Del sompni d'En Bernat Metge
Libre primer
Poch temps ha passat que, estant en la presó, no per demèrits que mos perseguidors
e envejosos sabessen contra mi, segons que despuys clarament a lur vergonya
s'és demostrat, mas per sola iniquitat que m'havien o, per ventura, per algun secret
juý de Déu, un divendres, entorn mitgenit, studiant en la cambra on jo havia acostumat
estar, la qual és testimoni de les mies cogitacions, me vench fort gran desig de
dormir. E levant-me en peus, passegí un poch per la dita cambra; mas, soptat de
molta son, covench-me gitar sobre lo lit e, sobtosament, sens despullar, adormí
no pas en la forma acostumada, mas en aquella que malalts o famejants solen
dormir.
Estant axí, a mi aparech, a mon viyares, un hom de mitge estatura, ab reverent
cara, vestit de vellut pelós carmesí sembrat de corones dobles d'aur, ab un barret
vermell en lo cap. E acompanyaven-lo dos hòmens de gran estatura, la un dels quals
era jove, fort bell e tenia una rota entre les mans; e l'altre era molt vell, ab longa
barba e sens ulls, lo qual tenia un gran bastó en la mà. E entorn de tots los dessús
dits havia molts falcons, astors e cans de diversa natura, qui cridaven e udolaven
fort legement.
E quant haguí ben remirat, especialment lo dessús dit hom de mige statura, a mi
fo viyares que veés lo rey En Johan d'Aragó, de gloriosa memòria, qui poch temps
havia que era passat d'aquesta vida, al qual jo longament havia servit. E, dubtant
qui era, spaordí
—Lunya tota paor de tu, car jo só aquell que
Quant jo l'hoý parlar, coneguí
—O senyor! Com sóts vós açí? E no morís l'altre dia?
—No morí —dix ell—, mas lexí la carn a la sua mare e retí l'esperit a Déu, qui
me havia donat.
—Com, l'esperit? —diguí jo—. No puch creure que l'esperit sia res ne puxe tenir
altre camí sinó aquell que la carn té.
—E donchs, ¿què entens —dix ell— que sia jo? No saps que l'altre dia passé de
la vida corporal en què era?
—Hoït ho hé dir —responguí jo—, mas ara no ho crech; car si fóssets mort no
fórets açí (e entén que sóts viu). Mas la gent ho diu per tal com ho volria, car totstemps
se alegra de novitats, especialment de novella senyoria; o per alguna barateria
que vol fer, ha mès en fama que sóts mort.
—La fama —dix ell— és vera, que jo hé pagat lo deute a natura; e lo meu esperit
és aquest que parla ab tu.
—Vós, senyor, me podets dir què us plaurà; mas, parlant ab vostra reverència, jo
no creuré que siats mort, car hòmens morts no parlen.
—Ver és —dix ell— que
no li és inpossible parlar.
—No m'appar —diguí jo— que l'esperit sia res aprés la mort, car moltes vegades
hé vist morir hòmens e bèsties e oçells, e no veÿa que sperit ne altre cosa los isqués
del cors, per la qual jo pogués conèxer que carn e sperit fossen dues coses distinctes
e separades. Mas tostemps hé creegut que ço que hom diu sperit o ànima no fos
àls sinó la sanch o la calor natural que és en lo cors, que, per la discrepància de les
sues quatre humors, se mor; axí com fa lo foch per lo vent que
o quant és corromput lo subject en què és, qui s'apaga e, d'aquí avant, no
hom.
—Molt ést enganat —dix ell—; apar que no fasses diferència entre spirit e
spirit.
—No n'hi fas alguna —diguí jo—, que totes les coses animades veig morir en
una manera.
—No és ver que en una manera muyren —dix ell—, car de tres maneres d'esperits
vidals ha creat Nostre Senyor Déu: uns, que en la creació del món hagueren
començament d'Ell e no són cuberts de carn, e aquests són los àngels; altres, que
han novell principi del Creador e són cuberts de carn, mas no moren ab aquella, e
aquests són los hòmens; altres, qui són cuberts de carn e nexen e moren ab aquella,
e aquests són los animals bruts. L'ome és stat creat en lo mig, per tal que fos pus
baix que
subirà e ab lo jusà; ço és, a saber: inmortalitat ab los àngels e mortalitat de la carn
ab les bèsties, entrò que la resurrecció reparàs la mortalitat.
—Ja us hé dit, senyor, que totes les coses animades hé vist morir en una forma, e
jamés no víu lo contrari; e per consegüent, àls no crech. Majorment quant veig que
Salamó, en lo libre apel·lat Eclesiastès, fou de la opinió en què jo son, dient:
"Una és la mort dels hòmens e de les bèsties, e egual la condició
de cascú; axí com moren los hòmens, moren les bèstias. Totes coses
spiren. E l'home no ha res més avant que la bèstia".
—No appar —dix ell— que hages clara conexença de la intenció del savi que has
al·legat, car ell no dix açò en persona sua, mas dels impiadosos e infirmants; e axí
ha plagut a sanct Gregori, en lo Diàlech, e a sant Tomàs, Contra los gentils. E apar
bé que axí sia, car en la fi del dit Eclesiastès, quaix determenant, hi ajustà:
"Tro que sia tornada la pols en la sua terra, d'on era, e
retorn a aquell qui l'ha donat".
E aprés un poch, dix:
"La fi de les paraules, tots ensemps, oyau-me:
"Tem Déu e serva los seus manaments. A açò fer és creat tot
ho"".
En les quals paraules appar que Salamó en persona de molts parlava; puys,
dient que l'hoÿssen tots ensemps, exprimí a aquells la dita sua conclusió vertadera.
No res menys, bé saps tu que moltes coses creu hom que no pot veure.
—Ver és —diguí jo—, mas no
crech, e del pus no cur.
—Digues —respòs ell—, abans que vinguesses en lo món, què eres?
—Ço que seré aprés la mort —diguí jo.
—E què seràs?
—No res.
—Donchs, no res eres abans que fosses engendrat?
—Axí ho creech —diguí jo.
—E per què ho creus?
—Per tal com cascun jorn veig que la dona, per l'ajustament de l'hom, se fa
prenys; e d'abans no u era. E puys pareix alguna criatura, la qual de no ésser ve a
ésser.
—Hoc, mas —dix ell— ço que tu has vist en altres no u has vist en tu mateix.
Emperò, digues-me, si
—A mi —diguí jo—, no
que no era res, car hom són axí com los altres e cové que seguesca lurs petjades.
—Donchs —dix ell—, tu creus ço que no has vist.
—Ver és, senyor, que algunes coses crech que no hé vistes; e per ço que hé atorgat
no ho puch negar. E a la veritat, com més hi pens, pus clar ho veig, car moltes
vegades hé creegut diverses coses que no
una cosa fort comuna a totes gents: si hom demanava a cascun hom qui és stat son
pare, ell nomenaria aquell que
per sola creença.
—Bé està —dix ell— açò; gran pler és a l'argüint com lo responent no solament
atorga la sua conclusió, ans la prova.
Ladonchs l'espaordiment me començà a passar; e dubtant encara en ço que
dehia, volguí-m'í acostar per besar-li les mans.
—Tire
pories ne t'és legut tocar. Aquell al qual tu solies servir e fer reverència e honor convertit
és en pols.
Dels meus ulls isqueren ladonchs fort espesses làgremes e del cor, gemechs e sospirs
grans; les plagues me refrescaren e tots los meus ossos cruxiren. E aquella ora
fou a mi pus dolorosa que aquella en la qual sabí que ell havia pagat lo deute a
natura.
—No plors —dix ell— ne sies trist, car de remey inútil usaries. Quant és per mon
interès, no
no volria tornar en lo món; e ja menys per lo teu plant, car si a mi has perdut, qui
era ton senyor, tant bo e millor lo has cobrat.
Ell te gitarà, a ta honor, de la presó en què ést no soferrà que
fort és just e virtuós. E conexerà tost la mala intenció dels teus perseguidors; jatsia
que, per comportar aquells per rahó de la sua novella senyoria, no t'espatxerà tan
tost com tu volries e mereys per justícia. Puys, si
Però a tu no te
—Senyor —diguí jo—, ver és; e aytal sperança hé yo en ell. Mas a present no
veig venir les mars.
—O! —dix ell—, comuna malaltia és dels hòmens que ço que molt desigen no
creen que jamés los venga; o si
—Ab que vinga qualque dia, senyor —diguí jo—, bé
fa tost ço que bé
Déu, e a ell, plaurà serà plasent a mi.
Solament, senyor, si no us és enuig, vos suplich que
que
de saber-ho, per tal com no ho pux entendre. E vós havets-me dit que l'havets retut a
Déu; e segueix-se, per consegüent, que sperit sia alguna cosa inmortal.
—La tua conclusió —dix ell— és vera; e no
car tu no hi vols primament specular. No és cosa en lo món, per fàcil que sia, que no
torn difícil o quaix inpossible al no volent fer aquella.
—Jo, senyor, de bon grat ho faria; mas lo meu grosser enginy no és suficient a
compendre tan alta matèria sens ajuda vostra.
—Ara, donchs —dix ell—, attén diligentment a ço que
Esgleya de Déu, philòsofs, poetes e altres scients e devots hòmens tractants d'aquesta
matèria han fet lur poder de donar a entendre als hòmens del món, axí de paraula
com ab scriptura, què és spirit o ànima, car en lo cors humanal una matexa cosa són;
mas segons la diversitat dels oficis que la dita ànima exercex, és en moltes maneres
nomenada. Car vivificant lo cors és apel·lada ànima; e volent, coratge; sabent, pensa;
remembrant, memòria; justament judicant, rahó; e inspirant, spirit. Emperò, la sua
essència una sola és e simpla.
E entenents-ho molt mils que no ho saberen dir, no u han pogut perfetament
explicar; ne jo, mentre que sia cobert de aquesta vestedura que
t'hi poria molt més dir que ells han dit. Car entrò que sia passat lo temps per Nostre
Senyor a ma penitència ordonat, obligat son en partida als defalliments d'aquells,
no molt menys que si encara era ajustat a la carn. Una cosa tant solament hi puix
anedir, que dich certament per ço com ho veig en mi mateix: que ço que
la Esgleya de Déu han sabut per revelació divinal, e per relació de molts ressuscitats,
e dit de la ànima racional és ver. E molts philòsoffs e poetes se són acostats
assats a la veritat en quant humanal enginy ho pot compendre.
—Senyor —diguí jo—, aytant ne sé com ne sabia. No veig que d'àls sia crescut
mon saber a present sinó de vostre testimoni.
—No és poch —dix ell— en tant dubtós fet haver testimoni que sens altre miyà
depòs de certa sciència; majorment que
tota excepció e irrepel·libles.
—Sia vostra merçè, donchs, senyor, que
e vós què
Ladonchs ell baxà los ulls e, ab cara quaix irada, dix:
—A mi cové dir ço que
ço que porà.
Entre los antichs philòsoffs fo gran qüestió què era la ànima; e dix Nasica que
cor; Empèdocles, la sanch; altres digueren que una part del cervell tenia lo principat
de la ànima; altres, que
cervell; Zenon dix que la ànima era foch; Aristòxenus, armonia de sons;
Xenòcrates, nombre; Plató, fenyé triplicitat en la ànima, lo principat de la qual, ço
és la rahó, posà en lo cap, e les dues parts, ço és ira e cupiditat, volgué separar,
posant ira en los pits e cupiditat dejús les entràmenes; Dicearcus dix que la ànima
no era res e que vanament dehia hom animals e coses animades; Galièn dix que la
ànima era complexió; altres, que era cors; Aristòtil, que aprés de Plató se acostà
més a la veritat que
vol dir "continuat moviment perdurable". E cascú dels dessús dits s'esforçà a
provar la sua oppinió com mils pogué.
Emperò, los doctors de la Esgleya de Déu, los quals molt profundament e bé hi
han vist, afermen (jatssia que en diverses maneres ho diguen) que la ànima de
l'hom és creada per Déu substància spiritual, pròpia, vivificadora del seu cors,
racional e inmortal, e en bé e en mal convertible. E sàpies certament que axí és;
però, per tal que mils ho entenes, declarar-t'ó hé breument.
La ànima ésser creada per Déu, alcú que rahó hage no u ignora, car tota cosa
que ha existència o és Creador o és creatura. Mas alcuna creatura no pot ésser substància
creadora, car tota cosa que ha haver substància cové que la hage de Déu,
puys no la pot donar a altres, car per ço la ha reebuda: tant solament que la hage per
a sí; car en altre manera, seria creadora. Resta, donchs, atorgar que Nostre Senyor
Déu la hage creada, qui evidentment pot crear coses mortals e inmortals.
Que la ànima sia substància espiritual, qui ho pot negar? Totes coses corporals
per tres línees són contengudes (ço és, longitud, latitud e profunditat), les quals no
pot provar que sien en la ànima; que, jatssia que mentre és acompanyada al cors sia
agreuyada per lo càrrech d'aquell, les oppinions de les coses ab curiosa solicitud
entén, les coses celestials profundament pensa, les naturals ab sutil indagació serca
e del seu Creador grans coses desige saber. E si era corporal, ab les sues cogitacions
les coses spirituals no veuria.
Que sia pròpia substància clar és, com algun altre spirit no reebe carn que
dolga o se alegra de les sues passions, que són: amor, oy, desig, abhominació, delectació,
tristor, sperança, desperació, temor, audàcia, ira e mansuetud.
Vivificadora és del seu cors, car, encontinent que li és donada, ama de gran amor lo
seu càrcer; ama-lo, per tal com no pot ésser francha. Turmentada és fortment per ses
dolors; dubta la mort e no pot morir (segons que per avant veuràs) e, axí, és temerosa
del cars del seu cors per tal que més per ell sia sostenguda. E ella ab los ulls del cors
se adelita en veure belles coses, ab les orelles hoir melodia, ab lo nas sentir odors plasents,
ab lo gust, bones sabors, ab lo tocament, coses molles, dures, aspres e lises tocar.
E jatssia ella d'aquestes coses no ús ne se
d'açò gran tristor, desiyant aquelles no axí com a profitoses ne plasents a ella naturalment,
mas al cors seu; e a vegades, per complaure-li, pecca.
La vida, donchs, del cors és presència de la ànima per ell rebuda, e la mort és
departiment d'aquella; la qual, vivent lo cors, és tota en les sues parts e en un loch no
és menor que en altre. Bé, però, és veritat que en algun loch se ha pus ardentment e en
altre, pus flacament; però en cascun loch del cors s'estén e li dóna vidal força e nudriment
competent. E no pot exir del cors com se vol, ni romanir-hi com lo seu Creador
la
obren-se quant li és manat lo contrari. E pots-ho veure cascun jorn, car molts
hòmens seran terriblament nafrats e no morran; altres, per fort leugeres occasions,
retran l'espirit.
Racional és: no
sap les humanals, aprèn moltes arts e nobles disciplines, e, per rahó, tots los animals
sobrepuja. Donat és a ella comprendre les sues cogitacions e ab la lengua exprimir
aquelles. Ella, posada en lo cors, veu moltes coses, e quaix per tot loch s'estén e del
cors no
e presenta a ssí ço que ab la sua cogitació veu. E, dotada de rahó, ha trobades
diverses figures de letres, utilitat de diverses arts e disciplines; ha çenyides ciutats
de mur, los fruyts de la terra ha millorats, e ab indústria discorre les terres e la mar,
forada grans muntanyes, fabrica ports a utilitat dels navegants e ordona la terra ab
bells edificis. Donchs, qui pot dubtar de la sua raó com, il·luminada per lo seu
Creador, fa ésser vistes coses tant meravelloses fetes per art?
Inmortal és, encara més, la ànima racional; e no
—Com no dubtar! —diguí jo—. En provar-ho serà la maestria.
—E com! —dix ell—. No és assats provat en mi, que visch sens cors?
—Per ma fe, senyor, bé
que vós siats ànima o spirit.
—E com! —dix ell—. No atorgues ésser spirit?
—Sí, atorch, mas no que visque sens cors, axí com lo cors no viu sens ell.
Car, senyor, per molt que hajats dit, no m'havets provat, a mon juý, per rahons
necessàries, sinó ab persuasions mesclades ab fe, que
Ne veig coses evidents per què ho dege creure.
—E qui
majorment que tu hi volguesses malignar. Si
coses ha hom a creure que no veu.
—Ver és, senyor. Mas, què faré? Creuré tot ço que hom me dirà?
—No pas, mas deus creure ço que la major part de la gent diu e creu, e majorment
pus se acost molt a rahó; car en cascuna cosa l'atorgament de totes les gents
virtut e força ha de ley de natura.
—Aparellat son de creure, senyor, si
vostra oppinió.
Ladoncs ell esclarí un poch la cara e dix:
—Ab auctoritats, primerament de gentils, jueus, christians e sarrahins, puys ab
rahons e demostracions, te provaré (tant com possible serà, car matèria difícil a plenerament
provar tenim entre mans; majorment que l'adversari no vulla atorgar ço a
què rahonablement és tengut) que la ànima racional viu sens cors e és inmortal.
—Gran plaer n'auré, senyor. Mas si
e demostracions usàssets primerament, molt pus plasent me seria.
—Ja t'entén —dix ell—. Tu dubtes en aquelles, e, desiyant-les tost hoir, vols dir
que de auctoritats prou ne has lestes. E no t'hi contradich; però jo te
que tu per ventura ignores. E plau-me ço que demanes; mas, si raó dich,
atorga-la
—Axí com vós, senyor, manarets.
—Ara, doncs, attén diligentment, e dir-te
letres seculars, e altres que
No és res en natura que record les coses passades e prevege les esdevenidores e
puxa abraçar les presents, les quals coses són divinals, sinó la ànima racional, ne
pot trobar que puxen pervenir sinó de Déu; axí que tot ço que sent, que sap e que
víu, ressemblant és a Déu. Com la ànima racional, donchs, senta, sàpie e visque,
segueix-se que és semblant a Déu e, per consegüent, inmortal.
Més encara, tota substància intel·lectual, per tal com és separada e no dependent
del cors és incorrubtible; mas la ànima racional és substància intel·lectual: cové,
donchs, que sia incorruptibla. Plus avant, totes les coses simples e sens composició
(axí com Déu, àngel e semblants) són inmortals, car són privades de contrarietat,
que és causa de corrupció, la qual no pot ésser sinó en coses compostes. Mas la
ànima racional és simpla naturalment e sens composició, car de no
Déus; donchs, és inmortal.
Encara més, alguna forma no
corrupció de son subjecta o per defalliment de la sua causa. Per acció de son contrari,
axí com la calor que
subjecta, axí com destrouït l'ull se destroueix la virtut visiva; per defalliment de la
sua causa, axí com la claredat de l'àer, que cessa defallint la presència del sol, que
era causa d'aquell. Mas la ànima humanal no
car alguna cosa no és a ella contrària, com per l'enteniment possible ella sia
conexedora e receptiva de tots los contraris; semblantment, ne per corrupció del seu
subjecta, com ella sia forma no depenent del cors segons son ésser; ne per defalliment
de la sua causa, car no pot haver alguna causa sinó eternal. En alguna
manera, donchs, no
No res menys, si la ànima se corromp per la corrupció del cors, cové que
ésser sia debilitat per debilitació d'aquell. Si emperò alguna virtut de la ànima és
debilitada debilitat lo cors, açò no ve sinó per accident, en quant, ço és a saber,
la virtut de la ànima freture de orga corporal; axí com la vista és debilitada debilitat
l'orga, però per accident. E appar per la rahó següent: car si a aquella
virtut venia per sí alguna debilitació, nulltemps se restauraria reparat l'orga; e
veem, però, que per molt que la virtut visiva sia vista debilitade, si l'orga és reparat,
la virtut visiva és restaurada. Com, donchs, l'enteniment sia virtut de la ànima que
no freture d'orga (segons que dessús appar), ell no
per vellesa o per altre qualsevol debilitació del cors. Si, però, en la operació de
l'enteniment esdevé fatigació o empatxament per infirmitat del cors, açò no ve per
debilitació de l'enteniment, mas de les forçes de les quals aquell fretura; ço és a
saber, de les virtuts ymaginativa, memorativa e cogitativa. Appar, donchs, que l'enteniment
és incorruptible, e, per consegüent, la ànima humanal que és substància
intel·lectiva.
Més avant, tota cosa que per sí matexa se mou és eternal, car nulltemps se desempara
de sí, e per consegüent no cessa de moure, car en altre manera morria, com
vida no puxa ésser sens moviment; e a totes coses que són mogudes aquella és la
font e principi de moure. E saps bé que
totes coses, e d'algune no pot néxer ne seria principi si d'altre era engendrat; lo
qual, si jamés no naix, aytantpoch pot morir, car, mort lo principi, ne ell nexeria
d'altre ne de sí crearia. Axí que necessari és que del principi nasquen totes coses e
que principi de moviment sia, per ço com per sí mateix se mou. E aquella cosa no
pot néxer ni morir, o és necessari que tota creatura çes de moure e que no aconseguesca
alguna força per la qual, primerament empesa, sia moguda. Com, donchs,
sia clar aquella cosa ésser eternal que mou sí matexa, qui és que puxa negar aquesta
natura aytal ésser donada a la ànima racional, que sent ésser moguda per força sua
e no per stranya, e no perpensa que
de sí matexa?
Més encara, la ànima racional és creada a fi que tostemps entena, àm e record
Déu; e si era mortal no faria sempiternalment ço per què seria creada. Donchs,
segueix-se que és inmortal. Mes cascun jorn veus que molt hom de bona vida sofer
pobresa, malalties, pèrdues e grans persecucions e mor en aquelles; e molt hom de
mala vida és prosperat axí com vol e jamés no sofer adversitat. Si la ànima d'aytals
moria ab lo cors, Déu seria fort injust, car no retribuiria a cascú ço que mereix;
com sia, donchs, necessari que la justícia de Déu se exercesca, cové que la ànima
racional visque aprés la mort corporal, e que qualque temps hage premi o punició
de ço que merescut haurà. Si, doncs, vivent lo cors no la ha, necessari és que aprés
mort d'aquell la hage; o haurias a
e luny de la comuna oppinió dels hòmens. Vols a açò dir res, o que
cor?
—Senyor, no y vull àls dir a present sinó que us atorch que molta bona persuasió
m'havets feta; emperò, algunes n'í ha que, a mon juý, sens fe no concloen tant
necessàriament que hom no y pogués rahonablement contradir. A la veritat, senyor,
les sinch derreres me apparen molt pus fundades que les altres, e fort rahonables e
exemptes de tota contradicció. E és-me vijares que aquella que comença que "tota
cosa que per sí matexa se mou és eternal" hage posada Ciceró en lo seu Tusculà.
—Ver és —dix ell—. E ja abans la havia posada ell mateix en lo
republicain Phedrone
dir a les altres rahons, digues-ho.
—Moltes coses, senyor, hi poria dir, mas bé conech que a la fi en arena hauria
laurat. Ffe m'í indueix a creure, posat que algun scrúpol de dubitació m'í acórrega.
Jo son content; anem avant, senyor, si vostra merçè serà, e vullats-me dir les auctoritats
que m'havets ofertes.
—Plau-me —dix ell—, mas, què farem que no y poràs rahonablement contrestar?
E, segons que veig, gran delit hi trobes.
—Delit —diguí jo—, senyor, parlant ab vostra reverència, no l'hi trop; mas disputant
e ruminant bé les coses, pervé hom mils a vera conexença d'aquelles.
—Ver és —dix ell—. E pus de tal intenció ést, obre les orelles, e si algun dubta t'í
acorre, digues ço que
Job, que, testifficant Nostra Senyor Déu, no havia par en la terra, dix:
"Infern és la mia casa e en tenebres hé parat lo meu lit".
Emperò, un poch aprés, presa per ell esperançe de desliurament, hi ajustà:
"Car jo scé que
de la terra; e altre vegade seré vestit de la mia pell e en la mia carn
veuré Déu, salvador meu".
Si aquesta speranse havia Job, no creÿa que la sua ànima fos mortal.
—Senyor, vós me havets dit que comensaríats als gentils, e veig que havets
comensat als jueus. Suplich-vos que
—Jo comens —dix ell— allà hon deig, car Job no fou jueu, ans fou ben gentil;
bé és veritat que fou de linatge de Esaú. E é
gentils fo lo millor e
vench per resembre los jueus e los gentils. Veges, donchs, si merex principat entre
seus.
—Verament, senyor, bé
estat jueu per tal com en lo Vell Testament és haüt en fort gran reputació, e veig que
prophetà clarament la resurecció dels corsos humanals.
—E are has tu a ssaber —dix ell— que gentils hagen prophetat? E què
Balaam, Sibil·la Erithrea, de Virgili e Ovidi? Dessebut eras. Anem avant.
Ènnius, poeta fort antich e dignament famós, dix que molts savis hòmens
antichs, los quals apel·lava cascos, dèÿan que quant lo cors de l'hom moria, la
ànima romania. E entre les altres cosas que
quant vehien que
serimònias de las sepulturas. E ab tant gran cura no les hagueren observades si en
lurs pensas no haguessen per clar que la mort no destrouex la ànima, sinó lo cors
tant solament, e que la mort no era altre cosa sinó transpassament e mudament de
vida, la qual ere camí de pujar al çel als hòmens e a les donas de vida virtuosa.
E per aquesta oppinió, la qual seguiren los romans gentils, fou per molts cresegut
que Ròmulus, Èrcules, Líber, Càstor e Pòl·lux, e molts altres se n'eren puyats al çel
aprés lur mort. Tul·li, en la primera disputació del seu Tusculà, diu que, aprés que
l'om és mort, los seus amichs no
ço com lo veen destituït e privat dels béns temporals; car si aquexa oppinió no ere,
no
Molt gran argument és natura jutyar tants grans cosas de la inmortalitat de la
ànima, com tothom ha tant gran cura de las cosas esdevenidores aprés sa mort. Lo
hom sovén planta arbres, dels quals no espera jamés haver fruyt; lo savi ordona leys
e stituts. Què
adopció de fills, diligència de fer testaments, hedifficació de sepulcres, sinó cogitar
encare les cosas esdevenidoras aprés la mort?
No és millor natura en lo linatge dels hòmens que de aquells qui ymaginen que
són nats per ajudar, deffendre e conservar los altres. Ne pux creure per res que tant
notable hom per la cosa pública se fos donat a mort, si penssàs que
ab la vida, ne que jamés algú, sens gran speranse de inmortalitat, exposàs a mort lo
seu cors per la pàtria. Ne sé com se acosta a les penssas dels hòmens una prenosticació
o devinació dels seglas esdevenidors, e majorment en los grans enginys e alts
coratges; la qual cosa tolta, qui seria tant foll que incessantment visqués en trebaylls
e perills grans, axí com fan los prínceps terrenals? E què
subtils machànics? No volen ésser ennoblaÿts aprés la mort? E los philòsoffs, en
los libres que scriuen, no y meten lurs noms per haver-ne glòria? Cert, sí ha fet la
major part d'ells.
Donchs, si lo atorgament de tots és veu de natura, e cascuns atórgan ésser
alguna cosa que a ells pertanga aprés lur mort, aytanbé ho devem atorgar. Tots los
hòmens han oppinió que Déu és, e conexen-ho naturalment; e de semblant conexença
e oppinió son de la inmortalitat de la ànima. E donchs, creegam que axí és e
no
Eschides, fort antich philòsoff de Síria, dix primerament que les ànimes eren
sempiternals; e aquesta oppinió seguí Pictàgores, dexeble seu, lo qual ere de tant
gran auctoritat que altres, sinó ell e sos dexebles, per lonch spay de temps no foren
tenguts ne reputats per savis. Plató vench en Itàlia, hon florien ladons los dexebles
de Pictàgores, per tal que
la inmortalitat de las ànimes, la qual cosa no solament atorgà ans hi donà rahons
per què apparia que devían ésser inmortals (de las quals ne has hoÿdes algunes
dessús). Aristòtil tench expressament (segons que dessús hé dit) les ànimas ésser
inmortals. Diògenes creegué fermament e dix que les ànimas eren inmortals e se
pujaven al çel si, stant en lo cors, havían virtuosament obrat.
Lèl·lio, aprés que sabé la mort de Publi Scipió Affricà, cordial amich seu, dix a
Scèvola:
"Si yo negave que
me és que sia destituït de tal amich, lo qual, segons que creech, no
serà, e segons que puch affirmar, no fou aytal en lo món. Mas no fretur
de consolació. Jo mateix me aconsol, e majorment de un remey: que só
cert que en mi no és aquella error que en molts és, que turmenten sí
mateys per la mort de lurs amichs, creents que lurs ànimes sien mortes
ab lo cors o que sien dampnades. No pens que mal sia esdevengut a
Scipió, car virtuosament ha viscut; a mi és vengut, si esdevengut és.
Ésser greument torbat per son propri dampnatge no és d'amich, mes
de amant sí mateix".
En les quals paraules pots conèxer què sentia de la inmortalitat de les ànimes.
Aquesta matexa oppinió havia haüda lo dit Scipió, qui per tres jorns abans que
morís disputà molt sobre lo bon regiment de la cosa pública, de la qual disputació
fou la derrera part la inmortalitat de les ànimes. E dix aquelles coses que son pare,
Publi Scipió, li havia dit sobre la dita inmortalitat, quant aprés sa mort li era aparegut
en lo sompni que féu, lo qual recita Tul·li en lo libre De republica
semblantment en lo Africa
te prestí en Mallorcha e la
a vegades conferir).
—Ver és, senyor —diguí jo—. Anem avant, si vostra mercè serà, car assats me
recorde e no us hi cal tenir temps.
—Sòcrates —dix ell—, aprés que fou condempnat a mort per tal com no crehia
pluralitat de déus, lo darrer jorn de sa vida dix moltes belles rahons provant la
inmortalitat de la ànima. E com tengués en la mà lo verí que devia beure, dix que no
li era viyares que morís mas que se
a les ànimes que exien del cors: la una era de privació del consell dels déus, e
açò era quant havia viscut lo cors viciosament e havia violat la cosa pública e
comès molts fraus; e l'altra era de retornament al déu d'on era venguda, e açò
quant havia viscut lo cors castament e, lunyant-se de vicis, havia ressemblat a la
vida dels déus.
Cathó, volent esquivar les mans de Cèsar aprés la mort de Pompeu, se matà a
Útica; però, havent per clar que les ànimes eren inmortals, abans que procehís a
matar-se legí lo libre de Plató sobre la inmortalitat de la ànima per tal que ab plaer
morís e hagués major fortitut en son coratge. Valèrius Màximus dix en diversos lochs
e creegué la dita inmortalitat; però bé ho saps tu, qui l'has assats familiar.
—Ver és, senyor, que dit ho ha; mas no
—Com no? E què t'hi indueix?
—Ço que dix dels ffrancesos —diguí jo—, que, creents que les ànimes no morissen,
prestaven peccúnia ab condició que hom la
orats eren sinó per tal com crehien ço que Pictàgores havia creegut sobre la dita
inmortalitat.
—No m'és semblant —dix ell— que per haver dit aquexes paraules creegués ell
lo contrari, ne ho diu a aquella fi que tu penses. Bé és ver que ell, veent que diffícil
cosa és provar la inmortalitat dessús dita, dix que, si Pictàgores no ho hagués dit,
tots los afermants la dita oppinió tengra per orats, per tal com és cosa que no
visiblement provar, e alguns ineptes creen-ne lo contrari. Mas no diu pas que no ho
creega, car en molts lochs de son libre veig que tracta de la dita inmortalitat.
E no
lunyar del nombre dels hòmens, lo havien ajustat al consell dels déus? E no dix de
Càstor e Pòl·lux que aprés lur mort se combateren algunes vegades ab la part dels
romans contra lurs enemichs? Si ell creegués que les ànimes morissen ab lo cors, no
haguera dit açò.
March Cathó dix a Scipió e a Lèlio:
"No puch creure que vostres pares, los quals foren mentre visqueren
hòmens fort insignes e grans amichs meus, sien morts; ans viuen
en aquella vida que solament se deu vida apel·lar. Car mentre som
enclosos en los corsos, a necessària servitut som donats, per tal com
la ànima és celestial e, axí com a gitada del cel en terra, és molt opremuda
mentre és en lo cors.
Mas hajats per clar los déus inmortals haver scampades les ànimes
en los corsos humanals per tal que fos qui defenés les terres e contemplàs
les ordes de les coses celestials, e
vida e en la constància. E no tant solament rahó o disputació me
empeny a creure açò, mas la noblesa e auctoritat dels sobirans philòsoffs
qui açò han dit, especialment de Pictàgores e de sos dexebles, qui
tengueren que les ànimes eren divinals e inmortals".
De Virgili, Sèneca, Ovidi, Oraci, Lucà, Staci, Juvenal e molts altres poetes te
diria ço que n'han scrit, mas tu has aquells tant familiars que no seria àls sinó
empènyer ab la mà la nau que ha bon vent.
Pus te hé dit les auctoritats e dits dels gentils qui a present me son ocorreguts e
seran, a mon juý, a tu de major utilitat, temps és que
inmortalitat dessús dita.
Moysès, dient ab spirit de profecia la creació del món, testificà que Nostre
Senyor Déu dix:
"Ffassam home a ymage e semblança nostra".
E axí fou fet. Si, donchs, a ymage e semblança sua lo féu, qui gosarà dir que
faés mortal? No podem dir que ho digués del cors, lo qual veem que mor; covenia,
donchs, que ho digués de la ànima tant solament. En altra manera la divinal paraula
fóra luny de veritat, car en alguna forma no poguera ésser ymage o semblança sua
si no fos inmortal, axí com Ell, qui eternalment viu, totas cosas conté, totas cosas
dispon. E, pus inmortal és sens tot dubta, poderós és a fer (e fa de fet) coses
inmortals.
E si attens bé a la creació del món, no trobaràs que sinó de l'hom Nostre Senyor
Déu digués:
"Ffassam",
car en totes les altres coses dix:
"Sia fet".
E pots pensar com ab del·liberació de la Sancta Trinitat ho féu, que dignitat li
donà major que a les altres coses que havia creades.
Jacob, aprés que li hagueren dit sos fills que bèsties feres havían mort son fill,
Josep, dix:
"Devallaré en infern plorant mon fill".
Si en infern devia plorar, parie que ere sa intenció que les ànimes fossen inmortals.
Saül dix a una fembra phitonissa que li faés ressuscitar Samuel, qui era mort;
e axí fou fet, e parlà ab ell. Lo qual Samuel li dix que l'endemà morria ab sos fills e
seria ab ell; puys, seguí
aparech la ànima de Samuel, mas un diable en forma sua; altres dien que sí féu. Sia
quesvulla, la Sancta Scriptura diu que Samuel li aparech. La istòria és largament
contenguda en lo Primer libre dels Reys, vers la fi; dich-la
aquella poràs veure si les ànimes viuen aprés la mort corporal.
Elies féu ressuscitar un fadrí mort, a prechs de la mare d'aquell, qui molt lo plorava,
segons que testiffica lo Terç libre dels Reys; e dien los jueus que aquest fadrí
fou Jonàs, profeta.
Per virtut dels ossos de Eliseu, mort e soterrat, ressuscità e
hom que ladres havien mort e gitat en lo sepulcre del dit Heliseu, encontinent que
hagué tocats los ossos d'aquell, si lo Quart libre dels Reys diu veritat. Considera,
donchs, si les ànimes d'aquests moriren ab la carn.
David, sobirà profeta, sabent clarament la dita inmortalitat, dix:
"Senyor, no jaquesques la mia ànima en infern";
e en altre loch:
"Nostre Senyor Déu reembrà la mia ànima de la mà d'infern com
haurà reebut-mi";
e plus avant:
"Senyor, tu has delliurada la mia ànima d'infern e has salvat-mi
dels devallants al lach";
e en altre loch:
"Tu, Senyor, has conegut la mia resurrecció".
Salamó, fill seu, ja t'hé dit dessús quèEclesiastès: que
tornarà a Déu, qui ha donat aquell.
Ezechias dix, aprés que fou delliurat de la malaltia en què cuydava morir:
"Jo hé dit: "En lo mig dels meus dies iré a les portes d'infern"";
e puys continuant:
"Tu, emperò, Senyor, has delliurada la mia ànima que no perís."
Daniel, profetant, ha denunciat que
d'aquells qui dormen en la pols de la terra se despertaran, dels quals los uns iran a
vida eternal, e altres a perpetual escarn.
Sophonias dix:
"Poble meu, espera
resurecció."
Qui pot, donchs, afermar que la ànima racional puxa morir?
—Senyor, si no us torna en enuig —diguí jo—, gran pler hauria que dels dits e
auctoritats dels jueus haguéssem assats al present, e que procehíssets als dits dels
christians, segons que m'havets promès.
—No solament ab plaer, mas ab gran cupiditat —dix ell—, faré ço que desiges.
Jesuchrist, salvador nostre, segons que testifica la evangèlica veritat, dix als seus
dexebles que lo pobre apel·lat Làtzer morí e fou portat per àngels al sí de Abraam;
e lo rich semblantment morí, e fo soterrat en infern e turmentat en gran flama de
foch.
En altre loch dix al seus dexebles:
"No vullats tembre aquells qui maten lo cors e no poden matar la
ànima, mas temets aquell qui la ànima e lo cors pot destruhir en
infern".
Parlant encara del dia del judici universal, dix que los mals irien a turment e los
bons a vida eternal.
Pensar pots, donchs, si les ànimes són inmortals. Si altre testimoni no fos estat en
lo món, a plena prova deguera bastar. Mas, per tal que no puxes dir que a famejar te
havia convidat, vull-te sadollar.
Tots los apòstols e evangelistes confessen e testifiquen (e sobre aquesta conclusió
molts d'ells e altres innumerables sants hòmens se són lexats cruelment matar) que
Jesuchrist féu ressuscitar Làtzer e alguns altres morts; e que al jorn de la sua sancta
passió molts cossos de sants hòmens ressuscitaren, e que, al terç jorn aprés la sua
passió, ressuscità e conversà algunes vegades ab los apòstols entrò al dia de la sua
ascenció. E que
que tots aquells qui babtisme hauran reebut e complit sos manaments viuran en
paradís, e los malvats iran en infern eternalment. Qui pot dir, donchs, que les ànimes
puxen venir a no ésser?
Si d'açò no ést content, record-te què n'has lest en les gestes dels sants, en les
vides e col·lacions dels Pares, en los libres que han fets los quatre doctors de la
Sgleya de Déu e altres sants hòmens, qui no solament per rahons evidents e auctoritats
ho han creegut, mas per revelació divinal (e alguns per experiència ho han
sabut, segons que dessús és dit). E veuràs que tots van a un terme, jatssia per diverses
camins. Si no
—Senyor, no us hi cal treballar; bé
dit.
E a la veritat, no és hom en lo món qui de rahó vulla usar axí com deu que necessàriament
no hage a
E axí ho crech fermament, e ab aquesta oppinió vull morir.
—Com oppinió? —dix ell—, ans és sciència certa; car oppinió no és àls sinó
rumor, fama o vent popular, e tostemps pressuposa cosa dubtosa.
—Hage nom, donchs, senyor, sciència certa. No
vocable.
—Encara resta —dix ell— que
e los dits e auctoritats que han.
—Sia vostra merçè, senyor, que no n'hayats afany, car bé ho sé. Si us recorda,
vós me prestàs algunes vegades l'Alcorà, e studié-lo bé e diligentment.
—E donchs —dix ell—, què te
—Tot mal —diguí jo—, car innumerables errors e bestialitats hi ha.
—Hoc, mas expressament hi és contengut —dix ell— que los moros de Déu,
aprés lur mort, iran en paradís, en lo qual trobaran rius d'aygua clara e neta, e de
let, la sabor de la qual no
colada. E en altre loch del dit Alcorà, on és descrit paradís, és contengut que aquí
haurà fonts, fruyts, mullers, tapits de seda e moltes poncellas, ab les quals los moros
de Déu jauran; e que aprés que les hauran desponcellades, elles cobraran lur
virginitat.
—Ver és, senyor. E, tant com jo puch conèxer, aquell enganador Mahomet axí
volia que ho creguessen los seus sequaçes; mas no pux pensar que ell ho cregués
axí com ho deÿa, car no haguera fet perdre tanta gent com se tirà si esperàs viure
aprés la mort corporal. La sua doctrina és favorable e disposta a luxúria e a altres
delits carnals. E, per ço com no és fundada en rahó e bons costums, no pens que tant
hagués durat, sinó per tal com és feta en favor de les fembres, lo costum de les quals
és tirar los hòmens, especialment afeminats, a aquell angle que desigen; e per nostres
peccats encara, e gran fredor que havem en lo cor de mantenir veritat e morir
per la religió christiana.
—Axí és —dix ell— com tu dius. Lexem star açò, car declarar-te vull lo restant
de la difinició de la ànima, segons que t'hé promès; ço és, que la ànima racional és
en bé e en mal convertible.
—Bé
cascun jorn.
—Sovén s'esdevé —dix ell— que
lexen decaure; per pietat són suaus e per fellonia, terribles; a vegades virtuosos, a
vegades viciosos. Algunes coses prenen fermament; altres, menyspreant e oblidant,
lexen anar; ço que ara los plau, adés los desplaurà.
Per bones paraules són edificats, e per males destrouïts; e aytant com aprofiten
perseverant ab bons hòmens, són fets piyors conversant ab mals. Car si totstemps
haguessen un propòsit, ne de bons hòmens foren mudats en mals, ne de mals en bons.
E saps qual és la causa? Jo la
ne ferma; e per tal, los hòmens saben quant per divinal il·luminació usen
de bé, e dessaben o ignoren quant per tenebres de crims e delictes són abçegats. La
affecció que ve e se
sol qui inmutablement sap, pot e vol. E tots los vertaders béns no van a Ell, ans ne
proceexen.
—Senyor —diguí jo—, suplich-vos que no us enuyets, no res menys, si fas un incident.
Vós havets dit dessús, si bé
creats Nostre Senyor Déus. La derrera manera dels quals és d'aquells qui són
cuberts de carn, e nexen e moren ab aquella; e aquests són animals bruts. En les
dues primeres no pos algun dubta, mes en la derrera cové vacil·lar lo meu enteniment,
car moltes coses veig induints-mi a creure que les ànimes dels bruts sien
inmortals, axí com són aquelles dels hòmens.
—Quals són aquelles cosas —dix ell— que a creure açò te induen?
—Lonch seria dir-les totes —diguí jo—; però per abreujar diré
senyor, havets dit dessús fort pròpiament la diffinició de la ànima racional, e veig
que semblant la poria hom donar a la ànima dels bruts. No res menys, havets dites
algunes rahons e demostracions provants la dita inmortalitat en la ànima racional, e
totes aquexes, a mon juý, són bones a provar la mia conclusió. Però, senyor, sia
vostra merçè que y pensets bé, car vós conexerets que jo dich veritat.
—No m'hic cal pensar —dix ell—, car tot lo contrari és de ço que has
ymaginat.
—Ara digats-me, senyor, si en enuig no us és, què veets en la difinició de la
ànima racional que no pogués ésser dit de les ànimes dels bruts.
—Com què? —respòs ell—. Moltes coses!, mas specialment aquestes que
Tu veus bé que la ànima dels bruts no és substància spiritual, ne pròpria ne racional;
e per consegüent, és mortal.
—Si axí és, senyor, com vós afermats, atorch-ho. Mas, parlant ab vostra reverència,
a mi appar tot lo contrari. Jo primerament veig que la ànima dels bruts és substància
spiritual; car, stant dins e fora del cors, és invisible e no contenguda per
tres líneas, tantpoch com la ànima dels hòmens. Aprés, veig que és substància
pròpia, car dol-se e s'alegra de les sues passions: ella ha goig quant hom li fa bé, e
tristor e dolor quant hom li fa mal. No res menys és racional, car veig que esquiva
perills e serca plaers: la ovella fuig al lop; la rata, al gat; la perdiu, al falcó; lo
çervo, als cans. Los oçells fan nius; les feres çerquen cavernes, en què habiten, e los
peys, roques, en què
Part açò, senyor, me havets dit que tota substància intel·lectual és incorruptibla,
e jo veig que la ànima dels bruts és intel·lectual, car si hom los crida entenen sovén
moltes coses que hom los diu; e vénen si són apel·lats, e remembren molts lochs on
són stats e y saben anar per sí mateys. Més avant, senyor, havets dit que tota cosa
simpla, e que per sí matexa se mou e que no
Atorch-ho, senyor, mas d'aquexa natura me dóna viyares que sia la ànima dels bruts.
Jo no puch conèxer que ella sia composta e que no
entendre que sia pus corruptibla que la ànima dels hòmens; car, finalment, no y veig
gran diferència. Bé, però, és veritat que en cascuna de les dites coses conech que ha
major perfecció la ànima humanal.
—Si tu —dix ell— me haguesses ben entès, no hagueres respost axí com has. Tu
penses que la ànima dels bruts sia spiritual per tal com dius que és invisible e no
contenguda per tres línees. Enganat ést, car corporal és; e per tal, se corromp ab lo
cors. E noGènesi, a
Levítich, a
és"?, quaix que vulla dir que de la permanència de la sanch penge l'ésser d'aquella.
No deus ignorar que en lo Libre de les eclesiàstiques doctrines se contena:
"Solament l'homa dehim haver ànima substantiva (que vol aytant
dir com per sí matexa vidal), e les ànimes dels bruts morir ab lurs
corsos".
Ne pots dir que no veges clarament que la ànima dels bruts no pensa en les
coses celestials, ne ha cura d'aquelles ne les veu; e appar-ho bé en les sues operacions.
La rahó és car cosa corporal (segons que dessús has oÿt) coses spirituals no
pot veure.
Dit has més que la ànima dels bruts és substància pròpia per tal com se dol e s'alegra
de les sues passions. Contrari és a veritat ço que penses, car los bruts no
dolen ni s'alegren d'altres passions sinó d'aquelles tant solament que són dejús la
potència sensitiva; d'aquí ensús no pugen. Racional dius, encara, que és la ànima
dels bruts per tal com aquells squiven perills e çerquen plaers, fugen a lurs adversaris,
fan nius e moltes altres coses consonants a rahó. Si tu sabias bé la sua difinició,
no hagueres axí parlat.
Oges, donchs, e torna al dret camí, car descarrerat ést: rahó és motiva virtut de
la ànima, aguant la vista de la pensa e departint les coses veres de les falses. Si
saber departir ver de fals és en los animals bruts, sies-ne tu mateix testimoni.
Saps en què t'enganes? Tu apel·les rahó ço que ha nom ymaginació, la qual
ensemps ab lo seny o sentiment és comuna als hòmens e als animals bruts.
—Tot entén que sia una cosa —responguí jo— rahó e ymaginació.
—Mal ést informat —dix ell—, car ymaginació no és altra cosa sinó virtut o
força de la ànima que percep les formes de les coses corporals absents, axí com lo
seny o sentiment les reep de les presents. La diffinició de la rahó ja la has hoÿda
dessús. Veges, donchs, quina diferència ha entre elles.
—Covinentment, senyor; ho veig —diguí jo—. Mes si pus clarament ho podia
veure, bé
—Obre, donchs, les orelles —dix ell—, e attén bé a ço que
Si tu discorres diligentment les potències de la ànima racional e d'aquella dels
bruts, veuràs que elles concorden en seny o sentiment, puys en imaginació, recordació,
instint e apetit; e d'aquí avant no han res comú.
Tantost te acorrará la rahó, la qual la ànima dels bruts no ateny, car no sap
departir ver de fals, ne virtuós de viciós, ne percep la natura de les coses corporals;
puys te acorrerà l'enteniment, qui és força o virtut de la ànima, que percep les coses
invisibles, axí com són àngels, demonis e tot spirit creat, e puys la intel·ligència, que
és aquella virtut de la ànima que sens tot miyà és subposade a Déu, lo qual ella veu
sobiranament bo, vertader e inconmutable. E darrerament e pus alta, te ocorrerà la
sancta saviesa, que és amar e tembre Déu.
E finalment hages per vera e final conclusió que aquella cosa que tu, discorrent
les dites potències, pujant per dret ordre, primerament trobaràs no ésser comuna a
les dites ànimes, és la rahó.
Dit has més, encara, a mon parer, que la ànima dels bruts és intel·lectual per tal
com entenen sovén moltes coses que hom lurs diu; e, quant són apel·lats, vénen, e
membren molts lochs on són stats. Si axí ho creus com ho dius, enganat ést. Tu
apel·les entendre ço que ha nom hoir e recordació. Ja t'hé dit dessús que en les
ànimes dels bruts no
veus que no entenen ne
una matexa spècia semblantment obren, quaix moguts per natura e no obrants per
art: tu veus bé que totes les oronetes en una manera fan lur niu, e totes les aranyes
lur tela.
Tu veus clarament que la operació de la part sensitiva no pot ésser sens cors;
car, mort aquell cors, los senys corporals són extincts. Donchs, com pots creure
que sien intel·lectuals les ànimes dels bruts, les quals, si axí era, serien inmortals?
Recordar-te deuria ço que dix Aristòtil en lo terç libre De anima
intel·lectual d'aquella és separada de les altres axí com corruptible de incorruptible.
Més avant has dit que no pots conèxer que la ànima dels bruts sia composta e
que no
dels hòmens. Paraules dius dignes de rialles. Ja t'hé provat dessús que corporal és e
composta, car de la permanència de la sanch penge lo seu ésser; e no res menys has
vist clarament que no és intel·lectual. Que no
cosa corporal per sí matexa no
movent e mogut. Cosa corporal de sí matexa no pot ésser axí movent que alguna
cosa no la hage a moure; solament és donada aquesta virtut a coses intel·lectuals,
axí com són la ànima racional, àngel, demoni e semblants.
E si bé vols considerar les paraules que Ciceró dix en lo seu Tusculà (les quals
has dessús oÿdes, si no me n'engan), conexeràs que ell entén a dir de Nostre Senyor
Déus tant solament que per sí mateix se movia, axí com font e principi de tot moviment;
e que algú no podia negar aytal natura ésser donada a la ànima racional.
Necessàriament, donchs, te cové atorgar que les ànimes dels bruts peresquen ab lo
cors.
—Senyor —diguí jo—, fort romanch no solament il·luminat mas íntegrament consolat
per ço que m'havets dit. Si a la vostra celcitud no era desplasent, d'algunes
altres coses me volria certificar ab vós.
—Digues ço que
Assí feneix lo primer libre e comença lo segon.
LIBRE SEGON
—Quatre coses, senyor —diguí jo ladonchs—, ab egual desig m'estimulen cascuna
que jo primerament vos deman d'aquella, e per tal en suma vos demanaré de
totes. Primerament, qual és stada la causa de la vostra sobtosa mort?, car oÿt hé dir
que sobtosament morís. E, què és de vós? Per què sóts vengut en aquesta presó? E
qui són aquests dos hòmens qui us acompanyen?
—Vols —dix ell— que
—No, senyor; si vostra merçè serà, ab fervent desig esper que m'ho engrunets
per tal que mils ho puxa digerir.
—La causa de la mia mort —dix ell— és stada per tal com lo terme a mi constituït
per Nostre Senyor Déu a viure finí aquella hora.
—Senyor, a mi no és novell que los hòmens muyren inmutablament en aquella
hora que Déus ha ordonat. Cuydats que no
"Breus són los dies de l'hom. Lo nombre dels seus mesos envers Tu
és, termes li has constituïts qui no poran ésser passats".
E no res menys, ço que vós, senyor, me havets dessús provat: que la ànima no pot
exir del cors quant se vol, ni romanir-hi quant lo seu Creador la
deman jo, senyor, axò, mas, per què tan soptosament pagàs lo deute a natura.
—Jatssia —dix ell— que algun feel christià no dege (ne, si savi és, puxa) morir
soptat, per tal com tostemps, pensant que la mort li és prop, deu esperar aquella, no
solament a cascuna hora mas cascun moment, emperò, pus entens que la mia és
stada sobtosa, daré
Alguns singulars dels regnes que jo possehia, havents iniquitat e enveja (a tu e
alguns altres servidors meus e domèstichs), desiyant ésser en lo loch on mentre jo
vivia vosaltres érets, donaren fama que tu e los altres que vuy sóts presos érets
hòmens de vida reprovada, e que havíets dissipat e usurpat mon patrimoni e
falsament; e desiyaven que, a tort o a dret, fóssets extirpats de la fàç de la
terra. E de fet se fóra seguit axí, si Déus no y hagués provehit. Veyent, donchs,
Nostre Senyor Déus lo mal que stava aparellat e no podia molt tardar, e volent que
als grans inconvenients que venien fos tancada la porta, ordonà que jo morís sobtosament
per tres rahons:
La primera, per tal que
meus presos, mostrassen lur iniquitat e donassen occasió que fossen ben coneguts en
lurs custums e maneres; la segona, per tal que tu e los leyals servidors meus poguéssets,
jurídicament e en públic, purgar e mostrar vostra innocència (axí com certament
farets), la qual era tant clara a mi com és ara la inmortalitat de la ànima racional;
la terça, per tal que a les coses contengudes en les dues propdites rahons no
pogués ésser donat algun empatxament.
—Ço que havets dit darrerament, senyor, no entén jo bé; suplich-vos que m'ho
declarets.
—Si jo —dix ell— no fos mort tantost, fóra vengut dret camí a Barchinona
e haguera fet tot ço que la dita ciutat, la qual a mos predecessors e a mi tostemps
és stada leyal e obedient, zelant e procurant tot profit e honor,
me haguera consellat, axí sobre
com de la ordinació de ma casa.
Car bé saps tu que aquestes eren les principals coses que la dita ciutat, a mi,
suplicant, demanava; les quals, los dits vostres enemichs e perseguidors, fenyents e
demostrants voler aquelles axí com a profitoses a la cosa pública, sots color de bé,
ab intenció dampnada e per sol barat instaven. E si per mi fos stat complit ço que
t'hé dit, no poguere seguir la demostració de lur iniquitat e de la vostra innoçència;
car la dita ciutat no m'haguera consellat que jo us faés mal, pus no
meresquéssets.
—Senyor, e que y calia morir sobtosament per ço? Car, posat que fóssets mort
spau e per discorriment de gran temps, tot ço que m'havets dit poguera haver loch.
—No poguera —dix ell—, car, si jo fos stat malalt per algun temps, los dessús
dits me haguéran ginyat per ventura a ço que volguéran; car, vexat per la malaltia,
més los amara complaure que si contínuament me enujassen ab lur importunitat. O
per acórrer a lur iniquitat, pus veyés que fos perillós de morir, jo haguera fet remissió
general (jatssia no y fos necessària) a tots mos servidors o domèstichs; per rahó
de la qual fore seguida gran infàmia a tots.
E per ventura, per vostres perseguidors no us fóra stada observada aprés ma fi,
ans ab color d'aquella vos hagueren tots liurats a mort, donants entenent (a la gent
ignorant e irada contra vosaltres per lur enginy) que a instant suplicació vostra era
per mi atorgada, per tal com vos sentíets culpables dels crims dessús dits e de molts
d'altres que us hagueren contra veritat imposats.
—Gran profit, senyor, se n'és seguit e seguirà, a mi e als altres, que, Déu volent,
ab nostre bon dret exirem, quant hora serà, de presó. E serà gran vergonya a nostres
enemichs e perseguidors; mas vós, senyor, no y havets res guanyat.
—Sí, hé —dix ell-: molt; car son exit tost e sens gran pena de la vall de misèria,
a la qual no desig tornar; e son stat instrument ab lo qual Nostre Senyor Déus ha
mostrat son poder gran e menaçat no solament als pochs mas als majors
prínceps del món, de què ma penitència n'és abreuyada.
—E com, senyor! Donchs sens gran pena se
—Tu dius ver —dix ell—, e diré
manera de morir que ésser puxe és morir sobtosament (als hòmens, però, qui bé e
virtuosament han viscut en lo món). Car, com menys dura la pena, ab menys dolor se
passa.
E noRemeys de cascuna fortuna)
que fou antigament entre alguns insignes e savis hòmens, ço és a saber qual manera
de morir era millor? En la qual entrevench Július Cèsar, qui aquella difiní dient que
la mort sobtosa e inopinada.
—Bé
visca virtuosament e
bon cor tot ço que Déu li volrà dar. E puys, que m'és viyares que sia gran cosa ésser
quiti de pahor de morir; car, a mon juý, la piyor cosa que en lo morir entrevé és la
pahor de la mort.
—Cert, tu dius gran veritat —dix ell—. E vull que sàpies que, en temps que jo
vivia, haguí major pena moltes vegades havent pahor de morir (quant era malalt o
curria temps epidemial, specialment de morts repentines), que no haguí la hora que
desemparí lo meu cors.
Cosa natural és morir, axí com néxer, menjar, beure, suar, dormir, sedejar, famejar,
vetlar e semblants coses; e alguna natural cosa de sí matexa no és mala ne terribla,
mas la oppinió dels hòmens la fa a vegades ésser aytal. No és stat home qui sia
nat qui no muyra, ne qui muyra que no sia nat. Que
ço que cascun jorn veem? E què
—Ffort és rahonable, senyor, ço que deïts; e pus fàcil a la gent que segueix la
sensualitat atorgar-ho que creure. Però los volents usar de rahó axí ho creurien.
Sàpia jo, si vostra mercè serà, què és de vós, per no tenir temps.
Ladonchs ell gità un gran suspir e, guardant en terra, callà, que no dix res. E
aprés un poc sclarí la cara, dient:
—Esperanse de aconseguir la glòria eternal me consola, e tristor com ja no y són
me puny contínuament.
—Bé stats vós, senyor, com glòria eternal esperats; posat que no la hajats a present.
En semblant cars me volria veure!
—Series en purgatori —dix ell.
—Per ma fe, senyor, que n'hauria gran plaer —diguí jo—, car seria exit d'aquesta
misèria e farie-us companyia; e quant iríets a paradís, entraria-hi ab vós.
—Ha, com ést enganat! —dix ell—. E axí
paradís?
—Per què no —diguí jo—, si la porta és uberta?
—A aquells solament és uberta que Nostre Senyor Déus ordona de gràcia special
que y entren, car algun per sos mèrits no mereix de intrar-hi.
—En axò me poria enganar —diguí jo—. Mon pensament era que faent bones
obres hi entràs hom.
—Hoc, mes, qui fa bones obres? —dix ell.
—Aquell qui per Déu és amat —diguí jo.
—Ver dius. Mas ésser amat per Déu no ve per mèrit d'algú sinó per gracia divinal;
e aconsegueix-la solament aquell que Déu vol, e no altre.
—Gran rahó és —diguí jo—. Mas per ventura jo seré un d'aquells.
—Ffe
—E vós, senyor —diguí jo—, havets-les-ne fetes?
—En partida —dix ell—, hoc; e en partida, no.
—E donchs, com hi sperats entrar? Sóts-ne cert?
—Hoc —dix ell—; no pas per mos mèrits, mas a suplicació de la Mare del Fill de
Déu.
—Aytambé —diguí jo— hi poré entrar a suplicació sua, sens mèrits meus.
—Ver és —dix ell—, mas no deu hom comanar tots sos fets a fortuna. Si jo hé trobada
aquexa gràcia singular, per ventura no la trobaràs tu; e molts, confiants en
açò, porien caure en la fossa de què jo son scapat.
—Quina és la fossa, senyor?
—Infern —dix ell.
—E per què? —diguí jo—. Fort me
a vós, senyor (segons que sabets), e jamay no víu ni poguí conèxer que fóssets
mal christià ne impiadós. Bé vehia que érets inclinat a alguns delits, qui no
molt deshonests.
—Los delits —dix ell— a què jo era inclinat no eren bastants tots sols a gitar-me
en infern, car no eren interès ni dampnatge d'algú sinó de mi mateix.
Jo m'adelitava molt més que no devia en cassar e escoltar ab gran plaer xandres
e ministrers, e molt donar e despendre. E sercar, a vegades, axí com fan comunament
los grans senyors, en quina manera poguera saber algunes coses esdevenidores,
per tal que les pogués preveure e ocórrer-hi.
Totes aquestes coses eren mal fetes, mas jo
penedia-me
Senyor Déu vol que ara jo
complidament.
—Senyor, suplich-vos que
que
—Per tal —dix ell— com jo me adelitave molt en cassar, Nostre Senyor Déu ha
ordonat que aquests falcons, astors e cans que
agrament de hora en hora davant mi; e per tal com jo trobava gran plaer en xandres
e ministrés, aquest hom qui té la rota entre les mans ab molta discordança
me fa davant sons desplaents e lunyants de bon temps e mesura, e finalment de tota
melodia.
Per l'ensercar com poguera saber algunes coses esdevenidores (segons que
desssús hé dit), ha mès en ma companyia aquest hom vell, qui incessantment me
redueix a memòria tots quants desplaers jamay haguí, faent-me retrets de la vanitat
que jo seguia, e dient-me:
"Per les coses esdevenidores que volies saber, Nostre Senyor Déu
vol que records les passades per tal que
pena; car per ta culpe merexies infern".
—Per ma fe, senyor, jo hé gran desplaer de la vostra pena e hé sobirà plaer com
sóts en via de salvació. Plàcia a Nostre Senyor Déus que en breu hi siats!
—Gran dubta n'hé —dix ell— que breument hi sia.
—E per què, senyor? No m'havets dit que cert sóts de salvació haver?
—Ver és —dix ell—, mas no sé quant.
—E donchs, qui ho sap? —diguí jo.
—Nostre Senyor Déu tot sol —dix ell.
—Suplich-vos, senyor, que
entena.
—A mi plau —dix ell— ésser entès per tu. Mas si possible fos que no
en açò plus avant procehir, bé
renovella la tristor. Però, pus axí ho vols, hoges.
A penes haguí desemparat lo meu cors, ne podia hom encara ben presumir
que fos mort, jo fuy posat en lo juý de Nostre Senyor Déu. E lo príncep dels mals
spirits, acompanyat de terrible companya, comparech aquí al·legant que jo pertanyia
de dret a ell, per tal com era stat un dels principals nodridors del cisma
qui és en la sancta Església de Déu. Per mi li fos respost que no deÿa veritat, car jo
m'era declarat e havia tostemps tengut ab lo vertader vicari de Jesucrist.
"—E qui és —dix ell— aquell?
—Clement, de santa memòria —diguí jo—; e aprés, Benet, ara
vivent.
—E com ho saps tu —dix ell— si jo, qui víu les eleccions d'abdosos,
no ho sé, qui de bona rahó ho deuria mils saber?
—No
vicari de Jesuchrist que los cardinals me han donat.
—Bé
Urbà.
—Ver és —diguí jo—. Mas ells deÿen que per força havien elet
aquell e per impressió e temor de mort, e no per via canònica; e per
consegüent, la elecció no valia. E que a ells ere legut elegir-ne altre;
axí com faeren de fet: ço és, lo dit Clement.
—Posat —dix ell— que axí fos com los dits cardinals al·legaven, no
devien elegir altre tan tost si desiyaven esquivar scisma; mas convocar
e aplegar consili general, e posar aquí lo fet de la impressió e provar
aquella. Puys, si per lo dit consili fos conagut que la elecció no valia
de dret, lavors era hora que elegissen altre, com abans no deguessen
elegir de bon expedient, car no podien ne devien rahonablement
ésser part e jutges, posat que disposició de dret canònich no hi
contrast.
E digues-me, per ta fe: si aprés la segona elecció los cardinals te
n'haguessen donat altre, hagueres-lo acceptat e tengut per vertader
vicari?
—No scé què haguera fet —diguí yo—. Hoc, per ventura, si los
prelats e grans clergas de la terra m'ó haguessen consellat.
—Si ab lur conseyll te haguesses haüt en aquest fet —dix ell—, no
hagueres arrat tant com has.
—E per què no? —diguí yo.
—Per tal —dix ell— com per ventura te hagueren donada manera
com te devias haver sobre lo dit fet, e molts rameys a levar lo scisma.
—E quina manere e remeys —diguí jo— me podien ells donar?
Fort ho volria saber.
—La manera principal —dix ell—, entre moltes altres que n'hi ha e
a present no
vicaris no haguesses obaÿt ne lexat respondre de la temporalitat de la
Esgleya tro que ells se fossen concordats.
E los remeys són: pus tant ne eres anat avant, que treballasses e
fesses ton poder que tu e los altres prínceps del món vos concordàssetz
en suplicar als dits vicaris que resignassen al papat per bé de la unió
de la Església; e puys, que
carrera per via de compromès o de pura justícia, o que ambdosos se
n'avenguessen en la millor e pus expedient e pus presta manera que
trobar se pogués. E si aquestas cosas los dits vicaris o algun d'ells no
volguessen donar loch o diffugissen, que fos procehit contra ells o
aquell d'ells qui staria en sa pertinàcia, segons que dret ha ordenat.
E per tal com res de assò no has fet, pertanys a mi per justícia, axí
com a amador del scisma, del qual tu e los altres prínceps del món
sóts stats nodridors. Car los uns, per vostre propi interès e affecció
desordonada, havets feta part ab papa Clement, e los altres ab Urbà; e
ab tant, lo dit scisma ha mesas raels que no seran arranchades de
gran temps.
—Ffalçament conclous —diguí yo—, car la manera e rameys
dessús per tu dits no eren necessaris, per tal com, a mon juý, fort era
rahonable que l'un dels dos elets fos vertader vicari. Car la elecció de
Urbà o fo bona o mala: si bona, ell fo vertader papa, e, per consegüent,
sos successors; si mala e per impressió, ladonchs vagà lo
papat. E no contrestant que tu dessús hages dit lo contrari, als cardinals
qui la dita elecció havían feta pertanyia de dret (e fo lícit e expedient)
elegir altre vegade de nou (axí com faeren de fet; ço és,
Clement); car tota elecció feta per impressió és nul·la per disposició
de dret.
Donchs, pus axí és, a mi era necessari que la un cresegués; si la
hun havia a creura e yo no ere ben cert qual, era a mi legut creure
aquell que la mia consciència me dictàs ésser vertader. Com donchs, a
mi aparegués Clement e sos successors ésser legítims vicaris, sens
culpa són e digna de menor reprensió que si no obtemperàs a hun ne a
altre, o no volgués obeyr al vertader loctinent de Jesuchrist, lo qual
era un dels dessús dits.
Ladonchs mon adversari volgué replicar e la Verge Maria,
manant-li que no parlàs, dix:
—La qüestió que açí
mas no
humana natura, ést causa de aquell; e de bona rahó no deus ésser oyit
en rependre altre de assò que tu ést occasió.
E girant-se fort humilment vers lo seu gloriós Fill, suplicà-li que
per contemplació sua se volgués haver misericordiosament envers mi,
qui tostemps la havia haüde en molt gran devoció; e, per reverència
sua, creent fermament que la sua concepció ere stade inmaculada e
neta de tota tacca de peccat original, havia ordonat e manat que de
aquella fos feta perpetual festa solempna cascun any en los regnas que
yo possehia, e inhibit que algú dins aquells no gosàs dir, disputar, sermonar
ne affermar lo contrari. De què molts altres prínceps terrenals
havían pres eximpli e manat semblants ordinacions ésser per lurs sotsmesos
inviolablement observades.
Encontinent Nostre Senyor Déu, admesa benignament la suplicació
dessús dita, ordonà que yo fos quiti de las penes de infern, imposant al
príncep dels mals spirits sobra assò silenci perpetual. Ab tal condició,
emperò: que, soffarint la pena que t'é dita dessús, jamay no
pogués intrar en la celestial glòria entrò que de la sua sancta Esgleya
lo dit scisma fos radicalment extirpat; per tal com, per ma negligència,
lo havia tant lexat créxer".
—Gran plaer hé, senyor —diguí jo—, del bon stament en què sóts, e sobiran desplaer
del perill que passat havets; mas, pus en segur sóts de aconseguir paradís, no
pot anar sinó bé.
Emperò, fort son meravellat com per semblant cosa havets aconseguit gràcia
tant gran, car la Esgleya de Déu no ha declarat encara si la dita concepció fo sens
peccat original o no; e aparria ésser lícit tenir aquella oppinió que pus plasent fos a
cascú.
—Vers lo món —dix ell—, ver és; mas vers Déu no és axí. E no saps tu que molta
cosa és lícita que no és expedient? Totes coses duptoses són interpretadores a la
millor part. Vergonya veda de fer sovén ço que ley no prohibex. Jatssia que la
Esgleya permete tenir aquella oppinió que més plaurà a cascú de la dita concepció,
per tal com los doctors cathòlics ne han tengudes diverses oppinions, emperò, la
veritat és que en la dita concepció no entrevench peccat original.
E sies cert que les rahons faents contra açò són covinentment fundades en rahó
natural; mas Nostre Senyor Déu és sobre natura. Lo qual de gràcia special volgué e
ordonà que la dita concepció fos inmaculada e exempta de tota taca; e en aquella
miraculosament obrà, car no era consonant a rahó que la vestedura que Ell se devia
vestir fos de peccat ensutzada.
Los doctors qui han tengut la part contrària no han jutjat sobre açò sinó tant
com lur enteniment entenia; e si haguessen subjugat lur enteniment a fe, hagueren
creegut més que no entenien e, ab aquella, foren venguts al port de veritat. Car sens
creure inpossible és ben entendre ne venir a vera conclusió. No
tenir aquesta oppinió sien dampnats los doctors dessús dits que a bona intenció la
tengueren; e no és contra article de fe ne cuydàvan errar.
Bé, però, és ver que aquells qui la vera oppinió han tenguda e creeguda fermament,
a honor e reverència de la Mare del Fill de Déu, són stats diversament privilegiats
en paradís, e han obtengut remissió de lurs delictes e s'alegren contínuament
entre los sancts de prerogatives singulars.
—Si no us tornava en enuig, senyor —diguí jo—, gran plaer hauria, pus vostre
ésser me havets dit, que
passats d'aquest segle despuys que
—No n'ha entrat hú en paradís —dix ell— despuys, ne n'hi entrarà mentre
durarà lo dit scisma.
—No vostre pare, senyor?
—No mon pare ne altre —respòs ell—, car axí ho ha Nostre Senyor ordonat. Bé
és ver que mon pare, per tal com fo d'aquella creença que jo fuy de la dita concepció,
no sofer altre pena sinó que ab contínuu desig cobege la extirpació del dit
scisma, sabent que, mort aquell, viurà en la glòria eternal ensemps ab la senyora
reyna, ma mare, que ell cordialment amava. La qual lonch temps ha passat que obté
fort bon loch entre los sancts per semblant rahó; jatssia que, per moltes virtuts de
què fo en sa vida per gràcia divinal dotada, hagués merescut prerogativa singular.
—Per ma fe, senyor, açò és la millor nova que jo podia saber e de què més se
podia alegrar lo meu cor.
—Tu —dix ell— ne has gran rahó, car en lur casa ést estat nodrit e n'has reebuts
molts benificis e honor.
—E vós, senyor —diguí jo—, no y havets res afollat.
—Anem avant —dix ell—; no curem d'axò. Jo te hé de dir, encara, si
què son vengut en aquesta presó.
—Bé
del senyor rey e de la senyora reyna, pare e mare vostres), que si tostemps me
parlàssets d'aquesta matèria, no us haguere demanat d'altra.
—Bé ho cresech —dix ell—; mas dubta hé que temps no
dir:
Nostre Senyor Déu, havent gran compassió de la tua ànima, la qual era disposta
a perdició perpetual (per tal com no solament dubtaves, ans, seguint la oppinió de
Epicuri, havies per clar la ànima morir qualque jorn ab lo cors, lo contrari de la
qual cosa dessús te hé fet atorgar), ha ordonat que jo vengués a tu per mostrar-te
clarament per experiència ço que per escriptures e inducció mia no havies volgut
saber ne creure.
Tu saps bé quantes vegades ne parlest e
vivia, e jamay no
colorades; e a vegades atorgaves ésser possible, a vegades ó posaves en gran dubta.
E finalment, jo conexia bé que en lo teu cor de dura pedra era sculpit ab punta de
diamant tot lo contrari. E si no fos per lo bon voler que t'havia, per los agradables
serveys a mi per tu fets e per tal com sperava rahonablement que
vana oppinió, jo, per zel de justícia, te n'haguera castigat.
E vull que sàpies que, per res que tos enemichs e perseguidors te hagen imposat,
tu no ést pres ne n'hauràs mal, car net e sens culpa ést de tot; mas solament ést en
aquesta presó per tal com Nostre Senyor Déu vol que vexació te dó enteniment, ab lo
qual conegues lo defalliment que has; e per consegüent, pervengut a conexença de
veritat, pusques induhir los sequaçes de la tua dampnada oppinió que aquella vullen
desrahigar de lurs coratges, per ço que no
paradís.
—O, senyor! —diguí jo—. E serets jamay sadoll de fer-me bones obres? Ara
atorc ésser diffícil lexar les coses acostumades. En vostra vida tostemps fos liberal,
munífich e propici a vostres servidors, e especialment a mi; e encara no us en sabets
star.
En què us puix jo servir d'açí avant, senyor? Cert, no en res; car no freturats de
alguna cosa que jo sàpia ne puxa fer. Tothom de sana pensa pot conèxer que la amor
que m'havets portada no era simulada ne ficta, ans partia de pits censer e clar; e
que no era fundada en sperança de fer sos fets de mi, sinó en sola caritat. No merexia
jo, senyor, tant gran gràcia, que vinguéssets a tant petit hom com jo son; mas no
és res que amor no gós assajar. Què us retribuiré, senyor, per aquestes coses? És res
possible?
—Tu —dix ell—, per mi, d'açí avant no pots molt fer que
t'hé dit que en lo meu fet la sentència és donada e passada en cosa jutyada. Jo stich
bé; e, jatssia que als defuncts aprofiten sovén los sufragis dels vius, no fretur molt de
res possible a hòmens.
Una cosa solament vull de tu: que res que a present hages vist o hoït no tengues
celat a mos amichs e servidors; car, ultra lo plaer que hauran de mon estament, los
ne seguirà gran profit; especialment per tal com seran certs de moltes coses (en què
no solament alguns d'ells dubten, mas la major part dels hòmens; e signantment
ignorants, dels quals és gran multitud en lo món).
E si en scrits ho volies metre, ja se
a molts, de què hauries gran mèrit.
—O senyor! —diguí jo—, e de mi us trufats? E son bastant a sostenir lo càrrech
que als meus flachs muscles assajats imposar? Cuydats que no
que sia, no ignor que la mia força és pocha e l'enginy tard e la memòria fluxa.
—Si manament meu —dix ell— ha loch en tu axí com solia, jo t'ho man; e si no,
prech-te e t'amonest que a mon vot no dóns repulsa. Lo teu saber és suficient a açò,
si lo no voler-ho no l'empatxa.
—Senyor —diguí jo—, de bon grant compliré vostre manament tant com en mi
serà. De una cosa, però, son fort meravellat: que no m'havets fet menció de la senyora
reyna dona Violant ne de vostra filla, les quals devíets, a mon juý, preposar a
tots vostres amichs e servidors. Havets-ó fet del·liberadament o per oblit?
—Ab del·liberació —dix ell— ho hé fet, per provar si has a les mies coses aquella
amor que solies. Pensave
en ma vida corporal; mas ara veig lo contrari. Impossible és donar oblit a ço
que hom ferventment ama.
Singular càrrech te dó de revelar-ho tot a aquelles, car gran consolació ne
hauran; a les quals jo volenterosament fóra aparegut (axí com son ara a tu), si per
Nostre Senyor Déu fos ordonat. Mas, pus no li ha plagut, no s'í pot àls fer.
Digues a la reyna que persever en lo bon propòsit que ha de servir Déu e pregar
per mi, jatssia no
tenga a prop ma filla e sua, car la innocència e virtuts d'aquella són molt plasents a
Nostre Senyor Déus, de la qual exirà[...]
E tantost lo prohom ab la barba longa féu-li senyal ab lo bastó que callàs. E
dites aquestes paraules, estronchadament cessà de parlar.
—Senyor —diguí jo—, en gran suspita e perplexitat me havets posat com no
m'havets acabat ço que
—No m'és legut —dix ell.
—Com no, senyor? E qui us ho veda?
-Hages cura del present —dix ell— e lexa l'esdevenidor. Ço que Nostre Senyor
Déus ha ordonat necessari és que
—Donchs, per què m'ó començàvets a dir, senyor?
—Lexa star aquexes demandes que no han fruyt ne fan res —dix ell—, e veges si
havem àls a fer. No perdam temps.
—Suplich-vos, donchs, senyor, pus no s'hi pot àls fer, que
aquests dos hòmens qui us acompanyen, car gran desig hé de saber-ho; especialment
d'aqueix prohom qui tant gran auctoritat se done. Per ma fe, massa és per a
ell, a mon juý, que us hage manat o fet senyal que callàssets.
—Tu —dix ell— te mets en carrer qui no ha exida. Lexa anar l'aygua pel riu, que
abans que
misteri que y sta amagat; però no
risch de gran perill te
Aquests dos hòmens que veus açí són stats, mentre vivien, fort savis hòmens (de
la saviesa emperò mundanal), e foren gentils. La un dels quals, ço és lo jove que
veus ab la rota en la mà, hac nom Orfeu; e lo prohom ab la barba longa hac nom
Tirèsias.
La rahó per què m'acompanyen ja la t'hé dita dessús. Lurs fets bé
no
jo desemparé lo cors.
—Bé és consonant a rahó, senyor, que ho hage oblidat, posat que ho sabés;
tant gran diversitat de cogitacions ha torbat e combatut lo meu enteniment despuys
que vós passàs d'aquesta vida. A la veritat, senyor, no
hage lest d'ells; bé n'hé hoït parlar e fort poch. E nulltemps, sinó lurs noms nuus e
sols, res d'ells e de lurs fets vench a ma conexença.
—Sí has, sens falla —dix ell—, mas no
bé, car jo vull, per tal que mils sies instruït de lurs fets, que cascú d'ells los te reçit.
—E girant-se vers ells, pregà
respost encontinent que de bon grat li
Ffinit lo segon libre, comensa lo terç.
LIBRE TERCER
Axí com aquell qui ab ardent cor spera oyr cosa nova, gran e inusitada, jo,
ladonchs, ab subirana atenció, postposat tot altre pensament, fiqué la orella a ço
que ells me devien dir, los quals jo vehia disceptar qui parlaria primer. E un poch
stat, Orfeu, fort graciosament, ab bon gest e alegra cara, començà dir ço que
segueix:
—Entre
e los antichs, suplint los defalliments d'aquells, concloen. E per tal, sí començaré a
parlar, no
honor de mon companyó.
Apol·lo fo pare meu, e Cal·líope ma mare, e nasquí en lo regne de Tràcia. La
major part del temps de ma vida despenguí en rethòrica e música. Muller haguí fort
bella, apel·lada Eurídices, la qual era a mi pus cara que la vida. Per sa desaventura,
anant-se deportar prop la riba de un riu, fou de libidinosa amor requesta per
Aristeu, pastor; e com ella, fugint a aquell per un prat, fos morduda e verinada en lo
taló per una serp aquí amagada, encontinent morí e devallà en infern.
Sabuda per mi la sua dolorosa mort, devallé a les portes d'aquell, e, sonant la
rota, la qual a mi havia donada Mercuri, fuy tant graciós a Cèrbero, porter d'infern,
que les dites portes me foren tantost ubertes. Aprés que fuy intrat dins, constituït
en lo consistori dels presidents infernals, diguí:
"—Si a la vostra gran potència no expon en la manera que deig ço
per què m'ha convengut venir açí, suplich que
fora son de mon seny per lo soptós e inopinat infortuni que sobre lo
meu dolorós cap és caygut.
No son vengut açí per mirar les tenebres infernals, a les quals
necessàriament tota cosa mortal ha a devallar, ne per encadenar lo
coll de Cèrbero, axí com alguns han fet. Sola causa de la mia venguda
és ma muller, la qual, estant en la flor de la sua joventut, una serpent
ha morta ab son verí. Assajat hé, mes no hé pogut, que pacientment ho
soferís: la amor d'aquella me ha vençut.
Si la fama antiga és vera, tots sóts stats amorosos, axí com jo;
plàcie
coses vos són degudes e, tard o breu, açí deuen generalment venir; a
perir ha tot lo món: aquesta és la nostra darrera casa. Vosaltres posseïts
los perpetuals regnes de l'humanal linatge. Quant la dita muller
mia serà a vellesa pervenguda, aytanbé serà vostra; solament la us
deman a mon ús. No
me
Mentre que jo dehia aquestes paraules, Minos, Radamantus e Èacus, jutges d'infern;
Al·letho, Thesífone e Megera, ffúries infernals; les gorgones Stènnio, Euríale
e Medusa, e les arpies Aelo, Occípite e Celeno, e les parques Cloto, Làchesis e
Àntropos, per la dolçor del meu cant, havent pietat de mi, se preseren a plorar e,
ensemps, cessaren exerçir lurs officis.
E totes les ànimes qui aquí eren, oblidants les penes que soferien, feren semblant:
Isíon desemparà la roda que solia manar, Tentalus oblidà menjar e beure, los voltors
menyspresaren lo fetge de Tici, Sísiphus se gità detràs la rocha que solia girar ab lo
cap, les filles de Dànaus desempararen los vaxells que volien umplir d'aygua, e les
filles de Cadmus perderen la fúria de què eren passionades.
E ladonchs Prosèrpina, de manament de Plutó, príncep infernal, cridà
Eurídices, la qual vench claudicant per la novella nafra que la serp li havia feta. E
restituí-la
jo no guardàs detràs; e si ho fehia, que la perdés.
Ab tant, ambdosos partim d'aquí. E anant per un camí tort, lonch e molt escur,
quant fom a la sumitat del marge de una pregona riba, fort prop de la exida de
infern, jo, tement que ella no defallís e cobeyant-la veure, giré
ella caygué. Jo estesí los brassos per pendre-la, e no tocharen sinó lo vent que
per lo seu cahiment se engendrà en l'ayre.
Volguí retornar en infern per cobrar aquella. Set dies stiguí a la porta sens
menjar e beure, en los quals tristor e làgremes foren tan solament mon aliment e sustentació,
pregant Cèrbero que m'hi lexàs tornar; e no
Ladonchs, clamant-me de la gran crueltat dels prínceps infernals, pugé-me
lo mont de Ròdope; e d'aquí avant no volguí pendre muller ne amar dona del món,
jatsia per moltes ne sua stat request. E aquí, com pus melodiosament poguí, sonant la
rota, canté alguns virolays, bal·lades e cançons, loant vida lunyada de companyia
de dones.
E lo dit mont no havia ombra alguna, mas tantost n'í hagué per gran multitud
d'arbres de diverses natures, roques, pedres, serps, çervos, leons falcons, àguiles,
perdius, faysans e altres moltes bèsties e oçells qui vengueren hoir lo plasent sò
que jo feÿa, en lo qual se adelitaven tant que aquells qui naturalment són enemichs
estaven ensemps, los uns prop dels altres, tota rancor e inimicícia oblidada.
Veyent e oynt açò gran multitud de dones, la ira e oy de les quals encorreguí, una
d'aquelles començà a parlar, e dix:
—"Qui tant gran injúria feta a la universitat de les dones volrà
venjar, seguesque-mi".
E encontinent, ab moltes pedres combateren-me, les quals, delitant-se en la
dolçor del meu cant, no
volents usar complidament de lur iniquitat, mogueren gran brogit e rumor ab corns,
cembes, baçins e conques. E ab grans crits, apagants lo sò que jo feÿa, acostaren-se
a mi, e ab pedres e ab bastons, los quals lo dit sò no pogueren hoir ne pendre
delit en aquell, mataren-me e
riu.
Los quals, arribats a Lèsbon, com una serp volgués lo dit cap devorar, fo convertida
en roca per Apol·lo; e la mia rota fo col·locada en lo cel entre les figures
celestials. E jo devallí en infern, hon trobí Eurídices, muller mia, ab la qual persever.
E son segur que, d'aquí avant, no la perdré.
—Perderen més los christians —respòs Tirèsias— quant los moros prengueren la
ciutat d'Acre que tu quant perdist ta muller, ne si ara la perdies. Moltes vegades
guanya hom perdent; mas no és tothom bon arismètich.
—Pus a tu ha plagut —dix Orfeu— pendre mes noves, digna cosa és que jo call e
que la conclusió sia tua.
Ladonchs jo m'enfelloní fortment e diguí a Tirèsias:
—D'estranya manera e digna de gran reprensió uses. No
haguesses fet callar lo senyor rey de ço que
sé que jamay te hage fet algun enuig. Precht-te que no
—Axí com lo bon metge, que no guarde lo plaer del pacient, mas lo profit —dix
Tirèsias—, usaré jo en tu; car lo meu ofici no és dir plasenteries ne lagots, sinó
desenganar.
Tot lo delit que trobes en les paraules d'Orfeu és com ha parlat d'amor, e són
verí a la passió del teu coratge, torbat per aquella.
—Certament vull que sàpies que jo àm e son coralment amat —diguí jo— per
una dona que eguala o sobrepuja en saviesa, bellesa e graciositat tota dona vivent.
—O com ést foll —respòs ell— e de leugera creença! No saps què són dones tant
bé com jo. Són açò paraules de home ab sana pensa? Són açò paraules convenients
a la tua edat? Són açò paraules de home qui àm sciència e hage legit tant com tu?
Lexa semblants coses a hòmens ociosos, vans e il·literats, car lo teu enginy no
distribuir en amor; pus altes coses li són legudes.
Si vols diligentment attendre a ço que jo
que tu), conexeràs bé la malaltia de la tua pensa; e conexent aquella seràs breument
guarit, o serà gran colpa tua. Digues-me, però, clarament, si has desig de guarir o
no, car fort ho vull saber.
—Molt ho desig —diguí jo—, si malalt son, mes no m'ho cuydava.
—Bé sta —dix ell—; la major part de sanitat és voler guarir.
—Tu dius gran veritat —responguí jo—, mas abans que
oyr, si
vols dir.
—Sí faré —dix ell—. Demana-li què
Ladons jo
dient-li:
—Si no me n'engan, vós me havets dit que sóts entrat en infern; e no solament
una vegada, mas dues. Prech-vos que
infern, car molt ho desig saber.
—Tu —dix Orffeu— me forçes de remembrar coses fort desplasents a la mia
pensa; mas, pus ho vols, sia fet axí com te plaurà.
En lo plus alt loch de una gran muntanya plena de selves, sobre la mar, ha una
gran ubertura que a tothom mostra ample camí. La entrada no és scura ne clara de
tot; aprés de la qual troba hom gran spay, apte a reebre tot l'humanal linatge.
L'entrar no és de treball, mas l'exir és impossible sinó a aquells que Déu ordona que
n'isquen, segons que per avant oyràs dir.
Dins una concavitat ha un riu apellat Lethes, del qual les ànimes que aquí
entren beuen necessàriament, e, encontinent que n'han begut, obliden totes coses. E
passat lo dit riu, trobe
del qual ha voltors, mussols, corps e mots altres oçells gemegants agrament; fam,
confusió, tenebres, pahor, congoxa, discòrdia, dolor, plor, fretura, treball, plant, sospirs,
malaltia, sompnis vans, vellesa, mort e moltes coses mostruoses en natura.
En una part separada d'infern ha un loch fort tenebrós, ab calija spessa, d'on
neix un riu apel·lat Acheron, e d'aquest neix un stany d'aygua apel·lat Stix, los
quals guarda Caron, fort vell, ab los pèls blanchs, larchs e no pentinats, ab los hulls
flamejants, abrigat de un mantell fort sutze e romput. Lo qual, ab una petita barcha,
passa les ànimes de la altre part, metent aquelles dins la dita barcha per força, e
cridant:
"Passats, ànimes, a les tenebres infernals, on soferrets fret e calor
inextimable. E no hajats sperança de veure jamay lo cel!".
E a penes ne ha passade una barcada, lexa-la a la riba entre molta sutzura; e
encontinent torna per altra, e jamés no cessa. Prop la dita riba ha una molt gran
caverna, la porta de la qual guarda Cèrberus, qui ha tres caps de cà, e ab grans
ladraments espanta, turmenta e devora tot ço que davant li ve.
E açí comença hom de intrar en infern, en lo qual ha diverses habitacions, separades
les unes de les altres. En la primera stan les ànimes dels infants, e generalment
de tota persona que no hage reebut babtisme, posat que haja ben viscut en lo
món. E no soferen pena alguna, sinó tant solament gran tristor com no poden ne
speren haver salvació.
E açí stan los gentils, philòsoffs e poetes, e los bons cavallers e aquells qui han
trobades arts e les han divulgades, e han aprofitat a molts en lo món. Entre los quals
stam Tirèsias e jo; e no
tornam-hi.
No
quant esguarde mutació de loch, no pas mutació de pena; car aquella nulltemps los
desempara. Los sants pares, però, qui aprés la passió d'aquell ver Déu e hom, que tu
adores, foren trobats per Ell en la primera habitació d'infern (en què Tirèsias e jo
som), no cregues ésser a aquesta ley subjugats, car, despuys que n'exiren, nulltemps
hi són tornats.
En altre habitació està Minos, molt cruel e terrible jutge, lo qual examina los
demèrits de les ànimes aprés que
puys, remet-les a Radamantus que
Radamantus, qui les ànimes a ell remeses jutya, attesos lurs crims e delictes; e
donada per ell la sentència, encontinent aquelles, axí com sageta volant, partints
d'aquí, van al loch hon són dampnades.
E a la exida d'aquesta habitació troba hom un camí fort aspre, per lo qual, passant
dejús lo gran palau de Plutó, subirà príncep infernal, va hom als pus pregons e
terribles inferns, on ha primerament una gran ciutat cercuïde de tres murs forts alts e
de un riu foguejant apel·lat Flegeton. E ha-hi un molt gran portal, les colones del
qual són de diamant, e sobre aquelles sta una torra de ferre fort alta, davant la qual
seu Thesifone, ab vestedura sangonosa; e, vetlant contínuament, bat les ànimes
cruelment (ensemps ab les germanes sues, que dessús has oÿdes, ab les serpents
que
cruel jutge, porten a execució la sentència que a les dites ànimes haurà donada lo
dit Radamantus; e aquí són punides les ànimes de lurs peccats particularment, cascunes
segons lurs crims que vivent havien comesos.
A la entrada de la ciutat sta Megera, molt cruel e terrible, que a aquelles
dóna ço que merexen. Los ergullosos són gitats e turmentats en lo pus pregon loch
que y és, entre molt gel e sutzura que
hixen espessas flames de foch. Los luxuriosos són turmentats per voltors qui incessantment
mengen lurs fetges inmortals, los quals, aprés que són quaix menjats e
destruïts, tornen renéxer; e molts porchs, sutzes e fort pudents, stan-los entorn,
lepant lurs boques e cuxes. Los avariciosos e aquells qui han maltractat lurs
pares, frares e servidors, e qui de lurs riqueses no han volgut fer part a lus parents
e amichs, e han seguit guerres injustes e enganat lurs senyors, tenen davant viandes
reyalment e meravellosa aparellades, e Megera, seent en un lit sol·lempnament
parat, veda als dessús dits ab gran rigor pendre de la dita vianda, de la qual se
desigen molt sadollar; puys done
qui
fort glotament; puys giten per la bocha ço que han menjat e, encontinent,
tornen-ho menjar. Los irosos corren amunt e avall com a rabiosos, e baten cruelment
sí mateys e aquells qui entorn los estan. Los envejosos giten verí fort pudent per la
bocha, puys tornen-lo beure; e stan fort magres e descolorits, ab los ulls grochs e
plorosos. Los pererosos seen en cadires clavades de claus fort larchs e spessos, e
entorn d'aquells ha gran foch, qui
neu e gran tempesta de vent e d'aygua gelada.
Part açò, alguns roden rochas molt grans ab lurs caps incessantment, per tal
com són stats reveladors de secrets e han enganats, robats e morts aquells qui en ells
se fiaven. Altres són portats entorn en grans rodes e pugen amunt e devallen, contínuament,
per tal com són stats ambiciosos. Altres jahen dejús grans roques e són
greument premuts per aquelles, cridants altament:
"Aprenets de fer justícia e de no menysprear Déus."
Aquí stan semblantment aquells qui han trahida la pàtria e la han subjugada a
tirans, o per peccúnia han ordonades e retractades leys, ordinacions e statuts no
degudament; e qui han jagut carnalment ab lurs filles e cosines. Altres meten contínuament
aygua en vaxells qui no han fons; e cuyden-los complir, e treballen en và e
no poden, per tal com han desiyat mort d'altre e anelat a aquella, jatssia no hagen
pogut lur desig complir. Altres van com a orats e furiosos, corrent e cridant contínuament,
per tal com per complir lur foll voler mataren lurs fills. Altres són çechs e
sens ulls, e tenen davant taules ben parades ab molta bona vianda, e vénen arpies
(qui són oçells ab cares de donzella e ab peus de gall), que los leven les viandes
davant e puys ensutzen-los les taules, per tal com vivent exorbaren e maltractaren
lurs fills per complaure a lurs mullers, madrastres d'aquells.
Mas, que
anys nos poguéssem rahonar tu e jo contínuament d'aquesta matèria, no
exprimir les penes que en infern soferen los condempnats.
—Coses noves e nulltemps per mi oÿdes has dit —responguí jo—, les quals me
han axí alegrat com la claredat a aquells qui són en tenebres e repòs als cansats.
Solament me ocorren tres dubtas de què
e lest hé moltes vegades ésser purgatori e paradís; volria saber què són e en qual
part. No res menys, si les coses que m'has dites d'infern són axí a la letra com has
dit, car hoït hé moltes coses que semblen més poètiques que existents en fet. Encara
més, si lo foch e lo gel que són en infern són ú o molts, car dit has que diverses habitacions
e penes hi ha. E perdona
força: si infern és sobre o dejús terra.
—De purgatori e paradís —dix ell— no
Per la pena que ton senyor, qui açí és present, sofer, pots haver clara conexença què
és purgatori. Paradís no entén que sia àls sinó veure Déu e haver compliment de
subirà bé, lo qual jo no sper veure ne haver jamay, solament per tal com doné fe a
pluralitat de déus; no haver reebut babtisme no m'ha condempnat, car no era manat
encara.
Demanat has més, a mon parer, si les coses que t'hé dites d'infern són en la
forma que has hoït. Sàpias que hoc. Diràs per ventura:
"Hoc, mas dir que en infern sien Cèrberus, Minos, Radamantus,
Megera, Tesifone, Plutó, Caron e molts altres que has nomenats,
cosa poètica és, e no és hom tengut creure que axí sia; car los poetes
han parlat ab integuments e figures, dins l'escorça de les quals se
amaga àls que no dien expressament."
E jo
en profundament entendre aquells qui d'aquesta matèria han tractat, veuràs que jo
dich veritat.
De una cosa solament te avisaré al present: sàpies que los prínceps d'infern e
aquells que dessús hé nomenats qui donen penes a altres són demonis, e los pacients
aquelles són ànimes d'alguns qui, vivent, havien mal obrat en lo món. Los philòsoffs
e poetes gentils han axí nomenats los demonis dessús dits; e no sens gran causa, la
qual seria longa exprimir e no és de la present especulació. Apel·la
volràs, car ben saps que segons la diversitat dels lenguatges cascuna cosa és nomenada
en diverses maneres, e segons lo plaer e voler d'aquell qui lo nom lurs
imposà. Bé
nomenaràs, attesa lur propietat e manera, tant pròpiament com han los philòsoffs e
poetes dessús dits.
Més avant has demanat si lo foch e lo gel de l'infern són hú o molts, e si infern és
sobre o dejús terra. Vols-me demanar àls o no?
—Quant a present —diguí yo—, no vull àls demanar. Respon, si
—No y vull respondre —dix ell—, car no cal. E per què
no ést? Lexa aytals interrogacions a hòmens il·literats, rudes e no savis.
—En lo nombre d'aqueys reput ésser —diguí jo.
—No has mostrat que ho sies —dix ell— en lo rahonament que has hagut ab ton
senyor e ab mi.
Ladonchs Tirèsias se près a riure e, murmurant un poch, tantost callà. E jo dreçé
les orelles vers ell, e no poguí àls hoir sinó:
"Anit veurem qui és savi o no."
E jo, cobeyant saber per què ho havia dit, dissimulé haver-ho oÿt; e com pus graciosament
poguí, diguí a Orfeu:
—Plàcie
—Tant breu —dix ell— t'ó diré que no poré pus. Lo foch d'infern hú és, e lo gel,
substancialment; e turmenta cascú segons la qualitat del delicte que haurà comès,
mas diversament, axí com fa lo sol en lo món, que a tots gita ardor mas no la senten
cascuns en una manera.
Si infern és sobre o dejús de terra, que m'ho cal replicar? Ja t'hé dit dessús, si
recorda, que dejús terra és; e no sens rahó, car les ànimes fexugues per vicis no
poden tornar al çel, d'on són vengudes, per lo gran càrrech que porten. Cové
donchs, naturalment, que cayguen en lo centre de la terra, axí com a loch a elles
apropiat.
Més encara: bé saps tu que Déu és subirana bonesa; e los peccadors són axí fets
mals per los peccats, que necessari és que sien superlativament remoguts e lunyats
de Déu, axí com de lur contrari. E tothom creu (e axí és) que Déu està en lo cel, e no
és alguna part pus luny del cel que
axí com a pus lunyat e remogut de Déu, soferen la pena que merexen.
—Bé
entrada d'infern, e que hi havia grans cavernes e concavitats; mas jo crehia que no
devallassen tro al centre de la terra sinó que exissen en qualque part del món, axí
com fan moltes altres concavitats.
—Hage prou durat —dix Tirèsias— aqueix parlament, car d'altra matèria havem
a tractar abans que hich partiscam; e no havem temps.
Encontinent Orfeu callà, e jo, axí com aquell qui havia gran desig de hoir ço que
dir-me devia, pregué
explicar dessús. Ladonchs ell començà a
guardant fellonament vers mi, ab lo bastó que tenia en l'altra donà gran colp en
terra, dient:
—O, de quanta calige de tenebres són abrigats los desigs dels hòmens! Pochs
són qui sàpien elegir què deuen desiyar. E sola causa d'aquesta error és ignorància
de bé; tothom comunament lo desige, mas no
han desiyats: regnes, possessions, riqueses, favor popular, eloqüència, sol·lempnes
matrimonis, amor de dones e altres felicitats mundanals. E han-les aconseguides;
puys, són-se perduts per aquelles.
No és bé aquell qui, aconseguit, fa viure ab congoxa e desempara lo possehint.
Entens-me tu ara? E si m'entens, sabràs traure d'aquestes paraules lo such que exir-ne
deu.
—Bé t'entén —diguí jo—, mas no son cert què n'exirà, si donchs no vols concloure
que no és altre bé sinó Déu.
—No son açí —dix ell— per provar a tu aquexa conclusió, car notòria és a
tothom qui de rahó vulla usar, e majorment qui hage lest e àm sciència. Mas vull-te
mostrar que en les felicitats mundanals no ha bé, sinó sola ymage d'aquell; e posat
que n'hi hage, no
—No
philòsoffs, doctors e poetes, axí christians com gentils, ho han dit; e experiència, que
ho mostra.
—Donchs —dix ell—, per què no ést content de ço que has?
—Ja ho son —diguí jo.
Ladonchs ell se près a riure fort frescament. Puys, posant-me la una mà sobre lo
coll, dix:
—Lo boch jau en lo laç.
—Hoc —responguí jo—, pren-me per descaminat.
—Ara no t'enfellonesques —dix ell—. Tu has dit dessús que ames e ést amat
coralment per una dona que eguala o sobrepuja en saviesa, bellesa e graciositat tota
dona vivent. O aquesta és ta muller o no. Si és ta muller, follament has parlat car has
loat tu mateix, per tal com ella és carn de la tua carn e os dels teus ossos; e loar sí
mateix, si Aristòtil ha dit ver, és cosa fort vana. Si no és ta muller, no pots dir que
sies content de ço que has, car ésser content no és àls sinó reposar en son desig e
abstenir-se de cobeyar coses supèrflues.
E com a l'hom (majorment catòlich, axí com tu), dege bastar una fembra, ço és
sa muller, segueix-se necessàriament que de dues coses sia la una; ço és: o que tu
sies foll e và, per tal com has loat tu mateix, o no sies content de ço que has e, per
consegüent, no hages lo bé que pot ésser en felicitat mundanal. Si foll ést, mon propòsit
hé; si no ést content, fretures de felicitat, la qual tu entens que sia fort gran en
amar dones. E és-ne occasió sola ignorància; si d'aquesta vols guarir, en ta mà és.
—A l'argument que m'has fet no
de la mia malaltia (si n'hé), entrò que sàpia clarament tos afers e lo poder que has
de guarir-mi.
Ladonchs ell, ab alegra cara e ab paraules fort suaus e gest madur, dix:
—En lo temps de Èdipus, rey de Tebas, nasquí; e fuy philòsoff assats famós e
covinentment instruït en mathemàtiqua. Una filla haguí, apel·lada Mantho, qui en
nigromància e altres arts per los cathòlics reprovades no fo menor que Medea. Per
ma ventura, passant prop un riu, en una selva, trobé dues serpents, una masculina e
altra femenina, que s'eren ajustades carnalment; e ab aquest bastó que tench en la
mà, doné
per spay de
forma dessús dita, e diguí:
"Si tant gran és lo poder de la vostra nafra que per virtut d'aquella
contrària mutació se seguesca, altra vegada vos batré".
E de fet axí
era.
Seguí
aquell delit que marit e muller acostumen haver, Júpiter dix que molt major era la
luxúria de la fembra que de l'hom; Juno respòs lo contrari. Haüda entre ells gran
discepció sobre açò, concordaren ensemps que, per tal com jo havia experimentat
cascuna natura, fos jutge de la qüestió dessús dita, axí com aquell qui mils ho devia
saber que altri. Oÿdes les rahons de cascuna part, diguí que la luxúria de la fembra
sobrepuge tres vegades aquella de l'hom. Tantost Juno, molt irada d'açò, usant de la
sua acostumada iniquitat, tolgué
que per dir veritat jo havia encorregut tant gran dampnatge, en compensació d'aquell
donà
veres de ço que la gent me demanava què
Ara saps mos affers e si
e no
—No poria mantenir —diguí jo— que sia content de ço que hé, car, a la veritat,
la dona que tant àm no és ma muller. Sàpies que molt més àm aquella, sens tota
comparació. Bé és veritat que ma muller aytant la àm com los marits acostumen.
—Pus has atorgada veritat —dix ell—, lo joch t'estrenyeré en breus paraules.
Hom del món no pot haver felicitat qui pos sa amor en dona. E creu-me a mi, qui no
ignor lurs costums.
—No en sa muller almenys? —diguí jo.
—No en sa muller —respòs ell— ni en altra.
—Ara
rahonablement me pots fundar e provar que axí sia, com has dit; car lo contrari hé
ymaginat e creegut tostemps.
Ladonchs, ell (axí com aquell qui ab gran afecció, a mon juý, volia parlar) baxà
lo cap un poch e, alçant los muscles, estès la mà vers mi dient:
—La rael e principal causa del teu mal és com no saps la proprietat e maneres de
fembres; car si no ho ignoraves, no series de la oppinió que ést. E per tal que
cert, attén bé a ço que
Fembra és animal inperfet, de passions diverses desplasents e
abhominables passionat, no amant altra cosa sinó son propri cors e
delits. E si los hòmens la miraven axí com deurien, pus haguessen fet
ço que a generació humana pertany, axí la fugirien com a la mort.
No és animal en lo món menys net que fembra. Si entens que
no
solament a totes comunes, mas particulars, les quals serien vergonyoses
exprimir. E no hauràs poch fet que ho conegues, car elles
saben bé celar lurs secrets e, conexents sí matexes, tenen per bèstia
tothom qui, mirant solament lur crosta de fora (car no se
veure), les ama e les desige o les ha en alguna reputació.
Elles, conexents lurs deffalliments, volen que hom pens que elles
hagen moltes coses que natura no
la carn luent e clara, no curants que n'envellexen abans de
temps e
algàlia, ambre e coses aromàtiques que porten suplexen lur
pudor, pinten-se ab innumerables ungoents e colors.
E per tal que mils ne puxen venir a la fi que desigen, aprenen d'estil·lar,
de fer untaments, de conèxer erbes e saber lur virtut; e la propietat
de les figues seques, del vermell de l'ou, del pa fresch de pura
farina pastat, de les faves seques e de lur aygua, de la sanch e sagí de
diverses animals e de la let de la somera. Lurs cambres e altres lochs
secrets trobaràs plens de fornells, d'alambichs, d'ampolles, de capses
e d'altres vaxells peregrins, plens de les confeccions que ab gran studi
hauran aparallades a lur pintar, ab ajuda de molts. Car no hauran
algun special vehí o ortolà qui per elles no sia terriblement occupat:
alguns, per fer argent sublimat, argentada, pomada liriada e mil
lavadures e untaments; altres, per anar cavant e sercant raels e erbes
salvatges (que no
E desijants que lurs cabells negres sien semblants a fil d'aur,
moltes vegades ab sofre, sovén ab aygües, sabons e lexius de diverses
cendres, e specialment de mares de vin grech e de ginesta, e a vegades
ab sagí de serp e de guatla e ab los raigs del sol, convertexen
aquells en la color que desigen. Puys, fan-los caure a vegades per
lo mig de la squena, e sovín scampats per los muscles, e a vegades
redortats en lo cap (segons que
en gran e cordial privadesa algunes fembretes que
e
coll (levants-ne certs pèls qui a lur parer hi stan mal) e los fan diverses
maneres de pelador.
No res menys elles meten tot lur studi en trobar guisa novella e
pomposa, axí de arreaments com de comportaments. E no
viyares que sia de bona manera, si donchs los hàbits no són novells,
ben deshonests, trobats e portats primerament per fembres vanes,
indignes star entre dones castes. E que sien de fins draps e altament
folrats, ab les mànegues molt amples entrò als talons, e ab les gonelles,
de la cinta avall, molt amples e folrades per retre e mostrar lurs
anques ben grosses, e, de la çinta amunt, embotides de tela e de cotó
per fer-los bon pits e grans spatles (e per cobrir molts defalliments que
han). E ab les alcandores brodades, ben perfumades e abtes a caber
en un clovell de nou, e ab los perfils de les aljubes de vayrs purats o
erminis, e que
terra, a denotar que de major honor són dignes que
sciència, qui aquells solen portar sobre lurs caps.
La gran cura e sobirana diligència que han en lur ligar, qui la
poria dir? Si
porien pus fer. Elles primerament se meten devant un gran e clar spill
(e a vegades dos, per tal que en aquells se puxen veure de cascuna part
e conèxer qual d'aquells dos mostre mils la sua figura), e en la una part
fan star la serventa e en l'altra la cabellera o les polseres, l'alcofoll
e les pintures. E ab la ajuda d'aquella començen-se a ligar, ab mil retrets, dient:
"Aquest vel no és bé ensafranat, e aquest altre no és bé
stufat e aquest penja massa d'aquesta part. Dóna
altre pus curt e fé
Leva
posa
tant los pits. Aquexa agulla és massa grossa; aquexa altra me
serà cayguda del cap ans que sia acabada de ligar."
E adés adés, cridant, blastomen-les dients:
"Ve a malguany, vilana traÿdora, que no ést bona sinó a
escatar peix e lavar les scudelles! Crida
saps mils fer a
La qual venguda, posat que
és pus vituperada que la primera, car impossible és que algú pogués
ligar ne arrear fembres a lur guisa. E si per ventura lurs marits les
reptaran de aquest vici, diran que per més plaure a ells ho fan, e que,
ab tot açò, no poden tant fer que plàcien a ells més que les serventes o
catives.
Quant bé seran arreades e deboxades, si algú les mirave les
mamelles (les quals elles desigen per tothom ésser mirades, car per
axò les trahen defora), amaguen-les corrent, volents donar a entendre
que no han plaer que hom les vege; e és tot lo contrari, car a penes les
hauran cubertes, les tornaran descobrir e mostrar com pus desonestament
poran, per tal que hom les tenga per belles e
detràs. Puys, si algú les guardarà qui
seran tant alegres que tot quant los pories demanar te donarien tantost
(si no
les haurà guardades (car de ésser ben mirades han gran desig), volrien-lo
haver mort de lurs pròpies mans.
Puys, en noçes e convits e sol·lempnes festes, demostren-se ben
parades als mesquins qui
ratera, car o les prenen per mullers o, a vegades, per amigues. E
encontinent elles agüen lur desig a haver senyoria e, fenyents-se obedients
e humils, demanen als bèsties de marits (qui tantost los ho
donen) fermalls, anells, perles, collars, paternostres, manilles,
correges, moltes vestedures e diversos ornaments.
E pus són ben arreades e han bé parades lurs cambres, vénen axí
com a reynes davant los dolents e afeminats, e, de companyones que
eren, occupen a ssí matexes la senyoria; car los desestruchs no
alegrar ni enfellonir, donar, prestar, vendre o alinear sinó tant com
elles ordonen. Puys, ab contínua rumor e brogit, barallen-se ab los
scuders, servents, catius, e ab los germans e fills del marit qui aquí
stan, volent mostrar que són guardadores (de ço que desigen despendre,
fondre e destrouir).
Quantes sol·lempnitats penses que sien servades quant deuen anar
o van al bany, lo qual dien elles que continuen per conservar jovent?
No les te poria dir, tantes són. Sàpies, però, breument, que untades hi
van e pus untades se
jamay oçell no fou pus envescat per indústria de cassador que tu
seràs entre
Si aquesta sola persecució te
altres enamichs hi ha de què no
Diràs per ventura que no
Los enamichs del teu humit radical, los quals acompanyen les fembres,
del bany, al teu lit, són aquests: molts perfums e aygües, calç
viva, orpiment, olis, sabons, stepa, banya de cabró, caparrós, sanch
de voltor, tela de cabrit calda, drap de cànem passat per cera blancha
fusa, e altres inumerables materials qui
oÿes. Guarde-te
La ardor de la luxúria que elles han no la
masse
dissimular no u vols. Solament, però, te
pens que delit hi trobaràs. No és cosa que elles no assagen
per poder satisfer a lur apetit. E mostrant-se pahorugues e temoroses,
si lur marit mana a elles alguna cosa honesta, diran que no són bé dispostes;
e si han a pujar en algun loch alt, diran que
pot soferir; si han entrar en mar, diran que
iran de nits, car diran que pahor han dels spirits e de les ànimes e de
les fantasmes; si senten una rata anar per casa, o que
alguna porta, o que una pedreta caygue d'alt, criden, estremexen-se e
fuig-los la sanch e la força, axí com si eren en un gran perill. Mas elles
són ardides en aquelles coses que volen obrar deshonestament: no
hauran ellas pahor de passar per les summitats dels terrats e de les
torres ni de anar de nits e passar per los sementiris e pel mig dels
hòmens armats, quant són cridades e sperades per lurs amadors; e de
amagar aquells, si mester serà, en lochs secrets de lurs cases.
Saps aquest foch de qual lenya viu? De habundància de béns temporals.
Mentre les romanes visqueren pobrament, observaren ab subirana
diligència castedat; tantost que foren riques, mudaren les de més
lurs propòsits.
O quantes infanten abans de lur temps, tements que no venguen a
vergonya! Si l'arbre qui lurs malvestats cobre sabia parlar, ell diria
qui l'ha despullat. Quants te penses que sien los parts qui a mal lur
grat són venguts a bé, e elles los giten a la fortuna? Los hospitals ho
saben e los boscatges e los rius e los pous, hon molts infants són
gitats; e los peys, oçells e bèsties feres que devorats los han.
La suspita e ira d'elles són incomportables, car alguna cosa no
fer o tractar ab lo vehí, ab lo parent o ab lo amich, que (si elles tantost
no ho saben) encontinent tracten e meten en obra que aquella cosa no
vengue a bona perfecció. E si per desventura lo cà de lur pobre vehí les
haurà de nits ladrant despertades, cridaran; e axí serà mester que
fassa encontinent que
son senyor que no sia quiti!). E si per ventura la nit passada lurs
marits los hauran girades les anchas e los hauran dit alguna
paraula desplasent, l'endemà les serventes e catives seran ben batudes
e los scuders e servidors vituperats, alguna justa causa no procehint,
sinó sola iniquitat que han com no
com volrien.
Quant elles són ben pintades, lo sol, lo vent, lo fum, lo fret, el calor
e les mosques són lurs enemichs capitals; e si una d'aquelles se posa
sobre lur cara, necessari és a aquells qui entorn los són que, o la dita
moscha o altre, prenguen e maten devant elles; si no, de
seran alegres ne
Tot lur studi e pensament a altres coses no giren sinó a robar e
enganar los hòmens. E sobre açò, e per saber semblantment si
venir bona ventura o mala, o si morran lurs marits abans que elles (o
lurs amadors), consulten e han fort cars los stròlechs, los nigromàntichs,
les fatilleres e los devins, especialment aquells qui moltes vegades
seran estats presos e punits per divinar; los quals enriquexen dels
béns de lurs marits. E si de ço que saber volen no poden haver lur
intenció, ab paraules verinoses e ergulloses s'esforçen a saber-ho
dels dits marits lurs (los quals, posat que
creeguts).
E ab la ira que han corren al foch, a ferre e a pedres e a tota altra
cosa disposta a fer mal; de la qual lo parent, l'amich, lo pare, lo frare,
lo marit o algun de sos amadors no són quitis, si donchs no complexen
encontinent ço que elles desigen.
Jamay en lur lit no s'í dorm. Tota la nit despenen en plets e qüestions,
dient cascuna a son marit:
"Ben conech la amor que
no
que sia modorra e que jo no sàpia a qui anats detràs, e a qui
volets bé e ab qui parlats tot jorn? Bé ho sé, bé. De què parlàvets
l'altre jorn ab vostra comare del diable? E per què guardàvets
ab tan alegra cara la nostra serventa? Quina privadesa
ha ab vós aquella que l'altre jorn tan humilment saludàs?
Millor spia hé que no creetz. Si vós amàvets mi, no us hiria lo
cor en altres, ne irien mils arreades que jo moltes que
que no merexerien que
e encara valets menys, que no us presats que la mia honor
vostra és.
Ai, ne desastruga! Quant temps ha que jo son en aquesta
maleÿta casa e nulltemps vos bastà lo cor que
vostra requesta ni que
"Déu vos dó bon vespre."
Mas, per la creu de Déu!, pus aytal sóts, jo faré tal cosa que
no us sabrà a pinyons. Son jo tant leja, en tota mala ventura,
que no
bella com aquella que vós tant amats? Per ma fe, ella no és
digna de seure ab mi en un banch. Bé és ver l'eximpli que qui
dues boques besa, la una cové que li pude.
Via, en tota mala ventura! Anats detràs aquelles que us pertanyen.
Bé féts atret d'on venits: cabra ronyosa sa par va sercant.
Ulls hi ha qui s'alten de làgremes o de leganya!
E vós, en tot malguany, ja
fanch. Jo
special gràcia que m'haguessen presa, menys d'axovar; e fóra
stada dona de tot ço del lur, e m'hagueren adorada e levada en
palmes. E vós sabets bé quants bells florins hic hé aportats.
(Bon remey hage qui
Tots los claus d'aquesta casa luen per mi; e jamay no hic
fuy dona de un tros de sal ne les mies orelles hic oÿren una
paraula plasent, sinó
la companya (que basteria que yo fos lur cativa[...]). No ych ha
dona menys honrada que jo; no m'havets treta de çocha de
roure, no! Maleÿt sia lo jorn que jo primerament me acosté a
vós. E les barres li haguessen tranchades a qui primer ne
parlà que jo fos vostra muller! Que jo no fahia per vós ne vós
per mi. Una vil fembra merexíets que us faés semblant que vós
me féts.
Ha, tants són los dolents, si eren aplagats! Quant se deuria
guardar la mesquina de dona quant pren marit!: aquell jorn viu
o mor. Mas los desastruchs d'amichs e parents no guarden sinó
qui ha diners; e valria més a vegades un hom nuu e cruu que
altre qui hagués lo tresor del soldà."
E ab aquestes coses e moltes altres semblants pus coents, tota
legíttima e justa causa cessant, cascuna nit turmenten los mesquins
de marits, dels quals són molts qui, per complaure-les o per fugir a
plet inmortal, giten de casa lurs pares, fills e germans, e roman-los
sola la plaça.
Què
puxe lexar. Ultra los grans furts que fan als marits e a lurs fills
pubills, e la extorció als amadors que molt no
quantes viltats se sotsmeten per créxer e aconseguir gran axovar. No
poria trobar algun vell bavós, ab los ulls lagremosos e encara que les
mans e lo cap li tremolen, per vil, sutze e disformat que sia, que elles
per marit rebujassen solament que
viyares que sens falla dins un mes seran vídues. Puys, si
fills, bé sta; e si no, bé saben elles d'on ne hauran. No
muyren sens hereus. E si per ventura no
que sien parteres e han fills supposats; per tal que, romanents
vídues, puxen viure opulentment a messió dels pubills.
Saps en què són elles liberals? No pas a despendre, mas a guastar
en devinas (e specialment si
en metgesses, en amadors; e en açò no meten algun stalvi ne
les pot hom rependre d'avarícia.
De fermetat, no n'han gens: en un moment ploren e rien, desigen e
avorrexen, volen e no volen una matexa cosa
Presumpció han més que Nembrot. Elles creen que totes coses los
estiguen bé, e que sien dignes de sobirana reverència e honor, e que
sens elles los hòmens no valen res ne poguessen viure una hora. E si
per ventura són riques, impossible és que hom les puxa comportar;
car no és cosa en lo món tant intol·lerable com fembra riqua.
De lur parlar e rallar, que és una cosa fort mal stant en fembra,
qui te
en cascun dret, los mestres en medecina, los naturals e mathemàtichs
e altres hòmens de sciència, soferen molta fam e set, fret e
poch dormir, mals dies e pijors nits per aconseguir aquella; e aprés
molts anys, troben haver après fort poch.
E aquestes, en un matí (que aytant com una missa baxa se diu
stan solament en la sgleya), saben en qual manera l'Espirit Sant procehex
del Pare e del Fill, e si Déus poria fer semblant de sí mateix, e
quals coses són necessàries a separació de matrimoni e com se poden
anul·lar testaments. E si lo riubarbre és sech o humit, e quants materials
entren en la triaga, e si lo çercle se pot quadrar, e qual fo
millor poeta entre Virgili o Homero, quantes steles ha en lo çel, e com
se engendre en l'àer lo tro e
altres coses; e si los elaments són simples o composts, e si
la un en l'altre, e què signifiquen les cometes. E què
Àfrica e Europa, e quantes gents d'armes ha l'Almorat. Qual és lo
pus amorós de la vila e qual és stat enganyat per aquella que ama, ab
qui dorm sa vehina, de qui és prenys l'altra e en qual mes deu
encaure, e quants amadors ha l'altra e qui li ha tramès l'anell e qui
li ha dat lo collar de perles; e quants ous fa dins l'any la gallina de la
sua vehina, e quantes fusades hixen de una liura de li. E finalment, ço
que feren jamay los grechs e los troyans, los romans e los
cartaginesos.
E axí, de tot plenerament informades, tornen-se
parlotegen-ne, sens lexar-se
entrò al vespre (e encara de nits en durment). E si troben algú que no
les vulle oyr o
alguna cosa que dit hagen los serà reprovada.
E què
divinalment en ellas infusa? Cert, una bona doctrina a lurs fillas, ço
és: en qual manera sabran enganar lurs marits, reebre letres dels
amadors, respondre aquellas, star en les finestres comportant los
modorros qui
secret qui
del marit los romanga franch) e altres mals infinits. No deu ésser nombrat
entre los savis qui creu que alguna mare se adelit en haver millor
e pus casta filla de sí matexa.
Si han master a dir una falçia o fer un perjur o una gran malvestat,
o molts suspirs o falçes làgrames, no
manlevant per lo veÿnat: tant prestas les han com han los cans lo
orinar.
Un bé han, a la veritat, que passientment sofferen ésser de lurs
defalliments castigades, e singularment de las cosas que hom ab los
propris ulls veu. Car si són reptades justament, no responen àls sinó:
"Per la passió de Déu, no fo axí. Mentits-ne per la gola.
Enlluernat sóts. Poch servell havets. Ffrenètich sóts (sens
febra)",
e diverses altres semblants peraules, en virtut de pasciència molt fundades.
No volen, emperò, que hom los contrast; e és gran rahó, pus ellas
són tant passients. Car si diran que han vist córrer servos sobre la mar,
e passar delfins en les selves, o porch volar per l'ayre, necessari és
que
Part assò, tenen a subirana injúria si dels diners de lurs marits no
són guardianes e tresoreres, e reptaran-los contínuament de ésser
hòmens sens fe (e majorment vers ellas) tro a tant que
volran, dient que qui fe no ha, fe no dóna, e loant sí matexas de leyaltat
sobra Ffabrici. La cordial e indissolubla amor que han a lurs
fillastres e a altres qui
Phedra a Ypòlit, Clitamestra a Agamènon e las Bàlides als fills de
Egistus.
De venitat han axí plen lo cap que inpossible és que t'ho pogués tot
dir, emperò diré
felicitat haver molt delicament e loçania, saber parlar diverses lenguatges,
recordar moltes cançons e noves rimades, al·legar dits de
trobadors, e les Epístoles de Ovidi, reçitar les istòries de Lançelot, de
Tristany, del rey Artús e de quants amorosos són stats a lur temps;
argumentar, ofendre, defendre e rahonar un fet, saber bé respondre a
aquells qui d'amor les enqueren, haver les galtes ben plenes e vermelles,
e grosses anques e grossos pits.
E per venir a aquesta conclusió, si gros capó se troba, cové que
venga davant cuyt en ast, ab bona salsa. Perdius, faysans, torts grassos,
tortres, guatles, gallines e alguns pagos entre setmana és lur
vianda comuna (solament que
les vedelles de let, moltó ben gras e tendre, fina carnsalada, e molta
altra vianda de pasta ab bon formatge. E panades de colomins e de
polls han axí per fruyta com si eren figues o préssechs. Bé és ver que
en lur beure han gran abstinència, mentre que hom ho veu, mas, si
girats l'esquena, més que arena beuran: no pas aygua ne vinagre, mas
bona vernaça (si se
bon vi e ben flayrant (del qual han axí clara conexença com si totstemps
havien navegat o fet mercaderia d'aquell). E quant entre elles
disputen de bons vins, la final conclusió de les mellors bevedores és
que vin no val res si no parla latí, car los altres grossers són.
Aprés que elles són bé farçides e plenes, entren-se
e (fenyent-se no ésser ben temprades o que la nit passada, per
moscards qui les han ben enujades e per corcons qui roseguen les
bigues, no han pogut dormir) meten-se nues al lit entre freschs lançols;
e dormen entrò que deuen sopar (si donchs no han anar a mirar
juntes o jochs o a esposalles o a parteres o a deports o a altres coses
semblants). Puys dormiran entrò a l'endemà a migjorn. Però bé
guardaran que no vindran dejunes a taula, car adés brous ben spessos
per engrexar (no pas de bou, mas de grosses gallines e a vegades de
tartugas, e de caps e peus de moltó), a vegades molts ous ben freschs
ab fin gingebre e ab bon vin pruent, beuran. Puys tornen dormir, per
tal que sia feta la digestió a la hora del dinar. E los mesquins de
marits conviden-les a taula, de ço que les deurien lunyar! (Si ho
fahien, emperò, per tal que tost esclatassen, bé n'obrarien).
Cançons e dançes e semblants coses escolten ab gran plaer,
majorment si per amor d'elles seran fetes; e si per altres seran dictades
o cantades, han-ne subiran fastig, car de totes volrían haver lo títol.
Quantes e quals serimònies penses que hagen a servar quant se
leven del lit? Regla general és que d'ivern e d'estiu no exiran entrò
són armades de totes peçes. E és mester a la serventa que tot quant
elles han a vestir (hoc encara calçar), ab les puçes que hi són, sia
posat sobre
que
crisma. E si foch se prenia en lur cambra, no exirien entrò que sien
ben reparades.
E parlant ab tu axí com a bon amich, a la veritat e sens trufa, bé
fan e rahonablement usen, car si hom les vehia aytals com ixen del lit
no serien presades un ciuró. (E, per ventura, la humana generació
pendria gran tom).
Ladonchs no
—Tothom qui seny hage pot conèxer que gran mal los vols. Tot quant dessús has
dit, bé que no passarà sens resposta tant com en mi serà, haguera pacientment sofert
(e creegut per ventura), si no haguesses dit que no serien preades res si hom les
vehia en l'estament que ixen del lit. Açò verament no és de soferir, car jo hé vist lo
contrari d'algunes, que eren sens comparació pus belles nues que vestides, e desligades
que ben parades.
—Eren fort poques —dix ell— aquexes, entre les quals no pot ne deu ésser comptada
aquella que tu coralment ames, sobiranament loes e
ço que penses que en ella sia no y és. (Pus çerques que
Més amara ladonchs que m'hagués dat
que axí com parlà. E, per desplaer, no li poguí res dir.
—Bé faràs —dix ell— com tot ho sabràs.
Aprés un poch, cobrada vigor, diguí:
—E com? Ha hi piyor?
—Veuràs-ho —dix ell—, si temps me basta.
—Espatxa
—Aquexa ýdola —dix ell— que tu adores e penses ésser sàvia, tant bella e
tant graciosa, ultra les malediccions dessús per mi dites, de les quals és entre les
altres fembres habundantment dotada, és fort orada e atrevida, car no pories
pensar res possible que ella no gosàs assajar, pus li fo plasent, posat que li anàs la
pena de mort; e ab la ypocresia de què és farcida, decep tu e los altres que no la
conexen ne la han molt privada. Hages per clar que l'atreviment e lo poch seny de
Messalina, muller de Claudi, la qual sobre totes quantes a present me recorden fo
atrevida e gosada en assajar tota viltat e follia, no són res en comparació de la
oradura d'aquexa.
La bellesa de què la loes (o, pus pròpiament parlant, deformitat e legesa), te diré
quina és en breus paraules. E pots-me
són stat mentre vivia (e són encara) expert, pensar pots que no són a mi amagades
les passades e les presents; majorment que son spirit, qui en tancar e en obrir
l'ull vaig de orient a occident.
La hora que ella hix del lit sembla que ella hage contínuament habitat en stanys
d'aygua o en loch de pantà, ab la vista verda e ab la carn crostuda e rascosa, semblant
a cuxa de esturç. Has-la vista moltes vegades blancha e lisa? Sàpies que ella és
negra e tan aspra que un laurador hauria prou fet tot l'any que li preservàs lo camp
de romagueres e de canyota. Ella, però, hi dóna tant bon recapte que tu no u
coneys. Mas, qui ignora que la paret fumada e la cara de les fembres ixen tant blanques
e colorades com lo pintor volrà?
Les sues mamelles, quines penses que sien? Cert, blanes com a cotó, grans
entrò al lombrígol e buydes com bossa de pastor; e aprés que s'ha vestida e ben cordada
la camisa, fa-les inflar e star tant plenes, rodones e plantades en lo pits que sembla que
axí sien nades o que ella sia joveneta de
car si la pasta fa hom inflar manejant, quant més la carn, que és sensibla. Molt mils
enganen les fembres los hòmens bestials, quant a la vista, ab mamelles grans e
molles que ab les dures, car aquelles posen en la manera que volen, e les dures no
poden; les quals, si naturalment són mal compostes, axí han star. (Que no y val
alguna maestria, o és fort pocha e disposta a ésser leugerament coneguda).
Del ventre, que ha solcat de lonchs e spessos solchs, e de las altres parts del cors
e membres seus amagats, no te
n'hé dit; e no vull que més ne sàpies, quant és per mi, car moltes coses són en què
cau mils ignorància que sciència.
Graciositat és la darrera cosa de què la loes. Aytantpoch ést enganat! No entén
que pus terrible fembra e mal graciosa visque; però si
seu vehinat e aquells qui la han familiar, concordablement te
Dionís tiran o de Sil·la. Saps per què
grat e
seria abans contenta de una sola orella que de un amador.
Açò no vol àls dir sinó que menysguarda
sucre. Ara veus què pots sperar d'aquest maleÿt linatge femení. Lunya ta sperança
d'ell, e peresca ab sa iniquitat e falsia, que axò merex.
Ffinit lo terç libre, comença lo quart.
LIBRE QUART
Trist jo ladonchs e desconortat, no en altra manera que
segar lo blat e troba l'espiga buyda, aprés que haguí pensat un poch, diguí:
—Si fortuna havia de mi prou jugat, bé li staria que
que
—E com! —respòs Tirèsias—. Clames-te de fortuna?
—Bé n'hé rahó —diguí jo—; e si dissimular no ho vols, axí ho creus tu, qui veus
com son enganat en la sperança que havia. Si ver és, però, ço que has dit de dones.
—Ço que t'hé dit ver és —dix ell—, e no crech pas que
si donchs no te
haver gràcia de fembres; car millor gràcia te haguera feta si en oy d'aquelles te
hagués constituït.
E si vols que pus pròpiament parlem, no
t'ha forçat fortuna de amar ne avorrir, car no és offici seu ne ha senyoria alguna en
les coses que stan en libertat d'arbitre. Saps què te n'ha forçat? No àls sinó la tua
bestialitat que, lexada la rahó, ha seguit lo desordonat voler. Riqueses, potències,
dignitats e semblants cosas dóna fortuna, e tol-les com li plau; mas elecció d'amar o
avorrir, obrar bé o mal, voler o no voler, en franch arbitre està, e en la mà de cascú
és que n'ús a son pler. Veges, donchs, de què
—Cert, de mi mateix —diguí jo—, si errat hé; ço que no atorch. E conexeràs-ho
bé si
Si fortuna hagués la culpa, jo no haguera cura d'escusar aquella, car mal ne son
content per moltes desplasents obres que m'ha procurat. Mas pus a mi tocha principalment,
tant com poré me esforçaré a sostenir e defendre la mia elecció ésser rahonable
e bona; e per consegüent, no haver errat.
Si hé bé conçebut tot ço que m'has dit, tu has malparlat primerament de dones en
general; puys, en particular. Ço que n'has dit en general, entens-ho haver dit de
totes?
—No jo —dix ell—, mas de tant gran part d'aquelles que entén que fort poques
en nombre ne sien exemptes.
—E dels hòmens —diguí jo—, què te
procehescam.
—Que dir hi ha —dix ell— [...]+ (en alguns). Mas lexem-ho anar a present, car no y
ha comparació.
—Lexar anar? —responguí jo—. Guardat ne seràs! Si no
que m'has fetes, la sentència perdria justament. O si axí ho vols, digues lo contrari,
e callaré.
—No m'estaria bé —dix ell— mentir del·liberadament.
—Piyor staria a mi —diguí jo— no defendre veritat, majorment que y puxa entrevenir
culpa mia.
—Pus axí és —dix ell—, navech cascú ab son vent.
—A fer covendrà —responguí jo—, car a diverses térmens anam.
—Via, donchs —dix ell—, veyam què
—Tu has dit lo piyor que has pogut de dones —responguí jo—; e per les bones
obres que m'han fetas, vull-les escusar, tant com poré, en dues maneres principalment:
la una, dient lo bé que és en elles, e en temps passat ne és sdevengut en lo
món; l'altre, mostrant-te lo mal que comunament és en los hòmens (parlant però tota
vegada ab reverència e benvolença d'aquells e sens lur injúria). La qual cosa serà
gran excusació d'elles, car si los hòmens són viciosos (qui deurien més usar de rahó
e lunyar-se més de mal que les dones, que no han tanta perfecció com ells), no és
meravella si aquelles fan errades (posat que algunes ne fassen, ço que no crech).
Tu saps bé que, per lo peccat del nostre primer pare Adam, tota humana natura
per justícia merexia, e encorria de fet, pena infernal. E no ignores que per una sola
fembra és stada rehemuda; la qual, per la sua humilitat e excel·lència de virtuts, que
hagué sobre totes quantes foren, són e seran, meresqué ésser mare del Fill de Déu. Si
altra laor no donava a natura femenina, prou te deuria bastar, car aquesta sola prerogativa
apparria que la fassa digna de major reverència e honor que jamay meresqués
ni aconseguís hom del món. Diràs per ventura que major la meresqué e aconseguí
Jesuchrist, qui fo hom. E jo
ans era Déu vestit de vestedura humana ab ànima racional; e si fos stat purament
hom, haguera loch la tua objecció. Mas digues-me
egual ab ella en honor, e callaré.
—Cert, no poria —dix ell—; e atorch-te que dius gran veritat. Mas bé saps tu
que aquexa (la qual hagués plagut a Déu que, per ma salvació, fos venguda abans
de mon temps en lo món) és stada un sol fènix en virtuts e sancta vida; e una flor no
fa primavera. Si d'altres ne saps semblants, digues-les, que volenterosament te
oyré.
—No son tant foll —responguí jo— que
trobar hom. Mas, si
saber e enginy, són stades eguals o per ventura sobrepujants qualsevulla hom qui sia
stat de la creació del món tro a mon temps; de què merexen gran honor, attès majorment
que elles ab lur indústria hagen aconseguit ço que natura no
—Bé
defendre ço que has emparat. E sies cert que tu poràs assats daurar, mas no ych
metràs stany per argent.
—Via —diguí jo—, lexem trufes. Si diré ver o no, les escriptures dels aprovats
antichs ne produesch en testimonis. E vull que sàpies que jo hé per cert que major
afany hauré de lexar-me que de començar dir bé de dones.
No
que Orithia, reyna d'Amatzònia, a la qual Eristeu, rey de Grècia, tramès aquell
Èrcules qui nulltemps fou vençut, manant-li (axí com a cosa inposibla, per rahó del
molt gran ardiment que ella havia) que li levàs les armes.
Ne que Semíramis, reyna dels assirians, la qual no solament regnà per molt de
temps, ans vencent los indians e etíops, cresqué e dilatà son regne; e edificà
Babilònia e la cenyí d'ample mur. No res menys, com un jorn, ella, stant en la sua
cambra pentinant son cap, e oýs dir que Babilònia havia rebel·lat (tressada la una
part dels cabells tant solament e l'altra part scampada e encara no composta),
preses les armes, assetjà la dita ciutat; la qual a sí matexa subjugà abans que del tot
hagués acabat tressar l'altra part dels cabells. En memòria de la qual cosa fo feta
una gran stàtua femenina de metall, posada en Babilònia en loch alt, ab la una part
dels cabells solta e ab l'altra treçada.
Tamiris, reyna de Scíthia, no fo de menor coratge; la qual, en venjança de la
mort de son fill e consolació sua, matà batallant aquell famós e molt temut Cirus, rey
d'Àsia, ab
de la sanch dels seus, dient:
"Aytal sepultura mereys; sanch has sadejada e de sanch te
sadollaràs."
Què
conclusió de la qual, però, és aquesta: aprés molts insignes fets seus e dignes de
memòria, ella esvahí terriblament l'imperi romà. E Aurelià, príncep dels romans,
batallant ab ella la temé molt; e, aprés que la hagué domdada, se
com si hagués vençut lo major e pus victoriós príncep del món.
Qui és, qui res de bé sàpia, que ignor los actes virtuosos de Pantasilea en
Troya e de Camil·la en Itàlia, e de moltes altres dones que en Àffrica,
Lacedemònia, Alamanya e altres parts del món han batallat pus animosament que
hòmens? Clarament ho reciten les istòries.
Qui pot negar que Minerva sia stada trobadora de diverses arts e que en Grècia
hage sobrepujat tots los hòmens ab son enginy? E que Isis hage donat les primeres
letres als egipcians, e Carmentis, mare de Evànder, als latins? E que Sapho, donzella
grega, hage dictat libres dignes d'ésser comparats als enginys dels grans poetes?
E que Proba, muller de Adelphus, experta en grech e latí e altres lenguatges, hage
ordonats notables libres tractants de la creació del món e de l'adveniment de
Jesuchrist? E que les Sibil·les, les quals segons que diu Marchus Varró són estades
l'adveniment dessús dit?
Qui pot dir la amor conjugal que Hipsicratea hagué a son marit, Mitrídates, rey
de Ponto?, la qual no solament seguí aquell en la longa e dubtosa guerra que hagué
ab los romans, ans, aprés que fou vençut e desemparat per los seus, jamay no
d'ell, seguint-lo ab cavall e armes, lexat l'àbit femení e oblidada la sua gran bellesa
e delicament. E aquella que Pòrcia, filla de Cathó, hagué a Brut, marit seu?, la
qual encontinent que sabé la mort d'aquell, per tal com no habvia prest ferre ab què
matàs, desijant seguir l'espirit del marit, begué carbons foguejants e morí.
No fo menor, a mon juý, aquella que Júlia, filla de Július Cèsar, hagué a Pompeu,
marit seu, que vehent la vestedura d'aquell un poch sangonosa e cuydant que ell, lo
qual ladonchs no era en casa, fos mort, encontinent avortí un fill que portava en son
ventre e, sclatant, morí.
Bé fo cordial e memorable la amor que Artemísia, reyna, hagué a Mausolo,
marit seu, la qual, aprés que ell fou mort e li hagué celebrades sol·lempnes exèquies,
lo féu polvoritzar e
Què t'apar de Emília, muller del primer Scipió Africà, que com son marit adulteràs
ab una sua cativa, nulltemps ho volch descobrir, per tal que no
tantost que
Quinto Lucrècio, que, com fos condempnat corporalment, ella, ab gran perill de sa
persona, lo amagà en son lit e
marit seu, fos exil·lat en Sicília, ella, vestida pobrament e desfrassade, contra voler
de sa mare, que diligentment la guardava, anà secretament ab dues serventes e atretants
catius, tenir exill ab son marit?
Qui és que no hage oÿt com en Lacedemònia les mullers d'alguns presos e condempnats
a mort, per tal que poguessen estorcre lurs marits, entrassen de nits en la
presó per escusa de pendre lur comiat. Puys, despullades les vestidures, faeren-les
vestir als dits marits lurs, los quals fenyents spècia de dolor, ab las caps cuberts,
exiren de la presó e fugiren; e les dites mullers d'ells romangueren en la presó,
posant-se al perill que los dits marits devien passar.
Bé pens que
mort condempnada en lo carçre, e per compassió de son execudor, per tal que aquí
famejant morís, reservada; com sa filla, la qual algunes vegades la entrava vesitar
(jatssia fos ben amonestada e sol·licitada ab gran pena per lo dit execudor que no li
metés dins alguna vianda ne res ab què pogués sa vida alongar), no contrastant lo
dit manament, veyent que en altra manera no li podia ajudar, la sostench ab la let de
les sues mamelles per gran temps. Entrò que fou sabut per les guardes del dit càrçer,
qui, publicants açò al dit pretor, obtengueren a aquelles per aquesta novitat remissió
graciosa.
Semblantment usà una altra dona, apel·lada Ruis, en son pare Simon, fort vell,
condempnat a semblant mort, lo qual ella secretament tench (en un altre càrçer)
entre los brassos, alletant-lo, axí com si fos petit infant, per alguns dies; entrò que fo
descubert. Per la qual rahó, lo dit Simon e ella relaxació semblant obtengueren.
No
part de Àsia e Europa no sia stada subjugada per elles. L'imperi de Cartage, per
virtut d'aquella vídua Dido fo fundat. Àsia e Europa encara serven los noms de les
dones que en aquelles, per actes magnífichs, floriren. E no puch pensar que sens
gran minsteri hàjan noms femenins la major part de les províncies e de les plus
insignes ciutats del món, entre les quals la nostra notabla ciutat de Barchinona és
col·locada.
No pux callar aquell rigorós exemplar de castedat, Lucrècia, la qual, aprés que
hagué descubert a son marit, Col·latí, e a son pare, parents e amichs, que Sexto, fill
de Tarquí, la havia per força carnalment coneguda, se mès un coltell pel ventre
davant ells; e volent mostrar a les dones forçades, jatssia castes de cor, què devien
fer, foragità l'esperit. Pus meravellador és que loador, però (e esquivador és en
nosaltres christians ço que féu); car punint lo peccat strany en lo seu cors, matà
aquell. Vosaltres, gentils, ho havets loat, car acostumat ho havíets quant vos plahia.
No fou menor ni menys cautelosa guardiana de la sua castedat Hipo, fembra
grega fort bella, la qual, com fos presa per enemichs en una nau e veés que la sua
castedat no podia conservar sinó per mort, se gità en la mar e morí.
De Cloèlia, verge romana, volria parlar, mas dubta hé que ho puxe explicar dignament.
La qual, com ensemps ab altres verges fos donada per rehenas a Porsenna,
rey dels toscans qui tenia assetjada Roma, una nit ab ses companyones se n'anà vers
lo riu de Tíber e, pujant en un cavall que trobà, passà aquelles nadant a Roma per lo
dit riu, lo qual era fort pregon e ample, e restituí-les a lurs amichs. Per la virtut de
la qual, meravellat, Porsenna se levà del setge encontinent; e en testimoni de açò és
la stàtua de una donzella cavalcant que fou posada a memòria sua en la Via Sacra,
en Roma.
Qui pot dir que major paciència e fortitud de coratge haja haüt algú en ses
adversitats que Cornèlia, filla d'Escipió Africà, mare dels Gracos? La qual, com se
veés davant morts
e gitats en lo riu de Tíber, no pogué ésser induïda per los plors, crits e suspirs de
les dones que li staven entorn plorant que atorgàs ella ésser mesquina per la pèrdua
que feta havia; ans dehia que era una de les pus benaventurades fembres del món,
com havia concebuts aytals fills. Cert, a mon juý, digna fo ésser stada mare d'aquells
e indigna de haver-los perduts.
La paciència, fortitut e amor conjugal de Griselda, la istòria de la qual fou per
mi de latí en nostre vulgar transportada, callaré, car tant és notòria que ja la reciten
les velles per enganar les nits, en les vetles, com filen en ivern entorn del foch.
De Sarra, Rebeca, Rachel, Judith, Ester, Rut e altres del temps de circuncisió,
no res menys de moltes sanctes dones, verges, vídues e continents, del temps de
Jesuchrist ençà, si te
visqués tant com Matussalem). Emperò, si no t'enuig, parlaré
de nostre temps, la virtut de les quals me força parlar pus prolixament que no
cuydava.
Qui
Pedralbes, muller del rey En Jacme d'Aragó? La qual, vivent aquell, fou molt graciosa
e contínua intercessora tostemps per sos pobles; jamés no girà los ulls a coses
deshonestes, la sua almoyna nulltemps no fo denegada als pobres, e, aprés la mort
del dit rey, acabà lo monestir de Pedralbes, que en vida d'aquell havia començat. En
lo qual, honestament morí e finí sos dies.
Qui
mostrà en la guerra de Castella la reyna Dona Elienor d'Aragó, mare de mon
senyor qui açí és, la qual (segons que has oÿt) és ja en la glòria eternal? Notori és a
thohom que, si no fos per sa indústria e esfors, tot lo regne fóra perdut; car lo
senyor rey, son marit, occupat ladonchs en la frontera per resistir a sos enemichs, no
podia entendre en les altres coses necessàries a la guerra, les quals ella sobre força
humanal suplí. La punició dels tirans e rebel·les de Sicília, feta per lo senyor rey
En Martí, ara regnant, ella en sa vida la sembrà; lo dit senyor, rey per gràcia divinal,
la ha cullida e portada a desiyada fi e deguda conclusió. Bé féu la mort quant la
lunyà d'aquest regne temporal, pus fo occasió que en lo celestial fos encontinent
transladade.
Qui
hagué en lo gran perill al qual per sa honor del·liberadament exposà la sua persona
en la venjança que féu de la mort del rey En Pere, marit seu, per sos frares e
vassalls prodicionalment perpetrada?
Qui
Dona Sibil·la d'Aragó, e lo gran saber e bon enteniment que ha? Moltes vegades me
son merevellat de Nostre Senyor Déu com tant virtuós spirit ajustà a cors femení, car
digne fóra de Scipió.
Qui
Violant, muller de mon senyor qui açí és? No m'hi tinch per bastant; però diré-te
breument per no tenir temps, ço que poré. Natura femenina és naturalment
a avarícia inclinada; e aquesta, contra natura, és stada la pus liberal que hage lest
ne oÿt, que
foren superlativament liberals, són stats avariciosos en sguard d'ella.
La sua casa és stada, e és encara, temple de liberalitat, e molt pus occupada en
donar que en reebre. De subtilitat singular, d'entendre, de compendre, de gosar
empendre grans fets, no pens que persona del món vivent li
deig-ho saber, entre los altres, qui de mon flach poder la hé servida longament. Si
oyràs parlar, d'açí avant, d'amor conjugal e d'aquesta no
menció, no hages per bon istorial ni disert aquell qui
poques en nombre són a ella stades eguals.
Clara conaxença hé que molt son stat prolix en mes paraules; e per tal, jatssia
que moltes altres virtuoses dones me occórreguen, conclouré breument en la reyna
Dona Maria, ara regnant (no gens per tal que ella meresca ésser darrera per minoritat
de virtuts, mas per dar-li
obra, el signe posat a la fi del rescrit e lo sagell auctoritzant complidament aquell.
Tantes són les virtuts de què la poria dignament loar que no sé on començ; però per
tal com darrerament hé feta menció de conjugal amor, vull-hi ajustar ço que y fall.
Alguns poetes fan gran festa de la cordial amor que Penèlope hagué a Ulixes,
marit seu, per tal com en sa longa absència no l'oblidà, dient que nulltemps pendria
altre marit posat que
Assats li mostrà gran amor, a mon juý. Mas sens comparació fo molt més aquella
que la propdita reyna mostrà haver al senyor rey, car no solament li recordà contínuament
d'ell, mentre trigà per lonch temps subjugar ab extrems perill de sa persona
lo regna de Sicília, e
sperança de no veure
havia e li tramès gran esfors de gent d'armes e molta moneda, romanent ella e vivent
(considerat son stament) ab gran inòpia e fretura.
Sovén me son meravellat, e encara no me
hagué, aprés que fou pujada a reginal dignitat, en soferir que diguessen alguns atrevits
davant la sua celcitud, quant no
demanaven:
"Encara no sabets si sóts reyna!"
O paraules dignes de les orelles de Neró! O terra sorda e injusta!, com no
absorbist, axí com Datan e Abiron, qui per semblant delicte foren per juý divinal axí
condempnats?
Ab quanta maturitat penses que s'hagués ella en gitar de la terra, en absència
del senyor rey, lo comte de Foix, qui hostilment hic era entrat acompanyat de
molts potents ladres, al·legant haver dret en lo regne? (en lo qual ne havia tant
com tu). La nostra gent d'armes diu que
són stats altre Ffàbio Màximo, qui vencé més batalles per Roma, no batallant,
que altres combatent los enemichs. Sàpies certament (e dich grosseria, car, per
tal com ést spirit mils ho saps que jo): altre no
e bons tractaments de la dita senyora, qui, ab los grans preparatoris que féu,
ajudants en açò la nostra insigna ciutat de Barchinona e Aragó, los spantà e
fugir, axí com lo leó lo cervo e
No pux star que no diga una assenyalada obra, de recordació digna, que ha feta
durant aquesta nostra persecució; e faré fi a açò. Tot quant ella hagués volgut demanar
li fóra stat atorgat per nostres enemichs e perseguidors, si volgués haver donat
loch que la vergue dels peccadors fos gitada sobre l'esquena dels justs, e que
poguessen haver jutjat a lur plaer. Mas ella elegí abans faent justícia freturar, que,
nafrant aquella, aconseguir ço que fóra stat verí a la consciència sua.
Veges, donchs, e considera bé si dones merexen gran honor, e si has parlat massa
generalment d'elles.
Ladonchs ell se près a riure un poch, dient:
—Tot quant ben sabies en fembres has dit, e tu ara cuydes les haver loades. E no
saps què t'has fet!, car tant és lo mal qui en elles és que
poch, que no és àls sinó voler endolçir la mar ab una unça de sucre.
—E com! —diguí jo—, vols que te
istòries que te
mostraré que no hé dita la centena part del bé que en elles és.
Tu saps que, si dones no fossen stades, toda humana natura fore perida en Adam.
No foren ciutats, castells ni cases; no foren reys, cavallers ne armes; no foren ciutadans,
menestrals ne lauradors ne naus; no foren mercaders, ni mercaderies; no foren
arts, leys, cànones ne statuts; ne foren festes, jochs, dançes ne amor, que totes coses
sobrepuge.
Algú no sabera lo moviment dels cels e de les planetes, ne haguera conexença
d'aquells; ne ençercara les operacions amagades de natura, ne sabera per què la
mar infla ne en quina manera gita l'aygua per les venes de la terra, la qual puys
torna a cobrar; ne en quina forma són ligats los elaments entre ells, ne les influències
dels corsos celestials; ne per què és la diversitat dels quatra temps de l'any, e de la
granesa e poquesa dels dies e de les nits; ne per què respon Echo en les concavitats
quant hom crida, ne per què lo levant tira los núvols pluyosos e la
tremuntana los encalça; ne per què la terra tremola, ne moltes altres coses naturals
que t'engendrarien fastig si les te dehia especificadament.
No ignores que, quant hom és sà o malalt, elles servexen pus diligentment e mils
e pus netament que hòmens. Tart consellarien que hom vage en bregues, tavernes,
jochs ne lochs deshonests. Si Èctor, Július Cèsar e Pompeu haguessen creegut consell
de dones, lur vida no fore estada tant breu: les istòries clares són.
Ultra les malediccions que has recitat de dones en general, has dit terrible mal
de la dona que jo més àm en lo món. Dich-te que açò no poria pacientment tol·lerar.
Oges, donchs, e veuràs com te provaré lo contrari.
Ladonchs ell, alçant lo bastó, ab cara molt irada, dix:
—Si d'esta matèria parlaràs pus avant, ab aquest bastó, la virtut del qual no
ignores, te daré; e sia teu ço que y guanyaràs.
Encontinent Orfeu, posant-se al mig d'abdosos, dreçà a mi les sues paraules, dient:
—Fuig a occasió; e no li vulles contrastar ne assajar de sostenir ço que mantenir
ne averar no pories. Sàpies que, si jamay Tirèsias dix veritat de res, tot quant ha dit
de aquexa dona que tu ames és ver, que en res no ha mentit. E no dóns rahó que
n'hages pus a ssaber.
—Ay las! E com se pot fer —diguí jo— si no pens que pus perfeta dona visque en
lo món, ne que jamay fos més amat hom per alguna que jo son per ella?
—Per ço ést enganat —dix ell—; mas no és meravella, car tot amant és çech e
creyent. Vols sàviament usar? Dóna fe a ço que
noves e acaba-li de dir ço que has lexat.
—No scé que àls li hage lexat a dir —responguí yo—. Volguera que encara hi hagués a
començar, que jo l'haguera lexat parlar assats, sens algun contrast.
—Aytant me plaurà —dix Tirèsias— lo teu parlar com lo callar, ab que no vulles
mantenir coses contràries a veritat. Digues ardidament què
desig; ab que no sia feta menció en nostre rahonament d'aquexa tua ýdola, espluga
de enamorats, font de vicis e archiu de mentides.
Dites per Tirèsias aquestes paraules, a la mia memòria occórrech que jo li havia
ofert dessús dir, per excusació de les dones, lo mal que en los hòmens és; e que no
era meravella si elles (qui no havien tanta perfecció com los hòmens) erraven, pus
los hòmens fahien semblant e piyor.
E passat un poch, balbucejant per temor, diguí:
—Si greu no t'era, salvant la protestació per tu feta, de bon grat acabaria ço
que dessús te començé a dir en laor de dones generalment.
—Per què, donchs —dix ell—, perts aquest poch temps que has? Espatxa, que la
hora se aprohisma, e si breument no u dius, temps me falrà a respondre.
—Bé
—Hoc, mas lo dret no l'hauràs millor —respòs ell—; e a la fi, cauràs de la
qüestió.
—Hoges, donchs —diguí yo—, pacientment ço que
hòmens no t'í entenes tu, car no u entén a dir de tots, sinó tant solament dels hòmens
dolents e viciosos; e per semblant forma has tu usat, si no me n'angan, en lo maldit
de donas.
A mi basta tant solament que una conclusió vertedera result de mon dit: que si
les donas erren, sí
los hòmens; e que si deuen ésser menyspresades, per inconstància e altres vicis, semblant
ho deuen ésser los hòmens. E per consegüent, sien dignas de menor reprensió,
si erren, que aquells, e de no tant gran blasma com dessús has dit. Atorgaràs-ho e
callaré, per no tenir temps, que d'altres cosas me volria rahonar ab tu.
—Passa avant —dix ell—. Com atorgar? Ans ho nech expressament.
—Ara, donchs —diguí yo—, ab ta benvolensa procehiré. E per abreuyar, tocharé
superficialment alguns dels principals vicis que has dit ésser en les donas, provant a
tu de mon poder, sens injúria de algú, ésser majors aquells dels hòmens.
Tu primerament has dit que ellas no amen àls sinó sí matexas. Dich-te que
aquexa malaltia comuna és, e que més ne són passionats los hòmens que ellas. E si
ben sercas las istòrias antigas, veuràs-ho clarament; car a hun homa que
morir per donas, ne trobaràs
E qui coneys tu, per ta fe, qui àm alguna dona sinó per amor de sí matex e que
puxa complir son propi desig? Amen-les los hòmens mentre són bellas e jóvens;
puys, diran-los:
"Aquexa pell faria a tornar al pellicer, que massa penja. En mars
deuria ésser podada aquexa serment, que la brochade li plora. Aquex
sach faria a ligar, si no poria caura."
E moltz altres vituperis e scarns, qui porían ésser dits a ells pus dignament.
Dius que no són netas. No scé conèxer que
no entens haver parlat dels accidents naturals; e saps bé que de las cosas que naturalment
vénen no deu ésser algú loat o vituperat, car no stan en franch arbitra.
Quant a mon juý, pus dispostes són les donas que
inmundas.
De pintar les has diffamades, e de trobar guisas novellas e pomposes, e de la
gran cura e diligència que han en lur ligar. Posat que axí sia com tu dius, de aquest
peccat ab ayga beneyta ne deuen ésser absoltas; majorment que
la culpa, que, attesa lur condició, fan piyor que ellas.
Qui
rulls, no usen de totas aquellas cosas que dessús has dit que fan les donas; e que per
arear-se bé (a lur juý), dels cabells blanchs, qui són testimoni de vellesa, no
fassen tornar negras com a carbó, per tal que les dones creseguen ells ésser jóvens?
Cert, de assò les passen; dignas són de gonyar joya. Novell me seria si oÿa que
jamay dona, en sa vellesa, hagués trebayllat en alterar la color dels seus cabells. E
los hòmens, qui se
públicament.
No és menor cosa que
barba fort sovén, e la manera que tenen de fer-la raura pèl amunt, per tal que la
cara romanga pus lisa; e lo pelar que fan del loch hont lurs celles se ajusten; e la
algàlia, ambra, perfums e aygas bé flayrants que usen.
De la superfluïtat de l'arrear e del ligar de las donas no ha culpa altre persona
sinó ells, qui cascun jorn torben guisas novellas, deshonestas e sumptuosas. Adés van
tant larchs que no
Adés scombren les carreres ab les mànegas; adés les porten trossades a mig
brassos; adés les fant tan stretas que par que vullen garrotar; adés les fan tant
amples que par que porten a cascuna part un manto. Adés porten los cabells plans,
adés rulls, adés rossos, adés negras, adés larchs, ardés curts. Adés porten caparó en
lur cap, adés tovaylola, adés xapellet, adés vel; adés paternostros, adés correge;
adés capell de vebre, adés barret. Adés porten polaynes largues, adés curtas; adés
porten les çabates sobre les calçes, adés dejús. Adés van vestits de draps fins, adés
de frisó; adés armats, adés sens armas; adés sols, adés acompanyats.
E assò que no
axí com si eren donzelles qui deguessen anar a marit; e fan-les sobrepuyar a les
altres vestadures per tal que mils sia vista lur dolentia. No scé ley ni secta qui hage
loat hòmens portar arreaments de dona.
E finalment, per no tenir temps, tantes són les mutacions dels àbits e gests lurs
(ab los quals donen mal eximpli no solament als altres hòmens qui
dones, les quals no són res preades per ells si no són bé pintades, arreades e complidament
ornades), que, si ara
qui són e d'on vénen. Moltes vegades hé pensat e creegut que si lus pares o avis
morts ressuscitaven, no
(E
haguessen a provehir o fer part de ço que aquells lurs havien lexat en lurs
testaments).
De voler senyorejar a lurs marits les has notades. Decebut ést: elles no desigen
axò, mas volen raonablement senyorejar a la companya, qui contínuament és inclinada
a mal saber; que companyones són dels marits e eguals a ells en lo regiment de
la casa.
De l'anar al bany no fasses festa, que bé fan que
pus netes, pus alegres, pus sanes e pus dispostes a conçebre.
Luxúria dius que regna molt en elles. No seria propri a mi disputar-ne ab tu, car
mils que jo ho saps, per tal com cascuna natura has experimentat. Però ben son cert
que gran és la luxúria dels hòmens; e plena memòria hé que, en tot quant hé lest,
major menció és feta dels actes luxuriosos que
de les dones, e majors mals ne són stats seguits en lo món. E molt més són
stats los hòmens qui han enganat dones que aquells qui són stats decebuts per fembres.
Però, si vols que vingam a compte, digues-ho, que prest són.
—Avant —dix ell—, no anem per les cimes! Tu coneys bé com va lo fet per molt
que t'esforçes de daurar.
—Suspita e ira, dius, encara més, que han incomportables, e que tot lur studi
meten en robar e enganar los hòmens. Posat que axí sia —diguí jo— (com afermes,
ço que no atorch), no seria gran meravella, attès ço que
Tu saps bé que los hòmens viuen ab contínua suspita e gelosia, bé però que se
saben mils cobrir que les dones, e són terriblament irats si elles fan alguna cosa que
encontinent no
o malalts, o lurs parents o amichs, o de fer alguna cosa piadosa, que ells no demanen
o vullen saber tantost d'on vénen, ab qui són anades, per què són partides de
casa tant gran matí, per què
a casa. E si elles, per tal com la obra piadosa és pus meritòria com és pus secreta,
ho volran celar e no descobrir axí prestament com ells desigen, brega serà tantost en
lo camp: los trons e lamps ne vénen, e la pluja s'engendre en los ulls de les mesquines,
que
Bé
o menjaran en lurs cases sinó fort a tard, conversaran ab fembres deshonestes, privadejaran
ab persones de vida dampnada, freqüentaran jochs, sercaran bregues. E
no serà mester a les dones que
jorn és en casa!
Si elles són riques, per un cap o per altre, o en mort o en vida, o vetlant o dormint,
seran per aquells robades, enganades e ginyades, o ab falços abraçaments o
ab menaçes o altres maneres exquisides, que tot quant han e poden haver los donen
o
fer no ho volen, que
Puys, quant elles seran mortes, riuran dejús lo caperó que portaran vestit, e,
fenyents que ploren, iran ab gramalles negres de drap gros entrò als peus e abstindran-se
de raure la barba un temps, per tal que alguna desestruga se trench lo
coll; la qual, a vuyt dies que serà entrada en la casa, serà tractada molt piyor que
la primera. Tantost vindran los suspirs; puys, diran:
"Ha, tant bona dona era aquella que terra podreix! Tant maleÿt
fou lo jorn que ella isqué d'aquesta casa! Més valguera que foch s'hi
hagués pres a quatre cantons, tot és perdut! Gran és la administració
que ella havia; jamay no
un vel, si jo mateix no y prengués cosiment. Servie
lo rey. Nulltemps volia seura a taula tro que jo havia mig menjat;
e sercava axí mos plaers com si
no isquere de casa ni volguera haver res fet, sens licència mia[...]"
E diran-los moltes altres coses punyitives o desplasents, per tal que ellas sien pus
subjugades que catives (o per tristor se
que
casa.
De avarícia les has notades, e de pocha fermetat e de presumpció. O, fort has
gran culpa de haver dit semblants paraules! E no saps tu que les dones necessàriament
han a ésser un poch tinents, per ço com no han manera de guanyar e volen
fugir a fretura? Si prenen per ventura marits vells, fan-ho per tal com lurs parents o
amichs ho volen (e són-ne mils maridades a vegades que dels jóvens, qui les menyspreen
e les obliden per altres qui no merexen ésser lurs serventes); e aquells fan-les
amar e honrar axí com sí mateys, e ladonchs elles stan fermes en amor, pus veen
que
dona no y basta preu.
Si bé haguesses considerat aquests vicis quant regnen en los hòmens, per ventura
no hagueres parlat tant larch de dones. Qui poria parlar suficientment de la avarícia
d'aquells, inconstància e presumpció? Poques coses són que no faessen vuy per
diners: logrejar, lagotejar, fer mals contractes, espiar altres, matar, enganar, difamar,
testificar falsament, robar, acusar, mentir, pelleyar, emparar mals hòmens e plets
injusts, descarrerar ab lur enginy dones e donzelles e liurar-les a altres sien d'açò
testimonis.
No pot hom res tenir en ells: ara seran de una intenció, adés d'altra; quant se
gitaran al lit vos prometran una cosa, e quant se
tota vergonya negaran ço que dit han e jurat hauran. Cascuns se tenen per bastants no
solament de regir un regne, mas tot lo món; e per poch que hagen, solament que
puxen passar temps sens gran treball, no volen res fer, ne mostrar a lurs fills sciència
o art ab què puxen viure. Ans se gloriegen que aquells vagen bé arreats, brodats e
encavalcats, axí com si eren fills de grans mestres, e
temps (mentre durarà, puys covendrà
confusió e vergonya).
Dit has, encara més, que les dones són parleres e ralladores, e has feta gran festa
de la sciència divinalment en elles infusa. Verament, a mon juý, a gran tort les
acusas. Lo parlar de les dones no és comunament sinó de les coses menudes o de administració
de casa. Bé és veritat que, per tal com naturalment són subtils, e entenen e
saben moltes coses primament e fort tost, puys dien-les a vegades familiarment les
unes a les altres; e no se
Mas no és axí dels hòmens, lo parlar e rallar dels quals és abhominable a Déu e
desplasent e intol·lerable a tota persona, e fort dampnós a molts. La major part
d'ells és bèstia de prat, e cascú cuyda ésser altre Salamó en saviesa e altre Tul·li en
eloqüència. Si hom parla d'alguna matèria subtil denant ells, diran que moltes vegades
la han disputada ab hòmens de gran sciència, e que han de bons libres d'aquella
matèria tractants. Si hom parla ab ells de fet d'armes, diran que Aníbal e
Alexandre foren assats bon cavallers, mas que de tant bons ne trobaria qui bé los
sercava (volent-ho dir de sí mateys). Si hom parla d'alguns grans fets, diran que han
vist, hoït, sercat e lest tant com hom vivent; e jamay no isqueren del niu ni sabrien
ajustar tres limons en un baçí de barber. Iran per les plaçes e per los cantons jutyants
les gents, escarnints e gitants verí per lurs boques. Demanaran regiments de
viles e de ciutats, e no saben regir sí mateys e lurs cases.
Si plou o fa vent, o fret o calor, diràs que són stornells de carabaça: bé
que no exiran de la archa tro que la coloma sia tornada ab lo ram vert en lo
bech; estaran d'estiu en lo celler e d'ivern en la cuyna, trufant e dient moltes pegueses
e scarns.
Si van a l'esgleya, escarniran lo prevere si triga molt en dir la missa; lo sermonador
si no
arreats segons lo temps, e les dones honestes si no seran tan orades com ells volrien,
jutjants aquelles de ypocresia. Quant l'ofiçi divinal se celebre, parlaran de barateries
e de viltats, riuran e no sabran de què, torbaran los circumstants; guardaran les
dones impúdicament, e no exiran de la esgleya mentre elles hi seran. Mas pus que
elles ne sien exides, diràs que són excomunicats: no y romandrien per res, ne y tornarien
tro que elles hi són (que han poder de donar-los absolució e sospendre
l'entredit).
Quant van per les carreres se cuyden trencar lo coll guardant per les finestres, ço
que sovén los és impossible aconseguir. Puys, vanar-s'àn de moltes dones que jamay
no hauran parlat ab ells ne
molt més que no parlaran, e jurant diran ésser en fet coses que nulltemps foren
ymaginades.
No res menys, has dit que elles han a gran injúria si no són guardianes e tresoreres
dels béns de lurs marits. No te
elles per companyones són donades e no per serventes, e, aprés de lurs marits, deuen
senyorejar, regir e administrar tot lo patrimoni de aquells; e major fe los deu ésser
donada que a altre persona, car més los hi va. Mas los desestruchs, no conaxents
qui
aport lagots o
diligentment conservar.
A la pocha amor que dius que ellas han a lurs fillastres, no
sinó: qui no ama no mereix ésser amat. Ells totstemps les maltracten e las
acusen falçament e desigen lur mort. Qui serà, donchs, tant foll qui diga ellas ésser
obligades a amar aquells qui les han en oy capital?
De gran vanitat les has notades, e dels delits que dius que troben en ben menyar
e beura, e dormir e molt reposar. Per ma fe, bé hagueras fet que assò haguessas
callat: despertat has lo leó qui dormia. Yo, a la veritat, no poria ben deffendre que
en algunes donas no hage partida de assò que dit has; ne tu porias mantenir que
los hòmens no sien (tota comparació cessant) molt pus tochats de assò que a aquellas
has imposat. La major part d'aquells se adeliten molt en viura delicadament e
reposada, e en saber diversas cosas que al spiritual o al temporal no li aproffiten,
sinó a sola hostentació e supèrbia; e a ésser oÿts e loats per la gent, mostrats ab lo
dit, mirats e tenguts per savis. De la apparència han molt, e de la existència, fort
poch.
En menyar e
ha donat viande a sustentació de vida, e ells, tranchades les regnas de tempransa,
no curant satisfer sinó a lur bestial apetit, mengen e beuen, de die e nit,
aytantes vegades com los plau. E per tal com humanal custum és delitar-se en
varietat, diversifiquen les viandes e vins, dels quals mengen e beuen entrò a esclatar.
Puys diran que los fa mal lo stómach o que han dolor de cap, de què no poden tant
prest ramey haver, sinó que buyden lo sach per un forat o per altre. Puys, dormen e
reposen, somien e parlen en và com a frenètichs entrò que lo accident los és passat.
O, quin temps fo aquell en què Saturnus regnà! De glans e de ayga eren contents
los hòmens, e vivien longament e nets de malaltias. Ara la terra, la mar e l'àer
no basten a les viandes que ells cobegen devorar. E no considerants la grosseria que
per dissolució de menyar ve a l'enteniment, e la corrupció de sanch e altres
humors al cors, viuen per breu temps, e malalts de tan diversas malaltias que ja no
poden trobar medicinas sufficients a curar aquellas (car los antichs físichs les han
ignorades e no y han sabut ne pugut provehir). Axí com la superfluïtat de las viandes
és crescuda, han pres diversos naximents les malaltias. E pendran d'equí avant, car
algun vici no mor allà hon nex; cascun die pren creximent, e tothom studia diligentment
com hi porà ajustar.
Treball, per lo qual los hòmens són nats, lunyen axí d'ells com si era verí; e si
usaven de rahó, abrassarían aquell, car és dissipador de las humors supèrfluas que
són en lo cors. En lo dormir, qui és cusí de la mort, depenen lo ters de lur vida, e lo
restant en servey de lurs cors, del qual són servidors e catius.
Dançes e cansons dius que escolten les donas ab gran plaer. No me
car natural cosa és pendre delit en músicha, e especialment que sia mesclada ab
retòrica e poesia, que concorren sovén en les dançes e cansons dictades per bons
trobadors. Poch se adeliten los hòmens en oyr semblants cosas, les quals deurien
saber per fer fugir ociositat e per poder dir bé lo concebiment de lur pensa. Mas
deliten-se molt en oyr truffadors, scarnidors, raylladors, malsparlers, cridadors,
avolotadors, jutyadors e migensers de bacallarias e de viltats.
Grans serimònias has dit que serven les donas en levar-se del lit e que no exirían
de la cambre tro que són bé reparades. O, bé t'adelites en dir mal! Crech que tu volrias
que n'exissen nuas e desligades. Ellas fan ço que deuen; e si en altre manera
usaven, perjudicarien a vergonya, qui és virtut fort loable, e especialment en donas.
Saps de qui pot hom bé dir axò? Sertament, dels hòmens, qui en la
hore deurien ésser vestits e arreats per exir de casa, e en botonar lo jupó, tirar les
calces a
pentinar lurs cabells (qui la nit passade hauran estat en premsa), lavar lurs cares ab
aygas ben olentes, mirar si són aquells qui eren lo jorn passat, posar-se al coll cadenas,
cascavells, esquellas e garroteras a les cames, trigaran per spay de tres
hores. Puys faran mostra de lur cors, sutza dins per vicis e bell deffora per vestedures
sol·lemnes.
Considera, donchs, si, attesos los defalliments dels hòmens, són assats escusades
les dones dels vicis que
Ladonchs ell, esclarint vers mi la cara, passat un poch, dix:
—No poria explicar suficientment lo delit que hé haüt del teu enginy.
Disertament e acolorada, a mon juý, has respost a tot ço que jo havia dit de fembres.
La veritat, però, no has mudada; car una matexa és. E si volies confessar ço
que
—No faria jamay —diguí jo—; ab aquesta oppinió vull morir.
—Consell-te —dix ell— que n
de veritat. Lexa d'aquí avant amor de fembres. Fuig a tot loch e avinentesa de parlar
e perseverar ab aquelles; e esquiva-les com a lamp. Sobirana oradura és encalçar la
cosa que, aconseguida, dóna la mort.
Per fembra morí Nabot; Sampsó ne fou pres e ligat; Josep encarcerat;
Isboseth, mort; Salamó, apòstata; David, homicida; Sísara, trahit e mort ab
un gran clau; Ipòlit, Agamènon e
Mas, a què pert temps en assò? La mayor part dels inconvenients e mals qui són stats
en lo món són venguts per fembras; açò, no és algú qui res de bé sàpia que ho
pogués sens vergonya negar.
Converteix, donchs, la tua amor d'aquí avant en servey de Déu e continuat studi,
e no t'abelescha negociar ne servir senyor terrenal. Hages assats treballat per
altres, e entén en tos fets propris (no dich però mundanals ni transitoris, mas spirituals
e perdurables), e especialment en conèxer e millorar tu matex. Trencha lo
pont per hont ést passat, en manera que no
axí com féu Orfeu. E pus en la tempestuosa mar has viscut, fé ton poder que muyres
en segur e tranquil·la port.
Dient Tirèsias aquestes paraules, los falcons, astors e cans dessús dits començaren
a cridar e hudolar fort agrament.
E jo desperté
dels propris membres; axí com si lo meu spirit los hagués desemparats.
Del sompni d'En Bernat Metge fenex lo quart e derrer libra.
Deo gracias.