Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa fets per mossèn Christòfol
Despuig, cavaller, en los quals se tracta de l'asento, de la antiquitat del
nom, de la conquista, de la llibertat ý privilegis que la dita ciutat té; de las
exelències ý coses estranyes ý maravelloses que dins los térmens de aquella
se troben, ý de la varietat dels fruits que s'í cullen. Donen-se avisos ý
consells saludables per a al bon estament ý regiment de la ciutat e sos
particulars; toquen-se també vàries històries ý moltes de elles en llahó de
la Corona de Aragó ý singularment de la nació catalana dignes de memòria
ý agradables de ohir. Són dirigides a l'il·lustríssim senyor comte
de Aytona any 1557.
Lletra per a l'il·lustríssim senyor comte de Aytona, gran senyor de les
baronies de Chiva ý Beniarchó ý majordom del rey nostre senyor ab la
qual se li dirigix la present obra.
Segons la doctrina de l'exel·lent poeta Oràsio escrita en la seva art
de poesia, il·lustríssim Senyor, ningú deu empèndrer obra desigual a les
forses sens. Les paraules formals de Orasi són aquestes:
vestris qui scribilis equam viribus".
doctrina, no avia o no devia posar la mà en escríurer lo que va en estos
sis col·loquis, perquè és la part de la obra: la difficultat era gran, com
se porà compendre per lo discurs de ella, ý per la part mia la habilitat
és poca. Però per parèixer-me que a deixar yo de posar-la-y, dexara per
ventura de saber-se lo que tant a la honra ý reputasió de aquesta ciutat
de Tortosa, en nostros temps tan oblidada, convé (de la qual yo com a
natural d'ella dech tenir singular cuidado ý memòria: que és la antigua
fundació sua, lo nom verdader ý los successos de ella, ses exelències
ý coses maravelloses que dins sos térmens generals se troben, me só
determinat de seguir una tan rahonable ý justificada empresa, estimant
que fóra major lo inconvenient del callar que no del tant perfet parlar;
perquè sert és cosa admirable trobar-se dins de un terme de una
particular població, tantes cosas que a penes en tot un regne se troben
ý seran molt pochs los regnes ont tantes se n'í tròbien.
Ý així, traent de la flaquesa forses, ý confiat que al bon ànimo les
coses difficultoses se li faciliten, hé delliberat tràurer hà llum tot lo que
de aquesta tan honrrada ciutat ý (per usar de las paraules de Plini)
celebèrrima (que així la nomena ell), hé trobat en diversos autors escrit,
ý en pedra ý metall esculpit, ý per mi mateix mirat ý tractat. Lo estil, a
la veritat, és baix ý humil, mas no desconvenient a la escriptura de col·loquis;
per ço sertifique a Vostra Senyoria que en lo que toqua a escriure
veritat, en quant posible és estat, hé procurat seguir lo que han deixat
per cosa més certa los més verdaders autors.
Ý ab tal que lo subjecte que jo hé pres per a posar la mà a la ploma,
és Tortosa, la intensió ý propòsit principal meu, emperò, és estat escriure
algunes coses de Catalunya, ý per ço van en la obra entreteixides ý
tocades altres istòries, ý les més en glòria ý honra de la Corona de Aragó
ý singularment de la nació cathalana, així per a l'ornato d'ella per a
major delit dels que la llegiran. Donen-se també alguns avisos ý consells
saludables per el bon estament ý policia de la mateixa ciutat. Ý
perquè Tortosa entre les altres poblacions de Cathalunya seguí aquella
general opinió de fer guerra al rey de Aragó don Joan, segon de
aquest nom, per la capció ý mort del príncep don Carlos, son fill, hé
delliberat tractar en tot lo quint col·loqui, de les causes de aquella guerra,
per mostrar les occasions que lo rey donà als catalans per a fer
lo que feren, ý per abonar-los de allò que contra ells deixen escrit Lúcio
Marineo ý altres per tenir més compte ab lo llagot que no ab la
real veritat. Ý sé que fóra millor que de res de aquelles turbacions no
tractara per no reduir hà la memòria llàstimes velles ý danys irreparables
que se
contant descomediments, han escrit en ofensa de la nació cathalana ý tan
públicament se consent ý va per totes parts lo que han escrit, no és mal
ans és molt bé ý cosa necessària qu'escrigua també la defensa, puix pot
ser bona ý seria falta molt gran, —al parer meu— que de escriure se
dexàs.
No hé volgut escriure-la en llengua castellana per no mostrar tenir
en poch la cathalana ý també per no valer-me de llengua estranya per a
llustrar ý defensar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de
mon treball; ni tampoch la hé volguda escríurer en latina perquè no pareguera
ser tan generalment tractada ý entesa per los de nostra nació com
yo volguera, per honra ý contentament dels quals se és escrita. Ab tot
van en ella tocades algunes autoritats llatines escrites per gravíssims auctors,
per no fer-los pèrdrer la finor ý propietat que ab sí porten ab aquella
copiosa llengua. Que no les entenguen los que no són llatins, no
emperò, impediment per a l'entendre la obra en tot lo demés.
À
cosas li serà agradable lo servey: la primera, perquè mossèn Guillem
Ramon de Moncada, predecessor de Vostra Senyoria, fonch la principal
part de la conquista de Tortosa, la segona perquè fonch lo mateix Moncada
ý sos successors, senyors de la mateixa Tortosa fins en lo temps del
rey en Jaume Segon. Ý així que tractan-se de Tortosa necessàriament
se ha de tractar ý fer memòria del valor ý glòria del nom de Moncada,
de qui vuy és Vostra Senyoria lo cap en tota la Corona de Aragó, ý per
ço ab rahó puch crèurer que li serà condició agradable lo servey.
Supplique a Vostra Senyoria sia servit rebre ab semblant amor de
com se fa, perquè ab lo favor ý sombra de Vostra Senyoria reste escusada
aquesta obra contra les malisioses llengües. Ý no tingua en poch, encara
que sia poch, perquè no
dóna, considerant també que só yo lo primer que ha gosat acometre tant
treballosa ý dificultosa empresa; perquè és cert que fa més lo qui lo principi
de qualsevol cosa fa, que no fa lo qui haprés hajusta,
inventis addere".
Senyoria ý los que la llegiran ab la paciència ý comport que la bona voluntad
ab què s'és feta ý mereix. Ý Nostre Senyor la molt il·lustre persona
de Vostra Senyoria ab aument de estats guarde com pot. És de Tortosa, als etca.
De nobilitate et claris virtutibus
Christofori Dezpodii,
e igramma auctore Jacobo Vitale
Musa cano numeris insignia gesta latinis,
antiqua et clarum nobilitate virum
Pieridum, Regnia Clio Cyteria prínceps
atque patris sumi nemo finisque decus.
Tu celebrare potes magnorum gesta virorum
atque triumphantis praemia digna manus
Stemmataque herorum Martis quoque fortia
bella insigne et toto quidquid in orbe fuit.
His igitur ceptis tenues illapsa per auras
aspira mentis glòria magna mea,
Gratior huc venias sacros perfusa liquores
et placida auratis tempora vincta comis,
Dulcia Meonio recitabas carmina lembo
plectraque Pegaseum reddere docta melos.
His aptata, modis numeros fecisse suaves
decincat poterunt in bene tenta fides.
Preclaras igitur cupio quas dicere laudes
cantibus altisonis temperet apta manus.
quem nostris illustrem magnanimumque virum.
Hector eo superat, qui heroas pectore priscos
Alciden cuius facta sequuta vides
Tempore si nostro nunquam superabas Aquilles
degeret in fatis si superesset aduc,
Laerta genitus turmis praefactus acquivis
viribus et pollens audaxque, feroxque Camíllus,
hostes qui mira vícerat arte suos.
Si tandem Fabii fortíssima pectora patris
arma licet quorum Roma refracta gerit,
Esse putas quemquam vellet qui musa negare
Bleneque Dispodio debita palma meo
Despodium generis collustrat glòria clari
amplaque, magnífica signa paterna domus
Nobile cui insignes mandarunt stema parentes,
ut preciosa auro tessera sculpta docet.
Addit ipse suac virtutis proemia celse
magna sub eternum commemoranda decus,
Quidquid enim referunt cordaque sensa Catonis,
et samii condit musa venerando senis
Dogmataque antiquis celebrantur, clara fíguris
Delphita vel quidquid litera greca jubet,
Possumus exemplis abste praediscere vivis
quac is Romanorum tu munumenta refers.
Tu caput et regimen Patriac, tu glòria nostrae,
dignaque perpetui praemia honoris habes,
Ordinis ípse refers insignia primus equestris
fivillis pariter laurea prima tua est.
Et merito liceat iam nunc quoque dicere verum
verbaque serti loquis expossuise modis
Publica de rebus, si consuïtatio magnis
cogitur aut sapiens aut grave comituum,
Pondere maiori cuius sentència grata
quam tuaque ex magno pectore sensa ferat,
Bellica segna canunt si quando orrentia in arma
venisse hostiles menia ad alta duces,
Sesario properas animo dirasque cohortes
atque manus ssevas in sera bella trahis
dabit compositas ordine dextra tua
Pluraque commemorem corsum hic insignia facta
quid refero numeris gesta cavenda meis.
Aficienda quidem maioris laude Poete,
ad nobis favet candida musa, tamen
Accipias igitur mecenas carmina nostra,
quae quamvis muïta rustisitati sicut
Condita nobilium nunquam natura negavit
munera praeselsa dicere mente placent,
Muneraque veniunt animo perlata sereno
quantumvis humili munera missa manu
Hoc restabat aduc longos, ut depraecet annos
meque tibi ut cupio vivere fata sinant,
Mittere quod tantum coelestia numina possunt
redere queque valent irrita vota mihi,
Si Deus hoc faciet cum iam fortuna secunda
incipiet, rebus prospere adesse meis,
Eterne facient cadem monumento libellis
gesta tua ut volitent cuncta per ora virum,
Quam sis magnanimus videant quo sanguine natus
quam gentiliciis glòria magna facis,
In tamen ista aliud refero venientia tempus
exponenda quidam sed meliori modo,
Interim valeas generosa et clara propago
ipse domus vestre semper alumnus ero.
Christopbori de Podio
Petrus Cerdaiius, juris utriusque doctor,
Ut Colloquia sua in lucem emittat.
Te plebs, civis eques respublica nostra praecatur
in lucem ut premas, teque requirit opus;
Rumpe moras ire generose remedia Podi
iam nomen laudat Gallus uterque tuum,
Iamque tuam selebrat felix Catalonia famam
ea, age tota pias fundit Arago praeces,
Te rogat idque humili petit alma Valentia menti
sat lavit nitidum espongia aquosa libium,
sic crit ispanis utilis ista mora.
Qui cupit Speriae primorida nacere gentis
huc adsit clara Podius arte doces,
His Dertosei pandit miro ordine priscas
historias nostris, quas silvere dico
His veterum rerum docuit freta longa meane
et scopulos timidi posse fugare maris.
Abdita priscorum puro sermone resoluit
gesta graves nodos forciaque arma ducum
Sed tuae consilii mentisque capatior alte
te Dertusa viget vindise eque collit
Cum loqueris, cum gesta virum regumque recenses
castalius suave defuit ore liquor.
Patria quas grates tanto Dertosa labore
dignasque vedabit munera digna tibi,
Quam tu restituis magni demore Camilli
nestoreos igitur cive, patrone, dies.
Finis.
Col·loqui primer de la ciutat de Tortosa, lo argument del qual és que
un cavaller ý un ciutadà natural de la mateixa ciutat, anant a ohir missa,
encontraren ab altre cavaller valencià, lo qual novament era vengut de
València, ý tots tres ajustats pratiquen de vàries coses així tocans a Tortosa
ý a la iglésia cathedral de aquella, com de altres estranyes.
Interlocutores: Fàbio, ciutadà; Lúcio, cavaller; don Pedro, valencià
Fàbio: Bos dia! Encara en aquesta cassa? A!, senyor Lúcio, anem a missa
que ja és hora!
Lúcio: Per la mà me ha guanyat vostra merced, que dret me ne anava a
la sua per a fer lo mateix. Anem en bon'ora a obrar lo espiritual, perquè
aprés serem millor guiats en lo temporal.
Fàbio: És molt bon acort, que així ab una pedra se maten dos pardals.
Lúcio: Senyor Fàbio, o la vista me engana o és aquell cavaller que allí
està parlant ab lo mercader, don Pedro, nostre amich; mas, ¿hauria
fet cosa tan nova de no haver descavalcat en ma casa tenint-la per
tant sua? Verdaderament és ell, que ya par que
mia, ý ve acostant-se assí.
Fàbio: Ell és sens falta; yo ab tot, ya coneguí tantost en lo tall ý en lo
brio que era valencià, mas no creya que fos don Pedro.
Lúcio: Què novedat és aquesta, senyor don Pedro, que vostra mercè és
en Tortosa ý no és en ma casa? Vey-lo ý no sé si u cregua!
Don Pedro: Donchs sent Thomàs quant agué vist ya cregué, per ço vostra
mercè no sia més fort de condició que sent Thomàs.
Lúcio: Que sé yo si sabeu fer vos, senyor, lo que feyen altres en temps
passat en la vostra València en casa de mossèn Marrades.
Don Pedro: Allò no u feyen hòmens sinó dimonis!
Fàbio: Estranya cosa ý monstruosa dien que fonch aquella.
Don Pedro: Fonch tant monstruosa que no és bé contar tot lo que
seguí.
Lúcio: Deixem això per ara, ý sapiam, senyor, com és assò de no esser-vos
apeat en ma casa.
Don Pedro: No és més de perquè arribí anit tant vespre que era ja tancada
la porta del Pont.
Fàbio: La gran sí, mes la portella no, que may se tanca ý perquè com
la part dellà lo Pont se va tant poblant, convé que així estigua uberta
per a sí alguna cosa de necessitat ocorre.
Lúcio: Mas, com estan, a propòsit, aquells hostals allí per a remediar
semblant necesitat com la que anit tingué lo senyor don Pedro?
Don Pedro: Sí estan, per cert, ý també estan bons per als qui no volen
ésser vists; mas yo poch los emplehe per ad equest fi, ans bé, cada
vegada que assí arribe, entre ý pase o per la ciutat, que per a mon
gust és la més apasible del món, ý com és la primera que trobam
de la nostra pàtria antigua par que la mira hom ab millor gana.
Fàbio: Com de la vostra pàtria antigua?
Don Pedro: Sí, que los valèncians de assí de Cattalunya són eixits ý los
linatjes que de assí no tenen lo principi, no
ý la llengua, de Cathalunya la tenim, encara que per lo veïnat
de Castella s'és molt trastornada.
Fàbio: Ý amich, ¿no dieu que fonch conquistada per lo rey en Jaime
de Aragó? ý ¿no y entrevingueren los aragonesos en la conquista?
Don Pedro: Sí, per ço les forces ý potència principal tota o quasi era de
Cattalunya, ý per ço se reservà allí la llengua catalana ý no la aragonesa.
Ab tot, no deixaren de restar-í també alguns linatjes de
Aragó ý altres parts importants que per a vuy encara se tròban
allí.
Fàbio: Altra rahó done Per Antoni Beuter per lo ser restada en València
la llengua catalana, que diu que per cert número de donzelles
que allà foren portadas de Lleyda per a poblar la ciutat, se comensà
la llengua cathalana, per ço que les criaturas més aprenen de las maras
que no dels pares.
Don Pedro: Ya sé que això escriu Per Antoni, però no té forsa la opinió
sua; perquè aquelles donzelles no poblaren sinó sola València ý
la llengua cathalana se restà ý estengué per tot lo regne, com per a
vuy se parla des de Oriola fins a Tayguera. Ý així no pot quadrar
lo que ell diu, sinó és verdaderament lo que yo dich, que és cosa certa
que en aquell temps, no sols lo rey mas tots los escrits del rey parlaven
cathalà, ý així pogué restar la llengua catalana ý no la aragonesa.
Lúcio: Que no y à que dubtar en ayxò, ý lo mateix fou en la conquista
de Mallorca que féu lo mateix rey ý en Menorca ý en Ivisa, que
aprés se conquistaren, fonch lo mateix: que en totes estes isles restà
la llengua catalana, com encara per vuy la tenen ý tal com la prengueren
en los principis, perquè no han tingut occasió de alterar-la
com los valèncians. Ý en Serdenya, la qual conquista lo infant don
Alfonso, que aprés fonch rey de Aragó, tenen també la llengua catalana,
bé que allí tots no parlen català, que en moltes parts de la
illa retenen encara la llengua antiga del regne; però los cavallers ý les
persones de primor ý finalment tots los que negosien parlen català,
perquè la catalana és allí cortesana.
Don Pedro: No sé yo per què que, a la veritat, no és tant cupdiciada
como això la llengua catalana, ý la aragonesa és tinguda per millor,
per semblar més a la castellana.
Lúcio: En nostres dies sí, mas en lo temps atràs no la tenien sinó per
molt grosera, com a la veritat ho era, ý per ço tinguda en menys
que la de assí. Prova
de Aragó no per ço parlaven aragonés, sinó català, ý fins lo rey don
Martín, últim rey de la línea masculina dels comptes de Barcelona,
parlava català. Ý son para de aquest rey, qui fonch en Pere Tercer,
la Crònica que compongué de les gestes de son avi, de son pare
ý seus, en llengua catalana la compongué ý de la pròpria mà sua
se troba per a vuy escrita dins lo real archiu de Barcelona, còpia
de la qual té posada per Miquel Carbonell en la Crònica que de
Catalunya té feta. Més avant vos diré una cosa per a abonar ma
rahó, que cert és de ponderar: ý és que en Aragó tant com afronta
lo regne ab Catalunya ý València, no parlen aragonès sinó català
tots los de la frontera, dos ý tres llegües dins lo regne, que dins de
Catalunya ý València, en aquesta frontera no y à memòria de la llengua
aragonesa. Açò pasa ab veritat així com ho dich, ý de aquí ve lo
escàndol que yo prench en veure que per a vuy tan absolutament se
abrasa la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals
senyors ý altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre
temps no donaven lloch ad aquest abús los magnànims reys de Aragó.
Ý no dich que la castellana no sia gentil llengua ý per tal tinguda,
ý també confesse que és necessari saber-la les personas principals,
perquè és la espanyola que en tota Europa se coneix, però
condemne ý reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perquè
de assò se pot seguir que poch a poch se lleve de rael la de la
pàtria ý així pareixeria ser per los castellans conquistada.
Don Pedro: No estich mal ab lo que diu, que sert ya comensa de passar
la ralla aquest abús, tant ý més que assí, allà en València entre nosaltres.
Yo tindria per bé que
Fàbio: Yo tinch per imposible lo remey ý per ço ser supèrflua la conciderasió
que diuen, senyor don Pedro, ý ja més supèrfluo lo comprès
ý lo cap; todavia o prés molt plaer en què així se sia esforsada
la llengua nostra sobre la aragonesa en lo regne de València ý en
aqueixes illes. Ý ab assò mudem de noves: aquell mercader ab qui
parlàveu, senyor don Pedro, par que està
ý anar-nos n'ém a missa.
Don Pedro: No espera a mi, que ja yo tinch acabat lo que avia de negociar
ab ell ý no era més de que
ducats ý que
que estaré allí.
Lúcio: ¡O què grans són les necessitats que de cada ora tenim los cavallers
de esta gent!
Fàbio: Pus a fe que estan bé en lo món, ý que a més del servey que
fan per ses pròpies ganànsies, moltes coses arriben a notícia dels
hòmens de totes les parts del món per la indústria ý comers seu,
que no y arribaran si ells no fosen.
Don Pedro: No y à que dubtar, ý a la veritat, molt temps à que és
una art, la del negoci, prou estimada ý de molts cavallers ý ciutadans
onrrats usada ý per a vuy no deixa ésser-ó encara en València .
Lúcio: Ý lo mateix també en Barcelona ý en altres parts, ý en Tortosa
é oït jo que solia ésser lo negosi també molt tractat.
Fàbio: De això puch yo donar tan bona rahó com ningú, perquè tinch
llibres en ma casa ý ne hé vist també en altres cases de assí, ab què
mostra bé que era molta cosa lo negosi que assí
s'estenia molt.
Don Pedro: Seria fins a Barcelona ý a València.
Fàbio: Bo està això! ý per què no fins a Gènova, a Roma, a Nàpols, a
Venèsia ý a Càdiz, a Chipre, a Cicília ý a la part de ponent a Civilla,
a Portugal; ý passaven a Flandes, a Inglaterra ý en altres parts.
Lúcio: Santa Maria! que tant s'estenia la sua flasada? Donchs ara no
maravelle que en cada casa dels ciutadans, en la major part tinguen
una marca entretallada en pedra, de la qual mostren tenir-la en tant
com les armes pròpries que fan.
Don Pedro: Fan bé, que ya puix no tenen aquells tants diners ab què
negociaven, que almenys guarden les marques per a quant tornaran
a tenir dinés per a fer negosis.
Lúcio: Igual seria tenir los diners que a elles; mas de això de guardar-les,
promet-vos que u fan, ý tant!, que per tenir-les ben guardades,
os fas saber, senyor, que les possen en ses capelles ý sepultures.
Don Pedro: No és possible!
Lúcio: Yo us dich la veritat.
Fàbio: Que no teniu vós pobre, senyor Lúcio, que les marques estiguen
allí?
Lúcio: No, cert.
Fàbio: Ý les armes tanpoch?
Lúcio: Sí les armes.
Fàbio: Ý com? No són los dos senyals obra profana? Donchs ¿per què í à
de està lo hú més que l'altre? ans me par a mi que de rahó haurien
de estar allí les marques ý no les armes, perquè les primeres senyalen,
en certa manera, pau, ý les darreres anunsien guerra ý veu si estarà
en la església millor lo senyal de pau que no lo de guerra.
Lúcio: De tal manera haveu cobrada la vostra rahó que par que no í ha
que replicar; mas en la real veritat gran engany ý bescompte rebeu,
senyor, en això, ý és molt al revés del que pensau, que encara que
les dos coses sien profanes (que això yo ho atorgue) ý per so no
dignes en quant profanes, de ésser admeses dins casa sagrada, però,
per quant les armes són senyal de l'art militar ý la milícia és instituïda
principalment per a oprimir ý aniquilar lo enemich, de justa
guerra, ý lo enemich contra qui la guerra és justa és aquell que va
contra la Església (com és lo turc, lo moro, lo pagà, lo heretge, lo sismàtich)
se seguiria que lo instrument ab què és just enemich és expugnat,
sia tengut per just, ý si just, cosa justa e rahonable és que
l'admeta la casa justa qu'és la Església com a defensor d'ella; que en
les marques cessa tota aquesta conciderasió ý causa. Ý lo mateix se
pot dir de les banderes ý altres insignes militars que també
allí, senyaladament en Cathalunya, ý meritament per a haver militat
tant gloriosament los que allí les posaren.
Fàbio: No vull més disputar ab vos, que sou gran sophista.
Don Pedro: Digau-me, senyor, per vostra vida, ¿per què posau allí les
marques vosaltres? ¿Voleu-les per ventura fer alegrar de la immunitat
de la Església?
Lúcio: A mi par-me que sí.
Don Pedro: Donchs no sé si allí estaran prou segures, per ara ja les coses
de la Església no van tan respectades com solien.
Fàbio: Com així?
Don Pedro: ¿Ý no sabeu com se tracten los coronats per a vuy, almenys
en València, que per un no sé què, los lleven la corona? Y ha que
assò no poden, ab un biaix de un breu que del papa han obtengut,
lleven del poder de l'ordinari als coronats ý encara que lo breu se és
impetrat sots motiu de fer justícia a la veritat, no se
per a extorsions e injustícia.
Lúcio: Tanbé tenim aqueix breu así en Cathalunya, mas, senyor, això
que dieu és malícia ý ràbies que posau a la obra, ý ja que així fos
com dieu, ve tot just nostra culpa, ý així nos ho merexem nosaltres,
que no volem quietar-nos ni tenir compte ab lo rey ý menys ab lo
Déu, ý per ço Déu ho permet, perquè ab seu nom ý abrich de la Església
no perdam tras lo cors la ànima.
Don Pedro: Sancta persona sou, senyor Lúcio! ¿qu'és assò? regnar voleu
vos? ¿què voleu algun càrrech del rey?
Lúcio: No só tan ambisiós com això, mas no puc dexar de dir la veritat
que per un moro la diré, ý aparia que la corona fos més instrument
per al mal que per a reparo del mal.
Fàbio: Donchs jo us hé vist de altre parer en altre temps.
Lúcio: Lesores predicava ab passió, a la passió totalment segura lo
enteniment, com ho diu lo filòsof ý lo excelent poeta català Ausiàs
March
Fàbio: E Senyor que prou sabem de ont ve tot lo mal, ý no ve
del lloch que pensau vos, senyor Lúcio, que los coronats que no són
pijors vuy que foren en altre temps. No daurem de estany ý la
veritat digam-la tanbé tots.
Lúcio: Dons, ¿de aont ve?
Fàbio: Ve, a la fe, de que los ministres ý oficials del rey per aplaudir-lo,
no perquè desigen son servey, sinó per procurar sos interesos propris,
inventen eyxes extorsions ý altres mil, ý així volen fer ab artifici al
rey tirà, no esent-ho per natura.
Don Pedro: Com nos volen obrir lo cap sense profit: al papa, qu'és príncep
de la Església, no
coronat?
Fàbio: Com no respecte?
Don Pedro: Ý no veu la guerra tan uberta que per a vuy té lo rey de
Espanya don Felip contra lo papa Paulo Quart, que si Déu no u remedia,
tot ha de anar al través.
Lúcio: Prou ho vém tot, senyor don Pedro. Però de això se
culpa lo papa, que aqueixa guerra prou la podria ell escusar ý per
ço així com als coronats opremixen per sa culpa —com tinch dit—,
així també mouen la guerra al papa per sa culpa.
Don Pedro: Com així? Digau-nos lo perquè, que molt folgaré yo almenys
de saber-ho.
Lúcio: Senyor no
fasau parlar del papa que té manat no
superior ý senyor en lo espiritual, no vull yo descomplàurer ni
desobeir.
Don Pedro: No parleu vós contra la potestat sua, ni tracteu tanpoc de
articles de fe, que en lo demés que toca a les affectacions e inclinacions
suas en altres coses més baixes bé
parlar sense escrúpol de conciència, majorment assí entre nosaltres,
que tot lo que
malícia alguna.
Lúcio: Cert és que yo no hé de parlar sinó coses que yo pensé que
bonament puch parlar, mas ni aquelles per ésser cosa del papa les
aclaria sinó presuposat que assí entre nosaltres serà, com aveu
dit com si dit no fos, ý serà també de coses que la sensualitat les
guia quant és senyora de la rahó, no menys en la persona del papa
que en la dels altres hòmens, perquè també és home com tots, que
en lo que toca a la pròpria persona sua no s'í pot dir res que no sia
bo. Ý és cert que segons lo que en ell se conegué en los principis
de son pontificat, ý per la relació que tenim de la bondat sua ý sanctedat,
ell és un príncep molt singular, mas a vegadas, los que estan
prop dels prínceps són causa que la bona naturalesa que en ells ha
se gaste, com és de crèurer que serà estat ara en lo papa. Mas si per
cas en lo que entench dir erre, vage per no dit ara per llavors. En
tot me susment a la ordinasió ý correcció de la santa Església
Romana
Don Pedro: Està molt bé tot ý així se ha de enténdrer; ý acabem de
saber per què té la culpa de esta guerra lo papa.
Lúcio: ¿Sabeu per què en poques paraules? Perquè volgué ell llevar lo
regne de Nàpols al rey don Felip, que, juro hereditario, posseïx,
ý l'altre forsat és que
hú defensar sa roba.
Don Pedro: Sí, però lo papa demanava això per via de dret instant-ho
lo fisc de la cort sua, ý lo rey defensar per via de dret.
Lúcio: Per via de dret ý per via de fet vol ell haver aquell regne, ý
per a millor fer-ho s'és lligat ab lo rey de França ý ab altres prínceps
ý potentats de la christiandat ý encara, si és veritat, ab lo gran
turch.
Fàbio: Ab lo turch! No és posible, almenys no u crech yo.
Lúcio: No, yo tanpoch ho voldria crèurer, mas així
Don Pedro: Ara deixem de això, que a la veritat no és de crèurer, mas
lo rey de França ¿no tenia treva ab lo rey don Felíp? donchs, com
dieu que s'és lligat ara ab lo papa contra lo rey ab qui tenia treva?
Lúcio: Sí tenia, mas per a fer aquesta en companyia del papa, ha volgut
rompre-la, perquè ab guerra moguda puga ell plegar les capes,
que són lo ducat de Milà ý lo mateix regne de Nàpols, perquè no
pot ell pair que aquestos estats estiguen en poder de altri.
Don Pedro: O que pestilància, ý quant millor fóra que tals estats no fosen
en lo món, que no que per ells se perda gran part de la christiandat
com se pose en perill de perdre
li fan més bé aquestos dos prínceps que la mitat de tot son imperi,
perquè si ells no fosen, no viurie ell tan reposat ni tant segur en sa
casa, ni trumfarie, com fins a vuy triümfe de la christiandad ab la
presa de la expugnable illa de Rodes, ab la de Buda, ab la de
Belgrado ý ab la de casi tota Ungria, ý ara últimament, ab la de
Bugia en Barberia ý encara amenasa lo que reste en Àfrica als
christians. Tota aquesta calamitat sesaria si la occasió o pendència
de estos dos negres estats cessàs. Ý encara que entre estos dos
prínceps de Espanya ý França hi haja altres coses sobre què debaten,
que són lo ducat de Borgonya ý altres menors en Flandes, per los
de Itàlia, és lo que
se podia sercar un tall, prou se dissimularia l'altre, ý, assò remediat,
no y à dupte sinó que los dos se veurien, ý units tots, és cert
que lo turch aniria per terra.
Fabio: Sabeu vosaltres, senyors, quin dret és lo que pretén tenir en los
de Itàlia lo rey de França?
Lúcio: Prou sé yo què pretén en los de Itàlia ý en los de Borgonya, però
seria llarch de contar.
Fabio: Donchs deixem-ó ý tornem a tractar de la guerra que ara és entre
lo papa ý lo rey de Espanya, que encara que yo no sàpia en estas
coses tant com vosaltres, totavia, puix tinch veu en aquest capítol,
desllibere dir-í mon parer. Digau, senyor Lúcio, que a vós vull dresar
les noves, que sou lo qui donau la culpa al papa: ¿no sabeu vós
que aqueix regne de Nàpols era de la Església ý per desmasiada liberalitat
de un papa fou establit a rey particular ab gran perjuhí de
aquella? Ý donchs, si lo papa que ara es veu clarament la cessió
de Església feta fer tan enorme ý coneix que per ço pasa necessitat
la Església, ¿no voleu que reparteixca lo que de dret és d'ella per
remediar la necessitat?
Lúcio: O lo papa que lo regne establí pogué establir-lo o no; si no pogué,
no té rahó ara lo papa ni justícia de repetir-lo, ý si no pogué,
tanpoch lo papa no l'ha de voler cobrar ab escàndol ý violència.
Fàbio: Ya primer amonestaren al rey que restituís lo regne ab la forma
que de dret és permesa ý disposta, donchs si totavia està lo rey
en no renunciar-lo, ¿no voleu que lo papa fasa lo que pot?
Lúcio: No, a la fe, que ans bé fóra millor per al papa ý per a la Església,
en nom de qui s'abrigua, que no cobrara lo regne que no té, ne
que tinguera res del que té, que cobrar allò ý defensar açò ab escàndol
ý violència ý en tan mala conjentura com la que vuy és, que
lo turch està a la porta menasant-nos a Itàlia, ý los lluterans tenen
ocupada quasi tota Alemanya ý França; tenim ya si és perduda Grèsia;
Inglaterra ya veu qual està, de manera que la Europa ahont quasi
a soles se onrra lo nom de Jesuchrist ya no y resta net sinó
Itàlia ý Espanya, ý en Espanya ya veu lo que se és seguit en Castella,
que si no tingueren lo rey tan catòlich ý no anara de per mitg la
Santa Inquisisió no fórem ja senyors de nostres cases. Per ço, senyor,
si masa me estrenyeu diré que ara no sols devia dexar de demanar
lo papa lo que demana mas, si lo que li resta li prenien, no y devia
fer resistència alguna per no trobar la unitat dels prínceps christians
per a contra lo turch, que tan poderós dien que ve contra de nosaltres,
ý també que, no tenint res que guardar, tendria perduda la occasió
de pendre armes contra christians. Perquè, ¿què cosa més
impertinent ý fora de rahó pot ésser que lo papa, que sols ha de entendre
instruir-nos en la vida espiritual ý persuadir-nos en paraules
ý exemples a la humilitat ý temperànsia, haja de tenir cuydado
de regir regnes en lo temporal, ý per a defensar aquells tenir exèrcits
ý tota forma de ingenis de guerra per a matar hòmens. Les armes del
papa, a la fe, senyor Fàbio, han de ésser espirituals ý no de ferro.
Més avant, no sabeu vós que és consell prudentíssim de metges permetre
de llevar del cors de l'home un membre ahont foch se ha posat
perquè tot lo cors no
posar en perill de perdre tot lo cors, per ço, conforme a esta doctrina,
¿no fóra millor que lo papa perdera, o no cobràs lo regne de
Nàpols, que és lo membre ahont se té lo foch, que no per voler-lo
unir ab la Església, perdre tot cors que és la christiandat?
Don Pedro: Par, senyor Lívio, que no teniu vós per bé que la Iglésia
tínguia patrimoni.
Lúcio: Casi que no u tinch per bé.
Don Pedro: Per què?
Lúcio: Per mil coses que é llegides ý ohïdes ý encara vistes sobre assò
del patrimoni de la Església que han causat grans escàndols en la
christiandat ja pronosticats ab aquella veu que ohïren en lo ayre lo
dia que l'emperador Constantino renuncià la cadira de Roma a la Esglèsia,
segons ho resita sent Vicent Ferrer en un sermó de la feria VI
aprés de Pentecostès parlant dels que malgasten los béns de les
esglésies.
Don Pedro: Què digué eixa veu?
Lúcio: Lo que escriu sent Vicent Ferrer és assò:
ímperator dedit redditus ecclesíac propter Deum, audita fuit ut
dicitur a nonnullis, eodem die vox in aere dicens "hodie in ecclesia
Dei seminatum est venenum.""
en infinites voltes, que per voler guardar lo papa allò, ý per voler cobrar
assò, cada dia ha de tenir en sa mà, no lo bàculo pastoral per a
guardar ý guiar les ovelles, mes la espasa ý llansa per a degollar ý estripar
los hòmens.
Don Pedro: Dons que totavia estau en què lo papa no tingua res de
patrimoni? ý com viurà ab la auctoritat ý magestat que li pertany?
Voleu que visca ab la sola despedició de bul·les ý que per necessitat
cayga ab majors enconvenients? Sia en bon'ora tant sant ý tan sòbrio
com vós voleu que sia, que també me
de tots los prínceps, sinó lo universal príncep de la Església, ¿no voleu
que visca com a príncep? ý si li lleva lo patrimoni ¿com ho
porà?
Lúcio: Jo us diré com ho porà, o almenys així me par a mi que poria:
que dels delmes ý de les primícies de què vuy viuhen tots los prelats
ý altres eclesiàstichs de la christiandat, donasen certa part quiscun
any al papa, ý tal part que, tot cumulat, pugués ésser suficient
forma per a víurer com a papa; ý assò no sols seria convenient remey
per a víurer ab la magestat que deu lo vicari de Jesuchrist, però als
prelats ý als altres ecclesiàstichs los seria salut diminuir-los les rendes,
que també
nimium nocet",
Fàvio: No
fer això?
Lúcio: Volguessen-ó lo papa ý tots los principals de la christiandad, que
prou s'í trobaria forma.
Don Pedro: És cosa nova aqueixa ý mai s'és vista semblant ad això.
Lúcio: Anau enganat, que ans bé quasi de esta forma vivien los levites
entre los altres del poble de Israel, que ad aquestos no
porció en la terra de promysió, perquè així lo y manà Déu, sinó que
los altres trips los tinguessen repartits entre sí per administrar-los
lo sacerdosi, que sols als levites era lícit lo administrar-lo.
Ý també quasi de esta manera se sustenta per a vuy la religió de
Sant Juan, que tan florida està, que cada comanador dóna certa porsió
de la renda que té de sa comanda al thesor de la religió per a
llur susteniment.
Don Pedro: No
prou satisfet de vostres rahons, mas en lo que toqua a la guerra
que aqueixos dos prínceps tenen, dich que és molt gran infelicitat la
del rey don Felip, ý no fonch menor la de l'emperador, son pare,
que en los principis de sos regnes los haja cabut en desgràcia tenir
guerra contra los vicaris de Christo ý de la Església, essent com són
tan catòlichs prínceps ý tan defensors ý zelosos de la religió
christiana.
Lúcio: Així
sua. Ells són estats provocats a la guerra, forçat és estat també que
hajen respost ab ella, que com diu lo nostre refran català "a pledejar
ý bandolejar vos poden forsar".
Fàbio: Com, digau-me senyors, ¿que també tingué guerra lo emperador
ab lo papa?
Don Pedro: Puix no? Sí, a la fe.
Fàbio: Quin papa era? ý per què la tingueren?
Don Pedro: Ab lo papa Clement, setè de aquell nom, ý per lo mateix
regne de Nàpols, ý tenia per valedor a Francisco rey de França
com ara té també lo papa, aquest rey Enrrich que vuy és, ý de tal
manera s'era feta entre ells ý altres la lligua ý concòrdia contra lo
emperador, que ans de mòurer la guerra ja tenien entre sí repartit
tot aquell regne.
Fàbio: Santa Maria! , donchs, ¿com succehí a l'emperador lo negoci?
Don Pedro: Molt bé; hagué victòria contra tots los enemichs ab la virtud
ý forsa gran que tenia de sa justícia; fonch pres lo rey de França,
fonch pres lo papa, fonch presa Roma ý finalment França vensuda
ý tota Itàlia domada.
Fàbio: Ý doncs, lo papa no podia considerar per lo succés de llavors,
que no és servit Déu de què ell farà?
Don Pedro: Yo crech bé, per a mi, que ell ho té ben considerat, mas
està tan après ý tan subordinat a sos parents, que no està en mà
sua fer altra cosa.
Fàbio: Ý als parents què
Don Pedro: Ambisió de regnar que tenen, que en los hòmens sol ésser
tan exesiva que
torna com a rabiosos.
Fàbio: No dieu que vol lo papa cobrar aquell regne per a tornar-lo a
la Església, de qui diu ell que era?
Don Pedro: Aqueix serà per ventura son intent, però no lo de sos parents,
que aprés de vengut a la mà del papa lo regne, puix ells lo
pensen governar, aturar-los àn per a sí, que ja entre ells està
fet així lo compte, ý encara també les parts com en temps del papa
Clement.
Fàbio: Jesuchrist nos done lo remey que menester hi és, que sols ell
pot. Ý anem-nos-ne a missa, que ja se acosta la hora.
Lúcio: No cumple tenir cuydado que falte missa, que dende les set
ores fins a les onse n'í à en Santa Càndia contínuament, però podem-nos
pasejar per la Seu ý veurà lo senyor don Pedro lo que novament
s'és obrat en ella.
Don Pedro: Gran devoció dien que
eixa devota santa Càndia.
Fàbio: Sí, cert; ý no sols en tota esta terra mas en quasi tota Espanya,
que de Castella ý de altres moltes parts envien per a mides de esta
gloriosa santa per a curar de vàrios mals, ý especialment de porsellanes,
ý ab gran rahó perquè vehen a l'ull quant grans ý quant contínuos
miracles es Déu servit fer per la intersesió d'ella, en benefici
dels hòmens curant-los de tan lleges malaltias.
Don Pedro: Cosa notable és aqueixa; féu gràsies a Déu per tal joya
com teniu; sí, Déu me salve, senyors, qu'és magnífica obra aquesta!
O, com està autorisada ý devota ab los alabastres!
Fàbio: Par-li bé a vostra mercè?
Don Pedro: Sí, per cert, ý que ab veritat és una de les més ben fetes esglésies
que yo hé vist, ý si acabada esta obra, serà aquest un aseat temple,
ý par-me que estan millors estos alabastres que los vidres.
Fàbio: Almenys estar més abrigada la Seu ý poden-se pintar les figures
dels sancts, tan grans com les veu allí, que no
en lo vidre per ésser de pesses molt menudes.
Don Pedro: Dich que està tot molt a mon gust. Digau-me senyors ¿ý té
esta església molta renda certa per a la obra?
Fabio: No, sinó molt poca.
Don Pedro: Donchs, com la obren tan pomposa?
Fàbio: Repartexen les despeses en certa forma entre lo bisbe ý eclesiàstichs
ý també los hi ajuda la ciutat.
Don Pedro: La ciutat? Com tanta pobresa té lo cors de la Església que
mester hi ha lo adjutori de la ciutat?
Fàbio: Lo cos de la Església, a la veritat, no és rich, més los donatius
ho són prou.
Don Pedro: Com deixa de ésser la Església rica tenint riques les dignitats!
No sabeu que no
rich?
Fàbio: Sí, però això és quant l'amor ý caritat abunda ý quant se ha més
lo bé comú que lo particular. Assí, Senyor, tenim altra usansa ý de
l'hús fem lley.
Don Pedro: Ý quantes dignitats ý canonicats hy à en aquesta església?
Fàbio: Són les dignitats dotze ý los canonicats, vint.
Don Pedro: Dotze les dignitats?
Fabio: Sí, a la fe, dotze. Ý totes molt bones, que encara que les reduïsen
per a l'adjutori del papa, que deya lo senyor Lúcio, en alguna
cosa, restarien totavia bones.
Don Pedro: Ý què valen?
Fàbio: Són de diverses valors, que no són totes iguals; alguna n'í à que
val dos mil lliuras ý altres més de mil ý altres vuyt_centes lliuras.
Don Pedro: Jesús, és posible? De veritat que és una molt gran cosa
aqueixa. Si no m'ó diguéseu, senyors, vosaltres, no u creuria yo. Ý
¿en què tenen la renda?
Fàbio: En molt bons delmes ý primísies, així en lo terme de assí com
en tot lo bisbat; sols n'í ha una ý és lo priorat major que té la renda
principal en uns molins de molt gran importànsia.
Don Pedro: Dich-vos que és de les coses més belles que yo sé en estos
regnes de Aragó! Los canonicats què valen?
Fàbio: Senyor, los canonicats valen, a la veritat, poch ý segons les
dignitats, que cert se considerà mal en lo principi quant la maça de
aquesta església se dividí, que no sols se seguí aquest mal de restar,
com resten tan pobres los canonicats, que no és poca desgràcia, mas
seguí-se
que per ésser les dignitats tan poderoses, cada dia les nos casen los
forasters poderosos, ý així poch a poch les venim a pèrdrer, que si no
les salven ab regresos, no n'í restarà casi ninguna. En los de la
ciutat lo contrari és ý fóra també en los canonicats, encara que de
molt més valor fosen restats, puix tingueren la renda com ara la
tenen en distribusions ý porcions perquè requerexen presència ý servitut,
la qual no farien tan de bona gana los forasters.
Don Pedro: Donchs, ¿què valen los canonicats?
Fàbio: Valen cent cinquanta lliures.
Don Pedro: No és mal, que ab poca cosa que s'í ajuste poden en poble
com Tortosa honrradament víurer, perquè crech yo que les provicions
assí deuen ser barates.
Fàbio: Sí són ý lo viure molt descarregat de obligacions ý serimònies,
que és una molt gran llibertat per a la vida humana.
Don Pedro: Ý lo bisbat quant val?
Fàbio: Valdrà nou o deu mília lliuras.
Don Pedro: qu'és burla?
Fàbio: No és per cert, ans bé és així. Ý té la diòsessy tan estesa qu'és
de llargària de 30 llegües catalanes o més, perquè comensa en una
vila que
sinch llegües de València, ý també entre en Aragó. Ý en cada un
de estos regnes de la Corona té pròpries baronies ab plena jurisdicció.
Don Pedro: O bella cosa! per cert això serà província ý no bisbat; aqueix
bisbat també
Luicio; maravelle
tota a son càrrech, tenint tanta renda com té ý sabent que
poca lo cos de la Església.
Fàbio: Ell se
conforme a la tacha, que prou se contentaria lo capítol, mas ni
assò ni allò dóna.
Don Pedro: Per ventura segueix l'ordre del nostre arquebisbe don Thomàs
de Vilanova, que poch temps ha és mort, lo qual estimava més
distribuir tota sa renda entre pobres, que deia eren temples vius de
Déu, que no en edificar esglésies que són temples morts, o quizà té
alguna gran cosa de criats, que serà com un espital ý abrig de pobres
gentils_hòmens.
Fàbio: Ni yo li veig tals criats, ni sé que fasa tals caritats; no que no
tingua occasió ý encara obligació ý força de fer-ho per la infinitat de
pobres mendicants que vuy y à en Tortosa, ab esta tant cruel ý tan
universal fam qu'és casi en tota Espanya, que van per los carrers tant
embotits que és dolor de veure
que purament pereixen de fam. Ý sabem de cert que moltes
cases no viuen sinó de erbes ý garrofes, mas no per això li veig que
mou a fer caritats més del que solia, o si fa, és tan poch que no fa
cap a res.
Don Pedro: No
perquè si aqueixa que de dret li és forjada no fa, com farà aquella
que és voluntària?
Lúcio: De dret tan forçada i és la una com l'altra, segons opinió de molts,
que de les tres parts de la renda, dien que la primera ha de ser per
a son víurer, la segona, per a pobres ý la tercera, per a obrar
esglésies.
Don Pedro: Lo bisbe que vuy tenim no
Fàbio: Senyor, sí.
Don Pedro: No és menester desconfiar, que si fins assí no ha fet, hi
farà en alguna ora quant menys vós ó pensareu, que me han dit qu'és
rích home ý tots temps se trau més del cru que del nu, ý per altra
part no ignora com a docte que és al que és obligat fer ý si la vergonya
no l'estimula, estimular-lo ha la conciència.
Fàbio: A la fe que és mester que Déu lo inspiri en ayxò, que altrament
forçat serà parar esta tan santa ý tant necessària obra ý seria molta
desgràcia ý molt gran vergonya que paràs.
Don Pedro: Callau, senyors, que dotze hores ha en lo dia per a mudar
lo propòsit. Yo confié que ell ho farà bé ý prest. Digau-me, senyor
Fàbio: ¿esta església vella que resta a derrocar era mesquita, que cert
lo tall ne té?
Fàbio: Això lo senyor Lúcio ho sabrà millor que yo.
Lúcio: No fonch may mesquita, ans bé és estada edificada per a església,
aprés que Tortosa és estada de christians d'esta darrera vegada.
Don Pedro: ¿Com altra vegada és estada de christians sens aquesta?
Lúcio: Que com era dels godos ab tota Espanya, no era de christians?
Sí, que los godos christians foren, ý com perderen Espanya, christians
eren.
Don Pedro: Dons a fe que par obra molt antigua, ¿quants anys ha que
la edificaren?
Lúcio: Ý os diré, comensaren-la a edificar en lo any
lo any
una pedra que vuy està asentada en la paret prop la segrestia vella,
junt ahont està ara lo cor.
Don Pedro: ¿Tenen assí moltes relíquies?
Fàbio: Rahonablement, ý les que y són estan ab honrrada forma.
Don Pedro: Lo culto divino ý les serimònies de la Església hé hoït que
fan assí ab molt gran cumpliment ý molt gran auctoritat.
Fàbio: Sí fan, cert, ý sé dir a vostra mercè que en això me par a mi que
porta aquesta església conegut avantatxe a totes les altres que yo hé
vist, ý no són poques, perquè primerament assí no pot dir la missa
en lo altra major sinó canonge, ý al servey de l'altar asesteixen ordinàriament
deu o dotze capellans, los quals per allò tenen particular
renda ab què viuen. En dia solemne dien la missa o lo bisbe o los
majors en dignitat, lo diaca ý sots_diaca ha de ésser també canonges
ý la hú posat en dignitat. Ad aquestos acompanyen, per a dir lo Evangeli
ý Epístola, tots aquells capellans que a l'altar assisteixquen, ab
lo vedell qu'està davant vestit de una lloba llargua de grana afforrada,
en les ales de setí morat, portant una bella maça de argent sobredaurada
alta, que pareixen acompanyar un bisbe. En les vespres, al
Magníficat, acompanyen tots aquestos al prevere que va a l'altar que,
o és bisbe o altre dels majors en dignitat, ab sis canelobres de argent
grans ý dos ensensers, ý va acompanyat lo prevere de altre
canonge; en lo cor comensen los oficis, canonges; en lo mostrar la
Vera Creu,
més auctorisats ý devots que en part ninguna de estos regnes.
És, cert, un molt bon espectacle, ý finalment, totes les serimònies
fan ab gran perfecció, ý especialment en selebrar les festivitats de
Nostra Senyora tenen molt grans compliments, la qual, quasi com
per un agraïment, se dignà donar a esta església, que debaix de son
nom ý honrra està fundada, una cinta feta de la sua ma, la qual per
a vuy tenen molt ben guardada, ab gran venerasió ý devoció.
Don Pedro: Que sia així.
Fàbio: Així és, com ho dich.
Don Pedro: Guardau que contau cosa molt estranya ý molt difícil de
crèurer, ý així perillosa per a vostra reputació, que les coses de admirasió,
com sabeu, no
Santillana.
Fàbio: Dich-vos que aquesta església ho té així per cert. Encara per la
festivitat d'esta santa, té ordenat particular ofici ý escrit en los
breviaris de tot lo bisbat, ahont pareix llargament la història del
miracle.
Don Pedro: E diga-la, Senyor, per mercè.
Fàbio: És llarch negosi però yo li mostraré ahont està en lo breviari
ý así lo porà llegir a son plaher puix és un poch lletí. Ý també li
voldria contar, puix estam en estes rahons, altre misteri de què
poch menys se
Lúcio, lo miracle dels catius?
Lúcio: 0, estranya cosa també ý grasiosa de oir.
Don Pedro: Sàpia-la yo, que molt guste de oir los miracles que Déu és
servit fer per intersesió de sos sants.
Lúcio: Vós, senyor, per no parèixer luterà en res ni per res dieu això!
Don Pedro: De tan mala ý de tan bestial cosa ni ésser ni parèixer. Diga,
senyor Fàbio, son cuento, per mercè.
Fàbio: Molts anys ha que los canonges de esta seu tenien dos catius en
lo pastrim, moros, ý com en aquell temps lo forn que dien de
la Canonja estava ves la casa de la Espitaleria, estos catius, per a portar
lo pa al palau, aon se acostuma donar la rassió als canonges, passaven
per mitg de la seu, ý de la claustra, ý perquè veyen que la
gent de aquest poble venerava al gran devosió la imatge de Nostra
Senyora que està en lo altar major, també los catius prengueren en
ús de fer-li reverènsia, ý així poch a poch, instpirant-los la divina
gràcia, prengueren tanta devoció a dita aquella imatge, que de quiscun
dia la suplicaven los delliuràs del cautiveri, prometent-li que si
a llurs casas los tornava, ells li enviaran dos palis o davant
or a onor ý glòria sua. Seguí
foren catius, una nit despertant-se los dos a una se trobaren sens
los ferros que solien portar en les cames. Considerant ells ý ponderant
bé assò, prengueren promptament pa ý dos cantes de aygua ý ab un
esquif que y à ab dos parells de rems trobaren a la vora del riu, tiraren
la volta de la mar, ý exit ab aquella, foren guiats ab bon salvament
en Alexandria de ahont eren los dos naturals. Los quals aprés
de arribats tenien memòria de la tan senyalada mercè per medi de
la sacratíssima Senyora rebuda ý de la oferta per ells dels dos palis
feta. Encontinent los feren fer com millor pugueren, ý perquè de assò
no fosen per sos vehins descuberts no gosaren acomanar-los a mariner
ningú que
los dos devant
aràbiques, com aquells dos catius de la seu de Tortosa envien aquells
dos palis per a servey de Nostra Senyora de la seu. Ý puix altra millor
forma no tenien per a aviar-los-hi a ella, los lliuraven ý soplicaven
los guiàs finalment la caixa, molt ben calafatada ý enpeguntada.
Arribaren a la platja de Tarragona, la qual aportaren a l'arquebisbe
uns pescadors que ab ella encontraren, ý aquella uberta ý lo
que en ella venia vist ý la lletra llegida, trameté lo arquebisbe la un
dels dos palis assí a Tortosa ý lo altre se aturà per a la sua església
de Tarragona.
Don Pedro: O què cosa tan meravellosa! Yo estich molt admirat del
que dieu ý no per la dificultat del cas, que a Nostra Senyora molt
fàcil li és de recaptar de Jesuchrist, fill seu ý senyor nostre, aqueixes
ý majors gràsies, com cada dia les alcansa per nostre bé, mas estic
com hé dit admirat que permetés Déu que eixos catius se n'anasen de
assí, ahont pogueren o en una ora o en altre convertir-se a la fe cristiana
ý salvar la ànima a perill que allà en sa terra la perdrien continuant
en sa mala secta.
Fàbio: No, Senyor, esperau, que m'és hy à. Pasat aprés de assò algun
temps vingueren a saber aquestos dos catius com los dos palis eren
arribats ab la forma apuntada, ý vist ý considerat per ells bé lo miracle
tan gran, determinaren de fer-se christians ý anar-se
a visitar la casa santa ý allà servint a Déu feren bona fi ý
guanyaren la corona del cel.
Don Pedro: Ara reste ben satisfet ý content de aqueixa història ý del
succés d'ella; no
això?
Fàbio: La principal certitut que tenim és la del mateix pàlit que encara
per vuy ést molt guardat assí en la seu ý sols lo posen lo dia de les
relíquies com a tenint-lo per relíquia; ý derivant la memòria de aquell
miracle de uns en altres del que
dia lo pàlit per aquell mateix dels catius; més avant té també aquesta
església una memòria figurada ý escrita en un pregamí ficat en una
post, en la qual està escrit tot lo que yo hé relatat, la qual memòria
aportà de Barcelona ahont avien trameses los de Tortosa moltes escriptures
públiques per una urgentíssima necessitat de guerra que en
aquell temps avia en esta terra, hun home que
notari, fent ell mateix fe com a notari del que sobre açò avia
vist ý trobat allà en Barcelona, no obstant que ja aleshores veneraven
los palis i
dies lo tenim. Ý per conclòurer, vull dir-vos, que lo que en Tarragona
se aturaren ja està desfet, que casi no n'í à memòria, ý lo de assí
està com si fos nou.
Don Pedro: Lloada sia per a tots temps la bondat divina ý ab quantes
ý ab quant vàries formes nos mostra la omnipotència, gràcia ý misericòrdia
sua. Anem a oir missa que ja lo sacerdot ix per a dir-la.
Lúcio: Anem en bon'ora, ý puix me fareu la mercè de dinar los dos ab
mi, tot lo dia tindrem de temps per a parlar, etc.
Col·loqui segon, en lo qual se tracta de la conquista de Tortosa feta
per lo comte de Barcelona. Tanbé s'í toquen moltes altres històries dignes
de memòria e molt agradables de oyr faent a la Corona de Aragó ý singularment
de la nació cathalana. Van introduïts los mateixos del primer
col·loqui.
Interlocutores: Fàbio, ciutadà; don Pedro, valència; Lúcio, cavaller, etc.
Fabio: Senyors, puix avem dinat ý no som encara en temps de dormir
en sesta, anem-nos-ne a pasejar per la ciutat, ý aprés exirem per lo
portal que
Don Pedro: La vida ens donarà lo fer un poch de exercisi; anem si al senyor
Lúcio li par bé així.
Lúcio: Tot lo que par bé a vostres mercès me pareixerà a mi bé, perquè
la natural condisió mia és tal que tantost se transforma lo ànimo meu
en lo ànimo de mon amich, ý de allí ve que no sé voler sinó lo que
ell vol.
Don Pedro: Aqueixa és, a la fe, la lley de bona amistat: tenir un voler
ý un no voler ab son amich, ý puix a tots plau que anem a pasejar,
anem primer a donar la volta per la ciutat que ha dit lo senyor Fàbio
ý donar-nos ha, com yo hé dit, la vida, perquè havem menjat
masa.
Fabio: Sí, que lo moviment si temperat és, és causa de sanitat, per ço
que causa color, ý la calor digestió ý la digestió sanitat.
Don Pedro: Mas és fort cosa la del senyor Lúcio que may se burla en
donar de menjar; dig-vos de veritat que serà forsat entrar de assí
avant ab cosa cotada ab aquest home.
Fàbio: Diu la veritat lo senyor don Pedro, ý entre amichs no serie
menester tanta demasia ni per ma vida ab ningú, perquè lo demasiat
minjar destragua lo ventrell, debilita lo gust ý danya la bolsa.
Don Pedro: Això de la bolsa és de català.
Fàbio: No està mal tenir compte ab tot, perquè diu lo refranch "qui mesura,
dura, a despit de mala ventura".
Lúcio: Mas no sé yo de què donau, senyors, vosaltres culpa, que si lo
poch hé perdut, ser per carta de menys ý no per carta de més.
Don Pedro: Prou sap lo meu ventrell de això la veritat; ara dich-vos
—tota manera de llegot a part— que yo no trobe en la nació cathalana
la meséria en lo donar de menjar que tot lo món publica, que
cert, en totes les parts ahont só anat en Cattalunya, lo me han donat
a mi ab gran abundànsia ý lliberalitat per molt poch me han conegut.
Ý tinch entés que tenen ells assò per tan ordinari com lo respirar.
Fàbio: És molt gran veritat; dons si vèyeu com ho fan ab algun cavaller
que segueix ab quadrilla; és glòria de vèurer quant alegra ý quant
desinboltament fan lo servey ý donen lo menjar, ý assò no sols als
molts coneguts ý amichs, mas als que casi may han vist. Yo
feta de això esperiència tant com qualsevol.
Lúcio: Les tantes bandositats que en Cattalunya tostemps ý sol haver los
fa de tal condició ý a les vegades també triünfen per forsa.
Don Pedro: També m'ó crech. Digau-me, senyor, ¿de aont ha pres fonament
o principi aquell proverbi o refran que per denotar misèria se
sol dir "par que sia taula de Barcelona" que en certa manera par
que
Lúcio: Senyor, de aqueix refran o proverbi abús ne han fet los maliciosos,
que en la real veritat no s'és introduït per denotar misèria, sinó
per denotar molta abundància mas perquè los de Barcelona són tinguts
en opinió de gent que té gran compte ab la moderació ý estalvi
(lo que ab tota veritat parlant yo no puch dir-ho així, ans bé hé trobat
per a mi tot lo contrari en ells), se és vengut a crèurer que lo refran
fonch introduït per a denotar misèria.
Don Pedro: Sapiam dons com és això que denote abundància ý entengam,
per merce, aqueix qüento.
Lúcio: A la veritat, si de rael se prenia, seria molt llarga, mas per ad
aquest propòsit sols diré que aquesta "taula de Barcelona" se diu
perquè en Ramon Berenguer, compte de Barcelona, tercer de aquest nom,
per solemnisar la entrada de Metildis, muller de l'emperador Enrico,
segon de aquest nom, que a Barcelona venia per a vesitar-lo, com per
un agraïment de la tan bona obra que li avia feta de deslliurar-la del
fals crim de adulteri de què era estada acusada, manà posar taules des
de lo castell de Moncada fins a Barcelona, que seria espay de dos llegües,
ý manà-les totes fornir de totes viandes ý de tant preciosos vins
com a la taula ahont menjave la mateixa emperatrís. Ý de aquesta
tan gran abundància ý estranyíssima liberalitat, ha pres fonament lo
refran.
Don Pedro: Bé n'agrada, això serà sens falta. Mas, que de refrans ý quan
sentensiosos se troben ý
ý políticament se pot víurer ab ells com ab los consells de Aristòtil ý
de Tuli; no lo y cal llevar que, sert, ella és una gentil nació, la cathalana,
valerosa ý molt sàvia, si bé que per a vuy també se està arrimada
com ho està la aragonesa ý valenciana, que estos castellans s'ó
beuen tot.
Lúcio: Senyor, no me
nosaltres, ý per ço poden seguir millor lo rey ý lo present és tostemps
tingut per més just que lo absent, com ho diu lo Marquès de
Santillana en sos Proverbis, ý també qu'és cosa natural ý cada dia
vista donar volta lo món, ý lo dominar, discórrer per les nacions sens
reformar-se ni parar en una, que com diu Salamó en lo Ecclesiàstich,
al darrer capítol,
rerum vicissitudo est"
en totes coses, especialment en assò que vuy vém lo llustre, la
fama, la glòria, lo mando en uns ý demà lo vém en altres ý assò
és també en les coses majors, indiferentment com en les menors, que
no y à res ferm. A la primera monarchia que fonch la dels caldeos ý
assírios, ya veu com la superà ý desféu-la medas ý persas, a la de
aquestos la dels grechs, a la de aquestos la dels romans; ý encara que
en los darrés apar que resta per a vuy lo domini, a mi, a la veritat,
no
més de una sombra del pasat. Ý dins nostra Espanya avem tingut
també lo ésser tan inquiet ý tan variable com en ninguna província
de quantes són en lo món: que als primers pobladors que en
temps de Túbal vingueren, superaren los egípsios, als egípsios los
grechs, als grechs los celtas, als celtas los fineses, als fineses los cartaginesos,
als cartaginesos los romans, als romans los vuàrdalos, suevos,
alanos ý altres, a aquestos los godos, als godos los moros o sarrians
ý als sarrians assí en la nostra província de Cathalunya los alemanys
ý francesos. Ý per ço si ara veyem manar los castellans, demà
veurem que seran manats, com en altre temps ho foren, ý aprofitar-los
ha poch la llàbia que tenen.
Fàbio: Sí, que grans paraulistes són ý per lo dien molts que de Castella
no és bo sinó les coses mudes.
Don Pedro: ¿Què són les coses mudes?
Fàbio: Són cavalls, mules, bous, moltons, que a la veritat estes averies
aventatge porten a les nostres.
Don Pedro: Grasiosament ho dieu, per vida mia.
Lúcio: Tras això tenen altra cosa pitjor, ý és que volen ser tan absoluts
ý tenen les coses pròpries en tant ý les estranyes en tan poch, que
par que són ells venguts a soles del cel ý que lo resto dels hòmens és
lo que és eixit de la terra. Ý és lo bo que si a les històries verdaderes
donen fe, trobam que no y à nació en Espanya que tant arrimada ý
enfosquida sia estada en tot temps com la castellana, que casi may
ha sabut exir de los térmens, no dich per a dominar mas per a gosar
guerrejar regnes estranys, com se mostra que ha fet la de la Corona
de Aragó ý la de Portugal. Testtimonis per la primera: les illes
de aquesta mar que son Cicília, Serdanya, Mallorca, Menorca, Ivisa,
Còrsega ý lo regne de Nàpols, que lo rey don Alfonso de Aragó
conquistà ý també la jornada que Ramon Montaner escriu que feren
los catalans en Constantinoble, aont tant se detingueren ý tantes asanyes
y obraren, no sols a honrra ý glòria sua, mas encara de tota Espanya;
ý per la segona, que és la de Portugal: tot lo que posseïx en
la mar Oséano donchs dins de Espanya la major part de les vegades
que han travat pendènsies ab los vehïns christians són restats escalabrats,
ý les més notables que han tengut ab los moros, si superades
són estades per ells, ab la forsa de la nació nostra les han superades.
Però si voleu saber-ho ohïu-me que jo us mostraré: primerament
la batalla que contra lo poderós rey de Córdova se donà, prop de la
mateixa ciutat, en temps del rey don Alfonso de Lleó, sinquè de aquest
nom, ý de don Sancho, comte de Castella, ab la potència e indústria
del comte en Ramon Borrell de Barcelona; se guanyà la ciutat de
Toledo que lo rey don Alfonso, sisè de aquest nom, conquistà ab la
gran valor ý destresa en coses de guerra del rey don Sancho de Aragó,
primer de aquest nom, se guanyà la plasa de Almeria, que fonch en
temps del rey don Alonso de Castella, octavo de aquest nom: lo comte
de Barcelona Ramon Berenguer Quart la féu, que casi no y tocà lo
rey; la ciutat de Cuenca, lo rey Alfonso de Aragó a soles conquistà
per fer plaer al mateix don Alonso Octavo, rey de Castella; la gran
batalla del Muladar, que fonch prop les Naves de Tolosa, ab lo consell,
esforç ý valentia del rey don Pedro de Aragó, primer de aquell
nom, —a qui los aragonesos dien segon— la guanyà; ý l'altra batalla nomenada
la Pasada, que fonch en temps del rey de Castella don Alonso
Onsè contra los reys de Bellamani de Bugia, de Tursis ý de Granada,
donada prop la roca del Servo, ab la valentia del rey don Pedro de
Aragó, tercer de aquell nom, —a qui los de Aragó dien quart— se guanyà
que li envià a mossèn Pere de Moncada ab deu galeres molt ben
adresades, que no sols lo servien ab gran valentia ý destresa en la
mar; mas, saltats en terra, foren la principal part de la victòria; ý en
la presa de Algé s'era feta per lo mateix rey don Alonso, aquest mateix
rey don Pedro fonch lo qui més s'í senyalà.
Don Pedro: No
y anàs en persona.
Lúcio: Diego de Valera, qu'és castellà, escriu, ý no u escriguera per ser
en nostre favor, si així no fóra. Ý finalment lo regne de Granada,
que com sabeu, és estat tostemps com busca en ull al regne de Castella,
jamay s'és pogut conquistar fins que lo rey de Aragó, don Fernando
Segon, hy à posat les mans; ý la jornada de les índies del mar
Océano, que Christòfol Colom, genovès, començà ý aprés acabaren
Ferrando Cortés ý Francisco Pissarro ab pròspera fortuna del
mateix rey don Fernando de Aragó, per manament ý ordre del qual
se comensà, se ha de atribuir no gens a castellans.
Don Pedro: Està molt ben tocat tot ý és cosa aqueixa molt de ponderar,
mas no entench yo això que dieu que los aragonesos dien segon al
primer ý quart al tercer.
Lúcio: Jo us ho diré: ans que Cathalunya se unís ab Aragó, tingueren
los aragonesos un rey nomenat Pedro ý altre Alonso, ý sobre aquestos
conte
regnaren en Aragó. Catalunya, emperò, no té compte ab aquells, puix
no regnaren en ella, mas sols conta los que aprés han tengut aquells
noms ý per ço a Ildefonso, fill del comte en Ramon Berenguer nomena
Alfonso Primer, no obstant que ja n'í haia hagut en Aragó altre,
ý a Pere, fill de aquest Ildefonso, nomena Pere Primer, encara que
també en Aragó haja agut altre Pere.
Don Pedro: Ja u entench; ara vostra mercè pot tornar a sa pràtica, que
a tots agrada molt.
Lúcio: Més avant, si miram lo que foren los poblats en aquell regne de
Castella la Vella, quant se guanyà Espanya per los moros, trobaren
que los més fluixos ý los que ab meyns dificultat se conquistaren
foren ells. Ab veritat yo hé ohït dir sobre assò ad alguns cavallers
aragonesos dignes de fe, que pasant per Çaragoça lo rey de Veles
que era home molt llegit, los dyx que ell tenia la conquista de Espanya
escrita en aràvich ab molt gran fidelitat ý que en ella se llegia
com la major dificultat ý los majors perills que los moros tingueren
en aquella jornada fonch en aquesta província de Tarragona, que
en la Bètica ý Carpetana, que ara són Castella la Vella ý Nova, aprés
de guanyada la gran batalla contra lo rey don Rodrigo, tant com caminava
tant guanyaven sens casi trobar resistència alguna. També
llegim que Octaviano Sèsar, en la conquista de Espanya, los majors
treballs, dificultats ý encara perills pasà en la Saltibèria, ý casi per
ço volgué que en ella ý no en altre província de les d' Espanya, restàs
perpetuat lo seu nom, com de fet lo manà posar a la ciutat de Çaragoza,
dient-li, com per vuy se diu, en llatí, Cesaragusta. No sé yo,
donchs, de ahont prenen tanta arrogànsia estos castellans, dic-vos que
yo no y sé pèndrer paciència, majorment com los veig unes afectasions
tant descomedides que no tenen par, ý assò no sols en paraula, mas
també en escriptures. Sinó mirau lo que té escrit Juan Sedoño en lo
Sumari dels Il·lustres: ý veureu que no han tingut enpaig de fer
memòria de alguns reys de Castella que per a qui sap lo que passà,
par més burla que altra cosa, ý per la onrra de sa nació, fóra millor
deixar de fer-la. Avia de considerar que allí, segons lo propòsit seu,
no se avien de posar los reys, per ésser reys mas per ser il·lustres; ý
també ha fet altre que per a omplir ý allargar lo número de castellans
en aquell Sumari ha embotit obres de persones particulars que pareixen
rondalles o rialles ý per altra part, per no donar glòria ni onrra
ad algun espanyol que no fos castellà, ha disimulat les obres dignes de
memòria de molts reys particulars de Espanya ý espesialment de la
Corona de Aragó ý comtes de Barcelona, que no sols eren iguals als
més senyalats reys de Castella, però encara, segons ma opinió, los foren
de conegut avantatge.
Don Pedro: Per ventura no fa memòria, sinó de sols los castellans, per
lo que aveu dit que ells a soles eren ser en lo món.
Lúcio: Que sí, senyor, per més de dos_cens fa memòria de diferentíssimes
nacions, ý de molt, sert, ab gran rahó, ý de altres, ab molt poca.
Don Pedro: ¿Qui foren, senyor, per vostra vida aqueixos reys ý comtes
de qui os par que devia fer aqueix home menció que no l'à feta?
Lúcio: O, senyor, foren tants que a voler-los yo contar ara seria més
pesat que aquell Sedenyo descomedit.
Don Pedro: Digau-nos-ne alguns, los que més prest vos vindran a memòria
ý bastarà per a conèxer, si tals seran, lo descuit de aqueix castellà.
Lúcio: Jo us diré, puix així m'ó manau. Primerament deixa ell de fer memòria
del rey en Jaume Primer, que les asanyes ý gran virtut ý valor
sua no
és lo de València, lo de Mallorca ý lo de Múrcia, anà a la visita que
féu en França de molts prínceps christians per a tractar de la defensa
e aument de la christiandat ý digué ý obrà allí coses dignes de
memòria.
Don Pedro: Santa Maria! que de aquest notable rey tan sant ý tan bo ý
tan valerós no fa menció aquest homa!
Lúcio: Ninguna, ni tanpoch la fa del rey en Pere Segon —a qui los
aragonesos dien tercer— que li posaren sobrenom de Gran ý també
dels Francesos, lo qual fonch una persona de les notables del món,
contra qui
ý contra tots prevalgué ý triunfà de ells, guanyant-los la illa
de Sicília que per sa muller, dona Costança, li pertanya, llançant-ne lo
rey don Carlos de Nàpols, que la tenia ocupada: passà en Àfrica ý
allà també féu maravelles ý proeses grandíssimes tostemps ab complida
victòria. Tanbé ha deixat de fer memòria del rey don Alonso
Quart, —que los aragonesos dien quint— que tingué sobrenom de Nàpols,
que a més de ser lo més savi ý magnànim rey de quants en lo
món lesores eren, conquistà lo regne de Nàpols, Apulla ý Calàbria,
que per certa via li prevenia de dret, domà los florentins ý pisans,
fonch capità general de la Església ý lo més temut ý amat de tots los
prínceps del món; ý deixant molts altres reys de Espanya, així de la
Corona de Aragó com de Navarra ý Portugal, que per ses molt clares
asanyes merexien que d'ells se faria singular memòria, millor almenys
que de alguns reys de Castella de qui la fa, que per la onrra
de sos progenitors dexaré de nomenar-los. Tanpoch la fa del claríssim
e invictíssim príncep lo comte en Ramon Berenguer de Barcelona, tercer
de aquest nom, que a més que conquistà Mallorca la primera vegada
(la qual los genovesos ý pisans a qui lo comte la deixà acomanada,
tornaren al moro per certa sumada de diners) sojugà de
València, Tortosa ý Lleyda, los quals en tots los dies de sa vida li feren
traüt; féu també aquella nobilíssima asanya digna de immortal
memòria ý glòria per a tota Espanya ý molt en particular per a nostra
Cathalunya de deslliurar per batalla de sola sa persona a Metildes,
muller de l'emperador Enrrico Segon, com ja us hé dit, de fals
crim acusada, deixant mort en lo camp la un dels acusadors ý fent
rendir ý desdir a l'altre de tot lo que contra la emperatrís avia
publicat.
Don Pedro: ¿Ý com se vingué a trobar lo comte en aqueixa jornada?
Lúcio: Ell volgué anar-hi adredes des de assí de Catthalunya sols per
a fer esta tant santa, tan pia ý tan valerosa obra, ý anà-y ab sols un
companyó que
ja que los acusadors eren dos; lo qual Rocabruna, la nit abans de la
batalla, per tenir notícia de la valentia dels acusadors, se absentà, de
manera que jamés aparegué, dexant lo comte enmitg de la necessitat,
però per ço lo valerós comte no desmayà un pèl, ans com dit hé, combaté
virilment fins alcansar cumplida victòria.
Don Pedro: Maravell-me com lo comte emprengué tal cosa fins tenir seguretat
o certinitat si lo crim contra la emperatriz aposat, pasava en
ser o no, perquè ja veu quant importa en semblants coses tenir bona
querella.
Lúcio: Hans la tingué aqueixa certinitat molt complidament.
Don Pedro: Ý com?
Lúcio: Ab la més gentil ý graciosa manya que may se sia oÿda, ý fonch
d'esta manera: que ell se fingí ser religiós home de molt sancta vida,
perquè fonch informat que la emperatriz era princesa molt devota,
ý, arribat a la cort de l'emperador en Alemanya, tingué forma de parlar
ab ella, ý lo parlar fonch de tal manera que la oý de confesió ý per
allí entengué la puritat sua ý la maldat ý mentira dels acusadors, de
hont se determinà de passar avant la empresa, de la qual hisqué ab la
glòria ý honrra que aveu oÿt.
Don Pedro: O cossa maravellosa, obra per cert digna de immortal
memòria!
Fàbio: Per la part que me toca com a català, me só alegrat de haver ohït
això en infinit. Per ço, senyor, me fareu mercè molt gran de contar-nos
tota aqueixa història, que no s'à de dexar de saber tot lo que
en este tan senyalat ý tan heroich passa.
Lúcio: És cosa molt llarga; en la vida del mateix comte està escrita ý per
molts altres historiadors tocada. Allí poreu llegir-la los dos sempre
que vullau, molt a vòstron plaè. Si bé perquè seguí son mal costum
com a castellà, Pero Mexia callà en los epítomes de l'emperador
que aquesta gloriosa obra fos acabada per lo comte ý posà que, de certa
manera, se descubrí la desculpa e innocència de la emperatriz, sens
declarar quina manera, ý crech-me que li paregué dir així, puix no
ere castellà lo comte en Ramon Berenguer.
Don Pedro: Donchs que tanpoch no fa menció lo Sodinyo de aqueix
tan creent ý tan il·lustrat príncep?
Lúcio: Ninguna, ý mens la fa d'en Ramon Beringuer, compte de Barcelona,
quart de aquest nom ý fill del darrer nomenat, qui fonch lo pus
bell home, lo pus savi, lo pus noble ý lo pus magnànim príncep, venturós
en batalles, ý finalment de millor concell, en pau ý en guerra,
de quants prínceps eren llavors en lo món, les obres del qual no
compèndrer en breu escriptura: conquistà Almeria, a Tortosa ý la
antiga ý populosa Lleyda, ab totes les circumstàncies de aquestes dos
darreres ciutats, ý finalment examplà los límits de Cathalunya més que
ningun de tots sos predecessors, ý edificà tres_centes esglésies a honor
ý glòria del nom de Jesuchrist.
Don Pedro: És aqueix comte lo qui casà ab la Petronilla, filla ý hereva
del rey don Ramiro de Aragó de la Campanya?
Lúcio: Aqueix mateix.
Don Pedro: Singularíssim príncep hé hoÿt dir tostemps yo que fonch
aqueix; ý ni tanpoch li agradat ad aqueix benaventurat de senyor,
per a posar-lo en la Suma dels Il·lustres! Donau-lo als corbs tal home!
Lúcio: Que tots són casi de esta manera, que per no publicar la glòria dels
espanyols que no són castellans, çelen la veritat, ý per fer gloriosa la
sua pròpria nació no dupten de escríurer matèria. Ý açò, tant en lo
poch com en lo molt. Mas mirau Floriàn d'Ocampo, que ab tota sa
auctoritat ý gravedat no ha duptat de dir en les sues històries, a son
propòsit, que lo rey don Felip, pare de l'emperador don Carlos, fonch
rey de Espanya perquè era de sola Castella, no mirant a la auctoritat
del rey catòlich don Fernado, que lesores regnava en los regnes de
Aragó ý de Granada, ý al rey don Manuel, que regnava en Portugal, ý
al rey don Juan de Labrit, que regnava en Navarra, que són tots estos
regnes la major part de Espanya. Ý també casi tots los historiògrafos
castellans estan en lo mateix de voler nomenar a Castella per tota
Espanya. Però Meyxa en la sua Corónica imperial, en lo segon
capítol de la vida de l'emperador Maximiliano, fa pitjor, que posa lo
regne de Nàpols sots lo domini ý corona de Castella, essent com es tan
clarament de la Corona de Aragó, que los minyons no u ignoren.
Don Pedro: Ý com ha pogut ell ignorar aqueixa veritat? que lo blasó
del rey ahont estan les armes reals la mostra prou clarament a qui no
vulla tenir los ulls de pega; que allí les armes de Nàpols en lo
quadro de les armes de Aragó les trobareu, ý no en lo de Castella.
Lúcio: Aquí podeu vèurer, senyor, que si en lo clar posen dupte, què
faran en lo no clar!
Fabio: Ý com que és clar! demanen-ho a la nació cathalana, que ella ne
donarà millor rahó que ningú.
Don Pedro: ¿Per què?
Fàbio: Perquè féu en la conquista de aquell regne en servey del rey que
conquista (qui fonch don Alonso, quart rey de Aragó, de qui ha derivat
lo dret en lo rey cathòlic don Fernando) obres tan eròiques com
les hajen fetes los romans en temps de sa prosperitat. Senyaladament
ne féu una, la més singular ý més digna de memòria de quantes
yo n'é oïdes ý nunca com ella la hé oïda.
Don Pedro: Molt encarit va això, senyor Fàbio, major desig nos posau
de saber-ho.
Fàbio: Encara no va tant encarit com se mereix, però si m'oïu bé coneixereu
que dich veritat ý ans és notori com per haver-se afillat dona
Juana, reyna natural que era de aquell regne, al rey don Alonso,
ý feta donació del regne, anà lo rey allà, ý com aprés revocàs la reyna
aquella filiació ý donació, fonch forsat al rey prèndrer les armes
contra lo duch d'Ejou, a qui la dita reyna avia pres per fill, ý feta
donació del regne en perjuí de la primera; la guerra anà entre ells molt
ensesa ý en lo discurs tingué vàrios successos, perquè fonch molt llargua.
Algunes vegades anà be al rey ý altrés molt mal, senyaladament
vingué una vegada en térmens que li fonch forsat al rey retraure
una de las fortalesas de aquell regne que
forses ni forma per a valer-se ni per a eixir de aquella necessitat. Trobant-se
donchs tan mal aparellat lo rey, decidí de embiar a demanar
socors a estos regnes de la corona; singularment lo demanà a
Cathalunya. Aquest Principat, entesa la urgent necessitat del rey, encontinent
féu ajust ý parlament general en Barcelona per tractar de
com se poria donar lo socorro, ý ser més que tots ho procuraven ý
desitjaven ab tota la affeció del món jamés se trobà forma per a
poder-ó fer, per ço que no pot lo General gastar un diner extrahordinari
sens proposició feta en corts generals, ý per lo rey ser absent ý la
necessitat prompta era imposible aguardar-ho. Fonch delliberat enmitg
de aquelles dificultats una cosa per a salvar-ó tot, la més estranya que
com vos hé dit jamay sia oïda ý fonch esta: que al rey se fes una embayxada
molt honrrada ý molt acompanyada, en la qual anasen sis o set
mília hòmens, entre de peu ý de cavall, ben adreçats de guerra,
enbarcats ab una convenient armada de naus ý galeras per a acompanyar
ý guardar los embayxadors que al rey avien de ésser tramesos, los
quals per nom ý per part de tot lo Principat, li tornasen resposta,
que no havien trobat forma de fer a sa altesa lo socorro que
demanat per repugnar les constitucions del Principat; mas puix se trobaven
allí ahont eren vinguts per a tornar-li di no, si li convenia servir-se
de ells ý de sa companyia que ells s'ofarien a tota cosa de
son servey. Ý així anaren ý fonch explicada la embayxada al rey ý se
detingueren allà los embaixadors ý serviren ý valgueren al rey tan
verilment que encontinent pogué lo rey eixir de ahont estava retirat
ý prevalgué contra los adversaris ý finalment fonch senyor de tot aquell
regne pacíficament.
Don Pedro: De manera que lo que no pogueren fer per via directa ells ho
feren per via indirecta per sols no faltar al servey ý necessitat de son
rey. ¡O que obra tan singular ý que gustosa cosa fonch aqueixa! per
vida mia, rahó haveu tingut, senyor, de encarir-la tant, que yo almenys
semblant a ella no la hé llegida.
Fàbio: Així és, ý en lo que més se ha de tenir, és que fonch fet lo socorro
dins trenta dias aprés de haver-lo demanat lo rey.
Don Pedro: Això tinch yo per imposible.
Fàbio: També estava yo en lo mateix, mas fray Gaubert Fabricio de Vagat,
coronista de Aragó a qui
dien que ab menos dias se donà lo socorro.
Lúcio: Cert ayxí passà com ho té dit lo senyor Fàbio, ý per ço ý per altres
infinites coses, que la nació nostra en aquella jornada, restà en
aquella ciutat de Nàpols singular renom de catalans ý la Rua
Cathalana.
Tornant a mon propòsit sobre coses de castellans, posa també en
aquell Sedenyo, ya nomenat, en memòria uns cavallers castellans perquè
tiraren un dart al toro ý vol-se oblidar de les singulars asanyes ý obres
de infinits cavallers de la Corona de Aragó que en tot temps hi ha agut
ý ara modernament de don Ramon de Cardona ý de don Hugo de
Moncada, que són estats iguals als millors capitans de Espanya, que
sens treball ni revolució de llibres podia tenir notícia de les obres sues,
ý també s'és volgut oblidar de les dos empreses de don Felip de
Servelló en lo socorro de Milà ý aprés de Pavia, que tan gloriosament
acabà ý a tal conjectura que les dos ciutats se perdien si aquest
socorro faltara.
Don Pedro: Serà per ventura per no fer memòria del capità castellà ab
lo don Felip per companyó que no
Pavia, ni
Lúcio: Podria ser. Culpen a veu plena a don Hugo de Moncada que
perdé per mal consell ý per demasiada arrogància, ý assò dien per
cobrir la gran falta de fe poca ý bondat que allí tingueren dos
castellans capitans de dos galeres de les que don Hugo portava, que és
cosa sertíssima ý molt notòria, que si estos no haguesen girat, o si
haguesen envestit, la victòria en poder de don Hugo restava.
Don Pedro: A la veritat, yo hé ohït dir que Hugo fonch tostemps desasortat
en lo que emprenia.
Lúcio: També m'ó hé ohït dir yo, mas als mateixos castellans que li tenien
enveja mortal; ý ja que així vullam nosaltres crèurer, també no
per ço deixa de ésser ell lo més prudent capità, astut, animós, esforsat
ý de gran consell en pau ý en guerra que fonch en son temps, ý ninguna
cosa de las que convencen a un bon capità deixà ell de fer ý de
advertir en lo que emprenia; si aprés, emperò, li succeïa mal la obra
no era culpa sua que, com sabeu, en la mà del capità està ordenar ý
proveer bé la batalla ý en sola la de Déu està haver la victòria ý assò és
lo que cathòlicament havem de crèurer. Los gentils ja prenen per altra
via: que a sola fortuna l'atribueixen estos bons successos ý així ab
tot, que no
de son valor no és mester sinó mirar lo principi ý lo fi seu: ell hixqué
de la casa de don Pedro de Moncada, son pare, que era lo castell de
Aytona ý ab sols cent ducats ý dos criats ab un cavall ý un quartau,
que de més cosa no
mília ducats de renda ý a més de assò era virrey de Nàpols
ý capità general en Itàlia ý Àfrica per lo emperador ý rey don Carlos,
nòstron senyor, lo qual solia dir quant alguns castellans denigraven les
obres de don Hugo que
ço poden ben crèurer que tot lo que sobre assò han dit són ràbies ý
enveja pura que de nosaltres tenen, perquè
que ells ý així voldrien desfer-nos si pogesen de tot, ý par-los que
fem tort, com no
Ý què pensau, senyors? La major part dels castellans gosen dir
públicament que aquesta nostra província no és Espanya, ý per ço
que nosaltres no som verdaders espanyols; no mirant los pecadors benaventurats
quant gran engany reben, ý quant ignorants són ý quant
segos de enveja ý malícia van, que aquesta província no sols es Espanya
mas és la millor Espanya ý en tottemps ý per totes les nacions que assí
són arribades, per tal tinguda. Si prenen los temps més antinchs,
quant se digué Espanya Seltibèria, invictíssima gent ý en tot estrem
belicosa; si en lo no tan antich, quant se digué Espanya Tarraconensis,
o Citerior Espanya una flama de guerra, contra ý en favor de romans,
ý fonch la força ý potència sua per a domar les restants províncies
de la mateixa Espanya ý altres fora d'ella; si ara la prenen en lo
modern temps, ¿quina província espanyola per mar ý per terra ha
fet millor mostra de si que aquesta qu'és vuy la Corona de Aragó, ý
especialment nostra Catthalunya? Açò és tan clar ý tan que no
y à home que gens lletrat sia, que ignore. Ni tanpoch lo ignoren
los castellans, mas per no donar-nos lo que és nostre no sols ho volen
ignorar mas volen-ho negar. Ara Déu sap si són causa ells de molts
mals que no serien en lo món si ells no fosen. Mas mirau lo que
ara han fet en Òstia, que aprés de haver-la guanyada los espanyols, l'àn
tornada ab traïció dos capitans castellans al papa. E senyors, si tot
ho volgués dir com ho sé, com vos mostraria clarament que totes estes
diferènsies que vuy son entre lo papa ý lo rey don Felip, las han causades
castellans; mas deixem-ó que no fa dir tot.
Don Pedro: Lo millor serà; que tanpoch no s'acabaria, segons és molt lo
que
Fàbio: Senyor Lúcio, donchs que aqueix compte que casà ab la Patronilla,
conquistà aquesta nostra ciutat de Tortosa?
Lúcio: Aqueix mateix.
Fàbio: Gran plaer prench que de la mà de tan gentil príncep sían poblats
en tal gentil terra; obligació tenim de fer singular memòria
d'ell.
Lúcio: Ý en la veritat fem-ne poca. Yo bé diguí un dia als procuradors ý
concell de esta ciutat que devien manar posar una bella figura de bulto
ben fabricada en lo cap de la sala del concell per tenir en memòria ý
a la vista de qui tant bé nos ha fet.
Don Pedro: Seria una cosa molt ben feta, que Barcelona figurats té tots
comptes que són estats senyors de ella fins a l'emperador; bé poria
donchs tenir Tortosa la figura de qui la tragué de la poder dels
sequasos de Mahoma.
Fàbio: ¿Quants anys ha que
Lúcio: Ella se conquistà en lo any mil cent coranta_vuyt, a trenta del més
de desembre, vespra de Sant Silvestre, ý ara correm lo any mil sinch_cens
sinquanta_set: aurà, a bona fe, ja, que fonch treta de poder dels
moros, quatre_cens nou anys.
Don Pedro: ¿Guanyà
Lúcio: Dificultat gran la y agué ý posaren-se notables actes de guerra
perquè los moros se defensaren bravíssimament, ý aprés que perderen
la ciutat, se recolliren tots ý ab totes ses robes en la Suda ý de
allí los tragueren a força de armes sis mesos aprés que fonch posat
lo siti a la ciutat; que lo primer de juliol de l'any que tinch dit entrà
la armada del comte ý dels genovesos, que eren
ý entre naus ý altres vaxells de diverses formes
se posà lo siti.
Don Pedro: ¿A què deyen la Suda? Era algun quarter de la ciutat
que fos més fort que lo restant?
Lúcio: No, senyor, als castells vorerés que ara són deien la Suda, que
per a llança ý escut de què llavors se usava, eren cosa molt fort.
Fàbio: ¿Donchs com la prengueren a forsa de armes?
Lúcio: A la gran forsa, major forsa la supera, ya sabeu que diu lo refran:
"fort és la roca, pus fort es qui la derroca". Fonch de esta manera:
presa que fonch la ciutat per los christians, dins pochs dies aprés de
posat lo siti, los moros, com hé dit, se recolliren en los castells de la
Suda, los quals estan fundats en aquesta altura de roques que
veu enmitg de la població, que són com un promontori ý tenen a la
part del llevant aquelles altures a qui nosaltres diem les Bastides, sobre
les quals ara passa la murada que sircueix la ciutat, prop de
ont està un torrió, que solia ser molí de vent; entre aquestes altures
ý lo castell avia un fondo que tenia de ample vuytanta_ý_quatre
colsos ý de alçària per a restar enparellat a la forma que convenia,
sexanta_ý_quatre. En aquest fondo posaren los christians ab grandíssima
diligència ý prestesa tanta faxina ý terra fins que fonch igualat ab
les altres, de tal forma que restà pla lo medi que ha de allí fins als
castells. Fet assò, posaren los christians allí un artifici de fusta, ý ab
sotils ingènits ajustaren aquell a la murada del castell de la Suda
primer ý combateren de allí ab gran esfors ý ab molta fúria. Però
fonch derrotat lo ters del dit castell de fusta ab la infinitat de pedres
grosíssimas que los moros ab enginys tiraven, entre les quals n'í
avie algunes que pasaven més de dos_centes lliuras. Vist assò per los
christians, tornaren a reparar lo castell de fusta ý posaren sobre ell
una exarsia o ret de cordes de cànem molt groses per a defensar-se de
les pedres que los moros tiraven. De aquesta manera tornaren al combat
ý ab tanta fúria que donaren lo asalt ý pres lo primer castell fàcilment,
foren presos los altres dos, perquè tots tres són reclosos dins
de una murada.
Don Pedro: ¿Cabria-y dins de aqueix castell de fusta molta gent?
Lúcio: Tre_cens hòmens triats y posaren
Don Pedro: Sancta Maria, que tanta gent hi cabés!
Lúcio: Què maravella? Sobre un elefant posaren los romans ý cartaginesos
quoranta hòmens ý sobre enginy de fusta, que
gran com volien, ¿no n'í podien estar tres_cents?
Don Pedro: ¿Lig-se que en la presa de aqueixos castells se senyalàs algun
cavaller?
Lúcio: Les coròniques del compte Ramon Berenguer tracten que mossèn
Guillem Ramon de Moncada ý mossèn Pere de Semmanat foren los
primers que saltaren en la murada ý per ço guanyaren corona mural,
per lo qual los donà lo compte aprés, los dos dels tres castells. Mas la
corònica dels genovesos, que de la presa de Tortosa ý de Almeria tracta,
diu que la Suda no
esta manera: que com los moros agueren perduda la ciutat i
recollits en la Suda, enviaren a demanar socorro a tots los altres
moros de València, de Aragó ý encara de Catthalunya que també n'í
avia molts; ý com aquest socorro, encara que ofert los fos, no venia ý
los christians no paraven de combatre
deslliberaren tractar aquest partit; ço és que, si dins coranta dias
no
la Suda al compte, ab que tots los moros que se
víurer en altres parts, no puguessen ésser detinguts. Ý per a major
seguretat de assò donaren los moros en rehenes cent persones de entre
ells principals al compte. Ý com lo socorro que esperaven may vingué,
donaren los castells al comte segons estave pactat. Asò comta com
hé dit, la corònica dels genovesos; no sé qual opinió tingua per
més segura, bé que quant en la presa de la ciutat tots concorden que
fonch a forsa de armes. La corònica del compte, que de esta jornada
parla més llarch, diu que quatre cavallers igualment guanyaren corona
mural en la presa de Tortosa, perquè junts la asaltaren per la murada
que vuy va de la torreta, prop lo castell, fins a Sant Domingo, ý
que, combatent, arribaren fins a la casa que deyen de la Suda, situada
en lo carrer que encara per a vuy li diuen la Suda, la qual casa és
en estos dies de un particular que
cantó de la mateixa casa, en lo pany de la paret que mira ves la porta
del castell, que lesores li era tot una plaza, manà posar lo comte les
armes de aquestos quatre cavallers que també li eren capitans, esculpides
en pedra com per a vuy encara hi estan.
Fàbio: Yo les hi hé vistes allí prou vegades, però par-me que les han
mudades en la frontera de aqueixa mateixa casa.
Lúcio: Així és ver.
Don Pedro: ¿Ý per què les han mudades?
Lúcio: Perquè lo amo de la casa ha volgut redificar-la ý per a ben fer-ho
ha determinat derrocar tota la paret frontera ý la altra del costat
ahont estaven les armes; ý per a què per a vuy ya no y ha plaza ahont
elles estaven, com abans n'í solia aver, sinó que y à un carreró estret
que puja a la costa dels Capellans ves les finestres del castell, ab
parer ý voluntat del comte de Aytona ý dels altres cavallers de qui és
interés, ha fet posar les mateixes armes en la paret frontera com ara
estan, encara que lo nostre, per error, ha posat les del Semmanat al
costat de les de Moncada, que avien de posar-les les darrers segons
abans estaven.
Fàbio: Poch importa això.
Don Pedro: Ans importa molt, que no sens fonament estaven de aquest
modo posades.
Lúcio: Té rahó lo senyor don Pedro, però així estaran per ara.
Don Pedro: Senyor, ¿qui foren, per vostra vida, eixos quatre cavallers?
Lúcio: Lo primer fonch mosèn Guillem Ramon de Moncada, lo qual
també fonch en aquesta empresa capità general del comte ý un dels
més importants capitans que són eixits de la casa de Moncada; lo segon,
mosen Berenguer Pallach, lo tercer mosèn Roger Despuig,
lo quart ý darrer fonch mosèn Pere de Semenat.
Don Pedro: La asanya fonch, per cert, molt senyalada ý singular ý no
fonch en poch tinguda per lo comte de Barcelona, puix vulgué que
tan ferma ý durable memòria se
esculpir.
Lúcio: Ni tan poch fonch mal gualardonada, que al Moncada donà la tercera
part de la ciutat, la un dels tres castes ý al Pollach donà
lo lloch de Ossera, al Despuig lo castell ý lloch de Paüls ý la torre
de Llaber ý una casa dins la ciutat junt al portal de la Rosa, la qual
ab la torre encara poseheixen per a vuy los de aquell nom, si bé que
la casa dos vegades és eixida de aquell poder per certes coses, però finalment
ella hi és tornada ý per a vuy, com hé dit, la posseheixen. Al
Semenat donà l'altre dels tres castells de la Suda ý lo castell ý lloch
de Carles a qui vuy dien Carles ý tots estos castells ý llochs són
dins los termes generals de Tortosa.
Fàbio: Que voltes fa lo món, lloat sia tostemps lo nom de l'omipotent
Déu! ¿Veus ay que de aqueixes quatre cases de cavallers tan honrrades
ya no n'í ha sinó un en esta ciutat, que és la del Despuig? Molt
bé aveu dit, senyor Lúcio, vos, que no y à res ferm, ni de durada.
Don Pedro: Assò serà posible que no y haurà de eixes cases sinó una,
però de aquell llinatge ya sabem que n'í ha encara en Catthalunya molt
principals.
Lúcio: Diu la veritat lo senyor don Pedro. Sols la de Pallach falta
del tot ý la més antigua del Despuig, que solia ser en Roselló, també
ha faltat més de cent cinquanta anys ha, de la qual deriva la de
assí, que tots fan una mateixa figura ý color de armes so és lo puig,
flor de lliri de or sens florida en camp vermell; ý de esta deriven los
del regne de València que són sinch o sis molt principals, entre les
quals n'í ha una que té sinch o sis mília ducats de renda sobre vasalls
ý és la de don Pedro Despuig, senyor de Alcàntera, ý les cases que
són en Mallorca també són exides de la de assí, ý tenen per a vuy
molt bon patrimoni en aquella illa. Ver és que aquella de Perpinyà no
ha faltat del tot, perquè succehint en ella un cavaller de la casa del
vervesor d'Oms, per ço que féu matrimoni ab la única ereva de
aquella casa (ab pacte ý condició que sos descendents prengueren lo
nom ý armes de Despuig) per a vuy se nomenen de Oms ý Despuig
los qui succehexen en aquella casa ý porten també les armes de
Despuig.
Fàbio: Ausades que no u guardaran per éntegre com los hi obligaren.
Lúcio: No tan complidament, a la veritat; però totavia porten les armes
ý posen lo nom en los actes ý firmes, ý així ho fa per a vuy don
Nofre de Oms, successor en aquella casa de Despuig, ý a fe que té
molt gran rahó de fer-ho com ell mateix m'ó ha dit alguna vegada,
perquè lo millor de son patrimoni és de aquella casa.
Don Pedro: Si així és, obligació hi té.
Lúcio: Així és, cert. Ab tot que per a vuy ja no és tanta cosa com solia,
però en altres temps sé dir-vos que tenia mil vasalls la casa Despuig
en aquell comtat de Roselló.
Don Pedro: Gentil patrimoni ý molt principal era aqueix.
Lúcio: Assò és veritat ý a molts de allà és nottori, que sols una vila que
diu Telsó passava vuyt_centes cases que ara és terme despoblat;
tenia també a Puig_Sotrés, Auselló ý altres llochs ý la font de
Salses tant famosa per la pesquera que té, també era de aquella casa.
Fàbio: De manera que també à pres hom com les altres; mal de
molts, conort de tots.
Don Pedro: ¿Eixa casa de Moncada és estada en Cathalunya molt
il·lustre?
Fàbio: Mas il·lustríssima podera dir molt complidament, així en calitat com
en cantitat; però aquí està lo senyor Lúcio que u sabrà, crech, per lo
que haurà llegit ý ohït.
Lúcio: És cosa molt certa que la família dels Moncada és estada molt
noble, no sols per a Cathalunya però per a tota Espanya ý França, de
la qual són eixits en tot temps senyalats e molt principals capitans
ý hòmens de govern ý en la Església així mateix han tengut molt importants
prelatures ý també en la casa real principals llochs ý auctoritat;
no y à que duptar.
Don Pedro: A bona fe, per a vuy encara està ab gran onrra ý reputasió.
Lúcio: Sí està, però a respecte del temps antich, porem dir que casi no
és res. Bo estaria, per vida mia! Dexem de tractar de la calitat que
tostemps és una mateixa, però en la cantitat vull dir: lo que toca a
l'estat, és ara casi no_res a respecte del que solia ý com que sie
aprime la casa: eren los Moncades senyors de la baronia de Moncada
ý ab ella de Granollés ý de casi tot lo Vallès, eren comtes de Ampúries,
vescomtes de Castellbò, barons de Llagostera, senyors de Tortosa
ý Fraga ý molts altres castells de Catthalunya; foren també comtes
de Foyx ý prínceps de Biarn en França, ý més avant tenien en Cathalunya
passats de dos_cens ý cinquanta gentils_hòmens feudetares
o per castells o per viles o per cases forts.
Don Pedro: O cosa admirable, per cert! Ý de totes eixes terres que aveu,
senyor, nomenades posoheixe-ne per a vuy algunes los Moncades?
Lúcio: Ninguna, sinó sols un murono poseheix vuy de son antich
patrimoni.
Don Pedro: Ý lo que té ara lo comte de Aytona no serà tanpoch de això?
Lúcio: No, lo que té per a vuy en Cattalunya portà en dot dona Gostansa
de Aragó, filla del rey en Pere Primer a mossèn Guillem Ramon
de Moncada, no bastarda com dien alguns, sinó llegítima de matrimoni
clamdestí; lo que té en Aragó, part és per lo tracte que
féu aquell Moncada del matrimoni de la Patronilla ab lo comte de
Barcelona, part per lo concambi de Tortosa, que ab lo rey en Jaume
Segon féu ab altres més viles; lo de València és en part per matrimoni
ý en part per lo que militaren sos progenitors en la conquista de
aquell regne.
Fàbio: Poderós Déu, ý que mutació tan gran ý també gran ventura, que
tras de haver perdut tanta cosa se sia així sustentada eixa casa! Bé
mostra que Déu no la desempara ý la té de sa mà.
Lúcio: Però lo que acabau de dir ara, senyor Fàbio, que així s'és sustentada,
vos diré lo que hé ohït dir anys ha a un secretari del comte
don Juan, pare del comte de Aytona, don Francisco, que vuy és,
que digué o respongué lo duch de Baviera a un criat de la comtesa
dona Anna de Cardona, mare del mateix comte don Francisco: aveu
de saber que, aprés de ser mort lo comte don Juan, convingué a la
comtesa sa muller enviar a la cort de l'emperador que lesores era en
Alemanya un criat per a demanar certes coses a l'emperador, que
importaven, ab ordre que
a cap de la casa de Moncada, que realment devalle de aquella de Babiera
al qual portà cartes de la mateixa comtesa; ý com li demanàs
la mercè del favor ý eixe constàs de com dàpifer de Baviera, que
aprés se digué de Moncada, avia donat principi a esta casa assí en
Cattalunya, respongué lo duch en son llenguatge: "Yo bé tinch notícia
de la eixida de aqueix dàpifer de ma casa, mas no sabia de son
succés, ý alegre
Don Pedro: No és de poca importància ý consideració, senyor Lúcio, tot
lo que aveu dit ý així tanpoch no és de maravellar lo que vehem, que
respecte a la auctoritat de eixa tan principal casa, que casi en totes
les ciutats de Cattalunya, senyaladament que en cada poble està deputat
ý senyalat un carrer de Moncada, per onrra de aquell llinatge,
ý lo mateix és en València ý en altres pobles del mateix regne.
Lúcio: Així és bona veritat. Estos cavallers que vénen acostant-se devers
nosaltres, crech que hauran conegut al senyor don Pedro ý vindran
a fer-li cortesia.
Fàbio: Això serà ý pesa
ý a ora que yo estava per a demanar al senyor Lúcio no sé què
coses més que desitjava saber.
Don Pedro: Senyor, per a quant se
crech yo que seran llarchs de rahons.
Lúcio: Diu molt bé lo senyor don Pedro.
Col·loqui tercer en lo qual se tracta dels privilegis ý llibertats de Tortosa
ý del perquè li foren donats tan estesos; fas memòria també de
altres mercès que lo comte de Barcelona féu en aquella jornada de la conquista
a altres cavallers ý de com per consell ý indústria de les dones
de la mateixa Tortosa fou defensada la ciutat dels moros que la tingueren asitiada.
Interlocutores etc.: Fàbio etc., don Pedro etc., Lúcio etc.
Fàbio: Perquè no me ixca de la memòria, senyor Lúcio, que la veritat
no la tinch tan bona com seria mester, vull demanar-vos lo que desitjava
saber ya ans que estos cavallers que se
ý és si sabeu què altres mercès, a més de les que féu a eixos quatre
cavallers de qui avem de tractar, fas lo comte de Barcelona en la
jornada de Tortosa, que segons lo citi fonch porfiat ý llarch, de crèurer
és que molta gent hi degué suar.
Lúcio: Ý com, ¿si féu altres mercés? Féu-ne tantes lo magnànim príncep,
que de quant en aquella conquista guanyà no se n'aturà cosa ninguna.
Don Pedro: ¿Com no?
Lúcio: Aixís és com dich, perquè primerament donà als genovesos la tercera
part de la ciutat ý l'altre ters donà com ja us diguí, al Moncada,
ý a la religió dels templés, que també li ajudaren principalment
en aquella empresa, donà lo darrer ters. Sols deixà de donar a mosèn
Guillem, senyor de Monpeller, lo qual era un dels magnats que en
aquella conquista se trobaren, perquè ell no volgué res, que sols vingué
allí per fer valença al comte, de qui era parent, ý per lo comte
volgué que a memòria ý honrra de mosèn Guillem, restàs en Tortosa
lo pes ý la mesura de Monpeller, com per a vuy la tenim. Donà també
a Berenguer Pinyoll, que era criat del comte, lo lloch de Costumà,
lo donà a Bernat del Bell_lloch lo lloch de la Aldeya, que està davant
Amposta; donà a Guillem de Sunyer, que era camarllench
del comte, lo castell de Camarles; a Guillem de Copons donà
Godall ý a molts altres gentils_hòmens ý ciutadans donà també altres
onors de les que per a vuy són en lo terme de Tortosa molt importants.
Finalment donà als ciutadans de Barcelona, per lo molt ý bé que
en aquesta jornada l'avien servit, privilegi per a portar cadena de or
ý espasa ý esperons daurats ý per a poder combàtrer a cavall ý que se
aguesen de desigir d'ells ans de damnificar-los, com se fa ab los
cavallers.
Don Pedro: No curem de més. Ab gran rabó feyen més del que podien
los hòmens en aquell temps, puix no perdien en honrra ni en profit
res del que feyen ý los prínceps se regien més per la rahó que per la
afecció que ara si no són privat del rey o molt amich del privat; així
podien fer més asanyes que un cèsar que no us ne bufaran en l'ull.
Fàbio: Los genovesos, senyor, ¿vingueren a sou o per bona amistat?
Lúcio: La crònica del comte diu que a sou, la dels genovesos diu que
per bona amistat ý per servey de Déu. A la veritat yo en assò voldria
creure més la dels genovesos, perquè és cert que, presa la ciutat, los
donà lo comte, com hé dit, la tercera part de ella, la qual part dins
dos anys aprés, veneren al mateix comte, reservant-se certes franqueses
que tenien, com encara vuy les tenen. Si sou los donara, no y avia
per què donar part de la ciutat ý tal ciutat.
Don Pedro: No desagrada la rahó, que ja per gentilesa los volguera
donar, avia de ser la dàdiva de altra cosa ý no de la proprietat que
conquistava, de manera que lo comte no se aturà res.
Lúcio: A la fe, no res en la proprietat; la fidelitat se reservà ý volgué
que
la mà sua, com per a vuy lo posa lo rey per a fer eixecució de qualsevols
provesions que per los oficials de la ciutat se provehixen. Però
està tant restret en son ofici, que si no fa sinó lo que fer pot, no farà
casi res més de eixecutar, com hé dit, lo que per los officials que administren
lo creminal ý lo fiscal ý los altres que tenen càrrech del
régimen de la ciutat està proveït, com ho sap millor lo senyor Fàbio.
Fàbio: Així és, ý en lo de la jurisdicció és tant lo que donaren als ciutadans
que és cosa que par no us deu crèurer; és tan gran, en fi, que
encara que lo rey sie dins Tortosa, no poden administrar la justícia
los oficials de cort sinó los de la ciutat.
Don Pedro: ¿És posible?
Fàbio: Així passa, ý si molt m'ó haveu de agrair vos diré les paraulas formals
ab què assò se mostre ý prova.
Don Pedro: Yo folgaré de oir-les ý a vós, senyor, cumple també molt de
dir-les, perquè de l'altre manera, per ventura, sentiríem mal de vós ý
creuríem que amors de vostra pàtria vos fan parlar tant llarch. Perquè
aqueixa és cosa inaudita, en tant que ja li és inferior la dels aragonesos,
que allà, encara que ab serts partides, todavia lo rey o
sos oficials fan la justícia ý vós dieu que assí la fan los de la ciutat. Soplich-vos,
senyor que no
fàcil vullau que cregam, o almenys que yo crega coses tan desaforades.
Ý per ço os convé, com hé dit, que de assò mostreu la prova
millor que de quant assí entre nosaltres s'és dit, perquè més difícil és
de creure que quant s'és dit.
Fàbio: Dich altra vegada que passa així com yo hé contant. Les paraules
formals ab què asò
sentència arbitral donada per miser Grau de Palou entre lo rey ý la
ciutat en declaració de la jurisdicció, la qual és recòndita en lo archiu
de la casa del regiment:
quam civilibus, tam in factis principalium quam apellationum sive
de mero imperio, sive de mixto, sive de jurisdicione, existant tam
in civitate Dartusae quam eius terminis, omnimodam cognitionem et
deditionem, pronuntio et declaro pertincre solummodo universítati
et probi hominibus civitatis Dertusac, presente vicario vel subvicario
et hoc dominis rege, regina, duce seu altero ipsorum presentibus et
existentibus in civitate predicta vel eius terminis, et etiam absentibus
in tantum quod dominus rex, regina, dominus dux vel eorum alter,
si absentes et etiam sine dicta civitate et eius terminis ipsi dominii
vel eorum alter presentes fuerínt, nullo modo se possunt intromittere de
eisdem".
acomulan lo negosi, mas les que hé dites són les substancials ý fundamentals.
Dons, ¿què
satisfet?
Don Pedro: Dich que estich en gran manera maravellat del que hé ohït,
ý voldria jo molt saber per què la donà lo comte tan llarga aqueixa
jurisdicció, qu'és cosa molt desaforada ý molt estranya ý may semblant
ad aqueixa yo la hé ohïda. Los aragonesas, és bé veritat que puix ells
mateixos se cobraren lo regne de poder de moros, ellegiren rey ý foren
los pactes ý furs, ý posaren entre ells ý lo rey un jutge a son
pler, qu'és lo justícia de Aragó, lo qual té tanta jurisdicció, preeminència
ý auctoritat com tots sabem. Mas los ciutadans d'esí, sé que no
guanyaren ells mateixos la ciutat, que lo comte, los genovesos, los
templés, lo senyor de Monpaller, lo Moncada ý finalment tots los altres
cathalans la guanyaren. Entenga yo assò ý traeu-me de aquest perplechs,
per mercè, que molt y folgaré.
Fàbio: Ayxò dirà millor lo senyor Lúcio perquè sab millor; que yo los
effectes veig, mas la causa ignore.
Lúcio: Jo u diré, però primer vull que entengau, senyor don Pedro, que
aqueixa jurisdicció ja està més evacuada del que seria mester.
Don Pedro: També m'ó vull creure yo, que los pobles que davall de domini
real estan no poden durar ab tanta llibertat.
Lúcio: És aqueixa molt gran veritat, perquè no falten modos als prínceps
per a reduir als súbdits a son compte, com tinch dit jo que u féu
no sé quin comte de Barcelona, que vént que lo que podia en Catthalunya
era poch nidiu als cathalans que li consentíssem en tot lo Principat
les regalies de què vuy usen los reys, de aont se és seguit que
aprés jamay han pogut tornar en ella ni gosar del que podien ý tenien
adquirit per los braços. Ý per lo digué bé ý molt bé miser Miquel Tersa
(natural de esta ciutat, regent del supremo concell real de la Corona
de Aragó, que com sabeu, fonch un home de molt singular ingeni ý
doctrina) estant dins la casa del regiment de assí per a tractar negosis
del patrimoni real, venint a son propòsit: "mirau, senyors, al rey no
li lleveu res del seu, però tanpoch no us consell que li doneu res
del vostre, perquè a ell no li farà fretura ý poreu-la fer a vosaltres!
Fàbio: Aqueix fonch concell verdaderament de bon amich ý de molt bon
ciutadà, ý par-me que
assí que molt anys ha, perquè los bisbes no tenien prou renda de son
bisbat, los donaren de la sua pròpria ý ara los bisbes vien opulents
ý ells miserables ý ben repenedits.
Lúcio: Dieu veritat, ý per ço bé aquell vulgar que diu que "qui no mira
avant, arrere cau". Torna ý al propòsit del que parlàvem, dich, senyor
don Pedro, que totavia les coses de Tortosa, en lo que toca a privilegis
ý llibertats són tantes ý tant admirables en general ý en particular,
e que són diffícils de crèurer, y han menester molt espay per a contar-les,
ni les creurà ningú, sinó que anem ab los actes en les mans. Però
puyx parle assí dins la mateyxa ciutat que tinch en la mà la prova, no
duptaré de dir-ho que aserca de assò hé llegit ý ohït. Ý haveu, senyor,
de entendre que, a més del que té dit lo senyor Fàbio sobre la jurisdicció,
té també Tortosa privilegis admirables, obtenguts aprés per sos
serveys, que no són de menos considerasió que los de la jurisdicció:
que primerament no és obligada a pasatges de prínceps ni a sometens
ni altres mil coses de menys substància a què los vasalls són obligats
a sos reys ý senyors. Mas sobre la causa de tanta llibertat ý jurisdicció,
de la qual vos, senyor don Pedro, tant vos maravellau, passa
assò que, guanyada que hagué lo comte de Barcelona la ciutat ý la
Çuda, dins pochs mesos partí per a conquistar la ciutat de Lleyda.
Encara que a la fi vingueren en los diedis grans fatigues ý en abraços,
seguí
aquella conquista, lo socorro que los moros de Tortosa esperaven, com
ja diguí ya que no erà pogut venir ab temps per a socórrer ý restaurar
la ciutat, volgué plegar a ella per a provar de cobrar-la ý així
li posà lo més cruel citi que may se veu sobre un poble, perquè conjuntaren
en una tots los moros de València, de Múrcia, de Aragó ý
també de Cattalunya, que encara n'í avia molt, ý ab tot que lo àmbit
ý sircuitu de aquest poble sia gran, com vém, ab totes parts
la rodaren ý fins a davant lo riu li posaren una part del camp (ja sia
veritat, que per estar cituada Tortosa de la manera que la veu, tostemps
li restà lo lloch per a demanar ý rèbrer socorro). Los ciutadans
novament poblats, contra la porfia ý fúria dels moros, resistiren virilment
tot lo que pogueren: per ço, perquè lo negoci se estrenyia masa,
que los moros obstinats un punt no deixaren reposar a la mísera
ciutat, determinaren los ciutadans de enviar per socorro al comte, que,
com hé dit, era leshores en Urgell, lo qual los respongué que en ninguna
manera podia per a lesbores socórrer-los per trobar-se com se
trobava tan oprès en les conquistes de allà, que per ço ells mateixos
se donasen cobro ý reparo ab la millor forma que pogessen, que ell
no podia fer més.
Don Pedro: Que crua resposta fonch aqueixa ý que dolorosa degué ser
de oir en tan gran necessitat.
Lúcio: Ya veu que tal estaria la pobre gent oint tant seca ý tant crua
resposta de son senyor, en qui tenien posada tota la esperança. Los ciutadans,
entre lo desengany del comte ý vist lo poch remey que de altres parts
podien haver, considerada la gran necessitat, juntaren son
concell ý, aprés de molts diversos parès que allí se practicaran, determinà
(que puix sustentar no podien ab ses pròpries forses, ý de les
del seu príncep ý senyor no podien ser socorreguts, ý considerada per
altra part la porfia ý menases dels enemichs que no
mercè per estar queixosos d'ells per certs maltractes que los moros pretenien
haver rebuts dels christians en la presa de Tortosa, reselant-se
que si a les mans de l'enemich venien, serien ab suma crueltat tractats
ells ý mullers ý fills) que matasen totes les dones, minyons ý altres
persones ynhàbils per a fer armes ý que aprés cremasen tots
los tesors ý robes, com en altre temps ho feren los de Sagunto ý los
de Numància, ý fet assò ixquessen aprés com a desesperats a morir
ells combatent ab los enemichs.
Fàbio: Què cosa tan brava ý en què agonia estarien los pobres christians
en aquella hora.
Don Pedro: Que sia això cosa certa, senyor Lúcio.
Lúcio: No y cal gens dubtar, mas lo que aprés se
se
que hé dit. Venguts donchs tots en aquest parer, ya que
lo delliberat, acàs un home dels que eren estats en lo consell,
adolorit en tot estrem per tal acort, ab lo que molt amava a sa muller,
no duptà de descobrir-li tot lo apuntament; de la qual cosa molt espantada
la muller dix al marit: "quant torneu al consell, callau ý
ningú senta que res me ajau dit, que jo procuraré millor remey que
no és aqueix per a tan gran mal". La diligent matrona, ponderada bé
la tan urgent necessitat, ajustant lo més distretament que pogué a
totes les altres dones de la ciutat en una església ý proposat tot lo
que avia pasat ý sabut, sens dir-los de qui, dient-los que convenia
molt que entre totes fabricassen algun remey per a tan gran mal
com los estava aparellat, que altrament tinguessen per serta la universal
perdisió de elles ý de sos fills. Ohïda que fonch per tot lo
consistori de les dones la tant dolorosa nova ý entesa la cruel ý desesperada
sentència que contra elles ý sos fills se era pronunciada, aprés
de molts ý diversos pares entre ells moguts, finalment vingueren a
resoldre en assò, de fer embaixades als marits que estaven en concell.
Ý digueren-los que
com la avien determinada, que no era obra de christians, que
pensasen que Déu totpoderós ne restaria molt deservit que, essent
tant misericòrdiós, desconfiasen així totalment de la misericòrdia ý
omnipotència sua, ý que si altres pobles en Espanya avien seguit tan
cruel ý atrós parer, que eren estats infels ý sens fe, los quals posaven
tota sa benaventuransa ý glòria en les coses mundanes; mas que a
elles convenia considerar que eren christians als quals, encara que
per llurs pecats, algunes vegades nostre Déu los persegesca, però que
no
avien pensat una cosa per a remediar los mals que tenien desobre,
molt bona ý molt convenient ý era que totes elles se armaren ý pujaren
a les murades ab llanses ý altres armes vistoses ý de ferir ý ab
moltes banderes ý atambors farien gran vista ý soroll de gent de guerra
ý que los hòmens per altra part, tot en un temps, molt ben armats
ý determinats, ferisen en los enemichs que tenien lo siti en la
part de Sant Juan (lo qual per esta jornada fonch dit del Camp, com
vuy se diu) però que abans que assò se fes llansasen dos hòmens al
real dels enemichs com que
quals se deixasen ab disimulada forma per los moros, ý aquestos publicasen
com en aquella nit era entrat gran socorro dins la ciutat. Ý
que fent
Don Pedro: Maravellós pensament, per cert; par que fos com lo ardit que
tingueren los grechs per a pèndrer a Troya quant deixaren lo paràdion,
llansant per a declarador de son fingit propòsit ad aquell
Sinón.
Lúcio: És veritat, mes allò fonch per a destrucció de aquella ciutat ý açò
per a salvació de aquesta. Los ciutadans, oïda ý ben entesa la embayxada
ý determinasió de les discretes ý valeroses dones com de part
de Déu vinguera, acceptaren lo concell, ý fet primerament tot lo que
se avia de fer, ço és, tramesos los hòmens al camp dels enemichs, com
estava acordat ý armades les dones ab la forma apuntada ý pujades a
les murades, los christians ab grandíssima fúria ý esfors hixqueren a
la cruel batalla, en la qual se donaren tan bona manya que degollaren
una infinitat de moros ý lo resto fugit de tal forma ý ab tan grandíssima
paor ý avalot, que foren causa que també los altres camps que
en lo rededor de la ciutat estaven fugisen, com de fet fugiren, que no
n'í restà ningú en peu; per ont los christians restarien senyors del
camp ý de tot lo que los moros deyxarien, que fonch una cosa
infinida.
Fàbio: Sancta Maria!, senyor Lúcio, que així passà això? Molt me n'alegre,
per vida mia, que may tal avia oÿt.
Lúcio: Bé u crech yo, que tostemps són estats los de esta ciutat descuidats
de saber qui són ý d'on vénen. No
asanya que feren les dones mullers de cathalans ý almogàvers
en la ciutat de Galípoli, prop de Constantinobla, en lo any mil tres_cens
sexanta_ý_vuyt, quant los marits hisqueren a pelear ý vèncer los
genovesos perquè ho refereix molt bé Surita en los Anals de Aragó
tom 2, lib. 6 ý c. 7, a la fi. Fins lo nom verdader de Tortosa a penes
se és entès entre ells, sinó de vint anys a esta part.
Don Pedro: Yo tinch això que haveu, senyor, contat, per cosa
miraculosa.
Lúcio: Així és de crèurer, ý no deyxa de entrevenir-í miracle si lo que
conta del romeu passà en veritat.
Don Pedro: ¿Què fonch lo del romeu?
Lúcio: Fonch assò: que anant ensesa la batalla entre los christians ý moros,
un esquadró dels moros que no avia sentit la rota dels altres
moros, perquè estava en lloch molt desviat de ahont se feya la batalla,
se determinà, mentres que los altres combaten, de llansar-se dins la
ciutat, ý a la que ja estaven per a entrar, los hisqué al contre un romeu
que estava asentat al portal, lo qual combaté ab los moros ab
tanta virilitat ý fúria que
assò en la ora que ja també los altres moros eren arrencats del camp.
Fàbio: Yo també tinch moltes vegades ohït això de romeu, mas no sabia
en què jornada acontengué.
Lúcio: Ni yo tampoch ho sé massa de cert, ni menys tinch molta siguritat
del que hé dit; però diu-se que passà així ý aquesta és la pública veu
ý fama sens contradicció alguna; ý fan bé que avem a l'ull la figura de
aquest romeu posada en lo portal ahont estava asentat quant los moros
estaven per a entrar, esculpida de bulto, la qual dien que fonch
allí posada per a perpètua memòria de aquest miracle; ý lo portal,
per a vuy se diu lo portal del Romeu.
Don Pedro: De manera que lo cel ý la terra se eren units per a la restaurasió
de esta ciutat. ¿Què
Lúcio: Fet assò per una part, trobant-se ja lo comte en Ramon Berenguer
desocupat per altra, vingué des de Lleyda assí a Tortosa per un desculpar-se
ý descarregar-se de l'oblit que hauria tingut, o de com
havia així derenclits los de aquest poble en no socórrer-los en tan
urgentíssima necessitat; ja que fonch al portal, a la fe, tanquaren-li los
ciutadans la porta molt gentilment.
Don Pedro: O que bona seguida, per vida de tot lo món, que fonch aqueixa
una cosa molt donosa.
Fàbio: Ara vinch a conèixer que som de més valerosos pares que yo
pensava, ý que deuen ser més mirats en coses de valor ý virtut.
Lúcio: Plaher prench, senyor Fàbio, que comenseu a regonèxer-vos ý adonar-vos
del cas, ý si esperau encara, oireu més; mas duptem que prés
no us olvide, ý puix no y à profit, que rieu-os-ne ara; plagués a Déu
que yo en assò no asertàs tant, que no poca alegria ý contentament
seria lo meu, ni poch lo il·lustre que la ciutat rebria, major del que té.
Tornant al propòsit, vist per lo comte que les portes li donaven per
los ulls, considerant que ab rahó feya allò, comensà ab dolses paraules
de afalagar-los ý tornar-los a l'amor ý obediència sua, dient-los que
considerasen que ell era lo qui
tan regalada terra, ab tants treballs, fatigues ý despeses ý que més que
a ningú pesava a ell com no los avia pogut socórrer, asegurant-los
que en lo esdevenidor ell los faria tal esmena, que clarament coneixerien
quant carament los amava. Oïdes per los ciutadans aquestes
ý altres molt dolses paraules de la boca del comte, respongueren que
a la veritat, la voluntat de ells no era deixar-lo de tenir per senyor
ans bé los plahia posar-se debaix de són domini ý senyoria, mas que
puix ell los avia desemparats en tan gran necessitat e infortuni, de
tal manera que ells mateixos en ses pròpries forses e indústria s'eren
aguts a restaurar dels perills de la universal perdició que ere com que
ells mateixos se fosen conquistats, era molt gran rahó que lo comte
los poblàs en la ciutat ab tota voluntat de ells ý donàs privilegis ý llibertats
a son plaher, en la qual petició ý demanda lo comte consentí
volontés ý aixís donà llicència que ordenasen com millor los paregués
les lleis ý estatuts ab què regisen. Los quals ab aquest poder ordenaren
les costums que lo senyor Fàbio tindrà vists, ý tals com los escrigueren,
tals los confirmà lo comte; però foren tan llarchs en lo pèndrer
que hixqueren de regla ý de medida ý alguns costums ordenaren
que eren contra dret canònich ý contra ús de bons christians, de tal
manera que aprés los hagueren de corregir ý llimitar ý reduir de millor
forma.
Fàbio: Yo no u sabré dir com ni per què los vingueren a fer així tals
com estan, mas bé us sé dir que elles va a coromull, ý en la
carta de la població, nos donaren a més del que tenim en los costums
ý altres particulars privilegis tanta cosa que no és per a poder-se
crèurer.
Lúcio: Ell és així, mas digam-ó tot també, que assí entre nosaltres com ja
és dit, sobre altre propòsit, tota cosa pot posar: los primers pobladors
en aquesta última vegada, sens mentir valerosos foren, no
ho cal llevar, que les obres que
par-me a mi que en una cosa feren falta gran ý mostraren tenir baixesa
de ànimo, ý estich en dos dits de dir vilania, o quisà fonch enveja.
Fàbio: Ý en què, per vostra vida? Molt me maravelle yo que tal presumen
dir-vos.
Lúcio: ¿No us par que fonch cosa mal feta, ý gran descomediment demanar
privilegi que ningú que s'armàs cavaller pogués entrevenir en
lo regiment de la ciutat ý que lo gentil_home pogués entrevenir-hi ab
que no fassa actes de militar?
Don Pedro: ¿No us burlau?
Lúcio: No fas gens.
Don Pedro: Dons, ¿de què avien de ser los actes de vila?
Lúcio: De crèurer que això volien ells ý per ço deya bé ý grasiosament
lo coronel Juan de Aldana, natural de esta ciutat, que Tortosa tenia
privilegis per a fer vilans.
Don Pedro: Molt gran rahó tenia Aldana de dir això, ý molt poca vosaltres
de conservar tal forma de privilegis en poble tan onrat com
aquest.
Lúcio: També tenen una lley o privilegi o no sé què s'és, que tot militar
puga ésser per qualsevol deute penyorat en les armes ý cavall.
Don Pedro: Ja estich per a enugar-me ab tals estrems. Deveu-os burlar!
Lúcio: No fas, per cert, ans bé passa així com ho dich.
Don Pedro: ¿Com pot ser aixó qu'és contra del comú ý contra lo privilegi
militar atorgar primer als cavallers que aqueix costum als de
Tortosa?
Fàbio: Tanpoch això no
Lúcio: Pensé que s'avia de guardar. Yo no u dich perquè los militars no
fasen entrada ni eixida, mas dich-ho per lo que allargaren massa la
ploma en lo demanar ý per provar que la boca los fonch mesura.
Don Pedro: Com no cremau tals privilegis ý costums com a cosa impia
ý desatinada ý que foragita als que ha de onrrar més al poble. ¿No sabeu
vós que quant més poblada està la ciutat de militars, és més llustrosa
ý més medrats viuen los menestrals en ella? Dich-vos que tinch
això per una cosa barbarísma. Suplic-vos, senyor Fàbio, que puix vos
entreveniu en lo regiment, procurau de remediar cosa tan fea, tan impertinent
ý tan fora de rahó com aqueixa, que per lo que yo só affectat
a est poble, com diguí vuy, me pesa infinit que així passe això. En
València, en Barcelona ý en altres semblants ciutats, a la fe, los militars
en regiment entervenen, ý en Lleyda no sols los admeten, mas,
encara està ordenat que ningú pot ser jurat en cap (que allà dien paers,
ý assí vosaltres dieu procuradors) que no sia cavaller, ý encara volen
que sia senyor de vasalls. Mirau quant va al revés lo negosi de com
lo portau vosaltres ý sou obligats a llei de discrets, seguir als millors
dels que prop vos estan.
Lúcio: E, senyor, ý quantes vegades hé predicat yo ý m'é ubert lo cap
sobre això ý may só estat cregut ni masa bé ohït! ý és la gràcia
que cada hú de estos senyors en particular deslloa estos privilegis ý té
a mal que
Don Pedro: Segons això, per cert tinch que degueren restar pochs militars
assí en la conquista com tant los extrengueren.
Fàbio: No sé si n'í restaren pocs, mas bé veig que ara n'í ha pochs.
Lúcio: A la veritat, tostemps foren pochs, mas totavia foren més de la
que són ara si preneu lo temps molt atràs; però era vengut lo negosi
a tanta diminució, que casi no se n'í trobaven sinó dos o tres cases
de militars dins la ciutat. Aprés de algun temps tornaren a cobrar
forses ý per a susara ya les tenen majors, ý ya és major lo número ý
així perquè de nou vénen a poblar assí alguns forasters, com també
perquè alguns ciutadans se són armats cavallers.
Don Pedro: Molt folgue yo que s'adonen del cas, que cert gran seguedat
era la que tenien en voler-se restar en lo bras real ý no pujar al militar
essent com són persones de tan bones facultats ý ab veritat molt
honrrades, perquè és la hú diferent a l'altre com és lo blanch del
negre en honra ý en llustre. La prova està prou a la vista puix
vehem que lo rey és cavaller ý tots los senyors ý potentats del món ho
són, ý també que són grans les exempcions que tenen los del bras
militar, que no les tenen los del real.
Fàbio: Senyor, així és mas los que tenen aqueixa professió són obligats
de víurer ý anar més entonats que los altres, ý assí viuen los ciutadans
ab gran llibertat ý lo mudar de costum, diu lo refran, qu'és igual
a la mort. Veus aquí la causa perquè volem estar-nos aixís, ý també
perquè los ciutadans són tenguts en lo mateix compte assí que són los
de Barcelona, que essent així par que
l'estament que estam.
Lúcio: Yo bé confesse que assí són los ciutadans molt onrrats ý, com
ja és dit, de molt bones facultats; però per a ser tenguts vosaltres en
lo que són tenguts los de Barcelona, hauríeu de mester estar matriculats
com ho estan aquells ý tenen lo privilegi ý privilegis que tenen
los de allà, que de altra manera és imposible que no tingau imperfet
aqueix vostre estament ý que no us ne segueixquen grans inconvenients;
quals sien no diré, perquè no veja en mi complit lo refran
que "per dir les veritats pert hom les amistats". Mas puix entre persones
discretes parle, tingue-me per entès assò que sols diré
per a vostra instrucció: ý és que en Barcelona no admètan per la vida
a home perquè sia molt rich si altres calitats convenients ad aquell
estament li falten, ý de assò ve que tenen per millor a un home admès
en ciutadà de Barcelona que a un altre armat cavaller per lo rey,
quant emperò lo armà sens concórrer-í les calitats ý causes convenients.
Don Pedro: Plaher hé pres de haver ohït lo pro ý contra de tot assò;
content ne estich, ab veritat en gran manera, mas todavia recaich en
lo de armar-vos cavallers per lo de les serimònies que tenen, senyor
Fàbio, ý obligació de anar més entonats, perquè puix la terra no és
molt gran, tots, crech yo, que
tots me par que anau uns: guardau no sia mon pare moro yo moro.
Lúcio: Lo senyor don Pedro està en lo cert, si bé a la veritat també y à
altres lleyadures que
tràurer lo peu de son rogle o de la garlocha.
Don Pedro: ¿Què, per vostra vida?
Lúcio: La casa de or de la de palàcio de Catthalunya ý lo profit que
n'han vist ý portar ad algun de assí que han tingut lo regiment de
aquella casa; a la fe que aquest és lo ídolo a qui tots adoren ab
gran devosió; aquest és lo qui
de no armar-se cavallers, que lo de la ciutat poch embaràs és ý és fàcil de
remediar si ells volen.
Fàbio: Vós, senyor, haveu donat en lo blanch, que això és, ý no és altre
que cal sinó dir la veritat, perquè si
perdrem aquest lloch.
Don Pedro: Com no entren los militars també en aquell regiment de la
Diputació? En València sí fan.
Lúcio: O, senyor, que gran humor moveu. Sí que y entren, a la fe, però
lo cas és aquest, que puix hi som, no deixaré de dir-ho: en lo temps
més atràs, haveu de saber que la elecció dels diputats anava per escritini,
ço és, per elecció de veïns, ý perquè les cases de alguns senyors
de Cattalunya ab la potència ocupaven la llibertat als electós de
tal modo que may eren diputats sinó los que
a obviar aquest inconvenient que
ço és eclesiàstich, militar ý real, ý que de totes les vegueries de Cattalunya
se posàs cert número de personas per cada bras ý de aquestos se
traguesen los diputats ý oÿdors de compte com per a vuy se fa. Ý per
a fer-se esta ordinasió fonch menester ajuntar tots los brasos. Seguí
per desgràcia dels militars de aquesta vegueria, que no s'í trobà en
aquesta junta ningú dels militars, ý per los reals fonch tramè
Juan Jordà, pare de Guillem Ramon Jordà. A la vegueria de Tortosa
foren consignats per als militars ý reals vint_i_quatre llochs, ço és dotse
de diputats ý dotse de oÿdors. Lo Jordà, vist que allí no y avia ningún
militar que empaig ni contradicció li pogués fer, no duptà de demanar
tots los vint_i_quatre llochs per als reals, dient que en aquella
vegueria no y avie militars. Ý puix que no y hagué qui en assò fes
contrari, fàcilment lo y consignaren tots los llochs per als reals, salvo
un lloch que demanà una persona de les que allí
un parent que dix tenia assí domiciliat, que
fonch donat. De forma que los vint_ý_tres restaren en lo bras real ý los
militars molt gentilment restaren fora. Açò és lo que passà sobre lo
que avíeu, senyor, demanat.
DonPedro: O Jesús! ý que espantat estich de tal cosa. Major descomediment
fonch aqueix que no lo que tingueren los que feren los costums.
Lúcio: Sí, Sancta Maria! que aquells perquè no prenien sinó lo que ja era
seu puix ab son risch ý perill, ab la pròpria sanch lo avien guanyat, mas
aquest fonch lladronisi fet ab mentira, que ans bé hi avie en Tortosa
ý ab la sua vegueria, que tot se ha de compèndrer, tans militars com
reals, ý no sé si més perquè tots los que dien ciutadans no són hàbils
per a tal lloch ý de aquí se segueix que, no havent-hi tans de bons
com n'í à llochs, és forsa que se n'àn de ensecular de no bons, que
és una gran imperfecció de tan auctorisat regiment; devia lo Jordà tenir
ull ý mirament ad açò per la onrra sua ý dels semblants a ell sinó
la volia tenir a la auctoritat del consistori tan honrrat ý calificat ý al
descàrrech de sa pròpria conciència. Mes si a Déu serà plasent, temps
vindrà que assò se adobarà.
Fàbio: No trobe, senyor Lúcio, que tantes cases de militars hi haja en
Tortosa ni en sa vegueria com això, almenys no crech yo que leshores
hi avie.
Lúcio: Ya leshores n'í avia moltes.
Fàbio: Ý quines cren, per vostra vida, que trascordat n'estic?
Lúcio: Era la casa de Pinyol, la de Icart, la de Garidell, la de Mon_rros
de Abella, la de Proensal, la de Canader ý la de Despuig: aquestes són
dins la ciutat; en la vegueria la de Siscar en Orta, la de Lliori en Gandesa,
la de Erèdia en Ulldecona ý la de Guiot, la de altre Erèdia
en Batea, la de Castellbell en Flix, la de Vilanova en lo mateix Flix,
la de Socarrats en Ascó; aquestes són les que ya lesbores eren, senyor
Fàbio, perquè en tingau ý pondereu quant es manifesta la calúmnia
del Jordà, que si de les que són ara volgués fer memòria, moltes més
n'í ha que les que hé nomenades, perquè, com sabeu, molts se són
armats cavallers dins la ciutat ý en la vegueria, ý altres que, com hé
dit, són venguts a poblar-se de nou assí, persones totes de molta calitat
ý és cert que del bras real no s'í troben dívuyt persones caps
de cases que meriten lloch en la diputació, ni tenen-n'í com hé dit,
va igual ý justificat lo negosi.
Don Pedro: Senyor Fàbio, no repliqueu més, per mercè, que no podeu
dir res que bo sia ý acabe en assò esta pràtica.
Fàbio: No dich més de assò que que ja són dos los llochs que allí tenen
los militars, que Nofre de Liori estos anys proppassats procurà que
se n'í afegís un altre.
Don Pedro: Ý ¿a qui
Fàbio: Lo mateix Liori lo s'aturà.
Don Pedro: Així féu lo espesier de Tarragona.
Lúcio: Rahó era que així fos, puix ell lo avia procurat ab sa justícia ý
porfia que no fonch poca.
Don Pedro: També vull dir yo que serà bé que ara procuren tots los militars
de haver altres dos llochs per oÿdós de comtes, ý serà prou remediat
ý per millor dir remendat lo negosi.
Lúcio: Almenys yo vull fer en això mos envists en les primeres corts.
Don Pedro: Digau-me, senyor, ¿és aquesta la casa de dona Juana?
Lúcio: Senyor, sí.
Don Pedro: Yo li porte besamans de una senyora gran amiga, ý no sé si
parenta sua. Pugem, per mercè, a donar-los-hi, puix som assí ý ja serà
fet, ý també que gosarem un poch de bona conversasió ý de bona vista,
que
gran servidor, que aprés porem tornar a nostra pràtiga.
Lúcio: Sia com vostra mercè mane.
Fàbio: Anem, que dia sobre per a tot. Finis.
Col·loqui quart en lo qual se tracta de la fundasió ý nom de Tortosa;
fas memòria de certa divisa que les ciutadanes portaven en temps antich
per certa hazanya que elles feren en benefici de la mateixa ciutat poc haprés
de la conquista. Són interlocutors los mateixos, etc.
Interlocutors etc. don Pedro, etc.; Lúcio, etc.; Fàbio, etc.
Don Pedro: Senyor Lúcio, antes que més nos enramem en altres pràtigues,
me haveu de fer plaher de dir-me perquè desige yo en estrem
saber-ho, què gualardó, que onrra donaren a les valeroses dones, los
ciutadans de assí per tan clara azanya ý tan saludable concell com ne
reberen ý tan ben succehït, que cert yo no hé ohït ni llegit cosa més
notable que aqueixa ý maravell-me molt com està tan adormida ý sepultada.
Lo concell ý acort dels saguntins ý numantins, que fonch semblant
ad aqueix què tortosins avien pres, està tan celebrat per tot
lo món que no y à nigú que l'ignore, havent tingut lo fi tan miserable,
ý los ciutadans de assí de Tortosa que ha tengut tant gloriós en
onrra del nom de Jesuchrist ý benefici del poble, està tan amagat ý
callat. Gran desgràcia és aquesta, què descuit tan gran, què silenci
tan abiat és aquest! Yo no me
Lúcio: Cosa natural és ý ordinària tenir los hòmens més memòria del
mal que del bé, ý la rahó és perquè així com natura és més inclinada
al mal (segons regla de filòsoph) que al bé, així també abrase ý
reté més la memòria del mal que la del bé, com a cosa més agradable
a ella; todavia, és cert, desgràcia molt gran que cosa tant singular ý
tant important estiga així tan sepultada; no y à que pedir; mas sabeu,
senyor, ¿de ahont me par a mi que ve això? De haver tengut
los hòmens totstemps gran cortedat en escríurer en llaor de dones, ý,
per altra part, elles, les pobretes, puix no són ensenyades, no tenen
abilitat per a fer-ho. Resten per ço les bones obres ý virtuts sues escurides
ý oblidades, mas puix la veritat és filla del temps, lo mateix
temps, a pesar de la negligència dels hòmens, la parix a son temps,
com serà ara, que ab aquesta conversasió vostres mercès entendran ý
aprés publicarà lo que en la real veritat pasà sobre assò com yo ho
hé comtat. Ý quant al que volen saber, ço és què honrra e gualardó
se dóna a les tan valeroses ý discretes dones per tan eroica obra, os
fas saber que fonch tan poch que casi no fonch res al respecte del que
devia ser, mas yo bé pense que seria per cortedat dels hòmens perquè
no deixarien de considerar ells de quant mèrit era la singular obra;
però degués deixar per la molta temperància que hauria en les tan
onrades matrones, perquè de crèurer és que tenint elles ab tant cumpliment
la virtut de la fortalesa no
temperànsia, que aquestes dos virtuts tostemps solen anar encadenades.
Lo que
per a conservar la memòria de tal hazanya, que totes les dones
portasen sobre la roba una acha de armes de carmesí o de drap de grana
ý aquella se posaren sobre una vestidura feta com un escapulari
de frare barbut de cartoixa, a la qual nomenaven pasatemps, que pareixia
representar una sobrevesta militar; més avant ordenaren que quant
un nòvio anàs a casa de la nòvia per a portar-la a missa, com és ús ý
pràtiga, les dones que en sa companyia portaria, que tostemps solen
ésser moltes, anasen devant tots los hòmens, encara que allí se trobasen
qualsevols oficials del rey o de la ciutat.
Fàbio: Això yo u hé vist usar ý no ha molt temps.
Lúcio: Ý yo també. Així mateix ordenaren que no pagasen drets per les
toques ý altres coses de cap, mas que si sobrevivien als marits, restasen
per sues totes ý qualsevols robes ý joyes que llurs marits los
haurien fetes per de gran valor que fosen. Assò fonch lo que per
elles se féu; també hé ohït dir, més de assò no tinch la certenitat que
seria menester, ý és que ordenaren que dins la misa de nòvios (lo
marit ý muller), hagués de seure
curats de la seu, ignorant la causa perquè açò
més prest mala pràtiga ý mala criansa que preheminència, ho han fet
desusar.
Don Pedro: Tot estava prou ben fet, mas lo de les aches estaria donosísim.
¡O que grasioses anirien les dones ab aquella tan estranya divisa!
pareixerien monjes de Junqueres de Barcelona! Dich-vos que és
estat un malíssim cas deixar pèrdrer una cosa tan senyalada. ¿Haurà
molt temps que això s'és deixat de usar?
Lúcio: No pot haver molt temps perquè yo hé ohït dir al reverent mestre
Balthezar Sorió, lector de la Seu, persona de molt gran auctoritat
ý doctrina, que com sabeu, passa ja per a vuy los noranta anys
de sa edat, que ell ha vist de aquestos hàbits que, com hé dit, los dien
pasatemps, ab la insígnia de la acha de drap de grana, ý que la véu
en casa de l'ardiaca Garret en los primers anys que vingué a Tortosa,
bé que ja no
que
ý també a la senyora Francisca Despuig, muller que fonch de Pere
Juan Despuig, que com sabeu fonch una molt gran sort de dona ý de
molta auctoritat ý veritat, digna successora, per cert, de tant singulars
matrones. Hé ohït dir que en los primers dies de la edat
sua se trobaren en Tortosa encara moltes de aquelles robes ab les
insígnies de les aches ý deya que casi no y avie dona onrrada que no
tingués, mas que ya tanpoch no les portaven.
Don Pedro: E! que tal cosa no s'avie de deixar perdrer en ninguna
manera!
Fàbio: No seria mal tornar-la ý també lo de l'anar les dones davant los
hòmens.
Don Pedro: Dich-vos que res que tocàs a conservar la memòria de tan
singular acte yo no u deixaria perdre, espesialment lo de les aches,
en ninguna manera se avia de deixar.
Fàbio: Yo tindria per cosa imposible o per molt dificultosa tornar-les a
usar ab la genaritat que solien, mas podria
medi per als dos estrems; ço és que portasen aquelles insígnies les mullers
dels tres procuradors ý les del paer en cap ý jutge en cap, perquè
així com aquestos representen la universal jurisdicció ý estament de la
ciutat, així també en aquestes sinch senyores llurs mullers, se representaria
la memòria de tan senyalada obra, per la qual han pogut administrar
los marits aquells oficis.
Lúcio: Millor seria que les mullers de tots los oficials les portasen, puix
tots igualment administren la jurisdicció.
Fàbio: O això, també, que no
Don Pedro: Ý seria com lo que digué Gonsalo Ernandes aprés de guanyada
la de la Chirinola per voler onrrar a dos cavallers que l'avien
molt ben servit en aquella batalla guiant-se als que menjaven ab
ell:
ellos no tuviéramos nosotros agora qué comer."
Lúcio: Ara Déu los pose en cor ý en voluntat a estos senyors que tenen
carrech del regiment, que d'eixò ý de moltes altres coses que a l'ornato
ý policia de aquest poble convenen, tinguen major cuidado ý
diligència que fins a vuy han tingut; mil voltes los hé romput lo cap
importunant-los que fesen levar aquestes eixides que tan mal pareixien
a la vista ý tan contràries són a la salut ý que fesen llevar també les
mundícies que y à tantes, puix tan bona ý tan despedida forma tenen
per a fer
la ciutat de totes les coses naturals, que per culpa dels regidors
no li faltasen los ornatos de les coses artificials. Ý jamay só estat oït.
Fabio: Senyor, sí que, a poch a poch, tot se adobarà, tot se farà; que,
com veu, ja la ciutat se va millorant ý aumentant en mil coses ý especialment
en los edificis públichs ý privats, ý també se van millorant
los usos dels ciutadans, que si la veritat volen dir, gran avantatge té
tot assò per a avuy al que solia ser vint_ý_sinch anys ha; si no mirau
primerament lo que se ha obrat en la seu, quant polit, vistós ý
pompós va; mirau los col·legis reals que en Sent Domingo se fabriquen,
lo hú per a instruir los fills dels nous christians convertits de la
secta maomètica ý l'altre per a llegir theologia ý altres sciències, que
magnífica obra és. Mirau També la millora que per a vuy tenen les
cases així en lo de la carrera com en lo de dins, ý quantes se
alsades de fonament, magnífiques, ý que còpia hi ha de estudis o entresuelos
en totes elles, ý quant ben adresats que ya estan, ý quanta
tapiseria se troba vuy en Tortosa més que no y avia, ý que adresos de
llits ý de plata. Tot assò ja veu quant és millor que solia ésser; mirau
també lo cappont que assí tenim davant los ulls, quant alegra ý
quant profitosa obra és, per la qual ha pogut corregir-se la forma del
sustentar aquest pont tan artificiosament fabricat sobre aquestes deu
barques, que tostemps estarà millor que no estava, ý les barques no
eixiran tan envellides con solien, per no ésser onse com eren, que aquest
bé entre los altres nos ha aportat esta alegríssima obra.
Don Pedro: Cert ella està molt a propòsit ý és digne de lloar qui l'à procurada,
que jo
así avia, cosa molt sútsia ý no era sinó barraca de pobres; en lo cap
de aquest pont me recorda també que y avia puntals ý sobre de ells
anaven un tros com en lo pont de Fraga o de Sent Boy.
Fàbio: Que sí, senyor, mirau també que té la ciutat en veïns, que casi
és un ters més que era vint_ý_sinch anys ha; mirau lo lustre dels ciutadans
ý quant millor compostos ý adresats van, ý quant més cortesament
se traten que solien, ý les senyores quanta millora tenen en
son tracte, ý quanta més primor en lo vestir, que tot assò avem vist
tots molt de altra manera com va ara, donchs les carnestoltes ja veu
han arribat ý quant se són allargades de faldes que serà mester
acursar-les.
Lúcio: Per vida mia, senyor Fàbio, que ha agradat també lo fi de vostres
rahons en lo de les carnestoltes, que determine conformar-me en tot
lo demés ab vòstron parer ý creure com vós mateix que si tots nos
ajudam tot lo que resta se millorarà, com és rahó ý convé a persones
de la calitat que som nosaltres.
Don Pedro: No y dupteu, senyor, que a la veritat, la millora que lo senyor
Fàbio, diu yo la y conech molt clarament, ý si tots los hòmens honrrats
enviau a criar nostres fills fora de assí, no y ha dupte sinó que de
cada dia aumentarà aquest poble en cosa de policia ý noblesa.
Fàbio: Ja u fem això, que casi tots van fora, ý coneixem cert que y ha
molt gran avantatge de les que van a les que no van.
Lúcio: Sí van, senyor, però allà ahont la millor part de estos senyors los
envien no podran, a la fe, lo que
Don Pedro: Com? Ahont los enviau?
Fàbio: A casa de mercaders a Barcelona o València, perquè aprenguen
de negosiar.
Don Pedro: A casa de mercaders? Ara no
tingau de guardar les marques, com deya lo senyor Lúcio; dic-vos que
no m'agrada lo que féu.
Fàbio: Que no us agrada l'art del negosi? Donchs yo la us hé ohïda loar no
ha moltes hores. No sé com ara dieu això.
Don Pedro: A mi no
ni ciutadà onrrat fasen principal profasió en ella; ý posant com
posau vostres fills a criar ab mercaders, mostrau ésser aqueix vostre
propòsit, que allí és cert que apendran no de obrir los ulls ý les orelles
per a conservació ý al mèrit de la honrra, mas de tancar-les ý encara
paredar-les per al profit ý alment de la bolsa, així
per refran, "orelles de mercader", que com sabeu, estos continuament
les tanquen ý tenen per bé de deixar atràs la honrra per fer avant la
roba; no obstant que n'í ha ý jo
deuen res a bons cavallers en coses de honrra ý gentilesa.
Fàbio: Com, donchs, apendran de negosiar si no
com apendran de portar un llibre? Ya sabeu que en aquesta terra,
de tot avem de saber, cavalls de dos selles avem de ser ý ni assí ni en
altra part ningú pot víurer ab la opulènsia que és menester ab a soles
lo propi patrimoni, sinó que fos molt sobrat, ý assò en poques
cases.
Don Pedro: Dich que só de aqueix parer ý que no tinch per mal que los
cavallers ý ciutadans negosien, mas dich que no n'haveu de fer
tant lo afaynat, que per apèndrer de fer-ho no és menester fer tanta
diligència ni perdre-í tant temps com hi feu pèrdrer; que vostres fills,
vosaltres, la diligència ý teniu art per a formar-vos cabal de diners per
als negosis, que això és lo que fa al cas, que indústria ni inteligència
ni tanpoch companyia per a fer-los, jo us segur que may vos ne
faltarà.
Lúcio: Té molt gran rahó lo senyor don Pedro ý yo ab mi mateix tinch
provat que lo que ell diu és veritat, que sense fer tan brogit se pot
saber lo que convé per al fer negosis; pux sabeu, yo criat me só no
cert en casa de mercader, mas en casa de un senyor tan cortesà ý tan
noble en costums com un altre fos en tota la corona, ahont yo ab tots
los altres fills de cavallers que allí eren sempre nos ocupaven en obres
militars com era cavalcar en totes selles, córrer totes lanses, jugar
totes armes, ballar ý dansar totes danses, llegir a ores concertades llibres
de totes històries ý finalment obrar tostemps exercisis de tota
virtut; ý no per ço com menester m'és estat, hé deixat en ma casa de
saber portar un llibre ý arreglar mon víurer tan bé com alguns que
son principal estudi és estat apendrer de fer-ho, ý, si no negosie tota
hora, és per no tenir dinés, mas quant ne tinch jo u sé molt ben
fer.
Fàbio: Per ço deya grasiosament ad aqueix propòsit lo capità Francesc
Valls com per un donayre ý reprehensió: que com los hòmens principals
assí en Tortosa tenim diners som mercaders ý com no tenim
som ciutadans.
Don Pedro: Gràcia teniu, per vida mia, de manera que los diners abayxarien
lo for: al revés me par que anirie lo negosi de com va en la temporada
present. E?, senyor Fàbio, que en assò no teniu què replicar.
Ý com podeu sufrir que un fill vostre servesca a persona tan baixa?
Que no cau en mesura ni en rabó, ý aprés que fent-ho així nunca tindreu
vosaltres la millora que tots mostrau desitjar en nobles costums,
en grandesa de ànimo, en valor, en ser bon cavaller, en punt de
onors; que de totes aquestes coses no se n'aprenen res en casa del
mercader, ans tot lo contrari.
Lúcio: Senyor, masa cosa és aqueixa, no crech yo que así estos senyors
vullen tant com això, que seria venir de dret en dret contra lo privilegi
que, com vos hé dit, tenen, que ningun gentil_home puga de
fer actes militars.
Fabio: Ab assò, senyor Lúcio, vaja aqueixa mà més llaugera, per mercè,
perquè no sàpia cruell.
Lúcio: No
al fill per a que vixca virtuosament, com maravellosament descriu lo
famós ý laureat poeta ý gran orador Petrarca en lo trumpho de la
mort, perquè com li diu lo nostre refran cathalà: "qui bé
castigarà". Ý així yo per lo bé que no vull vos dich ý avise del que
no cumple a segons que u entench. Apartau, senyor, apartau de vosaltres
males pràtigues ý rompeu les males costums ý lleys impertinents,
que ya sabeu, com diu també l'altre refran, que "bona panada ý mala
pràctica plaer ý bé és rompre-la".
Don Pedro: Yo tinch ayxò per cert, que lo senyor Lúcio ho diu per lo
que hos ama, ý per lo millor. Ý mudem de rahons, senyor Lúcio. ¿Què
diu aquell epigramma que en aquella pedra de jaspi està escrit? És
molt antich? Bon gaspi me par aquell, ¿porten-lo de molt lluny?
Lúcio: Lo epigramma és modern, que no ha més de nou anys qu'és fet,
ý és sobre lo edifici de aquest cap_pont en lo qual estan escrits los
noms dels procuradors de la ciutat que feren la obra, a qui nosaltres
diem jurats. Lo gaspi és de assí mateix, que lo y ha estremadíssim
de bo ý n'í ha tant com ne volem, que lo de les columnes de l'hort de
la Diputasió de Barcelona de ací
Don Pedro: ¿Com no
Lúcio: Perquè és molt costós de acursar. Lo epigramma diu així:
de bel.
rege. Christopho. Depodio,
Anton Dalmau, Mich. Xivelli
cons. ob pub. hono, decretum est
hoc opus."
Don Pedro: Aqueix nom de Pedro en llatí, ¿serà lo mateix que després
en romans?
Lúcio: Senyor, sí.
Don Pedro: Aqueix nom de Dertosa no serà molt antich en aquesta ciutat,
que yo hé hoÿt dir que encara me par que u hé llegit en lo Tito
Lívio arromançat que avia nom Carteja.
Lúcio: Alguns ho han cregut així però han rebut gran engany.
Don Pedro: Com així?
Lúcio: Jo us diré: los geògraphos que han descrit a Espanya fan memòria
que hagué en los temps antinchs en ella un poble que
lo qual per discurs de temps se digué Carteja ý aprés Tarifa, ý
perquè no y à nom de poble vuy en Espanya que ad aquest nom de
Tartèsia semble tant com aquest de Tortosa, cregueren que Carteja,
que com hé dit ans se digué Tarteja, seria aquella ciutat que ara
Tortosa. Altres tingueren que
en Espanya se digueren Turtulos o turidetanos. Algú hi à
refermat en dir que
ý funda
però ni él sabe arromansar lo vocable, que per dir Tulcis li diu
Tulas, ni menys entengué lo que allí escriu Pompònio que ni pren a
Tulsis per Tortosa ni és Tulsis nom de ciutat sinó de riu com claríssimament
se col·legeix per lo que escriu lo mateix Pompònio, ý així
ho declara Calepino en lo Vocabulari dels noms propris; les paraules
formals de Pompònio són aquestes
opulentissima. Tulsis eam modicus amnis super, ingens Iberus
deorsum atingit"
compèndrer per semblants paraules que Tulsis sia Tortosa, ni menys
població, sinó que és riu, ý serà lo que aquí diem, per a vuy,
Francolí, que passa junt a Tarragona. Bé han gosat dir alguns que
aquest adverbi "deorsum" avia de dir Dertosam ý per cert que així
estiguera millor la clàusura ý més certa la descripsió. Però com se vulla
que sia, nunca Tulcis serà població sinó
auctor. Mas lo Carbonell ha sabut mirar tant poch en assò com ha
mirat en altres coses que de Cattalunya ha escrites, de ont se és seguit
que en lloch de donar llum nos ha deixat tenebres ý causat sisma ý discòrdia
entre cathalans sobre les primeres institucions de Cattalunya.
En lo demés és cert que Tortosa jamay ha tingut altre nom sinó Dertosa.
Allò se prova per lo que trobam escrit no sols entre los llibres
de gravíssims auctors antinchs ý moderns, mas per lo que trobam també
esculpit en pedra ý en metall que són les dos coses més durables del
món. Primerament Plini, de Natural Història, en lo llibre tercer
ý en lo capítol tercer, descrivint les províncias ý poblacions de Espanya
diu així:
celiberrimi civium romanorum dertosani, bigargitani, ceritani etc."
bé és veritat que en altres llibres del mateix Plini hé llegit "dertusani"
ý no "dertosani", mas no sé si serà trastocament de la lletra de "o" en
"u", per culpa dels estampers. Estrabó, exel·lent geògrapho, en lo llibre
tercer díu:
com la fa població de romans ý la nomena Dertosa. Claudio Ptolomeo,
antiquíssim cosmògrapho, en lo llibre segon, capitol sisè, en la Taula
de Europa, la nomena Certosa, mudant-li aquella lletra "D" en "C",
serà per ventura també per corrupsió de la lletra, o per parlar de tan
lluny Tolomeo pugué errar en aquella lletra. Calepino, en lo seu Vocabulari
dels noms propris, posà
lo nom de Certosa que Ptolomeo escriu. Lúcio Marineo, en
la vida del comte Ramon Berenguer de Barcelona diu:
anno sequenti, nobilibus Barcelonae Principatus adiuvantibus, Dertosam
civitatem quam mauri rursus ocupaverant, obsedit"
modern, solícit ý molt general escriptor ý gran coronista de
Espanya, escriu també que avia nom Dertosa. Assò és lo que
escrit entre aquestos exel·lents auctors molt dignes de ésser creguts.
També trobam en una pedra de gaspi qui té de llargària deu
palms ý de gruxa a tots cayres sinch, la qual fonch trobada dins la
seu de assí, obrint un fonament poch més de trenta anys ha, per a la
capella de l'ardiaca Garret, dotse palms davall terra, esculpit un epigramma
que diu així:
Dertosai obmerita cius edi honores
decrevit. P. Val. Pardus lib.
patrono optimo."
De manera que, com veu clarament, la nomena Dertosai, que és genetiu
antiquíssim. Més avant, en unes medalles de metall que ací mateix
foren atrobades, tan antigues que no
foren fetes, les quals han vistes ý llegides moltes persones de aquest
poble ara en nostres dies, està també esculpit aquest nom Dertosa. De
modo que per tot lo que tinch dit se mostra claríssimament que aquesta
ciutat hagué nom Dertosa, ý no Carteja, ni Turtula, ni Tulcis com
han cregut.
Don Pedro: Tan bellament està provat això que ya no és mester gens dubtar-í
ni perdre-y més temps.
Fàbio: Agra cosa és aquesta, que may se ha trobada la real veritat de
això fins ara. Jo
de Tortosa, feta per lo comte en Ramon Beringuer ý escrita en
llatí, que la nomena "Tortosam"; de crèurer és que no sabien lo
nom en llengua llatina.
Lúcio: Prou és cert que no
la saben nomenar en la perfecció de son nom, que per dir Dertosa deien
Dertusa. Yo, senyor, no us hé dit que la veritat és filla del temps puix
veu
parida. Ý en lo del nom de Barcelona és estat lo mateix: fins poch
temps ha, se és creguda la fabula de la novena barca de Èrcules, per
ont li deien Barchanona o Barchinona ý per a vuy se entén ý t'és per
cert que lo seu nom és Barcinona per un capità cartaginès que la edificà,
lo qual avia nom Bàrcino, de la casa ý llinatge de ont ixqué aprés
lo gran Aníbal, ý encara dien alguns que fonch Amílcar Bàrcino, pare
del mateix Aníbal.
Don Pedro: Tot me agrada quant aveu dit, mas lo que més asigura la cosa
és lo que en aqueixa pedra de gaspis ý en les medalles de metall se troba
esculpit, perquè és de crèurer que tal com lesbores era lo nom tal
lo escrigueren, que en lo dels escriptors, com escriuen de luny ý
molta cosa ý de molt temps atràs, fàcilment poden errar. Ý perquè yo
só molt amich de replegar ý tenir d'eixes medalles antigues ý còpia
també de semblants epigrammes, me fareu, senyor, mercè de donar-me
algunes d'elles que teniu ý còpia de aqueix epigrama ý
de altres si así n'í haurà més.
Lúcio: De les medalles del nom de Dertosa no és posible donar-vos-ne,
perquè no se
vull procurar de haver-les de qui les té ý donar-les als procuradors
de la ciutat perquè les tinguen en la casa del regiment tan guardades
com merexen elles estar. Mes de altres medalles antiquíssimes ý
de diversos temps ý capitans jo us ne provehiré molt complidament,
perquè les hi ha ací molt bones ý la major part de elles trobades así
mateix, així de metall com de argent. Senyaladament os sé dir que no
ha dívuyt anys que cavant así en casa del capità Francés Juan Vallés,
devall uns estudis de sa pròpria casa, per a fer allí una cavalleria, tragueren
entre la terra molts pilots de una cosa com a escòria de ferro,
semblant a la que traen los ferrers de la fornal, ý per no saber què
cosa era, la llansaven entre la terra en Ebro. Seguí
uns minyons prengueren ý obriren alguns de aquells pilots que restaren
en la vora del riu ý tragueren-ne moltes medalles de argent finísim,
que un particular ne féu un pechel perquè era molt asendrat. Ý
les medalles eren de diverses figures, entre les quals n'í avie unes que
tenien a la una part esculpits los dos fílls de Bruto que llansà los reys
de Roma ab dos executors que
ý, en l'altra part avia una testa ý devall ella unes lletres que deya "Brutus".
Ý per a mi que serien aquestes medalles de les primeres que los
romans feren de argent. Avian-í de altres que tenien a la una part un
elefant ý devall de ell un lletrer que deye "Cesar" ý en altra part
molts instruments augurals. També n'í avie altres que tenien en la
una part un bres de morts ab un lletrer que deya
ý en altra part deya altre lletrer
figures n'í avia que yo ara no les tinch en la memòria.
La còpia emperò de aquest epigramma ý de molts altres excel·lentíssims
que así encara per a vuy se troben yo la donaré a vostra mercè
en un qüern escrites ý figurades, així les medalles com los epigrammas,
ab la pròpria forma ý manera com se troben. Ý de assò de epigrames
sé dir-vos que de cada dia se
o sinch anys ha, obrint uns solaments per a principiar una navada que
ara fan en la Seu, se trobaren unes lloses grans ahont estaven esculpits
epigrammes exel·lentíssitnes de emperadors ý de altres capitans romans,
ý continuant després la obra en lo any 1622, cavant los fonaments
del frontispici de la torre que està devés la volta de Sant
Blay, trobaren dos tires o regles de pilars molt grosos ý quadrats de
pedres picades, que trobant-les de allí són les que vuy servexen de
peu a la dita torra des de terra fins al primer cordó gros inclusive.
Perquè allí ahont ara és la Seu avia sertíssimament en temps de gentils
algun gran temple, perquè no sols se troben allí epigrammes, mas
troba
deu palms devall terra que mostra bé que allò era lo sòl del
temple.
Don Pedro: En mercè li tindré que tot lo que
que com hé dit me delite molt ab coses semblants. ¿De manera, senyor,
que Tortosa molt antich poble és? No u creya yo cert.
Lúcio: Ell és antiquíssim ý tinch per a mi que és lo primer que en Espanya
se és edificat.
Don Pedro: Això són demasies, senyor; gran resell tinch que la affectió
que a vostra pàtria teniu no us fasa parlar llarch. Sé que si això fóra,
alguns historiadors que de la població de Espanya han escrit ja ne hagueren
feta alguna menció.
Lúcio: Jo no afirme que com yo crech, així sia, ni tanpoch obligue a
ningú que u tinga per article de fe. Però per alguns versemblants ý
bones conjunctures pot la persona crèurer una cosa tal, encara que no
haja màs plena prova, perquè per ser tan antigua, no és posible trobar-se
perfeta, ý en tal cas se deu contentar hom del que troba, que
així ho dispon lo dret.
Don Pedro: És veritat, mas yo tinch per imposible que vós me pugau dir
cosa perquè jo
edificada en Espanya.
Lúcio: També és cosa molt fort aqueixa ý ¿com per què no
rahons per a provar que aquesta població és la primera com se porien
dar per a provar que és altra?; que la dificultat del provar, per
ésser cosa tan antigua per a tots pobles, és igual, ý per ço, sinó que
vullau tenir la opinió de alguns philòsophs que digueren ser lo món
aprés de creat per la mà de Déu; donchs digau-me vos ¿per què
no pora ésser en Espanya Tortosa també com altra? Ans yo estich en
assò, que confiat de vòstron bon enteniment ý de la forsa que portaran
més rahons, espere, si ohir-me voleu, que
que la opinió mia aserca de assò és bona.
Don Pedro: Senyor, nosaltres vos donam llicència que digau lo que vos
pareixerà ab que també nos doneu llicència que nosaltres ne cregam
lo que
Lúcio: Sia així, que lo partit és igual. Ara donchs, per mercè, casi
tots quants escrigueren de la població del món aprés del general diluvi
de Noè, que són infinits: Beroso, Manneton, Josepho, mestre
Francesch Eximenes, Juan Rodrigo, arquebisbe de Toledo, Juan de
Viterbo, Florián d'Ocampo, sent Hieroni, sent Isidoro, sens contradicció
alguna afirmen que Túbal, sinquèn fill de Jafet, tercer fill
que fonch del patriarca Noè, fonch lo primer que vingué a poblà a
Espanya, ý la major part de aquestos tenen que aportà primer que en
altra part a Ebro ab tota la sua companyia que ab la flota venia, ý
diuen que poblà per la ribera de aquest riu ý en la entrada de ell
edificà un poble notable; ý perquè Amposta se troba per a avuy ahont
leshores era la boca del riu, per ço que la mar en aquell temps arribava
fins allí ý encara posava més avant, han inferit molts que Amposta
fonch la població primera que Túbal en Espanya fundà. Ý de
esta opinió són mestre Francesch Eximenes ý los que han compilat les
coròniques de Catthalunya ý altres; ý encara que en la arribada al dit
lloch en la fundasió del poble en la entrada del riu tenen la veritat
aquestos, no emperò crech yo que la dien en què sia Amposta. La rahó
és que dien los auctors que la primera població que Túbal allí féu
fonch gran, ý és rahó ý forja que fos així gran, per recollir ý abrigar
les moltes companyies que Túbal portava, ý en Amposta no vém
nosaltres rastre algú ni vestigi que sia estada cosa major del que ara
és ni lo solament, ni asiento ahont ara és Amposta és tal que abellís
ni apetís al Túbal de fer-hi notable població. Més avant, que Túbal essent
com sagassísim home ý de molta experiència, no faria la població
tan propinqua a la mar per zel de alguns invadiments de inimichs
ý altres infinits perills que lo veÿnat de la mar ab sí porta, mas fer-lo
hia dins lo riu en distància tal que, per una part, escusàs lo perill ý, per
altra, no perdés lo comerci de la mar per al profit de les companyies
sues, així per assò pogués tenir lo un peu en mar ý lo altre en terra.
Fàbio: ¿Ý no
poble de una bona murada?
Lúcio: Sí, però aleshores no tenien encara enventada los hòmens les murades
per a defensar-se de l'enemich, que molts anys aprés se inventaren,
de ont si així és, com és cert que lo poble primer que Túbal
edificà, com los autors escriuen, era notable, no serà Amposta per les
rahons apuntadas ý puix no troba
ribera des de assí a la mar sinó aquest de Tortosa, de crèurer és
que aquest serà lo que edificà Túbal en la entrada del riu Ebro, que
puix no distava de la vora del riu, segons que llavons era més
de una llegua, perquè com hé dit la mar en aquell temps pasava desà
Amposta ý arrivava fins a Camp_redó ý la Carrosa, bé
era Tortosa. En la entrada del riu, més avant, hi ha una altra conjectura
molt gran per a crèurer ý tenir per certa la opinió mia, ý és que
és cosa molt certa que Tortosa en tot temps antiquíssim feya per armes
una nau ab veles plenes, ý açò mostra clarament per aquelles medalles
que yo hé dit, ahon està escrit lo nom de Tortosa, en les quals
està figurada una nau que navega ab veles plenes ý és de crèurer que
Tortosa prengué al temps de la edificació sua semblant figura de armes
com és la nau per a denotar del seu poblador ý fundador Túbal,
la navegació ý veles plenes per a denotar la prosperitat de la tal navegació,
de manera que per totes estes rahons, conjectures ý versemblants,
yo tinch per a mi que Tortosa és la primera població de Espanya.
Bé poria ser ab tot, que Túbal edificàs també Amposta com
per una guarda de la boca del riu a modo de atalaya, mas que aquella
fos la principal ý primera població que los doctors sobredits avisen,
yo no u crech; si restau, senyors, ben satisfets de açò, si no, sercau qui
millor hos ho diga.
Don Pedro: Dich que està tot de tal manera dit, que
de ara no duptar-ho tant com ho duptava, perquè par que això serà
lo més cert ý en ànima mia que us està en gran obligació ý càrrech
aquesta ciutat, que així hajau, senyor, inquirit eixes coses. Obligació
tenen de agrair-vos-ho molt ý és rahó que de vuy avant os cregen
en los avisos ý concells que
mostra molt amar-los ý que molt honrrats ý prosperats los desitja
vèurer.
Fàbio: De mi en particular vos dich, senyor, que me reste per la part
que me
obra com nos féu a tots.
Lúcio: Senyor, jo só obligat ad asò ý a coses majors que estes per la onrra
de Tortosa ý així per la obligació de la naturalesa perquè só nat yo
en ella, com perquè des de que fonch conquistada, ý fins a vuy, han
viscut mos progenitors en ella, ý puix que Déu és estat servit així
que yo haja vingut a tenir notícia de les coses sues, és rahó que quant
me trobe en occasió de parlar de elles no les calle ni amague, per no
ser ingrat com ho fonch aquell mal sirvent introduït en lo sagrat
Evangeli.
Don Pedro: Vostra mercè fa lo que deu, que molt gran delicte és lo de la
ingratitut. Ý tornem a nostra matèria que per a mi és tan apasible que
més no pot: digau-me, senyor, ¿les armes que ara fa Tortosa són encara
de aquella nau de veles plenes?
Lúcio: Senyor, no, que no sabent los que ara darrerament la han poblada
aquesta antiguetat tan singular, demanaren armes al comte ý
fonch-los donada per armes una torre de argent ab quatre murons,
dos finestres ý una porta posada en camp vermell.
Don Pedro: Desgràcia fonch gran no saber leshores una cosa tan notable
com aqueixa. Si yo fos de Tortosa yo conservaria també aquelles armes
primeres allà dins la casa del regiment junt ab les que ara fa;
que també lo regne de Aragó per a vuy té conservades totes les armes
que primer feyen los reys ab les que fan ara.
Lúcio: Dich que no sols seria bé que això se fes, mas és necessari que
així
cosa més onrrosa ý de més estima de quantes ne sé ý de quantes
ne puga tenir població de Espanya.
Don Pedro: Sí és, per cert. ¿Això, senyor, que
que en lo temps antich arribà fins Amposta és cosa certa? Com se
sap? Que per a vuy, com veu, del castell de Amposta fins a la mar hi
ha dos lleguas.
Lúcio: Per lo que ara miram en tota aquella comarca ý per lo que veiem,
lo discurs que cada
aont se arreplegaven les armes dels reys per a fer algunes empreses,
venim a enténdrer ý crèurer que és així, que la mar arribava
als llochs que tinch dits. També així mateix veem que tota aquella vora
ahont la mar arribava, està circuïda de torres antiquíssimes, comensant
de la torre de la Ràpita fins a la torre o castell de Camarles
ý en totes estes vorerades de on se retirava, se troben per a vuy,
cavant, vestigis de assò, especialment en esos anys prop pasats, cavant
en la Granadella que és una torre fort sitiada en la mateixa
vora, que ara és lluny de la mar mitja llegua, se trobaren en lo fondo
pigines ý pilotes de mar; ý en Camp_redó, que és una altra torre també
fort que, com hé dit, està molt amunt de Amposta ý una llegua de
Tortosa, se són trobats rastres casi semblants ad aquestos. No y à
lloch de aquesta vorerada ahont no hagen trobat coses per a mostrar
esta veritat. També sabem que la armada del rey en Pere dels francesos,
per la tornada de Àfrica ý de Sicília, ý també la de l'infant Alfonso
per a conquista la illa Cerdanya, ý per lo rey en Jaume, son
pare, a qui lo papa Bonifaci la avia donada, la qual conquista se féu
a requesta ý per gran solisitut del noble en Huch, jutge d'Arborea,
vescomte de Barcelona ý lo que féu en Pere Ters per recobrar la mateixa
Cerdenya, la qual per traïció del mateix jutge d'Arborea era
rebelada, ý lo que féu lo duch de Monblanch en Martí, que aprés fonch
rey per a anar a reynar en Cicília en son fill, lo infant en Martí, ý la
reyna Maria de Sicília, sa nora, muller del dit Infant, que tots tres
com regnaren en ella, totes estes armades e estols se juntaren en lo
port Fangós, que vuy ja no és port, sí un gran estany a qui dien
lo Pantà. Ý poch menys que aquest n'í ha molts altres, que tots se
són restats de la retirada de la mar. Més avant se prova ser així perquè
de sexanta anys a esta part conexen clarament que la punta de l'Alhuet
se és allargada ves la torre de la Ràpita una gran llegua, en manera que
per temps vendrà a fer lo mateix discurs la mar ý tancar-se aquest
port de l'Alfach, que per a vuy és grandíssim. Per tot assò consideram
ý és cosa certísima que la mar, al temps que Túbal arribà a Ebro,
aplegaria a Amposta ý Camp_redó, que tot és casi una cosa.
Don Pedro: Qui haurà pogut causar això de ser-se tan allunyada la mar?
Lúcio: Lo riu tan caudalós ab les terbolines ý crescudes l'allunya cada
dia ý no pararà fer-la tostems retirar mentres lo món durarà.
Don Pedro: Jo u vull creure, ý ara me referme més en creure lo que
aveu dit que Tortosa és la primera població de Espanya ý encara que
Florián del Campo diga lo contrari.
Lúcio: Si bé mirau ý pondereu lo que sobre assò diu Florián no és contrari
al que yo hé dit, ab tot que son intent és ésser-ho per a onrrar
la sua pròpria nació, que aquestos castellans entre les altres gents les
coses que usen és aquesta una, que per honrrar-se a sí mateixos ho disimulen
ý desfresen la veritat o publiquen la mentira; lo que diu Florián
en lo llibre quart, capítol 3 és assò que aprés de haver repartides
Túbal les campanyes sues que ab ell arribaren a la Andalusia, algunes
de aquelles tornaren a visitar les primeres províncies de Espanya
per a hont primer eren pasats, ý diu més, ý així arribaren a la
província que aprés se digué Cathalunya, per hont se mostra que assí
arribà primer Túbal que en altra part de Espanya, ý si primer no és
de crèurer que en terra tan apasible ý tan fèrtil ý en una ribera tan
principal ý delitosa com aquesta de Ebro deixàs de fer població. Ý és
veritat que tanpoch Floriano diu que Túbal no fes poblacions primer
en altra part de Espanya que en la Andalusia ý Portugal, sinó que diu
que la Andalusia fonch la primera provínsia ahont de propòsit féu
poblacions.
Don Pedro: Ara està molt bé. Finalment Tortosa és fundació de Túbal,
cert ella té ben antich lo poblador, de crèurer és que no li fan mal los
quixals. Senyor, ¿aquesta ciutat és fort ý és estada gran població en
altres temps?
Lúcio: Si la considerara qual era en lo temps que no era major del que
mostra per les murades antigues encara per a vuy se troben dins de
ella mateixa, bé era cert fortíssima ý per tal la tingueren los que de ella
escrigueren en aquelles temporades, perquè estava arraserada tota una
per una part ab lo castell, que per ad aquell temps era una cosa ben
fort ý per a susara no deixa també de ésser-ó, ý per altra al llarch
té aquest gran riu, que bé es com un vall inexpugnable; però en nostres
dies que la vém tan estesa ý tan acostada a padrastres no la
tinch per fort.
Don Pedro: Com, senyor, estesa, ¿que és major ara que fonch en altre
temps?
Lúcio: Lo circuito en les murades té per a vuy major que solia, perquè
los que la poblaren aprés de la darrera conquista, com la veren tan
apropinquada en aquesta muntanya del Sitjar, que assí està davant que
com veu era lo padastre més enujós ý perillós de quants ne tenia, tingueren
per bé de rodar ý esténdrer la murada sobre la montanya, de
manera que restàs com ara està dins lo clos de la ciutat ý així com en
altre temps dien que volgué Barcelona circuí també de murada la
montanya de Monjuí ý a causa de assò té per a vuy Tortosa les murades
més esteses que solia. Les quals hé yo fetes medir ý troba
pasen de sinch mília pases. Mas ab tot no crech yo que los vehïns sien
ara més que solien ésser aprés que la estengueren ý poblà fora les muralles
velles. Si bé en lo que toca a sí és estada gran, no s'í pot dir
cosa molt certa, totavia s'í troben memòries prou calificades per a fer-nos
crèurer que és estat gran poble ý de molta reputasió il·lustre, primerament
per lo que escriu de ella Pliny, que la anomena a Tortosa
celebérrima, que a cosa poca no parexeria convenir-li bé tal epíteto,
ý també en la corònica que los genovesos escrigueren en sa materna
llengua de la conquista de Almeria ý de Tortosa, parlant com fonch
feta la partició de Tortosa, estan escrites estes formals paraules en
llengua genovesa:
al conté, e ritornò la armada en Genova col triumpho de doe populose
e magna cità"
Carlomagno, ab gran armada entrà per Ebro ý asitià a Tortosa ý no
la pugué pèndrer: és de crèurer que a Tortosa era gran o que era
fort o que tenia les dues coses. Mossèn Francés Tarafa, canonge de
Barcelona, en lo llibre que ara modernament ha fet, De origine ac rebus
gestis regum Hispaniae, descrivint lo naxement ý discurs de aquest
riu Ebro diu:
urbem praeterlabitur"
molt gran cosa és ab lo acte de la donació de la seu de así fet per lo
cathòlich rey Ildefonso de Aragó lo any
recòndit en lo archiu de dita seu que comensa així:
pater misericordiarum Deu magnus et laudabilis nimis, qui post multas
clades, post bellicas tribulaciones visitavit loca sua in tempore
oportuno et. Profecto novit universitas, qualiter Dertusensis civitas,
sedes ab antiquis temporibus regia et episcopalis, peccatis nostris
exhigentibus, a jure et dominio christianorum redacta sit in potestatem
ismaelitarum. Civitas Hispaniarum gloria, quae situ loci,
montíum altitudine, incolarum multitudine, fluminis Iberi transcursu,
quasi facta secta, in Deum vivum Dominum nostrum Jesuchristum
fornicabatur. Sed demum infusa est Spiritus Santi gratiam pectori
illustris et semper victoriasi Raimundi Berengarii comiti Barcinonae,
principis Aragonum, Marchionis Provintia. Illapsa est, et divinitas
voluntas expugnandi civitatem inexpugnabilem Dertosam. Demum
exercitis [...] multis milibus militum et peditum, civitatem obsedit, expugnavit,
et vicit. Divina ex inspirato favente clementia, capta est
Dertosa, clavis christianorum, glòria populorum, decor universae terrae;
restituta est ibi sedes antiqua. Et dedicata Dertusensis ecclesia ab
archiopiscopo Tarraconensis in honorem dominae nostrae sanctae Deu
Genitricis Virginis Mariae anno
índictione undecima, quarto Kalendas desembris".
Don Pedro: Admirables memòries són les que
Lúcio, elles són per a restar-ne honrrada la més principal ciutat
de Espanya. Demanar-vos vull, senyor, que m'oblide, ¿a què dieu
padastres?
Lúcio: A estes montanyes que estan junt de la ciutat a la part del llevant
a què diem les Bastides ý a la muntanyeta que està davant lo
torrió de la vila nova, que com sabeu estes dos muntanyes sobergueijen
a la ciutat; ý per ço en la guerra que tota Cathalunya tingué ab
lo rey don Juan, que no ha molts anys que fonch, los de Tortosa foren
forsats de edificar en les Bastides una defensa com a castell per
a fer fort aquella muntanya ý posaren en guarda de ella tres_cens hòmens
perquè lo enemich no lo ocupàs, que fonch a la veritat una saludable
diligència.
Fàbio: També fonch presa la ciutat així com així.
Lúcio: És ver, però a no ser allò, fóra presa de colp a la fúria ý tot lo
poble restara degollat, que aprés ya lo negosi pogué venir a tracte ý
així la ciutat se donà a partit sens pendre dany ninguna persona. Senyor,
assò pogue fer-se rebatent lo dan al primer lans, que si no, tot
donara al través.
Don Pedro: Com donchs no teniu conservat aqueix reparo per altra necessitat,
puix teniu provat quant importa la defensa de la ciutat?
Lúcio: Com no som ara en frontera, no pensam tenir la necessitat ab rebato,
si ab espay ve, prest serà tornada en son lloch.
Fàbio: No plaurà a Déu que la tingam ý per a susara no
que molt estam enmitg; com lo regne de València era de moros,
estaven los de Tortosa a la espona ý ab cuydado, bé que corregudes
de moros ý turells may no falten a la marina, mas no encarnen, ý a
fe que
tres fustes, ab tota la exàrsia e ab tots los turells ý catius christians
que portaven, ý en lo any
galeota ab setanta_ý_dos turells ý deslliuraren cent cinquanta catius,
ý en lo any
posant-nos a les boques de la artilleria que portava en terra
rasa ý descuberta, dins la qual mataren alguns turells ý amarraren vint_ý_un
catius christians que per a eixugar unes velles anaven cansats
en terra junt a ella, ý prengueren les velles ý dos gosos de ajuda que
lo capità portava en la fusta fent-la
poca presa. Ý en altres infinites vegades los avem pres qui quatre qui
sis qui deu turells, fent-los emboscades ý usant ab elles de molt bons
ardits de guerra. Sí, senyor, sí, a la fe no pensau que així los dexam
anar franells de l'escot.
Don Pedro: D'eixa manera també estareu fets tots a les armes.
Fàbio: Podeu crèurer senyor, això, que u estam.
Don Pedro: Recordant-me del que ara darrerament avem dit de aquell
reparo de les Bastides que per a la guerra del rey don Juan se féu, me
pren gana de saber com passà allò ý què desgràcia fonch aquella dels
cathalans tan gran, que sent tan fidelíssima gent com són ý tan inclinada
ý usada al servey de sos prínceps en tot temps, sien cayguts com
caygueren en tan mal cas de fer guerra al rey don Juan son senyor. De,
veritat que espanta assò a tots quants ho saben, que de la nació catalana
tenen notícia.
Lúcio: És un laberinto aqueix tan gran que no sé si un'altra Arianna bastaria
a treure
millor deixar-ho de tractar per ara.
Don Pedro: No sinó que ha de dir ý així ho suplich, senyor, tan encaridament
com puch que aquesta mercè me fasau, perquè yo desitje
saber-ho en infinit, y ha dies que vaig sercant qui me
may hé tingut ventura de trobar-ho. Per ço, puix poreu fer-ho tam bé
com qualsevol, que això jo u sé molt bé, no us haveu de escusar de
pèndrer aqueix treball, majorment que entre nosaltres tota cosa pot
pasar ý també que ja los de a qui poria ser interés, no viuen, ý per
ço la libertat és dilatada o ampliada per a parlar als vius, puix sia ab
veritat; totes aquestes consideracions poden mòurer e inclinar a vostra
mercè a fer-la en lo què demane.
Fàbio: Mirau, senyor, si dir-se pot sens perjuhí nostre també us suplique
yo lo mateix ý si no, a la fe que no se
és no voler la persona oyr cosa que li ha de pesar si remediar
no la pot.
Lúcio: Duptava yo o no volia deixar de dir-ho per trobar-hi alguns dels
inconvenients ý perills que, senyor, reselau, que quant al primer que
vós, senyor don Pedro haveu tocat, dich que no
la qual no deu pesar a ningú ni pesa a persones de rahó ý desapacionades
ý de les que no són tals poca cura tinch yo; ý quant al que
vos seyor Fàbio dieu, si és cosa que
nació, dich que se pot molt ben dir sens ningún perjuhí. En això no
y cal gens duptar; mas reüse-u yo perquè és matèria llarga ý vol tot
home ý que hi vinga molt descansat ý en lloch de repòs ý desocupat ý
ara és tart ý estam assí en lo pont ahont hi ha molt gran concurs de
gent ý també que avem massa garrat. Serà millor, per ço que
anem a fer colació, ý dematí en la cambra, mentres nos vestirem, puix
totavia volen que
fins que serà hora de anar a missa, que lo senyor Fàbio no y faltarà.
Fàbio: No ausades, que yo tinch gana de ohir-ó més que ningú.
Don Pedro: Que estau, senyor Lúcio en lo cert, ý així sera millor que
ne anem a fer colació ý que no
que
Col·loqui quint en lo qual se tracta de la guerra que lo Principat de Catthalunya
tingué ab lo rey don Juan, segon de aquest nom, per la capsió
ý mort del príncep don Carlos; ý mostra
ý la ocasió que tingué per a fer aquella guerra. Són interlocutors los
mateixos.
Interlocutors: Fabio, ciutadà; don Pedro, ciutadà; Lúcio, cavaller.
Fàbio: Gran silenci veig que teniu encara en aquesta cambra, ¿que no
féu compte de llevar-vos vuy? A! senyors, bon dia hajen vostres
mercès.
Don Pedro: Qui va allà? O senyor Fàbio, bese les mans de vostra mercè.
¡Com nos preneu descuidats!
Fàbio: A la fe, "la barba banyada pren la eixuta".
Lúcio: També les hy bese yo encara que no ho vulla, sus, apostar que temia
lo senyor Fàbio que sense ell no
Fàbio: No hé deixat de pensar-hi, a la veritat, perquè viu tan ganós al
senyor don Pedro anit de oir com passà assò de la guerra de Cathalunya
contra lo rey don Juan, que hé cregut no us haguera dexat
recordar un punt fins a saber-ho.
Lúcio: No us deya yo, la basca que en totes coses porta lo senyor Fàbio
no té par.
Don Pedro: Ara sia
temps. Ea, senyor Lúcio! vostra mercè nos comense aqueixa istòria
ans que altre impediment no ixca, que hà faena feta no y ha destorp,
mas ab tot ha de ser ab aquesta condició, que per assò no se ha de
dexar de dir aprés, lo què
de sos térmens, que yo crech no serà poch.
Lúcio: Això lo senyor Fàbio ý yo vos haurem de prometre que lo que
resta a dir yo crech que també ý millor ho sabrà ell que yo, perquè
són coses que aparexen a la vista ý tindrà-les ell més tractades perquè
ha residit assí més ordinàriament que yo.
Fàbio: No perdam temps en això, que tot se dirà quant sabrem si per
olvit no
Lúcio: Ara mirau senyors puix manau que yo entre en aquesta batalla
jo us vull desenganyar que no tractaré de tot lo discurs de la guerra
perquè seria un procés infinit ý molt pesat ý també perquè està ja escrita
per Lúcio Marineo ý per don Hieroni Sans, abat de Benifasà, ý
per altres ý així seria treball infructuós. Mas sols tractaré de les
causes de aquell ý del perquè los cathalans lo senyalen tant en
aquella jornada, que assò entench yo que
senyor don Pedro. Per ço, senyor, entengam-nos ý parlem clar: digau-me
si és assò lo que voleu.
Don Pedro: Això mateix és, ý no altre, perquè yo ya tinch llegit lo que
en aqueixa guerra passà ý tinch vist que los qui de ella escriuen no senten
bé dels cathalans, que a cada pas los pasen per llengua tractant-los
de deslleals, de rebeldes, de comunés, ab altres mil impropis,
que cert és cosa insoportable per a tan honrrada nació; ý així me maravelle
com poden sufrir los de Cathalunya tals llibres ý com no procuren
sien cremats tots. Ý així yo, per so desije saber lo descàrrech
que en assò per ells se pot donar per la amor ý la affició porte, com
vos hé dit, a esta nació, ý assò és lo que jo us demane.
Lúcio: Està bé, donchs, puix és, yo esper en Déu, que de esta vegada
quedareu ben satisfet del que desitjau ý creureu altra cosa del que
forsa fins a vuy haveu cregut, ý no
com ho han fet Lúcio Marineo ý altres que de esta guerra han escrit,
los quals per aplaudir ý llegotejar al rey no han duptat de infamar
aquesta nació, que al fi és tal com vós, senyor don Pedro haveu
dit, ý més voluntària ý liberal al servey de sos prínceps que quantes
n'í ha en la Europa, una tan fidelíssima nació ý tant valerosa com
és aquesta entre totes les de Espanya, ý com haveu vós senyor don
Pedro dit, més voluntària ý lliberal al servey de sos prínceps de quantes
n'í ha en la Europa. Ý pendreu plaher que si en alguna cosa os
parexerà contradir-me, ho fasau los dos com vos parega, que així poré
yo millor dir ý vosaltres enténdrer ý saber la veritat.
Don Pedro: Així serà.
Lúcio: Ara donchs oyiu, per mercè, ý perquè millor me entengau, pendré
l'aygua un poch alta. Lo rey don Joan (de qui havem de parlar
com sabeu) fonch fill del rey don Fernando primer, que succehí en los
regnes de Aragó per la mort del rey don Martí, lo qual don Juan fonch
a la veritat un gentil príncep, clementíssim, savi, piadós ý molt esforsat;
tingué dos mullers, la primera fonch dona Blanca, filla ý hereva
de don Carlos de qui tingué un fill, Carlos que fonch nomenat
príncep de Viana, hú dels més gentils ý més excel·lens prínceps que
en son temps eren en lo món, amat, desitjat, ben quist ý festejat per
tots los prínceps francesos, italians ý espanyols; ý també lo papa lo
amà en extrema manera. Fou més posat en tota noblesa, mesura, grandesa
de ànimo, sabiduria, valor ý virtut que príncep de son temps
representà, ý tingué més altes ý més complicades parts de gran ý savi
més a rey (com ho deya lo savi ý magnànim rey don Alonso, son oncle)
rey que y hagués en la terra en ser donador ý liberal; sabe tant
avantatjar-se a tots los reys, que sens tenir reynes pareixia més rey
que tots los altres reys. Fonch tant gentil dezidor ý festejador de estranjers
ý tan delicat inventor de gentileses ý festes que tot lo món
lo desitjava seguir ý servir; tot lo saber en coses de noblesa ý reals
compliments de cort relluïen tant en sa casa que a ella, com a
escola de gentilesa ý perfeta criansa, acorrien tots los hòmens de honor
ý de valor; ý tras assò fonch tan bon christià ý tan devot que fonch
reputat per sanct. La segona muller fonch dona Juana, filla de don
Frederich Enrríquez, almirant de Castilla, ý de aquesta hagué al príncep
don Ferrando de Aragó, a qui diem lo rey de Cicília, ý aprés fonch
rey de Aragó, a qui diem lo rey Cathòlic, lo més senyalat rey ý més
ben fortunat que y à hagut en la corona de Aragó.
Estant donchs lo rey don Juan absent de Navarra per la jornada
de Nàpols, que en companya ý per a valensa de son germà lo rey don
Alfonso de Aragó féu, quant de aquell regne se féu la conquista ý
també aprés, mentres que tingué lo govern de aquestos reynes per lo
mateix rey don Alonso, acomanà lo regiment de aquell regne de
Navarra a la reyna dona Juana, segona muller sua. Lo príncep don Carlos,
tenint-se per agraviat de açò, que son pare acomanàs lo regne que
per sa mare li pervenia, a la madrastra ý a ell deixàs repudiat com que
fos algun home perdut, ý com ell fos en la veritat tal com vos hé
contat, encara que en los primers anys de la juventut sua dissimulà
esta mala obra, però vingut a perfeta edat, no podent més sufrir tal
injúria, envià a suplicar al rey don Juan, son pare, que no
aixís afrontar en llevar-li lo govern del regne de Navarra que a ell
com hà hereu de la reyna dona Blanca de Navarra sa mare pertanya,
que assò era mostrar al món que en la persona sua hi avia alguna inhabilitat
e incapacitat ý que fins en aquella hora los pochs anys de la
edat sua avien pogut cobrir la sua nota de infàmia, mas que trobant-se
ja ab la edat que tenia perfeta no podia donar bona rabó al món de
aquell agravi, ý per ço, suplicava fos de sa gràcia ý mercè manar
donar-li a ell lo regiment de aquell regne, perquè cumplia així a la
honor, reputasió e autoritat sua, certificant a sa Altesa que lo estímulo
de estes coses ý no copdícia de governar lo forsaven a suplicar-lo-y.
Estes ý semblants coses féu explicar en la embayxada, dignes
de gran considerasió, que yo ara per no ser prolix dexaré de
relatar-les.
Don Pedro: Par-me a mi que tenia rahó lo príncep.
Lúcio: La major del món. Lo rey de assò no
en quant podia ý en quant se oferia mostrava disfavor molt gran al
príncep son fill, la qual cosa, no podent tollerar-la lo real ànimo del
virtuós príncep, determinàs ab la favor dels lusitans una de les dos
principals parcilitats de Navarra, ý del rey don Enrrich de Castella,
de llansar a la madrastra del govern de aquell regne; ý assò fonch en
temps que lo rey don Juan se trobava en aquestos regnes; lo qual,
sabuda la nova de assò, ab gran celeritat saltà en Navarra ab la més
gent que pogué, ý pasats alguns encontres entre pare ý fill, finalment
en una batalla restà vençut ý pres lo príncep, lo qual fonch aportat
pres al castell de Monrroig en Aragó, ý après al de Morella, en regne
de València, de hont per intervenció de molts prelats ý altres grans
senyors fonch tret ý tornat en gràcia del rey, restant fetes entre pare
ý fill sobre lo govern de Navarra certes capitulacions. Ý perquè lo
príncep pertengué que no li foren guardades ý també per tornar la reyna
al regiment del mateix regne deslliberà de tornar a la primera
renzilla en la qual li succehí no millor que en la primera, salvo que
puix no restà pres, se n'anà a Nàpols, ahont regnava lo rey, son oncle
don Alonso, que com hé dit també era rey de Aragó, del qual era coralment
amat ý en molt tingut. Ý perquè dins pochs dies aprés morí
lo dit rey don Alonso, lo príncep delliberà passar-se
Ý lo rey don Juan, son pare, per la mort de don Alonso succehí en
tots los regnes de la corona de Aragó, salvo que en lo de Nàpols restà
rey don Ferrando, fill natural del rey don Alonso. Ý perquè todavia
durava en lo rey don Juan la còlera contra lo príncep, tingué per bé
de estar-se allà en Cicília, ahont li foren fetes grans corteses ý festeigs
per los cicilians.
Don Pedro: Desatinat me teniu, senyor Lúcio ab lo que contau, ý de
veritat no puch yo compèndrer com això pogué ser, perquè vos nos
dieu per una part que lo rey don Juan fonch un príncep savi clementíssim
ý molt piadós, ý per altra part nos teniu mostrat tants ý tals
cumpliments ý perfeccions del príncep don Carlos, que par no
dir més de un home, si bé que, per a dir-vos la veritat, yo tinch resel
no us hau allargat de la brida en aqueixes llahors, ý tras tot assò nos
dieu que lo rey don Juan perseguia ab tanta porfia al fill ý a tal
fill ý per cosa tan injusta ý derrahonable; yo so, com hé dit, no u puch
enténdrer, que si lo rey era savi, no u avia de comensà inclement, ý
piadós, no perseverar.
Lúcio: Lo que yo tinch dit del príncep no m'ó hé trobat yo, ell està tot
escrit en la Corònica de Aragó feta per don frare Gualberte Fabricio
de Vagat, de la ordre de Sant Bernat, de qui ja us tinch feta menció
ý està en la vida del rey don Jaume Segon, lo qual frare concorregué
en lo temps del príncep don Carlos ý féu aquella crònica per instància
ý ab despeses dels diputats del regne de Aragó, ab gran solisitut
ý treball. En lo demés que diuen del rey, també
parer, mas todavia passà lo negosi com jo l'hé contat.
Fàbio: Per ventura lo príncep encara que fos tal com nos té dit lo senyor
Lúcio devia ser massa jove per a governar ý ja veu què pestilència
és tan gran quant los regnes vénen a mans de hòmens masa jóvens.
Lúcio: Com massa jove? que no, senyor, a la fe, ans bé era de molt còmoda
edat, que a esta ora ja passava los trenta-tres anys ý ab tan gentil
juhí de home com altre fos en son temps.
Don Pedro: Sus, des de ara donchs apostaré de acertar: sí així és que tal
edat tingué ja lo príncep ¿de ahont venia ý com se sustentava la
colera en lo rey.
Fàbio: De ahont, senyor, per vostra vida?
Don Pedro: Dels concells ý renyna de capsal de la regina dona Juana, que
a la fe, era una madrastra.
Lúcio: Vós donau en mitg del fitó, que això és ý no altre.
Fàbio: Què la y movia, a la reyna, a fer tan mala obra?
Lúcio: Primerament que com és dit, era madrastra, segonament que tenia
ja fill ell del rey son marit, que fonch lo príncep don Ferrando, ý desijava
sobremanera que aquest regnàs aprés de son marit ý açò no podrà
ser vivint lo don Carlos, perquè era primogènit, ý d'esta ambició
ý ràbia que tenia que regnàs son fill, urdia contra lo innocent príncep
don Carlos tot lo mal que podia ý perseverà en assò fins arribar lo
negosi en lo punt que ohireu.
Don Pedro: Vostra mercè passe avant per afelà
nos plau lo que ohïm.
Lúcio: Lo Principat de Cattalunya, en qui estava la potència ý forsa principal
de la corona, dolent-se de cor del que vehia passar entre los
prínceps que la hú de ells era ja la hora son rey ý l'altre avia de ésser-ho
aprés, deslliberà posar-se en ben avenir-los ý per a d'açò féu una
solemne embayxada al rey suplicant-lo en efecte que fos servit de
perdonar al príncep ý cobrar ý reconciliar aquell en lo amor ý gràcia
sua. Lo rey, en assò, per complàurer a cathalans consentí volenter
ý així perdonà al príncep tot lo passat ý als cathalans prometé ab gran
solemnitat que de allí avant ell tindria ý tractaria al príncep son fill
ab lo amor de pare ý guardaria ý reputaria sa persona ý sa honor ý
auctoritat com la sua pròpria. Fet tot assò ab lo cumpliment apuntat,
lo Principat trameté a despeses pròpries set galeres a Cicília ahont
encara estava lo príncep per fer-li saber lo consertat ý per a supplicar-lo
volgués venir assí a Cathalunya. Lo príncep, encara que tostemps
tenia per suspitosa a la reyna sa madrastra, però per asegurar-lo tant
los embaixadors catalans per part de tot lo Principat, fonch content
de venir com de fet vingué ab aquelles set galeres a Barcelona.
Don Pedro: Molt me és a mi nou lo que contau, senyor Lúcio. Yo hé llegit,
com ja tinch dit, tot lo discurs de aqueixa guerra en Lúcio Marineo
però no diu res de això que vós dieu ara, ço és que los cathalans
se atravessasen en aqueixes differènsies, ni que lo rey los donàs paraula
de res, ni menys que ells portasen lo príncep assí a Cathalunya.
Lúcio: Així és veritat, que no
malícia ý ruïndat sua ý vellaqueria, que ja per a més carregar als cathalans
ý descarregar al rey, no volgué escríurer res del que en lo
negosi se era tractat ni res del que ja abans avien pasat; senyaladament
volgué callar la tramesa que los cathalans feren de les set
galeres per a portar lo príncep a despeses pròpries perquè no conjecturaren
los venidors que per allò avien tingut alguna causa de
justa quexa, per tanta gana que tenia de dexar carregats los cathalans,
ý encara ha gosat dir sens mas vergonya que lo príncep des
de allà de Cicília féu embaixada al rey, son pare, per a demanar-li
perdó ý que, encontinent que la tingué, tornà en Cathalunya acompanyat
de molts cisilians sens voler fer memòria, com hé dit, que cathalans
fosen anats a portar-lo ni que cathalans ninguns vinguesen ab ell, essent
lo contrari tan notori que no y ha qui u ignore; ni tanpoch en
quant escriu diu res en quant escriu en rahó de les reals parts ý admirable
condició del príncep ý tot perquè en poch ni en molt no
restàs en los cathalans la culpa que ell lo carrega allehujada ý així per
ço poden ben acabar de entendre la malícia ý danyada intenció que
aquell Marineo, hom insular, tingué en lo escriure, volent callar tan
notòrias veritats. ¿Has de crèurer ningú que avia de fiar-se lo príncep
així tan lleugerament ý tant sens més del rey, com ell diu, tenint
ja tan provades les trampes ý danyats propòsits de la reyna? Esent
veritat que ab tot lo que los cathalans lo aseguraren, los quals en
aquell temps estaven en reputasió ý opinió de altres romans per a en
tota la Europa, no s'í volia fiar, com ja hé dit, ni s'í fiara sinó ab la
sobrada importunació dels embaixadors ý molta confiansa que tingué
de l'arrimo ý valor de cathalans ý aquest fonch lo punt subastancial ý
lo estímulo major que als cathalans aprés mogué a fer lo que feren,
considerant que per aquella confiansa se era determinat de venir lo príncep
y avia patit.
Don Pedro: Gran rahó tenia de notificar-se; de mi os sé dir que may m'í
fiara ý també hos dich que los cathalans se posaren en molt gran laberinto
ý no sé yo com no miraren millor lo que feren, essent com són
tan savis ý tan reposats ý recatats en sos actes.
Lúcio: Ý per no mirar-í prou los vingué aprés desobre tanta calamitat ý
desventura, que restà perduda casi la mitat de Catthalunya, perquè
puix ja foren en lo fanch, delliberaren a la fe de calsigar-lo ab molt
gran valor ý esfors.
Fàbio: Qui no avia de fiar de son rey, majorment en promeses fetes per
a benefici de son fill?
Don Pedro: Qui tenia vists ý considerats los intents ý trampes de la
madrastra.
Lúcio: Finalment com hé dit, lo príncep arribà assí en Catthalunya
ý besà les mans al rey son pare, humilià
sa madrastra. Feren-se per esta venguda grandíssimes festes ý alegries
ý mudaren-se en aquella hora totes les coses en tal forma que
parexia que no y avia de haver del pasat ja més memòria. La reyna,
emperò, que per a fer reynar son fill rabiava, no tenint-se gens per
contenta del que venya, si bé que u disimulava fort, tingué forma de
donar a enténdrer al rey que lo príncep tenia concert fet per a
matar-lo.
Don Pedro: Jesús! És posible que de tal infàmia notasen a una persona
tan santa ý tan bona com vos hevem dit que era lo príncep? Ý lo
rey vingué en crèurer tal cosa?
Lúcio: Lo rey ho cregué ý promptament manà pèndrer al príncep que leshores
era en Lleyda, ahont lo rey tenia corts als cathalans ý féu-los portar
pres a l'Alfageria en Çaragoça ý allí fonch detingut molt estret.
Don Pedro: Què faria ý qual estaria en aquella hora Cathalunya, vehent-se
tan afrontada, ab la paraula rompuda, ý al príncep, que tan carament
amava, pres ý tan mal tractat, ý en aquell temps que de tan poblada se
obria com una magrana?
Lúcio: Ja podeu pensar qual restaria la cort que en Lleyda estava ajuntada.
Per una part envià tres embaixadors que al rey suplicasen per
la llibertat del príncep ý per altra elegí vint_ý_set persones dels tres
estaments, a les quals donà pleníssim poder per a tractar, deslliberar,
suplicar, fer ý gastar tot lo que fos mester per a la deslliurasió del
príncep, manant ý provehint que, encontinent, les dites persones elegides
se n'anassen a Barcelona ý dins la casa de la Diputació se ajuntasen
ý allí, representant tot lo Principat, provehïssen en tot lo necessari.
Les quals, aprés de ajustades allà, deslliberassen trametre nous
embaixadors, ý així elegiren dotze persones que, ajustades ab les tres
de la cort de Lleyda, feren quinze, les quals totes juntes suplicaren al
rey per la mateixa llibertat ý feren-li quexa de la paraula rompuda;
respon que no
ý vint_ý_ set persones, que li envien quoranta_ý_sinch embayxadors mas
avant, de forma que per tots foren sexanta. Ni per aqueixes tampoch
lo rey ne fa res, ans bé prengué sospita que los embaixadors
venien ab propòsit de pendre
ý a peu ja que
anà fins a Fraga ý aprés de allí a Çaragoça.
Don Pedro: Què desbarat tan gran ý ab quanta confusió restarien los embayxadors
ý la cort que allí estava ajuntada!
Lúcio: Jamay fonch vista cosa més terrible ni més miserable: anaven
totes les gens per les carreres atònites, confuses, desatinades, mirant-se
los uns als altres, sens saber-se donar remey ni concell.
Don Pedro: A la fi ¿en què
Lúcio: Lo Principat de Cattalunya, vehent ja clarament que lo rey don
Juan no sols atapava mas que apartava las orelles a tan justes pregàries,
que ja per via de paraules no tenia remey lo negosi, desliberà remediar-ho
per via de obres ý així, ajustà de prest un poderós exèrcit, ý
fent capità general de aquell al comte de Mòdica, manà que encontinent
marchàs a la volta de ahont era pres lo príncep per a deslliurar-lo
a forsa de armes. Entès açò per lo rey, recelant-se de majors inconvenients,
provehí encontinent que lo príncep fos deslliurat ý així,
fou fet ý no contents encara de assò, los catalans volgueren que lo
príncep tingués en Cattalunya lo govern ý mando pleníssim en tal forma
que al rey sols quedàs lo nom de senyor; los fets ý la fidelitat se
donàs tota al príncep, per a seguritat de la qual cosa fonch feta una
solemne capitulació entre lo rey ý Principat. Açò conclòs ý asentat
tant en favor de cathalans, entrà lo príncep en Cattalunya ý aprés en
Barcelona ab gran triümfo ý alegria de tots ý de allí avant governà
com a soberà senyor sens contradicció alguna.
Don Pedro: ¡O, com acabà gloriosament lo negosi los cathalans! Dignes
foren per cert de molt gran llahor; no
temps són estats hòmens de gran fet ý de gran punt ý molt zelosos
de la honrra pròpria. Donchs, senyor, com aprés se tornà a desbaratar
lo relloge?
Lúcio: Jo us ho diré. Fet tot assò ý arribada la cosa en los térmens que
haveu ohït, la reyna, que a la veritat era una princesa de gran coratge
ý molt apasionada, obstinada ya en son mal propòsit, no contenta
del que veya, desijosa de arribar a son obtat, que era fer reynar
a son fill don Ferrando aprés de son marit, ý açò com ja hé dit
no podia ser vivint lo don Carlos, determinà
de fer matar al príncep don Carlos ý així de fet li féu donar matzines,
de les quals dins tres dies morí.
Don Pedro: ¡O gran crueltat, o inica obra, o pestilencial ambició, o rabiosa
copdícia de regnar que a tots los mortals transtorna ý sega! No
fera un Neró, no un Cil·la, no un Herodes, no un Púncio, no un
don Sancho Quart, ni un don Pedro Cruel, reys de Castella, tan gran
crueltat ni tan excorable maldat! Bé sé yo que dona Leonor, muller
segona del rey don Alonso, que conquistà a Cerdenya per voler fer
senyor de molt gran part del regne de València a son fill don Ferrando,
marqués que fonch de assí de Tortosa en perjuhí de don Pedro primogènit
del rey, fill de la primera muller, posà en condició ý perill
de perdre
cosa tan maligna ni tan endiablada.
Fàbio: Per ventura, senyor Lúcio alleven això a la reyna dona Juana los
que foren afectats al príncep don Carlos; e que no fan a crèurer totes
les coses ý així de llauger: ¿no sabeu què diu lo refran "que a mal ý
a bé totom hi afig"?
Lúcio: Yo no m'í trobí testimoni de vista; yo no
que hé oÿt ý aquesta és, la pública veu ý fama per tot lo món generalment
creguda. A mi me recorde encara un principi de unas cobles
que per aquell acte se cantaren leshores ý molts anys aprés per tota
la terra, que diu:
murta"
les metzines ab aquella aygua de murta. No faltà qui digué que
ab altre modo se li donaren, però a comsevulla tot lo món concorda
que se li donaren molt gentilment. Lo que
procés és que la ànima del príncep pochs dies aprés que fonch fora del
cos, anà moltes nits per Barcelona cridant a veu plena ý publicant que
la reyna la madrastra lo avia fer morir ab metzines ý de assò fehya
grans quexas, com que demanava vengansa.
Don Pedro: Seria això algun fantasma o cosa fingida.
Lúcio: No sé això, però sé assó, que tota Cathalunya ho cregué ý tingué
per cosa molt certa, ý així se determina posar en armes contra lo rey
ý reyna, publicant-los per enemichs capitals de la cosa pública ab solemne
crida per la ciutat de Barcelona ý aprés per tota Cathalunya.
Don Pedro: Cosa brava ý molt terrible fonch aqueixa, ý ¿què motius
prengueren?
Lúcio: Los motius que ells posaren en la crida jo no
mogué per a obrir la guerra són aquestos. Primerament perquè lo rey
los avia trencat la fe ý paraula que donat los avia, ço és que guardaria
e faria guardar la persona e honor del príncep com la sua pròpria, e
assò fonch quant lo Principat de Cattalunya envià les set galeres per
a portar-lo e lo rey contravenint al promés, féu-lo pèndrer en Lleyda
com és dit. Segonament, perquè contra les Constitucions, ja que todavia
li avia plascut pendre
ne féu tràurer a don Juan de Beamunt, prior de Navarra, ý a Gomes
de Funs, qui foren presos juntament ab lo príncep. La tercera perquè
rompé als cathalans les capitulacions promeses ý jurades sobre estes
diferènsies, senyaladament que avent promès ý jurat lo rey en aquelles
capitulacions entre altres coses que no entraria en Cattalunya sinó
que per lo Principat fos demanat, no duptà de entrar en ella, per la
qual cosa encontinent fou ab veu de pública crida publicat que fos
tingut per persona privada ý enemich de la cosa pública. La quarta e
última ý més principal que totes, que no duptà de llevar la vida al príncep,
llur senyor.
Don Pedro: Prou són aqueixos punts calificats, però los primers ¿no
eren ja de coses passades sobre les quals se era venguda a fer entre
les parts concòrdia ý fonch quant se deslliurà als cathalans lo príncep
e se li donà absolutament lo mando ý senyoria de tota Cathalunya?
donchs, ¿per què després se avien de fer motius de coses que ja no
tenien subsistència?
Lúcio: La veritat és que eren ja, com dieu, coses passades, però vós també
sabeu que encara que los mous que un home té comesos té perdonats
ý remesos, si aprés emperò de nou ne perpetra de altres, los que ja
són perdonats als que perpetra de nou se acumulen, ý de aquells se té
consideració ý agreujen lo delicte de nou comès, ý per aquesta rahó
volgueren ý pogueren ajustar a la tan iniqua obra darrera les primeres
que ja contra los cathalans se eren comeses. Donchs, ¿par-vos a vós,
senyor, que foren aquestes justes rahons per a pèndrer les armes?
Don Pedro: Yo hé ohït dir ad alguns cavallers valencians ý també catalans
que lo que
però lo que feren després que fonch mort, que fonch molt voluntari.
Lúcio: En necessitat me posau, senyor don Pedro, ab lo que dieu de
adresar-me en la sella ý de aprimar la ploma per a respòndrer ad això
ý per a desfer la opinió dels que dien això, que ja sé que no falta qui
u diu ý primerament dich així: que o los que diuen això crehen que
los cathalans se atravessaren en aquelles diferènsies que foren entre
lo rey ý lo príncep ý que
o no. Si dien que sí, en ninguna manera pot ser la sua rahó bona, perquè
és cosa clara ý cert que si pogueren bonament demanar la injúria
per la capsió del príncep, contra lo promès, feta, molt millor ý major
rahó tingueren de posar-se a demanar-la per rahó de la mort del mateix
príncep, perquè lo dany era major ý la injúria major; ý si no
crehen que s'í atravesaren ni que
príncep, dich que ni en la primera vegada ni en la segona no tingueren
rahó ni causa de posar-se los cathalans en res de allò que
Si no, digau-me, per vostra vida ¿a què propòsit ha de encarregar-se
lo Principat sobre lo que lo rey vol fer ý fa sobre son fill? Molt voluntària
seria semblant diligència. Bé pot ý deu suplicar-lo ab suma
instància per a en benefici del fill; però que si lo rey no vol fer
res, presumia lo regne de fer-lo-y fer per forsa, assò no té lloch ni
comport en manera alguna, majorment que Catthalunya no és tota la
corona, ni tanpoch és cap de la corona per haver-se de carregar sobre
les espalles una càrrega tan pesada ý tan de recelar ý tembre. Així que
si los cathalans no s'atravessaren en res ni paraula los fou donada de
res, tam poca rabó tingueren en lo que féu per la capció del príncep
com en lo que feren per la mort del mateix príncep; però si ells se
atravesaren en assò ý paraula los ne fou donada, dich que pogueren
molt ben fer ý eren obligats ha fer lo que en la capsió, ý per lo semblant
pogueren fer ý fou lo que feren per la mort. Ý la mateixa llahor
ý honor que
als corns de la lluna per lo que feren per la capsió, merexqueren per
lo que feren per la mort ý encara major ý si no, per ninguna la
meresqueren.
Ý així resta per de ninguna valor ý forsa la rahó de aqueixos cavallers
que us han dit això, senyor don Pedro, mas és cosa certa ý molt
nottòria que los cathalans se atravessaren en aquelles diferènsies ý que
per la intervenció d'ells restaren concertats ý avenguts lo rey ý lo príncep.
Ý per esta rahó ý causa se posaren ý pogueren posar-se en la
primera diligència ý com aprés los fonch nottòria la manera de
com feren morir lo príncep, que com hé dit foren metzines, se pogueren
posar en la segona ý fonch tot molt ben fet. Ý dich més, que
ponderant bé la prudència, experiència ý maturitat de la nació cathalana
de què solen tostemps usar en totes ses coses, ý tras assò la innata
fidelitat hi à acerca de sos reys ý senyors per tan ja memorables actes
provada ý sabuda ý per los mateixos reys tan ubertament confesada
en tot temps, ha de forsar-se qualsevol persona de bon juhí a creure
que
deu haver més que replicar ni postilar ni contradir.
Don Pedro: Està bé tot, però en aqueixa mort, segons lo que, senyor, nos
teniu dit, no y tingué culpa lo rey, que la reyna la faria si totavia estau
en crèurer lo que
Lúcio: Estich en crèurer assò: que si ell morí de metzines fonch principalment
per indústria de sa madrastra la reyna, tacito consensu del
rey per les causes apuntadas ý perquè tal fou la pública veu ý fama
ý encara per major corroborasió de açò, quant a la madrastra hé ohït
dir yo a una senyora molt reverent ý molt principal persona, la qual
no vull yo ara nomenar, que unes beates tingudes per molt santes dones
qui foren lo principi del monestir de Hyserusalem de Barcelona,
dexaren dit a les primeres religioses de aquella casa, ý de aquelles
ha derivat després en les que vuy viuen allí, que havien agut revelació
com la reyna dona Juana no estava en via de salvació, que essent
així parexeria mostrar-se que la tal pena se meritava per la tal obra
ý ella mateixa mostrà prou que avia de fer això per lo que dix poch
ans que finàs remordent la sua pròpria consciència.
Don Pedro: Ý què dix per vostra vida?
Lúcio: Jo us diré: tenint a son fill lo príncep don Ferrando per la mà li
digué
triste me voy ý no sé si para penar".
Fàbio: Estranya cosa és aqueixa ý ¿és posible que així sia?
Lúcio: Dich que així me fonch dit ý
Fàbio: ¿Com se volgueren o per què
de tal cosa?
Lúcio: Perquè aquesta reyna principià aquella casa de Hierusalem a instància
d'elles, ý per manament de la reyna se féu la iglésia que vuy hi
és encara, que a la veritat és prou sotil ý mostra poch ser obra de
reyna ý per ço foren elles tan curioses de voler saber lo succés ý fi
de la reyna. Ý en lo que dieu que lo rey no creu que tingués culpa en
tan péssima obra, també m'ó voldria crèurer yo, perquè un príncep tan
singular com fonch lo rey Juan, mal se pot crèurer que avia de cabre
en cosa tan fea, mas tingué-la molt gran en assò, que no
de la mort casi pesar ningú ni
volgué donar descàrrech als cathalans del que públicament contra la
reyna ý encara contra ell se deya ý
en certes coses que contra la reyna demanaven, ans bé mostrà
en sos actes plàurer-li tot lo fet, per tot lo qual se hagué de crèurer que
també lo rey sabé en la mort del príncep o que tàcitament hi consentí,
com és dit. Ý per ço se hagué de fer determinació de obrir la
guerra contra ell per la reyna, la qual durà deu anys, ab grandíssimes
mortaldats de hòmens ý derrochs de castells ý roïnes de viles ý finalment
arribà esta furiosa guerra a crèixer tant que deixà despoblada casi
la mitat de Cattalunya.
Don Pedro: A comsevulla os dich que és forta cosa llevar la obediència
al rey ý ja és més fort fer-li guerra huberta. Yo crech que may s'és
vist tal.
Lúcio: Més fort cosa és trencar la fe promesa en acte tan senyalat matant
la persona de son propri rey, que a la veritat ya lo príncep don Carlos
era senyor de Catthalunya ab tot effecte, que son pare com ja tinch
dit, no
que ja als cathalans no sols los féu lícit tornar per la honor sua pròpria
per rahó de la fe ý paraula rompuda, perquè
fides frangantur eidem"
ho era ja lo príncep. Ý al que dieu que no s'és vist may semblant cosa,
anau-ne molt enganyat ý mostrau bé que ho haveu llegit poch o teniu
mala memòria, encara que traure inconvenients no és soltar la qüestió.
Todavia os diré alguns exemples de coses semblants perquè conegau
que ja és estat ý no tingut per mal ny per il·lícit com vos dieu ý creu
quant ab rahó ý justícia se és fet. A Tarquino, rey de Roma, la obediència
ý lo regne per a
crudelíssima li feren fins a portar-lo a total ruyna ý perdició; ý no perquè
hagués ofès a tota Roma, com assí avien ofés a tota Catthalunya,
sinó a una persona particular de aquella, ý no avia fet lo rey la ofenza,
sinó un fill seu que seria semblant a nostre cas, si todavia és així que
sola la reyna sabé en la crueldat; donchs los romans per ço no sols
no són tinguts per traÿdors ni rebeldes, mas són tinguts per molt
honrrats ý valerosos, com a la veritat ho foren aquells ý aprés mereixqueren
ésser-ho tots sos descendents. Ý dins nostre Espanya, al rey
don Alonso de Castella, desè de aquell nom, també li fonch llevat lo
regne ý contra ell uberta guerra per los castellans, essent lo més savi,
lo més lliberal ý magnànim príncep de quants leshores eren en lo
món, tant que per a vuy los castellans lo nomenen don Alonso el Sabio:
dich ad aquell li llevaren, ja dich, tot lo regne, que no li restà
sinó Civilla ý morí desheretat. Que al rey don Juan, encara que los
cathalans li feren vèurer la cara del llop ý aprés provar la fortalesa ý
la agudeza de les dens, a la fe ja
entre ells molt amat ý morí molt plorat.
Fàbio: No està mal aqueix exemple per a refrenar la llengua maliciosa
dels castellans ý matraca que sobre assò de la guerra del rey don Juan
nos donen.
Lúcio: O, senyor, que seria nunca acabar si tot lo contengut de coses
semblants entre los castellans ý sos reys se volgués contar; ¿no sabeu
lo que dix don Juan de Lanuça, cavaller aragonès, que fonch molts
anys virrey de Aragó?
Fàbio: No sé yo.
Lúcio: Estant allà en Castella en la taula de un senyor, dix a son propòsit
sobre certes diferènsies que ab un cavaller castellà portava tenint
un tros de pa en la mà:
leales de Castilla ý a todos los traidores de Aragón."LT
Fàbio: Notable ý valerós parlar fonch aqueix.
Lúcio: També poreu dir verdader.
Don Pedro: Ý don Pedro lo Cruel, rey de Castilla, hé llegit yo que estant
prop de Oriola, ab un poderós exèrcit contra lo rey en Pere
Tercer de Aragó, que també tenia altre exèrcit allí contra lo de Castella
ý volent induhir alguns capitans castellans a son rey a que donàs
la batalla, dix lo rey tenint un pa que de un fadrinet avia pres en
la sua mà:
tiene consigo ý los avía por mis vasallos como el los ha sin miedo alguno,
pelearia contra todos vosotros ý con toda Castilla"
en hora que ya sopava tornasen a importunar-lo que en lo endemà
avia de donar la batalla, tornà altra volta a dir:
digohos que con este pedazo de pan artaría a todos los leales
de Castilla."
Lúcio: Així és veritat que jo u hé llegit també. Més avant, al rey Segismundo
de Ungria, que aprés fonch emperador ¿ni li fonch llevat
lo regne per sos vasalls ý declarada la guerra contra ell per faltar-los
en certes coses lo promés? Ý ja molts anys abans, en temps de l'emperador
Enrrich Tercer los mateixos úngaros llevaren lo regne al rey
Pere, son natural senyor, per tractar-los mal ý rompre sos privilegis.
A l'emperador Federich tercer de aquell nom, besavi de l'emperador
don Carlos Quint, rey ý senyor nostre, ¿no se li alsaren los vasalls del
ducat de Àustria ý contra ell també obriren guerra cruel, asitiant-lo
en una ciutat sua ab tanta porfia com si fora de ells un cruel enemich?
Ý no per més de perquè no volia donar llibertat al rey Ladislao
de Ungria ý Boèmia, que en son poder tenia; pretenia que els
faltava a la paraula que sobre la llibertat de aquell príncep los havie
donada, que seria molt semblant al cas nostre. Molts altres exemples
hos poria, senyors, portar que farien al propòsit que per no donar-vos
pena dexaré de dir-los, parexent-me que aquestos sobren. Creheu-me
que és fort cosa sufrir injúria una persona honrrada, quant més ho
serà sufrir-la tot un regne, com ho diu lo marquès Ícnyigo López de
Mendoza ý molt bé:
como libraren sus estados"
rey don Juan ja que la pau fonch consertada sobre estes diferènsies ý
marós entre la vint_ý_setena que dins Barcelona representava tot
lo Principat de Cattalunya com hé dit, ý la mateixa ciutat de Barcelona,
de una part, ý lo rey don Juan, de part altra, que ja la reyna
dona Juana era morta, que no permeté Déu ves complit son desig per
tant il·lícita forma procurat, tractant ý altercant sobre què motius se
posarien en lo acte de la General Concòrdia sobre lo perquè aquesta
furiosa ý porfiada guerra se era condensada ý moguda —la qual com
hé dit durà deu anys— ý volent los del rey que digués que la infidelitat
e inconsiderada fúria del Principat ho havia causat, e los
del Principat que no, sinó la falta de fe ý trencament de paraula del
rey, respongué lo justificat rey don Juan:
otro, mas dígase que se movió por pecados de todos."
Don Pedro: O, bona conclusió, per sert, digna de ser exida de boca real.
De manera, senyor, que en això parà aqueixa guerra.
Lúcio: A la fe en assò, ý lo rey considerant que per mal concell ý haver
volgut fer los negosis ab violència ý demasias era passat per tant grans
treballs ý fatigues, tractà de allí avant als catalans ab tant amor ý respecte
ý cortesia que no parexia entre ells rey sinó companyó e igual
a ells. Ý de assò vingué que se li tornaren aficionar en tanta manera
que, en la guerra que tantost aprés sobrevingué al rey contra los francesos
per lo condat de Roselló, féu lo Principat ý tots los particulars
de aquell tant esfors ý mostra de sí que, a pesar dels francesos, socorregueren
al rey, que dins Perpinyà estava asitiat per ells, fent retirar
los enemichs fins a Narbona. Mirau quant pot fer ý quant fa més
un príncep ab sos vasalls tractant-los ab amor que no ab rigor.
Don Pedro: És molt gran veritat, majorment quant són verdaders hòmens
los vassalls, com ho són en general los espanyols ý per tals tinguts. Ý
mostrau bé aquell graciós parlar del valerós e magnànim emperador
Maximiliano, que dehia com per un donayre:
rex Galiae, rex Asinórum, rex Hispaniac, rex hominum, nos
vero rex regum, sed non dominus dominatium",
espanyols tenia per hòmens.
Fàbio: Acutísim ý graciós sentir fonch aqueix, per ma vida.
Lúcio: Ell estava en lo cert ý per ço, creheu-me senyors, que fan a tractar
com hà hòmens si volen servir-se los prínceps de ells com de hòmens.
No sé si hauré ben conclòs mon propòsit ý si vostres mercés
estaran ben satisfets de la promesa mia. Sé almenys assò, que seré
estat masa prolix ý per ço pesat ý enujós.
Don Pedro: No, ab tota veritat, ans me pesa a mi com ja à acabat, que
molt me deleitava en oir-lo ý és molt gran lo plaher que hé pres en
saber que així sia passat aqueix negosi per la honrra de la nació cathalana,
ý tinch per averiguat ý per bo lo descàrrech que haveu, senyor,
donat dels cathalans ý va molt de altre manera la cosa de com yo
pensava.
Fàbio: Lo mateix vos dich que, cert, fins ara, yo tostemps hé cregut que
de aqueixa guerra no podien donar los de Cathalunya la dexada que
per la honor nostra convenia ý ara tinch entès que podem complidament
anar ab los ulls alts ahont se vulla, que no és poca alegria e contentament
lo que de assò a tots deu cabre.
Lúcio: A la fe que és així, ý creheu-me altra vegada que lo rey ha de ser
rey ý no tirà, que lo nom de rey a
ý lo regiment ha de ser ab regla dreta, que tot és una mateixa
virtut de vocable ý ha de guardar lo que promet també, ý aíxí Aristòtil
entre altres concells ý avisos que donà al rey Alexandre molt saludables
li diu:
Juan fonch un gentil príncep o fos per induccions de malignes persones
o per altres causes, no dexà de donar ell lo principi ad aquelles
desgràsies quant féu aquella demasia al príncep don Carlos son fill
en no donar-li lo regiment de Navarra, com era de rahó ý de justícia,
ý de aquella sement vingué hà nàxer tota aquella sisanya ý tot lo mal
que aprés succehí,
com sabeu
ja veu de quanta importància fonch lo trencar de la paraula en la
presa del príncep feta en Lleyda, Més avant traure
ell ý als que foren presos ab ell contra constitucions ý privilegis, lo
rompé també les capitulacions fetes entrant lo rey en Cattalunya contra
lo promès ý jurat, ý finalment lo llevara-li aprés al príncep ab tan
leja forma la vida. Son cosés aquestes molt terribles, espantoses e
inconportables.
Fàbio: Si són, cert, ý may tal yo avia ohït ni cregut.
Lúcio: E aquí, senyor Fàbio, si en esta terra os donàveu a legir, los que
són hòmens honrrats, sabríeu primerament com ja us tinch dit, millor
qui són ý entendríeu estes ý altres semblants coses dignes de memòria,
que hos deleytarien ý aprofitarien; per ço de assí avant obriu los ulls
ý llegiu tostemps que pugau, que no danya a res lo saber lo succés de
les coses pasades, ans aprofite molt bé ý fa que los que no les ignoren
són casi profetes de les per venir.
Don Pedro: Tot està mot bén dit ý ja en assò no y à més que saber ni
replicar, salvo que voldria tenir un desengany per a reposar-me en
crèurer que lo que és dit per vós, senyor, en assò, va sens pasió ni
affectió.
Lúcio: Ý què tal, per vostra vida?
Don Pedro: Voldria que
llinatge que en aquella temporada se trobà, seguí al rey o al regne?
Lúcio: Ja sé ahont tirau, vós me voleu confessar: puix haveu de saber
que seguí lo rey ý era mon avi. La causa fou aquesta que era ell nebot
de don Lluís Despuig, maestre de Montesa, aquell tan gran privat del
rey don Alonso, de qui tan particular memòria fa Panormita en lo
llibre De dictis et lactis, lo qual fonch, com ý crech que hauríeu
vós, senyor don Pedro, ohït en vostra València, tan senyalat home ý
tan singular, que deixà renom de bon mestre, ý aixís lo anomenen encara
per vuy en tot lo Maestrat de Montesa; ý aquest mestre don Lluís
acomanà la fortalesa de Paníscula, que aleshores estava per la religió
de Montesa ad aquell mon avi, lo qual per aquella causa hagué de
residir en aquella concurrència de guerra allà a servey del rey, perquè
lo maestre, com haureu tots entès, seguí ý serví al rey en persona ý
casa singularíssimament ý fonch capità general de la reyna dona Juana
ý del príncep don Ferrando quant los assitià lo comte de Pallàs com
a capità general de tota Cathalunya en Gerona, ahont ell mostrà molt
clarament lo valor de sa persona quant los enemichs entraren en la
torre de la iglésia major, en la qual estava retirada la reyna, per una
mina que avien feta, fent-los retirar ab gran esfors per la mina avant,
dexant-ne morts molts de aquells; ý també en la presa del castell de
Amposta fonch ell lo primer qui a forsa de armes entrà en lo castell,
perquè cregau, senyor, que va tot sens pasió ý que l'interès del
defensar causa pròpria no m'ha fet dir lo que hé dit, sinó lo trobar
que pasà així lo negosi ab real veritat.
Don Pedro: Par-me que
Lúcio: No, senyor, sinó don Lluís; bé n'í ha agut de altre que
don Bernat ý fonch nebot del primer, que encara lo hé alcansat ý conegut,
també notable persona a qui lo rey Cathòlic trameté per embaixador
al papa, en lo qual càrrech ell se senyalà hi es mostrà persona
molt principal, molt sàvia ý de valor.
Don Pedro: Ara està bé tot; yo crech, que, lo que haveu dit va sens
la affecció ý pasió que yo reselava, puix aquell vostre avi no s'aderí
al regne, ab tot que sense això hos tinch yo per persona tan justificada
que no crech que propis interesos vos farien parlar apasionadament ni
contra veritat; todavia està així més asegurat lo negosi ý perquè me
ha vingut ara a la memòria una altra cosa sobre assò, que yo desitje
no menys saber-la que qualsevol de les altres, me haveu, senyor, de
fer mercè de dir-la ý ab ella acabarem esta plàtica ý anar-nos hem hà
dinar, que de missa per ara no
Ý és si seguiren tots los cathalans unànimes la empresa contra
lo rey o s'í adherí ab ell alguna part del regne.
Lúcio: Tots unànimes, a la fe, seguiren la empresa així en lo determinat
com en lo obrar, salvos sis o set persones principals que per sos respectes
allà se volgueren oblidar de la honor de la pàtria. Los altres,
emperò, so és los bisbes ab tots los del bras ecclesiàstich, los comptes,
biscomptes ý barons ab tots los del bras militar ý totes les ciutats
ý viles per lo bras real, salvo una o dos, entraren en aquesta demanda
ý perseveraren en ella fins a més no poder ý no repentinament
sinó sobre molt pensat, rumiat ý ben ponderat lo negosi, ajustant-se
sobre assò una ý moltes vegades ý pensant ý pesant lo que avia de fer
per molt prim lloch. Sí, senyor. sí que per so és rahó que cregam que
lo que feren los cathalans fonch ben fet, puix tant fonch remirat ý per
tant sàbies persones ý tant destres en coses de punt de honors
determinat.
Don Pedro: Sus, senyor, no perdam més temps en assò que ell resta tan
clar ý tan averiguat que no pot més ý yo per mi ne reste lo més satisfet
ý lo més content hom del món.
Fàbio: Ý yo tan alegre que no u sabria encarir; abrasar-vos vull senyor
Lúcio per la tan bona obra que a la nostra nació aveu feta en tràurer
a llum aquesta veritat, ý si no són ingrats los cathalans hos han
de restar per so en lo major càrrech del món ý a esta ciutat també,
puix per ser-se aderida ella a tot lo Principat per al fer aquella guerra
aveu enprès vós la defensa de la honrra comuna.
Lúcio: Dexem-nos de rahons ý anem hà bèurer, que ja passa la hora, ý
fer-nos ha més profit que tot això
Col·loqui sisè en lo qual se mostra la varietat de fruits ý altres excel·lències
que dins los térmens de Tortosa se troben; tracta-s'í també de
les primeres institucions que Carlomagno ordenà en Catalunya. Són interlocutors
los mateixos introduïts en tots los col·loquis passats.
Interlocutors: don Pedro, valencià; Fabio, ciutadà; Lúcio, cavaller.
Don Pedro: Molt me hé folgat, senyor Lúcio, de ohir lo que
dit en taula de la conquista de Cathalunya, és a saber, qui foren los
primers que en ella vingueren aprés de la general destrucció de Espanya
acontenguda en temps del rey don Rodrigo, últim rey dels godos,
qui fonch Otger Golant Cathalónio, ab aquells nou barons magnats
ordenats per ternes, ý quins foren aprés los que sobrevingueren
ý donaren conclusió a la obra comensada que fou lo emperador Carlomagno,
rey de França, ý tras ell lo emperador Ludovico, son fill,
també rey de França ý tras ell lo emperador Ludovico, son fill també,
rey de França. Ý què sentiu del nom de Catthalunya, ço és que abans
de Otjer Golant se dehya Gotalània, ý que corromput lo vocable se
vingué a dir Cathalània ý aprés més corrumput Catalunya fundant-nos
ab lo que diu Amandro Riarexense en la seva corònica, ço és
que per los gots ý alans se nomenà Cathalònia una part de la província
de Tarragona, com també ho afirmen la major part dels auctors
espanyols així antinchs com moderns; ý que per ço Otger de la
província de Otjer prengué lo renom, segons los romans ho pratigaven.
Ý teniu donades auctoritats de tot assò que, cert, me han dexat
satisfet ý finalment tinch enteses moltes coses de aquest Principat que
yo may avia ohïdes, ab què de veritat hé folgat en tot estrem. Mas no
hé acabat bé de enténdrer que és lo que sentiu de les primeres institucions
de Catthalunya, ab aquelles novenes a immitació dels nous choros
dels àngels que lo mateix Carlomagno dien que ordenà ý Luïz, rey
de França, son fill, aprés complí, que par que siau pasat per assò com
gat sobre brases, ý cosa tan ben feta com fonch aquella ý tan singular
que no
se tractàs. Deman-vos, senyor, de mercè que tot lo que en assò sabeu,
ý tot lo que de assò creheu, nos ho digau al senyor Fàbio ý a mi,
que folgarem infinit de ohir-ó.
Lúcio: La negligència de la nació cathalana en escríurer ý en guardar les
coses contengudes en Cathalunya es tan gran que no té par en lo món,
ý així no
descuit tantes escel·lències com hé contades, puix són també los cathalans
que forsat és que los tests semblen a les olles; ý per ço, poré, senyors,
poch satisfer-vos al que
ý diré lo que sabré merament ý ab molt voluntat, que ja puix me
haveu conduït per a d'açò ý confie que haveu de ben pagar-me,
dignus est mersenarius mercede sua"
molt bo que de València me envie lo senyor don Pedro), just és
que yo ara me esforse a complaure-us en lo que demanau, com ho faré
lo millor que poré. Ý ans que diga lo que puch dir en açò, que a la
veritat és poch, perquè
ý diré primer la causa perquè, al crèurer meu, és així que no
escrits tantes ý tan heròiques obres com en aquest principi de
Espanya se són en tottemps obrades.
Primerament perquè la llengua cathalana no té tanta abundànsia
de vocables ý térmens per a dir fàcil ý elegantment lo que dir-se vol
com la llatina, no obstant que los que té són de molt gran eficàcia,
ý la llatina, ab què poguera remediar-se aquesta falta, era de pochs
apresa en los temps atràs, per no ésser tingudes les lletres en lo que
los romans en lo temps de sa prosperitat les tingueren; ý així trobam
dels cathalans poques coses escrites de les moltes que han
obrades ý per ço podem dir, ab veritat, que los de Catthalunya
han tingut en tottemps més obres que paraules, lo que contrari és en
los castellans, que tottemps han tingut més paraules que obres.
Segonament perquè dien, ý yo també ho hé llegit, que en temps del
rey en Jaume se posà foch en lo archiu real de Barcelona, ahont se
cremaren molts originals de coròniques ý de altres actes importantíssims,
ahont és de crèurer que fóra trobat lo poch que de les coses
atràs haurien escrit ý espesialment se trobara allí lo que, senyor, demanau,
de les primeres institucions, que per cert fonch esta desgràcia
de les notables que en Cathalunya se sien contengudes. Per estes
causes anam mitg cegos en les coses de aquest Principat, specialment
en les coses acontengudes en la conquista que comensaren los Nou
Barons ý en la per Carlomagno feta, que ja de las coses més atràs se
troben més certes memòries perquè les dexaren escritas auctors llatins
ý grechs més certes ý més aprobats. Que és aquesta una cosa molt
estranya ý molt desgraciada, ço és, que tingam més certitut de les coses
més antigues que de les coses més modernes.
Tornant al propòsit ý a tractar de les novenes, dich que tinch yo
per a mi per cosa certa que pasà en veritat lo que de ellas se conta ý
assò per tres rahons, la primera ý fundamental és perquè trobam ý
vehem ralment ý de fet en Cattalunya tots los senyors de aquestes novenes
en peu, ço és dels Nou Barons, dels Nou Comtes, dels Nou Bescomtes,
dels Nou Nobles ý dels Nou Vervesors, que essent com és així,
perquè no voler-ho crèurer és negar la veritat per nostres propris ulls
mirada. La segona rahó és que posat cas que no troben de assò los
originals de estes coròniques que, com hé dit, ne pot ser la causa aquella
crema de l'archiu real, emperò troben-se les epítomes o abreviasions
de aquells originals fetes per Tomich, per Lúcio Marineo ý ara
últimament per don Geroni Sans, abat de Benifasà, ý altres antinchs, en
totes les quals llarguíssimament se fa memòria de aquestes novenes sens
dubitar en res de aquelles. Senyaladament ne hé llegides yo unes, ý les
tinch en mon poder, que foren escrites dos_cens anys ha, sens saber
qui fonch lo autor qui les copilà, les quals no són estades jamay estampades
ý ab tot que són diferents en moltes coses de les que feren
Tomic ý Lúcio Marineo, però en lo que toca a les primeres institucions
de Cattalunya, ab assò de les novenes són molt conformes sens discrepar
en una jota, ý és de crèurer que aquestos no u hagueren així
escrit si no u aguesen en lloch més estès així trobat. Ni és meravella
ni cosa nova fer estes epítomes ni tanpoch és cosa nova que a
elles se done fe com als mateixos originals, que de Tito Livio de la
major part de las suas Decades ni de Trago Pompeyo de tota la su
gran obra no tenim los originals, mes no per so dexam de donar
fe a les epítomes de aquells del primer fetes per Lúcio Floro ý del
segons per Justino, perquè ad aquestos en lo que han sumat, tanta
fe los donam com als principals auctors. Més avant, si algú dirà que
los que han fet les epítomes o sumaris, que tot és hú, de les coses
de Cattalunya no dien de què auctors ho trauen, com ho dien Lúcio
Floro ý Justino, respon-vos que estos ja dien que lo que escrivien és
sumari de les coròniques de Cattalunya, que altre no poden dir, perquè
estes coròniques no són de un auctor a soles com és Tito Livio
per a Floro ý Trago Pompeyo per a Justino, sinó de molts, per ço que
cada rey y té un o dos o més coronistas, ý los que aprés volen fer sumaris
de tot lo que abans troben al llarch escrit en aquelles coròniques
no solen fer menció dels auctors; basta que la fasen dels prínceps
ý de les obres de aquells sumàriament. Lo contrari ha de fer qui un
auctor a soles vol abreviar quant lo tal auctor tracta llargament de
diverses temporadas. Per tot assò concloch que Tomich ý altres basta
que hajen abreviat lo que han trobat, que no era mester dir de ahont
ho han abreviat. Perquè tanpoch lo mateix Tito Livio en ses Dècades,
ni Josepho In Antiquitatibus, ni Plutarco In Vita illustrium, ni
Beroso In monarquia caldeorum ni altres en infinit número, ab tot
quant escriuen, que és molt ý de molts sentenars ý encara de mil·lanars
de anys, no donen auctoritat de ahont ho hauen, sinó que sols dien
lo que han llegit, o en altra manera sabut conformant-se en la veritat
lo millor que poden per los versemblants que troben. Donchs en assò
de estes novenes de què tractam, són-í tan complidament com en
altres coses puguen ésser, perquè com hé dit vehen a l'ull lo que
llegim en escriptura ý també sabem que quant lo rey dóna privilegi de
baró a d'algun cavaller en aquest Principat diu així: que li dóna tal
ý tanta auctoritat ý preminènsia com té qualsevol dels Nou Barons de
Cattalunya ¿Par-vos, senyor, qu'és aquesta important conjutura?
Don Pedro: És tan gran que
Lúcio: És així. La tercera ý última rahó és que la creensa universal ý
general de tot aquest Principat, la comuna opinió, la pública veu ý
fama és estada ý és per avuy ý sens contradicció alguna, que lo negosi
de aquestes novenes passà així, com ho dexen escrit tots los auctors
que hé anomenats, ý per lo és estada gran temeritat la de Carbonell
de gosar dir ý afirmar que cessa ser veritat lo de les novenes, contra la
auctoritat de tants sentenars de anys que les aproven, ý la general creensa
que per tals les tenen, sens lo que, com hé dit, ho dexen escrit
Thomich ý los altres; perquè és de crèurer que ells ho han tret
de altres més antichs, los quals ho tragueren, per ventura, dels originals
ans que
per sí mateix dels mateixos originals, com crech que així serà. Ý Tomich
ja diu que Filomena, secretari de Carlomagno, ho té escrit en
una corònica que ell féu del mateix Carlo, la qual escrigué en lo any
son fill Lluís que donàs cumpliment a dites novenes ý que rebé lo testament
lo mateix Filomena. Llígien, donch, los que duptar volen, assò
al Filomena, que allí trobaran la veritat ý lo modo de com se féu alguns
cavallers de Cattalunya, que per sos propris interesos no volen admètrer
assò de les primeres institucions: tenen a Tomich per suspitós dient
que perquè fonch molt gran servidor ý vasall de la casa de Pinós, un
dels Nou Barons magnats, escrigué lo de les novenes; ý a la veritat
aquella rahó més prest los ve contra que en favor, perquè si per honrrar
aquella casa escriguera lo de les novenes, com se pretén, en lo primer
lloch de tots los nou, la posaren, puix ab lo ser tan principal ý tan
llustrosa aquella casa de Pinós en Catthalunya, no li faltava bon subjecte,
però ell no sols no la posà primera, mas ni la posà cap de terna,
que al Moncada, al Cervera ý a l'Anglesola fa caps ý principi de les
ternes, com a la veritat ho feren ý la de Pinós posà en segon lloch
de la primera terna conforme a tots los altres auctors que sobre assò
han escrit sentenars de anys ans que ell escrigués, almenys les coròniques.
Yo tinch, és cert, que foren escrites sent anys abans que les de
Tomich ý ab tot que en moltes coses van diferents, com hé dit, en
assò, emperò de les primeres institucions vém molt conformes. Ý Lúcio
Marineo no escriu tan sensillament com pensau assò de les novenes,
sinó ab molt compliment, que parlant de ellas diu,
a multis aliis enarratas"
lo vocable ý així proseheix dient
DCCXXXIII
novenes molts lo han escrit. Ý la rahó que Carbonell dóna en la
opinió sua, no sols contradient a Tomich mas improperant-lo, és molt
dèbil ý de poch fonament: que diu que ell no ha trobat may ni llegit
tal cosa, que no per ço que no u ha llegit ni trobat, se segueix
que no y ha hagut, perquè podia ben ser que en aquell archiu real sien
estats los originals de assò ý que ell per mal cercar no
o també, per desgràcia se seran entre altres escriptures cremats o de
altra manera perduts; que no per so que no se són en nostres temps
allí trobats se prova que may hi són estats, que provar la negativa
en semblant cosa que aquesta és impossible. Però Carbonell sabé tan
poch mirar en assò com sabé mirar en lo que Pomponio Mela escriu
sobre aquell nom Tulcis, que com vos diguí, és verdaderament nom
de riu, ý Carbonell diu que és Tortosa, ý així per no altercar-se en
lo que ha dit, ha causat en la admirable obra de les novenes tanta
turbació que a tota Cathalunya ha posat en dos sectas cerca de assò.
Ý no sé a què propòsit, que si aquella ordinació fóra perjudicial o donara
desllustre a Cathalunya no fóra mal fer-hi contrari, encara que no
fos ab bon fonament, però essent cosa tan singular ý tan principal que
com ella no la y ha en la christiandat tota, no sé què pugué moure
a fer-hi la contradicció que y ha feta essent cathalà, que no u sabera
fer més un castellà ý és estada també gran temeritat ý atreviment lo
de Carbonell en lo gosar dir de Filomena, al·legat per Tomich, que
no
vist ni ohït nomenar ell, haja de ser que no lo y ha may hagut. Tant
ha mostrat presumir lo Carbonell en assò com un cert doctor en lleys
que, al·legant-li un altre doctor, en una disputa una lley peregrina, gosà
respondrer:
Però cregué cada qual lo que li paregué, que a mi may m'auran
de crèurer que no passe lo negosi com ho trobam escrit ý com ho aprova
la auctoritat de tants sentenars de anys que ha que assò se té per
cosa certa, com ja tinch dit. Ý encara me maravelle yo més del que don
Alonso de Eril me digué assí en Tortosa venint en companyia del
comte de Aytona, que Gerónimo Çorita, aragonés, en una gran història
que va ordenant de les de Espanya ý especialment de les de la
corona de Aragó, no vol fer memòria de aquesta excel·lència de les novenas,
perquè diu també que no
les rahons apuntades, dexar de fer-la; ý si jo
sua obra yo le y tinch de dir ý pregar que de ninguna manera dexe
de fer-ne memòria.
Fabio: Molt cumple, a la fe, senyor, que aqueixa diligència fasau, ý així
hos ho suplique yo per la part que me
tan simular cosa com la de las novenas no cayga en oblit.
Don Pedro: Dich-vos de mi que (o que u fasa que só qualque cosa masa
blan de condisió, que tantost crech, o que la forsa de aqueixes rahons
vostres m'í incline) yo tinch per cert que vostra opinió acerca de las
novenas és la millor ý que lo que diu Carbonell és desvarió ý, com
haveu dit, temeritats ý res saber, ý par-me que vós haveu de ser molt
cregut en assò, puix no és adnumerat vostre llinatge en les novenes ý
perquè no
Jo
resteu vós senyor, del cavall que m'haveu demanat quant lo us
hauré enviat. Sols voldria saber què cosa és vervesor ý d'on té lo principi
aquest títol, que no l'hé oÿt nomenar sinó assí en Cattalunya.
Lúcio: Vervesors se dien casi ad
escriuen Oberto ý Balbo ý aprés dien los mateixos:
apud lombardos nuncupabantur".
Don Pedro: Molt bé està, folgat hé en saber-ho. Ý ab assò anem-nos-ne al
pont que bé podem parlar anant ý allí exirem a l'ample, que encara
que les exides del portal de Vimpesol ý del portal del Temple sien
molt bones aventatje los porta la del Pont, perquè teniu allí mar ý
terra, que aquest riu com és tan gran ý tan caudalós par que sie la
mar.
Fàbio: Si bé s'és tan gran ý tan poderós com lo veu, ja l'han vist assí
gelat que no corria gens.
Don Pedro: Que hos deveu burlar, que és això imposible.
Fàbio: Jo us dich la veritat ý així ho podeu crèurer, que en lo any 1506">
se gelà tot en lo més de janer, ý fonch de tal gruxa ý fortalesa que
persones pasaren damunt de ell molt segurament ý encara hi passà damunt
de ell un home a cavall ab una mula ý tanpoch no y prengué
dany. També se troba escrit que en lo any 1442 se gelà altra vegada
ý fonch la vesprà de Santa Llúcia, mas no fonch tan gran gelada com
la darrera.
Lúcio: Lo que diu lo senyor Fàbio passà així sens dupte ý la maravella
està en què assí se ha acontengut per ésser com és terra tan calenta,
que en Alemanya quiscun any se gèlan los rius encara que sien
tan grans ý majors que aquest; però allà causa-ho ser la terra frigidíssima
per la propinqüitat de la tramontana.
Don Pedro: Bé u sé yo això, mas que assí se sia contengut és cosa de grandíssima
maravella, perquè és cert que aquesta terra és tant temprada
com València ý mostra
tempranas com allà.
Lúcio: Sia lo que sia així passà com és dit. ¿No mirau, senyor, la presa
que
llansar les exèrcies unes tras altres?
Fàbio: Deu-los picar lo peix com així van tan espeses.
Don Pedro: Pesquen altre ab allò sinó sabogues?
Fàbio: Alguna vegada se trauhen alguns estorions ý llampreses, però en
fi per a sabogues és aquell modo de pescar.
Lúcio: Voleu anar en peda, senyor don Pedro; ý pendreu plaher!
Don Pedro: A què dieu peda?
Lúcio: A cada llans que los pescadors fan de la exàrcia dien peda.
Don Pedro: De on és exit aqueix nom peda?
Lúcio: A "repedo", "repedas", compost de "pedo", "pedas", que significa
lo tornar moltes vegades per un mateix trast o distància de camí o vila,
com ho fan estos que pesquen sabogues, com veu que acabat de fer
un llans tornen a fer-ne altre ý may paren, nit ý dia, de anar ý venir
sens pasar més en ella de l'acostumat.
Fàbio: Apropiadíssim està lo vocable, per vida mia! jo
a les urtes o per antojo lo avien posat tal.
Lúcio: Dons enteneu, senyor, que no, sinó per la susdita rahó.
Don Pedro: Anem per ma vida en peda, que en la barca podem millor
parlar encara que no assí, ý mirarem de més prop com se maten les
sabogues. ¡o què regalo és aquest tan gran ý tan singular! No té par
en lo món; a fe que teniu, senyor, més del que pensau.
Lúcio: Prou sabem que no y à en Espanya riu que en delit ý profit se li
iguale ý fora de Espanya ningú que li passe davant; per al delit, testimoni
són les tantes fonts que li naxen a les vores, tan fresques ý
tan clares ý també ab les tantes pesqueres ý tantes arboledes fresques
ý jardins que té per la ribera ahont nos anam ha recrear en lo estiu,
que no crech yo que en lo món sie altre millor regalo ni deport així
per a dones com per a hòmens, perquè s'í va ý ve ab barca sense ningun
treball; ý per al profit, la moltitut de peixos ý tan exel·lens com
s'í prenen ý lo comersi que per ells se fa.
Don Pedro: Jo u tinch així cregut; ara, una cosa brava me han dit que
és lo negosi del peix de aquesta terra, ¿ý tot lo prenen en aquest riu?
Fàbio: No Santa Maria! Lo que en lo riu se pren són llampresas, sabogues,
esturions, anguiles, que competeixen en les llampreses, mújols,
llises, caluchs, llops, barps, madrilles.
Don Pedro: Los tres que primer haveu anomenat són uns estremats ý
delicats peixos. No crech yo que sien semblants a ells en la mar.
Lúcio: A molts par així, mes en los gustos no y à que disputar, ni s'í
pot donar definisió.
Fàbio: És veritat, perquè vells aquí que a mi me saben millor los llagostins
que ningun de aqueixos altres peixos.
Don Pedro: O, són especials, ý majorment los que prenen assí, que a la
veritat són millors, que de altra part. ¿Prenent-los dins lo riu?
Fàbio: Dich que no: los llagostins, palaies, roms, orades, òsties, molls,
tonyynes, palomides, reigs, corballs e tota la altra infinitat de noms
de peixos que no tenen compte se prenen en la mar ý en los estanys,
ý és lo millor, que venen a ésser de sahó los uns aprés dels altres
com la fruyta.
Don Pedro: No u entench això.
Fàbio: Dich que encara que tot l'any se pot mejar de tot lo peix que
mata quant se mata, però és millor quiscum peix en un temps que
en altre: com ara la orada, lo mújol, la anguila, la pelaia, la agulla
de Sant Miquel a Nadal; lo llop, la llissa, la saboga, lo llus, la tonyna,
de Nadal fins a la Quaresma; la llampresa, la saboga, l'estorió, lo
pagell, lo rom ý també la tonyna, de Quaresma fins a maig; lo mabre,
lo sorell, lo vayrat, lo caluch de mar, lo moll, la sèpia, la sardineta, de
maig fins a Sant Juan; lo reig, lo corball, la palomida ý també lo
caluch de mar, de Sant Juan a Nostra Senyora de Agost; la caluga, lo
congre, l'esperrelló, lo déntol, la morena, lo morro trony de Nostra
Senyora fins a Sant Miquel ý altres peixos també que en tot l'any
són igualment bons, ý són los llagostins, les hostres, la gamba, les muscles,
les clòcholes, les tellines, les calquilles, los cranells, los polts,
les calpes, los calamars, los alfosos ý molts altres peixos que yo ara
no tinch en la memòria.
Don Pedro: O què coses tan estranyes són aqueixes; dich que així és veritat
que tan regalada terra com aquesta no la escalfa lo sol. Però aqueix
peix que dieu que
almenys no u és lo que
com aqueixos estanys.
Fàbio: Ans són boníssims, perquè la mar entre e ix en aquestos estanys
ordinàriament ý la aygua de pluja no s'í pot replegar ni enpantanar
com en la Albufera de València; donchs si véseu los enginys ý los
aparells que los pescadors de assí tenen per a pèndrer lo peix ý de
quantes maneres lo prenen ý què varietats de noms de exàrsies tenen,
espantar-vos-hi heu. Tenen primerament una exàrsia a qui dien ells
la brugina, que és la reyna de totes les exàrsies, la qual té mil ý
dos_centes brases de llargària; és tan caudalosa esta exàrsia que que en
nostres dies abrasà ý tragué de un bol passades mil paneres de peix
ý de cada panera fins a sis arrobas de peix poch més o menys; tenen
bolitgs, sintes, tirones, rebordes, soltes, caracons, tirs sabogals per
als estanys, tirs sabogals per al riu, tonayres, palangres per a reitgs,
palangres per a anguiles, boleches, arcinals, ralls, repagues, pantenes,
bertrols, anguileres, nances, camallochs, mornells, sepieres, ventoles,
salabres, mànegues estorionals; ab tots aquestos instruments, senyor, se
pren, senyor, en la mar, en los estanys ý en lo riu.
Don Pedro: Què lletania tan llarga! Com hi deuen estar instruïts!
Fàbio: No y à en tota la costa de Espanya pescadors que tanta primor alcansen
en lo pescar com los de Tortosa.
Don Pedro: Donchs ¿com dien que los de Tarragona són los més hàbils
de pescar?
Fàbio: Així
de exàrsies que tenen assí ý les poques ab què pesquen allà, ý conexereu
clara la diferènsia. Allà sols pesquen ab tonayres, ab bolits, ab
arcinals, ab palangres ý no sé què altre més, perquè no tenen los de
Tarragona altre lloch per a pescar sinó la mar, ý assí, com hé dit, pesquen
ý en la mar ý en los estanys ý en lo riu ý en cada hú de aquestos
llochs són menester diferents enginys per al pescar.
Don Pedro: La rahó és clara. Digau-me, senyor, en aqueixes lagunes o
estanys ý en aqueixa ribera ý prats ¿crien-s'í ausells com en la nostra
albufera per a poder tirar ab escopeta o ab arch?
Fàbio: Infinitíssims; és cosa per a no poder-se crèurer ý també és una
altra lletania no menor que la passada, la dels noms que tenen: allí
y à primerament signes, flamenchs, fotjes, oques cardesques, oques
franceses, ànades caruses, cabiroys, morells, periçons, cabrelles,
corps marins, esclaus toros ý aquestos espantaren lo exèrcit del rey
don Juan en Amposta, frarets, movietes, galeres, corriolaygues,
cirlots, galls marins, dorals, pollets, garses reals, garses rúbies, garsotes,
garses pardes, esplugabous, agrons, gavines, gavilans exadells, alcaravachs,
fumadells, àguiles pescateres, carcatrosos ý los dos darreres
són de rapinya ý càsan de estranyíssima manera ý forma, que les àligues
trauen de bol lo peix davall l'aygua ý los carcatrosos persegueixen
a les gavines no per a matar-les a elles sinó per a menjar-se lo que
purguen del ventre de esta manera, que corrent tras elles les vénen a
estrènyer en tanta manera a les pobretes que de pura por que tenen
les fan femtar en l'ayre, ý ells de bol prenen la femta ý de allò se
seven.
Don Pedro: O cosa graciosa! cert, aqueixos ausells són uns bruts casadors.
Poca requesta tindria la sua casa.
Fàbio: Encara vull contar-vos una cosa sobre la abundànsia ab què crien
los ausells en aquesta ribera ý és tan estranya que tinch por la cregau,
mas ella pasa així ab veritat, perquè yo la hé volguda saber de alguns
pescadors fidedignes ý tots me han certificat ser així. Ý és que en
estos anys proppassats alguns dels pescadors a dicha, trobaren un
agre ahont criaven un gènero de aquestos ausells que són los flamenhs,
poch menors que grues, ý foren tants los ous que allí trobaren que
se
assí a Tortosa ý pot portar la barca cent cinquanta quintàs.
Don Pedro: És posible que això sia?
Fàbio: Assò és ab tota veritat, així los pescadors ne prengueren vuy o deu
paneres, que més no volgueren ý los altres que dexaren allí.
Don Pedro: Ab tot que sie veritat yo no u gosaré dir ni contar fora de
assí.
Fàbio: Són tantes les maravelles que assí se troben que no
sinó assí, o havem de anar ab los actes en les mans, donchs si vèyeu ý
gustàveu, senyor, los pasatemps ý delits que en aquella marina se
prenen ab tanta varietat de cazes com hi ha ý ab tan vàries formes
com se casen, restaríau espantat no menys que de les que se pesca
lo peix. Casam los porchs primerament ab ungla de cavall ý, com
ells se defensen, pareix una escaramusa ý aquesta pense yo que és la
més real forma de casar de quantes són en lo món. També
altra manera ý és que
barques ý així los allansejam, que és una cosa la més graciosa del
món, per a senyores. Maten-se també a pasos los servos, matam al rodejo,
a la brama ab arsinals ý també a pasos ý al riu com los porchs.
Tot assò és en la marina, que en la montanya, ahont y à també de estes
salvatginas ý de moltes altres ja
entre lo pla ý la montanya se troben tanta abundànsia de cases que
en les carniseries de assí no faltan un dia o dos en la semmana ordinàriament
carns salvatgines o de porch salvatge o de cabró montes
o de servo. À-y també en aquella mateixa marina grandíssima abundànsia
de conills ý de llebres ý gentillíssima disposició de terra per a
casar-les: e ss'és vista jornada, en casa de llebres, pendre
ý en cassa de conills, més de cinquanta; casa
per a falcons de altenaria. À-y grues, agrons, garses reals, garces
rúbies, garçotes, garces pardes, esplugabous, alcarabans ý altres infinits
ausells ý per a astors molts francolins, perdius, mussols. És, en
fi, nunca acabar, voler contar las maravelles ý excel·lènsies de aquella
ribera. Fins a tartugues veres ý pardenques trobam allí una infinitat
ý altres mil regalos de menor substància. Una cosa estranya, donchs, si
vèyeu, senyor, de la manera com anam a cercar les pesqueres ý los
avians per a tirar és cosa per a lloar a Déu, que posant-nos dins de
una barca cercam tota la ribera, que és una infinitat de planura de
uns estanys en altres, anant per dins de unes sèquies; may nos cal apear,
a cada pasa teniu que tirar, a cada pas veu vostra mercè forma
nova de pescar. Més avant, si voleu coses de llet, allí les podeu haver
com en part del món, perquè afillen una infinitat de ramats de ovelles
en aquella ribera ý crien uns rescentals ab aquelles pastures salobrenyes
que són per a donar al rey. Si la persona arriba allí desmenjada, en
posar los peus en terra no y à vianda que la acabe de contentar ý
per de poca calitat que la vianda se menje allà, ab millor apetit, que
assí la més preciosa. Finalment ella és una terra de promisió ý per a
delit no és semblant a ella en lo món.
Don Pedro: Encara me fareu dexar lo camí que porte, per anar a gosar de
tan estranyes coses com haveu contat.
Fàbio: A la fe, senyor, o ara o quant tindreu més mester, que dexeu de
donar-í una vista.
Don Pedro: Dexau lo càrrech a mi de això que yo me
També me han dit que teniu assí moltes grangeries de tots bestiars
ý que colliu en aquest terme fruits de tantes maneres que porten
espant; que cert per a collir-se en tot un regne que tant s'í culla.
Fàbio: Han-vos dit la veritat, que són tantes les coses que assí tenim, que
no menys vos maravellareu que de les que haveu ohïdes. Assí tenim
primerament forment ý encara que no tant com ne havem menester,
tenim emperò la forma per a provehir-nos-ne facilíssima, que per aquest
riu lo colam de Urgell ý de Aragó ý per altra part lo pont de Morella,
que és un altre Urgell, no està assí a dos dies, ý com tot falta, la
mar nos remedia. Més avant, ordis ý altres pans menuts, cànems ý llins,
llavós de sebas ý de cols, ý són estas dos sements assí tan estremades,
que les porten per tot lo món ý especialment sí són de la orta de
Pimpi; olis que may se agoten, com los blats en Urgell ý los millors
que sien en Europa; vins ý molt bons, especialment los clarets; figues,
garrofes, mel ý sera, peix en increïble quantitat; solsores per a sabó,
soses per a vidre, roja per a tenyir, roudor per a adobar, gualda
també per a tenyir, sal en gran abundànsia, seda hi va en grandíssim
aument, fusta en infinit número ý la millor o almenys la més fort de
Espanya; alquitrà, pega, trementina, carbó, llenyes ab gran fartura,
palmes en grandíssíma quantitat, que posades en obra ne carreguen vaxells;
aquestes són palmes bordes, també n'í ha veres, moltes ý molt
bones; espart ý encara que poch mas és molt fort; ha també algeps
per a obrar casas molt ý molt bo ý el hé vist yo en mon temps tan
mercat que no costava a més de vuyt sous lo cafís, de assí que seria a
rahó de poch més de dos sous ý mitg lo vostre cafís valencià. Així
mateix y à guix per a posar la verema, molt bo; ha-y vaqueries, eguaseries
moltes ý molt belles, bestiars llanars, ý és la disposicíó de la
terra tan gentil per a ivernar-los, que quiscun any se n'omple esta
ribera. Per cert que y ha hagut any que y són vinguts vuytanta mília
caps de bestiar llanar a ivernar assí en aquest terme. La llana de alguns
dels bestiars que són naturals de assí és tan fina com és la de Castella,
de la qual se fan draps trentens ý vint_ý_quatrens finíssims. À-y porqueries;
ha-y cabreries moltes ý molt bones. Ý sense tot assò tenim
lo comersi del riu, que és una cosa importantíssima ý de molta gran
utilitat per aquells dos ports de Alfach ý de Ampolla; que tenim a
la mar dins nostre terme.
Més avant tenim per a coses de delit ý de vista molta abundànsia
de totes sidres com són ponsís, llimes, llimons de Cetàlia, dels altres
llimons comuns, naranges, toronges de què
cubertes de aquesta verdor, que és glòria de vèurer-les. Així
mateix tenim moltes fruites molt bones ý saboroses, tenim tàperes, fonoll
marí, bargallons cosa infinida, aygües estil·lades de olors com són
aygua nafra, ayguarròs, aygua de mosqueta, aygua de trèvol, aygua de
murtra ý altres, una cosa estremada. Especialment de la nafa se
tanta que se
de agrielles, de andívia, de bugalosa ý de sàlvia de husia, de aufràsia,
de romer, de alfàbega, de borraynes, de romaní ý de totes les altres és
una cosa increïble. Sé dir-vos, senyor, assò, que són tantes les erbes
que dins de aquest terme naxen bones per a la salut dels hòmens, de
les quals se servexen los apotacaris, que sinó són algunes poques, totes
les demés que en Espanya poden trobar-se, se tròban assí, ý entre les
altres se troba la sarsa perrilla, ab què curen lo mal de sement, ý la
erba escursonera.
Don Pedro: Així Déu me salve la ànima, que
que
ciutat tan poca?
Fàbio: Encara que la ciutat sia poca, ara lo terme que té és molt gran,
que per llarch té nou llegües cathalanes ý per ample ne té set.
Don Pedro: Que no és posible que tan gran lo tinga; si no y à ciutat en,
estos regnes, o almenys en les tres principals, cert a tant terme de la
mitat.
Lúcio: Així és, com ho té dit lo senyor Fàbio, no y dupte gens.
Fàbio: Sí ý està tan adornat ý fornit de casals que és un glòria de veure
ý pasejar-lo ab tota veritat que
de Tortosa més de tres_centes, entre les quals y à moltes belles torres
fortíssimes ý les heretats de moltes de aquelles són de tanta importànsia
que no sé si me
Don Pedro: Dieu lo que vullau que no crech yo què serà més increïble
que lo que haveu dit ja.
Fàbio: Ell vos pot parèxer increïble mas no dexa de ser així veritat. Per
cert una n'í ha entre les altres per a collir pa que
de Ramon Jordà, que s'í cullen tres_cens cinquanta cafisos de gra, mesura
de Tortosa, que són de Urgell més de sinch_cens cafisos ý de la
vostra mesura valènciana més de mil. À-n'í una altra per a oli que
diu Xalamera ý és dels frares de Benifasà, que s'í cullen pasats de
mil tre_cens cànters de oli; à-n'í una altra per a garrofes ý és de Pere
Sebil, que s'í cullen sis mília arrobes de garrofes; à-n'í una altra
que
de diversos fruits: primerament y à olivar per a cullir quatre_cens càntirs
de oli ý garroferal per a mil sinch_centes arrobes ý moreral per a
dos lliures de llavor, ý figueral per a quatre_centes robes de figues; ý
tot assò va de gran aument. Ha-y també terra blanca per a collir trenta
cafisos de forment de aquesta mesura ý bona paridora per a ovelles
ý haveu de enténdrer que com aquestes ý de cada sort de aquestes
n'í ha moltes altres en aquest terma tan bones. Mas perquè sapiau
lo que assí tenim hé fet memòria de soles quatre ý cada una de sa
singularitat, perquè per elles conegau de quanta importànsia és lo que
resta.
Don Pedro: Ella és una cosa notable ý cert tan estranya que no li sé yo
par; dich que no seran això eretats sinó térmens. Per cert tinch yo
que en Cathalunya deu haver-hi molts llocs que no seran per als propris
senyors de tanta utilitat.
Lúcio: No y cal en això gens duptar, donchs una altra singularitat té
aquest terme que ja la hé notada per cosa molt estranya ý que no
menys ha de maravellar que les altres ý és que dins de ell mateix ý
encara dins dos llegües té los dos estrems de temprà ý tardà, so és
que en una part ý és assí en la ribera ahont som ara, collim los fruits
tan primerenechs com en València ý en altre part, ý és en les montanyes,
que
com en la serrania.
Don Pedro: Ella és cosa maravellosa que dins de un mateix terme se trobe
tot lo que sol ésser dins tot un regne. No hé vist ni hé ohït cosa
tal en ma vida; bé poden dir per ell, així per això com per les tans ý
tan vàries coses que té, que és microbafília que significa món
abreujat. ¿Ý són aqueixes montantes ahont lo rey manà tallar los arbres
ý altres llenyams per a les galeres que tan estremats dien que són?
Fàbio: Aqueixes mateixes ý, a la veritat, són-y tan bons que en lo món
no són millors del quals fan assí ordinàriament molts vaxells per a
navegar de totes formes; ý també s'í fan per lo rey galeres; dien estos
capitans del rey que no tenen par. Ý tots los llenyams que allí se
crien són molt singulars ý aprofiten-se de ells los poblats de assí per
a infinites coses. Ý lo territori de aquelles montantes és tan gran ý
tan fresch que també s'í estiven allí los bestiars com en la serrania;
aquesta és, entre les altres moltes, exel·lència gran, ço és que dins nostre
terme tingam les guarides per als bestiars de hivern ý de estiu com
solen ésser dins tot un regne. Ý és tan saníssima aquella terra que tots
nos maravellam com nostres pasats no edificaren allí caseries per a
fugir de les calors de la ribera, que, cert, fóra un saludable remey ý
concell.
Don Pedro: Com, ¿tanta cosa és lo de aqueixa montanya ý tants llochs còmodos
se trobarien allí per a fer una cosa com aqueixa?
Fàbio: ¿Com tanta cosa? Sí, que és tanta que en voler-la particularisar
seria entrar en un abisme tan gran com los pasats.
Don Pedro: Sapiam-ó tot puix nos hi tenim.
Fàbio: Allí primerament trobareu les més bellíssimes aygües de fonts
claríssimes ý frigidíssimes que sien en lo món, ý especialment n'í ha
una que és la font Sendrosa, de tan estranya naturalesa que és per a
espantar, ý és que lo divendres o lo disapte de cada semmana, llansa
la aygua tan tèrbola ý tan sendrosa que apareix que la han remenada
dins de una caldera de sendra, ý tots los altres dies la llansa clara com
lo sol. Allí se troben la major part de les erbes que han menester los
apotacaris. Allí són les flores montanyeses odoríferes en una cosa infinida,
allí fruites silvestres de moltes maneres, fins a castanyes no y
falten.
Lúcio: Castanyes! assò no sabia yo.
Fàbio: En Carles n'í ha, encara que poca cosa, mes no dexe de haver-n'í
ý si volen gastar temps en plantar-n'í ho sembrar-í castanyes, tinch
per molt cert que y provarien allí també com en altra part. Los llenyams
que allí se crien és cosa brava: primerament pi ver, pi comú, sapí, roure,
carrasca, oró, macanera borda, ý estos dos són molt singulars per
a cadires; mopera, tell, saüch, fach, tex, boix, corniser, marfull, aladern,
materselva, rataboschs, arboser ginebre ver, ginebre bort, espinal,
avellanar, grèvol, de què
sabina. Per altra part és montanya tan grasa que produeix mil altres
regalos, especialment bolets se fan allí una cosa admirable ý de tantes
maneres que és cosa de no crèurer: hay-y rovellons, pebrasos, robiols,
bateons, quadernes, cabrits, brunets, peu_de_rates, mórogules, exerellons
criambres blanques, criambres pardes, ageroles, cadorles.
Tots aquestos són boníssims de menjar, à-n'í altres també que no són
bons per a menjar, mas per altres coses són bons, so és criambres vermells,
bolets de bou, mataparents ý també se troben allí túferes, perquè
no y falta ningun gènero de bolets. Allí se troba bon germini molt ý
molt bo, adzabeja, argent viu, mina de ferro ý un lloch tan bo per a
fer una fragua com sie en lo món.
Don Pedro: ¿Com dexen de fer-la-y?
Fàbio: Per lo mateix que
utilitat ý gentilesa per a l'hornato de aquest poble. Crien-se també en
aquella montanya, com yo hé dit, moltes salvatgines, més de les que
son assí baix en la ribera, com són porells salvatges, servos, cabrons
montesos, cabirols, fatgines, ginetes, texons, gats servals, esquirols, arrions,
conills, llebres ý són molt majors que en la ribera. Ni tanpoch
falta allí ni assí la pesadilla de aquells dos gèneros de salvatgines importunes
que son llops ý raboses, perquè no
guardar los bestiars ý les gallines. També crien allí molts gèneros de
ausells de rapinya, com són àguiles caudals, àguiles estorenyes,
àguiles meliores, àguiles serpateres, falcons, estors, merles, alsotans,
esparvers, ni tampoch hi falta allí pesquera de truches, de anguiles,
de barps, de madriles.
Ý finalment és tal forma ý disposició de terra, que tots los que a
vuy som, crehem ý també ho cregueren los pasats, que allí y à
mines de or ý de argent, ý en altres temps sabem que
en sercar-les ý si no
así, com és ja venguda per altres parts en Espanya, ahont és cert que
trau molta cosa de aquestos metalls. Sé dir-vos assò ý és veritat que
en una partida de aquest terme que
pedres precioses com són robins, esmeraldas, jaccins, esmeragdes, granats,
ý sens dupte que de assò n'í ha molta cosa sinó que no las saben
sercar. Jo
anys pasats tenia hostal en lo carrer de la Cruera, que en casa sua solia
arribar un lapidari italià quiscun any ý de aquella vall se
un taleconet de pedres ý que aquelles, acursades, restaven pedres precioses.
Ý també en estos anys proppasats, contava Matheu Mauri, casador,
que un dia en aquella vall mateixa, estant aguardant un servo
sobrevingué una pluja, per la qual ell se recollí a una coveta ý des
de allí veu reunir de aquestes pedres, que la aygua, crech, les faria
relluir ý sens pensar que fos tanta cosa ne prengué unes quantes, les
quals li comprà un argenter que
pochs diners, ý després de haver-les acursades, lo mestre les vené per
molts. Assò és veritat ý per altres maneres també se és entès ý sabut
que en aquest terme y à moltes pedres precioses.
Don Pedro: Dich-vos que és un gran negosi aqueix ý que contau coses
que causen espant ý sinó que us tinch, senyors, per hòmens verdaders
ý també que no parlau de coses lluny, que en la mà teniu tota la
prova com és dit, yo molt pesat vendria a creure-u.
Fàbio: Lo que està dit aserca de les excel·lències de tot aquest terme passa
així com, senyor, ho haveu ohït ý encara hi haurà altres coses que dir
que fòrsan les olvidam; les que, emperò, són dites són certes.
Don Pedro: De manera que si assí tenieu grana, sucre ý arròs tindríeu
tot lo que tenim nosaltres en nostre regne de València; que a criar
les vostres egües bons potros per a cavalls, tot ho tindríeu en vostra
casa.
Fàbio: Ja los qui s'í crien no són mals, ans és bé veritat que n'hixen de
tan bons que no dehuen res o deuhen poch als castellans, mas asegur-vos
de una cosa ý seria sens dupte molt certa ý és que si los amos
de les egües donaven bons cavalls per a pares com, a la veritat,
per a susara ho fan la major part de ells ý guardasen també les regles
que sobre assò tenen en Castella, aixirien de assí tan bons cavalls com
hixen de allà, ý no seria mester anar a Castella per ells, sinó que de
assí se poria provenir tota Cathalunya, perquè una per una les egües
de assí per la major part són ben tallades ý de gentil disposició, ý lo
terreny de aquest terme és molt natural ý convenient per a esta averia,
ý les erbes per a estiu ý a ivern molt saludables, los ayres molt
temprats. Tot assò tinch yo ohït de personas que u entenen, que és tan
bo assí com en Andalusia.
Don Pedro: Maravell-me donchs com no u fasen: ¿com no u mana lo rey,
que per a utilar acomodar tot un regne no seria cosa de rahó?
Lúcio: Ja porà ser que s'í farà alguna provisió.
Fabio: Quant al demés que dèyeu, senyor don Pedro, grana ja n'í ha ý si
teníem compte ab ella ý destresa no seria poca la que de assí de
trauria a comsevulla no y falta cosa tan singular: sucre ja se n'í
porie fer ý ja se n'í ha fet en Cherta, que és una vila dins lo terme,
carrer que és de Tortosa, ý yo hé vist allí les formes ahont se buydava,
ý altres persones de la mateixa vila antigues han encara alcansat
hà vèurer los altres aparells ý per a susara està feta experiènsia que
los canyamels proven maravellosament assí, que lo regent misser Miquel
Tersà, de qui ja us tinch feta memòria, ne féu plantar en la sua torre
o castell de Burgasénia, que és una molt bona heretat, ý també en
un'altra heretat sua closa, que assí tenim devant, ý és cert que en los
dos llochs prova molt bé, de manera que si trapig teníem, lo negosi
fet és. Especialment hos sé dir que en Cherta y à lo millor aparell ý
és lo lloch més còmodo que sia en part del món perquè és terra de regadiu
ý molt abrigada per al cers ý tremuntana ý està cara sol ý per ço
calentíssima ý és boníssim lo terreny. Arrosos, a la veritat no y à,
perquè no tenim regadiu de sèquia, mas lo terreny ý espays tan bons
lo hi ha en aquella ribera marina com en part del món. Si Déu serà
servit que la sèquia que havem condensada a la çut, que és lo lloch
ahont prenem la major part de les saborgues ý llampreses ý també estorions,
se acabe, leshores tindrem ab molta abundànsia tot això que
falta ý altrés moltes coses més.
Don Pedro: Dit me han que és un real principi lo de aqueixa sèquia ý
molt magnífich ý també molt segur, que és lo que més importa per
a semblants obres. ¿Què és la causa per què no
obra que tanta utilitat ý aliment portarà ad aquesta ciutat?
Fàbio: No sé yo donar-hi rahó alguna, almenys que bona sia. Lo senyor
Lúcio podrà ser que le y sabrà donar.
Lúcio: Tampoch le y sé yo sinó que crech que Déu no és servit donar-lo
encar
per nostres pecats, que no és de crèurer que altra cosa sia, perquè
vehem clarament a l' ull la posibilitat de la obra, vehem lo brau
ý perfet principi que bé consideram cumplidament la grandíssima
utilitat que portaria, finalment sabem quants milanars de ducats nos
coste ja en lo que y tenim fet fins ara, ý veig que no tenim cosa més
oblidada que aquesta malasortada obra que és una seguedat, que
és una simplisitat, ý estich en dos dits de dir que és una grandíssima
maldat, la major que may sia en lo món estada, que casi sap a espésie
de traïsió la que fan a esta mísera ciutat los que li destorben tan notable
ý tan caudal edifici com és aquest ý de tanta importància per
a l'aument de aquest poble. Hoja
entendre
escusara, van-ne molt enganyats, que en un temps o en altre o per la
ciutat o per lo rey o per altres persones ab llicència del rey no
de fer la sèquia; lo que a mi me pesa ý en la ànima me pesa és que
en nostres dies poríem haver ý gosar lo bé ý volem-lo allargar per a
altres dies. Per donar orelles a enemichs del bé commú, deuria la ciutat
considerar que ara ja no és hora de desemparar la obra estant en
los térmens que està, perquè és molt clar ý cert que si la desempara,
perdudes resten aquelles set mília lliuras que ara últimament s'í són
gastades ý per ço havem de fer en aquest cas, lo que fan los que
tirant a una casa perden un virot, que tras lo primer tiren lo segon per
cobrar lo primer. No s'escusen ab dir que no y ha forma, que ab veritat
ja s'í és pensada ý trobada molt bona sens perjuhí de la communitat,
ý si massa me estrenyen ý sens perjuhí dels particulars de aquella,
mas no veig que res agrada ni veig, que en res se resolguen sinó
en mal cantar ý porfiar.
Fàbio: Yo hé ohït dir que dexen de fer eixa sèquia perquè costaria cinquanta
mília ducats o més, que ja veu vós quant és excessiva la summa
per a una ciutat com Tortosa.
Lúcio: Què importa! que aprés ne valdria la terra que
mília més del que val ara! Ý per ço hé yo dit moltes vegades
que no seria gastar, mas esmersar sobre lo aument de son propri patrimoni
a molts sous per lliura si la cèquia acabaven. Una cosa me hé
immaginada ara mateix ý és que si nostres avis, los que feren aquella
tan admirable obra de la çut per a poder traure rech de Ebro, que
parexia llavors a tot lo món imposible poder-la fer, resucitaven ý veyen
la negligència ý pusilanimidat de nosaltres en no haver tingut ànimo
ni indústria per a proseguir ý donar conclusió en lo que resta a
fer, que és la sèquia, avent ell emprés ý acabat lo més dificultós ý casi
imposible, ¿què dirien ý en què
per fills com a indignes de tals pares. Hé ohït dir yo que, quant
se feya aquella imperial obra de la çut, les confraries de la ciutat
anaven a porfia sobre quala se senyalaria més, ý que totes feyen tanta
diligència com a si ab allò se avien de salvar, ý aprés de vèurer-la
feta, com que veyen lo que a penes creyen, tras haver cantat lo Te
Deum laudamus, a veus plenes cridaven: Ara serà franca ý prosperada
la pàtria! Assò deyen ells tenint per indubitat que sos fills no
alsarien la mà de la cèquia fins ésser acabada. Ý nosaltres no tenim
cosa més oblidada. Com se faria gran poble aquest si regadiu tenia ý
majorment de aygua de Ebro!
Don Pedro: Si encara me maravelle yo com no és major, ab tot que no té
regadiu, tenint tantes calitats ý cantitats com hé ohïdes yo. Per cert
tinch que deu haver-hi alguna cosa natural ý secreta o serà per algun
contàgio. Teniu-ne vosaltres de assò ohït res a vostres antinchs?
Fabio: Ohït hé yo que feya gran destorp a l'aument de aquest poble unes
aygües empantanades que ab sobres de temporals se resten en unes
partides del terme assí devant nosaltres, casi juntes, que
ý Vila_roja ý hé ohït que si vénen a ésser tants los temporals,
que les aygües de aquestes dos partides se junten, que com hà vehïnes
se pot fer hí
febres mortals así, ý sé dir-vos que yo les hi hé vistes dos
vegades tals que no devien res, en ser cruels, a pestilència, ý deyen
que assò les causava especialment en lo any mil sinch_cens vint_ý_cinch
ý en lo any 1547 foren tan braves que arruynaven la ciutat no
menys que la dexà arruinada la pestilència que fonch en lo any 1520">
ý 21, ý també en lo any 30, que totés aquestes calamitats hé vistes
yo en mon temps sobre aquest poble.
Don Pedro: Yo bé crech que això és colque cosa ý acomsevulla deurien,
senyors, remediar-ho si posible és. Mas dupte molt que aqueixa sie la
causa principal perquè dexa Tortosa de ésser major ý si altra no n'í
trobau, a la fe, aqueixa no
hé vingut yo a fer gran reflecció ý hà philosofejar altres vegades com
és pensar ý especular com són uns pobles grans sens de sí tenir fonament
perquè deguen ésser-ho, ý altres com són tan richs tenint aparell
per a ésser molt grans com ara verbi gracia aquest, ý més que vém
una ciutat que molts centenars de anys és estada molt gran ý aprés la
vém molt chica com ara es Lleyda ý altra que solia ésser molt xica ý
ara és molt gran com Barcelona, essent lo territori en Lleyda no pitjor
ara que abans ý en Barcelona no millor ara que abans, ni tanpoch
sabent de alguna de aquestes dos ciutats casos notables perquè la huna
de aquestes degués tant disminuir ni l'altra tant aumentar. Per a tot
lo qual me vinch a resoldre ý determinar sens voler especular los secrets
de la natura, lo quals, a la veritat en aquestes dos ciutats no
han obrat, perquè ella tostemps és una, ý los efectes de estos dos
pobles són estats vàrios ý com ja també tinch dit casos notables
no
perquè Déu ne és servit així, ý esta és la millor ý més fundamental
rahó ý més cathòlica, que totes les altres, jugar a devinar.
Lúcio: Yo estich també en això en tot ý per tot. La prova tenim en la
mà ab aquesta ciutat que com, senyor, haveu dit, Tortosa no obstant
que és la tercera població de Cattalunya en cantitat, és tan poca al respecte
del que deuria ser que no és casi res, perquè ¿què ha de tenir un
poble per a fer-se gran que no tinga Tortosa? Primerament bon clima,
bon siti, molt comersi per la mar ý per lo riu ý també per la terra, dos
ports a la mar e igual distància a les tres principals ciutats de la corona;
ý en la mateixa està de la de Mallorca. Molta còpia de averies,
de sal ý de peix major, de varietat ý abundància de fruites, gran longitut
ý latitut de térmens, molta llibertat per sos privilegis ý ab tot
assò la vém tan poca: com és donchs que pot ésser sinó que, com diu
lo senyor don Pedro, a Déu plau així?
Fàbio: Ara donchs, senyors, si a Déu plau així, plàcia també a nosaltres
ý tal la
no
menester, perquè les coses mijanes són més durables ý per ço Tortosa
ha tant envellit, com lo senyor Lúcio ha amostrat, perquè no és estada
masa gran. Façam gràcies a Déu per lo que som ý supliquem a la
bondat sua infinita que tal nos lo conserve ý tots temps per a son
sant servey ý en la religió christiana, cathòlicament dexe perseverar los
de aquesta ciutat fins al dia de la fi universal ý general. Amen.
Lúcio: Ab totes les rahons se fa drinc. No us oblideu de pendre ans
que hixcau de aquí de la barca aqueixes dotze saborgues que havem
mort, que les haurem de menester!
Don Pedro: Yo almenys ne vull dos per a portar-me
camí.
Fabio: Serà molt ben fet que sabogues no se
mercès, puix són prop sa casa, vajen en bo'hora ý a mi donen
llicència per a anar-me
Lúcio: Reste
Fàbio: No puch, que tinch que escríurer ý ha-y negosis; de bon matí seré
assí puix todavia vol partir-se. Anar-nos-ne
porem contar-li lo que més resta a dir de les coses de Tortosa ý especialment
se dirà lo que sol valer quiscun any lo peix que assí se mata
ý les sals que assí se fan ý les averies que assí se crien ý los fruits
que s'í cullen que no
tot lo que ha hoït.
Don Pedro: A la fe, senyor, que és mester que jo u sàpia tot, puix m'í
trobe.
Lúcio: Sia com vostra mercè mane que a mi no