FAULA DE LES AMORS DE
Naptuno ý Dyana, ab la transformació
de aquella en rocha per la ira de Cupido,
feta per Claudiano poeta, ý
transladada en vulgar de cathalana
lengua.
CANSAT de sostenir los continuus
treballs que sota lo
jou de amor me ha fet tant
conèxer la largue experiència,
ja tenia en oy les falses
speranses, ý les folles crehenses
ja menys no
que si en algun
temps no haguessen pascut
lo meu leuger entendre, ni les tristes absències en
res me offenien, ni menys sentia los cels plens de
sospites; e, per no allergar, tant quiti me trobava de
la cremor passada, que, com a pestilència avorria
lo nom de qui, per lo passat, ab plaer seguit
havia.
E per més refermar-me en semblant delliber,
un dia, passejant per lo meu pensament, e revoltant
los passos de la mia memòria en les coses passades,
no sé si mos ulls reportant cosa vera, o si la
fantasia, moguda del pensar, fahent apparer en
acte ço que ella alterada havia fabricat, me causaren
tal vista, que de nou me parech ser en un gran
prat, per lo mig de qui passava un riu, ab suaus
ones regants les tendres erbes de aquella planura;
de hon, aquelles criaven flors de tantes natures,
que, ab diversitat de tantes olors ý colors, als dos
senys tant vehins plenament satisfeyen.
Seguí les sues ribes per a veure lo comens del
nàxer de tal aygüe: e en tot aquell pla solament
algunes murteres deffensaven lo sol, ý de les flors,
les roses mostraven major nombre, ý entre veus de
molts altres aucells, murmurar los coloms, qui en
gran multitud per aquell pla [cri]aven, era so[v]int
sentit.
Hon, detengut de vista tant plaent, víu per lo
riu amunt nadar dos signes grans, molt blanchs en
la color, qui, girant-sse vers mi mostrant que
m'esperaven, me feren oblidar tot altre pensament
per seguir lur nadar. Ja sospitant, per los coloms ý
signes, per los murters ý roses, que en tal prat
tenia senyoria la enamorada reyna de la ylla de
Xipra, mare del gran Cupido, ý tal pensar no enganant,
me aportà, seguint aquells dos signes, al peu
de una gran torre de qui lo riu axia, hon los ocells
entraren e yo, seguint aquells. Dins lo pati primer
de aquella gran torre, lo qual, segons lo títol que
víu en la una taula, era nomenat Oci, una scala molt
gran se amostrave, feta de nou grahons, per la
qual uns pujaven e altres devallaven. Per bé que
poch curí de mirar-los les cares, ni compendre qui
eren, occupat en mirar los títols dels grahons,
representant per orde los noms ab los effectes ab
qui, de grau en grau, pujen los que sotmeten lur
francha voluntat a la fort passió que anomenam
amor, yo en aquella hora tenguí bé en recort com,
pujant, los havia altre volta passats, sentint los
lurs effectes, sens mirar en los títols; e per ço ara,
quiti [de] semblant frenesia, pugí legint aquells;
dels quals lo primer se anomenave Vista, qui és lo
primer acte que
que los ulls han apresa, fins en la fantasia,
hon, sobre lo fantasma que resta de aquella, lo
pensar se endressa; e per ço lo segon pren nom de
Pensament, qui, perquè a tart dura si no s'í pren
Delit, lo delitar movent lo tercer pas, dóna nom al
tercer. Lo quart és Speransa, sobre qui lo sinquè,
que és nomenat Amor, pren lo seu fonament, perquè
no pot sens sperar criar-se ni durar. E, fins ací,
lo qui puja, ab los ulls enbanats, passa rient ab
pler, sens saber a hon entra; mes, en posar lo peu en
lo sisè que s'anomena Temor, comensa a sentir dels
endrets los enversos, tements tots temps que en res
de ses obres no puxa fer offença a la que més stima;
e lo setè, qui és dit Gelosia, va crexent lo
anuig, de manera que lo vuytè nos porta en Oblit
de tota altre cosa; e lo novè, qui és dit Oradura,
nos fa disposts a cridar ý respondre al nom de
enamorats.
Aquest fou lo derrer que pugí e legí, entrant en
una sala, hon víu, de totes leys ý lengües, a tants
hòmens ý dones singulars ý tengudes en preu per
los del mortal segla, que recitar los públichs seria
obra vana, ý als secrets seria fer offença, que desige
squivar per no incórrer blasme de tenir mala lenga,
no callant una cosa: que moltes avensades víu
en la cort de Venus, a qui lo món, enganat per fals
creure, fa honra com a verges; e molts dels més
ypòcrits caber en los consells més strets de la Reyna,
qui, com a tudriu de son fill, en lo Regne dels
qui han bandajada la rehó de ses obres, tenia
audiència a tots dins la gran sala. No deslibere per
ara recitar diversitat de tantes causes com allí víu
tractar, totes ab mil clamors de no respondre a les
fins los principis; mes descriuré hun acte molt
strany que seguí durant aquella tresca, d'on totes se
arremoren.
Entrà l'infant Cupido ab les ales caygudes ý ab
larch descollat, e qui no
de la mare, lo stimare fill fugint de algun mal
tracte; de què, ab tals paraules, fet scilenci per tots,
reté certs los hoÿnts: "No us mulleu vostres galtes
de piedoses làgrimes a la clamor del fill, que la
offença mia, mare més excel·lent, ans demana
venjança que femenil complanta. Despertau la
stúcia del vostre antich saber, ý mogues la potència
del meu adormit bras al consell de aquell, en
reparar la falta del dan que hé rebut, mesclat ab
tal vergonya, que lo parlar me empatxa". E, desfogat
del pessat cansament, cobrant alè, seguí ab
tals paraules: "No sé si refermant lo dir de aquells
antichs qui posaren, passada la revolució de tant
nombre de segles per mil·lenars, tornar a hun cert
e fer les coses ja passades, seria en lo món tornada,
per confondra ý delir de la terra lo nom de
nostre Cort, la enveyosa Diana, treballant, per
exempla de sos frets vots ý aspres castedats,
amortitzar ý apagar lo foch que, per la obra nostre,
acostuma encendra lo tendre cor de les gentils
donzelles. No és més gentil que
en lo temps que vivia, ý, com ella, ab vot
segueix virginitat. Açò devia bastar en fer-me avisat
de no luytar ab ella; mes, enganat per la pràticha
sua, vahent-la delitar en ésser fastajada, ý
pendre pler de mirar ý ser vista, hé assejat cosa
d'on reste confús. E, perquè tart penedir no
pogués inculpar de no haver usat totes més forses,
vull que sentau que no hé perdonat a stament
o grau de persones reals, nobles ý de
menys títol, prelats ý altres hòmens avensats en
la sglésia, qui, tots per mi enpesos, han senyalat
tal gana de servir-la, ý provada per obre, que ab
molt menors actes hé vist en lo secret de vostres
plaers entrat altres de vida més honesta: ja port
la aljava buyda de les mies deurades fletxes, entre
les que, farint, tenen los cors naffrats de tants
hòmens notables, ý les que spuntades resten, sens
fer-li dan, en lo seu dur scut. Ý mire vostre altesa
a quant bastan ses arts, que a tots té contents
sens dar alguna paga, ý, cosa a tart vista, que
ensemps la festejan e viuen sens contesa. Açò me
ha enganat, com l'ombre a Na[r]ciso, que, anujada
ab ells, ensemps se amostrave, alegra si alegres
los vehia. Mes, volent-la estrènyer, quant més s'í
acostaven la trobaven més luny; si li donaven
prenia, e les laors ab molt plaer acceptava de
tots; de hon han procehit mil clamors de nosaltres
e tanta desestima, que per tota Europa hon
ella habita, és ja públich proverbi, que pot més
honestat, que les flames de Venus ni lo arch de
Cupido. Ara pensau, senyora, en hoyr tals
rehons, com envergonyit restí, forsat a menyspresar
tant més lo meu poder, quant major conaxença
tinch de la forsa sua; e per ço vench a vós
per un de dos partits: o que, per reparar tant iminent
injúria, amostreu quant sabeu, o que, ensemps
confusos, retregam nostra vida en la ombrosa
silva del alt munt de Pernaso, ý no siam
més vists per los ulls dels qui viuen". E callà.
Dissimulà la mare, per confortar lo fill, lo greuge
que sentia de hoyr tals rehons; ý, ab veu reposada
interrogant aquell, comensà semblants noves:
"Per millor provehir al dan que tots sentim, hoya
de vós, fill car, de ses condicions las per qui més
pensau degu[a] ésser vensuda. ¿Dieu és molt entesa?"
"Sí, mes no tant com pensa, —respòs lo
indignat— ans la presumpció en tan alt grau
abrassa, que pensa no poder de res que
en lo seu desliber, ésser de algú represa; ý
ab açò té tanta vanitat, e fa tant gran stima de
aquella falsa glòria que sent en ser loada, que a
tota lahor acala les horelles, ý més pren la cubdícia
tant gran loch en son cor, que fa emprès de
prescriura aquella ley antiga, qui los prenents
obliga a satisfacció. Estas condicions ab lo saber
ý tractas dels qui la han seguida, me daven speransa
de veura-la vensuda; mes, en tot ha fallit
ma jovenil stúcia".
E ab tal relació fundà lo seu consell la molt
sàvia Reyna, en la forma següent: "No és gran
maravella, si tals condicions, en dona fastajada
per tans hòmens de preu, la han tant conservada,
perquè crexia tots jorns en presumir; e la glòria
vana que rebia [sens] descans, fins ací l'à tenguda
de satisfer algú, majorment satisfent ab tots a sa
cubdícia, més que no fera, per molt que li donàs,
la hú d'aquells a soles. Ací és necessari usar nova
cautela: ab altres tantes fletxes de aquelles de
plom, qui causen malvolença, ý ab l'aygüe del riu
qui aporta oblit, mon fill, fareu dos coses, ço és,
que desanamorats se deixan de saguir-la los qui
la han seguida, ý oblidats del que més stimaven,
menys se recorden d'ella que si en algun temps
no la haguessen vista. Ý en assò posada, perquè
volen les vanes no sol hòmens honrats, més diffamats
de altres stimades, serchareu a Neptuno,
que és potent en la mar e rich per moltes preses
que en ella ha fetas, dispost a trestajar lo seu
stat movible de unes ribes en altres; e més, que
en tots los déus, algú no té més fama de haver
aportades tantes de les squives a seguir lo standart
de la nostre conquesta: aquest vensé Medusa,
Malencha ý Eleyda, Bisalpida ý Seres, per
molt que presumissen de no dar loch a la casta
Diana; e, si vivint aquella hi haguéssem pensat,
aquest, ab lo seu poder ý tractes, la haguera conduhida
a son pler ý a nostre domini; com sper
que farà, a la presumptuosa qui
tractat".
Mou les leugeres ales, per mil colors distinctes,
lo potent fill de Venus, hoÿdes tals rehons de la
sàvia mare; e per camí contrari, com la lansa de
Achilles, sanà ab lo seu arch les naffres que poch
ans ab ell havia fetes; e, donat orde, com begueren
de la aygüe del primer riu de Infern, tots los enamorats
en tal oblit vengueren de aquella senyora,
que no bastaran manyes, missatges, ne públichs o
parencers senyals de voluntat encesa, tornar algú a
conduhir a més voler seguir-la; altres, de nou
enlassats, se trobaren en la gran bonarescha que
tania parada als que eren de passada, mes, scullit
lo engan, e hoÿda la fama e
molt prest se refredaren; de manera, que
manchant, ja l'alta fantasia de la glòria vana stava
per a caura, cessant lo sacriffici del fum de lehor
falça, e sola la cubdícia stave fabricant camins de
reparar al manchament de les offertes e inmolacions
que en son altar cessaven.
Quant, per obre del principal offès, la fama
murmurant portà a les horelles del potent en les
hones, invinctíssim Neptuno, los actes de aquesta,
creixent la quantitat de la sua bellesa ý la glòria
que, vensent-la, sperave daquella; qui, dexant lo servey
del valent Rey Dausònia, en les ribes de Spèria
dressà son navegar, per veura si la fama veritat
reportave d'equesta tant gentil. E ja plegant les
veles, del viatge cansat, en la noble ciutat que
fundà
sò de les trompetes avisaren Dyana de la sua
venguda.
E de tot açò era yo avisat, stant dins la gran
sala mirant hun clar spill que en mig d'ella penjave,
hon se representaven de les parts del món los actes
que obraven tots los enamorats; ý les veus s'í hoÿen
si era fet scilenci. Ja
ý ja lo foch de Cupido crexia en tots la gana de
tornar-se a veura, quant, la qui ans squiva no tractable
als altres se mostrave, comensà a sentir amollir
lo seu cor; ý, en nou penser entrada, en les nits
poch dormia; ans, aquell temps que la son occupave
en parlar despanent, rehons de tal manera hoÿm
que splicava; tots callant, per hoyr-la:
"Trista! ¿què és açò que tants no han pogut, e
aquest basta en fer-me sentir pena? ¿pot ésser que
yo ame, ne senta passió, qui tant me só burlada?
Si bé, pus hé trobat qui satisfà a quant ma condició
vol. ¿E qui me n'assegura? La sua bona cara
ý les clares rehons, no tals com hé hoÿdes fictes
ý colorades de altres parencers. D'aquest seré
honrada ý tenguda secret, qui és home callat, e
pot sobrar ab do divers a la mia cubdícia; mes sé
que ame tantes, que ma part valrà menys per lo
que vol les altres, ý a tart, los que ab perills com
aquest han gonyat lo que tenen en mar, se
troben liberals. ¿Com gosaré mirar los altres en
la care, qui tant me han seguida, si satisfàs aquest
de la primera vista? Ý si rest enganada ¿ab quins
ulls gosaré mirar yo a les altres dames qui són de
algun preu, que totes me reputen com a llur principal?
Vage-se
en la mia stima, ý dels qui jutgeran lo sacret de
mos actes".
Ab tals ý semblants contraris pensaments esplicats
per la lengua, passà la nit Dyana, sens
acullir lo son; quant trespun[tà] lo dia víu entrar
per la cambre lo seu fael saserdot, digne ministre
de sos sacrets misteris, anomenat Dion, qui prevengut
venia ý pagat de Neptuno, parlant en tal
manera: "¿En què pensau, Senyora? Ara vench
de la mar, hon hé trobat Neptuno, qui
de vós ý fetes grans offertes, per la gana que té
de servir ý complaure-us". "No me
gràcia, —respòs la desdenyosa— que mala nit
me ha dada". "Com! —dix l'antich Dion— ¿ý és
stat ací?" "Stat! —respòs cridant—. Déu me
guard de tant mall ¿ý tendríeu-me
aconsellada, que l'acullís axí?" "No só per aconsellar-vos,
—li digué responent— mes, per lo bé
que us vull, jo pense en moltes coses; ý deuríeu
pensar ¿què us resta de tantes festes vanes com
fins ací de molts haveu rebudes, ý de tant com
tots vós han donat? Ý ab açò, posat aquest no
valer menys que vallien aquells, ý que basta en
dar-vos tant com haveu master, ý que és acustumat
axí tractar les altres de qui és complagut, que
lo nombre de moltes no fa menor la quantitat del
donar a quiscuna; ý, si teníeu vergonya que
digue que tant prest lo hajau satisfet, podeu
assegurar-vos en aquesta manera: que ell jur ab
sagrament no dir-ho de gran temps, ý no dexe
mostrar la gana de servir que us ha assenyalada".
E tals rehons acabava lo sacerdot, quant respòs la
senyora: "Àngel sou per a mi, que en quant més
duptave haveu dat tal remey, que fora de tots
duptes stich delliberada de fer tot quant dieu,
ý en res no pertir-me del savi consell vostre.
Vós veheu lo meu temple quanta pompa aportà
en lo honrar del altar ý parets, ý dels lums qui
acompanyen les solemnitats mies, en les quals
fas gran gast; e si no provehia ab què pogués
mantanir tal despesa, hauria a mancar, que
seria vergonya e perdr[i]a la extima en què vuy
só tenguda".
Yo víu en aquell punt envergonyir Cupido, que
lo pes dels diners tengué major poder en la voluntat
d'ella, que les rehons de hòmens avisats ni del
mateix Neptuno, no desacompanyades de gest e
voluntat bastants per a causar grat en qualsevol
altre, no havien; e fon en punt de deixar la empresa.
Però tant gran desig tengué de derrochar la pressumpció
sua, que no curà sinó de atiar lo foch de la
cupdícia. E víu la nit sagüent Neptuno, transformat
en aygüe de or, fins entrar dins lo retret hon
ella reposave, com lo fill de Saturno entrà, en
temps passat, a la filla de Acrísio; ab esta diffarència:
que aquell ploent entrà per la teulada, ý com a
bras de aygüe pujant de una font, Neptuno víu
pujar ý entrar per lo loch hon ella palsigave. Mes,
voler sercar de què se alegra més la avariciosa, o de
veura lo riu d'or entrar per son retret, o de mirar
aquell aprés tornat en forma que podia sentir e fer
sentir delit, és cosa scusada; perquè quiscú pot
creure que més se alegra del que mes satisfahia
a la sua cubdícia; però, vahent lo galant, no scusà
lo encontra, ni hagué molt treball de mostrar elegria
com la que sab molt bé dissimular ses ganes.
E no deslibere, per are, recitar lo secret de les noves
que entre ells passàran, perquè la fi de totes ý
del obrar dels dos fou: d'ella lo offerir, ý d'ell lo
acceptar la femenil vergonya, portant aquella per
col·locar entre les sues òpimes en lo loch hon tenia
reservat les insígnies de les altres victories. E per
la mina que l'or havia feta, continuà la secreta
entrada lo enamorat Neptuno, salvant lo jurament
de tenir-ho sacret que ans havia fet.
D'on vench en major erra la presumpció de la
folla Dyana, que, desigant cobrir esta culpa secreta,
de què molts sospitaven, treballà ab les antigues
arts tornar aconduhir molts dels qui en passat la
havien ensaguida, a més voler seguir-la. Ý las que
no pogueren res acabar ab aquells scaminats, bastaren
fer baixar del alt munt de Olimpo lo gran tronador
Júpiter, e calar la dignitat del reyal ceptre, a
rehonar amor, assegut en la falda de la dissimulada.
Lo que vahent Triton, fael araut de Neptuno, recità
per menut a son noble senyor; qui, indignat de
hoyr tals rehons de la que més amave, stave per
jurar ý pendre en testimoni del vot irrevocable la
aygüe de Estígia, paluda infernal dels déus no
coneguda, de jamés acostar-se al loch hon fos
Dyana; quant arribà Dion, molt destre servidor de
enamorats squinsos, ý tant ab ses rehons ý prechs
pogué ab lo déu de les ones, que tornà afrontar los
que romputs staven. A hon, ¿qui bastarà a dignament
descriura les làgrimes fingides, los stroncats
sospirs, les jures spantables que ella profferia devant
lo enamorat? Tantes foren, per cert, que fou mesa
en oblit, per aquell qui hoÿa prechs de tant gran
instància, qualsevulla offença que d'ella hagués rebuda;
ab tal condició, que
hagués a confessar lo que entre ells passave.
Ý en açò mostrà major força la negra avarícia,
que, per no perdre lo que tania en cert, derrocà la
presumpció sua; ý ja aconortada de la ficta vergonya
que havia mostrat hun temps tant stimar, a
palès preposave que amave Neptuno. Mes, quant
lo mariner, ensemps ab lo perill, se oblida del vot,
encare ab alguns usa lo dissimular.
Però, dexant açò, de què tots stimavem, quants
éram en la sala, dever axir una de dues fins: o que
apercebint-se de la pràticha sua la dexara Neptuno,
o que ella vensent la discreció sua li fera comportar
encare majors coses, diré lo que féu Júpiter, per
ella desdenyat. Qui, aprés de haver ab sí debatut
sobre la pena que merexia lo cuydar de aquella, ab
la grandesa del ànimo reyal vensent la ira que
havia concebuda, delliberà lo punir de tal crim
remetre al ús del Fat. E recordant-se que havia legit
en les antigues taules, qui no temen resura per
lo discurs del temps, los mals que speraven a la
tant mal fadada en pague de ses obres, sols volgué
que de aquells li fos donat avís. E per ço, fét cridar
lo seu fill, nat de Mayafel, denunciador de son
sacret voler, tramès aquell a la antigue sala a hon
les tres germanes, qui, per no perdonar a la vida de
algú, són nomenades Parchas, disponen dels stats,
dels regnes e províncies, e ab ley indelible promulguen
lo discurs de la vida dels hòmens, perquè
mogués aquelles, ab lo seu manament, nunciar lo
fat a la presumptuosa, qui stave pensant de fermar
son stat fundat sobre arena.
E mentre treballave en cosa inpossible, guiades
de Mercuri víu entrar per la cambre les tres germanes
dites, de què resta torbada en la primera vista;
e més en hoyr la dolçor de la veu que, en temps
passat, havia adormit los cent ulls qui senyien la
redonesa del prudent cap de Argo, ab sò de tals
paraules: "Dexa, presumptuosa, ja los vans pensaments,
e perquè més te anujen ab lo temps que
tembràs, los mals, ans que no
aquells, per manament de Júpiter, lo determenar
cert en boca de aquelles qui disponen lo fat". A
tals rehons acabave Mercuri, quant Cloto, la primera
de les que diuen Fades, profferí en strams
una cruel sentència de la tenor següent:
"Cayga del cel, foch cremant ta persona;
Obrint-se [prest] la terra t'absorbescha;
Cercar repòs sia lo teu offici,
Tant quant viuràs en la mundana spera;
Aprés la mort, los Inferns no t'acullen,
Nada per mal, confusió de bones,
Car has confús d'amor la vera regla,
Ab preu venent ço que per grat se compre".
E dat algun spay a la sentència dada, de pesar
les paraules que havia hoÿdes, Lachtesis, la segona,
denunciant com, en juý acusada, comparrien
ab ella les liberals qui, usat lo contrari del que
usat havia, darien clamor de la sua cubdícia, ab lo
mateix stil seguí semplants paraules:
"Ab tu vendran en juý a comparèxer
La liberal filla del rey Hoetes
Ý la gentil Cil·la, filla de Niso,
Qui, per fer richs los que més stimaven,
No han dubtat buydar los reyals còffrens,
E donar mort a germà ý a pare;
E, ab clamor de ta negra cubdícia,
Ffaran palès ton crim abominable".
No dexà Antropos, la tercera de les germanes
dites, lo compàs de les altres, denunciant com, en juý
condempnada, restarien per eterna memòria al peu de
la scala, la pedra de son nom, e
"Crexerà
Quant te veuràs en lo juý condempnada;
E trasformat ton cors en negra rocha,
Rastarà baix, al peu de la scala,
Per no haver endrat per dreta senda
En la gran Cort hon té Venus lo ceptra;
E dira
Perquè vené ab preu ço que
Volia replicar al dir de les tres nimphes, quant
víu, ensemps aquelles ab lo qui les guiave, lunyades
de sa vista; e tirada del fat que fugir no podia,
entrà dins lo gran prat qui
torre de Venus, d'on mirave tals coses: la terra hon
posave los peus, restave secha, sens més criar erba
ni suau flor; los murtres li alsaven les branques, si
les mans alargave a pendre de lurs brots; les roses
se cloïen, si los girave l'ull a mirar-ne alguna; e los
coloms, ab gran remor de ales, giraven de sa vista
com de algun cassador. E, si no stigués tant fora de
bon juý, ab açò poguera clar conèxer com, per ira
de Venus, los arbres ý les flors, ab los ocells consegrats,
a aquella, la tenien en oy; mes, ab los ulls
segats, seguia lo camí de sa trista ventura, e, no
guiats dels signes los seus passos errats, guiàran
son camí fins en lo primer pati de aquella gran torre,
qui és nomenat Oci; a hon, per no saber lo
camí de la sala, ni ésser may passada per aquells
nou grahons, qui son dret camí de scusar les erras
que fem sobrats de amor, stave passejant per lo
clos de aquell, sens saber a hon era, ni rasselave del
seu mal tant vey. Quant arribà Cupido, ab veus de
molt gran cuyta, sol·licitant la mare per axir a cloure
lo procés de aquella acusada, ý hoyr les clamors
que Medea ý Cil·la volien proposar contra la sua
vida.
Hisqué la noble Reyna, per complaure lo fill,
fins al cap de la scala; e tots seguint a ella per
veure què faria, Medea a la dret[a] e Cil·la a la
squerra, ab l'af[l]icta Dyana al mig, se presentaren
al peu de la scala. E hoý la primera comensar
en tal forma: "Aquesta presumint ha comesa
tal erra, que, desdenyant les armes de Cupido, ha
abrassat les riqueses de Pluto; ý no ha conegut, la
folla, la parada de quin loch li venia, ni ha pensat
que és honcle del fill vostre lo déu de les riqueses,
ý que és tant bé sotmès al poder del seu arch;
però bé u sentí Ceres quant li furtà Proserpina.
Simulada ypòcrita! Maleyta sies tu de quantes
per amor han may sentida pena, o pública infàmia
del femenil stat! Ja no fosses tu nada per fer-nos
tal vergonya, que la tua avarícia passà la de Eurífile,
muller de Amphiaraho, qui, per haver lo collar
de Herimona, que tenia Argia, descobrí son marit
e procurà per hon morí en lo citi de Tebas;
car aquella mès a sort la vida del marit, per
haver una joya tenguda en gran preu, ý tu, en
cert, has morta la fama per qui dura eternalment
la vida, per nombre de diners qui als ulls no
amostren. Yo só tenguda en lo món per cruel,
per haver dade mort a mon petit germà ý robat
a mon pare; mes en la Cort de Venus se fa de mi
gran festa, d'on tu ést bendejada, ý del món avorrida,
per la tua cubdícia; resta confusió de
quantes serquen honra, ací en aquest pati, hon
may no se
te diguen la següent latenia: "Maleyta
sies tu de les xiques infantes, pus que per ton
exemple a mal són convidades; maleyta de les
vèrgens, perquè hun temps ab àbit simulat has
tachat llur col·legi; maleyta de casades, torbant a
sos marits; maleyta de les viudes, usurpant los
delits que són més propris d'elles; maleyta de les
monges qui a Déu bé servéxan, perquè has servit
infern; maleyta de aquelles qui amen en públich,
perquè has pervertit l'orde de les festes;
maleyta de les altres qui usen la cautela per a
salvar la honra, perquè la has usada per procurar
diners".
E tals rehons acabava Medea, quant Cil·la comensà:
"¿Què puch més dir de aquesta, maleyta
del ample cel qui liberal dispensa per ús dels
vius les fruytes de la terra, ni què
a sa pena? Yo fiu més que Medea, tant com
és més donar mort a son pare, a subjugar al inimich
la pàtria, que, fugint de aquella, matar lo
xich germà; e tot açò gosí, empesa per lo grat
que tania de Minos. E per ço, alta Reyna, més
que ella avensada me trobe en vostre Cort, hon,
per lo loch que y tinch, vós demane en gràcia
que, refermant tot quant ha dit Medea, rest transformat
en rocha negra lo cors de la avariciosa,
com fou lo de Aglaures per obra de Mercuri,
pus que les dos, tenint un concorde parer, ans
delliberaren acceptar los diners que admetre los
prechs dels apassionats".
E ja per obra de Cupido ans de semblants rehons
se éran apartades del ànimo de Venus pietat
e clemència, e per ço la rigor de la pura justícia
condempna la acusada de haver star al peu de la
scala, transformada en rocha negra, per testimoni
de la sua malícia. E com volgués Dyana, indignada
de hoyr tals rehons a què de gran senyora no
volgué may respondre, tornar-se
hon era venguda, no
parts del seu cors, que ans movia a son pler, eren
fetes inmobles, e les junctures dels jenols endurides,
no seguien en res lo moviment dels peus; ans,
lo fret que en les ungles mostrà el primer senyal,
se era tant stès, que, descolorides apparien les venes
perduda la lur sanch, de manera que, a poch a
poch, la fredor ý durícia tota la occuparen, tancant
a sos frets polsos camí de més polsar ni dar senyal
de vida.
No volgué may parlar, ne, com hagués volgut,
tenia ja camí per a traure la veu: ja era tota
rocha, e no blancha, que lo verí que en son cor se
era tant tancat, scampant-se deffora, la havia feta
negra; e, perquè no manchàs alguna part del dir
de les tres Fades, hun títol novament sculpit, de
mostra de gòtigas, per l'orla de aquella nova pedra,
a hon tots quants entraven legían tals paraules:
"Perquè vené ab preu ço que
a tots la causa de son mal.
E, acabat la susdita letania que ordenà Medea,
isquí de aquella Cort, molt refermat en lo primer
propòsit de no tornar hich pus, per tants desordes
com havia vists.