Libre dels feyts del Rey en Jacme
Retrau mon seyor sent Jacme que fe sens obres
morta és. Aquesta paraula volch Nostre Seyor
complir en los nostres feytz. E jassia que la fe senes
les obres no vayla re, can abdues són ajustades,
fan fruyt, lo qual Déu vol reebre en la sua
mansió. E ja fos açò que
naxença fos bo, en les obres nostres havia mester mellorament, no
per tal que la fe no fos en nós de creure nostre Creador en les sues obres,
e a la sua mare pregar que pregàs per nós al seu car Fiyl que
perdonàs lo tort que li teníem. On, de la fe que nós havíem
nos aduyx a la vera salut. E quan Nostre Seyor Jhesuchrist, que sab
totes coses, sabia que la nostra vida s'alongaria tant, que faríem
ajustament de bones obres ab la fe que nós havíem, feÿa
de gràcia e de merçè, que per peccadors que nós fóssem de peccats
mortals ni de venials, no volch que nós preséssem onta ne
dan que vergonya
no volch encara que moríssem tro açò haguéssem complit.
E és tanta la merçè que él nos feÿa, que tota hora
de nostres enamichs, de feyt e de paraula, e
vida salut en nostra pressona. E, si algunes vegades nos dava
malauties, fehya-ho en manera de castigament, en semblança de
pare que castiga son fiyl. Car diu Salamó que qui perdone
a son fiyl les vergues de castigament, que mal li fa, e no sembla
que li vuyla bé. E anch Nostre Seyor no
que a nós tengués don. On li grahíem, la hora quan nos
castigava, lo castigament que
conexem que per nostre be ho fehya. E membra
que
pot haver sí és a la derreria dels seus ayns. E la merçè del Seyor
de glòria ha feyt a nós en aquesta semblança, perquè
la paraula de sent Jacme; que a la derreria de nostres ayns volch
complir que la obra s'acordàs ab la fe. E nós esgardan e pensan
qual era aquest món en lo qual los hòmens viuen
humanament e con és petit aquest segle e frèvol e ple d'escàndel,
e con l'altre ha glòria en sí senes fi, e Nostre Seyor con la dóna
a aquels qui la volen haver ni la percaçen; e esgardan encara
con és gran lo seu poder e petita la nostra flaquea, e coneguem
e entenem per veritat aquest mot que diu la Escriptura:
pretereunt preter amare Deum
coses del món són trespassadores e que
la amor de Déu. E nós, conexén que aquesta era la veritat
e l'àls, monçònega, volguem la nostra pensa e les nostres obres
donar, e pensar e dreçar als manamens de nostre Salvador,
e lexam les vanes glòries d'aquest món per conseguir al seu
regne. Car él nos diu en l'Avengeli:
me, abneget semetipsum et tollat crucem suam et sequatur me
E vol tant dir en romans que qui vol venir aprés d'él leyx la sua
voluntat per la sua. E membra
Ell moltes vegades nos havia feytes en temps de nostra vida, e
majorment a la derreria dels nostres dies, volguem leixar la nostra
voluntat per la sua. E per tal que
passada aquesta vida mortal, ço que nós hauríem feyt
ajudan-nos lo Seyor poderós en qui és vera trinitat, lexam aquest
libre per memòria. E aquels qui volran hoir de les gràcies
que Nostre Seyor nos ha feytes e per dar exempli a tots los altres hòmens
del món, que façen ço que nós havem feyt: de metre sa fe
en aquest Seyor qui és tan poderós.
Vera cosa és e certa que nostre avi, el rey Don Amfós, féu
parlar matrimoni a l'emperador de Contastinoble que
li donàs sa filla per muyler. E sobre aqueles paraules que foren
tractades e acordades d'amdues les parts, ço és assaber, de nostre avi
e de l'emperador, féu matrimoni nostre avi ab la regina Dona Sanxa,
que fo fiyla de l'emperador de Castella. E l'emperador de Contastinoble
no sabèn lo matrimoni que él avia feyt, envià sa fiyla al
rey Don Alfonso d'Aragó, qui era comte de Barçalona e marquès
de Proença. E
foren a Montpestler, saberen que
avi, havia presa la reyna Dona Sanxa, fiyla de l'emperador de Castella,
per muyler. E viren-se en gran enbarch e en gran pensament
què farien, pus él havia presa altra muyler. E En Guillem de Monpestler
era seyor de Montpestler e de la seyoria que pertany a Montpestler.
E aquels nobles qui eren venguts ab la fiyla de l'emperador
demanaren què
que havien pres: que éls vinent ab la fiyla de l'emperador Manuel
al rey Don Alfonso que la presés per muyler, e él n'avia altra presa,
e que
qu'él hauria son conseyl. E quan En Guillem de Montpestler
hac tot son conseyl ajustat, donaren-li per conseyl sos richs hòmens
e sos cavallers e aquels que eren hòmens de valor en la
ciutat de Montpestler que la
Déus li havia dada tanta de gràcia, que la fiyla de l'emperador Manuel,
que era en aquel temps lo meylor hom de chrestians, era venguda
en sa vila ni e
devia haver, que la presés per muyler e que no la
per nuyla re. E sobre açò él féu resposta al bisbe e als nobles
qui vengueren ab ella. E la resposta fo aytal, que
sos missatgers: que pus Déus li havia dada tanta de gràcia,
que pus ella no havia aquell marit que devia haver, que
él la volia haver per muyler. E quan los missatgers de l'emperador
hoïren aquestes paraules, ab lo desconort que havien
de primer, los doblà: que la filla de l'emperador presés marit sinó
rey o emperador, car altre no li tanyia. E pregaren-lo molt carament per la
valor que en él era e per Déu que
car éls li havien promès que, si aquel matrimoni
no
e que no
Ab aytant respòs-los En Guillem de Montpestler e son conseyl que
d'altra manera no seria. E quan los missatgers de l'emperador enteseren
la lur voluntat e que d'altra manera no poria ésser, demanaren-los
acort, e éls donaren-lo
e els richs hòmens qui vengren ab ela veeren que la voluntat d'En
Guillem de Montpestler e de son conseyl havia a passar; pensaren-se
que faessen aquel matrimoni ab aquesta condició: que si fiyl o fiyla
venia qui fos concriat d'En Guillem de Montpestler e de la fiyla de l'emperador,
que fos seyor de Montpestler, vivent aquel o aquela. E
tornaven a fer sa resposta e dixeren a
conseyl que éls los porien mal fer o pendre, o que la
mas ab la lur volentat ne ab la d'ella no farien aquel matrimoni, si,
donchs, no u faÿen en aquesta manera: que él los prometés ab sagrament
e ab homenatge, e que u faessen jurar a tots los hòmens de Montpestler
de
que fos seyor de Montpestler, si fos hom e aytambé si fos fembra.
E aquestes paraules foren meses en cartes. E en aquesta
manera En Guillem de Montpestler, haüt conseyl de sos nobles e de son
conseyl, atorgà les paraules, e féu-se el matrimoni. E En Guillem de Montpestler
hac d'aquela dona una fiyla per nom Maria.
E quan vench aenant, fo parlat matrimoni entre
nostre pare, e la fyla d'En Guillem de Montpestler, que era dona de Montpestler
e de totes ses pertinències, e ela que daria son cors e Montpestler
ab totes ses pertinències. E ayxí féu-se el matrimoni, e fo lo seu
nom crescut, que hac nom la reyna Dona Maria.
E puys En Guillem de Montpestler, estant ella viva, près
dona, que era de Castella
pare d'aquela dona, mas ella avia nom Dona Agnès]
agué aquest fiyls, per nom En Guillem de Montpestler, qui tench Peyollà
tro a hora de la sua mort; e l'altre, En Bergunyó; e En Bernat Guillem, que
nós heretam e donam muyler, per nom Na Juliana, que era de
linyatge de la mare, per nom d'Entença, fiyla d'En Ponç Huc, frare del
comte d'Empúries, qui havia nom n'Uch; e
nostre pare, qui havia nom Tortoseta. E aquest Guillem de Montpestler,
qui era major fiyl d'En Guillem de Montpestler, punyà con fos senyor
de Montpestler, per ço cor él era hom. E aquest pleyt vench
denant l'apostoli, sí que nostra mare, la reyna Dona Maria, anà
a la cort de Roma per mantenir son dret, e que nós, que érem
son hereu, fóssem seyor de Montpestler. E tengren tant son
pleyt denant l'apostoli, que
escrita que la sentència de l'apostoli]
d'En Guillem de Montpestler e de Na Agnès que no eren de leyal conjugi,
car eren feyts en aulteri, havèn altra muyler. E jutjà que Montpesler
fos de la reyna Dona Maria e de nós, qui érem son fiyl.
Ara comptarem en qual manera nós fom engenrats e en
qual manera fo lo nostre neximent. Primerament en qual manera
fom engenrats nós. Nostre pare, lo rey En Pere, no volia veser
nostra mare, la reyna. E esdevench-se que
pare, fo en Lates, e la reyna, nostra mare, fo en Miravals. E vench
al rey
féu venir a Miravals, on era la reyna, nostra mare. E aquela nuyt
que abdós foren a Miravals volch Nostre Seyor que nós fóssem
engenrats. E quan la reyna, nostra mare, se sentí prenys, entrà-se
a Montpesler. E aquí volch Nostre Seyor que fos lo nostre naximent en
casa d'aquels de Tornamira, la vespra de Nostra Dona Sancta Maria Candaler.
E nostra mare, sempre que nós fom nats, envià
e portaren-nos en los braces; e deÿen matines en la església de
Nostra Dona; e, tantost con nos meseren pel portal, cantaren
laudamus
allí, mas entram quant cantaven aquel càntich. E puys levaren-nos
a Sent Fermí. E, quant aquels qui
per la església de Sent Fermí, cantaven
E, quan nos tornaren a la casa de nostra mare, fo ella molt alegra
d'aquestes prenòstigues que
candeles, totes de
ensemps, e a cada una mès sengles noms dels apòstols, e promès
a Nostre Seyor que aquela que pus duraria, que aquel nom auríem
nós. E durà més la de Sent Jacme be
que les altres. E per açò e per la gràcia de Déu havem nós nom En Jacme.
E així nós som venguts de part de la que fo nostra mare e
del rey En Pere, nostre pare. E sembla obra de Déu, car les covinençes
que nostre avi havia feytes d'aver aquesta per muyler, tornà depuys
que d'aquela natura de l'emperador Manuel e de nostre pare, lo
rey En Pere, que per matrimoni se cobràs la falida que en l'altre matrimoni
havia estada. E aenant, nós jaén en lo breçol, tiraren
per
Seyor nos volgué estorçre que no moríssem.
Nostre pare, lo rey En Pere, fo lo pus franch rey que anch fos
en Espanya e el pus cortès e el pus avinent, sí que tant donava,
que ses rendes e ses terres ne valien meyns. E era bon cavaler d'armes,
si bo n'avia e
no volem parlar per alongament de l'escrit.
De la reyna Dona Maria, nostra mare, volem aytant dir que, si
bona dona havia e
Déu e en altres bones costumes que en ela eren. E poríem
molt de be dir de ella, mas deïm-ne aytant que fa compliment
a tot l'àls: que ela és amada per tots los hòmens del món qui
saben de sos captenimens. E Nostre Seyor la amà tant e li donà tanta
de gràcia, que reina sancta és clamada per aquels qui són en Roma
e per tot l'altre món, sancta. E guarex malaltes molts, can beuen
ab vi o ab aygua de la péra que raen del seu vàs. E jau en Roma,
la església de Sent Pere, prop de Sancta Patronilla, que fo fiyla
de Sent Pere. E esguardat, aquels qui veurets aquesta scriptura, si
aquesta cosa és miraculosa, que nostre avi, lo rey Don Amfós, promès
que seria sa muyler fiyla de l'emperador, e depuys près la
reyna Dona Sanxa. E Nostre Seyor volch que per aquela promessa
que
muyler la fiyla de l'emperador Manuel, que aquella tornàs en son
loch. E par-ho en açò, que la néta de l'emperador Manuel fo puys
muyler de nostre pare, on nós venim. E per açò és obra de Déu que
aquella covinença que no
muyler la néta de l'emperador.
E, passat lo temps del nostre naximent, En Simon de Montfort,
qui tenia la terra de Carcassès e de Badarrès, e en Tolçà
ço que y havia goaynat lo rey de França, volch haver amor ab nostre
pare, e demanà-li que
E ell fià
estan en son poder, les géns d'aqueles terres que dessús havem dites
vengren a nostre pare e dixeren-li que él podia ésser seyor d'aqueles terres,
si él les volia penre ni emparar. E el rey En Pere, nostre pare, era franch
e piadós, e ab la pietat que a él près d'éls dix que se n'empararia.
E enganaven-lo ab beles paraules. E d'una part li ó daven de paraula
e d'altra part li ó tolien per obra. Car nós hoïm a
de Cervera e a N'Arnau de Castelbò, e a
eren ab él, que li deÿen: "Sényer, veus nostres castels e nostres viles; emparats-vos-en
e metets-hi vostres batles. E, can él ho volia emparar deÿen-li:
"séyner, ¿con gitarets nostres muylers de nostres maysons? mas nós e elles
ne serem vostres e
no li atenien re que li promesessen. E mostraven-li lurs muylers e lurs
fiyles e lurs parentes, les pus beles que podien trobar. E, quant
sabien que él era hom de fempnes, tolien-li son bo propòsit e feÿen-lo
mudar en ço que éls volien. E, can les noves serien longues
de comtar, a les coses cares que y foren, no
E
entrò en
on él estava. E foren ab él, d'Aragó, Don Miquel de Lúzia, e Don
Blascho d'Alagó, e Don Rodrigo Liçana, e Don Ladró, e Don Gomes de Luna,
e Don Miquel de Rada, e Don Guillem de Puyo, e Don Açnar Pardo, et
d'altres de sa maynade molts e d'altres qui a nós no poden membrar.
Mas tant nos membre que
estat e sabien lo feyt que, levat Don Gomes, e Don Miquel de
Rada, e Don Açnar Pardo e alguns de sa meynade que y moriren,
que
de Cataluyna En Dalmau de Crexel, e N'Uch de Mataplana, e En
Guillem d'Orta, e En Bernat dez Castel Bisbal; e aquels fugiren ab los altres.
Mas bé sabem per cert que Don Nuno Sanxes e En Guillem de Montcada,
que fo fiyl d'En Guillem Ramon e de Na Guillema de Castel Viy, no foren en la batayla,
ans enviaren missatge al rey que
volch esperar, e féu la batayla ab aquels qui eren ab él. E aquel dia
que féu la batayla havia jagut ab una dona, sí que nós hoïm
dir depuys a son reboster, qui havia nom Gil, e fo puys frare de l'Espital,
qui havia estat en aquel conseyl, e altres qui ho viren per sos
uyls, que anch a l'evangeli no pòc estar en peus, ans s'asech en son
seti mentre
Simon de Monfort en son poder per fer sa volentat, e volia
avenir ab él. E nostre pare no u volch pendre. E, quan viren açò
lo comte Simon e aquels de dins, preseren penitència e reeberen
lo cors de Jhesuchrist e dixeren que més amaven morir al camp
que en la vila. E sobre açò, exiren combatre ensemps en una. E
aquels de la part del rey no saberen rengar la batayla ni anar
justats, e ferien cada un rich hom per sí e ferien contra natura d'armes.
E per lo mal ordonament e per lo peccat que era en ells, hac-se
a vençre la batayla, e per la merçè que no y trobaren aquels
qui eren de dins. E aquí morí nostre pare. Car així ho ha usat nostre
liynatge totz temps, que en les batayles qu'éls àn feytes ne nós farem,
de vençre o morir. E nós romanguem en Carcassona en
poder del comte, car él nos nodria e tenia aquel loch.
E puys, passat açò, demanaren-nos nostres naturals, e guerrejaren
ab franceses e ab aquela terra que ells tenien, ço és
assaber, Don Nuno Sanxes e En Guillem de Cardona, pare d'En Ramon Folch.
E part la guerra que ells faeren de Narbona e d'altres lochs, enviaren
missatge a l'apostoli Innocent tercer, que él presés conseyl e destrenyés
En Simon de Muntfort per vet o per altra manera, que cobrassen
nós, qui érem lur seyor natural, que no y havia pus fiyl de nostre
pare, de leyal conjugi, si nós no. E aquest apostoli, papa Innocent,
fo el meylor apostoli, que de la saó que faem aquest libre en
passats no hac tan bo apostoli en la Església de Roma. Cor él
era bon clergue en los sabers que taynen a apostoli de saber, e havia
sen natural, e dels sabers del món havia gran partida. E emvià
tan forts cartes e tan forts misatgers al comte Simon,
que él hac a atorgar que
los franceses entrò a Narbona. E a Narbona exiren gran partida
dels nobles de Cataluyna e dels ciutadans e reeberen-nos. E nós
podíem haver laora
en Catalunya, qui
maestre del Temple en Montsó. E son nom d'aquel maestre era
En Guillem de Montredon, qui era natural d'Osona e maestre del Temple
en Aragó e en Catalunya.
E hagueren altre conseyl: que en nom de nós e ab segel novel
que
e d'aragoneses, en la qual fossen l'archabisbe, e
abats, e
fos feyt. E tots vengren al dia de la cort, levat Don Fferrando e
Don Sanxo, car havien esperança que cascú fos rey. E aquí
juraren-nos tots que
terra, e que
estàvem ladonchs era alí on nos tenia e
que era del liynatge de la Barca e era nostre parent, sus el palau de
volta qui ara és, e laores era de fust, a la finestra on ara és la cuyna
per on dóna hom a menjar a aquels qui mengen en lo palau. E, feyt
lo dit sagrament, partí
aquí
havia en Aragó e en Catalunya era empenyorada tro als juheus
e als sarraÿns; e encara les honors, que eren
aquel temps; e nostre pare, lo rey Don Pedro, havia-les totes donades
e venudes de
en Monsó, què menjar: si era la terra destroÿda e empenyorada!
E nós estan en Montsó, foren-se bandos e partides entre
richs hòmens d'Aragó. Don Pero Ahonés, e Don Atorela, e
Don Exemèn d'Orrea, e Don Arnau Palanzí, e Don Bernat de Benavem, e Don
Blasco Maça e altres qui a nós no membren, e de richs hòmens
e de cavallers, faeren bando e partida ab lo comte de Roselló Sanxo, qui era lur
cap, e seguien la sua carrera. E Don Pero Ferrandes d'Albarrací, e Don Rodrigo Liçana,
e Don Blasco d'Alagó tenien-se ab Don Fferrando e faÿen d'él lur
cap. E Don Pero Cornel ni Don Vales d'Antilló no havien encara terra ni honor
per ço con éran tant jóvens, e tenien-se una vegada ab uns e altra ab altres.
E Don Exemèn Corneyl era ja de dies e pesava-li aquels
mals que veÿa en Aragó tan grans. Car él era lo pus savi hom
que en aquel temps fos en Aragó e
venien a Montsó e pregaven-nos que exíssem del castel de
Montsó per partides, per tal que vinguéssem de la una partida e destruýssem
l'altra.
E quant nós fom de edat de
en Montsó, a nós ni al comte de Proença, tant ne volíem
exir, e car era necessari a la terra, fo acort del maestre e dels altres
que
de sa terra que a die sabut vendrien ab una galea a Salou e que
celadament del castel de Montsó e que se n'irien ab él tro em
Proença. E així com fo cogitat per éls se complí. E, quan él se
dix que volia parlar ab nós e descobrí
de nós ploran ab aquels qui eren venguts per él. E nós ploram
ab él per la dolor del partiment, mas plaÿa
E altre dia, prop del foscant de la nuyt, exís del castel ab En Pere Auger,
qui
en semblança que altres hòmens eren e desfigurats de vestedures.
E en l'altra nuyt anaren-se
e anà-sse
e
E quan los frares viren que
sí que no
era bona. E al comte Don Sanxo, quan ho hoí, pesà-li molt
la anada del comte de Proença. E, quan él entès que él se n'era anat
ab aquels qui eren del seu bando d'Aragó, volch-se apoderar d'Aragó.
E nós enviam missatge a Don Pero Ferrandes e a Don Rodrigo
Liçana e a lur bando e a
a nós a Montsó, car en totes maneres ne volíem exir. E
ells asseguraren-nos que
E, quan hoí lo comte Don Sanxo, féu son ajustament ab aquels
qui eren de sa ajuda e dix que tanta de terra con nós ni aquels
que ab nós eren passarien en Aragó de part Sinqua, que la cobriria
tota de persset vermeyl. E nós exim, sus en l'alba, de Montsó.
E quant fom al pont esperà
comte Don Sanxo era en Selgua ab tot som poder e que
ab nós. E nós ladonchs no havíem mas
temor de la batayla que cuidàvem haver
gonió leuger que
primeres armes que nós presem. E anam aquel dia a Berbegal,
que no trobam contrast en la carrera, e altra dia entram
en Osca. E vinguem depuys a Saragoça. E fo la primera vegada
que nós fom anch en Aragó. E les géns foren molt alegres
de la nostra venguda.
E nós estan en Saragoça, eren aquesta partida, Don Pero Fferrandes
e aquels que dessús avem dits, ab nós. E vench-nos
missatge que Don Rodrigo Liçana havia pres Don Lop
d'Alvero, qui era parent de Don Rodrigo Liçana. E Don Pelegrí
d'Atrocil havia sa fiyla de Don Lop d'Alvero per muyler. E aquest Palegrí
e son frare, Don Gil, pregaren-nos e clamaren-nos amor e
merçè, que donàssem conseyl e ajuda a la presó de Don Lop d'Alvero,
car Don Rodrigo l'avia pres, sí que no
d'él ni l'havia desafiat. E li havia tolt lo castel e la vila d'Alvero
e bé
havia feyt als chrestians e als serraÿns d'Alvero. E aquela cosa
tengren per mal feyta tots aquels qui ab nós eren e tots
aquels d'Aragó qui aquesta cosa sabien. E fo acort de nostre
conseyl, car nós no havíem aquel sen que sabéssem dar conseyl
a nós ni a altruy, que anàssem sobre él e que cobràssem
Don Lop d'Alvero ab tot aquel dan que pres havia e
de presó. E anam sobre Alvero ab
E aquells de Don Rodrigo havien meses laÿns per establiment
reteren-se sempre quan viren que
dies. E partim-nos d'aquí e anam-nos-en a Liçana, on tenia
pres Don Rodrigo a Don Lop d'Alvero, e venguem assetjar. E laÿns
era per establiment Don Pero Gómeç e
nom e escuders e altres companyes. Mas Don Pero Gómeç
era cap d'aquels e del castel, e major e mellyor. E param-hi
d'ora de vespres, hac tant derrocat del mur, que gran portel hi
hac feyt. E la crida anà en la ost que anassen combatre. E armaren-se,
e moch-se la batayla. E combaten-los los de la ost, a
escut e a lança, e tots los balesters de la ost que y eren. E per la
batayla no cessava lo fenèvol de tirar, sí que tan fort era la batayla,
e de guisa tirava lo fenèvol, que gran res n'í havie ferits
d'aquels de dins, d'escuders e d'altres hòmens. E Don Pero Gómeç
víu que
son escut abraçat e son capel de ferre en lo cap e l'espaa en la
mà, parà
la vida. E
era gran de la terra que havia moguda el fenèvol, entrà-se
tro als ginols. E durà la batayla, que no pujà negú. E sí y havia
bon pujador e qui fer-ho volgués. Havia
del qual a nós no membre, mas cream que era Don Pero Garçés d'Elfaro,
e hac-se vestit
en la mà; e veé que la batayla anava cessan, moch-se tant
con los peus lo pogren levar, e començà a pujar, sí que Don Pero Gomes
no li pòc vedar lo pujar, e près-li així, que anch Don Pero Gomes
no
aquels de la ost, e fo pres lo castel. E cobram Don Pero d'Alvero,
que y era pres. E Don Rodrigo Liçana era amich de Don Pero Ferrandes d'Açagra,
e parlà ab Don Pero Ferràndez que l'emparàs de la guerra, e que s'espidaria
de nós, e que él li donàs torn en Santa Maria d'Elbarrazí. E així
con Don Pero Feràndez era ab nós a l'entrar que nós faem en Aragó, acuylí
Don Rodrigo, e espediren-se de nós e faeren-nos mal d'aquela hora
aenant. E Don Pero Aunés e son bando acostaren-se a nós e foren
ab nós a la presó d'aquests
qui era major, levat nostre oncle, Don Fferrando, per ço car pus sabia
que
E fo parlat matrimoni de la neboda de Don Exemèn Corneyl, sor
de Don Pero Corneyl, que la presés per muyler Don Pero Aonés. E
ab aytant manam nostra ost a l'estiu aenant e anam sobre Albarrezí.
E mesem nostre seti sobre la torra de l'Andador, en una serreta que
sobre aquela torre. E creem que estiguem en aquel siti nós entorn
de
que tirava a la torra de l'Endador, e cledas denant lo
fenèvol. E dins en la vila havia bé
e aragoneses e navarres. E eren laÿns per caps Don Pero
Fferrandes, de qui era
eren Don Exemèn Cornel, e En Pero Corneyl, e En Guillem de Cervera, e
Don Vales, e Don Pero Aonés, e Don Palegrí, son frare, e Don Guillem de
Puyo, pare d'aquest Guillem de Puyo, qui era ab nós quant faýem aquest
libre. E eren-hi de les ciutats de Lèrida, e de Saragoça, e de
Calateyó, e de Darocha e de Terol. E entre tots aquests richs hòmens
qui
que no havíem mas
d'aquels richs hòmens qui eren ab nós; car així era rahó que
pus nós no sabíem nostra terra guiar ne donar aquel conseyl, que
mester nos fóra que altre
de Don Pero Ferrandes qui eren ab nós enviaven-los a dir tot l'ardit
de la ost de nuyt e de dia, que cavalers e escuders se n'exien a
vista de la ost, e entraven laÿns de nuyt e de dia e faÿen-los saber
tot l'ardit de la ost e metien-los-hi balestes e conduyt. E levat
Don Pero Aonés e son frare, Don Palegrí, e Don Guillem de Poyo, tan mal e
tan falsament nos hi servien con éls podien, sí que aquels qui eren ab nós
faeren saber a aquels qui eren de dins la nuyt que Don Pelegrí
velleria l'almajanech. E él e
nuyt. E, quant vench a la hora de mija nuyt, hagren appereylades
ses fayles e exiren a les cledes ab tot lo poder dels cavalers e dels
escuders e dels hòmens de peu qui laÿns eren. E vengren alí, foch encès
en falles, al fenèvol e anaren escometre Don Pelegrí e Don Guillem
de Poyo, qui tenien la vetla. E aquels qui eren ab Don Pelegrí e ab Don
Guillem de Poyo, per la gran multitud que veeren venir d'aquels de dins,
desempararen-los. E aquí morí Don Palegrí d'Aonés e Don Guillem de Poyo,
car havien vergonya major que
E cremaren lo fenèvol, e anch negú d'aquels de la ost no y volgren
acórrer. E sobre açò, can viren nostre conseyl que nós érem enganats
e mal servits de nostres hòmens, conseylaren-nos que
e haguem-nos-en a levar. Cor aytans cavalers havia bé
de dins, o pus, con nós havíem de fora. E nós que no y podíem
penre conseyl ne havíem ab qui, car no havíem sinó
E quan nos fom levats d'aquel loch, passat
parlà
rey Don Fferrando, de sa sor d'ela, que havia nom dona Lionor.
E eren abdues fiyles del rey Don Alfonso. E eren aquests los fiyls
e les fiyles del rey Don Alfonso: La regina Dona Blancha, e fo
muyler del rey de Ffrança, Loís, e fiyl del rey Ffelip; e l'altra fiyla
fo Dona Berenguera, e fo muyler del rey de Leó, pare del rey En Fferrando,
qui havia nom Don Alfonso; e l'altra fo la reyna Dona Urraca,
que fo regina de Portugal; e l'altra regina fo Dona Lionor, la qual
nós haguem per muyler. E
hagué ach nom la
N'Anrich, qui fo puys rey de Castella. E l'infant Don Fferrando morí
ans que
lo rey Don Alfonso, faeren rey a Don Anrich. E ab
feÿa ab uns moços donaren-li d'una teula en lo cap
qui jugaven a aquel joch contra él, que él los partí que fossen los
d'una part e él de l'altra, e él mès-se ab aquels qui
pug en semblança de castel, e él fo ferit aquí e per aquel colp morí.
E romàs lo regne a Dona Berenguera, de la qual fo son fiyl Don Fferrando,
rey de Castella.
E nós haguem per muyler la reyna Dona Lionor per conseyl de nostres
hòmens, que
pus fiyl sinó nós, que prenguéssem muyler estan jove, per ço car
éls havían gran regart de nostra vida per rahó de malauties o de metzines
que
romangués de nós per tal que el regne no exís de la natura; per ço
quan lo comte Don Sanxo, fiyl del comte de Barchinona, e Don Fferrando,
qui era nostre oncle e fo fiyl del rey Don Amfós, entenien cascu
d'éls que fossen reys, que ja y havien puynat en nostra ninea, quan
nós érem en Monsó. E per aquela temor conseylaren-nos que nós que
prenguéssem per muyler la fiyla del rey N'Amfós de Castella. E açò conseylà
N'Exemèn Corneyl e En Guillem de Cervera, qui eren majors conseylers
nostres, e En Guillem de Muntcada, qui morí a Maylorques, e d'altres
qui a nós no membren. E prenguem-la per muyler a àgreda.
E fo la nostra cavaleria en Sancta Maria de la Orta, de Teraçona, que,
oÿda la missa de Sent Esperit, nos ceynim la espasa que prenguem
de sobre l'altar. E podíem laora haver
entràvem en lo
fer ço que
E, feyt aquest matrimoni, entram en Aragó e en Cathalunya,
nós e nostra muyler la reyna. E cascuns dels richs hòmens
punyaven que fossen nostres privats, que ço que nós faríem, que
ho féssem a conseyl d'éls. E Don Nuno Sanxes, fiyl del comte En
Sanxo, a qui nostre pare havia dat Roseyló e Conflent e Cerdanya
de sos dies, havia gran amor ab En Guillem de Muntcada. Per
paraules que hac Don Nuno Sanxes ab En Guillem de Cerveyló per
austor terçol que no li volch dar En Guillem de Cerveyló, foren mals
parladors e dixeren mal entre la
a Don Nuno que no volia d'aquí avant haver amor ab él. E
Don Nuno respòs que pus él no volia sa amor, que él no volia
la sua. E dix-li que no
hora a avant. E lavores En Guillem de Muntcada féu ses covinençes d'amor
ab Don Pero Ferrandes e ab la partida sua. E Don Nuno volch
amor haver, e ach, ab Don Fferrando e ab Don Pedro Ahonés e ab
sa partida. E En Guillem de Muntcada e En Pero Ferràndez ajustaren-se a
cort que nós havíem manada a Munsó ab aquels que haver
podíem. E foren bé
que hom appela Valtarcha. E Don Fferrando e Don Pedro Ahonés
ajustaren-se ab lur bando e vengren a Casteyló del Pont, de
Muntsó. E nós, qui veníem de Leyda per a la cort a Muntsó, isqué
Don Nuno a carrera e dix-nos que li donàssem conseyl e ajuda, que,
si no, el pendria molt gran onta o mort. E nós demanam-li quinya
onta seria aquela. E dix él: "Séyer, veus En Guillem de Muntcada qui ve e Don
Pero Ferràndez e, com vós sabets, som-nos desexits d'amor, yo e Don Guillem.
E éls seran demà a Valcarcha, e vénen ab éls bé
volentat de moure a mi barayla, e que
o de desonrament, que yo no poria estar que no y responés.
E, si hi respon, hé reguart que
que valria
sinó
él nos deÿa per aquesta rahó: que la sua onta tenríem nós per nostra,
tant de parentesch havia entre nós e él. E a aclò que él nos havia
dit dixem-li que nós sabíem conseyl que él no prengués aquel
mal ni aquela onta. E que u faríem en aquesta manera: que sempre
que nós fóssem entrats en Muntsó, que enviaríem per los meylors
hòmens de la vila que vinguessen denant nós, e que
així: "Pregam e manam-vos que gardets la vila, e que tanqués
totes les portes, e que y tingats porters e hòmens armats, e que
no y lexets entrar negun rich hom ni cavaller, de dia ne de nuyt,
meyns que no u façats saber a nós"; e quan hi entrassen, entrassen
ho faem. E quan açò hoý Don Nuno, que nós ho faem tan bé, a
honrament de nós e d'él dix que
bé conexia que l'amàvem e que avíem pres tal conseyl que l'havíem
estort d'onta e de mort. E sobre açò, En Guillem de Muntcada e Don Pero Fferràndez
vengren ab tot lur poder e no y pogren entrar sinó ab aquels
que nós havíem manat. E Don Fferrando e Don Pero Ahonés entraren
ab altres tants. E En Guillem de Muntcada e En Pero Fferràndez veeren que no
podien acabar ço que
altres paraules que començaven ja de dir, mas nós ho vedam, que
dixem que, si neguna re deÿen a Don Nuno, que ho comprarien. E
així partí-sse Don Nuno per honrat, e éls, falits de ço que volien fer.
E, passat açò, entram-nos en Aragó. E En Guillem de Muntcada féu
son ajustament en Cathaluyna, e Don Nuno sabé-ó. E nós ladonchs
érem en Oscha, e la reyna, atretal. E vench lo comte Don
Sanxo e Don Nuno a nós e mostraren-nos, denant la reyna, que
En Guillem de Muntcada volia entrar en Rosseyló per fer mal a él e dan en
aquela terra que nostre pare li havia dada e que a nós devia tornar,
e que
de ço, que li volien fer dan e honta: que él ne son pare no
havien altres parents en Aragó ni en Cathalunya de nós en fora, e él
faria dret a tothom que clams hagués d'él. E açò faén ell, que nós
que li ajudàssem e que li valguéssem, que esta fe e esta esperança havia
en nós. E, així con En Guillem de Muntcada havia parents e amichs per
fer a él mal, que él no havia altres parents ni altres amichs que
defendre, si nós no. E sempre de mantinent assegurà per Don
Ató de Foces e per Don Blasco Maça e per ço que él tenie en Rosseyló,
que li havia dat nostre pare en sos dies, que él faria dret complidament
a
nós, sobre açò, enviam nostres cartes a
mal, que él havia assegurat en poder de nós de fer dret. E él preà-ho
poch e no se
castel, a escut e a lança, qui havia nom Avalri, e era En Jaçpert de
Barberà laïns, que s'í era mès per fer servici a Don Nuno, e brocà als de
la vila, sí que exiren de fora. E agren-se a vençre los de Perpenyà, e près
En Jaspert de Barberà en aquela brocada. E sobre les cartes que nós
havíem enviades a
nostre e féu mal a Don Nuno e li entrà en Rosseylló, manam nostras osts
en Aragó e anam sobre él e tolguem-li
castels, a él e a son liynatge e a sos valedors, e prenguem Cerveyló en
e Don Rodrigo Liçana, e Don Vales d'Antilló e En Bernat de Sancta Eugènia, frare d'En
Ponç Guillem de Torreela. E nós no havíem més de
E era lo comte Don Sanxo ab nós, e Don Nuno, e Don Fferrando,
e Don Pero Aonés, e Don Ató de Foces, e Don Artal de Luna, e de nostra meynada
d'Aragó. E entre tots podien ésser
podien ésser
que
volentés, si d'altra manera la li demanàssem; mas per ço con li havíem gran
mal fet quan veníem ab ost sobre él, per ço deÿa que no la
devia dar; e no la
és sobre la vila en què fan lo mercat. E estiguem-hi bé per
poc més o poch meyns. E, si no fos lo conduyt que traýen de
la ost ab conseyl dels aragoneses que eren ab nós, qui
ab los diners dels aragoneses que eren a Muntcada, los catalans
qui traÿen què menjar de Barchinona no haurien què menjar
a
conseyl. E per ço cor a aquels qui eren ab nós no plaÿa molt lo mal d'aquels qui eren de dins, levat lo comte Don
Sanxo e Don Pero Aonés, e la força que és de les meylors d'Espanya,
haguem-nos a levar del logar. E
que havem aclí bon bastiment, si per fam no era, No era no
per neguna ost; quar d'aygua éls n'àn prou en la costa del castell,
de una font que y nex de una part ves tramuntana, e nuyl hom
no la
e En Guillem de Muntcada ab son poder sobre Terraça, e prengué tota la
vila, del castel en fora. E près s'Arboç e barrejà tota la vila; e venc
a Piera e no la pòc pendre. E feren covinença entre él e Don Fferrando
e Don Pero Ahonés. E entrà-se
e vench-se
honor. E en aquesta covinença lur fo-hi Saragoça e Osca e Jaca.
E nós érem en Aragó, e era ab nós Don Nuno, e Don Pero Ferràndez,
e Don Blasco d'Alagó , e Don Artal, e Don Rodrigo Liçana; mas en
Alagó no eren ab nós, sinó Don Nuno, e Don Pero Fferrandes e Don
Ató. E sobre açò parlaren pleyt d'amor entre Don Ferrando, e Don
Guillem de Muntcada, e Don Pero Ahonés, que fossen contra tots hòmens
ab Don Nuno e ab Don Pero Ferrandes. E açò parlà Don Lop
Xemenis de Lúzia, vassal de Don Nuno, germà de Ruy Xemenis.
E enviaren-nos missatge que vendrien a nós e que farien
a tota nostra voluntat; e havien-se feytes covinences ab sagrament
e ab cartes; e açò
pregaren-nos que exíssem reebre Don Fferrando, qui era nostre avoncle,
e En Guillem de Muntcada, qui era honrat hom, e Don Pero Ahonés.
E isquem-hi e dixem-lus que en dia d'ivern érem, e era tart, e
que entrassen ab
que les enviassen per les aldees de fora. E així, con açò dègrem fer,
anam-nos-en nós a casa nostra, e éls romangueren a les portes de
la vila, que havien fetes tancar. E Don Nuno e Don Pedro, a qui
havíem comanades les portes, meteren-hi tots quants éls se
volgren meyns de sabença de nós. E entraren bé
ab éls en Alegó. E nós érem infant e no havíem més de
ayns. E dixeren a la reyna Dona Elienor: "Sapiats que tots los cavallers
són intrats qui venien ab Don Ferrando, e ab En Guillem de Muntcada,
e ab En Pero Ahonés, e ve
fort d'açò, e demanam a aquels qui tenien les portes
per nós, e dixem-los per què
meses. E dixeren-nos que Don Nuno e Don Pero Fferrandes los hi havia
lexats entrar. E dixem entre nós: "Sancta Maria, gran traÿció és aquesta,
que a aquels en qui nós nos fiàvem nos han traÿts e n'han meses
aquí nostres enamichs".
E puys, quan vench al maytí, anam hoir la missa a la esglea
major d'Alagó. E sus en la truna on cantaven los clergues
fo aquí Don Ferrando, e Don Guillem de Muntcada, e Don Pero Ahonés,
e Don Pero Fferrandes d'Açagra, e Don Nuno, qui
emperò tots eren uns. E levà
ja sabets yo quant hé ab vós de parentesch, que germà son de vostre
pare e no vuyl fer neguna cosa que sia desplaer de vós; e per açò
som venguts açí nós, e Don Guillem de Muntcada, e Don Pero Aonés, per
obeyr a vós així con a seyor; e no havem ab vós guerra neguna,
que no la hi volem haver". E sobre açò levà
e dix: "Seyor, sol lo nom que hom diu que vós nos volets mal nos
és fort mal. E pensats de venir a Saragoça e entrar en vostra ciutat
e en vostre logar, e alí porets mils parlar e fer vostres coses. E nós som
aparaylats de fer ço que vós manarets". E Don Pero Ahonés dix: "Entrats
en Saragoça, que nós som aparaylats de fer per vós axí com per seyor".
E sobre açò abeliren-nos tant ab beles noves e paraules, que nós
hi entram en l'altre dia. E quan nós fom aquí, en les cases nostres
que són a la porta de Toledo, que havia nom la Suda, quant
vench a la nuyt dixeren-nos que bé havia
la porta nostra e una portela que y havia, hon exia hom al mur
de la vila. E enviaren G. Boý e Pere Sanç de Martel, e vengren-se
a nostra casa e feren fer sos lits e jagren alí, là on les dones solien
jaure. E la reyna, que hoý los hòmens armats que eren de fora
e aquels que eren entrats en casa per jaure denant nós, près-se
a plorar molt fort, e nós, qui érem ab ela, conortam-la. E
entrà denant nós G. Boý e Pere Sanç de Martel, e dix G. Boý a la
reyna: "Dona —dix él—, no plorets,
las lágrimas que hombre geta perde la sayne que homne ha. E
estas lágrimas tornaran todas en goyo, e passar se vos à la ira".
E açò durà bé
Ató de Foces, qui era entrat en la vila, no
per conseylar-nos ne ésser en nostra privadança ni poc ni molt. E dix-nos
que, pus a onta de sí hi estava e no
pesàs, si
sóts a honrament de nós ni de vós". E anà-sse
açò tiram-nos Don Pero Aonés a una part e dixem-li: "Don Pero Aonés,
molt vos avem amat e us havem feyt honrar de Don Artal d'Alagó,
¿e vós sóts a nostra onta tan gran con nós la prenem? sus aquí nos desexim
de vostra amor, que mentre nós vivam no us amarem". E él
dix: "Per quiyna raó?". "Per ço con veets nostra onta e nostre dan, e, si vós no yc
fóssets, nós no aguérem presa esta onta ni est dan, e pus ho podets
desfer e no u desfets". E raonà
en alò que ells feÿien que no y havia onta ni dan, e preà poc nostres paraules.
E sobre aquesta raó anam-nos-en a la reyna
e dixem-li: "Bé conexem e veem lo dan e la onta que vós e nós prenem,
e, ja
e a vós". E dixem: "En esta casa a una trapa. Haurem
ém en una taula e avalar-vos ém d'aquí en jus. E enviarem,
la nuyt que açò deurem fer, a N'Artal que vénga aquí ab sa companya,
e, quan sabrem que él hi serà, exir-vos n'ets vós de jus
la porta, e Don Artal anar-se
E jo, per tal que mal no
neguna re; mas, tan yvàs con vós siats exida de fora, los
mouré paraules a Don Fferrando o a Don Guillem de Muntcada o a Don
Pero Aonés e dir-los hé que feÿen trahició de ço que feren contra
nós. E cavalcaré
manera e en açò no podem escapar que yo la
creem que
que no aurem temor que vinguen molt aprés nós". E ela respòs-nos:
"Sapiats que en taula ab corda no avalaria d'aquí per
nuyla re del món". E pregam-la
depuys pacificam la cosa e ni no u faem per temor d'ela.
E vench puys En Guillem de Muntcada e féu-nos pregar a Don
Fferrando que
que
que u havem feyt ab dret", e que neguna esmena no li
E éls dixeren que sí faéssem, que aquela esmena que nós faríem
a él seria molta a él e poca a nós, e que li donàssem
morabatins. E nós tiram en açò, que no
a vençre per paraula e per porfia, e per cuydar que
manera falsa que presa havien. E promesem-li los
E, quan haguem ací estat una peça, anam-nos-en a Tortosa,
e la regina, a Burbàguena. E Don Fferrando e Don Guillem de Muntcada
e Don Nuno partiren les honors d'Aragó. E cobrien-se ab nós
que
E, passat açò, isquem-nos de Tortosa, sí que ells no
res, e vinguem-nos-en a Orta, qui és del Temple, e manam
als richs hòmens, per les honors que tenien per nós, que vinguessen
a nós a Terol, per ço quar volíem entrar e
València per fer mal als moros, e que
tenien per nós. E donam-los dia que y fossen. E nós, sobre açò,
manleute de conduyt. E Don Pasqual Monyós, qui era molt privat
de nostre pare, era dels meylors hòmens de vila que nós agguéssem
en nostra terra en aquel temps, e dix-nos que
molt volenters e de grat tot quant ell pogués, de sí e de sos
amichs. E prestà
E quan vench al dia que ells devien venir a nós, ço és, los richs
hòmens d'Aragò, no y vengren sinó tan solament Don Blasco
d'Alagó e Don Artal de Luna e Don Ató de Foces. E veem que
no venien al dia que nós los havíem dat. E per fadiga d'ells haguem-nos
a menjar lo conduyt que havíem estojat per entrar
en terra de moros. E fo nostre acort que aguéssem treuga ab Seyt
Abuzeit, qui era lavòs rey de València, e que
de València e de Múrcia de les rendes que él havia, levades les peytes.
E él atorgà
faem la treuga ab él. E, passades les
nós, qui havíem manat lo conduyt que devíem metre
en la cavalcada, exim-nos de Terol e entram-nos-en en Aragó. E,
quant fom a la segona aldea de jus Calamotxa, trobam Don Pero
Aonés, qui venia bé ab
faÿa ne on anava. E dix-nos que anava per entrar en terra de
moros, él e son germà, lo bisbe de Saragoça. E dixem-li que tornàs
ab nós, que ab él volíem parlar sobre açò. E ell pregà
no
tardam molt per una leuga que anets ab nós, mas volem que
hi sien dels richs hòmens d'Aragó, con nós vos mostrarem esta paraula".
E ell dix que li plaïa. E fom a Burbàguena, en una casa qui
és del Temple, qui és e
Artal d'Alagó e Don Ató de Foces e Don Ladró e Don Assalit de Gúdar e Don Pelegrí
de Bolas e él, vestit son perpont e sa espasa cinta e
males de ferre e
dixem-li: "Don Pero Ahonés, nós vos havem esperat en Terol bé
de part aquel dia que nós vos donam, per ço car cuydàvem fer
ab vós e ab los richs hòmens d'Aragó bona cavalcada. E deÿm per
ço bona cavalcada, car anch no vim moros de guerra, e plaer-nos
hia molt que
nomenadament haguem conseyl que ab tans pochs cavalers con nós
havíem en Terol no entràssem en terra de moros, que, si Déus no
hi volia ajudar, poríem-hi pendre onta o mort. E sobre açò féu-nos
parlar Seyt Abuçeyt que
e de Múrcia, que haguéssem treuga ab ell, e prenguem-la. Per què us
pregam, Don Pero Aonés, e us manam que vós que tingats estas
treugas e que no les trenquets". E él dix-nos que molt li
havia costat l'adop que havia feyt entre él e son germà, lo bisbe,
e que no volguéssem que él ho perdés, que molt li costava. E
nós dixem-li: "Don Pero Ahonés, gran fort nos deÿts, que nós la treuga
que havem feyta, havem-la feyta per defalimén de vós, con
no vingués al dia que vós digats ara que no us jaquiríets d'aquesta
anada per manament. Guardats que féts, que vós venits
contra nostre seyoriu, la qual cosa nós esperàvem. E volem saber
si us en lexarets per nostres prechs e per nostres manamens". E él respòs-nos
que tota re farie per nostres prechs e per nostres manamens, mas d'esta cosa,
pus tant li costava, que no se
lexàssem entrar en terra de moros, él e son germà, e que
bon servici. E nós dixem que ans seria mal servici aquel: "Si la treuga
que havíem dada nos trencàvets; e volem saber si ó
volets fer hó no". E él dix que no
nós li dixem: "Pus tan cara cosa con aquesta nos volets trencar,
diem-vos que us volem pendre".
E en açò no y ach més paraules. E él levàs en peus, e aquels
qui eren ab nós, ço és, aquels que dessús havem dits, desempararen
a nós e a él e anaren-se
mans als coutels, lurs mantels abraçats, e
e lexaren a nós sols ab él. E él era gran cavaler e fort bo
d'armes; e volch metre mà a la espaa, e nós tinguem la espaa
ab la mà, que no la pòch traure. E els cavalers de Don Pero
Ahonés no eren descavalcats dels cavals, e eren defora. E, quant
hoÿren lo brogit qui
o
metre mà al coutel, e nós enbargam-lo, e no
açò foren entrats los seus, e els nostres eren per les posades, e
tolgueren-lo
que
ans miraven la luyta que havíem ab él. E sobre açò cavalcaren-lo
en son caval e meteren-los denant, e ells aprés d'él
ab ses armes, e anaren-se
d'Alagó, per nom Miquel d'Agües, qui havia
que
vestit, aportaren-nos nostres armes, e anam detràs él. E, ans que
nós poguéssem ésser arreats d'essò, cavalgà Don Ató ab sí quart
de cavalers. E puys, a cap d'una peça, cavalgaren aprés de N'Ató,
Don Blasco e Don Artal ab sos cavalers. E Don Ató atench-lo a
la exida d'unes tàpies de les viynes de Burbàguena. E dix
cavaler a Don Pero Ahonés: "Veus aquí Don Ató qui
E dix Don Pero Aonés: "Tornem a él, e no
no era vilà ne mal enseyat. E aquels qui anaven ab Don Ató
obriren-se e, així con se degueren acostar a él, faeren carrera als
altres per on lo devien ferir. E feriron-lo
jus la boca a la part esquerra, e l'altre ferí-li per l'escut. E él per temor
que
caure del caval a la part dreta e gità
que no morís. E en tant vench Don Blasco d'Alagó e Don Artal d'Alagó per la carrera.
E nós passam per Don Ató e demanam-li con seÿa ne què
havia. E él dix: "Ferit só, e ve
ab nós sinó Don Assallit d'Gúdar e Domingo Lòpiç de Pomar. E
veem Pero Aonés ab
per
per nom Cotanda. E Don Blasco d'Alagó e Don Artal d'Alagó anaven
aprés d'ell tant con
acuylí
E descavalcà Don Exemèn Lópeç de Rigols e dix a Don Pero
Ahonés que cavalcàs en lo seu caval, que
e que pensàs d'estorçre. E, mentre que açò faÿen, gitaven pedres
grosses e poques als de jus, per ço que no pujassen. E Don Pero
Ahonés mudà
Lópeç de Pomar, quan vim lo loch on éls havien la fazenda, que
per
d'aquel loc. E venguem nós denant aquests
caval curria més que
pedres los de la companya d'En Pero Aonés contra los de Don Artal
e de Don Blasco. E éls estaven ayxí que no pujaven e
que éls tenien. E, al venir que nós faem, cridam: "Aragó, Aragó!".
E nós e nostra compayna ensemps pujam e
Pero Aonés tots los cavallers qui
nom Martí Peris des Quita, qui venia aprés nós a seguir son seyor.
E entretant vench Sanxo Martines de Luna, germà major de Martí
Lópeç, e ferí-lo per la part dreta de la lança e mès-ne pel costat
destre mig peu per la obertura del perpunt de jus lo braç. E él,
que anava denant nós, que nuyl hom no anava denant entre
nós e él
lo col del caval. E nós sempre fom ab él, can él se començà d'esderrocar
del caval, e avalam e mesem los braçes sobr'él. E, suffrén-nos
sobr'él, dixem-li: "A, Don Pero Aonés, e mal punt fos anc
nat! ¿Per què no
e él no
E, nós estant ayxí, vench Don Blasco e dix: "A, Seyor, lexats-nos
aquest leó, que venjar-nos ém de ço que
dixem-li a Don Blasco : "Déu vos confona, perquè ara deïts tals paraules.
Que yo us dic que, si a Don Pero Aonés ferits, que a mi ferrets
e a mi haurets a ferir primer, e vedar-vos ém açò molt durament".
E cavalcam-lo en una bèstia, e
en la carrera ans que fóssem a Burbàguena. E nós anam-nos-en
a Daroca. E levam Don Pero Aonés en
e metem-lo en Sancta Maria de Darocha. E, a l'exir que nós faýem,
los de Daroca desonraren als nostres hòmens, aquels qui vengren
aprés nós, sí que donaren a
de Bolas, ab una pedra en las barres quant los gosà desmentir.
E Don Pero Aonés tenia en peyora Bolea e Loarre, que nostre pare
la li havia enpeyorada. E havia tant tengudes les peyores, que
bé se
meses Don Fferrando e Don Pero Cornell. E havia ab ells de
a
negú, e que y entràssem, que
de la vila tenien-se ab ells e eren contra nós e feÿen-nos aquell
mal que podien, així con si nós no fóssem lur seyor. E vim que
castell era establit per gran establiment de cavallers e d'òmens de
peu, e que y havien què menjar de ço que trobaven en la vila bé
per a
d'aquí.
E nós partén d'aquí, levaren-se les ciutats d'Aragó contra
nós ab Don Fferrando e ab Don Pero Cornell e la partida
de Don Pero Aonés. E sobre açò enviaren per En Guillem de Muntcada que
vingués. E él vench ab tot son poder. E les ciutats d'Aragó eren
totes contra nós, sinó tan solament Calatahiú. E nós anam-nos-en
a Almudèvar e esteguem aquí bé per
mudam-nos a Pertusa, e enviam per En Ramon Folch de Cardona. E
vench a nostra ajuda a
frare, En Guillem de Cardona. E
Don Blasco d'Alagó e Don Artal de Luna, e no romàs ab
nós sinó Don Ató e Don Rodrigo Liçana e Don Ladró. E
Saragoça, germà de Don Pero Aonés, manà-los en cavalcada, e vengren
a tresnuytada a Alcovera e prengueren-lo e barrejaren-lo
tot. E açò fo en Caresma. E donava
e soltava
vegada exiren los de Saragoça al Castelar. E Don Blasco e Don
Artal eren en Alagó e passaren l'aygua d'Ebre e donaren-los
salt en aquela serra qui és costa
foren entre morts e preses bé
Folch a Pertusa, e aguem pa dels de Saragoça e d'Osca e de cavallers
qui eren venguts en lur ajuda, que n'havíem comprat en
Monsó bé
a Ponsano e prenguem-lo.
E d'aquí mudam-nos a Les Celles e param l'almajanech. E,
quant vench a
pleyt
aquel dia no li haguessen acorregut, que él rendia el castel.
E fo acort d'En Ramon Folch e de Don Rodrigo Liçana e de Don Ató
e de Don Ladró e de Don Pero Pomar que prenguéssem lo dia, sol que
fos breu. E él demanà
dix Don Ató que passaria l'aygua e, si sentie neguns que vinguessen
contra nós, sempre vendria a nós e
quan vench al
matí. E manam-los per la seyoria que havíem sobr'éls que en
l'altre dia, bo matí, fossen a Les Celles ab lurs armes, e aquel que
no y seria que fos en pena de tots los béns que havia en nostra
terra; e faéssem carta d'esta manera matexa a Barbegal e a Barbastre,
que fossen ab nós tots aquel dia. E, nós quan haguem
menjat, que era dia de dejuni, vench Don Pelegrí d'Atrossil e
Don Gil per la carrera d'Osca. E vengren sols, a escut e a lança, e
venien trotan e de galop aytant con podien. E mostraren-los-nos,
e no
aquí a la Església de Sancta Maria, en lo fossat. E vengren e dixeren-nos:
"Déu vos sal, veus aquí que ve Don Fferrando e Don Pero Corneyl,
e
lexats en dret de Vilela, e pensem de venir aytant con poden".
E manam encelar, e no havia alí ab nós sinó
E manam als del conseyl en pena de traÿció que vinguessen
aprés nós e enviam aytambé a Barbegal e a Barbastre. E sempre
anam-nos-en a Les Celles e trobam-hi En Ramon Folch e En Guillem de
Cardona e Don Rodrigo Liçana e nostra meynada, e entre tots
no y havia de
lurs cavals, que Don Ferrando venia, e aquels de Saragoça e
d'Osca, que venien ab éls. E tots pensaren-se d'armar. E, nós estan
en estes paraules, dix-nos En Pero Pomar, qui era cavaller antich
e era de nostra meynada: "Seyor, yo us daré bon conseyl: aquí ha
viles, e acórrer-vos àn totes". E nós resposem-li: "Don Pero Pomar,
nós som rey d'Aragó e havem-lo per nostre dret, e aquests qui vénen
contra nós són nostres naturals e fan ço que no deuen, per ço quan
se vénen combatre ab nós. E nós tenim dretura, e éls han tort;
e Déus ajudar-nos n'à. E nós no lexarem la vila meys de mort
e vençrem-los. E no farem vostre conseyl esta vegada". E esperam-los,
e no vengren a nós. E presem lo castel.
E depuys tornam a Pertusa. E vench l'arquebisbe de Terragona,
per nom N'Espàrech, e era nostre parent. E quant vi que la terra
d'Aragó anava a mal e que feÿen ço que fer no devien contra nós,
prega
fer composició ab nostres hòmens, e que él que pogués parlar entre
nós e éls. E nós atorgam-li-ho. E ell, haüda nostra paraula, l'arquibisba
parlà ab éls. E anch aquela composició no pòch acabar,
car éls demanaven coses que nós los faéssem, que eren contra
nostra seyoria. E sobre açò ach-se a partir. E, quant éls veeren que
nós havíem preses Les Celles, enviaren-nos a dir los d'Osca per
Don Martí de Peroxolo, qui era nostre merino, e altres amichs que nós
havíem, que
e que u sabien per cert. E nós anam-nos-en a Hosca e no volguem
armar cavallers per tal que no s'esquivassen per nós. E,
ans que nós fóssem là, exiren-nos los bons hòmens de la vila
tro a
dixem-los que
nós no
ne
que ells. E éls, quant ho hoïren, graÿren-nos-ho molt e que
entràssem en bona ora en la vila, e farien així per nós con hom
deu fer per lur seyor natural. E, a l'entrar que nós faem, los imfants
e la gent menuda hagren gran alegria de la nostra venguda.
E entram a hora de vespres en la vila, e entrà ab nós
Don Rodrigo Liçana e Don Blasco Massa e nostra maynada,
Don Assalit e Don Pelegrí de Bolas e d'altres molts. E éls no
convidaren pas. E, quant aguem menjat, fom alegres e dixem
que bé
pus tam bé
E, quan fom gitats nós e tots aquels qui jahien denant
nós, vench
armats havia a la porta. E dixem-li: "Tol-te. Nós exim d'armes,
e tu
dat-nos
dixem-li: "Lexats-nos dormir, que no
Déus volrà". E, quan vench al matí, que nós fom levats e aguem
hoÿda missa, faem cridar conseyl que vinguessen en aquel
corral qui és denant les cases nostres e les de Muntaragó.
E nós estan cavalgan, e éls estant denant nós, haguem-hi gran
conseyl e dixem-los: "Barons, bé creem que sabets e devets saber
que nós som vostre seyor natural, e de lonch temps; que
ab nós ha haüts en Aragó, e on pus luyn és la naturalea entre
nós e vós, més acostament hi deu haver, que parentesch s'alonga,
e naturalea per longuea s'estreyn. E anch no us fem mal ni
dixem, ans vos havem en cor d'amar e d'onrar, e totes bones costumes
que hajats haüdes de nostre linyatge, que les vos farem tenir
e nós qui us darem de miylors, si no n'havets d'aquels
que fossen bones. E maraveylam-nos molt d'esta cosa, que nós
nos hajam a guardar de vós e que nós no gosem entrar en
les ciutats que Déu nos ha donades e nostre pare leixades; e que
guerra haja entre nós e vós pesa
que no y sia, que açò és cosa que
conèxer, que axí só vengut jo entre vós e que en vós me fiÿ e
en vostra amor e que us hé en cor de retenir e de amar". E sobre açò
aguem fenida nostra paraula, e éls resposeren e dixeren que
grahien molt ço que nós deýem, e que
e que
de Muntaragó, e aquest acort durà gran peça.
E sobre açò, nós esperan éls, vench missatge al conseyl que
Ramon Folch e les companyes que eren de fora e que corrien
la vila. E nós veem que
segurs e hoïts ço que us direm". E enviam per aquels qui
eren anats conseylar, que vinguessen. E vengren-n'hi una partida
e no responeren a açò que nós los havíem dit. E dixem-los:
"Barons, maraveylam-nos molt perquè
neguna re; que aquesta cosa no poria ésser: que, yo estan ab
vós, nuyl hom vos gosàs fer re. E per
que no poria ésser, nós vos n'esmenaríem
bé, e manats-ho vedar". E nós dixem: "Açò vedat és". E enviam-hi
sempre, e trobam que no era re. E en tant no faeren
resposta de re e levaren-se tots en peus. E nós entram-nos-en
en nostra casa, e entrà-sse
Maça e d'aquels de nostra meynada e Don Assalit e Don Rabasça,
notari nostre, e dixeren que en la vila gitaven cadenes e tancaven
les portes de la vila. E nós dixem a
ley qui tenga prou a nós e a vós? e él respòs: "Seyor, no par que y
tenga pro ley ni dret". E nós dixem-li: "Sabets-hi àls?" e dix él: "No, mas
demanats-ne de conseyl a aquests richs hòmens". E nós demanam-los
nam-los de conseyl, e deÿen que grans traÿció
daven altre recapte. E sobre açò dixem nós que nós hi daríem
tal conseyl: "Lo meylor que ésser pot: que enviarem fer comprar
a la carniçaria moltons, e éls cuydar s'àn que façam adobar
de menjar; e vós féts ensellar e anat-vos-en; e açò sia adés
feyt. E yo enviaré per mon caval e per mon gonió e per mon perpunt
e per mes armes, e siats adés en la plassa appareylat. E la cosa
féu-se axí, sí que vench En Rodrigo Liçana e Don Blasco Maça, e
no fom sinó tro a
ix hom a la Isola e e
qui la havia tancada, e trobé una fembra que dix que
la havien tancada. E nós dixem a
e dix él: "Lessús sol estar". E envié
E vench tot descolorit, e nós demanam-li: "Qui à la clau d'esta
porta?" e él dix: "Los jurats la han". E nós dixem-li: "Ara dats-la tost, si
no, tal vos daré de la espaa per la testa, que mort vos metré". E feem
pujar aquells ab él, e aportaren la clau; e aduxeren-lo
vegada ab la clau, e fem-li obrir la porta ab mos hòmens; e nós
aturam-nos a la porta tro que vengren los cavallers. E, quan foren
venguts, exim defora, e dixeren-nos que
açembles e escuders de dins. E nós dixem a bé
hòmens d'Osca qui estaven ab nós defora, que enviassen a la vila
dins. E nós anam-nos-en per la Izola en jos e trobam En Ramon Folc
e En Guillem de Cardona ab tots los altres cavallers, e nostra maynada
e Don Ató, ploran, que
els hòmens d'Osca havien ja enviat a Don Ferrando e als de Saragoça
que vinguessen, que éls nos tenien en Osca.
E, açò passat, anam-nos-en a Pertusa. E, nós estan aquí, Don
Fferrando e Don Guillem de Muntcada e Don Pero Corneyl vengren-se
a Osca e aquí parlaren pleyt entre éls que s'avendrien ab
nós e que
a nós e a nostre conseyl les paraules que
en qual manera volien fer est pleyt ab nós. E éls dixeren que
éls exirien en aquela serra que és sobre Alcalà, e nós ab nostra companya
que vinguéssem a Alcalà; e nós que ixíssem ab
fossen de nostre conseyl, e éls que vendrien
companya. E encara dixeren que ells bé vendrien a Pertusa, mas
havien paor que alcun vil hom no
parlar ab nós així con vassayls deuen parlar ab lur seyor natural,
e que ans que partissen de nós farien en tal guisa que nós
seríem pagats d'éls. E axí con fo parlat se seguí. E exim a les vistes,
nostres perpunts vestits e les espaes cintes, e vench ab nós En
Ramon Folch e En Guillem de Cardona e Don Ató de Foçes e Don Rodrigo Liçana
e Don Ladró, fiyl que fo de Don Ladró, qui era noble e de gran
liynatge, e Don Assalit de Gúdar e
E de la lur part vench Don Ferrando, que era oncle nostre, e
En Guillem de Muntcada, pare d'En Gastó, e Don Pero Corneyl e Fferrando
Pèriç de Pina e altres qui eren de la lur part, que a nós no membren.
E Don Fferrando començà la raó e dix així: "Seyor, nós som
açí venguts denant vós, e pesa
estada entre nós e vós, e som venguts açí per partir-nos-en; e
pregam-vos que
e En Guillem de Muntcada e Don Pero Corneyl e quans som de la nostra partida,
que mal havem pres per vós, e feyt n'avem, ço que
molt. E si
esmenar e a vós fer-vos ia gran esmenda, per què mester hi à merçè.
E encara us volem, de més, pregar que, nós servén-vos bé, que
façats bé. E a mi sóts-ne tengut per lo parentesch que hé ab vós,
e a Don Guillem de Muntcada, perquè rey d'Espanya no ha tan honrat
vassall, con vós havets d'ell, ne qui tant lo pusca servir". E ab
açò féu fi a ses paraules. E puys dix Don Guillem de Muntcada: "Seyor,
lo deute que yo hé ab vós, nuyl hom del món no
vós, car vostre liynatge, el comte de Barçalona per nom, ha feyt
aquest nostre liynatge. E yo, la merçè de Déu, hé més que
hé la riquesa de Bearn en Guascunya, ço que negun dels altres no
hagué; e tot ço que yo hé ne poria haver, metria en vostre servici.
E ço que yo feÿa, Déu, que sap tota re, sap cuydava fer a vostre
prou e a vostra honor. Mas, pug veg que a vós no plau, a
mi no plau, e tinch-me per errat de ço que feyt hé, e així clam-vos
merçè que
havem estat. Car faç-vos saber que nuyl temps no garrejaré més
ab vós, car vos tench per tal que no farets tort a mi ne a mos
amichs ne a mos parens, e, quan ho féssets, pregan e ab
amor vos vençré e ab bon serviy que yo u faré; e açò
valer ab vós". E féu fi a ssas paraulas. E sobre açò dixem-los
nós que
hòmens qui eren ab nós que bé e gint nos ho mostraven
e ab gran devoció, e faÿa a pendre. E sobre açò fem-los tornar
e dixem-los: "Ço que vosaltres nos havets mostrat e
ab tan gran devoció, e faÿa a pendre, som-ne pagats e prenem
la bona voluntat en esmena e volem-vos retenir en
nostra amor e en nostra gràcia". E vengren los cavallers qui estaven
luny de cada una de les parts e saberen la posa e la composició
que feyta havien: foren tots alegres e pagats. E, passat
açò, anam-nos-en a Leyda.
E can vench passat un ayn e mig, nós estan en
Leyda, vench la comtessa d'Urgell, que fo fiyla del
comte Ermengol e de la comtessa de Subirats,
que era estada muyler de n'àlvar Péreç, e partiren-se
per parentesch e no ach negun fiyl d'ell; e havia nom
N'Arambiays. E nós aculim-la bé e, quant vench que ach
estat
era en conseyl d'ella, e per él faÿa més que per hom del
món, e aconseylava-la en ses faenes, per ço car él havia haüda
la mare d'ella per muyler; e, car ell era hom antich e dels pus
savis hòmens d'Espanya, faÿa per son conseyl tot ço que ela mostrava
a nós ni als altres; e ell procurava en sos ops e en tot
ço que ela havia mester. E dix ela a
la raó per ella. E dix En Guillem de Cervera: "Dona, mostrats-la vós,
que mils la sabrets vós mostrar e dir que jo". E feren-la-li
mostrar a ella, e dix-nos con ella era venguda a merçè de nós, per
ço can sabia, e axí u deÿen les gents, que en nós trobaria dretura
e merçè. E era venguda a nós, per ço can prenia gran tort en nostra
terra, e que tota la terra sabia con ella era fiyla del comte d'Urgel,
N'Ermengou, e que aquel comtat pertanyia més a ela que
a negun altre, per ço car ela era sa fiyla, e no y havia més fiyl
ne fiyla si ela no; e que
volguéssem sa dretura, e que menys de nós no la podia haver
d'altre hom del món. E En Guillem de Cervera e En Ramon de Peralta
empararen-li sa rahó per rahonar ela. E En Ramon de Peralta no havia
volgut retre Montmagastre tro que la comtessa vench.
E, quan ella fo venguda, donà-li Montmagastre e aquel
dret que
E tornaren-se a nós e dixeren: "Séyer aquesta cosa és ofici de rey:
que aquels qui no poden haver dret per altre que él, que
dó. Car Déus vos ha mès en son loc per tenir dretura; e aquesta
dona que és venguda denant nós és de gran liynatge de pare
e de mare, així con vós sabets, e que sia deresetada dels béns
de som pare en vostre regne e en vostre poder, ven-vos clamar
merçè que li tornets la sua cosa e açò que son pare li leixà.
E ela és tal per bones costumes que ha en sí, que li deu valer
ab vós. E d'açò clamam-vos-en mercè ab ela ensemps, que ó diu
mils que nós tots. E En Ramon de Peralta dix atressí. E nós dixem-lus
que les pregueres eren justes, e que hi auríem nostre acort
e que hi faríem ço que fer-hi deuríem. E demanam de conseyl
al bisbe, per nom En Berenguer d'Aril, e a
e a
Assalit e a Don Garcia Péreç de Meytats e als prohòmens de la
ciutat de Leyda. E pregaren-nos que li donàssem rahonador
En Guillem Çasala. E laora donà-li ela lo dret de la caldera de Leyda,
que tingués de sa vida, e no valia laora
puys pujà a
E fo acort del bisbe e dels richs hòmens que citassen
al comte d'Urgell, per nom En Guerau de Cabrera, que vingués
a nostra cort per fer dret a la comtessa, e que fossen totes
les citacions, totes
citació que hom li féu no vench. E enans que donàssem
sentència contra ell ni enantàssem , car açò era forma de
dret, tornam a ella e dixem-li que açò no podíem fer sinó
con orde de dret ho volia, e axí ho devia ela voler e son conseyl.
E haguem acort que citàssem En Guerau de Cabrera, qui tenia
ladonchs lo comtat d'Urgell. E, quan l'aguem citat, vench
al dia En Ramon de Cardona, frare d'En Ramon Folch, qui fo maestre
del Temple, per procurador d'En Guerau, qui tenia
d'Urgell. E dix a nostra cort e denant tots que
molt En Guerau, comte d'Urgell, e tots aquels qui
aquesta cosa hoïen, car d'assò que él havia tengut
li fo feta demanda, que ara li fos mès en qüestió ni en demanda,
que no era tengut que
no li feéssem aquesta demanda, car novela era, e que él no era
hom a qui hom degués demanar tan novela demanda con
aquesta era e tan esquiva. E En Guillem Çacala dix aquesta raó
per la comtessa: "Seyor, ¿En Guillem de Cardona és prohom e de gran liynatge
e d'onrat e maraveyla
és que hom diga que no farà dret a tan bona dona
con la comtessa; e que deman dret en vostra cort, e que él diga
ga que no
loc, que aquels qui no trobaren dret ne raó, que vós que
los donets; e la comtessa prega-us que li donets son dret". E
dix En Guillem de Cardona: "Jo no hic vinch per àls ni per pladejar,
mas per dir ço que
procuració neguna vós d'En Guerau?" e dix él: "No, mas
ço de què
per àls; e ab açò
que
dit havets". E partiren-se denant nós, e aguem nostre acort.
E, haüt acort, dixeren que faéssem nós la resposta. Dixem-li:
"En Guillem de Cardona, vós no havets aduyta aquí procuració
neguna d'En Guerau; l'altre, vós no volets respondre a
dret. volem saber encara vós si volets respondre a la demanda
que
àls. E dixem-li: "Donchs, nós farem així con fer devem: nós
citarem altra vegada, e siran
e, si no, nós enantarem així con dret ho vol". E, ab aytant,
él se n'anà, e nós faem-li l'altra citació; e vench En Guillem de
Cardona al dia.
E fom en casa d'En Ramon, raboster, e tota la cort e
hòmens escoltaren. E En Guillem Çasala levà
dix: "Seyor, prec-vos que vós que
que en est segle fossen reys e donà
que tinguessen dretura a aquels que mester la aurien,
e especialment a vídues e a òrfens. E, quan la comtessa no
havia a qui recórrer posqués, sinó a nós, per
venguda denant-vós: la una, cor aquela demanda que ela
fa és en vostra terra; la segona, cor vós li podets dar conseyl e
no neguna altra persona del món. Perquè ela us clama merçè,
així con hom deu fer a bon seyor, que vós li façats respondre
a
feyt havets donat
ni vostra cort no hi pot enantar; ara aquest és lo derrer dia:
on vos prega la comtessa, així con seyor de qui espera bé e
dretura, que trop dretura en vós en esta manera: que, si En Guillem
de Cardona no és vengut aperelyat de fer dret, que vós
que enantets contra En Guerau e contra los seus béns, sí que
la comtessa pusca venir a compliment de dret de la demanda
que li fa". E dix En Guillem de Cardona: "Oiats, En Guillem: ¿cuydats que per
vostra pladesia que havets aduyta de Bulunya que
perda son comtat?" e dix En Guillem Çasala: "Jo no deman si dret no
per la comtessa; e, si dret havem, havem fiança en lo seyor rey que
él lo
dix En Guillem de Cervera: "E l'àls hi serà". E dix En Guillem de Cardona: "Séyer,
féts-me guiar, e anar-me
él dix que no. E respòs En Guillem de Cervera: "Per ma fe, si havets a fer
àls". "Ara —dix En Guillem de Cardona— serà con Déus volrà". E comanà
E nós enviam sempre una carta a Tamarit que
a
dies a Albelda, e nós seríem alí. E dixem a
e a
nós. E irem sobr'En Ponç. E, mentre que les cartes anaren, fo
Don Pero Corneyl ab nós; e fom
e no hi trobam los de Tamarit ni els altres, sinó tan solament
En Bertran de Calassans e En Ramon de Calassans ab
a peu. E pesà
de la vila d'Albelda tengren la vila establida ab escuts e ab balestes
e ab altres armes. E dixem nós: "Con la vila tenen éls?" e
sempre lexam los cavals als escuders e avalam; e prenguem
nostres armes e anam-los combatre e tolguem-los la vila. E, can
los haguem tolta la vila, a cap d'una peça anaven vinén alguns
de Tamarit; e feren-nos parlar pleyt, al sol post, que
e retrien-nos lo castel, e que romandria en fe de nós. E,
quant vench al matí, reteren-nos lo castel.
E moguem d'aquí e dixem: "Anem-nos-en a Menargues,
que enans que ho sàpien los haurem tolt molt del
lur". E foren-nos venguts cavallers de nostra companya, sí que fom
bé
"Aturats-vos, e nós irem aenant ab
de nostra companya". E fo-y En Rochafort ab
no
ab lurs armes e ab tot lo conduyt que havien pugut traure
de la vila. E fom a la porta del castell e dixem-lus: "Barons, bé
sabets que la comtessa és vostra dona natural, e ela no vol pas
vostre destruÿment ni que muyrats aquí ni perdats re del vostre.
Devalats a vostres cases, e nós assegurar-vos ém, per nom d'ela e
de nós, que no us farem mal, ans vos defendrem contra tots
hòmens". E dix
ha comanat En Pons de Cabrera?" e dixem nós: "Ben sabets vós que
més val la nostra senyoria que d'om del món. E nós guardar-vos
ém, que no y farets re contra fe. E davalats en bona ventura, e
nós prenem-vos sobre nostra fe. E dix
diu, així fassam-ho". Enans que hobrissen la porta dixeren-nos: "¿E
deïts-nos vós que sobre vostra fe devalem?" "Och —dixem nós". E éls
devalaren-se
cavallers, e vingueren. E, quan veeren que
tan pochs, tengren-se per desastruchs. E nós no havíem carn
ni
que correguessen a Balaguer, e aduyxeren-nos entre vaches
e vedels tro a
a
E, en tant, vengueren-nos compaynes de Cathalunya e d'Aragó,
e fom tro a
de peu tro a
en Linesola, altre dia matí fo-hi En Ramon de Muntcada, e armà
tota la ost per combatre, e éls empararen tota la vila. E vench
En Ramon de Cardona e dix: "Conseylar-vos hia, seyor, que no
que de bons servents hi ha, e no us ho valria la presó de la
vila lo mal que y poríets pendre ni fer a la ost. E lexats-me
parlar ab éls e veuré si us en poria traure bon pleyt". E nós
no u volguem escoltar, e anam-nos-en a la vila e combatem-los.
E nós a peu ab aquels combatedors presem la vila. E
hòmens enbarraren-se en la força, hon havia una torra molt bona
e albacar, e aquel dia matex reteren-se. E, quan foren retuts,
E puys anam-nos-en a Balaguer per assetiar ell. E passam lo riu
a
fo aquí En Guillem de Muntcada e En Guillem de Cervera e richs hòmens
d'Aragó, e foren ab nós tro a
estat
e d'En Pere Palau, qui eren dels melyors hòmens de la
vila, e dixeren que, si nós volíem acabar lo feyt de Balaguer,
que enviàssem per la comtessa que vingués, que era en Leyda;
e ela que
eren estats de son pare, que li retessen la vila, car lur dona era.
E nós conoguem les paraules que eren grans e cubertes, e que
no
havien que no
que molt lur ho graýem e que
mostraven, de guisa que valria a éls e a lur liynatge. E sobre açò,
a cap de pochs dies, tornà
jove e no
paraules que primerament havien dites. E dixem-lus
"éls fan açò per sí o fan-ho ab conseyl d'altres; que mester és, que
aquesta cosa és tan gran, que, si hom los hi havia a contrari,
que éls no sien tan poderoses que hom no
ço que fan". E demanam-los: "¿Quan volran que la comtessa
vinga en la ost?" e dix aquel missatge: "Enviaré a éls e diré
E enviaren-nos a dir a dia sabut que ela vingués. E a
aquel dia la comtessa vench. A cap de
resposta e dixeren que haguéssem escudats e
hòmens armats que anassen denant ella e que s'acostassen
a aquels del mur tant, tro posquessen hoir la sua paraula;
e que ab la volentat de Déu compliríem la sua paraula e ço
que a nós dit havien. E sobre açò nós faem-ho en aquela
manera que emprès havíem ab éls. E entené lo comte que
algunes paraules havia entre nós e aquels de dins.
E
havia la guayta dels fenèvols de dia e de nuyt. E, él
estan a la gayta, eren ab él En Sanço Péreç de Pomar, fiyl d'En Pero
de Pomar, e En Bardoyl, qui era batle seu de Castelserà, e Arnau de Robió,
cavaller. E quan viren los hòmens de Balaguer que tan
pochs eren, e En Guillem de Cardona, qui era de dins, exiren ab cavals
armats per lo mur, que y agren feyt portell, e entraren en lo
vayl amagadament ab fayles seques e ontades de sèu. E nós
érem en la tenda d'En Guillem de Cervera, que l'havíem vengut veer,
e estàvem parlan ab él, e cridaren: "A armes, a armes, que
vénen cremar, que fayles aduen encesas!" e havia
En Guillem de Cardona ab sí tro a
a peu entre aquels qui portaven les fayles e
él Sire Guilleumes, fiyl del rey de Navarra, que havia haüt
d'una dona. E a Don Sanç Péreç de Pomar no li pòch soffrir lo cor
que ss'aturàs e començà a fugir e vench-se
ab En Ramon de Muntcada sinó Arnau de Robió e En Guillem de Bardoyl.
E vench En Guillem de Cardona ab lança sobre mà sobr'En Ramon de
Muntcada e dix: "Rendets-vos, En Ramon, rendets-vos!" e dix En Ramon:
"¿a qui
nós ab los de la ost a peu los veníem acórrer. E anam tro al fenèvol.
E Blasco d'Estada armà
e près ses armes tost e cavalcà sus e exí ab los de la ost, son elm
en sa testa e sa lança en sa mà. E Yoan Martíneç d'Ezleva exí a peus,
escut abraçat e l'espaa en la mà. E, al entrar que éls faeren, conseguí
aquel de caval de laÿns e esgarrà
se
bé
mà e exí-se
del mur de sus.
E al tercer dia la comtessa fo venguda, e dixem-li les paraules
denant En Guillem de Cervera que nós havíem haüdes ab
aquels de dins. E dix ela que tot ço faria que nós li manàssem
e que volentera diria aqueles paraules, sol que la guardassen
de les segetes. E nós dixem-li que sí faríem. E sempre faem armar
bé
ab ela e que la cobrissen. E ela, cavalcan en sa bèstia, davalà
e acostà
dix-los
responeren la primera vegada. E dix-los: "La comtessa és aquí.
Són aquí los prohòmens?" e dix
dir?" e dix
dix: "Barons, ben sabets que fos de mon pare, seus e sos naturals;
e, així con fos d'ell, sóts naturals de mi, que só sa fiyla. On yo us prech
e us man per la seynoria que yo hé sobre vós que
així con lo devets retre a vostra dona natural". E éls resposeren:
"les paraules havem hoïdes e aurem nostre acort e farem ço que fer
devem e no res àls". E respòs
e dix: "Barons, la comtessa vos graex molt can deïts que farets
ço que fer devets, e aquela esperança ha en vós". E, en tant, tornà-se
la comtessa en la ost. E enviaren-nos a dir al vespre,
per aquel escolà qui anava entre nós e éls, que fort be havíem feyt.
E trameseren-nos a dir que
que éls no gosaven desrengar, per ço car havien gran
poder e
comte isqués defora la vila per neguna raó, que éls aguiarien
que
E
e En Pons féu parar una balesta a
una sageta en lo conseyl on estaven e no ferí negú. "E con? —dixeren
éls". "E ab segetes nos hic tira hom? ¿nos desfarem lo loch e farem
ço que fer no devem per amor d'él?" e enviaren-li
que
en periyl de mort per lo rey, qui
e que, si él així ho volia fer, que altre conseyl haurien a pendre.
E En Guerau e En Guillem de Cardona e lur conseyl veeren que
hòmens volien atendre a la comtessa per aqueles paraules que
ela
res no sabien de lur conseyl. Faeren parlar pleyt a nós que
metrien lo castel en poder d'En Ramon Berenguer d'àger e que fos vist lo
dreyt en poder nostre entre éls e la comtessa. E els hòmens
de la vila enviaren-nos missatge que féssem, que tot
ho havíem goayat, sol que
ab En Guillem de Muntcada e dixem-li que aquest pleyt nos volien
fer, ço és assaber: que retrien lo castell en mà d'En Ramon
Berenguer d'àger, e ell que
pleyt entre En Guerau e la comtessa que li retés él lo castel.
E respòs En Guillem de Muntcada e dix: "Açò no tench yo per cosa
que vós dejats fer, que, pus vós sóts aquí, mester és que
acabets tot lo vostre enteniment e que no partescats d'aquí
tro que
ço que havien parlat ab nós los de dins. E nós dixem-li:
"En Guillem, més val giny que força, jassia que vós digats
ço que dir devets. vuyl-vos descobrir lo secret on jo vuyl
fer ço que vos diré. Los meylors hòmens de la vila han parlat
ab nós e han-nos dit que
e per ço vench la comtessa aquí; e faç-vos saber que, si aquest
castell ve en poder d'En Ramon Berenguer d'àger, tantost con En Guerau sia fora,
tingats lo castell per nostre e la vila. E no
d'aquela faeltat que vénga en son poder, que ans ho perdrà
adés". E dix él: "E deïts-m'ó vós així?" "Och —dixem nós—, e axí
ho deïm, que adés ho veurets".
E en tant enviam
els de la vila que atorgàvem la feeltat que
En Ramon Berenguer d'àger. E
paor dels de la vila. E havia
bel, e près son astor en sa mà e passà
missatge En Berenguer de Finestres, que era apperaylat de liurar lo
castell a
nostra seyera, e que éls la metrien en lo castell. E enviam
cuberta e una lança que levaven en què la metessen can
serien e
que enviàssem En Ramon Berenguer d'àger, e que prengués homenatge e que
prengués lo castell en la faeltat. E nós havíem enviada la
nostra seynera e
que
quan veuríem la nostra seynera e
"En Berenguer de Finestres, anar-vos-en podets vuymés, que Balaguer és nostre". "Con
vostre?", dix él. E nós dixem-li: "Guardats-ho, que veus la nostra senyera
en lo castell". E él ach gran vergonya e gran dolor e anà-sse
sí que anc no dix res. E
E hagren de conseyl que enviassen a Agremunt En Guillem de Cardona,
e anaren là bé ab
los d'Agremunt que pleyt se parlava entre Balaguer
e nós, parlaren ab En Ramon Jafa d'Agremunt e ab d'altres de la
vila qui, si la comtessa venia a Agremunt, que
E açò parlà
féu parlar a
a nós e a la comtessa e a
de Cervera e a nostre conseyl que, si Balaguer era pres, que pensàssem
d'anar a Agremunt, que
a él e que u havia acabat que
haguem liurat lo castell de Balaguer a la comtessa, anam-nos-en
ab ela a Agremunt e albergam en la costa de la serra
d'Almenare, a vista d'Agremont. E, quant víu En Guillem de Cardona
que nós érem albergats en aquel loc, exí-sse
e tranuytà. E, quan hoïm dir que él se n'era exit al matí,
levam-nos; e isqueren los hòmens a nós, e entram-nos-en
a Agremunt e metem la comtessa dins al castell.
E enviaren-nos missatge los de Pons que y anàs la
comtessa, e fo nostre acort que y anàs. E nós no y volguem
anar, per ço car no havíem desafiat En Ramon Folch, que
no
trobà la vila erma; e anà ab ela En Guillem de Muntcada e En Ramon
de Muntcada e tota la companya, de nós en fora, que romanguem
ab
a caval a torney, e
ab él. E aquels altres qui anaren ab la comtessa armaren los
cavals e brocaren-los entrò que
E, segons que a nós dixeren, havia-hi més feyt d'armes En
Bernat dez Lor, frare del sagristà de Barçelona. E aquel matex dia al vespra
enviaren-nos missatge En Guillem de Muntcada e
là en totes guises; que, si nós hi anàvem, lo castell hauria
la comtessa e que d'altra guisa no
"¿con hi iríem nós, que nós no
lo castell?" e éls dixeren: "Sapiats que, si vós no y anats, no haurà
lo castell la comtessa; e, si vós hi anats, haurà la comtessa
lo castell". E dixem nós: "Què y faríem nós can hi serem?" e dixeren
éls: "Ab que vós los digats e
a la comtessa, retran-lo". E dixem nós: "Açò farem nós salvan
lo dret d'En Ramon Folch, si negun dret hi ha". E sobre açò anam là
e faem lexar los cavals e les armes de tots aquels qui anaren
ab nós. E aquel matí que nós hi fom devalaren dels hòmens
de la vila a nós bé
per què havien enviat per nós. E dixeren éls: "Demanam-vos de
conseyl, del castell, què
en aquesta manera: que yo e la comtessa prometam
al castlà e a vosaltres que
en aquest castell que li sia salvat, e que vós assegurets bé
a nós que, pus ela cobrà l'altre comtat per juhiy de nostra cort
e per dret e per raó, e
e que li retats son castell". E sempre reteren-lo. E enviam
a Oliana, e, quan saberen que retut era lo castell de Pons, reteren-se
sempre a la comtessa. E no volíem re demanar en nom
de nós, pel dret que ela hi havia.
E, passat mig any, nós fom a Terragona. E volch Nostre
Seyor que, meyns de cort, que nós no havíem manada,
foren ab nós la major partida dels nobles de Cathalunya,
e per nom: Don Nuno Sànxeç, qui fo fiyl del comte Don
Sanxo, e En Guillem de Muntcada e
de Muntcada e En Guerau de Cerveyló e En Ramon Alaman e En
Guillem de Clarmunt e En Bernat de Sancta Eugènia, seyor de Torroela. E
convidà En Pere Martel, ciutadà de Barçalona e que sabia
molt de mar, a nós e a tots aquels nobles qui eren
aquí ab nós. E, sus quant nós haguem prop de menjat,
levaren-se paraules entre ells. E dixem quiyna terra era Mayllorques
ni quant té son regne. E demanaren-ho a
per ço con era còmit de galees. E En Pere Martel dix-los que
en diria noves, per ço car ja hi havia estat una vegada o dues. E
afayçonava que la ila de Maylorques tenia tro a
que la volvien en torn, e Manorcha era contra la part
de Serdeyna, contra aquela yla que era a la part de grech,
e Eviça, que era a la part de garbí; e Maylorcha era cap
de les altres yles, e faÿen ço que
los manava; e havia-hi una altra yla en què habitaven
sarraïns, que havia nom la Formentera, e era prop de
Ivissa; e havia de freu de mar entre Iviça e la Formentera
una mila. E, quan aguem menjat, vengren denant
nós e dixeren: "Seyor, nós havem demanat a
de ço que creem que a vós plaurà, d'una yla que ha
nom Maylorques. E en aquela yla ha rey, e dejús aquel
regne ha altres iles, Manorques e Iviça, e aquestes són subjugades
al rey de Maylorques. E ço que Déus vol no pot negú
desviar ni tolre, e plaer-vos ha, e tindrem per bo que vós aquela
yla conquirats per dues raons: la primera, que vós ne valrets
més e nós; l'altra, que serà cosa maraveylosa a les gents
que oyran aquesta conquesta que prengats terra e regne
dins en la mar, on Déus lo volch formar". E nós escoltam les
lurs paraules, e plagueren-nos molt. E responem-los: "Molt
som pagats d'aquest pensament que nós veem fer a vosaltres,
e per ço que nós hi hajam a fer no romanga". E en aquel
loch mantinent aguem acort e conseyl que faéssem nostra cort
general en Barçalona, e que fos cort general de l'arquibisbe
de Terragona e dels bisbes e dels abats e d'aquels richs hòmens
que dessús havem dits e dels ciutadans de Cathalunya, e que
a aquel dia fossen en Barçalona ab nós.
E aquel dia, en lo qual nostra cort havíem manada, fom
en Barçelona nós e l'arquibisbe e
hòmens aytambé. E, quan vench en l'altre dia, que la cort fo
justada, foren tots al nostre palau antich, lo qual lo comte de
Barçelona féu bastir. E sobre açò, quan foren tots denant nós,
començam nostra paraula en esta manera:
Domine, et verba mea de Spiritu Sancto
Déus e a la Verge Sancta Maria, mare sua, que nós puxam dir
algunes paraules que sían a honor de nós e de vós, qui les
escoltarets, e que sien a plaer de Déu e de la sua mare, Nostra Dona
Sancta Maria. Car nos volem parlar de bones obres, car les bones
obres vénen d'él e són; e aqueles paraules que nós vos
direm seran-ho. E plàssia a él que nós les puxam adur a acabament.
Certa cosa és que
car no
que nasquem en aquest món. E quan nós vos dixéssem les condicions
ni les maraveyles que foren al nostre naxement, grans
serian, mas lexar-nos ém, per ço car al començament del libre se demostre.
Mas ben sabem per cert que vós sabets que nós som
vostre seyor natural, e som sols meyns de frare e de sor, que nostre
pare no ach en nostra mare, e vinguem entre vós jove, de jovén
de
uns venien contra los altros e no s'acordaven en neguna re,
que ço que los uns volien no u volien los altres; e havíets
mala fama per lo món per les coses que eren passades. E aquest
mal nós no podem adobar sinó per dues maneres, ço és, per
volentat de Déu que
tals coses, e a vós e a nós, que a él vinga de plaer, e
que la cosa sia tan gran e tan bona que
la mala fama que és entre vós que
les bones obres desfà l'escuredat. On, nós vos pregam molt carament
per
havem ab vós, que vós que
coses: la primera, que nós puscam nostra terra metre en pau; la segona,
que nos puscam servir a Nostre Seyor en est viatge que volem
fer sobre
tanyen a aquela; la terça, que hajam conseyl de haver, en manera que
aquest feyt puscam complir a honor de Déu". E, açò dit, faem
fi a les nostres paraules.
E levà
prechs que
parlàs primer; e respòs-nos en esta manera: "Seyor, bé conexem
que vós sóts vengut jove entre nós e que havets ops conseyl
gran a tan grans paraules con vós havets proposades aquí. E nós
acordar-nos ém e respondrem-vos en tal manera que serà a honor
de Déu e de vós e de nós". E En Guillem de Muntcada respòs per los
nobles e per él e dix que molt graÿa a Nostre Seyor lo bon propòsit que
él nos havia dat, e, car la cosa era gran e de gran noblea, no podien
respondre meyns de gran conseyl: "Mas açò deïm denant tots:
que
los de les ciutats. E
respòs per éls, e levà
vos ha mès en volentat d'aquesta bona paraula que vós nos havets
dita. E plàcia a él que nos puscam respondre en tal manera,
que vós puscats complir vostra volentat a honor de Déu e
de vós. E haurem nostre acort ab éls ensemps e respondrem-vos".
E dix l'arquibisbe: "La clerecia s'acordarà a una part e els richs
hòmens a altra, e
tuyt per bo. E en aquesta manera aquel dia partí
éls acordaren-se e al terçer dia responeren-nos. E sobre açò fom
en secret conseyl a una part, e foren-hi los richs hòmens e parlaren
ab nós ans que l'arquibisbe ni
d'Ampúries e dix: "Açò us diré yo ans de la resposta que
deuen fer los vostres nobles: si hòmens del món àn mala fama,
nós sí la havem bona, ço és, que la solíem haver; e vós sóts vengut
entre nós con nostre seyor natural; e és mester que vós fassats
tals obres ab nostra ajuda, que
cobrem; e en esta manera lo cobrarem, si vós prenets
de sarraïns ab ajuda de nós, que sia dins mar; e tota la
mala fama que nós havem tolrem de nós, e serà
que crestians faessen
que cobrem lo bon prets que solíem haver e la bonea que solia
haver nostre liynatge e nós, que viure en esta mala fama en què
som. Per què us dic que en totes guises del món, per mon conseyl,
se faria aquest feyt". E a aquesta paraula que
ach dita, s'acordaren tuyt. E cascú dix bones paraules
axí con podia a enagament del feyt. E aquela vesprada fo
emprès que al matí fos cort general, e que respondrien els
primers per tal que anagassen la clerecia e
E enviam pels richs hòmens a l'arquibisbe e als abats e als
bisbes, que fossen denant nós al matí per fer a nós la resposta.
E, quan vench al matí, celebrades les misses matinals,
tuyt vengren a la cort e donaren la paraula a
de Muntcada, e que la mostràs segons que éls havien acordat.
E él levà
a vós per règer a nós, e féu-nos per tal que us servíssem bé e leyalment,
e no us porem servir bé ne leyalment, si vostre prets e
vostra honor no pujàvem a tot nostre poder, car lo vostre pujament
és pujament de nós, e el vostre be aconsich a nós. Donchs,
bé és raó que, quant aquests
dejam voler. E en semblan, que aquest feyt de què vós
nos avets parlat, de conquerir lo regne de Maylorques,
qui és dins mar, que
sobre totes les coses del món. On, nós vos deïm, sobre
pau en vostra terra e que us ajudem en guisa que aquest fet
se pusca complir a honor de vós e de nós: primerament,
que fassats pau e treves per tota Cathaluyna, e aquels que y
volran ésser, que
qui és aquí, qui és nét del comte de Barçalona, serà en esta
pau en una ab nós per
que ha ab nós, altra per les bones obres que vós volets
fer. E, si negú no y vol ésser de Cathaluyna, nós li farem ésser,
si li pesa o li plau. E, demés, volem que prengats lo bovatge sobre
nostres hòmens, e donam-vos-ho en do, car ja altra vegada
l'avets pres per vostra dretura, així con és usat dels reys que
prenguem una vegada; mas aquest vos donam per gràcia e
per amor, per tal que vós façats bé vostres faenes. E profir-vos
que yo e mon linyatge vos hi irem servir ab
armats, e aquels, tant tro que Déus vos haja donat la yla
de Maylorques ab les seynories de les altres yles que són
entorn, de Manorques e de Yvissa. E no
conquesta sia complida. E Don Nuno e
la ajuda cascú que us faran. E pregam-vos que, pus nós fem
aquestes
que vos farets ab nós e aytambé en les coses movens
com en les seens, car bé us ho servirem; e volem haver part, per
tal que totz temps sia memòria del servici que nós vos farem".
E ab aytant féu fi a ssas paraules.
E levà
e dix: "Seyor, la paraula que
vos ha mostrada és molt bona, e parla bé per él e per son liynatge,
e yo vul-vos respondre per mi. Nostre Seyor, qui us féu, volch que
vós fosses nostre seyor e nostre rey, e, pus a él plach, bé deu plaure
a nós e a mi de tot en tot, pel parentesch que hé ab vós e
per la seyoria que vós havets sobre mi; que, si vós havets honrament
ni pujament, ma part hi hé yo, pus Déus volch que yo
fos del vostre liynatge. La obra és bona per aquesta raó, car és obra
de Déu, e qui ab Déu fa ses faenes, no les pot mal fer. Les
paus e les treves vos atorch per mi e per la terra que vostre pare
me donà, ço és a ssaber Rosseyló e Conflent e Serdayna, e tinch-la
de mos dies; e dón-vos-hi que puscats fer bovatge. E sobre
tot açò anaré ab vós ab
e vós que
menaré a caval e a peu e aytambé per los leyns armats e per les
galees que stien armades per mi; e servir-vos é en aquela terra tro que
Déus la us dó a goanyar". E, quan Don Nuno ach fenida sa paraula,
levà
vós volets començar, no
sa bonea que ha, car bé ne pot esdevenir. E promet-vos
que y hiré ab
Déus m'aja fet comte d'Ampúries, En Guillem de Muntcada és lo
meylor hom de nostre liynatge e
Bearn e de Muntcada, que té per vós, e de Castel Viy, que és son
alou; e atorch les paraules que él à dites. E en aquel compte
dels
los vos hi levarà, e d'aquela part que promesa és a
él e als altres, que donets a mi per los hòmens de caval e de
peu que jo y menaré, car tots los cavalers que nós ni
altres hi haurem tots iran ab cavals armats.
E sobre açò levà
occuli mei salutare tuum.
de Simeon quan reebé Nostre Seyor entre sos braces, que
dix: "Vist han los meus vuls la tua salut", e els meus vuls veen
la vostra salut. E yo met-hi aytant, jassia açò que la Escriptura
no u diga, que, pus nós veem la vostra, vehem la nostra.
E açò és la vostra salut, cant vós començàs d'obrar de metre
vostre cor en bones obres. E açò és la nostra, can vós pujarets
en preu e en honor e en valor; car, si la vostra valor ni el vostre
pujament fan obres de Déu, tenim-vos per nostres, e aquest
pensament que vós e aquests nobles qui són ab vós
aquí havets pensat e volets començar és honor de Déu e
de tota la cort celestial e a prou que vós e vostres hòmens reeben
e reebran en aquest món e en l'altre qui és senes fi. E axí
plàcia a Nostre Seyor, qui aquesta cort ha així ajustada, que
sia al servici d'él e a prou de vós e de tots los nobles que aquí
són ajustats, que cada un dels vostres nobles vos fan profirença
tal, que los ho devets molt grair. E quan Déus vos
donarà aquest regne que havets en cor de conquerir, e éls
ab vós, que vós que
e
E dir-vos é aytant per mi e per la Esgleya de Terragona que jo
de feyt d'armes no usé anch, e só de tan gran temps que no y
poria trer mal; mas, en quant són los meus béns ni els hòmens
meus, vos dó poder que us en servats així con faríets dels
vostres. E, si negun bisbe ni abat vos hi vol servir ne anar,
sa persona, que
de Déu e de nós, car a tam bon ardit con aquest tot hom
vos í deu ajudar e de paraula e d'obra. E Déus, qui vench en terra
per nosaltres a salvar, vos leix fenir aquest feyt e
a la voluntat vostra e nostra".
E en tant levà
En Berenguer de Palou, e dix: "De vós pot hom dir la semblança
que
havia nom
e Elies e Sent Pere. E dix Sent Pere: "Ben seria cosa covinent
que faéssem aquí
Seyor Jhesuchrist, e l'altre a Moysèn, e a Elies altre". E en tant
vench gran tro del cel, e caegren tots en terra; e, quan foren
tots caüts, levaren-se espaventablament. E vench la nuu
del cel e baxà
corde meo placuit
qui sóts fiyl de Nostre Seyor, quan volets perseguir los enemics
de la fe e de la creu. E yo hé fiança en él que per aquest bon propòsit
que vós havets haurets lo regne celestial. E yo profir-vos
per mi e per la Església de Barçalona
entrò que Déus vos dó a conquerir aqueles illes de Maylorques;
e que
aytanbé per los marinés con per los cavallers. E sobre açò dis
lo bisbe de Gerona: "A Nostre Seyor graesch jo la bona voluntat que
Déus ha donada a vós e a vostra cort, e poria molt dir en laor
d'aquesta bona obra, si dir-hi volia; mas lo nostre arquibisbe e
bisbe de Barçalona e En Guillem de Muntcada e Don Nuno e el comte
d'Ampúries vos hi han tan dit, que compliment ha a açò
que dir volia. Mas profir-vos per mi e per la Església de Gerona
que iré ab vós ab
aquela part segons que darets als altres. E levà
de Sent Feliu de Guíxols.
E levà
ab nós ab
lo prebost de Terragona e dix: "Yo no hé tants cavallers con éls, mas
seguir-vos hé ab mi quart de cavallers e ab una galea armada".
E, fenides estes paraules, levà
Déu graïm tota la ciutat de Barçelona la bona voluntat que
Déu vos ha donada, e havem fiança en Nostre Seyor que vos la acabarets
a vostra volentat. E proferim-vos primerament los
corsos e les naus e els leyns que en Barçalona són, per fer
serviy a vós en aquesta ost honrada a honor de Déu. E farem-ho
en tal manera, que
que ara us farem". E per ço no y volem pus metre de les ciutats, car
no n'hi ha plus sinó Barçelona. E Terragona e Tortosa acordaren-se
a la paraula que
Ab tant, les paraules hoïdes, dixeren que
que
ab éls e dels mobles. E la forma de la carta fo aytal:
que segons los cavallers e els hòmens armats ni les naus
ni les galees ni els leyns ni l'armament que iria en eles, que
nós, quan Nostre Seyor nos hauria dada aquela victòria, que
en déssem part, e a aquels qui irien ab nós a caval ni a peu,
e aytambé per los gornimens que aportarien. E aquesta
part que fos donada del goany que y faria per totes coses e
aquel entrò que la ost fos partida; e açò
de Déu e en la nostra: que açò
éls que
sinó d'aquels que y passarien. E veus lo començament que nós
faem de passar a Maylorques. E enpresem dia que a migant
maig fóssem tuyt a Salou. E ab aytant partí
un pensà
que
per passar a Maylorques, e que no y falissen. E aquel dia
fom-hi nós e estiguem aquí entrò a entrada de setembre en
aguiar lo passatge e esperan naus e leyns e galees que
e per ço esperàvem tant, que l'estol fos complit. E ach una
partida de l'estol a Cambrils, e la major partida, on nós érem,
fo en lo port de Salou e en la plaja, e els altres foren en Terragona,
car eren d'aquel loch. E la quantitat de l'estol fo aytal,
que y ach
e
E, enans que moguéssem, ordonam l'estol en qual
manera iria: primerament, que la nau d'En Bovet, en què anava
En Guillem de Muntcada, que guiàs e que portàs
de lanterna, e la d'En Carrós que tingués la reraguarda
e que levàs altre faró de lanterna. E les galees que anassen
entorn de l'estol, que, si neguna galea vingués a l'estol,
que s'encontràs ab les nostres galees. E moguem lo
dimercres matí de Salou ab l'oratge de la terra, car per l'estatge
lonch que havíem feyt tot vent nos era bo, sol que moure
nos pogués de la terra. E, quan viren los de Terragona e
de Cambrils que l'estol movia de Salou, feren vela. E faÿa-ho
bel veer a aquels que romanien en terra e a nós, que tota
la mar semblava blancha de les veles: tant era gran l'estol.
E nós moguem en la derreria de l'estol en la galea de Montpestler
e faem recúyler ben
anar ab nós, que negú no y passara. E, quant nós
aguem anat entrò a
al lebeg; e vengren los còmits de la nostra galea e nós ab
acort dels nautxers e dixeren: "Seyor, vostres som naturals e som-vos
tenguts de gardar vostres membres e vostre cors e de donar
a vós bon conseyl a tot nostre saber". E dixeren: "Aquest temps de
lebeg que nós havem no és nostre ni de vostre estol, ans vos
és tant contrari, que no
E per nostre conseyl vós faríets la volta e tornaríets
a terra, que Déus vos darà temps en breu perquè porets passar".
E nós, quant aguem hoïda la lur paraula e lur conseyl,
dixem-los que esta cosa nós no faríem per re, car molts n'i
havia qui eren en lurs naus, que per lo mal que
mar se n'eren fuyts, que no eren gosats passar ab nós; e, si
nós tornàvem en terra, que
hòmens de valor". E nós anam en est viatge en fe de Déu e per
aquels que no
ho per destruhir-los e que tornen aquel regne a la fe
de Nostre Seyor. E, pus en nom d'él anam, havem fiança en él que
él nos guiarà". E sobre açò, quan viren los còmits de la galea
que aquesta era nostra volentat, dixeren-nos que éls hi farien
lur poder, e que aquela fe que nós hi havíem que aquela
nos guiaria. E ja vench la ora del vespre, e aconseguí
la nau, prop del primer son, d'En Guillem de Muntcada, que
tenia la guia; e exim a la lanterna e saludam-los e demanam-los
qual era la nau, e éls a nós, qual era la galea; e
resposeren los de la galea que era la galea del rey e dixeren que
fóssem bé venguts per
era la nau d'En Guillem de Muntcada; e anam-nos-en per veles. E, així con
moguem derrers de Salou, al primer son fom primers de tots los
altres; e anam tota aquela nuyt ab vent al lebeig. E anam
ab les orçes aytant con anar poguem, nós e tots los altres; e, així
con anam la nuyt denant l'estol, no mudam ne calam, e lexam
anar la galea tant con podia anar. E, quant fo entre ora nona
e vespres, enfortí
mar, que en la terça part de la galea de part de proa que passava
dessús la aygua de les grans ondes de la mar cant venien. E can
vench que aquesta mar haguem correguda, prop del vespre, ans
que
la yla de Maylorques e destriam la Palomera et Sòller e Almerug.
E sobre açò dixeren que, pus vehíem la yla, que tenien per
bo que faéssem calar, si nós ho volíem, que, si no,
veurien-nos de la terra. E nós dixem-los que
calar. E, quant açò aguem feyt, fo la mar abonançada, e dixeren-nos
que farien encendre una lanterna, mas havien paor
que
conseyl hi podien pendre: que metéssem de la part de la yla
e que metessen la lanterna en la prop, e que
cobrís de part de la montanya la lanterna, e que la veuria l'estol.
E dixeren-nos que ho tenien per bo, e faem-ho. E nós estan ayxí,
vim lanternes en naus e en galees algunes; e coneguem que
havien vists, e que venia l'estol. E, quan vench prop del primer
son, vengueren-nos
E dixeren-nos que tot venia així con podia venir. E, quant
vench a la mija nuyt, vim entre naus e galees e tarides bé
de part de garbí, e dixem-los nós que ab aquel poríem anar
a Polença, que així era estat acordat, que l'estol arribàs a Polença.
E faem vela, e, així con la vaeren fer a nós, faeren-la aquels
qui pogueren veer la nostra vela, qui eren en aquela
mar en què nós érem. E nós, que anàvem ab aquela bonança
e ab aquel dolç temps que havíem, vench
a la Proença, e dix
nom, qui era còmit: "No m'asaut d'aquela nuu que veg de part
de vent de Proença". E ell manà que estiguessen los mariners
apparaylats, los uns a la puja, los altres a la orça de popa, e
altres a la orça de proa. E, quant ach ordenada sa galea, que
estiguessen apparaylats, vench lo vent de sobre part de la vela;
e, al venir del vent, cridà
leyns que venien entorn de nós foren en gran enbarch e en
gran pena de calor. E havia gran crida entre éls, car lo vent
los vench soptosament, car era belúmena. E calam nós e tots
los altres, e féu mala mar, que referia aquest vent a la
Proença al vent de libeig que feyt havia. E totes les naus e les
galees e els leyns que eren entorn de nós e en l'estol estigueren
a arbre sech. E d'aquel vent a la Proença féu mala mar, e nuyl
hom en la galea en què nós érem no parlava ne deÿa re, e estaven
tuyt suau; e anaven los leyns en roda. E nós, quan vim aquest
peryl, haguem gran desconort, mas tornam-nos a Nostre
Seyor e a la sua Mare e faem aytal oració: "Seyor Déus, ben conexem
que
tenia per la tua gràcia, e anch no començam gran feyt ni periylós
tro aquesta saó. E jassia que la ajuda vostra hajam sentida,
del nostre naximent entrò a ara, e ajats-nos honrats dels nostres
mals hòmens qui ab nós volien contrastar, ara, Seyor, Creador
meu, ajudats-me, si a vós ve en plaer, en aquest tan gran peryl:
que tan bon feyt con yo hé començat no
no
car jo vag en aquest viatge per exalçar la fe que vós nos
havets donada e per baxar e per destruir aquels que no
creen en vós. E, donchs, ver Déus e poderós, vós me podets
gardar d'aquest peril e fer complir la mia volentat que hé
per servir a vós. E deu-vos membrar de nós, que anch nuyla re
no us clamà merçè, que no la trobàs en vós, e majorment
aquels que us han en cor de servir e traen mal per vós; e yo só
d'aquels. E, Seyor, membre-us de tanta gent que va ab mi per
servir-vos. E, vós, Mare de Déu, que sóts pont e pas dels
pecadors, prech-vos per los
hagués del vostre car Fiyl, que us membre de mi en pregar al vostre
car Fiyl que él me storça d'esta pena e d'aquest periyl en què
yo só, e aquels qui van ab mi".
E, feyta aquesta oració, vench-nos
que així con era acordat per los nobles barons e per
aquels qui sabien de mar que arribàssem a Polença e nós que
demanàssem en aquela galea on nós anàvem si havia negun
hom qui fos estat en Maylorques ni en la yla. E, quan aquesta
paraula haguem demanada, respòs-nos En Berenguer Gayran,
còmit de la galea, que ell havia estat en la terra. E demanam-li
quiyns ports havia de prop de la ciutat, de part en ves Cathalunya.
E dix-nos que aquí havia
legües per terra e per mar
la Dragonera, e no
hi havia
mariners ne tragueren aygua. E prop de la terra havia
que no
de la terra tro a aquel puget
"Donchs, ¿per què demanam nós altre loch en què arribem, sinó
en aquel, pus ayga dolç hi havem e que hajam bon port en
què poran refrescar los cavals a pesar dels sarrahins? e aquí venrà
tot nostre estol, e aquí porem fer bon ardit a qual part nós vuylam".
E dixem-los que faessen vela ab lo vent de Proença, e ab aquel
vent que y porien entrar. E faem vela e dixem a la galea que dixés
a les naus que faessen vela, que nós érem aquels que havíem
feyta vela, e que
E faeren sempre tots vela can a nós la veeren fer. E vejats
la virtut de Déu cal és: que ab aquel vent que nós anàvem a Maylorques
no poguérem pendre a Polença, així con era emprès; e ço
que cuydàvem que
que eren àvols d'orçes tornaren tots ab aquel vent a la Palomera,
on nós érem, que anch leny ni barcha no s'í perdé ni
negú. E entram lo primer divenres de setembre al port de la Palomera
e entrò al dissapte a la nuyt haguem tots nostres leyns
cobrats.
E, quan vench lo dissapte, enviam per nostres nobles, ço
és, per Don Nuno e per lo comte d'Ampúries e per En Guillem
de Muntcada e per los altres qui eren en la ost; e haguem-hi dels
còmits de les naus d'aquels qui eren de major auctoritat.
E fo lo conseyl aytal: que enviassen Don Nuno en una galea que era
sua e En Ramon de Muntcada en la galea de Tortosa, e que anassen
riba mar con qui va contra Maylorques, e alí hon éls estimarien
que fos bo a l'estol arribar, que alí arribàssem. E trobaren
era bon loch d'arribar, e que y havia
e ab
perdessen, ans seria arribat tot l'estol. E fo ayxí emprès: que
repossassen en aquel pug del Pantaleu. E sobre açò,
lo digmenge a hora de mig dia vench
nom Alí, de la Palomera, nadan a nós, e comtà
de la yla e del rey e de la ciutat. E nós manam cant vingués a la
mija nuyt que les galees levassen les àncores, e que nuyl
hom no cridàs ayoç, mas en semblant d'ayoç que ferissen
ab
la àncora, car bon port hi havia, e no y havia obs pus d'una
àncora. E açò se feÿa, car denant nós a la riba estaven bé
mília sarraïns; e havia-n'í bé
E quan vench a la mija nuyt, diríets que en tot lo nostre
navili no parlava nuyl hom. E les galees,
cada una tirava sa tarida, e anaven traén les tarides del
port gent e suau. E els sarraïns sentiren-ho e arravataren-se,
e aquests nostres qui traÿen les tarides estegueren-se de remar e
estegueren gent e suau e anaren escoltan; e aquests anaven
trahén les tarides suau. E, quant vench a cap d'una
peça, los sarraïns s'escridaren una peça e fortment, e vim que
sentits érem de tot en tot. E éls cridaren, e nós cridam a l'anar:
"en bona ventura! E els sarraïns anaven-se
E esgordam on iríem pendre terra; e cuytaren-se tant les
nostres
E foren aquests, aquels qui exiren en terra: Don Nuno e Don
Ramon de Muntcada e el Temple e En Bernat de Sancta Eugènia e
En Guilabert de Cruÿles. E enans que éls hi fossen ab bé
de chrestians en aquel pug qui era prop de la mar, e podien ésser
los nostres bé tro a
denant éls, e foren bé
vench En Ramon de Muntcada e dix que los estimaria. E anà-sse
sol e dix: "No vaja negú ab mi". E, quan fo prop d'éls, demanà
los nostres; e, quan éls foren venguts a él, dix: "Firam en éls,
que no són re!" e el primer que anch los anà ferir fo él. E, quan
foren tam prop los chrestians dels moros con serien
lança de lonch, giraren les testes los moros e fugiren, e éls
pensaren de dar en éls. E moriren dels sarraïns més de
sí que negú no
açò agren feyt, al ribatge de la mar. E nós isquem de la mar
e trobam nostre caval ensellat e els cavallers d'Aragó qui eren
exits d'una terida nostra e dixem: "Mal nos n'à pres que vençuda
sia la batayla primera de Maylorques e nós no y siam estats.
¿ha-y cavallers qui vuylen anar ab nós?" e aquels qui foren
apparaylats anaven ab nós, e fom tro a
e d'arlot contra alí on havia estada la batayla. E vim sus en
e devalaren d'aquela serra en què eren, e volien pujar
a
són naturals de Tahust: "Seyor, si
nós cuytam-nos. E, al venir que nós faem, de
en tant anaven vinent los nostres e mataven e enderrocaven dels
moros alí on los trobaven. E nós ab
ab nós, trobam-nos ab
e sa lança en sa mà e sa espaa cinta e son elm saragoçà
en son cap e
a nós ab sa lancaça dreta e anch no
E nós dixem: "Barons, los cavals valen molt en esta terra, e cada
mostrar-lo-us hé a matar: metam-nos tots entorn d'él, e, quan
a la
derrocar l'ém en terra, e així no porà fer mal a negú". E, nós appareylan-nos
d'açò a fer, vench Don Pero Lobera e lexà
al sarraý; e el sarraý, que
tal per los pits del caval de la lança, que bé li
braça, e él donà-li del pits del caval e derrocà
levar e mès mà a la espaa. E, en tant, nós fom sobr'él, e anch
no
"le", que vol dir: "No". E moriren-n'í d'altres bé
a la ost.
E, quan nós entram per la ost, podia ésser prop del sol post,
e En Guillem de Muntcada e
qui eren ab éls, exiren-nos recollir. E nós descavalgam e
anam en ves éls a peu; e En Guillem de Muntcada somrís-se, e nós
fom alegres, que havíem paor que no
que no seria tan mal con nós cuydàvem. E En Ramon de Muntcada
dix-nos: "Què havets feyt? volets ociure a nós e a vós? que, si
per mala ventura vós vos perdíets, e sóts ara anat a reech de perdre,
la ost e tot l'àls seria perdut, e aquest tan bon feyt no
farà puys per nuyl hom del món". E dix En Guillem de Muntcada:
"En Ramon, lo rey ha feyta folia, mas emperò a bon respit lo podem
tenir d'armes e de tot bon feyt, pus així s'enfeloní cant no
fo a la batayla". "E, séyer —dix ell a nós—, castigats-vos-en, que
en vós nos jau nostra vida e nostra mort. E conortats-vos
d'una cosa: que, pus los peus tenits en terra, rey sóts de
Maylorques; e, si moríets, per lo meylor hom del món morríets;
e, si jahíets contreyt en lo lit, aquesta terra tenits per vostra,
que vostra és". E dix En Ramon de Muntcada: "Seyor, ara hauríem
ops a pendre conseyl que esta nuyt que us gordàssets, que en
esta nuyt és major periyl que no haurets en esta terra; car, si
no
a nós, tot aquest feyt seria destroÿt". E dixem nós: "Vosaltres,
que y sabets més que yo, deÿts-ho, que ço que vós ne
direts, ne farem nós". E dixeren: "Donchs, Seyor, féts armar
esta nuyt, e les talayes estien luny, que la ost se pogués
armar ans que éls fossen ab nós". E nós dixem que u deÿa fort
bé. E nós encara no havíem menjat e dixem que, quan hauríem
menjat, enviaríem missatge als richs hòmens, que cascú
faés armar la tercera part de sa companya, e que enviassen
peons de fora e que escoltassen si sintrien alcuna cosa, que u faessen
saber a nós. E, quan haguem menjat, enviam nostres porters
a cada
tant eren hujades les companyes, e éls e els cavals, de l'exir de
la mar e de la batayla que havien haüda. E nós cuydam que
hi enviassen, e adormim-nos. E les nostres naus, ab bé
que havia de dins e
la Porrassa. E viren la ost del rey de Maylorques al vespre,
que fo exida en la serra del port de Portupí. E Don Ladró,
hom d'Aragó qui era ab nós, ach acort ab los cavallers que
eren en la nau, que
saber que
e tendes que y havien parades, e que estiguéssem apercebuts.
E aquest missatge vench a nós a mija nuyt, que era nuyt
del dimecres que devia ésser aenant. E nós enviam-ho a dir
a
ab tot açò no
tots e ohim nostra missa en la tenda nostra, e el bisbe de
Barçelona féu sermó en esta manera:
"Barons, no és ara ora de lonch sermó a fer, que la manera
no
és, e vosaltres, és obra de Déu, que no és pas nostre. E devets fer
aquest comte: que aquels qui en aquest feyt pendran mort,
que la pendran per Nostre Seyor, e que hauran paradís hon auran
glòria perdurabla per tots tems; e aquels qui viuran hauran honor
e preu en sa vida e bona fi a la mort. E, barons, conortats-vos
per Déu, car lo rey vostre seyor e nós e vosaltres volem destruir
aquels qui reneguen lo nom de Jhesuchrist. E tothom se deu pensar,
e pot, que Déu e la sua mare no
darà victòria; per què devets haver bon cor que tot ho vençrem,
car la batayla deu ésser vuy. E conortats-vos bé e alegrats-vos,
que ab seyor bo e natural anam, e Déu, qui és sobre ell e sobre nós,
ajudar-nos ha". E ab açò féu fi a ses paraules.
E, dita la missa, En Guillem de Muntcada combregà, car nós
e tota la major partida havíem combregat ans que
entràssem en sa mar; e ab los genols ficats reebé son Creador
e ploran e cayén-li les làgremes per la cara. Après açò, dixeren qui
tendria la denantera. E dix En Guillem de Muntcada: "Tenits-la vós,
En Nuno". E dix En Nuno: "Ans la tenits vós vuy". E dix En Ramon
de Muntcada: "En Nuno, ben conexem per què ho deÿts ne ó féts: per
amor que vós ajats de males ferides de la batayla, que devem
albergar a la Porrassa". E dix En Guillem de Muntcada: "Tot sia, no
ha què fer". E En Guillem e En Ramon de Muntcada havien-se ja acordat
que entrò que
Ab tant vench
que se
en
e cavalcà-hi en es dos, car no hi havia son caval, que encara
era en la nau. E nós manam que
E, ab tant, trobam-nos ab los sirvents nostres, qui eren bé de
mília tro a
anar là, car, si meyns de cavallers vos troben, tots vos ociuran?"
e éls oïren que raó los deíem, e aturaren-se e dixeren: "Ver
se diu lo rey, que bé anam en guisa d'orats". E tinguem-los tant axí
entrò que foren venguts En Guillem de Muntcada e
d'Ampúries e aquels de son liynatge, e dixem-los: "Veus aquí los
servents que us hé aturats, que se n'anaven". E éls dixeren: "Havets-ho
feyt fort bé". E liuram-los-los, e anaren-se
anats, a cap d'un poch nós hoïm gran brugit e dixem a
oíem e havíem gran temor que
ab los sarraïns. E el troter no vench. E vim que massa
s'estaven, e dixem: "En Rocafort, anats-hi vós e cuytats-los
e digats a Don Nuno que mala vim vuy la sua tarda, que
per aventura tal dan porien pendre, que no
que no és mester que la devantera sia tan luny de la rereguarda,
que la devantera no veia a la rereguarda, e la reregarda,
la devantera". E él dix: "Sols sóts açí, e per nuyla re no
de vós". E parlan ab él deýem: "Sancta Maria! ¿E tant se tarda Don
Nuno e els cavallers? cert, mal ho fan". E, nós estan en estes paraules,
oïm los colps e
als nostres, que par que trobats se sían". E en tant vench Don
Nuno e Bertrar de Naya ab él e Lop Xemèneç de Lúsia e Don Pero
Pomar e tota sa compayna e En Dalmau e En Jaçpert de Barberà.
E dixeren-nos: "Con estats aquí?" e nós dixem: "Estam ací per
los peons que e feyts aturar; ara sembla
E, per amor de Déu, coytem-nos!" e dix En Bertran de Naya: "Havets
lo gonió de cors?" e dixem nós: "No". "Seyor —dix él—, donchs, prenets
aquest". E devalam e vestim-nos lo seu e nostre perpunt e haguem
nostra capelina ligada en la testa; e enviam missatge a
Don Pero Corneyl e a Don Iximèn d'Orrea e a N'Oliver que
de cuytar, que la batayla era.
E nós, en aquel loch hon s'encontraren, trobam
e dixem-li: "¿Con ha estat açò ni que han feyt los nostres?"
e dix: "El comte d'Ampúries e
les tendes, e En Guillem de Muntcada e En Ramon anaren ferir a la mà esquerra".
E dixem nós: "E sabets-n'àls?". "Och, que
los chrestians als sarraïns, e
dixem-li: "On són?" e dix él: "A aquesta serra". E encontram En Guillem de
Mediona, que deÿen que en tota Cathaluyna nuyl hom no junyia
mils que él, e era bon cavaller; e exia
sanch per lo labi, dessús de la boca. E dixem-li: "En Guillem de Mediona, con
exits de la batayla?" e dix él: "Car só ferit". E cuydam-nos que fos
ferit de colp mortal que tingués pel cors. E dixem: "E de què sóts
ferit?" "D'una pedra que m'àn dat sus en la boca só ferit". E prenguem-lo
per las regnas e dixem-li: "Tornats a la batayla, que bon
cavaller per aytal colp con aquel enfelonir-se
exir de batayla". E, a cap d'una peça que nós lo gardam, no
E, can fo pujat sus en la serra, no eren ab nós pus de
e la seyera de Don Nuno e Rotlan Lay, qui la tenia, e Siri Guilleumes,
fiyl del rey de Navarra; e podien ésser tro a
e passaren denant nós. E sus alt en la serra on estaven los sarraïns
estava gran compayna d'òmens de peu, e havia-hi una senyera
de vermeyl e de blanch per lonch meytadada e una testa d'ome o de
fust al ferre. E dixem a Don Nuno: "Don Nuno, pugem ab aquesta
companya, que ara van, que vençuts són, que tuyt van brescan, e
companya que va brescan en batayla, no ha qui
si
él e Don Pero Pomar e Ruy Xemenis de Luésia e deÿen: "Vuy nos oçiurets
tots, e la vostra ravata nos matarà!" e daven-nos grans sofrenades,
e dixem-los nós: "No us cal, que no só leó ne leopart;
e, pus tant ho volets, aturar m'é. Mas Déu vuyla
que no
E en tant vench En Jaçpert de Barberà, e dix a Don Nuno
que anàs enant. E dix él: "Faray-ho". E dixem nós: "Pus
En Jaçpert hi va, iré-y yo". "E con vós? —dis Don Nuno—. Ja us ha
hom fet leó, aquí, d'armes? Ben porets veer que tam bo hó
meylor ne trobarets con vós". E, enans que En Jaçpert fos
ab aquels
gitan peres e faeren-se
e aquels qui eren ab ela giraren la testa. E aytal faén bel
semblant devalaren bé
cridaren: "Vergoyna!" e els sarraïns no
nostres aturaren-se. E en tant vench la seynera e la maynada
nostra ab
aquí la seyera del rey". E nós devalam pel pug en jos e mesclam-nos
ab la mota de la senyera e pujam lessús tot en ú. E
els sarraïns fugiren. E trobam bé
anaven denant nós a peu e fugien; e no y podíem aconseguir:
tant era ujat lo nostre caval ni jo ni
quan fo la batayla vençuda, e fom sus, acostà
Nuno e dix: "Bon dia és vengut a vós e a nós, que tot és
nostre, pus aquesta batayla havets vençuda".
Ab tant, dixem a Don Nuno: "Anem a la vila, que
de Maylorques és a la muntanya e no y porà aconseguir
tantost con nós. E podets-lo veer en aquela mota, que
vestit és de blanch, e estaylar l'ém de la vila". E, nós que començàvem
a devalar del pug en jos e anar al pla al camí de la
vila, vench a nós En Ramon Alaman e dix: "Séyer, què volets fer?"
e nós dixem: "Volem anar a la vila e estaylarem al rey, que no y pusca
entrar ost". A, séyer, farets ço que anch rey no féu: que vença
batayla que alí on la haurà vençuda no jaga la nuyt per
saber què à perdut ni què ha goanyat!" e nós dixem-li: "Sapiats,
En Ramon Alaman, que més val açò". E en tant avalam per la costa
en jus e anam-nos-en pas a pas al camí que va a la
vila. E en tant, quan haguem cavalcat
lo bisbe de Barçelona e dix: "Séyer, per amor de Déu no us cuytès
tant". "Per què no, bisbe? que açò és meylor". E dix él: "Parle ab
vós". E tiram fora del camí, e dix: "A, séyer, més havets perdut
dut que no us cuydats, que En Guillem de Muntcada e
"Con morts?" —dixem nós. E presem-nos a plorar. E puys dixem
al bisbe: "No plorem, que ara no és ora de plorar, mas levem-los
del camp, pus que morts són". "Sí
anats-nos esperan, que u farem" —dixem nós.
E anam-nos-en poch a poch tro sus a la serra de Portupí
e vim Maylorques, e semblà
anch haguéssem vista, jo ni aquels qui ab nós eren. E entant
atrobam Don Pelegrí d'Atrosillo e demanam-li si hi havia
aygua on poguéssem la nuyt albergar. E dix que och, que
él havia vist entrar lo veyl bé ab
e éls eren
trobam aquela aygua e aquí albergam la nuyt. E dixem
a Don Nuno: "Fe que deg a Déu, gran fam hé, que huy no mengé".
E dix él: "Seyor, N'Oliver ha parada sa tenda e adobat de menjar,
e là porets menjar". "Anem —dixem nós— donchs, on vós vuylat".
E anam là e menjam. E, quan haguem menjat, veÿa hom les
esteles e
que anàssets a Don Guillem de Muntcada e a Don Ramon". E dixem
nós que fort bé ho deÿa. E anam-hi, e haguem tortes
e candeles, e trobam-lo que jahia en almatrachs, e
que tenia de sus. E estiguem aquí una peça, ploram e puys
sobre
tenda de N'Oliver e dormim tota la nuyt tro al dia. E, con vench al
matí, dixeren: "Mudem-nos". E dixem nós que assaiaríem la albergada.
E vestim-nos nostre gonió e nostre perpunt, e metem los aragoneses
d'una part e els cathalans de l'altra, e la cèquia era en mig;
e faem la albergada tan estreta, que no paria que hi albergàssem
de
d'una en altra, sí que bé durà per
carrera en la ost.
E, quan vench al matí, que fo asseguda la albergada,
ajustaren-se los bisbes e els nobles e vengren a la
nostra tenda. E dix lo bisbe de Barcelona, En Berenguer de Palou per
nom: "Seyor, mester seria que aquests corsos qui són morts, que
soterràs hom". E dixem nós: "Och, bé. Quan volets que
dixeren éls: "Adés o matí o quan haurem menjat". E dixem nós: "Més
valrà al matí, quan negú no u veurà ni ho veuran los sarrahins".
E dixeren los nobles que bé ho deýem. E, quan vench al sol
post, nós demanam draps amples e lonchs e faem-los metre
de part de la vila, per tal que no vissen les candeles quant hom
los soterraria. E, quant vench que
mà a plorar e a fer dol e a cridar. E nós dixem-los que calassen
e que escoltassen ço que nós los volíem dir, e dixem-los
axí: "Barons, aquests richs hòmens són morts en servey
de Déu e el nostre, e, si nós los podíem reembre, que la lur mort
poguéssem tornar en vida, e que Déu nos en faés tanta de gràcia,
tant ne daríem nós de nostra terra, que a folia
qui hoirien ço que nós ne daríem; mas, pus Déus nos ha aduÿts
aquí a nós e a vosaltres en tan gran serviy seu, no és mester
que negú faça dol ni plor. E jassia que
façam semblant de fora. E man-vos per la seyoria que hé sobre
vós que negú no plor ni
que aquel loch que éls vos devien tenir en fer bé, que nós lo us
farem. E si negú pert caval ni neguna altra cosa, nós le us esmenarem
e us farem vostres obs cumplidament; e no us faran
minva vostres seyors ni u conoyxerets en re: en tal guisa vos
farem vostres ops. Car lo dol que vosaltres faríets seria desconort
de la ost e a vós no
pena de la naturalea que havem sobre vós, que negun no
Mas sabets qual sia
carvenam bé la lur mort e que sirvam a nostre Seyor de ço per
què hic som venguts, e que
E, aquestes paraules dites, soffriren-se del dol, que no
E, en tant, altre dia matí haguem nostre conseyl ab los bisbes
e ab los nobles de la ost, que faessen descargar
los leyns que eren en la mar. Envià-y
e els sarraïns veeren que nós aduýem la fusta de la mar.
E metérem mà a parar
a nós los còmits e els nautxers de les naus de Manseyla, que
podien ésser de
venguts aquí a servici de Déu e al vostre e porferim-vos per los
hòmens qui són aquí de Manseyla que us farem
a nostra messió, de les antenes e del leynam de les naus, a honor de
Déu e de vós". E nós haguem enans dressats nostres trabuquets
e el fenèvol que
compte los giyns quan foren parats de fora e de dins
nostres e
algarrades, la meylor que anch hom pogués veer, que ben passava
de
la
neguns dels lurs. E començaren los nostres de tirar als de la vila,
e éls coytaren los lurs tant con podien. E dix En Jaçpert de
Barberà que él mostraria a fer
del vail, a pesar dels giyns de dins e de les balestes. E féu
mantel que anave en rodes, e eren les cledes de
e de fusts bons e forts de dins, e anave en rodes, e començà
prop los trabuquets. E, axí con él anava, fahían de pals forcats
e ficats, e fahia axí con manera de casa cuberta ab cledes
e ab rama dessús, e sobre la rama la terra, sí que, si hi ferís péra
de les algarrades, que no y tengués dan. E el comte d'Ampúries
féu
e cavadors que entrassen per la terra e de què isquessen là jus,
e
forma matexa. E axí començam de fer nostres caves; e, can
foren començades aquestes
sobre terra, e les altres, dejús terra. Fo la ost molt pagada,
per ço car veÿen que
fo ost que anch hom del món no
ço que
qui era en la ost e era lector en theologia; e son compaynó havia
nom frare Berenguer de Castel Bisbal. E, quan él los dava perdó
o fusta o péra, no guardaven los cavallers que
peu la y aduxessen, que éls metien la mà en tot; e denant sí
en les seles aduÿen en los cavals les pedres per als fenèvols,
e als trabuquets liuraven los hòmens de lurs cases e en
fusts que havien ordits ab cordes aduÿen-los les pedres dels
trebuquets al col. E, quan nós los manàvem que anassen vetlar
de nuyt, ab los cavals guarnits, als geyns, o de dies per guardar
los cavadors hó a fer negun offici que mester fos a la
ost, quan hom los manava que y anassen
per tal que sàpian aquels qui hoiran aquest libre que cara cosa
fo d'armes ço que feyt fo en Maylorques, deïm-vos-ne adés
que nuyl hom de peu, mariner ni altre, no osà jaure ab
nós en la ost per
e
mariners venien bo matí, que s'exien dels leyns en què durmien
de nuyt; e
estaven ab nós e al vespre anaven-se recuylir a la mar. E faem
nostra ost valejar ab palech e ab vayls; e havia-hi dos
portes, e nuyl hom no u podie exir sinó per manament de nós.
E, en tant, nós estan axí, tornà nostre frau, e
de la ila, qui havia nom Ifantilla, ajustà tots los de la muntanya,
que eren bé
a caval; e vench-se
la font de Maylorques, e aquí parà ses tendes; e havia-n'i
bé de
e trencà l'aygua de la font qui venia a la vila e gità-la per
poguem haver. E veem que açò no poria sofferir la ost; e haguem
conseyl que y anàssem
ab éls e que cobrassen l'aygua. E sobre açò dixem-ho
a Don Nuno, e él aparaylà
anaren ab él entre seus e aquels que hom li liurà, bé
cavallers. E
los nostres en ves éls e vençeren-los sus e
Ifantilla, qui era lur cap, e mataren-lo. E moriren ab él pus de
lur ost e aduxeren la testa d'Ifantilla a nós a la
ost, e faem-la metra en la fonda de l'almajanech e faem-la
gitar dins en la vila. E tornaren l'aygua a la ost, e la ost fo
alegra la nuyt, con devia ésser per la gran contrària que
E sobre açò,
envià
que él venria a nós e que faria tant, que la una partida de la
ila, de
que éls porien haver; e que creÿa per cert que, si nós nos capteníem
bé d'ell, que
als nobles de la ost, e dixeren tots que era bo que
puys dix-nos lo sarraý que enviàssem cavallers a
que era prop de la ost una legua, e él exiria en fe de nós e que
faria son pleyt ab nós e que
e que nós conoxeríem lo gran serviy que él nos faria. E
nós enviam-hi
son present e adux bé
e galines e raïms; e els raïms eren aytals, que
en sachs, e no
que él adux, partim-ho pels nobles de la ost. E açò féu aquel
àngel que Déus nos envià; e, quan dich àngel, él era sarraý,
mas tant nos tench bon loch, que per àngel lo prenguem, e per
açò li faem con semblança d'àngel. E demanà
per tal que, si venien sos missatgers a la ost, que non los faessen
mal los nostres, e donam-lo-li de bon grat. E puys envià
missages que
carrera, e no erraria neguna setmana que no enviàs pertreyt
a la ost de civada e de farina e de galines e de cabrits e de
raïms, sí que
que, quant vench a
que eren de la ciutat tro a les parts que són contra la partida de
Manorques, tots les haguem a nostre serviy; e que
E fiàvem-nos a él, car en él trobàvem tota veritat. E
puys vench a nós e demanà
aqueles partides; e ab conseyl d'él fem
que él nos féu venir a nostre manament. E faem-ne batles En
Berenguer Durfort, de Barcelona, e En Jaches Sans, qui eren de nostra casa
e hòmens que u sabien fer.
E, per tal que sàpien aquels qui aquest libre veuran cantes
partides ha en Maylorques, eles són
és Andrayig e Sancta Ponça e Bunyola e Sòller e Almerug e
Pollença; e aquestes són les montanyes majors de Maylorques
que reguarden contra Cathalunya. E aquestes són les partides que
són en pla: Montueri e Canarossa e Incha e Petra e Muro e
Ffelenig, on és lo castel de Sent Tueri, e Manacor e Artà. E e
de la ciutat són
de fer les caves de
jus, tant tro que entraren sus e
e els altres deffeniren-les; los uns qui exien per les caves, e els altres
dessús, tant tro que
E passaren los cavadors ab pichs e guarnits tro a les torres
e començaren de cavar a pesar dels sarraïns, qui no u podien deffendre.
E meteren primerament una torra en estolons; e, quan aquela
torra fo mesa en estolons, meteren foch als estolons tant tro
que la torre se fené. E, quan viren los sarraïns que mal se faÿa,
devalaren de la torra e puys per aquela manera matexa derrocaren-ne
lo prebost de Terragona: "Seyor, volets que fassam bon joch?" "Och —dixem
nós. "Jo faré —dix él— metre una gómena al peu de la torra, e tiraran
de part de la cana en ajús; e la torra, quan serà canada, falir-li
han los estolons, e vendrà
al venir que
de les caves e meteren-los-se
E puys vengren
Johan Rixó e
vós féts per què, nós rasarem lo val, per què poran entrar cavals
armats". E dixem nós: "E sóts bé segurs que fer se pusca?"
"och —dixeren éls—, ab la voluntat de Déu e ab que vós nos fassats
guardar". E nós dixem que
e que començassen sa obra, e nós dar-los híem qui
E començaren de rasar lo val d'esta manera: que
metien
cosa ach durat
no u podien defendre: así u tenien a prop los de la ost. E
vestim-nos bé e aguisam-nos bé e faýem bé nostres faenes e
havíem adobat nostre menjar e miràvem los geyns con tiraven; e era
bisbe de Barcelona de prop nós e En Carroç e altres cavallers;
e vim fumar lo val per una cava que
dret del pertreyt. E, quant nós ho vim, pesà
tota la messió que feyta havíem e la tarda que feyta havíem fóra
perduda. E havíem fe que per aquel feyt se goanyàs la vila, e que
ho víssem perdre en una poca d'ora, pesà
nós estiguem pensan una pessa; e Déu donà
nós faéssem tornar l'aygua e
armar
e que anassen ab exades, per ço que
part que pus alta era que gitassen l'aygua alí on lo pertreyt era,
e que s'abeuràs alí, e apagar s'ia
E puys no y tornaren los moros. E vengren puys a les coves
que nós deýem dejús terra e faeren-ne éls altra contra la una d'aqueles
que nós faýem, e faeren-la tan baxa que s'encontraren éls
ab los nostres en la cava. E gitaren los sarraïns los nostres de la cava.
E sobre açò vench-nos missatge que
los nostres de la cava e éls que la tenien. E enviam-hi una balesta
de torn, e donà tal a
cava, que ab
los de dins aquest colp, desempararen la cava; e en esta manera
faeren les caves dejús terra, al rasar del val.
E sobre açò viren los sarraïns que no u podien defendre e
enviaren-nos missatge que volien parlar ab missatge que
nós los enviàssem, e que fossen tals en qui nós nos fiàssem. E aguem
conseyl dels bisbes e dels nobles qui eren en la ost que, pus éls
volien ab nós parlar, que no
hom hi anàs. E enviam-hi Don Nuno ab
juheu de Saragoça qui sabia algaravia, per trujanman, e havia nom
Don Bahihel. E, quan éls foren là, demanaren los sarraïns a Don
Nuno què volie ni si
vengut aquí per açò, mas vós enviàs missatge a mon seyor lo
rey que us enviàs missatge en què él molt se fiàs, e trià a mi per aquel;
encara, que són son parent. E per açò e per honor de vós envià
e per hoir ço que vós li volets dir". E respòs-li lo rey de Maylorques
e dix-li que se
vench a nós. E tantost enviam per tot nostre conseyl, per los bisbes e per
los nobles. E Don Nuno, enans que començàs sa raó, près-s
e demanam-li nós per què reÿa. E dix él que bé y hauria raó, car lo rey
de Maylorques no li havia res dit, sinó tant solament que li
demanà què volia. "E jo dix-li que
savi hom con él era, que él hagués enviat missatge a vós que
vós li enviàssets hom en qui vós vos fiàssets molt, e que él
demanàs a mi què li volia dir. Responem-li que él nos ho auria
a dir, quar, pus él envià per nós, no li diríem re, si él no deÿa
per què". E tot nostre conseyl dix que: "Temps vendrà que él parlarà volentés".
E sobre açò partim-nos.
E, quan haguem estat una peça, que se
Don Pero Corneyl, qui havia estat en lo conseyl: "Guil
d'Alagó, qui ha nom Mahomet, m'à enviat missatge
que vol parlar ab mi; e, si vós ho volets, jo hi parlaré, e
per aventura descobrir-nos ha tal cosa que a vós tenrà prou". E dixem
nós que
dix-nos tot ço que Guil d'Alagó li havia dit, qui era estat chrestià primerament
e cavaler e puys era
que él aguisaria ab lo rey de Maylorques e ab tots los sarraïns
e ab los veyls de la vila e de la terra que
que nós ni els richs hòmens havien feyta per lo passatge e
que
en tal manera, que nós nos en tendríem bé per segurs. E, quan nós
haguem hoïda la paraula, dixem-li: "Don Pero Corneyl, fort nos maraveylam
de vós con aytal pleyt vós parlats, car nós prometem
a Déu, e per la fe que él nos à comanada e donada, que qui
tant d'argent con cabria d'aquela montanya tro en la ost,
que nós ho pendríem; ni poden haver ab nós negun pleyt
de Maylorques, si la vila e
no passarien en Cathaluyna, si per Maylorques no passaven primer.
E manam-vos en pena de la nostra amor que negun temps d'aytal
raó vós no parlets ab nós".
E sobre açò envià
Maylorques que li enviàssem Don Nuno, e parlaria
ab él. E nós enviam-l'í. E isch al rey de Maylorques per la porta
de Port Tupí e féu parar una tenda e sos sitis en què siguessen
él e Don Nuno. E Don Nuno exí a ell, e tota la ost cessava can
eren aqueles vistes, que no faÿen als de dins mal, ni
dins als de fora. E quan se foren acostats, lo rey de Maylorques
e Don Nuno devalaren en la tenda. E parlaren lo rey
tan solament ab
anava per trujanmà; e els cavallers qui eren ab Don Nuno estaven
de fora ab alguns sarraïns qui estaven ab éls. E Don Nuno dix al
rey de Maylorques que dixés per què havia enviat per él. E él dix-li que per
aquesta raó: "Car jo no cuyt tort tenir al rey vostre; hon me dón maraveyla
con tant fort s'enfelonex contra mi, que
regne, so que Déus m'à donat. Car yo pregaria a ell e a vosaltres
que li conseylàssets que no
feyta neguna messió ni vosaltres qui sóts venguts aquí, que la li desfaríem
jo e la gent de la terra; e que us recuylíssets él e tots quans
sóts venguts aquí ab él en bé e en pau, meyns que neguna re no us
faria hom sinó plaer e amor; e que se
tan gran aver hauríem nós e la gent de la terra a pagar;
nós pagat dintre
d'armes e de vianda e de tota re que hom ha mester a deffensó
de ciutat. E, per tal que mils creats la paraula que jo us hé mostrada,
enviÿ vostre seyor lo rey
sobre la mia testa de venir e de tornar saus e segurs, e mostrar-los
ém lo conduyt e les armes. E, si així no és con nós ho deïm,
que no
res en enderrocar aqueles torres que
que ja per aquí puxen entrar en la ciutat".
E, hoïdes les paraules, respòs Don Nuno e dix-li: "En açò que
vós deïts que no tenits al rey nostre gran tort, sí tenits, quan
li presés una tarida de son regne ab avers grans de mercaderia que levaren
los mercaders; e tramès-vos-en son missatge e pregà-us molt
amorosament per
e vós responés-li molt bravament e dura e dixés-li qui era aquel rey que
aquela terida demanava, e él respòs-vos que aquest era fiyl
d'aquel qui vençé la batayla a la ost d'Úbeda; e vós esquivàs-vos e fos
somogut contra él e dixés-li que, si no fos perquè era missatge, que
mala hauria dita aquela paraula; e él respòs-vos que en vostra fe
era vengut, e podíets fer d'él a vostra guisa e que devíets bé saber lo
nom de son seyor, que tots los hòmens del món lo sabien e saben
con és poderós entre
no sabéssets lo seu nom. E per açò vos hé dites estes paraules per la
mala resposta que vós li feýets. A l'àls vos responem que nostre
seyor lo rey és jove, que no ha més de
cosa gran que él ha començada; e sapiats que és son cor
e sa voluntat que per re del món no partesca d'aquí tro que haja lo
regne e la terra de Maylorques. E, quan nós li ó conseylàssem, sabem
per cert que él no
açò no és res, que él no u faria ni nós no li ó conseylaríem".
E sobre açò dix lo rey de Maylorques: "Pus aquestes paraules
no volets seguir que dites vos havíem, açò li faré jo:
que li daré
e desemparar-li ém la vila, ab que él nos dó d'aquestes naus e d'aquests
leyns que ha, ab què
volran romanir que romanguen". Ab tant, Don Nuno, hoïdes
les paraules que
sabé nuyl hom sinó él e l'alfaquim, e dix-nos a la oreyla que
diria bones noves. E dixem nós que enviaríem per los bisbes e
per los nobles, que y fossen denant quant él diria aqueles paraules, e,
pus a descobrir s'avien, que més valia que denant tots ó dixés.
E tench-ho per bo, e nós enviam-hi; e, mentre que éls venien, dix-nos
tot lo feyt. E, quant éls foren venguts, dix-nos con havia
parlat ab lo rey de Maylorques e con él li havia respost; mas aquesta
era la summa de les paraules: que él que retria la vila e que daria
de cada una persona que fos en la
deliurat dins
a él e a son liynatge e a tot son alberch d'òmens e de fembres; e
aqueles naus o leyns en què éls passarien, que
terra, que de tant n'aurien éls prou que hom los faés. E
d'Ampúries, qui era en la ost, no volch ésser a negun conseyl que
nós haguéssem ab nostres richs hòmens; e era en una cava e deÿa
que nuyl temps no n'exiria tro que la vila fos presa, e per açò no
poguem haver a aquel conseyl. E eren romases dels parents d'En
Guillem de Muntcada en Ramon Alaman e En Guerau de Cerveyló, fiyl d'En Guillem
de Cerveyló e nabot d'En Ramon Alaman, e En Guillem de Clarmunt e
de Barcelona, qui era en lo conseyl, e
Terragona e l'abat de Sent Ffeliu; e dixeren tots al bisbe de Barçelona
que donàs son conseyl. E respòs lo bisbe e dix que gran
dan havien pres en aquela yla de tan nobles e de tan bons con
aquí eren morts, e qui
seria bo, mas los richs hòmens e els cavallers sabien més de les
armes que él, e pus n'avien usat, e éls que y dixessen e dixessen
a Don Nuno que y dixés. E Don Nuno dix en esta manera e dix:
"barons, tuyt som venguts aquí per a servir Déus e nostre seyor lo
rey, que aquí és; e vench-hi él, e nós ab ell, per pendre Maylorques.
E sembla
rey de Maylorques, que complit ha ço per què hich vench. E jo no y
vul més dir, que parlador só de les noves, e vosaltres dats-li lo vostre
conseyl". E sobre açò parlà En Ramon Alaman e dix: "Vós, seyor, passàs
aquí, e nós ab vós, per servir a Déu; e havets perdut aquí, que moriren
en vostre serviy, tals vassals, que negun rey no
e Déus ha-us donat temps que
haurets tota la terra. Car lo rey de Maylorques ha tan gran sen e
sap la terra de Maylorques, que, si passava en Barberia, ab ço que
él sabria dir e ab lo saber que él ha, aduria tantes de gents
de sarraïns en aquesta terra, que, axí con vós la havets goanyada
ab la ajuda de Déu e de nós, e vós que no y porets aturar, tota
via que la
d'éls, e aurets la terra, e puys no us cal tembre de Barberia".
E En Guerau de Cerveyló e En Guillem de Clarmunt dixeren tots a una
veu: "Séyer, per Déu vos pregam que us membre d'En Guillem de Muntcada,
que tant vos amava e us servia, e d'En Ramon e dels altres richs
hòmens qui són morts ab éls en lo camp".
E, quant nós haguem hoït lur conseyl, dixem-los: "Nós
a la mort dels richs hòmens no podem dar negun conseyl,
car ço que Déus vol ordonar a fer, avé que s'à a complir, mas
segons que la manera era nostra de venir en aquesta terra per servir
a Déu e per conquerir-la, e que complit havia Nostre Seyor la nostra
voluntat, que aquel pleyt se feÿa per ço perquè nós hinc venguéssem
per goanyar la terra e, d'altra part, gran haver, que assats semblava
cosa que nós deguéssem pendre. Car aquels qui morts
són han més de terra que nós, que han la glòria de Déu. Però lo conseyl
que jo y dó, però salvan lo conseyl que vós me donats, lo y dó". E
tot aquel liynatge, a una vou, e
que
missatge al rey de Maylorques que faés ço que poria, e nós
faríem ço que poríem. E, quant aquestes paraules foren partides,
e los sarraïns hagren sabut l'ardit que nós los tramesem, anaren-se
espaordén. E, quan lo rey de Maylorques los veé espaordir,
féu conseyl general e dix-los en sa algaravia: "Barons, ben sabets
vosaltres que aquesta terra ha tenguda Miramamolí plus
de
a pesar de chrestians, que anch negun temps no gosaren escometre aquesta
terra tro a ara; e aquí havem nostres moylers e nostres filles e nostres parents.
E ara dien-nos que
lurs catius; e encara dien-nos major cosa, part la cativea:
que
e, pus siam en lur poder, forçar-les àn e fer n'àn a lur guisa. E
jo, qui só vengut aquí entre vós, que tan dura cosa soferís contra nostra
ley, volria més haver perduda la testa; e vul saber de vosaltres què us
en sembla e que me
vou, e dixeren que més volien murir que soffrir tan gran onta
con aquesta seria. E dix lo rey: "Donchs, pus jo us veg en tan bona
voluntat, pensem-nos de ben defendre en tal guisa, que
vayla
E, quant vench aenant, a pochs de dies, dixem nós a Don
Nuno: "Don Nuno, sembla
no volrien haver donat lo conseyl que l'altre dia donaren,
que ara volen lo pleyt e de primer no
qui havien conseylat lo pleyt: "Què us en sembla? ¿no valgra
més que prenguéssem aquel pleyt que
ara que
dit havien. E, quan vench al vespre, vengren a nós
qui havien dat lo conseyl, per nom lo bisbe de Barcelona e
Alaman e dixeren-nos: "¿Per què no féts tornar al pleyt que l'altre
dia parlaven?" e dixem-los nós: "¿No valguera més que laora
ho atorgàssets, que ara con me deïts que jo u faça? e dich-vos
que no
seria gran flaquea. Mas, si éls nos parlaven lo pleyt que l'altre
dia nos movien altra vegada, tenits per bo que ho façam?" e
dixeren que u tenien per bo e que u farien atorgar a aquels qui
no u volien. E dixeren: "Ara, si éls nos envien missatge, pus que
ho tenits per bo, que ho farem e farem tota via ab conseyl de
vosaltres". Ab tant nós nos partim, e Nostre Seyor, qui és endreçador
d'aquels qui seguexen les sues carreres, no volgué que
aquela manera que
fo aytal: que axí con los sarraïns foren enfortits per la paraula
del rey de Maylorques, axí volch Déus que
e els sarraïns s'anaren aflaquén. E faeren-se les caves, mas totes
les desempararen a la derreria, sinó aquela que anava sobre
terra, e en aquela metem nostra punya tant fort, que a pesar
d'éls se féu.
Ab tant, lo quart dia ans que l'envayr de la ciutat
se faés, fo acort de nós e dels nobles e dels bisbes
que faessen conseyl general e que en aquel conseyl jurassen
tots sobre los sants Evangelis e la crou de Déu que, a l'entrar
de Maylorques, quant s'envahiria, negun rich hom ni cavaller
ni hom de peu, que negú no tornàs atràs, pus fos
mogut per anar entrar en la ciutat, e que no s'aturàs, si, donchs,
no havia colp mortal. E, si havia colp mortal, e negun seu parent
hi fos de prop ni negun hom de la ost, que l'acostàs a una part o
a algun logar en què s'arimàs; e que anassen aenant entran-se
en la vila per força e no tornan la testa ni lo cors atràs; e qui
d'altra manera ho faÿa que fos traÿdor, axí con aquels qui maten lur
seyor. E en aquela jura volguem nós jurar axí con éls juraven,
e deffeneren-nos-ho los nobles, que nós no juràssem; mas dixem-los
que en aquela manera ho teníem con si jurat ho haguéssem. E,
quant vench que aquest sagrament fo feyt, tiraren-se ab nós
los bisbes e els nobles a una part, e
esta paraula, mas no
una cosa, no havem res feyt. Que
de la covinença que feyta havien a nostre seyor lo rey e, si per aventura
entraven en la ciutat
seria tan leu de pendre Maylorques; que éls han prou que menjar e,
si
tenguéssem a prop, que negú nos pogués recuylir dins la ciutat".
E dixeren tots a una vou que deÿa bon conseyl, e que
E l'altra dia los batles que nós havíem enviats per les
partides de Maylorques, per nom En Jaques e En Berenguer Durfort,
vengren de là, que no s'í gosaven aturar per paor que
captinguessen mal d'éls. E, quant los veem venir, dix cada
a l'altre: "Ara és meylor lo conseyl que acordam que no era de primer".
E metem mà a
e a les cledes, la altra sí era contra la porta de Barbelec, que és
prop del castell que nós donam al Temple, la terça, contra la porta
de Portupí. E cascuna era de
temps entre Nadal e Cap d'Any, e faÿa tan gran fret, que, quan
eren de fora e havien estat a anedura d'una legua o de dues, tornaven-se
a les tendes e a les barraques per lo fret que havien e gitaven
escoltes, si venrien en la ost. E nós enviam missatge de
nuyt alí on nós havíem meses les vetles si hi eren, e enviaren-nos
missatge que no hi eren. E nós levam-nos de nuyt e dixem-los
mal de mal que havien feyt, e metem-n'í de freschs d'aquels
dels richs hòmens e de nostra meynada. E açò duran
e los
car totes les coses que havien mester les caves ni e
hom entrar en la vila, tot nos ho enviaven demanar
que
sí que valent de
nós no
havien lur haver en la ost
seria presa, que les pagàssem, d'on faessen les coses necessàries
a profit de la ost e de nós, perquè la vila s'acostava de pendre.
E vetlam
adurmir, venien missatges d'aquels qui havien mester
nostre conseyl e, quan nós nos volíem adurmir, no u podíem fer,
car érem tan sentibles, que, quant s'acostaven a la tenda, ja u
sentíem.
Tant que vench a la nuyt ans de la vespra de Cap
d'Any, e fo emprès en la ost que sus en l'alba, hoïdes
les misses, reebéssem tots lo cors de Jhesuchrist, e que
tots així con per combatre. E, cant fo aquela nuyt sus al prim
son, vench Lop Xemèniç de Lúzia al lit e clamà-nos e dix-nos:
"Seyor, jo vench de les caves e mané a
que entrassen en la vila, e són-hi entrats e veÿen molts de
morts jaure per les places e que de la sinquena tro a la sisena
torra no vetlava negun sarrahí". E conseylà
armar la ost, que la vila presa era, que no y havia qui la deffenés,
que
"A, Don veyl! ¿E aytal conseyl me daríets vós, que hom entre en la
ciutat de nuyt, e la nuyt sia escura? de dies no han los hòmens
vergonya de fer mal d'armes, ¿e que de nuyt los hi meta
hom quant no coneix la
de la ost en la vila, e
Maylorques". E él conech que nós deíem veritat, e atorgà
E, quant vench a l'alba, fo emprès que hoíssem les misses
e que reebéssem lo cors de Jhesuchrist. E, hoïdes les misses e
reebut lo cors de Jhesuchrist, dixem que s'armassen tots, cascú de les armes
que devia portar. E exim tots denant la vila, en aquela
plaça que era entre nós e éls. E açò era en tal hora que ja s'anava
esclarén lo dia. E nós acostam-nos als hòmens de peu
qui estaven denant los cavallers, e dixem-los: "Via, barons, pensats
d'anar en nom de Nostre Seyor Déus!" e anch per aquesta paraula nengú
no
E, quan nós vim que ells no
car éls no complien lo nostre manament. E tornam-nos a la
Mare de Déu e dixem: "E, Mare de Déu Seyor, nós venguem aquí
per ço que
honta no prengam jo ni aquels qui serven a mi per nom de vós e
de vostre car Fiyl". E altra vou escridam-los: "Via, barons, en nom
de Déu! Que
los nostres a pas. E, quan vench que tots se mogren, los cavalers
e
vou començà de cridar: "Sancta Maria, Sancta Maria!" e aquest mot no
de la boca, que, quan l'avien dit, sempre s'í tornaven; e així, con
més lo deÿen, més pujava la vou. E açò dixeren bé
o pus. E quan los cavalls armats començaren d'entrar, cessà
la vou. E, quan fo feyt lo pas on devien entrar los cavalls
armats, havia ja bé laïns
ab tota la gent dels sarraïns de la ciutat foren ja tots venguts
al pas; e estrenyeren en guisa los de peu que y eren entrats, que,
si no entrassen, los cavals armats tots eren morts. E, segons
que
caval
creença que fos Sent Jordi, car en estòrias trobam que en altres
batayles l'àn vist de chrestians e de sarraïns moltes vegades. E dels
cavallers fo lo primer que y entrà Johan Martines d'Eslava, qui
era de nostra meynada, e aprés d'él En Bernat de Gurp, e a prop d'En
Bernat de Gurp
nom Soÿrot, e aquest nom li havien mès per escarn. E aprés
d'aquests
membren. Mas cada
en la ost o pus, que, si poguessen entrar primer, que faeren ço
que
Ab tant fou vengut lo rey de Maylorques cavalcan en
caval blanch, e él havia nom Xech Abohehie; e cridà
los seus: "Roddo!", que vol tan dir chon: "Estar! . E en aquels de peu
dels chrestians ach bé
e d'altres servents que y havia mesclats ab éls; e de l'altra
part estaven los sarraïns ab les adargues e espaes treytes
de la
entraren los cavalers ab los cavals garnits, anaren-los
ferir. E era tanta la multitut de la gent dels sarraïns, que
pararen les lances, e els cavals dreçaren-se per ço car no podien
passar per la espessea de les lançes, sí que agren a fer
la volta. E en tant feyta la volta, tiraren-se atràs
anaren entrar los cavals tant, que n'hi ach bé de
cavalers e
sarraïns, que ab les espaes se cuydaven ferir los uns e
altres, sí que negú no gosava traure
part vingués espaa que
los cavalers foren ja bé
endreçaren-se contra
Sancta Maria, Mare de Nostre Seyor!" e cridàvem: "Vergonya, cavalers!"
e anam-los ferir e esveÿm-los.
E, quan los sarraïns de la vila viren que la ciutat s'envehia,
exiren-se entre hòmens e fembres ben
mília per
e anaren-se
e
cura d'aquels que
loch se partí fo lo rey de Maylorqes. E els altres sarraïns, quan
viren que aquel loch havien esvaït los cavalers ab cavals
armats e
les cases, cascú con mils podia; e no s'amagaren tant
bé que
fom a la porta de la Almudayna, trobam-ne bé
que, cant se cuydaven recuylir en la Almudayna, los altres
tancaven la porta, e venien los nostres chrestians e oceÿen-los. E,
quan nós fom aquí, éls no
sarraí, qui sabia nostre latí, que
de mort, e que retrien l'Almudayna.
E, nós estan en aquestes paraules, vengueren-nos
de Torthosa e dixeren-nos que volien parlar ab nós
per gran nostre prou. E nós tiram-nos a una part e escoltam-los, e
dixeren que, si
E nós dixem-los què
bé
que, pus en la vila era, a la derreria nós l'auríem; mas, per
ço que no presés mal, dar n'íem
E lexam
combatés l'Almudayna tro que nós tornàssem. E demanam
a Don Nuno e dixem-li que
e que
menaren-nos a la casa on él era; e descavalgam nós e Don Nuno,
guarnits, e entram en la casa; e estaven-li
ab ses atzegayes. E, can fom de prop d'él, levà
blancha, però vestia
vestia de xapsir blanch. E faem-li dir en algaravia a
hòmens e que no hagués reguart, pus en nostre poder era, que
ja no morria. E sobre açò lexam-hi de nostres hòmens que no
E nós tornam a la porta de la Almudayna e dixem-los que
ostatge e que exissen al mur veyl e que parlassen ab nós. E tragueren-nos
lo fiyl del rey de Maylorques, qui podia haver tro
ayns, e dixeren que aquesta era la fiança que
la porta, e que guardàssem qui hi metríem. E metem-hi
frares prehicadors que guardassen les cases del rey e
a guardar e a vetlar l'Almudayna, car nós érem tots
enujats e volíem-nos reposar, e era ja lo sol post.
E al matí nós regoneguem nostres coses e volíem-hi dar recapte.
E vejats con ho aguisà Nostre Seyor: que tots los de la
ost trobaven tant que pendre, que la
que cascú cuydava ésser pus rich que l'altre. E Don Ladró,
hom qui era ab nós, covidà
e deÿa que havia bona casa e havia adobat de menjar de
bona vaca, e que là poríem jaure. E dixem-li nós que molt li ó grahíem
e que hi anàssem. E, quant vench al matí, anch negun hom
de casa nostra no tornà a nós, ne puys per
tenia ço que havia pres e plaÿa-li tant, que negú no volia tornar
a nós.
E, la vila presa, açò feyt, ajustaren-se los bisbes e
e dixeren que volien parlar ab nós. E dixeren que
faés encant dels moros e de la roba que y era e de totes les coses.
E nós dixem-los que no u teníem per bo per aquesta raó: que l'encant
duraria molt, e que valria més que ab la pahor que
havien ladonch, que conquerís hom les montanyes e que partissen
la roba. E dixeren éls: "E con se partiria la roba?" e nós dixem que per
cadrelles: "E, si partim los sarraïns e la roba tost, que la gent serà pagada.
E açò fer s'à en
de fora e conquiram-los; e retinguam l'aver per a les galees, e
farem meylor sen que nós fer puscam". E En Nuno e En Bernat de
Sancta Eugènia e
en tot; e tenien-se tots en
los altres ab lur saber, per ço car ne sabien més que
e no veÿen la lur volentat. E deýem-los: "Veets, aquest encant no
serà encant, que engan serà, que nós havem paor que no
tant, que los sarraïns no s'enfortesquen, e puys no
conquerir tan leu; e valria més que ara ab la paor que àn
los conqueríssem, que no puys, quant se seran regonoguts". E
dixeren éls per què y contrastàvem, que açò valia pus. E dixem
nós: "Déus ho vuyla, mas nós havem paor que no
E començam l'encant de fer, e començà
e durà tro a Pasqua. E, quant aquest encant fo feyt,
cuydaren-se los cavalers e
d'açò, e cascú comprà sa part, e no volien fer les pagues.
E
tuyt: "Mal està, mal està!" e sobre açò mogueren-se per sí,e cridaren
a
barrejaren-la. E, quant nós fom exits de fora a éls, hagren-la
barrejada. E dixem-los: "¿Qui us manava a vosaltres barrejar
casa de nuyl hom, nós estan aquí, mens de clam que no faéssets
a nós?" e éls resposeren a aquela paraula: "Seyor, nós merexem
part haver cascú en aqueles coses que preses són, axí con
los altros que n'han; e no n'havem nostra part e morim de fam aquí,
e volríem-nos-en tornar a nostres terres. E per aquesta
raó la gent fa ço que fa". "Barons —dixem nós—, mal havets feyt, e
penedir-vos n'éu. E no us hi torneu, que sapiats que no us
ho sofferria, e seria pejor can nós ne faríem una gran justícia,
e vosaltres auríets gran dolor del mal que hauríets, e a nós
pesarie molt lo mal que feyt hauríem".
E, quant vench passats
e escridaren-se entre éls e dixeren: "Anem a la casa
del prebost de Terragona". E anaren-se
que aquí era e, sinó
en nostre alberch, no li lexaren àls. E sobre açò foren aquí los
richs hòmens denant nós e
no fa a sofferir, que tant los poríem sofferir que no
de vosaltres que no us metessen morts hó no us barrejassen ço
que hauríets. Mas nós vos mostrarem bon conseyl a pendre:
que en la primera cosa que començen tingam-nos apparaylats que
armem nós e nostres cavals e siam sus en la plassa, que no y ha
barrera ne cadena; e d'aquels que trobem que façen mal, pengem-ne
primers que trobem e pengem-los per ço que s'escatmen. E, si açò
no fem, tots som en gran trebayl. E la nostra part que nós tenim
en l'Almudayne, mudem-la al Temple, e nós, nostre cors, haguem-la aguiar
entrò là, e que la
poble de la vila e dixem-los: "Barons, vosaltres havets començada
la pus nova obra que anch fo, de barrejar cases, e majorment d'aquels
qui no us tenen tort de poch ni de molt. E fas-vos saber que d'aquí
enant no us serà soffert, ans ne farem tants penjar per les carreres, que la
vila vos podirà. E volré jo e
sia dada vostra part, també de l'aver con de les terres". E, quan hoïren
aquesta bona paraula que jo
malea que havien començada. Però no asseguram nós tant als bisbes
ni al prebost que ja gosassen exir de la Almudayna per tot aquel dia entrò
que
lur part. E la nuyt, quan lo poble fo aquedat, éls se n'anaren
cascú a lur casa.
E, a la Pascha passada, Don Nuno armà una nau e
per entrar en cors en les partides de Barberia. E, en aquest
espay que él armà la nau, ach malaltia En Guillem de Clarmont e, als
ach malautia En Ramon Alaman e Don Garcia Péreç de Meytats, qui
era d'Aragó e home de bon liynatge e de la nostra meynada, e a altres
morts, En Guerau de Cerveyló, fiyl d'En Guillem de Cerveyló, major frare
d'En Ramon Alaman, fo malalte e als
el comte d'Ampúries, quan víu la mort d'aquests
tots aquels qui eren del liynatge de Muntcada hi haurien a murir,
e sempre fo malalte e no malavejà sinó
dels
de Cathalunya, moriren dins
mortaldat que era venguda en tan alts hòmens de la ost e pesà
molt. E Don Pero Corneyl féu parlar que hiria en Aragó e
dix-nos que li faéssem donar
ab
tenia per nós. E nós donam-los-li e faem-lo
E acordam-nos ab Don Nuno, qui era romàs ab nós,
e ab lo bisbe de Barcelona que, pus los cavalers d'En Guillem
de Muntcada e d'En Ramon e d'aquels richs hòmens que dessús havem
dits eren morts, que nos enviàssem cartes a Don Athó de Foçes e a
Don Rodrigo Liçana, qui eren en Aragó, que
la honor que tenien de nós. E enviam-hi, e éls trameseren-nos
cartes que y venrien de bon grat. E, mentre que aquels s'apareylaven
de venir, fo nostre acort que faéssem una cavalcada, que
sarraïns se n'eren pujats en la muntanya de Sòller e d'Almerug e de Bayaltahar
e tenien totes aqueles montanyes e defenien als chrestians
que no y podien mal fer tro en Polença. E exim de la vila e
anam-nos-en per
e hòmens de peu que nós podíem haver, car tota la major partida
se n'eren anats los uns en Cathalunya e
E ab aquels que poguem haver començam de fer aquela cavalcada.
E lexam
e és lo pus fort castel del regne de Maylorques a la part
dreta. E, quan nós fom sus a la montanya, envià
qui era cap de la devantera nostra que
en aquel loch on él los havia manat, mas que
ves Incha. E nós lexam nostra reraguarda a
per nom, fiyl d'En Ramon de Muntcada, e cuydam-nos que
e que
ja al peu de la costa que se n'anaven a una alqueria per nom Incha.
E, can ho vim, no gosam desemparar la companya. E havien
pres en la companya
ab
la rereguarda nostra havia ja brocat e havia
costa plana que y havia, e havien cobrades les bèsties.
E, quan nós vinguem, trobam los nostres tornats a la
carrera e bé
en
companya quan viren que la devantera se n'anava. E nós,
tots justats, anam-nos-en en aquel loch hon devíem albergar e aquí
haguem nostre acort en cal manera nos captendríem. E En Guillem
de Muntcada, fiyl d'En Ramon, e Don Nuno e Don Pero Corneyl, qui
era ja vengut, e dels cavallers qui sabien de feyt d'armes dixeren-nos
que no seria bon sen que nós albergàssem tan prop
de lur poder, car éls eren bé
partida del conduyt e dels hòmens de peu que tots se n'eren
anats, que no seria sen de romanir en aquel loch. E fo nostre
acort que
azembles denant aqueles que
que eren lajús, al peu de la costa, suau e gent devalam-nos-en. E
en tota aquela rereguarda no havia
los sarraïns viren que nós faíem tan bo capteniment, no
gosaven venir a nós. E anam-nos-en albergar a Incha, que
és la major alqueria que és en Maylorques. E tornam-nos-en
a la vila.
E, nós tornat a Maylorques, vench lo maestre de l'Espital,
per nom N'Uc Fuylalquer, e vengren ab él
de sos frares tro a
hoí que Maylorques era presa, ab aquests
per ço car éls no foren a la presó de Maylorques. E N'Uch de Fuylalquer,
havíem-lo nós feyt maestre de nostra terra, que n'havíem
pregat lo maestre major d'Oltramar, e era hom que nós
amàvem molt, e él, a nós. E, quant fo vengut, dix que volia
parlar ab nós, ab sos frares tant solament. E pregà
carament que, per la amor que nós li havíem e per la fe qu'él
havia en nós, que nós que volguéssem e que li aguiàssem
ab los bisbes e ab los richs hòmens que l'Espital hagués
part en aquela ila; que tostemps seria aontat l'Espital que
en tan bon feyt con aquel havia estat, de pendre Maylorques,
no fos estat: "E vós, qui sóts estat nostre Seyor, que Déus la us ha dada
a pendre, e que l'Espital no y haja alguna part, diran les
gents aenant: "L'Espital ni
feyt con aquel de Maylorques", lo qual Déus volch que vós
faéssets: per tostemps seríem morts e envergonyits". E nós responem-los
que ben sabia él que totstemps l'avia amat e honrat,
a él e a l'Espital, e que faríem ço de què éls nos pregaven
volenters e de bon grat, e que
major enbarch que nós havíem, per ço car la terra era ja partida
e l'aver e que n'í havia molts d'aquels qui havien presa lur part
e que
"Però per tot açò no romandrà que jo no us ajut en tal manera,
que vosaltres partrets de mi pagats".
E haguem lo bisbe de Barçelona e Don Nuno e En Guillem
de Muntcada e aquels que nós poguem haver qui eren
romases en la terra e pregué
part al maestre de ço que havíem goanyat. E trobé
e deÿen que con poria ésser açò que tot fos ja partit e que hom los
donàs part, que açò no era cosa que fer se posqués, e majorment
per ço car los richs hòmens se n'eren anats, que no y eren. E
nós dixem-los: "Barons, nós hi sabem conseyl, e, pus conseyl hi pot
hom trobar, bon retenir fa lo maestre e l'Espital". E éls dixeren
qual era aquel conseyl. E nós dixem: "Nós havem la meytat
en la terra e dar-li ém una alqueria nostra, bona e honrada, per la nostra
part. E ajam Ramon d'Ampúries, qui sap les parts de vosaltres,
emperò vosaltres no poríets dar alqueria que a
hom a pendre; mas prenga hom terras segons les parts que vosaltres
havets preses, e ab la terra e ab la alqueria que nós li darem
haurà sa part covinentment. E plàcia-us, que tal hom con
aquest ni aytal orde no
complir sa voluntat, e a nós no farà res". E sobre açò que
dixem tornam-los a la nostra carrera, e dixeren que, pus tant ho volíem,
que u farien.
E enviam pel maestre, e entre tant los richs hòmens
dixeren-nos que faéssem la resposta per tots. E, quan
fo vengut lo maestre, dixem-li: "Maestre, vós sóts vengut aquí
per servir a Déu primerament, e a nós, en aquesta conquesta que
havem feyta. Ara sapiats que nós e
cor e volentat de fer ço de què vós nos havets pregats; mas
aquest és l'embarch que nós havem: que les parts són feytes,
e la major partida d'aquels qui presa la han se
per tot açò no romandrà que nós no us donem par a raó
de
dar-vos ém nós una alqueria de les nostres, bona e honrada.
Mas los altres no us porían dar alqueria, e dar-vos àn part de
les terres que han segons la part que éls hi han, tal que us
en vendrà part a
vos donam tant per part con al Temple que y fou". E
levà
la mà, e nós no la donam a él a besar, mas als altres frares.
E puys dixeren: "Seyor, pus tanta de gràcia havets feyta al maestre
e a l'Espital, pregam-vos que
e unes cases en què estiam". E en açò nós nos giram
ves los richs hòmens e dixem-los en rién: "¿Què us en
sembla a vosaltres de ço que
nos demanen?" "Seyor —dixeren éls—, açò no
qui ha sos diners e sa roba no la tornaria; de les cases és bo
que u façam cercar o plassa alguna en què les pusquem
fer". E dixem nós: "¿E qui donà a tot conseyl, faríets-ho, e que
no us costàs re?" e dixeren tots que seria bo. "Donem-los, donchs,
la casa del deracenal, e són-hi ja feytes parets, e aquí poran
fer bones cases. E del moble donem-los
aquí, per moble, les quals trobam que foren del rey de Maylorques;
e així hauran part de tot". E
molt alegres e besaren-nos les mans, e els frares ploran.
E plach al bisbe e als richs hòmens per la bona avinentea que nós
en los en dàvem.
E encara En Nuno era ab nós en la ila e
e Don Exemèn d'Orrea, e exim per entrar en la montanya
sobre
fo ab nós, e enviam per los richs hòmens que preséssem conseyl
con faríem ni con no ab los adalils qui ginyen e qui saben les entrades
de la terra. E fo
maestre de l'Espital que, segons la companya que nós érem, que no
seria bon sen que nós entràssem en la muntanya, car bé hi havia
e d'Almerug e de Bonalbahar, on nós devíem entrar. E era lur
cap Xuaip, qui era natural de Xurert, e havia ab él de
a
que a gran ventura
anava ab nós. E regoneguem que daven meylor conseyl e seguim
aquel; emperò pesà
ardit.
E, éls partits de nós e tornats cada
faem demanar los adalils que vinguessen denant nós.
E vengren, e parlam ab éls a una part, e no y ach sinó nós e
éls. E dixem-los: "Manam-vos per la naturalea que havets ab nós
que digats veritat de ço que us demanarem: si negun de vós sabets
que haja sarraïns en altre loch de la yla de Maylorques sinó
en aquesta serra, que sembla
nós veem d'aquí que sia molt alta, per què volríem saber
si hi à negun de vós que y sia estat". E dix
estat en cavalgada encara no ha pus de
pendre sarraïns en una cova, en aquela serra que vós veets; e,
quan nós los cuydam pendre, isqueren bé
per reebre éls e recuyliren-los en la cova". E, quan nós
haguem hoïdes estes noves, plagueren-nos molt, e enviam
sempre per Don Nuno e per lo maestre del Temple e per Don Exemèn
d'Orrea e per cavallers savis d'armes qui eren ab nós
en la cavalcada. E dixem-los: "Conseyl havem trobat que no n'és
mester que tan malestrugament tornem en Maylorques; que
diguen que nós som venguts per trencar aquesta montanya,
e que nós no hajam re feyt, ab vergonya hi tornarem". E demanaren-nos
quin conseyl havíem trobat. E nós dixem: "Veus
aquí que
E no ha
d'esta montanya que jo us mostraré; e és la montanya en
la terra d'Artana". E dixeren: "Sí Déus m'ajut, bon és que la fassam".
E vench l'adalill e comtà
E fo acort que al bon matí faéssem plegar nostres tendes
e nostra roba e que anàssem en ves là e que donàssem
corredors que los enbarrerassen, e que no sse
exir tro nós hi fóssem. E, així con fo emprès, se
complí. E nós venguem a la ora de vespres, e vengren nostres corredors
e dixeren-nos: "No
àn haüt torneg, e ve
los sarraïns en ves la montanya hon era la major partida
dels sarraïns. E nostres azembles eren hujades per la calor que feÿa, e
albergam a
així: que sus en l'alba fóssem guarnits nós e nostres cavals; e
podíem ésser de cavals guarnits tro a
que
laïns, e entretant acordaríem ço que faríem. E féu-se en axí: els
nostres combatien-los per la entrada que era de la cova; e la muntanya
era tan fort e tan alta, que feÿa punta; e la roca exia a fora,
e en mig d'aquela roca eren les coves feytes, que neguna peyra
que vengués desús no podia fer mal a les coves on los
moros staven, però en les barraques que éls havien feytes, en algunes
d'aqueles podien tirar pedres. E, quan los nostres los combatien,
e volien éls exir a deffendre la batayla, algunes pedres
que
que bon saber era qui ho veÿa quan se combatien.
E sobre assò dix Don Nuno: "Seyor, ¿per què estats aquí vós ne
nós? que mens és tot ço que nós fem: que les pedres que nós
los gitam dessús no
e és bé mig dia, e seria bo que us en davalàssets, que dia és de
dejuni, e menjaríets e puys acordar-vos híets con ho deuríets fer".
E nós dixem-li, a Don Nuno: "Fer que devets, no basquets ni us coytets,
que per bona fe haurem-los". E dix lo maestre de l'Espital: "Don Nuno,
bé
axí: vaja menjar lo rey e vós, e, quan haurets menjat enviats
hic companya, e acordarem con ho farem". E dixem nós: "Fort ho
diu bé lo maestre". E acordam-nos, nós e Don Nuno, a açò que
él nos havia dit, e devalam-nos-en.
E, mentre que nós menjàvem, lo maestre féu cadena de les
sues bèsties e ligà la una ab l'altra e ab una corda bona
él assogà
de leya seca en
suau e gent, ab aquest foch encès. E, quant vi que era endret les
barraques, mès foch a una; e feÿa gran vent, e d'una en altra
enceneren-se e cremaren-se
cant menjàvem, haguem gran alegria. E en tan lo maestre féu parlar
ab éls que
que farien aytal pleyt: que de l'altre dia matí, que era per nom lo
dia de Sent Làtzer, de Caresma entrò a
de la muntanya no
éls se rendrien, mas no per catius, e que retrien la força e tot
co que y havia. E vench lo maestre a nós ab aquest pleyt e
dix-nos enans que nós li responéssem: "No prengats aquest
pleyt, si no
los vilans". E acordam-nos tots a açò que en aquela manera fos.
E tornà lassús lo maestre, e atorgaren que
catius, si, donchs, los de la montanya no
als
hostatges los fiyls dels meylors
en les coves. E nós reposam aquí esperan aquel dia. Però en
endemig, sinó
lo derrer dia passam, nós e Don Nuno bé ab
ab
forment en les alqueries dels sarraïns e torraven-lo e menjaven
d'aquel. E venien-nos demanar si gosarien menjar carn, e nós soltam-los
que
E Don Pero Maça féu una cavalgada ab cavallers e ab hòmens
de la ost e ab almugàvers. E trobaren una cova
en què havia sarraïns; e envià missatge a nós que li trametéssem
balestes e sagetes e pichs, e faem-ho. E combateren-los
de Rams, al sol exit, enviam missatge als sarraïns de les coves
que
que encara no era tèrcia, e que la devien esperar. E nós dixem-los
que deýem raó, mas que s'apparaylassen de davalar. E éls
arrearen-se e plegaren la roba aquela que era de vestir e lexaren-nos
dessús molt forment e ordi. E sus a la ora de mija tèrcia
començaren de devalar e exiren-ne
sarraïns, que tenia bé una legua la roca d'éls, e ach bé pres la cavalcada
alegramén e pagada a la ciutat de Maylorques.
E vench missatge d'Aragó que Don Athó de Foçes e Don
Rodrigo Liçana venien a nós; e aguem-ne gran alegria
per la gran poquea de les géns que nós havíem, que éls fossen
ab nós. E Don Rodrigo Liçana féu noliejar una tarida
d'aqueles que havia estades al passatge de Maylorques e
leyns altres que li aduguessen conduyt. E la tarida era bona
per adur los cavals, e
arribà a Polença e vench ab
tot ço que mester havien d'armes e de conduyt. E Don Ató de Fozes
logà una cocha d'estes de Bayona. E, quan foren en la mar, la
cocha faÿa aygua molta, sí que per
de l'aygua en calderes poques e calafataven ab estopa
tot ço que podien, sí que ja volgueren ésser en terra en qualque
loch poguessen exir primer, també en Cathalunya con en Maylorques.
E la cocha en què venia Don Ató de Fozes e Don Blasco Maça,
ab les compayes dels cavallers qui venien ab éls, hagué
a tornar per força de temps a Terragona, car lo temps los hi adux.
E cuydaren perir tots, per ço car la cocha faÿa molta aygua
e era veylla, e a males penes pogueren-ne traure la roba
e
e trencà
E, quan nós haguem estat tot aquel estiu en Maylorques,
vench a nós En Bernat de Sancta Eugènia, seyor de
Torroela, e pregam-lo que nós havíem estat en Maylorques
lonch temps depuys que fo presa, e volíem-nos-en anar en Cathalunya,
e él que romangués en nostre loch en Maylorques,
e que manaríem als cavallers e a tots los altres hòmens
que faessen per él axí con farien per nós. E él dix-nos que u faria,
mas que
él era amat de nós, que li donàssem Pals,
Torroela e de Palafragel, de sos dies; e axí entendrien
les gents que nós l'amàvem. E nós atorgam-ho; e preava
més la amor que nós li mostràvem que
no valia molt de renda. E, quan açò aguem feyt, faem-li
carta que nós que li pagaríem tot ço que él despendria en la messió
que él faés en Maylorques. E faem justar conseyl general,
ço és, tots los cavallers e tots los pobladors qui eren en Maylorques,
e dixem-los així: "Barons, nós havem estat aquí
sí que neguna saó no
a la entrada d'ivern, e sembla
mercè de Déu, e volem-nos n'anar, car major conseyl vos poríem
donar de là, que no faríem estan aquí ab vós, e d'enviar a vós
companyes tals, que les iles se pusquen deffendre, o de venir nostra
presona, si mester vos serà. Car creats en bona fe que no haurà
saó del món, de dia ni de nuyt, que la major partida del nostre
pensament no sia de vosaltres. E, pus Déus nos ha feyta tanta de
gràcia que
no pòch acabar, e que hajam nós aquí hedificada església
de Nostra Dona Sancta Maria e tantes d'altres que n'hi haurà, que
sapiats que no us desempararé, ans per ma ajuda e per ma persona
sovén e menut nos veurets e
éls preseren lur comiat. E, quan haguem estat una peça, nós e
éls, que no podíem parlar per la dolor que havíem, dixem-los que
lexàvem per cap En Bernat de Sancta Eugènia, e que faessen per ell així
con farien per nós, e, si res hoíem, de neguna part, d'estol que sobr'éls
vingués, que nós que y acorreríem de nostra preçona.
E sobre açò nós nos partim, e éls hagren a sofferir nostre
passatge, quar meylor era per a éls e per a nós. E havíem-hi
E lexam los cavayls e les armes a aquels qui romanien
ni n'havien mester. E anam-nos-en a la Palomera e recuylim-nos
en les galees: nós en aquela d'En Ramon de Canet, que era de les bones
galees del món, e una partida d'aquels qui anaven ab nós, en la altra.
E al dia de Simon e Judes entram en mar e estiguem tot aquel
dia e aquela nuyt e altra dia; e, quan vench al tercer dia, a la mija
nuyt, arribam a la Porraça, que és entre Tamarit e Terragona,
ab molt gran bonança. E trobam aquí En Ramon de Plegamans, e saludà
e besà
alegria que ach de nós. E él sabia les covinençes que eren entre nós
e
per moyler, e dix-nos que mort era el rey de Leó. E nós dixem-li
si u sabia per cert; e él dix que hòmens de Castela eren venguts en
Barçelona que u comtaven. E, quan nós hoïm aqueles noveles,
pesà
que més valia a preu de nós la conquesta que nós havíem
feyta de pendre Maylorques, que
e, pus Déus no u volie, que no
volia. E dormim aquí tro al dia.
E, quant vench que fo el dia clar, recollim-nos en les galees
e entram-nos-en regatan al port qui és plaja de Tarragona,
e les gents de la vila acuyliren-nos alegrament, hòmens
e fembres e ab senyeres. E, quant nós haguem menjat, e la roba
tota treyta de les galees que havien nostres hòmens e els mariners,
levà
que estaven sortes denant lo port denant lo qual féu l'arquibisbe
N'Espàrech e à nom Sent Miquel, e en cada galea havia tres
hòmens; los
mostrà gran miracle Nostre Seyor. E quan haguem estat en Terragona
anam-nos-en en Montblanch e a Leyda e en Aragó; e, si neguns
hòmens del món podien bé acuylir lur seyor ab professons
e ab alegria e ab gran plaer, per tot loch on passàvem
éls ho faÿen a nós e graÿen a Déu tot lo bé que Déus nos havia feyt.
E, quan aguem estat en Aragó aquel
ivern, tornam-nos-en en Cathalunya. E, nós en
Barçelona, vengren-nos noveles que
passar a Maylorques e se n'apparaylava, e que deïen que
les naus dels pisans e dels genoveses e
E sobre açò demanam de conseyl aquels nobles qui eren
ab nós e
d'aqueles noves que
que seria bo que sabéssem la cosa pus certament
que no era, que de longa terra moltes noveles en comptava
hom que no eren veres. E sobre uns pleyts que havia En Guillem
de Muntcada ab hòmens de Vich haguem a anar là. E, quan
nós haguem estat un dia en Vich, e era prop d'ora de mija tèrcia,
vench
trasnuytada tota la nuyt, e dix-nos que noves eren vengudes
per cert en Barçelona que
E quant hoïm aquestes noves fom així coytats
con podíem per temor que no
disnam-nos
de vespres en Barcelona e havíem feyta gran jornada e reposam
aquela nuyt. E, quan vench al matí, cavalgam riba
mar per hoir noves. E vim venir una vela e esperam-los; e avien
bon temps e foren-hi tost. E era
e
quinyes noves aportaven de Maylorques. E él estech denant
nós tot descolorit e dix: "Séyer, creem que ja y sia lo rey de
Túniç". E nós dixem: "Àvols noves aportats, mas nós havem
creença en Déu que hi serem ans que él". E sobre
fom a Terragona, e sobre açò que
dixem nós: "No
per a la terra. Car la meylor cosa que féu hom
Seyor que nós la faéssem quan presem Maylorques; e, pus Déus
la
hi volem ésser a l'acórrer. Mas aquest és lo conseyl: que donem dia
a aquels que foren ab nós a pendre Maylorques e que enviem carta en
Aragó que aquels qui tenen honor de nós ni són de nostra meynada,
que
pendre la mort estan en Maylorques, que si nós la perdíem
per nostra colpa. E sapiats que no la perdrem, hó conoyxeran Déus
e hòmens que no romandrà en nós". E en aquela manera mateyxa
con ho diguem de paraula ó complim de feyt.
E fom en aquel dia, e enans del dia, a Terragona e aguem
noliejades naus e terides e una galea en què nós
fom per saber noves si eren los saraïns en Maylorques. E foren
les naus e les terides apparaylades a compliment de
e vengren-n'í
quan fom delà. E, enans que nós passàssem, vench-nos l'arquibisbe
de Terragona, qui era del liyatge de la Barca e era nostre parent,
e En Guillem de Cervera, qui era nostre pare de Poblet, e pregaren-nos per Déu
e per la fe que éls nos havien e per bon conseyl que éls nos daven que
nostra persona, no la aventuràssem, mas que y enviàssem aquels cavallers
que aquí s'eren ajustats pel passatge, e Don Nuno que fos
cap d'éls. E preseren-se a plorar tan carament con podien, e anch a
nós de lur plor no
que passatge era que nós per re del món no lexaríem que no y
passàssem. E punyaren molt en abraçar-nos per raó de retenir a
nós; e nós esquivam-nos d'éls e partim-nos-en e anam a Salou.
E havíem feyt cambi de la terra de Maylorques ab l'infant Don Pedro
de Portogal e havíem-li enviat missatge que pensàs d'acórrer
a la ila de Maylorques una vegada e dues. E él responie
anch no
E sus a la mija nuyt, que nós faýem levan la ànchora
a la galea e als altres leyns per passar a la davant dita
terra, vench Don Nuno a la riba de la mar, e cridaren a altes
vous: "Oy, de la galea!" responeren: "E què?" e dixeren "Don Nuno diu
e que us prega que l'esperets
que vol parlar ab vós". E nós volguem moure; e puys
aguem de conseyl que, pus aquí era, que
a moure. E vim-lo, e vench en una barcha, él e Don Nuno, e
pojà en la galea, e demanà-li què volia. E dix l'infant que era
vengut aquí per passar a Maylorques". "E quans cavallers ha
ab vós aquí?" e dix: "Bé n'í a
"sí m'ajut Déus, no venits bé apparaylats per passar. Mas veus aquí
les nostres naus e les tarides que
entrats en bona ora, que nós anar-nos n'ém, que en totes
maneres sí és lo rey de Túniç en Maylorques ni la ost". E
dix él que romandria en la galea ab
e que Don Nuno manàs passar los altres. E podien-los
leu passar, que, sinó aquels
n'í havia pus ne n'í venien més. E exí Don Nuno de la galea,
e él romàs ab nós.
E faem levar la àncora, e meseren mà als rems, e
exim fora, al pèlech. E entre anar e vela e rems fom
al segon dia, a ora de mig dia, en Sòller; e trobam-hi una naveta
de genoveses, e, quan nos viren entrar, hagueren gran paor
a desmesura; e puys, quan viren la nostra senyera, conegren que
la galea era nostra e lexaren-se caer en la barcha de penescalm e
vengueren sempre a nós. E demanam-los: "Barons, quiyes noves
aportats de Maylorques?" e éls dixeren: "Bones". E demanam-los si hi
era vengut l'estol del rey de Túniç, e dixeren que no havia negun
sarraý estrany en la ila. E nós fom molt alegres per les
bones noves que comtades nos havien. E aduxeren-nos galines.
E enviam
que nós érem en Sòller. E exiren-nos recuylir ab gran alegria e amenaren-nos
bé
vila de Maylorques.
E nós entram en la villa, e la galea entrà-se
al port de la vila. E dixeren-nos aquels que nós hi havíem
lexats que bem paria que bé
que Déus nos havia feyta en conquerir aquel regne, e no
tenir de plorar del bon saber que havien de la nostra
venguda. E al terçer dia que nós fom en Maylorques haguem
nostres naus e nostres tarides ab los cavallers, que arribaren
bé e gens e sens negun mal. E haguem nostre acort con faríem,
si els sarraïns venien; e aguem per conseyl que tinguéssem
nostres talayes, que, enans que éls vinguessen, que u sabéssem
nós en la vila. E nós dixem-los que
manera d'on los porien vençre: que a la part on éls dreçarien
les veles, que nós no
ni aquels qui eren bons a ops de fer batayles, e que
en celada en la drecera on ells devien venir, e que
donàssem hòmens a caval d'aquels qui no haurien cavals armats,
e ab éls que anassen hòmens de peu, tro a
e aquests que faessen semblant de vedar-los la terra; e, quan
n'auria exida una gran partida d'éls, que comensassen de fúger
contra la nostra celada. "E éls anagar s'ien d'encalçar-los e
cuydar s'àn que no hi ha plus d'aquels de caval ni d'aquels de
peu". E que passassen per la celada nostra e lavores que donassen
salt ab los cavalls armats e ab aquels hòmens
que
mília e
a nós, e entrò sus a la mar no faés hom sinó ferir en éls.
E, quan los de les naus veurien que aquels primers serien morts e vençuts,
no gosarien pendre terra per lo mal que haurien pres los
lurs. E açò duram de tenir les talayes per tota la ila que fessen
farons, si l'estol del rey de Túniç vingués, bé per
E, quan vench al
vendria ni aquel estol sobre la terra de Maylorques. E laores
metem mà a conquerir les montanyes e
per nom Oloró e Polença e Sentueri. E podien ésser los sarraïns bé
e infants. E féu-nos parlar pleyt aquel que havien feit
cap e seyor, e havia nom Xuaip e era estat de Xiver, de tots sarraïns
de les montayes e dels castells, que, si nós li havíem mercè e li faýem
bé, que él nos retrie los castells e les montanyes en tal manera,
però, que él pogués onradament viure. E, car aquest pleyt era bo per
a nós e per a tots los chrestians qui aquí habitaven e devien habitar,
e car la ila no podia ésser segura mentre tan gran guerra hi
fos, fo conseyl dels nobles que aquí eren ab nós e dels cavallers e
dels altres que preséssem aquel pleyt. E fo parlat en aquesta manera:
que él ab
e que
o mula que fos bo e covinent; e que
terra, los que poblar volien ab nós, e aquels qui no volían fer sa
voluntat ni volrien ésser en son pleyt, que
volentat. E açò fo feyt ab cartes e complir així con fo emprès. E
romaseren bé
retre a nostra merçè.
E, quan vench que fom segurs d'aquel estol que no devie venir
de tot en tot, tornam-nos-en e lexam-hi En Bernat
de Sancta Eugènia e Don Pero Maça, seyor que era de Sen Garrèn e de
nostra meynada, e companyas de cavallers e d'escuders qui volgren
romanir ab Don Pero Maça, ben de
en Cathalunya; e éls començaren de fer guerra ab aquels
de la muntanya, e durà aquela guerra tot l'ivern entrò en mag.
E havien tan gran força los sarraïns en les montanyes, que no
podien gran mal fer en les persones; mas d'aytant los faÿen mal:
que no podien cuylir pa, sinó en alguns lochs caytius, e aquels
no
les erbes per les montanyes en manera de bèsties. E En Bernat de Sancta Eugènia
e Don Pero Maça hagren acort que enviassen a les montanyes,
e que
temps no
E en açò viren En Bernat de Sancta Eugènia e En Pero Maça e els cavallers
de la terra, preseren conseyl que éls abdós vinguessen a nós,
e que hi passàssem e així hauríem tota la terra.
E vengren a nós en Barcelona e dixeren que volien parlar
ab nós e que
que bé fossen éls venguts, e que
lurs bones noves. E dixeren-nos que pensàssem de passar a Maylorques,
que, sol que la nostra persona hi fos, que
ho havien emprès ab éls. E nós dixem-los que ben fossen
venguts, que bones noves aduÿen, e que hi passaríem. E fo
lur acort, dels qui venien de llà, que cavellers ni altres hòmens
no
que tant havien éls de nostra persona, ab aquels qui eren delà, per conquerir les
montanyes, con de
manats armar
nós irem ab vós, e, sempre que
a vós".
E, axí con él ho dix, faem armar
e Terragona; e al
E feÿa nuyt escura e torbada, e a pesar dels mariners metem-nos
en la mar. E, quan aguem anades
que havíem, vench-nos la bela nuyt e bona mar e bela
luna, sí que dix En Berenguer Sesposes que tant nos amava Déus,
que en galotxes poríem passar la mar, que nós cuydàvem haver
mal temps: "E vós havets aytal temps con galees armades demanen;
e par que Déus fassa per vós". E nós dixem-li que tal
Seyor servíem, que no cuydàvem fallir en res que faéssem en nom
d'él e que li ho graýem aytant con podíem ni sabíem. E, quan
vench al terçer jorn, bon matí, sus entre
fom a Portupí e endreçam nostres senyeres en cascuna de
les galees e ab nostres trompes entram-nos-en al port de la
ciutat de Maylorques.
E, quan los de la ciutat nos viren venir, conogueren
que nós érem e que aquels que éls havien
enviats havien bé recaptada lur missatgeria; e tots
a
gran alegria e ab molt gran plaer de nós qui veníem, e
aytambé los del Temple e de l'Espital ab los cavallers que eren
en la ciutat. E, quan fom devalats en nostre alberch, en l'Almudayna,
dix-nos En Ramon de Serra, lo jove, qui era lavores comanador
dels frares del Temple en aquela ila, e per açò deïm lo jove, que
altre n'í havia qui havia nom Ramon de Serra e era son oncle e era
comanador de Montsó: "Séyer, parle ab vós
nós escoltam-lo, e dix: "Volets fer bona guerraria? si enviats
les galees, així con són vengudes armades, a Manorcha, e que
façats saber que vós sóts vengut en la ila de Maylorques, hauran
paor. E féts-los saber que, si
e que us pendrà dolor de lur mort, que vós no la volets, si éls
no la volen; e ab aquesta paor que hauran jo creu que vós hi farets
vostre prou e vostra honor". E nós demanam En Bernat de Sancta Eugènia
e Don Assalit de Gúdar e Don Pero Maça e dixem-los aquel conseyl que
nos havia dat. E el comanador qui hi era denant. E dixeren
que u tenien per bo e que faéssem ço que
E manam a
que havia dita la paraula, que fos cada
cascuna galea e que
volíem la lur mort, car ja havien vist e hoït dels de Maylorques
que no
a nós e fer a nós ço que faÿen al rey de Maylorques, que
merçè. E, si volien més la mort e la presó que venir a nostra merçè, no
en podríem escusar, car per aquela haurien a passar. E faem-los fer
carta en algaravia, de creença, a
per nom Don Salamó, germà de Don Bahiel, que creguessen
a aquests tots
los dixem que nós nos acostaríem al cap de la Pera, d'on
ha tro a Manorcha
que aquí
E la nuyt faem les galees trasnuytar ab los missatgers,
e foren a Manorcha altra dia, entre ora nona e vespres. E l'alcayt
e tots los veyls e
al port de la Ciutadela e demanaren: "De qui són les galees?" e
dixeren que del rey d'Aragó e de Maylorques e de Cathalunya e que
eren missatges seus qui venien a éls. E els sarraïns, can açò hoïren,
feeren desemparar totes les armes als sarraïns e metre
en terra. E dixeren que ben fossen venguts e que exissen saus e segurs
sobre lurs testes, e que
les galees posaren les popes en terra, e éls hagren enviats per
almetrachs e per astores e per coxins, e que siguessen e s'aplegassen.
E exiren tots
liurat per trujanmà. E l'alcayt e son frare e
nós puys faem raiz de Manorca, qui era natural de Xibília, e tots
los veyls escoltaren molt bé la carta e
enviam, e ab gran devoció, e dixeren que s'acordarien.
E l'acort fo aytal, que
dia, e enviaren per més veyls qui eren de la ila, mas
en aquel loch no eren, per ço que poguessen haver lur conseyl pus complidament.
E En Bernat e Don Assalit e
que, pus éls ho vulien, que u farien. E sempre de mantinent convidaren-los
si volien entrar en la vila de Ciutadela, que éls los hi
farien gran amor per amor del seyor rey de qui eren. E éls dixeren-los
que, entrò que fos feyta la resposta, que no y entrarien, que
no
poca d'ora estant feren-los venir
galines e pan e vi, tant con ne volien; e estegren ab éls tro a hora
de vespres per assolaçar-los. E e
en la vila, los nostres missatgers se n'entraren en les galees.
E aquel dia, a hora de vespres, fom nós al cap de la Pera, que és
vista de Manorques. E vejats bela ost de rey, que no havia ab
nós sinó
que
volia escurir, enans que menjassen, haguem foch e dixem a aquests
nostres que vinguessen tots ab nós e metem foch en més de
lochs per les mates, sa e là, en semblança d'ost qui la alberguava.
E, quan açò viren los sarraïns, enviaren dir per
nostres missatgers e a què era açò d'aquels fochs que
cap de la Pera. E dixeren los nostres que açò era
ses osts, car axí los ho havíem castigat: "E vol hoir vostra resposta
breument o d'ú o d'àls". E, quan los sarraïns hoïren açò, hagren
gran temor entre sí. E, quan vench al matí, dixeren que
soffrissen
que u farien.
E, quan vench al matí, que hagren feyta lur oració
los sarraïns, exiren l'alcayt e son frare e l'almoxerif
e els veyls e bé
ila, e dixeren que graÿen molt a Déu e a nós lo bon missage
que
deffendre a nós; e que farien escriure, ab nós en
que éls farien. E
molt pobra, e en aquela ila no havien loch en què poguessen
fer sementer a la deena part de la gent que y havia,
e que
partirien ab nós, car raó era que
e que
vaques e
ab éls que
nostres e vassals; e aquesta cosa farien a nós e als nostres per tostemps.
E dixeren los nostres missatges que encara haurien plus
a fer: que
és lo major castell de la ila e, si altres forces hi havia, que
en dessen postat de totes. E en açò éls vengren forçats
e tiran e, quan vench a la derreria, éls hagren lur acort e
dixeren que, pus nós ho volíem, que u farien, car havien hoït
dir que nós érem bon seyor a les gents nostres, e així havien
esperança que seríem a éls. E
e fer-les jurar sobre l'Alcorà a tots los majors e
hòmens de la ila, hagren a estar
acabar. E Don Assalit féu metre en les cartes que y haguéssem
al cap de la Peyra, totavia esperan les galees ab los messatgers
que nos havien enviats, nós faem tota vegada aquels
fochs que faem primerament.
E, quan vench al quart jorn, gran matí e al sol exit
e hoïda nostra missa, vench-nos missatge que les
galees eren vengudes. E enviaren-nos a dir los nostres
missages que aguiàssem bé la casa en què nós érem. E
faem-la bé aguiar e enjoncar de fenoyl, que no havíem
altre jonch; e metem corbertors nostres e d'aquels que eren ab nós
per les parets de la casa d'alí on se devien metre e vestim-nos
los meylors vestirs que havíem nós e aquels qui ab nós eren. E
foren aquests los missatges qui vengren de Manorques: son frare
de l'alcayt e l'almoxerif e
nós enviam los cavals e altres bèsties en què venguessen a nós.
E, quan foren denant nós, saludaren-nos ab gran reverència e
fermaren-nos los genols denant e que
nós responem-los que Déus los donàs bona ventura e que
plaÿa la lur venguda molt. E, per tal que
enbarch ni presa en les paraules que nós hauríem ab éls, mudam-nos
d'aquí, per tal que mills poguéssem parlar ab éls. E graÿren
molt a Déu e a nós les paraules que nós los dixem.
E començaren los missatgers de retraure sa missatgeria
e la resposta. E mostraren-nos si
que havien tractades ab éls. E nós dixem que
e éls exiren-se
grair a Nostre Seyor, car ço que nós no havem nos dóna, e sens
peccat e a tan gran honor de nós. Aquí no ha altre acort mas
que prengam ço que vosaltres havets feyt e que graescam
a Nostre Seyor la merçè que
que
nostre sagell, que
e éls que faessen aquest tribut per totz temps a nós e als nostres.
E, pus que aquest pleyt aguem feyt ab éls, havem-ne agut
atretant o pus que ladonchs, car éls nos donen, can
nós los demanam covinentment, tot ço que
any prenem d'éls, meys de nostra demanda, tals coses que fan a pendre.
Dels sarraïns de la ila que s'eren alçats a la montanya haguem per
catius e per fer a nostra volentat e donam a aquels qui
que
Seyor que
e en Aragó; e de la hora ençà no hach mester, la
merçè de Déu, nostra ajuda la ila de Maylorques, ans la ha Nostre Senyor
multiplicada, que val
E, quan vench que foren
elet archebisbe de Terragona, per nom En Guillem de Muntgrí, e En Berenguer de
Sancta Eugènia e son frare a Alcaniç, e nós fom molt alegres de la sua elecció.
E, quan fo denant nós, pregà
E dix-nos que, si nós li volíem donar Eviça, qu'él ab son liynatge, que la conquerria;
e, pus nós no la havíem e havíem altres coses a fer, que ben devíem voler
que él la conquerís, per ço que hom digués que l'arquibisbe de Terragona havia conquerida
Eviça; e él que la tenria per nós. E nós haguem nostre acort e, per ço quan enteníem
que él nos faÿa honrament que conquerís la terra e que la tingués per nós, atorgam-li-ho.
E él apparaylà
fenèvol. E, cant saberen açò l'infant de Portogal e Don Nuno, viren-se ab l'arquibisbe
e dixeren-li que éls serien en sa ajuda,
e per aytants con éls menarien, hòmens de caval e de peu, en sa ajuda, que
dés part. E l'arquibisbe atorgà-ho, e foren tots en aquella companya.
E passaren a Eviça e preseren terra menys de negun contrast que
no
e ab los leyns al port d'Iviça; e aquí fermaren ses albergades e combateren-la.
E, quant aguéran los geyns parats, lo fenèvol que no tirava tant,
tirava a la vila, e
de la vila, per lo fenèvol que hi tirava, començaren de cavar; e, quan los
de la ost viren que hora era del combatre, aseiaren-los primerament de batayles
menudes; e, quan viren que hora era que
e prengueren tota la una cerca del mur de la vila. E, quan viren los sarraïns
que aquela havían perduda, esbafaren-se e parlaren pleyt que
qui era de Leyda, fo lo primer hom qui entrà en la cerca del mur
de la vila. E axí hagueren en esta manera la vila e
trabuquet no y tirà
hi vengueren galees de sarraïns e, la merçè de Déu, preseren-hi totavia
major mal que no y pogueren fer.
E nós estàvem en nostre regne, en Aragó jugan e deportan.
E érem en Alcaniç, e ab nós lo maestre de l'Espital e Don Blasco d'Alagó;
e foren abdós denant nós en
E, nós estan axí deportan e parlan, començà sa paraula lo
maestre de l'Espital, qui havia nom N'Uch de Fuylarquer, e
dix: "Séyer, pus Déus vos ha tan bé guiat e
e en aqueles iles, ¿no començarets vós ni nós deçà, en
aquel regne de València, qui ha estat de cara tots temps e de
frontera a vostre liynatge, e tots temps han punyat d'aver aquel e
no l'han pogut haver? on, si Déus m'ajut, bon seria que y pensàssem,
pus som aquí denant vós; que Don Blasco hi sap més que
nuyl hom del món, e que us dixés d'aquela terra qual loch
li semblaria en què vós posquéssets entrar e pendre. E respòs
Don Blasco d'Alagó: "Jo ben diré al rey tot quant hi sé e que a
él bon sia. E, pus volets, maestre, que jo hi diga, diré-hi". E nós
pregam-lo que dixés hon li semblaria que nós primerament
poguéssem entrar e
E Don Blasco girà
maestre de l'Espital que, pus part mar vos à Déu dat
conquerir, que alò que està a la porta del vostre regne, que u conquirats.
E és la meylor terra e la pus bela del món. Que jo, seyor, hé
estat en València bé
E no ha vuy dejús Déu tan delitós logar con és la ciutat de
València e tot aquel regne; e ten bé
lonch. E, si Déus vol que aquel conquirats, e volrà-ho, la meylor
cosa haurets conquesta de delits e de forts castells que sia
e
anàssets assetjar
bé n'í à
vostre poder no
sé ni entén, que anets a Burriana per aquesta raó: car Borriana
és loch pla e és prop de vostra terra e venrà-vos-hi, per mar
e per terra, mils que no farie, si pus luny fóssets en la terra. E
a fiança de Déu al pus luny haurets-la dins
ets gran conduyt. E aquest és lo meylor loch que yo sé per
vós començar a conquerir lo regne de València". E dix lo maestre de l'Espital:
"Seyor, ver vos diu En Blasco que
loch con aquel de pendre, que axí ho dien tots aquels qui
han estat al regne de València, e fama pública és".
E dixem nós: "Ara havem oït lo conseyl de vós e de Don
Blasco e tenim-lo per bo e per leyal; e en nom de Déu faça
pus acordat és; que almeyns m'avets aconseylat. E diré-us
ara una cosa, que par que Déus ho vuyla. Nós érem a Maylorques
al cap de là, quan Manorques se reté, e era ab nós Don
Sanç d'Orta e Don Garcia d'Orta, son frare, e Pero Lopis de Pomar,
qui havia estat per missatgeria nostra a l'alcayt d'Ixàtiva; e nós
gabam-los molt la terra de Maylorques, e, mentre nós la gabàvem,
dix Don Sanç d'Orta: "Seyor, vós guabats tot dia Maylorques
e
aquel regne, que tot és nient contra aquel: que vós trobarets
en València que vos exiran
de
acostar ost de la vila, tant és lo poder de les balestes e del poder
que y és. E, si aquela prenets, podets ben dir que sóts lo meylor
rey del món e aquel qui tant ha feyt."
E sobre aquestes paraules nós fom somoguts, per ço
quan desloaven Maylorques e loaven València". E
dixem: "Ara ¿volets que us digam con nos sembla que la pendrem?
nós no havem muyler, e parlen-nos la fiyla del rey
d'Ongria e del duch d'Ostalrich, e parla-ho l'apostoli; e nós
havem haüda fiyla de rey dels pus honrats del mól; e, jassia
que
aver no la pendrem, que més amam la fiyla del rey d'Ongria.
Que, quant nós no valíem tant, nos donaren la fiyla del rey
de Castela, Don Alfonso; ben és raó que ara, quan valem més,
que prengam fiyla de rey. Ara us direm con pendrem València
e tota la altra terra. Nós nos n'irem a Borriana e
haurem conduyt, aquel que levar puxam en azembles
de Terol, e farem venir, d'altra part, per mar conduyt per raó que
abast en la ost; e levar-hi ém
Burriana, farem-hi venir la reyna, nostra muyler, per tal
que entenen les gents que major cor hi havem d'estar. E aquels
castells qui són a les espatles, així con és Paníscola e Cervera
e Exivert e Polpis e les coves de Vinromà e Alcalatèn e Morela
e Cúyler e Aras, qui viuen del camp de Burriana de conduyt e seran
entre nós e terra de chrestians, tots s'auran a retre, perquè nós serem
denant, e no poran haver lo conduyt que
E, quan açò sia feyt, que nós hajam aquels castells, mudar-nos
ém a
e és prop de València
farem fer a València, e que la talarem, quan nós venrem, e sabrem
ardit que seran venguts a gran flaquea e a gran cuyta de fam, metrem-nos
sobre éls, enans que cúylan lo pa altra vegada; e assetiar-los
ém e ab la volentat de Déu pendrem-los". E dixeren Don
Blasco e
haguessen així dictat, no u porien mils dictar; e sembla
Nostre Seyor vos vol guiar, pus tan bon acort n'avets". E aquí fo
acordat con se faés ne con no. E aenant nós fom en Terol, e Don
Pero Ferràndeç d'Açagra, senyor d'Albarrazí, convidà
él en una aldea d'Albarrazí que à nom Exea, que aquí
e nós atorgam-li-ho.
E, quan haguem menjat, e era prop d'ora de vespres, vench
a nós missatge que peons de Terol e de la frontera
havien emblat Ares. E era aquí ab nós Don Pero Feràndez e Don Atorella.
E aquest qui vench demanà albíxeres per les bones noves que
aduytes havia. E nós dixem-li que les li daríem. E Don Pero Feràndez no
sabia re en aquela frontera. E dix Don Atorella: "Seyor, gran bé
vos ha vengut, que molt havets goanyat huy, que entrada és
de goanyar lo regne de València". E nós dixem: "Així ho vuyla Déus".
E él dix: "Seyor, no y tardets, que Ares és molt bo logar e molt fort,
e podets-lo retenir a pesar de tots quants sarraïns ha e
E pensats de cavalgar e no tardets, que jo sé
veurets-ho can hi serets e direts que jo us hé dita veritat".
E enviam a Terol per Ferrando Díeç e per Rodrigo Ortiz e per
cavallers que y havia que exissen a nós en Alfambra. E
fom, enans que la nuyt fos escura, a Alfambra e aquí sopam
e faem dar civada e anam depuys de la mija nuyt a avant;
e, quan fo alba, nós fom al cap del Camp de Montagut e passam
pel Pobo e exim a Vila_roja e albergam aquí aquela nuyt;
e sus en l'alba nós exim de vilaroja, que és de l'Espital. E,
quan fom sus al cap de la serra, que y podie haver tro a mija legua,
vench-nos
així con venir podia a nós, e dix-nos: "Seyor, saluda-us Don Blasco
e dis-vos que sua és Morela". E, quan hoïm aquestes noves,
pesà
farets, que mester vos havets a acordar". E faem tirar lo balester
a una part e demanam Don Pero Ferràndeç e Don Atorella. E Ferrando
Díeç, mentre que faýem tirar los altres, acostà
a la oreyla e dix-nos: "Lexats la anada d'Ares, que Morela és
gran cosa, e valria més que la tinguessen moros que Don
Blasco, que pus ivaç la hauríets haüda dels moros que de Don
Blasco. E, jassia que Don Blasco sia mon seyor, vós sóts mon
seyor natural, e, per seyor que pusca camiar quan me volré,
no lexaré a vós de dir lo meylor: que entenats que jo
vostre natural". E demanam de conseyl a Don Pero, a Don Atorella e als altres
cavallers con ho farem. E dixeren Don Pero e Don Atorella, que aquela
anada d'Ares havien emparada, que y anàssem e puys
que y anàssem a Morela e d'aquel camí que u hauríem tot. E
dix Ferrando Díeç: "Seyor, jo són aquí dels menors de vostre conseyl,
mas, ques que us diga negú, a Morela anats, e manats alforrar
los peons de Terol e de les aldeas, e que us siguen tant con poran
e que lexen tots los serrons". E nós entenem que deÿa ço
que meylor era, car enans deu hom atendre a les grans faenes
que a les menors. E dix-nos que pensàssem de cuytar, que
gran carrera havia d'aquel loch tro a Morela.
E manam als hòmens de peu que lexassen als uns, e que
altres prenguessen armes e que pensassen de venir;
e éls faeren-ho. E nós, de trot e d'arlot passam lo riu de Calderes
e anam-nos-en tro al riu que passa al peu de la
costa de Morela. E, quan fom aquí,
ab nós en
que venien. E pujam la costa, e fo a
de Morela, e meteren-li puys nom Pug del Rey; e estiguem
aquí esperan la companya que venia. E apareyllam nostres guaytes
a caval e a peu, que nuyl hom no pogués entrar ne exir tro en
l'altre dia que haguéssem nostre acort; e jaguem tota la nuyt
en aquel pug. E moch-se temps de neu, car era ja passada la festa
de Sent Michel, e feÿe
gosava descobrir la cara per paor que la neu no
e les bèsties jahien en una fòvia que s'í faÿa, e deçà e delà,
on podien, sí que les azembles qui aduÿen lo conduyt a nós
aquela nuyt no pogren pujar lo cunduyt, ni nós devalar a
éls per paor que aquels del castell no u faessen assaber a Don Blasco,
ni que
menjam ni beguem, de la nuyt que menjam en vilaroja tro a hora
de les vespres, ni nós ni els cavals ni les bèsties.
E, quan vench al sol ixit, Don Blasco vench-se
sos cavals e sos perpunts vestits e
aportaven les armes; e viren-lo devalar nostres guaytes per la
costa a enjús. E Don Ferran Péreç de Pina, qui era cap de los guaytes,
envià
que manàssem que faessen. E enviam-los a dir que, si entrar-hi
volia, que no li lexassen entrar, e que vingués denant
nós. E, enans que nostre messatge fos là, Don Blasco cuytava
d'entrar con abans podia, e Fferran Péreç de Pina acostà
a ell e dix-li: "Que serà, Don Blasco?" e él respòs: "Vuyll entrar
en Morela e manaré con ho fassen e puys iré veer el rey". E
en tant acostà
e dix-li que nós manàvem que no li lexassen entrar. E dix-li
Fferran Péreç: "Don Blasco, lo rey vol que anets a ell". E él dix:
"deïts al rey que adés seré ab ell, sinó que
E él respòs: "Sapiats que no us hi lexarà hom entrar tro anets
denant él, pus açò m'à enviat a dir". E acostà
que, si fugir volgués, que no u pogués fer. E Don Blasco,
veén que a fer s'avia, girà la regna e vingué ves nós,
e les nostres guaytes ab ell.
E él descavalcà denant nós, e nós levam-nos per ell; e
puys assech-se denant nós, él e Don Pero Fferrandes e Don
Atorella e l'Aceyt Abuceit, e dix que volia parlar ab nós a
part. E faem-los tots partir d'aquí, sinó nós e ell, e dix-nos:
"ea, seyor, què
Vós hi sóts e sóts mon majordom e hom que nós havem
molt amat e ben feyt e que tenits terra per nós, e Déus, segons
que vós m'avets enviat a dir, ha
logar és tan fort e tan nomenat, que, jassia que vós merestats
tot bé que haguéssets, est logar no fa a nuyl hom del món
sinó a rey. On vos pregam, per la naturalea que vós havets
ab nós e pel bé que us havem feyt e per ço con sóts nostre majordom,
que vuylats lo castell per a nós, en tal manera que nós façam
tant de bé a vós e als vostres, que tot lo món diga que bon guardó
vos havem retut per lo servici que
¿e no us membra la carta que vós nos havets feyta?" e dixem
nós: "Sí membra bé, e dir-vos hem con diu: que, si vós goanyàvets
alguna re de moros, que
E nós dixem: "Don Blasco, ben sabets que aquest goany no tany
a vós per aquesta raó: car aquest és
con
que, pus Déus vos ha donat tan bon logar e que
que vós que
los hòmens que servici m'avets feiyt, e jo fer-lo-us hé de
bon grat". E él dix: "Seyor, acordar m'é e respondré-us".
E exí ab
nós, quan se fo acordat, e dix-nos: "Seyor, volets haver
de tot en tot Morela?" e nós dixem: "Don Blasco, ben podets
entendre que volem que nós la hajam; que a nós fa, e a vós
fa l'àls que us havem profert". E él dix: "Pus jo veg vostra voluntat
que vós la volets haver e que
seguiré e que
que, pus Morela volets haver, que
jo la tingua per vós, que ben és rahó que, pus jo la us ret, que
la tinga per vós mils que nuyl hom del regne". E nós responem-li
que
e Don Atorella e Açeyt Abuceyt e
con la tenits per nós". E él dix que li plahia. E anam denant éls,
e él dix que nós dixéssem primer, e nós dixem: "Don Blasco, deïts
vós, que a vós fa a dir". E él dix: "Seyor, vós me faés carta que, si
jo prenia algun logar de moros, que fos meu. Però, tant és lo bé
que vós me havets feyt e
que, si jo us pusch fer algun servici, que
que, pus vós volets que aquest castell sia vostre, que u sia,
e jo que u vuyl. E prec-vos que vuylats que yo que
vós, que major rahó és que yo
regne". E nós dixem-li que li ho grahíem e que li goardonaríem
lo servici que
denant nós e féu-nos homenatge de mans e de boca con
tenia lo castell de Morela per nós. E nós estiguem aquel dia
aquí e l'altre dia partim-nos-en; e anam-nos-en a Ares e cobram-lo
e donam als peons, per ço con l'avien emblat als sarraïns, tant,
que éls foren pagats de nós.
E en aquela sahó era viu lo rey Don Sanxo de Navarra,
fiyl del rey Don Sanxo, qui fo meylor rey que anch
fos en Navarra. E el rey de Castela fahia-li mal fer a Don Lop
Díeç, senyor de Viscaya, sí que li havia tolts
Navarra envià
la haurie ab nós e que
anch rey no la féu a altre major. E fo nostre conseyl que l'anàssem
veer a Tudela, car bé havia
de Tudela ne cavalgà en negun logar. E sobre açò diguem
a Don Blasco e a Don Rodrigo Liçana e a Don Athó de Fozes que fossen
ab nós a aqueles vistes, e foren-hi. E, quan fom là, él no pòch
davalar a nós a la vila de Tudela, per ço con era molt gros a desmesura
e a meraveylas e havia vergonya gran de la gents que
vis, si, donchs, no era en loch amagat; e per açò aguem a pujar lasús
al castell. E
e acuyllí
no era exit ne davalat a enjós bé havia
e era bé tan gran de persona con nós; e açò féu molt
alegrament e rién. E mà a mà pujam-nos-en per uns escalarons
e trobam los setis adobats en una clastreta que era de la capela
sua, e aquí dix-nos que li plaïa molt per
per la sua vista e l'altra que l'havíem gran desig de veer. E, quant
hagué estat
enviat missatge e que
honor, la qual cosa creýem, pus él nos ho enviava a dir.
"E, jassia que la paraula del missatge fos bona e a plaer de
nós, tan solament pus vós nos enviàssets missatge que
nós vos víssem, venríem-vos veer a esta nuyt; mes és vespre,
e al matí venrem aquí, e vós porets parlar ab nós aqueles
paraules que us plaurà". E él respòs-nos que parlarie
ab nós del major bé que encara no
E nós grahim-li-ó molt. E ab aytant partim aquela nuyt la
vista.
E, quan vench al matí, hoïm nostra missa e puys pujam-lo
veer e
"rey, jo creu que vós sapiats o devets saber quanta d'amor
e de parentesch és entre vós e nós.
E de parentesch, levat lo fiyl de la comtessa de Campanya,
qui és nostre nabot. Mas d'aytant tenim que vós nos
atanyets més que él, per ço quan vos amam més, car en ell
la amor que nós li fem, alogam-la molt mal, can nós faem
a ell plaers e amors, se capté molt mal de nós, que parlava e trachtava
ab nostres hòmens de Navarra que
fos rey. E per açò enviam per vós, que volem més lo regne per a vós
que per ell ni per altre hom del món. E vuyl-vos-ho més dir de ma
boca, que no que altres fossen entre nós e vós. Però en aquesta
manera, que no diguen los hòmens que alguna cuberta no y havem:
que nós volem afiyllar-vos, e vós e tot que affiylets-nos;
e és cosa covinent que nós muyram ans que vós, car nós
havem bé
per les gents, que no us tenguen per home leuger en nostres feyts".
E nós, quan hoïm la paraula, plach-nos molt, que ben semblava
que de gran amor li venia. Però que
no li pesàs e que
ab nós e que al vespre tornar l'híem veer e que li respondríem.
E l'acort féu-se per aquesta rahó: car nós havíem fiyl
de la regina Dona Lienor, fiyla que fo del rey de Castella, Don Anfós,
e havíem-lo feyt jurar a tots los nobles e als cavallers d'Aragó
e a les ciutats e a la ciutat de Leyda. E enviam-li Don Blasco
d'Alagó e Don Athó de Fozes e Don Rodrigo Liçana, e que en secret li mostrassen
aquesta rahó ab aquels que él hi volria metre. E foren
là e dixeren-li: "Lo rey nos envia a vós, e volem-vos dir aquestes
paraules per ell, que él no u vol dir cara a cara e envia-us-ho dir
per nós: ben sap lo rey que vós sabets que él ha
però partit s'és d'ela per manament de l'apostoli; e ha manat
jurar aquel fiyl a sa terra d'Aragó e a Leyda. E la mort dels hòmens
és en mà de Déu, car aytantost se moren los jóvens con
los veyls. E aquest és lo major enbarch que él ha: que él no li
poria tollre son dret en sa vida, que, si aquela cosa no fos, sapiats
per ver que fort ho valria e li plauria, car bé coneix que
li mostrats gran amor.
E sobre açò dix que s'acordaria. E ach en son acort
Don Sanxo Fferràndeç de Montagut e En Guillem Baldoví,
qui era lavors lo meylor home e
d'altres qui a nós no membren. E fo aquesta la resposta al segon
dia bon matí: que gran cosa era que ell, qui era tan veyl, s'aventuràs
ab
la gran amor que él nos havia, ab que nós li ajudàssem del
rey de Castela, qui li faÿa tort e que
e que
ans que nós, que la terra e tot son regne a nós romangués
e, si de nós desavenia, e de nostre fiyl Don Amfós, que romangués
nostre regne e nostra terra a ell; e açò que él
faria jurar, que ell faria jurar sos hòmens a nós primer, e nós que
jurar a ell, que aquesta covinença e aquestes cartes que
complís. E vengren a nós los richs hòmens nostres e dixeren-nos
con havien parlat ab él e tractada la manera.
E, quan nós hoïm la paraula, fom-ne molt alegres,
nós e aquels qui eren ab nós. E ja
haguéssem a entrar en guerra ab lo rey de Castella, ab tot
açò, sí
de Castela li feÿa molt gran; l'altra, per ço con ell havia
ans e que
tant viure o més que él, segon dret e segons natura, bé era
rahó que a aquesta ventura
pus a tort li faÿa mal lo rey de Castela, e él nos feÿa hereter
de cant havia, així con a son fiyl, que bé
guerra per bona raó, pus él nos feÿa donació de Navarra,
que podíem bé defendre aquela terra de nostre pare, pus él
nos afiylava.
E sobre açò pujam a ell ab nostres richs hòmens e trobam
ab ell
de novel. E responem-li en axí: que li graýem molt la honor
e la amor que él nós havia enviada a dir e que en aquela
manera con los richs hòmens havien parlat ab él, que
pendríem e
rey de Castella e contra tot hom que li volgués fer mal
a tort. E sobre açò empresem dia entrò a
que él faés venir los nobles tots de Navarra e ells cavallers
e de cada ciutat
que ço que éls farien, que éls que u atorgarien e u
fermarien e u loarien, e de totes les grans viles
cada
ço que éls farien; e nos faéssem atretal: que enviàssem per los d'Aragó,
per los richs hòmens e per los altres, axí con ell enviava; e, quan
los seus haurien feyt sagrament e homenatge de seynoria e de faeltat
a nós, que
E aquell dia fom a Taraçona e entram a Tudela, quar él
no
e presem l'omenatge e sagrament de seyoria e de feeltat de tots
los damunt dits, que aprés sos dies fóssem rey de Navarra
nós o l'infant Don Alfonso, si més vivia que nós, e nostra generació
per tots temps. En aquela manera faem entrar en Tudela los rics
hòmens e
e aquels de la nostra seyoria, que faessen sagrament e homenatge
a ell, axí con él havia feit fer a nós. E, encara, que donam
que fos per Navarra prenén los sagraments e
que feits no
E, feytes aquestes coses, haguem acort, nós e ell, com
nos captendríem del feyt del rey de Castella, e a açò foren
haguem alguns ciutadans de Saragoça de la nostra part e de la sua,
e aquests juraren mans sobre sants Evangelis que tenguessen
secret, e cascú dixés son seyn en ço que meylor ne seria. E alongam
lo conseyl tro al matí, que ja era laores prop la nuyt, e
les grans faenes són meylors de parlar matí, qui fer-ho pot, que
en altra hora del dia. E, hoïdes les misses bon matí, foren tots aquels
qui eren de secret denant lo rey de Navarra e denant nós, per
dir ço que havien pensat sobre aqueles faenes aquela nuyt.
Car diu Salamó en sos proverbis que la nuyt a conseyl. E, per ço
que mils poguéssem pensar tota aquela nuyt, donam-los dia
al matí.
E, quan vench al matí, dixem nós al rey de Navarra que
dixés primer, per ço con era pus antich e sabia més en les
coses que nós. E él començà sa paraula en aquesta manera e dix: "Rey,
en los feits d'Espanya hé jo molt assaber per una cosa: car los hé vists
e só usat de les coses que ben se faeren en mon temps; e hagué
ja guerra entre
via quan s'encontraven los seus ab los nostres, eren bé apreses los navarreres;
mas tantes eren les sobres, que ells són molts, e nós som
pochs, que alò nos tenia dan. Mas emperò, la mercè de Déu, sol que
vos hajam per ajudador, bé só per a éls. E façam-ho axí: ajudar-vos
hé jo molt bé e de cor, e vós ajudat a mi així con vos tinch en manera
de fiyl; e, si abdós nos ajudam bé, vèncer-los ém bé ab Déu,
que nós tenim dret, e éls, tort". E ab aytant féu fi a ses paraules e dix-nos
que nós que y dixéssem. E dixem nós que sos richs hòmens
sabien més en la frontera que no faýem nós ne nostres richs
hòmens. E sobre açò vench la paraula e dix a Don Garcia Almoràvit: "Rey
d'Aragó, lo feyt d'esta terra vos diré jo; e saben-hi tant o més aquels
qui aquí són de Navarra en lo mal que Don Lop Dies de Viscaya fa
al rey: que
seu que ha molt gran; e
que li ajuden, si mester lus ha. Mas, pus tant de bé nos ha feyt Nostre
Seyor Déus, que la vostra amor e la del rey de Navarra ha tant ajustada,
havem esperança en Déu que vós ab
al rey e a vós en tal manera, que a tot lo món plaurà, per lo
gran tort que li fan". E dixeren a Don Sanxo Fferràndez de Muntagut
que y dixés. E él dix-hi: "Seyor rey, què volets àls? que ço que
esperàvem que Déu nos faés de merçè, ara ho havem. Que, si vós abdós
volets pendre bé aquest feyt, la cosa venrà a bon cap. E per
què us hi diria hom més? que, pus vós aguisets bé vostra fazenda, el
rey e vós acabarets ben aquest feit". E dixem als richs hòmens
e als dels conseyls, que y havia molts, que y dixessen; e dixeren a una
vou: "Açò dit és, e així ho atorgam tots; que Don Garcia e Don Sanxo
àn dit que, si ben vós hi volets abdosos pendre, que
vendrà a honrament de vosaltres, e nós servir-vos hem axí con
meylor porem". E dix lo rey de Navarra: "Pus que vós volgués
que u dixessen los meus richs hòmens, diguen los vostres".
E dix Don Athó de Fozes: "Açò us direm nós de la part del rey d'Aragó:
dats-nos vós reys abdós de què us puscam servir, e jo metré-hi
ço que vós me darets, e
de peynora de
mal plàyer hi farie l'aver". E dix Don Blasco d'Alagó: "Seyor, ben vos
dien los richs hòmens de Navarra; que, si vós abdós punyats
en la cosa levar bé e enfortidament, tots ne valrem més, e
vós e nós. E, pus Déus ha ajustada la vostra amor e la del rey, molt
podets fer abdós, si fer-ho volets". E sobre açò dix Don
Rodrigo Liçana: "Prenet conseyl, vós e el rey de Navarra, que ajats
aver per aquels qui us serviran en est feyt, que ab los hòmens
de valor havets a goanyar, vós e ell, esta cosa de què ara
parlam, e menar-la a bon cap. E dix lo rey de Navarra: "Deïts
vós, rey d'Aragó". E dixem nós que u faríem.
"Ben sabets vós, rey, que nosaltres, reys, no levam més
d'aquest món, quan ve a la ora de la mort, sinó sengles
lançols, mas que són de meylor tela que los de la altra gent.
Mas açò
servir a Déu e lexar bon preu per les bones hobres que farem, e, si
en est segle no las fem, no veurà altre temps que les puxam
fer. E, si vós ho volets, jo us mostraré con porem aquesta guerra
vençre en esta manera: vertadera cosa és que jo hé més de
terra tres tanta o quatre tanta que vós, mas vós havets
més aver que jo e pa e altres coses que seran bones a la guerra.
E jo profir-vos aquí que us hi hauré
que n'hajats
cavallers e hòmens de liynatge, qui sabran portar molt bé caval
e armes. E enviats missatge al comte de Campanya, vostre
cosí, que us vénga veer, e pregats-lo que us ajut ab
haver-los pot bé. E, si per aventura lo comte de Campanya,
quan haurà hoït estes covinençes que són entre nós, no us
volrà ajudar, hajats-ne vós
havets de què
si no l'espleta. E ¿en què
de les ontes que feé el rey de Castella e
car per açò serets honrat e morrets honrat, quan que muyrats,
e vós e nós. E dir-vos e con nos en penrà, si
havem de liynatge e entram per Castela. Los castelans són
de gran ufana e erguylloses e combatran-se ab nós; e aquí
no ha embarch que la batayla no sia, e ab Déu vençrem-la,
car nós tenim dret e éls, tort. E, pus vençuts los hajam en
camp, les aldees de Castela són totes meyns de vall e de mur,
e entrarà hom per elles així con hom faria per
ém. E goanyaran tan los nostres, que aquels qui no són nostres venran
a nós per lo goany que nos farem e éls faran ab nós".
E respòs-nos él molt brau e molt mal e dix-nos que
nós faéssem nostra fasenda a nostra guisa, e él faria la sua
a sa guisa. E, quan nós hoïm esta resposta, pesà
que tot ço que nós li deíem devia pendre em bé, car nuyla
re no li havíem mostrat sinó a honrament seu e per ço que cobràs
ço que perdut havia. E sol los seus no li osarien re dir ni re contrastar,
sí que nós dixem a Don Sanxo Ferràndez: "Don Sanxo Ferràndez,
tan mal ho féts, quan no deïts la veritat a vostre seyor". E
él dix: "Féts-ho vós, així con havets profert aquí al rey, e, si Déus
ho vol, serà tot a honrament e a profit de vós". E per la covinença que
era entre nós e ell no li volíem contrastar e lexam-lo passar
tro al matí e dixem que altre dia havíem a parlar sobre açò.
E ab aytant partim-nos, quan lo veem somogut.
E, quan vench en l'altre dia, tornam-lo veer e enviam-lo
a pregar que
faria ab que nós li ho asseguràssem. E fo així lo pleit entre nós
e él: que li liuràssem Ferrera e Ferreyló e Penaredona e la Faxina,
e que
dia que nós que li aguéssem a la Pasca
a Sen Miquel, altres
nós li hauríem que grair, e él que hauria los autres
partim-nos d'aquí sobre aquestes paraules. En tant, vench a la
Pasca, que
haguem a passar en aquel temps a Maylorques e haguem-nos a tardar
de veer ab ell ben per
vista. E, quan nós venguem, él nos cuydà metre en colpa.
E, enans que nós lo víssem, vench-nos
ab él bé
Valterre, e dix-nos: "Ara veurem què farets, que en tort vos vol
metre el rey de Navarra, que li tenits per ço quan no vinguets
al dia que havíets emprès ab él". E dixem nós a Don Pero
Xemèniç: "Graesch-vos-ho molt can m'ó avets feit saber, e al
matí veurem-nos". E nós dixem-li: "Nós som venguts aquí
per veer-vos e pregam-vos que no
no som venguts al dia, car havíem a fer coses per prou d'aquest
feit, per ço que mils vos poguéssem ajudar". E dix ell:
"ésser pot, mas però no
val açò que si fóssem venguts al dia per a nós e per a vós, non vos
deu pesar".
Ara mostrats-me —dix ell— la més valença, e puys entendré-ho".
E dixem: "Ben havem goanyat nós per aquela tarda
vós, ¿havets aguisats los
en tota Navarra cavallers adobats de
hauré-us-en
ni n'havets res donat, ¿per què
los
Castella, sol que vós hajats los altres
él que s'acordaria, e nós anam-nos-en. E nós, que devalàvem
del castel de Tudela, trobam
qui aduÿa manament al rey per ell e per Johan Péreç
de Bastà, qui eren en la frontera, e dix: "Seyor, jo són vengut
aquí ab manament al rey e hé estat aquí bé
no l'é pogut veer". E dixem nós: "E quiny manament aportats?"
e él dix: "Sí Déus m'ajut, seyor, diré-us-ho, que tant havets
ab lo rey, que no us ho vuyl cubrir: envien a dir al rey los
richs hòmens que, si
Don Lop Díex de Viscaya e que goanyarien la guerra, e que en açò no duptàs".
E nós dixem-li que li u diríem, mas que no li podíem dir laora,
que exits eren del castell, mas que
E tornam a la tarda al rey e dixem-li: "Rey, per què féts açò?
e d'aquels qui són en la frontera e de vostra meynada
e diu que bé a
lo missatge, que bones noves aporta". E dix él: "Què noves?" e
dixem nós: "Per bona fe, dir-vos-ho e, mas no digats que jo us ho
haja descubert. Diu que ab
e que
e, sol que Don Lop Díez fos vençut, vostra guerra seria acabada. E féts-lo
entrar aquí denant vós". E dix él: "Parle jo ab vós. E no sabets vós
açò que és? tots los richs hòmens vos van falsament e volen
trer diners de nós". E nós dixem-li: "No
honrament en podets haver, que per aventura no haurets tal lanç negun
temps con ara
cavallers que hé aquí, mas encara no hé desafiat lo rey de Castella.
Però, si trobam alguna escusació, féts metre apelido en la
vila, e jo manaré als meus que siguen als que vós metrets per
caps e dar-los hé què menjar per a
E él dix: "No us ha de veer". E, cant vim que él no havia cura
dels seus feyts, haguem-nos-en a calar e diguem: "No roman
per nós que no y façam nostre poder".
E, quan vim que él no y dava altre recapte, anam-nos-en a
casa e parlam ab nostres richs hòmens e dixem-los: "Vejats con nos és
pres". E comptam-los les paraules axí con eren estades. E dix-nos
Don Blasco: "Seyor, pus lo rey no ha cura de sa fazenda, ¿per què n'avets
vós major cura que ell? partits-vos demà d'él e deïts-li que, quan
él vos haurà mester, que us trobarà apparaylat, sol que él hi faça aquel
compliment que ha emprès ab vós". E dixem nós e tots los altres: "Ben
diu Don Blasco, e façam-ho així". E, quant vench al maytí, pujam
al castell e dixem-li que él, faent aquel compliment que
que
era en sa mà e que no romandria en nós. E estiguem aquí
dia e puys tornam-nos-en.
E, quan vench que fom fora de Tudela e fom en Tahust,
acordam-nos que, pus aquest feyt no feÿa bon cap
en la nostra fazenda ni en la sua, que anàssem en terra de moros
e que preséssem Borriana. E manam dia als richs hòmens que fossen
ab nós a Terol a entrada de mag, e al maestre del Temple e a aquel
de l'Espital e a aquel d'Uclés e al de Calatrava, qui eren en
nostra terra. E sobre açò negun no
en Terol. E vench a nós lo bisbe de Saragoça, qui havia nom En
Bernat de Muntagut, e Don Pero Ferràndez d'Açagra e hòmens de nostra maynada.
E fom tro a
exim de Terol anam-nos-en albergar a Exèrica; e exiren los moros
de
e albergam endret lo castell de Xèricha. E
no osaven entrar los chrestians a la bega e defenien-ho ab balestes
e ab lançes, sinó als camps qui eren prop de nós. E sobre açò aguem
acort la nuyt que talàssem sobre la vila contra Viver
e que lexàssem
tendes, que eren bé tro a
talar sobre la vila, e faem-ho. E los moros sentiren los
cavals armats e no y osaren exir. E altre dia talam dejús
la vila d'aquela manera con dessús havem feit, lexan los cavals
armats en les tendes.
E, nós vinent de la tala, vench En Ramon Samenla, comanador
d'Aliaga, e
qui no
los cavals, ab les lançes en les mans, e vengren a nós. E
nós enviam per lo bisbe e per los richs hòmens e per los bons hòmens
de Terol e per los de nostra meynada. E éls dixeren axí: "Seyor, saluda-us
molt lo maestre del Temple e de l'Espital e el comanador
d'Alcaniç, qui és aquí ab tot lo conseyl d'Alcaniç e de Montalbà,
e dien que han estat al Pug de les Pascües, qui és denant
Murvedre per
manàs, per
e preguen-vos que anets tost, que, si no, no y porien romanir,
qu'éls són pochs e
dixem que
que, si no y anàvem, que se
E nós haguem nostre acort, e dixeren tots: "Bon és que
e que anets là". E ab la resposta que
E puys dixem: "¿Con serà d'aquests blats tam bels que tenim
denant nós e que no
força que no
talarem". Sí m'ajut Déus —dixeren tots a una mà—, bon és que
no hinc partats tro que
"jo us ho diré —dixem nós". Jo no fui anch en esta frontera, e sembla
que aquests sarraïns saben d'armes e que són molt
maestres; e les armes àn
que ab la manya que hom li pararà, si l'altra
derrocarà; e aquests nostres no han sinó les lances, e els sarraïns han lançes e
balestes, e correm meylor que ells. Mas jo us diré con los talarem,
que no u poran deffendre: metam
aquela carrera dessús e altres
e liurem los escuts als escuders, e
a les espatles dels escudats, e
E fem-ho en aquela manera con havíem enprès. E, quan
vench al matí, talam-los tots, car conegren los moros
que, si
tots de
albergar a Torres Torres e talam-los aquel vespre e d'aquí
faem saber per adalils als maestres que nós veníem.
E, quan vench al matí, hoïda nostra missa, entram-nos-en
per Val de Segon a enjós e trobam lo maestre del Temple
e de l'Espital e
anam assetiar Boriana. E
mag. E aquí faem
eren laïns exiren a torneg a vegades e, quan vehien que s'acostaven
moltons a la vila ne bèsties, exien-hi a vegades
peu e a vegades
que y exissen, metien balesters, qui, si la ost brocava,
que faessen dan a aquela porta; e a vegades tolien alguna partida
del bestiar e metien-los dins, e a vegades los de la ost tolien-lo
E vedam als de la ost que nuyl hom no gitàs a péxer
ni bèsties ni moltons entre la ost e la vila. E
membra bé de cal companya de la ost éran]
entre rocins e bèsties mulars, e exiren aquels
per aquela porta que és contra València, e meteren-les-se denant.
E
d'Alagó, venia de la erba a gardar ab sos hòmens; e era en son cavall,
son perpunt vestit, e
E près ses armes e son capel de ferre e exí contra aquels sarraïns
que
pogra ben deffendre, que la ost li acorria; e no li bastà son cor
que
a la ost.
Ara volem dir los nobles qui eren de la ost: primerament
era aquí Don Fferrando, nostre oncle, e
En Berenguer d'Aril, e de Tortosa e
e era-hi Don Blasco d'Alagó e En Guillem de Cervera, seyor qui
fo de Juneda, e
era-hi Don Rodrigo Liçana e Don Pero Fferràndez d'Açagra, seyor de Albarrazí,
e Don Exemèn d'Orrea e Don Blasco Maça e Don Pero Corneyl
e En Bernat Guillem, pare d'aquest qui ara és, e era oncle nostre, e el prior
de Sancta Crestina e el comanador d'Alcaniç e de Montalbà e
de Daroca e de Terol; e puys vengren los de Calatahiú; e foren-hi
los de Leyda e de Tortosa; e
ans fo presa Borriana que y fossen. E vench-nos
d'Albenguena, qui havia nom Nicholoso, qui féu lo trabuquet
nostre de Maylorques, e dix-nos: "Micer, no us cal estar aquí,
si vós no
si
E él dix: "Dats-me fusta, que molta n'à aquí de ledó e d'uns
arbres e d'altres, e fer-vos hé jo
jorns, e fer l'ém anar là, axí con vós sabets que faem a Maylorques
anar los trabuquets". E dixem nós que veritat deÿa,
mas que
E enviam per Don Fferrando e per los bisbes e per los richs
hòmens, que vinguessen a nós, e dixem-los: "Aquí a vengut
e féu lo nostre trabuquet, e diu que farà castell de fust d'aquí
a
encara que açò havíem nós ja vist e sabíem per cert que, si
castell se faés, que
manera se poria fer. E dixem: "Jo sé bé la manera, mas trametam
per lo maestre, e ell dirà-us-ho". E, mentre que él venie, nós los
dixem la manera con se podia fer, així con havíem vist fer a Maylorques:
"Lo castell de fust haurà
e seran
e fer-los ha
sus alt; e en l'alt seran balesters la meytat e hòmens qui
apedregaran a aquels sarraïns qui pujaran al mur; e puys
los crestians pujaran per aquela torre derrocada, e éls no ho poran
deffendre, per les balestes e per les pedres que seran en
lo castell; e
pendre la vila".
E puys vench lo maestre e dix-los-ho en aquela
manera con nós los ho havíem dit; e tots dixeren que
faés lo castell e nós que
enans poríem. E nós logam maestres que havia aquí e
faem taylar fusta e faem-la adur a la ost e faem fer nostre
castell. E
de dins
encledat de cledes el fenèvol, que era baix; e, pus que començà
de tirar, de les algarrades cessaren, que no tiraren tant, que havien paor
del fenèvol. E, quant fo feyt lo castell de fust, haguem nostres parats
bé untats e ben adobats bé
en terra ab
prop la era del val, a escudats e a hòmens garnits, los ferres de les
àncores per terra de dins ab maçes; e per la rodeta de la àncora faem
fermar sengles estaques grans e ferres per cada una ab maces
de fust; e en aqueles ligàrem les cales per on devia córrer lo castell de
fust. E dix-nos lo maestre que al matí aguéssem hòmens que
que él mostraria con irà tro a là.
E, quant vench que exí
a la ost de Daroca e de Terol, que
éls enviaren-los-nos sempre de mantinent. E dixem nós: "Maestre,
havets apparaylat?" e él dix que adés hauria apparaylat, que endreçaria
les cordes per a les tayles. E nós dixem: "Maestre, per mon conseyl
vós aturaríets lo castell d'anar tro a
què?" "Per aquesta raó —dixem nós—, car éls han
contra
en él axí con en
que, si n'í havia
E dixem-li nós: "Si vós volíets, vuy en aquest jorn lo poríem guarnir,
que jo enviaria molts porters a la mar, e hauríem los rests que y són
e les gómenes dels leyns; e haurem-ne pro de
de fust que hajam metrem-los sus al cap del castell de fust, e exiran
de fora ben tant con
d'aquí enjós e estolran lo colp de la algarrada". E él dix:
"micer, no us cal, que no és aquest loch per fer aqueles mestries".
E dixem nós: "Més hi sabets vós que jo en aquesta cosa,
e, pus vós ho tenits per bo, no us hi contrastaré".
E metem-hi mans e manam los hòmens pendre a les cordes e
cridam "ayoç", axí con fa hom al varar d'una nau o al traure,
e mogueren lo castell; e, quant ach anat
los vases, que no pòch anar, e segetes venien e feriren-nos-en bé
unes
e nostre gonió e nostre capel de ferre al cap e nostre escut escudan-nos,
e bé uns
teníem-los nos tant a prop, que aquels qui eren ferits no leyxàvem
partir de les cordes, mas faýem-los aseure e faýem-los cobrir
e puys faýem-los-ne enviar cubertament; sí que ben feriren
de
segetes no metessen entre los escuts que tenien los hòmens.
E, quant aguem levat lo castell de fust bé tro a mijania de ço que
devia anar, dix lo maestre: "Féts-ne partir los hòmens, que gran
dan hi fan, e jo aguisar-lo e en tal manera, que, quan se guardaran
a l'alba, denant sí lo trobaran, ab que vós me donets
gent comptada e hòmens sabuts que suau facen mon manament".
E dix-li jo que deïa fort bé. E partim-nos així, sí que
no y ach negú que alí fos, que tant begués en tot
aquela hora, sí que
haguéssem menjat, per la gran set que havíem; e anam-nos-en menjar.
E en açò que feýem no
quan vench que nós menjàvem, cessà
meteren mà a la meylor algarrada que y havia e feriren-hi
bé
tant, con qui
los colps que hoíem dar, mentre menjàvem, en lo castell de fust. E enviam
per lo maestre, que vingués a nós quan agués menjat. E,
quan fo vengut, dixem-li: "¿E no valgra més que haguéssets feit ço que
jo us deïa e que faéssets al meu conseyl, que ara que és rereconseyl?" e sobre açò no trobam
hòmens que y volguessen anar de dia, que
en loch on no y poguessen tocar e que l'adobassen. E lexam-lo la
nuyt així desemparat. E tota la nuyt no y faérem sinó tirar
les algarrades, que bé y donaren pus de
E, quan vench al matí, vim que
enviam-li a dir ans d'alba que envestís les cordes
en les tayles, que nós hi seríem al matí e que
e faem armar tota nostra companya. E, quan vench al matí ans
del sol exit, faem-lo tirar a ençà envès la ost, tant, que les algarrades
no y pogren tirar. E veem, nós e
castell no tenia prou, car n'í havia molt descordat per los colps
de les algarrades. E desemparam-lo e d'aquela ora aenant no volguem
usar d'aquela maestria d'aquel castell. E fo acort de nós
e dels richs hòmens e dels bisbes que tiràs nostre fenèvol e que
faéssem caves; e que axí l'auríem, e que no y hauria negun enbarch.
E tirà
E, en tant, vengren
Bernat de Sancta Eugènia e l'altra era d'En Pere Martel. E no havíem
neguna galea, e havíem paor que
de Terragona e de Tortosa. E donaren-nos de conseyl los marinés
e aquels qui sabien de mar que aqueles galees retenguéssem
e que no les lexàssem per res. E nós anam-nos-en a la tenda del maestre
del Temple e enviam per éls e pregam-los que en totes guises,
pus les galees eren aquí, que y romanguessen, e que y pagaríem
ço que havien costat d'armar e dar-lus n'íem encara molt més.
E éls dixeren que molt los havien costat, e que
lexàssem anar. E nós dixem-los: "En Bernat, vós sóts tal hom e tan
honrat, e En Pere Martel hom de ciutat bo, que devets guardar tota
via ma honor. ¿e per quant volríets vós que jo
que no prengués aquest loch? lexem estar lo don e la onta que
jo y pendria e tota ma ost; que jo haja mon regne ab què jo hé contrastat
e destret Aragó e Cathalunya d'aquels qui
e vençut lo comtat d'Urgel e Maylorques, e aquest sia el primer
loch del regne de València que jo hé assetiat e que d'aquí
no u faria. Però a fer s'auria, si no havia què menjar. Per què us prec
per Déu e per la naturalea que havets ab mi que no
tan gran dan e tan gran onta".
E dixeren que s'acordarien. E foren parladors entre nós e éls,
mentre s'acordaven. E vench a açò que
mília sous, e que
los
pach hom aquí, no u poria fer, que
si, donch, hom no
cavals o altres coses; e aquí no és ara hora de metre cavals
en penyora". E proferim-los penyores. E dixeren que per re del món
no u farien, si no
E nós pregam-los-en que hi entrassen. E dix lo maestre de l'Espital:
"Guardat-me
Temple, per nom Ramon Patot, que no havien acustumat d'entrar
fiança per rey ne per altre hom. E partim-nos així aquela saó. E
dix lo maestre de l'Espital: "Jo parlaré ab lo maestre del Temple
e veuré què
façam aquesta fiança al rey, e que él que
que havem de son linyatge, e valrà
ab sos frares, e els frares aconseylaren-li-ho; e puys dix que u
faria. E vench-se
dóna tot acabat, grairets-ho a hom?" "Och —dixem nós". En tal guisa
pot ésser acabat: així és, que
aqueles cartes que havem de vostre liynatge, e puys així fer-ho
ém". E nós dixem: "Sapiats, maestre, que no u farem, que
sobre demanats gran carta". "E diable! —dix lo maestre. Estrayn
hom sóts! Digats hoc e no
que y metats, fer-ho hé, però bon seria que y fos altre, que jo só rey, e
vós sóts maestre de l'Espital". E dix él: "Si hi metets altre, tot serà
afolat, que pro hi ha de vós e de mi; que, si ho sap lo maestre del Temple
ni els frares, no
que, si venia en altre loch, que us membràs que açò havia feyt
ab vós".
E sobre açò ajustam-nos e faem venir En Bernat de Sancta Eugènia
e
e retenguem les galees. E vench-nos conduyt per mar, pus
sabien que les galees havíem, tant, que bastament n'avia en la ost.
E sobre açò dix Don Ferrando, nostre oncle, que volia parlar ab nós,
ell e
plahia molt. E, quan vench al matí, vengren a nós a la nostra tenda.
E vench-hi ell e Don Blasco d'Alagó e Don Exemèn d'Orrea e
Don Rodrigo Liçana e Don Blasco Maça e guardaren-se dels
bisbes e dels richs hòmens de Cathalunya, d'aquesta paraula que
volien dir. E clamaren Don Exemèn Péreç de Tarassona e la justícia d'Aragó
tan solament que y fossen ab nós, car eren de nostra maynada.
E comanaren la paraula a Don Blasco d'Alagó, e que la dixés;
e ell començà en esta manera sa paraula: "Seyor, Don Ferrando
e nós som venguts aquí ab vós per servir-vos en aquest feyt
d'aquest seti que vós havets feyt a Burriana. E vera cosa
és que
vós havets feit, de cercar aquest logar, però totes les coses
que
si tot açò que vosaltres reys volríets s'acabàs, totes les terres
serien vostres. Ara, en est feit de Burriana veem-vos gran embarch,
així que
volen per segar les messes; e nós, richs hòmens, no havem què
menjar. E no volríem que us ho aguéssem a dir, que no havem què
menjar e que
aquí en tal manera, que us n'ajats a levar a onta e a
scarn de vós. E, si a vós plahia, poríem aguisar en tal manera,
que
mils aguisat, poríets la pendre, si Déus ho vol, e ajudar-vos
hem, que us darà la Seyt tant del seu, que vós porets desfer
la messió, a vós e a vostres richs hòmens, que feyta havets
en venir aquí".
E demanam a Don Fferrando: "Don Fferrando e vosaltres,
richs hòmens que sóts venguts aquí, ¿sembla-us que deja
fer açò?" e dix Don Ferrando: "Per bona fe, seyor, semblant nos seria
per aquela desama que us ha dita Don Blasco que és en vós e en nós,
que vinguéssets en
a jaquir per cuyta de menjar". E nós de mantinent responem-li, car d'aytal
cosa con aquesta no semblava que deguéssem haver acort. E
dixem-li: "Responem-vos en esta manera: que Nostre Seyor nos ha feit molt
de bé e molta de mercè en nostre jovent, e les coses que havem començades,
havem gitades, la merçè de Déu, a bon cap. E que en nostra ninea
hajam pres
de València la primera vegada que jo anch hi entré e que haja
assatjat ab vosaltres
major d'un corral, e que d'aquí
bé que no u faria; ans vos prec e us man per la seyoria que hé sobre
vós que la m'ajudets a pendre e tal conseyl no
mal tornaria jo en Cathalunya e en Aragó e ab gran vergonya de
mi, si jo aytal logar con aquest no prenia".
E, quan fo passada ora de vespres, anam-nos deportar
fora la ost; e trametem per Don Exemèn Péreç de Taraçona e per la justícia
d'Aragó. E eren abdós frares; e la justícia d'Aragó era major de
dies, e l'altre era pus avist e pus cert de cor e de tota re, levat que
la justícia d'Aragó sabia més en los furs d'Aragó, car sovén e menut
los jutjava. E dixem: "Per aquesta raó envie per vós, per ço can mon
pare féu lo vostre, e jo hé feit vosautres, e per la mia desaventura
e mala ventura de mos hòmens no pusch descobrir a
neguns de la ost, així con faré a vós abdós. vuy matí me clamaren
a conseyl Don Fferrando e els richs hòmens d'Aragó e vengren denant
mi, e vós, Don Exemèn Péreç, qui hoïts les paraules; e dixeren-me
moltes de rahons que
e proferiren-me haver que
Sayt, per ço que
a mi, que éls en devien haver bona part. E, quant hoí aqueles
paraules, foren-me molt dures e molt males d'escoltar,
e mandam-los que no
per re per la gran honta que nos pendríem per levar-nos d'aquest
siti. E no
per lo gran mal que vehíem que
haver del rey de València, que no gardar la nostra honra ni la fe
que
a plorar ab nós.
E dix lo justícia: "Pus, seyor, ¿què farets ab aquests hòmens,
que, quan vós guardarets, lexar-vos han sol aquí,
si no són aquels qui de vós no
Don Exemèn Péreç: "Seyor, mester havets de pendre conseyl, que
ab falsa gent vos tenits e ab mala; e volria ésser mort, penetenciat
e confessat, per la gran mala ventura que jo veg
que us fan vostres hòmens. E jo hé aquí tro a
que
ost. E hajats vostres conseyls, que Nostre Seyor vos ajudarà con la
porets pendre". E dix-li el justícia: "Don Exemèn Péreç, vós sóts
mon frare e deïts bé, mas lo rey no serà bé acompanyat de
ne de
és". E sobre açò dixem-los nós: "Així, ¿volets que us diga veritat?
guisa que no
gent, per tal que dixés hom que jo no me
colp que havia pres. Mas jo us diré con serà: enviaré al matí
per los bisbes e per los richs hòmens
de Cathalunya]
e per los bons hòmens de las ciutats qui són aquí; e pregar-los
hé d'esta rahó, així curosament con jo lo sabré fer ne
poré, que romanguen ab mi tro que Déus me dó Borriana; e
éls creu que atorgar-m'ó han. E, quan los altres coneguen
la falsia que
se n'osaran anar e per vergonya que hauran romandran; e així
pendrem Burriana a pesar del diable e dels mals hòmens
que
E faem-ho en aquela manera: que trametem per los richs
hòmens e mostram-los la paraula així con la havíem pensada.
E éls, quan hoïren la nostra paraula, dixeren, los bisbes primers
e puys los richs hòmens, que no seria cosa covinent e que
seria mal qui àls nos en conseylava; que, pus aquí eren venguts, no
romandria per ells que no la m'ajudassen a pendre; e que ho farien
en guisa que nós coneixeríem que no romandrie en éls e que soffrir-nos
hien de la messió e ajudar-nos hien de bona voluntat. E
vench a nós Don Bernat Guillem, quant açò fo passat, e dix-nos: "Seyor, ja
havets vist qual conseyl vos daven, que us levàssets d'aquest logar. E
no us hauria mester per nuyla re que ho féssets, per què vos prec
que
e yo anar-les hé metre, e ma companya, cerca del val. E manats
a vostra companya que, si los moros exien a nós, que
quar dels altres mal acorreguts seríem. E jo seré-hi de nuyt e
de dia e d'aquí no exiré tro que Déus vos dó Borriana. E alí menjaré,
e a les vegades manat a vostra companya que
de nuyt així per tandes e que m'acorren".
E nós responem-li que li ho grahíem molt e que enteníem
bé que cor nos havia de fer servey. E clamam Don Exemèn
Péreç de Taraçona e dixem-li ço que Don Bernat Guillem d'Entença nos havia mostrat e pregat,
e él dix que
bé que era de nostra natura; e pregà
ell que volia ésser de sa ajuda e que
Bernat Guillem espantà
nós nos levàssem d'aquel loch, e pesà
dir a aquels qui parlaven ab éls. E, quan Don Bernat Guillem ach ses cledes,
féu-les levar a sos cavallers e als escuders armats tro a
logar on volien estar, que era prop del vail. E, quant ach aguisat
los mantels que féu fer a
se
a la ost. E Don Exemèn Péreç ab sa companya no
partíem les companyes per hores, per tal que mils poguessen soffrir
lo maltreyt.
E una nuyt entre prim son e mija nuyt, exiren los sarraïns
als mantels d'En Bernat Guillem d'Entença, en què estaven les cledes,
e vengren ab foch, e foren bé
de
E levà
són exits a les cledes d'En Bernat Guillem!" e nós sentim aquel brugit, e
los que jahien en la nostra tenda e denant nós dixeren-nos si hi encelarien
cavals. E nós dixem: "No, mas cascú acorre con meylor
pot a peu". E nós sempre de mantinent vestim-nos lo perpunt sobre
la camisa, que anch no esperam que
uns
de ferre al cap, corrén anam tro a les cledes on era Don Bernat Guillem e dixem-li:
"qu'és açò, Don Bernat Guillem?" e dixem-li: "Con vos va?" e él dix: "Seyor,
bé e gint. E veus aquí los moros que cuidaven metre foch a les
cledes, mas, la merçè de Déu, nós les havem bé defendudes".
E dix-nos
per la cama". E nós dixem: "E enviem per estopa a la ost e tragam-ne
la sageta". E faem-ho, e nós mateix tragem-la-li e metem-li
de la estopa ab aigua e faem-li ligar la nafra ab
de
n'entràs a la ost, que nós hi daríem conseyl e el estalviarem tro él
fos miylorat. E él dix: "Seyor, no faré, qui també gorré aquí e meylor
que no faria en la ost". E anch negun rich hom non li vench
acórrer si nós no. E vim que él deÿa valor gran, e soffrim-ho.
Ab tant metem de les cledes que feytes havíem, que estaven
per la ost. E a aquesta part esquerra on estava Don Bernat
Guillem d'Entença faem fer
venia cada
cavallers e escuders a peu. E metem aquí aquels mantels, per
ço que més prop fóssem de Don Bernat Guillem. E
nós menjat, e envià
havien los mantels, e que y enviàssem companya que
E nós vestim-nos nostre perpunt e
la mà, e ab
a les cledes e faem levar
qui estàvem així reposan e nós ab nostre perpunt deslaçat, los sarrahins
viren que la ost durmia e conegren fort bé que
hi era e que nós hi érem; donaren salt bé
a
lo mur e per la barbacana e aduyxeren foch. E havia
en
que veus aquí los sarraïns!" e nós levam-nos tost e laçam-nos los
capels de ferre en la testa. E havíem-nos aduyta
que havia nom Tisó, que era molt bona e aventurosa a
aquels qui la portaven. E volguem-la més levar que la lança
e donam la lança a
los de la ost. E nós exim tots
lexaren
nós, e metem-los-nos denant; e volveren-nos les costes entrò
a la barbacana e metem-los per la barbacana a ins. E can
vim que no y podíem aconseguir en carn, car éls eren pus leugers
que nós, que no vestien gonions ni perpunts, sinó escuts
e lances, entraren-se
ab peyres del mur. E, pus vim que no
dan e que l'í pendríem, tornam-nos-en encobrén-nos dels escuts.
E creats en veritat que
per tal que
del seti, que dixéssem que pel colp que nós havíem pres nos en levàvem.
Mas Nostre Seyor Jhesucrist sap les coses con se deuen fer e con
deu ésser: a aquels qui ben vol fa
a nós, que no volch que preséssem mal ni colp, e presem la vila
així con dejús és escrit.
E, quan vench aenant, foren les caves feites, que exien e
vail. E haguem
de nuyt, ans d'alba, entrò a
que sus, cant se faria alba, que s'armassen tuyt en les tendes suau
e meyns de brugit; e, can nós faríem tocar les trompes, que exissen
los de les caves que havien de esvair la vila e que pujassen per
aquela torre que havia derrocada lo fenèvol, car pujar-hi podien.
E enviam missatge la nuyt per los bisbes e per los richs hòmens
que los dixés que al matí se devia fer açò; e dixem que, si bé u tenien
secret, que la vila de Burriana se pendria matí. E éls dixeren: "Axí
ho vuyla Déus. E digats-nos com". E dixem-los la manera així con nós
la havíem pensada. E tengren-la per fort bona e dixeren que farien guarnir
lur companya, e, quan venria a l'alba, que seria guarnida. E
nós dixem: "Anats en bona ventura e pensats-ho de recaptar, e
nós pensàrem d'apparaylar la cosa con se puxa fer".
E, quan vench al matí, enviaren-nos missatge que éls eren
apparaylats e que manàssem con ho farien. E nós dixem-los:
"Estien apparaylats, que adés tocaran les trompes, e puys, quan
les senten tocar, pensen de pujar en bona ventura". Puys vench a açò
que
de les caves e començaren de pujar. E els sarraïns hoïren que
les trompes tocaven e viren bulir la ost e començaren-se d'escridar
e tocaren tantost lur anafil. E, ans que
cumplir sus alt, ach-hi bé de
aduxeren altres armes sinó almexies. E ach-n'í
e près
e donà-li
quan volch pujar, donaren-li
pòch pujar. E als altres donaren tals cantalades desús, que
tots los escuts los trencaven, sí que, anch per res que y feessen,
no y pogueren pujar. E en aquest envahir que
ab lo fenèvol que tirava e les caves que s'acostaven fort, esbaffaren-se
los sarraïns de dins.
E, quan vench a cap de
e dixeren que, si
lo rey de València, que retrien la vila. E nós dixem-los que
no
retre, que s'aparaylassen de la batayla, que a mal lur pesar la
hauríem. E puys demanaren-ne
daríem los
era, dixeren que farien aquest pleyt, que
ab les robes que sse
açò farien dins
e que hom que
que no
tro a Nulles. E dixem-los que y hauríem acort.
E fo aytal l'acort: que qui guardava la messió que hom
hi feïa cascun dia, e que era loch per què
se podia goanyar mils que per negun loch que hi fos, e
guardan encara que podia haver gran barayla a l'entrar de
la vila entre cathalans e aragonesos e molta altra gent que y
havia estranya, e altra que havia molt pa en la vila que poria
romanir a aquels qui tendrien la frontera; e per açò e per moltes
d'altres coses tinguem per bo que preséssem aquel pleyt. E fo així
feyt: que n'exissen tots dins
en les costes e en les mans. E en aquesta manera aguem Burriana.
E, per tal que sàpien les gents quants hòmens havia en
Burriana, entre hòmens e fembres e tosets, foren
E, quan fo presa Burriana, dix-nos Don Pero Corneil que, si li
dàvem
pogués donar als cavallers qui estarien ab ell e sos obs, que y
estarie ab
mester los cavallers ne quan haurien ops en menjar.
E fo avinença entre nós e él que li déssem
e que él cumpliria aquela estada tro a l'estiu. E dixem-li
si poria romanir e que enviàs per sos cavallers, que nós li
faríem dar los diners a aquel qui él volria. E él dix que no u poria
fer, que tant era gran cosa aquesta, que mester era que
ajustàs sos vassails e que parlàs ab éls. E nós entenem que
deÿa raó e pensam-nos que parlàssem ab Don Blasco d'Alagó
e ab Don Exemèn d'Orrea que y havien cavallers, aquels que y havien
amenats en la ost, e él que
meses, e Don Pero Corneyl seria vengut als
e pregam-los molt carament que éls que romanguessen per
amor de nós tro a
que no u podien fer, per rahó cant los dixem nós e
era cosa faedora e nessessària e que no
ço que no perdéssem tan gran bé con Déus nos havia feyt per minva
de vassails, e éls viren que nós tant ho volíem, dixeren que u farien,
ab que faéssem lur ops a éls e a lur companya. E nós grahim-los-ho
molt.
Ab aytant partim nostra ost e manlevam-los què menjar de mercaders
tro a
a Tortosa. E foren aquí ab nós lo bisbe de Leyda e
e En Guillem de Cervera, qui era seyor de Juneda e puys fo monge de Poblet.
E quan aguem estat
vengren a nós ab
nostre, e dixeren que volien parlar ab nós de gran secret e de nostre
prou. E dix lo bisbe de Leyda a
la paraula, així con la havets acordada". E él dix que no faria, qu'él
era bisbe e havia major dignitat que él no havia, per què feÿa
a él a començar ans que a él: "Que a vós e a mi hi haurà, tant
és gran lo feyt, que y pusquam conseylar lo rey". E començà de dir
lo bisbe: "Seyor, vós sabets bé quant hé jo ab vós de natura e En
Guillem de Cervera, ni con devem voler nostre prou ni vostra honor ara, veén
d'una gran messió que vós vos sóts emparat, e tal, que entenem
que no la porets complir". E nós demanam-los qual. E
éls dixeren: "Aquesta que havets emparada de Burriana. Car vós
sabets, e nós sabem-ho aitambé con vós, que vós no n'havets tresaur
ni vós no havets gran renda ni no havets pa en loch
del món, ans sóts enbargat de viure anan per vostra terra. ¿con
cuydats, doncs, vós fer tan gran messió en aquel loch, e que sia
tants cavallers, e que no y poran viure meyns de batayla o de
morir, e vós no
lo bisbe vos ha dit ço que jo us volia dir, que d'un acort ne som
e de
e vós no poríets retenir Burriana".
E sobre les paraules que nós haguem hoïdes d'éls responem-los
així, però pesà
dels pus savis hòmens que nós havíem en nostres regnes, e ayxí
con nós havíem esperança que
Mas Nostre Seyor nos donà gràcia pel bé que nós havíem
de fer en les altres coses que venien aenant, en guisa que presam
poch les lurs paraules e desdeýem-les. E dixem-los així: que
nós creýem bé que éls ho deÿen a bon enteniment, mas ja fos que
éls ho dixessen per guardar-nos d'embarch e de messió, que aquel
embarch e aquela messió volríem soffrir e soffriríem; e que
aquesta vegada provaríem en totes guises si la poríem tenir, pus
Déus la
creuria d'aquel conseyl.
Ab aytant partim-nos d'éls e anam-nos-en en Aragó e fom
a Terol.
de N'Exemèn d'Orrea, que era en Burriana. E nós jahíem en
nostre lit, e tocaren a la porta, e dix-nos
hi havia de N'Exemèn d'Orrea e que aduÿa bones noves. E nós
dixem que entràs en bona hora, pus bones noves aduÿa. E
messatge, quan fo entrat, demanà
nós dixem que dar-la l'íem, segons les noves que aduÿa. E dix
él que n'era pagat; e comptà
enviat
éls nos retrien mantinent Paníscola: "E envia-us mi aquí ab la
carta que
que havia en Terol, qui sabia ligir d'algaravia, e trobam
les paraules de la carta segons que
E sobre açò hoïm nostra missa de Sent Espirit e l'offici de Sancta
Maria, per ço que él e la sua mare nos guiàs en aquesta
fazenda e en totes les altres que nós faríem. E faem adobar
de menjar mentre hoíem la missa e menjam e sempre mantinent
cavalgam. E ab nós no havia sinó
escuders que
adalill que
cassar en aquela montanya algunes vegades plevíem-nos-en
nós que avendríem en la carrera. E al dia que exim
de Terol passam pel camp de Montagut e anam a vilaroja,
que és de l'Espital. E quan vench ans de dia nós nos levam
e passam per
ha població, e puys passam pel riu de les Troytes e exim a la
canada d'Ares e de la canada d'Ares al port de Pruneles et
a Salvasòria et Athemi; e passam pel pla de Sent Matheu, que
era lavors erm, e exim al riu Sech, que va sobre Servera. E,
quan vench a hora de vespres, fom denant Paníscola, de la
part de les viiynes , sobre l'almarge.
E tantost enviam nostre missatge als sarraïns que nós
érem aquí, e éls foren molt alegres. E exiren a nós
e que
e al matí farien a nostra volentat. E tornaren-se
galines de present que
eren. E nós la nuyt, per la serena que feÿa, faÿen barraques
de tapits e de vànoves que nós portàvem, per ço quan nós
vedam que negú no y talàs arbre, car pesaria als sarraïns,
si hom los talàs a la primera entrada; e, sinó pa e vi e
formatge que nós aduýem, no havíem altra carn
mas aquela que éls nos aduyxeren. E, quan vench
al bon matí, al sol exit, anam-nos-en, ab aquela pocha
companya que nós havíem, en l'arenal, denant lo castell,
ab nostres perpunts vestits e ab nostres espaes cintes. E
que
e infants havia en lo castel, meyns de negunes
armes que no portaven, e saludaren-nos. E nós dixem-los
que Don Exemèn d'Orrea nos havia enviat
messatge de part d'éls a Terol que venguéssem, que éls
nos redrien lo castell de Paníscola e que no
si a nós no: "E veem-ne vostra carta que
d'Orrea". E éls atorgaren-nos que ells nos havien enviat missatge
e que farien ses cartes ab nós e que redrien lo castell. E
nós atorgam-los lur ley e aqueles franquees que solien haver
en temps de sarraïns; e éls dixeren que eren apparaylats de liurar
a nós la vila e el castell. E nós dixem-los que
no eren aquí, per ço con nos veníem tan coytosament; mas que escrivíssem
aqueles coses que
ab éls; e, quant nós fóssem avenguts ab éls, que
que
dar
e
lassús. E
estaven-nos denant; e nós guardàvem-nos bé que negun d'éls no
pogués pendre a les regnes del caval. E, quant vim los nostres que
cridaven: "Aragó!", pujam-nos-en ab los sarraïns en ú. E altre dia
matí anan-nos-en ves Tortosa abs sarraïns que
los vestirs e
con en la carta que era entre nós e éls era contengut. E aquel
dia que entram en Tortosa complim-los-ho tot, sí que en l'altre
dia nos en tornam a Paníscola; e foren venguts los escrivans,
e faem-los les cartes.
E, quan hoïren lo maestre del Temple e de l'Espital que nós
havíem Paníscola, a pochs dies vench lo maestre a
a Exivert, e
e nostre havi les lus havien donades que fossen d'aquels órdens.
E sempre dixeren als sarraïns dels dits lochs que, pus nós havíem
Paníscola, que
n'avien de nostre pare e de nostre avi; e, pus Paníscola era lo pus honrat
logar que fos en aquela terra e que s'era renduda, que
no y havia honta ne vergonya de rènder-se. E tantost éls renderen
los castells. E puys aguem Polpis de mantinent.
E nós havíem donats
a Borriana. E, quant vench a
E vengueren ab nós tro a
falcons gruers per la villa e Don Pero Ferrandes d'Açagra, que vench ab
nós ab
aquels que nós hi havíem lexats. E, estan aquí, faÿen cavalgades
los nostres. E nós no lexàvem la caça, sí que de nostra caça, entre
senglars e grues e perdius, vivíem en nostra casa, de carn,
cavallers, meyns dels altres officials que y eren. E d'aquí faÿen
cavalgades; e goanyam Casteylló de Burriana e Burriol e les
coves de vimromà e Alcalatèn e Vilahameç.
E esperam aquí Don Pero Corneyl de Sent Miquel tro a Nadal,
acordam-nos que faéssem
de Xúchar. E poguem ésser tro a
d'almugàvers tro a
de Burriana e sus, quant nós fom endret Almenara, que anàvem
riba mar, faeren-nos bé
enjós; e sentiren-nos e sempre faeren-ne altre a la mola
de la serra que està entre Murvedre e Puçol; e faÿa
que sabéssem que gran cavalgada venia a ribera de Xúcar,
que aquel era seyal lur. E, quan nós fom endret d'aquela
serra de Murvedre, començaven-les de fer per totes les torres
de València. E nós anam pel secans de sus. E, pus érem sentits,
anam tant con podíem faén tocar les azembles que
lexades los de la denantera, les lurs e les nostres. E passam sobre
Paterna e sobre Manizes a
on tots los altres eren passats. E, quan fom delà al pla,
declarí
E, al passar que nós faýem per Alcócer, uns
d'aquels de les azembles foren a la vila d'Alcócer e tragueren-ne
roba a pesar dels sarraïns; e a nós pesà
combatre. E anam-nos-en a Espiota e albergam aquí,
perquè les azembles no podien anar.
E, quan nós fom albergats, dix
Çahèn tro al sol exit, que él que
E nós enviam-li a dir que l'esperaríem tro al sol exit; que y
enviàs, si enviar-hi volia. E esperam-lo tro al matí; e, quan
vim que no venia, cargam nostres azembles e trobam nostra
algara en ribera de Xúcar; e anam passar a Albalat e estiguem
aquí
poguem pendre sinó
la cavalgada. Mas trobam ordi molt e galines e carregam
aquí d'ordi totes les bèsties quant levar podien. E passam
al pont de Quart e tornam-nos-en en Burriana entre
tres dies.
E, nós estan en Burriana, vench Don Pero Corneyl, entorn
de Nadal. E ach comprat son conduyt aytant
con pòch; e de l'àls aduyx sos diners, que mercat hi trobava hom de
farina e de civada e de vi, que venia per mar. E exim-nos de la
terra, e romàs aquí Don Pero Corneyl ab aquels
E començaren a garrejar a Honda e Nubles e a Uxó e a Almenara,
car no osaven entrar pus enjús en terra de sarraïns; e faïen de
bones cavalgades. E
e anava a vegades a Almeçora per traure catius dels
sarraïns, que hom ne prenia molts. E parlaren-li
descobria e que aguessen ben d'ell, que farien haver gran goany
a son seyor. E l'escuder dix-los que no
fer bé a son seyor e que li diguessen qual goany era aquel. E éls
dixeren que Almaçora. E l'escuder dix que ben deïen e que iria a son
seyor e parlaria ab ell. Sobre açò vench-se
e dix-li aqueles noves, e él fou-ne molt alegre e pagat.
E sobre açò emprès ab l'escuder que él que faés venir aquels
sarraïns o la
gran bé. E l'escuder tornà là, e vench là
dix Don Pero Corneyl que él que
d'éls daria sengles cavalls e a vestir. E dixeren éls que aquesta
era tan gran cosa, que ells no la porien fer menys d'alguns sarraïns,
parents lurs e amichs. E dix Don Pero Corneyl: "què
faça?" e dix lo sarraí que
E dix Don Pero Corneyl que u faria fer a nós, e féu-los-en carta. E fo
emprès entre éls la nuyt que la devien rendre. E aquí fo Don Pero
Corneyl en celada ab sos cavalls armats bé luny mija milla;
e la
bons e altres, e ell que
ells farien, que pensassen de venir, o ab seyal de foch que
E anaren aquels
e de capels de ferre e espaes que portaven; e no portaven
lances, per ço con no les porien contornar en les torres que y
eren. E entraren laïns, e, així con anaren entran, metien-los en
casa. E dins en la casa havia bé
e
lurs espaes e pujaren-se
E éls pujaren en la torra e defeneren-la bé, e començaren de cridar
que
sarraïns de la vila d'Almaçora combatien-los adés adés. Ab tant
vench lo poder dels cavallers e de la gent que era en la celada;
e, al venir que faeren, trobaren
calada per algarreda e no la havien ben parada; e passaren
lo vail e acostaren la pertxa a la torra e pujaren lassús ab correges
que
deffendre. E, quan los sarraïns viren açò, exiren-se de la vila e
fogiren-ne molts, e tota la roba que y era e
Almaçora.
E puys tornam a Burriana; e, quan haguem aquí estat
E, quan vench aenant, nós venguem, a l'estiu, a Burriana; e
fo aquí ab nós Don Ferrando, nostre oncle, e
e Don Blasco d'Alagó e Don Pero Corneyl e Don Exemèn d'Orrea
e
maestre de l'Espital. E fo acort que faéssem cavalcada
a Algezira e a Cullera. E era nostre acort, que ja havíem vista
Cullera, que levàssem
celadament, que hom del món no u sabés; e, si mester havia
la ost fenèvols alguns, que
calgués cercar; e faem-los metre en
E, quan nós fom a Cullera, albergam sus, denant la vila, entre
Xúcar e
sarraïns de les alcaries e les vaques e
tota aquela costa que és dejús lo castell tro a la torra que és
baxa, en què prenien l'aygua, era tot ple de sarraïns e de sarraÿnes
e d'infans e de bèsties.
E, quan açò viren los de la ost, dixeren la major partida: "Sancta
Maria! Qui podia haver
de part del collet de sus e hauria
lo vespre, lo bisbe de Leyda e Don Ferrando e
a nós a nostra tenda per veer-nos e per haver solaç ab nós; e tiraren-se a
ab nós, e faem-ne exir tota la gent, e dixeren-nos: "Seyor, què us sembla
d'aquest loch?" e nós dixem: "Sí m'ajut Déus, sembla
sia, si fos qui ho faés". E ells dixeren: "Bé y haurà qui ho farà
ab vós en ú, ab que hom haja l'apparaylament". E dixem nós: "Quin
apparaylament volets?" e éls dixeren: "Hauríem ops
dixem-los: "E volríets que la prenéssem, si havíem
ells: "Fer-se poria". E nós dixem-los: "Nós vos en darem
dixeren: "On los havets?" e nós dixem: "Ve
en
nós dixem: "Més val qui ho devina que qui ho cerca". E éls dixeren:
"Ara digats con vos par que u façam". E nós dixem: "Mester és
que vejam en qual loch posarem los geyns, e nós yrem ab
cavallers de nostra companya e pujarem lassús; e dats-nos
home de vostra companya, e estimarem hon posarem los genys". E éls dixeren:
"Fort ho havets ben dit".
E, quan vench al matí, al sol exit, haguem hoïda nostra missa, e
enviam per Don Pero Corneyl e per Don Rodrigo Liçana, e fom tro a
haver
nostres armes e baxam-nos contra
tan prop del castell, que bé y tiraren los balesters de ple en ple. E d'aquí
estimam lo loch e trobam-lo bo per a
parar e guardar, car dedins no havia neguna algarrada ne negun
geny que u poguessen deffendre. E, quan ho haguem vist e estimat,
devalam-nos-en e enviam per ells. E fom a la tenda del bisbe de Leyda,
En Berenguer, per veer-lo e que haguéssem aquí nostre conseyl; e era lo
dia de Sent Johan. E dixem-los con la cosa era faedora, que y podíem
tirar; e, quant la pedra erràs lo castell, que no ferís, ferria de la
part on nós érem, que era tot ple de fembres e d'infants e de bestiar.
E, quant ells viren que la cosa se poria fer, ach-n'í la major partida
que dixeren con ho farien de pedra per als geyns, que en ribera de Xúcar
no n'havia gens, e deÿen-se ver. E nós dixem-los: "
hi sabem, e vejam si la porem haver d'aquel loch. La
hà enviar al riu Sech; e haurà-y mester tota via
armats ab cavals armats que y vagen e
peu. E d'altra part enviarem lajús al riu de Bayrèn; mas tota
via y haurà mester gran companya, que, si
de metre les pedres en lo leny, que no u poguessen vedar. O
altre conseyl: que hajam picadors, e piquen de les pedres de la
montanya e que les adoben així con hom fa a brigoles e a
trabuquets".
E sobre açò dixeren a Don Ferrando que hi dixés. E dix: "Seyor,
acordar-nos ém; no us pes. E adés serem aquí denant
vós". E acordaren-se; e, quant foren tornats denant nós, parlà
Don Ferrando per tots los altres ço que havien acordat e dix:
"senyor, en esta cosa que vós nos havets dita veem gran enbarch
per aquestes raons que nós vos direm: car no seria mester que
vós comensàssets nulla res, si no la acabàvets bé, e en tota
la ost no ha de menjar per
la tenen los sarraïns. E, si
adur aquí lo conduyt o no l'í aduÿen, hauríets-vos-en a levar.
E pendre les pedres tan luny e tan en poder dels sarrahins
no seria leu de fer, e picadors que no ha en tota la ost negun,
ni en Burriana no
car vós no havets encara altre loch en aquest regne". E
nós vim que tots eren en aquest conseyl e haguem-ho a lexar;
e atorgam-los ço que éls deïen.
E, quan fom partits d'aquí, en l'altre dia anam-nos-en
denant Cilla e albergam aquí, per ço quan hi havia bona
asina de leyna e de prats. E, quan venc que haguem dormit
a la sesta, enviam pel maestre de l'Espital e per Don Pero Corneyl
e per Don Exemèn d'Orrea e parlam ab éls en secret, que no y
ach nuyl hom sinó nós e ells, e dixem-los: "Nós havem enviat
per vosaltres, per ço con nos sembla que nós exim mal d'esta terra, car
tan gran ost con aquesta és, que no
los sarraïns nos en prearan meyns e els chrestians. E, si vosaltres me ajudàvets,
jo us mostraria que faríem bon feyt; car, si jo só sols
e us dich
Mas, quan jo hauré acabada ma raó, e Don Fferrando haurà
parlat, no sperarets als altres, mas diga cascú de vosaltres
que tenits per bo ço que jo hé dit. E jo mostrar-vos hé
que farem bon goany e honrat. Les torres hi són de València, e
són en semblança d'uyl d'ome, car aqueles torres guarden
a València de pendre mal moltes vegades que
és-hi la torra de Muntcada, que és de las meylors torres de tota
la orta. E, quant nós vinguem d'aquí ençà, no y lexaren sinó
tan solament los hòmens d'armes, car les fembres e
infans tot ho recuyliren en València. E vis con nos exiren de fora
tota la alcaria, quant passàvem; e, quan no
a l'entrar, no hauran reguardat de nós que
e hauran-hi tornades les fembres e
haver dins
de robes e de conduyt. E jo dar-vos hé conseyl al pendre.
Jo anaré a Burriana e daré ració a tota la ost per a
dies, ab
la torra, d'aquels que jo triaré; e creu que n'í pendré
sinó lo dia que iré e altre dia que dó la ració, e
dia seré tornat a vós ab lo conduyt e ab lo fenèvol. E, quant
nós partirem d'aquí, partir n'ém a honrament de vós e de nós; e
puys, a l'altra vegada, quan tornarem, no
en les torres de València". E sobre açò dix lo maestre de l'Espital,
N'Uch de Fuylarquer: "Sí m'ajut Déu, bona via ha presa nostre
seyor lo rey. E ajudem-li, e dic-vos que jo li ajudaré tant con
pusca". E, quan açò hoïren Don Pero Corneyl e Don Exemèn d'Orrea,
dixeren que u tenien per bo, e que era bon conseyl e noble; mas
dixeren en qual manera
e alguns dels altres. E dixem nós: "Ab lo poder que y havem
e ab la ajuda que vosaltres nos farets la nostra passarà". E enviam
per ells que vinguessen, que ab ells volíem parlar.
Ab tant enviam per Don Fferrando e Don Rodrigo Liçana
e
bisbe de Leyda e per los altres richs hòmens d'Aragó e de Cathalunya
e per alguns altres cavallers que hi havia, bons e
honrats, qui sabien de feit d'armes. E faem partir aquels denant
nós, per tal que no coneguessen que nós havíem parlat
ab ells; e vengren de puys, quan los altres venien. E estrenguem
nostre conseyl, e faem-los tots partir entorn de la tenda
e dixem-los: "Barons, nós som venguts aquí per fer mal als sarrahins;
e ara que iscam de la terra, e tan gran companya con aquí
ha, e que no
sarraïns e sarraÿnes, no hic axirem nós a honor de nós ni vosaltres.
E semblar m'ia que poríem fer
dan de València. E, ab Déu, que no y porem errar". E dixeren éls
cal era. E dixem nós que la torre de Muntcada: "E és molt bona
torre, e ha-y gran riquea, e és de la part de la vila, que no n'hi
a meylor de Quart enfora". E, si mester era, que poria enviar hom
a Burriana per ço que mester fos, sí que
destorbar, car nós seríem entre València e Burriana. "E
anem-la demà assetiar en nom de Déu e pendrem-la e farem-hi
gran goany e honor, per ço quan a
pres aital torre con aquela és. E digats-hi ço què us
en sembla, que la hobra bona par".
E dixeren tots a Don Fferrando que dixés primer. E dix Don
Fferrando: "Bé
pogués acabar; mas en la ost no ha conduyt, e menys de conduyt
la gent no u poria soffrir ni durar". E nós dixem: "E, qui us
dava conduyt, volríets-ho? diguen-vos-hi aquests richs hòmens
que són aquí e
jo així con los altres passen". E dix lo maestre de l'Espital al maestre
del Temple que y dixés. E dix lo maestre del Temple:
què menjar la ost; mas a
torre de Muntcada que és sobre pres de les turchs de València".
E nós dixem: "Maestre, en esta terra no ha turchs!" e él dix: "Semblar
m'ia que vós preséssets Torres Torres, que és bon loch e és
en
mas més val
serà major honor de nós, si tal loch con aquest, prop de València,
prenem. E pot-se mils fer, que pus fort loc és Torres Torres
que aquesta, mas aquesta val més d'onors e de goany". E sobre
açò dix lo maestre de l'Espital: "La paraula que
jo per bona; e, pus ell bona voluntat ha de goanyar la terra, no romanga
per nós, e ajudem-la-li a goanyar". E dix Don Exemèn d'Orrea:
"seyor, jo tenc per bo ço que vós havets dit, e vós donan a nós
ab què
conseyl, que ho farets". E dix Don Pero Corneyl: "E jo atorch a la
paraula que
E dixem al bisbe de Leyda que y dixés, e dix: "Vosaltres sabets
de les armes, e jo só entrat aquí per servir a Déu e a vós;
e ço que vosaltres farets, faré jo". E dixem a Don Rodrigo Liçana
que y dixés, e dix: "Seyor, vós volets açò, e veg que tots
vos ho conseylen o la major partida; e jo faré ço que vós
volrets; mas los moros ja sabets vós con deffenen força,
e no seria mester que començàssets nulla re, si no la devíets
acabar".
Ab tant responem a Don Rodrigo Liçana e als altres: "Nós vos direm
con ho farem. Nós irem albergar prop la torre
e, quan venrà altre dia, bon matí, combatrem la vila,
e éls defendran-la; e, al defendre que éls faran, que punyaran
en retenir les barreres, los nostres trencaran les barreres;
e, a l'entrar, poran pendre gran dan los moros, car meylors
seran los que
no valrien re que romanrien en la torre ni en l'albarcar. E,
segons que veurem en la batayla, farem; car, si vós e nós
conexem que ells són prenedors, nós irem a Borriana e hirem-hi
ab
companya; e al tercer dia serem aquí tornats ab l'almagenech
e ab ració per a
pus nós així ho deýem; però ab aquesta covinença: que éls
que
que
despesa que nós hauríem feyta per pendre la torre. E enteneren
que era raó ço que nós deíem e atorgaren-ho.
E, quan vench al matí, hoïdes les misses, anaren-se armar
los escuders e gran partida dels cavalers; e meteren-se
de la part dels sas e començaren d'entrar en la vila a peu. E
moros, los meylors, foren tots a les barreres; e, a l'entrar,
moriren, dels moros, bé de
los nostres, que no
torre. E, quan fom prop de l'albacar, vim los sarraïns que
deffenien mal e esperdudament; e faem demanar los maestres
e
jo a Borriana, que aquests de pendre són?" e éls dixeren que bo
era. E dixem: "Ara manats a vostres hòmens que
azembles han, e vendran ab nós, carregades de tot ço que
mester havets". E no menam ab nós sinó
fom prop de Murvedre, esperam les azembles e desplegam nostre
penó; e tots justats passam dejús, riba la mar, e riba mar anam-nos-en
a Burriana. E podia ésser hora de vespres, quan nós entram
en Burriana. E, enans que menjàssem, nós percaçam pa e vi
e civada e moltons, segons de cada
e del maestre e del bisbe aduhien son escrit per pendre ració.
Ab tant, en l'altre dia, al sol exit, manam que donassen
la ració, e preseren-la tota aquel dia. E en l'altre dia moguem
de Burriana e ab nostra batayla feita e ab nostres cavalls
armats, qui podien ésser de
e ab nostre fenèvol e a la hora de vespres fom a la torra
de Muntcada tornats; sí que, de part
les esteles e
les cordes, sí que en l'altre dia a mija tèrcia començam de
tirar. E era tan gran la presa de les femnes e dels enfans e de les
vaques e de l'altre bestiar que era laïns en l'albacar de la torra, que
les pedres que tirava lo fenèvol mataven aquel bestiar; e era
tan gran la pudor que
tirava de dia e de nuyt, que no cessava]
al
e brassaderes d'aur e d'argent e molt drap de seda e d'altres robes
moltes, sí qu'entre
que veneren, e estava
E fo nostre acort que faéssem derrocar la torre e que y estiguéssem
que anàssem a la torra de Museros e que la preséssem ab lo fenèvol
e ab batayla, si la esperaven. E derrocam la torra de Muntcada
e puys anam a Museros e assetiam la torre; e nós començam
de parar nostre fenèvol. E sabem per veritat, per
de la torre, lo qual
manat que no n'hi romangués més de
la torre; e les fembres e
en València. E començà de tirar lo fenèvol a l'altra dia e
tolch dels denteyls de la torre de
meteren-hi orons plens de terra, que, si hi ferien les peres,
que no
fer segetes en semblança de filoses, e metia hom dins estopa
ab foch encès; e tiraven-les los balestés a aquels orons plens
de terra, e enceneren-se. E, quan vench al terç dia, quan los sarrahins
que eren dedins viren que no
que havien feyta, faeren parlar pleyt que
nós volguem-ho, per ço can més los volíem vius que mors.
E, quan nós los haguem preses, vench-nos En Guillem Saguàrdia,
qui era oncle d'En Guillem d'Aguiló, que era pres e
en València, e pregà
era pres, que nós que
quar él creÿa que
que
en aytal manera: que, si él no
ost los catius. E él besà
a
En Guillem d'Aguilló per aquels
e reteren En Guillem d'Aguiló per
E, açò feit, anam-nos-en a Torres Torres albergar. E, enans
que passàssem Alventosa, donaren-nos per los moros
mília, si
per tam poch, per ço quan los mercaders nos cuytaven de ço
que havíem manlevat d'éls per a la ost. E nós pagam aquel
deute e altres e anam-nos-en a Saragoça e puys a Osca.
E nós, estan a Osca, anan per nostra terra envès Saranyena, haguem-nos
pensat que preséssem lo castell que
apelaven Anesa, e
a nom lo Pug de Sancta Maria. E, quan l'aguéssem pres, pensam-nos
qual rich hom hi poríem lexar de nostra terra; e pensam
que
de bones hobres; per què a
qui nos fiàvem devíem comanar aytal loch con aquel era, con
l'aguéssem pres. E per ço quan Don Bernat Guillem d'Entença era nostre oncle de part
de nostra mare, e que
més comanar a ell que a altre home, quan Déus nos
hauria donat aquel loch, que l'haguéssem pres. E nós, anan
pel camí, clamam-lo e tiram-nos ab él fora
"Don Bernat Guillem, vós sóts hom que nós amam e en qui fiam,
e que us tanyets molt per parentesch, e volríem-vos pujar
e dar a vós ahina perquè vós nos faéssets tal servici,
que, del be que nós vos faríem coneguessen tuyt que
ben l'auríem més en vós. Ara nós havem-nos pensada
una cosa en què nos poríets molt servir e per què nós vos
seríem tenguts de fer a vós gran be pel servici que vós nos
haurets feit". E él graí
que nós li prometíem e pregà
seria aquel. E nós dixem-li que nostra volentat era que anàssem
assetiar lo Pug de Cebola, e era prop
quan l'aguéssem pres, que metríem a ell en frontera ab
cavallers. E dixem-li con lo castell estava en pug e era bo e
fort e ben obrat; e que li daríem conduyt a
l'ivern tengués frontera aquí; e, quan venria a l'estiu, que
nós que y seríem e que talaríem València e ab lo mal que
haurien pres de les cavalgades e ab la tala que nós los faríem
que així la maduraríem con fruyta qui la vol menjar. E, quant
nós veuríem que seria hora d'assetiar València ni que ela seria ben
destreta de conduyt, enviaríem per tots nostres richs hòmens e per
ciutadans: "E que
voluntat de Déu, qui
sia presa, tot aquel regne serà pres tro a Xàtiva".
E, quan ell hoí aquest pensament nostre, no
respòs e estech
ell duptava en la paraula que nós li havíem dita, dixem-li: "Don Bernat
Guillem, no duptets, que aquesta paraula de què nós nos som descobertz
a vós molt és bona. E tenits-ho en secret, que hom del món no u
sàpia tro que nós hajam apparaylada nostra fazenda ab què
e prenets ço que jo us dich e plàcia-us molt, car de
no us pot falir la
vos manam que
regne; e, si vós morits en servici de Déu e nostre, paraýs no us pot falir
que vós no l'hajats. E per aquestes
duptar". E sobre açò acostà
do que nós li donàvem; e donàvem-li bon conseyl, que no li
mal pendre, d'aqueles
Ab tant acordam-nos ab él ensemps que manàssem nostra ost
per al Pascor; e manam-la als richs hòmens e a les ciutats
e a les viles. E quan vench aenant, a la entrada de la Caresma,
dixeren-nos per cert hòmens qui venien de València que derrocat
havien lo castell del Pug. E, quan nós ho hoïm, pesà
ab tot lo pesar que nós n'aguem dixem que no
ço que nós hi faríem
manam fer
en Terol. E fom a la Pascha Florida en Terol. E
vingués, començam d'anar; e vench ab nós Don Exemèn d'Orrea
e nostra maynada e Don Pero Fferrandes d'Açagra e
E, enans que vinguessen los altres, anam-nos-en. E nós, a exida
de Terol, per lo camí on anàvem, guardaren los de la ost les bèsties carregades
que portaven les tapieres, car negú de la ost no sabia nostre
secret ni on anàvem ne on no. E quan fom denant Exèrica,
que la talàvem, Don Pero Fferràndez d'Açagra vench a nós e Don Exemèn
d'Urrea, quan haguem menjat, e dixeren-nos: "Seyor, ¿què és açò
que dien-nos, que tapieres levats?" e nós dixem-los que no
en respondríem denant tots, mas que
e parlaríem ab éls e dir-los híem què era ne què no.
E, quant se
feita en gran secret e prec vosaltres e man que tingats
lo secret tro que vegen les gents per què
que jo les hé feytes, per ço car jo vuyl poblar lo pug que
ara ha nom Aneça e haurà nom lo Pug de Sancta Maria. E éls
àn desfeit lo castell que y era, e jo vuyl-lo reffer; e, quan refeit
l'aurem, lexar-hi ém nostra frontera, bona e enfortida; e d'aquí garrejar-los
ha hom tant, tro que València sia així aflaquida
de conduyt, que la puscam assetiar e que la puscam
pendre". E éls dixeren: "Bé
que meyls fórem apparaylats de conduyt e d'altres coses
que ara no som". E coneguem-los, en les cares, que no
e, en la paraula, que no u anagaven bé; e dixem-los: "Barons, plàcia-us
açò que nós havem feit e farem; que per aquesta cosa se conquerrà
València mils que per neguna altra del món".
Ab tant, en l'altra dia anam-nos-en a Torres Torres e
al tercer dia, quan la haguem talada, exim de Torres
Torres e passam per Murvedre, per
lo castell
a Don Exemèn d'Urrea, e
e ell, que tenien la reraguarda. E, quan fom lejús, al pla, que
haguem passat Murvedre, envià
d'Urrea que
a Puçol ab tot som poder, e que
que
que anaven en la mijania acuyliren-se tots a la serra, levats
aquels de valor, qui s'aturaven, e era lo maestre de l'Espital
e
sí que érem bé
hòmens de Burriana, e bé
enviats corredors a València, e ells estaven en celada, sí que
Çahèn, rey de València, isqués, que
ell. E no isqué Çahèn.
E, quan nós hoïm que nostres eren, plagué
al pug e metem nostra tenda e
e albergam alegrament e pagada ab aquels qui eren venguts
de la celada e ab los nostres. E a cap de pochs dies anaren
vinén los nostres richs hòmens que encara no eren venguts
e
foren venguts, partim-los segon la gent que y havia, cascú
a braçes, que faessen la obra; e, si la podien acabar en
dies o en
faessen bona obra. E durà de fer la obra
E, mentre que nós aquí estàvem, fahien-se cavalcades; e en
tan gran gràcia de Déus fo poblat aquel loch, que anch
nuyl hom que cavalgàs sobre
que ab goany no tornàs a la ost o ab poch o ab molt. E anch
neguna cavalgada qui d'aquí exís no fo vençuda per sarraïns:
tant eren guiats per Nostre Seyor. E faem fer per los leyns qui venien a la
mar
passar a la mar cant venien neguns leyns, per ço que mester
era a la ost e per adur conduyt de la mar.
E, quan aguem aquí estat
partir tro que él fos vengut]
per
bona saó, e pregaren-nos de la sua part que venguéssem a Burriana.
E, quant aquests prechs nos faÿen, pensam-nos entre
nós que no havia bé sos ops e dixem-los: "Què
a Burriana? que més li acabaríem aquí que no faríem a Burriana".
E éls dixeren: "En totes guises vos pregam que anets là". E nós
responem-los: "Anar-hi íem de bon grat, mas havem estat malaute,
e ara som en juliol, e, si
pejoràs la malaltia. E digats-li que vénga en bona ventura, que
aquí porà parlar mils ab nós que no faria là". E sobre açò anaren-se
e él vench a l'altre dia. E, quan nós sabem que él venia,
exim de fora, a ell, tro a
besà
con venia, e él dix que ben venia. E nós dixem: "Ben
conoyxem con venits, que bona companya amenats; mas,
de conduyt, con vos va?" e, quan nós li ó haguem dit, él nos
dix: "Entrarem dins, e parlaré ab vós". E, quan nos dix açò e
no
sos ops. E dix-nos que encara devien venir
nós vim que més cavallers amenava que nós no li havíem
manat, aestmam-nos que ço que li havíem dat en conduyt, que
ho agués dat a cavallers.
E, haüdes aquestes paraules, entram-nos-en, e él menjà. E,
quan ach menjat, e nos haguem dormit, enviam-li
missatge que vingués a nós. E vench e dix que volia parlar
ab nós a
part, e que nuyl hom no hi fo, e dix-nos: "Jo no us ho volia
dir, quan vós m'ó demanàs, del feyt del conduyt, car despès
hé ço que vós me donàs en conduit en cavallers la major partida".
"E con? —dixem nós". ¿e no havets aduit conduit a Burriana
per mar e per terra? car nosaltres no n'havem aquí, ans me tenen
gran cuyta los richs hòmens qui són aquí, per ço quan hinc atur,
que no hagen què menjar ni vós no n'hajats aportat!
àvol joch nos havets feyt!" e él dix: "Sí hé en Tortosa
mesura d'Aragó e
E nós dixem: "Per Déu, Don Bernat Guillem! Àvol joch havets feyt a mi e
a vós! Que jo, per fiança de vós, no me n'era apparaylat, e ara no porets
vós tenir loc a mi, ni jo a vós. E
que
si no hic han què menjar, ni
cert que, si no fos per ço con tant havets ab mi de parentesch e
tan vos àm, no sé nuyl hom e
que vós m'avets feit. E, si aquest loch no
per aventura per tots temps, que jamés no
bon lanç". E dixem-li: "Anat-vos-ne e pensats-hi esta nuyt; e nós
pregarem Nostre Seyor que us hi dón bon conseyl, que vós àvol lo
havets donat". E partí
E, quan vench al matí, haguem nós pensat con se poria fer
e dixem-li: "Jo no hic veg altre conseyl sinó aquest: jo
me n'iré a Buriana, e vós dats-me quantes azembles ha aquí vostres.
E, si jo lo y trop, levat lo menjar que hagen los hòmens
escassament, enviar-vos hé tot lo conduyt que hi trop per a
dies. E d'aquí anar-me
per a
levar la ost,
tendal; e manam que no
anada ab sos fiyls, pus en nostra fe era venguda. E enviaren-nos
les azembles, e faem-les carregar de pa e de vi e de civada,
e compram moltons en l'ost e vaques e cabres que havien
amenades de cavalgada. E donam-los ració sempre per a
de la carn. E exim de Burriana e anam a Tortosa e entram-hi
en
carn salada per a
d'aquí, anam-nos-en a Tarragona.
E nós, qui entràvem en Tarragona per el camí desús de Vilasecca,
vim arbres molts en Salou; e estem tot aquel dia,
e, quan vench a la nuyt, que fo sus ora d'alba, Fferran Pèriç de Pina
jahia-nos denant, e dixem-li: "Don Fferran Pèriç, dormits?" e dix
ell: "Seyor, no". E dixem-li: "
conseyl per al pug. Ir, quant passàvem per Vilasecca, vim
arbres a Salou, e creem que hi haja conduyt que leven a Maylorques.
E levat-vos tost, e jo dar-vos hé
ab vós, e emparats-ho tot e digats als seyors dels leyns que vinguen
a mi. E, enans que us en partats, guardats què y ha ne què
no e escrivits-ho tot e trets-ne los timons e les veles. E, així
con ho havíem dit, se féu; e aduxeren-nos los seynors dels lenys,
e tot quan hi havia, per escrit. E trobam que podíem dar ració
de farina a Don Bernat Guillem d'Entença, qui era romas al Pug, per a
e de vi per a
a
a Leyda e manlevam dels prohòmens
los mercaders, e l'àls que romania, enviam-los-ho per
l'aygua a compliment de la ració de la farina e del vi. E d'aquí
anam-nos-en a Osca.
E, nós estan en Osca, vench-nos messatge
era natural d'Osca e havia nom Guillem de Sales e vench per
manament de Don Bernat Guillem d'Entença e de Don Berenguer d'Entença
e de tota la companya
que nós havíem lexada al Pug. E saludà
albíxera, e nós dixem que la li daríem segons les noves que
aduÿa. E él dix: "Les noves són tals, que a vós plauran, e que
alegre". E dix: "Veus aquí les cartes dels richs hòmens e dels
cavallers que vós lexàs al Pug. E dien que Çaèn, ab tot lo poder
de Xàtiva tro en Onda, e que eren bé
mília hòmens de peu, vingueren aytal dia al sol ixit, gran maití,
per combatre al Pug; sí que
per córrer València, eren tornats al Pug e faeren saber a Don Bernat
Guillem d'Entença e a Don Berenguer que Çaèn venia ab tota sa ost. Ab tant hoïren
lur missa e preseren lo cors de Jhesuchrist aquels qui pres no l'havien,
e exiren tots armats fora
que pejor los seria, e pus tost los pendrien, que si
trobaven de fora, e que
haver la batayla ab éls.
E entretant los sarraïns vengueren e donaren en la denantera
los peons de la frontera de Xèrica e de Sogorp e de Líria
e d'Onda; e aquels que sabien més d'armes metien denant,
e
primeres ferides que els faeren s'agueren a vençre los nostres.
E puys los nostres tornaren altra vegada per la costa a enjús
e cobraren del camp ço que perdut havien. E
se escridaren e cobraren la plaça altra vegada, e els chrestians
tiraren-se a la costa del castell. E, en tant con açò faeren, vench
vots lessús del castell dels que u miraven: "Van-se
e vençen-se!" e a açò los cavallers nostres hoïren-ho e cridaren: "Vergonya,
cavallers, vergonya!" e cridaren tots a
sancta Maria!" e aquels qui eren en la reraguarda dels sarraïns,
qui eren dessús los altres, començaren de fugir primers
que aquels qui eren denant; e van ferir en la devantera los nostres
als sarraïns e obriren-los. E aquí
e durà la vençuda tro al riu Sech, que és entre Ffoyos
e València. E moriren-ne molts qui foren ferits de glay e
altres que no havien negun colp. E moriren dels nostres Ruy
Xeménez de Lúzia, que tant entrà a les primeres ferides, que anch
hom no
Don Xemèn Péreç de Terga, lo major, e
de Don Bernat Guillem; e ach-hi cavallers ferits, mas no que
morissen".
E, quan hoïren açò los de Terol, que la batayla havien
vençuda los chrestians e que y havien perduts mols
cavallers, anaren-se
dia, a tèrcia, foren ab ells. E nós, quant haguem hoïdes estes
noves en Osca, faem-ho assaber a les órdens e anam-nos-en
a la Seu, denant Jhesús Natzaret e ab lo bisbe e ab los canonges
faem cantar
sempre de mantinent e enviam missatge als richs hòmens
que vinguessen a nós. E nós, estan en Daroca, enviam per los
caps de les aldees e haguem los bons hòmens de la vila e pregam-los
e manam-los que
nos havia tan bé guiats, e nós ho volíem, que u farien. E anam-nos-en
a Terol e enviam aytambé per les aldees, e vengren aquí; e
manam-los que dins
appareylades, per ço con volíem conduyt portar per al Pug. E éls dixeren
que u farien e que farien ço que
coses, mas que bé
là
aquestes
enviàssem per les aldees, e que aduxessen lo pa a Sarrió, e que
en la carrera nos trobarien, e que no
ab nostra rècua e ab bé
e entram-nos-en al Pug e anam albergar a les Alcubles.
E en les Alcubles dixeren-nos que Çahèn, rey de València, era en Líria
ab tot son poder e que
"vinga qui venir vol, que nós là entrarem". E exim de les Alcubles
e ab nostres azembles carregades e ab nostres cavals armats
e ab nostra seyera desplegada entram-nos-en al Pug. E Don Bernat Guillem
e Don Berenguer d'Entença e les órdens que y heren exiren-nos accuylir
e En Guillem d'Aguiló e altres que n'í havia. E fom alegres
nós ab ells, e éls ab nós, per la bona ventura que
E no
cavals en la batayla.
E sobre açò enviam messatge a N'Exemèn Péreç de Taraçona, en Aragó,
que
valgués
vench-nos Don Ferrando e Don Artal d'Alagó e Don Pero Corneyl, e vengren
a nós, car havien haüt nostre missatge que vinguessen a nós
al Pug. E haguem missatge que
enviat eren a Terol. E dixem a Don Bernat Guillem d'Entença e a Don Berenguer e a
Guillem d'Aguiló e a aquels cavallers qui eren al Pug que aquels cavals
que perdut havien, que enans que d'éls partíssem los esmenaríem
tots; e grayren-nos-ho molt. E dixem-los encara que
lexaríem la quinta nostra, per ço quan havien ben feyt en la batayla;
e tot açò nos graïren, e que conexien que
mercè. E enviam messatge a aquels qui amenaven los
que eren en Terol que
cavals no gosarien entrar a nós meyns de poder de cavallers.
E nós isquem-hi e anam a Sogorp ab aquests richs hòmens. E,
quan fom a Sogorp e hi haguem estat
E pregam e manam als richs hòmens que dixessen als lurs
cavallers que venessen de sos cavals e que no
carestia neguna, per ço con nós los havíem tan gran mester, mas
que
e encara més. E dixeren que ho farien de bon grat; e parlam
ab los cavallers e vehem los cavals aquels que
e compram-ne
e ab aquels
E els richs hòmens anaren-se
aquí ab
E, açò feit, tornam-nos-en al Pug pel camí de Murvedre.
E, quan fom prop de Murvedre, dixem si passaríem
per la collada que és sobre
prop del castell bé
los altres que meylor seria que passassen per la val de Segon.
E dix
per la collada, que ans seríem passats que éls fossen regoneguts;
e a nós fo
dixem-los: "Vosautres farets així con jo diré. Jo no hi e penó
ne seyera; e hajam
e façam-ne seynera e façam mota de nós e dels cavals. E
nosaltres pendrem les lances e
e irem de costat entrò
als cavals, que cuydar s'àn que hi haja més cavallers
que no y ha". E faem-ho així, e plach a tots aquels que ab nós eren.
E, al passar que
de Murvedre e
mas no
passam e anam-nos-en al Pug. E aquel dia que fom al Pug
partim los
E, quan açò haguem feit, presem comiat de Don Bernat
Guillem d'Entença e de Don Berenguer d'Entença e d'En Guillem d'Aguiló e dels cavallers qui
eren exits a nós tro a Puçol e faem-los-ne tornar, que no
volíem que
lexats los cavals de
ab nós. E anam-nos-en aquel dia a Burriana, e era dia de
dejuni. E, quan haguem menjat, vench En Guillem d'Aguiló tot escaridament,
e dixem-li con venia així tot escaridament, e él dix
que per mar era vengut en
bé los del Pug, e dix que och, fort bé, mas comptaven-hi unes
noves noveles. E era aquí Don Pero Corneyl ab nós. E
dixeren los de nostra companya: "Quinyes noves són aquestes?" e dix
ell: "Dien los del Pug que Çaèn hi serà demà matí ab tot son
poder". E dixem nós a tots los altres qui hi eren: "Nós n'isquem
vuy matí, e no
él: "Sapiats, en veritat, que dien que él sabia lo vostre anar
quant movíets del Pug e que
ha de Caztalla e de Cocentayna ençà, e, tantost con éls
sàpien que vós sóts partit d'aquí que éls que y venrien;
e així
per nient, que no podia ésser, e no haguem cura
d'aqueles noves.
E, quant vench a hora de mija nuyt, tocaren a la porta
de la nostra vila molt fort. E vench a nós lo porter e
dix: "A la porta de la vila toca hom molt fort, e és hom
a caval e diu que vol parlar ab vós". E nós dixem-li
que li obrís. E Don Pero Corneyl jahia denant nós, e nós dixem-li: "E! Hoïts?
les noves d'En Guillem d'Aguiló, si seran veritat?" e Don Pero Corneyl
dix: "A ma fe, temor n'e". E entrà Sanç de Móra, son perpunt vestit
e sa espaa cinta e son capell de ferre que s'ach tolt de la testa,
e dix-nos: "Seyor, Déus vos sal: jo vench aquí per manament de Don
Bernat Guillem d'Entença a Don Pero Corneyl, que a vós no u volia enviar a dir". E
dix Don Pero Corneyll: "Què manament és aquest?" e él dix: "Envia-us
a dir Don Bernat Guillem que Çahèn ab tot son poder serà demà
matí al Pug e deu haver la batayla ab ell; e, si ell vos veÿa
en aytal cas, no us hi faliria, e prega-us que li vengats acórrer".
E nós dixem: "Batayla?" e dix ell: "Sí, seyor, que certament hi devem
ésser est matí". E sobre açò dix Don Pero Corneyl: "Seyor,
jo us diré con ho farets vós: nós irem ab vós tro passat lo
grau d'Orpesa, e d'alí aenant no temets res. E, si pensats tost d'anar,
jo seré tornat a hora a la batayla; e, pus Don Bernat Guillem m'ó ha
així enviat a dir, no li falré". E dixem nós: "Fe que deg a Déu ni a
vós, Don Pero Corneyl, d'altra manera serà. Que jo
aquel logar, e en fe de Déus e de mi sien romanguts aquí, e
nós estan tan prop d'éls, no
de nós". E él dix: "Seyor, no façats, que açò no és per a vós; que
a nós devets enviar per aytals coses con aquests són e vós
no y devets anar". E nós dixem: "Sapiats, Don Pero Corneyl, que no
serà per re del món que jo no vaja là; e partits-vos d'estes paraules,
que no me
"ben sembla rey que no vol desemparar sos vassals així
escondudament". E nós hoïm-ho bé quan ho deÿen. E Don Alaman
de Sàdava era malalte en Burriana e havia
e enviam-li
nós havíem a tornar al Pug per a la batayla. E él prestà
e de grat.
E sempre cavalgam en la mija nuyt e anam riba mar.
E, quan fom passat Almenara, anava nostre capelà ab
nós, e dixem que hoíssem la missa e que
peccat havíem hoblidat, e que preséssem lo cors de Jhesuchrist
cascú. E hoïm la missa e reebé
així, acostà
deÿa, a tot hom que amava,
que serà vuy?" e dixem nós: "A la mia fe, huy se triarà la farina
del breny". E anà
ventura. E, quan fom prop del riu de Murvedre, vench-nos Don
Martí Péreç, qui fo puys justícia d'Aragó, e dix-nos: "Seyor, vós
deuríets enviar
quinyes no ne con estan". E nós dixem: "Anats-hi, donch, vós". E él
dix: "Dats-me
nós fóssem al Pug, de mija legua, vench a nós corrén. E nós,
qui
noves aduÿts?" e él dix: "Bones: que estan fort bé los del
Pug, e no és re ço que us deÿen".
E, quant fom aquí, nós haguem de conseyl ab Don Bernat Guillem d'Etença,
ab los altres que enviàssem córrer València e enviam-hi
los adalils. E foren
sarraïns tro a
uns per leyna, los altres que haguessen què menjar. E, quan foren
venguts, demanam-los de noves si los sarraïns havien feyta
altra justalla per venir al Pug e demanam-ho a cascun dels
sarraïns per sí,per tal que no
no y ha ajustament negú sinó aquels qui eren en la vila. E, quan
hoïm aquestes noves, dixem als cavallers que iríem-nos-en,
car plus valia a éls nostre anar que romanir aquí, e que mils
los enviaríem conseyl e lurs obs de Cathalunya e de Aragó, que
no faríem romanén ab éls. E aquel dia cascun cavaller lexava
a son amich son capel de ferre e bona lança, si la havia. E anam-nos-en
envès Burriana. E dixem a Don Bernat Guillem que se
d'aquela alqueria que ha nom Puçol, e él per nostre manament
tornà-sse
prop del riu de Murvedre; e ab él havia tro a
qui havien cavals e armes e perpunts. E tornà-sse
E, quan él se
de l'almarge qui ven de la mar, anava Miquel
Garcés, qui fo de Navarra e és poblat en Sarayena, e
els troters qui anaven denant cridaren: "A armes!", e Don Pero
Corneyl, qui hoí cridar a armes, va pendre ses armes e brocà
aenant. E nós cuytam-nos e anam-lo pendre per la regna
e dixem-li: "Què serà, Don Pero Corneyl? és apelido d'Exea, açò? Aturats-vos,
e vejam primerament què és, ans que us aravatets".
E era ab nós Don Examèn de Foces e Don Ferrando Péreç de Pina
e Don Fortuny Lópeç de Sàdava; e entre la nostra companya e de
Don Pero Corneyl e Don Examèn de Foçes érem tro a
Don Fortuny Lópeç no havia sinó una barbuda que
en la testa e una garnatxa que
e
sinó ab nostres perpunts e capels de ferre e lances. E, entretant,
los troters nostres tiraren-se a la mar, que
barcha en què anava En Guillem d'Aguiló.
Ab tant vengren
e dixeren que
E manam-los sempre descargar e que gornissen los cavalls. E
dix
Don Berenguer, que encara vos venria a bona hora?" e manam a Domingo
de Fraga,
con abans pogués, que ja vehia con estàvem. E, mentre que faýem
gornir los cavals, vestim-nos
del ferre en peus. E, quan nos calçàvem la dreta, los nostres dixeren:
"Veus-los-vos aquí on vénen!" e gitam-la de la cama e dixem:
"no
al caval. E
que eren bé
e
E, enans que nós nos armàssem, havíem pres los sarraïns a Miquel
Garçés e
fo quan nós faem aturar Don Pero Corneyl. E, quan nós
fom a caval,
tenia-lo a les espatles nostres; e dix-li Don Ffortuny Lópeç de çàdava: "Baveca
diç, metets lo penó denant lo rey e no
e
són molts, e vós sóts aquí ab pochs; aquí no ha àls sinó que
metam denant, e muyra qui estorçre no pusca tro que
recuylir al Pug". E dixem nós: "Don Ferrando Pèriç, no faré,
que anch no fugí ne sé fugir, ans vos dich que ço que Déus me
volrà donar, açí ho hauré ab éls". E nós estiguem en
e éls giraren-se a nós
volch Nostre Seyor, que vinguessen a nós, e partim-nos així. E deÿen
alguns, quan açò fo partit ben a cap de
que nós hi érem e havia vedat que no vinguessen a nós;
e açò no fo re, que Miquel Garcés, qui fo pres, no era a ell vengut
encara, ni nós no havíem seynera ni penó nostre que
conèxer, sinó aquel de Don Pero Corneyl; e puys, quant açò
fo passat, creu que Miquel Garcés los dix que nós érem aquí.
E en tant viren venir Don Berenguer d'Entença e meseren-se per lo linar e
de val de Segon e anaren-se
fom pagats quan los en vim anar.
E en tant, quant éls començaven d'anar, vench Don Berenguer,
e dixem-li que anàs ab nós a Burriana; e dix que u faria
de grat e que no
hora. E cuydam-nos que exissen a nós a la Ràpita, e no exiren.
E, quan fom a Burriana, dix-nos Don Pero Corneyl que menjàssem
e que reposem aquí per tot aquel dia; e dixem nós a Don Pero Corneyl:
"Don Pero Corneyl, no és manera d'armes aytal, car per reposar
pert hom molt a vegades; ni ja, fe que deg a vós, no y
menjarem ni hi romanrem esta nuyt tro a Orpesa". E él dix: "Per què
no?". "Per aquesta raó —dixem nós—: que, si eren los sarraïns esta nuyt en
trenuytada al grau d'Orpesa, per cert tot nos ó afolarien e
destruyrien; e encara no podem ésser passats que
denant nós. E passem esta nuyt a Orpesa e posarem puys aquí
e d'aquí aenant porem anar segurament. E Don Berenguer torn-se
esta nuyt en trasnuytada e no tembrà res, que no sabran
son ardit també con sabrien de nós". E près nostre comiat e
anà-se
E nós manam que nuyl hom nostre no romangués en la
vila e que
e Don Pero Corneyl e P. Palazí. E, quan haguem passat riu
de Millars, vench
vestit e son capel de ferre e
dix P. Palazí: "Veus
Pero Corneyl volguem exir ves ell. E dix P. Palazí: "Jo hi exiré,
que no és per a vós". E aturam-nos, e ell exí ves ell: "¿Con véns axí,
corrén e ab balesta parada, con si tirar volies a nós?" e él dix: "Senyor,
mort só". E demanà-li què havia, e dix que Aven Lop avia dat
salt al comenador d'Orpesa al pinar desà
pres lo comenador. E dixem-li: "Eres tu ab lo comenador?" e él dix:
"seyor, och". "E tu con gosaves venir aquí, si ton seyor era pres?" e véns
ab balesta parada ves nós? més valgra que tiràssets als sarraïns
que a nós". E dixem-li: "Bacalar pudent, con podies desemparar
ton seyor? que tu ja exires de presó, si fosses pres, per
e has-lo desemparat e
Descavalca del caval". E él dix: "Seyor, per què descavalgaré?" e
nós dixem: "Per ço que has feit". E tolguem-li el caval e
e
a peu aprés nós.
E, quant haguem anat de part lo riu
la companya e, quan fo venguda, passam tots
justadament e en hú lo grau e albergam, que ja era escur, a Orpesa.
E aduýem carn de Burriana e pa e vi, e menjam e puys
gitam-nos a dormir e dormim tro a bon matí. E al matí hoïm
missa, que l'Espital tenia aquel loch laores. E aquel dia
anam-nos-en a Huyl de Cona e l'altre dia entram en Tortosa.
E gitam quèsties per viles d'Aragó e de Cathalunya e manam
laora a tots los hòmens qui tenien negun feu per nós e a les
ciutats, que fossen al Pascor, ab host que manaven, sobre
València. E sempre mantinent entram en Aragó. E, quan fom
a Saragoça, vench-nos Don Fferrando e Don Blasco d'Alagó e Don Exemèn
d'Orrea e Don Rodrigo Liçana e Don Pero Corneyl e Don
Garcia Romeu e Don Pero Fferràndez d'Açagra e exiren-nos en manera de
cort, ja fos que nós no la aguéssem manada.
E, nós que havíem estat en Saragoça bé per
o per més, vench-nos missatge que Don Bernat Guillem d'Entença era mort.
E
e acordaren-se que venguessen denant nós e que
la mort de Don Bernat Guillem, per ço que nós fóssem mils acordats
en los feits del Pug de Sancta Maria con ho faríem, pus
él era mort. E vengren tots trists denant nós, e dixeren tots los
richs hòmens a Don Fferrando que
que
cares d'éls que àvols noves havien hoïdes. E dixeren-nos
que
Pèriç de Pina e En Bernat Vidal, qui era hom savi e anava ab
nós. E faem-los-ne exir, e puys Don Fferrando començà la paraula
per él e per los altres e dix-nos axí: "Seyor, totes les coses
del món ha feytes Nostre Seyor e les desfà quant a ell plau. Ara
nós som tenguts a vós de tota re que vostre prou sia, e plauria
molt; e de tot embarch que a vós vingués nos pesaria.
Perquè havem unes noves hoïdes en què vós poríets
meynscabar, si tost no y preníets conseyl. E les noves nos pesen
molt, per él, qui ho valia, e per vós: fem-vos saber que Don Bernat
Guillem d'Entença és mort, e açò sabem nós per cert. E per ço quan él tenia de vós
tan gran cosa e tan honrada e en frontera, mester és que y
prengats conseyl".
E, quan nós hoïm les paraules, fom-ne molt torbat e no
poguem respondre d'una peça per la gran dolor que avíem
de la sua mort. E, quant haguem estat
de respondre a éls e dixem-los així: "La mort de Don Bernat Guillem nos
pesa molt per moltes de rahons: la primera, quan nos tocava de parentiu,
que era nostre oncle de part de nostra mare, e havíem-li comanat
tan car logar con aquest era a nós, del Pug, que per aquell se
pot pendre València e
més que per tot açò que dit havem: per ço car la sua persona era
molt bona e leyal e que
a Déu e a nós, és mort en aquest serviy. Però conortam-nos aytant
d'ell que la sua aima, segons que tot bon crestià deu creure, irà en bon
logar. Mas jo só torbat per les paraules e per la hoïda de la sua mort
e esta nuyt no y poria veer ne entendre per lo pesar que n'havem.
Mas demà, a la missa matinal, venits denant nós, e haurem conseyl
ab vós ensemps con ho farem d'aquel logar". E tots dixeren
que deýem bé e que serien denant nós. E nós, al matí,
hoïm nostra missa en nostra casa, que no volíem exir de fora, per ço
que la gent no conogués lo pesar que n'havíem. E tots foren
aquí, e metem-nos tots en
que
gran feit con aquest. E dixeren-nos que
e que n'haurien lur conseyl e puys que venrien denant nós e
que
de nós, mas, pus ells ho volien, que a nós plaÿa. E anaren-se
acordar e a cap d'una hora tornaren a nós e dixeren a Don
Blasco d'Alagó que dixés él ço que havien acordat, per ço quan
més sabia en lo feit de València que éls no sabien, car él avia
estat entre ells bé per
una peça que no y volia dir, e tots dixeren-li a
volien que él ho dixés, per ço quan més hi sabia que ells; e
dix Don Blasco que diria ço que havien acordat e dix:
"Seyor, aquest és l'acort en què tuyt havem vist e pensat;
e havem a guardar la vostra azina, e no tan solament
la vostra azina, mas la messió que puscats fer en retenir
aquel pug; e veem que vós no havets aquela riquea per
què vós tan gran messió con començada havets puscats acabar.
E, segons ço que a nós sembla, tenríem per bo que manàssets
venir vostra companya, e altre temps poríets haver meylor
aguisat de cercar València e de pendre que ara no havets.
E con més vos costarà aquel logar, si bon cap no devia fer,
pijor és a vós e a nós. E a tot açò podets revenir aenant vós
prenén València; e pendrets-la ab la volentat de Déu". E, estes
paraules afinades, dix Don Fferrando: "Seyor, ¿membra-us quan
començàs açò del Pug, que jo us dix que no u poríets acabar
e que gran messió fasíets, e enbades?" "E en lo conseyl que vos —dix
Don Blasco— som nosaltres tots". E nós volguem saber dels altres
si eren en aquel consel, e atorgaren tots que sí eren.
E responem-los nós que no cuydàvem haver aytal conseyl d'éls
e ço que faýem, per servici de Déu ho faýem, e cosa que hom
de nostre linyatge
no havia feita. E que per la mort de Don Bernat Guillem, qui era
nostre e qui havia vençut en camp el poder del rey de València, e que
havíem acabada la major partida del feit per què el regne de València
se podia goanyar, e que per la mort de Don Bernat Guillem dixessen que
jo desemparàs lo Pug, dirien que tot lo preu havia él de retenir
aquel logar. E tota via mostraria jo que la mia valor és aytal,
que no s'í semblaria la mort de Don Bernat Guillem ne si n'í morien
no serà desemparat, ans goanyarem València ab aquel logar e
tota la altra terra depuys. E neguns de richs hòmens no s'acordà
a aquel conseyl que nós dixem, sinó Fferran Pèriç de Pina
e En Bernat Vidal; aquests no u gosaren dir denant éls, mas
a una part. E manam a tots, així con eren aquí, que al Pascor fossen
ab nós, que: "Nós anam-nos-en mantinent al Pug".
E ab cavallers de nostra maynada tro ab
e Don Exemèn d'Orrea anà ab nós. E manam al fiyl de Don
Bernat Guillem d'Entença, que havia nom Guillem d'Entença, que vingués ab nós; e
podia haver de
a Don Berenguer e a
de l'Espital e del Temple e de Calatrava e d'Uclés. E trobam
que
nós conortam-los de nostra paraula e dixem-los que no s'espantassen
per lur seyor que era mort, que nós seríem senyor, e que
lur pro. E faem soterrar Don Bernat Guillem entrò que
on ell havia promesa sa sepultura.
E altre dia matí, hoïda la missa, enviam per En Guillem d'Entença,
son fiyl, que era alí ab nós, e faem-lo cavaller e donam-li tota
la terra que son pare tenia per nós. E
que veÿen que nós nos capteníem tam bé del fiyl e dels cavallers
qui eren romases del pare, grahiren-nos-ho molt e pregaren
a Nostre Senyor que él nos dés vida per lo gran bo eximpli que
havíem feyt del feit del fiyl e de retener aquel logar. E, quan aquesta
cosa haguem així posada e
lur despesa tro al Pascor, que nós vinguéssem ab nostra ost, nós
volguem que fos cap Don Berenguer d'Entença de la companya, pus Don Bernat Guillem
era mort. E éls saberen que nós nos en volíem anar, e
uns ab los altres acordaren-se e parlaren a
la major partida d'éls del Pug, los uns per faenes que havien
a fer en lur terra, e
que no s'í volien aturar; e de tot açò no sabíem nós res. E avia-hi
nom frare Pere de Leyda, e
Pere que volia parlar ab nós a
volia ab nós anar e que no y romandria. E nós dixem-li:
"per què us en volets anar? que molt hinc sóts necessari: una,
per prehicar-los, l'altra, que, si negú hi venia a hora de mort, mils los
sabríets vós dar penitència que
re". E él dix: "Jo us diré per què me
e d'òmens honrats, dels meylors d'aquest loch, àn parlat ab
mi e dien que se n'iran de dia o de nuyt, quant que vós vos
n'anets". E nós dixem-li: "Açò és gran maraveyla. Que éls agen
vençuda la batayla, e que nós los hajam esmenats los cavals
que havien perduts e que
poden
e nós venríem aquí ab nostra ost e irem asetiar València?" "Sapiats
—dix él— feit és lo via fora; que, si vós vos n'anats,
van-se
morir tro que Déus ho vuyla, si guardar-me
nós dixem: "Anats-vos-ne, e nós tota esta nuyt acordar-nos-hi
hem e retrem-vos respost matí". E anà-sse
en gran pensament, car semblava
mès e que u perdéssem en
prets et a tan gran honor ho haguéssem retengut, e que ara
ho desemparàssem nós e els cavallers, molt nos en seria vengut
gran don e gran mal, ab la onta mesclada.
Ab tant anam-nos gitar e no volguem descobrir les paraules
a nuyl hom qui fos ab nós. E ja fos en temps de gener, que
fa gran fret, contornam-nos la nuyt més de
la
quan haguem molt pensat, adormim-nos per lassedat de vetlar
que havíem feit. E, quant vench entre mija nuyt e alba,
nós nos despertam e tornam a nostre pensament e pensam-nos que
havíem a fer ab mala gent, car e
con són cavallers; e, quan nós ne fóssem partits, no haurien
vergonya d'emblar-se de nuyt o de dia e que
on no ha sinó
havíem nós ja conquesta, pochs o molts, quants anar-se
car fer-ho porien meyns de reguart. E pensam-nos que ab
ajuda de Déu e de la sua mare havíem conquest de Tortosa tro a
Burriana, e, si aquel loch se desemparàs e
l'altre logars que havíem goanyats. Per què
matí fóssem a la església de Sancta Maria, e manam conseyl als cavallers
e a tots los altres e demanam a frare Pere si volia que no
tenguéssem secret de ço que dit nos havia, ans que parlàssem
ab éls. E él dix-nos que no, ans li plahia que
foren ajustats tots denant nós, dixem-los: "Barons, bé conexem e creem
que vós e tots aquels que en Espanya són sabets la gran gràcia
que Nostre Senyor nos ha feita en nostre jovent del feit de Maylorques e
de les altres illes e de ço que havem conquest de Tortosa a ençà; e vosaltres
sóts aquí ajustats per servir Déus e nós. Ara, frare Pere de Leyda
parlà aquesta nuyt ab nós e dix-nos que la major partida de vosaltres
se
que la nostra anada cuydàvem fer a pro de vosaltres e de la nostra conquesta.
Mas, pus entenem que a vosaltres pesa la nostra anada —levam-nos
ém peus e dixem—, nós prometem aquí a Déu e a aquest altar que
és de la sua mare que nós no passarem Terol ne
tro que València hajam presa. E enviarem per la regina nostra muyler
e per nostra fiyla, que és ara regina de Castela, que vinguen, per ço que
entenats que major volentat hinc havem d'aturar e de conquerre aquest
regne, que sia a servici de Déus".
E, quan éls hoïren aquesta paraula, no y ach negú en la església
que no
conortats, que nós no
hajam presa". E éls partiren-se
menjar de les paraules que nós los havíem dites. E, aquestes paraules
dites, e éls partits de nós, enviam sempre nostres missatges a la regina
que vingués a Tortosa e a Don Fferrando, nostre oncle, que vingués
ab ella. E nós estem en lo Pug, depús que aquesta cosa
los haguem dita, bé per
de Paníscola, car no volíem passar Ebre per les paraules que
nós los havíem dites.
E aquel dia que nós havíem donat a la regina que fos
en Tortosa, e Don Fferrando ab ella, enviaren-nos missatge a Peníscola
que eren en Tortosa. E nós enviam-los missatge que
pensassen de venir a Paníscola, car nós no podíem passar Ebre
per la covinença que feyta havíem als cavallers qui eren e
e, quan serien ab nós, nos los diríem la covinença per qual
raó la havíem feita. E, quan éls exiren de Tortosa per venir a
nós, vench-los gran pluja, e ploch tant en aquela saó, que,
quan volgren passar lo riu d'Uyl de Cona, no
sinó
ans que passàs, que vingués a nós a Paníscola e que
assaber que la reyna era venguda e Don Fferrando a Huyl de Cona
e que no podien passar lo riu ab les dones e que
què farien. E nós dixem al missatge que nós anaríem là. E avíem
ja menjat, e cavalgam; e la pluja era cessada, e faÿa tanta
de mar pel vent que faÿa a l'exaloch, que, quan les unes mars
venien sobre
que passaven de la altra part del castell, e quan les altres venien
de part d'Orpesa, passaven aytambé de la altra part del castell
sobre la arena. E anam-nos-en, e l'aygua era bayxada,
d'Uyl de Cona, e no molt; e passam meyns de nadar, mas l'aygua
era encara grandeta, que dava tro a les talles de la sella als
cavals. E trobam aquí la reyna e Don Fferrando a una part
e dixem-los la manera que nós havíem feyta al Pug, per ço car
los cavallers se
en aquel temps ni en aquela saó, e, quan nós entenem la lur volentat,
ja fos ço que no
vençuda, e nós que
havien perduts e que
romanir en aquel loch ni
que y faÿen, per ço con aquel loch era a nós tan senyalat de bona obra
que aquí havíem feyta e que
si nós no la faéssem; per què temem
que ço que nós havíem bé feit, que no l'affolàssem; la altra,
vergonya d'aquest món, que
E sobre açò respòs Don Fferrando, nostre oncle, e dix que
molt d'aquest pensament que nós havíem
feit quan lo volíem metre en obra; car pendre València era gran
cosa, e volíem fer ço que anch hom de nostre liynatge no u pòch acabar,
e que nós no entràssem en nostres regnes; pus tan grans coses
volíem fer, que no poguéssem parlar ab nostres hòmens ni éls ab
nós, que seria cosa que fer no
E la reyna atorgà ço que ell havia dit, car ab
pel camí que així ho dixessen.
E nós vim la lur voluntat, que
Cathalunya e en Aragó; e per tot açò que ells nos dixeren no desemparam
lo bon propòsit que nós havíem e dixem-los que nós veníem
del feyt e sabíem les coses així con les havíem vistes e hoïdes,
e éls no u sabien. E dixem-los: "Don Fferrando, ¿con poríem nós pendre
València, e que
ni ço que éls han sembrat poguessen recuylir? car, si nós
entràvem en Cathalunya ni en Aragó ans que nós haguéssem desliurat
ab nostres hòmens de ço que mester hi seria, ne ells ab nós, haurien
cuylit lur pa que han sembrat, car València e
molt temprada terra; e nós aital vila con València a conquerir, per
fam la havem a conquerir, que no que
haver pa ne conduyt ne secors de neguna part; e açò és lo meyllor
sen que nós fer podem per haver València. E, encara, que
promès, que no passem Ebre ne Terol tro València sia presa, e nostra
covinença no podem trencar. E ab la ajuda de Déu e ab aquels qui tenen nostres
feus en Cathalunya e honors en Aragó e l'archabisbe e els bisbes
prometeren ajuda quan faem la cort en Montsó e
que
han promès, e ab la volentat de Déu, tant hi haurem nós feyt, quan
vosaltres veurets, que appareylat serà de pendre València, e guardar-los
hem bé ans que vosaltres vingats, que ja forment ni ordi
no poran haver segat ans serets vosaltres venguts. E comanam-vos
a Déu; e pensats de venir tost, que la taula trobarets parada,
e nós no
no
tendrien pro, e nós faem-ho. E Don Fferrando tornà-sse
reyna passam al matí l'aygua, que era bayxada, e entram-nos-en
en
dia al Pug, e
e per ço con nos membrà tam bé d'éls.
E sabé Çahèn que nós aquesta cosa havíem tant en cor e sabé
que nós havíem feyta venir nostra muyler e agué gran paor;
e envià Alí Albaca a Fferrando Díeç e que
sa ley que no
vench a nós e dix-nos que volia parlar ab nós, de secret, de gran
nostre pro. E, quan hoïm açò, triam-nos a
en què nós jahíem, e dix que tinguéssem secret. E dixem-li nós:
"pus vós nos deïts que és nostre pro e nostra honor, bé és raó que
ho tingam secret". E dix: "Lo major goany vos ve e
que hanc no vench a hom de vostre liynatge, que Çahèn m'à
enviat missatge per Alí Albaca e
Evangelis que no u descobrís sinó a vós; e dix-me de part d'él e
que açò vos tenria e que
Godalaviar tro a Tortosa e de Tortosa tro a Terol e que us faria
hoïm la paraula, tinguem-la per bona en nostre cor e per bela e que era
gran cosa ço que
una peça pensan, que pogra hom haver anat
de terra, e puys dixem-li: "Fferrando Díeç, ben sabem e veem que vós
nos cercaríets nostre pro e nostra honor; mas aquesta cosa és aytal,
que no
e a punt que podem haver València, e així haurem la galina e
puys los polets". E él maraveylà
quan aquesta cosa rebujàvem, car, si aquesta cosa
e aquest pleyt fos vengut en temps de nostre pare ni de nostre avi, éls
saltaren e balaren de tan gran bona ventura con los seria esdevenguda.
E així tornà-sse
per què era vengut.
E, nós estan en lo Pug, vench-nos messatge d'Almennar, de l'alfaquim
e de
éls podien parlar ab nós, que éls nos rendrien Almenara; e nós
fom molt alegres d'aquel messatge. E cavalgam altre dia matí
en manera con qui vol anar a Burriana e parlam ab aquels
con nós podríem haver aquel loch. E nós anam a Burriana per veer la
reyna e que la conortàssem, per ço con era venguda en la frontera,
que fos ben alegra. E altre dia exim de Burriana e passam per Almenara
e enviam messatge a aquels
tantost con viren nostre penó. E pregam-los que
dia quan nos porien redre Almenara; e dixeren-nos éls que tal
castell era Almenara, que per lo servici que éls nos farien gran bé
los en deuríem fer, per tal que, quan hoïssen los altres moros de la
terra que nós havíem Almenara, que tota la terra se retés a nós, de
Terol tro a Tortosa. E nós dixem-los que mester era que éls se cuytassen
primer que
pleyt de rènder-se; e, si éls havien l'avantatge dels altres, que així
haurien major bé de nós per lo bon començament que éls nos haurien
feyt. E demanaren-nos que
en Almenara, de
a parents lurs, que haurien en aquest feyt lur ajuda,
e que totes aquestes jovades serien de los alguebers, ço són, d'aquels
qui havien desemparat lo logar, qui se n'eren fuyts; e que
de drap de grana
en lo feyt, e que donàssem a aquels
en comte de cavals.
E, quant nós hoïm açò que éls nos dixeren, plach-nos molt,
e atorgam-ho, car diu
dol no pren ço que vol". Ab tant pregam-los que
aquesta cosa porien complir. E dixeren que parlarien ab lurs amichs
privadament primer e endreçarien lo feit en tal manera,
que dins
vinguéssem. E sobre açò nós nos partim d'éls. E denant lo castel
d'Almenara, a vista d'aquels qui havien parlat ab nós, qui eren en
la costa, prenem
presa. E nós fom dels primers acorredors que hanc hi foren e
no lexam oceir la grua, ans la tolguem als falcons e faem-los
pàxer en galina e enviam la grua tota viva a aquels
qui nós havíem parlat nostre pleyt; e enviam-los dir que per estrena
d'Almenara menjassen la grua e que la
tota viva, per ço quan sabíem lur custuma, que no la volien
morta. E éls hagren-ne gran alegria e dixeren a nostre missatge,
a la oreyla: "Digats al rey que haja bon cor, que ço que desija
d'Almenara veurà en breu". E nós fom pagats de ço
que
E al
en la ost de nuyt ab
havíem parlat; e deÿa la carta que vinguéssem a Almenara
cant nós volríem, que acabat era ço que
que
per al bestiar. E nós haguem de les vaques de la ost que havíem
aduytes de cavalgada, e cabres, e levam entre oveyles e cabres
ben
era en la ost, e havia
a
pendre la roba dels lurs hobradors con del seu, que vinguessen
ab nós. E anam a Almenara e trobam tots los sarraïns,
levat l'alcayt del castell, lo qual tenia per Çahèn, en què podia haver
tro a
de la vila e del terme qui eren aquí que
abdues e l'albacar del castell e que éls combatrien ab nós
en u e que fóssem segurs que
Ab tant nós los liuram lo bestiar e dixem-los que al matí,
quan nos haurien liurat lo castell, que anassen ab nós a Burriana
per la roba, e que
vespre, e pujam dins l'albacar nós ab
ab nós e ab nostres escuders; e liuraren-nos
mesquita, que era tan prop del castell, que a pedres grans venidores
nos tiraven, sí que negú no gosava exir defora per fer sa fazenda
per paor de les pedres que tiraven, sí que negú no gosava exir
defora. E, quant vench al matí, que era
qui era en aquel castell per lo senyor. E dixeren éls que
e que parlaria ab éls. E dixeren aquels
lo rey que él és aquí e mana us que de
més volrets: que si vós volets, él vos darà del seu en tal manera,
que vós ho deurets pendre; e, si açò no volets e volets més la mort
que la vida, apparaylada vos és, car adés vos pendrà ans que sia tèrcia".
E sobre açò dix lo senyor del castell que volia parlar ab nós. E
exim defora ab nostres escuts e ab nostres capels de ferre per
tal que no
que nós érem aquí. E él dix que bé
per cert si nós hi érem, que
per Çahèn, rey de València, e era cavaller e conexia bé que a nós no
poria deffendre, car los sarraïns eren ab nós e que ab lo nostre poder
ben poríem forçar lo castell; mas pregava
lo castell, que nós que li faéssem bé, a ell e a aquels qui eren en aquel
loch. E nós dixem que ho faríem de grat, e que s'apparaylàs de exir
e que vingués a nós, e dar-li híem
ó faria; e vench a nós e demanà
havia que
menjats-los havia aquí per defendre lo castell a son senyor; e que
a vestir a aquela companya que y havia. E sempre donam-li
castell e d'aquels de la vila, que ell per nós los complís la roba
que
Ab tant enviam a la reyna
que Nostre Seyor havia feyta tanta de gràcia e de mercè, que
donat lo castell d'Almenara, e que mils estaria alí que a
Burriana e pus asaut. E ela, quant li vench lo missatge, havia
adobat de menjar, e dix que, quan hagués menjat, que y venria. E
açò era en Caresma. E dixeren los cavallers: "Lo rey vos mana
que vingats, que ell ha apparaylat de menjar, e que mils e pus alegrament
menjarets là ab ell que no faríets aquí". E ela, quan
ho hoí, lexà son menjar. E esperam-la tro que vench e exim a
la costa del peu del castell, e nós e ella entram alegrament dins
lo castell e ab gran alegria menjam.
E, quan vench altre dia, vench-nos messatge d'Uxó e de Nubles
e de Castro que, si
castells, pus Almenara havíem; que ben coneixien que Nostre Senyor
volia que nós haguéssem la terra. E dixem-los que vinguessen
en bona ventura, e nós exir-los híem en una torra
que és forcada on se part lo terme d'Almenara e d'Uxó e és
contra Almenara, prop de la Ràpita, la qual havia nom Mencofa
en temps de sarraïns. E no volíem dar dia als castells tots en
ú, que no volien que la
als d'Uxó que exiríem a hora de tèrcia, a ells, altre dia. E donam
dia als de Nubles al tercer dia, que
que és sobre Mancopha e és de lur terme. E que aquí
faríem ab quada
les aljames
hi fossen. E, quan parlàvem ab los uns, los altres no hi eren.
E manam als de Castro que romanguessen aquí ab
nós, e que faríem aquí lur pleyt; e faem lur pleyt aquí per
quantitat d'oveyles e de cabres, e que vestim
que
lur franquees, així con en lur temps ho solien haver de sarraïns;
e donam-los
e
E, quan vench altre dia, faem levar
galines e anam-nos-en ab nostre pa e ab nostre vi a la torra
forcada, així con havíem promès als d'Uxó. E, quan nós
haguem estat una peça, ells vengueren; e nós haguem-los
retenguts
ab nós. E així con vengueren no volguem parlar ab éls tro
que fóssem dinats e que fóssem pus alegres del menjar e del
vi que beuríem. E donam-los oveyles e cabres tro a
cartes de la lur ley, que la tinguessen, e de totes lurs costumes,
així con les solien haver en temps de sarraïns, e que
dretura així con faÿen al rey lur. E éls dixeren qui
açò; e nós dixem que
que no
que així
ab nós sinó Don Ladró e
que
Ab tant metem-nos en la carrera ab éls, e exiren-nos
reebre al peu del Pug ben
alegria; e lexaren les lances tantost con foren denant nós. E dels
lejús ab Don Ladró e ab tots aquels altres sarraïns. E, quan
lo nostre penó fo sus en l'alcàsser, pujam lessús, e per la costa ensús
pujaven los sarraïns ab nós. E dixem-los: "Esperats-nos
aquí, que adés serem ab vós". E presem nostre castell e lexam-hi
nostres hòmens. E puys devalam-nos-en e anam-nos-en a Burriana
e aguem aquel bestiar que havíem promès e aqueles
cavalcadures e aquela roba e donam-los-ho. E acabam tot
açò en l'altre dia, que no esperam lo terç, e enviam-los-ne ab
aytant aquí meteys.
E puys anam-nos veer ab aquels de Nubles; e levam
nostre dinar, e els sarraïns menjaren ab nós, que no volíem
parlar ab éls tro que fossen escalfats del menjar e del vi. E, quan
haguem menjat, faem nostres cartes e donam-los
e cabres e
ab éls al castell, e sempre mantinent reteren-lo
e lexam-hi nostres alcaits e nostres hòmens e meten vetles en cascú
dels castells, així con se tanyia de fer.
E, enans que nos partíssem d'Almenara, reteren-nos Alfàndech
sempre en l'altre dia. E aguem aquests
goanyats. E anam-nos-en al Pug, on era nostra companya, e aguerem
gran alegria ab nós per la gràcia que Déu nos havia
feyta.
E, nós estan aquí al Pug, tenguem-hi la Quaresma; e la
regina tench la meytat de la Quaresma en Almenara
tro a la Pasqua, e nós anam tener la Pasca ab ella; e, passada
la Pascha, ab ella ensems venguem-nos-ne al Pug. E sempre,
al tercer dia de Paschas, vench-nos missatge,
Paterna, cubertament, ab cartes de tota la aljama, que
la vila e
retrien aytambé. E nós dixem-los que iríem là e, quant hi
seríem, que fossen apparaylats de retre los dits castells, e que
observaríem lur ley e totes les costumes que havien en temps
de sarraïns e que
segons que nós havíem emprès ab éls, fom là bé ab
e la regina fo ab nós. E exiren a nós tots los sarraïns e les sarraïnes
ab gran alegria, e dixem-los que
per
gràcies de les bones paraules que los havíem dites e hobriren-nos
les portes, e entram dins. E lexam aquí la regina ab cavallers
tro a
tornam-nos-ne al Pug.
E, quan saberen los sarraïns de València que nós havíem Paterna,
per una ira e dolor que havien de primer los doblà, e
quant tant nos acostàvem a ells. E, nós estan al Pug de Sancta Maria,
haguem nostre acort que no esperàssem àls, mas que anàssem assetiar
València. E era ab nós lo maestre de l'Espital, per nom N'Uch
de Fuylalquer, e
cavallers, e
havia bé
qui n'í havia tro a
qui eren ab nós; e podíem ésser tro a
de liynatge, e havia-hi
de peu.
E fo nostre acort que altre dia, bon matí, moguéssem en nom
de Nostre Senyor e que anàssem assetiar València. E passam
a
mar tro al grau e passam aquí a guau; e, quan fom delà
l'aygua, nós e nostres azembles, a unes cases que havia
en mijania de València e del Grau
que de València]
e estiguem aquí. E d'aquest loc podia haver
E aquí havíem propòsit que esperàssem més companya que
vingués d'Aragó e de Cathalunya ab què anàssem assetiar València.
E aquel dia vehíem cavallers de sarraïns qui anaven entre
nós e la vila, si porien pendre res de la ost; e fahíem bé guardar
nostres cavallers, que no anassen a frau tro sabéssem la terra.
E, quan vench altre dia, ans d'alba, menys de sabuda de nós,
los almugàvers e
a
mal als uyls e no
nos lavaven. E dixeren-nos que almogàvers e hòmens de peu
se n'eren anats a pendre posada a Ruçafa, que havien presa.
E vench N'Uch de Fuylalquer, maestre de l'Espital, a nós e dix-nos:
"¿Què comandats que façam, que tots se
alberchs a Ruçafa?" e nós dixem: "Armem nostres cavals e ab
nostres senyeres desplegades anem-los acórrer; si no, tots són morts".
E dix él: "Que sia feyt vostre comandament". E en tant armam-nos
tots e pensam d'anar ves la alqueria que à nom Ruçafa; e, si
nós no
eren morts o preses. E, quan nós entram per la alqueria, los
sarraïns eren a l'altre cap de la alqueria, e en
faem-los tots aturar.
Ab tant vench-nos En Ramon Çaveylà, comanador d'Aliaga,
e Lop Xeméneç de Lúzia e dixeren-nos que ben podíem retener
volíem veer. E param-nos a aquel portel on hom veu València
e veem estar Çahèn ab tot lo poder de València en
és en la mijania entre València e Ruçafa, on ha unes roques,
e ajusta-s'í aygua quan plou o de les sèquies, la qual torra té ara
En Ramon Riquer. E aesmam-los que y podia haver tro a
a caval, e a peu la major força dels hòmens de València. E
al semblan de nós e d'aquels qui eren ab nós aestmam-los, ho
poch més o poch menys, de
en
porien haver, si brocaven. E nós dixem-los que mal ho deÿen,
quar brocada havia
hon hom brocava, que, fugén, se n'haurían a tornar aquels qui farien
la brocada. "E, encara, no sabem si han los camps regats, e per
les cèquies, e porien caure alguns e pendre gran mal; e, si per aventura
nos aduÿen fugén tro a l'alqueria, que hauríem a perdre la alqueria
per la altra plaça que
d'aquel conseyl, mas que a la nuyt faríem cercar hòmens
de valor, e que guardarien si
no
que
primer dia, que fóssem albergats prop la vila
E nós estigem armats tot lo dia, que anch nuyl hom no
menjà sinó estan en son caval, e solament pa e vi e formatge.
E, quan vench a hora de vespres, giraren lo cap los sarraïns e
tornaren-se
desguarnim-nos e menjam; e, quan haguem menjat, faem armar
bon matí, que haguem hoïdes nostres misses, los sarraïns no exiren
a nós, ans nos lexaren reposar. E estiguem així per
Ab tant anaven-nos vinent richs hòmens d'Aragó e de Catalunya;
e en los primers vench l'arquabisbe de Narbona ab
E la ost anà-y crexén, e
que anch no osaren exir a nós sinó de torneg que havien ab
alguns de la ost; e per assò no y calia guarnir cavals, que ells no s'acostaven
en tal guisa a nós, que nós los poguéssem aconseguir.
E, així con venien los richs hòmens e les ciutats, assetjaven València
tot entorn e acostaren-se més a la vila que nosaltres,
qui de primer érem venguts; e la ciutat que més s'acostà en la
alberga fo Barcelona.
E haguem acort de cal part la assetjaríem, car deÿen tots
los demés que més valia lo seti a la Boatela, e nós dixem
contra aquels que açò deÿen
de Narbona e els altres nobles qui eren ab nós]
per rahó que nós no la poríem assetiar en tan bon loch con
en aquel en què ara érem, per
los ginys endret la porta, pus leu porien exir a éls los sarraïns
e metre foch, que no farien alí on nós érem, quar seria
prop de la lur porta. "E, quar aquest loch és pus luny de la lur
porta, no y osaran exir". E ara, endret on nós érem, pararíem
los genys, e, si
ans que éls fossen tornats a la vila
e, quan vingués que hom volgués cavar a la Boatela ni al
mur, no u poria hom deffendre de les torres, car lo mur venia aquí
hon hauria hom la batayla e exia més enfora que l'altre
mur de la vila. La terça, que, si la ost se mudàs a la Boatela, porien
exir los de la vila, a caval, al pertreyt que venria de la mar a la ost,
e hauria hom a tenir per guardar la ost bé
farien minva a la ost e enug a aquels qui tendrien la guarda.
E, entesa la paraula, acordaren-se tots al conseyl que nós donàvem
e tengueren-lo per meylor.
E sobre açò l'arquabisbe de Narbona, qui era hom coratjós,
dix-nos per què estàvem així, que no faýem neguna re. E
nós dixem-li que sí faríem, que venria nostra ost, e combatríem la Buatela.
E, en tant, fo
feyt e
on era la ost; e faem-los fer mantells qui passaven tots los genys
en què estaven hòmens guarnits. E, en tant, que aquels acostaren
los mantels a unes tàpies que són prop del val e gitaren fusta
e serments en lo val qui era plen d'aygua; e puys passaren
los hòmens armats a la barbacana tro a
hòmens havia passats tres tro a la barbacana, e no
nós creure en la lur paraula e anam-hi per veer si era ver ço que
en deÿen. E, quan vim que
en podien gitar, faem-hi passar
fort bé per cada
E, estan aquí, enviam a Cilla, ab
nostres: Don Pero Fferràndez d'Açagra e Don Exemèn d'Orrea, e combateren-la
bé per
Ciyla.
E nós faem cavar en la barbacana, e éls deffenén cant podien,
vengueren
sus entre prim son e mija nuyt, al grau de València. E vench-nos messatge,
de nuyt, d'aquels qui estaven al grau de València, que galees
hi havia vengudes moltes, e que les aesmaven de
E, quan nós ho hoïm, haguem
tro a
la mar e entre unes canes e la riba en què
e castigam-los que no exissen tro que ells fossen bé en terra
e que y estiguessen, que no exissen de la celada, tro a hora de mija
tèrcia. E
a la nuyt, faeren bé
que ells veessen aquels de la vila, e tocaren ses tabors en semblant
que tenien per seynor lo rey de Túniç. E, quan aquesta algatzara
hagren feita, nós manam als de la ost que en cada
una tenda faessen fayles e, quan vengués que fos escur,
que tots que les encenessen e que moguessen gran crida.
E féu-se en aquesta manera con nós havíem manat, per tal que éls
entenessen que poch preàvem lur hufana. E gitaren, los de la
ost, ben
ho preàvem poch, ço que éls feyt havien, e les galees que
no
Ab tant enviam per la riba tro sus a Tortosa e a Terragona
que
E nós havíem
armar mantinent. E les galees dels sarraïns, quan hi hagren estat
Paníscola. E exí-hi Fferran Péreç de Pina ab sos escuders, del castell que tenia
per nós, ab
e d'altres hòmens que hi havia venguts; e ab los sarraïns de la vila,
que
bé
leyns en tal manera, que cascú dels leyns prenguera
al leny. E ab les
justats, sí que les galees n'agren ardit e fugiren-se
esperar. E vench-nos gran conduyt de pa e de vi e de civada e
de formatges e fruytes e altres menuderies, sí que la ost era tan
gran, que a la derreria que y havia bé
hòmens de peu. E trobava hom tota cosa que hom volgués,
a vendre e a comprar, així con faria hom en
ypoticaris hi havia de Montpestler e de Leyda qui hi venien espècies,
així con faria hom en
a sans. E nós faem tirar nostres geyns moltes vegades havien
torneg los de la ost ab aquels de dins, e brocades que s'í faeren,
sí que
dels cavals armats de la ost més de
sarraïns, a l'entrar que faeren los cavals armats, en lo
deffendement.
Altra vegada, la companya de l'arquibisbe de Narbona hagueren
torneg ab los de dins, e no sabien la custuma dels
sarraïns, que los sarraïns los fugien, per tal que
prop de la vila. E nós veem que la companya de peu s'anaguava,
per ço quan éls fugien, e enviam-los missatge que no
encalçassen, que, si no, los sarraïns los farien gran don. E ells
no se
haguem d'éls, qui n'í moriren de
los brocassen, acostam-nos a éls en
e faem-los tirar. E nós, que
volvem-nos contra la vila a esguardar los sarraïns, que havia
la companya gran de fora;
de sol e
E, Déus que ho volch, no trespassà lo test, e exí
de la testa la punta de la sageta. E nós, ab ira que n'haguem, donam
tal de la mà en la sageta, que trencam-la; e exia
per la cara a enjús, e ab lo mantel de sendat que nós aduýem torcàvem-nos
la sanch, e veníem rient per tal que la ost no se n'esmayàs.
E entram-nos-en en
tota la cara e
nós érem ferit no poguem veer per
cara nos fo deximflada, cavalgam per tota la ost, per tal que la
gent no fos tota desconortada.
E entre Don Pero Corneyl e Don Exemèn d'Orrea acordaren-se
que combatessen la torra que és a la porta de la Boatela,
en la carrera de Sent Vicent; e d'açò cubriren-se de nós e de tots
los altres de la ost. E, quan la hagueren combatuda
lo poder que hi exí d'aquels de la vila, e éls, que
bé, no la pogren pendre e agren-se
en mal con podien éls començar tan gran ardit meyns de conseyl
de nós e dels nobles de la ost, e que estava fort bé can los n'avia
pres ta[n] mal.
Ab tant enviam per los bisbes e per los nobles de la ost e acordam-nos
que, pus comensat era, que en totes guises
que
balesters de la ost, e al sol exit que y fóssem e que
e que de tot en tot los presés hom o que no se
fossen preses. E al sol exit nós fom la; e havia-hi tro a
apparaylats de deffendre la torre, e combatem-los. E éls deffeneren-se
bé e gint, que nuls hòmens no
se deffenien; mas tant fo lo poder de les balestes de nostra part e de
les pedres que
que de sageta no fos ferit. E ab tot açò no
la torre, nós dién-los que la retessen; e
foch a la torra, e, quan éls viren lo foch, esbafaren-se e dixeren
que
que no s'eren renduts de primer. E cremam-los aquí e presem la
torre e tornam-nos-en a la ost.
E, quan aquesta cosa fo feyta, los de dins hagren gran paor
per aquela torra que
giyns de nuyt e de dia. E quan vench aenant, bé a cap
de
d'En Ramon Berenguer d'àger trobaren-lo, e levà
caval, e vench denant nós e dix-nos noves de Çaent, rey de
València, con faÿa ses fazendes ni qual era son conseyl. E dix-nos
que
galees del rey de Túniç, que tan poch li àn profitat; la segona,
d'aquela torra que li havíem feyta cremar; la terça, que veÿa tan
gran ost entorn de sí,que tota València per poch havien assetjada.
E creÿa que longament no podien durar, perquè éls no havien conduyt
a tanta gent con en València havia, d'òmens e de fembres e
de tosets, e per ço quan nós los havíem sobtats, que, ans que cuylissen lur pa, havien setjada la vila;
e que creÿa per cert que longament no seria que nós no la haguéssem.
E, quan aguem oÿt les paraules que
molt a nós e a aquels de la ost quan ho saberen. E,
quan aquest libre és aital, que coses de menuderies no y deu hom
metre, lexam-nos de comptar moltes coses que y foren e volem dir
les majors, per ço que
les coses que foren grans e bones, d'aqueles volem tocar e parlar.
E aytant podem retraure d'aquela ost, que nós, que n'havem feytes bé
les coses que eren mester per ajuda d'ome, sí que
conseyl d'apoticaris con si fossen en Barcelona o en Leyda.
E quan vench aenant, prop de la vespra de Sent Miquel per
envià
él nos enviaria e que parlaria ab nós. E nós dixem que molt nos
plaÿa que vingués, e que
ço per què
hauríem nostre acort e que
aquestes paraules no eren bones per saber a negun hom en la ost
ni a rich home ni a altre, quar molts n'í havia a qui no plaÿa que
València fos presa, que més la amaven que fos de sarraïns que
no que vingués en nostre poder; e aenant ne pot hom conèxer la
prova. E entram a la reyna e dixem-li aqueles paraules que Alí
Albaca nos havia dites e que així era nostre pensament, si a ella
bo li semblava, e que la pregàvem e li manàvem que a nuyl hom
de la ost no u sabés, sinó tan solament nós e ella e el missatge,
que era trujamà. E ela dix que li plaÿen molt les paraules que
nós li mostràvem, que en la nostra honor e e
havia tan gran part con ela, e, si Déus nos honrava e
que li ho grahia, car la esperança del seu bé tota era en nós. E que
tenia per bo que nuyl hom no cabés en aquestes paraules, per tal que
negú no y pogués re destorbar; car ela havia ja vists d'altres locs,
que eren castells, que nostres richs hòmens los volien més per a
que per a nós, e que
creÿa que, pus en les coses menudes ho faÿen, que en València mostrarien
lur poder en guisa que nós no la poguéssem haver. E que
secret tenia per bo sobre totes coses tro que fóssem certs d'aver
València.
E enviam per Alí Albaca que tornàs denant nós e dixem-li que
dixés per què era vengut. E ell dix-nos que les paraules eren
grans e d'aut logar: "E no són per a nós de parlar; mas Çahèn, rey
de València, vos envia a dir per mi que
qui és son nabot, fiyl de sa sor, e d'él enjós és lo més poderós
hom qui sia en València ni e
si Déus ho vol, ans que vós e ell vos parlàs, havem fiança en
Déu que
entraria laïns e que venria a nós ab tot ardit; e donam-li
que
dia matí, al sol exit, seria ab nós, e ladonchs que li enviàssem
al matí, nós li enviam
denant nós, dix que Çahèn, rey de València, nos saludava molt
e dix-nos de la sua part que, quant vendria a altra dia matí,
entre hora de tèrcia e sol exit, que enviàssem
qui guiassen Raiç Abulphamalet, e que venria a nós. E nós
manam a Don Nuno e a Don Ramon Berenguer d'àger que s'apparaylassen al matí
d'exir a son nebot de Çahèn, Raiç Abulphamalet, e que
tro fos vengut a nós; e éls dixeren que u farien.
E en aquest mijà arremiren juntes
a
saber. E vench-nos Don Exemèn Péreç de Teraçona, qui puys fo senyor
d'Arenós, e demanà
Michel Pèriç d'Isor. E nós dixem-li que
d'él con pudia demanar junta hom qui era tan peccador con ell
e de ta[n] mala vida, que paor nos dàvem que
però pregà
enderrocà
e, al fer de la junta, lo sarraý girà-li les costes e fugí. E él encalsà
tro que passà l'aygua de Godalaviar, que
E, quan vench altre dia, ben matí, exí Raiç Abulphamalet
ab aquel sarraý qui havia junyit e bé ab
ben guarnits e ben vestits e en bons cavals e bones selles
noves, que podien entrar en tota bona cort con hòmens bé apareylats.
E nós levam-nos per ell, en nostres cases ben guarnides
e bé adobades, a l'entrar que féu, quan fo prop de nós; e anch
no
abraçar. E estech denant nós en
rey de València, e dix-nos que él no
e que era molt pagat de la nostra vista. E nós dixem-li que Déus li
donàs bonaventura, e que
e
guisa que ell nos hauria que grayr. E él dix-nos que açò sperava
de nós, e que tal érem nós, que cels que nós amàvem
avien tota via bé de nós e honor. E nós convidam-lo, e él dix-nos
que
de la vila, que vedat li era per son senyor, mas que bé
convidat e per honrat de nós. E nós dixem-li que, si no u volia pendre
aquí, que nós li ó enviaríem en la vila; e él dix que
graÿa molt, mas que altra saó hi venria que ell ho poria mils pendre
que ara no feÿa, car no u podia fer. E sobre açò dixem-li que,
si él se volia, que
ab nós tot de secret. E dix-nos él que açò volia e que no parlaria
denant nós, sinó denant
nos fiàssem. E faem-los tots exir de casa sinó nós e ell e
trujamà.
E demanam-li què volia dir. E él dix-nos que
çahèn de nós perquè així l'avíem ahirat, que nostres
osts e nostre poder havíem feyt venir sobre sa terra e son poder que
él tenia; que ell no cuydava haver feyta cosa contra nós, que tant
de mal degués reebre de nostra part. E sobre açò responem-li
e dixem-li que sí havia: que quan nós fom a Maylorques
per conquerir, que
e a Emposta, e el mal que él nos pòc fer, e él e sos hòmens,
en hòmens nostres e en bestiar, que u féu; e combaté
que era dins el nostre regne. Encara d'altra cosa nos tenia tort:
que nós li enviam nostre missatge e que volíem haver pau
e treuga ab él, e, així con en nostra ninea solíem haver e pendre les quintes
de València e de Múrcia, que él nos adobàs ço que
falit de les de València, e faríem-los pleit per
e nós enviam-li Don Pere Sanç per missatge nostre, qui era
notari nostre, e él, menysprean la nostra amor, no
haguem a venir contra él; e amà més
no haver la nostra amor.
E sobre açò respòs-nos él e dix que él no cuydava que
tort nos tingués d'alò, que mentre les quintes prenguem
nós, no era él rey del regne de València, que çeyt Abuceyt
n'era rey. E encara dix-nos més: que les coses havien a
venir a açò que Déus vol: "E açò d'ara que és entre vós e nós, prengam
conseyl que s'adob bé a honrament de vós, car açò vol Çahèn".
E nós responem-li que deÿa bé, e a
dar conseyl, que no a les coses passades. E él dix-nos que volia
saber de nós què volíem fer en aqueles coses que Déus havia ordonades
que vinguessen sobr'éls; per què
nostra volentat, e, si volíem que son seyor nos donàs aver,
que, segons lo poder que él havia, que
bé que la ciutat de València havia pres gran mal d'òmens
que havien perduts per nostre poder, depuys que la batayla del
Pug fo feyta e que talat lo pa e la orta de València, e en aquesta
manera en los altres logars del regne e
e en los meylors. E sobre açò dixem-li que teníem per bo que y
fos la regina e que no volíem que altre hom del món ho sabés,
sinó nós e ella e él, qui parlava aqueles paraules. E él dix-nos
que aquestes eren
de la regina més ne cuydaríem valer e més ne presarien lo
pleyt; l'altra, que
valia més e a nós, car ells sabien bé que de molt hom nos havíem
a guardar que no volien nostre prou en açò ni en àls.
E enviam per la regina; e, quan ela fo venguda, faem-ne
partir totes les dones que ab ella eren vengudes e tots
los altres, e no romàs ab nós d'eles sinó ela sola. E retraguem-li
totes les paraules que haguem haüdes ab Raiç Abulphamalet,
ni él ab nós, així con dessús és escrit. E nós dixem-li que denant la
regina li volíem respondre, més que a
la resposta: que nós érem venguts en aquel logar, e que Déus
nos havia guiats en totes aqueles coses que nós havíem començades
tro en aquest dia, e que les havíem acabades, e que,
pus nós érem aquí, que aquest era nostre propòsit e nostre cor: que negun
temps no partíssem d'aquí tro haguéssem València; e, si el rey de
València queria estorçre aquest mal tan gran que poria ésser en
la presó de la vila, de tant sarraý e fembres e infants que y porien
morir, e perdre tot ço que haurien, que a nós plauria; e açò,
que deïm per bé e per pro d'ells, e que
ab tot ço que portar-se
lur mort; e, si ab lur volentat que
haver, mes la volríem així haver que per altra guisa, per força;
car la major partida de la ost volria lo barreg de la vila, e nós
no
volentat, e àls no
que per força vos haguéssem a fer mal". E dix ell que les paraules
eren fort cares e no les podia deliurar ab nós meyns
d'acort de son senyor e de son avoncle. E nós entenem que deÿa
raó e dixem-li que u faés en bona ventura; e convidam-lo
altra vegada, e no
E, quan vench al tercer dia, él nos envià missatge que,
si
hom nostre, e vench a nós sempre quan él hi fo anat; e dix-nos
que
que la vila no
en faés traure altre major mal d'aquel que treyt n'avíem,
que la
ne posquessen trer tota lur roba, e que hom no
ni
tro a Cuylera, él e éls. E, pus Déus volia que nós la haguéssem,
que él ho havia a voler. E sobre açò dixem-li que
ab la regina solament, que era en aquel conseyl; e él
dix que u tenia per bo e exí
regina e dixem-li què li
que preséssem aquel pleyt, que bé
no la devia hom aventurar, qui haver-la podia de
a altre. E nós entenem que ella nos conseylava bé e dixem-li
que li atorgàvem lo conseyl que ela
hi volíem nós anadir e que sobre açò teníem per bo lo conseyl:
que, si la vila se prenia per força, que greu seria que barayla
no hi hagués gran entre aquels de la ost e nós per àvol
aver ni per roba, ni no devíem alongar ço que tots temps havíem
desijat nostre liynatge d'aver e de pendre; e, encara, si
nós hi fóssem ferit o malaltia que nos vingués en aquest
alongament tro la vila fos presa per força, que
per què tan bon feyt con aquest no faÿa metre a ventura,
e que la feÿa bon cuytar per haver-la.
E sobre aquestes paraules faem demanar Raiç Abuamalet
e responem-li en aquesta manera: "Raiç, ben sabets vós
que nós havem feita gran messió en aquest feyt, però gens per la
messió que nós e nostres hòmens feyta havem ni per lo mal
que hic havem treyt, per tot açò no u romanrà que nós aquest
pleyt vos seguirem e us guiarem tro a Cuylera ab tota
la roba que
traure. E per amor del rey e de vós, qui sóts venguts aquí, volem
fer aquesta gràcia: que se
e ab ço que portar-ne volran.
E él, quant ho hoí, plach-li, e dix que
ja
que nós li faýem. E, quant haguem estat
dia seria; e dix-nos que mester havia
nós dixem-li que sobre demanaven, que la ost sestava molt e
que s'enujava, car no faÿa re, ni era prou lur ni nostre. E tant,
que per alongament de les paraules, que
dia que
paraula fo empresa entre nós e ell, dixem-li que tingués
secret tro que nós haguéssem parlat ab l'archabisba de Narbona,
ab los bisbes e ab nostres hòmens nobles. E él dix que u faria. E
nós dixem-li que hi parlaríem aquel vespre e manaríem cessar que
d'aquela hora aenant no
E, quan açò fo feyt, e haguem menjat e begut e dormit en
l'archabisba de Narbona, que hi fo. E, quan tots foren denant
nós, dixem-los con Nostre Senyor nos havia feytes moltes gràcies,
e entre les altres havia
li devíem molt grayr, e, cant en aquest bé nostre havien gran
part, volíem-los-ho fer saber, per tal que éls se n'alegrassen:
que València era nostra. E, quan nós haguem dit aquest mot, Don
Nuno e Don Examèn d'Orrea e Don Pero Ferràndez d'Açagra e Don Pero Corneyl
perderen les colors, així con si hom los hagués ferits
endret del cor. E de l'arquebisbe enfora e dels bisbes alguns,
qui dixeren que graÿen a Nostre Senyor aquest bé e aquesta mercè
que
ni u graÿren a Déu ni u tengren per bo, sinó que
Don Nuno e Don Pero Ferràndez d'Açagra e con era aquest feit ni
en qual manera. E nós dixem que havíem guiat lo rey de
València e
hòmens e fembres, e que hanaven en nostre guiatge tro a Cuylera
e tro a Dènia, e que
que u tenien per bo, pus feyt ho havíem. E dix l'arquebisbe de Terragona:
"Açò és hobra de Déu, e jo no creu que, de
vós no n'aja la
servats, o que
a Nostre Seyor la amor que us mostra, car ço que vostre liynatge e
vós havets desitjat, e que ara
grayr a Nostre Senyor".
E, quant vench altre dia, a hora de vespres, enviam
a dir al rey e a Raiç Abulhamalet,
per tal que sabessen los christians que nostra era València,
e que negun mal no
metéssem nostra senyera en la torre que ara és del Temple.
E éls dixeren que
reyal e la torra. E, quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam
del caval e endreçam-nos ves horient e ploram
de nostres uyls e besam la terra per la gran mercè que Déus nos
havia feyta.
E ab tant los sarraïns cuytaren l'exir, dels
que havien emprès ab nós, e al tercer dia foren apparaylats
tots d'exir. E nós, ab cavallers e hòmens armats prop de
nós, traguem-los tots de fora, en aquels camps que són entre Ruçafa
e la vila; e haguem-hi a ferir hòmens per mort, sobr'açò, cant volien
tolre als sarraïns robes e emblar algunes sarraïnes e tosets,
sí que anch tan gran gent con de València exia, hon havia
bé entre hòmens e fembres
valent de
Cuylera.
E, quan açò haguem feyt, entram-nos-en en la vila. E, quan
vench al tercer dia, començam de partir les cases ab l'arquibisbe
de Narbona e
los cavallers aquels qui heretats eren en aquel terme; e partim
a les comunes de les ciutats, a cada
hòmens que y havia d'armes.
E, quan vench aenant, entorn de
que partissen la terra del terme de València; e vim les cartes
de la donacions que nós feytes havíem e trobam que eren més
les cartes que no bastaria al terme, segons les donacions que nós feytes
havíem a alguns; e tals n'í havia qui demanaven pocha cosa
e trobaven puys que era
que
de les cartes, tolguem-ne a aquels qui sobre n'avien e tornam-ho
a mesura, sí que tots hagueren de la terra covinentment. E així partí
la terra.
E nós que la volíem partir e hi havíem meses partidors, perquè
a nós seria gran trebayl, Don Asselit de Gúdar e Don Exemèn
Pèriç de Taraçona, qui era lavores reboster nostre en lo regne d'Aragó.
E vengren a nós los bisbes e
"Nós nos maraveylam que tan honrada ciutat con aquesta
és, que és cap de tot lo regne de València, con vós la donats
a partir a Don Assalit ni a Don Exemèn Péreç, que, jassia que éls
sien bons e savis en dret, no fa a ells a partir, ans hi devets
metre dels pus honrats hòmens que havets aquí; e pregam-vos
e conseylam-vos que u façats, car tota la gent ne parla e
dien que no y havenits bé". E nós dixem-los: "Què us semblaria,
donchs, que hi metéssem?" e éls dixeren: "Nós tenim per bo e conseylam
que y metats
loch és honrat, devets-hi metre honrats hòmens". E nós dixem:
"digats-hi, per tal que mils hi responam, quals volets que hi metam,
e sobre açò acordar-nos ém". E éls dixeren que tenien per
bo que y fos lo bisbe de Barcelona, En Berenguer, e
Vidal de Caneles, e
dixem: "Acordar-nos ém sobre açò e respondrem-vos".
Ab tant enviam per Don Assalit de Gúdar e per Don Exemèn Péreç de Taraçona e dixem-los:
"Vejats què m'han dit los bisbes e
que git a vosaltres del partir de les heretats e que y
meta lo bisbe de Barçelona e
d'Orrea". E éls responeren: "Açò ja sabíem nós que vós
ho volíeu, mas pregam-vos que no us en gitets, que honta
hi pendríem". E nós dixem-los: "A mon semblant no
bon sen, que nós los vos derrocarem a la lur travada". E
éls dixeren: "En qual manera?" e nós dixem: "En aquesta: que
la lur volentat, que nós sabem que la terra no bastarà
a les donacions, e hauran-nos-ho a rendre perquè no y sabran
dar conseyl". E éls dixeren: "Pregam-vos que no us ho tolgats,
que honta hi pendríem". E nós dixem-los: "Lexats-ho sobre nós,
que a la longa nós vos en guardarem d'onta e de vergonya".
E éls dixeren que fos a la nostra volentat. E enviam per los
bisbes e per los richs hòmens que vinguessen, e que
de ço que dit nos havien.
E, quan foren denant nós, dixem-los que d'açò que
pregat que
E éls graÿren-nos-ho molt e besaren-nos-en la mà. E sobre
açò esperam
denant nós Don Assalit de Gúdar e Don Exemèn Péreç de Taraçona e dixeren: "Ara conexem
que és veritat ço que vós nos deýets; que nós sabem, per
hòmens de lur conseyl, que no y saben avenir ne y poden donar
conseyl". E nós dixem que al matí enviarem per ells e volrem saber
si partien la terra o què faÿen. E éls vengren e dixeren-nos: "Senyor, sapiats
per cert que nós trobam gran enbarch en aquest feyt
e creem que us ho haurem a tornar. E nós dixem: "Con, tornar? pus
emparats-vos-en sóts, a totes guises hi dats cap". E puys partiren-se
denant nós; e al terçer dia ells hi tornaren, car la gent cridava
e deÿa que en mal punt hi eren aquels partidors, can no partien
la terra e
ho rendrien, car no
"Pus açò nos volets rendre, enviarem per los richs hòmens
e per los cavallers e per los hòmens de ciutat", e que denant tots
que
Lop, e denant tots reteren-nos-ho.
E, quan ho haguem cobrat, demanam a Don Exemèn Péreç de Taraçona
e a Don Assallit de Gúdar e dixem-los: "¿No val més la onta que han presa,
can no saben partir la terra, que si u haguéssem feyt a pesar d'éls
e que us ho haguéssem liurat?" e éls dixeren que
e que n'havíem pres lo meylor conseyl. E nós dixem: "Nós vos mostrarem
ara a partir la terra, e farets-ho així con se féu a Maylorques,
que d'altra manera no
a
que d'aquels a qui n'havem massa dat, que
segons la valor que han". E éls dixeren que ben deýem, e que altra
carrera no havíem, e que així ho farien. E dixem-los nós, encara,
que demanassen les cartes de les donacions, e nós, segons que
veuríem, dar n'íem a aquels segons que lur valor seria. E faeren-ho,
e així partí
fo la vespra de Sent Miquel e l'any de
E, quan fo presa València, vench En Ramon Folch de Cardona,
e entre sos parents e seus vench bé ab
e dixeren que, pus no havien estat al seti, que
pregaven-nos que volguéssem que faessen
en terres de Múrcia. E a nós plach-nos que la faessen; e
hagueren Artal d'Alagó, fiyl de Don Blasco, qui sabia en la terra,
que ja hi havia estat. E al primer loch que vingueren, a qui volguessen
fer mal, fo Bilena. E, quan foren prop Bilena, faeren guarnir
los cavals, e armats tota la companya de les armes que y
havien, e faeren brocada contra los sarraïns de Bilena e tolgren-los
bé les
d'aturar pus, per la força dels sarraïns que era laïns, e hagren-se a
exir de la vila; però tragueren-ne molta roba que trobaren en les cases.
E puys anaren a Saix e faeren-hi
de la vila gran partida. E
e donà a N'Artal d'Alagó sus el capel de ferre, sí que
del caval, e d'aquel colp ach a morir. E, quan viren que fo mort
Artal d'Alagó, tragueren-lo defora e hagren-se
que aquí havien pres; e, així con degren anar pus avant, agren acort
que, pus Artal d'Alagó era mort, que se
cobrats; e la cavalgada no profità a negú, sinó que goanyaren
bestiar per a menjar a la ost. E, açò passat, tornà-sse
E nós haguem de conseyl de richs hòmens qui havien
ab nós estat al seti e ab los cavallers, que sabéssem a qui
havíem heretats; e trobam que eren, menys dels richs hòmens,
cavallers als quals nós havíem dades heretats. E faem-los venir
denant nós e moguem-los nostra paraula en aytal manera: con
Nostre Seyor nos havia feyta tanta de gràcia, que altres reys havia haüts
en nostre loch tam bons o meylors que nós e anch no volch donar
aquesta gràcia e aquesta victòria que nós havem presa a neguns
dels altres; e que nós e éls devíem grayr a Nostre Seyor perquè
éls vehien lo dia que nós havíem goanyada València e, pus València
havíem goanyada, havíem goanyat tot l'altre regne; per què era
mester, pus que Déu tan de bé e d'onor havia feyt a nós e a éls, que la terra,
pus era conquesta, que la tinguéssem. E que nós havíem heretats
porien tornar a lur terra e fer ses faenes e vendre ço que havien
là per venir ací; e que nós la tenríem mentre éls serien là tro a
covinent. E dix Don Ferrando, per sí e per tots los altres, que s'acordarien
e que
pagats d'éls. E exiren a acort e no tardaren molt la resposta; e dixeren
a Don Ferrando que la faés per tots los altres.
E levà
e
que nós los havíem aquí heretats e que
mas pregaven-nos e clamaven-nos mercè que nós que volguéssem
sofferir los pregàries. E eren aquests los prechs que él e éls
nos pregaven: que, així con nós los demanàvem
e que romanguessen en nostre serviy aquí, que
de plaer
e que u tenrien en do, així con de l'heretat, e en mercè]
que
altres
que
ab aquesta gràcia que
e que
a sos vassals. E ach finida sa paraula.
E nós responem-li en esta manera: "En Ferrando, ¿serets vós
pagat de mi, ni els richs hòmens ni els cavallers, d'esta
gràcia que
ho tenrien a gran do e a gran mercè. E nós dixem: "Pus ho tenits
a do e a mercè, que en aquela manera con ho havets dictat, que us
ho atorgam. E aquests plaers e d'altres vos farem nós, per
tal que conegats vós cal seyor havets en nós". E levaren-se
e acostaren-se a nós e besaren-nos la mà per la mercè que
E nós faem armar una galea, que anàssem a Montpestler
per demanar-los que
nós havíem feytes en conquerir València. E anam-nos-en là
e lexam en la terra N'Astruch de Belmont, qui era maestre del
Temple, e N'Uch de Fuylalquer, maestre de l'Espital, e Dom
Berenguer d'Entença e En Guillem d'Aguiló e Don Exemèn Péreç de Taraçona. E levà
En Guillem d'Aguiló, ab cavallés e ab peons e ab almugàvers, e faÿa
mal als sarraïns, aytambé als nostres con als lurs; e sobre açò assetjaren
Rebolet e preseren-lo. E nós érem-nos n'anats, quant
açò fo, a Montpestler. E, quan nós fom venguts a Lates, exiren
a nós los cònsols, e dels prohòmens de Montpestler bé
e En Pere Bonifaci ab éls; e era ell lo més poderós hom de tota
la vila en aquela saó. E Dom Pero Ferrandes d'Açagra e Don Assalit de Gúdar venien
prop de nós; e dix En Pere Bonifaci: "Lexats-nos lo rey, que
molt ha que nós no l'havem vist, e devem anar prop d'ell". E
dix-li Don Assalit que mils hi devien éls anar que Don Pere Bonifaci
ni él. E respòs En Pere Bonofaci que en la lur terra devien ells anar
prop de nós. E nós cenam a Don Assalit que no li ó contrastàs;
e Don Assallit veé que nós li ó contrastàvem e calà
faem semblant de les paraules, mas bé
havia tan gran erguyl.
E en aquela saó havia major poder e
Bonifaci e En Guerau de la Barca e En Bernat de Regordana,
qui era bon clergue en leys, e En Ramon Beceda. E venguem descavalgar
en casa de N'Atbran, qui era nostre batle. E volien-li gran
mal e havien emprès en lo consolat que, si nós no venguéssem
tantost, que li derrocassen les cases. E havien feyt
una pertxa que li havien ferrat al cap primer e anels que havia
deçà e delà, on se tinguessen les cordes, ab què derrocassen les
cases de N'Atbran e de tot altre que ab ell se volgués tenir.
E, quan nos fom albergats en casa de N'Atbran e tocaren
vespres per la vila, vengren los cònsols ab d'altres hòmens
a nós, a la casa de N'Atbran, on nós albergàvem; e pogren
ésser bé tro a
E pujam-nos-en en
d'oreg; e levà
e
per ells e per nós: que us havem en cor d'onrar e de
en car, així con devem fer per senyoria. Ara, sabem que N'Atbran
vos fa creure que él vos pot dar
per cert que açò no és pas ver, car él no ha poder de
dret en
en nós és lo poder e l'haver. E, si per vós no
àvol claveguera en esta vila que a ell e a aquells que
ajudar no
li sofferim per vós, car nós havem poder d'òmens e d'armes
e d'aver, car lo seu poder nient seria. E d'açò us pregam que
E sobre açò levà
matèria.
E, quan ells hagren parlat, responem-los en esta manera:
"barons, aquestes paraules que vosaltres nos mostrats
ara són paraules que no farien a dir a nós, car nós
creem bé que vosaltres nos havets cor de servir; e N'Atbran
nos ha servit e
dels honrats hòmens per liynatge d'esta vila. E, si u volets ben
fer, aquesta és la via: que vosaltres e ell e aquels que haver-hi
porets que guardets les nostres dretures e la nostra senyoria,
car tenguts nos en sóts molt carament per natura gran que
nós havem ab vós e per senyoria; e l'altra, per ço car la vila és
meylorada, pus que Nostre Senyor volch que vingués en
nostre poder. E contrast no deu haver entre vosaltres, sinó
ú: que
així con hom deu fer a sos hòmens e a sos naturals. E ab aytant
partiren-se de nós.
E enviam per N'Atbran e dixem-li aquestes paraules que
dites nos havien, per ço que él no se
e graí
menaces e dix que nós conexeríem lo serviy que él nos faria
de esta venguda en
escalas de Montpeylier
com; e él dix:
ab aquels de la
vénguen honrar; e tirar-los hem tots a la vostra part
E, quan se guarden aquests vostres falces, no serà en lur mà, ans ho
e venjar-vos d'aquels que us volrets venjar ni us tolen esta vila.
E nós dixem-li que fort ho deÿa bé, però que u faés gint e asaut tro
que víssem que
E, quant vench al vespre, que haguem sopat, era nuyt, vengren-nos
bé
meylors entre éls, e vengren ab brandons e ab candeles; e dixeren-nos:
"Senyor, nós som venguts aquí denant vós, e siats vós bé vengut
per
dels
bé
àn dit, que us ho diga: que ells són prests e apparaylats de
així con per lur seyor natural en
ho
que
e de tot ço que éls deÿen los creýem e que
cor d'amar e de fer-los bé, e que tots temps valrien més per nós per
la bona voluntat que éls nos havien. E, en tant, molt alegrament
partiren-se de nós.
E, éls partits de nós, vengren los blancquers; e foren bé
ab brandons de candeles. E dixeren-nos que ben fóssem venguts
con lo bel jorn de Pascha, e que eren venguts denant nós
per
del seynor de
haguessen, ben era
"seyor,
e de fora, quan vós no y
en ajuda e en conseyl los pusch haver quan jo
que són ben vostres per
proferir, per tal que mils los en creats". E nós responem-los
que
que éls nos mostraven; e així con ells nos havien bon cor de servir,
que nós havíem en cor de fer-los gran bé: "E encara graÿm-los
quan éls nos àn ajudat e valgut en les nostres fasendes; que, quan
a vós ajuden, a nós ajuden". E així anaren-se
envià messatge als altres que y volien venir, que tart era, e que
en l'endemà vinguessen a nós; e sobre açò romaseren de venir.
E, quant vench altre dia, al vespre, vengren los orgers ab
brandons de candelas; e foren bé
lur servici, e que eren prests e apparaylats de
així con bons vassails devien
açò dix N'Atbran: "Seyor, ben podets conèxer lo gran alegria
que ha de vós la vila de
que us amen; per què podets dir e
facen, que ells són apparaylats de complir vostre
E no volem tants senyors, que pro n'àn de vós sol; e mostrar-vos
han que éls volen créxer e pujar la vostra senyoria". E nós dixem-los
que molt los graýem les paraules que N'Atbran nos refermava
per ells, e aquesta esperança havíem nós totavia en ells:
que negú no
ho volien, "ab lo nostre poder que nós hi havem, podem-hi fer tota
re que nós hi volem per dretura, car àls no devem nós fer sinó dretura
ço que devem"; e que
los conexíem.
E, quan aquests se
Saunaria e porferiren-nos los cosses e lur haver e tot ço
que éls havien; e que ben fóssem nós venguts, que ara poríem
endreçar Montpestler, si negú nos hi tenia tort. E, aquestes paraules
fenides, dix N'Atbran: "Senyor, ara podets venjar, si negú
vos té tort en Montpestler, a quisque pes, que fer-ho podets". E
nós responem-los: "N'Atbran diu bé e gint, mas lo nostre cor és aquest
e nostra volentat: que, pus avets tant bona volentat de guardar nostra dretura e que us pesaria qui a nós
faés tort, que nós, ço que farem, havem en cor de fer per dret e per raó
e ab conseyl de vosaltres". E enaixí anaren-se
molt alegre e pagat de les bones paraules e de la bona
volentat que havíem vista e hoïda. E, si nós érem bé anagats de
guardar nostra dretura en Montpestler, no romania per N'Atbran
que no
E, quant vench al matí, anam a la missa a la casa dels frares
prehicadors. E, quan nós exim de la missa, trobam bé
tots a una vots deÿen que qui tort nos tenia en Montpestler,
que ara u adobàssem e que demanàssem en veritat quin hi tenia
tort, e que ara
ho hagués. E nós faem-los calar tots e dixem-los que totavia
era nostre pensament que éls nos havien molt amat,
ara ho creýem de tot en tot, perquè coneixíem bé la bona voluntat
que ells nos havien molt amat; e, per ço que nós veýem
en ells, que tots temps los seríem tenguts d'amar-los e de guardar
e de deffendre en tot ço que éls havien ni goanyarien;
e que
en Montpestler e la lur.
Ab tant, enviam messatge sempre a
a
Ramon Beceda e a altres qui eren de lur partida, que vinguessen denant
nós altre dia matí. E éls saberen la gran somouta de la
gent e enteneren que la gent venia així de nuyt a nós; e
traÿen les robes de les cases lurs de nuyt e metien-la en órdens
e en altres lochs de la vila. E, quan vench al tercer matí
que nós fom entrat en Montpestler, que ells degren venir
denant nós et foren nostres porters a lurs cases, que vinguessen,
vench-nos messatge que
que dins
dins aquel mes, no tornaren a nós, e faem-lur emparar tots
lurs béns que nós los trobam e les heretats. E puys haguem
aquel buçó que éls havien feit per derrocar les cases de N'Atbran
e d'alguns amichs de N'Atbran, e ab aquel buçó mateix faem
derrocar les cases d'aquels que
o
les altres, per ço que la vila no
a aquels qui
temien ab él; e d'aquels faem cònsols e conseylers e bayle. E, pus
nós los hi metem, han-ho tengut ells, o aquels que ells hi metien,
tro ara.
E en aquel temps que nós estàvem a Montpestler vench-nos aquí
lo comte de Tholosa e
grans corts d'òmens honrats d'aqueles terres, que
E açò fo
dijous; e
que anch hom vis, de memòria d'aquels hòmens que ara són, car
tot lo sol cobrí la luna, e pudia hom veer bé
cel. E, ab aytant, cant nós haguem bé feytes nostres fazendes en Monpestler,
a bé e honradament de nós, faem armar lo bus de Montpestler,
qui era de
e per terra venguem-nos-en puys a València.
E, quan nós fom en València, trobam grans clams dels
sarraïns que s'eren renduts a nós, e En Guillem d'Aguiló e companya
d'almugàvers e peons, que havien feit aquel mal e
aquela roberia. E enviam per ells, e no volgren venir a nós e
fugiren; e anaren-se
en Aragó, e deçà e delà. E nós enviam per En Guillem d'Aguiló, e
dix que, si l'asseguràvem, que venria a nós; e nós, per tal que
hoíssem d'ell per què
vench denant nós, e dixem-li per què
havia bé servit segons lo be que nós li havíem feyt. E él dix que
havia feit mal als sarraïns e no
desservici. E nós dixem: "Sí havets desservici feyt, per
una, perquè havets feyt mal als sarraïns; l'altra, perquè havets
trencat, que
que nós los havíem promès". E tornà-sse
ço que nós li havíem dat en València, Algerós e Restanya,
e trobam que a altre les havia empenyorades enans que
aquest mal faés, e per açò no les poguem emparar. E envià
a dir que
sarraïns e de la roba,
que aquel mal que havien pres nos pesava. E éls conegren
que
pus que nós fom en la terra.
E, quan açò fo passat, entram en la val de Bayrèn e ab aquels
de Vilalongua e de Borró e de Villela e de Palma, qui eren castells
de rocha grans e forts. E dixeren-nos que, quan l'alcait
de Bayrèn hauria feit pleit ab nós, que tots aquels de la val se rendrien.
E Çaèn era encara en Dènia e envià
ab nós; e nós enviam-li a dir que
E vench en
exí e veé
dar Manorques, que tingués per nós, que
d'Alacant, car él n'era poderós que
e que li respondríem. E, quan vench al vespre, fo aytal la resposta
que nós li faem: que li graýem molt la amor que ell nos deÿa,
e que ben semblava la amor que él nos havia e
can volia més lo castell d'Alacant per nós que per nuyl altre hom;
mas que no
cosa ab ell, car nós havíem covinences ab lo rey de Castela e
havíem partides les terres ja en temps de nostre pare e de son avi, e
que
feyta, no la li volíem trencar. E él dix-nos que coneguéssem
nós que no romania per ell e, pus per ell no romania, que no
hi tenia tort. E, ab aytant, partí
E altre dia aprés d'açò parlam ab l'alcayt de Bayrèn e dixem-li
que ben podia conèyxer que Nostre Seyor volia que nós
haguéssem la terra; e, pus él ho volia, que no
ni traure mal a nós ni a ell; que per talar lo pa ne
no era bo, pus a nós romanien los moros, e que
cor de fer bé; e, pus romanien per tots temps, que per raó d'él no
que a él e a sos parents faríem tant de bé, que tots temps
porien ésser honrats e richs. E él dix-nos que
però que ell tenia tan bon castell, que ben conexíem nós que aulea faria,
si tan tost lo rendia. E nós dixem: "Donchs, pus tan tost no
volets rendre, pregam-vos que
que al dia que nós empendrem ab vós, que no
a la covinença. E él dix que qual segurtat ne volríem. E nós dixem
que
en ostatge. E él dix que s'acordarie e que
dia matí; e nós donam-li acort.
E, quant vench altre dia, matí, tornà a nós e féu-nos aquesta
resposta: que no
sos nabots, mas que juraria ab los meylors
qui eren en aquel castell que ell açò
que
que teníem per bo lo sagrament que
dels meylors que fossen en lo castell, e que
albarrana en fealtat que él nos rendria lo dit castell; e que
faés fer una barbacana entorn d'aquela torre als sarraïns. E pregà
que volguéssem que s'anàs acordar al castell, e al vespre
que él nos rendria respost.
E al vespre ell vench a nós e dix-nos que atorgava lo pleyt
e que
barbacana. E faem nostres cartes e presem dia que dins
que
a
pesset vermeyl, e sos nabots, de vert; e que li donàssem
de terra, entre él e sos nebots, ab aqueles que éls havien; e
del faliment, que
e nós liuram-la a Don Pelegrí d'Atrosil tro que
Déus; e dixem-li que él tenria el castell per nós, can l'auríem cobrat.
E l'alcayt de Bayrèn fo-li bo e avinent e féu-li fer sa obra, així
con ell promès nos havia.
E, quant vench al dia que foren complits los
Don Fferrando, ab los de Calatrava e ab Don Pero Corneyl
e Don Artal d'Alagó e Don Rodrigo Liçana anaren assetiar Billena, e levaren
can nos ho dixeren; e nós dixem-los que anassen en bona ventura
e, si la podien haver, que la haguessen. E anaren-hi e assetiaren-la
e pararen-hi
que tro a
rendre
venir a nós, si podia; e, pus fos ab nós, bé havia fiança en Déu
que
nós fom-nos-ne a Cuylera e no y poguem menar molts cavallers,
car tots eren anats a Bilena, e no poguem justar sinó
tro a
Don Pelegrí d'Atrosillo
que vingués a nós, e ell que li ho havia atorgat. E Don Pelegrí
devalà de la torre, e l'alcait, del castell, e anaren ab ell tro a
servents.
E, quan foren a
l'alcayt a Don Pelegrí que l'esperàs
E, mentre que ell l'esperava, veé que él se despuylava la almexia
que vestia e assech-se en la font e bayà
E, quant se fo banyat, envià messatge a Don Pelegrí
nostre latí, que la febre l'avia pres e que no podia anar. E, quan
açò vi Don Pelegrí, tench-ho a mal senyal, e envià
no osava venir a nós, que apparaylava-se que, si
que
si
combatien; e, si no
dia que ell devia rendre el castell. E, quan haguem sopat, pujam-nos-en
en lo terrat del castell de Cuylera; e, quant vench que
sol fo post
de mantinent, faeren-ne altre; e nós entenem, per la carta que
havia enviada, que
e de mija nuyt aenant començam de passar la barcha.
E havíem enviat, depús que vim los seyals que
a la gola de l'estanyn de l'almarge que ve de Corbera, que havia
feytes grans pluges, e per les grans pluges que havia feytes
exia
meyns de muylar les seles dels cavals, que haurien a nadar;
e metem les seles del cavals e nostres persones en aquela
barcha; e açò faÿa-se per tandes. E passaren los cavals
en aquel passar, bé a anadura de mija legua. E nós lexam la
barcha, e l'altra companya que passassen, pus nós érem passats,
e que vinguessen aprés nós.
E, quan fom aenant, trobam aquel grau que ix de la val d'Alfandech;
e dixem a
lança, si hi havia guau; e no y trobà guau enloch que y pogués
passar, que no hagués a nadar tant con
e pus nós no havíem barcha. E nós dixem: "Passem en bona
ventura, que açò a ffer convé". E passam d'aquela manera
que en l'altra érem passats; e quan fom endret lo castell, a la
ràpita, podia bé ésser hora nona. E faem venir per mar pa e vi
e carn salada, car carn fresca, no la y podíem haver laores. E,
quan nós fom aquí, exí Don Pelegrí d'Atrosillo a nós ab
solament qui vench ab él; e demanam-li con era estat açò per què
faeren aquels seyals. E dix que per ço con los del castell faeren tocar
l'anafil e faeren fum als de les alqueries que
"e nós vim que
semblant de combatre; per què creem que per les alimares
que faem a vós se lexaren de combatre". E nós dixem a donchs
Pelegrí: "Acostats-vos al castell e digats a l'alcayt que nós som
aquí e nostre penó, e que vinga, e parlarem ab ell". Ab tant, Don Pelegrí
s'acostà al castell e dix a l'alcayt ço que nós li havíem dit;
e él respòs-li que vespre era e que
que
d'altra guisa no podia ésser e atorgam-lo-li.
E, quant vench al matí, vench a nós; e nós dixem-li: "Avencedrel,
ben sabets vós la covinença que havets
ab nós, e en cartes que són entre nós e vós, e con vos recebem
per vassayl. Per què us pregam e us manam, per la covinença que avets
ab nós, que vós que
ém ço que havem promès a vós e a vostres parents". E
dix él: "Jo enviaré per los veyls de la vila e de les alqueries, e serem
denant vós; e féts-nos aqueles cartes que nós vos demanarem,
e ab aytant nós vos rendrem lo castell. E, quan
aquest haurets, haurets tota aquesta vayl, que negun castell
no us gosarà contrastar ni revelar contra vós". E, quant vench
a hora de vespres, él vench bé ab
eren en lo castell ni en la vayl, e féu ses cartes ab nós, segons
les demandes que éls nos faÿen; e atorgam-les-li, segons que
raonables eren, e algunes plus, per tal que poguéssem passar
a tan bon loch con aquel era. E, quan foren feytes les cartes, faem-les-lur
donar e empresem ab ells que al matí nos rendessen lo castell.
E levam-nos bon maytí e hoïm la missa e acostam-nos
prop de la vila e del castell; e aquí, denant nós, él vench e son fiyl
e sos parents; e faem pujar nostre penó ab hòmens armats en lo
castell, e renderen-lo
castell establit de conduyt e d'armes, comanam-lo a Don Pelegrí d'Atrosillo
que
E, quan nós fom a Cuylera, hoïm noves de Don Fferrando e
richs hòmens e
car los de dins havien feyta
lo guardava Don Pero Corneyl, e que
e d'altres; e per aquela exida que faeren se n'era levat lo
seti. E puys vengren a nós e tornaren-se
comanador d'Alcaniç ab los frares e ab almogàvers faeren
bastida a Billena; e, ells estan així, aenant vengren los de Billena
e dixeren-nos que, si nós los ho manàvem, que retrien Billena
al comanador. E nós manam-los que la rendessen, e renderen-la
als frares.
E, quant vench aenant, haguem-nos a exir del regne de
València e anam-nos-en en Cathalunya et puys en Aragó;
e lexam la terra a Don Rodrigo Liçana, que
nós estan en Aragó, hoïm dir que en
feyta son cosí de Don Rodrigo Liçana, per nom Pere d'Alcalà, qui
donà salt als moros de Xàtiva per
moros donaren-li salt al pujan de la costa; e venceren los moros,
e fo-y pres Don Pere d'Alcalà ab
d'Entença anà-sse
entre Riba_roja e Manizes, e anch no gosaren exir a él Don
Rodrigo Liçana e
sa carrera, e no
per Torrent e per Cata_roja, no
E nós hoïm estes noves en Aragó: que mal anava als
moros qui eren al regne e que no gosaven exir a les
cavalgades, e que vinguessen al regne, que gran mester hi era.
E nós vinguem e albergam en Hoytura, que
E exí a nós l'arquibisbe de Terragona, per nom maestre Pere
d'Albalat, e ab ell Don Rodrigo Liçana; e acuyliren-nos bé, dién
que gran mester hi era que vinguéssem, e que en bon punt
veníem; e nós dixem que n'érem molt pagats. E no venia ab
nós sinó tro a
parlà ab nós Don Rodrigo Liçana e dix-nos denant l'arquibisbe
que son cosí ab sa companya que
e que l'havien pres, él ab
ne trasquéssem, e que u podíem fer. E nós dixem-li: "Chom?" e él
dix: "Sol que vós iscats de València e manets vostra ost sobre
Xàtiva e que fassats semblant que
mon cosí ab los cavallers". E nós dixem-li que u faríem, que
per açò veníem nós, que tota res que nós fer-hi poguéssem de
bé, hi faéssem.
E faem cridar nostra ost e anam-nos-en al vau de Barragà
e alí esperam nostra ost per
que nós veníem sobr'él e envià
Líria e era ab ell. E maraveylà
son cor e sa volentat de fer-nos tot ço que él pogués fer per
nós ab raó, mas que ells li havien trencada la treuga que nós
li havíem dada, sobre açò, que se n'ach a deffendre; e, si mal
havia feyt, que u havia feit per aquela raó. E nós responem-li que,
si tort li havia feyt negú, que
que de tot en tot nos retés Don Pere Alcalà ab los cavallers;
que açò no sofferríem nós per res e que
E anà-sse
"Hajam tro a
e volem-la veer". E anam là, a aquel coyl agut qui és part del castell;
e veem la pus bela orta que anch havíem vista en vila
ni en castell, e que y havia més de
beles que hom pogués trobar, e les alqueries entorn de la orta,
moltes e espesses; e veem encara lo castell, tan noble e tant
bel, e tan bela orta. E haguem-ne gran gog e gran alegre en nostre
cor; e semblà
venir sobre Xàtiva ab nostra ost, mas per haver lo castell per crestianisme,
e que Déu hi fos servit. E d'açò no volguem re dir a Don Rodrigo,
de nostre cor.
E altre dia, matí, vench a nós Abenferri e dix-nos: "Seynor,
l'alcayt vos rendria de bon grat los preses, mas no u podia
fer, car aquels qui
volien rendre, e tenien-los tan cars, que él no
traure". E, quan nos dix aquela resposta, plach-nos molt; e calam,
per ço car nós enteníem més haver Xàtiva que
el moro e dixem a Don Rodrigo Liçana que açò
a dir l'alcayt: que no
havia ab què traure, e nós que enteníem més en lo castell que
en los cavallers.
Ab tant, anam assetiar lo castell en la bega; e, quan fom assetiats,
fo ab nós Don Rodrigo Liçana ab
al venir, aquel pug si era bo e trobam-hi
Don Rodrigo que poca aygua hi havia per a la ost, e nós dixem-li
que veritat deÿa. E puys enviam Bertran d'Aunés que pujàs al pug
Escardeyno ab
dix-nos que no y poríem parar tendes: "Que, de cabres enfora,
altra re no y pot aturar". E nós pujam en altre pug que y ha e no
ha de costat, que era molt fort; e que cercàssem
baix e que era prop d'aygua, e no
pugs. E tornan-nos-en a la ost e menjam.
E, quan haguem menjat, enviam per Don Rodrigo Liçana e dixem-li:
"Don Rodrigo, hojam missa maytí, que nós havem aestmat
a l'endemà, hoïda missa, faem enselar; e, mentre enselaven los
cavals e prenien les armes, vench Abenferri e dix-nos a una
part, denant lo trujaman nostre, que, si no
los catius. E nós dixem-li que se n'anàs sa carrera, que tant ho avia
tardat, que d'uy més no faríem aquel pleyt. E dixem a Don
Rodrigo Liçana que no
entre nós que pus valia que romanguessen en presó
temps, e que nós aguéssem Xàtiva, pus Déus nos ho havia apparaylat.
E sobre açò fom al pug, e el pug havia
que era fort de la nostra part on lo veýem, e de l'altra part era
pla, que a peu pla hi podia hom pujar. E Déus donà
al peu del pug, en què havia molt bona força e l'aygua d'un
riu que li passava al peu, així con nós havíem mester; e aquí faem
nostra bastida. E talam-los e trencam-los les çuts e
quan nós les havíem trencades, éls les reffeÿen. E la alqueria
havia nom Salent; e passava per allí
que ix de la font d'Ana. E d'aquí sabem, per catius que preníem,
que molt los faýem gran mal en trencar-los les cèquies e els
molins. E nós qui conexíem que gran mal era de la vila, on tan
gran gent havia, de tolre l'aygua on devien reguar e molre
los molins; però no
companya, e alí havia-hi poder gran companya, e car era estret
lo logar.
E l'alcayt envià
en la vila e era de conseyl de l'alcayt; e envià
a dir, per ell, apparaylat era de retre a nós Don Pere d'Alcalà e
cavallers. E nós faem-li aytal resposta: que pus al començament
no
Xàtiva que
gran paor. E
entorn de nós a Xàtiva.
E
al peu de la alqueria, sí havia
nos havíem prestada a Don Garcia Romeu, qui era ab nós ab
que nós li havíem pagats, entre honor e diners
de Don Garcia Romeu Lobo, qui era en temps de nostre pare]
que nós faýem, Barthomeu Esquerdo, qui era adalil, sobre paraules
que havia ab
en la tenda que nós havíem prestada a Don Garcia Romeu.
E nós brocam aprés ell e, a l'entrar que él feÿa en la tenda, anam-lo
pendre als cabeyls e traguem-lo
tenda, ni home seu. E faem-lo liurar als porters, que
per ço que, si moria aquel a qui havia naffrat, que presés ço que
merexia, e, si no, que
E en tant vengren-nos
nom Garcia de Vera, e
que
de nós, qui
onta; que ell era vengut per servir a nós e que no cuydava
reebre tan gran onta per lo servici que faya a nós. E demanam-los
qual onta era aquela que havíem feyta a Don Garcia per què
ell nos enviava a dir estes paraules tan forts. E éls dixeren: "Senyor,
nós les vos direm: ben sabets vós que si nuyl hom se met en
casa de cavaller, ab malefici que haja feit, que segur hi deu
ésser, e majorment en casa de Don Garcia Romeu, qui és rich hom vostre
e honrat molt". E nós dixem: "¿Ha altre clam de nós Don Garcia, si
aquest no?" e ells dixeren: "Bo, mas aquest té ell per molt gran,
e nosaltres". E nós dixem: "Déu ne sia loat, perquè altre clam
no ha de nós sinó aquest! E en aytal clam haver de nós, que
fa cort, que les vostres cases no són esglésies, que aquels qui ferran
o ociuran home, que hom no
aquela no era casa de Don Garcia Romeu, que ans era tenda que nós li havíem
prestada, e que nós no li faýem cosa descovinent perqu'él
nos ho degués tenir en mal; que, si nós veýem ferir
coltel en presència de nós, si nós lo preníem o
e
E encara pus, que can lo traýem de la tenda nostra, no li cuydàvem
haver feyt negun tort. "E digats-li
pus nós li havem feit bé e l'havem clamat senyaladament a nostre
servici, que
tot en tot en aquest temps d'ara, quan nós som sobre tan bon
loch e tan honrat con és Xàtiva. E en açò que nós li enviam
a pregar farà ço que fer deu, e en l'àls erraria molt durament
contra nós e contra sí; car no deu hom cercar a son senyor o a
son amich neguna occasió per què
majorment a son tort. E, si açò no
ne parlarem ab ell cara a cara". E sobre açò partiren-se de nós. E
anch, per messatge que nós li enviàssem, ni que nós l'en parlam,
no
E sobre açò dix Setxi Abenferri a l'alfaquí, en gran secret,
per nom d'En Bahiel: "Lo rey, ¿per què
Xàtiva contra l'alcayt? que nós poríem haver dels meylós de sa companya,
si
quals són". "Per la ley que tenim —dixeren éls— nós poríem haver En Garcia Romeu
ab sa companya, qui
l'alfaquim: "Açò, ¿poríets-ho provar que així
e dir-vos ém chom. Don-nos lo rey
can él venrà parlar ab l'alcayt et ab nós, a l'exir, porà
negun home no y venrà menys de voluntat de son seyor. E, si
metrem-lo dins
parlarà ab nós; e puys conexerà lo rey que nós li deÿm veritat". E l'alfaquim
amenà
veritat, per la fe que deuen a Déu et a vós, que vostres han a ésser; que us
diguen ço que a nós han dit". E nós demanam-los-ho, e éls dixeren-nos
les paraules així con les havien dites a l'alfaquim. E en açò
nós entenem la gran falsia que él nos cercava que
e dixem-los que u preàvem ben poch, que tant preàvem que fos de
dins con de fos. E partim-nos d'éls en semblança que u preàvem poch.
E puys, d'altra part, dixem a l'alfaquim que parlàs ab éls
a
fer: "E, si ells demanaven què seria ço que nós ne faríem, digats-lur
que jamés no partirem d'aquí o que
castells de Xàtiva o Castelló". E ells dixeren que entrarien a l'alcayt
e que y serien bons per ço que
E, quan vench a l'altre dia, tornaren a nós e dixeren que
daria Castelló e sempre, de mantinent, que
seyor; e, si ell havia a dar Xàtiva, que no la daria si a nós no. E
així faem aquest pleyt ab ell. E donà
cobram Don Pere d'Alcalà e
de Don Rodrigo Liçana. E dixem-los que l'alcayt isqués ab nós
defora ab los meylors
e que aquel loch no liuràs a nuyl hom, pus se
si a nós no, per negun temps. E foren tots a aquel sagrament; e havíem
feyts apparaylar setis en lo reyal que nós donam al bisbe
de València, per nom N'Andreu, qui fo prehicador e puys bisbe. E
aquí fo lo començament del pleyt que puys fo entre nós e ells.
E, açò passat, anam-nos-en en Aragó e estiguem, entre Aragó
e Cathalunya, ben per
nostre loch, Examèn Péreç de Taraçona. E, quan haguem estat
Aragó e Cathalunya, tornam-nos-en al regne de València, perquè era
loch e saó que nós volíem acabar ço que havíem començat, que
aitambé haguéssem tot l'altre regne, con havíem tro en Xúquer.
E, al torn que nós faem, lo rayz d'Algezira era exit d'Algezira
per paor que havia de nós; e era-se
ab
lo poder de la vila en los sarraïns e en lo senyoriu. E enviaren-nos
sos missatges que Algezira era bon loch e honrat e
dels meylors que fossen en lo regne de València; e, si nós nos
volíem, que ells s'avenrien ab nós, nós lexan-los en aquel loch. E
a nós plach-nos molt la paraula que
que
éls que
de València. E éls dixeren que s'acordarien e que
E nós demanam-los quant seria la resposta, e éls dixeren que al
tercer dia; e plach-nos molt.
E vengren al tercer dia a nós, a València, dels veyls de la vila,
dels meylors que y eren; e foren
E dixeren-nos que
del pont de la Calçada, que era a la porta que nós demanàvem.
E nós dixem-los que
e que
nós con romasessen en Algezira ab aquels furs e costumes que
eren en temps de los almohades; e que poguessen fer lur offici en
les mesquites així con solien; e que tot catiu sarraý que vingués
a Algezira, que fos alforro, e que nós no
ne nuyl hom per nós. E donaren-nos dia, que a
vinguéssem cobrar la torre. E nós dixem-los que y seríem a aquel
dia, e que faessen exir tots los veyls de la vila e l'altre
poble e que
e als nostres, e als nostres hòmens.
E sobre açò nós vinguem al dia; e exiren a nós tots los
veyls e juraren sobre
e leyals e que guardarien nostre cors e nostres membres e els nostres
hòmens que y metríem, que tinguessen nostre loch. E, quan nós haguem
emparada la torre, pregam-los que éls volguessen que
dessen tro a la tercera torre, e nós que y faríem
christians no entrassen als sarraïns, ni els sarraïns als christians, e que y
faríem
e per ço que ells no poguessen dir que dan los vengués de part dels
christians. E éls dixeren que no
dels altres moros e que tro a
E nós pregam-ne alguns dels sarraïns, dels majors, que u conseylassen.
E éls dixeren que en tal manera ho farien, que nós ne seríem pagats.
E, quan vench a aquel dia, responeren-nos que
e atorgaren-nos-ho. E feem fer nostre mur, entre nós e éls,
de
Algezira e prenguem les rendes que solia pendre l'arais d'Algezira,
ço és, lo seyor.
E, quan vench aenant, tro a
que tenia l'alcayt de Xàtiva en la senyoria, ab los moros
que eren de Tous e de Terrabona e de Càrcel, a
companya de Don Rodrigo Liçana e almugàvers, e venien-se
ab ela
l'alcait en sa senyoria, mas d'altres moros qui guerrejaven ab
nós, e éls venien ab la cavalgada]
seus e cavallers de Xàtiva e tolgren-los la cavalgada e muls e
rocins
saber Don Rodrigo Liçana, que aquest mal li era vengut per l'alcait de Xàtiva
e per son poder. E, quan nós sabem açò, plach-nos per aquesta
raó: quar ell nos havia trencada la covinença que havia
ab nós, e sobre açò havíem raó de venir sobre Xàtiva. E, aiçò
hoït, venguem-nos-en d'Aragó, on érem, a València, e de València
a Algezira.
E enviam messatge a l'alcait de Xàtiva que vingués, que
nós lo volíem veure, e que vengués a nós. E nós albergàvem
dintre en la vila, en les nostres cases del reyal; e él vench a
aquel logar. E nós, al dia que vench, no volguem parlar ab
ell; e faem bé pensar d'ell, qui y era ab bona companya. E altre dia
matí vench denant nós e dix-nos que era vengut per nostre manament
e per nostra carta que nós li havíem enviada, e que li dixéssem
ço que li volríem dir. "Alcayt, nós enviam a vós per aquesta
raó: que vostres moros e vostre poder de cavallers que vós tenits a
soldada nos han feyt mal e àn desbaratada companya d'aquel
a qui nós havíem comanada València. E vós sabets bé que
la covinença que havets ab nós, que les cartes partides són per
a, b, c, que nós ne tenim les unes e vós ne tenits les altres;
e segons que en aqueles és contengut havets-nos trencades
les covinences que havíets ab nós. E no tan solament en açò nos
han feyt mal los hòmens vostres e aquels a qui vós dàvets soldada,
mas en
hòmens qui no moriren, si no fos per raó de vós. On, d'aquela
covinença que havíem ab vós no
tenguts, pus vós la
la major partida del regne de València, e Xàtiva és del regne,
volem-la cobrar, pus vós la tenits, e deïm-vos que la
E, quan hoí aquesta paraula, perdé la color, e tench-se per pres;
e, ell qui pensava e no podia ben respondre de gran paor
que havia, dixem-li: "Alcayt, no us temats, que aytan segur sóts,
con si érets en lo castell de Xàtiva; e no volem que
aquí, mas que tornets là e que hajats vostre acort ab los
veyl e ab aquels que us semblarà. E, quan haurets haüt vostre
acort, o vós venits a nós o enviats-nos vostra resposta, que
la nostra cort és aital, que nuyl hom que vénga a nós, no l'enbargam,
per tort que
creet bé que us ho demanarem en tal manera que vós haurets
a fer ço que nós vos deïm; e val més que u fassats ab amor
e ab grat, que si àls hi havia hà venir". E sobre açò él e
moros besaren-nos la mà, e él primer; e dixeren-nos que ben coneixien
la gran fe e la gran leyaltat que en nós era. E, així anaren-se
a menjar e estigueren tot aquel dia aquí. E dixem-los,
ans que
éls dixeren que tan gran cosa era açò que nós demanàvem, que
ben haurien ops
donàssem, e al
e nós atorgam-los-li. E en l'endemà éls se n'anaren a Xàtiva, e
nós anam-nos-en a Castelló; e levam là la regina e Don Fferrando,
nostre oncle, e altres richs hòmens.
E, quan vench al
havia nom Almofois e era el pus savi de Xàtiva e dels
meylors hòmens; e vench
Fferrando e
sarraý que responés. E él levà
e
dia que vós los manàs que vinguessen denant vós, e fan-vos
aquesta resposta: que aquel malefici de què vós vos clamats
d'él no
l'alcayt de Xàtiva con de ço de la guerra; e sobre appelido que havien,
agueren a exir alà, e cobraren ço que éls havien pres e no
altre mal. E él respon-vos a la demanda que vós li demandats
del castell de Xàtiva, que vós sabets bé lo castell de Xàtiva
qual és, que no n'à altre meylor en tota la Endeluzia; e que ell
retés lo castell per tan poch, tenrien-lo-li los moros e los crestians
en mal. E jassia que l'alcait no sia de la vostra ley ni los moros,
vergonya haurien de vós, si faÿen ço que leg los estegués; e preguen-vos
que vós no vuylats que ells fassen açò". E sobre açò, assech-se.
E nós responem-li meyns d'acort e dixem-li: "Almofois, vós
sóts savi hom, e sembla-ho per
que n'havets, e l'altra, perquè mostrats bé vostra raó. Mas, si les coses
d'aquest món que són demanades de molts a molts e d'u a
no havien departidor que conegués qual part havia dret, ja
no venrien los feits a acabament. E l'alcayt és nostre vassayl, que
quant féu lo pleyt ab nós en lo reyal que és prop la vila se féu
nostre vassayl, que
coses. E, pus nostre vassayl és, deu fer dret en nostre poder, e nós
deven-li dar jutge. E dam-li per jutge Don Fferrando, qui és dels
alts hòmens d'Espayna per linyatge e per noblea; e, si ell coneyx que nós
li demanem raó, que
partirem d'esta demanda que li fem. E les paraules que nós auríem
ab vós per l'alcayt no haurien neguna fermetat, si no era
jutge qui lo departís, lo qual nós vos donam".
E sobre açò dix-nos él que no era voluntat de l'alcayt ni
dels veyls que él jutge prengués; mas que tornaria là e,
haüt acort, que
e ell dix que al tercer dia. E nós donam-lo-li, que no volíem
contrastar ab ell per raó dels dies, pus demanava dies covinents;
e anà-sse
denant nostra cort, que a açò no y calia jutge, mas que nós li dixéssem
què era açò que nós demanàvem, e que ell nos respondria. E acordam-nos,
e dixem a Don Ferrando: "Tort diu Almofois, que en tota
re que demanda faça seynor a vassayl, ni
jutge, si donchs ell no li atorga la demanda que ell li fa; e deu
ésser segur lo jutge, de les parts, que ço que él jutjarà vénga a compliment.
On nós tornam a vós, qui sóts missatge de l'alcayt, que,
si l'alcayt vol reebre a Don Ferrando per jutge e segurar ço que nós
li goanyarem en juhiy que sia seguit, que
que no y podia més fer de quant li era manat. E sobre açò faem
testimonis los richs hòmens e ciutadans que y havia de València,
con ell no volia reebre nostre jutge que nós li dàvem. E, nós preses
los testimonis, cavalgà e anà-se
fo la guerra.
E nós enviam per los cavallers del regne de València e
per los altres hòmens e per almugàvers; e ab los altres
richs hòmens e anam assetiar Xàtiva. E posam-nos en la
orta, riba del riu, e d'altra part que
dessús faem
aquela ost, ach-hi molts tornegs entre
de Conca, e havia
que l'infant Don Alfonso volia fer una tenda en Xàtiva; e, en
raó de fer la tenda, mentre la faÿen, parlava pleyt entre
l'alcayt e est rey Don Alfonso qui ara és, qui era infant. E nós
sentim que aquela no
parlassen ab l'alcayt de Xàtiva lo pleyt et ab l'infant Don Alfonso;
e la tenda faÿa
de Conca, can sabé que nós assetjàvem la vila, vench
de Conca, e ab conseyl del bisbe, e que, si pogués trobar aizina,
que pogués parlar ab los de la vila, que
Don Alfonso venia, e que li atenessen lo pleyt. E en açò
haguem-nos celosia, que sabíem bé que aquela tenda fo feyta
ab maestria per ço que nós perdéssem Xàtiva.
E anam cridar per la ost que tot hom que hauria paraules
ab los moros, meyns que a nós no u demanàs, que
fos pres e que l'aduyxessen a nós. E
los de la ost que volien segar e talar; e mogué
en la ost, e exiren contra
hom de Conca que parlava ab los moros, e per la crida
nostra que havia hoïda, que tot hom que parlàs ab los moros, que
presessen, acostà
"¿Per què
que negú no parlàs ab los moros, e vós havets-hi parlat;
e vuyl saber si us ho manà lo rey o no". E él no
e amenà
Don Pere Lobera: "Seyor, aquest cavaller parlava ab los de dins".
E ell no negà que no y parlàs, mas que no parlava
negun mal de nós ni de la ost. E nós dixem-li quant havia
que ell era en la ost. E ell dix que bé havia
—dixem nós—, si
dies que havem feit cridar que negú no parlàs ab los moros,
si a nós no u demanaven, e vós res no
Donchs, per què hi parlàs vós?" e él dix-nos que no y havia parlat
ren de nostre dan. E nós dixem: "Sí parlàs, que vós sóts aquel
que
fer
parlàvets nostre don e que
bé per cert per los moros de la vila. E hoís molt bé la crida que
nós havíem feyta fer, car tots cels qui eren en la ost la devien
ohir. E per ço con havets feit contra nós, nós fian en vós, castigar-vos
n'ém en tal manera que tothom qui tolra
Xàtiva se
manam als porters que
e confessar e que
E, quan vench a
Muxén havien retut a l'infant Don Alfonso, de la qual
cosa nós nos maraveylam molt, que él presés neguna cosa
de la pertinència de Xàtiva, per ço con era de nostra conquesta, e havia
nostra fiyla per moyler. E, per saber si era així la cosa, anam a énguera
e dixem als sarraïns que
renduda la havien a l'infant Don Alfonso, e que l'alcayt seu
era aquí. E entenem ladonchs que les paraules de la tenda se provaven
per veritat; que, pus ell tocava a neguns dels castells de Xàtiva,
que bé pendria Xàtiva, qui la li rendés. E enviam a aquel
cavaller que y era, que vengués a nós; e ell vench a nós, e demanam-li
nós: "Vós con sóts aquí?" e ell dix-nos que y era per Don Pere
Núneç de Goçman. E l'infant havie
que l'emparàs per ell. E nós dixem-li que açò no creýem, que l'infant
emparàs nuyla cosa del món que fos de nostra conquesta.
Ab tant partim-nos d'aquí e manam a cavalcadors qui eren
en la ost que
meteren celada a aquels d'énguera e preseren-ne
la ost nostra e aduxeren-los-nos; e nós compram-los d'éls. E puys,
altre dia, anam a énguera e dixem-los que
e, si no ho feÿen, que d'aquests
tots aquels que poyríem pendre faríem atretal tro fos erma.
E per tot açò que nós los enviam a dir no
castell; e a vista d'éls faýem-ne la meytat escapçar a l'altre meytat
enforcar. E tornam-nos-en a nostra ost, que era danant Xàtiva.
E, quan vench entorn de
Don Alfonso, que
li exíssem a Almisra; e nós enviam-li a dir que tort nos tenia
e, adoban-nos lo tort que
ab ell. E, enans que la sua resposta haguéssem, aguisam ab
frare de Calatrava qui tenia Billena que ell nos rendria Billena
e Saix; e haguem dels moros los Capdetz e Bugarra. E, quan
l'infant vench, que volia emparar Billena e Saix a los Capdetz
e Bugarra, e no li volgren acuylir, perquè nós ho teníem tot,
envià
ab ell. E no havia ab nós sinó En Guillem de Montcada e el maestre
de l'Espital e N'Exemèn Péreç d'Aranós e En Carroç e de nostra
companya
del Temple e
e de Galícia, de què a nós no
a la vista entre Almiçra e los Capdets, on ell s'era atendat, e
nós a Almiçra. E foren ab nós més de la terça part dels cavallers
que ab ells no eren; e vim-nos. E, quan nós fom vists, vench
a la nostra ost per veer la regina, nostra muyler. E nós volguem-li fer
liurar lo castell d'Almiçre e la vila, e que él posàs, e él no y volch
posar; e posà defora, al peu del pug d'Almiçra, on feit havia
parar ses tendes. E aquí haguem gran solàs e gran amor.
E puys vench la reyna, nostra moyler, que
la lexàssem venir a les vistes, per tal que aquel contrast que
era entre nós e nostre genre que s'adobàs; e él vench-la veer sempre
que fo venguda. E aquel dia passat en alegria e en solaç,
perquè no era bé que parlàs hom de neguns feyt en lo primer
dia.
E, quan vench en l'altre dia, hoïdes les misses, él vench
veer la regina altra vegada. E nós demanam-li per què
havia enviat per nós, que
ell, lo maestre d'Uclés e Don Diego de Viscaya que l'infant era vengut
per aquesta raó: que era casat ab nostra fiyla e que creÿa ell que nós
no la poríem mils casar ab nuyl hom del món que ab ell; per
què creÿa que devia haver una partida de terra ab ela, en casament,
e que Xàtiva que li havien mandada per Obieto Garcia, que
parlà lo començament lo casament. E nós dixem-los que
e que
e ab aquels richs hòmens qui ab nós eren, e enviam al rey
que
vengren, e fo aital la resposta: que bé sabíem nós e la regina
que bé havíem maridada nostra fiyla, mas que aquela era estada
paraula que nós no havíem dita a Ovieto Garcia ni a altre
hom del món, que nós Xàtiva déssem ni altre logar; que can
nos casam ab la reyna Dona Lienor, sa tia, que anch no
terra ne haver ab ella. "E nós no creem que més hajam a dar a negun
rey ab nostra fiyla, que él a nós ab la sua". E que no li pesàs, que
Xàtiva que no daríem a hom del món, car era de nostra conquesta,
e que ell havia prou e no li devia fer enveja lo nostre; e que
que no li pesàs, que nós àls no era nostre acort que y féssem.
E éls partiren-se despagats de nós per semblant e tornaren-se
E altra vegada ells tornaren a nós al vespre e dixeren-nos
que ço que dit havien, provarien ells, per Obieto Garcia,
que així era. E nós dixem que per tal cavaller teníem nós Obieto
Garcia, que no lexaria de dir la veritat per Don Alfonso, son senyor,
mas, però, que dret vedava que prova de vassall no fos reebuda
contra altra. E açò era gran cosa, e no volíem metre
Xàtiva en paraula d'ome qui son vassayl fos, mas que nós sabíem
la veritat, e Déus; e que l'infant no devia demanar terra ab
nostra fiyla, que altres ajudes grans e bones podia haver de nós
a honor d'él e a pro, car si mester li fossen
que poria haver en sa ajuda, ab nós ensemps, e açò no tan
solament
més açò ab nostra amor, que no l'àls ab desamor de nós. E així
passà
éls; e dixem-los que d'aquela manera que éls demanaven, no
faríem res. E així partiren-se aquela nuyt de nós.
E altre dia tornaren e dixeren-nos: "Seyor, bon seria que vós
donàssets Xàtiva a l'infant; que, si no ho féts, aytambé
la haurà, que l'alcait la li darà". E nós dixem: "Con la haurà l'infant?
ne l'alcayt, con la li darà?" e éls responeren: "Per ço car la
li quer donar". E nós dixem-los que nós no n'havem paor que negú
la
car qui en Xàtiva volrà entrar, sobre nós haurà a passar.
E vosaltres, castelans, cuydats passar ab vostres menaces,
e aqueles esperar-les-vos hé. E deïts, si àls volets dir, que, pus
àls no recaptam, si açò no, sapiats que iré-me
e vós féts lo que porets".
E sobre açò manam ensellar e trossar les azembles. E la regina
près-se a plorar e dix que en mal punt era nada,
que ella era venguda aquí per adobar a nós e a son genre,
e ara que veés que axí
a l'infant que nós nos en volíem anar e que manàvem
ensellar. E, quant nós haguem ensellat, vench-nos lo maestre
d'Uclés e Don Diego de Viscaya e dixeren-nos: "Rey, ¿és açò per a vós que vós vos
arravatets tan tost e tan fort?" e nós dixem: "No ha hom e
món que vosaltres no féssets exir de mesura, per ço can féts
totes les coses ab erguyl e cuydats-vos que tot ço que vós volets
deja hom fer". E dixeren-ho a la regina: "Seyora, parlats
ab vostre marit e digats-li que no s'irexe ni s'arravate, que
nós irem a Don Alfonso, e la cosa no
parteix". E la regina pregà
ni volguéssem cavalgar, que éls irien là, a Don Alfonso, e que
endreçarien la cosa ab amor de nós e d'ell. E nós dixem que,
pus ela e éls nos en pregaven, que ho faríem, e que vinguessen
tost ab lur ardit. E anaren-se
parlaren lo pleyt en esta manera: que ell se partís que no demanàs
Xàtiva, e que partíssem les terres entre nós e ell com se detria
regne de Múrcia e
Billena e Saix e los Capdets e Bugarra, e ell que rendria a nós
énguera e Muxén.
Aquest fo lo partiment de les terres: que l'infant hagués Almansa
e Saraful e
Castayla e Biar e Releu e Sexona e Alarch e Finestrat e Torres
e Polop e la Mola que prop d'Agües e Altea e tot ço que s'enserrava dins
sos térmens. E faem nostres cartes bulades entre nós e l'infant
Don Alfonso, e partim bons amichs, e reté la
tenia que no era seu. E nós tornam-nos-en a Xàtiva, en la
ost, que estava molt bé, així con nós la lexam. E estigué
E, quan vench passat los
sarraý qui havia nom Abolcàsim; e faem exir tots los
de la nostra tenda per parlar ab ell. E ell, quan veé que no y havia
negú sinó nós, dix-nos aquel alcayt nos saludava e que
comanava en la nostra gràcia així con en aquel hom del món
qui major cor havia de servir e d'amar e d'onrar, e que
a dir per què
pare li havia manat que a negun chrestià del món ni a sarraý non liuràs
aquel castell si a nós no, si ell lo havia a perdre; e que
no
e que él jamés no faria altra via sinó la nostra. E nós
responem-li que ben sabíem per hoïda aqueles paraules que li havia
manades son pare, mas, pus Déus volia que nós fóssem
rey del regne de València, e que Xàtiva era lo pus noble
loch que y fos, de València enfora, que ell ho devia voler, car
d'altra manera li poríem nós fer bé, sí que él e son linatge
ne porien viure honradament; altra, que
feÿa per nós, car era clau de l'altre regne de València, si Xàtiva
no era nostra. Per què
nós no podíem partir d'aquel loch tro que l'aguéssem.
"E, quan ell ho haja feyt costar a nós, ell no serà fora
de messió, que no l'haja a metre en retener aquel loch; e seran
la nostra amor, ab lo benefici que nós li faérem; e açò semblarà
mils seu que nós li darem, e Xàtiva semblarà mils nostra".
"Seyor —dix ell—, ¿què volríets de Xàtiva que
dixem-li: "Don-nos lo castell, e nós heretar l'ém, ell e
son liynatge". E Abolcàçim respòs: "¿Con se poria ell desexir tantost
de Xàtiva, qui és tan bon loch, e que no pensàs primer
què
en aquel qui serà son seyor e qui
darà
les paraules que vós deïts són de gran feyt, e, si a vós plau, jo
tornaré a l'alcayt e dir-les-li hé". E nós dixem: "A nós bé plau
que y anets e que les li digats e que
loch, que vós sóts escrivà major de Xàtiva, e nós heretar-vos
ém bé, més que anch no n'hagués, car bé sabets vós
que estorçre no
E sobre açò él tornà dins. E al tercer dia él tornà a nós
e dix-nos que no trobava de conseyl que Xàtiva
dés per nuyla re. E sobre açò dixem-li nós, pus ell no la
volia dar, que
e y estaríem tant tro que la aguéssem presa. E ell prega
que li enviàssem N'Exemèn de Tovia, qui era son privat,
e fiava
dixem-li que l'alcayt lo demanava, e que
en Xàtiva, e que ara conexiríem la amor e la naturalea
que havia ab nós. E era açò dimecres. E pregà
missatge que nós no faéssem fer mal a la vila, ni ells no u
farien a nós tro al dimenge, per ço car al divenres venrien
los veyls a la mesquita e aquí acordarien-se tro al dissapte,
e, per açò, que duràs la treva tro al dimenge. E nós
atorgam-lo-li. E no
les paraules duraren molt, e seria alongament del libre.
E en l'altre dia aenant vench-nos Abolcàcim e Setxi e Almofois
e N'Exemèn de Tovia: "Seyor, aquí
tot son conseyl e son cor, e ço que aquests faran, tingats
per aytan ferm con si ell ho feÿa". E foren les paraules aytals:
que él nos liuraria lo castell menor de Xàtiva, e que él
tingués lo major, d'aquela Pantacosta en
que li faéssem saber qual loch honrat li daríem. E nós parlam
qual heretat covinent li poyríem dar; e ell demanà
Montea e Vallada, que són castells bons e són prop de Xàtiva,
e nós dixem que hauríem nostre acort. Ab tant, exim de
nostra tenda e anam a aqueles cases que nós havíem feytes,
on era la regina; e fo en nostre acort lo maestre de l'Espital,
N'Uch de Fuylalquer, e En Guillem de Muntcada, e N'Exemèn Pèriç d'Arenós
e En Carroç; e dixem-los lo pleyt que
e que
que y dixés primerament que ells. E dix la regina: "Seyor, ¿quiny
conseyl vos poria jo donar en aquest feit, ni negú? conseyl-vos
que, pus podets haver Xàtiva, que no u alonguets per
castell ni per
que jo anch veés ne nuyl hom". E dix lo maestre de l'Espital:
"no y diré plus, que bon conseyl ha dat la regina". E tots los
altres atorgaren-ho. E nós dixem que bé
e tinguem-ho per bo; e pensam nós que, pus lo menor
castell nos dava, que puys lo major no era en sa mà.
Ab tant, enviam per N'Exemèn de Tovia e per los sarraïns;
e responem-los en aquesta manera: que tant amàvem
nós son pare de l'alcayt e tant amàvem son fiyl, que
havia lexat en nostra comanda, que ja fos que nós no u
haguéssem acabat tot a nostra voluntat, que per amor d'ell
que u volíem fer. E éls pregaren-nos de part de l'alcait
e dels veyls que nós que volguéssem que Don Exemèn de
Tovia tingués lo castell, per ço car l'alcayt se fiava en ell
molt, e nós atretal qui
e presem lo castell menor. E així partim nostra ost e establim
lo castell fort bé de vianda e d'òmens e tornam-nos-en
en València.
E, nós estan en València, vengren-nos
qui eren antichs hòmens, que cascú havia plus de
e que venien per nostre gran pro. E faem-los entrar denant
nós e dixem-los què volien. E éls dixeren que, si nós volíem
anar a Biar, que ells que
era lo meylor castell que fos d'aquela frontera, e que, si nós
l'avíem, que hauríem tota aquela frontera. E nós dixem-los:
"Ara digats con lu
fer". E ells resposeren que éls eren dels pus apparentats hòmens
d'aquela vila e que havien parlat ab alguns de la
vila, ab tals que la
que, si a nós veÿen, que
là, e nós ajustarem aquí tro a
així aduÿts-nos cert ardit de la cosa si serà o no.
E, quan vench aquel dia, nós fom a Xàtiva, e fo-y là
son companyó, e él dix que el feyt atorgaven tots los moros
de Biar, e que son companyó era romàs per ço que
tots denant nós, e que vinguessen a nostra mercè can
nós nos acostàssem al castell. E nós anam là ab aquesta
fiança, car anch sarraý no
per raó de castell que
enfora, en lo feyt de Rogat. E aquest sarraý affayçonà
tan bé e tan fort, que y haguem a anar. E, quan
nós fom là, trobam tots los sarraïns de Biar ab armes,
que eren exits defora. E dixem nós al sarraý: "Acosta
éls e digues-los que nós som ací". E ell acostà
dixeren que no volien parlar ab ell e, si s'acostava a éls, darien-li
ab pedres. E estiguem aquí bé per
hom ve de Otinyén a Biar, deçà l'aygua.
E puys mudam-nos en
on hom va a Castalla; e era part la festa de Sent Miquel. E aquí
faem bastir nostres cases, e qui no podia haver cases faÿa bona
barraca; e qui en cases, qui en barraques, estiguem bé
E en aquests
que
dedins havia bé
E, quan vench
les órdens, aquels qui y eren, e En Guillem de Muntcada, qui hi
era vengut ab
la vila per raó que y albergàssem. E éls defeneren-la molt
fort, que no
de la nostra part, e altres hòmens de la lur. E esteguem-hi de mijan
setembre tro a la entrada de febrer. E no volem comtar totes
aqueles coses que s'í faeren d'armes ne tots los pleyts que éls
nos parlaren, e nós a éls, car serien longues noves.
Mas, quan vench a la derreria, que tot açò fo passat, l'alcayt
qui hi era, qui havia nom Muça Almoràvit, rendé
castell; e nós retenguem los sarraïns en la vila e faem les cartes
de lurs çunes, e que romanguessen tots temps ab nós e ab los
nostres.
E, quan açò haguem acabat, tornam-nos-en a València e
volguem demanar a l'Azeyt lo dret que
de Castayla segons les cartes nostres. E dix-nos Don Exemèn
Pèriç d'Arenós que no
ab ell. E nós dixem-li con ho tenia ell; e ell dix que Don Garcia
Pèriç de Castayla la tenia per ell, e que ell la
que nós nos fóssem havenguts ab ell. E demanam-li qual
avinença en faria; e ell dix que en lo regne de València, que
menys
aytal, quan molt n'aguem parlat: que l'en donàssem Xest e Vilamarxant;
e donam-lo-li e en aquesta manera haguem Castayla.
E, quan viren que nós havíem Xàtiva e Biar, rendé
tot l'altre regne que era de Xúcar tro en terra de Múrcia, ab covinença
que nós los havíem feyta que
haguem-ho tot.
E puys anam-nos-en en Aragó, e passam per Terol e per Darocha
e vinguem a Calateyú. E
missa a la església major de Sancta Maria de Calateyú, e, quan haguem
hoïda la missa, acostà
"seyor, mester vós hauríets a acordar en vostres afés, que enbarchs
vos ixen que vós no us cuydats". E nós dixém quiyns enbarcs
porien ésser aquels; e ell dix: "Ben ho sabrets". E nós dixem: "Mal féts,
Don Exemèn Pèriç, que si vós sabets cosa de nostre pro, haurem-ne
alegria e plaurà
E, si abans hi podia hom pendre conseyl, més ne valria". E
dix ell: "Donchs, volets que us ho diga?" e nós dixem: "Sí volem bé".
E dix axí: "Aladrach vos ha preses alguns castells en terres de València,
e no us ho gosàvem dir". E nós dixem: "Fazien-ho mal, car
no
a nós plau molt; que, per les covinençes que
sarraïns, no
què
és cridat e invocat lo nom de Mahomet serà-y appellat
lo nom de nostre Seyor Jhesuchrist". E dixem: "Sabets quins castells nos a
preses?" e ell dix: "Galaner e Serra e Pego". E nós dixem: "Pus les noves
són aytals, veurem qui
pendrem-hi conseyl". E puys dixem-ho a la reyna, que açò
dit Don Exemèn Pèriç d'Arenós; e dix ella que ja ho sabia, mas no
ho gosava dir. E nós dixem: "Erràvets-hi durament, car no
deýets, car, con habans pren hom conseyl al dan que hom pren,
més val. E és nostra voluntat que
nostra terra, car hon més se apoderaria Alazarch, pejor seria
de cobrar". E dix ella: "Deïts bona raó, e féts-ho en bona ventura;
e prec-vos que levets m'í, que vaja ab vós".
Ab tant, anam-nos-en, nós e la regina, e fom en València.
E, nós estan en València, vench-nos l'alcayt de Xàtiva
ab gran companya de sarraïns, e dels veyls de la vila, ben
entrà molt alegrament denant nós e besà
con nos anava. E nós dixem que bé, la mercè de Déu, e que
pesava molt lo mal que
e que
fa negú, sapiats que
molt alegres e pagats, que anch nuyl temps no
vists tan alegres ne tan pagats. E nós nos cuydam que
pesàs lo mal que
anch ajuda negun d'éls no
veer e que havien gran gog de nós; e que dixeren, encara més, que
ab la gràcia de nostre Seyor e de nós, que Xàtiva era tan poblada que
hòmens se ferien de muscle a muscle. E sobre açò estegren
dies ab nós e al tercer anaren-se
"¿Avets esguardat què han feit aquests sarraïns, con són entrats
alegrament denant nós e no
sinó que s'ó han passat leugerament?" e ela dix: "No m'í havia pensat,
mas bé entén que ver deÿts que poca cura n'àn, e poch dixeren
que us en venjarien ne us pregaren que us en venjàssets".
E, quan ells foren partits de València, anam-nos-en cassar
a Burriana. E, quan hi haguem estat
que nós érem gitats, tocaren a la porta, e dixeren-nos los porters
que missatge hi havia de la regina; e nós pensam-nos que
aquest missatge era d'alguna cosa e de feyt novel que y era esdevengut.
E entrà e donà
que Alaçrac que
cosa fom durament somoguts; que, així con se degren penedir
del mal que havien feit, per la nostra venguda, e que ara
fassen més, de tam bon loch e de tan honrat con era Penàguila,
fom-ne molt trebaylat entre nós. E d'una part nos pesava per
la honta que feyta nos havia, e d'altra part nos plaÿa, car
nos daven raó e manera que
la nuyt no poguem dormir, ans suàvem tam bé con si fóssem
en
E altre dia matí cavalgam e anam-nos-en a València;
e trobam aquí lo bisbe de València, qui fo puys bisbe de
Saragoça, e havia nom N'Arnau e era de linatge de Peralta,
e trobam-hi Don Pero Fferràndez d'Açagra e Don Pero Corneyl e Don Exemèn
d'Orrea e En Guillem de Muntcada, castlan de Tortosa, e Don Artal
d'Alagó e Don Rodrigo Liçana. E exiren a nós, e nós dixem-los
que al matí fossen denant nós, que ab éls ensemps volíem parlar
d'una gran cosa e cara; e éls dixeren que farien nostre manament.
E, quan vench al matí, hoïda la missa que nós faem
celebrar, aguem
qui eren hòmens de valor, e dels ciutadans tro a
richs hòmens que y eren ja. E moguem la paraula e dixem-los
con nós érem venguts de Burriana sobre
nos havia enviada, en la qual deÿa que Alaçrat nos
havia emblat lo castell de Penàguila, de la qual cosa avíem
gran dolor e gran ira, con éls havien tant d'ardiment,
que
preses, e, encara, que no
retenén-los en nostra terra e que vivissen ab nós e ab nostre
liynatge. "E ara, per onta de nós, estan en la nostra terra, ells ajan presada
tan poch la nostra amor e la nostra seyoria, pesa
del nostre pesar devets vós haver part, que així con hauríets
part del nostre bé, així devets haver part del nostre dan e de la nostra
onta. Per què us prech e us man, per la senyoria que jo hé sobre vós, que us
pes e que m'ó aydets a venjar, car nostre cor és que
carvenam. E sembla obra de nostre Seyor, car vol que
sia per tot lo regne de València, e guarda a mi que jo no
trench les covinences que hé ab ells; que pus ell me donen
raó que vinga sobre éls, jo retenén d'éls en ma terra e no
gitan-los de lurs alberchs ni faén-los mal perquè no poguessen
viure richament ab nós e ab nostre liynatge, sapiats
que ab la voluntat de Déu que
e fort. E sobre açò, encara, que
en què jo
de chrestians! E dir-vos ém ço que nós hi havem pensat, retenén
vostre conseyl totavia, si meylor és que
"Nós havem així pensat: que hajam tro a
de què establescam los castells que nós tenim a Xàtiva
e
festa d'Aparici denant que venrà, que deu ésser d'aquí a
tots públicament en la església de Sancta Maria, mostran primerament
los torts e les injúries que éls nos han feytes, que jo vuyl tornar
la terra e poblar de chrestians. E, quan los hòmens del regne nostre e
de les altres terres sabran e hoiran que nós havem aquest bon
propòsit en servir a Déu, e de la gent que y venrà, que no
ost ne cavalcada, més n'aurem que si faýem cridar ost ne cavalcada,
de la nostra gent e de la altra. Però retenem açò: que aquels
que no ssón venguts contra mi ni m'àn mos castells forçats, que
no hagen negun mal per mi ni per los meus, mas que
dia covinent que s'appareylen de exir del regne de València ab ses
moylers e lurs fiyls e ab lur roba quanta levar en poran, e que
sien guiats de mi tro que sien e
e
enlà".
E sobre açò, hoïdes les paraules mies, respòs lo bisbe de València
e dix que faÿa grans gràcies a nostre Seyor e a la sua Mara
del bon propòsit que
a nostre Seyor tan bé, pus aquesta volentat havíem, con nós; e que per
tot lo món seria nostre nom recomptat, e que a l'apostoli ni a la església
de Roma no poríem fer major plaer d'aquest. E dixem als
richs hòmens que y dixessen; e aquels qui havien sarraïns deÿen-hi
forsadament, can nós faýem ço que no
"per què no us plau açò, e no
devets estar que no
pro e vostre que serà a la longa; car, jasia que la renda vos en baxarà,
que no us valrà tant per chrestians con per sarraïns, guardats bé quanta és la
mercè que jo e vosaltres en farem, pus éls me donen raó que
pux gitar meyns que ma fe no trencaré. La segona raó, que és molt
fort, que, si per aventura e peccat de chrestians vengués
que s'acordassen los sarraïns qui són delà mar e deçà mar e que
los pobles dels sarraïns de cada
nos tolrien, a nós e al rey de Castela, que tot hom qui u hoís
se
plus que
cambien, e enans d'ora deu hom guardar que no pusca venir a fer
son don".
E sobre açò ajudaren-nos los de la ciutat de València e els
bisbes e els clergues a mantenir aquela raó que nós los
havíem mostrada; e haguem-los a vençre per sen natural, que
plus valia la nostra raó que la lur, sí que, quan vench a la derraria,
la
meylor lo nostre conseyl. E manam que establissen Xàtiva e tots
los altres castells que nós teníem. E assignam al castell de Xàtiva
En Guillem de Muntcada ab
E manam encara que establissen los altres castells, aquels que
nós podem tenir bé enfortidament; e als altres trametíem companya
tanta tro hagués bastament a cada
cartes e missatges en aràbich con los manàvem e
dia que, a
e ab aver e ab tot ço que levar en porien, quar no volíem que y
romanguessen, pus éls així s'eren captenguts de nós.
E sobre açò enviaren-nos, d'alcuns lochs honrats, los
sarraïns, missatgers d'aquels que havien ni podien trobar entre sí,
que
que cresquessen la renda a nós, que ells nos darien ço que
nós coneguéssem que raó fos e cosa covinent; e aquels de Xàtiva,
qui havien forfeit, que
de renda. E nós haguem nostre acort e dixem-los que
ben coneixíem que la renda
més que anch no havia feit; mas, quan ara nos començaven
aytal cosa meyns que no havien acorriment de la mar, que ben sabíem
nós per cert que, quan aquel poder los cregués, que
contra nós. Per què volíem de tot en tot que isquessen de
nostra terra sals e segurs, ab totes lurs robes e lurs coses. E éls,
ploran e ab gran dolor, partien-se denant nós e agren a seguir
nostre manament. E meteren mà cascú, alí on ells podien
ni veÿen que poch establiment hi havia, de combatre los castells,
e ajudaven-los lurs veÿns, aquels que
sí que tan fortment los combatien, que per partides del regne
de València bé
gran guerra. E aquels que no
exien-se de la terra e anaven-se
ajustaren
infants.
Ab tant, los sarraïns donaren-se paor que nós los faríem pendre
lur haver, aquel que levaven, e la roba aquela que
bona fos, e faeren-nos parlar a Don Exemèn Pèriç d'Arenós que
la meytat de l'aver e la meytat de la roba aquela
que bona fos; e faeren açò parlar per tal que
l'altra partida. E nós dixem que tal cosa con aquela no faríem
per re, car nós los havíem promès que
nós los faéssem ara robar en la carrera, no u faríem per nuyla
re; que sobre açò que nós dit lur havíem, que fossen en nostre
asegurament. E que nós preséssem serviy d'éls, éls perdén lurs
cases e lurs heretats e lur natura, que pus la paraula lus
havíem dita que exissen salvament e segura de nostra terra,
que no volíem pendre serviy d'éls; car dolor havíem del mal que
nós los feýem, e que encara los en donàssem altra dolor sobre
aquela, no
levarien. E faem-los guiar tro a Billena; e comptaren-nos los
cavallers e
batayla d'úbeda no veé hom pus de gent que alí havia justada,
entre hòmens e fembres e tosets. E Don Frederich, frare del rey de
Castella, era en Billena, que la tenia per lo rey, e levava per cada testa
de sarraý d'ome e de fembra, per cada
que
los uns a Granada e los altres en la terra del rey de Castella;
e així escamparen-se tots.
E aquels que romaseren en la nostra terra faeren cap d'Alaçrach.
E vench
e que y paraven algarrades e combatien-los sovén e menut
a escut e a lança. E nós érem en València e enviam per lo
bisbe e per los nostres richs hòmens e per cavallers que y havia que
sabien de feyt d'armes e per los prohòmens de la ciutat, que s'appareylassen
d'anar ab nós, que vengut nos era messatge que Penacadel
combatien, e que y volíem anar per tal que
Penacadel se perdia, lo port de Cocentayna se perdria, que no gosaria
hom anar a Cocentayna ni Alcoy ni a les partides de Sexona
ni a Alacant per negun loch, e seria gran desconort dels
chrestians. E dessà d'Eslida e de Beo que y havien vençuts bé
chrestians que
d'Alcaniç e de Castellot e d'Orta e de Vilalonga e d'Alcanada e de
Val_de_roures e d'altres logars que eren vilers escampats; que en aquel
desbarat n'avien morts de
Penacadel, seria gran desconort a tots los chrestians del regne de
València. E
hom. E dix Don Exemèn Pèriç d'Arenós: "Salva la honor de vosaltres,
est conseyl no tench jo per bo, car los moros són molts e són-se
molt energuylats per aquesta vençuda que han feyta als
chrestians e per los castells que
e ha-y tan gran compaya e no és terra de brocar bé als
cavals armats e que nós aventurem lo rey que vaja en
logar on ell no u pogués acabar, o que
de ço que volria començar ni acabar, d'aquí avant no y hauria
restaurament negú que y pogués venir; e
quan nós prenguéssem mal, tant és lo seu poder, que u
restaurarà tot". E tots quants foren atorgaren que deÿa veritat
e bona raó; e pregaren-nos carament e molt fort que nós no
y volguéssem anar e que y enviàssem a ells. E nós entenem
que deÿen bé e que daven lo pus san conseyl; e atorgam-lo-los
per prechs que
E sobre açò anaren là. E los sarraïns tenien
la pena e l'altre delà, sí que
e ab hòmens a peu los hagueren a combatre e tolgren-los aquel
pug qui era de la part dels nostres. E aquí morí Abetibassol, que
era lo meylor sarraí que Almaçarich havia e
encara de valor valia plus que ell. E, ab la ajuda de Déu, veeren
los chrestians que
deçà veeren que Abenbaçol fo mort e mudaren-se en aquel
pug delà; e els chrestians cuydaren-se que no
no meteren guardes al peu del pug. E
tots e anaren-se
enant preseren ardiment los chrestians, e fo baxat lo poder dels
sarraïns. E durà la guerra bé per
pleyt ab Don Manuel, frare del rey de Castella, primer, e puys ab lo rey de Castella.
E
E ell havia-li enviat son penó, e altre que
Don Manuel. E
que
que Alaçrach retrasch als hòmens seus e a altres que
ho dixeren, sí que
E a
lo rey de Castella que
tro en l'altra.
E, quan vench a entrada de Quaresma,
son messatge, lo qual sarraý era molt privat d'Alaçrach
e anava ab ell e faÿa molt per son conseyl. E
que
molt, Seyor, aytal sarraý —e dixé
vós li féts mercè, que él vos aguizarà que Alaçrach vendrà
tot cant pa ha, sí que, si vós lo volets acometre aquesta
Pascha primera, que no
li farà vendre". E nós demanam-li si aquel sarraý era de conseyl
d'Alaçrach, e ell dix-nos que och, pus que altre que fos en
sa companya. E açò podíem creure, car no volia re del nostre tro accabat
ho hagués, en guisa que nós ne seríem pagats. E dixem-li:
"Ara digues, donchs, què és ço que ell nos demana". E ell dix: "Demana-us
que li donets
en Benimaçor e que li façats carta, que, ell acaban açò, que vós
li acabarets los besants e la terra". E nós dixem que u faríem;
e faem-li fer la carta en aquela manera con ho havia emprès
ab nós. E encara dix-nos pus: que, quan hauria feyt vendre el pa a
Almaçrach, que él se
e que no y calia àls sinó que a aquel temps anàssem sobr'él,
que tota sa fazenda era perduda, e que
guisa.
E sobre açò donam dia a
e a altres richs hòmens de Cathalunya e d'Aragó
que sens neguna fayla fossen ab nós lo dia de Pascha Florida,
car nós los havíem gran mester e nós que faríem gran nostre
pro e gran nostra honor ab la lur venguda. E ell sarraý parlà
ab Alaçrach e dix-li: "Alaçrach, tu has conduyt e no has
diners e dónes soldades a peons e deus-lus-en
Ara lo rey de Castella és ton amic, e, així con enguany
te goanyà treuga del rey d'Aragó, envia-li a pregar que
la
ell d'amor, que no
la li demana. E nós havem bones messes, e hauràs diners del
pa que vendràs, que ara és; e hauràs prou pa d'aquest que
cuylirem en estes messes. E així hauràs compliment, per
a ta companya, de quant tu mester has".
E respòs-li Alaçrach e dix-li que l'havia molt conseylat, e que
creuria son conseyl. E envià son missatge sempre de
mantinent al rei de Castella, con lo pregava que li recaptàs
treva de nós a altr'any, car alò que él havia, havia a son serviy
e a son manament. E el rey de Castella, quant víu la carta
d'Elaçrach, envià
E açò fo entorn del digmenge de Làtzer, poch més o poch
menys. E
ço que
E demanam-ho nós als nostres de Cocentayna e d'altres
logars qui eren prop d'Alaçrach e trobam per veritat
que venut havia son pa, cant ell n'avia. E responem al rey
de Castella que
de nostre dan, car bé sabia que Alaçrach nos havia feyt
gran mal e gran dan en nostra terra; e que era vengut a
nós e
de moros que ell tenia, per nom Rogat, en trasnuytada,
cuydà
e ell donà
de corns e d'anafils e balesters que y havia molts e ab
dargues; e, si no fos que Nostre Seyor nos ajudà d'ell, haguera-nos
mort e cunfundut; e
enviats que establissen
retench-los. E enviam a dir que aguisàs nostra mort no
deuria ell amar ne presar ne pregar-nos per ell; e que d'aquels prechs
no faríem per ell. E
faem-li compliment dels besants e carta de la heretat, segons
que havia emprès ab nós.
E nós tenguem la Pascha en València e el dimars fom en
Xàtiva; e no foren ab nós més de
lo divenres aprés Pascha de Xàtiva e fom a Cocentayna; e haguem
ardit que
ab l'alcait de Planes e de Castell e de Pego. E en l'altre dia, hoÿda
la missa, anam-nos-en a Alcalà; e no
a Galinera. E nós anam a Alcalà, car alí tenia son alberch
major que en altre logar. E no volem dir totes les coses que y
foren feytes, car seria alongament del libre; mas al
Alcalà e Galinera e
e tolts; e féu covinença ab nós que exís de nostra terra per tots temps
sens que jamés no y tornàs. E donam Palop a
de sos dies, e açò fo per composició de nós e d'él.
E, ans que esta cosa fos estada, vench lo rey de Castella
a Alacant e envià missatge a Alaçrach que exís a ell; e
ell exí-hi. E
de moros e sos exortins que l'anaven denant; e dixeren al rey
de Castella que Alaçrach venia, e aturà
la mà; e
dix-li que, si ell se volia, caçaria castels del rey d'Aragó;
e dix
era aquel qui no sabia caçar sinó castells. E era-y
nostra terra, qui hoý les paraules, e havia nom Miquel Garcés, e dix-nos-ó
tot. E, quan nós haguem tolt a Alaçrach tot ço que havia
e gitat de nostra terra, a nós membra aquela paraula; e faem fer
que Alaçrach era vengut a ell e havia-li dites aqueles paraules
que dessús són dites; e nós faýem-li saber que li havíem tolts en
a dir, e que Alaçrach havia caçat així con havia hoÿt
per nostra carta.
E, quan vench aenant, que haguem acabat tot lo feyt del
regne de València e cobrat ço que havíem perdut, anam-nos-en
en Aragó. E havíem hoït, d'abans, que
Castela s'era desavengut ab lo rey de Granada, e que
de lonch temps havia percaçats los moros d'elèn mar, e que
passaven los genets en sa terra, e que alèn porien cobrar tota
la terra del rey de Castella e tot ço que havien perdut per nós ne per
nuyl altre hom del món en tota la Andeluzia. E
que era en Xibília, quan sabé açò, desafià lo rey de Granada, per ço
quan ja n'avia passat gran companya de genets e escondudament.
E
viles que tenia lo rey de Castella on havia moros, e aytambé
ab Sivília, on havia gran re de moros, que a
tots e que
e sa muyler hi fossen preses, e que cobrassen les viles e
tots a
ço de Sivília, pogren haver perdut el cors, ell e la muyler
e
sarraïns, que havia gran multitut laïns, perdé lo rey de Castella,
dins
E nós érem en Sexena, als Rams, que teníem aquí per honrament
del monestir que féu la regina Dona Sanxa,
que era nostra àvia. E aquí dixeren-nos que la regina de Castella nos
enviava missatge que era en Osca; e
Vilanova, qui era nostre natural e hom que nós conexíem bé
e amàvem. E nós hoïm allò e anam-nos-en a Granyén, a
nostra que és de prop Osca
de Vilanova, e donà
sabíem bé con ella nos amava molt, així con a fiyla deu amar
a pare bo e leyal, e que nós la havíem casada ab lo rey de Castela,
qui és
havia entre fiyls e fiyles bé
e per nostra conexença e per nostra valor, que nós no
e que y donàssem conseyl d'ajudar-los, que altre conseyl ne altre refugi
no havia ella sinó lo nostre; que tota la terra per poch, de poca enfora,
los havien los moros tolta, e que
en qui ella havia fiança e sa esperança, que nós que li ajudàssem,
sí que ella no vis son marit ne sos fiyls deseretar en sos
dies. E nós responem a
que alí no li podíem respondre, mas que iríem a Osca e
alí hauríem nostre conseyl e faríem-li tal resposta, que la regina
seria pagada de nós. E besà
con podia.
E altre dia matí, hoÿda la missa a Osca, manam als richs
hòmens que venien ab nós e als altres que hi trobam
que l'altre dia matí fossen a nós e ab los altres qui hi serien, que
parlar volíem ab ells de gran cosa e nessessària. E fo aquí lo bisbe
d'Osca e l'abat de Montaragó e Fferran Sanxes de Castre e Don Bernat Guillem d'Entença
e N'Examèn Péreç e Don Gonsalvo Péreç, qui era
de Don Examèn Péreç d'Arenós e l'ardiaca de València; e mostram-los carta
de la reyna e demanam-los que
nos captendríem de ço que
dixeren tots al bisbe d'Osca que y dixés. E él dix: "Pus vosaltres ho volets
e
Seyors, esta és gran cosa. ¿e que jo conseylàs al rey que ell faés
aquesta cosa ab nós, ell havent tants nobles en sa terra, axí
con són arquibisbes e bisbes? e que ell prena conseyl a tan gran cosa,
que major és que la batayla d'úbeda ni altra que anch fos
en Espanya, tinch per bo que
cosa aquesta e ab consel d'éls que faça ço que fer vol".
E dixem a Fferran Sanxes de Castre que y dixés. E él dix: "Diga-hi Don
Bernat Guillem, qui és pus ancià que jo, e jo puys diré-hi". E Don Bernat
Guillem contrastà-hi, mas emperò dix-hi primer. E dix: "Jo dich així: que
sembla que
carta con li à enviada; mas sembla
los torts que
pus tant costarà al rey la sua anada, e fer-la-li ha en meylor hora
que anch rey no fo a altre, que dels castels que li ha demanats
lo rey moltes vegades e que no
cobre. Mas que ell no li ajut, açò no conseylaria jo per re, que gran
mester li à; e als obs coneix hom los amichs". E, can ell ach acabada
sa raó, dixem a Fferran Sanxes que y dixés. E dix: "Jo atorch
les paraules, primer, que dix lo bisbe d'Osca: que
tinch per bo ço que Don Bernat Guillem dix: que cobre lo rey los castells, que
anch no n'ach tan bona aizina con ara ha; e que nós que
en açò con meylor porem, e creu que
E faça sa cort, car meyns de sa cort no tenim que
fos complit; e, a tan gran cosa con aquesta, cort hi ha mester". E
açò dix l'abat de Montaragó e Don Exemèn Péreç d'Arenós e Don Garcia Péreç
de Taraçona. E, per ço car no volem alongar la raó, dixeren que tenien per bé
la cort e que enviàssem al rey que
logars que tenia de nós e que li havíem en cor e en voluntat
d'ajudar. Mas encara no li podíem respondre complidament
tro que cort aguéssem tenguda, mas puys que li respondríem
en tal guisa que él ne deuria ésser pagat.
E sobre açò dixeren-nos que y dixéssem, e nós dixem que
plahia molt. "Primerament vos dich que no m'acort
a re que vosaltres digats; e diré-us la natura del feyt con va.
Sapiats que aquesta és una manera d'ome qui tasta vi e
enayguar; car aquels que tasten vi e
saber si és enayguat o fort primerament. E aquesta manera
à feyta fer lo rey de Castella a ma fiyla, que, pel tort que ell
me té, no
conex que nós per les sues cartes li volem ajudar, altres prechs seus
vindran al dos, que nós li ajudem. E respon al conseyl que tenits de la
cort, que tinch per bona la cort que la faça justar, e fer-n'é
Cathalunya e altra en Aragó
serà en Saragoça]
en neguna de les corts, car en les terres del món no ha tant
de sen ne de valor con deuria; e nós que u havem provat que són
diverses can los demanam de conseyl de gran feyt, que no s'í acorden
bé. Mas, quan parlarem ab ells, dir-lus hem que
vallen. Car aquesta és cosa que jo no pux refusar que no la faça,
per
pus desheretar-los vol hom. L'altra
en què vosaltres no havets tocat]
mon deute no ajut al rey de Castella, si li deg ajudar per ço con és
e ell estorcia d'aquesta pena en què ara és, tots temps me poria
tenir per son enemich mortal, pus jo a tan gran cuyta no li aydàs;
e, si mal me pogués cercar, tots temps lo
bona raó. La terça
rey de Castella havia perduda sa terra, mal estaríem nós Ça, en aquesta
terra nostra; per què val més que n'hajam sobre la sua deffenén, que
si n'havíem sobre la nostra. E no y ha ops altre conseyl, mas que enviÿ
a dir a la reyna que li ajudaré ab tot mon poder; e que entraré
en Cathalunya e fer-hi e
en aqueles corts que jo faré no
que m'ajuden; e, al pus breu que poré, iré en sa ajuda.
E partim d'aquí e anam-nos-en en Cathalunya; e manam
nostra cort en Barcelona, primer. E quan fo la cort justada de
richs hòmens e de ciutadans e dels clergues, pregam-los que, així
con tots temps m'avien ajudat en nostres affers, ells ne lus linatges,
en lo feyt de Maylorques, que així m'ajudassen en açò, que
gran mester hi era. E éls dixeren que s'acordarien. E l'acort fo aytal,
d'En Ramon de Cardona e d'aquels de son linatge: que nós adobàssem
a ell alguns torts que deÿa que li teníem, e que ab ell en
e que
dixem que tot hom de nostra terra qui hagués clam de nós que vengués
a nós, e que
negun enbarch per què
bona rahó que nós los pregàssem d'una cosa, e què éls nos
resposessen d'altra; per què
encara s'acordassen meylor, que no paria de tans bons hòmens
con ells eren aytal resposta. E ells acordaren-se altra vegada
e responeren-nos tan mal, e pejor, con la primera.
E, quan veem que tan mal ho feÿen, dixem-los nós que mal
guardaven ço que podia venir aenant, que, si
perdia lo seu, major embarch hauríem nós e éls de retener lo
nostre, que ara no hauríem. E dixem als clergues: "¿Què y goanyarets, vosaltres,
si en les esglésies on és ahorat nostre Seyor e la sua Mare que, si per
mala ventura se perdia, seria-hi ahorat Mahomet? e si
reys, se pert, ben podets saber que
així nos responets tan mal e tan vilanament, ço que anch no
cuydé, que, si jo faés corts de cathalans, que no acabàs ço que fos cosa
covinent
ab vós]
seyor pot ésser despagat de sos hòmens".
E nós levam-nos e no volguem hoir altra resposta d'éls; e anam-nos-en
a nostra casa. E ells pregaren-nos carament que no
fóssem felló, e que encara s'acordarien e
açò no
nostra casa, e els altres romaseren aquí; e aquels qui
tornaren a ells.
E, quan nós estàvem així, que no volíem menjar, enviaren-nos En
Berenguer Arnau e En Pere de Berga e altres
no membren; e pregaren-nos que parlassen ab nós. E nós a
part ab ells escoltam-los ço que
anch negun temps no havia estat que ara no seria per re; que anch nós
no demanam conseyl ni ajuda en los prelats ni en los richs hòmens
de Cathalunya, que tots temps no u trobàssem en ells. E nós que
volíem exir de la vila, que u havíem ja dit a alguns, dixeren-nos e
pregaren-nos que nós que y romanguéssem, e que farien en tal
guisa, que nós seríem d'éls pagats. E tant nos pregaren e tant carament,
que haguem-los-ho a atorgar.
E, quant vench, al dia metex, a hora de vespres, vengren tots
denant nós e dixeren que açò no farien per re, que ells donassen
raó per què nós partíssem despagat d'éls, e que
lur raó, que ço que
mas pregaven-nos que, ans que aquesta cosa los atorgàssem, que
faéssem ço que En Ramon de Cardona nos havia pregat. E éls que
havien cor de dar bovatge, jassia que nós no y haguéssem dret,
si bé
anam a Maylorques. Mas ara que
que
E nós fom pagats de lur resposta. E manam corts en Aragó,
que a
E partim d'aquí e anam-nos-en a les partides d'Aragó. E mandam
nostra cort als bisbes e als richs hòmens, e faem-los ajustar
a la església dels prehicadors. E mostram-los la paraula; e levam-nos
en peus e començam
diu:
Seyor nos hagués feyta gran amor e gran honor en lo feyt de Maylorques
e de València e en les altres coses tro en aquel dia, de nostra
terra e d'altres lochs, venia a nós manera per què nós havíem a deffendre
ço que nós havíem conquest e ço que nostre linatge nos
havia lexat, per aquesta raó: "Que, can él a nós e a vós fa tanta de gràcia
que
molt ho devem nós grayr a nostre Seyor, e vosaltres, que per nós e
per vosaltres pusca jo ajudar al rey de Castella
a aquesta trahició e a aquest mal que li han feyt los sarraïns. Molt
ho devem grayr a nostre Seyor. E val més que sobre terra d'altruy
ho hajam que sobre la nostra. On vos pregam, per la amor que vós nos
devets e
a aquesta cosa que
haurem de vós serà poch contra ço que nós vos darem del nostre, car per
morabetí que vós hi metats del vostre nós vos en darem
demanam aquesta cosa per deute que vós la
solament, e que nós puscam mils acabar aquest negoci. Car, si
vós volets ben pensar qual és la honor que nós e vós prenem en
aquest feyt, si aquela cosa podem restaurar, nuyla cosa no
en deu ésser cara; altra, que, si anàvem en Oltramar, no faríem tan
gran mercè ab la terça part con farem en deffendre ço que Déus
ha dat al rey de Castella e a nós, car açò és cosa d'on poríem pendre
onta e dan, car, si ell perdia el seu, poríem perdre nós el nostre.
E, si us volets que us digam nós la manera, venits a nós
hòmens, e nós a
vostre acort de fer-nos bona resposta, tal que sia a honor de Déu e de
nós e de vós".
E levà
major confort n'aja el rey e vosaltres diré-us
que veé
per son nom e dix-li si durmia. E él féu lo seyal de la creu e
hac paor; e demanà-li: "Qui és tu, que m'às despertat?" e ell dix: "Jo són
àngel de nostre Seyor e dic-te que aquest enbarch que és vengut
entre los sarraïns e
los à tots a restaurar e a deffendre aquel mal que no vénga
en Espanya". E demanà
rey seria aquell, e ell respòs que
E deÿa aquest frare que aquel que aquesta visió havia vista lo li
havia dit en penitència, e per cert que u havia vist; e pesà molt al
frare can no
el rey e vosaltres, car Nostre Seyor restaurarà tan gran mal
e deffendrà que no pusca venir. E dic-vos açò per conortar".
E sobre açò levà
bones eren, mas que ells venrien denant nós, e d'açò
que
açò partí
E nós anam-nos-en en nostra cambra; e vengren a nós dels
richs hòmens, de
coses que nós vos volem dir, no les volem dir denant la gent,
car coses són que fan a parlar en secret, per tal que vós nos hi
ajudets en tal guisa, que sia bé e honor de vós e de nós. vers
és que nós faem cort en Barcelona, e podem-nos loar de la clerecia
de Cathalunya e dels richs hòmens, car, quan nós los mostram
aquest bon propòsit que nós havíem de servir a Déu e d'ajudar
al rey de Castella, fo lur cor e lur voluntat que
primerament, que
sobre
que
ço que tenien de nós a feu, ço que
els feus que tenien per nós. Per què us pregam que vosaltres vuylats
que
nos ajuden; e, si aquela no us plau, que guardem entre nós
e vós una cosa que, segons raó d'aquela, vayla tant en altra
manera. Car, si bé ho aestmats, d'aquell que més hajam de vostres hòmens
no pujarà a
mília; per què fa bon metre
hom vos anadesca. E cavaller, per molt que y dó, no pujarà de
aenant; e nós darem a vosaltres que
o
demanam, si
ni als vostres". E sobre açò calaren tots, que no dixeren res. E
nós dixem que
deýem vilania ne re que pesar los degués. E, quant veem que ells
no volgren parlar, dixem: "Volem saber de tu, Fferran Sànxeç de Castre, què
hi respons". E ell dix que, pus nós volíem que y dixés, que y diria. E
dix així: "Jo no creu que en aquest feyt s'acordassen ells ni jo
ara; mas de mi vos dich que, si volets metre foch a açò que jo
hé, que metats mà al
respondràs miylor, Fferran Sànxeç? que jo no hinc són per terres
a cremar, mas per deffendre-la e per heretar-vos; e ja que us havem
heretats. E
E sobre açò demanam a
volets res del meu ni neguns lochs d'aquels que jo hé,
que us en daré volenter; mas aquela cosa que vós demanats
no poria fer". E dix N'Exemèn d'Orrea: "Seyor, nós no sabem bovatge
què s'és, en Aragó; mas acordar-nos ém e respondrem-vos".
E nós dixem: "Barons, mester és que meylor sia l'acort que
ço que ara
anaren-se acordar e no volgren venir denant nós aquel dia
ni en l'altre tro al vespre, que vench a nós Don Bernat Guillem d'Entença. E nós
dixem: "Don Bernat Guillem, tart nos retets la resposta que fer nos devíets".
E ell dix: "Per aquesta raó no la us volíem retre, car creýem
que no us plauria". E ell dix: "Sapiats per cert que no us han cor de respondre
bé". E dixem-li que se n'anàs. E manam a nostres portés que
anassen a cada
al matí denant nós.
E, quan vench al matí, ells vengren e estegren-nos denant
e que no
sóts acordats de ço que us dixem?" e dix la
E dixeren a N'Exemèn d'Orrea que y dixés primer. E él dix: "No sabem
en esta terra, seyor, què s'és bovatge; e dich-vos que, quan hoïren
dir aquesta cosa, que tots cridaren a
E dixem nós: "Gran maraveyla
sóts dura gent d'entendre raó; car bé deuríets guardar lo
negoci qual és e deuríets guardar si u fem nós per bon enteniment
o per mal. Car creem per cert que nuyl hom no
en mal notar açò, car nós ho fem, la primera cosa, per Déu; la
segona, per salvar Espanya; la terça, que nós e vós hajam tan
bon preu e tan gran nom, que per nós e per vós és salvada Espanya.
E, fe que devem a Déu, pus aquels de Cathalunya, que és lo
meylor regne d'Espaya e
hi ha
e
que per
n'à en Cathalunya
pus honrada terra d'Espanya no
a nós del lur, vosaltres, que tenits nostra honor, qui
qui
car tot se romandria en vós, ab més que nós vos hi anadiríem
del nostre". E ells dixeren que no u farien d'aquela manera
per re del món. E nós dixem: "Sí farets, en
E dixem: "¿No u farets en
que y metrets?" "E con?" —dixeren ells. "Nós vos direm com. Proferits-nos
denant tots e no
perdam dels clergues ni de les órdens ni dels cavallers; car tot
ho haurets vosaltres". E dixeren que s'acordarien e que
E altre dia matí ajustaren-se a casa dels prehicadors. E enviaren-nos
bisbe de Saragoça, que era jutge d'un pleyt d'Açuer que havia Dona
Teresa ab Garcia de Vera, ab Miquel Péreç d'Alagó. E nós, que
exíem d'aquí, enviaren-nos Sanxo Gomes de Balamaçan e Sanç
Açnares de Luna, e dixeren-nos: "Seyor, envien-vos a dir los richs
hòmens e la cavalleria que açò de què
major cosa que anch los dixés rey; e dien-vos que no
ans se lexarien perdre quant han". E nós guardam al bisbe de Saragoça,
que anava ab nós, e presem-nos a riure; e dixem: "Los barons no
responen avinentment, mas altra vegada, si Déus ho vol, nos respondran
mils en açò". E, quan aquests missatges foren tornats
als cavallers, escridaren-se tuyt e dixeren: "Anem-nos-en! E anem-nos-en
a Alagó, e aquí pendrem conseyl!" e isqueren-se tots de la vila,
que no romaseren ab nós sinó
E, quan haguem menjat, vench a nós Pero Jordà d'Exea e dix-nos:
"seyor, molt me pesa e m'és greu ço que yo veg, quant se
fa ab ravata e no bé. E jo no pux estar que no vaja là. ¿volets
que
E él dix: "Ara ho guardat, car, si res me manats que
"¿e deït-nos-ho així, Pero Jordà, que
"Donchs, deïts-los per nós aitant: que demà se penediran més que
vuy, e a
volrien haver feyt. E confona-us Déu, si no
les jures en Saragoça escondudament e puys a Alagó, anaren
a Maylén; e nós, a Calateyú.
E nós, estan en Calateyú, enviam-los missatge per lo bisbe
de Sarragossa que dret los faríem, si
re de nós, e que
vinguessen contra seyoria tant cruament e tant dura. E sobre
açò enviaren-nos missatge que
e Don Artal d'Alagó e Don Fferriç de Liçana, si nós los guiàvem. E nós guiam-los
e enviam-los altre missatge que nós érem appareylats de fer-lus
dret. E vengren a Calateyú. E fom en la esgleya de nostra Dona Sancta Maria;
e havia-y pus de
que volíem saber per què faeren aquel sagrament meyns que
no demanassen-nos si
si
hom contra seyor, si no sabia per què. E responeren-nos que faÿen-ho
per ço car lurs trencaven lurs furs d'Aragó. E nós dixem-los que
mostrassen en què, e que
d'Aragó e faríem-lo ligir denant tots, capítol a capítol, e, con lo
trencàssem, que ho dixessen, e nós adobar-ho híem, capítol per
capítol. E éls dixeren que no
dirien de paraula. E nós dixem que bé hoiríem la paraula, si u daven
en escrit. E deren-nos
trencàvem lo fur d'Aragó, car menàvem pladeses en leys ni en decrets
e que
feyt de Montpeyler; e uns altres clams que no havien cap ni
sòl, sinó que volien cobrir lur errada.
E nós responem-los que aquest clam de levar nós legistes
ne decretalistes en casa nostra, que no n'érem tenguts, car
en tota cort de rey devia haver decretalistes e legistes e furistes
hi anassen, car de totes estes maneres hi vénen pleyts; e nós,
la mercè de Déu que
pleyts de moltes maneres e diverses, e, si no aguéssem en nostra
cort ab qui u poguéssem deliurar, seria vergonya de nós e de nostra cort, e
car nós ni
són de dret pel món; e, per ço que
fos, los havíem a menar ab nós; e per les seyories nostres, que no
eren d'un fur ne d'un custum: "E per aquesta raó los menam nós".
Mas dixem-los que dixessen si per neguna altra raó los jutjàvem nós,
en Aragó, sinó per fur d'Aragó, mentre que bastàs, car alò los adobaríem
nós; car lo fur diu, d'Aragó, que hon falirà lo fur, que vaja
hom a sen natural e a egualtat. E no volgren que
fur d'Aragó, mot a mot, en aqueles coses que éls deÿen que nós
los teníem tort. E sobre açò dixem-los nós, feyta la resposta de
les demandes, que
"Barons, vosaltres me sembla que volets usar de la manera
que feÿen los juheus a Nostre Seyor quant lo preseren, lo dijous
a nuyt, a la Cena, e l'aduxeren denant Pilat, que
"crucifige, crucifige!" e que vós digats que us desafur, e no en què
ni en què no, e que no vuylats pendre dret de mi, aquesta és la
pus novela demanda e raó que anch moguessen hòmens contra
lur seyor. Mas
aturar en aquesta malícia, e en nostra terra: la
nós havem a fer al rey de Castela, a qui no volríem falir, pus promès
li ho havem; l'altra sí és nostre sen, qui
d'ara no vingam contra vós. Car, si no era per aquestes
no ha pla e
car per
mal en cors ne en aver. De més, que havem totes les ciutats d'Aragó
e de Cathalunya que seran contra vós, e de guerra saben tant
con vosaltres. E, pus lo poder haguéssem nós e
no sembla que
sobre açò partiren-se de nós e anaren-se
E, éls partits de nós, sabem que
a dia sabut e sabem lo dia que y devien ésser. E haguem
acort que anàssem a Osca; e pregam e dixem al bisbe de Saragoça
que anàs ab nós, car mester lo y havíem e
a ells. E dix-nos que u faria. E, quant fom en Osca, enviam lo bisbe
a Almunién, on ells eren justats; e enviam-los a dir que
e
tan gran errada contra nós con aquela era. E
dix-los-ho. E, quan tornà, dix-nos que Fferran Sanxes de Castre e Don Bernat
Guillem d'Entença venrien a nós, ab que
ja enviat a dir lo feyt en poder del bisbe de Saragoça
e del bisbe d'Osca. E sobre açò ells vengren a nós; e, per abreujar
les noves, car serien longues de recomptar, no faeren àls
ab nós ni nós ab ells. E tornaren-se
que
E, quant vim que axí
e per En Ramon de Muntcada e per altres richs hòmens de Cathalunya,
e als hòmens de Leyda e de Tamarit e d'Almenar e d'altres
lochs, que vinguessen a nós ab la host, appareylats ab lurs hòmens
e lurs armes; e que, a dia sabut, que éls que fossen a Montsó.
E, mentre que les cartes anaren, érem en Barbastre; e
enviaren-nos a dir los cavallers que, si
denant nós; e nós guiam-los. E vengren-hi Fferran Sànxeç de Castre e Don
Bernat Guillem d'Entença e Don Fferriç de Liçana, que eren en aquel sagrament. E fom en la església
major de Sancta Maria de Barbastre. E Fferran Sànxeç parlà per
ells e dix que aquel sagrament que ells havien feit no era contra nós,
mas era per ço can lus trencàvem lurs furs e
desaguioses; car en Exea los havíem partits can contenien ab
nós Don Exemèn d'Orrea e Don Artal d'Alagó e d'altres richs hòmens
e
nós responem a aquestes
trencàssem ni en heretament que
heretats, que Don Fferriç tenia bona honor cant se mès en açò,
e a Don Bernat Guillem havíem heretat son pare de cant havia en lo
segle; per què
nós. E, per ço que us ho abreugem, no
e dixem-los que, pus així era, que
E fom a Montsó; e vengren-nos primerament hòmens de Tamarit.
E
les Celles, que era prop Montsó, faem-la
e faem-la enderrocar. E puys anam a Ràfals e presem-lo ab hòmens
d'Almenar e de Tamarit, car ells se reteren a nós. E puys
venguem a Leyda e pregam e manam als prohòmens que s'apparaylassen
d'anar en ost ab nós, que ara nos havien acunydat cant
nós cuydàvem anar en ajuda al rey de Castella. E partim d'aquí
e anam a Montsó, per ço quan l'aygua de Sinca era gran;
e passam al pont e albergam-hi
a Pomar e faem-hi parar
de fust. E ab
que no poguem parar lo fenèvol ni acostar-lo, e
fust, en manera que mal los faés. E, quan vim que açò no
acabar, enviam a Tortosa per
fer, ab què trencàssem la lur brigola.
E puys vench Pero Martínez, clergue, fiyl de Don Martíneç
Péreç, justícia d'Aragó; e dix-nos que, si nós nos volíem
levar d'aquel loch, que ells venrien a nós en tal manera: que metrien
lo feyt de nós e d'ells en poder del bisbe de Saragoça e del
bisbe d'Osca, e nós que
a dita e coneguda d'éls, e ells que
dret ans que
poder dels bisbes, en manera que nós ne deuríem ésser pagats; e
que
s'ien a nós; e així tractar s'ia
E plach-nos ço que Pero Martínez nos havia dit. E levam nostra
ost e entram-nos-en en Montsó e manam als hòmens
de Gil que
a Gil e albergaren-hi. E podien ésser tro a
fo Don Bernat Guillem d'Entença e Don Fferriç de Liçana e Don Fferran Sànxeç de Castre e altres
e els fiyls d'En Ffortuny de Berga e altres qui eren a nós acostats
e amichs lurs. E aquí metem lo feyt en poder del bisbe de Saragoça
e del bisbe d'Osca. E fermaren que
que
nostra seyoria; e, si ells jutjaven que nós que
que la
treva tro que nós fóssem tornats de la ajuda del rey de Castela
e puys de
dia que fóssem a Saragoça, e éls que y serien. E açò faem nós
per
dret, car tot quant havien era encorregut en poder nostre, e no tan
solament ço que havien, mas los corses; l'altra, car era en temps
de segar e mig any juny, e no y podíem retener la gent, tan gran basca
havien d'anar, e no
e prenén-los, e nós en nostra persona que
E, quan vench aquel dia que nós havíem enprès ab ells, nós
fom en Saragoça, e éls foren-hi. E
a Almudèver, e aquí près-lo malaltia, e dix que, qui l'oceÿa, no
poria pus enant anar, tant era cuytat; e ach-se
dixem-los que
E nós dixem al bisbe de Saragoça que nós érem appareylats que enantàssem
en son poder, e que valgués aytant con si abdós hi fossen.
E
ab ells, e ells dixeren-li: "¿Quin dret vol lo rey de nós que li façam
ni li fermem?" "De ço —dix lo bisbe— que li havets feyt; e él seguir-vos
ha ço que és encartat entre vós e ell". E, segons les rahons que nós sabem
puys que foren entre
que no
quant havien no
havían no
per fer nostra voluntat. E sobre açò parlà ab nós e dix-nos: "Senyor,
sembla
no la porien complir e ara conexem-la; per què no m'és semblant
que yo
han".
E nós dixem-li: "Bisbe, vós no havets a mostrar re de la
e nós retrem-los la honor, ab què seguesquen ço que vós
jutjarets". E dix lo bisbe que no
sentència que éls fossen deseretats de quant havien. E nós
dixem-li: "¿En què sóts vós, si ells se meseren en aquell laç?" e
no y volch dir pus; e romàs la honor a nós, e ells trencaren-nos
l'encartament que
esperar ço que
treva que éls havien jurada, segons que en les cartes que
entre nós e éls eren era contengut.
E sobre açò anam-nos-en, ab aquels que haver poguem,
en la ajuda del rey de Castela, sobre la treva que
dada. E passam Saragoça e anam-nos-en a Terol; e enviam
messatge a nostres fiyls e a
e als altres que vinguessen a nós, a València, ab ço
que haver posquessen. E havíem logats
E no y fo, d'Aragó, sinó Blasco d'Alagó; e de
que havíem logats e pagats, no n'haguem sinó
nós parlam ab los prohòmens de la vila e pregam-los que
éls nós ajudassen en aquest feyt en què anàvem; e comptam-los
ço que
estar que no ajudàssem al rey de Castella, pus promès lo y avíem.
E pregam-los molt carament que
e de bestiar, en guisa que
ost. E dixeren que s'acordarien, mas que no
mas tro en l'altre dia, que sempre de mantinent nos
respondrien.
E, quant hagren estat
respòs Gil Sànxeç Munyoz per tots aquels de la vila e dix:
ben sabedes vos que unca, en lo que vos demandastes nin rogastes,
non trobastes de no en nos; ni lo fiziestes ni lo faredes
agora. Dezimos vos que vos enprestaremos
de pan, mil de trigo e
et
responem-los que
bons vassayls en ells e que
en nós. E ells dixeren que
ells per les aldees e, on que trobassen la cosa, que la
e ells assegurar-ho hien molt bé e farien en guisa que,
quan exiríem de València, ho hauríem tot. E nós donam-los
lo porter que anàs ab ells e partim-nos d'éls molt pagat
per la amor que
bé en obra.
E, quan fom en València, parlam ab los prohòmens de la
ciutat e pregam-los que
per nós, pus que Déus volch que nós haguéssem la ciutat; e,
con havíem major esperança en ells, que
que nós poguéssem ajudar al rey de Castella per conquerir aquela
terra que s'era contra ell levada, que en negunes altres; per
ço car de tots los altres de nostra terra nos érem desexits, pus en València
érem. E pregam-los, con pus carament poguem, e que entenéssem
que ells conexien que nós los havíem aquí poblats, que
ajudassen en tal guisa que d'aquel feyt nos poguéssem honrar,
car en la nostra honor havien ells gran part, e que aquesta seria
e que tornarien al matí denant nós e que farien
tota re que fer poguessen per nós.
E, quan vench al matí, dixeren-nos què volíem que faessen
ells que fer poguessen, car appareylats eren de fer a nostra voluntat.
E dixem-los que havíem conduyt mester, ço és pa e vi e civada:
"Per què us pregam que u façats en esta manera: que anets per la
vila, e qui ha pa, levat ço que haurà mester a
nos prest; e, si n'hi ha, de mercaders, que
tam bé con se volran. E que
descubrats de là on ho sabrets". E ells dixeren que u farien volenters,
car veÿen que mester ho havíem e veÿen la cuyta e l'ops que y
era e la deshonor e
E sobre açò vench l'infant En Jacme e
companyas que a nós no membren. E anam-nos-en a Xàtiva e,
de Xàtiva, a Biar.
E, nós estan en Biar, enviam missatge als sarraïns de Billena
que nós los pregàvem e
isquessen a nós. E al matí anam là, e ells foren-hi.
E, quant fom aquí, tiram-nos a part ab ells, que foren bé
meylors de la vila; e dixem-los con havien feyta aquesta cosa,
de levar-se contra lur seyor, Don Manuel; però, ja
feyta gran errada, que los pendríem a mercè e faríem ab ells que
perdonàs; car tant havia ab nós, que tota res faria que nós li dixéssem.
E, si no u volien fer, que nós que
car ben podien conèxer que al nostre poder no
per què més valia que nós los faéssem assegurar a
Manuel, e romasessen en lurs cases e en lurs heretats, que si n'havien
a exir e havien a anar en estranya terra, on no trobarien
conseyl ne qui
que
los faÿa s'agren ells a levar contra ell. E dixeren-nos que tornàssem
a Biar, e que a la nuyt nos respondrien.
A la nuyt ells nos enviaren
nós al matí tornàssem là, e que
Don Manuel, ell atorgan los pleyts que nós faríem ab ells e
faén-los perdonar ço que feyt havien, que la retrien; e, si açò no
perdonava Don Manuel, que ells no
los juràvem que no tornàssem Billena al rey de Castella ni a Don
Manuel, que anàssem là, e que la
que ells deÿen e dixem-los que al matí seríem là e faríem de guisa
ab ells, que ells serien pagats de nós, e que faríem nostres cartes
ab éls. E donam a aquell qui era latinat
hi fos bo; e ell dix que, ab Déu, ell faria fer ço que nós volguéssem;
e donam-los-li amagadament, sí que l'altre no
E al matí anam-nos-en a Billena e faem nós
ells: que ells retessen Billena a
e nós faríem en guisa que ell los perdonaria e
primeres que ell havia ab ells. E, feytes les cartes, juraren a nós
tots quants n'avia en Bilena, de
ço que
E moguem d'aquí e anam a El·la e albergam dins la vila,
per ço can los sarraïns encara no s'eren ben renduts a Don
Manuel, de qui eren. E enviaren-nos a pregar que hom no
ne
a nós, que
no
E enviam sempre
perdut; e tantost vengren
que y estava en temps d'En Joffre, e
mal feyt. E parlam ab ells que retessen lo castell a nós, e nós
que
covinences que havien ab lo rey de Castella e ab En Joffre. E
ells resposeren-nos que per lo mal capteniment que feÿen d'ells
s'eren levats e, si nós los juràvem que
que
d'En Joffre. E nós resposem-los que d'esta cosa los faríem nós
ben segurs, que les cartes primeres los faríem atendre ans
que nós los retéssem a
en ajuda del rey de Castella e que
castells que hauríem a tornar a ell o a aquels que
per ell. E sobre açò dixeren que s'entrarien acordar e que
al vespre. E tornaren a nós prop del sol post e dixeren que, pus
nós tant ho volíem, que farien a nostra voluntat. E, quant vench
al matí, anam-nos-en denant ells ab nostres cavallers e faem
pujar als hòmens d'En Joffre nostre penó e
castell.
E altre dia anam-nos-en a Nonpot, que és aldea d'Alacant; e
en l'altre dia entram en Alacant e aquí ordonam nostra
companya. Nós, estan en Alacant, ajustam nostres fiyls
fant En Pere e l'infant En Jacme]
richs hòmens en la església d'Alacant, en la novela, defora, no en
la major; e foren-hi los cavallers aytambé. E dixem-los que nós
entràvem en la conquesta del rey de Castella e que
con se captenguessen en armes e en altres coses. Primerament,
en armes: que, quan irien per camí, que negú no
meyns de manament de nós; e, si tant era que s'í prenia, que no
de nós meyns de licència nostra. E, si cridàvem: "Via fora, que en aytal loc
han donat salt!", que
denant nós e, així con nós los manaríem, que ells faessen. E, si eren
de nuyt en ost e cridassen: "A armes!", en guisa que la host s'agués
a aravatar, que tots se presessen a armes e que gornissen los cavals,
los quals hi haurien, e que vinguessen a nostra tenda o a casa nostra,
si en casa jaýem. E que per re del món negú, ni en batayla ni en
altre loch, no desrengàs meyns de nostre manament. E, sobre tot, que
guardassen que no haguessen barayla entre sí ni ab altres, car barayla
és la pejor cosa que sia ne pot ésser en ost de rey ne de seyor;
car a aventura met hom tota la ost de morir o de perdre, e puys
vénen los enemichs e poden barrejar tota la ost, aquels qui romases
hi serien vius. Encara, si hi venia negun pleyt de cavalgades
o d'altra cosa, que venguessen denant
metríem en logar de justícia, e nós manaríem a ells que, si tort havia
feyt la
fer, que nós que u faríem. "Car per sí e per no són les barayles en aquest
món; car negú no deu pendre per sí metex dret de l'altre, pus seyor
hi à. Car, si negú vol fer d'armes ni n'és desijós, nós lo adurem
a punt e a saó que
ells fer per lur ravata, que tota nostra ost ne poyríem nós perdre
o afolar e que
pregam e us manam, en pena de traÿció e de nostra amor, que vós no
passets aquest manament que nós vos fem".
E, quan nós haguem parlat ab ells, enviam missatge a
Elx per
car, si ells ho volien, nós no
ans los ajudaríem a salvar. E ells enviaren-nos Mahomet Avingalip
ab
los veyls e per la aljama de Elx. E nós dixem-los que Déus los dés
bé e dixem-los encara: "Fem-vos saber que per ço que nós havem enviat
per vosaltres: que creem que vosaltres sabets d'aquels sarraïns que
ab nós han guerrejat, con nos ha Nostre Seyor ajudat d'éls ni a qual
victòria ha aduyt ço que nós començam; e aquels que volgren haver
pau ab nós e
nós bona mercè e
éls no u perdien. E ara nós venim en aquesta terra per aquestes
raons: que aquels que
nostra mercè, que
volran metre en nostra mercè, que la
estien en lurs cases e tenguen ses possessions e tenguen
lur ley]
les covinences que havien ab ells e lurs custums, segons
les cartes que ab ells havien, e, si res vos n'àntrencat, que us
ho adoben".
E respòs aquel sarrahí que graïa a Déu e a nós la bona paraula
que nós los deýem. E aytal esperança havien en nós,
car ben havien hoït dir que aquels que en nós se fiaven que n'eren
segur, e que no
E dix que nós los enviàssem hòmens que
e irien là; e puys que dirien a la aljama les bones paraules
que nós los havíem dites e puys venrien a nós. E així anaren-se
e comptaren a la aljama ço que nós los havíem dit;
e, can açò hagren feyt, tornaren a nós e comptaren-nos ço
que havien parlat laïns. E nós dixem a aquel sarrahí, Maomet
per nom, que nós volíem parlar ab ell; e tiram-nos a una part
ab ell e pregam-lo que fos curós de nós, e nós dar-li híem per
part la heretat que ell havia en Helx, tant que tots temps ne
valria més, ell e son linatge, e que tenria per nós la vila e totes
les rendes e, puys, per En Manuel. E teníem
e metem-los-li per la mànega de la almexia. E fo pagat de
nós, e promès-nos en sa ley que y faria tot ço que fer-hi pogués a
nostre pro, e havia fiança en Déu que u acabaria; e anà-sse
E altra dia vench altra vegada, ab guiatge que nós li
donam; e vench ab carta dels veyls de la vila, quals coses
nós los faríem ni quals no. E foren aquestes les coses que
éls demanaven: la
e l'altra, que tinguessen lur ley en cridar en lur mesquita; e la terça,
que fossen jutjats a custum de sarraïns e que no fossen forçats
per negun chrestià, mas que
era usat en temps de Miramamolí. E nós atorgam-los-ho e
asseguram-los que, si ells havien feyta neguna cosa de pesar
a Don Manuel, que
de Castella e que
havien ab nós. E al dia que nós iríem en Elx dixeren que
torre, per nom de Calahorra, e farien ses cartes e ses covinençes
e, quan nós passaríem per alí, que
E sobre açò nós no volguem descobrir lo feyt a nostres richs
hòmens; e feem cridar l'infant En Pere e l'infant En Jacme
e
galees que nós havíem armades, e aduxeren-nos
de gra que valien bé
dits richs hòmens què faríem ni on iríem. E fo aquest lo conseyl de
tots: que anàssem a Helx per aquesta raó: car éls eren e
ells que irien d'Alacant ves Múrcia e Oriola, que
sobre açò nós los dixem que passassen per Helx, e nós parlaríem ab
ells, e Nostre Seyor porie
E no volguem descobrir ço que nós feyt havíem ab éls, per ço que negú
no y pogués res enbargar; e dixem-los que, a raó, més se tenria
Helx que Múrcia, per ço car cuylia més pa que Múrcia.
E, quan haguem acordat qual dia mouríem, dixem-los que
nós iríem denant ab
e si la
iríem aenant o la assetjaríem. E anam-nos-en denant; e sempre de
mantinent, can fom là, los veyls e dells meylors hòmens de la vila,
tro en
era emprès entre nós e
ells e tots los de la vila. E, quan vench la ost, trobaren los
sarraïns ab nós, que faýem nostres cartes, e que
segons la covinença que havíem empresa ab ells en Alacant;
e maraveylaren-se molt can tan tost ho havien deliurat. E, per ço
con era vespre, pregaren-nos los moros que tro a l'altre dia, matí,
que
híem atorgar les cartes e les covinences, e que
la torre de Calahorre, que és lo pus fort loch de Helx; e nós sofrim-ho,
pus ells nos en pregaven.
E al matí faeren les cartes e a tèrcia hagren-nos atorgades
los covinences e tot l'àls e agren-nos renduda la torre de
Calaorre. E, presa la torre, lexam-hi lo bisbe de Barcelona, que
que no
E tot açò fo feyt aquel dia. E anam-nos-en a Oriola e lexam en Elx
N'Astruch Bonsenyor, que
nós e
de Banud e l'Arrais, de Crivillén, e dix-nos que som pare era pres, e tenia
pres lo rey de Castella, e venia per ço a nós: que faria tot ço que nós
manàssem, e que
e segura; e venia a nós que
e que
e cobrat ço que havíem perdut, de Billena tro en Oriola e d'Alacant
tro en Oriola, així que tot hom podia anar pels camins
salvament e segura.
E nós, qui érem en Oriola, que y érem romases bé per
a la nostra porta; e podia ésser bé mija nuyt. E dixeren-nos que
saber los de Lorca que
e
e que eren passats, al sol post, denant Lorca; e que
que, si nós hi exíem, que poríem haver tota la rècua, que per aventura
ells fugirien, car havien aqueles egües e aquels cavals corredors.
E sempre, quant ho haguem hoït, manam al porters que
levassen de mantinent e que anassen a l'infant Don Pedro e a l'infant
Don Jacme e a Don Manuel e al maestre d'Uclés e a aquel qui tenia
loch del maestre del Temple e al maestre de l'Espital e a Don Alfonso
Garcia e a tots los altres richs hòmens, e que
pensassen de cavalcar e que
trobarien, car aytal missatge nos era vengut de Lorca; e que
dixessen que levassen conduyt per a
e, quan fom delà
alí defora; e, quan foren venguts, anam-nos-en. E, quan se feÿa
alba, fom a
va a Cartagènia, on soterraven los reys de Múrcia e en
que ha sobre la alqueria, e Abenhut que y jau.
E, quant lo dia s'esclarí, haguem conseyl e en aquest conseyl
foren l'infant En Pere e l'infant En Jacma e Don
Manuel e el maestre d'Uclés e Don Pero Gosman e Don Alfer
Garcia. E tenguen per bé que exíssem d'aquí e tenguéssem talayes,
de luny, si venien o si no. E nós dixem-los que açò no
bo, que segons la manera dels jenets, la qual solien fer ab aquels
ab qui s'encontraven, que
tenien cavals armats; mas que tenríem
de nostra maynada, e tots los altres que no
la davantera que fossen nostres fiyls; e Don Manuel e
e Don Pero Gosman fossen en la costanera; e nós ab aquels
cavals armats tenríem la rereguarda. E, si
ab los jenets, que negú no desrengàs a ells tro que nós féssem
sonar les trompes; e, quan ells hoirien les trompes, que aquels
que haurien los cavals desarmats que derengassen aprés d'ells
e que no
presessen; e nós que venríem ab los cavals armats aprés éls, e tot
ço que caygués e
aquest conseyl.
E, partit aquest conseyl, enviam En Guillem de Rocaful ab sí
cavallers que s'anàs talayar si venien o si no; e ell envià
messatge que venien. E vench a nós lo maestre d'Uclés e Don Pero
Goçman e Don Alfonso Garcia e dixeren-nos: "Seyor, pensats de cavalgar
e de moure, que veus los moros que vénen". E dixem nós:
"maestre, no
puscam nós metre entre ells e la vila e, per bé que fugen, sí n'haurem
nós les azembles e aquels de peu que les toquen, car moltes
celades se fan que són perdudes en lo segle per ravata d'exir". E dix
lo maestre: "No façats, per Déu, que no sabets quinyes gents se són; que,
can vós cuydarets que sien prop de la orta, sol no us en guardarets,
que se n'entraran en la vila, e no
E nós dixem: "Maestre, les azembles haurem e
ell: "Seyor, no u creats, que en la vila són, e serà maraveyla,
si
fom defora, desplegam nostres seyneres e arrengam nostra batayla,
de denantera e de costanera, d'aquels que dessús havem dits; e nós,
que teníem la reraguarda d'aquels que dessús havem dits, ab
los
E, quan nós fom defora, arrengats, vench-nos
e dix-nos: "Seyor, albíxera!" e nós dixem: "De què?" "Veus los moros
—dix ell— aquí, qui vénen". E nós dixem: "Amichs, lexats-nos vençre
la batayla, e puys donar-vos ém albíxera. E
ab nós, e demanam frare Arnau de Segarra, que era prehicador, e dixem-li
que volíem penre penitència d'ell; e ell dix que diguéssem.
E nós dixem-li que a Nostre Seyor no li cuydàvem tenir altre tort per
què nós deguéssem ésser perdut, sinó tant solament de Dona Berenguera;
e nós havíem en cor d'ésser ab ella meyns de peccat, així con hom
deu ésser ab sa moller; e ell sabia ja que nós havíem propòsit
de conquerir Múrcia e tot aquell regne, e aquela mercè que nós
faýem de conquerir aquel regne e tornar a chrestians, que
e aquest peccat que no
peccat li demanam que
peccat mortal era gran cosa, mas, si nós érem en cor que
que ell nos perdonaria. E nós dixem-li que ab aquela fe
entraríem en la batayla, que exeríem de peccat mortal o per una guisa
o per altra; que serviríem tant Déu en aquel dia e en aquela conquesta,
que
a negú, e a ell bastava. E dixem-li nós que
que a Déu nos comanàvem; e féu-ho.
E partí
a nostres fiyls. E anam là ab
e tots los altres; e denant tots dixem-los: "Fiyls, vós sabets bé de qual
loch venits e qui és vostre pare. En tal manera féts vuy, de feyt d'armes,
que tot lo món diga vós qui sóts e d'on venits; e, sinó, prometem a Déu
que us desheretarem de ço que dat vos havem". E puys dixeren l'infant
Don Pere e l'infant En Jacme, tot en
e que per açò no
E puys tornam a nostra reraguarda; e, quant fom tornats al
rench, dix En Bernat de Vilanova: "Cavallers de Catalunya! Cathalans!
Fe que devets a Déu, membra-us qui és vostre seyor, car huy és
mester que tal cosa façam, que tot lo món parle del be que nós farem".
E tots aquels que u hoïren atorgaren-ho. E nós anam aenant
e vim lo pols d'éls; e vench-nos missatge que fugien e que se
E haguem alguns que foren en acort que l'encalçàssem; e dixem-los
que no u volíem, que entrò a Alfama no havia pus de
legües, e ells eren bé
peu, e en Alfama que n'havia de
serien là, hujats serien e no y porien bé aconseguir los hòmens
de peu, e per força hauria a ésser la brocada; e ells exirien de la força
e del castell e així gitar-nos hien de la vila, a nós e als nostres. E així
vedam l'encalç.
E puys anam-nos-en a
eren ab nós nostres fiyls e
e
altre. E enviam nós per aquels richs hòmens que havem nomnats
dessús e demanam-los de conseyl en qual manera faríem. E dixeren
nostres fiyls e
d'Uclés e Don Pero Goçman e Don Alfonso Garcia, car sabien més
en la terra que ells. E dix lo maestre que
pendre, si
en pochs de dies. E dixeren puys a Don Alfonso Garcia que y
dixés Don Pero Goçman. E Don Pero Goçman dix que no sabia re en Alfama,
mas que Don Alfonso Garcia, qui tenia la terra, hi sabia més
que ell. E dix Don Alfonso Garcia:
hi diré aytant: que, si
hi és, dins
seria, si alò
E nós dixem-los: "Barons,
conseyl. La
de Castella en Alcarràs", e tro aquel dia no y havia sinó
devia ésser la vista; e, segons que nós veýem, lo castell estava
en la serra, que no temia almagenech sinó de part del coyl. La segona,
que moros deffenien aytambé castell con hòmens del món, per
què no
lo rey de Castella; e que creýem que per
no
establiment per pendre a força. La terça, que Múrcia era al mig de nós
e d'Oriola, e que hi havia gran poder d'òmens a caval e a peu, e les rècues
serien males de guiar, que venguessen tro a Alfama. La
que no havíem què menjar sinó aquel dia, car nós veníem per batayla
als moros e així no y portam vianda, car les batayles leu se vencen
e da-les a aquells a qui les vol donar Déus. E per aquesta raó era meylor
conseyl e pus sà que
pendríem conseyl de Múrcia ab ell en ú. E enteneren nostres fiyls
e aquels que y eren ab nós e dixeren que deýem bé. E ab açò tornam-nos-en
en l'altra dia en Oriola.
E, quan fom en Oriola, a ora del sol post, veeren, del castell d'Oriola,
pols de companyes que venien d'Alfama ves Múrcia;
e vench lo brugit en la vila que
ab lo conduyt. E vengren a nós nostres fiyls e
e de l'Espital e els altres richs hòmens ab ells; e dixeren que havien
vist que pols se feÿa entre Alfama e Múrcia, e eren los genets; e
tenien per bo que armassen los cavals, aquels qui
ves ells e, almeyns, que haurien lo conduyt que volien metre
en Múrcia. E nós dixem-los que no u teníem per bo per aquesta raó: car
era tart e, quan serien là, seria nuyt escura; l'altra, que les gents, pus
moguessen corrén, e
a Múrcia e fossen dins la orta
e exissen los moros de peu e de caval de Múrcia ab los altres que y
venrien, que
e, encara, que l'ardit que nós havíem de pendre Múrcia, que se
poria perdre e confondre. "Mas façam
pols no sia re, mas quant fa vent, e per ço és lo pols; car nós ne
passam, e huy que
que ells n'agen mès lo conduyt: no ha dia al segle que, de
mília cargues de pa, en Múrcia no se
dies que aja què menjar Múrcia, pus nós havem a anar a la
vista del rey de Castela, no hauran res goanyat". E així, que
a paraules ab nostres fiyls, e ells dixeren que nós destorbàvem los de la
ost. E nós dixem que no deÿen veritat, que per ço que nós hi sabríem
dir e fer se goanyaria el regne, e per ço que ells hi dirien
ne y farien se perdria, e d'aquesta cosa no
la començassen sol. E puys provam per veritat que alò que ells deÿen
era pols de vent, e que
ells deÿen.
Ab aytant partim-nos d'aquí e anam-nos-en a Alcarraç,
e foren nostres fiyls ab nós, ab
dia que havíem emprès ab lo rey de Castella en Alcarraç. E, ans
que entràssem en Alcarraç, exí
legua; e pòch haver ab ell tro en
e lexam-ne, quan partim d'Oriola, aquí mateix, altres
dels almogàvers, que podien ésser tro en
vi, fo molt alegre e molt pagat de la nostra venguda. E trobam
en Alcarràs la regina e ses filles Dona Berenguera Alfonso, que se
vench puys ab nós. E aquí parlam del feyt dels sarraïns e estiguem
aquí tro
E puys tornam-nos-en ves Oriola e en la carrera haguem
poca de ravata de genets. E Don Manuel vench ab nós; e
per açò que
ço és, que li rendrien Billena per la covinença que havien ab
nós, e, si él no venia, que aytambé la rendrien a nós. E faem saber
als sarraïns de Billena que nós veníem, e Don Manuel ab nós;
e ells no y volgren exir e trencaren-nos la covinença e
de lur ley. E de Billena venguem-nos-en a Nonpot, e de Nonpot
a Helx; e, quan fom en Helx, liuram la torre de Calahorra a Don
Manuel, e la vila tota. E altra dia entram en Oriola e trobam
nostra companya alegra e pagada e que havien feytes algunes cavalcades
a Múrcia e que y havien goanyat alcuns d'éls. E aquí venguem
ans de Nadal e romanguem tro a Ninou en Oriola, car nós
hi entram
E en l'altra dia de Ninou, entrada de janer, nós anam
assetjar Múrcia. E, a l'anar que nós faem ab nostra ost a
Múrcia, fom dels primers qui y foren, per tal que assiguéssem
nostra albergada així con se devia assaer. Car en la batayla
deu ésser lo rey en la reraguarda, mas en albergar la ost lo rey
hi deu ésser, que vaja primer en assetjar los meylors, per tal que
no
fom e
dix que aquí poríem nós posar. E, quan nos ach ell levats alí, demanam
on era Múrcia, e dixeren-nos que prop era. E nós dixem:
"on és?" e l'adalil dix: "Jo la us mostraré". E mostrà-la
prop bé
havets dada fada albergada; mas, pus la
sapiats per cert que sens fayla la tendrem, o costarà".
Ab tant, nós qui començàvem d'albergar, exiren los sarrahins;
e dixeren los de la albergada nostra: "Seyor, tiren-nos fortament
ab segetes e ab peres e han-hi ferits hòmens e bèsties". E
nós dixem: "Nós sabem bé lo custum dels sarraïns, que qui
dar-vos ém balesters e, segons que ells faran, nós farem". E, en
tant, donam-los balesters tro
e que
feÿen. E, quan vench que
e l'altre dia no y tornaren ni exiren depuys contra la ost bé
per
Ab tant, enviam laïns la exea ab
que exís a nós, que nós volíem parlar ab ell
per ben d'ell e d'aquels de la vila. E él envià
Lopes, qui era poblador de Murvedre e sabia algaravia, e En Astruch, juheu qui era scrivà nostre d'algaravia. E vench
l'algutzir e
e
quan nós sabem que éls venien, faén encortinar nostra casa de
bons draps e fer bons setis; e manam que
galines vives e moltons e cabrits e, quant ells fossen venguts,
que les los faessen degolar, e estiguessen ab nós.
E nós estiguem en nostre seti, e ells vengren e saludaren-nos
e fermaren-nos los jonols davant e besaren-nos la mà.
E faem-los tots exir de casa, sinó tan solament ells e N'Astruch,
juheu damunt dit, qui era trujaman. E dixem-los que nós havíem enviat
per ells per aquesta raó: que ben sabien éls que sarraïns havia
molts en nostra terra
en Aragó e en Cathalunya, e nós en lo regne de Maylorques
e de València]
sarraïns, e aquels eren venguts a nostra mercè e eren renduts a nós;
e aquels qui no ss'í volgren rendre, haguem-los a pendre per força, e
a poblar-la de chrestians. E per ço car nós no volíem mal d'éls ni mort: "Volíem
parlar primerament ab nós per ço que
als sarraïns de Múrcia e del regne". Car nós los aguisaríem
ab ells, los tengués; e les covinençes que ferien ab nós, que les
faríem tener e haver a ells; la terça, que
les coses que feytes li aguéssem. E d'aquestes coses que nós los
deýem, que
ço que farien ab nós. E, si açò no faÿen ni ho volien, que nós veníem
ab aytal cor que d'aquí no
per força e tota la terra. E que no volíem lur mort ni lur destruÿment,
ans volíem que vivissen per tots temps ab lo rey de Castella e que haguessen
lurs mesquites, lur ley, així con havien enprès ab ell en ses
cartes primeres.
E ells graÿren-nos la paraula que nós los deýem, mas dixeren
que no
de la vila e tro al tercer dia que
lo dimercres, e al divenres que s'ajustarien e
a nós e que ells nos respondrien de ço que a ells havíem dit.
E nós no
E, ab aytant, hagren degolats los cabrits e les galines; e ells dixeren
que no volien menjar aquí ab nós, e nós dixem que
dar oles noves en què coguessen la carn, e que menjassen
aquí. E ells pregaren-nos que nós no volguéssem que romasessen,
car tenrien-los-ho a mal los de la vila; mas altra
dia, lo que havien emprès ab nós, que y menjarien. E, ab aytant,
enviam-los-en.
E, quant vench lo dissapte matí, enviaren-nos messatge
que
e vengren. E nós tenguem-los lo menjar apareylat d'aqueles
coses que són damunt dites; e sempre meteren mà a adobar
de menjar la companya lur. E tornaren a nós l'algutzir e
cavaller, de qui no
abdós en la vila, e l'algutzir de tot en tot, que tot ço que ells faessen
ab nós hauria valor. E nós faem tots aquels que y eren
partir denant nós, sinó tan solament N'Astruch e aquels sarraïns. E
ells responeren-nos que havien haüt lur acort ab los veyls de
la ciutat, mas que no havien volgut metre en lur conseyl aquel
qui tenia l'alcàçer per lo rey de Granada. E nós tenguem aquesta
cosa a bon seyal, car aquel qui
havien gitat de lur conseyl, e qui era cap lur. E dixeren-nos que la
paraula que nós los havíem mostrada, que la havien mostrada
als veyls e als savis hòmens de la vila; e que
molt les bones paraules que nós los enviàvem mostrar e dir,
per què ben conexien que bona fe e veritat trobarien en nós, e
que bé
nós con retenrien lur ley, si ells s'acordaven de retre la vila a nós; e
que ells aduÿen
E deÿen que en aquela manera los faéssem la carta.
Ab tant, mostraren-nos
donada e que l'acort que havien emprès laïns. E les
demandes foren moltes, mas aquesta fo la major força, car
per alongament del libre nós lexam de metre totes les demandes
qu'éls feÿen. E fo aquesta la primera demanda que
tenir sa ley en cridar e en jutjar los sarraïns, així con lur ley era
e havien acustumat, e segons que
Per lo cobrar que faeren de l'alcàcer e d'alçar-se contra los chrestians
que
que faéssem entre nós e ells; e nós que enviàssem
rey de Castella, e nostre missatge qui guiàs aquel cavaller que ells
enviaren, que ell que atorch les cartes e les covinences que nós
faríem ab ells.
E nós dixem-los que per açò no
l'alcàcer e la vila en aquest endemig, car nós no
queríem enviar al rey de Castella negun missatge tro que ells nos
faessen poderoses de la vila; car en açò no goanyaven ells re, pus
rendre se volien a nós, car nós teníem aquí gran companya
de cavallers e d'òmens de peu, e haurien-los a talar, e cada dia
faýem-los mal. E, pus aquel cor havien de rendre-se a nós, no
havíem cor de talar e no volíem que
los affolassen, ne la orta. E sobre açò dixeren que s'acordarien, car
bé entenien que
acordar, pus lur pro era e de nós; e ells dixeren que s'irien acordar
e puys, altra dia, que venrien a nós e que
E anaren-se
E l'altre dia ells tornaren ab la resposta e dixeren que farien
ço que nós los havíem dit, mas que volien saber
la vila con la partríem. E nós dixem que
tota la vila que era contra la partida de la ost on nós seýem; e plach-los
molt. E prenguem dia que aguessen escombrada aquela
partida; e ells dixeren-nos que al terçer dia escombrarien l'alcàcer
e que n'enviarien aquel qui el rey de Granada hi havia jaquit
per alcait en Múrcia; e aquel dia que n'exirien e al quart dia que
darien l'alcàcer. E així faeren-ho; que al tercer dia n'enviaren aquell
qui era aquí per lo rey de Granada e escombraren-nos l'alcàcer.
E, quant vench al quart dia, aguisam
lurs cavals armats e ab
nós esperam-los costa l'aygua de Segura, prop l'alcàcer, esperan quant vendrían e quant
metrien nostra senyera sus e tenrien les torres los nostres. E tardaven
molt los nostres de pujar sus; e nós pregàvem sancta Maria de ço que nós
desijàvem, que ella fos aquí ahorada e creüda, que u acabàssem,
e que ella que
no
guarnides ben e gent d'òmens e de balesters nostres. E davalam
en terra, de nostre caval, e grahim a nostre Seyor Déu la mercè que ell nos
havia feyta e ficam los jonols, ploram e besam la terra. E tornam-nos-en
a nostra albergada.
E, quan vench al vespre, vench l'algutzir denant nós e dix-nos
que complida havien nostra voluntat, mas los chrestians
entraven ja en la vila e prenien-se ço que pendre no devien. E
nós dixem-los que enviaríem
entràs de l'alcàcer a enlà; e nós, al matí, entraríem en la vila,
e ab los veyls que fossen denant nós, que u partiríem.
E, quant vench al matí, hoïda la missa, nós pujam en l'alcàcer,
e ell ab nós, ab
ciutat de Múrcia; e dixeren que partíssem la vila així con emprès
era entre nós e ells. E nós dixem-los que així con tenia de la mesquita
aquela prop de l'alcàcer, que fos dels chrestians tro a la porta de la
ost on nós érem, e aquela mesquita que s'encloís dins la nostra partida.
E ells dixeren que no era així emprès, que les lurs cartes
deÿen que ells haguessen lurs mesquites e que les tenguessen així
con les tenien en temps de sarraïns. E nós dixem-los que en aquesta manera
era emprès, sinó que ells no u entenien; car les mesquites
volíem que ells les tenguessen, mas: "¿Què farien los chrestians, si no havien
església en què entrassen? e que la església sia a la porta
de l'alcàcer, e c'hom crit lo sabaçala cant jo dormiré, prop de la testa,
açò, si bé ho entenets, no és cosa covinent. E vosaltres havets
bé
aquesta". E ells dixeren que s'acordarien.
E, nós tornat a la albergada, vengren a nós nostres fiyls, per
nom l'infant En Pere e l'infant En Jacme e
d'Uclés e el bisbe de Barcelona e En Pere de Queralt
del maestre del Temple]
Vespa, e d'altres richs hòmens de la ost, així con lo comte d'Ampúries,
N'Uguet per nom
Montcada e Blasco d'Alagó e En Joffre de Rochabertí e Pero Ferràndeç d'íxar,
nostre fiyl, e En Guillem de Rochafuyl e En Carroç e d'altres richs hòmens
de la ost. E dixeren-nos que aquel pleyt que nós havíem feyt ab los
sarraïns que no era bo, car ço que nós havíem pres de la vila era
tan poch, que
ost; e, segons les cartes que havíem ab ells, que cuydàvem haver
goanyada Múrcia e nós no havíem re goanyat. E dixem-los nós que
ells erraven en lur enteniment, car nós havíem estat en plus de
lochs que ells no havien e conexíem mils l'usatge dels sarraïns
que ells no faÿen; que, quan hom podia haver de son enemich
diré de sarraïns]
que n'hauria hom
per ço can éls no eren estats en lo pleyt nostre e dels sarraïns ni sabien
lo secret que y era, pesava-los de ço que nós no havíem
feyt.
E aquí venguem a disputació, que, segons la carta que
nós havíem feyta als sarraïns, totavia los podíem gitar
de la vila. Car la carta deÿa que nós los devíem retener en Múrcia,
e nós deýem que
per què nós los podíem metre també en la Rexaca e en la orta
se tenien e de la vila eren; e que nós los podíem getar de la vila
e metre en la Rexaca, que era barri de la ciutat. E ells deÿen
que no u podíem fer; e nós faem-hi venir frares prehicadors e clergues
e provam-los per dret que així era con nós deýem. E ells dixeren
que no era lur enteniment que així fos; e nós dixem: "Pus no u
volets entendre, no y podem àls; mas nós darem la vila
a Déus, a qui
E, passat açò, vench a nós l'algutzir de la vila, e dels veyls
pus de
la mesquita ni la volguéssem tolre a ells, car aquel
era lo meylor loch que ells havien per fer oració lur. E nós
dixem-los que així con ells volien lo meylor loch de fer oratió,
que nós lo volíem haver, e que d'altra manera no podia ésser ni devia;
que bé era cosa covinent que nós haguéssem
oració, pus ells tants n'avien. E éls dixeren que d'altra guisa
no u farien. E vench en açò entre nós e ells que
que
volien escusar, e que nós de tot en tot la església hauríem;
e ells que entrassen en la vila e que s'í acordassen bé què a
fer avenia.
E nós manam guarnir
e que
e, si açò no volguessen atorgar, que la vila que
ells viren que
a nostra voluntat; e ab aitant nós haguem la església.
E, quan vench que nós haguem la església, sempre manam-hi
fer altar de nostra dona sancta Maria, car en totes les
viles que grans fossen, que Déus nos havia donades a goanyar
de sarraïns, havíem hedifficada església de nostra dona sancta Maria.
E per ço car aquesta era la major vila e la pus honrada de tota
la Andaluzia, levada Sivíllia, volguem honrar lo nom de la
Mare de Déu, que y fos ella honrada per tots temps.
E, quan vench
al segon dia, e fo aguizat l'altar, nós lo faem guarnir gran
matí ab la roba de nostra capela e molt honradament e nobla.
E fo ab nós Arnau de Gurp, bisbe de Barcelona, e
e tots quants clergues nós trobam, nós los faem guarnir ab
capes de samit e d'altres draps ab aur. E ab nostres creus e ab
ymage de nostra dona sancta Maria moguem de la albergada on nós estàvem
en la ost e a peu venguem e entram per la vila entrò a la esglesia
que havíem hedificada de nostra dona sancta Maria. E, quan vim
l'altar e
de la misericòrdia que Déus nos havia feyta per prechs de la sua Mare;
car no passàvem entorn de Múrcia nulla vegada, que nós
no la pregàssem que nós hi poguéssem metre lo nom de la verge
gloriosa sancta Maria; e ella pregam e
voluntat. E nós, abraçats ab l'altar, ploram tant fort e tant de cor,
que per anadura d'una gran milla no
ni de l'altar. E faem cantar
la missa de
albergar ab gran alegria.
E, quant vench al terç dia, nós faem venir denant nós nostres
fiyls e
e d'Aragó qui eren ab nós e dixem-los que acordassen en
qual manera faríem. E dixeren tots a l'infant En Pere que y dixés. E
ell dix que, pus Déus nos havia feyta tanta de mercè que havíem
pres aquel loch ab d'altres molts, que u faéssem a ssaber al rey de
Castella, e ell que emparàs la ciutat e la terra; e que assats hi
havíem complit de nostre deute. E dixeren puys a l'infant Don Jayme
que y dixés. E él dix que s'acordaria a açò que l'infant En Pere nos
havia dit. E puys dixem al bisbe de Barcelona que y dixés ço que
li
sembla. Dich-vos que
mas a Alfonso Garcia, qui la tenia per lo rey, la enviaria"; e que assats
ne havíem complit nostre deute, pus la liuràvem a aquel que la tenia
per ell; car nós faýem gran messió aquí, e aquela messió estalviaríem;
e, si més ne faýem, que la perdríem. E en aquest conseyl del
bisbe acordaren-se los altres richs hòmens.
E sobre açò dixeren a nós que y dixéssem ço que
E nós dixem-los en aquesta manera: que teníem per bo ço que
de Barcelona havia dit, en rendre la ciutat de Múrcia a Don
Alfonso Garcia, e que així ho havíem nós en cor; mas de partir-nos
d'aquí, lexar la terra a gent de Castella, així con a ell e a Don Pero Goçman,
que no u teníem per bé, que, quan ells eren poderoses dels lochs,
los perdrien. E que ara los lexàssem la ciutat, quant l'altar de
nostra dona sancta Maria hi era hedificat per nós, e que la lexàssem sola
aquí, no u faríem per re; que, si per nostra desaventura recobraven aquela
los sarraïns, gran dolor ne poríem. Perquè en esta manera
no u poríem lexar, jo ni
que Déu nos fa, tot ho havem per ella, que
fiyl per nós. E sapiats que per re del món no la desempararem en
aquest punt ni en aquesta saó. E tench per bo ço que l'infant En Pere
diu: que enviem missatge al rey de Castella con la vila havem renduda
a Don Alfonso Garcia, e que ell enviÿ a ell tal secors que la
pusca retener; e puys porem-nos-ne anar". E viren que nós ó
volíem e volíem soffrir la messió, e dixeren que
voluntat.
E haguem
ab nostres cartes, con faés emparar la ciutat de Múrcia e
altres castells. E entre Múrcia e Lorca e
castells, aquels que nós los rendem. E sempre, de mantinent,
retem la ciutat de Múrcia a Don Alfonso Garcia; e él près l'alcàcer
e mès-hi ses gaytes. E nós que li estàvem de prop tro que
vench del rey de Castella, que
son conseyl, e en breu, e que
feyta e ço que li faýem saber. E sobre açò poblam-hi bé
hòmens d'armes, entre de nostra terra e d'altres, e que ells que romanguessen
aquí ab Don Alfonso Garcia e que li ajudassen.
E, lexada la vila establida en esta manera que damunt
havem dit, anam-nos-en a Oriola e en l'altre dia en Alaquant;
e aquí faem venir nostres fiyls e nostres richs hòmens denant
nós e dixem-los que, si ells ho tenien per bé, que poríem fer
bona cavalgada a Almeria ans que
dar-los híem conduyt per a
anar e en altres
là, que
E dixeren en què levarien lur menjar, que assats eren carregades
lurs azembles dels guarniments que portaven. E nós dixem que
no
metíem a
que
de pa e de vi e de civada e ells levaven les lances en les
mans, e
descargan, cobràvem ses bèsties una a una. E ells dixeren-nos que
açò no porien fer. E dixem nós: "¿No farets vós ço que nós fem
e aquels qui anaven ab nós?" e dixeren-nos que, quant molt ne
faéssem, no portarien vianda sinó a
que
què menjar, que faríem mal; e que bé podíem fer ço que
ells no u volgren fer; e, per tant, romàs aquela cavalgada que
no
E sobre açò haguem acort qui lexaríem en la frontera d'Alacant
ni de Billena, per ço que, si mester hi fos, que acorreguessen
a Múrcia ab
de Luna e Don Exemèn d'Urrea ab
En Berenguer Arnau e En Galceran de Pinós en Ontinyén e
que hi irien, e que acorreguessen, si mester hi fos, en Múrcia. E
manlevam de mercadés que trobam en Alacant e lexam-los
què menjar bé per
e ben bastada en Múrcia, que bé
e aquela que ells havien venuda, que era nostra.
E sobre açò tornam-nos-en e
ves Montpeyler. E a Gerona trobam gran contrast entre
comte d'Empúries e En Ponç Guillem de Torreella sobre demanda que
comte li feÿa de Torreela e postats de castells
demanda e lur resposta, anam a Monpeyler e alongam
lo pleyt tro nós venguéssem; e lexam-hi
testimonis e recuylís lo feyt, e, quan nós venguéssem, que y
donàssem sentència.
E, quant nós fom venguts de Montpeyler e fom en
Perpenyà, envià
enviava desafiar. E entrà en aquel dia matex
del rey dels tartres. E dixem nós que d'açò
pus ahontats, car en aquel dia nos era venguda carta del
pus alt rey del món, de gran amor, e Don Fferriç de Liçana nos acunydava.
Que nós no érem veats d'anar a estar, car nós solíem pendre
grua e avoçtarda. "Mas, pus ell tant ho vol, iré a estar,
que pendré coloms e pigues".
E sobre açò vinguem a Leyda e parlam ab los paers e
ab los prohòmens de la vila e dixem-los que
contra Don Fferriç. E ells dixeren que u farien de bon grat: "Mas
¿què valrà —dixeren éls—, que sempre li perdonarets? e així enardexen-se
ells de fer mal contra vós". E nós dixem-los: "Vós veurets
que en guisa nos en captendrem nós, que ben serà". E puys
exim nós de la vila e anam-nos-en a Monsó. E vengren-nos
los de Tamarit e dixeren-nos que, si nós ho volíem, que ells combatrien
Castelló, a qui dien Picamoxó; e nós dixem-los que
molt. E combateren-lo e preseren-lo, e faem-lo derrocar.
E puys anam-nos-ne a Liçana e levam-hi
e trobam que y havia
Fferran Sanxes de Castre per raó de les jures que havien feytes los richs
hòmens d'Aragó, que los uns liuraven castells als altres. E pregà
que volguéssem que
car Don Fferriç de Liçana lo volia establir de sos hòmens. E nós atorgam-li-ó,
car volíem més que y fossen los de Don Fferriç, pus perseverava
de fer-nos mal, car Fferran Sanxes se n'era venguts
a nós. E aquels hòmens se
Alcoleja; e mès-hi Don Ferriç
e altres hòmens de paratge que y entraren ab ells; e mès-hi
aquels qui major mal nos havien feyt, ab ell, e qui més havia robada
nostra terra. E passaren per nostra tenda; e havia-hi alguns que
nós conexíem, car havien estat ab hòmens de nostra companya. E demanam-los:
"Vosaltres com entrats aquí ne per qui?" e ells dixeren
que per Don Fferriç de Liçana, que era lur seyor, e, pus ell los hi manava entrar,
volien fer sa voluntat. E nós dixem-los: "Nós vos farem
a mi ni a altres". E ells dixeren que seria ço que Déu volria. E nós
dixem: "Açò vol Déus que nós vos deïm, car lo vostre peccat vos encombrarà,
que no farets mal, a mi ne a altre".
Ab tant entraren laïns, e nós faem venir
e faem-los començar de parar. E ells volgren haver treves
ab nós, e a nós plach-nos mentre feýem appareylar los geyns. E,
quant nós haguem apparaylat la
brigola e no volgren complir la treva que nós havíem ab ells;
e tiraren e cuydaven complir a la ost e no y pogren complir;
e la corda de la lur brigola envolvé
feytes moltes fones, e
nós appareylat, de madiç untat, que pogués anar aenant cant
nós fer-lo volguéssem aenant. E sempre que ach tirat, e la corda
fo envolta, faem cridar a tots a armes e que anassen tots combatre;
e ab les balestes e ab les fones faeren-ho en tal guisa, que no pogren
pujar lessús ni desvolre la fona ni baxar la pertxa de la brigola
per re que faessen.
E en tant faem lo fenèvol tant aenant, que pòc aconseguir en
la brigola; e tirà la primera pedra lo maestre del fenèvol e errà
la brigola; e nós anam pendre lo fenèvol e tiram e donam tal
en aquela brigola, que la caxa li obrim; e d'aquel treyt aenant no
se
fonejava ach-los trencat
E sempre, altra dia, param altre fenèvol de costat e tiram-hi
bé
bé aguisat que
trencats, e feÿen major mal les pedres que ferien dins que aqueles
que ferien e
lit, e era la vetla de la companya de l'infant En Pere, vench a nós
Bernat de Vilert e dix-nos si dormíem. E nós dixem-li que no. "Seyor,
los de dins han parlat ab nós e dien que, si vós los volets pendre
a mercè, que rendran lo castell". E nós dixem-los que
d'aqueles paraules, que per
e l'altra, que aquels qui eren laïns eren dels majors malsfaitors
que Don Fferriç havia en son poder. Mas, si volien venir a nós en
tal manera que fos nostra volentat, si
que axí
E, quan vench en l'altra dia, estàvem en
prop del val, nós e ll'infant e cavallers gran partida; e exiren-se
del castell
vengren a nós pel val; e la gent que era en la ost ajustà-s'í. E dixeren:
"seyor, saluda-us molt l'alcait e aquels qui són laïns e dien-vos que
venran a vostra mercè e en vostre poder e que us rendran lo castell". E,
quant nós hoïm esta paraula, no
ço car ço que nós havíem en cor de fer d'éls no
la major partida. E nós responem-los sempre, de mantinent, que aquela
cosa no faríem, mas, si éls volien venir a nós per fer d'ells aqueles
coses que nós querríem, e, si
pendríem; e, si no, que
que tornarien là, e anaren-hi.
E, quan haguem estat
ells en nostre poder per fer-ne nós a nostra voluntat; e dixeren-nos
que manàssem anar hòmens qui emparassen lo castell, e que
rendrien. E nós elegim-ne testimonis cavallers e altras pressones
que y havia, que nós los preníem per fer-ne nós a nostra voluntat,
e en altra manera no. E sobre açò reteren-nos lo castell. E penjam
per lo mur del castell aquells qui faÿen a penjar, e dells altres de paratge
faem aquela justícia que
son seyor.
E, açò feyt, anam-nos-ne a Teraçona, on feÿen moneda d'aur
e de nostra e de rey de Castella en
fom en Teraçona, fo la fama gran de la moneda que s'í feÿa; e faem
inquisició en la vila, a
poder de
nós, e d'un altre, de qui preseren la inquisició; e, quan la haurien presa,
que la
trobar nuyla re d'aqueles monedes. E, nós qui veníem de
caça, e així a nós micer Umbert e dix-nos: "Seyor, què volets que façam?
que nuyla re no podem trobar, de veritat, de la moneda, qui la fa ni
on se fa". E nós dixem: "Açò com poria ésser, que tan gran fama sia
de fer moneda, e que no trobem neguna veritat? gran maraveyla
és! Que les mates, si sabien parlar, ho porien dir; car entre les
mates e
E nós, en la vila entrats e estan en nostra casa, pensam con se
trobaria. A açò vench-nos
parlar ab nós en secret. E nós faem exir de la cambra tots aquels
que y eren, e romàs sol aquel ab nós e dix-nos que
saludava, lo qual nós conexíem bé; e, si nós lo volíem assegurar,
que ell nos metria en carrera del feyt de la moneda, chom ne
trobaríem veritat; e que nós no li faéssem mal en sa persona ni
en sos béns. E nós dixem-li que
veritat d'aquell feyt, així com ell deÿa, que nós que l'asseguraríem.
E aquell volch haver covinença ab nós, que nós no li faéssem
mal, e que ell que
de nostra mà en la sua e puys dixem-li: "Ara, pus covengut
vos ó havem, digats-nos l'ome qui és". E ell dix-nos que era Marquès.
E nós no
dix: "
Péreç quan exia de Tudela".
E sobre açò enviam per micer Umbert, e él vench de mantinent;
e nós dixem: "Micer Umbert, creem que torbat havem
ço que nós e vós anàvem querén". E ell dix-nos: "De què?" e nós dixem:
"del feyt de la moneda". E ell dix: "Molt ne són alegre e pagat, car tot
me
valia perdonar a
meyns de recapte. E demanam aquell qui aqueles paraules nos
havia dites e dixem: "Amich, en qual loch és Marquès? poríem l'aver
hadés?" e ell dix que no, que no era en la vila: "Mas jo
—dix ell— enans que us gitets". E nós dixem: "Féts-ho, donchs, que molt
vos ho grayrem, e vós valrets-ne més quan nos haurets mès
en carrera en aquest feyt". E dixem-li: "Anats e cuytat-vos". E
anà-se
E, quant vench que nós nos volíem gitar, ell vench; e entram-nos-en
en la cambra ab aquell e ab Marquès, qui
fo vengut ab ell. E dix Marquès:
saludam-lo; e tenguem appareylat
haguem Bonanat,
E faem-lo jurar que dixés veritat e que no se
ni per temor ni per haver que hom li
per paor de nuyl hom; e, si pus hi sabia de ço que nós li demanàvem
ne li demanaríem, que u dixés. E ell dix:
e jo diré-us la veritat con ha estat aquest feyt ni con no". E nós
dixem-li que li perdonàvem, ell dién a nós la veritat, e, encara, que
li valria ab nós. E ell besà
dix-nos que, pus nós perdonat li havíem, que
car ell era
E dixem-li nós: "Ben siats vós vengut, que ben començats". E
començà a dir en la moneda del rey de Castela primer e puys en
la nostra. E dix-nos qui faÿa moneda de falses morabetins ni en
qual loch ni qui li consentia ne quals eren los cabalers. E
dix-nos, encara més, que enviàssem per aquels que ell nos diria; e,
si negaven lo feyt, que
e que ell los faria dir la veritat: "E no
pus jo y sia denant ells". E en aquela manera que ell nos ho dixé,
nós ho faem, car no y havia tan bona manera.
E sempre enviam, en lo matí, per
instruït, que l'agren los altres instruït e molt enfortidament;
e negà el feyt. E nós dixem-li: "Vós con ho podets negar? ¿no
fos vós en aytal loch, e aytals que y foren ab vós? e nós provar-vos-ó
hem". E dix ell: "Si vós m'ó podets provar, jo no
faem venir Marquès. E, quant fo denant ell, Marquès dix-li:
¿no fuestes vos en tal logar con mi, e que favlávamos d'esta cosa,
cómo lo faríemos ni como no? ¿e non sabees vos que en nostro
consiello foren Do Atal e Do Atal?"
la color. E nós, can ho veem, dixem-li: "Mal fas, una a Déus e altra
a mi, qui só ton seyor natural, quan negues la veritat. E esta cosa
provada te serà; e, si
en pena de justícia; e, si
car ab veritat troba hom mercè ab Déu e ab los seyors
terrenals".
Ab tant, ell començà a dir e avench-se d'aquel feyt ab Marquès;
e aquel descobrí
E, així, foren d'un en altre, així que tants n'aguem de testimonis, que
sabem la cosa con fo ni con no, ni en cal loch era estada la moneda
feyta, ni qui la féu, ni quals. Encara, fo provat que
de Pere Péreç, que faÿa morabatins falses de coyre e cobrien-los ab
fulla d'aur dessús; e trobam que tornaven en poder d'En Pere Remíreç,
en Sancta Eulàlia, e que se
e en altres logars molts; sí que sobre açò haguem a fer justícia de
Don Pere Remíreç e de son fiyl e de Dona Elfa de Tórtolles, e aquests
faem-los negar. E faem dels altres justícies segons que s'í tanyien
e haguem lurs béns així con d'òmens qui gosaven assajar de fer moneda
en nostra terra ni del rey de Castella. E per ço con lo sagristà era clerga,
liuram-lo al bisbe, e tench-lo pres, e morí en aquela presó. E, quant
açò haguem feyt, ço és, castigament de tan gran mal e de tan gran
malefici que havien pres les gents de la terra, partim-nos d'aquí
e anam-nos-en a Saragoça.
E, quan haguem estat en Saragoça, anam-nos-en al regne de
València, car lonch temps havia que no y havia estat; e tenguem
la Nadal a Alcaniç e l'Aninou en Tortosa. E, quant fom en València,
vench-nos missatge que la infanta Dona Maria era morta, que era nostra
fiylla; e fo nostra volentat que y anàssem e que fos soterrada en Valbona
ab sa mare. E les gents de Saragoça, a pesar dels richs hòmens
e dels cavallers, soterraren-la en Sent Salvador de Saragoça; e, quan
nós sabem que la havien soterrada, romanguem nós en lo regne
de València.
E puys vengueren a nós lo bisbe de Saragoça e Don Sanxo Martíneç
d'Oblites e En Ponç Baldoín, qui eren sos marmessors,
e dixeren que
e trobam en aquell que lexava
e a donzeles e a sa companya, que volia fer bé. E dixeren-nos que no
havien àls sinó les joyes, per què u volien fer saber a nós, cor amaven
més que nós les aguéssem que altre, quar nostres havien estades.
E nós dixem-los que u pagaríem e assignam-los Daroca e Barbastre
e Roda, que de les rendes d'aquestS lochs que
marchs; e així cobram nós les joyes.
E, passat açò, En Ramon de Cardona e alguns richs hòmens de Cathalunya
cometeren-nos de guerra sobre
d'Urgell, qui era mort, car volien haver lo comtat d'Urgell per força,
E els marmessors del comte havien-nos moltes vegades requests
e demanat que prestàssem sobre les rendes del comtat per pagar
los deutes e
sobre
Cardona, per aquela raó, guerrejà ab nós. E nós qui érem en Cervera
e tenguem-hi la festa de
fiyl, a qui l'apostoli havia atorgat que fos arquibisbe de Toledo,
nos envià sos missatges e ses cartes pregan-nos molt carament
que fóssem al dia de Nadal en Toledo, que él devia missa
celebrar. E deÿa en ses cartes que ben vendria ell a nós, con a son
pare e son seyor, mas que li ó perdonàssem, car tantost no venia
a nós, que appareylave
a Calateyú e que entraria ab nós en Castella. E pregava
ab ell en Brioga o en Alcalà e en altres lochs seus que havia
en aquel camí. E nós, entenén lo deute que ell havia ab nós,
car era nostre fiyl, e que ell era tal per sos bons custums que havia,
atorgam-li-ho. E per ço con lo dia de Nadal era tan prohisma, lexam
en Cervera nostre fiyl, l'infant En Pere, e que tingués alí frontera.
E, passada la festa de
e fom a
Castella sabé que nós anàvem ves Toledo e exí
e no
a Alcalà; e així abdós anàrem ensemps ab nós tro en Toledo. E estiguem
en Toledo
E, quant vench al
missatge que Jacme d'Alarig, qui era nostre, e nós l'avíem
enviat al rey dels tartres, que era vengut de là e que
aportava bon messatge; e ab ell venien
mas la
rey de Castella, e
e dix-nos que aquela gent era molt falsa, per què havia
temor que, quant nós fóssem là, que ells no
paraules que
conexia bé que, si nostre Seyor nos hi volia guiar, que anch tan bon
feyt ne tan honrat no féu negun rey, que tota la sancta terra d'Oltramar
e
nuylla res.
E nós responem-li que ben li grahíem ço que ell nos deÿa, e ben
semblava, en les paraules, que
així: que vera cosa era e certa que
fos deçà mar no ach paria ne amor ab aquells tartres: la
de poch temps a ençà era començat lo lur poder; l'altra, que anch
éls no enviaren missatge a negun rey de chrestians, que haguessen
lur amor, de nós enfora. E, pus a nós havien enviat messatge
seyeladament, entre los altres, semblava obra de Déu, que ell volia
açò comanar a nós, que nós que ho faéssem; e, pus ell ho
volia, que nós no li fugiríem per reguart ni per temor de nostre cors
ni per molt que
a tot nostre poder, sí que Déus se tengués per servit de nós per la
bona volentat que li havíem. Per què pregàvem lo rey que li plagués,
car nostra honra sua seria; e, si Déus nos dava molt a goaynar, ell, qui
havia molts fiyls, fiança podia haver que hauria sa part e
que nós faríem. "E sembla-nos que Déus lo quer; e, pus Déus lo
quer, no
E, partides les paraules entre nós e ell,
altra dia exim de Toledo e anam-nos-en a
ha nom Illiestas, e
tots los altres richs hòmens e
qui era maestre en tota Espanya, parlaven d'aquest nostre feyt; e
les demés paraules eren entre ells de ço que havien hoït, éran de la
nostra anada. E acostà
Gonçalvo Perero e era de Portugal, e dix-nos que volia parlar ab
nós; e anam fora del camí e triam-nos ab ell d'una part. E dix-nos
que molt havíem bon cor e bona voluntat, cant volíem servir
a Déus; e dix-nos que ell havia gran volentat que
ço que ell pogués haver de l'Espital en los
nós que u dixéssem al rey de Castella, que volgués que ell anàs ab nós,
e que
ell hauria mester. E nós dixem que li graýem molt la profirença que
ell nos feÿa, e majorment cant nos loava lo feyt que nós volíem
fer a servici de Déu. E sobre açò dixem-li que parlaríem ab lo rey de
Castella e que sempre
poguéssem haver quan lo faríem demandar.
E sobre açò enviam al rey, que anava caçan denant nós,
que
a
que
que us plaurà de la ajuda que ell nos farà". E sempre el rey de Castela
tela
al rey d'Aragó,
e vos mandamos que vos lo fagades
comanador: "Semblant nos és que no roman per lo rey". E ell dix: "Senyor,
conseyl e grahim molt al rey per ço quant veýem que ell nos volia
ajudar en ço que pogués.
E, quant vench en l'altre dia matí, lo rey eixí d'una aldea,
e nós, d'altra; e veníem-nos-en a Daymús e nós vim lo
pendó que exí alèn hon nós devíem passar; e
E dix-nos que volia parlar ab nós e demanà-hi Don Manuel
e Don Guil Garcés e Don Johan Garcia; e dix-nos: "Rey,
meter
tan gran bé
a Dios
a coraçó]
car assí lo feystes
e
dixem-li que no pendríem d'ome dell món ajuda, sinó de la Església;
mas tant havíem ab ell, que no volíem dir de no a la sua ajuda.
E graÿm-li-ho molt.
E altre dia passam per Uclés, que
el dia que partim d'ací perferí
ab
Gil Garcés dix-nos que iria ab nós ab quant ell poria haver. E la
ni l'altre no
rey de Castella, dix-nos:
lo rey de Granada; e
àls
e Pere Guilabert. E donà
dia e d'aquí anam-nos-en a València.
E, nós que érem en València, vench-nos Jacme Alarich ab los
tartres e altre missatge de Grècia que y havia. E dixeren-nos
de part del gran cha, qui era rey dels tartres, que ell havia cor e volentat
d'ajudar-nos; e que venguéssem a Alayas o en altre loc,
e que ell exiria a nós, e per sa terra trobaríem ço que mester auríem;
e així poríem ab ells ensemps conquerir lo Sepulcre. E deÿa que
ell nos bastaria de geyns e
missatge, de Paliàlogo, emperador dels grechs, que ell nos enviaria
per mar conduyt.
E sobre açò cuytam-nos d'appareylar e d'endreçar nostre viatge,
sí que a
la mar. E sobre açò envià
víssem ab ella; e vench a Orta ab sos fiyls. E foren-hi nostres fiyls,
l'infant En Pere e l'infant En Jacme, e l'arquibisbe de Toledol,
nostre fiyl, e pregaren-nos ben per
que nós que romanguéssem; e anch no u pogueren acabar
ab nós que romanguéssem. E tornam-nos-en a Barcelona per
fer nostre passatge; e, quan fom en Barcelona, foren ab nós, entre
cavallers e hòmens a caval, bé
E, enans que nós passàssem, anam a Maylorques per veer si hi
havia nau neguna e que demanàssem als hòmens de la villa
que
dixeren que farien ço que nós volríem e que y dixéssem. E nós, que
vim que ells hi havien bona volentat, de
volíem demanar, no
molt volenters e de grat. E de ço que ells nos deren
logam
e vaques,
en Barcelona.
E, quant vench al tercer dia o al quart ans de Sancta Maria de setembre,
nós fem vela e estiguem tota aquela nuyt en roda;
e érem pus de
Marquet: "Senyor, semblar m'ia que vós deguéssets tornar là en la terra,
per ço que tota la companya se recuylís e que
àn en la mar e no us poran trobar". E vim que deÿa raó e faem
ço que havia dit.
E, quant nós fom tornats, no y trobam sinó
l'altre estoll se n'era anat ves la mar de Ciges. E ab aquela
galea tornam-nos-en en la mar; e e
E, quant vench al matí, veem les veles bé
de Manorques; e podien bé ésser
tota aquela nuyt e l'altre dia a hora de vespres levà
de levant, e féu
e levà
tota negra. E depuys vench el levant e començà quant lo sol
era en la posta; e féu-ne molt tota la nuyt, sí que, sempre que
temps se moch, haguem calar, e no veýem negun leny ne neguna
nau. E açò fo lo dissapte a la nuyt, vespre de Sancta Maria de Setembre.
E, quan vench lo digmenge, mudàs
tot aquel dia tro a la mija nuyt e, quant vench a la mija
nuyt, mudà
no havia feyt lo dissapte ni
s'ajustaren e tots
dia e tota la nuyt, entrò al dimecres, que anch aquest mal temps
no cessà, sí que deÿen los mariners que havien estat
en Oltramar que anch no viren ta[n] mal temps con aquel
era estat.
E, quan vench aquel dia, vim la nau del Temple sobre
nós, e envià
pregaven que
Marquet que no u faéssem, car la nostra nau no devia anar meyns de
de veer. E contra
puys fo bisbe d'Osca]
d'Alcaniç, qui era dels frares de Calatrava. E nós clamam En Ramon
Marquet e En Galceran de Pinós, que eren en la nau ab nós, e alguns
cavallers que y havia ab nós, e dixem-los que hoïssen la paraula
que nós los volíem dir; e dixem: "Ramon Marquet, sembla-nos que
Nostre Seyor no vol que nós passem en Oltramar. Car ja altra vegada
nós n'érem appareylats per passar là, sí que
nuyts durà lo mal temps, que anch no
la festa de sent Miquel ben per
Ab tant vench-nos lo bisbe de Barcelona e
e
prohòmens de Barcelona e ab los seyors de les naus e ab los mariners
e demanaren-nos mercè per Déus e per sancta Maria que nós no volguéssem
fer aquel viatge, car ells havien paor per les grans fosques
que eren en Acre a entrada d'ivern que no errassen la terra; car, si la
errassen, havien paor que no y poguessen avenir e "metre-vos en aventura
de mort"; no
E per les pregàries que ells nos faeren, e can coneguem que deÿen veritat,
haguem a romanir. E havíem tardat el passatge, que no devíem
romanir tant, bé per
e que ara per tots nos faça romanir Nostre Senyor, bé
no plau lo viatge nostre. Car la mala mar bé sofferírem nós, sol que
haguéssem vent aenant al nostre". Mas, pus ell no
on nós devíem anar, que
que veéssem si
o, si no, que no podíem forçar Nostre Seyor. E, quant vench aquela nuyt,
ab lo vent que havíem del lebeg, que
tro en l'alba; e, quant lo sol exí, dé
anar aenant.
E, quan vim que així era, e que Déus no
faem sobre açò seyal a la nau del sagristà de Leyda
que
de l'arbre de la nau del sagristà e ab la antena donà en la nau.
E, si per aventura negun demanava per cal raó no passà la nostra
nau ni aqueles que ab nós se
aquesta és la raó: car ells havien lo vent del lebeg tant
complit, que
sobrepujar el vent per ço quan érem pus bays que ells no eren.
Ab tant pregam a nostra dona sancta Maria de València que pregàs
al seu car fiyl, mentre que érem en aquel turment ben per
e per
nostre, que ell lo
mort que
fos profitable a nós ni a chrestianisme, que
de nostra dona sancta Maria de València. E a ella plach que nós hi venguéssem,
sí que venguem
sus quant vench que fom prop de
exia per la gola del port e féu-nos calar per força e rodar tot aquel
vespre e tota aquela nuyt, sí que venguem endret Acde. E nós
tornam-nos a pregar la Mare de Déu que en negun loch, ni en nostra
terra ni en altre loch, no fos la nostra exida, sinó en aquel loch on
és prop de la sua església; e que nós la poguéssem aorar e grayir
la mercè que
al seu altar.
E, quant vench en l'altre dia, nós haguem el garbí dolç
e amorós, e menà
a la església de nostra dona Sancta Maria de Vallvert a grayr-li
la mercè e
havíem estat. E, nós qui érem e
qui era exit defora en
Ramon Martí e que eren venguts de Túniç; e ells demanaren
qual nau era aquela, e ells dixeren que aquela nau del
rey que
cuydam que alí
en l'altre dia matí anam-nos-en a Vallvert per grayr a nostra dona
sancta Maria la mercè que
e lo fiyl d'En Ramon Gaucelmp e dixeren-nos, sempre que fom
venguts, que, si nós ho volíem, que ells tornarien ab nós a la
mar, e que podíem refrescar aquí de conduyt, per ço can nostra
companya seria molt marrida, si no
E nós dixem-los: "Vosaltres, ¿què y farets d'ajuda, si nós hi
tornàvem?" e dix lo fiyl d'En Ramon Gaucelm: "Jo us segré ab
ab
nós no y tornàvem. E nós responem-los: "Nós no sabem què
les gents, mas nostre Seyor sab que nós ne fom forsats,
e
tant. Per què jo
dir aytal cosa; que sol en la mija nau ha, entre perduts e afolats,
ben
e afolats, bé
de més no
per la mar, per què no y tornaríem per re, ni
pogués. Però volria que vosaltres me dixéssets ab qui ho havets acordat,
açò". E ells dixeren que ab En Ramon March: "E ab altres que
parlen". E nós dixem: "En Ramon March can serà açí?" e ells dixeren: "Demà". E
nós dixem: "Veurem En Ramon March e parlarem ab ell, e denant
vós, e veurem què
E altre dia que nós érem a Valvert vench En Ramon March,
e faem demanar lo bisbe de Magalona e En Ramon Gaucelm.
E dixem-li: "En Ramon March, açò m'àndit lo bisbe e En Ramon Gaucelm,
e dien que a vós par bo; e vuyl saber de vós si sóts en est acort,
que jo torn en Oltramar". "Sényer —dix ell—, d'altra feyt vos sabria bé aconseylar,
mas del feyt de les armes vós ne sabets més que jo, e
vós guardat-ne lo meylor, car ço que vós no
yo ni
dit, tengren-se per represes de ço que dit havien. E, així, jo partí
que ells m'avien parlat; e puys entram-nos-en a Monpeyler. E,
cant vench a l'endemà, enviam per los cònsols e per los meylors hòmens
de la vila, de
saber en qual manera nos havia pres e
que Nostre Seyor no volgués que nós hi passàssem, car ja ho havíem
altra vegada provat; car nós, qui érem en Barcelona per passar altra vegada
en Oltramar, que
estaven per venir a terra per la gran mar que hi faÿa, d'axeloch e de
vent a la Proença, e no y podíem entrar. E, si no car seria alongament
del libre, diríem moltes d'altres paraules que y foren; mas irem
a la major força de les paraules.
E dixem-los que
gran fiança en ells que
pagats; e així nos ho havien enviat a dir per los frares menors de Monpeyler,
que u farien, nós rendén-los
e que ells no
de Déu. E, pus Déus nos havia aduyts a la vila de Muntpeyler, que
pregàvem molt carament que ells que
que s'acordarien sobre açò e en l'altre dia matí nos rendrien
resposta.
E altre dia vengren denant nós, e la resposta que
aytal: que bé conexien que
érem passats delà mar, e que ver fo que nós los havíem demanada
ajuda; e negaren que no havien dit als frares menors que ells nos
ajudassen, mas que l'acort lur era aital: que, cant nós passaríem en
Oltramar, que la ajuda que
dixem-los: "Barons, la pus nova resposta que anch hom faés a son
seyor, ni aytal con jo só, avets feyta a mi; e maraveyl-me del seyn
de Monpeyler, com ab aytal resposta me cuydats pagar, que més
me donàssets per partir-me de vosaltres, que no
ab vós en la terra. Car los meus hòmens d'Aragó e de Cathalunya me
darien
en altra terra; e vós, per partir mi de vós e anar en Oltramar, hon
poria ésser mort o pres, bé
Ab tant, partim-nos d'aquí e venguem-nos-en en Cathalunya
e puys entram-nos-en en Aragó e anam a Saragoça.
E, quan fom aquí, vengren-nos missatges del rey de
Castella, que
Fferrando, pus Déus nos havia tornat en nostra terra; e pregava-nos-en
fort carament. E nós entenem que era cosa covinent de fer e atorgam-li-ho;
e dixem-li que y seríem al dia que él nos enviava pregar. E fom
a Teraçona, e
envès àgreda e trobam lo rey de Castella enmig de
la carrera, que exia a nós, e ach molt gran alegria ab nós e abrassà
per Sòria ves Burgos a jornades covinents. E
anàvem pel camí parlam de sos feyts e dels nostres; e nós dixem-li que
pregàvem que les coses que ell volria fer, que les faés ab nostre conseyl,
e, si hi errava, que se
molt e dix que u faria.
E sobre açò anam-nos-en a Burgos. E foren-hi sos richs hòmens,
ço és assaber, Don Alfonso de Molina,
Don Ffelip e Don Nuno Gonçalbes de Lara e tots los altres bisbes e richs
hòmens de Castella. E aquí vench la fiylla del rey de Ffrança, e vench
ab ella lo comte Dodo, germà d'En Johan d'Acre, e
hòmens honrats que vengueren ab ella. E aquí Don Fferrando pres
sa muyler, filla del rey de Ffrança. E féu-lo lo rey de Castella cavaller,
e Don Fferrando féu cavallers a sos germans e no a Don Sanxo, car
nós lo pregam que
el rey de Castella que ell e
que ben los podia ell fer cavallers. E dixem nós, denant Don Ffelip
e denant Don Nuno e sos richs hòmens, que mal conseyl li dava qui
conseylava que Don Fferrando faés sos germans cavallers. E dix-nos
ell que ells ho volien, e, pus ells ho volien, que bé u podia ell fer. E
nós dixem-li que iria e bando metia entre ells; que tots temps, mentre
no fossen bé, los retrauria que ell los havia feyts cavallers, e
altres haurien-ne endeny e ira. E nós dixem-los si ells ho querien,
e ells dixeren que och. E era prop nós Don Sanxo, e dixem-li a la oreyla
que no lo faés per re; e ell dix que faria ço que nós li conseylàssem.
E nós demanam a Don Sanxo denant tots: "Don Sanxo, vós volets
ésser cavaller de Don Fferrando?" e ell dix:
en quero
que prendades
"seyor,
E
a sos germans, levat Don Sanxo; e féu aytambé cavallers
a Lop Díeç de Viscaya e altres fiyls de richs hòmens e altres. E estiguem aquí
nós
E un dia, mentre que nós estàvem aquí, envià-nos a dir
Don Alfonso de Molina que no era ben sà, e nós anam-lo
veer. E, al tornar que nós feýem de l'Espital de Burgos, en què
nós posàvem, trobam-nos ab Don Nuno Gonçàlveç de Lara, qui venia a
nós; e apartam-nos ab ell e faem cavalcar los altres a avant
per la rambla de Burgos e anam parlan a nostra posada. E ell proferí
a nós de serviy, que
del món, treyt el rey de Castella, e en coses hi havia que
enans que a ell; e que, si nós li enviàvem
cavallers venria a nós. E nós dixem-li que li graýem molt
la profirença que
d'él. E dixem-li
a tayl e en raó de dir-la: "Don Nuno, jo sé que
ama, e és clamant de vós e d'altres richs hòmens molts de Castella;
e aytambé sé que vós vos clamats d'ell e no li volets aquel
bé que li deuríets voler, vós e
tort o per lo seu. E ara seria ora d'adobar alò meylor que neguna
saó del món, perquè jo hé meylor raó de metre-me en sa fazenda
que negun hom; e ço que
trehudament con a
vos té, que
mostraré tan despagat d'ell, que vós veurets que al cap ell lo farà;
e, si no, tan despagat siré jo d'ell, en guisa que vós m'auríets
que grayr de ço que jo
dia pagat del rey, que desia que ell l'avia heretat e casat e li avia
feyt tots aquels deutes que seyor pogués fer a vassayl; e semblà
que no
dit.
Puys venguem-nos-en en Taraçona, e el rey de Castella
seguí
en sa terra. E nós pregam-lo que tingués la festa ab nós que
devia ésser de Nadal, e ell féu algunes escusacions, mas al cap ac-ho
a fer per nostres pregàries e vench ab nós a Taraçona. E nós, axí
con era aguiat, haguem a ell e a tots aquels qui ab ell venien tot
ço que mester havien; e faem-ho així, que cada rich hom qui
ab ell vingués prengués en sa tenda pan e vin e cera e salsa
e fruyta e totes aqueles coses que mester agués, per tal que la
E estech aquí
donam-li
fo que, pus sa paraula hagués promesa a negú, que en totes guises
la
qui aquela cosa demandaria, que no haver dolor en son cor de no
complir allò que hauria promès. L'altre conseyl fo que, pus carta agués
feyta a negú, que la li tingués, e
fer o no. Lo tercer conseyl fo que retingués tota sa gent, car
gent estava a tot rey que la gent que Déus li à comanada sàpia
retener a grat e a plaer d'ells. Lo quart conseyl fo que si a retener
n'avia negú, que
retener, ço és, la Església e
són gent que Déus ama més que no fa los cavallers, car los cavallers
se leven pus tost contra seyoria que
podia retener, que bon seria, e, si no, que aquests
ab aquests destruyria los altres. Lo
dada Múrcia, e nós, ab nostre Seyor, la li havíem ajudada a
pendre e a goanyar; e que les cartes que nós havíem feytes als
pobladors de Múrcia e, puys, les que ell los havia feytes, que
no les los tenia hom, ans les lus trencaven e les los tolien les
heretats, e que daven las
no fan sinó
que solia ésser en la Andelozia, levada Cibília, e que dixessen
les gents que ell ni sos hòmens no la sabessen partir, que fort hi
errava; e que ja negun temps no seria bona Múrcia, si no hi faÿa
en la ciutat, que us sàpien acuylir, e que hi façats tant que y sien
bé heretats
E, si ho havets dat a hòmens que no y estien, que us avingats ab
ells e donats-ho a pobladors". L'altre conseyl fo que no faés justícies
amagadament, car no era de rey que ell faés justícies en sa casa
ni amagadament.
E ell exí
missatge que ell era fort malalte de la cama, de un
colp que
ab nós tro a
E menam ab nós
Johan e levam ab nós tot ço que mester hi havíem. E estiguem aquí
ab ell tro a
en tornàssem, que ell garit era. E ell anà-se
a Calateyú e estiguem en Calateyú bé per
E, passat
que y havia haüda barayla entre aquel que tenia loch
nostre e
puys En Guillem Scrivà e altres de la vila acusaren aquel nostre batle; e
nós hoïm lo feyt atretal e donam-hi nostra sentència e castigam-los,
enaxí que la ciutat romàs en pau e en bon estament.
E puys vench-nos ardit que
ab nós entre Requena e Bunyol; e nós responem-li que
plahia. E exim a ell per reebre-lo, per cor que nós li mostràssem el regne
de València; e exim a ell a Bunyol e puys al camí de Requena e reebem-lo
bé e gent, a ell e a la regina, car pus que nós la havíem casada
ab lo rey de Castella no era entrada en nostra terra. E, ans que
él vengués, ordonam con fos ben recuylit del bisbe e dels cavallers
e dels bons hòmens de la ciutat. E faeren fer jochs molts e de
maraveyloses e de diverses; e fo la vila bé encortinada, e lits per les
places de la vila. E entrà en la ciutat, e fo acuylit bé e alegrament,
sí que meylor no poguera ésser acuylit en vila neguna que fos poblada
de
mester. E tenguem-lo alegre e pagat de tot ço que ach mester mentre
hi fo ab nós, e de casa e d'altres coses.
E puys partí
pregà
e faem-ho. E puys presem aquí comiat d'ell, e ell anà-sse
Múrcia, e nós vinguem-nos-en a Xàtiva e d'aquí anam-nos-en
ves Dènia. E aquí nos faem
altra pobla en val d'Albayda, que ha nom Montaberner.
E
fom a Otinyén, vengueren-nos hòmens de çuera e dixerem-nos
que en
e ab peons havia feyt que
E sobre açò nós tornam a València e puys entram-nos-ne
en Aragó. E, nós venén a Torrelles, que és prop de Camarena,
aldea de Terol, vench-nos l'infant Don Jayme, fiyl nostre,
e ab ell l'abat de Poblet; e dix-nos allí, en Torrelles, con li havien
parlat casament, lo rey de Ffrança e la regina, ab la contessa de Ninés;
e que
dia. Per què
senyor, que nós li acorreguéssem en tal manera que aquell feyt pogués
fer a honrament de nós e d'ell. E nós, en altre dia, entram-nos-en
en Camarena e d'aquí entram-nos-en en Terol; e donam-li
aquí
dites.
E puys d'aquí anam-nos-en a Saragoça e enviam per Do Artal
de Luna, que vingués a nós la vespra de sancta Maria
d'agost. E en l'altra dia nós prehicam. E puys Do Artal vingué
a la terça citació que nós li faem, e aquels de Suera mogueren sa
demanda e som pleyt d'aquels hòmens que ell havia morts
en aquell aguayt. E Do Artal demanà
Don Johan Gil Tarín, e nós donam-lo-li. E començà
ells e ell, e fo aytal la fi: e
Don Pero Corneyl e sos amichs e pregaren-nos que
mercè. E nós haguem nostre acort e presem-lo a mercè en esta manera:
que li manam que esmenàs lo mal que havien feyt sos hòmens
als hòmens de Suera e que donàs
qui ab ell foren, per
per
feyt, que n'isqués per tots temps. E nós donam-ne
òrfens e a les vídues, per los marits que y havien perduts, e vinguem-nos-en
a Saragoça.
E, nós estan en Saragoça, vench-nos missatge cuytat del rey
de Castella que nós nos veéssem ab ell per grans feyts que
havia mester a aguiar dels nostres feyts e dels seus. E nós enviam-li
Don Jacme Saroca, sagristà de Leyda, qui era notari nostre; e enviam-li
a dir per ell que nós érem molt afaenats, e ço que volia dir a
nós, que u dixés a ell, car aytambé ho faríem nós per sa carta con si
de present. E ell tramès-nos a dir que no u volia, ans nos pregava
que nós nos víssem ab ell en totes guises, car coses hi havia
que no les diria a home del món, sinó a nós.
E sobre açò nós partim de Saragoça e anam-nos-en ves Alacant,
on ell era, així con ell nos ó havia enviat a dir. E, quan fom
ab ell, dix-nos que ell sabia per cert que aquels richS hòmens nostres havien
feytes covinences ab los richs hòmens de Castella e ab los moros,
que fossen contra nós. E demanà
del rey de Granada e dels raeçes; e dix-nos, encara, que
li proferia ajuda contra los raeçes, e los raeçes contra el rey de Granada; e
que li
E nós conseylam-li que, a aquell a qui hauria feyta covinença primerament
d'ajuda, que a aquel ajudàs; e demanam-li que qual
era aquell, e ell dix-nos que
rey de Granada havia covinença ab ell e no la li havia trencada, la covinença,
que la li tengués; mas si
covinença, que no la li atenés, ans fos ab los altres raeçes, e que
pendre covinença ab ells, sí que no
plaÿa fort cant los havia partits així, que més valia que fossen dues
partides que
E així partim d'él e venguem-nos-en en terres de València. E, quant nos partim de València e fom
en Murvedre, e envià
E dix-nos en la carta que ll'infant Don Pere era vengut a Borriana per
matar-lo; e cercaven-lo dejós lo lit ab espaes e per
en la casa; e, si no fos ell sabidor, que
pres. E sobre açò, cant nós ho hoïm, pesà
que
e l'infant e Fferran Sànxeç.
E partim d'aquí e vinguem-nos-en en Aragó; e manam cort
a l'infant e als richs hòmens a Leyda, e que y fossen tots a
mija Caresma. E fom aquí nós e l'infant e
e d'Aragó; e mostram-li, a
nostres e seus, per què havia trasnuytat a Fferran Sànxeç per destroir-lo
e morir. E ell respòs-nos que ell no y era vengut per cor que l'ociés; e nós
dixem-li que ben semblava que ab cor d'ociure hi venia, car havia entrat
en la cambra on ell solia jaer e sa muyler e cercaven-lo dejós
lo lit e dejós cànem que y havia ab espaes tretes. E entenem,
nós e altres qui eren ab nós, que la deffenció que ell faÿa no era
sufficient; e sobre açò emparam-li la procuració que ell tenia de nós.
E, quant açò fo feyt, vinguem-nos-ne en terres de València; e
ans que nós hi fóssem, era-hi ja l'infant. E exí
bé a Burriana, quant nós entràvem, que vench a nós; e entram caçan.
E ab gran alegria vinguem-nos-en a Murvedre e puys a València.
E, nós a València estats bé
e frare Pere de Jènova e En Tomàs de Jonqueres, savis
en leys, e En Jacme Saroca, qui era sagristà de Leyda e depuys fo bisbe
d'Osca. E nós denant ell dixem a l'infant e
volgués fer tan gran cueza en lo feyt d'En Fferran Sànxeç, que, pus
son frare era, que ell li faria dret en nostre poder de tot clam que ell agués
d'ell; que li pregàvem e
fer en poder del rey de la terra, raó era que u presés, e majorment car hi
havia tan gran parentesch. E, si no, que li faýem saber que nós lo
li deffendríem, pus ell li era aparaylat de fer dret. E, pus açò no
li tengués prou, que, si li faÿa mal, que ab nós ho hauria a haver, no
tant solament ab ell.
E sobre açò dix que s'acordaria e que
nós demanam-li quan, e ell dix que
dia; e nós dixem-li que ben deÿa, que on mils s'acordaria, mils
trobaria ço que deuria fer. E cant en l'altra dia, nós esperam sa
resposta que
dia o del quart, dixeren-nos que l'infant se n'era exit defora
la vila, e ab
vestit e son camisol e son capell de ferre al cap e cavalgan
en son caval. E, quan nós ho hoïm, maraveylam-nos-en fort per
perquè s'exia de nuyt de València, car no
de no, nós no
mal a Fferran Sànxeç o a les sues coses.
E, ell exit de la vila, a pochs dies vench Fferran Sànxeç a nós,
a València, e grasí-nos molt la mercè que nós li havíem feyta
en parlar nós a l'infant per sa raó. E, quan ach estat ab nós
bé per
en València, e era ab nós N'Exemèn d'Orrea, son sogre de Fferran Sànxeç,
e Don Fferriç de Liçana e Don Pere Martíneç de Luna e En Thomàs de
Jonqueres; e duxeren carta de creença e dixeren que volien parlar ab nós
denant nostres richs hòmens e denant cavallers e hòmens de vila. E nós
faem-los ajustar. E, quant foren ajustats, levà
de Jonqueres e dix de part de l'infant:
"Séyer, l'infant envia a vós En Ruy Xeménez e mi, qui venim a vós.
E diu-vos que la muguda que ell féu l'altra vegada, de València,
que no la féu per mal negú ni per fer onta a vós, mas car no us volia
dir de no de ço que vós lo demanàvets. E diu-vos
havia tenguda secreta tro a ara, perquè vós tant lo coytàvets: que us
diu que Fferran Sànxeç ha feytes contra vós tals coses, que vós
no
ha dit que vós no devets regnar e cercà que fossen donades metzines
a l'infant e que us ha volguda levar vostra terra contra vós
ab richs hòmens e alts hòmens de vila. E açò provarà en son loch e en son
temps. E que y havien estat richs hòmens e altres en aquest conseyl,
e la major partida, d'Aragó.
E nós responem-li que, si ell ho volia descobrir, que a nós plauria
molt, car a molt hom deÿa mal, no per tal que, si él provar-ó
pogués, que no y faéssem nós bé ço que deuríem fer; e que
sobre açò. E exim a
era tot ple de gent, davant qui ell ho dix. E exiren ab nós
a conseyl Don Bernat Guillem d'Entença e Don Examèn d'Orrea e Don Fferriç de Liçana e Don Pere
Martíneç de Luna. E, quant fom fora, dix-los jo: "Mal vos diu a
vosaltres, aragoneses; mester hi hauria que algú hi resposés". E
dix Don Examèn d'Orrea que ell hi respondria; mas que
era vil persona, mas que
que hi responés. E dix que y daria
E així partim-nos del consell; e anch ell ni
ne hi dixeren res.
E sobre açò responem nós a Ruy Xeméneç e a
que fort deÿa gran paraula l'infant e a molts reptava
d'aytal cosa, mas que darien
que
donàssem aquela pena que merexia per aquell feyt. E sobre açò
ells dixeren que no havien manament de pendra altre dia e
anaren-se
Puys nós manam nostra cort a Algezira a l'arquibisbe e als bisbes
e als richs hòmens e als bons hòmens de les viles,
Fferran Sànxeç a nós, a València, e dixem-li les paraules que havíem dites
d'ell, e que anch Don Examèn d'Orrea, qui era son sogre, no y volc
respondre, nós dién-li que y responés, a ell e alls altres, car tots los
deshonraven de cosa que valia meyns lur fe, si veritat era; e anch negun
d'éls no y volgué respondre. E sobre açò haguem acort que
anàssem a Algezira, que tenia l'imfant, e aquí seríem en lo pas de la aygua,
e poyríem-lo meylor destrènyer, si ell volia res fer contra nós. E fom
aquí e estiguem-hi caçan, e escoltam què faria l'infant ne què
no. E, quan nós guardam, dixeren-nos que l'imfant era passat a
a
fossen a Algezira, e era vengut l'imfant Don Jayme e l'arquibisbe
e
e Do Artal de Luna e de les ciutats de Leyda e de Saragoça e de
Terol e de Calateyú e dels altres lochs. E nós, estan e pensan lo tort
que l'infant nos feÿa e que no volia pendre dret de Fferran Sànxiç,
ans, nós dién-li-ho, havia feyts bastir los castells que tenia per nós,
pregam als de la cort que
que, pus ell era vengut a Corbera, que ells hi irien e que punyarien
que l'adobassen ab nós. E nós, quan veem que açò feÿa contra
nós, emparam-li quant tenia de nós en Aragó e en
Cathalunya.
E puys los dits richs hòmens anaren a l'infant, a Corbera,
levat Do Artal d'Alagó, que no y fo; e trobaren-lo molt brau
e molt esquiu de ço que li dixeren, sí que
altres; e tornaren a nós, a Algezire, e dixeren que
lur terra. E puys nós haguem acort con faríem ni con no. E dix-nos
l'arquibisbe les paraules que havia haüdes ab ell; e nós dixem-los
que no devien anar així, entre nós e ell, que ell, qui era arquibisbe,
e
li devien dir: "¿Vós per què estats mal ab vostre pare? car diu-vos que,
si tort vos té, que us ho adobarà a coneguda de vós. E, si vós açò
no volets fer, fem-vos saber que perdrets a nós e tot lo regne;
e irem contra vós, així con contra aquel qui és rebel a som pare". "E,
si açò li deïts, no osarà mudar, que ell no
¿E con vos partrets vosaltres d'aquí que sóts justats, que no
façats negun fruyt en tan gran mal con aquest és de nós e d'ell?
cant trobarets nuyl hom al camí, e us dirà con havets jaquit
lo rey e son fiyl en guerra ni en mal, anar-vos n'ets con a malastruchs".
E dixeren que y tornarien e que li ho dirien. E pregaren-nos
que Do Artal anàs ab ells; e enviam-li.
E, quan foren là, dixeren a l'arquibisbe que dixés la rahó per tots,
e ell dix que no la diria. E dixeren-ho al bisbe de Barcelona e a
altres richs hòmens, que ho dixessen, e anch negú no ho volch dir.
E dixeren a
paraula, estan aquí arquibisbe e bisbes e richs hòmens? ¿e con ho faré
jo?" e dixeren tots que volien que ell ho dixés. E levà les mans a Nostre Senyor
e dix: "Jo graesch a Déu quan aquí comanen a mi la paraula; e plàcia
a Déu que jo la pusca dir en tal manera que sia a honor del rey e
a bé de l'infant". E dix la paraula, mas no tan complidament ne tant
fort con nós los havíem dit. E puys tornaren a nós e dixeren que
no u podien acabar. E dixeren-nos ço que volia fer l'infant, que faera
cosa qui fóra a escarn de nós; e nós no u volguem creure. E
richs hòmens dixeren que, pus aquí no podien res acabar e que
havien despès ço que havien, que
en mala ventura, que nós acabarem ço que demanam,
bé, meyns de vosaltres". E així anaren-se
E puys, quant vench al tercer dia o al quart, l'infant nos
envià missatge que nós li enviàssem ell bisbe de València
e
a Xàtiva e lexam establida Algezire. E, quan fom en Xàtiva,
vench-nos lo bisbe de València e dix-nos a
que l'infant, sens tot sí,se vol metre en vostre poder e vol venir en
vostra mercè e que farà ço que vós vuylats e que venrà a Exàtiva".
E a nós plach molt, e açò fo lo dimecres ans de Nadal. E vench al
dia ab tota sa companya e entrà a nós en les nostres cases de Xàtiva;
e nós levam-nos per ell e acuylim-lo bé e alegrament, cant vim que
ell tan humilment venia a nós. E dixem-li que
que al matí ell parlaria ab nós. E ell dix-nos que no iria a posada
ni en loch del món, mas que
nós enviàssem per nostres cavallers e per dels bons hòmens de la vila;
e nós faem-ho. E, quan tots foren venguts, levà
dix: "Seyor,
dolor n'e
pesa.
vos queredes, e de los mios; e dats lo que vos queredes e prendet lo
que vos en queredes
pregà
dolor d'ell, e no poguem estar que
en làgremes; e vim la gran devoció sua e perdonam-li.
E altra dia matí faem-lo venir denant nós a la església de
Sent Ffeliu e triam-lo a una part ab lo maestre del Temple
e ab lo bisbe de València. E vench ab ell lo maestre de l'Espital,
lo qual ell tenia pres, e adux-lo aquí e reté
aqueles demandes que nós li faýem, que eren bé de
mília sous, que les li lexàvem; e dixem-li que
sos deutes, de tot quant degués en tot lo regne de València; e
muntaren bé
e dix que no havia cor que
de fer tots temps ço que nós li manàssem. E pregà
volguéssem que anàs a València, car molt hi havia que fer;
e nós donam-l'en licència, e anà-hi. E així puys vench a nós
a Dènia; e vench ab lo sagristà de Leyda, qui era lavòs elet d'Osca.
E aquí pregà
per molts affers que y havia; e nós dixem-li que
ell ho volia. E anà-sse
e fo al consegrar del sagristà de Leyda, a Tarragona, qui fo en aquel
temps bisbe d'Osca.
E nós anam-nos-ne envès Múrcia; e abans havíem
feyt saber als prohòmens que nós hi devíem venir. E, si anc
hòmens del món meteren punya de bé acuylir
a nós; e exiren a nós tots quants n'í havia, qui a peu, qui a caval, e
faeren alardo denant nós e dixeren que grahien a Déu e a la sua
mare beneyta, car nos havien vist; car lo be que ells havien en aquel
loch, havien per nós, e que anch no hagueren major goyg que de
nostra venguda. E nós anam-nos-ne posar a les cases de la reyna
e menjàvem en les de Don Fferrando. E quant vench al vespre los bons
hòmens de la vila vengren a nós; e
N'Andreu d'òdena, levà
que ben conexien e regonexien que
per nós, e que conexien la ajuda que nós los faem a Burgos,
can nós hi fom, e quant ne pregam pròpiament al rey per ells. E
pregaren-nos e clamaren-nos mercè que nós estiguéssem alí
ab ells
sinó de
nós mateys e ab lo rey de Castela, los tinguéssem bon loch; e nós
atorgam-los-ho. E esteguem-hi
anats per veer con se poblava e car havíem tan gran alegria dell
lur be con si fossen nostres.
E puys tornam-nos-en en València; e, quan fom a Algezira,
vench-nos missatge de l'apostoli, per nom frare Pere
d'Alcanà, ab carta de l'apostoli Gregori
era contengut que
sobre
molt alegre; e trametem-li a dir que nós hi seríem al dia que
ell nos enviava a dir. E appareylam-nos d'anar al concili a Leó, així
con ell nos ho havia dit e pregat. Ans de gran temps que nós fóssem
là, faem-hi pendre nostres hostals, e havíem-hi enviat ço que mester
hi havíem bé a
de València e anam-nos-en a Lleó. E, quan fom a Gerona, l'infant
En Pere, fiyl nostre, convidà
ab ell. Puys exim d'alí e anam-nos-ne ves Perpinyà, e ell seguí
là, e aquí manam-li que se
e aquí estiguem
E, quant nós fom a Viana, l'apostoli envià
sollempnials, con ell nos pregava que nós nos esperàssem
nós faem-ho. E aquell loch és prop de Lió
dia, nós nos levam sus en l'alba e entram-nos-ne a Leó; e fo
lo primer dia del mes de mayg. E exiren a nós los cardenals per reebre
a nós bé
e En Johan de Grilí e En G. de Rosselló
per l'apostoli]
en espay d'una legua tro al palau de l'apostoli del matí tro a hora
de mig dia, tanta era la multitut de la gent que y era e que
eren exits a nós a reebre. E manà als porters, l'apostoli, que no tinguessen
porta, ans aquells que
que aquels hi entrassen; e, a l'entrar que nós faem, entraren ab
nós tots los nostres e aquels que entrar-hi volgren.
E l'apostoli era en sa cambra e, quan li dixeren que nós veníem,
tot revestit exí; e veem-lo passar denant nós, e
anà
que
cadira en què nós siguéssem, prop de la sua e a la dreta part. E
dixem-li que érem venguts a aquel dia que ell nos envià a
dir, que era lo primer dia; e aquel dia no devíem parlar ab ell de neguns
affers tro a l'endemà; e, quan vendria a l'endemà, que nós
seríem denant ell e hoiríem ço que ell nos diria e nós respondríem-li
en tal manera, que ell seria pagat de nós.
E, quan vench altra dia matí, nós fom denant ell e trobam-lo
en sa cambra ab sos cardenals. E entraren ab nós l'arquibisbe
de Terragona e
e d'Osca. E assiguem-nos, e, quant fom asseguts, sempre l'apostoli
près-se a parlar del feyt de la Sancta Terra d'Oltramar e con per aquel
propòsit era ell vengut, e que Nostre Seyor los havia amenats
per adreçar aquel feyt. E dix que havia gran goyg de nostra venguda
e que havia esperança en Déu que, ab nós e ab los altres, Déus
li daria son conseyl tal, que a la Sancta Terra seria profitós, e per aquel
se goanyaria.
Ab aytant nós nos levam en peus e volguem-nos tolre lo
capel del cap; e dix-nos l'apostoli que no u faéssem e que
siguéssem e que tornàssem lo capel en la testa; e açò mateix nos
dixeren los cardenals tots a
que ell nos ha enviat missatge e prechs que nós que venguéssem al
dia del consili; e aenant envià
lo qual nos havia aduyta carta que nós lo creeguéssem de
ço que ell nos diria de la sua part; e nós dixem-li que
retreýem que diu nostre Senyor en l'Avangeli:
dabo
vós m'avíets enviat missatge, lo meu cor no volia a altre descobrir
sinó a vós, car no era raó que la mia bona voluntat dixés
jo a missatge vostre, sinó a la vostra perssona e denant aquels que
vós volríets. E trobam per les Profetes, ço és, per Isahias, que a la festa
de nostra dona Sancta Maria, cant trasch Nostre Senyor al temple offerí, que dix:
ad revelationem gencium
gents". E açò és ver, que, quan ell nasch, e nostra dona Sancta Maria l'avia
offert al temple, que
podem retraure que d'aquest vostre concili, que serà bo e sant, aquesta
paraula, en semblança d'aquela: que ço que
faeren ni compliren, en cobrar lo sant sepulcre d'Oltramar, en què
Déus volch morir per nós e ésser sebulit en aquela terra, que per
vostra paraula e per vostra obra, que farets ab los clergues e ab los nobles
d'aquest món, que ara vénga a acabament; e que aquel lum
qui no pòch venir a acabament tro a hora d'ara, vinga en acabament
en vostre temps e que per vós sia encès. E jo só vengut ací per
és que m'enviàs a demanar que us donàs conseyl; e la segona, ajuda.
E só vengut aquí que us dó conseyl, lo meylor que jo poré ne sabré
ni Déus me metrà en ma pensa; e que jo vos ajut. La terça és
mia: que us anagaré los altres que no han cor de servir Nostre Senyor;
e dir-hi hé tant jo e y faré, que per açò s'auran a anagar". E d'aquesta
paraula preseren-se a riure l'apostoli e
ho havíem tan bé dit. E en tant lexam-los aquí molt pagats
de nós, e graÿren-nos molt la paraula que nós los havíem dita.
E puys anam-nos-ne a nostra albergada.
E aenant envià
divenres aenant, fóssem al concili que ell faria en la església;
e nós dixem-li que
ho enviava a pregar. E, cant vench lo divenres, nós hi fom; e
e
sol exit, e anch l'apostoli no volch començar sa paraula tro nós
hi fom. E, quan entram per la església, veem-hi maraveyles, que
veem, entre arquibisbes e bisbes e abats, bé
qui estava en la tribuna, e los cardenals e los patriarchas en
que fóssem prop d'él, e faé
prop, que nuyl hom no
no era pus alta que la nostra d'una palmada.
E l'apostoli començà de parlar en latí con ell era vengut a força
de temps e de vent, e los cardenals ab ell, mas que Nostre
Seyor los hi havia guiats e amenats per aquesta bona obra, que ni
malaltia ni vent no
E que sabíem nós que Déu nos féu e que
que nós havem, e que totes les coses nos donà a servey de nós; e, així
con ell nos ho havia donat, bé era raó que nós li donàssem, no tot,
mas una partida del nostre, per reembre aquel sant loch que tenien
los enemichs seus e qui no creÿen la sua fe. Per què devíem fer aquest
cambi ab Nostre Seyor, pus ell tan carament morí e près passió per
nós. "¿e qual seria aquel qui a aquel temps falís a ell e
hora? car cosa seria impossíbil que hom pusca servir a aquel qui
féu ni l'ha a salvar e que hom vuyla més servir al diable que a ell".
E aquestes raons e altres mostra, totes a pro de nós e
de les nostres ànimes. E a la fi del sermó donà de tots los peccats
que havien feyts en aquest món aquels qui en açò servirien a
Déu en aquel loch, tots fossen perdonats, levada roberia e logre e
furt, car aquests són peccats qui tenen tort d'aquests de
a altre, no
té hom tort a Nostre Seyor perdonà ell, car eren entre Déu e home, car
ell havia lo poder de sent Pere, lo qual Nostre Senyor li havia donat
en terra, que pot solre e ligar; per què aytal perdó bon reebre lo faria.
E aytambé donà aquel perdó a aquels qui per veylesa o per
malaltia no y porien anar e
despendre en lo viatge.
Ab aytant partí
a ell en l'altre dia, car ell volia parlar ab nós per ço car hi
havia missatges de reys e dels prínceps d'aquels d'Oltramar.
E nós fom-hi al matí, e tots los altres que y eren, cascú per sos
senyors, per reys o per prínceps. E fom aquí, denant l'apostoli e
cardenals e
era lo pus veyl frare que y fos e tenia loch de maestre deçà mar,
e altres que y havia molts. E sobre açò començà lo papa sa paraula
e dix en aquesta manera: que Nostre Seyor fo home e totes les
altres creatures, e donà totes les creatures a servey d'ome, e que
féu tanta d'onor a home, que
sua; e pus tanta d'onor nos havia feyta e ell volch morir per l'umanal
liynatge, bé era raó que nós faéssem tant per ell, que li acorreguéssem
en aquel loch hon lo tenien pres e que nós camiàssem
la nostra amor per la sua, pus tan car li costava, que
"Donchs, ¿qual serà aquel qui no
e, si no podia de sa persona, que almeyns lo servís de ço que ell nos
ha donat: "Car aquest segle és en semblança de foch e de la estopa,
que, quan hom ha dels béns temporals una partida, aquels qui
més n'àn, han major erguyl. E
que així con la estopa passa leu e
glòria d'aquest món que hom ha dels béns terrenals, quan ve a
la hora de la mort, tota és passada e és nient. Donchs, cascú se
deu pensar que, pus Déus à donats d'aquels béns, que
fer part a ell, e que li
la glòria de paradís. Que tot quant havem e les persones li deuríem
nós donar, tant ha ell feyt per nós; e que li servescam, de les
persones o de l'haver, en tal guisa que per aquel servici que nós li farem
se pusca goanyar la terra d'Oltramar".
E, quan ell ach fenida sa paraula, nos levam en peus, e ell
féu-nos asseer, car no volia que estiguéssem en peus; e nós
dixem-li: "Pare sant, nós volem parlar en aquest feyt primer que
negú, per ço car aquí no ha altre rey sinó nós. E donam-vos per conseyl,
primerament, que enviets
hòmens de peu; e que adés, de mantinent, que enviets vostres cartes
al maestre del Temple e del Spital e al rey de Xipre e a la ciutat
d'Acre, e feits-los saber con per lo feit d'Oltramar vós havets feit
est concili, e que enviarets adés aquesta companya là, e que
mouran en agost per passar là. E aquests no vagen per combatre-se,
sinó per bastir los castells e
e que sien en aquel bastiment tro vinga lo passatge. E que
passatge sia d'aquest sent Johan en
per ço car, si sabien los moros que vós hi volets enviar, cuytar-los
hien, e no
vos responem que us ajudarem, que, així con havets la dècima
de vostres prelats, que nós la us darem de nostra terra; e creats que
con que y metam més, no y metrem mens. E en l'àls deïm-vos
que, si ço que vós havets dit és que vós passets en Oltramar,
nós passarem ab vós ab
de la dècima de nostra terra. E aquest és lo conseyl que nós
vos donam e la ajuda que nós farem".
E, quan nós haguem parlat, calaren tots, que anch negú
no y parlà; e, quant nós vim que tots calaven,
giram-nos ves l'apostoli e dixem-li: "Pare sant, ara és mester
que us responem aquests qui ací són, car més vos prometran per vergonya
de nós". E dixeren los cardenals que ver deýem. E sobre açò
dix l'apostoli:
calaren; e sobre açò dix ell al maestre del Temple e a
d'Escarcela que y dixessen. E dix lo maestre del Temple:
e dix: "Maestre, non vos hi haja cura de mos ayns". Puys dix l'apostoli
al maestre que y dixés; e
nos devia grair les paraules que nós havíem dites
del feit d'Oltramar, e ell anch no
ho graïssen; mas dix que gran mester havia conseyl la terra d'Oltramar.
E, quan ell dixés de què, dix que de totes coses e d'armes e
de viandes e, encara majorment, del cor dels hòmens, que no y
havien, e encara la gent, que no y havien là que mester hi
havien; mas que dava per conseyl que y havia adés mester de
de peu. E nós no poguem estar que no y responéssem e dixem-li: "Maestre,
si l'apostoli n'í vol enviar
E sobre açò demanà l'apostoli quin navili poria haver lo soudà.
E dix el maestre: "
punya en armar e volia assetiar Acre, e anch no pòch armar
mas
mester atres tantes o
cal; car, si vós ne volets armar
ells no fogiran per
per la gola".
E sobre açò levà
xosa
temps e anch aquel no l'àn
reys e molt alt hom e no l'àn
le
tots. E sobre açò nós tornam-nos a l'apostoli e dixem-li: "Pare sant,
pus negú no y vol dir, irem-nos-en nós". E dix lo papa:
E sobre açò levam-nos e isquem defora ab nostra companya
e dixem-los: "Barons, anar-nos-en podem, que huy és honrada
tota Espanya". E isquem-nos-ne defora e cavalgam en nostre caval;
e era-hi Johan de Grilí. E, al brocar que nós faem lo caval,
faem-li fer
tan veyl con hom desia, que
E, quan vench en l'altra dia, nós enviam per En Ramon March
e per En Bernat de Castanet, qui són nostres naturals e privats
molt de l'apostoli; e dixem-los a
que
e que major honor seria de nós e d'ell que nós preséssem la corona
en aquell concili, que si nós fóssem anats a Roma. E que
nós havíem la corona que ell nos devia metre en la testa, e que
ja no
aur e ab peres precioses, que valia pus de
E ells dixeren que
los havíem dit e que tornarien a nós ab tota resposta.
E al matí ells foren a nós e responeren-nos, de part de l'apostoli,
que li plahia molt e que la
que nós fermàssem
regne d'Aragó, a Roma, quan se coronà en Roma, que era de
marmudines jussiphies, e que pagàssem ço que n'era fallit; e que
puys que nós ho faéssem segons que nostre pare ho havia feyt. E nós
responem-los en aquesta manera: que
ell nos demanava trahut del temps de nostre pare a ençà, car aquel
trahut no muntaria de
lo volia de nós, que
conseyl e porferida nostra ajuda, que no semblava seu que
ans nos en devia lexar
de novel que
Déu e a la Església de Roma, que aquestes menuderies no devien
caber entre nós e ell.
E dixeren ells que tornarien al papa e que li ó dirien e li ho
mostrarien en aquela manera que nós los ho havíem mostrat.
E anaren là e dixeren-li-ho; e ell respòs-los que, en quant que en él
era e en los cardenals qui eren ab ell, que bé se
mas que En Ricart e En Johan Gaytà, qui són dels majors cardenals,
eren en Roma, e de major conseyl, e que menys d'éls no u
poria fer. E responeren-nos en aquesta manera de la sua part. E nós dixem-los
que no érem venguts a la sua cort per metre-nos en trahut,
mas per franquees que ell nos donàs; e, pus fer no u volia, volíem-nos-en
més tornar menys de corona que ab corona. E sobre açò romàs
que no
Puys aenant ell féu altre concili general dels prelats de la Església
que y eren, e nós fom-hi. E, quan vench que ell ach fenit
son sermó, loà
havíem; e comanà per tot lo món de chrestianisme que faessen oració special
per nós a les misses cantes e que dixessen missa de Sent Espirit per
nós; e manà als qui no eren missa_cantans que dixessen lo Saltiri
per nós e que graïssen a nostre Seyor la bona volentat que nós havíem
en lo feyt de la Terra Sancta, e que Déus nos dés vida e salut en guisa
que aquestes coses e altres poguéssem complir a honor de Déu e
a serviy de la Església. E fení son sermó, e nós anam-nos-ne.
E, quant vench altre dia matí, nós anam-lo veer e pregam-lo del
feyt de N'Anrich de Castella, que, si a ell plagués, no fos en presó, car
en mal sò n'era la Església e car per la Església lo tenia lo rei Karles de Nàpols,
segons que les géns deÿen, e axí ho deÿa lo rey Karles. E que
N'Anrich no era home de reençò; mas que nós e
e ell asseguraríem que jamés no vendria mal a la Església de Roma
per ell ni al rey Karles.
E sobre açò ell respòs e dix que, salva la nostra honor, no
ho deýem bé aquels que alò deÿen; car per la Església
no era alí, ans n'avia ell ja pregat a Karles que
escusava-se
li tenia tort. "Ara —dixem nós—, plau-nos molt, pus així vos n'escusats
vós, e nós escusar-vos n'ém en alguns lochs". E pregam-lo
que, encara, no
de nós; e atorgà
la presó.
E sobre açò nós haguem estat
vinguem a ell al vespre per pendre son comiat; e apartam-nos
ab ell e dixem-li: "Pare sant, nós nos en volem anar, mas però
no u farem així con diu
torna". E a nós no avendrà així, car nós no vim anch apostoli
si vós no, per què volem penitència pendre de vós". E ell fou-ne
alegre molt e pagat e dix que la
peccats e, del be que havíem feit d'altra part, de ço que
membrà. E no
mal e que perseveràssem e
ell, e ell mès-nos la mà sobre la testa e donà
bé per
E altra dia exim-nos de la vila e vinguem-nos-en en Cathalunya.
E, quan nós fom en Girona, dixeren-nos que l'infant
demanava a
En Ponç Guillem de Torroela, lo qual feu deÿa l'infant que
no podia lexar a sa fiyla. E sempre, quan ho hoïm,
dixem que nós faríem exir l'infant d'aquela carrera; que no
seria bo que hom no pogués lexar lo seu a sa fiyla aytambé con
a son fiyl ni a altre son parent. E sobre açò enviam nós En Bernat
de Sent Vicent en Solsona, on los richs hòmens de Cathalunya
s'eren justats e volien fer empresió contra nós. E trobà N'Arnau de
Torrelles que l'infant hi havia ja enviat d'altra part; e dix-los
lo messatge de la nostra part, que no
ni contra nós, car aquela paraula que ells deÿen que l'infant
havia dita, faríem revocar nós. E ells responeren que no
juraven contra nós, mas per mantenir e per tenir los custums e
que lurs antecessors havien tenguts e ells. E ell dix:
"donchs, ¿per què féts aquest ajustament aquí? car, pus lo rey vos
ho envia a dir, que no
fer, que
ni en altres coses". E ells no
acort. E així ell partí
E nós entram-nos-en en Barcelona. E En Ramon de Cardona e
richs hòmens enviaren-nos En Guillem de Castellaulí e En Guillem
de Rajadell e dixeren-nos que volien parlar ab nós denant nostra
cort; e a nós plach-nos molt. E que
mercè que nós no
nós los havíem emparats los feus e les honors e no havíem ahut
juhý de nostra cort; e, pus que ans de juhiy los los havíem emparats, que
los rendessen, e que ells eren appareylats de fer a nós dret a coneguda
de nostra cort.
E nós responem-los que del dret de nostra cort no
nós, mas que volíem que
que guardassen què deÿa ne que no, car nós allò ne seguiríem. E
per açò no y calia juhiy, car ja era jutjat per nostres antecessors e
ells lurs. E ells tornaven que no era dret ne usatge, ni semblava
dret, que senyor gitàs a vassail de sa possessió meyns de coneguda
de dret; e que d'açò los faéssem jutjar. E nós dixem-los que
la cosa era certa: que ells tenien los feus per nós, e que nós los
havíem manat serviy, e ells no u havien volgut fer, e per açò los avíem
emparats los feus. E, car era jutjat, no y calia altre juhiy,
ni àls no podien ab nós acabar.
E, quan viren que no y podien altres coses acabar, desisqueren-se
de nós e de l'infant En Pere, fiyl nostre. E, ans que
dels acuyndaments nostres fossen exits, anaren-se
de l'infant En Pere, e, sobre perferta de dret, cremaren aquela vila e la
destroÿren de tot en tot; sí que, quant nós hi acorríem e fom a Girona,
sabem que ja la havien destroÿda. E tornam-nos-en a Barcelona e per
pendre acort sobre la dita mala feyta e per enantar contra ells segons
que nós fer-ho deguéssem per dret. E aquí faem metre fronteres a
deffensió de nostres viles. E, estant en açò, vench denant nós lo bisbe
de Barcelona e
que
d'aquela mala via en la qual bé conexien que éran. E nós responem-los
que
E tantost, aquel dia mateix, vench-nos carta del batle de Tortosa
en la qual era contengut que
sos fiyls, devien entrar lo dijous vinent en Tortosa. E nós, hoïda aquesta
letra, apparaylam-nos d'anar ves lo dit rey de Castella per reebre
ell e honrar. E en altre dia moguem de Barcelona e fom en Vilafrancha;
e vengueren denant nós lo bisbe de Barcelona e En Ramon de
Cardona e En Berenguer de Pugvert e molts d'altres richs hòmens
de Cathalunya e clamaren-nos mercè que
en res havien errat contra nós; encara que
deguéssem donar jutges que coneguessen si nós a ells faýem
tort, o ells si
les dites pregueres feites a nós per ells e per molts altres, donam-los
jutges l'arquibisbe de Terragona e
e
e En Pere de Berga e En Joffre de Rocabertí e En Pere de Queralt. E
puys entraren-se
dia, ab volentat dels dits jutges, a mig any Quaresma; e que
fossen en Leyda tots los richs hòmens de Cathalunya e d'Aragó, e
que nós que y seríem aquel dia, e l'infant En Pere, fiyl nostre; e que
damunt dits jutjes coneguessen de les qüestions que eren entre
nós e ells. E d'açò fou feyta
lo rey de Castella en Terragona e la reyna, muyler d'él, e tots
sos fiyls, levat Don Fferrando. E partim d'aquí, e vench-se
nós a Barcelona, e aquí tench ab nós la festa de Nadal.
E, tenguda la festa, demanà
e dix-nos que volia anar a l'apostoli sobre
que
d'altres torts que li faÿa. E nós conseylam-li que per nuyla
res ell no y anàs, que no era cosa covinent a ell a anar en tan
estranya terra, e, encara, que havia a passar per la terra dell rey de
França, del qual ell se temia. E no
que nós donat li havíem e anà-sse
quan ell fo exit de Barcelona, anam-nos-en ves Leyda per raó del
dia de la cort que havíem ab los richs hòmens emprès. E fom
aquí, e l'infant En Pere ab nós, lo cal posà en lo castell ab nós ensemps;
e En Ramon de Cardona e
e
ajustats en Corbins e no volgren entrar en Leyda. E fo-hi Fferran
Sànxeç de Castre e N'Artal de Luna e En Pero Corneyl e d'altres molts. E per ço
no entraren en Leyda, car deÿen que s'í temien; e nós trametérem-los
a dir que
mas trameteren aquí En Guillem de Castellaulí e En Guillem de Rajadell,
procuradors lurs. E aquí demanaren-nos que
e nós donam-los En Ramon de Vals, canonge de Leyda, e En Ramon
Gili.
Ab tant moguem nostra demanda, la qual nós havíem contra
ells. E ells dixeren que no eren tenguts de respondre a
la demanda entrò que nós aguéssem feyt restituir a Fferran
Sanxes tot ço que l'infant En Pere li havia tolt. E nós responem-los
que nós no érem tenguts de fer retre a Fferran Sànxeç ço
que demanaven, per ço car ell e N'Examèn d'Orrea e N'Artal de Luna
e En Pero Corneyl, sobre perferta de dret, li havien feit mal e l'havien
acunydat lo dit infant En Pere. E així no li érem tenguts de fer rendre
re, e, majorment, que Fferran Sànxeç tenia a nós forçats lo
castell d'Alquècer e de Nabal e que no
tenia així con no devia.
E sobre açò los jutges donaren interlocutòria que aquels
procuradors no devien posar aquela exceptió damunt
dita e que eren tenguts de respondre. E així aquels jutges
prengueren lo libell e donaren-lo a aquels procuradors; e ells no
volgueren pendre e gitaren-lo en terra. E així la cort partí
àls no y ach enantat; e nós pagam als jutges, per les messions que
feytes havien,
de ço que devien. E tantost nós porferim-los dret denant aquels
jutges, e ells no
nos manam a l'infant En Pere que
nostra terra e per fer mal als nostres enemichs. E nós anam-nos-en ves
Barcelona e manam nostres hosts; e, les osts aplegades, anam sobre
comte d'Ampúries. E, quan fom en Ampurdà, sabem que l'infant
En Jacme, fiyl nostre, tenia assetjada la Rocha,
comte d'Ampúries. E anam là e faem-lo
Perpinyà per veer la regina de Castella, nostra fiyla, qui havia aquí
estat depuys lo rey de Castella exí de nostra terra e anà al papa.
E, ans que exíssem d'aquí, vench-nos ardit en qual manera
l'infant En Pere, tenén seti a
Sànxeç, e havia pres lo dit Fferran Sànxeç e que l'havia feit negar.
E a nós plach-nos molt quan ho haguem hoït, per ço car era
molt dura cosa que ell era nostre fiyl e era
qual nós tan de be havíem feit e tan honrat heretament havíem
dat. E, quan fon partits de Perpinyà, anam reebre la host de Barcelona,
d'aquí e passam per
Calabug e prengam-lo e faem-lo enderrocar. E puys anam-nos-en
reebre l'altra partida de la host de Barcelona, que venia per mar;
e així, ab tota aquela host e ab l'altra que nós teníem, assetjam
Roses,
Pere de Berga e alguns altres richs hòmens de Cathalunya saberen
açò e meteren-se en Castelló, on era el comte d'Empúries;
e aquí foren per alguns dies.
E depuys vengueren a nós al dit seti de Roses e manaren
lo dit comte a nós e meteren-lo en nostre poder per fer tota
res que d'él fer volguéssem; e, encara, que estaria a coneguda de nós del feit
de Figueres, que havia feit cremar e derrocar a l'infant. E sobre
açò nós veem que, pus ell se metia en nostre poder, segons que dit
és, que abastava a complir nostra volentat, levam-nos de seti e entram-nos-en
en Gerona. E aquí faem moltes demandes al dit comte;
e ell fo denant nós, ensemps ab En Pere de Berga, e supplicaren-nos
que nós manàssem cort a Leyda, en la qual fossen cathalans e
aragoneses, e ladonchs ell respondria a aqueles demandes e
faria tot ço que nós li manaríem; e que aquela cort vendria
en cas que tota Cathalunya e Aragó poríem endreçar. E nós, hoïda
la lur supplicació, atorgam-los-ho e dixem-los que u faríem en guisa
que l'infant En Pere, fiyl nostre, hi seria; e manam la cort a
E, nós estan en Girona, haguem ardit qu'En Ferrando, fiyl primogènit del
rey de Castella e nét nostre, era mort; e rebem aquel ardit
en gran despagament. E depuys pensam d'anar a la cort que manada
havíem a Leyda, a la qual fom nós e l'enfant En Pere, fiyl
nostre; e de l'altra part foren En Ramon de Cardona e
e
e d'Aragó; e fo-hi En Bernat Guillem d'Entença e En Garcia Ortís e d'altres
richs hòmens. E ans que nostre fiyl, l'infant En Pere, fos vengut
ni entràs en Leyda, parlaren ab nós los damunt dits richs
hòmens de Cathalunya e pregaren-nos, entre les altres coses, que nós
confermàssem al comte de Paylars lo feu de Berga e dels altres
logars, los quals En Pere de Berga, qui era mort novelament,
havia a ell lexats e tenia per nós en feu; e, nós faén e complén
açò, ells farien quant que nós volguéssem ne manàssem, e tota
res que nós volguéssem fer en Cathalunya, quant a endreçament
de la terra, que plauria a ells. E nós responem-los que, tantost con l'infant
fos vengut, parlaríem ab ell, e endreçarien ab ell en tal manera
lo feit, que, si nuyl tort los tenia, que
E, quan fo vengut lo dit infant, fiyl nostre, parlam ab ell; e ell
féu-nos resposta que, si per aventura nós conexíem que ell en
res fos tengut als richs hòmens de Cathalunya ne d'Aragó ne
tort en re, que ell molt agradosament esmenaria a ells aquel
tort a coneguda nostra. E aquela resposta que
havia a nós feyta, faem saber als damunt dits richs hòmens.
E con nós, presents los prohòmens de Leyda, volguéssem parlar ab aquels
richs hòmens, ells, sens tot altre comiat, partiren-se de la vila; enaixí
que àls, a la dita cort, quant en açò que ab ells havíem a parlar
ne a endreçar, no y ach deliurat àls.
E, la cort passada, nós estàvem en Leyda, vench-nos missatge
de València que tot lo poble de València generalment
s'era aünat e que havien enderrocats alberchs molts
d'alguns prohòmens de la vila, contra la seyoria nostra, e molts d'altres
mals feyts; e, encara, haguem ardit qu'En Miquel Pèriç, ab gran companya
de peons, entenia de barrejar alguns logars de sarraïns del dit regne
de València. E nós, per aquestes
punir e a esquivar tot açò damunt dit, deliurats alguns affers que
havíem a deliurar en Leyda, pensam-nos-en d'anar ves València. E, quan
fom en la dita ciutat de València, trametem En Pere Fferrandis d'íxar, fiyl
nostre, ab companya de cavallers e d'òmens de peu, contra lo dit Miquel
Pèriç e contra tota sa companya. E, quan hagren hoït lo despagament
que havíem contra ells, pensaren-se de exir del regne de València
per la temor nostra; dels altres que romangueren aquí faem-ne
pendre e justiciar segons manera de dret.
E, açò feit, faem fer enquisició contra aquels qui havien enderrocats
los alberchs d'alcuns prohòmens de València, segons
que dit és; e condempnam e punim aquells en
quan nós volguem enantar contra alguns d'aquela ciutat qui per
aquela raó damunt dita havien affanyada justícia corporal, vench-nos
ardit que l'alcait Abrafim s'era alçat e que havia bastit
serra de Finestrat. E nós, hoït açò, lexats aquels affers que havíem
en València, pensam d'acórrer envès aquela part on lo castell
era. E, quan fom en Algezira, haguem ardit que
s'eren alçats e
que
fer no volgren, ans s'enfortiren, per ço con fama era que companya
de genets los venia en ajuda. E nós, sabèn lur enteniment, anam-nos-en
envès Xàtiva.
E, nós estan en Xàtiva, haguem ardit d'aquels cavallers
genets que eren entrats en la terra e nós pensam de metre
dentrò a
establiment e
passar. E, quan foren venguts entrò a
janets en Alcoy per combatre, prengueren aquí al combatre
gran mal e, encara, que y perderen lur cap, per nom Aladrach, la qual ja
altra vegada s'era alçat ab alguns castells del dit regne, los quals
li covench desemparar, e l'avench a exir de tota la terra per tots temps.
E puys aquels
la
e vengren en la celada que havien gitada aquels janets,
e foren la major part d'aquels chrestians morts o preses. E
de la terra, hoït açò que era vengut als chrestians, e per l'esforç e
per lo conseyl dels janets, pensaren de combatre alguns castells,
los quals nós no havíem establits, per ço con nós no havíem
sabuda d'éls que aytal enteniment haguessen, que contra nós,
qui érem lur senyor, s'alçassen. E segons l'esforç lur e
prengueren-ne
E nós, vist l'enteniment que
pensam de trametre a nostres richs hòmens e nostres
cavallers dels quals vench en Garcia Ortís e
tots primers. E, quan foren en València, vengren tro a
de moros córrer a Líria. E
e aconseguiren aquels peons e desbarataren-los tots e mataren-ne
tro a
cavals e
E, quan foren tornats en València, pensaren de venir a nós,
a Exàtiva. E, quan foren venguts, vench ardit que janets
passaren per la val d'Albayda e que venien ajudar als moros
de Beniopa qu'En Pero Fferrandis d'íxar, fiyl nostre, tenia assetjats per manament
nostre e
los janets que
Pobla de Luxén; e mantinent nós sabem açò, que Luxén havien barrejat,
volguem-los exir a denant e exim, ab nostra companya de caval
e de peu, de Xàtiva. E, quan fom fora la vila, pregà
del Temple e En Garcia Ortís e
nós no deguéssem anar ne fer aquel viatge que havíem en cor de
fer contra aquels janets, per ço con faÿa gran calor e que
tornar a gran dan, per ço con havíem estat d'àvol delit. E nós veem
que ells eren despagats, per ço con nós havíem aytal enteniment, e
volguem-los-ne fer pagats e tornam-nos-en en Exàtiva.
E En Garcia Ortís e
de peons, anaren tro a Luxén; e per raó del córrer que havien
feit e per la gran calor que aquel dia havia feyta foren tots esmagats,
e per la set e per lo lasset que
tantost con foren en lo terme de Luxén hagren vista dels janets, qui
eren de
peu; e combateren-se ab aquels moros, enaxí que y morí Garcia
Ortís de Sagra e son fiyl d'En Bernat Guillem d'Entença e d'altres molts
a cavall e a peu. E
los quals, per alguns dies aenant, con los tinguessen preses en lo
castell de Biar, se
guardava.
E nós, hoïdes estes novelles, que
fom-ne molt despagat e haguem ab nós gran dolor.
E per alguns dies aenant, con fóssem en Xàtiva romasuts, vench l'infant
En Pere, fiyl nostre, ab richs hòmens e ab cavallers e ab gran companya,
al qual nós havíem tramès manament que vingués. E romàs
aquí en Xàtiva ab tota sa companya per tenir frontera als
moros. E nós, pel trebayl que havíem soffert, e car a Déu plahia,
vench-nos algun destemprament. E isquem-nos de Xàtiva e venguem-nos-en
en Algezira per trametre vianda a l'infant e a sa companya.
E aquí pujà
Nostre Seyor Jhesuchrist, en nostra bona e plena memòria nos confessam
moltes vegades de bisbes e de prehicadors e de frares menors
ab gran contricció de nostres peccats e ab grans làgremes. E depuys
nós, porgats dels peccats mundanals per raó de la confessió
damunt dita, ab gran pagament reebem lo cors de Nostre Senyor Déus
Jhesuchrist.
E, tot açò feyt, veem-nos ésser agreujat per raó de la dita malaltia,
trametem missatge a l'infant En Pere, fiyl nostre, que
ell personalment vingués a nós a Algezira. E ell, demanat l'estament
en què nós érem, pensà de partir de Xàtiva per complir
nostra volentat; e vench a nós e tantost fo denant nostra presència
lo vespre que vench; e reebem-lo, ell donan a nós reverència així
con a bon fiyl deu donar a son pare.
E, quan vench l'endemà, lo dit fiyl nostre fo ab nós, e hoïm nostra
missa. E, hoïda la missa, nós, en presència d'ell e dels richs
hòmens e dels cavallers e dels ciutadans, dixem-li les paraules dejús
dites: primerament, en qual manera Nostre Seyor nos havia honrat
en aquest segle e especialment sobre nostres enemichs; e en
qual manera Nostre Seyor nos havia feit regnar al seu serviy pus de
rey, de David o de Salamó ensà, hagués tant regnat e que
amàs sancta Església; e en qual manera havíem haüda amor e dilecció
generalment de tota nostra gent, e con nós érem honrat ab
ella. E tot açò regonexíem que
e car nós, per la major partida, nós érem esforçat de seguir la sua
carrera e
nós quant açò, que era via de bé; e que així mateyx li pendria,
ell complén e faén açò.
E puys faem manament a ell e
e honrar l'infant En Jacme, fiyl nostre, qui era frare seu de
part de pare e de mare, e al qual nós havíem dada ja certa heretat,
en guisa que ab ell no havia en res a contendre. E que,
pus a ell donaven la heretat major e de tot l'onrament, que se
tengués per pagat; e així, que li era pus leu de fer. E, encara, que l'infant
En Jacme, fiyl nostre, l'amaria e l'obeyria en ço que fer degués,
així con a frare major. E, encara, tot açò dit en presència
de tot lo conseyl, comanam a ell lo bisbe d'Osca, lo cal nós havíem
nodrit e feit nodrir d'infantea a ençà, e
a l'honrat benefici de bisbalia e era estat canceler de nostra cort
entrò al dia de huy, e
e per esguardament de nós. E aprés comanam-li lo sagristà de
Leyda, frare del dit bisbe d'Osca, e l'artiacha d'Urgell e tots los altres
savis de nostra cort e, generalment tota nostra companya, ab los
quals tots fos en deute al qual nós érem en aquest present
dia, e ells ab ell en aquel en què ab nós eren. Moltes d'altres
paraules a ell dixem
a son bon fiyl]
de dir.
E, tot açò dit, dixem a ell e
que faés establir los castells del regne de València de vianda
e d'altres coses e que degués bé e enfortidament menar
la guerra e, senyeladament, que gitàs tots los moros del dit regne
de València, per ço con eren tots traÿdors e havien-nos-ho
donat a conèxer moltes vegades que, nós faén bé a ells, punyaren
tots temps de fer a nós greuge e a nós decebre, si poguessen;
e aclò mateix farien a ell, si romanien en la terra. E, encara, pregam-lo
que, si cas s'esdevenia que nós d'aquesta malaltia moríssem
en l'endemig que ell seria en establir los castells, que ell en aquela
saó no
infant En Pere se
en Algezira, que
era nos soterrassen a Sancta Maria d'Algezira o a Sancta Maria de València,
segons que nós havíem ja manat. E pregam al dit infant En Pere que,
la guerra passada, que ell nos faés portar, si moríssem, a Sancta Maria de
Poblet, on nós érem ja lexats.
E, totes estes paraules dites, l'infant damunt dit, així con
fiyl hobedient a pare, reebé los nostres manaments dessús
dits e
tot açò damunt dit. E abans que ell de nós se partís, en presència d'él
e de tots aquells qui a les paraules dessús dites eren estats, en honor
de Déu e de la sua beneyta Mare, que a nós en aquest segle
molt d'onrament e d'ajuda nos havia feit, e en remissió de nostres
peccats, e en presència de tots los richs hòmens e dels cavallers e
dells ciutadans, renunciam en poder del dit fiyl nostre, l'infant En Pere,
lo qual hereter lexam a tots nostres regnes e a tota nostra terra. E vestim-nos
l'àbit de Cistell e
nostre, per complir lo manament que nós li havíem feit, près comiat de
nós, e tots los richs hòmens e
grans làgremes; e tornà-se
E a en tant, per alguns dies, con nós haguéssem en cor d'anar a Poblet
e de servir la Mare de Déu en aquell logar de Poblet e
fóssem ja partits d'Algezira e fóssem en València, a nós cregué la
malaltia. E plach a nostre Seyor que no complíssem lo dit viatge que
fer volíem. E aquí, en València, en l'any de
lo noble En Jacme, per la gràcia de Déu rey d'Aragó e de Maylorques
e de València, comte de Barcelona e d'Urgell e senyor de Montpeyler,
passà d'aquest segle.
in pace. Amen.
aquest libre féu escriure l'onrat En Ponç de Copons, per
la gràcia de Déu abbat de l'honrat monestir de Sancta Maria de
Poblet, en lo qual monestir jau lo molt alt senyor rey En
Jacme, aqueyl de què aquest libre parla dells feyts que féu
ni li endevengueren en la sua vida.
E fo escrit en lo dit monestir de Poblet de la mà d'En Celestí
Destorrens e fo acabat lo dia de sent Lambert, a