Açí comenssa la Istòria de Jacob Xalabín,
ffill de l'Almorat, senyor de Turquia, on se
conté quines aventures li vengueren en la sua
vida, ne con ne en qual manera finà sos dies per
mans de Beseyt Bey, son frare bastart, qui axí
mateix aucís son pare, segons que hoÿrets.)
Devets saber, e cosa notòria que és, que en
l'any de nostro Senyor
partides de Orient, ço és, là on era la gran
Troya edifficada, qui are és apellada la Turquia,
la terra que senyorege l'Amorat turch;
e com lo dit Amorat, per nom Elbay Morat,
stant en gran prosperitat de la sua senyoria en
una ciutat de la sua terra, molt gran, appellada
Borsa; e aquest havent
ladesma e l'altre bastart; e com la
fills, ço és lo bastard, per nom Beseyt Bey, lo
dit Amorat, pare seu, lo dit Beseyt Bey fahés
star continuadament en la frontera del Gran
Caramany; e lo dit altre fill seu, per nom Jacob
Xalabín, qui era ladesma, present continuadament
stigués ab lo seu pare en la ciutat
de Borsa, axí com cell qui l'amava molt (e fer
que ho devia, com era son primogènit), e stant
axí com a senyor se pertany, delitant-se en anar
a cassar axí com cell qui hi trobava gran pler,
axí com senyor deu fer.
E lo dit Amorat sí havia muller, madrastre
d'aquest Jacob Xalabín, la qual era fembra
molt jova e de linatge de grechs, la qual havia
nom Issa Xalabina, e com cella qui continuadament
stava en grans balls e de ssolassos,
axí com dona de gran stament se pertany.
E aquesta tots jorns appellava e feya venir
son fillastre Jacob Xalabín, axí com cell qui
era hom molt bell e graciós, de edat de
e la dita Issa Xalabina, continuant ab
aquest seu fillastre Jacob Xalabín tant e tan
fort, que no podia estar
aquest no li fos denant, que de present ella no
fahés venir.
E
dita dona, ella, no vahent negú en la dita sua
cambra sinó Jacob Xalabín, fillastre seu, ella,
axí con, aquella que amor la destrenyhia, no
pòch pus soferir, si sabés ésser morta, ans,
axí com a desesperada e avorrint lo seu senyor
e marit e no anant-li lo cor en ell, sí
peus, e ab los brassos estesos abrassà e besà
molt stretament lo dit seu fillastre, dient:
—O amich, jo són morta si no
la mia voluntat.—
E dementre que aquesta, axí strenyent e
besant desordonadament lo seu fillastre Jacob
Xalabín, e no mollant-lo, ne membrant-li de
la amor de son marit, lo qual ultra mesura la
amava, lo dit seu fillastre no sabé què
ne què
plasent e molt graciosa, ab dolces paraules a
ella respòs e dix-li:
—Dolsa mare mia, jo són sclau e servent
vostro, per què jo són prest e apparellat de servir
e complir a tota vostra voluntat en tot ço
e quant a la vostra senyoria plaurà; e no tant
solament en açò, mas en molt major cosa que
no és açò, pus que fos a delit de la vostra persona.—
[...]
E ella, vahent la tant graciosa resposta que
lo dit seu fillastre li havia feta, de present totes
les sues junctures e moviments de la sua persona
li abandonaren en abundància desordonada,
en compliment de desig.
E lo dit Jacob Xalabín, vahent la mala volentat
desordonada de la sua madrastre, de continent,
axí com acell qui era molt discret e savi,
sí
e cridà un seu gran companyó qui havia nom
Alí Baxà, lo qual ell molt amava, axí com se
feya a ell l'altre. E aquest Alí Baxà sí era
homa jova, de edat de
graciós, e homa fort savi, lo qual era fill de
prohom qui havia nom Alí Baxà, axí com ell
mateix, lo qual era governador e conseller major
de l'Almorat. E aquest Jacob Xalabín havia
pres en tanta d'amor aquest jove Alí Baxà, que
abdosos no
ne en bevent ne en dormint, ans tots temps
continuadament estaven ensemps en casa del
prohom Alí Baxà, pare del dit jove.
E lo dit Jacob Xalabín, haver cridat son
companyó Alí Baxà, sí li dix que
isqueren-se del palau, e faheren la via del dit
Alí Baxà, là hon havien acostumat de menjar
e de dormir; e de present sí prengueren lurs
falcons e lurs cans, e sí isqueren de la ciutat
de Borsa e anaren a lur cassa, axí com aquells
qui eren molt usats; e stigueren tant fins al
vespre. E aprés, l'endemà, gran matí, aquest
e Jacob Xalabín sí
dita cassa; e açò feya Jacob Xalabín per tal
que
molt folla e desvergonyada. Per què ell, volent
guordar la honor de son pare, segons que
de fill, lunyava
que no li fos denant.
E la dita Issa Xalabina, vahent que lo dit seu
fillastre no venia en lo palau axí con solia, de
present sí li tramès missatge que vingués; e lo
missatge jamay no li podia atrobar aquest Jacob
Xalabín, con, envides era levat, sí anava a la
dita cassa e venia gran nit. E la madrastre, qui
víu açò, de continent se penssà que aquest li
diffugia, e sí dix en sí matexa: "¡Ay, d'aquest
traÿdor deslayal que jo tant amava! E axí
fuig de mi?"
E ss'amagà, perquè
esclatar lo cor. E penssant-se que negun remey
no podia donar a la sua voluntat, sí perdé lo
menjar e lo dormir, tant que caygué en gran
malaltia de desplaer e de ira. E l'Amorat, son
marit, vahent la dona que ell tant amava, cayguda
en tant gran malaltia, sí n'ach lo major
dol del món, e sí li dix:
—Ay, bella dona, muller mia! E què havets
vós? Ne què és açò?—
E la dona li respòs que verament era morta.
E lo dit Amorat, no sabent què
sua muller, que ell tant amava, de present fóu
venir metges de totes parts, dient-los:
—Mestres, gordats bé la mia dona, ma muller,
ja quin mal ha, e aportats-la a guarió.
E penssats de demanar de l'or e de l'argent,
que jo us ne donaré aytant com ne querrets.—
E fer que ho podia.
E com los dits metges guordaren la dita
dona e la sua orina, e palparen-la, no hac mal
al món que li coneguessen, hans ne estaven
molt maravellats, e sí digueren:
—Verament, senyor, nós no havem ne conexem
quin mal ha aquesta dona.—
L'Amorat, qui hoý dir tals paraules als metges,
per
dix:
—Ho, mestres: vosaltres qui sóts tant sients
e tant solempnes, ¿com se pot fer que vosaltres
no podets conèxer lo mal de aquesta
dona?—
E ells tots li respongueren que ells verament
no li conexien nagun mal. Per què l'Amorat,
axí con aquell qui era molt torbat de la sua
muller, sí tramès sos missatges en Contastinoble,
ço és, a l'amperador, e altre al batla
dels venecians, dient e fahent a ssaber a
l'emperador que ell lo pregava que de continent,
vist los missatges, fahés fer crida per
tota la sua terra que tots quants metges hi
hagués deguessen anar a la ciutat de Bossa,
ell prometent en aquells grans dons e grans
havers, si donar podien guarió a la sua muller;
no res menys, preguant lo batle dels venecians
que de present degués tremetre missatge en
Vanècia per aquella matexa raó: que si negun
bon metge hi havia, que degués venir a ell.
E de present que los missatges foren en
Contastinoble, l'emperador féu fer la dita
crida, que tots quants hòmens hi hagués qui
sabessen d'art de medecina, que deguessen
anar, sots pena de cors e de haver, en la ciutat
de Borssa. E, axí mateix, lo batle dels vanecians
tramès en Vanècia
faheren semblant crida de part del Comú de
Vanècia, preguant los metges que per honor
de l'Amorat deguessen anar a Borssa, e que si
podien retre guarió a la muller de l'Almorat,
que n'aurien grans remuneracions, ultra
lur salari.
E con en totes aquestes parts fo feta la dita
crida, molts metges e solempnes vingueren en
la ciutat de Borssa; e, vahent la dona fort
passionada jaent en son lit, guardant e palpant
aquella e la sua aygua, negun d'aquests no
conexia ne sabia ja quin mal havia.
E l'Almorat, vahent açò, mogut de gran
bascha e angoxa de son cor envers la sua
muller ja què n'era, e los metges digueren:
—Senyor, no ha remey al món que li puguam
donar.—
E la dona, axí com aquella qui no desijava
sinó la mort, per ço com no podia complir a
la sua voluntat, no menjava ni bevia, ans tots
jorns se aprohismava a la mort.
E sdevench-sa que, entre los altres metges,
sí y vench
qui havia nom en greguesch Quir
Mossè. Aquest Quir Mossè era fort home
subtil e agut e entès en tots sos fets; e com
sia cosa notòria que tota complida penssa de
trahició e de falssia e de barataria sia en
juheus, e aquest sí era
barataria abundava, e con aquest fos devant
aquesta dona Issa Xalabina, mirant-la e guardant
la sua orina
conèxer lo mal de la dita dona, e sí
e dix en sí mateix que no ha perssona en lo
món qui mils sàpia lo seu mal con fa ella mateixa.
E sí
e sí la enterroguà dient-li, tot en rient:
—Senyora, yo conech quin mal havets, e
jo us ne guorré si guayre m'ó grahits.—
E la folla de ffembra, axí com aquella qui
ha lo cor mogut, no metent sabor en sos moviments,
de present, hoynt dir les paraules
al dit metge juheu, sí
lit on jahia, sí reguardà lo juheu, e sí li dix:
—O metge, ja t'agués jo donat tot ço que
tu sabesses demanar, e que m'ajudasses en les
grans angoxes mies.—
E lo dit juheu, vahent la dita dona e havent
conexença del seu moviment, sí li dix:
—Senyora, hajats bon cor, que de cert jo
seré aquell qui us guariré he us ajudaré en
vostres necessitats.—
E la dona, hoynt dir aquelles paraules al
metge juheu, penssant-se ella que ell ho sabés,
près a gitar hú gran suspir. E sí li dix:
—Mestre, sapiats que, si yo no hé mon cor
complit de mon fillastre Jacob Xalabín, jo sens
naguna falla són morta.—
E lo juheu, qui hoý dir semblants paraules
a la dona, de present li dix:
—Senyora, de cert estats ab bon cor, car
yo seré aquell qui en breu temps hauré donat
acabament a vòstron desig.—
E la folla de dona, de present que hoý perlar
lo dit metge, tantost voluntat la adolcí, e
comenssà de pendra tant fort speranssa en sí
mateixa, que mantinent manà donar de l'aur
e de l'argent al dit juheu assats.
En tant que, en la dita cort, Quir Mossè
anava e Quir Mossè venia devant tots los altres
metges; per què l'Amorat de continent donà
a tots los altres metges comiat, vahent que la
sua dona
devers que solia. E sí dix al dit metge juheu
ja con li anava; e lo dit Quir Mossè li dix:
—Senyor, stats ab bon cor, com, ab Déu,
jo la guorré.—
E l'Amorat, axí com aquell qui molt la amava,
fo molt alegra de les paraules que lo juheu
li havia dites, e de present sí fóu manament
a son tresorer e a tots sos hòmens e officials
que tot ço que mestre Quir Mossè volgués, li
fos de present donat. E lavors vahérets lo
juheu gran senyor e tenir gran stat, per ço
com havia tot so que queria.
E què féu aquest traÿdor? Axí com cell qui
tot tractament de falssia era en aquell encorporada,
sí s'esmaginà que prengués gran amistat
ab Jacob Xalabín, en guisa que com fos
en gran amistat ab ell, que ell tractàs e fahés
en guisa que ell fahés ço que la madrastra
volia. E, a poch a poch, vuy donava
cavall a Jacob Xalabín, e demà una joya, e
adés una cosa, adés una altre; sí que ell entrà
en tan gran amistat ab aquest Jacob Xalabín,
que tots jorns staven ensemps; tant, que quant
vench que lo juheu víu que foren ben domèstichs,
lo juheu sí li dix
—O senyor, de una qüestió vos vull demanar.
dix Jacob Xalabín.
[...]
—E quina, mestre?—
—Jo, senyor
—dix Quir Mossè—, vos ho
diré.
gran restaurament de vida, e no ho fa, ans lo
jaqueix morir no volent ajudar a aquell. Aquest
aytal, pecca o no?—
Respòs lo fill de l'Amorat:
—Temies-te que pech? Och encare, que
—dix lo juheu—,
deuria morir si ell pot altre restaurar de mort,
sens fer dan ne cosa no leguda a sí mateix.
—Per ma fe, senyorvós
dix lo fill de l'Almorat —.
havets dita gran veritat. E sapiats que vós sóts
aquell qui la pus noble e la pus excel·lent criatura
del món lexats morir e languir.
—Con, jo?—
E nagú mor per culpa mia?
—dix lo juheu—:
—Och, cert, senyorla
senyora Issa Xalabina mor, que res al món no
la pot estòrcer sinó solament vós, senyor. De
què féts gran peccat com no li ajudats, con
no ha hom al món qui ho sabés sinó ella e
vós.—
De continent que Jacob Xalabín hoý aquestes
paraules, de present li anà lo cor en sa
madrastra, e respòs e dix:
—E con? Cà, fill de cà, vé-te
de mi, e jamay no sies en loch on jo
Com sàpies que, si tu m'és jamay devant, jo
faré menjar a cans. ¿Com, cà, fill de cà, e tu
goses dir aytals peraules de la mia madrastra?
¿E qual pare seria al món que confiàs del
fill? ¿E qual fill seria al món qui fos ten desleal
ni tant malvat qui fes semblant cosa ne
le
poran confiar les gents del món, e majorment
los pares, que no puguen confiar dels fills?
O traÿdor malvat, plen de tota malícia!, parteix-te
denant mi, e no
E lo dit joheu, hoynt les paraules que aquest
li hac dites, ple de confusió sí
ell, e de present se n'anà al palau hon la dona
jahia, e sí se n'entrà en la cambra, axí com
cell qui tot hom li feya gran honor. E com fou
dins la cambra, la dona, qui
molt alegre e n'ach molt gran plaer, axí com
aquella qui stava en sperança de la sua folla
voluntat. E de present la dona, dressant en
son lit, li dix:
—Donchs, mestre, ¿haurà acabament mon
desig?—
E lo dit juheu, ple de mal ayre e de mal
talent, li respòs:
—Senyora, no ha remey al món que vós
dix la dona—.
pugats haver, ne us cal alegrar de Jacob Xalabín.—
[...]
—Com, mestre!—¿E quina
serà la consolació ne la sperança que vós ma
darets ne jo sper de vós, si axí és del fet
ne altre remey al món donar-s'í pot?—
E la desestruga de dona, axí com aquella
qui era enclinada a la sua mala voluntat,
vahent que de aquell no podia haver remey, sí
cuydà exir de seny, e sí jaquí anar lo seu cap
sobre aquells delitables coxins que tenia en
son lit, axí com a senyora semblant se pertanyia.
E començà a dir :
—Are és fet devuymés de mi, e no ha res
al món qui
mestre, ¿e con lo primer jorn que jo
nom diguist aquestes paraules?. Car, si u haguesses,
are no fóra jo en aquesta dolor. O
mort, ¿e com no vinguist lo primer jorn? O
mort, prech-te que no
car
E fahent la molt noble dona aquest dol, sí
entrà per la cambra l'Amorat, marit e senyor
seu, axí con aquell qui era molt angoxat de
la sua muller que tant amava. E con víu ella
jaura axí e fer mal capteniment,
cuydà exir de son seny; e sí dix a mestre
Quir Mossè:
—E on és la vostra sciència? E on és la
vostra medecina? ¿E què és açò, que guarió
nos puscha atrobar en aquesta mia dona?—
E açò deya ell per la gran amor que li aportava,
no penssant ne albirant en la volentat
folla que ella havia tan desordonada; mas,
axí con cell qui coralment la amava, axí com
se pertany de marit a muller, havia gran compassió
del seu mal.
O!, con lo malvat de juheu, vahent axí
l'Amorat destribanat, e cuytat de la sua muller,
vahent-la axí aprohismada a la sua mort,
vejats cruel e malvada penssa que
Lo malvat traydor de juheu, ell s'esmaginà
e dix en sí mateix : "Jo són en desgrat
de Jacob Xalabín, que per paor d'ell jo no hic
gosaré aturar; e jo are són gran senyor, é tot
ço que vull. Cové que prengua qualque concell
e manera ab què puscha star e perseverar
en la prosperitat; axí mateix, que cerch que
la dona hage gorió." E sí ss'esmaginà que
concellàs a la dona que fahés matar Jacob Xalabín,
en guisa hí en manera que, pus que lo
fill de l'Amorat fos mort, que ell no hauria paor
de negú; e pus que la dona sabés que ell fos
mort, sí li exiria la amor del cor. E axí com
hac penssat en sí mateix aquesta mala penssa,
sí se acostà a la dona, e sí li dix:
—Senyora, veus-ho del fet. És aquest:
—dix la dona—
vós sóts morta, e, si vós vos volets, vos podets
restaurar.
—¿E comme pots tu dir
això? Que no ha res al món que
de mort.—
Dix lo juheu:
—Si vós vos volets, sí farets, e jo dir-vos-ho
hé. No ha res al món qui tant bastant sia
de traure la amor del vostro cor com és la
mort. Car sapiats de cert que, si Jacob Xalabín
mor, vós de present haurets guarió; e,
axí, vejats si val molt més que ell muyra que
si vós moríets, qui sóts tan notable dona e
cella en qui tota aquesta província penja, e
cella que lo senyor Amorat ama més que sí
mateix. E, donchs, senyora, dats-vos confort,
e penssats-vos en aquesta cosa.—
Hon, con la dona hoýs aytals paraules, molt
altament pronunciades e dites per lo dit Quir
Mossè, ella, axí com cella qui havia lo cor molt
frèvol, donant fe a les paraules que lo juheu
li hac dites, sí respòs e dix que bo seria que
son fillastre morís. Però dix la dona:
—En quina guisa se porà fer?—
Lo dit juheu li respòs e dix:
—Senyora, lexats fer a mi.—
E de mantinent lo juheu sí anà a l'Amorat,
qui no era molt luny de la cambra, e sí li dix,
fahent molt trista cara:
—Senyor, jo vench a pendre comiat de vós,
e me
On, com l'Amorat hoýs aytals paraules del
mestre juheu, en qui ell tant confiava de donar
guarió a la sua dona, sí dix de present:
—E com, mestre! E què és açò? ¿E és
—dix lo juheu—,
aquest lo confort que vós ma darets de la mia
dona, ma muller?
—Senyorno ha res en
—dix l'Amorat—,
lo món qui puscha escapar la senyera de
mort.
—O mestre!¿e tan
—dix lo juheu—,
fort manera és aquesta? Are conech jo que
nostro Senyor me vol mal e
verament los meus dies són breus, si aquesta
que jo tant àm mor. O mestre!, prech que
tu
aquest, que no puscha haver remey.
—Senyoraquest mal
que aquesta dona ha és fort estrany mal engenrat
dins lo cors, lo qual mal, senyor, ha nom
"xamxa", lo qual, senyor, vós li havets engenrat.
[...]
—Con, jo?—
dix l'Amorat—. No
—dix lo juheu—,
fer.
—Senyorver dich; e
si axí no és, vull que
Car la dona ajustant-sa ab vós, e vós ab ella,
de sobres de amor que ella ha haüda a vós, ha
concebuda dins son cors e ha engenrat lo mal
que ha.—
E l'Amorat, axí com aquell qui amava sa
muller, hoynt les paraules que aquest li deya,
sí cuydà exir de seny; e sí dix:
—Donchs, mestre, ¿no
—dix lo juheu—,
remey en aquest mal?
—No, senyorsinó solament
E dix tantost l'Amorat:
—Prech-te que m'ó digues.
—dix lo juheu—,
—Senyorjo bé us ho
—dix l'Amorat—,
diria, mas hé gran pahor de la vostra senyoria.
—E commestre? Diguats so que us vullats.
—dix lo
—Senyor, mercè vos deman
juheu— de açò que jo us diré. Verament, senyor,
no ha res al món qui puscha restaurar
aquesta dona sinó
o de vostro fill, que lo vostro e lo seu és tot
hú. E per ço com jo hé conegut aquest mal,
ja que bé ha pessa que ho sabia, mas yo hi
cuydava donar remey ab algunes medecines;
e per ço no u havia volgut dir. De què, senyor,
per ço jo vinch pendre comiat de vós, he us
dich lo fet de la veritat. E si axí, senyor, no
és com jo us dich, vull que
Per què, senyor, la vostra mercè!—
L'Amorat, hoynt axí perlar lo juheu, sí se
n'entrà dins en la cambra, e allí sí comenssà
de fer lo major dol del món, smaginant-se en
les paraules que lo traÿdor de juheu li havia
dites. E esmaginant en la sua muller que ell
tant amava, e pensant-se en lo seu fill tant
graciós, primogènit seu, qui ell molt amava,
ell sí deliberà en sí mateix per ço com no ha
tant alta cosa al món con és l'amor de dos
qui s'amen, e com sia certa cosa que diu, en
"que pare e mare e fill jaquiràs per ta companyhia".
E aquest senyor de Amorat fo
de aquells, que abans deliberà, e
cor, que fahés matar son fill Jacob Xalabín,
que no si la sua muller murís, per dar restauració
a la sua muller. Per què ell de present,
estant en la sua cambra, cridà
li dix:
—Susare fé
governador.—
E de present lo missatge ó anà dir a Alí
Baxà, que lo senyor lo demanava. E de present
Alí Baxà vench devant lo Amorat; e con
li fou denant, que negú no hac en la cambra,
sí li dix:
—Prech-te que de present faces so que jo
manaré.—
E Alí Baxà, qui hoý axí perlar l'Amorat,
que
sí li dix:
—O senyor, ¿e com se avé açò, que vós
pregats a mi? ¿E no sabets jo tots temps sí
són stat obedient al vostro manament? Donchs,
senyor, ¿com s'í avé are que vós pregats a mi?
Penssats de manar, senyor, tot so que a vós
plàcia, car jo sclau e servent són vostro.—
Però no sabia ell ne
li devia fer, segons que veurets.
COM L'AMORAT MANÀ. ALÍ BAXÀ QUE MATÀS
SON FILL JACOB XALABÍN
L'Amorat, qui en aquell punt se pudia reputar
fora de son enteniment, ab la cara falssant
devant Alí Baxà, sí li dix:
—Vé-te
Xalabín, e aprés obri
E tost; e no m'í contrasts, si
present.—
Per què are podem dir: homa sens negun
enteniment e sens neguna discreció, ¿ab quals
entràments se podia esmaginar aytals coses,
ne ab quals labis podia pronunciar aytals paraules?
E quals fills seran qui puguen confiar
de homa del món, si de lur pare no confien?
Que aquest pare qui havie aquest fill tant
graciós, lo qual era lo seu primogènit, consentís
que morís: o! ¡tan cruel cosa era aquesta,
que tant solament per donar guarió a
ell consentís a tan cruel cosa que fahés matar
a son fill! Però, per ço com Amor, segons dit
és, lo destrenyhia, e
en aquest seu governador Alí Baxà.
E ell, hoint tant cruel paraula con aquesta
era, que lo seu senyor li havia manada, per
poch no
Però ell, qui víu que axí lo soptava l'Amorat,
levà
penssant-se que l'Amorat fos exit de son seny.
Sí cavalcà, e anà-sse
en la sua cambra, e tanchà
molt tenrament plorà tot aquell jorn, e de tot
aquell jorn ell no volch menjar ne beurà, esmaginant-se
en la paraula de l'Amorat, dient
en sí mateix: "No pot ésser que mon senyor
no sia fora de son seny, com aquest tan dolç
donzell, e tan amat de totes gents, e cell en
qui totes bontats són complides, e cell en qui
és tot acabament de gentilesa, man alciure.
Què pot ésser açò, ne què vol dir?" E, enaprés
con entre sí mateix se era perpensat, gitava
lo seu cap en terra e ab habundància de
moltes làgrames que dels hulls li exien. E en
aquesta forma passà tot aquell jorn e la nit
que vench. Planyhia axí mateix, d'altre part,
lo seu fill, qui era tan gran amich e companyó
seu e en tan gran gràcia del dit Jacob Xalabín.
E al matí, axí tost con fou jorn, l'Amorat,
axí com aquell qui era molt cuytat de la abominable
voluntat, tramès missatge a Alí Baxà
que de present li fos denant. E lo missatge
vench denant a Alí Baxà, lo qual atrobà molt
plorós, e sí li dix:
—Mon senyor me tramet a vós que tantost
de present vingats a ell.—
E Alí Baxà, axí com aquell qui no volia
tardar al manament de son senyor, e penssant-se
que les paraules del dia passat no fossen
fermetives, sí anà de present devers l'Amorat.
E l'Amorat, de present que
—E donchs, Alí, ¿has donat compliment
.
en açò que yo t'avia manat?—
E de present Alí Baxà tornà tan mort con
una cenrra; e sí li dix:
—Senyor, no.—
E l'Amorat li tornà de present a dir:
—Susare féu, si
E Alí Baxà, qui víu axí tant enfortidament
manar e fer tan cruel cosa, sí se
sua casa plorant molt tenrament. E con molt
se fou combatut, esmaginà que una vegada li
valia més que faés lo manament de son senyor
que si venia en son desgrat. E sí
qual manera lo alciuria.
COM ALÍ BAXÀ PENSSÀ EN QUINA MANERA
MATARIA JACOB XALABÍN
Devets saber que aquest Jacob Xalabín sí
era jova tan graciós e tant ple de totes beutats
e perfeccions, que era una gran maravella.
E aquest sí era de edat de qualsque
e lo seu viure sí era en cassar, e en cavalcar,
e en dançar, e en saltar, e en fer moltes gentileses,
segons se pertany a ffill de gran senyor.
E per ço com és usança que
amor en
què aquest Jacob Xalabín sí havia sa amor
mesa en Alí Baxà, fill del dit governador; lo
qual Alí Baxà era home jove, de edat de
anys, no molt alt de persona, e era hom molt
savi e molt discret en sos fets. E amaven-se,
axí, abdosos de coral amor; e no era pas
maravella, car tots temps se eren nodrits ensemps,
de poquesa ençà, en tant que la
menjava sens l'altre, axí com cells qui eren
jóvens e trempats.
E aquell jorn hagueren saltat e fets de lurs
trempaments e solaços, e açò fo aprés que
hagueren menjat. E sí se n'entraren en la lur
cambre, axí com cascun jorn acustumaven, en
la cesta, e en aquell delitable lit ells se reposaren;
e, despullades totes lurs vestadures,
exceptades les lurs camises, e posaren-se
damunt lo lit per reposar e per dormir.
E lo pare de Alí Baxà, axí com aquell qui
stava sperant e perpenssant en qual manera
mataria lo fill de l'Amorat, e sabia bé que cascun
jorn, en la sesta, que aquests dos dormien
ensemps, e Alí Baxà, sperant la ora que
penssava que aquests dormirien, sí hac ja haüt
prim; e ab los brassos bé aremengats, e ab lo
coltell en la mà, ell entrà dins la porta de la
cambra, la qual atrobà uberta, axí com cella
qui de jorn no era acustumada de tancar.
E entrant per la cambra tot esmortit, lo seu
fill Alí Baxà stava lavores de sobines, que no
dormia, e Jacob Xalabín dormia. E quant Alí
Baxà víu axí entrar son pare, arremangat e
mudat de color e ab lo coltell en la mà, de
continent sí surti del lit e sí dix al seu pare :
—Què és açò que volets fer?—
E Alí Baxà dix :
—No digues res, fill, que sàpies que de
manament hé de mon senyor que susare que
deguoll Jacob Xalabín, e que de continent li
aport lo seu fetge.—
O, tant amargosa e tant cruel e tant habominable
paraula fou aquesta que aquest tan
fel e tant car companyó hoý de son senyor e
companyó, per què de continent dix al pare:
—Car pare, no sia per res!
—E com?—
dix lo pare—. ¿E com ho faré,
—dix lo fill—.
donchs?
—Jo us ho diré¿Lo senyor
—dix lo pare.
vos mana que li aportets lo fetge?
—Hoc
—Per ço, pare, anats devall en lo verger,
e prenets una sérvia, e matats-la, e trets-li lo
fetge, e digats que de Jacob Xalabín és. Que
no ha al món hom qui
despertaré a Jacob Xalabín, e cavalcarem, e
irem-nos-en per lo món, que jamay serem coneguts
ne serem en aquesta terra, ne hom no
sabrà res de nosaltres, fins tant que Déu vulla
que sia altre cosa d'aquest fet.—
E lo prohom Alí Baxà, hoint lo consell que
li donava son fill, dix que molt era bo. E sí
devallà al verger seu, e près una grossa sérvia
e trach-li lo fetge, e calt calt lo aportà al
palau, a l'Amorat, qui l'estava sperant.
E de present fóu sa reverència a l'Amorat,
e dix-li:
—Senyor, la vostra mercè. Aveus ací lo
fetge de Jacob Xalabín, vostro fill.—
E l'Amorat, qui víu lo fetge, de les sues
mans pròpies lo près, e sí
on sa muller jahia, on lo metge juheu estava
continuadament sperant. E quan l'Amoral fou
dins, sí dix :
—Mestre. Aveus ací lo fetge que vós demanàs.—
E lo juheu, qui víu lo fetge, sí li dix:
—Senyor, ¿e és aquest lo fetge de Jacob
—dix l'Amorat.
Xalabín?
—Och
—Guardats-hi, senyor, que sia aquest del
vostro fill propi; si no, seria gran perill.—
E l'Amorat sí li respòs:
—Udà, mestre, ¿e no
Lavors lo juheu, ple de to.a malícia, demostrant
e donant a
fahent medecina, lo donàs a menjar a la dona,
sí se n'intrà en la cambra on la dona jahia, e,
aprés que fou dins, si
no y lexà romandra nengú. E aprés sí s'acostà
a la dona, qui jahia en lo lit, e sí li dix :
—Senyora, sapiats si devets star ab bon
cor, de cert: que aveus ací lo fetge de Jacob,
lo qual ha fet matar vostro senyor l'Amorat.—
E la dona, axí com aquella menys de tota
discreció, donant fe a les paraules que lo juheu
li hac dites, e vahent lo fetge, de present se
ymaginà que d'aquell tan gran desig que ella
havia tant mès dins son cor no podia haver
acabanssa; e, esmaginant-se en la mort qui és
tan principal cosa a desjunyir e partir dues
amors, sí s'esmaginà que, de aquell, devuymés
no li calia haver speranssa. E respòs al
dit juheu:
—Mestre, pus que fet s'és, fet se sia.—
E de present près confort en sí mateixa.
E lo juheu, penssant-la molt, féu-li fer de
diverses viandes, segons que ell sabia divisar,
per ço que la dona hagués apetit de menjar e
que tornàs.
E de present la dona hac gorió; de la qual
guorió lo Amorat, axí com aquell qui molt la
amava, hac gran goig e gran consolació. E fou
gran mestre lo dit juheu Mossè.
COM JACOB XALABÍN E ALÍ BAXÀ SE
DE TOTA LA CORT DE L'AMORAT
E per ço com los hòmens qui són en aquest
món posats en algunes persequcions, o per
tractaments que contre aquells són fets ne han,
no
de la gran misericòrdia sua, car ell e no altre
és bastant de dar còpia de bé als seus; e per
ço com aquest Jacob Xalabín, segons que demunt
havets hoÿt, lo malvat juheu havia tractat
que morís, e no volent nostro Senyor que
aquest morís, ans matent al cor en aquest
jova Alí Baxà al seu para que matàs una sérvia,
aquella hora per aquella Alí Baxà despertà
son senyor e companyó Jacob Xalabín,
dient-li:
—Senyor, susare de present calvalquem, e
partiam de aquesta terra; car sapiats que vostra
madrastre cerca per què us puscha fer
matar, e mon pare ja ha bé dos jorns que ha
manament del senyor Amorat, pare vostro, que
us matàs.—
On, con Jacob Xalabín, hoynt dir aquestes
paraules a son companyó, sí dix:
—Donchs, pus que axí és, fugiam a furor.—
¡O discreció d'om, e paciència d'aquest qui
era primogènit de tot lo regna, tant graciós e
tant amorós de totes gents! E sabent que, per
no complir a la mala voluntat de la madrastra
sua, ella tractava que morís, hí ell, no volent
divulgar semblant cosa, ans tinent-ho secret,
sí deliberà de jaquir tot lo regne, e de anar-se
per lo món ribalt, e soferint desayre, o
en qualque part on aventura lo amenàs. O homa
ple de tota perfecta caritat!; ¿com volguist e
deliberist de jaquir ton regna e tan gran senyoria,
e sostmetís-te no tan solament a hom
per ton desanamich qui tractava de ociure
Lo ver Déus, qui sab e
coses, te
E havent deliberat Jacob Xalabín ab son
companyó Alí Baxà que, partint-se de la ciutat
de Borça, sí prengueren dos bons pelafrens,
axí com aquells qui havien assats de bons, e
sí prengueren de lurs joyes e de llurs tresaurs,
axí com cells qui assats n'avien, e axí cavalcaren,
e s'hisqueren de la ciutat de Borça tots
desfressats per tal que null hom no
E com hagueren cavalcat
murs de la ciutat, sí acordaren que faessen la
via de Palàcia e, per consegüent, de Setalia,
e que se n'anassen en la Soria, en la
terra del Soldà, en guisa que jamés no fossen
coneguts.
E no hagueren cavalcat pus de
que foren en la terra de
s'epellava Serca, en
Policàssio, hon hagueren dormit la nit. E lo
matí no hagueren cavalcat l'esme de
que ells encontraren, en
spes, que
vida, qui
lurs camises, e hagueren prou a fer que campassen
la lur persona de mort.
E com Jacob Xalabín e son companyó se
viren axí despullats de lurs coses, pensar-vos
podets quina dolor podia ésser aquesta: que
ells, qui eren hòmens delicats e viscuts en
grans ayres, trobant-se descalsos e despullats,
los covench de anar a peu; e los lurs
peus eren tant delicats, que jamay no eren
usats sinó de estar sobre estreps daurats, e no
anar per terra sinó per gran delit: are los cové
de anar sobre pedres tayllants e agudes, ¡O,
quina compassió d'aquest, qui era senyor e
volch sotsmetre a sofferir aquest desayre!
E vahent-se axí desbaratats, aconortaren-se,
e s'ó prengueren en paciència al mils que pogueren.
E sí
de anar; e, per lurs jornades anant, demanant,
con eren en loch de població, per
amor de Déu, e sí trobaren assats què menjar.
E tant anaren, que foren en una ciutat
qui ha nom la Palàcia.
On, con aquests dos fossen en la Palàcia,
sí se n'anaren a casa de una profembra assats
vella, a la qual pregaren que
amor de Déu. On, con la dona vahés aquests
dos jóvens qui parien hòmens de camí, e nuus
e despullats, dix-los que molt volentera, e que
penssassen de entrar. E de present que foren
dins la casa, la dona penssà de fer bon foch,
que bé
axí com cells qui no tenien sinó les camises.
E, havent fet lo foch la dona, aquests s'í
posaren de prop, e la dona sí
raÿms, e let, e de açò que havia; aquests
menjaren, e la nit qui vench dormiren. E
aprés, l'endemà, axí con fou jorn, Alí Baxà
sí dix a son companyó Jacob Xalabín:
—Companyó
—e per ço lo appellà companyó, que
no hagués a dir "senyor", per ço
que null hom no se n'adonàs. E sí li dix:
—Jo iré per la ciutat acaptant, ja si trobaré
res, en guisa que hajam què menjar.—
E dix Jacob Xalabín:
—Spera
—dix Alí Baxà—,
—Certesno farets pas;
—dix Jacob—,
stats-vos ací.
—Certessí faré.—
¡O bontat de hom qui no volia haver aventatge,
ans volia ésser agual ab lo companyó
en la misèria, anar demanar per amor de Déu!
En tant que aquest Alí Baxà anà per la ciutat,
no volent que Jacob Xalabín hi anàs; e (Déu,
qui no fa sinó tot bé) de present trobà molts
diners, que li donaren per amor de Déu; e
aprés anà-se
e fruyta. E fon a la casa, e dix:
—Companyó, avet aquests diners que
m'àn donats per amor de Déu, e vet què hé
comprat.—
E sí comensaren de menjar. E aprés, l'endemà
e l'altre jorn aprés aquest, Alí Baxà anà
tant per la ciutat fins que atrobà tot lo món
de diners, de aquella moneda; sí que ells se
compraren sengles vestadures de cothonina,
ja que ells no eren vesats sinó de draps d'aur
e de seda; però lavores hagueren goig que
n'haguessen de cothonina. E con Jacob Xalabín,
fill de l'Amorat, hac la vestadura, e Alí
Baxà per semblant, sí
la ciutat.
E axí con cells qui
feyen atret en lurs comportaments, sí que ells
se n'anaven e
E los seus cavallers qui feyen de llurs cavalleries
e de lurs trempaments; e aquells, axí
com aquells qui n'eren usats, no
star de no pendre-s'í; aquest Jacob Xalabín
(e son companyó axí mateix) mès-s'í —.
E, special, Jacob era tant valent hom de
sa persona e tan trempat, que no y ach cavaller
negú, ne altre, que li pogués metre lo peu
devant, volgués de torneig, o de força de trempament
o de què
tantes de cavalleries de lurs perssones, que tots
cells de la cort n'estigueren meravellats, tant
que vench a hoÿda del senyor d'aquell loch,
dient-li:
—Senyor, sapiats que ací ha
qui fan de les pus stranyes meravelles del
món, ço és, totes cavalleries; e en special la
E lo dit senyor de la Palàcia, qui hoý açò,
volch-los veurà; per què li foren amenats devant,
e sí los demanà e los interrogà ja d'on
eren ni de qual terra. E Jacob Xalabín respòs
axí con aquell qui era molt savi e discret, e
dix :
—Senyor, nosaltres són hòmens qui vem
per lo món sercant la nostra ventura.—
E lo dit senyor, qui hoý axí aquest parlar
ab aquelles paraules tan discretes e tant plenes
de discreció e de perfecció, sí dix en sí mateix:
"No ha gentilesa en lo món que en
aquest no sia". E de present li féu gran honor,
e sí
cort e que ell los daria tot so que haguessen
mester, e de açò los preguava.
E Jacob Xalabín respòs:
—Senyor, la vostra mercè: nosaltres no y
som per aturar. Hòmens som viandans; per
què, per res no hic aturaríem.—
Lo senyor de la Palàcia, qui hoý que ells
se
com ell esperava son genrre, qui tots jorns devia
venir per pendra sa filla per muller, e s'esperava
de fer-li bella festa, e que si aquests
dos ell podia haver ab sí, que li adobarien la
festa e que tota la sua cort ne seria preada.
Per què sí
—O bells amichs, jo us prech e us deman
en gràcia special que vosaltres vullats aturar
açí, ab mi, fins a tant que mon genre hic sia,
a qui jo apparell bella festa per ço con se
deu amenar la mia filla esposa sua. E jo haver
vosaltres ací en la mia cort, serà
gran honor e plaer; per què us prech de aturar
açí, ab mi, fins que hic sia, e jo dar-vos
hé cosa de què vosaltres vos tendrets per
pagats.—
E Jacob Xalabín respòs:
—Per ma fe, senyor, pus que a vós plau ne
ho volets, jo e mon companyó som prests de
seguir vostro manament e volentat de star açí
fins tant que a vós plàcia.—
Ab tant lo senyor de la Palàcia hac gran goig.
e gran plaer, e de present los féu donar sengles
bells dos rocins e diners assats, de què aquest
Jacob Xalabín e Alí Baxà se meteren molt
altament en cuns, axí com aquells qui n'eren
usats. E tots jorns fahien lurs trempaments
e lurs proeses, sí que feyen molt parlar de ells
mateys e de lurs cavalleries.
E sí anà la anomenada tant gran per la terra,
que tothom parlava d'aquests dos jóvens, sí
que vench a ssabuda de la ffilla del senyor de
la Palàcia, qui havia nom Nerguis, la qual
era molt grassiosa e sabia molt. E vahent ella
aquest Jacob Xalabín moltes e diverses vegades,
e vahent-li fer aquellas tan grans meravellas,
sí se n'anamorà e enclinà son cor envers
ell, tant que tots jorns no s'esmaginava ne
trovaba pler sinó que pogués veurà aquest Jacob
Xalabín. E mès tant sa amor e son cor en
ell, que menjar ne beurà ne dormir no podia,
la nit ne lo jorn, si ella no
goig ne alegria, ans tot aquell jorn ella stava
ab sa cara tota desconsolada, tant que lo cor
no li u pòch soferir, axí com aquella que amor
la sobreprenia.
E
temps la havia servida e
e sí li dix :
—Ar'avet-ó: jo no
t'ó digua: sàpies de cert que no ha res en
aquest món que jo tant àm ne tengua en mon
cor con fas aquells
qui hic són, e sobratot lo major. Sàpies-te que
jo faré totes coses ab què jo puscha parlar ab
ell e haver la sua amistat e aprés la sua
amor.—
La cambrera, qui hoý axí parlar la sua dona,
axí com aquella qui tot temps l'avia nudrida,
e volent complaurà al seu desig e volentat, sí
respòs e dix:
—En veritat, jo no sé lo jove cavaller qui
s'és ne con ha nom; mas ell és axí prous e
ple de tota proesa, segons que demostra, que
jo no
amor en ell, car no sé dona ne donzella al món
qui no
E la senyora Nerguis, hoynt dir tals paraules
a la sua cambrera, si dabans havia lo cor
devers Jacob Xalabín, sí n'hac en aquella hora
molt més. E no passà guayre que aquesta
Nerguis cridà la sua cambrera, e sí li dix :
—Vé-te
dir aquests en qual loch habiten ne
dormen.—
E la cambrera, ab gran goig, de present,
volent suplir al manament de la sua senyora,
sí anà per la terra; e no hac guayre anat,
axí com aquella qui era discreta, que ella hac
sabut aquests dos jóvens hon posaven, e trobà
que posaven en casa de la profembra, segons
que demunt havets hoït. E sí tornà a la sua
dona, e sí li dix:
—Senyora, jo hé fet ço que vós m'avets
manat, e sapiats que ells posen en aytal loch,
en casa de una profembra.—
E la senyora Nerguis, hoynt ço que la sua
cambrera li hac dit, sí n'hac gran plaer. E
jorn aquesta sí près
molt altament, lo qual ella de les sues mans
pròpries havia fet, lo qual donà a la sua cambrera, dient-li:
—Vé-te
e, con li sies denant, saluda
de la mia part, e digues-li que jo l'àm molt
leyalment dins mon cor; e que jo
que ell prengua aquest mandil que jo de mes
mans hé fet, e que l'aport per amor de mi.
E que no guard lo present, mas sella qui
tramet, qui ha son cor inclinat envers ell. E sàpies-me
dir ço que
La cambrera de present féu lo manament
que la sua dona li féu, e sí se n'anà allà on
lo fill de l'Amorat posava; sí l'atrobà dins la
sua casa, stant ab son companyó, e sí li dix:
—Bell amich, Déus te sal. La senyora Nerguis
me tramet ací a tu, saludant-te tant com
en ella és. E pregue
que tu prengues aquest mandil que
E diu que no guarts lo present, mas la bona
amor e la gran affecció que ha envers tu.—
E Jacob Xalabín, qui víu aquesta dona qui
venia devant ell de part del senyor de la
Palàcia dient-li tals paraules, e esguardant lo
mandil que li aportava, sí estech maravellat;
però, segons aquell qui en sa dignitat n'era
ben digna, no era imposible cosa que aytal
donzella s'enclinàs devers ell, que molt major
n'era digne ésser ell conegut. E ell, axí con
aquell qui n'era cert e savi, no
ans molt graciosament près la cambrera
per la mà, e abrassant-la e dient-li:
—¡Ay, missatge ple de tot delit e de tot
goig complit! Beneyta sia la ora que ací venguist!
¡E com són molt plasents e humils les
tues paraules e plenes de molt gran alegria!
¡E com és gran la humilitat e noblesa de la
tua senyora, que a mi, qui són
vengut de ventura de longues terres, e no sabent
jo qui són, la senyora hage tramès a mi
dient semblants paraules, e, més, trametre
de les sues joyes e pregant-me que aquelles
port! O senyora gentil!, ¡e quan sóts tota
plena de gentilesa e abundada de tota gentilesa,
que a
qui
¿E tamíats que jo refusàs semblant cosa ne
joya de tant gentil dona? Ans jo hauria gran
pahor que fos digna de descalssar la tua delicada
sabata.—
E con Jacob hac dites totes aquestes paraules,
e hoynt de la dita cambrera, sí li dix
molt graciosament e ab gran humilitat:
—Sor mia, sor mia, tu sies la benvenguda,
e prench ab humil cor e devot ço que tu m'aportes,
axí com se pertany de semblant senyor;
e prech-te que tu digues a la mia senyora Nerguis
que no ha res en aquest món en què yo
trop tan gran desplaer com fas en aquest spay
que stich con no la veig, que a mi appar que
passen
la vege. Are, almenys, hauré repòs com hauré
aquest delitós mandil, lo qual per la sua humilitat
li ha plagut trametre, lo qual jo reeb no
pas que
e sclau que són seu.—
E la cambrera, hoynt axí parlar aquest tan
altament, no víu dies ni ores que hagués portada
aquesta nova a la sua dona. E sí près comiat
de Jacob Xalabín, e sí se
palau, e atrobà aquí la senyora ab gran desig,
que la sperava. E quant ella fou denant la
Senyora, sí li dix :
—E donchs, què t'à dit?—
E la cambrera sí li respòs :
—O senyora, sapiats que jamay no fo ne
habità tanta gentilesa en cors de homa; e si
goig era perdut ne alegria, sí seria atrobada
en aquell beneventurat cavaller. Sí, beneyt sia
lo ventre qui l'aportà, e les mamelles qui l'alletaren!
Car sapiats, senyora, que envides me
són poguda partir d'ell hoynt les paraules tan
gracioses sues; e sapiats, senyora, que tan
altes e tan gracioses són les sues leors, que no
ha lengua al món qui
ne dir.—
E sí li comptà les paraules que ell li havie
dites ne la resposta. E quant la senyora Nerguis
hoý la relació que la cambrera li hac feta,
si debans era scalfada devers aquell Jacob,
lavors sí li doblà la sua amor, e sí deliberà en
sí mateixa que si ella ne sabia venir en perill
de morir, que ella una vegada volia haver
desig, a la sua volentat, de Jacob Xalabín; ne
nit ne jorn no s'esmaginava sinó en qual manera
ella pendria loch que hagués laer de
fer-ho.
E stant en aquesta smeginació, sí vench nova
que lo senyor de Satalia venia aquí, lo qual sí
devia ésser marit seu, e per menar-la-se
la sua terra.
DEL MATRIMONI QUE LO SENYOR DE LA PALÀCIA
HAVIA FET AB LO SENYOR DE SATALIA,
NE COM LOS AVENCH
Devets saber que, per ço com rahó ho dicta,
sí perlaré del senyor de la Palàcia com havia
fet matrimoni, ab lo senyor de Satalia; e despuys
vos tornaré a la senyora Nerguis e a
Jacob Xalabín, fill de l'Amorat, e a son companyó,
con mester serà.
Aquest senyor de la Palàcia sí havia nom
Hocman Bey, lo qual sí havia una filla qui
havia nom Nerguis, axí com demunt havets
hoÿt, la qual era de edat de
graciosa. E bé havia
matrimoni ab lo senyor de Setalia; no pas
que lo senyor de Setalia hi fos vengut, mas
ab missatges havien fets lurs contractes e covinences.
E per ço con se acustumava que los
hòmens van là hon les dones són, a la usança
de la terra, e specialment filles de grans senyors,
aquest senyor de Setalia sí
per anar en la terra de la Palàcia a son sogra,
per pendra la muller e per menar-la-se
e sí s'apparellà al mils que pòch, ab
molta de cavallaria.
Aquest senyor de Satalia sí havia una germana
donzella, qui era de edat de
a la qual son frare dix:
—Bella sor, jo me
Palàcia per menar-me
jo us jaquesch tota la terra, e prech-vos que
per vós sia ben regida e ben governada.—
E aprés, sí dix a tots los altros seus hòmens,
e barons e prohòmens:
—Aveus ací la mia sor, que us jaquesch en
loch meu; prech-vos que ella e la terra vos
sia recomenada, com, si a Déu plau, jo en
breu seré ací ab ma muller, que amenaré.—
E, aprés haver dites aquestes paraules e ordonada
la sua terra, sí près comiat de la sua
germana, e, aprés, de tot lo poble, e mès-se
al camí per venir a la Palàcia.
E per tant, Hocman Bey, de la Palàcia, qui
sabé que lo senyor de Setalia, gendre seu,
venia, sí s'apparellà ell, e tot lo seu palau,
per fer-li solempna festa, segons de gran senyor
se pertanyhia.
Aquesta Nerguis, filla sua, qui sabé que
son marit venia per menar-la-se
terra, a la qual, si a ella fos, no u volguera
ne que jamay vingués, axí com cella qui
havia pocha volentat ne amor a ell, ans tot lo
seu desig e cor era inclinat en lo seu graciós
Jacob Xalabín, segons demunt havets hoÿt.
E per ses jornades lo senyor de Setalia fou
aprés de la ciutat, e lo senyor de la Palàcia,
qui sabé que son genre era prés de la ciutat,
ab gran [goig] sí li exí defora la ciutat per rebre
e ab gran goig e festa ells entraren en la ciutat
e se
al palau, reposaren e stigueren en gran delit
e en gran festa.
E tots jorns hi vérets fer de grans proheses
a Jacob Xalabín e Alí Baxà; e tant faheren,
que no hac cavaller, d'aquells qui de la una
part e de la altra qui eren venguts aquí, gosassen
gordar les proheses que aquests fahien,
en tant que era una gran meravella. Lo goig
e lo plaer que la senyora Nerguis havia, penssar-vos-ho
podets.
En tant, que aquesta festa durà ben
e per ço con en algunes terres se acustumava,
specialment en la terra de la Turquia, en los
grans senyors, que, si
no s'acosta a ella fins que la se n'ha amenada
en la sua terra, e llà ell fa gran festa ab les
sues gents, e con aquest senyor de Satalia
hagués stat
ab son sogra, en gran solàs e deports, sí dix
que devuymés que ell se
E la senyora Nerguis, qui tots jorns stava
esmaginant e pensant en qual manera poria
donar loch entre Jacob Xalabín e ella, e sí
s'esmaginà que llà on lo cors de sa mare jahia,
que allà poria soplir a la sua voluntat. E sí
près
e pa, e carn, e ordi, e paylla e tota provisió
que ha hòmens ne a cavalls són necessaris;
e sí dix a la sua cambrera que prengués
aquells tres muls, e que se n'anàs al seu car
senyor que ella tant amava, e que anàs en aytal
torra on lo cors de sa mare jahia, e que
dins, e puys que
se
E de present la cambrera fon lo manament
de la sua senyora; e a hora de mige nit aquesta
cambrera, ab los dits
roba e vitualla, sí se n'anà a casa de la profembra,
on atrobà Jacob Xalabín, e sí li dix:
—Bell amich, la senyora me tramet ací a
vós, e diu que
E com Jacob hoý açò, axí com aquell qui
en res no ne havia tant gran sperança sinó en
soplir a la volentat de la sua senyora Nerguis,
sens negun lagui ne pesa, de present ell e son
companyó pensen de cavalcar en lurs pelafrens,
que havien bons e bells, e ensemps ab la cambrera
isqueren de la ciutat, e tots
muls, comenssen de fer la via là on la cambrera
los amenava, ço és, la via de la torra.
On, con foren a la torra, la cambrera trasch
la clau que tenia, e comenssà de obrir e de
descarregar la roba, e mès-la dins la torra. E
la cambrera sí los dix :
—Aveus ací prou vianda, a vosaltros e a
vostros cavalls; per què us placia de star ací,
e no us enugets, que, ans que vingua guayre,
la senyora serà ací.—
E sí près comiat d'ells, e ab los
se
devant la sua dona Nerguis, la qual la sperava
ab gran desig; e, con la víu, sí li dix si y eren,
e la cambrera li dix:
—Senyora, là són, e aveus ací la clau.—
E la senyora sí n'ach gran pler.
COM LO SENYOR DE SATALIA
VENCH PER MENAR-SE
DE LA PALÀCIA
Are diu la present istòria que, en la terra
de la Turquia, de cert sí ha una custuma e
usança, en los grans senyors e en les grans
dones, que con
ques mor, si és hom, si és fembra, sí
fer, a una jornada o a
una torra qui stà no molt luny del camí reyal,
en
sebullir lo lur cors, perquè de luny sia mirada
e les gents qui per lo camí passen e van e vénen,
que puguen dir: "Allà jau aytal senyor,
E trobarets que cada senyor
o aytal senyora".
o cada senyora, que com mor se fa fer la sua
sepultura per aquesta forma.
E no havia lonch de temps que la muller del
senyor de la Palàcia, mare de aquesta donzella
Nerguis, era morta, e lo seu cors havien sebullit
a una jornada e mige de la ciutat de la
Palàcia, en una torra, en
camí. E aquesta donzella Nerguis, axí com
aquella qui sabia molt, nit e dia stava studiant
com pogués donar loch al seu desig; sí
perpensà, amenant-la-se
sí havien a passar per aquell loch on aquesta
torra era edifficada, com lo camí era aquell,
e que com fos prop la torra, que ella que demanàs
a son marit que ell la jaquís veura e
anar al moniment de la sua mare, e que en
aquell spay ella trobaria ab aquest Jacob Xalabín,
que tant desigava, dins la torra; e llà
poria fer a la sua voluntat. E per aquesta raó
aquesta Nerguis havia fet anar aquests en la
dita torra, axí com hoÿt havets.
COM LO SENYOR DE SATALIA SE
LA FILLA DEL SENYOR DE LA PALÀCIA
PER MULLER
E aprés que les grans festes foren passades
dins la ciutat de la Palàcia, segons que demunt
havets hoÿt, lo senyor de Satalia tardava la
sua partida, e sí s'apparellà d'anar-se
sua donzella, muller sua, per selebrar les sues
noces en la ciutat de Setalia; e sí dix a son
sogre que ell se
lo senyor de Setalia que son genre se
anar, sí apparellà aquesta sua filla Nerguis al
mils que pòch, segons que filla de gran senyor
se pertanyia.
E ab gran cavallaria de hòmens e de dones
e de donzelles sí calvalcaren e s'isqueren defora
la ciutat, e prengueren comiat los uns
dels altres; e puys sí donà lo senyor de Setalia
a la sua filla la sua gràcia, segons que pare
deu donar a la sua filla; e puys sí se
de tornar a la sua ciutat.
E lo senyor de Setalia, ab la sua muller, sí
penssà de cavalcar e de tenir lur via. E com
vench lo sendemà envers ora de mig jorn, de
gran tros luny ells veren la torra. E la donzella
Nerguis, axí com aquella qui era molt
cuylada de anar a la torra, sí cridà la sua cambrera,
axí com aquella en qui ella molt se fiava;
e la cambrera de present li fou aprés, axí
com aquella qui poch ne molt no
seu costat, e dix-li:
—Vé-te
per tal com jo are prest d'aquesta terra, e
me
tornaré jamay, que jo
que ell se vulla acostar envers la torra on jau
lo cors de la mia mare, e pendre
que de açò jo
E de present la cambrera suplí al manament
de la sua dona, e dix-li-u; e con ell ho hoý, ço
que la sua dona li demanava, sí li u atorgà.
E de mantinent tota la cavallaria féu la via
de la torra on era la sepultura; e quant ells
foren al peu del puig, on la torra era, en
bell prat, sí descavalcaren, e de continent ells
aquí meteren lurs tendes, axí com aquells qui
acustumaven de aportar lurs tendes, més que
gent del món. E aprés que foren aquí, lo senyor
de Setalia sí
la donzella en la sua, per ço com és de costuma
que los grans senyors van sparsos de les
dones.
E, aprés, lo senyor sí
a ell e a tota la sua cavallaria, e aytal mateix
se féu la donzella Nerguis, sa muller, ab les
dones e donzelles. E ella, axí com aquella qui
era molt desijosa de anar a la torra, no li anava
lo cor en mengar ne en beurà; per què ella
sí près la cambrera sens plus, e sí fóu la via
del puig on la torra era. E, dementre que hi
volien anar, dones e donzelles la volien seguir,
e
de la tenda e que penssassen de mengar,
que de present ella seria aquí. Per què ella,
sens plus, ab la sua cambrera, mentre que tot
hom menjava, sí se
la clau, que tenia aprop sí, obrí la porta, e sí
se n'entraren dins. E quant foren dins, sí tencaren
bé la porta.
COM LA SENYORA NERGUIS INTRÀ DINS LA TORRA
ON ERA JACOB XALABÍN E ALÍ BAXÀ
E Jacob Xalabín, fill de l'Almorat, qui havia
aquí estat ben dos jorns ab son companyó,
dins la torra, sperant la lur ventura, quant víu
aquesta tant graciosa donzella, la qual ell tant
amava, lo goig que hac, cascú s'ó pot esmaginar,
si en tal cars se veya, ja quin l'auria.
E la donzella Nerguis, qui víu aquella res
que ella més amava en aquest món, e lo seu
joyell que ella perseguia ab tant gran desig
e molt desigat, ells se acostaren la
e s'abrassaren e
goig e amor que la
res dir ne parlar, ans, axí abrassats,
caygueren en terra estramordits de fina amor
que la
E Alí Baxà e la cambrera, qui cascú viren
lur senyor e lur dona en tal manera ab tan
gran amor abrassats, e vaheren que no parlaven,
ans geyen en terra, Alí Baxà dix a Jacob
Xalabín:
—Companyó, ¿e què féts? Féts ço que a
fer havets, e espetxats, que no havem temps.—
E quant Alí Baxà víu que Jacob Xalabín
no li responia ne li deya res, Alí Baxà sí dix:
"Açò poria massa durar";
e sí près Jacob
Xalabín per les axelles cridant:
—Companyó, sus!—
E Jacob Xalabín, axí com aquell qui era
stramordit e fora de seny, lo guardava ab los
ulls uberts e li reya en la cara. E per semblantment
feya la cambrera a la sua donzella.
E quant Alí Baxà e la cambrera vaeren que
aquests dos no podien tornar en lur seny ne
tenir-se en peus, sí comensaren de fer lo major
dol del món, e sí digueren:
—¡O mesquins, en mal punt nos som levats,
que tots serem morts! Que lo senyor ha
ja menjat, e maravellar s'à com stam tant
ací.—
Cascun se pot pensar, que fos en semblant
pars ne perill, ja què faria; per què Alí
Baxà e la cambrera havian sobirana bascha e
dolor, e no sens meravella. E tant no
d'aygua ne de res, que
tornar.
Per què en aquest endemig tota la cavellaria
hac mengat e faeren gran remor, e meteren a
punt lurs cavalls. E lavors dix Alí Baxà a la
cambrera:
—A la fe, no és a nós. Ací fa a pendre
qualque remey o consell, que no siam descuberts ne morts.—
E axí com aquell qui era molt cert e savi
(e ha-y aparagut bé en sos fets, com vuy en
dia Alí Baxà regeix e té en poder tot lo regne
de l'Amorat que vuy és, e no s'í fa sinó ço
que ell vol ne mana), e, per la sua discreció e
saber, sí dix a la cambrera:
—Avet-ó: nosaltros som morts, per què
havem a pendra qualque manera.—
E Alí Baxà de present se despullà les sues
vestadures, e aprés despullaren la donzella Nerguis,
e sí
ligar
enborrossà
terra han tal usança: que totes les dones
van ab les cares cubertes e null hom no les
pot veurà ne conèxer. E, per semblantment,
près aquest Alí Baxà los ligars e les vestadures
de la donzella Nerguis; e, aprés, sí dix
a la cambrera:
—Anem defora, e isquam hic; e no
del meu costat, e si negú se acostava
a mi per perlar-me, scusases-me. E anem, que
porà ésser que en la nit o qualque hora nós
no pugam fugir; e tornarem açí, en aquests,
e seran regoneguts. Per què, stojats
bé la clau.—
E de present aveus Alí Baxà, qui ach preses
les vestadures de la donzella e la forma, e
la cambrera ensemps se n'isqueren de la torra,
e tancaren-la bé. E de present, com tota la
cavallaria víu que aquestes venien, sí digueren :
"La senyora ve"
. E aquest Alí Baxà, ab
la cambrera ensemps, qui
tenda de la senyora Nerguis, e aquí se assigueren.
E aquí vírets de present les dones e donzelles
venir devant Alí Baxà, faent-li reverència
que havien acustumada de fer, penssant-se
que fos lur senyora; e sí li dehien:
—Senyora, ¿e havets vist lo cors de vostra
mare?—
E de present la cambrera parlava, e deya:
—Per amor de Déu, no li digats res, que
tant ha plorat sobre lo moniment de sa mare,
que envides la n'é poguda levar.—
E en aquesta manera la cambrera scusava
que Alí Baxà no gosava perlar. E de present
lo senyor féu tocar la trompeta; e muntaren
a cavall; e tot hom cavalcà, e Alí Baxà axí
mateix, e la cambrera tots temps al seu costat;
e materen-se en la via.
Penssats-vos que aquest Alí Baxà stava en
gran pensament e pahor que no fos descubert,
e moltes vegades, de jorn e de nit, mentre que
cavalcaven, ell se esmaginave si poguera fugir;
mas, axí com aquell qui era cert e savi e sabia
molt, neguna vegada no hac avinentesa ne
loch que pogués fogir. E la cosa que més lo
feya star si u feya, per ço com ell no cavalcava
cavall, ans cavalcava mula, qui amblava,
per ço com és leguda cosa que fembra cavalch
semblant bèstia, per ço que vage pus posada.
E per aquesta raó Alí Baxà no cavalcava cavall
ne rocí, car si u fahés, qualque ora de la nit
hagueren assegat de fugir. E per aquesta rahó
ell no hac loch ne avinentesa de fugir, ans per
lurs jornades cavalcaren tant entrò que vingueren
prop de la ciutat de Satalia.
Are sí tornarem a Jacob Xalabín e la donzella
Nerguis, qui eren romasos en la torra;
e puys, con mester serà, nos tornarem a Alí
Baxà e a la cambrera.
CON JACOB XALABÍN E LA SENYORA NERGUIS
SE REGONAGUEREN E
CON EREN ROMASOS TOTS SOLS
Com la amor, la qual és sobirana cosa de
totes les altres, fos abundada en aquest Jacob
Xalabín e a la senyora Nerguis, segons hoït
havets, ells stigueren per spay de
ne en lur enteniment. E aprés cascú se regonech,
e meravellaren-se molt com se viren sols;
e regonegueren la torra, e trobaren la porta
tencada de part de fora ab clau.
E aprés la senyora Nerguis qui
de les sues vestadures e dels seus ligars
tan richs que tenia, acceptat la sua pura alcandora
e
cabells purs e nets (en aquesta manera ella
stava), aprés viren aquí prop, en terra, les vestadures
de Alí Baxà. E de present que Jacob
Xalabín víu aquesta forma de la donzella
despullada, e les vestadures de son companyó
Alí Baxà, e víu la porta tencada, de present
se esmaginà e pensà que allò era stat tractament
de Alí Baxà, qui molt sabia; e sí dix:
"No pot ésser que en breu mon companyó no
vingua ací".
E de present que s'ach esmaginat açò, girà
envés aquella angelical figura que ell tant
amava de amor coral, e ab les sues mans e
brasos molt dolssament ell près aquell delitable
cors cubert de la alcandora prima, e la
besà molt graciosament, la
vérets
fer aquella cosa que adés no fa açí a pronunciar
però cascú e cascuna meta en sa penssa,
si en semblant cas se veya, ja què faria.
E estant aquests dos en aquesta manera que
damunt havets hoït, estigueren en aquesta
manera
COM LA GERMANA DEL SENYOR, DE SATALIA
ISQUÉ A REBRE SON FRARE,
QUI VENIA AB SA MULLER
Diu la present istòria que, axí com demunt
havets hoÿt, cavalcà lo senyor de Setalia ab
la donzella que cuydava tenir, ço era, Alí
Baxà. E aprés que foren partits de la torra
hon eren romasos Jacob Xalabín e la donzella
Nerguis, cavalcaren
la ciutat de Setalia; e axí con foren prop de la
ciutat de Setalia, sí saberen la nova aquells
de la ciutat, en special la germana del senyor,
com sentí que lo germà venia ab sa muller.
Per què, sí se apparellà ab los pus honrats
barons e honrades gents de la terra per axir
a rrebre son germà, ab la sua muller que amenava;
e ab gran sò de trompetes e de anafils
aquesta isqué de la ciutat,
ciutat, hon atrobà son frare Ocman Bey, ab
tota la sua cavallaria, e ab Alí Baxà en forma
de dona.
E aquesta germana sí se acostà a son germà,
e sí li dix que ben fos vengut, e lo germà li
dix que ben fos trobada. E aprés se acostà a
Alí Baxà, e sí li près la man dreta, però Alí
Baxà tenia
abrassà e la basà, però sobre lo vel, per ço com
anava embossada, que axí era de costuma.
E aprés que la ach acompanyada, sí li comenssà
a parlar dient-li que bé fos venguda;
e penssava de demanar algunes coses, segons
que de donés se pertany de demanar. E la
cambrera, axí com aquella qui havia gran
pahor e no
parlà e dix:
—A, senyora! E no li digats res, que ma
senyora no era vesada de cavalcar tan lonch
camí, e sapiats que és règeu ugada e cascada.—
E ab aquesta manera la cambrera cessava,
aytant com podia, que Alí Baxà no hagués a
parlar, per ço que no fos conegut.
E mà per mà anaren la germana del senyor
de Satalia e Alí Baxà, penssant-se que fos se
cunyada; e axí se n'entraren dins la ciutat,
e ab gran festa e alegria que tota la gent de la
ciutat feya de lur senyor, qui venia ab la sua
dona dient:
—Senyora nostra, plàcia a nostro Senyor
que en bon punt hic puxats entrar. E tu sies
la benvenguda.—
E axí, sí faeren la via del palau, qui era
molt bé arreat e empaliat: penssar-vos-ho podets.
E quant hagueren descavalcat, lo senyor
de Satalia dix a la sua germana:
—Germana, la donzella vos coman; per què
pensats-ne bé, car ella és molt ugada del cavalcar.—
E la germana del senyor de Satalia près-la
per la mà, e sí la mès en la sua cambra, qui
era molt bella e resplandent e molt plasent, la
qual era molt bé ornada de draps e de ço que
mester li feya.
COM ALÍ BAXÀ JAGUÉ
AB LA GERMANA DEL SENYOR DE SATALIA,
NE CON ELLA SE N'ANÀ AB ELL
E de present que Alí Baxà fo dins, axí com
aquell qui havia més pahor que vergonya, sí
gità sobre lo lit, donant semblant que fos molt
ugada, e la cambrera se assigué decosta lo lit.
E la germana del senyor de Satalia li dix si
volia beurà ni menjar, e de present la cambrera
li respòs, e dix que no volia menjar ni
boura, car fort era ugada. E a pocha hora, axí
con lo vespra venia, lo sopar fo molt richament
apparellat, e lo senyor de Sathalia, axí com
aquell qui bé
ésser ugada, sí dix a la sua germana que sopassen
abdues dins la cambra e que
bé; e con vench a cap de pessa, la germana
del senyor de Satalia dix:
— E donchs, la mia cunyada, ¿soparem?—
E de continent la cambrera respòs, e dix
que la senyora no volia sopar, ans se volia metra
al lit, per ço com era molt ugada. E la
cunyada, qui víu que no volia sopar, sopà.
E, aprés, lo lit fou molt bé arreat. E Alí
Baxà mès-se dins lo lit ab sa camisa vestida
e ab lo cap e cara enberuçat, e la cambrera
qui stava aquí present al balcal del lit. E
après que fou dins lo lit, sí dix a la cambrera
que
porta e de la stable, ne de qual part staven
los bons cavalls, en guisa que com tot hom
dormís sí poguessen fugir. E la cambrera sí
près guarda e esment.
En pocha d'ora que Alí Baxà sí fou mès
en lo lit, sí vench la germana del senyor de
Satalia per fer companyhia a la sua cunyada
la nit e per parlar ab ella, e quant fou en la
cambra sí dix:
—Adonchs, cunyada, ¿e dormits?—
E de continent la cambrera sí li dix:
—A, senyora!, per amor de Déu no façats
brogit, que la mia dona dorm, que bé ha
que no ha dormit.
E la germana del senyor de Sathalia sí donà
fe a les paraules de la cambrera, e no dix res,
sinó que
de Alí Baxà. E quant fo al lit, Alí Baxà,
axí com aquell qui poch dormia ne n'avia volentat,
tota la sanch li escalfà, per ço com lo
foch stà molt perillós stant prop la palla, que
cové que si s'acosta, que per forssa s'à a
pendra.
E aquest Alí Baxà, qui
aquesta, no y pòch tenir, si
ans de present s'í acostà e la comensà de abrassar
e de besar molt stretament. E la donzella
qui víu aquest tan fort strènyer-la, maravellàsse
fort, e tota estranyent en sí mateixa.
E Alí Baxà, axí com aquell qui era molt
jova e trempat, comensà de fer en ella tal cosa
qui no és leguda de dir; e la donzella, qui víu
açò, no u tench en joch, ans volch cridar, e
de continent Alí Baxà posa-li la mà en la bocha
e dix:
—No digats res; si no, vós sou morta.—
E la donzella, quí hoý perlar aquest, e sentí
que era homa, no gosà res dir; e Alí Baxà
procehia fer sos plers d'ella. Los quals lo senyor
de Satalia hac a pendre en paciència.
E aprés que Alí Baxà ach fet sos fets, sí
dix a la donzella:
—Aveus-ho, donzella, del fet aquest. Jo
susare me
per què vejats si us ne volets venir ab mi.—
Al qual la donzella de present respòs sens
negun acord que n'agués, e sí dix:
—Hay, senyor! Hoc, jo anar; e no us vull
per res jaquir, si
menar al cap del món. E de açò no duptets
en res.—
E, certes, no era maravella si li responia axí
ne si
liurada, e ella qui n'era molt contenta e pas
no se
—Lo meu senyor, jo us prech que
vós qui sóts.—
A la qual demanda Alí Baxà respòs:
—Donzella, prech-vos no us desplàcia com
al present vos no
Mas que
E de present sa vestiren; e açò podia ésser
entorn ora del prim son. E la donzella, axí
com aquella qui havia moltes joyes e riques,
sí les près ensemps ab Alí Baxà, e ab la cambrera
sí
ab
en lo stable, e sí prengueren
millors que hi trobaren, e ensellaren-los e los
enfrenaren; e a la
lo trocell de les joyes, e en los altres
Alí Baxà e la donzella e la cambrera cavalcaren.
E sí s'isqueren sacretament del palau, que
nengú no ho sentí, que tothom dormia en
aquella ora; e per consegüent isqueren de la
ciutat.
E aprés, con foren fora de la ciutat, podia
ésser migenit, e faheren la via de la torra
hon havien lexat Jacob Xalabín e la donzella
Nerguis. E sí cavalcaren dos jorns e
que jamay no posaren fins que foren a la torra.
Pàg.119">
COM ALÍ BAXÀ E LA GERMANA
DEL SENYOR DE SATALIA FUGIREN
Ara diu la istòria present que lo senyor Hocmany
Bey, senyor de Satalia, aprés que fou
arribat en la sua ciutat, segons havets hoÿt,
con hac sopat sí cridà los seus officials, e sí
los se féu venir devant sí, e sí manà a cascú
ço que havien a fer lo sendemà, ço és, que
aparellasen viandes e les coses qui
ne eren necessàries a la festa, per ço
com lo sendemà ell volia ésser novi. E aprés,
com ell hac parlat ab sos officials e ordonat ço
que lo cendemà havien a ffer, sí donà part a
la nit e gità
E axí com cell qui no vehia dies ni horas que
fos jorn e que la festa de les noces se fahés, per
amor de sa muller, e axí tost, com fou jorn,
sí
molt altament de ses vestadures; e, per semblantment,
tots los seus barons e cavallers ó
faheren, e vingueren al palau, e aquí vírets sons
de anafils, e d'atzemares e de moltes maneres
d'esturments, segons que allà acustumaven. E
tota la ciutat qui feya gran festa e grans jochs
esperant la lur dona e senyora quant cavalcaria
per la terra.
E lo senyor Hocmany, axí con aquell qui
stava ab tots sos barons e cavallers en lo palau,
dins una gran cambra o sala, e bé penssava
e s'esmaginava en la sua germana que arreàs
la donzella de tot ço que mester li feya en sos
vestirs e ligars. E stant lo senyor de Satalia ab
sos barons e ab grans sons, fo passada ora de
tèrcia.
—Devuymés
—dix ell— la hora s'acosta de
fer la solempnitat.—
E sí tramès missatge a ssa germana, dient-li
que s'espatxàs, car gran dia era; e lo missatge
sí anà de mantinent devers la cambra de les
dues donzelles, là hon la nit se éran colgades.
E quant fo a la porta, no gosà entrar dins, ans
a dones e donzelles qui staven defora la porta
ell demanà què feyen les senyores; e una d'aquelles
donzelles li dix que encare no eren levades
ne havien hoÿt negun per la cambra. E lo
missatge aquest no gosà tocar a la porta, ans
se
—Senyor, jo són estat a la cambra, e encare
les senyores no són levades.—
E Hocmany ymaginà
era molt hujada del cavalcar e de les nits que
havia haüdas, e que per ço dormien tan gran
dia.
Hon, con Hocman hac stat una bona stona,
que ja la hora del migjorn sa acostava, ell sí dix
a un missatge:
—Vé tost, e digues-los que s'espatxen e que
vinguen de present.—
Lo missatge se n'anà devers la cambra, e,
com fo a la porta, les dones e les donzelles li
digueren que encare no eren levades. E lavores
dix lo missatge:
—Despertem-les, que lo senyor ó diu. ¿No
vahets que gran dia és?—
E sí comensà a tocar a la porta de la cambra
e de empènyer-la, e la porta se obrí. E la donzella
entrà dins la cambra, e, con fo dins, no y
atrobà res; e meravellà-se
de la cambra e dix-ho a totes les dones e donzelles
qui aquí eren. E totes de present intraren
dins e no atrobaren una ne altre, de la qual
cosa stigueren molt maravellades; e sí gordaren
deçà e dellà, e jamay no n'atrobaren res.
Tant que lo misatge que Ochman havia tramès
no gosava tornar a son senyor.
E, açò acostant, sí s'acostà la hora del migjorn
e lo senyor, qui víu que tan gran dia era
e que lo missatge que havia tramès no venia,
sí n'í tramès d'altros, dient-los que en bona
hora o en altre que vinguesen. Con los missatges
saberen la nova, negun no lo y gosava dir;
tant que lo senyor, qui víu que açò durava massa,
sí féu la via de la cambra, e sí dix a les
dones e a les donzelles que y eren, què feyen les
senyores.
E una de les donzelles sí parla e dix:
—Ay, senyor! ¡E què farem, ne quin consell
pendrem, que ne la senyora Nerguis ne vostra
sor no atrobam, ne
Lavors dix lo dit Hocmany :
—E com, axò? E què poria ésser stat
açò?—
Lavors ell, ab molt gran remor, fóu cercar
tot lo palau, e per la gran remor e crits que
faheren en lo palau tota la ciutat se avalotà e
s'í mès molt gran remor. E sí cercaren deçà
e dellà, e debades se cercaren, que jamay no les
trobaren, ne senya nenguna, sinó aytant com
atrobaren
E lo dol e la ira que aquest Hocman hac,
cascú s'ó pot penssar. Ne en neguna manera
del món aquests no podien penssar ne esmaginar
açò com se era esdevengut, ne aquests com
podien ésser fuyts, ne devers qual part ne ab
qui, con no atrobaren negun cavaller ne hom
menys, sinó elles abdues e la cambrera, qui
eren
de totes parts.
E Alí Baxà ab la donzella hagueren ja haüt
spay de migenit fins a migjorn, sí que havien
gran avantatge; per què no
noves ne ensenyes negunes. Per què Hocman,
qui ab tots sos cavallers e barons stava apparellat
de fer la festa tant notable qui era apparellada,
se n'hagueren a tornar, casscuns molts
dolents e descapdellats e ab gran confusió: pensar-vos-ho
podeu. De què hagueren dinar sens
neguna sabor.
E en aquesta manera romàs Hocman, senyor
de Satalia, fort desconsolat, no sabent com ne
en qual manera li era avengut açò de la sua
muller qui devia ésser, e de sa germana. De
què no pòch entrar en nagunes senyes al present,
mas despuys ho sabé, segons que demunt
hoyrets, de què hac gran alegria.
[COM ALÍ BAXÀ TORNÀ A LA TORRA,
AMB LA CAMBRERA I AMB LA GERMANA
DEL SENYOR DE SATALIA, I COM TOTS PLEGATS
TORNAREN A BRUSA]
Aprés que Alí Baxà e la germana del senyor
de Satalia foren fora la ciutat de Satalia, segons
que havets hoÿt, sí cavalcaren tant per lurs
jornades entrò fins que foren venguts a la
torra hon era Jacob Xalabín e la senyora
Nerguis.
E aprés que foren a la torra sí descavalcaren,
e Alí Baxà, qui tenia la clau de la torra,
la qual havia ben gordada, sí la obrí, e aquí
atrobà Jacob Xalabín ab la donzella, los quals,
com viren Alí Baxà, pugats dir si n'hagueren
gran goig e gran plaer e alegria.
E Alí Baxà sí se genollà devant Jacob Xalabín,
fahent-li gran reverència, e de gran
goig sí
Baxà sí fóu reverència a la senyora Nerguis,
e reté-li les sues vestadures e ligars que se
n'havia aportades, les quals encare aportava
vestides. E aprés, la cambrera, qui víu la sua
dona Nerguis, pensar-vos podets quin goig hac.
E aprés Jacob Xalabín sí demanà a Alí Baxà
com li havia pres, ne quina donzella era aquella,
la que havia amenada; e de present Alí
Baxà li dix que aquella era germana del senyor
de Satalia, de la qual havia haüda la pus
gran ventura del món. E va-lo-y comptar tot,
mot a mot, axí com li era pres depuys que partí d'ell.
E aprés les dues donzelles ab la cambrera[...]
De present dix la cambrera a la senyora
Nerguis:
—Aveus ací la vostra cunyada qui devia
ésser.—
E con la germana del senyor de Setalia víu
la sua cunyada qui devia ésser, abdues se comensaren
de abrasar e de demanar de noves,
sí que los ulls los vengueren en làgrames,
dient:
—Ay, laces! ¡E quines aventures nos han
aportades en aytal cars, com som en poder de
aquests dos hòmens que no
Nosaltres érem en nostra gran prosperitat, e
are anam ab hòmens que no sabem qui
ne conexem, ne a hon nos mènan.—
En aquesta gran ància e pensament aquestes
dues donzelles estaven, però tant se tenia cascuna
d'elles per pegada dels jóvens qui eren
tant gracioses e temprats, que aquella penssa
de present los passà.
E de present que Jacob Xalabín veya que
la senyora Nerguis estava en negun pensament,
anava devés ella prenent-la molt dolçament
e graciosa ab los seus brassos molt agradables;
e de present la senyora Nerguis era
axí aconsolada e confortada, que no havia res
en aquest món en què li anàs lo cor sinó en
lo seu senyor solament, que tenia devant; e
per semblant feya Jacob Xalabín.
E si aquests estaven en aquesta amor tant
gran, per semblant eren Alí Baxà e la sua
donzella, germana del senyor de Satalia. E en
aquesta manera ells passaren llur temps.
Aprés dix Jacob Xalabín a Alí Baxà:
—Companyó, ¿què farem?
—dix Alí Baxà—,
—A la feque partiam
—dix Jacob Xalabín.
d'ací de present que sia forn, e que cavalquem,
e que iscam de aquesta terra, car no
de aturar ací.
—Bé dius
E de present que fo jorn sí encellaren llurs
cavalls, e de fet sí cavalcaren e s'isqueren de
la terra, e sí s'acordaren que féssan la via
de la terra de l'Almorat, ço és de la terra lur,
per anar-se
res no rebugassen, car, com serien llà, haurien
acort què deurien fer. E axí u faheren,
e per llurs jornades ells isqueren de la terra
del senyor de la Palàcia.
E quant foren dins la terra, anaren la via
de la ciutat de Borssa tots jorns, fahent lurs
jornades delicades e poques per amor de les
dones. E cada hora del jorn que ells atrobaven
fontana, ells descavalcaven e donaven a menjar
a lurs cavalls, e aprés ells estenien lurs
tapits e seyen cascuns ab la sua dona, e aquí
ells refrescaven e menjaven ab gran delit e
solaç.
E
de mig_jorn, atrobaren una bella fontana qui
s'és entre dos castells, per nom Carassar e Cotey,
assats a mige via, la qual font està en
llurs frens a llurs cavalls, e lexaren-los
anar péxer al prat, qui era aquí mateix; e
aprés, ells esteneren llurs tapits e tragueren
de aquella vianda que aportaven, e aquí tots
comensen a mengar e a refrescar. E aprés que
hagueren menjat, la calor era molt gran per
lo sol qui era molt calt; e Jacob Xalabín hac
posat lo cap sobre la falda de la senyora Nerguis,
qui l'esplugava; e Alí Baxà axí mateix
jeya prop la sua senyora. E staven axí en
aquest dellit e parlament, cascú ab la sua, en
tant que a la germana del senyor de Satalia
lo cor no li ho pòch soferir: sí dressà la sua
humil cara devers lo seu senyor Alí Baxà, e
molt humilment sí li dix:
—O graciós senyor meu e cell que jo hàm
més que res que en aquest món sia, plàcia
que tu que
cosa que yo t'aya demanada, del qual te prech
que no me
E Alí Baxà, qui víu axí graciosament perlar
la donzella, qui
de present se esmaginà la donzella què volia,
e sí li respòs:
—Donzella mia, no ha res en aquest món
que yo no faça ne digué per amor de vós.—
E la donzella de present li dix:
—Senyor meu molt amat, jo us diré yo
què vull. Solament saber devets que yo volria,
de vós, molt saber una cosa. Lo meu senyor,
ja sabets vós jo qui són, ne com és stada nostra
ventura, ne com nós som atrobats ensemps:
no ha res en aquest món que yo no hage axoblidat
per la vostra amor; per què, senyor
meu, vos supplich que yo sàpia lo vostro nom,
ne d'on sóts, ne en qual part nos amenats.—
E Alí Baxà, qui ach enteses les paraules
que la donzella li ach dites, sí
e sí respòs a la donzella:
—Per ma fe, donzella, vos havets rahó de
demanar-ho.—
E axí Alí Baxà sí
—Senyor, bo serà, devuymés, que les senyores
qui són ací sàpien nós qui som, car yo
conech que elles stan totes entre sí matexes;
per què és bo que ho sàpien.—
E Jacob Xalabín respòs que hora era, devuymés,
que ho sabessen. E en açò, sí
Alí Baxà de peus, e sí s'acostà a la senyora
Nerguis, e sí s'agenollà denant ella e sí li dix:
—Senyora, aveus ací mon senyor Jacob
Xalabín, fill del senyor Amorat.—
D'on, con la senyora Nerguis entès que lo
seu senyor era Jacob Xalabín, de present ficà
los genolls en terra devant Jacob Xalabín, e
sí li dix:
—Adonchs, senyor, ¿vós sóts Jacob Xalabín,
fill de l'Amorat?—
Lavores ella li volch besar los peus; e Jacob
la près de continent per los braços, e levà-lla
de peus, e molt graciosament la abrassà
e la dreçà.
E aprés Jacob Xalabín sí parlà, e dix a la
germana del senyor de Satalia:
—Na donzella, aveus ací Alí Baxà, ffill de
Alí Baxà.—
E con la donzella hoý dir que aquell era Alí
Baxà, fill de Alí Baxà, tan gran baró e cell
qui regia lo Amorat, podets penssar ja quin
goig hac, que pus altament ella no
maridar.
E de continent vírets aquí les dues donzelles
que si dabans eren alegres de dos senyors aytals
com elles havien conquistats, que lavores
ho foren molt més, con elles saberen qui eren;
e elles mateixes deyhien que en bon punt
eren nades, con semblants hòmens havien conquerits
e que beneyta fo la ora que elles los
viren, e pus beneyta fo aquella font hon elles
saberen lo lur nom, con elles havien complit
lo lur.
E com la festa fou passada, ells meteren los
frens a lurs cavalls, e plegaren lurs tapits e
pugaren en lurs cavalls. E per lurs jornades
foren a la ciutat de Bossa; e faeren per guisa
que entraren de nits, a hora de prim son. E sí
se n'anaren a casa de Alí Baxà, que solament
aquella ora era vengut de cort.
E aquests comenssaren d'entrar per la casa,
e lo prom Alí Baxà, qui era muntat alt, sentí
lo brogit dels cavalls e devallà devall; e de
present conech son fill, e sí li dix:
—O fill meu, tu sies lo benvengut! ¿E què
—dix Alí Baxà—,
és de mon senyor Jacob Xalabín?
—Pareve
E de continent lo prom acostà
als seus peus ab fort gran alegra; e
con lo víu Jacob Xalabín, li dix que bé fos
ell atrobat. Aprés, lo prom demanà quines
donzelles eren aquelles, e Alí Baxà li respòs:
—Pare, aveus ací la filla del senyor de
Palàcia, e aveus ací la germana del senyor de
Sathalia, qui, per nostra ventura, lo meu senyor
Jacob Xalabín ha conquerida la senyora Nerguis
filla del senyor de Palàcia, e jo, mon senyor,
per aventura, la germana del senyor de
Satalia.—
E sí li ho comptà tot largament. Lo prom
Alí Baxà, qui hac hoït açò, no víu dies ni ores
que ho anàs dir a l'Amorat; per què de present,
aquella hora, ell se isqué de casa sua e
fóu la via del palau.
COM JACOB XALABÍN TORNÀ EN LA CORT DEL SEU
PARE, AB ALÍ BAXÀ E AB LES DUES DONZELLES,
ÇO ÉS, LA FILLA DEL SENYOR DE LA PALÀCIA
E GERMANA DEL SENYOR DE SATALIA
E per ço com nostro Senyor fa venir les coses
a perfecció, aquests dos, per compte, estigueren
depuys que partiren de Borssa,
e
l'Amorat, dona Isa Xalabina, fou passada de
aquesta vida, e lo metge juheu sí se n'era anat
en una illa del Xiu. Per què, en aquest cars
que aquests dos tornaren a Borssa, no y eren
neguns d'aquests dos, per ço com la
mort, e lo juheu qui no y era, segons havets
hoït dessús.
Per què, com Alí Baxà, lo prom, fou al palau,
sí se n'entrà en la cambra de l'Amorat,
qui ja era colgat, e quant fo devant l'Amorat,
qui jahia en lo seu lit, sí li dix:
—Senyor, per Déu, mercè vos deman.—
—dix l'Amorat—.
—Hudà, Alí BaxàFé
—dix-li Alí—,
e digues ço que
—Senyoraveus ací mon
—dix Alí Baxà—,
senyor Jacob Xalabín, ab mon fill, qui són
venguts.
—E com, Jacob Xalabín? Com se pot fer,
axò? E no l'auciest tu?
—Senyorveramén no,
que, lavores com vós m'ó digués, que
e que us portàs lo fetge, yo no u fiu, mas portí-us
lo fetge de una sérvia; e en aquella ora
Jacob e mon fill se
are són tornats, e ab ells ensemps han amenada
la filla del senyor de la Palàcia e la germana
del senyor de Satalia.—
Per què de present lo prom Amorat, quí hoí
dir açò a Alí Baxà, no u creya; sí
present de son lit hon jahia, e aquella ora per
aquella ell mateix sí se n'anà a casa de Alí
Baxà a peu. E fo cosa que jamés no havia
feta, com jamés no era entrat en casa d'aquest;
però no era maravella si hi anava per veurà
aytal fill al qual se pensave que fos mort.
E quant l'Amorat fo a casa de Alí Baxà, sí
víu Jacob Xalabín, son fill, e lo cor no li ho
pòch soferir, que los seus ulls no li habundassen
en làgrames, e, molt tenrament plorant, ell ab
sos brassos estesos correch abrassar son fill
Jacob Xalabín. E aquí poguérets veure paraules
piadoses que lo pare deya al fill, les quals
serien largues de recitar.
E aprés, con hagueren axí stat una gran
pessa, lo prom Alí Baxà dix a l'Amorat:
—Senyor, entrats ací en aquesta cambra.—
E com l'Amorat fo dins la dita cambra, sí
víu les dues donzelles molt delicades qui sehien
sobre coxins molt richs. E, com l'Amorat víu
aquestes donzelles, sí se
sí demana qui eren, en especial la senyora
Nerguis, qui stava primera, o paria pus digna
de honor que l'altre. E de present Jacob Xalabín dix:
—Pare e senyor, aquesta és la filla del senyor
de la Palàcia, la qual, senyor, yo per ma
ventura e per voler de Déu, ella e yo nos
som atrobats en aytal manera.—
E sí lo y va tot recitar, axí com li era pres
ab Alí Baxà.
E com lo Amorat hac vist lo seu fill ab Alí
Baxà e les dues donzelles, lo goig e la consolació
que hac, penssar-vos-ho podets; e, ab
alegria que hac, sí près comiat de tots, e se
tornà en son palau, on ab molta de alegria
donà repòs a la nit.
E bon matí, anans del jorn, l'Amorat, axí
com aquell qui no havia gran voler de dormir,
ne havia pogut dormir la nit, de goig que
havia, sí havià correus e hòmens qui no trigassen
guayre, e sí tramès al senyor de la Palàcia
e al senyor de Satalia que de continent,
vista la present, deguessen venir en la ciutat
de Borssa.
E los correus de present partiren, qui anaren
la
de Satalia, hí en breu de temps ells foren llà
on anaven. Per què, con lo senyor de Satalia
vahés lo comendament de l'Amorat, de present
lo volch obehir, axí com aquell qui no
volia fer neguna cosa qui tornàs a anuig a
l'Amorat, e açò per pahor; e lo senyor de la
Palàcia, per semblantment, obehí lo manament
de l'Amorat. Per què, a pochs de jorns tots
foren arribats en la ciutat de Borsa.
Hon, con aquests dos no sabessen per què los
demanava ne què volia, l'Amorat sí ach feta fer
crida, per tota la sua terra e per totes les ciutats,
festes a
gran festa hí en gran solaç que tota la gent
feya per Jacob Xalabín, fill de lur senyor.
Per què, con l'Amorat víu lo senyor de la
Palàcia e lo senyor de Satalia, qui eren venguts,
sí
e puys los dix:
—Si ja no us deya per què us hé fets venir,
no u sabríets.—
E sí guardà lo senyor de la Palàcia, e sí li
dix:
—Sapiats vós, tot primerament, que, axí
com és voler de Déus nostre Senyor, vostra
filla Nerguis és venguda ací ab mon fill Jacob
Xalabín; per què, pus lur ventura és, jo vull
que
E axí mateix ho dix al senyor de Satalia,
com sa germana era aquí e que volia que fos
muller de Alí Baxà. E aprés haver dites l'Amorat
aquestes paraules, sí
mans, e sí los mès en una cambra, hon eren
les donzelles molt ricament arreades. E con
aquests viren, la hú la sua filla, e l'altre sa
germana, hagueren fort asenyalat plaer; e de
present lo senyor de la Palàcia anà devers la
sua filla a brassar-la e a besar, e per semblant
se féu lo senyor de Satalia la sua sor.
Aprés, aquests, qui vaheren aquí les donzelles,
e les paraules de l'Amorat que
dites, de fer lo matrimoni, de goig que cascú
hach no veyen dies ne hores que la festa fos
feta, com cascun de aquests se tenia per gran
senyor e per molt beneventurats, que semblants
hòmens com eren Jacob Xalabín e Alí Baxà
haguessen per mullers aquelles donzelles. E lo
senyor de Satalia no fo en res de sa muller
qui devia ésser, ço és, la senyora Nerguis, per
ço com feya tan bon matrimoni de sa germana,
qui en tan noble loch entrava, con Alí
Baxà era qui era son marit. E, per semblant,
lo senyor de la Palàcia se tenia molt per gloriejat
com lo fill de l'Amorat se era tant abaxat
a pendra la sua filla per muller. Per la qual
rahó vírets aquí gran goig hí alegria de aquests
dos.
E con aquests hagueren vistes les donzelles,
sí s'agenollaren devant lo Amorat, dient-li:
—Senyor, nós te fem gràcies com tan gran
senyor que tu ést te vols acostar a nós. ¿E tamies-te
senyor, que tu vulles que nostres
filles e germanes se mesclen ab tu? Oc nós e
tot ço del nostro som esclaus e servents
teus.—
Per la qual cosa l'Amorat fóu fer fort solempna
festa e noces de son fill e de Alí Baxà
ab les
festa.
Aquests dos senyors stigueren en la ciutat
de Borssa
novis los dits Jacob Xalabín e Alí Baxà ab les
dites donzelles. Aprés, lo senyor de la Palàcia
e lo senyor de Satalia prengueren comiat de
l'Amorat, e de Jacob Xalabín, e de Alí Baxà
e de les donzelles, e cascú se
terra.
E Jacob Xalabín ab la senyora Nerguis stigueren
segons marit deu estar ab sa muller,
e ab goig e ab consolació; e, per semblantment,
Alí Baxà ab la germana del senyor de
Satalia.
DE LA NOVA QUI VENCH A L'AMORAT
CON LO CRISTIÀ BÚRGUAR ENTRAVA
EN LA SUA TERRA
E estant Jacob Xalabín en la ciutat de Borssa
ab la sua muller, e Alí Baxà per semblant, no
anà molt de temps que lo pare de Alí Baxà
morí; e l'Amorat, qui víu que lo prom Alí
Baxà era mort, e per ço com lo fill era tant
discret e tan maravellós, volch de present que
tingués en poder tot lo seu regna e tot ço que
som pare tenia.
E
Borssa, e lurs solaços e lurs delits e deports,
segons que d'ells sa pertanyhia, sí vingueren
noves de la part de la Grècia que lo cristià
Búrgar era intrat ab gran gent dins la sua terra
e que li comensava a barrajar tota la sua
terra. Hon, con l'Amorat, hoynt aquestes noves,
de present féu cridar les sues osts, e tramès
per tots los seus barons de la sua terra;
e tramès per son fill Beseyt Bey, lo bastart,
que de present que vingués a ell. E de present
aquest seu fill vench, e, per semblantment, tots
los barons, ab lurs gents e ab lurs armes, en
la ciutat de Borssa.
E com tothom fou en Borssa, l'Amorat sí
tench consell ab sos fills abdosos, e ab Alí
Baxà, e Anabechsu Bey e Seyn Bey; e aquests
dos eren grans comtes e barons qui són en
la terra de la Turquia. E sí los dix com Làtzer
era entrat en la sua terra, per què volia que
li aconsellassen ja què faria; e tots a
consellaren que una veguada que y anassen
per combatre
acordat, axí ho faheren de fet.
Per què de present l'Amorat partí de la
ciutat de Borssa ab tot son poder, e per ses
jornades vench en
qui ha nom Lapsao e és en lo passatge de la
Turquia en la Grècia. E ab tota la sua gent
passà dellà Gal·lípoll, qui és un fort castell; e
aprés que fou passat, ab tota la sua gent, en
Grècia, sí cavalcaren tant per lurs jornades
fins que foren a
E con Làtzer sabé que lo Amorat era allí
ab tot son poder, sí li tramès missatge fahent-li
a ssaber que s'apparellàs de la batalla, que ell
una vegada se volia combatre ab ell. E com
l'Amorat víu lo missatger dix-li:
—Vé-te
que s'espaig e que s'isque de la terra;
si no, que jo faré tal cosa d'ell, que tots temps
ne serà parlat.—
Lo missatge se
paraules que lo Amorat li havia dites. Hon,
con Làtzer hac hoïdes les paraules que lo Amorat
li havia trameses a dir, sí fou molt pus coratgós
de acostar-sa ab ell.
E l'Amorat attendà
ab tota sa ost stigué aquí, e esguardà e havisà
tota sa gent, e atrobà que, per compte, entre de
peu e de cavall,
E Làtzer, qui sabé que l'Amorat era en aquella
plana, comenssà de cavalcar, e
a hora de tèrcia, que havíem
l'any
sa acostà devers la plana on l'Amorat era.
Aquest Làtzer havia molta de bona gent, e
ab sí havia molts tudeschs e molts ongresos
e alamanys e molta de bona gent d'armes;
e podia ésser ab qualsque
hòmens de peu e de cavall, entre los quals
havia bons
cavalls. E aquests se havien mès al cor de
ferir primers, per ço com eren tant bé armats
e per ço com tots los turchs porten fletxes.
Hon, com Làtzer hagués ordonades totes
lurs batalles e hòmens, e dada la davantera en
aquests qui eren ben armats, sí li vench
gran hom ongrès, qui era ensemps ab
aquests
que li donàs la devantera; e Làtzer la li atorgà.
E aprés, Làtzer sí fóu tres parts de ses
gents, e de la una part féu regidor e capità
aquest ongrès, e de l'altre féu capdellador
un seu gendra que y era, e ab l'altre part
Làtzer stech son cors.
E haver ordonades Làtzer totes ses gents
segons que
en totes parts ha spies, l'Amorat ho sabé de
present, com Làtzer havia fetes tres parts de
totes ses gents, e com aquells
ells e lurs cavalls, devien ferir primer.
E de present l'Amorat féu cap e regidor son
fill Jacob Xalabín, e en altre part son fill Beseyt
Bey, e en la terça part Alí Baxà, e en
la quarta Enabechsu Bey e en la
Bey; e en la
molta gent de peu e de cavall. E aprés sí ach
a tres tires,
ab grosses cadenas; e, aprés, sí
umplir de squelles e de sembes, sí que feyen la
pus gran remor del món; e sí
la devantera, en guisa que com la gent volgués
ferir, que los cavalls se espaordissen de la remor
dels camells, e que
E aprés, com l'Amorat ach fet açò, sí stava
en fort gran ància de la batalla, e sí li feya
molt gran pahor, tant que lo cor no li ho pòch
soferir; e sí cridà sos dos fills, e Alí Baxà, e
Say Bey e Mabechsu Bey, e, quant tots
foren denant, aquest sí los dix:
—Aveus-ho, jo una vegada vull veure aquesta
gent de Làtzer.—
E tots
havia de prés, e quant foren dalt, sí miraren
a la lur guisa totes les osts de Làtzer. E quant
l'Amorat ho hac vist, sí gità
aquests sí li digueren:
—Hudà, senyor! E què és açò? ¿E per què
sospirats?—
E l'Amorat respòs:
—Cert, aveus-ho: totes coses faria que
aquesta batalla no
cabés una pocha de desonor.—
E de present aquests resposeren:
—O, senyor, ¿e què vol dir açò de vós?
E are serets coart? ¿E no sabets vós, senyor,
la vostra espasa sí és tots temps anada avant?—
E Beseyt Bey, lo bastart, sí parlà més que
negunt, dient:
—Hudà, senyor! ¿E aquest serà lo conort
que vós darets a vós mateix e a nós? ¿E no
sabets vós, pare, quanta terra havets conquistada,
ne aytal cosa, ne aytal que havets feta?—
E l'Amorat sí respòs:
—Tota quanta terra jo hé conquistada, may
no n'hé haüdes sinó les spatles, e may jo no
hé encontrat qui
en camp. E per ço n'é jo gran ància, e faria,
si fer se podia en neguna guisa, que aquesta
batalla nos fahés.—
E com aquests hagueren axí hoït parlar l'Amorat,
de present tots a una veu digueren:
—Com, senyor! Lexats fer a nós, que ab
Déu nós vencerem, e n'exirem bé.—
E lavores devallaren del puig, e cascú se
n'anà llà hon ordonat era. E faheren refrescar
totes les lurs gents e lurs cavalls; e staven apparellats
que si Làtzer o ses gents ferissen, que
d'ells se poguessen deffenssar.
COM SE FÉU LA BATAYLLA DELS TURCHS
E DELS CRISTIANS, E CON MORÍ L'AMORAT
E Làtzer qui molt era desijós que la sua
gent ferís en contra de aquella de l'Amorat,
envers ora de vespres lo cavaller tudesch comenssà
a brocar ab tota la sua gent e de fferir
en tots los camells qui primers staven. E pas
los cavalls no rebugaren, ans ferían fortament,
sí que los camells romperen, e faheren
loch, aquests tots temps ferint de sperons los
cavalls; sí que entraren per mig de la ost de
l'Amorat, tant que anaren fins a les tendes
dels alachàs, so és, d'aquells qui venien les
viandes. E quant aquests foren fins a les tendes,
giraren llurs cavalls e penssaren-se de tornar
vers aquella part d'on eren venguts; e tota
la ost dels turchs faheren loch en aquesta flota
de gent que viren que axí eren entrats. E axí
con l'altre gent de Làtzer deguera entrar per
socórrer a les spatles, penssaren-sa, con viren
que aquells tornaven, que fugissen, e no gosaren entrar.
E en aquelles sahons, aquell cavaller ongrès
qui havia jurat de combatre
cors per cos, no ach cura de la sua gent,
ans, tot avançant dels altres, brocà son cavall
devers aquella part on penssava que l'Amorat
era, qui stava ab
de gent; e aquest fóu la via d'aquell, ab lo
glavi o lança angoçat. E l'Amorat, qui víu
venir aquest cavaller axí sols, ab son glavi angossat
sí ho tench en escarn, e dix a la gent
que entorn hi staven, que tot hom li fahés
loch, per veurà lo cavaller què faria. E lo
cavaller féu la via de l'Amorat; e l'Amorat,
qui víu que la sua via feya, tirà-li una fletxa,
e aprés una altra; e lo cavaller prehava-li-ho
poch: féu la sua via, ab la lança angossada, e
donà-li tal colp ab lo poder del cavall, que l'adargua
e unes cuyraces que l'Amora tenia, tot
ho passà, e li mès lo ferro de la lança per lo
costat bons un dits, e gita
nafrat en terra, com a mort; però encara no
morí de tot.
E la gent qui aquí eren, qui viren lur senyor
que jahia mort, de present ach aquí gran brogit,
e en
qual rahó per tota la ost ach gran remor, e les
osts totes qui
E per semblant, los primers colps que faeren,
Làtzer morí, qui s'era mesclat en una
part de la batalla contra Enabechsu Bey. E
quant lo genre de Làtzer sabé que son sogre
era mort, no hac cura de ferir ne de procehir
en la batalla, ans manà que null hom no
e de present féu se punya de tornarse
en sa terra, per ésser senyor.
XVII
COM BESEYT BEY, BASTART, ACABÀ DE MATAR
SON PARE E OFFEGUÀ SON FRARE
E quant Beseyt Bey, fill de l'Amorat, bestart,
qui lavors era pus prop d'on son pare era
stat axí malament nafrat a mort, de present
vench devers aquella part. E les sues gents
hagueren-lo mès dins la sua tenda; e fou fama
que encare no era bé mort e aquest Beseyt Bey
l'espatxà de morir.
Aprés açò, fo lo sol post, e aquest tramès
missatge a Jacob Xalabín, e Anabechsu Bey,
e Alí Baxà, e Saÿm Bey e tots vengueren veura
l'Amorat, qui era ja mort. E lavores, en
aquella hora, aquest traÿdor de Beseyt Bey
aucís Jacob Xalabín, per ço que ell fos senyor;
e ab
mateixa, de present. E los altres barons no
gossaren res dir ne moure
obahiren per senyor.
E en açò la nit ne vench, e neguna de les
parts no hac cura de levar lo camp, sinó cascú
de tornar-se
E en aquesta manera, segons hoït havets,
morí l'Amorat e Jacob Xalabín, son fill ladesma,
del qual fo gran tala en aquella part.
E per ço vuy en dia reig tota la terra aquest
Beseyt Bey, axí com a senyor, qui és lo bastart.
E lo major hom que ell hage ne sia en la
Turquia, qui vuy reig per aquest, sí és aquest
Alí Baxà; e encara és viva la sua muller,
germana del senyor de Satalia.
Espleguada és la dita istòria. A Déus gràcias.