E DELS SEUS ANTEÇESORS PASSATS
DEL PRÒLECH DEL LIBRE
Assí comensa lo libre qu'En Bernat Desclot
dictà e escriví dels grans feyts e de les conquestes
que feeren sobre saraÿns e sobre altres
géns los nobles reys que hac en Aragó qui foren
del alt linyatge del comte de Barcelona.
Aquest comte de Barcelona havia
molt bela e de gran valor, e donà-la per muler a
fils, e la
Castela, e l'altre hac nom don Ferando, qui fo
rey de Leon.
A cap d'un temps murí la germana del comte
de Barcelona, emperadrits de Castela, e l'emperador
près altra muler,
del emperador d'Alamaya, e hac d'ela
muler al rey don Alfonço d'Aragó, qui fo fil del
comte de Barcelona. E d'aquest rey don Alfonço
fo fil lo rey En Pere d'Aragó, e el comte de
Proensa, e En Ferando, qui era abat de Muntaragon,
e
rey En Jacme, aquel qui conquès Malorques e
València ab tot lo regisme. E de aquest rey En
Jacme e madona la reyna, qui fo fila del rey
d'Ungria, exí lo rey En Pere d'Aragó, qui fo
lo segon Alexandrí per cavaleria e per
conquesta.
Ara lexarem a parlar de tots los reys qui foren
aprés lo comte de Barcelona e parlarem en
qual manera lo bon comte de Barcelona gasayà
lo regisme d'Aragó.
EXELLÀ MOSSÈN GUILLEM RAMON
DE MONCADA
Diu lo comte que quant lo bon comte de Barcelona
hac conquesta tota la forts terra de Catalunya
per gran esforts e per gran proea, e
hac gitats e morts tots los sarraÿns tro a Leyda
e tro en les muntanyes de Prades e de Ciurana,
qui és molt forts terra, anà assetgar Leyda,
qui és
E sdevenc-se que, abans que
de Barcelona fos al setge de Leyda, que avia en
la cort del bon comte de Barcelona
de molt gran linyatge, de la terra de Cataluya,
qui avia nom En Guilem Ramon de Muncada,
senescal. E fo ventura que, per alcuna raó que
yo no vul ara comtar, que
lo gità de la sua terra e el exilà, e aquest senescal,
En Guilem Ramon de Muncada, anà-sse
en Aragó, e presentà
molt altament:
— Senyor —
dix él—, Déus sau vós e vostra
cort. Yo són vengut a vós qui sóts refugi d'exilats,
e prec-vos, sènyer, que ajats mercè de mi,
que
hom són e d'aut linyatge. E mon senyor lo
comte de Barcelona, per falses lausengers qui
m'àn acusat ab él, ha
tolt tot quant jo avia. Per què yo us prec, sènyer,
que vulats que yo us servesca axí com bon vassal
deu servir noble senyor. —
Quant lo rey entès que aquest era En Guilem
Ramon de Moncada, senescal, levà-sse del siti
en què seïya, e près-lo per la mà e assec-lo
prop sí.
— Sènyer —
dix lo rey —, vós siats ben vengut,
així com a bon cavaler e d'onrat linyatge
que vós sóts. Per ma fe, moltes vegades avia desigat
que us pogués veer e tenir en ma cort per
la gran noblea de linyatge e de cavaleria que en
vós és. E sapiats que res que mester vos sia
no us falirà en ma cort. —
E d'aquí avant lo rey féu-li donar tot so que
mester hac, que no li falí res mentre que fo en
la sua cort.
Ara lexarem a parlar d'En Guilem Ramon
de Moncada, senescal, e parlarem del rey.
ASSETGÀ FRAGA E Y MORÍ
Esdevenc-se a cap de poc de temps que
d'Aragó manà cort a festa de sent Johan a Ssaragossa,
qui és la maestra ciutat del regisme
d'Aragó. E aquí vengren tots los barons de tota
la terra, e el rey aquel jorn féu molt gran festa,
e féu cavalers, e donà grans dons a cavalers e a
jutglars. E quant venc l'endemà, él tenc parlament
ab cavalers, e ab hòmens de ciutats e ab
bisbes.
— Barons —
dix lo rey —, per tal vos hic hé
feyts ajustar que us vulria dir paraules qui seran
a honor de Déu e a profit de mi e de tots vosaltres.
Que
el meu dan és vostre, e
és mia e
totes aquestes encontrades entorn d'aquesta terra
són de saraÿns, e fan-nos cascun jorn gran dan,
e màgerment aquels qui són de la ribera de
Sinca entrò sus a Tortosa. Ara, per tal cor yo
hé nobla cavaleria e bones géns d'armes e leyals
a lur senyor, ab consel e ab volentat de vosaltres,
vulria que
contra éls e que
fan cascun jorn. —
Sobr'assò s'assec en son siti, e levà-sse lo bisbe
de Saragossa e dix:
— Sènyer rey, so que vós avets dit és obra
de Déu, a la qual nul hom no pot melorar. Per
què tothom se deu esforsar de presona e d'aver
que us ajut; e yo adés promet-vos valença de
messió. —
Quant lo bisbe de Ssaragossa hac parlat, levaren-se
d'altres bisbes, e abats e clergues, e
proferiren-li de tot quant lur poder bastàs. Puys
levà-sse
— Senyor rey, so que vós avets dit és gran
profit e gran honor nostre, e anc per nul temps
no oÿm res hon pus alegres fóssem. Per què
jo us dic per tots los cavalers els richs hòmens
d'Aragó, qui me n'àn dat lur poder que us ho
diga, que prenats éls e lur aver en ajuda e en
valença de fer so qui honor sia de vós e de vostre
regisme; e pensats de menar lo feyt a avant,
que nós farem so que vós manarets.
— Barons —
dix lo rey —, vosaltres m'avets
respost axí com a bons vassals e leyals. Per què
yo són molt pagat de vosaltres. Mas vulria m'aconselàssets
en qual loc comensarem de tenir
nostre setge. —
— Sènyer —
dix lo loc hon nós
havem rebut més de dan, so és la vila de Fraga,
hon à grans géns e bons garrers; e si nós podem
aver primerament aquela vila, per nient
aurem puys tota l'altra encontrada.
— Certes —
dix lo rey—, aquex consel tenc
per bo.
— Sènyer —
dixeren tots los altres barons —,
e a nós tots par bo aquest consel; e pensats, sènyer,
d'enantar lo feyt abans que éls ne sien
apersebuts. —
Esdevenc-se que en Aragó avia
qui era molt gran malfeytor, que robava camins
e feya gran mal. E el rey cassà-lo tant, tro que
près e tolc-li tota sa terra; e tenc-lo grans temps
en presó, e puys lexà-lo anar per prechs d'onrats
hòmens qui
reté res de so que li avia tolt. E quant lo rey
hac aüt son consel d'anar sobre Fraga, e aquest
cavaler se pensà que ara se puria venjar del
rey, e près son caval e ses armes e exí
terra. E anà-sse
del loc, qui era saraý.
— Sènyer —
dix él—, jo són vengut assí a
tu axí com hom a qui el rey d'Aragó à tolt tot
quant avia, e vul éser ton cavaler e ton soldader.
E sàpies per veritat que
hots per venir sobre Fraga e per fer guerra
ab vosaltres; e si vós vos volets tenir a mon consel,
vós desbaratar-los ets, lo rey e tota sa host.
— Amic —
dix lo saraý—, ben siats vós
vengut. Yo us faré tant de bé que ben valrà so
que
farem nostre affer.
— Sènyer —
dix él —, vós trametrets per tota
la vostra encontrada e metets en la vila dels
melors hòmens d'armes que trobets a peu e a
caval, aytants com puscats, e fets saber per tota
la vostra terra que a dia sabut que éls sàpien
que el rey d'Aragó aja assetgada Fraga, quan
veuran lo senyal que vós los farets en la torra
major, que pensen de ferir en la host ardidament;
e axí, com éls se combatran ab aquels de
fora, e nós exirem ab lo gran poder de la vila,
del qual éls no
e axí desbaratar-los ém e
Tot enaxí com aquest mal cavaler ho dix, tot
axí fo ordonat. Lo rey hac ajustades ses hots
e venc-se
jorn, tots los saraÿns de tota l'encontrada foren
justats, e foren molts grans géns, que no sabem
lo comte: tants foren. E van ferir en la host; e
rey fo armat ab tota sa gent e exí fora de les
tendes per combatre ab los saraÿns. E mentre
que la batala era molt gran e que
comensaren ja de desbaratar, e aquels de la vila
comensaren a exir, qui foren grans géns e ben
armats, e feriren en la host; e
cobraren vigor e tornaren ves los crestians, e
aquela saó foren desbaratats los crestians e perduts.
El rey se perdé, que no
viu ne mort.
Aquest rey no avia enfant negú, mas avia
germà qui era monge en
de la terra anaren-se
a aquel seu germà que
avien senyor, que vulien él aver per senyor e
per rey. E él dix-lur que molt temps avia estat
fora del secgle e avia servit a Déu, e que dura
cosa li semblava que desemparàs l'orde.
— Sènyer —
dixeren los barons d'Aragó —,
assò és cosa a la qual vós no us podets escusar;
que nós havem perdut nostre rey e gran res de
nostres géns, e som romases sens hereu e sens
govern, per què la terra seria en gran peril.
— Barons —
dix lo monge —, sí faré, ab
covinent: que sempre que yo aja aüt
me
Assò li atorgaren los barons de la terra, e
tragueren-lo de la abadia e levaren-lo rey. E donaren-li
muler
Leó, e d'aquesta dona hac
temps que la fila fo nada, la reyna murí, e puys
lo rey desemparà lo regisme e, a poc de temps
que fo en la abadia, murí. E axí la terra romàs
sens rey gran temps.
E fo eventura qu'En Guilem Ramon, senescal,
escapà, ab pocs d'altres cavalers, de la batala
dels saraÿns, per tal cor eren ben encavalcats;
e tornà en Aragó e aquí esteg gran temps.
PRÈS HUNA FILLA DEL REY D'ARAGÓ PER
MULLER, A QUI ERA ROMÀS LO REGNE
Los rics hòmens d'Aragó tengren conseyl a
Ssaragossa en qual manera purien ben maridar
aquela infanta qui era lur dona, ne qui pudrien
aver per senyor, hon fossen honrats e que la
terra
Guilem Ramon, senescalc, e levà
e dix:
— Senyors, si vosaltres vos volets, yo us mostraré
que porets aver lo melor senyor e
honrat que negunes géns qui sien e
porets conèxer que so que yo us en diré, que no
ho dic per amor que li aja, ne per bé ne per
profit que yo aja aüt d'él, ans n'é aüt dampnatge
e desonor, mas per so cor conec que és gran
honor e gran profit de vostra terra. On vos
conseyl que si él ho vol fer, que la li donets;
so és lo chomte de Barcelona, lo melor cavaler,
e
món. —
A aquestes paraules agren lur acort tots los
barons, e tengren per bo so qu'En Guilem Ramon,
senescalc, avia dit, e pregaren En Guilem
Ramon, senescalc, que él fos missatge e parlador
d'aquel feyt, e que degués anar al chomte
de Barcelona, qui era a Leyda, que avia conquesta
poc de temps avia. E Sobr'assò En Guilem
Ramon s'aparelà molt honradament, e cavalcà,
e anà-sse
lo chomte era; e quant fo a la porta, los porters
anaren al chomte e dixeren-li:
— Sènyer, En Guilem Ramon, senescalc, és
a la porta ab gran res de cavalers d'Aragó, e
vol parlar ab vós. —
Quant lo chomte entès que En Guilem Ramon
era, maravelà
entrar. E els porters e d'altres cavalers receberen-lo
e amenaren-lo denant lo chomte. E el
chomte reebé
affer li era tornat denant.
— Sènyer —
dix En Guilem Ramon —, yo
són vengut denant vos axí com a sel qui us percassa
vostre profit e vostra honor, e en altre
tayl yo no us vendria denant sinó claman mercè.
Sènyer, los rics hòmens d'Aragó m'àn tramès
a vós per so cor vos tenen per lo pus honrat
comte e el pus prous qui sia e
més ha conquès; e presenten-vos lo regisme
d'Aragó e que prenats la donzela per muler, de
qui és lo regisme; e éls tots preguen-vos que
siats lur senyor e lur rey.
— Certes —
dix lo chomte —, assí ha bel
dix lo
present e tal qui no fa a rrefusar. E yo —
chomte — reeb la donzela e el regisme en aytal
manera: que, aytant con viva, no vul éser apelat
rey; que yo són ara
món, e si era apelat rey, no seria gens dels
majors.
— Sènyer —
dix En Guilem Ramon —, tot
axí sia con vós vulats, e pensem d'enantar el
feit. —
Sobr'assò les cartes se feeren e els sagramens
d'amdues les parts. E el chomte cavalcà ab gran
cavaleria, e entrà en Aragó e près la dona per
muler; e liurà-li hom tot lo regisme. E d'aquesta
dona hac
qui aprés del chomte fo rey d'Aragó e chomte
de Barcelona, e
qui era chomte de Rosseló e fo pare d'En
Nuno.
PERE D'ARAGÓ ENGENRÀ SON FILL LO REY
EN JACME QUI PRÈS MALLORQUES
Aquest rey N'Anfós hac
lo rey En Pere d'Aragó, e el chomte de Prohensa,
e
Ferando, e En Xanxo, qui era chomte de Rosseyló
e murí mentre lo rey En Jacme tenia assetjat
lo castel de Moncada, e la emperadrits
dona Costansa, muler del emperador Frederic
d'Alamanya, e altres
del chomte de Tolosa, e l'altra fo muler del fil
del chomte de Tolosa, que avia aüt d'altra muler;
puis aprés murí lo chomte major e la dona,
e romàs lo fil chomte de Tolosa, e ac
sens plus de la sor del rey En Pere d'Aragó.
Aquesta fila del chomte de Tolosa, neboda
del rey En Pere, fo parlada per muler al rey
de Fransa, e tramès-la-li hom. E l'apostoli vedà
que no la presés a muler, que dix que fila era
d'aquel qui era contra la Esgleya. E el chomte,
quan ho sabé, volc-la cobrar, e no la li volgren
retre; e donaren-la al frare del rey de Fransa,
que avia nom N'Anfós, qui no avia mas
qui fo puys chomte de Tolosa e no hac enfans
negú. Per què la terra deuria tornar a la corona
d'Aragó.
E el rey de Fransa près per muler la fila del
chomte de Proensa, neboda del rey En Pere
d'Aragó, de la qual dona hac
Felip, qui fo rey de Fransa, qui hac la néta del
rey En Pere e fila del rey En Jacme d'Aragó
per muler.
Aquest rey En Pere d'Aragó fo molt noble
rey, e bon cavaler e prous d'armes, e era senyor
de tot Carcassès e de Bederès tro a Muntpesler,
e marquès de Proensa.
Esdevenc-se que a Monpesler avia
qui avia nom dona Maria, qui era dona de Montpesler
e era fila d'En Guilem de Montpesler e
de la fila del emperador de Constantinople; e
pare e la mare eren morts, e era sens marit, mas
ja avia aüt marit. Los rics hòmens de Montpesler
agren lur conseyl e dixeren que bon seria
que donasen marit a la dona, e pensaren-se que
bon seria que
qui era lur veyí e qui marcava ab éls, e, si
él la vulia pendre, més valia que él la agués e
major honor lur seria.
D'aquí avant aparelaren lurs missatges e trameseren-los
al rey, e parlaren ab él, e donaren-li
a entendre que Montpesler era noble loc e
que era e
tenir frontera a ssos enamics. E el rey entès lurs
paraules, e abelí-li Montpesler e près la dona
per muler. E quant venc a poc de temps, él lexà
la dona, que no volc ésser ab ela ne volc venir
enloc hon ela fos, que penedí-sse cor la avia
presa a muler, que él era
del món e dix que molt s'era baxat en ela, com
per sol Montpesler avia presa dona qui no era
fila de rey. Mas aquesta dona era molt de bona,
vida, e honesta e plasent a Déu e al segle.
Esdevenc-se que
no fo ab la dona, e quant venc a cap d'un gran
temps lo rey era en
Montpesler, e aquí amava
molt bela, e fóu tant que la hac per amiga.
E en aquel castel él la
del rey qui era de Montpesler, qui era
son privat d'aytals coses; esters era hom bo e
leyal.
Madona Na Maria de Montpesler sabé assò e
tramès missatge a aquel majordom del rey qui
era seu e son natural, e venc davant ela.
— Amic —
dix la dona muler del rey —, vós
siats ben vengut. Yo us hé feyt venir a mi per
tal cor vós sóts mon home naturalment e conec
que sóts hom leyal e bo, e cel en què hom se pot
fiar. Yo
ço que yo us diré que vós que
sabets bé que
ab mi, hon yo són molt despagada, no per altra
cosa mas per ço cor d'él ne de mi no ha èxit infant
qui fos hereu de Montpesler. Ara yo sé
que
en aytal castel, e vós sóts-ne son privat. Hon
yo us prec que quant que vós li dejats amenar
la dona, que vengats a mi e tot privadament
que
colgar-m'é e
no y aja lum, e digats al rey que la dona no ho
vol per tal que no sia coneguda. E yo hé fe en
Déu que en aquela nuyt engendrarem tal infant
de què serà gran bé e gran honor a tot son
regne.
— Madona —
dix lo ric hom —, yo són aparelat
de fer tota res que vós me manets e màgerment
coses qui sien honor e profit de vós. E sapiats
que so que vós m'avets dit, que yo ho aportaré
a acabament, mas hé gran paor que no
vénga en ira del rey.
— Amic—
dix la dona—, no us cal tembre,
que yo ho faré en tal guisa que aurets més de
bé e d'onor que anc no agués nuyl temps.
— Madona —
dix lo ric hom —, gran mercès!
E sapiats que yo faré tot ço que vós manets.
E pus axí és, no ho tardem plus. Ara
aparelats-vos, que
li amèn aytal dona la qual vós sabets; e yo vendré
a vós, e tot celadament amenar-vos hé al
castel, e metré-us en la cambra, e puys sapiats
què fer. —
— Amic —
dix la dona —, bé
deïts. Ara doncs anats-vos-en e pensats de vostre
afer, e al vespre venits a mi. —
Lo ric hom près cumiat de la dona e anà-sse
e quant venc al vespre lo rey parlà ab él e dix-li
que li amenàs aquela dona ab qui avia enprès
que aquela nuit fos ab él.
— Sènyer —
dix lo mayordom —, molt volenteres.
Mas la dona us prega que nul hom del món
no us en sia privat, ne dona, ne donzela.
— Vós —
dix lo rey — ho fets al mils que
puscats, que yo ho vuyl tot axí com ella ho vula;
e pensats-hi d'anar. —
Lo ric hom anà a la dona e amenà-la ab una
donzela solament e ab
la cambra del rey. E aquí él la lexà, e la dona
despulà
tots los lums.
Quant lo rey hac sopat e tots los cavalers se
foren anats, el rey se
era aprés d'aquela hon él dormia, e aquí él se
despulà e
en camisa, él se
hon la dona sa muler era colgada. E el rey colgà-se
e
pensà
enprès que vengués a él.
Veus que
muler, e ela no parlà gayre per tal que no la regonegués
tro que hac jagut ab ela, e en aquela
vegada empreyà-la d'un fil. La dona era molt
sàvia e certa, e sempre conec que era preyns e
descubrí
— Sènyer —
dix ela —, prec-vos que no us sia
greu si aquesta nuyt vos hé emblada, que certes
no u hé fet per nuyla malvestat ne per negun
malvat desig que yo agués, mas per tal que de
vós e de mi exís fruit qui plagués a Déu e qui
fos hereu de vostre regne. E sapiats per veritat
que, segons que yo creu, que yo
preyns en aquesta hora. E féts escriure la nuyt
e la hora, que axí ho trobarets. —
Quant lo rey entès que assò era la dona sa
muler, tenc-se molt per sobreprès, mas non ho
féu semblant, e fó de beles paraules a la dona
tro al matý. E al maytí levaren-se e estegren
ensems aquel jorn, e puis lo rey cavalcà e anàse
en Catalunya. E la dona engruxà, e estec
tant en aquel castel tro que parí e hac
hac nom Jacme.
Lo rey avia hondrats hòmens en Catalunya e
en Aragó qui eren sos parens e avien fiansa que
el rey no agués jamés enfans e que la terra romangués
a éls. E quant saberen que la dona avia
haüt
que
durmia el bressol en
sobre
murís. E plac a Déu que no
al copol del bressol que
pòc hom apercebre qui ho féu ne qui no, mas
bé
ó avien feyt fer.
La dona conec que
e gardà-lo al mils que pòc e nudrí-lo molt gint.
E a poc de temps ela murí a Roma, que era
anada al apostoli per so cor lo rey En Pere, son
marit, la vulia lexar. E aquí ela és soterada molt
honradament, laÿns en la esgleya de Sen Pere.
Ara lexa a parlar lo libre del rey En Pere e
del enfant En Jacme, son fil, e parlarà dels feits
qui esdevengren als
quals rey fo la
d'Aragó.
FÉU PASSATGE EN SPANYA, E COM LOS
TRES REYS DE SPANYA LI EXIREN A ENCONTRE
E
E VILES. FON A
ANY
Diu lo comte que en la ciutat de Maroqhs
avia
de tresor e de géns, e destrenýa moltes
grans terres, so és a saber, de Trípol de Barberia
tro a Tunis, e de Tunis tro Aljaer, e d'Aljaer
tro a Septa, e de Septa tro a Marrocs, e
tota la terra de Fes tro a la terra de la Gujelmessa,
e de la Gujelmessa tro a la ciutat d'Òrguena,
e tota la terra de Ginoua, qui és de migjorn.
E encara destrenyia en Espaya, Xibília, e
Còrdova, e Gayén e Úbeda, e tot lo regisme de
Granada e de Múrcia tro a València.
Aquest miramamoní sarraý hac son conseyl ab
sos savis hòmens e dix-lur que él avia en cor
que passàs en la terra d'Espaya ab tot son poder,
e que
E sos cavalers atorgaren so que él deyia, e dixeren-li
que molt avia ben dit e bon acort avia
pres; que més géns estaven e
terra que no faÿa en tota la crestiantat.
Ab tant aquest miramamoní s'aparelà de passar
en Espaya e tramès sos missatges per totes
ses terres a totes les géns qui armes sabessen
portar, que venguessen e que passasen en Espaya
ab él, que él vulia gitar tots los crestians
d'Espanya e que anaria tro a Roma.
Quant les géns de les terres de Frequia, e
d'Òrgena, e de Tirinçè, e de tota la Barberia e
de tota la Espanya agren oÿdes aquestes noveles
de volentat de lur senyor, fo-lur semblant que
ja fos tot gasayat, e aparelaren-se de passar en
la terra d'Espanya.
E Miramamoní venc-se
e de Tanga, e passà l'estreta mar e anà-sse
a Xibília, e aquí estec ben
totes les sues géns de les terres foren passades.
Que tant eren grans géns e venien de tan longues
terres, que de
ne pogren ésser aparelades. E Miramamoní tramès
sos missatges al rey de Castela e als altres
reys d'Espaya, que
la terra, o si no que manava batala a éls e a tots
cels qui la crou adorassen.
Cant lo rey de Castela e
agren enteses aquestes noveles, justaren-se
tots, e agren lur consel e trameseren misatge
a l'apostoli, e al rey de Fransa, e al rey d'Anglaterra
e per tota la crestiantat, con sabessen
que Miramamoní de Marohcs era passat en Espanya
ab tantes de géns que nuyl hom no podia
saber lo nombre, e que avia manada batala a tots
los crestians del món hó que li liurassen tota
la terra.
Quant l'apostoli hac enteses e vistes les cartes
quels missatges li agren portades, tramès sos
cardernals e sos legats per tota la crestiantat,
que feessen saber a les géns aquel feyt e que lur
feesen de lurs pecats perdonansa per tal que hi
anassen; sí que moltes de géns s'aparelaren del
anar, mas no pas axí tost ne axí cuytosament
con obs hi fóra.
CON LO REY DE CASTELLA SE AJUSTÀ AB SES
HOSTS, E COM LO REY D'ARAGÓ HAC LA DEVANTERA,
E COM DESBARATAREN MIRAMOLÍ
Quant Miramamoní ac justades totes ses géns
e foren aparelats, comensaren a exir de Xibília,
e de Còrdova e de totes les encontrades hon eren
albergats, que tantes géns eren que ben tenien
lurs albergades
E anaren-se
a l'entrant dels ports de Muredal, e aquí éls s'atendaren
tro que totes lurs géns fossen justades.
Quant lo rey de Castela sabé que Miramamoní
venia ab ses hots, tramès sos misatges al rey En
Pere d'Aragó e al rey de Navara que
venien e eren ja prés de l'entrada de lur terra,
e que
poguessen.
Quant lo rey En Pere d'Aragó e
oÿren aquestes noveles, aytantost trameseren
lurs missatges als cavalers e als hòmens de peu
qui ja eren aparelats, que venguessen al pus tost
que poguessen; sí que en poca d'ora foren tots
justats, cascú dels reys ab lurs géns. E partiren
de lurs terres e cavalcaren tant que vengren là
hon lo rey de Castela era ab totes ses géns, e
puis tuit ensems anaren ves los ports de Muredal,
hon los saraÿns devien entrar.
Mas emperò anc tant no
reys d'Espaya, que
ports de Muredal e tengren lo pla e la montanya.
E els tres reys d'Espanya atendaren-se a
lurs batales en aquesta manera: que cascú
dels
entre éls que per honrament, cor los
sarraÿns eren venguts en la terra del rey de Castela
e cor la batala seria en sa terra, que él agués
la devantera, e el rey de Navara la segona escala,
e el rey En Pere d'Aragó fos reregarda ab la
cavaleria de Cataluya e d'Aragó; sí que
En Pere fo molt agreujat cor no hac aüda la davantera.
E l'endemà devia ésser la batala, que
sarraÿns s'eren aparelats de combatre aquel jorn
ab los crestians, que volien-los sobtar per tal
que, abans que fossen creguts de géns e de secors,
los aguessen vensuts e desbaratats. Mas a
Déu no plac.
Quant lo rey En Pere d'Aragó víu que
venia ésser en la reregarda, pensà ab sí metex
com ho puria fer que agués la denantera e la reragarda;
e fóu-se venir
e dix-li tot ço que avia en cor de fer.
— Vós —
dix lo rey — darets civada ab jorn
a vostres cavals e farets armar
adalils qui saben bé la terra e els passes. E cavalcarets
tant tota la nuit tro que siats prop de
les tendes de Miramamoní, qui estarà en la reregarda;
e aquí metets-vos en aguayt, en guisa que
de la host dels sarraÿns no us puschen veer.
E cant vendrà demà, que amdues les hosts s'ajustaran
e la nostra davantera ferrà en la host
dels sarraÿns, yo us faré fer
puig, e vós sempre exits del aguayt ab vostres
senyeres esteses, e anats ferir en la reregarda
molt ardidament. E els sarraÿns pensar-s'àn que
nós ajam esvaÿda la lur host e que siam passats
ultra tro a la reregarda, e desbaratar-s'àn e fugiran;
e gardats-vos que d'aquest feyt no parlets
a nuyl hom vivent tro que siats en l'aguayt. —
Tot axí com lo rey ho hac manat, sí fo feyt.
Lo cavaler se
a cavalers triats que
civada ab jorn a lurs cavals e que s'aparelassen
e ss'armasen. Quant los cavals agren menyada
la civada, los escuders armaren los cavals
els enselaren, e els cavalers e els balesters foren
armats e aparelats, e muntaren e
tant de bel pas tota la nuit, ab los adalils
qui sabien los camins e els passes, que al
matí foren detràs
de les tendes de Miramamoní. E quant venc al
matí los sarraÿns s'aparelaren de la batayla, e foren
tantes de géns a caval e a peu que nuyl hom
no podia saber lo nombre, que
n'eren tots cuberts; sí que
feredat.
La primera escala dels sarraÿns era
de sarraïns negres, grans e forts e ben armats
ab lanses grans e longues ab ferres luens e trencans,
e tenien los aristols fermats en terra e els
fers denant. E aquests eren
E aprés d'aquesta escala d'aquest sarraÿns negres
ab lances, avia
e armats la
ferre; e dintre dels camels encadenats estaven
balesters, e cavalers e tota l'altra gent partida
per batales.
Quant la host dels crestians fo armada e apareylada,
e cascun se fo confessat e penedit de sos
pecats, e
los agren absolts de tots lurs pecats, e totes les
batales foren establides, cavalcaren tant que foren
ajustats ab la host dels sarraÿns. E el rey de
Castela, qui avia la denantera, puyn per esvair
la host dels sarraÿns, mas no pòc enantar a
avant per raó de les lanses qui eren tan espeses
que
terra, e per los camels qui eren encadenats.
E cant víu lo rey e tota l'altra gent que no podien
esvair ne anar avant, agren lur conseyl que
girassen los caps a lurs cavals e que feessen semblant
de fugir atràs, e els sarraÿns comensarien
a desrengar e obririen les escales dels camels encadenats:
— E puys girarem sobr'éls, e axí esvair-los
ém. —
Tot axí com agren dit ho feeren, que giraren
los caps als cavals e esperonaren a atràs en semblansa
de fugir, e els sarraÿns desrenguaren e
obriren les escales dels camels. E aytantost la
host dels cresitians girà sobre
de ferir en éls sí fortment que lurs cavals
eren afaenats de passar sobre
E cant la bada que
e
ensems justades e que la batayla era molt gran,
féu son senyal als cavalers del aguayt que
d'Aragó hi avia trameses, que deguesen ferir en
la reregarda. E aytantost aquels exiren del
aguait ab lurs senyeres esteses e anaren ferir en
la reregarda de la host dels sarraÿns, hon era
Miramamuní. E feriren sí poderosament que tota
la escala de la rereguarda en què era Miramamuní,
romperen e menaren a mal.
Quant Miramamuní e l'altra gent veeren assò,
cuydaren-se que aquels cavalers aguessen esvaÿda
tota la host e que fossen passats per mig,
que lurs géns fossen desbaratades. E el miramamuní
comensà a fugir, e totes ses géns ab él; e
els crestians donaren-lur al dós e encalsaren-los,
firén e taylan, tro a Úbeda,
aquela siutat reculiren-se
Miramamuní fugí, que no
cor era molt bé encavalcat. E els crestians assetgaren
la ciutat e preseren-la per forsa; e muriren-hi
bé
enfans.
E puys anaren avant e conqueseren de sarraÿns
Calatrava, e Alarcos, e Pidra Bona, e Toloza,
e Banos, e Alferrat, e Bilches, e Malagon,
e Apostrema e Alcarràs. Totes aquestes viles e
ciutats gasayaren aquela saó de sarraÿns e poblaren-les
de crestians.
Quant lo rey de Castela e
l'altra gent agren vist lo portament del feyt d'armes,
e la proea e l'ardiment del rey d'Aragó, e
saberen lo feyt dels
a caval que avia trameses ferir en la reregarda
dels sarraÿns, dixeren e atorgaren que per
Déu e per él eren estats vensuts los sarraÿns, e
avien gasanyada la batayla. Per què
hac lo preu de feyt d'armes e de cavaleria
d'aquela batayla.
Quant agren desbaratats los sarraÿns e conquestes
moltes ciutats, e de viles e castels, lo rey
d'Aragó e els altres reys d'Espanya se
cascú en sa terra. E així com lo rey d'Aragó
se
e anglès e alamayns, e moltes d'altres géns
qui venien a la batala; mas trop s'eren tardats,
e vengren denant lo rey e demanaren-li del feyt
dels sarraÿns com era ne com no. E él respòs-los
que no
eren estats desconfits e morts per los reys
d'Espanya.
— Mas yo —
dix lo rey d'Aragó — no y són
gens estat, que ya era feita la batayla abans que
yo fos là.
— Sènyer —
dixeren los franceses e
hòmens d'Anglaterra e d'Alamanya —, nós no
sabem res, mas nós veem venir vostres cavals
nafrats, e vostres escuts e vostres elms rots e
pessejats, e
per què par bé que en alcun obs siats
estats.—
A aquestes paraules lo rey no lur respòs res
d'aytant enfora que lur dix que si avien mester
res d'él ne de sa terra, que ho pensassen de pendre.
Ab tant, feeren-li gràcies e preseren cumiat;
e tornaren-se
molt per escarnits com no eren estats a la
batala.
E puys aprés, lo rey don Ferrando de Castela,
qui fo lo ters rey de Castela aprés d'aquest
qui fo a la batayla d'Úbeda, qui avia nom lo rey
N'Anfós (qui fo avi del rey don Ferrando per
raó de sa fila dona Berenguera, qui fo muler del
rey de Leó e pare del rey don Ferrando de Castela),
conquès de sarraÿns Còrdova, e Gayent e
Xibília, e poblà-les de christians. E el rey
N'Anfós, qui fo fil del rey don Ferando e de la
reyna dona Johana, conquès de sarraÿns
qui és prop Xibília, qui ha nom Nebla, e poblà-la
de christians.
Aquest rey N'Anfós hac per muler la fila del
rey En Jacme d'Aragó, aquel qui conquès lo
regne de Malorques e de València, e conquès al
rey de Castela, son genre, lo regne de Múrcia ab
tota la encontrada. Aquest rey de Castela fo lo
pus larc hom de donar qui hanc fos per nuyl
temps, que no fo hanc nuyl hom, fos cavaler ne
jutglar, qui demanar li vengés, que
per què la sua terra ne valia molt meyns,
que les géns no podien sofrir los greuges ne
dans que él lur faïya, de molts mals furs que metia
en la terra, axí com de monedes sovén a
cambiar e a fer, e que
sens raó. Per què los barons de Castela,
e de Leon e de tota l'altra terra, lo desaposaren
de la senyoria, que no li romàs res sinó
Xibília, e levaren son fil En Xanxo rey e senyor;
que dixeren-li que si él no ho volia pendre,
éls liurarien lo regne a altre, e Sobr'assò él
près lo regisme per so cor son pare, lo rey
N'Anfós, era desmemoriat e volia destruir la
terra.
Quant En Xanxo víu la volentat de les géns,
tramès sos missatges a la ciutat de Xibília al rey
son pare, que li dixessen de la sua part molt
humilment, e soplegan e pregan, que
enteniment que avia contra les sues géns; que
no
dessús; que éls eren molt agreugats dels mals
furs e de les males custumes que lur avia meses
desús, sí que no ho pudien plus sufrir; e que no
volgués que la terra se perdés a ssos obs ne a
ssos fils. Quant lo rey N'Anfós hac enteses les
paraules dels missatges, que son fil En Xanxo li
hac trameses, fo molt irat, e dix que él compliria
tota sa volentat de so que volgués fer, e si nul
hom huymés li
faria tal justícia que no fo feyta. Quant los misatges
agren assò entès que
agren gens paor d'él e dixeren-li:
— Sènyer, nós vos deÿm de part de tots los
barons de Castela que huymés nous entremetats
del feyt del regne ne us trebalets de res, mas
que us estiats en Xibília e que vivats honradament
axí com a rey e a senyor que us tenen, ab
què mal ne dan no
E volen que vostre fil En Xanxo sia governador
e capdelador de la terra, e si no u vol pendre éls
liuraran la terra a altre. —
Sobr'assò los missatges se partiren del rey.
E el rey romàs irat e feló, e mès en la terra de
Xibília lo senyor de Marochs bé ab
hòmens a caval, e garrejà ab son fil En Xanxo
e ab tota Castela e destruí molts crestians de
Castela e de Còrdova. E a la fi lo senyor de Marochs
rochs e el rey de Granada viuren que tota la
terra era en guerra e en discòrdia, e no volgren
la amistat de la
lo rey e ab tota la terra de Castela e feeren-hi
gran mal.
EN PERE D'ARAGÓ, QUI FON EN LA
BATALLA DE ÚBEDA
Diu lo comte que quant lo rey En Pere fo
vengut de la batala d'Úbeda, e el rey comensà
guerra ab francès, ab lo comte de Tolosa qui li
ajudà, e anà-sse
e d'aragoneses a Tolosa, e prop de Tolosa encloïren
en
francès, qui avia nom comte de Muntfort e
era hom del rey En Pere d'Aragó, bé ab
cavalers. E
e assetjà-lo. E cels del castel volgren-se retre a
mercè e el rey no
fer sa volentat.
Sobr'assò aquels del castel agren lur consel e
dixeren que més lur valia murir conbatent que
si aquí murien vilment.
— Barons —
dix lo comte qui era e
nós ho farem axí: armem-nos tots, mas los cavals
sien desarmats. E quant vendrà sus al matí
que éls seran desarmats e seran venguts de les
guaytes e durmiran desuspitadament, e nós tots
plegats devalem del castel, e pensem-nos-en d'anar;
que abans que éls se sien armats ne sien
muntats a caval, serem nós luny. —
Tot enaxí com agren dit, ho feeren. Quant
venc al matí, a sol ixent, comensaren a exir del
castel tots plegats en lurs cavals, e pensaren de
brocar e d'anar.
Quant cels de la host ho viuren, meseren mans
a cridar: — A armes, cavalers! Que
del castel se
va pendre ses armes, e muntà a caval e comensà
a córrer aprés d'éls; e no foren pus de
aparelats. El rey era molt bon cavaler e coratgós
e era molt bé encavalquat, sí quels altres
cavalers no podien tant córer com él; sí que
fo molt a davant de tota sa companya e conseguia
en aquels qui se
prop, e regiraren-se e conegren que aquest era
rey.
— Barons —
dix lo chomte —, aquest és lo
rey qui
nós no li podem escapar en altra guisa. Tornem
a él, que axí sí som morts. —
E axí giraren-se ves él, e él ferí en éls e, el
primer colp, ferí
e abaté
no li valia res, tant era gran la pressa que
franceses li faÿen, e mès mans a l'espaa e aquí
féu de grans colps, sí que ocís
l'espaa; e encara a asò los seus no eren venguts.
Sobr'assò vengren-li bé
anaren-lo ferir, sí que
murí. Quant viuren que
d'anar per cames de cavals.
Quant la companya del rey vengren, trobaren
lur senyor mort e no agren cura del encalsar, e
feeren molt gran dol aquý sobre lur senyor, e
aportaren-lo-se
d'aquí e aportaren-se
soterrà
dones qui ha nom Sexena.
Aquest rey En Pere destrenyia gran terra, so
és saber lo regne d'Aragó, e tota Catalunya, e
Carchacès, e Bedarès, e Montpesler e tota Prohensa
aytant com del Emperi era. E si volets
saber per qual raó él era marchès de Prohensa,
assí avant ho trobarets, en qual manera lo bon
chomte de Barcelona la gasanyà per sa proea.
ANÀ EN ALEMANYA, AB SOL UN CAVALLER,
PER SCUSAR LA EMPERADRIU DE ALEMANYA
Diu lo comde que
era molt noble, e prous de ses armes e larc hom
de donar. E
del apostoli, elegren-lo emperador; e
apostoli confermà-lo e
la fila del rey de Boèmia, qui era molt bela
dona e agradable. Esdevenc-se que en la cort
del emparador avia
e de gran proea, e molt bel hom, e jove e enfant.
E la emperadriu enamorà
que
se preseren garda d'aquela cosa, e dixeren la
al altre:
— Certes, aquesta cosa no és de sufrir, que
pus traïdors seríem nós que éls si nós celàvem
nula res qui dan ne deshonor fos del emperador,
nostre senyor; que nós veem tal comensament
en aquest feyt que, si pus se celave, él vendria a
fi. Però nós no som certs si hi àn ja enantat. —
Sobr'assò anaren-se
dixeren-li:
— Sènyer, nós no us volem celar nuyla res qui
dan ni desonor fos vostra. Fem-vos saber que
madona la emperadriu, segons que nós avem
apercebut, és enamorada d'aytal cavaler, e que
fan entreseyes amdós; d'aquí avant nós no sabem
si hi à alre enantat. E per tal que mils ho
cregats, prenets-vos-en garda e conexerets que
nós vos avem dita veritat. —
Ab tant l'emperador se près garda d'aquela
cosa, e víu e conec que era veritat so que aquels
li avien dit. E féu venir la emperadriu e, quant
fo denant él, axí com hom irat e molt despagat,
per ço cor él la amava molt, més que nuyla res,
parlà-li molt felonament.
— Dona —
dix l'emperador —, molt són irat
dix l'emperador —,
ves vós, que yo pensava aver la melor dona e la
pus leyal qui fos e
que no
ne enfortiment, que vós non ho ajats tot menyspreat
e desonrat. E, certes, vós sóts venguda al
jorn que, segons custuma del Emperi, vós ho
comprarets car, si doncs no avets qui us en deffenés
per batayla. Certes —
yo
amats aytal cavaler; d'aquí avant creem que del
feyt hi aja enantat.
— Certes, sènyer—
dix l'emperadriu—, salva
vostra gràcia, no és pas ver. Vós podets dir com
a ssenyor so que us volets, mas si nuyl altre hom
ho diu, e sia qual se vula, él mént falsament e desleyal;
que anc no
nula res qui a tan gran desonor tornàs de vós.—
Sobr'assò vengren aquels barons qui assò
avien manifestat a l'enperador, e dixeren-li:
— Sènyer, aquesta cosa que nós vos avem dita
és vera, e nós combatrem-ho a
— Dona —
dix l'emperador —, de ço que yo
hé a fer són molt despagat; e sapiats que si, d'aquí
a
d'aquesta cosa vos desencolpen per batala, vós
serets cremada davant tot lo poble.
— Sènyer —
dix l'emperadrits —, yo prec
Déus que
lausengers m'acusen ab vós, yo no mir
mal. —
Ab tant l'emperador la fóu metre en
e féu-la ben gardar.
La dona féu sercar cavalers qui la desencolpasen
per batala, e no podia trobar qui per ela
se volgués combatre. E sí avia a molts cavalers
grans dons donats e gran honor feyta, e en aquela
saó tots la desconegueren. Esdevenc-se que
en la cort del emperador avia
avinent hom, e quant víu que la emperadriu fo
en presó e que no trobava cavaler qui la volgués
desencolpar, fo molt irat e exí
de terra en terra dient com l'emperadriu d'Alamanya
avien falsament reptada d'aytal cosa; tant
que
e anà-sse
estava, e presentà
com a hom molt irat e despagat.
E el chomte demanà-li quin hom era.
— Sènyer —
dix él —, yo són juglar, e són
de molt longa terra vengut per la gran nomenada
que de vós hé oïda loncs temps.
— Amic —
dix lo chomte —, ben siats vós
vengut, e prec-vos que
consirós.
— Sènyer —
dix lo juglaret—, si vós sabíets
la raó, ja no us maravelaríets de mi con són conciurós
ne feló.
— Amic —
dix lo chomte —, prec-vos que
ho digats, e si yo us hi pusc ajudar en res, yo u
faré volenters.
— Sènyer —
dix lo juglaret—, yo hé estat
lonc temps en la cort del emperador d'Alamaya,
e ara falses lausengers han acusada madona la
emperadriu ab l'emperador, d'un cavaler qui és
en la cort. E l'enperador ha-la mesa en presó e
à-li donat terme d'un an e
qui la desencolp per batayla de
Per què yo, sèyer, ne són molt despagat,
que molt és bela, e franca, e cuvinent e de gran
linyatge, fila del rey de Boèmia, e cela qui ha
feyt gran bé e gran honor a molts cavalers, e a
dones e a juglars. E nuyl mal no pot hom dir
d'ela; mas per enveya e per mal que volen al rei
de Boèmia, aquels qui la àn acusada, qui són
dels honrats hòmens d'Alamaya, la han encolpada
d'aquesta cosa, e negú cavaler no la gosa deffendre
per temor d'éls.
— Garda —
dix lo chomte — que sia veritat
axí com tu dius.
— Certes —
dix lo juglaret —, sènyer, que vul
perdre la testa si axí no és. —
Ab tant lo chomte de Barcelona manà cort, e
ajustà sos cavalers e dix-lur:
— Barons —
dix lo chomte—, yo hé oïdes
noveles que la emperadriu d'Alamaya és encolpada
per rics hòmens d'Alamaya, d'un cavaler
de la cort del emperador, per enveja e per mala
volentat; e deu éser cremada si no ha trobat, a
troba qui la deffena, e yo vul-hi anar ab
solament, aquel que yo demanaré; e coman-vos
ma terra e mos enfans, que ho gardets e ho
salvets axí com vós meseus.
— Sènyer —
dixeren los cavalers —, molt volets
comensar fol assag, que axí anets ab
solament; que nós vos seguirem ab
ab
com vós manets.
— No plàcia a Déu —
dix lo chomte —, que
ja ab mi no irà mas
qui
jorn de la batala, e combatré
vul que hi sia conegut. —
E si volets saber qui fo lo cavaler qui anà ab
lo chomte per companyó, él avia nom Bertran de
Rochabruna; e fo de Proensa, d'onrades géns,
e bo cavaler de ses armes; e l'emperador avia
exilat de sa terra per tal cor li fo caregat que
avia estat a la mort d'un senescalc qui estava en
Proensa per l'enperador.
Quant lo chomte fo aparelat, cavalcà ab son
compayó e ab
cuitosament (que gran temor avia que no falís
al jorn de la batayla), tant que fo en Alamanya,
en
E
depús que fo aquí, no avia a anar tro al jorn de
la batayla mas
no hac trobat cavalers qui la desencolpasen per
batayla. E
l'endemà anà parlar ab l'emperador, él e son
companyó, mas no volc que nuyl hom sabés qui
era ne qui no, e él qui n'avia castigada la companya.
E quant fo denant l'emperador, saludà-lo,
e l'emperador aculí-lo molt gent, per tal cor li
semblà hom honrat.
— Sènyer —
dix lo chomte—, yo són
d'Espanya, e oí dir en ma terra que madona
la emperadriu era reptada d'un cavaler de
vostra cort, e que si a
qui la deffensàs per batayla, que seria cremada.
E per lo gran bé que yo hé oÿt dir d'ela,
són mogut de ma terra ab mon companyó per
fer la batayla per ela.
— Sènyer —
dix l'emperador —, ben siats vós
vengut. Certes, gran honor e gran amor li avés
feyta, e no us avíets obs pus a tardar, que d'así
a
del Emperiu.
— Sènyer —
dix lo chomte —, digats a aquels
cavalers qui la han reptada, que s'aparelen e que
sien al jorn de la batayla, que gran peccat seria
si, per lur parlar, era aytal dona cremada; ans
costarà més a la una part. E prec-vos, sènyer,
que
bé en les sues paraules si mer mal en
aquesta cosa; que, certes, si ela és colpable, yo
no
no mer mal, yo
nós
tota Alamanya.
— Sènyer —
dix l'emperador—, bé
Ab tant lo chomte anà parlar ab la emperadriu
e mès-la en raó d'aquel feyt de què era
reptada.
—Madona—
dix lo chomte—, yo són vengut
de molt longa terra ab mon compayó per vos
deffendre, per lo gran bé que yo hé oït dir de
vós. Per què yo us prec que vós que
veritat d'aquest feyt; que yo us promet, per la
fe que yo deyg a Déu ne per la cavaleria que yo
hé recebuda, que yo no faliré a la batayla ne serets
desxelada per mi.
— Sènyer —
dix la emperadriu —, ben siats
vós vengut. Prec-vos, sènyer, que
qui sóts ne de qual terra.
— Madona —
dix lo chomte, sí faré, ab què
no
— A bona fe —
dix la dona —, no faré.
— Yo són
lo chomte de Barcelona. —
Quant la emperadriu entès que él era lo chomte
de Barcelona, hon ela avia oÿt molt parlar
per la gran noblea qui en él era, fo molt alegra
e pagada, e confortà
plorar molt fortment.
— Sènyer —
dix ela —, yo nuyl temps no us
podré gasardonar aquesta amor ne aquesta honor
ne aquest serviy que vós m'avets feyt. Ben
és ver que
molt prous e agradable en tots sos feyts, e
de gran linyatge. E per la proea que en él era,
certes yo amava
sens nuyl altre fet que no y ha aüt ne parlat.
E
àn-me acusada ab l'emparador e, per so
cor éls són honrats hòmens e nobles cavalers,
negun cavaler no
— Madona —
dix lo chomte—, certes bé
plau so que
si a Déu plau, nós los farem penedir de la desleyaltat
que han dita. E prec-vos, madona, que
tenga alcunes yoies vostres per tal que yo sia
vostre cavaler.
— Sènyer —
dix ela —, tenits aquest meu
anel e tot quant vulats de mi.
— Madona —
dix lo chomte —, grans
mercès ! —
Ab tant tornà-sse
e dix-li:
— Senyor emperador, yo hé parlat ab madona
la emperadriu, e són molt pagat de so que
madona la emperadriu m'à dit; e, sens tota fala,
yo pusch ardidament fer la batala per ela, e retré
morts e vensuts, ab la volentat de Déu e ab
la sua dretura, aquels qui falsament la han
encolpada.
— Sènyer —
dix l'emperador —, molt són pagat
—
de so que vós deÿts, sol que axí sia; e deman
siats aparelat de la batayla.
QUE AVIA AMENAT EN ALAMANYA, LI FOGÍ
Ab tant lo chomte se partí denant l'emperador
dor e anà-sse
per aquels cavalers qui avien reptada la
emperadriu e dix-lur:
— Barons, aparelats-vos demà de la batayla
a fer, que a la emperadriu ha venguts
d'Espaya, de la terra de Cataluya, qui escundiran
la emperadriu.
— Sènyer —
dixeren aquels—, nós ne som
aparelats. —
Quant venc l'endemà, l'emperador hac feyt
fer lo camp hon se conbatessen, e los
qui eren contra la emperadriu foren aparelats
de fer la batayla e d'entrar e
tramès missatge al chomte de Barcelona,
si era aparelat, él e son companyó, que entrassen
e
Esdevenc-se que, quant venc aquel matí, aquel
cavaler que
que fos ab él a la batayla, se
anc lo chomte nos sabé què
que vengés, tant que ja era passat bé lo ters del
jorn. E
e li avia falit, e fo molt irat, e garní-sse molt gint
e s'aparelà, e puis anà-sse
l'emperador dix-li si era aparelat d'entrar e
camp.
— Sènyer —
dix él —, yo us diré com m'és
esdevengut. Lo compayó que yo avia amenat ab
mi m'à falit e m'és fuyt; per què no és pas cosa
raonable que yo
mas combatré
— Sí Déus m'ajut —
dix l'emperador—, so
és raon.—
L'emperador tramès a dir als altres
qui reptaven la emperadriu, so qui era esdevengut
al chomte, e que
puis ab l'altre, e que li paria raon; e els
que ho atorgaren, e dixeren la
— Qual que sia melor cavaler de nós e pus
forts, se combata primer. —
E assò fo enprès entre
dix al chomte que entràs el camp e
que
si tant era que tant duràs la batayla. Ab tant
lo chomte se
és custuma, e puis vengren los
no entrà mas la
cavaler dels
en la terra que aquel fos lo chomte de
Barcelona.
ENTRÀ EN LO CAMP E GUANYÀ LA BATALLA
Quant venc que
lo cavaler alamayn se moc primerament per escometre
lo chomte, axí con és custumat que cel
qui repta dou escometre primer aquel qui és reptat.
E
mès-se la lansa denant, e anà ferir lo cavaler
alamayn de tal vertut que la lança li passà de
l'altra part per mig lo cors e abaté
terra. É puys près lo caval per les regnes e menà-lo
a
ligà-lo a les murades del camp; e puys
tornà sobre
en tot. El chomte dix a aquels qui gardaven lo
camp que feessen venir l'altre cavaler, que ab
aquel avia enantat so que devia; e aquels dixeren-ho
a l'emperador, e l'emperador manà a
aquel cavaler que entràs e
que son companyó era mort el camp.
— Sènyer —
dix lo cavaler —, no y entraria
qui
plàcia, que més àm estar en vostra mercè e de
madona la emperadriu que del cavaler estrayn,
que molt és noble cavaler. Yo dic davant tota la
cort que so que nós avem dit de madona la emperadriu,
dixem per enveya e per mala volentat;
e prec-vos, sènyer, que ajats mercè de mi.
— Certes, vós no aurets altra mercè sinó aytal
con la emperadriu volrà. —
Ab tant menà-lo hom denant la emperadriu,
qui estava en
feyta denant lo camp, e aquí de prop havia bastit
fóra cremada. E quant lo cavaler fo denant la
emperadriu, devalà de son caval e ficà los genols
en terra, e dix-li que agués mercè d'él, que falsament
e desleyal avien dit d'ela so que
dit, he que feés d'él so que li plagués.
— Amic —
dix la emperadriu —, anats-vos-en
san e salv, que yo de vós no pendré venjansa ne
la
a él plàsia; e partits-vos denant mi. —
Ab tant lo cavaler se partí devant la emperadriu
e anà-sse
fo molt alegre, e entrà e
— Senyer —
dix él —, l'altre cavaler no
combatre ab vós, e és vengut a la emperadriu
clamar mercè, e ha dit que falsament e desleyal
la avien acusada; e la emperadriu ha-li perdonat
francament per ço cor Déus e vós li avets feyta
tanta d'onhor.
— Sènyer —
dix lo chomte —, pus axí és,
bé
E l'emperador près-lo per les regnes e menà-lo
davant la emperadriu.
— Dona —
dix l'emperador —, veus assí lo
cavaler qui us ha deffensada de mort. No
de vós, e féts-li aytanta d'onor com puscats;
e no y gardets res que mester ajats de ma
terra, e amenats-lo al nostre palau e aquí menyarem
ensems.
— Sènyer—
dix la emperadriu—, axí sia
com a vós plàcia. —
L'emperador se
atresí, e menaren-se
lo chomte al palau; e aquí menyaren ensems.
E puys lo chomte anà-sse
quant venc a la nuyt, él féu donar civada ab
jorn, e, sempre que fo envesprit, cavalcà ab sos
escuders e tenc son camí tota la nuit per tornar
en Cataluya.
Quant venc l'endemà, l'emperador tramès missatge
al chomte que vengués al palau; mas l'enperador
no sabia gens que él fos lo chomte de
Barcelona, mas que fos
E el senyor del hostal dix que anat se n'era ja
la nuit que passada era, que ben podia aver cavalcat
— Sènyer, lo cavaler qui fóu la batayla per
madona se
Quant l'emperador ho hac oït, fo molt irat e
parlà ab la emperadriu.
— Dona —
dix él —, lo vostre cavaler se n'és
anat meyns de ma sabuda, e no sé si ha pres cumiat
de vós; que molt ne ssón despagat. —
Quant la emperadriu entès que
n'era anat, per poc no exí de son sen.
—¡A sènyer
— dix ela —, malament som escarnits!
Que vós pas no sabíets aquest cavaler
qui era.
— Certes —
dix l'emperador—, no pas, sinó
que él m'avia dit que era — Sènyer —
dix la emperadriu —, aquest cavaler
que vós avets vist que ha feyta la batayla
per mi, és lo bon chomte de Barcelona, de qui
moltes vegades avets oït parlar, de la gran noblea
e del gran ardiment que en él és, e dels
grans feyts e de les grans conquestes que ha feytes
sobre saraÿns.
— Com, dona? — dix l'emperador—. ¿és ver
que aquest fos lo bon chomte de Barcelona ? Sí
Déus m'ajut, nuyl temps la corona del Emperi
no près tan gran honor com és aquesta; que de
tan longa terra sia vengut tan honrat chomte per
deffensar tan gran desleyaltat, la qual era gran
dan e gran vergonya e de vós e de mi. E, la
mercè de Déu!, és vengut a éls desús; per què
a mi és curt terme que jamés li
gasardó. Hon yo us dic que ja ma amor ne ma
gràcia nuyl temps no aurets, si no sercats tant
que
a mils que puscats, e anats honradament
axí com a vós tayn ne a nós; e assò no
triguets gayre. —
ANÀ A SERCAR LO BON COMTE DE BARCELONA,
E COM LO EMPERADOR LI DONÀ PROENÇA
La emperadriu s'aparelà del anar per sercar
lo bon chomte de Barcelona, e menà
e
com mester n'avia; e cavalcà tant tro que
venc en la nobla ciutat de Barchelona. El chomte,
que sabé que
d'Alamanya era venguda en Barcelona, fo molt
maravelant, e cavalcà e anà-la veer a sson hostal.
E aytantost que el la hac vista, él conec que era
aquela dona per qui hac feyta la batala, e la emperadriu
mantinent conec él, e amdós abrassaren-se
e agren gran goyg. E
qual ventura la avia amenada en aquesta terra.
— Sènyer —
dix la emperadriu —, aytant com
yo viva sia, nuyl temps yo no gosaré tornar davant
l'emperador meyns de vós, ne pusc aver sa
amor ne sa gràcia. Que quant él hac entès que
vós érets lo chomte de Barcelona e que tanta
d'onor avíets feyta a mi e a él, que de tan longa
terra érets vengut per mi deffendre, dix que jamés
no seria alegre tro que us agués retut gasardó
de la honor que feita avíets a la corona del
Emperi. Hon yo, sènyer, qui són serva vostra,
vos prec humilment que
l'emperador, si volets que yo sia apelada
emperadriu.
— Madona —
dix lo chomte —, per ço cor ta
mal n'avets treyt e per fer honor a vós, que ho
faré volenters. —
D'aquí avant fóu-li gran honor mentre fo en
ça terra, e puis aparelà
mils que pòc, ab
tro que fo en Alamaya. El emperador,
quant sabé que la emperadriu venia e que
chomte venia ab ela, exí-lur a carrera, e amenà
a son palau e hac molt gran gog de la
venguda. E tota la gent de la terra feeren-ne ben
e l'emperador aculí molt gint lo comte, al mils
que pòc.
— Sènyer —
dix l'emperador —, molt vos
avem que grair del gran honrament que feyt nos
avets; e, sí Déus m'ajut, tots temps avia oït parlar
gran bé de vós, mas encara n'í ha més
tans que hom no podria dir. E és obs que yo us
fassa tal gasardó que a mi sia honrat per donar
e a vós de pendre. Yo hé
assats pres de vós, qui és nostra e de nostre Emperi;
e yo dón-la a vós e als vostres, e siats marquès
de Proença. E yo fas-vos-en bona carta jurada
e fermada de nós e dels prínceps
d'Alamanya.
— Sèyer —
dix lo chomte —, assí ha molt bel
do. Gran mercès! —
D'aquí avant les cartes se feeren, jurades e
fermades molt bé, ab sejel del Emperi, d'aur.
E quant lo chomte hac estat en la terra
temps e tots los barons d'Alamanya l'agren vengut
veer, él près cumiat del emperador e de la
emperadriu, qui li donà molts rics presens; e
venc en Proensa e entrà en possesió de la terra.
E la gent de Proensa agren-ne molt gran gog e
feeren-li molt gran honor; e d'aquí avant tengren-lo
per senyor.
Ara lexarem a parlar del bon chomte de Barcelona
e parlarem del enfant En Jacme, fil del
rey En Pere d'Aragó.
EN JACME, FILL DEL REY EN PERE DE MORELL
Mentre aquest enfant En Jacme se nudria en
Aragó, l'abat de Muntaragó, qui avia nom En
Ferrando e era avonclo del enfant, se exí de la
abadia e parlà ab En Guilem de Muncada e ab
d'altres capdals de Catalunya e d'Aragó, e partiren
tota la terra entre éls e volgren deseretar
l'enfant En Jacme; e dixeren que aquel assats
avia que fos senyor de Muntpestler, qui era estat
de sa mare.
E aquest enfant En Jacme fo ja cregut, que
ben avia ja
levà-sse rey; e senyorejà la terra e mès mans a
garreyar ab En Guilem de Moncada e ab aquels
qui
ab él; e
son cusí germà, tenia
conseler.
JACME QUE PRÈS MALLORQUES E VALÈNCIA
Aquest rey En Jacme d'Aragó fo lo pus bel
hom del món; que él era major que altre hom
sos membres, que él avia molt gran cara e
vermela e flamenca, e el nas long e ben dret, e gran
boca e ben feyta, e grans dens beles e blances que
semblaven perles, e
rossos semblans de fil d'aur, e grans espatles, e
lonc cors e delgat, e
feyts, e beles mans, e loncs dits, e les cuxes grosses,
e les cames longues e dretes e grosses per
lur mesura, e
causans. E fo molt ardit, e prous de ses armes,
e forts, e valent, e larch de donar, e agradable a
tota gent e molt misericordiós; e hac tot son cor
e tota ça volentat de garreyar ab sarraïns.
Lo rey En Jacme près per muler la germana
del rey En Ferrando de Castela, e hac-ne
qui hac nom N'Amfós. E sempre departí
per ço car eren parens.
LO CASTELL DE PANÍSCOLA
En aquel temps avia
mar, de la part de Tortosa, qui avia nom Paníscola,
qui era de sarraÿns. E aquí tenien frontera
los sarraÿns ab los crestians de la ciutat de Tortosa
e del regne d'Arragó. E
ajustà ses osts e anà assetgar aquel castel de
Peníscola.
Lo castel és molt forts en
mar, que no tem nuyl hom, per gran poder que
aja, sol que agen què mengar. Lo rey estec aquí
gran temps que no y pòc res fer, que
molt bé aparelat de vianda, e d'armes e de tot ço
que mester avia. E quant víu que res no y podia
acabar, levà-sse
TENCH PARLAMENT A BARCELONA PER LO PASSATGE
A MALLORQUES, PER PENDRE LA YLLA
Puis esdevenc-se que a poc de temps, que
sagities de Tarragona entraven en cors en Espanya
e, quant foren en Evissa,
la ila de Malorches, atrobaren
tarida del rey de Malorques sarraý, qui cargaven
de fusta per fer galees a Malorques; e preseren
la terida, e la galea fugí e venc a Malorques.
E dixeren al rey de Malorques les noveles
com lur era esdevengut, e com
catalans avien presa la tenda cargada de fusta;
e
E a cap de pocs de dies, venc
qui venia de Bugia, a Malorches, e
près-la ab tot l'aver que laïns era. Puis armà
galeres e, en la illa de Evissa, preseren
de Barcelona molt rica qui anave a Septa, e amenaren-la
a Malorques.
Sobr'assò les noveles vengren a Barcelona
que
naus ab tot l'aver e les presones, e
de Barcelona dixeren-ho al rey, qui era en Barcelona.
Sí que
e sempre féu armar
e tramès
trametre aqueles
persones, e si no ho volia fer que
son acunydat. E axí lo missatge anà al rey malorquí
e dix-li lo missatge que
avia dit; e él respòs-li que auria
En la ciutat de Malorques avia molts mercaders
jenoveses, e pisans e prohonsals; e el rey
malorquí fóu-los-se tots venir denant e dix-lur:
— Barons: vosaltres sóts mercadés crestians,
e venits en la mia terra, e gasayats hic, e hic
féts vostre prou e sóts salvs e segurs sobre la
mia fe; e yo dic-vos que
de so que yo us demanaré. Lo rey d'Aragó m'à
tramès missatge que yo li deja trametre
que yo hé preses de catalans, e, si no, que
per son acunydat. E yo deman-vos lo rey quin
poder ha ne si me
e d'assò vul que
Sobr'assò levà-sse
per tots los altres e dix al rey malorquí:
—Sènyer: no
que rey és de poc poder; que gran temps
tenc assetgat
e hac-se
Per què ya no li retats res que ajats pres
de les sues géns. —
E aquest jenovès e els pisans li donaren malvat
conseyl a ssos obs e bo a nostres obs. E éls
no u feeren sinó per ço que poguessen mils comprar
e vendre lurs mercaderies, e que catalans
no gosassen anar per mar.
Lo rey malorquí reté respost al missatge del
rey d'Aragó e dix-li que no
naus ne de la roba e que no preava res sos acunydamens,
mas que li feés al pits que pogués.
Lo missatge se
post al rey d'Aragó de so que
avia dit. É quarit lo rey hac entès assò, fo molt
irat e jurà per Déu que no volia aver nom de
rey si no
Ab tant lo rey féu ajustar sos barons de Catalunya
e d'Aragó, e hòmens de ciutats e de viles
e prelats de santa Esgleya a Barcelona; e aquí
tenc parlament ab éls a les festes de Nadal, e
dix-lur:
— Barons: ben sabets lo mal e
malorquí fa tots jorns a les mies géns; e jo hé-li
tramès missatge e él à-m'ó tengut en vil;
per què jo hé en cor e en volentat que, a plaer
de Déu e per tal que son serviy hic sia encara
feyt, que si vosaltres m'í volets ajudar, que va ja
pendre la ciutat de Malorques ab tota la yla.
E d'assò prec-vos tuit que ajats bon cor e que
retats tal respost que Déu ne sia pagat, e jo e
tots vosaltres. —
DE TARRAGONA
Quant l'archabisbe de Taragona hac entès so
que
molt tendrament de pietat del rey, qui tant jove
era e avia tan gran feyt comensat.
— Sènyer —
dix l'archabisbe —: molt són pagat
de so que vós avets dit, e creu sens fala que
de Déu mou e
del linyatge hon vós movets del prous chomte de
Barcelona e de sos hereus, qui són estats de gran
cor e de grans feyts e de nobleses, e vós, sènyer,
volets éls ressemblar. E sia plaer de Déu, que
aquest tant ric ardit vos ha mès en cor de comensar,
que Él lo us lex acabar a honor sua e a profit
vostre e nostre e de tota crestiantat. E jo dón-vos
menaré
qui seran bons en terra e en mar, e donar-lur hé
lur obs e bon sou, e fer-lur hé lur obs de tot
quant auran mester entrò que la terra sia
conquesta. —
Ab tant l'archabisbe calà e volc oyr so que
altres diran.
DE BARCELONA
Levà-sse lo bisbe de Barcelona:
— Sènyer —
dix él —: tal ardit avets comensat
qui és gran honor a tota crestiantat e serà
gran profit a nós e a tots cels qui aprés de nós
vendran. E jo promet-vos davant tots que hi iré
ab
hé bon sou, e prou pa, e vi e civada, e tot so
que mester lur farà; e no me
Déus vula que ajam la terra conquesta, e Déus
qui
Ab tant tornà seser per saber dels altres lur
volentat.
DE GIRONA
Lo bisbe de Gerona se levà en peus e dix:
— Beneyt sia Déus qui aquest ardit vos ha
mès e
acabar a honor sua e a profit de nós e de crestiantat.
E promet-vos, sènyer, que jo iré ab vós
ab
bon sou e fer-lur hé lur obs aytant con delà
estiam; e no me
e tota la terra ajam presa. —
Ab tant tornà seser per oyr dels altres què
diran.
DE BARCELONA
Puis aprés respòs l'artiacha de Barcelona:
—Sènyer: l'ardit que avets comensat, de Déu
vos és vengut, e tot so qui de Déu mou, a bona
fi deu tornar e venir; per què tuit nos devem
esforsar que us ajudem de tot nostre poder. E yo
promet-vos, sènyer, que us seguiré ab
e ab
e donar-lur hé bon sou e lur obs de tot
quant mester auran tro que dessà siam
tornats. —
Ara
diran.
DE BARCELONA
Aprés respòs lo sagristà de Barcelona:
— Sènyer En rey: tant és gran la honor e
profit a nós e a tota crestiantat d'aquest feyt que
vós avets comensat, que tuit hi devem metre lo
cor, e
valensa de mi ab
molt bé aparelats; e donar-lur hé bon sou, e fer-lur
hé lur obs tro que dessà siam tornats. E menaré
molts sirvens, qui seran bons balestés, e
d'altra compaya per servir cavalers. —
DE GIRONA
Ab tant levà-sse en peus lo sagristà de Gerona,
e dix:
— Sènyer En rey; so que vós avets comensat
vos és leugera cosa de fer e de portar a bona fi,
per ço cor és obra que a Déu plau, e totes vostres
géns ne són molt alegres e de gran volentat.
E promet-vos que hi iré ab
bé aparelats; e donar-lur hé bon sou, e prou pan,
e vin, e carn e civada. E menaré molts sirvens,
qui seran bons en terra e en mar, e escuders e
altra compaya bona, per servir mi e mos
cavalers. —
Ara
volc oyr dels altres so que diran.
PRELATS E CLERGUES
Levaren-se canonges e clergues seglars, e
monges e priós e prelats de santa Esgleya, e dixeren
al rey que pensàs d'enantar e de menar lo
feyt a acabament; que éls li donarien civada e
forment, e irien ab él e menarien cavalers e sirvens,
e servirien al rey al mils que purien, e no
partirien d'él entrò que la terra aguessen
gasayada.
TEMPLÉS, ÇO ÉS HÚ PER TOTS
Puis aprés, resposeren los templers, dels quals
n'í ac
— Sènyer En rey —
so dix lo comenador —:
nós som hòmens de religió, e som retuts en orde
per servir Déu, e per deffendre la fe de Jesuchrist
e per tornar arrere los enamics de Jesuchrist.
E pensats d'anar a Malorca o là hon
anar vulats sobre sarraïns, que nós irem ab vós
ab
aparelats de bons cavals, e d'armes e de tot ço
que mester agen. E menarem de bons sirvents,
qui seran bons en terra e en mar, e escuders e
altra compaya. —
E MOLT HONRADAMENT
Quant los templers agren parlat, respòs lo
chomte En Nuno, qui era avonclo del rey, e
dix: — Sènyer: molt són alegre de vós, qui sóts
tan jove e de tan poca edat, qui tan bon ardit e
tan noble feyt vos ha Déus mès en cor. E dic
aytant per so cor vós sóts tan jove e no sóts
usat de les armes a portar e de colps a ssufrir:
que vós que romangats, e nós irem a Malorcha
e conquerem la terra, e puis vós porets-hi anar.
E si tant és que vós no vulats romanir, yo iré ab
vós e tots los altres, qui us deffendrem de nostre
poder mentre vida nos bast, axí com bons vassals
deuen deffendre lur bon senyor. E menaré
cavalers que faré cavalers quant serem a Malorcha.
E menaré molts sirvens qui seran balesters
e seran bons en plans e en montayes. E portaré
molt pan, e vin, e carn e civada; e no me
entrò que vós ho vulats. —
DE AMPÚRIES
Quant hac parlat lo chomte En Nuno, tornà
seser, e levà-sse lo chomte d'Empúries e dix:
— Sènyer En rey: so que vós avets comensat
no sembla gens que de vós sia mogut, segons los
dies que vós avets, mas féts atreyt al bon linyatge
d'on vós sóts èxit. Per què yo, sènyer, ne són
molt alegre cor tan bé comensats. E seguir-vos
hé ab
e ab
hé lur obs tro que dessà siam tornats. —
BESCOMTE EN GUILLEM
DE MONCADA
Ab tant levà-sse en peus lo prous vescomte
En Guilem de Moncada, e dix:
— Sènyer ver Déus, beneit siats vós! Que so
hé trobat ara que tant avia cercat, com pogués
servir a mon senyor e tornar en sa amor e en sa
gràcia, hon hom m'avie gitat a gran desleyaltat;
mas ara li serviré tant de tot mon poder, que
serà son plaer que
sènyer, que sobre sóts jove per tan gran feyt a
comensar; mas per mon conseyl, sènyer, vós romandrets,
e nós irem a Malorca e conquerem la
terra, e puis porets-hi vós anar. Mas si tant és,
sènyer, que no vulats romanir, yo iré ab vós e
menaré
cavals e d'armes, e de balesters e sirvens aytans
con obs n'aurem; e a tos donaré bon sou e fer-lur
hé lur obs de tot so que mester auran. E servir-vos
hé, sènyer, ab tota ma companya, tro que
la ciutat ajam presa, e puys aytant com vós
vulats. —
DE MONCADA
Puis aprés ha respost En Ramon de Moncada,
— Sènyer —
so dix al rey—: ben és veritat
so que tots temps hé oït dir, que de bon arbre,
bon fruit n'ix. Axí és esdevengut de vós, segons
los bons feyts que comensats; e sia plaer de
Déu, que
venir a bon acabament. Mas de mi us dic aytant:
que tant són alegre de so que vós avets comensat,
que hi vul metre e despendre tot so que hé,
ne pusca aver, a vós servir e honrar. E menaré
hé bon sou, e fer-lur hé lur obs de pa, e de
vi, e de carn e de civada. E menaré de bons sirvens
ab balestes e ab lançes, e mariners e d'altra
compaya, qui seran bons en mar e en terra; e no
me
BERENGUER
En Ramon Berenguer d'Àger s'és levat en
peus, e ha dit al rey:
— Sènyer: aquest feyt que avets comensat vos
és gran honor si acabar-lo podets, mas no romanga
per nuyla res que nós, qui som vostres,
hi puscam fer. E pensats-ho d'enantar al pus tost
que puscats, que tuit vos ajudarem de tot quant
ajam e us seguirem là hon anar vulats. E yo iré
ab vós e menaré
e de bons sirvents ab balestes e ab lançes ;
e donar-lur hé bon sou e fer-lur hé lur obs de so
que mester auran. E no
vós ó vulats. —
DE SENTA EUGÈNIA
Quant hac parlat En Ramon Berenguer d'Àger,
levà-sse en peus En Bernat de Sancta Eugènia,
de Torroela de Mongrí, e ha dit al rey:
— Sènyer: so que vós avets dit vos mou de
gran valor, que us volets trebalar per donar prorfit
fit e honor a vostres géns e a tota crestiantat, e
volets venjar lo dampnatge que
hi han pres. Per què és ma fe que Déus,
qui aquest cor vos à dat, vos hi ajudarà. E tots
nosaltres devem-hi fer nostre poder, que de
mi us dic aytant: que iré ab vós e menaré
cavalers valens e abrivats, qui són usats de guera,
ab bons cavals e ab bones armes, e sirvents
de montanya aytans con obs n'aurem, e marinés
e d'altra compaya; e dar-lur hé bon sou, e
fer-lur hé lur obs, mentre delà siam, de tot ço
que mester auran. E no me
vós ho vulats e la terra ajam conquesta. —
DE BARCELONA ÀN FETA LLUR RESPOSTA.
E TORNA A PARLAR UN POCH DEL
COMTE DE BARCELONA
Ara han feyta tots los barons del chomdat de
Barcelona lur resposta al rey que iran ab él, cascú
ab son poder. Per què el rey n'és molt alegre
e pagat; e no fo maravela, per ço cor tans rics
barons se víu denant justats, tots alegres e gojosos
per servir él, e que
volentat sobre
plau, vendrà lo feyt a acabament en tal guisa que
Déu ne serà pagat.
E si
bon chomte de Barcelona avia gasaiat, ja aquesta
vegada no calgra lo rey trebalar ne sos barons.
Que diu lo comde que
Barcelona passà ab sa host a Maloreha e conquès
la ciutat per gran esfors d'armes, e quant
la hac presa,
que tots los sarraÿns de les montanyes de Prades
e de Ciurana e de tota la tera eren venguts
assetgar la ciutat de Barcelona. E quant lo
chomte ho hac entès, fóu-se venir tots los jenoveses
qui eren venguts ab él a Malorques.
— Barons —
dix lo comte —, yo us coman la
ciutat de Malorques, que grans afers m'à creguts
a Barcelona e cové-m'í anar. Mas no y estaré
gayre, que tost tornaré dessà a bon recapte.— Sènyer —
dixeren los jenoveses—, anats
en bona ventura, que nós gardarem la ciutat. —
Ab tant lo chomte se reculí ab sos cavalers e
ab sa gent, e feeren vela e anaren tant que preseren
terra entre
Fels; e devalaren en terra, éls e lurs cavals.
Quant los sarraÿns que tenien assetgada la
ciutat de Barcelona, saberen que
presa terra e que venia, levaren lurs tendes e comensaren-se
a anar ves Martorel. E
qui sabé que
tant que fo abans al pas de Martorel que
e
pogren gandir a la host del chomte qui lur era
denant, ne a les géns de la ciutat qui lur donaren
detràs; e axí moriren-ne aquí tants, que l'aygua
de Lobregat n'era tota vermela fins a la mar.
E puys lo chomte venc-se
e ordonà sos feyts per tornar a Malorques.
E mentre que
li venc de Malorques que
desemparada la ciutat de Malorques e que
la avien cobrada. Per què lo chomte ne fo
molt irat, mas no y pòc alre fer.
ARAGÓ MANÀ FER GALERES, E LENYS E ALTRES
VEXELLS PER A PASSAR A MALLORQUES
Diu lo comde que quant los barons de Catalunya
agren feyta resposta al rey, ne fo molt
alegre e pagat. Sí lur dix:
— Barons —
dix lo rey —: molt són alegre e
pagat de la bona resposta que feyta m'avets.
E conec bé que de gran cor hi venits; e fa-us-ho
fer gran amor e gran leyaltat que
menaré
gint arreats, e de bons cavals e de riques
armes, e
peu, e sirvens bons e valens, tants com mester
n'auré. E portarem molts gins e menarem de
bons giadors. E yo promet a Déu que sol que
vida
e prec-vos que enprenam lo terme que
cascú sia aparelat, com abans puscam. —
Ab tant tuit resposeren a
que a sancta Maria d'Agost fossen justats
a Taragona, e
ab él. E tots los barons qui avien feytes lurs promesses
feeren aportar
davant lo rey que atendrien so que avien promès,
e el rey atressí.
E puis partí-sse lo parlament e anaren menyar.
E quant venc a la nuyt, so fo a la vespra
de Nadal, el rey anà vetlar, ab tota ça cavaleria
e ab moltes d'altres géns, a la esgleya de Sancta
Crou de Barcelona, e ab molts brandons, e ab
moltes tortes de cera, e ab grans lums e ab gran
alegre, vetlaren aquí aquela nuyt e oÿren la
missa. E puys anaren-se deportar, e puys menyaren
tuyt ab lo rey de totes festes, e boornaren,
e tragueren a postat e menaren molt gran alegre.
E puys cascú près comiat del rey e tornaren-se
en lurs terres per aparelar del feyt de Malorcha.
E
fos percurador de son feyt e que feés fer galeres,
e tandes e lenys per portar cavals, e cavalers,
e vianda, e civada e gins. E aytantost que
ho hac manat, En Ramon de Plegamans fóu fer
galeres, e tarides e d'altres lenys, e féu fer bescuyt
e ajustar farina, e forment, e civada, e vin,
e carn, e formatges e pex salat.
E puys lo rey partí-sse de Barcelona e anàsse
a Leyda, e aquí trobà
apostoli avia tramès al rey. E foren-hi tots
los barons d'Aragó, e de Ribacursa e de Palars.
E
lo cadernal; sí que
pagat de la vista del rey e de son capteniment,
e demanà
feyt, e
E
e donà
avia comensat.
— Fil —
so dix lo cardenal—, certes, aytal
feyt com és aquest no és mogut de vós, segons la
edat que en vós és, ans ho ha de Déu, qui us ha
espirat e tramesa la sua gràcia. E plàcia a Él
que us ho lex acabar axí com vostre cor
desiga. —
Quant assò fo feyt, l'endemà lo rey manà que
tots fossen al palau, al parlament, e tuit foren
aquí: cavalers, e ciutadans, e clergues e hòmens
d'orde, per oir del rey so que volia dir. Mas ja
enans d'assò, los barons d'Aragó e els hòmens
de Leyda avien pregat lo cadernal que degués
pregar lo rey que mudàs lo viatge a València;
que aquí farien tot lur poder, que del feyt de
Malorcha no avien cura.
Quant tuit foren justats, el rey parlà e dix:
— Barons: per so vos hic hé feyts ajustar
que us vul dir so que hé en cor de fer. Certa
cosa és que el rey sarraý de Malorca ha feyt
gran dan a les mies gents e fa cascú jorn; encara,
que té mos hòmens preses e, per missatges
que yo li aja trameses, no
què és mon cor e ma volentat que pàs a Malorca
ab tot mon poder, a honor de Déu e de la
crestiantat. —
Quant lo rey hac parlat, lo cardenal se levà,
e parlà e dix:
— Sènyer rey: los barons que así són e els
rics hòmens d'esta ciutat m'àn pregat que yo
que us deja dir e pregar que mudets lo viatge e
que anets a València; e seguir-vos han tuit e faran
tot ço que vós manets. Que del anar de Malorca
no han volentat ne cura.— Certes —
so dix lo rey — lo viatge de Malorcha
yo no lexaré, ne ja no
Qui seguir-me volrà farà so que deurà, e
yo seré
aurà
Ab tant lo rey près
féu-ne
e el cadernal cusí-la-li, e beneý-lo e donà-li sa
gràcia, e donà gran perdó a tots aquels qui
E puys lo bisbe de Barcelona, e l'artiacha,
e el sagristà e d'altres rics hòmens que ab
lo rey eren venguts de Barcelona, croaren-se de
la mà del cardenal.
Quant los rics hòmens d'Aragó e les gents de
Leyda viuren que
foren maravelats e fo-lur greu com no ac mudat
lo viatge a València; e no
li feés profirensa de res.
JACME SE PARTÍ DE LEYDA E ANÀ EN ARAGÓ
Ab tant lo rey, cant hac endressat a Leyda so
que hi avia a fer, anà-sse
sos cavalers e de sa gent a aparelar. E
Barcelona tornà-se
Guilem de Moncada ab gran res de cavalers, e
demanà del rey hon era ne què faÿa; e
dix-li que avia presa la crou e puys que se
entrat en Aragó.
Quant En Guilem de Muncada oí dir que
rey avia presa la crou, dix al bisbe, son cusí, que
en nom de Déu que li cusís la crou; e el bisbe
fóu-ho molt volenters, e puys a tots los altres
cavalers. E quant hac estat aquí
a Barcelona e pensà de sos afers, e tramès
per tots sos amics e pregà
Malorca; e éls atorgaren-li-ho molt volenters e
preseren la crou. E el bisbe aparelà-los de cavals
e d'armes e de tot ço que mester lur fo. E féu
capdeladors e caps de tota ça compaya En Guilem
de Moncada, qui era son cusí germà, En
Ramon de Solsona, En Ramon de Tayana e
Arnau Desvilar, cavalers honrats e prous.
AB SÍ LO COMTE EN NUNO
Lo chomte En Nuno menà ab sí, per capdeladors
e per compayons,
En Jofré de Rochabertí, e
e En Ramon de Canet, e En Xasbert de Barberà,
e En Pons de Vernet, e En Pere Arnau de
Barberà, e En Bernat Espayol, e En Bernat Olivers,
e
Vernet, e
de Castela.
MENÀ AB SÍ EN GUILLEM DE MONCADA
En Guilem de Muncada menà ab sí, per compayons
e per capdeladors de ça compaya,
comdor molt honrat, En Guilem de Sen Martí,
En Guilem de Cerveló, e En Ramon Alamany,
En Guilem de Clarmunt, e
En Guilem de Sen Vicens, En Ramon de
Bel-loc, En Bernat de Senteles, En Guilem de
Palafols e
aquests que us hé nomenats eren comdors e honrats
hòmens de Catalunya.
SE RECULLÍ AB SA OST PER PASSAR
A MALLORQUES
Quant venc lo Pascor, tots los lenys, e les
tarides e les galeres foren feites e aparelades de
varar; e el bescuyt fo feyt e totes les altres coses
aparelades. Los lenys vararen e caregaren per
tota la ribera de tot ço que mester lur fo; puys
anaren-se
e aquí tot lo navili s'ajustà. E quant venc a
sancta Maria d'Agost, lo rey fo vengut ab tots
sos cavalers d'Aragó, e tots los barons de Cataluya
foren justats a Taragona e a Salou, aparelats
de recúler; e les naus, e les tarides, els lenys
e les galeres foren estibades e caregades de bescuyt,
e de farina, e de civada, e de carn, e de formatges,
e de vin e d'aygua; e les establies dels
cavals foren aparelades.
E
lurs cors, e que se
rey ho hac manat, aytantost fo feyt: tuyt reculiren
los cavals, e lurs armes e lurs cors, e feeren
vela e partiren d'aquí; so fo ja dins setembre.
E anaren tant per la mar, ab
tro que aribaren a la primera terra de la ila de
Malorca, qui ha nom la Palomera, e aquí ormegaren-se
totes les naus, e los lenys, e les tarides
e l'altre navili. E
de terra, qui ha nom lo Pantaleu, e fóu aquí parar
tendes; e tots los barons qui no eren usats
de la mar reposaren aquí tro que lur temps fo.
E
aquel loc, cuydaren-se que aquí volgués pendre
terra lo rey ab ses géns, e ajustaren-se davant
éls en terra bé
axí,
ab
terra e
los sarraÿns ho viuren, anaren-ne ves éls tro a
dels sarraÿns, reculiren-se en la barcha, que no
agren mal ne dan sinó la
en la cama. Quant cels de la host de la mar ho
viuren, volgren lur secórrer, mas éls se foren
aytantost reculits, e axí tornaren-se
PRÈS TERRA EN LA YLLA DE MALLORQUES, EN
HUN LLOCH QUE DIEN SENTA PONÇA
Diu lo comde que quant tot lo navili fo justat
a la Palomera e el rey fo èxit en la ila del Pantaleu
ab molts de rics barons e d'altres géns per
deportar e per alegrar, per ço cor la mar los avia
trebalats, assò fo
se foren ajustats en la terra davant la ila del
Pantaleu, tro a
peu ab lurs armes; dels quals sarraÿns se
a la ila hon lo rey d'Aragó era. E quant fo exit
de la mar, venc davant lo rey, e agenolà
saludà-lo en son latí. E el rey fóu-li donar vestetures
e puys demanà-lo del feyt de la terra e
del rey sarraý; e el sarraý dix-li:
— Sènyer, sàpies per cert que aquesta terra és
tua e a ton manament; que ma mare me dix em
pregà que yo que vengués a tu e t'ó dixés. Que
ela és molt sàvia femna e ha conegut en la sua
art d'estronomia que aquesta terra deus tu
conquerir. —
Dix lo rey: — Co às tu nom?
— Sènyer — dix lo sarraý —, Alý m'apela
hom, e són mayordom del rey de Malorques.
— Digues-me, lo rey hon és ne què fa?
— Sènyer —
so dix lo sarraý —, lo rey és en
la ciutat e ha ajustats per escrit, que yo
comdats,
quals n'í à
servens, e molt valens e ardits; e cuyden-te vedar
que no prengues terra en nuyl loc de Malorcha.
Per què faràs gran sen sy
terra al pus tost que pusches, abans que éls
sien èxits de la ciutat.
— Amic
— dix lo rey—, ben sies vengut, e
sàpies que yo
a tos fils; sí que te
Quant lo rey e
so que
que al vespre que
que atrobassen loc hon poguessen terra pendre,
pus a la Palomera no podien pendre terra per
los sarraÿns, qui molts s'í eren ajustats. Ab tant
lo rey fóu manament a cels de les naus, e dels
leyns, e de les tarides e de les galeres, que a la
nuyt, quant serà envesprit, que dejen moure per
sercar la ribera tro que ajen trobat loc hon prenguen
terra.
Quant venc a la nuyt, les tendes, e les galeres
e els lenys foren aparelats; e
En Guilem de Moncada, e En Nuno e tots los
capdals d'Aragó e de Cataluya; e mogeren-se
d'aquí e anaren tota la nuit, a vela e a rems, costegan
la ribera. Mas en les naus eren romasos
gran res de cavalers e d'altres géns moltes d'armes,
d'on fo gran dan e gran minva al rey e a
tota la host. Quant agren axí anat tota la nuyt
e
éls
què podien molt bé exir e que no y avia dels sarraÿns
negú; e aquí éls preseren terra al pus tost
que pogren, cavalers e sirvens. E aquí viren
ab avarques els peus, ab
de la host e montà-se
lo penó que penssasen de muntar el pug abans
que
ho viuren, foren-ne molt alegres, e, axí com devalaren
en terra ab lurs armes, montaren e
que la
de Muncada fo aparelat, e
ab gran res d'altres géns; e viuren venir los sarraÿns
qui eren a la Palomera, tro a
qui
— Barons —
so dix En Ramon de Moncada —,
yo
la gent romandrà e
Per res que veéssets, nous moguéssets d'aquí
tro que yo sia tornat a vosaltres. —
Ab tant En Ramon de Moncada devalà del
puig ab la
e
anà-sse
ves los sarraÿns, e escosí-los quants eren ne
quants no. E quant los sarraÿns lo viuren tant
fort apruïmar, tengren-se fort per aontats, e desrengaren-ne
tro a
Ramon de Moncada, com a prous, esgambà
d'éls molt gint e tornà-sse
—Barons —
dix él —, los sarraÿns són grans
géns, mas Déus serà ab nós; e cascú aja ferm
cor e bona esperança en Déu, e firam en éls
ardidament. —
A aquest conseyl s'acordaren tots e anaren ferir
e
molt gran, mas los sarraÿns no u pogren durar
e comensaren de fúger devés les muntanyes que
hi eren grans; e
tro en la montanya, que no pogren
anar pus avant per les montayes qui eren altes
e
a presó.
E quant agren lo camp levat, tornaren-se
la host e aquí trobaren lo rey, e En Guilem de
Moncada, e
barons que no eren estats a aquesta batala ne
sabien res. E quant ho saberen, foren-ne molt
irats cor éls no y eren estats. E aytantost preseren-se
tots a les armes, e montaren en lurs cavals
e corregren ves la montaya; mas los sarraÿns s'eren
enboscats en les montanyes e no
gayre, mas aquels meteys moriren tots. E puys
lo rey e tota la compaya tornaren-se
Ponsa e atendaren-se aquí riba d'una ayga.
Ara lexarem a parlar del rey e dels altres barons
qui són a Sancta Ponsa, e parlarem de les
naus qui eren romases a la Palomera.
LLIBRE DE LES NAUS E TARIDES DEL REY DE ARAGÓ,
QUE ROMANGUEREN AL PORT DE LA PORAÇA
Quant les tarides, e les galeres e els lenys
plans foren partits, lo dimenge a nit, de la Palomera
ab lo rey e ab molts d'altres barons, les
naus e els lenys grans romaseren tro a l'alba que
no feeren vela per anar là, hon lo rey fos. Mas
éls no
aguessen presa terra, e feeren la via de la Porrassa,
qui és bon port a dues legües prop de la vila.
E quant foren prop del port, éls viuren venir
per saber noveles del rey hon era. Quant
la barcha fo venguda, comdà-lur les noveles del
rey, que era a Senta Ponsa, e com avien aüda
batala ab los sarraÿns e
e morts. Quant aquels de les naus agren
entès so que
dit, foren molt desconfortats, cor no eren ab lo
rey ne com no avien estat a la batayla. Ab tant
meseren les puges, e entraren-se
Porrassa e aquí ormejaren-se. E axí fo la host
departida en dues partides; per què fo gran dan
e gran fadiga a tota la host.
Ab tant lo vespre fo vengut, e estieren axí tro
al dimarts matí, que cascuns estaven en les
naus, cavalers e sirvens, que estaven molt consiurós
con axí eren departits del rey. E mentre
que estaven axí, éls viuren venir devés orient lo
rey sarraý ab sa host, molt ordonadament aparelats
de batayla. E foren molt grans géns, e davant
anaven coredors qui descubrien los vals e
els torents, que no y agués aguayt. E quant foren
ajustats denant lo port de la Porassa, preseren
lo secost de la muntanya e aquí aturaren-se
aparelats de batayla.
Ara lexarem a parlar d'aquests e parlem del
rey, qui era a Senta Ponça.
COM LA OST DEL REY DE ARAGÓ SE MESCLÀ
AB LA OST DEL REY SERRAÝ, E COM MORÍ
EN GUILLEM DE MONCADA
Quant venc lo dimarts matí, lo rey se fóu venir
davant tots los barons e els cavalers, e
dix-lur:
— Barons —
so dix lo rey —: tuyt devem ésser
molt alegres e devem fer gràcies a Déu de la
honor que feita
avem presa terra e
Aparelem-nos e anem-nos-en devés la ciutat,
e vejam si trobarem los sarraÿns; que Déus
és ab nós e desbaratar-los ém. E cascú pens de
confessar e de penetenciar de sos peccats, e trebal-se
per nostre Senyor, que Él soferí molt gran
trebayl per nós, tro a la mort. —
Aquest conseyl han tuit tengut per bo, e anaren
hoir les misses e confessaren-se. E puys anaren-se
dinar molt tost, e quant foren dinats armaren-se,
éls e lurs cavals, e plegaren lus tendes
e l'arnès e caregaren les embles. E puys montaren
a caval el rey donà la denantera a
de Moncada.
Quant En Guilem de Moncada hac aüda la
denantera e
cavalers, e sos parents e tots aquels qui sos tenguts
eren, e dix-lur:
— Barons: tots sóts mos parens e mos tenguts,
e bons cavalers e prous. Molt nos és gran
honor que nós siam en les primeres ferides; per
què tots devets ésser molt alegres e coratgosos
de combatre contra los enamix de Jesuchrist.
E nul hom no
Quant En Guilem de Moncada hac parlat, tots
foren molt alegres, e escalfats en la amor de Déu
e coratgosos de murir per Él, si mester lur fos.
Ab tant tuit foren montats a caval e armats, e
les embles cargades, e
d'anar; e mogren-se d'aquí per anar devés la ciutat.
En Guilem de Muncada fo en la devantera
ab tota sa companya e la cavaleria del Temple,
qui fo ab él; e el rey e En Nuno fo en la reregarda
ab tots los altres barons. E
tots primers e anaren tant a avant que foren
en
viuren la host dels sarraÿns qui era part lo trescol
prés d'éls. E per la gran multitut de la gent
que viuren, a caval e a peu, que axí
tornaren enderrer, e dixeren a
Moncada que
grans géns.
Ab tant anaren a avant e, quant foren el trescol,
encontraren-se ab la host dels sarraÿns e
anaren ferir en éls; sí que la batayla fo gran e
forts. En Guilem de Muncada víu
sí, e conec que si
puyg, que tot lur feyt seria guaayat e
seryen perduts; e si els sarraÿns lo prenien, los
crestians aurien perduda la batayla. Ab tant partí-se
de la sua seyera ab
e anà ferir entre
e malgrat d'éls montà-sse
amont, sus e
foren-ne molt irats, e partiren-se de lur
host bé
hon En Guilem de Moncada era. E quant En
Guilem de Moncada los víu venir, dix a ssos
cavalés:
— Barons —
dix él —, anats-los ferir, e yo romandré
assí ab sol
retenir, la batayla avem guaanyada. —
Ab tant los cavalers puyiren ves los sarraÿns
e anaren ferir en éls, sí que
d'oltra; mas tant era gran la pressa dels sarraÿns,
que no pogren tornar e
de Moncada. E els sarraÿns montaren e
e En Guilem de Moncada, qui
escapar, per ço cor no era mas ab
mas no pòc devalar ab lo caval, que la montanya
era molt rosta e arrocada. E tornà atràs e volc
pendre altra carrera, mas los sarraÿns lo sobtaren
tan fort de totes parts, que no
e près
en terra; e puys auceïren-li son caval, e caech de
tot en terra e aquí morí. E el cavaler qui ab él
era, mentre que els seraÿns se conbatien ab En
Guilem de Moncada, deffensà-se al mils que pòc;
e puys, quant víu que son senyor fo mort, escapà
als saraÿns, e malament nafrat e
cara, e tornà-sse
Ab tant En Ramon de Moncada seguí la senyera
e anava a avant, firén e donan de grans
colps; e el caval enseptà e caec en la pressa, qui
era molt gran, e aquí morí.
D'ARAGÓ DESBARATÀ E VENCÉ LA OST
DELS SERRAŸNS, E COM ASSETJAREN
LA CIUTAT DE MALLORQUES
Lo rey, que era en la rereguarda, sobrevenc
en la batayla e anà ferir entre
tota sa cavaleria. E mentre que la batayla era
molt forts e dura e cels qui eren en les naus foren
devalats en terra al rey e als altres barons,
lo rey víu que
e que
— Barons —
dix lo rey a ssos cavalers que de
prés li eren—, anem a amont e
los sarraÿns; que, si el puyg podem aver,
tot nostre feyt és restaurat.— Sènyer —
dixeren los cavalers —, vós no y
montarets ja, que la pressa dels sarraÿns hi és
molt gran. Mas nós hi montarem, e vós remandrets
assí ab la
Ab tant lo rey puny lo caval dels esperons, e
mès l'escut denant e montà-sse
amont. E els cavalers, que viuren que no li ho
podien vedar, brocaren a avant e meseren-se al
seu dós. E el rey, firén e trencan ab sos cavalers,
montaren sus alt e
pressa dels sarraÿns, sí que la batayla fo molt
gran sus alt e
no pogren sufrir lo rey ne sa companya
qui e
agren morts, que
con si fos flom d'aygua. Devalaren del puyg, fugén
e desbaratats.
Quant lo rey sarraý e tota sa companya viuren
que
mal los menaven, foren molt desconortats, e tengren-se
per morts, e comensaren a girar e a fugir
ves la montanya. E el rey d'Aragó, ab tota ça
gent, donà-lur al dós e encalsaren-los, talan e firen,
tro que
montanyes e en les selves. E puys lo rey e tota ça
gent tornaren-se
a Déu. Quant se
camp, e sercaren los crestians morts e aportaren-los
a la mar, per ço que
Ab tant los lenys, e les tarides e les galeres
qui eren a Senta Ponsa foren vengudes, e cascuns
se
los trobava era molt alegre, e no era maravela.
Esters, en tota aquela batayla no y moriren cor
e En Ramon de Moncada, e N'Uget des
Far e
hi moriren pocs, segons que la batayla fo gran.
Quant tots foren justats, lo rey se mès primer
ab tota sa host e anà-sse
E les naus e els lenys plans feeren vela atressí,
e qui mils pòc anà-sse
que foren a Port_Topí, e preseren les torres e
tot quant hi fo, e entraren e
aquí. E molts d'altres lenys anaren-se
la ciutat e aquí ormejaren-se.
Quant lo rey ab sa host fo prop de la ciutat,
foren molt lassats e hujats, per la mar qui
trebalats, e per lo trebayl que agren haüt en la
batayla e per l'anar que agren feyt; e era gran
pietat qui veïya los cavals, que tant eren hujats
que a penes pudien anar. Sí que trobaren, pres
de la ciutat
sarraý, molt gran, que ben tenia de cascun cayre
dues balestades, e era clos de totes parts de fors
mur d'un estat de lansa en alt, e avia-y
alberc e passava la aygua per mig. E tota la
host entrà-sse
menyjaren de la fruyta que trobaren e
aquela nuyt, que d'àls no soparen per ço cor no
avien; e donaren als cavals pala e erba que trobaren
assats. E reposaren, que molt eren trebalats;
mas no per tant que anc aquela nuyt no
desgarniren ne nuyl hom en tota la host no durmí,
ans estagueren tota la nuyt aparelats de batayla
si els sarraÿns los volguessen assaltar.
Axí estegren tota la nuyt tro al dimercres matí,
so fo en l'entrant de setembre, que tuit se
garniren, e montaren en lurs cavals, e anaren-se
ves la ciutat e sercaren-la entorn per trobar
loc hon la host pogués mils estar. Sí que trobaren
aytal loc com a éls avia mester, e aquí atendaren-se
e feeren cabanyes e ramades; e ordonaren
lur host axí bé com si fos
partiren lurs gaytes e ordonaren que cascuna
gayta fos de
E atendaren-se sí prop de la ciutat que
traÿen en la host; sí que la tenda del
chomte En Nuno e del Espital traucaren tota.
Quant agren aquel jorn del dimercres lurs
tendes parades e agren cascuns feytes cabanes e
ramades en què albergassen, e feeren venir de
la mar pa, e vin, e civada e tot ço que agren mester,
e desgarniren-se e menyaren, e reposaren
aquel yorn; e la nuyt durmiren e reposaren, e
gaytaren cels qui degren gaytar, tro que venc lo
dijous matí, que
de totes parts la host. E féu manament
a tuyt que y ajudassen; sí que
poca d'ora, gran e bel. E puys estegren fermament
e segura; e gaytaren tan fort la ciutat, per
terra e per mar, que nuyl hom no
ne entrar que no fos mort hó pres.
Ara lexarem a parlar de la host e parlarem del
rey sarraí.
MALLORQUES ENTRÀ EN CIUTAT CELADAMENT
Quant lo rey sarraý fo fuyt de la batala e se
fo muntat en les muntanyes, sí estec amagat e
boscs
sarraÿns qui foren escapats de la batayla, bé
vengren-se
de la ciutat, de nuyt, que éls venien per entrar
en la ciutat. Sí que la nuyt qui venc aprés fo
molt escura e torbada, e els sarraÿns de la ciutat,
qui sabien que lur rey venia, per tal que
crestians de la host no se
moltes fayes enseses e molts lums d'aquela
part hon la host era, e cridaven molt fortment a
altes vous en lur latí; sí que semblava que
e la terra tot ç'ajustàs. E en aquela hora lo rey
sarraý ab sa gent, a la hora del gal cantant, se
reculí en la ciutat; que cels de la host no
res aquela nuyt, tant estaven maravelats
dels crits e dels focs que
QUE
COM SE ACUNSÀ HUN RICH MORO DE LES MUNTANYES
AB LO REY D'ARAGÓ
Quant lo rey d'Aragó sabé que
sa gent eren tornats en la ciutat e que no se
eren apercebuts, fo-li greu e no y pòc alre fer.
E fóu venir trebuquets e d'altres gins, e fóu-los
dressar per trer en la ciutat; e axí cascun jorn
conbatien la ciutat ab gins e ab balestes, sí que
gran re del mur avien enderrocat. Mas no y valia
res, que la ciutat era molt bé murada de totes
parts, de
vals molts grans e pregons.
Mentre que
la ciutat, levà-sse
honrat, que estava en les muntanyes e avia nom
Benahabet. E venc-se
que él, ab
en les muntanyes, vulia aver pau e treves ab
él, e que li donaria bons hostatges, e que aportarien
a la host pan, e civada, e carn, e formatges,
e galines e bestiar a vendre, e que pogessen
anar e venir salvs e segurs. Quant lo rey hac
assò entès, plac-li molt e assegurà los serraÿns;
e
fils e de lurs files. E puys d'aquí avant los serraÿns
venien cascun jorn en la host, e aportaven
pan, e civada, e bestiar, e galines e fruyta, e
faïyen saber al rey tots los ardits que
vulien fer en la ciutat ne defora la ciutat; sí
que-ls crestians guaayaven molt de ço que
lur faïyen a ssaber.
Esdevenc-se que
e sirvents fora de la ciutat a les muntanyes, que
ajustassen totes les géns de tota la terra de Mayorca,
e que assetjassen la host dels crestians e
que
la ciutat atressí. Mas tot aquest ardit sabé lo rey
d'Aragó e fóu aparelar ça host, e ordonar e
guaytar al mils que pòc. Quant venc
los sarraÿns de la terra foren a caval e a peu, e
foren bé
qui era mija legua prop de la host dels crestians,
e aquí éls s'atendaren; e el rey d'Arragó esperava
que
host combatre. E axí estegren
sse
la host.
—Barons —
dix lo rey d'Aragó —, prenam
conseyl que aquests enamix que en aquel loc se
són posats, que—Senyor —
so dix lo chomte En Nuno —,
hon és so que vós deÿts. yo y iré molt volenters
ab
companyó lo chomte d'Ampúries, si a él plau
anar. E vós, sènyer, ab l'altra gent, guardarets
vostra host e estarets aparelats que
d'e la ciutat no us poguessen sobtar. —
Ab tant lo chomte En Nuno e el chomte
d'Ampúries s'aparelaren ab
mília sirvens, e anaren-se
E el chomte d'Empúries cavalcà seladament per
una val e mès-se en aguayt ab
olivar entr'éls e la muntanya. El chomte En
Nuno venc abrivat ves éls, e els serraÿns qui
viren venir aparalaren-se e van-se mesclar ab
éls. E el chomte d'Empúries exí del aguayt e
ferí de l'altra part, sí que
morts hé preses; que no
que fugiren en les muntanyes e lexaren les
tendes e lur arnès.
Quant los crestians agren vensuts los serraÿns,
plegaren lurs tendes e so que dels serraÿns
era e, ab gran alegre e feén gràcies a Déu,
tornaren-se
chomtes foren fores de la host e
la vila agueren vist que aquela cavaleria era exida
de la host, tengueren-se la host per guaayada
e aparelaren-se tots, a caval e a peu, e acordaren-se
que ferissen de dues parts en la host; e
axí desbaratar-laÿen. Ab aytant exiren de la
ciutat de dues parts, de ponent e de levant, los
sarraÿns, per cor de ferir en la host. E quant lo
rey e els altres de la host que eren garnits e aparelats
los viren venir de dues parts, feeren dues
mans dels cavalers e de la gent, e exiren de les
tendes e corregren ves los serraÿns de dues
parts. E els serraÿns, quant los viuren venir,
no
de la ciutat. E els crestians esperonaren ves éls
e retengren-ne
a lurs tendes alegres e pagats.
Ab tant los
tornats a la host ab gran guaayn. E axí
aquela nuyt reposaren alegrament e en pau; e
avien-ho bé obs, que molt avien aquel jorn
trebalat.
COMENÇÀ A FFER CAVES PER ENTRAR EN
LA CIUTAT DE MALLORQUES
Quant venc l'endemà, lo rey feu trer los gins
e els trebuquets als murs e en la vila. E los serraÿns
feeren en la ciutat
en la host; e quant los crestians ho viuren, giraren
los lurs trebuquets devés aquela part hon
los trebuquets dels serraÿns eren, e puys tragueren-lur
tant que tots lo lur agren pesseyats.
Quant los sarraÿns viuren lurs trabuquets trencats
e els murs enderocats, tengren-se per morts
e preseren tots los crestians catius qui eren en
la ciutat, e la nuit que venc aprés, tots nuns, pujaren-los
en crou als murs hon los trebuquets
tiraven, per tal que no y traguessen. E quant
venc al matí, que cels de la host ho viuren, foren-ne
molt irats, e acostaren-se al val, e parlaren ab
éls e dixeren-lur que aguessen bona fe en Déu,
que per éls no
al mur; que si se
ciutat e no seria bo que per éls la perdessen.
E Sobr'assò lo rey hac son conseyl ab tots sos
barons de la host; e dixeren-li que per éls no estegués
que no combatés la vila e que no feés trer
los trebuquets, que si murien la arma n'iria salva
a Déu, e
ne foren morts e destruïts.
Ab tant lo rey fóu manament que hom combatés
la ciutat molt abrivadament, e
que traguessen pus sovén que no sulien fer.
E axí combateren la ciutat e éls tragueren en
aquel loc hon solien trer, là hon avien posats los
crestians; e fo vertut de Déu que les péres dels
trebuquets lur feriren entorn, sí que
menaven, e no
menys ne valgués ne
nuit, los serraÿns viuren que tot lur feyt era perdut
e que no
crestians catius del mur e meteren-los en la
presó.
Aprés d'assò los aragoneses feeren
molt gran per enderrocar los murs; e quant
agren tant cavat que foren als fonamens del
mur, avien laÿns tanta de calor, per ço cor l'àer
no y pudia entrar e per l'alè de les géns que
laÿns obraven que no podia exir defors, preseren
conseyl que feesen
l'àer. E quant l'agren feyt, los serraÿns se
aperseberen, que yiuren la clardat dels lums que
laïns eren
cava per enderocar los murs; e meseren mans a
cavar dedins la ciutat endret d'aquel espirayl, sí
que éls s'encontraren ab aquela cava dels crestians,
e aquí hac molt gran batayla entre
e els sarraÿns, sí que
agren a lexar e desempararen la cava. Mas aprés
d'assò, ne feeren altra que anà tro a la barbacana,
e puys estalonaren-la e feeren-hi foc, e caec
de la barbacana bé
E puys lo chomte d'Ampúries comensà
cava assats prop del val, e féu desots terra, molt
pregon,
pogren albergar ben
chomte se mès per estar ab tota sa companya,
que no
exia e
traÿen als serraÿns que d'aquela part exien als
murs, sí que negú no exia que no fos nafrat hó
mort. E puys lo chomte comensà a cavar dins
la sua cava en guisa que
e entrà sots lo val tro al mur, sí que del
mur caec
val, qui era molt pregon, de leyam, e desots terra
entraren e
aquí péres e lenya e tota res que pudien trobar
per lo val a reblir. Mas agren-se
molt hi agren trebalat, que tanta de pluja venc,
que durà de sen Martí enlà
tota la casa e el val s'umplí d'aygua, sí que no y
pogren entrar.
En aquesta saó exí de la ciutat
valent qui avia nom En Fatitlà, e anà-sse
les muntanyes, e ajustà bé
en aguayt. E quant los crestians anaven defora
la host, faïya
que
de la host, e escaparen-li, e vengren a la host e
dixeren con aytal sarraý s'era ajustat ab sarraÿns
molts e gaytava en los camyns les géns
qui exien de la host. Quant assò hac entès Guerau
de Cerveló e En Fferrer de Sen Martí, aparelaren-se,
e preseren lurs armes, e montaren a
caval ab lurs cavalers e entrò ab
anaren-se
ab aquel serraý que avia nom En Fatitlà e ab sa
companya, e sobtaren-los tan fort que no agren
altre conseyl que feessen mas que
en
éls e enderocaren-los tots del puyg per
baus a aval, sí que tots muriren, que hanc no
escapà negú. E puys los crestians tornaren-se
a la host alegres e pagats.
E
anassen là hon los sarraÿns eren morts e que li
aportassen totes les testes; e els serraÿns feeren-ho
axí com lo rey ho hac manat e aportaren-ne
per comde
en la ciutat ab los trebuquets, sí que
ne foren molt esperduts. Mas no
aquel serraý En Fatil·là hi fos ab aquels, sí que
exí ab
e sabé per los altres sarraÿns de la terra
que axí li era esdevengut e que era mort. Quant
aquests agren assò oÿt, agren molt gran paor e
volgren-se
de la host ho saberen, e aquela nuyt exiren
tantes géns de la host que
molts locs, que quant los serraÿns vengren, que
se
viuren, e donaren-lur salt e aucieren-ne
veén aquels dels murs de la ciutat. E escaparen-ne
les noveles d'En Fatil·là e dels altres, sí
que
morts; per què puys negú serraý no exí fora de
la ciutat. E adoncs lo rey féu establir la torra de
les Lavaneres molt ricament, qui és sobre la mar,
prop lo portal de Port_Tupí
que d'aquela part negú no entràs ne exís de la
ciutat que aquels no u veessen.
COMENÇÀ DE FFER PARLAR
PLACH AL REY D'ARAGÓ
Quant lo rey serraý se víu axí apoderat, fóu
parlar al rey molts pleyts per tal que
levar de sobre. E al rey d'Aragó no li
negú bo, mas que
fer sa volentat. E el rey serraý dix-li que li desempararia
la ciutat e que li donaria per testa
besans d'argent per
no
com aguessen obs per mar. E aquest pleyt romàs
per so cor lo rey sarraý deÿa que no fossen
escorcolats e el rey d'Aragó non ho volc fer.
Mentre que aquestes paraules se parlaven, lo
preborde de Terragona comehsà a fer
molt gran, e pregon e long'a argenters, qui saben
de caves a fer, e molta d'altra gent. Cavaren
tant tro que foren al mur
e el pebordre fóu aportar lenya seca
molta, e féu-la metre laïns ab molt seu, e pega
e oli; e puys féu-hi metre foc sus en l'alba.
E quant venc lo matí, que tuit foren levats, lo
mur ne venc en terra e caec e
se meseren per la host e meseren mans a cridar:
— Via dins! via dins! —E preseren lurs armes
Mas lo rey d'Aragó
e volgren-se
correc d'aquèn enlà e, qui per grat hó per forsa,
fóu-los-ne tornar, per ço cor lo rey sarraý era
en cuvinensa ab él, que negú no ó sabia, que
retria a él a tota ça volentat. Mas puys, quant lo
rey serraý víu lo mur caüt, penedí-sse de la cuvinensa,
que hac paor que no fos dessebut per
los crestians, e tramès missatge al rey d'Aragó
que pensàs de fer so que pogués, que si él lo
combatia, e éls se deffensarien.
E axí estegren aquel jorn e tota la nuyt; e
quant venc l'endemà
de la ciutat, e venc-se
rey assegurà-lo e donà-li a menyar e a boure e
tot ço que hac mester.
FÉU FER HUN CASTELL DE FUSTA
PER COMBATRE LA CIUTAT
En aquela saó lo rey fóu fer
molt gran e aut, e el chomte En Nuno
castel, dels
que agren desfeyts; e agren moltes escales molt
grans per muntar e
de cladisses e d'altres garnimens. E mentre
estaven axí, que
prop del val, los sarraÿns de la ciutat agren feyt
gin qui avia nom Arnaldàs, que era molt bo;
sí que li trencà la
que y feés hom tirar lo trebuquet de Marsela
tro que N'Arnaldàs fos adobat. E Sobr'assò
tota la gent anà al trebuquet, que
hon N'Arnaldàs estava, e trigaren-hi
que hanc no
eren molt grans, que no faïya mas ploure nuit
ne jorn; per què era gran pietat dels cavalers e
dels cavals, qui
tots garnits, nuyt e dia, a les gaytes e a les batayles.
E quant lo rey víu que
Marsela no y pudien amenar, fóu desfer lo trebuquet
e mès mans a trer; e trasc tant al trebuquet
dels serraÿns tro que
Ab tant N'Arnaldàs fo adobat, e dressaren-lo
e trasc als murs, e en la ciutat e là hon se vulien.
E puys, aprés d'assò, totes les géns de la host
comensaren
del chomte d'Ampúries, sí que per la cava del
chomte caegren bé
so fo la vespra de sent Andreu. E quant les géns
foren levades, lo matí de sent Andreu, e viuren
lo mur caüt, e preseren-se a les armes, e corregren
là hon lo mur era caüt e volgren-se
sí que la batayla fo aquí molt gran. E foren-se
entrats, sinó que
ab tot lo poder de la ciutat, e encara més que
serraÿns agren feyt, la nuyt,
qui era caüt, de péra e de cals, molt gros, de
brasses d'alt, e agren-hi feyts cadafalcs de fusta
e balestaries. E axí aquel jorn no pogren pendre
la vila.
FFÉU CAVAR LO MUR A LA PART DE PONENT
Ab tant lo bon chomte d'Ampúries fóu cavar
lo mur e la tor de ponent, e puis fóu-la estalonar
e el foc metre laÿns per los estalons a cremar.
E quant venc lo dissapte matí aprés de sent Andreu,
lo mur e la tor caec tot el val. E sobrassò
agren lur conseyl que
aparelats, ab lurs armes, d'entrar en la ciutat.
PER ENTRAR E PER PENDRE LA CIUTAT
DE MALLORQUES
Quant venc lo dimenge matí, anaren oyr les
misses, e conbregaren e feeren lur orde axí com
cels que eren molt volenterosos de pendre la ciutat
e no preaven res lur vida, sol que poguessen
servir a Déu. E puys dinaren-se axí com lur
venc a talent, e preseren lurs armes e, a caval
e a peu, anaren-se
entrar. Sí que la batayla fo aquí molt gran;
tant que entraren dedins tro a
molts d'altres aprés d'aquets. Mas lo poder dels
serraÿns era aquí tan gran que no ho pogueren
durar, e molt durament tornaren-los enderrer e
enderrocaren-los e
peyres, e lançes, e caus viva e fems pudrits.
E així estaven en molt gran cuyta. sí que hi muriren
tro a
bé
tro al vespre. E per ço cor lo portel hon avien a
entrar en la ciutat no avia mas
romàs que la ciutat no
Ab tant lo vespre fo vengut e anaren-se reposar,
que ben ho avien obs, que molt avien trebalat
aquel jorn. E
l'altra torra e estalonar, fó-y metre foc e caec el
val; e d'assò són-se molt alegrats.
Cant venc lo diluns matí abans de l'alba,
agren lur conseyl que
chomte d'Ampúries en aguayt, e que emblassen
la ciutat. E axí meseren-se en la cava cavalers
e sirvens, e pujaren e
serraÿns, qui
fugiren atràs. E els altres crestians, que venien
detràs, no
com mester fóra; e els serraÿns tornaren ves
aquela part gran poder e devalaren-los dels murs
molt malament, sí que
d'aquels qui y eren muntats. E axí la batayla se
departí, que aquel jorn no pogren res fer.
Cant venc lo dimarts, cascú pensà de fer so
que melor li parec per la ciutat a pendre. Los
uns fan trer los gins, e
murs, e
que la vouta del portal enderrocaren; e puys
meseren foc a les portes qui eren de ferre, sí
que totes cremaren e caegren el val. E axí la valent
gent trebalaven nuyt e jorn de pendre la
ciutat.
Quant assò fo feyt, en l'entrant de deembre
lo chomte En Nuno comensà a fer
devés sol ixent, e liurà-la a
que él ne pensàs; e cavaren tro a la barbacana,
e caegren bé
se
a cavar tro al mur major, e els sarraÿns,
qui ho conegren, feeren altra cava dedins
endret d'éls; sí que s'encontraren ensems e aquí
agren gran batayla, sí que
cava a desemparar. Mas lo peborde de Terragona
hac feita
mur major pus de
de la host se
que hi era del mur caüt.
Ab tant lo castel d'En Nuno fo fet e aparelat,
e el rey fóu manament a les géns que
tirar a la riba del val, d'aquela part hon lo mur
era caüt. Les géns vengren al castel e volgren-lo
tirar al val, mas les fangues eren sí grans que
no
E quant venc a cap de
se xerenà; e
Marcela, que deguessen tirar lo castel al val, e
éls empararen-se
pals, e per forssa d'àrguens tragueren-lo del
fanc. E quant l'en agren treit, cubriren-lo tot de
matalafs molt bé e puis lexaren-lo aquí estar tro
a la nuit; e quant venc a la nuit, tiraren-lo tro
al val. E els sarraÿns, quant viuren que aquel
castel avien los crestians menat al val, foren-ne
molt irats e dressaren-hi pedres e gins, sí que
tots los matalafs e tot ço que hi avien posat n'abateren
les pedres dels gins. E puys agueren
dels rets de les naus e cubriren-l'en, sí que les
péres dels gins no y pogren dan fer. E els balesters
estaven lasús, e els hòmens d'armes, e feeren
tant de dan e de mal a cels que e
que
estec negú.
Aprés d'assò pensaren del val a rasar e gitaren-hi
lenya, e fusta e tot ço que pogren trobar.
E els serraÿns feeren una cava dedins, sots
terra, que exia el val, e volgren metre foc a la
lenya e a la fusta que e
lo reg del aygua que passava per la host al
val, per lo foc a apagar. E quant los serraÿns ho
viuren, mortament e axí com a hòmens esperduts,
desempararen-ho e lexaren-ho estar.
DE LA YLLA DE MALLORQUES VENCH CONVIDAR
LO COMTE EN NUNO
Ab tant que assò fo feyt, les festes de Nadal
foren vengudes, e
nom Benahabet, venc en la host e cunvida lo
chomte En Nuno de totes festes, que menjàs ab
él en la vila de Polença, hon ho avia feyt aparelar;
sí que
muntà a caval, que se
e tots cels de la host saberen assò e sabé-lur
molt greu, mas no li ho gosaven dir. E
En Nuno dix al rey al cumiat a pendre:
— Sènyer En rey, gardats bé vostra host e
estats sàviament, que d'aquí a
tornat assí. —
Ab tant lo chomte d'Ampúries, qui no sabia
res d'aquest feit, sobrevenc al conseyl, e les gents
de la host dixeren al chomte com En Nuno se
partia de la host, per què n'eren fort despagats.
E
que si él se partia de la host, ne se
festa eh Polensa, él se n'yria a Casteyló; e pregà-lo
que per nuyla res no fos, que ara era la
vila prés del pendre, e si él se
esdevenir tal cosa hon tot lo feyt valria menys.
Quant lo chomte En Nuno entès que
d'Ampúries e totes les géns de la host eren despagats
del seu partir, romàs del anar e lexà lo
cunvit qu'En Benahabet li avia feit.
— Barons—
dix lo chomte En Nuno—, yo
no
Mas fassam-ho axí, del pendre de la ciutat, com
yo us diré: enprenam lo dia de la batayla que
entrem en la ciutat, o per murir o per viure, que
nul hom aquel jorn no se
juren tuit, e mayorment tots los capdals de la
host.
— Sènyer —
so dix lo chomte d'Empúries —,
molt avets ben dit. —
E tots los altres barons de la host ho tengren
per bo; e feeren venir lo missal, e
e puys tots los altres. E dixeren al rey que
él no y entraria tro que la ciutat fos presa; e el
rey dix que nuyl temps no
primer. E
atorgaren-li-ó.
Mas lo sagrament fo en aquesta forma feyt:
que éls juraren tots, grans e pocs, que totes les
senyeres dels capdals entrassen primeres e les
muntassen e
sos cavalers, que deguessen entrar primés en la
ciutat, e que
mils anar, que no
ésser morts o pessejats, ne gosàs tornar
atràs. E si negú muria, fos chomte, hó baró hó
altre hom, que hom lo lexàs estar aquí hon lo
colp agués pres, que per nuyl hom no
Ne nul hom qui fos nafrat no tornàs a les tendes,
mas que estiés aquí hon la nafra auria presa,
que
auciure los altres, que no planguessen lur mort,
mas que
negú veïya altre qui tornar-se
tendes ne enderrer, que per amic que li fos no
duptàs de ferir axí com
nuyl hom no degués pendre alberc ne hostal tro
que la ciutat fos presa. Encara, que nuyl hom
no degués tolre son loc ne son alberch a cel
qui
fos perjur e tengut per fals e per baare a Déu
e al rey.
Mas esters nuyl hom no sabia lo jorn de la
batayla sinó lo rey e sos conselers, per tal que
sarraÿns no se
fo feit,
són venguts aquí per servir Déu e per destruir
los enamics de Jesuchrist; e que regoneguen per
què àn presa la crou, que tot axí com Jesuchrist
murí volenters per éls, que cascú sia volenterós
de murir per Jesuchrist si mester li és; e que si
volen nuyl temps tornar en lurs terres, cové que
per la ciutat de Malorques passen, que axí és
feyt lo sagrament e ordonat; per què cascú sia
aparelat al jorn de la batala, en guisa que l'arma
e el cors sia garnit de bones obres, e que no
tema de murir per Jesuchrist.
Quant agren oït lo sermó, foren molt alegres
e pagats, e cascuns anaren-se
puys d'aquí avant aparelaren-se al mils que pogren,
en tal guisa que, quant seria lo jorn de la
batayla, no
DE ARAGÓ FÉU UN CAVALLER NOVELL
QUE AVIA NOM EN CARRÒS
Ab tant lo sant jorn de Nadal fo vengut, el
rey oí la missa ab tots los barons, e l'altra gent
atressí; e conbregaren. E el rey fóu
novel qui avia nom Karòs e fo fil del chomte
alamayn; e fóu-li molt gran honor per ço cor él
era molt prous e valent. E axí passaren aquel
jorn alegrament e en pau, que anc no y hac donat
colp ne pres.
Quant venc l'endemà, que fo lo jorn de sent
Steve, anaren cavar al mur, sí que
bé
que y avia. Puys feeren altra cava qui anà tro al
mur major, sí que sots los fonamens del mur
cavaren bé
meseren-hi lenya ab foc per ço que caegués. Mas
quant tot fo cremat e la gent esperaven que
caegués, e aquela saó no caec; per què tuit ne
foren despagats.
Ab tant lo vespre fo vengut, e tuit anaren-se
a lurs tendes reposar. E mentre que cascuns s'estaven
axí, el mur caec per sí metex e anà-sse
e
là hon devien entrar, malgrat dels serraÿns. Mas
los serraÿns avien feyt
era caüt, e els crestians avien-lo desots cavat,
que
enderrocar per tal que
altre e que
de la batayla seria, no calria mas enpènyer, que
sempre cauria. E tot axí com ho agren ordonat,
fo feyt.
ARAGÓ PRÈS LA CIUTAT DE MALLORQUES, E FFO
EN L'ANY DE NOSTRE SENYOR
LO DARER DIA DE DEHEMBRE
Assò fo en l'an de la Encarnació tenén
vespra d'Aninou, e fo lo temps bel e clar. E
d'Aragó fóu saber a tuit per la host que
d'entrar en la ciutat. E tuit anaren oyr
les misses, e confessaren e conbregaren; e puis
anaren-se dinar de plors, e de làgrimes e d'altres
menjars, e perdonaren-se los uns als altres.
E preseren lurs armes e quant foren tuyt armats,
a caval e a peu, anaren-se
devien entrar.
Ab aytant
desrengar ab
els murs, e
e derocaren los sarraÿns qui eren en
aquí posaren lo penó. E puys senyaren ab les
espaes a la host que pensassen d'entrar, e cridaren:
— Via dins! via dins! que tot és nostre! —
.
D'on los crestians foren molt alegres. E aprés
d'aquests entraren-se
aparelats, e puys tota la cavaleria comensà d'entrar.
Mas lo primer cavaler qui entrà avia nom
Martí Pèriç, e altre aprés En Bernat de Gurp e
el ters En Feran Pèriz de Pina; e puys aprés
entraren tots los altres, al pus tost que pogren.
E quant foren tots entrats, ajustaren-se en
loch, e puys anaren a avant e feriren en la gran
pressa dels serraÿns que s'eren ajustats en aquela
carrera, sí que
E axí anaren a avant, talan e aucient serraÿns,
tro al castel del rey que hom apela l'Almudayna,
e tota l'altra gent anaren per la ciutat a amunt e
aval aucient sarraÿns, sí que tot aquel jorn no
feeren àls. E cels qui s'eren reculits e
Jueus, reteren-se al rey per fer ses volentats.
En aquest mig estant, hòmens de Tortosa trobaren
lo rey serraý en
rey. E el rey liurà-lo al chomte En Nuno, qui
se
coes, e entre les altres dixeren-li que lur feés
liurar lo castel de l'Almudayna; e él sempre tramès
missatge, e aytantost fo retut. Puys dixeren
que feés venir los catyus crestians; e él fóu-los
venir, e foren
rey, agenolaren-se a él e besaren-li les mans.
E el rey e cels que ab él eren ploraren-se de pietat
dels catius que ta mal avien sofert.
Ab tant lo vespre fo vengut, e tuyt foren albergats
en la ciutat; e els catius anaren-se
ab lurs amics e foren mantinent desterrats.
E reposaren-se aquela nuyt; e era
que molt avien aquel jorn trebalat. Mas anc al
entrar ne al pendre de la ciutat no y muriren
mas
E quant venc l'endemà matí, que foren levats,
anaren oyr les misses e puys tornaren dinar; e
quant foren dinats, cascuns anaren per la ciutat,
gardan e badan tot aquel jorn. E viuren tants
sarraÿns morts per cases, e per carreres, e per
orts e per cortals, que gran feredat era lo veer.
E axí passaren aquel jorn; e quant venc l'endemà,
agren lur conseyl que si
no gitaven de la ciutat ans que pudissen, que
nuyl hom no y puria durar, ans aurien a desemparar
la ciutat. Sobre assò l'arcabisbe e els bisbes
donaren
sarraý mort gitàs fora de la ciutat. E axí les géns
volenters, per amor del perdó, ab cavals, e ab
muls e ab rucins, rossegan, gitaren tots los morts
fora de la ciutat. E puys agren molta lenya e
cremaren-los; e foren
hi murriren, e
vius e foren catius.
E puys reposaren-se belament e en pau, axí
com cels qui ho avien ben obs, que molt de temps
avien trebalat.
El rey partí la terra per cavaleries, e als hòmens
de peu atressí; e donà-la-lur francha e quítia,
sens dret ne usatge que no fossen tenguts de
donar a nuyl hom. Encara, que tot hom hi fos
franch, anant e vinent, crestià, e jueu e sarraý,
de tot ço que aportàs ne
tengut de negun dret a donar. E axí la ciutat de
Malorches se poblà de christians, e tota la yla.
E puys lo rey, ab de sos barons, tornà-sse
Catalunya e pensà d'altres afers, segons que en
aquest libre trobarets e oyrets.
ARAGÓ SE PARTÍ DE MALLORQUES E TORNÀ-SSE
EN CATALUNYA
Quant lo rey En Jacme fo vengut de Malorches
en Cataluya, e la dona sa muler, hon hom
l'avia partit per parentesc, fo morta (de la qual
hac
tota ça terra quant anà conquere la ciutat de Malorches),
puys près altra muler, la fila del rey
d'Ungria, qui hac nom dona Violan; e fo regina
d'Aragó, e fo molt bela dona, e bona e agradable
a Déu e a son poble. E d'aquela dona hac
fils e
qui fo rey d'Aragó e de Sicília; e l'enfant En
Jacme, qui fo rey de Malorques e de les yles entorn
d'aquela, e chomte de Rosseló e senyor de
Montpesler; e En Xanxo, qui fo lo menor, fo
archabisbe de Tolèdol; e la
de Castela, muler del rey N'Anfós; e l'altra
germana fo muler d'En Manuel, germà del rey
de Castela; e l'altra fo reyna de França, muler
del rey Felip; e l'altra fila avia nom dona Maria,
murí sens marit e era molt bela dona, e gran, e
agradable a tota gent e de molt bona vida e
honesta.
ARAGÓ PRÈS LA CIUTAT DE VALÈNCIA AB TOT LO
REGNE. E FFO A
EN LO ANY
Quant venc a cap
Jacme hac conquesta la ciutat de Malorques ab
tota la yla, a él venc en cor que conquesés la
ciutat de València ab tot lo regisme, per ço car
marchava ab Cataluya e ab Aragó, e els sarraÿns
d'aquela regió faÿen molt gran dan en la
terra d'Aragó e de Cataluya. E el rey tramès En
Bernat Guilem d'Entença e En Guilem d'Aguiló
ab
Hespital tro a
a peu, e a
establiment a
de la Cebola e ara és apelat lo Puyg de Sancta
Maria. E quant foren en aquel puyg, éls s'atendaren,
e
per tal que
sobrar ne fer dampnatge, e que éls poguessen
fer tots jorns dan als sarraÿns e córrer sobre
éls.
Mentre que éls estaven aquí, la novela anà al
rey de València e per tota la encontrada tro a
Múrcia, que cavalers crestians e géns del rey
d'Aragó s'eren venguts atendar en aquel pug per
fer mal e dan als sarraÿns e a tota la terra. Sobre
assò lo rey de València hac son conseyl ab sa
gent, qual conseyl pendrà d'aquel feyt que a gran
minva e a gran desonor li tornava, con tan prop
s'eren posats los crestians de la ciutat, ne com
axí eren entrats en ça terra. E tramès missatges
e letres per tota la terra tro a Múrcia, que
crestians eren venguts en aquel loc per fer dan
a paganisme; e manà que tuyt fossen a València
a dia cert ab lurs armes, a caval e a peu.
Mentre que totes les géns del regne de València
e de Múrcia foren ajustades a València
per anar a aquel puig hon los crestians estaven
en establida, esdevenc-se que aquela nuyt s'exí
e anà-sse
fo aquí ans de mija nuit. E quant fo aquí, prop de
la barbacana, les gaytes lo sentiren, e anaren per
él e preseren-lo; e demanaren quyn hom era, e él
dix que era crestià qui era escapat de la presó de
València. E aquels menaren-lo denant En Bernat
Guilem d'Entensa e denant En Guilem d'Aguiló;
e éls demanaren-li quines noveles sabia.
— Senyors —
dix él —, jo us diré quals. Lo
rey de València ha feyts ajustar tots los sarraÿns
del regne de Múrcia e del regne de València,
a caval e a peu, e són sens nombre a València;
e al matí seran tots assí, que us cuyden pendre
menys de contrast. —
Quant los cavalers e les géns qui eren en la
establida oÿren assò, ajustaren-se tots e tengren
conseyl. Sobr'assò En Bernat Guilem d'Entesa
parlà, e dix que cascú que dixés so que milor
fos, a profit d'éls e a honor del rey; sí que-n hi
hac alcuns que dixeren que seria bo que desemparassen
lo puyg e que se
dix En Guilem d'Aguiló:
— Senyós —
dix él —: nós som assí venguts
a honor de Déu e de nostra dona sancta Maria,
per tal que
sacrifici hic sia feyt, e aquesta gent menyscresent
sia destruïda e confusa e lurs baffumeries, e nós,
qui som poca gent, hic salvem nostres armes.
Però nós serem més que éls, que Déus serà ab
nós, e axí sobrar-los ém; e cascú estia ab bon
cor e ab ferm, que anc la senyera d'Aragó no
tornà atràs, e ja aquesta no farà, que molt més
val murir a honor que viure a desonor. Que si
murim, les ànimes nostres iran a Déu; e si vivim
a desonor, la ànima e
Aprés parlà En Bernat Guilem d'Entença,
e dix:
— Senyors: ço que En Guilem d'Aguiló vos
ha dit són paraules de gran veritat, e de gran
sen e de gran noblea, e cascú dou-les metre en
son cor. Ben és ver que nós som assí poca compaya
de cavalers e de servens, mas ajam bona
fe en Déu, per qui nós som assí, e Él serà ab
nós. E aparelem-nos al mils que puscam, e ordonem
nostra batayla, que éls són grans géns sens
nombre, e vendran felonament e desordonada, e
cuydar-nos àn tenir sempre en lurs mans. E nós
farem axí: nós avem assí
de ferre, bons; esters ha-hic, entre muls e russins,
ben
e aquels qui no han trepes ne sobre
los cobertors e els lansols e fassen-ne cubertes
als muls e als rucins; e fassam aytants hòmens
a caval com puscam, e ajam los penons e
les seyeres d'aqueles
la vianda. E quant vendrà al matí, yo exiré
ab
la bastida, e ferré en la host dels sarraÿns de la
una part, ves la mar, de migjorn; e tota l'altra
gent a caval, ab En Guilem d'Aguiló, e ab lo
Temple, e ab l'Espital e
senyeres e ab
estats detràs lo puyg. E quant vourets que nós
serem en major cuyta ab éls, vosaltres exits de
la altra part del puyg ab les senyeres esteses, e
fets con mayor mostra puscats, e ab gran brugit
ferits en l'altra part de la host. E els sarraÿns
que assò vouran, cuydar-s'àn que siam major
gent o que sia
e comensaran a fugir; e nós pensarem
del encalsar e del ferir sobre éls. —
Tot enaxí com ó agren dit fo ordonat, que cascú
se
aquels qui no avien cubertes de caval ne trepes,
feeren tota la nuyt cubertes de cobertors e de
vànoves, e trepes de lansols, e senyeres; e trameseren
missatge als hòmens d'aqueles
que
en terra a éls e que aportassen totes les
senyeres e els penons de les galeres, e ab les
trombes e ab lurs armes que montassen e
Quant venc al matí, tuit confessaren e conbregaren,
e puys dinaren-se axí com a cascú venc
a talent. E puys aparelaren-se e establiren lurs
batales; enaxí qu'En Bernat Guilem d'Entença
devalà del puyg, ab
sirvens, de la banda de migjorn, ves la mar. E els
sarraÿns foren venguts e foren al peu del puyg a
caval e a peu, tants que
n'eren cubertes, que gran feredat era del veer;
e tengren los crestians, qui e
lurs, mils que si
presó.
En Bernat Guilem d'Entença, ab los
e ab los
molt ardidament, sí que
morts de colps de lanses. E els sarraÿns se
defeseren molt fort ab lanses e ab balestes, e cuydaren-se
que tots cels qui eren e
aquí; e quant éls guardaren devés tresmuntana
en
lo romanent dels cavalers e dels sirvents qui
eren e
ab l'estendart major reyal estès. E foren entre
hòmens a caval e en muls e en rucins cuberts de
lançols e de cobertors, tro a
a peu; e hac-hi
van ferir en la host dels sarraÿns de la banda de
tresmuntana, sí que
e comensaren a fugir, en tal guysa que los
uns quaïyen morts sobre
encalsaren-los bé
e agren-ne tans morts, que lurs cavals eren
lassats e hujats, qui no pudien anar sinó sobre
hòmens morts. E hac-n'í ben
senes colp, qui
murien de paor.
Quant los crestians los agren encalsats tro a
miga legua prop la ciutat de València, éls foren
molt lassats e hujats, e tornaren-se
hon era lur establida, ab gran guany e, ab gran
presa de cavals, e de muls, e de rucins e d'armes,
e no agren perduts mas
e
e feeren grans gràcies a Déu de tan gran honor
que feyta lur avia, que a
serraÿns.
Quant los sarraÿns qui foren escapats vius de
la batala se foren reculits en la ciutat de València,
e comtaren les noveles com lur era esdevengut
e que tota la major partida de lur host és
perduda, foren molt desconfortats e agren molt
gran paor; sí que
Jayent, féu tancar a péra e a caus tots los portals
de la ciutat, sinó
exissen.
Les noveles anaren al rey d'Aragó que
e la companya qui eren en la establida del
Puyg de València, avien feyta tan gran esvaïda
e tan gran venseó de serraÿns, sí que
alegre; e ésser que ó dech, e tots cels qui ho
oÿren. E mantinent aparelà-sse ab molt gran
host e anà assetjar la ciutat de València. E aquí
pararen lurs tendes, e dressaren lurs trabuquets
e conbateren la ciutat molt fort tots jorns.
Puys aprés tramès lo rey a totes les viles e les
ciutats de son regne que venguessen totes les
hosts, per ço cor los sarraÿns eren molts grans
géns e avien molt forts terra e ben encastelada
de molts forts castels, que sol en lo regisme de
València ha
nuyl hom, sol que ajen què menyar. Quant los
rics hòmens de les ciutats agren haüt lo missatge
del rey, aytantost aparelaren-se, a caval e a
peu, ab lurs tendes, e ab vianda, e ab civada, e
ab ço que agren mester. Anaren tant ves Espanya,
tro que vengren a la ciutat de València,
e aquí éls s'atendaren, cascú là hon li plac, prop
de la ciutat. Mas la host de Barcelona venc per
mar e per terra, molt honradament e molt ben
aparelats, ab lenys e ab galeres armades, cargades
de viandes e d'arnès, e assetià-sse molt prop
de la ciutat.
En la ciutat avia molts cavalers sarraÿns, e
molts balesters e d'altres hòmens d'armes; e cascun
jorn exien defors per fer mescles e torneys
ab aquels de la host, e aquels de la host anaven-los
requerir tro al mur e tro als portals e metien-los-en
per puntes de lances, e aquí romanien e
caïen molt serraý mort de colp de lances e d'espaes;
e aquest deport tenin
lo jorn. D'altra part anaven hòmens a peu e a
caval per la terra, e fayen cavalcades e amenaven
grans presses de serraÿns, e de bestiar e d'arnès.
D'altra part los trebuquets que tiraven nuit e
jorn en la ciutat.
E axí lo bon rey En Jacme estec tant aquí ab
ses hosts, tro que la ciutat fo molt destreta per
fam. E feeren pati ab lo rey que
sauvs e segurs, ab aytanta roba con cascú puria
portar; e que aguessen espeegada la vila a
jorns; e que
e a
anar. E qui hac moneda ne volc comprar molts
bels matalafs de cendat, ne d'altres draps, ne bels
cobertors, ne molt bel drap de ceda e d'aur, ne
molt bel arnès, ben pudia gasayar la meytat hó
les dues parts. E quant venc al ters jorn, els
sarraÿns desempararen la ciutat e anaren los uns
per terra e los altres per mar en les naus e els
lenys que noliejaren, de Barcelona e d'altres locs.
Quant los peons e els almugàvers saberen que
serraÿns se
Granada, passaren en les partides de Bilena e
foren als passes; e aquí cativaren-ne molts e
n'auceïren, e lur tolgren gran arnès e gran tresor.
Lo noble rey En Jacme entrà en la ciutat ab
totes ses hosts. E quant fo albergat en la ciutat
lo rey e la hac molt bé establida, mès mans a cavalcar
ab cavalers e ab sirvens, e conbateren
castels e viles e preseren fortalees e castels de
roca tro en la val d'Alfandec de Mariyén, e tro
en la val d'Alcoy e tro en la val d'Albayda.
E conbateren la vila de Muntesa, e reteren-se a
él e lexà
Puys anà asetgar Exàtiva,
no
en
no y pot hom muntar sinó per
gardarien
clos de forts murs é de forts tórrens; e era molt
bé establit de cavalers, e de cirvens e de moltes
armes. E avien què menyar
font e
cavals, mentre obs n'àn.
Quant lo rey En Jacme hac estat e
castel gran temps e víu que no y pudia aver
poder, que
com a hom savi, que per forsa no y pudia res
acabar, mas en blandén e ab maestria, e tramès
missatge al castel, que volia parlar ab lo senyor
del castel. So és saber que e
qui eren germans, e tenia la
rey tramès missatge al
senyor del castel mayor; e venc ab lo rey parlar
en la host, e parec bé que fos honrat hom, que
él venc en
obrat ab fula d'aur de son seyal, el fre e les
regnes de seda ab platons d'argent, ab obra entalada
ab péres e ab perles encastades; e fo vestit
d'escarlata ab fresadures d'aur, e no aportà
negunes armes mas
coyl, molt richa ab ric garniment. E amenà ab sí
balestes, qui no dupten nuyl hom d'armes. E
quant fo denant lo rey, descavalcà e donà dels
jonols en terra, e besà-li la mà e saludà-lo.
— Amic —
dix lo rei —, ben siats vós vengut.
Ben és ver que yo us hé tramès missatge que
vengéssets ab mi parlar. Vós sabets que yo é
presa la ciutat de València e la major forsa dels
castels e de les viles d'aquest regne; e vós tenits
aquest castel e conexets que longament no us podets
tenir a mi. Mas per ço cor yo us tenc per
gentil hom e hé hoÿt gran bén dir de vós, no vulria
que de tot fóssets exilat d'aquesta regió.
Yo us donaré a vostra volentat, a vós e als vostres,
la vila de Muntesa, tan solament que tingats
mi per senyor e que
vós, tenits d'Exàtiva, e donar-vos hé per messions
— Sèyer —
dix lo sarraý, qui era seyor de
castels—, donats-me acort d'un dia, e aprés
yo us respondré. —
Ab tant lo sarraý se
son acort aquela nuyt, e l'endemà tornà al rey
e atorgà so que
cartes e lurs cuvinens. Et puys hac, la nuit, servens
e cavalers crestians, e lirà
e quant venc lo matí, les seyeres reyals foren
per les torres e per los murs del castel.
E quant cels del altre castel ho viuren, tengren-se
per morts; e els crestians del castel major dixeren-lur
que
tenir, e éls dixeren que
del rey. E
la terra metexa el pla. E axí lo rey hac lo castel
de Xàtiva, e la vila, qui és molt bona e gran,
e tota la encontrada.
E près la vila d'Algesira, qui és en
dues aygües nevals, que no y pot hom entrar
sinó per pont. E près Buriana e Culera, e près
Gandia e la vila de Dènia, qui era molt gran e
fort, e moltes d'altres viles e castels del regne de
València.
COM EN AQUELLA SAHÓ SE LEVÀ
LO QUAL APPELLAVA HOM REY ALBOCHOR
E en aquela saó levà-sse
terra qui era pastor e era negre, molt valent
hom. E ajustà-se ab servens e ab hòmens d'armes
sarraÿns; e apelava
E mès mans a córrer là hon los crestians estaven,
en les viles e en los altres locs, e feÿa gran
mal e gran dan a crestians e màgerment a la
vila d'Algesira. E aquest sarraý tenia de forts
castels en les muntayes d'Alcoy e d'Albayda,
e havia molts hòmens a cavayl e a peu. E axí lo
rey no se
lo mal que feÿa, que molts crestians avia
morts e cativats.
Esdevenc-se que aquel rey Albocor sumià
nuit que entrava ab gran gent e ab gran brugit
en la vila d'Algisira. E quant venc l'endemà, él
s'aparelà ab sa gent, que
que anàs córrer e asaltar a Algisira, e que si li
exien la gent fora del pont, que per forsa que
s'entràs ab éls. E fo ventura que
agren sabuda d'aquest fet, e agren cavalers
e sirvens, e ans del jorn meseren-se en
aguayt luy de la vila. E els hòmens de la vila
gitaren lur bestiar defora, e feeren simbel per
tal que
axí com se sulien fer; e estaven bé aparelats ab
lurs armes, que quant aquels dels aguayts donassen
salt, que éls atressí exissen defors.
Tot enaxí com s'ó agren pensat fo fet, que
rey Albacor venc ab gran res de cavalers e de
servens, e cuydava
exissen e que él se
E quant él fo al cap del pont vengut, aquels qui
eren en l'aguayt exiren, e vengren-lur a encontra,
e cels de la vila exiren defors, e axí tengren-lo
el mig. E axí, talan e firén, alcieren-ne
molts, e retengren lo rey Albacor ab molts d'altres,
e meseren-lo en la vila ab molt gran alegre;
que hanc nuyl temps no agren tant d'alegre ne
de goyg, per ço con pochs n'í avia a qui no agués
mort son fil, hó son germà, hó so marit hó son
parent. E per ço feeren-ne la major justeÿa del
món, que en cascun loc del regne de València lo
tramès hom e en cascun loc li feïya hom justeïya
aytal con lur pleïya, tant tro que fo mort. Puys
feeren-lo tirar per tota la terra a rucins.
Ara lexarem a parlar huymés d'aquest, e parlarem
d'un sarraý qui hac nom Alahazarch, qui
aprés del rey Albacor se levà en la terra. E s'alsà
bé ab
e fóu gran mal e gran dan en la terra, per ço cor
en la terra avia molts sarraýs. Sí que
anà per la terra ab ses osts e garregà-lo
tant de temps que no pòc plus durar en la terra;
e exí-sse
que tenia. E el rey establí tots los castels de
cavalers crestians e de servens, mas tots los
plans e els vayls tenien sarraýs paliers, qui lauraven
les terres e donaven son dret al rey.
Ara lexarem a parlar del regne de València e
de les conquestes, e parlarem de la guerra qui
fo entre
que era son genre.
REY DE ARAGÓ E LO REY DE CASTELLA,
SON GENDRE
Quant venc a cap d'un gran temps que
d'Aragó hac çonquest lo regne de València e
l'ac poblat de crestians, so és a saber la ciutat e
les viles, e hac establits los castels e liurats a cavalers,
qui eren castelans, que
los sarraÿns hac lexats estar e
muntayes e en les vals, qui lauraven la terra e
donaven dret al seyor rey de ço que lauraven),
esdevenc-se que aquela saó avia
qui avia nom Tibaut e avia
petits de ça muler; e fo molt malaut, e fó son
testament e lexà tota la terra a sos filets, mas
lexà per tudor e per governador dels infans e de
la terra lo rey En Jacme d'Aragó, tro que
fossen de edat que pogessen e sabessen governar
lur terra. E quant hac ordonades totes
les sues coses, passà d'aquest segle.
E quan fo mort, levà
N'Amfós, ab gran res de cavalers e d'òmens a
peu, e volc entrar en Navarra per tal que la
terra els infans fils del rey Tibaut fossen a son
comendament, e sos hòmens. Mas aytantost lo
rey d'Aragó, que assò hac sabut, ajustà ses hosts
e anà-sse
e a l'entrant de Navarra e de Castela; e
tramès misatge a totes les géns de Navarra que
ç'aparelassen de gardar lur terra, e defendre al
rey de Castela, que vulia entrar en la terra
sens raó.
Quant lo rey d'Aragó hac assò endressat, tramès
misatges al rey de Castela, que él lo pregava,
com a bon fil e cel que él amava molt, que
no s'entramesés del fet de Navarra ne y volgés
entrar; que ben sabia que la terra e els enfans
eren romàs en son poder. Per què li tornaria a
gran desonor si no la defenia a tot hom qui entrar-hi
volgués.
Quan lo rey de Castela hac entès so que
misatges li agren dit, fo molt feló e tramès a dir
al rey d'Aragó que la defensàs con mils pogés,
que él hi entraria malgrat de tots aquels qui li ó
volgesen vedar.
Quant lo rey d'Aragó hac entès so que
de Castela li hac tramès a dir, fo molt irat e tramès
per tota ça terra a tots los cavalers e a les
géns de ciutats e de viles que vengessen ab lurs
armes al pus tost que poguessen; sí que en poc
de temps foren justats là hon lo rey era. E el
rey de Castela venc ab totes çes géns a mija legua
prop de les osts del rey d'Aragó, sí que
rey d'Aragó hac en cor que
fos cosa que avia meys de gent la meytat que
rey de Castela, mas avia tan bona cavaleria e
tan bona gent d'armes de Catalunya e d'Aragó,
que si fossen més
semblant que tots los degués desbaratar e gitar
de camp. Mas los bisbes, e els prelats e els hòmens
d'orda anaven de la
posa e vedaven aytant com pudien que la
batala no
E entre
e cert e era de Cataluya, e avia nom En Bernat
Vidal de Bosoldó e anava ab lo rey de Castela.
E aquel anava-sse
— Sèyer, què volets fer? Lo rey de Castela és
vostre genre e vostre fil, e ha molts infans de
vostra fila qui són vostres néts, e és honrat rey
e és ab moltes géns. E si us combatets ab él, per
bé que us en prena, sí y pendrets vós maor don
que él, que aurets perduda vostra fila e vostres
néts. —
E puys anà-sse
que molt ho feÿa mal, con se vulia combatre ab
lo rey d'Aragó, qui era axí com son pare; que
en negun tal no li pudia bé esdevenir, que
d'Aragó feïya a gran dret so que feïya, e él a
gran tort. Encara, que en la host del rey d'Aragó
avia tan gran larguea de pa, de vi, e de carn
e de civada, que quax per nient ho avien, e en
la host del rey de Castela avia tan gran carestia
de totes coses, que les géns e les bèsties murien
de fam.
E axí aquest ric hom, En Bernat Vidal, trebalà
tant e parlà ab amdosos los regs, que quant
venc
dels reys venc, si altre a cavayl, en la mijania
d'amdues les hosts, e aquí éls s'encontraren, e
abrassaren-se, e besaren-se en la boca, e ploraren
amdós molt fort e demanaren-se perdó la
al altre; e el rey de Castela humilià
molt fort, e pregà-lo que
ça tenda e que menyàs ab él e vouria la reyna,
ça fila, e sos néts. E el rei d'Aragó atorgà-li-ó e
anà-sse
Quant les géns saberen assò, d'amdues les
hosts, que amdós los reys s'eren posats, nuyl
hom no
agren. E puys cascú dels reys tornà-sse
terra ab ses hosts, e foren amichs axí com ja
eren dabans. E el regne de Navarra romàs en
poder del rey d'Aragó tro que
rey Tibaut, foren tan creguts que per éls meteys
saberen governar lur terra; mas lo major fo levat
rey e seyor de la terra, e el menor hac ça
partida, segons que
qui fo rey hac muler mas no hac infans, e passà
a Tunis ab lo rey de França, e de Tunis vengren
a Tràpena en Sicília; e aquí lo rey de Navarra
murí. E lo frare fo levat rey e près per muler
la sor del rey de França, Phelip.
DE ARAGÓ PRÈS PER MULLER LA FILLA
DEL REY MANFRÉ DE SECÍLIA
Diu lo comde que quant lo noble enfant Pere,
fil del rey En Jacme d'Aragó, fo d'edat de muler
a pendre, que avia
nom rey Manfré e fo fil del emperador Frederich
d'Alamaya. Aquest rey Metfré tenia la major
cort e la pus honrada de negun rey que el
món fos, e era molt savi, e prous, e molt bel home
e agradable. Aquest rey Metfré avia
la primera muler qui avia tro a
parlar al noble enfant En Pere d'Aragó que la
presés per muler; e él, ab consel de son pare
lo noble rey En Jacme d'Aragó, tremès sos misatges
al rey Metfré ab
foren la
del noble enfant En Pere, e l'altre En Guilem de
Torreyes, cavalers honrats; e vengren a la ciutat
de Nàpols e aquí parlaren ab lo rey Matfré. E el
rey Metfré fóu-lur gran honor e tenc-se molt per
pagat de la misatgeria que éls li aportaren.
Lo rey Metfré, quant venc a Nàpols, no albergà
pas dins la ciutat, ans s'atendà defora, prop
de la ciutat, riba mar, e cunvidà los missatges,
aquel jorn e menjaren ab él tot aquel jorn ab
tota lur compaya molt honradament, e foren
servits a gran honor, axí con missatges qui eren
de gran valor e d'onrat seyor. La cort fo gran
e plenera, e
e a juglars. Quant la cort fo tenguda, los
missatges dixeren al rey Metfré:
— Sèyer, nós avem assí estat ab vós e, la vostra
mercè, avets-nos molt gint aculits e honrats,
e avem-vos dit so que nostre seyor, l'enfant En
Pere d'Aragó, nos menà, e vós, sèyer, avets-nos-ho
atorgat. Pregam-vos que
vostra fila, e nós menar-la ém a nostre seyor,
l'enfant En Pere.
—Seyor —
dix lo rey —, assò no és cosa que
axí tost se puscha fer; per què yo us prec que us
ho esperets tro al Pascor e aparelaré galeres e
naus ab què vaya molt honradament, axí com
pertay a la nostra altea.
—Sèyer —
dixeren los misatges —, axí sia
con a vós plàcia. —
E sobre sso estegren aquí tant, tro que venc lo
Pascor. E
la donzela a
Bonifay e a
en les galeres, e partiren de Principat e vengren
a Monpesler, e aquí fo lo rey En Jacme d'Aragó
ab gran cavaleria, e
En Jacme, e lur germana dona Maria, qui era
donzela e qui era
món. Les corts foren molts grans e riches, e
noble infant En Pere près la fila del rey Metfré
per muler a l'esgleya major de Monpesler, nostra
dona Sancta Maria de les Taules. E puys
lo rey En Jacme d'Aragó anà tro a Munferran,
e aquí hac vistes ab lo rey de Franza e refermà
les noces de ça fila, qui ja era en França, que
puys fo regina ab Felip, lo fil major del rey Loýs
de Franza. El comte Bonifay tornà-sse
galeres al rey Mentfré molt alegrament, e la
dona muler del noble enfant En Pere anà-sse
en Cataluya.
AL COMTE CARLES DEL REGNE DE CECÍLIA
Esdevenc-se que en aquela saó avia
en Roma qui era gran amic del comte Carles,
qui era comte d'Angou e de Proença e era
frare del rey de França, aquel qui murí a Tunis.
E depòs lo rey Matfré de son regne e donà-lo
al comte Karles, e fóu-lo senador de Roma; e
comte Carles près aquest do, a gran dan de tota
crestiantat.
APARELLÀ DE ANAR CONTRA LA TERRA
DEL REY MANFRÉ
Lo comte Carles s'aparelà en Proença e ajustà
grans géns per anar contra la terra del rey
Matfré; e él no era gens ben aparelat de tresor
axí com mester li era, mas que manlevava e baratava
so que pudia.
PRESTÀ GRAN TRESOR AL COMTE CARLES
En aquela saó N'Anric de Castela, fil del rei
En Ferrando de Castela, era en Tunis, que son
frare lo rey N'Amfós de Castela l'avia gitat de
ça terra; e prenia soldada del rey de Tunis e
feïya-li gran honor. Sí que N'Anric de Castela
hi avia justat molt gran tresor e avia
Jènova. E
Tunis, per ço cor era son cusí germà, que li
prestàs aquel tresor, qui era en Gènova, seu, per
ço cor l'avia gran mester; e N'Anrich dix-li que
ben li plaïya que ço que él agués que ho presés
a sa honor e a son serviy.
Sobr'assò lo missatge se
e aportà carta a aquels qui tenien aquel tresor
en Jènova, que
aytantost li fo deliurat. E ab aquel tresor soldejà
cavalers e fóu la messió; e anà-sse
cavalers per terra e él per mar en galeres. Sí que
quant fo a la fou de Roma, exí en terra ab molt
gran ventura, que era molt gran vent e molta
mar.
SA OST SE
Quant fo a Roma aparelà-sse ab sa cavaleria,
e anà-sse
e vengren al pont de Xiprà, qui és a l'entrant
de Terra de Lavor. E quant foren aquí ajustats,
foren bé
e flamencs, e romans e campanès.
CONSELL AB SOS BARONS
Lo rey Matfré sabé noveles que
venia sobre sa terra, e tramès misatges als
comtes e als barons de ça terra. E quant foren
venguts, demanà
— Barons —
dix lo rey—, lo comte Carles
vén sobre ma terra, e vostra que és, que axí bona
part hi avets con yo; per què vulria, si vosaltres
m'ó conselats, que establíssem lo pont de Xiprà
e les altres entrades, de cavalers e de sirvens, per
tal que no poguessen entrar en nostra terra los
nostres enamichs, ne fer negun dampnatge; e que
cascú de vosaltres s'aparelàs ab tot çon poder al
pus tost que puscats e fóssem tuit justats breument
per anar contra los nostres enamichs e deffensar
nostra terra. —
Respòs lo comte Galvay e dix:
— Sèyer, so que vós avets dit és molt bo: que
tuit nos aparalem e que siam ensems justats per
anar contra nostres enamichs. Mas gran volpelatge
seria e gran minva si nós vedàvem l'entrar
al comte Carles en nostra terra, e semblaria que
nós no aguéssem poder de combatre ab él. —
Cascuns dels altres barons qui ja avien parlada
la tressió, donaren aquel consey e dixeren
que més valia que
demanat per lo rey ab quals cavalers vendria, e
cascú fóu sa resposta molt gran e bela; e quant
venc als obs, que foren justats, non hi hac negú
lo ters d'aquels que avia dits, ans ne faliren dels
comtes e dels barons, qui s'escusaven per falses
escusations, axí com cels qui avien en cor de
trair lur senyor e de liurar a murir.
COMTE CARLES ESTAVEN CASCUNS APARELLATS
PER FFE LA BATALLA
Quant venc
e entrat e
armats de totes armes e éls e lurs cavayls aparelats
de combatre, el rey Matfré fo aparelat ab
sa cavaleria assats prop de la host dels franceses
e foren
e soldaders. E
e
comte Bertholomeu en la segona, e
en la quarta escala, e
la reregarda.
SECÍLIA FO VENÇUT E DESBARATAT
PER LO COMTE CARLES
Sobr'assò les hosts s'ajustaren d'amdues les
parts, e
ferir en la primera escala dels picarts, e rompé-la
e la desbaratà tro a la segona escala dels
proensals; e puys aprés ferí lo comte Bertholomeu
molt ardidament e fera, sý que y hac molt
cavaler abatut de son caval, e morts e nafrats de
la una part e de l'altra. Mentre la batala era
molt forts, lo comte Galvay e
detràs en la rereguarda comensaren-s'a derrengar
e a fugir. Quant lo rey Matfré víu que
cavalers li fugien e que de tot en tot era traÿt,
puyí son caval dels esperons, tot armat que era,
e mès-se l'escut denant e la lança, e anà ferir en
la pressa dels francescs e dix que més amava
murir rey que viure deseretat. E axí lo rey Matfré
murí aquí ab la major partida de ça gent, per
ço cor los traÿdors li faliren, que puxes n'agren
mal guaardó.
Quant la batala fo finada e el camp agren levat
los franscests, aquels qui foren escapats vius
de la batala, lo rey Karles fóu cercar tots los
morts per trobar lo rey Matfré e per nombrar
los mors; e trobaren lo rey Matfré mort e
cavalers, entre amdues les pars, morts e
camp. E
a gran honor; e puys anà a avant, e entrà e
regne sens contrast, e près gran res de comtes e
de barons qui eren estats traÿdors al rey Matfré,
qui cuydaven aver bo gasardó d'él, e fóu-los tots
murir a mala mort. E puys anà per tota la terra,
e justeïyà e alcís molt cruelment e sens mercè la
major partida de les géns de Sicília e de tota
l'alta gent de la terra; e aprés robà-los, e tolc-lur
tot quant avien, e fóu-lur molts de mals e
mès-los en gran servitut de ribauts e d'àvols
géns qui
aquest rey Karles era molt desamat dels sicilians
e des pulesos, mas que àls no gosaven fer.
MANFRÉ, VENCH SOBRE LO REY CARLES
Sobr'assò lo comú de Pisa e d'altres barons
del regne de Sicília trameseren misatge a Corralí,
qui era nabot del rey Matfré, qui era en
Alamaya, que vengés, que éls li farien la messió
de ço que mester agués e li ajudarien ab tot lur
poder, per terra e per mar, per cobrar lo regne
de Sicília. Quant Corralí hac aüt lo missatge,
aparelà
alatnays, e venc per Lobardia tro en la ribera
de Gènova ha
de Saona, e d'aquí anà-sse
Pisa.
Ara lexarem a parlar de Corralí e parlarem
d'En Anric de Castela.
DESAFIÀ LO REY CARLES E SE
Quant N'Anric de Castela sabé que Carles
hac conquesta la terra de Sicília e de Pola, près
cumiat del rey de Tunis e anà-sse
per tal cor hac fe que
de la terra que hac conquesta ab lo seu tresor.
E quant Karles víu N'Anrich, fóu-li molt
bel semblant e aculí-lo molt gint, no per tant que
no
nuyl temps no li retés so que
E quant venc a cap d'un temps que N'Anrich
hac estat en la cort del rey Karles e víu que
Karles no li dava negun recapte, parlà ab lo rey
Karles e dix-li:
—Sèyer rey, ben és ver que yo avia aytant
de tresor en la ciutat de Jènova, lo qual yo avia
gasayat ab lo rey de Tunis. E vós tramesés-me
a dir, per vostres cartes e per vostres misatges,
que per amistat e per parentesc, e per zo con
gran mester vos era per raó de venir sobre
Metfré, e que si vós veníets a el desús del rey
Matfré ne conquestàvets la terra, que me
tal partida que a mi seria honor de pendre
e a vós de donar, que yo que us prestàs aquel
meu tresor. E yo, per tal cor vos tenc per honrat
cusí e per ço con són pagat de la vostra honor
e del vostre bé, fiu-voss-en a plaer e fiu manament
a aquels qui
a la vostra volentat a fer. Per què yo us prec
que
lo meu tresor, tanta que yo
o que
prestat.—Sire Anrich —
dix lo rey Karles —, yo no
són ara pas aparelat que us renda vostre tresor,
ne yo no é pars en cor que us dó
terra ne plus. Mas quant yo u auré bé aparelat,
sí us rendré vostre tresor e donar-vos é racton
a vós e a vostra compaya mentre que siats en
ma cort.—Sèyer —
dix N'Anrich —, yo no vul vostra
ratió, que gens no
de mi, ne que aytal gasardó me retéssets,
segons la carta que vós me trameses per
vostres misatges. E pus axí és, retets-me so
que us hé prestat e partir-m'é de vós, que no us
vul plus segir.— Per ma fe —
so dix lo rey Karles —, vós
podets anar là hon vós vulats, mas del tresor yo
no us retré ara gens. —
Ab tant N'Anrich se partí davant lo rey molt
despagat, e desexí
compayia e desafià-lo; e cavalcà e anà-sse
Roma. E aquí fo molt ben vengut per los richs
hòmens de Roma e per tot lo poble, e màgerment
per la partida qui era contra Carles, e feeren-lo
senador de Roma.
MANFRÉ, SE
Quant los romans saberen que Corralí era
vengut en Pisa, foren-ne molt alegres, e Romaya
e tota Toscana, per ço cor eren molt despagats
e agreujats de la seyuria del rey Karles; e trameseren
misatge a Corralí que vengués ardidament,
que éls lo metrien en Roma e li valrien
contra Karles. Quant Corralí hac haüt aquest
misatge dels romans fo molt alegre, él e lo comú
de Pisa, que li feïya tota la messió, e aparelaren-se
molt noblement tota la cavaleria de Pisa e de
Toscana e el comte Galvay, qui fugi de la batala
del rey Matfré ab son fil, qui se
en Pisa, e partiren d'aquí ab tota la host de Corralí.
Anaren-se
gran honor, e N'Anrich de Castela sobre tots,
qui era en Roma ab
— Sèyer —
dix N'Anrich—, ben siats vós
vengut ab tota vostra compaya. Certes molt som
alegres de la vostra venguda e avem tuyt cor e
volentat que us valrem de tot nostre poder contra
Carles. E pensem d'enantar e d'anar al pus
tost que puscam, que ja no trobarem qui en
camp no
tanta sanc escampada, que la major partida de
ses géns són ribauts e àvol gent. E la gent de
Pola e de Sicília qui
més la nostra partida que la sua. —
Atressí li vengren molts barons de Roma qui
li dixeren que li valrien de lur poder e que
a la batala contra Carles.
ENTRE CORALÍ, NEBOT DEL REY
MANFFRÉ, E CARLES
Quanc venc a pocs de dies que tuit foren aparelats,
e Corralí ab tota ça host exí de Roma e
anà-sse
sabé que Corralí li venia desús per la terra a
tolre, aparelà
cunfínies de Terra de Laor, prop lo pont de
Xiprà, e ordonà ses batales e ac bé tres tans de
gent que Corralí. E Corralí ac passat lo pont, e
fo dins en la Terra de Lavor e fo prop la host de
Karles. E ordonà ses batales e donà a N'Anric
de Castela ab los cavalers espayols la devantera;
e los pisans e els toscans cavalers agren la segona
escala; e los romans la terça; e Corralí ab
los elamays foren en la reregarda ab lo comte
Galvay e ab lo fil del duc d'Ostalrich.
Quant Carles víu que Corralí hac establides
ses batales de molt noble cavaleria e víu la seyera
d'En Anrich en la davantera, hac molt gran
paor e tenc-se per perdut; e partí-sse de la sua
host ab
tal que si la sua host fos desbaratada, que él se
retornàs en la batala ab los seus cavalers.
Ab tant Corralí ferí en la host de Carles, e
N'Anrich ab la host dels espayols, qui avia la
davantera, ferí primer en la primera escala dels
proensals e dels picarts, e desbaratà-la tota e la
menà a mals; e
del comte de Flandres, sí que
los prohensals, ne
no pogren sufrir los colps de les lançes ne de
les espaes dels alamays, ne dels romans e dels
cavalers pisans, e agren-ne tans morts e abetuts
de lurs cavals, que
que
morts, e comensaren a fugir e a escapar al mils
que pogren. E Corralí romàs e
host ab gran alegre; e
los uns qui encalsaven aquels qui
fugien, los altres qui descavalcaren per levar lo
camp e per pendre la roba e
e no
que Carles fos estat en aquela batayla e
que fos mort hó fuyt.
Ab tant Karles, qui era detràs lo puyg ab bons
què
perduda, e que Corralí era e
tots escampats e descavalcats e que levaren lo
camp.
— Barons —
dix Karles a sos cavalers —, firam
en éls ardidament, que tots són nostres!
Que éls són descavalcats e no
e abans que sien aparelats aurem-los descunfits
e morts. —
Enaxí Karles exí detràs lo pug ab sa gent ab
lurs seyeres, comensà a ferir en la host de Corralí
e trobà
que fossen major gent que no eren, desbarataren-se,
e Corralí ab bé
anà-sse
víu que tota la host se desbaratava, fugí, e mès-se
en
a Karles. E Karles près-lo e mès-lo en
molt forts qui ha nom Canosa, e aquí tenc-lo
pres e ferrat.
E DE SOS COMPANYONS
Quant Corralí se fo luyat tro a
loch hon la batala fo estada, ab lo fil del duc
d'Ostalrich e ab lo comte Galvany, e la nuit fo
venguda, e Corralí demanà
Galvany si tornarien en Roma hó què farien.
— Sèyer —
dix lo comte Galvany —, si nós
tornam en Roma ne
hó serem morts hó preses, que nós som ab poc
poder, e sabran que nós som descunfits, e la partida
de Karles vendrà
gran dan. Mas partescam-nos tots
fil del duch d'Ostalrich, e yo e mon fil, d'esta
compaya privadament; e irem-nos-en en les encontrades
de Terrassina, qui és riba mar, e nuyl
hom no
e tornarem a Pisa, e aquí reforsarem e
pendrem tal conseyl qui bon serà per nós.— Certes —
dix Corralí —, vós deïts bé;
doncs desgarnescam-nos e vistam-nos tals vestedures
perquè no siam coneguts. —
Adoncs anaren-se aparelar tot privadament, e
partiren-se de la compaya, que nuyl hom non
sabé res, e anaren-se
a la mar en les encontrades entre Gayeta e
Terrassina; e aquí trobaren
e dixeren-lur si
Pisa e éls pagar-los-n'ien molt bé a lur volentat,
e los pescadors dixeren que ó farien molt
volenters. E quant se foren avenguts del nòlit, e
muntaren en la barcha, e feeren vela d'aquí e
anaren tot aquel dia e la nuyt; e quant venc lo
maytí, lo vent lur donà a l'encontra, e no pogren
anar plus a avant e arribaren a terra en
agrest. Mas assats prop d'aquel loc avia
qui
que el pare de Corralí avia fet gran bé.
E quant foren arribats, exiren en terra axí com a
hòmens qui no eren usats de la mar ne avien
menyat bé avia
de la barcha pensà
hòmens e que si ó deÿa al castelà d'aquel
castel, que
qui va fer leya hó sercar alre, partí
e anà-se
dix-li:
— Sèyer, si vós me donats bon gasardó, jo us
faré molt guasayar; sapiats que
han noliegada una mia barcheta per anar
a Pisa, e semblen-me honrats hòmens e crou que
sien de la compaya de Corralí. —
Quant lo castelà ho hac entès, muntà a cavayl
ab d'altra compaya, e anà-sse
aquests
per ço com la mar los avia trebalats; e près-los
sens tota defensó, e menà
bé lo comte Galvay e son fil, que moltes
vegades los avia vists, e per éls sabé que aquel
era Corralí e el fil del duc d'Ostalrich. E dixeren
al cavaler que éls li donarien tot ço que él se
volgés e que no
e el cavaler tenc-los tant ab beles noves tro
que ac tramès missatge al rey Karles que él tenia
pres Corralí e els altres qui ab él eren. E Quarles
aytantost tramès-í cavalers, e el cavaler liuràl·ls-lur;
e amenaren-los al rey Carles, e mès-los
em presó.
Ara, és certa cosa que tota la terra que Karles
tenia era estada de son avi e de son pare de Corralí;
per què no era maraveya si Corralí la demanava
ne
éser. Quant Karles hac Corralí en son poder,
e él fo molt desijós que
jutges qui li vulien mal, e axí com a ladre fóu-lo
jutgar en Nàpols defora en la plaça, davant tota
la gent, e aquí fóu-li talar la testa, e al fil del
duc d'Ostalrich, e al comte Galvay e a son fil.
Mas Carles pas no avia entesa la evangeli de sen
Matheu, d'un rey qui perdonà a
li devia
hom venés él, e sa muler, e sos infans e tot
quant avia, e que el doute fos pagat al rey.
E aquel serv del rey ajonolà
merçè, e el rey hac misericòrdia d'él, e perdonà-li
e lexà
defor del palau del rey, él trobà en la carrera
serv del rey pus minve de sí, quayx son conpayó,
que li devia
pagès; e aquel dix que no avia de què e que li
agés mercè. E lo serv a qui el rey avia perdonat,
plen d'ira e de mal talent, anà pendre aquel
serv del rey a la gola e vulia
com més li clamava merçè, e més lo batia.
E puys a la fi féu-lo metre en ferres e en càrser.
Les noveles anaren al rey, que aytal serv a qui
él avia perdonat, avia batut molt cruelment e
mès en càrcer
no li vulia pagar
rey hac assò entès, í tramès missatge per aquel
serv que vengés a él, e
E—¡Ho tu, serv malvat e desleyal
sens mercè! ¿no sabs tu com yo
tan gran deute com tu me devies, e tu no às
. E axí lo rey fóu-lo
volgut perdonar a
molt cruelment e mès en presó? Certes, tu
no auràs perdó, ans entraràs en la perfonda càrcer
hon no exiràs jamés —
gitar en la perfonda càrcer hon nuyl temps puys
no exí.
Per ço si Karles membràs quant los sarraÿns
de Babilònia lo preseren, él e sos frares, qui eren
anats en terra d'estrayes géns per destruir éls
e per tolre la lur terra, e no lur feeren nuyl mal
ans los ne lexaren anar, éls e lurs géns, sans e
salvus, ben fóra raó e mercè que cant hac pres
Corralí, qui venia demanar ab raó sa terra, que
no
avia trobada mercè entre les géns qui no eren de
sa lig, que él la agués a Corralí, qui era crestià
e de sa lig. Mas Déus tot poderós qui vou totes
coses, a qui no plau crueltat ne desmesures, ans
li plau mercè e caritat, e fa dels bays alts e dels
alts bayxs, li reté d'assò gasardó.
Enaxí Karles regnà molt cruelment sobre la
gent de Pola e del regne de Sicília, sí que les
géns l'avien molt en ira.
DEL REY CARLES
Aquest rey Karles hac tan gran renomnada
per tot lo món, que totes les géns del món lo temien
e
muler, qui fo fila del comte de Proensa, e
de la Morea donà-li sa fila ab tota la Morea,
e axí lo fil fo príncep de la Morea. E per aquela
terra de la Morea cuydà gasayar lo rey Karles
tota Romania e destruir los crestians grecs,
mas Déus, a qui no plau erguyl ne malesa, tramès
conseyl per què no póch venir a fi de son
pensament. E sí
de naus, e de terides, e de galeas e d'altres
arnès per passar en Romania, lo qual arnès perdé
tot molt vilment, axí com a Déu plac, segons
que oÿrets en aquest libre a davant.
Atressí deseretava e avia desposseït de son
regne
de Xipre, qui
de sarraÿns, qui l'agren pres Acre e tota la
encontrada, si él no fos qui hi estava e y despenia
tot son tresor en cavalers e en servens per
deffensar la terra als sarraÿns qui hi venien cascun
ayn ab grans hosts. Sí que
bé
ab ajuda del Temple,
nom comte Roger de San Ceverí, qui tenia
la terra per lo rey Karles; el rey de Xipre estava
en Xipre. Sí que la terra d'Acre e de Suria
venc en gran confusió, que anc per Karles no yc
vench nuyl bé ne nuyl profit, mas guerra, e trebayl
e carestia. E a la perfí lo comte Roger hac
a desemparar Acre e la seyuria e se
Pola molt pobrament.
Ara lexarem a parlar del rey Karles e parlarem
del noble enfant En Pere d'Aragó.
ARAGÓ AB L'INFANT EN PERE, SON FILL, PRESEREN
MÚRCIA AB TOT LO REGNE, E FFO EN L'ANY
DE NOSTRE SENYOR
A
Granada comensà guerra ab lo rey de Castela,
e passaren molts sarraÿns de Barberia en Espaya
per valer al rey de Granada. E en aquela saó
era Múrcia de sarraÿns e tot lo regne de Múrcia
tro a Alacant e tro a Bilona, mas tenien-se
per lo rey de Castela; sí que en la ciutat de
Múrcia estaven molts crestians per lo rey de
Castela, e mercaders e altres géns. E quant saberen
que
ab lo rey de Castela e que
passaven en Espanya, alcieren tots los
christians qui hi eren, e alsaren-se ab tota la
terra e comensaren a garregar contra lo rey de
Castela e contra tot hom qui christià fos. E quant
lo rey de Castela hac assò entès, que Múrcia
s'era alsada e tota la terra tro en lo regne de
València, qui és del rey d'Aragó, víu que altre
conseyl no y pudia donar (tant avia afer en la
guerra que avia ab los sarraýs d'aquela part ves
Xibília), tramès missatges molt honrats al rey
d'Aragó que él lo pregava axí com a pare que
li ajudàs de la guerra dels sarraÿns d'aquela
part ves él, e màjerment del regne de Múrcia,
qui s'era alsat contra él, que
Quant lo rey d'Aragó hac assò entès, tramès-li
a dir per missatges que pensàs de menar
la guerra d'aquela part ves Xibília, que él la
menaria dessà e li conquerria lo regne de Múrcia.
E quant venc al Pascor, l'infant En Pere,
fil del rey d'Aragó, s'aparelà ab moltes géns a
cavayl e a peu, e anà assetjar Múrcia e talà-lur
tota la orta e talà tots los blats e els béns qui
eren en la terra; e cremaren viles e aldeyes e tot
quant era entorn de Múrcia, e combatien la ciutat
molt fort de jorn e de nuyt. Sí que l'enfant
En Pere se
cavalers, en los quals era En Gil Garçés, al portal
de la ciutat, là hon lo pont era; e l'enfant
En Pere devalà de son caval e los altres atressí,
e ab los escuts abrassats anaren al pont e volgren-lo
trencar. E
obriren les portes, e exiren de la ciutat molt
bé armats, e foren moltes géns e deffeneren lo
pont molt fortment; sí que hi hac molts crestians
nafrats e morts, e no pogren durar la batayla,
tans eren los sarraÿns, e tornaren-se
enderrer. Mas l'infant En Pere no se
partir, ans se combatia ab los sarraÿns molt
esforsadament, tro qu'En Gil Gargés l'en féu
partir, qui li dix que si no se
l'auciuria, que més valia que él l'auciés que si
sarraÿns l'auceÿen o
e tornà-sse
gayre que vengren a Múrcia ben
genets, ab gran rècoa de blat e de farina,
e agren-ho fet saber a cels de la ciutat, que
quant éls vendrien que exixen defors e que ferissen
en la host de l'enfant En Pere, e éls ferrien
de l'altra part: —E axí desbaratar-l'ém —.
E l'enfant, qui assò sabé, levà-sse
host e venc-se
E
géns avia vengudes a Murcia que
Pere se
e venc-se
ab totes les hosts de Cataluya e del regne de València,
anà-sse
pars; sí que no y entrava ne
no fos mort hó pres. Sí que
ciutat foren sí destrets de fam que
gats menyaven e éls meteys; e axí reteren-se al
rey d'Aragó en aquesta gisa: que se
anar cascú ab so que se
a l'esquena, e donaren al rey molt aur e molt
argent sens nombre, e que dins
aguessen la ciutat deliurada e que
saberen que
Granada, anaren-se
a dues jornades luny de Múrcia, e enboscaren-se
e estegren en aguayt tant, tro que
eren exits de Múrcia, que
loc; e eren ben
fembres e enfans. E els almugávers donaren-lur
salt, e ocieren-ne molts, e retengren los altres a
catiu e agren tot ço que portaven. E puys tornaren-se
en terra de Múrcia, e d'Elacant e de
València, e veneren los sarraÿns.
E
hòmens del rey de Castela. E puys anà per tota
la terra de Múrcia ab sa host e conquès tots los
castels e les viles que els sarraÿns tenien e
de Múrcia; sí que no y romàs negun sarraý
qui poder agués, sinó ministrals e lauradors.
E puys lo rey d'Aragó quant hac tot lo regne
de Múrcia conquès, liurà-lo als procuradors del
rey de Castela e tornà-sse
sa terra. E puys lo rey de Granada, quant víu
que
guerra e que avia conqués tot lo regne de Múrcia,
fóu pau ab lo rey de Castela e tributà
Mas no romàs per aquesta pau qu'En Ben Jucef,
seyor de Marrocs, tramès son fil en Espaya ab
grans géns, a Giralchadre e a Màlecha, qui era
d'En Escayola, qui garrejava ab lo rey de Granada,
son sogre, e En Ben Jucef ajudava-li.
E axí aquest garrejaven ab lo rey de Castela e
ab lo rey de Granada.
ANÀ A PARLAR AB LO APOSTOLI
aquesta guerra hac durat molt entre
Castela e els sarraÿns, axí que
pudien gran mal fer al rey de Casteyla, ne el rey
de Castela no sse
saó l'apostoli tenc consili a Lleó sobre
ab tots los prelats de sancta Esgleya, e ab tots
los prínceps de crestians e ab lurs procuradors.
E
sa muler, fila del rey d'Aragó, e ab
seus e ab
en la ciutat de Barçelona. Qui anava parlar ab
l'apostoli e avia jaquit en Castela En Ferrando,
son fil, en son loch, e avia tramès en la frontera
dels sarraÿns En Nuno Gonsalvis, qui era
dels melors hòmens de Castela, e
Tolèdol, qui era fil del rey d'Aragó, ab gran
cavaleria per tenir frontera als sarraÿns.
E
les sues géns. E estec en Barçelona ab tota
sa gent
sos obs de menyar, e de boure, e de civada e de
totes altres coses, ab tota sa compaya,
e despenia cascun jorn
e la ciutat de Barçelona,
bisbe de Barçelona Arnau de Gurp,
E quant hac aquí estat
a Perpiyà e aquí lexà la reyna sa muler, e ses
files e gran res de sa compaya e él anà-sse
Beylcayre en Proensa, e aquí trobà l'apostoli e
parlà ab él del fet del emperi, mas no y acabà
res, e partí
E aquí vengren-li noveles que son fil En Ferrando
de Castela era mort de malautia, e puys
vengren-li aquí metex noveles que
de Tolèdol, fil del rey d'Aragó, e En Nono Gonsalvis,
ab gran res de cavaleria, eren morts en
la batala dels sarraÿns en la frontera de Castela.
E en aquel viatge, mentre se
Barçelona, murí
son frare, e
avia nom dona Lionor.
Enaxí tornà-sse
e quant fo en Castela, fóu yurar totes les
géns del regne de Castela e de tota l'altra terra
a son fil En Xanxo, e no volc que negú dels fils
d'En Ferrando son fil, qui era mort, fos rey. Sí
que
fils de sa sor, avia cuvinença ab lo rey de Castela
que aprés la mort d'En Ferrando deguessen
ésser sos nabots reys; mas lo rey de Castela
posà aquesta raó, que dix que pus son fil En
Ferrando era mort abans que él, que el regne
devia tornar a
ço cor lur pare no era mort rey; per què sos fils
no devien ésser reys.
PALIERS DEL REGNE DE VALÈNCIA SE
ALÇAREN CONTRA LO REY D'ARAGÓ, E FO MIGANT
JUNY, ANY
don Alfonso fo vengut de Belcayre, que hac parlat
ab l'apostoli e fou tornat en Castela, els sarraÿns
de Barberia foren passats en Espanya, e
agren gran mal fet en la frontera de Castela e
agren mort l'archabisbe de Tolèdol e En Nuno
Gonsalvis ab moltes d'altres géns; e
Granada hac trencades les treves al rei de Castela,
sí que
e de Cataluya e d'Aragó saberen que la guerra
era entre
vengren-se
ajustaren-se, que volien-se
del regne de Múrçia e del regne de Granada
per fer mal als sarraÿns. E foren bé
hòmens a peu, e meseren-se en la Pena de Xexona,
qui és entre Alacant e Xàtiva, e corregren
en la orta d'Alacant, d'Alcadre, e preseren tots
los sarraÿns qui hi estaven paliers per los hòmens
d'Alacant e veneren-los tots. E puys corregren
per lo regne de València, là hon los sarraÿns
estaven, e preseren-ne molts e
sí que
se
e dixeren-li que no fossen preses ne morts en la
sua fiança, que
alceïyen, e no trobaven qui
E
víu que no se
de tot lo regne de València, qui estaven
e
al peu dels murs dels castels que els crestians
tenien e
casteyls deffensar-los ÿen als alsmogàvers e a
tota altra gent qui mal lur volgués fer. E
de tot lo regne, quant agren entès so que
el rey lur hac dit, desempararen les viles dels
plans e muntaren-se
lur roba als peus dels murs dels casteyls, cascuns
segons lo termenat d'on eren. E quant
agren axí estat bonament e en pau e viuren
que
cavalers que
avien pres sou de
mas
servens e no
era enganat per éls, sí que
emblaren bé
tots los crestians que y atrobaren, e trameseren
missatge al rey de Granada que si vulia
venir e
que ara
paliers del regne de València se levaren tots
contra
en la ciutat de Valèntia que tots los saraÿns del
regne s'eren alsats e avien emblats bé
e adoncs lo rey cavalcà ab
ab
per tenir aquí frontera als sarraÿns.
E quant venc
de
a cavayl e a peu avia entrats en la vayl
d'Albayda e que avien corregut prop de Xàtiva.
E
tots sos cavalers atressí e la gent d'Exàtiva, e
exiren defors de la vila per entrar en la vayl.
Mas En Guilem Ramon de Muncada, e En Pere
de Muncada, maestre del Temple, e En Garçia
Ortiç de Sagra no volgren que
dixeren que si él hi anava, que éls se
sí que
Muncada, el maestre del Temple son frare, e
En Garçia Ortiç, ab
cavalcaren e entraren en la val. E aquí encontraren-se
ab
res d'òmens a peu, e foren en tal gisa sobrats
per los sarraÿns, que hanc no pogren escapar ne
fer negunes tornes; sí que hi muriren tots, sinó
En Guilem Ramon de Muncada qui
menaren-se
maestre del Temple, e meseren-lo a
à nom Biar. Mas En Garçia Ortiç murí, e tots
los altres. Sí que
molt gran viguria, e currien per tot lo regne de
València e faÿen molt gran mal.
Ara lexarem a parlar del regne de València
e de la guerra del sarraÿns, e parlarem del infant
En Pere e dels cavalers de Catalunya, e
d'En Ferran Xanxis, germà bort del infant En
Pere.
GERMÀ DEL INFANT En PERE D'ARAGÓ,
GUERREJAVA AB ELL E AB SON
PARE LO REY
sarraÿns se foren alsats e
En Ferran Xanxis, qui era fil del rey En Jacme
e germà del infant En Pere, del rey En Jacme
qui
honrada e de gran liyatge, parlan tractà ab tots
los cavalers de Cataluya e ab gran partida d'aquels
d'Aragó (per ço cor él avia muler qui era
fila d'un dels pus honrats hòmens d'Aragó, qui
avia nom Examèn d'Orrea) que garrejassen ab
lo rey son pare e ab l'infant En Pere son frare,
e que tolguessen la terra al rey e a l'infant En
Pere, qui devia ésser rey aprés del rey son pare,
per ço cor l'infant En Pere vulia molt gran mal
a
tractats contra él; e màjerment per ço cor En
Ferran Xanxis e
la ila del Cret ençà, se giraren al rey Karles e
parlaren ab él, per ço cor sabien que era el major
enamich que l'enfant En Pere avia. E
Karles aculí-los molt bé, e donà-lur grans dons
e tractà ab éls que deguessen alciure l'enfant En
Pere hó gitar de la terra, e qu'En Ferran Xanxis
fos rey d'Aragó; mas tan celadament no ó
parlaren que
Mas ja enans d'assò era tan colpable En
Ferran Xanxis del infant En Pere, que era digne
de perdre la vida e tot quant avia; mas lo
rey l'amà molt e avia dit moltes vegades al infant
En Pere, son fiyl, que li_degués perdonar,
que fos son amic. E
molt humilment e deïya al rey son pare que En
Ferran Xanxis vengés denant lo rey e que publicament
dixés lo meu fet que fet li avia, e
adoncs perdonar-li ÿa e abans no; e En Ferran
Xanxis non ó vulia fer.
Atressí los cavalers de Cataluya vulien mal al
infant En Pere per so cor él no vulia sufrir los
mals que
e exorbaven les géns de la terra, e robaven
los camins e sufrien los homeyers e els robadors.
E l'infant En Pere vedava
com pudia e
majors, e quant ne pudia negun pendre. Sí que
per aquela raó près En Ramon Guilem d'Òdena,
qui era del gran liyatge de Cataluya, e
en la mar.
E
e que no duptava neguna res, ans vulia
mantenir justeïya e dretura axí dels grans com
dels pocs, e que no vulia blandir los cavalers
ne
que pòc, e feya
tenc-lo molt en gran vincle. Mas él, axí com a
bon fil, e savi e de gran sen, prenia en pau e en
bona volentat so que
feïya, que anc nuyl temps no li fo desobedient
en re, ne li contrastà re de sa volentat.
ASSETGÀ HUN CASTELL DE FERRAN
SANCHES, SON GERMÀ BORT
se foren partits del rey Karles e foren tornats
en lur terra, En Ferran Xanxis parlà ab
tots los cavalers de Cataluya e d'Aragó e dix-lur
con l'enfant En Pere los vulia deseretar e
tolre lurs custumes e lurs franquees, e quant que
fos rey ne agués poder en la terra, que axí com
ara eren francs, que
e que si ara, mentre no avia poder, no se
tot lur fet era perdut. Sobr'assò enpreseren-se
tots ab sagrament de garregar ab lo rey e
ab l'infant En Pere tant, tro que fossen venguts
a fi de lur enteniment.
En aquela saó l'infant En Pere avia feta novelament
qui à nom Figueres, e
qui avia nom N'Uget, venc-hi ab tota sa
host, e près-la e enderrocà-la, e fóu-se
les péres e la fusta a Casteló. E
Cardona, e
meseren mans a garrejar ab lo rey e ab l'infant
En Pere; e adoncs lo rey conec e sabé so
que En Fferran Xanxis e
Catalunya e d'Aragó avien enprès de fer contra
él e son fil, e dix a l'enfant En Pere que anàs
en Aragó, e que menàs totes les hosts d'Aragó
sobr'En Ferran Xanxis e que no se
tro que
donà-li plen poder sobre la terra.
E l'infant, quant hac aüt lo comendament del
rey, anà-se
cavalers e d'òmens a peu e anà assetgar
molt gran qui ha nom Antiló, qui era d'En
Ferran Xanxis, hon era En Jordà de Pena, germà
d'En Ferran Xanxis de part de sa mare, ab
gran re de cavalers e d'altres géns d'armes.
E bastí-hi trebuquets e d'altres giyns e combateren-lo
molt fortment nuyt e jorn. E cels del castel
deffensaven-se molt enfortidament e tenien-se al
mils que pudien, per ço com avien fiança que En
Ramon de Cardona e
los cavalers d'Urgeyl e de lur terra, lur venguessen
secorre e que feessen levar l'infant En
Pere del setge. Mas éls foren enganats d'aquesta
cosa, que el rey ajustà ses hosts en Catalunya
e anà-se
de Cardona amà més ajudar al comte, qui
era son cuyat, que a
lo rey ab ses hosts en la terra del comte
d'Ampúries, el comte víu, e En Ramon de Cardona,
que longament no
feeren la sua volentat. E
e atorga-lur tot ço que éls volgren, d'aytant enfora
que feessen dret al infant En Pere de ço que
li aguessen fet, o que se
axí com poguessen. E
exiren-se de la terra del comte, e tornaren-se
cascuns en lurs terres, e el rey tornà-sse
Barçelona. Assò fo a la exida de juyn.
D'ARAGÓ FÉU NEGAR A
SANCHES, SON GERMÀ
casteyl d'Antiló, e En Ferran Xanxis anava per
sos casteyls amagadament, e confortava los cavalers
e les géns qui eren per los castels, que
tenguessen bé e
secors gran, que no
enamichs. Sobr'assò al infant venc a ssaber que
Ferran Xanxis devia venir a Antiló, e féu metre
bé
pres. Sí que En Ferran Xanxis cavalcava
que vulia entrar de nuyt a Antiló e passà per l'agayt,
e
e él era molt bé encavalcat, e fugí-lur e
entrà-sse
E
misatge al infant, qui era a Antiló, qu'En Ferran
Xanxis avien enclòs a Pomar. E
tramès-hi cavalers e géns, e tengren-lo
assetjat; e él meteyx qui hi venc.
En Ferran Xanxis víu que
tenir e que auria a venir en les mans del infant
En Pere, dix a l'escuder que muntàs en
seu cavayl asseyalat, melor que él avia, e féu-li
vestir les sues vestedures, e dix-li que quant serien
defors del casteyl, que se
de cavayl aytant com pogués; e él anar-se
d'altra part. E fo vestit molt pobrament con a
pastor, per tal que si eren regoneguts, que
del escuder que fos En Ferran Xanxis.
Ab aytant exiren-se del casteyl e foren vists de
la host, e
de cavayl, mas no li valc res, que tan gran fo
l'encaus dels cavalers e de les géns, que no lur
pòch escapar. E preseren-lo e demanaren-li qui
era aquel qui ab él era exit del casteyl; e él dix
que En Ferran Xanxis. E puys tornaren-se
e cercaren-lo per moltes parts.
Quant En Ferran Xanxis fo exit del casteyl,
si se
gran qui avia nom Sinca, qui és prop d'aqueyl
loc; e volc passar l'aygua de nadant. E quant
era leyïns en l'aygua, feïya-li paor l'ayga qui era
molt gran, e tornà-sse
que del tot la refusà e anà
de blat. E pastors viuren-lo e dixeren-ó als cavalers
qui
ves aquela part, e preseren-lo sens nuyla deffensó
e menaren-lo-se
que éls avien pres En Ferran Xanxis, e què vulia
que
en aqueyla aygua; e aytantost que la nuit fo
venguda feeren-ne ço que
Mas l'enfant En Pere volgra bé que él se
fos anat e que no fos caüt en lurs mans, mas
pus axí era, no vulia pas que escapàs a la justeÿa
que afeyada avia.
Puys tots los castels e tota la sua terra se reté
al infant, e exilà En Jordà de Pena e tots cels
qui ab él eren, de la terra per tots temps. E quant
lo rey sabé que
En Ferran Xanxis, pesà-li molt, per ço cor era
son fiyl; e d'altra part aconortà-sse
per ço com avia pensada tan gran malesa ves él
ne ves l'enfant En Pere son frare.
E
raó dels sarraÿns del regne qui s'eren alsats contra
eyls. E l'infant En Pere, quant ac tengudes
les festes de Nadal a Barçelona aparelà-se molt
bé de rics vestirs, e de beles armes noves e de
bons cavayls, a sos obs e a tota sa compaya, privadament,
que nuyl hom no volc que
res, anà-sse
França, son cuyat, e sos nabots fils del rey de
França e de sa sor, qui ja era morta. Sí que
infant En Pere fo
abans que
de França maravelà-sse
que res no li n'avia fet saber, e exí-li a
carrera, e aculí-lo molt gint e hac gran gog de
la sua venguda, per ço cor nuyl temps no l'avia
vist; e fóu-ne molt gran festa e li fóu molt gran
honor aytant con estec en la sua terra. E parlaren
moltes vegades ensems privadament, que
nuyl hom, per privat que lur fos, no pòc saber
res de lur conseyl. E puys l'enfant En Pere
près cumiat del rey de França e de sos nabots,
e tornà-sse
de Gerona.
SE VENCH A METRE EN PODER
DEL INFANT EN PERE
e
del comdat saberen que
de França e que era en Gerona, agren molt
gran paor del infant En Pere que no vengués
sobre
l'infant al mils que pogués e que feés la sua volentat,
hó que
pudia fer; sí que
terra tengren per bo aquest conseyl. E
tramès a Gerona, al infant, sos missatges e sos
parladors per fer posa ab eyl, mas l'infant non
ó volc d'altrament fer, sinó que li feés dret o
que
Sobr'assò lo comte hac son conseyl ab los cavalers
e ab los prohòmens de les viles e dels casteyls,
e dixeren-li que més valia que
son poder a tota sa volentat, que si garrejava ab
eyl perdria tota la terra e si
murir a mala mort. Quant lo comte hac oÿt
lo conseyl de les sues géns e víu que covenia a
metre en poder del infant, hac molt gran paor
de murir, per ço cor li era molt colpable; e fóu
son testament, e ordonà totes les sues coses, e
près cumiat de les sues géns, e cavalcà ab sos cavalers
e venc-se
En Pere era. E descavalcà, e muntà sus, e
venc denant l'enfant, e ajenolà
clamà-li mercè e dix-li que
per fer tot ço que él volgués. E l'infant fóu-lo
levar d'aquí e manà-lo molt bé guardar.
PERDONÀ AL COMTE d'ANPÚRIES
entr'En Guilem de Casteylnou, qui era anat ab
l'infant En Pere en França, e
e En Guilem de Canet, e En Ponç Çaguàrdia,
e En Gauceran de Pinós e En Ramon
Roger de Palars; e tots aquests garrejaven ab
En Guilem de Castelnou e li avien cremada e
gastada tota ça terra mentre En Guilem de Casteylnou
era en França ab l'infant En Pere.
E puys anaren assetjar
Montbauló, qui és d'En Guilem de Casteylnou;
e eren
Sí qu'En Guilem de Casteylnou ne fóu mostra
al infant En Pere que aytals cavalers li avien
tota sa terra correguda e gastada, e que no se
eren estats per amor d'eyl, e
assetjat lo casteyl de Montbauló. E
molt despagat e tramès missatge a
de Cursaví, e a
cavalers, que
e éls resposeren-li que per nuyl hom no
se
Quant l'enfant En Pere ac aüt lo misatge e
hac entès que per eyl no se
aparelar sa compayna e ab
aparelats anà-sse
lo missatge, a Figueres, qui és luy de Gerona
dicmenge matí partí-sse d'aquí e anà-sse
a Seret,
e trobà-y En Guilem de Casteylnou ab
legua.
Quant venc que les
passades, levaren-se, e armaren-se e
e l'enfant muntà a cavayl e près ses armes,
e tots los altres atressí. E cavalcaren per
deguessen anar ves lo casteyl que
assetyat, mas ans que fossen al casteyl fo
jorn clar, que
partí
sua seyera e corrén tro ins en les tendes de la
host, mas
aqueyl matí en la host lo viuren venir e anaren
ves él molt abrivadament; sí que
lançes e li traucaren tot l'escut, mas no li feeren
negun dan. E l'infant rompé sa lança, e mès
mans a l'espaa e fóu de mortals colps e de grans
a cavalers e a tot hom que trobava denant; e
abaté a terra En Ramon Roger de Palars e près
En Gauceran de Pinós ab
tota la compaya del infant fo venguda e
cavalés de la host; e
a cavayl e a peu, mas la muntaya era molt
mala e rosta, e no pudien fugir a cavayl e anaven-se
a peu. E
arnès e lurs tendes e bé
e russins e muls. Mas En Guilem de Canet, sempre
que výu l'enfant En Pere, se partí dels altres
cavalers ab sa compaya, e
que él no vendria ab armes contra l'enfant, qui
era son seyor; per què l'infant li
Cant tot assò fo fet, l'enfant En Pere fóu gargar
tot l'arnès e ab tota la prea tornà-sse
sa host a Seret; e aquí fóu treves de tots los cavalers
ab En Guilem de Castelnou a
puys tornà-sse
E puys partí
ab sos infans, e ab tota sa compaya venc-se
a Barcelona, e amenà lo comte d'Ampúries
ab sí. E
e als ciutadans de Barcelona que venguessen al
palau, e fóu venir tots los savis de ligs e
e puys fóu venir lo comte d'Ampúries denant
sí; el comte agenolà
mans plegades. E quant tuyt foren justats, l'infant
parlà e dix:
—Barons, ben sabets so que
és m'à fet; e ha-n'ic de tals qui no ho saben
tot. —
Ab tant manà a
que ligís davant tuyt so que
fet. E
legir
era ver so que
—Sèyer, hoc. Per Déu, merçè!
—E
axí l'escrivà ligí tots los fets que
fets contra l'infant, de capítol en capítol, e
atorgan que era veritat e claman merçè.
E quant assò fo fet, e l'enfant fóu jutgar per dret
generalment als savis davant tots que no avia
dret e
—Barons
—so dix l'enfant—, ben veets e
conexets so que yo puria fer, per dret, del comte
qui assí és; mas yo li perdó e li vul retre ma
amor e ma gràcia, e vuyl que sia de ma compaya,
si ab mi vol anar, e donar-li é ratió a
bèsties. E si se
mon secors ne ma ajuda, fer-la-li é molt volenters. —
Quant lo comte hac assò entès, qui no
que pogués estorssre a mort, hac molt gran
goyg e mès mans a plorar, e gità
als peus del infant e besà-li los peus e les mans.
E les géns qui eren e
goyg e ploraren tots de pietat del enfant En
Pere, qui axí era estat misericordiós; e tots feeren-li
gràcies. E
mà, e levà-lo d'aquí e dix-li que anàs là hon se
volgés; e
a pocs de dies près cumiat del enfant e tornàsse
en ça terra.
ARAGÓ MORÍ; AÇÒ FO LO DARER DIA DE AGOST
EN LO ANY DE NOSTRE SENYOR
d'Empúries, e ac menades a fi totes les coses que
avia a fer en Cataluya e ac entès que
del regne de València s'eren alsats e que
faÿen gran mal en la terra, partí-sse de Barçelona
e anà-sse
adoncs donà-li poder sobre tota la sua terra, e
dix-li que pensàs de menar la gerra contra
e liurà-li tota la sua compaya.
Mas no anà a gayre de temps que
en la ciutat de València; e
l'enfant En Pere davant e dix-li:
—Don infant: yo són molt fort malaut e veil
e conè que d'aquesta malautia no poré garir;
mas axí sia com Déus vula. Yo us é fets mouts
mals a gran tort, per falses lausengers qui us
acusaven ab mi, e ara penet-me
negun rey qui melor fil agés com vós sóts estat
a mi, ne tant obedient a pare, que anc nuyl temps
no
sí us n'é provat en moltes gises. Per què yo prec
Déus que us lex viure lonc temps en vostre regne
ab gran honor, e us dón forssa e poder sobre
vostres enemics, e dón-vos Déus amor e gràcia
de totes géns, e
per moutes regions. E plàcia a Déu que vós
e
temps no sia sobrat per negú, ans sien vensuts
e sobrats tots cels qui
venir. Bels fils! pensats de la terra a governar,
e amats vostre poble e siats-lur misericordiós,
e amats e hondrats los barons e
e tenits-los en car e donats-lur del vostre, e tenits
la terra en justeÿa e en dretura, e féts tot
vostre poder que gitets tots los sarraÿns del regne
de València. —
Quant lo rey ac donada la sua gràcia a son fil
l'enfant En Pere, e l'ac beneÿt, e li ac dites moltes
bones paraules, e l'ac fet seyor e ereu de son
regne, e l'infant En Pere son fil ac oÿdes e enteses
les sues paraules, ploran e suspiran de pietat
e de gran dolor que avia de son pare, qui avia
estat lo melor rey qui anc fos e
a totes géns, qui axí
besà-lo en la boca, e puis besà-li les mans e estec-li
denant tota via, que anc per menjar, ne
per boure ne per durmir no se
àngels del cel vengren ab gran alegria, qui li
preseren l'arma del cors e la se
cel davant Déu. E l'infant En Pere féu venir tots
los barons de la sua terra e
les ciutats, e ab gran hondrament portà lo cors
del beneyt rey son pare al monestir de Poblet e
aquí fóu-lo soterrar molt honradament.
E puys anà-se
de Saragossa, e aquí féu venir tots los barons
d'Aragó é de Cataluya e
ciutats, e tenc molt gran cort e honrada, e donà
grans dons a cavalers e a juglars. E coronà-sse
rey, e coronà madona la reyna Costansa sa muler,
e mès-li lo pum del aur en la mà e la verga
de l'aur en l'altra mà en l'esgleya mayor de Sarragossa
davant l'altar, mentre que
la missa. E puys, cant la missa fo dita, lo
rey ab la reyna anà-se
bé
molt gran festa per amor del rey e de la reyna
e demanaren molt gran alegre.
E puis la cort se departí, e
e
tornaren-se
LA VILA DE MUNTESA E COBRÀ TOT LO REGNE
València, no seyornà gayre ne adelità son cors,
ans anà per lo regne de València ab cavalers e
ab almugàvers, per plans e per muntayes tot garnit,
que no li exien les armes del dós a él ne a
sos cavalers, e garrejava ab los sarraÿns e
lurs blats e els béns de què devien viure;
e recobrà gran res dels castels e dels locs que
sarraÿns tenien. E quant los sarraÿns viuren
que
per fam e per fet d'armes, desempararen
poc a poc la terra e reculiren-se tots en
molt forts qui ha nom Muntesa, qui és e
de València, que avien tenguda tota via sarraÿns
paliers, mas eren-se alsats contra
avia-hi bé
femnes e enfans.
Quant lo rey sabé que tots los sarraÿns de la
terra, so és a saber la major partida, se foren
mesos en la vila de Muntesa e que eren aquí
molt apoderats e feÿien gran mal en la terra,
lexà tota la altra terra que
anà asetyar ab grans hosts, que ac fetes justar, la
vila de Muntesa. E bastí giyns e trebuquets qui
treÿen en la vila, e combateren la vila nuit e yorn
molt enfortidament. E els sarraÿns faïyen grans
exides defora ab cavalers e ab sirvens, e ferien
en la host; e
tro en les portes de la vila. E axí faïyen
grans torneys cascun jorn e murien-hi molts sarraÿns,
e dels crestians atressí.
Quant lo rey hac aquí estat molt ab ses hosts
e víu que
fort contra él, volc metre tot lo fet a
axí com cel qui és de molt gran cor e ple de gran
ardiment e qui no dubte res de fet d'armes, ans
met son cors a avant als majors obs. La vila de
Muntesa, que
e sobre la vila és lo castel alt e forts; e sobre lo
castel e la vila ha
qui guarda lo castel e la vila. E els sarraÿns tenien
aquela mola e el castel, e si la mola avien
perduda, lo castel e la vila no
gaÿre. Quant venc
e dix-lur:
—Barons, en aquesta vila ha moltes géns
d'armes a cavayl e a peu, e no
ans són molt enfortits ves nós. E nós avem hic
estat molt e puria ésser que hic estaguéssem
gran temps si nós no
puscam pendre la mola; e si la mola podem
aver, lo casteyl e la vila aurem puys per nient.
Quant vendrà al maytí, tuit siats aparelats ab
vostres armes, e ab dues parts de la gent a cavayl
e a peu anats combatre la vila tot entorn,
e tots los sarraÿns correran là hon la major batala
serà. E yo ab
peons combatré la mola, e si la mola podem aver,
la vila e el castel és nostre. —
Aquest conseyl atorgaren tots e tengren per
bo. E quant venc lo matí, tota la host fo aparelada,
e les dues parts de la host anà combatre la
vila, e el rey a peu ab lo romanent dels cavalers
e de la gent, ab los escuts abrassats e ab los
elmps e
rey fou tota via e
peu de la mola. E
péres e cantals, sí que
primers a peu, hi près de molts grans colps de
péres e de cantals, sí que l'escut li trencaren tot
desobre. E
molt gran que
vila e veïyen los sarraÿns esperdre sovén e tornar
atràs, esperderen-se. E el rey e la gent qui
ab él eren preseren viguria, e muntaren sus malgrat
dels sarraÿns, e alcieren e enderocharen per
les roques avayl tots los sarraïns que í trobaren,
e posaren la seyera del rey sus.
Quant los sarraïns del casteyl e de la vila viuren
que la mola fo perduda e que tot lur fet era
perdut, reteren-se al rey a tota la sua volentat
a fer. E
e la roba, e près tots los sarraÿns e fóu-ne
zo que li plac.
Quant los sarraÿns qui tenien los castels e
regne de València malgrat del rey, saberen que
Muntesa era presa, reteren los castels al rey e
desempararen la terra. E axí lo rey En Pere cobrà
lo regne de València que
pres, ab gran esfors e per gran ardiment d'armes;
e stablí los castels molt bé e poblà la terra
de christians.
E puys lo rey tornà-sse
e sejornà e delità son cors, que ben ho
avia mester, que molt avia trebalat.
PRÈS TOTS LOS BARONS DE CATALUNYA A
BALAGUER, E FON EN LO MES DE JOLIOL EN LO
ANY
ciutat de València, tots los barons de Cataluya,
e el comte de Fox e els cavalers s'ajustaren tots
e agren lur conseyl que garreyassen ab lo rey e
que li tramesessen acuyndamens per zo cor lo
rey, depuys que avia presa la corona en Aragó,
no avia volguda tenir cort en Barzelona ne confermar
les franquees als barons e als cavalers
que
De les quals custumes n'í avia qui
eren bones e d'altres qui eren molt males e a
gran dan de la terra; e
hon la terra valgués meys fossen cassades e
gitades fora de sa terra, e les altres fossen en ça
volentat. Per què
molt agreugats e trameseren lurs missatges
al rey ab carta d'acuyndamens segelada de molts
segels de tots los barons de Cataluya, per conseyl
del comte de Foix. E el rey respòs-lur que
él no avia cura de lurs acuydaments e que
dret de tot ço que volguessen demanar.
Mas éls no volgueren pendre son dret, ans
aytantost con les cartes li agren trameses e els
misatges foren tornats, comensaren a garrejar e
a córrer la terra del rey. E
tro a les portes de Barcelona e se
sarraÿns catius e hòmens lauradors que
trobaren defora. E les géns de Barcelona exiren
defora ab lurs armes molt abrivadament e encalsaren-los
grans dues legües; sí que
e cuydaren retenir En Ramon Folc. Mas
En Gombau de Benavent,
veguer per lo rey en Barçelona, no volc que
passassen l'ayga de Lobregat, e els cavalers feeren
lo camí de Corbera e tornaren-se
nafrats, éls e lurs cavayls.
Mentre que
terra del rey e
en València, que secorregués a la terra, faïya
semblant que no
mas d'altra part privadament tramès sos misatges
ab letres per tota ça terra a sos cavalers e
al ciutadans, que fossen aparelats a dia cert e
que en assò no agués fala. E puys lo rey, aprés
d'aysò, venc-se
E tots los barons de Cataluya e el comte de
Fox foren-se justats tots en
Balaguer, qui és del comte d'Urgel, a
prop de la ciutat de Leyda; e eren
cavalers e ben
aquí ajustats per fer
conseyl del comte de Foyx. E
aquí eren tots justats, exí-sse d'Aragó ab
cavalers, e cavalcà nuyt e jorn molt cuitosament;
e passà per Leyda, mas no s'í aturà, e féu manament
a les géns de Leyda que tuyt exissen ab
lurs armes e que
matí, que
s'eren levats, éls viuren lo rey atendat ab
ses hosts entorn de Balager. E quant venc al
terç jorn, totes les hosts de la terra del rey foren
vengudes e atendades entorn de Balaguer, e
N'Anfós, fil del rey, ab gran gent, atressí; e
aquesta fo
d'Aragó hagués hanc ab sí, que bé eren tria mília
cavalers e bé
la vila recinglada de totes parts. E el rey fóu
bastir
traïyen en la vila e
Mas los barons e
eren molt valens e ardits e estaven als murs
quant cels de la host lur donaven bataya; e quant
los giyns avien enderrocat res del mur lo jorn,
els cavalers paredaven tota la nuit, e quant venia
lo jorn avien-lo refet. E axí confortaven-se
e estaven molt enfortidament. Los barons qui
eren leÿns avien nom axí: lo comte de Foyx,
lo comte d'Urguel, lo comte de Palars, En Ramon
Folch, En Ponç de Ribeles, Arnau Roger,
nabot del comte de Palars, En Ramon d'Abeya
de Palars si
En Guilem de Muraut de Rochafort si
de Tolzà, e
e
Tots eren comtes, e vescomtes, e comdors
e hòmens honrats, ab grans compayes.
Esdevenc-se que mentre que
cavalers axí assetgats, En Ramon Roger, frare
del comte de Palars qui en la vila era, En Ramon
d'Anglerola, En Ramon de Marchafava, de
Guascuya, e N'Esquiu de Miralpex, de Tolzà,
s'ajustaren ab
ab balestes de corn, a Agremunt, que vulien entrar
en la vila de Balager. E aquests
feeren unes letres que vulien trametre per
les quals letres lur feïyen saber que éls eren justats
a Agremunt e que vulien entrar a Balaguer,
e quant conexerien que seria saó d'entrar, que
feesen
puys que
nuyt qui vendria aprés, éls entrarien en la vila.
Quant agueren fetes les letres, liuraren-les a
petit troteret qui les degués metre en la vila, e
el troter venc en la host del rey e fo conegut
e menat denant lo rey. E el rey près la carta e
víu que en la carta deïya que aquels cavalers devien
entrar en la vila e aqueyls de la vila lur devien
fer
ab tota lur compaya d'Agramunt e foren-se
venguts a la torra d'Almenara; mas de tot
aquest ardit negun dels cavalers ni dels sirvens
no sabien res, sinó los
eren.
Quant lo rey hac enteses les letres, aquela
nuyt fóu fer en la host, sus alt en la esgleya hon
él estava,
e no
entrar, mas la altra qui venia aprés, segons
que en les letres se contenia. Los cavalers
qui eren a Almenara viuren aquela nuyt los faraons
e no volgren esperar l'altra nuyt axí con
avien emprès, e exiren-se d'Almenara e cavalcaren
tant que a la mija nuit foren prop de la
host; e aquí esperaren-se e trameseren
en la host per espiar si d'aquela part avia guaytes
ni nul hom qui
avia
passar a cavayl, e covenia
que per lo pont no y pudien entrar. Ab tant
lo troter tornà a éls e dix-lur que pensasen d'anar,
que no y avia nuyl hom qui
cavalers armats qui
de la host, eren passats a avant. Quant agren
assò entès, cavalcaren a avant e anaren-se
lo fil de la aygua avayl tro que foren al pont;
e les gaytes del pont, qui eren de la vila, cuydaren-se
que fossen cavalers del rey e que les
géns de la host volgessen combatre la vila, cridaren
als cavalers de la vila a altes vous:
—¡A armes, cavalers, que seyls de la host nos vénen
—Quant los cavalers e la gent
combatre e volen passar la aygua ab lurs
cavayls armats!
de la vila agren assò entès, preseren lurs armes
e corregren als murs, e els cavalers e els sirvens
qui foren venguts tro al pont meseren mans a
cridar: —Foyx e Cardona!—,
e travessaren la
aygua per passar en la vila. E cels de la host los
agren sentits e trageren-lur ab balestes e ab péres,
mas no
aygua, qui era molt gran, malgrat d'éls. E
qui avia nom En Guardiola, entrà en la
vila primer de tots e cridà hon era lo comte de
Palars; e
a la porta defendre, encontrà-lo e demanà-li què
vulia, que él era.
—Ha, sèyer!
—so dix lo cavaler—, secorrets
a vostre frare En Ramon Roger e als altres
qui us vénen secórrer; que la ayga és molt gran,
e és paor que no sien negats. —
Quant lo comte hac assò entès, per poc no exí
de son sey, e gità son escut en terra e son elm,
e correc ves la porta aytant com pòch e trobà
En Ramon Roger son frare, e els cavalers e els
sirvens qui agren passada la aygua, mas agren
perduts
negats en la aygua; mas agren tant gran gog
d'aquels qui foren restaurats, que pus leugerament
s'aconortaren dels morts. Mas N'Esquiu
de Miralpex quant fo desots lo pont hon l'ayga
curria pus fort, lo cavayl li devec, e anà
sus alt a la pila del pont e tenc-la molt fort
abrassada, tot garnit que era. E els cavalers de
la vila viuren-lo axí estar e per secorre a él e als
altres, si negun ne trobassen, muntaren en
barcha e anaren-hi; mas él era alt e éls eren
bayx, e per paor que no caygués en la aygua
no
que no y pudien estar, tant era gran lo rebeyg
de l'ayga en aqueyl loc, e no trobaren neguns
dels altres, ne vius ne morts. E quant venc
lo matí que fo ajornat, vengren cels de la host
al pont e preseren N'Esquiu de Míralpeyx, qui
hac estat la meytat de la nuyt abrassat a la pila
del pont, qui era assats prop de la riba de l'ayga
ves la host, e menaren-lo al rey. E el rey demanà-lo
de noves, ne él qui era; e
que él avia nom N'Esquiu de Miralpex, e que
era vengut secorre ab
E el rey fóu-lo desarmar, e donà-li
vestir molt ric e fóu-lo guardar molt bé.
Quant lo rey hac sabut qu'En Ramon Roger,
e En Ramon d'Anglerola e En Ramon de Marchafava,
ab lur compaya, eren entrats en la vila,
fo
fusta en l'aygua sobre la vila e altre pont de barques
desots la vila ab grans cadenes de ferre
qui les tenien ligades; e en aqueyls ponts estaven
gaytes e hòmens armats nuyt e jorn, per tal
que per l'ayga nuyl hom no entràs en la vila.
E axí puys foren tan fort enclosos e assetjats
que de nuyla part no y pogra hom entrar ne exí
sinó per l'àer. E combatia
e valent, e exien defors a peu e campegaven ab
ceyls de la host.
Mas los hòmens e les géns de la vila estadans
veïyen lurs viyes e lurs jardins taylar e gastar,
e lurs albercs rompre e derrocar a les péres dels
giyns qui traïyen de totes parts molt sovén, e
no u pogren sofrir, ans feeren saber celadament
al rey lur volentat que li retrien la vila si els
cavalers no vulien fer la sua volentat. E els cavalers
saberen e enteseren la volentat dels hòmens
de la vila e pensaren-se que si els hòmens
de la vila retien al rey per trassió la vila, ne els
hòmens de la host entraven en la vila per forsa,
que tots murrien per les lurs mans, que no trobarien
qui
agren lur coseyl que més lur valria que
retessen al rey e que esteguessen en sa mercè,
que si àvols géns ne vils los auceïyen vilment
ne
de Palars, e
e En Ramon Roger, e En Ramon d'Anglerola
e En Ponç de Ribeles desgarniren-se, e feeren
molt gran dol e ploraren molt fortment, per ço
cor avien a venir en les mans del rey e avien temor
que lur volgués aver mercè e que no
murir a mala mort, éls e tots quans ab éls eren.
E feeren saber al rey lur volentat, e puys exiren-se
de la vila e vengren en la host, al hostal del
rey. E quant foren davant lo rey, agenolaren-se
a sos peus e clamaren-li merçè; mas lo rey no
fóu anc semblant que
manament a son fil N'Amfós que
molt bé. Dels altres cavalers ni sirvens que ab
éls eren no, ac cura, ans los ne lexà anar ab lurs
armes e ab lurs cavayls; que dix lo rey que
aquels tenguts eren d'ajudar a lurs seyors e que
no
Puys lo rey partí
la host tornaren-se
fiyl del rey, menà-sse
presos a Leyda, e aquí menà-los en
fóu-los ferrar e gardar molt bé; e el rey fóu-se
liurar tots lurs castels e lurs terres. E quant hac
tenguts los cavalers presos e hac tengudes lurs
terres
reté-lur totes lurs terres, sinó lo comte de Foyx
que no volc lexar anar, ans lo fóu gitar de Leyda,
e fóu-lo metre e
fóu-lo ferrar e gardar molt bé, per ço que res
que agués promès al rey no vulia atendre e per
ço cor parlava altivament e donava a conèxer
al rey que si exia de la presó, que faria més de
mal al rey que anc no avia fet. E axí per son foyl
parlar lo rey lo tenia en presó, que no
lexar anar.
Assò fo e
HAC VISTES AB LO REY DE FFRANÇA
E AB LO REY DE CASTELLA
Cataluya menat a fi a la sua volentat, tramès
misatge al rey de França que
e
aprés la festa de Nadal e aquí puria parlar
ab eyl. E el rey En Pere d'Aragó aparelà
de bons cavayls, e de riches armes, e de bels
vestits, e tramès missatge al rey de Malorcha,
son frare, que s'aparelàs ab sos cavalers e que
anàs ab eyl; e quant foren aparelats, cavalcaren
e anaren-se
qui portaven l'arnès, e altres
figues seches, e atçibib, e dàtils, e malgranes
dolses e molts cunfits. E quant entraren
a Tholosa, primerament entraren
e puys entraren tots los cavyls en destre, qui
eren
les armes, e aprés entraren los cavalers cavalcant
en muls e en rucins, tots armats de riches
armes noves, e el rey e son frare vengren pus
derrers de tots. E
e aqulí-lo molt gint.
Quan lo rey hac estat
fóu-lo bastir
cavalers e boornaren; e el rey donà grans dons
a cavalers e a juglars, e donà als grans barons
rics cavayls, e moltes fruytes que avia fetes portar
de sa terra, de les quals eren los franceses
desigosos, e molts confits. E puys lo rey d'Aragó
parlà ab lo rey de Frença e dix-li que
de la demanda que feÿa al rey En Jachme de Malorcha
del feyt de Monpesler; e parlaren d'altres
afers molts. Mas d'aqueyl e d'altres li dix
lo rey de França que auria son conseyl, mas non
ó dix sinó per escusar que no
el rey ne fo molt agreujat, mas no li ó fó pervent.
E estant aquí lo rey d'Aragó, hac missatges
del rey de Castela que no feés res ab lo rey
de França qui fos minva de sa terra, ne no li
consentís res, si doncs no li era honor e profit;
que él era aparelat que li ajudaria contra tots
hòmens e faria tot ço que él volgués. E sobr'assò
lo rey partí
Jacme e ab sa compaya, molt agreugad del rey
de França.
E puys anà-sse
prop Castela, e aquí hac vistes ab lo rey de Casteyla
e ab son fil En Xanxo; e el rey de Castela
e son fil En Xanxo atorgaren al rey d'Aragó
tot son enteniment e tot so que demanar lur
volc, e juraren-se de valença contra tots hòmens,
e posaren-se ab eyl de la desamistat que li avien
per ço cor avia treta de Castela la reyna sa sor,
muler del rey de Castela, malgrat d'eyl e de sos
fils, e sos nabots qui eren néts del rey de Castela
e de la reyna sa sor, qui foren fils de don Ferrando,
fil del rey de Castela, e de la sor del rey
Felip de França. Mas puys tornà lo rey d'Aragó
la reyna sa sor en Castela e la reté al rey,
mas los enfans qui foren fils d'En Ferrando no
volc retre a nuyl hom, ans menà ab sí e
molt bé gardar, que
de França no
per so que si
aquela saó que él levà son fil En Xanxo rey
aprés sí, agra
temps no foren poderosos de demanar res del
regne. E puys En Xanxo, fiyl del rey e avonclo
dels infans, fo seyor de Casteyla e garreyà ab
son pare lo rey; e si él los agués poguts aver en
son poder, ja
nuyl temps no li
E si
pus abrivadament garreyara per éls ab En Xanxo
de Casteyla e tots temps se
mal que no farà. E axí lo rey En Pere d'Aragó
tén los enfants qui foren fils de son nabot, per
tal que si
de res qui fos tort del rey de Casteyla ne de sos
fils e dret del rey d'Aragó, que
ab la sua ajuda e del rey de França que
en Casteyla; que per nuyl temps no poden ésser
reys sinó per volentat del rey d'Aragó. E si
rey de França se movia contra eyl de re, que
agués en ajuda lo rey de Castela o son fiyl ab
tot lo poder de Casteyla, per tal que
fossen retuts al rey de França ne
no pogués aver poder en re que
agués; que tot l'onrament e el bé qu'En Xanxo,
fil del rey de Casteyla, dou aver, ha per volentat
de Déu e del rey d'Aragó, que
poder de metre los enfans en Casteyla, o
pot vedar si
Casteyla, és en bona amor ab lo rey d'Aragó.
Per què En Xanxo, fiyl del rey de Castela,
con a valent e savi, conec que per nuyl hom no
li pudia venir tant de bé ne d'onor con per lo rey
d'Aragó, son avonclo, jurà-li de valer e ajudar
contra tots hòmens, e
E fo-li bé mester, que per volentat del rey de
Casteyla, pare d'En Xanxo, los francès foren
entrats en Casteyla e agren deseretat En Xanxo,
mas no
les claus. E si En Xanxo, hó qual que sia seyor
de Casteyla, vol entrar ab ses hosts en la terra
del rey de França, lo rey d'Aragó l'í pot metre
hó li ó pot vedar, per ço cor la terra del rey d'Aragó
és e
terra, que no y pot hom entrar sinó per porteyls
sabuts qui són molt perilosos de passar.
E axí el rey d'Aragó està e
qui són los pus poderosos del món; per què
cove estar axí con cel qui
ab
guarda del altre; e si l'altre le ve requerir, que
sàpia gent partir de son compayó e que
tan sàviament que sàpia venir a fi de la
màgerment d'aquel hon més de dan li pot esdevenir,
que puys del altre vén leugerament a fi.
Axí com fóu lo bon comte de Barcelona, qui
combaté ab
mort aqueyl qui meylor e pus valent era, l'altre
venc a sa merçè e dix-li que no
ab eyl e que feés d'eyl so que li plagués. Atresí
nuyl hom, per gran poder que aja de tresor, ne
de géns, ne de forts casteyls, no deu en vil tenir
son enamic, ans li dou ésser semblant tota via
que sia pus forts de sí, e que meta tot son poder
en deffendre contra eyl e que li estia apareylat
en tal guisa que no pogués ésser sobreprès per
eyl. Atressí dou guardar que tots aqueyls que ab
eyl seran sien sos amics, e que
cor e que
mester li era; que
que rey ne negun seyor pusca aver,
són leyals géns qui
sens nuyl partiment; que d'altramén no puria
fer negun bon fet, ne puria venir a fi de sos enamics.
Per què tot rey e tot seyor de terra se dou
gardar que no tola a sos barons terres, ne castels,
ne franquees, ne res que ayen posseÿt ne
haüt de lurs ancessors, si per sentència general
no u feÿa que fos condempnat per alcun malefici;
e encara, donada sentència, si doncs lo
meysfet no era trop gran, sí li dou aver mercè
tro a la terça, levà tració de son seyor; e dou-lur
ésser larch e abandonat de donar, e majorment
a aqueyls qui mester ho han, e que sia a
tots de beyl semblant e de beyl aculiment, e que
aja tals officials e tals batlius qui no fassen desmesura
ni tort a les géns, per tal que les géns
no sien irades ves lur seyor. E assò dou ésser
molt fort esquivat, que molts reys n'àn estats
deseretats e exilats de lur regne per ço cor eren
desamats e venguts en ira de lurs géns per los
grans mals que eyls e lurs batlius lur feïyen;
que Déus no ha posats los reys ne els prínceps
sobre
devorar ne menar a mal, ans los hi à posats axí
com lo pastor és posat sobre les oveles, que les
deu guardar de lops e de males bèsties, e atressí
les deu guardar que no entren e
vesí ne d'altre, ne isquen de bona carrera. Atressí
lo rey dou gardar e deffendre son poble, que
nuyl hom no
en justeÿa e en dretura, en tal gissa que tota
hora que
de la sua amor, tot axí com les oveles, qui
conexen la vou de lur bon pastor e volenteres
vénen a eyl.
SERAÝ QUI STAVA EN COSTANTINA, PROP ALCOY,
TRAMÈS AL REY En PERE DE ARAGÓ
En Pere, fo passat d'esta vida, e
En Pere hac conquest lo regisme de Valèntia e
fo vengut a fi dels barons de Cataluya, axí com
ya avets oÿt en aquest libre, e él se fo levat rey
en la maestre ciutat de Çaragossa d'Aragó, sí
s'esdevèn que en Frequia avia
nom Mirabussach, qui avia talada la testa a son
nabot lo rey de Tunis e era
tramès son fiyl, qui avia nom Boferis, a
Bugia seyoreyar. En aquela terra de Frequia
avia
amic del rey de Tunis, del pare d'aquel a qui
Mirabussach avia tolta la testa, e tenia
e seyorejava, qui à nom Costantina, qui és molt
forts, e no la vulia retre a Mirabussac; sí que
Mirabussac hi avia tramesa sa host, mas no y
pudia res acabar.
Esdevenc-se que aquest sarraý qui tenia Costantina,
qui avia nom Bonbòquer e avia molts
soldaders crestians ab eyl, hac son conseyl e víu
que longament no
no fos traÿt e que Mirabussach no li taylàs la
testa, tramès missatges secrets al rey En Pere
d'Aragó que si él hy passava ab
e ab
Constantina, qui és luyn de la vila d'Alcoyl e
de la mar
ab la ajuda que él ly faria, puria conquerir tota
Frequia, e tots los crestians soldaders qui eren
en Costantina e a Tunis e en tota la terra se
vendrien a eyl, qui són bé
e assò que fos secret, que si era descubert, tot
lur fet seria en ventura de perdre.
REY EN PERE DE ARAGÓ TRAMÈS
AL SERRAY DE ALCOY
les cartes d'aqueyl sarraý En Bonbòquer e
del capitani dels crestians soldaders qui eren en
la ciutat de Costantina, tramès-lur ses cartes
secretament, que
que él s'aparelaria al pus tost que pogués e
al Paschor que passaria a eyls; e d'assò fossen
segurs.
Quant En Bonbòquer hac les cartes del rey
d'Aragó, fo molt alegre, e no preà res sos enamichs
e tenc-se al mils que pòch; sí que la host
de Bugia e de tota la terra li era entorn, mas sol
que aguessen què menyar, no
ARAGÓ ACORDÀ DE ANAR A GONTASTINA E
RECOLLÍ AB TOTES SE GÉNS PER
PASSAR [A] ALCOY
Costantina e hac aüda la resposta d'En Bonbòquer,
tramès missatges per tota Cataluya e per
tot Aragó, a cavalers triats, e bons e provats, e
foren tro a
rey là hon eyl volgués anar; e fóu fer tarides, e
naus, e galees e molt gran aperalament de viandes;
e fou manament que tuyt s'ajustassen al
port de Tortosa. E aquí él fóu venir tots los almogàvers
e
e de terra de Múrcia, e los gulfins qui estan e
ports de Muredal; e foren bé
a peu.
Aquestes géns qui han nom "almogàvers" són
unes géns qui no viuen sinó d'armes, e no estan
en ciutats ne en viles, sinó en muntayes e en
boscs, e garrejen tots jorns ab sarraÿns e entren
dins la terra dels sarraÿns
enladroýn e apresent, e
preses e molt d'altre aver. E d'aqueyl gasayn
viuen, e soferen de grans malenanzes que altre
hom no pudria sufrir; que ben estaran
sens menjar, si mester lur és, o menyaran de les
erbes dels camps, que sol no s'ó preen res. E los
adelils són seyls qui
e els camins. E no porten mas
camisa, sia estiu o yvern, molt curta, e en les
cames
bones avarques de cuyr; e porten bon colteyl, e
bona correja e
a l'esquena en què porta son pa a
jorns. E són molt forts géns e leuger per fugir
o per encalsar; e són catalans, e aragonesos e
serrans.
Aqueles altres géns que hom apela "golfins"
són castelans e galegos e dins de la prefonda
Espaya, e són la major part de paratge; e per ço
com no àn rendes de què viven, o cor han degastat
o jugat so que àn, o per alcuna mala feta,
han a fugir de lur terra, e ab lurs armes, axí com
hòmens qui alre no poden ne saben fer, van-se
en la frontera dels ports de Muredal, qui són
grans muntayes e forts, e grans boscatges, e marquen
ab la terra de sarraÿns e dels crestians, e
aquèn passa lo camí qui va de Castela a Xibília
e a Còrdova, e axí aqueles géns roben e prenen
de crestians e de sarraÿns, e estan en aquels
boscs e aquí viuen; e són molt grans géns e bons
hòmens d'armes, que
Quant totes aquestes géns foren justades al
port de Tortosa, el rey ne trià
melors que él pòc saber, e tramès-ne los altres
e
tro que
ses géns, que malgrat del rey vulien anar ab eyl.
Abans que
venir tans de bous, e de vaches e de moltons
que tota la host n'agren bastament mentre que
aquí estech; e puys sí
en les tarides tants que
sobre mar.
DE TORTOSA PER PASSAR A LA VILA D'ELCOLL,
EN BARBERIA
Tortosa, fóu manament a
qui era capitani dels marinés, que totes les naus
feesen vela, e les tarides e les galeres, e que faessen
la via de Maon, qui és en la yla de Manorcha,
e que aquí se deguessen ajustar.
Quant agren feta vela, tengren lur via, mas
quant venc la nuyt qui venc aprés, donà-lur lo
vent a l'encontra e fo mal temps; e
en Ivissa ab gran re de son navili, e l'altra partida
a Malorcha. E quant lo mal temps fo passat,
partiren cascuns de là hon eren e anarense
a Maon, qui és en la yla de Manorcha, qui
és de sarraÿns, de la sua seyoria. En aquela ila
de Manorcha estan bé
sarraÿns, dels quals n'í ha
e són sots la seyoria del rey d'Aragó.
E àn aytal custuma: que de totes parts de la yla
estan guàrdies, e sempre que veen venir neguna
vela de neguna part, cels de la guàrdia fan seyals
a ceyls de la yla, e sempre vénen a la mar,
là hon la vela deu arribar, ab lurs armes, per tal
que nuyl hom no pogués entrar en lur terra sens
lur volentat. E quant éls viuren la host del rey
venir a Maon, qui és bon port, vengren tots aquí
ab lurs armes, a peu e a cavayl, ab lo seyor de
la yla, qui és sarraý e s'apela "moxerif".
E quan lo rey fo dins lo port ab tot son navili,
fóu manament a tots ceyls de la sua host, que
nuyl hom no devalàs en terra meys de son cumiat.
E él fó posar
en lo port de Maon, e aquí él devalà e estech,
e fóu aparelar de menyar; e cascuns dels barons
feeren aquí parar lurs tendes prop del rey, e devalaren
en terra e acompayaren lo rey. Lo seyor
de la yla, sarraý, fó venir molts bous, e moltes
vaques, e moltons e galines assats, e tramès al
rey sos missatges que presés aquel bestiar e tot
ço qui mester li fos de la yla, axí com a cosa qui
sua era, e a sa volentat a fer; e
grat e près-ne ço qui mester li
a sos barons, tant que mentre que aquí estegren,
agren prou pan fresch, e carn, e galines, e ous,
e formatges, e burri e molt d'altre refrescament.
E sempre lo moxerif muntà en
e anà al rey, e quant fo davant él, agenolà-se a
él e besà-li los peus e les mans, e puys asec-se
devant lo rey e dix-li:
—Ben siats vós vengut, axí com lo melor seyor
—dix lo rey—,
qui sia de negunes géns. Veus assí
servu; e totes aquestes géns qui assí veets
són vostres per fer vostres volentats, e tota la
terra. Pensats de manar, que yo són aparelat de
fer tot ço que manets.
—Amic anats-vos-en, que
yo
ara no é res mester de vós. —
Ab tant lo moxerif près cumiat del rey, e tornà-sse
en terra a sa gent e aparelà grans presens
d'aur e d'argent que tramès al rey; sí que
rey se
de temps que el dit moxerif fóu molt gran desleyaltat
al rey.
ARAGÓ AB SA OST PRÈS TERRA [A] ALCOY
foren refrescats e tota ça gent, e els mariners
viuren que lur temps era, exiren-se del port
e feeren vela les naus, e les tarides e les galeres;
e
donà-li los albarans que degués donar per cascuna
de les naus, e tarides e galees, que feessen
la via d'Alcol, qui és
Frequia, prop de Costantina
Quant aqueyl seyor de Manorcha víu que
les naus feÿen la via de Barberia, aquela nuyt
armà
—Anats al pus tost que puscats e féts la via
d'Alcoi e gardats-vos que no us encontrets ab
la host del rey. E digats a la gent d'Alcol que
pensen d'escapar, e puys a tots cels de tota la
ribera tro a Bugia; que
Barberia ab gran host. —
Tot axí com ho hac manat ho feeren; sí que
d'un jorn e d'una nuyt fo abans la segetia a Alcol
que la host del rey. E pensaren de fugir ab tota
lur roba; sí que quant la host del rey hy fo junta,
trobaren la vila desemparada.
Quant lo rey fo aribat e
sa ost, so fo la vespra de sen Pere de juny, lo
primer hom qui devalà en terra fo lo rey e puys
aprés tots los barons, e
e
que tots se
Mas trobà-y mercaders pisans que aquí
avien lurs mercaderies, e demanà
la terra, quines noveles sabien. E eyls dixeren-li
con
avia passat, qui avia dites noveles a la gent de la
terra que la host del rey d'Aragó venia en
Barberia; per què tots eren fuits a les muntayes.
—Del fet de Costantina
—dix lo rey—, sabets-ne
—dixeren los mercaders—,
res?
—Certes nós sabem
—dix lo rey—:
que aquel seyor qui tenia Costantina ha estat
pres e li fo la testa talada, e a tots los soldaders qui ab él eren:
—Digats ¿en qual manera
pòc ésser presa la vila ne aquel qui la tenia?
—Sèyer, nós vos ho direm. No ha encara
gayre que
Costantina ab la host de Bugia e d'altres locs, e
ac enprès ab alcuns hòmens de la vila, qui ho
feeren per aver, que aquela nuyt que la gayta
seria lur, que éls obririen les portes e que pensassen
d'entrar. E tot axí com agren parlat fo
fet; que aqueyls li obriren les portes de Costantina,
e eyl e tota la host entrà dins la ciutat, e
preseren En Bonbòquer e tots los soldaders et
lur talà les testes. —
Quant lo rey ac entès assò, que tot son fet era
destorbat e que no pudia venir a acabament de
ço que él cuydava fer, fo molt yrat e despagat,
e no fo maravela. Lo rey fó descargar tots los
cavals en terra e les viandes, e tengren la vila
e les forses qui eren entorn la vila, so és a dir
los puygs qui eren entorn la vila. E aquels qui
no cabien en la vila atendaren-se e
muraren-se e
dels sarraýs era tant gran que
sens nombre eren.
Ara lexarem a parlar del rey e de ça host e
parlarem del fet de Sicília.
DE CECÍLIA OCCIREN TOTS LOS FRANCESOS
QUI STAVEN EN CECÍLIA PER CARLES.
AÇÒ FO A
ANY
ajustava ses hosts al port de Tortosa per anar a
Alcoyl, e d'Alcoyl a Costantina (mas d'assò nuyl
hom del món no
feyt, per què
hon no, ans era molt secreta cosa, que nuyl hom
no
en la ciutat de Palerm, qui és la maÿstra ciutat
del regne de Sicília, al terç jorn de Pascha, so
és saber lo dimarts de la festa de Pascha, les
géns de la ciutat anaven defore de la ciutat a
altres géns, anaven-hi
dones, ab lurs marits, e ab lurs frares e ab lurs
amichs, e anaven solassan e cantan. Sobr'assò encontraren-se
ab
qui eren de la cort de Carles, qui estaven en Palerm
per eyl; e aquests malvats ribauts van-se
acostar a les dones e metien lurs mans a les mameles
de les dones. E los marits de les dones e
els altres qui ab eles eren dixeren-lur:
—Beyls seyors, tenits vostra via. No fassats
vilania a les dones. —
E eyls resposeren com a ribauts:
donar
altres seus compayons viuren que tan malament
los envilanien, eyls e lurs dones qui ab éls eren,
laxen-se córrer, ab los bordons que portaven, als
franceschs, e: cridaren: —A mort! a mort al
—E axí tota la gent de Palerm
franceschs!
alcieren tots los franceschs que pogren trobar
en tota la ciutat ne fora de la ciutat, a gran dret
lur e a gran tort dels franceschs, qui són molt
cruel gent e
Quant los ciutadans de Palerm e
qui en Palerm estan agren fet assò dels
franceschs, agren lur conseyl e dixeren que
mester era que tots los franceschs qui eren en
Sicília fossen morts e que ja nuyl temps a lur
vida no agés francesch en Sicília; e feeren capitani
E quant venc l'endemà, la host de Palerm exí ab
lurs armes, a cavayl e a peu, e anaren per tota
la Sicília, per viles e per casteyls, e feeren alciure
tots los francès que hi trobaren e feeren
jurar la gent tota dels castels e de les viles al
comandament de Palerm. E puys trameseren
lurs missatges a la ciutat de Messina ab aytals
paraules de part de la universitat de Palerm e
de tots los seus feels compayons del regne de
Sicília:
"Als gentils e nobles barons e a tota la universitat
de Messina, saluts e perdurable amistat.
"Fem-vos saber que ab la gràcia de Déu, que
nós avem espoliada nostra terra, e totes les encontrades,
dels devorables serpens qui
e nostres enfans, e
e jorn, e tiraven lo layt de les mameles de nostres
mulers e de nostres files e les devoraven
sens merçè molt cruelment. Hon nós vos pregam,
axí com a feels germans nostres e especials
amics que nós vos tenim, que gitets de vostra
ciutat los espaventables serpens e que siats
en contra lo gran dragó forts e ardits compayons
ab nós ensemps; per ço cor lo temps és
vengut que siam deliurats e iscam sots lo pesant
jou de Faraó, qui molt és greu e dur. Que a ara
és vengut lo temps que Déus tramès Moysès a
Faraó per deliurar los d'Irreel de captivitat e de
son poder. Ara és vengut lo temps que aqueyl
Moysès qui devia deliurar los fils d'Irreel és
vengut a nós deliurar, qui érem perduts per nostres
peccats. Per ço cor a Déu lo Pare, qui és
tot misericordiós, ha presa pietat de nós, levats-vos,
e no siats adurmits, e dressats-vos de combatre
contra
Quant lo poble de Messina agren oÿdes aquestes
cartes que
en què
dites, no
no ploràs fortment. E cridaren tuit: —Muyren!
—E sempre van
muyren los ribauts franceschs!
per la ciutat, corrén com a hòmens rabiosos, ab
lurs armes, e alcieren tots los franceschs que trobaren
en Messina ni en la encontrada, sinó lo
justicier qui era en Messina, qui era proensal,
que meseren eyl e ça compaya en
a la Catuna.
SE
s'eren levats contra él e que avien morts tots los
franceschs qui per eyl hi eren, fo molt yrat, e
ajustà ses hosts e aparelà naus, e tarides e galees
per passar en Sicília. E venc-se
qui és davant Messina, e hac son conseyl que
assetgàs Messina per mar e per terra, que si
Messina pudia recobrar ne pendre, tota l'altra
terra auria per nient. E fóu jutgar e condempnar
tots los hòmens e les femnes de Sicília, tro als infans,
a mort; mas Déus tot piadós non ho volc
sofrir. E quant fo a Règol, reculí sos cavayls e
sos cavalers en naus e en tarides e passà en
Sicília, en la ribera entre Tauermina e Messina.
E quant tota sa gent fo passada, atendà-sse tota
la host entorn de Messina, en
Sancta Maria de Rochamador; e eren
hòmens a cavayl e ben
sens los marines, e avia-hi, entre galeres armades
e tarides,
E
e murada de fusta de les naus e de les tarides
qui eren en Messina, que Karles avia fetes
fer per anar en Romania, e deffensaven-se molt
valentment contra Karles.
Ara lexa a parlar lo libre de Karles e de la
ciutat de Messina, e torna a parlar del noble rey
En Pere d'Aragó.
FEÿEN LES GÉNS DEL REY EN PERE
D'ARAGÓ ESTANT [A] ALCOLL
foren albergats dins en la vila d'Alcoyl, e defora
de la vila en tendes, e
d'aquela part hon los sarraÿns venien, el comte
de Palars s'albergà fora de la vila, en
qui és davant la vila, e
ab lurs compayes. E los barons de la host e
alsmugàvers vengren al rey e dixeren-li:
—Sèyer, pus tant és que assí som venguts,
—dix lo rey—,
pregam-vos que vulats que vejam qui està dintre
terra, ne si hi ha bestiar hon puscam refrescar
nostra host.
—Barons bé
deÿts. Yo partiré los barons de la host per alberans
e, segons l'albarà que cascú aurà, sí irà
cavalcar aqueyl jorn; e serà cascuna cavalcada
de
Quant lo rey hac ordonat los albarans, sí
tramès als barons. Primerament donà
al bon comte de Palars e al comte d'Ulgel, que
eyls feesen la primera cavalcada ab
e ab
a
de Luna; e l'altra cavalcada a
Ribeles e a
a
Botonac; e l'altra cavalcada a
e a
Blasco d'Alagó e a
lo rey departí les cavalcades. Mas negú no gosava
passar lo vayl per campeyar ne combatre ab
los sarraÿns sinó ab volentat del rey, e cel qui ó
assejava de passar lo vayl, lo rey l'en castigave
sí fort que jamés no li venia en cor que s'í tornàs.
E axí lo rey capdelava ses géns molt sàviament
e bé per tal que no presessen mal debades.
Esdevenc-se que
cavalers anassen cavalcar, fóu aparelar lo rey
—Barons
—dix lo rey—, demà, ans del
jorn, entrats dins terra e vejats la host dels sarraÿns
si és luyn d'assí, ne la terra si és plana
oltra les muntayes. E yo faré estar
en aquela muntaya, e si multitut de sarraÿns vos
assaltaven, preséssets la muntaya e feéset
que sempre nós vos serem en ajuda.—
Quant venc lo matí, los almugàvers pensaren
d'entrar dintre la terra del sarraÿns, e quant foren
bé
qui
ben
l'encontra. E
ajustaren-se tots, e plegadament, malgrat dels
sarraÿns, muntaren en
a la guàrdia de la muntaya sobre Alcoyl, e la
guàrdia fóu son seyal a la host. E aytantost lo
rey fo armat e tota la host, e muntaren a cavayl
e anaren ves aquela part on los almugàvers
eren en la muntaya, que
E anc los sarraÿns no
que tota la host fo ab eyls, sí que pocs n'escaparen
dels dits sarraÿns, que no fossen morts.
Puys lo rey anà a anant bé
molta bela vila desemparada quan lo viuren
venir, e molt beyl casal e molta bela garbera de
forment e de liy; e meteren foc a tot sinó a la
roba de seda, e aur, e argent, e beyls matalafs, e
bels cobertors de seda e roba leugera de preu
que poguessen portar. Quant agren cremat e
afogat tot ço que agren trobat, e fo passat mig
jorn e totes les muntayes eren cubertes de sarraÿns
a cavayl e a peu, mas no gosaven devalar
e
bé
e bochs, e molts sarraÿns presos, e molta
roba e molt arnès, que anc no trobaren defensó,
E quant foren a Alcoyl, foren molt alegres e
pensaren d'alciure bous e moltons e metre en
ast e en calderes, e soparen e reposaren alegrament
aquela nuyt; que gran abundament avien
de pa, e de vi molt bo e de tot ço que mester
avien, que
trobaven a comprar a gran mercat, que
hi avia cargats de vi e de viandes, de Malorcha,
e de Barçelona, e de València e d'altres lochs.
Puys, cascun jorn, los davan dits barons, axí
com lo rey avia ordonat, feïyen cavalcades ab
cavalers e ab almugàvers, e entraven
e
sarraÿns presos, e de bestiar e de bona
roba, que trobaven per casals e per muntayes.
Però cascun jorn venien los sarraÿns davant la
host, a cavayl e a peu, tants que
muntayes n'estaven cubertes; e feÿen de grans
esperonades. Mas quant agren provat lo portament
dels nostres cavalers e dels almugàvers,
no
ans quant los veïen exir fora del vayl, se
e lur feïyen loch.
D'ARAGÓ TENCH CONSELL AB SOS BARONS
ne aquí era vengut li era vengut a meyscapte e
que no pudia venir a acabament de ço que cuydava
fer, ajustà son conseyl dels barons e dels
savis hòmens de la host.
—Barons
—dix lo rey —: so per què yo avia
comensat aquest fet ne per què era vengut assí,
m'és falit; que yo cuydava aver Costantina e
si y la agués, ab lo poder que yo avia así e ab
lo secors qui
tota Frequia, ab la ajuda de Déu. Que malgrat
de tots quans sarraÿns ha e
Alcoyl e assí fora nostre cap; e d'assí a Costantina
no à mas
sarraÿns, hy mesérem vianda e tot ço que mester
y fos. E pus axí és que nós som assí e avem
presa terra salvament e en bon loc e forts, que
no temem res que tots quans sarraÿns ha e
nos hic puschen dan fer per terra ne per mar,
vulria que a honor de Déu e de la crestiantat hic
feésem tant que tota crestiantat n'agués honor e
prou. Mon cor és, si vosaltres m'ó dats per conseyl,
que trameta mos missatges a Roma al apostoli,
que
géns; e si ho fa, nuyl temps, mentre yo viu sia,
no
tota aquesta terra a crestians per ço que
Déu hic sia beneit, e loat e aorat. —
Ab tant los barons resposeren e dixeren al
rey:
—Sèyer, so que vós avets dit tenim tuit per
bo. E sia plaer de Déu que eyl vos ho leyx
cumplir axí com vós ho volets; que nós, sèyer,
—
no
venir nostres mulers e nostres enfans, e
volem assí Déu servir mentre siam vius.
DE ARAGÓ TRAMÈS SOS MISSATGERS
AL APOSTOLI
e tramès-hi per missatges En Guilem de Castelnou
e
nobles. E quant foren aparelats, tengren lur
via ves Roma, tant tro que vengren a la ciutat
de Roma.
En la ciutat de Roma avia d'onrats clergues
de Cataluya e d'Espanya, e quant oïren dir que
aquests
venien a l'apostoli, exiren-lur a carrera e aculiren-los
molt honradament tro a lur hostal; e
aquí reposaren aquel jorn. E puys l'endemà
anaren davant l'apostoli acompayats molt honradament,
axí com a honrats missatges e d'onrat
rey. E quant foren davant l'apostoli, agonolaren-se
a él e saludaren-lo molt altament:
—Pare sant de tota christiantat, Déus te sal.
Lo noble rey En Pere d'Aragó vos soplega
molt humilment e tramet-vos aquestes cartes. —
L'apostoli près les cartes e fóu-les mantinent
líger; en les quals se contenia axí:
"A vós, pare sant de tota la crestiantat, de
nós En Pere per la gràcia de Déu rey d'Aragó,
saluts e reverència, axí com fil deu fer a pare
segons Déu.
"Com nós, pare sant, siam passats en la terra
de Barberia e ajam presa aquí terra a honor de
Déu e a creximent de tota crestiantat, e ajam
mès aquí tot nostre poder de retenir ço que
avem pres, qui és forts loc e bo, so és la vila
d'Alcoyl, pregam a vós que
secors de cavalers e de géns e que donets perdó
a les géns per passar a nós; e nós, sèyer,
estarem tant assí que conquerrem la terra per
tal que Déu hi sia servit e el seu beneyt nom
exalsat."
APOSTOLI QUE FÉU ALS MISSATGERS DEL REY
EN PERE D'ARAGÓ
les paraules que
de part del rey, sý respòs enaxí:
—Yo
—dix l'apostoli— no crou pas que rey
de tan poc poder com eyl és, sia passat en Barberia,
ne gós aver emparat tan gran fet. Que
rey de França, e el rey d'Anglaterra, e
Navarra, e
el rey Karles foren a Tunis e anc res no y pogren
fer. Per què yo ara no li trametria secors
de cavalers ne de tresor; que
de la dècima no és justat per despendre en
Barberia ne en altre loc sinó en la terra d'oltramar.
E pus al comensament no m'ó fóu saber,
ja ara no aurà ma ajuda. —
Quant los missatges agren enteses les paraules
del apostoli e li agren respost so que lur fo
semblant, partiren-se davant eyl e anaren-se
a lur hostal; e puys parlaren ab los cardenals e
ab los auts prelats qui en la cort del apostoli
eren, e dixeren-lur en qual guisa l'apostoli lur
avia respost. E éls dixeren-lur que se
que ab eyl no pudien res acabar. —Per ço com
és francesch e de la partida de Karles, e és gelós
de ço qui és gran dret que esdevenga. Per què
digats al seyor rey que pens de fer ço qui mils
li sia semblant que sia sa honor e son profit, e
Déus ajudar-li à e no
Aquestes paraules preseren los missatges,
que
E preseren cumiat, e reculiren-se en lurs
galeres e tornaren-se
resposta al rey que l'apostoli avia feta e dixeren-li
ço que
Ara lexarem a parlar del rey e de sa host e
parlarem de les géns de Ciçília.
REGNE DE CECÍLIA TENGUEREN CONSELL
rey Karles era passat en Sicília ab tan gran poder,
e que tenia assetgada Messina per mar e
per terra e que a la fi no
a él, agren gran paor axí com ceyls qui
eren tots jutgats a mort. E agren lur conseyl
tots los auts hòmens de Sicília en Palerm; levà-sse
aquel qui era lur capitani e parlà:
—Seyors: ben sabets que aquesta terra ha
estat lonc temps en gran servitut e en poder de
mala seyoria, e ara és esdevengut, axí com tuit
sabets, que
pensa recobrar tota la Sicília e à
a mort. Nós sabem que
passat a Alcoy e és nostre natural seyor, per
raó de la reyna e de sos fils. Trametam-li nostres
missatges, e diguem-li ab volentat de tots
que vénga pendre lo regne de Sicília axí com
terra sua e de sos fils, e que nós lo bastarem
de cavayls, e d'aur e d'argent mentre mester
n'aja. —
A aquestes paraules resposeren tuit, e dixeren
que tenien per bo ço que
que eyls sabien bé que per nuyl hom no pudien
venir a salvament sinó per lo rey d'Aragó;
que tot axí com Moysès, qui deliurà, per la
vertut de Déu, los fils d'Irrehel de les mans de
Faraó, tot axí devien éls ésser deliurats de les
mans de Karles per lo rey d'Aragó, ab la volentat
de Déu. E axí tots s'acordaren a assò e
elegeren lurs missatges, nobles hòmens e savis,
e feeren-lur cartes segelades e fermades de tots
los hòmens de les ciutats, e de les viles e dels
castels de Sicília, ab sagramens que tots tenien
per bo e per ferm so que aquels missatges
farien.
REGNE DE CEÇÍLIA TRAMETEREN LURS MISSATGERS
AL REY EN PERE D'ARAGÓ
là hon lo rey d'Aragó era, e quant foren aparelats,
meseren-se en
a Alcoyl. E aquí devalaren en terra, e anaren-se
a la tenda del rey e aquí trobaren lo
rey, ab gran res de barons e de cavalers, qui
ordonava ab sos barons les batayles; que
combatre de tot en tot ab los sarraÿns qui
de tota Frequia s'eren aquí ajustats, e
avia
rey, agenolaren-se a él, e besaren-li la mà e saludaren-lo
molt altament:
—Déus te sal, rey d'Aragó e de Sicília, en
molts ayns vives tu sobre nós a gran honor, e
tos fils e tots ceyls qui de tu exiran. Los barons
del regne de Sicília e tota la altra gent te presenten
lurs cors, e lurs mulers, e lurs enfans,
e lur aver e tot quant àn; e pregen-te, sèyer,
que prengues lo regne de Sicília e que sies lur
seyor e lur rey. E vet, sèyer, les cartes segelades
e fermades de tots los hòmens de Sicília. —
Quant lo rey ac entès so que
agren dit e hac vistes les cartes,
—Barons
—dix lo rey—, ben siats vós venguts,
—dixeren los missatges—,
¿Per què avets desposseït Karles, ne gitat
de ça seyoria?
—Sèyer molt has
ben dit e con a savi hom. —
Ab aytant
savi hom en leys, trasch
escrits tots los mals fets e les injúries e les enpremies
que Karles e sos baylius lur avien fetes
e faïyen cascun jorn. E mès mans a líger devant
lo rey, e dia enaxí:
"Coneguda cosa sia a tots qui aquest escrit
volran oyr, con Karles, qui era rey en Sicília,
feya
regne de Sicília, sí que al cap del ayn lur avia
pres tot ço que avien. E quant hi havia nul hom
qui no pogués pagar, avia-hi
culia la colta, qui portava
al arçó, detràs de la sela, ab sengles colars, e
prenia
en loc de cans menava
"L'altre capítol és que venien sos ribauts e
sos soldaders ab lurs cavayls, e entraven en nostres
albercs e prenien nós, e nostres enfans e
nostres mulers, e gitaven-nos defora malament
e desonrada, e prenien nostres draps e tot ço
que avíem en nostres albercs, e gastaven-ho a
lur serviy. E quant se
ço qui bon lur semblava.
"L'altre capítol: si
hó bela fila, entraven en son alberch, e gitaven
defora lo seyor del alberch e puys feïyen ço
que
ne parlàs, donaren-li tantes de colps que
per mort. E assò és provada cosa per molts.
"L'altre capítol és que
e deÿen: —Aquestes truges deuen fer aytans
porcels al cap del ayn, e és mester que
d'aytans nos responats
—E quant venia al cap
del ayn, éls venien en aquel hom e deÿen:
—¿Hon són nostres porcs que às nodrits al
E al bon hom era mester que
rey? —.
resposta d'aytans com éls avien dit; si no, metien-lo
en presó e tulien-li tot quant avia.
"L'altre capítol, que feÿa moneda nova
vegades del ayn, e prenien d'aquela moneda e
donaven-la per albercs, segons que l'alberc era
ric hó pobre: a tal alberch hi avia
a tal
no avia sinó aram, per
venia a
tarí, e a
destruïa la gent e lur tulia tot quant avien."
Encara de moltes d'altres empremies e de
malvestats, que longa cosa seria a recomtar.
—Certes
—dix lo rey—, molt me sembla
dura cosa e mala, aquela. E no
de ço que avets fet, que Déus no ha posat lo
pastor sobre les oveles que les deja devorar ne
menar a mal, ans les dou governar en via de bé
e guardar de lops e de males bèsties, que no lur
fassen mal; atressí és dels reys e dels prínceps,
que Déus los ha posats sobre
e tenir en dretura, e per defendre que
altres géns no
—dix lo rey—, yo auré mon conseyl e respondré-us
breument. —
Los missatges se partiren davant lo rey, e el
rey manà a son senescalc que los liuràs hostal
e que pensàs d'éls al mils que pogués. E axí
com lo rey ho ac manat, sí fo fet.
E
e de cavalers savis, e dix com los hòmens
de Sicília li avien trameses missatges que li retrien
lo regne de Sicília.
—E que
agués. Ben sabets que
muler mia, e de mos fils, e aquest rey
Karles tenia
que
perquè yo romagués assí per cunquistar la terra
de Frequia, és mon cor que yo vaja pendre
lo regne de Sicília, pus éls lo
saber de vosaltres quin conseyl me
—Sèyer
—dixeren los comtes e els barons
de Cataluya e d'Aragó—, pensats de fer tot ço
qui honor vos sia ne prou, que nós vos seguirem
mentre que vida
seria si tornàvem en nostra terra que no
aguéssem res conquestat ne cregut a la vostra
seyoria. —
D'aquest conseyl fo molt alegre lo rey.
—Barons
—dix lo rey—, molt són pagat de
ço que avets dit, e conec que gran amor e gran
leyaltat me portats e que gran proea de cavaleria
vos ho fa dir. E per ço no romanga de fer
la batala ab aquests meyscresens qui tants se
són ajustats denant nós.
—Sèyer
—dixeren los barons e els cavalers—,
molt vos avem què grair de ço que deïts.
E fassam-ho en tal guisa que tots temps nos
dupten; que en Espanya parrà tots temps ço
que vós e vostres ansessors hi han fet, e és mester
que assí parega.—
Ab tant lo conseyl se partí, e cascuns se
anaren a lurs tendes e
Ara lexa lo libre a parlar del rey, e torna a
parlar dels barons e dels cavalers de la host e
dels almugàvers, dels torneys e dels grans fets
d'armes que faïyen ab sarraÿns.
QUE FÉU LO COMTE DE PALLARS
qui avia nom Arnau Roger, qui era comte de
Palars, d'una terra molt forts e qui no estec
anc sens guerra, e ha-hi molt valens géns d'armes.
Aquest comte era molt beyl hom, e agradable,
e jove, e a gran maravela valent e prous
de ses armes e lar hom de donar. Esdevenc-se
que
de cavalers sarraÿns qui semblaven honrats
hòmens e eren tro a
e ben arreats, e portaven
letres sarraÿnesques entorn, e vengren molt prop
de la tenda sua. E quant lo comte víu que tan
prop s'acostaven a la sua tenda, fóu manament
a la sua gent que hom no
ne ab alre, ne nuyl hom no
ganí-sse e muntà en son caval, e pren la lança
e son escut e exí fora del vayl. E quant fo defora,
puyí lo cavayl dels esperons e anà ferir
entre
ab lo pits del caval seu,
e tot lo cors, sí que l'abaté mort a terra. E puys
arancà-li la lança del cors e, de manén, va
donar tal colp per mig lo pits a aquel qui portava
la seyera, que mantinent l'abaté mort a
terra. E
cuxa, sí que
Sí que puyí tant a anant que oltrapassà los sarrayns.
Ab tant venc
e jove, e
Vidal de Serrià, e puyen lurs cavals dels esperons,
e van ferir en la pressa dels sarraÿns per
ajuda al comte de Palars. Sí que
ferí ab la lança
que la dàraca e el cors li passà; sí que
ne portava lo sarraý e el comte no li pudia arrancar
la lança. E quant lo comte de Palars ho
víu, correc ves lo comte. Dix eyl:
—Yo us aydaré, qui són pus forts que vós. —
E près la lança e tirà-la molt fort, sí que la
dàraca trasc del coyl del sarraý, e el sarraý caec
mor a terra.
Ab tant les géns de la host corregren ves
aquela part hon lo comte era, e
fugiren, meys d'aqueyls qui romaseren e
morts. E
en la sua tenda, e desguarní-sse e fóu-se metyar
de la nafra als bons metyes qui eren en la
host; e a poc de temps él fo guarit.
E
manament avia passat lo vayl ne avia esperonat
ves los sarraÿns, e que no
—Certes
—dix lo comte—, sèyer, no és nuyl
—dix lo comte—,
hom e
fe, de vós qui sóts mon seyor enfora, que yo no
li ó combata.
—En comte, yo non ho dic gens sinó per la
fulia que vós feés. Que yo amara més aver perdut
tot quant hé, que si vós hic fóssets mort.
Per què hom se dou gardar de foyl assag.
—Certes si assí no assajam
—dix lo rey—,
nostres cors de fet d'armes, yo no sé hon
nos assagem.
—Certes bon provar fa son
—dix lo comte—,
cors, d'un cavaler contra
ferir entre
ans és foltat. Mas yo sé bé que
ardiment és tan gran, que si avíets la meytat de
força segons la volentat del cor, que vós vos
combatríets ab
—Sèyer gran mercès!
Que ben m'avets pagat de paraula, que ço qui
és en vós cargats a mi. —
D'aquests assaygs e d'aquests torneys feïyen
cascun jorn los nobles cavalers de la host. E
almugàvers exien
fora del vayl e cridaven als cavalers sarraÿns
que
o
e en primer los sarraÿns a cavayl venien ferir
en eyls, e els almugàvers campeyaven ab eyls
e, ab los darts, alceÿen-lur lurs cavals e éls.
E pus los sarraÿns los agren axí provats, ne
viuren l'ardiment dels almugàvers ne de l'altra
gent, no s'acostaven volentés a éls, ans quant
los veïyen exir fora del vayl, se
Quant lo rey venc a Alcoyl, venc ab
grans, e ab
ab
què anava l'arnès dels altres barons, e civada
e farina; que quant entrà la host a Alcoyl, foren
tan bel arnès de cavalers, e de mariners e de
sirvens, de beles cuyrasses ab cubertes de samits
e de drap d'aur, e molt beyl sobre_seyal
de scendat ab fuyla d'aur batut, e molta bela
seyera, e molt bel penó ab fres d'aur e d'argent,
e molts beyls cavayls de gran preu, e molta
bela sela de seyal; que quant eren guarnits
en
tota aquela host no hac jenoveses, ne pisans,
ne venecians, ne prohensals, ne en mar ne en
terra, que tota la armada e el navili era de catalans,
e
tots triats e ben provats de fet d'armes.
AB TOTA SA OST, SE
Frequia se foren ajustades a Alcoyl, sí que les
muntayes e els plans n'estaven cuberts, a cavayl
e a peu, lo rey lur tramès missatge que
s'aparelassen de la batayla. E quant los sarraÿns
ho agren entès, qui ja
veïyen que eren molt valents géns d'armes, feeren
resposta al rey que aurien lur conseyl; e
quant agren aüt lur conseyl, trameseren al rey
missatge per
host dels sarraÿns, que farien pau ab eyl molt
volenters, e que se
se volgés, e que
son conseyl e dix que pus li covenia a partir
d'aquí, e que devia anar en loch hon auria mester
sos cavalers e sa gent, e que la batayla no
li acabava res, e que tot ço que agués d'eyls
auria de gasayn; e axí fóu-lur resposta que eyl
no y era vengut per lur aver, mas si éls se vulien
combatre ab eyl, que s'aparelassen de la batayla.
É éls feeren-li altra vegada resposta que
no
bona pau, e que li darien tant de tresor que eyl
se
o cascun ayn, e que avien tramès a Tunis per lo
tresor e a la resposta de Mirabussach, qui era
rey de Tunis.
Mentre que
paraules, els missatges del regne de Sicília li
vengren
—Sèyer rey, pregam-te, axí com a noble seyor,
—dix lo rey—,
que
—Barons yo hé haüt mon
conseyl que, pus als hòmens del regne de Sicília
plau que
rey de Sicília, que passaré là e que
ab mon poder de tots hòmens; encara, que
tendré a les bones custumes del rey Guilem.
—Donques, sèyer, pregam-te que pens d'enantar
ton fet e de passar en Sicília al pus tost
que pusques, e no ajes cura d'aquests sarraÿns;
que nós te bastarem d'aur e d'argent a tot ço
que mester ages. —
Sobr'assò lo rey víu que
per paraules, fóu reculir sos cavayls, e
sos cavalers e tot lur arnès, sí qu'en
fou tot reculit. E quant venc que la nuyt fo
venguda del ters jorn, lo rey fóu reculir los
cavayls e els cavalers qui estaven en gàrdia al
vayl e tots los servens; e
anava per la vila d'Alcoyl ab grans
brandons e cercava si y romania nuyl hom malaut
ne san. E quant víu que no y avia romàs
negun, reculí-sse en
fo reculit, los marinés exiren en terra e meseren
foch en la vila bé en
tenc a tota la vila, els sarraýs conegren que la
host se
mar e no y trobaren negú, que tots se foren reculits.
Adoncs pensaren-se que
en Sicília.
Quant venc a la miya nuyt, les naus, e les tandes
e tot lo navili feeren vela, e agren lur vent
e tengren lur via ves Sicília; e anaren tant ab
lur beyl vent, que al
dins lo port de Tràpena, qui és en Sicília. E
quant les géns de la vila de Tràpena, e del Munt
de Sen Julià, e de Marçarà e de tota l'encontrada
viuren tan gran navili venir, vengren tuyt
a la mar; que ben sabien que era lo rey d'Aragó
qui venia en Sicília. E aparelaren-se al
mils que pogren de recebre lo rey a gran honor,
e sempre tots los rics hòmens e els cavalers de
la terra en barques entraren en la nau on lo rey
era; e quan foren en la nau, ajenolaren-se als
peus del rey, e besaren-li la mà, e saludaren-lo
molt altament e dixeren que devalàs en la sua
terra. E sempre el rey muntà en
a terra.
E quant lo rey fo en terra, hac-li hom aparelats
cavals, e muntà a cavayl, e tota la gent de
la terra anaven-li denant a peu, e els cavalers
els barons de Sicília menaven-lo per les regnes
e portava-li hom
sobre
ab moltes maneres d'estrumens, anaven-li denant
e cridaven: —¡Ben sia vengut lo nostre
seyor rey d'Aragó e de Sicília e
per qui serem deliurats de les mans del
nostre enamic Karles sens mercè! —
E axí anaren-li cantan e alegran denant, tro
que
encurtinat de draps de seda e d'aur.
Los hòmens de la terra feeren venir molts
bous, e moltes vaches, e moltons, e galines, e
pa e vi a gran bastament, e feeren molt ricament
aparelar de menjar. E
e els almugàvers devalaren de les naus e de les
tarides, e feeren descarregar lurs cavayls e lur
arnès e anaren per hostals; e els menjars foren
aparelats, e menjaren alegrament e puys anaren-se
reposar, que la mar los avia trebalats.
E puys la gent de la terra feeren gran festa
ben
d'aur e d'argent al rey e de draps d'aur e de
seda; sí que
és a dir dels hòmens de Tràpena e de tota l'encontrada.
SE
Tràpena, e hac demanat del fet de la terra, ne
de Karles hon era ne hon no, e sabé que Karles
era entorn de la ciutat de Messina e que la tenia
assediada per terra e per mar, fóu manament
a
les galees e en les tarides tots los mariners de
les naus ab totes lurs armes, e que menassen
les tarides cargades de pa, e de vi e de carn,
e que
rey ho ac manat, sí fo fet. E
gent tantes jornades que venc en la ciutat de
Palerm, e les galeres foren aytantost aquí.
Les géns de la ciutat de Palerm feeren molt
gran festa de la venguda del rey, e
a gran honor e
Quant lo rey fo albergat en son palau, els cavalers
e
no gens que tota la cavaleria del rey vengés
ne
aqueyl jorn ab eyl, ans puyaren a venir pus de
axí tost ajustar; e màgerment, pus eren en
terra de lurs amics e terra abundosa de totes
viandes, cascú se reposava volentés, per ço cor
molt avien trebalat. E per ço cor los cavalers
venien ab lurs farsets vestits, tots suats e negres
del garnimens, e éls qui eren ennegrits per lo
sol qui
e els almugàvers tots suats e mal vestits e negres
per raó del sol qui
de Palerm meysprearen-los en lur cor e no
semblant que ya per eyls ne fossen deliures de
les mans de Karles, qui era ab tan gran poder,
e per mar e per terra.
Quant venc a cap de
parlament ab tota la gent de Palerm, e de les
viles e dels casteyls de Sicília, que de cascun
loc n'í avia dels melors, e dix-lur:
—Barons: vós sabets bé que yo era anat en
Barberia sobre sarraÿns a honor de Déu e de
tota crestiantat, e mentre que yo era en la vila
d'Alcoyl, qui és en Barberia, los vostres missatges
vengren a nós de la vostra part e de tota
la universitat del regne de Sicília, qui era meu
e de mos fils; e que vosaltres me donaríets aytans
cavayls con yo agués mester, e
d'aur e d'argent a defendre vosaltres del rey
Karles, e que
rey Karles. Vuyl saber de vosaltres assò si és
veritat ne si ó atorgats. —
Ab tant lo rey se calà per oyr què li respondran,
e assec-se en son seti. E
Sicília, qui era hom de grans jorns, se levà, qui
avia cumiat de tots los altres que degués parlar
per tots, e dix:
—Mon seyor lo rey, les tues paraules són
certanes e vertaderes; e tot enaxí com tu ho às
dit, ó atorga tota la cuminaltat del regne de Sicília. —
E a aquesta paraula resposeren tuyt a
vou que atorgaven so que eyl deïya e que eren
aparelats de seguir la sua volentat. Puys parlà
aquel cavaler qui primerament avia parlat, e dix:
—Mon seyor lo rey: d'una cosa te volen pregar
los hòmens de Sicília per ço que tots temps
sien remembrans de la tua amor e de la tua
gràcia e que yamés no
atorcs les bones custumes del rey Guilem. E
d'aquí avant fé de nós la tua volentat. —
Lo rey se levà e dix:
—Barons: ço que vosaltres me pregats és
leugera cosa de fer; que major volentat n'é yo
que vosaltres. Que us atorch totes les bones custumes
del rey Guilem; e d'assò fer-vos hé bones
cartes, ab mon segeyl pendent. —
E tuyt feeren-li gràcies del atorgament que
lur avia fet. E levaren-se tots los barons e els
cavalers de Sicília e els rics hòmens de les ciutats
e de les viles e feeren-li homenatge, e puys
tota la altra gent.
Ab tant les taules foren meses e el rey anà
menyar ab sos cavalers; e el parlament se departí.
TRAMÈS SOS MISSATGERS AL
REY CARLES
fets en la ciutat de Palerm e tots los cavalers e
els almugàvers foren venguts de Tràpena, e el
rey s'aparelà d'anar ves la ciutat de Messina e
hac trameses ses cartes per tot lo regne de Sicília
que totes les géns a peu e a cavayl fossen ab
lurs armes tots justats a la vila de Randàs.
Mas enans d'ayçò, tramès sos missatges al rey
Karles,
Pere de Queralt, de Cataluya, e En Ruys Examenis
de Luna, e En Guilem Eymeric, jutge ;
de la ciutat de Barçelona; los quals portaren
Karles e altra carta de creensa. E portaren lurs
garnimens, e menaren lurs escuders qui
lurs armes e menaren lurs cavayls, e cavalcaren
tant per jornades que vengren a
legües prés de la host de Karles. Mas ja enans
d'ayçò de
de penitència al rey Karles que él sabés que
missatges del rey d'Aragó veníel a él e que
asseguràs; e avien aüda resposta que venguessen
segurament. E quant eyls foren prés de
legües de la host del rey Karles e foren a la
avaylada d'una muntaya, sí viuren lejús e
tro a
Karles hi avia tramesos per tal que negunes
géns no poguessen entrar e
sabés, e per tal que abans que els missatges fossen
en la host que aquels ly ó feessen a ssaber.
Quant En Pere de Queralt e En Ruys Examenis
de Luna viuren aquels cavalers, agren paor.
—Barons
—dix En Pere de Queralt—, armem-nos
e muntem en nostres cavayls, que
aquestes géns són molt ultratgés e desconexens.
E si tant serà que
dan, més val que
vilment. —
Ab tant preseren lurs armes, e muntaren e
cavayls e tengren lur dret camí. E quant los
cavalers franceses los viuren venir, ben se pensaren
que aquests eren los missatges del rey
d'Aragó, e encloÿren-los de totes parts e de la
larga cridaren-lur quins cavalés eren; e eyls resposeren
que eren missatges del rey d'Aragó.
E aytantost acostaren-se a eyls e demanaren-los
del rey hon era; e eyls dixeren que era a
Palerm. E axí cavalcaren ab eyls ensems bé
legua e mija, sí que viuren tota la host del rey
Karles.
Quant eyls foren a mija legua prés de la host,
eyls viuren venir
cavalcant en lurs palafrens, molt ricament
vestits de rics draps ab penes vayres e ab cendats;
e quant foren prop d'eyls, saludaren-los
molt gint e
tornaren-se
tro a lur hostal; e puys partiren-se d'eyls,
sinó
volets saber com foren albergats, sí
en
no y hac matalafs ne cobertors, sinó molt fè
que y agren mès. E
negres e leygs, e
de cols cuytes ab carn de porc fresch. E axí
estegren aqueyl jorn e la nuyt, que no
hom parlar ab Karles.
Quant venc al matí, lo rey Karles lur tramès
missatges que venguessen parlar ab eyl; e aytantost
foren aparelats e vengren a la tenda del
rey Karles qui seya sobre
de seda cubert. Ajenolaren-se a él, e saludaren-lo,
e puys En Pere de Queralt parlà e dix
la missatgeria al rey:
—Sèyer rey Karles, lo nostre seyor rey d'Aragó
—dix lo rey Karles—,
nos tramet a vós; e per tal que creegats
que nós som missatges seus, veus carta de creensa
que us tramet.
—En nom de Déu
digats ço que
—dix En Pere de Queralt—,
—Sèyer tenits
aquesta carta que nostre seyor lo rey vos tramet. —
E
hora, mas que la posà sobre
—Sèyer rey Karles
—so dix En Pere de
Queralt—, nostre seyor lo rey d'Aragó vos diu
e us mana que li deliurets la terra de Sicília, qui
és sua e de sos fils, que trop avets tenguda a
gran tort. Que les géns de Sicília són molt agregades
de la vostra seyoria e àn requesta la ajuda
del rey d'Aragó; per què lo rey lur vol ajudar,
axí com a ceyls qui són seus e de sa terra. —
DIX E FÉU DIR ALS MISSATGERS
DEL REY DE ARAGÓ
li agren dit, estec tot esbalaït
que no parlà ne respòs, e adés anava menjan
ab les dens
felunia. E quan hac molt pensat, respòs e dix:
—Certes, la terra de Sicília no és pas del rey
—dixeren los missatges—,
d'Aragó ne mia, ans és de la Esgleya de Roma,
e yo la tenc per la Esgleya de Roma. Mas yo
vuyl que vosaltres anets a Messina e que digats
als hòmens de Messina de part del rey d'Aragó,
que ajen treves ab mi
ajam parlat ab vós, e vós ab nós, de so hon avem
a parlar.
—Sènyer assò
farem nós molt volenters; e no romandrà ja en
nós si fer-ho volen. —
Ab tant partiren-se davant lo rey, e anarense
davant la ciutat de Messina e cridaren als
hòmens del mur, e éls demanaren-lur què demanaven.
—Barons
—dix En Pere de Queralt—, nós
som missatges del rey d'Aragó e vulríem parlar
ab lo vostre capitani, ser Alaymo. —
Quant aquels del mur ó agren entès, anaren-ho
dir al capitani, ser Alaymo; e venc encontinent,
e fóu-se al mur e demanà als missatges
què vulien ne quiyns hòmens eren; e En Pere
de Queralt respòs e dix:
—Sóts vós lo capitani de Messina? —
E él respòs: —Certes, ben són yo lo capitani.
—dix En Pere de Queralt—,
Per què ho demanats?
—Sèyer nós
—so dix lo capitani—,
som missatges del rey d'Aragó e pregam-vos
de la sua part que ajats treves ab lo rey Karles,
tant que nós ajam parlat ab eyl so que dir-li
volem de part del seyor rey d'Aragó e eyl nos
aja feta resposta a les nostres paraules.
—Certes yo no crou
pas que vós siats missatges del rey d'Aragó, e
ja per les vostres falses paraules no aurà pau ne
treves ab nós. E d'aquí avant partits-vos d'aquí
e tenits vostra carrera. —
Ab tant viuren que res no pudien acabar ab
eyl e tornaren-se
—Sèyer
—so dix En Pere de Queralt —,
nós avem parlat ab lo capitani de Messina e no
—so dix lo rey Karles—,
avem pogut res acabar ab eyl per res que lur
ajam dit, ne volen croure que nós siam missatges
de rey d'Aragó.
—Barons anats-vos
reposar tro demà, que auré aüt mon conseyl
e aurets ma resposta. —
Adoncs se
tot aquel jorn. E la nuyt qui venc, lo rey Karles
se reculí en
lexà sa host e passà-sse
Calàbria davant Messina. E fóu manament que
hom donàs cumiat als missatges; que eyl hy
vulia trametre sos missatges, per què ara no
lur vulia fer resposta. E manà que sempre que
els missatges se
al pus tost que poguessen e pus privadament,
se
los missatges del rey d'Aragó no saberen res,
ne sabien que
E quant venc lo matí,
als missatges:
—Seyors, lo rey Karles vos diu que us en
anets e digats al rey que
sos missatges per los quals li trametrà sa
resposta. —
Ab tant los missatges del rey d'Aragó preseren
lurs armes e muntaren en lurs cavayls; e ab
lurs escuders tengren lur camí e cavalcaren
jorns tro que vengren en la vila de Randàs, e
aquí trobaren lo rey d'Aragó, qui hi fo vengut
de Palerm. E dixeren al rey so que Karles lur
avia dit, e com avien parlat ab lo capitani de
Messina e con lo rey Karles lur avia tramès a
dir que se
missatges.
Ara lexa a parlar lo libre del rey d'Aragó e
dels missatges qui foren retornats a él.
SA HOST SE
d'Aragó foren partits de la host del rey Karles,
aytantost saberen tots ceyls de ta host que
Karles se
mils que pòc cascú, reculiren-se en les tarides
e en les galeres e pensaren-se
E quant les géns de Messina saberen que la
host se
a exir de Messina ab lurs armes, e feriren
en les tendes d'aquels qui eren romasos e
feeren-lur dampnatge; sí que aqueyls de la host
se reculiren molt cuytosament e aucién bé
cavayls per ço cor no avien laer de reculir, e
meseren foc a lur civada e a la farina per tal
cor no se
géns al reculir, per ço cor les géns de Messina
e de la terra lur donaven gran batayla.
ARAGÓ SE
del rey d'Aragó foren venguts a Randàs e
agren parlat ab lo rey, a hora de vespres sonades
vèn
—Seyor rey, sàpies que
—dix lo rey—,
sa host se
terra.
—So no pot ésser que
Karles, qui és lo pus valent e el pus poderós
del món, que ab eyl avia
cavayl, aya axí vilment desemparada la terra. —
Mentre que
d'aquels fets e d'altres, e
venc a cavayl molt cuytosament e saludà lo rey
e tota sa compaya:
—Sèyer rey, sàpies per veritat que
—so dix lo rey.
enamic Karles és fuyt, él e tota sa host, e ha
desemparada la terra de Sicília.
—Com lo saps tu ?
—Sèyer
—so dix aqueyl missatger—, cor ir
matí fuy yo ab los hòmens de Messina en la sua
host mentre que les sues géns se reculien en les
tarides, e lur feem gran dampnatge; e eyls avien
ja morts bé
—so dix lo rey —:
que
—Ara ¿sabs tu
—so dix lo missatger—,
si
o per què ha desemparada la terra sens batayla?
—Sèyer certa cosa
és que en la host de Karles avia
hòmens a cavayl e bé
sens los mariners; e avia-hi, entre galeres e
terides armades,
leyns. —
Quan lo rey hac entès ço que aquest hom
hac dit, maravelà-sse molt e dix:
—Cert, a mi pesa molt com lo rey Karles ha
axí desemparada la terra; que yo volgra bé que
el fet anàssen tal guysa que cascú pogués provar
són cors per fet d'armes, sí que la una part ne
portàs lo lou per tots temps. E ço era la cosa
que yo avia tots temps desigada, que yo
combatre en camp ab nobles cavalers e
prous d'armes ab qui
mos gentils cavalers. —
Ab tant lo rey manà que al matí fossen tuyt
aparelats de cavalcar, que él se
ciutat de Messina. E quan venc lo matí, lo rey
cavalcà ab ça cavaleria, e ab los almugàvers e
ab totes les géns del regne de Sicília, tro que
venc a la ciutat de Messina.
LA GENT DE MECINA FEREN AL REY D'ARAGÓ
era partit de Randàs e que venia a Messina,
encurtinaren tota la ciutat de Messina de richs
draps de seda e d'aur, e cubriren tots los carrés
de jonc vert e d'erbes ben olens e feeren jocs de
diverses maneres. E exiren a carrera al rey cavalers e
richs hòmens, e a peu molt honradament
destraren-lo per les regnes del cavayl e feÿen-li
portar
lançes. E dones e donzeles anaven-li davant cantant
e cridant:
—¡Ben sia vengut nostre seyor lo rey dels
reys terrenals per la gràcia de Déu, e qui
salvats e deliurats de les mans de nostre enamic
cruel, Karles! —
E axí menaren-lo al palau emperial ab molt
gran alegria, que semblant lur fo que Déus fos
devalat en terra sobre eyls.
En la ciutat avia
valent qui avia nom ser Alaymo e avia
per muler qui era molt bela, e gentil, e molt
prous e valent de cor e de cors; que ela era larga
e prous de donar, e quant era loc ne temps valia
armats, e guaytà la ciutat, e capdelava là
hon era mester les géns d'armes qui
als murs ne als altres locs de la ciutat.
Quant aquesta dona víu lo rey, que anc més no
avia vist, fo
seyor e agradable, no gens per negun malvat
enteniment.
Quant lo rey fo en son palau albergat, e
e les altres géns foren entrats en la ciutat,
los menjars foren aparelats, e
mans e assec-se a menyar e tots los cavalers ab
él, e menyaren molt alegrament. E misser Alaymo,
capitani de Messina, menyà ab eyl, e la
dona ça muler; e puys serviren lo rey de tot lur
poder, sí que la dona no
que anàs ne cAvalcàs per vila, ne a la cassa, e
servia
e son marit e tots quans n'avia en la ciutat.
E a pocs de jorns vengren a Messina
galees del rey e
armades, e aquí devalaren en terra e refrescaren
de tot zo que mester lur fo; e
donava
gran bastament.
COMIAT A GRAN RES DE SA GENT
e pensava d'ordonar sa terra e d'establir los
casteyls e les forces del regne de Sicília, el rey
Karles estava a Règol ab sa host, assats prop
de Messina a
aquí no pudia estar ne romanir, per raó del
ivern qui venia, e per ço cor en aquel loc no
avia port e per tal cor avien molt gran carestia
de pan, e de vin e de civada. Donà cumiiat a les
galeres de Marçela, e de Nàpols e de tot Principat,
que se
d'altres locs; e atressí donà cumiats a gran res
de cavalers e de géns a peu de Principat e de
Pola.
DEL REY DE ARAGÓ DESBARATAREN
QUARANTA GALERES DEL REY
CARLES E PRENGUEREN-NE
VINT
de Marçela e les galeres de Principat e de
Pola comensaren a exir de Règol e feeren vela
per anar cascuns en lur terra. Mas aquestes de
Marçela e de Principat eren, entre galeres e tarides
armades, ben
Nàpols e eren totes cargades d'armes e de rics
arnès de cavalers e d'onrats hòmens francès,
e de Nàpols e de Principat qui se
en lur terra.
Quant l'almirayl de les galees del rey d'Aragó
víu que
sonar la trombeta, e fóu reculir la gent en les
galeres, e bateren de rems e anaren en contra
les galeres del rey Karles, sí que lur foren molt
prop; tant que les altres no
gosassen ab eyls mesclar de batala. E cels de les
galeres del rey d'Aragó foren tots armats e pensaren
d'anar ves éls, a rems e ab vela, aytant
con pogren, per cor de combatre. E quant les
galeres del rey Karles viuren que aquels no
refusaven e que venien ves eyls ardidament, meseren
mans a girar e tornaren-se
que les galeres del rey d'Aragó volgren anar a
Règol, mas mès-se molt gran vent a l'encontre,
e no y pogren anar, e tornaren-se
—Barons
—so dix l'almiral—, si nós no
gaytam bé e que estiam en tal guisa aparelats
que sempre que les galees del rey Karles sieu
exides de Règol que aytantost siam nós ab eles,
sinó eles se
E aytantost fóu estar tota via a la torreta de
Messina
E FEEREN VELA TOTES ENSEMPS
PER ANAR EN NÀPOLS
Karles se
matí, sí fo lo vent a la òstria torbat, e
layg temps e molt vent; e feeren lur comde que
ab aytal temps les galeres del rey d'Aragó no
exirien de Messina. E exiren de Règol e feeren
vela per anar a Nàpols; e foren, entre galeres
e tarides armades,
de Principat.
que les galeres del rey Karles se
sonar la trombeta e tuit se reculiren al pus tost
que pogren; e feeren vela, e aytant com pogren,
a rems e a vela, encalsaren-les, sí que les galeres
del rey Karles eren luyn de les galees del rey
d'Aragó bé
prop de terra que
del rey d'Aragó agren lo vent fresc e axí conseguiren-les,
tant que lur foren prop
Mas aquestes galeres del rey d'Aragó que axí
foren adavantades, no eren mas
axí com abans foren reculides a Messina ne aparelades,
que les altres qui venien detràs tant eren
luyn que no les pudien veer.
Quant les galeres de Marçela, e de Pisa e de
Principat viuren que les galeres dels catalans
lur venien desobre e que no les refusaven, calaren
totes, e giraren les proes ves aqueles, e
meseren-se en escala e aparelaren-se de la batayla.
E aqueles de Marçela, qui estaven de la
banda de migjorn, van dressar ab gran gatzara
sen Victor, e celes de Pisa e de Principat, qui
estaven de la banda de terra, feeren atressí per
aquel semblant metex. E puys feeren venir
ley armat de
qui era lo melor leny de rems que hom sabés,
e dixeren-li que anàs escosir les galees dels catalans
e puys que se
baté de rems, e anà a
les galeres dels catalans, e puys près la volta e
tornà-sse
que les galees dels catalans eren
mas tant era gran la clardat de lurs escuts e
de lurs capels de ferre febrits e de lurs cuyraces
de draps d'aur: —Que a penes les poguem
regardar. —
Ab tant les galeres dels catalans foren aparelades
e comensaren a ferir e
là hon aqueles de Piza eren; e quant los
marcelesos les viuren ferir, van metre l'estandart
de sen Víctor a bayx molt vilment, e preseren
la volta de migjorn, e comensaren de fugir
a rems e a vela, e gitaren en mar molt beyl
arnès de matalafs de seda, e caxes, e bonetes
e garnimens, per tal que lurs galeres fossen pus
leugeres. E les galeres de Principat preseren la
volta de terra e comensaren a fugir devés Nicòtena,
que no y avia pus de
dels catalans anaren tro laÿns en terra ab
eles e retengeren-ne
eren de Principat. Sí que
Karles deffensaven-les de terra; e En Pere Desvilar,
ab la sua galea e ab
e, malgrat de tota la cavaleria de Karles, vararen-les
e les se
Quant aquesta batayla fo fenida, fo migjorn
passat e a Messina no sabia hom negunes noveles
de les galees, ne les altres galees no foren a
la batala, sinó les
que ja se
noveles al rey Karles que les galees del rey d'Aragó
eren descunfites, e
host, qui eren a Règol, feeren gran luminària
tota aquela nuyt, que semblava foc se tengués a
la host. E assò viuren cels de Messina e foren
molt desconfortats, per so cor no sabien noveles
de les galees, e lo rey n'era molt feló e despagat.
Quant les galeres dels catalans agren ligats
los presos e agren amarinades les
que agren preses, tornaren-se
ves Messina; tant que fo bé mija nuyt ans que
fossen a la torreta de Messina. E quant foren
a la torreta, reposaren-se aquí tro al jorn; mas
sempre que foren aquí, trameseren
al rey, a Messina, per
saber les noveles de les galeres.
Quant lo missatge fo a Messina, sí muntà
molt tost al palau e fo menat denant lo rey qui
era colgat en son lit; sí que
víu, se dressà e
—Què noveles aportes?
—dix lo missatge—,
—Certes sèyer, molt
bones; que les galees del rey Karles són descunfites
e avem-ne preses
Quant lo rey hac assò entès, sí fo molt alegre
e fóu grans gràcies a Déu nostre seyor de tan
gran honor que feta li avia; e fóu donar al missatge
qui les noveles li hac portades,
d'escarlata ab pena vayra, molt ric. Puys lo
rey durmí tro al jorn alegrament e en pau; que
dabans molt era a mal ayre, per ço cor molt era
duptant del fet. Mas ben sabia que abans que els
seus no serien al dessots, n'í auria tans morts,
que no seria qui levàs lo camp.
Quant les géns de Messina saberen aquela,
nuyt la novela, lévaren-se tuyt de lurs lits, grans
e pocs, e van encendre tortes, e brandons, e cera,
e candeles e fayes, e feen tan gran luminària que
d'una legua entorn avia tan gran clardat con si
fos jorn, e menaven lo major alegre qui hanc
més fos vist.
Quant venc lo matí, les galees dels catalans
s'aparelaren e
desligaren los presos, e feen-los remar, e les lurs
galees a revers, ab la popa primera, ab les seyeres
de Karles tirant per mar. E cascuna de
les galees del rey d'Aragó remolcaven
galees d'aqueles que avien preses, ab la popa
primera. Axí les galees entraren e
lo matí, ab gran alegre de trombes e d'altres
estrumens e ab lurs seyeres levades. E
era aquí riba mar ab tota sa cavaleria e tota la
gent de Messina, e cridaven altes vous:
—¡Ben siats venguts, con als pus valens qui
ab
E menaven lo major alegre que hanc més fos
vist. Quant les galees foren e
lo rey fóu metre tots los presos en
e foren
morts a la batayla. E
rey devalaren en terra e cascú portava-sse
que avia gasayat: copes d'aur e d'argent, e taladors,
e escudeles, e molt beyl vexelament d'argent,
e cobertors de seda, e molts richs garnimens,
e molts beyls vestits ab cendats e ab penes
vayres e tant aur e argent monedat que negú no
pot saber lo nombre. E cascuns anaren-se reposar
e solassar là hon li plac; e no s'era maravela,
que molt avien trebalat.
SE
E DE NÀPOLS, AIXÍ COM HOYRETS
son conseyl què faria d'aqueles géns que tenia
preses, qui eren de Principat e de la terra de
Pula, e fóu-los-se venir davant.
—Barons
—dix lo rey—, ben veets que yo us
tenc en mon poder e que
vula. E crou que si els meus hòmens fossen venguts
en poder del rey Karles, que
a mort, so que ja Déus no vula. Mas yo no vuyl
tant de mal fer. Yo us liuraré dues naus, ab pan,
e ab vin e ab so que mester ajats, e anats-vos-en
en vostra terra; e yo fer-vos hé carta ab mon segeyl,
que portets als hòmens de Principat e de
Pula, que tota hora que vénguen ab mercaderia
ne per bé en ma terra, que seran saus e segurs.
E d'aquí avant gardats-vos que no
l'encontre; que si
faria murir a mala mort.—
E donà a cascú
tramès-los-ne. E quant eyls viuren la misericòrdia
del rey, agren goyg, axí com ceyls qui cuidaven
ésser tots liurats a mort; e agenolaren-se
tots e cridaren alta vou:
—¡Déus te don vida, rey plen de bontat e de
misericòrdia, qui
tenim per tu! —
E axí anaren-se
e de gran laor del rey d'Aragó e de
ses géns, e de la bontat que
sí que totes les géns de Principat e de Pula eren
molt pagades del rey d'Aragó e pregaven tots
jorns Déus que li donàs honor e victòria sobre
sos enamichs.
MISSATGERS AL REY EN PERE D'ARAGÓ
E QUE
eren descunfites, fo molt irat, e majorment com
quals ne retengren
e pensà ab sí metex, e víu que tot son fet
era perdut e que les sues géns no avien durada
a les géns que
que les sues fossen
pensà com pogés gitar de la terra lo rey d'Aragó,
que sol que eyl pogués gitar de la terra ab
qualque maestria la persona del rey d'Aragó, tot
l'àls li era semblant que fos nient. E fóu-se venir
com a frares preÿcadors.
—Barons
—so dix lo rey Karles—, anats-vos-en
—dixeren aqueyls
a Messina, e parlats ab lo rey d'Aragó,
e digats-li de la mia part que eyl no és entrat
en la terra de Sicília axí com a leyal hom e bo,
ans hi és entrat malvadament e axí com no dou.
—Sèyer
nós som aparelats de fer la tua volentat.—
Quant venc la nuyt, fóu-los posar a
en Sicília; e quan foren aquí, anaren-se
e dixeren-li la missatgeria que el rey Karles lur
avia manada dir. E
mès mans a riure e sol no fo semblant que res
li pesàs de so que li avien dit.
—Barons
—so dix lo rey—, yo trametré
mos missatges ab vosaltres ensems al rey Karles,
per saber de la sua boca si és ver que eyl
aya dit so que vosaltres deÿts. —
E aytantost lo rey aparelà sos missatges, cavalers,
barons honrats d'alt afer; e fo la
Pere de Queralt, e l'altre En Guilem de Casteylnou
e l'altre En Examèn.
—Barons
—dix lo rey—, anats al rey Karles
e menats ab vós aquests
m'àn dites aquestes paraules de la sua part; e
sapiats ab eyl si és ver que eyl los m'aja trameses
ab aytals paraules con vós avets enteses. E si
eyl ho atorga, escundits-me, axí com vós vos escundiríets
d'un altre cavaler qui us reptàs de fe
e de lyaltat; e no li
ho menaré cors a cors ab eyl. —
E LOS REY CARLES SE ACORDAREN DE FER
BATALLA ELLS ABDÓS A BORDEU
e passaren a Règol, hon lo rey Karles era, e vengren
davant lo rey, e paregren bé hòmens de
gran valor e missatges d'aut seyor; e saludaren
lo rey e dixeren-li:
—Sèyer rey Karles, lo noble rey En Pere
d'Aragó e de Sicília nos tramet a vós per saber
de vós si aquests
dit al rey nostre seyor que eyl és entrat e
de Sicília falsament, e desleyal e no deguda, si
ho han aüt de vós ne ó han dit per vostra volentat. —
Ab aytant no dixeren plus; e
—Vulats que yo u aja dit hó no, yo dic que
eyl és entrat en la terra de Sicília malvadament
e no deguda.—
Adoncs resposeren los missatges dei rey d'Aragó
e dixeren:
—Sèyer, nós vos responem a aquexes paraules
per manament del rey d'Aragó e de Sicília,
nostre seyor, e deïm que vós e tot hom qui diga
que eyl sia entrat e
e no deguda, mént com a fals e desleyal;
e que us ho menarà per batayla cors a cors e donar-vos
à avantatge d'armes, aytals co us vulats. —
A aquesta resposta fo molt irat Karles, e sos
barons dixeren-li que no s'irasqués ne no
meys de conseyl.
Sobr'assò levaren-lo d'aquí e entraren-se
E puys tornà en son seti e respòs que eyl
no
per altres
—Doncs
—dixeren los missatges del rey d'Aragó—
vénguen vostres missatges ab nós, tals
—so dix lo rey Karles—,
qui fermen lo fet davant lo nostre rey, si eyl
ho atorga.
—Certes
e tramès-los al rey d'Aragó, a Messina; e
missatges del rey d'Aragó qui se
eyls. E vengren davant lo rey e saludaren-lo
molt altament; e
e de paraula. E dixeren al rey les paraules qui
eren estades parlades entre
missatges:
—Sèyer rey, nostre seyor lo rey Karles vos
diu que us ho menarà ab
e d'aquí avant diu-vos que vós no sóts entrat
en la terra axí com devets.
—Certes
—so dix lo rey d'Aragó—, eyl dirà
so que
Mas yo li ó combatré cors a cors, que yo
no é fet res contra fe ne leyaltat; e d'aquí
avant yo li trametré mos missatges ab certes
paraules. —
Los missatges s'aparelaren, e
que avia en volentat. E puys anaren-se
tots los missatges ensems, e vengren davant
lo rey Karles e dixeren-li que avien parlat ab lo
rey d'Aragó:
—Sèyer, lo rey d'Aragó vos diu que
ab vós e que us darà avantatge d'armes.
—Certes
—so dix lo rey Karles—, no
—dixeren los missatges—
res; que si eyl sabia que yo
no
—Doncs diu-vos
—so dix lo rey Karles—,
lo rey d'Aragó que pus vós no li ó volets combatre
cors a cors, que
—Certes no
—dixeren los missatges—,
pas.
pus en
—dix lo rey Karles—
altra guisa no
—E yo ó atorc en
aquesta manera: que de la sua part aja
cavalers jurats, e de la nostra part aurà
lo fet de la batala, que axí sia, e que eyls
encerquen loc cuminal on se fassa la batayla.
E assò que eyls faran, que nós jurem que no y
puscam res contradir; encara que ho juraran
de cascuna de les parts
que nós ajam, que la batayla no pusca romanir. —
Quant les paraules foren atorgades entre
Karles e els missatges del rey d'Aragó, lo rey
Karles tramès sos missatges a Messina ab aqueyls
del rey d'Aragó ensems; e vengren davant
lo rey e dixeren lo fet qui era enprès e
atorgat de la batayla entre eyl e el rey Karles,
si ó atorgava ne ho vulia.
—Certes
—so dix lo rey—, tot ço que mos
missatges ajen enprès ne fet ab lo rey Karles,
yo l'atorc per bé fet. —
Sobr'assò les cartes e les cuvinenses se feeren
e
per man de
los quals cavalers foren aytals con assí oirets:
En Guilem de Casteylnou, de Cataluya; Ruys
Examenis de Luna; En Pere de Queralt; Examèn
d'Orrea; Raolf de Manuel; jutge Renau de
Limotges; Arnau Roger, comte de Palars; Ermengau,
comte d'Urgeyl; En Pere Ferrandis,
frare del rey; En Jacme Pere, fil del rey; En
Lop Ferran de Luna; En Pons de Ribeles; En
Sanz d'Antiló; En Pere Arnau de Botonach;
Alamany de Lentí, del regne de Sicília, maestre
justinià; Aldoví de Vintimila, comte d'Iscla;
Frederich Mosca, comte de Albarigel; Rotlan
d'Aspoil; Galter de Galatageró; Bernat Roger
de Eriyll; Roger de Lúria; Lop Ferran de Actocil;
Bernat de Muntpaó; Pere Garcés de Nus;
Bertran de Belpug; Guilem de Besora; Garcia
Garcés de Arazur; Examèn Lop de Embú; Ramon
de Mulina; Simon Deslor; Blasi Massa de
Gavalur; Egidi Rodens de Montoenga; Garcia
Arnal de Cil; Berenguer d'Ofegat; Gauceran
de Vilafranca; Ramon de Cortada; Jacme de
Oblites; Garau d'Ostor; Steve Nunis; Blasco
d'Alagó, gendre del rey.
Dels quals d'aquests cavalers n'í hac
de la part del rey d'Aragó ab altres
part del rey Karles, los quals
foren, per ordonar la batayla e
Guilem de Casteylnou, Ruys Examenis de Luna,
Pere de Queralt, Examèn d'Orrea, Raof de Manuel,
Renau de Limotges, de Messina. Aquests
del rey Karles, ordonaren lo fet de la batayla en
aquesta manera que assí oirets.
Primerament ordonaren que la batayla se feés
a Bordeyl, qui és del rey d'Anglaterra, axí que
rey d'Anglaterra hi sia, o son procurador, en tal
guisa aparelat que pusca assegurar la batayla
e tots cels qui hi seran.
Encara, que amdós los reys hi sien lo primer
jorn de juyn; e aquel qui hi falís, que no y fos
aquel jorn, fos tengut per fals e desleyal, e que
no fos tengut per rey, ne nuyl temps no portàs
seyera ne segel, ne cavalcàs ab compayó.
Enquara, que negú no y feés ne hi feés fer neguna
res perquè la batayla romangués; e si ho
feya, que fos aytal com ja avets oït.
Encara, que negú dels reys no deja venir ab
grans compayes de cavalers ne de géns, sinó
ab los
hó ab pocs més; e ceyl qui ho farà, que sia
aytal com damunt és dit.
Encara, que si negun cavaler ne altre hom,
estant en Bordel ne e
ne mescla de la una part, que fos aytal
com damunt avets oït.
E si tant era que
Bordel, ne son procurador, en tal guisa aparelat
de gardar la batayla que negú no fos poderós de
fer tor ne sobres a l'altre, que cascú se
tornar salvu e segur.
E assò juraren amdós los reys ab
de cascuna part ab carta feta de compromès,
partida per a. b. c.
Quant tot assò fo fet e ordonat, lo rey Karles
qui era a Règol, qui és en Calàbria davant Messina,
ordonà e establí sa terra al mils que pòc,
mas bé conexia la volentat de les géns de Pula
e de Principat que no
E jaquí son fill, lo príncep de la Morea, ab tota
la cavaleria a Règol, que estagués aquí en establida,
que
passar en Calàbria.
E puys lo rey Karles aparelà-sse d'anar a la
ciutat de Bordeyl e tenc son camí ves Nàpons
e ves Roma.
Ara lexa a parlar assí lo libre del rey Karles
e de sos fets, e torna a parlar del rey d'Aragó e
de les sues géns.
AJUDA AL REY CARLES CINCH_CENS
CAVALLERS FRANCESOS
partit de Règol e hac cavalcat
pagats de
en ajuda. E
se
assats prop de Règol, mija legua, e estagessen
aquí en establida per tal que nuyl hom de Messina
no pogués passar en la Calàbria.
Quant los cavalers se foren partits del rey
Karles, vengren-se
e no
del rey d'Aragó lur poguessen fer dan ne venir
desobre, per ço cor la mar era e
e Messina.
E DE CECÍLIA, AB TOTA SA OST, PRÈS
RÍGOLS, E OCCIREN GRAN RES
DE TOTS LOS FRANCESOS
que aquels cavalers eren venguts a la Catuna
e que estaven aquí en establida. Sobr'assò los
almugàvers vengren al rey e dixeren-li:
—Sèyer, pregam-vos que
—dix lo rey—,
la Calàbria tro a
que
porem gasayar sobre nostres enamics qui són
delà; que nós no som usats d'estar en viles ne
en ciutats, que no som sabaters, ne tixidors,
ne hòmens que sapiam res fer sinó de fet d'armes
contra nostres enamichs.
—Barons anats e
—dixeren los almugàvers—,
Déu; e yo fer-vos hé armar
passaran e estaran tant aquí tro que siats retornats,
per tal cor delà no avets negú retorn.
—Sèyer gran
mercès! —
Quant venc la nuyt, lo rey fó aparelar
e fóu-hi muntar
a l'albe del jorn preseren terra a la Catuna e devalaren
en terra. E quan les gaytes de la vila
los sentiren, meteren mans a cridar altes vous:
—A armes! a armes, cavalers francès! ¡Que
les géns del rey d'Aragó són ab nós! —
E cascú se va armar axí com pòc, e d'altres
qui fugien sens armes; e
en la vila e aucieren-hi bé
gent, e preseren tot lur arnès e lur tresor,
e reculiren-ho en les galees, e meseren molts cavayls
en les tarides que hi eren, e puys aucieren
tots los altres que no se
Quant lo príncep, qui era a Règol, sabé que
les géns del rey d'Aragó avien ferit a la Catuna,
correc ab tota sa cavaleria ves aquela part;
mas poc hi acabà, que ja era tot perdut, e
e les géns de les galees eren ja reculits,
sinó
foren fuyts en la muntaya.
Quant les galees foren reculides e luyades de
terra tro a mig tret de balesta, éls viuren
qui fo romàs en terra, e
francès venien-li desobre ab lurs cavayls, e eyl,
defensan e tornan atràs, venia ves la mar, axí
com ceyl qui cuydava trobar les galees aparelades
de muntar sus. En
almugàver, qui era de Tàrrega, molt valent hom,
seyor de
qui era seu, era en molt gran cuyta; pregà l'almirayl
que
son compayó; aytantost près la lansa e sos darts,
e la galea acostà-se a terra e eyl devalà tot sol.
Mas abans que eyl fos en terra del tot, víu que
agren son compayó mort, e no romàs per assò
que eyl no anàs d'aquela part hon los
eren, qui avien mort son compayó; e eyls
qui
E al primer qui venc, lexà-li anar
e donà-li tal colp per mig lo pits, que l'auzberc
e tots los garnimens li passà; sí que tot lo
ferre li mès e
cavayl. Puis près
flancs va ferir de la lança lo cavayl; sí que de
l'altra part li
mort a terra e el cavaler caec sots lo cavayl, sí
que no
viuren assò, foren molt irats e lexaren-se anar
a eyl, e al primer qui li venc, tramès-li la esconeta
que li era romasa e donà-li tal sobre
que portava e
lo cerveyl; sí que
E puys garentí-se dels
qui jaya mort en terra e donà
al cavaler qui estava sots lo cavayl, per la
ventayla per mig lo coyl; sí que li trencà les venes
del coyl, e murí encontinent. Puys ab la
lança apuyada près
e
mar, e no hac altre conseyl mas que près
que víu jaer e
prés li era, e donà-li tal sobre la ventayla per
mig les dens que les dens e les barres d'avayl
li trencà; sí que
cap a son cavayl e fugí. E
cavaler, e el cavaler no
e donà-li gran colp de la lança sots les faldes
del auzberch, sí que tot lo ferre li passà per mig
la cuxa. E puys acostà
tirada la lança, que de burs donà tal colp per
los flancs al cavayl que esfondrà de la una part
e de l'altra. E el cavaler tramès-li
l'espaa en fugent, per mig de les espatles; sí
que li fès de la esquena ben
lo cavaler e el cavayl caec en terra, e
qui malament era nafrat en la cuxa, jac en terra
tot estès, que no
pressa de cavalers e d'altres géns, e
qui
fugir ves la ma[r], mas moltes géns se meseren entre
eyl e la mar, e ab la sanc que hac perduda
molta fou tot esbalaÿt, e aquí aucieren-lo; mas
ben fo comprat.
L'almirayl de les galeres quant víu que negun
conseyl no pudia pendre a recobrar los almugàvers
qui en terra eren romases e no sabia què
era esdevengut, fo
altres. Mas ben sabien d'aqueyl bon almugàver
de Tàrrega que era mort, del qual lur pesà molt;
mas no li pudien ajudar, tant era gran la multitut
dels cavalers qui eren per tota la terra, e
aqueyl era en
secórrer que no aguessen a passar per més
là hon les galeres veessen venir a terra.
E axí les galees se
alegre de la victòria que agren aüda e del gran
gasayn que agren fet. E devalaren en terra tots
los almugàvers e
beyl arnès que agren gasayat: cobertors de seda,
e rics draps, e rics vestimens ab penes vayres e
ab cendats, e moltes beles armes, e copes d'argent,
e escudeles, e taladors e molt argent e molt
aur monedat, sens nombre. E cascuns anaren-se
a lurs albergs reposar e solassar ab sos
amics e despeseren larguament del aver dels
franceses.
E l'almirayl anà parla[r] ab lo rey e comtà-li tot
so que lur era esdevengut: dels cavalers francescs
que avien morts, e de so que avien gasayat,
e dels sirvens que avien lexats d'on no sabien
noveles, e del sirvent de Tàrrega qui tan valentment
era mort.
Quan lo rey hac entès que
romasos en Calàbria, que no sabien si eren morts
ne presos, sabé-li molt greu; e quant venc a la
nuyt, fóu fer seyals de foc e
en son palau, per tal que si aqueyls eren en les
muntayes de Calàbria, que veessen los seyals e
que
palau del rey, de Messina, conegren que aqueyl
foc era seyal que hom lur feÿa, e mantinent reteren
lo seyal. Quant cels del palau de Messina
agren vist lo seyal que agren fet, reteren-lur
seyals, per tal que sabessen que
levar ab galeres e que venguessen a la mar; e éls
enteseren los seyals e reteren-los. E aytantost
lo rey fóu armar
en la Calàbria, per reculir aquels
Los francès agren entès que almugàvers avia
romases en terra e que eren amagats en les muntayes
de Calàbria, meseren-se en aguayt
hòmens a cavall, per tal que si els almugàvers
venien a la mar, que
dues galees e barques armades vengren prop de
la Catuna, a terra, al punt del jorn, per tal que
almugàvers los veessen; e
les galees de la muntaya, vengren ves la mar
molt abrivadament. E
viuren venir, qui estaven en aguayt, donaren-lur
salt davant, sí que
gandir d'éls, e axí anaren-se mesclar ab eyls
ensems. E
n'í agués, e tengren-se per morts e lexaren-se
anar a eyls ab les lançes e ab los dars; sí que
e
e
gosaren fort metre sobre eyls per paor de les
lançes, e
qui avien lurs cavayls morts, e alcieren-los.
Quant los altres qui foren romasos, qui ja eren
nafrats, eyls hó lurs cavals, ó viuren, axí com
pogren comensaren-se
donaren-lur al dós, sí que
e
a la mar, e reculiren-se en les galees, sens
dan que no agren pres neguns, e tornaren-se
a Messina.
En aquela saó lo príncep de la Morea, fil del
rey Karles, estava ab tota sa host a Règol e entès
que
levà
plan de Sen Martí, qui és luyn d'aquí tro a
qui és en la Calàbria, a
dintre terra, qui és e
Martí. Ab tant lo rey d'Aragó fo aparelat ab
tota sa host, e passà-sse
molt bé. E puys cavalcà ab tota sa host, e anàse
a
que la gent de la vila li ó dixeren, que a Semanara
avia
el príncep hi avia tramesos per establiment; e
dixeren-li que, entre aquela vila hon él era e Semanara,
avia
era molt mal e forts, que
vedarien a
passar, ans aurien a tornar atràs o ésser
descunfits. Quant lo rey hac assò entès, aparelà-sse
ab tota sà host una nuyt quant los cavayls
agren menyada la civada, e cavalcà tota la nuit,
e passà aqueyl mal pas qui era assats prop de
Semenara, e lexà
e puys anà tro a Semenara. E
entrassen
de la vila fossen regoneguts, e
Quant los almugàvers agren oït lo manament
del rey, anaren-se
qui
meseren sò per la vila. E
qui durmien en lurs lits, levaren-se e preseren-se
a les armes; e hac-n'í molts qui muntaren
en lurs cavayls e d'altres qui fugien fors de la
vila, mas no
de la host qui defores era, e eren morts o presos.
Mas los almugàvers anaren trencar les lisses
e el mur de la vila, e entraren dins e los cavalers
ab eyls, e meteren foc a la
vila; e puys anaren per la vila e trobaren cavalers
armats per cases, e per carrers e per plasses,
sí que
E En Pere Arnau de Botonac, ab los cavalers
qui ab eyl eren entrats en la vila, venc en
plassa, e aquí trobaren
francès e proensals e anaren ferir en eyls,
sí que
alcieren. E En Bernat de Peratalada anà ferir
que amdós los passà e
E En Pere Arnau de Botonac encontrà
de Prohensa, molt honrat hom, qui avia
nom En Rumeu de Vilanova, e volc-lo ferir de
la lança, e lo cavaler, qui era tot armat, cridà-li
que no
son nom e que puria aver d'eyl gran reensó,
que no
Arnau de Botonac l'anà abrassar per mig dels
flancs, e trasc-lo de la sela tot armat, e posà
e
que no
e liurà-lo a sos escuders que
barreyaren tota la vila e trobaren aur e argent
monedat, tant que nuyl hom no pot saber lo
nombre, so és a ssaber: dobles d'aur, e florins
d'aur, e karlins d'aur e torneses d'argent; e molta
vexela d'argent, e molt beyl arnès de seda,
e rics garnimens, e cavayls, e muls e rucins.
LES GENTS DEL PRÍNCEP DE LA MOREA
SE COMBATÉ AB HUN CAVALLER FRANCÈS E
E COM MADONA LA REYNA, MULLER DEL REY
EN PERE, SE
Solanes. Quant lo príncep, qui era e
Sen Martí, a
noveles que tots los cavalers de Semanara eren
morts o presos, fo molt irat; e correc ab tota sa
gent ves Semanara, e trobà la vila cremada e
malmesa e els cavaylers morts per les carreres.
E víu que altre conseyl no y pudia dar, tornà-sse
molt irat e plen de mal talent, e no fo maravela.
E cuydà-sse que
en la sua host, e levà-sse d'aqueyl loc hon
era, e passà
él s'atendà e fóu valejar tota la host entorn.
Mas no romania per assò que els almugàvers
anaven tro en la sua host, e ferien leÿns de nuyt
e a matinades, e
peu e se
tendes, que no se
pus nuyt era, no gosaven trer lo peu fors de
lur host, que semblant lur era que les péres e
les mates fossen almugàvers, tant los avien espoordits.
[...]
Esdevenc-se que,
s'encontraren ab gran compaya de cavalers
franceses e d'òmens a peu; e
eren pocs e fugiren en la muntaya, sí que
franceses ne retengren
E per mareveles no
denant lo príncep e dixeren-li que aqueyl
era almogàver que avien pres. Lo príncep lo
regardà e víu-lo que no vestí mas una goneleta
ab corda, sens camisa, e fo magre e negre del
calor del soley, e la barba qui li fo molt creguda,
e sos caubeyls negres e loncs, e portà e
causols de cuyr, e unes avarques de cuyr e
peus. E quant lo príncep lo víu axí aparelat,
meravelà-sse
e él dix-li que era almogàver de les géns del rey
d'Aragó.
—Certes
—dix lo príncep—, yo no sé qual
—so dix l'almugàver—,
bontat sia en vosaltres, ne qual ardiment, que
molt me semblats caytives géns, e pobres e salvatges,
si tots són aytals.
—Certes yo són
—so dix lo príncep—,
dels pus caytius dels altres, mas enperò si y avia
en son cavayl, qui
yo
retre ma lança, e mon dart e mon couteyl. E si
tant és que yo
anar sans e sauv; e si eyl me conquer, fassa de
mi so que
—Certes assí ha beyl
plet. —
Ab aytant
qui era hom jove, e gran e sobrer, e dix al príncep
que eyl li faria la batayla.
—Certes
—so dix lo príncep—, so
Ara, donques, anats-vos armar, e veurem aquest
què sabrà fer. —
Ab tant lo cavaler s'anà armar, eyl e son cavayl.
E
e son dart, e son couteyl e sa centura; e fo
menat defore en
host foren aquí, e
tant lo cavaler venc tot armat en son cavayl e
venc corrent ves l'almugàver ab la lança davant
per tal que
tot abrivat ves eyl, lexà
la esconeta al pits del cavayl, sí que li
ben
près
que no
en terra. E aytantost l'almugàver trasc son
couteyl, e correc sobre
lo cavayl, e anà-li deslassar son elme e volc-lo
degolar; mas lo príncep correc là, e vedà-li-ó,
e dix-li que son plet avia gasayat e que
estar. E l'almugàver mantinent partí-sse de sobre
cavaler, e el príncep menà
e donà-li
salvu e segur. E l'almugàver hac gran gog com
tan bé li era pres, e passà-sse
presentà
pres ne esdevengut e el príncep con l'avia deliurat
e tramès a eyl. E
entès, fo molt alegre, e fóu-se venir
d'aquels que tenia preses, e vestí
e tramès-los al príncep e fóu-li saber que tota
via que eyl li tramesés
trametria eyl
valor e conec que negun rey no avia tantes bones
géns d'armes con lo rey d'Aragó avia, ne
axí leyals a lur seyor, ne negú rey no era ne fo
de sí gran enpreza con él.
LOS HÒMENS DE LA TERRA LA REEBEREN
AB GRAN HONOR
hac conquest lo regne de Sicília e hac menades
a fi totes les coses, segons que és contengut en
aquest libre. E madona la reyna Costança, qui
fo fila del rey Matfré, muler del rey d'Aragó,
venc en Sicília, a Tràpena, ab
d'Aragó e ab una fila, dels quals fils avia nom
lo major Jacme e l'altre menor Frederich; e
lexà
so és a ssaber lo mayor de tots, qui avia nom
N'Anfós, e l'altre, qui era menor de tots, En
Pedro. Quant madona la reyna fo venguda a
Tràpena ab son navili, devalà en terra e les
géns receberen-la ab gran honor, axí com cela
qui era lur dona natural, néta del emperador
Frederich; e d'aquí cavalcà tant per jornades
tro que fo a Messina. So fo a la exida d'abril
que
alegre de la venguda de la reyna e de sos fils
e fóu molt gran festa per ela.
SE PARTÍ DE CECÍLIA E SE
PER FER BATALLA AB LO REY CARLES,
E COM ENTRÀ AL CAMP
e ab sos enfans en la ciutat de Messina, depús
que la reyna fo venguda, e hac establits sos batlius
e sos vicaris per tota la Sicília, sí lur fóu
manament que tots feesen lo comandament de
la reyna e de son fil En Jacme axí com per él,
e comanà la reyna als hòmens de Messina, e sos
enfans. E puys pres cumiat de la reyna, e de
sos enfans e de la gent de Messina, e partísse
molt cuytosament e venc-se
hon eren totes les sues naus qui
E quant fo a Tràpena ab gran re de sos barons,
reculiren-se en les naus, e feeren vela e tengren
lur via ves Cataluya.
Mas quant foren partits de Tràpena e agren
anat tant ab lur bon vent que foren venguts
prop de la yla de Cerdeya a
lo vent denant, a l'encontre, que no pudien anar
a avant en lur dreta via e era molt fort temps.
Sí que
era molt breu, que no avia a anar tro al jorn de
la batayla que devia fer ab lo rey Karles en la
ciutat de Bordeyl mas
dix a
son navili, que li fées venir
era que se
lo vent li era contra.
—Sèyer
—so dix En Ramon Marquet —,
què volets vós fer? Que
—so dix lo rey—,
e greu, e no és temps per anar en galees. Encara
més, que tota la Cerdeya és plena de leyns
armats de males géns. Per què yo no us conseyl
que us metats a tan gran aventura.
—Certes axí cové que sia;
que ya és escrit so que
serà. Ne per res que yo pusca fer, no romandrà
que yo no sia al jorn de la batayla. —
Ab aytant En Ramon Marquet fóu venir
galees a lats de la nau hon lo rey era, e
muntà en
plus e sens altra compaya; e encara, que no volc
que dels mariners de les naus, ne nuyl altre
hom, hi muntàs ab eyl. E partiren-se les galees
de les naus e anaren a rems tant, lo jorn e la
nuyt, tro que vengren en la terra de Cerdeya,
en
golf de Càler; e aquí lo rey devalà en terra,
e menyà e refrescà. E puys reculí-sse, e les galees
bateren de rems e anaren-se
tro a
al denant e tengren la volta de Barberia, sí que
quant agren axí anat
venguts en les parts de Barberia, assats prop
d'Alcoyl. E puys lo vent se melorà e tornaren
en lur via. E quant venc al terç jorn, a hora
de tèrcia, lo nautxer, qui avia nom En Bernat
Ponz, de la ciutat de Barcelona, dix a
que muntàs en l'arbre, que terra devien
veer. E
lo Toro de Manorcha e dix-ho al nauxer e a
tots los altres; e
rey lo víu a cap de pessa que
dit. E
al nautxer que feés aparelar de menyar; e
sí ho fóu aytantost. E puys lo rey menyà
e tots los altres, que bé avia
avien menyat, si petit no, per raó del mal temps
que avien aüt. E puys anaren tant ab rems e ab
veles, que passaren totes les iles de Manorcha,
e de Majorques e d'Evissa, e vengren e
de València, en
Culera. E aqui foren de nit, e
terra tan solament ab los
al casteyl; e les géns del casteyl conegeren lo
rey e agren molt gran goyg de la sua venguda,
sí que
ciutat de València.
Mas lo rey no
liurar bèsties, e cavalcà aytantost e anà-sse
aquela nuyt a Algesira. E quant venc lo matí,
totes les géns de València foren vengudes a
Algesira, a cavayl e a peu, per veer lo rey e per
acompayar. E
aquel jorn en la ciutat de València; e donà ses
letres a tots los missatges, que les portassen per
tota la sua terra als cavalers, e als barons e als
ciutadans, que anassen a la ciutat de Bordeyl,
al pus tost que pogessen, e que no esperàs la
E quant venc a la nuyt, cavalcà ab los
tan cuytosament, de nuyt e de jorn, que
en
és a l'ixent d'Aragó e a l'entrant de Casteyla
e de Navarra; e ha-y de València
e de Terassona a Bordeyl
E aquí eyl trobà son nabot En Xanxo, fil del
rey de Casteyla, e aquí parlà ab eyl. Mas lo rey
era passat per la ciutat de Sarragossa, hon avia
trobat son fil N'Anfós e avia-li manat què degués
fer ne què no.
Quant lo rey hac parlat aqueyl jorn ab son
nabot En Xanxo, partí-sse d'aquí quant hac
menyat, que no y volc aturar la nuyt, per lo
terme, qui era molt breu, del jorn de la batayla,
e per so cor avia a passar per la terra de Guascuya,
hon avia enamics. Mas enans que partís
de Terassona, ordonà axí: que volc cavalcar molt
celadament per tal que no fos conegut, per so
cor sos cavalers no pudien ésser tantost ab eyl
ne eyl no
al terme, qui era lo primer dia de juyn; e no y
avia a anar mas
avia a anar tro a Bordel
E menà ab sí los
avien anat ab eyl e
era mercader de cavayls, qui sabia tots los camins,
e
tro en Gascunya e tro en França. E liurà a cascú
bon cavayl, melor dels altres, e portà
molt bo, vestit sots la gonela, e
en son cap; e vestí
bona, e
calsades; e portà en sa mà
E
anaren descalses e pobrament vestits a guisa
d'escuders. E
axí com bon mercader ne honrat deu fer.
E quant entraven per neguna vila, descavalcaven
dels cavayls e menaven-los en destre per
les regnes, e
cavayl cavalcant, e el rey aprés, tot derrer, en
son cavayl, e portava detràs, a l'arsó,
per tal que semblàs magerdom del mercader.
E quant eren en l'ostal, los
dels cavayls e ajudaven a aparelar de menyar;
e
e ajudava als altres. E quant era aparelat de
menyar, lo mercader menyava e
e puys com avia menyat, lo rey e els
cavalers menyaven; e el mercader desonrava
e
E axí cavalcaren tant per jornades, que foren
a l'entrant de la orta de Bordeyl lo derrer jorn
de mayg, a hora nona, so és a ssaber lo rey, e
mercader e
hac lexats per parades ab los cavayls luyn d'aquí,
per tal que si mester li fos, que trobàs los cavayls
frecs. E quant foren a l'entrant de la orta,
lo rey s'aturà aquí e tramès lo cavaler a peu en
la ciutat de Bordeyl, al seu procurador que eyl
hi avia ja tramès, qui era en la ciutat, qui avia
nom En Guilabert de Cruÿles, cavaler honrat
e savi, pare d'aquel cavaler que
la ciutat, qui avia nom En Bernat de Peratalada.
E dix-li axí:
—Anats a
que vaja davant lo senescalc de Bordeyl e diga-li
que
parlar ab eyl, e és molt honrat hom e és defora
la ciutat, el cap de la horta, que no vol entrar
en la ciutat tro que aja parlat ab eyl; e vénga
ab eyl e amèn ab sí
E diga al senescalc que no vénga ab gran compaya. —
Lo cavaler se
d'un pobre escuder, e venc al hostal hon era
lo procurador del rey d'Aragó, e parlà ab eyl
e dix-li tot so que el rei li avia dit que dixés al
senescalc de Bordeyl. E aytantost cavalcà, e anàsse
davant lo senescalc e dix-li que
del rey d'Aragó avia defora en la horta, qui era
agués, e no vulia entrar dins la ciutat tro que
ab él agués parlat; per què
ab eyl parlar e que no anàs ab sí gayre compaya.
E
Ab tant muntà a cavayl e cavalcà ab
compayons, cavalers franceses, e En Gilabert de
Cruÿles ab eyl, e menà ab sí
E quant foren defors, là hon lo rey e el mercader
eren a caval, el senescalc demanà a
de Cruïles qual era lo missatge d'aqueyls
—Sèyer
—so dix En Gilabert—, aquel qui
tén l'escona en la man. —
Ab tant lo senescalc se va a eyl acostar, e saludà-lo
e dix-li que ben fos vengut; e a cavayl
trià-lo luny dels altres, e parlà ab eyl e dix-li:
—Sèyer senescalc, lo rey d'Aragó m'à tramès
—so dix lo senescalc—,
a vós, si
Bordeyl; que él és aparelat, ab los
de fer la batayla ab lo rey Karles, e que no falirà
al jorn ne a la batayla.
—Certes tot assò
avia yo ja entès per son procurador qui assí és;
e yo dix al procurador, e
que per neguna res del món no hic vengués.
Que el rey de França és assí, e el rey Karles,
ben ab
mon seyor, ha feta deliurar tota la terra
de Bordeyl al rey de França e al rey Karles, a
tota lur volentat a fer. Per què yo no
assegurar, que ans yo estag cascun jorn en lur
mercè. E sapiats que si hic ve, que éls hi faran
tot lur poder con lo pusquen trair a mort o a
presó. Per què yo li conseyl que, per neguna res
d'aquest món no ic vénga; que el rey de França
ne el rey Karles no hic són venguts per la batayla,
—dix lo rey—:
mas per eyl a trayr.
—Digats-me lo camp hon
—so dix lo senescalc—,
dou ésser la batayla, és fet?
—Certes oc eyl.
Mas lo rey Karles l'à fet fer a sa volentat lonc
e estret, e és la
del hostal del rey Karles; e ha-y feta fer porta
hon pot entrar de son hostal e
sembla oltra rasó.
—Prec-vos
—so dix lo rey— que
en guisa que no entrem en la ciutat. —
E axí cavalcaren parlant de lurs afers tant,
tro que foren prop d'aqueyl loc on lo camp era
establit per fer la batayla. E
dels esperons, e fóu
camp era, e correc son cavayl per lo camp a
amunt e a avayl e puys tornà-sse
—Sèyer
—so dix lo rey—, tornem-nos-en
—so dix lo senescalc.
tro là hon som partits, e yo tornar-me
mon seyor lo rey e vós tornar-vos-n'ets en la
ciutat.
—Molt volenters
E axí cavalcaren e tornaren-se
loc on lo senescalc avia trobat lo rey. E
trià-sse ab lo senescauc a
—Sèyer En senescalc, vós conexeríets lo rey
—so dix lo senescalc—,
d'Aragó, si
—Certes yo
ben conèxer, que no à encara gran temps que
yo
França, e
Quant lo senescals hac assò dit, el rey se trasc
son caperó del cap e dix al senescalc:
—Gardats si
rey d'Aragó, e si el rey d'Anglaterra, o vós per
eyl, me podets assegurar, yo són aparelat, ab
los
Quant lo senescalc hac conegut lo rey, sí li
volc besar la mà, mas lo rey non ho volc; e fo
molt maravelant con axí era aquí vengut e dix-li:
—Ha, sèyer! què avets fet con sóts assí vengut?
—so dix lo rey —.
¡Per Déu vos prec que us en tornets e no
vulats ésser dessabut per vostres enamichs! Anc
no
Per Déu anats-vos-en al pus tost que puscats!
—No ajats paor Vós me
farets
jorn enprès en Bordel e e
se devia fer, e que vós m'avets dit que no
—so dix lo senescalc—,
assegurar; que axí com la terra degra ésser
a tuyt cuminal, que el rey d'Anglaterra la
ha deliurada al rey de Fransa e al rey Karles.
—Certes sèyer; molt
volenters. —
Ab tant lo rey fóu venir En Gilabert de Cruyles
e el notari qui ab eyl era, e
la carta al notari axí com eyl la li dictà. E quant
lo notari hac escrita la raó, axí com lo rey li ó
avia dit, sí cridà als cavalés francès qui estaven
a part, luyn d'éls, per ésser testimonis de la
carta; e vengren a eyls aytantost. E
la carta que avia aquí escrita per manament del
senescalc e del rey. E la carta comensa axí:
"Con yo, ser Johan de Grelí, governador
per lo rey d'Anglaterra en la ciutat de Bordeyl,
atorc e fas testimoni ab aquesta publica carta
a vós, seyor En Pere, per la gràcia de Déu rey
d'Aragó, que fos denant mi, davant la ciutat de
Bordeyl, que vós érets aparelat ab los
de fer la batayla ab lo rey Karles e d'atendre
totes les coses qui
fet en publica carta per volentat d'amdues
les parts. E yo, ser Johan de Grelí, dic-vos, e us
hé ja dit per letres e per missatges, que no us
pusc assegurar, ne el fet no és cuminal; que
rey d'Anglaterra ha manada deliurar tota la
terra de Bordalès al rey de França e al rey
Karles per fer lurs volentats. Encara atorc que
sóts estat e
en presèntia de mi e d'aytals cavalers qui ab
nós eren."
Quant los
la carta de la qual devien ésser testimonis e foren,
sí demanaren hon era lo rey d'Aragó qui
aytal carta avia feta fer.
—Certes
—so dix lo rey—, yo són rey d'Aragó.
—so dix ser Johan de Grelí—,
—Certes ben
és ver; que yo
Adoncs los cavalers francès se trageren lurs
caperós del cap e li volgren besar la mà, mas lo
rey non ó volc. Sí que estegren tots esbalaïts
com axí era vengut; que
avia qui
França e a Tolosa. E parlaren entre eyls meteys
e dixeren que nuyl hom no
eyl, qui ab eyl agués guerra, tant era ardit e coratgós;
que neguna novela hom no sabia d'eyl,
ans se pensava hom que fos encara en Sicília,
e eyl era ja vengut aquí per atendre so que avia
promès.
Ab tant ser Johan de Grellí li dix:
—Sèyer, prec-vos que us en anets; que si era
—so dix lo rey.
sabut, gran dan vós en puria venir.
—Molt volentés
E dix a
—Yo
—dix lo rey — vul parlar
vosaltres mentre que yo me
Gilabert, tornar-vos-n'ets ab lo senescalc, e farets
notar en pergamí la carta, e fer-n'ets altra,
partida per a. b. c., que liurarets a ser Johan de
Grelí, e puys aportar-vos-n'ets l'altra quant serà
acabada. —
E axí anant e parlant ab lo senescalc e ab los
altres, foren-se luyats de la ciutat
puys lo rey près cumiat d'éls e tenc son camí
ves Bayona. Sí que era ja prop de completa;
que quant lo senescauc e
tornats en la ciutat, fo lo soley prop de la posta,
e el rey fo luyn de la ciutat ben
mija. E
del rey de Fransa ab los
e parlà ab lo rey e dix-li:
—Sèyer, nós avem parlat adés ab lo rey d'Aragó
qui era vengut per fer la batayla e per atendre
les cuvinenses qui eren enpreses entre
Karles e eyl. —
Quant lo rey Felip de Fransa oý que eyls
avien parlat ab lo rey d'Aragó hon eyl no sabia
neguna novela, estec tot esbalaït e maravelant
e demanà:
—On és eyl ?
—so dix lo senescalc—,
—Certes ey se
torna enderrer; que pot ben aver cavalcades,
pus nos fom partits d'eyl,
E puys aprés sí li comtà en qual manera era
vengut, ne com avia parlat ab eyl, e con era estat
e
que el rey d'Anglaterra, ne hom per eyl,
no
Quant lo rey de França hac enteses les paraules,
tramès missatge al rey Karles que el rey
d'Aragó era estat e
senescalc de Bordeyl. E quant lo rey Karles ac
assò entès, fo molt yrat, e muntà a cavayl, e venc
al hostal del rey de França, e parlà ab eyl, e ab
lo senescalc, e ab los altres cavalers qui ab eyl
eren, e ab lo notari qui la carta avia presa, e demanà-lur
com era estat assò; e eyls comdaren-li-ó
tot axí com estat era. Sí que Karles fóu
armar totes ses géns e el rey de França atressí,
e que
fora de la ciutat, mas la nuyt fo venguda e agren
lur conseyl que no y acabarien res, que el rey
era ja tant adevantat e ben encavalcat, e la nuit
qui era venguda, que no y purien conseguir ne
trobarien. E axí tuyt desarmaren-se e tornaren
en lurs hostals.
—Certes
—so dix Karles—, aquest no és
pars hom, ans és diable d'infern, del qual nuyl
hom no
crou. Mas aquest és pijor, que ab seyal de crou
—so dix lo rey de França—,
ne de salpassa no se
quant hom se pensa que eyl sia luyn
él és prés d'om.
—Certes vós
deïts ver. Molt és rey de gran trebayl e qui no
dupta res a fer; e, certes, malament nos à escarnits
e gaubats. —
Ab tant Karles dix al rey Felip que feés metre
en presó lo senescalc qui ab eyl avia parlat
e no
rey fóu-lo pendre e metre en presó. Sí que l'anomenada
anà entre les géns de la ciutat de Bordeyl
que el rey de França avia fet metre en presó
lo lur senescalc per ço cor avia parlat ab lo
rey d'Aragó, d'on eyl no avia colpa neguna, e
armaren-se e volgren anar sobre
que la novela venc al rey de França, e el rey
manà que hom lo deliuràs, e aytantost fo fet.
E axí les géns desarmaren-se e reposaren aquela
nuyt; e Karles tornà-sse
e plen de mal talent, com no pudia venir a fi de
so que avia en cor de fer al rey d'Aragó. Mas
lo rey, com a prous e a savi, se
guardar.
Ara lexarem a parlar assí del rey de Fransa
e de Karles, e parlarem del rey d'Aragó.
PARTÍ DE BORDEU E SE
EN SON REGNE
partit del senescalc de Bordeyl, sí cavalcà tant,
que aquela nuit hac trobats los
avia lexats ab los
e puys, tots ensems, si quart de cavalers e el
mercader, cavalcaren tot cuytosament de gran
embladura, que ans del jorn clar foren davant
la ciutat de Bayona. Mas no y entraren, ans
se
sabia; e anaren tant, que foren luny a hora
de tèrcia ben
en
E donaren a menyar a lurs cavayls, e
cavalers dinaren-se, e el mercader, de pan, e de
truytes d'ous e de vin; e quant foren dinats, al
rey venc molt gran talent de durmir, e dix que
mester era que durmís, que la son l'apoderava
molt fort per ço cor
que no avia durmit sinó molt poc.
—Certes, sèyer
—dixeren los cavalers—, assò
—dix lo rey—,
no és pas loc de durmir, que encara som en
terra de gran reguart. Per què val més que cavalquem
aytant com puscam.
—Certes yo cové que dorma,
que d'altrament no pot ésser, què que
avenga. —
Ab tant gità-sse en
e puys despertaren-lo e muntà a cavayl e sos
compayons ab ell. E cavalcaren tant, lo jorn e
la nuyt, tro que vengren a
Castela, qui ha nom Ponterrabia, e aquí lo rey
fo segur e fou molt bé aculit per les géns d'aqueyl
casteyl. E aquí reposà tant, tro que
seu, En Gilabert de Cruÿles, qui era romàs
a Bordeyl, fo vengut ab la carta que ac feta
fer e segelar al senescalc de Bordeyll. E puys
partí
ssaber, ab los
dels quals fo la
En Bernat de Peratalada e l'altre En Corral
Lança, e el mercader qui avia nom En Domingo
d'Osca, e ab En Gilabert de Cruÿles e officials
seus qui l'agren aquí esperat; e cavalcà axí
jorns entre la marcha de Casteyla e de Navarra,
que negú no sabia que el rey fos, tro que fo
en
era a l'entrant de Navarra. E aquí foren ad hora
de tèrcia e feeren aparelar de menyar; e no avia
d'aquí tro a Terrassona cor
E En Johan Nunis d'Albarrasí avia meses
espies al rey per camins e per locs, que li ó feessen
saber si
sabia res. E fou dit a
venia, e que
vila, e que li fos davant e
e fo prop d'aquela vileta mija legua ab
cavalers. Mentre que
foren mees, la dona d'aquela vileta hac sabut
que el rey d'Aragó era aquí vengut; e sabia
tots los affers que En Johan Nunis avia en cor
de fer e que era molt prop d'aquí, e venc-se
al rey e lo rey aculí-la molt gint.
—Sèyer
—so dix la dona—, yo us prec que
vós vos guardets al mils que puscats e no us hic
aturets, que En Johan Nunis és prop d'assí,
mija legua, ab
eyl ha aüdes noveles de vós, que devíets passar
assèn; e per ço és vengut axí prop d'assí estar.—
Quant lo rey hac assò entès, fóu-se donar aygua
a les mans, e els cavalers atressí, e menjaren
molt tost. E puis lo rey tramès
Johan Nunis, là hon era, que él vulia ab eyl parlar,
e que li fos a mija legua d'aquela vileta; e
puys lo rey tramès-ne tota sa compaya a Terrassona,
que no volc que romangués ab eyl sinó
escuder qui sabia tota la terra e els camins, e
dix-lur que se
a Terrassona, e aquí trobarien son fil N'Amfós
e que l'esperassen aquí. E quant lo rey n'ac
feta anar sa compaya, sí muntà en son cavayl
ab son gunió vestit, e perpunt de scendat desobre,
e el capeyl de ferre e
en la man, e l'escuder en
ab
e tornaren-se
venguts ben mija legua; e puys travessaren ves
Casteyla per
la serra sus alt, el rey víu ben luny e
aquela vileta a davant, En Johan Nunis ab sos
cavalers qui agren fetes moltes partides; que
cuydaven trobar lo rey axí com li ó avia fet saber
per l'escuder e que
d'ells, que de neguna part no
Mas lo rey e l'escuder foren sus alt en la serra
d'una muntaya.
Cavalcaren tant al través ves Casteyla, que
foren luyats d'aqueyl loc hon En Johan Nunis
era, bé
hon se
del rey fo venguda a Tarassona, e dixeren que
avien lexat lo rey tot sol e no sabien hon era
e que En Johan Nunis lo gaytava e
que N'Amfós, fiyl del rey, quant hac assò entès,
muntà a cavayl ab tots sos cavalers e preseren
lurs armes, e les géns a peu atressí, e corregren
ves aquela part hon lur fo semblant que el rey
degués venir. E quant agren corregudes
e foren al peu d'una gran muntaya, eyls
guardaren a avant e viuren venir lo rey qui devalà
per lo secost de la muntaya ab l'escuder;
e fo son cavayl suat e làs. E el rey, tot esparverat
en son cavayl, suat e colrat del soleyl qui
hac tocat, encontrà
la man, e tots los altres, e agren gran goyg con
l'avien cobrat sans e salvu; e hac-n'í molts qui
no
e el trebayl que avia sofert e màgerment con
axí
armes e
e del calor qui era molt gran.
E aquí lo rey desarmà-sse, e vestí-sse unes
vestedures de samit molt riches e muntà en
palafrè; e puys cavalcà ab N'Anfós e, ab tota
l'altra gent, venc-se
barons, e els cavalers de Cataluya e d'Aragó
e els richs hòmens, qui anaven a la ciutat de
Bordeyl per manament del rey, trobaren lo rey
a Tarassona qui fo vengut de Bordeyl; de què
foren molt alegres e pagats. E el rey hac gran
goyg d'eyls e aculí
seyor dou aculir bons vassayls.
En aquela saó En Xanxo de Castela era en
Castela que ajustava cavalers e géns per venir
en ajuda a son oncle lo rey d'Aragó e per deffensar
Casteyla als franceses qui s'eren aparelats
d'entrar en Casteyla e en Aragó. Mas lo rey
d'Aragó, qui era en Terassona, sol no feÿa semblant
que agués guerra ab nuyl hom, ne no se
feÿa afeenat de re, mas que cassava, e
e adelitava son cors; ans fó manament als
cavalers e a les géns d'Aragó que, si tant era
que els franceses fossen entrats en Navarra e
vulien entrar en Aragó, que no fos nuyl hom
qui
ardit, mas levassen-se de les aldeyes e metessen-se
per casteyls e per locs forts, en tal guisa que
no presessen dan. E
tots los cavalers d'Aragó e de Cataluya e a les
géns del regne de Valènçia que esteguessen aparelats,
que sempre que aguessen son missatge,
venguessen là hon eyl fos ab lurs armes. E assò
feÿa per tal que els franceses entrassen dins en
Aragó desuspitadament, e püys qúe
que no
TRAMÈS DEU MÍLIA HÒMENS A CAVALL
E MOLTA GENT A PEU A CÓRRER
EN ARAGÓ
de França avia trameses
e moltes géns a peu en Navarre per entrar
en Aragó e per fer mal, que no
rey d'Aragó lur gosàs exir en camp per combatre
ab eyls, ne que nuyl hom los gosàs esperar
en la terra, ans se pensà que se
trobassen la terra desemparada.
LOS FRANCESOS E
altres géns d'armes foren justades en Navarra
e les hosts de Navarra foren justades ab eyls,
entraren en Aragó tro a
e guastaren aldeyes e tot ço que trobaren,
e vengren a
castelet avia nom Huyl; e
liurat a
Martinis d'Artesa, qui
franceses si entraven en la terra. Quant les hosts
dels franceses e totes les géns foren entorn del
castelet, e combateren-lo molt fortment, sí que
preseren lo burch e les barbacanes tro a la torra
major, e ceyls del castelet deffensaren-se molt
ardidament e com a valens hòmens, mas los francesos
e els navarrès eren tan grans géns que no
podien a tots deffendre, que no eren entre tots
dins lo castelet mas
E quant viuren que
burch e la barbacana, meseren-se tots en la torra
major e deffensaren-se al mils que pogren. E cels
de la host feeren cledisses e targues, e acostaren-se
al peu de la torra, e cavaren-la e puys estalonaren-la
de la una part, que de l'altra part no
s'í pudien acostar; e puys meseren foc als estalons,
e caec la meytat de la torra ab la major
partida dels hòmens qui laÿns eren en la torra.
Mas aqueyl cavaler, qui era castelà del castelet,
romàs sus alt en la meytat de la torra ab
hòmens, mas no avien péres, ne lançes, ne negunes
armes ab què
host agren escales e muntaren lessús per pendre
lo cavaler e ceyls qui ab eyl eren; e deÿen-lur
que
per ço cor veïyen que eren géns sen fe e sens
merçè, ans se deffensaven al mils que pudien.
Sí que
en la torra, foren morts conbatén e deffensan
lurs cors. E
eren morts, no hac talent de pus a viure, ans
amava més murir que venir en man d'aytals
géns, e màgerment cor avia perdut lo casteyl
que son seyor lo rey li avia comanat; deslassà
son elm de son cap e puys près l'orle e tramès-lo
a
meytat de la torra, e donà tal colp a la
mig la cara, que totes les dens e les barres li
trencà, e caec mantinent sobre l'altre qui detràs
li era, sí que l'altre no
amdós al peu de la torra e mantinent foren
morts. E
eren muntats devalaren de la torra e lexaren estar
lo cavaler tot sol; que no
acostar, pus agren provat son mal talent. Per
què lo cavaler de la torra ne fo molt yrat, per ço
cor volgra ab eyls murir. E quant víu que alre
no pudia fer, e que
que no avia ab què
armes sinó son auzberc que tenia vestit, que l'espaa
avia perduda, e son elm e son escut, devalà
de la torra al mils que pòc per les escales que
els francès hi avien dressades; e quant fo devayl
volgeren-lo pendre, e no hac alre ab què
mas que
e donà
que a terra
Ab tant lo capitani de la host, qui hac vist que
aquest era de tan gran cor e de tan ferm, e que
avia tant d'ardiment e que seria gran peccat si
tant valent hom, com aqueyl era, muria, fó manament
que nuyl hom no
e dix-li que
mort. E
ne no avia negunes armes ab què
que volenter volgra murir ab éls combatén, retésse
al capitani de la host; e
penre mantenent e metre en presó en grans cadenes.
ARAGÓ APARELLÁ SOS MISSATGERS PER ENVIAR
AL REY DE FRANÇA
Sicília era a Terrassona en Aragó e sabia bé
que la ost dels francès e dels navars s'aparelaven
d'entrar en Aragó. Mas lo rey no
nuyl semblant, ans fóu manament a son fil N'Anfós
e a totes les géns d'Aragó que esteguessen
apparelats ab lurs armes, que sempre qu'él lur
tramesés missatge, fossen là hon él fos; mas no
fos nuil hom qui als francès exís ne
del entrar en Aragó. Mas les géns d'Aragó
qui eren en aqueles parts assats prop de là hon
los francès eren, foren tant fort coratgosos de
fer a éls mal e dampnatge, que no volgren tenir
lo manament del rey, ans lur corregren tro en
les tendes; sí que
géns. Sí que
levaren lurs tendes e se
E adoncs lo rey sabé que
fo molt irat com pus avant no eren anats,
per tal que no
mantenent cavalcà ab una partida de cavalers
e de géns a peu qui ab él eren en Terrassona;
sí que consegí
a l'ixent d'Aragó e ferí en éls molt durament,
sí que
e lurs embles. E cels qui eren ben encavalcats
ne leugers fugiren e reculiren-se per viles
e per casteyls en Navarra. E
ab sa gent e ab so que agren tolt als francès a
Terrassona, e aquí ajustà totes les osts d'Aragó
e de les altres terres, e dix-lurs que vulia entrar
en Navarra sobre aqueles géns qui eren entrades
en sa terra meys de sa sabuda e meys d'acuyndament,
e que era mester que se
E els cavalers d'Aragó e les géns a peu dixeren-li
que no y irien si él no faÿa la lur volentat de
so que éls li demanarien. E
no avia ara saó, que semblaria cosa forsada, mas
quant serien exits de Navarra e tornats en Aragó;
que él lur donaria tot so que demanassen
qui raó fos ne él lur pogés donar. E éls dixeren-li
que ara covenia que
seguirien. E sobr'assò lo rey fo molt feló d'aquesta
cosa, con en aquela saó s'ó avien esperat;
no
e axí lo fet romàs que
aquela saó.
E
en Navarra, non ó volgren pus avant esperar,
exiren-se de Navarra al mils que pogren
e tornaren-se
que agren pres.
D'ARAGÓ EN PERE ANAREN AL REY DE FRANÇA
sabé que
se
axí li eren escapats sens batayla e sens mayor
dampnatge que fet no
acuydament li eren entrats en sa terra, que treves
avia entr'él e
no
si doncs parlan amdós los reys ensems no ó faÿen.
Per què
rey de Fransa li avia trencades pau e treves ne
avia trencada sa fe; per què
missatges, honrats hòmens e savis, dels quals
missatges fo la un lo bisbe de València e l'altre
fo
meteyxa.
—Barons
—so dix lo rey—, anats al rey de
França e digats-li de la mia part que molt me
maravel d'él e de la sua savieza, per so cor és
en cuvinensa ab mi, jurada sobre
de sancta Esgleya, que nuyl temps no fos gerra
entr'él e mi, si doncs nós amdós, cors a cors,
no
son conseyl a palès, que
e sa valor, cor sens raó m'à guerregat ne fet
mal. E d'assò són apparelat, que li ó menaré
cors a cors, o ab
cavalers per altres
VOLGUÉ PARLAR AB LOS MISSATGERS
DEL REY D'ARAGÓ
e tengren lur camí ves França e cavalcaren tant
per jornades, que vengren en la ciutat de París,
on lo rey era; e aquí albergaren en
d'un burgès de la ciutat. E quant lo rey sabé
que missatges del rey d'Aragó e de Sicília eren
venguts en la ciutat de París, qui vulien parlar
ab él, fo molt temorós de so on él se tenia per
malmirent e per colpable; per què no
a éls. E sobr'assò tramès missatge als
quant foren venguts, dix-lur axí:
—Barons, per tal vos ic é fets ajustar, que
donets conseyl, que anc nuil temps no
major mester con ara. Lo rey d'Aragó m'à
tramesos sos missatges e volen ab mi parlar. E creu
que reptar-m'àn de part del rey d'Aragó, cor
li é trencades treves axí com no deig e sens
acuydament; que cuvinensa era entre mi e él
que nuil temps no
cors a cors, no
no me
razó. —
Ab tant los barons resposeren al rey de França
e dixeren-li:
—Sèyer, nós vos donam per conseyl que no us
demostrets als missatges ne
vós. Mas nós irem a éls e demanar-lus ém què
volen dir; e segons que diran, nós lur respondrem. —
E axí lo conseyl se departí e
per pagat. E
a
trameseren a dir als missatges del rey d'Aragó
e de Sicília que vengessen aquí parlar ab eyls;
e
giza era e que àls no y pudien fer, vengren là
on los
de gran valor e d'onrat seyor. E
aculiren-los molt bé e dixeren-lur:
—Beyls seyors, ben siats vós venguts. Nostre
seyor, lo rey de França, nos à trameses assí
a vós, per tal cor él non és bé a ayre de parlar
ab nuyl hom, que
ne qui
de França, respondrem-vos a aysò que vós direts. —
Sobr'assò los missatges del rey d'Aragó e de
Sicília resposeren als
nuyl hom no dirien la missatgeria sinó al rey de
França, son cors. E
missatges que en nuila manera del món no pudien
parlar ab lo rey de França, e que si res
vulien dir, que ó dixessen a éls. E
qui viuren que àls no pudien fer e que
França no vulia parlar ab eyls, dixeren axí als
—Bels seyors, nostre seyor lo rey d'Aragó
—dixeren los barons del rey de
e de Sicília tramet a dir per nós a vostre seyor
lo rey de França que l'à gerregat e malmesa sa
terra sens acuydament e sens neguna razó; per
què
aparelat, que li ó menarà cors a cors, o ab
per
—Certes
França—, vós parlats trop e deÿts tals paraules
—dixeren los missatges—,
que, si nostre seyor lo rey de França ó sabia,
él vos faria tolre la vida del cors.
—Certes les paraules
que nós deÿm de part de nostre seyor lo
rey d'Aragó e de Sicília, direm nós al rey de
—dixeren los barons del rey de França—,
França si
E deÿm-les a vosaltres per tal que les li digats
e que
—Nós
no direm pars aytals paraules al rey, ne us
farà resposta, ne nós per él. Ans vos deïm que us
en tornets en vostra terra e que no us yc aturets
plus. —
Sobr'assò los missatges se
e estregren aquí aquel jorn e la nuit. E quant
venc al matí, cavalcaren ab lur compaya tant,
per jornades, tro que foren tornats en Aragó.
E vengren davant lo rey e dixeren-li so que
de França no
Ara lexarem a parlar del rey e dels fets d'Aragó
e parlarem dels fets de Sicília.
VINT GALERES A MACELLA, E MADONA
LA REYNA DE ARAGÓ VINT
A MECINA
rey d'Aragó e de Sicília agren descunfites
en Calàbria, de les quals ne preseren
que
e de Principat fugiren, lo rey Karles tramès
missatge a Marseyla, a son senescauc, que
feés armar
pogés e que no romangés nuyl hom bo de mar
en Marseyla ne en tota Proensa que no entràs
en les galees; e no romangés per dinés, e qui
no y vulria entrar per dinés ne per grat, que ly
feés hom entrar per forssa. Que gran vergoya
e gran desonor era lur, con axí eren fuits per
Quant lo senescalc del rey Karles ac aüdes les
cartes e entès so que
a dir; sí que no romàs nuil hom bo qui sabés de
mar en tota Proensa que no fos en les galees.
Sí que en cascuna galea avia doble armament
de sobre_salens e de bones armes; per què éls se
vanaven e deÿen que valien
géns. E quant les galees foren aparelades de partir
de Marseyla, el rey Karles venc en Marseila,
que fo vengut de Principat e de Roma, que se
anava a la ciutat de Bordeyl, e fóu manament
als
a Nàpols e que feessen la volentat del príncep,
son fil; los quals almirails avien nom axí: En
Bertumeu Bonví e l'altre En Guilem Curnut,
ciutadans de Marseila. E axí les galees partiren-se
de Marseila e anaren-se
E quan foren a Nàpols, lo príncep féu armar
en cascuna galea cavalers proensals e napoletans,
e féu-lur manament que feessen la via de Palerm,
e puys que costegassen tota la Sicília
tro a Terranova per trobar les galees del rey
d'Aragó, e si no les trobaven que se
en Malta. Quant les galees agren aüt lo manament
del príncep, partiren-se de Nàpols, e vengren
tro en la mar de Salern, e en aquela mar
preseren barques de Principat cargades de vi e
de fruita qui anaven en Sicília, mas dixeren que
anaven a Tunis e per assò lexaren-les anar. De
les quals barques anà la una a Messina e les altres
a Palerm e a Tràpena e dixeren noveles de
les galees dels proensals, que devien venir en Sicília.
Quant madona la reyna Costança, qui era en
la ciutat de Messina, sabé aquest ardit, féu aytantost
armar
en Malta, a les géns que ela y avia trameses,
qui tenien assetyat lo casteyl de Malta e
ab trebuquets, que se
se
molt bé, que galees del rey Karles y devien
anar. E aytantost com aqueles géns qui eren per
la reyna en Malta agren aüt lo missatge, levaren-se
d'aquí, e anaren-se
e pensaren de gaytar e de gardar la ciutat. E madona
la reyna féu armar
catalans e d'almugàvers qui eren romases en
Messina; sí que les galees foren molt pobrament
armades de bones géns e de bon arnès, que la
major partida dels bons hòmens d'armes e dels
bons marinés se
lo rey. De les quals galees fo almiray
de la casa de la reyna qui avia nom Roger de
Lòria. Quant les galees foren armades e apparelades,
madona la reyna se féu venir l'almirayl
e
costejassen tota la Sicília per trobar les galees
dels proensals, e si no les trobaven aquí, que les
cercassen en Malta.
PROENÇALS VENGUEREN A MALTA
de Principat, feeren la via d'una yla qui
és davant Palerm, qui à nom Ústega; e pescadors,
qui pescaven en la yla, viuren-les e feeren-ó
saber a la ciutat de Palerm, e
Palerm feeren-ó saber per tota la Sicília. E puis
les galees dels proensals feeren la via de Tràpena,
mas no y preseren terra, e axí costeyaren la
Sicília tro a Terranova, e d'aquí travessaren a
la yla de Malta e vengren al casteyl; e ceyls del
casteyl agren molt gran goyg de la lur venguda
e tengren-se per estorts. E
anaren tro a la ciutat de Malta, e la combateren
e corregren tota la terra; mas no durà
gayre, que tost lur fo vedat.
CATALANS VENGUEREN AL PORT
DE MALTA
de Messina e foren vengudes a Palerm, no avia
mas
passades aquèn, que fayen la via de Tràpena;
e aytantost quant agren oÿdes noveles de les galees
dels proensals, foren molt alegres, e bateren
de rems e anaren-se
Tràpena. E quant foren a Tràpena, saberen noveles
que a Tresfontanes avien estat e que cercaven
les galees del rey d'Aragó e de Sicília, e
aytantost segiren-les tant per esclau tro que foren
a Terranova, e aquí demanaren a les géns
de la terra si sabien noves de les galees dels
proensals; e éls dixeren-lur que la via de Malta
avien feta. E les galees del rey d'Aragó e de Sicília
aytantost partiren-se d'aquí e feeren la via
de Malta. Mas ans que y fossen de
l'almiray tramès al Goy de Malta
armada per espiar de les galees si eren aquí ne
si y avien estat; e dix-lur que si y eren, que lur
feessen
lur feessen
Quant la barcha armada fo partida de les galees,
baté de rems tant que venc en la yla del
Goy de Malta, de la fassana de maïstre, e devalaren
en terra e demanaren a les géns de la
yla si sabien noveles de les galees dels proensals;
e éls dixeren-lur que mantenent se
partides e que avien combatut lo casteyl del Goy
de Malta. Quant los hòmens de la barcha armada
agren apreses noveles de les galees dels
proensals, feeren
puys partiren-se d'aquí e tornaren-se
lurs galees; e quant foren a eles tornats, dixeren
al almiray e als altres que les galees dels
proensals avien estat en la yla del Goy, e que
avien combatut lo casteyl, e que avia poc que
eren partides d'aquí e que se
casteyl de Malta.
Quant l'almirayl e les géns de les galees saberen
que les galees dels proensals eren e
de Malta, foren molt alegres, e aytantost bateren
de rems e vengren-se
e les géns de la yla agren molt gran goig de la
lur venguda e donaren-lur refrescament de so
que agren mester. E puys partiren-se d'aquí e
vengren-se
quant y foren. Mas aquels de la ciutat de Malta
los avien ja vists de jorn; sí que
venc de nuyt a la mar, a la punta del port, e
dix-lur que les galees del rey Karles eren laïns e
ARAGÓ DESBARATAREN E PRENGUEREN
LES GALERES DEL REY CARLES
foren entrades dintre la punta del port de Malta,
surgiren totes e meseren-se en escala; e l'almirayl
tramès missatge per una barca armada a
les galees dels proensals que les galees del rey
d'Aragó eren vengudes e que
la batayla. Quant les géns de les galees dels
proensals oÿren que les galees del rey d'Aragó
eren e
tuit en les galees, e armaren-se e s'aparelaren
al mils que pogren. E trameseren
armada ves les galees del rey d'Aragó per
espiar quantes galees eren; e puys la barcha armada
tornà-sse
lurs.
E sobr'assò partiren-se d'aquí on eren, e vengren-se
surgir davant les galees del rey d'Aragó,
bé
sus alba del jorn, lexaren anar les gúmenes en
mar e bateren de rems per anar ferir les galees
dels catalans. E
qui no
bateren de rems e anaren-se mesclar ab eles.
E la batayla fo molt gran e forts, de lances, e
de péres, e de calsina e de cayrels; e majorment
que de les galees dels proensals venien tantes
lances, e tantes péres e tanta calsina en les galees
dels catalans, que totes les galees e la mar
n'era cuberta. Ab tant l'almirail del rey d'Aragó
dix als hòmens de la galea on él era, e aquels
dixeren-ó d'una galea en altra, que no
de negunes armes sinó dels cayreils e que
pensassen de bé cubrír e de sufrir los colps.
Aquesta vou anà per totes les galees dels catalans;
sí que puis no gitaren negunes armes, mas
que
dels proelsals lur venien, de lances, e de péres
e de calcina, tant espès, que feredat era lo
veer. Mas los balestés traÿen d'amdues les parts;
sí que
molt era fera cosa d'oir.
Aquesta batayla durà tro al mig jorn, sí que
la una part ne l'altra no
melor; tant que les galees dels proelsals agren
despeses les lances, e les péres e la calcina, e meteren
mans a gitar los boixs e
los catalans viuren que
gitaven, conegren que totes les armes avien despees,
e adoncs cridaren: —Aragó! Aragó! via
E preseren viguria, e combateren-los
sus! —.
molt fortment, e gitaren lurs lances de frexa
ab ferres febrits (que cascuna valia
d'aur) e escones munteres, e donaven-lur-en tals
colps, que no
tot ó passaven, e neyx la cuberta de la galea
passaven tota d'oltra. Sí que la galea d'En Bertumeu
Bonví de Marsela, qui era almirayl, non
ó pòc sufrir, e axí com pòc exí-sse de la batayla
ab
port. E
qui eren romases, e firén e talan, desbarataren-les
e les preseren. E
per lo seyor rei d'Aragó, saltà en la galea
d'En Guilem Curnut, qui era l'altre almiray
del rey Karles, e aquí combateren-se molt amdós
en la popa de la galea; sí qu'En Roger fo
nafrat en la cuxa molt durament d'un colp de
lança qu'En Guilem Curnut li tramès. E
tramès-li
pits, que d'altra part li
que no
mantinent caec mort en la cuberta de la galea.
E quant assò fo fet, puys nuyl hom no y féu
tornes; ans preseren totes lurs galees, e gitaren
tots los morts en mar, e ligaren los vius qui foren
escapats de la batayla; e foren per nombre
hòmens de Marsela e de Proensa.
Mas quant En Bertumeu Bonví, qui era
dels dos almirails, fo fuit en mar tro a
ab les
e meseren tots los nafrats en les
e de les
e esfondraren les
fons. E axí anaren-se
sí que nuyl hom no puria aesmar lo dol ne
plor que les géns de Marseila feeren quant les
que les altres eren perdudes e
e preses; mas no era meravela si avien dolor,
que no y avia negú que no y agués son fil, o son
pare, o son frare, o son marit, o son parent.
SE
AQUELLES QUE HAC PRESES,
A MECINA
les galees del rey Karles, e agren desgarnits los
hòmens e ligats, e gitats los morts en la mar,
e agren regoneguda lur gent, quals eren morts
ne quals nafrats, e
qui y eren, no y trobaren mas
morts e
trobaren que n'ac morts
sens los nafrats; que tot lo port de Malta era
cubert de gent morta, e de lançes, e d'escuts, e
de rems e d'arnès, quant la batayla fo finada.
E puys les galees partiren-se de Malta ab les
galees que agren preses e ab la gent, e vengren-se
a Saragossa, en Sicília, ab gran alegre, e
d'aquí l'almiray tramès
al seyor rey d'Aragó e de Sicília, e féu-li
saber so qui
Déu. E puys partiren-se de Sarragossa e anaren-se
a Messina; e quant entraren per lo
port de Messina, entraren molt alegrament e
amenaren les galees dels proensals ab la popa
primera. Sí que la reyna e tota la gent de Messina
foren molt alegres d'aquesta victòria que
Déus lur ac donada. ¡Beneit e loat sia él e
poder e la sua forsa, qui los bays munta en alt
e
los ergulosos que torna en gran viltat, e
exalsa e met
E quant les galees agren regatat per lo port
de Messina, donaren la popa en terra e devalaren
de les galees ab lur arnès e ab lo gasayn que
agren fet. E menaren tots los preses al palau del
rey e ferraren-los; e madona la reyna tramès-ne
en Cataluya, al seyor rey, e
tots jorns al mur de la ciutat de Messina.
DEL PRÍNCEP FILL DEL REY CARLES
dels proensals foren vengudes a Nàpols, el príncep
tenc tot son fet per gasaiat e fo-li semblant
que les galees del rey d'Aragó no lur gosasen
exir en camp, e si ó fayen, que les tenien per
lurs. E sobr'assò avia fets armar a Brandis
e cavalers, e que passassen en Sicília, e cuidaven
pendre la terra sens tot contrast; sí que
comte d'Artés e d'altres barons avien ja cargats
lurs cavails e lur arnès en les tarides. E
quant saberen que la bataila era estada de les
galees, e que les galees del rey d'Aragó avien
vensudes e preses les galees dels proensals e que
tanta gent de Proensa era morta en la bataila,
foren tots desenegats e esperduts, e abandonaren
les galees e les tarides e fugiren-se
comtes e
lurs cavails, tengren tot lur fet per perdut e viuren
que no valia res tot quant faÿen, descargaren
los cavails e l'arnès.
E aprés d'assò l'apostoli e
lurs missatges al cumó de Venèssia, que degessen
ajudar al príncep ab galees per recobrar
lo regne de Sicília e donar-lur ÿen part en la terra
e grans franquees. E sobr'assò lo duch de Venèssia
ac son conseyl ab son cumó, e feeren resposta
al apostoli e al príncep que ara no avien
de conseyl que guerragassen ab lo rey d'Aragó
ne ab negun crestià, pus no y avia rasó.
D'ARAGÓ E DE CECÍLIA FESEN GRAN MAL
EN CALÀBRIA, E EN LO PRINCIPAT
E PER TOTA LA RIBERA
TRO A NÀPOLS
e preses les galees del rey Karles e
port de Malta e foren tornats a Messina ab gran
alegre e ab gran gasayn, refrescaren altra vegada
de géns e de vianda, e puis partiren de Messina,
e costegaren Calàbria e Principat e preseren
viles e casteyls, tots quants n'atrobaren riba
mar, que nules géns no
vila ne en casteyl. Per què éls cremaren e enderrocharen
moutes viles e casteyls en Calàbria
e en Principat, tro a Nàpols, e cremaren per la
ribera moutes galees, e tarides, e naus noves, e
rems e molt d'altre arnès que
fet fer. E puis vengren davant la ciutat de Nàpols,
molt prés de terra, sí que de la ciutat lur
traÿen ab arcs e ab balestes, e cels de les galees
lur traÿen ab balestes atressí; sí que les géns e
cavalers qui eren a la riba del port de Nàpols,
desempararen lo port e la ribera e se
en la ciutat per raó dels cayreils que
de les galees lur traÿen.
Puys les galees partiren-se d'aquí e anaren-se
a Yscla e a Capri, qui són
Nàpols, e les géns d'aqueles yles tributaren-se a
éls e
ves Messina ab gran gasayn que agren fet de
naus e de leyns que agren preses, que se
a Messina, e aquí desarmaren, per zo cor
era yvern; e
aquí alegrament e pagada.
Ara lexa assí a parlar lo libre dels fets de Sicília
e torna a parlar del' rey d'Aragó e de Sicília.
EN PERE ASSETJÀ LA CIUTAT DE
ALBARASÍ AB TOTA SA OST
e de Sicília ac tenguda la festa de Pascha en la
ciutat de València, que li venc
honrat clerge de la vila de Terol, qui és en Aragó,
lo qual clerge sulia estar en la ciutat d'Albarrazí,
mas era-se
Núniz, seyor d'Albarrazí, li avia fets molts
enuigs, e venc-se
e de Sicília, e procurava e encercava tota
res qui fos honor e profit del rey e dampnatge
d'En Johan Núniz. Esdevenc-se que en aquela
saó En Johan Núniz era en la ciutat d'Albarrazí
ab
de córrer en Aragó per fer mal en la
terra; sí que
de Terol, sabé per amics seus, qui estaven en la
ciutat d'Albarrazí, tot l'ardit qu'En Johan Núniz
devia fer. E mantenent apparelà
que tramès al rey en terra de Valènzia, e féu-li
saber tot lo fet qu'En Johan Núniz avia en cor
de fer e
de vianda, qu'En Johan Núniz no
que negunes géns la pogessen assetgar ne
pendre, tant és la ciutat en forts loc.
Aquesta ciutat d'Albarrazí està entre
so és saber, entre
regne de València e entre
de Navarra, e és enclosa tota entorn d'altes
muntayes e forts, e la ciutat està bayx e
de les muntayes, e passa-li una gran aygua ne val
tot entorn, que hom no y pot entrar sinó
per
forts mur ab moltes torres e forts.
Quant lo rey ac aüt aquest missatge e ac entès
so qu'En Johan Núniz devia fer e l'estament
de la ciutat, aytantost començà a cavalcar ab
cavalers e ab géns a peu, al pus tost que él pòc,
tant tro que fo prop de la ciutat d'Albarrazí.
E aquí atendà-sse per assetgar la ciutat, e puis
tramès a totes les géns d'Aragó e als cavalers
de Cataluya, que vengessen; e mantenent que
agren aüt lo missatge del rey, s'aparelaren al
mils que pogren e vengren al setge de la ciutat
d'Albarrazí. Mas enans d'assò, que totes les
hosts fossen justades, En Johan Núniz, qui era
en la ciutat, víu que
loc per cor d'asetjar la ciutat, ac molt gran paor
del rey, qui era molt feló ves eyl, per tal cor sabia
que li ó avia servit, apelà les géns de la ciutat
e dix-lur:
—Barons, vosaltres sóts mos hòmens e mos
feels. Yo us coman la ciutat d'Albarrazí, que
la
bons vassails e leyals que vosaltres sóts. Yo exiré
d'assí ab
é en Navarra e amenaré tal secors de
cavalers e de géns, que yc faré levar lo rey mal
son grat. E leix-vos assí mon nabot per governador,
e vosaltres féts per eyl axí com faríets
per mi.
—Sèyer
—dixeren les géns de la ciutat—, nós
som vostres, e farem vostra volentat, e gardarem
la ciutat e la deffensarem mentre que la
vida
Ab aytant, quant venc la nuít, En Johan Núniz
cavalcà ab sos cavalers e exí-sse de la ciutat,
que
les entrades e les exides d'aquela ciutat; el
rey majorment qui encara no avia totes ses osts
ajustades; que si totes y fossen, axí com foren
en la fi, jamés no
rey. Quant En Johan Núniz fo exit d'Albarrazí,
anà-sse
cavalers e géns a peu; que vulia ferir en
la host del rey. Mas sabé puys que
rey era tan gran, e que cascú jorn se crexia de
géns e de compayes, e si era ventura que vengués
en les mans del rey, no
mort, tant li era colpable, lexà-sse d'aquel ardit
e romàs en Navarra; e màgerment per les géns
qui volentés no
que
e qui no duptaven a murir per lur seyor, si
mester fos.
D'ARAGÓ E DE CECÍLIA PRÈS LA CIUTAT DE ALBARAZÍ
E LA FORNÍ BÉ, QUE NEGÚ NO LI POGUÉS
NOURE. CONSOQUOTIU AB LO CAPÍTOL PASSAT
d'Aragó e de terra de València a Albarrazí e la
cavaleria de Cataluya y fo venguda, el rey establí
ses osts per locs e per passes sabuts, on cels
de la ciutat pogren entrar e exir si hom no
ho vedàs. Primerament lo rey se posà ab una
partida de sa gent davant la torra de les Aygües,
qui és en
a ciutat, e aquí féu bastir
qui traÿen en la ciutat. Aprés s'atendà, luyn del
rey entorn de la ciutat, N'Amfós, fil del rey, ab
sa compaya. Lo comte d'Urgeil s'atendà ab sa
gent e ab sa cavaleria en altre loc, luyn del enfant
N'Anfós, assats prop de la ciutat, mas tota
via era
Aprés s'atendaren los almugàvers ab moltes géns
a peu. En Ramon Folc de Cardona s'atendà
davant la torra del Andador, qui és molt forts,
per la qual entra hom en la ciutat. De l'altra
part s'atendà
En Ramon d'Anglerola ab sa compaya. Aprés
d'En Ramon d'Anglerola s'atendà la ost de
Terol. En Pere de Muncada s'atendà davant
los mulins de la ciutat; sí que sempre lur
trencà los mulins, e
lur, e aquí él bastí
ciutat.
Quant totes les hosts foren vengudes, e
les ac establides per lochs e agren ordonades lurs
gaites e lurs escoutes, sí comensaren a combatre
la ciutat ab gins e ab balestes molt fortment. E
cavalers e
e al peu de les torres ab escales aparelades de
muntar. Mas les géns de la ciutat s'ó tenien molt
vil; que volentés los lexaven acostar als murs,
que no se
acostats als murs, cels de la ciutat lur gitaven
moltes péres e molts cantals per les roques e per
los murs avayl; sí que
partir per forsa, nafrats e ab lurs escuts trencats,
e molts n'í romanien morts. Aquesta batayla era
tots jorns de les géns de la host ab aquels de la
ciutat; sí que de la una part e de l'altra n'í murien
cascun jorn e n'í avia prou de nafrats. Mas
les géns de la ost avien gran larguea de pa, e de
vin, e de carn, e de civada e de so qui mester
avien; e cels de la ciutat d'Albarrazí avien molt
gran fretura de pan, e de vin e de carn; sí que
moltes géns de la ciutat se
metre a merçè del rey, e
e a beure, e faÿa molt bé pensar d'éls e
deïa
se
ben vengut.
FORTS PER EXIVERNAR AQUÍ
hosts, que foren passats
l'entrant de setembre, el rey féu manament a
tots cels de la host que edifficassen aquí albercs
bons e forts, de péra e de caus e ben cuberts,
per tal que poguessen aquí estar l'yvern e sufrir
les grans neus qui en aquel loc caen en l'yvern;
que tendes ne cabayes no ó purien durar ne les
géns no y purien viure, per los grans frets que
en l'yvern y fan. E sobr'assò lo rey comensà a
fer grans albercs, e totes les géns de la ost atressí;
e feeren murs e garides entorn de lur host
per tal que nul hom no pogués exir de la ciutat,
ne entrar, sens lur volentat, ne nul hom no pogués
fer mal en la host de nuit ne de jorn. E
combatien la ciutat cascun jorn cavalers e servens,
de totes parts, e
nuit ne jorn de trer.
Mas les géns de la ciutat eren tan valens e
bons d'armes e eren en tant forts loc, que no
preaven res tot quant feïen, solament agessen
què menyar. Mas quant éls víuren que
d'En Johan Núniz e del rey de França lur era
falit e que no avien vianda en la ciutat ne e
castel, foren molt desconfortats e màgerment
que aquel cavaler qu'En Johan Núniz y avia
lexat en son loc, qui era son nabot, era mort
per
Mas abans que murís, donà son loc a
germà e pregà els cavalers e als hòmens de valor
qui eren en la ciutat e e
a custuma d'Espanya, que abans menyassen
los uns los altres, que
l'yvern era molt prop e
aquí aturar.
Quant éls agren tant sofert que agren menjats
tots los cavals, e
laïns eren e que no avien alre què menjar, sinó
molt poc, e que no avien nul secors d'En Johan
Núniz ne del rey de França, agren lur consel
que parlasen alcun plet ab lo rey. E sobr'assò lo
castelà del castel e de la ciutat tramès missatge
al rey que vulia parlar ab eyl; e
a dir que ben fos vengut. Ab tant lo castelà venc
denant lo rey, e agenolà
mà; e
sí.
—Senyor
—dix lo castelà—, ben és ver, e
—so dix lo rey—,
vós ho sabets, qu'En Johan Núniz és senyor
nostre e lexà aquesta ciutat e
fe, que li ó deguéssem guardar e salvar mentre
poguéssem, e que auríem breument son secors.
E vós, sènyer, sabets l'estament de la ciutat axí
bé com nós, que no us en puríem mentir de res.
Mas pregam a la vostra altesa, per salvar nostra
fe, que
Núniz, qui
e si d'aquí a
sen Miquel, no
tenir, que us liurarem la ciutat e
—Certes bé
que deÿts. Mas yo vul que missatges meus vagen
ab los vostres, qui ogen e entenen so que
missatges diran a
En Johan Núniz lur ferà; e jurar-m'àn sobre
sents evangelis que no parlaran ab En Johan
Núniz, ne ab nul hom per él, sinó ab los meus
missatges ensems, en tal manera que éls ó ogen.
E al tornar que farets, abans que tornets en la
ciutat ne parlets ab nul hom de la ciutat, vendrets
a mi e dir-m'ets tot so qu'En Johan Núniz vos
aurà dit. E d'assò donar-m'ets bons ostatges,
dels melós hòmens de la ciutat; e quant serets
tornats a mi, si us en volets tornar en la ciutat ab
los ostatges, que ó puscats fer en l'estament en
què us érets, o si us volets retre a mi, que ó
fassats; e ajats terme tro al jorn de sen Miquel. —
Sobr'assò los ostatges vengren en poder del
rey e
En Johan Núníz era, en Navarra. E dixeren-li
l'estament de la ciutat d'Albarrazí, com era
mort lo castelà e d'altra gent molta per fet d'armes,
e que no y avia vianda a
avien ja menyats los cavals e
menjaven los cans e
molt bé.
E
altre consel pendre, mas que ó feessen axí com
lur fos semblant. Que si veÿen que
tenir, que ó feessen; si no, que ó feessen al mils
que poguessen; e que
ben veÿa que
vassails e leyals.
Ab tant los missatges preseren cumiat d'En
Johan Núniz, e tornaren al rey, e dixeren-li tot
so qu'En Johan Núniz lur avia dit e que pensàs
de reebre la vila e
que éls li ó retrien.
—Barons
— so dix lo rey—, vós deïts bé,
mas yo vul que us en tornets en la ciutat ab los
ostatges que
vostres géns. E dón-vos espay encara, de vuy
a
secórrer. —
Mas lo rey no dix assò per àls sinó per so
qu'En Johan Núniz s'aventuràs de venir en la
ciutat ab cavalers e ab géns per metre vianda,
e que
gisa se pogués ab él encontrar; que de res no
era tant desigós.
Quant los missatges agren entès so que
lur ac dit, preseren cumiat del rey e tornaren-se
en la ciutat ab los ostatges. E
que no
traguessen; mas féu manament als cavalers e a
les altres géns que
e de jorn. E féu armar
en aguait nuit e jorn ab molts hòmens a peu,
luyn de la host, d'aquela part on hom entrava
en la ciutat, per tal que si
vengués, que no
de la ciutat trameseren cascun jorn missatge al
rey que pensàs de pendre la ciutat, que éls la li
retrien; e
jorns foren passats. E adoncs les portes li foren
obertes e liuraren-li la ciutat e
forses de laÿns. E puis donà cumiat als cavalers
e als ciutadans de laÿns que se
segurs là on anar volguessen; e cascú anà-sse
la on li plac. E
géns, e establí lo castel e les fortalees de cavalers,
e de barons e de bones géns d'armes; e
mès-s'í molt forment, e molta farina, e molt vi,
e molta carn salada, e moltes armes e tot so qui
mester fos a la ciutat e al castel.
Ara lexarem a parlar del rey e d'Albarrazí,
e parlarem dels grans fets qui foren en Sicília e
en les parts de Principat.
REY CARLES SE RETEREN A MADONA
LA REYNA DE ARAGÓ
la ciutat d'Albarrazí e madona la reyna
Costança, muler del noble rey En Pere, ab
fils seus, era en Sicília, en la ciutat de Messina,
assò fo e
rey Carles feÿa molt gran apparelament de galees
e de tarides a Brandis, e a Nàpols e a Marsela;
e él son cors era en la ciutat de Marsela,
que era vengut d'Angou e de França e
ajustades géns e soldejats cavalers que
trameses en Principat, là hon lo príncep, son fil,
era, qui era romàs en son loc quant él se partí
de la terra de Pola e de Principat; e avia ajustat
tresor e manlevat, on avia armades, entre
galees e altres lenys armats,
de Marsela, ab les quals él se
a Nàpols, e
galees, e a Nàpols avia
n'avia armades. E totes aquestes devien-se ajustar
ab l'armada de Brandis, qui era molt gran
de galees e de tarides cargades de cavalers e de
cavals, e puis totes ensems devien pendre terra
en Sicília ab volentat e ab sabuda d'alcuns richs
hòmens traÿdors qui eren en Sicília. Mas a Déu
totpoderós no plac, e donà-y altre conseyl, qui
fo bo per aquels que
mort sens nula merçè.
En aquesta saó avia gran carestia en Calàbria,
so és saber a l'Escalea, e a Santo Nòxito,
e a lo Xitraro e a l'Amantea; e
locs trameseren missatge a madona la reyna
Costança, a Messina, que
ela e que fos a la sua merçè que lur tramesés
secors de géns e de viandes. E madona la reyna
tramès-y
e
mantenent que foren là, tornà la salma del forment
a
Quant lo príncep sabé assò, que aquels
castels qui són riba mar s'eren retuts al rey d'Aragó
e de Sicília, tramès
a peu, franceses e proensals, a l'Escalea. E
quant les géns de les galees e
que aqueles géns eren aquí vengudes per
lo príncep, e exíren-lur en camp defora de la
vila, e agren gran batala ab éls. E fo volentat
de Déu que la compaya que
tramesa fo vensuda e desbaratada, e foren la
major partida morts e preses; e entre
pres
qui sulia éser vicari de Sicília e
ARAGÓ E DE CECÍLIA FÉU ARMAR
GALERES E D'ALTRES LENYS
A MECINA
tarides, e
agren vensuda la batala a l'Escalea e agren descargat
lo forment, tornaren-se
E madona la reyna féu armar molt bé
e ricament
gran re. E quant venc lo derrer divendres
de maig, totes les galees foren reculides e aparelades
molt ricament; e madona la reyna tramès
missatge a son almiray, qui avia nom En
Roger, cavaler de casa de la reyna, e a tots los
còmits e als notxés, que venguessen davant ela;
e aytantost davalaren en terra e vengren-li devant.
E madona la reyna dix al almiray, tot en
plorant:
—Amic Roger, ben sabs tu com yo t'é nudrit,
petit enfant, e mon senyor lo rey d'Aragó
t'à nudrit e molt amat, e t'à fet gran bé e gran
hondrament e
so cor à gran fe en tu e sab que és leyal, e valent
e prous; e ara és mester que ó sies, que yo,
e mos enfans e tota ma compaya estam en fe de
Déu e de tu. —
Quant madona la reyna ac dit assò, e
s'agonolà als seus peus e besà-li la mà, e
puys mès-li les mans entre les sues, e féu-li homenatge
e dix-li:
—Madona, no us temats de res, que anc lo
seyal del rey d'Aragó no fo vensut ne tornà
atràs; ans à vensut e venserà tots temps sos
enemichs. E yo é fe en Déu que ó faré en tal
gisa, que mon seyor lo rey e vós ne serets
pagats. —
Ab tant tots los còmits e
a madona la reyna e preseren cumiat
d'ela; e la reyna, ploran molt tendrament, comanà
a Déu e a la sua beneyta mare. E
reculí-sse e tots los altres ab el; e quant
foren reculits, bateren de rems, e partiren-se de
Messina e anarén-se
no gaire luyn de Messina. E aquí totes
les galees donaren la popa en terra en
qui y és; e
les galees que
con eren aparelats. Quant totes les géns de les
galees foren armades e aparelades, molt los féu
bel veer; que anc no
ne anc no fo més vist tan bel armament de
beles cuyraçes de samits, e de draps d'aur, e de
beils capeils de ferre febrits, e de beils escuts, e
de bones balestes e de bones lances ab fers febrits,
que cascuna valia míga onza d'aur.
ALMIRALL DEL REY EN PERE DE ARAGÓ
E DE CECÍLIA, PREŸCÀ A LES SUES
GÉNS DE LA SUA ARMADA
bé armada, fo molt alegre, cor tan bé eren apparelats;
e dix-lur axí;
—Barons: vostre seyor lo rey d'Aragó e de
Sicília nós no sabem pas si és en Aragó, o en
Cataluya, o en Navarra; mas on que eyl sia, nós
som assí per él. E sabets bé que hanc la sua seyera
no fo vensuda, ne tornà atràs, ne farà ja.
Aquesta gràcia li à Déus atorgada per so cor
molts trebails à soferts per créxer la fe de Jesuchrist.
E y dic-vos assò, per tal que siats ben
aparelats; que ans que sien
aurem aüda una gran batayla, mas ab la ajuda
de Déu nós la venserem. Per què cascú estia ab
ferm cor e ab bo, e no
nuils hòmens no gasayaren tant com nós farem.
E devets saber que a Nàpols à
que
venir de Proensa
lo rey Karles, e
de galees. Mas yo veig les nostres galees tan bé
aparelades e ab tan nobla compaya, que per
galees d'altres géns nós no devem girar, ans en
tot loc on nós les sapiam les devem anar requerre.—
[...]
A aquestes paraules s'escridaren totes les géns
de les galees e dixeren en altes vous:
—Anem! anem là on sien! Que totes són
—
nostres ab la ajuda de Déu!
REY CARLES, FÉU ARMAR A NÀPOLS
D'ALTRES LENYS
e costejaren tota la Calàbria tro a
prop de Salern. E
ciutat de Nàpols e ac sabudes noves que la armada
del rey d'Aragó e de Sicília venia ves Nàpols
e que era en les encontrades de Principat;
e sobr'assò tramès-y un leyn armat d'un genovès
qui avia nom Navarre per saber si era veritat
e per escosir quantes galees eren. Mas les
galees, quant agren passat lo cap de Salem, anaven
tant justades, que
bé escosir, que no li fo semblant que fossen pus
de
a Nàpols. E
davant lo príncep, e
de l'armada del rei d'Aragó, sí la avia vista,
ne quantes galees eren. E
—Sèyer, nós avem vista la armada prop lo
—so dix lo príncep—,
cap de Salern, e són tro a
leyns sutils tro a
aquestes
que yo fas bé comte que ab aquest meu leyn armat,
qui és de
barques e
nostres desbarataran les lurs
—Certes vós deïts
bé.—
Ab tant lo príncep féu manament a son almirail
que feés armar les galees e aparelar al mils
que pogés, e l'almirayl féu-ó aytantost, axí con
lo príncep li ó ac manat. Mas les géns de Nàpols
no vulien entrar volenters en les galees.
D'ARAGÓ HAC CONSELL AB SA GENT,
QUAL VIA FAHESEN
fo partida del cap de Salern, féu la via d'una yla
qui és assats prop de Nàpols, qui à nom Capri, e
aquí tota l'armada s'aturà tota la nuit. E
ac de conseyl ab la gent de l'armada, que
al matí que feessen la via de Baya, d'un port
qui és delà Nàpols; e si la armada de Nàpols
lur exia; que
que
que se
fessen la via d'una yla qui à nom Ponsa, qui és
assats prop de Gayeta, e aquí que esperassen la
armada de Proensa e de Piza e que
ab ela.
D'ARAGÓ PASSÀ DENANT NÀPOLS, E AÇÒ
FFO AL MES DE JUNY, EN L'ANY
aquest conseyl e tuyt lo tengren per bo, partiren-se
d'aquí e passaren davant Nàpols. E l'armada
de Nàpols no
reculir ne entrar en les galees, e deÿen que
sy
ya no y entrarien. E les galees del rey d'Aragó
e de Sicília, qui viuren que l'armada de Nàpols
no
Sicília. E quant foren fora en mar, l'almirail demanà
de conseyl los còmits e
galees e l'altra gent.
—Barons
—dix l'almirayl—, nós avem entès
que de Proensa vénen
armades; e axí són
de vosaltres si
totes justades e que
o si
de Nàpols si
pus vegen que les anem requerir. —
A assò respozeren los còmits, e
altres savis hòmens de l'armada:
—Sèyer, més nos val primerament combatre
ab aquestes
ab la ajuda de Déu per nient les aurem; e puys
combatrem-nos ab les
E axi aurem més d'avantatge que si ab totes
ensems nos combatíem. —
Aquest conseyl tengren tuit per bo. Sobr'assò
tota l'armada girà, e feeren la via d'una yleta
qui à nom Nízer, qui és luyn de Nàpols
vert Baya, e fo miga nuyt quant y foren. Mas
abans que y fossen, encontraren
gaÿtans, que
qui anaven a Nàpols; e les galees del rey
d'Aragó e de Sicília preseren-les, que no
escapar. E puis compartiren los hòmens
per totes les galees, e dels catalans armaren les
ben armades e d'altres leyns sutils.
Sobr'assò l'almirail féu venir una barcha armada,
de la qual era còmit En Johan Arbert,
català, e féu-li manament que se
e que escosís quantes galees y avia ne què
faÿen. Ab tant la barca armada se partí d'aquí
e fóu la via de Nàpols, que s'acostà tant a la
ciutat, que víu tot zo que feÿen; e puys giraren
e tornaren-se
Mas aytantost con éls agren girat,
exí de Nàpols, qui
mas sempre se
agés aguait. E la barca armada anà-sse
e quant fo là, trobà l'almirayl qui ac ja
feta dessaferrar tota l'armada.
—Sèyer
—so dix lo còmit de la barca armada—,
a Nàpols à
a gran pressa; e a gran meraveila és molta la
gent armada qui entra en les galees, que tota
la ribera de Nàpols resplandeyx, axí com si era
jorn, dels grans lums qui y són, e dels elms febrits
e dels hòmens armats qui
galees. —
DE CASTELLAMAR
hac dit, partí-sse d'aquí ab l'armada e fóu
la via de Casteylamar, qui és delà de Nàpols
vert levant tant en obert, que no volc fer la via
de Nàpols per tal que
cara. Assò fo lo primer diluns de juyn, en
l'ayn de
E FEREN LA VIA DE LES GALERES
DEL REY D'ARAGÓ
d'Aragó e de Sicília passaven davant la ciutat
de Nàpols e que demanaven batayla, él, son
cors, tot armat, muntà en
que tot hom qui son amic fos, que vengués
aprés d'él. Quant los cavalers e
qui ab él eren, e totes les altres géns, viuren
que
mils que pogren, reculiren-se en les galees ab
lurs armes, tant que totes les galees eren plenes
de cavalers e de géns armades, que no
pus caber. En la galea en què
molts comtes, e barons honrats e mouts cavalers
francès e puleses, tants, que a penes pudien
caber en la galea. E quant foren tuit reculits,
partiren-se de la ciutat de Nàpols ab gran alegre
e ab gran gatzara de trombes e d'altres estrumens,
e feeren la via de les galees del rey
d'Aragó e de Sicília.
D'ARAGÓ FÉU FFER UNA SCHALA DE VINT
GALERES, E LES ALTRES FÉU
METRE EN REGUARDA
víu que les galees eren exides de Nàpols e que
faÿen la lur via, ac molt gran goyg. E mès mans
a girar, e féu
les altres en reeguarda, e féu-lur manament
que sol no
si donchs no veÿen que gran obs lur fos; e si
veÿen que més galees vengessen d'altra part,
que donassen per éls e feessen-ó en tal gisa que
fos honor de lur seyor e profit d'eyls; que ben
sabien qual era la lur reemsó: tant solament del
murir sens nula merzè.
ALMIRALL DEL SENYOR KEY DE ARAGÓ,
PRÈS LO PRÍNCEP FILL DEL REY
CARLES E DESBARATÀ TOTES
SES GALERES
prop les unes de les altres, e
d'Aragó e de Sicília féu levar rems a les sues
galees, per tal que
los pogessen colpegar de la longa, abans que ab
eyls fossen ajustats. E quant totes les galees foren
justades ensems e agren ferides les unes les
altres, la bataila fo molt forts e dura, de lances,
e de darts, e de péres e de cayreyls. E la galea
en què
almirayl del rey d'Aragó de lonc en lonc, e combateren-se
sí fortment, que molt era gran feredat
de veer tant hom nafrat e mort de colp de
lances e de cayreyls e de colps d'espaes e de costalers.
Sí que cels de la galea del almirayl del
rey d'Aragó e de Sicília muntaren moutes vegades
en la galea del príncep per esvayr, mas
avien-se
multitut de la gent armada qui era en la galea
del príncep, que no pudien esvair ne anar avant.
E a la fi
rey d'Aragó près una destral e donà tants colps
e
esvaý la taula del costat e la trencà; e
de Messina gità
barrinà la galea del príncep bé en
E quant la galea prenia lo lats ves la galea del
almíray del rey d'Aragó, e l'ayga entrava en la
galea del príncep, tanta, que les géns qui eren
desota cuberta ó dixeren als mariners qui damunt
eren; sí que la galea comensà a ficar la
proa. E
la proa e que tanta ayga avia en la galea, cridaren
altes vous : — ¡Aquesta galea és esfondrada!—
Los cavalers francès qui eren en la galea
ab lo príncep no entenien què
mas quant viuren los mariners gitar en
la mar e la galea qui ficà la proa sots aygua,
meseren-se desots en la popa de la galea; el
príncep romàs damunt en la popa de la galea
ab gran re de comtes e de barons. E
del rey d'Aragó, ab gran re de sa compaya, saltà
en la galea del príncep ab les espaes en les
mans, e donaren de grans colps de lonc e de través,
que no era nuil hom qui davant lur pogés
estar, que no fos mort o nafrat. E
príncep, qui avia nom Guillem l'Estandart, mès
mans a cridar:
E mantenent l'almirayl correc avant e demanà
qual era
l'espaa, e
trasc-lo de la sua galea e mès-lo en l'altra sua.
E
eil eren reteren lurs espaes als notxés e als hòmens
de la galea del almirail, e meseren-los en
la galea ab lo príncep ensemps. E mantenent la
galea del príncep fo plena d'aygua e entrà-sse
a fons ab tota la gent armada qui laïns era, que
no y pogren dar conseyl.
E les altres galees del príncep foren ja desbaratades
e preses, e
per galees, cels qui vius foren escapats de la
bataila. Mas no
que les altres
més durar a la bataila, deslenegaren-se de
les altres e giraren la proa ves la ciutat; e puis
bateren de rems, e fugiren aytant com pogren,
e vengren a la ciutat de Nàpols, qui
prop, e comtaren com lur era esdevengut e con
lo príncep era pres ab tota sa gent.
Quant lo príncep fo en la galea del almirayl
e víu que axí li era pres, ac gran paor de murir
e fo molt esperdut; e no fo maravela. E l'almirayl
dix-li:
—Sire príncep, si vós volets escapar a mort,
féts-me venir la sor de madona la reyna, que
vós tenits en presó.
—Sire almirail
—so dix lo príncep—, so
serà fet molt tost. —
E
d'aquels qui eren preses, que y anàs a Sent Salvador
de Casteylamar, on era, e que dixés a la
princessa com li era esdevengut, e que la li tramesés.
Ab tant lo cavaler muntà en
que
princessa muler del príncep era. E
com lur era esdevengut e com lo príncep era pres
ab gran re de barons e de cavalers; e si vulia que
no murís, que li tramesés la sor de la reyna
d'Aragó.
REY CARLES FÉU RETRE AL ALMIRALL DEL REY
D'ARAGÓ LA GERMANA DE LA REYNA DE ARAGÓ
QUE ELL TENIA PRESA
que son marit era pres e que tota la sua armada
era desbaratada per les géns del rey d'Aragó,
ac tan gran dol en son cor, que mantenent caec
en terra esbalaÿda, e exí fors de son seyn, e estech
gran temps que no parlà e perdé sa color
axí com si fos morta. Mas les dones e les donzeles
qui ab ela eren, la confortaren e la tornaren
en son seyn als mils que pogren, e li feeren
remembrant so que
dona, que li fos tramesa. Quant la princessa
fo tornada en son seyn, remembrà-li de
son marit lo príncep, e aytantost entrà-sse
sor de la reyna d'Aragó e de Sicília; e arnescà-la
molt bé de richs vestits e de riques goyes
que li donà. Puys agenolà
plorant:
—Bela amiga dolsa, ben véets vós que les
aventures d'aquest seggle són molt grans e maraveloses;
que en poca d'ora és hom rich, o en
pocha d'ora és hom pobre, que pert hom sí metex
e tot quant hom à. Certes, yo us é amada
e honrada de mon poder e anc no us fiu res
qui us tomàs a pesar ne a enug. Per Déu vos
prec que siats menbrant de mon seyor lo príncep,
que pregets madona la reyna per él, que
no li fassa mala presó ne aja per ela negun mal.
—Certes, madona, yo í faré tot mon poder
en servir él e honrar aytant quant puscha, e són
molt despagada con la sua nobla persona pren
dan ne desonor en re. —
Ab tant la sor de la reyna d'Aragó e de Sicília
près cumiat de la princessa, e
era vengut, atressí; e muntaren e
e puis tengren lur via tro là on la armada del
rey d'Aragó e de Sicília los esperava. E vengren
a la galea del almirayl, on lo príncep era,
e la dona muntà en la galea ab gran honor, e
aquí fo molt bé servida per l'almirail e per tots
los altres.
D'ARAGÓ Se
LO GUANY QUE AVIA FFET
els comtes e
la sor de la reyna, féu manament a totes
les galees que feessen la via de Sicília. E mantinent
arboraren e colaren, e puys feeren vela ab
les
e anaren tant, nuit e jorn, ab veles e ab
rems, que vengren a la ciutat de Messina ab
gran alegre. E l'almirayl liurà lo príncep a madona
la reyna e a son fil En Jacme; e la reyna
féu-lo metre e
cavalers e hòmens honrats qui
no gens que hom lo ferràs ne li feés mala presó,
ans anava tot solt per
tenia, e ly faÿa hom aytanta d'onor con fer pudia,
axí com a hom pres honrat e bo.
Ara lexa a parlar lo llibre del príncep e dels
fets de Sicília, e torna a parlar del rey d'Aragó
e de Sicília.
ARAGÓ E DE CECÍLIA ANÀ AB SES OSTS
EN TUDELA DE NAVARRA
d'Albarrazí e la ac establida de cavalers, e de
sirvens, e de vianda e de so qui mester y era,
partí-sse d'aquí ab totes les osts e anà-sse
Tudela de Navarra; e aquí atendà-sse ab totes
les osts prés de la ciutat, laïns en la orta [...]