
quant veÿa son fill penjar en la creu e morir.
On, la fe e la pena se responien en nostra Dona en granea; e car la ira e la pena
que nostra Dona sentia e havia hom no poria aestmar, per açò la fe de nostra
Dona no és qui la pogués dir ne pensar.
catòlica, e tots los articles e sagraments que creem tots exiren del fundament
de la fe de nostra Dona, e de la virtut e santetat de la fe de nostra Dona han
virtut e santetat los articles e los sagraments e la fe de cascú e cascuna de tots
aquells qui són en creença crestiana. On, com tanta sia la virtut e santetat
que los articles e los sagraments han en nosaltres e nosaltres d'ells, e com
tants sien los crestians, qui poria aestmar la granea de la fe de nostra Dona?
Aquella fe fon fe d'on exiren e dirivaren totes les altres fens, enaxí com aygües
qui ixen de mar, e a aquella fe de nostra Dona torna la fe de cascú e de
cascuna, enaxí com totes les aygües corrents qui a la mar d'on són exides
són retornades. E doncs, dix Lausor, qui poria comptar la granea de la fe
que nostra Dona hac en lo món dementre que hi era, ni la virtut que lexà
en tots nosaltres? Mills vos diré, dix Lausor, que sol la virtut qui
en lo sagrament de l'altar, hom no poria dir ni pensar, e tota aquella virtut
ha presa raÿl e fondament en la fe de nostra Dona. E qui poria dir ni pensar
com gran virtut és que de pa se faça carn e de vi sanc, sens corrupció de pa e
de vi, e que
vera carn e en vera sanc de Jesuchrist? E açò cové ésser sens corrupció, per
ço car la conversió se fa en un moment e per ço que
la carn e la sanc de nostra Dona, la qual se vestí lo Fill de Déu, transpassà en
cors humà de Jesuchrist, sens corrupció de la virginitat de nostra Dona. On,
beneyta sia la fe de nostra Dona, dix Lausor, qui en lo sagrament de l'altar
ha lexada tan bella semblança de sí meteixa; e bé són beneÿts tots aquells qui
en lo sagrament la semblança de la fe de nostra Dona saben consirar e amar.
Encara us diré mills, dix Lausor, de la fe de nostra Dona, que Deus son fill
volc que la hagués major: en major plaer e en major treball. En major plaer la
hac quant fo annunciada e
fo lo major plaer que nostra Dona pòc haver.
E lo major treball que nostra Dona pòc haver fo al dia de la mort de son fill,
e en aquella hora covenc que hagués la major fe que pòc haver. E tot açò fo
gran raó e ordonació, per ço que la fe ne fos major en nostra Dona, e per ço
que
sacrifica hi consir
per diverses entencions. La un la amava per ço que la creegués; l'altre la desirava
entendre per ço que la amàs. E sobre açò era qüestió qual d'abdós amava
més la fe; car aquell qui la amava creure, deÿa que la amava creure per ço que
mèrit ne hagués, e havia paor que si encercava com entendre la pogués, que
no caygués en alguna error qui fos contra la fe. L'altre deÿa que ell la amava
entendre per ço que
la creen, e encara, per ço que si algunes vegades havia temptació en algunes
coses qui són contra la fe, que ab açò que n'entendria se n'ajudàs de la temptació,
enaxí que aquella temptació en error no
longament en les vanitats d'aquest món, e per gràcia de Déu penediren-se de
lurs peccats e foren grans amics en amar Déu e nostra Dona, e tots jorns parlaven
de Déu e de nostra Dona e consiraven com poguessen loar e servir Déu
e nostra Dona e exalçar la fe. Lo un d'aquells amava la fe per creença e l'altre
per sciència; e per açò cascú proposava honrar la fe segons la manera per què
l'amava. Esdevenc-se un dia que les mullers de cascú moriren, e aquell qui
amava la fe per ço que la creegués estec longament cast, emperò plaer havia
en ésser honrat e poderós e les riquees multiplicava volenters. Esdevenc-se
que fo per luxúria temptat moltes vegades, e açò en tant, que caec en peccat
de luxúria e a la fi près muller d'on hac infants e tornà en la servitut del món
de la qual era exit, si
hom qui amava la fe per sciència, no près muller ni tornà en la servitut del
món, e com s'esdevenia que havia temptació de luxúria o d'altres peccats,
recorria a la fe que amava e la honor de la qual amava, e en ella a honrar e
multiplicar treballava de son poder; e car en la amor que havia a la fe havia
vera entenció, la intenció per què amava la fe li ajudava a vençre la temptació
que havia, car no volia fer contra ço que més amava.
Mas car l'altre amava la fe per entenció de son mèrit e no per la bonea e
virtut e granea, per açò la entenció de la fe no li pòc ajudar a la temptació de
luxúria. On, dementre que aquell home qui era tornat en lo món estava ab sa
muller e ab sos infants e havia gran abundància de les coses temporals, esdevenc-se
que s'enujà de sa muller e de multiplicar, posseir e guardar los béns
que havia, e per la vellea en què era e per los treballs que sofferia en seguir
lo món, desirà ésser franc de sa muller e del món. On, dementre que enaxí
consirava e desirava, caec en temptació de fe, e volc recórrer a la amor que a
la fe sol haver per ço que li ajudàs d'aquella temptació, e car no amava la fe
per primera entenció, mas per la segona, la fe no li pòc ajudar e caec en error
e fo descreent, e en tant, que lexà sa muller e sos infants e anà-se
sarraïns, on se renegà e estec sarraí tots los temps de sa vida.
nostra Dona aquestes paraules: —Reyna! Fe és lum de volentat qui va davant
a la lum de l'enteniment, per tal que la volentat àm coses veres e l'enteniment
les sotspòs per fe e que en la sotsposició encerc per raons necessàries les coses
veres, e que adoncs quant les haurà atrobades sia lum de la volentat com
àm aquelles coses que l'enteniment entén; car on més l'enteniment les entén
veres en bontat, granea, virtut e santetat, més les demostra a la volentat e més
de claredat li dóna com les puxa amar; e car en fe! e entendre ha, regina,
lums segons que dit havem, e lo un lum illumina l'altre, clam-vos mercè que
vós aquests
car més són los hòmens d'aquest món qui d'aquests
que estan en tenebres, que aquells qui
d'abdós estan. On, com tants sien, reyna, los hòmens qui són sens fe e qui
ignorantment van en penes infernals, plàcia-us, reyna, que sien hòmens illuminats
e clarificats dels
veritat de la sancta fe romana.
disputen ab los jueus sarraïns e pagans, los jueus sarraïns e pagans no han
lum de fe, car bé sabets vós que ells no són en fe; per què lum de fe no poden
haver per ells meteixes, e per ço lo lum de fe no pot illuminar lo lur entendre;
e pus que no l'àn en sí meteixs ni los cristians qui ab ells disputen no
poden dar, car la fe negun no la pot dar sinó vostre fill e vós, e per ço ells no
poden entendre ni sotsposar ab lum d'enteniment, que la nostra fe sia vera;
ans encontinent quant hom ab ells se disputa de la fe, tantost posen que la
nostra fe sia falsa, e açò fan per ço car la desamen e car volrien que vera no
fos. Per què us prec, reyna, ab totes mes forces e si anc per null temps fiu ne
dix neguna cosa qui us fos plaent ni agradable, que en açò me retats guardó,
ço és a saber, que vós los infeels illuminets de tal manera en fe, que la puxen
haver en vós amar e conèxer, e que donets als cristians gràcia com per vostra
amor la sancta fe vagen preÿcar e mostrar; e pus que tots quants som no
havem més un Déu, un senyor, una reyna e una dona, que tots ensems, ço és
saber, tots quants hòmens ha en lo món, no hajen més una fe, una creença,
ço és la sancta fe crestiana. E basta, regina, dels infeels; car massa n'à anats
en pena perdurable, enaxí com los flums de les aygües qui no cessen nit e dia
d'anar a la mar, depuis que lo món és creat no cessen gents qui ignorantment
van a foc perdurable e a penes és negun qui de lur salvació s'entremeta; per
què
tro que veja que alcun remey hi sia pres.
a exaltació de la sancta fe romana: lo un tresor que us deman és dels béns
temporals, dels quals ha l'Esgleya gran abundància, lo qual és dat a l'Esgleya
per conservar e guardar la fe e recobrar lo Sepulcre e les altres terres que ha
perdudes l'Esgleya. D'aquest tresor vos deman la dècima per tots temps, del
qual sien fets guerrers corporals als enemics de la Sancta Esgleya, e que
sia dada messió a fer monestirs e mostrar diverses lenguatges a aquells qui
volran anar preÿcar la sancta fe per lo món. L'altre tresor, reyna, és los sants
hòmens qui són savis e devots, car molts ne són qui volenters yrien preÿcar
per tot lo món los evangelis si
Per què us clam mercè, regina, que vós aquests
no me
no ha donat debades aquests
E és neguna cosa en què l'Esgleya puxa tan bé metre son tresor, mas en
aquella cosa per què li és dat? e és neguna cosa millor que morir per la fe e
donar per la fe a honrar e multiplicar, e cors e diners e honors e tot sí meteix?
E no valria més fer monestirs e nodrir hòmens infants en aquells monastirs e
enamorar-los de morir per la fe e mostrar-los sciències e lenguatges a preÿcar
la fe, que comprar castells, camps e vinyes e cases e palafrens a sos nebots e a
sos frares e parents? E los sarraïns, regina, qui són hòmens sens fe, ja nodrexen
hòmens axexins qui van per lo món ociure los reys e
honrar lur secta e per desonrar la fe romana. E regina! No me
parlar, e consentits a ma demanda; car per cert vos faç saber que del tresor de
sancta Esgleya no me
ne que sia retornat a la intenció per què és dat. Plorà Oració e pregà nostra
Dona que si en res de ço que havia dit havia errat, que li fos perdonat; car
veritat e sobre gran coratge la faÿa axí parlar e la gran volentat que havia com
la sancta fe fos honrada.
l'exalçament e la honor d'ella molt desiraven. Lo un d'aquells estava en un
monestir on havia molts sants hòmens, e estava en oració e en plor e en dejunis,
per ço que Deus per sos mèrits trametés gràcia en lo món per la qual
la fe anàs avant e que fos més amada e honrada per aquells qui en ella e per
ella són tan honrats. L'altre hom anava per diverses terres d'amunt e d'avall e
dient a uns e a altres com honrassen la fe e la multiplicassen; e anà als infeels
per mostrar la fe, e a la fi desirava per la fe morir, sí que Déu li féu gràcia que
per la fe honrar e multiplicar morí. On, sobre açò és qüestió qual d'aquests
a l'apostoli unes letres en les quals deÿa que la secta dels sarraïns era
multiplicada per espasa e per força d'armes; per què ell se maravellava molt
de l'apostoli e dels reys cristians, car ells volien e cuydaven la fe romana
multiplicar per armes de fust e de ferre, e car no són armes ab les quals sia
començada la fe catòlica, la qual començà ab armes de fe e ab preÿcació e ab
martiri, segons que és recontat en la vida dels apòstols. On, per, açò los fa
a saber que ja d'entrò que sien los cristians retornats a la intenció que ésser
solien en examplar e honrar la fe, ja no hauran poder que examplar la puxen,
car defallen de entenció; per què la fe no
e qui no sia de sa natura ni de sos començaments.
21. De esperança
és desirar haver les coses esdevenidores amables, les quals par que
puxen haver per algunes semblances. E car nostra Dona és esperança de justs
e de peccadors, volem loar nostra Dona d'esperança segons esta manera:
gonella, cota e mantell, vel e corona, per tal que
hàbit de misericòrdia e de pietat. La gonella significa contricció e la cota
confessió e lo mantell satisfacció e lo vel perdó e la corona do de glòria. On,
com los peccadors esguarden nostra Dona enaxí e reeben la significació de
l'àbit de nostra Dona, adoncs nostra Dona los tramet esperança de perdó
e de do: car enaxí com lo sol qui tramet sa claredat a aquells qui han ulls,
enaxí e molt mills encara nostra Dona tramet esperança als peccadors quant
la esguarden sots hàbit de misericòrdia e de pietat; mas enaxí com lo sol, qui
no pot donar sa claredat a aquells qui no han ulls, car no han ab què sa claredat
puxen reebre, enaxí nostra Dona no pot donar ni trametre esperança a
aquells qui no la veen sots hàbit de misericòrdia e de pietat, e qui no consiren
en la significança de la gonella, cota e mantell, vel e corona de què nostra
Dona s'entresenya, per ço que
perdonar e donar.
membrar, entendre e amar, nostra Dona li tramet esperança, ab la qual esperança
vest al peccador lo membrar, entendre e amar que tramet a nostra
Dona; e si lo peccador tramet a nostra Dona son membrar, entendre e amar
ab pietat, bontat, granea, perseverança, poder e les altres virtuts, nostra Dona
tramet al peccador esperança ab granea de bontat, perseverança, poder, santetat
e amor e les altres; e si lo peccador no
Dona son membrar, entendre e amar, nostra Dona li tramet contricció e
temor ab què vest son membrar e entendre ab amor, e per la participació que
han membrar e entendre ab amor e per la participació que han contrició e
temor ab amor, creix la amor en lo peccador ab la qual ama nostra Dona.
E adoncs nostra Dona li vest d'esperança son membrar, entendre e amar e
enduu-lo a confessió e satisfacció, per què ve lo perdó e lo do de la corona.
E si lo peccador se desespera per ço com ha fets grans e molts peccats e
membra, entén e ama nostra Dona, tantost li tramet nostra Dona esperança;
car lo peccador en quant se desespera toca la justícia de Déu qui puneix los
peccadors, e en quant toca nostra Dona ab son membrar, entendre e amar,
toca la misericòrdia e pietat de què nostra Dona és vestida, e la misericòrdia
e la pietat de nostra Dona han concordança ab la justícia, e enaxí lo peccador
converteix-se de desperança en esperança, per ço car membra e entén e ama
nostra Dona. Per què segons açò, dix Lausor, a nostra Dona negun peccador
no pot escapar pus que la vulla membrar, amar e entendre, car tantost lo vest
d'esperança, e pus que l'à vestit d'esperança, ab ell se
e de cavallers qui
e nostra Dona és esperança de tots aquells e aquelles qui a tort són posats en
judici e a qui és allevat fals testimoni e li és dada mala fama, e nostra Dona
és esperança de les dones quant són lurs fills malalts e quant han mals marits,
e nostra Dona és esperança dels pobres qui per la sua amor demanen,
car per ço com han esperança en nostra Dona demanen als rics almoyna
per nostra Dona, e quant los rics als pobres qui per nostra Dona demanen
almoyna dien de no, los pobres han esperança en nostra Dona e amen més
ésser pobres e haver esperança que rics sens esperança, car neguna riquesa
de diners, castells, viles e ciutats no val tant com fa esperança. E per ço nostra
Dona, dix Lausor, ha plaer que alguns hòmens e alcunes fembres qui la
amen, sien pobres dels béns temporals per ço que en ella hagen esperança,
car assats se fa millor confiar en Déu e en nostra Dona e en virtuts, que en
diners ni en riqueses ni en les altres coses d'aquest món; e la raó per què açò
és, és car més ha de granea, de bontat, perseverança, poder, santetat e virtut
e amor en lo confiament que les gents han en Déu e en nostra Dona, que en
lo confiament que han en diners, possesions, armes, amics, jovent, seny e les
altres coses en què les gents mundanes han confiança a lurs necessitats; per
què per raó d'açò moltes vegades és volentat de Déu e de nostra Dona que
les gents hagen a vegades fretura de les coses mundanes, per ço que en ells
hagen confiament e esperança.
renuncià a totes les coses d'aquest món e fo pobre e anà per les portes querent
almoyna per amor de nostra Dona, e l'altre frare havia abundància dels
béns d'aquest món e per amor de nostra Dona donava almoyna a tots aquells
qui per nostra Dona la demanaven. On, sobre açò és qüestió qual d'aquests
lo qual per son gran poder havia tolt a un cavaller. Esdevenc-se un dia que
cavaller venc tot sol cavalcant en son palafrè e sens totes armes en la ciutat
on aquell prelat estava, e venc davant lo prelat tot sol com pus humilment
pòc per entenció que
—Sènyer! Longament é guerrejat ab vós, per ço que per força d'armes vos
pogués donar dan e pogués cobrar lo castell que m'avets tolt a tort. On, pus
veig que forces d'armes corporals no valen contra vós, recorre a les armes
esperituals, e clam-vos mercè que per pietat me retats lo castell, e en l'offici
per què vós sóts prelat n'é esperança. Quant lo cavaller hac dites aquestes
paraules, lo prelat hac consell ab son capítol si retria lo castell al cavaller.
Acort fo emprès que
de les quals ell ne son capítol no
prelat retés lo castell, un qui era del collegi e del capítol dix aquestes paraules:
—Sènyer! Si vós retets al cavaller lo castell, porà
faça mal ab lo castell qui és forts e ab lo qual vos porrà donar gran damnatge,
e per ventura volrà
segura cosa que vós retats lo castell al cavaller, e val mis que ell tot sol haja
dan, que si tots nosaltres lo y havíem. Lo prelat e sos companyons mudaren
lur entenció, per ço que aquell canonge hac dit, e foren en volentat que no
retessen lo castell al cavaller. Mas un altre canonge qui era bo e de bona vida,
dix aquestes paraules: —Sènyer! Lo cavaller vos requer lo castell segons la
entenció per què vós sóts prelat e requer-vos son dret ab humilitat, bontat e
justícia, e en totes aquestes coses ha esperança e totes han concordança ab la
bontat, granea e les altres de Déu e de nostra Dona. E vós, sènyer, e tots nosaltres,
som per entenció d'onrar e servir la bontat, granea e les altres virtuts
de Déu e de nostra Dona; e si per aquestes coses a servir e honrar, e per estar
vós e vostre capítol en la entenció de vostre offici e del nostre havem persecucions
e tribulacions, hajats esperança en Déu e hajam paciència si Déu nos
vol punir de nostres defalliments.
Molt plac al prelat e a tot lo capítol ço que
prelat féu venir lo cavaller, al qual dix aquestes paraules: —Sènyer en cavaller!
Vençut nos ha vostra esperança, car ab tal entenció la havets, que vençuda
ha nostra entenció, e vostra humilitat ha vençuda la entenció e l'ergull e
la avarícia, segons la qual havíem vostre castell tengut longament; e car la
vostra esperança ha vençuda la nostra, la qual havíem en la força del castell,
de tot en tot vos retem lo castell. Emperò nós havem una altra esperança
que novellament nos és venguda ab la qual vos volem combatre, ço és saber,
que possible cosa és que vós vos vengets de nós pus que vós hajats recobrat
vostre castell, car gran damnatge poríets dar a nostres gents si fer ho volets;
emperò nós havem esperança en Déu que
lo damnatge en paciència; car nós no som en aquest loc per guerrejar
ni per haver esperança en força de fust ne de ferre, més que de tot en tot nos
confiam en força de virtuts e de Déu qui
qui si us havem dat dan que
demanam perdó, e que
al cavaller les paraules que havia dites lo prelat, e dix que vençuda era
sa força corporal per la esperitual, e que prometia e deÿa que ja per negun
temps no faria del mal que pres havia, venjança; ans que totstemps volia servir
de son castell e d'altres castells que havia, lo prelat totstemps de sa vida.
Lo cavaller recobrà son castell e visc longament en gran amor ab lo prelat
e ab tot son capítol. Esdevenc-se un dia que un altre cavaller féu vilania al
prelat e li ocís un seu canonge a gran tort, e lo cavaller a qui lo prelat havia
retut lo castell guerrejava ab aquell cavaller, lo qual près e ocís e li tolcs un
dels mellors castells que havia.
— Esperança de vida! dix Oració a nostra Dona: Raó e natura requer que les
coses qui són petites en bontat, granea, perseverança, poder, santetat, virtut e
amor, hagen esperança en lurs necessitats en les coses qui són grans e nobles
en bontat, granea, perseverança, poder, santetat, virtut e amor e les altres.
E car en vós, regina, està gran granea de bontat e les altres, e en los peccadors
sia tan petita, cové regina, que
e fretures hagen en vós esperança, car per la petita bontat han fretura e són
en treball e en perill, e vós per la vostra gran bontat sóts en abundància
d'alegrança, glòria e seguretat; per què a ells se cové d'aver esperança e a vós
se cové que donets aquelles coses, les quals ells de vós esperen, car vostra
granea de bontat e les altres és senyal a ells com aconseguesquen de vós ço
que n'esperen. E plàcia-us, regina, que vós no defalgats a aquella semblança
que
semblança de vostra bontat e les altres.
donets grans dons e de gran utilitat e profit, e perdó vos demanen ab esperança
e dons vos demanen ab esperança e vós sóts lur esperança. E doncs,
què farets? Perdonar-los-ets e donar-los-ets, o què farets si no
Farets tort a lur esperança e a la vostra, car pus que perdó demanen, ells
meteixs se confessen que han tort e peccat, e en quant confessen veritat han
dret en la vostra esperança que és perdonar. E vós, regina, no havets poder
que puscats fer tort ni falliment, per què a dret e raó vos cové estar; per què
us cové perdonar a aquells tots qui han dret en vostra esperança. Veus doncs,
regina, que us cové perdonar per natura de raó. Ara vejam que serà dels dons
que us demanen: dar-los-ets o no. Si no
granea de vostra bontat e les altres, a qui cové dar per natura aquelles coses
que les coses petites en bontat demanen e les quals los són necessàries; e
encara, que farets tort e peccat a la lur esperança la qual han en vós, e tort e
peccat farets a la petitea de lur bontat qui ha natura com requira a la granea
de vostra bontat totes ses necessitats. E com, regina! E los blats quant han
secada ja requer natura que desigen la pluja qui està en los nuus, e la pluja ja
requer per natura que vénga en los blats qui la han mester, e car lo un requer
l'altre, cové que natura faça ésser la obra de cascú; per què par, reyna, que vós
dejats donar ço que havets pus que u podets donar e pus que a vós n'és feta
demanda, e d'açò ni dret ni raó no us pot escusar.
ells: a la fi tot quant ells vos demanen haurets a fer pus que en vós n'àn esperança.
Mes de mi què farets qui en vós hé esperança que
us deman per vós honrar, membrar, entendre, servir e amar, e no per neguna
altra cosa? Aquest do és que vós trametats en lo món hòmens de gran santetat,
virtut, bontat, saviesa e amor, qui de la honor de vós e de vostre fill hagen
de tot en tot cura e membrança. Aquests hòmens aytals dar-los-m'éu o no.
Adès los vos deman, car ja són neccessaris al món qui
que
lo món és gran e és mester que sien tants, que per tot lo món sien d'aytals
hòmens; e aquests hòmens vos deman que sien totstemps en lo món, enaxí
que quant ne morrà un, que vós ne trametats altre o
més valran. Reyna! Donats-me aquests hòmens pus que
e pus que a honor e honrament de vós e de vostre fill los vos deman.
Ara parrà, reyna, qui usarà mills d'esperança, o vós que
deman me donets o jo qui tots temps de ma vida n'auré en vós esperança e
per entenció de vostra honrança.
atrobar vies e carreres d'amar nostra Dona, e la una havia esperança en
nostra Dona per entenció que la amàs, car esperança ha natura e proprietat
que faça amar la cosa de qui hom espera haver les coses desijades; l'altra
dona temia offendre nostra Dona per entenció que la amàs, car temor ha
natura e proprietat que aporta e conquer amor. On, sobre açò és qüestió
qual d'aquestes dues dones près millor manera en conquerir amor de nostra
Dona.
privats sens que lo rey no
Un dia consirà lo rey com havia molts enemics, e hac paor de perdre son
cors e sa terra, car no
pregà nostra Dona que li donàs via e carrera com ell se pogués de sos enemics
defendre.
Dementre que lo rey pregava nostra Dona, en volentat li venc que de tot
en tot amàs esperança e que fos fill d'esperança, e adoncs lo rey s'esforçà
tant com pòc de haver esperança en Déu e en nostra Dona e en la virtut
d'esperança e de les altres virtuts. On, com lo rey havia guerres, treballs e
adversitats e no sabia qual consell hi prengués, e ell recorria a esperança, e
ab esperança que havia en Déu e en nostra Dona e en virtuts ell se ajudava
de sos enemics e a la fi n'avia honor e utilitat, car la esperança que havia lo
guardava e
que
esdevenc-se que
la entenció per què havia haüda la esperança e no conec los béns que per
esperança li eren venguts; per què esperança se partí e
lo rey la volia haver, ella tornava e deÿa al rey que exís de peccat, e com lo
rey no volia exir, esperança se
dia faÿa anar e venir esperança, en tant, que un dia esperança dix al rey que
era molt hujada d'anar e de venir, e que d'aquí avant no u podia soferir; per
què ella li deÿa que pus que d'ell se fos partida ja no tornaria, ans romandria
ab lo rey una folla e falsa esperança ab la qual ella no porria romanir ni estar
ab neguna persona. Molt hac gran paor lo rey de les paraules que esperança
li havia dites, e exí
rey e d'esperança.
22. De continència
continència és amesurat atalentament d'aquelles coses de què hom se tén per
pagat. E car nostra Dona és mare de continència, per açò, dix Lausor, volem
loar nostra Dona de continència en esta manera:
per obra del Sant Esperit lo Fill de Déu, adoncs fo plena de continència,
car tot son atalentament d'aquelles coses que desirava fo amesurat e egualat
de bontat, granea, perseverança, poder, saviesa, amor, virtut, veritat, glòria,
gràcia, santetat, justícia e les altres virtuts e proprietats qui a nostra Dona se
convenen. On, totes aquestes coses foren axí amesurades e egualades ab lo
membrar, entendre e amar, que nostra Dona fo contenguda de totes aquelles
coses que a bontat, granea e les altres se pertany, e la raÿl e
sa continència devalla de la obra e de la sancta ciutat de Déu on és font de
amesurança de bontat, granesa, eternitat e les altres virtut; e proprietats que
a Déu se pertanyen, enaxí que la persona del Pare e del Fill han amesurada
obra de bontat, granea e les altres en lo Sant Esperit en lo qual se eguala e
s'afina e
hac nostra Dona continència com lo Fill de Déu hac reebut, enaxí
que de totes coses se tenc per contenguda e negun defalliment de bontat,
granea e les altres no hac en sí meteixa ni en altra. On, com la figura de continència
covenc que respongués al compliment desús, qui és aquell ni aquella,
dix Lausor, qui pogués aestmar la gran continència de nostra Dona?
foren contengudes totes les bontats, granees e les altres qui són ni ésser poden
en les creatures; car la humanitat de nostre Senyor Déu Jesuchrist és
compliment e fi de totes creatures, e tota la bontat, granea e les altres, qui és
en les creatures, tota respon a la bontat, granea e les altres de la humanitat de
Jesuchrist, e en aquella humanitat se té per contenguda la deÿtat, de tot quant
ha creat, car tot ho ha creat a glòria e a honor d'aquella humanitat e tot ho ha
proporcionat e ordonat a aquella humanitat.
On, com en aquella humanitat tan bona, tan gran, tan sancta, hage tan gran
continència de bontat, granea e les altres, que no pot ésser tota per home en
est món considerada ni aestmada, e aquella continència sia forma a la continència
de nostra Dona, qui és qui pogués aestmar la gran continència de
nostra Dona?
cové, e açò meteix és de granea e les altres; e en la granea de nostra Dona ha
continència de bontat, perseverança e les altres virtuts, e si s'à en la bontat
on ha continència de granea e les altres, enaxí que en cascuna ha de l'altra
segons ço que li cové, e enaxí quant és en la substància dedins nostra Dona,
enaxí és defores; per què
pagament de totes coses. Per què adoncs quant nostra Dona era en lo món e
era pobre e pobrement infantà son fill e pobrement visc en est món dementre
que vivia, de tota aquella pobretat se tenc per contenguda; e tot quant son fill
li donava, en tot era contenguda, car abastava a nostra Dona que fos mare de
Déu e que fos bona e gran en virtuts e en virginitat; e en ço que d'ella volia
fer son fill se tenia per contenguda, e bé sabia que si son fill se volgués; bé
li pogra donar dels béns d'aquest món més que no li
Dona no volia més mas aquelles que son fill li
dient, dix Lausor, de la continència de nostra Dona, mas que n'avia tanta e
tanta li
altres continències?
Dona que les abundàs de virtut de continència, car molt la desiraven haver
en totes coses; e per açò és qüestió qual d'amdues faÿa a nostra Dona pus
agradable oració.
per intenció que d'armes servís Déu en aquella terra tots los jorns de sa
vida. Aquell príncep menà ab ell dos cavallers: lo un lo seguí per intenció que
en ell servir servís Déu; l'altre cavaller anà ab lo príncep, per ço car era pobre
e no havia abundància dels béns temporals, e per ço que pogués viure en lo
món honradament ab lo príncep, seguia lo príncep on que anàs.
Lo cavaller qui servia lo príncep per entenció de Déu, se tenia per contengut
de totes aquelles coses que
l'altre cavaller faÿa d'açò lo contrari, car per belles robes e armes o per bo
cavall que donàs al cavaller qui
aquell no se
príncep fo en una batalla e los
Deus que el príncep morís per sa amor en aquella batalla. Com lo cavaller
qui servia e seguia lo príncep, per entenció que fos honrat e que pogués passar
son temps en lo món, víu mort son senyor, ell fugí de la batalla, e l'altre
cavaller hac paor de mort e venc-li en coratge que fugís quant víu fugir son
companyó qui li dix que fugís ab ell ensems; mas membrà la entenció per
què havia servit son senyor longament, e tenc-se per contengut de l'offici
de cavalleria, lo qual és que cavaller deu morir per tenir justícia e per honrar
Déu e son senyor terrenal, e adoncs ferí entre
e morí en la batalla.
amada en lo món e com les gents se tenen poc per contenguts de les coses que
Déu los dóna, e per ço fo en volentat que
lexàs anar lo món a la malaventura; mas car les gents la havien comunament
eleta a pregar nostra Dona, no gosà lexar son offici, car si
que fos punida, e per ço Oració dix a nostra Dona estes paraules: —Dolça
regina! dix Oració: Molt som trista e despagada car les gents d'aquest món
tan poc amen continència, car tant los ha vostre fill donat e tant los dóna, que
bé se
havien, e ésser humà, qui és lo pus noble ésser qui puxa ésser creat, exceptat
l'ésser dels àngels; e encara, que vostre fill los ha creades orelles per oir e ulls
per veer e boca per dir bones paraules e mans per fer bones obres e peus per
anar per bones carreres, e ha
per entendre e volentat per amar vós e vostre fill, e ha
ocells, bèsties e totes coses d'on prenguen vida e aquelles coses que
necessàries; e encara, que
perdurable; e encara endemés, que vostre fill qui és Déu ha presa natura
humana per ço que puxa ab ells participar en natura e en semblança.
On, de totes aquestes coses, reyna, les gents d'aquest món no
contengudes, e encara volrien haver més si haver-ho podien; per què jo, reyna,
Deus ho sab, car jo no sé de què us prec, pus que vostre fill fa en ells més
que no merexen ne grair no saben; emperò pus que axí és que les gents volen
que jo us prec, a fer me cové que us prec que
vós sóts mare de continència e pus que a ells és necessària cosa continència,
per tal que
vestir, guanyar, parlar e haver castedat e honrament, e en soferir fam, set,
calt, fret, pobretat e en totes les altres coses que a continència se pertanyen.
E reyna! Los peccadors haurien continència en totes estes coses si dedins la
anima de cascú havia just e amesurat atalentament de bontat, granea, perseverança
e les altres virtuts; car dedins la ànima cové estar la continència e
temprat desig, e pus tramet sa semblança en les coses defores passant aquella
semblança per temprat e amesurat remembrar, entendre e amar. Donques,
vós qui sóts mare de continència, plagués donar continència als peccadors
dedins l'ànima, enaxí que en l'ànima de cascú e de cascuna donàssets tanta
de bontat, granea, perseverança e les altres virtuts, que se
contengudes; e açò meteix faéssets a bontat a qui donàssets tanta de granea,
perseverança e les altres, que se
vostre fill dóna als hòmens e a les dones belles fayçons, riqueses, benanances,
honraments, fills e filles e les altres coses, no abasta sens que no dó la
continència dedins l'ànima; ans vos dic, reyna, que on més dóna de les coses
temporals, menys se tenen per contenguts, pus que dedins l'ànima defall
continència. Per què
de ço que poc val e no dóna de ço que més val; e de vós me maravell, reyna,
car no li u deÿts, e encara, que féts mi pregar de ço de què no us deuríets fer
pregar.
ni l'amar de cascú e cascuna no serà contengut, si en ell ha gran
cantitat de bontat e poca de santetat, de justícia e de virtut. On, si en la gran
cantitat de poder e de perseverança ha petita de bontat, e d'amor, ja no
per contengut de neguna d'estes coses.
E sabets per què? per ço que fall-ne egualtat de bontat, granea e les altres; per
què no y pot ésser continència formada, ni sagellada, ni edificada, car en desegualtat
no
los béns d'aquest món, què val pus que les gents no han continència, ans los
fa més de mal que de bé? E com, reyna! dix Oració: E si l'ome o la fembra
havia continència dins l'ànima, poria haver incontinència per neguna cosa
que fos defores, fos que n'agués gran sobre abundància o sobre gran fretura?
Ara posem que sia un home axí pobre que no puxa ésser pus pobre, e sia
malalt de gran malaltia, e de gran honrament e riquesa que sia vengut en gran
desonor e pobretat. Aquest aytal sol que haja continència haurà compliment
de totes coses en son membrar, entendre e amar. E com! E no havia ell assats
en membrar, entendre e amar vostre fill ésser e haver ésser qui no pot perir
ne pot ésser forçat e enganat e qui és ab tot compliment e qui sap tots aquells
qui per la sua amor treballen? e encara, que aquell pobre serà contengut en
membrar, entendre e amar son ésser meteix, lo qual haver no solia quant res
no era? e encara, que membrarà, entenrà e amarà l'altra vida, qui totstemps
dura en benanança? E que us yria àls dient mas que sol un pobre aytal qui
dins sí meteix haja continència, val més que tots los hòmens rics d'aquest
món, qui estan sens continència? Ans vos dic que on més han menys valen. E
reyna! O dó vostre fill continència o se
no valen sens continència cuyda fer estar pagats los hòmens d'aquest món,
e les mesquines de gents qui no han continència cuyden ésser contenguts en
ajustar e en abraçar diners, possesions, amics, honraments, e a la fi, car no
han continència, on més d'aquestes coses han e ajusten, en major incontinència
caen e estan, e enaxí estan freturosos en esta vida e en l'altra.
gran abundància, e cascuna amava tant la continència que havia, que aytant
com podia la guardava que no la perdés. La una la guardava ab esperança e
l'altra ab temprança; e per açò és qüestió qual d'abdues les dones guardava
pus fort la continència que havia.
la havia en temprança, car alcunes vegades menjava e bevia tant que mal
li faÿa; e esdevenc-se un dia que la dona hac mal en son ventre, car massa
havia menjat. Dementre que la dona consirava en la dolor que sentia, ella
membrava que quant s'esdevenia que ella havia temptació de luxúria, que
adoncs ella vencia la temptació ab continència, e quant havia temptació de
gola no vencia aquella temptació ab temprança; per què la dona se maravellà
molt fort qual cosa podia ésser que ella vencia ab una virtut un vici e que ab
altra virtut no podia vençre altre vici. Estant enaxí la dona en esta cogitació,
ella remembrà que adoncs quant li venia temptació de luxúria, que ella metia
més fortment son membrar, entendre e amar castedat contra luxúria, que
temprança contra gola, com havia temptació de més a menjar, e per açò la entenció
per què membrava entenia e amava castedat, havia major virtut contra
luxúria, que la entenció que havia en membrar, entendre e amar temprança
contra gola; e per ço la dona d'aquí avant, quant li venia temptació de massa
menjar o beure, ella membrava, entenia e amava temprança ab granea de
bonea, perseverança e les altres, e car donava granea de bontat, perseverança
e les altres a son membrar, entendre e amar, vencia la temptació e aconseguia
temprança. Estant la bona dona axí, esdevenc-se un dia que una altra dona
qui era sa veïna venc a ella e demanà-li consell com pogués haver continència
en son vestir, car molt desirava que anàs vestida humilment, mas no ho podia
acabar ab sí meteixa, tant havia gran plaer en portar belles vestidures; e la
bona dona li demanà per qual entenció amava continència de humils vestedures
e per qual entenció] havia plaer de portar belles vestedures, e la dona
li respòs e dix que la entenció per què desirava portar humils vestedures era
per ço car son marit no havia aquella riquea que pogués abastar a sos honrats
vestiments e que no u poria longament mantenir; d'altra part, desirava
portar belles vestedures, per ço que les gents no apercebessen la pobretat de
son marit si ella portava humils vestedures. Quant la dona hac percebudes
les dites dues entencions, ella demanà a la dona qui de consell la demanava,
qual valia més, o pobretat ab humilitat o pobretat ab ergull; e la dona respòs
e dix que pobretat ab humilitat és bona e pobretat ab ergull és mala. Vos deïts
ver, dix la dona qui la demanda li havia feta; on, per açò vos consell que no
mudets entenció en vostre membrar, entendre e amar, enaxí que la entenció
per què volets portar humils vestedures sia dona en vostre membrar, entendre
e amar, e la entenció per què volets portar bells vestiments sia serventa en
vostre membrar, entendre e amar: enaxí vós haurets continència e humilitat
e vençrets ergull e incontinència.
23. De paciència
paciència és sofferir passió en pau sens ira de coratge. D'aquesta paciència,
dix Lausor, volem loar nostra Dona en esta manera:
mort e passió, hac nostra Dona la major paciència que neguna creatura pogués
haver, saul son fill lo qual la hac major, que entre totes les passions que
tots los hòmens qui són, ne seran, ne foren, no porien haver tanta de passió
com nostre Senyor Déu Jesuchrist hac aquell dia que fo batut e mort en la
creu, car a la sua carn no
pus que la divina natura del Fill de Déu havia presa aquella carn, la qual carn
era aytant luny a passió segons sa proprietat com era e és prop a la deÿtat
en la qual no podia haver neguna passió. Mas car lo Fill volia honrar lo Pare
ab aquella carn que presa havia e per ço que la humanitat faés tot son poder
en honrar la deÿtat qui tant la havia honrada que vestida la s'avia, e encara,
per ço que l'humà linatge fos reemut, per ço volc soferir passió, e la passió
covenc ésser tan gran, que responés a la gran honor que li covenia fer al Pare
Déu e segons la recreació. On, qui poria pensar ne dir la gran passió que
nostre Senyor Déu Jesuchrist soferí en aquell dia que fo mort en la creu, ni
la passió que li covenc soferir de la vilania e l'escarn e la honta que li faeren
los jueus? E tota aquella passió soferí Jesuchrist en pau sens ira de coratge,
per ço que hagués la virtut de paciència. On, segons que la pena fo gran,
covenc ésser gran la paciència, e aquella pena e paciència responia a la pena
e a la dolor que nostra Dona n'avia, enaxí que la una passió e dolor responia
a l'altra, e la paciència de Jesuchrist e de nostra Dona se responien la una a
l'altra; car a nostra Dona covenia que hagués passió e dolor ab paciència e
sens ira de coratge, car plaer li covenia haver de la mort de son fill, per ço que
hagués pau en son coratge e hagués la virtut de paciència; e encara, que pus
nostra Dona sabia que a son fill plaïa morir e la passió sostenir, covenia que
ella n'agués plaer. On, qui poria consirar ni dir com gran paciència era cella
de nostra Dona, qui era ab tan gran passió e ab tan gran pau de coratge sens
ira e sens tot peccat mortal e venial?
Ja la gran passió e paciència no pogra nostra Dona haver sens que sa bontat
no s'estenés per sa granea, per perseverança, poder e les altres virtuts e sens
que sa granea no s'estengués per sa bontat, perseverança e les altres, enaxí
que la una natura e proprietat de cascú de sos comenqaments se ligàs ab
l'altre e que la una fos en l'altre en tal manera que la una no defallís a l'altra.
Mas car nostra Dona era enaxí guarnida dedins sa ànima de bontat, granea
e les altres, per açò pòc sostenir la passió que havia per ço com veÿa morir
son fill en la creu, e pòc haver paciència e pau en son coratge sens ira e mala
volentat; e enaxí la passió e la pau en son coratge se responien la una a l'altra
en aytant com tota la bontat, granea e les altres se podien respondre la una
a l'altra dedins la ànima, e per açò defores trametien la passió en lo cors, e la
pau romania en la ànima ab paciència.
soffer en lo món, dix Lausor, qui la poria cogitar ni dir? Quants són los
hòmens qui són en lo món e qui foren depuis que fo lo fill de nostra Dona
crucificat e mort? e quantes hontes e desonors li han fetes e fan tots dies en
ço que poc lo membren e l'entenen e l'amen, e per petites e vils coses se estan
que no
Ni de l'ésser que
mort que ha sostenguda per ells, no li han grat; ni encara de la lur natura que
lo Fill de Déu ha presa en ésser home, no
e entenen e amen ab gran granea de membrar, entendre e amar, coses vils,
mortals, corruptibles, vicioses, indignes de ésser amades e dignes de ésser
aÿrades. E totes aquestes desonors e hontes sofer lo fill de nostra Dona e en
totes ha paciència e pau de coratge, e dóna blat, plantes, aucells, bèsties, pluja
e ros del cel, per ço que
On, com la paciència de Jesuchrist sia tan gran, cové que la paciència de
nostra Dona, la qual ha en ço que veu en lo món son fill tan poc amar, servir
e honrar per aquells qui per son fill e per ella són tant honrats, sia molt gran,
e tan gran que respona a la paciència de son fill. Per què, dix Lausor, no poria
dir ne cogitar la gran paciència de nostra Dona; per què me
sa paciència a loar.
que molt amava. Morí lo mercader e la bona dona nodrí son fill axí com pòc
a bones custumes. Com lo macip fo gran e pòc usar de mercaderia, pregà sa
mare que
l'offici de son pare; e la bona dona amava molt son fill e no n'avia més ni
n'esperava més haver, e hac paor que son fill morís en lo viatge, e pregà son
fill que no
e participar ab ell. Lo fill de tot en tot volia anar en lo viatge, e a la fi anà en
lo viatge e portà quaix tots los diners que li lexà son pare. En lo viatge morí e
perdé tot quant portava, car mals hòmens e robadors lo ociren e li tolgueren
ço que portava. A la dona venc a saber la mort de son fill e com havia perdut
tot quant havia ne portava, e fo irada e moguda a ira tant fortment, que gens
de paciència no pòc haver de la mort de son fill ni dels diners que perduts
havia, ni negun hom aconortar no la podia. Per què és qüestió si la dona
perdé més en perdre son fill e sos diners o en perdre paciència, la qual pogra
haver e no la volc haver.
custumes; mas era mala, e quant la prenia ira, ni son marit ni negun qui fos en
la casa no podien haver pau, ans los metia tots en treball e en pena, sí, que lo
marit e alcuns de l'alberc n'esdevenien en ira, e impaciència havien per aquell
treball que era en aquell alberc qui era molt gran. Estant aquella dona en
aquell treball ab son marit e ab tots aquells d'aquell alberc, un dia s'esdevenc
que a un mercader qui era veí d'aquella dona, digueren novelles de la mort
de son fill, lo qual era mort en una nau qui perí, en la qual perdé son fill i tota
sa mercaderia que portava, lo qual mercader quant oí la mort de son fill levà
les mans al cel e dix que Deus li havia donat son fill e los diners que portava,
que beneÿt fos Déu, e hac paciència e pau en son coratge. Molt se maravellà
la dona de la paciència del mercader e demanà-li com podia haver haüda tan
gran paciència de la mort de son fill, e lo mercader respòs e dix que la raó per
què ell havia paciència de la mort de son fill, era per ço car lo havia amat totes
vegades que l'amava, per entenció que
e car aquella era la entenció per què l'amava, per ço la virtut de la entenció li
havia donada virtut de haver paciència.
Com la dona fo venguda a la casa e entrà per la cuyna, tastà la olla si hi havia
sal e trobà que massa hi havia mesa sal la serventa, e fo enaxí irada com se havia
acostumat, per la qual ira trencà la olla e ferí la serventa molt malament.
Com lo marit cuydà que sa vianda fos apparellada, no hac què menjar, e reptà
sa muller e dix-li que ja no hagra ella haüda tan gran paciència com lo mercader,
si hagués perdut son fill, car de la sal de la olla no podia haver paciència.
Molt consirà la dona en les paraules que li hac dites son marit, e remembrà
la gran paciència del mercader qui havia perdut son fill e de sos diners havia
perdut la major partida, e dix entre sí meteixa que ella hauria paciència de
tot en tot o que hauria impaciència de sí meteixa, enaxí que ab sí meteixa se
barallaria, per ço car paciència no hauria. Adoncs la dona anà al mercader fill
de paciència e pregà
mercader e dix a la dona que paciència pot hom haver amant Deus més que
totes coses, e amar tot quant ama per entenció d'amar, servir e honrar Déu;
e enaxí com s'esdevé que hom per alcunes coses ha ira e despagament en son
cor en ço que contrarietat toca hom per ço que moga hom a ira, adoncs deu
hom tocar contrarietat ab concordança qui li és contrari, e deu hom ajudar
a concordància, ab granea de bontat, perseverança, poder, saviesa, amor, virtut,
santetat, humilitat e justícia, e enaxí concordança venç contrarietat e ve
adoncs paciència, qui venç impaciència. Molt plac a la dona la doctrina que
li havia donada lo mercader de haver paciència, e après aquella manera que
dita li havia; e com s'esdevenia que li prenia ira d'alcuna cosa es volia contrastar
ab algun de l'alberc, e ella en loc de contrarietat metia concordança
e metia en aquella concordança bontat, granea, perseverança e les altres; e
enaxí havia paciència e pau en son corotge, e d'aquí avant fo bona dona e visc
longament en benanança, ab paciència.
dix a nostra Dona aquestes paraules: —Pacient reyna, plena de mercè! Gran
necessitat és en lo món de paciència, car en tant és multiplicada impaciència
que apenes és paciència en negun home; per què us clam mercè, reyna, que
vós trametats abstinència en lo món, car abstinència és un dels començaments
ab lo qual hom pot haver paciència; car com s'esdevé que
són tocats a haver moviments e ira e impaciència, e concorren ergull, avarícia,
enveja, accídia, ira, injúria e los altres començaments de impaciència,
adoncs ve la impaciència e no pot venir la paciència, car sos començaments
se tarden massa, los quals són humilitat, larguea, caritat, suavitat e justícia e
les altres.
Mas si vós, reyna, volíets adoncs trametre abstinència e que hom encontinent
que és irat no
los començaments e los hàbits de paciència fossen venguts, adoncs hauria
hom paciència. Mas no
impacients, que no és gens quaix de abstinència en lo món; e per ço car defall
abstinència en lo món quant comença ira e impaciència, lo membrar e
l'entendre e la ira se vesten incontinent dels començaments de impaciència,
e no
no ve quant la impaciència comença, e enaxí dels començaments de paciència
no
és ço per què caritat pot morir e ira viure; e axí meteix és, gloriosa, de
les altres virtuts qui ab paciència viuen e ab impaciència moren, e sí
vicis qui viuen ab impaciència e moren ab paciència; e açò és per ço car quant
ve la paciència, totes les virtuts se vesten de sa semblança e ab aquella semblança
vesten la obra de memòria e de l'enteniment e de la volentat, e adoncs
vicis ne impaciència no han poder en home; e quant ve la impaciència tots los
vicis se vesten e s'acoloren de sa semblança, axí com color d'aygua qui en lo
vi se vest color de vi; e per ço tots los vicis seguexen la impaciència, e adoncs
no han virtuts, poder, en la obra de la memòria e de l'enteniment e de la volentat,
car ja són acolorats e compreses d'altra semblança e ja són sots altra
semblança. E en tot açò, reyna, no ha molt a fer, mas que us plagués influir
la semblança de vostra paciència sajús entre nós ab granea de bontat, poder,
perseverança e les altres. Per què us clam mercè, reyna, que d'aquella font de
paciència qui és en vós, trametéssets entre nós abundància de paciència, per
ço que les gents haguessen pau los uns ab los altres e que tot lo món fos en
estament vestit de paciència, caritat e amor.
ell és senyor actiu sobre elles, car ell mou son peu a anar, sa mà a obrar e sos
ulls a veer e sa ànima a membrar, e axí dels altres poders del cors; emperò en
cascuna de les parts o de les potències de què l'ome és ajustat e compost, ha
parts actives e passives, e l'ome ab les parts actives mou les passives a haver
passió, axí com ab la potència motiva ab què mou la potència movable, e
axí com ab visitivitat ab què mou visibilitat a alguna cosa ésser vista, e ab
amativitat ab què mou amabilitat a ésser amada alguna cosa; e tot açò, reyna,
és obra e natural moviment. On, quant s'esdevé que ve en l'ome ira e impaciència,
aquell home és tot enclinat a sotsmetiment a passió, e en tots sos
poders és ligat a fer mal e a dir mal e a membrar, entendre e amar mal, car tot
és comprès de passió e no
pendre, axí com a home foll qui gita peres. Mas quant s'esdevé, reyna, que
hòmens estan sots hàbit de paciència, adoncs és l'ome franc segons sa natura,
e ha libertat de moure son peu e sa mà a bones obres e a bones carreres, e sos
ulls a veer coses honestes, e son membrar, entendre e amar a coses bones, virtuoses
e amables. E vós, reyna, qui ab una poca de paciència poríets fer estar
enaxí francs los hòmens a fer bones obres, e lexats-los estar presos e ligats
sots hàbit de impaciència? Ah reyna! dix Oració: Que no par de vós! E cové
que àl re hi façats, o si no tot lo món és perdut e enversat de sa natura e par
que no y haja senyor ni dona qui d'ell haja cura ni de sa utilitat s'entremeta.
havia mala dona, e cascú d'aquests
paciència; e per ço és qüestió a qual d'abdós era major mester paciència.
corts, e un dia convidà gran re de religiosos e de diverses órdens. Aprés que
rey hac menjat e foren en unes paraules e altres, contrast se mogué davant lo
rey e
la un dels frares deÿa mal de l'orde de l'altre frare. Aquell altre frare escusava
son orde e no deÿa mal de l'orde de l'altre frare.
Aquell frare qui loava més son orde que l'orde de l'altre frare e qui deÿa
mal de l'orde de l'altre, era impacient, per la qual impaciència deÿa folles
paraules. L'altre frare qui escusava son orde, era pacient e parlava ab humils
paraules e qui eren plaents al rey e a tots sos barons e als cavallers qui davant
li estaven. Molt consirà lo rey en la manera d'abdós los frares, qual era
la raó per què havien tan diversa manera e tan contrària, e volc saber apart
la intenció de cascú per què eren en orde, e parlà primerament ab lo frare
impacient e demanà-li per qual entenció era entrat en l'orde. —Sènyer! dix lo
frare: la entenció per què jo som entrat en l'orde és per ço que jo haja honor
en lo món e car no veig que los reys ni
tants d'onraments com fan als hòmens religiosos; car un religiós qui serà fill
d'un home pobre e de vils gents, siurà e menjarà ab lo rey a sa taula, e serà un
cavaller o un noble burgès qui ja no gosarà seer ab lo rey a sa taula, ni en un
banc ab ell no siurà; e encara, que un religiós preÿcarà e fer-s'à escoltar a mil
o a
moltes d'altres qui
cové que jo tenga honrat mon orde de mon poder, e per açò fuy fortment
despagat com aquell frare que l'à veets estar com a nici, comparava lo seu
orde ab lo meu. Com lo rey hac sabuda la intenció per què
en orde, ell apellà l'altre frare e parlà ab ell secretament, al qual dix que ell lo
pregava que li digués la intenció per què era entrat en orde; e lo frare li respòs
e dix que ell era entrat en l'orde per entenció que mills pogués amar e servir
Déu, car vejares li era que mills pogués servir Déu en orde que en lo món, e
mills podia ésser semblant a Jesuchrist en pobretat, humilitat, oració, en la
religió que fóra religió
Molt plac al rey, car hac conegut ço per què la un frare havia impaciència e
l'altre paciència, e dix al frare de paciència que tot lo món se perdia per defalliment
d'entenció, car les gents no sabien què s'era vera entenció, e per ço
no saben les gents usar de virtuts ni poden amar entenció, car no la conexen;
e lo frare atorgà al rey les paraules que deÿa e parlà al rey d'entenció primera
e segona, e com entenció faÿa a tractar adès per una manera, adès per altra; e
tant parlà al rey de intenció, que
virtut de entenció e conexia una virtut quant era primera e altra quant era segona;
e per açò lo rey pregà lo frare que anàs per lo món preÿcant e mostrant
a uns e a altres entenció e la manera segons la qual les gents usar ne deurien,
e lo rey faria al frare e a son companyó ses despeses; e lo frare hi consentí ab
què plagués a son major, e lo rey acabà ab son major del frare que
per lo món segons la manera que dita havien, e aquell frare anà per lo món e
fo preÿcador d'entenció e féu molt de bé en lo món.
24. De pietat
1. —Lausor! dix l'ermità: Què és pietat? Respòs Lausor e dix que pietat és
ço que dóna passió e dolor de coratge per aquells qui han fretura e són en
tribulació. E car nostra Dona és piadosa, per ço volem loar nostra Dona de
pietat en esta manera:
creu e morir, hac tanta de pietat e dolor e de passió de son fill, que granea de
pietat aytant com pòc se estès en nostra Dona, enaxí que la granea ni
de pietat no
pietat en nostra Dona, per ço que nostra Dona per la gran pietat hagués tota
la major passió e dolor que granea ni poder pogueren donar e multiplicar.
Açò, dix Lausor, covenc ésser segons natura de raó; car pus nostre Senyor
Jesuchrist havia la major dolor e passió que podia ésser, e tan gran dolor e
passió havia dementre moria, que granea ni poder no podien més donar ni
sostenir, per açò
respongués a la passió e dolor de son fill, e per açò covenc ésser tota la major
pietat qui ésser podia aquella de nostra Dona; e tan gran pietat fo aquella que
nostra Dona hac aquell dia, que tot covenc respondre a tota la pietat que a
nostra Dona covenc haver d'aquell dia tro al dia del judici, la qual cové que
haja nostra Dona dels peccadors e dels justs qui peririen si la pietat de nostra
Dona no
On, com la pietat de nostra Dona haja tant a respondre segons que dit
havem, qual és, doncs, aquell ni aquella qui pogués cogitar ni dir la gran pietat
de nostra Dona, quant nostre Senyor Jesuchrist morí en la creu e nostra
Dona estava dejús lo braç de son fill e veÿa son fill decórrer de gotes d'aygua
e de sanc e làgremes de sos ulls per angoxa de la mort? Adoncs venia un glay,
una lança de passió e de dolor, ferir lo cor de nostra Dona, al qual covenia
sentir la dolor e la passió de son fill; car aquell glay e aquella lança partia de
la dolor e de la passió de son fill e ficava
que l'aygua del cor de nostra Dona pujava als ulls e decorria en làgremes e
en plors, e fóra morta nostra Dona per la gran passió e dolor que sentia, si
no fos lo plaer que sentia e havia quant son fill moria; car nostra Dona sabia
que son fill havia plaer de morir, car si no volgués morir no morira; mas volia
morir per honrar la deÿtat qui tant havia honrada la humanitat, e encara, per
recrear l'umà linatge.
E car nostra Dona covenia que hagués plaer de tot ço que son fill havia
plaer, li covenia haver plaer de la mort de son fill, per ço car recreava l'umà
linatge, la qual recreació era agradable a nostra Dona, per ço car és piadosa.
On, com la passió e la dolor covenc ésser en nostra Dona, e lo plaer que dit
havem e la passió era tan gran que per lo plaer no minvava ni sa granea no
destruïa lo plaer que nostra Dona havia, emperò lo plaer que nostra Dona
havia sostenia nostra Dona que sa dolor ni passió no la auceïa. Qui és, doncs,
qui pogués dir com gran pietat és cella que nostra Dona havia aquell dia que
son fill moria?
peccadors com havia dementre que era en lo món, mas no ha passió ne dolor;
e açò és per ço car és compresa de glòria tota sa bontat, granea, perseverança
e les altres virtuts. On, aquesta és pietat sobre pietat que sia sens passió e dolor,
e que sia aytan gran com era en aquell temps que nostra Dona era en lo
món e havia pietat e dolor de la mort de son fill e de la mort dels peccadors.
Ni no
car si era minvada, seria en son minvament de pietat, minvada la vida dels
peccadors qui en ella confien, car la sua pietat los sosté a vida e
port que vénen a penitència e a salvació en lo dia de la mort. On, qui
maravellar de la granea de pietat vénga avant, dix Lausor, e maravellar-s'à de
la gran pietat de nostra Dona.
Dona havia quant son fill veÿa morir en la creu, e una altra dona havia un
fill que molt amava, al qual havia un cavaller mort son pare e qui era marit
de la dona. Aquell cavaller atrobà la dona qui anava ab son fill a l'esgleya on
anava pregar nostra Dona que li prestàs son fill e que
d'aquell cavaller qui son marit li havia mort a gran tort, lo qual cavaller va
pendre l'infant e davant la dona lo degollà; per què la dona quant víu son fill
pendre e ociure hac molt gran pietat de son fill. On, sobre açò és qüestió qual
de les dues dones hac major pietat.
dona era molt devota e estava molt en oració per entenció que més pogués
amar nostra Dona, car on més la pregava més la membrava e la entenia, e on
més la membrava e la entenia més la amava. Per què la dona, per entenció
que molt la pogués amar, la membrava e la entenia en la oració, e per entenció
que molt la pogués membrar e entendre, membrava e entenia com més
podia granea de bontat, perseverança, poder, saviesa, amor, virtut, veritat,
santetat e justícia e les altres virtuts, e ab la granea que membrava e entenia,
totes aquestes coses multiplicava e crexí la amor que a nostra Dona havia. Un
dia s'esdevenc que la bona dona estava davant l'altar e esguardava en la creu
e consirava com nostre Senyor Jesuchrist moria davant nostra Dona e com
nostra Dona plorava per la pietat que havia de la mort de son fill. Aquesta
dona adoncs hac pietat de la pietat de nostra Dona, emperò no plorava; per
què la dona conec que no havia gran pietat, e consirà qual era la cosa qui
la empatxava que no plorava, e adoncs ella membrà que dementre ella esguardava
en la creu, algunes vegades li anava son cor en un fill que havia, lo
qual era anat en una longa terra per mercaderia, e adoncs la bona dona per
entenció que pogués plorar, consirà e ymaginà que hom li prengués e li ligàs
son fill e que l'escorxàs e que son fill cridàs a sa mare que li aydàs, e adoncs
la dona començà a plorar per la pietat de son fill; e enaprés mudà
la mort de Jesuchrist e plorà per aquella mort de Jesuchrist longament,
e de la passió que nostra Dona havia hac gran pietat. On, d'aquí avant près
la dona en custuma que com no podia plorar en la oració, ella ymaginava la
mort de son fill segons que dit havem, e adoncs ella plorava, e puis d'aquella
ymaginació ella
Jesuchrist e la dolor que nostra Dona n'avia, e enaxí la dona plorava totes les
vegades que
per aquella manera venia a plorar per la passió de nostre Senyor Jesuchrist,
car vejares li era que no amava molt nostra Dona pus que a plorar li covenia
ymaginar la mort de son fill, e pregava nostra Dona que li donàs gràcia que
sens tota maestria sens tot mijà ploràs per sa amor, e nostra Dona donà a la
dona ço de què la pregava, per ço car ab bona intenció se ajudava com pogués
plorar en sa oració.
reyna! Vós sóts font, flum e mar de pietat, e car ho sóts, prec-vos de
obres de pietat; car pus que havets pietats, cové que n'ajats les obres, e les
obres de pietat són, reyna, que vós preguets vostre fill que li prena pietat de
tots los hòmens qui van en foc perdurable ignorantment, com són sarraïns,
jueus, trartres e
sciència, e haurien mester hòmens savis e que fossen cristians qui los mostrassen
veritat de la sancta fe romana. D'aquests hòmens, reyna, vos prec que
per pietat e per mercè los nos trametats e que per tot lo món los escampets,
car gran mercè farets. E consirats, gloriosa, com gran pietat és aquesta que un
home sia nuu e mort de fam, de set e de fret, e que sia a la porta de un home
ric, qui en sa casa ha molts draps e molts diners e moltes viandes; e enaxí,
reyna, és gran pietat e molt major pietat encara, que en la sancta Esgleya sia
tant savi home e devot e que
reyna, e per Déu no sia! Movets los savis cristians a devoció e a amor e a
pietat, e vagen per tot lo món fructificar e recontar los honraments del fill
vostre e los vostres.
quals són grecs, herminis, jacobins, nestorins, jorians e los altres. Cascú
d'aquests, reyna, cuyda ésser en via de veritat, e si
de veritat no estaria en la error en què està. E és gran pietat, reyna, que la
Esgleya Romana haja perdudes tantes de gents; car més són los cismàtics
en aquest dia que no són los latins. On, plagués vós, reyna, per pietat e per
mercè que moguéssets lo cor del sant Pare apostoli e dels cardenals sos companyons
com a recobrar los cismàtics faessen ço que poguessen, car molt hi
poden fer si ho volen consirar. Gran pietat e dolor és, reyna, que
vos tenguen com a mare de pietat e us amen e us honren, e que vagen en foc
perdurable. Ah reyna! E d'açò deuria exir tan gran crit, que tot lo món ho
deuria oir; e axí comença ma dolor e som en tan gran tristícia que quaix no
volgra ésser creada, e ja tant no viuré que sia alegra ni pagada, tro que consell
sia pres a recobrar los cismàtics e a donar lus conexença de veritat; e si aquells
la Esgleya Romana podia recobrar, leugera cosa li seria d'aquí avant a conquerre
e a convertir totes les gents altres que sien de levant tro a ponent.
e la malea d'aquells és major e pus damnosa que no és la malea qui és en
les gents qui són d'altre lengatge. On, que serà, reyna? haurets-ne ja pietat?
Car fretura han de santetat, e en tribulacions són de vicis e de peccats e de
guerres, les quals han entre sí meteixes. E reyna! Aytant com ells són pus
peccadors, aytant serets vós pus piadosa si n'avets pietat, e car vostra pietat
és tan gran que no pot ésser major, veus doncs hòmens grans peccadors de
qui porets haver gran pietat si us volets, e en tant, que
obres; mas vós havets pietat e ells són en fretura de virtuts e en tribulacions
de vicis, e no és qui n'aja pietat. Ah reyna! Pus que sóts piadosa, hajats pietat.
E no tany a vós que
car jutjar no és de vostre offici, ans ho és perdonar e pregar per justs e per
peccadors, e per açò sóts assignada a ésser cella qui sóts; e lexats a vostre fill
jutjar e fer a sa volentat e no us entremetats de son offici. Fellona fo Oració,
e si no temés tant nostra Dona diguera d'ella moltes paraules.
son fill e son frare, e los sarraïns davant la dona turmentaren e aucieren son
marit e son fill e son frare. La bona dona, qui a cascú havia gran amor, havia
dels turments e de la mort de cascú gran pietat. E per açò és qüestió de qual
de tots
Dona, e per açò com veÿa los pobres e
ella n'avia pietat, faÿa aquells almoyna e ajuda en tot que podia, e on
major almoyna e secors faÿa més crexia en ella pietat, e on més de pietat havia
més amava nostra Dona. Esdevenc-se que un dia la bona dona consirava
en la granea de pietat que nostra Dona havia com son fill moria, e consirà que
nostra Dona havia pietat de son fill com lo veÿa morir, e havia pietat de sí
metexa, car sostenia tan gran dolor e passió per la mort de son fill. Dementre
que la dona estava en esta consideració, una donzella que ella tenia li dix que
apparellat era de menjar, e la dona venc a la taula on víu belles toalles e molt
pa e copes d'argent e molta de vianda. Quant la dona se fo mesa a la taula,
ella consirà en la pobretat que nostra Dona hac en lo món, e adoncs la bona
dona concebé desig de pobretat, per ço que fos semblant a nostra Dona en
pobretat, pus que la volia semblar en pietat.
Enaprés cogità com poria haver pietat de sí meteixa, car nostra Dona la hac
de sí metexa al dia de la passió; e adoncs la dona proposà que donàs tot quant
havia per amor de nostra Dona als pobres qui han fretura dels béns temporals,
e que adoncs quant se seria de tot quant havia, desexida, poria haver
pietat de sí metexa adoncs quant hauria alguna fretura. On, adoncs la bona
dona donà tot quant havia als pobres de Jesuchrist, e anà per la ciutat pobrement
vestida en querent almoyna, axí com los altres pobres, e havia pietat de
sí meteixa quant havia fretura dels béns d'aquest món, e ab la riquea que havia
dels béns esperituals ella sustentava la passió que havia per la fretura dels
béns d'aquest món; e enaxí la bona dona visc longament en aquella ciutat e
donà bon eximpli a rics e a pobres.
25. De consolació
que consolació és ço que dóna remey d'alguns greuges per alguna satisfacció.
D'aquesta consolació, dix Lausor, voler loar nostra Dona en esta manera:
ab granea de bontat, perseverança e les altres virtuts; car moltes vegades alguns
hòmens són consolats ab petites de satisfaccions que hom los fa, mas
la consolació de nostra Dona totes vegades és de grans coses e de nobles,
per què la consolació cové ésser gran. Consola nostra Dona los justs com
són desconsolats per alguna injúria que hom los ha feta, per ço car perden
algunes vegades diners o parents, o són malalts, e nostra Dona los consola
e
és desconsolat algunes vegades quant algun home ergullós li diu vilania o la
li fa o li toll alguna cosa del seu, e nostra Dona tramet-li paciència, humilitat
e membrança de la passió de son fill e de la vilania que li fo feta lo dia de la
passió, car a gran tort e a gran honta lo faeren morir los jueus en la creu,
sens colpa que no
visitació que nostra Dona li fa en son coratge, e ha plaer que sia per justícia
pacient e humil e que haja alguna semblança de son senyor Jesuchrist, qui axí
fo pacient e humil al dia de la mort.
Dona ab la volentat de son fill, car tramet al peccador membrança, per la
qual membra que Deus vol tot quant vol ab justícia, bontat, granea, eternitat,
poder, saviesa, amor, virtut e les altres, e car los diners que pert l'ome just o
les possesions o
volentat de Déu e aquella volentat és dona de la volentat de l'hom just; per
què
axí lo voler de l'hom just és just e ha semblança ab la justícia de la volentat
de son senyor, e per açò neix en lo voler de l'home just esperança, paciència,
amor, virtut, d'on neix consolació ab alegrança e ab obediència, en tal manera
que la tristícia ne la desconsolació no han senyoria ab lo voler d'aquell hom
qui a nostra Dona demana consolació de son damnage, ans s'esdevé moltes
vegades que
han plaer que les perden per la gran consolació e alegrança e esperança que
y troben, e encara, que y conexen lurs frevoltats e lurs infermetats e la poca
bontat e valor de les coses mundanes.
entén e ama nostra Dona, enaxí que en son membrar, entendre e amar
met la bontat, granea, perseverança, poder, saviea, amor e virtut de nostra
Dona, encontinent lo visita e l'aconsola nostra Dona ab esperança de misericòrdia
e de perdó, car en aquella esperança met nostra Dona aquelles
semblances que
membra, entén e ama nostra Dona segons que dit havem; e per ço, car nostra
Dona vest la esperança que dóna al peccador de granea, de bontat, perseverança
e les altres, neix d'aquella esperança, contricció, confessió e satisfacció,
e axí ve la misericòrdia e
qui consola lo peccador ab plors e làgremes, sospirs e penediment, e en aquelles
làgremes, plors e sospirs e contriccions, són amors, plaers e alegrances
e virtuts, qui donen al peccador gran benanança. Per què la consolació que
nostra Dona ha e dóna als justs e als peccadors qui en nostra Dona han esperança,
qui la poria aestmar, dir ni escriure?
Dona que
La una havia mal marit e luxuriós, e feria-la e moltes vilanies li deÿa e per
vils fembres la camiava, e la bona dona havia paciència tant com podia; mas
desconsolada era en los defalliments que son marit havia, car paor havia que
Deus no
son marit per los defalliments que faÿa, e ja fos que la dona hagués consolació
en quant son damnage, no la podia haver en lo damnage de son marit, car
molt l'amava; per què la bona dona pregava tant com podia nostra Dona que
la consolàs en tal manera que son marit fos cast e que exís de peccat. L'altra
dona era per semblant manera bona dona e havia mal marit e luxuriós, lo
qual faÿa e li deÿa moltes de vilanies, e la dona no havia infants e pregava
nostra Dona que li donàs un bell fill en lo qual se consolàs dels damnages
que son marit li donava. A cascuna d'aquestes
ço que li demanava, e per açò és qüestió qual d'abdues consolà nostra Dona
de major consolació.
mercader havia muller e infants e era d'onrades gents, e car no havia de què
pogués satisfer a sa muller e a sos infants e a sí meteix, era molt despagat e
desconsolat, e majorment, car havia gran vergonya de les gents, car pobrement
anava vestit e pobrement vivia e estava, e per la pobrea en què era lo
menyspreaven sos parents e unes gents e altres; per què lo mercader pregà
nostra Dona per entenció que
vergonya e desconsolació. Esdevenc-se un dia que
nostra Dona de consolació, e aprés la oració en volentat li venc que anàs
per la ciutat tot aquell dia e que
d'aquella ciutat, enaxí que guardàs la captinença de cascuns e puis que triàs
qual captinença era a Déu e a nostra Dona pus plaent e pus agradable. Quant
lo bon home aquesta cosa hac consirada, ell anà per la ciutat e guardà lo
capteniment que
hòmens rics faÿen e deÿen moltes vanitats e faÿen tort als pobres; mas los
pobres ja
Dementre que ell anava axí per la ciutat, esdevenc en un loc on un pobre
demanava almoyna a un ric home e deÿa-li bones paraules e humils, e lo ric
li dix de no, e car lo pobre no
dit de no, dix-li vilanies e paraules ergulloses; per què adoncs lo bon home fo
aconsolat en sa pobretat e amà més ésser pobre que ric, e d'aquí avant soferí
en pau sa pobretat, e loà e beneí nostra Dona, qui l'aconsolava de la pobretat
que havia, la qual haver volia, car en sí metex sentia que més valia en virtuts e
custumes, dementre que era pobre que quant era ric, e més sovín membrava,
entenia e amava Déu e nostra Dona e més menyspreava la vanitat d'aquest
món e més desirava la celestial glòria.
tristícia e despagament e ja no seré consolada tro que
dels greuges que
satisfaçats a mos greuges, per ço que
aquesta satisfacció que us deman és de pública utilitat que hé perduda; car
no és en lo món quaix negun home qui sia amic de utilitat pública, e si n'í ha
algun o alguns, és home de poc poder e de poca auctoritat. Mes la pública
utilitat hauria mester, reyna, algun gran príncep o prelat o baró, o encara
molts d'aquests, qui la promoguessen e tot lur poder faessen que fos per los
grans senyors e per uns e per altres amada. E car jo, reyna, no veyg que d'açò
negun s'entremeta, som desconsolada, trista e despagada. E vós, reyna, pus
tantes persones vídues e órfens, pobres e uns e altres consolats e majorment
de petites coses, bé
de grans coses; car molt mills se pertany a vós, reyna, donar consolació
de grans coses que de poques, com vós siats gran en bontat, granea, perseverança
e les altres. Mas vós tot dia veig que consolau una fembra de son
fill qui és malalt e guarits-lo, o un home qui haurà perduts diners e serà
desconsolat e vós consolar-l'ets, car dar-li-n'ets d'altres. E mi qui us deman
pública utilitat de tot lo món, no
veig que me
qui se
que
camp, ni d'una vinya, ni d'un regne, ni d'una preladia, car en aquestes coses
específiques no m'í va mon coratge; mas consolats-me de utilitat pública qui
sia bona e profitosa a la vella qui ama sa gallina e al pagès qui ama la vinya,
e al prelat e al rey e a tots los hòmens d'aquest món. E encara, ço que més
val e en què jo seria pus fortment consolada, que per pública utilitat serets
vós honrada e sí
desonrada e menyspreada en lo món, segons comparació de la honor que a
vós cové. E qual serà aquell ni aquella qui puxa ésser consolat ni consolada
e que en lo món no sia pública utilitat? E per ço car no és, se
de damnage. —No, reyna, dix Oració: no som jo d'aquelles qui ab un petit de
plaer sien consolades dels grans damnages que han preses.
haja caritat enves vós, sí metex e son proïsme, se pusca consolar dels hòmens
qui són en infern e qui jamés per null temps n'exiran? E qui poria aestmar
ni dir lo gran dan que aquells han, car han perdut la celestial glòria qui totstemps
dura, e lo damnage que hauran en estar per totstemps en foc e en
pena? Ara posem, reyna, que haja consolació d'aquells qui són perduts. Què
serà d'aquells qui cada dia se perden e van en foc perdurable e incessantment?
Tant sarraí, tant moro, tant jueu, tant pagà, tant mal cristià? E si un
ne va en glòria, mil ne van en pena! E doncs, de què
què riurem, ni de re goig ni plaer haurem? Mas que plorem e tristícia hajam e
consolar-nos-hem que vicis sien més que virtuts e que més sia de mal que de
bé e que les coses mundanes sien més amades que les esperituals e que vostre
fill ne vós no siats coneguts ni amats per tot lo món. Alta reyna! D'aytal
consolació sia de quisvulla, car ja mi no y haurets ni un dia no m'í tendrets,
car més àm ésser desconsolada e bona que mala e consolada; emperò pregar-vos-ia
que
mon damnage e ma malanança.
fill, e amava de gran amor sa muller e son fill. Esdevenc-se un dia que
home anava ab sa muller e ab son fill per un gran boscatge, e vengre
qui aucieren sa muller e son fill, e l'ome romàs molt irat e desconsolat del
damnatge que pres havia. On, per açò és qüestió de qual d'aquests dos devia
lo bon hom ésser més desconsolat.
bona e d'onrades gents, e un foll home havia-la mesa en mala fama de son
marit e de sos parents e de tots aquells de la ciutat, en tant, que la bona dona
n'era molt desconsolada, trista e despagada. Aquella dona no havia infants ab
què
tuyt la tenien en sospita. Esdevenc-se un dia que la bona dona fo molt desconsolada
per una gran vilania que li dix son marit davant moltes persones
honrades. La bona dona se tornà a nostra Dona e membrà com nostra Dona
era desconsolada sots lo braç de la creu com son fill moria. E dix a nostra
Dona que si ella era consolada d'aquella ira e tristícia que adoncs havia, que
la consolàs, car no podia més sofferir la pena que desconsolació li donava ni
desig que havia de ésser consolada. Com la bona dona hac fenides ses paraules,
les quals a nostra Dona dites havia per ço que la consolàs, a la dona venc
en volentat que ella se consolàs en les virtuts que havia, e humilitat adoncs
donà-li plaer en ésser menyspreada, car natura és de humilitat que dó plaer a
aquells qui són humils com són desonrats e menyspreats a tort, e esperança
li donà refrigeri de la pena que sentia, car consirà que en glòria hauria guardó
de la pena que sentia, e caritat li féu amar paciència, car caritat és aquella virtut
qui fa amar les coses bones, e justícia li donà satisfacció de bontat, granea,
perseverança, car bona cosa era a la dona que fos pacient ab malanança, e
saviea li donà alegrança, car com la dona se sabia casta e ignocent molt gran
benanança ne sentia, força li donà fermetat de coratge, per què estava forts en
sa ànima e poc preava la mala fama que les gents li posaven desús, e temprança
li donà amesurades paraules, e fe li donava leyaltat, enaxí que leyal estava
en totes ses obres a son marit e leyalment usava de l'offici per què era muller.
On, com la bona dona hac haüda aquesta entenció que
per entenció que aleujàs sa malanança, ella se sentí estar en benanança, e en
molt major benanança que no faÿa d'abans com no era en mala fama; per què
adoncs se sentí molt consolada, e loà Déu e nostra Dona.
Estant la bona dona enaxí, esdevenc-se que aquell mal home qui en mala
fama la havia mesa, aucís un hom, e quant fo jutjat a morir per l'ome que
havia mort e fo a les forques, ell confessà davant tots que ell falsament havia
difamada la bona dona, e aquelles paraules deÿa en perill de la sua ànima. Sí,
que la bona dona recobrà sa bona fama e fo en gràcia de son marit e de totes
les gents; emperò no li foren les virtuts tan veïnes com ésser solien quant era
en mala fama, car no les havia tan gran mester.
26. De pobretat
dix que pobretat és ço qui desposseix la volentat de les coses d'aquest món
e dóna libertat a haver riqueses de virtuts. Car nostra Dona dementre que
era en lo món hac pobretat dels béns d'aquest món, per ço volem loar nostra
Dona de pobretat.
dels béns d'aquest món, per ço que ab pobretat servís son fill; car
enaxí com la humanitat de son fill fo servint la deÿtat, axí com dit havem,
ab pobretat, treball e mort, axí
tal manera que les riqueses ni les benanances d'aquest món no amàs nostra
Dona e que amàs riqueses de virtuts. Per què nostra Dona hac pobretat en
son vestir e en son menjar e estar; e aparec-ho bé al dia que infantà son fill,
que no havia draps ab què cobrís son fill, ni casa on se ajagués, ni serventes
qui la servissen. On, segons que nostra Dona era reyna del cel e de la terra, e
li covenien grans honors e grans servicis li covenien ésser fets, e axí
la pobretat e la honor que a nostra Dona se convenien. Per què la sua
pobretat no és qui la pogués comparar ni dir, tant era gran en totes aquelles
coses qui a granea de pobretat se convenien.
forma e eximpli a totes les pobretats dels hòmens e de les fembres qui sots
hàbit de pobretat han entenció de servir Déu; car si no u fos, defalliria sa
pobretat de granea, de bontat, perseverança, poder e virtut, saviesa e amor,
lo qual defalliment és imposible; e car són tantes pobretats en tants hòmens e
en tantes fembres qui per via de pobretat amen servir e honrar Déu e nostra
Dona, e pobretat és en tantes persones estada e en tantes persones serà encara,
ans que peresca lo món, qui és doncs qui pogués aestmar la gran pobretat
de nostra Dona, la qual cové que sia enformant e purificant totes les bones
pobretats qui hanc foren, ni són, ni seran? Manifesta cosa és, dix Lausor,
que sola la pobretat de nostra Dona covenc ésser major en bontat, granea e
les altres virtuts, que totes les altres pobretats, pus que la pobretat de nostra
Dona covenc ésser forma e començament a totes les altres pobretats.
haver les riqueses d'aquest món; temporalment hac pobretat, car no havia
diners ni possesions ni neguna cosa qui a riquea se pertangués, ni qui fos
fora de pobretat, car si n'agués ja no fóra gran sa pobretat en bonea, granea,
perseverança, poder, virtut, santetat e amor; e car havia pobretat esperital e
temporal, havia riquesa de virtuts, car on més era pobre d'esperit, ço és saber,
que no amava riqueses, e on més era pobre dels béns temporals, més havia
de fe, esperança, caritat, justícia, saviesa, força e temprança, car les riqueses
d'aquest món donen gran empatxament a haver aquestes virtuts; car l'ànima
de cascú e de cascuna on més ha a membrar, entendre e amar les riqueses
d'aquest món, menys pot membrar, entendre e amar les riqueses de virtuts,
les quals riqueses de virtuts són granea de bonea e granea de perseverança, e
bontat de granea e bontat de perseverança, e les altres. On, per açò la persona,
qualque sia, on menys ha de riqueses temporals, més pot membrar, entendre
e amar les riqueses de virtuts. Per què nostra Dona no amava riqueses
temporals, per ço que molt pogués membrar, entendre e amar les riqueses
esperitals.
havien una vinya ensems de què vivien. Un dia s'esdevenc que dementre oïen
missa, cascuna guardava en lo retaule de l'altar la figura de nostra Dona, qui
jaïa en un lit e son fill, qui jaÿa en lo presepi on menjaven l'ase e lo bou. Molt
consirà cascuna de les dues dones en la pobretat de nostra Dona, e com foren
fora de la esgleya començaren a parlar de la pobretat de nostra Dona e de
la granea que la sua pobretat havia. Abdues les dones se acordaren que per
amor de nostra Dona amassen pobretat a lur poder. La una de les dones venc
la part que havia en la vinya, e los diners que hac de la vinya donà als pobres
qui demanaven almoyna per amor de nostra Dona, e amà tant pobretat, que
volgué ésser pobre en totes coses temporals, enaxí que no volc posseir alguna
cosa temporal, poca ni gran, per ço que sa pobretat fos en gran granea de
bontat, esperança, caritat, virtut, santetat e perseverança. L'altra Dona retenc
la sua part de la vinya, e dels béns qui n'exien ella vivia pobrement, e tot
lo sobrepús donava als pobres qui demanaven almoyna per amor de nostra
Dona, e enaxí amava pobretat en sí metexa e en aquells qui la havien; e per ço
que ella e los altres qui eren pobres poguessen longament viure en pobretat,
sustentava sí metexa a vida e los pobres qui amaven pobretat. On, sobre açò
és qüestió qual d'abdues les dones amava més pobretat.
son pare gran ric hom, car son pare li havia lexades grans riquees en diners e
en possessions. Los parents del macip consellaren-li que prengués muller, e
el macip consirà si prendria muller e que fos obligat al món, o si desampararia
lo món per amor de Déu e per fugir al món. Dementre que ell enaxí consirava
e no
que li donàs gràcia com ell pogués triar la millor carrera. Aprés la oració lo
macip hac en volentat que venés tot quant havia e que u donàs als pobres, qui
queren almoyna per amor de nostra Dona, e axí com ho concebé en volentat,
axí u mès en obra; e adoncs quant ell fo pobre que no hac negunes coses, ell
venc a un monestir e pregà que prenguessen e
pobre reglat e ordonat per tal que pogués ésser ric de virtuts e de bones custumes.
Lo macip fo vestit e reebut en aquella religió, estant ell pobre esperitualment
e temporal e estant en molt sancta vida. Esdevenc-se que
d'aquella ciutat morí e lo frare fo elet en bisbe, car molt era bé acostumat e
gran sciència havia apresa depuis que fo entrat en orde. Lo frare contrastà a
la elecció tant com pòc, car no volia posseir neguna riquesa temporal, car no
havia per ço desamparat lo món, que fos més ric que d'abans; e encara, que
ja les riquees de virtuts, les quals sustentava e guardava ab pobretat, no poria
tan bé guardar ni sostentar ab riqueses temporals. Per què ell de tot en tot
renuncià a la elecció e no volc ésser bisbe, e volc perseverar en la entenció
de pobretat.
car dementre que érets en lo món, exceptat vostre fill, neguna persona no hac
tanta de pobretat esperitual e temporal com vós e car vós sóts reyna e mare
de pobretat, vos prec de pobretat esperital que la donets a aquells qui han
pobretat temporal; car com hom ha pobretat temporal sens esperitual, tot
és perdut, car aquella pobretat és sens forma e sens virtut, e per ço aquells e
aquelles qui són pobres dels béns d'aquest món e no han pobretat esperital,
lur volentat cobeja les riqueses d'aquest món, e per ço fan falsies e engans
e ladronicis, e ypocrisies, d'on se segueix gran damnage. E vós, reyna, no
u devets consentir que negun ni neguna sia pobre dels béns d'aquest món
sens pobretat esperital, per la qual desamen les riqueses d'aquest món, qui
són occasió de destruir les riqueses esperitals; car pus que ha en alcuna cosa
semblança de vostra pobretat, la vostra pobretat los deu informar e purificar
en vera e sancta pobretat.
riqueses temporals se poden assats passar la una a l'altra, car la pobretat esperital
és forma qui informa e regla e ordena la riquesa temporal. Per què us
clam mercè, reyna, que vós a aquells e a aquelles qui han riqueses temporals
trametats pobretat esperital. Mas vós, reyna, tot dies donats diners, camps e
vinyes, castells, viles e ciutats, e no és qui dó pobretat esperital; car aquells
a qui donats les riqueses sens pobretat esperital, no
riqueses; ans vos dic, reyna, que on més han de riqueses més ne volen haver
e no fan sinó ajustar riqueses, e los pobres qui per la vostra amor demanen
almoyna moren de fam, e los rics tenen les riqueses empatxades, enaxí que
no servexen a ells ni a altres. Mas si los hòmens qui han temporals riqueses
havien pobretat esperital, sadollar-s'ien de les riqueses e amar-les-ien segons
granea de bontat e no segons granea de malea, e segons granea de virtuts e
no segons granea de vicis. E no és açò gran malea e gran vici, que un hom
haja tanta de riquesa que abastaria a cent o a mil hòmens qui serien rics e qui
farien més de bé cascú que ell no fa? Ah reyna, que trop són mal partides
les riqueses d'aquest món! Emperò vós no y guanyats res, car los rics qui les
han, a penes vos nomenen ni en vós han tanta d'esperança com en lurs riqueses;
ans vos dic que us desonren, e blastomen moltes vegades los pobres qui
per la vostra amor són pobres e demanen almoyna.
temporals, açò seria bona obra, car riqueses esperitals e riqueses temporals
han concordança en granea de bontat, perseverança, santetat e justícia; car
com lo membrar, entendre e amar de l'home és vestit de bontat, granea,
perseverança, virtut, santetat, justícia e les altres, adoncs és ric, car aquelles
coses són ses riqueses, enaxí e molt mills encara, com són diners, possesions,
riqueses del cors; e la pobretat esperital és dedins aquell membrar, entendre
e amar, qui és vestit d'esperituals riqueses, la qual pobretat esperital és de
bontat, granea e les altres qui vesten lo membrar, entendre e amar quant són
mes prop a les riqueses esperitals que a les temporals, car més valen. —Ah
reyna! dix Oració: Pus donats riqueses temporals, donats, si u volets, riqueses
esperitals. E ja par que vós més donets de ço que vós menys amats que
de ço que més amats. Fellona fo Oració e diguera més paraules si l'ermità no
mogués qüestió.
demanava son do. La una li demanava que li donàs pobretat esperital e pobretat
temporal; l'altra li demanava que li donàs pobretat esperitual e riqueses
temporals; la terça li demanava que li donàs riqueses esperitals e riqueses
temporals. On, sobre açò és qüestió qual d'aquelles tres dones demanava a
nostra Dona millor do.
vegada en un monestir on estaven molts religiosos, e los religiosos acompanyaven
e honraven l'ome ric per entenció, car lur donava dels béns temporals,
e l'om pobre e qui humilment anava vestit no acompanyaren ni neguna
honor no li faeren; emperò ells sabien que ell era home ric de virtuts e de
bones custumes. Per què l'om pobre se maravellà com los hòmens pobres
no honren los uns los altres, e majorment com no honraven més pobretat
esperital que riquesa temporal. Dementre enaxí
venc que
bona entenció se maravellava e per bona entenció amava pobretat, la bona
entenció que havia li ajudà a membrar humilitat, per la qual amà pobretat
haver en honrament, enaxí com l'avia en riqueses temporals; e adoncs hac
plaer quant los frares d'aquell monestir no l'avien honrat, car la desonor que
li havien feta li fo occasió de haver paciència e humilitat e d'amar pobretat, e
portà bona volentat a aquells frares, axí com havia acustumat.
27. De almoyna
almoyna és donar coses necessàries a aquells qui per amor de Déu les demanen.
E car nostra Dona fa almoyna e ama almoyna, volem loar nostra Dona
d'almoyna en esta manera:
poder, virtut e amor, e per açò fa l'almoyna ésser gran en bontat, granea,
perseverança, poder, virtut e amor; e aquesta granea d'almoyna fa nostra
Dona en la bondat, granea, perseverança, poder, virtut e amor d'aquell o
d'aquella qui fa l'almoyna o qui la reeb, e fa-la en aquell en son membrar,
entendre e amar; e açò fa nostra Dona, per ço que la granea de l'almoyna, la
qual granea ha l'almoyna en bontat, perseverança, poder, virtut e amor; faça
gran lo membrar, entendre e amar d'aquell qui fa l'almoyna o qui la reeb. E
car nostra Dona fa ab sa granea ésser gran la granea de l'almoyna e ab sa bontat
la fa ésser bona e ab sa perseverança la fa ésser perseverant e ab son poder
la fa ésser poderosa e ab sa virtut la fa ésser virtuosa e ab sa amor la fa ésser
amable, cové doncs que la granea de la almoyna sia gran en bontat, granea,
perseverança, poder, virtut, amor e les altres circumstàncies qui a la almoyna
se covenen. Per què és tot hom e tota fembra, dix Lausor, benahuyrat e
benahuyrada qui fa almoyna o qui la demana, pus que almoyna és per nostra
Dona, tant bona, tant gran, tant perseverant, tant poderosa, tant virtuosa e
tant amada; car nostra Dona ama granea d'almoyna e n'à tanta ajustada en est
món, car tots los béns de Sancta Esgleya són estats d'almoynes e car los béns
que Sancta Esgleya posseïx són tants e tan grans en bontat, granea, perseverança,
poder, virtut e amor. Bé
e ama tots aquells qui la han dada e qui la almoyna posseexen sots forma de
granea, de bontat, perseverança, poder, virtut e amor, car sens aytal forma
no
per aquells qui la posseexen e la menistren e la guarden; e si d'açò fan lo
contrari són enemics de nostra Dona e enemics d'almoyna, e són indignes de
aministrar e guardar l'almoyna e indignes que de la almoyna hagen neguna
substentació ni utilitat. E car aquests aytals empatxen almoyna a aquells qui
són en granea de bontat, perseverança, virtut e amor, han-ne colpa per la qual
seran punits en aquesta vida e en l'altra.
hòmens qui demanen almoyna, e vol que aquells sien en granea de bontat,
perseverança, virtut e amor e en força de coratge, e per ço ha tants pobres
en lo món qui demanen almoyna, per ço que l'almoyna en ells sia gran; e car
l'almoyna demanen per amor de Déu e de nostra Dona, ha
gran plaer quant són molts los hòmens e les fembres qui l'almoyna demanen,
e majorment quant són bons e de sancta vida e quant lexen les riqueses
e les benanances d'aquest món, per ço que demanen almoyna, per ço que
l'almoyna hagen e que en l'almoyna Déu e nostra Dona loen e beneesquen e
que caritat e amor hagen a aquells e aquelles de qui reeben almoyna; emperò
si la almoyna demanen per ço que hagen riqueses e benanances, fan contra la
natura e la proprietat d'almoyna, qui ab pobretat ha concordança segons la
diffinició; per què no són dignes que almoyna lur sia feta.
en gran pobretat. La una havia vergonya de demanar almoyna e pregà
un seu veí que demanàs per ella almoyna, car no havia de què viure. L'altra
dona no havia vergonya de demanar almoyna, car plaer havia que fos pobre,
e tant amava almoyna e pobretat, que ella metexa demanava almoyna. Un dia
s'esdevenc que aquesta dona e lo veí de la dona qui havia vergonya de demanar
almoyna, demanaren almoyna a un burgès. És qüestió a qual lo burgès
devia enans fer almoyna.
fortment almoyna, e per la gran amor que havia a almoyna donava e faÿa
almoyna totes les vegades que podia. Un dia s'esdevenc que la bona dona
hac feta gran almoyna a gran re de pobres, e consirà que ella no poria abastar
a fer tan gran almoyna; per què proposà que d'aquí avant no faés tan gran
almoyna. Dementre que la dona axí consirava, la virtut de la intenció per
què ella faÿa almoyna, li ajudà e tocà-la e escomoc-la a esperança, en aytant
que li féu haver esperança en Déu e en nostra Dona que la abastarien dels
béns d'aquest món, en tant que poria fer almoyna tots los temps de sa vida.
Enaprés com la hac tocada e excitada ab esperança, tocà-la ab caritat, en tant
que la escomoc a haver tan gran amor a almoyna, que desijà ésser pobre e
que demanàs almoyna si tant s'era que
almoyna; e adoncs la dona proposà a fer almoyna tots los temps de sa vida
segons que havia acustumat, e esperança e caritat la abundaven ab nostra
Dona qui li ajudava.
de virtuts e qui han gran abundància dels béns d'aquest món, e car són
pobres de virtuts no fan almoyna. Per què us clam mercè, gloriosa, que vós
qui tant amats almoyna en granea de bontat, perseverança, poder, virtut e
amor, que feéssets almoyna de virtut a aquells e aquelles qui són rics de béns
d'aquest món, per tal que sien amics e servidors d'almoyna. E vós, regina
poderosa e virtuosa, qui havets virtuts, plàcia-us fer almoyna de virtuts;
car si los hòmens qui són rics amen almoyna, fan almoyna de diners, blat,
vestedures, possesions e d'açò que han. Doncs, no farets vós almoyna de ço
que havets, com sia açò que vós hajats molt mills virtuts que ells les riqueses
que han?
per tot ço no us estigats de fer almoyna de virtuts. E vós ja féts tots jorns
almoyna dels béns d'aquest món a molts e a moltes qui no
doncs, no farets almoyna de fe, esperança e caritat, justícia e les altres virtuts
a aquells e a aquelles qui no les vos demanen? E vós ja amats més almoyna
en aquelles coses que més valen, e ja serà major almoyna si vós la donats sens
que hom no la us deman que si la donats ab demanda. Ah misericordiosa!
Per Déu no sia, e féts almoyna de fe a aquells qui no la han, car trop n'àn gran
fretura; car per ço com no han fe van en foc perdurable e no conexen vós ni
vostre fill, e en aquell foc maleyran vós e vostre fill per totstemps; e si vós,
reyna, los donats fe, loaran, beneyran, conexeran e amaran vós e vostre fill
en glòria per totstemps. E açò meteix se segueix, piadosa, d'esperança; car si
esperança donàvets a aquells qui no la han, farien almoyna; mas car no han
esperança, com volen fer almoyna entren en desesperança e desperen-se, car
creen que
aytal destruïment d'almoyna en aquells qui no la han; car per ço car no
han caritat, no amen los rics los pobres, que ans que
tollen ço que poden. E açò meteix se seguex de justícia e de les altres virtuts,
en la privació de les quals és almoyna perida e destroïda.
almoyna al ric e lo ric diu de no al pobre, e com lo pobre li requer almoyna
per la vostra amor, moltes vegades que
e males paraules, e lo pobre diu al ric paraules bones, honorables, humils e
virtuoses. E no valria més, reyna, que
e amor, justícia e virtut, que quant la un ha virtuts e l'altre vicis? E vós,
dona, qui sóts justa, estats-me a raó, en aytant que si lo pobre qui demana al
ric almoyna diu bones paraules e humils e dóna al ric benediccions, què direts
vós a mi qui us deman per los pobres de virtuts almoyna? Dir-me-n'ets
de no? e dir-m'ets paraules ergulloses? Ah gloriosa! Hajats pietat e donats
virtuts a aquells qui no les han, e si les han, multiplicats lurs virtuts en granea
de bontat, perseverança e santetat. E encara us prec, reyna, que vós dels
béns temporals façats fer almoyna a aquells qui són rics, e si no la volen fer,
per ma fe tollets-los lurs riqueses e donats-les a altres qui
car no és raó que ells tenguen aquelles riqueses empatxades e majorment en
aquells qui són rics d'almoynes; car les almoynes vós, reyna, sóts tenguda
que les guardets e les salvets als pobres de qui són, e a aquells qui sots umbra
e confiança de vós les han donades, sóts tenguda a raó, e raó de natura
és e ho consent, que vós salvets la comanda que a vós han comanada. Mas
que vós, reyna, soffirats que sien tants hòmens luxuriosos, ergullosos, avars,
vanagloriosos e grans menjadors e bevedors, plens de males custumes, e que
ells posseesquen los béns dels pobres qui moren de fam, set, nuedat, fret, e
tot dia criden per amor de nostra Dona: almoyna! almoyna!
hagués caritat, e l'altra dona demanava almoyna per ço que hagués humilitat.
On, sobre açò és qüestió qual d'aquestes dues dones amava més almoyna.
havia molt de mal fet a molts hòmens e en molts locs e majorment en una
ciutat, prés la qual havia un fort castell. Esdevenc-se que
del mal que havia fet. Aquell cavaller pregà nostra Dona que li perdonàs, e
féu prés d'aquella ciutat un hospital al qual donà lo castell, e mès l'espital e
los béns que assignava a l'espital, en guarda del bisbe d'aquella ciutat.
Aprés la mort del cavaller e de sos antecessors, lo bisbe se près quaix totes
les rendes de l'espital qui eren grans e assignades als pobres qui vendrien demanar
almoyna a aquell hospital. Lo bisbe partí les rendes ab sos canonges e
multiplicà als canonges lurs rendes e a sí meteix ne près la major part; e car
lo bisbe girà e mudà la entenció del cavaller qui lo castell lexà als pobres de
Crist, la vertut de la entenció fo enemiga al bisbe e a sos antecessors; sí, que
aquell bisbe no visc longament, ni los altres bisbes qui foren aprés d'ell no
podien molt viure, sí, que tot lo capítol ne havia gran maravella com podia
ésser que tan poc vivien en aquella esgleya tot hom qui fos bisbe. Esdevenc-se
que a un canonge qui era de sancta vida fo revelada la entenció per què los
bisbes tan poc vivien, e ja tro que
lo cavaller lo havia assignat a almoyna, ja lo bisbe no y viuria molt en aquella
esgleya. Lo canonge dix la revelació que havia vista, e reteren lo castell
a l'espital, e d'aquí avant visqueren los bisbes en aquell loc segons que era
acustumat en los altres locs on los prelats conserven als pobres la almoyna,
segons la entenció per què
28. De obediència
1. —Lausor! dix l'ermità: Sabets vós què és obediència? Respòs Lausor e dix
que obediència és sotsmetre son enteniment e sa volentat a altre sens negun
reteniment. E car nostra Dona és mare de obediència, volem loar nostra
Dona de obediència en esta manera:
Gabriel e
axí obedient a l'àngel, que tot son enteniment e tota sa volentat sotsmès a
l'enteniment e a la volentat de Déu sens negun reteniment: son enteniment
sotsmès en ço que hac creença que pogués concebre fill sens paria d'om, car
humà enteniment segons via de natura no pòc consentir que fembra pusca
ésser verge e mare tot ensems; mas nostra Dona sotsmès son enteniment e
hac creença que segons lo poder de Déu se podia fer aquella obra qui era
sobre son entendre. Açò meteix féu nostra Dona de sa volentat, la qual sotsmès
a la volentat de Déu, enaxí que volc que Deus faés de ella a sa volentat,
enaxí com a serventa sua; per què nostra Dona no
a sa volentat, ans tota sa volentat donà a voler tot ço que Deus d'ella volia
voler. Per què en aquella hora de la annunciació fo nostra Dona obedient
tant fortment, que no pòc ésser pus obedient segons natura d'enteniment e
natura de volentat; e tota hora aprés la annunciació perseverà en obediència
ab granea de bontat, poder, saviesa, amor, virtut, justícia e santetat; e açò en
tant, que no és qui u pogués cogitar ni aestmar, car a la gran obediència de la
humanitat de son fill, la qual hac a la deïtat, covenc respondre la obediència
de nostra Dona, la qual obediència que la humanitat hac a la deÿtat, fo la
major qui ésser pusca ni que Deus pusca donar a creatura. E encara, que totes
les altres obediències d'àngels ni de sants ni de sanctes, no són tan grans com
és la obediència que la humanitat ha sots la deÿtat, ab la qual és una persona
metexa.
a son voler e son voler a son entendre, enaxí que vol ço que entén en bontat,
granea, perseverança, santetat e virtut, e entén ço que vol en granea de bontat,
perseverança, poder, santetat e virtut.
Encara, nostra Dona és obedient, que obeeix son entendre e son voler ab
bontat, granea, perseverança, virtut, santetat; e enaxí nostra Dona plena de
obediència està obedient sots son fill, al qual se sotsmet membrant, entenent
e amant, en lo qual membrar, entendre e amar ha aytant gran obediència,
com és la bontat e la granea e la perseverança e lo poder e la virtut e la santetat
que nostra Dona ha en membrar, entendre e amar son fill home Déu. E
car la granea de son membrar, entendre e amar hom no poria consirar ni dir,
qui és, doncs, qui pogués cogitar ni escriure la obediència de nostra Dona?
Tant cové ésser gran la obediència de nostra Dona, que puxa abastar a totes
les obediències que han los àngels e los sants e les sanctes qui són en glòria e
qui són en est món, car la obediència de nostra Dona cové ésser font e flum
abundant a totes les altres obediències, e de la obediència de nostra Dona
cové pendre forma e santetat e virtut totes les obediències. On, com sien
tants d'àngels, tants de sants e de sanctes, e com lur obediència sia tan gran
en bontat, santetat e virtut, perseverança, saviesa e amor, qui poria, doncs,
cogitar la granea de la obediència de nostra Dona? E no és gran cosa que en
aquest món serà un religiós o una religiosa enaxí obedient a son major, que
de tot li sotsmet sa volentat, la qual ha franca per natura, e ell o ella la encarcerarà
sots la volentat de son major, qui
meteix se segueix de l'escuder qui és obedient a son senyor e de la donzella
qui és obedient a sa dona, e tot açò se fa en virtut de la obediència de nostra
Dona. E encara, què us poria més dir, dix Lausor, mas que natura fo en nostra
Dona axí obedient que no pòc pus, quant concebé e infantà estant verge?
E que no poria dir la obediència de nostra Dona, dix Lausor; per què me
cové a lexar.
Oració demanava a nostra obediència; e per açò és qüestió qual amava més
obediència, o Lausor o Oració.
la fe, car vejares li era que fos cosa impossible que nostra Dona pogués ésser
verge ans del part e aprés del part; e totes les vegades que li venia la temptació
havia ab sí meteix ira e despagament, car gran paor havia que consentís a la
temptació. Esdevenc-se un dia que ell fo fort temptat de la fe, e recórrec a
nostra Dona e pregà-la que li ajudàs; e car hac entenció que nostra Dona li
ajudàs, la entenció que hac e la esperança en nostra Dona, lo mès en carrera
com contrastàs a la temptació.
E adoncs consirà com hagués obediència d'enteniment e de volentat, e enaxí
que sotsmetés sa volentat a son enteniment e son enteniment a sa volentat,
car per aytal manera se ajuda hom contra temptacions; mas quant la volentat
és sotsmesa a l'enteniment sens que l'enteniment no és sotsmès a la volentat,
adoncs l'enteniment vol anar per via de raó tan solament e encerca les coses
qui són per experiència e per argumentació, e sens aquelles no ha repòs ni
lexa haver repòs a la volentat. Açò meteix se segueix com l'enteniment és
sotsmès a la volentat sens que la volentat no és sotsmesa a l'enteniment, car
la volentat naturalment ama més les coses enteses que no enteses, e per açò
fa de l'enteniment a sa guisa e fa-li encercar les coses qui
segons experiència o argument, e quant no les pot atrobar ni atènyer roman
la temptació, e l'enteniment ni la volentat no poden haver repòs. Mas quant
la volentat és obligada e sotsmesa a l'enteniment e l'enteniment a la volentat,
adoncs se concorden ensems e han temprament la un en l'altre e la un fa
lum a l'altre; e quant no abasta la un lum a l'altre a trobar les coses qui són
per natura, seguex en fe e roman la un lum mortificat sots l'altre, enaxí que
l'un viu de l'altre. On, per açò quant lo clergue hac haüda la manera damunt
dita, adoncs se ajudà de la temptació totes les vegades que li venia, sotsmetent
l'enteniment a la volentat e la volentat a l'enteniment; car en açò que
la volentat del clergue volia que fos nostra Dona verge e mare, covenia que
l'enteniment obedient fos a la volentat, e creegués, e que sotsposàs que fer se
pot pus que la volentat de Déu ho vulla, a la qual volentat son enteniment e
la volentat del clergue obligà
que lo poder de Déu pot fer sobre natura e sobre ço que ell no pot entendre,
covenia que la volentat del clergue obligada e obedient a l'enteniment, amàs
que fos enaxí com l'enteniment entenia de ço que pot fer Déu sobre natura.
E enaxí lo clergue, per ço com havia vera entenció en obligar l'enteniment a
la volentat e la volentat a l'enteniment, ajudà
com li venia, per ço que mills pogués entendre e amar la virginitat de nostra
Dona.
que us plàcia donar a l'humà enteniment granea de bonea, humilitat e paciència,
per tal que sia obedient a la granea de bontat, eternitat, poder, saviesa
e amor, virtut e santetat del vostre fill; car quant l'enteniment dels hòmens
discorre e va per via de natura e no vol ésser obedient sots la granea de bonea,
eternitat, poder e les altres virtuts, adoncs descreu les obres que vostre fill
fa sobre natura, ab granea de bonea e les altres virtuts. E aquest enteniment,
gloriosa, han los jueus e sarraïns, qui no creen que vós puxats ésser mare de
Déu, ni creen que en la divina essència e natura puxen ésser distinctes persones
sens distincció de essència e natura; e car lur enteniment és obedient a
aquelles coses qui
natura, usa de obediència en les coses on ha poquesa de bonea, duració,
poder e virtut, e usa de desobediència en les coses on ha granea de bontat,
eternitat, poder e virtut. E açò vós, amorosa, no ho devets soferir; per què
us clam mercè que d'aquí avant no u sostingats, pus que sóts mare e font de
obediència ab granea de bontat, poder e santetat e amor.
a granea de bontat, perseverança, poder, saviesa e virtut, e vol estar franca
e dona sobre totes coses, e per açò fan los hòmens torts: e peccats los uns als
altres e són desobedients a vós e a vostre fill e no serven los
vós, justa e poderosa, no devets açò soferir ni consentir, ans devets voler que
la volentat dels hòmens sia obedient a granea de bontat, perseverança e les
altres, per tal que ans que alcun faça alcuna cosa, meta en son voler bontat,
granea, perseverança e les altres virtuts; e per aytal manera de voler serà en
hàbit de obediència e obeyrà a virtuts, e sí
serà a vicis. Mas que la volentat dels hòmens qui és creatura vostra
e de vostre fill, vos sia desobedient e sia obedient a mal e desobedient a bé e
axí dels altres, açò està molt mal, e no par de vós, reyna, que ço qui és a vós
obligat e sotsmès lexets enaxí anar a sa guisa. Per què us prec, gloriosa, que
vós reglets e ordenets la volentat dels hòmens e de les fembres sóts bontat,
granea e les altres virtuts, e serva e sotsmesa d'elles la façats; e si
libertat, ella que u faça, car més val que sia en servitut ab bontat, granea e les
altres, que en libertat ab vicis e ab malea.
tengut a sotsmetre sa volentat a voler tot ço que vol vostra volentat e que vol
la volentat de vostre fill, car lur volentat és creada per entenció que vulla ço
que vol vostra volentat e que vol la volentat de vostre fill, e la volentat de
cascú e de cascuna és creada franca, per ço que vulla francament vostre voler
e el voler de vostre fill. E açò és per ço car més pot voler francament que
costreta en bontat, granea e les altres; e car la volentat és franca, no
francament a la entenció per què és creada, e sotsmet-se francament a
les altres entencions, segons les quals ni per les quals no és creada, axí com en
aquelles qui amen més sí meteixs o altres coses, que vós ni vostre fill; e açò,
reyna, vós no devets consentir ni voler, car a la entenció per què la volentat és
creada, a aquella la devets fer estar obedient e sotsmesa. E com, reyna! E està
bé que negun home àm més sí meteix que Déu? o àm més glòria o esquivar
pena que honrament e honor de Déu? Per què us clam mercè que vós façats
als hòmens e a les fembres com que sia que amen més Déu que sí meteixs;
car per cert sapiats, gloriosa, que quaix los demés hòmens del món amen més
sí meteixs que Déu, e negun home qui ama més sí meteix que Déu no és en
estament de salvació. Per què podets bé saber que dels hòmens qui són en lo
món e encara de les fembres, pocs ne vénen a vostra part e a la part de vostre
fill, e molts ne van a diables; per què faríets bé, reyna, si trametíets hòmens
qui anassen preÿcant per lo món e diguessen que negun home ni neguna
fembra no està en estament de salvació, qui ama més sí meteix que Déu.
a sa volentat, e l'altre sotsmetia sa volentat a son enteniment; e sobre açò és
qüestió qual d'aquests dos hòmens ha més de obediència.
que hagués salvació; car vejares li era que per la virtut de obediència guanyàs
glòria, e per açò amava obediència e obeïa a son abat en tot ço que podia; e
moltes de vegades havia grans temptacions contra obediència, e tants grans
que fort ne era hujat, e moltes vegades s'esdevenia que en poc romania que
fos desobedient a son abat. Dementre que aquest monge estava enaxí turmentat
per temptació de desobediència, un dia pregava nostra Dona que li
ajudàs a sostenir e a vençre aquelles temptacions, car gran paor havia que
algun dia fos desobedient, e que per la desobediència fos jutjat a damnació.
Quant lo monge hac fenida sa oració, en volentat li venc que amàs obediència
per entenció de Déu e de nostra Dona, pus fortment que per entenció
de salvació; e adoncs com lo monge era temptat per desobediència, tantost
vencia temptació. E conec que la obediència que havia per entenció d'aver
glòria, no havia tan gran virtut com la obediència que havia per amor de Déu
e de nostra Dona.
29. De ajuda
és esforçar coses frèvols e donar-lus compliment de ço que desiren. E car
nostra Dona, dix Lausor, és ajuda de justs e de peccadors, volem loar nostra
Dona de ajuda en esta manera:
e les altres, enaxí que ab sa bontat ajuda a la bontat de hom just e ab
sa granea ajuda a la granea, e axí de les altres, car la bontat d'aquell és frèvol
e petita a guanyar glòria; car la glòria és tan gran que negun home per just
ni per sant que sia, no és digne de haver glòria, car major és la glòria que sa
bontat no pot conquerre ni guanyar mèrit. Mas la bontat de nostra Dona és
tant alta e tan gran, que ajuda a la bontat de l'ome, enaxí que engraneix aquella
bontat ab son membrar, entendre e amar: ab son membrar la engraneeix
en quant la membra, car gran cosa és a la bontat de l'ome que nostra Dona la
membre. E açò meteix és de l'enteniment de nostra Dona e de la volentat; car
gran cosa és a la bontat de l'ome just que per nostra Dona sia entesa e amada.
E car nostra Dona engraneix la bontat de l'om just en quant la membra, la
entén e la ama, ajuda a aquella bontat com sia membrada, entesa e amada per
son fill, e axí l'ome just puja en glòria quant és membrat, entès e amat per
nostra Dona e per son fill; e si la glòria és gran, sí s'és gran la membrança,
l'entendre e l'amar que nostra Dona e son fill han en aquell home.
creatura és bo, car bontat és un de sos començaments. Aquella bontat natural
qui és en l'ome peccador és caüda en peccat, car en hàbit de peccat està
vestida pus que l'om està en peccat mortal; per què aquella bontat natural e
tots los altres començaments naturals de què és ajustat e compost, són ligats
e encarcerats dejús la justícia del fill de nostra Dona.
Aquest peccador no ha altre consell, mas que membre, entena e àm la bontat,
granea, perseverança de nostra Dona, e adoncs la bontat de nostra Dona ajudarà
a la bonea del peccador, e la granea ajudarà a la granea, e la perseverança
a la perseverança; car lo peccador, en quant membra, entén e ama nostra
Dona, fa bé, e enaxí ha bontat natural e accidental; per què la natural bontat
de nostra Dona e la accidental, ajuda a la bontat natural e accidental; e açò
meteix de granea, perseverança. Per què per esta manera nostra Dona ajuda
al peccador qui és pres e encarcerat en peccat, enaxí que
fa
Dona li ajuda a perdonar e a donar glòria; e d'aquesta ajuda negun peccador
per gran que sia no pot anar en fatiga, ab què vulla membrar, entendre e
amar nostra Dona. Per què la ajuda que nostra Dona fa als peccadors és tan
gran, que hom no la poria aestmar ni dir; car lo peccador qui serà encarcerat
e pres per tots sos termes e no haurà negun consell e serà en la ira de Déu,
farà nostra Dona amar a son fill e li farà perdonar e glòria donar. E aquesta
ajuda, dix Lausor, qui és qui la pogués aestmar?
e aquells són tan grans en malea e en poder, que negun hom per just ni per
sant que sia no
demoni, sens ajuda de Déu e de nostra Dona e dels àngels benignes. E nostra
Dona fa ajudar a son fill e als àngels e ella metexa que hi fa ton son poder,
axí que no es negun home que si
Dona, que negun demoni li puxa noure en neguna manera; e per ço com los
demonis tempten los hòmens e y fan tot quant poden, adoncs nostra Dona
ajuda e contrasta als demonis ab sa bontat qui venç lur malea e ab sa granea,
qui venç lur granea e ab son poder, qui venç lur poder e ab sa saviesa, qui
venç lur maestria; per què no li cal haver paor a home dels demonis, ab què
tenga nostra Dona pagada e que li deman consell e ajuda.
justs que als hòmens peccadors?
e les proprietats de entenció, per ço que sabés la virtut que entenció ha
segons sa natura e ses proprietats, e aquest encercament faÿa lo bon home
per entenció que s'ajudàs de temptació ab virtut de entenció. Una vegada
s'esdevenc que
a entenció consirant en la viltat de luxúria e en la legea qui és en aquella obra,
e tan gran que legea seria de dir e d'escriure. E aquesta consideració hac per
entenció que perdés la temptació; e car no la pòc perdre, tant era gran la
temptació, consirà en les penes infernals per entenció que n'agués paor e que
per la paor perdés la temptació; e ja
com més podia, per tot açò no perdé la temptació que havia tan gran.
E adoncs lo bon hom se cremà al lum son dit per entenció que per la dolor
que sentia del dit perdés la temptació de luxúria, e adoncs lo bon hom perdé
la temptació que havia de luxúria. Mas encontinent caec en altra temptació;
ço és saber, d'ergull e de ypocrisia, mas consirà en la mort e en lo podriment
en què havia a venir e en lo menjament dels vèrmens, per ço que ab aquell
consirar se ajudàs de la temptació; mas car la temptació era forts, no se
defendre ab lo consirar de la mort ni de la putrefacció de què era vengut ne a
què havia a tornar, e per ço consirà en la humilitat e en la passió de Jesuchrist,
e en la humilitat e paciència de nostra Dona; e adoncs vencé la temptació en
què era. Enaxí lo bon hom vencia les temptacions que havia encercant les
natures e les proprietats d'entenció.
han desviat los hòmens d'aquella entenció per què és creat, car vostre fill
lo ha creat per entenció que sia amat e conegut per tots los hòmens e per
entenció que molt sia conegut e amat, e los hòmens d'aquest món s'esforcen
tant com poden de amar e conèxer altres coses, e la entenció per què lo món
és creat han mès en oblit e no volen conèxer. Vós, gloriosa, sabets que són
alcuns hòmens, mes pocs són en nombre e en poder e poca han de virtut e
de auctoritat. Aquests tracten aytan com poden pública utilitat, com lo món
sia tornat en la entenció per què és creat. Mas què val que no han ajudadors?
Per què us prec, reyna, que vós los ajudets en tal manera, que ells qui són
freturosos e despoderats a tan alta e tan noble obra, vénguen a compliment
de ço que desigen.
Car per cert sapiats, reyna, que molt farets bona obra si
que ells tracten poria venir tot lo món a convertiment, d'on se seguiria salvació
a aquells qui van a perdició, e vós n'aurets honrament, e vostre fill e lo
món ne retornaria a aquella fi per què és creat. E la ajuda que us deman, reyna,
per aquests hòmens, és que vós los donets tal virtut a lurs paraules, que
ells pusquen moure lo senyor Papa e sos companyons e los prínceps e los
prelats e los religiosos a amar lo negoci que ells tracten, ço és saber, que sien
apreses diverses lenguatges e féts monestirs en diverses terres on los lenguatges
sien apreses, e que per tot lo món sien preÿcats los evangelis; e açò meteix
de les altres coses, segons que recontat havem en lo capitol de fe e d'almoyna.
Aquesta ajuda, gloriosa, leugerament la podets fer, car molts són los hòmens
qui aquesta cosa tenen per bona, mas no y farien àls, e esperen qui
mas a lur moviment hauria mester granea de bontat, perseverança, poder, la
qual granea no han los petits hòmens qui tracten comuna utilitat.
car sens vostra ajuda peririen en la mar, e ajudats als cavallers qui en la batalla
se combaten per dretura, e ajudats a la bona dona qui ha son fill malalt, e
ajudats a uns e a altres e a aquells que us volets; car sens vostre ajuda, ni los
cavallers porien vençre ni
que a tants ajudats, per què no ajudats a aquells qui tracten vostra honor e
honrament de vostre fill? Açò és gran maravella de vós, reyna, e de vostre
fill, qui a tant hom ajudats, e que a vostra honor metexa no ajudats. Sabets
què serà? Aquells hòmens tan poc preats a qui tan poc ajudats e qui han tan
petit poder, lexar-vos-han vostre negoci, e si no
què serà. Car si lo món va a mal e vós sóts poc honrada e vostre Fill, no y
poden àls fer, e mal e greu los és, e jo e tot qui
vegades vos ho hé dit e us n'é pregada.
ajuda. E com, si al dia que fos annunciada per l'àngel Gabriel no us fos feta
ajuda de la sancta natura divina, poguérets vós abastar a tanta de virtut e
bontat que fóssets digna de ésser mare de Déu?
Ni poguérets ésser mare verge, ni ésser mare del millor hom de tots hòmens
e que tots los àngels e que totes les creatures lo obeexen e han ajuda per ell?
Ah reyna! Ajudats si u volets; e si no ajudats estarets ociosa e parrà que no
hajats en membrança de la gran ajuda que us és estada feta, ni parrà que siats
mare de peccadors qui de dia e de nit vos demanen ajuda. Ah reyna! Ajudats
ab bontat contra malea e ab granea contra poquea e ab virtuts contra vicis;
e si u féts, tot lo món vindrà a bon estament, e si no u féts és tot perdut e
romandrà lo món sens senyor e sens dona.
les fembres que per los hòmens.
Esdevenc-se que aquell home estava un dia en la plaça, e davant ell un home
aucís un altre home a gran tort, sí que aquell hom qui havia mort son pare,
près aquell hom e liurà
aquell home. Quant la cort hac feta justícia d'aquell hom, l'ome qui son pare
havia mort hac contricció del peccat que havia fet; e fo-li vejares que per la
mort de son pare e per lo fill que havia haüt de sa mare, degués ésser punit
a mort corporal e a mort esperital; e tant consirà en son peccat, tro que
desesperà de la misericòrdia de Déu e de la ajuda de nostra Dona. Emperò
proposà que amàs nostra Dona per ço que li ajudàs, en tant que en infern lo
aleujàs d'alcuna pena; e car lo peccador en alcuna cosa se confià en la ajuda
de nostra Dona, la confiança que hac li ajudà ab nostra Dona, en tant, que
nostra Dona multiplicà lo confiament ab granea de bontat, en tant, que lo
peccador, per ajuda de nostra Dona, enadí granea a sa confiança, en tant, que
la multipticà en bontat, perseverança e virtut; e tant lo multiplicà d'estrò
que
E adoncs lo peccador mudà la entenció per què amava nostra Dona, en pus
noble entenció, ço és saber, en amar nostra Dona, per tal que li ajudàs en tant
que son fill li perdonàs; e adoncs lo peccador hac confiança de perdó e de
salvació, ajudant nostra Dona.
Emperò encara no amava nostra Dona ab perfeta entenció, e nostra Dona
mudà sa entenció un grau a ensús, ço és saber, que multiplicà tant la amor
que
virtuosa entenció, ço és saber, que amà nostra Dona per la bontat, granea,
perseverança, virtut, santetat e amor de nostra Dona, e adoncs la entenció
del peccador fo pujada a aquell grau, en lo qual hac compliment, e per lo
compliment hac ajuda, misericòrdia e perdó de nostra Dona e féu penitència
de son peccat e fo d'aquí avant home de sancta vida.
30. De alba
de resplendor e fi de tenebres. E car nostra Dona és alba de
justs e de peccadors, volem loar nostra Dona sots semblança d'alba en esta
manera:
près carn lo fill de Déu, qui és lum dels lums e resplendor de les resplendors.
Per què nostra Dona fo axí illuminada de resplendor en aquella encarnació,
que ella és començament de resplendor a justs e a peccadors: començament
és de resplendor als sants profetes qui longament havien desirada aquella
resplendor e la havien profetizada; e lum e resplendor és nostra Dona dels
peccadors, car en ella començà a néxer la misericòrdia e
de l'umà linatge e en ella finiren les tenebres, en les quals era tot l'umà linatge
per lo peccat del primer pare e de la primera mare. On, com les tenebres fossen
tan grans que tot l'umà linatge comprenien, e com la resplendor fos tan
gran que totes aquelles tenebres destroví, e nostra Dona sia començament
d'aquella resplendor e sia destroviment d'aquelles tenebres, qui és aquell ni
aquella qui pogués cogitar ni aestmar com nostra Dona és gran resplendor
d'alba e gran fi e destruïment de tenebres?
lum a la terra qui en la nit ha estada aombrada de tenebres, e en aquella
hora de la nit la vista dels ulls ha haüda ombra de tenebres, e en la nit van los
ladres e
comença la vista dels ulls a veer resplendor e comencen a fugir los mals hòmens,
e alegra
en lo dia que la alba amena facen bones obres. On, tot per semblant manera
e molt mills encara, en nostra Dona qui és alba, venc lo Fill de Déu qui illumina
e declara lo món, e fa fugir les tenebres de ignorància e de peccat e de
males obres, e fa fugir los mals hòmens, e dona alegrança e salut als hòmens
justs e de sancta vida. D'aquella resplendor qui venc e qui nasc de nostra
Dona, prenen lum totes altres lugors e resplandors, e davant aquell lum tan
lugorós no poden estar negunes tenebres, e d'aquell lum han presa sciència
e claredat tots los savis qui són passats, e sens aquell lum no pot ésser negun
home fora de tenebres, e de tot aquest lum és nostra Dona claredat e alba.
que no han per sí metexes, ab sa claredat. On, axí com lo sol ab sa claredat
és lum e resplendor a les altres claredats e resplendors, enaxí nostra Dona és
ab sa bontat, lum e resplendor a totes les bontats dels justs e dels peccadors,
e ab sa granea illumina e multiplica totes les altres granees. E açò meteix se
segueix de sa perseverança de son poder e de sa saviesa, amor, veritat, glòria,
gràcia, santetat e justícia; car ab tot quant ha nostra Dona en sí metexa, ab
tot clarifica, illumina, purifica e sanctifica les semblances d'aquelles coses qui
són en nostra Dona.
Per què pot hom dir que nostra Dona és lum, claredat e alba a bontat,
granea, perseverança e les altres; e car bontat és major en nostra Dona que
claredat en lo sol, enlumina la bontat de nostra Dona, més les bontats dels
hòmens que la claredat del sol les altres claredats. E açò meteix se segueix
de la granea, perseverança, poder, saviea, amor, virtut e les altres virtuts, qui
en nostra Dona són majors que en lo sol sa resplandor. On, com l'alba sia
en lo sol tan gran claredat, qui poria dir ni pensar com nostra Dona és gran
claredat e alba ab granea de bontat a totes les altres bontats e ab granea de
perseverança a totes perseverances?
tot quan faria per entenció d'amar, honrar e servir Déu e nostra Dona, car
pus que era creat per honrar, servir e amar Déu e nostra Dona, vejares li era
que tot quant faÿa degués fer per aquella entenció per què era creat. Molt
consirà aquell hom en la manera segons la qual poria ligar sa volentat a aquella
entenció que volia haver; e car no podia trobar la manera, pregà nostra
Dona que li donàs gràcia com la pogués trobar. E aprés la oració proposà en
son coratge que morís per honrar Déu e nostra Dona, donant conexença de
la fe romana a aquells qui no la han ni la amen, e encara proposà que tractàs
com molts hòmens fossen en aquella entenció metexa.
En aprés son propòsit, ell féu d'aquest propòsit lum e alba a sa volentat e per
tal que ligàs a aquell propòsit tot quant faria ni diria; e per ço quant aquell
home proposava fer o dir alguna cosa, ell esguardava si faÿa a son propòsit
ço que fer o dir volia, e si ho faés ell ho faÿa e ho deÿa, e si no, ell se n'estava e
mudava sa volentat al propòsit que pres havia en altra obra o en altres paraules,
en tant que retornàs aquelles coses a açò que pertanyia a l'alba que feyta
havia en son coratge, en la qual alba illuminava e endreçava totes coses a sa
entenció; e si a sa entenció eren contràries, ell les gitava de sa volentat e de
ses obres, e si en alcunes coses ell errava, encontinent retornava a sa entenció
e a l'alba qui l'illuminava e l'endreçava a son propòsit.
—Vós, dona justa gloriosa, sóts lum, claredat e alba, segons que diu Lausor,
e encara molt mills que Lausor dir no pot; e pus que sóts alba, ab tan gran
resplendor de bontat, granea, perseverança e les altres virtuts, plagués vós
destrovir e privar les tenebres, qui són en los coratges dels mals hòmens e
qui són en lur membrar e entendre; car bé sabets vós, gloriosa e reyna, que
quaix tots los hòmens del món han tenebres en lur volentat, en quant amen
més sí meteixs o alguna cosa, que vós o que vostre fill: car enaxí com per la
absència del sol són tenebres en la terra, enaxí e molt mills encara són tenebres
en volentat d'ome qui ama més ço que poc val que ço qui és bo e noble.
Per què us clam mercè, piadosa, que vós qui sóts alba ab claredat de bontat,
granea, perseverança, illuminets de bontat, granea, perseverança, la volentat
de les gents qui estan en tan grans tenebres que
són majors, en les quals no ha per null temps jorn, ni lum, ni alba.
qui vós no membren ni entenen, ni creen que vós siats lum e claredat e alba;
car no és qui a aquells ho diga ni ells no oen parlar, per què no ho poden
membrar ne entendre. On, en aquests aytals no neix jorn ne claredat ni alba
de vós membrar ni entendre, e enaxí està en tenebres lur membrar e lur entendre,
e sí
poden voler ni amar.
Per què us clam mercè, gloriosa, que vós siats lum e claredat e alba a lur
membrar e entendre, car lo sol qui no ve ab tan gran claredat d'alba com és la
vostra claredat, los illumina los ulls a veer unes coses e altres. E doncs, vós,
reyna, illuminats-los en membrar e entendre vós e vostra bontat e granea, e
la bontat e la granea de vostre fill; e si no u féts, parrà que lo sol usa mills de
son offici que vós del vostre, e de sa resplendor que vós de la vostra. E si u
fa, què diran de vós loadors ni justs ni peccadors? Ni qui escusarà vostres
servidors?
justícia! E vós sabets que l'alba està en lo mijà del dia e de la nit, emperò més
ha inclinació al dia que a la nit, car l'alba és per entenció que sia dia e que no
sia nit. Enaxí, reyna, vós estats enfre vostre fill e los peccadors, e vostre fill
és dia de resplendor e los peccadors són nit de tenebres e de peccats; per què,
reyna, vós, qui sóts pus prop al vostre fill que als peccadors, donats lum de
vostre fill als peccadors e no
de tot en tot vos en anets ab lo dia e que no us membre de la nit! E açò no par
de vós, gloriosa, ne jo de tot en tot no creu que vós de tot en tot los peccadors
oblidets, car si sóts mare de Déu, sí us sóts; de peccadors. E qual mare
és qui oblit son fill, e majorment com son fill és en tenebres e en tribulació
de mort? Ah reyna, e per Déu no sia! Membrats e illuminats tot lo món, pus
que de tot quant és sóts lum, claredat e alba.
ni claredat ni alba, e demanà a Oració si nostra Dona és alba de peccadors.
que hi faés penitència e que hi ploràs sos peccats. Aquell hom havia en
custurna que
per entenció que fortificàs sa oració, e quant veÿa venir l'alba ell consirava
en lo dia de la mort, qui és alba dels hòmens justs qui d'esta vida ixen, la qual
és en tenebres, e trespassen al dia on és glòria e resplendor perdurable. Dementre
que aquest hom estava enaxí, esdevenc-se que vengren mals hòmens
qui
veer claredat ne alba.
Aquest hom estava pres en un castell, en lo qual cornaven tots dies alba, e
al son que oïa del corn qui significava l'alba, ell se alegrava e remembrava la
benanança en què ésser solia, en lo qual remembrament se adelitava per la
bona entenció que havia en estar en lo loc en què estava e en lo pensar que
havia de la mort. Un dia s'esdevenc que dementre aquell home se alegrava
com oïa cornar l'alba, un gran serpent venc en aquell càrcer on lo bon hom
estava, e pujà per l'ome qui estava agenollat, e quant fo al coll de l'ome la
serpent se aredortà e estec aredortada en lo coll del bon home, dementre que
la guayta cornava l'alba. Açò féu la serpent per entenció que ell no s'alegràs
de tot en tot en alba, ans hi ploràs sos peccats e hagués paor de la justícia de
Déu, per raó de la qual remembràs la misericòrdia de nostra Dona.
Quant Lausor, Oració, Entenció e l'ermità hagueren finides lurs paraules
segons los
dona Oració e Entenció, e vós, sènyer n'ermità, dix Lausor, havets oïda e
entesa la manera que jo hé tenguda en loar nostra Dona. Bé conec e atorc
que jo no la hé loada segons que a ella se cové, emperò jo hé fet mon poder;
e si mon poder fos una cosa metexa ab ma volentat, haguera-la més loada,
car la mia volentat aytant quant és gran, aytant vol e desija lausor e honor de
nostra Dona. E si jo per ventura hé en res fallit en loar nostra Dona, penetme
e sab Deus que no y hé errat de certa sciència e som apparellada que
reebe de vosaltres correcció e doctrina. Aquestes paraules metexes digueren
Oració, Entenció e l'ermità, e aprés lurs paraules hagueren acort que tornassen
en lo món per honrar e amar e servir Déu e nostra Dona e que tenguessen
la manera que tenguda havien, e que per tot lo món anassen loant Lausor, e
pregant Oració, e recontant Entenció, e faent l'ermità qüestions. E tot açò
a glòria e a honor e a reverència e amor e membrança e conexença de nostre
Senyor Jesuchrist e de nostra Dona Sancta Maria.