Endreça
Al molt il·lustre ý reverendíssim
senyor don Joan Terés, bisbe de
Elna, del Consell de Sa Magestat, ý
elet per a bisbe de Tortosa.
Francesc Comte
Han fingit los antics poetas, molt il·lustre ý reverendíssim senyor, una
deesa de tota sciència ý art militar, del supremo Júpiter exida, declarant-nos
en açò que lo principi de una ý altra facultat no venia sinó del
supremo ý vertader Déu, com a cap ý creador de totes les coses, ý que
lo saber que de les dos facultats tenen los hòmens en aquesta vida era
molt necessari, no solament per a regir ý governar les ciutats populoses,
però encara los espaciosos regnes ý grans monarquias. Perquè axí com
la deesa Pal·las, estant de peus dins lo carro de Mars regint los frens dels
cavalls, ab les regnes detenia llur ímpetut ý fúria, de la matexa manera,
la guerra se fa més ab consell e indústria que ab fortuna ni temeritat.
De hont se seguexen les demés vegades felices fins ý pròsperos
successos; perquè, com diu Ciceró, ý molt bé, poch aprofítan les armes
ý ésser valerós fora de casa si en ella no y ha bon regiment ab modo ý
consell, pus los negocis de importància no
o presteza de cos, sinó ab consell ý gravedat, arrimant-se a la raó de un
madur ingeni ý subtil judici. Per tant, lo general Agamènon preferia
sempre los consells del savi Nèstor a les forces del belicós Achiles.
Totavia, molt reverendíssim ý mon senyor, aqueix saber de una ý
altra facultat ý altra naturaleza, si may lo ha concedit ad algú, lo ha
donat cumuladament a Vostra Senyoria Reverendíssima, ý, des de tendre
edat instruït ý encaminat en entendre molt bones coses ý lo ús d'ellas,
ha causat sia dels més principals entre persones, en la nostra Catalunya,
senyaladas ý nobles.
Conexent també la magestat del rey nostre senyor ý son Real
Consell lo merèxer, saber ý valor de Vostra Senyoria Reverendíssima,
anys ha lo encarregaren de aquest nostre bisbat de Elna en los comtats
de Rosselló ý Conflent, a fi que en ells fes cara ý resistència a la
pravedat de tants heretges com tenim en aquestas fronteras de França;
militant tant bé ý donant-ne tan bona raó a nostre Déu ý a la magestat
del rey, nostre senyor, ý a son Real Consell de les ovelles acomanades,
que, en les corts celebrades últimament en Monçó, Vostra Senyoria
Reverendíssima ha donat tan bon compte de totas ellas, que ha donat
lo nombre de la mayor part a la menor.
Ý entenent la magestat del rey, nostre senyor, ésser Vostra Senyoria
Reverendíssima merexedor de molt mayor dignitat, és estat elegit, entre
molts prelats, per lo bisbat de Tortosa; ý, encara que considerada la
falta que farà per aquesta nostra terra, no déxan, per lo bon amor [que]
apòrtan a Vostra Senyoria Reverendísima, [de] donar lo parabién; hí
regonexeran sempre per pastor ý senyor llur, quant desíjan que, en dit
pastorat ý en altres mayors, visca ab honra ý fama tant duradora quant
les aygües del caudalós riu Ebro, les fèrtils comarcas de Tortosa,
banyar púgan.
Pero yo, molt més ab ma bona voluntat ý ànimo agrahit, hé de
procurar en dexar-ho ben testificat per la tanta obligació [que] tinc
a Vostra Senyoria Reverendíssima. Ý si en mi Hi aurà alguna cosa, lo
que de veritat no s'í troba, o si s'í troba és molt poca, ý si de ací al
devant se oferirà cosa alguna, com yo confio, serà per donar-ho a Vostra
Senyoria Reverendíssima seguint la voluntat del senyor doctor Luís
Alariu, meritíssim en medicina, molt gran humanista, en voluntat,
propi germà meu; lo qual me ha incitat ý ha fet molt que me empleàs
en fer una poca part de geographia; la qual, ab aquest cartell, oferesc
a Vostra Senyoria Reverendíssima, perquè en estos principis comence
des de ara ser amparo ý defensor meu; ý, si serà servit, [me] faça
participant de la protecció ý auctoritat de son nom; dels quals yo,
com no sia merexedor, confiat del valor ý clemència de Vostra Senyoria
Reverendíssima, me só atrevit en fer lo que me és estat manat. Ý,
sempre que aprovarà aquest senyal de bona voluntat, me darà ànimo
en passar més avant en les coses [que] tinc començades, les quals, des
de ara, en ser acabades, les oferesc a Vostra Senyoria
Reverendíssima, al qual Nostre Senyor Déu, com pot, per molts anys
guardar vulla. De Illa, a sinc de mars de mil sinc_cents vuytanta_ý_sis.
Cerdanya ý Conflent de Francesc Comte.
Los comtats de Rosselló, Conflent ý Cerdanya són situats dins las
Montanyas Pireneas ý enclosos dins dites montanyes. Tenen de longitut
del Mar Mediterràneo, aont comença lo comtat de Rosselló, prenent lo
origen de llevant a ponent, fins al Pont de Bar, aont acaba lo comtat de
Cerdanya, noranta milles; ý tornant a comptar la latitut en lo comtat de
Rosselló, ço és en la matexa part del llevant, comptant-la de mixdia a
tremuntana, seguint la marina, començant a Cervera fins a Lleucata, que
és un castell de guarnició en los principis de la Fransa, regió de la
Corbera, té de latitut quaranta millas; ý a la fi del comtat de Cerdanya,
que és a la part del ponent de dits comtats, té quinze milles de latitut;
ço és, de les montanyes des del principi de Andorra fins al Pont de Bar;
ý los baxants de dites montanyes se anomènan les montanyes de
Bascaran, les quals dividexen la ribera de Segre; ý aquí comènçan les
grans cordelleras de les montanyes nevals dels Pyrineus de dits comtats,
començant del Pont de Bar fins a la Mar Mediterrànea per la cordellera
que és a la part de mixdia, començant al Pont de Bar. Ý de dita
montanya de Bascaran, venint a la volta de llevant, és molt altíssima,
ý discorre fins al coll de Jou, que és lo pas dels baganesos, cardonesos ý manresans, pobles situats als baxants de dites montanyes,
a la part del mixdia, en les quals montanyes se principia la ribera de
Llobregat. Ý del dit coll de Jou discorre dita cordellera de montanya fins
al coll de Mayans, pas dels ripollesos ý empurians; ý del dit coll,
discorren fins a les grans montanyes de Núria, de les quals, de la part
del mixdia, se principia la ribera de Ter ý de la part de tremuntana la
ribera de Segre.
Ý dites montanyes se amplifican de la part del mixdia ý tremuntana,
ý se principia una altra cordellera de dites montanyes qui càusan dues
profundíssimas valls, la una se anomena Conflent, ý l'altra Vallespir. Ý
seguint aquesta cordellera qui principia ý se
hi són les montanyes de Planes, les de Prats de Balaguer, que vuy se
diu lo Pas de Fontpedrosa, las de Carençà, las de Mantet, las de
Roja ý Bocacerts, ahont comença dita montanya pèndrer una gran
altitut, faent a la sua sumitat tres grans montanyes a manera de tres
grans torres que apar un grandíssim castell.
A la qual montanya Joan Bocaci anomena Monte Cano ý fa menció
de l'estany [que] és en lo mix de aquests tres caps de montanyes,
escrivint moltes coses fabuloses. Los naturals anomènan aquesta
montanya Canigó.
Luís Ariosto, poeta famós de nostros temps, en lo seu Orlando,
descriu aquesta montanya en la fàbula del quart cant, en aquell lloc ahont
diu:
ý en lo mateix cant, en altra octava diu:
Di monte in monte e de uno en altro bosco
giunsero ove la altezza de Pirene
puo dimostrar sinon ha l'aer fosco
a Francia e Espagna e due diverse arene
de un bel muro de acçer tuto si facsia
e aquel verso il ciel tanto sublima
che quanto ha intorno, inferior si lacsia
antiguament fingiren los poetas que Atlant ab los seus muscles avia
sostengut lo cel; per lo que aquesta montanya és tan altíssima que los
núvols may arríban sinó fins a mija altura de la dita montanya, restant
l'altra meytat superior sempre ab lo ayre clar ý serè, de hont acompara
aquesta gran montanya ab la atlàntica de Àfrica.
Però yo só del parer de altres persones doctes ý ingenioses en nostra
Catalunya, que Ariosto escriu breument en aquest quart cant la pèrdua
de Espanya, ý que per Atlant, montanya de Àfrica, que Ariosto fingeix
ser un vell ab un hipogripho volant per los ayres, se han de
entendre los moros ý molt gran part de la gent africana que ab multitut
de galeras ý vaxells passaren per mar, ab grandíssima presteza, en
Espanya, la qual casi tota ocuparen ab poc temps; ý alesores, per la
tanta morisma, los nobles ý principals espanyols se retiraren en las
montanyas grandíssimas. Ý los catalans, en la matexa adversitat, se
retiraren en los Pirineus, ý molts d'ells en Canigó, ab llurs fills, mullers
ý altres senyores; dins les quals montanyes estigueren molts anys
sens exir de allí, ni poder-se
Atlant tenia tancat dins de un gran castell molts cavallers ý damas. Ý en
lo pas que diu que sobre una molt gran pedra tenia lo seu castell ab les
muralles de acer, ho diu per lo castell de les dites tres montanyes, que
apar sían tres torres que estan en la altura de dites montanyes de
Canigó. Ý lo que diu que està circuhit de azer, ho diu per les montanyes
de ferro que són en lo entorn de dites tres montanyes, com són las
menas de Batera, las de Vernet, las de Scaró ý de Guer, ý les altres
menas que són a la part de Prats de Molló. Ý en lo que diu que és tan
alt que totes les altres montanyes li són inferiors, ho diu perquè los qui
pújan en lo més alt de aquesta montanya veuhen totes les montanyes
prenomenades ý les altres de Catalunya ý França debaix de aquesta
gran montanya, de tal manera que
montanyes ý, axí bé, se veuhen les dues mars, ço és la de Espanya ý
França; ý encara, qui tingués la vista llunyedana, se podria veure, sens
ningun impediment, la Mar Oceana en la part de la Guiena; ý hé jo
descubert, ý molts altres que y han volgut tenir compte, de la mar de
Barcelona ý de Narbona, ý des de Tolosa, aquestes tres montanyes.
Aquesta gran montanya de la part de tremontana, ab les altres
menors montanyas, com són las de Sahorra, las de Pi, las de
Vernet, las de Senés, són del comtat de Conflent; ý la part del llevant,
ab les altres més baxes montanyas, com són las de la Bastida, del
Vallespir, las de Batera, las del coll de la Porta ý de Sant Marçal,
ab les altres que són a la part del mixdia, com són las de Lleca ý de
Monferrer, ý de les Stables, ý la coma del Tech, que arríban fins
a Bocasens, són de les pertinències del comtat de Rosselló ý Vallespir.
Devallant de las montanyas, se tròban moltas riberas petitas, en les
quals ha més de sinquanta fargas que a la contínua fan ferro, ý en tant
gran nombre que éntran passats de cent mil ducats quiscun any de
ordinari, en dits Comtats, del ferro. Ý se navega per a València, ý a las
islas, a Marsella, Gènova, ý en moltes parts de Itàlia, ý en la nostra
Catalunya.
Tornant a les montanyes de la coma de Tech, les quals se
unexen ab les de Bocacens de part de tremuntana, ý ab les de
Campmayor de la part del ponent ý mixdia, tornant a unir-se ab la
cordillera que avem descrita fins a les montanyes de Núria, que se
unexen ab Capmagre que devallant de la volta del llevant és la gran
montanya nomenada coma de Callar, ý del Collpany, la de la
Balmeta, ý la gran serra de Molló, ý la de coll de Aras, las de
Cabrenys, las de Serrallonga, ý las de Sant Llorens, ý las de
Paniçàs, ý las de Albera, qui abàxan a la mar ý finexen a las de
Cervària.
Las ayguasvesants de la part de tremuntana èntran a la ribera del
Tech, que té son principi al capdemunt de la coma del Tech, la qual pren
son nom de la ribera [que] se principia en ella.
Los pobles que són a la part del mixdia de ditas montanyas, çò és,
de las de Cervària fins al coll de Mayans, són anomenats per molts noms,
com són: los ripollesos, camprodonesos, aulotins, los de Bas, los
cabrens, blanesos, selvesos, manresans, anglesos, geronyns,
besulonesos ý los famosos emporitans, estàvan tots compresos, com
diu Lívio, debaix del nom de larcetans. De llurs antiguitats ý gestes,
puix lo senyor doctor Aleriu, car amic meu, ne escriurà llargament, callaré.
Tornant al coll de Mayans fins a las montanyas de Bascaran, a
la dita part de mixdia són los pobles baganesos, bergadans, manresans,
cardonesos, sagarresos, barcelonins, vallesos, vigatans o ausonesos,
que per Lívio són anomenats auxitans.
Ý las ditas montanyas de Bascaran, de la part del ponent tòcan ab
los pobles de la Seu de Urgell, que per Lívio són anomenats ilergetes,
los quals comprenían los urgelesos ý los pobles de Leyda, Tortosa
ý de Tarragona, ab altres circunvehins que són de la Catalunya Nova.
Totas aquestas montanyas de què avem fet menció són tan
altíssimes, que de les valls fan dites montanyes de la part de mixdia ý
tremontana fins a les llurs sumitats hi ha passats de vuyt mil passos. Los
sinc mil són tots de espesituts, boschs, avellaners, roures, fagos
avets ý piners; los tres mil que són dels boscs a les sumitats estan los
vuyt mesos de l'any tots cuberts de infinida neu, sens ninguns
arbres, del mes de octubre fins al mes de juny, que sacudeix lo seu cap
la gran Isis, amostrant lo seu cap dites montanyes totes cubertas de una
infinitat de erbes florides, ab molta diversitat de plantas exquisidas
que tots los apothecaris de la nostra Catalunya ý Comtats, trametent-hi
erbolaris, se proveexen de dites erbes per las composicions de
moltas medicinas, les quals són tan alabades per los metges aràbics,
que afírman que si ells tinguessen lo còmmodo de poder usar de dites
erbes són en estas montanyas, serían les llurs vides molt més
duradores.
Les quals sumitats de montanyas en lo estiu estan totes plenes de
bestiars grosos ý menuts, com són: vacas, eguas, cabras ý bestiars de
llana; recreant-se en ellas una infinitat de pastors, vaquers ý altres
guardians que, de la part de Catalunya ý dels dits Comtats, pújan en lo
estiu ab llurs ramades de bestiars a les pastures de dites montanyas,
ahont los veuran de puig en puig seguint les llurs manades, recreant-se
entre una multitut de flors que
fonts que estan sempre brullant, a les sumitats de dites montanyes,
moltes aygües clares com lo cristall ý frescas com la rosa; les quals van
corrent a la volta de les dites profundes valls, donant principi a les
pronominades riberes, ab un tant suau ý sonorós sò que mou los
ànimos dels pastors en sonar diversos instruments; lo un, un tambor
ab una flauta, lo altre una gayta, lo altre una prima, qui una flauta,
qui un pifre de guerra, ab tant compàs ý armonia, que mouhen a
respondre a llur música ý melodia una infinitat de aucells que estan per
los boschs, són en lo entorn de ditas montanyas cantant de diferent
to ý manera, responent a la música pastoril.
Ý com lo resplandent Phebo comença de endereçar los seus
raigs al Mar Oceano, qui se
bestiars ý presos los aliments necessaris, entenen en fer llurs visitas de
la una a la altra jaça, les quals tenen a les altures dels altíssims boscs,
passant les nits als entorns de llurs grans focs, cantant, sonant ý
ballant, passan en ellas los quatre mesos de l'any, en lo estiu; acullint
en llurs cabanes infinits bandolers, que per temor de la justícia estan
retirats en ditas sumitats de montanyes.
La altra gran cordillera dels Pirineos, que la ribera de Segre divideix
al Pont de Bar departint les montanyes de Bascaran, tira de mixdia
a tremontana, per dita montanya de Bascaran, fins a les montanyes de
Ripoll, ý de las de Ripoll a las de Aransa, ý aprés las de Andorra,
restant los pobles andorrans a la part de ponent, ý tirant a la volta de
llevant per dita cordillera fins ahont comença lo riu de Palomara, que
és als Cortals de Andorra, ahont afróntan ab lo comtat de Foix,
seguint la vista de dita ribera de Triga ý passant per lo banc de Aixarca,
tirant dret al Quer Mercadal fins alt, a la sua sumitat, ý va fins a la font
de Mercadal, ý puja fins a Puig Saveràs, que vuy se anomena Porteza.
Ý tot lo que és dels Cortals de Andorra fins en dita montanya de
Porteza, la part de aquesta cordillera dels Pirineos qui són a la part del
mixdia passant per los llocs prenomenats, són del comtat de Çardanya,
ý la part de tramontana, del comtat de Foix. És veritat que n'í ha part
del Deverdès, que
sacra magestat del rey de Espanya, nostre senyor, com apar ab una
sentència arbitral proferida per lo noble Aymeric, vescomte de
Narbona, ý lo noble don Pedro de Fonollet, com a àrbitres del
sereníssim rey en Jaume de Mallorca de una part, ý del noble don
Gastó, comte de Foix ý vezcomte de Castellbò; ab la qual sentència
fan la demunt dita divisió del [comtat] [de] Çardanya ab lo de Foix.
Ý més avant fan la divisió de la terra de Capsir ab la de Donasà, ço és:
de la montanya dels Anglas ý Cavallera tirant fins al coll de Marran,
devallant per la serra de Cavallera, que és entre dos torrents, ý va fins a
la ribera de Abda, que vuy se diu Auda; ý de dita ribera se
montanya ý lloc de Bellfumàs, ý de aquí al coll de las Aras; ý tot lo
que és a la part del mixdia és de la terra de Capsir, ý lo de la part de
tremontana és de la terra de Donadà, que és en lo vezcomtat de So, lo
qual està en feu de la magestat del rey de Espanya, nostre senyor,
com apar ab la dita sentència, la qual fonc proferida en lo castell
de la vila de Perpinyà als idus de juliol, mil tres_cents ý quatre; la qual
sentència fonc lloada ý emologada; ý axí bé, en lo llibre negre de la
B., que és en lo arxiu de la casa del reyal patrimoni de Perpinyà,
hi ha algunes regonexenses del dit feu, ý per quant la terra de Capsir és
de las pertinèncias del comtat de Conflent.
Ý en lo temps que los moros ocuparen les parts marítimes ý
planícies de la nostra Catalunya, los nobles godos se retiraren en
aquestas Montanyas Pireneas, com avem dit abans, ý aprés que
Carles Tutides, altrament anomenat Martell, agué desfet lo duc Maurici,
ý mort, ab los seus gots de la Gàlia Narbonesa Gòtica, ý al duc de la
Guiena, anomenat Eudo.
Les quals morts causaren la pèrdua de las preditas parts de
Catalunya ý la ruptura de Sinachila ý de Guifre, son fill, ab Carles
Martell, son marit ý pare del dit Guifre, per la qual ruptura Carles Martell
ab son testament no dexà res de sos béns al dit Guifre, avent heretats,
a Carles lo Gran, de Àustria la Baxa, que comprenia la terra de l'antic
Brabant, Suèvia, Alemanya ý Turíngia, ý a Pipí lo Xic donà Borgonya
ý Aquitània.
Per hont la Simachila mogué al dit Guifre, son fill, contra los predits
Carles ý Pipí, sos mix germans. Ajudat dels gots se éran retirats
en dites montanyes, anà fins a la ciutat de Lió ý la prengué, ahont arribats
sos germans ab poderós exèrcit, ell fonc pres ý empresonat a un castell
fortíssim en les montanyes d'Ardenes anomenat Castellnou, de la qual
presó, per son saber, escapat, Guifre se n'anà en Saxònia; ý ab ayuda
dels saxós, féu un molt bon exèrcit de alemanys, ý entrant ab dit exèrcit
en França per fer guerra a Pipí, per intervenció de molts senyors de la
França, tant del Llenguadoc ý Guiana com de la nostra Catalunya,
que estaven retirats en aquestas nostras montanyas, cessà Guifre de fer
guerra a son germà Pipí. Lo qual Pipí donà dotze comtats a son germà
Guifre, dels quals no
camp, retirant-se a Gayfer, príncep de Gascònia, qui era fill del duc
Eudo.
Aquestes coses, segons la corònica de Aquitània feta per mestre
Joan Bonquet, passaren de l'any set_cents quaranta_hú fins set_cents
quaranta_sinc, poc més o manco, lo qual calla la gesta de aquest noble
príncep Guifre, fill del predit Carles Martell, ý no solament és
desgraciat en açò, més encara ab los coronistes catalans, que no han
sabut trobar la descendència ý progènie del noble Guifre de Rià, ni
del noble Bernat, primer comte de Barcelona, anant rastrejant en llurs
escrits la vinguda de Auger Gotlant, príncep dels catos, ab los seus
nou barons, en aquestes nostres montanyes; asenyalant lo temps que
arribà, que foren trenta anys aprés, la pèrdua de Espanya; dient que
de la Gasconya entrà a la Vall de Aran, ý de la Vall de Aran a la de
Andorra, ý entraren a Çardanya, ý abaxaren fins a l'Empurdà, a la
ciutat de Empúries, ý, aprés, la retirada feren a les montanyes de Capsir.
Ý per quant lo gran Guifre, fill de Carles Martell, en lo any set_cents
quaranta_sinc, o serca, vingué de la terra de Saxònia, ab son camp
format, passant per la França, ý arribat en la Gasconya volent fer
guerra a son germà Pipí, que fonc trenta anys aprés que los moros
aguéran ocupada la més part de Espanya, qui ha de dexar de creure
que aquells alemanys que vingueren ab lo dit Guifre, essent nació tan
belicosa, fossen los qui los coronistas catalans escriuhen arribaren
en la nostra Catalunya en lo dit temps, capitanejats per Gotlant, príncep
dels catos de Alemanya, qui vuy són anomenats hessos?; los quals
donaren lo norn de catalans a la nostra nació catalana, lo qual és
compost de dos noms alemanys, ço és: dels catos, nació antiquíssima
de Alemanya, ý són memorats per Júlio Cèsar en los seus Commentaris,
ý Ramón Marilia, home doctíssim, en les emmendacions que fa sobre
dits Commentaris los descriu d'esta manera:
trans Rhenum flumen legis Hungariae populis cheruscis Hermianen
siluae proximos ac Hermodaris cum quibus flumine finitimo sale
secundo pugnabant et in aeternum discordabant Canei Germaniae
anomenà Cata, ý lanz en alemany vol dir soldat de fortaleza, perquè
al soldat de campanya, li diuhen en alemany lanscanet.
Ý axí, per lo que los alemanys que arribaren ab lo dit príncep Auger
Gotlant en aquestes parts de la nostra Catalunya, avent assentat llur real,
ý fortificats en la terra de Capsir, ahont feren llur presidi, ý de aquí, ab
lo discurs de temps llansaren los moros de Catalunya ý donaren nou nom
an aquella; ý com abans, aquesta part de la Espanya Citerior era
dividida en molts noms de suesetans, sedetans, auxitans, laletans,
lexetans, lersans, ab la vinguda dels gots anomenaren-la Espanya
Gótica; ý aprés que per los dits catos fonc cobrada dels moros, foren
anomenats, los pobles de aquestes parts, catalans, ço és, soldats de les
fortaleces feren en Capsir.
Ý per lo que en altra part, plaent al Senyor, avem de tractar més
extensament de la vinguda de aquest Guifre ab los seus nou barons ý
capità general, Auger Gotlant, príncep dels catos, per memòria dels quals
los sereníssims comtes de Barcelona, successors del predit Guifre, feren
per armes un escut de nou pals o bastons de or ý de gaula, que és vermell,
demostrant la llur nobleza en los de or, ý valentia en los vermells.
Ab los quals nou barons figurats ab los nou pals o bastons de or ý
vermell, lo predit Guifre ý sos successors espolsaren, de tota la terra de
Catalunya la Vella, la morisma; ý en memòria dels soldats catos
portaren per cimera una rata penada.
Ý és gran maravella del que
la casa de Poblet; una prophecia de san Isidoro que diu de aquesta
manera: "La rata_penada volarà molt alt ý farà niu sobre les montanyes,
senyorejarà sobre los francesos ý batrà la seda de Domàs, ý los turcs
infantaran plor." És gran maravella que sant Isidoro donàs la ànima al
Senyor a quatre de abril, de sis_cents trenta_sinc, ý que pronosticàs
la vinguda dels catos que arribaren en aquestes montanyes cerca de l'any
set_cents quaranta_sinc, aportant per tropheo o cimera la rata_penada.
Ý axí digué molt bé lo benaventurat sant, qui era de la nació real dels
gots, que la rata_penada volaria molt alt ý faria niu sobre les montanyes,
ço és, en los Pirineos de Capsir, en los quals habitaren molt temps
faent en ellas moltas fortalezas; ý los llurs descendents han sempre
senyorejat sobre los francesos, y ha moltes voltes vençuts ý abatuts los
de la seda de Domàs, que són los moros mahomètics, los quals estan ab
gran espant de la gran monarquia han feta los successors del primer
Guifre, ý axí estan sempre en plor, tement la llur ruÿna.
Ý tornant a prosseguir dita montanya de Capsir, és enclòs de la
part de ponent, de la terra de Çardanya; ý de la de mixdia, de Conflent;
ý de la de tremuntana, de la de Donadà; ý del llevant, de Rocafortes ý
Fenolleda, estant dita terra de Capsir en la més alta terra de dites
montanyes.
E ixen de dita terra quatre riberas, ço és, la Tet que decorre
per la part de ponent, ý cerca de la vila de Lívia, en Cerdanya, entra
a la ribera de Segre; ý altra que cau per la part del mixdia en Conflent,
anomenada la Tet, ý en llatí, Thetis; ý altra en la part de llevant, ço és,
en la Fonolleda, anomenada Aglí; ý altra a la part de tremuntana, en
la terra de Donadà, anomenada Auda, ý per Strabó, Atarauda. De
hont se veu clarament que la terra de Capsir és la terra més alta que
se habita en aquestas nostras Pireneas.
Abans de la vinguda dels nou barons predits tenia altre nom, ý
la principal terra de Capsir se deya Mirmidona, ý en nostra llengua
limosina antigua catalana la anomènan Formiguera, que vol dir
tant com en llengua grega Mirmidona, per aver fet lo castell de
Formiguera los grecs de Thesàlia, qui éran anomenats formigons. De
açò ne és evident provança lo estany de la Tet ý la ribera de la Tet, que
ix de dit estany; lo estany se diu Thetis, ý a la dita ribera flumen
Thetis, prenent lo nom de Thetis, mare de Achiles ý muller de Pelèon,
rey dels mirmidons de Thesàlia; ý aquest nom de Capsir que vuy té, lo
prengué per lo assumto [que] feren en ell los nou barons alemanys
ab llur capità Gotlant, príncep dels catos. Argument de açò és lo mateix
nom de Capsir, perquè cap, en llengua antigua llemosina, vol dir
capità; ý sir, en la matexa llengua, vol dir senyor, ý axí, la terra de Capsir
vol tant dir com la terra del capità ý senyor, çò és, de Catalunya, qui
fou lo primer sereníssim comte, qui dels moros cobrà Barcelona ý tota
la terra de Catalunya.
Axí que, prosseguint dita cordillera del coll de las Aras, vénen les del
Pla de Rodès, las de Balsera, las de l'Home Salvatge, las de la
Roqueta, las de la Mostela, las dels Gorchs, las de la Gleva, las de
Pontellas, lo coll de Jou, lo pla de Pons, lo de Scalas, ý entra aquí
lo regne de França, dexant la Fonolleda de la part del mixdia, entre
Rosselló ý dites montanyes; la qual Fonolleda, antigament, era de les
pertinèncias del comtat de Barcelona, ý axí, Miquel Carbonell,
coronista català, en la gesta del sereníssim rey don Pedro, anomenat
dels francesos àlias lo Gran, ab la visita que féu al rey Phelip de
França, son cunyat, ab molta instència, li demanà, entre altres coses,
li restituhís lo vescomtat de Fenolledas, per quant les aygüesvessants
de les Montanyes Pireneas nevals, antiguament departían la França de
Espanya, ý lo dit vescomtat de Fenolledas restà de la part de les
aygüesvessants de Espanya, per ço se segueix la cordellera de les
montanyes nevals de la montanya dels Pireneus.
Axí que prosseguint la dita cordellera de les montanyes nevals,
de la montanya de Scales gira la dita cordillera a la volta de la tramontana
fins a la montanya de Dormidor, ý segueix lo coll de l'Homercet,
ý las del coll de Tullà, ý las montanyes de Escarabatet, ý las de Sant
Luís ý ab lo llur coll, ý lo coll de Bec, fins al puig de Bugarraix.
Totes les aygüesveçants de dites montanyes cauhen a la ribera de
l'Aglí.
Del puig de Bugarraix, gira la dita montanya a la volta de llevant
fins a las montanyas de Perapertusa, ý de aquí fins a les de Caribús, les
quals abàxan fins al coll de la Palma; que dites montanyes, del puig
de Bugarraix fins al dit coll, dividexen la Corbera de la Fonolleda.
Ý devallant del dit coll de la Palma fins al pla de Estagell, qui va
rompent de tramontana fins a la volta de mixdia, al coll de la Batalla,
qui és lo endret de la vila de Millàs, dividex lo comtat de Rosselló del
vescomtat de Fenolledes.
Ý del coll de la Batalla, tirant a la volta del ponent, las montanyas
de Millàs, las de Nafiac, las de Retgbella, las de Illa, las de
Casesnoves, dividexen la terra de Fenolleda de la de Rosselló.
Ý seguint dit orizon de ponent, se seguexen les de Ropidera, las
de Arbusols, las de Coma, las de Eux, las de Molix, ý las de
Moçet, fins a Scalas, les quals dividexen la dita terra de Fenolledes
ab lo comtat de Conflent.
Ý tornant a proseguir la gran montanya neval de aquesta
cordillera dels Pireneus, del coll de la Palma, tirant a la volta del
llevant, hi són les montanés de Taltaüll, de la Galera, las del
Castell, las de Òpol ý Perellós, las de Salces, las de Fitor, que
abàxan fins a l'estany ý són los principis del regne de França ý regió
de Corbera, ý las de Leucata, en las quals finex dita cordillera, encontrant
ab lo Mar Mediterràneo, en la fi del qual era edificat aquell gran temple
de Venus, per los antics cosmògraphos memorat. Dites montanyes, ço és,
les de Fitor, dividexen lo comtat de Rosselló. Allí en lo pla, a una part
que
està en la part del terme de Leucata fins al Grau, ý aquexa part de estany
se anomena estany de Leucata, ý lo restant del gran estany se
anomena estany de Salses.
Del terme de Leucata, seguint la vora de la marina, a la volta del
mixdia, se troba lo terme de Sant Llorens, de Torrellas, de Santa Maria
la Mar, lo de Canet, lo de Sant Nassari, lo de Sant Cebrià, lo de Tezó
de Vall, lo de Argelés, ý aquí encontra ab la montanya de Albera, que
és de la primera cordillera que avem descrita dels Pireneos.
Ý seguint per vora de dita marina, dins dita montanya, és la vila de
Coblliura, que fonc antiguament anomenada per los antics
cosmògraphos Il·líberis, ý aprés Cocolíberi, per diferència de la
segona Il·líberi de la Espanya Ulterior. Aquesta vila té dos ports
de mar, ý a mija milla té un altre port, antigament anomenat port de
Pirene, ý aprés fonc anomenat port de Venus, ý vuy se anomena
Portvendres, lo qual és lo més gentil ý segur port de aquestos nostres
mars; ý tenint-lo escurat ý net, com fèyan antigament, pot estar en ell
una bona armada de més de cent galeras, ý segura de tots vents.
De aquí ve lo terme de Banyuls de la Mar, ý aprés lo terme de
Cervera, ahont finexen los térmens dels rossellonesos, primerament
anomenats, per los grecs, pirenos, ý per los llatins, ço és, per Lívio,
suessetans, ý per Júlio Cèsar, no tan solament los rossellonesos, més
encara los confletans, cerdans, aranesos, andorrans, capsinesos, donadans,
saltencs, fenolladès ý corberans, a tots aquestos anomena sensuats
en sos Commentaris. Los quals, en dit temps, capitanejava llur capità
Alcàntua ab los seus nobles, anomenats soldrus; aprés foren anomenats
ceritans. Ý axí, lloant lo vi de Espanya, lo poeta Martial lloa lo vi de
la Ceritània; ý Columela escriu, per gran maravella, lo que llevava una
vinya, ý una altra de Públio Silvino que diu tenían a la regió Ceritània,
perquè en Cerdanya, a qui vuy és restat lo nom de Ceritània, no s'í cull
vi, ni may se n'í ha cullit, per ésser regió tan freda. Ý axí se veu
clarament que
pogut ésser fent cap de Rosselló, en dit temps, de la vila de Ceret,
per la ruina [que] féu Marco Crasso, capità de Júlio Cèsar, com
conquistà aquesta terra de Rosselló debaix lo nom dels sensuats.
Axí que tornant al terme de Salses, de dit terme fins a les montanyes
de Estagell resta tancat, lo dit comtat de Rosselló, de les Montanyes
Pireneas de la Corbera, les quals tenen llurs aygüesvessants a la part
de la terra de Narbona, que vuy li diem lo Narbonès; ý de Stagell fins
a la montanya del coll de Bec tenen llurs aygüesvessants, dites les
montanyes de la Corbera alta, a la part de Carcasona, que vuy li diem
lo Carcasès; ý del dit coll de Bec fins a les montanyes de Capsir
tenen llur ayguavessant les montanyes de Donassà; ý quant a la part de
Quillà ý Llimós, que
cortals de Andorra, tenen les dites montanyes llur ayguavessant a la
terra de Davardès, que vuy se diu lo comtat de Foix.
Ý tots aquestos ayguavessants de totes aquestes montanyes se fan,
de la part de tremontana, en dites regions, que són vuy de França, ý resta
la Fenolleda al mixdia, prenent tots sos ayguavessants de tremontana,
mixdia ý ponent dins la sua gran ribera, anomenada Aglí, la qual decorre
de ponent al llevant, ý entra en lo comtat de Rosselló en lo terme de
Stagell, ý entra en lo mar en lo terme de Torrelles. En temps de grans
ayguas se ve a juntar ab la gentil ribera de la Tet, ý la de la Tet ab
lo Tech, de tal manera que de la vila de Salses fins a la de Argelés
se pot navegar ab barques, per estar los camps antigament anomenats
sussuans a causa de les grans sutzures que
vuy, los naturals de aquella terra, anomènan salsuras, que
molta terra, que y ha en dits camps salebrosa, ý per ço, los antics
anomenaren la vila de Salces, Sàlsule, ý als de aquesta terra,
suessetans; ý vuy, per las ditas inundacions ý aygües, les quals apòrtan
ab llurs revolucions en dits camps molta terra, a la qual anomènan sals;
avent perdut lo nom de Sussua o Salsura, la anomènan Salanca, ý als
pobles salanquesos; ý per llur gran fertilitat són los principals del comtat
de Rosselló ý los que
Ý axí, del terme de Stagell, tornant per les montanyes pronominades
que dividexen lo comtat de Rosselló ab la Fenolleda, fins a les de
Ropadera, ahont encontra ab lo terme de Rodès, se divideix lo comtat
de Rosselló ab lo de Conflent al coll anomenat antigament coll de
Termanera, ý vuy se anomena Terranera; ý de Ropidera fins al coll de
Jou se divideix la Fenolleda del comtat de Conflent; ý la montanya de
la Perxa divideix lo comtat de Conflent del de Cerdanya, restant los dits
tres comtats dins las Montanyas Pirineas, en aquesta cordillera dels
Pirineos.
En lo estiu móntan los bestiars de la França ý dels habitadors de
dits comtats en tan gran nombre, que estan totes les navals
poblades dels guardians dels dits bestiars, faent en la nit molts focs, ý
entre ells sonant molts instruments de música pastoril, com són: albaýs,
dolçaynes, nesarts, flautes, ý en los francesos alguns rebaquets, que
ells acostumen sonar de diferent to de la música catalana.
Ý entre los de un regne ý altre pàssan moltes conversacions, ý se fan
moltas visitas, perquè los guardians dels bestiars catalans també són de
nació francesa, ý los demés són aquitans; perquè la complecció de la
nació catalana no s'és poguda may conduhir ni inclinar en obres servils
ni villanescas, ans bé, de los que los castellans anomènan vilans, ells
anomènan pagesos, ý són de tant punt ý honra molts d'ells, que per
ella competexen ab qualsevol cavaller català; per pobres que sían,
per lo que toca a la honra, [competexen] ab qualsevol senyor de títol, per
poderós que sia.
Ý axí, essent los guardians catalans de nació francesa, com los dels
bestiars francesos, ab curiositat, com tots los bestiars dels dos regnes són
pujats en dites montanyes, se visítan per saber, los uns dels altres, lo
ésser de llurs parents ý de llurs cases.
Ý molts anys, los mayorals de les ramades dels bestiars que són en
ditas cordilleras, en la vespre de Sant Juan de Juny se
alt de la montanya de Canigó, que és en lo mix de las predites dos grans
cordilleras, ý de allí miran los focs fan los llurs pastors en les llurs
jaces, faent-los ells també foc per senyalar-los com los estan mirant
de dita gran montanya; de la qual, no tan solament descobren los focs
fan la dita vespre los pobles rossellonesos, confletans ý çardans, més
encara descobren los dels catalans ý francesos.
Ý com se seguís que en lo any mil quatre_cents sexanta_ý_sis de la
Nativitat del Senyor, estant dits mayorals, la nit de Sant Juan de Juny, en
dita gran montanya, faent los focs ý alegrias acostumades, ý mirant los
focs fèyan los pobles catalans ý francesos, mirant també las profundas
valls dels çardans, confletans ý rossellonesos, en los quals no
ningun foc, representant en ellas una tan gran tristor, que, moguts los
mayorals de la Corbera, Fenolleda, Capsir, Donasà, Saut, foxencs,
urgellesos, empuritans, ab gran solicitut demanaren als mayorals
dels rossellonesos, confletans ý cerdans, la causa per què no
focs acostumats de fer-se en aquella nit en llurs pobles. La qual
demanda mogué als mayorals dels rossellonesos a llastimar-se, ý ab cara
molt trista ý veu molt dolorida, a comptar-los lo que de sos pares ý
antipassats avían ohit. Ý perquè millor no poguessen entendre,
pregaren al més vell de tots los mayorals, que de moltas cosas se
recordava, volgués comptar lo que ab tanta instància los era estat
demanat; ý axí, estant ab gran atenció, començà a comptar-los com
aprés que los rossellonesos, dins la llur principal vila de Perpinyà,
aguessen estat gran temps asitiats sens ésser socorreguts de llur
propi rey ý natural senyor, avent acabat de menjar los aliments
necessaris per a la vida humana, foren forçats a menjar fins los animals
bruts com cavalls ý cans, ý altres molt més odiosos com són los gats
ý ratas; ý alguna mare tingué de sustentar ab la carn del fill mort altre
fill que li restave.
De necessitat se agueren de donar ý posar baix lo domini del
regne dels francesos, ý com la llur antigua nació fos dels verdaders
espanyols ý de la nació goda, no podent suportar ésser governats per
nació estranya, en aquella nit, en la qual ells, en altre temps, fèyan
tantes alegrias ab molts focs ý balls; ý en lo matí de dita festa de Sant
Joan, que acostumave llur jovent armar-se de molta manera de
armes, faent tantes enramades, ab les quals representaven la milícia
antiga de sos predecessors, ara era tot tristor ý dol.
Ý com en lo any mil quatre_cents noranta_ý_sis, essent en la matexa
nit en la predita gran montanya de Canigó, ý mirassen los focs dels
regnes de Catalunya ý França, ý aprés també mirassen totes les tres
grans valls de Rosselló, Conflent ý Cerdanya, totes clarejants dels grans
focs que tots los habitants fèyan en totes les llurs habitacions; ý sentint-se
los trons de una infinitat de artilleria, mosqueteria ý arcabuceria que
fèyan retronar les predites valls ý montanyes; ý se veessen per lo ayre
de dites valls volar una infinitat de coets, espantats tots los pastors ý
guardians que éran en dita montanya, tement que las poblacions
de ditas valls, per la mala voluntat francesa, no
entre ells de trametre algú dels mayorals en los primers pobles
vehins de la dita montanya, ý entendre la causa de aquella novedat de
focs; ý lo més gallart ý desimbolt dels mayorals confletans, prenent
la capa al coll ý lo gayato en la mà, llansant los esclops dels peus, ab
gran correguda començà de baxar de la dita montanya fins ahont
comença la ribera de Lentulà, que vuy se anomena Llentillà, ý arribat
a Jóch, entengué de l'il·lustre baró, qui és de la antiga casa de
Perapertusa, la gran alegria dels rossellonesos per ésser tornats debaix
de la protecció dels sereníssims reys de Aragó, llur natural senyor,
ý exits de la subjectió dels francesos.
Ý tornant lo mayoral a la montanya, manifestant a sos companyons
la causa de aquells focs ý alegrias de las ditas valls, fonc tant lo contento
dels mayorals de Rosselló que, fetes primer les gràcies a nostre Déu ý
Senyor ab un cant semblant del Te Deum laudamus
tots los altres mayorals ab lo sò de llurs instruments pastorils,
amostraren lo contento ý alegria que tenían de tal jornada; ý, acabat de
fer les gràcies, començaren los llurs balls a l'entorn dels focs, que, per
ésser ells tan grans, ab la altitut de la dita montanya aparia als
habitants de ditas valls que aquell foc arribava al cel.
Cansats ya de ballar ý estant ab repòs, los més antics mayorals,
regonexent tots los focs de Catalunya ý de la França ý de les valls,
començaren a comptar com se éran poblades totes les predites regions,
ý edificades llurs ciutats ý viles, ab un tant gentil discurs que moltes
vegades encontràvan ab passos de Tholomeo ý del nostre espanyol
Mela, ý del pare de la història romana, Lívio, ý de molts altres francesos;
lo qual discurs escriuria yo ara si no per trobar-me cansat ý ab mala gana;
la qual donant-me lo Senyor, si serà servit, tan bona com desije, serà
per a emplear-me en prosseguir lo que ara deix per altre dia.
Segona part de les Il·lustracions dels comtats de
Rosselló, Conflent ý Cerdanya, fetos per Francesc
Comte
PROEMI
És en nosaltres una conexensa natural intrínseca ý un cert desix de
saber totes les coses, que casi ab una força de naturaleza hi som induhits
e impel·lits, no tan solament las personas que proféssan lletras, que ab
treball de moltes vigílies vénen a alcançar discursos de moltas cosas,
més encara se tròban personas que sens professar lletras, ab llur bona
naturaleza, vénen a perficcionar lo llur judici de tal manera que
alcànçan lo vertader de les coses, ý no sens gran admiració de les
persones professades en lletres.
Ý càusan estes coses per ser los llurs cosos composts ab la igualtat
dels elements, ab més perfectió obrada per naturaleza que no los
altres. Ý per ço foren, per los antics, trobades les lletres, per suplir a la
falta de natura de molts que, sens ellas, alcançarían molt poc de les
coses, encara que tots siam creats de un principi ab una igual ànima ý
potència. Perquè sols la virtut és aquella que
l'altre; perquè aquell que fa bones obres és noble ý asenyalat entre tots
los altres, com foren a mon judici dos dels pastors que la nit de Sant Joan
de Juny, trobí en la alta montanya dels Pireneus anomenada Canigó; lo
un d'ells anomenat Térmens, ý l'altre, Rosselló; los quals, vehent
les alegrias [que] fèyan los pobles rossellonesos aquella nit per llurs
poblacions ý campanyes, maravellats de tan grans alegrias, lo pastor
anomenat Térmens, lo qual guardava lo bestiar de la nació francesa, féu
un gran parlament al pastor anomenat Rosselló, que guardava los
bestiars dels antics espanyols. Pretenent lo Térmens, lo comtat de
Rosselló ésser una de las antiguas regions de la Gàlia Narbonesa; ý, per
lo contrari, pretenent, lo pastor Rosselló, ésser los comtats de Rosselló,
Conflent ý Cerdanya, de las antiguas regions espanyolas, ho començaren
a discursar d'esta manera, començant lo pastor Térmens a dir:
CAPÍTOL PRIMER, ab lo qual lo pastor Térmens vol provar Rosselló ésser de la
Gàlia Narbonesa.
Térmens: Rosselló, espant-me les alegrias dels rossellonesos, que fan
esta nit de Sant Juan, per ésser tornats debaix de la senyoria del rey
de la Citerior Espanya, considerant la llur antiga naturaleza ésser dels
antics celtas de la Gàl·lia.
Rosselló: Engànyan-se molt los qui diuhen ni han escrit los rossellonesos
tenir llur primer origo dels celtas de la Gàlia, com sia la veritat tenir-lo
de la gent saga ý iberos, com clarament se col·ligeix de la llur
antigua ciutat de Hibero, segon rey de Espanya, del nom del qual
fonc tota anomenada Hibèria.
Térmens: Dieu cosa que no sé ab quins autors provareu, los
rossellonesos, en lo temps antic, ésser estat de las pertinèncias de
la Espanya, perquè Strabó, autor antiquíssim, en lo seu libre
quart, escrivint la Gàl·lia diu:
Illiberis omnes exeunt a quibus uterque eiusdem nominis urbem
babet";
que
Il·líberi, del nom dels quals hi avia dues ciutats, de manera que la
Il·líberi ý Rosselló, la escriuhen en la Gàl·lia ý no en la Espanya.
Plini, en lo tercer libre, capítol quart, escrivint la Gàl·lia
Narbonesa, diu:
flumina Thecum Vernodubium oppida Iliberis magnae quondam
urbis tenue uestigium insigne latinorum flumen Atax a Pireneo
imbrensen permanens locum."
uadusque est et ingenteis alioquin annis; tenens et nisi ubi Narbonem
attingit nusquam nauigabilis sed cum Hibernis intumit imbribus
usque eo solitus insurgere ut se ipse non capiat lacus accipit eum
ingressus nomine spaciosus admodum sed quam mare dimisit tenuis
aeditu ultra est Leucata litoris nomen et Salsuce fons non
dulcibus sed sulscioribus quam marinae suis aquis defluens."
passant més avant, escriu de la pesca que
del comtat de Rosselló, dient:
flumina Thetis et Thicis ubi aceruere certa colonia Ruscino. Vistis
Illiberis quondam urbis tenue uestigium tum inter Pirinei
promontoria Portus Veneris est miscuit Salso et Ceruaria locus finis
Galliae."
Rosselló a la França Narbonesa.
Ý Clàudio Ptholomeo, en la sua Cosmographia, en la segona de
la Europa, capítol sis, escrivint la Espanya Tarragonesa, diu:
autem austri ortus solis terminum habet Pirene usque montes qui ad
nostrum mare attingunt quo loco erectum est Veneris templum cuius
positio est 20 1/3, 42 1/3 1/3."
escrivint la Gàl·lia Narbonesa diu:
que in nostrum mareprouebuntur super quibus Veneris templum est
et inde Mare Gallicum usque nari fluminis ostia: Quorum gradus
271/2 40 1/3."
de Narbona, ý comença a la ribera del Tec, en lo vostre Rosselló,
dient:
1/4 42 1/4,"
Castellrosselló. Aprés escriu la ribera de Auda dient:
ostia 21 1/2 42 1/2 1/4";
aprovats ý molt antics, vos tinc amostrat la regió de Rosselló ésser de
la França de Narbona.
Ý axí bé, Florián de Ocampo, qui ha escrit la Història de
Espanya, en lo primer llibre, capítol segon, fa la fi de Espanya a cap
de Creus, ahont diu era lo antic temple de Venus, antic terme dels
espanyols ý francesos en aquesta part del nostre Mar Mediterràneo.
Ý Ambrosi de Morales, escrivint la Espanya començant [per] la
costa oriental, diu: "des de la montanya de Creus, anomenada
antigament mont de la deesa Venus, en Catalunya, cerca de
Coblliura, ahont se ayunta ab França ý de aquí segueix la costa del
mar fins a cap de Gada, que antiguament se anomenave promontori
Caridemo"; de hont se veu clarament, per autors grecs, llatins ý
espanyols lo comtat de Rosselló ésser antigament de la França, als
quals Ptholomeo anomena vossecoses, tescocoses.
Pendré plaer, Rosselló, me digau per ont vos fundau ý ab quins
autors me provareu que la terra de Rosselló sia estada antigament
regió de Espanya.
CAPÍTOL SEGON, en lo qual prova lo pastor Rosselló, no tan solament lo
comtat de Rosselló, més encara la França Narbonesa, ésser poblada dels
hiberos espanyols, ý comta los dos primers reys de Espanya.
Rosselló: En lo principi de la població del món, aprés lo gran diluvi, lo
pare Noè, segon[s] diu Silo, habia cent anys; aprés rodà tota la Mar
Mediterrànea en lo espay de deu anys.
Ý diu que en la ora de la dita mar que caïa a la gran Àssia, dexà
dels fills de Sem; ý a la ora de Àfrica, dels fills de Cam; ý a la
de Europa, dels fills de Jàphet; ý aquests estaren habitants per les
ores de dita mar pacíficament, sens regonèxer a ningun rey; sols
tenían per rey, emperador ý papa ý pare al gran patriarcha Noè, del
qual éran fills lo Sem, Cam ý Jàphet.
Mes aprés que Nembrot volgué edificar la gran torre en la
província de Caldea, per lo pecat de tal atreviment, Nostre Senyor
Déu los confoné las llenguas departint-las en setanta_ý_dues maneras
de llenguatjes.
Los fills ý néts de Jàphet, que
foren llurs ducs, entre los quals fonc Tubal, lo qual arribà en
Espanya lo any cent quaranta_dos aprés del Diluvi, ý tenint notícia
que son avi Noè avia ordenada gent per la ora de la Mar Tirrena,
ell començà de ordenar ý dividir la sua gent ora lo Mar Oceà, ý aquí
estigué ell ab sa gent molts anys, multiplicant la sua generació ab
molta pau ý concordia, sens tenir térmens entre las regions espanyolas
ý francesas; per lo que encara que se moblàs de principi a la
població de la França, també ora lo Mar Oceà, tenint tant amplificades
les llurs províncias segons la llur gent, que era poca, no
de termenar-les perquè tots vivían, espanyols ý francesos, ab gran
contento de les fruytes produhien los arbres, ý de les raels ý grans
que la terra de sí matexa produhia, ý de la llet de las ovellas, cabras
ý vacas que los espanyols, en llurs comarcas, ab solicitut apasturàvan
ý munyían; ý d'esta manera vivían los espanyols ý francesos
ý italians, ý per ço està cantant lo poeta Virgili en lo vuytè de la
Aeneyda:
gensque uirum truncis et dura robora nata
queis neque mos neque cultus erat neque iunger et auras
aut componere opes norat autparcereparto
sed rami atque asper uictu uenatus que alebat."
espanyola, era en Espanya, en la quall ell ý los primers pobladors
[se] avían multiplicat en gran nombre. No solament a las oras de las
duas mars de Espanya avia molt poble, mes encara se éran estesos
per los profundos ý asperosos boscs éran en les valls fan les
montanyes seguint ora les llurs riberas, en las quals trobaren
infinides fruytes per a sustentar llurs vidas.
Estant ab aquest repòs, començà a regnar Nino, ý fon lo ters
rey dels assírios, lo qual començà, ab violència ý cobdícia, a regnar,
juntant nova religió, faent adorar la estàtua de Belo, son pare,
ocupant los regnes de sos vehins per amplificar la sua monarquia.
De hont se seguí que lo gran Noè, dexant la Àssia ý passant
per la Àfrica, arribà en la Espanya, terra de Europa, en la qual
edificà duas xicas poblacions anomenadas Noelas ý Noegas, de las
quals fa menció Plini, ý lo nostre Pomponi Mela escriu la una en los
Pireneos de les Astúries; l'altra se troba en la nostra terra de
Conflent, en aquests Comtats, la qual encara vuy conserva son
propi nom, molt poc diferent, anomenada vuy Noedas; sols falta
en la quarta lletra que és D, perquè si fos G, diria Noegas.
Esta terra de Noedas és entre dues molt grans montanyas dels
Pirineos, en la part que dividexen la terra de Conflent de la de França.
De hont se veu que Noè, per las alturas dels Pireneos, en
temps de l'estiu, que són fora las neus, fàcilment féu son camí, anant
primer rodant lo costat del Mar Oceà de Espanya, en lo qual pogué
trobar a son nét Tubal, ý donar orde en formar los espanyols,
recollint ý faent-los fer poblacions, ý donar forma en la política
vida.
Per la ora del mar baxà fins a Tarragona, ahont se congregaren
molts caps de famílias, ý se ha de entendre que foren los primers
pobladors que a ora de la Mar Mediterrànea avia dexats Noè a
la sua primera vinguda, los quals donaren principi a la edificació de
la població de Tarragona. Anomenaren-la Tarragona, que vol dir,
en llengua antiga, congregació de pastors.
Per lo que Tubal amostrà als espanyols de criar lo bestiar gros
ý menut, lo anomenaren Tàrraco, que vol dir pastor. Amostrà lletres
als espanyols hí
Morí Tubal en Espanya, lo any quaranta_set del regne de Nino, rey
dels assírios, que fou cent sinquanta anys aprés de la sua vinguda.
Tot lo temps del regne de Nino fou molt calamitós en les parts
de Àssia ý Àfrica, perquè se ensengueren moltes guerres entre
Cam ý son germà Titan, ý llurs fills ý néts, les quals causaren gran
turbació en lo món, per lo que entre ells se ensuperbiren en tanta
manera que vingueren a imposar-se lo nom del cel, del Sol, de la
Lluna, de las stelas, planetas ý dels dotze signes, inventant novas
sectas, faent-se adorar com a déus. Seguí
los egípcios, memorada per Justino ý altres. Sols apar que la nostra
Espanya, en aquell temps, ý la França estaren en repòs.
Estas guerras donaren causa als poetas de escriure las faulas ý
fatuïtats dels llurs déus. Encara que los grecs agen escrit tots estos
fets al Saturno ý Júpiter, de crèurer és que són sis_cents anys aprés
del Saturno de Egipte ý de Antròpia, ý del de Asíria ý Càspio, que és
lo hom que per Noè fonc acullit en Itàlia ý dada la terra del Làcio.
De aquest escriu Ovidi en lo De fastis, dient:
Ante per errato falcifer orbe deus
Hac ego Saturnum nomine telure receptum
Caelitibus regnis ab Joue pulsus erat
Inde diu genti mansit Saturnina nomen
Dicta fuit Latium terra latente deo
At bona posteritas puppim formauit in aere
Hospitis ductum testificata dei."
Arma Jouis fugiens et regnis exul ademptis."
Itàlia, de hont se manifestà en esta nostra part de Espanya que
s'anomena, vuy, Rosselló ý Catalunya; ý axí se ha de considerar,
per lo que en tot lo temps que visque Noè en Itàlia tingueren los
espanyols ý francesos bona correspondència ab dit Noè, ho
regonegueren com a pare ý senyor llur, mayorment los rossellonesos,
que són espanyols més acostats a Itàlia, la qual en aquell temps
començà ya a anomenar-se Satúrnia, ý per ço Virgili en lo vuytè
de la Aeneida diu d'esta manera:
Reliquias ueterum que uides monimenta uirorum
faniculum buic illi fuerat Satúrnia nomen."
imposat a Noè de Jano; ý a la terra dels llatins, Satúrnia, del nom
de Saturno. Ý en aquest temps començaren los hòmens a donar
nom a les províncies.
Era un home molt principal y de molt gran merèxer, fill, segons
vol Beroso, de Tubal, lo qual se anomenave Ibero. Aquest regia
en la Àsia una província que del seu nom se anomenave Ibèria. Era
dita província tancada de las Montanyas Càucasas, que la dividían de
la Fermàcia asiàtica de part de la tremontana, ý de la del
ponent, dels colcos, ý de mixdia, de la Armènia, ý del llevant de
la Albània de la Àsia.
Aquest Ibero, veent la gran tirania de Nino, rey dels assírios,
que no content de aver feta desemparar al Saturno Càspio las
províncias dels bastrians ý gordians, ý altras dels asitas, ý
forsat de recullir-se ab lo pare Noè en Itàlia, invadí a Beríganes, rey
dels armenos, lo qual subjugà, ý com la naturaleza de Ibero fos de
Jàphet, fill de Noè, lo qual de la sua prosàpia era poblada la Europa,
per no aver de restar debaix lo domini del Nino, recullí la millor
gent de la dita Ibèria, ý se ha de creure que
la Albània, Armènia ý colcos, que tots estos són pobles asitas, ý ab
un gran nombre de hòmens ý dones e infants se
Europa per lo estret de la Tàurica marsonessa; ý açò
que Nino ya arribava lo seu imperi a la mar de Ponto.
Essent Ibero en Europa, camina a la volta de Espanya, ý passant
per Itàlia, se té per cert, se vehé ab lo seu besavi Noè, ý restant
alguna gent en Itàlia, foren anomenats umbros, segons diu Juan
Viterbo. Passà los Alpes ý entrà en la França, ahont dexà moltes
colònies ora al nostre Mar Mediterràneo, ý mayorment de la ribera
del Rosa fins a les nostres Montanyes Pireneas. Arribat al nostre
comtat de Rosselló, edificà la gran Il·líberi, per tots los vostres
al·legats autors mencionada. Col·legeix-se del mateix nom de la
Il·líberi, que llevades les tres lletres primeres, resta lo nom de Íberi.
També edificà una població en lo mateix comtat anomenada Sura, ý
vuy, corruptament, se anomena Sureda en memòria de altra
població de la Ibèria de la Àsia, anomenada també Sura, segons diu
Clàudio Ptholomeo, és [en] la dita Ibèria; ý alt en la montanya de
Albera, lo castell de Magdalot ý Albera, dant a la montanya
ý a la població lo nom de Albània ý de la Àsia; lo nom de Magdal
és nom asíric que vol dir, en llengua asítica, torre.
També degué edificar una població en lo dit comtat anomenada
Cauca, ý vuy, en llengua nostra, Coblliure, ý en llatí, Caucolíberi,
casi dient: Cauca dels íberos. Per ocasió de aquesta població foren
anomenats, en temps dels romans, los pobles de las montanyas de
Albera fins a las de Molló, causenses. Axí ho asenyala lo Pompònio
Mela en lo segon llibre, capítol sis, escrivint la ora del nostremar,
començant a Cervera, la qual, diu, és en peus dels Pireneus,
ý diu que en aquexa part se comènçan de alçar del Tech fins a
Roses, ý passa fins a Empúries ý a la montanya de Júpiter, que vuy
se anomena Montgrí; ý en lo ponent d'esta ora de mar diu són
los causensos.
Ordenà Ibero los seus pobles, del Rosa fins a les montanyes de
la Albera, qui divideix Rosselló de l'Empurdà; ý per les Montanyes
Pireneas se estengueren, poblant dites montanyes ý valls fins al
principi de la ribera de Ebro, la qual prengué lo nom dels iberos, qui
poblaren les oras de las suas riberas, ço és, de la font de Segre, que
és a les montanyes de Conflent ý Núria, fins a Fontibre, ahont
comènçan les fonts de Ebro.
Dividexen, los antics grecs, la Ibèria en dues regions, ço és, en
Ibèria oriental ý occidental. La oriental comtàvan des del riu
Rosa fins al riu Ebro, ý per ço diu Strabó, en lo libre ters, capítol
primer:
igitur tractus uniuersus extra Rodanum terramque intra gallicos
sinus artalam a priscis uocitatur Iberia nostri seculi homines
ipsius confinia Pireneis montes ponunt eandem que Iberiam et
Hispaniam nominant que intra Iberim continetur. Vetustiores
autem hos ipsos isleatos apellant non multum poscentes agrum
sicut autor est Asclepiades Mirlianus."
de Rosselló, en aquell temps, ésser de Ibèria oriental, mes encara
tota la província de Narbona, ý ab lo temps, segons se seguiren les
ocasions, se reculliren als confins dels Pireneos, que és en los
comtats de Rosselló, Conflent ý Cerdanya, los quals, per los antics,
foren anomenats, llur[s] pobles, ileatos. Ý la ribera del Thec, per
Strabó ý Clàudio Ptholomeo, autors grecs, anomenada Iliris; ý de ací
és restat lo nom de Illa, en lo comtat de Rosselló anomenada; ý lo
de las Illas, lloc en Rosselló sobre la vila de Ceret; ý entre
parròchia de la baronia de Castellnou, anomenada Santa Coloma
de las Illas; ý Montoriol de las Illas; ý en Conflent altra parròchia
anomenada Sant Esteve de l'Illet.
Ý axí que resta provat Rosselló ésser antiga regió de Espanya
ý los rossellonesos, antics espanyols iberos.
Governà Ibero la Espanya trenta_set anys, poblant las valls
de las Montanyas Pireneas, ço és, del nostre mar fins a Fontíber,
que és ahon pren principi la gran ribera de Ebro.
Ý, mort que fonc Ibero, començà a capitanejar la gent espanyola
Jubalda, lo any mil nou_cents vuytanta_ý_hú abans de la Nativitat
de Nostre Senyor Déu Jesucrist.
CAPÍTOL TRES, ab lo qual prossegueix lo pastor Rosselló lo que
regnant Jubalda en Espanya.
Entenent Jubalda, fill de Ibero, que
que toca ab lo Mar Mediterràneo era ya habitat de las primeras gents
que aprés del Diluvi, ab lo pare Noè, éran arribadas en Espanya, ý
que
Caldea avia amenades Tubal, fill quint de Jàphet ý pare de Ibero ý
que Ibero avia poblat des del riu Rosa, que és en la província de
la França, fins a las Montanyas Pireneas, ý també les dites montanyes,
fins a la font de Iber; ý açò perquè los iberos, essent-se criats ý
avesats a les vehemèncias fredas ý per terra montanyosa dels Monts
Càucasos, era la llur pròpia naturaleza habitar per las montanyas.
Ý axí, Jubalda, seguint sa naturaleza, se disposà en poblar uns grans
remats de montanyes que, ixen dels Pireneos de Rosselló, hí
van estenent en lo més dins de Espanya, las quals los antics, del nom
de Jubalda, los anomenaren Monts Ydubedas.
Governà Jubalda los espanyols setanta_quatre anys, vivint ab
molta tranquilitat ý contento. En lo vuytè any de la governació morí
la gran Semíramis, que fonc un gran espectacle en lo món per las
guerras que féu ý nacions que subjugà en les parts de llevant.
Aquesta fou muller de Nino, tercer rey dels asírios, que fon lo
primer qui féu estàtuas a honra de son pare, Belo, ý volgué que fos
reverenciada per lo poble, donant-li moltas perrogativas, de hont
se seguí lo principi de la idolatria; ý la Semíramis, seguint los vestigis
de son marit, avent primer amplificada la gran ciutat de Babilònia,
edificà un molt gran temple a honra de Belo, son pare, ý en una
coluna de aquell féu escriure de aquesta manera:
Iupiter Bellus auus Saturnas Babilonicus pro auus cui Saturnus
Aetiops auus Saturnus Aegipciorum atauus celus Phenix ogigas
ab ogiges ad meum auum sol ordem summum circumlustrauit
semel ac trities et centies. Ab anno adpatrem sexies et quinquagesies
a patre ad me bis atque sexagesies columnam templum statuas Joui
Bello socero et eius matri que in hoc Olimpo Semiramis dicaui."
féu per a demostrar la sua genealogia, ý per lo que los caldeos ý
aegípcios, als primers reys que tingueren, los anomenaren Saturnos,
ý llurs fills que succehiren en lo regne ý ayudaren a amplificar
aquell, los anomenaren Júpiters, ý als llurs fills, arctaules.
Ý axí que Cam, fill de Noè, per honrar-se ell ý decebre la gent
simple del món, digué que era fill del Sol ý de la Terra, ý per ses malas
inclinacions, com a primer rey de Egipte, lo poble lo anomenà
Saturno; ý a Cur, son fill, qui fou primer rey dels antípodas, també
lo anomenaren Saturno Antíopo; a dos fills seus, lo hú anomenat
Sabbàtius Saga, qui fou lo primer rey de Armènia, lo anomenaren
Saturno Gàspio, avi de Nembrot, primer rey de Babilònia, axí bé, lo
anomenaren Saturno de Babilònia; a son fill Belo, qui li succehí en
lo regne, anomenaren Júpiter, del qual fou filla Semíramis, ý de
Venus Escalonita, que fonc la gran Venus, anomenada per Diodoro,
en lo primer llibre, Dírcetam ý los hebreos la anomènan Dagon. Esta
tanbé fonc filla de Noè ý germana de Saturno, fonc reyna en la
ciutat de Scalona; ý per lo que féu prestació de son cos, corregué
per moltes parts del món; ý com està dit, de adulteri concebé a
Semíramis, muller de Nino. De Cam fon filla una altra Venus, que
fonc la segona, ý tots los hòmens que com a déus foren adorats per
lo món en lo primer temps.
De hont se seguí que
aprés mort de Cam, li feren estàtua, ý a son [fill] Júpiter, ý a Apolo
son nét, ý als altres qui també foren reverenciats com a déus, los
quals tots són de la progènie del maleÿt Cam, qui perturbaren
lo món ab llurs tirànicas guerras, fetas entre sí matexos ý ab los
altres pobles; los quals daren ocasió als primers qui, ab la art poètica
ý licència que tenen ab llurs fictions, escrigueren ý amplificaren
llurs gestas, donant-los llaors divinas, en tanta manera que no sols los
ignorants, mes encara los altres, cregueren en llurs vanas
supersticions, mesclant-s'í lo dimoni en totes les llurs coses.
En aquest temps, Jubalda morí en Itàlia. Saturno Caspio, que lo
seu nom primer fou Sebbàsias Saga, ý Noè, anomenat Jano, Calcas,
de Saturno, anomenaren a Itàlia, Satúrnia; ý a imitació dels caldeos
edificaren en Itàlia a Jano ý a Saturno, honrant-los també com a déus.
Per lo que tot lo temps que visqueren, estaren, totes estes parts
de Itàlia, ý França, ý Espanya, ý Alemanya, ý totes les províncies de
Europa, ab pau; vivían tots debaix de una vida reural; totes les
coses los éran comunes; estaven en xicas cabanetas per les
montanyes; vivían de erbes ý de les fruytes dels arbres, ý de llet.
Aquesta, canta Ovidi que fonc la edat de or, la qual acaba casi en
aquest temps, ý començà altra no tan bona, anomenada de argent.
Mort que fonc Jubalda, començà a governar la gent espanyola
Brigo, son fill.
CAPÍTOL QUART, en lo qual se tracta lo que sseguíen Espanya en temps de
Brigo, Beto ý
anomenada la gran Ceres.
Brigo començà a governar la gent espanyola cerca de l'any mil
nou_cents ý sinc abans de la Nativitat de Nostre Senyor Déu Jesucrist,
ý veent totes les províncias de Espanya de totas parts plenas de molts
pobles que habitaven per les montanyes, sens poblacions, faent llur
habitació en unas xicas cabanas, ý per les coves, ý debaix les rocas
ý arbres; tenint ell notícia de la gran població de Nínive, feta per
Nino, rey dels assírios, ý de la gran Babilònia, amplificada per
Semíramis, considerant lo que millor era: habitar los hòmens en
poblacions juntes ý formar repúblicas, a fi que
política ý no reural, com fins en son temps, des de que Ibero, son
avi, era arribat en Espanya, se vivia per les montanyes; sols a la ora
de les mars que la sircuexen avia algunes poblacions, qui a la
usança de Itàlia, amostrats per Noè, vivían com los avia amostrats
Tubal, los quals feren que tingueren notícia de la vinguda féu lo
Saturno Càspio en Itàlia, ý de la agricultura, encara que simplement
amostrada als italians ý de la gent que procurà replegar dels Alpes
ý Apenins de Itàlia, ý en los plans reduhir-los en los pobles,
amostrant-los viure ab lleys ý ab orde, com a hòmens. A
memòria de açò està concitant Virgili en lo setè de la Aeneyda:
Composuit leges que dedit Lati numque uocari maluit
His quoniam tutus latuisset in oris."
de Espanya de molta gent, començà a replegar ý fundar molts
pobles per totes les parts de Espanya, formant-los llur viure ab lleys
ý estatuts, ý començant de dar-los vida política, lo qual dexà gran
memòria d'ell; per lo que los espanyols anomenaren a les llurs
poblacions Brigas, del nom de Brigo, llur governador, qui
en edificar-les. Ý duraren los noms de Brigas en moltas poblacions
en Espanya fins al temps de Clàudio Ptholomeo, qui en la Espanya
Lusitània diu éran, en son temps,
Arcbobrigam, Mesrebrigam, Arabrigam, Talabrigam,
Corgacobrigam, Deobrigam";
Lacobrigam, Debrigam, Martobrigam, et Scobrigam".
empleà de abarcar las gents de las montanyes, ý en los llocs
acommodats fundà poblacions; de hont se seguí que los espanyols
foren en aquella temporada anomenats brigos, ý fonc mudada
la primera manera del viure dels espanyols, en aquesta segona.
Ý axí està cantant lo poeta:
Deterior sensuque et moribus impar
Septriger antiqui contraxit tempora uaris."
governà la gent espanyola Tago, anomenat Togormà, quasi en lo
any mil vuyt_cents sinquanta_quatre abans de la Nativitat de
Nostre Senyor Déu Jesucrist ý en lo primer any que Bàleo,
anomenat, per la gran magnificència, Xerses ý Artaxerses, vuytè
rey dels assírios.
Aquest Tago poblà ora una ribera de Espanya, ý en son
contorn féu moltas poblacions, ý per ço lo anomenaren Tago. Volen
alguns que sa naturaleza sia estada de Àfrica, en la qual edificà una
ciutat anomenada Togormà. També escriu que en les parts
asiàtiques trameté molta gent, los quals poblaren en las Montanyas
Càspias ý en Albània; en Fenícia de la Suria ý en la Àfrica, en lo
que anomenam Berberia, fundà la gent de Tago moltas poblacions,
de les quals restà memòria molt gran temps. En lo nostre comtat de
Rosselló, en la ribera anomenada Thec en Conflent, se troba
una població, antigament ý ab llengua antiga, [anomenada] Tac, ý
vuy, corruptament, Tec; ý en Conflent se troba una altra població
anomenada Orma, ý vuy, Ormanyà que, sens dubte, per ésser llurs
noms tan antichs, prenguerem lo nom d'esta Togormà. Beroso en
lo llibre fa de la generació de Jàfet, lo fa fill ters de Cómet.
Ý és molt de maravellar-se que en lo temps que Espanya
començave de tenir suficients poblacions, de ella partís gent per
anar en parts tan longincas a fundar novas poblacions; perquè
troba en Ibèrnia, França, Alemanya ý en los Alpes de Itàlia, aver
aguts pobles anomenats brigos; ý los phrígios, qui aprés se
anomenaren troyans, ésser-se anomenats, primer, brigos, com nos
ho escriu Plini ý també Strabó, dient:
et phrigos idem sunt",
fundats en Espanya per lo rey Brigo, ý aprés, per cosas que no
ni se entén, aver agut de trasplantar-se en dites províncies; ý del
llur nom foren anomenats en aquellas parts brigos, ý corrompent
lo llur nom, foren anomenats phrígios; ý d'estes coses se segueix
un gran incident ý de molt especular.
Fan memòria los annals antics de la nostra Espanya, de una molt
gran secada [que] fonc en Espanya que durà vint_ý_sis anys; secaren-se
los pous, fonts ý riberas; perdé
espanyola, sols se reservaren los qui
dels Pireneos que, per ser aquestes montanyes tan altes, sempre
participaren de algunes plujes, ý ab llur frescor, hi ha abundancia
de erbas que són en dita montanya. Vivían los iberos espanyols
ab llurs bestiars ý passaren tota aquella fortuna de la gran secada.
Pot-se col·legir de un dit de Strabó que la dita secada fonc en
temps de Tago per lo que diu en lo primer llibre:
stratonis phisici commendant opinionem et per Anthilidi qui regnante
Artaxarse ingentem adeo fuisse siccitatem ut flumina lacus putei
decesserint. Eumque ipsum multis in locis a mari longinquitas
uidisse lapidibus inherentes coneulis pastinas et testarum formas
etts."
persas anomenats Xerses, mes per lo que tots estos foren cerca del
temps que Xanto Lido escrigué, que fonc cent sexanta anys abans
que lo gran Alexandre conquistàs los persas, ý Xanto fonc
dexeble de Sòstrates ý contemporà de Plató, se ve a entendre que
Xanto Lido no faria memòria en sos llibres de cosas tan modernas,
sinó de cosas antiguas ý peregrinas; ý axí
dita seca fonc en temps de Xerses, vuytè rey dels assírios, en
temps de la primera monarquia que fonc en lo temps que Tago
regnava en Espanya; ý axí, en aquell temps, isqueren moltas gents
de Espanya, las quals anaren en moltas parts del món, fugint de
aquesta gran seca. Los uns prengueren lo nom de Tago, qui
aleshores regnava en Espanya, ý los altres, de Brigo, qui abans
avia regnat.
Foren dispergidas las gents de Espanya per moltas parts del
món, per acampar llurs vidas, ý axí se tròban moltas poblacions
anomenades brigas, specialment los phrígios, a opinió de moltas
personas literadas ý de bon judici.
Regnà Tago en Espanya trenta anys, los quals foren, per lo rey
Tago ý per los espanyols, molt treballosos, per lo que agué de
trasplantar los pobles de Espanya en altras províncias, ý axí, lo
Tagormà, segons sant Hieroni, significa 'arrencador de noves
poblacions'.
A la fi del regne de Tago se degueren succehir aquella
abundància de plujes que foren, segons escriuhen, aprés de la gran
seca; ý en est temps començà a regnar en Espanya un rey, que per
esta ocasió lo degueren anomenar Beto, lo nom del qual significa
ditxós ý benaventurat. Començà a regnar mil vuyt_cents setanta_quatre
anys abans de la Nativitat del Fill de Déu, Senyor Nostre. De
aquest se troba cerca de la ciutat de Barcelona una població,
encara que vuy és xica, en temps antic fou molt gran poble ý de
molta honra ý reputació, que s'anomena Badalona, ý en temps antic
se anomenave Bètulon, de la qual fan menció molts cosmògraphos
e historiadors antics, que per ser del nom de Beto se entén fonc
de las primeras que en son temps se edificaren aprés de la seca
en Espanya.
Ý com, ab las abundàncias de las plujas cahían per tota la
Espanya, se tornaren a cloure las foças se éran fetas per los plans
ý montanyes de la Espanya, tornà la terra a produhir aquella
abundància de arbres ý herbes que abans produhia.
De hont, tornant Beto per ora del mar meridional de
Espanya, de Badalona fins a la ribera anomenada Moselcavir,
que en aquell temps se anomenave Betotemps, segons volen, del
nom de rey ý la província antigament anomenada Bètica.
Regnà Beto en Espanya trenta_ý_un any, ý entrà un tira de la
Àfrica per la part merididonal de Espanya, anomenat Gerion, ab
sos fills ý molta gent africana, lo qual, ab força ý violència,
subjugà molt gran part de Espanya, forçant als naturals espanyols
aver-se de retirar en les altes montanyes ý desemparar los plans;
ý los de la nostra Catalunya se retiraren en los Pireneos ý d'ells
feren la resistència possible al Gerió, lo qual, per fer-los frontera,
edificà una molt gran fortaleza en lo costat de una montanya, cerca
de una ribera que los antics anomenaven Sambroca, ý vuy la
anomenam Ter, a manco de vint millas de la mar, ý del seu nom
la anomenà Geriona, ý vuy, Girona, molt gentil ciutat ý abondosa
de tota cosa, ý molt mercantívol, ý és cap de la regió de Ampurdà.
En temps de Gerió era un rey de Egipte, anomenat Osiris,
molt valent ý poderos rey, ý molt bon home, segons han escrit los
antics. Ell ý sa muller Isis, altrament anomenada Io ý Ceres, foren
los primers que amostraren als hòmens de sembrar lo blat, fer
llaurar los bous ý fer, del blat, farina ý pa; amostraren de empeltar
los arbres, fer vinyes ý conrear de tal manera la terra que abundosament
donàs lo necessari per la sustentació de la vida corporal dels
hòmens; ý encara feren més, que, ab un gran exèrcit ý multitut de
hòmens, anaren de un cap de món a l'altre ensenyant a tots los
hòmens estas cosas; ý ab llurs personas castigaven molts hòmens
de malas costumas ý condicions, qui, ab tirania, tenían opresos los
hòmens de las províncias del món, als quals los antics anomenaren
titans, no perquè fossen dels fills de Titàn, germà del primer Saturno,
ans bé, segons se col·ligeix, de Beroso, éran fills ý néts ý
besnéts de Cur, primogènit de Cam, qui de la Antròpia passaren
a Líbia, ý de la Líbia exint, llansaren lo mateix Cam de Egipte; ý aprés,
espargint-se per les parts de la Àsia ý Europa, faeren moltas
crueltats e insolèncias.
De hont se seguí que, restituït lo Osiris en lo regne de Egipte,
lo qual de dret li pertanyé, ab un poderos exèrcit, com està
dit, exint de l'Egipte, entrà en la Àsia; penetrà fins a las postreras
parts de las Índias, ý dexant a son fill Oron, altrament dit Hèrcules
de Líbia, en las regions dels asiats, ordenat que agué las cosas de
l'Àsia, se
en la qual dexà, segons diu Diodoro en lo primer llibre, a Nubis ý
Macèdon; ý donant volta per la Alemanya, dexant totes les coses
ab bon orde, arribà en la Itàlia, la qual era fatigada dels gegants
fills de Saton. Ý composades les coses de Itàlia, per la França arribà
en Espanya, la qual tiranejava Gerió.
Entenent, los espanyols d'estas Montanyas Pireneos dels comtats
de Rosselló ý Cerdanya, la vinguda de Osiris, se replegaren tots ý ab
ell, acabant de passar las Montanyas Pireneos, dexant primer
fundada una població en lo fi de la planícia de la gran vall de
Rosselló, al peu de dita montanya, distant del nostro mar vint_ý_sinc
millas italianas, a la qual, del nom de Isis, sa muller,
anomenaren Ceres, ý vuy la anomenam Ceret, Clàudio Ptholomeo
la anomenà Cereso, en la qual dexà gent experta per a amostrar
als rossellonesos, confletans ý cerdans, sembrar lo blat, fer vinyes,
empeltar arbres ý posar las cosas a bona cultura.
Acabat de passar lo Pireneo del Pertús, entrà en lo pla de
Empurdà, fonc acullit en una ciutat que s'anomenava Palòmpolim, la qual és
situada ora la mar, en una campanya de terra molt
fertilíssima, ý aquí li arribaren molts espanyols dels qui estaven
retirats per les montanyes, ý formant son camp, començà de anar a
la volta de Girona, la qual tenia en guarda hú dels tres fills de
Gerió anomenats, la un, Làmmimas; ý vehent lo gran poder de
Osiris, ab tot que Girona era una fortaleza molt important per lo
que estave assentada en una altura de montanya molt torrejada de
fortíssimas torres, ý en lo més alt avia una grandíssima torre que
anomenaven Gironella, que era la casa e estància del Gerió.
Tement lo fill de Gerió del poder de Osiris, replegant tota la gent que
li era devota ý amiga, dexant Girona, començà de retirar-se en les
parts més interiors de Espanya, ajuntant les sues forces ab les de
son pare ý germans, ý esperaren a Osiris en uns camps que, per
ésser a la part occidental de Espanya, foren anomenats Tartèsias, en
los quals, arribat Osiris ab la sua gent, se donaren la batalla en la qual
morí Gerion. De aquesta batalla fa menció Justino en lo últim llibre
dient:
gecisse proditur incoluere cereres."
éran gegants ý fills de Sabà Turífer, qui era fill de Cur, ý Cur,
fill de Cam.
Era tan bo ý tan noble lo Osiris, que aprés de mort lo
Gerion procurà de asossegar la gent espanyola remediant las forças
ý tiranias fetas per los Gerions, ý donà honrosa sepultura al Gerió.
Dexà la administració ý govern de Espanya als tres fills del Gerió,
dexant ordenat que en aquella part de Espanya que
residís lo un Gerió ab la gent lýbica ý [de] Antròpia que de Àfrica
avían passada en Espanya. Ý als altres dos germans assignà les
altres parts de Espanya; lo un dels quals vingué en la nostra
Catalunya ý féu son assento a Girona, la qual fonc anomenada
Lamnímia, del nom del fill de Gerió. Fou Espanya en aquest
temps tetrarchia dels egípcios. Los espanyols dels nostres comtats
de Rosselló ý Çardanya, tingueren en summa reverència a Osiris per
aver-los amostrat lo sembrar ý cultivar la terra, plantar vinyes ý arbres
ý empeltar, ý aver-los dexat lloc dedicat en las alturas de llurs
montanyas per a sacrificar ab les ceremònies que
acostumaven; éran unas aras o altars en les quals feyen los sacrificis,
ý axí és restat a una montanya dels Pireneos que fa terme entre la
vegaria de Camprodon ý la de Rosselló, lo nom del coll de Aras;
ý a una altra montanya dels Pireneos qui divideix la vegueria de
Conflent, terra de Espanya, ab la de Donada, terra de França, lo
nom de la montanya de las Aras.
Los rossellonesos, a la fi de llur territori, ahont se ajústan ab los
confletans, li consagraren una montanya anomenant-la Mont
Jovis, lo qual nom conserva encara vuy, ý així
ý del coll de Terranera la montanya de la pedrera dels marbres
jàspides, anomenada Montjuïch, encara que corruptament, perquè
se ha [de] dir Montjoví ý [no] Montjoïc.
Los empurians li consagraren la llur ciutat anomenant-la
Diàpoli, que vol dir ciutat de Júpiter, com ho diu Strabó en lo
tercer, ahont diu;
oppositam insulam quam nunc Paleopolim idesturbem ueterem
nominant. Hoc uero tempore incontinenti habitàculo, posuere Diapolis
est quam murus diuidit uicinos ante quosdam ex indicetis
habens inquilinos."
anomenaren Montjoví, ý lo mateix feren los de la nostra Bètula, que
vuy se anomena Badalona; li consagraren una altra montanya cerca
d'ells anomenant-la Montjoví. Comprèn-se que aquestes dos
montanyes són la una Montgrí, ý l'altra, la que és cerca de
Barcelona, anomenada vuy Montjoïch. Col·ligeix-se de Pompònio
Mela que, escrivint la ora de Espanya, cerca de Empúries escriu
lo Montjoví, ý cerca de Badalona, altra Mont Joví.
Fonc tan bo ý utilós lo Osiris en aquella temporada, ab la sua
muller Isis, a la gent del món, que aprés llur mort los veneraren com
a déus, perquè en aquell temps als hòmens bons ý a las donas qui
amostràvan cosas bonas per conservació ý útil del bé comú a
respecte de la llur nobleza, que era amostrar als ignorants, ajudar als
simples, subvenir als necessariats, que són estas tres cosas de
hont tingué principi la nobleza, los simples los adoraren ý
reverenciaren com a déus.
Fetas per Osiris aquestas cosas per lo univers món, se
Egipte ý a memòria de las cosas féu per lo món, en Egipte, segons
dit Diodoro en lo primer, féu una molt gran columna en la qual
escrigué aquestas lletras:
iunior. Sum uero Osirius rex qui uniuersum per agraui orbem
usque ad indorum desertas fines ad eos quoque sum profectus qui
arcto subiacent et ad istri fontes et usque ad oceanum. Sum Saturni
filius antiquior et germen ex pulcro et genero cui genus non semen
fuit nec fuit in orbe locus quem non adierim docens ea quorum
inuentor fui."
fidelíssima vila de Perpinyà de la mort de Osiris, de la vinguda de Aron
ý de la mort dels tres Gerions.
Stava tota la Europa ab repòs, vivían los hòmens quiets, sols
intents a fer poblacions ý replegar los que anaven per los deserts ý
solituts escampats. Amostràvan los uns als altres de cultivar la terra,
sembrar blats, fer vinyas, empeltar arbres, amostrats de Osiris ý de
Ceres a aquestes coses. Ý com los de la regió de Rosselló veessen
la gran policia ý utilitat tenían los hòmens d'estas cosas, vehent la
llur terra tota ocupada de una infinitat de arbres que, per llur vellesa
ý per la seca que fonc en Espanya, éran secs ý llansats per la terra,
que torbàvan lo sembrar ý plantar ý empeltar, lo pasturar dels llurs
bestiars, determinaren, perquè millor ý ab més commodo
poguessen fer aquestes coses, posar foc per moltas parts de la regió
de Rosselló, lo qual se ensengué, ý fonc tan gran que se escampà
per totas las montanyas qui dividexen la Espanya de la França,
en las quals avia tota manera de llenyas; que fonc tan gran lo foc
ý enseniment que
ý plata que naturaleza avia creades per aquestas montanyas; que de
les sumitats d'ellas corrían rius d'estos metalls, los quals se
congelaren en los valls. De hont se seguí que
éran aparentats ab los de aquestas montanyas, tenint tractes en estes
parts, se feren molt rics, com ho escriu Diodoro en lo sissè libre, ý
Beroso ne escriu esta crema en esta temporada, dient d'esta
manera:
montes illorum a conflagralione siluarum qui diuidunt celtas ac
celtiberos."
sobre dit, diu:
dicitur cum scribenda sit et dicenda Pirepiniana id est
ignem iniicere Nam Pyre ignis pintas originis dicunt etiam phenices."
perquè com lo foc trobàs tanta matèria de llenyas com en aquells
temps avia per aquestos valls ý montanyas dels Pirineos, fonc tan
gran lo foc ý enseniment que no sols se ensengueren ý cremaren
los arbres ý llenyas caygudas éran per esta terra, mes encara se
ensengueren los meners éran en la superfícia de la terra, a causa
de ésser ells, de llur natural salserosos; ý ensenent-se, cremaren tant
cum durà la llur matèria apta per a cremar, derritint-se los metalls
ý regalant de las montanyas a las profundas valls, ahont estaren molt
temps sens ésser, dels naturals, coneguts ni estimats.
Fonc est incendi de montanyas un gran espant per la gent
espanyola perquè lo foc de las montanyas, trobant la matèria de
llenyas ý arbres per a cremar, se estengué per moltas parts de
Espanya ý meté en molt gran confusió a molts habitants, que se
agueren de apartar ý fugir del dit foc.
Passada la fúria e incendi, restaren estes valls de Rosselló ý
Conflent ý Cerdanya netas, desocupades de la maleza dels arbres
ý llenyas las tenían ocupades. Abaxaren, los pastors, de las sumitats
de las montanyas, qui a causa de las neus estàvan netas de arbres;
començaren a pasturar los llurs bestiars als plans d'estas tres valls,
ý los qui abaxaren en estas de Rosselló començaren de assentar la llur
cabana en un lloc qui és en lo mig de la plana de Rosselló, cerca
de unas ayguas vivas que ixen de baix la terra del dit pla ý vénen a
fer una ribera que corre suau [ý] que
lo lloc molt eminent, fructificant ý de moltes pastures, cerca de uns
estanys, ý estava terra alt, guardat de las inundadons de las ayguas,
no lluny de la ribera que
l'anomenam Tet.
Ý un dels principals començà de fer ý principiar una habitació
per a recullir-se de las vehemèncias tempestuoses dels vents,
plujas, frets ý calors, ý a poc a poc s'í edificà una molt gentil casa.
Ý com las nacions gregas anomenassen, als de estas montanyas,
Pireneos, los fenices los anomenaven Pyrepinians, ý axí restà lo
nom del fundador d'esta casa com de Pyrepinyà, ý a la casa, lo Mas
de Pyrepinyà, com en altre lloc vos diré més llargament.
Comensà
en lo mes de juny, ab solicitut, recullir espigas del forment que de
son natural la terra produhia; ý en lo automno sembrar los grans de
aquellas, cavant ab les mans ý bastons la terra, començaren de
junyir los bous ý fer-los llaurar; ý, com en lo any vinent se féu bona
cullida, perseveraren en la agricultura, amostrant-la los uns als
altres; plantaren vinyes, trasplantaren ý empeltaren los arbres,
començaren los hòmens a viure de diferents aliments dels animals,
començaren a partir-se les terras perquè quiscú visqués del seu
treball.
Encrueliren-se los hòmens ý començaren llurs crueltats ab los
pobres animals, com ho escriu Pithàgoras, que veyhent los porcs
anar menjant per los camps fems bruts, ý las cabras menjant los
brots de las vinyas, los mataren ý de la llur carn se asaciaren,
prenent la una carn aliment de la altra carn, ý arribà a tant aquesta
crueltat que aprés que
menjaren; ý las simples ovellas, que de la llur llana se vestían,
tampoc no las perdonaren; perseguiren los aucells, ý als pexos
que estàvan en lo profundo de las ayguas prenían ab enganys; de
tal manera que lo món estave ple de mals.
Ý axí que com lo Osiris fos tornat a Egipte, los tres Gerions,
que avia dexats en lo govern de Espanya, se concertaren ab Busiris
de Phenícia, ý ab Tison de Phrígia, ý ab Enteo de Lýbia, ý
ab Milinus de Creta, ý tots conduïren a Tison, germà de l'Osiris,
que
fonc tan cruel, que, mort [que] lo agué, féu troços de aquell ý a
quiscú de aquests tirans trameté, del cos, una part, com ho escriu
Beroso, ý Diodoro ab aquestes paraules ho refereix:
sacerdotum archiuis qui Osiris tempore fuerunt compertum est
Osiridem Aegipto iuste regnantem a Tisone fratre impie atque
nefando interemptum quam ille in sex ac uiginti partes discectum
cuilibet eorum qui secum tanti sceleris participes fuerunt partemdedit."
Feta esta crueltat, lo Tison se alçà ab lo Aegipte, ý los altres tirans
se alçaren ab las províncias que lo Osiris los tenia encomanades;
ý los tres Gerions començaren a fer moltas tiranias a la antiga gent
espanyola, de les quals se seguiren grans danys; ý en estas adversitats
se retiraren, los nostres naturals espanyols de Catalunya, en los
nostros Pyreneos de Rosselló, Conflent ý Cerdanya, Aran ý
Andorra, ý de aquí resistiren als Gerions, qui tenían la forta ciutat
de Girona, yfins que arribà Aron, fill de Osiris, que, en campal
batalla, de un a un los mata.
Regnaren los Gerions en Espanya quaranta_dos anys.
CAPÍTOL SIS, que comta la venjanca [que] féu Hèrcules de la mort de son
pare Osiris, ý de la mort dels tres Gerions, del rey Híspalo, del rey Hispan
ý de altres.
Trobava
dels Gerions ý de altres pronominats, mata a son germà Osiris, en
Scíthia, més avant del mar de la Tana; lo qual, en saber lo cas,
encontinent, ab un gros exèrcit que ell tenia ý ab molts dels asiats,
se
Ad aquest Oron anomenaren, los gentils, Apolo ý Mars, ý per gran
excelència Hèrcules lo Gran, per causa de las suas grans gestas; per
lo que est nom de Hèrcules és dit ab Era, que és Terra, et Cleos, que
és Glòria, ý axí vol dir, aquest nom de Hèrcules, "gloriós en la terra",
ý per ço lo anomenaren Hèrcules de Aegipte, a diferència dels altres
Hèrcules, que foren molts.
Com fonc arribat en Aegipte, ab la diligència possible procurà,
ab la Isis, muller de Osiris, cobrar totes les parts se éran fetas del
cos de son pare Osiris ý, tornant-les ajuntar, li donaren honrosa
sepultura, donant principi a la gran ciutat [de] Tagosiris. Ý fet açò,
en Aegipte matà a Tison, ý en Phenícia a Busiris, ý en la Phrígia a
l'altre Tison ý a Milino en Creta, ý a Enteo en Lýbia.
Ý, fetas estas cosas, ab una grosa armada de mar arribà en
Espanya ý essent primer passat per las illas de Mallorca ý dexat
en ellas a Bàleo, ý per ço les persones de bon judici vénen a
considerar que de Mallorca, aquest valerós capità Hèrcules, entenent
que lo un dels Gerions residia en la ciutat de Girona, de la qual
governava la part dels pobles de Catalunya qui li estaven a la volta
del ponent, ý que tenia contínua guerra ab los de la ciutat de
Empúries, que en aquell temps se anomenave Diòpoli, los quals
tenían en llur favor los dels Pireneos de Rosselló, Conflent ý
Cerdanya, ab la sua armada desembarca en lo port de Roses ý,
desembarcat, forma son exèrcit de la gent que amenava ý de la que
de dites montanyes li acudiren.
Ý vehent lo Gerió que Hèrcules, fill de Osiris, era desembarcat
ý que li acudia tanta gent espanyola, ý que los habitadors de las
Montanyas Pireneas, per lo bon amor que tenían a Osiris, son pare,
ab molt gran voluntat ý afectió lo obehían, ý axí, trametent aquest
valerós capità molts capitans de la gent que amenave per las ditas
montanyas perquè, ab la ayuda de la gent espanyola que era en las
ditas montanyas, fessen guerra als altres Gerions. De hont se seguí
que, com los Gerions se vehessen inferiors en lo poder ab Hèrcules,
provehidas las fronteras, tots tres germans se retiraren en la part més
interior de Espanya, dant lloc a la fúria de l'Hèrcules que venia
desijós de venjar la mort de Osiris.
Ý com Hèrcules vehés que
a fi que se li acabassen les vitualles, ý los espanyols de cansats se
tornassen en llurs poblacions, com aquell que en la art de la guerra
era instruït ý amostrat per Minerva, altrament anomenada Pal·las,
ý exercitat en ella de tendre edat, en las empresas de Osiris, son pare;
considerant que
ells ý llur pare en Espanya avían acumulades, que éran una infinitat
de bestiars grosos ý menuts, ý molt gènero de metall, donà orde
lo gran Hèrcules a sos capitans que un dia asenyalat tots abaxassen
de las montanyas ý entrassen per la terra que tenían ocupada los
Gerions, ý robassen tots los bestiars, hí
montanyas. Com ab gran solicitut ho fessen los seus capitans, se
replegà un gran nombre dels bestiars dels Gerions.
Vehent los Gerions presos los llurs bestiars ý mesos en mans de
llurs enemics, replegaren tota la gent que
molt gran camp, ý faent lo mateix Hèrcules, se acostaren los uns
dels altres; ý, com Hèrcules fos persona tan noble ý generosa,
considerà que en la mort de Osiris, son pare, no tenia culpa la gent
que seguían als Gerions, ý per ço trameté a desafiar als tres germans
Gerions oferint-se, de cos a cos ab tots tres, lo un aprés l'altre, de
matar-se ab ells. Acceptaren los Gerions lo desafiu ý, vinguts a la
batalla, lo Hèrcules, de ses mans, matà als tres Gerions ab molt
gran treball de sa persona. Ý axí diu Justino:
Hispaniae et que de insulis constat regnum penes Gerionem fuit."
més avant:
sua rapi uidissent amissa bello repetisse."
prengué camí de Itàlia dexant a Híspalo per capità de Espanya, lo
qual governà la gent espanyola setze anys ý morí. Dexà un fill
anomenat Hispan ý una filla anomenada Ilibeta, lo qual Hispan
governà la gent espanyola trenta_ý_sis anys, ý del seu nom anomenaren,
los llatins, Hispània, com vuy encara la anomènan.
En los sinquanta_dos anys que Hèrcules estigué ab gent de
Espanya, com se n'anà a Itàlia, en dita anada, passà per la terra de
Rosselló ý, arribat en França, a la que
una població anomenada per los antics, Alèxia, cerca de Borgonya,
als fins de l'Edras.
Tenia, lo rey qui lesores regnava en aquella part de França,
una filla de desmesurada grandeza ý molt gentil, la qual, ab
consentiment de sos pares, tingué ajustament ab Hèrcules, del qual
restà prenyada ý parí un fill que se anomenà Gàlata, del nom del
qual se anomenà la província Gàl·lia.
En Itàlia féu molt gran guerra contra los tirans leotrígons, ý ab
deu anys los debel·là ý meté tota la Itàlia debaix de son domini.
Aquest Hèrcules tingué molts fills, entre los quals foren
Scitha, Tasso, Agatarso, Pansmo, Griton. Estos sinc fills procreà de
Ataxa la Menor, que, per ser tan libidinosa, los poetas antics fingiren
era la mitat dona ý la mitat serpent, com ho diu Heròdoto en
lo quart llibre. Aquesta Ataxa Menor era filla d'Etaxa primera, filla
de Noè, la qual tingué un fill anomenat Asita, qui donà principi al
regne dels asiatas de Àsia, com ho escriu Tàcitus. Del nom de sa
mare se anomenà la ribera de Ataxa de Armènia; la qual fou la
primera Acísia o Saga. La Menor Ataxa fonc filla d'esta Ataxa; ý
de son fill Asita se anomenà la Acýcia de Europa. Ý estas duas
Ataxas [se] anomenaren, per llur gentileza ý libidinositat, Venus, per
ésser llur condició consemblant a la de la planeta Venus, que incita
als hòmens ý donas a semblants actes.
Mes tingué altres sinquanta fills de altres sinquanta donzellas de
la Armènia, de una ciutat anomenada Tòspia, ý per ço las
anomenaren Tospiades.
A Tuso, fill de Ataxa dexà en Itàlia, ý a Sardo, fill de las
Tospiades, trameté ab un capità, anomenat Gela, en Cerdenya
contra Nàraco, espanyol fill del primer Gerió, qui fugit de
Espanya se n'era passat en Cerdenya, en aquell temps, per los
bàrbaros, anomenada Codos, ý per los grecs, Sandaliòchim, per los
llatins, Sacracrèpida, ý de aquest orde fonc anomenada Sardenya,
ý axí diu Fílius en lo dotzè llibre:
sanguine si deus Herculis";
aduecto cum classe paterna agmina Tospiadum terris Iolae dedisti."
segons las corònicas espanyolas, era fill de Híspalo ý nét de
Hèrcules.
CAPÍTOL SET, en lo qual se compta de las amors [que] tingué Hèrcules ab
Pirena, ý de las poblacions que féu edificar en estos comtats de Rosselló,
Conflent ý Cerdanya, ý en la nostra Catalunya, ý en la França del
temple de Venus, ý mort de Pirena ý de Hèrcules.
Arribà en Espanya, lo gran Hèrcules de Aegipte, la segona
vegada, de Itàlia, caminant per terra. Passant per la França, arribà en
lo comtat de Rosselló ab un gran nombre de hòmens per a poblar lo
que era despoblat de Espanya. Diuhen alguns historiadors que arribà
abans de la mort de Hispan, son nét, alguns deset anys. Ý açò és de
creure per lo que escriuhen que edificà moltas poblacions en la
nostra Catalunya ý que se enamorà en molt gran manera de una
donzella espanyola anomenada Pyrena, com ho assereix Fílius
Itàlico en lo primer de la Púnica dient que, enamorat Hèrcules de
Pyrena, nimpha filla de Bèblici, natural príncep, violant lo
aculliment li avia fet corrompe a la Pyrena. Esta donzella,
segons escriuhen, era en extrema manera gentil. Considera
esta donzella, per ésser natural d'estas valls de Rosselló, Conflent ý
Cerdanya, se anomenava Pyrenea, ý son pare, Bèbrici Pireneo en
llengua grega, com en la llatina se agués de anomenar Brèbici
Pirpínia, prenent ells los noms de las montanyas, ý no las
montanyas d'ells, com han escrit alguns grechs.
La gent que ab sí amenà Hèrcules en esta vinguda era de moltes
províncies, ço és, de Thebas, de l'Aegipte, de l'Aràbia, que és
subjecta a l'Aegipte, dels armenos, que aleshores se anomenaven
sagas, dels càspios, dels sàrmatas de la Àsia, de la Albània, de
l'Ilírico, ý de Itàlia, ço és, dels tuscos, dels afros ý dels ausonesos,
que aleshores estas tres nacions comprenían tota la Itàlia.
Com Hèrcules passà de Espanya en Itàlia, regonegué molt bé la
terra de la nostra Catalunya ab les sues valls ý montanyes, las quals,
en aquell temps, éran molt despoblades, ý considerant la fertilitat de
la terra, que de son natural produhia molta còpia de arbres de moltas
ý diferents espècias ý naturaleza, molt bons per la vida dels
hòmens; vehé que la terra de sí mateix produhia moltes erbes
bonas, entre les quals era lo blat, segle, ordi, civada ý mill, que la
Isis ý son pare, Osiris, avían amostrat de sembrar per moltas parts del
món ý en aquestas valls de Rosselló.
Ý com Hèrcules determinas de Itàlia venir a Espanya, dexà son
fill Tusus ab Atlant Ítalus; ý ab ell se n'amenà Hèspero, germà
de Atlant, ab molts de sos parents, com fonc Sícoro [ý] Sicano, fill
ý nét de Atlant, ab molta gent italiana.
Arribàt a Rosselló, gozant de l'amor de Pirena, donà orde en
què
Aux ý molts altres pobles, als quals anomenà auxitans perquè los
poblà de aquella gent de Itàlia anomenada àusons; ý a honra de
la ama que l'avia criat ý amostrat, anomenada Minerva ý Pal·las,
edificà en lo baxant qui fa la montanya del Pyreneo, que divideix
la França de la Espanya, un molt gran castell que l'anomenà Minerva,
ý a la terra de l'entorn, lo Minervès. També edificà en la nostra
Catalunya la ciutat de Ausona, entre la ribera de Ter ý de
Llobregat, ý la poblà, axí bé, dels àusons de Itàlia.
Estos àusons, segons vol Beroso ý lo seu comentador Joan Enni
de Viterbo, arribaren en Itàlia, de la Asíria, en aquella part que vuy
se anomena la Polla, ý en aquell temps se anomenave Àusona,
quatre_cents ý vint anys aprés del Diluvi, ço és, en lo onzè any de
Artali, rey dels asirians. Vol Beroso que Àuson sia fill de
Aràmens, qui fonc fill primogènit de Sem.
De la terra dels llatins féu poblar la marina, ço és, de Llobregat
fins a Blanas; ý lo que és de Blanas fins a Ter, aquestas foren
nomenats lacetans per lo que en est temps part de la terra en
Itàlia se anomenave Làcio. Fa memòria Ptholomeo, en Itàlia, de una
ciutat antiga anomenada Blanda, com anomena Plinio Blanas, que
la anomena Blanda.
Los naturals de la terra se restaren de Empúries fins a Girona,
foren anomenats indígetas, ço és, indígenos.
Estava Hèrcules en Rosselló gosant de las amors de Pyrena, ý sent
edificat lo castell de Lýbia en Cerdanya, nomenat per Beroso,
Libyossónam, ý per Ptholomeo, Júlia Líbica, creu-se que Hèrcules
amplificà molt en gran manera a la gran ciutat Ilíberi, en lo pla de
Rosselló, vora de la ribera, per Ptholomeo, anomenada Ilíberis, ý
vuy, la ribera del Tec. Ý axí se veu clarament la Ilíberi no ésser
Coblliure, com volen alguns; per lo que Ptholomeo l'asenyala en la
taula de la Gàl·lia, apartada de la marina ý en lo dit pla de Rosselló.
Ý axí, les persones de bon discurs volen (com no és) que és Elna, la
antiga ý gran Ilíberis; la qual, aprés de sa ruïna, fonc reedificada per
Alena, mare del gran Costantino, ý dexant lo nom de Ilíberi la
anomenaren Alena, ý vuy, corruptament, Elna, ciutat principal del
comtat de Rosselló ý Conflent en lo espiritual.
En aquesta ciutat se reduhiren los iberos qui anaven escampats
per los Pyreneos de Rosselló, ý mentres se detenia lo Hèrcules,
turbat en los amors de Pyrena, la gent que ab sí amenava, escampant-se
per totes les parts de Catalunya, feren moltas poblacions,
entre las quals edificaren la Seu de Urgell, en aquell temps anomenada
Ília Corseta.
Los toscans de Itàlia edificaren, en lo comtat de Rosselló, Cervera,
Banyuls de la Mar, Banyuls dels Aspres, Argelés, lo Voló, la Clusa, lo
Portús, Prats, Castellnou, Rosselló. Ý açò, les persones de bon
judici ho col·legexen de Blondo, que en la Toscana diu éran las
poblacions més antigas, Serès, Rossillona, Clusa, Pertusa, Cervera,
Bolona, Prats, Argileta, Castellnou, Vilafrança.
Ptholomeo escriu també en Itàlia una ribera anomenada Liris,
del nom de la qual podem dir que fonc anomenada la ribera del
Tec, Il·liris. També diu en Itàlia era la ciutat de Alba, Teànasum ý
Cànasum; en lo Il·lírico, Bulva; ý en los Càspios, Varna; en la Sarmàcia
asiàtica, Tazó [ý] Tahobam; en Rosselló, lo lloc de Albera, Tezà,
Canet, Bula, Damontbula, Terranera, Vernet, Tazó, axí bé, [n']escriu
en los Càspios una; ý en la dita Sarmàcia, Tusci; en Albània, Mosiga;
en Itàlia, a Expinna, Sora, Rúdia, Bàrium. Ý axí se tròban llocs de
consemblants noms en Conflent ý en Cerdanya, com són Toza ý
la vall de Toza, Bar ý lo Pon de Bar; ý en lo Gavardès, que és de
las pertinèncias de Çardanya, Alx; en Conflent, Mosset, Pi, Sorra,
Rodès.
Totes estes poblacions se entén se poblaren en lo temps que
Hèrcules se detingué en Rosselló, o poc aprés ab las anadas ý
vingudas [de] Atlant, Sícoro, Sicano ý los altres qui regnaren en
Espanya; ý lo més cert és en temps del dit Hèrcules, qui ab ell
venían las gents de moltas nacions, com foren los túrios,
pobles de Itàlia, los quals daren principi als túrias, pobles de
Rosselló, vuy anomenada la llur població, corruptament, Thoÿrs,
ý en llengua llatina, Thaïro.
Estant Hèrcules en lo millor de les sues amors, Pyrena morí, de
la qual mort, segons diuhen las històrias antigas, Hèrcules ne féu gran
sentiment.
Morí en aquest temps Hispan, son nét, ý volent ell anar-se
la Espanya que s'anomena Ibèria Occidental per dexar en orde lo
de aquestas parts, trameté a Gàlata en Aquitània, en la qual lo
instituhí rey ý fonc, segons vol Joan Bancquet en la sua Crònica
de la Aquitània, lo primer rey de Aquitània; la qual fou poblada
dels ausonesos de Itàlia a mezcla dels naturals, que se anomenaven
somatas; ý aprés, del nom de aquest Gàlata, fonc anomenada, la
província, Gàl·lia.
Asenyalà ý termenà, Hèrcules, lo regne del Gàlata, son fill,
ab los iberos, ço és, en Conflent, edificant en lo Pireneo neval, qui
divideix Conflent ab França, uns grans altars per a sacrificar als llurs
vans déus los sacrificis que se acostumàvan; als quals altars, en aquell
temps, anomenaven aras, ý de ací és restat en aquella montanya lo
nom de la montanya de las Aras.
En lo comtat de Rosselló, cerca de Salsas, ha un lloc que s'anomena
Fitó, que vuy és del regne de França, al peu del Pyreneo
qui devalla de la montanya neval de la predita montanya de las
Aras, [ý] féu edificar un molt sumptuós temple, en lo qual se creu
féu sepultar la sua amada Pirena, al qual volgué fos anomenat lo
temple de Venus Pirena, volent fos, dit temple, lo terme dels
rossellonesos ab los francesos, en aquell temps anomenats gal·los.
Anomenaren a la montanya de Leucata lo Afrodísium; ý en
aquestas nostras parts era, lo temple ý dita montanya, lo antic terme
dels espanyols ý francesos.
Creu-se dexà Hèrcules a Sícaro, fill de Atlant, en la nostra
Catalunya per governar las poblacions ý gent que la habitàvan; ý ell,
ab Esperó, germà de Atlant, se n'anà en la altra Espanya, ahont
visqué deset anys.
Ý, mort, los espanyols lo veneraren com a déu ý li feren temple;
ý per lo que hi ha vàrias opinions ahont fonc lo dit temple ý la
sepultura, deix de dir ahont fonc edificat.
CAPÍTOL VUIT, ab lo qual se prova lo temple de Venus ésser a Fitó, ý los
tropheos de Pompeo al peu de la montanya de la Corbera; ý Rosselló ésser
antigament anomenat Ceritània, ý ésser estat poblat per Hèrcules.
Havem fet lo discurs des del principi de la població del món,
aprés del Diluvi, fins a la part de Hèrcules, en lo temps del qual,
és ma opinió, se edificà lo temple de Venus, perquè en son temps ý
en lo de son pare se sembrà lo pecat de la idolatria en la nostra
Europa. Ý los primers cultors foren Júpiter ý Hèrcules; que en llur
temps era un sacerdot en la Antòpia ý Aegipte anomenat Promotheo,
lo qual fonc lo primer qui féu stàtuas de tal primor ý subtileza que
éran de molt gran maravella; ý aquest sacerdot, com ell ya servís de
ministre de la secta idòlatra, aconsellà al Júpiter ý a Hèrcules que
sembrassen per lo món la idolatria donant-los imàtgens dels llurs
vans déus, a les quals feren edificar temples ý oferir, per la gent
simple, sacrificis, com féu Hèrcules, en aquesta nostra part de
Rosselló, edificar lo temple de Venus a honra de Pirena, ý per ço Plini
ý Strabó lo anomenaven temple de Venus Pirena.
Ý venint al fi hont fonc edificat lo dit temple, per lo que vos,
Térmens, preteneu ésser estat edificat a la montanya de cap de Creus,
que és lo principi dels Pyrineos qui divideix lo comtat de Rosselló
ab lo de Empúrias, primerament vos vull fer entendre que Strabó
escrigué la sua Cosmographia en lo temps de l'emperador Augusto
Cèsar; en lo qual temps los romans éran senyors del món, com ho
éran de la Espanya ý França. Ý lo dit emperador Augusto Cèsar
ordenà lo regiment de moltas províncias ý, asenyaladament, féu
cap de província a la ciutat de Narbona; ý com la França fins en son
temps no
Aquitània, Bèlgica ý Cèltica, ell la dividí en quatre, ço és,
Aquitània, Bèlgica, Cèltica ý Narbonesa, donant de la Aquitània a
la Narbonesa tot lo que és entre las Montanyas Pireneos ý
Semmenas fins a la ribera Garona.
Ý com vehem, los Pirineos començan llur principi de Narbona
fins a Locata, [ý] del nostro mar, anant a la volta del ponent, faent
llur fi a la Mar Oceà.
Las montanyas Semmenas començan de Montoliu, faent la llur
gran sumitat en Alvèrnia; finexen al riu Rosa cerca de Lió, tenint
un intervall de terra planíssima de cerca de trenta millas entre ellas
ý los Pireneos, ço és, de Montoliu, ahont comènçan llur principi las
Semmenas, fins a Carcasona, que és al costal Pireneo; la qual
montanya, volent-la atravessar de Carcasona fins al comtat de
Rosselló, ha bonas sinquanta millas de montanya aspríssima.
Ý de la Província Cèltica donà a la Narbonesa lo que és de
Narbona fins al riu Rosa, ý també li donà lo que és de Narbona fins
al Pireneo qui divideix lo Empurdà de Rosselló. Ý açò se col·ligeix
de Strabó en lo quart llibre, ahont diu:
partes diuisere belgas celtasque nominatim appellantes aquitanos
non modo lingua sed etiam corporibus permutatis Hispanis magis
quam Gallis similes"
partiens celtas quidem Narbonensis prouinciae difinit."
Ý va lo Strabó dividint las Gàl·lias en quatre parts; ý dividint la
província de Narbona diu té las montanyas dels Pireneos al ponent
ý las Semmanas a la tramontana, ý lo nostro mar al mixdia. Ý
escriu la ora de dita mar de Itàlia començant al riu Varo fins al
temple de Venus Pirene dient:
diximus primus Narbonensis ora finis et Itàliae"
diu:
hic est huius prouintiae et Hispaniensis terminus quidam uero
tractum in quo Pompey trophea sunt Hispania et Gallia declarant
hoc ex loco usque Narbonam sexaginta tria miliaria sunt."
del mar de la província de Narbona és des del riu Varo fins al temple
de Venus, terme dels espanyols ý francesos; ý los tropheos de
Pompeo, diu, declarant los confins de la França; ý diu que dels dits
tropheos fins a Narbona hi ha sexanta_ý_tres millas.
De hont se veu clarament que aquellas columnas fetas al peu de
la gran montanya Pireneo qui divideix la Fenolleda de la Corbera,
las quals columnas són més de sinquanta, de una molt gran altitut,
fetas de pedras conglutinadas; ý ab lo discurs del temps naturaleza,
en ellas, ha criades moltes plantes que donan molt gran ornato a las
ditas columnas, de tal manera que no obstant que estan
deseparades de la montanya Pireneo, de tal manera que
vogir, los naturals ý altres qui las veuhen, no entenen ditas
columnas sían fetas per mans de hòmens, sinó que naturaleza las ha
criades de aquella manera. Mes les persones legides ý discursades
veuhen que de las ditas columnas fins a Narbona ha les sexanta_tres
millas de camí que diu Strabó, ço és, de Caldés, cap del vezcomtat
de Fenollet, ahont coménçan las ditas columnas, fins a Narbona.
Las quals columnas o tropheo manà fer lo gran Pompeo com
se
Petrarca en lo seu primer llibre de Prospera et aduersa, diàlogo
sinquanta_set, dient tornat Pompeo vencedor de Espanya, dexat
tot lo Occident en pau [ý] enclosos los desanemics en un lloc que
per una causa se anomenave ý se anomena Convener, volgué en
las Montanyas Pireneas celebrar un varonil tropheo o triümpho,
ý manà que
edat e fereza que en ell se amostrava.
Bé
en los anys fos jove, las costumas ý enteniment éran de vell ý de un
madur ànimo. De manera que volent Pompeo imitar a l'Hèrcules,
qui féu edificar lo temple de Venus al costat del Pireneo en lo
terme de Fitó, lo Pompeo, sinquanta millas més alt a la ora de la
matexa montanya ahont celebrà lo dit tropheo, féu fer las ditas
columnas, a las quals anomenaren los tropheos de Pompeo,
dexant-las per senyal de las suas victòrias de Espanya ý per térmens,
en aquella part, de la França ab Espanya; de hont restà lo nom
de Térmens a la regió de las Corberas.
Strabó, en lo seu ters llibre, escrivint los laletans de Espanya
diu:
Emporium illud est a Massiliensibus edificatum a Pyreneis montibus
stadiis 1004 interualo et Hispaniae finibus ad Galliam distans."
aquest lloc, escrivint Strabó la ora del mar meridional de Espanya,
dóna lo intervalo antic, que era de Ampúrias fins al principi de la
França, en lo qual intervalo posa mil ý quatre estadis que són
cent ý vint_ý_sinc millas ý mija, en lo qual intervalo és la regió
de Pirena, que conté de cap de Creus, que és lo un promontori dels
Pireneos, fins al cap de la Flanquí, que és lo altre promontori dels
Pireneos; tenint lo promontori de cap de Creus a la ciutat de
Empúrias a la part del mixdia, que vogint la ora del mar que
de Empúrias fins en dit cap ha set lleguas nostras catalanas; ý del
dit cap de Creus fins a la Flanquí, axí bé, vogint ora la mar, ha
setze lleguas.
Ý resta la ciutat de Narbona a la tramontana de dit cap de Bearn;
ý en lo intervalo de Empúrias ý Narbona és la regió de Pirena,
com en lo segon libre, Strabó nos ho diu, d'esta manera:
fine eaque dicta est Pyrene"
montanum ad erectiones Pyrenes Semmerus mons uocatus."
Montanyas Semmenas al detràs de las Pireneas, entre les quals és
lo interval ya dit; ý en lo libre quart, escrivint la ora del mar de
la Província Narbonesa diu:
oppida in que non longa est aduersis fluuiis nauigatio paruis
quibusdam nauiculis a Pyrene quidem Rusceno et Illiberis omnes
exeunt equibus utrumque eiusdem nominis urbem habet."
Anomena Strabó a la ribera de Tet, Rúsceno, ora de la qual
era la gran població de Rossellona; ý per dita ribera muntàvan les
barques, de la mar fins a la dita població, obra de tres millas; ý a
la del Tech anomena Ilíberis, dient que tenia altra població del seu
nom; esta població se anomena vuy Elna, la qual era, axí bé, ora de
dita ribera ý a tres millas de la mar. Era molt gran ciutat, la qual, per
aver poc que los romans la avían destruhida, la qual era estada cap
ý senyoria de las gents que són fins al Rosa. Strabó no
en explicar les excelèncias de aquesta ciutat, ab tot que en lo mateix
lloc diu:
Gallica corporis habitu et lingua diferunt magis Hispanis
similes."
de parlar, dels altres francesos, ý semblàvan en tot als espanyols
de la nostra Catalunya ý d'estos comtats de Rosselló, Conflent ý
Cerdanya, los quals éran naturals hiberos ý de la gent que Hèrcules
lo Gran les poblà, com nos afirma Antonio de Nebrissa dient:
superato Gerione uictor in patriam rediit Ceritanis uiae suae
comitibus relictis qui Pyrinei montis radices incoluerunt."
Strabó en lo ters libre, asenyalant-nos la regió dels ceretans dins
de les valls dels Pirineos, avent escrita la part de las ditas
montanyas qui són a la part de Espanya, diu:
Galliam spectans nudum omnino media uero loca conualles
continent quas frequentes cultores habitant. Has quam maximae
Hispaniae nationes portio ceritani tenent."
Vol Florián de Ocampo en lo seu primer libre, capítol dos,
escrivint los Pirineos començant-los des de Font_rúbia fins a
Coplliure dient, que seguint les dites montanyes per la part de
França ha molt manco camí que seguint-les per la part de
Espanya a causa de las entradas fan las ditas montanyas, llansant
los llurs rams per endins de las províncias espanyolas, lo que
no fan per la part de la França, perquè van tots seguits sens llansar
ninguns rams.
Escriu que dita montanya ve a la vila de Puigcerdà, perquè
en lo temps antic fonc lo cap dels espanyols montanyesos
anomenats ceritans, los quals cahien alrededor de Puigcerdà; ý escriu
que est nom de ceritans també procehia del nom de la vila de Ceret,
la qual és cerca de Perpinyà; ý seguint ditas montanyas diu que aprés
ve la vila de Vilafrança de Conflent, lo qual és error per lo que
Vilafrança és en lo intermedi de Puigcerdà ý de Ceret per espay de
trenta_sinc milles de l'un a l'altre, ý axí se ha de dir que dins dels
valls dels Pirineos se troba la vila de Puigcerdà, ý de Puigcerdà, a
trenta_sinc milles dins dites valls, Vilafrança de Conflent; ý a trenta_sinc
milles de Vilafrança, la vila de Ceret, en lo pla del comtat de
Rosselló, a divuyt millas de la fidelíssima vila de Perpinyà, la qual
és en lo mix del pla ý valls de Rosselló, antiguament anomenada
Ceritània per Strabó per ocasió de dita vila de Ceret; ý de Ceret, que
és en lo pla, se
del Rosselló, asenyalant lo Portús ý Bellaguarda; ha de Ceret al
Pertús una montanya de sis grans millas. Segueix aprés la Maçana
en lo més alt de dita montanya, en lo qual lloc, diu, se desmémbran
las ditas montanyas en tres braços, lo un va dividit en moltas parts
de la terra de Empurdà ý lo segon gira a la volta de França, del qual,
diu, se fan las Montanyas Semmenas, ý lo ters bras, per lo mix
d'estas dos, diu, va a parar a Coblliure ý a cap de Creu, ahont,
afirma, era lo temple de Venus, lo que és cosa molt errada per la
falsa informació han dada al mestre Florián de Ocampo, perquè,
com tots vehem, no ix ningun bras de montanya que vaja a la volta
de Fransa, ans bé, de la dita montanya de la Massana fins a l'altre bras
del Pirineo qui divideix la Espanya de la França és lo pla de la
terra de Rosselló, lo qual té, de la rael de la dita montanya de la
Massana fins al dit Pirineo, ahont és la vila de Salces al peu, de
trenta millas, en lo intermedi de les quals és la vila de Perpinya; ý per
ço diu molt bé Strabó en lo segon llibre:
cognoscere existimant auris iuditium perimit que ad sciendum
capescendam longeprestantior est oculo."
de la Massana ve la montanya ý castell de Magdalot ý de
Carog, ahont abàxan al nostre mar, ço és, de Rosas fins al cap del
Tech; en lo intermedi ý ora la mar és Cadaqués, cap de Creus,
Llançà, la Selva, Cervera, Banyuls ý Coplliure.
CAPÍTOL NOU, en lo qual se tracta de l'antic terme de la França ý Espanya,
hí
Ý per més certitut del que hé dit, que
era en lo Pirineo qui divideix lo comtat de Rosselló de la França de
Narbona, vos ho faré clarament entendre per lo vostre Plini ý
Ptholomeo.
Plini escrigué cent anys, o més, aprés de Strabó; ý escrivint,
Térmens, com vós dieu, la França de Narbona, la comença donant-li
la ora de la mar a la regió dels çardans, la qual regió tenia en son
temps per cap la vila de Puigcerdà, com en temps de Strabó agués
tingut per cap la vila de Ceret, ý per ço Strabó los anomena ceretans,
ý Plini, çardans. De hont se veu clarament las valls de Rosselló,
Conflent ý Cerdanya ésser las valls dels Pirineos habitades de la gran
nació espanyola anomenats ceritans.
Comença Plini dita regió a la ribera del Tec, escrivint-hi tres
poblacions, ço és, Vernet e Ilíberis, la qual tenia vestigis de ser
estada molt gran ciutat, ý la vila de Rosselló, la qual en son temps
era colònia de llatins. Estas tres poblacions éran los principals
pobles dels susuetans, per Lívio tant memorats, ý per Júlio
Cèsar, en los seus Comentaris, anomenats sonsuats, ý en Plini, per
falta de l'estamper, està errat per lo que ahont diu
intusque consuetanorum", s ý no ab c ý dirà
com los escriu Lívio ý Cèsar. De Rússino, el qual vuy se anomena
Castellrosselló, població tan antigua ý de la qual pren lo nom tot
lo comtat de Rosselló [ý] en la qual no y ha vuy més de una
gran torra de argamassa, la qual se anomena la torre de Castellrosselló.
Ý de aquí salta Plini a la ribera de Auda, per ell ý per los altres antics
anomenada Àtax, dient que dita ribera resta en lo estany de Pirena,
anomenat Rubiense, que és lo estany que vuy és de Narbona fins
a Sitjà, aont vuy encara entra la dita ribera, ý és molt notable
estany, lo qual és entre lo mar ý lo Pireneo qui divideix
Rosselló de la França.
Ý lo mateix Plini escrivint la Espanya, en lo mateix llibre, capítol
tercer, escrivint la ora del nostro mar des de Barcelona fins a la
ribera del Tech, que és en lo pla de Rosselló, seguint las raels del
Pirineo qui toca ab Empurdà, diu:
cognomine Fauencia opida ciuium romanorum Betulo Illuro flumen
carinum Blanda flumen Alba Emporium gentium. Hoc etenim
incolarum et grecorum qui saphocentium fuere soboles flumen Thichis
ab eo Pyrenea Venus in latere promontorio altero quadraginta
miliaria."
la Tordera, Blanes, la ribera de Ter, Empúries, de hont de calada
passa lo primer promontori dels Pireneos que és de Roses fins a
Coplliure; ý asenyala la ribera del Tech, de la qual ribera asenyala la
Pirenea Venus al costat de l'altre promontori que és en lo cap del
Pireneo és entre Leucata ý Sitjà, asenyalant[-ho] ab estas paraules:
tinc ma opinió era lo temple de Venus Pirena. Per lo que de
la ribera del Tech fins en lo dit lloc són las quaranta millas, ý dit
lloc és en lo costat del Pireneo, ý ha-y vestigis de un antic temple
que los del dit lloc de Fitó afirman era [lo] temple de Inselles, en lo
qual, vuy, se amòstran moltas sepulturas de las quals cómptan
moltas antiguitats.
Ý encara que Clàudio Ptholomeo senyala en la província de
Narbona la Il·líberi ý Rónscino ý las duas riberas de Iliris ý Rúseno,
que són las riberas del Tech ý de la Tet, no fa al cas perquè escrigué
en temps de l'emperador Antonino que Rosselló, com està dit, era
dels romans ý mès per ells en la província de Narbona. Ý com vehem
pren aquest error volent, en la sua taula fa de la França, que la
montanya del Pireneo qui fineix entre Leucata ý Narbona, en la sua
dita taula fa girar ý tòrcer des de la terra de Capsir per dins de la
França ý la uneix ab las Semmenas, que vuy se anomènan las
montanyas de Alverni. Asenyala la població de Rússinum ora la
ribera del Tech, per ell anomenada Iliris, ý axí bé, asenyala la ciutat
de Tolosa ora la dita ribera, ý la gran ciutat Ilíberi, ora lo Pirineo
qui divideix lo Empurdà ab Rosselló, los quals asenyala més de
sexanta millas apartadas del nostro mar, lo que és manifest error
del traductor o estamper, ý axí Joannes de Monteregio fa nota de
las errors [comeses] per Jacobus Àngelus en la dita traductió,
ý nosaltros també podem notar lo error fet en la terra de Rosselló,
ý que Tolosa és a la part de tremuntana ý a les espalles dels
Pirineos vora la ribera de la Garona, ý del Mar Mayor móntan
las barcas pujant amb càrrecs de sis_cents quintars; ý lo Rúscino és
ora la ribera anomenada, per Phtolomeo, Rúscinum, ý a tres millas
del nostro mar, com encara vuy hi són los vestigis de la prenominada
torre de Castellrosselló; ý la Il·líberis era en lo lloc ahont és vuy la
ciutat de Elna, axí bé, a tres millas del nostro mar. De las quals
poblacions a la ciutat de Tolosa ha bonas cent cinquanta millas de
distància, restant ellas a la part del mixdia ý Tolosa a la tremontana.
Ý la ribera de Iliris la aparta [Ptolemeu] del Pirineo per
distància de més de trenta millas, lo que no és, perquè sempre va
per entre la una vall del Pirineo, la qual se anomena, vuy,
Vallspir; ý al terme de la vila de Ceret comença de entrar en lo
pla del comtat de Rosselló ý Vallespir, ý per la rael del Pirineo se
va al nostro mar. Ý esta vila de Ceret, anomena-la, Ptholomeo,
Cereso, la qual, lo Joan Àngel l'asenyala cerca de Carcasona,
essent al mixdia de Carcasona per espay de més de setanta millas.
La ribera Rúscinum; asenyala [Ptolemeu] lo seu principi molt
més a la tremuntana del que deu, perquè del principi de la ribera del
Tec, que anomena Iliris, a la de la Tet, anomenada Rúscinum, no y
ha distància de trenta millas; ý del principi de la ribera Àuder,
anomenada Àtax, al principi de la Roscillona no y ha distància de
dos millas; caent la ribera Rossellona per entre los Pirineus de
Capsir tirant al mixdia, ý aprés per las de Conflent tirant dret al
llevant ý entrant en lo pla de Rosselló, ora la vila de Illa, població
fundada per los gots; ý entra, en lo mix del pla de Rosselló, en lo
nostro mar, dexant lo un promontori del Pirineo al mixdia ý
l'altre a la tramontana.
La ribera Àtax, que vuy és anomenada Auda, té son principi en
los Pirineos de Capsir, faent son camí per les altures dels
Pirineos qui torcen a la tremuntana ý cau en la ora de la vila
de Quillà, població de França situada a la rael del Pirineo qui
mira a la part de la tremuntana, ý seguint la rael del Pirineo qui
met per dins la França, tirant a la tremontana per espay de
quaranta millas ahont encontra ab la ciutat de Carcassona, essent
primer passada per la vila de Campanya ý de Conisà ý de la ciutat
de Alet ý de la vila de Llimós, per raó de la qual la antigua llengua
ausonesa se diu llimosina, antigua llengua catalana. De
Carcasona gira, la dita ribera, a la volta del llevant per lo pla que és
entre las Montanyas Semmenas ý los Pirineos, tenint sempre
las Semmenas a la tremontana ý los Pirineos al mixdia. Las quals
Montanyas Pirineas se torcen algun tant de Carcasona a la part del
mixdia, venint a finir al nostro mar, entre Lleucata ý Sitjà; tenint
lo estany anomenat, antigament, Rubrense, entre lo Pirineo ý la
mar des de Sitjà fins a Narbona, en lo qual estany entra la dita ribera
de Aude o Àtax.
La qual montanya del Pirineo qui comensa sobre la vila de
Quillà ý tira dret al coll de Bec ý de Bugaraix, ý dret al llevant; ý
va a finir al Desferracavalls, cerca de Leucata, és lo antic terme
dels espanyols ý francesos. Ý los pobles són en ditas Montanyas
Pirineas, ço és, de la vila de Quillà fins a la ciutat de Carcasona, ý
de dita ciutat fins a la de Narbona, són, vuy, anomenats los de las
Corberas, per ser dividits en Corbera Alta ý Corbera Baxa, ý
antigament éran anomenats termenesos per lo que termenaven la
França, en aquesta part, ab los espanyols; Phtolomeo los anomena
testosases, los quals ocupaven dites montanyes ý fins a las
Semmenas ý a la ciutat de Tolosa.
Los pobles d'estas montanyas, per los antics, foren tinguts per
pobles de la Aquitània. Tots los naturals parlaven la llengua antigua
limosina, altrament dita auxitana, ý com los espanyols de la nostra
Catalunya també parlassen la matexa llengua, la qual aportaren los
ausonesos de Itàlia qui per lo gran Hèrcules de Lýbia arribaren en
Rosselló ý Cerdanya, en la qual edificaren la gran ciutat ý castell de
Líbica ý las altras poblacions del comtat de Rosselló, ý de
Catalunya, dexant en estas montanyas certs capitans als quals donà
comissió ý càrrec, com diu Antoni de Nebrissa, de poblar totes les
faldes de aquellas montanyas dels Pirineos, com de fet ho feren,
ý per ço, los autors antics ý entre ells Strabó diu ab veritat que
aquitans ý narbonesos, ço és, los de aquestas montanyas, éran més
semblants en lo vestir ý parlar ý en lo de llurs persones als espanyols,
ço és, als de la nostra Catalunya, que no als francesos.
Anomena, Phtolomeo, als çardans, ceritans, ý Jacobus Àngelus,
en la taula de la sua traductió, los posa en lloc indecent perquè
posa entre la ribera de Ter ý Fluvià, per Phtholomeo anomenada
Sambrosa, ý vuy se anomena Ter, ý la ribera de Fluvià per
Phtolomeo anomenada Clodianus; ý a la Ceritània posa molt més
acostada a la mar de Empúries que no a la mar del comtat
de Rosselló, com clarament se veu.
Ý per lo que de Lívia a Vilafrança de Conflent no ha més de
sinc llegües; ý de Vilafrança a Illa, tres llegües; ý de Illa a Canet,
quatre llegües ý mija, que són sexanta_dos millas ý mija, essent la
vila de Canet puntualment al llevant de la vila de Lívia; ý Empúrias,
al mixdia ý a noranta millas de Lívia, per lo que de Empúrias a
Figueres ha tres llegües, ý de Figueres a Aulot, set; ý de Aulot
a Camprodó, dues; ý de Camprodó a Ribes, tres; ý de Ribes a
Lívia, altres tres; que són las ditas noranta millas.
Ý Lívia està apartada de la ribera de Fluvià per espay de més de
quaranta millas; la qual ribera de Fluvià comença des de lo coll
de Canas, que són dos colls de montanyes de un ram que ix dels
Pirineus que comença del coll de Aras a desmembrar-se del
Pirineo, entrant-se
a la volta del mixdia fins al dit coll de Canas; se alça ý fa una molt
alta montanya anomenada de Milany, ahont comença a dividir los
pobles ausonesos ý empurians, per Phtolomeo anomenats lacetans
ý indígetas; torse
llevant fins al Collsacabra, ý aquí torna a girar al mixdia fins a la
montanya de Monseny, per los francesos anomenada Monton,
dividint la ribera de Ter, per Phtolomeo anomenada Sambroca, ý per
Plini, Alba; la qual ribera té principi des del coll de Aras fins al coll
de Portuletas, que són colls de las montanyas nevals dels Pirineos,
abaxant ditas ayguas fins a la vila Camprodon, [ý] per las raels
dels dits rams de montanyes va fins a la vila de Ripoll, anomenada,
per los antics, Ricepol·lo, fundada per lo rey Recaredo, ahont
encontra la ribera de Freser qui ix del coll de Mayans ý de les
aygüesveçants del Pirineo de Núria, ý per les raels de dites
montanyes va fins a la gran montanya de Monseny, ahont se torna a
girar, lo dit ram de montanya, a la volta del llevant fins a la
montanya anomenada Costa Roja, tenint sempre la ribera del Ter
a les sues raels; ý a la Costa Roja romp, la dita ribera, lo dit ram de
montanya, la qual se estén de la Costa Roja a la volta del ponent
ý del llevant, amagant lo nostre mar als caminants qui de la vila
de Perpinyà van a la ciutat de Barcelona. Ý la ribera del Ter, per
la rael de dita montanya, faent son camí a la volta del llevant,
cerca de Empúrias se mezcla ab lo nostro mar, tenint, la dita
montanya, duas montanyas; la una a la part del llevant, anomenada
Montgrí, ý l'altra a la part del ponent, anomenada Montmici,
aseparades d'est ram de montanyes; las quals duas montanyas,
al temps dels idòlatras éran consagradas a Júpiter, com està dit.
Ý veem que
montanyas nevals dels Pirineos, passant per lo mix de la llur regió
la gentil ribera de Segre, per los antichs anomenada Sícor; era la
llur principal població Líbia, per Beroso anomenada Libisona; ý per
Ptholomeo, Júlia Líbica, per amor de Júlio Cèsar.
Lo riu de Segre, exint del principi de Cerdanya, de la font
anomenada font de Segre, ý antigament, font de Sícoro, que dit
principi comença a la part del llevant, ahont se termena Conflent
ad Cerdanya, tirant dita ribera al ponent per lo mix del pla de
Cerdanya fins al Pont de Bar, ahont entra altra terra dels urgellesos
montanyesos; aprés gira a la volta del mixdia per las raels dels
Pirineos anomenats montanyes de Cadí, les quals se estenen ý fan
molts rams per la nostra Catalunya, las quals montanyas nevals dels
Pirineos anomenades de Cadí són unidas ab las de Bascaran; ý
seguidas de ponent a llevant, sens rompiment algú, vénen a finir
al nostro mar de Roses fins a Coplliure, restant los cerdans ý
confletans ý rossellonesos a la tramontana de dites montanyes.
Ý l'altra rècua de montanyas dels Pirineos nevals
comença a Font_rúbia venint tot seguint fins als Cortals de
Andorra ý seguint tot lo costat del comtat de Cerdanya, el
divideix de la França ý van dretament a finir, com tinc dit, entre
Laucata ý Sitjà. Ý, axí, escriu molt bé Plini, en escriure dos promontoris
dels Pirineos, asenyalant que al costat del promontori que és entre
Laucata ý Sitjà era lo temple de Venus Pyrene, al qual se ha de donar
crèdit per lo que essent anat ý vingut moltes voltes de Itàlia a Espanya
era passat per los dits promontoris ý tenia molt bé vist, la terra ý pla
de Rosselló ésser en lo mix de dits promontoris ý montanyas dels
dits Pirineos, Ý per lo que Ptholomeo posa la ciutat de Empúries en
los 18 graus 1/2, ý lo temple de Venus en los 20 graus 1/3, que
asenyala la distància que era de Empúrias al temple de Venus, que
era un grau ý mix, que són noranta ý quatre millas Itàlianas; ý per lo
que de Empúries a cap de Creus no ha per dret camí més de vint
millas, com se veu, se segueix que Ptholomeo senyala lo temple de
Venus als Pireneos de Salças ý de Laucata ý no a cap de Creus.
Ý Pompònio Mela, en lo que vós, Térmens, dieu, que en lo sinquè
capítol fa de la descripció de França escriu la terra de Rosselló
ésser de las pertinèncias de la França Narbonesa, dic que escriu
veritat, per lo que lo emperador Augusto Cèsar féu una província en
la França dant-li per cap la ciutat de Narbona ý tota aquella
partida de terra que, segons nos diu Strabó, los antics grecs
anomenaren Ibèria, ço és, de la ribera del Tec anomenada Iliris fins
al riu Rosa. Lo dit Augusto Cèsar volgué fos anomenada Gàl·lia
Narbonesa; ý per lo que la ciutat de Ilíberi en aquell temps era
destruïda ý asolada, donà per cap de la província a Narbona.
Mes lo Mela, en lo mateix capítol, tàcitament nos diu ý asenyala,
Rosselló ésser de la Espanya, en aquellas paraules que diu:
Pyreneo monte digressus"
aquelles paraules:
marítima dels çardans a la font de Salses en la qual, diu, és la ribera
de la Tet ý del Tec, ý la colònia de Rosselló ý la gran ciutat de
Ilíberi; ý en aquelles paraules que diu:
promontoria Portus Veneris est in sinu Salço et Ceruariae locus finis
Gallia",
lo fi dels Pirineos, ço és, del cap de Róssinum fins al cap de Creus,
que és lo de Rúscinum lo promontori fan los Pireneus entre Sitjà
ý Lleucata, ý lo del cap de Creus, com nos ho declara Juan Enni
de Viterbo en la exposició sobre Beroso, en aquellas paraules que
escriu Beroso:
regio confletana."
montes isti et haec difusa plan ities dicantur montes salsi uullsalla
latino uocabulo";
incendia et conflagrationes in locis sulfureis aptis incendio ut in
PyrineisHispaniae."
encendre en la terra de Rosselló, en la qual se troba molta matèria
de menuts de argent ý or que són salsurosos, ý per esta raó los
antics llatins anomenaren aquest nostre si fins a la mar, en Rosselló,
terme de la Espanya ý França, per ésser, en son temps, terme
d'estes dues províncies la ribera del Tec, per Ptholomeo anomenada
Iliris. Ý axí, lo Mela, escrivint en lo sisè capítol la Espanya, diu:
cinquè capítol:
de Salces, que era, com vuy és, casi a la ralla de França, [mostrant]
que las montanyas de Salces sían las Pirineas.
Paulo Jóvio, en lo capítol sexanta_hú de la sua Historia de las
cosas de Itàlia, Alemanya, França ý Espanya, diu;
Henric, fill del rey Francesc, axí com estave ordenat, partint de
Narbona se n'anà fins a les Montanyes Pirineas per a pendre a
Perpinyà, posant allí, a les raels de aquellas montanyes. Henrich,
ajustant son exèrcit més tart que no requerían las primeras
determinacions fundades en presteza, arribà en Perpinyà essent
partit de Leucata, la qual és una xica terra ý la última de la França
Narbonesa, ý era passat entre lo estany ý las Montanyas Pirineas,
apartant-se del castell de Salces, antiguament anomenat Sàlsula.
Ý fra Porta Canals, en la corònica antigua que de llatí
traduhí en romans per manament del sereníssim rey don Juan, escriu
que la regió de Ibèria comprèn fins a la font de Salses; ý axí no u
entén bé qui diu que lo cap de Creus és lo antic terme de Espanya
ý França, ans bé és entre Fitó ý Salças.
CAPÍTOL DEU, en lo qual se compta los noms [que] tingueren antigament los
dels comtats de Rosselló, Conflent ý Cerdanya.
Térmens: Aveu, Rosselló, ab vostres raons, provat, lo antich terme de
Espanya ý França, ésser, com encara vuy és, entre Salses ý Fitó; ý
aveu-me senyalat entre la Corbera ý Fenolleda los tropheos de
Pompeo, dient que aquellas montanyas rodonas que són en lo peu
de la gran montanya que divideix la Fonolleda de la Corbera, foren
fabricades per orde del gran Pompeo. Ý és de considerar com dieu,
per lo que dites montanyes són deseparades de la gran montanya ý
segons llur altitut tenen xic peu, de hont se col·ligeix que no són
montanyes fetas per naturaleza sinó per indústria humana; ý avent
celebrat, Pompeo, lo seu triümpho en estas montanyas, és cert hi
féu fer estos senyals.
Ý dieu que los habitants de las montanyas de las Corberas foren
anomenats testosases; ý los rosselonesos, il·leatos ý susuates o
sonsuates, ý Clòdio Ptholomeo los anomena valsecases, ý vuy se
anomènan rosselonesos.
Voldríam nos declaràsseu com ý per què foren anomenats
d'exos noms.
Rosselló: Ja us tinc dit que del nom del rey Ibero, segon rey de
Espanya, ý per la gran ciutat de Il·líberi, fundada en lo pla de Rosselló,
foren anomenats, los rossellonesos, iberos; tenint la llur província
fins al riu Rosa, com ho diu Strabó. Aprés, per certas causas, las
quals per ser tan antigas són ignoradas, se retragueren en los
peus d'estas Montanyas Pireneas ý se anomenaren il·leatos per ser
rodats ý tancats de las altas Montanyas Pireneas de tres parts ý de
la mar, perquè axí com las illas són rodades de la mar, Rosselló és
rodat de mar ý de montanyes; ý també per lo nom de la ribera del
Tec.
Lo nom dels sasuatans, o sensuats, los resta de la població de
Líbia Cosona, ciutat ý castell de Cardanya. Lo Joan Enni de Viterbo
en lo seu coment sobre Beroso, sobre aquest nom de Libisosona,
diu:
prenominatur est autempriscum nomen Susa significans ut aiunt
Talmudista aequm et aequitaturam regiam urhem forumque
Augustum quo aequites ducesque imperatori ocurrunl Susam
uocani."
de Líbia en Cardanya, en la qual dexà un capità ý governador que
governàs ý regís los pobles que ell manà se edificassen en las raels
dels Pirineos, com diu lo Antoni de Nebrisa, volent que los dits
pobles, en totes les coses, ocorrissen ý tinguessen per cap la ciutat
de Líbia en Cardanya; per ço, la anomenaren Libiasosona, ý als
pobles, sonsuates ý susuetans. Los quals pobles, en las guerras,
usàvan de molta cavalleria, com ho diu Cèsar en los seus Comentaris
en lo tercer llibre.
Aprés, per certes causes que se esdevingueren, estos pobles
foren cap de la vila de Ceret ý per ço foren anomenats ceritans, com
diu Strabó. Succehint temps feren cap de la vila de Puigcerdà, de
hont foren anomenats sardans, com ho escriu Plini ý Pomponi Mela,
que escriuhen la llur ora del cap de Leucata al cap de Creus.
Aprés foren anomenats rossellonesos perquè la població de
Castellrosselló fou cap d'esta vall, a la qual, lo poeta Dante, la
anomenà la terra de la Róssina, referint-se al nom antic dels
susuatans. Vuy, estas valls estan repartidas en quatre noms, ço és,
Rosselló, Vallespir, Conflent ý Cerdanya. A la de Rosselló, Vallespir
ý Conflent, vulgarment, en les parts dins de Espanya ý Itàlia ý altres
províncies, són anomenats perpinyanesos per lo que lo cap de la
llur regió és la fidelíssima vila de Perpinyà, com se ha de anomenar
per ser en lo mix de la regió ahont se començà a encendre lo foc
que cremà estes montanyes; del qual cremament los restà lo nom de
Pirineos; del qual nom foren també anomenats los d'estas valls ý
Montanyas Pirineas, los quals aprés foren anomenats, com està dit,
de diversos noms.
Clòdio Ptholomeo, als rossellonesos, anomena vallsesases, per lo
que en son temps devia ser cap de la gent de Rosselló la vila del
Voló, que, segós los seus vestigis, en lo temps antic fou prou gran
població. Tito Lívio los anomena volsenses, sols als de la vila del
Voló, en la qual, aprés de la destrucció de Sagunto, Públio Valèrio
Flaco Publícola ý Quinto Fàbio Pamphilo embaxadors romans,
per moure los de aquestas valls ý montanyes contra los cartaginesos,
ý dels volsenses, los predits romans se n'entraren a la província
de Narbona, ý de Narbona a la Provenca, no podent efectuar cosa
ninguna del que demanaven.
Térmens: Tenim entes los noms [que] han tingut los pobles d'estas valls
ý montanyes dels comtats de Rosselló ý Cerdanya, ý pendrem molt
gran plaer nos compteu los reys los han governat; ý nosaltres vos
prestarem silenci ý vos ohirem de molt bona gana.
CAPÍTOL ONZE, en lo qual se tracta del regnar de Hèspero ý de Atlant ý de
Sícoro; de la primera edificació de Roma feta per los espanyols d'estas
valls.
Rosselló: Avia dexat lo gran Hèrcules per governador de aquestas valls
de Rosselló, Conflent ý Cardanya a Sícoro, fill de Atlant, qui era fill
de Cómer ý nét de Jàphet. Aquest Atlant, segons vol Beroso, fonc
casal ab Electra, filla de Osea ý Tetis, los quals foren fills de Noè ý
de Titea, sa muller; ý axí se entén que Sícoro fonc fill de Atlant
ý de Electra, ý nét de Tetis ý de Osea.
Asenyalà Hèrcules lo àmbit de la governació de Sícoro en lo
nostre comtat de Rosselló, ab lo temple de Venus, que feya [de]
terme [entre] los espanyols ý franceses, ý ab las aras fetas en la
montanya del Pirineo de Conflent, qui
França Narbonesa, ý ab las aras edificadas en lo Pirineo qui divideix
lo comtat de Rosselló dels empurdanesos, anomenats en aquell
temps indígets, ý en la Çardanya dexà las vassants de las montanyas
que de la part dels ausonesos de Catalunya cauhen a las riberas del
Ter ý de Lobregat, ý de la part dels ausonesos de la França, las que
cauhen a la ribera Garona. Perquè en lo temps antic las riberas ý
las aras éran térmens de las regions ý províncias; ý per ço està cantant
lo poeta Ovidi en lo seu primer De fastis:
"Ipse solum colui cuiusplacidissima laeuum
Radit arenosi Tybridis unda latus
Arx mea colis eral quam uulgus nomine nostro
Nuncupat haec aetas Ianiculumque uocat."
De fastis
Binaque serta tibi binaque liba ferunt
Ara sit hic ignem curtaser rustica testa
Spargitur et ceso comunis terminus agno."
Romae sirca forum Boarium ara ad quam unam ex receptis bobus
immolasse dicitur eius itineris uestigia et in Pyrineis jugiis et in
Narbonensi Gallia in multos annos durauere."
de las regions ý províncias, com féu lo Hèrcules en la nostra
Catalunya, dexant al Sícoro per governador de la gent del comtat
de Rosselló, Conflent ý Çardanya, possant per térmens, alt a las
colladas Pireneos, las aras, que senyalàvan los vessants de las ditas
montanyas.
Tots los desaset anys que Hèrcules, aprés la mort del seu nét
Hispan, estigué regnant entre las nacions espanyolas, lo Sícoro va
estar en aquestas tres valls faent fer en ellas las preditas poblacions,
ý faent arribar de Itàlia nous pobladors per habitar-les.
Tenia lo Sícoro per la sua principal habitació la ciutat de
Libisosónam, ý d'ella discurria en los altres pobles. Ý com de Líbia
abaxàs per las montanyas dels Pirineos que són entre los ausonesos
ý empurians ý rossellonesos, ý moltes voltes se recreàs en una molt
caudalosa font qui dóna principi a la ribera que passa per lo mix del
pla de Çardanya, per la molta afectió que vèyan tenir a Sícoro a
la dita font, la anomenaren la font de Sícoro, ý a la ribera que té lo
seu principi de la dita font, li digueren la ribera de Sícoro, ý vuy,
corruptament, la anomènan la ribera de Segre. Antigament a
aquestos pobles anomenaven sicans per lo que foren principiats
per Sícoro.
Axí bé, a un estany [que] és en lo Pirineo de Capsir anomenaren
estany de Tetis, per memòria de Tetis, avia de Sícoro, ý a la ribera
que ix de dit estany anomenaren la ribera de Tetis, ý vuy la anomènan
la ribera de la Tet, en lo nostro vulgar. À-y alguns que volen que
est nom de Tetis tingué, lo estany ý ribera, de Tetis, muller de
Paleu, pare de Achiles.
Estant lo Sícoro treballant en adornar la gent d'estas tres valls
ý montanyes, arribà la nova de la mort de Hèrcules en estas parts ý
com Hèspero, capità de Hèrcules, avia presa la governació de la gent
espanyola, per raó del qual tota la Espanya se anomenà Hespèria; bé
que volen alguns grechs que lo nom de Hespèria, a Espanya ý a
Itàlia, fonc imposat per raó de la stela planeta anomenada Hèspero,
Lucífer ý Venus; en lo qual planeta cregueren los espanyols ý
italians ésser-se transformada la gran Venus.
Comsevulla sia, Hèspero, aprés de Hèrcules, segons vol Beroso,
fonc rey de Espanya. Mes, com la gent de nostra Catalunya tinguessen
per capitans los fil ý nét de Atlant Ítalo, lo qual era restat en Itàlia
per orde de Oron Líbio, anomenat Hèrcules, per capità ý governador
de la gent Itàliana, feren entendre a l'Atlant la mort de Hèrcules
ý lo nou regne de Hèspero. Ý com Atlant pretengués que atès que
en vida de Hèrcules ell era governador de la gent Itàliana que, per
consegüent, aprés mort, deya [que] ho avia de ser, axí bé, de la gent
espanyola.
Arribà, Atlant, de Itàlia ab bon nombre de gent en estas valls dels
comtats de Rosselló ý Cerdanya ý Conflent, en las quals li acudiren
tota la gent noble de la nostra Catalunya, ý formant son camp
començà de entrar per las regions espanyolas, ý fent-se senyors
d'ellas forçà a l'Hèspero de tornar-se
senyor de las nacions espanyolas.
Enamorà
Leocada, de la qual procreà una filla anomenada Roma, que vol
Joan de Viterbo ý Florián de Ocampo, que
la primera fundadora de la gran ciutat de Roma, poblada de certs
espanyols que de Espanya passaren en Itàlia ab lo Atlant. La Leocata
devia tenir sa casa ý estat en lo promontori dels Pirineos que són
entre Narbona ý Perpinyà, ý del nom d'esta Leooata resta lo nom a
la ora de la mar que és de Sitjà fins al grau de Sant Llorens,
anomenada ora Leucata, com la anomena Pomponi Mella, ý a la vila
de Leucata, de la qual devia ella ésser senyora.
Vehent lo rey Atlant que Hèspero, son germà, se n'era passat
en Itàlia, prengué de la gent espanyola de la nostra Catalunya, ço és,
dels lacetans e indígetas, osonesos ý de aquestos tres comtats, que
per ser en mayor nombre los anomenaren sicans ý sículos, ý ab ells
se
espanyola anomenats sicans; ý Atlant féu sa residència en la Itàlia,
dexant en la nostra Espanya, per capità ý governador, a son fill
Sícoro.
De Atlant se troba en las històrias toscanas que regnà en Itàlia
denou anys, ý, segons vol Beroso, duas fillas suas, ço és, Alestra,
[casada] ab Camboblason; la qual Alestra procrea dos fills, lo primer
anomenat Dàrdano ý l'altre, Jasió, que fonc fill de Camboblason,
ý lo Dàrdano fonc fill de Júpiter, segons diu Calepí en lo seu
vocabulari, dient:
uxorque Atlantis cuius filia quedam etiam Electra dicta fuit quae
Ioui Dardanum peperit."
príncep de la Itàlia al qual seguiren molts dels espanyols que Atlant,
son pare, se n'avia amenats de la nostra Catalunya, que anomenaren
sículos ý sicans, ab los quals començà a fer una població cerca lo
riu Tíber, anomenat en aquell temps Àlbula, ý del nom de Roma
fonc anomenada, tanbé, Roma, la qual poblaren los dits sículos ý
sicans, com ho exposa Joan Enni de Viterbo [en] [els] [comentaris]
sobre Beroso, dient:
Dionisius indigenum uocat duplex enim genus siculorum est in Itàlia
quorum unum externum aliud uenit cum Italo et hi propie dicuntur
siculi aliud uero indigenum est et Tuscum e Tagetis Sicano filio in
Tuscia ut supra enarrauit Berosus et hi propiea genitores Sicani
dicuntur uerum quia tempore Tusci femellas eius filias uxores
acceperant hinc autores non distingunt inter sicanos et siculos
Siculi ergo qui Romam cum filiam Itali fundauerant ut ait Dionisius
fuerunt siculi indigene Tusci non aduene cum Italo equidem
argumentum constans quod uir Rome indígena tuscus erat."
que aquestos sículos ý sicans éran espanyols, ý no Itàlians de la
Túscia com diu lo Joan Enni; ý tots poden dir veritat perquè com la
Roma, filla de Atlant, fos filla de Leucata, la qual tenia sa naturaleza
en estas montanyas, ý com en estas valls se fossen poblats molts
toscans, com està dit, los quals éran regits ý governats per Sícoro
ý Sicano, en la tornada [que] féu lo Atlant Italo en Itàlia ab la sua filla
Roma, se n'amenà molts hòmens d'estas valls, tant dels que de Itàlia
ab los predits Sícoro ý Sicano hi éran arribats com encara dels
naturals espanyols [que] éran en estas valls; a tots los quals, los féu
donar nom de sículos ý sicans. Ý en aquella part de Itàlia que
poblaren, los uns foren tinguts per naturals toscans ý los altres per
espanyols.
Regnà lo Sícoro en Espanya, aprés que son pare fonc passat en
Itàlia, quaranta_sis anys, los quals començaren en lo any sis_cents
setanta_nou del Diluvi, mil sis_cents vint_ý_set abans de la Nativitat
de Nostre Senyor Déu Jesucrist.
CAPÍTOL DOTZE, en lo qual se cómptan las gestas dels reys Sicano, Sicíleo,
Luso, Sículo ý del rey Testa, ab nova gent arribat en Espanya.
Seguida la mort de Sícoro, Sicano, son fill, prengué lo govern de
la gent espanyola; regnà trenta_un any, en los quals se seguí que la
gent Itàliana en Itàlia se alçaren contra los espanyols que Atlant ý
Sícoro avían de Espanya amenats, fahent-los molt gran guerra; hí
portaren a punt que fonc menester que lo rey Sícano, com a bon rey
ý capità, provehís més espanyols en Itàlia, los quals, segons se pot
collegir, foren de la nostra Catalunya ý Comtats que, per aver de
anar a afavorir als llurs parents que estaven fundant la ciutat de
Roma, se ajuntaren molt bon nombre. Ý arribats en Itàlia, en aquella
part que se anomenave en aquell temps Anòtria ý Satúrnia, forçaren
als naturals de deixar les armes ý sufrir que los espanyols
anomenats sicans ý sículos pasassen avant en la població.
Estigueren les coses de Itàlia en algun temps en repòs, mes
com los Itàlians, anomenats aborígines ý enòtrios, los quals éran una
nació de gent mesclada dels naturals montanyesos ab los
sebasis, saga de las Càspias Montanyas, los quals, per ser molts de
nombre, en aquell temps éran molt poderosos en Itàlia. Aquestos,
no podent sufrir la vehindat dels espanyols sicans ý sículos, los
tornaren a fer guerra, de tal manera que lo rey Sicano, fent un molt
poderós exèrcit, de Espanya passà en Itàlia, en la qual asosegà totes
les nacions; ý volent-se
en aquell temps anomenada Ligúria, agué molt gran batalla ab los
líguros.
Ý entenent que
grans guerras ab los ciclopes, qui habitaven també en Sicília, los
quals éran uns hòmens mals ý homicidas qui per llurs delictes
estaven bandejats de Grècia ý llançats en dita illa, en aquell temps
per los grecs anomenada Trinàcria, lo Sicano, ab sos espanyols, se
passà en Sicília ý allí, vencent tota aquella mala gent anomenada
ciclopes, féu edificar en dita illa moltes poblacions ý especialment
la ciutat de Mecina, a la qual los uns anomenaren Zangle, ý altres,
Masana, ý encara que hi ha alguns que escriuhen que lo nom de
Massana li fonc imposat de uns pobles grecs anomenats massènias,
lo més cert és que los matexos espanyols sicans li donaren
lo dit nom de Massana en memòria de la llur població de la Massana,
fundada en lo Pireneo de Rosselló, anomenada Albera, per lo que,
com estos espanyols donassen lo nom de Sicània a la illa, axí bé,
donaren lo nom a la dita ciutat. Ý, fetas estas cosas, lo rey Sicano se
tornà a Espanya en la qual morí avent regnat, com està dit, trenta_ý_un
any.
Dexà per rey de Espanya a Sicèleo, son fill, lo qual començà son
regnat en lo any mil sinc_cents quaranta_nou abans de la Nativitat de
Nostre Senyor Déu Jesuchrist; regnà quaranta_quatre anys. En lo
temps del seu regnat morí Camboblascon, marit de Alestra, filla de
Atlant Ítalo; per la mort del qual se suscitaren novas guerras entre
Dàrdano ý Jasió, fills de Alestra. Afavoriren al Jasió los tuscos ý
espanyols habitants en Itàlia; al Dàrdano afavoriren los aborígenes
ý enòtrios.
Fonc una guerra molt pessada entre los dos germans per lo que
quiscú d'ells volia ser rey de Itàlia, ý com la part de Dàrdano fos més
poderosa, los de la part de Jasió cridaren en llur ayuda al nostro rey
Sicíleo, lo qual ab un molt bon exèrcit de la gent de nostra Catalunya
se
de Sicíleo, ab frau ý engany matà a son germà Jasió; per la mort
del qual agué molt grans alteracions en Itàlia, de tal manera que
Dàrdano agué a desemparar a Itàlia passant-se
del seu nom una part de la Mísia fonc anomenada Dardània, ý de
aquí se n'anà a la Àsia Menor, en la qual fonc acullit entre la gent
phrígia ý fonc lo principi dels reys de la gent troyana, dels quals
tingué sa descendència Aeneas, qui arribà ab los seus troyans en
Itàlia ý mesclats ab los llatins feren una nova generació anomenada
romans, ý per ço està cantant Vergili en lo llibre vuytè:
Electhra ut gray perhibant Athlantide cretus
Electhram maximus Athlas
e didit ethereas humero qui sustinet orbes."
començà a fer guerra a las nacions enemigas del Jassió ý, vençudas,
féu rey a Coribato, fill de Jassió, dexant-li per guarda sua molts dels
espanyols que de Espanya avia passats en Itàlia, los quals del nom
de llur rey foren anomenats sicèleos.
Morí per aquellas parts lo rey Sicèleo, ý los espanyols de Itàlia
alçaren per rey a son fill Luso, ý ab ell arribaren en Espanya ab molta
gent de la Itàlia que
de montanyes que ixen dels Pirineos de Puigcerdà, als quals pobles
anomenaren lusanesos, del nom del rey ab qui arribaren en
Espanya; Tito Lívio los anomena bargutas ý bargutots, crec yo per
ocasió de dues poblacions anomenades Berga ý Bagà, als quals
vuy també anomènan bergadans ý baganesos. Totavia, vuy encara,
en exas parts ha una gran comarca de terra ques diu lo Lusanès.
Regnà en Espanya, lo rey Luso, trenta_un any. En son temps se
edificaren la ciutat de Dardània en la Àsia, que aprés fou anomenada
Troya.
Fonc, Luso, rey molt supersticiós, inventant nova manera de
sacrificar als ídols.
Per sa mort, fonc rey son fill anomenat Sículo; començà a
regnar en lo any mil quatre_cents setanta_quatre abans de la Nativitat
de Nostre Senyor Déu Jesucrist. Aquest rey, volen las corónicas
antiguas que tingué molts vaxells de mar armats de molt bona gent
de guerra, ab los quals, suscitades les guerres de Itàlia ab los
espanyols que sos predecessors hi avían dexats, ý en la illa de
Sicília, ell, ab dits vaxells ý armada, passà de la nostra Catalunya en
Itàlia. Ý avent donat gloriosament fi a les guerres de Itàlia se
en Sicília contra los ciclopes ý lestírgons, que feyen cruel guerra
als espanyols sícans ý sícoros ý sículos; vencent los ciclopes ý
lestírgons, se ensenyorí de la dita illa en tanta manera que del seu
nom fonc anomenada Sícula ý aprés Sicília.
Governà la gent espanyola sexanta anys, en los quals buydà
molta gent de la nostra Catalunya en Itàlia ý en Sicília per les guerres
que sobrevingueren en aquelles parts, causades per las parcialitats
de Dàrdano ý del successor de Jasió, en tanta manera que resta la
nostra Catalunya buyda de la gent guerrera. Ý en la Itàlia
sobrevingueren novas gents de la Grècia, les quals hi éran arribades
de la Lidia, ý començaren a possehir part de la Itàlia, ý del nom de
un llur capità se anomena, lo mar, Tirreno.
No faltaren també en la nostra Espanya novedats, perquè, mort
Sículo, no acordant-se los espanyols, arribà un nou rey de Líbia
anomenat Testa, lo qual ocupà una regió de terra en lo regne de
València poblant-la de la gent que amenave, als quals anomenaren
contestans. Tenen opinió molts hòmens literats de la nostra
Catalunya que aquest rey Testa no fonc obehit en Catalunya, ans bé
se li féu gran contrari, ý axí féu las novas poblacions en aquella part
de València, acostant-se als espanyols que se anomenaven turdetans,
los quals tenían lo llur origo dels africans fills de Cur, com ho diu
Justino.
Axí que en la nostra Catalunya, en aquest temps, agué falta de
reys hí
ausonesos, essent pobles de Itàlia, ço és, de aquella part del Regne
de Nàpols que se anomenave Ausona, feren llur governador; ý los
lacetans e indígetas, que són casi los pobles que comprèn lo bisbat
de Girona, qui éran dels naturals ý més antics espanyols mesclats
ab los de Itàlia de la terra dels làcios, feren també llur particular
governació; los rossellonesos, confletans ý capsinesos, axí bé feren
llur governador; ý lo mateix feren los cerdans ab llurs montanyes,
los quals foren anomenats, per rahó de la llur vila de Puigcerdà,
ceretans; ý per consegüent se dividiren los més pobles de Espanya.
Axí que Manatona, autor que escriu las gestas dels reys de Egipte,
va comptant los reys que en son temps tingueren lo mayor regne en
Espanya ý axí fa menció de aquest rey Testa.
CAPÍTOL TRETZE, en què tracta, del regnar de Romo, de la fundació de
València, de la vinguda de Bacho en Espanya ý de la edificació de la
ciutat de Jaca, de las montanyas del nom de Cadino.
Mort Testa, regnà Romo, son fill, cerca de l'any mil tres_cents
trenta_nou abans de la Nativitat de Nostre Senyor Déu Jesucrist. En
aquelles parts de València volen que ell edificàs la ciutat de València,
que per raó del nom del rey Romo fonc anomenada Roma molt gran
temps.
Seguí
una ciutat de Egipte anomenada Thebas, per la qual un príncep de
la dita ciutat anomenat Agènor, fill de Cinceo, rey de Thebas, ab tres
fills seus, anomenat lo un Cílix, Fèlix ý Cadino, ý una filla
anomenada Auropa, ab molt poble, desampararen per raó de dita
pesta a la ciutat de Thebas de Egipte ý se
Mediterràneo que en aquell temps fonc anomenada Sidònia ý Tiro
ý, llançant de aquellas parts los primers habitadors, edificaren, la
ciutat de Tiro ý Sidon dant principi al regne de Fenices, que, per
raó del Fènix que aprés de Agènor regnà en aquella part, foren
anomenats fenices.
Estava ab gran prosperitat Agènor en lo temps que Júpiter ab una
armada de naus arribà en sa terra; la nau capitana, en la qual anava
Júpiter, aportava per ensenya, pintat, un blanc toro; trobà la Europa
ora la mar ý ab indústria de bonas ý elegants paraules féu
induhir a la Europa de entrar a la sua nau ý, essent dins, la Europa,
féu fer vela ý furtadament se la n'amenà, del que fonc en extrema
manera enujat Agènor, ý axí manà a Cílix ý a Cadino que anassen
tras del Júpiter ý que no tornassen en sa presència fins aguessen
cobrada la sua filla Europa.
Cílix, ab una armada de naus, prengué son camí ora la mar de
Àsia ý parà en una terra de la Àsia en la qual regnà, ý del seu nom
fonc anomenada Cilícia.
Lo Cadino, ab la altra armada, costajà cercant la sua germana
Europa per la ora de la Àfrica ý aprés, per la nostra costa de
Espanya, rodant per la de la Gàlia e Itàlia, arribà en la Grècia, en
la qual consultà ab lo oràculo de Tebis ahont seria sa habitació, ý
li fonc respost que fes habitació en lo lloc ahont trobaria un bou, com
ho féu; al qual poble anomenà Tebas a memòria de la ciutat de
Tebas de Aegipte, ý a la província anomenà Boèsia.
Lo Cadino, segons volen los grecs, fonc lo qui
ço és, los caràcters ý síl·labas per escriure. Amostrà, Fènix, lo fer
de la tinta, donant-li, lo primer, color vermell.
Recort-me aver llegit en lo sisè llibre de Diodoro, escrivint
de aquestas Montanyas Pirineas, dient de aquesta manera:
qui Pyrinei dicuntur in quibus cum sint frequentes syluae fuerunt
priscis temporibus igne a pastoribus iniecto montaneas omnes regiones
igne combustas ac propterea montes aiunt cognominatos esse
Pyrineos. Ardente autem continuis diebus igne plures a montibus
phenices mercatores uili rerum permutatione emptum in Greciam
Asiamque ac celeras naciones deferentes magnas ex eo conmercio
opes contraxerunt."
pla de la dita montanya se anomenà, encara vuy, lo pla de Cadí; ý lo
Pirineo qui a la fi de la Cerdanya se tors envers lo mixdia entrant-se
per la província de Catalunya ora lo riu Segre, se anomènan
tanbé las montanyas de Cadí. Ý com Cadí, los grechs lo anomènan
Cadmo, ý los latins, Cadino, los nostres antics ausonesos lo anomenaren
Cadí.
Ý per lo que diu Diodoro ý per lo nom tenen las ditas montanyas
de Cadino, se entén clarament que, arribat lo Cadino en estas valls
de Rosselló, Conflent ý Cerdanya en busca de la sua germana Europa,
trobà la abundància de la plata escriu lo Diodoro que regalà de las
ditas Montanyas Pirineas; ý com los naturals en aquell temps no
tinguessen en ninguna estima los tals metalls, ab facilitat, los qui
arribaren ab lo Cadino, ab barata de altres cosas, ne feren molt gran
ajust, ý, carregant-ne les llurs naus, se feren molt rics ý potents en la
Grècia, en la Àsia ý Phenícia; de hont prengueren ocasió, moltas
altras nacions gregas ý altras, de venir per tractar ý negociar ab los
antics espanyols; com encara per mostrar-los nova manera de
sacrificar, ab novas supersticions, als ídols a la manera de Grècia.
Ý, axí, en temps del rey Testa, arribaren a mezcla de gent de Itàlia
los grecs anomenats ígnitos, naturals de la illa anomenada vuy
Santo. Estos poblaren també en lo regne de València, faent un
sumptuós temple a honra de Diana.
Ý en lo temps de Roma arribà en estas valls de Rosselló, Conflent
ý Cerdanya, un capità grec ab moltas gents anomenat Dionís Jacho,
fill de Júpiter ý de Femel·la, filla de Cadino; a est Dionís Jacho
anomenaren Pana Líber ý Bacho, ý per los grecs fonc adorat com
a déu del vi per aver-los amostrat de fer lo vi. Aquest Dionís, passant
per estas montanyas ab molta gent, vol Florián de Ocampo que
edificàs en lo regne de Aragó la ciutat de Jaca.
Aquest Dionís, lo temps que discurrí per Espanya, la governà; ý
tornant-se
ý un altre anomenat Pan.
Regnà Romo en València trenta_tres anys, aprés mort del qual
regnà en aquellas parts Palato, son fill, cerca de l'any mil tres_cents
ý sis ans de la Nativitat de Nostre Senyor Déu Jesucrist.
CAPÍTOL CATORZE, en lo qual comta los fets de Palato ý de Caco, anomenat
per son propi nom Lisinya.
En lo temps que regnava Palato en les parts de València, procurà
de amplificar son regne, estenent aquell per la nostra Catalunya.
Avia un home en estas valls ý montanyes molt principal, valent
ý animós, anomenat Lisinya ý per sobrenom Caco, lo qual, tenint
lo aparell de las menas de ferro són ora la montanya de Canigó, en
aquell temps, per los llatins, Mont Cano; ý los habitants de la dita
montanya fins a la vila de Cauca, anomenada vuy Caucalíberi ý
Cocolíberi ý, en nostra llengua, corruptament, Coplliure, los
anomenaren causenses, com nos ho asenyala molt clar Pomponi
Mela en lo sissè capítol, ahont diu:
Clodianum ad Emporia tum mons Iouis cuius partem occidenti
aduersam eminentia caucium."
de la vila de Coplliure, anomenada Cauca de la montanya de
Canigó, anomenada Monte Cano, la qual està a l'occident de la
ribera del Thec ý de Empúries ý de la montanya de Montgrí,
anomenada per Mela Mons Iouis.
ferro fonc ora dita montanya, ý las moltas lenyas per a fer
carbons, ý ayguas, fonc tant industriós que amostrà als d'estas valls
fer lo ferro, ý d'ell fer armas ofensivas ý defensivas, ý per ço lo
anomenaren fill de Vulcà; ý, com agué amostrat estes coses, començà
de ajustar molta gent ý fer-los molt ben armar, ý ab ellas començà
de fer guerra al Palato, ab lo qual tingué molts encontres ý batallas
fent-lo retirar molt dins de la Espanya, ý vol Florián de Ocampo que
a las faldas de la montanya de Moncayo tingueren una molt gran
batalla.
Strabó, autor antiquíssim, vol que Palato fonc perseguit, per
Caco fins al riu Lemins ý com amenàs los tudetans o túrdulos, dels
quals fonc desamparat lo Palato ý romput del Caco, ý per esta causa
anomenaren al riu, Letes, que vol dir oblit, dient Strabó:
hii pariter atque Turduli sociis eos armis peruenissent sedission
emegisse ferunt postquam Lemium fluuium trajecerunt Ceterum post
sedicionem eorum amisso duce pulientes ac dissipati ea in regione
decederunt. Hanc ob causam flumen Lethes id est obliuionis
apellatum."
inferius ut fama trahen obliuio ueris
inde latens [...][...]lb />
non me Letea conjunx obliuia ripe
immemorem facere tui."
antics anomenades tartèsias, ý com lo Palato fos desemparat dels
túrdulos, que en aquell temps ocupaven part de la Andaluzia ý del
Regne de Granada, ý arribaven fins als confins del Regne de
València, vehent-se Palato desemparat dels túrdulos, se
Àfrica; ý com los túrdulos, avent passat lo riu de Lemí, dexaren al
Palato, per los antics, lo dit riu fonc anomenat Lethes.
Resta Caco senyor de Espanya ý la possehí per espay de trenta_sis
anys, a la fi dels quals tornà lo Palato en Espanya ab molta
gent ben armada, ý ab ayuda dels espanyols andaluços ý granadins,
de Múrcia ý València, aprés de moltas escaramuças ý batallas
tingudas ab Caco, lo feren fugir de Espanya forçant-lo de passar-se
en Itàlia ab los altres espanyols d'estas nostras parts que y habitàvan.
Ý lo Palato edificà una molt bona fortaleza en la rael del Pirineo
Cano que vuy se anomena Canigó, a la qual anomenaren, del nom
de Palato, Palandà, ý vuy encara conserva son nom. Era una fortalesa
molt torrejada de unas fortíssimas torras de argamasa, de
les quals restan vuy molts vestigis ý algunes que fins ara s'í són
conservades.
Regnà Palato en Espanya cerca de vint_ý_quatre anys, ço és,
divuyt anys abans de Caco ý sis anys aprés que Caco fonc fora de
Espanya.
Aquest Caco, vol Florián de Ocampo que son propi nom fos
Licínia, ý sa germana, Licínia, ý que per ses malas condicions los
foren imposats los noms de Caco ý Caca per los grecs de Arcàdia
que ab Evandro éran arribats en Itàlia. És molt gran conjectura, lo
Licínia Caco ý sa germana aver edificada una vila a les faldes dels
Pirineos, anomenada Licínia, que és entre Carcasona ý Narbona ý
en un molt gran pla anomenat lo pla de Licínia, és de l'abadiat
de la Graça. Ý per ço, las històrias antiguas lo fan, al Caco, dels
celtiberos, per lo que en son temps los celtas no éran passats en
Espanya sinó sols lo Licínia, que avia feta la mescla ab los iberos
d'estas valls.
Dexà Caco Espanya passant-se
replegar los espanyols sículos ý sicans de Itàlia ý Sicília, ý ab novas
forjas tornar-se
Arribat lo Caco ab sa germana Caca en las terras ahont vuy és la
gran ciutat de Roma, trobà un príncep de Arcàdia anomenat
Evandro ab sa mare Nicòstrata, que fonc filla de Jònio, lo qual
era fill de Archas ý nét de Júpiter de Archàdia, perquè Archas fonc
fill del dit Júpiter ý de Calixto, filla de Licàon. Acullí benignament lo
Evandro a Caco ý a sa germana, ab la gent espanyola que amenave;
ý com lo Evandro fos home pacífic ý bo, lo qual, per sas bonas obras,
los arcades que habitàvan en la Itàlia ý los espanyols anomenats
sículos ý sicans, ab alguns dels onòtrios ý altres naturals de la
Itàlia, tenían particular conferència ab lo Evandro, ý ell los amostrava
moltes coses bones, ý en particular la Nicòstrata, sa mare, los trobà
los caràcters de las lletras latinas.
Acullit lo Caco per Evandro, li fonc donat, cerca de Roma, lloc
perquè habitàs ab sa germana ý ab la gent que ab sí amenave; ý com
lo intent de Caco fos moure aquellas gents en guerra, ý com los
trobàs ab pacificació ý pau, en la qual los conservava lo Evandro, lo
Caco ý sa germana los començaren de inquietar; de hont se seguí que
lo Evandro ab sos aderents llansaren de llur amistat al Caco ý a sa
germana, los quals se n'anaren a la terra de la Pulla, del Regne de
Nàpols, ahont en aquell temps regnava un rey sobre una gent
anomenats marços.
Fonc Caco ý sa germana molt estimats del rey dels marços, ý
servint-se dit rey del Caco, lo trameté per negocis al rey dels
tirrenas, lo qual lo féu pendre ý empresonar en una molt gran cova
ab un amic seu anomenat Magall. Donà
que escapà de la cova ý ab lo Magall, son amic, se
marsos.
CAPÍTOL QUINZE, ab lo qual se diu del que féu Caco en Itàlia ý de la sua
mort, de Hèrcules de Thebas, del rey Erithreo ý del rey Gòrgoris ý del rey
Abides ý moltes coses que
Vehent Caco tota la Itàlia ocupada de nova gent de la Grècia ý
tant dividida que quiscun príncep de las nacions que en aquells
temps la possehían no procurava de més de sustentar llurs pobles
ý fortificar-se en ells; de hont, perdent Caco la esperança de tornar
en Espanya de llonc temps, ell ab sa germana dexaren lo rey dels
marsos ý se
anomena terra de Lavor, ý ora una ribera anomenada Ulturno edificà
ý reparà alguns castells per tenir segura la sua gent. Començaren-li
de acudir gent ganosa de guerra, los quals se ha de creure éran
espanyols d'estas valls que, [ab] Athlant ý Sícoro, Sicano ý Sículo,
éran arribats d'estas parts, ý açò se ve a entendre per lo nom antich
[que] tenia esta terra de Campanya, als quals anomena, Lorens
Ariatí en lo capítol setanta_nou de la sua Aquila Camps, sesuetans,
que és molt gran evidència ésser dels sesuetans de les valls de
Rosselló, Conflent ý Cerdanya.
Lo Caco ý sa germana, que ab tot que era dona era de sa persona
tan destra ý valenta en las armas com lo mateix Caco, començaren
ab la llur gent [a] fer corregudes e infestar llurs circumvehins, ý
arribaren fins a les parts ahont és vuy la ciutat de Roma, matant ý
robant tot lo que trobaven, tenint oprimits llurs circumvehins.
En aquell temps que passàvan estes coses en Itàlia, los prínceps
jóvens de Grècia feren una molt bona armada, devant, ý ab molts
dels jóvens de Grècia qui
la mar, ý com a piratas anàvan robant per moltas províncias del
món. Foren capitans d'esta armada dos prínceps, lo un anomenat
Jàson ý l'altre, Alceo, que aprés lo anomenaren Irachlis en Grècia
ý Hèrcules en Thebas. Estos per los antics foren anomenats
argonautas per raó de la llur nau capitana, anomenada Argos.
Aquestos començaren de fer llur via per la mar de l'Elespont ý,
passant per lo estret, entraren al mar de Latana ý, passant per la costa
dels simeros, entraren a la mar anomenada laguna Meotis en la
qual fa sa entrada lo riu Tànai.
Avían correguda molta fortuna los predits argonautas ý éran-se
dividits lo Jàsson ý lo Hèrcules de Thebas ab dita tormenta, de
manera que dins la laguna Meotis, per la turmenta del mar, lo dit
Hèrcules donà en terra ab la sua gent, avent perdudas totes les sues
naus. Començà Hèrcules lo millor que pogué a reparar la sua gent
ý, per aquellas terras septentrionals, fent son camí, molt desatinat per
trobar-se en terra incògnita ý de gent valerosa, ab los quals tingué
moltas batallas, arribà ab gran treball al Mar Oceà que és entre la
Gòcia ý la Sarmàtica de Europa, ý aquí féu fabricar nous vaxells, ý,
embarcant-se ab la sua gent, costejà la dita mar ý arribà a la costa de
Alemanya, ý de la de Alemanya arribà al mar de Olanda ý de
Flandes entrant al Mar Oceà de França, ý passant aquell entraren al
nostro mar occidental de Espanya, la qual costejaren fins a l'estret
de Gibraltar, ý entrant per lo dit estret en lo Mediterràneo de
Espanya, en lo qual desembarcaren; ý ab los espanyols feren llurs
barates, ab les quals replegà lo Hèrcules molt or ý plata, ý en la costa
de la nostra Catalunya se detingué molts dies, per lo que està dit que
en las nostras Pirineas, del nom de Cadino foren anomenats las
montanyas de Cadí ý los plans de Cadí, en los quals degueren restar
dels fenices que seguiren al Cadino en lo temps que anave en
cerca de sa germana Europa.
Ý com Cadino fos lo fundador de la ciutat de Tebas de Grècia,
ý lo Hèrcules de Tebas arribà
que volgué visitar los parents dels tabans que éran en estas
montanyas, dels quals degué aver molt or ý plata, hí
per estas montanyes.
Dexarem a Jàson corrent fortuna; ý diuhen las històrias que las
duas armadas dels argonautas arribaren ab fortuna a la ora de la mar
de Troya, en la qual regnava Laomedon, ý per Laomedon,
injuriosament, foren llançats de aquella, ý com aprés arribassen en
Colcos ý, per indústria de Medea, aguessen saquejada la casa ý
terra del rey de Colcos, anomenat Oetes, aportant-se
de aquell ab sa filla Medea, ý aprés, seguint-se la tan gran fortuna
ý dividint-se la armada, aja varietat de autors per hont discurrí la flota
que seguí al Jàsson. Totavia resta cert que arribà en los mars de
nostra Catalunya ý del nom de Medea anomenaren las grans rocas
anomenades las Medas, ý per ventura, arribats baix de la montanya
de Montjohí, en un antic port que era (segons se tròban vestigis)
cerca de dita montanya ý de la ciutat de Barcelona, tingueren novas
de Hèrcules que era per dins de Catalunya ý, fent-li a saber la
vinguda dels altres grecs, arribà en aquella part ahont per
ventura dexaren alguns grecs en la montanya de Montjoví per a
mostrar lo modo de fer los sacrificis a l'ídolo de Júpiter, ý de aquí
han tingut ocasió, los que han escrit Barcelona ésser edificada per
Hèrcules.
Mes, tornant al propòsit, Hèrcules, passant per lo nostro mar
ý la de França, arribà a la de Itàlia ý per lo riu Tíber montaren ahont
és vuy la ciutat de Roma; trobaren lo Evandro ab sa mare Nicòstrata,
altrament anomenada Carmenta. Era lo Evandro molt conegut de
l'Hèrcules, ý vol lo Antoni Sabèlico que Palanta ý Latí foren fills
de Hèrcules ý de Lamina dient-ho de aquesta manera en lo libre
sissè de la primera Aeneida:
qui ex Lamina Euandri filia crederent Palantem genitum ferunt et
latinum que ab originibus imperauit ortum ex eodem Hercule et
hiperboride puella quam a patre obsidem acceptam intactanque ad
id tempus quo in Itàliam uenit seruatam tum demum in Lacio
compressam pregnanten reddidisset et quam iam uterum seruauere
de sa companyia ý diuhen las històrias que sabent Caco que
Hèrcules era arribat de Espanya, de la qual se n'aportava molta
riqueza, ajustà la sua gent ý arribà en lo lloc ahont era Hèrcules per
a saltejar-lo ý llevar-li lo que aportave, ý trobà
que, venint a batalla, lo Caco fonc mort per mans de Hèrcules. Ha-y
alguns que volen que Caco ab frau ý engany fonc mort per lo
Hèrcules. Comsevulla, tots confórman que Caco morí per mans de
Hèrcules de Tebas, per la mort del qual lo Hèrcules féu un molt gran
sacrifici sobre la ara que dividia lo regne dels onòtrios ý tuscos, en
lo qual sacrifici fonc molt honrada la família dels Pinosos, qui de
Arcàdia éran arribats en Itàlia ab Evandro, com ho escriu lo Sabèl·lico
en lo lloc preal·legat, ý al·legant a Diodoro diu:
et Potitium uiros inter eos qui ui sub Euandro érant illustres fuisse
ait aquibus Hercules praecipuo fuerit honore afectus atque obid
utrumque sacris ad ibitutn."
libre primer. Ý lo que és de notar de aquesta família dels Pinosos,
il·lustre de tanta antiquitat, que aprés d'est sacrifici molts centenars
de anys, lo trobam de la família consular de Roma ý cònsuls de
Roma, ý aprés en Alemanya ý especialment en la ciutat de Augusta,
en la qual, per beneficis rebuts dels llurs descendents, en totes les
parts públicas de dita ciutat, tenen esculpits los escuts ab les armes
dels Pinosos, que són tres pinyas verdas en camp de or, ý d'estos són
procehits los antics comtes palatinos del Rin, ý encara ab
Auger Gol·lant, príncep dels catos, arribaren en estas valls de Rosselló,
Conflent ý Cerdanya; ý vuy, benaventuradament, los Pinosos són
senyors dels vescomtats de Canet ý de Illa, situats en lo comtat de
Rosselló, ý posseexen en Catalunya moltas senyorias ý en lo Regne
de Aragó; avent conservada sempre ab honra ý fama, cristianament,
la innata nobilitat.
Morí Caco en lo temps que en Espanya, per la mort de Palato,
regnà Eritreo, lo qual volen tinga sa naturaleza dels egípcios qui
afróntan amb la Mar Roja, los predecessors dels quals, diuhen, éran
arribats en Espanya ab Osiris. Regnà sexanta_vuyt anys ý en lo vint_ý_sinc
any de son regnat Hèrcules matà al Caco en Itàlia, ý en lo
mateix any Hèrcules, navegant en la Àsia, malament matà a Laomedon
ý cremà Troya, ý de aquí digueren que essent Hèrcules en Catalunya
arribaren les nou naus gregas que venían a cercar a l'Hèrcules per
anar a Troya. Ý lo últim any del regnat de Eritreo fonc l'altra
destrucció de Troya, regnant Priamo, últim rey de Troya.
Mort Eritreo, regnà Gàrgoris, lo qual volen alguns que era grec
ý altres lo fan espanyol. Digueren-li Mel·lícola per aver amostrat la
manera de recaptar ý conduhir lo de las abellas ý fer la mel. Regnà
sexanta_set anys, aprés mort del qual regnà Abides, son nét; de
la adversa ý pròspera fortuna del qual escriu Justino cosas de molt
gran maravella. Regnà trenta_sinc anys ý morí cerca de l'any mil
setanta_hú abans de la Nativitat de Nostre Senyor, ý seguida la sua
mort, los espanyols se dividiren, lo uns en xicas senyorias ý altres en
xicas repúblicas, que fonc causa que se ofuscassen los antics fets
de Espanya, ý ab las guerras se mogueren entre ells tornaren mix
salvatges per lo poc que