[Dedicatòria]
A HONOR, LAHOR E GLÒRIA DE NOSTRE SENYOR DÉU JESUCHRIST E DE
LA GLORIOSA SACRATÍSSIMA VERGE MARIA, MARE SUA, SENYORA
NOSTRA, COMENÇA LA LETRA DEL PRESENT LIBRE APPELLAT TIRANT LO
BLANCH, DIRIGIDA PER MOSSÉN JOANOT MARTORELL, CAVALLER, AL
SERENÍSSIMO PRÍNCEP DON FERRANDO DE PORTOGAL.
Molt excel·lent, virtuós e gloriós príncep, rey spectant: jatsia per vulgada fama fos
informat de vostres virtuts, molt majorment ara hé hagut notícia de aquelles per vostra
senyoria voler-me comunicar e disvetlar vostres virtuosíssims desigs sobre los fets
dels antichs, virtuosos e en fama molt gloriosos cavallers, dels quals los poetes e
hystorials han en ses obres comendat, perpetuant lurs recordations e virtuosos actes. E
singularment los molts insignes actes de cavalleria de aquell tan famós cavaller, que,
com lo sol resplandeix entre los altres planets, axí resplandeix aquest en singularitat
de cavalleria entre
virtut conquistà molts regnes e províncies donant-los a altres cavallers, no volent-ne
sinó la sola honor de cavalleria. E més avant conquistà tot l'Imperi Grech cobrant-lo
dels turchs, qui aquell havien subjugat a lur domini dels cristians grechs.
E com la dita hystòria e actes del dit Tirant sien en lengua anglesa, e a vostra
il·lustra senyoria sia stat grat voler-me pregar la giràs en lengua portoguesa, opinant
per yo ésser stat algun temps en la illa de Anglaterra degués millor saber aquella
lengua que altri; les quals pregàries són stades a mi molt acceptables manaments, com
ja yo sia per mon orde obligat manifestar los actes virtuosos dels cavallers passats,
majorment com en lo dit tractat sia molt stesament lo més de tot lo dret e orde de
armes e de cavalleria. E jatsia considerada ma insufficiència e les curials e familars
occupacions qui obsten, e les adversitats de la noÿble fortuna qui no donen repòs a la
mia pensa, de aquest treball justament excusar-me pogués, emperò, confiant en lo
sobiran Bé, donador de tots los béns, qui ajuda als bons desigs supplint lo defalliment
dels desijants e porta los bons propòsits a degudes fins, e vostra senyoria, qui per sa
virtut comportarà los defalliments axí en stil com en orde, en lo present tractat per mi
posats per inadvertència e pus verdaderament ignorància, me atreviré expondre no
solament de lengua anglesa en portoguesa, mas encara de
portoguesa en vulgar valenciana, per ço que la nació d'on yo só natural se
alegrar e molt ajudar per los tants e tan insignes actes com hi són.
Supplicant vostra virtuosísima senyoria accepteu com de servidor affectat la
present obra —car si defalliments alguns hi són, certament, senyor, n'és en part causa la
dita lengua anglesa, de la qual en algunes partides és impossible poder bé girar los
vocables— attenent a la afectió e desig que contínuament tinch de servir vostra
reduptable senyoria, no havent sguard a la ruditat de la ordinació e diferència de
sentències, a fi que per vostra virtut la comuniqueu entre
puguen traure lo fruyt que
aspres fets de les armes e pendre honorosos partits endreçant-se a mantenir lo bé
comú per qui milícia fonch trobada. No
representarà los scenacles de bons costums, abolint la textura dels vicis e la ferocitat
dels monstruossos actes.
E perquè en la present obra altri no puxa ésser increpat si defalliment algú trobat
hi serà, yo, Johanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrech, e no altri ab mi,
com per mi sols sia stada ventilada a servey del molt il·lustre príncep e senyor rey
spectant don Ferrando de Portogual la present obra, e començada a
l'any
PRÒLECH
Com evident experiència mostre la debilitat de la nostra memòria, sotsmetent
fàcilment a oblivió no solament los actes per longitut de temps envellits, mas encara
los actes freschs de nostres dies, és stat donchs molt condecent, útil e expedient deduir
en scrit les gestes e hystòries antigues dels hòmens forts e virtuosos, com sien spills
molt clars, exemples e virtuosa doctrina de nostra vida, segons recita aquell gran
orador Tul·li.
Legim en la Sancta Scriptura les hystòries e sancts actes dels sancts Pares, del
noble Josué e dels Reis, de Job, Tobíes e del fortíssim Judes Machabeu. E aquell
egregi poeta Homero ha recitat les batalles dels grechs, troyans e de les amazones;
Titus Lívius, dels romans: de Scipió, de Aníbal, de Pompeu, de Octovià, de March
Antoni e de molts altres. Trobam scrites les batalles de Alexandre e Dari; les
aventures de Lançalot e d'altres cavallers; les faules poètiques de Virgili, de Ovidi, de
Dant e de altres poetes; los sancts miracles e actes admirables dels apòstols, màrtirs e
altres sancts; la penitència de sanct Johan Babtista, sancta Magdalena e de sanct Pau
hermità, e sanct Anthoni, e de sanct Honofre, e de sancta Maria Egipcíaca. E moltes
gestes e innumerables hystòries són stades compilades per tal que per oblivió no
fossen delides de les penses humanes.
Merexedors són de honor, glòria e de fama e contínua bona memòria los hòmens
virtuosos e, singularment, aquells qui per la república no han recusat sotsmetre lurs
persones a mort perquè la vida de aquells fos perpetual per glòria. E legim que honor
sens exercici de molts actes virtuosos no pot ésser adquirida, e felicitat no pot ésser
atesa sens mijà de virtuts. Los cavallers animosos volgueren morir en les batalles ans
que fugir vergonyosament. La sancta dona Judich, ab ànimo viril, gosà matar
Olofernes per deliurar la ciutat de la oppressió de aquell. E tants libres són stats fets e
compilats de gestes e hystòries antigues, que no seria sufficient l'enteniment humà
compendre e retenir aquelles.
Antigament l'orde militar era tengut en tanta reverència, que no era decorat de
honor de milícia sinó lo fort, animós, prudent e molt spert en lo exercici de les armes.
Fortitud corporal e ardiment se vol exercir ab saviesa, com per la prudència e
indústria dels batallants diverses vegades los pochs han obtesa victòria dels molts: la
saviesa e astúcia dels cavallers ha bastat aterrar les forçes dels enemichs. E per ço
foren per los antichs ordenades justes e torneigs, nodrint los infants de pocha edat en
lo exercici militar perquè en les batalles fossen forts e animosos e no hagessen terror
de la vista dels enemichs. La dignitat militar deu ésser molt decorada, perquè sens
aquella los regnes e ciutats no
Luch en lo seu Evangeli. Merexedor és, donchs, lo virtuós e valent cavaller de honor e
glòria, e la fama de aquell no deu preterir per longitut de molts dies. E com entre los
altres insignes cavallers de gloriosa recordació sia stat aquell valentíssim cavaller
Tirant lo Blanch, del qual fa special conmemoració lo present libre, per ço, de aquell e
de les sues grandíssimes virtuts e cavallerias se fa singular e expressa menció
individual, segons reciten les següents hystòries.
Comença la primera part del libre de
Tirant, la qual tracta de certs virtuosos
actes que féu lo comte Guillem de Veroych
en los seus benaventurats darrés dies
CAPÍTOL PRIMER
En tan alt grau excel·leix lo militar stament, que deuria ésser molt reverit si los
cavallers observaven aquell segons la fi per què fonch instituÿt e ordenat. E per tant
com la divina Providència ha ordenat e li plau que los
lo món e tenen domini sobre la humana natura, donant-los diversas inclinacions de
peccar e viciosament viure, emperò no
que si aquell és ben regit les poden, virtuosament vivint, mitigar e vençre si usar volen
de discreció. E per ço, ab lo divinal adjutori serà departit lo present libre de cavalleria
en
haver sobre lo poble. La primera part serà del principi de cavalleria; la segona serà del
stame[n]t e offici de cavalleria; lo terç és de l'examen que deu ésser fet al gentilom o
generós qui vol rebre l'orde de cavalleria; lo quart és de la forma com deu ésser fet
cavaller; la sinquena és què signifiquen les armes del cavaller, la sisena és dels actes e
costumes que a cavaller pertanyen; la setena e darera és de la honor que deu ésser feta
al cavaller. Les quals
Ara, en lo principi, se tractarà de certs virtuosos actes de cavalleria que féu lo
egregi e strenu cavaller, pare de cavalleria, lo comte Guillem de Varoych en lo seus
benaventurats darrés dies.
CAPÍTOL SEGON
COM LO COMTE GUILLEM DE VEROYCH PREPOSÀ DE ANAR AL
SANCT SEPULCRE E MANIFESTÀ A LA COMTESSA E ALS SERVIDORS
LA SUA PARTIDA
En la fèrtil, riqua e delitosa illa de Anglaterra habitava un cavaller valentíssim,
noble de linatge e molt més de virtuts, lo qual, per la sua gran saviesa e alt enginy,
havie servit per lonch temps l'art de cavalleria ab grandíssima honor, la fama del qual
en lo món molt triümfava, nomenat lo comte Guillem de Varoych.
Aquest era un cavaller fortíssim qui en sa viril joventut havia sperimentada molt
la sua nobla persona en l'exercici de les armes, seguint guerres axí en mar com en
terra, e havia portades moltes batalles a fi. Aquest s'era trobat en
hon hi havia rey o fill de rey hí de
camp clos, hú per hú, e de tots havia obtesa victòria gloriosa.
E trobant-se lo virtuós comte en edat avançada de
inspiració preposà de retraure
Casa Sancta de Hierusalem, hon tot cristià deu anar, si li és possible, per fer
penitència e smena de sos defalliments. E aquest virtuós comte hi volgué anar havent
dolor e contrictió de moltes morts que en la joventut sua havia fetes seguint les
guerres e batalles hon s'era trobat.
E feta la deliberació, en la nit manifestà a la comtessa, muller sua, la sua breu
partida, la qual ho près ab molta inpaciència, per bé que fos molt virtuosa e discreta;
per la molta amor que li portava, la feminil condició promptament no pogué resistir
que no demostràs ésser molt agreujada. Al matí lo comte se féu venir davant tots sos
servidors, axí hòmens com dones, e dix-los semblants paraules:
—Mos fills e fidelíssims servidors, a la magestat divina plau que yo m'é a partir
de vosaltres e la mia tornada m'és incerta, si a Jhesuchrist serà plasent, e lo viatge és
de grandíssim perill, per què ara de present vull satisfer a cascú de vosaltres lo bon
servir que fet m'aveu.
E féu-se traure una gran caxa de moneda e a cascú de sos servidors donà molt
més que no devia, que tots ne restaren molt contents. Aprés féu donació a la comtessa
de tot lo comdat a totes ses voluntats, si bé
fet fer un anell d'or ab les armes sues e de la comtessa, lo qual anell era fet ab tal
artifici que
armes de cascú, com era ajustat, se mostraven totes les armes.
E complit tot lo desús dit girà
principi ab paraules de semblant stil.
CAPÍTOL TERCER
COM LO COMTE MANIFESTÀ A LA COMTESSA, SA MULLER, LA SUA
PARTIDA; E LES RAHONS QUE LI FA E LO QUE ELLA REPLICÀ
—La speriència manifesta que tinch de vostra verdadera amor e condició afable,
muller senyora, me fa sentir major dolor que no sentira, car per la vostra molta virtut
io us ame de sobirana amor, e grandíssima és la pena e dolor que la mia ànima sent
com pens en la vostra absència. Però la gran sperança que tinch me fa aconortar
havent notícia de vostres virtuoses obres, que só cert que ab amor e paciència pendreu
la mia partida e, Déu volent, lo meu viatge migançant les vostres justes pregàries
prestament serà complit, e s'aumentarà la vostra alegria. Io us dexe senyora de tot
quant hé, he us prech que tingau per recomanats lo fill, los servidors, vassalls e la
casa; e veu
en loch de la mia persona e que
—O trista de mi! —dix la adolorida comtessa—. E serà veritat, senyor, la vostra
partida que façau sens mi? Almenys feu-me gràcia que yo vaja ab vós perquè us
pugua servir, car més stime la mort que viure sens vostra senyoria. E si lo contrari feu,
lo jorn que finaré los meus darrers dies no sentiré major dolor de la que ara sent; e a
tot mon seny desige sentísseu la strema pena que lo meu adolorit cors sosté com pens
en la absència vostra. Digau-me, senyor, és aquest lo goig e consolació que yo
sperava de vostra senyoria? ¿Aquest és lo conort de amor e fe conjugal que yo tenia
en vós? O mísera de mi! ¿On és la mia grandíssima sperança que yo tenia, que lo
restant de ma vida aturàs la senyoria vostra ab mi? E no havia prou durat lo meu
adolorit viduatge? O trista de mi, que tota la mia sperança veig perduda! Vingua la
mort, puix res no
meu senyor ature, que no
—O comtessa e senyora de mi! Yo bé conech que la vostra strema amor vos fa
passar los límits de la vostra gran discretió —dix lo comte—, e deveu considerar que
com nostre senyor Déu fa la gràtia al peccador que
defalliments, e vol fer penitència de aquells, que la muller qui ama tant lo seu cors
deu amar molt més l'ànima e no li deu contrastar, ans deu fer gràties a nostre senyor
Déu com l'à volgut il·luminar. E majorment yo, que só tant gran peccador, que en lo
temps de les guerres hé fets molts mals e dans a moltes gents ¿E no val més, puix me
só apartat de les grans guerres e batalles, que
penitència de mos peccats, que no viure en los mundanals negocis?
—Bona cosa seria aquexa —dix la comtessa—, emperò veig que aquest càlzer de
dolor a beure s'à, e tan amarch és per a mi qui só stada tant de temps que no
recitar, orfe de pare e de mare, e viuda de marit e senyor viu. E ara que pensava que la
mia fortuna fos passada e tots los passats mals aguessen remey, e veig que les mies
tristes dolors aumenten, per què poré dir que no
en penyora de son pare, e la trista de mare se haurà a conortar ab ell.
Pres lo petit fill per los cabells e tirà
—Mon fill, plora la dolorosa partida de ton pare e faràs companyia a la trista de ta
mare.
E lo petit infant no havia sinó tres mesos que era nat, e pres-se a plorar.
Lo comte, qui véu plorar la mare e lo fill, près en sí molt gran congoxa, e volent-la
aconortar no pogué retenir les làgrimes de la sua natural amor, manifestant la dolor
e compassió que tenia de la mare e del fill, e per bon spay stigué que no pogué parlar,
sinó que tots tres ploraven. Com les dones e donzelles de la comtessa veren fer tan
strem plor als tres, mogudes de gran compassió se prengueren totes a plorar e fer
grans lementacions per la molta amor que li portaven a la comtessa. Les dones de
honor de la ciutat, sabent que lo comte devia partir, anaren totes al castell per pendre
son comiat. Com foren dins en la cambra, trobaren que lo comte estava aconortant la
comtessa.
Com la comtessa véu entrar les honrades dones, sperà que
Aprés dix semblants paraules:
—Mitigant los treballosos asalts que en lo feminil coratge desesperades elections e
molt greus enugs procurant infonen, gran és lo aturmentat sperit meu, per hon les
mies injustes aflictions poden ésser per vosaltres, dones de honor, conegudes. E
acompanyant les mies doloroses làgrimes e aspres sospirs, vençuts per la mia justa
querella, presenten la aflictió e obra per la executió que tal sentiment los manifesta. A
vosaltres, donchs, dones casades, endreçe los meus plors e les mies greus passions
signifique, per hon los meus mals, fahent-los vostres, ab mi us dolgau com semblant
cas com lo meu seguir vos pugua. E dolent-vos del vostre, qui us pot venir, haureu
compassió del meu, qui m'és present, e les orelles dels legints la mia dolor tal senyal
façen, per hon dels mals qui m'esperen me planguen, puix fermetat en los hòmens
no
Totes aquelles dones de honor se levaren e suplicaren a la comtessa que fos de sa
merçé que donàs spay a la sua dolor e, ab lo comte ensemps, aconortaven-la en la
millor manera que podien, e ella pres-se a dir:
—No és novella cosa a mi abundar en làgrimes, com aquest sia mon costum, car
en diversos temps e anys que lo meu senyor era en la guerres de França a mi no és stat
dia freturós de làgrimes, e segons veig, lo restant de ma vida hauré de passar ab noves
lementacions. E millor fóra per a mi passàs ma trista vida en durment, perquè no
sentís les cruels penes qui
sperança de consolació diré: los sancts gloriosos prengueren martiri per Jesuchrist e
yo
plasent vos sia, puix fortuna alre no
Emperò vull que vostra senyoria sàpia tant de mi: que absenta de vós estich en
infern e prop de vós en paradís.
Acabant la comtessa la sues doloroses lementacions, parlà lo comte en la següent
forma.
CAPÍTOL QUART
RAONS DE CONSOLACIÓ QUE LO COMTE FA A LA COMTESSA E LO QUE ELLA REPLICÀ
EN LO COMIAT; E COM LO COMTE ANÀ EN HIERUSALEM
—Gran és la contentació que la mia ànima té de vós, comtessa, del sò de les
darreres paraules que m'aveu ara dites, e si a la magestat divina serà plasent, la mia
tornada serà molt presta, en aument de vostra alegria a salut de la mia ànima. E
honsevulla que yo sia, la mia ànima serà ab vós contínuament.
—Quina consolació puch yo haver de la vostra ànima sens lo cors? —dix la
comtessa—. Mas bé só certa que per amor del fill sereu en recort alguna volta de mi,
car amor de luny e fum d'estopa tot és hú. Voleu que us digua, senyor? Més és la mia
dolor que no és la vostra amor, car si fos axí com la senyoria vostra diu, crech
restaríeu per la amor mia. Mas, què val al moro la crisma si no coneix la sua error?
Què val a mi amor de marit sens res valer?
—Comtessa, senyora —dix lo comte—, voleu que done fi a paraules? Que a mi és
forçat de partir, e l'anar e lo restar stà en la vostra mà.
—Puix més no puch fer —dix la comtessa—, entrar-me
plorant la mia trista desaventura.
Lo comte près dolorós comiat d'ella, besant-la moltes voltes, lançant dels seus
hulls vives làgrimes, e de totes les altres dames près comiat ab dolor inefable.
E com se
de Varoych recullí
ell aribà en Alexandria ab bon salvament. E exit en terra, ab bona companyia féu la
via de Hierusalem. E junt en Hierusalem, ell confessà bé e diligentment sos peccats e
rebé ab grandíssima devoció lo preciós cors de Jhesucrist. Aprés entrà per visitar lo
Sanct Sepulcre de Jhesucrist, e aquí féu molt fervent oratió ab moltes làgrimes e ab
gran contrictió de sos peccats, d'on meresqué obtenir la sancta perdonança.
E havent visitats tots los altres sanctuaris qui són en Hierusalem e tornat en
Alexandria, recullí
tots quants diners li eren restats al scuder, perquè l'havie ben servit, e col·locà
matrimoni perquè no
era mort, e ginyà ab mercaders que scriviren en Anglatetra com lo comte Guillem de
Veroych era mort tornant-se
Sabent la virtuosa comtessa tal nova, fonch molt atribulada e féu molt desmoderat
dol, e féu-li fer les obsèquies que un tan virtuós cavaller era merexedor. Aprés, per
discús de temps, lo comte se
larchs fins a les spatles e la barba fins a la cinta, tota blanca, e vestit de l'àbit del
gloriós sanct Francesch, vivint de almoynes. E secretament se posà en una devota
hermita de Nostra Dona, senyora nostra, la qual distava molt poch de la sua ciutat de
Varoych.
Aquesta hermita stava en una alta muntanya, molt delitosa de arbres de gran
spessura, ab una molt lúcida font qui corria. Aquest virtuós comte s'era retret en
aquesta deserta habitació, fent solitària vida per fugir als mundanals negocis, a fi que
de sos defalliments pogués fer condigna penitència. E perseverant en sa virtuosa vida
vivint de almoynes, una volta la setmana ell anava a la sua ciutat de Veroych per
demanar karitat. E desconegut per les gents —per la gran barba e cabells lonchs que
ell portava—, solicitava ses almoynes e anava a la virtuosa comtessa, muller sua, per
demanar-li karitat, la qual, veent-lo ab humilitat tan profunde demanar-li almoyna, li
feÿa dar molt més karitat que a tots los altres pobres. E axí passà per algun temps la
sua pobre e miserable vida.
CAPÍTOL QUINT
COM LO REY DE CANÀRIA, AB GRAN STOL, PASSÀ EN LA ILLA DE ANGLATERRA
Seguí
joventut de nobles sperançes guarnida, sempre spirant a honorossa victòria, féu gran
stol de naus e de galeres e passà a la nobla illa de Anglaterra ab gran multitut de
gents. Per ço com algunes fustes de cosaris havien robat un loch seu, près en sí molt
gran ira e inflamat de gran supèrbia perquè algú havia tengut gosar de enujar-lo, ab
molt gran armada partí de la sua terra e, navegant ab pròsper vent, arribà en les fèrtils
e pacífiques ribes de Anglaterra. E en la scura nit tot lo repleguat stol entrà dins lo
port d'Antona e ab gran stúcia desembarcaren, e tota la morisma isqué en terra sens
que per los de la illa no foren sentits. Com foren tots en terra ordenaren lurs batalles e
començaren a córrer per la illa.
Lo pasífich rey, sabuda la mala nova de lur venguda, ajustà la més gent que pogué
per resistir-los e donà batalla als moros, hon agué molt gran conflicte, que y morí
molta gent de una part e de altra, e molt més dels cristians. E per ço com los moros
eren molts més, levaren lo camp, e lo anglés rey fonch romput e s'agué a retraure ab
la gent que restada li era, e recullí
Conturberi, allí hon jau lo seu sanct cors.
Lo rey de Anglaterra tornà ajustar més gent e sabé que los moros anaven
conquistant per la illa, fent morir molts cristians e desonint dones e donzelles e
posant-les totes en captivitat. Com lo cristianíssim rey sabé que los moros havien de
passar prop de una ribera d'aygua, mès-se en un pas a la hora de la miga nit, emperò
tant secretament no
detingueren-se fins que fonch lo dia clar. Donaren-los molt cruel batalla, en la qual
moriren molts cristians, e los qui vius restaren fugiren ab lo infortunat rey. E lo rey
moro restà en lo camp.
Gran fonch la desaventura de aquest rey cristià que
altra, e s'agué a retraure dins la ciutat de Londres e allí se féu fort. Com los moros ho
saberen, posaren-li siti entom de la ciutat e donaren-hi prestament un bon combat, que
entraren e prengueren fins a la meytat del pont. E cascun dia s'hi fehien de molts bells
fets de armes, emperò a la fi lo afligit rey hagué de exir per força de Londres per la
gran fam que y havia, e féu la via de les muntanyes de Gales e passà per la ciutat de
Varoych.
Com la virtuosa comtessa sabé que lo rey venia fugint e molt desaventurat, féu
aparellar per aquella nit viandes e tot lo que mester havien. La comtessa, com a dona
de gran prudència, pensà com poria restaurar la sua ciutat que no
com véu lo rey, dix-li semblants paraules:
—Virtuós senyor, en gran aflictió veig posada la senyoria vostra e a tots quants en
aquesta illa som. Emperò, senyor, si vostra altesa volrà aturar en aquesta vostra ciutat
e mia, la trobareu abundosa de viures e de totes coses necessàries per a la guerra, car
mon senyor e marit, en Guillem de Varoych, qui era comte de aquesta terra, forní sta
ciutat e lo castell axí d'armes com de bombardes, balestes e colobrines e spingardes e
molta altra artellaria; e la divina Bondat, per sa clemència, qui
següents molt gran abundància dels fruyts de la terra. Per què la senyoria vostra pot
ací segurament star.
Respòs lo rey:
—Comtessa, a mi par que vós me donau bon consell, pus la ciutat és tan fort e ben
provehïda de totes coses necessàries a la guerra, e tota hora que yo me
poré ben fer.
—Sí, Sancta Maria! Senyor —dix la comtessa—, posat cas que los moros fossen
molt més que no són, per força han de venir per lo pla, que per l'altra part no poden
per lo gran riu que y és, qui fir a les muntanyes de Gales.
—Molt só content —dix lo rey— de restar ací, he us prech, comtessa, que vós
doneu orde que la mia host ab sos dinés sia ben provehïda de les coses necessàries.
De continent la virtuosa comtessa se partí del rey ab dos donzelles, e ab los
regidors de la ciutat anà per les cases fent traure forment e civades e tot lo que havia
necessari. Com lo rey e tots los altres veren tan gran abundància de totes coses, foren
molt contents, e en special de la molta diligència de la virtuosa comtessa.
Com los moros saberen que lo rey s'era partit de la ciutat de Londres, seguiren-lo
fins que saberen que s'era recullit dins la ciutat de Varoych. Los moros, fent aquella
via combateren un castell e prengueren-lo, qui
legües hon stava lo rey, e ja que havien conquistat una gran part del regne. E lo dia de
sanct Joan, lo rey moro, per fer alegria, vench ab tot son poder davant la ciutat de
Varoych. Lo afligit rey cristià, vehent-se ab la sperança perduda, no sabé què pogués
fer: pujà-se
destroÿen viles e castells, feent morir tants cristians com podien, axí hòmens com
dones. Los qui campar podien, venien cridant e corrent devers la ciutat, qui de bona
mija legua los podien ben sentir los mortals crits que daven per lo gran perdiment que
feyen, per ço com los convenia de morir hó de ésser catius en poder de infels.
Estant en tal manera lo rey, mirant la morisma e lo gran dan que feyen, de
grandíssima dolor pensava morir. E no podent mirar la sua desolació, devallà de la
torre hon stava e entrà-sse
sospirs, e los seus hulls destil·lant vives làgrimes, fehent les majors lementacions que
un home jamés pogués fer. Los cambrés qui staven fora del retret, staven scoltant lo
dol que lo rey feya. E com hagué molt plorat e lamentat, féu principi a semblants
paraules.
CAPÍTOL SISÉ
LEMENTACIÓ QUE FÉU LO REY
—Si a Déu plasent pot ésser que yo, més que vivent miserable, sia envergonyit,
vingua la mort sobre mi, qui és lo darrer remey de tots los mals! Car a mi recrexen
infinits sospirs, tants e tals, que si virtut no
mi, desaventurat rey, que tot lo món mos dans a pietat mouen e tan pochs advocats en
ma justa causa trobe!
O Rey sobirà de glòria, si la passió e poch saber vivament les mies fatigues a dir
no
e clar camí te mostra la mia justícia! E no vulles, Senyor, per la tua pietat e
misericòrdia, que aquest teu poble cristià, encara que sia gran peccador, no permeta la
tua clemència que sia affligit per la morisma, mas conserva
teu sanct servey perquè
lo treballat mariner que, fallint-li aquell port a hon sperança de repòs presumia. Per ço
recórrech a tu, sacratíssima Mare de aquell Déu Jesús, que vulles per la tua pietat e
misericòrdia soccórrer e ajudar, e deliura
posat, a fi que en lo meu regne sia glorificat lo sanct nom del teu gloriós Fill.
E stant lo afligit rey en aquestes lementacions, posà lo cap sobre lo lit, e donà-li de
parer que ves entrar per la porta del retret una bellíssima donzella vestida de domàs
blanch, ab un petit infant en los seus braços, e moltes altres donzelles venien apres
d'ella cantant totes lo Magnificat. Com fon acabat de dir, la senyora d'elles se acostà
devers lo rey e posà-li la mà sobre lo cap, e dix-li semblants paraules:
—No duptes, rey, en res: hages bona confiança que lo Fill e la Mare te ajudaran en
aquesta gran tribulació en què posat stàs. E lo primer home que veuràs ab longua
barba, que
pregua
Lo adolorit rey se despertà e no véu res. Stigué admirat del sompni que fet havia e
pensà molt en aquell, recordant-li tot lo que vist havia. E isqué fora del retret e foren
allí tots los majors cavallers, qui digueren al rey:
—Senyor, tots los moros se són atendats davant la ciutat.
Lo rey féu molt bon sforç en la millor manera que pogué e féu molt ben guardar
aquella nit la ciutat.
Lo matí següent lo comte hermità era pujat en la alta muntanya per a cullir erbes
per a sustentació de sa vida, e véu la gran morisma que corrien tota la terra
Desemparà la suà deserta habitació e recullí
adolorida. Lo pobre de vell, que molts dies eren passats que no havia menjat sinó
erbes, véu la ciutat molt atribulada, anà-sse
plagués donar karitat. Com fonch dins lo castell véu lo rey qui exia de hoyr missa
e, vehent-lo molt prop de sí, agenollà
Déu li volgués dar karitat. E lo rey, recordant-li lo sompni, ajudà
la boqua, e pres-lo per la mà e mès-lo dins en una cambra. E aseguts, lo rey féu
principi a semblants paraules.
CAPÍTOL SETÉ
COM LO REY DE ANGLATERRA PREGÀ A L'HERMITÀ
—La sperança gloriosa que tinch de la tua molta virtut, pare reverent, me dóna
ànimo de pregar-te que
com te veja home de sancta vida e amich de Jesuchrist, que vulles considerar e dolre
del gran dan e destructió que aquests malvats infeels fan e han fet en lo nostre regne,
que la major part de la illa han destroÿda, e han-me vençudes moltes e diverses
batalles e morta la millor cavalleria que en lo meu regne era. E si no has dolor de mi,
hajes compassió de tan poble crestià, qui és jutgat a perpetual cativeri, e dones e
donzelles qui són e seran desonides e posades en captivitat. E contempla que encara
que aquesta ciutat sia ben provehida de vitualles e de les altres coses pertanyents a la
guerra, que per açò no
tenen conquistada la major part de la illa e no entendran sinó en la nostra destructió, e
majorment com no speram socors de nengú si ja no de la misericòrdia de nostre
Senyor per mijà de ta reverència. Per què
karitat en tu habita— que hajes compassió de aquest afligit regne e desolació de
aquell, que per ta virtut te vulles despullar aquexes robes que portes de penitència e
vulles-te vestir les de karitat, que són les armes, que mijançant lo adjutori divinal e la
subvenció tua nosaltres atenyerem gloriosa victòria de nostres enemichs.
Acabant lo rey paraules de tanta compassió acompanyades, l'ermità féu principi a
parlar de semblant stil.
CAPÍTOL HUYTÉ
LA RESPOSTA QUE L'ERMITÀ FA AL REY
—La selcitut de vostra senyoria e excel·lència, mon senyor, me fa star molt
admirat com yo essent pobre e dèbil, que la senyoria vostra me demane consell e
ajuda, considerada la condició e disposició mia. Com la excel·lència vostra no ignora
la mia dèbil e antigua persona ésser posada en decrepitut gran, axí per los molts dies
com per la aspra vida que per lonch temps hé sostenguda en la muntanya, no vivint
sinó de erbes e de pa, la mia virtut no pot ésser tal que bastàs a comportar les armes,
majorment com no
lo regne vostre tants barons e cavallers valentíssims, abtes e molt destres en les armes,
qui us poden millor de mi aconsellar e ajudar? Bé us sé dir, mon senyor, que si jo fos
stat virtuós cavaller ni sabés alguna cosa en l'art de la cavalleria, e destre en les
armes, yo de bona voluntat serviria la magestat vostra e posaria la mia dèbil persona a
tot perill de mort per posar en libertat tant poble cristià e, majorment, a la magestat
vostra, de la qual serà gran dan que en tan gran joventut hajau ésser despossehït de la
vostra real senyoria. Per què supplich a la excel·lència vostra que m'ajau per scusat.
Lo adolorit rey, molt enujat de tal resposta, féu principi a tal parlar.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE LO REY FA A L'ERMITÀ
—No és de admetre scusació de tan justa demanda si pietat e misericòrdia en tu
habiten. Car no ignora la tua reverència que los sancts benaventurats e los màrtirs, per
aumentar e defendre la sancta fe cathòlica han batallat contra los infels e han obtessa
gloriosa corona de martiri e triümphant glòria, confortat lo lur virtuós ànimo per la
divina potència. Per què, pare reverent, me agenolle als teus peus e ab aquestes mies
doloroses làgrimes te torne a suplicar que si fidelíssim cristià ést, que per reverència
de aquella sacratíssima passió que lo nostre mestre e senyor Déu Jhesús volgué passar
en l'arbre de la vera creu per rembre natura humana, que hajes compassió de mi,
afligit rey, e de tot lo poble cristià qui tota la mia e lur sperança stà en la misericòrdia
de Déu e en la tua molta virtut. E açò no
Mogueren a pietat les doloroses làgrimes de l'entrestit rey a l'hermità e, amollit lo
seu piadós cor, lançà dels seus hulls vives làgrimes de gran compassió. Per bé que lo
prepòsit seu tostesmps fon de subvenir-los, emperò volgue sperimentar la constància
del rey.
Aprés un poch spay que l'ermità hagué fet levar lo rey, aleujades les sues
làgrimes, féu principi a tals paraules.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA DIFFINITIVA QUE L'ERMITÀ FÉU AL REY
—A tu, rey prudentíssim, jove, qui has viscut en benaventurada vida, mèritament
s'esguarda en la executió de les obres virtuoses subtilment mires; e a mi, vell, seguint
les retgles de cavalleria, ab grandíssim perill gloriosa fama atengua. Als vells
animosos basta que sens fer legea de covarts actes sostinguen la primera, que en la
joventut, ab excés de perillosos treballs, guanyaren. E posat cas veritat les tues
piadoses paraules advoque rahonablament, han tengut en mi força les tues doloroses
làgrimes, ans que mon deliber, no essent a tu publicat, justament me agués obliguat a
la executió de tal empresa. O entrestit rey! Hi en tan pocha sperança tens ta vida?
Stuye aquexes làgrimes a menys desigada fortuna que aquesta. Puix veig que tes
preguàries són tan humills e justes, per amor de Aquell per qui m'às conjurat e per
amor de tu, qui ést mon natural senyor, yo só content de obeyr los teus manaments e
entendre ab summa diligència en la liberació de tu e de ton regne; e
mester serà, de entrar en batalla, axí vell com me só, per defendre la cristiandat e
aumentar la sancta fe cathòlica e per baxar la supèrbia de la mafomètica secta, ab
pacte tal que ta excel·lència se regesca a mon consell, car ab lo divinal adjutori yo
daré gloriosa honor e fer t'é vençedor de tots los teus enemichs.
Respòs lo rey:
—Pare reverent, puix me feu tanta gràcia, yo us promet a fe de rey que no passaré
un punt la ordinació vostra
—Ara, senyor —dix l'ermità—, com seràs defora en la gran sala mostra als
cavallers e a tot lo poble la tua cara alegra e molt contenta, e ab gran afabilitat
parlaràs a tots. E al dinar menja bé e dóna
acostumat havies, per ço que tots aquells qui tenen l'esperança perduda la puguen
retrobar; car lo senyor o lo capità, per gran adversitat que li vingua, no deu mostrar la
sua cara trista per no smayar la sua gent. E fes-me dar unes vestidures de moro e
veuràs lo que yo faré, car anant a la Casa Sancta de Hierusalem fuy en Alexandria, e
en Barut me fonch mostrada la lengua morisca perquè aturí grans dies ab ells, e
aprenguí dins Barut fer magranes de certs materials compostes que stan
poder-se ensendre e, com són ençeses, bastarien a tot lo mon a cremar, que com més
aygua hi lançen, més s'ençenen, que tota l'aygua del món no les bastaria apagar si ja
no les apaguen ab oli e ab razina de pi.
—Cosa és de gran admiració —dix lo rey— que ab oli e ab razina de pi se agen
apagar e no ab altra cosa, car yo crehia que l'aygua apagava tots los fochs del món.
—No, senyor —dix l'ermità—. Si la senyoria vostra me dóna licència que vaja
fins a la porta del castell, yo portaré sol un material: ab aygua clara o ab vi encendreu
una antorxa.
—Per la mia fe —dix lo rey—, molt hauré singular plaer de veure-u.
E l'ermità prestament anà a la porta del castell, per ço com a l'entrar hi havia vista
calç viva. Pres-ne una poca gleva e tornà hon era lo rey, e près una poca d'aygua e
lançà-la-y desús, e ençés ab una palleta una candela. Dix lo rey:
—Yo jamés aguera pogut creure speriència tal si de mos hulls no u agués vist. Ara
no tinch res per impossible que los hòmens no sàpien fer. En special tals sabers
cahuen en gents qui van molt per lo món, e prech-te, pare reverent, me faces gràcia de
dir-me totes la cosa necessàries per aquest fet de la magranes, del que y és mester.
—Yo, senyor —dix l'ermità—, les yré a comprar per ço com sé millor conéxer los
materials si són bons, per ço com yo les hé fetes moltes voltes de les mies mans. E
com seran fetes, yo, senyor, yré tot sol devers lo camp dels moros e prop la tenda del
rey yo posaré les magranes; e com vendrà quasi la hora de la miga nit, les magranes
seran ençeses, e tots los moros cuytaran devers aquella part per apagar lo foch; e la
tua senyoria starà armat ab tota la tua gent. Com veuràs lo gran foch, ab tota la gent
fir sobre ells, e fas certa la senyoria tua, que
dels altres. Car yo puch dir ab tota veritat a la excel·lència tua que, trobant-me
en Barut, víu un altre cas semblant de un rey contra altre e, ab la ajuda de nostre
senyor Déu e per consell meu la ciutat fonch liberada dels enemichs, e lo rey qui stava
dins la ciutat fonch vençedor e l'altre qui
tua deu fer son poder —e qulsevulla cavaller— de saber coses per a ofendre sos
enemichs e defendre sos amichs.
CAPÍTOL
LES GRÀTIES QUE LO REY DE ANGLATERRA FA A L'HERMITÀ
Plagueren a l'entrestit rey les avisades paraules de l'hermità e féu-li infinides
gràties de la sua gratiosa proferta, e près en sí molt gran alegria. Conexent que lo
consell que li dava era de virtuós cavaller, acceptà aquell ab molta benignitat e
prestament féu fer tot lo que l'ermità havia hordenat.
E com agueren dat fi a lur rahonament, lo rey isqué en la gran sala e mostrà la sua
cara a la gent, molt alegre, e lo seu gest, que paria tenir molt gran ànimo. Tots los
cavallers estaven admirats com vehïen al rey tenir tanta contentació, car molts dies
eren passats que no l'havien vist riure, ne la sua cara alegrar-se.
L'ermità, qui s'era partit del rey, poch spay passà que fon tornat de comprar les
coses necessàries per a les magranes, e dix al rey:
—Senyor, un sol material nos manca, emperò yo sé que la comtessa ne té. Com
son marit Guillem de Varoych era viu, ne tenia molt, per ço com serveix a moltes
coses.
Dix lo rey:
—Ara vull que los dos hi anem a la comtessa per haver-ne.
Lo rey tramés a dir a la comtessa com volia anar a parlar ab ella. E exint la
comtessa de la sua cambra, véu-se lo rey davant ab l'ermità.
—Comtessa —dix lo rey—, per vostra gentilesa e virtut féu-me gràtia que
doneu un poch de sofre viu, de aquell que té a foch que no es pot cremar, de aquell
que lo comte, vostre marit, tenia en les antorxes per gran vent que fes, apagar no
podia.
Respòs la comtessa:
—¿Qui [h]a dit a vostra senyoria que mon marit Guillem de Varoych sabia fer tals
antorxes ab tal lum?
—Comtessa —dix lo rey—, aquest hermità que açí és.
E la comtessa prestament anà a la cambra de les armes e portà
fonch molt content.
Com lo rey fonch tornat a la gran sala e lo dinar era ja prest, lo rey près per la mà a
l'ermità e posà
ell era merexedor.
Estaven admirats los servidors del rey de la molta honor que lo rey feÿa a
l'hermità, e molt més stava admirada la virtuosa comtessa, per ço com li acostumava
de donar karitat e prenia molt gran plaer e consolació de parlar ab ell com li venia a
demanar almoyna, que de les rahons sues restava molt aconsolada. E dolia-li molt, per
la molta honor que lo rey li feya, com més karitat no li havie feta, si bé de ell havia la
natural conexença perduda. E dix a les sues donzelles les següents paraules:
—¡O, com stich molt enujada de la mia gran ignorància com no hé feta molt més
honor an aquest pobre de hermità —car yo crech que ell deu ésser home de
sanctíssima vida— com l'aja tengut tant de temps en la mia terra e no li é sabuda fer
la honor que ell era merexedor! E veig ara que mon senyor lo rey, qui és tan benigne e
piadós, lo fa menjar al seu costat. A tots los dies de ma vida me dolrà la poca honor
que li é feta. O rey virtuós, pare de misericòrdia, lo que yo hé fallit ho smenau ara!
CAPÍTOL
COM LO REY ANGLÉS DONÀ LICÈNCIA A L'HERMITÀ QUE ANÀS A FER LES
MAGRANES COMPOSTES
Levant-se de taula lo confortat rey de Anglaterra, donà lisència a l'hermità que
anàs a fer les magranes, les quals en pocs dies foren fetes. E acabades aquelles,
l'hermità se n'anà al rey e dix-li:
—Senyor, si vostra senyoria me dóna lisència, yo iré per donar compliment al que
és stat deliberat. La excel·lència vostra faça posar en orde tota la gent qui té de exir
defora.
E lo rey dix que era molt content. E en la scura nit lo virtuós hermità mudà
vestidures que tenia apparellades de moro, e per la porta falsa del castell isqué molt
secretament, que per negú no fonch vist ne conegut, e posà
E com a ell li paregué hora lançà les magranes a una part del camp, prop de una tenda
de un gran capità parent del rey moro; e com fonch quasi passada la miga nit lo foch
fonch tan gran e tant spantable que tots ne staven admirats de les grans flames que
lansava. E lo rey e los altres moros, desarmats axí com staven, cuytaren en aquella
part hon era lo major foch per apaguar-lo, e no
aygua que y lançasen, ans com mes aygua hi lançaven més s'ensenia.
Lo virtuós rey de Anglaterra, com véu lo gran foch, armat com stava, ab aquella
pocha gent que restada li era isqué de la ciutat e ab gran ànimo ferí en los moros, e
feÿen tan gran destructió d'ells que era cosa d'espant, que no prenien nengú a
mercé.
Com lo rey moro véu tan gran foch e tanta gent sua morta, cavalcà sobre un ginet
e fugí, e recullí
fort ab tots aquells qui del camp eren campats. Fonch molt admirat ell e tots los
altres moros com eren stats axí romputs, car no podien pensar quina era stada la causa
de tan gran desbarat, com ells fossen
Com los moros foren fugits, los cristians robaren lo camp dels moros e fonch ja de
dia clar. Ab grandíssima victòria entraren dins la ciutat.
Lo rey moro, aprés passats quatre dies, tramés sos embaxadors ab una letra de
batalla al rey de Anglaterra, la qual era de la tenor següent.
CAPÍTOL
LETRA DE BATALLA TRAMESA PER LO REY DE LA GRAN CANÀRIA AL REY DE
ANGLATERRA
A tu, rey cristià, qui senyorejaves la illa de Anglaterra, dich yo, Abraÿm, rey e
senyor de la Gran Canària, que si tu vols que aquesta guerra fine entre tu e mi e sese
la mortaldat entre lo teu poble lo meu —si bé yo en sta illa de Anglaterra sia més
poderós que tu no ést, axí de viles com de castells com de gent e sforç de cavalleria,
car si lo gran Déu t'à donada victòria sobre la mia gent, yo e los meus l'avem aguda
de tu e de tots los teus moltes vegades dins la tua pròpria terra—, emperò si tu volràs
que no hi haja més scampament de sanch, entrem en camp clos rey per rey, sots tals
pactes e convinenses: que si yo venç a tu, tendràs tota Anglaterra sots la mia potestat e
senyoria e·m faràs de traüt ·CC_mília· nobles cascun any, e en la festa del gran sanct
Johan vestiràs unes robes mies —les quals yo·t trametré—, e aquell dia te hajes a
trobar en la una de aquestes quatre ciutats, ço és, en la ciutat de Londres, o de
Conturberi, o de Salasberi, o en sta ciutat de Varoych, per ço com açí só stat
desconfit e açí vull que·s faça la primera festa. E açò serà en memòria e recordació de
la victòria que yo hauré aguda de tu. E si fortuna administra que tu sies vençedor, yo
me·n tornaré en la mia pròpria terra e tu restaràs ab pau en la tua e ab gran repòs e
tranquilitat tu e tots los teus; e més, te restituhiré totes les viles e castells que ab la mia
pròpria mà victoriosa hé guanyat e conquest.
Aquestes paraules no són per vanaglòria ne per menysprear la corona real, mas per
ço com Déu és gran e darà a cascú la part que per sos mèrits serà merexedor.
CAPÍTOL
COM LOS EMBAXADORS DEL REY DE CANÀRIA PORTAREN LA LETRADE BATALLA AL
REY DE ANGLATERRA
Partiren dos grans cavallers moros del castell d'Alimburch, los quals trametia lo
rey de Canària a la ciutat de Varoych per embaxadors al rey de Anglaterra. E ans de
lur partida trameteren un trompeta a la ciutat per demanar salconduyt. Com lo
trompeta fon al portal de la ciutat, les guardes li digueren que se s'esperàs un poch e
tornarien-li resposta. Una de les guardes anaren prestament al rey per dir-lo-y; lo rey,
agut son consell, dix a la guarda que
ciutat, lo comte de Salasberi parlà ab ell e dix-li:
—Trompeta, yo us dich de part de la magestat del senyor rey que los embaxadors
poden venir salvament e segura, que no
E lo comte donà-li una roba de ceda e cent nobles. Lo trompeta se
content e, ans que los embaxadors vinguessen, l'ermità dix al rey les següents
paraules:
—Senyors, spantem aquests moros de vista. Hordene vostra altesa dos grans
senyors que isquen al portal per rebre los embaxadors e vagen ab molta gent e ben
armats, tots en blanch, mas que no porten bacinets al cap; e al portal, per guardar
aquell, stiguen
emparamentar tots los carrers per hon han a passar, e totes les dones e donzelles axí
velles com jóvens qui comportar-ho poran, per les finestres e per los terrats posen
draps a l'entorn, tan alts que donen a les dones fins als pits, e cascuna d'estes tingua
una armadura de cap. E com los embaxadors passaran, veuran l'arnés luyr, pensaran
que tot és gent d'armes. E los
carrers desviats, isquen per les plaçes e cantons, e com los embaxadors seran passats,
facen axí com hé dit fins que sien davant la altesa vostra. E certament ells pendran
gran spant com veuran tanta gent d'armes ab la batalla que han perduda, que no saben
com ne en quina manera; e ara que vegen la molta gent, hauran a creure que socors de
moltes gents nos és vengut d'Espanya hó de França hó de Alamanya.
Lo rey tingué per molt bo lo que l'ermità havia dit e tots los de son consell, e axí
fonch fet. Elegiren al duch de Lencastre e al comte de Salasberi que rebessen los
embaxadors e ab ells anassen
una garlanda de flors. Isqueren fora de la ciutat per recebir los embaxadors una bona
milla. Dix lo duch de Betafort:
—Digau, pare hermità, puix tantes serimònies han de fer, los embaxadors, ¿com
trobaran al rey, vestit hó despullat, o armat o desarmat?
—Si ira no y mesclau en vostres paraules —dix l'ermità—, bona demanda feu.
Emperò veig lo que signifiquen vostres paraules, que és més inclinació de mal que
de bé: per ço com só vell he hermità me voleu vituperar en lo consell e davant mon
senyor lo rey. Areglau-vos en vostre parlar, si no yo us posaré una brida en la boqua
que us faré parar a cada pas.
En açò lo duch se levà de peus, e mès mans a l' espasa e dix:
—Si no perquè sou tan vell e portau l'àbit de Sanct Francesch, ab aquesta spasa, la
qual és venyadora de paraules injurioses, yo us acursaria les faldes fins a la mitat de la
cinta.
En açò lo rey se levà en peus ab molta ira que tenia e près al duch e levà-li l'espasa
de la mà, e féu-lo posar pres dins una gran torre. E tots los altres senyors que allí eren
pacificaren a l'hermità, segons sa edat e l'àbit que portava devia perdonar, e ell fonch
content perdonar. E jamés lo rey ho admeté per molts prechs e suplications que
l'ermità e los altres magnats senyors li feren, ans ab un gyn lo volia lançar perquè
isqués a recebir los embaxadors.
Estant en aquestes congoxes portaren nova al rey com los embaxadors moros
venien, e prestament isqueren los que eren stats elets ab tot aquell orde damunt
mencionat.
Com los embaxadors foren davant lo rey, donaren-li la letra de batalla ab la
crehença ensemps e, en presència de tots, lo rey féu legir la letra. E l'ermità se acostà
al rey e dix-li:
—Senyor, vostra altesa accepte la batalla.
Lavors lo rey dix:
—Yo accepte la batalla segons les condicions que
E preguà als embaxadors aturassen allí fins en l'endemà, que
resposta. Féu-los molt bé aposentar e donaren-los totes les coses necessàries per a la
humanal vida.
Lo rey apleguà consell general e, en aquell spay que s'justaven, l'ermità ab altres
senyors se n'anà al rey, agenollà
grandíssima humilitat lo suplicà que fos de sa mercé li volgués donar les claus de la
torre perquè pogués traure lo duch, per ço com lo rey les tenia ben guardades. E tantes
foren les suplications de l'hermità, ab los altres senyors que li ajudaren, que al rey fon
forçat donar-les-hi. E l'ermità ab altres anaren a la torre on stava pres lo duch, e allí
trobaren un frare qui l'hohÿa de confessió, car certament ell se tenia per mort; e com
sentí obrir la porta, près tan gran alteratió que pensà exir de seny, pensant que
traure per fer-ne justícia. Com l'ermità lo véu dix-li:
—Senyor duch, si vós aveu dit a mi algunes paraules injurioses e yo a vós, en gràtia
e mercé vos demane que
Com la pau fon feta, tornaren tots al consell, hon era lo rey e tots los duchs, comtes
e marquesos, he tornaren legir la letra del rey moro. E per quant lo rey e tots los altres
amaven e reverien a l'hermità e vehïen que era home de sancta vida e mostrava molt
saber en l'art de la cavalleria e destre —segons lo seu parlar— en les armes, per tots
foren dades les veus que ell primer parlàs, lo qual féu principi a semblant parlar.
CAPÍTOL
COM PER TOTS LOS DEL CONSELL FON DELIBERAT QUE L'ERMITÀ DIGUÉS PRIMER
SON VOT SOBRE LA LETRA DE BATALLA QUE TRAMÉS LO REY DE LA GRAN CANÀRIA
AL REY DE ANGLATERRA
—Puix ab dret natural la rahó
mon senyor, en mostra de mon poch saber e no avisat entendre, no perjudicant les
senyories de aquests magnànims senyors, me manau que yo parle primer en aquest
negoci, yo us diré lo que a mi par —per bé que yo conegua no ésser digne de parlar en
semblants fets com yo sia home qui sé molt poch en l'exercici de les armes—, emperò
no oblidant-me que proteste e demane vènia e perdó, axí a mon senyor lo rey com a
tots los altres, que si diré algunes coses que no sien ben dites, vos plàcia corregir-les e
no vagen en compte de res com isquen de home criat en hermitatge, havent més
notícia de bèsties feres que no de armes; emperò, dich, senyor, a vostra altesa, per
satisfer a la letra del gran moro, que diu que a tota sa requesta se vol combatre ab la
senyoria vostra cors per cors, e puix acceptada haveu la batalla axí com bon rei e
virtuós deu fer, no tement los perills de la mort, só de parer que més val al rey mort
soptada que no ésser rey envergonyit. E considerant com lo rey moro sia home
fortíssim e de gran ànimo, e diu en la sua letra que rey per rey vol fer la batalla,
tendria per bo que la senyoria vostra, per salvar la promesa fe e per quant nostre
senyor Déu, qui és jutge e conexedor de veritat com a Ell no li sia res amagat, que
l'ajam tot de nostra part, no façam cosa neguna ab engan si victòria volem haver de
nostres enemichs. E com siam certs de la indispositió de mon senyor lo rey —qui és
molt jove e de dèbil complexió e visca malaltís, encara que tingua l'ànimo de virtuós
cavaller— no seria cosa condecent ne justa que ell entràs en camp clos ab un tan
fortíssim home com és lo rey moro, mas lo duch de Lencastre, qui és honcle de mon
senyor lo rey, enprengua de fer aquesta batalla, e lo senyor rey se despulle del ceptre e
de la corona real per ço que lo gran moro no sia decebut que
Acabant l'ermità les derreres síl·lebes de ses paraules, se levaren tres duchs
moguts d'estrema ira, ço és, lo duch de Cloceste, lo duch de Bètafort e lo duch de
Atrètria, e ab grans crits començaren a dir que no volien consentir que lo duch de
Lencastre entràs en la batalla e fos alçat per rei, com cascú d'ells era més acostat
parent del rey e a qui era més lícit de fer la batalla que no era lo duch de Lencastre.
Lo rey no comportà que més parlasen, sinó que ab forçada veu féu principi a
semblants paraules.
CAPÍTOL
LES RAHONS QUE LO REY DE ANGLATERRA FA EN LO CONSELL AB LOS SEUS
CAVALLERS PER ENTRAR EN LA BATALLA AB LO REY DE LA GRAN CANÀRIA E
LO QUE ELLS LI REPLIQUEN
—Justa cosa és que tan desordenada demanda no sia hoÿda. Millor fóra que ab
duptoses paraules temptat aguésseu ma volentat, perquè a mi no plau ni vull que negú
de tots vosaltres entre per mi en la batalla: puix yo la hé acceptada, yo tot sol la vull
portar a fi.
Levà
—Senyor, perdon-me la excel·lència vostra del que diré, car lo que vostra altesa
diu jamés per nosaltres vos serà consentit. Per bé que nostre senyor Déu vos haja dat
lo voler, vos ha levat lo poder, per quant tots nosaltres conexem que la altesa vostra
no es àbil per a tant fort e tan dura batalla com és aquesta, regisqua
vostra a consell e voluntat de tots nosaltres, car si nosaltres conexem la vostra virtuosa
persona ésser disposta per a tal mester, de bon grat aguérem aderit al que la altesa
vostra agués manat.
E tots los altres barons e cavallers loaren lo que aquest baró havia dit.
—Puix axí és que a vosaltres, fidelíssims vasalls e súbdits meus —dix lo rey— no
plau e conexeu en mi que no só dispost per a combatre lo rey moro, yo us regracie la
molta amor que
vosaltres. Emperò yo vull e man que no sia negú, sots pena de la vida, que tingua tant
atreviment que digua que farà per mi la batalla, sinó lo que yo elegiré. E aquell vull
que sia per mi hí en loch meu, e en aquell renunciaré la corona, lo regne e lo ceptre
real.
Respongueren tots que eren contents. Aprés lo rey féu principi a tal parlar.
CAPÍTOL
COM LO REY DE ANGLATERRA, AB VOLUNTAT DE TOTS LOS BARONS
E CAVALLERS, RENUNCIÀ LO REGNE, LA CORONA E LO CEPTRE A
L'ERMITÀ, QUE FES LA BATALLA E ENTRÀS EN CAMP CLOS AB LO REY
DE LA GRAN CANÀRIA
—Axí acostuma afalagar la iniqua fortuna quant del tot vol destroyr al qui
enguana, que de la sua adversitat alguna part no mostra, perquè aquell a qui prospera
contra ell[a] no s'arme. ¡O gran infortuni, que
acompanya, que no tenint speriència de adversitat alguna, los pochs dans majors
stimen, e los grans sostenir no poden! E per ço, duchs, comtes e marquesos e tots los
altres súbdits fidelíssims meus, vull manifestar que, puix a la divina Providència és
stat plasent que m'à privat de la força e corporal sanitat, e tots vosaltres me dieu e
afermau yo no ésser sufficient per entrar en camp clos, volent enseguir a la molta
amor e bona voluntat de tots vosaltres, yo done mon loch, lo ceptre e la corona real, e
despull-me de tota ma senyoria e done-la de bon grat, no constret ni forçat ni ab
pactes ni convinenses, al meu amat pare hermità qui açí present és.
Despullà
—Axí com yo
hermità, axí
pare hermità, e prech-lo que li plàcia de acceptar-ho e que faça la batalla per mi ab lo
rey moro.
Com l'ermità hohí dir semblants paraules al rey, levà
e tots los grans senyors que allí eren, de un acort se levaren e tingueren tan a prop a
l'ermità que jamés lo lexaren parlar, ans li despullaren l'àbit que vestia e feren-li
vestir les robes reals. E lo rey renuncià tota la sua senyoria sobre l'ermità ab acte de
notari, en presència de tot lo consell e ab consentiment de tots los barons. E vistes per
lo rey hermità les preguàries de tots los del consell, acceptà lo regne e la batalla, e
prestament demanà que li portassen unes armes que li vinguessen bé. Portaren-li
moltes, emperò, de totes quantes li
bé al plaer seu.
—Per la mia fe —dix lo rey hermità—, per açò no restarà la batalla, encara que y
sabés entrar en camisa. E prech-vos senyors —dix lo rey hermità—, vos plàcia voler
anar a la comtessa e preguau-la molt carament que per la sua molta virtut e bondat me
vulla prestar les armes de son marit, en Guillem de Varoych, aquelles ab què ell
acostumava entrar en les batalles.
Com la comtessa véu venir tants duchs, comtes e marquesos e tot lo consell del
rey, e hoÿt lo per què venien, respòs la virtuosa comtessa e dix que era molt contenta,
e donà
Lo rey, com les véu, dix:
—No són aquestes les que yo demane, car altres n'í ha que són molt millors.
E tots los barons tornaren altra volta a la comtessa e demanaren-li les altres armes,
e la comtessa los dix que no n'í havia altres.
Cobrada la resposta, lo rey dix:
—Senyors e germans meus, anem-hi tots axí com stam e
ventura.
Com tots foren davant la comtessa, dix lo rey:
—Senyora comtessa, per vostra gran bondat e gentilesa vos prech me vullau
prestar les armes qui eren de vostre marit, en Guillem de Varoych.
—Senyor —dix la comtessa—, axí Déu me prest aquest fill, que altre bé en aquest
món no tinch, com ja les vos hé trameses.
—Veritat és —dix lo rey—, emperò no són aquelles les quals yo demane.
Emprestau-me vós aquelles qui stan en lo petit retret de la vostra cambra, les quals
són cubertes de un domàs vert hí blanch
Dix la comtessa, qui donà de genolls en terra:
—Senyor, en gràtia e mercé demane a vostra senyoria que
vostre nom e com conexíeu vós a mon senyor, lo comte Guillem de Varoych.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE LO REY HERMITÀ FÉU A LA COMTESSA DE VAROYCH COM LO
SUPLICÀ QUE LI FES MERCÉ DE DIR-LI SON NOM NI QUINA AMISTAT HAVIA TENGUDA
AB SON MARIT, LO COMTE GUILLEM DE VAROYCH, E LO QUE ELL LI RESPONGUÉ,
RECITANT-LI LES BATALLES DE LA CIUTAT DE ROAN E DELS SEUS ACTES
—Comtessa —dix lo rey hermità—, no és ara temps ne hora per a poder-vos
manifestar lo meu nom, car en altres coses més necessàries e útils per a tots tinch de
entendre, per què us prech que
us auré a gràtia singular.
—Senyor —dix la comtessa—, yo de bon grat só contenta de prestar-les a vostra
altesa, mas si Déu vos done bona victòria del rey moro, me façau gràtia que, puix lo
vostre nom no puch saber, almenys que
amistat ha tenguda ab mon marit.
Respòs lo rey:
—Senyora, puix tan me forçau e voleu que us ho digua yo só content per lo molt
meréxer vostre. Bé sou en recort de aquella gran batalla que vostre marit vensé al rey
de França en la ciutat de Roam. Vostre marit era capità major de la ciutat, e vench lo
rey de França ab
Guillem de Varoych, isqué ab pocha gent de la ciutat e lexà los portals molt ben
provehïts; e al cap del pont féu-s'í un bell fet d'armes, de què moriren dels francesos
en lo pont, ab los qui caygueren en la ribera, passats
retragué
ciutat, sinó per Guillem de Varoych, qui
son poder e féu allí un singular fet d'armes, en tant que vostre marit se n'entrà e molts
francesos ab ell ensemps. E aquells qui guardaven les torres del portal de la ciutat
dexaren caure la porta caladissa com veren que ja n'í havia prou de francesos, e lo rey
restà defora. Com en Guillem de Varoych agué destroçada tota la gent e posats en
forts presons, e véu que lo rey de França combatia la ciutat ab gran esforç per pendre
vostre marit, lo comte isqué per alt[r]a porta de la ciutat e ferí en aquel loch hon era lo
rey de França, e los de la ciutat isqueren tanbé. E lo rey fonch ferit de dos nafres e
mataren-li lo cavall. E un cavaller dels seus qui véu tan malament nafrat lo rey, e
stava a peu, devallà del seu cavall e féu-hi pujar lo rey a cavall, e fon-li forçat que se
n'anàs, e la batalla fon perduda. Comtessa, ¿sou en recort com aprés pochs dies
passats, vostre marit vench en aquest regne per manament del senyor rey, e ab quanta
de honor fon rebut per lo rey e per tots los del regne? E romperen-li un tros de mur,
car no consentiren que entràs per porta neguna, e anava sobre un carro enparamentat
de draps de brocat, e los cavalls qui tiraven lo carro anaven ab paraments de seda, e
ell anava tot sol sobre lo carro, armat tot en blanch ab l'espasa nua en la mà. Aprés
vengueren en sta vostra ciutat de Varoych e açí stigueren per alguns dies, e yo
contínuament fuy en sa companyia; e en les guerres fom frares d'armes.
No tardà gran spay que la comtessa féu principi a tal parlar.
CAPÍTOL
RAHONS QUE FA LA COMTESSA AL REY HERMITÀ COM LI DEMANÀ EN GRÀTIA QUE LI
PRESTÀS LES ARMES DE SON MARIT, LO COMTE GUILLEM DE VAROYCH. E COM
ORDENÀ LA BATALLA PER ENTRAR EN CAMP CLOS AB LO REY MORO DEL QUAL
GUANYÀ GLORIOSA VICTÒRIA
—Ab alegria de goig inefable, senyor, me recort que és veritat tot lo que la
senyoria vostra m'à dit. E reste molt aconsolada com hoig recitar los singulars actes
del meu virtuós marit e senyor, que yo en strem amava e en grandíssima stima tenia,
com aquell qui era digne de fama gloriosa e merexedor de real corona per les sues
virtuts insignes. Mas la fortuna m'és stada molt adversa, qui
que
ni menys bones nits: entre les unes coses e altres, tots los dies me són de passió. E de
açò no vull més parlar per no enujar la altesa vostra; sol vos deman en gràtia e mercé
me vulla perdonar la senyoria vostra com en lo temps de vostre hermitatge yo no fiu
per l'altesa vostra lo que bé aguera pogut fer. E si yo agués sabut la jermandat que
havíeu tenguda ab mon senyor Guillem de Varoych, yo us aguera feta molt més honor
e donat de mos béns més que fet no he.
Molt fonch content lo rey de les paraules de la virtuosa comtessa.
—Llà hon no ha erra no fretura demanar perdó. Vostres virtuts són tantes que no
porien recitar ni yo us bastaria a fer les gràties del que us só obliguat. Sol vos prech,
per la vostra gran virtut e gentilesa, que les armes que us hé demanades me vullau
prestar.
E prestament la comtessa li féu traure unes altres armes qui eren cubertes de
brocat blau. Com lo rey les véu dix:
—Senyora comtessa, ¡com teniu ben guardades les armes de vostre marit! Per
molt que aquests senyors e yo vos ajam preguada, no les nos haveu volgades prestar.
Aquestes són les que Guillem de Varoych entrava en los tornegs. Aquelles que yo
demane stan penjades dins lo vostre retret, qui són cubertes de un domàs blanch e vert
ab un leó d'or coronat, e ab aquelles sé yo bé que ell entrava en les molt cruels
batalles. E si vós, senyora comtessa, enuig no y preníeu que yo entràs dins lo retret, a
mon parer yo les trobaria.
¡Ay trista —dix la comtessa—, par que tota vostra vida siau criat en sta casa! Bé
porà entrar la senyoria vostra, e mire e prengua tot lo que millor li paregua.
Vént lo rey la sua bona volentat, lo y regracià, e entraren tots dins lo retret e
veren-les allí penjades. Lo rey les se féu dar e féu-les adobar de tot lo que necessari
era.
La batalla fon concertada per a l'endemà, e en la nit lo rey se n'anà a la sglésia
major e allí stigué tota la nit agenollat davant l'altar de la sacratíssima Mare de Déu,
senyora nostra, ab totes ses armes, qui staven sobre l'altar. Com fon dia clar, hoy
missa ab gran devoció. Acabada la missa, se féu armar dins la sglésia, e menjà d'una
perdiu per ço que natura s'esforçàs un poch. Aprés isqué al camp e totes les dones e
donzelles isqueren de la ciutat descalces, les donzeles en cabells, fent professó,
suplicant a la divina Magestat e a la sacratíssima Mare de Déu Jhesús que donàs
victòria al lur rey contra lo rey moro.
Com lo rey hermità fonch dins lo camp, vench lo rey moro ab tot son poder de peu
e de cavall, e entrà en lo camp ab ànimo de virtuós cavaller. E tots los moros pujaren
alt en un toçal per mirar la batalla, e los cristians stigueren prop de la ciutat. Lo rey
hermità portava una lança ab lo ferro ben smolat e una pavesina en lo braç, l'espasa e
un punyal. Lo rey moro portava un arch de flexa, espasa e al cap una cervellera ab
moltes tovalloles enbolicades.
Com los dos animosos reys foren dins lo camp, la hú anà devers l'altre ab molt
gran ànimo. Lo rey moro tirà prestament una flexa e donà-li en lo mig de la pavesina
e passà-la-y de clar ensemps ab lo braç, que no s'í pogué aturar, e prestament li
tornà a tirar altra e donà-li enmig de la cuxa. Ab l'arnés que portava, la flexa no pogué
passar del tot e feÿa-li molt de enpaig al passeyar que feÿa. Ell fon ferit de dues nafres
ans que acostar-s'í pogués, e tirà-li la lança com fon prop d'ell. E lo rey moro era molt
destre en les armes e, ab lo seu arch, com véu venir la lança, rebaté-la e féu-la
luny de sí més de
més tirar. Com li fonch quasi que ab la mà lo podia tocar, dix en alt, cridant:
—Ajuda
Com lo rey moro véu l'altre tan prop de sí e no podia tirar ab l'arch, tingué
perdut. Com lo rey hermità agué tirada la lança, prestament mès mans a l'espasa e
acostà
gran mal, tantes eren les tovalloles que portava. E lo rey moro ab l'arch defenie
rebatia-li molts colps, en tant que
e més-li espasa tota dins lo costat, e fon forçat al rey moro que caygués en terra; e tan
prestament com pogué, lo rey hermità li taillà la testa, près la lança e mès la testa en la
punta. E ab aquella victòria lo rey se
Pensau ab quanta alegria staven los cristians, dones e donzelles, pensant com eren
ja fora de captivitat!
Com lo rey fon dins la ciutat, feren venir los metges e curaren les nafres del rey.
Lo dia següent, de matí, lo rey tingué son consell en la cambra hon jahïa, e fon
deliberat que trametessen dos cavallers per embaxadors als moros, dient-los que
volguessen observar les convinenses per ells promeses e jurades per tots ells, e se
podien anar salvament e segura ab tots lurs navilis, robes, joyes, en ses pròpries terres,
sens que per nengú del regne no
Com los embaxadors foren elets, trameteren un trompeta per salconduyt. Los
moros foren contents de dar lo salconduyt tant bastant com lo volgueren. Los
embaxadors partiren; com foren junts ab los moros, esplicaren lur embaxada. Feren-los
ben aposentar e preguaren-los que sperasen la resposta. E açò digueren per fer-los
una gran maldat, car tornaren en major malícia per la molta dolor que tenien de la
mort de llur rey.
Entre ells fonch molt gran altercació a qui farien rey. Los uns volien que fos Çalé
ben Çalé, los altres volien que fos Aduqueperech, cosín germà del mort rey. Feta la
electió per ells de Çalé ben Çalé per ço com era bon cavaller e valentíssim, de
continent que l'agueren alçat rey manà que prenguessen los embaxadors e tots los qui
eren venguts ab ells, e féu-los matar. Levaren-los a tots les testes e posaren-las dins
una sàrria, e ab un ase les trameteren devers la ciutat.
Les guardes qui staven en les torres de la ciutat veren dos ginets ab l'ase que feÿen
anar, com foren prop de la ciutat desempararen l'ase e tornarense
capità de les guardes véu lo cas, manà a
cas era aquell; com ho agueren vist no volgueren ésser exits per a veure un tan
nefandíssim cas, ne tan gran perdició, e prestament ho anaren a dir al rey e a tot lo
consell. Com lo rey sabé tal novitat, posa
paraules.
CAPÍTOL
LO VOT SOLEMNE QUE LO REY HERMITÀ FÉU STANT NAFRAT PER LO REY DE LA
GRAN CANÀRIA
—Io hé oferta la mia persona en perillosa conquesta, e aço perquè eternament ma
fama revischa, car stime morts lo jorn primer de lur naxença aquells qui en tenebres
d'escura vida axí callat ociós viure passen, que ans de aquest món los inp[l]acables
fats los transporten, que a conexença de algú lo seu viure pervinga, essent menys que
pedres o arbres, los quals, per útils proprietats e suavidat de fruyts delitosos los
vivints en gran stima colen. E aquells stime gloriosament viure, los quals, ab
strenuïtat de ànimo, morint sens jamés poder morir, en segura vida, ab serenitat de
gloriosa fama eternalment reviuen. ¡O infels crudelíssims e de poca fe, car no podeu
donar lo que no teniu! Ara yo fas vot solempne, axí nafrat com stich, de jamés entrar
dins casa cuberta, si no és sglésia per hoyr missa, fins a tant que yo haya lançat tota
aquesta morisma fora de tot lo regne.
E prestament se féu dar la roba e levà
qui isqué fora de la ciutat fon lo rey, e féu fer crida que tots quants fossen de
ensús e de
atendaren-se en aquell loch hon los moros eren stats vençuts, e en aquell cas lo rey
féu traure molta artellaria necessària per a la guerra.
Com la virtuosa comtessa sabé que lo rey tal crida feta fer havia, e tota la gent lo
seguia que fossen de
comprés en aquella e era forçat de anar-hi; e ab gran cuyta, a peu, ella anà hon era lo
rey e, donant dels genolls en la dura terra, ab veu piadosa féu principi a paraules de
semblant stil:
—A vós, rey prudentíssim, antich en benaventurada vida, a la vostra sanctedat
mèritament s'esguarda haver pietat e compassió de les persones afligides; per què yo,
adolorida comtessa, vinch a la vostra excel·lència a suplicar que axí com sou
misericordiós e ple de tota bondat e virtut, que hajau pietat de mi com no tingua en
aquest món altre bé sinó aquest fill, qui és de tan poca edat que en res no us pot
ajudar. E sia de vostra mercé ésser en recort de la gran amistat, amor e confederatió
del meu virtuós marit, ab lo qual vostra altesa ha tenguda tanta amistat en lo temps de
les guerres e batalles; e reduesch a la memòria de la senyoria vostra aquelles
almoynes e karitats que en lo temps del vostre hermitatge yo us feÿa dar, que us plàcia
obeyr als meus desigs e suplications, ço és, que
pare e yo no tinch altre bé ab qui
Donchs, senyor, puix sou pare de misericòrdia e de pietat, obtingua de la mercé vostra
aquesta tan alta gràcia, per què yo e mon fill per a sempre restem obliguats a la
senyoria vostra.
Lo rey conegué la desordenada voluntat de la comtessa e no tardà de fer-li tal
resposta.
CAPÍTOL
COM LO REY HERMITÀ S'ESCUSÀ QUE NO VOLGUÉ LEXAR A LA COMTESSA SON FILL
—Molt vos desijara hobeyr, senyora comtessa, si la vostra demanda fos honorosa
e justa, com la honor e stima de vostre fill yo tinch per mia. Car sabuda cosa és que
los hòmens han de exercitar les armes e han a saber la pràtica de la guerra e lo gentil
stil que aquest benaventurat orde de cavalleria té; e és deguda cosa e de bona
consuetut que los hòmens de honor en gran joventut deuen principiar les armes, car en
aquella edat aprenen molt millor que
guerres guerrejades. E per quant aquest és ara en la millor edat del món per veure e
sentir les honors grandíssimes que
exercint virtuosos actes, per què yo
compte e stima de fill, e yo fer-li hé tota aquella honor que
de son pare e per contemplació vostra. ¡ O quina glòria és per a la mare tenir fill jove
e dispost que
per ço és de necessitat que vingua ell ab mi, e yo demà fer l'é cavaller, per ço que ell
pugua emitar als virtuosos actes de son pare, Guillem de Varoych; e si ara hi va, tots
los bons cavallers lo tindran per millor. E yo, qui tant hé amat a son pare en vida,
tanbé lo dech amar en la mort, car en aquest món jamés portí més voluntat e amor a
home ningú com a vostre marit, e ara en loch seu vull amar e honrar a son fill, per ço
com a present altre bé no li puch fer. Per què us prech e us consell, virtuosa comtessa,
que us ne torneu dins la vostra ciutat e que
—Per ma fe —dix la comtessa—, senyor, vostre consel no
mi. Vol-me dar entendre, vostra senyoria, que aquesta art de cavalleria és
benaventurada? Ans vos dich que és prou desaventurada, dolorosa, trista e de mal
servir. Si voleu major speriència que de vostra senyoria? Car ahir éreu sà e alegre e
ara vos veig prou trist, coxo e malalt. E trists de aquells que y dexen les persones! E
aço és lo que
batalles o no fos nafrat, bé seria contenta anàs ab la senyoria vostra, mas ¿qui és
aquell qui m'asegura los duptes de les batalles? Que la mia ànima tremola d'estrema
dolor, car lo seu ànimo és alt e generós, que volrà emitar los virtuosos actes de son
pare. Senyor, yo sé que són molt grans los perills de les batalles, e per ço la mia ànima
repòs no pot haver: lo millor consell per a mi és que la altesa vostra me done mon fill
e vosaltres feu la batalla.
—Lo rey, ab gran afabilitat, dix:
—Totes coses stan bé en bocha de dona. Senyora comtessa, no vullau en và
despendre vostres paraules; anau ab la pau de nostre Senyor e tornau-vos-ne dins la
vostra ciutat, que res no acabaríeu.
Los parents de la comtessa e de son fill la preguaren se
fill, puix lo rey ne prenia càrrech. Com ella véu que més no s'í podia fer, dix plorant.
CAPÍTOL
LEMENTACIÓ QUE FÉU LA COMTESSA COM AGUÉ LEXAT LO FILL
—O cosa desrahonable, si dir-se pot, que la gravitat de les mies dolors a totes les
altres avançen! O doloroses làgrimes qui la destructió [e] misèria mia representen,
transportau los hoynts entristits en la presència de la mia gran pèrdua, no consentissen
sinó ab gemechs, tristors e sospirs e sanglots ésser hoÿdes! Aquestes són dolors de
mare qui no té sinó un fill, e aquell per força li és levat, offerint-lo a la cruel,
spantable e dolorosa mort ab senyals de molta amistat e amor. O mare, semblant a
ovella fecunda, qui has parit lo fill per a ésser mort e trocejat en la cruel batalla! Mas,
¿què m'aprofita dolre sobre cas inrremeyable, puix lo rey no pot haver pietat de mi ni
de mon fill?
Lo rey, mogut de compassió de les adolorides paraules e lementacions de la
comtessa, corrent dels seus hulls spesses làgrimes, apartà
de la comtessa que la portassen a la ciutat. Dos cavallers qui parents eren de la mare e
del fill levaren la adolorida comtessa de terra e
ciutat, aconortant-la en la millor manera que podien.
—Bé us pensau vosaltres —dix la comtessa— aconortar la mia grandíssima dolor,
car com més paraules me dieu de consolació, més me turmentau e major pena sent la
mia atribulada ànima. E per aquest sol fill que a mi resta yo só dita mare e, si aquest
mor en la batalla, ¿què serà de mi, trista desaventurada, que hauré perdut marit e fill e
tot quant bé tenia en aquest miserable món? ¿E no fóra millor yo fos morta, ans que
veure tanta dolor davant los meus hulls, e agués agut vida lo meu marit e son fill?
¿Què
consolació e tot mon fet no és sinó abundar en làgrimes doloroses e viure en contínues
lementacions? Almenys me fés Déu gràtia que pogués atényer a la vert delitosa riba
del gran riu! Oblidant los meus passats e esdevenidors mals, passàs eterna e reposada
vida!
Acabant la comtessa semblants paraules, lo fill féu principi a tal parlar:
—Senyora, yo us supplich que sia de vostra mercé que no ploreu ni vullau fatigar
la vostra virtuosa persona per mi, e yo us bese les mans de la molta e strema amor que
en la senyoria vostra tinch coneguda. Mas deveu pensar que só ja en tal edat que dech
exir dejús les ales de ma mare e só per portar armes e entrar en batalles per mostrar de
qui só fill ni qui és stat mon pare, car si serà plasent a la divina Magestat, Ell me
guardarà de mal e
pare ne serà aconsolada allà hon és e la mercé vostra se n'alegrarà.
Com la comtessa li hohí dir tals paraules, girà
portaven, e dix-los:
—Ara dexau-vos morir per fill nengú! Yo pensava que la voluntat del meu fill fos
conforme ab la mia, apartant-se de vosaltres, e s'amagaria per los racons per fugir als
perills de les batalles, perquè és de poca edat, e yo veig que ell fa tot lo contrari. Bé és
veritat l'exemple vulgar qui diu: per natura caça cà.
Com foren al portal de la ciutat, los cavallers prengueren comiat per tomar al
camp. Lo fill donà dels genolls en la dura terra e besà los peus e les mans e la bocha a
la mare, e suplicà-la que li volgués donar la sua benedictió. E la comtessa lo senyà e
dix-li:
—Mon fill, nostre senyor Déu te vulla tenir en la sua protectió e custòdia e
guarde de tot mal.
E besà
—Tan trist comiat és aquest per a mi, que altra cosa no
mia misèria.
Com lo fill fonch partit, la comtessa se n'entrà dins la ciutat fent molt grans
lementacions, e moltes honrades dones de la ciutat la acompanyaven aconortant-la en
la millor manera que podien.
CAPÍTOL
COM LOS CAVALLERS QUI HAVIEN ACOMPANYADA LA COMTESSA SE
CAMP AB LO FILL E RECITAREN AL REY LES LEMENTACIONS DE LA COMTESSA
Los cavallers se
de tot lo que la comtessa havia dit ne lo fill, e lo rey se alegrà molt de la bona discreció
del fill.
E aquella nit lo rey féu molt bé guardar lo camp, que no consentí que negú se
desarmàs. E al matí, com lo sol fon exit, féu regonéxer entorn del seu camp si y havia
gent alguna. Aprés féu tocar les trompetes e féu mudar lo camp envers los moros
quasi mige legua de allí hon ells staven, atendàs en un gran pla que y havia e, parades
totes les tendes, féu refrescar tota la gent. Açò era ja passat lo migdia.
Los moros, que saberen que los cristians eren exits fora de la ciutat, stigueren molt
admirats quina era stada la causa, car poch temps era passat que no tenien atreviment
de exir sol un pas defora la ciutat, e que ara los venien a cerquar. Digueren alguns
capitans que açò havia fet la grandíssima crueltat del lur rey Çalé ben Çalé, qui sobre
fe havia fet morir a cruel mort los embaxadors cristians, e ells havien provehït de
haver gent d'Espanya o de França.
—E per açò nos van cerquant, e podeu ésser certs que tants com ne pendran de
nosaltres, tots seran tallats a peçes menudes.
Parlà hú de aquells embaxadors qui havia portada una letra de la concòrdia de la
batalla, e dix:
—Ells nos feren molta de honor e com fom dins la ciutat vém infinida gent per les
torres e per les plaçes, finestres e terrats, que era una gran admiració de veure tanta
gent armada, que, per Mafomet, yo arbitrava que devien ésser
aquest malvat de rey ha fets fer matar los lurs embaxadors sens que no u
merexien.
Hoÿdes per tots los capitans moros les paraules de aquest embaxador, reberen
informació dels altres moros qui eren entrats ab ell dins la ciutat e, vista la veritat,
mataren lo rey Çalé ben Çalé e alçaren altre per rey. Emperò, per tot açò ells se
armaren com si aguessen a dar batalla e vengueren a vista dels cristians. Era ja quasi
lo sol baix, emperò deliberaren de pujar-se
Lo rey hermità, qui véu açò, dix:
—Per la mia fe, ells mostren tenir temor de nosaltres e per ço se
alt. Ara digau, senyors e germans meus, ¿voleu que vençam aquests cruels moros per
força d'armes o per aptea de guerres? Car ab la ajuda de nostre senyor Déu e de la sua
sacratíssima Mare, yo us daré vençedors.
Tots digueren:
—Senyor, a difícil cosa tenim nosaltres ésser vençedors si ja la misericòrdia de
nostre senyor Déu no
han ajustada tota la més gent que han pogut e són en nombre molt més que nosaltres,
e per ço tots crehem que la pijor part serà la nostra.
—O senyors! —dix lo rey—, yo us deman en gràtia que no sia d'esmayar. E com!
No haveu vist vosaltres en les batalles los pochs vençre als molts e los flachs vençre
als forts? Parau bé sment en lo que us diré: en les guerres més val abtesa que fortalesa
e, per bé que nosaltres siam pocha gent e ells molta, açí serà lo gran renom e fama que
reportarem per tot lo món e tots los que aprés de nosaltres vendran, nos al·legaran en
exemple de perpetual glòria. E yo, qui fas hermitana vida, tots quants en aquesta
batalla ab mi pendran mort, yo
ànimo en semblants actes e no tembre los perills de la mort, car més val morir com a
cristians que no ésser catius en poder de infels. Donchs, cascú deu fer sforç per bé a
fer, e donem la batalla e siam vençedors comsevulla que sia, car no serà príncep en lo
món qui incriminar nos pugua de infidelitat ne de poch ànimo, que no hajam fet tot lo
possible en defendre
nostra pròpria terra e les mullers, fills e filles jutgar a perpetual captivitat.
Acabant lo rey hermità paraules de tant ànimo, lo qui solia ésser rey, ab ànimo
viril, féu principi a tal parlar:
—La tua real e elegant senyoria, afabilíssim pare, me asegura que los teus
virtuosos actes són tals, que clarament manifesten tu qui ést. No resta sinó que tu alses
la tua poderosa mà ab tallant spasa —puix és la nostra sperança e refugi— e ab la tua
victoriosa mà anem contra los infels. E mana a nosaltres que façam actes que sien de
gloriosa recordació, car tots som prests hobeyr-te e servar los manaments teus. E no
és lícit ja a nosaltres tenir pus consell, sinó que ab armes cruels e venjadores de tanta
inhumanitat, ab gran alegria firam contra nostres enemichs, car més val al cavaller
bona mort que mala e penosa vida.
Plagueren al rey hermità les animoses paraules de l'altre rey qui solia ésser, e dix
en tal forma.
CAPÍTOL
COM LO REY HERMITÀ FÉU VALLEJAR LO SEU CAMP E TRAMÉS A LA COMTESSA QUE
LI TRAMETÉS DUES BOTES DE LAVOR D'ESPINACHS DE COURE
—De inestimable alegria me alegre yo, mon natural senyor, com vos veig ab tan
sforçat ànimo de valerós cavaller, e per ço no vull fer més rahons sinó que, puix lo
poder per nostre senyor Déu és a mi dat e aprés per la excl·lència vostra, faça cascú
axí com yo faré, car ab lo divinal adjutori yo us daré venjança de vostres enemichs.
E près un cabàs en la una mà e una exada en l'altra, e mès-se primer de tots. E
com los grans senyors veren fer tal cosa al rey, cascú féu axí com ell feÿa.
E ja lo virtuós rey, de continent que isqué de la ciutat, provehí de totes les coses
que li eren necessàries per a la guerra. E entorn del seu palench féu un gran vall bé
una lança d'armes en alt, e durà fins a una gran ribera d'aygua que y havia, e lexaren
enmig un gran portell que bé
e feren altre gran vall que tenia fins al cap de una gran penya que y havia.
Dix lo rey:
—Puix açò és fet, de ací fins al dia no y ha sinó dues hores, anau vós cuytadament,
duch de Clocestre, e vós, comte de Salasberi, a la comtessa, que per amor mia e per
amor de vosaltres me vulla trametre dues grans
bótes que té d'en Guillem de Varoych, alt en la cambra de les armes, que són
plenes de lavor d'espinachs, los quals són tots de coure.
E ells prestament hi anaren e, ab prechs e manaments que li feren de part del
senyor rey, los hagueren de la comtessa, si bé stava malcontenta del rey perquè no li
havia volgut donar son fill; emperò, conexent la gran necessitat qui la
fon contenta, per bé que no
—Val-me Déu! E què és açò de aquest rey de ventura que tant sap en la mia casa?
Que no tinch res que de armes sia hó de guerra que tot no u sàpia. Yo no sé si sap de
adevinar hó sia nigromàntich.
Los barons feren carreguar en carros les bótes de la lavor dels spinachs e portaren-les
al camp. Com foren davant lo rey, digueren-li tot lo que la comtessa havia dit, e lo
virtuós rey se près a riure e ab cara afable los féu molta festa. Aprés féu portar la lavor
dels spinachs en lo portell e lansaren-los per terra a fi que, com los moros passassen,
los se ficassen per los peus. E axí fonch fet. E més, féu fer molts clots fondos a manera
de pous, que com exissen de un mal, que donassen en l'altre; e tota la nit los cristians
altra cosa no feren.
Com clarejar començà l'alba, los moros feÿen grans alegries sonant tabals,
trompetes e anafils, e ab multiplicades veus cridaven batalla. E ab aquella alegria, del
mont baxaren, venint contra la gent cristiana.
Lo hermità rey manà que tota la gent sua stigués en terra gitada, fent demostració
que dormien. Com foren quasi a tret de bombarda, se levaren tots, mostrant ésser mal
destres en la guerra, e començaren hordenar ses batalles. Com los moros foren dins lo
portell, dix lo rey:
—Senyors, en gràtia vos deman que no sia d'esmaiar: voltem la squena fengint
que fogim.
E los moros, qui fugir los veyen, cuytaren lo més que pogueren. Com foren dins lo
dit portell, que per altra part passar no podien, ficaven-se aquells grans de coure per
les soles dels peus. Com lo virtuós rey hermità véu los moros dins lo portell, féu un
poch detenir la gent sua, axí com aquell qui era en la guerra e en les armes destre, e
véu aturar los moros per les nafres de la lavor dels spinachs e altres que cahïen en los
pous, qui eren cuberts de rama e, desús, terra. Lavors, lo rey, ab alta veu, se près a
cridar.
CAPÍTOL
COM LO REY HERMITÀ DONÀ LA BATALLA ALS MOROS, [E] FON VENÇEDOR
—O cavallers dignes de honor, dexau la vista de la ciutat e girau la cara als
enemichs de la cristiana fe e nostres! Firam ab gran ànimo que la jornada és nostra!
Donem-los cruel batalla e no prenguam nengú a mercé!
Lo rey fon lo primer feridor, aprés, tots los altres. Los moros, qui veren tant
bravament ferir los cristians e tots los demés, no
que tenien, los fon forçat de morir e fon feta molt gran destructió d'ells. Los qui
venien detràs, com veren que los cristians havien feta tan gran destroça dels moros,
sens fer resistència alguna fugiren devers lo castell d'allí hon eren partits e feren-se
allí forts.
Lo rey perseguí l'encalç, matant e degollant tants com aconseguir-ne podien. Lo
rey, fatiguat per les nafres que tenia, aturà
e de desmesurada figura, è lo rey, aprés que agué fet cavaller lo fill de la comtessa,
volgué que matàs aquell moro. E lo fadrí, ab gra[n] ànimo, li donà tants colps ab
l'espasa fins que l'agué mort. Com lo rey véu mort lo moro, près al petit infant per los
cabells e lançà
sanch, e les mans li féu posar dins les nafres, e axí lo enconà en la sanch de aquell
moro. Aprés isqué molt valent cavaller e virtuós de sa persona: tant valgué en son
temps, que en una gran part del mon no s'í trobà cavaller que tant valgués.
Com lo bon rey véu la batalla vençuda, anà seguint los moros e, tants com ne
aconseguien, tots los feÿen morir. Aquesta fon la més gran desconfita e mortaldat de
gents que en aquell temps fos feta, que en spay de
E lo rey per les nafres que tenia no podia molt anar, aportaren-li un cavall perquè
cavalcàs.
—Verament —dix lo rey—, no faré. Tots los altres van a peu; que yo anàs a
cavall, cosa seria molt desigual.
Anaren a poch pas fins que foren al castell hon los moros se eren fets forts, e aquí
pararen lo camp e reposaren aquella nit ab alegria inestimable. E al matí, en l'alba
clara, lo rey féu tocar les trompetes e armà
real e mès-se lo primer de tots, e donaren un gran combat al castell, a hon foren ben
servits de ballestes e lançes e de canteres que d'alt del castell tiraven; e tant s'esforçà
lo rey que passà tot sol, que no era negú qui ajudar-li pogués.
E lo petit infant, fill de la comtessa, dix ab grans crits:
—Cuytau, cavallers de honor! Cuytem per ajudar al nostre rey e senyor qui s'és
posat en gran perill.
E près una pavesina petita que un patge li portava e mès-se dins lo vall per passar
llà hon lo rey era. Los altres, qui veren lo petit infant que passava, tots se lexaren anar
al colp per passar a l'altra part, hon foren molts cavallers morts e nafrats; emperò
l'infant, ab la ajuda de nostre Senyor, no près mal negú. Com tots foren passats,
agueren foch e molta lenya e posaren foch a la porta del castell, e de allí posà
primera cuberta. L'infant se près a cridar tan alt com pogué e dix:
—O dones angleses, exiu defora e tornau en vostra primera libertat, car vengut és
lo dia de la vostra redempció!
la porta falsa del castell, car a la altra gran foch s'í tenia. E totes les dones foren
rebudes per los cristians, en les quals hi havia moltes dones d'onor.
Com los moros veren lo gran foch e que tot lo castell se cremava, volien-se dar a
presó, e jamés lo valerós rey ho volgué consentir, sinó que tots morissen a foch e a
flama. E los qui exien defora del castell prestament eren morts o ab lançes los feÿen
tornar dins. Axí foren morts e cremats aquell dia
Partí lo rey hermità del castell ab tota la gent e anaren per tot lo regne en aquelles
parts que los moros pres havien. No trobaren moro nengú que a merçé ells volguessen
pendre. E anaren fins al port d'Antona, hon trobaren allí totes les fustes e navilis ab
què eren venguts, e tots los moros que trobaren en les fustes lançaren al mar e
cremaren totes les fustes ab què eren venguts. Aprés lo rey hordenà e féu ley general
que qualsevolgués moro qui entràs dins la illa de Anglaterra, per quins afers se
volgués, que morís sens neguna merçé.
Com agueren recobrat tot lo regne, lo vot fon complit del rey, e ab tota la gent se
n'entrà dins la ciutat de Varoych. La comtessa, com sabé que lo rey venia, ixqué a
rebre
los que eren malalts o nafrats. Com la comtessa fon prop del rey, donà dels genolls en
la dura terra, e totes les altres dones, cridant ab altes veus:
—Bé sia venguda la senyoria del rey vençedor!
E lo virtuós senyor, ab cara afable, les abraçà a totes de una en una, e près la
comtessa per la mà e anaren axí parlant fins que foren dins la ciutat, e la comtessa
fent-li infinides gàcies de la molta honor que feta havia a son fill; e aprés les féu a tots
los altres grans senyors.
CAPÍTOL
COM LO REY HERMITÀ SE MANIFESTÀ A LA COMTESSA, SA MULLER
Avent reposat per alguns dies lo virtuós rey hermità, puix havia donada fi a la
guerra e posat tot lo regne en tranquil·le pau e segur stament, un día stant en la sua
cambra, deliberà manifestar-se a la comtessa, muller sua, e a totes les altres gents
perquè pus prest pogués restituhir la senyoria al primer rey e tornàs a fer la
acostumada penitència Cridà un seu cambrer e donà-li lo mig anell que havia partit ab
la comtesa com d'ella près comiat volent anar a la Casa Sancta de Hierusalem, e
dix-li:
—Amich, vés a la comtessa e dóna-li aqueix anell, e digues-li semblants
paraules.
Lo cambrer anà prestament a la comtessa, agenollà
—Senyora, aquest anell vos tramet aquell qui de amor infinida vos ha amada he us
ama.
La comtessa près l'anell e alterà
pensament. Entrà-sse
agenollà
senyora nostra, e féu principi a tal oració:
—O humil mare de Déu senyora misericordiosa
mente divina!
de glòria! Feu-me, Senyora, complida gràcia, qui sou complida de totes les gràcies. E
per aquella consolació que la vostra sacratíssima ànima agué per la salutació de
l'àngel, me vullau aconsolar lo cors e l'ànima, e que us plàcia, Senyora gloriosa, fer
que lo vostre preciós Fill me faça gràcia que aquest anell sia del meu virtuós marit,
car yo us promet de servir-vos un any complit en la vostra devota [casa] del Puig de
França e donar-hi
E levà
la hú ab l'altre e véu que totes les armes se mostraven en l'anell e que tot era hú.
Conegué que era del comte son marit, e dix ab molta turbació:
—Diguau-me, gentilom, ¿hon és mon senyor lo comte de Varoych? —e lo cambrer
entés que u deÿa per son fill—. Digau-me, per vostra bondat, si és stat pres ne cativat
per los moros, ne que és stat d'ell que no
ab los altres cavallers, car yo crech verdaderament que si ell fos stat en libertat sua,
que no y aguera fallit. O mísera de mi! E feu-me certa hon és, que cuytadament hi vull
anar.
E volgué exir fora de la cambra, e anava tan torbada e fora de son natural
sentiment, que no trobava la porta per hon pogués exir. E açò causava la inestimable
alegria que tenia de la venguda de son marit. E tanta fon la turbació, que perdé los
sentiments e caygué en terra smortida.
Com les sues donzelles la veren en tal punt star, ab grans crits lansaren doloroses
làgrimes e feren tristes lementacions. Com lo cambrer véu star en tal punt a la
comtessa, molt spantat se
—Amich, com véns tal? Quines noves me portes dellà hon t'è tramés?
Lo cambrer donà dels genolls en terra e dix:
—Senyor, per una gran ciutat yo no volguera que vostra senyoria m'í agués
tramés. Yo no sé l'anell quina mala virtut té ni si és stat fet per art de nigromància,
que l'aja agut vostra senyoria dels moros, car de continent que la comtessa lo s'à mès
al dit, és cayguda morta en terra. Açò
que té.
—O Santa Maria vall! —dix lo rey—. E serà veritat que la virtuosa comtessa sia
morta per causa mia?
Lo rey se levà de la cadira e prestament anà a la sua cambra, e trobà-la més morta
que viva, ab tots los metges qui treballaven en la salut sua. E lo rey, admirat de
semblant cosa, preguà als metges que en tot cas del món li donassen socors e no s'í
plangués res, que la comtessa cobràs la perduda sanitat. E lo virtuós rey de aquí jamés
se volgué partir fns que fon tornada en son bon recort.
E com la comtessa agué cobrada la natural conexença e véu lo marit e rey, levà
corrent e agenollà
senyor no u volgué consentir, sinó que la près del braç, levà-la de terra e abraçà e
besà-la moltes [voltes]. E en aquella hora donà
regne e a tot lo poble.
La fama anà per tot lo castell e per tota la ciutat com lo rey hermità era lo comte
Guillem de Varoych, e tots los senyors grans e pochs, dones e donzelles de la ciutat,
vengueren a la cambra de la comtessa per festejar lo rey e a la novella reyna.
Com lo fill sabé que lo rey era son pare, cuytadament anà a la cambra, agenollà
al seus peus e besà
prengueren lo rey e la novella reyna e tots ensemps anaren a la major sglésia, e aquí
feren lahors e gràcies infinides a la divina Bondat com, per mans de un tan
valentíssim cavaller, Anglaterra era stada liberada de poder de infels. Aprés tornaren
al castell ab moltes trompetes e tamborinos, ab gran triümpho e alegria. Com foren en
la gran sala del castell, la comtessa suplicà al rey, son marit, e a tots quants allí eren
volguessen sopar ab ella aquella nit, e cascun dia menjassen allí tant com hi aturarien.
E lo rey e tots los altres lo y atorguaren e foren contents.
La comtessa se partí del rey, e près totes les dones e donzelles de sa casa e
prestament se despullaren e, ben aromanguades, emparamentaren una gran sala de
molts bells draps de ras, tots obrats d'or, de seda e de fil d'argent de molt gran stima.
Les altres dones, les unes al rebost, les altres a la cuyna, en tant que aquesta virtuosa
senyon dins poch spay féu molt noblament adobar de sopar.
Com tot fon prest, tramés a dir al rey que, tota hora que li fos plasent, que sa
senyoria vingués a menjar ab tots los altres. Lo rey, ab los altres grans senyors, entrà
en la gran sala e, com la véu axí en orde ab totes les viandes prestes e lo tinell parat de
molt riqua vexella d'or e d'argent, dix:
—Sí Déu me salve la persona: bé par que la comtessa ha tengut les mans en tot,
com ella sia la més diligent dona del món.
Lo virtuós rey manà que primer de tots se sigués l'altre rey qui solia ésser. Aprés
féu seure la comtessa, sa muller. Aprés sigué lo rey hermità. Apres seyen los altres
duchs, segons per horde venien. Aprés, en altres taules, foren col·locats los
marquesos, comtes, nobles e cavallers. Tots foren molt ben servits de diverses viandes
segons tals senyors eren merexedors. E tant com en la ciutat aturaren, contínuament
menjaren a despesa sua, e cascun dia s'í feÿen molt grans festes.
Passats que foren
yoies e de coses de gran stima, les quals havian trobat en poder dels moros. Manà lo
rey que aquestes yoies, l'or e l'argent, fos posat en poder de quatre senyors, e fon
acomanat al duch de Clocestre, al duch de Betafort, al comte de Salasberi e al comte
d'Estafort.
Fet açò, lo rey manà per al següent dia consell general. Com tots foren ajustats, lo
rey hermità isqué de una cambra e entrà en lo consell molt ben abillat ab roba de
brocat rocegant, ab lo mantell de carmesí forrat de herminis, ab la corona al cap e lo
çeptre en la mà, e assegut en lo consell, en presència de tots, féu principi a paraules de
semblant stil.
CAPÍTOL
COM LO REY HERMITÀ RESTITUHÍ AL PRIMER REY LES ROBES, LA CORONA, LO
CEPTRE E LO REGNE, E TORNÀ A SERVIR DÉU
—La segura glòria que tenim de ésser stats victoriosos nos deu molt alegrar e de
aquella devem retribuyr infinides gràties a nostre senyor Déu —com totes les gràties
devallen de la sua inmensa bondat e misericòrdia—, car ab lo seu adjutori avem
vençudes totes les batalles e morts tots los nostres enemichs e de la cristiana fe, e ab
spases nues som stats vençedors e havem venjades les nefandíssimes injúries e dans
que
man que tota aquella sia repartida entre vosaltres. E tots aquells qui són stats nafrats
en lo recobrament de castell, vila o ciutat, agen dues parts. E tots aquells qui seran
afollats de qualsevulla de sos membres que armes no poran portar, aquests tals agen
dues parts. Los qui no hauran pres mal negú, hajan una part e la honor, qui més val. E
vós, mon rey e senyor, bé deu ésser contenta la altesa vostra de la gràtia que
l'omnipotent Déu vos ha feta, que ab ajuda de vostres vassalls hajau cobrada tota la
illa de Anglaterra e reduÿda en lo primer stament. Per què yo ara, en presència de tots
aquests magnànims senyors, vos restituesch tot lo regne e la senyoria de aquell, la
corona, lo ceptre e les reals robes, e suplich a la vostra real magestat que les vullau
acceptar de un vostre servidor e vassall.
E de continent les se despullà e tornà
Lo rey e tots los barons lo y tingueren a molta virtut e gentilesa, e feren-li infinides
gràties de la sua grandíssima cortesia. Lo rey se vestí les robes reals, posà
al cap e lo ceptre en la mà, e preguà molt a l'hermità que li fes tanta gràcia que volgués
aturar en la sua cort, que ell li daria lo principat de Gales e que poria tant manar
en la sua cort e en lo regne com la sua pròpria persona. E tots los del consell preguaren-lo
molt. E ell s'escusà dient que no lexaria lo servir de Déu per les vanitats de aquest
món. Ací
podia restar rey —e son fill aprés d'ell— e jamés ho volgué fer, si bé sos parents e
sa muller lo n'havien molt preguat.
Com lo rey véu que no volia restar en la sua cort, deliberà fes alguna gràcia al fill
per amor e sguart de premiar al pare, e donà-li la major part del regne de Cornualla e
que
dia dels tres Reys d'Orient e lo dia de Sincogesma. E tots quants exiren d'ell servaren
aquest horde e huy en dia se coronen de corona d'açer.
Com lo comte hermità sabé la gràcia que lo rey havia feta a son fill, anà davant ell,
agenollà
infinides gràties del donatiu que havia fet a son fill. E près comiat del rey e de tots los
de la cort, los quals lexà molt adolorits de la sua partida per ço com tots l'amaven
de major amor que a l'altre rey. E a tot lo poble desplagué molt com havia renunciada la
senyoria.
Com l'ermità fon partit del rey, se n'anà fora de la ciutat en una sua vila que
distava una legua de la ciutat, e aquí aturà per alguns dies. Lo rey, ab tot lo consell,
hordenaren que li fossen tramesos
havien preses dels moros. Çom l'ermità véu los carros, dix als qui
—Tornau-los a mon senyor lo rey e digau-li que yo no vull sinó la honor, que lo
profit sia d'ell e de tots los altres.
E tornaren-se
no havia volgut res pendre, tots digueren que aquest era lo més magnànim e virtuós
cavaller que jamés fos stat en lo món, e que de aquesta conquesta no se n'havia portat
altra cosa sinó honor, perill e nafres.
Com la virtuosa comtessa sabé que son marit se n'era anat, desemparà lo castell e
no dix res al rey ne a negú, sinó ab ses dones e donzelles anà hon son marit era.
Emperò lo rey e los altres grans senyors, pochs dies eren que no anassen a parlar ab
l'ermità per haver consell del stament del regne e de moltes altres coses.
Un dia. stant parlant lo rey ab l'ermità, la comtessa entrà en la cambra e lo rey
dix-li:
—Senyora, no prengau enuig del que us diré. Vós sou stada causa que yo haja
perdut lo comte, vostre marit, al qual yo de bon grat daria la terça part de mon regne,
e que ell aturàs a la contínua en ma companyia.
—Ay trista! —dix la comtessa—. E com senyor só yo stada causa de haver-lo
vostra senyoria per mi perdut?
—Per ço com sé que ell vos ama sobre totes les coses del món —dix lo rey— E si
vós l'aguésseu molt preguat, ell fóra vengut ab mi
—Per la mia fe, senyor —dix la comtessa—, yo tinch molt major dupte que no és
aquex, que no perda a vostra senyoria e a ell, que no
Axí passaren entre ells moltes rahons. Lo rey, com li paregué hora, se
ciutat, e dins tres dies lo rey ab tota sa gent fon prest per partir.
Lo comte hermità dix a son fill que se n'anàs ab lo rey e que
poder. E que si debats o qüestions venien en lo regne, en negun cas del món no
vengués contra son rey e senyor.
—Per molts mals e dans que
que
cas que el rey te levàs tots los béns que tens ne pories haver, no vulles venir contra la
magestat sua, car axí com los leva, los pot tornar. Ages aquesta doctrina de mi: per
moltes injúries que
cosa, que vergonya no
per ço com és ton rey e senyor natural. Yo víu, stant en la cort de l'emperador, un duch
vassall e sots la senyoria de l'imperi. Un dia de Nadal, exint l'emperador de missa ab
infinida gent de duchs, comtes e marquesos e molt nobla cavalleria, l'emperador
anava un poc enujat de un bisbe qui la missa dita havia, e dix algunes paraules d'ell. E
lo duch, per quant era parent e amich del bisbe, volgué satisfer en les paraules que
l'emperador dites havia. L'emperador en aquell cas no tingué prou paciència: alçà la
mà e donà-li un gran bufet. Dix lo duch: "Senyor, açò e molt més pot fer la magestat
vostra. Per ço com só vostre súbdit hi hauré paciència. E si negun altre rey o
emperador en lo menor cabell del meu cap contra ma voluntat me tocàs, yo
penedir". E per ço, mon fill, te prech tan carament com puch ni sé contra ton rey no
vulles venir.
E axí lo y promés lo fill, de complir tot lo que li manava. Lo comte hermità féu
molt bé abillar a son fill e a tots los qui ab ell anaven de joyes e robes e bones
cavalcadures de cavalls [e] aquanehes, e près son comiat axí del pare com de la mare,
e no partí de allí fins que sabé que lo rey volia partir.
Com lo rey fon al portal de la ciutat demanà lo fill del comte hermità, e jamés se
volgué partir del portal fins que fon vengut, e allí a la porta lo féu conestable major de
tota Anglaterra.
Lo rey partí e féu la via de la ciutat de Londres. Com la comtessa sabé que lo rey
era partit, preguà al comte que tornassen a la ciutat, e lo comte fon content e aquí
stigueren per spay de
que no se n'enujàs, que a ell era forçat que havia de complir lo vot que tenia fet de
servir Déu en vida hermitana.
Dix la comtessa:
—Senyor, lo meu sperit dies ha estat alterat havent sentiment de la mia dolor, car
no ignorava la mia adolorida ànima que pijor havia de ésser la recruada que no la
malaltia. Almenys, vostra merçé faça
vostra virtuosa persona, e farem una hermita ab dos apartaments, ab una sglésia que
haurà enmig. E no vull que ab mi stiguen sinó dos dones ansianes e un prevere que
digua missa.
Tantes rahons dix la comtessa, que al comte fon forçat de hobeyr los seus prechs.
Com la comtessa véu que de tot se havia de fer, no volgué que en aquella hermita
aturassen hon solia star, mas eligí un altre loch, lo qual era molt delitós de gran
spesura d'arbres, hon havia una molt bella lúcida font que sobre les verts florides
erbes ab suau remor corria, e enmig de aquella delitosa praderia havia un pi de
singular bellea; e cascun dia en aquella lúcida font venien a beure totes les bèsties
salvatges de tota aquella silva, que era un gran delit de veure-les.
Com l'ermita fon acabada de fer e fon fornida de totes les coses necessàries a la
humana vida, lo comte e la comtessa havien donat horde en lo regiment de la ciutat
e de tot lo comdat, e agueren col·locades les dones e donzelles de lur casa e volien
partir per anar a l'hermitatge, aribà lo comte de Notarbalam, qui venia embaxador per
lo rey al comte e a la comtessa ab letra de crehença. L'embaxador preguà molt al
comte e a la comtessa de part del rey que li volguessen fer tanta gràtia que los dos
volguessen anar a la ciutat de Londres, per ço com ell havia contractat matrimoni ab
la filla del rey de França. Almenys, si ell no podia anar, que la comtessa no li fallís,
perquè era de gran necessitat perquè ella rebés la reyna e li mostràs la pràtiqua e
costum de Anglaterra. E perquè era dona de gran linatge e de gran discreció, lo rey li
volia fer aquesta honor per lo seu molt meréxer. Lo comte hermità respòs en semblant
forma:
—Embaxador, direu a la magestat del senyor rey que yo fóra molt content que
pogués servir la excel·lència sua, emperò no puch lexar lo vot que tinch fet de servir a
Déu. De la comtessa yo só molt content que ella satisfaça per la sua honor e la mia.
La virtuosa comtessa stimara més restar per servir son marit que no veure les
festes, mas com véu la voluntat del comte, son marit, e la justa rahó que en tal
necessitat no devia fallir al rey, dix que era contenta Lo comte hermità près comiat de
tots —ab infinides làgrimes fon fet lur departiment— e anà-sse
hon stigué ab gran repòs per lonch temps. E cascun dia. aprés que havia dites ses
hores, venia-e
lúcida font.
CAPÍTOL
COM LO REY DE ANGLATERRA SE CASÀ AB LA FILLA DEL REY DE FRANÇA E EN LES
BODES FOREN FETES MOLT GRANS FESTES
Aflaquint de jorn en jorn e dexant-se anar los ànimos ociosos dels cavallers
anglesos, molts dies eren passats en pau, tranquilitat, e repòs folgat havien. Lo virtuós
rey de Anglaterra, perquè a total oci e languiment no
havia contractat matrimoni, de fer cridar cort general a fi que s'í fes gran exercici
d'armes. La fama fon divulgada per tots los regnes de cristians de la grandíssima festa
que lo famós rey preparava.
Seguí
companyia de molts altres gentilshòmens qui a la gran festa anaven, aturà
darrer de tots e adormí
Son cavall lexà lo camí e près per una senda qui dreçava a la delitosa font hon
l'ermità stava, qui en aquell cas se delitava legir un libre qui és nomenat Arbre de
Batalles, e feÿa contínuament gràties, com aquell libre legia, a nostre senyor Déu. de
les singulars gràties que en aquest món havia aconseguides servint l'orde de
cavalleria.
Estant axí, véu venir per aquell pla un home a cavall, e conegué que venia
dormint; lexà
l'aygua, acostà-s'í per voler beure e, perquè tenia la falça regna en l'arçó de la çella,
no podia. E tant baschà, que fon forçat al gentilom que
se véu davant un hermità ab molt gran barba tota blancha e quasi les vestidures
rompudes, e mostrava
contínuament, e, per les moltes làgremes que
molt apoquits. Lo conspecte seu era de home admirable e de gran sanctedat.
Lo gentilom se admirà de tal visió, emperò, per lo bon sentit que tenia, conegué
que devia ésser algun home de sancta vida qui s'era allí retret per fer penitència e
salvar la sua ànima e, com a home desembolt, prestament descalvalcà e féu-li gran
reverència. L'ermità lo rebé ab cara afable e asegueren-se en la vert e delitosa
praderia. L'ermità féu principi a tal parlar:
—Gentilom, prech-vos per vostra cortesia e gentilesa que
nom e com sou en aquest desert vengut ni per quins negocis.
No tardà gran spay que lo gentilom respòs ab tal rahonament.
CAPÍTOL
COM TIRANT MANIFESTÀ SON NOM E SON LINATGE A L'HERMITÀ
—Pare reverent, puix a la sanctedat vostra plau tant saber mon nom, yo só molt
content dir-lo-us. A mi dien Tirant lo Blanch per ço com mon pare fon senyor de la
marcha de Tirània —la qual per la mar confronta ab Anglaterra— e ma mare fon filla
del duch de Bretanya, e ha nom Blancha; e per ço volgueren que yo fos nomenat
Tirant lo Blanch. Fama és per tots los regnes de cristians com lo sereníssim rey de
Anglaterra ha manada celebrar cort general en la ciutat de Londres e ha contractat
matrimoni ab la filla del rey de França, qui és la més bellissima donzella que sia en
tota la cristiandat e té moltes singularitats que les altres no tenen.
"Entre les altres, ne puch recitar una: trobant-me yo en la cort del rey de França lo
dia de sant Miquel passat en la ciutat de París, perquè aquell dia era stat fermat lo
matrimoni lo rey feÿa gran festa, e lo rey e la reyna e l'infanta menjaven en una taula
los tres, e verdaderament vos puch dir, senyor, que com la infanta bevia vi vermell,
que la sua blancor és tan strema que per la gola li vehïa passar lo vi, e tots quants hi
eren n'estaven admirats.
"Aprés se diu que lo rey se vol fer cavaller e aprés farà a tots los altres cavallers
qui volran rebre l'orde de la cavalleria. E yo hé demanat a reys d'armes e ha arauts
per què lo rey no s'era fet cavaller en lo temps de la guerra que tenia ab los moros.
Han-me respost que per ço com en totes les batalles que havia agudes ab los moros
era stat vençut, fins que vench aquell famós cavaller vençedor de batalles, lo comte
Guillem de Varoych, qui prestament destruy tots los moros e li posà tot lo regne en
repòs. E més, dien que lo jorn de sanct Johan serà la reyna en la ciutat de Londres e
s'í faran de grans festes qui duraran un any e un dia.
"E per causa d'açò som partits de Bretanya trenta gentilshòmens de nom e
d'armes disposts per a rebre l'orde de cavalleria E venint yo per lo camí, fon sort que
per cansament de mon rocí fuy un poch restat atràs per lo gran trebayll que hé
sostengut de les grans jornades que hé fetes, per ço com partí pus tart que negú dels
altres. Adormí
la reverència vostra.
Com l'ermità hoý parlar al gentilom que anava per rebre l'orde de cavalleria,
recordant-li l'orde quina cosa és e tot ço que pertany a cavaller, lansà un gran sospir e
entrà en gran pensament, essent en recort de la grandíssima honor en què cavalleria
l'avia longuament mantengut. Vehent Tirant lo pensament en què l'ermità stava, dix
les següents paraules.
CAPÍTOL
COM TIRANT DEMANÀ A L'ERMITÀ EN QUÈPENSAVA
—Reverent pare, placia a la vostra sanctedat fer-me gràtia que
vostre pensament.
Dix l'ermità:
—Amable fill, lo meu pensament és de l'orde de cavalleria e de la gran obliguació
en què és posat lo cavaller com haja a mantenir l'alt orde de cavalleria.
—Pare reverent —dix Tirant— suplich a la merçé vostra que
cavaller.
—Mon fill —dix l'ermità—, bé ha
parts de Àfricha, en una gran batalla de moros.
—Senyor e pare de cavalleria —dix Tirant—, sia de vostra merçé dir-me vós, qui
tant de temps haveu servit l'orde de cavalleria, com pot hom millor servir aquell orde,
com nostre Senyor l'aja posat en tan alt grau e dignitat.
—E com! —dix l'ermità—. No saps tu qual és la retgla e l'orde de cavalleria? E
com pots tu demanar cavalleria fins que sàpies l'orde? Car negun cavaller no pot
mantenir l'orde si no
l'orde de cavalleria no és cavaller, car desordenat cavaller és qui fa altre cavaller e no
li sap mostrar los costums que pertanyen a cavaller.
Com Tirant véu que l'ermità lo reprenia ab tant justa causa, alegrà
inestimable, e ab humil veu féu principi a tal parlar.
CAPÍTOL
COM TIRANT PREGUÀ A L'HERMITÀ QUE LI VOLGUÉS DIR QUINA COSA ERA L'ORDE
DE CAVALLERIA
—O quina glòria és per a mi que la divina Bondat m'aja feta tanta gràtia que m'a
fet venir en part que puch esser instruÿt del que tant lo meu ànimo ha desyat, e per
cavaller tan virtuós e de tanta singularitat, amich de Déu, que aprés que ha ben servit
son orde s'és retret en lo desert, fugint als mundanals negocis del món per servir a son
Creador, donant-li compte del temps que ha despés en aquest món sens fruyts de
bones obres! Perquè, senyor, puch dir a la merçé vostra, com yo só stat en la cort de
l'emperador, del rey de França, de Castella e d'Aragó, e
cavallers, no hohí jamés parlar tan altament de l'horde de cavalleria. E si la mercé
vostra no ho prenia a enuig, vos hauria a molta gràtia que
l'orde de cavalleria, car prou me sent dispost-e l'ànimo que m'í basta-en complir tot
ço que l'orde e la retgla de cavalleria manen seguir e observar.
—Mon fill —dix l'ermità—, tot l'orde és en aquest libre scrit, lo qual yo lig
algunes veguades perquè sia en recort de la gràcia que nostre Senyor m'à feta en
aquest món, per ço com honrava e mantenia l'orde de cavalleria de tot mon poder. E
axí com cavalleria dóna tot ço que pertany a cavaller, axí cavaller deu donar totes ses
forses a honrar cavalleria.
E l'ermità obrí lo libre e legí davant Tirant un capítol en què recitava com fon
trobat l'orde de cavalleda ni per quina causa fon hordenat, segons se segueix.
CAPÍTOL
COM L'ERMITÀ LEGÍ UN CAPÍTOL A TIRANT DEL LIBRE NOMENAT
ARBRE DE BATALLES
—Fallint en lo món caritat, lealtat e veritat, començà mala voluntat, injúria e
falcedat, e per ço fon gran error entre lo poble de Déu, e gran confusió. E per ço que
Déu sia amat, conegut, honrat, servit e temut en lo món, en lo principi fon poch
stimada justícia per defalliment de caritat, per què fon necessària cosa e condecent
que justícia fos tornada en sa honor e prosperitat.
"E per aquesta causa, de tot lo poble foren fets mil·lenars, e de cascun mil·ler
fonch elet un home més amable e de mes afabilitat, més savi, més leal, més fort e ab
més noble ànimo, ab més virtuts e bones costumes que tots los altres. E aprés feren
cercar de totes les bèsties qual seria la més bella, més corrent e que pogués sostenir
major treball, e qual fos més covinent per a la servitut de l'ome, e de totes, elegiren lo
cavall e donaren-lo a l'ome qui fonch elet de mil hòmens hú. E per ço aquell home
agué nom cavaller, com aguessen ajustada la més noble bèstia ab lo més noble home.
"E seguint l'orde que t'é dit, aprés que fon poblada Roma per Ròmulus, qui fon lo
primer rey de Roma —la qual població fonch feta a
creació de Adam, e de la població de Roma fins a la Nativitat de Jesucrist passaren
Ròmulus mil hòmens jóvens de aquells que ell conegué que serien millors en armes e
armà
fossen capitans de les altres gents e fossen defenedors de la ciutat. E foren nomenats
[Com] [Tirant] [entés] [que] [cavaller] [és] [de] [mil] [hòmens] [hú] [elet] [en] [haver] [més] [noble] [ofici]
[que] [tots] [los] [altres] [hòmens] e agué compresa la retgla e orde de cavalleria, fonch posat
en gran pensament e dix:
—Glòria sia dada a tu, senyor Déu, qui ést sobirana bondat, qui m'às fet venir en
part tal que haja poguda aconseguir vera notícia de l'horde de cavalleria, lo qual
longuament hé servit ignorant la sua gran noblesa e la honor e magnificència en què
són posats aquells qui lealment la servexen. E ara, ha molt més aumentat en mi lo
desig e volentat de ésser cavaller que ans no tenia.
—Amar se deu la tua persona, segons lo meu parer —dix l'ermità—, per les virtuts
que de tu tinch conegudes, e per ço conech tu ésser digne de rebre l'orde de
cavalleria. E no penses tu que en aquell temps fossen fets cavallers tots aquells qui u
volien ésser, ans hi foren triats hòmens forts e ab molta virtut, hòmens leals e
piadosos, perquè fossen scut e defensa de les gents simples, que negú no
E per tal cové al cavaller sia més animós e més valent que tot altre, perquè pugua
perseguir los mals, no havent dupte dels perills que
d'altra part, deu ésser afable e graciós en totes coses, e comunicable a totes gents de
qualsevulla condició que sien; per què gran treball e fatiga és ésser cavaller.
—Donchs, senyor —dix Tirant—, major força e poder deu haver lo cavaller que
nengú altre?
—No pas —dix l'ermità—, ans n'í ha tan poderosos com ells, emperò cavaller deu
tenir virtuts que a altre home no pertanyen.
—Per ma fe —dix Tirant—, molt desige saber què és lo que pertany a cavaller e
no a altre home.
—Mon fill —dix l'ermità—, yo vull que sàpies que, axí apartat com stich, cascun
dia reduesch a la mia memòria los excel·lents actes dignes de gloriosa recordació qui
són en aquell benaventurat orde de cavalleria. Lo cavaller fonch fet en lo principi per
mantenir lealtat e dretura sobre totes coses, e no penses que lo cavaller sia de més alt
linatge exit que los altres, com tots naturalment siam exits d'un pare e d'una mare.
CAPÍTOL
COM L'ERMITÀ LEGÍ A TIRANT LO SEGON CAPÍTOL
"Primerament fon fet cavaller per mantenir e defendre la sancta mare Sglésia
—dix l'ermità—, e no deu retre mal per mal, ans deu ésser humil e perdonar liberalment
a n'aquells qui l'auran dampnificat, puix vinguen a sa mercé. Perquè lo cavaller és
tengut defendre la Sglésia, car altrament seria perduda e tornaria a no res. E en lo
principi del món, segons se lig en la Sancta Scriptura, que no era home qui tingués
tant atreviment de cavalcar en cavall fins que foren fets cavallers per subjugar les
males gents e foren trobades les armes; puix foren armats, se tingueren per segurs de
tots aquells qui contrastar los volien. E per ço, mon fill, te diré les armes axí
offensives com defensives què signifiquen, e la valor de aquelles. Lo cavaller qui les
armes porta, no li foren dades sens causa; e són de molt gran significança, que axí deu
lo cavaller cobrir la sancta mare Sglésia e la deu defendre de tot mal com a fill que li
és.
"E pren speriència de aquell tan famós cavaller qui
en aquest món e glòria en l'altre, lo nom del qual era Quinto lo Superior, qui fonch
tramés embaxador per lo papa a l'emperador de Contestinoble:
"Ab dues galeres aribà al port de Contestinoble, e exit en terra en la ciutat, véu-la
que stava molt subjugada per los turchs e sabé com los turchs feÿen stables per als
cavalls de la major sglésia de la ciutat. E ab poqua gent anà a fer reverència a
l'emperador e dix semblants paraules:
"—Senyor, ¿com pot consentir la magestat vostra que aquests turchs, gent de
pocha stima, agen a destruyr tan singular sglésia com és aquesta, car en tot l'univers
no és tal? De què stich admirat com ho podeu consentir, car lo vostre cor deuria plorar
gotes de sanch.
"—Cavaller —dix l'emperador—, a mi no és forçat que pugua fer més del
posible, car ells són tanta multitut de gent que tenen quasi tota la ciutat per sua.
Entren per les cases e fan de les dones e donzelles tot lo que volen e, si negú los diu
res, prestament són morts o presos. E per aquesta causa yo e tots quants som havem a
comportar encara que no vullam."
"—O gent de poch ànimo! —dix lo cavaller—. E per temor de morir vos haveu
axí lexar senyorejar? Tothom se arme e dexau fer a mi.
"—Cavaller —dix l'emperador—, prech-vos per vostra gentilesa que no vullau fer
novitat neguna, car si u féyeu seria lançat de tota la senyoria de l'imperi, car més ame
star en aquesta subjugació ab tots los meus que no ésser desposehït de tot.
"Dix Quinto: —O gent de poch ànimo e de pocha fe! Bé mostrau ésser mals
cristians, que no confiau de l'adjutori divinal. Ara jo fas vot a Deu que lo primer qui
parlarà, yo li daré ab aquesta mia taillant spasa un tal colp que los crits sentiran los
qui stan dins la sglésia.
"L'emperador, com lo véu parlar ab tanta fúria, no gosà més parlar. E lo cavaller
se n'anà, e près aquella pocha gent que tenia de les galeres e entrà dins la sglésia ab
ànimo molt sforçat, agenollà
aquí oració. Estant en la oració, véu venir molts turchs qui anaven per desfer l'altar
major. Levà
anava per la sglésia fent fer cambres e stables e altres vils coses.
"—Digues, capità de mala gent —dix lo cavaller—, ¿per què fas tanta desonor a la
nostra sglésia, qui á casa de Déu? Mana a la tua gent que cessen e tornen totes les
coses al primer stat, si no yo, ab la tua pròpria sanch e dels teus, pastaré lo morter ab
les mies mans e tornaré adobar tot lo que tu has desfet e guastat."
"—Qui ést tu, qui ab tan gran audàcia parles? —dix lo capità—. De quina nació
ést e sots quina senyoria stàs?" Lo cavaller respòs ab paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
COM L'EMBAXADOR DEL PAPA MENAÇÀ AL CAPITÀ DEL GRAN TURCH DINS
CONTESTINOBLE
"—Io só de l'imperi Romà, embaxador del sanct pare, e só vengut per castigar a
tu, qui ést dissipador de la cristiandat, ab aquesta spasa nua que tinch en la mà, qui és
molt cruel. E daré mort a tots aquells qui volen destroyr la casa de Déu.
"Lo capità respòs en la següent forma:
"—Cavaller, yo no
sobres, com sia de gents molt poderós, mas per quant só informat de les virtuts de
aqueix vostre sanct pare de la cristiandat, per la reverència e sanctedat sua ho faré, e
no per temor de les tues paraules.
"E manà lo capità a la sua gent que totes les coses que eren stades desfetes en la
sglésia fossen tornades com de primer star solien. E prestament fon fet, e molt millor
foren tornades que no solien ésser. Partí
ab tota la sua gent e promés que de vida sua no enujaria més a l'emperador, e lo
cavaller féu restituhir la senyoria a l'emperador, lo qual li
sua molta virtut.
"Pres comiat lo romà cavaller de l'emperador e recullí
pròsper vent, se
ab ben compliment de tot lo per què era anat, féu exir tots los cardenals e bisbes ab
molta cavalleria per rebre
rebré ab molta amor e benignitat e donà-li en premi de sos treballs dels seus tresors,
que ell e tots los seus ne foren richs. E aprés la sua mort li fon feta grandíssima honor,
e lo seu cors fon soterrat en la sglésia de Sanct Joan de Letrà, al peu de l'altar, ab
molta solempnitat.
—Mira, mon fill, aquest cavaller quanta honor adquerí per ésser virtuós. E dir t'é
què significha la cuyrassa que porta lo cavaller, que li guarda tot lo cors: significa la
Sglésia, que deu ésser tota closa e murada de la defensió del cavaller, qui deu anar
contra totes les gents per defendre-la. E axí com l'elm ha d'estar en lo més alt loch
del cors, axí deu star més alt l'ànimo per emparar e mantenir lo poble e no consentir
que lo rey ne negun altre los faça mal ni dan. Los avanbraços e manyopes signifiquen
que no y deu trametre a negú, sinó ell mateix hi deu anar e ab los braços e ab les mans
deu defendre la Sglésia e lo poble, qui és bo, e tots aquells qui són de bona vida; e ab
los braços e ab les mans deu tanbé punir los mals hòmens de mala vida. Los
guardabraços signifiquen que lo cavaller deu guardar que los homicides ne
nigromàntichs no facen mal ne dan a les sglésies. L'arnés de cames signifiqua si lo
cavaller sent o sap negú vulla fer dan a la Sglésia, o infels entrassen per dampnificar
la cristiandat, si no pot a cavall, a peu hi deu anar a la batalla per defendre aquella.
—O senyor e pare de cavalleria! —dix Tirant— Quina consolació és per a la mia
ànima en yo poder saber los grans secrets que són en aquest tan alt orde de cavalleria!
E sia de vostra merçé, puix é sabut la proprietat de les armes defensives, que sàpia la
significança de les offencives, perquè haja notícia de aquelles.
Alegrà
al qual, responent, dix.
CAPÍTOL
COM L'ERMITÀ DIX A TIRANT LA SIGNIFICATIÓ DE LES ARMES
—Lo bon grat que tinch de vós, Tirant, me obligua en dir-vos ab molta voluntat tot
lo que hé sabut en l'art de cavalleria. Primerament la lança, que és largua ab lo ferro
agut, signifiqua que
a la Sglésia. Axí com la Sglésia és largua, deu fer tant lo cavaller, que ell sia duptat e
temut per tots aquells qui jamés no l'auran vist. Axí com la lança és duptada e temuda
per encontre, axí deu ésser ell temut; ab los mals deu ésser molt mal, e ab los bons
ésser leal e verdader; ab los forts e de mala vida, ésser cruel.
"La significança de la spasa és que tailla a dues parts e pot-ne hom fer mal en tres
maneres, car hom pot matar e nafrar a dues parts, aprés ab la punta. E per açò la spasa
és la més noble arma que lo cavaller pot portar e de major dignitat, e per aquesta rahó
lo cavaller deu servir en tres guises: la primera defensant la Sglésia, matant, e
malmetent totes les gents qui mal volen fer en aquella. E axí com la punta de l'espasa
forada tot lo que aconseguex, axí lo bon cavaller deu foradar e aconseguir a tots
aquells qui mal volen fer a la cristiandat ni a la Sglésia, no havent-los pietat ni merçé
alguna, ans ab la spasa los deu ferir a totes parts. La correja de la spasa significa com
lo cavaller la
spasa significa lo món, per ço lo cavaller és obliguat a defendre la república. La
cruera significha la vera Creu, en la qual lo nostre Redemptor volgué pendre mort e
passió per rembre natura humana. Axí u deu fer cascun bon cavaller: deu pendre mort
per restauració e conservació de tot lo desús dit. E si per açò moria, se n'hiria la sua
ànima dret en paradís.
"Lo cavall significa lo poble, lo qual lo cavaller deu mantenir en pau e en
verdadera justícia, car axí com lo cavaller fa son poder de conservar lo cavall quant
vol entrar en batalla que negú no li faça mal, axí deu guardar lo poble que negú no li
faça sobres. Car lo cavaller deu tenir lo cor dur e fort contra aquells qui són falsos e
de pocha pietat e, d'altra part, deu haver lo cor moll en haver pietat dels hòmens de
bona vida qui són pasífichs e leals: car si lo cavaller ha pietat ni merçé al qui merex
mort, trobant-se administrador de justícia, dampna la sua ànima.
"Los sperons daurats que lo cavaller calça tenen molts significats, car l'or, qui és
tant stimat, se met als peus, perquè lo cavaller no deu stimar que per aquell haja de fer
tració ne maldat, ne tals actes que difrauden la honor de cavalleria. Los sperons són
aguts perquè puguen fer córrer lo cavall, e signifiquen que lo cavaller deu punxar lo
poble per fer-lo virtuós, car un cavaller virtuós basta a fer-ne molts virtuosos; e d'altra
part deu punxar lo mal poble en fer-lo temerós.
"Lo cavaller qui per or ni per argent dexa de fer sa honor, menysprea l'orde de
cavalleria. En tals cars merex que tots los reys d'armes, erauts e porsavants façen
instància e requesta als bons cavallers, e aquells són tenguts de anar al rey e, ab gran
instància e solicitut, tots ensemps, si pendre
tan bé en orde com si devia entrar en batalla o en alguna gran festa, e posar-lo sobre
un gran cadafal perquè tots lo puguen veure. E deuen ésser allí
contínuament hores de defunts, axí pròpriament com si
cascun psalm que dien, levar-li primer lo bacinet, per ço com és lo pus principal
membre del cavaller, ab lo qual ha consentit ab los hulls venir contra l'orde de
cavalleria. Aprés li deuen levar la manyopa de la mà dreta, per ço com és offenciva,
car si per or ha difraudat l'orde de cavalleria, ab aquella mà lo près e
deu ésser levada la manyopa de la mà sinestra —perquè és defensiva— perquè fon
participant en lo que havia fet la dreta. Aprés li deu ésser levat tot l'arnés que porta,
axí de les armes ofencives com defensives, e deuen ésser lansades cascuna per sí de
alt del cadafal en terra. E deuen dir tots los reys d'armes primer, aprés los erauts,
tercerament los porsavants, nomenant cascuna peça d'arnés per ci, dient en alt
cridant.
CAPÍTOL
COM DESAGRADUEN LOS CAVALLERS
"—Aquest és lo bacinet de aquell desleal difraudador de aquell benaventurat orde
de cavalleria.
"Fet açò, deuen tenir allí aygua calenta en un bací d'or o d'argent, dient ab altes
veus los erauts:
"—Com ha nom aquest cavaller?
"Responen los porsavants:
"—Tal, nomenant-lo per son nom.
"Responen los reys d'armes:
"—No és pas veritat, que ans és aquell mal cavaller vilà qui à poch stimat l'orde
de cavalleria.
"Dien los capellans:
"—Posem-li nom.
"Dien los trompetes:
"—Com haurà nom?
"Respon lo rey:
"—Sia ab gran vituperi lançat e bandejat de tots nostres regnes e terres lo mal
cavaller qui à volgut desestimar l'alt orde de cavalleria.
"Aprés dites per lo rey semblants paraules, los erauts e reys d'armes, ab l'aygua
calenta li donen per la cara, dient-li:
"—Tu seràs nomenat de ací avant per ton dret nom: traÿdor.
"Aprés, lo rey se vist de dol ab
blaus, e fan una gran demostratió de tristor. E cascuna peça de arnés que li leven, li
lançen de l'aygua calenta per lo cap. Aprés que és del tot desarmat, devallen-lo del
cadafal, no per la scala hon pujà com era cavalter, mas, aprés que l'àn desarmat, ab
una corda lo liguen e calen-lo en terra. Aprés, lo porten ab molts inproperis a la
sglésia de Sent Jordi e aquí, davant l'altar, fan-lo gitar en terra e dien-li lo psalm de
maledictió. E allí és lo rey present ab los
los
inproperis que li són fets.
"Per què, fill, pots veure com és fort cosa rebre l'orde de cavalleria. Encara tens
més a fer, que per aquest orde és tengut de mantenir pubils, viudes, òrfens e dones
casades, si negú los vol enujar en fer-los força ne levar-los béns, car los cavallers són
obliguats de posar les persones a tot perill de mort si per alguna dona d'onor són
requests que sien defeses. E tot cavaller jura lo jorn que reb l'orde de cavalleria que
mantendrà de tot son poder tot lo que desús és dit. Per què
trebaill e fatigua ésser cavaller, car a molt és obliguat. E lo cavaller qui no dóna
compliment al que és obligat, met la sua ànima en infern, per què val més viure
simplament que ésser obliguat en alguna cosa. Encara no hé dit lo que
ésser complit cavaller, com sien duptoses totes les condicions perfetes.
Tirant, per molta voluntat que tenia de saber totes les coses que pertanyen a
cavaller, féu principi a tal parlar.
CAPÍTOL
COM TIRANT DEMANÀ A L'HERMITÀ QUE LI DIGUÉS EN QUINA EDAT DEL MÓN EREN
STATS MILLORS CAVALLERS
—Si les mies paraules no deuen enujar a vostra senyoria, pare reverent, vos hauria
a molta gràtia la reverència vostra me volgués dir, en lo principi que cavalleria fon
començada en lo món, si y ha aguts cavallers tan virtuosos e singulars com són estats
aprés.
—Mon fill —dix l'ermità—, segons recita la Sacra Scriptura, de molts singulars e
virtuosos cavallers són stats en lo món, car legim en les històries dels Sancts Pares la
gran virtut del noble Josué, e de Judes Machabeu, e dels Reys, e de aquells singulars
cavallers grechs e troyans, e de aquells invensibles cavallers Scipió e Aníbal e
Pompeu, Ochtovià e March Antoni, e de molts altres cavallers que seria prolixitat
gran de recitar-los.
—E de l'adveniment de Jesucrist ençà —dix Tirant— à n'í aguts de tan bons?
—Sí —dix l'ermità—, car lo primer fon Joseph Abarimatia, qui levà de la creu a
Jesucrist e
foren valentíssims cavallers, los quals foren Lansalot del Lach, Galvany, Bors e
Perseval, e sobre tots Galeàs, qui per virtut de cavalleria e per sa virginitat fon
merexedor de conquistar lo Sanct Greal.
—E ara en nostre temps —dix Tirant—, ¿a qui porem dar la honor en aquest
regne?
Respòs l'ermità:
—Certament ell és digne de gran honor lo bon cavaller Muntanya Negra, qui à fet
molt bones cavalleries dignes de recitar. E lo Duch d'Atretera, jove dispost e de
singular força, stimà més ésser presoner en poder de infels que fugir vergonyosament,
per ço que los cavallers reptar no
son orde, e molts d'altres que no cur de recitar.
Encara no fon content Tirant que no tornàs a replicar les següents paraules.
CAPÍTOL
COM TIRANT TORNÀ A REPLICAR A L'HERMITÀ DEL PRECEDENT CAPÍTOL
—Pare senyor, ¿per què vostra senyoria no parla axí bé de aquell tan famós
cavaller lo comte Guillem de Varoych, del qual hé hoÿt recitar de singulars actes?
Com per la molta virtut sua són stades vençudes moltes batalles en França e en Ytàlia
e en moltes altres parts, e deliurà la comtessa del Bel Star, la qual lo marit ab tres fills
la incriminaven de adulteri. E volent executar la dita senyora per cremar-la —que la
ligaven en un pal e lo foch aparellat entorn—, en Guillem de Varoych s'í encontrà e
anà cuytadament al rey que era allí present, qui feÿa executar aquesta cruel sentència,
e dix-li:
"—Senyor, vostra altesa faça apagar lo foch, que yo vull per batalla deliurar
aquesta senyora, car a gran tort és incriminada e ab defalt de justícia la voleu fer
morir.
"E lo marit se féu avant ab los tres fills e dix:
"—Cavaller, no és ara hora de vós defendre aquesta mala dona, mas aprés que ella
serà morta, axí com mereix, yo us respondré o per armes o en la manera que volreu.
"Dix lo rey:
"—Lo comte diu molt bé.
"Com en Guillem de Varoych véu tanta inhumanitat del rey e del marit e fills, tirà
l'espasa e donà al marit tan gran colp al cap que mort lo mès per terra. Aprés cuytà
devers lo rey e de un colp li levà lo cap. E cuytà per los fills e féu-ne morir los dos, e
l'altre fogí, que no
ell, e lo valerós cavaller féu tant ab son sforçat ànimo que entrà dins lo cèrcol del foch
que li havien fet entorn e taillà la cadena que la comtessa ligada stava. Com los
parents de la comtessa veren lo gran sforç del cavaller que l'avia liberada de mort,
molts anaren en sa ajuda e per bella força la tragueren de mig de la gent e la se
portaren en un monestir de monges, hon stigué allí molt honradament. E ans que
partís de allí, lo comte de Varoych la féu tornar dins la ciutat a la comtessa ab voluntat
de tot lo poble, e li restituhïren tot lo comdat.
"E partint-se de la ciutat lo valerós comte de Varoych, anant per son camí, se diu
que trobà un gran leó qui se
no
l'infant chich que portava, devallà del cavall molt prest e tirà la spasa. Lo leó, qui
véu que venia devés ell, lexà la criatura e anà devés ell, de què molts volen dir que
entre los dos agué una brava batalla que
adés l'altre baix, e
e près la criatura en los braços —que encara mamava— e lo cavall per la regna, e anà
a peu devés la ciutat, que tant nafrat stava que no podia cavalcar. E axí
caminant trobà la mare ab molta gent qui venia seguint lo leó e reté
"E ara poch temps ha que los moros havien conquistada la major part de
Anglaterra, hon lo rey fon deposat; e per ell ésser tan virtuós cavaller alsaren-lo rey, e
combaté
sua victoriosa mà, féu morir infinida morisma, no volent-ne pendre negú a merçé, e
per la sua molta virtut tragué de captivitat a tots los cristians de la illa de Anglaterra e
restituhí al primer rey la corona e la senyoria del regne. Moltes altres honors que s'à
sabudes percassar, les quals lo dia no
L'ermità, per no fer demostratió que ell fos aquell, féu principi a tal parlar.
CAPÍTOL
COM TIRANT SE PARTÍ DE L'HERMITÀ, CONTENT DE LES BONES DOCTRINES QUE LI
HAVIA DADES
—Veritat és, mon fill, que yo hé hoÿt parlar de aquex cavaller comte Guillem de
Varoych, mas jamés l'é vist ne conegut, e per ço me só lexat de parlar d'ell; emperò
molts bons cavallers són stats hí són en aquest regne, qui són stats morts e nafrats per
defendre la cristiandat
—Ara —dix Tirant—, pare senyor, puix tants son stats e tan singulars actes han
fets nobles cavallers, segons vostra sanctedat m'à dit, suplich a la senyoria vostra que
no s'enuge del que diré. O com me tendria per vil e per abatut, ab poch ànimo, si
duptava en rebre l'orde de cavalleria, per mal ni treball que seguir me
Perquè cascú deu conéxer per a quant l'ànimo li basta. E certament dich a la senyoria
vostra que, si molts més perills hi agués en l'orde de cavalleria que no ha, yo no
dexaria per res de rebre l'orde de cavalleria si trobe negú qui la
tot lo que venir me
defenent l'orde de cavalleria e servint aquell de tot mon poder perquè no sia reptat per
los bons cavallers.
—Ara, mon fill —dix l'ermità—, puix tanta voluntat teniu de rebre l'orde de
cavalleria, rebeu-lo ab renom e fama, ço és, que en aquell dia que
exercici d'armes, que tots vostres parents e amichs coneguen que sou per a mantenir e
servir l'orde de cavalleria. E per ço com és ja hora tarda e vostra companyia és molt
avant, yo tendria per bo que partísseu, per ço com sou en terra stranya e no sabeu los
camins e seríeu en perill de perdre-us per los grans boscatges que en aquesta part són.
E prech-vos que us ne aporteu aquest libre e
bons cavallers per ço que sàpien quina cosa és l'orde de cavalleria. E al tornar que
fareu, vos prech, mon fill, que torneu per açí e que
novells cavallers. E totes les festes e gales que s'í faran que yo les pugua saber, que us
ho tindré a gran servey.
E donà-li lo libre ab lo comiat ensemps.
Tirant près lo libre ab inestimable alegria, feent-li
de tomar per ell. E a la partida Tirant li dix:
—Digau-me, senyor, ¿si lo rey e los altres cavallers me demanen qui és lo qui
tramet lo libre, de qui diré?
Respòs l'ermità:
—Si tal demanda vos és feta, direu que de part de aquell qui tostemps ha amat e
honrat l'orde de cavalleria.
Tirant li féu gran reverència, pujà a cavall e tingué son camí. E la companyia sua
staven molt admirats què era d'ell com tant tardava. Pensaven-se que no
en lo bosch e molts dels seus lo tornaren a cercar, e trobaren-lo en lo camí, que anava
legint les cavalleries que dins lo libre eren scrites e tot l'orde de cavalleria.
Com Tirant fon aribat a la vila hon sos companyons eren, recità-ls la bella ventura
hon nostre Senyor l'avia portat e com lo sanct pare hermità li havia dat aquell libre. E
tota la nit stigueren legint fins al matí, que fon ja hora de cavalcar. E anaren tant per
ses jomades, que aribaren a la ciutat de Londres, hon era lo rey ab molta cavalleria,
axí de aquells del regne com dels strangés, que molts hi eren ja venguts e no tenien a
passar sinó
Com Tirant ab sos companyons fon apleguat, anaren a fer reverència al rey, lo
qual los rebé ab cara molt afable, e tothom se mès en punt com millor pogueren,
segons lur stat e condició. E la infanta era a dos jornades de allí en una ciutat qui és
nomenada Conturberi, hon jau lo cors de sanct Thomàs de Conturberi.
Lo dia de Sanct Joan principiaren les festes, e aquell dia se véu lo rey ab la
infanta, sa sposada. Duraren aquestes festes un any e un dia.
Complides les festes, lo rey agué complit son matrimoni ab la infanta de França, e
tots los strangés prengueren comiat del rey e de la reyna e cascú se
terres.
Tirant, aprés que fon partit de la ciutat de Londres ab sos companyons, fon en
recort de la promesa que havia feta al pare hermità e, essent prop de aquella part hon
ell habitava, dix a sos companyons:
—Senyors germans, a mi és forçat de passar per lo pare hermità.
E tots los de la companyia lo preguaren que poguessen anar ab ell, perquè tenien
molt desig de haver notícia de la sanctedat de l'hermità, e Tirant fon molt content. E
tots prengueren lo lur camí devers la hermita. E en aquella hora que ells venien,
l'ermità stava davall l'arbre dient ses hores.
Com l'ermità véu tanta gent venir, stigué admirat quina gent podia ésser. Tirant se
fon mès primer de tots los altres e com fon prop d'ell descavalcà, e tots los altres ab
ell, e acostaren-se ab humilitat profunde a l'hermità, fent-li gran reverència de genoll,
fent-li la honor que merexedor era. E Tirant li volgué besar la mà, e tots los altres, e
ell no u volgué comportar.
E l'ermità, axí com aquell qui era molt pràtich e cortesà, los féu molta honor,
abraçant-los a tots, e pregà
ells respongueren que ell se volgués seure, que ells tots starien de peus; mas lo valerós
de senyor no u volgué consentir, ans los féu seure a tots prop d'ell. Com tots foren
aseguts, stigueren tots sperant que l'ermità parlàs. L'ermità, conexent la honor que li
feÿen, féu principi a tal parlar.
CAPÍTOL
COM TIRANT AB SOS COMPANYONS, TORNANT DE LES GRANS FESTES QUE S'EREN
FETES EN LES BODES DEL REY DE ANGLATERRA, PASSAREN PER L'ERMITA HON
STAVA LO PARE HERMITÀ
—No us poria recitar, magnífichs senyors, la gran contentació que los meus hulls
tenen de veure tanta gent de bé, per què us hauré a molta gràtia me vullau dir si veniu
ara de la cort de mon senyor lo rey. E desige saber los qui són stats fets novells
cavallers e de les honrades festes que pens seran stades fetes. E prech a vós, Tirant lo
Blanch, vos plàcia dir-me los noms de tots aquests senyors que açí present stan,
perquè la mia ànima ne reste aconsolada.
E donà fi a son parlar. Tirant se girà devers la sua companyia, per ço com n'í
havia, axí en linatge com en riquesa com en altres coses, de major auctoritat e
senyoria, e dix-los:
—O valerosos cavallers! Suplich-vos que vullau respondre e satisfer a les demandes
qui
moltes voltes hé parlat del saber de la sanctedat sua, com ell sia pare de cavalleria e
merexedor de molta honor, que li
Respongueren tots:
—Digau vós, Tirant, e parlau per tots, puix lo sanct pare ha aguda primer notícia
ab vós.
—Ara yo us demane en gràtia —dix Tirant—, puix a vosaltres plau e lo reverent
pare m'ó mana, que si yo fallia en alguna cosa m'ó vullau reduyr a memòria.
E tots digueren que eren contents. E Tirant, levant-se lo barret del cap, féu principi
a tal parlar.
CAPÍTOL
COM TIRANT RECITÀ A L'HERMITÀ LES GRANSFESTES, SOLEMPNITATS E
MAGNIFICÈNCIES, LES QUALS NO
FOREN FETS EN LES BODES DEL REY DE ANGLATERRA, E DEL DIVÍS QUE FON
ENTRE
—Senyor de molta reverència e sanctedat: la senyoria vostra deu saber que la
vespra de Sanct Joan pus proppassat agué un any, féu mostra lo rey e tots los qui eren
en la ciutat, axí dones com donzelles, e tots los officis, e tots los strangers que y eren
venguts de moltes parts de la cristiandat sabent les grans festes que s'í aparellaven,
com lo rey agués tramés molts reys d'armes, erauts e porsavants a notificar-ho per tot
lo món.
"E primerament, senyor, vos diré una gran magnificència, la qual hé hoÿt dir que
lo rey ha feta, que no
cascun port de mar o per qualsevulla altres camins o viles o lochs reals, tots aquells
qui venien per veure les festes o per fer armes, los de les viles o ciutats los daven
viandes molt abundosament a tots; del dia que desembarcaven fins al dia que exien de
la illa de Anglaterra, tostemps havien la despesa francha.
"Lo dia de sanct Joan lo rey se abillà molt bé ab un manto tot brodat de perles
molt groses, forrat de marts gibellins, les calçes de aquella semblant brodadura molt
riques, lo gipó de brocat de fil de argent tirat, no portant res d'or —perquè no era
encara cavaller— sinó al cap, que portava una corona d'or molt richa e de gran stima
e lo ceptre en la mà. Cavalcant en un bell cavall, en lo seu gest mostrava ésser bé rey.
Axí partí del seu gran palau e anà a la gran plaça de la ciutat, acompanyat de tots los
gentils hòmens que
anava ab lo rey.
"E stant lo rey en la plaça, vench lo duch de Lencastre, tot armat en blanch, ab
combatens. E lo rey, aprés que li agué feta reverència, manà-li que isqués primer
de tots e que portàs l'avantguarda Lo duch de continent se més primer, e tota la gent
d'armes passà davant lo rey, molt ben armats e ab bell orde, e ab molts cavalls ab
paraments de brocat e de xaperia d'or e d'argent e moltes cubertes e petnaxos e
simeres a modo de Ytàlia e de Lombardia
"Aprés del duch anaven tots los órdens, cascú ab un ciri ençés en la mà. Aprés
venien tots los menestrals, cascun ofici ab sa lurea que feta havien. E fon molt gran
divís entre los oficis, que yo pensí que los uns ab los altres se matarien.
—¿Sobre quina causa fon aquexa divisió? —dix l'ermità—.
—Senyor —dix Tirant—, yo us ho diré. Entre los ferrés e los texidós fon lo divís,
car los texidós de lí deyen que devien precehir als ferrés, e los ferrés deyen lo contrari,
que ells devien haver la honor dels texidós Ajustaren-se en cascuna part passats
hòmens. E los justes foren causa de tot açò, car al·legaven per part dels texidós
que no
e los juristes per part dels ferrés al·legaven que primer fon l'ofici de ferrer que no de
texidor, per quant lo teler del texidor no podia ésser fet sens ferramenta; per què era
provat l'ofici de ferrés ésser més antich e deure precehir als texidós.
"Moltes al·legacions se al·legaren per cascuna part que no tinch en recort. E
aquesta fon la causa del divís. E si no fos stat lo duch, qui
jornada fóra stada, car lo rey ja no y podia dar remey. Lo duch se mès enmig de la
pressa de tota la gent e près sis juristes, tres de cascuna part, e tragué
ciutat. Ells se pensaren que lo duch los volia per demanar quala part tenia millor
justícia Com foren fora de la ciutat, al cap del pont, féu restar mil hòmens de armes
que no dexassen passar a negú si la persona del rey no era. Lo duch descavalcà enmig
del pont e, tan prestament com pogué, féu posar dues forques ben altes e féu penjar
tres juristes en cascuna, cap avall per fer-los molta honor; e no
agueren tramés les miserables ànimes en infern.
"Com lo rey sabé tal nova, prestament anà hon era lo duch e dix-li semblants
paraules:
Mon oncle, en lo món no
quant aquests hòmens de leys fan richs a sí mateyx e destroexen tota Anglaterra e tot
lo poble. Per què yo man que stiguen açí en la manera que stan fins a demà, e aprés
sien-ne fets quartés e posen-los per los camins.
Respòs lo duch:
"Senyor, si la magestat vostra me volia creure, fésseu en vostre regne que no y
agués sinó dos juristes, e aquells dins
causa ab sentència diffinitiva, e dar-los bon salari a cascú. E si prenien res de negú,
que no agen altra pena sinó aquesta que havem executada.
"E lo pròsper rey manà que axí fos fet.
"Sabut per tot lo poble lo virtuós acte que lo duch havia fet, donaren-li infinides
lahors, e gens per açò la festa no restà que no
hordenada.
CAPÍTOL
COM LO REY ISQUÉ DE LA CIUTAT, AB GRAN PROFESSÓ,
AB TOTS LOS STATS E AB TOT LO CLERO
"—Aprés dels menestrals, venien moltes maneres de entramesos. Aprés venia tot
lo clero, ço és, archebisbes, bisbes, pabordres, canonges e preveres ab moltes
relíquies. Aprés venia un pali molt gran e rich, e dins lo pali venia lo rey ab tots
aquells qui volien rebre l'orde de cavalleria. E tots anaven vestits de cetí blanch, qui
significa virginitat, o de brocat d'argent; e tots aquests no tenien mullers sinó que eren
sposats, emperò, encara que no tinguessen resposada en lo regne, bé y podien anar.
"Aprés del rey venien tots los grans senyors tots vestits de brocat o de xaperia, o
de cetí o vellut carmesí o domàs; e totes les dones casades anaven axí vestides com
los marits. Aprés venien tots los hòmens viudos, e les dones vidues aprés, tots vestits
de vellut negre, e tots los guarniments de les bèsties de aquella matexa color. Aprés
venien totes les donzelles ab tots aquells qui no eren stats casats; e tots anaven vestits
de blanch o de vert, sedes, brocats o de xaperia. E en cascun stat dels desús dits
portaven grosses cadenes e fermalls d'or, ab moltes perles, diamants e pedres de gran
stima, e cascú feÿa son poder de anar lo més abillat que podia.
"Aprés venien totes les monges de tots los órdens. E cascuna qui volia portar àbit
de seda ho podia ben fer —encara que per son orde fos defés—, per ço com lo rey
havia obtesa lisènçia del papa que qualsevolgués monja que stigués en religió streta,
que aquell any e un dia podia star fora del monestir, e podien vestir seda de qual drap
se vulla que fos de la color del seu orde. E lo rey als órdens que eren pobres manà
que
abillaren, e encara moltes de les ansianes se vestiren totes de seda, e cascuna de
aquestes portava una candela ensesa en la mà. Aprés d'elles venien totes les dones de
la terça retgla, no menys vestides de drap de seda burella que les monges, e cascuna
portava en la mà un stadal, cantant totes lo Magnificat.
"Aprés venien tots los officials reals del regne e tots los hòmens armats a peu, axí
com si deguessen entrar en batalla, e tots ab lurea del rey blancha e vermella, ab los
herminis tots brodats qui
"Aprés venien totes les dones públiques e les qui vivien enamorades, e ab tots los
ruffians qui anaven ab elles. E cascuna portava en lo cap una garlanda de flors o de
murta perquè fossen conegudes; e si n'í havia neguna casada que se
marit havia portar en la mà una petita bandera. E anaven ballant ab tamborinos.
"En tal forma, senyor, com devisat vos hé, anava cascun stat, e anam fora de la
ciutat de Londres distant de tres milles. La infanta, que sabé que lo rey venia, isqué de
un loch qui
abillada posà
que tiraven
E ab la infanta anaven
anava ab ella.
"Aprés venien a cavall molts duchs, comtes e marquesos entorn de la dita carreta e
per semblant moltes dones e donzelles de gran stima. E enmig de una gran praderia, la
infanta se aturà. E primerament apleguà lo duch de Lencastre, armat, ab tots los seus,
e descavalcaren e feren gran reverència a la infanta qui stava a la porta del castell, que
no volgué exir fins que lo rey vingués. E cascun stat, axí com venia per orde, axí
anaven a fer reverència tots a la infanta.
CAPÍTOL
COM LO REY DE ANGLATERRA PRES LA BENEDICTIÓ AB LA FILLA DEL REY DE
FRANÇA
"—Aplegant lo rey ab aquell stat que portava e com fon prop lo castell descavalcà,
e tots los qui venien ab ell. E la infanta, com véu que lo rey descavalcava, levà
e prestament li fon mesa una scala tota d'argent per hon ella abaxà, e totes les
donzelles sposades qui ab ella eren. La filla del duch de Berrí près la infanta del bras,
e la filla del comte de Flandes li près les faldes. E tots los sposats que allí eren se
posaren davant la infanta per acompanyar-la, e totes les sposades venien aprés d'ella.
"Com la infanta fon prop del rey, féu-li una petita reverència de genoll, e lo rey
abaxà lo cap retent-li les saluts. Aprés, tots los qui venien ab ella besaren la mà al rey,
axí los hòmens com les dones. Fet açò, fon aquí lo cardenal de Anglaterra ja vestit
dels vestiments sacerdotals per dir missa ab un altar portàtil que portaven, e en la
praderia pararen l'altar.
"Lo cardenal començà la missa. Com fon a l'Avangeli tornà sposar lo rey ab la
infanta; lavors lo rey la besà una e moltes voltes. Com la missa fon dita, lo rey se
acostà a la infanta e stigueren allí parlant per bon spay, festejant-se de les festes que
entre esposats se acostumen, en presència de tota la gent.
"Com se foren ben festejats, vench lo duch de Lencastre, honcle del rey, e
presència de tots donà l'orde de cavalleria al rey. E havia allí molts qui en aquell cars
agueren volgut rebre l'orde de cavalleria, sinó per los reys d'armes, erauts e
porsavants, qui publicaren que en aquell dia negú no
CAPÍTOL
DE LES FESTES QUE FOREN FETES LO DIA DE LES BODES DEL REY DE ANGLATERRA
"—Com lo rey fon fet novell cavaller, entrà-sse
totes les robes que portava de gentilom e tramés-les al fill del duch d'Orliens, qui era
vengut ab la infanta, per ço com era cosin germà d'ella; e ab les robes li donà dues
grosses viles. E lo rey ixqué ab una roba de brocat sobre brocat carmesí, forrada
de erminis; e agué dexada la corona, e portava en lo cap un petit bonet de velut negre
ab un fermall que stimaven valer cent_sinquanta_mília scuts, e partiren tots de allí.
E lo rey lexà los gentilshòmens e mès-se en companyia dels cavallers sposats en un
altre pali molt rich, e los gentilshòmens no perderen la possesió del pali ab què eren
venguts, e axí anaren tots fins a la ciutat.
"Diré, senyor, a la senyoria vostra, la infanta com anava devisada: ella portava una
gonella de brocat carmesí de fil d'or tirat, e hon se mostrava la seda se mostraven
carts de argenteria brodats; los caps de les carxofes alt eren d'or ab smalts. La roba
era tota de xaperia sembrada de robins e de maragdes. Anava en cabells, los quals
mostraven de fil d'or ésser, larchs fins en terra: jamés per negunes gents tals cabells
foren vists; la cara e les mans se demostraven de inestimable blancor e bellea. Deu-se
contemplar que, en lo agraciat gest que mostrava femenil, totes les amagades coses no
podien ésser sinó més stimades.
"De les donzelles sposades que ab ella venien, se pot dir ab veritat que y era tota
la flor de França, e encara de cavallers e grans senyors, e de dones e donzelles, e totes
riquament abillades. En la forma que dit hé a la senyoria vostra anam tots per orde,
fins a una milla prop de la ciutat. E com fon enmig de una gran praderia trobam
moltes tendes parades, e molts ministrés e altres diverses maneres d'esturments que
contínuament sonaven.
"Lo rey descavalcà e tots los cavallers qui eren sposats, e pujaren alt al castell de
la infanta; e pres-la per la mà e baxà-la en la praderia, e tots los sposats ab les
sposades aprés d'ell, e en la bella praderia començaren a dançar.
"Aprés que lo rey e la infanta agueren dançat, dançaren los cavallers sposats ab les
donzelles sposades. Aprés dançaren tots los stats axí com venien per orde. E com la
un stat acabava e l'altre volia començar, lo rey se prenia dançar ab la infanta e, com
l'avia lexada, prenia la més gentil dama de aquell stat e dançava una dança ab ella.
Com tots los stats agueren acabat de dançar portaren la col·lació de matí: gingibre vert
ab malvesia. E açò fan per ço com la terra és molt freda.
"Partim de aquí e venguem prop de la ciuta[t], vora una gran ribera que y ha molt
ben arborada de diversos arbres, e devall los arbres trobam moltes taules parades. E
cascun stat tenia son aleujament per a menjar, ab moltes cases de fust que y havien
fetes e moltes tendes parades ab singulars lits, per ço que negun stat no agués occasió
de entrar dins la ciutat, e si plovia ja tenien allí cases de fusta e tendes hon se podien
recullir.
"E cascun stat, vos dich senyor, que eren ben servits de molt eletes viandes, axí en
los dies de carn com de peix. E açò durà tot l'any e un dia ab bon compliment de gran
magnanimitat. Lo primer dia tot fon de gales e festes; lo segon, qui era divendres, de
matí anam a missa, e aprés la missa, entram en la ribera ab moltes barques, totes
cubertes de drap de seda e de draps de raç e de broquat, e cascun stat ab sa divisa. E
anam pescant per la ribera passades
"Aprés que lo rey fon dinat, apartà
sahuessos e cans de presa e lebrés de Bretanya e ab tota la munteria, e anam tots ab lo
rey a caça; fem gran matança de salvatgines.
"Lo disapte per lo matí fon ajustat consell general de tots los stats, axí de hòmens
com de dones, e foren allí en presència de tots publicat e manifestat per los reys
d'armes e per los porsavants e erauts, cascun dia de la setmana què tenien de fer.
CAPÍTOL
LOS CAPÍTOLS DE LES ARMES QUE
AQUELLES FESTES
"Primerament lo diumenge, qui és dia de benedictió, fossen fetes dançes tot
aquell dia per tots los stats, axí per los órdens com per los menestrals. E qualsevulla
orde que dançàs he u fes millor, o fessen jochs o entramesos ab mes gràcia, a parer
dels jutges, que guanyassen
E tot aquell dia no s'í tenia de fer sinó dançes o momos, o entramesos o coses
semblants que fossen d'alegria.
CAPÍTOL
DE AXÒ MATEIX
"—Lo diluns fon publicat per los desús dits reys d'armes e erauts, qualsevulla que
volgués junyir ab armes reals o ab armes de guerra, fossen los ferros de les armes
reals ab quatre puntes en lo broquet molt encerades, ab cera gomada cascuna punta de
la billeta. Les altres lançes de les armes de seguir al cap de la lança una planxa de
ferre redona, hon hi stigués
smolades, e aquesta plancha redona ab los ferres de diamà se vénen encasar dins la
lança de un ferro tot sol. Lo que més lançes rompria e millor ho fes, guanyàs cascun
diluns de l'any
guerra.
CAPÍTOL
DE AXÒ MATEIX
"—[L]o dimarts, qualsevulla cavaller o gentilom que volgués fer armes a peu en
camp clos, ha per hú, hó dos per dos, hó
que no poguessen ésser de major nombre, per ço com los mantenidors no eren sinó
armes retretes, lo millor qui u fes guanyàs una spasa d'or que pesàs de
ensús, e lo qui pijor ho fes que fos tengut de posar-se en poder del millor per presoner
e stigua tant pres fins que ixqua per rescat o per altra via.
CAPÍTOL
[DE] [AXÒ] [MATEIX]
"—Lo dimecres, tots aquells qui volran combatre a cavall a tota ultrança, o puntes
sangrentes, aquest aytal qui millor ho farà li sia dada una petita corona d'or que pese
de
CAPÍTOL
[DE] [AXÒ] [MATEIX]
"Lo digous, qualsevulla cavaller o gentilom qui vol entrar en camp clos a peu a
tota ultrança, axí com desús és dit, hú per hú, hó dos per dos, en tal cas aquell guanye
una dama tota d'or, a semblança de la infanta. E per ço com aquelles armes són les
pus forts e més perilloses que
jurament en poder dels jutges lo vençut que en tota sa vida no requerrà a negun altre
cavaller o gentilom a tota ultrança, e no portarà dins aquell dia e any spasa, ni en
bregua que sia no pendrà armes nengunes, si ja no era contra infels. Aprés haja de
venir a posar-se en poder de la senyora infanta e la dita senyora faça d'ell a tota sa
voluntat.
CAPÍTOL
[DE] [AXÒ] [MATEIX]
"—Lo divendres, per ço com és dia de Passió, no s'í façen armes nengunes, sinó
que, aprés de la missa e vespres seran dites, poran anar a caçar.
CAPÍTOL
[DE] [AXÒ] [MATEIX]
"—Lo disapte és e fonch donat a tots aquells qui
de bon grat, aprés que seran examinats si són merexedors de rebre l'orde de
cavalleria, ell los farà cavallers.
"Veu
CAPÍTOL
[DE] [AXÒ] [MATEIX]
"—Aprés que lo consell fon tengut e ordenats los capítols, foren publicats
generalment per los sobredits reys d'armes e erauts. E era ja hora tarda, lo rey se levà
ab tots los stats e anaren-se a dinar. E dites vespres, lo rey ab tots los stats, de
continent, ab molts ministrés, anam hon staven los
armes, qui distaven de l'aleujament del stat del rey un tir de balesta. E dins lo camp,
llà hon ells staven, tenien un clos de fusta molt alta, que negú no
per la porta o entrant dins. E tots staven aseguts en cadires,
l'altra, e tots armats en blanch, e al cap portaven corones d'or molt riques. E com lo
rey entrà e la infanta, no
fos negú d'ells que gosàs parlar ni digués res. Lo rey ab tots los stats stigueren allí un
poch e, com lo rey se
ricament abillades, e suplicaren al rey fos plasent a sa magestat volgués aturar fins
agués presa col·lació; e lo rey graciosament los ho atorgà. De continent isqué la
col·lació molt gran e abundosa, de marsapans e pasta real e totes altres maneres de
confits de sucre, e tots foren molt ben servits. E los cavallers e gentilshòmens cascú
seya en faldes de dona o de donzella.
"Apres la col·lació feta, lo rey isqué en la praderia e aquí començaren de dançar. E
los mantenidors prestament foren desarmats, e tots
geserans e ab jaquetes totes de una color e d'una fayçó, brodades d'orfebreria; hí en lo
cap cascú portava un bonet de grana ab un beill fermaill, que bé parien que fossen
cavallers de gran stat e de alta cavalleria.
"Com agueren dat fi a les dançes, lo rey ab tots los stats anam a veure totes les
liçes, ço és a saber, la liça hon jonyien era molt ben feta, ab molts cadafals que y
havia. E per semblant eren totes les altres, ab los cadafals molt ben enparamentats de
molt bells e singulars draps de ras, e axí mateix les liçes.
"Aprés de açò vist, vengueren a suplicar al rey de part dels mantenidors del camp
que anàs a sopar ab tots los estats, e lo rey fon content. Estant en la fi del sopar, los
reys d'armes publicaren que qualsevolgués cavaller o cavallers o gentilshòmens que
volguessen junyier o fer armes ja desús menssionades havien de venir la vespra de
aquell dia segons les armes que fer volia, e portava-les scrites en un paper vermell, e
venia acompanyat ab tots los del seu stat, e no y anava negú dels altres stats, e venia
en mig de dues donzelles d'onor o dones, segons sa voluntat era, acompanyat de
molts ministrés que li anaven davant. E com aplegaven al palench, se avien de nomenar
per llur nom propi, e qui era son pare e de quina terra era natural, e les armes que volíeu
fer si les féyieu per dona o per donzella, monja, viuda o cassada. E si déyeu que era
donzella, dexaven-vos aquelles dones que us portaven e prenien-vos dos donzelles,
e aquelles vos acompanyaven e us feyen molta de honor. E totes les donzelles deyen
en alt cridant: "Nostre Senyor vulla donar victòria al nostre cavaller, qui és digne de
haver honor e mereix haver amor de donzella". E si és viuda, monja o casada, fan
cascunes segons les donzelles. E aprés donen-vos licència que podeu entrar dins lo
castell hon stan los
armes. Aprés, lo cavaller qui venia a fer les armes, dava lo paper vermell scrit ab les
armes que volia fer a la dona o donzella, viuda, monja o casada, e aquella pujava alt
al cadafal hon los
cavallers tots se levaven de peus e feyen molta de honor a la senyora qui havia l'escrit
portat. E abaxava la senyora del cadafal e tornaven-se
havien de fer.
CAPÍTOL
COM TIRANT MANIFESTÀ A L'HERMITÀ LES MAGNIFICÈNCIES DE LA ROCA
"Com tot lo desús fon fet, partim de allí e anam prop de la ciutat en una gran
praderia molt arborada que y ha, per hon passa un gran riu. E en mig de aquella
praderia vém una cosa de gran magnificència que no crech en lo món una tal sia stada
feta.
—Molt me plauria saber —dix l'ermità— quina cosa de tanta stima és stada
aqueixa
—Yo, senyor, vos ho diré —dix Tirant.
"Enmig de la praderia trobam una gran roca feta de fusta per subtil artifici tota
closa, e sobre la roca se demostrà un gran e alt castell ab forniment de molt bella
muralla, hon havia
Apleguà primer lo duch ab tota la gent d'armes e manà que obrissen les portes de la
roca, e los qui staven dins digueren que per negú ells no obririen, per ço com llur
senyor no u volia, sinó que tornassen atràs. Sus! —dix lo duch—, tothom faça lo que
yo faré. Devallà del cavall e mès-se lo primer de tots, e lo[s] seus feren lo que ell
havia fet: ab les spases en les mans e ab les lançes, combateren molt fort la dita roca.
Los qui staven alt en la muralla lançaven de grans canteres e bombardes, colobrines e
spingardes, barres que semblaven de ferro e pedres. E tot açò era de cuyro negre, e les
pedres de cuyro blanch, hon n'í havia de grans e de poques, e totes eren plenes dins de
arena, emperò, senyor, si dava a negun home d'armes, pleguat lo metia per terra. E
certament fon un combat molt gentil, e los qui no u sabíem, pemsam, en lo primer
combat, que anava de veres, e molts descavalcam e, ab les spases en les mans, cuytam
allà; emperò prestament coneguem que era burla. Aprés apleguaren tots los stats, de
hú en hú, e preguaren-los se volguessen dar; ne tanpoch los volgueren obrir la porta,
ni menys per lo rey.
"La reyna, que véu que a negú no volien obrir, acostà-s'í ab lo seu stat a la porta e
demanà qui era lo senyor del castell, e digueren-li que lo déu d'Amor, lo qual tragué
lo cap en una fenestra. La reyna, que
principi a paraules de semblant still.
CAPÍTOL
DE LA SUPLICACIÓ QUE LA REYNA FÉU AL DÉU DE AMOR
"—De la celssitut de vostra magestat, déu de Amor, stà la mia pensa alterada que
a suplicació de tants vostres servents hajau deneguada veure la vostra beatitut e glòria.
E puix en lo món predominau los ànimos dels leals amadors, no siau avar de subvenir
als qui bé e lealment vos serveixen, car se veu per speriència que los qui lealment vos
obeheixen e tenen més desig la magestat vostra servir, los deixau passar més penes,
que no poden atényer ne sentir la dolçor de la vostra desijada bèatitut. Per què us
suplique, mon senyor, puix vos só devota, que plàcia a la celsitut vostra fer obrir les
portes de la vostra gloriosa abitació a mi, ignocenta de tal delit, puix vos desige
servir, e acceptar-me per serventa e en lo vostre benaventurat repòs ésser companyona
de tots los altres staments femenils, e acullir-me en la vostra desijada glòria.
"Acabant la reyna la sua humil supplicació, soptosament, ab un gran tro, se obrí la
porta de la roca. E lo rey e la reyna, ab tots los stats, a peu, entram dins un gran pati
tot entorn enparamentat de draps de raç, lavorats d'or e de seda e de fil d'argent, de
diverses històries, les ymatges fetes per art de subtil artifici. Lo çel era tot cubert de
draps de brocat blau, e alt sobre los draps de raç havia entorn nayes hon se mostraven
àngels tots vestits de blanch, ab ses dyademes d'or al cap, sonant diverses maneres
d'esturments, e altres cantant per art de singular música, que los hoynts staven quasi
alienats de hoir semblant melodia. Aprés un poch spay ixqué en una finestra lo déu de
Amor molt resplandent e, ab cara affable, féu principi a tal parlar.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE LO DÉU DE AMOR FÉU A LA REYNA
"—Lo molt meréixer vostre, graciosa reyna, me obligua fer-vos senyora de mon
voler, acceptant-vos per filla obedient e dispensera de les gràcies que hixen de aquest
delitós paraís, donant-vos potestat absoluta de poder premiar e punir tots aquells ý
aquelles que en la mar de amor naveguaran, donant a uns tempestat vàlida, sens
atényer al port que desigen, als altres pròsper vent per atényer a port de llur voler,
acceptant-ne tots aquells hí aquelles qui ab frau e engan amen, que sien exempts de
trobar en vós merçé".
"E dites aquestes paraules, lo déu de Amor desaparagué, que jamés pus no fon
vist, ni los àngells, e tots los draps se començaren a moure quasi com a terratrèmol. E
tots pujam alt a l'apartament de la reyna e, com nos fem a les finestres del pati, no
vém drap negú sinó la bella praderia.
"E diré a la senyoria vostra cosa de gran admiració de aquesta roca, que de
continent que los draps foren fora, la vém en quatre parts partida. E en cascuna part de
aquestes: en la una se aposentava lo rey ab tot son stat; en la segona stava aposentada
la reyna ab tots los françesos qui ab ella eren venguts; en la terça staven aposentats
tots los strangers, axí com eren los de Alamanya, de Ytàlia, de Lombardia, de Aragó,
de Castella, de Portogal e de Navarra.
"Senyor, sé-us dir que en cascuna part de aquestes havia moltes sales molt bé
enparamentades e mols lits molt ricament abillats, en tant que tots quants eren allí
staven molt ben aposentats e, si més gent hi agués dos voltes més que no havia, tots hi
tingueren bon lloch. Açò han dit tots los strangers qui han cercat lo món: que jamés
veren ne han hoït dir que negun gran senyor agués feta una festa de tanta
magnaminitat e abundància de totes coses, ne que tant duràs.
"E trobàreu que en lo aleujament del rey stava una dona tota d'argent quasi ab lo
ventre un poch ruat e les mamelles que un poch li penjaven, e ab les mans les stava
sprement e per los mugurons exia un gran raig d'aygua molt clara qui venia del riu
per canons d'argent, e l'aygua que cahïa de les mamelles dava en un bell safareig de
cristaill.
"En l'altra estància hon la reina stava havia una donzella tota d'or smaltada e tenia
les mans baixes endret de la natura, e de allí exia vin blanch molt fi e especial, e
aquell vi dava en un safareig de vidre crestaillí.
"En l'altre apartament stava un bisbe ab sa mitra al cap, qui era tot d'argent, e
tenia les mans pleguades mirant devers lo cel, e per la mitra li exia un raig de oli qui
dava en un safareig fet de jaspis.
"En l'altre apartament stava un leó tot d'or, ab una molt rica corona d'or al cap ab
moltes pedres fines, e per la boca llançava mel qui era molt blanca e clara, e dava en
un safareig qui era fet de calcedònies.
"E enmig de aquestes quatre estàncies stava un nan molt diforme a natura e tenia
la una mà al cap e l'altra al ventre, e exia-li per lo melich un raig de vi vermel molt fi
e special, e dava en un safareig que era fet de porfi. Lo dit nan era lo mig d'or e mig
d'açer, e mostrava
estàncies e no podia entrar negú dins la roca que no
libertament de tot lo que y havia.
"E un poch més amunt del nan stava un home tot d'argent. Mostrava
ab la barba molt blancha, era molt geperut, ab un bastó èn la mà, e en la gran gepa que
tenia stava carregat de pa, molt bell e blanch, que tothom ne podia pendre.
"E totes aquestes coses, senyor, no pense vostra senyoria sien fetes per
encantament ni per art de nigromància, sinó artificialment. E no
les festes han durat, que de totes les coses que dites vos hé no fos més abundantment
lo darrer dia que lo primer, e sé-us ben dir que aquest bo de paniçer no stava jamés
que no tingués prop de sí passats trenta_mília pans, que stava molt abundós. Les taules
jamés se desparaven sinó per mudar tovalles netes, e cascun dia havien viandes en
gran abundància, e en cascun apartament havia son bell tinell parat contínuament ab
molt bella vexeilla d'argent, que tots quants eren menjaven e bevien en argent.
"Senyor, jamés acabaria de recitar a la senyoria vostra les grans magnificències
que són stades fetes en aquestes festes, car cascun stat menjava per sí e tots eren molt
ben servits de molta volateria de diversses natures, de potatges molt singulars, de vins
de quantes natures se poden nomenar, de confits, en molt gran abundància de totes
coses, que tots los strangers n'estàvem admirats.
"En les spatles de la roca havia un jardí molt ben arborat hon lo rey molt sovint
entrava per deport, perquè era molt delitós, e en aquest ort havia una porta que entrava
en un gran parch hon hi havia diverses natures de animals salvatges ço és, honços,
cervos, cabirols, porchs salvatges e de totes altres bèsties de mont que lo rey hi havia
fetes posar per son delit, perquè prenia molt gran delit de veure-les. E tenia-y moltes
tendes parades, que paria fos un real.
"Aquell dia, senyor, tot fon de festes. E lo dia següent, que era divendres, de matí,
aprés la missa e lo offici, anam a la ribera ab moltes barques, totes cubertes de drap de
seda e de brocat e de draps de raç, cascun stat ab sa divisa. E anam per lo riu solaçant
e peixcant e prenent plaer, ab moltes trompetes, clarons e tamborinos. Aprés que lo
rey e tots foren dinats, vench lo muntero major ab tota la munteria e tots anam ab lo
rey a caçar.
Gran plaer près lo hermità en les festes per Tirant recitades e, ab cara afable,
pronuncià semblants paraules.
CAPÍTOL
COM LO HERMITÀ DEMANÀ A TIRANT QUE LI DIGUÉS QUI ERA STAT LO MILLOR DELS
VENÇEDORS
—Molta és la glòria per als cavallers qui en armes són sperimentats com se troben
vençedors sens ésser reproches. E per ço supplich a la molta gentilea de vosaltres,
senyors, vos plàcia dir-me qui és stat lo millor dels vençedors ne a qui han donada la
honor e premi de aquesta solenne festa.
—Senyor —dix Tirant—, en aquestes honrades festes hi són venguts molts
cavallers de gran auctoritat e senyoria, car aquí havia reys, duchs, comtes e
marquesos, nobles e cavallers e infinits gentilshòmens de linatge molt antich, e quasi
los de més qui no eren cavallers en aquest honrat pas han rebut l'orde de cavalleria, e
no és stat negú que novell cavaller se sia fet que no haja fet armes civils o cominals.
Allí féu armes ab sforçat ànimo de cavaller lo duch de Aygües Vives, e ab ell venia
molta gent, e de sa companyia se feren cavallers passats
d'armes e de quatre quarters. E aquest duch féu armes a peu e a cavall e de totes fon
vençedor. Lo germà del duch de Burgunya, ab gran ànimo, ixqué de la batalla com a
virtuós cavaller qui és. Aprés féu armes lo duch de Cleves e fon-li donada molta lahor
e honor. E de molts altres senyors que y son venguts han fetes armes com a nobles
cavallers, e puch-vos dir, senyor, ab tota veritat, que passats
morts.
"E diré a la senyoria vostra una cosa de gran admiració, que un infant —a mon
parer no passa
conestable de Anglaterra, e lo rey li fa molta de honor— un dia vench a la posada de
aquests mos senyors que açí són e demanà per mi. No sabent lo meu nom, quasi per
senyals me trobà, e pròpiament és de la mia disposició, e, com me véu, me preguà tan
graciosament que yo li volgués prestar lo meu cavall e les armes per ço com lo senyor
rey e la comtessa, sa mare, no volien que fes armes ni a peu ni a cavall per lo gran
peril que en les armes són. E tan me preguà e de tan bona gràcia que no li poguí dir de
no, ans li diguí que de bona voluntat lo y daria. E dins lo camp, los cavallers vos
daven armes e cavall a tota vostra voluntat, emperò ell no volgué sinó les armes mies
e lo meu cavall.
"E sí li diguí: —Conestable, senyor, mos béns e la persona, de tot vos faré plaer e
servir. E, d'altra part, me dolia lo cor per veure
volguera que la sua persona rebés mal ne dan. Emperò son desig se complí, que féu
les armes, que lo rey ni sa mare, la comtessa, no u saberen fins a tant que les armes
foren del tot finides.
"Dich-vos, senyor, de tots los cavallers qui armes han fet en aquest honrat pas, un
encontre tan bell e singular no s'í és fet tal com aquest. Cal de la primera que féu
l'encontrà per mig de la careta del baçinet, que de l'altra part li passà una gran braça
de la lança. Com lo cavaller fon mort, lo rey sabé que aquell tan bell encontre havia
fet lo seu conestable. Tramés per ell, e aquell, molt temerós, scusà
la fi, més de força que de grat, anà davant lo rey e lo rey lo représ molt. Bé mostrà sa
excel·lència que l'amava de grandíssima amor, dient-li que havia fet armes sens
licència sua ab home de tan gran força com era lo senyor de Escala Rompuda —en
aquella companyia deÿen tots que era lo millor cavaller dels mantenidors de camp e
de major força e ànimo de cavalleria—. E més, li dix que no tingués atreviment de fer
més armes sens licència e manament seu.
"E com lo conestable véu la gran reprenció que lo rey li havia feta, dix ab gran ira
un tal parlar:
"—Donchs, senyor, ¿serà veritat que yo haja rebut l'orde de cavalleria e que haja
ésser tengut per lo més abatut cavaller de tots, que per temor de la mort vostra
magestat no
fan tots los altres bons cavallers. E si vostra altesa no vol que veja los perills de les
armes, mane
axí com féu aquell invencible cavaller Achil·les entre les filles del rey Príam de Troia.
¿E no sap la magestat vostra de aquell pare e senyor meu Guillem, comte de Varoych,
com tenint lo ceptre real fon vençedor de tantes batalles, e ab lo seu virtuós bras a taill
d'espasa fon vençedor e destruïdor dels moros, e près a mi per los cabells e féu-me
matar un moro, si bé era de poca edat, e tot sullat de sanch volgué fer-me vençedor e
leixar-me allò per doctrina de bé a fer? E plàcia a la divina Bondat que no vixqua yo
en lo món si tal com ell no dech ésser. Donchs, mon senyor, si yo vull emitar a mon
pare en la honor e virtut de cavalleria, vostra altesa no m'ó deuria vedar, per què
supplich a la sereníssima magestat vostra dar-me licència demà pugua combatre un
cavaller a tota ultrança, cors per cors, ab armes defensives e offensives.
"Féu principi lo rey a tal parlar.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE LO REY FÉU AL CONESTABLE
"—Sí Déu me salve l'estat, honor e la real corona, yo crech verdaderament que
aquest serà lo millor cavaller del món o serà lo pijor, perquè serà poca sa vida; e per la
fe que dech a cavalleria yo no y daré loch. Puix ventura t'à portat que ést stat
vençedor, bé
"E no
"La mia ànima stà molt atribulada —dix lo conestable— si la merçé de la senyora
reyna no m'ajuda.
"Anà prestament a la cambra de la reyna, agenollà
veguades les mans, supplicant-la li recaptàs gràcia ab lo senyor rey li deixàs fer
armes. Com la reyna véu la molta voluntat del conestable, dix-li que era contenta de
preguar per ell.
"No tardà molt que lo rey vingué a veure la reyna e ella molt graciosament lo
supplicà que volgués donar licència al gran conestable que pogués fer armes a tota sa
voluntat.
"—Com, senyora! —dix lo rey—, ¿voleu vós que un fadrí que scassament se sap
senyir la spasa que entre en camp clos? Ell vos n'à supplicat e vós, per amor de sa
mare que tant val, li deuríeu ésser contrària, e vós preguau per son mal. Yo per res no
y daria loch, car lo seu virtuós pare ha fet tant per mi e per la corona de Anglaterra,
que yo no bastaria jamés a satisfer-lo-y; e si prenia algun dan en sa persona, yo u
stimaria més tenir. E lo gran perill que en les armes és, seria cosa poc difícil de rebre
algun dan e desonor.
"Com la reyna véu la molta amor que lo rey mostrava tenir al conestable, no
volgue més enujar e mès-lo en altres rahons. Com la reyna se
apartament, lo conestable li fon davant, e la reyna li dix tot lo que lo rey li havia dit e
que les sues supplicacions en aquest temps no podien ésser admeses.
"Lo conestable stigué molt congoixat e vench al meu aleujament e tornà
preguar que yo
mon parer: que puix havia mort un cavaller, lo millor dels
magestat del senyor rey, puix tanta honor havia obtenguda.
—Sí Déu vos prospere e us leixe complir lo vostre bon desig —dix l'ermità—,
¿aqueix conestable que dieu tenia pare ni mare ni afixos parents?
—Si bé —dix Tirant— allí era la comtessa, sa mare, la qual és de les majors de la
cort e no y ha neguna que major senyoria tingua —car, de continent que la reyna fon
venguda, lo rey, ab tot son consell, hordenà e volgué que la comtessa de Varoych la
tingués en custòdia e totes les sues donzelles—; de son pare no curí de demanar-ne,
per quant la mia pensa stava més occupada en les armes que no en demanar dels
linatges. E més avant no n'aguera sabut sinó per causa que la comtessa, sa mare,
tramés per mi, e quant fuy davant ella demanà
"Senyora, per què m'ó demana vostra senyoria?"
"Yo us hos diré —dix la comtessa—: si fill teniu, amar-lo deveu e, si muller teniu,
deveu-la guardar de enuig e congoixa, car fort cosa és a la dona d'onor no tenir sinó
un fill e aquell posar en tan gran perill.
"E ab paraules molt agraciades me dix per què havia prestat lo meu cavall e les
armes ha un fadrí de tan poca edat, lo qual era orfe de pare e de mare, si bé era allí,
car la sua ànima stava molt alterada que si per mala sort, axí com son fill havia mort
aquell famós cavaller, que l'altre agués mort a son fill, no li restara sinó que la terra
s'obrís e que la somís. Preguà
havia volgut dar vida a son fill, que yo no volgués ésser causa de la sua mort e de la
sua desolació, que altre bé no tenia en aquest món. E yo li prometí, a fe de cavaller, de
jamés fer cosa que a dan pogués venir a son fill, sinó fer-li tota aquella honor que a mi
fos possible. E vaig-la supplicar que-m fes gràcia dir-me son marit si era mort de
malaltia o en batailla. E la virtuosa senyora respós-me ab paraules afables, no alçant
los ulls de terra, e dix:
"Cavaller virtuós, yo só viuda de marit viu, per mos peccats e per ma desaventura.
Marit hé tengut en lo temps de mon jovent, qui per lo món era per ses virtuts molt
conegut, e nomenat lo comte Guillem de Varoych, e rey se poguera ésser intitulat si
agués volgut.
"E puix víu sa bona voluntat, no curí de pus.
—Diguau-me —dix lo hermità—, puix tant me haveu dit de aqueix conestable,
¿qui és stat aquell qui ha guanyat lo premi e honor del camp?
—Certament, senyor —dix Tirant—, hom no pot ben judicar una tal fahena per ço
com hi són venguts tan grans senyors, e los de més han fet armes molt honoroses. E
sabuda cosa és, com los gran senyors s'esforçen a fer armes, ans donen la honor a
aquell, encara que no u faça del tot bé, que no fan a un pobre gentilom qui u farà molt
millor.
—Tot axò se pot ben fer —dix lo hermità—, mas per ço com en aquest regne és en
pràtica que com se fan emperials armes, si
festes, per los reys d'armes, erauts e porsavants, ab trompetes e ministrés publiquen-lo
per millor dels vençedors, e com aquestes sien stades molt solennes e emperials —que
per tot lo món són stades publicades e admeses a la vera execució de ultrança—,
volria saber qui és stat aquell qui la glòria e honor sobre tots ha obtesa.
Tirant callà e no volgué més parlar, sinó que ab lo cap baix e los ulls en terra
stigué immoble.
—Tirant, mon fill —dix lo hermità—, ¿com no
Levà
—Senyor, paraules hi à que no han resposta; emperò, senyor, jo us jur, per aquell
sanct orde de cavalleria que yo, indigne, rebí lo dia de Nostra Senyora de Agost, que
us diré veritat de tot lo que s'és seguit del que vostra senyoria demana, e açò sens fictió
neguna. Senyor, la sanctedat vostra deu saber com lo millor de tots los vençedors e
qui ha guanyat lo premi del camp, jutgat per lo senyor rey e per los jutges de camp
ý encara per tots los reys d'armes, erauts e porsavants, e per tots los grans senyors
de la cristiandat de aquells que allí eren, qui foren testimonis ab scriptura de llur mà
e ab sagell de llurs armes ab carta rebuda per
e plenària licència de rebre semblants actes en forma pública, e closa per los dits
notaris posant-hi cascú son signe, la qual puch bé mostrar a la senyoria vostra[...]
—O, com me plauria veure aquest singular acte! —dix lo hermità—.
E Tirant levà
totes les adzembles enmig de la praderia, e que parassen les tendes, e prop de la font
posassen les taules e que adobassen de sopar.
E Diaphebus se féu donar una botgeta en què portava la carta e començaren a
legir, la qual era del tenor següent.
CAPÍTOL
COM DIAPHEBUS LEGÍ A L'ERMITÀ LA CARTA QUE LO REY DE ANGLATERRA HAVIA
FETA A TIRANT DONANT-LO PER MILLOR CAVALLER DE TOTS
Nós, Enrich, per la divina gràcia del rey de Anglaterra e senyor de la Gran
Bretanya, e encara del principat de Gales, e de Cornualla, e d'Irlanda; ganfanoner
major de la Sglésia Sancta e del Sanct Pare de Roma, notificam a tots aquells qui en
plaer e grat los vendrà e a tots generalment, a emperadors, reys, duchs, comtes,
marquesos, prínceps, nobles, cavallers e gentilhòmens, com per mi sien stades
celebrades festes a honor, lahor e glòria de nostre senyor Déu e de la sua sacratíssima
Mare, e a honor dels cavallers qui en aquest honrat pas d'armes són venguts per fer
armes a tota ultrança: és de necessari, per quant la honor ha ésser dada a aquell o
aquells qui millor ho hauran fet en aquest honrat pas e són stats totstemps vençedors,
sens neguna volta ésser stat vençut e sens reproche negú, ordenam, manam e
sentenciam dar la mundana glòria, honor ý fama a l'egregi e virtuós cavaller, de
nostra mà fet, Tirant lo Blanch. Volem que sia per tots los quatre cantons de les liçes
publicat per lo millor dels cavallers per los reys d'armes, erauts e porsavants, ab
trompetes e ministrés, ab consentiment meu e dels jutges del camp, representant la
mia persona. Encara manam sia pujat sobre un gran cavall tot blanch e tots los qui
seran açí, hòmens com dones, vagen ab mi tots a peu e sia feta processó general. E
Tirant vaja dins lo pali fins a la sglésia del gloriós cavaller mon senyor sanct Jordi, e
allí sia dita missa cantada ab solenne sermó de les cavalleries de Tirant lo Blanch que
ha fetes. Aprés manam e ordenam, exint de la sglésia de Sanct Jordi, anem per totes
les liçes e Tirant prengua la possessió de aquelles, e per los reys d'armes li sien dades
totes les claus de les dites liçes en senyal de victòria. Encara, manam sien celebrades
festes que duren
perquè tothom conegua la real veritat de aquests afers, avem signada la present carta
ab tinta vermella e sagellada ab nostre sagell patent. Dada en la nostra ciutat de
Londres a
REX ENRICUS.
Sig(+)ne de tots los jutges del camp.
Sig(+)ne de tots los reys d'armes, erauts e porsavants.
Signe (+) de tots los magnats e grans senyors qui allí eren.
—Molt me plauria saber de les cavalleries —dix l'ermità—, car molt me par home
de bé. Ell s'és levat de açí per no dir ni hoir les sues lahors. Conech verdaderament ell
ésser digne de ésser cavaller, per què us prech me digau los seus actes quins són
stats.
—Senyor —dix Diafebus—, no volria que la senyoria vostra agués a penssar
negun contrari de mi, per ço com som de una terra e de una voluntat, mas ab tota
veritat recitaré a la santedat vostra axí com s'és seguit:
"E lo primer a qui lo rey donà l'orde de cavalleria fon a Tirant lo Blanch, e lo
primer qui féu armes fon ell. Aquell dia. senyor, ell ajustà tot lo seu stat de gentilshòmens
e de donzelles e anaren al cadafal, llà hon lo rey havia ordenat de fer-los
cavallers. Trobam les portes tancades e tocam a la porta grans colps. Aprés, passat
bon spay, los reys d'armes se feren sobre la porta alt del cadafal e digueren: "Què es
lo que voleu?". Digueren les donzelles: "Gentilom tenim qui vol rebre l'orde de
cavalleria, e demana cavalleria puix és digne e mereixedor de rebre-la."
"Prestament obriren les portes e, tots los qui pujar volgueren, pujaren alt. Com
foren enmig d'una gran sala, feren seure lo gentilom en una cadira tota d'argent que
era cuberta de canemàs vert e allí examinaren-lo si era per a rebre l'orde de cavalleria,
ni de ses costumes, e si era coixo o afollat de algú de sos membres, per què no fos
dispost per entrar en batailla. E trobant-lo tal com ésser devia e rebuda informació de
testimonis dignes de fe, venia lo arquebisbe de Anglaterra revestit com a diaca, ab lo
missal ubert en les mans. E venia davant lo gentilom e, aquí present lo rey e tots los
altres que allí eren, deya-li semblants paraules.
CAPÍTOL
LO JURAMENT QUE LO REY DE ANGLATERRA FEŸA FER ALS GENTILS HÒMENS APRÉS
QUE EREN EXAMINATS ANS QUE
"—Vós, gentilom qui rebeu l'orde de cavalleria, ¿jurau a Déu e als sants quatre
Evangelis de no venir en neguna manera contra lo molt alt e molt execel·lent rey de
Anglaterra, si ja no era ab vostre senyor natural, tornant-li lo collar de la divisa que lo
dit senyor acostuma de donar a tots aquells a qui fa cavallers? En tals cars podeu fer
guerra contra ell sens que no us porien reprochar los bons cavallers, altrament cauríeu
en cars molt leig e de mala fama e, si éreu presoner en la guerra, de tot cert seríeu en
perill de mort. Més, ¿jurau per lo sagrament que fet haveu que de tot lo poder vostre
mantindreu e defenssareu a dones e donzelles, viudes, òrfens, desenparades e encara a
casades, si socors vos demanen, e de tot vostre poder posareu la persona; e entrar en
camp a tota ultrança, si bon dret tenen aquella o aquelles qui socors vos
demanaran?
"Fet lo jurament, dos grans senyors, los majors que allí eren, lo prengueren per los
braços e portaren-lo davant lo rey. E lo rey li posà la spasa sobre lo cap e dix:
"—Déu te faça bon cavaller e mon senyor sanct Jordi." E besà
"Aprés vengueren
Verge Maria, e senyiren-li la spasa. Aprés vengueren
dignitat que allí
Aprés vench la reyna e pres-lo de l'un braç, e una duquessa de l'altre, e axí
fins a un bell strado e posaren-lo en la cadira real. Aprés lo rey se assigué a la una part
e la reyna a l'altra, e totes les donzelles e los cavallers baix, entorn d'ell. Aprés
portaren la col·lació molt abundosament. E aquest orde, senyor, han servat a tots los
qui
—Digau-me, si plasent vos serà —dix l'ermità—, lo principi e la fi de les armes
que Tirant ha fetes.
—Senyor, la vespra del dia asignat de fer les armes, Tirant cavalcà ab tots los del
seu stat en la forma segons desús és dit, e anà hon staven los
foren a la porta, donà un scrit que deya que qualsevo[l]gués cavaller que volgués fer
armes ab ell havien a córrer tant e tan longuament fins que
sangrentes ixqués de l'hú o de l'altre, ab ferros smolats, o qualsevulla d'ells se agués
a dar per vençut. E prestament fon admesa la sua demanda e tornam al nostre
aleujament.
"L'endemà, totes les donzelles lo prengueren e ab molta honor lo portaren fins a la
porta de la liça tot armat, liurant-lo als fels que, mort o viu, lo
E los fels lo reberen ab aquella convinença e ab molta d'onor que li feren. Lo rey e la
reyna ja eren en los cadafals e Tirant entrà tot armat en blanch, sinó lo cap,
e en la mà portava un ventaill que a la una part era pintat lo crucifici de Jhesucrist
e en l'altra part era pintada la ymatge de la Verge, senyora nostra.
"Com Tirant fon enmig del camp, féu gran reverència al rey e a la reyna e anà a
tots los
cavall, e los fels posaren-lo dins un petit papalló qui stava posat en lo cantó de la liça.
Allí portaren-li viandes e confits perquè pogués refrescar si mester ho havia. E tornà
adobar les armes e pujà [a] cavall, e trobà ja lo mantenidor del camp al cap de la liça.
E Tirant posà
als fels que
"Prestament feriren dels sperons ab les lançes en los rests, e encontraren-se tan
ferament que
de molts singulars encontres. La
de la bavera del bacinet e passà-la-y tota doblada e alt en lo revol del peto de les
plates, e nafrà
era mort, e lo cavall ý ell caygueren en terra.
"Prestament se levà Tirant e féu-se dar un altre cavall millor que no era l'altre, e
preguà als jutges del camp que li donassen licència de pendre altra lança. E los jutges
digueren que cascú prengués les lançes a sa voluntat. Tirant se féu donar una molt
grossa lança e l'altre féu per lo semblant. E corregué lo hú envers l'altre ab molt gran
fúria, e Tirant l'encontrà un poch davall lo rest. L'encontre fon tan poderós, e la lança
no
"Les donzelles prestament foren a la porta del camp e demanaren als fels que
fos restituhÿt lo lur cavaller. Los fels los feren obrir les portes e les donzelles
prengueren lo cavall de Tirant per les regnes e, ab molt gran honor, lo se
seu alleujament, desarmaren-lo e miraren-li la nafra que tenia al coll, e feren venir los
cirurgians qui
staven molt contentes que lo primer cavaller qui havia fet armes per donzella era stat
vençedor.
"Lo rey, ab tots los grans senyors que allí eren, entraren dins lo palench hon jahïa
lo cavaller mort e, ab molt gran processó e honor, lo portaren a la sglésia de Sanct
Jordi, hon havien fet una singular capella per aquells qui en les armes serien morts, e
en aquesta capella no y podia ésser soterrat negú qui cavaller no fos. E si era gentilom
portaven-lo a la sglésia major, hon havia altres capelles hon los posaven.
"Senyor, com Tirant fon bé guarit, tornà ajustar tot lo seu stat, segons que l'altra
volta havia fet, e anam hon eren los
combatre un cavaller a peu a tota ultrança, e admeteren-li sa demanda. Entrà dins la
liça armat axí com se partanyia, ab gran sforç que en sí mostrava, ab acha, spasa e
dagua. Com foren dins los papallons, cascú en lo seu, adobaren-se les coses
necessàries. Exits defora, los fels los partiren lo sol perquè no donàs més a la hú que
a l'altre en la cara. Lo rey fon apleguat ab los altres stats e passaren per lo camp per
pujar als cadafals. Los cavallers cascú stava armat a la porta del papalló ab les aches
en les mans. Com veren lo rey, cascú ficà lo genol en terra, fent gran reverència al rey
e a la reyna —que mostraven bé que eren cavallers de gran valor—, e totes les
donzelles se agenollaren en terra e preguaren a nostre Senyor que donàs victòria al
seu cavaller. Com les gents foren açosseguades e los papallons trets fora del camp, les
trompetes sonaren e los erauts digueren ab alta veu no fos home ni dona gosàs parlar,
senyalar, tossir, ne fer-se senyal negú sots pena de la vida.
"Com la crida fon feta, dels
altres
hú envers l'altre e feren armes los dos molt valentment, sens que no
tenia milloria. La batalla durà molt, e per lo gran treball que passava lo mantenidor
del camp mancava-li lo alé. A la fi stava en tal punt que no podia tenir racha e, en son
continent, mostrava que amara més pau que guerra. Coneixent Tirant en quin punt son
contrari stava, près l'acha ab dues mans e ab lò marteill li donà tal colp en lo bacinet
que tot lo torbà, e véu que ab gran treball se podia tenir de peus. Tirant se acostà a ell
e donà-li una gran enpenta que
lo bacinet del cap taillant-li ab la dagua les tiretes ab què stava liguat, e dix-li les
següents paraules.
CAPÍTOL
LES PARAULES QUE TIRANT DIX AL CAVALLER QUI
COMBATIA COM LO TINGUÉ VENÇUT
"—Cavaller virtuós, bé pots veure com la tua mort o la vida està en ma libertat,
per què mana a mi què vols que faça de tu: si vols vida o mort, car més aconsolat seré
del bé que del mal. Mana a la mia mà dreta que t'haja misericòrdia e que
perdonar, e que
"—Més dolor tinch —dix lo cavaller— de les tues cruels paraules, abundoses
d'estrema vanaglòria, que de perdre la vida, e més stime la mort que no demanar
perdó a la tua superbiosa mà.
"—La mia mà ha acostumat de perdonar als hòmens vençuts —dix Tirant— e no
fer-los dan. E si tu vols, yo
"—O quina glòria és —dix lo cavaller qui en terra stava— com los hòmens són
vençedors per sort o per desaventura e abundar en moltes paraules! Yo só lo cavaller
de Muntalt, sens reproche negú, amat e temut de moltes gents. Só stat tostemps
piadors e avent misericòrdia a totes gents.
"—Yo vull usar de aqueixos actes que dits has envers tu —dix Tirant—, per la tua
molta virtut e bondat. Anem davant lo rey e, aquí agenollat als meus peus, demanar
m'às merçé, e yo perdonar t'é liberalment
"Lo cavaller, ab ira mortal, féu principi a tal parlar:
"—No plàcia a Déu ni me
vergonya per a mi e als meus, ni en aquell egregi senyor meu lo comte Guillem de
Varroych, del qual rebí aquest amargós orde de cavalleria! Per què fes de mi tot lo
que bé
Com Tirant véu la sua mala voluntat dix:
"—Tots los cavallers qui bé volen usar e seguir les armes e lo stil de aquelles per
haver renom e fama, han ésser cruels e tenir cadira enmig de infern.
"Tirà la dagua e mès-li la punta en l'ull, e ab l'altra mà donà-li gran colp sobre lo
cap de la dagua, que la y féu passar a l'altra part. Quin ànimo de cavaller fon aquest,
que mes stimà morir que no viure envergonyit, per no ésser blasmat dels bons
cavallers!
"Los jutges del camp eren
tenien dels vençuts. Aquells que morien sens que no
de màrtirs d'armes. Los que
vençuts e posats en gran desonor e infàmia. E aquesta pràtica han servada fins a la
fi.
"Aprés pochs dies, senyor, se seguí que la magestat del senyor rey e de la senyora
reyna staven en gran solaç enmig de la praderia, prop del riu, dançant e fent moltes
festes. E stava allí una parenta de la reyna que era nomenada la bella Agnés —e era
filla del duch de Berrí—, que és la més agraciada donzella que yo jamés haja vist. És
veritat que de bellea la reyna passa a totes quantes són de gràcia e de gentil loqüela a
totes gents affable, de grandíssima honestat, liberal més que dona que jamés haja
vist, per ço com les dones la major part són avares per son natural. Aquesta galant
dama, si vestia robes que valguessen lo preu d'una ciutat, no pensava en donar-les, e
joyes e altres coses que ella tingués, ¡tant era de gentil condició! Senyor, aquesta bella
Agnés portava aquell dia en los pits un molt gentil fermaill. E, en presència del rey e
de la reyna e de tots los cavallers, fetes les dançes, Tirant se acostà a la gentil dama e,
donant del genol en la dura terra, féu principi a un tal parlar:
"—Per la coneixença que tinch, senyora, del vostre molt valer, axí de linatge com
de molta bellea, gràcia e saber, e de totes les altres virtuts que en un cors més angèlich
que humà trobar se deixen, vos desige molt servir. E hauria-us a molta gràcia que la
merçé vostra me volgués dar aqueix fermaill que en los pits portau. E si per vostra
benigne merçé me serà atorguat, yo l'accepte. E portaré aquell de grat per la honor e
servir vostre, prometent e jurant sobre l'altar e per l'orde de cavalleria de combatre un
cavaller a peu o a cavall a tota ultrança, armat o desarmat, en la millor manera que ell
sabrà divisar.
"—Ha, sancta Maria val! —dix la bella Agnés— ¿E per una cosa tan mínima e de
tan poca valor voleu entrar en camp clos a tota ultrança, no tement los perills de la
mort e lo dan que seguir poria? Però, perquè represa no sia de dones e donzelles e dels
bons cavallesrs dignes d'onor, de bon grat yo consentiré en presència del senyor rey e
de la senyora reyna perquè no perdau lo premi de bé a fer e de l'orde de cavalleria. Ab
les vostres mans prengau lo fermaill.
"Tirant fon molt content de la resposta de la bella Agnés. E per quant lo fermaill
stava liguat ab la cordonera del brial e no
—e descordant-la, per força, ab les mans li havia de tocar als pits—, Tirant ab la mà près
lo fermaill e besà
"—Infinides gràcies, senyora, a la senyoria vostra fas del gran do que m'aveu
donat, car més l'estime que si m'aguésseu dat tot lo realme de França. E promet a
Déu que, qui lo fermaill me levarà, la sua persona me leixarà.
"E posà
"Lo dia següent, stant lo rey en missa, vench un cavaller françés, lo qual se
nomenava lo senyor de les Viles_Ermes, molt valentíssim de sa persona e en armes
molt sperimentat, e dix a Tirant un tal parlar:
"—Cavaller, d'onsevulla que vós siau: haveu agut massa gran atreviment de tocar
en un cors glorificat com és de la bella Agnés, e tan mala demanda jamés féu cavaller
en lo món. Per què és de necessitat me doneu lo fermail de grat o de força, que de dret
yo
aquesta senyora, qui és mereixedora de tots los béns qui en lo món són. E per quant a
mi és dada la glòria perquè ab mos innumerables treballs, enuigs e pensaments yo la
m'é sabuda guanyar per què yo tinch a cobrar lo premi del temps de ma joventut; que
he perduda part de aquella per servir a sa merçé. E si dar no
serà de poca durada. Dau-lo
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE TIRANT FÉU AL SENYOR DE LES VILES_ERMES QUANT LI DEMANÀ
LO FERMAILL QUE LA BELLA AGNÉS LI HAVIA DAT
"—Gran offença seria per a mi —dix Tirant— que yo donàs lo que me és stat
donat liberalment e desliguat ab les mies mans, e la promesa, fe e jurament que yo hé
fet. Bé seria tengut per lo més vil e abatut cavaller que jamés en lo món fos nat e per a
nàixer, e baçinet ple de foch me deurien posar sobre lo cap si yo tal cosa feÿa.
Emperò, cavaller, vós mostrau segons vostre mal parlar massa gran supèrbia, e serà
mester que yo la us faça abaixar.
"Lo cavaller féu demostració de voler-li levar lo fermaill, emperò Tirant fon
avisat, que mès mans a una copagorja que portava; e tots los altres arancaren e allí fon
entre ells una bregua civil, emperò ans que fossen departits hi moriren
cavallers e gentilshòmens.
"La reyna, que stava més prop d'ells, sentí la remor e los grans crits que les gents
daven; posà
comtar noves, que fuy nafrat de
companyia. Com lo rey fon atés, tot fon ja pacificat. E no passaren
francés cavaller tramés a dir a Tirant per una letra, que li tramés per un petit patge,
que era del tenor següent.
CAPÍTOL
LETRA DE BATALLA TRAMESA PER LO SENYOR DE LES VILES_ERMES A
TIRANT LO BLANCH
"A tu, Tirant lo Blanch, qui ést stat principi de la destructió de la sanch militar:
Si lo teu ànim sforçat gosarà mirar lo perill de les armes que entre cavallers són
acostumades, armat o desarmat, a peu o a cavall, vestit o despullat —en la manera a tu
més segura—, concorda·t ab mi ab condició que la spasa tua e la mia ajustar se
puguen a mort determenada. Scrit de mà mia e sagellat ab lo sagell secret de mes armes.
LO SENYOR DE LES VILES_ERMES
CAPÍTOL
COM TIRANT DEMANÀ DE CONSELL A UN REY D'ARMES SOBRE LA LETRA DEL
SENYOR DE LES VILES_ERMES
"—Lesta per Tirant la letra, près lo petit patge e posà
mil scuts d'or e féu-li prometre que no
Tirant anà tot sol, e près a un rey d'armes e portà
semblants paraules:
"—Rey d'armes, per la fe que a tu és dada e per lo jurament que fist lo dia que
rebist aquest ofiçi en poder e mans del senyor rey, de tenir secret lo que
consellar-me bé e lealment, segons que per stil e dret d'armes ést obligat de fer.
"Lo rey d'armes, qui havia nom Hierusalem, respòs en la següent forma:
"—Senyor Tirant, jo us promet, per lo offici que tinch e per lo jurament que hé
fet, de tenir secret tot lo que per vós me serà dit.
"E Tirant li mostrà la letra que li era stada tramesa e féu-la-y legir. Com l'agué
lesta, Tirant li dix:
"—Mon bon amich Hierusalem, yo tindré a molta glòria de poder complir l'apetit
e voluntat de aquell virtuós cavaller, lo senyor de les Viles_Ermes. E per quant yo só
jove e no sé la pràtiqua ne l'estil de cavalleria, que ara hé complits
confiant de la vostra molta discreció, vos demane de consell perquè só cert que sou
pràtich entre reys e grans senyors e sabeu tot l'estil d'armes molt millor que negun
altre. E lo que us hé dit no penseu que per poch ànimo ni temor ho digua, mas pense
que no fes offensa a la magestat del senyor rey, qui tantes d'onors me fa, per ço com
ell ha ordenat en son regne leys morals en aquest pas honrat de cavalleria. Per què no
volria ésser blasmat dels bons cavallers que per aquest cars me poguessen reprochar
per defalliment negú.
"Respòs lo rey d'armes en la forma següent."
CAPÍTOL
LO CONSELL QUE HIERUSALEM, REY D'ARMES, DONÀ A TIRANT LO BLANCH
"—¡O cavaller, jove virtuós e de bona ventura, amat de totes gents! Lo consell que
la merçé vostra a mi demana, yo
senyor rey e los jutges del camp. Vós, Tirant lo Blanch, podeu bé combatre aquest
cavaller sen[s] reproche negú ne blasme negú de rey, jutges, ne de cavallers, per quant
ell és requeridor e vós defenedor, ell és principiador del mal e tostemps sereu excusat.
E yo prench tot lo càrrech sobre mi; si negú vol dir res de vós, jo us salveré la vostra
honor davant tots los bons cavallers. Sabeu quant seria lo dan e culpa vostra? Si vós
fosseu stat requeridor-e lo senyor rey, qui us ha dat primer que a negú l'orde de
cavalleria, e mudar pràtiques e leys en sa cort! No poseu dupte negú, vós cahíeu en
cars de blasme entre los bons cavallers. E per ço feu com a bon cavaller, e mostrau
tostemps a les gents ànimo sforçat de cavaller. E si scriptura de la mia mà vós volreu,
yo la us daré, del consell que us hé dat. Anau prestament a la batailla e no us faça
temor la mort.
"—Molt stich aconsolat de bé a fer —dix Tirant— del consell que dat m'aveu, per
ço com me dieu que no puch ésser représ per lo senyor rey, dels jutges ni dels
cavallers. Ara vull-vos molt preguar, Hierusalem, per lo offici que teniu, d'ésser jutge
de nostra batailla, del senyor de les Viles_Ermes e de mi. E tot passe per la vostra mà
per ço que façau ver testimoni de tot lo que passarà entre ell e mi a tots los qui us ho
demanaran.
"Dix Hierusalem:
"—Yo de concordar-vos seré molt content. Emperò yo no poria ésser jutge de
vosaltres segons requir lo offici nostre. E dir-vos hé per què: car negun cavaller, rey
d'armes, eraut o porsavant que done consell no pot ésser jutge, car gentilea poria ésser
difraudada. Ni mon senyor lo rey de Anglaterra si és jutge de una batailla, per ésser
senyor de tots, en son conseill no deu dir paraules favorables de negú. E si u feÿa
poria ésser dit injust jutge e tal batailla no deuria haver loch. Posat cars lo hú fos
vençut, davant lo emperador ab testimonis dignes de fe se poria retractar tal batailla.
Emperò, perquè no perdau vós o ell lo premi de la batailla, jo us auré jutge competent,
en res a vós hí a ell sospitós. És de nostre offici, rey d'armes creat, qui
Clarós de Clarença, home molt entés en les armes.
"—Bé
Viles_Ermes plau, perquè és bon rey d'armes e darà la honor ha aquell qui la sabrà
guanyar. E vull que siau avisat de tot, ço és, com ell m'à tramés aquesta letra per un
petit patge e, si yo li trametia la resposta per un altre semblant, laugerament se poria
saber e la batailla no vendria a la fi que ell e yo desijam, per què façam axí: que
tornem al meu aleujament e yo dar-vos hé una carta blanca, signada de mà mia
e sagellada de les mies armes, e vós concordau la batailla a tot avantage seu e dan meu.
E per quant ell és requiridor e yo só request he
com diu en sa letra, yo de bon grat hi renuncie e li done facultat que ell les devise en
aquella manera que a ell ben vist li serà, que no faré sinó lo que direu e ordenareu. E
com més cruels les devisarà, vós les confermareu per part mia e tant me serà major
glòria.
"Tirant se
blanca, ço és, signada de sa mà. E sagellà-la ab les sues armes e donà-la a Hierusalem,
rey d'armes. E donà-li una roba d'estat que era de brocat e forrada de marts gebelins,
pregà
"Lo rey d'armes se partí per dar compliment a la batailla e cerquà tots los stats del
rey e de la reyna. Com véu que no
monestir de frares, que
que anassen a parlar fora de la sglésia, car en tals lochs no és donat parlar de coses
criminals.
Prestament ixqueren de la sglésia e de loch sagrat, e Hierusalem féu principi a tal
parlar:
"—Senyor de les Viles_Ermes, yo, per mon offici, seria molt aconsolat que pogués
posar pau e bona confederació entre vós e Tirant lo Blanch. E si concordar no us
voleu, veu
sagell de ses armes e signat de la sua mà, requerint-me per mon offici yo vingués a
vós per concordar la batailla, donant-me tot son poder en aquesta forma: que de les
armes axí offensives com defensives, a peu o a cavall, segons la vostra letra conté pus
larguament, diu e vol no perjudicant res de son dret com a defenedor, vos dóna poder
e facultat que deviseu les armes en la manera que plasent vos sia, ab què sien eguals e
sens falsa maestria. E la batailla sia esta nit, si ésser porà.
"—Molt só content —dix lo senyor de les Viles_Ermes— de la gentil pràtiqua de
Tirant. No
mi donat per part sua que devise les armes e la batailla. E serà en la següent forma.
CAPÍTOL
COM LO SENYOR DE LES VILES_ERMES DEVISÀ LES ARMES
"—Io devise que la batailla se faça a peu, ab camisses de tela de França, ab
sengles targes de paper, e al cap un chapellet de flors, sens altra vestidura neguna. Les
armes offensives, sengles coltellines genovesques, taillant cascuna a dues parts ab
puntes ben agudes, de larguària de
lo combatré a tota ultrança. E stig admirat de vós, rey d'armes, com feu de la concòrdia
discòrdia. Nosaltres som concorts de nostra batailla e parlau-me de pau.
"—Lo que yo hé dit —dix lo rey d'armes— hi só tengut per mon offici: no voler
la mort del cavaller qui d'onor sia.
"—Puix som concordes e yo accepte la batailla per Tirant, par-me que siam
concordes e no discordes.
"—E yo só molt content —dix lo rey d'armes— que siau concordes. Anem per
haver les armes e tot ço que mester havem ans que vingua la nit.
"De continent los dos anaren a comprar les coltellines e feren-les molt bé smolar,
e feren fer les puntes molt ben agudes. E agueren drap de tela de França e molt prest
feren taillar e cusir les camisses, e feren-les fer un poch largues e les mànegues curtes
fins al colze perquè no
partiren-lo per mig, e de cascun mig feren una tarja a manera de adargua. Mirau
quanta defensió podia fer mig full de paper! Com de tot agueren compliment, dix lo
cavaller al rey d'armes:
"—Vós, qui haveu concordat la batailla e sou per la part de Tirant, yo no desige
haver negú per la mia sinó sol Déu e les mies pròpies mans, les quals són acostumades
de lavar-se en la noble sanch militar. Preneu la una part de les armes e, la que vós
deixareu, yo pendré.
"—Senyor de les Viles_Ermes, yo no só açí perquè haja a fer part entre cavallers
dignes d'onor. Yo só obligat per mon offici consellar e concordar a cavallers e a
gentilshòmens e no fer part neguna, car, si vós me dàveu quant teniu, yo no
difraudaria ma honor ne mon offici. E façam lo que devem fer, si no, diu-me licència
e cercau altri qui no us sia sospitós.
"—Per mon Déu e mon Creador, rey d'armes, yo no hé parlat a la intenció que vós
ho preneu, sinó que volria que fóssem a la batailla per ço com veig que la nit nos és
vehïna. Puix sou nostre jutge, feu que la fi prestament se vega
"—Senyor, yo us diré com serà —dix lo rey d'armes—. Yo no puch ésser jutge
entre vosaltres per quant yo hé aconsellat a vós e a Tirant, e poria ésser reptat, si tal
cosa feÿa, com injust jutge. Emperò yo hauré un altre jutge competent, en res no
sospitós a vós ni a ell, lo qual se nomena Clarós de Clarença, rey d'armes e home molt
sabent en la guerra ý en armes molt destre, qui és vengut ara novament ab lo
duch de Clarença, e és persona que per son offici ans se deixaria morir que venir en
res contra la honor sua
"—De tot seré content —dix lo cavaller—, puix la cosa vingua en egualtat e sia
secreta.
"—Ý yo us dó la fe —dix lo rey d'armes— de no manifestar aquest fet a persona
del món sinó ha Clarós de Clarença.
"—Ara —dix lo cavaller— preneu les armes e portau-les a Tirant, e prengua les
que millor li parran. E yo sperar-vos hé en aquella hermita de Sancta Maria
Magdalena per ço que, si
per fer oració.
"Partí
estats. Com lo agué trobat, dix-li tot lo ésser. E l'altre dix que u faria de bona
voluntat. Però la hora era ja tarda, que
no volia posar en perill dos cavallers. Mas, lo següent dia de matí, quan lo rey seria en
missa e la gent seria asoseguada, que en aquella hora era content de ésser jutge.
"Hierusalem tornà a Tirant e dix-li tot lo que era mester dir ab honestat de son
offici, e recità-li la forma de la batailla com se havia de fer e les armes que havia
devisades. E que triàs de aquelles dos la que millor li paregués e que al matí, com lo
rey seria en missa, se faria la batailla.
"—Puix la batailla no ha ésser sta nit —dix Tirant—, no vull tenir les armes en
mon poder, car si yo
alguna art en les armes, tenint-les la nit, e per açò lo avia vençut, axí com feren
aquells dos cavallers qui al port de la mar matà lo hú a l'altre, e aprés dehïen que ab
art de nigromància era stada feta la lança ab què
en aquella hora que farem la batailla. E tornau-les al senyor de les Viles_Ermes e
demà, com la batailla serà, que les porte, que bé trobarà qui les pendrà.
"Com Hierusalem hohí parlar en tal sò a Tirant, mirà
"—O cavaller virtuós e en armes experimentat! Si desaventura de mala sort no és
contrària a la persona vostra, digne e mereixedor sou de portar corona real. Yo no
puch creure que no siau vençedor de aquesta batailla.
"Partí
com la hora era tarda e lo jutge no poria bé jutjar la batailla si de dia no era, mas
que havien consertat per a l'endemà com lo rey entraria en missa, per ço com los
cavallers, los uns acompanyaven lo rey, los altres la reyna, los altres per veure les
galants dames staven torbats. Lo senyor de les Viles_Ermes dix que era content.
"Los reys d'armes, bon matí perquè no fossen vists de negú, prengueren los dos
cavallers e portaren-los enmig de un bosch, que per negú no podien ésser vists. Com
veren que staven en loch dispost, Hierusalem féu principi al següent parlar:
"—Cavallers de molta virtut, veu
armes per aquest cavaller devisades e per Tirant acceptades. Cascú prengua la part
que li plaurà.
"E posà-les en la bella erba del prat.
"—Ara —dix Clarós de Clarença—, senyors de gran noblesa e cavalleria,
vosaltres sou en aquest lloch apartat —que no sperau adjutori negú de parents ne de
amichs— e stau en lo darrer pas de la mort, que no confiau sinó de sols Déu e de la
vostra virtut. E vull saber de vosaltres a qui voleu per jutge en aquesta batailla.
"—Com! —dix lo senyor de les Viles_Ermes—. E ja no som concordes que vós
sereu?
"—E vós, Tirant, a qui voleu per jutge?
"—Yo vull aquell que lo senyor de les Viles_Ermes vol.
"—Puix a vosaltres plau que yo sia vostre jutge, haveu a jurar, per l'orde de
cavalleria que haveu rebut, de estar a tota ordinació mia.
"E axí lo y prometeren e juraren. Aprés del jurament, dix lo cavaller Tirant:
"—Preneu les armes que volreu, e aquelles que vós leixareu, ab aquelles entraré
yo en lo camp.
"—No —dix Tirant—. Vós les haveu agudes ý en nom vostre són vengudes.
Preneu vós primer, qui sou requeridor, e apres yo pendré.
"E stigueren los cavallers altercant per punt de honor. Lo jutge per cessar porfídia
pres les armes: les unes posà a la part dreta e les altres a la sinestra. E près dues palles,
una largua e l'altra curta. Dix lo jutge:
"—Qui pendrà la més largua prenga les armes de man dreta e, qui pendrà la curta,
les armes de mà sinestra.
"Com cascú agué preses ses armes, en un punt se foren despullats tot nuus e
vestiren-se les camises doloroses, qui pogueren ésser dits celiçis de amarguor. Lo
jutge féu railles en lo camp e posà lo hú en una railla e l'altre en l'altra, e manà
negú no
jutge pogués star a manera de cadafal. Com tot fon fet, lo jutge anà al senyor de les
Viles_Ermes e dix-li paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
LO RAHONAMENT QUE LO REY D'ARMES, COM A JUTGE DE LA BATAILLA,
FÉU ALS DOS CAVALLERS
"—Io só jutge per lo poder per vosaltres a mi dat e, per dret de mon offici, só
obliguat de amonestar e preguar-vos, e a vós primer, qui sou requiridor, que us plàçia
de no voler venir en tan stret pas com és aquest. Ajau Déu davant los vostres hulls e
no vullau morir axí desesperat, car bé sabeu que lo home qui la mort se procura, de
justícia nostre Senyor no li perdona, e és eternalment damnat.
"—Deixem per ara aqueixes paraules —dix lo cavaller—, car cascú coneix en sí
lo que val ni pot fer, axí en lo temporal com en lo speritual. Feu venir a Tirant açí
davant mi e per ventura porà ésser que
"—No
com vendrà aquell a vós? Emperò vés tu, Hierusalem, e digues a Tirant si volrà venir
açí per parlar ab aquest cavaller.
"Hierusalem anà a Tirant e dix-li si li seria plasent de anar fins allí. Respòs
Tirant:
"—Vós, qui sou fel entre nosaltres, digau-me si lo jutge m'ó mana que yo y vaja,
yo de bon grat hi iré. Per lo cavaller que allí stà no volria donar un pas avant ni altre
atràs per quant ell val.
"Hierusalem dix-li com lo jutge, per dret de son offici, era obliguat de fer son
poder de concordar als cavallers, que no venguessen en tan gran perill. Parlà Tirant e
dix
"—Hierusalem, digau al cavaller que yo no só causa que yo deja anar a ell. Si ell
vol res de mi, que vingua açí.
"Aquell tornà la resposta. Dix lo jutge:
"—Bé
enmig del camp e Tirant vendrà allí.
"E axí fon fet. Com los dos foren presents lo hú de l'altre, lo senyor de les Viles_Ermes
féu principi a tal parlar.
CAPÍTOL
COM FON FETA LA BATAILLA DE TIRANT AB LO SENYOR DE LES VILES_ERMES
"—Si tu, Tirant, vols haver pau, amor e bona voluntat ab mi e volràs que perdone
a la tua juventut, ho faré ab condició tal que
senyora dona Agnés de Berrí, ensemps ab la coltellina que tens en la mà e la tarja de
paper, perquè u pugua mostrar a les dames de honor. Car tu saps bé que no ést digne
ne mereixedor de possehir cosa alguna que sia de una tan alta e tan virtuosa senyora
com aquella, per quant lo teu stat, linatge e condició no és suficient per a descalçar-li
lo tapí esquerre. Ni ést per egualar-te ab mi, sinó que yo, per la mia benignitat, hé
volgut consentir de egualar-te ab mi e de voler-me combatre ab tu.
"—Cavaller —dix Tirant—, no ignore la tua gentilea, qui ést, què vals ni què pots
fer. Emperò no som ara en temps ni loch que hajam a venir a mèrits dels linatges. Mas
yo só Tirant lo Blanch; ab la spasa en la mà, rey, duch, comte ne marqués refusar
no
los
e donar càrrech a mi e a ma condició? Dich-te que de tan libert cavaller com tu ést no
me
comuna que tant val a l'hom ésser loat de mals hòmens com ésser loat de males coses.
Vínguam a la batailla e façam lo per què y som, e no stiguam més en supèrflues
paraules de poch valer, car sol un cabell que de mi fos caygut en terra no
aver dat ni consentiria menys que
"—Puix concordar no us voleu —dix lo jutge—, voleu vida o mort?
"Dix lo senyor de les Viles_Ermes:
"—Bé
son loch.
"Lo jutge pujà alt en un cadafal que se havia fet de rames e dix cridant:
"—Sus, cavallers! Cascú faça com a valent e bon cavaller.
"Lo hú anà devers l'altre com a hòmens rabiosos. Dels primers colps que
lo cavaller françés portava la coltellina alt damunt lo cap e Tirant la portava damunt
los pits. Com foren prop lo hú de l'altre, lo cavaller françés tirà gran colp a Tirant per
mig del cap, e aquell rebaté-lo-y e contrapassà, e de revés donà-li un colp sobre la
oreilla e, tant com ne pres, tant li
L'altre donà a Tirant enmig de la cuixa, que un gran palm badava la coltellada. E
tornà-li
armes feÿa cascú que era cosa d'espant. E staven-se tan prop que a cascun colp que
tiraven se trahïen sanch, que era una gran pietat qui
hú e l'altre tenien, que totes les camises eren tomades vermeilles de la molta sanch
que perdien. Tristes de les mares que parits los havien! E Hierusalem dehia molt
sovint al jutge si volia que
"—Leixau-los venir a la desijada fi de sos cruels dies.
"Yo crech bé que en aquell cars cascú de ells stimarà més la pau que no la guerra.
Emperò, axí com aquells qui eren valentíssims cavallers e de gran ànimo,
contínuament se combatien sens aver-se pietat alguna. A la fi, vehent-se Tirant prop
de la mort per la molta sanch que perdia, acostà
de punta e donà-li en la mamella squerra en dret del cor. E l'altre donà-li gran
coltellada sobre lo cap, que la vista li féu perdre dels hulls e caygué en terra primer
que l'altre. E si lo françés se fos pogut sostenir com Tirant caygué, ell lo aguera pogut
bé matar si hagués volgut. Emperò ell no tingué tanta virtut que no caygués de
continent mort en terra.
"Com lo jutge véu star los dos cavallers tan pacífichs, devallà del cadafal e
acostà
"—Per la mia fe vosaltres haveu fet com a bons cavallers dignes de molta honor e
no és negú qui us pugua dar càrrech.
"E va
creus, e posà-les sobre los cossos e dix:
"—Encara veig que Tirant té un poch los hulls uberts e, si no és mort, ell ne està
molt prop. Ara, Hierusalem, yo us requir que atureu açí per guardar aquests cossos e
yo hiré a la cort per manifestar-ho al rey e als jutges del camp, com per dret axí
devia fer.
"E trobà lo rey que exia de missa e en presència de tots li dix les següents
paraules:
"—Senyor, certa cosa és que dos cavallers valentíssims, de nom e d'armes, hui de
matí eren en la cort de la magestat vostra e ara estan en tal punt que de mort no poden
ésser stalvis.
"—Qui són los cavallers? —dix lo rey—.
"—Senyor —dix Clarós de Clarença—, lo hú és lo senyor de les Viles_Ermes e
l'altre és Tirant lo Blanch.
"—Molt me desplau —dix lo rey— de semblant nova. Bo serà que ans de dinar
anem allà e vejam si
"—Per ma fe —dix Clarós—, lo hú és passat de esta vida Yo pens tanbé que
l'altre li volrà fer companyia, tan mal nafrats estan.
"Com los parents e amichs dels cavallers saberen tal nova, prengueren armes e, a
peu e a cavall, cuytam lo més que poguem. E nostre senyor Déu féu-nos gràcia que
arribam primers que los altres, e trobam a Tirant tot ple de sanch —no era home qui
conegués— e tenia un poch los hulls uberts.
"Com los altres veren llur senyor mort, cuytaren a gran pressa envers lo nostre
cavaller per voler-li tolre la vida, e nosaltres lo defensam molt bé. Nosaltres nos fem
dos parts e posam lo cors enmig, les spatles unes envers les altres, perquè eren molt
més que nosaltres. Emperò, a cascuna part que venien, trobaven gent qui
Ab tot açò tiraren una flecha, ab moltes d'altres, e donà al pobre de Tirant, qui jahia
en terra.
"A poch instant apleguà lo gran conestable armat tot en blanch, ab molta gent que
portava, e departí
jutges del camp. Com veren los cavallers, lo hú mort, l'altre que paria que stigués en
passament, manaren que no
en lo consell —e hoynt la relació feta per Clarós de Clarença ý per Hierusalem, reys
d'armes—, apleguà la reyna ab tots los stats, ab totes les dones e donzelles. Com
veren star axí tan mal adobats los cavallers, de gran dolor e compassió lançaren dels
hulls vives làgremes, dolent-se de la mort de dos tan singulars cavallers.
"Com la bella Agnés véu star cascú en tan trist conport, girà
los stats e dix:
"—Senyors, veu
"E girà
"—Cavallers, los qui amau a Tirant, e tan poch sforç mostrau devers lo vostre bon
amich e parent que axí
que jau en la terra freda e tot se dessang. Si mija hora stà, no li restarà sanch al cors.
"—Senyora, què voleu que façam? —dix un cavaller—. Que lo rey ha manat, sots
pena de mort, no sia negú los gós tocar ni levar-los d'allí.
"—Ay mesquina! —dix la bella Agnés—. Nostre Senyor no vol la mort del
peccador, e volrà-la lo rey? Feu-li portar un lit en què stigua la sua persona e posem-lo
allí fins a tant que lo rey haja tengut son consell, car lo vent li entra per les nafres e
fa-li molt gran dan.
"De continent los parents trameteren per lit e per una tenda. E en aquest spay que
ells anaven, Tirant basquava molt per les nafres, qui
que perdia. E com la bella Agnés véu axí fortment congoixar a Tirant, dix:
"—Per ma consiència, yo no dech ésser inculpada de pare ni de mare, de germans
ni de parents, ni del senyor rey hí de la senyora reyna, puix ho faç ab sancta intenció.
"Despullà
gebellins, e féu-les posar en terra e féu posar a Tirant sobre la roba. E preguà a moltes
de les sues donzelles se despullassen les robes e les posassen sobre Tirant. Com Tirant
sentí la calor de la roba, trobà gran remey e obrí los hulls més que ans no havia fet. E
la bella Agnés asigué
dix:
"—Ay trista de mi, Tirant! Hí tan mal fermail fon aquell que yo us doní! Mal dia,
mala hora e mal signe fon aquell quant yo
que tal cars se n'agués a seguir, no
Emperò la ventura cascú la
desaventura de vosaltres, car yo puch ésser dita causa de tot aquest mal. Prech-vos,
cavallers, tots los qui amau gentilesa, que
de les Viles_Ermes, car, puix no l'é volgut amar en vida, vull-li fer honor en la mort.
"E prestament lo y portaren e féu-li posar lo cap sobre les sues faldes ala part
sinestra, e dix:
"—Veu
son patrimoni
moltes torres e de bell mur. E tenia una ciutat entre les altres que
hun fortíssim castell que
Home de gran riquesa e molt valentíssim cavaller que valia tant com negun
altre cavaller pogués valer. E confiant del seu esforçat ànimo, podeu veure lo pobre de
cavaller en què és vengut: que
aquest és lo premi que n'à agut. E ha fetes de singulars cavalleries per amor mia,
desijant haver-me en sa senyoria per líçit matrimoni, ço que jamés aguera aconseguit
per yo ésser de major auctoritat de linatge e de béns de fortuna. Jamés volguí aderir en
cosa que fos en plaer e contentació sua, e ara lo pobre de cavaller és mort per çels, per
sa gran desaventura.
"Lo rey ixqué del consell havent rebuda plenària informàció dels reys d'armes
desús nomenats e féu venir los tres arquebisbes e los bisbes, ab tot lo clero, ab solenne
processó de la ciutat per fer honor al cavaller mort. E los parents de Tirant feren venir
metges, lit e tenda e tot lo necessari per a curar-lo. E trobaren que tenia
la sua persona, en les quals n'í havia
totes mortals.
"Com Tirant fon curat e tot lo clero fon vengut, lo rey, ab los jutges, ordenaren lo
cavaller mort fos mès dins la caixa que porten los morts, molt honradament cubert ab
un molt bell drap d'or que tenien per als cavallers qui morien en armes. Aprés d'ell
venia Tirant posat sobre un gran pavés; e, per bé que la sua mà stigués sens útil e
profit negú e no la pogués sostenir, fon determenat la y liguassen en un bastó ab la
spasa nua en la mà, ab aquella que l'havia mort. E en tal forma anaren les creus ab lo
clero, primer. E aprés venia lo mort cavaller ab tots los cavallers a peu. Aprés venia lo
rey ab tots los grans senyors de títol. Venia aprés Tirant en la forma desús dita, ab la
reyna aprés ab totes les dones e donzelles de títol e de gran stat. Aprés venia lo gran
conestable ab
aquí li digueren la missa de rèquiem ab gran solennitat. E com posaren lo cors en lo
vàs, acostaren a Tirant tan prop d'ell que quasi de la mà de la spasa senyalava que
posassen dins —si bé s'era més mort que viu—, car axí era stat ordenat per los jutges
del camp.
"Partint lo rey e la reyna de la sglésia ab tots los altres, acompanyaren a Tirant
fins al seu aleujament, ab honor excelsa que li fon feta. E cascun dia. lo rey ab tots los
stats anaven a veure a Tirant fins que agué cobrada la primera sanitat. E tal pràtica
tenien a tots los qui eren nafrats. E a Tirant foren donades
contínuament lo servissen.
"Com agueren posat ha Tirant en lo lit era ja gran dia e lo rey no havia encara
menjat. Digueren al rey si seria plasent a la magestat sua dinar-se primer ans que
tornàs a la sglésia de Sanct Jordi per dar la sentència al senyor de les Viles_Ermes. E
los jutges del camp eren allí presents: digueren al rey que sa magestat se podia bé anar
a dinar perquè migjorn era passat, que, dites vespres, porien fer los actes que restaven
per fer. E axí u feren.
"E a la hora de les vespres, lo rey e la reyna, ab tots los stats, anaren a la sglésia de
Sanct Jordi e feren portar allí Tirant. E dites les vespres, lo rey féu pronunciar la
sentència del tenor següent.
CAPÍTOL
COM LOS JUTGES DEL CAMP DONAREN SENTÈNCIA QUE TIRANT HAGUÉS
LA GLÒRIA DE LA BATAILLA
—"Com per la magestat del sereníssim senyor rey sia stada dada licència e
facultat a nosaltres, jutges del camp, de jutgar e dar sentència en totes les batailles
que·s faran dins lo temps per la magestat sua consignat —axí en liça com dins
palench, en pla o en montanya, a peu o a cavall, ab tela o sens tela, armats o
desarmats, en loch públich o apartat—, e per lo poder [a] nosaltres dat, sentenciam e
declaram que lo senyor de les Viles_Ermes és mort com a bon cavaller e màrtir
d'armes. E per quant no pot ni deu ésser admés ha ecclesiàstica sepultura sens spressa
licència de nosaltres, per què declaram, puix n'és mereixedor, que sia soterrat e admés
als suffragis de sancta mare Sglésia, dada la glòria a Tirant lo Blanch de la dita
batailla. E aprés que·ls responsos seran dits, que sia posat en aquella sepultura de
aquells cavallers qui en les armes moren sens ésser desdits. Aquesta és nostra
sentència, sagellada ab sagell de nostres armes.
"Com la sentència fon publicada, tot lo clero cantaren una molt bella letania sobre
la sepultura del cavaller. E durà que era prop de mija nit la honor que li feren perquè
no s'era desdit hi era mort fent armes.
"Aprés tornaren a Tirant al seu aleujament ab grandíssima honor que lo rey e la
reyna li feren e tots los stats. E semblant honor de aquesta fehïen a tots los altres
vençedors cavallers.
—Axí ajau goig e consolació del que amau! —dix lo hermità— ¿Me digau que de
tantes nobles festes que són stades fetes és stat vençedor Tirant del camp per tres
cavallers qui ha vençuts? Yo
d'ell aguí, com ell és stat lo millor dels vençedors, e stich molt admirat que per tres
camps que ha vençuts li hajen dada la honor, que lo defalt està en los altres cavallers e
no en ell.
—No senyor —dix Diafebus—, que encara ha fets de més singulars actes que no
he reçitats a la senyoria vostra.
—De axò hauré yo molta consolació —dix lo hermità—, si plasent vos serà en dir-los-me,
com hi prench molt gran delit.
"—Senyor, la sanctedat vostra deu saber que dos mesos aprés que Tirant se fon
levat del lit e podia bé portar armes, li seguí un cars que recitaré a la senyoria vostra.
Emperò, senyor, yo leixe de reçitar les armes que han fetes molts altres bons
cavallers, qui han vençuts camps e morts cavallers, per no ésser prolix, sinó
scassament los actes de Tirant perquè la senyoria vostra conegua si ab rahó e ab
justícia és stada dada la honor a Tirant e jutgat per lo millor cavaller de tots.
"En aquestes festes era vengut lo príncep de Gales ab molt gran stat de cavallers e
gentilshòmens. E per quant és gran caçador, portava de molts grans alans, molt
braus, de presa. E estava aposentat prop la murailla de la ciutat. E fon sort que un
dia lo rey, sol ab tres o
causa com en puerícia havien tenguda gran amistat, hí parents que eren molts
acostats. E per quant lo príncep volia fer armes e véu lo rey en sa posada, supplicà
que fes venir los jutges del camp per dar-li consell. Lo rey prestament los féu venir e,
tenint son consell secret —era quasi migjorn passat, que en aquella hora les gents
reposen—, Tirant venia de la ciutat perquè
Com fon davant lo aleujament del príncep, un alà havia rompuda la cadena e era exit
de la posada, e havia-y molta gent qui
que negú no tenia gosar de acostar-s'í.
"Com Tirant fon enmig de la plaça, que passava, ell véu venir lo alà corrent
devers ell per damnificar-lo. Descavalcà prestament e tirà la spasa. Com lo alà véu la
spasa, tornà atràs, e Tirant dix:
"—Per un animal no vull perdre la vida ni la honor de la vida temporal. E tornà a
cavaill.
"Lo rey e los jutges staven en loch que u podien bé veure. Dix lo príncep de
Gales:
"—Per ma fe, senyor, yo conech aquell alà de tan mala condició, que puix ell és
solt, que lo cavaller que passa, si és gens valent, entre ells veureu una gentil batailla.
"—Par-me —dix lo rey— que aquell és Tirant lo Blanch. E ja l'à fet fugir una
veguada, no pens hi gose tomar més a ell.
"Com Tirant agué passat vint passes més avant, lo alà fon tornat ab gran fúria
devers ell, que Tirant agué a tornar a descavalcar altra volta. E dix:
"—Yo no sé si ést diable o cosa encantada.
"Tornà a tirar la spasa altra volta e cuytà devers ell. E lo alà li anava entorn, mas,
per temor de la spasa, no tenia atreviment de acostar-s'í.
"—Ara —dix Tirant—, puix conech tu has temor de les mies armes, no vull que
diguen de mi que ab armes sobergues me só combatut ab tu.
"Lanssà la spasa detràs. E lo alà donà
dents près la spasa e apartà-la un tros luny, e tornà corrent enverç Tirant.
"—Ara som a la cominal —dix Tirant—. Ab aquelles armes que
damnificar, ab aquelles te damnificaré.
"Abraçaren-se ab gran furor lo hú a l'altre e a morssos mortals se daven. Lo alà
era molt gran e soberch e féu caure tres voltes a Tirant en terra, e tres voltes lo
sotssobrà. Entre ells durà aquest combat mija hora, e lo príncep de Gales manà a tots
los seus no s'í acostàs negú per departir-los fins a tant que lo hú fos vençut. Lo pobre
de Tirant tenia moltes nafres en les cames ý en los braços. A la fi, Tirant ab les mans
lo près per lo coll e strengué
tan ferament que mort lo féu caure en terra.
"Lo rey ixqué prestament ab los jutges e prengueren a Tirant, e portaren-lo en la
casa del príncep e allí feren venir los metges, e curaren a Tirant.
"—Per la mia fe —dix lo príncep de Gales—, yo no volguera, cavaller, per la
millor vila de Anglaterra, vós aguésseu mort lo meu alà.
"—Senyor —dix Tirant—, axí Déu me deixe guarir d'aquestes nafres que tinch,
per la mitat del vostre heretatge, no volria star en lo punt que stig!
"Com la reyna e les donzelles saberen lo cars de Tirant, prestament lo vengueren a
veure. Com la reyna lo véu tan mal aparellat, dix-li:
"—Tirant, ab mal e trebaill se guanya honor: exiu d'un mal e donau en altre.
"—Sereníssima senyora, complida de totes les humanes e angèliques perfections,
la magestat vostra sia jutge de mon peccat —dix Tirant—. Yo no anava per mal a fer.
És-me aparegut un diable en forma de goç, ab consentiment de son senyor, e desigí
mon desig complir.
"—No us deveu de res entrestir —dix la reyna— per molts mals que seguir-vos
puguen, car aquí mostrareu més la virtut.
"Jamés fon negú, sereníssima senyora, que
pèrdua que fes, ni menys alegrar més per molt de bé que aconseguís. Està en veritat
que la pensa de l'home stà vaçil·lant e lo cors algunes veguades se mostra alegre,
altres fa demostració de tristor. Mas qui ha acostumat de sostenir treballs e
congoixes, e nafres e forts desaventures, no
esdevenir. Més nou a la mia persona una sinrahó que veja fer, que tots los perills en
què yo
"En açò ixqué lo rey ab los jutges e digueren a Tirant, per ço com ells havien vist
lo combat d'ell e de l'alà —e per quant havia lançada la spasa e los dos eren eguals
d'armes, los jutges li daven honor e premi de la batailla com si agués vençut un
cavaller en camp—. E manaren als reys d'armes, erauts e porsavants fos publicat per
tots los stats e per la ciutat de la honor que a Tirant fon donada en aquell dia. E com lo
portaren al seu aleujament, li feren aquella honor que en les altres batailles li havien
acostumades de fer.
"Aprés, senyor, de tot açò —segons sabem per relació de molts cavallers e
gentilshòmens—, com lo rey de Frisa e lo rey de Apol·lònia, germans de pare e de
mare, se amaven de amor strema e desijant-se molt veure, deliberaren de anar en
Roma l'any passat perquè era la sancta perdonança del jubileu. E trameteren-se a dir
lo hú a l'altre que
ensemps partiren per anar en Roma. E per semblant hi anaren molts altres grans
senyors per guanyar la sancta perdonança.
"E trobant-se los dos reys germans en Roma dins la sglésia del gloriós senyor
Sanct Pere, lo dia que mostraven la Sagrada Verònica e les altres sanctes relíquies —e
aquests dos germans eren venguts desfreçats ab molt poca gent perquè no fossen
coneguts—, acabades de mostrar les relíquies, un vaylet del duch de Burgunya
conegué lo rey de Pol·lònia. Acostà
pertany. E lo rey li demanà son senyor lo duch si era allí.
"—Sí, senyor —dix lo vaylet—. En aquella capella stà fent oració.
"Dix lo rey:
"Gran plaer tinch que sia açí, e major lo auré com lo veja.
"Los dos reys anaren a la capella hon era lo duch. Lo vaylet cuytà a dir a son
senyor com los dos germans reys eren allí, que
plaer, ixqué prestament de la capella e, com se veren, fon molt gran la consolació
entre ells, per ço com Burgunya confronta quasi ab Apol·lònia, e molt sovint se veyen
e tenien molt gran amistat. Entre ells passaren moltes rahons de llur venguda.
"—Ara —dix lo rey—, puix la sort és stada tan bona que axí
prech que us dineu huy ab mi, e tant com en aquesta terra aturarem.
"Lo duch li regracià molt la sua bona voluntat e dix-li:
"—Senyor, per a huy la senyoria vostra me haurà scusat, car açí és Phelip, duch de
Bavera.
"Dix lo rey:
"—És aquest lo qui féu testimoni contra sa mare e la féu morir en presó?
"—Sí, senyor, hí és fill de l'emperador de Alamanya. Car no pot ésser emperador
si no és de aquests dos linatges, de Bavera o de Estalrich. E la electió de l'imperi és
venguda al pare de aquest. E yo tinch-los convidats a ell e al duch de Estalrich.
"—No
germà e yo nos hirem a dinar ab vós.
"Gran serà la gràcia que la senyoria de vosaltres me farà si venir hi volreu.
"Tots cavalcaren. E anant per la ciutat encontraren-se ab lo duch de Bavera e ab lo
duch de Estalrich. E aquí lo duch de Burgunya posà
què
foren servits abundantment de totes les coses pertanyents a tals senyors. E tant com en
Roma aturaren, menjaren ensemps. E aprés, fins que
"Estant un dia sobretaula, vengueren a parlar del rey de Anglaterra e de la reyna
—dient que era de les bellíssimes dones del món—, e parlant de les grans festes e de
les honors que feÿen als estrangers e a tots aquells que y anaven, e per semblant, de
les armes que cascú fehia, qui fer-les volia a ultrança o retretes. Més parlaren entre
ells de la molta gent que y anava, uns per fer armes, altres per veure lo triümpho gran
de les festes que dins la Roca se feÿen. Parlà lo rey de Frisa e dix:
"—Yo seria molt content de anar-hi, puix só stat en aquesta sancta perdonança.
"Aquest rey de Frisa era de edat de
"—Per ma consciència, si no fossen los grans bandos e guerres que són dins la
mia terra, yo de bon grat vos hi faria companyia e volria esperimentar la mia persona
ab aquells virtuosos cavallers, los quals dien que són
retretes. Aprés, fer-les a tota ultrança.
"Parlà lo duch de Burgunya:
"—Senyors, voleu fer bé ? De aquestes festes hí honors no
cascun dia. Si a la senyoria de vosaltres serà plasent de anar en Anglaterra, yo leixaré
tots los afers que tinch a fer açí ab lo pare sanct e de bon grat vos faré companyia. E
promet en poder de vosaltres, com a cavaller que só, de jamés tornar en la mia terra
fins a tant yo haja combatut un cavaller a tota ultrança.
"—Senyor duch —dix lo rey de Apol·lònia—, puix lo meu jermà, rey de Frisa, té
voluntat de anar-hi, de bon grat vos ofir de anar ab vosaltres e de fer armes axí
perilloses com negú que y sia.
"Lo fill de l'emperador, duch de Bavera, dix:
"—Senyors, no restarà çertament per mi la ampresa, que de bon grat yo no y vaja.
"—Puix som concordes —dix lo rey de Frisa—, siam tots quatre juramentats de
servar amor e lealtat los uns als altres en aquest viatge, e no y haja entre nosaltres
majoritat ni senyoria, sinó que tots siam eguals germans e frares d'armes.
"Tots loaren e aprovaren lo dit del rey de Frisa e, tots ensemps, anaren a la sglésia
de Sanct Johan de Lletrà e damunt l'altar feren son jurament solenne. Aprés meteren-se
en orde de tot lo que
coses que aprés se nomenaran. E per ses jornades per terra e per mar arribaren a la
delitosa ylla de Anglaterra, que jamés se donaren a conéixer a negú. E ells, ben
informats de la pràtica e manera del rey, una nit arribaren prop la Roca hon lo rey
stava, quasi a
grans tendes e per lo matí, al sol exit, los poms, alt de les tendes, relluïen molt per lo
sol qui
"Los qui primer les veren ho anaren a dir als jutges del camp e aquells ho digueren
al rey. Deliberà lo rey, ab consell dels jutges, de trametre-y un rey d'armes per saber
quina ventura era aquella. Fon elet Hierusalem que y anàs. Vestí
tot sol anà a les tendes. Com fon a la porta de la tenda, ixqué-li un cavaller ançià ab la
barba molt blanca e largua, ab un gros bastó en la mà, ab roba de vellut negre d'estat
forrada de marts; e en l'altra mà portava uns paternostres de calçedònies e al coll
portava una grossa cadena dor. Com lo rey d'armes véu lo cavaller sol, fon admirat.
Levà
li reté les saluts, emperò no li parlà ne li dix res. E Hierusalem li dix:
"—Senyor cavaller, quisvulla que vós siau, mon senyor lo rey ab los jutges del
camp m'àn manat venir açí per visitar e haver notícia de vós si sou mestre e senyor de
aquesta companyia, o dels altres qui capitans són. Per ço que yo pugua fer verdadera
relació, vos hauré a molta gràcia que
de mon offici, yo seré prest de obeir a tots vostres manaments.
"Lo cavaller, hoït lo per què venia, sens parlar-li mot tomà
cap, abaixant un poch lo cap, mostrant li regraciava tot lo que dit havia. E pres-lo per
la mà e, primerament, lo posà en una tenda hon havia
e bells, ab les selles açerades e les brides totes daurades. Aprés lo portà en altra tenda
hon hi havia
—Quina era la singularitat d'ells? —dix lo hermità—.
—Senyor, yo us ho diré. En cascun lit hi havia cóçeres e matalafs, e los papalons
eren de brocat vert, la forradura dins era de çetí carmesí, tots brodats d'orfebreria ab
molts batents que penjaven, e com gens de vent feÿa tots se menejaven. E tal era lo un
lit com l'altre, e tots de una color e de una fayçó sens que no y havia milloria neguna.
Als peus de cascun lit stava una donzella galantment abillada e de inestimable bellea;
e açò feÿa, senyor, lo lit singular. E los dos lits staven a l'un cap de la tenda e los
altres dos staven a l'altre cap e, com entraven, endret de la porta de la tenda, estaven
"Aprés lo portà en una altra tenda. E a la porta staven
com veren ha Hierusalem, tots se levaren en peus e ell hagué molt gran temor. E
prestament fon aquí un petit patge e, ab una vergua prima, donà a cascú un colp e
prestament se tornaren a gitar en terra. Com fon dins la tenda, véu
febrits e bé en punt, ab
tenda, un poch més de la mijania, stava una cortina de vellut vert. E véu que un altre
petit patge tirà la cortina, e lo rey d'armes véu
tenien endret dels hulls una gran tovallola de fil de seda ben clara: ells podien ben
veure a tots los qui eren en la tenda e los altres no
sperons calçats e spases nues, la punta en terra e lo pom prop dels pits. Com lo rey
d'armes agué stat mirant un poch spay, lo cavaller ançià lo tragué defora e posà
una altra tenda.
"E totes aquestes tendes que dites vos hé, de part de dins eren de carmesí ý totes
brodades axí com los papallons dels lits. Com fon dins aquella tenda, véu un gran
tinell parat ab molta vexella d'or e d'argent, e moltes taules parades. E no entrava
negú en aquella tenda que, per força o per grat, havien a menjar e a beure. E si no
volien menjar, tots lo leixaven e venia un leó qui
leixava exir. Molta de honor fon feta al rey d'armes e, com agué menjat, que se
volia anar, lo ançià cavaller près del tinell un gran plat de argent que pesava
marchs, daurat e donà-lo-y ab lo comiat.
"Com lo rey d'armes fon davant lo rey, recità-li tot lo que havia vist e li dix que
jamés en tota la sua vida no havia aguda més temor. Dix lo rey:
"—No
són d'estima, ells vendran açí.
"Lo rey anà a hoir missa e, aprés dinar, que era ja hora tarda, veren venir los
cavallers. Lo rey, com ho sabé, posà
prop de l'altre, e tots los stats stigueren de peus, e apartaren-se ha una part e a l'altra
fehent carrer.
"Ara, senyor, recitaré a la senyoria vostra ab quina magnificència vingueren
davant lo rey. Primer de tots venien
d'argenteria, jaquets sens mànegues trepats fins a la cinta e les trepes e lo cors ben
brodat, les calçes totes brodades de perles molt belles—, e cascú portava un leó ligat
ab una trenyella d'or e de çeda, ab grans collars d'or que los leons al coll portaven. E
los patges anaven primers en la forma que dit he. Aprés venien los
cavall, ab sengles aquanehes totes blanques ab guarniments de vellut morat e brodats
de una divissa e de una color. Les robes que portaven eren de domaç burell, les
mànegues ubertes e feses a costats, ab gipons de brocat carmesí. Portaven papafigos
de vellut negre —al cap portaven capells de palla cuberts tots dalt de planches d'or a
forma de teulada— e, sobre los papafigos, portaven grosses cadenes d'or. Los stivals
eren de çetí negre, ab les llargues polaynes que parien molt bé, ab los esperons ben
daurats. E los stivals eren forrats de fina grana e, la volta dalt que fan prop la cuxa,
eren brodats de grosses perles orientals molt fines. Los papafigos portaven tan alts
que scassament los ulls mostraven. Ab les spases senyides, que los llurs gests se
mostraven ésser de grans senyors que venien de camí. E ab veritat se pot dir que, de
tots quants grans senyors hi són venguts, no n'í ha vengut negú qui ab tan gentil orde
sia vengut, ne més acceptes a totes les gents
"Com foren prop del rey, descavalcaren e saludaren-lo ab lo cap. E a la reyna,
perquè és dona, feren-li una poca reverència de genoll. E lo rey e reyna los reteren les
saluts e tornaren-se a seure. E los cavallers estigueren seguts, sens fer negun
moviment més de miga hora sinó mirant l'estat e lo comport del rey e de la reyna. E
no era negú que
d'estrangers.
"Com agueren bé mirat a tot llur plaer, acostà
portava per la trenyella e lo un cavaller mès en la boca del leó un scrit, e baixà
orella del leó e parlà-li. No
conegué
star que no
roba e aturà-la, e dix que
cavallers que fossen venguts en la sua cort que animals aguessen de enujar negú. E
la reyna, més per força que per grat, se tornà en son loch. E no era admiració que
la reyna se espantàs, que cosa era de temorejar.
"Lo leó era tant domèstich que no feÿa mal a negú. Lo leó anà dret al rey ab la letra
que portava en la boca, e lo valerós rey sens temor alguna li près de la boca l'escrit,
e lo leó prestament se gità als peus del rey. Lo qual scrit era del tenor següent:
"Sàpien per çert tots aquells qui la present carta veuran com aquests ·IIII· frares
d'armes són compareguts en presència del senat de Roma, e del cardenal de Pisa, e
del cardenal de Terranova, e del cardenal de Sanct Pere de Luçembor, e del patriarca
de Hierusalem, e de miçer Alberto de Campobaixo e de miçer Ludivico de la
Colonda. Àn request a mi, notari per auctoritat imperial, que fes acte públich com
aquests són cavallers de ·IIII· quarters, ço és a saber, de pare e de mare, de avi e de
àvia. E negun senyor del món reprochar no·ls pot per linatge ni per títol negú.
E per senyal de veritat pos açí mon acostumat signe de notari públich.
(+) AMBROSINO DE MÀNTUA
Dada en Roma a ·II· de març, any ·M·.
CAPÍTOL
COM LOS
DE ANGLATERRA, LOS QUALS EREN DOS REYS E DOS DUCHS, E DONAREN-LI
PER SCRIT LO QUE VOLIEN
"—Com lo rey agué vista la carta e véu que parlar no volien, manà que per scrit
los responguessen. Lo secretari fon aquí prestament e féu semblant resposta: que ells
fossen ben venguts en sos regnes e terres ý en la cort sua. E si res volien per llur plaer,
honor o delit, que u diguessen, que ell ho faria de molt bona voluntat. E lo rey, de sa
mà, posà en la boca del leó lo scrit.
"Levà
e tots ensemps levaren-se los barrets del cap e humiliaren-se devers lo rey, fent-li
gràcies de la honor e offerta que
a son senyor e posà un altre scrit en la boca del leó, e féu per aquell orde que havia fet
lo primer cavaller. Lo rey près lo scrit de la boca del leó; féu-lo legir en presència de
tots, axí com havia fet l'altre. E dehia semblants paraules.
CAPÍTOL
COM LO SEGON CAVALLER DONÀ AL REY LO SEU ALBARÀ DE LES ARMES QUE VOLIA FER
"Nosaltres quatre, germans d'armes, stant en la gran ciutat de Roma, sabem nova
com lo molt alt e molt poderós senyor rey de Anglaterra tenia camp segur a tots
aquells qui venien en sa pròspera cort, e sens engan e mal enginy. E nom nosaltres
·IIII·, germans d'armes, siam desijosos de fer armes a tota ultrança, per què supplicam
a la altesa vostra nos done licència de fer aquella que a nosaltres sia ben vist.
"E lo rey féu fer resposta, en altre scrit: que era molt content e
loch, la jornada e hora que a ells fos plasent, aprés que alguns dies aguessen reposat, e
preguava
eren mereixedors. E de ses mans lo rey la mès en la boca del leó e aquell tornà a son
senyor.
"Com los cavallers agueren vista la resposta del rey e la offerta que
tornaren-se altra volta a levar los capells del cap e, ab una poca de reverència,
humiliaren-se a ell. E lo rey, ab gest graciós, los reté les saluts.
"Lo terçer cavaler féu axí com los altres havien fet, e portà un scrit del tenor
següent.
CAPÍTOL
COM LO TERÇ CAVALLER DONÀ UN ALBARÀ AL REY DE LES ARMES QUE VOLIEN FER
"Qualsevulla cavaller o cavallers qui armes a tota ultrança ab nosaltres fer volrà
vingua al nostre aleujament e trobarà allà, per divisa, una gàbia de nau posada sobre
un arbre qui no té fruyt, ni fulla ni flor, que ha nom Seques Amors. Entorn de la gàbia
trobaran quatre escuts tots pintats d'oryflama. E cascun scut té son nom: lo hú se
nomena Valor, l'altre Amor, l'altre Honor, lo quart se nomena Menysvaler.
E lo cavaller qui tocarà lo escut qui·s nomena Amor s'à a combatre a cavall, ab
tela, ab arnés de una dobladura. E agen a córrer tan e tan longuament fins que lo hú o
l'altre sia mort o vençut, en esta manera: que si pert peça d'arnés qualsevulla que sia,
o tireta alguna se rompés, no la puguen tornar adobar, ans axí tingua de anar e complir
les armes. Los arnesos sien sens falsa maestria, sinó tals com són acostumades de
portar en guerra guerrejada.
Qui tocarà lo escut qui·s nomena Honor ha de fer les armes sens tela, lo arnés sens
guarda neguna ni tarja, ni scut ne vayrescut. Hí la lança o lançes sien de ·XVII· palms,
sens roda ni altra maestria, e ferros esmolats. E si pert lança o la romp, ne pugua
haver tantes com li plaurà fins a tant que mort o vençut sia.
Qui tocarà lo escut de Valor haja a fer les armes a cavall, ab sella açerada e
testera, ab streps desligats, ab plates de ·XX· liures enjús; una lança sola de larguària de
·XIII· palms , ab lo ferre e ab tot, la punta de diamà, la gruixa cascú com li plàcia, spasa
de ·IIII· palms de larguària, una copagorja cascú a sa voluntat, una hacha de una mà
poca, al cap una celada ab bavera, per ço que la batailla pus prestament prengua la fi
que desijam. E si la acha desús dita sortia de la mà, la pugua cobrar tantes voltes com
porà, mas que altri no la y puixa donar, sinó que ell mateix haja a cobrar-la, si pot.
"Lo altre leó féu tot lo que.
del leó e féu-lo legir, les paraules del qual eren les següents.
CAPÍTOL
DE LES PARAULES QUE CONTENIA LO ALBARÀ DEL QUART CAVALLER
"Lo cavaller qui tocarà lo escut de Menysvaler ha de fer les armes a peu, ab ·IIII·
bastons, ço és a saber, lança, dagua, espasa e acha de ·II· mans. La lança, qui la volrà
portar enplomada ho pugua ben fer; e si millor li parrà spasa de git, que sia sa voluntat
de portar-la. E s'agen a combatre tant e tan longuament fins que lo hú dels dos reste
mort o vençut l'altre. E si resta sà e sens lesió de sa persona, que s'haja a posar en
poder de aquella dama que·l vençedor volrà, e que ella pugua fer d'ell a sa voluntat.
La mort serà egual entre nosaltres, perdonant de bon cor e de bona voluntat a tots
aquells qui·ns offendran. E demanam perdó als qui offendrem.
"Com lo rey agué vist los quatre escrits e tot lo que los quatre cavallers
demanaven, per ell los fon tot atorguat. E dix que les quatre enpreses eren molt
perilloses, que aquests cavallers se procuraven la mort.
"Complit tot lo desús dit, feren reverència al rey e a la reyna, pujaren a cavall e
tornaren-se
que
carreguar
humanal vida, e ab lo rey d'armes los ho tramés.
"Com los
scrit li respongueren que al present no acceptarien donatiu de persona del món ne
darien a conéixer fins aguessen complides ses armes —e açò no fehïen per desalt de
sa altesa, sinó per quant ho tenien en vot—, e que li
volgueren res pendre. Al rey desplagué molt com véu tornar les adzembles
carreguades e de la resposta que havien feta.
"Aprés, senyor, los
gàbia de la nau. E entorn de la gàbia posaren los quatre scuts ab un scrit qui dehia:
"Qualsevulla cavaller o cavallers qui vendran per tocar aquests scuts, hajen a
portar un scut ab les armes pintades de aquell cavaller qui volrà fer les armes. E aquell
scut no pugua portar sinó dona o donzella, o rey d'armes, eraut o porsavant. E ab
aquell scut hajen a tocar en lo escut de la gàbia segons les armes que volrà fer, e leixar
aquell scut al costat de l'altre.
"L'endemà hi anaren molta gent per veure lo gran stat e magnificència que tenien,
e a tots quants hi anaven daven a menjar molt copiosament, a la real. E los llurs
compradors res que comprassen no pagaven sinó ab moneda d'or, e si res hi restava
ho leixaven, que no u volien, que no volien que tocassen moneda blanca.
"Lo dia següent de matí anaren a raleujament del rey per ohir missa ab ell, e
vengueren devisats en altra manera, ço és, ab robes de brocat carmesí forrades de
erminis, largues fins en terra, ab papafigos d'altra color molt ben brodats de groses
perles, ab capells fets a modo de Turquia, ab cints d'or macís, ab paternostres de
calçedònies que cascú portava en les mans molt grossos e molt bells. E venien a peu
ab los
molt ben guarnides. E stigueren en una gran sala per bon spay sperant lo rey quant
exiria de la cambra.
"Com lo rey los véu, fon molt content de la llur venguda. La reyna ixqué e lo rey
li dix que prengués los dos cavallers, que ell ne pendria los altres dos, car ell conexia
que eren senyors de molta auctoritat e stima. Lo rey près los dos per les mans e la
reyna los altres dos, e lo rey e la reyna anaven enmig. Los de la reyna la prengueren
del braç e axí anaren tots fins a la sglésia. E, ans que començassen la missa, lo rey los
dix:
"—Yo no sé la honor que us pugua fer, per no saber vosaltres qui sou. E molt me
plauria, puix no us voleu dar a conéixer a mi, que plàcia ha cascú de vosaltres pendre
lo loch segons lo estat en què nostre senyor Deu vos ha posats: si sou reis,
prenguésseu lo loch que reys són mereixedors e, si sou duchs, per lo semblant, o de
qualsevulla altre estament, fer-vos hia la més honor que yo poria.
"Hi ells ab lo cap baix, regraciant al rey la honor e profertes que
volgueren res dir de paraula ni per scrit. Ab tot açò, lo rey manà que
los primers de tots, prop de l'altar, e los leons allí prop d'ells. E prengueren les ores
als leons de les boques e digueren ses ores. Com la missa fon dita, tornaren les ores
als leons e posaren-se en companyia del rey e de la reyna
"Com foren dins la Roca, estaven mirant aquella magnificència dels stats e
abillaments que dins la Roca eren. Prengueren molt gran plaer en veure aquelles
dones d'argent com lançaven aygua e vi per les mamelles e per la natura, e staven
molt admirats, dient ab senyals e per scrit que açò era fet ab lo major orde e subtil
enventiva que jamés ells aguessen vist. E per molt que lo rey los preguàs, no volgueren
restar per dinar-se ab ell. Prengueren comiat e tornaren-se a llur aleujament.
"Ara deu saber la senyoria vostra que, com los quatre cavallers agueren acabat de
donar los quatre scrits lo primer dia que ells vingueren, de continent que ells se foren
partits davant lo rey, Tirant, secretament, que negú de tota la companyia no sentí res,
se n'entrà dins la ciutat e agué quatre scuts e féu-los pintar tots en aquella nit, cascun
scut de sa color. E féu-hi pintar en lo hú les armes de son pare, en lo segon féu pintar
les armes de sa mare, en lo terç scut féu pintar les armes de son avi, en lo quart féu
pintar les armes de sa àvia. E en aquest spay que los scuts se pintaven, véreu molts
cavallers se ajustaven de quatre en quatre per voler-los combatre. Açí n'í havia de
França, de Ytàlia, de Aragó, de Castella, de Portogal e de Navarra, en los quals hi
havia de molt bons cavallers sperimentats en armes que
posaven per obra. E lo duch de Clarença e lo príncep de Gales e lo duch d'Atçètera e
lo duch de Betafort, aquests quatre havien feta concòrdia de voler-los combatre. E de
la nostra companyia, qui no
armes hí era desliurat dels perills de la mort, triàs a quatre de nosaltres dels més
disposts de tota la companyia, per ço com tots érenm en deute de parentesch e major
en amistat. Ell respòs que era molt content e féu lo contrari.
"Com los scuts foren acabats de pintar, Tirant ajustà totes les donzelles e les més
galanes e de major dignitat, e donà a cascuna un scut. E ajustà l'estat dels cavallers e,
ab moltes trompetes e ministrés, passam davant lo estat del rey. Com lo rey véu los
quatre scuts, demanà de qui eren. Dix un eraut:
"—Senyor, de Tirant lo Blanch e de sa companyia.
"Com Tirant véu lo rey, descavalcà e pujà hon lo rey e la reyna eren, e supplicà
fos plasent a la magestat sua dar-li licència que ab tot aquel stat pogués anar a tocar
los scuts per deliurar aquells cavallers de la fort empresa que portaven. Lo rey fon
molt content per dues coses: la primera perquè Tirant e los de sa companyia eren
valents hòmens, la segona perquè tan prestament havien en sa cort trobat cavallers
qui
"E Tirant fon tant cuytat per dupte que altres no s'í cuytassen a tocar los scuts, que
scassament agué temps de fer pintar quatre banderes grans que portava e quatre cotes
d'armes per a dos reys d'armes, un eraut e un porsavant. E ab tot aquell triümpho
anam fins a les tendes dels cavallers.
"Com ells sentiren les trompetes e venir tanta gent, stigueren molt admirats com
tan prest havien trobat lo que cercaven, car no era passat sinó un dia natural del dia
que eren arribats. Los quatre cavallers ixqueren de la tenda molt ben abillats, emperò
tots temps portaven los papafigos per no ésser coneguts. E feren abaixar un poch la
gàbia perquè les donzelles poguessen tocar. La primera de totes que tocà fon la bella
Agnés, e tocà en lo escut de Amor, si bé li eren més prop los altres scuts. Emperò ella
anà legint les letres e no volgué tocar sinó Amor. Dona Guiumar, filla de[l] comte de
Flandes, no volgué tocar sinó lo escut de Valor. Cassandra, filla del duch de
Prohença, no volgué tocar sinó lo escut de Menysvaler. La Bellasenspar, filla del duch
d'Anjou, fon contenta de tocar en lo scut de Honor. Com totes agueren tocat, penjà
cascuna lo escut que portava al costat de aquell scut que havia tocat. E axí staven tots
per orde, que lo cavaller qui vençés se n'havia a portar lo seu e lo de l'altre, car axí
era ordenat.
"Com tots los quatre scuts foren penjats, los quatre cavallers descavalcaren les
quatre galants dames qui los scuts havien portat e cascú près la sua del braç. E tots
descavalcam e portaren-nos dins la tenda hon eren los lits. E dix lo hú dels cavallers a
la bella Agnés, per scrit:
"Per ma fe, ma dama, si vós en camisa stàveu gitada en aquest lit, e les altres per
semblant, tota una nit d'ivern, yo poria bé dir que·n tot lo món no·s trobarien quatre
llits més singulars.
"—A vosaltres, cavallers, no fretura la companyia nostra —dix la bella Agnés—,
car yo veig allí quatre gentils dames qui en la nit vos tenen companyia, per què no us
cal més desijar.
"—Del bo tria hom lo millor— dix lo cavaller.
"E prestament fon aquí la col·lació molt gran he abundosa de moltes maneres de
confits. E al partir que fem, lo cavaller donà a la bella Agnés unes ores molt singulars
e de rich guarniment. L'altre cavaller donà a dona Guiumar un braçalet, la meytat d'or
e mig d'açer, ab molts diamants e altres pedres fines. L'altre cavaller donà a
Cassandra una çerp tota d'or que
los hulls tenia de dos grossos robins. La Bellasenspar tenia los cabells molt rossos e
molt larchs: donà-li una pinta tota d'or l'altre cavaller, e no de menys stima que les
altres joyes. E als reys d'armes, erauts e porsavants, e trompetes e ministrés, mil
nobles a cascú. E jamés volgueren deixar les donzelles fins que foren al stat de la
reyna, qui era en aquell cars ab lo rey. E lo rey rebé
estant davant lo rey los quatre cavallers, ab un scrit supplicaren al rey e als jutges del
camp que prop de les llurs tendes poguessen fer una liça nova, per quant la que ells
tenien ja feta, tants hòmens hi eren morts que no era sinó sepultura de cavallers. E lo
rey ab los jutges foren molt contents que fos feta. Rebuda la resposta, prengueren
licència del rey e tornaren-se
"E cascun dia, senyor, se mudaven de vestidures de gran stima e de nova manera.
E puch ben dir a la senyoria vostra que molts grans senyors són stats malcontents de
Tirant per enpendre de fer aquestes armes, per ço com ells les volien fer.
"Aprés que la liça fon feta e los cavallers agueren reposat, posaren un scrit a la
porta de la Roca qui dehïa que lo cavaller que havia tocat lo escut de Amor haja de
ésser en lo camp lo terçer dia. E Tirant dies havia que stava en orde sperant quant lo
demanarien.
"Venint lo dia asignat, Tirant ajustà totes les sues donzelles ab tot lo estat dels
cavallers e anà ab totes les acostumades gales. E lo rey e la reyna eren ja en lo camp,
alt en los cadafals. Com Tirant apleguà, trobà un cavaller al cap de la tela e, rebut
Tirant per los fels, tancaren la porta de la liça e posaren-lo a l'altre cap de la tela. Com
la trompeta sonà, los cavallers feriren los cavalls dels sperons e feren moltes carreres
e de molt bells encontres. Lo cavaller encontrà a Tirant en una carrera e ferí
rest, esquillà e no pres, e scorregué al guardabraç dret e levà-lo-y del tot, ab molt cotó
del gipó que la punta de la lança se
L'altra carrera lo tornà ha encontrar alt en la xarnera de l'elmet e, si
l'agués encontrat, de mil vides no
xarnera, e la lança no
tornà a cavall lo més prest que pogué. E stà en veritat que Tirant havia fet dos
encontres en lo guardabraç squerre e havia
quasi los més encontres. E a l'altra carrera que feren, Tirant lo tornà ha encontrar en
aquell guardabraç e rompé lo cuyro per hon passen les tiretes, e tenia lo guardabraç
liguat de part de dins ab una corda de seda tan grossa com lo dit, e les tiretes no
pogueren rompre perquè eren de cor de cànem cruu. E lo guardabraç li fóra del tot
caygut sinó per lo cordó de seda e, d'altra part, li dava gran enpediment perquè dalt
era desfet, que poch útil li fehïa. E axí feren moltes carreres, que a l'hú fallia lo
guardabraç dret e a l'altre lo esquerre.
"La fortuna fon favorable a Tirant, que encontrà altra volta en aquell loch mateix
al cavaller, e pres-lo un poch alt e, les lançes que eren grosses, levà-li lo braç, que li
caygué sobre lo coll del cavall, que valer no se
E lo miserable de cavaller encara volia fer armes, que li liguassen lo braç. E lo sperit
li fallí, que no pogué més per la molta sanch que perdia. Mes-s'í espasme e tornà tot
ert en la sella, que no
"Tirant se
prestament l'altre cavaller donà un scrit al rey que en aquella hora mateixa volia
combatre. E los jutges del camp digueren que no romprien per res les ordinacions del
camp, com en aquell dia no s'í podien fer dos morts ni en tota la setmana, que en
camp aguessen entrar sinó los dies que eren elets per fer armes en liça a tota ultrança.
E si açò no
fos.
"—Ara que
tots hi morrem o tots venjarem la mort de aquest, digueren los
"Lo rey féu fer molta de honor a la sepultura del mort cavaller, axí com fehïen a
tots los altres. Com lo portaven a soterrar, los tres cavallers se vestiren de vermell ab
robes de grana E tot quant portaven era vermell, significant venjança, e sens plorar ni
fer negun senyal de tristor.
CAPÍTOL
COM TIRANT ENTRÀ EN LO CAMP AB LOS TRES CAVALLERS, LO HÚ APRÉS L'ALTRE,
E DE TOTS FON VENÇEDOR
"—Venint lo dia que era asignat per fer la batailla, Tirant se armà tan secretament
com pogué. En aquest fet no pense la senyoria vostra que tots los de la nostra
companyia hi sabéssem sinó tres de nosaltres, parents de Tirant, e un servidor seu
antich. Tirant féu portar les banderes e sobrevestes per a ell, e per als reys d'armes e
erauts, de les armes de son avi, car les primeres foren de la àvia. E ben armat pujà
sobre son cavall enparamentat.
"Aquest cavaller qui és açí restà tancat dins una cambra perquè Tirant lo
molt, e tots se pensaven que és ell.
"Tirant anà acompanyat en la manera acostumada com desús és dit. Com fon dins
la liça, ja trobà un cavaller del scut de Honor. Ý havien a córrer sens tela e ab arnés
sens guarda neguna. Pochs encontres féu lo hú ni l'altre, que no romperen sinó çinch
lançes. La onzena carrera, Tirant llançà la sua lança e demanà que li
més grossa, e ab aquella encontrà
negú e passà
lança en lo rest, al voltar que
dan , que li obrí molt la nafra, que no aguera fet si la lança se fos rompuda. Emperò
axí havia de ésser, que lo pobre de cavaller caygué en terra e ab la basca de la mort
fortment cridava.
"Tirant descavalcà prestament, tirà la spasa e posà
levar, que
pràtica en les armes a tota ultrança. E Tirant li demanà si volia fer més armes e l'altre
era més mort que viu.
"Los jutges del camp devallaren del cadafal e digueren a Tirant que ell se
bé anar sens perjuhí negú seu. E Tirant, axí armat com stava, tornà ha pujar a cavall e
tornà-se
companyia e los de la casa del rey penssaven que aquest fos lo qui era stat asignat en
lo altre dia per fer la batailla
"Lo dia asignat per al terç cavaller del scut de Valor, fon en lo camp, e lo rey e la
reyna Tirant entrà per lo camp per lo orde acostumat. Com la trompeta tocà, los jutges
manaren que
l'altre ab les spases en les mans, que semblaven dos leons. E les petites aches
portaven en la anella de l'arçó de la sella. Combateren-se primer ab les spases molt
ferament, que
lauger que l'altre e mostrava
lo hú de l'altre, e Tirant li tirà una estocada ab la spasa dejús lo braç que li féu una
gran nafra. Com Tirant véu que perdia molta sanch, mès prestament la spasa en la
mà de la regna e tragué la acha e començà
"Com lo cavaller véu que mal se pintava lo joch, volgué fer axí com havia fet
l'altre; volgué tornar en la bahïna la spasa e no podia, que un home armat prou té a fer
de poder estojar la spasa. E en aquest spay que ell stava torbat d'estojar la spasa,
Tirant li donava tan desmesurats colps que
agué a posar la spasa dejús lo braç e volgué pendre l'acha. E Tirant lo tingué tan a
prop e soptava
de l'avanbraç o del guardabraç, tant li
mala arma és de totes una per una. Tirant li donà tres o quatre colps sobre lo cap, que
torbà tant que jamés pogué traure la acha de l'arçó de la sella, e tenia la spasa desots
lo braç: per no perdre-la, no podia voltar lo cavall. Ell mostrava que era maldestre en
les armes e, tals com aquests, moren envergonyits perquè no saben la pràtica ni lo
estil de les armes. E a parer del rey e de tots los altres, sens fer defençió neguna, morí
molt desaventuradament e no com a cavaller. E tants colps li donà Tirant sobre lo braç
que
donà fon sobre lo cap, que tota la celada li enclotà dins lo cap, que lo cervell li féu
exir per los hulls e per orelles, e caygué mort del cavall.
"E Tirant, ab voluntat dels jutges del camp e dels fels, obriren-li la porta del camp,
e les donzelles, qui ja speraven per rebre
ab molta alegria lo reberen e ab molta honor lo acompanyaren fins al seu aleujament.
Emperò Tirant no
tan secretament com pogué, se mesclà ab los altres cavallers.
—Bé fon mala sort —dix lo hermità— de morir axí tres cavallers. Vejam lo quart
quina fi féu.
CAPÍTOL
COM TIRANT VENÇÉ LO QUART CAVALLER
—Senyor, la senyoria vostra deu saber que aquesta batailla se havia de fer a peu.
E lo dia asignat ells entraren los dos en la liça —present lo rey e la reyna, los jutges
del camp e tots los grans senyors que en la cort eren— e combateren-se molt ferament.
E vengueren-se abraçar e, per força, lo hú e l'altre leixaren caure les aches e tiraren
les dagues, car de les spases no se
cordes de seda ab què los baçinets staven ligats.
—Com! —dix lo hermità— E tan poch sap Tirant e los altres que ab seda agen a
liguar lo baçinet?
—Ab què
aquest món e paradís en l'altre?
—Mon fill —dix lo hermità—, en lo temps de mon jovent, no que yo haja
acostumat de portar ni fer armes, mas stiguí alguns dies ab un cavaller qui sabia molt
en les armes e víu-lo combatre en liça a tota ultrança, e
no fos estat lo cordó de seda que portava. E ara vos diré, mon fill, com se deu fer.
Preneu fil de ferre de aquell que posen en les lànties, qui
cobriu-lo tot de seda a manera de cordó. E per fort que
doblegua en aquella part que
taillar, mas no lo ferro. E aquest és bon secret en les armes. Ara vejam la fi de la
batailla, si us plaurà.
"—Senyor, diré a la senyoria vostra que, stant ells axí abraçats e los cordons dels
bacinets taillats, donaren-se molts colps lo hú a l'altre e los dos caygueren en terra. E
levaren-se com a valents cavallers e, tan prest com foren de peus, tornaren les dagues
en les bahïnes e tiraren les spases, e tornaren a la batailla molt aspra e cruel —que lo
cavaller tenia gran desesperació per los tres jermans d'armes que li havien morts, e
fehïa molt gran sforç e Tirant se esforçava per no perdre lo violari; que tantes armes
fehïen los dos cavallers que tots los miradors n'estaven admirats e prengueren plaer
que tal batailla no vingués a fi perquè negú d'ells no morís. E tornaren-se altra volta
abraçar e agueren a llançar les spases e venir a les dagues.
"E puch bé dir, senyor, que negú dels
lo coll hí en lo cap, davall lo bacinet; per ço com lo bacinet stava fluix, posaven les
dagues dejús la falda del bacinet e allí se ferien malament. Aprés tornaren a caure
altra volta E lo cavaller portava lo arnés de les cames de paper engrutat cubert de fulla
d'argent, que pròpiament paria arnés de cama e de cuxa, e de part de tras portava
cuyro de bou clavat ab lo peto, e anava molt lauger, que tenia molt gran avantatge.
Emperò, ab la valentia que tenien los dos, se tornaren a levar altra volta e tornaren a
fer armes; mas estaven molt empedits lo hú e l'altre, que no
com agueren, per los bacinets que tenien desligats, que
podien bé veure. Emperò lo cavaller tant s'estrengué ab Tirant que
terra, e Tirant lo tingué tan fort abraçat al caure que l'agué a seguir, e los dos
caygueren en terra. E Tirant donà tan gran colp en terra, del cap, que
tres passes luny e trobà
poder de levar-se ans que l'altre, e fon-li bé mester, que com Tirant fon de peus,
l'altre tenia les mans e genolls en terra per levar-se. E Tirant, qui fon més prest levat e
véu l'altre qui stava ja per alçar-se, donà-li ab les mans gran enpenta e féu-lo caure de
l'altra part, e tenia
cors per voler-li levar lo bacinet. Lo cavaller qui en terra estava, sentí que Tirant li
tenia los genolls endret dels pits: voltà tot lo cors, e lo arnés de Tirant ab lo arnés de
l'altre aleneguà, que Tirant no
treballaren qual primer se levaria. La sort e fortuna volgué ajudar a Tirant: per ço com
lo bacinet li era caygut, trobà
que li valgué molt.
"Senyor, yo tinch compassió de la mort de aquests quatre cavalleres germans
d'armes, com axí moriren. E aquest jamés se volgué dar per vençut, sinó que volgué
morir martre d'armes. E, senyor, Tirant ha agut de grans ventures perquè és molt
destre en les armes e més té giny que no força. E la major virtut que té és que li dura
molt lo alé, que si combat del matí al vespre e stigua tostemps armat, jamés se pert per
alé.
—Aqueixa és la principal virtut que
de fer armes. Vejam vosaltres, cavallers qui sou jóvens e sabents, en lo exerçiçi de les
armes qual stimaríeu més: ésser fort e no destre ni ginyós, o molt destre eginyós e no
fort?
Entre aquells cavallers que allí eren agué de moltes opinions. Aprés los dix:
—¿Què volríeu més: entrar en batailla concordada egualment armats, a cavall,
spasa sens sperons o sperons sens spasa, e que axí us aguésseu a combatre? E dich-vos
certament que yo hé vist fer tals batailles. Encara, yo
davant lo duch de Milà e fon mès en electió de dos cavallers que
lo hú e l'altre a peu, armats egualment ab armes defensives. Lo de cavall portava
spasa sola, sens altres armes offensives, e lo de peu portava lança ab un punyal. Qual
de aquestes eligiríeu si requests ne fósseu?
—Ara, deixem açò —dix lo hermità ha Diafebus—. Digau-me Tirant si ha fet
altres cavalleries, en aquest honorós pas de armes, a tota ultrança.
—Senyor, yo us ho diré dix Diafebus—. Aprés que aquests
morts, vengué un cavaller que
natural d'Escòcia. Un dia. stant en la cort, en presència del rey e de la reyna, dix ha
Tirant les següents paraules.
CAPÍTOL
COM UN CAVALLER NOMENAT VILA_FERMOSA REQUERÍ DE BATAILLA A TIRANT
"—Cavaller virtuós, la vostra ínclita fama resplandeix per tot lo món de molta
bondat e gentilea. E yo, hoint aquella, só vengut de la mia terra deixant lo servir de
mon rey e senyor, aquell qui senyoreja la Scòcia. E la causa de la mia venguda és per
quant yo, departint un dia. per mos peccats ab una senyora que té la mia ànima cativa,
no
que jamés me parlaria fins a tant yo agués combatut e vençut en camp clos a tota
ultrança aquell cavaller qui tanta glòria en aquest món havia sabuda guanyar. E per ço
com vós, Tirant, sou aquell a qui ma senyora me remet, vos requir, per lo orde que
haveu rebut de cavalleria, que
cavall, ab bacinet sens careta. Les altres armes vós devisau en la manera que ben vist
vos sia, que puix yo hé devisat la una part, que vós deviseu l'altra. E açò us hauré a
molta gràcia.
"No tardà respondre Tirant en manera de semblans paraules:
"—Cavaller, a mi par que vostra demanda és més voluntària que de necessitat. E
consell-vos que la leixeu per a temps de necessitat, car batailla a tota ultrança és fort e
de mala digestió. E per quant yo no só sà de ma persona, que les nafres que tinch no
són bé guarides, que per vostra bondat e gentilesa serqueu altre cavaller, dels quals
trobareu en aquesta pròspera cort tants e de tanta virtut que us contentaran ha tot lo
vostre desig.
"—Bé poria ésser lo que vos dieu —dix lo cavaller— mas què puch fer? Que ma
senyora no
de mort stau de no combatre-us ab mi, açí, davant la magestat del senyor rey, vos offir
dar-vos una peça de arnés de avantatge, puix no sia la espasa.
"—Yo, per salut de la vostra persona me volia scusar de no venir a batailla ab vós
—dix Tirant—. Però, puix tant me
bons cavallers que per covardia ho leixe de fer. Yo só content, ab la ajuda de la divina
Bondat, deliurar-vos, e accepte vostra batailla e requesta. E puix haveu començat de
devisar la una part de les armes, yo us done libertat, jatsia a mi pertangua, que vós les
deviseu totes a tot útil vostre. De la peça d'arnés que m'offeríeu donar, yo no la
acceptaria. E par-me en lo vostre parlar, que trementina bullenta no us ha tocat.
"—Ara, puix som concordes de nostra batailla —dix lo cavaller— vós, Tirant, me
haveu a jurar e fer sagrament açí, en presència de la magestat del senyor rey e de la
senyora reyna e dels bons cavallers que açí són, de no acceptar requesta de negun
cavaller ne fer armes negunes, per ço que laugerament se poria seguir ésser nafrat o
alesiat de algú de vostres membres, e la batailla per vós acceptada no pogués venir en
aquella fi per mi tant desijada.
"E Tirant, en presència de tots, féu lo jurament. E dat compliment a tot, lo cavaller
pres comiat del rey e de la reyna e de tots los de la cort, e tornà-sse
supplicà a la reyna d'Escòcia fos de sa merçé que li volgués asegurar lo camp e deixar
venir la batailla a fi segons era concordada entre ells. E la reyna graciosament lo y
atorguà de tenir-li lo camp segur dins quatre meses aprés que la citació fos presentada,
perquè Tirant hagués prou temps de ésser guarit.
"Senyor, Tirant tramés aquell servidor seu qui tant de temps lo havia servit e sabia
en sos secrets més que tot altre, e tramés-lo a casa de son pare e mare perquè li fallien
los diners per posar-se en orde de les coses necessàries per anar en Scòcia per fer la
batailla. E com fon al port de Dobla per passar la mar, trobà allí tots los servidors dels
devia partir per passar en la terra ferma. Com se foren tots recullits, lo servidor de
Tirant près amistat ab los altres. E parlant dels quatre cavallers morts sabé com lo hú
era rey de Frisa e l'altre, son germà, lo rey de Apol·lònia. Stigué molt admirat e près
molt gran alteració per la mort del rey de Frisa, qui era son senyor natural, e començà
a fer gran dol, lamentant-se de la sua desaventura. E ab làgremes que dels seus hulls
abundants corrien, ab veu piadosa, plorant, dehia:
"—O trist e desaventurat de mi! E quina mala sort m'à portat que ab ajuda mia se
sia armat cavaller qui haja mort ha mon senyor natural! Bé és stada mala sort mia que
a tal cavaller yo hagués a servir. O fortuna! ¿E per què has permés que un tan
excel·lent senyor com era lo rey de Frisa, mon senyor, que vassall seu, ignocent de tal
culpa, sia stat participant en la sua mort dolorosa?
"Aquestes e altres semblants paraules adolorides e de molta compassió dehïa lo
servidor de Tirant, qui
admirats de les grans lamentacions que aquest pobre de gentilom fehïa. E durà tant
que pervengué a notícia de aquell cavaller ançià que era majordom dels
morts, qui stava dins la nau, tancat en una cambra, plorant sa desaventura. E ixqué de
la cambra, ab tot son dol, e apartà lo servidor de Tirant a una part e preguà
li digués de què fehïa tant strem dol.
"Senyor —dix lo gentilom—, yo só vassall del rey de Frisa e tinch pare e mare en
la sua terra. E de molt poca edat ixquí del seu regne e passí, per ma sort e ma
desaventura, en Bretanya. Trobí
yo l'agués conegut!— per causa de yo ajudar-lo ha armar e fer les banderes, les
sobrevestes, e fer pintar los scuts e totes les coses necessàries per a la batailla
desegual, que un cavaller sol agués a fer morir dos reys e dos duchs, en special a mon
senyor natural. Aquesta és la dolor que més me atribula, com pens que ab engan ho
ha fet.
"Lo cavaller ançià, com véu axí parlar lo gentilom, posà
volgué saber tot lo fet com era passat. E en aver hoït tot lo que aquell dehia, dix-li:
"—Amich, prech-vos que, si amau a vostre senyor natural, que us ne aneu ab mi e
leixau lo servey de Tirant.
"E lo gentilom, per la sua fealtat, amor e voluntat que tenia a la pàtria d'on era
natural, deixà de anar en Bretanya. Com foren en la terra ferma, anà-se
cavaller. Emperò agué un home —pagà
Bretanya.
"Com lo cavaller, ab lo criat de Tirant, foren arribats en la major ciutat de Frisa,
trobaren tots los de la ciutat e del regne molt adolorits per la mort de llur rey e senyor.
E per relació de aquell e del cavaller ançià, vengué lo cars a notícia de un cavaller qui
havia nom Kirielayson de Muntalbà, lo qual venia de natura de gigants, qui era de
molt gran statura, molt fort e animós més que tot altre. E certament era un
valentíssim cavaller, lo qual dix en presència de tots que aquest fet no passaria sens
condigna punició del mal cavaller Tirant. E prestament ordenà una letra e près un
rey d'armes que havia nom Flor de Cavalleria, e una donzella qui anà per parlar, e
lo rey d'armes per obrar. Posaren-se dins una nau e, ben acompanyats, passaren en
Anglaterra. Com foren davant lo rey de Anglaterra, la donzella, ab veu sforçada,
cridant dix.
CAPÍTOL
COM TIRANT FON REPTAT DE CARS DE TRAÇIÓ PER UNA DONZELLA EN PRESÈNCIA
DEL REY
"—O rey prudentíssim e de gran excel·lència! Yo só venguda açí davant la
magestat tua per posar clam e demanda contra un falç e reprovat cavaller qui
nomenar Tirant lo Blanch e los seus actes son ben negres. E si açí és, vingua avant
que yo li diré com ell, ab gran tració e maldat, e ab armes dissimulades e de gran
engan, ha morts ab les sues falses mans a dos reys dos duchs, e açò no ha un mes
complit.
"—Com pot ésser, donzella —dix lo rey—, lo que vós dieu? Que Tirant ha prop
d'un any que és en la mia cort, que no hé vist ni sabut que tals coses ell haja fetes com
vós lo incriminau, en special de cars de traçió.
"Eren allí alguns parents de Tirant que y volien satisfer, e lo rey dix que callassen,
que no permetria que negú hi parlàs. Puix Tirant era allí, que
volia saber aquest cars de traçió com passava.
"E prestament ho anaren a dir a Tirant, lo qual trobaren que encara stava en lo lit,
que no s'era levat, car, per causa de la molta sanch que avia perduda e per les
nafres que encara no eren ben guarides, no
cors, e per ço ell no
digueren-li que una donzella era venguda davant lo rey e la reyna, qui
traçió.
"—Ha, sancta Maria val —dix Tirant—, jamés en tota la mia vida pensí fer cars
de traçió ¿Com se pot fer que aquesta donzella sia venguda tan mal informada contra
tota veritat en posar-me tan leig crim?
"E molt prest fon vestit, sens acabar-se de cordar, e féu-se dar un manto tot brodat
de perles e d'orfebreria, per ço com li havien dit que venia ab la donzella un rey
d'armes. E ab cuytats passos anà hon lo rey era, qui l'esperava a la porta de la sglésia,
e ab ànimo sforçat de cavaller féu principi a tal parlar.
CAPÍTOL
COM TIRANT S'ESCUSÀ DE PARAULA DEL CARS DE TRAÇIÓ EN PRESÈNCIA DEL REY E
ACCEPTÀ LA LETRA DE BATAILLA TRAMESA PER KIRIELAYSON DE MUNTALBÀ
"—Senyor, qui és lo qui m'incrimina de cars de trasió? Yo só açí per defendre
mon dret, ma honor e fama.
"La donzella se acostà a ell e conegué que era Tirant lo Blanch, e dix-li:
"—O traÿdor e mal cavaller, desegual en l'orde de cavalleria, scampador de la
sanch real, qui ab armes falsificades e de engan has morts ab les tues pròpies mans
cruels a dos duchs e dos germans reys, lo hú de Frisa e l'altre de Apol·lònia! E tals
morts no
"Parlà lo rey e dix:
"—Donzella, sí Déu me salve la vida, yo no sé ni hé conegut que reys sien venguts
en mon regne, ne menys en ma cort.
"—E com, senyor? ¿No és la magestat vostra en recort pochs dies ha dix la
donzella de quatre cavallers, germans d'armes, que no volien parlar e portaven ab ells
quatre leons coronats?
"—Sí —dix lo rey—, bé
saber qui eren ni del qual terra, que si yo agués sabut que eren reys ý en ma cort
fossen venguts, jamés aguera consentit que aguessen fetes armes voluntàries a tota
ultrança, per ço com lo perill és molt gran e no deu ésser donat a reys fer armes
voluntàries, en special a tota ultrança. Si eren necessàries, gran rahó seria. Mas vos
puch dir ab tota veritat que jamés ho sabí. Digau-me, donzella, qui eren los duchs?
"—Senyor, yo us ho diré. Lo hú d'ells era lo duch de Burgunya, lo qual vengué
açí a vostra altesa per embaixador del rey de França.
"—Bé só en recort d'ell —dix lo rey—. E m'és molt enuig la sua mort. E l'altre,
qui era?
"Dix la donzella:
"—Fill era de l'emperador de Alamanya ý era duch de Bavera. E lo traÿdor de
Tirant ab engan e maldat los ha morts a tots
jamés perdonen la mort a negú.
"Tirant no pogué més comportar que parlàs, sinó que ab gran ira dix:
"—Dozella, no tinch altra dolor en aquest món sinó com sou dona, car si fósseu
cavaller, axí com sou donzella, yo us ne fera anar ab les mans al cap plorant. Emperò
yo preguaré a la mia ànima que no
que d'eixa vostra vil boca ixen, car en lo vostre mal parlar yo no y pert res, com sabuda
cosa és que tot l'esforç de les dones és en la lengua. Empero si açò és aqueix cavaller
qui
davant mon senyor lo rey, poria éser, ab la ajuda de nostre senyor Déu, yo
hon hé tramés los altres en breu temps. Donzella, yo us prech, per gentilea, vos
aregleu en vostre parlar e deixau fer als cavallers, a qui toca aquest fet.
"Aprés se girà Tirant devers los cavallers e dix:
"—Si yo hé morts los quatre cavallers he-u fet axí com fer devia, sens engan negú
ni milloria d'armes. Emperò la magestat del senyor rey és açí, qui ha vistes fer les
armes, e los jutges del camp e tots los nobles cavallers poran-ne fer verdader
testimoni. E yo
de les jutges del camp.
"Com lo rey lo véu parlar axí justificadament, ne fon molt content, e no menys los
jutges del camp. E tots digueren que Tirant era valentíssim cavaller e molt discret.
Hoïdes per lo rey d'armes Flor de Cavalleria les paraules de Tirant, acostà
presència de tots presentà-li la letra de Kirielayson de Muntalbà. Tirant li féu la
següent resposta:
"—Rey d'armes, per ton offici ést tengut dar e presentar letres de batailla e
concordar cavallers e gentilshòmens si request ne sou, axí en batailles necessàries
com voluntàries. E per quant a veguades és duptosa la execució, yo, davant la
magestat del senyor rey ý de la senyora reyna, ý en presència de tots los altres, yo
accepte la letra o requesta si és de batailla a tota ultrança. E si és armes retretes ni
civils, o fos per altra cosa, yo m'ature acort.
"Tirant près la letra e donà-la a hú qui sapia molt bé legir, e en presència de tots
fon lesta, la qual era del tenor següent."
CAPÍTOL
LETRA DE BATAILLA TRAMESA PER KIRIELAYSON DE MUNTALBÀ A
TIRANT LO BLANCH
A vós, Tirant lo Blanch, més cruel que lo leó famejant, falsificador ý scampador
de la sanch real de aquells benaventurats cavallers mon senyor lo rey de Frisa e lo rey
de Apol·lònia, ab armes falses e disimulades entre cavallers de honor no acostumades
portar. E per quant vós sou desegual cavaller e, per més propi parlar, traÿdor, falsificat
en armes ý en tot lo que de honor és, e yo avent notícia de la vostra gran maldat, per bé
que só cert que·n seré blasmat per molts bons cavallers que a tan vil e desordenada
persona e traÿdora yo haja admesa per companyia de entrar dins liça en camp clos a tota
ultrança com si fos de persona en libertat posada, a tota ma requesta vos combatré a
hús e costum de França. He us dó poder de divisar les armes, e vostra resposta speraré
per spay de ·XXV· dies aprés que us serà presentada, de la qual staré a relació de Flor de
Cavalleria, rey d'armes. E si per temor de mi acceptar no la gosareu, siau çert yo us
reversaré les armes he us penjaré cap avall segons de traÿdor se pertany, e per totes les
corts dels grans senyors yo hiré mostrant la gran tració que feta aveu en les persones
de aquests dos reys, e serà notificat a tots aquells qui saber-ho volran.
Scrita e sotscrita de la mia mà, sagellada de mes armes pròpies e partida per
A.B.C. Dada en la ciutat de Frisa a ·II· de juliol.
KIRIELAYSON DE MUNTALBÀ
CAPÍTOL
COM LO REY DE ANGLATERRA ANÀ AB TOTS LOS STATS A LA SGLÉSIA DE SANCT
JORDI PER SOLENNIZAR NOVELLES OBSÈQUIES ALS DOS REYS E ALS DOS DUCHS
"Com Tirant agué feta legir la letra e véu lo contengut en aquella, dix al rey:
"—Senyor, cascuna cosa ve en son temps. Bé véu la magestat vostra com aquest
cavaller me incrimina de cars de traçió. Yo me
mia mort per ben spletada si jamés yo consentí ni ginyí mal negú per als quatre
cavallers.
"—Bé som certs —dix lo rey— que vostra honor és salva. Emperò, puix lo cars
s'és seguit, anem a la sglésia del senyor Sanct Jordi e hoyrem aquí la missa e farem-los
la honor que ells són mereixedors, puix sabem que són reys coronats.
"Los jutges del camp digueren que era molta rahó, que axí
reyna ab tots los stats hi anaren. Dix Tirant:
"—Senyor, yo requir a la magestat vostra e als jutges del camp me cumplau de
justícia, puix los reys són stats morts per mi líçitament e ab tota veritat, sens engan,
frau ni decepció. Puix la magestat vostra los vol traure de aquella sepultura hon estan
e posar en altra, a mi par, segons les ordinacions per la altesa vostra e per los jutges de
camp és stat ordenat, yo dech anar armat aprés d'ells fins sien dins l'altra sepultura. E
açò, senyor, requir per salvar mon dret, per ço com de justícia fer-se deu.
"Lo rey tingué son consell ab los jutges del camp e ab altres cavallers, e tots
concordaren, segons les ordinacions que eren stades fetes, Tirant demanava gran
rahó.
Dix-li lo prínçep de Gales:
"—E bé voleu ésser fart de honor, Tirant lo Blanch. E no us contentau de haver-los
morts que encara voleu aver més d'ells?
"—Senyor —dix Tirant—, lo perill de les armes és tan gran e tanta sanch és exida
de la mia persona, que a cascuna part que
mi lo que yo hé agut d'ells, ells agueren fet altrament de mi lo que yo no hé fet d'ells?
E per ço aquesta honor no la leixaria per res que no la rebés segons és ordenat per stil
e pràtica d'armes.
"E Tirant prestament se anà armar e ab tot son stat de donzelles e cavallers entrà
per la sglésia de Sanct Jordi ab molts ministrés, trompetes e tamborinos, reys d'armes,
arauts e porsavants. E ell, tot armat en blanch, ab la spasa nua en la mà.
"Lo rey e la reyna, ab tots los stats, qui ja eren en la sglésia, acostaren-se tots a la
tomba o vàs hon los quatre cavallers staven, cascú en sa caixa, molt closes e
enpeguntades. E de tots los altres ho havien fet axí perquè, si los parents los
volguessen portar en llur terra, que u poguessen fer. Tirant, ab la spasa, donà grans
colps sobre la tomba e dix:
"—Ixquen los reys qui açí jahuen adormits.
"Prestament los ministres de la justícia obriren la tomba e tragueren les dues
caixes dels reys e, per manament del rey, les posaren enmig de la sglésia hon avia
fetes aparellar
tombes cubertes. E aquí foren posats los dos reys e fon-los feta la major honor que fer
pogueren, ab totes aquelles cerimònies que a reys són acostumades de fer.
"Aprés, lo rey los féu fer una molt bella tomba de lignum àloe obrada molt
artificialment, e sobre la tomba un bell tabernacle. E féu-hi pintar les armes dels dos
reys e sobre aquestes armes staven pintades les armes de Tirant. E entorn del
tabernacle havia letres d'or que deÿen:
"Açí jahen lo rey de Apol·lònia e le rey de Frisa, germans, qui eren reys coronats,
qui moriren com a valentíssims cavallers, màrtirs d'armes, per mans de aquell virtuós
cavaller Tirant lo Blanch.
"E com la tomba fon feta, lo rey los hi féu posar dins. Com les obsèquies dels reys
foren acabades, lo rey e la reyna se
molta de honor, fon acompanyat al seu aleujament. E tan prest com se fon desarmat,
se près a fer resposta a la letra que lo rey d'armes li havia portada, lo principi de la
qual fon en stil de semblants paraules.
CAPÍTOL
RESPOSTA A LA LETRA DE BATAILLA PER TIRANT LO BLANCH
"Kirielayson de Muntalbà: vostra letra hé rebuda per Flor de Cavalleria, rey
d'armes, partida per A. B. C., scrita e sotscrita de vostra mà, ab sagell enpremptada de
vostres armes, la qual conté paraules vils e desonestes. E par-me que no stan bé tals
rahons en boca de cavaller, volent mostrar a la gent ab paraules colorades venjar la
mort dels dos reys. E si vós tinguésseu tal desig com mostrau aver, no·m devíeu
scriure, sinó vós venir açí, puix sabíeu que yo era en la cort del senyor rey de
Anglaterra —emperò cavallers hi à que més amen çercar que trobar—, dient que yo
ab armes falses e dissimulades hauria morts los dos reys e ab traçió ensemps
mesclada. Dich que mentiu e mentireu tantes vegades com ho direu. Yo·ls hé morts
com a cavaller dins camp clos, ab aquelles pròpies armes per ells devisades, axí
offensives com defensives. E si, per la victòria per nostre Senyor a mi dada, e les mies
mans àn sabut guanyar lo preu e la honor davant la magestat del sereníssim rey de
Anglaterra e dels jutges del camp —com a cavallers obrant envers ells, no coneixent
ni sabent qui eren—, la mort axí bé era presta per a mi com per a ells. E si los
magnífichs jutges del camp seran requests per vós o per altri, trobareu ab tota veritat
venir armat contra mi ab armes injustes, no de cavallers qui ab empresa feta vénen,
portant en les cames de paper engrutat, argent pellat e altres coses les quals no cur dir.
E lo cars per vós a mi posat malament, defensant mon dret, honor hí fama, só content
—ab la ajuda de nostre senyor Déu e de la sacratíssima Mare sua, senyora nostra, e
del benaventurat cavaller mon senyor sanct Jordi —vostra requesta a tota ultrança, a
hús e costum del realme de França, acceptar. E per lo càrrech per vós e mi dat, jatsia a
mi pertangua, devise fer la batailla no a cavall, perquè no diguésseu que ab milloria
de cavall vos agués mort o vençut, mas a peu, ab acha de ·VII· palms sens croxet en
falsa maestria, tal com és acostumat de portar en liça; espasa de quatre palms e mig
del pom fins a la punta; punyals de dos palms e mig. Pregant-vos no m'escrivísseu
més, car no rebria pus letra vostra, sinó que vingau personalment e no ab procurador.
E asegur-vos que no tindreu treball de anar per les corts dels grans senyors, ni de
reversar armes e de moltes altres desonestats que són exides de aqueixa falsa boca.
Sotsscrita de la mia mà, ab lo sagell de les mies armes enpremptada, partida per
A.B.C. En la ciutat de Londres feta a ·XIII· de juliol.
TIRANT LO BLANCH
CAPÍTOL
COM LO REY D'ARMES E LA DONZELLA SE
"Lo dia aprés que lo rey d'armes presentà la letra a Tirant, agué la resposta, e
prestament partí ab la donzella. E apleguats que foren en la terra ferma, prestament
sabé Kirielayson de Muntalbà com lo rey d'armes venia ab bona resposta: desenpachà
de posar-se en orde de totes les coses necessàries. Com lo rey d'armes e la donzella
foren apleguats, legí la resposta. E lo dia següent près comiat de tots los parents e
parentes e partí de la sua terra molt ben acompanyat, e lo rey d'armes se
ell.
"Caminà tant per ses jomades, per terra e per mar, fins que fon davant lo rey de
Anglaterra. Com agué feta reverència al rey e a la reyna, demanà qual era Tirant, e per
lo rey d'armes, qui vestia lo manto que Tirant li avia dat com li presentà la letra
(stimaven que valia passats
"—Senyor, aquest és lo qui
vostra letra e aquest la acceptà he
"Kirielayson anà un poch devers Tirant e tanbé Tirant anà devers ell, e abraçaren-se
se, mas no ab bona voluntat. Parlà lo cavaller e dix:
"—Tirant, puix som concordes de nostra batailla, per mi requesta e per vós
acceptada, suppliquem al senyor rey o aquells qui u han de fer, que esta nit hó per lo
matí nos posen dins lo camp e deixen complir nostres armes.
"—Molt só content —dix Tirant. E pres-lo per la mà sinestra e posà
dreta.
"Com foren davant lo rey, graçiosament los dos lo supplicaren que fos de sa
merçé que en aquell dia ells poguessen entrar dins lo camp.
"—A mi par —dix lo rey— que no és rahó, per ço com vós veniu ara de camí e, si
altra cosa s'í esdevenia, poria dir la gent per canssament del treball del camí vos seria
vengut. Emperò, vinguen los jutges.
"E venguts, digueren que per res fer no
dins camp clos e, forçat, li covenia d'esperar fins en aquella jornada. Dix lo cavaller
Kirielayson:
"—Yo fóra molt content que ara yo pogués executar lo perquè só vengut, més que
si
"—Per contentar vostra voluntat —dix Tirant—, volria ésser ja dins la liça.
"Lo rey li féu molta honor, e tots los de la cort. E lo príncep de Gales l'afavoria
molt per fer-ne enuig a Tirant, per ço com li havia mort lo alà e perquè avia combatuts
los
coses que dan ý desonor li
"Lo següent dia Kirielayson supplicà al príncep de Gales que anassen a la
sepultura dels dos reys, que ell volia veure si res hi fallia. E lo príncep, per contentar-lo,
fon content de anar. Com lo cavall véu la sepultura, stigué mirant, e véu los
scuts dels
avia allí fets posar. Com avia vençut a cascun cavaller, prenia lo seu scut e aquell del
cavaller que avia vençut e, de continent, los feÿa portar a la sglésia de Sanct Jordi e
comanava
sua capella per aver aquella mundana glòria. Kirielayson conegué prestament les
armes de son senyor, e del rey de Apol·lònia e dels duchs: lançà dels seus hulls
abundants làgremes e, ab grans crits, se llamentava de la mort de son rey e senyor. E
tanta fon la dolor que agué de la mort de son senyor que cuytadament anà per
despenjar los scuts de Tirant. E tant era gran que ab la mà hi bastà. E pres-los ab gran
ira e lançà
tabernacle les armes de son senyor pintades e, sobre aquelles, les armes de Tirant; e
ab lo cap hi donà de tan grans colps que quasi mig esmortit lo
altres que allí eren. Com fon retornat, obrí lo tabemacle e véu son senyor en lo
punt que stava: pres-li
aquí de continent morí.
"E çertament, senyor, si ell no fos mort en la forma que morí, no s'escusava una
mala jornada, car sabuda la nova per Tirant del gran ultratge que lo cavaller li avia fet
en los scuts, prestament nos fom armats
E lo príncep forçadament tenia de ajudar a Kirielayson, que axí
gent que y fóra morta e nafrada molta gent de una part e d'altra.
"E segons, senyor, que hé hoït recitar, aquest Kirielayson era molt amat e favorit
per lo rey qui era de Frisa, e li avia dat molt de sos béns e, ultra açò, lo avia fet visrey
de tota sa terra. E aquest tenia un altre germà que no era menys afavorit del rey de
Apol·lònia, e lo un germà stava ab lo un rey e l'altre stava ab l'altre. E com lo germà
de Kirielayson sabé que son germà era posat en gatge de batailla per venjar la mort
dels dos reys, ab molta dolor e congoixa se partí de Apol·lònia per anar hon era son
germà. Com fon en Frisa, demanà de son germà e sabé nova certa com pochs dies
avia que era passat en Anglaterra per combatre
deliber, partí per anar a la mar.
"Com fon arribat al port, trobà los servidors de son germà que li reçitaren lo cars
de son germà. Aquest, ab molt gran ira, axí per la mort dels reys com per la
desaventura de la mort de son germà, prestament se enbarcà e passà a la cort del rey.
E ans que li anàs a fer reverència, volgué anar a la sglésia de Sanct Jordi e no trobà
allí los scuts, car Tirant los avia fets portar al seu aleujament. Com aquest cavaller
véu que no y eren, féu sa oració, aprés mirà la sepultura dels reys e dels duchs e lo
loch hon avien posat son germà. Contínuament lançant dels seus hulls vives
làgremes, lamentant-se de la llur gran desaventura, partí
reverència al rey e a la reyna, e demanà prestament de Tirant, lo qual en aquell cars stava
parlant ab unes dames.
"Com Tirant sabé que aquell cavaller lo demanava, deixà les rahons de les dames
e anà prestament davant lo rey. Lo cavaller, qui
CAPÍTOL
COM THOMÀS DE MUNTALBÀ REQUIRÍ DE BATAILLA A TIRANT PER VENJAR LA MORT
DELS REYS E LA MORT DE SON GERMÀ
"—Tirant, yo só vengut açí per venjar la mort de aquell virtuós cavaller
Kirielayson de Muntalbà, germà meu, e per dret de armes refusar no
aquella, per aquella requesta que mon germà vos volia combatre, aquella mateixa vos
combatré a tota ultrança sens afegir ne levar-ne res.
"—Cavaller —respòs Tirant—, la vostra requesta seria dita voluntària e no
necessària, e tal batailla no auria loch ne los jutges la leixar[i]en venir a la vera fi
d'ultrança. Parlau de vostra boca lo que dir deveu, car yo us asegure, si lo preu és
honor, que
"—Tirant, a mi par que yo us hé prou dit per venir a la vera pràtica de cavallers.
Majorment, veu
sagell de vostres armes sagellada. Tot lo que en aquestes letres se conté, a ultrança
vos ho combatré.
"—Estrenyeu la batailla —dix Tirant— e no us poseu per les rames, que tot lo que
dit aveu no y basta, car de vostra pròpia boca ho aveu a dir. Altrament, no acceptaria
vostra requesta.
"—Yo só persona conjunta a Kirielayson de Muntalbà e, sens dir tantes rondalles
e no abundar en paraules, dich: com a gran traÿdor aveu mort mon sobiran rey e
senyor lo rey de Frisa e son germà lo rey de Apol·lònia, qui graciosament m'avia
criat. E per aquest cars de tració vos offir, com a requeridor a ultrança, executadora
de mort, no puguam fallir lo hú o l'altre, mesclant-hi la mort del meu bon germà,
qui yo tant amava.
"E donà fi en son parlar. Dix Tirant:
"—La concòrdia de la batailla yo accepte com a defenedor del cars de traçió per
vostre germà e per vós a mi posat: dich que mentiu per vostra falsa boca. No resta
més entre nosaltres sinó que poseu vostre gatge en poder dels jutges del camp per ço
que, si a la jornada per ells asignada vós fallíeu, segons costum del realme de França ,
segons vostre germà l'avia requesta e per mi acceptada, yo pogués usar de tots aquells
drets pertanyents a defenedor contra requeridor de tan leig cars com per dos germans
m'és stat posat.
"Lo cavaller se levà del cap lo bonet que portava e Tirant près una cadena d'or, e
posaren-ho en poder dels jutges del camp. E com açò fon fet, los dos cavallers se
abraçaren e
"Lo dia asignat de la batailla, Tirant, per guanyar a nostre Senyor de sa part, dix al
cavaller, present lo rey, a l'entrar de la sglésia
"—Yo seria bé content, si a vós plahia, entre nosaltres agués pau, amor e bona
amistat, e vós que perdonàsseu a mi e yo perdonaré a vós de les injúries que vostre
germà e vós me aveu dites. E açò no penseu que u digua per covardia, ans só prest per
entrar en la batailla ara o tota hora que els jutges m'ó manaran. E prometré-us de anar
a peu, descalç, a la casa sancta de Hierusalem e star-hi un any e un dia, e fer dir
cascun dia
morts, e per la mort de vostre germà, que no y hé res sabut.
"Aquest cavaller era nomenat Thomàs de Muntalbà, home d'estrema força, molt
ben proporcionat; era tan alt de cors que Tirant scassament li pleguava a la çinta. E
era molt més valentíssim cavaller que Kirielayson, son germà.
"Com lo cavaller véu parlar axí a Tirant, pensà en sí que per temor ho dehïa que
havia d'ell, e molts altres cavallers lo
lo contrari, car no u fehïa sinó per fer alguna satisfactió de la mort dels
"Moltes dones e donzelles digueren a Tirant que
Muntalbà e que no entràs en lo camp ab ell, per quant era home lo més fort e més gran
que en tota la crestiandat se trobàs en aquell temps. E Tirant los respòs:
"—Senyores, no dupteu en res, que, si dues voltes era major que no és e fos tan
fort com Samssó, puix ferro haja enmig d'ell e de mi, no
"—Mirau, Tirant —digueren les senyores—, no deveu desestimar les coses que de
si se fan stimar, car no volríem perdésseu lo mèrit de la fe, e les cavalleries e honors
que per vostra virtut haveu sabudes atényer se perdessen totes en un punt, car lo
cavaller, a parer de nosaltres, té molta valentia. E per ço vos volríem consellar e
preguar, si bonament se podia retractar, que no
aconsolades.
"—Senyores, yo hé feta la offerta, un poch carregosa per a mi. De açí avant ell sap
què s'à de fer. Sia nostre Senyor de ma part e la resta vingua com venir pugua. Yo sé
bé que lo cavaller és valentíssim, e tal fama li fan per lo món. Emperò a valentia de
negú no y fretura dar testimonis, e moltes voltes se segueix que tal és loat de virtut
que
"Totes aquelles dames se feren venir lo cavaller e preguaren-lo molt la batailla
cessàs ab voluntat de les parts. E jamés lo cavaller hi volgué aderir, ans ab molta
supèrbia respòs que no
"Aprés que lo rey se fon dinat, a la hora asignada los cavallers anaren al camp en
la següent forma: lo Thomàs de Muntalbà anava a peu, tot armat, e portaven-li
lançes baixes. E en la primera lança anava lo príncep de Gales, ab molts duchs que la
portaven; la segona lança, al costat dret, portaven comtes e lo marqués del Sanct
Enpeyre; la lança del costat sinestre portaven cavallers; la lança de tras portaven
honrats gentilshòmens; e ell anava enmig de tots. E axí
camp hon stava una gran tenda parada. E allí
acompanyat prengueren comiat d'ell.
"E Tirant anà ab les
lançes, sinó donzelles a totes les
més abillades de tota la cort. E ell anava sobre un bell cavall tot blanch ab molts
ministrés, trompetes e tamborinos, mostrant gran alegria. Com Tirant fon dins la sua
tenda, regracià a totes les dames la molta honor que feta li havien. E totes les
donzelles se agenollaren en terra e supplicaren a la divina Bondat que donàs vida e
victòria a Tirant.
"Los fels elets per los jutges prengueren primer a Thomàs de Muntalbà, per ço
com era requeridor. Posaren-lo dins lo camp en un petit papalló que cascú tenia de
çetí a la un costat del camp. E cascú portava en la mà un ventallet per senyar los
cantons del camp. Aprés entrà Tirant, per ço com era defenedor, e féu reverència al
rey e a la reyna e senyà lo camp. Fet açò, cascú en son papalló, vengueren
de l'orde de Sanct Françesch de la observança, per manament dels jutges, e
tornaren a confessar. Fet açò, combreguaren ab un boçí de pa, car no
aquell cars lo cors de Jhesucrist. Aprés que los frares foren partits e fora de la liça,
vengueren los jutges e preguaren molt al cavaller qui era requeridor volgués
perdonar injúries que fetes li aguessen. E de açò lo preguava lo rey e ells. Lo cavaller
respòs:
"—Senyors molt magnífichs, bé podeu veure que no és ara temps ne hora que yo
haja a perdonar la injúria de mon rey e senyor lo rey de Frisa, e del meu germà e de
aquell qui m'avia criat, lo rey de Apol·lònia. E per cosa en lo món no deixaria mon
clam e demanda, per tot lo tresor, la glòria e honor que en aquest món yo pogués
haver.
"—O, cavaller! —digueren los jutges—. Posau vostra libertat en poder de la
magestat del senyor rey e de nosaltres, jutges del camp. Triarem la major part de la
honor per a vós, per ço com sou requeridor e la offensa és de vostre senyor natural,
del vostre germà e del rey qui criat vos havia. Açí som per fer smena de tot.
"—E no tinguam tantes noves —dix lo cavaller, ab gran supèrbia que u dix— que
la batailla vull. E no
que ab la mà mia cruel e taillant spasa daré mort nefandíssima ha aquell mal cavaller
e gran traÿdor Tirant lo Blanch, falsificador de armes entre cavallers de honor no
acostumades portar en batailla.
"—Com sou tal —digueren los juges— que ab supèrbia voleu vençre les batailles?
¿No sabeu com Lucifer ne fon lançat del çel e perdé la cadira de benaventurança de la
glòria eternal volent ésser egual ab aquell qui lo havia creat, e lo Senyor, qui és humil
e piadós, ple de molta misericòrdia, perdonà ha aquells qui tant de mal li feren ý en la
creu lo posaren?
"E agueren fet venir un prevere ab la custòdia e, ab lo Corpus en la mà, entrà dins
lo papalló e dix-li:
"Cavaller, no sies cruel a ton Senyor e Creador, lo qual t'à creat ha ymatge e
factura sua. Puix ell perdonà als qui mort li donaren, perdona lo que bonament
perdonar deus.
"Lo cavaller se agenollà com véu lo preciós cors de Jhesucrist e adorà
"—Senyor, Tu perdonist a tots aquells qui mort te donaren. Yo no perdó ni vull
perdonar ha aquell traÿdor, reprovat perjur, de Tirant lo Blanch.
"Los jutges anaren al papalló hon stava Tirant e digueren-li si volia perdonar a son
contrari. Dix Tirant:
"—Haveu parlat ab lo requeridor?
"Digueren ells que sí.
"—Yo parlaré com a defenedor —dix Tirant—. Si lo cavaller vol batailla, yo só
açí prest; si vol pau, per lo semblant. Veja ell qual li par millor e més segur per a ell,
que de tot seré yo content.
"Los jutges, vehent la bona resposta de Tirant, tornaren al cavaller e digueren-li:
"—Nosaltres som stats ab Tirant e a
nosaltres jutjarem, e per ço vos volem tornar a preguar que poseu aquests fets en
nostre poder e, ab la ajuda de nostre Senyor, la honor vostra serà ben salva.
"O, quant me desplau!—dix lo cavaller—. Què voleu turmentar al qui tant
turmentat stà? Prou paraules haveu despés e, com més ne direu, més en và les
despendreu.
"Dix lo hú dels jutges:
"—Anem-nos-ne, que en aquest home cruel no trobaríem res que de bé fos.
"Partiren-se los jutges, malcontents del cavaller. E feren tres railles a cascuna part
e partiren lo sol segons acostumen de fer perquè no donàs més en la cara a l'hú que a
l'altre. Fet açò, los jutges pujaren en son cadafal. E tocà una trompeta e feren crida
per tots los quatre cantons de la liça no fos negú gosàs parlar, tossir, senyalar, sots
pena de mort. E feren fer tres forques fora de la liça.
"Com tot açò fon fet, la trompeta tocà, levaren los papallons e posaren los
cavallers en la primera railla. E los quatre fels staven ab lo hú, e los altres quatre
staven ab l'altre, ab una lança que davant a cascú d'ells los tenien; los dos a l'un cap,
los altres dos a l'altre. Açò
lo hú que l'altre, sinó que vingua a la cominal. E porten-li la lança endret del ventre
perquè no li faça enuig en la lança o acha hó ço que porta en les mans.
"Com foren en la primera railla, stigueren per bon spay, e tornà a tocar la
trompeta, la qual stà alt al cadafal del rey o dels jutges. Com agué tocat sò adolorit,
dix un rey d'armes:
"—Deixe-los aler por far son dever". E passaren-los en la segona railla.
"Aprés un poch spay tornà la trompeta a tocar e passaren-los en la terçera railla, e
lo hú stava endret de l'altre. La terçera volta que tocà la trompeta dix lo rey d'armes:
"—Leixa-los aler". E los fels alssaren les lançes sobre lo cap e leixaren-los anar.
"E com los fels los agueren leixats, lo cavaller s'aturà e no
véu que no
cavaller agué stat un poch pensant, cuytà envers Tirant e dix-li:
"—Gira
" E ell respòs:
"—Tu ménts, e axò
" Lo combat fon entre ells molt dur e fort. Emperò lo cavaller era tan gran e de
tanta força que dava los colps tan poderosos a Tirant que a cascun colp que li dava li
fehïa enclinar lo cap ben baix. Com agué durat axí per bon spay la batailla e al parer
de tots Tirant havia lo pijor, fon-li forçat de posar-se en defenssió. E lo cavaller li
tornà a donar un tan fér colp sobre lo basinet que los dos genolls li féu ficar en terra. E
Tirant, axí com stava, ab lo un genoll en terra agenollat, tirà-li una punta d'acha e
donà-li en l'engonal e nafrà
prestament e la batailla tornà molt fort entre ells e molt fera, en tant que lo cavaller,
qui
dessagnàs. E tirà-li una punta en dret de la vista ab tanta força que la bavera del
baçinet li passà e allí lo enferriçà, que la punta de la acha li tocava al coll e féu-li
algunes nafres, emperò no entraven molt. E axí enferriçat lo portà de mig del camp
fins a posar-li les spatles en la liça. E axí
moure peu ni mà.
"E ja ha vist la senyoria vostra, senyor, que les batailles, com se fan a costum de
França, si trahen peu, braç o mà fora de la liça, si request n'és lo jutge, de justícia lo y
ha de fer taillar. E certament en aquell cars yo stimava molt poch la vida de Tirant. E
stant axí en la forma dessús dita, lo cavallèr no
dreta de la acha e alçà-li la careta del baçinet e, ab lo cors e ab la mà sinestra, tenia
fort enferriçat. E com ell véu que li tenia la careta alta, ab la manyopa dava-li en la
cara e dehia-li:
"—Atorgua, traÿdor, la traçió que has feta.
"Com véu que Tirant no parlava ni dehïa res e que ab la manyopa no li fehïa prou
de mal, penssà de llançar la manyopa de la mà e prestament ho féu, e posà-li la mà
entre la galta e lo baçinet. E com lo tingué molt fort soltà l'altra mà de la acha e lançà
la manyopa de la mà, e posà-la-y en l'altra part, entre la galta e la estofa del baçinet. E
la acha caygué del cavaller. Com Tirant se véu desenferriçat —emperò stava ben
pres—, alçà la sua acha ab la una mà e feria en la mà del cavaller. Aprés, ab la punta,
donà-li dos ferides e fon-li forçat de soltar les mans. E lo cavaller trobà
e sens manyopes e tirà la spasa. Mas li valia molt poch, que Tirant, vehent-se delliure,
soptà
posar les spatles peguades ab lo palench. Com lo cavaller se véu en tal punt, féu
principi a un tal parlar.
CAPÍTOL
COM TIRANT E THOMÀS DE MUNTALBÀ SE COMBATEREN E TIRANT FON VENÇEDOR
"—O trist, miserable de mi, sens ventura! E bé fon trista la hora del meu naximent
e bé és stada gran la mia desaventura de perdre les manyopes e la acha, lo millor de
tot lo que tenia!
"—Ara, cavaller —dix Tirant—, vós m'aveu incriminat de traçió: renunçiau al
clam e leixar-vos hé cobrar les manyopes e la acha, e tornarem altra volta a combatre
a tota ultrança.
"—Tirant —dix lo cavaller—, si aqueixa gràcia vós me féu, yo de bon grat
renunçiaré a tot lo que volreu.
"Prestament Tirant cridà los fels e, present ells, lo cavaller renuncià al clam de la
tració. E donaren al cavaller la acha e les manyopes, si bé les mans tenia bé nafrades e
la nafra del ventre, que li fehïa gran dan per la molta sanch que perdia. Tirant se
adobà la careta del bacinet e posà
"Com lo cavaller agué cobrat ses armes, tornaren a la batailla, molt més brava que
no era stada, e daven-se los colps molt fers sens pietat alguna. E Tirant té aquesta
virtut, que no
axí com era gran e gros, tenia molt poch alé, e moltes voltes li fallia e reposava
sobre l'acha per recobrar alé. Tirant conegué lo defalt que l'altre tenia e no
reposar perquè
acostant-se molt a ell, altra se n'apartava, en tant que lo pobre de cavaller fehïa son
gran sforç de dar grans colps tan mortals com podia. Emperò a la fi, per la sanch que
perduda havia e per defalliment de l'alé, que no li ajudava, vengué en punt que les
cames no
"Com Tirant conegué que los colps que lo cavaller li dava eren molt fluixos, que
n'avia molt poch sentiment, acostà
de la orella tan gran colp que tot lo torbà, e tornà-li
caygués en terra. E donà molt gran colp perquè era molt pesat. E prestament Tirant li
fon desús, alçà-li la careta del baçinet e posà-li lo punyal en lo hull per matar-lo, e
dix-li:
"—Cavaller de bona ventura, stalvia la tua ànima e no vulles consentir que vaja a
total perdició. Atorga
e ton germà me havíeu posada, e dóna
coneixedor de veritats e vençedor de les batailles, ha vista la mia ignoçènçia, no
mereixent mal en res, mas com a cavaller, ab tot aquell perill de la mia persona com
era dels reys e dels duchs, ab lo divinal auxili yo obtenguí victòria d'ells. E si tu vols
fer lo que t'é dit, yo só content de perdonar-te la vida.
"Puix la fortuna ha permés o vol que axí sia —dix lo cavaller—, yo só content de
fer tot lo que
"Tirant cridà als faels e, en presència d'ells, se desdigué del leig cars de traçió que
posat li havia, e als notaris del camp ne féu levar acte. Aprés Tirant lo leixà e posà
enmig del camp, posà los genolls en terra e féu lahors e gràcies a la divina Bondat
com, ab la subvenció sua, havia obtesa victòria. E féu principi a semblant oració.
CAPÍTOL
LA ORACIÓ QUE FÉU TIRANT APRÉS QUE AGUÉ VENÇUDA LA BATAILLA
"—O sacratíssima Trinitat gloriosa! Ador-te genolls ficats, besant aquesta terra,
que axí com aquell qui sou un Deu, un Senyor, un Creador del qual rebem tots
benefici, que
Jhesuchrist, salvador e redemptor del món! Prech-te per la cara amor que
la tua humanitat gloriosa e per la tua preciosa sanch, que
portes a bona fi, he
Senyor, infinides gràcies de les moltes honors que m'às fetes he
no essent-ne yo mereixedor com yo sia un gran peccador; mas per la tua infinida
misericòrdia e pietat m'às volgut deliurar de aquest perill e de tots los altres. Per què
plàçia, per los mèrits de la tua sacratíssima passió, me vulles dar victòria contra tots
los meus enemichs. Puix m'às dat e posat en lo orde de cavalleria, me faces gràcia
que puixca mantenir aquell a honor e glòria tua e en augment de la sancta fe cathòlica.
E no permetes, Senyor, que en negun temps me pugua lunyar de tu perquè pugua
venir a la fi per què só creat. O inmaculada Verge, reyna de paradís, advocada dels
peccadors! O vera consolació mia! Grandíssimes gràcies te faç e al teu gloriós Fill, de
la victòria e honor que hé obtesa de aquesta batailla e de totes les altres. Verge digna,
no
per tostemps. Amén.
CAPÍTOL
COM TRAGUEREN AB MOLTA HONOR A TIRANT E DONAREN SENTÈNCIA
DE TRAÿDOR CONTRA L'ALTRE CAVALLER
"—Finida la oració, Tirant se levà e anà al rey e als jutges, e supplicà
complisen de justícia. E los jutges devallaren al camp e feren pendre al cavaller e, ab
les spatles primeres, lo feren portar fins a la porta de la liça sens negunes armes
offensives, e Tirant anava aprés d'ell cara per cara; e Tirant ab la espasa alta en la mà.
Com foren a la porta de la liça, aturaren aquí lo cavaller e feren-lo desarmar, e a
cascuna peça de arnés que li levaven la lançaven sobre lo palench e cahïa fora de tot
lo camp. Com fon del tot desarmat, los jutges donaren sentència, donant-lo per fals e
desleal, de vençut e de perjur e de fementit, ab la esquena que tenia girada devers la
porta. E axí, a revers, lo feren exir primer que a negú. E axí
de Sanct Jordi, ab molts improperis que los fadrins li fehïen, e Tirant tostemps anava
aprés d'ell. Com foren dins la sglésia, un porsavant près un baçí d'estany e, ab aygua
molt calenta, li donà per lo cap e per los hulls, dient:
"—Aquest és aquell cavaller desdit e vençut e fementit.
"Aprés vengué lo rey ab tots los stats e dones e donzelles, e Tirant anà a cavall,
armat axí com stava, e acompanyaren-lo fins a l'apartament del rey. Allí lo
desarmaren les donzelles e los metges curaren-lo, e vestí
de marts gebelins que
dançes, qui duraren tota la nit fins prop del dia.
"Aprés, senyor, que lo cavaller vençut fon guarit, mès-se a frare en un monestir de
la observança de Sanct Françesch.
"Aprés pochs dies partim ab licènçia del rey e anam en Scòcia ab Tirant per fer-li
honor al dia de la batailla. E per lo rey d'Escòcia e per la reyna nos fon feta molta
honor.
"La reyna, la qual era jutge de la batailla e del camp, com ells foren dins la liça
per fer les armes, véu que lo seu cavaller portava lo baçinet ab milloria e ab gran frau
no
—Vejam, senyors, vosaltres, cavallers entesos en honor hí en les armes: Tirant, en
presència del rey e molts nobles senyors e cavallers, féu jurament solenne de no entrar
en batailla ni enpendre fer armes negunes fins a tant que aquesta batailla fos venguda
a fi. E Tirant de tot açò fon content e axí u jurà he u promés. Aprés vengué
Kirielayson de Muntalbà e requirí
qual de aquests dos devia primer acórrer: al jurament que fet havia present los bons
cavallers, o al cars de traçió que li posaren Kirielayson e son germà? Moltes rahons
s'í poden fer d'una part hi d'altra. La determinació deixe als bons cavallers de honor.
—Senyor, què diré a la senyoria vostra de Tirant? En
ultrança és entrat e de tots és stat vençedor, sens altres que n'à fet, qui eren armes
retretes. Senyor dix Diafebus—, yo hauré enujada la senyoria vostra en tantes rahons
que hé explicat. Lo sopar és prest e Tirant és majordom sta veguada. Aprés lo sopar
diré a la senyoria vostra l'orde e fraternitat que lo senyor rey de Anglaterra ha stablit.
Quasi és resemblant a l'orde de la Taula Redona que lo bon rey Artús en aquell temps
complí de fer.
—Diafebus —dix lo hermità—, molt stich aconsolat de l'estil de vostre gentil e
avisat parlar, e de tota la pràtica que en lo stil de les armes s'és servada, en special del
famós cavaller Tirant lo Blanch, qui tantes bones e virtuoses cavalleries en molt gran
jovent ha fetes. E çertament yo
tingués un fill axí virtuós e complit de tantes bondats hí en lo orde de cavalleria tan
sabent. E si ell viu, poran dir serà lo segon monarca.
Acabant lo hermità les darreres paraules, vingué Tirant ab molta humilitat al pare
hermità e, ab genoll en terra, li dix:
—Mereixedor de molt més honor: si a la senyoria vostra era plasent de acceptar un
petit sopar de aquests mos senyors que açí són e germans meus, molta seria la gràcia
que la senyoria vostra nos faria a ells e a mi.
Lo virtuós senyor, pràtich en tota gentilea, ab cara molt affable, se levà e dix:
—Per bé que a mi no sia donat açò de fer, yo per contemplació e amor de vosaltres
ho faré.
"E tots ensemps anàrem aprés de la lúçida font hon trobàrem moltes taules
parades. E aseguts, donada la bendictió per lo pare hermità, fórem servits de viandes
singulars e en tanta abundància com si pròpiament fóssem dins una gran ciutat, per ço
com Tirant hi havia sabut provehir.
"Aquella nit passàrem ab molt gran plaer parlant de moltes cavalleries que en les
honrades festes eren stades fetes, les quals, si totes havia de reçitar, no y bastarien
mans de paper.
"Emperò lo dia següent com lo hermità fon devallat de la sua cetla, que havia
acabat de dir ses ores, Tirant ab los altres ixquèrem-li a l'encontre e tots li férem gran
reverènçia de genoll fehent-li molta honor. E ell molt graciosament los regracià la
molta honor que tots li fehien.
Asegueren-se en la vert e florida praderia, axí com fer havien acostumat. Lo
hermità los tornà ab amor gran a preguar que ell pogués saber com era stada
instituhïda aquella fraternitat que per lo rey, son senyor, ara novament era stada feta.
Entre tots los cavallers foren fetes moltes cortesies qual de tots parlaria, e de tots
foren dades les veus a Tirant; emperò ell no volgué parlar, sinó que preguà ha
Diafebus que, puix havia dit lo principi, que també digués la fi. E Tirant levà
per dar orde de haver les coses que tenien a servir al pare hermità. Lo virtuós
Diafebus se levà lo bonet del cap e féu principi a tal parlar.
CAPÍTOL
COM FON INSTITUHÏDA LA FRATERNITAT DE L'ORDE DELS CAVALLERS
DE LA GARROTERA
" —Ja era passat l'any e lo dia, e les festes eren complides de solennizar, com la
magestat del senyor rey tramés a preguar a tots los stats que
alguns dies per ço com la magestat sua volia fer publicar una fraternitat, la qual
novament havia instituïda, de
de bon grat foren contents de aturar. E la causa e principi de aquesta fraternitat,
senyor, és stada aquesta, ab tota veritat, segons yo e aquests cavallers que açí són
havem hoïda reçitar per boca del senyor rey mateix: com un dia de solaç que
moltes dançes e lo rey, havent dançat, restà per reposar al cap de la sala e la reyna
restà a l'altre cap ab les sues donzelles, e los cavallers dançaven ab les dames; e fon
sort que una donzella dançant ab un cavaller apleguà fins en aquella part hon lo rey
era e, al voltar que la donzella féu, caygué-li la liguacama de la calça, e al parer de
tots devia ésser de la sinestra cama, e era de çimolça.
"Los cavallers qui prop lo rey eren, veren la liguacama que li era cayguda en terra.
La donzella aquesta se nomenava Madresilva, e no penseu, senyor, que aquesta fos
més bella que altra ni res de tot lo que mostrava fos gentil: mostra una poca de
parençeria, és un poch desenbolta en lo dançar hí en lo parlar, canta rahonablament,
emperò, senyor, trobar-s'íen d'estes
Mas lo apetit e voluntat dels hòmens són repartits en moltes maneres. Un cavaller de
aquells qui staven prop del rey, li dix:
"—Madresilva, les armes de vostra cama haveu perdudes. Par-me que hajau
tengut mal patge, que no les vos ha sabudes liguar.
"Ella, un poch vergonyosa, deixà
cavaller fon més prest que no ella e pres-la. Lo rey, qui véu la liguacama en poder del
cavaller, prestament lo cridà e dix-li que la y liguàs en la cama, sobre la calça, a la
part sinestra davall lo genoll.
"Aquesta liguacama ha portat lo rey passats
E com lo rey més se abillava, de millor voluntat la portava a vista de tot lo món. E no
fon negú en tot aquell temps tingués atreviment de dir-lo-y, sinó un criat del rey qui
era molt afavorit, qui véu que massa durava. Un dia que stava sol ab ell, li dix:
"Senyor, si la magestat vostra sabia lo que yo sé e la murmuració de tots los
strangers, e del vostre regne mateix, e de la reyna e de totes les dones d'onor!
"—Què pot ésser?—dix lo rey—. Digues-m'ó prestament!
"—Senyor, yo us ho diré. Que tots stan admirats de una tan gran novitat com
vostra altesa ha volgut fer de una mínima e dejecta donzella e de baixa condició, entre
les altres molt poch stimada, que la altesa vostra ne porte senyal en la persona vostra
a vista de tot lo món tan lonch temps. Ja bastaria que fos reyna o enperadriu per
fer tanta menció d'ella. E com, senyor! ¿No trobarà vostra altesa en aquest vostre
regne donzelles de major auctoritat en linatge ý en bellea, en gràcia ý en saber e
complides de moltes més virtuts? E les mans dels reys, qui són molt largues, que
apleguen llà hon volen!
"Dix lo rey:
"—Donchs, ¿la reyna stà de açò malcontenta, e los strangers e los del meu regne
n'estan admirats? —Dix tals paraules en francés: —Puni soyt qui mal hi pense! Ara
yo promet a Déu —dix lo rey— yo instituiré e faré sobre aquest fet un orde de
cavalleria, que, tant com lo món durarà, serà en recordació aquesta fraternitat e orde
que yo faré.
"E en aquell punt se féu desliguar la çimolsa , que no la volgué més portar, ab
molta malenconia que li restà, emperò no
"Aprés, senyor, complit de fer les festes axí com dit hé a la senyoria vostra, féu la
següent ordinació:
"Primerament, fos feta una capella sots invocació del benaventurat senyor sanct
Jordi dins un castell qui
capella fos feta a manera de cor d'església de monestir de frares; e, a l'entrant de la
capella, a man dreta, fossen fetes
avall, en cascuna part fossen fetes
cadires. E en cascuna que segués un cavaller e, sobre lo cap, alt de la cadira, tingués
cascun cavaller una spasa molt ben daurada e la cuberta de la bahïna fos de brocat
o de carmesí, brodada de perles o de argenteria —de ço que a cascú millor li
paregua—, la més riqua que cascú pugua fer. E al costat de la spasa cascú tingua
un elm, a manera fet de aquells que junyen, e que
o de fusta ben daurat. E sobre lo elm stigua lo timbre de la divisa que volrà, e en les
spatles de la cadira, en una plancha d'or o d'argent, sien pintades les armes del
cavaller, e allí stiguen clavades.
"Aprés diré a la senyoria vostra les cerimònies que s'àn de fer en la capella. Ara
diré los cavallers qui foren elets. Primerament, lo rey elegí
foren
capítols contengudes e que no fos cavaller negú qui demanàs aquest orde que
haver. Tirant fon elet lo primer de tots los altres cavallers, per ço com fon lo millor de
tots los cavallers. Aprés fon elet lo príncep de Gales, lo duch de Betafort, lo duch de
Lencastre, lo duch d'Atçètera, lo marquès de Sófolch, lo marquès de Sanct Jordi, lo
marquès de Belpuig, Johan de Varoych, gran conestable, lo comte de Nortabar, lo
comte de Salasberi, lo comte d'Estafort, lo comte de Vilamur, lo comte de les
Marches Negres, lo comte de la Joyosa Guarda, lo senyor d'Escala Rompuda, lo
senyor de Puigvert, lo senyor de Terranova, miçer Johan Stuart, miçer Albert de
Riuçech Aquests foren del regne. Los strangers foren: lo duch de Berrí, lo duch
d'Anjou, lo comte de Flandes. Foren tots en nombre de
"Senyor, a cascun cavaller que volen elegir per posar en lo orde de la fraternitat,
feÿen-li aquesta cerimònia: prenien un arquebisbe o bisbe e daven-li los capítols de la
fraternitat closos e sagellats, e trametien-los al cavaller que volien elegir que fos de la
llur germandat, e trametien-li una roba tota brodada de garroteres e forrada de marts
gebelins, e un manto larch, axí com la roba, fins als peus, forrat de erminis, qui era de
domàs blau, ab un cordó tot de seda blancha per liguar alt, e les ales del manto podien
lanssar sobre los muscles e mostrava
forrat de erminis. La brodadura era tal com la garrotera, qui stava feta en semblant
forma, ço és, de una correja de senyir ab cap e ab civella, axí com moltes dones
galanes e d'onor porten en les cames per tenir les calçes e, com han encivellada la
garrotera, donen una volta de la correja sobre la çivella retent nuu, e lo cap de la
correja penja quasi fins a miga cama, e enmig de la garrotera estan scrites aquelles
mateixes letres: Puni soyt qui mal hi pense. La roba, lo manto e lo capiró, tot és
brodat de garroteres, e cascun cavaller és tengut tots los dies de sa vida de portar-la,
axí dins ciutat o vila hon stigua com defora, e en armes o en qualsevulla manera que
sia. E si per oblit, o no la volgués portar, qualsevulla rey d'armes, eraut o porsavant
qui
del coll o lo que portarà al cap, o la spasa o lo que portarà, encara que sia davant lo
rey o en major plaça que sia. E cascun cavaller és tengut per cascuna veguada que no
la aportarà
tengut, de aquests dos escuts, lo hú donar en qualsevulla capella de Sanct Jordi per a
çera, lo altre escut és per a ell, perquè y ha tengut esment.
"E aquell bisbe o arquebisbe o altre prelat té de anar com embaixador de la
fraternitat, e no del rey, e porta lo cavaller en una sglésia, qualsevulla que sia, e si de
Sanct Jordi n'í ha allí van dretament; e lo prelat fa
l'altar e diu-los les següents paraules.
CAPÍTOL
LO JURAMENT QUE FAN LOS CAVALLERS DE LA GARROTERA
"—Vós, cavaller, qui haveu rebut lo orde de cavalleria e sou tengut en opinió de
no ésser reproche entre los bons cavallers: yo só tramés açí per embaixador de tota la
fraternitat e de aquell pròsper orde del benaventurat senyor sanct Jordi, que per aquell
jurament que fet aveu, que tendreu totes les coses secretes, que per via directa o
indirecta, de paraula o per scrit, no manifestareu.
"E lo cavaller promet, per virtut del jurament, complir e servar totes les coses
desús dites, e donen-li los capítols. Aprés que
terra davant lo altar o ymatge de sanct Jordi e, ab molta honor e reverència, reb lo
orde de la fraternitat. E si acceptar no la vol, ha tres dies d'espay de pensar-hi, e diu o
pot dir: "La mia persona no és disposta per a rebre un tan alt orde com és aquest, ple
de molta excel·lència e virtut." Torna a cloure los capítols, scriu dins son nom, e axí
torna a trametre per lo embaixador als de la fraternitat.
CAPÍTOL
LOS CAPÍTOLS DE LA FRATERNITAT SÓN AQUESTS
"Lo primer és: si no s'és cavaller creat en armes, no pugua ésser de la fraternitat
de l'orde del benaventurat senyor sanct Jordi.
CAPÍTOL
[DE] [AXÒ] [MATEIX]
"[L]o segon és: de jamés desnaturar-se de son rey e natural senyor per molts mals
e dans que li faça.
CAPÍTOL
[DE] [AXÒ] [MATEIX]
"Lo terç és de ajudar e
Posar-hi tots los béns; entrar en camp clos ab armes o sens armes; e
parents, amichs e benvolents, dar combat o combats en viles o ciutats o castell si era
cars tal senyora de honor fos presa o detenguda per força.
CAPÍTOL
[DE] [AXÒ] [MATEIX]
"Lo quart és, qualsevulla cavaller qui en armes se trobarà, axí en mar com en
terra, no fugirà per molts enemichs que veja. Bé
davant los enemichs, no girant aquella. E si girava la cara cauria en molt leig cars de
falç e de perjur, lançant-lo de la fraternitat, desagraduant-lo de tot l'orde de cavalleria,
fahent un home de fust a mans, braços e peus, armant-lo de totes armes, donant-li
baptisme, posant-li propi nom en la desagraduació.
CAPÍTOL
[DE] [AXÒ] [MATEIX]
"Lo çinquén és, si lo rey de Anglaterra pendrà ampresa per anar a conquistar la
terra sancta de Hierusalem, en qualsevulla stat que lo cavaller nafrat estigua o de
qualsevulla altra malaltia, sia tengut de venir per mar a la nostra fraternitat per ço com
la conquesta de Hierusalem pertany a mi, qui só rey de Anglaterra, e ha altri no.
CAPÍTOL
LES ÇERIMÒNIES QUE LOS CAVALLERS DE LA GARROTERA FAN COM TOTS SÓN
AJUSTATS EN LA SGLÉSIA DE SANCT JORDI, HON ÉS LO CAP DE L'ORDE
"Aquests són los capítols que trameten a cascun cavaller. E la garrotera que li
trameten és molt riqua, ornada de diamants e robins e de altres pedres fines. Si
accepta la garrotera e vol ésser de la fraternitat, un dia de aquella setmana fa gran
festa per tota la ciutat o loch hon stà, e vist-se aquelles robes. Cavalca sobre un gran
cavall tot blanch —si haver-ne poden— e tota la altra gent van a peu entorn d'ell. E axí
van per tota la ciutat fent mostra, e van a fer oració a la sglésia de Sanct Jordi si n'í
ha, si no en altra, ab dues banderes: la una de les pròpies armes e l'altra de la sua
devisa.
"De aquí avant, lo rey lo nomena germà de armes o comte, qui vol tant dir com
germà de armes. Si negú de aquests cavallers és dins la ylla de Anglaterra e està sà de
la sua persona, és tengut de venir en aquell castell hon se fa aquella fraternitat. E si és
fora de la ylla, encara que no y vingua, no s'í donen res. E si és dins la ylla e no y ve,
ha de paguar deu marchs de or, e tots han ha ésser destribuïts en cera.
"E lo rey ha donat, senyor, de renda tots anys en aquesta fraternitat
scuts. E serveixen per açò que us diré: primerament per a fer aquelles robes e mantos
per a vestir als cavallers de la fraternitat, e per a menjar la vespra e lo dia de sanct
Jordi, que s'í té de fer molt solenne festa.
"Diré a la senyoria vostra les çerimònies que
del sanct, tots los de la fraternitat han de ésser allí ab les robes desús dites e, tots a
cavall, tenen anar fins a la porta de la capella. E no té anar altri a cavall ab ells, que
tota la altra gent té de anar a peu. E com seran descavalcats, tenen anar fins al peu de
l'altar e, tots
ells diferència neguna, sinó que cascú se asegua en sa cadira. Com serà a l'ençensar,
seran dos preveres o bisbes, si en aquell cars n'í haurà, e lo hú hirà per la una part
de les cadires e l'altre per l'altra, e tots en un temps que donen lo ençens. E per
semblant a la missa, la offerta e la pau. Com les vespres sien dites, que tornen ab
aquelles çerimònies mateixes e descavalcaran en una gran plaça que y ha, e aquí
vendrà la gran col·lació de confits. Aprés de açò vendrà lo gran sopar, e menjar-hi han
tots los que y volran sopar. L'endemà, que serà lo dia del benaventurat sanct Jordi,
tornaran ab aquella cerimònia mateixa e, ans de hoir missa, tenen a tenir capítol.
E ha de ésser ab ells en lo consell un rey d'armes qui és stat elet, qui ha nom Garrotera.
A aquest li donen mil scuts de salari tots anys per quant té a passar la mar e és tengut
de anar a visitar los cavallers de la fraternitat com se regeixen, per ço que en aquella
jornada ne pugua fer relació. E com seran en lo consell, si fallirà negun cavaller que
sia mort, eligiran-ne un altre. E si vendrà a menys e no complirà tot lo desús dit o
fogís en batailla, en presènçia de tots pendran un home de fusta que tendran
aparellat, e batejar l'àn ab totes aquelles cerimònies que són acostumades en lo
baptisme, e posaran-li lo nom mateix del cavaller e aprés lo desagraduaran de tota
la fraternitat. E si porà ésser, aprés daran-li carçre perpètua e aquí
Aprés que hauran vist tot lo que la fraternitat ha mester, deixaran-ho ordenat. Aprés
exiran a la missa e al sermó de sanct Jordi, e aprés, solennes vespres. Lo dia següent
tornaran per lo mateix orde e faran celebrar un aniversari per la ànima de aquell
cavaller o cavallers qui seran morts o morran dins aquell any, o per al primer qui
morrà. E si haurà cavaller mort per lo qual faran la sepultura, com vendrà a la offerta,
levar s'àn
prenen la espasa, lo hú al pom e l'altre a la punta, e a axí a través porten-la fins a l'altar
e offeren-la al prevere, e los altres dos porten lo elm ha offerir. E allò és lo dret dels
capellans. E açí finen les festes de l'any.
"E si per ventura algú de aquests cavallers de la fraternitat era stat pres en guerra
justa e per rescat tenia a paguar tant de sos béns que son stat no pogués sostenir axí
com havia acostumat, lo orde és tengut a dar-li tots anys lo que coneixeran que mereix
la condició sua. Encara, senyor, han més ordenat que si negun altre cavaller qui no
serà de la fraternitat e, seguint les armes en guerra, serà afollat de algun membre de sa
persona, que no pogués portar armes ne seguir la guerra, si van al monestir e volen
star allí tota llur vida, que sien rebuts ab que cascun dia que fer-ho poran vajen a
missa e a vespres ab un manto vermell, ab una garrotera brodada als pits. E aquí sien
sostenguts ab sa muller e fills, si
condició. Encara, han més ordenat que
Garrotera, e fan tres vots.
CAPÍTOL
LOS VOTS QUE FAN LES DONES DE HONOR
"Lo primer és que jamés dirà a marit, fill o germà que, si és en guerra, que se
vingua.
CAPÍTOL
[DE] [AXÒ] [MATEIX]
"[L]o segon és que, si sap que alguns de aquests stiguessen asetjats en vila, castell
o ciutat, e passasen necessitat de vitualles, e elles faran tot son poder de trametre
he y treballaran.
CAPÍTOL
[DE] [AXÒ] [MATEIX]
"—[L]o terç és que, si negú de aquests era pres, de tot son poder los ajudaran en
traure
sien tengudes de portar la garrotera liguada en lo braç squerre, sobre tota la roba, en lo
brahó.
CAPÍTOL
COM FON TROBADA LA DEVISA DEL COLLAR QUE LO REY DE ANGLATERRA DONÀ
"Senyor, puix a la senyoria vostra hé recitat de la Garrotera, ara diré del collar de
la devisa que fa ara novament lo rey.
—De açò vos prech que yo u sàpia —dix lo hermità.
"—Anant lo rey e la reyna ab tots los stats a caça —dix Diafebus—, lo rey havia
manat als munteros que per aquella jornada conçertassen moltes salvatgines de
diverses natures. E tanta era la gent que anaven, entre hòmens e dones, que
gran matança, car ab la gran multitut de la gent fem venir la salvatgina en un portell e
allí, ab fleches, balestes e lançes, ne fon feta una gran destrucció. E ab carros e ab
adzembles portaren-los a la ciutat. Los cochs, escorchant un gran çervo, que quasi era
tot blanch per antiquitat, trobaren-li un collar al coll tot de or. Los qui l'escorchaven
foren los més admirats del món e digueren-ho al comprador major. Aquell prestament
ho anà a veure, e près lo collar en la mà e portà
plaer. E veren letres en lo collar scrites qui dehïen que, en lo temps que Július Cèsar
vengué per conquistar Anglaterra e la pobblà de alamanys e de viscahïns, a la partida
que féu pres aquell çervo e féu-li taillar lo cuyro del coll e posaren-li allí aquell collar
e tornaren a cosir lo cuyro e deixaren-lo anar. E preguava ha aquell rey qui aquest
collar trobaria lo fes per devisa. Havia, segons lo kalandari del temps que lo y
posaren,
tant vixqua. E lo collar era tot de esses redones, e per ço com en tot lo ABC no
trobareu letra, una per una, de major auctoritat e perfectió que pugua significar més
altes coses que aquesta letra S.
CAPÍTOL
LA SIGNIFICACIÓ DE LA DEVISA
"La primera, sanctedat, saviesa, sapiència, senyoria e moltes altres coses qui per S
principien. E de aquests collars, lo magnànim rey, n'à donats a tots los de la
fraternitat. Aprés n'à dats a molts cavallers strangers e del regne; e a dones e
donzelles, e a molts gentilshòmens los dava collars de argent. E a mi, senyor, n'à
donat hú, e a tots aquests cavallers que açí son, a cascú ha donat lo seu.
—Molt reste content de tot lo que la gentilesa vostra m'à dit —dix l'hermità—. Lo
orde de la Garrotera me plau molt perquè és stat consutuhït ab virtuoses leys de
cavalleria, e de tan gran dignitat jamés no l'e vist ne hoït dir; e és molt conforme a ma
voluntat e lo sperit meu se n'alegra. Digau-me cavaller virtuós, ¿no és cosa de gran
admiració lo collar que han trobat en poder de un salvatge animal de tan gran discurs
de temps? E de totes les coses per la virtut vostra a mi dites, axí de les festes com de
les armes, tant com só stat en aquest miserable de món, no les hohí jamés dir que ab
tan gran triümpho sien estades solennisades.
Aquestes e semblants paraules lo hermità rahonava com vengué Tirant e dix:
—Pare senyor, vostra merçé faça
pendre ab nosaltres una poca de refectió, e atorgau-nos gràcia que puguam aturar açí
E lo hermità fon molt content. E aturaren ab ell passats
parlaren de molts actes virtuosos de armes, e de molts bons consells que lo hermità
los donà
Al temps de la partida, Tirant, havent vist que lo pare hermità no menjava sinó
herbes e bevia aygua, mogut de amor e caritat féu portar moltes viandes e totes coses
necessàries per a la humanal vida, axí com si tingués a fornir un castell qui spera ésser
assetjat de enemichs. E cascun dia lo havien a fer menjar ab molts prechs.
Lo dia que tenien de partir, Tirant, ab tots los altres, ab molta amor lo supplicaren
que volgués restar aquella nit en una tenda de aquelles, per ço com ells volien partir
de matí e no partirien que ell no
açò ho volien, dix que era content. Adobaren-li allí un petit lit e, reposant lo hermità,
Tirant li féu portar dins la sua ermita gallines e capons, e altres vitualles per a més de
un any, fins a carbó e a lenya perquè no agués anar fora de la ermita si era cars que
plovia.
Com los paregué hora de partir, tots prengueren comiat del pare hermità, fahent-se
los uns als altres moltes gràcies.
Com ells foren partits tenint son dret camí devers Bretanya, lo pare hermità se
pujà al seu hermitatge per a dir ses ores, e trobà tota la casa plena de vitualles. Dix:
—Certament, açò ha fet aquell virtuós de Tirant. En quantes oracions yo faré, vull
que haja part, sol per conéixer la sua bondat e virtut, car açò es demesiat per a mi.
E de açí avant no
CAPÍTOL
COM TIRANT AB SOS COMPANYONS PARTIREN DE L'HERMITÀ E TORNAREN
EN LLUR TERRA
Tirant ab sos companyons per ses jornades caminaren tant que arribaren en la
ciutat de Nantes. Com lo duch de Bretanya sabé que Tirant venia ab la sua parentela,
ixquè
honor que fer pogueren per ço com era stat lo millor cavaller de tots los qui eren stats
en les grans festes de Anglaterra. E lo duch afavoria
Tirant era tengut en aquella terra en molt bona opinió de totes les gents.
E stant un dia Tirant ab lo duch e ab molts altres cavallers solaçant e parlant,
vengueren dos cavallers de la cort del rey de França e lo duch los demanà si en la cort
hi havia noves negunes. Digueren los cavallers:
—Senyor, sí, car nova hi à certa que, com los templers foren morts e destrohïts,
fon instituhït un altre orde qui
Hierusalem fon perdut, aquests poblaren la ylla de Rodes e restà buyt lo temple de
Salamó. E de grechs e de moltes altres nacions fon poblada aquesta ylla de Rodes,
com fon molt fortificada la ciutat e lo castell. E venint en notícia del soldà d'Alcayre,
desplagué-li molt que crestians aguessen poblada aquella ylla, e lo soldà cascun any
fehïa los aparells per poder-la haver. E los genovesos, sabent tal nova que lo soldà
fehïa gran aparell, vehent lo port ésser molt bo e la terra fructífera e de moltes
mercaderies abundosa — e per quant ells ab llurs naus van molt sovint en Alexandria
e en Barut, que
posat en consell davant lo duch, e lo consell deliberà com ab poca dificultat se poria
pendre la ciutat e lo castell.
"E havent-ho deliberat, ho posaren en obra, que armaren
gent e bona. E a la entrada de la quaresma ne trameteren
trameteren
mijant quaresma, ne trameteren altres tantes. E feren-ho e tal forma que lo dia de
Rams foren totes les
mercaderia, e fengien que les unes anaven e Alexandria e les altres en Barut; les altres
se detenien voltejant dins mar perquè de terra no fossen vistes. E acostant-se lo
Divendres Sanct totes les naus foren dins lo port de Rodes, sperant lo Divendres
Sanct, com en aquell dia havien de pendre la ciutat e lo castell, per ço com en aquell
dia dins lo castell tenen moltes relíquies e qui y hou aquell dia lo divinal offici guanya
indulgènçia plenària a pena e culpa per molts papes atorguada. Entre les altres
relíquies tenen una spina de la corona de Jhesucrist, e aquella spina, e aquella hora
que la y posaren al cap, floreix, e està florida fins en aquel hora que Jhesucrist reté lo
esperit. Aquella spina és de junch marí, e és de aquelles que li entraven dins lo cap
e li tocaren al cervell. E cascu Divendres Sanct la mostren e la tenen a vista de
tothom.
"E los mals crestians de genovesos, sabent la pràtica del mestre de Rodes e de sa
religió, ab consentiment de dos genovesos cavallers de l'orde, qui staven dins lo
castell, los quals prengueren totes les nous de les ballestes e posaren-n'í d'altres que
eren de sabó blanch e de formatge, per ço que en la temps de la necessitat ajudar no
se
los agueren tots presos e morts.
"Mas nostre Senyor algunes veguades permet algun gran peccat per major
benefici. Dins aquella ciutat estava una galant dama, la qual, per la sua molta bellea,
de molts cavallers de l'orde era festejada e, per la molta virtut sua, negú no tenia res
en ella. En special la amava un cavaller qui
regne de Navarra. Aquesta dama, a parer de les gents, se mostrava de honestat
exçelsa. Seguí
véu la gentil dama e enamorà
ab la senyora e diu-li com ell té molt bon grat d'ella, e que la pregua que li faça tanta
gràcia que li done la sua amor, que ell li darà tant de sos béns que
contenta. E de continent presentà-li un diamà e un robí que valien çinch_cents ducats.
E mès la mà en una botgeta que portava en la çinta e tragué una gran grapada de
ducats e lançà
entre ells, ell obtengué tot lo que volgué; e açò fon lo Dijous de la Cena. La gentil
dama, perquè pogués haver d'ell molt més, li féu grans festes mostrant-li amor
infinida.
"—Ara —dix lo genovés—, puix yo hé agut de vós tot lo que volia, yo us promet
demà, en aquell dia, dar-vos la més rica casa de tota aquesta ciutat, ab tot lo moble,
perquè siau la més rica dama e més benaventurada de totes.
"—Hay, mesquina! —dix ella—. Ara que haveu agut de mi lo que volíeu, vos
voleu burlar de mi ab prometençes impossibles que no
Déu e no
"—O, senyora!—dix lo escrivà—. Yo
tenia
seria tota una, e que los cossos no
la més rica senyora de tota la ylla, ¿e vós me dau comiat? E no pense la vostra galant
persona que u haja dit per burlar-me de vós, que us ame més que a la vida mia, sinó
que ab tota veritat vos parle. E de açí a demà, per tot lo dia, no y ha tant, que
la experiència verdadera.
"—Si lo vostre verdader parlar fos ab efecte, deixant paraules colorades, e alguna
cosa en bé venir s'espera, dir-m'ó deuríeu, puix tanta amor dieu que
lo meu esperit ne restàs aconsolat. Emperò vosaltres, genovesos, sou gent
desconeixent, que sou tals com los àsens de Soria, que van carreguats de or e menjen
palla. E per ço crech que tot deu ésser burla e no u dieu sinó per enganar-me.
"—Senyora, si vós me prometeu de tenir-me secret, yo us ho diré.
"E la gentil dama lo y promés. E lo genovés li dix tota la veritat del fet com se
tenia de fer.
"Com lo escrivà fon partit de la dama, ella tramés al castell un fadrí ben entés e
discret. E trobà lo mestre en la sglésia ab tots los frares que hohïen los faços. Lo fadrí
parlà ab lo Simó de Far, e féu-lo exir fora de la sglésia e dix-li les següents paraules:
"—Senyor comanador, ma senyora vos pregua que, si d'ella jamés sperau haver
compliment del que desijau, encara que siam en dies de Passió, que de continent, totes
les coses leixades, siau ab ella, que ab molta humilitat vos spera e desija-us servir de
cosa que jamés vos oblidarà.
"Lo cavaller, mogut més de amor que de devoció, leixà lo servey de nostre Senyor
e, tan secretament com pogué, se n'anà a la casa de la senyora, la qual, com lo véu, lo
rebé ab molta amor abraçant-lo. E pres per la mà, se asegueren en lo estrado. E la
senyora, ab veu baixa, féu principi a semblants paraules:
"—Cavaller virtuós, perquè tinch conegut la molta amor que
treballs que haveu sostenguts per voler obtenir lo que de mi desijau e yo, volent
guardar la honor e fama que deu resplandir en les dones de honor, no hé volgut jamés
admetre les vostres preguàries, ara, perquè tals trebals ne la amor que
sens premi ni
só contenta de servir-vos de tot lo que a mi sia possible per lo molt meréixer vostre; la
segona, vos hé fet venir en tal dia perquè la necessitat ho requir per manifestar-vos la
dolor inextimable que la mia ànima sent, que freda suor corre per lo meu cors d'un
terrible spant que tinch davant los meus hulls, e açò per causa del gran perdiment del
mestre de Rodes e de tota la religió e, aprés, de tot lo poble de aquesta ciutat. E no
donant-vos més spay sinó fins a demà, que
religió serà perduda.
"—Senyora de molta estima —dix lo cavaller—, molta glòria és per a mi que de
tan poca servitut que us hé feta obtingua tan gran premi com és de acceptar-me per
servidor, la qual gràcia estime més que si m'aguésseu fet monarcha del món. E
supplique a la vostra gentilea voler-me manifestar tal cars perquè per mijà meu pugua
ésser restaurada la nostra religió e no plàcia a la virtut divina que
gran dan. E besant-vos les mans vos supplique que haja de vós alguna doctrina perquè
veja si en aquest fet algun remey s'í porà dar. Car, sobre totes les dones de honor,
deveu ésser exalçada. E per ma part vos offir, encara que ja sia tot vostre, la persona e
los béns e honor.
"Molt restà contenta la agraciada senyora de les paraules del cavaller e recità-li
larguament tot lo que lo escrivà li havia dit. Com lo cavaller hohí semblants paraules
recitar, stigué molt admirat pensant en la gràcia que la divina Providència li havia
fet en fer-li revelar un tan gran secret. E donà dels genolls en la dura terra per voler
besar los peus e les mans a la virtuosa senyora, e ella no u comportà, e prengué
braç e alçà
"Lo cavaller, per la necessitat gran que lo cars requeria de avisar-ne lo mestre
perquè agués temps de provehir en los remeys, près graciós comiat de la gentil dama.
La nit era ja escura e lo castell tancat: no tement los perills que seguir li
fon a la porta del castell e tocà grans colps. Los cavallers qui fehïen la guayta alt en la
murailla del castell demanaren qui era lo qui de tan gran pressa tocava. E lo cavaller,
nomenant-se Simó de Far, que li obrissen. Digueren los de la guayta:
"—Vés-te
mestre sap que en aquesta hora tu ést fora del castell? Torna-te
entrar a ton plaer.
"—O só ben cert de tot lo que vosaltres me dieu —dix Simó de Far—, mas a mi
cové en tot cars del món de entrar esta nit dins lo castell, per què us prech molt
afectuosament que digau al senyor mestre que
negun perill que seguir-me pugua.
"Una de les guaytes anà a la església e trobà lo mestre qui stava prop del
moniment dient ses ores. Com sabé que Simó de Far a tal hora era fora del castell, dix
ab gran ira:
"—Yo li promet, si Déu me deixa veure lo matí, li faré dar tal disciplina que a ell
serà càstich e als altres serà exemple. O del mal frare que axí deixa la religió! Des que
yo só mestre no hé vist ni sabut que negú sia a tal hora fora del castell. Anau e digau-li
que esta nit no pot entrar, mas que demà aurà la bona strena.
"E lo mestre tornà en sa oració e la guayta se
Far hohí tals rahons, homilment tornà a pregar als cavallers qui la guayta fehïen
volguessen tornar a dir al senyor mestre que l'í fes obrir, que la entrada sua era de
gran necessitat e, aprés que l'agués hoït, li donàs la penitència que merexia. Per tres
voltes lo y tornaren a dir e lo mestre en nenguna manera no l'í volia fer obrir. E stava
allí un cavaller molt antich qui dix al mestre:
"— Senyor, per què vostra senyoria no dóna audiència ha aquest frare Simó de
Far? A veguades se segueixen coses en una hora que no s'esdevé en mil anys. Aquest
cavaller ja sap la pena que li va en lo que ha comés, no
causa ell vulla entrar en aquesta hora, puix al matí poria entrar segurament. Per què
tendria per bo que, guardades les portes e dalt per les torres, les guardes stiguen
armats e ben provehïts de grosses canteres. Car, senyor, yo hé vist en mon temps, si
no aguessen uberta la porta del castell a la hora de la mija nit, lo castell de Sanct Pere
se perdia per la gran multitut de turchs que y vengueren a hora incogitada. E hora per
hora, lo mestre, que Déus haja, lo socorregué e lo castell fon deliurat dels
enemichs.
"Lo mestre, per les paraules de l'antich cavaller, fon content que li obrissen, e
manà que les portes fossen ben guardades e la muralla, e feren-lo entrar, lo qual venia
ab la cara molt alterada. Com lo mestre lo véu davant sí, li dix:
"—O, mal frare e pijor cavaller, no tement Déu ni lo orde en què ést posat, que en
les hores indispostes e no honestes per a frares de religió ésser fora del castell! Yo
daré la penitència que ést mereixedor. Veniu vosaltres, ministres de la justícia, e
posau-lo en lo carçre e no li doneu a menjar sinó
"—La senyoria vostra —dix lo cavaller— no ha acostumat de condemnar a negú
sens que no sia hoït. E si la rahó que daré de mi no basta a rembre la pena, yo vull
rebre ab paciència la pena doblada.
"Dix lo mestre:
"—No
"—O, senyor!—dix lo cavaller—. E axí seré yo vilment tractat que no
hoir? Yo
hoït e haver-me donat la millor comanda de tota la religió, car no us hi va sinó la vida,
la dignitat e que
altra menys pena sinó que
màrtir per mantenir la nostra religió.
"Lo mestre, qui véu que lo cavaller tant se justificava, manà que
"—Ara veurem què sabràs dir.
"—Senyor —dix lo cavaller—, no és cosa que a dir faça en públich.
"Lo mestre féu apartar tota la gent e lo cavaller féu principi a tal parlar.
CAPÍTOL
COM LO MESTRE DE RODES, AB TOTA LA RELIGIÓ, FON DELIURADA PER UN
CAVALLER DE L'ORDE
"Senyor, per la immensa e divina clemència e bondat de nostre senyor Déu és
stada feta a la nostra religió la major gràcia que jamés fes a negú, car demà la
senyoria vostra fóra mort, e tots nosaltres, e destrohït tot lo nostre orde, la ciutat e tot
lo poble robat, dones e donzelles desonrades e tot posat en total destructió. E per ço,
senyor, só yo vengut a tal hora per informar-me bé de aquest fet, no tement negun
perill per salvar la vida de la senyoria vostra e de tots los frares de la religió. E si de
tal cosa punició mereixch, yo la comportaré ab molta paciència, car més stime morir
que si la religió se havia de perdre.
"—Prech-te, fill —dix lo mestre — que
yo
augment de la honor tua e exalçament, car aprés de mi yo
nostre orde.
"E lo cavaller donà del genoll en terra e besà-li la mà. Aprés dix:
"—La senyoria vostra deu saber com dos frares de la nostra religió, genovesos,
nos tenen venuts, car a consell de aquests són vengudes aquestes naus de aquests
malvats genovesos ab gran multitut de gent e ab poca mercaderia. E aquests traÿdors
que tenim dins lo castell àn feta una gran maldat, que de la cambra de les armes han
llevades totes les nous de les ballestes e han-n'í posades de sabó blanch e de formatge
perquè en la necessitat no
Passió, han elets los més forts e disposts hòmens de totes les naus per entrar dins lo
castell. E cascú de aquests portarà una ballesta desencavalcada, que ara novament han
trobat, que no stà ligada lo braç ab lo asbrer ab fil, com acostumen les altres de estar,
mas ab lo estrep vénen tan justes e ab un petit pern encavalquen molt bé. E cascú
portarà espasa e secretament armat, portant sobre les armes cloches negres largues
fins en terra. E vendran de
perquè negú no n'haja notícia. E com hi haurà prou gent, que lo divinal offici se farà,
fàcilment poden exir de la església e, ab ajuda dels dos frares qui tendran ja la torre de
l'homenatge presa, daran entrada als altres e pendran les altres torres que prop los
stan. E ans que la senyoria vostra ne agués sentiment, fóra presa la mitat del castell. E
de mort o de pres no podíeu ésser estalvi, e tots nosaltres ab vós ensemps.
"—Puix axí és —dix lo mestre —, anem secretament a la cambra de les armes e
veurem primer si és veritat de les ballestes.
"E trobaren que de
tinguessen nous, sinó de sabó o de formatge. Lo mestre en aquell punt stigué
esbalahït e conegué que lo cavaller li havia dita veritat e, prestament, féu ajustar
consell de cavallers e féu pendre los dos frares genovesos. E lo mestre, volent-los
fer turmentar, atorguaren com tenia de morir lo mestre e tota [la] religió sens merçé
neguna. Prengueren-los e lançaren-los en un sòl de torre hon havia moltes serps e
escurçons e altres vils animals.
"En tota la nit negú no dormí, ans secretament doblaren les guaytes. E triaren
cavallers jóvens e disposts per dar recapte als que vendrien. E tots los altres se
armaren perquè, si havien mester socors, que
"Al matí, com agueren ubertes les portes, los genovesos començaren a venir de
dos en dos; e venien demostrant que dehïen hores. Havien a passar
primera era tota uberta, ab dos portets que la guardaven. A les altres portes no podien
entrar sinó per la portelleta poca. E com eren dins lo gran pati, davant la sglésia,
staven allí los
peu en terra, los lançaven en citges fondes, uns sobre altres. E encara que cridassen no
u podien hoir los de defora. De aquesta ventura moriren
aquell dia e, si més n'í fossen entrats, més n'í foren morts. Lo capità, qui stava defora,
véu que tants genovesos eren entrats e que no exia negú: prestament se recullí en les
naus. Lo mestre, que véu que més gent no entrava, féu exir fora del castell la major
part dels cavallers e manà
aquella jornada fon feta gran destructió dels genovesos.
"Lo capità, de continent que
vela a les naus, fahent la via de Barut, perquè sabien que lo soldà era aquí. Lo capità
fon davant ell e reçità-li tot lo fet que li era seguit en Rodes; agueren consell entre
ells, a instànçia e requesta dels genovesos, e fon concordat per tots que lo soldà en
persona passàs en la ylla de Rodes ab lo major poder que pogués, que en les sues naus
porien passar en dos o en tres viatges. Lo soldà féu posar en orde
mamelluts e tramés-los en la dita ylla.
"Com les naus tornaren, passà lo soldà ab
venien, que passats
destrohïda de un cap fins a l'altre, posaren lo siti sobre la ciutat, e les naus guardaven
lo port perquè no y entràs vitualles. E cascun dia daven
lo matí, altre al migjorn e l'altre ans del sol post. E los de dins defenien-se molt
virilment com a cavallers, emperò estaven ab congoixa perquè
E vengueren en gran necessitat, que havien de menjar los cavalls, los gats, fins a les
rates. Lo mestre, vehent-se en tan gran necessitat, tramés per tots los mariners e
preguà
Prestament los mariners forniren lo bergantí de totes coses necessàries. Lo
mestre féu letres al papa, a l'emperador e a tots los reys e prínceps de crestians,
notificant-los la grandíssima necessitat en què era posat, preguant-los que
subvenir.
"Partí lo bergantí una nit que plovia e fehïa molt gran fosca: passaren, que no
foren gens sentits. E per son discurs, donaren les letres. E cascun príncep los fehïa
bona resposta, emperò la ajuda era molt tarda. E aquestes letres eren vengudes al rey
de França, qui proferí molt e féu poch.
Totes aquestes rahons que dites hé, recitaren los cavallers qui de la cort del rey de
França eren venguts al duch de Bretanya. E lo duch mostrava dolre
e de la religió dient, allí present tots, moltes virtuoses paraules, entre les quals en
special dix que trametria embaixadors al rey de França, que si ell volia trametre
socors al gran mestre de Rodes e li seria plasent que ell hi anàs per capità, ho faria de
molt bona voluntat he y despendria de ço del seu
L'endemà per lo matí tingué consell e foren elets
e un bisbe, un vezcomte e, lo quart, fon Tirant lo Blanch, per ço com era bon cavaller
e de la fraternitat de la Garrotera. Com los embaixadors foren davant lo rey de França,
explicaren llur embaixada. Dix-los que al quart dia los retria resposta e passà més de
mes ans que d' ell poguessen saber lo que deliberava de fer. Com agué prou stat, dix-los
que per al present ell no podia entendre en tals fets, com fos occupat en altres
negoçis que li anava mes interés. Los embaixadors se
Com Tirant sabé que tanta morisma stava sobre Rodes e que negú no
parlà ab molts mariners demanant-los de consell si seria possible que ell los pogués
socórrer. E digueren-li que, si ell anava axí com dehïa, ell los poria bé socórrer e poria
entrar dins lo castell de Rodes, no envers la part del moll, mas a la altra part.
Tirant, ab voluntat del duch e ab liçènçia e voluntat de son pare e de sa mare,
comprà una grossa nau e féu-la molt bé armar e provehir de moltes vitualles. Seguí
que, per la coneixença que Tirant havia ab los çinch fills del rey de França, e lo menor
de tots havia nom Phelip, qui era un poch ignorant e tengut en possessió de molt
groçer, e lo rey per causa de açò ne fehïa poca estima e la gent no
mençió d'ell, e un gentilom qui
e per passar en Hierusalem, havent desig gran de anar en aquelles terres, dix a Phelip
les següents paraules.
CAPÍTOL
COM TIRANT ARMÀ UNA NAU PER SOCÓRRER AL MAESTRE DE RODES E ANÀ-SE
SA COMPANYIA PHELIP, FILL MENOR DEL REY DE FRANÇA, DEL QUAL SE TRACTÀ
MATRIMONI AB LA FILLA DEL REY DE CIÇÍLIA
—Los cavallers, senyor, qui aconseguir volen honor, com són jóvens e disposts
per exerçir les armes no deurien aturar en casa de llur pares, e specialment los qui són
de menor edat dels altres germans e majorment que lo pare no
d'ell. E si yo fos en lo punt que vós sou ans hiria peixent les erbes per los monts que
sol un dia yo aturàs en aquesta cort. E no sabeu vós com diu aquell refrany antich
mudant edat, muda
mirau de aquell famós cavaller Tirant lo Blanch aprés de la molta honor que ha
sabuda guanyar en les batailles que en Anglaterra ha vençudes, ara novament arma
una grossa nau per anar en Rodes ý a la Casa Sancta de Hierusalem. O quina glòria
seria per a vós secretament partir d'açí, vós e yo tot sols, e no dir res a negú fins
fóssem dins la nau e cent milles dins mar! E Tirant és tan virtuós cavaller que us
obeirà he us farà aquella honor que sou mereixedor segons la casa d'on veniu.
—Mon bon amich Tenebrós, yo conec molt bé lo bon consell que
Phelip—, e só molt content que u metam en execució.
—A mi par, senyor —dix lo gentilom — que yo dech anar primer en Bretanya al
port hon Tirant adoba la nau e, per la molta amistat que yo tinch ab ell, li diré que
faça gràcia que en companyia sua yo pugua passar en la terra sancta de Hierusalem, e
quines coses hé mester per a mi e a dos scuders. E vista sa intenció, posarem en la nau
totes les coses que seran necessàries.
Phelip restà molt content de aquest deliber e dix:
—Tenebrós, en aquest temps que vós hireu a parlar ab Tirant, yo repleguaré los
més diners que poré, e robes e joyes, perquè
Lo dia següent lo gentilom partí ab
Tenebrós per ses jornades que pervengué hon era Tirant. Feren-se grandíssima festa
com se veren, e Tenebrós li dix la causa de sa venguda. Com Tirant sabé la sua
embaixada, y trobà molt gran plaer, per ço com sabia que Tenebrós era gentilom
valentíssim e molt discret e stimava la sua companyia. E respòs-li en la següent
forma:
—Senyor e germà meu Tenebrós, los béns, la persona e la nau e tot quant yo tinch
és prest a tot lo que vós ordeneu, e yo u tinch a bona sort de vós anar en ma
companyia. E per cosa en lo món yo no comportaria que cavaller ne gentilome,
qualsevulla que fos, en la mia nau posàs vitualles, que de tot lo que en la nau serà, axí
pròpiament com a la mia persona, vos serà dat tot lo que volreu.
Com Tenebrós hohí axí parlar a Tirant fon lo més content home del món, e féu
infinides gràcies a Tirant de la molta gentilea sua.
Leixà allí hú dels servidors perquè fes adobar dins la nau una cambra hon se
poguessen retraure per a dormir e a menjar, e que Phelip pogués star allí alguns dies
secret, e Tenebrós se
qual lo estava sperant ab molt gran desig.
No fon poca la consolació que Phelip agué de la bona resposta de Tirant. E
Tenebrós li dix que donassen orde que fos presta la llur partida, e Phelip li dix que ja
tenia tot lo que se n'havia de portar.
L'endemà Phelip anà a son pare, lo rey, e supplicà
merçé li donàs liçènçia de anar fins a París per veure la fira, que stava a dos jornades
de allí. Lo rey, ab la cara molt fluixa, li dix:
—Fes lo que
Ell li besà la mà, e a la reyna per semblant.
E gran matí ells partiren e tingueren son camí, e per ses jornades arribaren al port
de la mar. E Phelip se posà dins una cambra en la nau e no
Com la nau fon partida e ben
aquell estigué lo més admirat del món de tal ventura. E puix se trobaren dins mar,
fon-los forcat de tenir son dret camí deverç Portogal, e arribaren a la ciutat de
Lisbona.
Lo rey de Portogal, com sabé que Phelip, fill del rey de França, venia en aquella
nau, tramés-li un cavaller preguant-lo graciosament li fos plasent de exir en terra per
ço com venia enujat de la mar. E Phelip li tramés a dir que, per la sua amor, era molt
content. Tirant hí Phelip se abillaren molt bé e, ben acompanyats de molts cavallers e
gentilshòmens que Tirant portava, tots ben abillats e ab cadenes d'or, ixqueren de la
nau e feren la via devers lo palau. Lo rey, com véu a Phelip abraçà
honor, e a tots los altres. E aturaren en la cort del rey
Com se
necessàries en molt gran abundància. E de allí Tirant tramés un gentilom seu ab letres
al rey de França reçitant-li la veritat de son fill. Com lo rey de França sabé que ab tan
bona companyia son fill anava ne fon molt content, e
temps havia passat que no n'havia pogut saber res, ans pensaven que fos mort o que
fos posat en algun monestir.
Phelip près comiat del rey de Portogal, e la nau féu vela e vingué al cap de Sanct
Vicent per passar lo estret de Gibaltar. E allí trobaren moltes fustes de moros. Com
veren la nau, totes les fustes se posaren en orde per pendre-la e donaren-li un gran
combat que durà mig dia, hon hi morí molta gent d'una part e d'altra. Com la gent de
Tirant agueren refrescat, tornaren altra volta a la batailla, la qual era molt brava. És
veritat que la nau de Tirant era molt major e més alterosa que neguna dels moros,
emperò era sola e les altres, entre grans e poques, eren
la nau de Tirant partí de Portogal hi havia passats
Un mariner molt destre que havia en la nau, qui
havia molt navegat, era molt subtil e valentíssim mariner: véu que mal anava llur
fet, près moltes cordes que havia en la nau e féu-ne un filat a manera de exàvegua
que porten la palla. E del castell de popa fins a la proha, abraçant lo arbre, posà
aquelles cordes e féu-les liguar alt, que los e hòmens qui dins la nau combatien,
aquelles cordes no
presos, car les canteres que los moros tiraven eren tantes e tan spesses que era una
gran admiració de veure. E si aquella exàvegua de cordes no fos stada, tota la cuberta
de la nau fóra stada plena de pedres e de barres de ferro. E ab aquell artifici fon
restaurada, que jamés una pedra hi pogué entrar, ans axí com la pedra donava en les
cordes sortia en mar.
Què féu més aquest mariner? Pres tots los matalafs que trobà dins la nau, e
los castells e los costats de la nau e, com les bombardes tiraven, daven damunt los
matalafs e no podien fer mal ni dan a la nau. Encara féu més: près oli bullent e
pegunta e, axí com les naus staven afrenellades, ab caçes lançaven oli. E ab la pegunta
bullent daven de grans passions als moros, de què
Emperò tot lo estret de Gibaltar passaren combatent nit e dia. E tantes foren les
bombardes, darts e passadors que les veles tenien clavades ab lo arbre de la nau, e
volgueren acalar la antena aprés que los moros los agueren leixat e no pogueren. E
eren molt prop de terra e, certament, la nau anava a dar a través prop de la ciutat de
Gibaltar. Los mariners foren tan bons que prestament giraren la nau e alçaren les
veles, ixqueren de l'estret e entraren en la gran mar. E en aquests combats foren
nafrats Phelip e Tirant e molts altres.
Anaren en una ylla despoblada, prop terra de moros, e aquí curaren de les nafres e
adobaren la nau lo millor que pogueren. E naveguaren per la costa de Barberia hon
agueren molts combats ab fustes de genovesos e de moros fins que foren prop de
Túniç. Aquí acordaren de anar a la ylla de Ciçília per carreguar de forment.
Com foren dins lo port de Palerm — hon era lo rey e la reyna, e dos fills que tenia
e una filla de inextimable bellea, que avia nom Ricomana, donzella molt sabuda e de
moltes virtuts complida — estant la nau dins lo port e volent pendre vitualles, que
freturosos n'estaven, feren exir en terra a l'escrivà, e
no diguessen res de Phelip ni de Tirant, sinó que era una nau que era partida de
ponent e anava en Alexandria ab alguns pelegrins qui anaven al Sanct Sepulcre.
Com lo rey sabé que del ponent venien, per saber noves de aquella terra tramés a
manar lo scrivà de la nau e tots los altres venguessen davant la senyoria sua; e fon-los
forçat de fer-ho. E recitant davant lo rey los combats grans que en lo estret de
Gibaltar havien aguts ab moros e ab genovesos, no recordant-se en aquell cars del
manament que Tirant los havia fet, digueren com allí venia Phelip, fill del rey de
França, en companyia de Tirant lo Blanch.
Com lo rey sabé que Phelip era en aquella nau, féu fer un gran pont de fusta de la
terra fins a la nau, tot cubert de draps de raç. Lo rey, per fer-li honor, entrà dins la
nau ab dos fills que tenia, e preguà molt a Phelip e a Tirant que ixquessen en terra e
reposassen allí alguns dies, per la gan congoixa de la mar que passat havien e dels
combats dels moros. Phelip e Tirant li
contentar-lo hirien ab sa senyoria
Lo rey los tragué en la ciutat e féu-los molt bé aposentar e servir de molt bones
viandes e de altres coses pertanyents per a hòmens qui hixen de mar. Emperò Phelip,
per consell de Tirant, dix al rey que no aturaria en sa posada fins que hagués vista a la
reyna. E lo rey ne fon molt content. Com foren alt en lo palau, la reyna los rebé ab can
molt affable, e sa filla la infanta. E tornats en sa posada trobaren-la segons fill de rey
era mereixedor.
Aprés, cascun dia a la missa e aprés dinar eren ab lo rey, e
la qual mostrava tanta affabilitat als strangers que anaven e venien que per tot lo món
se parlava de la sua molta virtut. E praticant cascun dia en la cort del rey, e ab la
infanta, Phelip se enamorà molt de ella, e ella per semblant d'ell. Emperò Phelip era
tant vergonyós com en davant ella que scassament gosava parlar e, com ella lo
posava en rahons algunes, no y sabia respondre. E Tirant prestament responia per
ell e dehïa a la infanta:
—O senyora, quina cosa és amor! Aquest Phelip, com som a la posada o fora de
açí, jamés la sua boca se cança en dir lahors e béns e virtuts de la senyoria vostra e,
com vos és present, ab gran trebal pot parlar, de sobres de amor. Certament vos dich
que, si yo fos dona e trobàs algú ab aquesta gentil calitat e conegués en ell ésser home
dispost e de antich linatge, yo deixaria de amar a tots los altres e amaria un tal com
aquest.
—Hay Tirant! —dix la infanta —, vós bé dieu. Emperò si naturalment li ve de
ésser grosser de sa pròpia natura, ¿quin plaer, quina consolació pot ésser a una
donzella que tothom se rigua d'ell e li donen sus hí mat en la darrera casa? Per amor
de mi, no
ans en stat hí en linatge e que no fos grosser ni avar.
—Senyora —dix Tirant —, natural rahó dieu, emperò aquest no seu en aqueix
banch que vós dieu. Aquest és jove e de pochs dies, e vell de seny, liberal, animós
més que tot altre, molt affable e graciós en totes coses. En la nit se leva e no
reposar com volria: la nit li par un any, lo dia li és delitos; si plaer li vull fer, no
havem a parlar sinó de la senyoria vostra. Si açò no és amor, si no, digau-me què seria.
Senyora, amau a qui us ama, e de tot cert. Aquest és fill de rey, ab vós egual, qui us
ama més que a la sua vida. E si no parla tant com la senyoria vostra volria, per millor
lo
ab atreviment gosen requerir a dona o a donzella. E tal amor com aquesta no és gens
bona, car amor que prest és venguda més prest és perduda. E tals com aquests són dits
hòmens corsaris, qui van a roba de tothom. Dau-me vós, senyora, home qui ab gran
temor e vergonya ve davant sa senyora, e escassament li pot exir la paraula de la boca,
e ab les mans plenes de temor diu lo que vol dir.
—Tirant —dix la infanta —, per la molta amistat que vós teniu ab Phelip, feu bé
de aseure
podeu dir sinó lo bé que de vós se pertany e per ço us ne tinch per millor. Mas no
penseu sia dona que cregua de lauger, ans, si res havia de ésser, hi volria posar les
mans fins als colzes en sentir e saber la sua pràtica, stat e condició quina és, e si seria
per dar consolació a la mia ànima en aquest món. Emperò los meus hulls contents són
de la vista d'ell, lo meu cor se combat ab mi e la experiència me manifesta que és
aquell que yo contemple, de ésser grosser e avar, les quals dos malalties són
incurables.
—O senyora! Qui en totes les coses del món vol molt subtilment mirar, moltes
voltes li esdevé que elegeix la més rohín, e en special en les amors honestes e líçites.
E no són passats tres dies que, passejant-nos lo senyor rey, vostre pare, e yo per lo
jardí, parlam de molts stats de prínceps de la crestiandat e de moltes altres coses. E
venguem a parlar de la senyoria vostra, dient-me com volia en sa vida repartir tot son
stat e, per la molta amor que lo pare naturalment ama los fills, en special a vós, qui
sou donzella que li sou stada tostemps molt obedient, vos vol dotar de totes les terres
del ducat de Calàbria ensemps ab
sua per ço que, com la sua ànima se partiria del seu cors, aconsolada se n'anàs. Yo,
vehent la bona e recta intenció sua, lo y lohí per ço com la senyoria vostra és
mereixedora de molta dignitat e honor exçelsa. Per què supplich a vostra altesa que
algunes hores dispostes me vullau dar audiència e no pendre enuig de res que yo
digua a la senyoria vostra, car yo veig açí venir en la cort del senyor rey embaixadors
del papa per contractar matrimoni de son nebot, que volen dir alguns seria fill, ab
vostra altesa; e d'altres parts n'í veig del rey de Nàpols, del rey d'Ongria e del rey de
Chipre. E encara que yo no tingua poder del crestianíssim e superior en dignitat de
tots los reys de la crestiandat, lo rey de França, vull contractar ab vostre pare e ab la
altesa vostra de aquest matrimoni.
"Gran cosa és, senyora, ab los hulls corporals poder veure si és coixo o tort, o
alesiat de algú de sos membres, si és vell o jove, o si és de bona gràcia o de mala, o si
és valent o covart. De totes aquestes coses e moltes altres en què natura pot fallir, la
altesa vostra ne haurà de estar a relació d'altri, qui us porà dir tot lo contrari del que
serà. Sàvia e discreta vos veig, senyora, e més sabent que tota altra, e per tal vos
tinch. E no pense la senyoria vostra que, per yo ésser servidor de Phelip, digua
nengunes coses fictes ne manlevades, que de totes les que damunt hé dites podeu
veure totes les perfections en aquest. Mas, per la vostra grandíssima e alta dignitat
de perfections que la vostra singular persona poseheix, sou mereixedora de seure en
cadira emperial e sotsmesa a la corona de França, per ésser de major altesa, ans que
a l'imperi romà. E bé s'és mostrada per experiència la gran dignitat del rey de
França, que les armes no li foren donades sens gran causa, car per manament
de nostre Senyor li foren trameses per un àngel tres flors de liri al rey de França que les
fes, lo que no
senyora, la senyoria vostra pot pendre part del mundanal e del spiritual, e de
sanctedat serà complida la vostra excelsa persona per causa de aquest infant. E qui
és aquella qui pugua haver glòria en aquest món e paradís en l'altre?
En açò vengué la reyna e torbà
poch spay, dix la reyna a Tirant:
—Cavaller virtuós, no és passada una hora que
e de les cavalleries vostres, e lo rey vol-vos acomanar un gran fet en què li va molt a
ell e a mi. E yo us tinch per tal que, si vós ho empreneu, que
vostra exir axí com de bon cavaller se pertany. Emperò, per esquivar los molts duptes
que y són, yo y daré tot aquell empediment que poré.
—Senyora —dix Tirant —, vostra excel·lència me parla tan cubert que yo no sé
què y pugua respondre, si ja no havia altra doctrina més clara de la que la altesa vostra
m'à dit. Emperò lo que yo poré fer per la excel·lència vostra, ab consentiment del
senyor rey, ho faré de molt bona voluntat, fins a portar-ne la creu al coll.
La reyna li regracià molt la sua bona voluntat. Tirant près comiat de la reyna e de
la infanta. E com fon en la sua posada congoixava
perquè pogués prestament partir. Tirant véu dins en alta mar venir una nau e, ans que
anàs a menjar, volgué saber noves. E tramés-hi prestament un bergantí armat qui anà
molt prestament ý tornà. E digueren-li com aquesta nau venia de Alexandria e de
Barut, e que havien tocat en la ylla de Chipre, emperò que en Rodes no havien pogut
tocar —tanta era la multitut dels moros que la tenien asetjada per mar ý per terra—,
hon hi havia moltes fustes de genovesos qui guardaven lo port e la ciutat de Rodes,
que estava en fort punt que ja no tenien res que menjar. De pa, passats
que lo mestre ni negú del castell ni de la ciutat menjat no n'havien, e no menjaven
sinó carn de cavall, e tan bon dia si
breus dies se haurien a retre als moros. E ja
havia volguts pendre a merçé.
Com Tirant sabé aquestes noves, entrà en gran pensament. E com agué molt
pensat, deliberà carreguar tota la nau de forment e d'altres vitualles, e que anàs a
socórrer la religió de Rodes. E axí u féu. Prestament tramés per mercaders e donà
tanta moneda que carreguaren la nau de forment e de vins e de carns salades.
Com lo rey sabé açò, tramés per Tirant e dix-li son voler ab paraules de semblant
stil.
CAPÍTOL
COM LO REY DE CIÇILIA PREGUÀ A TIRANT QUE L'ACOLLÍS EN LA SUA NAU PER
PASSAR AL SANCT SEPULCRE DE HIERUSALEM
—Per lo bon grat que tinch de vós, Tirant, e per la molta virtut que en vós tinch
coneguda, me obligua que desige fer per vós alguna cosa que us fos accepte. He us
tindré a molta gràcia que us vullau amprar de mi, que no serà cosa neguna que us sia
deneguada, car yo us ame he us vull tenir en compte de un germà o fill per los actes
que us veig fer de virtuós cavaller, qui són tals e de tan gran renom e fama que sou
mereixedor de haver premi de nostre senyor Déu en aquest món, e en l'altre la sua
eterna glòria. Car la glòria de la vostra ampresa posa en gran dejectió a tots los
prínceps de la crestiandat que en tan gran necessitat no han volgut socórrer lo mestre
de Rodes. E si la divina Bondat me fehïa gràcia que
viatge la sua eterna vida per yo poder anar ab vós a la sancta perdonança de
Hierusalem desfreçat, per ço que de negú conegut no sia, e açò seria cosa que us
tendria a més grat que si
obliguat. Per què us prech ab molta amor que no m'ó denegueu, e haja de vós tal
resposta com de la vostra acostumada virtut se espera.
Acabant lo rey, féu principi Tirant a un tal parlar:
—Molta glòria seria per a mi que la excel·lència vostra me volgués pendre per
servidor, com de germà o de fill yo no
infinides gràcies a la excel·lència vostra de la bona voluntat vostra. Si la necessitat
m'ó requeria, me ampraria de la altesa vostra com si fósseu mon natural senyor, a qui
tota ma vida agués servit. He us ne bese les mans. De anar en la mia nau, senyor, la
nau, los béns meus e la persona és tot de la excel·lència vostra, e podeu manar e
ordenar de tot, axí com de cosa vostra pròpia, car, senyor, yo desige servir la altesa
vostra e obeir de tot lo que maneu. Emperò, senyor, la principal intenció mia com yo
partí de ma terra fon ab propòsit leal e verdader de anar en Rodes e socórrer
aquella sancta religió, la qual està en punt de ésser del tot desolada. E açò per causa
dels cruels genovesos, qui solament los plau la glòria dels vençuts e no dels
vençedors, no tenint clemència ne pietat ha llur proïsme crestià, ans fan part
manifesta ab los infels.
—Tirant —dix lo rey —, yo veig la vostra sancta intenció he bon propòsit, e feu
com a cavaller singular e cathòlich crestià. Yo só bé content del mèrit de la vostra
ampresa, la qual és sancta, justa e bona. E per ço tinch yo ara molt major voluntat de
anar-hi ab vós he us vull ajudar, de tot mon poder, de totes les coses per a vós e a la
vostra ampresa necessàries.
E Tirant li
fos de sa merçé entràs dins la nau e miràs qual apartament més li plauria. Com lo rey
agué mirada la nau, elegí li fos feta una cambra prop lo arbre, per ço com allí va la
nau més segura com corre fortuna. Entre lo rey e Tirant cascun dia passaven moltes
rahons de moltes coses. E vengueren a parlar de Phelip, lo qual Tirant desijava que
fes matrimoni ab la infanta, ab lo dot que lo rey li havia dit. E lo rey venia-y bé per
liguar-se ab la casa del França, e dix:
—Tirant, de aquests afers yo no clouria res sens voluntat de ma filla, perquè a ella
té de servir. E si ella és contenta, per ma part vos offir lo matrimoni, e dar-li hé tot lo
que li hé offert. Yo de bon grat ne parlaré ab la reyna e ab ma filla e, sabuda llur
intenció, ans de nostra partida lo matrimoni se fermarà
Lo rey féu venir en la sua cambra a la reyna e a sa filla, e dix-los semblants
paraules:
—La causa, reyna e vós, ma filla, per què us hé fetes venir açí és per manifestar-vos
la mia breu partida, car yo tinch deliberat, ab lo divinal auxili, de anar en
companyia de Tirant a la sancta perdonança del sanct Sepulchre de Hierusalem e,
perquè conegut no sia, no vull portar ab mi sinó un gentilom qui
perquè la vida e mort mia està en les mans de nostre senyor Déu volria que, ans de ma
partida, vós, ma filla, fósseu col·locada en matrimoni que restàsseu contenta e
consolada, e que yo en ma vida ne haja aquest plaer. E si aquest fill de rey que açí és
voleu per liguar-nos en germandat ab lo més alt rey de la crestiandat, yo só cert que,
ab consell e ajuda de Tirant ý ab la voluntat que Phelip hi mostra, la cosa vendrà a
bona conclusió.
—Dóna
passaran
aquest temps, la altesa vostra, ab consell de mon oncle e germà vostre lo duch de
Meçina, poreu concordar lo negoci, puix lo duch s'espera esta nit o demà ésser açí.
—Molt bé dieu, ma filla, dix lo rey. E rahó és que y sia demanat.
—Perdone
deliberat de anar en aquest sanct viatge, deuríeu fer una gran festa a fi que Tirant e
tots los de sa companyia, com sereu dins mar vos serveixquen de millor voluntat e,
d'altra part, si venia en orelles del rey de França, conegués que la altesa vostra fa
menció de son fill Phelip. E diumenge qui ve sia manada celebrar festa e sala general
que dure
trobassen viandes abundantment per a tots aquells que venir hi volguessen.
—Per la mia fe, ma filla —dix lo rey—, vós hi haveu millor pensat que yo no
havia, e só molt content que
partida, en deixar lo regne en bon stament e que negú no pugua res sentir de la partida
mia —per los grans inconvenients que seguir-se
moros—, e per tots aquests sguarts, volria vós, ma filla, hi tinguésseu les mans en
ordenar-ho.
Lo rey prestament féu venir lo majordom e los compradors, e manà
tot lo que sa filla Ricomana los manàs. E ells digueren que eren contents. Totes les
coses per la infanta foren molt bé ordenades, e devisades de moltes e diverses
maneres de viandes per mostrar la sua gran discreció. E aquesta festa no fon
ordenada per la infanta per pus, sinó per provar a Phelip e veure en son menjar quin
conport fehïa.
Lo dia asignat del solenne convit, la infanta havia ordenat que lo rey e la reyna e
Phelip hí ella, tots
los altres comtes e barons e les altres gents menjassen més baix de la taula del rey.
Venint la vespra de la festa, lo rey tramés dos cavallers a Phelip e a Tirant,
preguant-los que per a l'endemà a la missa e al dinar fossen ab ell. E ells ab molta
humilitat acceptaren lo convit.
Per lo matí ells se abillaren lo millor que pogueren, e tots los seus per lo semblant.
Foren al palau e feren reverència al rey, e lo rey ab gran affabilitat los rebé e près a
Phelip per la mà, e lo duch de Meçina a Tirant, e axí anaren fins a la sglésia. Com lo
rey fon en la sua capella, demanaren-li liçència de anar acompanyar a la reyna e a sa
filla, e lo rey fon molt content. E acompanyant-les, Phelip près del braç a la infanta
per star-li prop. E Tirant no
digués alguna bajania que vingués en desgrat de la infanta.
Dita la missa e lo rey tornat en lo palau ab tots los altres, lo dinar fon prest. Lo rey
se asigué en mig de la taula e la reyna al seu costat. E lo rey, per fer honor a Phelip, lo
féu seure al cap de la taula, e la infanta davant Phelip. Tirant volia restar de peus per
star prop de Phelip, e lo rey li dix:
—Tirant, mon germà lo duch de Meçina vos stà sperant, que no
vós.
—Senyor, sia de vostra merçé —dix Tirant manar-li que
com és aquesta, de rahó és que yo haja a servir a fill de rey.
La infanta, no ab prou paciència, li dix ab la cara un poch irada:
—No cureu, Tirant, d'estar tostemps en les faldes de Phelip, car en la casa del
senyor rey mon pare hi ha prou cavallers qui
Com Tirant véu la infanta parlar ab passió e era forçat de anar-se
orella de Phelip e dix-li:
—Com lo rey pendrà aygua e veu que la infanta se leve e done del genoll en terra,
hi ab la mà té lo baçí, feu vós lo que ella farà. E guardau-vos de fer alguna grosseria.
E ell respòs que sí faria. Tirant se n'anà e, com tots foren aseguts portaren la
ayguamans al rey, e la infanta donà dels genolls en terra e prengué un poch del baçí.
E Phelip volgué fer per lo semblant, emperò lo rey no u volgué consentir, e tal
orde mateix servà en la reyna. E venint al lavar de la infanta, ella près la mà a Phelip
perquè ensemps se lavassen. E Phelip, usant de cortesia e de gentilea, dix que no era
rahó, e donà del genoll en terra e volgué-li tenir lo plat, emperò ella jamés se volgué
lavar fins que los dos se lavaren ensemps. Aprés portaren lo pa e posaren-lo davant lo
rey e a cascú d'ells, e negú no y tocà, sperant que portassen la vianda. Phelip, com
véu lo pa davant, près cuytadament un ganivet e près un pa e lescà
lesques grans e adobà-les. Com la infanta véu tal entramés no
Lo rey e tots los qui allí eren e los cavallers jóvens qui servien fehïen un joch mortal a
Phelip, e la infanta que
per ço com no partia jamés lo hull de Phelip. Levà
—Per mon Déu! Phelip haurà fallit en sa honor, que deu haver feta alguna gran
bajania.
E posà
taula e véu les lesques del pa que Phelip havia taillat, e véu que lo rey ni negú no
havien tocat en lo pa. Prestament presumí la occasió de les rialles. Tirant li levà
prestament les lesques, mès mà a la boça e tragué
lesqua un ducat e féu-ho donar a
Com lo rey e la infanta veren lo que Tirant havia fet, tots cessaren de riure. Dix lo
rey a Tirant quina significança tenia lo que havia fet.
—Senyor —dix Tirant —, com hauré complit lo que y tinch a fer, ho diré a vostra
altesa.
Tirant donà totes les lesques, cascuna ab son ducat, e la darrera se acostà a la boca.
E dix-hi una avemaria e donà-la. Dix la reyna:
—Molt me plauria saber aquest entramés.
Respòs Tirant en la següent forma.
CAPÍTOL
COM LO REY DE CICÍLIA FÉU UN CONVIT A PHELIP E A TIRANT ANS QUE PARTISSEN,
E COM TIRANT REPARÀ UN GRAN DEFALT QUE PHELIP HAVIA FET
—Senyor, la excel·lència vostra stà admirada, e tots los altres, del que Phelip ha
fet principi e yo hé feta la fi, fahent-ne tots burla. E la causa de asò, senyor, és, puix la
altesa vostra ho desija saber, que los crestianíssims senyors reys de França, per les
moltes gràcies que obteses han de la immensa bondat de nostre senyor Déu,
instituhïren que tots los llurs fills, ans que rebessen lo orde de cavalleria, al dinar, ans
que menjen, lo primer pa que
real d'argent, e donen-ho per amor de Déu en reverència dels
rebut lo orde de cavalleria posen en cascuna lesqua una peça de or. E fins al dia de hui
ho pratiquen tots los qui ixen de la casa de França. E per açò, senyor, Phelip ha taillat
lo pa e n'à fetes
—Sí Déu me salve la vida! —dix lo rey —. Aquesta caritat és la mes bella que yo
jamés hoís dir. E yo, qui só rey coronat, no fas tanta caritat de un mes.
La vianda fon venguda. La infanta dix a Tirant que se n'anàs a dinar e Phelip,
coneixent son gran deffalt e la discreta reparació que Tirant feta havia, en lo menjar
tingué
de taula, se près a partir la infanta ab una donzella sua de qui ella molt fiava e, ab una
poqua de ira ab amor mesclada, féu principi a tal lamentació.
CAPÍTOL
LAMENTACIÓ QUE FÉU LA FILLA DEL REY DE CIÇÍLIA APRÉS DEL CONVIT
—No és fort pena la mia? Que aquest Tirant és fet enemich de mon voler, que
sola una hora yo no puch ab Phelip parlar! Que si li fos fill o germà o natural senyor
no
les nostres rahons. O Tirant! Vés-te
regnes! Sol me leixa a Phelip per repòs de la mia ànima e consolació de ma vida. Car
si no te
dels altres. Digues Tirant, e per què tant me enuiges? Car sijamés has amat en algun
temps deuries pensar quant és gran repòs praticar de rahons a soles ab aquells persona
que hom ama. E yo, fins açí, jamés hé sabut ni hé sentit les passions de amor: bé
m'era plasent lo festejar ý ésser amada, mas com pensava que eren vasalls e de la casa
de mon pare, tant m'estimava ésser loada com ésser amada. Mas ara, miserable de mi,
que com vull dormir no puch, la nit és més largua que no volria, res que menje no sent
dolç, ans me par amarch com fel, les mies mans inútils me desdenyen, que no
ajudar a liguar, la mia ànima no té prou temps per a pensar, sola desige sempre star,
que negú res no
E ab tals e semblants paraules la enamorada infanta se lamentava, derrocant
destil·lades làgremes de aquells hulls que moltes flames de foch havien ençeses en lo
cor de Phelip. E stant ab aquest trist continent la infanta, per la sua cambra entrà lo
rey e son germà, lo duch de Meçina, lo qual restava per visrey e loctinent general de
tot lo regne. Com foren dins la cambra, lo rey la véu star ab la cara e gest molt
adolorit e dix-li:
—Què és açò, la mia filla.? Com estau axí vós adolorida?
—E com, senyor! No tinch gran rahó —dix la infanta —que la senyoria vostra
stigua per partir? Què fare yo, desconsolada? Ab qui m'aconsolaré? En què pendrà
repòs la mia ànima?
Girà
—Duch, què us par de la humanitat com se sent? E la pròpia sanch no
aygua.
Lo rey, ab paraules de molta amor, aconortà a sa filla tant com pogué. E
trameteren per la reyna que vengués e, tots quatre, tingueren llur consell. E lo rey féu
principi a un tal parlar.
CAPÍTOL
COM LO REY DE CIÇÍLIA COMANÀ LA MULLER E SA FILLA A SON GERMÀ, LO DUCH
DE MEÇINA, E PREGUÀ
E DE SA FILLA
—Puix la bona sort mia ha ordenat e a la divina Providència plau que aquest sanct
viatge scusar no
en loch meu, qui és la mia pròpia ànima, al qual prech que us tingua per recomanades
en tot lo que manareu e ordenareu. E aquest serà lo major plaer que fer-me porà. E
més vos prech, duch, que digau vostre parer en aquest matrimoni de Phelip, puix Déu
lo
E donà fi a son parlar.
—Senyor —dix lo duch —, puix a la excel·lència vostra plau, e de la senyora
reyna, que yo y digua mon parer, só molt content. E què dich? Com a les donzelles los
parlen algun matrimoni de què elles se contenten e tan prest no ve a conclusió segons
lo apetit e llur voluntat, resten molt agreujades. E puix la altesa vostra va en aquesta
sancta perdonança e Phelip hi va tanbé, só de parer que aquest matrimoni se deuria fer
ab consentiment de son pare e de sa mare. E la senyoria vostra trameta per Tirant, e
feu-li scriure letres al rey de França de aquest matrimoni si li vindrà en plaer, perquè
no façam de la concòrdia discòrdia e de la pau guerra; perquè no pogués dir que, per
son fill ésser molt jove e de poca edat, lo aguessen enganat. Car si era ma filla, més la
stimaria dar a un cavaller ab voluntat de sos parents ans que dar-la a un rey contra
voluntat del seu poble.
Lo rey e la reyna tingueren per molt bo lo consell del duch. E la infanta, de
vergonya, no y gosà contradir. E d'altra part fon contenta que tan prestament no
per ço com volia haver major experiència de Phelip, perquè no
concordà
Prestament trameteren per Tirant e recitaren-li larguament tot lo consell que
havien tengut sobre lo matrimoni, e Tirant los lohà lo bon deliber que havien tengut. E
restà lo càrrech a Tirant d'escriure. E scriví letres al rey de França, narrant-li
larguament la forma de la concòrdia del matrimoni si a ell era plasent. Lo rey féu
armar un bergantí per passar en la terra ferma, qui anà ab les letres dret ha Pumblí.
La nau de Tirant fon ben carreguada de forment e de altres vitualles. Com lo
bergantí degué partir, lo rey féu demostració que se n'anava ab lo bergantí e tancà
dins una cambra que de negú no fos vist, e posaren fama que anava la via de Roma
per parlar ab lo papa. E en la nit Tirant féu recollir lo rey e Phelip. Com tota la gent
fon recollida, Tirant anà a pendre comiat de la reyna e de la infanta, e de tots los de la
cort. E la reyna féu molta honor a Tirant e preguà
rey, perquè era home de delicada complexió.
—Senyora —dix Tirant —, no dupte la senyoria vostra que serà per mi axí servit
com si fos mon natural senyor.
E la infanta lo y recomanà molt, la qual restà ab molta dolor e pensament. E açò
per causa del rey, son pare, que se n'anava, e molt més per la amor que tenia a Phelip.
E en la primera guayta la nau féu vela e ixqueren del port ab molt bon temps. E
agueren lo vent molt pròsper, que en
vista de Rodes, e anaren al castell de Sanct Pere e aquí surgiren per sperar vent que
fos un poch fortunal. E Tirant, a consell de dos mariners que de sa terra havia portats,
qui amaven molt la honor sua, com veren lo vent larguer e bo, en la nit donaren vela.
E de matí, apuntant la alba, ells foren en vista de Rodes, molt prop.
Com les naus de genovesos veren aquella nau venir, pensaren que era una de dues
que havien trameses per portar vitualles per al camp, e vehien que venien de levant.
No podien pensar que neguna altra nau tingués atreviment de venir enmig de tantes
naus com en lo port staven. La nau se acostà e, com fon prop d'elles, carreguà de
tantes veles com podia portar. En açò conegueren los genovesos, e en lo gàlip de la
nau, que no era de les sues.
Posaren-se en orde del que pogueren, emperò la nau los fon tan prop que neguna
nau no pogué alçar vela e aquesta, a veles plenes, passà per mig de totes les naus al
lur despit. Emperò ells foren ben servits de lançes e de passadors e de molts colps de
bombardes, e de tot lo que en la mar se usa. E Tirant manà al timoner e al naucher que
no voltassen la nau, sinó que donassen la proha en terra endret de la ciutat, en un
arenal que y ha peguat ab la murailla. E a veles plenes donaren allí.
Com los de la ciutat agueren vist la nau donar la proha en terra penssaren-se que
fos de les dels genovesos, que acordadament agués dat en terra per pendre la ciutat.
Tota la gent cuytà en aguella part e combatien-los molt bravament. E los de les naus
los combatien d'altra part, que ells staven en prou congoixa, fins a tant que un mariner
anà prestament e près una bandera de les de Tirant e alçà-la. Com los de la ciutat
veren la bandera detingueren-se, que no feren armes. Prestament feren saltar un home,
qui
Com los de terra saberen que lo capità de la nau era francés e portava la nau
carreguada de forment per socórrer la ciutat, anaren-ho a dir al mestre, lo qual, sabuda
la bona nova, se agenollà en terra, e tots los qui ab ell eren, e feren lahors e gràcies a
la divina providència com era stat en recort d'ells, que no
devallà del castell ab tots los cavallers e los hòmens de la ciutat, ab taleques, entraven
dins la nau per traure forment e posaven-lo en botigues.
Lo mestre, com hagué aguda verdadera relació qui era Tirant, tingué gran desig de
veure
l'orde, dels majors que y eren, que anassen a la nau e que preguassen a Tirant de part
sua que volgués exir en terra. Los cavallers pujaren en la nau e demanaren lo capità,
e Tirant, axí com aquell qui era pràtich e cortesà, los rebé ab molta honor. Los
cavallers li digueren semblants paraules:
—Senyor capità, lo senyor mestre és devallat del castell e és en la ciutat, qui us
spera e prega-us li façau gràcia de exir en terra. Per la virtuosa fama que de vós ha
hoïda mençionar, desija molt la vostra vista.
—Cavallers senyors —dix Tirant —, direu a mon senyor lo mestre que molt prest
yo seré ab la senyoria sua, que ja fóra exit a fer-li reverència sinó que spere que haja
fet aleujar la nau, perquè tinch dupte que ab lo gran càrrech que té no s'obra e que
perda lo forment. E sa merçé prengua càrrech de posar en segur lo forment que
trahuen. E vosaltres, cavallers, vos prech me façau dues gràcies: la una és que per
gentilea vullau pendre una poqueta col·lació ab mi; la segona, que dos gentilshòmens
meus se
mestre ans que yo ixqua en terra
—Capità senyor —dix lo un cavaller —, dues coses nos demanau que no us poden
ésser deneguades. La primera és tan delitosa per a nosaltres que per a tots los dies de
nostra vida vos restarem obliguats.
E Tirant, que y havia ben provehït en lo passat dia en fer coure moltes gallines e
altres maneres de carns fiambres, e aguí
tornats de mort a vida. E Tirant hagué provehït ab lo seu majordom e ab los servidors
seus que en la ciutat li agueren una gran posada, e allí féu aparellar de menjar per al
mestre e a la religió, perquè sabia que u havien molt mester. E per causa de açò Tirant
se detingué, que no volgué exir en terra fins que lo dinar fos aparellat.
Com los cavallers se
dix-los que en secret parlassen ab lo mestre, e que li diguessen com ell portava en la
sua nau lo rey de Ciçília e Phelip, fill del rey de França, qui anaven a la sancta
perdonança de Hierusalem, si serien segurs en la sua terra. Com los gentilshòmens
hagueren explicada la embaixada al mestre, ab aquella honor e reverència que a ell se
pertanyia, lo mestre los dix semblants paraules:
—Gentilshòmens, digau al virtuós Tirant lo Blanch que yo só molt content de tenir
secret tot lo que ell volrà e que en la mia terra ell no deu demanar seguretat neguna,
que yo vull que ell la tingua per sua. Que los seus actes són stats de tanta virtut e
singularitat que ell nos ha guanyada tant la voluntat que és senyor de les persones
nostres e dels béns. E que en la mia terra yo
fos mestre de Rodes, car tot lo que manarà serà complit sens contradictió neguna.
E si vol lo ceptre de la justícia e les claus del castell e de la ciutat, de continent li
seran liurades.
Cobrada la resposta Tirant dels seus embaixadors, ne féu relació al rey de Ciçília,
de la molta cortesia del mestre. E lo rey e Phelip, desfreçats, ixqueren en terra e
anaren a la posada que
en aquesta forma, ço és, ab gipó de brocat carmesí e, sobre lo gipó, un gesaran de
malla, e sobre lo gesaran un jaquet d'orfebreria e ab moltes perles que y havia
brodades, ab spasa senyida. Ý en la cama portava la guarrotera e al cap un bonet de
grana ab un fermaill de molt gran stima.
Entrant Tirant dins la ciutat, trobà lo mestre en una gran plaça. Tirant anava molt
bé acompanyat de molts cavallers, axí de l'orde com dels seus. Les dones e les
donzelles staven per les finestres, e per portes e tarrats, per veure qui era aquell
benaventurat cavaller qui de tan cruel fam los havia deliurats e de penosa captivitat.
Com Tirant fon davant lo mestre, féu-li honor de rey: ficà lo genoll e volgué-li
besar la mà, emperò lo mestre no u consentí e per bon spay stigueren altercant. Lo
mestre lo près per lo braç, levà
Aquí passaren moltes rahons en presència de tots, recitant-li lo mestre los grans
combats que lo soldà, nit e dia, los daven per terra, e los genovesos per mar; e com
staven de hora en hora per dar-se, per la strema fam que tenien, e no
poder-se més sostenir, que tots los cavalls e altres animals se havien menjats, fins als
gats, que a maravella se
—Moltes dones prenyades se són afollades e los petits infants se moren de fam.
Aquesta és la major misèria que en lo món sia stada.
Acabant lo mestre de recitar los passats mals, Tirant féu principi a un tal parlar.
CAPÍTOL
COM TIRANT ARRIBÀ A RODES AB LA NAU E LA SOCORREGUÉ
Les vostres justes preguàries, reverendíssim senyor, e les doloroses làgremes de
l'afligit poble han mogut la immensa e divina bondat de nostre senyor Déu de haver
clemència e pietat de la senyoria vostra e de aquesta pròspera e benaventurada religió,
que no ha permés ni permetrà que sia destrohïda per mans dels enemichs de la sancta
fe cathòlica. E alegre
tota aquesta morisma serà fora de tota la ylla. Mas per quant a la major necessitat deu
hom primer acórrer, supplique a la senyoria vostra me faça gràcia que en la casa
vostra vullau pendre de mi un petit dinar ab tot los que açí són.
—Cavaller virtuós —dix lo mestre —, vós me preguau de cosa que és a mi tan
accepte e delitosa que, atesa la gran necessitat, ab infinides gràcies la accepte. Car en
tal punt stich que ab fatigua gran me poden exir les paraules de la boca. E Déu me
faça gràcia que us ho pugua satisfer en tot bé e honor vostra.
E prestament, enmig de la gran plaça, Tirant féu posar moltes taules e féu seure lo
mestre ab son stat e tots los cavallers de la religió. E lo mestre preguà a Tirant que
volgués seure prop de ell e ell s'escusà que li perdonàs la senyoria sua, que volia dar
recapte a la gent. E près un bastó de majordom e féu portar les viandes al mestre, e
donà-li dos parells de pagos e molts capons, e gallines de Ciçília que havia portat, e
aprés féu donar a tots los altres compliment de totes coses.
Com agueren començat de menjar, Tirant manà tocar les trompetes e féu fer crida
que, tots aquells qui volguessen menjar e no tinguessen taules prestes allí, se
aseguessen en terra, que aquí los seria dat tot lo que haurien mester per a la humanal
vida. E molt prestament se foren asegudes entorn de la plaça, que era molt gran,
moltes dones e donzelles de honor e gran multitut de poble. E Tirant donà orde que en
poca hora tots tingueren què menjar e, d'altra part, Tirant tramés moltes viandes als
que guardaven lo castell. E ab la ajuda de nostre Senyor, qui dóna compliment de la
sua gràcia a tot lo món, e ab la bona diligència de Tirant, tots restaren contents.
Com lo mestre e tots foren dinats, la col·lació fon presta de molts confits per al
mestre e als cavallers. Aprés, Tirant féu traure de la nau moltes bótes de farina e féu-les
posar enmig de la plaça, e supplicà al mestre fos de sa merçé dos cavallers de
l'orde ab los regidors de la ciutat repartissen tota aquella farina entre la gent popular,
com ell ne tingués més per fornir lo castell. E més, lo supplicà que fes posar en orde
los molins, perquè havia bon temps que no havien mòlt. E Tirant féu fer una crida que
tots los qui volguessen farina que vinguessen a la plaça Com la farina fon repartida,
féu repartir lo forment per cases segons los menjadors que tenien: al major daven
cafiços e axí desminuhint, segons les cases, fins a hú. E per aquest orde mateix
repartiren los olis e los legums, e les carns e de totes les altres coses de provesió.
No
que les devotes preguàries que fehïen per ell eren sufficients a posar-lo en paradís
encara que jamés altre bé no agués fet. Repartides totes les vitualles, e la gent que
stava molt contenta, lo mestre preguà a Tirant que l'aportàs a la posada del rey de
Ciçília e de Phelip de França. Tirant fon molt content, e tramés-los avisar perquè
trobassen en orde.
Lo mestre e Tirant entraren per la cambra, e lo rey e lo mestre se abraçaren e
feren-se molta de honor. E aprés, lo mestre abraçà a Phelip. E lo mestre los preguà
que mudassen de posada, que venguessen a posar al castell, e lo rey jamés se volgué
mudar de allí, dient que ell stava molt bé aposentat.
—Senyor —dix Tirant —, vespre
entendrem en la guerra e en delliurar la ciutat e la ylla de aquesta morisma.
Lo mestre près comiat del rey e de Phelip e Tirant lo acompanyà fins prop del
castell. Com fon nit scura, lo castell e la ciutat estava ab molt gran luminària e grans
alegries de tocar trompetes, tabals e de altres maneres de insturments. E les luminàries
eren tan grans que de la Turquia les vehìen. La fama anà per tota la terra com lo soldà
havia pres lo gran mestre de Rodes ab tota la religió, e lo castell e la ciutat, per les
grans luminàries que havien vistes.
Aquella nit Tirant ab los seus féu guayta envers lo port. Les naus dels genovesos
staven molt prop de terra, en especial la nau del capità, que n'estava més prop que
totes bs altres. E quasi envers la mija nit, un mariner se acostà a Tirant e dix-li:
—Senyor, ¿què daria la merçé vostra al qui en nom vostre cremàs aquesta nau en
la nit que ve, qui més prop de terra stà, que
—Si tu tal cosa faç —dix Tirant —, yo de bon grat te daré
—Senyor —dix lo mariner —, si la merçé vostra me promet a fe de cavaller de
dar-los-me, yo y posaré tot mon saber. E si no u faç, me obligue de ésser catiu vostre.
—Amich —dix Tirant —, yo no vull que tu poses penyores negunes ni t'obligues
a neguna cosa, car la infàmia e vergonya que
serà prou punició e pena. E de mi, yo
que sí tu demà, entre tot lo dia e la nit tu la cremes, yo
més avant.
Lo mariner restà molt content perquè ell ho tenia per cert, per la gran destrea que
tenia en la mar e en la terra. Al matí ell donà orde en totes les coses que havia
necessàries.
Com lo mestre hagué hoïda missa, vingué a veure al rey, e a Phelip e a Tirant, e
parlaren molt sobre la guerra e deliberaren moltes coses en útil de la ciutat, les quals
deixe de recitar per no tenir prolixitat. Un cavaller de l'orde, molt antich, qui era
vengut ab lo mestre, dix les següents paraules:
—A mi par, senyors, que puix la senyoria vostra ha molt ben provehït —que la
ciutat starà ben fornida per alguns dies —, que mon senyor lo mestre fes un present al
gran soldà de moltes e diverses maneres de vitualles per fer-li perdre la sperança que
té de pendre
entrada, coneguen que stam molt ben provehïts de totes coses e, per voler-los fer més
plaer los ne volem fer part.
Per tots los magnànims senyors fon loat e aprovat lo consell de l'ançià cavaller e
de continent ordenaren que li fossen tramesos
forn, vi e confits de mel e de çucre,
de totes les coses que havien portades.
Com lo soldà véu tal present, dix als seus:
—Cremat sia tal present e lo traÿdor qui
ma honor e tot lo estat que tinch.
Emperò ell lo rebé ab cara affable e féu gràcies al mestre del que tramés li havia.
Com cobraren la resposta era ja hora de dinar e lo mestre que prenia son comiat del
rey e dels altres. Dix lo rey:
—Senyor mestre, vós fos convidat ahir del meu singular amich Tirant, per què us
prech vos dineu hui ab mi convit de camp, segons hòmens qui no stan en libertat de
poder haver les coses pertanyents a tal senyor com vós.
Lo mestre fon content de acceptar lo convit e aturà
moltes cortesies e dinaren-se ab molt gran plaer, e tots los qui ab lo mestre eren
venguts menjaren en la gran sala perquè no volien que vessen lo rey. Com foren
dinats, Tirant dix a Phelip que convidàs lo mestre per a l'endemà e lo mestre ho
acceptà de bon grat.
Lo mestre e Tirant de la posada partiren anant regoneixent la ciutat, perquè Tirant
volgué veure e saber per hon s'escaramuçaven ab los moros. E com ho agué tot vist
paregué-li prou bon loch per entrar e exir.
Com lo mestre véu que era hora, partí
tornà a la posada del rey. E aprés que agueren sopat, posaren-se en orde per anar a fer
la guayta e per veure lo mariner si faria lo que havia dit.
Com fon quasi la mija nit e fehïa molt gran scuredat, lo mariner tingué ses coses
prestes per cremar la nau del capità. E féu-ho en semblant forma.
CAPÍTOL
COM TIRANT FÉU CREMAR LA NAU DEL CAPITÀ DELS GENOVESOS, QUI FON CAUSA
QUE TOTS LOS MOROS SE N'ANAREN DE LA YLLA
Lo avisat mariner hagué fermat un argue en terra, vora mar, molt fort. Aprés agué
una molt grossa gúmena e posà-la dins una barqua ab dos hòmens que voguaven, e ab
ell foren tres, e près una corda tan grossa com lo dit, de cànem, molt largua. Com
foren prop la nau, que sentien parlar los qui fehïenla guayta al castell de popa, féu
detenir la barca e despullà
coltell ben esmolat per ço que, si havia a taillar alguna corda que u pogués fer; e
posà
cap de la corda. Manà als qui restaven en la barca que tostemps li donassen corda.
Com ho hagué tot ordenat, lançà
molt bé parlar los que guaytaven.
Lavors mès lo cap davall la aygua perquè no fos vist e apleguà a la nau hon stà lo
timó, e aquí se aturà un poch perquè no temia que de negú pogués ésser vist. E més
baix del timó, en totes les naus trobareu grosses anelles de ferro per ço com volen
mostrar carena o volen spalmar, o com corren gran fortuna e
timó, liguen lo timó en aquelles anelles, les quals van totes davall l'aygua. E lo
mariner passà la corda per la anella, e près lo cap de la corda e tornà
posà
la gúmena, e va-la molt bé enseuar e portà-se
anella, per ço que passàs millor e no fes tanta remor. E deixà manat que, com
aguessen cobrat lo cap de la gúmena, que prenguessen un fus de ferre e que
passassen per mig de la gúmena per ço, com apleguàs a la anella e no pogués passar,
que ell agués notícia que ells havien cobrat lo cap de la gúmena. E tornà
la aygua e tornà a la nau, e enseuà molt bé la anella. E los de la barca tiraren la corda
prima fins a tant que cobraren lo cap de la gúmena; lo fus fon posat de ferro en la
gúmena. Com fon a la anella no podia passar: conegué lo avisat mariner que lo cap de
la gúmena era en la barca.
Com li paregué hora, anà-sse
lo argue e l'altre liguaren ha una barca gran, a manera de balaner, que ja la tenia plena
de lenya e de tea, ruxat tot ab oli perquè cremàs bé. Posaren-hi foch e leixaren-lo bé
ençendre, e posaren-se cent hòmens a l'argue e començaren molt fort a vogir. E ab la
força de l'argue fon fet tan prest que escassament fon partit lo balaner que fon
peguat al costat de la nau. E ab les grans flames de foch que portava, prestament
se près lo foch en la nau, ab tan gran fúria que res en lo món no bastara apaguar-lo,
sinó que los de la nau no pensaren altra cosa sinó de fogir ab les barques. Altres se
lançaven en la mar per passar en les altres naus, per bé que no pogueren escusar que
molts n'í moriren cremats per no haver temps de poder exir; e a molts lo foch
aconseguí dormint.
Los qui fehien la guayta alt en lo castell anaren prestament a dir al mestre com un
gran foch havia en les naus dels genovesos. Lo mestre se levà e pujà alt en una torre.
Com véu lo gran foch, dix:
—Per mon Déu, yo pens que açò haurà fet Tirant, car ell me dix anit que volia
asajar si poria fer una poca de luminària entre les naus dels genovesos.
Com fon de dia. Tirant près tres_mília ducats e donà
seda forrada de marts e un gipó de brocat. Lo mariner li
molt content.
Com lo soldà véu la nau cremada, dix:
—Quins hòmens del diable són aquests que no temen los perills de la mort? Que a
veles plenes són entrats per mig de tantes naus que y havia en lo port e han socorregut
la ciutat E puix han començat a cremar la nau del capità, sí
no poden saber los mariners com pot ésser stat açò. Cosa de gran admiració és que
negú no u pugua saber.
Com la nau se cremava, la gúmena ab què tenia liguat lo balaner cremà
argue cobraren lo cap. Hí ells no podien pensar lo balaner com era vengut axí
dretament en aquella nau més que
tots los capitans, axí de la mar com de la terra, e recità
que lo mestre li havia fet per mostrar com la ciutat estava molt ben provehïda de totes
coses. E més encara com eren en la entrada de l'hivern, que los frets e les pluges los
començaven de enujar. Per què deliberava de levar lo camp e tornar-se
altre any ell hi tornaria.
E prestament manà sonar les trompetes e anafils del camp, e les naus donassen
vela e anassen al cap de la ylla, que ell seria allí per recollir ab tota la sua gent. E axí
fon fet.
Com lo camp fon levat, tota la morisma se n'anava molt cuytada, ab gran desorde,
per dupte que tenien que no ixquessen los de la ciutat. La pressa era tanta entre los
moros per anar-se
pogueren pendre, que tirà devers la ciutat e no
delitós ab lo folguar e no
Com Tirant véu que los moros levaven lo camp, armà
fora de la ciutat. E apleguaren fins a hon era lo camp e posaren foch a les barraques,
per ço que si tornassen aguessen son treball de tornar-les a refer. E stant axí, lo ginet
se acostà alli hon ells eren, e prengueren-lo. Tirant fon molt content com havien pres
lo ginet.
E aquella nit tots los moros se atendaren prop de una ribera d'aygua.
Per lo matí Tirant hohí missa e posà en punt lo ginet ab sella de la guissa, e près
una ballesta —de aquelles que
herba, e posà-las en la correja; e près una lança curta en la mà. E tot sol ixquè de la
ciutat e anà per mirar los moros si eren partits de allí hon havien alleujat aquella nit. E
pujà en un mont e véu que tots los moros se n'anaven de pressa la via de la mar. E
mirà a totes parts e véu venir per lo camí hon los moros anaven gran troç atràs, una
adzembla carreguada, ab
per ço com era cayguda en un fanch.
Com Tirant los véu tan luny dels altres e que los primers no
causa de una poca montanya que
conegué que eren moros. E véu que negú d'ells no portava ballesta, sinó que tots
portaven lançes e spases.
—No pot ésser menys —dix Tirant— que yo non mate algú de aquests perros de
moros.
E ficà la lança que portava en terra, près la ballesta e posà-y una sagetta ab erba, e
acostà
no anà
poch e tornà a parar la ballesta. Posà-y una altra sagetta e tornà devers ells, e tirà a un
altre moro e morí prestament.
Tots los moros se remeteren a ell. Ferí dels sperons e no
aquest orde mès per terra
sinó de cuytar camí. E si Tirant hagués tengudes tantes sagettes, per aquell orde tots
los haguera morts, encara que fossen stats cent.
Acostà
que més los valia ésser catius que no morir, puix vehien que no tenien defensió ni
speraven socors. Fet llur acort, digueren que eren contents de donar-se. Dix Tirant:
—Deixau totes les armes aquí.
Com les agueren deixades, féu-los tornar atràs e lunyar de les armes bon troç, e ell
posà
aquells que liguàs a tots los altres les mans detràs e alt en los brahons.
—E si tu
posar-te en segur llà hon és lo soldà ab tota la sua gent.
Lo moro, per haver libertat, liguà
carreguada de moneda e de joyes de molta vàlua, e tiraren la via de la ciutat.
Tirant entrà ab la sua presa per la ciutat e trobà lo mestre en la plaça ab molts
cavallers de l'orde, qui l'estaven sperant per a dinar. Com lo mestre lo véu venir tot
sol ab
grans cavalleries que Tirant fehia.
Aprés que foren dinats, Tirant fëu armar un bergantí e tramés-lo per veure lo soldà
e la sua gent si
donà al moro una roba de seda e féu-lo passar en la Turquia per la promesa que li
havia feta. Molts hòmens de la ciutat anaren hon era stada la bregua e trobaren encara
alguns moros vius, e feren-los morir e prengueren-los les armes que trobaren e
tornaren-se
Lo dia mateix tornà lo bergantí que era partit e dix que.
tots los cavalls eren dins les naus. Tirant supplicà al mestre que li donàs dos o tres
guies que sabessen bé la terra com ell volia aquella nit anar a visitar los moros. Molta
gent li desconsellà que no anàs a ampresa d'altri, emperò ell se apoderà de anar-hi; e
pres çinch_cents hòmens, e tota la nit caminaren e posaren-se en una montanya, sens
que per negú no foren vists, e de aquella montanya miraven molt bé la pressa que los
moros tenien de recollir-se. Com Tirant véu que ja no y havia sinó stima de mil
hòmens, poch més o menys, Tirant ixquè de la montanya e ferí enmig dels moros tan
bravament que
moros, stava molt desesperat. Tramés les barques perquè
pochs ne cobraren, que la major part foren morts o hofegats per recollir-se.
Vehent açò, lo soldà féu dar vela e tornà-se
grans senyors qui restats eren foren molt ben informats de la causa de la sua venguda.
Ajustaren-se tots e anaren-lo a veure. E un gran alcadi parlà per tots e féu principi a
paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
COM FON MORT LO SOLDÀ PER SOS VASALLS A MORT VITUPEROSA
—O tu, enganador de nostre sanct propheta Maphomet, destrohïdor dels nostres
tresors, malmetedor de la noble gent pagana, fornicador de mals, amador de
covardies, vanagloriós entre la gent no entesa, fogidor de batailles, squinçador del bé
públich! Ab peu esquerrehas fetes totes les tues vils obres en dan e desonor de tots
nosaltres, ab la mà negra e crua, ab la falsa lengua que li ha feta companyia. Sens
consell de bons conselers, ést partit de aquella noble ylla de Rodes. Per una sola nau
s'és smayat lo teu flach ànimo. O cavaller de poch esforç! Ab la cara girada al
revéshas senyorejats
Ést-te concordat ab la mala intenció dels teus pròximos parents e fictes crestians, los
genovesos, qui pietat ne amor no han a negú —com no sien moros ni crestians—, com
tu sies nat dins aquella mala ribera e costa de Gènova. E per ço los teus reprovats
mals te condemnen que muyres, com a home çelerat, de mort vituperosa.
E prestament fon pres. E posaren-lo en la casa dels leons, hon morí ab gran
desaventura. Aprés feren electió de un altre soldà. E aquell, per mostrar-se amador del
bé públich, ordenà que ab aquelles naus dels genovesos fessen gran armada de tota
aquella gent qui de Rodes era venguda, e altra més, e que passasen en la Grècia. E axí
fon fet. E fon-hi convidat lo gran turch, qui fon content de passar-hi ab molta gent
d'armes, de peu e de cavall en gran nombre. E junts los dos exèrçits foren en nombre
de
pintat lo càlzer e la hòstia per ço com genovesos e venecians posaren penyora lo
càlzer e la hòstia consagrada; e per ço en les sues banderes porten aquella devisa
pintada. L'altra bandera era de terçenell vert ab letres de or qui dehïen: Venjadors de
aquella sanch de aquell benaventurat cavaller don Hèctor lo troyà.
E de la primera entrada que feren en la Grècia prengueren moltes viles e castells, e
fer-los nodrir en la secta mafomètica. E moltes dones e donzelles jutgaren a captivitat
perpètua.
E la ylla de Rodes fon deliurada de poder dels infels.
Com los de Chipre saberen que lo estol del soldà se n'era partit, en la ciutat de
Famagosta carreguaren prestament moltes naus de forment, de bous e de moltons e de
altres vitualles, e portaren-ho tot en Rodes per la gran fam que sabien que sostenien. E
de moltes altres parts n'í portaren. E en poch temps la ciutat e la ylla fon en tan gran
abundància que tots los antichs dehïen que jamés havien vist ne hoït dir a llurs
predecessors una tan gran abundància ésser stada en la ylla de Rodes.
A pochs dies que lo soldà fon partit, apleguaren dues galeres de venecians,
carreguades de forment, qui portaven pelegrins qui anaven a la Casa Sancta de
Hierusalem. Com Tirant ho sabé, ho anà a dir al rey e a Phelip. E de aquesta nova
foren molt alegres. Lo rey dix al mestre:
—Senyor, puix a la divina Bondat és estat plasent que aquestes galeres són
vengudes açí, nosaltres volem partir per complir lo nostre sanct viatge ab vostra bona
licència.
Dix lo mestre:
—Senyor, molta glòria seria per a mi que les senyories de vosaltres volguessen açí
aturar, car podeu manar e ordenar axí com en casa vostra pròpia. E lo anar e lo restar
stà tot en vostra mà, que yo no vinch a fer sinó lo que les senyories vostres me volran
manar, car yo us desige a tots molt servir.
E lo rey lo y regracià molt. Lo mestre ajustà los cavallers de l'orde a capítol e dix-los
com Tirant li havia demanada licència, que se
molta rahó que fos paguat del forment e la nau que perduda havia per socórrer-los. E
tots los cavallers li digueren que sa senyoria hi havia bé pensat, e que fos tan
amplament satisfet com ell sabés demanar e molt més encara. E ordenaren que a
l'endemà, enmig de la gran plaça, en presència de tots li fes la offerta.
L'endemà de matí lo mestre féu tancar tots los portals de la ciutat perquè negú no
pogués exir defora —perquè
traure tot lo tresor de l'orde en mig de la plaça. E preguà lo mestre al rey de Ciçília
que y fos perquè ves lo tresor, e lo rey e Phelip hi foren. Com tots foren ajustats, lo
mestre féu principi a un tal parlar.
CAPÍTOL
LA OFFERTA QUE FÉU LO MESTRE DE RODES A TIRANT DE PAGAR-LI LA NAU
—Sola sperança de la ciutat atribulada, succehïdor de la sanch antigua molt
generosa tu, Tirant lo Blanch! Sobre los nobles corona e ceptre real portar deuries e
senyorejar lo Imperi Romà, car per les tues virtuoses obres e singulars actes de
cavalleria a tu pertany e ha altri no. Tu has posada en libertat la nostra casa de
Hierusalem ab lo temple de Salamó. Tu ést stat consolació e vera salut de tots
nosaltres, car gran temps havem stat ab molta fam e set, e altres dolors e misèries que
per nostres peccats comportades havem, e per tu sol havem obtesa via de salvació e
libertat, car tota la nostra sperança era ja perduda, que, si tu no fosses vengut en aquell
beneyt dia, fóra desolada la nostra ciutat e tota la religió. Donchs, ¿a qui deu ésser
dada la triümphal glòria sinó a tu, qui ést lo millor dels cavallers? E nosaltres restam
molt obliguats a la molta noblea tua, car totes aquestes gents que veus açí foren en
carrera de perdició, que, perduda la ciutat e la fortalea, fóra perdut lo poble, los béns e
riqueses de aquells, e los cossos subjutgats a perpetual captivitat. Beneyta sia la
hora que tu vinguist a socórrer los famejants e
abundoses viandes, car altra sperança no
O dolor e pena inextimable en les persones nostres posades en perpetuat cativeri!
A qui darem donchs lo premi de nostra pròspera liberació? ¿Qui serà nostre
protector e segura defensa si altra veguada los malignes e inichs infels açí tornen,
com los perills sien molts e les amargues dolors que passades havem, perquè de
ansiosa temor tremolen los nostres ossos e les entràmenes dins nosaltres no
asegurar? No fon jamés major misèria ni passaren los gloriosos sancts màrtirs major
pena en comparació de la nostra, per ço com la mort és comuna a tots e prest és
passada, qui dona fi a tots los mals.
Per què, cavaller virtuós, supplicam a la tua noblea, yo e tota la religió, que
plàcia stendre la tua generosa e victoriosa mà sobre lo nostre tresor e que prengues de
aquell a tota la tua voluntat, encara que no sia suficient premi dels teus singulars
actes, car la tua molta virtut no poria fer res que
ni tenim ab què te puguam premiar de la honor e pietat misericorde que de nosaltres,
aflegits, has aguda, pensant en lo gran perill que has mesa la tua benigna e pròspera
persona. Ab ànimo gran hí sforçat de cavaller has exercides les armes e no t'ést
mostrat gens ésser cavaller pereós, perquè bé
de la mar e de la terra. E per ço se diu que aquell és dit cavaller qui fa cavalleries,
aquell és dit gentilom qui fa gentilees, aquell és noble qui fa nobleses. Donchs, Tirant,
senyor de aquesta comunitat reb ab la tua mà plena de cavalleria, del nostre tresor. E
com més en pendràs més glòria serà per a nosaltres.
E donà fi a son parlar. No tardà Tirant fer resposta en stil de semblants paraules.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE TIRANT FÉU AL MESTRE DE RODES. APRÉS PARTÍ DE RODES E
ANÀ AL SANCT SEPULCHRE EN COMPANYIA DEL REY DE CICÍLIA E DE PHELIP
—Començ-me a recordar com vench en lo món aquell propheta e sanct gloriós,
Johan Baptista, per denunciar lo adveniment de nostre redemtor Déu, Jhesús. Axí, per
permissió divina yo só vengut açí, ab ferma fe e ab deliberada pensa, per a socórrer e
subvenir a la reverent senyoria vostra e a tota la religió. E açò per causa de una letra
que víu en mans de aquell pròsper e crestianíssim rey de França, la qual per la
reverència vostra li era stada tramesa. E fas infinides gràcies a la Magestat divina com
me ha feta tan gran honor e misericòrdia que m'à fet apleguar açí, ab bon salvament,
en lo temps de la major necessitat, e per haver yo obtesa tanta glòria en aquest món
que per mijà meu aquesta sancta religió sia stada deliurada. La honor que me
és suficient premi dels treballs e despesa, e lo mèrit spere haver de nostre senyor Déu
en lo altre món. Per què a honor, lahor e glòria del nostre mestre e senyor Déu
Jesús, e de aquest sanct gloriós Johan Baptista, protector e defenedor de aquesta
ylla, sots invocació del qual aquesta sancta religió stà fundada, done de bon
grat tots mos drets del que yo tenia de haver a la sancta religió vostra, e no vull
altra satisfactió de vosaltres sinó que cascun dia me façau celebrar una missa
cantada de rèquiem per la mia ànima. E més, vos deman en gràcia que tot lo poble
sia quiti de tot lo que
mínimes coses, que res no paguen. E de açò, senyor, supplich a vostra senyoria
que axí
—Tirant, senyor —dix lo mestre—, tot lo que la vostra gran gentilesa diu no
fer, sinó que ab la vostra mà, plena de caritat, aveu a pendre tot lo que us pertany, car
si en algun temps los moros tornaven e la fama anàs per lo món dient com vós per
vostra virtut héreu açí vengut per donar-nos socors, e havíeu perduda la nau e fornida
de vitualles molt bé la ciutat, e que fósseu stat malcontentat, en semblant necessitat no
trobaríem qui socórrer-nos volgués. Per què us supplich he us demane de gràcia que
prengau tot lo que volreu del nostre tresor.
—Digau-me, senyor molt reverent —dix Tirant—, qui pot a mi empedir si yo vull
donar tots mos béns per amor de Déu? E no pense la senyoria vostra que yo sia tal que
haja anar per lo món clamant-me de la vostra religió, car més stime la honor e lo
premi de nostre Senyor que tot lo tresor del món. E no
dir cosa qui no fos vera. E per ço que la senyoria vostra sia contenta, e tots los que açí
són ho puguen veure e fer verdader testimoni que só content de tot lo que açí hé
portat[...]
En presència de tots posà les dues mans sobre lo tresor. E manà als trompetes que
fessen crida com ell se tenia per content de la merçé del senyor mestre e de tota sa
religió, e dava de bon grat al poble lo forment e la farina e totes les altres coses que
preses havien, que volia que negú no pagàs res.
Moltes foren les lahors e benedictions que lo poble cascun dia daven a Tirant.
Com la crida fon feta, Tirant supplicà al mestre que anassen a dinar. E venint la nit, lo
rey, Phelip e Tirant prengueren comiat del mestre e recolliren-se en les galeres dels
venecians ab molt poca gent que se
Diaphebus, parent de Tirant, no volgué restar. Ne Tenebrós, per servir a Phelip.
E corregueren fortuna vàlida tres dies e tres nits. Aprés, agueren lo temps tan
pròsper que en pochs dies arribaren al port de Jafa e, partint d'allí, que lo temps fon
abonançat ab la mar tranquil·le, arribaren en Barut ab bon salvament. Aquí ixqueren
tots los pelegrins e prengueren bones guies, de deu en deu una guia. Junts que foren
en Hierusalem, aturaren aquí
Hierusalem, anaren en Alexandria, hon trobaren allí les galeres e moltes naus de
crestians.
Anant un dia lo rey e Tirant per la ciutat, trobaren un catiu crestià que stava
fortment plorant. Com Tirant li véu fer tan trist e adolorit comport dix-li:
—Amich, yo
tu, si en res te puch ajudar, ho faré de molt bona voluntat.
—No
ni ajuda en vós ni en altre no trobaré, que tal és la mia fortuna.
catiu per la mia mala sort, desijant més la mort que la vida. Perquè no vull renegar a
mon Déu e a mon Creador, só fart de bastonades e freturós de viandes.
Dix Tirant:
—Per bonea te vull preguar me vulles dir e mostrar aqueix tan cruel qui
—Aquí
la mà per levar-me de la esquena lo cuyro.
Tirant supplicà ab veu baixa al rey lo deixàs entrar dins la casa de aquell moro, e
lo rey fon molt content. E Tirant dix al moro com aquell seu catiu era son parent, si lo
y volia vendre o donar a rescat. Lo moro dix que sí. Acordaren-se que li donàs
ducats de or e Tirant lo pagà de continent, e preguà al moro que li sabés si hi havia
altres moros que tinguessen altres catius crestians, que ell los compraria. E fon sabut
per tota la ciutat de Alexandria, e cascú que tenia catius los portaven a l'alfòndech
hon posava Tirant. E dins
trobats, més ne aguera quitats. Tota la sua vexella de or e de argent, e totes les yoyes
que portava, vené per quitar los dits catius. E féu-los recollir en les galeres e en les
naus e portar en Rodes.
Com lo virtuós mestre sabé que lo rey e Tirant venien, féu fer dins lo port un gran
pont de fusta qui plegava de terra fins a les galeres, tot cubert de peçes de seda. Lo
rey de Ciçília en aquella hora se manifestà a tots. E lo mestre entrà en la galera e féu
exir en terra al rey, a Phelip e a Tirant, e portà
—Senyors, en lo temps de la necessitat me donàs a menjar. Ara, en lo temps de la
prosperitat, menjareu ab mi si us plaurà
E ells foren molt contents.
De continent que Tirant fon en Rodes, féu haver moltes peçes de drap e féu vestir
a tots los catius de mantos, robes, gipons, calçes, çabates e camises. E féu-los levar les
camises grogues que ells portaven e tramés-les en Bretanya, per ço que, com fos mort,
fossen posades en la sua capella, ab los quatre scuts dels quatre cavallers que vençuts
havia. Com lo mestre sabé lo que Tirant havia fet, dix al rey e a Phelip e a tots los qui
allí eren:
—Per ma fe, yo crech, si Tirant viu molt temps, ell basta a senyorejar tot lo món.
Ell és liberal, ardit e savi e ginyós més que tot altre. Dich-vos per cert que, si nostre
Senyor me hagués dotat de algun imperi o regne e tingués filla, yo la daria més prest e
de millor voluntat a Tirant que a negun príncep de la crestiandat.
Lo rey advertí molt bé en les prudents paraules del mestre e tostemps apres tingué
deliber, com fos en Ciçília, de dar la filla a Tirant.
Acabades que foren les robes dels catius e les galeres volien partir, Tirant ajustà
tots los catius e convidà
tal parlar.
CAPÍTOL
TIRANT POSÀ EN LIBERTAT TOTS LOS CATIUS QUE HAVIA COMPRATS EN
ALEXANDRIA. E COM TORNAREN EN CIÇÍLIA E STRENGUEREN LO MATRIMONI
DE PHELIP AB LA FILLA DEL REY DE CIÇÍLIA
—Amichs meus hí en voluntat com a germans: no ha molts dies passats que tots
vosaltres éreu detenguts en poder de infels e ab forts cadenes apresonats. Ara, per
gràcia de la divina Majestat e ab treball meu, sou venguts en terra de promissió
franchs e liberts de tota captivitat e submissió, perquè de present yo us done franca
libertat a tots de anar o de restar. E tots aquells qui en ma companyia volran venir,
yo
qui en altres parts volran anar, diguen-m'ó e yo dar-los hé diners per a la despesa.
Com los catius hoïren dir semblants paraules al virtuós Tirant foren molt
aconsolats e posats en inextimable alegria, e lançaren-se tots als seus peus per besar-los-hi
e aprés les mans. E Tirant no u volgué jamés consentir. E donà
béns a cascú que tots se tingueren per més de contents.
Com les galeres foren en punt de partir, lo rey, Phelip e Tirant prengueren comiat
del reverent mestre e de tota la religió; e les galeres ben provehides del que havien
mester. E al comiat lo mestre tornà a solicitar al virtuós Tirant si volia ésser paguat de
la nau e del forment, e Tirant ab molta gentilea s'escusà, que no
Com foren dins les galeres donaren vela, e agueren lo temps tan pròsper e
favorable que en breus dies arribaren al cap de la ylla de Cicília. La alegria que los
ciçilians feren fon molt gran per la venguda de son natural senyor, e los de la terra
trameteren un correu a la reyna de la venguda del rey. Lo rey demanà del stat de la
reyna e de la disposició de sa filla e de sos fills, e del duch, son germà. Fon-li respost
de la prosperitat en què staven e com lo rey de França havia tramés
embaixadors seus, qui venien molt bé abillats, e molt bella companyia de
gentilshòmens.
Molt fon plasent a Tirant la venguda dels embaixadors, més que no fon al rey,
pensant e havent recort de les paraules del mestre de Rodes. Ells reposaren allí per
alguns dies perquè venien molt enujats de la mar. Aprés que
ab tota la companyia partí e feren la via de Palerm, hon la reyna stava.
E lo dia que devia entrar, ixqué primer lo duch, son germà, ab molta bona gent
acompanyat. Aprés ixqueren tots los menestrals, molt ben vestits e abillats, aprés
ixqué lo arquebisbe ab tot lo clero, aprés ixqué la reyna acompanyada de totes les
dones de honor de la ciutat; aprés, per un poch spay, ixqué la infanta Ricomana ab
totes les donzelles sues e de la ciutat molt ben abillades, que era cosa de molt gran
delit de veure-les; aprés ixqueren los
robes de vellut carmesí, largues fins als peus, ab grosses cadenes de or que portaven,
tots devisats en una manera.
Com lo rey se fon vist ab la reyna e sa filla li agué feta reverència, Phelip e Tirant
feren reverència a la reyna. E Phelip près per lo braç a la infanta e axí anaren fins al
palau. E ans que apleguassen, los
Phelip ans que no al rey, e Tirant dix a Phelip:
—Senyor, manau als embaixadors que vajen primer a fer reverència al rey ans que
parlen ab vós.
E Phelip hi tramés. E los embaixadors li trameteren a dir que ells tenien manament
de llur senyor lo rey de França, pare seu, que, aprés que aguessen feta reverència a ell,
que anassen al rey e li donassen les letres que portaven.
E Phelip los tramés altra veguada a dir que en tot cas del món ell los preguava e
manava que anassen al rey ans que parlassen ab ell.
—Puix a Phelip plau —digueren los embaixadors—, nosaltres farem lo que ell nos
mana. E per aquesta causa nos érem posats los més darers de tots, perquè poguésem
dar primer la honor e obediència a Phelip que al rey.
Com lo rey fon apleguat al palau ab tota la gent, los embaixadors del rey de
França li anaren a fer reverència e donaren-li la letra de crehença. E lo rey los rebé ab
cara affable e féu-los molta honor. Aprés anaren a Phelip e feren-li molt gran honor
axí com hi eren obligats per ésser fill de llur natural senyor. Phelip los féu inextimable
festa e fon gran alegria entre ells.
Aprés que les festes foren passades per la venguda del rey, los embaixadors
explicaren llur embaixada, la qual en effecte contenia tres coses. La primera era que
lo rey de França era molt content que Phelip, son fill, fes lo matrimoni ab la infanta
Ricomana, filla sua, segons que per lo virtuós Tirant era stat concordat. La segona era,
si lo rey de Ciçília tenia fill, ell li daria una filla sua per muller ab cent_mília scuts. La
terça contenia com ell agués amprat al papa e a l'emperador, e a tots los prínceps de la
crestiandat li volguessen valer per mar, com ell tingués deliberat de anar contra infels.
E com tots los qui ha amprats li han offerta valença. E que, de part del rey de França,
ells lo ampraven. E si sa senyoria deliberava trametre-li armada, que
Phelip e que lo y trametés.
La resposta del rey fon que del matrimoni ell era molt content, mas que de les
altres coses ell se aturava acort.
Com los missatgers veren que lo rey havia atorguat lo matrimoni, donaren a
Phelip per manament de son pare
coses que havia mester per dar compliment al matrimoni. E tramés lo rey de França
per a la nora quatre peçes de brocat molt belles e tres_mília marts gebelins, e un collar
de or obrat en París molt bell e de gran stima, perquè y havia en ell engastades moltes
pedres fines qui eren de gran vàlua. La reyna, mare de Phelip, li tramés moltes peçes
de drap de seda e de brocat e molts cortinatges de seda e de raç molt specials, e moltes
altres coses.
Com la infanta sabé que lo rey son pare havia atorgat lo matrimoni de Phelip, dix
entre sí mateixa:
—Si yo puch trobar en Phelip tal defalt que sia grosser o avar, jamés serà mon
marit. E de açí avant en altra cosa no vull pensar sinó en saber-ne la veritat.
E stant la infanta en aquest penós pensament, entrà per la sua cambra una donzella
en qui ella tenia gran fiança e dix-li:
—Digau-me, senyora, en què pensa vostra altesa, que la vostra cara stà molt
alterada. Respòs la infanta:
—Yo t'ó diré. Lo senyor rey mon pare ha atorguat lo matrimoni als embaixadors de
França, e yo stich ab tan gran dupte de la grosseria de Phelip que no
encara de ésser avar. Car si res de tot açò té, no poria star una hora ab ell gitada en
un lit, ans deliberaria de fer-me monja e star closa en un monestir; car yo hé fet tot
mon poder en conéixer-lo e veig que la sort no m'í acompanya, ab aquest traÿdor de
Tirant. Sí prech a Déu lo veja rostit e bollit e en ira de sa enamorada Que aquell dia
de les lesques del pa yo l'aguera ben conegut sinó per causa sua. Mas, ans que yo
atorgue lo matrimoni, yo
philòzoph, qui és home de grandíssima sciència, qui
desije.
Com Phelip agué rebuts los diners que son pare li havia tramés, ell se abillà molt
bé de robes de brocat roçegant e de chaperia, e ell tenia ja molts fermaills e cadenes
de or e moltes altres joyes d'estima.
E lo dia de la Nostra Senyora de Agost lo rey convidà a Phelip e a tots los
embaixadors, e del regne tots aquells qui tenien títol lo rey aquell dia los féu seure en
la sua taula. E Phelip aquell dia vestia una roba de brocat carmesí roçegant per terra,
forrada de erminis, e Tirant se vestí altra de aquell drap e de aquella color. E com se
fon vestit, pensà en sí e dix:
—La festa se fa per Phelip e per los embaixadors, que representen la persona del rey
de França, e yo, que m'abille en tal jornada tan riquament com Phelip, no
pres.
E prestament se despullà aquella roba e vest-se
les calçes totes brodades de grosses perles.
E stant lo rey sobre taula, vengué molt gran pluja. E la infanta hi près molt gran
plaer e dix:
—Ara poria haver loch la mia demanda.
Com les taules foren levades vengueren los ministrés e, davant lo rey e la reyna,
dançaren per bon spay. Aprés vengué la col·lació. Lo rey se n'entrà en la cambra per
reposar e la infanta no
Com fon quasi hora de vespres, lo cel fon clar e lo sol ixqué. Dix la infanta:
—No seria bo que féssem una volta per la ciutat, puix fa bell dia?
Respòs prestament Phelip:
—E com, senyora! En temps indispost voleu anar per la ciutat E si torna a ploure?
Tota us banyareu.
E Tirant, coneixent la malícia de la infanta, tirà per la falda a Phelip, que callàs. La
infanta véu quasi lo senyal que Tirant li féu. Pres molt gran enuig; e manà que li
portassen les aquanees. E tots trameteren per les bèsties. Com foren vengudes, Phelip
pres del braç a la infanta e portà-la fins al cavalcador. E com la infanta fon a cavall
quasi voltà un poch la squena devers Phelip, mas no restà que ab la coha de l'hull lo
perdés de vista. E Phelip dix a Tirant:
—Sí
—O —dix Tirant—, e mal profit faça la roba. E no cureu d'ella: com aqueixa serà
guastada bé n'haureu una altra.
—Almenys —dix Phelip—, vejau si hi hauria dos patges que
perquè no toquen en terra.
—Bé podeu ésser fill de rey —dix Tirant—, que tan avar e tan mesquí siau! Cuytau
prest, que la infanta vos stà sperant.
Lavors Phelip, ab gran dolor de cor, se n'anà. E la infanta stava contínuament
atenta al que dehien, mas no podia compendre la sentència de les paraules. Axí
passejaren per la ciutat prenent molt plaer la infanta com vehia banyar la roba de
aquell miserable de Phelip, hí ell molt sovint se mirava la roba.
La infanta, per pendre més plaer, dix que portassen los sparvers he exirien un poch
defora e pendrien alguna guatla.
—No veu, senyora —dix Phelip, que no fa temps de anar a caça? Tot lo món és
fanchs e aygua!
—Hay, mesquina! —dix la infanta—. ¡E de aquest grosser que encara no
contentar un poch la voluntat!
Però ella no curà de res, sinó que ixqué fora de la ciutat e trobà un laurador, e
apartà
E lo laurador respòs:
—Senyora, prop de açí, caminant dret trobareu una gran çéquia de aygua que dóna a
una mula fins a les singles.
—Aqueixa és la aygua que yo vaig çercant.
La infanta se posà primera e tots la seguiren. Com foren a la aygua atesos, la
infanta passà e Phelip restà detràs, e dix a Tirant si hi havia alguns moços que li
prenguessen les faldes de la roba.
—Cansat stich de tal rahó —dix Tirant— e de vostra pràtica tan desonesta! La roba ja
no
infanta ha passat, que se
E Tirant alçà grans rialles, mostrant que les rahons d'ell e de Phelip eren de alguna
burla. Com agueren passada la aygua, la infanta demanà a Tirant de què
—Per ma fe, senyora —dix Tirant—, yo
dia me fa, ans que partíssem de la cambra de vostra altesa e aprés com cavalcam, e ara
a l'entrant de la aygua. Me demana quina cosa és amor e d'on proçeheix. La segona
cosa que m'à dit: hon se pon amor Sí Déu me dó honor, yo no sé quina cosa és amor
ne d'on proçeheix, però creuria que los hulls són misatgers del cor, lo hoir és causa
que
aconsola: los çinch senys corporals obeheixen al cor e fan tot ço que ell los mana, los
peus e les mans són súbdits a la voluntat, la lengua, muntiplicant en paraules, dóna
remey en moltes coses en la ànima e en lo cors e a tot quant és. E per ço se diu aquell
refrany vulgar: là í va la lengua, hon lo cor dol. Per què, senyora, la vera e leal amor
que Phelip vos porta no pot tembre res.
—Tornem —dix la infanta— devers la ciutat.
E al passar de la aygua ella mirà si tornarien a parlar los dos. E Phelip véu ja la
roba banyada, no curà sinó de passar la aygua. E la infanta restà molt aconsolada e
donà fe en tot lo que Tirant havia dit. Però la sua ànima no stava prou reposada, ans
dix a Tirant:
—Per lo estament en què só posada estig en mà de la fortuna variable.
Ans elegiria renunciar a la vida e als béns que pendre marit grosser, vil e avar. E
puch-vos bé dir, Tirant, ab veritat, que la fortuna me és stada tostemps adversa, que
tota la sperança mia tinch perduda. No cové a mi, trista e miserable, sinó que perda la
fe, la veritat e justícia. Si yo prench aquest per marit e si no me hix tal com yo volria,
hauria ésser homeyera de la mia persona, que seria forçada de fer actes de gran
desesperació, perquè a mi és semblant que més val star sola que ab mala companyia.
E no sabeu vós, Tirant, aquell vulgar exemple qui diu qui dóna a l'ase pitral e al
grosser cabal —majorment que
puix la divina clemència me dóna notícia de aquestes coses, vull-me
venir a inconvenient.
E donà fi a son parlar. No tardà Tirant en fer-li tal resposta.
CAPÍTOL
LO RAHONAMENT QUE TIRANT FÉU A LA INFANTA DE CICÍLIA SOBRE LO MATRIMONI
E COM LA INFANTA FÉU MOLTES EXPERIÈNCIES PER CONÉIXER A PHELIP
—La celsitut de vostra excel·lència, senyora de totes virtuts complida, me fa star
admirat, per ésser vós la més discreta donzella que yo jamés haja conegut, que vol la
altesa vostra fer procés de pensa a Phelip, lo qual —salvant la honor de la excel·lència
vostra— no proceheix de justícia ni menys de caritat per ço com Phelip és hui hú dels
bells cavallers del món: jove, dispost més que tot altre, animós, liberal e més sabut
que no grosser. E per tal és ell tengut en totes les parts hon som anats, de cavallers,
dones e donzelles. E fins a les mores que
no, mirau-li la cara, los peus e les mans e tot lo cors. E si tot nuu lo voleu veure, yo
m'í sent bastant de fer-ho, senyora, que entre bellea e castedat ha gran contrast. Yo sé
que vostra altesa lo ama en strem grau, e cert tal és ell que
culpa gran és de vostra senyoria com no
benjohí, algàlia, almesch fi. E a l'endemà, si vós me
que la altesa vostra volrà.
—Hay Tirant! —dix la infanta—. Molta alegria seria per a mi de aconseguir persona tal
que fos de mon grat. Mas, ¿què
sabés donar sinó dolor e tribulació?
En açò apleguaren al palau e trobaren lo rey en la sala, que stava parlant ab los
embaixadors de França. Com véu a sa filla, pres-la per la mà e posà-la en rahons hon
era anada ne d'on venia. Lo sopar fon aparellat e Phelip ab los embaixadors anaren a
lurs posades; prengueren licència del rey e de la infanta.
En aquell dia arribà en la ciutat lo philòzoph per qui la infanta havia tramés en
Calàbria, lo qual ella stava sperant ab molt gran desig per demanar-li tota la condició
de Phelip. Aplegà de nit en la ciutat, fent compte que lo endemà hiria a la sglésia, hon
trobaria la infanta. Anà a posar en un hostal. E posà a rostir un troç de carn, e vench
un rofià ab un conill e dix al philòzoph que apartàs la sua carn com ell volia primer
rostir lo seu conill e, com ell hauria acabat de fer, poria rostir la carn.
—Amich —dix lo philòzoph—, no saps tu bé que aquestes cases són comunes a totes
gents e, qui primer és en temps, és primer en dret
—No cur de axò —dix lo rofià—. Vós bé veu que yo tinch conill, qui és de major stima
e deu preçehir al moltó, axí com la perdiu preçehix al conill, per què li deu ésser feta
honor.
Entre ells passaren moltes rahons de paraules injurioses, en tant que
un gran bufet al philòzoph. E aquell, tenint-se per injuriat, alçà lo ast e ab la punta
donà-li molt gran colp en lo pols, que prestament caygué mort en terra. De continent
fon pres per los oficials lo philòzoph e posaren-lo en la presó. Per lo matí al·legà
corona, e lo rey manà que no li donassen sinó quatre onçes de pa e quatre de aygua.
La infanta jamés ne gosà parlar al rey perquè no sabés que ella lo hagués fet venir.
Aprés pochs dies fon pres un cavaller de la cort del rey, lo qual havia aguda
qüestió ab altres cavallers, hon hi eren stats molts nafrats, e posaren-lo en la presó hon
stava lo philòzop. E lo cavaller, havent pietat del philòzoph, feÿa-li part de la vianda
que li portaven. E aprés quinze dies que lo cavaller havia que stava pres, lo philòzoph
li dix:
—Senyor cavaller, deman-vos de gràcia que, per vostra gentilea, demà, com sereu
ab lo senyor rey, vos plàcia supplicar-lo que vulla haver misericòrdia de mi, car ja veu
la congoixa e pena en què stig, que, si no fos la caritat que la merçé vostra m'à feta, ja
fóra mort de fam, que no
aygua. E direu a la senyora infanta que yo hé obeït son manament. E açò us hauré a
molta gràcia e merçé.
Respòs lo cavaller:
—E com me podeu dir tal rahó? Yo crech que bé passarà aquest any e l'altre ans
que de açí yo ixqua o nostre Senyor, per la sua immensa bondat, hi hauria a fer
miracle.
—Ans que passe mija hora —dix lo philòzoph —, sereu en libertat. E si aquest punt
passa, no exireu de vostra vida.
Lo cavaller stigué molt esmayat e en gran pensament del que hohí dir al
philòzoph. E stant en aquestes rahons, lo alguazir entrà en la presó e tragué lo
cavaller. Seguí
comprar, per a trametre a l'emperador de Costantinoble, e aquest gentilom tenia lo
més bell cavall qui fos en tota la ylla de Ciçília. Deliberà de portar-lo-y. Com lo rey lo
véu, estigué admirat de la gran bellea, car era molt gran e molt ben fet, molt lauger e
era de
portava les orelles caygudes.
—Certament —dix lo rey—, mil ducats de or valia aquest cavall si no tingués tan gran
defalt.
E no era negú sabés ni pogués conéixer quina era la causa de aquell tan gran
defalliment. Dix lo cavaller qui era stat pres:
—Senyor, si la altesa vostra tramet per lo philòzoph qui stà en presó, ell ho
coneixerà, car en aquell temps que yo stiguí pres ab ell me dix coses singulars. He
dix que, si dins miga hora yo no exia de la presó, que de ma vida no
de moltes altres coses. De tot me dix veritat.
Lo rey manà a l'alguazir que prestament li portàs lo philòzoph. Com fon davant lo
rey, li demanà lo rey quina era la causa de aquell cavall tan bell com portava axí les
orelles caygudes. Dix lo philòzoph:
—Senyor, natural rahó hi basta, per ço com aquest cavall ha mamat let de somera e,
per quant les someres tenen les orelles caygudes, lo cavall ha pres de la dida lo seu
natural.
—Sancta Maria senyora! —dix lo rey—. E si és veritat lo que diu aquest
philòzoph?
Tramés per lo gentilom de qui era lo cavall e demanà-li quina let havia mamat,
puix no li sabia dir lo defalt de les orelles.
—Senyor —dix aquest—, com aquest cavall naixqué era tan gran e tan gros que la egua
no
yo tenia una somera parida e fiu-lo criar a la somera, e axí s'és criat en casa fins ara,
en la edat que la senyoria vostra lo veu.
—Gran és lo saber de aquest home —dix lo rey.
E manà que
—Senyor —dix lo majordom—,
Dix lavors lo rey:
—Donen-li
Era vengut allí un lapidari de la gran ciutat de Domàs e de Alcayre, qui portava
moltes joyes per a vendre. En especial portava un balaix molt gran e fi, del qual
demanava sexanta_mília ducats, e lo rey li
concordar. Lo rey lo desigava molt haver, per ço com era tan singular e tan gran pesa
com jamés fos stada vista en lo món, ni los qui són engastats en Sanct March de
Venèsia ni los qui són en la tomba de Sanct Thomàs de Conturberi. E per ço com los
embaixadors de França havien agudes letres del rey, son senyor, com ell volia venir
en Ciçília per veure
Ciçília, per mostrar-se en semblants jornades abillat segons a rey pertany, desijava
haver molt aquell balaix. Dix aquell cavaller qui era stat pres:
—Com pot donar la altesa vostra tanta cantitat en aquesta pedra? Car yo veig en la
part jusana
Dix lo rey:
—Yo la hé mostrada als argenters qui de pedres s'entenen e àn-me dit que en lo
engastar se posarà baix aqueixa part e no s'í mostrarà res.
—Senyor —dix lo cavaller—, ab tot axò bo seria que lo philòzoph lo ves, perquè sabria
dir què és lo que val.
—Bé serà fet que
Feren venir lo philòzoph e lo rey li mostrà lo balaix. E com aquell lo véu ab los
forats, mès-lo
stigué axí per bon spay. Aprés dix:
—Senyor, en aquesta pedra ha cors viu.
—Com! —dix lo lapidari—. Qui véu jamés en pedra fina haver cors viu?
—Si axí no és —dix lo philòzoph—, yo tinch açí
de la senyoria vostra, e obligue la mia persona a la mort.
E lo lapidari dix:
—E yo, senyor, só prest de obliguar també la mia persona a la mort puix ell obligua
la sua. E més avant, vull perdre la persona e la pedra si cors viu hi à.
Fetes les obliguacions e posats los
balaix e sobre una anclusa hi donaren ab un martell e romperen-lo per mig, e
trobaren-hi un cuch. Tots los qui allí eren stigueren molt admirats de la gran subtilea e
saber del philòzoph. Però lo lapidari restà molt empegit e la sua ànima no stava prou
reposada ne segura de mort.
—Senyor, compliu-me de justícia —dix lo philòzoph—.
Lo rey li tornà de continent los diners e li donà lo balaix. E féu venir los ministres
de la justícia per executar lo lapidari.
—Ara —dix lo philòzoph—, puix hé mort un mal home, yo vull perdonar ha aquest,
qui és bo, la sua mort.
E ab voluntat del rey ell lo deliurà, e donà al rey les peçes del balaix.
Com lo rey les tingué, manà que
Lo majordom respòs que
—Dau-li
Com lo tornaven a la presó, per lo camí dix als qui
—Digau al rey que certament ell no és fill de aquell magnànim e gloriós rey Rubert,
qui fon lo més animós e liberal príncep del món. Ell mostra bé que no és exit d'ell
segons les sues obres, que ans és bé fill de un forner. Com ho volrà saber per
manifesta experiència, yo lo y faré veure. E poseheix lo regne com a rey tirà e ab poca
justícia, com al duch de Meçina pertany regne e la corona de Ciçília, car bort no pot ni
deu ésser admés a senyorejar regne negú, com digua la Sacra Scriptura que tot arbre
bort deu ésser taillat e mès al foch.
Com los alguazís hohiren dir semblants paraules al philòzoph, prestament ho
anaren a dir al rey. Com lo rey ho sabé, dix:
—Per consolació de la mia ànima yo vull saber aquest fet com passà. E com sia de
nit portau-lo
Com lo philòsoph fon davant lo rey a soles, dins una cambra, lo rey dix si era
veritat lo que lo alguazir li havia recitat. E lo philòzoph, ab la cara molt serena e ab
sforçat ànimo, li dix:
—Senyor, certament és veritat tot lo que us han dit.
—Digues-me com saps tu —dix lo rey— que yo no sia fill del rey Rubert.
—Senyor —dix lo philòzoph—, rahó natural basta a conéixer-ho un ase. E açò per les
següents rahons. La primera és com diguí a la senyoria vostra de les orelles del cavall,
com en la cort vostra no havia negú qui tal cosa sabés conéixer ne menys entendre, he
fes-me gràcia de
mort ab aquests pochs de diners que tinch; aprés vos doní lo balaix que de dret era
meu; e fóreu stat enganat de gran cantitat de moneda si no per mi. E per qualsevulla
de estes coses me devíeu fer traure de presó e fer-me alguna gràcia. E no hé obtesa de
vós sinó gràcia de pa. Per natural rahó haguí a venir a notícia que la senyoria vostra
era fill de forner e no pas de aquell, de gloriosa memòria, rey Rubert.
—Si tu vols aturar en mon servey —dix lo rey—, yo forçaré la mia mala calitat e fer-t'é
de mon consell. Però, ab tot açò, yo
—Senyor, no façau —dix lo philòzoph—, que a veguades les parets tenen orelles. E
açò no vullau dar a sentir a negú, car dien en Calàbria que molt parlar nou e molt
gratar cou.
Gens per açò o tement lo perill que seguir-se
reyna, sa mare, e ab prechs e ab menaçes li fon forçat que digués la veritat: com ella
consentí a l'apetit e voluntat del forner dins en la ciutat de Ríjols.
Seguí
ella e demanà-li què li paria de Phelip.
—Molt me plauria —dix lo philòzoph— que, ans que digua res a la senyoria vostra,
que yo pogués veure a Phelip.
—No tardarà molt —dix la infanta— que ell serà açí.
Ab tot açò, hi tramés un patge que vingués-se
—E vós mirau bé lo seu comport e la condició que té.
Com lo philòzoph agué bé mirat, aprés que se
—Senyora, lo galant que la senyoria vostra m'à fet veure porta lo escrit en lo front
de molt ignorant home e avar, e dar-vos ha a sentir moltes congoixes. Serà home
animós e valentíssim de sa persona e molt venturós en armes, e morrà rey.
La ànima de la infanta fon posada en fort pensament, e dix:
—Tostemps hohí dir que del mal que hom té por, de aquell hom se mor. E més
stime ésser monja o muller de çabater que haver aquest per marit, encara que fos rey
de França.
Lo rey havia fet fer un cortinatge molt singular, tot de brocat, per dar a sa filla lo
dia de les bodes e féu-ne parar un altre, tot blanch, en una cambra perquè
mesura de aquell. Com lo cortinatge de brocat fon fet, posaren-lo lo hú prop de l'altre.
E lo cubertor era de aquell mateix brocat. E posaren-hi los lançols ab los quals la
infanta tenia de fer les bodes, ab los coxins brodats, que
singular. L'altre lit era tot blanch. Havia-y molt gran diferència de l'un lit a l'altre.
La infanta, ja per art, detingué les dançes fins a gran hora de la nit. E lo rey véu
que la mija nit era passada: entrà-se
per quant començava a ploure, la infanta tramés a dir al rey si li plahia que Phelip
aturàs aquella nit a dormir dins lo palau ab son germà lo infant. Lo rey respòs que era
molt content.
Aprés un poch que lo rey se
preguà molt a Phelip, puix la major part de la nit era passada, que s'aturàs allí aquella
nit a dormir. E Phelip respòs que li
posada. La infanta lo près per la roba e dix:
—Per la mia fe, puix al meu germà, lo infant, plau que vos atureu, açí serà la vostra
posada per aquesta nit.
Dix Tirant:
—Puix tant ho voleu, restau per fer-los-ne plaer e yo restaré ab vós perquè us pugua
servir.
—No fretura, Tirant —dix la infanta—. Que entre la casa de mon pare e de mon
germà, lo infant, e la mia, bé tenim qui
Tirant, qui véu que no lo y volien, partí ab los altres per anar a sa posada. Com
foren partits, vingueren dos patges ab dues antorches e digueren a Phelip si li plahia
anar a dormir. E ell respòs que faria lo que la senyora infanta e son germà manarien. E
ells digueren que hora era. E Phelip féu reverència a la infanta e seguí los patges, e
posaren-lo en la cambra hon los dos lits eren.
Com Phelip véu lo tan pompós lit, stigué admirat e pensà que més valia que
en l'altre. E aquella nit, dansant, havia romput un poch de la calça e pensà que los seus
no vendrien tan matí com ell se levaria. E los patges eren molt ben avisats per la
senyora ý ella stava en loch que podia bé veure tot lo que Phelip faria. Dix Phelip a
l'hú dels patges:
—Vés, per amor de mi, e porta
Lo patge anà a la infanta —hi ella ja havia vist que trametia lo patge, però no sabia
lo que demanava— e la infanta li
portà. E trobà
patge qui stava allí jamés li dix res.
Com Phelip tingué la agulla, acostà
en les mans. La infanta prestament pensà que per causa dels briants havia demanat la
agulla, e Phelip anà-la a ficar en lo lit hon havia deliberat de dormir. Lavors ell se
despullà la roba e restà en gipó de orfebreria, començà
lo lit. Com los patges lo agueren descalçat, Phelip los dix que anassen a dormir e que
li leixassen una antorcha ençesa. E ells ho feren e tancaren la porta. Phelip se levà
de llà hon sehia per pendre la agulla e cosir-se la calça, e pres-se a çercar de un cap
del lit fins a l'altre. E alçà la vànova, ab malenconia que en aquell cars tenia, e tant
regirà la vànova que caygué en terra. Aprés levà los lançols e desféu tot lo lit, que
jamés pogué trobar la agulla. Pensà de tornar a fer lo lit e de gitar-se en ell, però, com
véu que tot stava desfet, dix:
—Com! No val més que
Molt singular agulla fon aquella per a Phelip. Gità
tota la roba en terra. La infanta, que agué vist tot lo entramés, dix a les sues donzelles:
—Mirau, per vida vostra, quant és lo saber dels strangers, en special lo de Phelip.
Yo l'he volgut provar, axí com havia fet les altres veguades, en aquests dos lits. Pensí
que Phelip, si era grosser ni avar, no tendria ànimo de gitar-se en tal lit com aquest,
ans se posaria en lo més sotil. E ell ha tenguda altra art, que ha desfet lo més sotil e ha
lançada la roba per terra, e és-se gitat en lo millor per mostrar que és fill de rey e li
pertany, com la sua generació sia molt noble, excel·lent e molt antigua. Ara puch
conéixer que aquell virtuós de Tirant, com a leal cavaller, m'à dit tostemps veritat,
e tot lo que
sap tant com yo
faré venir lo bo de Tirant: puix ell és stat lo principi de mon delitós bé, que sia la fi
de mon repòs.
E ab aquest deliber, se n'anà a dormir. E bon matí, Tenebrós, ab los patges de
Phelip, vengueren a la sua cambra e portaren-li altra roba, que
infanta fon vestida e
tramés per Tirant e, ab gest de molta alegria, li manifestà sa voluntat.
CAPÍTOL
COM LA INFANTA DE CICÍL[I]A TRAMÉS PER TIRANT E MANIFESTÀ-LI COM ERA
CONTENTA DE COMPLIR LO MATRIMONI AB PHELIP
—Ab los solíçits treballs de la mia enamorada pensa só venguda a notícia de les
singulars perfections que de Phelip tinch conegudes, car per occular experiència hé
vist la sua pràtica e real condició ésser molt generosa. E fins açí só venguda molt
forçada en atorguar aquest matrimoni, per algunes coses que la mia ànima stava molt
duptosa. Per què de açí avant yo só contenta de complir tot lo que per la majestat del
senyor rey, mon pare, me serà manat e, puix vós, per vostra molta virtut sou stat lo
principi del bé e delit de Phelip, que siau la fi de traure dues ànimes de una mateixa
pena.
Hoint Tirant les paraules tan affables de la infanta, restà lo més aconsolat home
del món, a la qual no tardà respondre:
—Lo generós ànimo de vostra çelçitut, senyora, ha pogut conéixer yo ab quanta
affectió e soliçitut hé treballat en dar-vos tal companyia que ensemps honor e delit
aconseguísseu, per bé que moltes veguades haja conegut que la altesa vostra stava
enujada e malcontenta de mi per yo manifestar les perfections de Phelip, pensant fer-vos-ne
servir, e estich molt content com la çelçitut vostra ha coneguda la veritat e és
fora de totes les passades errors e reduhïda a la bona part per hon se havia de mostrar
la vostra gran discreció. Per què ara de continent me
per dar-hi presta conclusió.
Tirant près licència de la infanta e anà-sse
—La congoixa gran que veig passar als embaixadors de França sobre aquest
matrimoni me fa venir a vostra majestat a supplicar que, puix lo haveu atorguat, que
s'í done compliment o doneu licència als embaixadors que se
senyor. E si la altesa vostra no u pendrà en enuig que yo parle ab la senyora infanta de
part de vostra altesa, yo crech que, ab lo divinal auxili e ab les naturals rahons que yo
li sabré dir, me pens que ella se inclinarà a fer tot lo que la majestat vostra volrà ne
manarà.
—Si Déu me done consolació en la ànima hí en lo cors —dix lo rey—, yo seré
molt content que
mia e vostra.
Tirant se partí del rey e tornà a la infanta e trobà-la que
parlament que havia tengut ab lo rey. Dix la infanta:
—Tirant, senyor, yo confie molt en la vostra gran noblea e virtut, per què yo pose
tot aquest fet en vostre poder. E tot lo que vós fareu yo u tindré per fet e, si ara voleu
que
Tirant, vehent la disposició, véu a Phelip qui stava a la porta esperant de
acompanyar a la infanta a missa. Supplicà a la infanta que fes anar de allí les
donzelles, per ço com davant Phelip li volia dir altres coses. La infanta manà a les
donzelles que se n'anassen a ligar, e elles foren totes admirades com la infanta tan
domèsticament parlava ab Tirant. Com véu Tirant que totes les donzelles se
anades, obrí la porta de la cambra e féu entrar a Phelip.
—Senyora —dix Tirant—, veus açí Phelip, lo qual té més desig e voluntat de
servir la senyoria vostra que a totes les princesses del món, per què supplich a la
merçé vostra, agenollat axí com stich, de voler-lo besar en senyal de fe.
—Hay Tirant —dix la infanta—, yo preguaré a Déu que vostra boca peccadora no
vingua a pa exut! Aquestes són les rahons que
lo que té al cor. Com lo senyor rey, mon pare, m'ó manarà, yo u faré.
E Tirant signà a Phelip e aquell prestament la près en los braços, e portà-la en un
lit de repòs que y havia e besà-la çinch o
—Tirant, no confiava yo tan poch de vós. Què m'haveu fet fer? Que us tenia en
compte de un germà e haveu-me posada en mans de aquell qui no sé si
o enemich.
—Cruels paraules, senyora, veig que
la exel·lència vostra, qui us ama més que a la sua vida he us desija tenir en aquell lit
de parament hon ha dormit esta nit, si
seria lo major bé que ell poria haver en aquest món. E puix, senyora —dix Tirant—,
pujant vós en aquell superior grau de dignitat que la altesa vostra mereix, al
desaventurat de Phelip, qui mor per la vostra amor, deixau-li sentir part de aquella
glòria que tant ha desijada.
—Déu me
per vil de consentir una tan gran novitat!
—Senyora —dix Tirant—, Phelip ni yo no som açí sinó per servir-vos. Vostra
benigna merçé prengua una poqua de paciència.
E Tirant li près les mans; Phelip volgué usar de sos remeys; la infanta cridà, e
vengueren les donzelles e pacificaren-los e donaren-los per bons e per leals.
Com la infanta fon liguada vestí
acompanyaren a la missa ensemps ab la reyna. E aquí ans de la missa los esposaren, e
lo diumenge aprés foren fetes les bodes ab molta solennitat e foren fetes grans festes
qui duraren
Per tal forma fon festejada la infanta que ella restà molt contenta de Tirant e molt
més de Phelip, que li féu tal obra que jamés la oblidà.
CAPÍTOL
COM LO REY DE CICÍLIA TRAMÉS DEU GALERES E QUATRE NAUS ARMADES AL REY
DE FRANÇA PER VALENÇA
Passades que foren les festes de les bodes, lo rey de Cicília tenia deliberat de fer
valença al rey de França e, per aquesta causa, féu armar deu galeres e quatre naus
grosses e paguà la gent per a sis mesos. E Tirant comprà una galera, lo qual no volgué
pendre sou ne acostament de negú perquè deliberava de anar a son plaer. Com les
galeres foren armades e ben fornides de vitualles, hagueren nova com lo rey de
França era en Aygües Mortes ab totes les fustes del rey de Castella, de Aragó, de
Navarra e de Portogal.
Phelip fon elet per capità, e anà-sse
trobaren-se en lo port de Sahona ab les fustes del papa, de l'emperador e de totes les
comunes qui offert li havien valença. E tots ensemps partiren e naveguaren tant que
trobaren lo rey de França en la ylla de Còrçegua. Prengueren aquí ayguada e, les
fustes ben avituallades de tot lo que mester havien, sens tocar en Cicília ni en altra
part, apleguaren alba de matí davant la gran ciutat de Trípol de Súria. E negú de tota
la armada no sabien hon anaven, sinó sol lo rey; mas com veren aturar la nau del rey e
tothom se armava, presumiren que allí venien. Lavors, Tirant ab la sua galera,
acostà
trobaren que lo rey se armava e volia hoir missa seca.
Com foren a l'Evangeli, Tirant se agenollà davant lo rey e supplicà
merçé li deixàs fer un vot. E lo rey li dix que era content que
del prevere qui dehia la missa e agenollà
lo rey, e Tirant, qui stava agenollat, posà les mans sobre lo libre e féu principi a
semblants paraules.
CAPÍTOL
LO VOT QUE TIRANT FÉU DAVANT LO REY DE FRANÇA E MOLTS ALTRES CAVALLERS
—Com per la divinal gràcia de Déu omnipotent yo sia posat en lo orde de
cavalleria, franch e libert de tota captivitat e altre empediment, no constret ni forçat,
mas com a cavaller qui desija guanyar honor, faç mon vot a Déu e a tots los sancts de
parahís, e a mon senyor lo duch de Bretanya, capità general de aquest stol,
portantveus del molt excel·lent e crestianíssim rey de França, de yo ésser hui lo
primer qui exirà en terra e lo darrer qui
Aprés jurà Diafebus e féu vot de ell scriure lo seu nom en les portes de la ciutat ja
nomenada de Trípol de Súria.
Aprés féu vot altre cavaller, e votà que si lo rey exia en terra, de acostar-se tant a
la muralla de la ciutat que posaria un dart dins la dita ciutat.
Levà
la ciutat.
Aprés jurà altre cavaller e féu vot de entrar dins la ciutat e pendre donzella mora
del costat de la mare e posar-la dins la nau, e dar-la a Phelipa, filla del rey de França.
Féu vot altre cavaller de posar una bandera en la més alta torre de la dita ciutat.
Molts cavallers anaven dins la nau del rey, qui passaven nombre de
cavallers d'esperons daurats. E là hon són molts de un offici, tostemps s'í engendra
enveja e mala voluntat, car lo peccat de enveja té moltes branques per aquells cruels
envejosos qui tenen dol e despit del bo e virtuós cavaller. Molts foren moguts per a
rompre lo vot a Tirant, que fehien tots los preparatoris ab barques e ab lahüts e ab
galeres perquè poguesen primer exir en terra.
La morisma era tanta, com veren tan gran stol, per les fumades que havien fetes a
una part e a altra. Vengueren infinits moros e posaren-se vora mar per no leixar
pendre terra als crestians.
Tirant se mès en la sua galera; lo rey ixqué de la nau e pujà en una galera. E totes
les galeres anaven justades per dar scala en terra, e anaven-se tan prop que quasi lo
palament se tocava. Com foren prop de terra, que ja podien donar les scales, totes
se voltaren perquè, çiant, acostassen les popes en terra per exir la gent, sinó la de
Tirant, que manà que donàs la sua galera de la proha en terra. Com sentí que la fusta
tocà en terra, que
aygua. Los moros qui
altres, ab ballestes e ab spingardes lo defensaven molt bé. Aprés de ell saltaren molts
hòmens d'armes per ajudar-li, e molts mariners. La galera del rey e les altres agueren
voltat e lançaren les scales en terra. Però, qui era aquell qui gosàs exir? Tanta era la
morisma! E lo major combat fon llà hon era Tirant. La virtut, la bondat, la força e
lo saber fon en lo rey hí en los seus, que com a valentíssíms cavallers ixqueren en terra
per les scales e tanta era la pressa de apleguar als moros que molts cahien en la mar.
Com tota la gent fon en terra, axí de les galeres com de les naus, donaren gran
batailla als moros, hon morí molta gent de una part e d'altra.
Com los moros se volgueren retraure dins la ciutat, a la mescla d'ells, molts bons
cavallers entraren ensemps ab ells e prengueren
pogueren més aver. E tots los cavallers compliren los vots en aquells
guanyaren. Carregaren les naus e les galeres de molta riquea que prengueren. E tan
gran fon lo socors que vengué als moros que no pogueren passar més avant.
Com vengué al recollir, aquí fon lo gran perill. Però lo rey, per consell de
mariners, féu fer de galera ha galera —com staven les scales en terra, de la una a l'altra—
posaren taules encadenades perquè pogués passar molta gent. E al recollir ne
moriren molts.
Com tots foren recollits, restà Tirant, que encara no havia complit son vot. La sua
galera havien ja desencallada, qui tenia la escala en terra sperant-lo que pujàs. Un
cavaller, lo qual desijava honor, la qual per ses virtuts ell bé mereixia, qui
Ricart lo Venturós, foren restats sols ell e Tirant. Dix Ricart a Tirant:
—Tota la gent és recollida o morta. No resta açí sinó tu e yo. Puix has agut la
mundana glòria de ésser stat lo primer dels vençedors, lo qual ab gentil ànimo hí
sforç de cavalleria los teus peus benaventurats tocaren la terra de maledictió, hon se
canta nit e dia la reprovada secta de aquell enguanador sens fe, amor e caritat de
Mafomet, qui tanta gent ha deçebuda en lo món, puix tanta honor has aconseguida
e no ignores com yo t'é defés de molts perills qui t'estaven aparellats, ages coneixença
e posa
e fama e bona jermandat, car la mundana glòria, a veguades, qui tota la vol tota la
pert. Posa
e mans e cor, tot ho tinch; amor e voluntat cruel com ha leó famejant, tot abunda en
mi; ira, supèrbia, enveja, en aquesta mà la tinch tancada. Com la obriré no és negú
merçé pugua trobar en ella. Yo la vull subjugar e posar-la sots la mia potestat e
senyoria.
—No som en temps de abundar en paraules —dix Tirant—. La mort o la vida en
la tua mà stà. Yo seré dit victoriós si los dos morim per la mà de aquests infels. E
só cert que les nostres ànimes seran salvades, morint ab ferma fe e com a bons
cristians defenent les nostres persones. E la hora que yo fiu mon vot, pensí ans de la
mort que de la vida, e en tots los duptes de la mort. Però tot me fon no res en sguart
de aquella honor e gentil estil de cavalleria que, morint com a cavaller, és vida
honrada de gran glòria, honor e fama en aquest món e en l'altre. E si yo tal vot no
agués fet davant la presència de un tan excel·lent senyor com és lo rey de França, no
dich encara en presència de un tal senyor, mas en la mia pensa fos caygut un tal fet
entre les dents, yo agués dit o promés fer tal vot: ans morir que venir a menys de la
promesa. Car cavalleria no és pus sinó donar fe de virtuosament obrar, per què,
Ricart, dóna
supèrflues paraules.
Dix Ricart:
—Yo só content. Dóna
de la fe.
E staven los dos cavallers en la aygua de la mar —qui-ls dava fins als pits— per
les lançes, darts, passadors e pedres que
fehien gran defensió.
Com Ricart véu que Tirant ixqué fins a la vora de la mar per ferir en los moros,
ell lo tirà de la sobrevesta e tornà
—Yo no conech cavaller en lo món sens temor sinó tu. E puix veig lo teu ànimo
tan sforçat, fes axí: posa primer lo peu en la scala e yo lavors pujaré primer.
Lo rey congoixava
perdessen.
Tirant volgué-li fer part de la honor: fon content de posar lo peu dret en la escala.
Lavors Ricart pujà primer e Tirant fon lo darrer de tots e aquí acabà son vot de
complir. Fon gran qüestió entre aquests dos cavallers, per quant los uns dehien que
Tirant ab molta honor havia complit son vot, e lo rey e molts altres li
glòria. E Ricart, vehent que tots daven la honor a Tirant, en presència del rey féu
principi a un tal parlar.
CAPÍTOL
COM RICART, EN PRESÈNCIA DEL REY DE FRANÇA, DIX QUE COMBATRIA A TIRANT A
TOTA ULTRANÇA. E COM LO REY DE FRANÇA COMBATÉ TRÍPOL DE SÚRIA E APRÉS
ROBÀ LA COSTA DE TURQUIA
—Tots los qui no tenen verdadera notícia de la honor de aquest món mostren llur
poch saber manifestant ab llur boca aqual grosser parlar que diu: Ab la rahó de mon
compare me
antecessors, segons se lig de aquell famós rey Artús, senyor qui fon de la petita e de la
gran Bretanya, lo qual donà fi e compliment a la pròspera e pomposa Taula Redona,
hon tants nobles e virtuosos cavallers en ella segueren, qui foren coneixedors e
mereixedors de tota honor e gentilea, e avorridors de tot engan, falcia e maldat. E si
per art de cavalleria la cosa era ben jutjada ¿la honor e la glòria de aquest món a qui
deu ésser atribuïda sinó a mi? Car Tirant, per ésser covart e home poch sforçat en
batailles, per bé que la pròspera fortuna li sia stada favorable e li haja ajudat en moltes
coses, no resta que lo premi de aquest acte no degua ésser dat a altri sinó a mi, ab
totes les forçes e honors de cavalleria que
yo, que stich descalç, jamés calçaré çabates, en los meus peus fins a tant que per la
majestat del senyor rey, e per los nobles cavallers sia determenat aquest fet car a tots
és notori e manifest que, aprés que tota la gent fon recollida, restam Tirant e yo sols a
la vora de la mar. D'ell a mi passaren moltes rahons qui seria aquell qui primer se
recolliria. Ell tenint vot fet e yo no volguí veure los majors perills que en les armes
poden ésser, ab la gran multitut de moros que y havia. Vehent ell yo no voler-me
recollir, fon ell content de posar primer lo peu en la escala ans de mi. Donchs, senyor,
sia de vostra mercé de ajustar vostre sacre consell e, sens afectió, la majestat vostra
done la honor ha aquell a qui pertany, com de dret e de justícia a mi pertangua. E si
vostra altesa açò jutgar no volrà, dich en presència de tots yo ésser millor cavaller que
Tirant, e de combatre
Lo rey li respòs semblants paraules:
—Ricart, negun bon jutge no pot bé res determenar si no hou primer les parts, per
qué no
Aquestes rahons vengueren a notícia de Tirant, e ab la sua galera se acostà a la
nau del rey. Com fon alt, lo rey era en la sua cambra, que dormia. Com Ricart sabé
que Tirant era vengut, acostà
—Tirant, per quesvulla que sia, yo m'ó tindré dins mon cor, però si gosau dir yo
no sia millor cavaller que vós, yo us offir batailla a tota ultrança.
E lançà-li uns guants per guatge. Tirant, que véu que ab tan poch fonament lo
volia combatre, alsà la mà e donà-li una gran galtada. La remor fon entre ells tan
gran que lo rey hi agué a pujar ab una spasa en la mà. Com Tirant véu lo rey, pujà-se
en lo castell de proha e allí ell se defené molt bé. E dix al rey:
—Senyor, castigue la majestat vostra aqueix desvergonyit cavaller qui és
principiador de tot mal. Jamés s'és vist en fet d'armes, ni menys spasa fellona davant
los seus hulls, e ara me volia combatre a tota ultrança sobre no res. E si ell venç a
mi, haurà vençudes totes les cavalleries que ab mon treball yo m'é sabudes percassar
en glòria e lahor mia; e si yo só vençedor, hauré vençut un home que jamés s'és vist
en armes.
Acabant de dir Tirant semblants paraules, féu senyal a la galera e ab una corda
baixà en ella, tenint-se allí per segur. E si lo rey en aquell cars lo agués pogut haver,
perquè en la sua nau havia fet semblant ultrage, fóra stada poca maravella no li agués
fet levar lo cap de les spatles.
Lo rey partí ab tot lo estol de Trípol de Súria e féu la via de Chipre. E robà tota la
costa de Turquia e mès a foch e a flama, que carreguaren totes les fustes de molta
riquea que presa havien. Com foren en Chipre, ixqueren en la ciutat de Famagosta e
aquí prengueren vitualles e tiraren la volta de Túniç.
Aquí lo rey desembarcà e combateren la ciutat molt estretament. E Tirant ab los
seus combatien una torre, e al peu de la torre havia un gran fossat e Tirant caygué
dedins. Ricart anava tot armat per veure si
véu que Tirant jahïa dins lo fossat. Ricart saltà, axí armat com stava, dins lo fossat e
ajudà a levar a Tirant, e dix-li:
—Tirant, vet açí lo teu mortal enemich, lo qual te pot donar la mort e la vida, e no
plàcia a Déu que yo consenta que tu muyres per mans de moros puix ajudar-te
puch.
E per bella valentia lo tragué defora, car certament lo agueren allí mort si Ricart
tan prest no
—Ara, Tirant, ést posat en libertat. Guarda bé la tua persona de morir, que yo
faç cert que faré tot mon poder de matar-te.
—Cavaller virtuós —dix Tirant—, yo hé vista en tu molta bondat e gentilea, e
conech que ab ànimo sforçat de cavaller has restaurada la mia persona de cruel mort.
Agenoll-me en terra e deman-te perdo de la offensa que t'é feta, e dón-te la mia spasa,
la qual pos en la tua mà, que prengues de mi aquella venjança que a tu plaurà. Car
posat cars que tu ara no
de ma vida tiraré spasa contra tu, car la venjança que vols haver de mi, ací la tens
present e, agenollat als teus peus axí com stich, la pots pendre, puix graciosament la
dó, e yo la rebré ab molta paciència
Lo cavaller, com véu dir a Tirant paraules de tanta humilitat e submissió li
perdonà e fon content de ésser son amich. Aprés foren tan grans amichs que jamés de
llur vida se partiren fins que la mort los separà.
Com lo rey agué presa la ciutat de Túniç e barrejada, Ricart no volgué anar en la
nau del rey, sinó en [la] galera de Tirant. Com lo rey e los cavallers saberen lo fet com
era passat, donaren molta lahor als dos, perquè cascú havia husat de molta gentilea.
Partint lo rey de França de la ciutat de Túniç, tiraren la volta de Cicília per veure sa
nora e desenbarcaren en Palerm. Com lo rey de Cicília sabé la llur venguda, féu
aparellar molt gran festa al rey de França. Lo rey de Cicília entrà en la nau del rey de
França e, com se veren, fon molta alegria entre ells. Ixqueren en terra e la nora fon a
la vora de la mar, e aquí se feren molt gran festa sogre e nora. E lo rey de França li
donà de grans donatius, e tot lo dia la portava per la mà, que no la
tans dies com aturà allí lo rey de França, cascun dia, ans que la infanta fos levada, li
trametia un rich present, lo un dia de brocats, altre sedes, cadenes de or, fermaills e
altres joyes de molta stima.
Lo rey de Cicília festejà molt bé al rey de França e presentà-li cent cavalls molt
bells e molt singulars, de què lo rey de França féu molt gran stima. E lo rey de Cicília
manà a sa filla que ella en persona entràs en totes les fustes e les regonegués com
staven de vitualles, e que les fornís de tot lo que haurien mester. Lo rey de França près
en gran stima del que la nora fehia, e tenia
molt discreta e per a molts afers, que cascú dia stava del matí fins al vespre en les
fustes, que no menjava, fins que agué acabat de fornir-les.
Avituallades que foren les fustes e recollits los cavalls, lo rey de França près
comiat del rey de Cicília, de la reyna e de la infanta, e recollí
príncep de Cicília e com fon en França donà-li una filla sua per muller.
Lo estol partí del port de Palerm e tirà la volta de Barberia e, costerejant,
vengueren a Màlegua, a Horà e a Tremicén, e passaren lo estret de Gibaltar. Foren a
Cepta e Alcàscer_Seguer e a Tànger e, al tornar que féu, passà per l'altra costa de
Càliç e Tarifa e Gibaltar, passà per Cartagènia, car tota la costa en aquell temps era de
moros, e de allí passaren per les ylles de Ayviça e de Mallorqua. Aprés anaren a
desenbarcar al port de Macella. Donà licència lo rey a totes les fustes, ecceptat les de
son fill Phelip perquè volgué que anàs ab ell per veure la reyna sa mare. E Tirant anà
ab ells e de allí passà en Bretanya, en companyia de son natural senyor, per veure son
pare e sa mare e sos parents.
E aprés alguns dies que lo rey de França agué dat compliment en lo matrimoni de
sa filla ab lo príncep de Cicília, volgué que Phelip tornàs a sa muller, lo qual agué
nova com l'altre fill del rey de Cicília s'era fet frare e havia renunciat al món. E
Phelip supplicà a son pare, lo rey de França, que volgués trametre per Tirant, perquè li
fes companyia fins que fos en Cicília. Lo rey scriví letres al duch de Bretanya e a
Tirant volgués anar per amor sua ab Phelip en Cicília, e al duch, que
molt. Tirant, vehent les preguàries dels dos tan grans senyors, li fon forçat de obeir los
llurs manaments. Partí de Bretanya e vingué a la cort del rey; lo rey e la reyna lo
preguaren molt que volgués anar ab Phelip e ell molt graciosament los ho atorguà.
Partiren de la cort Phelip e Tirant e anaren a Macella, hon trobaren les galeres que
staven molt en orde de tot lo que mester havien. Phelip e Tirant se recolliren e
agueren lo temps tan pròsper que en breus dies foren en Cicília. Lo rey e [la] reyna e
la infanta agueren gran consolació de la llur venguda, hon foren molt ben festejats.
Aprés que
l'emperador de Constantinoble, de la letra que tramesa li avia de sos treballs e
congoixes. Tramés per Tirant e en presència sua la féu legir, e era del tenor següent.
CAPÍTOL
LETRA TRAMESA PER LO EMPERADOR DE CONSTANTINOBLE AL REY DE CICÍLIA
Nós, Frederich, per la immensa e divina majestat del subiran Déu eternal, emperador
de l'Imperi Grech, saluts e honor a vós, rey de la gran e abundosa ylla de Cicília.
Per la concòrdia per los nostres antecessors feta e per vós e per mi pactada e
confermada e jurada, en poder dels nostres embaixadors, notificam a la vostra real
persona com lo soldà, moro renegat, sia ab gran poder dins lo nostre imperi e en
companyia sua lo gran Turch. Han-nos pres la major part de nostra senyoria, en la qual
remey no podem dar per la mia senectut per no poder exercir les armes. Aprés la gran
pèrdua que havem feta de ciutats, viles e castells, han-ne mort lo major bé que tenia en
aquest món, ço és, lo meu fill primogènit, qui era la mi consolació e escut, e defensa
de la sancta fe cathòlica, ab ànimo viril bataillant contra los infels ab molta honor e
glòria sua e mia. E tinch per major desaventura com sia stat mort per los seus mateixos.
Aquell trist e adolorit dia fon perdiment de la mia honor hí fama e de la casa imperial.
E com a mi sia notori e és pública fama vós tenir en la cort vostra un strenu
cavaller, los actes singulars del qual són molt experimentats, qui donen augment a la
dignitat militar, qui·s nomena Tirant lo Blanch, de la fraternitat de aquell singular
orde de cavalleria qui·s diu ésser fundat sots invocació de aquell gloriós sanct, pare de
cavalleria, senyor sanct Jordi en la ylla de Anglaterra, e com de aquest cavaller se
diguen molts asenyalats actes dignes de molta honor, e en special se digua del que ha
fet al gran mestre de Rodes, com lo ha deliurat ab tota sa religió del soldà, ab tot lo
seu poder —qui ara són açí—, e moltes altres coses virtuoses que per lo món d'ell
triümphen, per què us deman de gràcia que per a fe, amor e voluntat que sou tengut a
Déu e a cavalleria, que.·l vullau pregar de part vostra e mia de voler venir en mon
servey, que yo li daré de mos béns tot lo que ell volrà. E si no ve, supplich a la divina
Justícia que li done a sentir de les mies dolors.
O, benaventurat rey de Cicília! Sien-te acceptes les mies preguàries, les quals són
de dolorós plant e, puix ést rey coronat, hajes pietat de la mia dolor, perquè la
immensa bondat de Déu te guart de un cars semblant, com tots siam subjugats a la
roda de fortuna e no és negú que liguar la pugua.
Déu per sa merçé vulla mirar la nostra bona e sana intenció, donant fi a la ploma e
no a la mà, que no·s cançaria de recitar per scriptura los passats, presents e
esdevenidors mals.
Lesta que fon la letra de l'emperador e per Tirant ben compresa, lo rey dreçà les
noves a Tirant e féu principi a un tal parlar.
CAPÍTOL
COM LO REY DE CICÍLIA PREGUÀ A TIRANT, PER PART SUA E DE L'EMPERADOR DE
CONSTANTINOBLE, QUE VOLGUÉS ANAR EN CONSTANTINOBLE PER SOCÓRRER-LO
—Infinides gràcies sou tengut de fer a l'omnipotent Déu, Tirant germà, com vos
ha dotat de tantes perfections que per tot lo món la glòria del vostre nom triümpha. E
encara que los meus prechs no mereixquen ésser obeïts en respecte, perquè no
tingau obligació neguna de fer res per mi, per quant jamés fiu res per vós, ans vos
tinch molta obligació del que per mi fet aveu, mas confiant del vostre cor alt e generós
qui no pot fer sinó segons que és e lo que ha acostumat; e per causa de açò me só
atrevit de preguar e amprar-vos de part de l'emperador de Constantinoble e mia. E si
los prechs meus tan justs e de tanta caritat no havien loch en vós, almenys, en
reverència e servey de l'omnipotent Déu, vullau haver compassió de aquell trist e
affligit emperador, qui ab tan gran instància vos pregua he us demana que hajau
misericòrdia de la sua senectut, que per mijà de la vostra gran cavalleria, e fiant de
aquella, no sia desposehït de la sua imperial senyoria.
Acabant lo rey paraules de tanta amicícia acompanyades, Tirant féu principi a
paraules de semblant stil:
—No és poca la voluntat que tinch, senyor, de servir la excel·lència vostra, car
amor és la més fort obligació que al món sia, e com los prechs de vostra altesa me
sien manaments, per tenir-me tant guanyada la voluntat. E si la majestat vostra me
manarà que yo vaja per servir ha aquell pròsper emperador senyorejant la Grècia, yo u
faré per la molta amor que porte a la altesa vostra. Emperò, senyor, yo no puch fer
sinó tant com un home: açò, notori és a Déu e al món. Per bé que la fortuna me haja
consentit he
naixquí, me ha volgut dar victòria, honor e estat, no cové a mi presomir més que la
fortuna no m'à donat. E stich ab gran admiració de aquell magnànim emperador
deixar a tants excel·lents reys com ha en lo món, duchs, comtes, marquesos, en lo art
de cavalleria més entesos e més valents de mi. Que vulla deixar aquells per haver a mi
no és molt ben aconsellat.
—Tirant dix lo rey —, yo bé sé que de bons cavallers ha per lo món e vós no
deveu ésser oblidat entre los altres. Per ventura si la honor fos examinada de aquells,
entre los emperadors e reys e los cavallers entesos, seria dat lo premi, honor e glòria a
vós, per lo millor cavaller de tots. Per què us prech he us requir com a cavaller, e per
lo deute que deveu a cavalleria, per lo jurament que fés aquell dia que us fon donat
primer que a tots lo orde de la fraternitat de la Garrotera, que vós vullau ab molta
amor e voluntat anar a servir lo estat imperial. He us ho conselle axí com si
pròpiament fill. Perquè tinch coneguda vostra noble condició e gran abilitat, d'on se
seguiran molts beneficis per la vostra anada, que fareu stalvis tants pobles de la
crestiana fe de dura e greu captivitat, e de açò sereu premiat per la Bondat divina en
aquest món de excelses honors, e en l'altre de la eterna glòria. Donchs, cavaller
virtuós, puix les mies galeres stan prestes e ben armades e conduhïdes a tot lo que vós
manareu e volreu ordenar, vos prech que la vostra partida sia molt breu.
—Puix vostra senyoria m'ó manà e m'ó consella, yo só content —dix Tirant— de
anar-hi.
E lo rey manà que totes les galeres fossen fornides de totes les coses necessàries. E
los embaixadors de l'emperador, com lo rey los dix que Tirant era content de anar,
foren los més contents hòmens del món e regraciaren-ho molt al rey.
Los embaixadors de continent que foren arribats en Cicília, havien parada taula
per asoldejar gent. Al balester donaven mig ducat lo dia e a l'home d'armes un ducat.
E perquè en Cicília no havia tanta gent, passaren en Roma hí en Nàpols. E aquí
trobaren molta gent que de bon grat prengueren sou, e compraren molts cavalls. Tirant
no curà de res sinó de fer preparatori de armes, e comprà çinch caixes grans de
trompetes. De cavalls, lo rey e Phelip li
ab los altres.
Tirant près comiat del rey, de la reyna, de Phelip e de la infanta e, recollida tota la
gent, donaren les veles al pròsper vent. E naveguaren ab bon temps e la mar
tranquil·le, que un matí se trobaren davant la ciutat de Constantinoble.
Com lo emperador sabé que Tirant era vengut, en los dies de sa vida no mostrà
major alegria e dix que, al parer seu, que son fill era resuscitat. Les
vengueren ab tants de sons e de alegria que tota la ciutat fehien resonar. Lo poble, qui
trist stava e adolorit, se alegrà tot, que
emperador se posà en un gran cadafal per mirar les galeres com venien. Com Tirant
sabé que lo emperador estava en aquell loch, en lo cadafal, féu traure dues banderes
grans del rey de Cicília e una de les sues. E féu armar tres cavallers tots en blanch,
sens que no portaven sobrevestes, e cascú tenia una bandera en la mà e, cascuna volta
que passaven davant lo emperador, baixaven les banderes fins prop de la aygua, e la
de Tirant la fehien tota tocar en la aygua açò era en senyal que
dignitat que lo emperador tenia se humiliava tan baix a ell. Lo emperador, com véu
açò, que era cosa nova per a ell —lo que jamés no havia vist—, fon molt content de
haver vista tal çerimònia, e molt més de la venguda de Tirant.
Com les galeres agueren bé voltejat, una amunt, altra avall, vengueren a dar la
escala en terra. E ixqué vestit aquell dia Tirant ab un gesaran de malla e les mànegues
de franja de or e, sobre lo gesaran, una jornea feta a la françesa, ab spasa senyida,
e al cap portava un bonet de grana ab un gros fermaill guarnit de moltes perles e
pedres fines de gran stima. Diafebus ixqué en semblant manera, sinóla jornea, que
era de çetí morat. E Ricart ixqué tan bé abillat com negú de tots los altres, e portava
la jornea de domàs blau. Totes aquestes jornees eren brodades de orfebreria e de
perles orientals molt grosses. E tots los altres cavallers e gentilshòmens anaven molt
ben abillats.
Com Tirant fon en terra, trobà a la vora de la mar lo comte de Àffrica, qui
sperant ab molta gent, qui
cadafal hon lo emperador era. Com Tirant lo véu ficà lo genoll en terra, e tots los
seus. Com foren a mig cadafal tornaren a fer altra reverència. Com fon als seus peus
agenollà
lo emperador lo besà en la boca.
Com tots li agueren feta reverència, Tirant li donà la letra que li portava del rey de
Ciçília. Com lo emperador la agué lesta, en presència de tots féu a Tirant un tal
rahonament.
CAPÍTOL
COM TIRANT FON ARRIBAT EN CONSTANTINOBLE, E LES RAHONS QUE
LO EMPERADOR LI DIX
—No és poca la alegria que yo tinch de la vostra pròspera venguda, cavaller
virtuós, regraciant al benaventurat rey de Cicília lo bon recort que ha tengut de la mia
molta dolor, car la sperança que yo tinch en la vostra molta virtut de cavalleria me fa
posar en oblit tots los passats mals, coneixent en la vostra bella disposició lo que per
relació de moltes gents m'és stat reportat, car lo bé e virtut vostra no pot star amagada
e mostra
major grat que si per embaixadors e letres mies fósseu vengut. E perquè tots coneguen
lo bon grat que tinch de vós e la molta amor que us porte, de present vos done la
capitania imperial e general de la gent d'armes e de la justícia.
E volgué-li dar lo bastó, lo qual era de or maçís e, a l'un cap, de esmalt, tenia
pintades les armes de l'Imperi Tirant no volgué acceptar lo bastó de la capitania, sinó
que donà del genoll en la dura terra e ab gest humil e affable li presentà tal
resposta:
—La majestat vostra, senyor, no s'agreuje si no hé volgut acceptar lo bastó car,
parlant ab vènia e perdó de vostra altesa, yo no só vengut açí, ab sforç de cavalleria,
per poder offendre a la gran morisma que en lo vostre imperi és, car no som en
nombre sinó cent quaranta cavallers e gentilshòmens, tots com a germans en voluntat,
no volent nós res usurpar que de dret a nosaltres no sia dat justament, com a la
majestat vostra sia notori yo no ésser mereixedor de tal dignitat ni capitania per
moltes justes rahons. La primera per yo no saber lo exercici de les armes; la segona,
per la poca gent que tinch; la terça, lo gran deseret e injúria que faria al senyor duch
de Maçedònia, al qual pertany la dignitat mils que no a mi, hí en aquesta part stimaria
més ésser martre que confessor.
—En la mia casa —dix lo emperador— no pot manar negú sinó lo qui yo volré.
Yo vull e man vós siau la terçera persona manant tota la gent d'armes, puix per ma
desaventura hé perdut aquell qui aconsolava la mia ànima. E per la mia indisposició
per la vellea que tinch, no podent les armes portar, done tot mon loch a vós e no ha
altri, tant com la mia persona.
Com Tirant véu la voluntat de l'emperador, acceptà lo bastó e la capitania
ensemps ab la justícia, e besà-li la mà. Les trompetes e los ministrés, per manament
de l'emperador, començaren a sonar e publicaren per tota la ciutat, ab imperial crida,
com Tirant lo Blanch era elet per capità major per manament del senyor emperador.
Com tot açò fon fet, lo emperador se partí del cadafal per tornar al palau, e per
força tenien a passar per una bella posada que havien feta abillar, hon Tirant ab tots
los seus posassen. Dix lo emperador:
—Capità, puix açí som, retraeu-vos en aquesta vostra posada perquè pugua
reposar la vostra persona per alguns dies, per lo treball de la mar que sofert aveu. Feu-me
tant de plaer que atureu e leixau-me anar.
—Com, senyor, un tal defalt presumeix vostra altesa de mi que yo us deixàs! Que
repòs meu és acompanyar la majestat vostra. E fins als inferns vos acompanyaria,
quant més fins al palau!
E lo emperador se près a riure del que Tirant li havia dit. E més li dix Tirant:
—Senyor, faça
licència que pugua anar a fer reverència a la senyora emperadriu e a sa cara filla, la
senyora infanta.
Dix lo emperador que era molt content.
Com foren en la gran sala del palau lo emperador lo près per la mà e posà
cambra hon era la emperadriu, e trobaren-la en la següent forma La cambra era molt
scura, sens que no y havia lum ni claredat neguna, e lo emperador dix:
—Senyora, veu
Ella respòs, quasi ab veu smortida:
—Bé sia ell vengut.
Dix Tirant:
—Senyora, per fe hauré a creure aquella qui parla sia la senyora emperadriu.
—Capità major —dix lo emperador—, quisvulla qui tingua la capitania de
l'Imperi Grech, té potestat de obrir les finestres e de mirar-les totes en la cara e levar-los
lo dol que porten per marit, pare, fill o germa. E axí vull yo que useu vós de vostre
offici.
Manà Tirant li portassen una antorcha ençesa, e prestament fon fet. Com la lum
fon en la cambra, lo capità véu un papalló tot negre. Acostà-s'í e obrí
senyora vestida tota de drap gros ab un gran vel negre al cap que tota la cobria fins als
peus. Tirant li levà lo vel del cap e restà ab la cara descuberta. E vista la cara, ficà lo
genoll en terra e besà-lli lo peu sobre la roba e aprés la mà. Hí ella tenia en la mà uns
paternostres de or esmaltats: besà
Aprés véu un lit ab cortines negres. E la infanta stava gitada damunt aquell lit ab
brial de çetí negre, vestida e cuberta ab una roba de vellut de la mateixa color. Als
peus, damunt lo lit, sehien una dona e una donzella. La donzella era filla del duch de
Maçedònia, e la dona havia nom la Viuda Reposada, la qual havia criada a la infanta
de llet. Al cap de la cambra véu star
emperadriu e ab la infanta Carmesina.
Tirant se acostà al lit e féu gran reverència a la infanta e besà-li la mà. Aprés anà
ha obrir les finestres e aparegué a totes les dames que fossen exides de gran captivitat,
per ço com havia molts dies que éren posades en tenebres per la mort del fill de
l'emperador. Dix Tirant:
—Senyor, ab vènia e perdó parlant, yo diré a vostra altesa e a la senyora
emperadriu, que present és, la mia intenció Yo veig que lo poble de aquesta insigne
ciutat stà molt trist e adolorit per dues rahons. La primera és per la pèrdua que la
altesa vostra ha feta de aquell animós cavaller, lo príncep fill vostre. E la majestat
vostra no se
fe cathòlica, sinó que
senyor Déu, car ell lo us havia acomanat e ell lo us ha volgut levar per major bé per a
ell, que l'ha col·locat en la glòria de paradís. E de açò li deveu dar moltes lahors e ell,
qui és misericordiós e de infinida pietat, dar-vos ha en aquest món pròspera e longua
vida e, aprés la mort, la eterna glòria, e fer-vos ha vençedor de tots vostres enemichs.
La segona causa per què stan trists sí és per la gran morisma que
tement perdre los béns e la vida e, lo menys mal, ésser catius en poder de infels. Per
què la necessitat requir que la altesa vostra e de la senyora emperadriu façau la cara
alegra a tots los qui us veuran, per aconsolar-los de la dolor en què posats són, perquè
prenguen ànimo en virilment bataillar contra los enemichs.
—Lo capità dóna bon consell —dix lo emperador—. E yo vull e man que de
continent, axí hòmens com dones, tots leixen lo dol.
Dient lo emparador tals o semblants paraules, les orelles de Tirant staven atentes a
les rahons e los hulls, d'altra part, contemplaven la gran bellea de Carmesina. E per la
gran calor que fehïa, perquè havia stat ab les finestres tancades, stava mig descordada,
mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren
entrada als hulls de Tirant que, de allí avant, no trobaren la porta per hon exir e
tostemps foren apresonats en poder de persona liberta, fins que la mort dels dos féu
separació. Mas sé-us bé dir, certament, que los hulls de Tirant no havien jamés rebut
semblant past, per moltes honors e consolacions que s'agués vistes, com fon sol
aquest de veure la infanta
Lo emparador près per la mà a sa filla Carmesina e tragué-la fora de aquella
cambra. E lo capità près del braç a la emperadriu e entraren en una cambra molt ben
emparamentada e tota a l'entorn storiada de les següents amors.
CAPÍTOL
COM TIRANT FON FERIT EN LO COR AB UNA FLECHA QUE LI TIRÀ LA DEESSA VENUS
PERQUÈ MIRAVA LA FILLA DE L'EMPERADOR
De Floris e de Blanchesflors, de Tisbe e de Píramus, de Eneas e de Dido, de
Tristany e de Isolda, e de la reyna Ginebra e de Lançalot, e de molts altres que totes
llurs amors de molt subtil e artificial pintura eren divisades. E Tirant dix a Ricart:
—No creguera jamés que en aquesta terra agués tantes coses admirables com
veig.
E dehïa-u més per la gran bellea de la infanta. Emperò aquell no u entés.
Tirant près licència de tots e anà-sse
posà lo cap sobre un coxí als peus del lit. No tardà molt que li vengueren a dir si
volia dinar. Dix Tirant que no, que lo cap li dolia. E ell stava ferit de aquella passió
que a molts engana.
Diafebus, que véu que Tirant no exia, entrà en la cambra e dix-li:
—Capità senyor, prech-vos per amor mia que
per mi vos porà ésser donat algun remey ho faré ab molt bona voluntat.
—Cosí meu —dix Tirant—, lo meu mal a present no fretura vós saber-lo. E yo no
tinch altre mal sinó de l'ayre de la mar, qui m'à tot comprés.
—O, capità! ¿E de mi vos voleu cobrir, que de tots quants mals e béns aveu
tenguts yo
Digau-m'ó, yo us clam merçé, e no
—No vullau més turmentar la mia persona —dix Tirant—, que jamés sentí tan
greu mal com lo que ara sent, que
reposada si fortuna no m'és contrària, car la fi de totes aquestes coses és dolor per
aquella amor qui és amargua.
E giràs de la altra part, de vergonya, que no gosà mirar ha Diafebus en la cara, e
no li pogué exir altra paraula de la boca sinó que dix:
—Yo ame.
Acabant-ho de dir, dels seus hulls destil·laren vives làgremes mesclades ab
sanglots e sospirs. Diafebus, vehent lo vergonyós comport que Tirant fehïa, conegué
la causa per què Tirant reprenia a tots los de son linatge, e encara ha aquells ab qui
tenia amistat. Com venia cars que parlaven de amors ell los dehïa: "Bé sou folls tots
aquells qui amau. ¿No teniu vergonya de levar-vos la libertat e de posar-la en mans de
vostre enemich, qui us leixa ans perir que haver-vos mercé?", fahent de tots una gran
burla. Emperò yo veig que ell és vengut a caure en lo laç en lo qual humana força no
basta a resistir
E pensant Diafebus en los remeys que a tal mal se requiren, ab gest piadós e
affable, féu principi a un tal parlar.
CAPÍTOL
RAHONS DE CONORT QUE FA DIAFEBUS A TIRANT PERQUÈ
AMOR
—Natural condició és a la natura humana amar, car diu Aristòtil que cascuna cosa
apeteix son semblant. E encara que a vós aparegua dura cosa e stranya ésser subjutgat
al jou de amor, podeu verdaderament creure que no és en potència de negú poder-hi
resistir. Per ço, capità senyor, tant com lo home és més savi, tant deu més ab discreció
cobrir los naturals moviments e no manifestar defora la pena e dolor que combat la
sua pensa, car la bondat de l'home apar que, caygut per contraris cassos, sàpia
sostenir les adversitats de amor ab virtuós ànimo. Per què, alegrau-vos e devallau de
aqueix loch de pensaments hon vos sou asegut, e lo cor vostre manifeste alegria, puix
bona sort vos ha portat que
part e yo de altra, porem donar remey a la vostra novella dolor.
Com Tirant véu lo bon conort que Diafebus li dava, restà molt aconsolat. Levà
empeguit de vergonya e anaren-se a dinar, lo qual tenien de molta singutaritat per ço
com lo emperador lo havia tramés. Emperò Tirant menjà molt poch de la vianda e
begué molt de les sues làgremes, coneixent ab viva rahó que era pujat en més alt grau
que no devia Emperò dix:
—Puix aquesta qüestió ha agut principi en aquest dia, ¿quant a Déu serà plasent
que poré obtenir victoriosa sentència?
Tirant no pogué menjar. E los altres se pensaven que per lo treball de la mar stava
destemprat. E per la molta passió que Tirant tenia, levà
cambra acompanyat de molts sospirs, car vergonya, per temor de confusió, li fehïa
passar aquell treball. E Diafebus ab los altres li anaren a tenir companyia fins a tant
que ell volgué un poch reposar.
Diafebus près ab sí un altre cavaller e feren la via del palau, no ab cor de veure lo
emperador, mas per veure les dames. Lo emperador stava en una finestra asegut. Véu-los
passar, tramés-los a dir que pujassen llà hon ell era. Diafebus ab l'altre pujaren en
les cambres hon lo emperador era ab totes les dames. Lo emperador li demanà què era
del seu capità, e Diafebus li dix que stava un poch enujat. E com ho sabé, desplagué-li
molt e manà que los seus metges lo anassen de continent a visitar.
Com los metges foren tornats, feren relació a l'emperador com stava molt bé, que
no era stat lo seu mal sinó mutació dels ayres indigests. Lo magnànim emperador
preguà a Diafebus li recitàs totes les festes que en Anglaterra se heren fetes en les
bodes del rey ab la filla del rey de França, e de tots los cavallers qui armes havien
fetes, e quals eren stats los vencedors del camp.
—Senyor —dix Diafebus—, a molta gràcia e mercé hauria a la majestat vostra yo
no agués a dir aquestes coses, per ço com no volria que vostra altesa agués a pensar,
per yo ésser parent de Tirant, li agués a donar lahor neguna, sinó axí com realment és
passat. E per major seguretat que la majestat vostra no tingua de creure lo contrari, yo
tinch açí tots los actes signats de la pròpia mà del rey e dels jutges del camp e de
molts duchs, comtes e marquesos, de reys d'armes, de erauts e porsavants.
Lo emperador lo preguà que
coses. Diafebus hi trames e aprés recità larguament a l'emperador totes les festes per
orde, axí com eren stades fetes, e per semblant les armes. Aprés legiren tots los actes e
veren per obra Tirant ésser lo millor cavaller de tots. Molta fon la consolació que lo
emperador hi pres, e molt major la de sa filla Carmesina e de totes les dames, qui
staven ab gran devoció scoltant les singulars cavalleries de Tirant. Aprés volgueren
saber lo casament de la infanta de Cicília e la liberació del gran mestre de Rodes.
Com totes les coses foren explicades, lo emperador se n'anà per tenir consell, lo
cual cascun dia acostumava tenir, de matí mija hora e aprés vespres una hora. E
Diafebus volgué
—Cosa acostumada és que los cavallers jóvens llur delit és star entre les dames.
Ell se n'anà e Diafebus restà, e parlaren de moltes coses. La infanta Carmesina
supplicà a la emperadriu sa mare que pasassen en una altra sala perquè
poch spayar, car molt temps havia que staven tancades per lo dol del jermà. Dix la
emperadriu:
—Ma filla, vés hon te vulles, que yo só contenta.
Passaren tots en una gran sala molt maravellosa, tota obrada de maçoneria per art
de molt subtil artifici: totes les parets de jaspis e de pòrfirs de diverses colors
lavorades, ymatges que fahïen admirar als miradors. Les finestres e les colones eren
de pur crestaill, e lo paÿment, lo qual era fet tot a centells, qui lançava molt gran
resplandor. Les ymatges de les parets divisaven diverses històries de Bèorç e de
Perceval e de Galeàs, com complí l'aventura del Siti perillós; e tota la conquesta del
Sanct Greal s'í demostrava. La subirana cuberta era tota de or e de atzur, e entorn de
la cuberta eren les ymatges totes de or de tots los reys de crestians, cascú ab sa bella
corona al cap e en la mà lo ceptre, e dejús los peus de cascun rey havia un permòdol
en lo qual havia un scut en què staven figurades les armes del rey e lo seu nom en
letres latines se manifestava.
Com la infanta fon en la sala, apartà
començaren a parlar de Tirant. Diafebus que véu tan bona disposició, que la infanta
parlava de Tirant ab tanta voluntat, pres-se a dir:
—O quanta glòria és per a nosaltres haver traveçada tanta mar e ésser atesos ab
salvament al port desijat de nostra beatitut! E per gràcia special avem obtés que los
nostres hulls hajen vista la més bella ymatge de humana carn que de nostra mare. Eva
ençà sia stada ni crech que jamés serà, complida de totes les altes gràcies e virtuts,
gràcia, bellea, honestat e dotada de saber infinit. E no
havem, ni los que són per a venir, per aver trobada vostra majestat, qui és
mereixedora de senyorejar lo univerç món. E en açò no s'í deu entendre sinó vostra
altesa. E tot lo que hé dit ni diré, preneu-ho com de servidor afectat e stojau-ho dins
los lochs més secrets de la vostra ànima, com aquell famós cavaller de Tirant lo
Blanch sia vengut per sola fama, hoint recitar de vostra celsitut tots los béns e virtuts
que per natura podien ésser comunicats a un cors mortal. E no pense la vostra altesa
que siam venguts per les amonestacions del valerós rey de Cicília, ni menys per les
letres de l'emperador, pare vostre, qui ha tramés al rey de Cicília. Ni pense vostra
celsitut que siam venguts per experimentar les nostres persones en fet de armes, com
ja les tenim molt bé experimentades. Ni menys per la bellea de la terra ni per veure
los imperials palaus, car les cases pròpies de nosaltres, qualsevulla de aquelles, staria
bé per temple de oració —tan grans e tan belles són!— e cascú de nosaltres presumeix
ésser un petit rey en sa terra. E pot creure la celsitut vostra que la vengada de
nosaltres no és stada altra causa sinó per veure e servir vostra majestat. E si guerres ni
batailles se fan, tot serà per amor e contemplació vostra.
—O trista de mi! —dix la infanta—. E què és lo que
que per amor de mi siau tots açí venguts e no per amor de mon pare?
—Sobre açò poria yo fer salva ma fe —dix Diafebus— com Tirant, qui
jermà e senyor de tots, nos preguà que volguéssem venir ab ell en aquesta terra e li
volguéssem fer tanta de honor, perquè poguéssem veure la filla de l'emperador, la
qual ell desijava més veure que a tot lo restant del món. E de la primera vista que de
vostra altesa ha agut, tant és lo grat que té de vostra excel·lència que ha dat del cap en
lo lit.
Com Diafebus presentava aquestes coses a la infanta, ella stava alienada e posada
en fort pensament, que no parlava, e mig fora de recort, e la sua angèlica cara mudant
de diverses colors, car la femenil fragilitat la havia compresa, que no podia parlar. Car
amor de una part la combatia e vergonya de altra part la
en voler lo que no devia, mas vergonya lo y vedava per temor de confusió.
En aquest instant vengué lo emperador e cridà a Diafebus, perquè li plahïa molt lo
seu comport. E parlaren de moltes coses fins a tant que lo emperador volia sopar.
Pres licència d'él e acostà
fes.
—Sí —dix ella—. Preniu abraçars de mi, stojau-ne per a vós e féu-ne part a Tirant.
E Diafebus s'í acostà e féu lo que ella li havia manat. Com Tirant sabé que
Diafebus era anat al palau e que parlava ab la infanta, stava ab lo major desig del món
que vingués perquè pogués saber noves de sa senyora. Com ell entrà per la cambra,
Tirant se levà del lit e dix-li:
—Lo meu bon jermà, ¿quines noves me portau de la qui és en virtuts complida e
té la mia ànima encativada?
Diafebus, vehent la strema amor de Tirant, abraçà
totes les rahons que havien passades. Tirant restà més content que si li agués donat
un regne, e près en sí molt gran sforç, que menjà bé e s'alegrà, desijant quant vendria
lo matí perquè la pogués anar a veure.
Com Diafebus fon partit de la infanta, ella restà en molt fort pensament, que li fon
forçat de levar-se del costat de son pare hí entrar-se
duch de Maçedònia havia nom Stephania, que era donzella que la infanta tenia en
molt gran amor per ço com se eren criades de poca edat ensemps, no havent més
temps la una que la altra. Com véu que la infanta se n'era entrada en la cambra, levà
prestament de taula e anà-li detràs. Com fon ab ella, la infanta li recità tot lo que
Diafebus li havia dit e la extrema passió que passava per la amor de Tirant.
—E dich-te que més me ha contentat la vista de aquest home tot sol que de quants
n'é vists en lo món. És home gran e de singular disposició e mostra bé en lo seu gest
lo gran ànimo que té, e les paraules que de la sua boca ixen acompanyades de molta
gràcia. Veig-lo cortés e affable més que tot altre. E donchs, tal com aquest, qui no
l'amaria? E que sia vengut açí més per amor mia que de mon pare! Certament yo veig
lo meu cor molt inclinat a obeir a tots sos manaments; e a mi par, segons los senyals,
que aquest serà la vida e conservació de la mia persona.
Dix Stephania:
—Senyora, dels bons deu hom triar lo millor e sabudes les cavalleries singulars
que aquest ha fet, no és dona ni donzella en lo món que de bon grat no
e subjugar-se a tota sa voluntat.
Estant en aquestes delitoses rahons, vengueren les altres donzelles e la Viuda
Reposada, que tenia gran part ab Carmesina per la rahó ja dita, que l'havia de llet
criada, e demanà
—Nosaltres parlam de què
que feren en Anglaterra a tots los estrangers que s'í trobaren.
E parlant de aquestes coses e de altres, axí passaren la nit, que poch ni molt la
infanta no dormí.
E l'endemà Tirant se fon vestit ab un manto de orfebreria; la devisa era tota de
garbes de mill, e les spigues eren de perles molt grosses e belles, ab un mot brodat en
cascuna quadra del manto, qui dehïa: Una val mill e mill no valen una. E les calces e
lo capiró liguat a la francesa, de aquella devisa mateixa. E en la mà portava lo bastó
de or de la capitania. Tots los altres de la sua parentela se abillaren molt bé de brocats
e de sedes e de argenteria, e axí abillats anaren tots al palau.
Com foren a la porta major, veren allí una singular cosa de gran admiració: que a
cascun lindar de la porta, de part de dins, a l'entrant de la plaça, havia una pinya
tota de or de altària de un home, e molt grosses, que cent hòmens no les poden alçar,
les quals en temps passat havia fetes fer lo emperador en lo temps de la prosperitat
per una gran magnificència. Entraren dins lo palau e trobaren molts honços e leons
ab cadenes de argent molt grosses que staven ligats; pujaren alt en una gran sala tota
obrada de alabaust.
Com lo emperador sabé que lo seu capità era vengut, manà que
E trobà
car cascun dia ho acostumava de fer. E la infanta stava en gonella d'orfebreria tota
lavorada de una erba que ha [nom] amorval e ab letres brodades de perles que entorn
eren. E dehïa lo mot: Mas no a mi. Com lo emperador se fon acabat de vestir, dix a
Tirant:
—Digau-me, capità, ¿quin era lo mal que ahir la vostra persona sentia?
Dix Tirant:
—Senyor, la majestat vostra deu saber que tot lo meu mal és de mar, car los vents
de aquesta terra són més prims que los de ponent.
Respòs la infanta, ans que l'emperador parlàs:
—Senyor, la mar no fa mal als strangers si són aquells que ésser deuen, ans los
dóna salut e longua vida, mirant tostemps en la cara a Tirant, sotsrient-se perquè
Tirant conegués que ella lo havia entés.
Lo emperador ixqué de la cambra ab lo capità parlant, e la infanta près a Diafebus
per la mà e detingue
—De les paraules que
—Senyora, voleu que us digua? Nostra part ne havem aguda. Emperò molt reste
aconsolat com haveu entés a Tirant.
—E com pensau vós —dix la infanta— que les dones gregues sien de menys saber
ni valor que les franceses? En esta terra bé sabran entendre lo vostre latí per scur que
vullau parlar.
—Per ço, senyora, és major glòria per a nosaltres —dix Diafebus— praticar ab
persones qui sien molt enteses.
—Per avant ho veureu —dix la infanta— en lo praticar coneixerem les vostres
passades.
La infanta manà que vengués Stephania ab altres donzelles per tenir companyia ha
Diafebus, e prestament ne vengueren moltes. Com la infanta lo véu ben acompanyat,
entrà-se
acompanyat a l'emperador a la gran sglésia de Sancta Sophia, deixà
tornà al palau per acompanyar a la emperadriu e a Carmesina. Com fon en la gran
sala, trobà allí son cosí Diafebus enmig de moltes donzelles, lo qual los stava recitant
les amors de la filla del rey de Cicília e de Phelip. E Diafebus era tan domèstich e tan
pràtich entre les donzelles com si tota sa vida fos criat entre elles. Com veren entrar a
Tirant totes se levaren de peus e digueren-li que ell fos lo ben vengut. Feren-lo seure
enmig de elles e parlaren de moltes coses.
Ixqué la emperadriu tota de vellut burell vestida. Apartà
son mal. E Tirant li dix que ja stava molt bé. No tardà molt que la infanta ixqué
vestida ab una roba del seu mateix nom, forrada de marts gebelins, fesa a costats, ab
mànegua uberta; e al cap portava una petita corona sobre los cabells ab molts
diamants e robins e pedres de gran stima. Bé mostrava lo seu agraciat gest, ab la
bellea infinida que era mereixedora de senyorejar del món totes les altres dames si la
fortuna li agués volgut ajudar. Tirant près del braç a la emperadriu, per ço com era
capità major precehïa a tots los altres, car aquí havia molts comtes e marquesos,
hòmens de gran stat. E volgueren pendre a la infanta del braç, hí ella dix:
—No vull negú vaja prop de mi sinó mon jermà Diafebus.
E tots la deixaren e aquell la pres. Mas sap Déu que Tirant stimara més star prop
de la infanta que no prop de la emperadriu. E anant a la sglésia, dix Diafebus a la
infanta:
—Mire vostra altesa, senyora, los sperits com se senten.
Dix la infanta:
—Per què u dieu?
—Senyora —dix Diafebus—, per ço com vostra excel·lència s'és vestida de
gonella de chaperia brodada de grosses perles e lo cor sentit de Tirant porta lo que li
fa mester. O, com me tendria per benaventurat si yo podia fer que aquest manto yo
pogués fer star sobre aquesta gonella!
E perquè anaven molt prop de la emperadriu, près del manto de Tirant. E Tirant,
com sentí tirar del manto, detingué
la infanta e dix:
—Senyora, ara stà la pedra en son loch.
—Hay trista! ¿Sou tornat foll o haveu del tot perdut lo seny? Tan poca vergonya
teniu que en presència de tantes gents dieu tals coses? dix la infanta.
—No, senyora, que negú no u hou, ni u sent ni u veu —dix Diafebus—. E yo
sabria dir lo paternòster al revés, que negú no l'entendria.
—Certament yo crech —dix la infanta— que vós aveu aprés en la escola de honor,
llà hon se lig de aquell famós poeta Ovidi, lo qual en tots sos libres ha parlat tostemps
de amor verdadera. E qui fa son poder de emitar al mestre de la sciència, no fa poch.
E si vós sabésseu en qual arbre se leva amor e honor, e sabésseu la pràtica de esta
terra, com seríeu home de bona ventura!
Acabades aquestes rahons, foren a la sglésia. La emperadriu entrà dins la cortina
e la infanta no y volgué entrar, dient que fahia gran calor. E no u fahïa sinó perquè
pogues mirar a tot son plaer a Tirant. E Tirant posà
e comtes que y havia. E tots li donaren la honor que stigués primer per sguart de
l'offici que tenia. E ell tostemps acostumava hoir la missa agenollat. Com la infanta
lo véu ab los genolls en terra, près un coxí de brocat de aquells que ella tenia alli e
donà
fer aquella gentilea a sa filla, pres-hi molt gran plaer. Com Tirant véu lo coxí que la
donzella lo y adobà perquè s'agenollàs, levà
a la infanta ab lo capiró fora del cap.
No penseu que en tota aquella missa la infanta pogués acabar de dir ses ores,
mirant a Tirant e a tots los seus molt ben vestits e abillats a la francesa.
Com Tirant agué molt bé contemplada la bellea singular de la infanta e lo seu
enteniment discorregué fantasiant quantes dones e donzelles ell en son recort haver
vistes, e dix que jamés havia vista ni sperava de veure una altra tal qui fos dotada de
tants béns de natura com aquesta, car aquesta resplandia en linatge, en bellea, en
gràcia, en riquea, acompanyada de infinit saber, que més se mostrava angèlica que
humana. E mirant la proporció que la sua femenil e delicada persona tenia, mostrava
que natura havia fet tot lo que fer podia, que en res no havia fallit quant al general e
molt menys en lo particular. Car stava admirat dels seus cabells, qui de rossor
resplandien com si fossen madeixes de or, los quals per eguals parts departien una
clencha de blancor de neu passant per mig del cap. E stava admirat encara de les
celles, que paria fossen fetes de pinzell, levades un poch en alt, no tenint molta negror
d'espesura de pèls, mas stant ab tota perfectió de natura. Més stava admirat dels hulls,
qui parien dues stel·les redones relluints com a pedres precioses, no pas girant-los
vagorosament, mas refrenats per graciosos sguarts, parien que portassen ab sí
ferma confiança. Lo seu nas era prim e afil·lat e no massa gran ni poch, segons la
lindesa de la cara, que era d'estrema blancor de roses ab liris mesclada. Los labis
tenia vermells com a coral e les dents molt blanques, menudes e spesses, que parien
de crestaill. E stava més admirat de les mans, que eren d'estrema blancor e carnudes,
que no s'í mostrava hos negú, ab los dits larchs e afilats, les ungles canonades e
encarnades —que mostraven portar alquena—, no tenint en res negun defalt de
natura.
Com fon la missa dita, tornaren al palau per lo orde mateix, e Tirant près comiat
de l'emperador e de les dames, e tornà-se
posada se n'entrà en la cambra e lançà
infanta possehïa. E lo seu gest tan agraciat li féu tant augmentar lo seu mal que de una
pena que sentia, lavors ne sentí cent, acompanyat de molts gemechs e suspirs.
Diafebus entrà en la cambra e véu star a Tirant en molt trist e adolorit continent.
Dix-li:
—Senyor capità, vós sou lo més descominal cavaller que yo haja vist de ma vida.
Axí com altres farien festa de nou liçons de sobres de alegria de haver vista sa
senyora e les festes e honors que us ha fet més que a tots quants grans senyors hi
havia, e trametre-us lo coxí de brocat, lo qual se levà e tramés-lo a vós, ab tanta gràcia
e amor que u féu en presència de tots, quant deuríeu restar lo més gloriós home del
món! E vós féu tot lo contrari, ab molt gran desorde, que mostrau ésser forade tot
recort.
Vehent Tirant lo conort que Diafebus li fahïa, ab veu dolorosa li dix.
CAPÍTOL
LAMENTACIÓ DE AMOR QUE FA TIRANT
—La strema pena que la mia ànima sent és com ame e no sé si seré amat. Entre
tots los altres mals que sent, aquest és lo qui més me atribula, e lo meu cor és tornat
més fret que gel com sperança no tinch de aconseguir lo que desije, per ço com
fortuna tostemps és contrària als qui bé amen. E no sabeu vós que en quants fets de
armes me só trobat jamés negú no m'à pogut sobrar ni vènçer? E una sola vista de una
donzella me ha vençut e mès per terra, que no hé tengut contra ella resistència neguna.
E si ella m'à fet lo mal, de qual metge puch sperar medecina? Qui
mort, o vera salut, si no ella? Ab quin ànimo ni ab qual lengua parlar poré que la
pugua induir e moure a pietat, com sa altesa me avança en totes coses, ço és, en
riquea, en noblea e en senyoria? E si amor, qui té egual balança qui eguala les
voluntats, no inclina lo seu cor alt e generós, yo só perdut, car a mi par que totes les
vies qui
prengua a la mia fort desaventura.
No comportà Diafebus que Tirant més parlàs, tant lo vehïa atribulat, sinó que féu
principi a un tal parlar.
CAPÍTOL
RAHONS QUE FA DIAFEBUS A TIRANT ACONORTANT-LO DE SES AMORS
—Los enamorats passats, los quals desijaven de llur glòria deixar fama, ab gran
fatigua treballaven per venir en alegria reposada, e vós voleu mort miserable. Açò no
pot passar sens nota, com tal amor vos hajau percaçada, que no s'ha de obtenir ab
força stranya, mas ab giny e sforç vostre ho deveu portar a fi. E per ma part vos offir
yo y faré tots los preparatoris a mi possibles en conservació de vostres drets, notificant-vos
que, si cent ànimes tenia —com no
per la amor vostra. E si tal comport de vós féu cascun dia, vos ne seguirà gran càrrech
e perpetual infàmia, la qual tot bon cavaller deu scusar refrenant la sua folla voluntat.
E si açò venia en orelles de l'emperador, lo que Déu no vulla, ¿com restareu vós e tots
nosaltres, que en lo dia que sou atribat vos siau enamorat de sa filla per difamar-li tot
son stat e la corona de l'imperi, fahent-vos jutge en vostra cara pròpia? Per la qual cosa
manifestament se mostra que vós volríeu ésser cregut de vostra simpla paraula, volent
rahonar a la gent de batailles e la execucio de amors, crehent que negú no u coneixerà
que vós siau enamorat. E voleu que lo primer dia a totes les gents sia manifest? Car
bé sabeu aquell exemple vulgar qui diu: "Llà hon se fa foch, fum n'à de exir". Per què,
capità senyor, puix teniu discreció, usau-ne, e en tot cars del món forçau vostre voler
e no vullau dar a sentir a negú les vostres passions.
Hoint Titant les sàvies paraules de Diafebus, se alegrà molt per lo conort bo que li
dava com a bon amich e parent. Stigué un poch pensant e aprés se levà del lit e ixqué
en la sala. E tots los seus staven admirats del mal comport de Tirant.
Com se fon dinat, preguà a Diafebus volgués anar al palau e dar unes ores que
tenia molt singulars a la infanta, les quals se eren fetes en París, ab les cubertes totes
de or macís e molt subtilment smaltades, e tancaven-se ab tancadura de caragol de
escala, que levant-ne la clau no era negú sabés conéixer per hon se obria. E dins havia
molt singular letra e històries fetes d'estranya manera, e molt ben il·luminades, que
tots los qui les veren dehien que en aquell temps més pomposes ores no pogueren
ésser trobades.
Diafebus près un petit patge molt ben abillat e les ores cubertes li donà que portàs.
Com Diafebus fon en lo palau, trobà lo emperador en la cambra de les dames e dix-li
les següents paraules segons Tirant li havia dit que digués:
—Sacra majestat, lo vostre capità, desijós de servir vostra altesa en tot lo que li
serà manat, no sap en què us pugua servir. Supplica a la majestat vastra que li done
licència que en breus dies pugua anar a veure lo camp dels moros; e de altra part
tramet a vostra altesa aquestes ores; e, si no us paren bones, que sien dades a alguna
donzella de la infanta.
Lo emperador, com les véu, stigué admirat de veure cosa tan singular.
—Açò —dix lo emperador— no pertany sinó a donzella de casa real.
E donà-les a sa filla Carmesina. E aquella, tant per la bellea de les ores com per
tenir alguna cosa de Tirant, ne fon molt contenta. E levà
—Senyor, vendria en plaer a la majestat vostra que trametéssem per lo capità e
per los ministrés, e féssem una poca de festa? Car molt temps ha que
e la tribulació e volria que la imperial prosperitat fos conservada en son degut
stament.
—Filla per mi en strem amada, ¿no sabeu vós que no tinch altre bé ni consolació
en aquest món sinó a vós e ha Ysabel, reyna de Ongria, que per los meus peccats és
foragitada de la vista dels meus hulls? E des que lo meu fill és mort, no
bé en aquest miserable de món sinó a vós, qui sou consolació de la mia amargua e
trista vida. Tanta alegria com haver poreu serà gran repòs per a la mia vellea.
La infanta prestament tramés lo patge a Tirant perquè vengués, e féu seure a
Diafebus en les sues faldes.
Com Tirant agué hoït lo manament de sa senyora, partí de la posada e anà davant
lo emperador e preguà
fins a la nit, que lo emperador volia sopar. E tornà-sse
posada per ço com contínuament havia dançat ab la infanta, la qual li havia dites
moltes gracioses paraules que ell havia preses en compte de gran stima.
Lo dia següent lo emperador féu gran convit per amor de Tirant. Tots los duchs,
comtes e marquesos que allí
sa filla. Los altres menjaven en altres taules. Aprés del dinar vengueren les dançes. E
com agueren un poch dançat, vengué la gran col·lació. Lo emperador volgué cavalcar
per mostrar tota la ciutat al seu capità, e Tirant e los seus foren molt admirats dels
grans edificis que en la ciutat eren, de tanta bellea e singularitat. E li mostrà totes les
fortaleses que dins la ciutat eren e les grans torres sobre los portals e en la murailla,
que era cosa innumerable de recitar.
Lo emperador féu aturar aquella nit a Tirant a sopar ab ell ab gran humanitat, per
mostrar la bona voluntat que li portava. La infanta stava dins la sua cambra e la
emperadriu tramés per sa filla Carmesina que vingués.
—Senyor —dix Tirant—, cosa és molt impròpia, segons lo meu parer, que la filla
qui és succehïdora en lo imperi sia nomenada infanta. Per què la majestat vostra li
furta lo seu propi nom de princessa? Per bé, senyor, que vostra altesa tingua altra filla,
muller del rey de Ongria e de major edat e per lo gran dot que la majestat vostra li
donà en contemplació del matrimoni, ella renuncià a tots sos drets a la excel·lent
Carmesina. E per ço, senyor, parlant ab aquella reverència que
mudat lo nom, com no pertangua sinó a filla de rey dir-li infanta, si donchs no havia
ésser heretera del regne, que també la nomenarien princessa.
Lo emperador qui véu la avisada rahó de Tirant, manà que de aquí avant no li
diguessen sinó princessa.
L'altre dia següent manà lo emperador tenir consell general e dix a sa filla que y
fos perquè moltes voltes li havia dit:
—Ma filla, ¿per què vós no veniu sovint al consell perquè sapiau la pràtica que
semblants afers és mester, com per dret e per discurs de natura sou més vividora que
no yo, que aprés mort mia sapiau regir e governar vostra terra?
La princessa, tant per sguart de veure la pràtica del consell com per hoir lo parlar
de Tirant, hi anà. Com foren dins lo consell aseguts, lo emperador dreçà les noves a
Tirant e dix paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
LA PROPOSICIÓ QUE LO EMPERADOR FÉU EN LO CONSELL, DREÇANT LES NOVES A
TIRANT
—Com la divina Providència haja permés que per nostres grans peccats e delictes
los majors nobles e animosos cavallers de la nostra host sien stats morts e presos en
les passades batailles, en gran dan e destructió del nostre imperi, e los qui resten en lo
mateix perill stiguen, si donchs no són subvenguts per la vostra mà victoriosa, car
defallint cascun dia la noble cavalleria lo nostre imperi se hauria de poblar de vil gent
repleguadissa e de moros cruels e inhumans, enemichs de la sancta ley crestiana, e yo
desposehït de la imperial senyoria —car lo dia que yo perdí aquell famós cavaller fill
meu, qui era flor e spill de tota la cavalleria de Grècia, perdí tota la honor mia e lo
meu bé—, no
mijançant la misericòrdia divina e la virtut del vostre braç vencedor, obtendrem
gloriosa victòria. Per què us prech, capità virtuós, que us vullau dispondre en anar
contra los enemichs nostres, los genovesos, generació mala, que muyren a cruel mort.
E la vostra gloriosa fama per obra sia manifestada en aquestes parts, que puix teniu la
capitania, que prengau armes vencedores perquè prest de aquells puguam aconseguir
gloriosa victòria, tal com de vós speram, com tinguam nova certa que les naus dels
genovesos són arribades al port de Aulida carreguades de gent d'armes, de cavalls e
de vitualles, les quals vénen de Tosquana e de Lombardia. E les nostres naus són
arribades en la ylla Judea, qui
prestament seran açí.
No tardà molt Tirant que ab modesta continença, levant-se lo bonet del cap, dix
paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE TIRANT FÉU A L'EMPERADOR EN LO CONSELL
—No és digna cosa ni suficient que la majestat vostra, senyor, me haja a mi de
preguar, sinó de manar, car a mi és massa gràcia la honor que la altesa vostra me ha
feta de fer-me capità e lochtinent general seu, sens que yo no n'era mereixedor. E
puix hé acceptat lo offici, yo só tengut e obligat de servir-lo, car lo dia que yo deliberí
de partir de la noble ylla de Cicília, me despullí de tota ma libertat, posant aquella en
mans de la majestat vostra e de les coses vostres. Donchs, puix vos hé fet mon senyor
e la molta benignitat de la altesa vostra m'à volgut acceptar per servidor, jatsia
indigne, supplich-vos que de açí avant la majestat vostra no
sinó manar-me axí com al més simple servidor que la altesa vostra té, e açò us tindré a
gràcia singular. Per què mane
veure los genovesos, que yo só prest de bon grat de anar-hi. Emperò, senyor, ab vènia
e perdó de vostra altesa diré lo meu parer: que dich que la guerra guerrejada ha mester
tres coses, e si la una de aquestes defall, la guerra no
—Molt me plauria, capità —dix lo emperador—, de saber quines coses són
aqueixes tres que la guerra ha mester.
—Senyor —dix Tirant—, yo les vos diré: gent, argent e forment. E si qualsevulla
de aquestes coses hi fall, la guerra hauria de cessar. Com los moros hui en dia són
molts, e ab sforç e ajuda de genovesos que
encubertats e gent ben armada, és de necessari façam tot nostre sforç d'estar bé
avisats e molt en orde per dar-los batailla cruel, fort e dura.
—Nós tenim —dix lo emperador— tot lo que vós dieu. De nostre repleguat tresor
podeu dar sou a
nombre qui porien ésser, entre los qui són en la frontera sots la capitania del duch de
Maçedònia,
encara possehïm, més de
Som molt ben fornits de moltes armes, de cavalls e de molta artelleria de totes les
maneres que són necessàries per a la guerra. Del forment vos dich ne passam fretura,
mas aquestes naus que ara vénen ne porten prou, emperò, de fet que sien arribades,
los manaré tornar en Cicília e que porten tostemps forment. E yo hé manat per via de
la Sclavònia a Escandalor que vingua forment e altres vitualles.
—De tot lo que la majestat vostra me ha dit —dix Tirant— stich molt aconsolat. E
de açí avant, senyor, donem fi al consell, puix som provehïts de totes coses
necessàries, e no entengam sinó en la guerra
—Yo us diré què teniu ha fer —dix lo emperador—. Anau a la casa a la Saphir,
hon està la mia cadira del juhí, e man-vos que us asigau allí, hoint a cascú de sos
drets, usant de justícia e de misericòrdia.
Levà
—Senyor, vostra majestat deu mirar millor en aquests afers que no ha, per quant hi
ha empediment de tres coses. La primera és com no deu ésser levat al duch de
Macedònia son dret, que és la capitania general, com a ell se pertangua essent més
afix a la imperial corona. La segona és que no deu ésser donat loch que home stranger
haja offici ni benefici en lo imperi, majorment que sien de loch o de terra no
coneguda. La terça és que ans que partixquen de açí la gent d'armes, deuen anar en
romiatge e fer grans presentalles als déus en la ylla d'on París se
Elena, e per ço agueren en temps antich los grechs victòria dels troyans.
No pogué més comportar lo emperador les folles paraules del cavaller sinó que ab
molta ira se près a dir.
CAPÍTOL
RAHONS QUE FA LO EMPERADOR EN LO CONSELL CONTRA UN CAVALLER MAL
CRESTIÀ
—Si no fos per sguart de nostre senyor Déu e de la mia edat, qui dóna loch a la
ira, de continent te fera levar lo cap, com los mèrits teus molt ho meriten. E fóra fer-ne
sacrifici a Déu e exemple al món, com tu sies un mal e reprovat crestià. Per què
yo vull e man que Tirant, qui de present és capità nostre general, sia superior sobre
tots los nostres capitans, per ço com ell n'és mereixedor per la sua molta virtut e
resplandent cavalleria. Car lo duch de Macedònia, per son flach ànimo e mal destre
en la guerra, no ha sabut jamés vençre una batailla. E aquell serà capità que yo
manaré; si no, tots los que y contradiran yo
tostemps ne restarà memòria en lo món. Car lo estil e dret de armes stà en cap de
gentilesa, per la major part aquells regir-se per los antichs exemples dels nostres
antecessors passats. E los qui de aquest mester saben, han aquest dret per clar: no
l'hajam ací a disputar tu e yo.
E donà fi a son parlar per co com era molt vell e ab la ira fallia-li la força del
parlar. E la princesa près les paraula del pare e dix en la següent forma:
—A tu pot hom dir fill de iniquitat, engendrat en la mala planeta de Saturnus. E
ést home qui mereixes molt gran reprenssió e càstich en la tua persona, que per la tua
malícia e iniquitat envejosa vols venir contra la ordinació e voler de la imperial
majestat, e contra la divina e humana ley, en aconsellar tan gran peccat de ydolatria,
que dius que façam sacrifici al diable de qui tu ést servidor, que mostres bé en ton
parlar que no ést crestià sinó ydòlatre. ¿E no saps tu —dix la princessa— que, per lo
gloriós adveniment del rey Déu Jhesús, cessà tota la ydolatria, segons recita la Sancta
Scriptura en lo Evangeli? Que com Herodes rey se tingués per burlat dels tres Reys de
Orient, volgué fer matar lo infant Déu Jhesús, e lo àngel aparech en somni a Josep e
dix-li que prengués la mare e lo fill e que fugís en Egipte; e entrant per Egipte, totes
les ýdoles caygueren e en tot Egipte no n'í restà neguna. E encara ést més digne de
gran punició que hajes tenguda tan gran audàcia que, en presència de la majestat del
senyor emperador vols injuriar a negú, de dir que home stranger no deu tenir lo ceptre
de la justícia ni de la general capitania. E per ço tu ést dit principiador de mals.
Digues-me, ¿e si los estrangers són millors que los de la terra e són més àbils e més
forts hí més destres en la guerra e en altres coses, què diràs tu açí? Si no, pren
exemple de la tua flaqua persona de poch ànimo, que jamés has tengut atreviment de
anar a la guerra per defendre la tua pàtria e a ton natural senyor. E tu ést cavaller qui
mostrar-te deguesses en consell imperial ni encara en loch hon cavallers hi haja?
E Tirant volgué parlar per satisfer en lo que
princessa no u volgué consentir per squivar major mal, mas dix:
—No
franca libertat d'escampar folles paraules, axí és gran discreció al savi ab presència
hoir-les e no satisfer-hi, car en les paraules és coneguda la follia de aquell qui la diu,
car negú no
virtut. E qui paraules folles diu, digna cosa és que de la sua follia reporte condigna
deciplina. E si no fos per la vostra gran clemència, aquell qui tan follament ha parlat
mereixia que li fos levada la vida. E bé és de conéixer que és benaventurat lo príncep
qui tal conseller té en sa casa.
Lo emperador se levà del consell e no volgué més hoir a negú. E prestament féu
fer crida per tota la ciutat que tots aquells qui tinguessen clam o demanda de negú,
que a l'endemà e de aquí avant fossen a la casa del juhí, que aquí los seria feta
prompta justícia.
L'endemà Tirant se asigué en la cadira de l'imperial juhí e hohí a tots los qui
clamaren, e a tots administrà justícia, car des que lo Gran Turch e lo soldà eren
entrats dins lo imperi, no s'í havia feta justícia neguna.
Lo dia següent lo capità près e convocà a tots los del consell e los regidors de la
ciutat, e ordenaren primerament la casa de l'emperador en esta manera Tots los
servidors qui prenguessen acostament del senyor emperador fossen compartits de
en
que, com havien mester gent los capitans havien prest la gent que mester havien sens
gran treball. Tirant ordenà que totes nits, a la porta de la cambra de l'emperador, en la
sala dormissen
com lo emperador se n'entrava a dormir, dehia lo capità a tots aquells
—Veu
de la fealtat, vos coman, la qual siau tenguts demà per lo matí de restituir-me aquella.
Fet açò, per lo semblant fahïa de la emperadriu e de la princessa.
Com lo emperador se era mès en lo lit e les portes tancades de la sala e un poch
ubertes aquelles de la cambra, agenollaven-se allí dos hòmens de aquells qui fahïen la
guayta e estaven scoltant lo emperador si demanava alguna cosa. E com era passada
mija hora, levaven-se aquells e venien-n'í altres dos. E axí passaven tota la nit en la
gran sala guaytant
Entorn del palau fahïen guayta
guardada la persona de l'emperador. Per lo matí, com Tirant venia, aquells li
restituhïen lo emperador ab acte de notari, per lo semblant a les senyores desús
dites.
Com lo emperador agué vist lo que lo seu capità havia fet, ne fon molt content,
com mostrava que tan bona guarda havia posada a la sua persona. E Tirant jamés
fallia a les hores que devia, més per veure la princessa que per desig de l'emperador.
Més, ordenà per tota la ciutat en cascun carrer posassen de grosses cadenes e no
les soltassen fins que del seu palau tocàs una petita campana que y havia, la qual
podien bé sentir per tota la ciutat. Hordenà més avant que, de nit, per la poca justícia
que y havia dins la ciutat, per causa de la guerra, havia-y molts ladres, e que en
cascun carrer la mehitat de les cases traguessen lums a les finestres fins a mija nit, e
les altres, de la mija nit fins que fos de dia. E per aquest orde moltes cases foren
reservades, que no les podien robar. E totes nits lo capità fahïa guayta aprés que exia
de la casa de l'emperador: fins a mija nit ell anava per la ciutat. Passada aquella hora,
Diafebus e Ricart, o alguns dels altres, prenien lo bastó de la capitania; e altra gent
anaven fins al matí. Hí en aquesta forma e orde la ciutat era reservada de tot lo mal.
Encara més, ordenà, ab los regidors de la ciutat, que anassen per totes les cases e
tragueren en la plaça quant forment e ordis e mills trobaren. E a cascú deixaven tant
forment com mester havien per a son viure. E tot lo altre tacharen que valgués la
càrregua dos ducats, per a qui n'hagués mester. E axí ordenaren totes les vitualles que,
ans que Tirant vingués, no trobàveu en tota la ciutat qui us venés pa ni vi, ne altres
vitualles, e en pochs dies tota la ciutat fon abundosa de totes coses.
Tot lo poble daven gran lahor a Tirant e
havia posats, que
l'emperador vivia molt aconsolada per lo bon regiment que Tirant los havia dat.
Aprés
carreguades de gent, forment e cavalls. E ans que les naus apleguassen, l'emperador
havia fet present al capità de
Tirant féu venir primer de tots ha Diafebus, que triàs a son plaer de aquelles armes e
cavalls. Com agué triat, près Ricart e aprés tots los altres. E per a çi no s'aturà res.
Tirant passava passió inextimable per les amors de la princessa, car cascun dia li
augmentava la dolor. E tanta era la amor que li portava que, com li era al davant, no
tenia atreviment de poder-li parlar res que de amor fos. E los dies se acostaven de la
sua partida, car no sperave sinó que los cavalls fossen un poch reparats per lo treball
de la mar.
Lo avisat cor de la princessa havia natural notícia de la molta amor que Tirant li
portava. Tramés un petit patge a preguar a Tirant li fos plasent a la hora del migjorn
venir al palau, que en aquella hora quasi tots los de més reposen, e que vingués ab
poca gent. Com Tirant agué rebut lo manament de sa senyora, fon posat segons lo
parer seu en lo pus alt loch de paradís, e prestament féu venir ha Diafebus e
manifestà-li la embaixada, e com volia que los dos hi anassen sens altra companyia.
Dix Diafebus:
—Senyor capità, molt stich content dels principis. No sé la fi quina serà. Mas féu-me
gràcia que com siau ab ella, que axí com teniu ànimo de combatre un cavaller per
valent que sia, que tingau axí ànimo contra una donzella qui no porta armes
offensives, que ab gran ardiment li digau totes vostres passions, car per millor vos ne
tendrà com veja que ab ànimo sforçat lo y haveu dit, car los prechs temerosos moltes
voltes són deneguats.
E venint la hora del concert, los dos cavallers pujaren al palau e ab suaus passos
entraren dins la cambra de la princessa sperant haver sperança de victòria. Com ella
los véu agué gran plaer de la llur venguda, e levà
féu-lo seure prop de ella. E Diafebus près ha Stefania per lo un braç e a la Viuda
Reposada per l'altre e apartà-les a una part per ço que hoir no poguessen lo que la
princessa li volia dir.
La princessa, ab baixa veu e ab gest affable, féu principi a un tal parlar.
CAPÍTOL
COM LA PRINCESSA DÓNA CONSELL A TIRANT QUE
ASTÚCIES DEL DUCH DE MACEDÒNIA
—Deposada honestat la càrregua de temerosa vergonya, la noblea vostra no tingua
per cosa desonesta, ne a càrrech sia a mi imputat ne a vici, si per ventura hé presumit
rahonar-me ab vós ab sancta e honesta intenció, dolent-me de la vostra molta virtut e
noblea. Per vós ésser estranger no volria que prenguésseu algun dan en la vostra
virtuosa persona incogitadament, per ço com sé vós sou vengut en aquesta terra a
preguàries del gran rey de Cicília, confiant en la glòria de vostres mèrits, no podent-vos
manifestar los perills que seguir-vos porien perquè ell los ignora. Perquè yo tinch
compassió de la vostra noblea e virtuosa persona, tinch deliberat donar-vos consell de
salut. E poreu haver notícia del gran profit que us ne seguirà si volreu dar fe en les
mies paraules ne regir-vos per mon consell, perquè ab triümpho ý gloriosa fama
pugau tornar ab salvament a la vostra pròpia pàtria.
La fi de les paraules de la princessa fon principi del parlar de Tirant, que dix:
—¿Quant poré yo servir a la majestat vostra, senyora de tanta stima, que sens
mèrits precedents tanta gràcia de la altesa vostra haja aconseguida? Sols lo recort és
massa per a mi. E ab devot cor faç humils gràcies e submissions a la excel·lència
vostra, que ab tanta virtut de caritat hajau volgut mostrar dolre-us e haver compassió
de mi e de mos treballs. E perquè no
la offerta com de senyora qui sobre totes les del món val he us ne bese peus e mans, e
me obligue de seguir tot lo que per la altesa vostra me serà manat. Car cosa és digna
de gran lahor e glòria com lo do és donat sens demanar ni sens alguns mèrits e és acte
de gran liberalitat, e en açò se mostra la vostra excelsa condició ésser més angèlica
que humana.
E Tirant la supplicà que li donàs la mà, que la y volia besar. E la excelsa senyora
no u volia consentir. E Tirant la
cridà a la Viuda Reposada e a Stephania, e elles, per fer plaer al capità, la supplicaren
molt que la y deixàs besar. E ella féu-ho en aquesta manera: no volent-ho consentir
que de part de fora la y besàs, mas obrí la mà, e de part de dins que la y besàs, perqué
besant dins és senyal de amor e besant defora és senyal de senyoria.
La princessa encara li tornà a dir:
—Cavaller benaventurat, pren sperit de consolació per excel·lència de les tues
virtuoses obres, qui són gracioses, e de tan resplandent noblea, que a nosaltres fan
gloriejar de la nostra gran e alta senyoria, confiant per mà de la tua molta bondat
cobrarem tot lo nostre imperi, car sabem la excel·lència de la tua virtut e fama
gloriosa quant és divulgada per les stranyes terres e tenguda per manifesta e
verdadera. E és molta honor e glòria a la majestat del senyor emperador, pare meu,
e a mi, qui só sucçehïdora de l'Imperi Grech e en lo regne de Macedònia, qui és ja tot
perdut, que per la tua mà victoriosa nosaltres puguam cobrar tota la nostra senyoria. E
si per la tua excel·lent virtut podien ésser foragitats aquests genovesos, ytalians e
lombarts, ensemps ab los moros, del nostre imperi e regne de Macedònia, la mia
ànima restaria aconsolada. Mas tinch dubte de la adversa fortuna que no faça pendre
alguna mutació a la imperial dignitat, car grans dies ha que
sperança del nostre bé, si tu ab voluntat sancera volies pendre aquestes coses per tues,
e ab treball de tu e dels teus, e no denegaràs les mies preguàries, yo
tal premi que serà condecent segons la condició e virtut tua, car no sabràs res demanar
que tot o en part atorguat no
guardar de les mans de aquell famejant leó, duch de Macedònia, home molt cruel e
envejós e molt destre e sabut en actes de tració. E aquesta és la sua reprovada fama
que jamés no mata negú sinó malament. E fama certa és que ell matà aquell
valentíssim cavaller jermà meu, car bataillant ab gran ànimo contra los enemichs, ell
li vengué de part de tras e taillà-li les correges del bacinet per ço que li sortís del cap;
e axí fon mort per los moros. E per tal, un tan gran traÿdor com aquest, és digne de
gran pahor, car en ell regnen tots los set peccats mortals, e no crech que ell pugua fer
bona fi. E per ço, cavaller virtuós, vos avise he us consell que com sereu en la guerra,
que us guardeu de ell, e no fieu ni en menjar ni en dormir. E si aquestes coses ab
prudència guardes e no les poses en oblit en altra manera, posaràs aguayts a la tua
vida. E jatsia que hom digua que la pena deu enseguir a aquells que la meriten,
emperò, no és novella cosa paguar los justs per los peccadors.
E stant en aquelles rahons, vengué la emperadriu, que s'era levada de dormir, e
asigué
respòs:
—Senyora, nosaltres parlam de aquestes gents que dien que han portat los
genovesos en ajuda dels moros, quant los poran fer exir de la nostra terra.
—Qui u pot saber? —dix la emperadriu. La guerra acompare yo a la malaltia del
cors de l'home, que lo un dia stà bé e l'altre mal, lo un dia li fa mal lo cap e l'altre lo
peu. Axí és de les batailles, que lo un dia sereu vençedor e l'altre sereu vençut.
Tantes foren les rahons de la emperadriu que Tirant no pogué satisfer a les rahons
de la princessa. Com ixqueren de vespres, dix la emperadriu:
—Anem a mostrar lo nostre palau al capità, com ell no haja vistes sinó aquestes
sales hí cambres qui són açí baix. E mostrarem-li lo replegat tresor de ton pare.
Elles se levaren. Tirant près per lo braç a la emperadriu e Diafebus a la princessa.
Anant per lo palau veren molts bells edeficis. Com foren a la torre del tresor, la
princessa obrí les portes, per ço com ella tenia totes les claus. La torre era tota dins
obrada de molt blanch marbre e, historiada de subtil pintura de diverses colors, tota la
història de París e Viana, e tota la cuberta de or e de atzur, que lançava molt gran
resplandor. La princessa féu obrir
caixes hi havia qui eren plenes de vexella d'or e de les joyes e abillaments de la
capella que eren molt singulars e de gran stima. De vexella de argent n'í havia tanta
que era cosa d'espant, que en una part de la torre n'í havia un munt tan alt, una sobre
altra, que plegava fins a la cuberta. E la vexella que tenia lo emperador en la cuyna
era tota de argent.
Tirant e Diafebus stigueren molt admirats del gran tresor que lo emperador tenia,
que jamés tan gran riquesa no havien vista.
Tirant aquella nit pensà molt en lo que la princessa havia dit, e, de altra part, en lo
que havia vist. Com lo dia fon vengut, féu tornar a fer altres banderes. E la una féu
pintar, sobre camper vert, cadenats de or de aquest lonch que tanquen les portes. E era
plena tota la bandera de aquells cadenats, e dehia lo mot:
La lletra que stà primera
en lo nom d'esta pintura
és la clau ab què ventura
tancada té la darrera.
E l'altra bandera féu fer tota vermella e féu-hi pintar un corp, ab letres latines
entorn de la bandera que dehien: Avis mea, sequere me, quia de carne mea vel aliena
saciabo te.
honor les paraules de aquesta bandera.
Aprés, Tirant tingué esment un dia. en lo dinar de la emperadriu e de la princessa,
que les aconseguís en taula. E Tirant entrà per la sala, e com ell hi era, servia de
majordom e de copa a la emperadriu e a sa filla, com aquell era lo dret de capità, que
llà hon era lo major cessava lo menor. Com Tirant véu que ja eren a la fi del dinar,
dreçà les noves a la emperadriu e supplicà-la que fos de sa mercé li fes gràcia que la
altesa sua li volgués declarar una qüestió en què stava molt duptós. La emperadriu
respòs:
—Digau-me, senyora —dix Tirant—, al cavaller, ¿qual li és millor e més honorós,
morir bé o morir mal, puix li és forçat que muyra? —E callà e no dix pus.
Dix la princessa:
—O, sancta Maria val! E quina demanda tan fort féu a la senyora ma mare, com
sia ja conegut açò entre les gents, que més val morir bé que mal. Puix forçadament li
cové de morir, almenys que diguen tots aquells qui u sabran: "Certament, aquest
virtuós cavaller és mort com a valent cavaller". De açò li daran molta honor si bé
mor, que si havien a dir: O, del malvat cavaller, com és mort vilment! E de açí li ve
molta infàmia e deshonor perpètua per a ell e als seus. Emperò mirau los fets dels
romans, quanta honor e glòria aconseguien en lo món com honorosament morien en
batailles en defensió de la cosa pública. Aquells, de llur glòria deixaven honorosa
fama, e com tornaven a la ciutat de Roma, trencaven-li un gran troç de mur e entrava
ab gran triümpho. E com morien com a cavallers de poch ànimo, no se
neguna Axí, al parer meu, més val morir bé que mal.
Acabant la princessa les sues darreres paraules quant Tirant donà de la mà en la
taula hí entre les dents dix que axí seria —que scassament lo pogueren entendre—
e, sens dir res, voltà les spatles e anà-se
continent que fet havia Tirant. E no tardà molt que lo emperador fon en la cambra
hon era la emperadriu e sa filla, e recitaren-li lo que Tirant havia dit. Dix lo
emperador
—Yo tinch gran dupte que aquest cavaller no tingua en sí alguna gran passió o que
no
amichs, o per ventura no tema lo poder de los turchs, o de altres inconvenients que
seguir se poden. De aquests afers no
trametau per ell, car ans que la ni vingua yo u sabré.
Partí
se fon levat de dormir asigué
que venia Ricart cavalcant sobre un gran cavall, e dix-li que pujàs alt llà hon ell era.
Com Ricart fon davant lo emperador, féu-li gra reverència. E lo emperador li dix:
—Cavaller, yo us prech per aquella amor que portau a la vostra enamorada, que
digau lo meu capità per què stà tan trist, com ne tingua tal relació.
—Senyor —dix Ricart—, quisvulla qui haja dit tal rahó a la majestat vostra no us
ha dita veritat. Ans, senyor, stà molt alegre e fa adobar les banderes e les armes.
—Molt me plau —dix lo emperador— lo que
vingua a cavall, que yo
Ricart anà a Tirant e dix-li tot lo que lo emperador li havia dit. Prestament
conegué de bon sentit Tirant que la emperadriu o sa filla lo y havien dit. E anà al
palau sobre una aquanea tota blanca; e abillà
l'acompanyaven. Trobaren lo emperador que ja volia cavalcar, ab molta gent, qui
sperava, e totes les dames que eren per les finestres mirant com lo emperador
cavalcava.
Com Tirant véu la princessa, féu-li molt gran reverència, e ella, ab gest affable, lo
saludà. Lo emperador demanà a Tirant de què stava ab tan fort pensament, que axí lo
y havien dit.
—E prech-vos que m'ó vullau dir, que lo remey que yo us daré serà tal que la
ànima vostra ne serà aconsolada. E sens vergonya neguna m'ó vullau prestament dir.
No tardà Tirant en fer-li tal resposta.
CAPÍTOL
COM TIRANT SATISFÉU EN LES RAHONS QUE LO EMPERADOR LI DEMANAVA
—No seria cosa neguna en lo món, senyor, per fort que fos, que yo no manifestàs
a la majestat vostra, per la molta amor e voluntat que tinch de servir-vos. Per bé que
sia cosa de gran dolor, yo vull obeir lo manament que
a la sereníssima senyora emperadriu e la excelsa princessa, les
sentí un fort e profunde suspir que la senyora emperadriu lançà: pensí que suspirava
per aquell que havia parit. En aquell cars, la mia ànima, de pietat sentí dolor
inextimable. Fiu vot dins mi mateix: per ço com lo suspir de la dita senyora no
fon manifest a negú, axí volguí fer lo meu vot, que no vingués a notícia de negú de
què, cativada ma honor e fama, desije la venjança. E jamés la mia ànima no haurà
repòs fins a tant que la mia mà dreta sangonosa e cruel haja fet morir aquells qui
malament scamparen la sanch de aquell gloriós e strenu cavaller, lo príncep fill
vostre.
Ab los hulls corrents vives làgrimes, lo benigne senyor regracià Tirant la molta
amor que li mostrava. E Tirant, que
perquè la dolor li passàs.
E anant parlant de moltes coses apleguaren a la ciutat de Pera, qui distava de la
ciutat de Constantinoble
de molt bells jardins e delitosos, e de molts bells hedificis, e era en strem rica perquè
era port de mar e cap de mercaderia.
Com ho agueren bé tot mirat, dix lo emperador:
—Capità, yo us vull dir aquesta ciutat quant és antigua, car trobareu que aquesta
ciutat ha gran temps que fon hedificada e fon poblada de gentils, qui eren gent
ydòlatre; e aprés gran temps de la destructió de Troya, foren convertits a la sancta fe
cathòlica per un noble e valentíssim cavaller nomenat Constantí, e aquest fon mon
avi. E lo pare de aquest fon elet emperador de Roma, e era senyor de tota la Grècia e
de moltes altres províncies, segons copiosament recita la sua història. Car com fon
guarit de la gran malaltia que tenia per sanct Silvestre, féu-se crestià, e féu-lo papa e
donà-li tot lo imperi de Roma que fos de la Sglésia. E ell tornà-se
emperador de Grècia. Aprés de aquest, succehí son fill Constantí, qui fon mon avi. E
per tots los regnes e terres de l'imperi fon elet per papa en totes les sues terres, e
emperador. E per ço com tenia molta humanitat e era home molt benigne, moltes
gents d'estranyes terres se vengueren a poblar açí, e no cabien en aquesta ciutat.
Lavors mon avi hedificà la nostra ciutat de molts nobles hedificis, e posà-li nom
Constantinoble. E de aquí avant fon nomenat emperador de Constantinoble.
Com foren partits de Pera e tornats en Constantinoble fon ja nit scura. Tirant pujà
ab lo emperador a la cambra de la emperadriu e aquí parlaren de moltes coses, e
Tirant mostrava la sua cara no molt alegra. Com li paregué hora, près licència de
l'emperador e de les dames e tornà-se
Lo següent dia la princessa passava gran pena del que Tirant havia dit, per ço com
la sua ànima no stava prou reposada per les paraules que li havia hoÿdes dir, si bé lo
emperador los dix totes les rahons que eren passades entre ells.
Al matí, stant lo emperador en missa ab totes les dames, Tirant entrà per la sglésia
e féu sa oració. Aprés entrà dins la cortina de l'emperador e dix-li:
—Senyor, les galeres estan en orde per partir e anar en Chipre per portar vitualles,
si vol la majestat vostra que parteixquen.
Dix lo emperador:
—Yo volria que fossen ja cent milles dins mar.
E Tirant se
Tirant se n'anava, cridà a Diafebus e preguà
fos dinat que vengués tantost, com ella tenia gran desig de parlar ab ell, e que aprés
dançarien.
Com Tirant ho sabé, prestament pensà lo que era, e féu comprar lo més bell spill
que pogueren trobar e posà
trobaren a l'emperador ab la filla a rahons. Com lo emperador los véu venir, manà que
fessen venir los ministrés e davant ell dançaren per bon spay. E lo emperador, com
agué un poch mirat, retragué
de dançar, e près a Tirant per la mà e asigueren-se en una finestra. E la princessa
començà a fer principi a un tal parlar:
—Cavaller virtuós, molta compassió tinch de vós, del mal que us veig passar, per
què us prech que
sent. Car tal mal porà ésser que yo per la amor vostra ne pendré ma part, e si és bé,
yo seré molt aconsolada que tot sia vostre. Axí, féu-me gràcia de prestament voler-m'ó
dir.
—Senyora —dix Tirant—, mal vull al mal com ve en temps de bé, e molt pus mal
com per ell pert lo bé. E de tal mal yo no
amaria tot per a mi que no fer-ne part a negú. E de semblants paraules no se
més parlar. Parlem, senyora, de altres coses que sien de plaer e de alegria, e leixem les
de passió que turmenten la ànima.
—Certament no és cosa neguna —dix la princessa— per cara que a mi fos e vós la
volguésseu saber, que yo de bon grat no la us digués. E vós, a mi, dir no m'ó voleu.
Per què us torn a preguar, per la cosa que més amau en aquest món, que vós m'ó
digau.
—Senyora —dix Tirant—, per merçé vos supplich no
conjuratió, que tal, senyora, me aveu posat al davant que tot quant sé en aquest món
vos diré. Senyora, lo meu mal prest serà dit, mas yo só cert que prestament serà en les
orelles de vostre pare e açò serà la causa de la mia mort. E si no u dich, també de dol e
de ira tinch de morir.
—E pensau vós, Tirant —dix la princessa—, que les coses que fan a tenir secretes
yo les volgués dir al senyor mon pare ni a neguna altra persona? No penseu que yo
vaja vestida de aqueixa color que vós pensau, per què no tingau temor de dir-me tot
vostre fet, car yo
—Senyora, puix la altesa vostra me força de dir-ho, no puch més dir sinó que ame.
E no dix pus, sinó que baixà los hulls en les faldes de la princessa.
CAPÍTOL
COM LA PRINCESSA CONJURÀ A TIRANT QUE LI DIGUÉS QUI ERA LA SENYORA QUI
ELL TANT AMAVA
—Digau-me, Tirant —dix la princessa— sí Déu vos leixe obtenir lo que desijau,
dieu-me qui és la senyora qui tant de mal vos fa passar, que, si en cosa neguna vos hi
poré ajudar, ho faré de molt bona voluntat, car mol me tarda de saber-ho.
Tirant se posà la mà en la mànegua e tragué lo espill, e dix:
—Senyora, la ymatge que y veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra
altesa que
La princessa près prestament lo espill e ab cuytats passos se n'entrà dins la cambra
pensant que y trobaria alguna dona pintada, e no y véu res sinó la sua cara. Lavors ella
agué plena notícia que per ella se fahïa la festa e molt admirada que sens parlar
pogués hom requerir una dama de amors.
E stant ella ab aquest plaer del que havia vist fer a Tirant, vengueren la Viuda
Reposada e Stephania e trobaren la princessa molt alegra, ab lo espill en la mà, hí
elles li digueren:
—Senyora, de hon haveu agut tan galant espill?
E la princessa los recità la requesta de amors que Tirant li havia feta e dix que
jamés no havia hoït dir a negú[...]
—Ne en quants libres hé lests de històries no hé trobada tan graciosa requesta.
Quanta és la glòria del saber que tenen los strangers! Yo
virtut, la honor e gentilea, que tota fos en la nostra gent grega. Ara conech que n'ha
molt més en les altres nacions.
Respòs la Viuda Reposada
—Hay, senyora, e com vos veig caminar per lo pedregal! Que lo un peu va tan
avant que l'altre no
atorguen ço que los altres volen. Digau-me, senyora, ¿és justa cosa ni honesta que la
vostra altesa faça tanta festa com feu a un servidor de vostre pare, lo qual ha rebut
quasi per amor de Déu en sa casa e és stat lançat per aquell famós rey de Cicília, ab
gent repleguadisa, ab robes de or e de seda manlevades? ¿E per tal home com aquest
voleu perde la perpetual fama de vostra honesta pudicícia, no podent viure en àbit
de donzella ni com a filla de emperador, de la qual persecució e infàmia en serien
leses les orelles dels hoints? Deixau la honestat a part posada e gloriejau-vos del que
deuríeu abominar, la qual cosa tota donzella se deu lunyar de tals inconvenients qui
porten ab sí vergonya, com molts magnats e grans senyors, reys e fills de aquells, per
leal matrimoni desijen ab vós ésser ajustats, e aquells aveu denegats fins açí ab
paraules de falsa hostalera e aveu decebut, e enganau cascuna dia a vostre pare e no
us voleu acostar a la vera execució del vostre bé, honor e fama, e voleu abandonar e
oblidar lo deute que deveu a natura. E més vos valria morir o no ésser exida del ventre
de vostra mare que tal infàmia vingués a notícia de les gents de honor. E si us ajustau
ab ell per amor no lícita, què diran de vós? E si per lícit matrimoni vos ajustau ab ell,
feu-me gràcia del títol que té de duch, comte o marqués, o de rey. No us vull dir mes,
car no só dona que
Voleu que us digua ab tota veritat? En negun temps no haveu sabut honestat ni honor
de quina color van vestides. Aquesta és la poca coneixença que vós teniu, e molt
millor vos seria, ma filla, morísseu amant honestat que vergonyosament viure.
E donà fi en son parlar.
La princessa stigué molt alterada de les paraules que la Viuda li havia dites e,
quasi plorant, se n'entrà en lo seu retret, e Stephania aprés d'ela, dient-li que no
devia tant congoixar, aconortant-la en la millor manera que podia.
—¿No és fort plagua aquesta —dix la princessa —que yo sia subjugada al pare e a
la mare e, encara, sens causa neguna sia represa per la dida qui m'à alletada? Què
faria ella si m'agués vista fer alguna cosa desonesta? Yo crech que ab crida ho aguera
publicat per tota la cort e encara per la ciutat. Sperança tinch en Déu que la sua
malvada lengua desonesta e maldient, acompanyada de injurioses blasfèmies, que yo
li
¿Qui
festejar segons a nosaltres, donzelles cortesanes, és dat, com sia cosa acostumada?
Com les donzelles stan en cort, se tenen a molta glòria que sien amades e festejades,
com tinguam tres maneres de amor, ço és, virtuosa, profitosa, viciosa. La primera, que
és virtuosa e honorosa, és quant algun gran senyor, infant, duch, comte o marqués, qui
serà molt favorit e cavaller molt virtuós, si aquest tal ama una donzella, a ella li és
molta de honor que totes les altres sàpien que aquest dança o juny o entra en batailla
per amor de ella, e fa fets honorosos de renom e fama, ella lo deu amar perquè és
virtuós e de amor virtuosa. La segona és profitosa, e aquesta és quant algun gentilom
o cavaller de antich linatge e molt virtuós amarà una donzella e ab donatius la
induhirà a sa voluntat e no l'amarà sinó per son profit. Tal amor a mi no plau que, tan
prest com lo profit cessa, lo amor defall. La terça és viciosa, com la donzella ama lo
gentilom o cavaller per son delit, lo qual fart de rahó ab les paraules molt affables que
vida vos donen per un any, emperò, si de allí avant passen e poden apleguar al lit
encortinat e los lançols bé perfumats, e tota una nit de hivern poden star, tal amor com
aquesta par molt millor que neguna de les altres.
Com la princessa hohí axí parlar a Stephania de tan bona gràcia, pres-se a sonriure
e passà-li gran part de la malenconia que tenia.
—Esperau un poch, senyora —dix Stephania—, encara vos vull més dir tres
articles de la fe, los quals vostra altesa no sap ni ha per ventura jamés hoïts dir. La
bona condició de nosaltres, per gràcia de Déu és tal, que, si los hòmens la sabien, ab
menys treball induhirien les donzelles a llur voluntat si servaven aquest orde. Totes
nosaltres som naturalment de tres calitats, e per lo meu mal conech lo de les altres. La
primera, totes som cobdicioses; la segona, goloses; la terça, luxurioses. En lo primer
article, lo home de bon sentiment deu treballar en conéixer la dona que ama quala de
aquestes tres calitats li plau més. Car si és més cobdiciosa —e posat cars que sia
enamorada de altri— e vós li donau més que l'altre, per la cobdícia leixarà aquell e
amarà a vós. En aquesta manera la fareu desanamorar de aquell qui primer amà amarà
a vós; aprés que sou passat a ella, vos darà lo vostre e tot lo seu. Si és golosa,
trameteu-li presents de moltes maneres de lepolies e de fruytes novelles e del que ella
més se delita. Si és luxuriosa, com parlareu ab ella, no li parleu sinó del mester de ço
que ella se alta. E encara tenen una altra major bondat, que les qui són casades, si
s'enamoren de negú no volen haver amistat ab home qui sia millor que son marit, ni
egual, ans nos baixam a més vils que ells no són e som enganadores de nostra honor e
de la corona de honestat. Com la dona hix del ventre de sa mare, en lo front porta
scrit, ab letres de or: "Castedat". Açò yo davant altri no gosaria dir, mas acuse a mi
mateixa primera que a neguna de les altres. Emperò mirau la comtessa de Miravall
com li près que cometé adulteri e agué la pena que mereixia. Car en fe e seguretat sua,
dormint lo marit en lo lit, ella posà en la cambra un gentilom, e no dels millors, de qui
ella era enamorada. Lo comte despertà
lit e sentí remor en la cambra. Levà
tenia al cap del lit. La comtessa apaguà la lum. Lo fill, qui dormia en una recambra,
saltà del lit e ençés una entorcha e entrà en la cambra del pare. Lo gentilom qui véu lo
fill ab la lum, donà-li ab la espasa per lo cap e matà
la comtessa, e foren paguats de llur maldat.
E stant elles en aquestes rahons, la emperadriu demanà de sa filla hon era, que
molt havia que no la havia vista. Ella ixqué en la sala e trobà allí a la emperadriu, que
li demanà de què tenia tan vermells los hulls.
—Senyora —dix la princessa— lo cap hui tot lo dia me fa mal.
Féu-la seure en les sues faldes e stava-la besant moltes voltes.
Lo següent dia dix Tirant a Diafebus:
—Parent e germà, prech-vos que aneu al palau e posau en rahons a la princessa, e
vejau si poreu sentir de sa altesa com à pres lo fet de l'espill.
E Diafebus hi anà prestament e trobà lo emperador que entrava en missa. Com fon
acabada, Diafebus se acostà a la princessa hí ella demanà-li què era de Tirant.
—Senyora —dix Diafebus—, partit és de la posada per anar a seure en la cadira
del juhí.
—Si sabésseu —dix la princessa— quin joch me féu lo dia passat! Ab un espill
me requerí de amors, mas deixau-lo
gens de plaer.
—Hay senyora bona! —dix Diafebus—. Tirant ha portat açí flames de foch hí no
n'hi à trobades.
—Sí —dix la princessa—, mas là la lenya és de malves e per la aygua que ha
passat tota és tornada humida. Mas açí n'í trobareu en aquest palau, de majors e de
millors, hí escalfa molt més que vós no dieu. És de una lenya que ha nom "Lealtea",
la qual és molt tendra e seca e dóna repòs ab alegria qui scalfar s'í pot.
—Senyora, façam axí com vos diré —dix Diafebus—, si a la vostra celsitut vendrà
en plaer. Prenguam de les vostres, qui són bones hí seques e de les nostres, qui són
moltes e humides, e façam de tot una massa a semblança e factura vostra e del virtuós
Tirant.
—No! —dix la princessa—, que dos strems no stan bé en una.
E burlaren axí fins que foren tornats en la cambra. Diafebus près comiat e tornà-se
a la posada e recità a Tirant tot lo parlament que havia tengut ab la princessa.
Com foren dinats e Tirant conegué que lo emperador devia dormir, ell e Diafebus
anaren al palau. E de una finestra Stephania los véu venir; ab cuytats passos ho anà a
dir a la princessa:
—Senyora, ja vénen los nostres cavallers.
E la princessa ixqué en la cambra de parament. Com Tirant véu a sa senyora, féu-li
molt gran reverència humiliant-se molt a ella, e la princessa li reté les saluts ab la
cara no prou affable ni segons havia acostumat. Tirant, no prou content del gest de sa
senyora, ab veu baixa e piadosa li dix lo següent parlar.
—Senyora de totes perfections complida, supplich a la excel·lència vostra voler-me
dir lo vostre pensament, que a mi par que dies ha no hé vist fer tal comport a la
altesa vostra
—Lo meu comport —dix la princessa— no és de plaure a Déu ni menys al món.
Emperò, puix la sort vos ha portat en fer aquest novell cars, vos diré la causa per hon
lo vostre poch saber e bondat se mostraran.
CAPÍTOL
COM LA PRINCESA REPASSÀ A TIRANT PERQUÈ LA HAVIA REQUESTA DE AMORS
"Io crech que vós no teniu lo saber natural, que, si
volguda perdre la noblea de natura, car per lo que fet haveu sou digne de gran infàmia
e mereixedor de gran punició, hí per experiència haveu manifestat que les costumes
vostres no són de home virtuós, que no temeu a Déu ni a la honor del món ne haveu
sguart al noble donatiu que la molta humanitat del senyor emperador, pare meu, vos
ha fet en lo seu imperi, fahent-vos de major dignitat e preminència que a tots los
altres, sotsmetent tots los magnats, duchs, comtes e marquesos sots vostra obediència.
E com açò serà sabut entre les gents, què poran dir de vós? ¡Que la filla de
l'emperador, qui és posada en tan gran dignitat, sia stada requestada de amors per lo
seu capità, lo qual ell de estrema amor amava e fiava, e la sua persona e los béns ha
mesa en salvaguarda e custòdia vostra, e a mi, qui só succehïdora en lo imperi! E no
m'haveu guardada aquella honor e reverència que éreu tengut, ans com a jutge injust
no haveu usat de justícia, sinó de mala fe e amor desonesta. O, capità, tan gran defalt
haveu comés contra la majestat del senyor emperador, pare meu, e contra mi! E si yo
u dehia a mon pare, hauríeu perduda la honor, la fama e la mundanal glòria e tota la
obediència de tants singulars pobles e la senyoria que teniu. E si tanta virtut abundàs
en vós e vehésseu en mi alguna cosa que a vici fos imputat, per vós devia ésser
represa en loch de mon pare per la molta fe e crehença que ell té en vós. Per qué seria
digna cosa e justa que yo anàs als peus de mon pare e de açò donàs justa clamor en
presència de tots los barons e cavallers, e donàs grans e piadoses lamentacions de la
injúria que m'haveu feta, car ab ànimo sforçat me haveu requesta de amors, axí com
si yo fos una sotil dona de poca stima. E lavors tota gentilea coneixerà que la lengua
vostra rahona lo que no teniu al cor, e en tal cars ja hauré premi de victòria, per bé que
los galans e cortesans no
pare o ha mare en presència de molts. Mas poré dir ab tota veritat que haveu girat lo
mantell de vostra honor sens guardar reverència a la imperial corona. Açò serà notori
a tot lo món, car gran és la offensa que m'haveu feta.
E levà
n'anava, ab cuytats passos anà devers ella e pres-la del manto e supplicà-la fos de sa
merçé lo volgués hoir. E tant la supplicà Stephania e Diafebus que la feren tornar a
seure. E Tirant féu principi a paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
COM TIRANT DONÀ RAHÓ A LA PRINCESSA PER QUINA CAUSA LA HAVIA REQUESTA
DE AMORS E COM PER LA SUA AMOR ELL SE DARIA LA MORT
—O, més virtuosa que totes les mortals! No deuria ignorar la celsitut vostra la
vàlua, forces e gran poder de amor, la qual mou los cels, les infatigables
intel·ligències delitant-se en tal moure, sols per la amor que a la primera causa tenen.
Reposen los elements en llurs speres per la amor que a llur propis lochs porten. Axí,
tots los elements, les coses que a llur ésser se condonen afectadament volen, que en
altres lochs trobar no
què la mia ànima stà molt adolorida, car yo contemplant la gran singularitat de la
bellea, gràcia e noblea, posí la libertat mia sots domini de vostra excel·lència e, fahent
molts pensaments duptosos, era fet home sens recort, e veig ara que la altesa vostra ab
ira cruel me condamna a total destructió, posant aguayts a la mia ànima per abreujar
la mia penosa vida. Açò ha administrat la fortuna, que en tal cars me haja fet venir per
yo haver fet un cars tan bo sens dar-ho a sentir a persona del món! Ja tement que les
mies paraules no agreujassen la celsitut vostra, fuy forçat de aquella amor que a molts
força dar-vos-ho a sentir ab senyals de molta honestat. E posat cars que defalt hi haja,
lo perdó no
Incolpau, donchs, amor e deixau a mi, e vullau usar vers mi de la vostra excelsa pietat
per ço com les coses que per sola virtut de amor se obren, de major premi són dignes,
car si la vostra excelsa persona no fos dotada de tantes insignes virtuts com té, la mia
ànima ni los meus hulls jamés se foren alegrats de res que vist aguessen, com lo dia
que la majestat vostra veheren, deixaren a mi e prengueren a vós per senyora. No vull
més recitar per no enujar la celsitut vostra, sinó que vull satisfer en aquell mot que la
altesa vostra me ha dit, com ab ànimo sforçat vos havia requesta de amors. Vull que la
celsitut vostra sàpia tant de mi que si los sancts qui són més acostats a Jhesucrist
podien fer una donzella de mortal carn a semblança de vostra altesa, yo la requeria de
amors, ¡quant més a vostra majestat, qui sou filla de un emperador! Però sé-us tant dir
que, per totes les parts del món la majestat vostra trobarà cavallers de major stat e
dignitat de linatge e de riqueses, gentils de honor e fama, ab més affabilitat e gràcia,
de armes més valents e ab més ànimo sforçat de cavalleria de aquests tals se
trobarien més que no tinch cabells al cap. Però, senyora, sé-us dir que, si mil anys
vostra altesa viu en lo món, no trobareu jamés cavaller, patge ni scuder qui tant desije
glòria, honor e la prosperitat de la celsitut vostra com yo faç, ni applicar servey
a serveys, honor a honors, e delit a delits; e yo hauré açò de la altesa vostra,
ço és, repòs, si repòs en tribulacions pot ésser dit. E ara coneixerà la celsitut
vostra quanta era la amor e voluntat que yo tenia de servir la majestat vostra. E puix
lo meu cor ha tant fallit, que és stat causador de tant agreujar la vostra singular
persona e percaçar tant de mal per a mi, ab la mia mà plena de cruel venjança, ans
que lo sol haja passat les columnes de Hèrcules, yo
trametré a vostra excel·lència perquè de aquell prengau complida venjança; l'altra
part trametré a la mare que
prengua la darrera consolació. O dia excel·lent qui daràs repòs a la mia fatigada
pensa: amagua la tua lum per ço que breument sia complit lo que tinch deliberat! Bé
sabia yo que axí havien a finir los meus trists e adolorits darrers dies! E no sap bé la
altesa vostra lo jorn que yo diguí, present la senyora emperadriu, qual més valia,
morir bé o morir mal? E per la majestat vostra me fon respost més valia morir bé que
no mal. Bé sabia yo que si no us dava a sentir part de la mia atribulada pena, una
nit me agueren trobat mort en un racó de la cambra, e si us ho manifestava havia de
venir en lo que ara só. Aquest serà lo darrer any, mes, dia e hora que la altesa vostra
viu me veurà. E aquestes seran les darreres supplicacions que jamés faré a vostra
celsitut, aquestes seran les paraules que m'hoireu parlar. Que almenys, en premi dels
serveys que tenia en voluntat de fer a la majestat del senyor emperador, pare vostre,
e a tot lo imperi, car per contemplació de la excel·lència vostra tenia deliberat de
despendre tots los dies de la mia trista vida en prosperar e augmentar la corona de
l'Imperi Grech per yo ésser cert que per vós havia ésser possehïda; per què, axí
agenollat com stich, altra gràcia no us deman, sinó que ab les vostres angèliques
mans, aprés la mia mort, me vullau vestir la mortalla, e sobre la mia tomba me façau
scriure letres qui pronuncien tal sentència AÇÍ JAU TIRANT LO BLANCH, QUI MORÍ
PER MOLT AMAR.
E venint-li quasi los hulls en aygua e acompanyat de dolorosos suspirs, se levà
dels peus de la princessa e ixqué de la cambra fahent la via de sa posada.
Com la princessa véu que ab tan gran desconort se n'era partit, moguda de molta
amor e d'estrema dolor, los seus hulls destil·laren vives làgrimes mesclades ab molts
suspirs e sanglots, que neguna de les sues donzelles no la podien aconortar, lançant
veus doloroses e mostrant ses dobles e tristes dolors. E dix:
—Veniu vós, la mia fael donzella, vós qui us sentiu dolre de mon turment. Què
faré, trista de mi? Que a mi par que no
ell, car lo seu cor és tan alt e de tanta noblea que prestament ho posarà en execució.
Donchs, vós, la mia Stephania, vullau haver mercé de mi. Anau cuytadament a Tirant
e preguau-lo molt de part mia que
desplau molt lo que hé dit. O miserabla de mi! Que, posat cars que me
emperò fet ho he! Lo plaer que y havia pres en dir-lo-y, en açò seré yo feta desplasent
a Tirant. E tota la ira se és partida de mi e se és convertida en pietat, per bé que Tirant
la haja de sí foragitada.
Les quals paraules recitava la princessa ab moltes làgrimes. E Stephania, per
contentar la voluntat de sa senyora, près una petita donzella ab sí e anà a la posada
de Tirant, qui stava molt prop del palau. E pujà alt en la cambra e trobà
se despullava un mantó de brocat que vestia, ab Diafebus, qui prop li stava,
aconortant-lo.
Com Stephania lo véu despullat en gipó, pensà que s'era despullat per dar
sepultura al seu cors. Lançà
natura, e di-li semblants paraules:
—Senyor Tirant, què voleu ordenar de la vostra persona qui és dotada de tota
virtut? Car tots los vostres fets fins açí són stats il·luminats de memorable glòria, ara,
per tan mínima causa no vullau perdre tots los treballs ni lo premi de vostres gloriosos
actes. E plàcia-us no vullau avorrir la vostra pròpia carn, la qual restaria tostemps per
exemple de viltat. E si lo contrari féu, serà abandonada la vostra grandíssima honor e
fama, car més valen les obres de pietat e de virtut que no la ira de aquest món. !Que
per tan poca cosa com ma senyora vos ha dit vós siau tant agreujat que
la sua amor e lo cors e la ànima! Car la majestat sua ho dehia amigablament per
burlar-se ab vós —e de açò poré yo fer salva ma fe—, e vós, tantost vos sou mogut a
ira intol·lerable. Per què us supplich ab molta amor que vullau remetre totes aquestes
coses a oblivió e perdonar a la vostra joventut e gentil disposició, e no vullau fatigar
la fortuna, qui us és pròspera, car gran sobres li faríeu.
E callà e no dix més. E com Stephania entrà per la cambra e Tirant véu que féu
continent de agenollar-se, tan prest fon Tirant ab lo genoll en terra, e açò per quant era
donzella qui servia a filla de emperador, e més, perquè era donzella de gran stima,
neboda de l'emperador e filla del duch de Macedònia, lo major duch de tota Grècia,
Tirant volgué satisfer a les paraules de la donzella, mogut per glòria de domèstica
senyoria, e féu principi a paraules de semblant stil:
—Tants són los mals que comport, que no comporten de sí trigua alguna, car
flames turmenten contínuament lo meu cor, e adolorida temor me dóna turment
irreparable. Aquests són los fochs de la mia offeguada pensa, ja cansat de viure e
vençut de les penes de amor. De hon se segueix que la mia ànima s'és rebetlada
contra lo cors, volent dar fi als treballs e turment aquest miserable món, per ço com
pens, si voluntat no m'engana, que en l'altre sien de molt menor pena, per ço com no
seran de amor, com aquesta sia la pena qui excel·leix totes les altres penes. E no
la mort com pens morir per tal senyora; que, morint en lo món, reviuré per gloriosa
fama, que diran les gents que Tirant lo Blanch morí per amors per la més bellíssima
e virtuosa senyora que sia ni serà en lo món. Per què, senyora, supplich a la mercé
vostra que us ne vullau anar e leixar a mi, dolorós.
La princessa stava ab inextimable congoixa com vehïa que Stephania no tornava
per recitar-li noves de Tirant. E no podent-ho més comportar, cridà una donzella sua
qui havia nom Plaerdemavida, e près un drap e posà
coneguda, e devallà per la escala de l'ort e, uberta la porta de l'ort, passà en la casa
hon era Tirant, que per negú no fon vista.
Com Tirant la véu entrar per la cambra, se lançà estés per terra, hí ella, com los
véu star a rahons hí agenollats, també volgué estar axí com ells estaven. E començà a
fer principi a un tal parlar.
CAPÍTOL
COM LA PRINCESSA DEMANÀ PERDÓ A TIRANT DE LES OFFENSIVES PARAULES QUE
DITES LI HAVIA
—Prech-te, Tirant, que, si la mia lengua ha scampades algunes paraules offensives
contra tu, plàcia
posar en oblit. Car cosa és de gran admiració, com lo pensament stà occupat en alguna
cosa de dolor, que la ira foragita la pietat e la pietat exalça la ira. Emperò yo,
reconeixent bona fe e vençuda per humana pietat, revoque aquelles que vull que no
vajen per dites e, en conservació de mon dret, te deman en gràcia que lo perdó me
sia atorguat.
Com Tirant véu parlar ab tanta de amor a sa senyora fon lo més content home del
món, tant com si agués aconseguit fi de la sua desijada victòria, offerint-li ab molta
humilitat de fer tot lo que li manàs. Dix Stephania:
—Puix la pau és feta, yo, senyora, li hé promés que vostra altesa li deixarà besar
los cabells si ell fehïa lo que vostra excel·lència li manava.
—Yo seré bé contenta —dix la princessa— que
promet, a fe de cavaller, de no cometre novitat neguna en la sua persona.
E Tirant lo y promés de bon grat he u jurà. E les grans dolors foren convertides en
abundosa alegria e contentació.
La princessa se
foren dins l'ort. La princessa manà a Plaerdemavida que fes venir totes les altres
donzelles e, aprés un poch spay, totes foren en lo ort, e la Viuda Reposada ab elles, la
qual, per haver vist tots los entramesos, passava molt gran passió per sguart de la
princessa, e molt més per lo interés que li
poch instant vengué lo emperador, e de una finestra que mirava dins lo ort véu a
Tirant star ab sa filla. Devallà en lo ort e dix a Tirant les següents paraules:
—Nostre capità, yo havia tramés a la vostra posada per vós e no us hi àn trobat.
Plaer hé agut com vos hé vist açí.
—Senyor dix Tirant—, yo havia demanat de la majestat vostra e havien-me dit
que vostra altesa dormia, e, per no despertar aquella, era vengut açí ab aquests altres
cavallers per dançar o haver algun deport.
—Mal deport e negre tenim! —dix lo emperador—. Cové que tinguam consell,
que és de gran necessitat.
E féu manament que tocassen la campana del consell. Com tots los de l'imperial
consell foren ajustats, lo emperador féu venir lo embaixador e féu legir en presència
de tots la letra de crehença. E aprés dix que la mala nova per tots devia ésser sabuda,
com no fos cosa que pogués star secreta. Aprés manà a l'embaixador que explicàs sa
embaixada, lo qual, feta reverència a gran modèstia, féu un tal rahonament
CAPÍTOL
COM LO EMBAIXADOR DEL CAMP EXPLICÀ LA EMBAIXADA A L'EMPERADOR
—Senyor molt excellent, a la vostra sereníssima majestat notifique com, per
prechs e manament del gran conestable e dels menachauts del camp degués venir a
vostra altesa per significar com en la nit del dijous pus proppassat vengueren
hòmens a peu, e foren-se mesos en sòl de terra enmig de una gran praderia, e per
la abundància de les moltes aygües és feta la erba molt alta e per negú no pogueren
ésser vists. E com lo sol fo un poch alt, vém venir cavalls encubertats e ginets de
turchs —qui podien ésser entre tots obra de mil e
apleguaren a una flamayra de aygua que y havia. E lo duch de Macedònia, home molt
superbo e poch entés segons los fets que pratica, féu sonar les trompetes que tothom
pujàs a cavall. E per lo conestable e per los altres qui saben més de la guerra que no
ell li fon dit e protestat que no volgués exir en ampresa de altri e, per molt que li
diguessen, no volgué creure a negú e anà ab tota la gent fins a la flamayra, e manà
passar tota la gent, axí de peu com de caval. E la aygua dava fins a les cingles dels
cavalls, hí en lochs hi havia que anaven nadant.
"Envers la part dels enemichs stava una riba que ab gran afany la podien pujar los
cavalls; e de allí los enemichs, ab lances, encontraven-los e, per poch balanç que lo
home d'armes prenia o son cavall, prestament cahïen en la aygua, que no se
levar, e per la flamayra avall ne anaven tots. Car, si lo duch hagués pres una milla més
amunt, podia passar quasi tota la gent a peu exut.
"Los enemichs afluixaren un poch per ço que la gent passàs e feren demostració
de retraure
D'altra part, los nobles per antiquitat de linatge en fet excel·lents s'eren moltes
veguades trobats e, confiant-se en llurs forces, feren com a val·lents e virtuosos que
ells eren, ab lo recort de la fidelitat que vasalls són tenguts a llur senyor per
conservació de la imperial corona.
"Com los qui staven en la celada veren los grechs tan fortment bataillar, ixqueren
ab molt gran fúria e feriren enmig dels crestians, dels quals feren gran scampament de
sanch. E lo duch, no podent més soferir la gran batailla, secretament fogí e se
allà de hon era exit, sens haver feta molta offensa als enemichs. E tots los qui
pogueren ésser stalvis, se n'anaren ab ell.
"Los moros, seguint llur victòria, li han posat siti sobre la ciutat. E és-hi vengut en
persona lo Gran Turch e lo soldà, ab tots los reys qui son venguts en llur valença, e
tots los duchs, comtes e marquesos qui de Ytàlia e de Lombardia són venguts a sou
de ells. E de continent que lo soldà sabé tal nova, se féu intitular emperador de Grècia.
E diu que jamés no
ell, e aprés, que vendrà a posar lo siti sobre aquesta ciutat. E sé-us dir, senyor, lo duch
no té provesió sinó per a un mes; al tot més larch, a mes e mig. Axí, senyor, veja la
majestat vostra què és de fer ne quin consell pendreu en aquests afers.
Dix Tirant:
—Digau-me, cavaller, per vostra virtut, quanta gent s'és perduda en aquesta
batailla?
Respòs lo cavaller:
—Senyor capità, per sguart de les squadres de les capitanies, s'és sabut que entre
morts en la batailla e negats e presoners nos fallen
Parlà lo emperador e dix:
—Nostre capità, prech-vos per reverència de nostre senyor Déu e per amor mia
que doneu diligència que, dins
aquells miserables, o de vitualles o de gent.
—O senyor! —dix Tirant— ¿E com pot dir vostra majestat semblant rahó que tan
lonch temps com són
donassen combat a la ciutat e, per ço com són molt poderosos, porien entrar la
ciutat?
Tirant tornà demanar a l'embaixador quin nombre de gents podien ésser los
enemichs.
Respòs lo embaixador:
—Per la fe mia, los turchs són en gran nombre e són molt àbils en la guerra, e gent
molt crudelíssima e desconeixent. Emperò, al parer de nosaltres e per dit de alguns
presoners, ells són de
—E per ço, senyor, seria yo de parer —dix Tirant— que fos feta una crida real per
tota la ciutat que tots aquells qui han pres lo sou, e aquells qui pendre-lo volran, que
vajen a la Casa de l'Imperi per rebre compliment de pagua e, dins
prest per partir.
Lo emperador ho tingué a bona sort e fon-li molt plasent tot lo que Tirant havia
dit, com lo véu ab ànimo sforçat de cavaller.
Com la crida fon feta, prestament ne foren avisats tots los grans senyors qui eren
fora de la ciutat, e tots foren allí a la jornada ab los cavalls reposats. E los qui eren
venguts de Cicília eren en covinent punt.
La fama e mala nova anà per la ciutat del perdiment que fet havien, e moltes gents
del poble, axí hòmens com dones, se ajustaren en la plaça del mercat. Los uns
ploraven llurs jermans, los altres los fills, los altres los amichs e parents, los altres la
destructió de l'imperi, com tota la major part de l'imperi fos perduda. E tota la
sperança de l'emperador e de tots los seus no era sinó en un sol Déu, per ço com
duptaven de venir en cruel fam e set per lo enemich, qui era victoriós, e lo cremament
de la ciutat, recordant la captivitat e servitut miserable.
E digueren a l'emperador dos barons de l'imperi que trametés sa filla Carmesina
en Ongria, a sa jermana. Com Tirant hohí dir semblants paraules, tota la sua ànima se
alterà e tornà la sua cara semblant de persona morta; e de açò agueren notícia totes les
donzelles, e encara lo emperador, qui demanà a Tirant quin mal tenia que axí li era
mudada la color.
—Senyor —dix Tirant—, hui tot lo dia tinch gran dolor de ventrell.
Lo emperador féu venir prestament los metges perquè li donassen alguna
medecina que fos bona per al seu mal, e axí fon fet. Com lo emperador véu que Tirant
stava ja bé, dreçà les noves a sa filla Carmesina e dix-li semblants paraules:
—Ma filla, què us par a vós de les coses que los del consell m'àn dit de vós? Que
lo parer meu és que seria ben fet, per ço que si la gent e lo imperi se perdia, que vós
no
Respòs a les paraules del pare, la discreta senyora, en tal manera.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE LA PRINCESSA FÉU A L'EMPERADOR, SON PARE
—O pare piadós! Per què voleu posar aguayts a la mia vida e al vostre repòs? Car
bé sap la majestat vostra que los cassos afortuïts de fortuna, qui han en sí linatge de
tots perills, deuen ésser remesos a la divina Providència.
E per quant los vostres dies benaventurats ja passats e los que són per a venir
feneixquen benaventuradament, sens enuig ne alguna veixació temerosa, la altesa
vostra no deu permetre yo sia separada de la vostra vista, car yo stime més morir prop
de la majestat vostra hí en la mia pròpia pàtria que si, per exalçament de riqueses, yo
vivia en stranya terra, en dolorosa vida e fatigada de molts suspirs.
Com lo emperador véu lo parlar de sa filla acompanyat de tanta discreció e amor,
fon lo més content home del món per ço com dix que prop de ell volia morir.
E venint la nit, Tirant, ben informat de tot, près dos hòmens de la ciutat, qui sabien
molt bé tota la terra, e caminaren tota la nit e l'endemà fins a migjorn, que arribaren
en una gran planícia qui era nomenada Vallbona. E tota aquella vall era plena de
bestiars, de grans e de pochs, com tot lo més bestiar tinguessen allí per dupte dels
enemichs. E Tirant féu pendre totes quantes egües pogué haver e féu-les liguar les
unes ab les altres, ab
hon stava lo camp dels enemichs e, tantes com ne poguessen haver, que fossen preses
e posades ab les altres. E Tirant se
quint dia: féu fer mostra a tota la gent.
L'endemà per lo matí benehïren les banderes ab singular processó e festa que fon
feta. Tota la gent se armà e pujaren a cavall per partir. Primerament, ixqué la bandera
de l'emperador, portada per un cavaller qui era nomenat Fontsequa sobre un gran e
maravellós cavall tot blanch. Aprés ixqué la bandera de la divisa de l'emperador, la
qual era ab lo camper blau ab la torre de Babilònia tota de argent, ficada una espasa
dins la dita torre, ab un brac, tot armat qui tenia la espasa per lo mantí, ab un mot de
letres de or qui dehien: Mia és la ventura. Aquesta bandera era acompanyada de tots
los servidors de casa de l'emperador. Aprés de aquesta esquadra venia lo duch de Pera
ab ses banderes e ab tota la sua família. Aprés venia altra squadra del duch de
Babilònia e, aprés, lo duch de Sinòpoli e lo duch de Deperses. Aprés venia lo duch de
Casàndria e lo duch de Monsanct, cascú ab sa squadra, qui eren venguts de Nàpols.
Aprés passà lo marqués de Sanct Marco de Venècia, ab la sua squadra, e aprés lo
marqués de Monferrat.
Lo marqués de Sanct Jordi isqué molt abillat ab los cavalls encubertat de brocat
e de seda, e tota la sua gent molt en orde de totes les cose necessàries a la guerra.
Aprés ixqué lo marqués de Peixcara ab la sua squadra, e lo marqués del Guast e lo
marqués d'Arena, lo marqués de Brandis, lo marqués de Prota, lo marqués de
Monnegre e un jermà bastart del príncep de Taràntol; cascú de aquests ixqué ab sa
esquadra. Aprés de tot aquests, ixqueren lo comte de Bell_Loch, lo comte de
Plegamans, lo comt d'Àger, lo comte de Aygües Vives; lo comte de Burgença, lo
comte de Capaci, lo comte de Aquino, lo comte de Benafria, lo comte Carlo de
Malatesta e lo comte Jacobo de Vintimilla, de Cicília; e cascú de aquest ixqué ab sa
squadra. E molts altres comtes e vescomtes e altres capitans ixqueren ab ses
esquadres de gent d'armes, tots conduhíts a sou de l'emperador. E foren
esquadres, en les quals hi havia
E com tots foren passats davant lo emperador, e de totes les dames qui
e Tirant, qui anava entre ells capitanejant, no del tot armat sinó les cames e los braços
e un gesaran, e vestia sobre tot una sobrevesta imperial, posant tota la gent en orde. E
la darrera squadra de totes era la de Tirant, ab ses banderes: la dels cadenats e la dels
corps. E com lo emperador véu ja casi tota la gent fora, de la finestra cridà lo capità e
dix que no
Macedònia, e per alguns altres. E Tirant dix que era molt content.
Com tota la gent d'armes de peu e de cavall fon fora de la ciutat, Tirant se
e pujà alt en les cambres de l'emperador, e trobà
secretari scrivint, e no li volgué res dir per no torbar-los. Con la princessa véu a
Tirant, cridà
—Capità, segons veig la vostra partida és certa, segons los senyals. Prech al
Senyor de tot lo món vos done victòria ab honor, axí com fon Alexandre
E Tirant, regraciant-li molt lo que li havia dit, donà del genoll en la dura terra e
besà-li la mà, tenint-ho en senyal de bona ventura. E tornà-li a dir la princessa:
—Tirant, vejau ans de vostra partida si negunes coses voleu de mi. Digau-les-me,
car yo us faç cert que us serà tot atorguat ab cor de no fallir-vos jamés en res.
—Senyora singular en lo món —dix Tirant—, la majestat vostra no té par, com lo
fènix, axí en dignitat com en virtuts. E yo, senyora, bé demanaria si vostra celsitut
m'ó volia atorguar e, obtenint tal gràcia seria coronat en la celestial glòria sobre tots
los altres sancts, no volent jamés més béns possehir en aquest món. E per ço com sé
que
excel·lència vostra me mane que parle.
—Hai, capità!—dix la princessa—. Com sou huy exit tot beneyt! Par que no
sapiau mal ni bé! E yo bé entench vostre lenguatge, per bé que yo no sia stada en
França: vós demanau fortuna de virtut e yo no demane senyoria, mas demane libertat
de amor. E com lo rey vol, jamés entra fe en casa sua.
—Senyora —dix Tirant—, no
us ne prengués axí com fan les juhïes, que, com volen parir, que tenen les dolors del
part, reclamen a la verge Maria e, com han parit e són delliures de tot mal, prenen
una tovallola ben blanca e van per tots los cantons de la casa e diuen: "Fora, fora
Maria de casa de la juhïa!".
—Hai, en beneyt! —dix la princessa—. Puix me dau càrrech de saber, aturant-vos
glòria de ignorància, aplicant tots jorns un bé aprés altre! E vós no haveu mester
assesor qui parle per vós; mas les paraules femenils ab poch treball ixquen de la boca!
Mes bé veig yo, qui us dava loch, bé sabríeu executar lo qui toca a vostra part, car lo
que yo us dehïa no era per pus sinó, si havíeu mester or o argent o joyes, yo de bon
grat vos ne daré, sens que no
—Senyora —dix Tirant—, yo, com a servidor obedient de la altesa vostra, vos faç
infinides gràcies, mas supplich-vos me fassau una singular gràcia.
—Si a mi serà honesta cosa —dix la princessa—, yo seré contenta de fer-ho.
Emperò primer vull saber lo que desijau haver de mi, car yo só composta de tal metall
que jamés prometí res que no u atengués, ara fos de mal o de bé: la mia paraula no pot
tornar atràs. Açò us poden dir totes les mies donzelles e a tots los qui
coneguda: que lo sí és sí e lo no és no.
—Tant és major virtut la vostra! —dix Tirant—. E yo, senyora, no us demane sinó
que la altesa vostra me faça gràcia que
com vos és mes acostada a la vostra preciosa carn, e yo ab les mies mans la pugua
despullar.
—Sancta Maria val! —dix la princessa— hí què és lo que
contenta de dar-vos la camisa, joyes e robes e tot quant hé, mas a mi par que no seria
justa cosa que les vostres mans toquen llà hon negú no ha tocat.
E prestament se n'entrà en la sua cambra, e despulla
altra. Ixqué en la gran sala, hon trobà a Tirant, qui
a un depart e donà-li la camisa, e besà-la davant ell moltes veguades perque fos més
content. Tirant la près ab gran alegria, anà-se
—Si lo emperador me demana, digau-li que prestament seré açí que
armar perquè pugua prestament partir.
Com Tirant fon a la sua posada, acabà
Ricart que eren tornats per vestir-se les cotes d'armes que s'avien fetes, totes de
chaperia. La de Ricart era tota brodada de madeixes de or totes embaraçades, e dehïa
lo mot: No y trop cap ni sentener. La de Diafebus era tota brodada de cascayls, e
dehïa lo mot: Ço que ha altri fa dormir a mi disperta. Com Tirant fon del tot armat
mirà la camisa, que era tota de fil de seda ab grans listes de grana molt amples e en les
listes hi havia brodades àncores de nau, e dehïa lo mot: Qui bé stà, no·s cuyta moure
e, qui seu en pla, no ha d'on caure. Era brodada a costats, les mànegues molt grans,
que tocaven en terra. Vestí-la
fins prop del muscle e la mànegua squerra la pleguà fins a mig braç, e senyí-la
cordó tot de or de sanct Francesch. E féu-s'í posar, sobre tot, sanct Cristòfol, ab lo
Jhesús a la part sinestra, tot de or, ben liguat perquè no caygués.
E axí vengueren los tres cavallers a pendre comiat de l'emperador e de totes les
dames. Com foren alt, trobaren lo emperador, qui stava sperant al seu capità que
vingués, perquè volia que
—Nostre capità, quina cota d'armes és aqueixa que us haveu vestida?
—Senyor —dix Tirant—, si la majestat vostra sabia la propietat que té, n'estaríeu
molt admirat.
—Molt me plauria saber-ho —dix lo emperador.
—La virtut que té —dix Tirant— és de bé a fer, que com yo partí de ma terra una
donzella la
quantes donzelles són en lo món. No u dich en derrogació de la senyora princessa, que
açí es, ni de les altres donzelles qui de honor són.
Dix lo emperador
—Per cert, jamés se féu en lo món negun bon fet de armes si per amor no
—E per ço, senyor, vos promet —dix Tirant— a fe de cavaller, que, en la primera
batailla que yo
Lo emperador se posà a dinar, e la emperadriu e sa filla, e lo capità aprés de ella. E
féu seure als dos cavallers en altra taula ab totes les dones e donzelles.
Aprés que foren dinats ab molt gran plaer —e en special Tirant, com menjava en
un plat ab sa senyora, pensà ésser més benaventurat que no era—, lo emperador se
n'entrà dins una cambra e féu entrar allí a la emperadriu, e a sa filla e a Tirant. Aprés,
intraren totes les dames e cavallers. E en presència de tots lo emperador dix a Tirant
paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
COM LO EMPERADOR TRAMÉS A TIRANT AL CAMP, E LOS PRECHS E EXORTACIÓ QUE
LI FÉU
—Si la adversa fortuna fins açí ha permés disminuhir la libertat e senyoria del
nostre grech imperi, per haver perdut un tal cavaller e capità com era lo meu fill e per
yo ésser posat en tal edat que no
dispensat la divina Providència, per la sua immensa pietat misericorde, trametre a vós,
Tirant lo Blanch, en qui tota la nostra sperança reposa. Vos preguam ab molta amor,
puix que som certs de la vostra virtuosa fama vós ésser dispost e sufficient per art de
cavalleria en majors fets que aquests no són, per bé que aquests sien prou ardits e de
gran perill, que vós, per la vostra molta virtut, hi vullau posar lo saber hí sforç en la
honor mia hí de l'imperial patrimoni, e de tota la cosa pública, com yo haja manat,
sots pena de la fidelitat, a tots los meus duchs, comtes e marquesos, a tots en general e
a cascú per sí, que us amen, honren, obeïxquen e us guarden axí com a la mia pròpia
persona. E donareu aquestes letres al duch de Macedònia e al meu conestable, e les
altres a qui van.
Les darreres paraules de l'emperador foren principi a Tirant en fer semblant
resposta:
—La ferma sperança que yo tinch en Déu totpoderós, que jamés permet que negú
sia vençut qui a la sua altíssima majestat recorre, me asegura la victòria. Per què,
senyor, la altesa vostra stigue ab ferma confiança que, [ab] ajuda de Déu, de tots
vostres enemichs sereu vençedor.
Donant del genoll en la dura terra, besà la mà a l'emperador, prenent son comiat, e
semblant féu a la emperadriu e a la excelsa princessa, la qual jamés volgué consentir
que li besàs la mà. E axí com ell fon de peus per abraçar les donzelles, lo emperador li
donà un sach ab
—Senyor, ¿no m'à dat prou la majestat vostra de armes e cavalls, joyes,
socorriment e altres coses, que és massa gràcia per a mi?
Dix la princessa:
—Puix a mon senyor lo emperador plau, forçat és que axí se ha de fer.
Pres comiat Tirant de totes les dames e de tots los que allí eren. Com foren baix al
cavalcador, dix Ricart:
—¿No serà bo, puix lo emperador stà a la finestra e totes les dames són exides per
mirar-nos, que cavalcàssem los cavalls encubertats ab los bacinets al cap, puix tenim
pennachos grans e bells, e féssem açí un fet d'armes ab les lançes, aprés ab les
espases, no fent-nos dan negú?
—Molt me plaurà —dix Tirant —que
Cascú cavalcà en son cavall encubertat, enmig de la plaça, e posaren-se los
baçinets al cap. E aquells cavalls eren cicilians e molt laugers. Ab les lançes
corregueren una stona. Deixades les lançes, tiraren les spases e anaren los uns contra
los altres, e fehien entrades e exides donant-se de grans colp ab les espases de pla. A
la fi, uniren-se los dos cavallers contra Tirant, e lavors los fehïa molt bell veure les
entrades e exides que ells fehïen. Com se foren axí un poch combatuts, feren gran
reverència a l'emperador, aprés a les dames, e tiraren son camí. E totes les dames
senyaven los cavallers e supplicaven a nostre senyor Déu los donàs victòria contra sos
enemichs.
No penseu que los angèlichs hulls de la princessa perdessen jamés de vista a
Tirant fins que fon fora de la ciutat. Lavors, se convertí la vista en amoroses làgrimes,
e totes les altres donzelles li fehïen companyia. E lo emperador se leixà dir que, per la
sua fe, grans dies eren passats que no havia aguda major consolació ni plaer que en
veure combatre axí aquells tres cavallers.
—E a mi par verdaderament que Tirant deu ésser valentíssim capità e virtuós
cavaller.
Com los cavallers foren fora de la ciutat, donaren los cavalls als patges e
cavalcaren altres roçins. E en poca de hora apleguaren ab la gent d'armes. E los
cavallers restaren en la sua squadra, e Tirant anava d'esquadra en squadra, visitant la
gent, amonestant-los que anassen contínuament en orde.
Aquell dia acaminaren
moltes aygües. E Tirant tenia tal pràtica com era capità de gent d'armes: que jamés
descavalcava fins que tota la gent era aleujada, per dupte que no s'í seguís algun
scàndel en lo camp. Com tots foren aleujats en la bella erba del prat, Tirant anà de
tenda en tenda a tots los duchs, comtes e marquesos venguessen a sopar ab ell. E
foren axí ben servits de totes coses com si fossem dins la ciutat de Constantinoble,
que ell portava
per aparellar de menjar a tot lo camp.
Aprés que tots agueren bé sopat, Tirant féu cavalcar a tots los seus, ab d'altres qui
eren en nombre de
gent per los camins per veure si sentirien gent d'armes o altra cosa. E Tirant anava
guardejant lo camp, adés en un loch adés en altre. Com fon hora de mija nit, fehïa
descavalcar aquells e tornar a cavalcar altres
patges, sinó tots armats com si aguessen entrar en aquella hora en batailla.
E com Tirant stava en guerra nunqua se despullava sinó per mudar camisa. Com
venia lo matí,
la missa. Aprés acabava
camp fent armar tota la gent. Com venia l'alba, tots eren en punt per partir. Aquesta
pràtica servaren fins que foren a legua e mija prop dels enemichs, en una ciutat que
ha nom Pelidas. E to[t]s dies staven per dar-se als turchs, vehent lo gran poder que
portaven. Com ells saberen que socors de gent d'armes venia, foren molt contents e
obriren les portes de la ciutat. Lo capità no volgué entrassen de dia perquè no
fossenvists. Emperò tan secretament no u feren, que ells foren sentits. E fon
primerament avisat lo Gran Turch com en ha ciutat de Pelidas era entrada gent
d'armes, però que no podien saber quanta era. De continent lo Gran Turch ho anà a
dir al soldà, e aquell dix:
—¿Com podeu vosaltres pensar que gent d'armes hi sia venguda, car sabem que
aquell que
l'altre dia vengueren e no són res? Ni solament se deuria passar per la memòria. Seran
de aquest, del duch de Macedònia, de aquells qui fugiren, e no fugien com a enemichs
vençuts, mas axí com a servos fugitius. E nosaltres tenim e avem conquistat de les
parts de l'imperi les
Macedònia, acaminar aquestes
e pendre per la barba aquell vell emperador e condemnar-lo a perpetual presó, e a sa
filla Carmesina que sia cambrera major de la nostra cambra, e la emperadriu serà
cuynera de tota la ost. E prestament faré fer una ymatge tota de or a semblança mia e
fer-la hé posar enmig del mercat de la ciutat.
Dix lo Gran Turch:
—Senyor, tot lo que dieu se poria bé fer, emperò bo seria donar recapte en açò que
us hé dit, car no deu hom tenir les coses en menyspreu axí com féu lo rey de Troya
que, per sa gran culpa, se perdé ell hí tots los seus, per tenir les coses en comte de no
res. E lig-se de molts gloriosos prínceps que són stats perduts per semblant rahó:
volent conquistar dignitat real, la perderen, e la sua aprés.
—Ara —dix lo soldà—, puix axí és[...]
Féu-se venir un cavaller de aquells qui tenien càrrech del camp e dix-li a un depart:
—Mira aquell gran covart del Turch, lo qual és tot ple de vergonyosa temor! Diu
no
un home qui guardege devers lo camí de la ciutat de Pelidas.
E axí com lo soldà dehia que y trametés un home, ell n'í tramés
bé devers la ciutat de Pelidas si porien haver sentiment quina gent hi havia venguda.
L'endemà que Tirant se fon mès la ciutat de Pelidas, de matí anà de casa en casa
pregant a tota la gent que tothom ferràs sos cavalls e adobassen les selles. E com açò
fon fet, près un home ab sí, lo qual sabia molt bé aquella terra, e cavalcaren. E tan
secretament com pogueren, per lochs apartats anaren prop lo camp. E de un toçal
veren la vila e lo camp, e vehien com tiraven les bombardes a la vila e los de dins
tiraven molta terra a la barbacana, e havien-la ben omplida de terra. E com la pedra de
la bombarda dava en la muralla, foradava lo mur, mas no derocava per sguart de la
terra que y havia.
E Tirant tingué sment en lo camp e véu que tota la vila entorn era plena de tendes
e de tanta multitut de gent que negú no pogués exir ni entrar que no fos pres. E lo
soldà stava a la una part e lo Gran Turch stava a l'altra. E conegueren-ho en les grans
tendes que vehien molt pintades. Com bé agueren mirat, tomaren-se
com se
parts.
Com foren descavalcats, Tirant se n'anà a la plaça, hon trobà la major part de la
gent de peu, e dix-los:
—Veniu açí, jermans. Nosaltres venim de gua[r]dejar lo camp dels nostres
enemichs e, al venir que féhiem, havem vist
que y volran anar? E de cascuna guarda que portareu viu, yo li daré
porten lo cap los ne daré
E prestament se concordaren
la nit partiren perquè no fossen vists. Com foren bé avant, dix lo hú:
—Senyors, voleu fer bé? Posem-nos prop de una font que açí stà e cobrirern-nos
de rama. Los moros no és menys que a la hora de migjom no devallen açí a beure de
aquesta aygua, per la gran calor que fa. E axí
Fet lo deliber, posaren-se en l'aguayt molt bé cuberts. Com lo sol fon exit, ells los
veren star alt en un toçal. Com la hora fon bé calenta, que tenien gran calor, per desig
de beure de la aygua fresca vengueren a la font. Com foren allí, dix lo hú dels
crestians qui staven amaguats:
—No
E axí u feren. Com agueren ben begut e menjat, los crestians ab grans crits
ixqueren e prengueren de continent los
podien atenir, despararen-li una ballesta e donaren-li ab una stralla per lo costat e
prestament caygué. Taillaren-li lo cap e posaren-lo en una punta de lança. Los altres,
ab les mans liguades, los portaren hon era lo capità.
Com Tirant los véu fon molt content, e près los tres moros e posà
guarda. E dix als hòmens que
—Què haveu vosaltres haver?
Senyor capità —digueren ells—, nostre dret és de mil e
veja la senyoria vostra què
contents.
—Per mon Déu! —dix Tirant—. No faré yo tal cars, ans vos vull bé contentar,
puix bé y haveu treballat.
Portà
comtes e marquesos. E com agueren ben sopat, Tirant los donà
sengles gipons de seda. Com los altres hòmens de peu veren tanta gentilea, digueren
que jamés havien vist tan singular capità.
Tirant agué ordenat aquell dia que tothom sopàs de jorn e que ensellassen los
cavalls, e que tots stiguessen armats e en punt per partir. Com fon nit scura, Tirant féu
exir tota la gent de la ciutat e posaren-se en orde, axí los de peu com de cavall. E
detràs tota la gent venien
fëu apartar tota la gent d'armes a un depart, per ço que poguessen passar les egües
sens que lo roçins no les sentissen.
Com les egües foren a la entrada del camp, tots los hòmens de peu entraren ab
elles e foren fetes dues parts: la una envers lo soldà, l'altra envers lo Gran Turch. E
los cavalls del camp sentiren les egües: los uns se soltaven, los altres rompien los
dogals, los altres arancaven les staques. Veuríeu anar tots aquells cavalls del camp,
uns deçà, altres delà, altres detràs les egües. Com los cavallers del camp veren los
seus roçins solts, corrent lo uns amunt, los altres avall, exien de les tendes en camises,
altres en gipons, tots staven desarmats. E ab tan gran repòs dormien e staven
contínuament desarmats com si pròpiament stiguessen en lo més fort castell del
món.
Com aquest desbarat agués durat un poch spay, e tot lo camp stava aremorat per
los cavalls, vengué Tirant e ferí en la una part ab la mytat de la gent, e lo duch de
Pera, ab l'altra gent, feriren a l'altra part, invocant lo gloriós cavaller sanct Jordi.
Veur[í]eu en poca de hora tendes anar per terra e hòmens morts e nafrats en gran
nombre.
Lo Gran Turch ixqué desarmat de la sua tenda com sentí los mortals crits que la
gent daven e cavalcà sobre un ginet. Un home d'armes li matà lo roçí e donà-li una
coltellada al cap. Vingué un servidor seu, descavalcà corrent del seu cavall e donà
son senyor. Com lo Gran Turch fon a cavall, mataren lo servidor. E portant a taill
d'espasa tot lo que
coneguessen que la multitut dels enemichs era tanta que paria cosa invencible. La
qual cosa en aquells donà admiració de virtut e fe.
Los turchs, vént-se desarmats, e los més que havien perduts los cavalls, feren lo
que havia fet llur senyor lo Turch, lo qual ixqué fora de tot lo camp e féu-se posar
moltes tovalloles sobre la nafra que tenia. E tramés a dir al soldà que en tot cars del
món ixqués fora del camp, puix la batailla era perduda e lo camp era desconfit. Lo
soldà, ab alguns dels seus, stava fent armes. Lo Gran Turch, axí nafrat com stava,
mès-se una cota de mailla desús e, ab aquells que allí prop de ell se trobà, tornà a
entrar dins lo camp per socórrer al soldà, lo qual stava en prou pressa. Valgué-li, que
no fon conegut. E lo Gran Turch socorregué
cavaller valentíssim, mostrà
pressa de la gent lo soldà fora del camp. Per ço com veyen tanta multitut de gent
morta e totes les tendes derocades per terra, deliberaren de anar-se
allí eren, car no pogueren soferir la potència del victoriós. E jamés fon feta batailla en
Grècia tan sangonosa com aquesta.
Finalment, lo soldà e lo Gran Turch, ab tots los que allí eren, prengueren la via de
la montanya, e los altres prengueren la via del pla. E Tirant anà tostemps aprés de
ells a l'encalç, matant, ell e tots los seus, tants com aconseguir-ne podien, no prenent
negú a merçé. Los qui anaren per la montanya, tots se salvaren, e los que prengueren
per lo pla foren morts hí apresonats. Durà lo encalç
per la montanya —lo camí era més curt— havien a pleguar en un gran riu hon
havia un pont de fusta hon podien passar segurament. Com lo soldà fon passat ab
la sua gent, com veren venir los crestians corrent, trencaren lo pont en lo mig. Tots
los qui restaren, que no pogueren passar, foren perduts. Los qui havien passat lo pont
foren deliures.
Bé mostrà Tirant aquell dia aver victòria dels victoriosos. Gloriejava
seus que açò era stat més obra divinal que humanal; e Tirant agué benigne enginy.
Com los crestians pleguaren al pont, trobaren allí prop de
pogueren passar sinó alguns qui passaren nadant, e molts n'í moriren negats.
Deliberaren aquells turchs de pujar-se
Com lo capità Tirant venia ab la sua gent per lo pla e véu los turchs alt en la montanya,
cuytà devers ells e deliberà de no combatre ells, mas de asetjar-los. E tota ha gent
féu posar entorn de la montanya, de peu, hí ell ab tots los duchs e grans senyors
se atendaren allí, prop de la montanya, per ço com hi havia molta erba e molts arbres.
Seguí
tan mortals crits com començaren la batailla que era cosa de molt gran spant. Lo duch
de Macedònia, que dins aquella villa stava asetjat com sentí tan spantosos crits, tots se
armaren pensant que en aquella los donassen lo combat mortal, com ells havien ja
perduda tota sperança de salut pensant que socors no
ésser presos e catius en poder de infels, e cascú no dava per sa vida res, com cascú
stimava tant la mort com la vida. E com ells vessen continuar los grans crits e
combatien la vila, staven los més admirats del món.
Com atés lo dia clar, que lo sol fon exit, los crits cessaren per causa de la gent que
fogia, e veren les banderes de l'emperador fora de tot lo camp, e anaven per lo pla a
l'encalç dels turchs. E de la vila cridaren alguns qui eren restats en lo camp nafrats,
altres per robar, e feren-los acostar prop la vila. E aquels los recitaren lo capità que lo
emperador havia tramés e
vençre.
Lavors lo duch de Macedònia, com sabé açò e véu que no y havia negú que dels
enemichs fos, si donchs no fos tan mal nafrat que no fos pogut fugir, ell ixqué ab tota
la sua gent e robaren tot lo camp, hon hi trobaren molt or e molt argent, e robes e
armes, e moltes joyes. No
com aquest fos vençut en tan poca de hora.
Com tot fon robat, meteren-ho tot dins la vila. Deixà gent d'armes dins la vila per
guardar-la, que si Tirant hi venia, ho algú dels seus, que no
moltes veguades se esdevé que no ha mal que vingua per bé.
Lo poble de aquella vila era mig destrohït, e lavors fon molt rich. Com agueren
mès en segur tot lo que havien robat, lo duch féu la via de banderes per lo pla, e stava
admirat ell e tots los seus de la multitut dels corsos morts que trobaven. Digueren los
guardes del camp al capità que gent d'armes venia a gran anar. Tirant féu pujar a
cavall tota la gent d'armes e ordenà ses batailles pensant que los enemichs se fossen
refets de aquelles viles, les quals eren llurs. Ixqué
conegueren-se. Tirant se levà lo bacinet del cap e donà
capitans feren per semblant.
Com foren molt prop del duch, Tirant descavalcà e anà a peu envers lo duch, fent-li
molta honor. E lo duch no
dix res, de què tots los altres lo y tingueren a molt grant dolentia e no fon negú
volgués descavalcar per ell. E Tirant tornà sobre son cavall. E molt sovint lo posava
en noves e aquell scassament volia parlar. Mas tots los altres cavallers e gentilshòmens
feren gran honor als duchs e a Tirant. Lavors se mesclaren los victoriosos ab los
vençuts e axí anaren fins que foren prop de les tendes.
Tirant dix al duch:
—Senyor, si vostra senyoria venia en plaer voler-vos aleujar en aquella praderia,
hon hi à molts bells arbres hi staríeu prop del riu, yo faria mudar aquells en altre loch.
Respòs lo duch:
—A mi no plau aleujar-me prop de vós, ans me n'iré en altre loch aleujar.
—Fer-ho poreu —dix Tirant—, però lo que yo us dehia ho fehïa per gentilea,
conexent que u merexeu.
Lo duch no
negú dels altres, atendà
Com ell fon descavalcat, Tirant près tres cavallers dels seus e tramés-los al duch.
E com foren ab ell, digueren-li:
—Senyor, açí
ab ell, com sàpia que vostra senyoria lo tingua millor, però allí [lo] trobareu més
prest, car no us calrà sinó pendre aygua a les mans e seure-us en taula per menjar.
—O quanta fatigua —dix lo duch— per no res me donen! Digau-li que no y vull
anar.
E girà la esquena ab gran ultratge. E aquells, sens dir-li pus, ixqueren dels arbres
llà hon stava. Com ells foren a cavall per tornar-se
—Digau a Tirant que si ell se vol venir a dinar ab mi que més content ne seré que
de yo anar-me a dinar ab ell.
—Senyor dix Diafebus—, si en tot lo vostre real no y ha foch ençés —ab iniquitat
que u dix—, ¿què li dareu vós a menjar que prest sia? No li podeu dar sinó menjar de
gallines e beure de bous.
Respòs lo duch ab felonia:
—Yo li poré dar gallines, capons, perdius e faysans.
Los cavallers no
Com aquells foren partits, dix un cavaller al duch:
—Vós, senyor, no haveu entés lo parlar de aquell cavaller qui se
que vós li daríeu a dinar al seu capità menjar de gallines e beure de bous. Sabeu per
què die-u? Lo menjar de gallines és segó e lo beure de bous és aygua.
—Per los ossos de mon pare! —dix lo duch—. Vós dieu gran veritat e yo no u
havia entés. Aquests strangers són molt superbiosos. E si yo l'agués entés, yo
aguera fet anar ab les mans al cap.
Sabuda la resposta, Tirant no curà sinó de dinar-se ab tots aquells duchs, comtes e
marquesos que allí eren. Com foren dinats, Tirant cavalcà ab
vila que stava a una legua, qui havia nom Miralpeix, la qual stava vora lo riu. Com los
turchs qui staven dins aquella vila saberen que la batailla era perduda, desempararen
la dita vila e no y restà sinó los grechs qui eren naturals de allí. E la vila era molt ben
avituallada de totes coses.
Com lo capità apleguà allí, de continent li tragueren les claus de la vila e del
castell. Lo capità entrà dins la vila e féu-los manament que donassen a tots quants hi
vinguessen vitualles per sos diners. E axí fon fet, que aquella vila provehïa tot lo
camp. Manà axí mateix lo capità als alguatzirs fessen fer
vila. E dels corsos morts, en cascuna forqua en penjassen hú e posassen fama que lo
hú de ells volia forçar una dona, l'altre perquè havia furtat, l'altre perquè no volia
paguar lo que havia pres. E com fon tornat al camp, féu fer crida, sots pena de mort,
no fos negú gosàs entrar en neguna sglésia per robar res de aquella; la segona, no fos
negú gosàs violar dona de qualsevulla stat que sia; la tercera, que no fos negú gosàs
pendre neguna cosa sens paguar-la. Com sentiren la crida e veren los penjats, posà
molt gran spant a la gent. Tirant era molt amat e temut.
E acostant-se la nit, los turchs qui staven asetgats —no havien menjat en tot lo
dia— vengueren a pactes, puix vehien que no tenien sperança sinó de morir o ésser
presos. Trameteren-ho a dir al capità que
títol de libertat sotsmetent-se a servitut. E Tirant, en aquell cars, volgué usar més de
clemència que de crudelitat: pres-los a merçé e féu-los dar a menjar e totes llurs
necessitats.
L'endemà per lo matí, lo capità manà parar una tenda molt gran e molt bella, feta
a dues goteres, e alt en lo tendal havia una campana. E aquesta tenda no servia sinó
a dir la missa e a tenir consell. E féu-la posar enmig de una praderia, entre los dos
camps, del duch e del seu. E venguda la hora que volien dir la missa, Tirant, per
major honestat sua, tramés al duch si volia venir ha hoyr missa. Lo duch, ab gran
supèrbia, respòs que no. Los altres grans senyors foren molt contents de hoyr-la. E
Tirant tenia tanta de humanitat que no feÿa obres de capità, sinó com si fos sotsmés
a qualsevulla de aquells senyors, car ell se posava en la missa e en la taula lo més
darrer de tots.
Acabada la missa, tingueren consell. E fon determenat que
Jordi e lo comte de Aygües Vives, ab dos barons, anassen al duch de Macedònia per
embaixadors. Com foren davant ell, lo marqués de Sanct Jordi féu principi a un tal
parlar.
CAPÍTOL
COM TIRANT TRAMÉS LO MARQUÉS DE SANCT JORDI E LO COMTE DE AYGÜES
VIVES PER EMBAIXADORS AL DUCH DE MACEDÒNIA
—Senyor duch, dels nostres moviments no deus haver admiració alguna, per ço
com som tramesos açí a la tua ducal senyoria de part del nostre virtuós capità e de
aquells il·lustres duchs, comtes e marquesos. A tu plàcia voler-nos fer part, axí com
rahó divina e humana vol, dels tresors e desferra que has ocupats en lo camp dels
nostres públichs enemichs.
E no dix més.
—O com són plenes de alegria les mies orelles —dix lo duch—, com sent paraules
que no han neguna eficàcia de gent mal entesa! ¿E com podeu vosaltres pensar yo fes
tal cosa ne menys consentir, com ab tan gran treball de suor de sanch de nostres
persones, nit e dia exercint les armes conservant aquell gentil orde de cavalleria,
obrant tots dies contra los enemichs de la fe, no donant-nos a delits carnals ni dormir
entre lançols perfumats ni algaliats, car les nostres persones no olen ni saben a res de
tot açò, sinó que olen a ferro açerat; ne les nostres mans no són vehades sonar arpa ni
sturments, mas de tenir contínuament, nit e dia, la espasa al costat e altres armes
offensives; los nostres ulls no acostumen de veure dames en cambres ni per les
sglésies; los nostres peus no acostumen de dançar, ni anar a solaços ni a deports; mas
los hulls miren los enemichs, los peus posen tot lo cors a les batailles cruells? E si
nosaltres ab just títol, havem sabut guanyar, exint del setge com a virtuosos cavallers,
¿per què ha tan poch saber en vosaltres demanar ço que a vosaltres no pertany? E
digau aqueix vostre capità que faria bé que se
faré beure tanta de aygua que de la meytat ne hauria prou.
Respòs lo marqués e dix:
—Yo no tinch offici de trompeta ni de eraut. Yo crech si vós lo y dieu o lo y
trameteu a dir, ell complirà prestament vostre desig. Entre nosaltres qui som tots de
una terra e de una senyoria, ja
Vostres bravures són tantes que les orelles tinch cançades d'escoltar les vostres
ingnocències. A vós pot hom dir: cavaller menyspryat hí menystemut, ¿quines coses
són les que vós haveu fetes sinó perdre batailles? E per vostres follies morts infinits
cavaliers d'esperons daurats, e de altres infinits hòmens virtuosos, sens nombre, són
morts e apresonats per culpa vostra! E haveu robat tot lo camp, no segons costum de
capità ni de home de casa real, mas haveu obrat segons costum de ladre e de gran
robador. O!, com tal offici que fins açí haveu possehït, tal cosa no devia restar sinó
en persones sperimentades en virtut, de la qual vós gens no possehïu, car no sabeu
quina cosa és honor ne virtut, mas simulació de art! Que no us ve res de bé per natura,
per haver leixada la majestat real, qui us és molt odiosa, e haveu pres àbit menyspryat
de superbo e malparler.
—Bé sé —dix lo duch— que aquestes follies que us leixau dir no proceheixen de
vós, mas del duch vostre jermà e del capità novell. Per esta veguada, yo les vos
comportaré, ab què altra volta no us hi torneu.
—Comportau a vós mateix o aquells qui governau —dix lo marqués— e no
comporteu a mi ni a negú altre. E yo só ben cert que lo duch de Pera ni lo capità
nostre no costumen de malparlar, car la glòria de ells e la fama serà perpètua e
immortal, tant com lo món durarà. E ells han tenguts asegats aquels qui a vós tenien
asetgats, e per ço tots los cavallers són plens de ànimo e de virtut. E de açò no us vull
pus dir sinó que
—Què fretura despendre tantes supèrflues paraules en và? —dix lo duch— Ja us
he dit que no
—Puix per grat no u voleu fer —dix lo marqués—, és forçat que y mesclerem
força. Armau-vos e posau-vos en orde que, ans que una hora sia complida, serem ab
vós, si yo fer-ho puch.
Tornaren a cavalcar los embaixadors e, tornats al camp, trobaren lo capità e los
grans senyors tots ajustats en la tenda del consell. E aquí lo marqués recità larguament
la resposta del duch e totes les rahons que entre ells eren passades, e dix:
—Tothom puge a cavall, que tal injúria com aquesta no deu axí passar!
Ixqué prestament lo marqués de la tenda e cuytà per armar-se, e tots los altres
aprés de ell.
Com lo capità véu semblant avalot en lo camp, stigué molt congoixat e féu fer
crida de continent, sots pena de mort, que negú no pujàs a cavall. E anava una amunt,
altra avall: prenia los cavallers e detenia
preguava als duchs e marquesos no volguessen fer tan gran novitat. E si ells movien
tan gran debat, los turchs que allí eren presos vendrien contra ells.
—O quina desonor tan gran per a nosaltres, per tenir lo camp tan prop de ells! E
nosaltres, qui som tots una cosa, nos matem?
Aprés castigava als cavallers ab paraules suaus, altres ab paraules laugeres, que no
volguessen enfosquir la cavalleria gloriosa ab avalot e ab sedicions. E com star no
se
repòs.
Aprés anà al duch de Macedònia e trobà
lo preguà que
seus se desarmàs ni levassen les selles als cavalls.
Aprés que l'avalot fon passat, Tirant ordenà que anassen fins llà hon era lo siti e,
tants corsos morts com trobarien, que
estogades. Demanaven-li alguns cavallers per a què les volia. Respòs que en algun
temps servir porien.
Com la batailla se fehia e los moros eren ja vençuts, que fugien e la gent los
encalçava, Diafebus pensà en lo present e en lo esdevenidor, per dar renom e fama a
Tirant. Acostà
de la mà e tragué
altres anaven corrent, e aturà un scuder seu, qui era home de molta bondat e de major
fidelitat, e donà-li lo anell e instroy
Carmesina, e aprés als altres.
Lo escuder, per complir lo manament de son senyor, girà son cavall e ferí dels
sperons. E tostemps corrent, no se aturà fins que fon en la ciutat de Constantinoble
ans que negun altre. E de les finestres les donzelles lo veren venir e conegueren que
era Pírimus. Cuytadament entraren en la cambra hon era la princessa e digueren-li:
—Senyora, de tot cert noves avem dels nostres cavallers. Ara ve molt cuytat
Pírimus, lo qual porta o del tot bona nova o del tot mala. E açò diem perquè ve molt
cuytat.
La princessa se leixà de brodar e cuytadament anà al cap de la scala e, com véu
descavalcar ab lo cavall tot banyat de suor qui degotava com a pluja, dix-li:
—Lo meu bon amich, quines noves nos portau?
—Senyora, molt bones —dix—. Hon és lo senyor emperador? Perquè molt me
tarda, que
—Yo les te promet de part sua e mia.
E pres-lo per la mà e portà
grans colps e feren obrir les portes. se agenollà davant lo empendor e dix:
—Senyor, bona nova! Dau-me albíxeres!
E lo empendor les hi promés. Píramus li donà lo anell e recità-li tota la batailla
com en stada e com havien vençuts los turchs, que en stada cosa de gran miracle.
—E lo capità e Diafebus anant a l'ancalç dels turchs, matant e degollant los
enemichs de la fe e de la majestat vostra. Lo vostre capità m'à donat aquest anell, que
portàs açí per la pròspera benaventurança que nostre Senyor ha dada en ajuda de
vostra altesa.
Respòs lo emperador:
—Amich, tu sies lo bé vengut ab la bona nova que m'às portada. Aprés de la
glòria de parays, millor nova no
Manà lo emperador que tocassen totes les campanes de la ciutat e tothom anàs a la
església de Sancta Sophia per retre gràcies a nostre senyor Déu e a la sua sacratíssima
Mare de la gran victòria que havien obtesa.
Com lo poble sabé tan beneyta nova e veÿen la gran alegria que lo emperador
fehïa, aquest dia finí en alegria, e recobrà la ciutat glòria de senyoria e la molt antigua
libertat.
Lo emperador donà de albíxeres al scuder
més, li donà un bell cavall cecilià e armes e tot lo que agué mester. La emperadriu li
donà una roba que en aquell cars vestia, de vellut negre, forrada de marts gebelins, e
davant tots la
L'endemà lo emperador scriví letres al capità e féu partir lo escuder.
Com Tirant agué pacificada la gent del seu camp, aquell dia partí del seu camp ab
mil e
E recobrà
E en l'altre dia següent vingué embaixada del soldà a Tirant de tres embaixadors.
E per quant lo pont era romput, agueren a passar ab una poca barca de peixcadors per
lo riu. Com foren passats, la hú de aquests embaixadors era home molt docte en totes
sciències e de singular consell, que lo Gran Turch lo tenia en stima de pare e no fehïa
neguna cosa sens consell de aquest, que en tota la pagania no s'í trobava home de
tanta sapiència ni eloqüència, e totes les coses que fehia [fehia] ab molt gran
deliberació. Aquest moro era nomenat Abdal·là e, per la saviesa, li posaren de
sobrenom Salamó. Aquest près una canya e posà-y un full de paper, e alçà-la alta en
senyal que demanava seguretat.
E lo duch de Macedònia, que véu fer aquell senyal, respòs-li per lo semblant. E
vist per los embaixadors lo senyal, anaren a les tendes del duch, pensant que allí fos lo
capità, e donaren la letra al duch. Aprés que la agué lesta, dix que no venia a ell, mas
tramés a dir a Tirant com allí havia embaixadors del soldà, que vingués a la tenda hon
se dehïa la missa, que allí lo trobaria. E Tirant ho tramés a dir als duchs e grans
senyors e, tots ensemps, anaren ab ell.
Com foren dins la tenda, los embaixadors foren molt ben rebuts per lo capità e per
tots los altres. E donaren la letra del soldà a Tirant, lo qual en presència de tots la féu
legir. E era de[l] tenor següent.
CAPÍTOL
LETRA TRAMESA PER LO SOLDÀ AL CAPITÀ TIRANT LO BLANCH
Armini, per la permissió e voluntat de Déu omnipotent, gran soldà de Babilònia,
senyor de tres senyories, ço és a saber, de l'Imperi Grech, e del sanct Temple de
Salomó de la ciutat de Hierusalem, e del sanct Temple de Meca; senyor e defenedor
de tot lo morisch poble qui és y habita desots lo cel celestial; mantenidor e defenedor
de la sancta secta e doctrina de nostre sanct propheta Mahomet, la qual doctrina e
crehença a·quells qui la tenen en llur si dóna consolació e glòria sens fi; a major estat
e glòria e per mèrits de dignitat, só peixedor de les erbes, e bevedor de les aygüesa
despit de tota la crestiandat. A tu, gloriós Tirant lo Blanch, capità dels grechs e
mantenidor de la fe crestiana, nós te trametem saluts, honor e glòria hí stat de
cavaller. Notificam-te que, per consell e deliberació del Gran Turch e de ·V· reys que
açí són sots la mia potestat e senyoria, súbdits tostemps "ésser" obedients, ab altres ·X·
qui en la mia pròpia terra stan, si tu demanes a mi pau final o treva de ·VI· mesos,
nosaltres farem a tu la nostra cara blanca e darem a tu la dita pau de ·VI· mesos, per
reverència de Déu omnipotent, segons la forma antigua. En sia servit Déu omnipotent,
qui·ns ha creats e·ns governa. Daràs fe e crehença als nostres embaixadors de tot lo
que·t diran de la nostra part.
Escrita en lo nostre camp de la platga oriental, a ·II· de la luna e de la nativitat del
nostre sanct propheta Mafomet, etc.
Lesta la letra, Tirant dix als embaixadors que splicassen lur embaixada. Levà
hú dels embaixadors qui
embaixada ab stil de semblants paraules.
CAPÍTOL
COM LO EMBAIXADOR DEL SOLDÀ SPLICÀ [LA] SUA EMBAIXADA A TIRANT
—Nosaltres, representant les persones de aquells magnànims e gloriosos senyors,
lo Gran Turch e lo soldà, som tramesos a la virtuosa persona de tu, Tirant lo Blanch,
capità de la gent grega, com ab la tua victoriosa mà has vençut aquell benaventurat
camp qui era abuntós de gran glòria mundana, en lo qual has trobat infinida riquea,
adquerint-ho per a tu e als teus, ço que la guerra vol e consent. Aprés de la gran
mortaldat que has fet de les gents, has apresonat un petit infant, cunyat de nostre
sobiran senyor lo gran soldà, jermà carnal de sa muller, e molts altres virtuosos
cavallers. Per què
gentilea, e per aquella cosa que més ames en aquest món, si és dona o donzella, viuda
o casada —e si no has agut compliment de amor ab ella, en breus dies la pugues
haver, e si és cars que tota la amor que tu tens fos en Déu, ton creador, com exiràs de
aquesta vida present, sies col·locat entre los sancts de paraís—, a tu plàcia voler-nos
dar aquest infant de què t'havem parlat. E si per amor no u volràs fer, posa-li nom de
rescat; demana or o argent a just preu e serà complit a ta voluntat.
E donà fi en son parlar.
Esplicada que fon la embaixada, Tirant féu la resposta en stil de semblants
paraules.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE TIRANT FÉU A L'EMBAIXADOR DEL SOLDÀ
—La virtut no porta ab sí dolor com les coses són ben fetes, sens mal enginy ne
mal obrar, però la fi de les coses sdevenidores és remesa a la Fortuna e, per ço com és
incerta, deu ésser poch temuda; mas la bona deliberació de aquelles stà en mà de
cascú e aquesta és loadora. Yo per tot mon poder desig de fer honor al soldà, no en
perjuhí de aquell pròsper e benaventurat mon senyor lo emperador. E per ço com tu
poses al davant tal penyora en dir que per la cosa que més ame en aquest món jo
degua dar un presoner, lo qual yo tinch, per reverència de aquella que yo ame, que és
digna e mereixedora de senyorejar tot lo món axí de la vostra terra com de la nostra; e
tu demanes a mi un presoner, e yo
embaixada yo auré mon acort e tornar-t'é resposta.
Tirant féu venir los alguazirs e manà
donassen
Com los embaixadors foren fora de la tenda, dix un cavaller grech, lo qual havia
notícia dels turchs e coneixia los que eren de honor e los qui
—Senyor capità, açí davant tots aquests senyors vos vull dir que pare esment del
que haveu dit dels embaixadors, com los haiau atorguat
que poden paguar per exir de presó
que sien de aquells altres que no tenen res, car prou seran ells contents que se
lo presoner per lo qual ells eren venguts.
—Tant és més aconsolada la mia ànima —dix Tirant— que yo pugua donar coses
tals que sien de molta stima, car lo donador no deu donar coses que sien de poca
condició, mas donar coses que apareguen a les gents ésser gran stima hí floresquen en
honor e fama. Yo dó açò en nom meu e fas-ho per fer-ne servir a la majestat del
senyor emperador.
Tirant deixà aquestes rahons e dreçà les noves a tots los magnats que allí eren, fent
principi a un tal parlar:
—Molt il·lustres prínceps e senyors: Vista havem la demanda del soldà del Turch
que
que demanen és fer-ne servey a la majestat del senyor emperador, ni si serà benefici
de la cosa pública.
Parlà primer lo duch de Macedònia e dix semblants paraules: —Senyors molt
egreges e molt nobles: aquest negoci toca més a mi que a tots quan sou, per quant só
més acostat a la imperial corona; per què, yo consell, e vull que axí
donen la treva de
volran, o sia servey de l'emperador o no. E si a dos o tres anys la volen, yo
content, car dins aquest temps reposarem e porem sperimentar si ab prechs porem
induyr als enemichs que
de bé sia.
No pogué més comportar lo duch de Pera que parlàs més lo duch de Macedònia,
perquè
e féu principi a paraules de semblant stil:
—La fortuna, qui stà aparellada tostemps a servir a n'aquels qui la cerquen, en una
manera als uns e en altra manera als altres, segons que plau, mas les més voltes és
contrària als superbos; e açò se esdevé perquè supérbia és contrària a tot bé, per ço
com lo superbo no vol tenir par, e per ço fon lançada del cel; e molts senyors ne són
venguts a menys, e vendran tots aquells qui de ella faran peu. Per què, mos senyors, lo
meu parer és que per servey de la majestat del senyor emperador, e per repòs de tot lo
imperi e de tota la república, no
havem vençuda, ab la adjuda de nostre senyor Déu ne vençrem moltes altres. Emperò,
yo
Molts foren de parer que fessen pau o treva, mas los més foren del parer del duch
de Pera.
—Ara —dix Tirant—, puix tots haveu parlat, a mi toca més que a negú, per ço
com mon senyor lo emperador m'à donat lo bastó de la capitanya.
E donà en aquell cars les letres que lo emperador li havia dades per al conestable e
als menaxauts del camp. Com les agueren lestes, Tirant tornà a dir:
—Yo, en loch de la alta majestat del senyor emperador, dich a les senyories
vostres que a mi no par per via neguna que sia útil negú donar treves en aquesta mala
generació. E per lo gran scampament de sanch que de ells fet haveu ab ànimo sforçat
de cavallers virtuosos, demanen la pau o la treva de
larch temps sabeu bé, senyors, que speren les naus de genovesos, les quals
incessa[nt]ment porten gent de peu e de cavall. E dins aquest temps, per la molta gent
que han perduda, repliran aquesta terra de tan gran multitut de gent que, aprés, tot lo
poder de la crestiandat no seria bastant per a lançar-los-ne. Ells tenen la esperança
perduda com ells demanen la pau. A mi no
daré tantes batailles e tant sovint: o ells exiran de tot lo imperi o faran pau final.
Tornà a parlar lo duch de Macedònia e dix:
—Tirant, si vós no voleu les treves ab la pau, yo les vull e yo les faré; e consellaré
a tots aquells qui dech consellar que ab mi ensemps les façam.
—Senyor duch —dix Tirant—, no vullau desordenar lo que lo emperador ha
ordenat. E si no u feu, yo us hauré a dar tal disciplina trametent-vos pres a la majestat
del senyor emperador, la qual cosa seria a mi molt enujosa, car yo açí no y só vengut
per adquerir neguns béns, sinó solament honrar e servir la persona del senyor
emperador, del qual hé rebuda molta honor, més que yo no só mereixedor. E puix
tinch lo càrrech, vull-lo regir com a cavaller. E vós, senyor, qui teniu totes vostres
terres perdudes, essent tan virtuós senyor com sou, més vos valria la mort virtuosa
que pobresa vergonyosa. Si no, mirau què dix aquell famós philòzoph Lexi en una sua
epístola que féu: "Qualsevulla cavaller que sia, deu guardar tres coses en aquest món:
honor, béns e la vida. Per la honor, posar-hi los béns e la vida per conservar aquella.
Per los béns, qui tolre-los volrà, posar-hi la vida per conservar aquells. Per la vida, per
restaurar aquella, posar-hi la honor e los béns". Axí, senyor duch, vós deuríeu animar
a tots que féssem les batailles, axí voluntàries com necessàries, per una veguada poder
recobrar la pàtria e lo vostre heretatge; e vós nos voleu desviar lo nostre bon propòsit
de bé a fer.
Lavors lo duch se levà ab los hulls plens de aygua, ixqué
al seu camp. E Tirant, ab tots los altres, anaren al seu.
Manà Tirant que prop d'una gran font de molt fresqua aygua, qui era al costat del
camp, fos cuberta de draps, e ab moltes taules entorn de la lúcida font. Tirant féu
seure los embaixadors en una taula e los presoners que havia dat en una altra taula
més baixa, a la part sinestra. Tots los duchs e senyors, baix, a la part dreta.
E
e de moltes altres viandes e de molt singulars. Los embaixadors prengueren molt
gran plaer en la vista e cerimònia que Tirant fehïa servir als duchs e a çi mateix. Com
foren dinats, féu-los dar molt bella col·lació de confits de sucre ab malvazia de
Candia.
Lo marqués de Sanct Jordi los demanà quanta gent los fallia de aquella batailla.
Respongueren:
—Poch més o menys de
De allí anaren a la tenda del consell e Tirant tramés a dir al duch si volia venir per
hoyr la resposta, lo qual dix que no y podia anar.
Com tots foren ajustats dins la tenda del consell, e los embaixadors, posat silenci,
Tirant féu principi a semblant resposta.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE TIRANT FÉU ALS EMBAIXADORS DELS ALTRES CAPS DE LA
EMBAIXADA
—Als cavallers és donat seguir la noble fi e lahors de les glorioses batalles en
senyal de gran virtut. E la glòria antigua dels grechs és oblidada per vosaltres, mas la
granea del seu nom no porà jamés preterir tant com durarà la memòria de Troya. E
com la majestat del senyor emperador subsehesca en virtut e bondat de cavalleria a
n'aquells gloriosos antichs cavallers grechs, és mereixedor per la sua gran dignitat e
humanitat de senyorejar tots los reys de l'univerç món. E com lo soldà e lo Gran
Turch, no tement Déu ni lo blasme de la gent del món, axí de crestians com de moros,
com sien encorreguts en les penes de gentilea e de cavalleria, volent pendre e ocupar
ab violència lo títol e dignitat imperial; per què yo confie en lo divinal auxili, car Déu,
qui és coneixedor de totes coses, me darà virtut que yo daré mort al soldà e al Turch, e
serà manifesta la veritat de la llur gran malesa que han feta a la majestat del senyor
emperador, de haver-li levat la major part de l'imperi. E treballen en desposehir-lo del
tot, de què
encativen lur honor e fama. E per totes aquestes coses desús dites, direu al soldà e al
Gran Turch que yo per res a present no
l'alquibla, en presència de tots los bons cavallers qui de honor senten, que, dins temps
de
terres que s'han occupades de l'imperi. E no penseu lo que dich ho digua per
menyspreu de vostres senyors ni per spècia neguna de supèrbia, sinó sols per no
perdre a Déu per la bona justícia que tinch per la mia part, per so com sé que en
aquests fets tendré molts jutges e pochs advocats.
E donà fi a son parlar.
Levà
—O iniqua fortuna, com véns pròspera al novell capità fent-li obtenir triümpho de
victòria de la passada batailla ab molta glòria, honor e fama virtuosa, en gran dan del
poble morisch e de la antigua senyoria de aquell! E per sforçar lo teu virtuós ànimo,
capità senyor, te vull mostrar ésser de tant conseller com enemich, reduynt-te a
memòria aquelles coses qui conserven e augmenten la tua honor e fama, la qual la
voluble fortuna t'à consentida, mostrant-te en tots tos fets valentíssim e discret capità.
E deus guardar de no perdre aquella honor e fama gloriosa que deu ésser donada als
cavallers que usen de virtut. Los romans en llur temps foren stats contents de la tua
pròspera fortuna, la qual de present has obtenguda, la qual se mostra ab senyal de la
tua gran virtut: oblidada la granea del teu nom, mostres en tu majestat real. No penses
tu yo demane pau sots menaces de batailla. E com fer no u volràs, spera aquella per al
quinzén dia de la luna, a la qual vendrà tanta multitut de gent morisca que la terra
no
El savi Salamó Abdal·là girà la cara devers lo riu nomenat Trasimeno, e dix:
—O pacífich Trasimeno, com veig la tua cara blanca, e ans que passe molts dies
seràs tot sangonós! Les quereles seran molt grans e la pública fama irà per tot lo món.
E la lamentació que fas, capità virtuós, del teu emperador, no
admirar, car tant com lo regne és pus noble més excel·lent e poderós, tant han major
enveja los vehïns que prop li stan de possehir aquella. E per ço los grechs tostemps
hauran més cruels enemichs e batailles mortals. E no és justa cosa, axí com tu dius,
per dupte de tu ni dels grechs se
com hi à, tenint ells la major part de la senyoria de l'imperi e vosaltres la menys. Lo
millor que pots fer tu e los teus és que us afereu ab la vostra fe, axí com deuen fer
bons crestians.
E près comiat de tots e, com foren prop del riu, Tirant los tramés grans donatius a
tots los embaxadors, e ells lo y regraciaren molt.
Passada tota la gent ab la petita barca, Tirant ordenà que aquella nit Diafebus
partís ab molta gent de peu e de cavall, ab tots los presoners, per anar a Constantinoble.
Apleguant Diafebus prop de la ciutat, tot lo poble, axí hòmens com dones, li exien
per los camins per veure los presoners que portaven. Com foren en la gran plaça lo
emperador estava a les finestres ab totes les dames. Tots los catius venien ligats ab
cordes, uns aprés d'altres, ab la bandera del soldà e dels altres que presos havien
roçegant-les per terra en senyal de victòria. Lo emperador e tots conegueren Tirant
ésser stat vençedor, e tots los cavallers foren exalçats e la victòria fon molt gloriosa e
alegra. E Diafebus donà a l'emperador, de part de Tirant,
liberalment, per què los grechs conegueren la sua virtut e gran liberalitat. Lo
emperador los féu pendre e posar en bona guarda.
Aprés, Diafebus pujà alt e féu reverència a l'emperador e a la emperadriu e a la
excelsa princessa; aprés, a totes les altres dames. Lo emperador lo féu desarmar allí
davant ell, e féu-li dar, que
fins en terra, perquè no
totes les dames entorn de ell. E féu-li recitar, del dia que de allí partiren fins al present
dia, tots los actes que fets havien.
Creure podeu que Diafebus no s'oblidà res que fos en honor e lahor de Tirant. La
glòria que de tan singulars actes lo emperador sentí, no u cal demanar, car si lo
emperador n'estava content, molt més ho era la princessa. E Diafebus aquella nit fon
ben servit dins lo palau de totes les coses necessàries, e tots los servidors seus. E no
comportaren que altri lo servís sinó donzelles.
Aprés lo sopar, lo emperador près sa filla Carmesina per la mà e Diafebus près la
emperadriu del braç, e entraren-se
Diafebus, ab totes les dames. E tots li fehïen molt gran honor. E Diafebus donà del
genoll en la dura terra e regracià molt a l'emperador e a totes les dames la molta honor
que li fehïen. E stigueren parlant, fins a la mija nit, de la guerra; e lo emperador
demanant lo capità què havia al cor de fer. E Diafebus li dix que certament no
scusava en neguna manera del món que en breus dies no aguessen una fort e cruel
batailla. Lo emperador, perquè Diafebus pogués reposar, partí de la cambra ab totes
les dames, e no volgué consentir que Diafebus ixqués de la cambra.
L'endemà lo emperador contà los presoners, e près del seu tresor
cascú presoner e donà
Com la princessa conegué que Diafebus era fora de fahenes, tramés-li a dir que
vingués a la sua cambra. E Diafebus no desijava altra cosa sinó que pogués parlar ab
ella e ab Stephania, de la qual ell era molt enamorat. Com la princessa lo véu,
prestament li dix:
—Lo meu bon jermà, ¿quines noves m'aportau de aquell virtuós cavaller qui té la
mia ànima cativa? Quant serà aquell dia que yo
sens recel negú? Car ab veritat podeu creure que més lo desig veure que a totes les
coses del món. Mas yo só ben certa que ell pensa molt poch en mi, e lo que ell falleix
per natura, yo u recobre per amor. Atorga[n]t vós bona fe, coneixereu que yo dich
gran rahó e veritat.
Respòs Diafebus e dix:
—Les paraules afables que la celsitut de la majestat vostra ha dites alegrarien la
ànima de aquell famós cavaller, si les agués hoÿdes, que la sua ànima fóra exalçada
fins en lo novén cel, com la fama del vostre nom resplandeix sobre totes les altres
donzelles del món en gràcia, bellea, virtut e dignitat, e yo no seria sufficient a poder
satisfer en paraules ni en obres lo gran donatiu que la celsitut vostra li à offert de la
vostra noble persona. Per què, humilment e devota, vos regracie per part de aquell
virtuós Tirant, e per mi offir a vostra altesa la persona, la ànima e tot quant hé, posar a
tot perill per la majestat vostra, e promet-vos ab pura fe en res jamés fallir-vos. Mas la
majestat vostra m'à fet admirar de les paraules offensives que la altesa vostra ha
rahonat, de inculpar de poca amor aquell qui és tot pura amor; car Tirant per natura no
té negú defalt ni de amor ni de honor, ni de res qui fos en derogació de la excel·lència
vostra. E si sabia la celsitut vostra los treballs que passa per la vostra amor, no
l'inculparíeu de res, ans lo pendríeu en algun comte. Car, cascuna nit stà armat fins
passada mija nit, com si agués entrar en batailla, e tots los del camp dormen e reposen
hi ell vogeix e cerca tot lo camp, e moltes voltes ve ab la pluja a l'esquena. E com ve
a les sues tendes, ve-sse
vull fer ne servir, done-li dues hores de vida e tostemps és allí la majestat vostra
present. E si entra en fet d'armes, no invoca sanct negú sinó lo nom de Carmesina. E
yo, moltes voltes lo y dich, per què no invoca, ab lo nom de Carmesina, algun altre
sanct perquè li ajude en les batailles? Diu-me que per res no u faria, car aquell qui a
molts serveix no serveix a negú.
La princessa prenia molt gran plaer en lo que Diafebus li recitava de Tirant. Dix
Stephania:
—Puix vosaltres haveu parlat, la tanda ve a mi. Supplich-vos que
Digau-me, senyora, per vostra noblesa, ¿qui és aquell qui mereix ésser digne de portar
corona de emperador sinó Tirant? Qui és aquell qui és mereixedor de ésser vostre
marit sinó Tirant? E vós, senyora, teniu lo bé en les vostres mans e no
Algun dia vos ne penedireu, car hom deu amar als qui us amen. Yo sé bé que Tirant
no ama a vostra altesa per los béns ne per la dignitat que vós teniu, mas, ¿sabeu per
què us ama? Per les virtuts que la vostra noble persona posseheix. Què anau cercant,
mesquina de senyora? En tot lo món no trobareu cavaller qui ab ell se pugua egualar.
E vostre pare no desija altra cosa en aquest món sinó que us ves casada ¿A qui podeu
vós pendre millor que aquest jove dispost, valentíssim en les armes, liberal, animós,
savi e destre en totes coses més que tot altre? Per què Déu no
l'emperador, e que vós fósseu Stephania e yo Carmesina? Yo us asegur, res que fos en
la mia persona no li fóra denegat. E si ell me alçava la falda del meu brial, yo li
alçaria la mia camisa que ell no ves, e
pren algun rey estranger, ¿què sabeu si us farà viure ab dolor? E si preniu algú de
aquests terra, parlaré contra mon pare, lo qual per major dignitat deu ésser vostre
marit. E com vós volreu jugar, ell roncarà; com volreu parlar, ell volrà dormir. Si
preniu lo duch de Pera, no és pertanyent a vostra edat. Aquest és lo que vostra altesa
ha mester, que us sàpia guardar de mal a vós e tot lo imperi, e
augmentar axí com fa. Aquest és aquell qui us farà cercar tots los racons de la cambra,
adés tota nua, adés en camisa.
La princessa reÿa molt fort de ço que Stephania dehïa. Dix Diafebus:
—Senyora Stephania, digau-me, per vostra noblea, una veritat: si la senyora
princessa, per bona sort de Tirant, lo prenia per marit, vostra merçé, a qui pendria?
—Diafebus, senyor —dix Stephania—, yo us fas cert que si la bona sort aporta
que la senyora princessa sia muller de Tirant, yo per dreta rahó pendria lo més acostat
parent seu.
—Si per linatge de parentesch ha de ésser, yo per dreta rahó hauria de ésser aquell,
majorment perquè só obedient a vostra merçé, axí com Tirant és stat de la majestat
de ella, que tot lo món senyoreja per bellea e dignitat. Donchs, sia de vostra bona
merçé acceptar-me per cambrer major de la vostra cambra, e que
de fe.
—A mi no seria justa cosa ni honesta —dix Stephania— que yo us fes ni us
atorguàs neguna cosa sens manament de ma senyora, la qual m'à criada de poca edat,
majorment en presència de sa majestat.
Diafebus donà dels genolls en la dura terra e ab les mans pleguades suplicà a la
princessa, axí devotament e humil com si fos una sancta de paradís, que la y leixàs
besar. E per molt que la supplicàs, tal licència no pogué obtenir. Dix Stephania:
—O, cor endurit a crueltat! Jamés s'és volgut inclinar a pietat per moltes
supplicacions que li sien stades fetes a sa majestat. E no serà jamés alegra ne contenta
fins a tant que yo veja ab los meus hulls aquell gloriós Tirant.
—Ay Diafebus jermà! —dix la princessa—. Ara de present no
injustes, car no poríeu subvertir lo virtuós àbit de mon coratge.
E stant en aquestes plasents rahons, lo emperador tramés per Diafebus perquè
partís prestament e se
Vengueren les guardes de la mar e digueren a l'emperador com
venien de levant. E lo emperador, duptant no fossen de genovesos, detingué aquell dia
que Diafebus no partís, e féu posar molta gent en les sues naus e galeres que en lo port
eren.
Com les naus foren apleguades, saberen com lo mestre de Rodes les trametia ab
gent d'armes. Ixqué en terra lo bon prior de Sanct Johan, ab molts bons cavallers de la
creu blanca. E Diafebus stava en lo port, vora mar, ab tota la sua gent, sperant-los.
Com se veren conegueren-se, e Diafebus los féu molta honor. Anaren ensemps a gran
palau de l'emperador e trobaren-lo asegut en son stat. E lo prior de Sanct Johan, feta
la reverència, féu principi a tal parlar.
CAPÍTOL
COM LO PRIOR DE SANCT JOHAN PARLÀ AB LO EMPERADOR
—Sereníssim senyor: per manament de aquell reverent e virtuós senyor lo gran
mestre de Rodes, som tramesos açí, sabent com aquell famós e magnànim cavaller, e
dels bons lo millor, Tirant lo Blanch, seria en servey de vostra alta majestat e capità
general de tot lo imperi. E, per causa de açò, mon senyor lo gran mestre li tramet gent
de cavall e de peu en nombre de
pugua millor servir la altesa vostra. Plauria
Lo emperador près molt gran plaer en la llur venguda, abraçà lo prior e dix que
ells fossen molt ben venguts. E féu-li molta honor, e a tots los que ab ell venien,
regraciant al mestre a la sua molta virtut e gentilea. E féu-los dar molt bones posades
e tot so que agueren mester per a la humanal vida.
Com agueren reposat
del camp. Com foren a
plaça, e sentien los grans colps de les bombardes. Com Tirant véu un gran troç del
mur trencat, descavalcà e, peu a terra, donà lo combat. E acostà
que una gran cantera li donà sobre lo cap, que pleguat lo lançà per terra. Tragueren-lo
los seus, ab gran treball, del fossat, e en aquest punt eren aribats lo prior e Diafebus
davant la vila.
Los turchs qui dins eren, agueren gran spant com veren tanta gent, e perderen tota
la llur sperança. E Ricart, com agué dat recapte a Tirant, tornà a donar combat molt
fort a la vila, e per bella força la entraren. Los turchs, fora de tota sperança de victòria,
foren axí ardents a morir: reputaven ésser victoriosos si fehïen morir molts dels
crestians, però volien-ó fer, coneixent la veritat e la justícia poca que tenien, ab les
llurs mans cruels. Emperò, entrada la vila, tants turchs com trobaven, tants ne
mataven sens pietat neguna, e axí passaren tots per coltell temerós. E lo prior de Sanct
Johan fon encara a temps en l'entrada de la vila, e la sua gent agué part de la roba. E
fon açò senyal per a ells de ésser victoriosos.
Anaren al lit hon stava Tirant e aquí splicaren-li tot lo que
manat. Com lo prior fon davant Tirant, féu principi a paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
COM LO PRIOR DE SANCT JOHAN SPLICÀ SA EMBAIXADA A TIRANT
—Seguint lo costum de aquells qui són posats en art de cavalleria, no só sens gran
admiració vént la fama gloriosa que s'estén per tot lo món dels singulars actes que
vós, senyor Tirant, féu de cavaller virtuós, socorrent als desemparats, com lo vostre
gloriós costum sia tal. Car als temerosos, les coses perilloses que per a reparació de
llurs honors són obliguats, no
se mostre que en lo orde de cavalleria, llà hon és lo major perill és la major honor.
E vostra merçé tostemps pren lo major perill per obtenir la major honor, volent
emitar los antichs gloriosos cavallers, la fama dels quals jamés porà preterir, per
què los virtuosos actes vostres resplandeixen en fama gloriosa, digna de immortal
recordació. E tenint de açò plena notícia, aquell reverent e virtuós senyor, mon
senyor lo mestre de Rodes, com vos sia molt obliguat —que per la vostra gran
virtut e bondat lo socorregués en lo temps de la sua gran necessitat, e a tota la sua
religió—, tramet a mi com a capità de dos_mília hòmens, entre de peu ede cavall ab
aquests cavallers del seu orde. E yo hí ells volem star a obediència de la senyoria
vostra de tot quant nos maneu.
E Tirant regracià al mestre e a ells la noble valença que li fehïen, e dix-ho ab tan
gran fatigua que no podia parlar per lo gran dolor que tenia al cap. Los metges
vengueren e prengueren caps de moltó e feren-los bé bullir ab bon vi e, ab estopades,
posaven-li
Deixaren la vila bé provehïda de la gent de la terra mateixa, per ço com la
senyoria dels turchs los era molt cruel e dura, e tornaren-se
dies tota la gent del camp reposà.
Com foren al quinzén dia de la luna, vingueren los turchs axí com los embaixadors
havien dit, e pleguaren fins al cap del pont. E lo un camp stava a la una part del riu e
l'altre camp a l'altra, e lo pont enmig era romput. E primerament vingué la batailla del
Gran Turch, e era capità son fill, per ço com ell encara no era guarit de la nafra del
cap. Aprés venia lo rey de Asia ab la sua batailla; aprés venia la batailla del rey de
Àfrica; aprés venia la del rey de Capadòcia; aprés venia la batailla del rey d'Armínia;
aprés venia lo rey de Egipte ab sa gran batailla, lo qual era molt valentíssim cavaller e
de gran ànimo e molt destre en les armes: entre tots los moros no y havia tan singular
cavaller e qui més coses en la guerra enprengués. Aprés venien moltes altres batailles
de molts altres grans senyors. Allí era en ajuda de ells lo fill del duch de Calàbria, lo
duch de Malfi, lo comte de Muntoro, lo comte de Caserta, lo comte Valentino, lo
comte de Burgença, lo comte de Alacri, lo comte de Fundi, lo comte de Aquino, lo
comte de Muro, e molts altres comtes e barons que havien pres sou del GranTurch e
del soldà. E cascun dia los donaven mig ducat per lança, e als de peu mig florí. Aprés
que tots foren aplegats, contaren que portaven
Com foren atendats, feren posar les bombardes en orde. E l'endemà tiraren tan fort
e tan sovint que fon forçat a Tirant mudar lo camp alt en una montanya, molt prop del
riu, en la qual montanya havia moltes fonts de fina aygua e gran praderia. A veguades
totes les bombardes tiraven justades al colp e, per clar sol que fes, la terra enfosquien,
car passades
perdudes en lo camp com foren vençuts.
Com los de Tirant veren tanta gent, staven sbalaÿts de tan gran nombre de gent de
cavall e de peu. Molts n'í havia qui volgueren ésser cent legües luny de allí; altres n'í
havia qui fehïen gran sforç, pensant com tenien tan bon capità e
diners que lo emperador donà a Diafebus, dels presoners, com Tirant los agué rebuts
los donà a dos comtes que
com lo y dehïen, dehïa: "La honor sia mia e lo profit sia de vosaltres".
Com lo soldà véu que no podia passar lo riu per dar batailla als crestians, féu
prestament adobar lo pont. Com Tirant véu que lo pont se adobava, anà ab
legua de allí hon hi havia un gran pont, tot de pedra picada. E a cascuna part del dit
pont, en lo cap, havia una roca, e sobre aquella roca de cascun cap havia un petit
castell. E com lo soldà agué conquistada tota aquella terra, vengué en aquell pont, e
jamés lo cavaller senyor de aquells dos castells se volgué concordar ab ell, per molts
donatius que li prometés, car jamés volgué desconéixer ni ésser ingrat a Déu ni a son
senyor natural, qui era lo emperador, ans de aquells castells del pont fehïa molta
guerra a les viles e ciutats que
agué de fer aquell pont de fusta perquè la sua gent passar pogués, per dar compliment
a la conquesta de l'imperi.
Com Tirant fon al castell, parlà ab lo cavaller, que havia nom Malvehí, e tenia un
fill molt dispost e valentíssim. E lo pare tenia lo un castell e lo fill tenia l'altre. E tenia
cascú
amistat ab Tirant, que molt poch se partia de ell. Aquest havia nom Ypòlitus. E lo
pare e lo fill preguaren molt a Tirant, per ço com sabien que era tan valentíssim
cavaller e molt venturós en armes, li plagués donar-li la honor de cavalleria. E Tirant
ho féu de molt bona voluntat.
E Tirant agué fustes e féu dins un bosch tallar molts albres, los més sechs que
trobar pogueren. E prengueren mida de la amplària del riu, e prengueren bigues e
peguaren les unes ab altres clavades ab grossos claus, e feren-les tan largues que
bastaren a la mida que havien presa del riu. E posaren aquelles bigues en lo riu, daval
lo pont de pedra, e de bigua ab bigua clavaren bons cabirons grossos, e sobre los
cabirons clavaren posts, en manera que de la un cap fins a l'altre stava enpostat com
un pont, e tot enpeguntat ab molta pegua. Com fon acabat, posaren una cadena a
cascun cap, e stava liguat al pont de pedra, e cobriren-lo bé de rama vert, e féu-hi
aparellar totes les coses que y eren necessàries.
Com los turchs agueren acabat de adobar lo pont, començaren de passar la gent de
peu a poch a poch, e totes les bombardes parades per dupte que si los crestians venien
poguessen defendre lo pont e la gent de peu dels turchs que eren passats. Com Tirant
véu passar la gent dels turchs, (los del seu camp staven molt smayats, emperò ab lo
gran sforç que ell los dava staven algun tant aconsolats), féu tocar les trompetes que
tothom pujàs a cavall, e mudà lo seu camp prop lo pont de pedra. Com los turchs
veren levar lo camp de Tirant, presumiren que per temor fugien e ab major ànimo
passaven.
Com lo soldà e lo Gran Turch foren passats ab totes llurs osts, ab les batailles molt
ben ordenades unes aprés de altres, feren la via dels crestians. Com Tirant los véu
prop, passà lo pont de pedra e atendà
passat a l'altra part, tornaren cuytadament al pont de fusta. Com foren passats, feren la
llur via riu amunt, per trobar-lo per dar-li batailla. E Tirant, com los veÿa prop, levava
lo camp e tornava a l'altra part. Açò durà tres dies.
Los turchs tingueren consell què era de fer, e les veus vengueren per orde al rey de
Egipte, lo qual ab ànimo sforçat de cavaller, vént moltes diferències que eren entre
ells, féu principi a tal parlar.
CAPÍTOL
COM LO REY DE EGIPTE VOTÀ EN LO CONSELL LA SUA INTENCIÓ
—Puix als entenents lo ver juhí de les nostres diferències e altercacions amagat
sia, poreu veure que a la fi de un enbaraç, que hú diu, neixen principis de molts altres.
E açò fa manifest lo parlar de vosaltres per ignorar lo mester de la guerra. E per
declaració de açò és mester reduyr lo present fet, que la fi de dues coses seguir se
puixen per sperimentar si aquell vos surtirà per mijà de bona coneixença, e açò per
temor de no restar envergonyits. E aquesta fi atényer-la poreu si us deixau de vostres
culpes. Per atényer libertat e honor vos posaré en lo camí del que devem fer. Si
donchs ab tan poca vergonya voleu tancar los camins de libertat e de la sperada
victòria qui són uberts per a qui
no
riu e vosaltres restareu en l'altra part. E en lo temps que yo
més prest que poreu, lo socors no
victòria que desijam. Emperò la fi de les coses sdevenidores és remesa a la fortuna, e
per ço com som certs nosaltres tenir molt més gent que no ells, deu ésser poch
reduptada la batailla, mas la bona deliberació de aquests fets stà en mà de cascú, e
aquella és loadora.
Tots los capitans e grans senyors loaren la bona deliberació del rey de Egipte. E lo
soldà, responent, dix:
—Totes les coses del món són més en openió que en fet. E lo desig meu no
consent sia vist ab vós conforme en lo desorde de vostres paraules desonestes en dir
que ab cent_mília hòmens los voleu combatre, com ells sien molt menys. Emperò del
meu ànimo sforçat surt una sperança de gloriosa victòria de la batailla. Preneu la
meytat de la nostra gent e yo pendré l'altra, e a n'aquell qui la sort vendrà, que done
primer la batailla. Durant aquella, si l'altra part volrà fer bondat, no tement los perills
sdevenidors, socorrent-nos podem haver vera glòria e honor.
E donaren fi en lo parlament.
Los reys prengueren la una part ab gran ànimo, e lo soldà près l'altra: ab la meytat
de la gent passà lo pont.
Com Tirant véu açò, e que enmig lo tenien, e los uns staven endret dels altres e lo
riu en mig, dix Tirant:
—Açò és lo que yo tant desijava
Levà lo camp, qui stava devers los reys, e féu posar totes les tendes e carruatges
dins los dos castells, e tots los patges. E Tirant detingué la gent sua tant com pogué
per ço que vingués la nit. E ans que lo sol agués passat les colones de Èrcules, Tirant
passà lo pont devers aquella part hon solia de primer star. E féu pujar tota la gent de
peu en un mont fort qui stava endret del cap del pont. Com tota la gent de peu fon
pujada, féu pujar les squadres de la gent d'armes, una aprés d'altra.
Lo soldà, qui stava en aquella part, que véu quasi tota la gent que se n'eren pujats,
per dar de les faldes de la montanya la batailla, e véu que no restaven sinó
squadres, cuytà devers aquella part e ferí en ells e féu-los fugir fins alt a la montanya,
e mataren
Los turchs devallaren al peu de la montanya e aquí se atendaren pensant que
l'endemà, venint lo dia, los pendrien tots sens fer neguna defensa, e que
catius en llur terra. Però lo soldà no consentí que tota la gent descavalcassen, per
dupte que en la nit los crestians no ferissen en lo carnp, axí com havien fet altra volta.
Com Tirant fon pujat en la montanya, trobà tots los cavallers e grans senyors ab lo
major desconort del món; los uns anaven desà los altres dellà, plorant e jamegant, fent
molt trist e adolorit comport, dient que ara los covenia ésser presos e catius en poder
de infels. Com Tirant los véu axí star, ajustà
paraules:
—O cavallers virtuosos! Com no teniu recort de la gran offensa que féu,
primerament a Déu e aprés a l'orde de cavalleria? Que si éreu dones no tendríeu
menys ànimo! Que vosaltres, que deuríeu animar als altres teniu vergonya de
lamentar-vos e mostrau renunciar a la art de cavalleria e ésser vençuts sens fer
resistència neguna. La vostra natura me apar ésser unida ab antich àbit de plor e de
poch ànimo. E seria menys mal vosaltres offerísseu de voluntat la vida per la honor,
que no fer tals coses ab tan gran desorde com féu e ab tanta confusió e vergonya. O,
com teniu vanes les presumpcions! Ley és imperial que aquell qui gosa mirar la cara
dels enemichs basta a vençre aquells. Solament vos vull dir e preguar, si semblants
preguàries poden haver loch en vosaltres, que us vullau sforçar de bé a fer e, ab la
ajuda de nostre Senyor e de la sua sacratíssima Senyora nostra, yo us faré senyors de
vostres enemichs dins
vosaltres.
E quasi tots restaren aconsolats de les paraules del capità, sinó lo duch de
Macedònia, que ans que lo capità se deixàs de fer armes, lo duch tramés un scuder seu
avisat del que tenia de dir a l'emperador. Com apleguà prop de la ciutat, descavalcà e
deixà lo rosí, mostrant que era fogit del siti e venia ab tots los hulls plorosos. E lo
poble, qui en tal disposició lo veren venir, tots anaven seguint-lo. Com fon dins lo
palau, trobà allí molta gent, e dix:
—A hon és aquell desaventurat qui
Pujà alt en la gran sala. E prestament ho anaren a dir a l'emperador com era
vengut Albí, scuder del duch de Macedònia, lo qual venia ab grans lamentacions. E
lo emperador ixqué cuytat de la cambra hon era la emperadriu e sa filla. Com Albí
véu a l'emperador, leixà
e la cara, e axí féu son gran dol.
—Per cert —dix lo emperador —, aquest scuder deu portar molt mala nova segons
los senyals que manifesta. Yo
mal és aquest.
Lo escuder alçà les mans devers lo cel e dix:
—La virtut porta ab sí dolor de les coses mal fetes, puix nos dispon a bé a fer, car
cascú és causador de sos mals; si ab bona e discreta deliberació no fa lo que deu fer e
és tengut, no
desagraduar vostres capitans e vasalls e dar-ho als strangers de mala fama, hòmens en
res no coneguts que de vils condicions porten llur sobrevesta. O lo imperador! Puix
vós mateix haveu fet lo mal, rahó és que
loch de obsèquies diran per vós lo psalm de maledictió, per ço com haveu perdut a
vós mateix e a tots los vostres, car haveu volgut levar la successio de l'imperi an
aquell famós e il·lustre senyor, lo duch de Macedònia, per dar-la a un vil hom stranger
qui ha perdut a ell e a tots los del camp e és fugit, que no saben hon s'és. Tal mèrit à
la persona de l'emperador còndam! Per cert, millor vos seria, en aquest poch temps
que la clemència de Déu vos spera, anàsseu en parts stranyes fent penitència e plorant
lo gran dan de vostres vasalls e servidors, de tanta gent que és morta. E faríeu smena
dels vostres peccats, car menispryant la sua ira, per los vostres demèrits, que tanta és
la mortaldat dels crestians que no m'í basta seny ni saber per a poder-ho recitar, car
los moros los tenien asetjats en un petit mont, sens que no y tenien pa ni vi, ni aygua
per als cavalls, a la hora d'ara ja deuen ésser tots morts. Yo me
e vós, còndam emperador, restau ab la vostra.
—O desaventurat de mi! —dix lo emperador—. Com me solicita la miserable
fortuna, que aprés de una alegria ve prestament una gran tristor, e aprés de un mal ne
vénen molts! Ara és perduda tota la mia sperança. No
per lo món desemparat de tot bé.
E ab aquestes e semblants lamentacions se n'entrà en la cambra e lançà
lit, fent gran e adolorit comport, dient:
—Què
Què
Què
mos grans peccats e culpes veure
dones e donzelles qui
donzelles ésser desonides per aquells? Quant seran adolorits los meus hulls qui tal
cosa poran veure! Yo crech que lo meu cor romprà de gran dolor.
La princessa se acostà a son pare per aconsolar-lo, car la emperadriu e les altres
donzelles no era negú qui les pogués aconsolar de la gran tristor que tenien.
La fama anà per tota la ciutat de la mala nova E tota la gent fehïen molt grans
lamentacions per los amichs e parents que pensaven que eren morts. Les quereles de
les mares eren manifestades per los batiments e plants: alçaven los hulls al cel e
ploraven la pública fortuna axí com si ja la ciutat fos presa per los enemichs.
Leixem-les star ab son dol e tornem a Tirant què fa.
Avent animat Tirant los cavallers ab la sua exortació, stigueren en gran sperança,
confiant de la gran providència del capità.
Tirant deixà bona guarda alt en lo camp —molt ben visitat per ell— e ben
confortada la gent. E près un home ab sí e per les spatles de la montanya, que per
negú no fon vist, devallà. Com fon baix, davall un arbre deixà les armes, e ab cuytats
passos anà prop del castell del senyor de Malvehí. E axí com eren restats concordes
de senyal, près dues pedres, una en cascuna mà, e feria la una ab l'altra. Sentint lo
senyor de Malvehí lo senyal, conegué aquell ésser Tirant, e, ubertes les portes del
pont, ell entrà e trobà totes les coses necessàries per al que mester havia. Primerament
féu pendre molt oli e alquitrà en gavetes de fust, e pegunta e sofre viu, e altres coses
qui han disposició del foch encendre. E près molta lenya seca, e en aquell vexell de
fusta que havia fet, tot ho féu posar desús e liguar dues cordes, una en cascuna cadena
del vexell, largues. E dos hòmens se posaren dins una barca que tenien allí per peixcar
en lo riu, e cascú de aquells portava la corda en la mà. E desligat lo vexell, ab la corrent
anaren riu avall. E Tirant los dix que no posassen foch fins que fossen prop del pont.
E anant riu avall, com eren en loch que lo riu fehïa alguna volta que lo vexell no
poguera passar, tiraven lo cap e afluixaven l'altre, e lo vexell anava de punta; e com
volien que anàs a travers, egualaven les cordes e lavors prenia tot lo riu de ample.
Com los turchs veren tan grans flames de foch per lo riu avall, tots se tengueren
per perduts. E lo soldà desenparà lo camp, e tots los altres, corrent com pogueren
feren la via del pont de fusta. Lo soldà, perquè tenia bon cavall, atengué un poch
primer que lo foch pleguàs al pont, passà e molts altres aprés de ell. E si los hòmens
aguessen fet lo manament del capità, que aguessen posat lo foch més tart, no se
n'anava negú que no fossen stats morts o presos. E al passar que fehïen per lo pont,
molts moros ab los roçins ne anaven en la aygua per la gran pressa que tenien de
passar a l'altra part.
Lo foch fon tan gran que en poch spay tot lo pont fon cremat. E restaren per passar
lo pont
de Calàbria, e lo duch d'Andria, e lo duch de Melfi, e lo comte de Burgença e lo
comte de Montoro, e molts altres capitans qui eren descavalcats. E ab la gran pressa
del foch e ab lo gran dupte que tenien dels crestians que no vinguessen per ferir sobre
ells, tots fugien, que no speraven los uns als altres.
Com Tirant véu anar lo foch per lo riu, pujà cuytadament hon eren los seus, ab
molta alegria que
enemichs. E Tirant jamés ho volgué consentir, dient-los;
—Ara no guanyarem honor neguna e demà haurem la honor e la roba.
Ab tot açò lo capità féu fer molt bona guayta aquella nit.
—No pot ésser que tota la gent sia passada. Qual seria que ab desesperació
venguessen a ferir sobre nosaltres?
Vengut lo clar dia, e lo sol sobre lo nostre orizon, lo capità féu tocar les trompetes
e tothom pujà a cavall. E feren venir los patges e lo carruatge, e alt per la montanya
anà tota la gent. E tornaren-se aposentar llur real en lo loch on lo avien ja tengut, de la
montanya.
E de allí veren la gent que era restada, e per alguns cavallers fon dit al capità que
devallassen en lo pla e que
—Puix havem obtenguda la desijada fi e tenim bon dret e tenim libertat de fer de
ells lo que volrem, façam-ho ab discreció, car més és a nosaltres perdre un cavaller
que si ells ne perdien cent. Però yo us profir demà en aquesta hora poreu anar e venir
enmig de ells, que per negú no us serà feta sinó honor.
Diafebus, qui véu los turchs qui staven en gran congoixa, pensà en la honor e delit
de Tirant. Pres-li lo anell de la mà. Dix-li Tirant:
—Cosí, què voleu fer?
Dix Diafebus:
—Vull trametre Pírimus a l'emperador. Tants dies són passats que no han sabut
res de nosaltres! Lo emperador se aconsolarà un poch de aquesta nova. E la senyora
princesa, ab les altres dames, se
fet.
—Prech-vos, cosí —dix Tirant— que li trametau a dir que vinguen les naus e galeres
ab farina e ab vitualles, ans que
Pírimus se partí. Com fon a la ciutat de Constantinoble, véu totes les gents molt
tristes e adolorides, e les dones totes ploroses. Entrà per lo palau e trobà pijor: ab les
cares totes arapades, les vestidures rompudes. Tots quants lo vehïen no li dehïen res
axí com de primer solien. Com scometia algú, no li volien respondre. Aquest pensà
que lo emperador fos mort, o la emperadriu o sa filla. Passà avant en la gran sala,
trobà allí alguns hòmens que ell coneixia e véu-los star molt adolorits; altres que
staven agenollats fent oració; altres que ploraven e malahïen tota natura françesa.
Acostà
era mort o que era la causa de tanta dolor que ells mostraven. E aquell, responent,
dix:
—Los traÿdors, seguint lo stil de cavalleria! De Judes ençà no fon feta tan gran
traçió com los teus han fet. E sinó que pietat m'ó defén, yo fera que de tu, o altre tal
com tu no s'admetera paraula neguna, perquè a tothom fos notori e manifest la gran
maldat que los teus han fet. Aparta
paradís de fer-te saltar per la finestra avall.
Aquell abaixà lo cap e passà en una altra sala més a dins. E conegué lo cambrer de
l'emperador e anà rient devers ell. Dix-li lo cambrer:
—Per la strema e desaforada alegria que mostres tenir, com tens atreviment de
acostar-te a la cambra del senyor emperador?
—Amich —dix Pírimus—, no
yo no y sé res. Fes que yo parle ab lo emperador, e si té dolor yo li daré alegria.
Aquell, sens més dir, se n'entrà en la cambra de la emperadriu, hon era lo
emperador ab sa filla e totes les donzelles, ab finestres tancades, fent allí cascuna son
dol.
Dix lo cambrer:
—Senyor, a la porta és vengut hú de aquells grans traÿdors qui ab aquel reprovat
cavaller vivia de Tirant lo Blanch, lo qual ha nom Pírimus. E certament deu ésser
fugit de la batailla ab son senyor, e diu que volria parlar ab la majestat vostra.
Dix lo emperador:
—Vés, digues-li que se
E que si yo trobe a ell ni negú de son mestre, yo
que en lo palau és.
E com lo emperador dehïa aquestes paraules, pensau lo cor de la princessa com s'í
doblaven les dolors, car per molt mal e dan que Tirant agués fet, no
oblidar.
Com lo cambrer agués tornada la resposta al scuder, dix Pírimus:
—Per la mia fe, yo no me n'yré, car mon senyor Tirant ni negú dels seus jamés
feren traçió, ni serem nosaltres principiadós de semblant maldat. E si lo emperador no
vol que parle ab la altesa, digau a la senyora princessa que ixqua açí a la porta de la
cambra e yo li diré tals paraules que ella ne restarà molt contenta.
Lo cambrer volgué sforçar de tornar-ho a dir a l'emperador, e dix tot lo que havia
dit. Lavors lo emperador dix a Carmesina que ixqués a parlar ab ell, mas que no
entrar dins la cambra. Com la princessa fon fora en la sala, ab la cara que ixqué molt
trista, Pírimus se agenollà als seus peus, besà-li la mà, e aprés féu principi a tal parlar
—Senyora de gran excel·lència, la mia ànima stà alterada del mudament gran que
veig en la majestat vostra, de tots los del palau e de la ciutat. Car yo, ignorant la
causa, n'estich molt admirat, que no hé trobat negú de quants hé interrogats que m'ó
haja volgut dir, per què hauré a gràcia singular a vostra altesa que
notícia què és la causa. E encara stich més admirat de les paraules que per part del
senyor emperador lo cambrer m'à dites. E si a la majestat del senyor emperador no li
plau que aquell famós cavaler, mon senyor Tirant, tingua la capitania ni faça fets
dignes de gloriosa recordació, digua-m'ó, que prestament serem fora de tot lo imperi e
no passarem tants treballs ne perill, ne freturarà tant fatigar les nostres persones. Per
què, senyora, hoynt resposta de la celsitut vostra, aquella reportaré a
tramés.
Hoÿdes per la adolorida princessa les paraules de Pírimus, ab les làgremes als
hulls li recità tot lo que lo scuder del duch havia dit
Com Pírimus hohí tan gran malesa, donà
—Senyora, sia pres aquell qui tals noves ha portat e tanta dolor ha mès en lo cor
de la majestat del senyor emperador e vostra, e de tota la ciutat. E prenguen a mi, e si
Tirant no és stat vençedor e no ha fet fugir lo soldà, e no ha cremat lo pont e no té
asetjats prop lo riu passats
persona. E per major certenitat, veus açí lo sagell de la capitania, lo qual m'à dat
Tirant.
Com la princessa hohí tan gloriosa nova, ab cuytats passos e voluntat strema entrà
en la cambra hon era son pare. E recità-li tot lo que Pírimus havia dit. Lo affligit
emperador, per sobreabundant alegria, caygué de la cadira e smortís. Feren venir los
metges e aquells lo feren tornar en son recort. Féu entrar Pírimus perquè li fes relació
de la bona nova. De continent que la sabé, féu tocar totes les campanes de la ciutat, e
anaren tots a la sglésia major e aquí feren lahors e gràcies a nostre senyor Déu e a la
sua sacratíssima Mare de la gran victòria que havien obtesa. Com foren tornats al
palau, lo emperador féu posar en fort presó lo scuder que lo duch havia tramés. E
Pírimus supplicà
L'endemà partí Pírimus ab moltes recomandacions que se
molts altres. E, tornada la embaixada, Tirant [fon] molt admirat de les obres del duch
de Macèdònia, e no curà de pus, puix la veritat era sabuda
Lo dia que Pírimus partí, los turchs, ab tota la esperança perduda coneixien que
dar la batailla no era cosa fahedora per a ells, e del mal se devia elegir lo menys, que
valia més que
E fon sort que era restat ab ells aquell savi moro Abdal·là Salomó, que altra volta
era stat tramés per lo soldà per embeixador a Tirant. E deliberaren de trametre-y
aquell, lo qual posà en una lança una tovallola; e açò era ja passada hora baixa. E
tot lo dia passat no havien menjat sinó molt poch, ni de tot aquell dia. Tirant, que véu
lo senyal, féu-li prestament respondre. Abdal·là Salomó pujà alt al camp de Tirant e
presentà
semblant stil.
CAPÍTOL
COM ABDAL·LÀ SPLICÀ [LA] SUA EMBAIXADA A TIRANT
—Gran admiració tinch, magnànim capità, per tu ésser mestre de tal mester, com
no has pres lo soldà e tots quants ab ell eren, car si agués usat del que la tua molta
discreció ha acostumat en fer, no u podies errar. E per speriència se mostra que totes
les coses que has volgudes empendre te són vengudes axí com a [l]a desijada Fortuna
li és stat plasent, com no fes menys en lo ànimo que en la execució. Les tues virtuts,
encara que no sien en notícia de les gents, fan a tembre, perquè saps salvar a tu mateix
e als teus. Açò són coses que fan augmentar la tua glòria, honor e fama. E venint a
l'efecte del que vull dir, aquella miserable de gent, e yo ab ells, davant la tua
clemència cridam: "Fam, fam!" Si a la tua senyoria, capità magnànim, serà plasent
fer-nos gràcia de voler venir en alguna concòrdia, ço és, que la tua clemència e pietat
los vulla perdonar la vida, series reputat per gloriós dins les portes dels teus enemichs.
E plàcia a tu usar virtuosament, segons tu qui ést e no mires lo que ells volien usar
contra tu, que havien a fer segons ells qui són.
Lo capità féu entrar lo moro dins la sua tenda, ab tots los qui venien ab ell, e féu-los
dar a menjar a tots, que bé ho havien mester Lo capità féu ajustar tots los grans
senyors e demanà
dit. Feren venir lo embaixador Abdal·làe Tirant li féu la resposta en stil de semblants
paraules:
—Cidi Abdal·là, nosaltres no havem agut exercici de virtut, mas glòria
indostriosa; però la mia confiança és posada en sa valor, puix tenim causa
d'esperimentar actes més virtuosos de cavallers, no oblidant la ofença que han fet al
senyor emperador. E per ço com veritat advoca la mia part, confie en lo divinal auxili
ans que passe molt yo daré al soldà e als altres ab les mies mans condigna pena e
càstich, com tingue títol de justícia. Perquè coneguen que yo no vull fer tot lo mal que
poria só content que porten totes les armes offensives e defensives enmig de aquella
praderia, e ells mateixs les hi porten, no tots justats, mas de
vendran aprés. E axí vull que
Lo embaixador près licència del capità e tornà-se
Tirant havia manat.
Com totes les armes foren posades, lo capità les féu totes pujar al camp, e aprés
tots los cavalls. E los turchs ho tengueren a gran gràcia com no
car pensaven que, encara que fossen catius, ab rescat ne porien exir.
Com no tingueren armes, lo capità los féu venir al peu de la montanya: aquí
dar a menjar en gran abundància, e la sua gent de peu los guardaven. E Tirant devallà
hon ells eren e près tots los duchs, comtes e cavallers crestians, e féu-los pujar ab ell
alt en lo camp e féu-los posar dins una gran tenda. E aquí eren molt ben servits de
tot lo que necessari havien per a la humanal vida, si bé no era plasent a molts com lo
capità los fehïa tanta honor, com ells no meritassen bé ni honor per ésser venguts en
ajuda dels moros contra crestians. E la gent de Tirant los ho dehïen davant, e ells,
coneixent lo gran defalt que fet havien, çessaven de menjar.
E en aquella forma tingué Tirant los presoners fins que les naus foren vengudes. E
lo capità no deixava partir prop de sí al moro Abdal·là per les bones e discretes rahons
que li dehia.
Un dia que tots los duchs e grans senyors se levaven de dinar, preguaren al capità
fes venir allí lo gran philòzoph Abdal·là. Com fon vengut, Tirant lo preguà que digués
alguna bona cosa que profitàs per a tots.
—Com poré yo res dir, que stigua atribulat —dix lo moro—, fins haver-hi gens
pensat? Feu-me gràcia dar-me spay fins a demà e yo esta nit hi pensaré perquè pugua
millor contentar les senyories vostres.
Dix lo duch de Pera:
—Cidi, no
col·lació.
Tirant féu portar un drap de raç enmig de una praderia, e un banch en què lo moro
stigués de peus. E Tirant fehï atenir entorn de ells bona guarda de gent de cavall e de
peu. Com Abdal·là véu que no
—Puix lo senyor capità m'ó mana, dar-li é un consell, lo qual cascú de vosaltres lo
porà pendre per a sí.
E pujat lo moro sobre lo banch, féu principi a tal parlar.
CAPÍTOL
LO CONSELL QUE ABDAL·LÀ SALOMÓ DONÀ A TIRANT, CAPITÀ
—Déu és gran, Déu és gran. Déu és sobre totes coses, e aquell deu ésser amat e
temut sens neguna error ni fictió. Egregi capità e cavaller invençible: no t'admires de
mi com tingua senyal de crestià, ço és, dos bons quartés de vosaltres, car mon pare
fon moro e la mia mare fon de la generació vostra, e de aquesta part me ve amar-vos.
Magnànim capità, ya veig que a la fi la fe venç infedelitat, e liberalitat venç avarícia, e
la humilitat a la supèrbia; hoy fa loch a caritat e desesperació a sperança. E sots lo mal
de veritat trencada és la perseverança de falsia e dura obstinació dels contrastants a ta
intenció. lmmortal batailla és entre enveja e glòria e entre maldat e virtut. Emperò
gràcies sien fetes e n'Aquell qui és senyor de virtut e rey de glòria, que a present,
vençuda la part de tot mala, la part totalment bona ha triümphat, jatsia sovint vejam lo
contrari. Ara
honors de què era desposehït; e los peccadors o contrastators, vehent-ho se dolran e,
ab ira cruel, mostraran la intrínseca furor ab strenyiment de llurs dents per magrea de
viceral corrompiment.
"E tu, capità valentíssim e poderós, més clar e resplandent e reposat que en lo
passat temps tots los altres stats no són, en la imperial cadira faràs tornar l'alt
emperador, gitaràs tots núvols de tristor e de pluja de làgremes e esclariràs tota la
Grècia; e subjugant ab la tua gran virtut la nostra partida de lengua morisca, d'on
seràs mereixedor de portar corona d'estel·les, car per tu serà restituhïda a l'imperi la
pau que li era tolta, e als pobles lo desijat repòs. Per hon de tu serà manifest al món lo
teu notori enginy, segons has fet en lo passat e tant més en lo present, com quant de
major lahor és justament e temprada regir un regne que guanyar e aconseguir-lo
benaventuradament.
"Certes, ara és temps que culles e replegues ensemps totes les virtuoses forçes de
ton coratge, e que
Tots tos passats treballs són no res si leixes los molts que encara te resten a passar. La
tua gran glòria requer en tot ésser dreturera la tua mà. Ja havem vist com altament e
gloriosa has batallat contra la fortuna adversa, e coneixem-te vençedor, mas guarda
que sovent la fortuna, encara que sia vençuda, retorna pus mansa en son sguart, e pus
suau, quasi resplandent ab elm o cuberta deaurada. Tu has vençuda la adversa;
guarda
proceheix de amor, ne hoy no proceheix de amor ne de caritat. Amor proceheix
de la glòria del cor mundanal e eternal. E no
armes te sia benigne ne pus flach, ans te serà bé mester que t'abilles de novelles
armes, e no
ans sies cert que la guerra és pus enganosa com la crehença és ab legots o ab
affabilitats combatuda
"En lo stret de la fortuna adversa, avem vist com altament te ést portat en útil de la
cosa pública, ara veurem com te comportaràs en la plenitut de la fortuna pròspera, car
molts en tribulacions e lochs strets han resistit sens causa; e molts qui foren en llurs
adversitats forts, foren per la fortuna pròspera enderrocats. Aníbal fon vençedor en la
batailla de Cannas. Aprés que agué exivernat en Càpua ab menjars delicats, delitàs en
dormir, reposant en banys plasents: per oçi luxúria fon vençut en la batailla per
Marcell. E axí, la ardor del gel del riu de Trèbia, hon primer havia aguda victòria en
Lombardia, fon apaguada en Càpua per la calor dels banys e altres delits. E sovint és
la pau pus perillosa que la guerra, car a molts virtuosos ha nogut, no havent adversari
contra la qual la virtut agués exercici, la qual se és per oçi e repòs amaguada e a
veguades del tot perduda o aflaquida, per tal com en loch de l'adversari, per lo qual la
virtut se mostrara e s'esforçara, han succehïts delicaments. E a veritat, no pot ésser [a]
[l]'[hom] guerra pus greu que és ab sos propis costums e coratge, car lavors hi pot haver
menys treves, puix la guerra és tota dins lo mur, ço és, dins l'om mateix. E aquesta
guerra flaqua de batailles acostumant, la qual venint ab mantell de pau, ha major
gosar que quant ve ab bacinets armada.
"E leixant molts exemples de gents, pau e tranquilitat amansà lo romans, no
amansats ni trencats jamés per batailla e vençedors de totes gents. E segons alguns
han scrit, los delits de luxúria vençents los romans [vençedors], [han] [venjat] [lo] [món]
[vençut] [per] [ells]. [E] [açò] [paria] preveure Cipió hom reduptat altament bo per tot lo
senat de Roma, com de son poder vedava la destructió de Cartayna, jatsia contra
l'acort del molt savi vell Cató. Ho vedava Cipió [per] [dupte], segons diu Florus, que
perduda los romans la temor de Cartayna, llur enemigua, la ciutat de Roma no
començàs donar-se a delits e a repòs. E Déu agués volgut que
stat seguit car millor fóra fos restada guerra dels romans ab los enemichs e ab
Cartayna que ab llurs propis vicis e delits, car certament en millor stament foren stats
los fets de Roma e, segons yo crech, hauria agudes menys batailles e pus contínues
victòries. E si
temps de repòs, puix Déu te ha portat a prosperitat de fortuna, sàpies-los ésser de
adversa intenció a ells. E dich-te a tu e a tots los grans senyors: una deu ésser la fi de
la vida [e] del treball, e tostemps deuen ésser en guerra de enemich vesible e
invesible.
"E veges més avant quant discorde yo de comuna opinió, car dich que d'açí avant
sentiràs doble treball més que en lo passat, e te n'alegraràs. Jamés no t'és stat mester
levar-te ab tant sforç e lo ànimo deu en tu sobrepujar sí mateix, car vengut ést als
sobirans combatiments. E axí entengua tot lo món quin e quant gran ést stat en
cascuna fortuna, ço és, pròspera o adversa; e no tu solament, mas aquells qui
segueixen tos consells.
"Tu has senyor vell e antich, lo qual la fortuna havia lançat per terra, lo qual
forçant la fortuna l'à portat en molts caÿments a la altea del stament humanal.
Mostra-li per quins graus és pujat en aquesta triümphant de victòria e ab quin saber s'í deu
refermar. Ja no
tenir per content de la dignitat que Déu l'à posat e del ceptre hereditari qui li és
degut per deute de sanch més que per sa pròpia virtut. Car la senyoria no fa l'ome,
mas descobre
amonesta
per mèrits, lo segon per fortuna. Mostra-li que honre Déu e ame sa terra; serve
justícia, sens la qual lo regne, jatsesia rich o opulent, no
que negú acte violent no pot ésser de longua durada e millor e més segur és al príncep
ésser amat que temut. Acostum no desijar sinó bona ànima, bon seny e bona pensa, e
que no sper sinó bona fama e no tema sinó desonor. Pense [que] com pus alt és, pus
clarament és vist e menys se pot amaguar lo que fa, e com major poder té, menys té
licència de abusar-ne.
"Sàpia lo príncep no deure més deferir de poble per àbit que per costums; e studie
partir-se de totes stremitats per egual spay, seguint la virtut sitiada enmig. Sesse en ell
prodigualitat e luny-se de avarícia car la primera consuma les riqueses, la segona la
glòria e lahor. Sia conservador e amador de sa fama pròpia e més de sa honor. E sia
avar de temps, guardant no
resposta del savi emperador, animosa, dient no voler lo or, mas voler senyorejar a
qui
rich regne no pot ésser pobre. E sia en recort de les calamitats, misèries e treballs que
la mesquina terra sua ha sofert en aquest temps passat. E lavors se repute
benaventurat, que ha complit son vot.
"Justificat príncep serà aquell com les misèries en sa terra meses per crims d'altres
n'aurà lançades o departides per sa virtut pròpia, e haurà restituhïts los dans e reparats
los enderocaments, e fermada pau e oppressa tota tirania e tornada libertat en sa terra.
Pose
més perillós o incert que senyorejar als qui no volen. Jamés no ixqua del cor al
príncep la real doctrina de Salusti, dient que gent d'armes ni tresors no son defensió
del regne, mas los amichs; tals, emperò, que no sien ha amor forçats per armes ne
aguts per diners, mas per benifets, mèrits e fe. E segueix-se que príncep deu viure ab
los seus ab concòrdia, car concòrdia fa créxer e aumentar les coses poques, e per
discòrdia se perden e
treballà molt per la dita concòrdia, per la qual s'era a cascú jermà o companyó, amich
e bon senyor. E aprés Déu e veritat, sia-li la pus cara cosa amistat, e l'om que una
veguada haurà fet digne de sa amistat, no
consell de Sèneca, totes ses coses acorde ab aquell que sàpia ésser son amich. Mas
primerament acorde de l'amich que pugua fiar de ell, mas no de molts. Studiar que
sàpia conéxer lo amich del lagoter o suau enemich, plaent-li verdaderes lahors,
estímols o pections de virtuts. Avorresca legots axí com a berí. No sia lauger
en pendre amistat, mas pus tart, des que les haurà preses, les deix; e si possible és, no les
deix jamés. E si les ha deixar, no u faç prestament sinó ab discreció, poch a poch, axí
com diu lo proverbi: Descusa e no squinçes l'amistat antigua. [E] [tinga] per ferm que
segons que ell és amich dels altres, axí los altres li seran amichs. Ne
amat de algú que ell no ame, segons sol ésser error dels grans senyors. E deu guardar
que les voluntats de cascuns són molt libertes e no comporten jou d'altri en qui axí
mateix no
forçada, puix la conegua en l'altre. No haja presumpció alguna de mal en lo amich
antich, e no cregua impròvidament o sens causa a algú. Gite de sí sospites, no pare la
orella ha acusadors o malmescladors d'altres; e si hi perseveren, ab pertinàcia
reprenga
"Paraula és de l'emperador, que lo príncep que los deladors o malmescladors no
castigua, a çi mateix irrita. Lo gran Alexandre, jatsesia jove e molt poderós senyor,
menyspreà un acusador ab molt gran e bona fama e fiança. Seguí-li
com stant ell malalt degués pendre per medecina un abeuratge a ell aparellat pe
Phelip, metge seu, rebé les letres de Permínio, en les quals l'amonestava que Phelip,
metge, corromput ab molts diners per Darhi, enemich seu, li havia promés que
morir, axí que guardàs sos aguayts e son mortal abeuratge. Les quals letres legí
Alexandre e celà. E disimulant, callà fins que, entrat lo metge e ell havent begut
l'abeuratge, lavors girà los hulls al metge e donà-li les letres de la acusació. Però fehia
tart, e inútilment si vera fos, mas prou les hi donà prest e bé, puix la acusació era
falsa. Menysprea altament los mals parlants e, almenys per callament, los reprengue
e
dient que no
pogués mal fer. En altra manera, més avantatge hauria l'om que Déu, al qual, jatsia
no
paraula. Donchs, lo príncep enprengua o exercescha la pensa e les orelles en açò: en
què no solament és loada la paciència del dit gran emperador, mas de Pompeu, gran e
solenne ciutadà de Roma e del rey de Partchia, e de Pisístrat, tiran de Atenes.
"No s'agreuge lo príncep si alguns inquiren saber sos secrets, mas ell no cur saber
secrets d'altri, car de valerós cor proceheix no curar de tals coses. E lo contrari es en
cascú cars poca confiança. Més avant faça lo príncep que sia tal com volria ésser
reputat per les gents, e lavors no volrà que los seus actes ni secrets sien amaguats, ne
més se guardarà que u veia son amich que son enemich, ni curarà més sa deliberació
en consell que
spies dels cartagineses per la ost dels romans. E ab semblant magninimitat Július
César soltà Dominici, pres, un gran cavaller de Pompeu, enemich seu: feren-lo
fugitiu, menyspreà e no se
veguada agués trobat scriptures hon eren los secrets de sos enemichs, cremà
volgué que
"E no pens lo príncep que solament a la ventura li sia posat en son títol seraníssim
o molt clar, mas per tal que en lo seu ànimo, proïsme a Déu e pus alt que totes vanes
passions, no puixa pujar negun núvol de dolor ne algun plor de tristor, ne negun gel
de temor, ne fum algú de mals desigs terrenals. Sàpia que ira en príncep és fort leja
cosa, e nomenar solament crueldat en príncep és cosa il·lícita e peccant, e tant pijor
com ha sots sí més maneres de noure que altri. E senta ésser veritat ço que dix
Sèneca en la segona tragèdia: "Tot regne és sots major regne". E axí, levada tota ira
e temor, se retrà comú a sos sotsmesos, e tot açò que en ells ordenava esper a sí
mateix en sí, de la mà de son superior, ço és, Déu. Supèrbia ni enveja no haja, que
no són vicis de príncep, mas de gent comuna. ¿Quina rahó ha lo princep en haver
supèrbia, al qual Déu ha fet tant de bé, e és deutor de tants grans dons a Déu
totpoderós, creador seu? O, ¿com pot haver enveja lo qui no véu sobre si negú e véu
si mateix sobre tots?
"Entengua lo príncep que veritat li deu ésser fundament de tota fe. A qui diu
falsies s'esdevé que no
falsia. Axí si desija que hom lo cregua, prengua en cascun parlar tostemps veritat, e
axí, acostumant sa lengua que no sàpia mentir; car no pot ésser pus absorda cosa
ne més perillosa que príncep mentidor, sots lo qual la cosa pública de son regne,
incerta e tremolosa per ses falsies, haurà a vacil·lar. Molt deu ésser stable e ferma la
paraula de aquell en lo qual és fundada la sperança e seguretat de tants pobles. E
jamés no deu mentir als altres aquel al qual és mester, si fer-se pot, que ningú no li
menta. E per què seria legoter, lo qui no deu aver temor ni deu sperar haver res d'altri?,
les quals dues coses me paren propiis agullons de lagoteria. Guart-se, encara, que no
lohe sí mateix: sa lahor per fets la deu mostrar e no de paraula. No menace a negú
ni s'enfelonesca, car no stà bé al príncep, que sol ab resguart pot spantar, e stant
reposat se pot venjar; hoc encara perdonant pot castigar: és la més noble venjança
que ésser puxa.
"Guart a sí mateix de alegrar-se massa e sobremanera, guardant les ocupacions
immortals del regiment de son regne; ne tanpoch no
honors e la divinal magnificència que ha en sí. No
néixer no per a sí solament, mas per a la cosa pública. E sàpia que tota hora fa sos fets
quant ajuda a sos sotsmesos.
"Tempre la rigor de la justícia ab egualtat, e la crueltat sia mesclada ab clemència;
en la prudència sia alegria; en la celeritat, madurea; en la seguretat, avisament; en la
temprança haja plaer, en la laugeria, actoritat; en lo menjar, nodriment; en los convits,
temprança; en lo parlar, suavitat; en la reprenció, caritat; en lo consell, fe; en juhí,
libertat; en riure, tarditat; en lo seure, manera; en lo anar, gravitat. Haja sperons en
remunerar, fre en punir, fira a son enemich ab cara alegra, e son ciutadà, si u mereix,
ab trista.
"E per exemple del gran príncep, los delictes de sos sotsmesos li sien axí com
nafres pròpies, que no
Lívius, deu-los punir ab gemechs e làgremes, axí com si taillàs les sues entràmenes. E
pose
del tot erraren los philòzophs que damnaren misericòrdia.
"Magninimitat és pròpia virtut dels prínceps, sens la qual no són dignes de haver
regne ne nom de rey. E si la humanitat natura és d'om, e no virtut, si no la à més és
cosa no acostumada que vici, més pertany humanitat a príncep o a rey que a altri, e
per ço com més sobrepuja los altres ell, que té entre los altres hòmens lo primer loch.
"Deu haver castedat lo príncep, la qual és bellea en tots hòmens, mas en príncep
ha singularitat de bellea. Res no és més bell que príncep cast, ne més leig que príncep
luxuriós. Gratitut, que és memòria de servís e de beneficis, solen haver los bruts
animals; és leja cosa si fall als hòmens; és ornament e bellea e als prínceps ajuda. E
ingratitut sol corrompre los nirvis e força del regne, per tal car cascú ha perea de
servir als qui obliden los serveys e omplir la pregonea sens fons de l'ingrat coratge de
dons que pereixen. A la fi, confés lo príncep que és ple de honor carregosa e de
càrrech honrat. E lo qui ans era franch e liure sàpia, des que és fet príncep, ha presa
servitut treballosa, solícita e honesta, sots la qual stà la libertat de la cosa pública. E
de allí avant ha viure per exemple ésser als altres, car per exemple dels reys e dels
prínceps se regeixen los regnes, e les errades del poble solen exir de les costumes
dels senyors e regidors. Lo príncep no deu voler res prop a çi, sinó lo ceptre e la
corona e ço que de aquells és. E per ço hi és la salut de tots los seus sotsmesos
gloriosa mas difícil e de molts caps, semblants a la serp de Èrcules, a la qual naixen
molts caps per hú tallat.
"Haja lo príncep agudea deguda ab enginy, e vergonya deguda a sa edat, e virtut a
son linatge e a son real stament. Tingua majestat pertanyent; menyspreu porpra e
pedres precioses e delits, fent burla de totes les coses que passen e fugen. Solament
guart altament les coses eternals, e de aquelles se admire. Haja per real exercici
armes e cavalls, e los arreus de son palau, en pau en guerra, e
en son regnar les arts e maneres dels romans, que són: servar manera en la pau,
perdonar als sotsmesos e guastar e aflaquir als superbiosos. A la fi, sàpia la present
vida ésser taulel de gran perill e treball. No deu seure a joch o a plaer ni repòs
pereós, ne a vil delit ne alre donat per Déu als hòmens, sinó que ab poch e breu mèrit
se obre camí a la eternal glòria e fama perpetual, e axí, altra veguada mostre
avinent a apendre.
"Ab gran voler lija e hoja los nobles fets dels antichs. E sia solícit e fervent
demanador, no de béns temporals, mas dels exemples dels antichs e prínceps
il·lustres. Haja contínuament en memòria ço que aquell príncep magnànim, lo
darrer príncep africà, destroÿdor de les ciutats enemigues, féu e servà en la ost sobre
Çamora —e
que axí com aquell gità de la ost totes maneres de delits e d'àvol luxúria e dos_mília àvols fembres,
axí lo teu príncep lançe de totes les sues ciutats tots instruments de luxúria e
corregesca les costumes de les gents que per gran plaer se són afollades. E sens açò no
haja sperança, no solament de victòria, mas de salut. E açò per exemple haja del dit
príncep e d'altres coses per les quals se faça acabat e perfet.
"E tants noms de hòmens insignes per virtut com trobarà ésser stats sancts, ne
sàpia ésser donats a ell per mestres de sa vida e per endreçadors seus a glòria. E sovint
s'esdevé que los nobles coratges tant los ençenen exemples com dons, e tant paraules
e stàtues posades en recordació dels antichs. Gran plaer és com hom pot egualar si
mateix als antichs qui són loats; e bella enveja és al qui s'estima de virtut e no
fretura perdre temps en enquerir d'altres antichs. Car exemple singular és que negú
qui no stima la honor ne ha temor de vergonya no pot obrar ne viure virtuosament.
Moltes voltes voler emitar als bons de enteniment e de enginy és stat profitós, axí com
voler-se lunyar de mal. Ja deu ésser reputat bo qui
"Moltes coses hé dites, mas, a veritat, poques són, atesa la magnitut dels hoÿnts; e
més són encara les coses que y resten a dir. E tu, molt egregi capità, qui sents e saps
que totes les coses stan a càrrech sobre los teus muscles, emperò a la gran amor no y
és res difícil o greu sinó ésser no amat. Açò no pots dir tu, que per les tues infinides
virtuts te fas amar a tot lo món, e los teus juhís e consells conserven lo amor de
aquells qui
Enea, ne Philoteçes a Hèrcules, ne Lilidi a Cipió Africà, que tu ést al teu emperador.
Donchs, dóna compliment al que bé has principiat, car la caritat porta tot treball, e
amor venç totes coses E axí mateix, qui vol part de la honor e glòria, rahó és que porte
sa part dels pensaments e càrrechs. Les coses grans a costar han. Lo or se cava del
pregon de la terra; les spècies se porten de luny, lo ensens se cull de arbres que suen
en Sabea; en Cidònia se peixquen les murices; lo vori se à en Índia e les perles en la
mar Oceana. Ab gran dificultat se han totes les coses grans e precioses; e la virtut, que
entre totes coses és molt preciosa, no s'obté laugerament. Bona fama és pus
resplandent que or, la qual ab gran studi se denega e ab gran diligència se guarda e
susté. La rosa stà entre les spines; la virtut entre les dificultats, e entre les cures
solícites stà la glòria. En lo collir de la rosa sofir lo dit afany e perill; en la virtut e
glòria, lo coratge de l'hom. Donchs tu, siny lo teu coratge ab principis gloriosos, car
com pensaràs haver acabat, lavors començaràs. Exercita
e de la cosa pública e, exercitant ab aquelles, farà deçà pus benaventuradament
sosfets. E la ànima, aprés que serà partida del seu cors, més laugerament volarà e
millor a les eternals cadires, segons openió de Ciceró, e nós ho sabem. A Déu coman
honor de la tua senyoria e nostra.
CAPÍTOL
COM LOS GRANS SENYORS DEL CAMP DE TIRANT RECAPTAREN GRÀCIA PER
ABDAL·LÀ DEL CAPITÀ
Tots los grans senyors que allí eren, vehent que tan bé havia parlat e tants consells
bons los havia dats, car cascú lo[s] podia pendre per a sí, de un acort se levaren e
supplicaren al capità que volgués fer alguna gràcia al discret moro. E lo capità, qui
tenia lo ànimo tan valerós, responent, dix:
—Mos senyors e majors de mi, a molta merçé auré a les senyories vostres que
digau quina gràcia volreu que li faça, que yo seré molt content obeyr-vos.
E ells li regraciaren molt la sua graciosa offerta. E tots pensaren e agueren per
conclusió que lo major do que podia ésser era libertat, e demanaren-li lo moro
Abdal·là ab un fill que tenia près ab ell. E Tirant fon molt content: per amor de tants
grans senyors qui lo y demanaven, e per contemplació de ells, li dava libertat e
d'altres per amor de ell. Lo cidi Abdal·là lançà
mas lo valerós no u volgué soferir, ans los donà son comiat e tornaren-se
camp.
Aprés dos dies vengueren les naus ab moltes vitualles. E aprés que agueren
descarregat lo que portaven, lo capità agué son acort ab los senyors, e deliberaren que
tots los presoners posassen en les naus e que
E foren comanats al gran conestable per llur capità, e partiren per anar al port. E com
los recullien en les galeres, feren-los despullar per veure què portaven,: E trobaren,
entre joyes e diners, lo que havien guanyat en la guerra, hí de sou passats
mília ducats, car presoner hi havia que, entre joyes e diners, valia lo que portava
ducats. E trameteren tots los diners al capità, e aquell prestament los féu repartir
entre tots los del camp.
Lo conestable féu donar vela e, ab pròsper vent, en breus dies arribaren al port de
Constantinoble. Lo emperador e totes les dames staven a les fînestres mirant entrar les
fustes. Lo conestable féu traure los presoners e portà
alt hon era lo emperador, féu-li reverència e besà-li la mà e lo peu e, dites les
recomandacions de part del capità, li presentà de part sua tots los presoners.
Lo magnànim senyor los rebé ab grandíssima alegria, tenint molt gran contentació
del capità. E posats en bona guarda, lo emperador féu entrar lo conestable dins la sua
cambra, hon era la emperadriu e la princessa. E demanà-li del stat del camp, e los seus
cavallers com se regien, e lo seu capità en quin ésser era posat ni com se regia ab tota
la gent. Lo conestable, ab gran modèstia, féu resposta de semblant stil.
CAPÍTOL
COM LO CONESTABLE INFORMÀ A L'EMPERADOR DEL STAT DEL CAMP
—No consent la veritat ésser caillada, pròsper emperador e mon senyor natural,
dels singulars actes e de molta virtut que ha obrats e obra cascun dia lo vostre valerós
capità, encara que, ab paraules sobreposades, ver semblant de error hagen posat en la
majestat vostra, per sguart de confusió de alguns maldients, volent posar en les gents
enganosa crehença. E perquè
que, per causa de algunes contradictions sobre lo camp vençut e desconfit dels turchs,
lo marqués de Sanct Jordi, ab son jermà lo duch de Pera, e tots los altres avolatats, s'í
pensà seguir fort jornada; casi per haver fet la majestat vostra capità novell, e per los
guanys per nosaltres haver fets, e per ells haver-nos liberats de tant de mal qui
aparellat nos stava, havent ells scampada la sanch e meses en perill les persones e les
vides, e nosaltres nos ne portam la desferra. Emperò Tirant, com a capità virtuós,
pacificà tot lo camp e volgué que la despulla fos nostra. Dich, senyor, a vostra altesa,
ab tota veritat, que teniu lo més singular capità que en lo món sia stat ni crech serà. E
no pensa la majestat vostra que Alexandre, Cipió ni Aníbal fossen tan discrets savis
ne ab tan sforçat ànimo ni tals cavallers com aquest és! Més sap de la guerra que
quants hòmens yo haja vists ne hoÿts nomenar: com tots nos pensam ésser perduts,
lavors som vençedors. Lo treball seu és cosa de gran admiració.
Dix lo emperador:
—Quina és la sua pràtica?
Dix lo conestable:
—La majestat vostra lo trobarà lo més solícit home del món, amador e guardador
del bé públich, emperador dels desemparats, adjudador dels malalts. Senyor, si negú
és nafrat, a la sua tenda los fa portar e fa
viandes e de medecines en gran abundància, e los metges no se
que si nostre Senyor li té a fer bé, sol aquesta virtut hi basta
—Digau-me, conestable —dix lo emperador—, ¿quin recapte dóna en lo camp, e a
la gent d'armes quin orde
—Senyor —dix lo conestable—, yo us ho diré. Primerament, com ve de matí, ell
fa ensellar
com si havien entrar dins en batailla, e ab aquests van hòmens a peu. E axí van
per tot lo camp, guardejant dins e defora, e açò dura fins a migdia Los tres mil
cavalquen fins a la nit. Aquells descavalquen, pensau que
roçins desansellar? Ans tot lo dia han star armats, per ço que si algun cars los
sobrevenia, aquella gent fos pus prestament a cavall que tots los altres. E com ve la
nit dobla la guayta: cavalquen
a llur instància e los altres cavalquen.
E pensau, senyor, que
incessantment va e stà ab la gent d'armes, burlant adés ab uns, ades ab altres. En tota
la nit, tan gran com és, jamés veureu dormir ni reposar E moltes voltes yo lo y dich,
que vaja a dormir e yo restaré allí en loch seu: no u vol per res consentir. E com ve
que és dia clar, que
volen.
E pensau que sia home molt sermoniós? No senyor, sinó que pendria a mi o algun
altre per lo braç e fa posar tots los magnats primers, hí ell posa
tenda. E axí hou la missa, ab molta de honor que a tots los senyors fa. E com la missa
és dita, posen-se tots en consell e aquí saben si fallen vitualles al camp o no. De
continent fa provehir a totes les coses necessàries. En lo consell no s'í parla d'altra
cosa sinó del stat del camp. Lavors lo capità va-se
troba e, damunt un banch o en terra sobre una cobriatzembla, se posarà a dormir,
tostemps armat. E dormirà
lavors tots los magnats venen a dinar. E tots són servits marvellosament de moltes
viandes e bones; e jamés se seu en taula fins que han menjat la primera vianda Yo
stich admirat que li basta a tan menjadors com té. A passades
menjar, e
gallines e de tantes volateries com haver-se poden. Lo seu treball e lo poch dormir és
cosa admirable. Aprés dinar, com han feta col·lació, tenen altre consell: si à viles,
castells o lochs prop de allí que
mester per conquistar-los e quin capità hi yrà; e si han mester portar bombardes o
artelleria. E prestament s'í dóna recapte. Se-us dir, senyor, passades
havem recobrades. Molt bona pràtica serva lo gran capità, molt millor que no fehïen
ans que ell hi fos, com lo duch nos era capità.
—Què
guerra?
—Molt bé, senyor —dix lo conestable—. Esta nit o demà serà açí Diafebus ab los
grans senyors que porta presos.
—Com! —dix lo emperador—, encara n'í à més?
—Sí, sancta Maria! —dix lo conestable—. Allí ve lo duch d'Andria e lo duch de
Melfi, e lo fill del duch de Calàbria, e molts altres comtes, barons e cavallers que
vénen presos.
La alegria augmentà en aquella hora molt més que no era stada.
—Del vostre offici de gran conestable —dix lo emperador— ha-us fet empediment
negú?
—No, senyor —dix lo conestable—. Ans de continent que m'agué dada una letra
de vostra majestat, me dix que yo regís de mon offici axí en lo seu camp com en lo
del duch. E volia que lo seu conestable que ell portava fos lochtinent meu, que puix
yo era primer en temps, rahó era que fos primer en dret. Tota aquesta guerra, senyor,
stà en l'esforç de Tirant.
L'endemà Diafebus entrà ab los presoners per mig de la ciutat, ab moltes
trompetes e tamborinos que portava. Lo emperador e tot lo poble staven admirats de
tanta multitut de presoners. Com foren en la plaça del palau, lo emperador stava en
una finestra. Diafebus li féu molt gran reverència, humiliant-se molt a ell, e
prestament pujà alt en la cambra e besà-li la mà; aprés a la emperadriu e a la excelsa
princessa. Com agué abraçades totes les dames, tornà a l'emperador e dix-li tot ço e
quant[a] benedictió, amor e voluntat de Tirant li presentava. E lo clementíssim senyor,
ab cara molt afable, lo rebé. Aprés li dix Diafebus:
—Senyor, supplich a la majestat vostra me vulla posar en libertat, car bé és
presoner qui a presoners guarda, com cascú de aquells compte sobrepujar son coratge
de major dignitat que noblea no és. E per ço, vulla la altesa vostra acceptar-los per lo
gran perill que tal comanda ab sí porta, car ley és feta per aquell qui sols honra basta a
conservar la sua honor. Com per los entenents vist serà yo haja retut mon deute de
fidelitat, lo que a interés de part s'esguardarà, just o injust acte se nomenarà e no
gràcia. E perquè vist lo desig meu ab lo vostre concordes, requir als notaris que me
sia feta carta pública perquè
excel·lència princessa de l'Imperi Grech, la egrègia Stephania de Macedònia e la
virtuosa Viuda Reposada, e la bella eloqüèntia de Plaerdemavida, e la honesta,
pròspera e benaventurada de la senyora emperadriu, qui és font de tots los sabers
virtuosos, façen ver testimoni de mi, com hé retut mon deute ab los presoners
ensemps.
Fon levat acte e lo emperador rebé sos presoners e parlà molt ab Diafebus,
demanant-li lo seu capità quina honor los fehïa e com los contractava. E Diafebus li
recità la pràtica que ab ells servada havia. Lavors lo emperador los féu posar dins lo
palau en les més forts torres que tenia.
Com Diafebus véu temps de parlar ab la princessa, anà a la sua cambra e trobà-la
ab totes les sues dames. Com la princessa lo véu, levà
Diafebus cuytà lo pas e donà del genoll en la dura terra, e besà-li la mà e dix:
—Aquesta besada és de aquell que la celsitut vostra ha condemnat en més fort
presó que no són aquests que yo açí hé portats.
E les donzelles acostaren-se: no li pogué res dir per dupte que no hoÿssen lo que
diria. Mas pres-lo per una mà e anaren-se a seure e[n] una finestra. Com foren
aseguts, la princessa cridà Stephania, e Diafebus féu principi a un tal parlar:
—Si la mar se tornava tinta e la arena paper, yo pens no bastaria d'escriure l'amor,
la voluntat, les infinides recomendecions que aquell pròsper e virtuós Tirant tramet a
la majestat vostra, com totes les coses vistes per la fi e aquella mostra cascú qui és, e
dóna premi e condamna segons les obres, e com amor no sia major son perill sinó
atényer-hi mort o glòria per premi de cavaller valerós. E no deuríeu tant amar la vida
que
per sa libertat poch atesa de aquell jorn qu'ell vos véu. Recitaré part de sa vida,
il·luminada no per los antichs cavallers de molta stima, ni per presents, ni encara per
negunes altres. No és digna cosa negú sia mereixedor de tan gran premi com és aquest
de la majestat vostra.
E donà fi en son parlar.
La fi de les paraules de Diafebus foren principi a la princessa que, ab cara affable
responent, dix:
—Per los meus desigs als vostres pus manifests, ab sola intenció volríeu-vos
salvar, la qual és sabuda sols per Déu, e lo juhí dels hòmens són en les obres, per les
quals vos condamnen totes les dones de honor, per ço com les coses de mal propòsit
resten tostemps imperfetes. Ay lo meu jermà Diafebus! Yo seré a vosaltres dada per
vida, com tingau títol de bons e verdaders, no fallint-vos execució de virils cavallers
del que se
vosaltres. E les recomendacions que
sobre vostres spatles haveu pogut portar; emperò yo les reb com de vasalla a senyor, e
les mies sien doblades e una més.
E en aquestes rahons entrà lo emperador e véu Diafebus que tenia grans rahons ab
sa filla. Dix:
—Per los ossos de mon pare, gentil cosa és com a les donzelles plahen hoyr les
cavalleries que los bons fan.
E dix a sa filla que ixqués de la cambra per anar a la gran plaça del mercat. E axí
fon fet. E Diafebus acompanyà lo emperador e aprés tornà per acompanyar a la
emperadriu e a la princessa. Com foren al mercat, veren allí un gran cadafal que lo
emperador havia fet fer, qui era tot cubert de draps de or e de seda. Aprés que totes les
dames foren asegudes, féu seure tots los majors de la ciutat. E manà lo emperador que
portassen tots los presoners, e manà que tots seguessen en terra, axí los moros com los
crestians. E tots se asigueren, sinó lo duch d'Andria, lo qual dix:
—Yo hé acostumat seure en stat real e ara
Cert, no faré. La persona me poreu subjutgar, mas no fareu lo cor ni
al que voleu.
Com lo emperador véu la qüestió, féu venir los ministres de la justícia e manà
que ab mans liguades e peus lo fessen seure. E axí fon fet. Com tots foren aseguts,
posat scilenci en la gent, lo emperador féu publicar una sentència qui era del tenor
següent.
CAPÍTOL
LA SENTÈNCIA QUE LO EMPERADOR DONÀ CONTRA LOS CAVALLERS DUCHS E
COMTES QUE PRESOS EREN
Nós, Frederich, per la divinal gràcia emperador de l'Imperi Grech de Constantinoble,
seguint la ley dels nostres gloriosos antecessors, a fi que la prosperitat imperial sia
conservada en son degut stament, ab repòs o benefici de l'Imperi Grech e de tota la cosa
pública, perquè sia notori e manifest a tot lo món com aquests mals cavallers e
infidelíssims crestians hajen pres sou dels infels, e ab mà armada en companyia de
aquells sien venguts contra la crestiandat per exalçar la secta mafomètica e per destroyr
la sancta fe cathòlica, e han fet tot son poder en dissipar aquella, no tement Déu ne la
honor de aquest món ne la perdició de la ànima, e com ab gran tració e maldat sien
venguts en la mia terra per a voler-me desposehir de la mia imperial senyoria, com a
mals cavallers e impiadosos e malaÿts per la sancta mare Sglésia, són mereixedors de
molta pena e de ésser desagraduats de la art de gentilesa e de l'orde de cavalleria, e sien
desnaturats de la noble part d'on vénen, com los llurs antecessors sien stats nobles e
hòmens virtuosos, de gran renom e fama, com en ells sia morta la honor de aquest món
per la gran maldat manifesta que han comesa. E atenent per les coses desús dites e
moltes altres, diem, notificam e denunciam a tothom generalment, e no sens gran
amaritut, dolor e compassió, emperò perquè a ells sia càstich e als altres exemple,
pronunciam e sentenciam, donant per traÿdors a tots los crestians que açí són presents,
e que·lls sia feta tota aquella solennitat que a semblants traÿdors com aquests, contra
Déu e lo món, és acostumada.
Publicada la sentència ixqueren
e lo emperador se vestí axí com ells. Feren-los levar de terra e pujar alt en un cadafal,
e allí los armaren e
cavallers acostumen de fer, segons desús en lo principi del libre és contengut.
Com lo duch d'Andria se véu fer tal procés e de tanta infàmia per a ell e als altres,
e veure
sclatà e morí de continent.
Com lo emperador lo véu mort, manà no fos soterrat en sagrat, mas que fos lançat
enmig de un camp perquè
E féu-los pintar en pavesos, penjats cap avall, ab la sentència scrita en cascun
pavés, e tramés-los per totes les parts de crestians. Com lo papa e lo emperador de
Alamanya los veren, tingueren per molt justificada la sentència.
Com los cavallers agueren rebuda la honor que eren mereixedors, tornaren-los en
la presó. E dix lo emperador:
—Usem de justícia e no hajam misericòrdia de negú.
Féu portar lo scuder del duch de Macedònia ab grossa cadena al coll e, present
tots, li donà sentència de mort e que fos penjat cap avall, per la molta congoixa que li
havia feta passar. Com Diafebus véu lo scuder e hohí la sentència que li havien dada,
de mort, e que
l'emperador e supplicà
perquè les males gents no aguessen a dir que moria per haver dit mal del seu capità. E
lo emperador ab bones paraules lo detenia perquè lo executassen. Com la princessa
véu que Diafebus no podia res acabar per molt que supplicàs, levà
agenollar als peus de son pare, e ensemps ab Diafebus lo supplicaren que
home. E tanpoch ho volgué consentir. Vengué la emperadriu e totes les donzelles, e
totes lo supplicaren. Dix lo emperador:
—Qui véu jamés que sentència que fos donada per lo consell general se revocàs?
Jamés ho fiu, no u faré ara.
La princessa li prenia les mans per scusa de besar-les, e levà-li lo anell del dit, que
ell no agué sentiment, e dix-li:
—La majestat vostra, senyor, no és acostumada de usar de tanta crueltat de fer
morir negú ab tanta pena
—A mi no contenten vanes paraules —dix lo emperador—, segons les que ell me
dix. Emperò vós, ma filla, mudau-li la mort a tota vostra voluntat.
La princessa donà lo anell a Diafebus, e aquell, molt corrent ab un roçí anà al
mercat, hon la justícia se feÿa, e donà a l'alguazir lo anell. E Diafebus près lo home e
portà
sa posada per anar al palau, lo scuder, cuytadament, se n'anà al monestir de Sanct
Francesch e féu-se frare: leixà los perills del món e posà
L'endemà aprés de la sentència, lo emperador féu pendre tots los turchs qui de
rescat no eren, e tramés-los en altres parts per vendre, ço és, en Venècia, en Cicília, en
Roma e en Ytàlia. E los que no podien vendre barataven-los ab armes o cavalls o
vitualles, lo que mester havien. L'altre duch se rescatà per
venecians; lo fill del duch de Calàbria paguà
rescataren. Los qui no tenien de què paguar, fehïen sagrament e homenatge de bé
servir e lealment: donava
u volien fer, feÿa
palau, de què se n'ennoblí molt tot.
Com lo conestable e Diafebus se havien a partir, lo emperador près tant del seu
tresor com conegué que havia agut del rescat dels presoners, e tramés-lo per ells al
capità.
Lo dia ans que partissen, Diafebus tingué sment: com lo emperador se fon retret,
ell anà a la cambra de la princessa e la primera que trobà fon Stephania, e féu-li de
genoll gran reverència e dix:
—Gentil dama, la mia bona sort és stada de vostra merçé ésser la primera ab qui
só encontrat. Hauria-us a molta gràcia me fésseu cert de vostra benivolença que la mia
demanda fos admesa. Tendria
favorable me volguésseu fer digne que us pogués ésser lo més acostat servidor, per bé
que yo no
merçé vostra posseheix. Emperò amor és aquella qui eguala les voluntats e a l'indigne
fa digne de ésser amat. Com yo us ame sobre totes les dames del món, e per vós ésser
dama de tan bon sentiment, la fi de la mia demanda no
leixau a part, per vostra virtut, les paraules que preniu, scusant-vos ab la senyora
princessa, e aquella preneu en total defensió vostra. Serviu-vos un poch de les mans,
stenent-les envers mi en senyal de victòria, perquè al millor cars no us falguen, e
haureu feta bona electió. E si lo contrari féu, lo que no és presumidor, reportarà la
merçé vostra aquella confusió e vergonya de poch amar, e blasmada per totes les
dones d'onor, e totes vos daran per pena que siau desagraduada de tota gentilesa, puix
no voleu sentir la glòria que de amor se ateny, condamnant-vos que siau exellada en
la ylla dels Pensaments, hon negú jamés troba repòs. E si açò no
vullau pendre a merçé, yo publicaré en lo studi de cavalleria a les dones e donzelles
totes les requestes que per ma part a vostra senyoria hé fetes, e totes vostres cruels e
impiadoses respostes. En una part me comdamnau, en altra me dau sentència de vida,
demanant a la merçé vostra que davant la il·lustríssima princessa aquella sia jutge,
qual de vós o de mi demana més justa causa.
E donà fi en son parlar.
La virtuosa Stephania, ab cara molt afable, responent, dix:
—Puix la ignorància no és digna de perdó, obriu los hulls, que res no us scusa, e
veureu lo que les dones de honor pronunciaran contra vós hí en molta honor mia. E
dos contraris no poden star ensemps per la contrarietat que ab sí porten. La qual
demanda per vós a mi feta, vos offén més que no us fóra mester, e requer smena gran
per reparar lo passat, majorment si lo juhí dels entenents coneixeran en vós que dieu
paraules que contra la honor vostra criden, car veig-vos tan cuytat de pendre vostra
libertat. Axí, com crech en alre no pensau, dupte hé no vingau en major error en
reparar vostres errades en coneixença dels bons, e portar a mi a estendre la mia
gonella damunt vostre menyscapte. Per què vull que siau cert en aquesta part no vull
fer miracles en resucitar un altre Làtzer, com féu Jhesucrist. Emperò no vull que per
açò desespereu de la mia poca amor, car més és que vós no dieu ni podeu pensar, car
lo major bé que us conech és ignorància que mostrau haver.
E volent Diafebus satisfer a les rahons desús dites, vench lo cambrer de
l'emperador e dix a Diafebus que lo emperador lo demanava. E Diafebus supplicà a
Stephania que allí lo volgués sperar, que ell tornaria lo més prest que pogués. La
gentil dama respòs que era molt contenta d'esperar-lo.
Com lo emperador véu a Diafebus, dix-li que ell e lo conestable rebessen los
diners dels presoners. Dix Diafebus que era content. Aprés preguà molt al gran
conestable que
emperador los manà que ans del dia, que partissen. E Diafebus se
e trobà la sua senyora que stava arrapada en fort pensament, ab les làgremes als hulls,
per ço com sabia que lo emperador no
en tal comport la véu star, pres-la a conortar mostrant que major dolor tenia ell de sa
partida que no fehïa ella.
E stant en aquest[e]s consolacions, entrà per la cambra la princessa, que venia de
la torre del tresor en camisa e ab faldetes de domàs blanch, ab los cabells tots
scampats per les spatles, e feÿa —u per la gran calor que fehia. Com ella véu a
Diafebus, volgué-se
—Voleu que us digua? —dix la princessa—. De vós no m'í dó res, puix vos tinch
en compte de jermà.
Parlà Plaerdemavida e dix:
—Senyora, no veu vostra altesa la cara d'Estephania? Si par que haja bufat al
foch! Car tan vermella stà la sua cara com fa la rosa de maig. E yo bé crech que les
mans de Diafebus no han stat molt ocioses stant nosaltres alt en la torre. Bé la podíem
nosaltres sperar que vingués! Hí ella s'estava açí ab la cosa que més ama. Dolor de
costat que
Mas só dona exorqua que no tinch res qui bé vulla. Diafebus, senyor, ¿sabeu a qui
ame de tot mon cor e vull bé? A Ypòlit, patge de Tirant. E si fos cavaller, encara lo
volria més.
—Ara yo us promet —dix Diafebus— que
haurà tota la honor de cavalleria.
E stigueren burlant per bon spay. Dix la princessa:
—Voleu que us digua, jermà Diafebus? Com bé
tots los cantons del palau, e no veig a Tirant, lo cor me mor. Car si aquell yo podia
veure, la mia ànima restaria aconsolada. Mas ab aquest desig pens que
que
puix ame cavaller valerós, complit de totes virtuts. E la part que més me contenta és
per ésser liberal, per, ço com lo gran conestable ha dit que té molt gran despesa. Axí
és dels senyors que tenen lo ànimo gran en despendre: en l'estat que
aquell deuen perseverar. E per ço com yo veig Tirant que en aquesta terra no té béns
ni heretatge, no volria per res menyscabàs de sa honor. Yo li vull ésser com a pare e
mare, jermana e filla, com enamorada e muller. E per ço vós, lo meu jermà, li portareu
moltes recomandacions e enmig de elles embolicat que negú no u sàpia ni u veja, mija
càregua d'or perquè pugua a son plaer despendre. E per ço devallava yo e
Plaerdemavida de pesar-ho e posar-ho en sachs. E com serà la hora del sopar, fareu
venir de la gent vostra; e si yo no y só, Stephania o Plaerdemavida vos ho daran. E
direu-li de ma part no
mia. E com aquests haja despés, yo li
passen fretura de res. E si yo sabia que filant al torn lo podia sostenir en sa honor, de
tot cert ho faria; o ab sanch de la mia persona lo pogués pujar en lo més superlatiu
grau, de molt bon grat ho faria sí m'ajut Déu. Car la fi de les coses sdevenidores és
remesa a la fortuna e de un bé naix principi d'altre e la mia condició tira totes les
coses a la sua sabor. E per ço hé fet yo que lo senyor emperador li done títol de comte.
E ja veu què
Tirant, que li fes gràcia del títol que tenia. Tots los dies de ma vida seré en recort de
aquell mot que
nomena de Sanct Àngel, e per ço yo vull que Tirant l'aja, que
Sanct Àngel. Almenys, si senten o saben yo ame a Tirant, serà gran scusació mia:
diran que ame un comte; car la mia confiança posada stà en sa valor.
Hoynt dir Diafebus a la princessa paraules de tanta amor, stigué molt admirat e
dix:
—Per mon Déu, senyora, yo no
e prosperitats que la majestat vostra fa a Tirant, per bé que lo meréixer de Tirant sia
molt e mereix molt majors coses que no són aquestes, per ses virtuts. Mas ab la gràcia
e molta amor que la celsitut vostra ho ha dit, deu ésser pres en molt major stima que
no és, car diu lo proverbi que no dóna qui ha, mas qui u ha acostumat. Car yo veig
que les gràcies són tals segons d'on proceheixen, e lo qui a vostra altesa porà atényer
serà benaventurat. E per ço vos demande gràcia que yo, per part de aquell famós
cavaller, vos bese les mans e los peus, e aprés, per tots quants som de la parentela.
No pogué més detenir-se Stephania que no parlàs per la molta passió de amor que
tenia, e dix:
—No
proceheix de menyscapte de gentilesa, car la infàmia que en ma honor faria no seria
de neguna stima entre los bons, puix ab licència de vostra altesa ho fes, car, ab veritat,
enveja m'à fet del que féu per aquell gloriós mestre seu, Tirant lo bo. Donchs yo
dech emitar la excel·lència vostra, que faça donació de tot quant hé a Diafebus, qui açí
present és.
E levà
posà
En aquest spay que Stephania era anada per scriure, Diafebus suplicà molt a la
princessa que la y deixà
E Diafebus tornà dir a la princessa:
—Senyora, puix les nostres voluntats són contràries, rahonablament se deu
seguir que u sien les obres. E de açò ve lo que
discorden. Axí ne poria pendre a nosaltres, a gran culpa de la majestat vostra, si ja
de lenguatge no mudau. Fins açí vos só stat servidor afectat, car si la altesa vostra me
agués comprat per catiu, no poguereu manar més en mi que ara féyeu. E com anava
yo ab los hulls enbenats! Car si cent vides tingués, com no tingua sinó una, totes cent
les aventurara sols per fer a la majestat vostra algun servir, per gran perill que y fos.
E la celsitut vostra no voler-me contentar lo sperit de libertat de una poca de fruyta!
Cercau de açí avant altre jermà e servidor qui us serveisca a sa despesa. E no pense
més la altesa vostra que jamés digua res a Tirant de part vostra, ni menys li portaré los
diners. E per prest que sia al camp, pendré son comiat e tornaré en la mia terra.
Emperò, encara vos dolreu algun dia de la mia absència.
E stant en la fi de aquestes rahons, lo emperador entrà per la cambra e dix a
Diafebus per què no desempatxava en metre
—Senyor —dix Diafebus—, ara en aquest punt vinch de la posada e tots stam
prests per partir.
E lo emperador lo tragué de la cambra e portà
conestable, recordant-los del que tenien a fer.
—Ay, trista de mi! —dix la princessa—. En quant s'és enfelonit Diafebus! Hi
pens que ja no volrà fer res per mi. Bé és mala sort mia que tots aquests franceses són
mig desesperats. Tu, Stephania, pregua
—Yo bé u fare —dix Stephania.
Parlà Plaerdemavida e dix:
—O, bé sou stranya senyora! En temps de tan gran necessitat de guerra, no sapiau
conservar la amistat dels cavallers! Posen los béns e les persones en defensió de
vostra altesa e de tot lo imperi e, per un besar vos féu tant d'oyr? Quin mal és lo
besar? Que ells en França no
volien besar, ho deuríeu consentir, e encara si us posaven les mans davall les faldes,
en aquest temps de gran necessitat. E aprés que siau en tranquil·le pau, fer del vici
virtut. Bona dona, bona dona, enganada anau! En temps de guerra s'í requiren armes,
que en temps de pau no y cal balestes.
En aquestes rahons no y era Stephania, mas la princessa anà a la cambra hon era e
preguà-la molt que
—Car yo tinch gran dupte que no se
gran admiració que Tirant se
per amor de mi, hirien-se
—Voleu fer bé, senyora? —dix Plaerdemavida—. No y trametau negú, sinó vostra
altesa hi vaja en scusa de veure lo emperador. E posareu-los en noves, e tan prest li
passarà la fellonia.
La princessa anà prestament hon era son pare e trobà
agueren parlat, la princessa près per la mà a Diafebus e preguà
enujat de res. Respòs Diafebus:
—Senyora, totes les speriències que fer se poden hé asajat a vostra altesa.
Reconexent bona fe, creÿa vos acordaríeu ab mi a perills sdevenidors per ésser
incerts, car tals coses com aquestes més stan en contentació de vista que en obra. A la
majestat vostra n'à pres axí com a sent Pere, que fogint per no morir en Roma, per la
aparició tornà, coneixent son defalt mijançant voler d'altri. De dues coses seguir-í la
una: besar o comiat. Atesa ma voluntat, de mi poreu manar just o injust.
—Si vergonya aconseguida per mals actes fos honor —dix la princessa—, yo seria
la més benaventurada donzella del món en consentir lo que molts desigen. En
contrari, si honor procuràs vergonya, no sereu de res envergonyit, com no hajau
volgut sperar aquell qui té la mia ànima cativa, de aquelles paraules que tant vostre
honor criden: besar, besar!
Acabant la princessa les darreres paraules, Diafebus donà dels genolls en la dura
terra e besà-li la mà. E acostà
la sancta Trinitat. Parlà Stephania e dix:
—Puix ab tan gran sforç e requesta vostra, e per manament de ma senyora, yo us
he besat, vull que a voluntat mia prengau possessió de mi, però de la cinta amunt.
E Diafebus no fon gens pereós. Posà-li de continent les mans als pits tocant-li les
mamelles e tot lo que pogué. E trobà-li lo albarà, e pensant que fos letra de algun altre
enamorat, estigué parat, sens negun recort.
—Legiu lo que trobareu aquí scrit —dix Stephania—. E no stigau alienat ne ab tan
gran pensament, per ço que los entenents no pensen sia tolt lo ver juhí per lo qual vos
condamnau, que teniu causa de sospita
La excelsa princessa près l'albarà de la mà de Diafebus e legí aquell, lo qual era
del tenor següent.
CAPÍTOL
L'ALBARÀ QUE FÉU STEPHANIA DE MACEDÒNIA A DIAFEBUS
De tots jorns nos mostra speriència quant natura ha sàviament ordenat ses coses
per los gloriosos passats. Havent atesa libertat de fer de mi lo que vull, tenguda
aquella honestat que sol ésser dada a donzelles, veuran e sabran en aquest albarà com
yo, Stephania de Macedònia, filla de l'il·lustre princep Rubert, duch de Macedònia, de
grat e de certa sciència, no constreta ni forçada, tenint Déu davant los meus hulls e los
sancts Avangelis de les mies mans corporalmant tocats, promet a vós, Diafebus de
Muntalt, [e] ab paraules de present prench a vós per marit e senyor, e done-us mon cors
liberalment, sens frau ni engan negú. E port-vos en contemplació de matrimoni lo
sobredit ducat de Macedònia ab tots los drets a ell pertanyents; més, vos porte ·CX_mília·
ducats venecians, e més, ·III_mília· marchs de argent obrat, joyes, robes per la
majestat del senyor emperador ab los de son sacre consell stimades ·LXXXIII_mília·
ducats; e més, vos porte la mia persona, que stime més.
E si contra res d'açò venia ni·m pot ésser provat, vull ésser encorreguda per falsa e
fementida, e no·m puga alegrar ni ajudar de neguna ley que los nostres emperadors
passats ni presents, hoc encara los de Roma, renunciant an aquella ley que féu aquell
gloriós emperador Július Cèsar, a qual se nomena ley de més valer, la qual és en favor
de donzelles, viudes e pubiles. E més, renuncie al dret de cavalleria: no sia negun
cavaller qui en camp per mi entre ni dona que·m gose rahonar, ans me puguen clavar
la mà ab la cerimònia entre cavallers e dones d'onor acostumada.
E per ço que major fe hi sia dada, pose lo meu propi nom sots signat ab sanch de
la mia persona.
STEPHANIA DE MACEDÒNIA
CAPÍTOL
COM DIAFEBUS PRES COMIAT DE L'EMPERADOR E DE LES DAMES PER TORNAR AL
CAMP
Aquesta Stephania no era filla de aquest duch. Son pare fon gloriós príncep e
valentíssim cavaller molt rich; era cosín germà de l'emperador e no tenia sinó
aquesta filla. Com se morí deixà-li lo ducat, que com fos de
testament que li fos donat. La mare de aquesta restà dona poderosa, tudora e
curadora ab lo emperador ensemps. Aquesta, per haver fills, près lo comte d'Albí per
marit, e aquell intitulà
complits
Venint la nit que tots estaven en orde per partir, Diafebus, més content que dir no
poria, a la hora que la princessa li havia asignada, tramés per la moneda. E com la
tingué en sa posada, en lo spay que la gent s'armava ell tornà al palau per pendre
licència de l'emperador e de totes les dames, en special d'Estephania, a la qual preguà
que, com seria absent, fos en recort de ell.
—Ay, Diafebus e senyor de mi! —dix Stephania—. Lo bé de aquest món tot stà
en fe. E no veu vós en lo sanct Evangeli que diu: "Beneyts seran aquell qui no
veuran e creuran?" Vós me veu e no creheu. Ajau açò de mi: més part hi teniu que
totes les persones del món.
E besant-lo moltes veguades a la partida, davant la princessa e Plaerdemavida. A
la partida foren scampades moltes làgremes ensemps misclades, car aquest és lo
costum de aquells qui bé
a la princessa de part de aquell virtuós Tirant e de la sua. Com ell fon al cap de la
scala, Stephania cuytà devers ell e dix-li:
—Perquè us recort de mi.
Levà
—Senyora —dix Diafebus—, tal penyora tinch vostra. Si mil hores havia en lo
dia, cascuna hora per sí seria en recort de la merçé vostra.
E tornà-la a besar altra veguada e féu son camí envers la posada. E féu prestament
carregar les adzembles e tots pujaren a cavall a les dues hores de la nit, e partí ell hí
lo conestable. Havien supplicat a l'emperador les naus e les galeres portassen vitualles
al camp.
Arribats que foren ab Tirant, no fon poch lo plaer que près en llur venguda. Lo
conestable ensemps ab Diafebus donaren los diners dels presoners al capità. E aquell
féu venir los comtes qui altra veguada havien repartit los diners e altres coses com
armes e roçins. Com tot açò fon fet, Diafebus recità a Tirant tot lo que s'era seguit, e
los diners que li portava.
Tirant de res no agué major consolació com de l'albarà que véu scrit de mà
d'Estephania, e lo seu nom com era scrit ab la sua sanch. Dix Diafebus:
—No sabeu com ho ha fet? Ligà
agulla punxà
—Ara —dix Tirant— haurem guanyada una sentència envers ma senyora, puix
aquella galant Stephania serà de part nostra.
Dix Diafebus:
—Voleu que pesem quant or nos ha donat?
Fon pesat e trobaren-hi dos quintals tots en ducats.
—Més m'à donat —dix Diafebus— que sa altesa no
no és sinó quintar e mig. Axí és dels grans senyors, dels qui tenen lo cor valerós, que
donen més que no prometen.
Deixem-los star e vejam que s'í fa en lo camp.
Aprés que lo gran conestable e Diafebus foren partits, los turchs staven molt
desesperats com dues voltes eren stats desbaratats, maldient del món e de la fortuna,
qui en tanta dolor los havia posats, com trobassen per compte los fallien, entre morts e
presos, més de cent_mília hòmens. E stant ab aquesta ira tingueren consell en quina
forma porien dar mort a Tirant; perquè fon deliberat que lo rey de Egipte, per ço com
era molt entés e en les armes més destre que negú de tots los altres, e dels moros
millor, de
acostuma fer, ab sos penatxos e los cavalls encubertats,, agueren de acort que ell
vingués al camp dels crestians. E tramés un trompeta a Tirant. Com fon a la vora del
riu, féu son senyal posant una tovallola en una canya que portava, e los del camp
prestament li respongueren per aquell mateix senyal. E passaren-lo, per manament de
Tirant, ab la petita barca que tenien deçà. Com fon davant lo capità, demanà
salconduyt per al rey de Egipte e
L'endemà vench lo rey, e Tirant ab tots los grans senyors lo anaren a recebir a la
vora del riu, e li feren molta honor segons de rey se pertany; lo qual venia armat, e tal
se trobà lo capità e tots los seus. Lo rey portava molt rica sobrevesta, tota de or e de
perles, e lo capità portava la camisa, sobre les armes, que sa senyora li havia dat. Lo
capità féu pendre dos moros dels qui eren venguts ab lo rey, e féu-los portar a la sua
tenda perquè matassen cent parells de capons e gallines que tenia. E féu-li aparellar
molt bé a dinar aroç e cuscusó e molts altres potatges que havien aparellat. Feren-lo
molt bon servir a la real. E aturà allí tot lo dia e la nit fins a l'endemà. E mirà tot lo
camp e lo comport de aquell. Com véu tanta gent a cavall, demanà aquella gent per
què staven tant a cavall. Respòs lo capità:
—Senyor, aquells stan allí per festejar-vos.
—Si nosaltres ho aguéssem fet axí —dix lo rey— com tu fas, no agueres romput
lo nostre camp. E per ço desig la tua mort, car en gran dolor e congoixa nos has
posats per la gent que
han rebut sepultura. E per ço tinch a tu en gran hoy de tot mon cor, justament, sens
admiració alguna. Car no és justa cosa ni rahonable que yo degua amar aquell qui
persegueix de hoy capital en brogit de semblant guerra, car de guerra null temps no
procehex amor. Per què
amargosa, per ço com la tua pròpia natura és de crueldat, que dónes mort a qui no
la mereix. E poden dir tots aquells a qui lo dan toca que aquest ést lo més desaventurat
cavaller, en lo més alt superlatiu grau de crueldat, confús e abatut molt més que dir
no
Respòs Tirant en stil de semblants paraules:
—Lo meneg de vostra lengua me par ésser molt fort, e axí u deu passar per los
mals com per los bons, hoc encara per l'estat dels cominals. E per ço yo spletaré la
mia taillant spasa ponint aquells qui han seguit vostra mala secta. E no vull ab vós
contendre de paraules deshonestes, majorment stant dins la mia tenda.
Lo rey volgué satisfer, e Tirant ixqué fora de la tenda, e lo rey se
camp. L'endemà ajustà consell de tots los grans senyors, duchs, comtes e tots los
crestians, e posaren-se enmig de una gran praderia. Com tots foren ajustats, lo rey de
Egipte féu principi a paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
COM LO REY DE EGIPTE TORNÀ LA RESPOSTA QUE TIRANT LI HAVIA FETA ALS
GRANS SENYORS MOROS
—Seguint lo costum de aquells que lo offici de la lengua davant les mans posen,
yo no só de tal metaill, ans me plau comanar a les mans los actes virils e remetre
la fortuna pròspera o adversa, les tals coses que los bons cavallers han acostumat fer,
e resta en ells la honor de la mundana glòria. E per ço, magnànims senyors, vos vull
significar la bona pràtica que tenen los crestians ésser molt bona, com haja vist nit e
dia gent a peu e a cavall guardant tostemps lo camp. E per res al món no
esvayr axí com ells han fet a nosaltres. Des que aquest capità és vengut, ha posat en
gran orde tota la gent.
Dix lo soldà:
—A vostre parer, quanta gent poden ésser de peu e de cavall?
—Senyor, yo pens —dix lo rey— que los de peu no bastan a
cavall seran
tenen ara de present és molt gran, car bé sap la senyoria vostra e tots los que allí són,
com lo duch de Macedònia era capità, per lo mal orde que dava e per no entendre la
guerra, tostemps era vençut e nosaltres vencedors. E si aquest diable de home no fos
vengut de la França, ja fórem dins los palaus de Constantinoble, e de la sua sglésia,
que tan bella és, n'aguérem fet mesquita; lo emperador aguérem mort, sa muller e sa
filla foren sclaves, e totes les altres donzelles ab elles ensemps, a la senyoria de
nosaltres. E ara no porem axí fer si aquest capità viu molt. E venint a l'efecte del que
vull dir, no és possible nosaltres lo puguam matar o apresonar sinó en aquesta manera,
com ell no vendrà a batailla ab nosaltres, sinó a tot son avantatge per lo poder gran
que nosaltres tenim més que no ell. Si vosaltres teniu per bo yo
tota ultrança, de la mia persona a la sua, ell és molt animós cavaller, no serà menys no
accepte la batailla. E com serà açí, ens combatrem, e vosaltres coneixereu yo haja lo
millor, deixau-nos combatre que yo
troç luny tireu-li ab fletxes e muyra en tot cars del món ell hí tots quants ab ell
vendran.
Tots ells tingueren per bo lo que lo rey havia dit. Finat lo consell, lo rey de Egipte
se n'entrà en la sua tenda e pres-se a ordenar una letra.
Lo soldà tenia un servidor que s'havia criat de molt poca edat —lo era stat
crestià e natural de la ciutat de Famagosta, qui és en Chipre—, e fon pres en mar per
una fusta de moros, e per la poca edat e discreció que tenia feren-lo tornar moro.
Aquest, com fon en perfeta edat, avent natural conexença ésser millor la ley crestiana
que no la secta mafomètica, deliberà de tornar a la bona part, e posà-u en execució
en aquesta forma: lo moro se posà molt en orde de belles armes e un ginet molt bo,
e féu la via del pont de pedra hon stava lo senyor de Malvehí. Com fon prop lo pont
quasi an un tir de balesta, posà la tocha que portava al cap de la lança e féu senyal
de segur. E los del castell veren que no venia sinó hú tot sol; respongueren al senyal
asegurant-lo.
Com lo moro fon prop, un balester qui no havia res vist del segur que
Malvehí havia fet, tirà-li un passador e nafrà-li lo ginet.
—O, senyors! —dix lo moro—. Tan poca fe haurà en vosaltres que sobre segur
mateu a mi o a mon cavall?
Desplagué-li molt al senyor de Malvehí, e féu-lo descavalcar e curaren-li lo roçí, e
promés-li que si moria que li
fer-se crestià, e que volria parlar molt ab lo gran capità. E volia, si a ell era plasent,
volgués ésser son padrí, e que si parlava ab ell l'avisaria de moltes coses qui serien en
gran honor sua e útil de la sua persona. Restaren de acort que l'endemà tornàs allí e
que lo senyor de Malvehí trametria a preguar a Tirant vengués allí. E lo moro, molt
content, tornà-se
guarissen. E lo soldà demanà-li d'on venia e com era stat nafrat lo seu roçí.
Lo moro, responent, dix:
—Senyor, yo any devers lo pont per ço com me enujava açí. E de un gran troç
luny yo víu un crestià a cavall, e fiu la sua via e ell m'esperà. Com fuy prop de ell,
tirà
d'encontre l'enderoquí a terra del cavall. E prestament fuy descavalcat per tolre-li la
vida e ell, agenollat, demanà
perdonar que altra cosa, e som restats en molt gran amistat; à
de avisar-me tot quant en lo camp dels crestians se farà.
—O que bona nova és stada per a mi —dix lo soldà—, que yo pugua saber que s'í
fa en lo camp dels crestians! Prech-te en tot cars del món tu y vulles tornar demà, e
sentiràs que volran fer: si speraran batailla o si se n'hiran dins la ciutat de
Constantinoble.
E ell atorguà tot quant li dix. L'endemà ell lo solicità que tornàs al castel per
parlar ab son amich. Com al moro li paregué hora de partir, ell près un ginet dels
millors que
castell, e per tots fon rebut ab molta honor. E no passà molt spay que fon aquí Tirant,
e féu molta honor al senyor de Malvehí e a son fill. Aprés entraren dins una cambra
hon era la senyora de Malvehí, qui stava a rahons ab lo moro. Com Tirant agué
abraçada la senyora, féu honor al moro. E lo moro li dix com venia per fer-se crestià,
cognoxent ab natural rahó la veritat de la fe, e supplicava
volgués acceptar per servidor.
—E significh a la senyoria vostra com per lo consell han determenat que demà o
l'altre vos serà tramesa una letra de batailla. Emperò guardau, senyor, que en negun
cars del món no accepteu la batailla perquè no us porà ésser profitosa, sinó en gran
dan de la vostra persona e de tots quants ab vós hiran.
Tirant li regracià molt lo bon avís, e que era molt content de acceptar-lo per
servidor afectat. Anaren a la sglésia e allí rebé lo sanct baptisme ab molta devoció. E
volgué Tirant e lo fill del senyor de Malvehí fossen padrins, e la senyora fon padrina.
E posaren-li nom Ciprés de Paternó. Com lo agueren batejat, dix:
—Senyor, yo hé rebut per gràcia de nostre Senyor lo sanct baptisme e
verdader crestià, e en aquesta sancta fe vull viure e morir. Si la senyoria vostra vol
que yo ature per servir-vos, ho faré de molt bona voluntat; si volreu que torne al camp
e cascun dia vos avise de tot lo que s'í farà, no ha negú en tot lo nostre camp qui més
hi sàpia que yo, per ça com tots los consells se tenen en la tenda del soldà e tot hó
poch bé saber, com yo sia hú dels del consell. Lavors Tirant li donà d'estrenes una
cadena de or que portava; e lo fill del senyor de Malvehí li donà
senyora li donà un diamà de vàlua de
acomanaà-u tot a la senyora de Malvehí que lo y guardàs.
E Tirant lo preguà molt que se
pogués al senyor de Malvehí de tot lo que
l'avisaria al seu camp. Ciprés de Paternó respòs:
—Egregi capità e senyor meu, no pense la merçé vostra ne dupte de mi negun mal,
car per la fe que só crestià, yo us seré axí leal com si tot vida m'aguésseu criat.
Emperò bé conech que no teniu rahó de molt fiar de mi per yo ésser stat moro, mas en
l'esdevenidor coneixereu en mi quanta serà la fermetat ne l'amor que us porte.
Encara, senyor capità, suplich a la senyoria vostra me façau gràcia, si teniu neguna
manera de confits, me
molt gran menjador de aquestes coses e semblants, e ab aquesta scusa poré anar e
venir, que no pensaran negun mal de mi.
Dix lo senyor de Malvehí:
—Yo us ne poré dar.
Féu portar allí dàtils e confits, e féu fer col·lacio a tots e donà a Ciprés de Paternó
una capça de confits e dels dàtils. E aquell se partí molt content de ells.
Com fo davant lo soldà, demanà-li de noves dels crestians. Aquell respòs que lo
seu amich li havia dit que no havien en voluntat de partir de allí.
—Fins a tant que la senyoria vostra mude lo camp d'açí. E à
aquests dàtils e confits.
E lo soldà près molt gran plaer en lo que havia portat e molt sovint lo y fehïa anar.
E aquell havisava de tot lo que sabia al senyor de Malvehí. E aquell anava a Tirant o
lo y trametia a dir, e al capità li eren molt plasents [s]emblants avisos.
Aquest Ciprés de Paternó féu conjuració de rebel·lió contra lo soldà.
Lo rey de Egipte, com agué ordenada la letra de batailla, près un trompeta e donà-la-y,
e manà-li que la portàs a Tirant, capità dels grechs, la qual era del tenor següent.
CAPÍTOL
LETRA DE BATAILLA TRAMESA PER LO REY DE EGIPTE A TIRANT LO BLANCH
Abenamar, per la permissió e voluntat de Déu, rey de Egipte e vencedor de tres
reys en batailla campal, e cascú per sí, ço és a saber, lo poderós rey de Feç, lo virtuós
rey de Botgia, e lo pròsper rey de Tremicé; a tu, Tirant lo Blanch, capità dels grechs.
Deixant tota longuea de paraules perquè pus clara speriènçia sia ver testimoni
entre tu e mi, a la qual la fortuna serà favorable, puxa haver manera de glorejar-se en
lo dan e desonor de l'altre. Sobre les tues armes hé vist portar àbit de donzella:
mostres, segons le senyal, ésser enamorat de ella. E perquè yo pugua complir un vot
que fiu davant ma senyora, remet lo dit vot a la casa de nostre sanct propheta
Mafoma, là hon lo seu gloriós cors jau, ço és, en Mecha, de requerir de batailla a tota
ultrança rey o fill de aquell o lo major capità dels crestians. E per ço requir a tu per fer
servey a la donzella de qui só, e sia quiti de mon vot, si hi gosaràs venir, de matar-te o
de leixar-te dins la liça vençut o fementit. E provaré ma veritat públicament ab les
mies mans, e tu, virtuosament vulles defendre ta honor, com la donzella de qui só sia
en major grau de bellea e de virtuts de linatge acompanyada per la tua. E lo teu cap,
com a vençut, trametré en present a la sua senyoria. E si lo teu ànimo porà comportar
veure aquest càlzer de la batailla, seré molt content de la tua persona a la mia s'aja
purguar. Emperò, atorgant tu bona fe per aquest cars, no tenint ànimo de gosar-te
combatre ab mi, hauré a venir en altre cap, e no gós dir aquell spaventable mot tan
vergonyós per aquells qui amen sa honor. E tot cavaller se·n deu defendre e no restar
en openió de gents, de senyores e donzelles menyscabat de ta honor e fama. Forçat és
que u digua, ço és a saber: ab gran maldat e pus propi parlar, tració, has esvaït dos
veguades lo nostre camp ab tanta infàmia en ta honor casi inreparable. E per ço, del
meu bon dret surt una bona sperança obtesa e desijada, e açò dich a fi que acte
criminal en surta si veure·l gosareu, car Déu omnipotent no permetrà que tan leig crim
com és aquest reste en lo món inponit. Yo, a ma requesta, sostenint la veritat, te
combatré lo meu cors contra lo teu, a peu o a cavall, segons per ton avantatge ho
volràs divisar, davant jutge competent, combatent-nos per tantes jornades fins lo hú
de tu o de mi reste mort, per ço que de lo teu cap pugua fer present d'ell a la senyora
de qui só. E si a la present me volràs respondre donant o fent donar ta resposta a
Egipte, trompeta meu, yo l'hauré per rebuda, lo qual basta per a concordar-nos e
portar la nostra batailla a la fi que yo desige.
Dada en lo nostre camp de la platga oriental, lo primer de la Luna. E pos açí mon
signe.
REY DE EGIPTE
CAPÍTOL
COM TIRANT DEMANÀ DE CONSELL ALS GRANS SENYORS DEL SEU CAMP
Com Tirant agué vista la letra e lo contengut en aquella, ajustà tots los cavallers
del camp e preguà
fehïa resposta, quina tema pendria, e si acceptaria la batailla o no.
Parlà primer lo duch de Macedònia e dix:
—A mi par que li deveu respondre per lo rim mateix, car segons canta lo capellà,
sí respon l'ascolà. Aquesta letra, comté
és del cars de tració. Venint al primer, aquest és enamorat de la filla del Gran Turch e
diu-se que és bella donzella, e lo pare la y ha promesa dar per muller com la guerra
serà finida. Vejau vós en vostra terra si amau donzella de gran stat, per ço com en sa
letra diu donzella de gran linatge, no entràsseu en batailla si no teníeu tota la justícia
de vostra part, com nostre Senyor mostra grans miracles en les batailles.
—Senyor —dix Tirant—, en nostra terra yo amava una viuda, però volien dir
ésser donzella. E yo amava-la per matrimoni hí pens ella a mi, e donà
camisa. E des que de sa senyoria partí, en quants fets d'armes me só trobat, tostemps
la hé portada.
Respòs lo duch de Pera:
—Al parer meu no y basta tot lo que haveu dit. Aquesta és filla del Gran Ca e té
moltes terres e regnes e lo Gran Carmany és son vasall. E sabeu aquest Carmany
quanta terra senyoreja? Més que no és tota la França e tota la Hispanya alta hí baixa.
E per ço u dich, perquè só stat en la sua terra anant en Hierusalem. Aprés fuy mogut
de devoció, aní a Sanct Jaume de Galícia e passí per tota la Hispanya. Per què só de
parer, perquè vostra querela fos més justa, en vostre enteniment fantasiàseu de ésser
enamorat de la princessa, nostra senyora. Lavors, vostra querela seria justa e bona, en
aquesta part l'avançaríeu en dignitat hí en totes coses. E açò vos done yo de consell,
car yo crech que aquesta senyora no ha par en lo món.
—No volria —dix Tirant— lo senyor emperador qualque sospita carregosa pensàs
de mi.
Dix lo duch de Sinòpoli:
—Quin greuge porà pendre lo emperador [de] ço que es fa justament e sens engan
de difamació? Yo sé bé que ell ho pendrà en plaer.
—Posat cars que la majestat sua hi prengués plaer —dix Tirant—, ¿com ho farem
de la senyora princessa, si hi trobarà enuig per yo ésser stranger de poca condició,
sens títol negú?
Respòs lo duch de Casàndria:
—No és dona ni donzella no s'ó tingua a gran glòria que sia amada de grans e de
pochs. Aquesta senyora és de tan gran sentiment que coneixeria lo bon zell per què
fa: en sí se
—Qui porà mudar aquell orde que Déu ha mès en les coses? —dix lo duch de
Monsanct—. No és cosa nova un rey ésser enamorat de una sotil donzella; per
contrari, una gran reyna de un pobre gentilom e desconéixer-ne pare e mare e los més
de sa natura. Aquesta té gràcia ab honestat complida e no se enujerà de res que façau
ne digau.
Dix lo marqués de Sanct Jordi:
—Capità, vós mostrau que ignorància és vostra guia. E sabut és entre los tals
cavallers per amor han fet molts fets d'armes, per amor de donzelles qui resplandeixen
en lo món de gloriosa fama. En aquesta habita dignitat e senyoria. Qui oblida
lo passat oblida a sí mateix.
Dix lo marqués de Ferrara:
—No ha res en lo món que sia més plasent a la dona que és lo amor de l'home. E
per ço no li trauríeu lo peu del tapí que li poguésseu fer mal. E per ço porta ella en sí
excel·lència e virtut e pendrà plaer que u façau.
—Tots som fills de Adam e de Eva, dix lo marqués de Peixcara. És ver que fills
són stats de aquells, que són venguts a damnació, altres a salvació. Però de ma
crehença dich: si lo nostre capità és vencedor ab lo nom de la princessa, serà dels
salvats; e posat cars li posàs les mans davall les faldes, no
d'açò que va vestida.
Tirant féu pendre tots aquests vots e posar per scrit al secretari perquè fossen
tramesos ab la letra ensemps a l'emperador, per ço que si res de mal dehïa fos dada la
culpa als altres e no a ell.
Agut son consell, se n'anà a la sua tenda e féu resposta a la letra del rey de Egipte,
la qual era del tenor següent.
CAPÍTOL
RESPOSTA A LA LETRA DE BATAILLA DEL REY DE EGIPTE PER LO CAPITÀ TIRANT
No leva en res la propietat de verdader si atényer poreu bona coneixença: ab tals
paraules pensa portar enganosa crehença se
Blanch, vencedor e destroÿdor de la gent pagana de aquell famós e gran soldà de
Babilònia, hoc encara del senyor de Turquia, a tu, rey de Egipte, significh:
Com per la tua trompeta hé rebuda una letra tua en què
portar sobre les armes àbit de donzella, e, perquè poguesses complir un vot que tens
fet, requirs a mi de batailla a tota ultrança, com de la donzella de qui ést enamorat sia
més virtuosa e més bella que la que yo ame.
Dich, primerament: del vot que has fet, has encativada ta honor e fama. E més
propi fóra que haguesses votat d'estar
peccats, los quals són abominables a Déu e al món. A tot lo món és cert e manifest
que la donzella de qui yo
dignitat e excel·lència virtuosa, més que tot altra; de linatge, gràcia e saber excel·leix
a totes quantes n'à en lo món. Sabut és com tu ames la filla del Gran Turch e yo la de
l'emperador. La tua, mora; la mia, crestiana. La tua té sisma e la mia crisma. Per tot,
seria aquesta jutgada per millor e de major dignitat, que la tua no seria digna de
descalçar-li la sabata del seu peu a la sua gran excel·lència.
E dius que lo meu cap, com a vençut trametràs en present a la donzella de qui ést.
Responch-te que a present no y consent, car fretura
teus. Posat cars fos axí com dius, tal present no deu haver loch ni deu ésser do de gran
preu, per ço com seria d'ome vençut. Però yo prometí a la majestat de la senyora
princessa, yo venint en vista de vosaltres, vençre
un rey e portar-lo davant sa majestat. E ab lo braç armat li faré present de la mia
spasa, per ço com serà d'ome vençedor. E no es dóna ni donzella que sia de valor te
degua tenir en stima de res, per ço que fas present de cosa morta e de vençut, e yo no
la faç sinó de vençedor.
Venint a l'efecte del que vull dir, dius yo haver desconfit
maldat e tració. Dich: lo emperador romà féu
a l'altre traÿdor, respongués que mentia. E açò
bandejada és de veritat, e perquè sia vista en tot la culpa del teu mal parlar, car ço que
yo hé fet és stat fet justament e bona —conegut per cavallers entesos, aquells qui d'armes
saben—, hoc encara les dones de honor ho diran, si
he feta tració neguna, ans hé seguit aquell gentil stil e costum que orde de cavalleria
demana en semblants fets de guerra. E si yo, per abtea e per ésser més destre que vosaltres
[he] [vençut] ¿quina infàmia me pot ésser aplicada en ma honor hí fama? Si yo agués feta
alguna obligació de paraula o per scrit, en tal cars hauria loch la tua demanda.
Per què yo, Tirant lo Blanch, en nom de nostre Senyor e de la sua sacratíssima
Mare, e de madama Carmesina, defenent mon dret, ma honor e fama, accepte vostra
requesta a tota ultrança. Per la facultat per dret d'armes a mi com a request és dada,
encara per tu a mi atorguada, divís fer la batailla a cavall, ab armes defensives cascú a
sa voluntat, tals com són acostumades de portar en guerra, sens falsa maestria Les
armes offensives, una lança de larguària de
lo ferro de larguària de
pom fins a la punta, acha de una mà, dagua de tres palms e mig; los cavalls
encubertats de ço que cascú mills li parrà, de cubertes de cuyro o de loria, testera de
açer, sens spasa en altra maestria, sella de guerra ab streps desligats.
Concordes de nostra batailla, venint al jutge, dieu competent: Qui serà dit jutge
competent? Ton rey a qui ést tengut de feeltat? E sí
crestià, qui serà aquest jutge competent? Si vols dir: anem per lo món a cercar jutge,
açò poràs tu bé fer, car yo no u poria fer, que agués a leixar lo govern de tants duchs,
comtes e marquesos, los quals són sots la mia capitania, e yo só cavaller que no
contente d'armes hon és duptosa la execució. Si vols dir: lo soldà la
que qui no ha fe, no pot donar fe. Qui segura a mi si yo venç tu, dins en la liça e de
la tua persona yo fes a mes voluntats, que yo pogués tornar dins les mies tendes? Si
dius vendràs açí dins lo nostre camp, no u faces: ço que yo no volria per a mi, no u
vull per a tu. Avent tu de mi lo que desiges, ¿qui
amichs tu tornasses dins lo teu camp?
Però, yo
vosaltres ab tot lo vostre poder tenint asetjat lo il·lustre duch de Macedònia, yo aní a
cercar a vosaltres e us desconfí e obtenguí la glòria e honor de tants reys coronats. Aprés,
vosaltres vengués a cercar a mi e vencí-us. Fiu fugir a tots aquells qui ab supèrbia e
vanaglòria se nomenen vençedors de tres reys en batailla campal e cascú per sí. Donchs
raó vol e demana yo torne a cercar vosaltres, puix a mi toca la tanda. Promet a Déu e
a la senyora de qui soue la honor de cavalleria que, a
o
que poré per dar batailla, si la volreu E lavors poràs complir ton desig e no poràs dir
que ab tració e maldat ho haja fet. Com lo teu cartell sia tacat de vils paraules, no cur
respondre, perquè de viltat ab tu no vull contendre: te leixe en la tua glòria.
E perquè sia vist de ara avant de dones e de donzelles e per los cavallers de honor mon
descàrrech, te tramet la present per Egipte, trompeta teu, partida per AB.B.C., scrita de la
mia mà e sagellada de mes armes en lo camp nomenat Transimeno a
TIRANT LO BLANCH
CAPÍTOL
COM LO DUCH DE MACEDÒNIA INJURIÀ MOLT DE PARAULA AL CAPITÀ TIRANT
Com Tirant agué feta la letra, mostrà-la a tots los senyors e aquells concordes
digueren que bé anava. Tirant féu venir lo trompeta e donà-li la letra e una jornea tota
de argenteria e
—Yo
qui ab tu yrà, li done licència de parlar davant ell.
Aquell acceptà e guià aquest en nom de son senyor. Com foren dins lo camp, per
tots li fon feta gran festa, e lo rey d'armes dix al soldà que volia parlar ab sa senyoria
en presencia de tots los reys e altres senyors qui en lo seu camp eren. Lo soldà
prestament manà sonar la sua trompeta e tots los senyors se ajustaren là hon ell era.
Com tots foren ajustats, lo soldà dix al rey d'armes:
—Ara pots dir libertament tot lo que ton senyor t'à manat que digues.
Lo rey d'armes se près a dir:
—Lo capità de l'imperi Grech, representant la glòria de la majestat del senyor
emperador, per mi vos notifica e intima, per ço com no ignorau la pràtica e costum
d'armes, la qual és dada a reys e emperadors e a semblants de vós, com lo gentil stil
d'armes requir per sos drets que, com vós hajau perdudes dos batailles ab los reys que
açí són presents, e perdudes les banderes, no podeu portar bandera neguna, vós ni
negú dels vostres —standart podeu portar, mas no bandera. E açò vos requir per art de
cavalleria, e per stil e dret d'armes. E si lo contrari féu, usarà de tots los remeys a ell
com a vençedor e a vós com a vençut, ço és a saber, fer-vos ha pintar en un pavés, ab
tota la senyoria que teniu, e a la coha de un cavall vos farà roçegar per tot lo seu
camp; aprés, per totes les ciutats que ell porà. E per ço que tal blasme ne infàmia per
vós ni per los vostres no córregua, vos requir davant mi ho degau fer.
—Malaÿt sia qui tal cosa trobà! —dix lo soldà. Puix stil d'armes ho requir, só
content.
E prestament féu pleguar les banderes de ell e de tots sos súbdits, e restaren ab los
standarts. Aprés se girà envers lo rey de Egipte e dix-li:
—Senyor, lo nostre capità ha fet resposta a ta letra, e diu que
trametre a dir lo dia de la batailla quina sobrevesta portaràs, per ço que en la presa de
la gent te pugua conéixer e pugua venir combatre
—Amich —dix lo rey—, dir-li às de part mia que yo aguera pres gran plaer ell e
yo, spasa per spasa, nos fóssem combatuts. Però puix a ell no li plau scusar-se dels
leigs cassos per ell fets e per mi posats, encara per suplir a la sua demanda, si bé
aquesta batailla per a ell e a mi serà civil, car yo volguera fos criminal per ço que yo
ixqués ab ma veritat, diràs-li yo portaré una aljuba de carmesí, la qual és stada de la
virtuosíssima senyora de qui yo só servidor. E al cap portaré una àquila tota de or, e
sobre la àquila portaré un penó petit hon serà pintada aquella excel·lent senyora ja
desús nomenada. E si porà haver part de mi o yo
lo que en la mia letra conté o
Lo rey d'armes se
que li havien dit.
Lavors, los turchs ordenaren molt bé lo camp sperant la batailla.
Lo dia següent, havent enveja lo duch de Macedònia de la glòria de Tirant,
proposà davant tots de dir-li semblants paraules:
—Puix no viviu en ley de cavaller, Tirant, e no servau lealtat alguna, deuríeu
pendre la sisma que és manada als moros, los quals, quant los fall la rahó per aprovar
lo seu mal, ab gran error defenen aquella ab la spasa en la mà. E vós voleu dar batailla
a tan gran nombre de cavallers turchs com en la platga oriental stan, los quals
bastarien a defendre
com féu vostre poder de ésser tengut en aquella possessió, en fama hí en compte de
home valent, car falses e colorades pràtiques no y basten? Emperò enterrogau la
vostra consciència, qui sap bé la veritat, car per ella poreu ésser certificat del vostre
stat miserable en què sou posat. Donchs, ¿què amor de vida e temor de mort vos
ensegua tant la rahó hí lo sentiment que us tol de tot en tot la coneixença del gran
defalt qui féu en voler donar batailla als turchs axí com di[e]u voleu fer, la qual per
res no us serà consentida? ¡E voleu posar nostres vides a joch de un tria l'as! Bé
mostrau que us costam poch de criar. E vós voleu dar batailla voluntària, la qual a
present no és de necessitat, e si la perdem, tots som morts e detroÿts, e a vós no
costarà res lo dan de tots nosaltres. Per a vós lo món és gran e no us fallirà on pugau
viure: poreu regir una squadra de sacomanos. Trists de nosaltres, qui som naturals de
la la terra, e aquells qui tenen mullers e fills! E tot nostre fet hajam a posar en mans de
un stranger de solar no conegut? Digau-me què haveu tractat ab lo soldà hí ab los
altres, mostrant desijos de ultrança ab lo rey de Egipte. E tot quant haveu fet no és
sinó per enguanar-nos e vendre
lo segon Judes, qui vené a Jhesucrist per preu de
nosaltres. Digau, ¿sou vós aquell home de Caÿm, qui matà a son germà Abel? ¿Seríeu
vós aquell virtuós cavaller, fill del rey Ciperi, que
avall lançà a son pare? ¿Seríeu vós, per ventura, Marquareu, que près sa jermana
Canatre e forçívolment la violà e passà-se
senyor natural e tot lo seu camp? O, Tirant! Obriu los hulls, que tots stam svetlats e
coneixerem molt bé vós qui sou, hoc encara coneixerem molt bé les vostres singulars
canòniques: Com partís de la vostra pròpia pàtria? Per quins actes tan desonests? E no
gosau tornar en aquella perquè haveu agut glòria de ligar-vos ab nostres capitals
enemichs, los quals per natura e segons ley crestiana los devem lonyar de nosaltres, e
vós haveu feta ligua e concòrdia ab ells. ¿E no sabeu vós, segons haveu dit en la letra
que trametés al rey de Egipte, qui no ha fe no pot donar fe? ¿Com la porem dar de
vós, que semblant malvestat haveu comesa de fer ve[r]s nosaltres, los quals vos
teníem com si
maldat per vós comesa, tractada e ginyada ab gran infidelitat contra les nostres
persones e de tot lo Imperi Grech, condigna cosa seria fósseu posat en oli bulent, que
tal premi mereix la vostra reprovada persona, car no sé al món crestià, qualsevol que
sia, fes semblant maldat de la que vós haveu temptada. Les pedres se deurien levar
contra vós: quant més los hòmens, qui sentiment tenen! Com tots cregam, e sens
subtilitat, en la ley crestiana se aconseguex paradís e glòria, e los investigats ab subtil
enginy cahen en dupte e poseheixen los inferns, axí com vós fareu —en opinió de les
gents. No vull reste açò per dir, com tal regiment de capitania per dret ne per rahó vós
no
per ço no vull que d'açí avant tal regiment vós tingau.
Per les paraules que
armà e staven ab les armes en les mans, e molts qui pujaren a cavall com si aguessen
entrar en batailla, per ço com a moltes gents era plasent, perquè és vici natural dels
hòmens se alegren de novella senyoria.
Tirant, molt agreujat del foll parlar del duch, féu principi a un tal parlar.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE TIRANT FÉU AL DUCH DE MACEDÒNIA
—Si creheu que, per ésser antichs, vostres mals actes sien fora de la memòria de
les gents, e que sens fer smena del vostre mal viure, que siau abilitat, mai creheu. E
ja per tolre-us de haver hoyr alguna part de vostres gloriosos actes, e de representar
a mi la legea de aquells, prou clarament se mostra yo haver-vos comportat les coses
que cascun jorn vós deixau dir de mi, no ab plaer meu diré lo menys que poré, tant
per no sullar-me la boca quant per alguns sguarts coneixereu vós haver la lengua
laugera.
En lo que a mi serà, reduynt algunes coses a memòria, yo no seria stat aquell qui
tallí les correges del bacinet de aquell gloriós príncep, fill de l'emperador, ni li doní lo
primer colp al cap, de què li fonch forçat passar de aquesta present vida en l'altra. No
só yo stat aquell qui sots la mia bandera sien morts tants duchs, comtes e marquesos, e
barons e infinits altres cavallers e gent de peu, més que no són restats en tot lo imperi.
E per ço nomenen a vós perdedor de batailles, com no sia stada sol una batailla vós
haver vençuda, e tot per culpa vostra; ne haveu gens stimada vostra honor, com sia la
més cara cosa que los cavallers tinguen. No só yo aquell qui hé perdut lo comtat
d'Albí, ni lo ducat de Macedònia, que no és vostre. Haveu perdut la ciutat de
Capadòcia ab tota la província, qui és major que tot lo Imperi Grech. E si seny
aguésseu, no deuríeu viure en àbit de cavaller ni entre gents qui us coneguessen. E
pensau que
sabíeu en quina possessió vos tenen, si bé no us ho gosen dir. Tirada la temor que
tenir solíeu, s'és girat lo vostre coratge en fer tracions domèstiques. Ley és per los
nostres passats: qui mal vol hoyr, primer l'à de dir. E si lo peccat fos mercé e no fes
deservir al senyor emperador, e a la senyora emperadriu e a la virtuosa princessa,
altrament yo banyara les mies mans en la més pura sanch que en lo vostre cors és.
Mas yo tinch confiança en Déu que, les dones qui per causa vostra són fetes males e
los hòmens morts que davant Déu criden justícia, me
volia vendre la nostra ost per preu de moneda. Açò és una gran maldat que haveu
forjada segons vós faríeu. E no us vull més dir, sinó deixar-vos en vostra falsa openió.
Aconort-me de una cosa, ço és, yo parle ab veritat e seré cregut, e vós entrau ab la
falsia e maldat, que de sí és abatida.
Lo secretari, hoynt totes aquestes rahons, les mès per scrit, per a l'endemà que
volia partir. Però essent dins la tenda hon dehïen la missa, lo capità dix a tots en
general:
—Senyors molt il·lustres, egregis e magnífìchs, ja per açò no restarà la promesa
per mi feta no vingua en sa valor. Prech a tots per lo poder a mi donat per la majestat
del senyor emperador, tots a la jornada siau prests per donar la batailla.
Respòs lo duch de Macedònia:
—Tirant, pus segur vos seria vos posàsseu a dormir que no pensar en les follies
que feu, car de tot cert yo no y hiré ni negú dels meus. E pens que tots los altres faran
axí com yo faré. E no serà negú vos obeheixca en res, car lo vostre regiment no fa per
a nosaltres, car no és de admirar que no us vullen obeyr per lo vostre gust que ab sí
amargor porta. E per tolre-us tota error, tan embolicat vos hi veig, diré altra veguada:
si aguésseu specificat, com lo regiment vos fon donat, fossen stats demanats yo ab los
altres, vostra demanda haguera loch per lo present ab tota egualtat. No us sou volgut
contentar de açò en gran càrrech e culpa vostra. Per lo procés fet entre vós e mi és
mijà que descobre en tot la culpa vostra; mas en aquell, com a ignorant que com a ben
aconsellat per vós, remetau la mostra de nostra diferència als entesos cavallers de tal
mester. E si no u féu, ¡ab quanta vergonya vostra haveu verificat les mies profertes e
les prophecies que de açí sortiran! Per què vergonya o ira és e serà prou venge e
contentació del meu sperit.
Respòs Tirant:
—No és dat a mi lo pledejar en temps de batailles, e les mies mans són traballades
en altres coses de més necessitat a la honor que no és scriure per a pledejar. A mi
staria mal que havent bé aconsellat a altri, no consellàs bé a mi mateix. E no és jamés
vist home de nostra casa haja donat loch de posar sa honor en disputa, e yo, ab la
ajuda de Déu, ho vull conservar tant com en mi sia. Del meu regiment fins ara a mi
atorguat, no penseu gran alegria haja yo aguda, car al començament no u cerquí ni u
procurí fos donat a mi-e si hi só stat posat en alguns guanys, no n'é demanats, mas al
meu sperit leal contínues ànsies e treballs, e perquè los duchs e prínceps sien stats sots
la mia governació sans e segurs. E pens en lo meu regiment no hé fallit en alguna cosa
per engan o negligència de què pugua haver reprenció. Emperò en la electió per la
majestat del senyor emperador a mi feta, lo vostre consentiment no fon demanat: no
us ne deveu admirar com lavors no fósseu ab sa alta majestat. Per tal que negú no
pens que de tal regiment yo sia molt cobejós, plau-me altre sia elet, en la electió del
qual tostemps seré aparellat. E dieu que la nostra ost sens vostre consell no pot donar
batailla? Forçat és. Lo dia per mi asignat seré en vista dels enemichs, e si negú de son
grat seguir no
són venguts del gran mestre de Rodes, yo hiré axí com profert hé e, ab la ajuda de
Déu, d'els seré vençedor. O duch! Si temor haureu de veure semblant batalla, la qual
als odiosos serà gran spant e major terror, restau dins lo camp ab los petits patges e ab
tots aquells qui són fets inútils e follats de ses persones.
Axí
missa, e tots los grans senyors eren allí. E lo capità dix:
—Molt il·lustres, egregis e magnífichs senyors, les senyories vostres qui ab mi lo
càrrech ensemps de aquesta guerra portam: com per manament de la majestat del
senyor emperador hé tengut aquest regiment, lo qual ab molt gran treball molts dies
he suat çercant bones vies ab tota ma pensa he sforç, sots la mia governació o
capitania, ab salut de tots fósseu regits; e ara, puix al duch de Macedònia plau, yo
deixe la capitania, e per consolació mia, puix som en aquesta part segurs de nostres
enemichs, egual cosa és: los fets de molts no deu hom leixar tot en hú, ans cascú deu
pendre part del càrrech del regiment del qual tant de temps l'é comportat ab molts
treballs e contínues ànsies, sens que negun profit no atribuhïa a mi, mas feÿa —u tot
per servir a la majestat del senyor emperador. Façam electió de algun altre que sia
més dispost de mi. E no pense la senyoria de vosaltres yo faça de açò mudament negú
ni
majestat del senyor emperador. Qualsevulla de vosaltres me porà haver com a jermà
e, si menys volreu, seré prest obeyr-vos e no leixaré lo servey del dit senyor tant com
la conquesta dure.
No
paraules, sinó que sens convidar-se ab los altres, que féu principi de un tal parlar:
—Per mon Déu, capità, yo no us falliré en res que de honor sia. Atenyeu la
promesa la qual haveu feta al rey de Egipte, car yo hiré ab vós, e si no puch armat
sinó en camisa, e axí entraré en la batalla si altrament anar no podia. E fas vot
solemne al senyor sanct Jordi que si negú accepta la capitanya sens sprés manament
de la majestat del senyor emperador, de yo ab les mies pròpies mans lo faré morir.
Tirant és nostre capità per lo senyor emperador a nosaltres dat que deguam obeyr-lo
axí com la sua pròpia persona.
Dix lo duch de Pera:
—Senyor capità, manau a nosaltres què voleu que façam: si dieu que matem al
duch de Macedònia, donau lo càrrech a mi e veureu en quant serà fet.
—¿Qui serà aquell qui tal capitania degua acceptar —dix lo duch de Sinòpoli—,
yo, ab la mia spasa, la qual jamés perdona com la tinch nua en la mà, yo no
del cap fins a la cinta?
Respòs lo duch de Casàndria:
—Yo us fas certs, a tots en general e a cascú per sí, que si diferències negunes
moveu ni altres coses féu sinó del que som obligats per manament de l'emperador,
qualsevulla duch, comte o marqués yo hoyré qui dirà que Tirant deixe la capitania e
l'acceptarà, yo de les mies mans li tolré la vida.
—Yo no hé parlat —dix lo duch de Monsanct—, però per lo juhí de malparlar del
duch de Macedònia, prou clarament se mostra ell ésser confés e fementit dels leigs
cassos per ell posats en la honor e fama del nostre capità Tirant.
Levà
—Qui mourà altres partits, ixqua avant, que yo
a bella ultrança que Tirant no sia nostre capità just, bo e verdader, e no ha fet res de
tot lo que lo duch de Macedònia li ha posat, ans és una gran maldat, la qual
injustament li és stada imposada. E si ara no se
l'altre món se determene aquest fet.
Lo marqués de Ferrara, en alt cridant, dix:
—Yo vull que tothom hoya e sàpia que, com lo duch de Macedònia perdé la
derrera batailla, que les dones e donzelles en la gran plaça del mercat de la ciutat de
Constantinoble cridaven a grans crits: "¿Hon és aquell temerós duch de Macedònia,
perdedor de batailles e scampador de la sanch grega de cavallers e de gentils hòmens?
Hon es aquell confús e abatut cavaller? Tolguam-li la vida, puix ell nos ha tolt la lum
dels nostres hulls e les coses que nosaltres més amàvem en aquest món." Dehïen
segons que a l'enemich cascú és forçat de dir, e planyien com lo vostre cors mort dins
una taüt devia ésser portat en aquell loch hon les dones cridaven. Aquesta era la
vostra honrada sepultura! E fent-ho axí, restàreu viu e ab honorosa fama. Ara, vivint,
sou més que mort. Tot aço vos és seguit per la legea de vostre mal parlar.
Pres-se a dir lo comte de Aygües Vives:
—Declarada la causa per aquell qui és nostre natural senyor, ab son sacre consell
ha donat a Tirant la capitanya e governació de tot lo imperi. ¿Què us mou a vós, duch
de Macedònia, perturbar nostre capità e posar-nos a tots quants açí som en devís,
perseverant en vostra vergonyosa porfídia, la fi de la qual és per vós molt poch
temuda? E yo no
vera execució de la rahó volent ço que no us és dat, e us sou scalfat en vostra virtut. E
si considerau la fi de aquella e d'on conegueren lo seu naximent, si dels cavallers
que teniu per consellers vostres no
enemichs per lo regiment que perdut han, car no és bon testimoni contra lo pare lo
capital enemich, puix de ell has agut adversari, e no venir en error de tal capità com
tenim. No
tengut. Aquest excel·leix Hèctor, és conquistador de la fama, scampador de la sanch
orrible. Viuen los passats per gloriosa fama, moren los vençuts per treballosa vida.
E si algú volrà dir lo contrari, yo
no permetrà que
lo qual és just, bo e verdader, reste en lo món imponit, perquè a vós sia càstich e als
altres exemple.
Callà e no dix pus.
Respòs lo duch de Macedònia, dreçant les noves al marqués de Sanct Jordi:
—Si us erre lo nom ab aquest títol de cavaller, de tot en tot a vostres actes
contrari, siau ben cert que per ço no l'ignore aquell qui us és degudament més propi
nom; ans si res dich que perjudique en vostra honor, semblants paraules pensen los
entesos que açò hoyran no és de mon costum, mas per lo vostre desaforat defalt, tal
que sol de parlar les orelles dels entenents e de dones de honor se n'offenen, la qual
no consent, a malgrat meu, que en aquest cars la lengua s'allimite. No trobe rahó
neguna per hon de vós oblidat sia, me degués baratar per Tirant paraules ab efectió
demostrades, e vós me dieu e mostrau que
les fictes e fraudulents maleses vostres. E hon són ara les innumerables promeses,
jures e sagraments que vós ab falsa disimulació enganosa haveu rahonat? Però, no
tinch admiració, puix veig que us és cosa natural que lo fill sia tal com lo pare, per les
maleses que haveu fetes a mi. Car los vostres mals actes són tan notoris entre
cavallers e dones de honor, en special en la nostra ciutat de Constantinoble, que,
deixades totes altres coses, en los solaços ne fan burla com se recorden de la malesa
que m'aveu feta. E yo, mogut de pietat de les congoixes que
seria més profitós.
—O, duchs, comtes e marquesos! —dix lo comte Pleguamans— Puix lo duch de
Macedònia és ja fora de la tenda, hoÿu-me, per vostra noblesa, e no vullau condemnar
a negú sens hoyr-lo, e dau crehensa a la mia relació; perquè
en dar batalla, lo que no deuríeu fer. Mas voleu ab importunitat mostrar-me animós
sobre cosa morta, que desijós de capitania. Ab honor al duch pertany e altri no. E
si aquell malnom tant diforme e abominable, e en special als cavallers, lo qual vós,
Tirant, desijau hoyr, yo bonament vos pogués dir, ja fóra fet. Emperò no vull ab
spècie alguna de supèrbia perdre Déu e la justícia que
és de sa part. E de tan gran càrrech incomportable seria fora la virtut vostra, deixant
vós la capitania. Puix no ignorau tenir molts miradors, pensau en los fets, qui són
aquells qui us han acusar o scusar, e la glòria no stà en parenceria de paraules, mas
en execució de bé a fer.
Puix veren que lo duch se n'era anat, Tirant no volgué consentir que negú més
parlàs ni fesen menció de les rahons que havia dites lo comte, sinó que cascú se
tornà a son aleujament, dexant lo comte de recitar d'ells —sinó que
orde per al dia asignat de la batalla— e torna a recitar de l'emperador, qui stava ab
inestimable desig de saber noves del camp, e veya venir
aplegades, sabé com venien de Cicília e portaven quatre_mília hòmens d'armes e
molts cavalls, los quals trametia lo rey de Cicília novell. E fon-ne causa lo que ara
recitaré.
Lo rey de Sicília, segons ja desús és stat dit, tenia lo fill major en França, casat ab
una filla del rey de França. E per ell ésser molt discret e virtuós, lo sogre no
partir de la sua cort per la grandíssima amor que li portava. Seguí
de aquella morí. Com lo rey de Cicília, son pare, sabé la sua mort, ne féu molt gran
dol. L'altre fill, qui s'era fet frare, no volgué leixar la religió per ésser rey aprés la
mort del pare. Lo rey de açò près gran alteració, com lo fill no
del cap al lit e, tenint-se per mort, ordenà de la sua ànima e del regne, e en son
testament lexà hereua la filla, muller de Phelip.
Com Phelip se véu rey, fon en recort del bé e honor que Tirant li havia fet.
Delliberà de passar ab tot lo major poder que pogués en ajuda de Tirant. E la reyna sa
muller, e per tots los del regne, fon suplicat que no y anàs aquell any per quant la
reyna era prenyada. E ell, vehent lo gran constrast que li feÿen, li fon forçat de restar,
e tramés-hi en loch seu, per capità, lo duch de Mecina ab cinch_mília hòmens entre de
peu e de cavall. E [per] la reyna, per la notícia que havia haguda ab Tirant, tramés-li
dos_mília, e féu-ne capità al senyor de la Pantanalea.
Aplegats que foren en Contestinoble, ixqueren en terra. E lo primer home que
trobaren fon lo secretari qui del camp venia e portava letres del rey de Egipte e de
Tirant, e los consells dels senyors, lo vot de cascú de tots los qui parlat havien en
favor de Tirant. De tot havia fet un procés per mostrar a l'emperador. E ans que
aplegassen al palau, li dix lo duch de Mecina:
—Cavaller, sí Déu vos prest en lo món e us dexe complir lo que vostre cor desija!
Digau-me hon és aquell famós cavaller ple de tanta virtut, Tirant lo Blanch, capità
dels grechs, e
—Lo meu senyor —dix lo secretari—, la senyoria vostra trobarà aqueix famós
cavaller que demanau en los camps, que no té loch, vila ne ciutat per habitació. E ara
lo hé lexat que té les sues tendes parades davant los turchs, prop lo riu nomenat
Transimeno.
—Què s'í fa en la sua cort? —dix lo senyor de la Pantanalea—. Són hòmens de
deport e de plaer?
—Sí, santa Maria! —dix lo secretari—. Primerament, trobareu a la porta de la sua
tenda clemència, que a tots contenta; pujant hun scaló coneix quals són bons o mals e
sab de quals deu hom fer bon mercat, e sab jutjar ab seny e discreció. E aquesta és la
cosa que més val a tothom que té capitania real e sobre tots deuria regnar. E jamés se
corromp per prechs, per menaces ni per diners. Encara té altra bondat: que dóna tot
quant ha e u repartex tot entre la gent, e no procura per a sí res que puga haver.
Aquell no és dit liberal que vol molts béns donar, volent guardar que
haver, e de aquests se
gurdar ni vol pensar que de res puga traure lo cabal. E com no té res que donar als
requeridors, prestament se despulla tot lo que vist. Com lo amich ha mester res, de
sa persona liberalment lo y dóna, que puga manar e fer d'ella a totes ses voluntats,
e
no y fall. E de açò que us dich per tot lo món se
ardiment e de gentilea, en lo món no té par. Entre nosaltres prou clarament és
manifest, e per speriència se mostren les grans victòries que ha hagudes e ha cascun
dia contra los turchs. E és molt alegre ab sos amichs, donant-los delits: ab ministrés
dancen e ballen entre dones. És molt afable a totes gents e de cor molt fort, que no
té temor de res. En les sues tendes los huns luyten, los altres salten; e juguen los huns
a taules, los altres a escachs; los huns se fan folls, los altres asenats; los huns parlen
de guerra, los altres de amors; los huns sonen laüt, los altres arpa; huns mija viula,
altres flautes e cantar a tres veus per art de música. No és negú qui en plaer puga
pensar que allí no
que yo haja vist de qualsevulla nació. E si mil barons ensemps li vénen tots davant,
a tots sab honrar, que tots se
stranya. Dos barons de Alamanya, de aquells qui han poder de elegir emperador,
pochs dies ha foren ací e, com se
home ab tanta afabilitat.
Lo secretari près comiat d'ells. E com fon alt en lo palau trobà lo emperador que
era a la fi del dinar. E lo emperador hagué gran plaer com lo véu, e demanà-li
prestament lo camp com stava ni si y fallien vitualles o altra cosa. Lo secretari respòs
directament:
—Senyor, a present no
E callà, que no dix més. Lo emperador féu levar prestament les taules, e lo
secretari per orde li donà les scriptures que portava. La primera li donà la letra del rey
de Egipte, la segona lo consell dels duchs. Girà
—Carmesina, volen dir los meus cavallers Tirant ésser enamorat vostre.
E ella, de vergonya, tornà tal com una rosa e stigué bon spay que no pogué
respondre, compressa de temerosa vergonya. E cobrat ànimo, dix:
—Senyor, tant com Tirant serà vençedor, bé só contenta que los virtuosos
cavallers sien enamorats de mi. E com aquell sia cavaller de tanta virtut e ànimo,
vençedor de batailles, qui aterra les forçes dels reys turchs e no tem los subtils engans
del duch de Macedònia, no consenta la majestat vostra les laugeres enganoses
paraules de aquells qui mal volen dir. Yo l'ame domèsticament, axí com faç als altres.
Yo l'é perdut de vista mas no
tal fet. E si la altesa vostra, senyor, té sentiment de tal fet, no
deveu condemnar sens saber primer la veritat. E no deuríeu per la duptosa error
condemnar la filla qui tant vos ama, car amor ha acostumat vençre la temor, mas Déu
just ha ben proveït a la mia castedat, e los meus pits són tornats més frets que
que la majestat vostra agués a creure tal de mi.
—No, ma filla —dix lo emperador—, que no
e veureu los vots dels cavallers.
Com los agué lests, lo seu sperit reposà, e giràs devers Stephania e dix-li:
—No penses tu que m'aja restada gens de sanch en la mia persona, car lo meu
pensament fon que lo nostre fet no fos stat descubert. E lo diable qui és tan ginyós,
qui m'à fet dar los diners! Car lo qui u fa fer ho descobre. E lo meu crim, qui és de
haver socorregut a Tirant, és crim meritori perquè és crim de moneda, e deu ésser pres
a la fi que
Dix Stephania:
—Senyora, lo que la altesa vostra ha fet és acte de virtut, per ço com deu hom
socórrer a les persones que hom vol bé. E les coses deuen ésser jutgades segons a la
bona intenció a què
yo bé coneguí la strema passió que a la ànima de vostra altesa havia robada la
discreció en lo principi, quant lo emperador vos dix que vós amàveu a Tirant.
E stant en aquestes rahons, entraren los barons cicilians e feren reverència a
l'emperador, e ell los rebé ab cara molt affable, fent-los molta de honor. E recitaren-li
la causa de la llur venguda e donaren-li les letres de la pau e confederació antigua e de
la present. Lo emperador los acceptà e fermà tot lo que ells volgueren. Deixà
rahons ab la emperadriu e ab sa filla Carmesina, e manà que
belles posades e tot lo que mester aguessen.
Lo emperador se n'entrà en lo consell e los cavallers cicilians staven admirats de
la strema bellea de la princessa.
E lo senyor de la Pantanalea féu principi a paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
LO RAHONAMENT QUE LO SENYOR DE LA PANTANALEA FÉU A LA PRINCESSA
—Clarament, senyora, se mostra per speriència manifesta que natura no podia més
altament obrar que ha fet en la gran singularitat de la bellea que la majestat vostra
posseheix, que per aquella vinch ara en notícia quanta és la glòria que los
benaventurats sancts senten en paradís en contemplar la divina essència, segons és
scrit en la Sancta Scriptura, que diu lo psalmiste endreçant la sua rahó a Jhesucrist:
"Senyor, aquell qui stà davant los teus hulls, mil anys són axí com lo dia d'aÿr, qui és
passat". Per mon Déu, senyora, yo só bé cert si tots los dies de ma vida, los qui són
passats e los qui són per a venir, si yo stava davant la majestat vostra axí com ara
stich, no axí com diu lo psalmiste d'aÿr qui és passat, car massa és lonch temps, mas
la hora que ara és de present, car axí com als qui stan en pena poch temps los par que
sia molt, axí lo qui stà en plaer no li corre lo temps, axí com fa ara a mi. E qui de açí
me farà partir, poca sia la sua vida e salut, e poca sia la sua bondat e virtut, e per lo
món vaja vagabunt e que jamés atengua a port salvador. En lo nostre regne és
declarada la gran bellea de vostra majestat, e per los vostres virtuosos actes haveu
refeta la militar escola, la qual era perduda. E a mi par que la presència de la celsitut
vostra gran part avança al que en lahor havia hoÿt, acompanyada de molta gràcia e
saber infinit, que en lo món és tanta la stima vostra que per deessa vos podeu fer
nomenar. Impossible seria a mi poder recitar les grans singularitats que en la altesa
vostra tinch conegudes, e
En aquell punt lo emperador entrà per la cambra e la princessa no
respondre ni satisfer al que dit li havia. Lo emperador stigué allí un poch parlant ab
ells de la guerra e de altres coses.
Com al duch de Mecina li paregué hora de anar a la posada, prengueren licència
de l'emperador e de les dames. Com foren dins la posada, trobaren lo sopar molt bé
aparellat, lo qual lo emperador havia fet fer. Com foren partits, dix lo emperador a
tots los qui allí ab ell eren:
—¿Vosaltres hoys jamés dir, ni en canòniques no
parents o amichs li trametessen gent en valença sua? És cosa de gran admiració, e per
ço só yo molt obliguat a Tirant, que
per amor de ell: aquests que ara són venguts e los qui lo gran mestre de Rodes li
tramés. E per ço tinch deliberat de anar yo al camp per pacificar al duch de
Macedònia e al nostre capità, car altrament ells ab ells se mataran algun dia. Com ja
hi sien venguts
Macedònia en les mies mans, yo li promet de levar-li lo cap de les spatles.
Aprés lo emperador manà a tots los seus se posassen en orde per partir.
—Com, senyor! —dix la emperadriu—. Ab tan poca gent hireu?
Dix lo emperador.
—Ja són açí aquests barons de Cicília, que yran ab mi.
Tots los servidors de l'emperador a gran pressa se posaren en punt. La nit següent,
stant la princessa en son lit, que dormia, vingué-li al lit Stephania; despertà-la e dix-li
semblants paraules:
—Senyora, a mi à dat de parer que davant los meus hulls tenia a Diafebus, e
deÿa
stima! Car sol per la virtut de la vostra vista tenim la batailla dels turchs per
vençuda." Per què, senyora despertant-me só venguda açí per dir a vostra altesa que,
si us volíeu, en breu poríem los nostres desigs contentar, e poríem dir: "Ara té fi la
absència, puix és convertida en presència." E coneixeran per speriència quanta és la
nostra amor, que som anades a ells, puix no podien ells venir a nosaltres.
Dix la princessa:
—Dóna
E prestament fon vestida e liguada, e anà-se
encara no s'era levat, e dix-li:
—Senyor, temeroses són les donzelles hoynt nomenar guerra e majorment
batailles; per què demane de gràcia a la majestat vostra que no
gràcia que us demanaré, la qual per dues rahons me deu ésser atorguada. La primera
rahó és que la majestat vostra no deu anar en part neguna sens mi, atenent la edat
vostra, com no tingau qui més amor vos porte, e que si la majestat vostra era malalt
vos pogués servir e star al cap del lit, que sé e conech la calitat vostra millor que
neguna altra persona. La segona és que, per discús de natura qui primer naix primer
deu morir, per bé que lo contrari se
vostra, poria veure e sentir la pràtica e saber de la guerra, per ço que si en
l'esdevenidor temps m'era mester, ajudar-me
mi tota temor.
—Ma filla —dix lo emperador— yo tinch coneguda la vostra molta amor e
voluntat, emperò no és cosa condecent ni usitada que les donzelles vagen en les
guerres, que són coses de gran perill; e majorment vós, qui sou de tan poca edat. E per
lo molt bé que us vull, no volria que prenguésseu alguna alteració, per ésser tan prop
dels enemichs.
—Senyor —dix la princessa—, la majestat vostra no tema res de mi, car major
alteració seria la mia yo perdre de vista la altesa vostra que star enmig dels enemichs.
Car axí com só stada filla e sirventa vostra en lo temps de la adversitat, féu-me gràcia
que u sia en la prosperitat; car jamés desempararé la majestat vostra tant com lo sperit
tindreu en lo cors, e aprés vos faré fer tal sepultura com és mereixedora la vostra
imperial dignitat. E tinch fantasia que si no anava ab la majestat vostra, que los meus
hulls jamés vos veurien.
—Ma filla —dix lo emperador—, puix tant ho voleu, yo só content, car bé conech
que bon zel vos ho fa fer. Emperò digau a vostra mare què li plaurà més: anar o restar
E posau-vos prestament en punt, que la mia partida serà molt presta.
La princessa de continent ho anà a dir a la emperadriu e féu-li tal resposta: que per
res no y hiria, car si ella veïa al duch de Macedònia o lo loch hon morí son fill, ella de
dolor finaria los seus darrés dies.
La princessa tramés per tots los argenters de la ciutat qui fossen àbils en lo que
ella volia, e féu-se fer uns goçets, la meytat de or, l'altra de argent; e per semblant los
avanbraços e manyopes de fulla molt prima. E a la part dreta venia lo or e a la part
squerra lo argent. E més, se féu per al cap una celada molt poca, tota de argent, e
sobre la celada una corona molt rica que ella acostumava de portar. E supplicà a son
pare que li leixàs la gent que la reyna de Cicília trametia a Tirant.
Lo dia que partiren, la princessa se vestí una gonella de orfebreria e féu-se armar
de l'arnés que s'havia fet fer. E cavalcà sobre un gran cavall tot blanch: ab una vergua
en la mà anava capitanejant la sua gent. E portava en sa companyia
més belles e galanes de tota la cort. E féu lo gran conestable de la sua gent a
Stephania e Asalàndria, filla del duch de Pera, tenia lo offíci de menaxaut. Contesina
usava de alguazir major. Plaerdemavida portava lo standart de la divisa, pintat de la
erba que
gran bandera. La Viuda Reposada era uxera major de la cambra, e les altres, cascuna
tenia son offici.
E axí anaren fins que foren a les tendes hon Tirant stava aleujat. E no y trobaren
home d'armes que sà fos, sinó gent inútil e los patges qui eren allí restats per
manament del capità.
Tirant partí lo denovén dia del mes, hora de mija nit, e lo emperador apleguà hora
de nona. Los turchs nit e dia staven contínuament mirant lo camp dels crestians, que
podien molt bé veure. E Tirant passà de nit lo pont. E ja un dia ans que passàs, havia
tramés per pendre los pastors e les spies, perquè no fos descubert, e prengueren-ne
molts. Com agué passat lo pont, près riu amunt bona mija legua, pujà a man dreta. E
pujà damunt lo camp dels turchs
qui
Com lo emperador fon atendat en les tendes del camp, tramés per lo senyor de
Malvehí que vingués a parlar ab ell. E prestament, com ho sabé, anà a fer reverència a
l'emperador, e recità-li tot lo ésser de Tirant e los virtuosos actes que cascú dia fehia.
E la princessa prenia molt singular plaer en hoyr lahors de Tirant. Lo senyor de
Malvehí supplicà a l'emperador que fos de sa merçé que se n'anàs a posar al seu
castell, que allí staria molt segur. E axí u féu. E tots los barons cicilians se atendaren
prop lo riu.
Lo senyor de Malvehí près hú dels seus e, tan secretament com pogué, lo tramés a
la vall Spinosa per avisar al capità com lo emperador era vengut ab sa filla e ab los
barons de Cicília. Tirant ho tingué molt secret fins a l'endemà perquè algú no se
n'anàs per scusa de anar a veure a l'emperador o a parents. No u volgué dir sinó a
Diafebus en gran secret.
Com fon hora de mija nit, poch més o menys, tothom pujà a cavall. Los de peu
féu posar primer, ab Diafebus per capità, ab
encubertats. Tirant preguà a Diafebus, ab aquella més amor que pogué, que restàs
detràs un squeix de roca que allí havia, prop de una legua del camp dels enemichs,
e per quantes coses eren en lo món no ixqués ell ni los seus, e
fos perduda la batailla ni ves que matassen a ell, no li anàs a ajudar a ell ni los seus.
E encara, no content de açò, li près jurament que no
a dir.
Diafebus restà com dit hé, e Tirant, ab tota l'altra gent, sens que no y havia negú
de peu ni patge sinó Ypòlit, que aquell dia s'era fet home d'armes e li donà la honor
de cavalleria. Apleguaren a tret de bombarda del camp, no al fossat o palench que fet
havien, mas quasi al través, en loch qui era pla, sens palench ne altra cosa. Com los
del camp los sentiren, les guardes lançaren grans crits; e tota la nit havien stat a cavall
ben
Tirant no gosà ferir en lo camp per la gran multitut de gent que y havia. E tots los
moros se meteren en punt, e los qui
crestians.
Cascuna part ordenà ses batailles. Tirant ordenà la sua en aquesta manera: tots los
cavalls féu posar en tira, e no passava més lo cap de l'hú que de l'altre. E tots staven
en gran orde, sinó lo duch de Macedònia que no volgué gens obeyr los prechs del
capità. Les banderes de l'emperador staven enmig, e lo duch de Sinòpoli tenia la un
cap de la ala e lo duch de Pera tenia l'altre. E lo capità anava adés a la un cap, adés
era a l'altre, preguant a tota la gent tothom stigués en orde, car, si u fehien, ell los
daria aquell dia vençedors, ab la ajuda de nostre senyor Déu. E en aquell spay que los
enemichs ordenaren les batailles, Tirant féu a la sua gent una tal oració.
CAPÍTOL
LA ORACIÓ QUE TIRANT FÉU A TOTS LOS CAVALLERS
—A mi no contenta honor que ab perill no
verdadera sperança. O, cavallers dignes de honor! Vengut és lo dia per mi tan desijat,
en lo qual haureu honorosa victòria de tots vostres enemichs, hon porà cascú
recobrar son heretatge, qui perdut l'aurà. E cascú deu desijar la glòria qui de
semblants actes se ateny; e los perills qui ab temor se esperen, no deuen ésser tenguts
en compte de res. Encara, per milor manifestar a les vostres magnificències lo que
en lo enteniment me ocorre, la ignorància de Adari quant mal féu que perdé la sua
persona e tota la gent sua, per tenir mal orde en la batailla; e los altres, per peccat de
enveja, tots foren perduts.
Deixem star açò, que ara nos cové que ab sforçat ànimo de cavallers valerosos
façam armes e anem a obrir lo camí de la nostra salut. E supplich aquells qui dech
supplicar, e als altres com a jermans, que siau valentíssims e ab ànimo sforçat vullau
combatre. E siau en recort de aquell qui és vençedor de batailles e aconseguireu honor
e glòria e, encara, libertat. E si vençem, magnífichs senyors, tot lo imperi serà nostre.
Ciutats, viles e castells seran sots la senyoria nostra de tots nosaltres. E si la
desaforada fortuna consent nosaltres fugir, totes aquestes coses vendran al contrari.
Siau en recort de ma libertat atesa: poder vençre los enemichs de la fe. Ells no tenen
molta cura del nostre combatre per la potència que tenen; nosaltres combatem per la
pàtria e libertat, hí encara per les vides.
Recort-vos de la primera virtut e de la segona per nosaltres obtesa. No temau,
virtuosos cavallers, la multitut dels enemichs, car cosa certa és los pochs vençre als
molts, que, com més són, més tenen a fer en poder-los ordenar, car lo qui venç les
batailles és lo bon orde e tenir-se a regiment del capità. Donchs, recort-vos, mos
senyors, los qui de honor sentiu: ab aquests mateixos dos voltes nos som combatuts;
no penseu que ara sien més valents com tinguen poch recort de la trista mort dels seus
e de tan gran scampament de sanch com la virtut de vosaltres ha fet en les persones de
ells. Pensau ab quanta dolor e misèria deuen star. E per totes les coses desús dites, a
nosaltres cové dar batailla si ja no
Com serem requeridors e vencedors de la batailla, haurem la riquea, e les armes de
ells totes seran nostres. E com dareu la batailla, feu que sia ab gran ardiment, car ells
són posats en gran perill, e no ha tan fort mur com és la virtut de vosaltres. E no dupte
gens en la victòria. E si per ventura lo temerós haurà enveja de fugir, guart-se què
farà: més li val perdre la vida que si gira la cara en fuyta e ab desorde, sens venjança,
car sereu presos e taillats a peçes com a ovelles. E si combatem virilment ab sforçat
ànimo, sangonosa e dolorosa victòria deixarem en ells.
Girau la cara envers aquell castell hon stà aquell pròsper e virtuós cavaller, la
majestat del senyor emperador, ab la sereníssima princessa, filla sua, qui miraran la
batailla. O enamorats, los qui bé amau! Quina glòria serà per a vosaltres venint davant
les dames vençedors, e davant la majestat del senyor emperador que li beseu la mà
com a vencedors! ¡E quanta infàmia serà per a vo[s]altres si anau davant sa altesa
vençuts e fugitius! Qui serà aquell que davant tal senyor ni tantes dames tingua
atreviment de mostrar-se? Ans la terra cobre los meus hulls e feres bèsties goloses
menjen la mia carn, ans que yo ves un tan gran defalt en mi.
E no pogué mes dir perquè véu los turchs qui staven aparellats a la batailla.
CAPÍTOL
COM LO SOLDÀ ORDENÀ LES SUES OSTS E COM COMENÇÀ LA BATAILLA
Vist lo soldà que los crestians li havien parada batailla, ordenà prestament la sua
innumerable ost. E féu posar tota la gent d'armes en orde, ço és, tots los qui portaven
lançes e pavesos posaren primers, ab grans pavesos de barrera que tenien, e banchs
pitgats e semblants coses: de açò feren devantera. Aprés de les lançes venien los
ballesters e archés. Aprés de aquests venien los crestians qui lo sou havien pres del
Gran Turch, ab los cavalls molt bé encubertats e ab grans petnatxos; e aquests staven
bé
parades més de
matarien passats
Com totes les batailles foren en orde, lo rey de Egipte tramés a dir a Tirant, per un
trompeta, li regraciava la promesa que li havia tenguda, e que ell lo mataria o
l'apresonaria en aquell dia, e faria fer una ymatge tota de or e, com aguessen presa la
ciutat de Constantinoble, la faria posar sobre lo portal de la dita ciutat; e que
prestament li faria tastar la sua lança a la amargor a què sap. Tirant li respós que ell
era content que la y fes tastar, que ell portava tant de çucre que no sentiria neguna
amargor, mas que no perdonaria en dar-li batailla, que en aquell dia la sua sanch
dolorosa seria scampada. E Tirant tornà amonestar la sua gent e aconsolar que
tinguessen lo cor ferm, e féu apartar a tots la temor, convertint lo llur ànimo en gran
sperança de obtenir victòria.
Los turchs despararen una bombarda e passà alt, que no tocà a negú. Tirant, en lo
braç portava liguada una petita acha ab un cordó de seda hí en la mà portava una
petita bandera, e féu senyal ab aquella. E lo duch de Pera, qui tenia lo cap de l'ala,
voltà tota la gent fins al mig, hon staven les banderes, voltant, a manera de cercle
redó, les spatles envers los enemichs, tostemps ab orde e a pas a pas. E l'altre cap de
l'ala hon era lo duch de Sinòpoli, stigué tostemps segura. Com lo duch de Pera agué
feta tota la volta, se mès en orde. Tirant féu senyal ab la petita bandera e, lavors, lo
duch de Sinòpoli girà per aquell orde mateix. Lavors tingueren la cara girada devers la
montanya, llà hon era Diafebus, e les spatles envers los enemichs. Prengueren-se a
córrer a galop tirat, e tostemps en bell orde, que no passava més lo un cap de roçí
que l'altre.
Los turchs, com lo veren axí anar, prengueren-se a cridar grans crits:
—Ja fugen, ja fugen!
Los de peu lançaren los pavesos, los altres les lançes, los altres les ballestes, per
córrer detràs los enemichs crestians. Los de cavall, qui més podia córrer, aquell se
pensava més guanyar; e aquells que portaven los cavalls encubertats, lançaven les
cubertes perquè anassen pus laugers. E Tirant adés adés se girava e veïa venir tota
la gent, uns aprés d'altres e tots desbaratats. E per ço ell no curava de res, sinó anant
corrent hí en orde. E aquells qui tenien bons cavalls, fins a dar-los de les lançes per
los costats aplegaven.
Com lo emperador, qui en les torres stava, qui veïa venir la gent fugint, bé
pensava que la batailla fos perduda. E tota aquella nit les donzelles no s'eren
despullades, fent grans preguàries ab gran devoció, supplicant al Vencedor de
batailles e a la sua sacratíssima Mare que donàs victòria als crestians.
Com Tirant véu tota la gent de peu que restava molt atràs e havien passat lo loch
hon Diafebus stava, lavors Tirant alsà la bandera que portava e totom s'aturà. E
cascuna squadra se apartà per sí, lunyant-se la una de l'altra un tir de pedra. Los
turchs, com veren que los altres s'eren aturats, tengueren-se per molt decebuts. Tirant
ordenà que lo duch de Pera ferís primer; e ab molt gran ardiment se posà enmig dels
enemichs, combatent molt virtuosament.
Com lo capità véu que los enemichs aplegaven e reforçaven de gent, féu ferir la
squadra de son germà, lo marqués de Sanct Jordi. Aprés ferí lo duch de Sinòpoli; adés
una squadra, adés altra. E feÿen la major mortaldat de gent, que era cosa de gran
admiratió.
Com Tirant véu que casi la meytat de la sua gent havia ferit e tostemps anaven
guanyant, e véu Tirant, en la pressa de la gent, lo rey de Capadòcia venint matant e
destroynt molts crestians —e conegué
una petita bandera—, près una lança grossa e dexà
véu axí venir envers ell, no li falssà gens la cara, ans l'esperà molt de bon grat. E tan
gran fon l'encontre que los dos se donaren que ells e los cavalls ne anaren per terra.
Cascú se levà molt valentment; tiraren les spases e afrontaren-se donant-se grans
colps. Mas la pressa de la gent era tanta que no
ajudaven als altres. Però los turchs feren gran esforç e pujaren lo rey a cavall a despit
dels crestians. Píramus se posà davant lo rey perquè Tirant pogués pujar a cavall e,
tant lo tenien a prop fent tostemps armes, fins que ferí l'esquadra del comte
Plegamans, e pasaren en aquella part hon era lo capità. E ajudaren-li, que pujà a cavall
en les anques del senyor d'Agramont e aquell lo tragué de la pressa de la gent. E per
ço com molts cavalls anaven solts, que havien perdut lur senyor, prengueren-ne hú e
donaren-lo al capità. E ell prestament tornà dins la batalla, e ab la petita atxa que
portava en lo bras ligada, llà hon ell feria bé podien dir que lo colp que ell dava era
mortal, que en terra prenia sa posada. E ell feÿa la batalla ab poder d'altri e a perill de
sa persona, e si vencés era victoriós a la pàtria e adqueria per a sí molta honor e
glòria.
Lo capità manà ferir totes les squadres, les unes a la part dreta, les altres a la
sinestra. E totes vengueren a ferir al través. Véreu lavors anar bacinets per terra e
cavallers morts e nafrats de una part e d'altra! Açò era una gran admiració de veure.
Tirant tornà a ferir: adés era en un loch, adés era en altre. E no combatia en un loch
sol, mas en molts, e socorria llà hon mester ho havia.
Lo rey de Egipte, per sa bona ventura, véu a Tirant que combatia molt bravament.
Isqué un poc de la batalla, e lo rey de Capadòcia e lo rey d'Àfricha isqueren ab ell. E
pregà
Tirant. E concordes tornaren a la batalla. E stant Tirant combatent, vengué lo duch de
Macedònia a les espatles, de Tirant, de part de tras, e tirà-li ab l'espasa una stocada, e
donà-li davall lo bacinet e tota la punta li mès en lo coll. Açò veren Ypòlit e Pírimus,
e a grans crits cridaren:
—O traÿdor de duch! Per què vols ab tració matar
món?
E tal fe donaren de sí.
Los tres reys, cascú havia presa sa lança en la mà, e tant feren e tant treballaren
que veren a Tirant. E tots tres dreçaren envers ell. Però no
lo rey de Egipte e lo rey de Capadòcia. L'encontre fon tan fort que ell e lo cavall
caygueren en terra; lo cavall tenia
E lo rey d'Àfricha encontrà al duch de Macedònia, lo qual combatia prop de
Tirant. Tan gran encontre li donà per mig dels pits que la lança li passà a l'altra part.
E fon lança mortal qui
Com Tirant fon en terra, molt hagué a fer de poder-se levar per ço com lo cavall
tenia sobre la cama. Ab tot açò ell féu tan gran sforç de sí que ell se levà de peus. E
caygué-li la bavera del cabacet que portava, car allí fon encontrat ab la una lança; e
l'altra lo encontrà en lo guardabraç squerre. E si no fossen stades les sues fels armes,
ell fóra mort aquella vegada.
Com lo rey de Egipte lo véu en terra, volgué descavalcar prestament. Com tingué
la cama damunt los arçons de la cella, vench lo senyor d'Agramunt e encontrà
enmig de la cuxa e passà-la-y de l'altra part. Ell sentí molt gran dolor de la ferida e
caygué en terra mal son grat. Com Tirant lo véu axí estés en terra, cuytà devers ell
però no y pogué aconseguir, tanta era la pressa de la gent.
Com lo rey se fon levat, près una lança que trobà en terra e mès-se a poch a poch
entre la gent. E acostà
tenia bavera donà-li enmig de la galta e derrocà-li
sanch. Però ell feÿa tostemps armes, que gens per açò no
Ypòlit, que
descavalà tan prest com pogué. E dix:
—Mon senyor, per Déu vos prech que cavalqueu ací.
E Tirant combatia envers lo cap de l'ala, car a poch a poch anava defugint de la
pressa de la gent. Ell cavalcà e dix a Ypòlit:
—E tu què faràs?
Respòs aquell:
—Senyor, stalviau la vostra persona, que encara que a mi me maten, per amor de
vostra senyoria yo hauré la mia mort per ben spletada.
Tirant tornà a la batalla cercant lo rey de Egipte si
de la nafra era exit de la batalla. Com Tirant véu que no
contínuament armes contra los altres. E fon sort, aprés bon spay que anava combatent
per la batalla, s'encontrà ab lo rey de Capadòcia. E lo rey, qui
ab la spasa tirà-li a la mà de la acha e nafrà
donà-li ab la acha damunt lo cap, que li enclotà lo bacinet e, esmortit, lo féu caure en
terra. Tirant prestament descavalcà e tallà-li les correges del bacinet.
Aplegà hun cavaller qui ab alta veu e piadosa cridà:
—Senyor, per mercé no vullau matar lo rey, car ell és mortalment nafrat, e puix és
mortal e vençut, per la vostra benignitat, dau-li hun poch d'espay de vida, car prou
teniu que siau vençedor.
Dix Tirant:
—¿Quina és la rahó que
nostre públich enemich, qui ab tanta crudelitat, en sola confiança de sa virtut e de ses
armes, ha fet son poder de dar-me la mort?
Donchs, justa cosa és que sia punit segons ell volia fer de nosaltres. No és ara
temps sinó de crueldat, car la nostra victòria stà en sola potència de la virtut de
nosaltres e no en los mèrits de la virtut de la mia potència.
Emperò ell li desféu lo bacinet e tallà-li lo cap. L'acha de Tirant entre les altres era
ben coneguda, la qual stava tota vermella e rajant sanch dels hòmens que mort havia.
E la terra era cuberta de cossos morts e tota vermella de la molta sanch que s'í era
scampada. Tirant tornà a cavall. E com los turchs veren mort lo tan valentíssim rey,
vengueren gran mulutut sobre ell e feren molt gran sforç per poder-lo matar. E fon
malament nafrat e derrocat del cavall. E prestament se levà Tirant, no gens smayat de
la sua cayguda ne temerós de les nafres, ans a peu se més en la pressa de la gent fent
moltes armes. E per ajuda dels seus tornà a pujar a cavall.
Aquesta fon molt fort e aspra batalla. E tant com la batalla fon major, aytant fon
més clara la glòria sua. E continuant tostemps la batalla, era ja quasi hora de vespres.
Diafebus malehïa Tirant que en aquell loch lo havia més, e deÿa:
—Ell vol tostemps per a sí totes les honors e no vol fer part a negú. Ací m'à deixat
com si no fos bo per a res. Per mon Déu, yo vull haver part en la honor. Anem —dix
aquest—, firam enmig de la gent e no temam los perills que seguir-se poden!
Ixqué de la celada hon stava e ferí ab molt gran ardiment. Com los turchs veren
exir tanta gent —los quals se pensaven que no n'í havia més— esmayaren-se molt. Lo
soldà se n'ixque un poch de la batalla ý era nafrat, mas no molt. Dix als seus:
—Yo veig venir la nostra gent a menys. Yo dellibere ans fugir que morir.
Com Tirant véu lo soldà e la sua gent ab les banderes fugir, cuytà envers aquella
part e levà
del matí, com lo sol exia, fins a tres hores passat migdia. Tanta era la multitut de la
morisma que los crestians eren cansats de matar tants moros. E fon tant asenyalat
aquest singular dia, e de tanta gràcia, que durà l'encalç, ab l'escalfament de la
victòria, tres legües, seguint e matant tostemps turchs. Car en aquest cars Tirant
poguera ésser dit rey de batalles e cavaller invencible, que axí com la pròspera fortuna
havia acostumat de favorir los turchs contra los crestians, la divina Providència la
havia feta voltar per aumentar la glòria de Tirant.
E cansats de matar —la hora era ja tarda—, aplegà lo capità ab la més gent en una
ciutat, la qual solia ésser del marqués de Sanct Jordi, e de allí tenia ell lo nom de
marqués e tot ho havia perdut. E aquella ciutat era stada donada al rey de Egipte e
tenia-la tostemps molt ben proveïda. Com lo rey de Egipte véu aquell dia la batalla
perduda, fugí axí com los altres feÿen. E tanta era la dolor que passava de la nafra de
la cuxa que hagué a lexar la companyia del soldà e aturà
de Bellpuig, hon anava lo soldà, per força tenien a passar per allí. E per la ciutat ésser
molt fort e ben provehïda, e per la dolor qui
Com Tirant apleguà, era quasi nit scura. Aleujaren-se allí en los camps fins a
l'endemà. E aquella nit tots los que foren nafrats foren curats, e molts que
aquella nit. Car jamés era stada en la plaja oriental tan aspra e tan mortal batalla, car
en aquell dia restaren moltes dones viudes e moltes donzelles òrfenes de pares, però
restaven ab sperança de ésser liberades del jou de servitut.
L'endemà Tirant se féu armar tota la gent e donaren lo combat a la ciutat. E los
turchs se defenien maravellosament perquè y havia molt bona gent dedins. E havien-los
donat quatre combats, que no havien pogut res fer. Lo marqués de Sanct Jordi,
vehent açò, vogí tota la ciutat. E com fon a la porta de la juheria, cridà hun juheu qui
havia nom don Jacob. Com lo juheu sentí la veu del marqués, conegué que era son
senyor. Corrent devallà e obrí-li la porta. Entraren prestament dins la ciutat, e ja
havien presa més de la mitat de aquella, que lo rey de Egipte ne los altres moros no u
sabien. Lo marqués tramés a dir al capità que no
ja la ciutat era presa, que entràs per lo portal de la juheria. Tirant entrà per aquella
part e, com ell fon dins la ciutat, lo marqués ab la sua gent ja havien desconfits tots
los turchs e apresonat lo rey de Egipte, que stava combatent de una verdesca axí
nafrat com stava.
Com los turchs veheren los crestians dins, tots se tingueren per perduts. Com lo
marqués tingué lo rey pres, tramés a dir al capità que vingués per degollar son
enemich, lo rey de Egipte. E lo capità respòs que per cosa en lo món ell no mataria
home qui fos pres. Sabuda per lo marqués la resposta del capità, près al rey per los
cabells e passà-li lo coltell per lo coll.
Aprés que la ciutat fon presa, trobaren-la molt ben provehïda de moltes vitualles.
Dix lo marqués:
—Senyor capità, puix Déu nos ha feta gràcia que havem vençuda la batalla e presa
aquesta ciutat, ací
desús, destapant les céquies e l'aygua vaja solta per los camps, no és home en lo món
hi puga entrar e, si y entren, que
poder lançar l'aygua, jamés la hagueren presa, car yo, qui u sabia per ésser mia la
ciutat, trametí la major part de la mia gent per guardar les céquies.
Dix lo capità:
—Digau-me, marqués senyor, ¿com perdés aquesta ciutat puix tan fort és?
—Yo us diré, senyor. Yo la comaní a hun home de poca condició, e fiu-lo cavaller
e doní-li prou de mos béns, joyes, robes, muller e casa. E com sabé que los turchs
havien presa la ciutat de Bellpuig, qui stà luny de ací quatre legües, hon s'és ara retret
lo soldà ab tots los senyors qui scapats són, tramés per hun capità e donà-li la ciutat e
la senyoriat e la libertat antiga.
Tirant, encara que aquell dia hagués haguda victòria, no s'alegrà de aquella ni
veren riure ni sclarir la sua cara, ni consentí solaços ni festes. Axí que negú hagué
sentiment que ell fos vençedor ni volgué que negú ho digués. E axí temprà la accesiva
alegria e la dolor dels enemichs. Solament dix en presència de tots:
—Si Diafebus hagués fet lo que yo li havia manat, yo haguera mort lo soldà e
haguera apresonats tots los grans senyors que y havia, e de tot l'imperi poguera ésser
senyor.
E tornant a l'emperador, que, aprés de la molta dolor que sostenguda havia com
pensava que Tirant havia perduda la batalla, la strema dolor fon convertida en
singular consolació, per ço com lo senyor de Malvey havia tramés hun home seu
sobre hun ginet per saber noves de la batalla, e aquell tornà ab la bona nova e recità a
l'emperador tot lo fet com era passat, e com lo capità anava a l'encalç dels turchs. Lo
emperador, sabuda la gloriosa nova, en presència de tots se agenollà en terra e, alsant
los ulls al cel e ab les mans juntes, féu infinides gràcies a Jesuchrist e a la sua
sacratíssima Mare, senyora nostra, com havia obtesa victòria de sos enemichs e com
lo rey de Capadòcia era mort per mà del seu capità; e suplicava a nostre senyor Deu
que
victòria. E més dix:
—Certa cosa és com los nostres barons e cavallers, ab la virtut de Tirant, han
vençuda aquesta batalla e les altres. E de primer totes les batalles perdien e, des que
aquest valentíssim cavaller és vengut, tostemps són stats vencedors. E los turchs, d'ací
avant, no poden sperar sinó la fi de lur destructió, e nosaltres devem tenir sperança de
contínua victòria, atesa la claredat dels actes gloriosos de Tirant, qui
noble a tots los qui a ell se acosten.
A poch instant cavalcà l'emperador ab los barons de Sicília e la princessa volgué
anar ab ell. Com foren al camp dels moros, trobaren totes les tendes parades ab molta
riquea que y havia. E tota la gent se volien posar en robar, sinó que l'emperador no u
volgué consentir, mas ordenà que lo senyor de la Pantanalea e lo senyor de Malveí
tinguessen en salvaguarda tota aquella roba fins que los qui havien vençut lo camp ne
fossen avisats.
Com l'emperador era en lo camp dels moros, la princessa de hun gran troç luny
véu hun petit negre e cuytà envers aquella part. E prestament descavalcant, entrà dins
la tenda hon lo petit negre se era amagat e pres-lo per los cabells e portà
l'emperador. E dix:
—Yo
que dins lo camp dels enemichs ab ànimo sforçat hé sabut apresonar hun turch.
L'emperador li près lo major plaer de tot lo món ab la gràcia que sa filla ho deÿa.
Diafebus, vehent que Tirant stava enujat envers ell, no li gosava venir davant per
temor de vergonya. E ab aquell pensament, oblidà
dar-li plaer axí com havia fet de les altres vegades. Com l'emperador sabé la glòria de
la vençuda batalla per altres e no per Diafebus, dix [a] la princessa:
—Lo senyal que yo hé de Diafebus me dubte que no sia mort com ell no m'à
avisat de la batalla e de tal com aquesta és stada.
Com Stephania hoy dir semblants paraules, los seus ulls no
lançar vives làgremes en presència de l'emperador e de tots quants allí eren. La
princessa la féu levar de allí perquè no manifestàs les sues dolors.
Com foren tornats al castell de Malvehí, près hun home e tramés-lo per saber què
era de Diafebus. E tramés-li una letra del tenor següent.
CAPÍTOL
LETRA TRAMESA PER STEPHANIA A DIAFEBUS
Si amor agués alguna cosa de certenitat, yo, vençuda, te prech per amor de tu sàpia
nova certa, car la ofensa de ta Stephania [és] [com] aprés de la batalla no me has saludat,
ab la gran sperança que yo havia en tu. Certes, amor és cosa que compleix la persona
de ansiosa temor. E millor sperança tenia en tu que no tinch ara. E a tu los nobles fets
solien-te plaure. Encara que yo no parle, si tu ést viu, les mies làgrimes te mouran a
pietat, les quals veuràs en la letra; però les làgrimes, o taques per aquelles [fetes], deuen
haver semblança de paraula, e les mies paraules cahen sens profit. Però yo no só digne
que tu sies causa de la mia mort, car certament yo tenia en voluntat de contendre
longament contra amor e no sotsmetre·m a la culpa; sinó per les paraules que hoy dir
al vell poderós que tu eres mort, no poguí retenir los meus ulls davant sa magestat no
correguessen doloroses làgrimes. E la vergonya ha deixats los seus senyals en la mia
cara. E per ço vull suplicar a tu, qui ést mon senyor, que vingues prestament . E si alre
és de tu, força·m que muyra ab tu ensemps, e serà scrit en lo meu sepulcre: "Causa
odiosa". E per aquest dictat e semblança serà vist yo ésser morta per amor de tu.
CAPÍTOL
COM SE FÉU LA PAU DE DIAPHEBUS AB TIRANT AB LA LETRA D'ESTEPHANIA
Pres home de qui fiava e tramés-lo hon era Diaphebus. E aplegat que fon, donà-li
la letra ab mesclades recomendacions. Com Diaphebus hagué lesta la letra e véu que
era de sa senyora, la contentació que ell hi près fon tanta que dir no
letra ensemps anà a la cambra hon Tirant stava, e donà-li la letra, que legís. Com la
hagué lesta, féu-se venir l'escuder e demanà-li de l'emperador e de la virtuosa
princessa. E ell li recità tot lo que se era seguit en lo camp, e com la senyora princessa
anava armada y era entrada dins les tendes dels moros e havia pres hun negre per
presoner, lo qual tenia en gran custòdia.
—Per mostrar— lo a vostra senyoria la primera volta que veure us porà.
Tirant près gran plaer en les rahons de l'escuder e ordenà que Diafebus anàs a
veure la magestat de l'emperador. Diafebus cavalcà prestament.
Com fon en lo castell de Malvehí, anà dret hon era l'emperador. Prestament se dix
per tot lo castell com Diafebus era vengut. Totes les donzelles se meteren en punt per
anar-lo a veure, en special Stefania, qui n'havia passada prou congoxa, que u
mostrava bé, car la sua cara no era tal com solia. Anaren totes a la cambra de
l'emperador e trobaren-lo que stava recitant tota la batalla e la mort dels dos reys, e de
les nafres que Tirant havia preses lo dia de la batalla. Com la princessa hoy dir de les
nafres de Tirant, la sua cara se alterà molt de gran dolor que
tant com pogué, e dix:
—Digau, Diafebus, les nafres del nostre capità són cruels ni perilloses? S'í temen
perill de mort?
—No senyora —dix Diafebus—, car los metges lo han tots desospitat e dien que
no té negun perill de res.
—Prou és gran lo seu mal, segons a mi par— dix la princessa
E no
totes les donzelles que li feren companyia e lo vell emperador que s'í près també. Açò
durà per bon spay, que Diafebus les hagué a conortar.
L'emperador li demanà quina gent podia fallir de una part e d'altra.
—Per la mia fe, senyor —dix Diafebus—, yo no u poria dir la mortaldat de turchs
en quin nombre pot ésser, mas puch dir a la magestat vostra que de ací a la ciutat de
Sent Jordi no podeu anar per lo camí real, tant stà ple de cossos morts, ans se té hom a
lunyar del camí una milla. Senyor, dels nostres vos sabré bé dir, per ço com lo capità
ha fet replegar tots los cossos morts per dar-los sepultura. Havem trobat mort,
primerament, lo duch de Macedònia de encontre de lança, que fon passat de una part
a l'altra; lo marqués de Ferrara; lo duch de Babilònia e lo marqués del Guast; lo
compte Plegamans. Aquests són los de cap. D'altres cavallers hi ha haguts molts, e
entre los altres és stat lo gran conestable, lo qual de tots és stat molt plant perquè era
tan bo e tan virtuós cavaller E troba
E lo capità los ha fets fer a tots molt honrades sepultures, per bé lo duch de
Macedònia no
Ypòlit, que veren com ell li féu la nafra que té al coll lo nostre capità, com aquell sia
molt benigne e té tal virtut en sí que jamés de la sua boca ix sinó gràcia e perdó,
e jamés fa mensió per molt de mal que li facen de res que sia dan seu.
Lo emperador stava molt content de la molta honor que Tirant havia e no sabia en
quina manera lo pogués premiar. Diafebus restà allí fent-se malalt, e l'emperador lo
feÿa axí ben servir com si fos la persona de sa filla.
L'emperador pregà molt als barons de Sicília que restassen allí ab ell, perquè ell
trametria per lo seu capità que partissen aquella roba que presa havien. E de continent
tramés dos cavallers al capità, que li trametés a dir com volia que
presoners e la roba del camp que guanyada havien. E Tirant li tramés a dir que, llà
hon era la magestat sua, ell no y tenia res a fer, car llà hon era lo major, lo menor
cessava. E tramés-li los presoners que tenia e tot lo que pres havien. E l'emperador
repartí-u entre tota la gent.
Ja Tirant stava molt bé, e no stava, per les nafres, de reguardar la ciutat e lo camp,
lo qual stava pegat ab los murs de la ciutat per ço com dins la ciutat no poguera caber
tanta gent. Lo soldà ab tots los que scapats eren, posaren-se dins la ciutat de Bellpuig.
E de la ciutat de Sent Jordi, hon Tirant estava, fins a la ciutat de Bellpuig havia
legües baix, envers la mar. Com lo soldà fon allí, se tingué per segur. Passats
stigué que no ixqué de una cambra, fent gran dol e complanyent-se de la perduda
batalla e de la mort del rey de Capadòcia, però encara no sabien la mort del rey de
Egipte. Staven ab desig gran de saber-ne noves. Dix Siprés de Paternó:
—Senyor, ¿vol vostra senyoria que yo y vaja e, si puch parlar ab amich, yo
tot lo que se
Lo soldà lo
—Cavalca sobre Correlança, hun ginet que lo soldà tenia, molt aventatjat.
E Siprés de Paternó vestí
ab una creu de sent Jordi brodada, e sobre la jornea portava una aljuba de grana. Com
fon en lo camí, que ja los turchs no
ella, e posà una tovallola al cap de la lança. Com les spies del camp dels crestians lo
veren, pensaren que era dels seus e no curaren de dir-li res. Com fon a la ciutat junt,
demanà la posada del capità e fon-li mostrada. Com lo capità lo véu, pres-hi molt gran
plaer e demanà-li de noves. E ell, responent, dix com lo soldà era nafrat, però que no
era res, e lo rey de Àfrica e lo fill del Gran Turch, com son pare, encara no era guarit
de la ferida del cap. E més, li recità lo gran dol que en aquella ciutat se tenia per la
gran pèrdua que fet havien. E li dix com venia per son plaer e per veure a sa senyoria
e per saber si era mort o viu lo rey de Egipte, e tot lo que
—Digau-me —dix Tirant—, quanta gent crehen ells haver perduda en aquesta
batalla?
—Senyor —dix Siprés de Paternó, ells han contat e troben, segons lurs capitanies,
gents tan cruel batalla ésser estada com és aquesta. E si més avant fossen passats, tots
los prenien, car los rocins no
batalla. E en tota aquella nit no pogueren aplegar a la ciutat de Bellpug, ans restaren
enmig del camí, qui nafrats, qui lassats, e molts qui moriren en lo camí aquella nit per
no tenir metges qui
morts. Al rey d'Àfrica, entravesat lo portaren damunt hun cavall.
—Ha y altres noves que dir-me pugau? —dix Tirant.
—Sí, senyor —dix Siprés de Paternó—.
la Turquia, carregades de forment, de civades e de altres vitualles que porten. E diu-se
certament com lo Gran Caramany hi ve ab cinquanta_mília hòmens, entre de peu e de
cavall. E porta sa filla per dar-la per muller al soldà, e ve en companyia sua lo rey de
la sobirana Índia.
—Han ja descarregat aquexes set naus? —dix Tirant.
—No, senyor —dix Siprés—, per quant tenen lo vent contrari per entrar en lo port.
Parlaren de moltes altres coses. E Tirant li feÿa moltes carícies e dava-li de sos
béns, e confits e altres lepolies perquè pogués contentar al soldà.
Aprés que Ciprés de Paternó se
aquell de bon grat lo y donà, com Ciprés de Paternó fo ab lo soldà, mostra-li lo
salconduyt que lo capità dat li havia, —e deÿa que lo seu amich lo y havia obtengut a
grans pregàries e suplicacions—, e dix com lo rey de Egipte era mort. Per aquesta
nova fo refrescat lo dol e lo plànyer, per so com era molt amat per tots los moros per
la sua molta virtut.
Tirant, sentint-se ja molt [bé] de les nafres, près ab sí hun home que sabia molt bé
la terra e los passos secrets per hon volia anar, per dubte de algun inconvenient. E
com foren en vista de la mar, veren sobre hun gran mont la ciutat de Bellpug e les
naus que a la vela anaven voltejant, que no podien en lo port entrar. Lo capità fon
tornat prestament. Sabé noves com lo emperador devia partir ab tots los barons de
Sicília per pendre moltes viles e castells que prop de allí havia. E axí fon fet, que en
pochs dies lo emperador cobrà molts castells e viles. E los barons de Sicília tenien
gran desig de presentar-se una vegada davant Tirant: aprés farien tot lo que lo
emperador los manaria. Vehent açò, Diafebus los pregà molt, de part del capità, que
fessen tot lo que lo emperador los manàs.
Com Tirant sabé que lo emperador anava conquistant, ell e lo duch de Pera
cavalcaren ab una partida de la gent, e l'altra lexà allí al marqués de Sent Jordi e féu-lo
capità. Com Tirant fon prop del castell de Malvehí, saberen com la princessa era
restada allí ab les sues donzelles, e Diafebus en guarda d'elles. Tirant se féu venir a
Ypòlit e manà-li que anàs a la princessa e que li digués les sues paraules.
Com Ypòlit fon davant la princessa, ficà lo genoll en terra, besà-li la mà e féu
principi a tal parlar:
—Ací só tramés a la magestat vostra, sanyora, per part de mon senyor, qui suplica
la celsitut vostra guiar-lo vullau, que puga antrar e exir sens prejuhí seu e puga restar
en sa libertat franca.
—E no dix més.
—O, novell cavaller! —dix la princessa— Què és lo que vós me demanau? ¿E no
sab bé lo capità, que tots stam sots la capitania e custòdia sua e ell pot pendre e
apresonar, pot absolre e condemnar a tots aquells que ell conexerà que merexedors ne
sien? Quina és, donchs, la causa que ell demana a mi guiatge de seguretat? Per què li
podeu dir que pot bé venir segurament, encara que yo no tinga poder de guiar-lo ni sé
de què damana guiatge, car lo senyor emperador ni yo no sabem que ell haja fet negun
defalt; per què ell mateix se porta la seguretat. E no li cal tenir tanta temor, car ab los
turchs la deuria haver tota lexada.
Ypòlit se levà e anà abraçar a totes les donzelles. No penseu que fos poch lo delit
que près Plaerdemavida en veure Ypòlit.
Ell tornà la resposta al capità de tot lo que la princessa li havia dit. E Tirant no
volgué partir de allí, ans lo y tornà a trametre altra vegada. Com Ypòlit fon davant la
princessa, li tornà a dir:
—Mon senyor torna a suplicar a la celsitut vostra, senyora, una e moltes voltes,
que lo guiatge no li vullau denegar, car certament ell no entraria dins lo castell ne llà
hon la magestat vostra sia, sens guiatge de la mà vostra scrit.
—Yo no puch entendre lo nostre capità —dix la princessa—. ¿En què ha ofés al
senyor emperador ne a mi, que guiatje demana?
Respòs Stefania:
—Senyora, què perdeu en fer-li lo guiatge que ell demana?
Féu-se dar tinta e paper e féu lo guiatge del tenor següent.
CAPÍTOL
SALCONDUIT QUE FA LA PRINCESSA AL CAPITÀ TIRANT
Sperança e temor entrecambien la nostra crehença de dubtosa temor, e vos mostrau
aferrar en aquella flaca rama com a persona torbada e no sabeu de què demanau a mi
salsonduyt e guiatge. Lo desig meu no consent a capità virtuós desorde de paraules ne
menys dar guiatge de ço que no cal. Segura del dubte, attés lo que val, ferme de ma pròpia
mà lo present guiatge. E no tolré en res la propietat de vostra libertat de anar e de venir,
star e tornar. Als temerosos les coses perilloses per reparació de guiatge se volen
defendre. Dada en lo castell de Malvehí a ·X· de setembre.
CAPÍTOL
[COM] [TIRANT] [TINGUÉ] [LO] [GUIATGE], [E] [ANÀ] [A] [FER] [REVERÈNCIA] [A] [LA] [PRINSESSA]
Com Tirant tingué lo guiatge en la mà, prestament se
princessa en una gran sala. Com la princessa lo véu, levà
Tirant la véu, alçà grans crits, que tots los que eren en lo castell ho podien bé hoyr,
dient:
—Servau-me lo guiatge, senyora! Per què no
m'apresonau tan cruelment? Car no
son servidor. Servau-me lo guiatge e tornau-me en ma libertat.
—O, senyor capità! —dix la princessa— yo só contenta de servar-vos vostre
guiatge. Yo veig que negú no us toca ni negú no us apresona de part mia ni per
manament del senyor emperador.
—Servau-me lo guiatge, senyora, car vós me apresonau —dix Tirant—, car jamés
en ma vida tan cruel ne tan fort presó no sentí.
Respòs la Viuda Reposada:
—Ay senyora! Sta presó que vós li feu tota és vestida de amor. La gramalla que
porta tota és de dol, mas és brodada tota d'esperança; la camisa que porta per devisa
fa sa conplanyença d'ésser ajustada ab sa senyora.
Lavors la princessa entés la requesta que Tirant li havia feta, e dix-li:
—Capità, si la fortuna vos ha apresonat, temps serà que sereu en libertat.
E pres-li lo guiatge de la mà e esquinça-lò-y. E dix-li:
—Molt poca rahó haveu tenguda, capità, de haver demanat guiatge per venir açí. E
si ordenat era que yo erràs, la error mia té causes honestes, e la mia culpa serà major
que la pena. E tu véns ab guany de victòria, e aquest loch pren leys en temps de pau e
armes en temps de guerra per aumentar la glòria antiga dels grechs. Yo t'é donat
guiatge per honor de l'emperador per ço que no fosses fet enemich.
E près al duch de Pera per la una mà e a Tirant per l'altra e segué
E aquí parlaren de moltes coses de la mort dels duchs e grans senyors, los quals eren
morts en la batalla. E Tirant mostrava dolre-li la mort del duch de Macedònia e de la
mort de Ricart e de Pírimus. E stigueren en aquestes rahons, parlant de l'emperador
com anava recobrant viles e castells. Deliberaren allí davant la princessa que
l'endemà per lo matí anassen llà hon era lo emperador, lo qual havia
combatia una ciutat e no la podien pendre. Dix la princessa:
—Axí done Déu honor al senyor emperador, que si vosaltres partiu per anar llà
hon ell és, yo no restaré que no y vaja.
E féu portar allí lo seu presoner e dix:
¿Pensau vosaltres que encara que yo no
feu vosaltres, que yo no sàpia apresonar de nostres de nostres cruels enemichs?
E ab aquestes rahons se levaren e anaren a sopar. Mas la princessa menjà molt
poch aquella nit, car en la vista de Tirant fon tot lo seu repòs. Lo duch se près a
rahons ab la senyora del castell e ab la Viuda Reposada, recitant-los les batalles que
havien hagudes e la victòria que per mà de Tirant havien obtesa, dient moltes lahors
d'ell. E la Viuda Reposada stava molt inflamada en la amor de Tirant, mas no gosava
manifestar la gran dolor e pensament que
moltes voltes se venia a smortir.
La princessa dix al duch si
com allí stigués a rahons ab aquelles senyores. Stephania stava prop de la princessa
quant ella dix a Tirant les següents paraules:
—La pròspera fortuna ha manat a mi que vingués, no per delit que tingués de
veure batalles, mas per desig de veure aquell qui senyoreja ma libertat. Lo
menyscapte gran que
pogués donar, pensí hun gran defalt ab què reparar-me pogués e, ab fengides paraules,
decebí mon pare sots zel de amor filial. Ja per açò als entenents no pensseu sia tolt lo
ver juhí, que ignoren la causa de la mia venguda, però yo
exemple de virtut, per dar hun poch de repòs, si pot ésser dit, en la vida dolorosa a la
mia pensa. Però la temor que yo hé del mal és menor que la sperança, e la sperança
que yo hé del bé és menor que la temor. E són-me oblidats los mals que
per causa vostra. E totes les coses són vistes per la fi, e aquella mostra què pot fer e
què val e la glòria que donar pot segons les obres. A tots és manifest tal batalla com la
vostra ja
me defendrà tant fallir. E per ço donà a mi licència de venir a veure tot lo meu bé.
E callà e no dix més.
—Lo pasat mal —dix Tirant— no és res per a mi en stima de aquest que ara a mi
turmenta, car passe dolor més que jamés no sentí, que de tot en tot vinch als strems en
punt de perdre lo seny o de desesperar com veig la strema bellea que la celsitut vostra
poseheix, que excel·liu totes les dames del món. Açò me ha forçat tant amar-vos. E
conexent en la magestat vostra compliment de totes les virtuts, stich admirat com pot
ésser que la altessa vostra tinga hun tan gran defalt, parlant tostemps ab vènia e perdó,
ço és, que no amau segons deuríeu amar, car si tant hagués servit a Déu e de tan bon
grat, ja poria fer miracles. E yo, més malfadat que tots los altres, ame més
verdaderament que tots los altres e no sé si seré amat. La lengua bé parla e diu tot
lo que vol, mas la esperiència verdadera de la obra, ¿hon la trobaré yo, per la qual
puga venir a perfecció de vida? Car, quant hom és segur, del dubte surt una bona
esperança, car amor no és procuradora de vergonya ni seu en banch de çabater, mas
ama a qui deu amar, ço és, a qui l'ama, e dóna-li glòria en aquest món e vida reposada.
Per què, senyora, en la celsitut vostra no és aquell verdader recort que de temor vos
cobre? Fugiu al pas stret que la magestat vostra promés? Partint de vostra celsitut,
me digués semblants paraules, present Stefania: "Tirant, tu parteys de mi; fes que
tornes viu. Yo só ací presta per reparar la leal e verdadera amor que
és just e totes les coses del món li són presents. Ell me faça gràcia de complir lo meu
desig, que yo compliré lo teu." Per què leja cosa és, senyora, a les donzelles nobles
e de tanta stima, que vinguen a menys de lur promesa. Però, senyora, façam axí:
posem nostre fet en conexença de altri, e aquelles persones tinguen poder de
determenar nostre fet— e lo que yo hé parlat, parle per boca de la Viuda Reposada,
qui
altesa vostra, que totes eren ficcions de poesia. E per apartar tots aquests duptes e
que la celsitut vostra no sia lesa en la honor, en ma opinió, que sia conegut. E yo
posaré per ma part la egrègia Stephania, e l'altesa vostra hi porà posar a Plaerdemavida
o Diafebus.
—Tostemps hé hoït dir —dix la princessa— que qui pare ha per jutge, segur va a
plet. No perquè axí sia, mas perquè volríeu que axí fos, car bé sé que vós ho feu
perquè no siau condemnat per aqueys jutges qui us són advocats, que qualsevulla altri
vos condemnaria qui sabés què és amor ne honor. E sforçant axí vostra desaforada
porfídia, restareu obligat de mort mateix, més que no sou a Déu, qui us ha creat e fet
de tal compàs que sou contrari a ma honor e fama.
En aquestes rahons se acostà Plaerdemavida, sigué
—Senyor capità, negú no us vol bé sinó yo. Tinch compassió de vostra mercé, que
neguna senyora de aquestes no us han dit que us despulleu les armes. Car, per la mia
fe, vós portau la camisa ben trepada, que no sé brodador al món que millor la sabés
trepar. Yo la víu vestir e despullar algaliada e ben perfumada; ara la veig tota
foradada e perfumada de ferro e d'açer.
Dix la princessa:
—Dau-me la mà, la qual no ha perdonada la mort dels reys enemichs nostres.
Stephania li près la mà e posà-la-y sobre les faldes de la princessa. Com ella véu
que stava sobre los genolls seus, abaxà
—A mi no put honor —dix Tirant—, ans ho tinch a molta gràcia e mercé; mas
veig la randa als peus, car ço que yo deuria fer vostra magestat s'í és volguda cuytar.
E si tal liçència la altesa vostra me dava, de besar-vos les mans tota hora que yo volgués,
¡e com me tendria per benaventurat! E molt més ab los peus e les cames ensemps!
La princessa li tornà a pendre les mans e dix:
—Les tues mans, senyor capità, vull que de ací avant tinguen previlegi sobre mi,
en qui tens bon dret.
E levà
duch ni los altres no tinguessen què dir ni ocasió de parlar.
Acompanyaren la princessa fins a la sua cambra, donant-li tots la bona nit. E lo
duch e Tirant dormiren en hun llit.
E per lo matí les trompetes començaren a sonar e tots se armaren e pujaren a
cavall. E Tirant féu pendre les scales que tenia dins lo castell que alli havia dexades. E
la princessa tanbé volgué anar ab ells. Armà
cavalcaren tant fins que foren llà hon era lo emperador, que en aquell cars combatien
una fort vila hon hi havia molts forasters, gent del soldà que virilment conbatien per
defendre lurs persones.
Com lo duch e Tirant foren aplegats, dexaren la princessa bé acompanyada ab
Diafebus e d'altres cavallers, tan luny de la vila que ab bombarda aplegar no y podien.
Tirant anà hun poch pus baix de llà hon los cicilians combatien e féu adobar
prestament les scales e posar en lo mur. Tirant fon lo primer que pujà. Com fon prop
de la muralla, un turch li lançà una gran cantera, e Tirant, per desviar-se que no li
donàs, près hun poch de balanç, e la cantera donà en la scala e ronpé-la hun poch. E
ab lo balanç que ell pres, la scala caygué rocegant per la paret, ý ell ab la scala, però
no
molts ballesters staven al cap del vall, qui no dexaven traure bras o mà que no fos
ferit. E Tirant tornà a pujar.
Lo emperador, qui era anat a veure sa filla, demanà qui era lo caygut de la scala, e
digueren-li que lo seu capità. Pres-hi molt gran enug. Aprés lo y véu tornar, tramés-li
a dir que per negun cars del món ell lo pregava que no volgués pujar en escala. Com
lo y digueren, gens per axò no se
feren tan gran sforç qu'entraren per allí a la vila e mataren e apresonaren molta gent
dins e de fora.
Com la vila fon presa, tots los barons de Sicília se presentaren a Tirant e donaren-li
les letres del rey e de la reyna de Sicília. E Tirant los rebé ab cara molt afable, fent-los
molta de honor, regraciant al rey e a la reyna e a ells la bona voluntat que li
mostraven en ésser venguts. E axí com staven, tot a peu, isqueren de la vila e anaren
hon era lo emperador e sa filla. Aprés que Tirant li hagué feta reverència, lo
emperador li dix:
—Nostre capità, a vós no és donat pujar per scales de semblants combats, per lo
gran perill que seguir-se
justícia, que
sperau haver de totes coses victòria, lo que no
arriscau tant a mort e voleu que sia confusa per lo gran perill que representa en
aquells qui la vida abandonen, e si per aquest sguart aprofitàs a vós mateix, encara als
altres qui per star-se de batalles hauran salut, e per ço desig visquéseu en repòs e la
virtuosa persona no voler-la tant abandonar e en tan grans perills. E si en vós és lo
desig de ben obrar, denegar no deveu les mies profecies, les quals a vegades ixen
veres.
Respòs lo capità:
—A mi, senyor, és degut fer semblants actes millor que altre, e a tant com als
temerosos faça recobrar sforç e pendre ànimo. E què dech fer yo e los altres? Sí
devem molt sforçar de bé a fer. Car no és lícita cosa que la magestat vostra stiga en
semblants afers, car la dignitat vostra no u comporta, ni la edat que us pugau defendre
sinó ab la virtut e no ab armes. E per ço la fi és dubtosa de semblants coses.
E lo emperador, hohint lo que Tirant li deÿa, pensà que de zel, de feeltat e de
molta amor li procehïa. E Tirant se
L'èndemà per lo matí lo emperador tingué consell què farien ne qual part irien per
recobrar les terres que perdudes eren. Los huns deÿen que anasen a una part, los altres
en altra. A la fi de tots, parlà lo capità e dix:
—Senyor, ja hé dit a la majestat vostra que no és condecent la altesa que pase
d'ací avant, sinó que ab los barons de Sicília ab los quals sou vengut, vos ne torneu
a la insigne ciutat ab tots los presoners que teniu presos, los quals fan gran despesa
de viandes e d'altres coses, e la gent qui stà molt enujada de guardar-los. E lo duch
té ja càrech, ab mi ensemps, de guardar e conquistar aquestes ciutats e viles que
són prop de ací. E la magestat vostra que
la guerra ha tant de temps que dura e los lauradors no poden panificar, és de
necessari hajam de proveyr lo nostre camp per via de la mar; aprés, en lo imperi no
n'í ha.
—Anit haguí nova com
són aribades al port de Cafa carregades de forment.
—Molt me plau —dix lo capità— de semblant nova.
De continent tramés que fessen molre tots los molins qui eren en lo riu nomenat
Transimeno. Tirant agué proveÿt que l'endemà tots los presoners qui eren en lo camp
ý en la ciutat de Sant Jordi vinguessen al castell de Malvehy. Aprés, lo emperador
partí de allí ab tots los barons de Cicília e atendaren-se tots prop del riu. E lo duch
restà ab prou gent e Tirant féu venir del camp més gent per al duch e per a ell, la qual
havia mester. Com foren al castell, lo emperador cridà el capità e aprés féu venir a la
princessa e a les altres donzelles, e dix semblants paraules:
—Capità, puix la fortuna és stada tan contrària al nostre gran conestable, comte de
Bitímia, ésser mort, ¿a qui consellau façam nostre conestable?
Tirant donà dels genolls en la dura terra e dix:
—Senyor, si la magestat vostra era contenta de dar tal ofici de gran conestable a
Diafebus, a molta gràcia e mercé ho hauria a la altesa vostra.
—Yo no
de present, per lo seu molt meréxer, yo li fas gràcia a Diafebus de l'ofici e capitania
de gran conestable, e a vós del comdat de Sent Àngel, e leu-lo a ma filla e done
vós ab tots aquells drets, pertinències e emoluments que en dit comdat són, ab la
tinença d'Altafulla, la qual, entre tot, és de renda arrendada setanta_cinch_mília
ducats. Tinch sperança en Déu ans de molt yo us daré altres coses, les quals seran
molt millors. E per ço vull que demà se faça la festa e prengau títol de comte. Més vos
ame donar títol de comte que de marqués, per bé que lo marqués de major grau sia
que lo comte. Però comte vol dir frare d'armes, e per ço vos vull donar títol de comte
perquè siau més conjunt ab mi.
Tirant li dix:
—Senyor, infinides gràcies fas a la magestat vostra com vos és stat plasent de fer-me
una tan gran honor. E yo u tinch en tan gran stima com si ell valia
ducats de renda. Emperò yo per res no
primera, per yo no haver-vos-ho servit, car tan poch temps ha que yo só en servey de
la altesa vostra que no merite tan gran premi. La segona, si lo pare que m'engendrà
sabia yo tingués títol algú, perdria la sperança de ja més veure
qui
tan gran alteració que yo seria causa de abreujar-los la vida, e poria ésser dit fill
homeyer, com ells jamés se agen vist altre fill sinó a mi, e no seria menys que no
donassen la lur maledicció. E a mi no és deguda cosa cobrir la lur dolor. E fas-ne a la
majestat vostra més de mil gràcies, tals com de servidor a son senyor més humilment
se poden fer.
—Per res yo no permetria —dix lo emperador— que aquest comdat que us hé ofert
no sia vostre. E si títol de comte no voleu pendre, preniu la senyoria e la renda.
—Molt tem enujar l'altesa de la senyora primcessa —dix Tirant— de levar-li lo
comdat e donar-lo a mi.
—Aquest comdat —dix la princessa— me donà per sa benignitat una mia tia. E les
coses que són mies són de la magestat del senyor mon pare, que ací és present. E de
tots los meus béns e de la persona pot manar a tota sa voluntat com de filla obedient, e
aquella pot donar e lançar axí com a majestat serà plasent. E no stigau per res de
acceptar lo que graciosament vos dóna e ab molta liberalitat. E yo ara de present
conferme la donació per a vós e als vostres.
Lo emperador lo tornà a pregar e a fatigar que
—Senyor, per res no l'aceptaria.
—Ab gran rahó se creurà de vós tot lo contrari del que la vostra lengua manifesta
—dix lo emperador—, e yo restaré ab ma veritat manifesta. Deuria la virtut vostra
pensar que lo que us hé ofert aumenta la honor vostra, e deuríeu ésser content e no
recusar, per yo ésser donador e vós rebedor. Yo us hé conservat aquell bell do de
fortuna que tots los hòmens van per tot lo món çercant, ço és, honor e profit, per lo
qual, si sens fició parlau, no deveu ésser tan desmenjat que no u degau acceptar. E si
per ventura voleu que la gent cregua que açò sia per premiar-vos de la honor e
benefici que fet me haveu, no tingau tal error, car encara la opinió de les gents, e
dones e donzelles, stà encara morta E per vós no voler acceptar lo que tan
àmpliament vos hé ofert, vinch a pensar que la vostra virtuosa persona de mi
partir.
—No plàcia a Déu —dix Tirant— que yo
temps de la necessitat. Però, senyor, puix tant me força la magestat vostra, yo
acceptaré lo comdat e per aquell vos faré homenatge de feeltat. E per quant
Diafebus m'és parent tant acostat e ço que és seu és meu, e lo meu és seu, ell pendrà
lo títol de comte
—Què em fa a mi —dix l'emperador—, puix yo
venau o
Lavors Tirant se lançà als peus de l'emperador e besà-li lo peu e la mà per la
gràcia que feta li havia. Dix l'emperador:
—Demà aturarem ací e farem la festa de Diafebus, e darem-li lo títol de comte e
l'ofici de gran conestable.
—Per ço, senyor, suplich a la magestat vostra demà siau nostre convidat ab la
senyora princessa e totes les dames.
E de tot açò Diaphebus no sabia res. Lo capità se partí de l'emperador e donà orde
ab lo senyor de Malvehí de haver molts pagos, capons, perdius e gallines per a
l'endemà. E feren coure molt pa e haver totes les coses necessàries. E Diafebus ab
altres cavallers que venien de fora del castelt véu a Tirant que anava tot afaenat vers
ell, e dix-li:
—Cosí, què és açò que ab tanta pressa anau? Ha y nova de enemichs?
—No —dix Tirant—, mas anau a la cambra de l'emperador e besau-li lo peu e la
mà per ço com vos ha donat lo comdat de Sent Àngel e l'ofici de gran conestable. E
yo faré ací adobar les coses que són necessàries per a la festa de demà.
E Diafebus ho féu axí. E aprés anà a la cambra hon era Stephania ab les altres
dames. E cascuna li demanava un ofici per al comdat o per a la guerra, burlant-se axí
ab ell.
Ixqué la princessa ý ell fon prest agenollat e besà-li la mà, de la gràcia que lo
senyor emperador feta li havia. E la princessa li donà en hun mocador deu_mília
ducats que havia mesos, e dix-li:
—Lo meu germà, preneu açò. E prech-vos que fins siau en la vostra cambra no u
regonegau, e de açò vull seguretat de vós.
E ell li donà la fe que faria tot lo que trobaria per scrit. Diafebus ho près e sentia lo
pes, mas no presomia lo que era.
Partí
—Puix yo hé besat lo peu e la mà al senyor emperador, e la mà a la excelsa
princessa, bé
vós per dar-lo a mi.
Agenollà
jamés ho volgué consentir, mas posà-li la mà sobre lo cap e besà-la en la boca tres
vegades. E los dos passaren moltes rahons, dient-li Tirant que no curàs, que allò era
molt poch en sguart del que ell desijava fer per ell.
—Mas yo tinch sperança en Déu que per avant yo us daré altres coses que seran de
major stima
E Diafebus li
—Ara, senyor capità, ¿voleu que vejam què és lo que m'ha dat la virtuosa senyora?
Posà-u en mans de Tirant e trobaren-hi hun albaranet que deÿa:
Al meu germà, e gran conestable e comte de Sant Àngel, prech ab molta amor
prengua en paciència lo petit do per a fer la festa. En mi resta lo gran menyscapte per
lo poch que us dó, però la vostra molta virtut me tendrà per scusada considerant en lo
loch hon só. E confés lo meu defalt que hé comés en dar tan poca quantitat a hun
home que és gran en virtuts.
Com ells veren açò, stigueren en pensament cascú. E Diafebus dix, per provar e
temptar de paciència a Tirant:
—Voleu que no u prengam e que lo y tornem?
—No u fésseu! —dix Tirant—. Que entre pare e filla tenen lo cor tan alt e generós
que si lo y tornàveu ho tendria en molt gran ofensa.
Com totes les coses foren posades en orde per a l'endemà, ells a la cambra de
l'emperador e aquí parlaren molt sobre la guerra E Diafebus acostà
féu-li infinides gràcies —ý Stephania les hi ajudà a fer— del que la magestat sua
havia fet.
Lo emperador devallà baix envers lo riu, hon véu allí molts hòmens que staven
adobant taules e banchs. Lo emperador demanà lo que feÿen a què tenia de servir. Dix
lo senyor de Malvehí que per al convit e a la festa que l'endemà se devia fer.
E Tirant portava de braç a la princesa anant-se
Dix la princesa:
—Digau, Tirant, ¿quina és la rahó que vós acceptar no haveu volgut lo comdat
meu que
parlar, e tres voltes la mia lengua stigué sens profit, que la paraula me fallí com volguí
començar de parlar per dir-vos: "Acceptau, puix dat vos és." E de vergonya no tenguí
atreviment, per lo vell emperador que no conegués lo meu mal, car cosa convinent
és que la vergonya sia mesclada ab amor. Emperò, totes les coses per vós fetes,
acceptes són als meus ulls, restant en dubte que no l'haveu volgut acceptar perquè
és stat meu.
—No veja yo Déu —dix Tirant— si tal cosa és passada per lo meu enteniment. Ans
aquell comdat tinguera yo en més gràcia e mercé que si m'agués dats deu ducats o
marquesats sol per ésser stat de la magestat vostra. Axí Déu vulla complir les coses
que yo li deman, ço és, que vulla confermar lo vostre voler a complir lo meu desig.
E per ço que la celsitut vostra sàpia més clarament ma intenció, jamés pendré títol
negú, tant com la vida me acompanyarà, sinó emperador o no res. E sabeu ab què
matau? Ab la strema bellea que la altesa vostra posseheix. Car aquell primer dia que
us víu, vestida ab brial de cetí negre, e los vostres pits donaren als meus ulls entrada,
ab los cabells hun poch scampats que semblants a madexes d'or resplandien, e la
color de la vostra cara paria, de vergonya, roses ab liris mesclades, que de aquell dia
ençà la mia ànima és stada cativa de vostra altesa. O! Bé és cosa cruel voler dar pena
a qui tant vos ama! Encara me dolch de vós, que no poreu soferir les penes que sou
merexedora per haver tan poca pietat de mi, com la mia querella sia justa e bona, e
lo meu clam crida contínuament davant la magestat divina: "Justícia!" E vós, en
aquell cars, direu: "En mal punt com yo no amí aquell verdader Tirant, lo qual ab
tanta de amor me amava." E si suplicacions de vasall a senyora y poden valer, o de
cavaller a donzella de tanta noblea e dignitat se consent adorar, agenoll-me en terra
e fas-hi lo senyal de la creu e aquella ador axí com a la vostra persona, que per part
de la celsitut vostra me sia atorgat hun do. E quasi li vengueren los ulls en aygua,
prenent-li pietat de sí matex.
No tardà molt la princessa respondre en stil de semblants paraules.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE FÉU LA PRINCESSA A TIRANT
—Les làgremes són scampades a vegades ab rahó, a vegades ab engan. E la tua
demanda és molt greu e amarga per a mi, car tu demanes cosa que no
rahonablement fer, car de mal principi no se
honor e la mia, e
vergonya per a mi. Per què tant prest te cuytes? Que les tues messes encara són erba e
gran follia seria posar a la fortuna lo que no
Lo emperador se acostà a sa filla e ella no pogué més parlar. E posà-la en rahons.
E parlant de moltes coses se
L'endemà per lo matí lo emperador volgué diguessen la missa enmig de una gran
praderia, e volgué que Diafebus stigués enmig d'ell e de sa filla. E dita missa, lo
emperador li posà lo anell en la mà e
començaren a sonar molt fortment. E hun rey d'armes dix en alt, cridant:
—Aquest és lo molt egregi e virtuós cavaller comte de Sent Àngel conestable de
l'imperi Grech!
E fet açò, començaren les dances e festes. E la princessa tot aquell dia no féu sinó
dançar ab lo gran conestable. Com fon hora de dinar, lo emperador féu seure al gran
conestable a la part dreta, e los duchs seyen a la part sinestra, e la princessa endret del
conestable. E Tirant servia de majordom per ço com ell feÿa la festa. En altres taules
menjaven les donzelles. Endret d'elles menjaven los barons e cavallers; aprés, tota la
gent d'armes. E tots quants presoners hi havia, tots menjaven aquell dia en taules
perquè honrassen la festa. Fins als rocins volgué Tirant que en aquella hora tots
menjassen civada mesclada ab pa.
Com foren mig dinats, Tirant près los reys d'armes, herauts e porsavants e donà
mil ducats en reals. E totes les trompetes anaven sonant, e vengueren davant la taula
de l'emperador e cridaven:
—Larguesa, larguesa!
Aprés lo dinar fon feta la col·lació de molts confits de çucre. E cavalcaren tots
armats ab les banderes del conestable, corrent lançes. Davant l'emperador feren hun
bell fet d'armes sens fer-se mal, e axí anaren fins al camp hon solia star lo soldà e ab
molt gran alegria se
Com los paregué hora de sopar, en aquell loch mateix feren la festa, la qual fon
molt singular, e foren tots molt ben servits de moltes e diverses viandes, Tirant tot
aquell sopar, axí com servia, stava ab la cara molt trista. La princessa lo féu acostar
prop d'ella e dix-li a la orella:
—Digau-me, Tirant, quina és la pena e mal que passau. Que la vostra cara ho
manifesta, que tota la tinch yo sobre los meus ulls. Digau-m'ó, yo us clam mercé!
—Senyora, tants són los mals que comport que no
ma vida, car la celsitut vostra partirà demà e yo, desaventurat, restaré en la mia strema
pena pensant que no us veuré.
—Qui fa lo mal —dix la princessa— rahó és que passe la pena. Car vós mateix ho
haveu procurat, donant consell a l'emperador que ab tots los presoners se
nostra ciutat. Tan mal consell jamés víu dar a home qui enamorat fos. Però si vós
voleu yo
aturarà, bé só certa, per amor de mi.
—Mas, ¿com ho farem —dix Tirant— de aquests presoners que tenim tants açí?
No sé trobar remey a ma dolor. Moltes voltes tinch desig de verí, e moltes voltes
desige morir ab coltell o de mort sobtada, per exir de pena.
—No fésseu vós tal cars, Tirant —dix la princessa—. Anau a parlar ab Stephania,
e vejam quin remey pendre s'í porà que a mi no sia càrrech e sia útil vostre.
Tirant prestament se n'anà e recità tot son mal a Stephania. E foren de acort,
ensemps ab lo conestable, que com tothom fos asossegat e les donzelles dormirien,
que los dos vinguessen a la cambra e allí acordarien quin remey porien pendre en lurs
passions. E axí restaren de acort.
Com fon nit e la hora fon disposta, que tots los del castell dormien e les donzelles
se eren gitades —e totes les dames dormien apartades ab la Viuda Reposada, sinó
que
la princessa e Stephania—, com Plaerdemavida véu que la princessa no
li havia dit que se n'anàs a dormir —aprés, sentí perfumar— prestament pensà que s'í
havia de celebrar festivitat de bodes sordes.
Venguda la hora assignada, Stephania près hun stadal en la mà ensés e anà al lit
hon dormien les
Plaerdemavida tenia desig de veure e sentir tot lo fet, e detingué
com Stephania vingué ab la lum, tancà los ulls e féu semblant que dormia. Vist per
Stephania que totes dormien, obrí la porta sens fer remor, perquè negú no u sentís, e ja
trobà los cavallers que staven sperant ab més devoció que no fan los juheus al
Messies.
Al passar apagà la lum, près al conestable per la mà, mès-se primera, e Tirant
seguí al conestable. E axí trobaren la porta de la cambra hon era la princessa, la qual
stava sola sperant-los.
E diré com la trobaren devisada: portava gonella de domàs vert, tota entorn
trepada e tota brodada de perles molt grosses e redones. Lo collar que portava era tot
de fulles d'or smaltades, e en cascuna fulla penjaven robins e diamants sens altra
mescla; al cap portava, sobre los daurats cabells, hun chapellet fulletat de molts
batents que lançava molt gran resplandor.
Com Tirant la véu tan bé abillada, féu-li molt gran reverència, e donant del genoll
en la dura terra, besà-li les mans moltes vegades. E passaren entre ells moltes
amoroses rahons. Com los paregué hora de poder-se
tornaren-se
per dolor?
Tan prest com fon de dia, totom se levà per ço com aquell dia lo emperador devia
partir. Plaerdemavida, com se fon levada, anà a
que
ajudar a ligar lo capell: tant stava de bona gana, tota plena de lexau-me star; ab los
ulls mig entelats, scassament hi podia veure.
—Ha, santa Maria val! —dix Plaerdemavida—. Digues, Stephania, quin és aqueix
teu comport? Què és lo que
aquella que tu volries per a ta persona.
—No cal —dix Stephania—, que lo meu mal tost serà guarit, car no és sinó dolor
de cap. Anit, ab l'ayre del riu, m'à fet mal.
—Guarda —dix Plaerdemavida—, què dius, que gran dubte serà que no muyres. E
si mors, la tua mort serà criminosa. Guarda bé que no
haja hoït dir als metges que a nosaltres, dones, la dolor nos ve en les ungles, aprés als
peus, puja als genolls e a les cuxes, e a vegades entra en lo secret, e aquí dóna gran
turment, e de aquí se
caure. E aquesta malaltia no
Galièn, metge molt subtil, que no ve sinó una vegada en vida, e per bé que sia mal
incurable, no és mortal, mas ha-y molts remeys qui ajudar se
epístola és bona e verdadera, e per ço no deus haver admiració de mi si conech les
malalties, que si
Stephania li tragué la lengua. Com Plaerdemavida la hagué vista, dix-li:
—Yo renegaria de tot quant saber mon pare me mostrà stant yo en son poder, si tu
no has perduda sanch aquesta nit.
Respòs prestament Stephania:
—Veritat dius, que del nas m'és exida.
—Yo no sé si del nas o del taló —dix Plaerdemavida—, mas sanch haveu
perduda. E per ço poreu ara dar fe de mi e de la mia sciència, que lo que yo diré serà
veritat. E si la magestat vostra, senyora, volrà que yo us recite hun somni que hé fet
esta nit, yo seré contenta, ab protestacio que si diré alguna cosa qui agreuge la altesa
vostra, que lo perdó no
La princessa havia pres molt gran plaer en lo que Plaerdemavida havia dit, e ab
grans rialles li dix que digués tot lo que volgués, que ella li perdonava a pena e a culpa
ab auctoritat apostòlica. E Plaerdemavida féu principi al seu somni en stil de
semblants paraules.
CAPÍTOL
LO SOMNI QUE PLAERDEMAVIDA FÉU
—A la magestat vostra diré tot lo que hé somiat: Com yo dormia en una cambra
de parament, en companyia de
encés, per no portar molta lum, e venia al nostre lit e mirava si dormíem, e véu-nos
totes dormir—, yo stava alienada, que no sé si dormia o si vetlava. E víu en somni
com Stephania obrí la porta de la cambra molt suaument perquè no fes remor, e trobà
mon senyor Tirant e lo conestable que ja staven sperant. E venien en gipons, ab
mantos hí spases, e calsaven peüchs de lana perquè no fessen remor al passejar. E a
l'entrar que ells feren, ella apagà la lum e posà
Aprés venia lo virtuós. Ý ella semblava en aquell cars moço de çego. E posà
vostra cambra. E vostra altesa stava ben perfumada e algaliada, e no mal abillada,
vestida e no despullada. Tirant vos tenia en los seus braços e portava-us per la cambra
besant molt sovint. E vostra altesa que deya: "Dexa
posava sobre lo lit de repòs. (E Plaerdemavida se acostà al lit e dix: "Ay, en lit! E qui
us ha vist e qui us véu ara, que stau sol, desacompanyat, sens profit negú! Hon és
aquell qui ací stava com yo somiava?") E paregué
venguí en aquell forat de la porta, e que mirava tot vostre fet.
Dix la princessa:
—Has més somiat? —Ab moltes rialles e ab gran plaer que lo y deÿa.
—Sí, santa Maria! —dix Plaerdemavida— Yo us ho acabaré tot de recitar:
Vós, senyora, preníeu unes ores e deýeu: "Tirant, yo t'é lexat venir ací per dar-te
un poch de repòs per la gran amor que t'he." E Tirant dubtava de fer lo que la altesa
vostra li deÿa. E vós déyeu: "Si tu ames a mi, per res no deus star de asegurar-me dels
dubtes sdevenidors. E aquest càrrech que yo hé pres per amor de tu, no és convinent a
donzella de tan gran auctoritat com yo só. No
castedat, en la qual yo hé vixcut quítia de tot crim, és loadora. Mas per prechs
d'Estephania has obtesa aquesta amorosa gràcia, dexant-me cremada per digna amor.
Per què
e culpa d'Estephania." "Per la strema e desaforada congoxa —deÿa Tirant—
que veig passar a la magestat vostra, qui preneu armes contra los qui us ofenen, en
sereu condemnada per tots aquells qui de amor senten. Però, ab tot, no vull que
desconfieu que yo fallís a ma veritat. E ab gran confiança creya vos acordaríeu a mon
voler no tement los sdevenidors perills. Puix a vostra altesa no plau e
fatigar, yo só content de fer tot lo que a la magestat vostra serà plasent." "Calla Tirant
—deÿa la altesa vostra— e no
amor". E li féyeu fer sagrament que sens voler vostre no us enujaria de res. "E posat
cars que u volguesses cometre, no seria poch lo dan e congoxa que tu
tanta que, en tots los dies de ma vida, de tu me lamentaria, car com la virginitat és
perduda no és reparable". E totes aquestes coses hé somiades que vós a ell e ell a vós
deýeu.
"Aprés, en visió, víu com ell vos besava molt sovint e desféu-vos la clocheta dels
pits, e que us besava a gran pressa les mamelles. E com vos hagué ben besada, volia-us
posar la mà davall la falda per sercar-vos les puces. E vós, la mia bona senyora, no
u volíeu consentir, car dubte-m fa que si u haguésseu consentit, que lo sagrament no
perillàs. E vostra altesa li deÿa: "Temps vendrà que lo que tant desiges starà en
libertat tua, e la mia virginitat conservada serà per a tu". Aprés posà la sua cara sobre
la vostra, e tenint los braços sobre lo vostre coll, e los vostres en lo seu, ligats com les
sarments en los arbres, prenia de vós amorosos besars.
"Aprés víu somiant que Stephania stava sobre aquell lit, ab les cames que al parer
meu li veÿa blanquejar, e deÿa sovint: "Ay, senyor, què mal me féu! Doleu-vos un
poch de mi e no
¿per què voleu incriminar la vostra honor ab tants grans crits? No sabeu que moltes
voltes les parets tenen orelles?" E ella prenia lo lançol e posava
dents strenyia
donàs hun crit: "Trista, què faré? Dolor me força de cridar, e segons veig, deliberat
teniu de matar-me". Lavors lo conestable li tancà la boca. E la mia ànima, com sentia
aquell saborós plant, complanyia
meu Ypòlit. Encara que yo sia grossera en amar, conegué lo meu sperit que lo terme
de amor aquí devia finir. La mia ànima hagué alguns sentiments de amor que
ignorava, e doblà
Tirant de la princessa e lo conestable d'Estephania. E com més hi pensava, més dolors
sentia, e paregué
ventre per remeyar la dolor mia.
"E mirant lo meu sperit per lo forat, aprés hun poch instant Stephania stés los
seus braços abandonant-se e retent les armes, emperò dix: "Vés-te
amor, que no has pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que
castedat! O sens fe! De quina pena seràs digne si yo no
de tu, més fort te ame. Hon és la fe per tu a mi rompuda? Hon és la tua mà dreta
ajustada ab la mia? Hon són los sants qui facen testimoni, los quals ahir per la tua
falsa boca foren nomenats, que
decebuda? Gran ardiment has fet, que ab pensa deliberada hages volguda robar la
despulla de la mia virginitat, per tu ésser home de tan gran auctoritat e perquè la
querella mia més verdaderament sia coneguda[...]" Cridà la princessa e a Tirant, e
mostrà
deÿa ab les làgremes als ulls. Aprés dix: "Qui haurà grat de mi, ni qui fiarà de mi, que
no hé sabuda guardar a mi matexa? Com serà per mi guardada altra donzella que
acomanada
la honor de mon marit, sinó que hé complida sa voluntat a mal grat meu. En les mies
bodes no y són venguts los cortesans, ni capellà no s'és vestit a dir la missa. No y és
venguda ma mare ni mes parentes. No han agut treball de despullar-me les robes
e vestir-me la camisa nubcial. No ha
pujar. No han agut treball los ministrés de sonar ni de cantar, ni los cortesans
cavallers de dançar, que bodes sordes són stades. Emperò tot lo que hé fet resta en
grat de mon marit." D'estes coses deÿa Stephania moltes.
"Aprés de tot açò, que lo jorn se acostava, la magestat vostra e Tirant la
conortàveu lo millor que podíeu. Aprés bon spay, que los galls tornaren a cantar, e la
altesa vostra pregava humilment a Tirant se
per negú del castell. E Tirant suplicava la altesa vostra que li fésseu gràcia de soltar-li
lo sagrament perquè pogués obtenir lo victoriós triümpho que desijava, axí com son
cosí. E la celsitut vostra no volgué sinó que restàs gloriosa de la batalla.
"E com ells se
posada en gran pensament: perquè
venia a creure que devia ésser veritat. La dolor me aumentà en tanta quantitat que
donava torns per lo lit com fa lo malalt qui stà al pas de morir e no troba lo camí. Per
què, dellibere de amar Ypòlit ab cor verdader. Passaré ma penada vida axí com
Stephania fa? Staré ab los ulls tancats e negú no
torbats los sentiments que morta só si Ypòlit no m'ajuda. Almenys que passàs ma
vida en durment! Per cert, fort dolor és al despertar qui bon somni somia.
Les altres donzelles foren-se levades ý entraren dins la cambra per a vestir sa
senyora. Apres la missà l'emperador partí ab tots los barons de Sicília, e lo duch de
Pera ab tots los presoners. E Tirant e lo conestable acompanyaren-los una bona legua.
L'emperador los dix que se
forçat de fer-ho. Aprés que hagué pres comiat de l'emperador e dels barons, ell se
acostà a la excelsa princessa e dix-li si li manava res la magestat sua que ell pogués
fer. La princessa se alçà lo vel que portava davant la cara e los seus ulls pogueren
star que no lançassen vives làgremes, e no li pogué dir altra cosa sinó:
—Serà[...] Car la paraula li fallí e convertí
departiment. Dexà del tot caure lo vel damunt la sua cara per ço que tal defalt no
vingués a notícia de l'emperador ne de tota la altra gent.
No
lo que seguí a Tirant, que, havent pres comiat de la princessa, caygué de una aquanea
en terra, que cavalcava tot fora de sí. E prestament com fon caygut se fon levat,
e alçà la mà a l'aquanea dient que
cuytaren envers ell. E feÿa demostració que mirava lo peu a la aquanea. Dix-li
l'emperador:
—Capità, e com sou caygut axí?
E Tirant li dix:
—Senyor, a mi paregué que lo meu rocí se dolia; abaxí
seu mal e, ab lo pes de l'arnés, és-se trencat lo gambal. Però, senyor, no és cosa de
admirar que hun home caygua, car hun cavall té quatre peus e cau, ¿quant més hun
home, que no
E prestament ell tornà a cavalcar e cascú tingué son camí. La princessa, perquè
anava plorant, no volgué tornar, mas demanà a Stephania quin cars era stat lo de
Tirant. E ella lo y recità segons la resposta que havia feta a l'emperador.
—Certament —dix la princessa— que aquell cars no li és seguit sinó per la mia
partida. E les temors que yo haguí quant me trobí sola tan prest foragitaren lo meu
pensament e aumentí en major dolor que no sentia.
Axí anaren parlant. E Tirant aplegà al castell del senyor de Malvehí. Ordenà que
lo conestable, ab la mitat de la gent, axí de peu com de cavall, anàs al camp per
guardar aquell.
—E yo iré —dix Tirant— al port hon són les naus e faré que prestament
descarreguen E si veig que no n'í ha prou, faré-les tornar a la ciutat o en Rodes, que
m'àn dit que han collit molt forment aquest any. E si lo càrrech los fall, iran en Chipre.
En la nit Tirant fon en lo port e trobà quasi les naus descarregades. Los patrons e
los mariners hagueren molt gran plaer de la venguda del capità, e digueren-li com les
—E tots nosaltres stàvem ab gran pensament que no vinguessen ací e que
prenguessen.
Dix Tirant:
—Ells mostren que han més temor a vosaltres, que no han agut atreviment
d'escometre-us. Voleu que
Hagueren hun laüt de peixcar e armaren-lo. E trameteren per veure quanta gent
podia haver en les naus, poch més o menys, e quantes fustes eren dins lo port. E
aquella nit féu descarregar tot lo forment. Per lo matí, lo bergantí tornà ab la nova
com hi havia, grosses, set naus, e havien descarregats tots los cavalls e tota la gent era
en terra, e que lavors començaven a descarregar lo forment e altres vitualles.
—Per lo Senyor qui tot lo món sosté —dix Tirant—, yo faré tot mon poder, puix
han desembarcat los cavalls, de menjar de lur forment
Féu prestament adobar les naus e posà-y molta gent d'armes e molts ballesters. En
lo port en aquell cars hi havia tres galeres, e perquè havien mostrada carena, e no
pogueren anar ab ell, Tirant partí ab les naus e mès-se dins mar aquella nit. E de l'hun
port a l'altre no y havia sinó trenta milles. Com lo dia fon clar e bell, los de terra
descobriren les
lo Gran Caramany e no curaren de res. Les naus se acostaren e entraren dins lo port,
e cascuna envestí la sua. E de continent saltà molta gent en les altres naus, e aprés
envestiren les dues que restaven. E perquè y havia molt poca gent, prengueren-les
totes ab poch treball e sens morir negú. E tragueren totes les naus del port carregades
de molt forment e de civades, de bous salats e de vins de Chipre. De què us dich que
per al camp dels crestians los vingué en gran socors ý en molt bon cars, car per la
molta guerra no trobaven forment ni carns si no u havien tot per mar. Tirant donà
forment al senyor de Malvehí; tot l'altre féu portar al camp en la ciutat de Sent Jordi.
Com Tirant venia ab la presa, parlà ab los turchs que havia presos en la nau
demanant-los de noves de la Turquia, per veure si
Siprés de Paternó li havia dit. E aquells li digueren com certa cosa era com lo Gran
Caramany venia ab gran armada, e venia en companyia sua lo rey de la sobirana
Índia. E lo Caramany portava sa filla, la qual era donzella de grandíssima bellea, per
dar per muller al soldà.
—E porta moltes donzelles ab sí de gran stat, e ve en sa companyia la sposada del
fill del Gran Turch. E totes vénen molt riquament abillades ab grans aljubes de brocat
e altres brodades de molts diamants e robins.
Dix hun turch:
—Yo víu vestir hun dia a la filla del Gran Caramany, demà haurà quinze dies, lo
divendres aprés la çalà, que vestia una aljuba brodada de pedres fines que stimaven
que valia una gran ciutat. E porten cascuna son exovar, que
totes per a grans senyors. E ve-y la muller de Capadòcia E han-nos dit al port, com
fom arribats, que hun diable de francés és vengut capità dels grechs, que totes les
batalles los venç, los quals dien que ha nom Tirant. Per ma fe, ell poria haver bons
fets axí com dien, mas lo seu nom és leig e vil, per ço com Tirant vol dir usurpador de
béns o, més propi parlar, ladre. E creu, segons lo nom, per força ha de seguir les
obres, car diu-se que en una letra que féu al rey de Egipte, que no
cors per cors, deÿa ésser enamorat de la filla de l'emperador. Com haurà vençudes les
batalles, emprenyarà la filla, aprés la muller, aprés matarà l'emperador, car axí u
acostumen de fer los françesos, molt mala gent; e vós veureu que si molt lo dexen
viure los turchs e los crestians, ell se farà emperador.
—A la mia fe —dix Tirant—, tu dius una gran veritat: aquests francesos són molt
mala gent. Encara farà pijor que tu no dius, que és molt gran ladre e va per los camins
a robar. E qui s'ó veurà, encara emprenyarà la filla de l'emperador e pendrà la
senyoria. Aprés, ¿qui
—Bona Pasqua vos done Déu! —dix lo mariner—, car vós lo conexeu bé e
conexeu la sua gran tració que ha feta e farà.
Ypòlit, qui stava allí, arrancà la spasa per tallar-li lo cap, sinó per Tirant, que
prestament se levà e pres-li la spasa de la mà. E Tirant tornà en noves dient mal
tostemps de sí mateix. Dix lo mariner:
—Yo jur per l'aygua que yo
Tirant, axí com moltes vegades n'é pres d'altres, que yo
entena de tota la nau.
Tirant reÿa molt e prenia gran plaer en lo que deÿa lo mariner. Altri fóra que li
haguera feta alguna mala obra o l'haguera penjat. E Tirant près un gipó de seda e
quin devia star lo mesquí de mariner com sabé que aquell era Tirant! Agenollà
seus peus e demanà-li perdó. E Tirant de molt bona voluntat l'í perdonà, e dix:
—Donar als mals perquè diguen bé, donar als bons perquè no diguen mal.
Tirant ajustà consell de mariners e féu-los dinar ab ell. Aprés que foren dinats,
Tirant los féu principi a hun tal parlar:
—Senyors, ja sabeu la nova que
Índia, ab quin poder tan gran vénen e porten tantes donzelles casades ý per casar; hoc
encara hi apliquen lo bací que porten, ço és a saber: com los moros fan guerra als
crestians, va lo bací que acapten per totes les moreries e, segons me dix Siprés de
Paternó, que havia hoït dir al soldà que passats
pendre aquest imperi tota la morisma ha donat, qui poch qui molt, que casa hi havia
qui pagava
ducats. Per què deveu pensar quanta glòria seria a tots nosaltres e lo profit gran que
cascú de vosaltres reportaríeu. Vejam si fer —se poria poguéssem obtenir victòria
d'ells.— E cascú de vosaltres diga-y son parer.
CAPÍTOL
LO CONSELL QUE LOS MARINERS DONAREN A TIRANT
—Sabuda cosa és, capità senyor, que los turchs passen ab
genovesos, e de cascuna testa han dos ducats e mig de nòlit e dels cavalls ne han tres.
E per no perdre aquest salari ans se dexaran tots tallar a peces que consentir en negun
malbarat. E porten tanta gent e en tan gran nombre que lo poder de la mitat de la
crestiandat hi haurien a venir per poder-los vençre ni subjugar-los a nostra voluntat.
Nosaltres som dotze naus ý tres galeres ý ells són
millors de tota Gènova; e més, porten quatre balaners e dues sageties. Per què tots vos
donam de consell no vullau donar del cap per les parets, com açò no sien les batalles
de terra, que no
no y à loch per a fogir.
Fon-se levat en peus lo mariner qui tant de mal havia dit de Tirant, que havia nom
Galançó e era natural d'Esclavònia, e molt valentíssim mariner, lo qual féu principi a
tal parlar:
—Senyor capità, dels meus primers moviments no
ésser enemich a la pàtria vostra gran temps ha; però la molta virtut que en la senyoria
vostra tinch coneguda, ha apartada de mi la gran ira que yo en aquell cars tenia
contra la nació francesa, e per ço com me veÿa presoner. Ara que tinch libertat per
la merçé vostra obtesa, vos vull dar consell de mariner per ço com en aquesta art me
só criat. E si açò volreu acceptar —ço que és creedor, no dubtant lo perill que ab sí
porta—, yo us daré de vostres enemichs triümfant victòria. E ateneu al meu consell,
e si aquell vos serà accepte; si no, poreu pendre lo dels altres, car de dos mals lo menor
se deu elegir.
Com sia certa cosa que ells són
entre unes e altres, e qui volrà vençre ni guanyar les
manera, si al consell meu vos voleu regir. Vós teniu
descarregau les vostres naus, que vagen laugeres; les altres vénen molt carregades e
no poran fer tan gran sforç de veles com faran les vostres. Serà a la voluntat vostra
de pendre o de dexar la batalla. Gran glòria serà per a vós, ab
mirar tot l'estol de genovesos e de turchs. E si neguna nau ve atràs, com és
presumidor, ab poch treball podeu ésser senyor d'ella E gran terror posareu entre
ells perquè saben que haveu vençudes moltes batalles en la terra e dins los lurs ports
los haveu preses
lits, ab temor se desperten ab lo nom de Tirant en la boca, majorment representant-los
davant lo fruyt que de batalla se ateny. E qui gosa mirar lo primer afronte d'ells,
del joch de les pedres que us fan és molt gran; emperò, passades les pedres, no són
res. Vénen a jugar de les flexes e molt prest smayen e perden l'ànimo. Si
com sé yo açò, yo hé senyorejat galeres e naus mies pròpies e tenguí
ab ells, e fiu grans preses dins la Turquia de lur roba.
—Sus! —dix Tirant—. No vull pus saber ni vull altre acort sinó que tot se pose en
orde e les naus sien prestament descarregades e adobades de tot lo que y sia
necessari.
Com Tirant hagué donat lo càrrech als seus, ell cavalcà desarmat sobre hun bon
ginet, ab quatre altres, e anà al castell de Malvehí. E l'endemà anà al camp. Molt
foren aconsolats los del camp de la sua venguda. E prestament li digueren com los
turchs eren venguts una alba de matí bé
de Pròxita, ab gran desorde, ixqué dels primers e ferí ab gran ànimo pensant que los
seus lo socorrerien.
—E fon lo contrari: vehent la molta gent que eren pochs, feriren sobre ell e han-lo
mort e tallat a peces. E vingueren fins ací a la muralla de la ciutat e totom
desemparà lo camp e reculliren-se dins la ciutat. E han mort qualsque cent
hòmens. —Ha, santa Maria val! —dix Tirant—. Que desorde entre tots vosaltres! Qui
deu exir a empresa d'altri, que sabeu que jamés ells gosaran venir ací sinó ab gran
poder? E vós, marqués de Sent Jordi haveu perduts los quexals en la guerra e dexar
exir a negú! E ves que eren açí, ¿per què no féyeu destapar les céquies axí com vós
havíeu dit e haguéreu-los tots presos? Però, voleu que us diga? La virtut ne
no stà en riqueses, mas en ànimo virtuós e ginyós. E tingué
era trobat.
E dix:
—Siau en recort de l'antiga libertat que d'ells havem hagut e depersecucions
stranyes que sofert haveu.
Aquí parlaren de moltes rahons. A la fi, dix Tirant al gran conestable li triàs
hòmens d'armes, los millors del camp. E com lo conestable fon hun gran tros
luny, pensà en lo que
—Vós me haveu fet una fort demanda: que us haja
millors de la ost, e
qual és ardit ni qual és flach, ni qual té ànimo sforçat?
—Puix no u sabeu conéxer —dix lo capità—, yo us ho mostraré. Feu tocar alarma
e feu demostració que enemichs vénen. E com seran en lo camp, descavalcau e anau
tocant a cascú los sperons. E si
aquells me donau, car aquests tals no pot ésser no sien bons e virtuosos en les armes.
Axí com se n'anava, tornà e dix:
—Los hòmens de peu, qui no porten sperons, ¿en què
—Per semblant —dix lo capità—. Aqueys sarjants qui van ab vós, feu-los tocar en
los panyos, si
palla.
Lo capità se partí ab tota aquella gent que lo conestable li havia triada.
Lo prior de Sent Johan se n'anà al capità e dix-li:
—Capità senyor, yo hé sabut com la mercé vostra vol tornar en mar, no tenint-vos
per content de les
vaja ab vós.
Respòs Tirant que era molt content.
Com foren arribats al port, lo capità trobà totes les naus descarregades, e adobaven
del que mester havien.
—Capità senyor —dix Galançó, lo mariner—, a mi par que vostra senyoria deuria
trametre dues galeres e que stiguessen en alta mar. Com vessen l'estol, la una tornàs e
l'altra seguís tostemps la nau del Gran Caramany. E si vós aquella podeu haver,
haureu molta riquea e major honor.
Dix lo capità
—En què poran conéxer aquexa nau en què va lo Gran Caramany?
—Senyor —dix Galançó—, en les veles que porta, totes vermelles e pintades les
sues armes; e totes les cordes de la nau són de seda, e tot lo castell de popa és de
brocat sobre brocat. E açò ha fet per gran magnitat, per ço com hi porta sa filla e
perquè no és anat jamés per mar.
Com lo capità féu partir les
contínuament, nit e dia, seguís l'estol, e en la nit portàs una lanterna ab una lum
encesa al tendal de popa.
L'endemà, los barons de Sicília, havent dexat l'emperador a la sua ciutat,
reposaren alli dos dies e partiren per venir al camp. Com foren al castell de Malvehí,
trobaren molts carros que portaven bombardes al port e foren avisats com lo capità
era al port. Anaren a ell, sabent com volia anar per mar, e pregaren-lo molt que
dexàs anar ab ell. E lo capità fon content per ço com eren hòmens de illa e
acostumaven de navegar. E ordenà sos capitans e posà molta gent en les naus,
hòmens d'armes e ballesters. E encara que les naus no fossen molt grans, eren molt
bé armades de bona gent e destra, e molt bé avituallades de tot lo que mester havien.
Les altres naus venien molt carregades de forment, de cavalls e de tanta gent com
podien portar.
No passà molt spay que veren venir la una galera a vela e a rems. Prestament
pensaren que les naus dels enemichs venien. Lo capità féu acabar de recullir tota la
gent, les bombardes e tot lo que mester havien. Com fon quasi la hora de vespres, les
naus eren en vista del port. Lavors la nau del capità ixqué primer de totes. Com los
turchs la veren, feÿen grans alegries dient que aquella nau ja era sua. E lo Gran
Caramany féu exir a sa filla, e a totes les altres dones qui en la nau eren, alt en cuberta
perquè mirassen aquella nau, la qual tantost pendrien. A poch instant ixqué la nau
del senyor de la Pantanalea e aprés la del duch de Mecina. E lavors als turchs e als
genovesos aumentà la alegria.
Dix lo Gran Caramany a sa filla:
—Una de aquelles
dó e vull que tua sia.
Ella demanà la que primer havia vista. Aquella volia per sua, e fon-li atorgada.
Ixqué aprés la nau del senyor d'Agramunt; aprés la de Ypòlit; e totes ixqueren per
orde. E lo bon prior de Sent Johan fon lo darrer de tots per ço com era capità de la
ressaga. Com ell ixqué era ja quasi nit scura.
Com los genovesos veren dotze naus grosses, stigueren admirats d'on eren exides.
Aprés ixqueren tots los balaners e totes les barques de les naus; aprés les barques dels
pexcadors. E les barques que no tenien arbre alçaven hun larch bastó o hun rem e
ligaven-lo fort, e al cap del bastó posaven una lum dins hun faró. La nau del capità
alçà primer un faró a popa, axí com era stat concordat. Aprés, totes les altres fustes,
axí grans com poques, feren lo que
mostraren, foren setanta_quatre. Com los enemichs veren tantes lums, pensaren que
totes aquelles lums eren naus, e més digueren:
—Nosaltres som certs com l'estol del Gran mestre de Rodes és vengut ací, e lo del
rey de Sicília. Ý ells, que
nosaltres, han feta aquesta gran armada e vénen-nos per pendre
Hagueren son acort de fugir e de tornar-se devers la Turquia.
—Car més nos val acampar les vides que sperar batalla de setanta_quatre naus que
són.
La una nau dels genovesos tragué hun faró tres vegades. Fet son senyal, totes
giraren e posaren-se en fuyta qui més podia Les unes prengueren la via de levant,
altres la via de ponent, altres la via de migjorn, altres la via de tremuntana. La galera
jamés desemparà la nau del Gran Caramany, e féu la via de Chipre per passar en les
illes e, si porien, pendre terra en les mars de Alexandria, pensant que neguna nau no
faria la sua via. Però, tostemps hagueren dubte de la galera. E la nau del capità
tostemps seguí la galera. E cascú feÿa sforç de veles tant com podia ab la mijana e ab
lo triquet, e posaven tantes bonetes com cascuna nau podia portar.
Com vengué per lo matí, Tirant no véu neguna de les sues naus, mas trobà
vista de la nau del Gran Caramany. Com fon quasi lo migdia, ell aplegà ab la nau,
envestiren-se la una a l'altra, e lo combat fon tan fort e tan admirable que los turchs
feren de moltes pedres, que quasi la gent no podien anar per la nau. E la pedra que
esdevenia a l'home, plegat lo metia per terra per bé que stigués armat. En la nau del
capità havia moltes ballestes, e de la primera batalla n'í hagué molts de nafrats e
morts. No penseu que la galera jamés s'í gosàs acostar. E de cascuna de les naus
lançaren los rampagolls e tengueren-se molt fort, car no se
u volguessen. La nau de Tirant hagué gran avantatge, que quasi tota la de més
gent era armada de arnesos blanchs e de cuyraces ab bacinets. E tan prest com l'ome
era mort o nafrat, lo desarmaven e lo arnés feyen-lo vestir a altri. De la gàbia feyen
mortals colps ab grans barres de ferro que lançaven.
Passada la primera batalla, donaren-se d'espay prop de mija hora.
Refrescaren la gent e tornaren a la batalla los huns e los altres bravament. Los
turchs lançaven molta calç perquè
caces. La una part e l'altra lançaven pega bullent, e nit e dia jamés cessaven ni havien
repòs, sinó contínuament combatre. Molta fon la gent que en aquelles dues naus
moriren. E tantes eren les lances trencades e los pavesos, darts e flexes e passadors,
que los cossos morts qui en la mar lançaven no
Ara lexem-los combatre e vejam què fan los altres barons e cavallers.
Les onze naus no veren la del capità per ço com féu apagar la lum. Les onze, en
vista foren de deu naus a tret de bombarda, afrenellaren-se les unes ab les altres,
e Ypòlit no volgué acostar-se a neguna, sinó que pujà a sobrevent ý stava
la batalla. E véu que la nau del senyor de la Pantanalea anava a gran perdició e que
ja molts turchs eren pujats en la nau, que més part hi havien que no ells. Lavors Ypòlit
ferí a la nau dels enemichs, e per ço com la major part dels turchs èren passats en
l'altra nau e tota la havien presa sinó lo castell de popa, ab poch afany entrà Ypòlit
ab los seus dins la nau dels turchs. E tants com n'í trobaren, de turchs e de
genovesos, morts e nafrats, tots los lançaren en mar. E socorregueren al senyor de
la Pantanalea, e lo socors los vench axí com a salut de medicina, la qual aparegué a
tota la gent ésser stat molt ben fet e aconsolà
e vigorós ànimo. E levà la por als temerosos metent lo coratge de tots en gran
sperança. E prestament se partí de allí e, tornant en la sua nau, anà ajudar a aquells
que més ho havien mester.
Lo senyor de la Pantanalea, puix véu que en la nau dels turchs no y havia romàs
negú, compartí la gent en abduys les naus. E donà vela perseguint les altres qui se
n'anaven e atengué primer que negú. Ý envestí una nau e, mentre ells combatien,
aplegà l'altra nau. E l'altra tantost se donà, enaxí que ell tenia tres naus.
En tal manera ho feren les onze naus ab les dos galeres que quatorze naus
prengueren e dos que
Ara vejam Tirant què fa, que encara los trobí combatent. Ells combateren de hora
de migdia e tota la nit fins a l'endemà que
donaren. E Tirant, desemparat de tota ajuda, ajustant colp a colps, e tota por apart
posada
—E ab damnatge de la mia persona —dix Tirant— yo
E Tirant en aquelles batalles fon nafrat de colp de passador en lo braç. E volent
pujar al castell de proa, li donaren ab una flexa en la cuxa. Bé ho havien mester los
turchs, car ab gran desesperació saltaren tres turchs dins lo castell de proa, mas tan
prestament com foren dins, tan prestament foren dins l'aygua
Com lo Gran Caramany véu la sua gent molt venir a menys, féu pujar la caxa dels
diners, joyes e robes, e féu vestir a sa filla una aljuba de brocat d'or, e ligà-li una
corda de or e de seda al coll, e l'altre cap féu ligar en la caxa de les joyes ab tota la
riquea, e lançà
Lavors, ell e lo rey de la subirana Índia, entraren-se
filla. Havent del tot desemparada la nau, meteren lo cap sobre lo lit e cobriren-se
sperant la mort quant la
Com la nau fon del tot presa, Tirant hi passà axí nafrat com stava e demanà què
era del Gran Caramany.
—Senyor capità —li dix hun gentilhom qui en la nau del capità venia e fon lo
primer qui en la nau dels turchs passà, e matà molts turchs ans que
dix: —Pus fort és que batalla la temor de la batalla. Baix en una cambra stan amagats
ab lo cap cubert, sperant quant los vendrà la mort. Ý és ab ell lo rey de la subirana
Índia
—Ací és lo rey? —dix lo capità
—Certament, senyor, abduys són ací.
—Fes-los-me pujar ací —dix lo capità—, que yo vull parlar ab ells. E aquell
gentilhom féu lo manament de son capità. Però lo Gran Caramany no y volia anar,
dient que més amava morir dins la cambra de sa filla que no morir alt en la nau.
—No façam —dix lo rey—. Pugem alt e muyram com a cavallers.
E aquell en deguna manera no y volia anar, fins a tant que lo gentilhom hi hagué a
mesclar una poca de força. E com ells foren alt, Tirant los féu honor de reys per ço
com era cavaller molt humà. E féu-los allí seure ý ell levà
la cuxa no
benignitat ý cara molt afable los dix tals paraules.
CAPÍTOL
LO RAHONAMENT QUE TIRANT FA AL GRAN CARAMANY E AL REY DE LA SUBIRANA
ÍNDIA
—Nobles reys ý animosos cavallers: a la divina Magestat ha plagut donar-nos
complida victòria de vosaltres, no perquè l'ànimo viril ý sforçat vostre en res haja
fallit, ans com a virtuosos, magnànims ý strenus cavallers haveu defés tant quant de
vostres forces han pogut vostra empresa, la qual no per fallença de gran exèrcit ni per
flaquea d'ànimos s'és perduda, mas per defalt de justa querella; que nostre senyor
Déu infinit, mirant la superba crueldat de vosaltres ý com iníquament ý tirana voleu
destroir tot l'Imperi Grech sens deguda rahó, sols per ofendre aquell verdader Déu e
redemptor nostre Jhesús, ha volgut tant favorir nostra justícia, mostrant la celsitut de
nostra fe, donant-nos sforç tan gran que havíem pogut vençre ý aterrar lo gran poder ý
forces de vosaltres, sotsmetent vostres persones al jou de senyoria ý al que de
vosaltres la imperial magestat ordenar volrà. E per bé que la crueldat vostra sia stada
molt gran, que crudelíssima mort no satisfaria al que meritau, e majorment de vós,
Gran Caramany, que ab tanta crueldat e inhumanitat haveu morta vostra filla e moltes
altres mores, les quals foren vengudes en mans de home tal qui les haguera restituïdes
en lur primera libertat. E encara que vosaltres no siau merexedors de perdó, la
clemència del senyor emperador és tanta que us perdonarà la vida, no per vostres
mèrits, mas per la sua molta virtut e bondat.
Callà e no dix pus.
Respòs lo Gran Caramany ab paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE FÉU LO GRAN CARAMANY
—Si les sobiranes forces de mes afliccions e lo miserable jou de servitut
considerat donàs loch a les tues demesiades paraules, no solament desijar viure, mas
la mort per millor elegiria. Mas conexent quants generosos coratges los infortunis e
treballs fan sforçar en los adversos casos, stimant que tant stremes dolors e no
petites pèrdues com les mies Déu ha permés per aument de la tua singular glòria e
per exercici de ma paciència, per ço
me vulles delliurar, car major és lo dubte de la mort que la mort, qui prestament és
passada. E dius-me que só stat homeyer de ma filla. De açò no
tu ni a altri, car stime que hé fet lo que devia, que més conort és a mi yo haver dat
qualsevulla linatge de mort a ma filla que si per tu o los teus, divant los meus ulls, la
ves desonir. E de les joyes e del tresor no vull negú alegrar-se
subvertir lo àbit de mon coratge, car pus dispost só oferir lo meu cors a la amarga mar
o a la terra, ans que fes res que tu
fet venir davant la tua presència, car major rahó fóra tu venir a mi, encara que sies
stat vencedor, que yo anar a tu. E no penses que los cavallers e gentilshòmens de la
mia terra, que sien de menor grau ni de menys virtut e ànimo e noblesa, e axí destres
en les armes com los francesos. E si só jamés en ma libertat, yo
que has feta a hun tan gran rey com yo, qui senyorege altres reys.
Tirant no volgué satisfer a les paraules del Gran Caramany, sinó que
graciosament volguessen passar a la sua nau, e mal lur grat ho hagueren a fer. Com lo
capità los tingué dins, repartí aquella poca de gent que restada li era, e donaren vela.
E destaparen los enbrunals de la nau e exia tan gran roll de sanch que paria que la
nau ne fos plena, que los antichs no havien hoït dir ni havien lest en canòniques
tan fort batalla fos stada en la mar, ni tan sangonosa, de dues naus; que en la nau
dels turchs no y restà ànima viva sinó los dos reys, ý en la nau del capità, de
fon tresladada en mar, e mostrà
en senyal de excelsa dignitat de gran senyoria sdevenidora. E la fama del strenu
cavaller Tirant aumentà en triümphant laor.
Com Tirant fon prop del port de Transimeno, veren los balaners, qui ab l'estol dels
turchs venien que entraven dins lo port de Bellpuig, fugint e cridant ab grans crits. E
ab molta dolor recitaren la mala nova de la destrucció dels reys e del stol perdut ab
gent innumerable. Lo soldà e tots los altres feren molt grans lamentacions, ploraven
e planyien-se e staven admirats com se podia fer que hun stranger hagués obtés
d'ells tantes e tan glorioses victòries. E malaÿen la fortuna com se era tant inclinada
en voler-lo tant prosperar, e deliberaren dar batalla a la gent del camp, puix tenien
la ira fresca.
Feren dues batalles ab gran prosperitat e clogueren los crestians dins los murs de
la ciutat. E apresonaren al comte de Burgença e al comte Malatesta. E feren allí molts
bons fets d'armes aquell dia e mataren molts crestians, e demanaren los cossos morts
en senyal de victòria obtesa. Lavors los turchs demanaren treves, o pau si volien, no
per amor de pau, mas per batalles.
Com Tirant fon aplegat al port, trobà allí moltes naus de les sues e moltes de les
que havien preses. Com lo prior de Sent Johan véu que no y era, tornà
s'encontraren. Mas aprés dos dies que lo capità fon tornat, arribà lo prior, e tots eren
tornats sinó Ypòlit.
Aprés que totes les naus foren preses e Ypòlit véu que no y era son senyor, pensant
que hauria fet la via de la Turquia, manà al naucher que fessen aquella via. E no
podent trobar al capità, trobà una nau de de l'estol. E ell féu la via de la nau, e
ella se mès en fuyta e vench quasi en una illa despoblada. E lo vent era punter:
venia
Ypòlit près la nau, que no y era restat negú, però trobaren-la molt riqua e portaren-la-se
Com lo capità véu que tots hi eren sinó Ypòlit, féu partir
a cercar, e trobaren-lo que venia ab la presa Com lo capità ho sabé e véu que venia ab
tanta honor, se n'alegrà molt.
Aquest Ypòlit ixqué valentíssim cavaller, liberal e ab sforçat ànimo, e en sa vida
féu de singulars actes, que volgué imitar a son mestre e senyor. E per ço volen dir
molts que primer deu hom examinar lo cavaller ans que ab ell poseu vostre fill, car si
ell és virtuós, ell ne farà mil de virtuosos, e, tot per lo contrari, si és viciós, tal ne serà
lo criat.
Com lo senyor de Malvehí sabé que Tirant era tornat ab tan gran triümpho
victoriós, fon molt content. Cavalcà e anà
hun home per avisar-ne a l'emperador; e tramés hun altre home per avisar-ne los del
camp, e allí foren fetes molt grans alegries. Com l'emperador sabé tan singular nova,
féu tocar totes les campanes de la ciutat e fer grans alimares e grans festes.
L'emperador ab tots los altres staven admirats de les grandíssimes cavalleries que
Tirant feya. La princessa e les altres dames se n'alegraven molt, donant d'ell singulars
laors.
Com lo senyor de Malvehí fon ab Tirant, consellà-li que la sua persona devia anar,
ab tota la presa que feta havia, davant l'emperador. E Tirant tenia molt bona voluntat
per ço que pogués veure e parlar ab la princessa. Com tingueren bon temps per partir,
Tirant féu recullir tots aquells que y eren stats ab ell ensemps e donaren vela.
Com foren en vista de la ciutat de Contestinoble, digueren a l'emperador com
venia lo seu capità ab tot l'estol, que ja veÿen les fustes; e ell no sabia quina festa ni
honor li fes. E prestament ell féu fer hun gran pont de fusta que entrava dins l'aygua
més de
enmig del gran mercat hun cadafal, tot cubert de peces de brocat e de seda, per a ell ý
la emperadriu e a la princessa e a totes les donzelles. E del seu cadafal fins al cap del
pont, hon havien exir, féu possr baix peces de vellut carmesí, per ço que
no tocàs dels peus en terra, sinó que anàs sobre la seda. Com ell fon passat, qui més
podia pendre de la seda, de aquell era. E véreu molts nafrats en les mans, d'espases e
de coltells, per tallar de aquell drap de seda.
Com les naus foren en lo port, ab molta alegria qu'entraven, donà la popa la nau
del capità en lo pont de fusta, e ixqué ab lo Gran Caramany, lo qual portava a la part
dreta, e lo rey de la sobirana Índia a la part sinestra, ý ell anava enmig; e tots los
barons anaven davant. E tota la multitut del poble ixqueren a rebre
axí com si fos tramés del cel, axí tenien los ulls en ell. E no solament li feyen honors
humanals, mas encara divinals. E per més venerar-lo, li isqué tot lo clero, professó
feta, ab totes les relíquies e ab tots los prelats, e desijaven-lo tots posar en lo pus alt
loch de paradís si poguessen. E ab aquest triümpho aplegaren al mercat, hon era
l'emperador ab totes les dames de honor, axí les de la cort com les de la ciutat.
Com Tirant fon alt en lo cadafal e prop de l'emperador, agenollà
e dix al Gran Caramany que li besàs la mà, e ell respòs que no u volia fer. E
prestament Tirant, ab la manyopa que portava en la mà, li donà hun gran colp al cap,
que lo y féu inclinar prop de terra, e dix-li:
—Perro, fill de perro, ara li besaràs lo peu e la mà encara que no u vulles!
—Yo u faré per força e no per grat —dix lo Gran Caramany—. E si tu e yo fóssem
en loch convinent, a mi no sospitós en res, yo
a cara de rey. E tu encara no sabs quant són larchs los meus braços. Però yo
Mafomet, nostre sant profeta, e per esta barba, que si yo só jamés en libertat, de fer-te
besar los peus de hun meu negre.
E no li volgué més dir. Lo rey, companyó seu, per no haver altre repeló, donà dels
genolls en la dura terra e besà-li la mà e lo peu; e aquell fon segur de tot mal. Però
Tirant respòs ab paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE TIRANT FÉU AL GRAN CARAMANY
—Per lo noble rey de la sobirana Índia, que ací és present, pot ésser feta verdadera
relació del que és passat entre tu e mi, e ans de venir ací tu no m'has gosat temptar de
paciència. Què has vist ara, en dir davant la magestat del senyor emperador lo que ab
tan gran ultratge has gosat rahonar? Ab altres rahons mal dites no cur respondre, sinó
que us recort, cascuna volta que naturalea vos temptarà en tenir costum de dona, per
ésser yo aquell que no solament vos hé subjugat lo cors, mas vençut l'ànimo, e vós
aquell que, pus prest la vida que la mort honesta elegint, ficàs los genolls e
popa de la nau, davant mi, ab los braços en creu retent l'esperit de la honor, diguist
aquell spantós mot per aquells qui virtut conexen, com és dir: "Yo só ton presoner e
tu ést mon senyor", en la qual hora yo mostrí tenir cor de carn de cavaller e dexí
vida comprada ab tan car preu. E per lo noble rey, que ací present és, mogut per bon
zel de deute de parentesch e per ésser lo qui és, sabeu bé quines paraules d'ell hoís; e
del que devia portar grat molt furiosament contra ell procehís. No.
recordació, major defalt en hun rey, car semblant és stat al rey de Apol·lònia, que
volent l'emperador de Alamanya dar-li batalla, a la assignada jornada molt
vergonyosament fogí e en lo camp lo dexà.
Tirant donà fi a ses paraules, e l'emperador los féu de continent pendre e posar en
bona guarda dins una gàbia de ferro.
L'emperador devallà del cadafal ab totes les dames e anaren a la gran sglésia de
Senta Sofia, e aquí feren laors e gràcies a la divina bondat e a la sua sacratíssima
Mare, senyora nostra, de la gran victòria que havien aconseguida. E Tirant portava de
braç a la emperadriu, la qual mostrava molta contentació de la prosperitat de Tirant, e
dix-li:
—Capità, vós sou lo més gloriós home que huy en lo món se trobe, car per la
vostra gran cavalleria e alt enginy haveu subjugats e vençuts aquests dos reys en
aument de la laor vostra e profit de tot l'Imperi Grech. E volguera yo, per vós ésser
tan virtuós, que en lo meu temps fósseu en lo regne de Alamanya quant mon pare era
emperador de Roma, com en aquell temps yo fos demanada per mil enamorats, e si yo
hagués vist a vós, de tots los mil, de vós haguera feta elecció. Mas ara que só vella e
ja posseïda, la mia sperança tarda és.
E parlant de aquestes coses fins al palau. E la princessa hoí totes aquestes rahons,
e dix a Tirant:
—Aquella vella de ma mare té pietat de sí mateixa, que també s'í volria jugar, que
foch de amor la crema, qui la força de impaciència com veu a vós, qui sou la flor de
tots los cavallers del món, complit de tota gentilea, e pensa la gran bellea que per ella
és stada posseïda, si en lo seu temps fósseu vengut, presumeix que ella fóra digna de
la vostra amor aconseguir. O, gran follia és desijar lo que rahonablement no
haver, ne penedir-se de haver virtuosament vixcut, desijant en los darrers dies de sa
vida viciosament viure!
—O reprenedora de crim de amor! —dix Tirant—. Merexedora sou de molta pena
perquè no amau e sabeu que sou amada. E no vull menysprear les paraules ni venir en
desgrat de la altesa vostra, car la cruel resposta restarà en les dones d'onor que hun
punt no saben de gentilea, que volen ofendre als gentilshòmens e ésser d'ells molt
ofeses. Açò no cové a donzella de honor, ni menys a la de noble linatge.
En açò vengué l'emperador e demanà al capità com stava de les nafres. E Tirant
respòs que una poca de febra s'í era mesclada.
—E ab lo anar pens seran alterades.
Lo emperador ordenà anàs a la posada ab los metges ensemps. E com lo hagueren
curat digueren que no
del brac. E Tirant fon content de tenir-se a consell dels metges. E l'emperador lo
vesitava cascun dia una volta, e manà a la emperadriu e a sa filla tots dies, de matí e al
vespre, l'anassen a veure. E la Viuda Reposada, moguda més de amor que de pietat,
lo serví contínuament en la sua malaltia
Tornem a recitar com se comporten los turchs ab los crestians qui restats eren en
lo camp. Aprés que ells hagueren sabuda la cruel batalla del capità ab lo Gran
Caramany, e hagueren presos los dos comtes, molt sovint venien a la ciutat de Sent
Jordi e mataven e apresonaven molts crestians, e se
fent la guerra molt cruel. E pochs eren los qui poguessen restaurar la vida qui en lur
poder vinguessen.
En quanta dolor eren posats los crestians com pensaven que Tirant no y era e
havien a exir a la batalla sens ell ni lo savi Diafebus, conestable major, e de aquell
senyor d'Agramunt, per tal com de necessitat tenien a defendre lurs vides e les
persones e posar-se a perill de les batalles! E en la necessitat tots reclamaven a Tirant
com si fos hun sant, e no
car l'ànimo gran que tenien en lo temps de les victòries obteses per la molta virtut de
la presència de Tirant, per la absència havien tot perdut. E feÿen special oració que
nostre Senyor ajudàs a Tirant perquè
sperança.
E trameteren una letra a l'emperador suplicant-lo que
Tirant, com ja eren tornats en les acostumades adversitats de fortuna, e que Tirant los
fos donat en premi de victòria. E feren altra letra a Tirant, la qual era del tenor
següent.
CAPÍTOL
LETRA QUE FAN LOS DEL CAMP AL CAPITÀ TIRANT
O, spasa de virtut, lla més noble que en lo món sia! La virtut tua a Déu ý al món és
manifesta. A la tua excel·lència significam, per mijà de bona nonexença, com temor de
restar en lo camp ab tal vergonya, si atényer porem gràcia de tu, venir a veure los teus
súbdits e servidors, com altri aprés Déu no reclamam sinó la tua senyoria, com d'ací
avant crehem e pensam que la carrera de tota desesperació nos és ja uberta, en la qual
tota sperança de nostra defensió penja en tu, senyor. lo millor de tots los cavallers. Creu
que sia fort e difícil cosa nosaltres ésser ja vencedors. E si anam a la batalla és treball
perdut, car no és ja la intenció nostra ne propòsit d'ací avant entrar en les mortals
batalles sens tu, car stimam més perdre la fama que les persones nostres. La amor és
gran que nosaltres portam a la tua senyoria; axí com tu faràs lo que tots te suplicam,
axí alguna que tu ames haja pietat de tu, que no·t puga dir de no de tot lo que desiges.
CAPÍTOL
COM L'EMPERADOR TRAMÉS PER SA FILLA LA LETRA A TIRANT QUE LOS DEL CAMP
LI HAVIEN TRAMESA
Com l'emperador hagué lestes les letres e sabé en quina disposició stava tota la
sua gent, quant staven smayats e temerosos, dubtà si daria la letra a Tirant o si
speraria que fos del tot guarit; e ab tal deliber dexà passar
Aprés donà la letra a sa filla, Carmesina, que la y donàs, pregant-lo que tan prest com
pogués cavalcar que volgués anar al camp.
Com la princessa fon dins la cambra e véu a Tirant, ab cara molt afable anà devers
ell e dix-li semblants paraules:
—Flor dels millors, veus ací com tots los del vostre camp criden: "Fam, fam! ¿E
hon és aquell virtuós cavaller qui
de batalles? La nostra sperança és tota perduda si aquell invencible cavaller no ve."
Trameten-vos aquesta letra, e lo sobrescrit diu: "Sia dada al millor de tots los
cavallers." Que sinó a tu, altri no s'í deu entendre.
Tirant près la letra e legí-la. Aprés la mostrà a la emperadriu e tots la veren. La
princessa féu principi a hun tal parlar.
—Si de grat vos venia, noble capità, de anar llà hon se fan les forts e cruels
batalles, memòria de fama gloriosa ne poríeu aconseguir, car per virtut de la vostra
anada tots los turchs seran vençuts, car sol per la vostra vista restaran tant temerosos
que no poran alçar les mans contra les vostres forçes. E serà dar compliment al virtuós
desig, lo que haveu començat. E de açò fareu gran servey a la magestat del senyor
emperador, a la senyora emperadriu, e a mi gran plaer. E si per amor de nosaltres no u
volreu fer, feu-ho per la vostra molta virtut e bondat.
Respòs Tirant:
—No fretura a mi pregar la altesa vostra, com los prechs de la magestat del
senyor emperador són a mi aspres manaments e la excel·lència sua no deu a mi
pregar, mas manar-me com a hun simple servidor seu qui
celsitut vostra sab bé quant vos desige servir, que no és cosa en lo món que a mi fos
possible de fer que per la altesa vostra me fos manat que yo no u complís, encara que
fos cert de perdre
prosperitat vostra! E poreu dir a la magestat del senyor emperador e de la senyora
emperadriu, qui ací present és, e per la celsitut vostra faré tostemps tot lo que
manat tant com la vida m'acompanyarà.
E pres-li les mans e besà-les-hi, mig per força e mig per grat.
Aprés la emperadriu se levà de llà hon seya e posà
psaltiri en la mà, e pres-se a dir ores ab una donzella que li ajudava. La princessa
restà ab Tirant, ab Stephania e la Viuda Reposada e Plaerdemavida, que li feÿen
companyia. E Tirant li prenia molt sovint les mans e les hi besava. E la princessa no
pogué comportar que no li digués paraules de semblant stil acompanyades.
CAPÍTOL
REPRENSIÓ QUE FA LA PRINCESSA A TIRANT
—Clarament veig, magnànim capità, que
majors flames de tos desigs. A mi plau, desplaent-me, licenciar a tu per al que vols,
car les coses que sens dificultat haver-se poden, la stima de lur vàlua perden. Car veig
les tues mans cobdicioses que, qui
manament de sa senyora. E les tues ungles són sens vergonya, car la emperadriu és
ací, que
paciència; porà dir que dexes star a sa filla: tancar t'à d'ací avant los camins de
libertat. Donchs, ¿per què dins tu no és aquell verdader recort que
temor per dubte de infàmia, per no restar ab tal vergonya? O! Quina consciència
hauràs si la infidelitat prens per companyona? Però par-me que tu deus haver begut
aquella aygua de la font hon morí lo bell Narciso, qui fa fugir de la memòria totes les
coses passades ensemps ab la honor. E si per ventura los meus prechs que t'é fets de
part de l'emperador, que vages a les batalles, donen empediment a la tua dura pensa,
per la mia amor oges paraules ara menors que lo meu coratge, car yo só simple e
humil a tu, qui me n'has dada rahó, per ço com tu ho ést stat a mi moltes voltes, e yo
só presta inclinar-me als teus peus per ço que lo senyor mon pare sia servit.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE TIRANT FA A LA PRINCESSA
—La enujosa fortuna ha ordenat donar sforç als turchs per apartar a mi del major
bé que de present puch posseyr, ço és, la vostra vista, la qual és causa de aleujar part
de ma atribulada pena —dix Tirant—. E lo profit d'altri serà gran dan per a mi,
trobant-me sol en la mia tribulació, car gran confort és a les persones atribulades com
tenen companyia en lur dolor. E si lo que menys se deu fer se fa, bé
més fer-se deu; e ja no sé com puga apendre de soferir tristament lo dan de amor qui
aparellat m'està. Qual cosa pot ésser més contrària a ma salut que veure
vostra altesa? E tostemps hé hoït dir que batalles nohen e cantar e sonar plaen. E per
ço, compensació deu ésser admesa: que vós, senyora, deveu cerquar ab los enemichs
matèria de mort e no ab aquell qui us desija servir. Yo só catiu e sotsmés, però catiu
no
presents; però, perduts tots aquests, farem compensació de hú sol a tots ells. Qui serà
aquell digne de tant de bé? Yo só aquell, Tirant, merexedor de tocar e posseir aquelles
virtuts de aquella sereníssima Carmesina. E si
ho volria. Però si la magestat vostra stà congoxada per enuig, aquell qui forçau viure
sens vós forçau-lo que muyra per vós. E par-me que dels meus ossos me fuig la virtut,
emperò la sperança del meu cor sosté a mi, de la qual sperança, si yo só desemparat,
no puch recórrer a les mies germanes. Açò que dich no
vixcut ne vixch sinó en pena. E per ço dich que més stime e
l'anar, per veure tots dies la celsitut vostra. De l'aturar seré loat, e de l'anar seré
blasmat.
No tardà la princessa en replicar paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA LA PRINCESSA A TIRANT
—Yo bé crech vós no volríeu que
barons e nobles cavallers, los qui de honor senten, com són paraules de amor e de
dolor, per ço que no stan bé en boca de cavaller. E teniu vós esment, tant com la vida
vos acompanye, car les paraules dissimulades sens obra difamen l'ome; e yo bé se que
a vós no poran metre mostalla per jolivert. Perquè voleu tant ocupar lo vostre
enteniment envers mi —car tostemps hé hoït dir que en una capça no y pot cabre
honor e delit— que hajau a dexar la glòria e fama de la honor vostra? Feu vós axí com
féu aquell famós Alexandre. Com ell hagué vençuda la batalla, e mort Dari, près la
ciutat hon era la muller e tres filles, les quals en tot l'univers món no
donzelles de més bellea, seny e avisat entendre, com Déu les ne hagués dotades més
que a totes les altres. E mort Dari, sabuda la nova per la muller e filles, lo primer
capità qui entrà, agenollaren-se als seus peus e suplicaren-lo que no les volguessen
matar fins a tant lo cors de Dari hagués rebuda sepultura E aquell les posà en gran
sperança, per ço com les véu en strem belles. E tots los qui de amor sentien, de bon
grat s'í aturaren per contemplar-les. Aprés que elles foren tornades dins los seus
palaus, lo capità ab molts altres cavallers ho digueren a Alexandre, recitant-li la gran
bellea de la mare e de les filles, suplicant-lo hi volgués anar per veure-les. E
Alexandre, mogut de amor natural, respòs que era molt content E com fon fora de la
posada, essent en vista dels palaus de les donzelles, tornà-se
demanaren per què se
de alguna de aquestes donzelles e que tan plasent me fos, segons la mia edat, e
contentàs los cinch senys corporals, per què yo hagués a dexar lo noble exercici de les
armes ab la honor ensemps E no volria la mia libertat encativar en poder de una
donzella stranya" E tal cavaller com aquest portava devisa de virtut, en sa
companya.
"Així voldria yo que vós fésseu. E serà forçat la vostra persona sostinga dans e
congoxes, ab pèrdua de vostra honor si us aconortau de aquella, mas justa escusa no
teniu per al que m'haveu ofesa, perquè los hòmens envejosos de nostra pròspera
fortuna, de lur poder perdessen la conexença, però la gran stima nostra, egualment
perdent, fa adversa nostra fortuna. E açò no u dich a fi per dir paraules qui us
enugen, sinó per la erra dels vostres mals, en los quals perseverar voleu. E venint al
que vull dir, e gràcia de vós obtenir poré que no vullau perdre la honor e fama per
causa mia, car los bons cavallers vos incriminarien de desleal e afeminat, e a mi de
engan, car dirien yo ésser stat enganadora de les vostres forces e virtuts.
"Per què us plàcia voler mirar los nobles fets dels cavallers antichs com lur
principi fon bo e la fi fon mala. Mirau los fets de Salamó, com fon cap de la saviesa
del món e per dona fon idòlatre. Mirau Samsó, qui de fortalea avançà tots los del món,
e tenint la virtut sua en los cabells, e per dona fon enganat, que
què stava la sua gran virtut, e dix-lo-y e, tan prest com li hagué tallats los cabells, lo
posà en mans de sos enemichs, puix hagué perduda sa força. Mirau al rey David, com
li
vedat fruyt. Mirau Virgili, qui fon tan gran poeta, com fon decebut per una donzella
que
venja que
Ypocràs, grans philòsofs. Tots foren decebuts per dones, e molts altres de qui recitar
no cur per no tenir prolixitat. ¿Què sabeu vós si yo só fornida de tanta astúcia com
aquelles e que us mostràs molta amor e voluntat ficta, fent-vos variar lo vostre bon
enginy e sentiment o que
tornàsseu tot lo imperi en libertat e en nostre domini?
"Mirau, Tirant, senyor, què fareu. E no vullau amar tant a altri que encativeu la
vostra honor e fama e vullau perdre la glòria de tantes victòries que haveu obteses e
podeu obtenir. Per qué no és bona cosa que per una donzella vullau perdre tant de bé.
E sé-us ben dir que no és més secreta cosa en lo món com és lo cor de la donzella, per
ço com la lengua rahona lo contrari del que té en lo cor. E si vós sabíeu la vil pràtica
de nosaltres, no és home en lo món qui
magnificència de vosaltres, per ço com és natural cosa los hòmens amar a les dones.
Emperò, si vosaltres sabíeu los nostres defalts, no
lo apetit natural qui us força, que no guardau dret ni envés. Per què us prech, per lo
molt bé que us vull, que no sia dona ni donzella que us puga fer errar. E no sabeu vós
què dix aquell savi Salamó?: "
puch saber la via de la nau en la mar, la via de l'ocell en l'ayre, la via de la serp en la
roca, e la via del jove en la sua joventut quina serà." E són los versos aquests:
Quant en la roca veuràs
lo pas de la serpent,
de la dona sabràs
tot son enteniment.
Hom no sab l'aucell
volant hon se posarà,
ni
si bo o mal serà.
"Per ço dich a vós, Tirant, que dexeu amor e conquistau honor. No u dich perquè
la lexeu del tot, car en temps de pau hi pren hom gran alegria e, en temps de guerra és
forçat que hom ha de soferir treballs e congoixes. E mirau los romans, qui del món
hagueren monarchia, car dreta virtut de cor proceheix de saviesa. E tot lo que hé dit
dels actes gloriosos que han fets, encara la tinta no és exuta. Però ab tot, no
contrastant yo diga que aneu, no resta la mia ànima no
per los perills grans que
bondat de Jesucrist que us done honorosa vida e paraís aprés la mort, per ço com lo
altisme Déu e senyor ha manat e vol que totes les coses del món sien subjectes a
l'hom, com a majors e millors en dignitat e excel·lència, car yo veig la vostra pròspera
persona durment ý en vetlant de totes coses ésser vencedora. E par-me a tot mon seny
que yo y era com Déu vos féu, e yo deya-li: "Senyor, fes-lo
Acabant la princessa, no tardà Tirant fer principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FA TIRANT A LA RÈPLICA DE LA PRINCESSA
—Senyora inmortal, lo savi enemich tostemps studia e pensa com porà enganar
son enemich, e del foll amich li fa contrari, menyspreant les nobles virtuts e les
miserables forces del cors qui donen sperança de infinida dolor. Ultra lo general desig
que yo tinch en la magestat vostra veure e servir, aquella me fa ésser més que home e
quasi Déu, pujant-me en tan alt grau que a la noble vista de l'enteniment li aparen tan
poques les coses de la terra, sens vostra celsitud, que ab fastijós menyspreu les mira.
Dexaré lo treball de recitar los actes e la virtut que la altesa vostra posseheix, però no
vull celar lo ver de ma demanda, ço és, los amorosos besars: si aquells yo cascun dia
podia haver, poria ésser dit més que gloriós e posat en la més alta gerarchia. E per ço
no
dignitat e excel·lència. Dich, ab vénia e perdó tostemps parlant, que no us atorgaria
tal conclusió, com per tots los doctors, axí antichs dom moderns, és determenat tot lo
contrari, donant major excel·lència a les dones que no als hòmens. E açò ab tota
veritat ho provaré ab dits de la Santa Scriptura, e no
—qui mentir no podien, que eren il·luminats per l'Esperit Sant—, recitant en lurs
evangelis que Jesucrist, com resuscità, primer aparegué a dona que no a home; per
què, rahonablement seria la dona de major excel·lència, conexent la divina bondat que
per la molta virtut de vosaltres éreu merexedores de tanta honor. Car primer aparegué
a la sacratíssima Mare sua e a la Magdalena que no als apòstols, per ço com conexia
que no eren merexedores de precehir a les dones, e per causa de açò, tostemps seríeu
jutjades per millors e de major dignitat. E per millor fortificar lo que dit hé en aument
de la dignitat que a vosaltres s'esguarda, com nostre senyor Déu creà l'ome, lo formà
del lim de la terra, e la dona formà de la costella l'home, qui és pus pura matèria; per
ço se mostra com és creada de més noble cosa que no l'ome.
"E ultra les auctoritats de la Santa Scriptura, se mostra per speriència manifesta
que si una dona se lavarà les mans e aprés les se torne a lavar no donant spay sinó que
sien exutes, l'aygua que n'exirà serà molt clara e neta. Feu lavar les mans a hun home
e torne-les-se a lavar, sens que no toque en res, e veureu l'aygua que n'ix ésser tèrbola
e sútzia per moltes vegades que les se lave. E ací se mostra l'ome que tira a son
semblant, del que és format, e no pot jamés donar sinó del que té. Per què és
bastantment provat la dona ésser de major dignitat e excel·lència que l'home. E
moltes altres justes al·legacions s'í porien fer, les quals lexe per altre dia.
En açò vengueren los metges, e la emperadriu hagué acabades ses ores, e acostà
a Tirant e demanà als metges quant darien licència al capità pogués anar fins al
palau.
—Senyora —respongueren los metges—, dins
La emperadriu se n'anà ab totes les dames e Tirant restà ab los metges. E sab Déu,
com la princessa se
Com la princessa fon dins en la sua cambra, pensant en les rahons que Tirant li
havia dit, vengué-li un endolciment al cor de sobres de amor que li portava. Vench en
tal punt, que fon fora de tot recort e caygué esmortida en terra. Com les donzelles la
veren en tal sò star, totes cridaren a grans crits, fins a tant que vingué a notícia de
l'emperador, lo qual ab cuytats passos anà, pensant que tot lo món fallit li fos.
Com ell véu en terra sa filla, com a morta, lançà
del món E la mare havia posat lo cap de sa filla sobre la sua falda, e tan adolorits crits
e plors dava que per tot lo palau eren sentits; e tota la cara e les robes eren banyades
de les sues làgremes. Anaren-ho a dir prestament als metges, qui eren en la posada de
Tirant. Vengué-y hun cavaller qui secretament los dix:
—Cuytau, senyors, que la senyora princessa stà en tal punt que haureu
prou a fer que siau a temps de trobar-la viva!
Los metges desempararen lo sopar de Tirant e ab cuytats passos anaren a la
cambra de la princessa. Lo cor sentit de Tirant, prestament presumí que algun cars
havia seguit a la princessa, segons los grans crits que ell sentia donar a hòmens e a
dones, e cregué fermament que axí devia ésser.
Cuytadament se levà, axí mal com stava, e anà-se
trobà-la ja retornada, e stava gitada en lo lit. E sabé com los metges havien posada
tota lur diligència en dar-li salut.
Com l'emperador véu ja star a sa filla en tot son recort, anà-se
ab la emperadriu, e los metges lo acompanyaren per ço com lo veÿen molt fatigat per
lo cars de sa filla. E Tirant, entrant per la cambra, quasi com a home desesperat, e véu
la princessa star gitada en lo lit, acostà
piadosa, féu principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
COM TIRANT DEMANÀ A LA PRINCESSA QUINA ERA STADA LA CAUSA DE SON MAL
—Major dolor jamés sentí de la que ha sentida e sent la mia desaventurada
persona, pensant hagués perdut lo major bé que en aquest món tinch sperança de
posseir. E molt me tarda de saber lo mal ingrat qui us ha dada tanta passió a la vostra
excelsa persona. E si lo mal pogués armes pendre, yo us jur per lo baptisme que hé
rebut, yo
passió a la magestat vostra. La inmensa Bondat divina ha haguda mercé e pietat de
mi, e ha per acceptes les mies justes pregàries encara que yo sia gran pecador, per ço
que vós siau lo premi de la mia victòria, considerant la mia atribulada vida, car pijor
m'és la vida que la mort vehent la celsitut vostra en tal punt ésser venguda. E yo
sentia crits e no sabia què
magestat vostra, però deÿa en mi mateix: "Si algun mal té, ella m'ó trametrà a dir".
Bé és stat mester que yo haja hagut sentiment del mal que la celsitud vostra passava.
E yo bé conech que só desemparat de la altesa vostra. E si tal cars havia d'ésser, yo
suplich a la inmensa bondat de Jesucrist que yo no u veja, ans yo muyra primer,
perquè no hagués a fer de la mia persona tan leig cars que n'hagués de perdre lo cors
e l'ànima. E la causa que la vostra excelsa persona és posada en tanta congoxa, ha
ofesos los meus ulls la glòria de yo veure aquella. E tal dret a mi s'esguarda, e jamés
seré alegre fins sia segur del dubte.
No tardà la princessa fer principi a paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
RESPOSTA FETA PER LA PRINCESSA A TIRANT
—Prech-te, Tirant e senyor de mi, consentir no vulles que la mia sperança sia feta
vana, car de tot lo meu mal tu sol ést stada causa; e com lo mal me asaltà, fon per
pensament de la tua amor. E ja amor obra més en mi que no volria. E certes, més
stimaria que la amor stigués secreta fins tingam temps de alegria, en la qual no y haja
temors mesclades. Mas per speriència hé mostrat que molt mal la tinch secreta, car,
¿qui és que puga amagar lo foch que per la sua gran flama fum no n'ixqua? Paraules
te dich missatgeres de l'ànima e del cor. Per què
l'emperador, e no sàpia que a mi sies vengut primer que a ell.
E posà lo cap davall la roba e dix a Tirant hi posàs lo seu. E dix-li:
—Besa
E aquell ho féu de molt bon grat. Aprés que li hagué besats los pits, li besà los ulls
e la cara, ý ella dix:
—Senyor, de major premi és lo loguer que no és son ofici, e de aquestes coses més
sol ésser la temor que
Tirant no pogué satisfer a les paraules de la princessa, mas partí
content. Com fon a la cambra de l'emperador e los metges lo veren, reprengueren-lo
molt per ço com se era levat del lit sens consentiment d'ells. Tirant respòs:
—Si sabés la vida degués perdre, per totes les coses del món no dexara per res de
venir a veure la magestat del senyor emperador. Com yo us víu partir de mi tan
fatigats e ab tanta cuyta, no podia altra cosa presumir sinó la sua gran necessitat.
Respòs l'emperador en la següent forma.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE L'EMPERADOR FA A TIRANT
—Recobrada la sanitat ma filla Carmesina, la dolor strema que en aquell cars yo
sentí fon quasi inestimable, axí com aquell qui no té sinó hun ull e mig e pert lo hú.
Pensau quina consolació en aquell cars la mia ànima podia haver! No tenia sinó dues
filles: la una tinch mig perduda, que no la puch veure ni hoir, ço és, la muller del rey
de Ongria; e tinch ací tot lo meu bé. E com la víu quasi morta, d'estrema dolor pensí
morir. Però laors e gràcies fas a l'omnipotent Déu qui de mort, a ella e a mi, nos ha
volguts liberar. E de tot perill és quítia, e yo que
l'aneu a veure, car de la vostra vista molt se n'alegrarà.
E aquí parlaren de moltes coses, però los metges congoxaven al capità se n'anàs a
la sua posada.
—Aquest és mon delit —dix Tirant—: en la necessitat yo puga star prop de la
magestat del senyor emperador.
E l'emperador li regracià molt la sua bona voluntat e tornà-li a dir que fes lo que
metges li consellaven, però que primer hagués una vista de sa filla Carmesina. E
Tirant, molt content de les afables paraules que l'emperador li deÿa, desijava més star
prop de la princessa que allí hon stava.
Com Tirant fon dins la cambra de la princessa, trobà allí a la emperadriu, qui près
gran plaer en la venguda sua. Passaren moltes rahons de la sua malaltia e, vehent
Tirant que no tenia loch de poder parlar ab la princessa, fon-li forçat de partir-se de
allí, per ço que, si los metges venguessen, no u reportassen a l'emperador com
s'estava ab la princessa. Pres son comiat ab prou sospirs que y lexà, e la galant
Stephania —qui l'acompanyà fins a la scala e a la partida— li dix:
—Senyor Tirant, dau-me remey o dau-me la mort e soterrau los meus membres
banyats ab les làgrimes mies enmig del camí per hon passarà aquell benaventurat gran
conestable. E porà dir: "Ací jau aquella qui amar en strem me solia". E la pietat mia,
merexedora és de aquest premi, car axí tremole com les arestes primes del blat qui són
mogudes per lo lebeig suau. La sanch fug de mi, e la natural calor desempara lo meu
cor e lo cors, e del que dech ésser loada só culpant. De res no
cruels fats me perseguixen. Què hé fet yo? Per quin peccat dech ésser absenta de
aquell qui tants mals me fa passar? E altre bé en mi no resta sinó que ame los somnis
e les ymaginacions que de nit me aparexen. Digau, capità senyor, ¿e yo, trista, seré
delliurada de aquesta dolor qui tant me turmenta?
Respós Tirant ab paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
LO CONORT QUE TIRANT FA A LA DUQUESA DE MACEDÒNIA
—La lengua és senyal de ço que lo cor desija, e lo cavaller ha mester haja bon
sentit natural, car l'ús de les armes, si
menyspreat per los bons cavallers de honor. E si los vostres ulls haguessen vist la gran
discreció que lo conestable té en les batalles e com s'hi regeix, per lo càrrech gran que
té, deuríeu sostenir gloriosa paciència en vós matexa, considerant la honor que d'ell se
pot atényer. És lo callar més propi que lo respondre. Però, senyora, yo us diré com
serà: ja haveu vist com la senyora princessa me ha manat que yo vaja per exercir lo
meu ofici, per la gran sperança que en mi tenen; per què m'és forçat de anar. E com
sia allà, si ell stava dins hun ventre de peix, yo
De aquestes paraules restà molt contenta la duquessa.
E Tirant se n'anà a sa posada, hon trobà los metges qui l'estaven sperant.
Feren-lo tornar en lo lit, e miraren-li les nafres e trobaren-les molt alterades, per ço
com stant ab la princessa se era molt inflamat per la molta amor que li portava. E la
curació de les nafres fon pus greu que les nafres, com los del camp de Tirant staven
desesperats de la sua malaltia e no tenien nenguna sperança de victòria sens la virtut
de la sua noble persona. E la amor que la gent d'armes li portava era cosa de gran
admiració.
Lo soldà tramés sos embaxadors al camp per contractar ab Tirant e, com hi foren,
no y trobaren lo capità. Dolgué
prestament los tramés a dir que vinguessen a ell, que segurament podien anar e venir,
car negun príncep no deu denegar la vista de neguns embaxadors.
Com los embaxadors aplegaren a la ciutat de Contestinoble, ja Tirant stava en
bona disposició de les sues nafres, e anava al palau e cascun dia comunicava ab
l'emperador de la sua partida.
Com l'emperador sabé que los embaxadors venien, no volgué que Tirant partís. E
lo dia que los embaxadors entraren, l'emperador hi féu exir a rebre
de la ciutat e de la sua cort bé una legua luny de la ciutat. E lo capità anà fins al portal
de la ciutat.
Abdal·là Salamó, com véu a Tirant, no contrastant que per lo gran soldà fos
tramés, descavalcà prestament e donà del genoll en terra: féu-li molta honor e tornant-li
a fer infinides gràcies com lo havia liberat com fon pres prop lo riu de Transimeno.
Lo capità lo féu tornar a cavall, e partiren de allí e anaren davant l'emperador, lo qual
los rebé molt bé, ab cara afable, fent-los molta honor, per ço com allí venia per
embaxador lo rey de Armínia, qui era germà del Gran Caramany. Feren parlar
Abdal·là Salamó, per ço com era molt pus entés que tots los altres, e féu principi
a tal parlar.
CAPÍTOL
COM L'EMBAXADOR DEL SOLDÀ SPLICÀ LA SUA EMBAXADA
—A la tua alta magestat, senyor, som tramesos per aquell excel·lent e lo major del
món, senyor dels senyors de la secta mafomètica, ço és, lo gran soldà de Babilònia,
hoc encara per lo Gran Turch e senyor de les Índies, e per los altres reys qui
en lo seu camp. Venim a la tua prefata magestat per tres coses, sens la primera: los
quals tenen gran desig de saber la tua sanitat, vida, honor ý stat. E venint a la primera:
treves de tres mesos per mar e per terra a tu sien dades si admetre-les volràs. La
segona: sabent com aquest virtuós capità dels crestians ab la sua fort spasa ha
subjugat aquell poderós senyor, lo Gran Caramany, e lo rey de la subirana Índia, qui
venia en sa companya, e si per preu de rescat volràs dar lo Gran Caramany, que sia
pesat tres voltes e, tant com serà son pes, d'or te serà donat; e com la balança serà al
fi, ab pedres precioses serà mès en la balança de ta part, tantes fins que a l'altra faça
desdir. E darem per lo rey de la subirana Índia hun pes e mig. Venint al tercer cap: si
la tua excel·lència volrà concòrdia e pactar-se, tota iniquitat e malvolença apart
posada, mas ab pau, amor e bona confederació, e tu com a pare per ell seràs tengut e
tu a ell poràs haver com a fill. E si per premi de ta concòrdia li volràs dar a Carmesina
per muller, sots aquest pacte e condició: que si fill ix, haja a pendre la nostra secta de
nostre sant profecta Mafomet, e si ix filla, sia representada a la mare e vixqua en ley
crestiana. E aquell viurà en sa ley e la princessa en la sua. E axí poríem dar fi a tots
los mals. E lo dit soldà, en premi del dit matrimoni te restituhirà totes les ciutats,
viles, castells que dins lo teu imperi ha presos, e més, te darà dos comptes de dobles
e farà pau final ab tu e ab los teus, e fer t'à valença contra tos aquells qui noure
volran.
E donà fi en son parlar. Lo emperador hagué bé comprés tot lo que l'embaxador
havia preposat. Levà
tots los seus de son consell. Concordaren allí, per sguart de la malaltia del capità,
fossen donades e atorgades les treves.
L'emperador féu entrar allí los embaxadors e dix-los que per amor e contemplació
del gran soldà e, per semblant, del Gran Turch, ell era content de fermar en les dites
treves e pau de tres meses, e de les altres coses se aturava son acort.
Fermades les treves, ab imperial crida foren publicades, e semblantment ho feren
los turchs. L'emperador solicitava molt sovint los consells. E molts, per atényer la
pau, loaven molt lo matrimoni de la princessa, en tant que l'ànima de Tirant no era
segura. E hun dia Tirant, essent dins la cambra de la princessa, present moltes
donzelles que y havia, dix:
—O com me tinch per malaventurat per ésser vengut ací, per ço com veig dos
contraris star ensemps en una voluntat, qui deneguen lo dret a de qui és! O cruel
Tirant! ¿Per què dubtes morir, que veus lo pare unit ab son consell contra la excelsa
persona de sa filla? Que sia sotsmesa a hun moro enemich de Déu e de la nostra ley!
Tanta bellea, virtut e gràcia, ab tanta magnitut de linatge, ésser aterrada e posada en
tan gran decaÿment! E si a mi era lícit de yo recitar les perfeccions e grans
singularitats que la senyora princessa poseheix, la qual yo ame e desige servir, a una
deesa la poria acomparar. Ay, que yo veig ab la pensa allà hon ab lo cors no puch
anar! O missatger més cruel que los altres! Yo
m'havies tant enujar, no t'haguera perdonada la vida ni posat en libertat. E donant-te
de grat lo que tant desijaves, ¿per què fas tan cruels batalles contra mi ab pensa
deliberada? O missatger, qui Abdal·là Salamó nomenar-te fas! Si ést en recort com
me diguist que havies amat e, si no u sabs, vull que u sàpies: que, encara que tu no
cometes crueldat contra la senyora princessa, comets-la contra mi, qui tant de bé t'é
fet. Què faries tu si no sabesses què és amor? Benaventurada cosa és la mort, qui dóna
remey a tots los mals! Yo, donzelles, no sé qual és major dolor. Consellau-me
vosaltres, d'ésser luny o prop del que més ame. La sperança de la senyora princessa,
ara que la tinch prop, m'escalfa per la flama qui
sovint a làgremes de pena. E lo qui stà luny, encara que tinga molta sperança, no
l'escalfa tant la sperança com la flama, e per consegüent, la pena és més simpla e més
larga, e lo qui és més prop crema més fort. E si la altesa vostra se
desig que yo sentré com no us poré veure, serà tal com lo de Tàntalus, qui vol pendre
les pomes qui li fugen e seguir ab la boca l'aygua que li fuig. ¿E què resta, donchs, a
mi que puga fer, si la magestat vostra se
senyal per lo qual yo seré cregut que sens ficció amava la celsitut vostra més que a mi
mateix.
No tardà la princessa fer principi a paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
CONORT QUE LA PRINCESSA FA A TIRANT
—Si la fortuna ha comanat a tu ésser jutge de la mia salut, la vida e la mort mia en
la tua mà stà; e lo poder que tens de destruir a mi, deu ésser a tu glòria, si tal poder te
plau. Major virtut serà si yo só restaurada en premi de tos treballs. ¿E com pots tu
pensar que la mia real persona se pogués sotsmetre a hun moro, ni lo meu cor, tan alt
e generós, se inclinàs a ésser amiga de hun perro de moro, qui tenen tantes dones com
neguna no és muller, car poden-les lexar tota hora que
magnànims reys com ha en lo món, qui
he denegat! Per què, ara és demesiada cosa pensar en tal cars, car mostraria que só
tornada folla o hé perdut de tot lo sentiment, si res de açò per l'enteniment me
passava. E si has dubte que mon pare no
temor, car tota la fermetat de l'emperador stà en la mia lengua, en yo dir sí o no. Mas
la tua amor e sperança és laugera e de poca constància, car la adversa fortuna
tostemps dóna aflicció als miserables qui tenen poca fe ý sperança en les enamorades
qui són de preu e de valor; e yo no
Remou, donchs, de tu, cavaller virtuós, tota natura de pensaments, e fia de la tua
Carmesina, car aquella serà a tu segura defensa de tots tos drets axí com tu defenses e
has defesos los seus. E pots manar, per manera de senyor de mi, totes aquelles coses
que a tu en grat seran.
Estant en aquestes rahons, vench la emperadriu e torbà
parlar; e demanà
—Puix a la magestat vostra li plau saber de què parlam, nosaltres parlàvem de
aquests embaxadors com han tenguda tan folla presumpció en demanar que la senyora
princessa sia muller de un perro fill de cà. Qui ha renegat son Déu e senyor, ¿no
renegarà a sa muller si la té? Cert, senyora, sí farà. E com la tingués en la sua terra e li
donàs mala vida, ¿qui seria aquell qui la defenés ni li pogués ajudar? A qui recorreria
ni demanaria socors? A son pare no u porà fer, que la sua edat no lo y consent. Si la
demana a sa mare, ja molt menys, que temor tendrà de passar la mar tremolosa, ab
tanta dolor com les dones la gosen passar. D'altra part, ¿qui porà vedar que algun
turch, per força, no faça a sa voluntat de la excel·lència vostra, e per una senyora ne
perdríem dues? Com pens en aquestes coses, la mia ànima plora gotes de sanch, e
freda suor gela tot lo meu cors. E sols lo hoir ofén tant les mies orelles que desige ans
morir que veure hun cars tan nefandíssim, de amar més hun moro renegat que hun
cavaller de la sua terra. Cosa vergonyosa és d'ací avant parlar-ne més, sinó que desige
que la mia ànima fos en lo repòs celestial e lo cors fos en la fossa.
No tardà la emperadriu, ab ànimo sforçat, fer principi a hun tal parlar per dar
conort a Tirant.
CAPÍTOL
LO CONORT QUE LA EMPERADRIU FA A TIRANT
—Una causa qui
Aquests embaxadors vénen ab la malesa al davant e volrien fer son joch taula. Dexau
fer e tenir a l'emperador sos consells, car yo e ma filla ho tenim de fer e, qui compta
sens l'oste, dues voltes té a comptar. E per ço, capità virtuós, puix yo veig vós
conexeu la rahó e lo que no
que no y sia molt necessari. Però si
assegur, als qui mal hauran consellat, ells ne portaran penitència tal, que serà càstich a
ells e exemple als altres. E si tal cosa se feÿa, vendrien a la mia memòria mil maneres
de morir, e la mort seria a mi menor pena que la triga de la mort, car yo, ofesa, hé
aprés tembre los hòmens stranys per ço com tinch l'altra filla en stranya terra. E
deguda cosa és a mi plorar, puix altre remey no tinch, e plorant desmenuix e aleuja la
ira, e de nit los meus ulls destil·len doloroses làgremes en loch de dormir. Dexem
aquestes rahons, car no poria parlar sinó de dolor, tan embolicada m'í veig. E per ço,
capità virtuós, la tua cavalleria és digna de altes laors. E yo ans daria a ma filla marit
que fos conegut e animós, per pobre cavaller que fos, que dar-la al major senyor del
món qui fos covart e mesquí. No pense negú que en ma vida yo la dexàs partir de mi.
Cavaller vull que sia valentíssim e sàpia guanyar e adquerir honor per a sí e per als
seus, e de aquell reste memòria en lo món, cascú fent-ne testimoni. E per mi jamés
serà rebut, ni menys per ma filla, si perfet efecte no porta e sia fet net de totes les
passades culpes.
—Senyora —dix la princessa—, ¿què val al cavaller ardiment, que savi no sia? És
veritat que porten ab sí gran noblea, ardiment e saviesa, però a tots los grans senyors
és mes útil saviesa que ardiment, car més en lo món són stimats.
En aquestes rahons entrà lo emperador e volgué saber de què parlaven. Dix lo
capità:
—Senyor, ací tenim una qüestió, la més graciosa que dies ha yo haja hoït, ý és
aquesta. La senyora emperadriu posa semblant demanda, e diu axí: que si ella tenia
hun fill, ella stimaria més que fos senyorejat de aquell virtuós senyor qui en lo món se
fa nomenar ardiment que de negun altre, com sia lo major do e de major excel·lència
que natura puga donar. Diu la senyora princessa que ardiment és gran senyor, e en lo
món deu ésser molt reverit, però que ella té per molt major e de més alt grau e dignitat
saviesa que ardiment, e que negú no pot negun bon fet fer si savi no és. Aquesta és la
qüestió de aquestes dos senyores. Plàcia a la magestat vostra declarar quala manté
millor dret.
Respòs l'emperador:
—Yo no y poria fer bon juhí si primer no hohïa les parts, per què us prech, ma
filla, que prestament sàpia vostra intenció.
—A mi, senyor, no és donat de parlar de semblants fets davant la magestat vostra,
ni primer que la senyora emperadriu, mare e senyora tant amada per mi.
—Digues —dix l'emperadriu—, puix ton pare t'ó mana. Mostra ací tot lo teu
saber, car per açò no menyscabarà amor en mi.
La princessa se detingué molt en cortesies ab la mare, que no volia dir primer.
Mas, per obeir al manament del pare e de la mare, no tardà en fer principi a paraules
de semblant stil.
CAPÍTOL
COM LA PRINCESSA FAVOREIX SAVIESA
—Diverses sentències foren dels antichs philòsofs qual era lo major bé de aquest
món. E foren moguts per ço com veÿen que riqueses eren molt stimades e los richs
hòmens eren per aquelles molt prosperats e reverits. E de aquests fon Virgili, qui féu
libres com se porien riqueses adquerir, e Cèsar, que posà tota la sua felicitat en les
riqueses de aquest món. Altres digueren que cavalleria, car per aquella los cavallers
animosos adquerien honor e fama en lo món, e aconseguien victòria de lurs enemichs
e molt nobles conquestes de molts regnes e terres, e de aquest[s] fon Lucà, que féu
libres de cavalleria e conquistà la major part del món. Hagué-n'í d'altres qui digueren
que salut, qui era conservació de vida; dels quals fon Galién, qui féu libres com hom
pogués haver salut, e l'emperador Costantí, predecessor vostre, qui per salut volgué
donar lo romà imperi. Hagué-n'í d'altres qui digueren que lo major bé de aquest món
era amor, qui feÿa viure la persona alegra e graciosa e li feÿa exercitar actes virtuosos,
dels quals fon Ovidi, qui féu libres de amor, e Paris, qui per Elena féu molt honorosos
fets. Altres digueren que bones costumes, car per bones costumes l'ome de baxa
condició era exalçat; dels quals fon Cató, qui féu libres de bones costumes. Altres
digueren que saviesa, car per saviesa conexia hom a Déu e a sí mateix; e de aquests
fon Aristòtil, qui féu libres de saviesa, e lo rey Salamó, a qui, entre los altres, nostre
Senyor féu senyalada gràcia, que li tramés l'àngel dient-li com nostre Senyor li
atorgava que de tres gràcies, que triàs la que més amàs, ço és, saviesa sobre tots los
hòmens del món, riquesa e victòria de tots sos enemichs, ý ell elegí saviesa, e l'àngel
li dix que havia elegit lo millor. E ab aquesta gràcia aconseguí les altres, que fon lo
més savi e lo més rich home que sia stat en lo món, de or e de argent, per ço com sabé
fer la pedra dels philòsofs e, ab lo gran tresor que tenia aconseguí victòria de tots sos
enemichs. E tot açò obtingué per la saviesa.
"Aprés, pot veure la magestat vostra dels romans, qui del món hagueren
monarchia, tot per saviesa, que altrament no y foren stats bastants. E entre ells
servaren tal costum: que negú no podia esser cònsol ni senador si savi no era, encara
que fos lo millor cavaller del món. E tant com ells servaren aquesta pràtica durà la lur
senyoria, car, tan prest com dexaren saviesa e y posaren de totes gents, foren
prestament perduts. Car saviesa venç les batalles e lo amorós fa star liberal e
conexent, e pot ajustar or e argent, e guarda
savi, tots lo desigen per regidor, duch, rey e senyor, ço que no fan per gran ardiment
que tinga, car l'ome qui té ardiment sens saviesa, és tengut per foll. E a mi par que tot
home deu tenir temor de la mort, per ço com és ultimum terribilium passar de aquesta
vida en l'altra e, com l'ànima és del cors exida, lo cors resta en gran menyscapte. Per
què, fas conclusió que saviesa vol tant dir com de totes coses senyor.
Acabant la princessa de magnificar saviesa, no tardà la emperadriu fer principi a
tal parlar.
CAPÍTOL
COM LA EMPERADRIU SATISFÀ AL QUE HA DIT LA PRINCESSA
—Moltes voltes s'esdevé que algunes justes causes se perden per culpa de ésser
mal rahonades. E per yo no haver studiat les liberals arts com ma filla, no puch tan
pròpiament fundar la mia intenció ab dits de philòsofs ni de hòmens de sciència com
ella ha fet, sinó que ab natural rahó la mia intenció fundaré, en forma tal que la
magestat del senyor emperador e tots los hoïdors seran conexedors de la mia clara
justícia. E dich, primerament, que saviesa no deu ésser dada als cavallers, car negun
cavaller qui savi sia no pot fer negun bon fet honorós, car pensa en lo gran perill qui
és en les armes e contempla tots los inconvenients que seguir-se
ànimo de empendre res que de honor sia, qui ab perill se haja atényer, ans és hun gran
covart. Per què dich que saviesa no deu ésser acomparada ab ardiment. No sabeu per a
qui fa la saviesa? Per a ciutadans e juristes, qui han a regir les comunitats e
administrar la justícia. Aquests tals ab la saviesa treballen contínuament en fer viure a
si mateix e a la popular gent en repòs, squivant tant com poden tota manera de
guerra.
"E de ardiment se veu cascun dia que de poch home fa gran senyor, segons se lig
de Alexandre, qui era poch home e per ardiment lo món tot senyorejà. E Juli Cèsar,
qui per ardiment fon monarca del món. ¿E no sabs tu, ma filla, com per l'ardiment de
Èctor e de Tròyol detingueren deu anys los grechs, que no pogueren pendre Troya?
¿Què us diré del bon rey Artús, de Lançolot, de Tristany e, sobre tots, de aquell strenu
cavaller Galeàs, qui, en companyia de Borç e Perseval, la conquesta del sant Greal
compliren per lur gran ardiment? E de tots aquests en lo món no
alguna per savis que fossen stats, sinó per lo gran ardiment que tenien. E al cavaller
que no té ardiment, més li valria la mort que la vida. Per què
ardiment que saviesa, e ab ell no
hon ha perill de mort, e de poca cosa se té per content, puix ho puga sens negun
empediment posseir, e no cura de la mundana glòria per lo perill que se
E lo animós cavaller va per lo món conquistant e comporta fam, set, fret e calor, e
troba
res de tot açò, ans se guarda del sol en l'estiu e de suar, ý en l'ivern de la serena, e
tota la sua vida porta molt arreglada. E si ell veu foch encés en vila o ciutat, plany
molt per los béns, que no
millor que pot: elegeix ans lo bé que lo mal. E lo cavaller animós fa tot lo contrari,
que tostemps treballa en destruir sos enemichs e, com més mal los pot fer, ne resta
més content.
"E per mostrar millor speriència, mira lo valerós Tirant com ho ha fet de les grans
batalles que ha hagudes, com ab ànimo sforçat los ha posats tots per terra e
viure en nostra libertat, e a la magestat del senyor emperador fa seure ab triümpho
en la sua imperial cadira. E de tot açò és causa lo seu gran ardiment. Donchs,
clarament se mostra que ardiment és lo senyor e saviesa és lo seu conseller. Encara
te diré més: per lo gran ardiment que tingué, Jhesucrist no dubtà pendre mort e
passió en la creu per rembre natura humana, obmetent-se la saviesa, per ço com ab
aquella se podia molt bé scusar de la mort, que poguera reparar lo peccat de Adam
en moltes altres maneres que la sua inmensa saviesa haguera trobades. Mas per lo
gran ardiment que tenia, no dubtà de batallar ab la mort, perquè sabia que, morint,
ell la mataria.
"E lo qui vol aconseguir la glòria de paradís li és bé mester que tinga cor e
ardiment en batallar contra lo món e la carn, e contra los sperits malignes qui
contínuament li donen guerra, e si no té ardiment de tots a combatre, son fet no és res.
Mira los màrtirs sants ab quant ànimo prengueren corona de martiri e per ço
aconseguiren la eterna glòria. Los sants confessors foren los savis qui per alta
contemplació obtingueren la glòria de paradís. Per què clarament pots veure que prou
rahons t'é fetes fundant largament ma intenció, si entendre-ho volràs. E done
licència que digues tot lo que pugues ni vulles dir en defensió de ton dret, e mostra tot
ton saber, com ardiment sia fortalea del sperit, lo qual lo nostre redemptor Déu Jhesús
volgué donar als seus sants apòstols perquè ab sforçat ànimo anassen a preïcar la
santa catòlica fe, axí com se lig en los Actes dels apòstols. Per què, suplich a la
magestat de mon senyor l'emperador, com veja la mia justícia molt clara, hi vulla
donar presta declaració.
No tardà la princessa fer principi a tal resposta.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA LA PRINCESSA A LA EMPERADRIU, SA MARE
—Puix per dret natural la rahó
vostra, diré mon parer de mon poch avisat stil protestant, com a mare e senyora a qui
ame sobre totes les coses del món, demanant vènia e perdó si ab mes paraules diré
alguna cosa que sia contra lo gentil stil de la altesa vostra. E per no fatigar les orelles
dels hoÿdors de les infructuoses paraules que han oïdes, abreujaré lo efecte del que
vull dir perquè clarament sia vist qui haurà millor sabuda fundar la sua intenció.
"E diré primer de Alexandre, que la excel·lència vostra al·legat ha dient que poch
era, mas que per ardiment lo món conquistà. Parlant ab deguda reverència, no fon axí,
ans li féu senyorejar lo món Aristòtil ab saviesa, perquè li consellà que fes cremar tot
lo que los seus havien guanyat perquè tinguessen voluntat de guanyar-ne e no
stiguessen ociosos e que les armes haguessen a seguir. De Cèsar vos diré qui gran
senyor fon en lo món e tot ho aconseguí ab saviesa. E com se véu molt poderós e
sublimat en gran honor e riquesa, desconegué
lo feren matar. Dels altres no us ne vull dir més.
"E per ço com la magestat vostra ha dit que lo savi de poch se té per content, per
ço la divina bondat de nostre Senyor li ha dat natural sentiment en conéxer mal ý bé,
qui expressament nos mana que no vullam res guanyar injustament. E lo qui savi és,
molt bé se
speritual. Lo seny speritual solament nos devisa que
servem los manaments de Déu, e que cregam en los
e que façam smena de nostres peccats en aquest món durant la nostra vida, ab
confessió, contricció e satisfacció, e fent penitència de aquells. E tot açò fa lo qui és
savi. Lo seny temporal és que hom conega a sí mateix e saber lo que hom és tengut de
fer, e legir libres de aquells qui més sàviament e virtuosa han vixcut en lo món
perquè
e l'ome animós no sab altra cosa fer sinó morir com a desesperat.
"Mas, vejam com nostre Senyor vingué en lo món, si lo y féu venir ardiment. Bé
seria foll qui tal cosa creÿa, car per tots los theòlechs és determenat que la sua
inmensa saviesa lo y féu venir, conexent que, natura humana era perduda per lo
peccat de nostre pare Adam, e que no
divinitat ab la humanitat. E per ço com dona era stada causa de la perdició de natura
humana, la inmensa saviesa de nostre senyor Déu dispensà que la reparació fos feta
per dona per ell preeleta, tal que fos sens màcula de algun peccat actual, mortal,
venial ni original, e en lo verge ventre de aquella volgué pendre humana carn, e
prengué mort e passió en l'arbre de la vera Creu per donar a nosaltres la eterna vida.
Per què, clarament se mostra que ardiment no haguera bastat en fer hun tan gran fet,
car sabut és que saviesa és do de natura e stà en lo enteniment, qui és lo major senyor
de tots e més noble. E ardiment stà dins lo cor e, si gens lo tocau, prestament se mor e
lo cors és perdut. Per què li deuen dar per curador a saviesa, que
E qui sovint usa de ardiment, poca és la sua vida e tostemps serà subjugat a les
misèries e penes de aquest món, car de mal principi bona fi no s'espera. E la
excel·lència vostra sia en recort d'ací avant que negú no pot atényer la glòria de
paradís sinó per saviesa. Per què, suplich a la magestat de aquell magnànim pare e
senyor meu que no vulla haver sguart al meu poch avisat entendre en no haver bé
sabuda rahonar la mia justícia, com de sí matexa. és ja rahonada per ésser tan clara.
Plagueren al vell emperador les avisades paraules de sa filla que havia rahonat e
fon manifest quant lo gentil stil fa la justícia més clara.
No tardà la emperadriu en fer principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
REPLICA LA EMPERADRIU, RESPONENT A SA FILLA
—Si de l'univers la consideració mires, veuràs com sol ardiment és aquell qui
conserva, lo qual, si
destrucció. Com sia cert que ardiment sia de major exel·lència que saviesa, te vols
sforçar de sostenir causa ja perduda. E per ço com ést de poca edat e lo saber no
t'acompanya en tal meneg, dar-t'ó hé a sentir pus clarament, com saviesa en la testa
stà e ardiment en lo cor. E per ço dien los naturals philòsofs que lo cor és lo més
noble membre del cors, e tots los altres membres són a ell subjectes e li són obedients
a tot lo que lo cor los mana, e negun altre membre no pot res fer per sí, sinó tant com
lo cor vol, e totes les virtuts que lo cors posseyr pot, han de haver principi del cor,
d'on se mostra clarament que ell és lo senyor. E si la persona té gens de enuig,
prestament se coneix en la vista, segons lo cor stà. E si lo cor dorm, los altres
membres no
és senyor de tots los altres membres.
"Ara pots veure com hé bé provat, ab natural rahó, que lo cor és del senyor, axí
com és ardiment de saviesa. E com la divina Providència creà l'ome, lo cor li posà
enmig del cors perquè fos millor guardat, axí com un rey és posat enmig dels seus
com volen donar batalla, per ço que los enemichs no li puguen dan fer, per ço que los
guarden ab gran sforç e diligència, car lo seu dan de tots seria. E per ço diu lo
vulgar que ardiment és cap e principi de totes virtuts, car altrament l'ome no seria
res stimat. Per què
poria, e sens ardiment no
fas fi suplicant a la magestat del senyor emperador que y vulla donar la sua difinitiva
sentència.
No tardà lo magnànim emperador en fer semblant resposta.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE L'EMPERADOR FÉU A LA EMPERADRIU E A LA PRINCESSA
—Si ab les nostres entenebrades penses e ab lo enfuscat entendre fals stimam tant
com nostra voluntat empeny, prejudicant l'altitut de nostra condició humana, dexant
la infinida fi del sobiran Bé, elegint en les creatures humanes egualment de nostres
misèries la última benaventurança, fent contra la regla de natural rahó que
fi de les coses rahonables e qui són de més vàlua que les coses que a elles
s'esguarden, e perquè la veritat millor se mire, ab bon consell la qüestió vostra serà
justament determenada per bé que, al parer meu, neguna de vosaltres no fretura de
advocat ni de procurador en defendre la vostra causa, com aquella sia stada molt ben
rahonada, no oblidant-vos-hi res per a dir. E perquè cascuna de vosaltres desija
obtenir la sua intenció, demà siau ací per hoir la sentència. E yo hauré agut consell de
cavallers e de doctors e, sens fer favor a neguna de les parts, justament s'í
declararà.
L'emperador ixqué de aquella cambra e entrà-se
cavallers e de juristes, e hagué en lo consell de grans altercacions, que molts tenien la
part de ardiment, los altres de saviesa, e aquí disputaren molt e no
A la fi, l'emperador se n'anà ab les més veus e féu ordenar la sentència
E l'endemà, a la hora assignada, l'emperador fon en la gran sala ab totes les
dames, e asseyt en la imperial cadira. La emperadriu se assigué al seu costat e la
princessa davant ells, e tots los barons, nobles e cavallers se assigueren perquè
hoÿssen millor la sentència que
scilenci, l'emperador manà al seu canceller major que publicàs la sentència. Lo
canceller se levà e donà del genoll en terra, e començà a publicar la sentència, qui era
del tenor següent.
CAPÍTOL
LA SENTÈNCIA QUE L'EMPERADOR MANÀ PUBLICAR
En nom de aquell qui és infinit, Pare, Fill e Sant Sperit, verdader Déu en trinitat
perfeta, nós, Enrich, per la divina gràcia emperador de Contestinoble e de tot l'Imperi
Grech, vista una qüestió qui·s mena entre la excel·lent e molt cara muller nostra, la
emperadriu, de una part, e la excelsa molt amada filla nostra, la princessa; vistes les
al·legacions per cascuna de les parts fetes e molt bé rahonades e defeses, havent Déu
davant los nostres ulls e la pensa elevada en fer dret juhí, ab concòrdia de la major
part del nostre sacre consell, no havent sguart a la molta amor que a cascuna de les
parts portam, sinó sol a la recta justícia e donar lo dret a qui·s pertany; e attenent e
considerant que saviesa és lo més alt do que Déu e natura poden donar a la creatura
humana, e de major perfecció e noblea, e de aquella totes les virtuts que lo cors pot
possehir prenen principi e fonament, e sens aquella no són res —axí com lo sol de qui
prenen lum tots los planets e les steles e il·lumina tot lo món, axí és saviesa que
senyoreja totes les virtuts e resplandeix per tot lo món, per què és dit gran senyor—
emperò, necessitat és gran a l'home que tinga ardiment, e si no.·n té, no deu ésser res
stimat, e per ço ardiment deu ésser agraduat aprés de saviesa. E per semblant dien
que·l savi no deu ésser res stimat si ardiment no té, car deuen ésser com a germans. E
per ço lo cavaller qui és savi e animós és complit de la gràcia de cavalleria, e li deu
éser feta grandíssima honor e deu ésser posat en real cadira si virtuosament viu. E
liberal és lo cavaller qui ardiment ama, e per ço fon Pompeu de batalles vencedor.
Però com los dos són compliment en hun cavaller, qualsevol que sia, en aquest
pertany de haver senyoria o dignitat la major del món. E per ço declaram e
sentenciam que la emperadriu, qui manté ardiment, sia tenguda d'ací avant de dir gran
bé de saviesa. Encara, li manam que en qualsevulla loch que sia hon se parla de
saviesa e de ardiment, done la honor primer a saviesa, puix la té, e que u diga de bon
cor, sens passió ne mala voluntat, e que entre mare e filla no y reste iniquitat alguna,
sinó axí com de mare a filla fer-se deu.
Publicada que fon la sentència, loaren-la les parts, e tots los que la hoÿren donaren
grans laors a l'emperador com havia tan rectament judicat, e digueren aquell exemple
vulgar qui diu que:
de bon fruyt ix bon fruyter,
e de virtuós cavaller juhí verdader.
En la publicació de aquesta sentència se trobaren los embaxadors del soldà, e lo
Gran Caramany, e lo rey de la sobirana Índia. E l'emperador tingué consell ab lo seu
capità e ab altres cavallers, e fon delliberat que fos feta una gran festa e aprés que
tornassen la resposta als embaxadors perquè se
ne donà càrrech a Tirant que ordenàs tot, axí d'armes corn de dances e altres coses. E
Tirant ho acceptà perquè no podia lo contrari fer, sinó lo que d'ell se pertanyia. Fon
feta crida per al quinzén dia.
Com Stephania véu que tots los grans senyors eren venguts per sguart de les treves
e lo gran conestable no venia, scriví-li una letra qui en efecte contenia semblants
paraule.
CAPÍTOL
LETRA TRAMESA PER STEPHANIA AL GRAN CONESTABLE
Haver trencada la fe no profita als cavallers, car aquell loch demana les penes de
deslealtat, majorment com algú ofén amor, e tu has ofesa a mi, per ço com me
prometist que molt prestament series a mi tornat. E al desleal e trencador de fe hun
defalt li basta e, qui lo y perdona, aparelle·s de perdonar-li·n molts. E sé·t ben dir:
menor pes ha en tu que en la subiranesa de la aresta. E tems tu que yo no sia de tanta
vàlua que no pertanga a tu e que no sia digna de matrimoni teu? No sé per quina rahó
stàs de no venir a mi. E si per ventura nova amor abraça lo teu coll e braços, sia yo fi
de la nostra amor. O Déu! Muyra yo ans que sia ofesa per tan criminós adulteri, e la
mia mort sia primera que tal culpa sia tua! E no dich yo les coses desús dites perquè
hages dat a mi senyal d'esdevenidora dolor, ni que yo sia comoguda per novella fama,
mas tem totes aquestes coses; car qui és aquell qui ha amat segurament?
E cascuna error comou egualment ànsies. E tu fes per manera que destroexques a
tos enemichs, mas no a ta sposada, car mon delit en bé o en mal s'és convertit, e la tua
persona sostendrà tants dans ab tanta pèrdua de ta honor. Mas d'altra més justa scusa
per al que m'has ofesa: los fats envejosos de la mia pròspera fortuna. E la sperança de
bé e temor de mal me fa creure adés una cosa, adés altra, e la mia mà, feta flaca per
scriure, jau en la mia falda.
CAPÍTOL
RESPOSTA FETA PER LO CONESTABLE A LA LETRA D'ESTEPHANIA
Si fos mort, vixquera ab ínclita fama, quiti de criminosa infàmia, la qual, més
maliciosa que vera, li has posat nom! E tant demanes guardó de la strema dolor que
tos mals t'espera, lo qual no basta preu de la mia trista persona, car la tua bellea te fa
meréxer, encara desamant, no tan solament és rahó sies amada, mas com a sancta de
oració merex la tua persona ésser adorada: sols aquest pensament me forçara
respondre a ta letra. Si creus les mies mans stiguen segures en l'exercici de les armes,
lo terme de mon scrit creÿa que, de la glòria que de ma letra atenyeries, te faria
descobrir lo que per amor és rahó tingues celat. E sens dubte aconseguiria terme ma
atribulada vida, si amor advocant la part mia no·m fes clarament veure la tua letra
ésser merexedora de resposta presta, sols per restaurar ta vida e fugir lo nom
[d]'[omeçida]. Vols que·t diga? La mia pensa stà ferma en la sua devoció. E no hages
altre pensament de mi yo pogués amar altra sinó a tu. Recorda·m aquella darrera nit
que tu e yo érem en lo lit. Entraven los raigs de la luna e, tu pensant fos lo dia, deyes
en manera de querella: "E moguen-te a pietat los grans jemechs e dolorosos sospirs de
la mesquina d'Estefania e no vulles mostrar tan aïna la força del teu gran poder!
Dóna loch a Stefania que repose hun poch ab Diafebus!" E més deÿes: "O, quant me
tendria yo per benaventurada si yo sabés l'art màgica que és l'alta sciència dels
màgichs, en la qual han poder de fer tornar del dia nit!". Mas yo só content del delitós
premi que virtut ab sí porta e de ço que la tua letra demana. Faç fi tement la tarda de
mon scriure no metés en perill ta persona.
CAPÍTOL
LES GRANS FESTES QUE L'EMPERADOR FÉU FER PER AMOR DELS EMBAXADORS DEL
SOLDÀ
Feta la letra, la donà al scuder que la y havia portada, dient-li:
—Amich, digues a ta senyora per lo càrrech gran que de aquests afers tinch, no és
en libertat mia poder-los lexar sens manament de superior. Però passada la festa que
senyor emperador fa, yo faré mon poder de ésser-hi. E per mi besar-li has les mans a
la qui és en virtuts complida, e aprés a la senyora de qui só.
Aquell près son comiat e tench son dret camí envers la ciutat de Contestinoble.
Com aquell fon aplegat dins lo palau, trobà en la cambra a Stefania ab la princessa a
grans rahons e, com per elles fon vist, aquella a qui tocava lo premi de tal mester
levà
—Què és de aquell qui té la mia pensa subjugada a tota sa voluntat?
E aquell, sens respondre res, anà allà hon era la princessa e besà-li la mà. Aprés
girà
la tench en ses mans, alçà-la envers lo cel en senyal de oferta. Aprés, legida la letra,
elles abduys hagueren moltes rahons, aquella dolent-se com lo conestable no seria allí
en aquelles festes, per ço com l'escuder [no] descobrí la veritat de la sua ficta e
temerosa venguda.
Vengut lo dia de la festa, lo conestable vench a una legua de la ciutat molt secret,
e allí se aturà fns a l'endemà. Stefania en degun cas no volia anar a la festa, puix no y
era lo que ella amava. E la princessa la
tanpoch s'í iria e totes les festes se destorbarien, en tant que a Stefania li fon forçat
de anar.
Aprés les misses dites, ab molt gran sirimònia anaren al mercat, lo qual trobaren
tot cubert, alt e baix, de draps de lana blanchs e verts e morats, e per les parets draps
de raç ab les figures totes franceses. E tot a l'entorn del dit mercat havia taules meses.
E lo tàlem de l'empendor era molt rich e molt poxant, tot a l'entorn de draps de
brocat. E l'emperador se sigué enmig e los embaxadors prop d'ell. Alt, al cap de la
taula, seÿa la empendriu ab sa filla. E lo Gran Caramany e lo rey de la subirana Índia
menjaven baix en terra per ço com eren presoners. Les donzelles e totes les dones de
honor seÿen a la part dreta. E totes quantes dones de la ciutat volien menjar, ho
podien bé fer. Stefania seÿa a cap de taula, e les altres aprés d'ella. Tots los duchs e
grans senyors seÿen a la part sinestra.
Havien parat
meses totes les relíquies de la ciutat. En lo segon, tot l'or de les sglésies. Aprés
venien
moneda d'or. E aprés venien les copes d'or, venien aprés tots los plats e salers; aprés
les sues joyes; aprés d'açò l'argent, que era de pichers e salers daurats. Lo que
era blanch, tot anava per les taules. E de tot açò foren plens los
moneda blanca tota stava en conques davall los tinells. En cascun tinell guardaven
cavallers ab robes de brocat rocegant per terra, e cascú de aquests ab una verga
d'argent en la mà. Gran fon la riquea que aquell jom lo emperador mostrà.
Enmig de les taules hon menjaven, havia rench de júnyer. Aquell dia eren
taulegers lo capità e lo duch de Pera e lo duch de Sinòpoli. Mentres que l'emperador
se dinava, aquells junyien. Primerament ixqué lo duch de Pera. Portava paraments de
brocat d'or, tots blaus. Lo duch de Sinòpoli portava los paraments de brocat vert ý
burell, mitadats. Tirant aportava huns paraments de vellut vert, tots cuberts de ducats
qui penjaven, tan grans que cascun ducat de aquells valia
quals paraments eren de gran stima.
Tirant, hun dia, venint a la porta de la cambra de la princessa trobà a
Plaerdemavida e demanà-li què feÿa la senyora princessa. E ella responent, dix:
—Ay, en beneit! Per què u voleu vós saber, què fa ma senyora? Si fósseu vengut
més prest, en lo lit la haguéreu trobada. E si vós la haguésseu vista axí com yo, la
vostra ànima stiguera en glòria perdurable. E aquella cosa que és amada, quant més se
veu més se delita. E per ço yo crech que molt major delit porta lo mirar que no fa lo
pensar. Entrau, si voleu, car ja la trobareu vestida ab son brial. Grata
los talons, puix lo temps se alegra e dels nostres desigs alegre judici se demostra.
Per semblant nos alegram totes. E per ço us vull rahonar del meu sdevenidor desig.
Per què no ve ab vós lo meu Ypòlit? Car ab ulls de dolorosa pensa sovint lo veig.
Cosa és molt dura de pensar e dolch-me dins mi matexa per ço que negun bé present
se deu per sdevenidor lexar, ne tampoch pendre mal per sdevenidor bé.
—Donzella —dix Tirant—, yo us prech per gentilea me vullau dir ab tota veritat
si la senyora emperadriu mala sort la hauria dins portada, o altra persona de qui yo
m'aja a recelar. E per ço vos deman consell e ajuda, e no és neguna denegar-lo
—Yo a la senyoria vostra —dix Plaerdemavida— no diria una cosa per altra, car
egual seria en los dos lo càrrech: vostra marcé per venir e yo per dexar-vos entrar. E
yo bé sé que la princessa no vol que l'amor que vós li portau sia sens algun mèrit. E
per ço com vos conech apetit gran de la cosa desijada, volria-us-hi poder ajudar; car
qui desija e no pot lo seu desig complir, està en pena, e neguna cosa no és més laugera
de perdre que aquella la qual sperança més avant no permet tornar.
Lavors Tirant entrà dins la cambra e trobà la princessa que tenia los seus daurats
cabells enbolicats en la mà. Com ella lo véu, li dix:
—Qui dret vos ha donat que entreu ací? E aquest càrrech no és covinent ni és
donat a tu de entrar en la mia cambra sens licència mia, car si l'emperador ho sab, de
deslealtat te poran incriminar. Prech-te vages, car contínuament tremolen los meus
pits de recel temerós.
E Tirant no curà de les paraules de la princessa, sinó que s'acostà envers ella e
pres-la en los braços e besà-la moltes vegades los pits, los ulls e lo boca. E les
donzelles, com veÿen que Tirant axí jugava ab la senyora, totes staven a la cominal.
Però com ell li posava la mà dejús la falda, totes eren en sa ajuda. E stant en aquests
jochs e burles, sentiren que la emperadriu e venia a la cambra de sa filla per veure què
feÿa. E ab los jochs no la sentiren fins que fon a la porta de la cambra.
Prestament Tirant se lançà stés per terra e lançaren-li roba dessús e la princessa
segué
molt no
aquell cars Tirant stava! Ab tal congoxa stigué per bon spay, que parlaren de les festes
que
e apartà
de allí per dubte que la emperadriu no
la mà davall la roba e pentinava a Tirant, e ell adés adés li besava la mà e li prenia la
pinta. E stant en tal congoxa, totes les donzelles se posaren davant la emperadriu; e
lavors, sens fer molta remor, Tirant se levà e anà-se
donà.
Com fon fora de la cambra, pensant que ja fos en loch segur que per negú no seria
vist, véu venir a l'emperador ab hun cambrer, que venien dretament a la cambra de la
princessa. Com Tirant los véu venir, no les tingué totes. Vehent-los venir per una
gran sala, Tirant, no havent altre remey, tornà-se
dix-li:
—Senyora, quin remey dareu en ma persona, que l'emperador ve?
—Ay trista! dix la princessa—. Exim de hun mal e donam en altre pijor.
Yo bé us ho deÿa, car vós veniu tostemps a hores indispostes.
Prestament féu posar a les donzelles davant la emperadriu ý ell, ab suaus passos,
lo posaren dins un altra cambra. E posaren-li molts motalafs dessús, per ço que si
l'emperador hi entràs, axí com feÿa moltes voltes, que no
Com l'emperador fon en la cambra, trobà a sa filla que
Stigué allí fins que fon ligada e la emperadriu hagué dites ses ores e les donzelles
se foren totes abillades. La emperadriu se posà primera e totes les altres la seguiren.
Com foren a la porta de la cambra, la princessa demanà los seus guants, e dix:
—Yo
Ella tornà entrar dins la cambra hon Tirant era e féu-li levar la roba que damunt
tenia. E ell donà hun gran salt e près la princessa en los braços, e portava-la ballant
per la cambra e besant-la moltes vegades. E dix-li:
—O quanta bellea! Ab tanta perfecció jamés víu en donzella del món. La magestat
vostra passa totes quantes són de saber e gran discreció, car, certament, ara no tinch
admiració si lo moro soldà vos desija tenir en sos braços.
—A tu engana lo parer —dix la princessa—, car yo no só tan alta en perfecció
com tu dius, sinó que bona voluntat t'ó fa dir, car la cosa, quant més se ama, més se
desija amar. Per bé que sia vestida d'un negre vestiment, sots honest vel só ligada, e
aquella flama que als teus ulls de mi resplandeix és amor, car per la vista lo virtuós se
contenta. E per ço yo
content, tu seràs fet home sens recort e més cruel que l'emperador Neró. Besa
leixa
Tirant no y pogué satisfer, sinó que les donzelles li tenien les mans per les burles e
jochs que li feÿa, perquè no la desligàs. E com véu que se n'anava e ab les mans no la
podia tocar, alargà la cama e posà-la-y davall les faldes, e ab la çabata toquà-li en lo
loch vedat e la sua cama posà dins les sues cuxes. Lavors la princessa, corrent ixqué
de la cambra e anà hon era l'emperador. E la Viuda Reposada tragué a Tirant per la
porta de l'ort.
Com Tirant fon en sa posada, descalsà
çabata ab què havia tocat a la princessa davall les faldes, féu-la molt ricament brodar.
E fon stimat lo que y posà, ço és, perles, robins e diamants, passats
E lo dia del rench se calsà la calsa e la çabata. E tots quants hi havia que veÿen
semblant cosa, staven admirats de la gran singularitat de les pedres fines que y havia,
ne tan riqua çabata de cuyro no era stada vista. E en aquella cama no portava arnés
negú, sinó en la sinestra; e paria star molt bé. Per cimera portava, damunt lo elmet,
quatre pilars d'or, lo sanct Greal fet a manera d'aquell que Galeàs, lo bon cavaller,
conquistà. Sobre lo sant Greal stava la pinta que la princessa li havia dada, ab hun mot
que y havia e, qui legir-ho sabia, deÿa:
No ha virtut que en ella no sia. E axí ixqué aquell dia.
Enmig del rench havia hun gran cadafal tot cubert de draps de brocat. E enmig
stava una gran cadira molt riquament guarnida e per mig tenia un pern, que la cadira
se podia voltar entorn. E alt seÿa la sàvia Sibil·la, molt riquament abillada, que
mostrava en sí gran magnificència. E contínuament a totes parts se vogia. E baix, al
peu de la cadira, seÿen totes les deesses ab les cares cubertes, per ço que en lo passat
temps deÿen los gentils que eren cossos celestials. Entorn de les deesses seÿen totes
les dones qui bé havien amat, axí com fon la reyna Ginebra, qui a Lançalot amà; la
reyna Isolda a Tristany; e la reyna Penòlope, qui a Ulixes amà; e Elena a Paris;
Briseyda a Achil·les; Medea a Jàson; la reyna Dido a Eneas; Deiamira a Èrcules;
Adriana a Teseu; e la reyna Phedra [qui] requerí a Ypòlit, son fillastre. E moltes altres
n'í havia —que seria fatiga de nomenar-les—, que en la fi de lurs amors foren
decebudes per los enamorats, axí com féu Jàson, qui decebé ý destrohí la gentil
persona de Medea, e axí com féu Teseu [a] Adriana: tragué-la de la casa del rey son
pare e, portant-la per la mar, dexà-la en una illa deserta e allí finà sa dolorosa vida.
E de tals com aquestes que dit vos hé, n'í havia moltes. E cascuna tenia huns açots
en la mà. E lo cavaller qui fos derrocat de dret encontre e mès per terra, portaven-lo
al cadafal e a la sàvia Sibil·la donava-li sentència de mort, dient puix havia defraudat
amor e tot son poder. Les altres dones e deesses agenollaven-se davant la Sibil·la e
recaptaven-li gràcia que no morís, mas que la sentència fos mudada en açots. Ella,
atorgant als prechs de tantes senyores, desarmaven lo cavaller davant tothom e aprés
daven-li de grans açots, e axí feÿen devallar del cadafal en terra, en tal manera. Cascú
qui per terra era mès, havia semblant guardó.
Los taulegers ixqueren al rench ans del dia e no dexaven júnyer a negú qui no
portàs paraments de seda o de brocat o de chaperia.
Com l'emperador manà fer aquestes festes e lo conestable ho sabé, posà
singularment en orde. E estant l'emperador en lo millor de son menjar entrà per la
gran plaça lo conestable en la forma que diré. Ell portava paraments de dos colors: la
una part era de brocat sobre brocat carmesí, altra mitat era de domàs morat. E lo
domàs era brodat de garbes de dacça, e totes les spigues eren grosses perles brodades
e les canyes eren totes d'or. Aquests paraments eren molt vistosos e molt richs. Lo
elm portava cubert de aquell drap mateix e, sobre l'elm, portava hun capell de feltre
tot brodat de moltes perles e d'or fi que y havia. Ab spasa senyida, bé mostrava venir
de camí. Portava
Los uns eren de marts gebelins forrats e los altres de erminis. E deu cavallers que ab
ell venien, tots ab robes de brocat. E tots anaven ab les cares cubertes ab capirons de
cavalcar. E per aquest orde mateix anaven
conestable anava una donzella riquament abillada ab una cadena d'argent, que la hun
cap portava en la mà e l'altre stava ligat al coll del gran conestable. E més, portava
de seda. La una adzembla portava lo seu lit, l'altra portava una lança grossa de brocat
cuberta —e de aquestes lances ne portava sis, e cascuna lança anava en sa adzembla.
En tal forma entrà, ab totes les
féu la volta per lo rench.
Com fon davant l'emperador, féu-li molt gran reverència. E passà per tots los stats
e cascun stat ell saludà. Com l'emperador véu que tots venien ab les cares cubertes,
tramés a demanar qui era lo cavaller qui tan pompós venia. E als qui fon demanat,
respòs axí com los era stat manat:
—Aquest és hun cavaller de ventura.
E no
Dix l'emperador:
—Puix no
donzella. Ell certament deu ésser presoner de amor. Vés e torna-y e demana a la
donzella quina amor lo ha axí apresonat. E si no
en l'escut: veges si és allí son nom.
Lo cambrer de l'emperador anà cuytat e féu son manament. La donzella li respòs:
—Lo dan e la presó de aquest cavaller ha fet donzella verge. E consentint a la
voluntat sua, lo ha subjugat en la forma que veheu.
E més no li dix. E aquell tornà la resposta e l'emperador dix:
—Obra és de cavallers que moltes voltes amen e no són amats. E cascú és desijós
d'esser en la primera edat, per bé que de mi tot repòs s'és apartat e quasi no me
recort sinó de la temerosa vida. Digues, ¿has lest en aquell scut, qui no és romput ni
menys temut?
—Senyor —respòs lo cambrer—, yo l'é ben lest una e moltes voltes hi és scrit en
lengua spanyola o en francés, e diu:
Malaja amor qui la·m féu abellir,
si no li fas de mes dolors sentir.
En açò lo conestable era ja al cap del rench ab la lança en la cuxa, e demanà ab qui
junyia. Fon-li dit que ab lo duch de Sinòpoli.
La hú anà devers l'altre e feren de bells encontres. La cinquena carrera lo gran
conestable l'encontrà tan bravament que de la sella lo féu sortir. E de allí lo portaren
al cadafal de la sàvia Sibil·la. E prestament fon desarmat e molt bé açotat per les
dones qui eren stades desconegudes de amor per los falsos enamorats.
Com tota la sirimònia fon feta, tornà a júnyer ab lo duch de Pera. E com foren a la
deena carrera, lo conestable lo encontrà enmig de la visera ý tragué
al cavall mès per terra.
—Quin home és aquest —dix Tirant— de mala ventura que axí ha derrocats mos
singulars amichs?
Féu-se posar prestament l'elm al cap e pujà a cavall e posà
una grossa lança que demanà. E en aquell spay que ell se posà a punt, portaren lo
duch, com fon tornat en son recort, al cadafal de la sàvia Sibil·la e feren d'ell com
havien fet de l'altre. Lo conestable dix que no més júnyer, per ço com sabé que Tirant
era al cap del rench. E los jutges digueren que forçadament tenia de complir les
carreres axí com era stat ordenat. Les dames e tots los del mercat reÿen molt com
aquell cavaller no conegut axí havia derrocats los dos duchs.
Dix l'emperador:
—Sperau hun poch, que poca maravella serà si no derroca lo capità nostre.
—No farà —dix la princessa—, que la Trinitat sancta lo guardarà de tal
inconvenient. E si d'ell trau lo cabal, bé li poran dir cavaller de bona ventura.
Respòs lo emperador:
¡Per mon Déu, yo no u hé vist, en mon temps, en deu carreres derrocar dos duchs,
ni venir axí bé en orde com aquest cavaller ha fet. E a més stime les adzembles, com
les albardes són dins e defora cubertes de seda, e les cobreadzembles de brocat. Açò
no pertany a cavaller qui del meu imperi sia, sinó a rey o fill de aquell. E per ço desig
saber d'on és, car dubte
ha mesos per terra.
E manà a dos donzelles de inestimable bellea e molt ben abillades que, de part de
la princessa anassen al cavaller e que
dir, perqué era molt desijat.
Respòs lo conestable:
—Si algun càrrech ne reporte, pense la magestat sua que les coses de gran stima
no ab poch càrrech se lexen atényer. Mas, perquè no pareguen vanes les mies
paraules, yo só de l'Últim Ponent, podeu dir a la senyora princessa.
Ab aquesta resposta les donzelles se
Al conestable fon forçat de júnyer ab Tirant. La hú anà devers l'altre, e lo
conestable posà
venir, alçà la sua lansa e no
què l'altre li guardava cortesia; si u feÿa per què era capità, que no u fes gens per tal
rahó, sinó que junís e fes tot lo que pogués fer, que gens per cortesia no se
E lo haraut qui semblants paraules li reportà, les dix ab gran ultratge. Lo
conestable, responent, dix:
—Digau a aquell qui us tramet a mi lo que yo hé fet és per cortesia, mas que tinga
bé sment a sí mateix, car axí com hé fet dels altres, altre tal faré d'ell.
E demanà la més grossa lança que tenia. Com fon prop de l'encontre, alçà tanbé la
lança. E Tirant ab molta desesperació lançà la sua lança en terra per ço com no s'era
pogut venjar de la injúria dels duchs. Prestament prengueren de les regnes del cavall
del conestable los que l'emperador ho havia manat perquè no se n'anàs. E allí
vengueren los jutges e ab molta de honor lo portaren al cadafal de la Sibil·la e aquí li
levaren l'elm del cap. Totes aquelles deesses lo reberen ab alegria inestimable, fent-li
la més honor que
Com saberen que aquell era lo gran conestable, asigueren-lo en la cadira hon seÿa
la sàvia Sibil·la, ý ella ab totes les altres lo serviren de col·lació e de viandes e de totes
les coses necessàries. La una lo pentinava, l'altra li torcava la suor de la cara, cascuna
de aquestes lo servia en lo que podia.
E axí com feren de aquest, feren de tots los altres qui a cavaller derrocava. E havia
d'estar en la dita cadira fins a tant que venia altre cavaller qui millor ho fes que aquell
qui en la cadira seÿa.
Com l'emperador sabé que aquell era lo conestable, près molta consolació en sí,
e la emperadriu e totes les dames que allí eren. Com Stephania véu la murmuració
de la gent e tingué natural notícia que aquell era lo conestable, tan gran fon lo delit
de amor que près en la sua vista que lo cor li defallí e perdé tot lo recort. Los metges
que allí prop de l'emperador staven, donaren prestament remey a son mal. E per ço
dix bé Aristòtil axí ve gran dan a les donzelles per molta amor com per molta dolor.
Aprés demanà lo emperador a Stephania de què li era vengut aquell mal e,
responent, dix:
—Per ço com portava la gonella massa streta.
Lo conestable stigué tot aquell dia aseyt en la cadira, que no s'í trobà negú qui
lançar-lo
hores de la nit —e tots havien sopat— vengueren les dances e momos e diverses
maneres de entramesos, que molt ennoblien la festa. Açò durà tres hores. Passada
mija nit, lo emperador e tota la gent se n'anava a dormir. Lo emperador, perquè no
agués a tornar al palau, havia feta en lo mercat aparellar una bella posada hon se més
ab totes les sues dames, que poguessen bé festejar de dia e de nit. E duraren aquestes
festes
L'endemà molts cavallers treballaren per lançar de la cadira al gran conestable.
Vengué al rench hun cavaller, parent de l'emperador, qui
lo qual venia molt bé en orde e portava en les anques del cavall una donzella de peus,
e tenia-li los braços damunt los muscles e lo cap seu pujava tot sobre l'elm, que tot
cara mostrava. E portava hun scrit en l'escut ab letres d'or qui deÿen:
Enamorats, mirau-la bé,
que en lo restant millor no y sé.
Era vengut hun altre cavaller, primer d'aquest, qui portava altra donzella axí com
sent Cristòfol portà en lo muscle a Jhesucrist; axí portava la donzella aquell cavaller.
E portava en los paraments e en lo cap del cavall hun qui deÿa, per ço com sa
enamorada havia nom Leonor:
Enamorats, feu-li honor ,
puix de totes és la millor.
Tirant junyí ab lo Gran Noble e donaren-se molts encontres. E a la fi fon quasi
mortal l'encontre, que Tirant l'encontrà en lo revol del scut e rompé lo maniple e
rebaté en l'elm, e féu-lo caure per les anques del cavall. E axí, com era gran e pesat, al
caure que féu donà tan gran colp de costat que dues costelles se trencà dins lo cors. E
ell encontrà a Tirant hun poch desús les cordes del scut, e la lança que portava era tan
grosa que no
cavall de Tirant anà atràs tres passos e donà dels genolls en terra. Com Tirant lo sentí
caure, tragué los peus dels streps e fon-li forçat de posar la mà dreta en terra
Ajudaren-li, sens que no caygué lo cors tot en terra, e lo cavall de continent sclatà allí.
Al Gran Noble fon forçat, ab tot son mal, fos portat al cadafal de la sàvia Sibil·la e
allí fon batut, no tant com hagueren fet, per sguart de les costelles rompudes. E a
Tirant, per tant com era caygut ab lo cavall —e li era mort— e havia tocat ab la mà en
terra, los jutges jutjaren, per no ésser caygut tot lo cors en terra, sinó la mà, que junyís
d'aquí avant sens paraments e no portàs en les juntes speró dret ni en la mà
manyopa.
Havent vist Tirant que per falta del seu cavall era stat envergonyit, féu vot en tota
sa vida no junyir pus, si ja no y junyia rey o fill de rey.
Aprés, lo conestable avallà de la cadira hon stava, e posaren-n'í hun altre en loch
seu. E lo conestable fon tauleger en loch de Tirant. E en tots los
les festes, tan nobles foren lo darrer dia com lo primer, e ab tan gran abundància de
totes coses, axí de aventurers com de entramesos e singulars viandes, com de totes
altres coses.
L'endemà que Tirant se fon lexat de junyir, ixqué vestit de hun manto de
orfebreria brodat sobre vellut negre, de hun arbre qui
hun petit fruyt blanch que se
una brodada e l'altra no, e per lo semblant la çabata qui havia tocat la cosa que ell més
desijava.
E ans que ixqués de la sua posada féu enparamentar lo millor cavall que ell tenia
e, ab aquells paraments que ell havia junt, lo amés, la simera, e tot quant en les juntes
ell portava, ho tramés tot al Gran Noble. E aquell li
que valia passats
Tirant cascun dia era en la cort parlant e çolaçant ab tots e ab lo emperador, e molt
més ab les dames. E cascun dia se mudava de robes, mas no les calses. Hun dia la
princesa li dix:
—Digau, Tirant, sí Déu vos done honor —en manera de burla—. Aquesta gala que
vós usau de portar la una calça brodada e l'altra no, ¿usa
part?
Ý era lo dia que eren complides les festes. E lo novén dia, que anaven a la ciutat
de Pera, en lo camí la princessa lo y dix, present Stephania e la Viuda Reposada.
Respòs Tirant:
—E com, senyora! No sab la majestat vostra aquesta gala quina és? ¿La celsitut
vostra no és en recort de aquell dia que vengué la emperadriu e yo stava amagat e
cubert ab la roba de les vostres donzelles, ý la emperadriu fallí poch que no s'asigués
sobre lo meu cap? Aprés vingué vostre pare ý en lo petit retret amagàs-me entre los
matalafs. E aprés que se
bastar no y pogueren, la cama ab lo peu hi hagueren a suplir, e la mia cama entrà
entre les vostres cuxes e lo meu peu tocà hun poch més avant, llà hon la mia amor
desija atényer felicitat complida, si en aquest món atényer se pot. Mas yo crech que
los peccats meus no
—Ay, Tirant! —dix la princessa—. Bé só en recort de tot lo que m'has dit, que
senyal ne tinch en la persona mia de aquexa jornada! Però temps vendrà, que, axí com
ara te has brodada la una cama, que les dues te poràs brodar. E les poràs posar a ta
libertat llà hon desiges.
Com Tirant li hoy dir semblants paraules de tanta amor acompanyades, prestament
fon descavalcat en scusa que los guants li eren cayguts, e besà-li la cama sobre la
gonella. E dix:
—Llà hon és atorgada la gràcia deu ésser besada e acceptada
Aplegats que foren dins la ciutat de Pera, axí com se volien armar, veren venir nou
galeres que eren ja molt prop. Lo emperador manà que no fessen lo torneig fins
haguessen sabut quines galeres eren les que venien. No passà quasi una hora que elles
aplegaren ab molta alegria. Lo emperador près molt gran plaer com sabé que eren de
francesos. Lo capità d'ells era cosín germà de Tirant e era stat patge del rey de
França; e havia
Tirant, era desijós de veure son fill per lo gran temps era passat que no l'havia vits,
sabent com Tirant tenia feta molt gran empresa de guerra molt justa contra infels e
havia vençudes moltes batalles e continuava la guerra, lo vezcomte, per les grans
pregàries de la mare de Tirant e per voler exercir lo gentil stil de les armes, enprengué,
ab altres cavallers e gentilshòmens, de venir en ajuda de son cosín germà ab
franchs archers, los quals li donà lo rey de França, sabent les grandíssimes cavalleries
que havia fetes Tirant en defensió de l'emperador de Contestinoble. E cascun franch
archer de aquests portava scuder e patge. Lavors lo féu lo rey de França vezcomte de
Branches per aquella empresa, e li donà moltes terres e li pagà lo sou per
E li donà totes les galeres armades e avituallades de tot lo que mester hagué. E passà
per Sicília e, conegut per lo rey, féu-li molta honor e li donà molts cavalls.
Com Tirant fon certificat aquest ésser mossén de Amer, cosín germà seu,
prestament se posà en una fusta. E ell e lo conestable, ab molts altres cavallers,
entraren dins les galeres. Grandíssima fon la festa que ells se feren. Aprés, tots
ensemps ixqueren en terra e anaren a fer reverència a l'emperador, qui près molt gran
consolació en la sua venguda. E près molt més plaer l'emperador com los embaxadors
no eren partits. Aprés anaren a fer reverència a les dames, e totes s'esforçaren de fer-los
molta honor per contemplació de Tirant. Lo emperador porrogà lo torneg per a
l'endemà.
Vengut lo dia següent per lo matí, tots se armaren. E l'emperador pregà molt a
Tirant volgués entrar en lo torneg ab los altres, per ço com sens venir contra sa
promesa ho podia bé fer. E Tirant fon content de obehir lo manament de l'emperador,
per ço com no eren juntes. E ixqué aquell dia molt pompós.
Lo vezcomte de Branches pregà a Tirant que li volgués prestar hun cavall, que
tanbé volia entrar en lo torneg. Lo emperador e totes les dames li digueren que no u
fes, per ço com venia fatigat de la mar. E ell, ab belles paraules se defés que no staria
per cosa en lo món de entrar-hi, per quant los treballs de la mar li eren a ell delit e no
fatiga. Tirant, qui véu la sua voluntat, tramés-li
emperador li
donà
duchs e los comtes li
huytanta_tres cavalls dels bons de tota la ciutat.
Ixqué ab huns paraments que lo rey de França li havia dats, tots brodats de leons
ab grossos sancerros d'or que al coll portaven; e les leones staven gitades e los
poquets fills portaven campanetes de argent. E com lo cavall se movia, era hun plaent
so de hoyr que los sancerros feÿen.
Ixqueren en lo camp huyt_cents cavallers d'esperons daurats e no consentiren
negú hi entràs si no havia rebut la honor de cavalleria e no portàs paraments de seda
o de brocat o chaperia. E molts se feren cavallers aquell dia per ésser en aquelles
armes.
E lo vescomte, que no era cavaller, sabent tal ordinació, per no venir en contra lo
que era ordenat per l'emperador, com tots foren dins hun gran camp, descavalcà e
pujà alt al cadafal de la enperadriu e suplicà-la fos de sa mercé li volgués donar la
honor de cavalleria.
Respòs la princessa:
—E com? No seria més justa cosa que
sua pròpia mà?
—Senyora —dix lo vescomte —, yo tinch en vot de no rebre honor de cavalleria
de mà de home negú, per ço com yo só fill de dona e ame dona, e per amor de dona só
vengut ací ý en dona hé trobada molta honor. Rahó és, donchs, que dona me faça
cavaller.
La emperadriu ho tramés a dir a l'emperador e ell vingué allí ab los embaxadors, e
dix a la emperadriu que li donàs l'orde de cavalleria, e axí fon fet. La princessa féu
portar una spasa molt bella e senyí-la-y, que l'emperador son pare tenia, ab lo pom e
tota la guarnició d'or. E l'emperador féu portar huns sperons tots d'or e, en cascuna
roda d'esperó, havia engastat hun diamà o robí, balaix o safir. E donà
dels duchs que
hú, car lo qui vol que sia fet cavaller de mà de dona no pot portar sinó mig or e mig
argent, hun speró daurat e altre blanch. E axí u feren de aquest. La spasa pot portar
tota daurada, mas roba brodada ni calses ni paraments no u pot ni deu portar sinó la
mitat blanch e l'altra d'or. Lo costum és, com senyora lo ha fet cavaller, lo besa, e
axí u féu la emperadriu.
Lo vescomte se partí del cadafal e entrà dins lo camp. Lo duch era capità de la
mitat de la gent e Tirant de l'altra mitat. E per ço que fossen coneguts portaven al cap
banderetes: los huns les portaven verdes, los altres blanques. Tirant féu entrar dins lo
camp hon se havien a combatre, deu cavallers, e lo duch altres deu. E començaren-se
a combatre molt bé. Aprés n'í entraren
començaren a mesclar. E cascú feÿa son poder de menar les mans lo millor que podia.
E Tirant mirava la sua gent. Com véu que la sua gent anava a mal, ell ferí ab la lança
en la pressa de la gent, e encontrà hun cavaller tan bravament que li passà la lança de
l'altra part. Aprés tirà la spasa e donà de grans colps a totes parts, en forma tal que
paria que fos hun leó famejant, que tots los miradors admirats staven de la sua
desmesurada força e gran ànimo que en aquell cas Tirant mostrava.
L'emperador mostrava tenir gran contentació de veure hun tan singular fet de
armes com aquell era. Com hagué prop de tres hores durat, lo emperador, del cadafal
devallat, pujà a cavall e posà
havia vist que s'í mesclava fellonia. E n'í hagué molts de nafrats.
Aprés que tots los cavallers desarmats foren, anaren al palau e allí parlaven de
semblant fet d'armes axí singular, que deÿen los strangers jamés haver vista tan bella
gent, axí ben abillats de cavalls emparamentats ni d'armes. E fon tenguda per festa de
gran singularitat. Lo emperador se asigué a taula e féu que tots los cavallers qui armes
havien fetes se aturassen allí a menjar.
Com foren a la fi del dinar, digueren a l'emperador com una nau era arribada al
port sens arbre ne vela, tota cuberta de negre. E tal nova recitant, per la gran sala
entraren quatre donzelles de inestimable bellea, encara que de dol anassen vestides.
Los lurs noms eren admirables: la una lo seu nom era Honor, e lo seu gest ho devisava;
la segona, Castedat se nomenava per los cavallers e dames qui de amar sabien; la
tercera per ço com en flum Jordà era stada batejada, era nomenada Sperança; la
quarta, per heretatge li venia de ésser nomenada Bellea. E plegades davant l'emperador,
li feren molt gran reverència. E perquè Sperança era lo cap d'elles, féu principi a
paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
PARLA SPERANÇA
—La transendent celsitut de la magestat vostra senyor emperador, venim a
suplicar. Com fortuna, enemiga de tota alegria e repòs, se haja ocupades les virtuts
de solícitament amar, tolent-nos lo poder de nostres desigs complir, nos ha
condemnades en eternal exili e ha trobades leys cruels, enemigues de enamorada
pietat, les quals ab grans penes defenen lo que natura liberalment nos atorga, car les
coses que en strem són males, en algun temps o jamés no poden ésser bones, com les
leys de fortuna no poden ésser fetes en perjuhí del gran poder de ma senyora. E
dexant los ports de nostre reposat viure, stenguem les càndides veles navegant per
la tempestuosa mar de adversitats, de hon se poden recitar los naufraigs de aquells
qui, en ella follament navegants, a dolorosa e miserable fi pervenen. E arribades en
lo port del teu gran triümpho ab desig de trobar aquell famós rey qui per lo món se
fa nomenar lo gran Artús, rey de la anglesa illa si la excel·lència tua sabria o hauria
hoÿt dir en quin loch trobar-se pogués, com haja quatre anys passats que anam per
la mar tenebrosa ab sa carnal germana qui per son dret nom nomenar-se fa
Morgana. Ab la nostra nau plena de dolor som arribades en lo teu delitós port e aquí
stan les devotes dones e donzelles del gran Artús, contínuament plorant, lurs dolors
e penes reconten.
No sperà lo emperador que més parlàs la agraciada donzella, car haguda plena
notícia de la venguda de Morgana, la sàvia germana del bon rey Artús, levà
prestament de taula e, ab tots los cavallers qui dins la cort sua se trobaren, feren la via
del port hon la nau era. E entrats dins, veren la senyora sobre hun lit gitada, tota
vestida de negre vellut. E tota la nau cuberta era de aquell mateix drap. E staven en
companyia de la adolorida senyora cent trenta donzelles de inestimable bellea, totes
de edat de
emperador e tots los seus. E asegut lo emperador prop d'ella en una real cadira, féu
principi a tal parlar.
CAPÍTOL
PARLA LO EMPERADOR
—Dexa les làgremes tristes, generosa reyna, que molt poch aprofiten per obtenir
lo que vas cercant. E molt me alegre de la tua venguda perquè
eres merexedora. Quatre donzelles de part tua me són vengudes, requerint-me los
donàs doctrina de aquell famós rey dels anglesos, si sabia ni havia hoÿt dir res d'ell. E
antiga auctoritat me fa fer testimoni del que y sé. En poder meu és hun cavaller de
molt gran auctoritat, no conegut —lo nom seu no hé pogut saber —ab una molt
singular spasa que té, la qual ha nom Scalibor, e segons lo parer meu deu ésser de
gran virtut. E té en companyia sua hun cavaller ansià qui
Fe_sens_pietat.
Com la reyna Morgana hohí dir tals paraules [a] lo emperador, levà
del lit e donà dels genolls en la dura terra e suplicà
veure. E lo emperador dix que era content. Alçà-la de terra, pres-la per la mà e, tots
ensemps, anaren a l'imperial palau.
Lo emperador la posà dins una cambra hon ell stava dins una molt bella gàbia ab
les rexes totes d'argent. E en aquell cas lo rey Artús tenia la spasa recolzada sobre los
genolls e stava molt mirant en ella ab lo cap molt baix. E tots miraven a ell ý ell no
mirava a negú. Però la reyna Morgana prestament lo conegué e posà
jamés volgué respondre. Mas Fe_sens_pietat conegué molt bé a sa senyora e, ab
cuytats passos, se acostà a les rexes, féu-li gran reverència e besà-li la mà. E stant axí,
lo rey Artús comencà a fer principi a semblants paraules.
CAPÍTOL
PARLA LO REY ARTÚS
—Lo stament real requir que indueixca los altres a virtut, per ço com no és poch
difícil que la voluntat en lo regne de nostra ànima, senyora del ver juhí, a l'enteniment
no faça los seus passos torçre, car la virtut és sperança de tot bé e del vici no se
spera sinó mal e temor de confusió, e negú no deu posar la sua sperança sinó en
sdevenidor bé. Noblea, riquea e potència deuen ésser comptades en los béns de virtut,
usant bé de aquelles; emperò no diem que sien hun mateix bé, car segueix-se que
alguns són nobles perquè devallen de noble linatge, emperò no són richs. Per açò la
inòpia no basta a contrastar que lo qui és noble de cor no puga usar de la virtut de
noblea: fent lo contrari no són dits nobles. Altres n'í ha qui són richs e exits de poch
linatge, qui són tan virtuosos que amen les virtuts de noblea e usen de aquelles, e
deuen ésser molt stimats perquè fan més que lur natura no
doctors sancts com los philòsofs en esta sentència són concordes, per què cové que les
virtuts sien ligades, car ells digueren que qui posseheix una virtut, totes les té, e aquell
qui fretura de una, de totes fretura. Donchs, llà hon és trobada rahó e bondat, que deu
ésser més principal, e majorment haver amor als béns divinals. Per què dich yo aquestes
coses? Per ço com veg anar aquest miserable de món rodant de mal en pijor, car veg
que los mals hòmens qui amen ab decepció e frau, són prosperats, e veg abaxar virtut
e lealtat, e veg dones e donzelles qui en lo passat temps e en lo present solien bé amar,
ara per or e per argent són difraudades. No és negú qui virtuosament ame.
Dix lo cavaller Fe_sens_pietat, allí en presència de tots:
—Digau, senyor, la senyoria vostra, qui semblants coses en exa spasa de virtuts
troba, ¿quines són les passions que donzella té?
E açò li dix perquè la princessa lo n'havia pregat que lo y demanàs.
E lo rey, responent, dix:
—Dexa-m'ó veure, que yo t'ó diré.
Com ho hagué vist, dix:
—Amor, oy; desig, abominació; sperança, desesperació; temor, vergonya que
negú no u sàpia, audàcia; ira; delectació, tristícia. Lo major do que la noble en virtuts
deu haver sí és vida casta.
—Sia de vostra mercé —dix Fe_sens_pietat— me digau les abominacions de
l'hom.
Com hagué mirat en la spasa, dix:
—Savi sens bones obres, vell sens honestat, jove sens obediència, rich sens
almoyna, bisbe negligent, rey inich, pobre ergullós, senyor sens veritat, catiu sens
temor, poble sens disciplina, regne sens ley.
Dix l'emperador:
—Demanau-li quins són los béns de natura.
Respòs lo rey que eren huyt, los qui
CAPÍTOL
LOS BÉNS DE NATURA
—Lo primer és gran linatge, lo segon és granea e bellea de cors, lo tercer és gran
força, lo quart és gran laugeria, lo cinqué és sanitat de cors, lo sisé és clara e bona
vista, lo seté és clara e bona veu, lo huyté és jovent e alegria.
Dix lo emperador:
—Demanau-li, com hun rey se corona, quines coses jura de servar.
Lo rey, responent, dix.
CAPÍTOL
LO QUE JURA LO REY COM SE CORONA
—Primerament, que servarà amor e pau en son regne; la segona, que squivarà
totes malvestats; la tercera, que en tots sos fets servarà egualtat e justícia; la quarta,
que en totes coses mesclarà misericòrdia; la cinquena, que gitarà de sí tota tirania; la
sisena, que ço que farà, que u farà per sola amor de Déu; la setena, que mostrarà en
ses obres que és ver crestià; la huytena, que serà defenedor del poble e aquell amarà
com a son fill propi; la novena, que, ço que farà, [que] [u] [farà] ab gran consell e bo, en
útil e profit de la cosa pública; la dehena, que confessarà ésser fill de la sancta mare
Sglésia, la qual de tot son poder la defendrà e no adquirirà per a sí subsidis ni
demandes, ni
sos súbdits; la dotzena, que aterrarà e castigarà los mals hòmens; la tretzena, que als
mesquins pobres serà pare e protector, la derrera de totes, [que] [honrarà] tots aquells
qui l'informaran en honrar e tembre e amar Déu.
Moltes altres coses li demanaren e a tots donà naturals rahons. Lavors foren
ubertes les portes de captivitat, e tots los qui volgueren entrar ho pogueren bé fer. E
com tots foren dins, levaren-li la spasa e no era en negun recort. Lo emperador la y
féu tornar e féu-li demanar quina cosa és honor, com ell la ignoràs e jamés havia
trobat home de sciència ni cavaller que lo y hagués sabut dir. Com lo y agueren
demanat, lo rey mirà en la spasa e de semblant stil dix afables paraules.
CAPÍTOL
DE HON PROCEHEIX HONOR
—Cosa és molt condecent e necessària als hòmens generosos e de linatge, si volen
ésser tenguts en stima, que sàpien quina cosa és honor, com naturalment la major part
dels hòmens de bon sentiment los plau ý la cerquen; e si no la conexen ni saben de
què va vestida, jamés la porien aconseguir. E per ço dich, ajudant a mi lo sobiran
Altisme, que honor és do de reverència en testimoni de virtut. E glòria e fama han
diferència e són departides de honor e de lahor per tal com honor e lahor són rahó de
fama e de glòria, car per ço és algú en fama e en glòria, car és lohat e honrat. Mas
encara honor ha diferència e departiment de lahor, a qui pertany reverència, glòria e
fama, e han acostumat de ésser preses per una matexa cosa. Glòria és una claredat, e
tal mateix és fama. Aquest és l'orde, que glòria naix de honor. Pertany-se, donchs, de
honor e del fort tembre les coses temeroses, e gosar empendre les coses perilloses per
tal que no sia desestimada la magestat real. Ans açò força per rahó de bé e per bona
fi, car açò és comú a tota virtut: fer e obrar, no per favor de glòria dels hòmnes,
mas per rahó de bé. Donchs, la rahó per què los hòmens majorment volen ésser
honrats és per tal que apareguen savis e virtuosos, als quals és majorment deguda
honor. Lo senyal e testimoni simplament vol manifestar la cosa senyalada. Cové que
sia alguna cosa coneguda e manifesta, car les coses que són dins, són a nós ocultes,
e no les foranes, car negú no pot saber lo pensament de la persona, mas coneix-lo per
los senyals que defora se manifesten. La reverència, donchs, qui és honor, se deu
manifestar per la virtut de aquell de qui és donada. No basta que sia pensada dins lo
cor, ans requir que ella sia defora donada. Donchs, honor és rahó de bé forà, com
reverència és donada per alguns forans senyals. Encara més és manifest, per tal com
honor és més en aquell qui honra que no en lo qui és honrat. E per ço honor és dita
reverència donada en senyal de virtut.
L'emperador tornà a pregar a Fe_sens_pietat que li demanàs quines coses lo home
d'armes ha mester. E Fe_sens_pietat lo y demanà, e lo rey, responent, dix.
CAPÍTOL
LO QUE LO HOME D'ARMES HA MESTER
—La primera e principal cosa que lo cavaller ha mester, si vol ésser home
d'armes, que puga comportar lo pes de l'arnés. La segona és que faça gran treball ab
les mans exercint les armes. La tercera és que sàpien sostenir fretura de viandes. La
quarta és mal jaure e mal star. La
mort, car axí bé salvarà la sua ànima com si tota sa vida fos stat verge ý en religió. La
sisena, no tema scampament de sanch. La
mateix e de offendre sos enemichs. La
E més, li demanà com se podia aconseguir saviesa. Respòs lo rey.
CAPÍTOL
COM SE ACONSEGUEIX SAVIESA
—Saviesa se pot aconseguir per cinch coses. La primera, per special oració; la
segona, per propi studi; la terça, per magistral informació; la quarta, per literal
declaració; la cinquena, per contínua negociació.
Demanà més l'emperador quals eren los béns de fortuna. Respòs lo rey.
CAPÍTOL
LOS BÉNS DE FORTUNA
—Los béns de fortuna són cinch. Lo primer és grans riquees; lo segon, grans
honors; lo terç, bella muller; lo quart, molts infants; lo cinqué, gràcia de gents.
Demanà més l'emperador, què és lo que
CAPÍTOL
LES VIRTUTS DE NOBLEA
—En noblea són quatre coses specials e singulars. Primerament que lo cavaller sia
clar en sos fets; la segona, que sia verdader, la tercera, que sia fort de cor, la quarta,
que haja conexença, car fort és odiosa desconexença a Déu. Per noble és tengut aquell
qui ha conexença a sos vasalls e servidors. Donchs, no siau desconexent a Déu del bé
que us dóna.
Tornà a demanar l'emperador quin deu ésser lo pensament del cavaller qui en
batalla és vençut. Respon lo rey.
CAPÍTOL
QUIN DEU ÉSSER LO PENSAMENT DEL CAVALLER QUI ÉS VENÇUT EN BATALLA
—Lo cavaller qui en batalla és vençut deu pensar sis coses. La primera és que la
victòria devalla de Déu; la segona és que Déu, qui l'à donada a l'altre, la pot donar a
ell; la terça és perquè se humilie a Déu e a gents; la quarta és que dels majors prínceps
del món són stats vençuts; la cinquena és que per sos peccats mereix axò e més avant;
la sisena és que la fortuna, vogint la sua roda, li plau axí.
Més, li fon demanat de quines coses lo príncep és tengut a sos vasalls.
Respòs lo rey.
CAPÍTOL
LO PRÍNCEP, DE QUINES COSES ÉS TENGUT A SOS VASALLS
—Lo virtuós príncep de
lurs leys e furs; la segona és en atényer-los ço que
e honrar-los segons son stament; la quarta és en defendre
cinquena és guardar-los lurs béns e no levar-los res del lur ab tirania.
Moltes altres coses li demanaren. Lavors l'emperador, per no fatigar-lo més, li féu
levar la spasa. E lo rey Artús no veÿa ni conexia a negú. Lavors la reyna Morgana, la
qual era sa pròpia germana, levà
per los ulls. E prestament lo rey hagué cobrada la natural conexença. Levà
hon seÿa e abraçà e besà ab gran amor a sa germana. E ella li dix:
—Germà, feu honor e gràcies a la magestat del senyor emperador qui ací present
és, e a la senyora emperadriu e a sa filla.
E ell ho féu. E aprés, tots los cavallers que allí eren besaren la mà al valerós rey
Artús, com ne fos molt merexedor. Ixqueren en la gran sala e allí feren moltes dances
e festes de singular alegria.
L'emperador pregà a la reyna Morgana que dançàs, puix havia trobada la cosa que
més desijava trobar en aquest món. E ella, per obeyr als prechs de l'emperador, féu-se
portar de la nau altres robes qui no fossen de dol com les que portava, e
se n'entrà ab totes les sues donzelles. Com foren totes molt ben abillades, les
donzelles ixqueren totes vestides de domàs blanch, forrades de erminis, e les gonelles
de aquell matex drap. La reyna, lur senyora, ixqué ab gonella de cetí burell, tota
trepada e molt ben brodada de molt belles e grosses perles. La roba que
domàs vert, tota brodada de orfebreria. E portava per divisa rodes de cénia ab los
cadufs tots d'or e foradats al sòl, les cordes eren de fil d'or tirat, smaltades, ab hun
mot de grosses perles qui deÿa: Treball perdut per no conéxer la falta.
En tal forma devisada, la reyna Morgana vingué davant l'emperador ab lo rey
Artús, son germà, e dix allí, en presència de tots:
—Gran cosa és a una longa set sostenguda venir a la font e no beure per dexar
beure altri. E per ço és molt liberal cavaller qui la sua honor dóna.
E de continent se près a dançar e no volgué més dir. Pres per la mà a Tirant,
perquè li paregué de major auctoritat, en presència de tots, e dançaren per bon spay.
Aprés se levà lo rey Artús e dançà ab la princessa. E donada fi a les dances, la reyna
Morgana suplicà a l'emperador li fes tanta de honor de acompanyar al rey Artús fins a
la sua nau e allí li daria hun petit sopar, car bé sabia la magestat sua com tota virtut,
de noblea devia ésser acompanyada e de bones costumes, com sia sabut per tots com
la sua alta magestat excel·lia de virtuts a tots los prínceps del món —donant a cascú
premi de virtut segons és merexedor—, com fos manifest ell ésser principi e font de
tot bé e de tota virtut.
No comportà l'emperador que la reyna Morgana més lo loàs, sinó que ab paraula e
gest afable li féu principi a paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE FA L'EMPERADOR A LA REYNA MORGANA
—La tua real, elegant senyoria, afabilíssima reyna, me fa creure que ést dotada de
totes les virtuts que a humana creatura comunicar-se poden, car de tu se pot dir que
ést cap e principi de tot bé. E per la tua molta virtut has pasejada la salada mar ab gran
solicitut per lonch temps per trobar lo teu perdut germà, mostrant en los teus singulars
actes la granea de la tua alta dignitat real. E perquè lo teu molt meréxer me obliga de
fer-te honors, com la tua noblea me haja request de anar a la tua nau, só molt content
de honrar e exalçar la tua honor e fama.
E levaren-se tots e feren la via de la nau. L'emperador près de bras a la reyna
Morgana e lo rey Artús a la emperadriu, e Fe_sens_pietat a la princessa. E axí entraren
dins la nau, la qual trobaren ja descuberta dels draps negres e molt ben
emparamentada tota de drap de brocat. E no y podien sentir la mala pudor de la
sentina, mas gran fragància de totes les delitoses odors qui puguen nomenades ésser.
E lo sopar aparellat e les taules parades, menjaren-hi tots los bons cavallers qui ab
l'emperador eren venguts, totes les donzelles. E foren tots molt ben servits ab gran
abundància de totes coses.
Aprés lo sopar, l'emperador près comiat. Ab totes les dames e ab l'altra gent,
ixqueren de la nau. E staven admirats del que havien vist, que paria que tot fos fet per
encantament.
Com l'emperador fon en terra, asigué
totes les dames entorn d'ell. Tirant era restat dins la nau ab tots los de sa parentela.
Com volgueren dar vela, Tirant se posà en una barca per exir en terra. La emperadriu,
qui
—Voleu que façam joch a Tirant? Farem entrar hun sclau de aquests moros que
ací són, que
demostració de caure en l'aygua e que li banye lo peu que porta de la çabata brodada,
car totes aquestes festes no ha portat, per molt que
No sé quin és lo seu significat. Molt me plauria saber-ho. E si lo moro li banya
solament lo peu e porta la calsa ab la çabata brodada, no serà menys de la sua boca
no surta alguna paraula per hon porem conéxer si u fa per amor o si u fa per
desesperació.
Totes foren consentes en la burla de Tirant. Lo moro fon content obeyr lo
manament de la emperadriu. Entrà dins l'aygua hon era la barca e près Tirant al coll.
Com fon prop de terra, féu demostració de caure, mostrant passar gran treball del pes
que portava. Volgué-li banyar lo peu e banyà-li tot lo cors.
Axí banyat com stava, ixqué lo virtuós Tirant davant totes les dames e véu que la
emperadriu e la princessa, ab totes les altres, tenien molt grans rialles. Conegué que
era burla que li havien ginyada. Pres al moro per los cabells e benignament lo pregà
que
çabata brodada sobre lo cap, e féu solemne vot en stil de semblants paraules.
CAPÍTOL
LO VOT QUE TIRANT FÉU
—Io fas vot, a Déu e a la donzella de qui só, de no dormir en lit ni vestir camisa
fins a tant yo haja mort o apresonat rey o fill de rey.
Mudà-li lo peu sobre la mà dreta, e dix:
—Tu que ést moro me has envergonyit, mas no só ofés. Davant la magestat de la
senyora emperadriu has comés cas civil, mas yo faré que serà criminal, encara que de
la fortuna sia ofés.
Vench lo vezcomte de Branches e posà lo peu sobre lo cors del moro, e féu
principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
LO VOT DEL VEZCOMTE
—Puix tu has abandonada la virtut de gentilea, e com a catiu lo crim que has
comés és civil, no en merexes punició, puix complit has lo que t'avien manat. Per què
yo fas mon vot solemne, a Déu e a tots los sancts, de no tornar jamés en la mia pròpia
terra fins sia stat en batalla campal hon hi haja de
vencedor capitanejant yo los crestians, o trobar-me sots la bandera de Tirant.
Acostà
semblant stil.
CAPÍTOL
LO VOT QUE FA LO CONESTABLE
—Ab paraules suaus asajaré si de tan deslimitat desig me pogués retraure; però
puix veig ja lo foch ensés de mon leal voler, lo qual porte a Tirant, resestint, més
aumenta, puix ab novella sperança [de] restaurar ma vida e, per satisfer al gran voler
que tinch en les armes, fas vot, a Déu e a aquella gentil dama de qui só catiu, de portar
senyal en la barba, ni menjar carn, ni [estar] asegut, fins a tant la bandera del gran
soldà dins batalla campal haja presa, ço és, la bandera vermella hon és pintada la òstia
e lo càlzer, e ab açò sia mon vot deliure.
Féu-se avant Ypòlit e posà lo peu sobre lo coll del moro, e en stil de semblants
paraules féu lo següent vot.
CAPÍTOL
LO VOT QUE FA YPÒLIT
—No dubte de soferir lo mal perillós per tan sdevenidor delit, lo qual, no vençut
ne jamés sobrat, moltes voltes hé sofertes les grans forces dels turchs per aument
de ma honor, per lo gran desig que tinch de servir a mon senyor Tirant, del qual só
criat, e per exercitar la mia persona e per mills obtenir la gràcia de la mia bella dama
qui tant val, sens mijà de la qual a mi seria molt difícil pogués desijar major bé que
la sua amor, per què hé proposat de fer tal vot com hoyreu: de no menjar pa ni sal
—e lo que menjaré serà tostemps agenollat—, e de no dormir en lit fins a tant que yo
haja mort ab les mies pròpies mans trenta moros sens ajuda de negú. E en tal cars,
mon vot sia complit.
E près al moro per los cabells, e pujà-li sobre la squena, e dix:
—Yo tinch sperança de longa vida e que prestament ab aquesta spasa compliré lo
meu desig.
CAPÍTOL
LO DONATIU QUE TIRANT FÉU AL MORO
Com Tirant véu que los seus parents havien votat per amor d'ell, ab les mans se
levà tots los diamants e robins e perles que en la calsa e çabata portava e donà-u tot al
catiu moro, e hun rich manto que portava. Anà
roba que portava, fins a la camisa, mas la calsa ni la çabata jamés la y volgué dar. Lo
catiu moro ho tingué a molta bona ventura, que de catiu que era fon posat en libertat e
en riquesa, e fon fora de la captivitat e humana misèria, car la pobretat li ocupava la
vida. Per ço se diu que la pobrea és una de les forts passions del món a sostenir. Per
causa de açò, dix l'emperador que tal cavaller com aquest era dit liberal, que dava
sens pensar de hon més ne pogués haver.
Com los embaxadors del soldà veren fer festes de tanta magnificència, foren molt
admirats e foren fora de tota sperança de pau com hoÿren los vots que Tirant ab los
de la sua parentela, havien fet. E Abdal·là Salamó dix al rey que venia en sa
companyia per embaxador, que, si lo camí los fos segur, que sens resposta se
deurien partir.
Lo emperador aquella nit se
ciutat de Contestinoble. E l'endemà, hoÿdes misses, tots tornaren al mercat, lo qual
stava axí bé emparamentat e parat com lo primer dia.
E venguts los embaxadors del soldà, en presència de tot lo poble, lo emperador los
féu semblant resposta.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE LO EMPERADOR FÉU ALS EMBAXADORS
—No és cosa en lo món de major congoxa ne dolor que veure la sua magestat
offesa en hoyr paraules tan nefandíssimes, que ofenen a Déu e al món. E moltes coses
me vull deixar de dir per honestat de la mia lengua, perquè
tinch-ne vergonya de recitar-les. Per què
leys e fas servar aquelles als altres, que per mi deuen ésser mils servades, les quals
rahó e justícia naturalment veden; car encara que les passions enclinen les gents en
alguna cosa que de rahó no és acompanyada, yo hé mester tenir virtut de paciència en
haver-les hoÿdes, perquè a mi no plaen, car no són plasents a Déu. E suplich la sua
inmensa bondat que no
yo donàs per muller ma filla a home fora de la nostra ley. E venint a l'altre cap del
que vull dir: per tot lo tresor que pagar porien lo Gran Caramany ni lo rey de la
sobirana Índia, libertat aconseguir no poden, sinó ab pau de fe verdadera restituint-me
tot lo meu imperi.
Hoÿdes tals paraules, los embaxadors se levaren e, presa licència, feren lur camí
devers aquella part hon lo soldà era.
Complides les festes, e los embaxadors partits, lo emperador solicitava sos
consells sovint sobre la guerra, e Tirant solicitava ses amors e ab molta gran instància
tenia a prop la princessa, per ço com veÿa lo temps de les treves ésser molt prop. E lo
emperador, qui mostrava tenir gran desig que lo seu capità fos en lo camp per corregir
tota sa gent, e lo capità feÿa demostració que cascun dia solicitava la gent que se
tenia de portar, que
veure
Tirant suplicà molt a la princessa que li fes gràcia li donàs compliment del que
tant desijava, en senyal del darrer mèrit e de complida alegria, car tota la sua
benaventurança stava en poder atényer la fi que per amor se pot aconseguir, com sia
senyal de perfecció de bé.
—Car quant de major pobresa l'om és exit ý entra en rica vida, tant aquella li és
més graciosa. Segueix-se, donchs, la una per dolor, l'altra per amor, planyen-se e fan
ab mi companyia, puix la sperança de mon propi delit se té per perduda, conexent
la granea de vostra culpa. Per ço vull recitar los meus ja passats mals, mas no los qui
són per venir, car la terra, la mar e les arenes e tota natura de gents se enugen de
sostenir e comportar lo meu aflegit cors. Mas, la certa sperança que del sdevenidor
delit tenia, me feÿa oblidar la granea que amor en sí porta. E per ço qualsevulla pena
que la magestat vostra a mi darà de fer-me tant sperar, me par poch en compensació
de tanta glòria com yo sperava atényer. E si la celsitut vostra volia admetre la mia
demanda e no permetésseu que fos feta vana, coneixeria vostra altesa quanta és la
fermetat mia, car una matexa serà la fi de la mia vida e de la mia mort. E per ço
no staré de dir davant Stefania lo efecte de la mia demanda e, encara, en presència de
aquestes gentils dames, en stima de germanes mies, com amor me força les diga. E
si de vós no us pren pietat, com vos dolreu de mi? E si a la vostra bellea no perdonau,
qui trobarà en vós misericòrdia? De dos mals, lo menor és de elegir: ¿qual serà l'altre,
puix la mort per menor elegesch? E no dubteu en res de dir-me lo que la celsitut
vostra eligirà.
La princessa conegué la molta passió que Tirant ab sí portava e, ab gest afable, féu
principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
RESPOSTA FETA PER LA PRINCESSA A TIRANT
—Tirant, les tues paraules merexedores són de resposta, car bé sé lo que desiges.
Però la mia fàma clara és, car fins ara sens crim hé vixcut. Digues, quina rahó a tu ha
dada sperança del meu lit? Lo creure sol ésser gran infàmia a les donzelles, e les
nostres paraules són cregudes freturar de fe. Jatsia que altres donzelles pequen, e
moltes que n'í ha qui no amen castedat, qui
poques? Si yo consent a tu, no puch dir que açò no
meu defalt puga cobrir. E ab quin fet scusaré yo ma culpa? Donchs, prech-te, Tirant e
senyor de mi, a tu plàcia voler-me dexar defendre la bellea que fortuna m'à
acomanada, e no vulles laugerament robar-me la mia tendra virginitat, car aquella
donzella pot ésser dita casta qui dubta mala fama. E creu a mi lo que
desplau que tu ames la mia persona, mas tinch dubte de amar aquell qui
ab gran fatiga pot ésser meu, car no és trobada fermetat en la amor dels strangers, qui
prestament ve e molt pus prestament se
molts altres que nomenar-te
passà, que, matant a sos fills e aprés a sí mateixa, sos mals hagueren fi, hoc encara la
cosa desijada, mas no en la sperança que havia de la cosa.
"D'ací avant no vull pensar en les coses de present, sinó en les passades,
d'aquelles que hom se pot servir, car és natural condició, a la qual fugir és impossible,
que nostre voler, si no en sobirà bé, terme no pot atényer. Si alguna cosa la donzella
desija, encara que en strem sia mala, ab vel o ombra de bé lo tal nostre voler demana.
Menyspreant matrimonis de grans reys, ne elegí jamés partir-me de l'emperador mon
pare, car pensava la sua vellea ésser digna de ma servitut, ab tot que ell sovint me diu:
"Carmesina, fes per manera, ans que yo partesca de aquesta present vida, ab molta
alegria yo
ab lo teu se concordarà, posat cars que sia strany o de la terra natural". E moltes
vegades me prench a plorar de les benignes paraules que tostemps me diu ý ell pensa
que yo plore per temor de entrar en la més plasent que perillosa batalla, la qual sovint
les honestes donzelles mostren tembre. Ell loa la mia casta vergonya, confia de la mia
vida e la mia castedat fa a ell star segur, la bellea li fa temor. E moltes vegades, com
yo só loada de bellea davant ell per los hulls de vosaltres, me enuge molt de hoyr-ho
en sa presència, però no vull negar no
Tirant! Gran libertat és donada a mi, car no hé sabuda l'art de amar, e lo principi és a
mi difícil e dubtós. E si yo no amava a tu, seria dita benaventurada, perquè seria fora
de tota passió. Car só en recort de aquella trista nit del castell de Malvehí, diré axí
com dolor vol que diga: "Qui mercé no ha, mercé no deu trobar".
E no volgué més dir. Tirant stigué hun poch alienat pensant en lo parlar que fet
havia la princessa, mostrant-li la poca amor que li portava, com se tingués per
benaventurat pensant ésser molt avant de ses amors e trobà tot lo contrari. Constret
per molta dolor, ab sforçat ànimo féu principi a paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA TIRANT A LA PRINCESSA
—Moltes coses jahen en cubert per minva de negligents descobridors, car en lo
principi yo no sabí descobrir la poca amor que en la excelència vostra tinch coneguda.
Fins ací hé treballat en conservació de la mia vida perquè en augment de la honor e
prosperitat de la magestat vostra yo pogués treballar en servir aquella. Ara, puix veig
del tot la mia sperança perduda, me vull deixar de viure perquè ab la molta amor
que
de les mans de aquell virtuós e famós cavaller, lo senyor de les Viles_Ermes, puix
sabíeu que la mort ab tan gran pena me era vehïna? Car veig que ab multitut de
paraules de molta dolor acompanyades no puch pervertir a pietat lo ànimo de la altesa
vostra de atényer-me lo que per rahó e ab molta gentilea vós éreu obligada sots
promesa fe, ço és, que daríeu remey a la mia atribulada vida, no vull més de ací avant
fiar en paraules. Puix donzella de tanta dignitat, e sobre totes les del món virtuosa me
haja rompuda la fe, ¿qui porà fiar de totes les altres?
—Quina cosa és fe? —dix la princessa— Com molt me plauria saber-ho, perquè
en son cas e loch servir-me
—Molt me plau, senyora —dix Tirant—, que fengiu ignorància per cobrir lo
vostre defalt, car tal ignorància en vós no té posada. Emperò de mon poch saber e
mal avisat entendre só content dir lo que y sé, demanant tostemps perdó si dich res
que sia en ofensa de vostra celsitut. Per a mi par haver lest que fe e veritat stan
ligades, car fe és creure lo que hom no veu ab los ulls corporals. E açò és tant com
toca en les coses de de Déu, que simplament se deuen creure segons la santa mare
Sglésia creu, car rahó natural no basta en provar los secrets divinals qui són en la
santa ley crestiana, sinó per testimoni de la Santa Scriptura, e ab aquesta fe nos havem
a salvar. E Deu és veritat que mentir no pot, e tot lo que ell ha dit de la sua sancta
boca és veritat e axí ho devem creure fermament sens dubitació alguna. E per tal
forma, stan fe e veritat ensemps ligades. E la magestat vostra fa lo contrari, que trenca
la promesa fe denegant veritat, que és Déu. Donchs, venint contra Déu és renegar-lo,
car tots los que rompen la fe trenquen sagrament e són fets enemichs de Déu. E vol-se
scusar la excel·lència vostra remetent-me a una mia gran enemiga qui nomenar-se fa
Sperança, qui fa per son ofici desesperar moltes gents, car aquesta no fon trobada sinó
per una causa, ço és, que les persones tinguen sperança de longa vida e, que per les
bones obres que faran, ab los mèrits de la passió sacratíssima de Jesucrist obtinguen la
glòria de paradís.
"E stich admirat de la magestat vostra, qui té tanta magnaminitat, que us hé hoÿt
dir que jamés haveu feta promesa ni gràcia alguna a negú que molt copiosament no lo
y complísseu, e de açò me donàs per testimoni totes les dames de la cort vostra.
Donchs, ¿serà tanta la mia desaventura que yo, qui us desige més servir e obeyr que
tots los hòmes del món, la grandíssima liberalitat en mi manque? Encara no u puch
creure que donzella de tanta dignitat vulla ésser perjura, car, com la persona és de
major stima, tant fa més ofensa a Déu e no seria negú qui de vostra altesa donàs fe. La
stima de major dolor de la que tinch, no puch atényer; assajar vull la fortuna, la qual
sovint als qui la sperimenten prospera.
"Entre mos mals, lo que més me atribula, [és] perquè no tinch poder de
complidament mostrar a la celsitut vostra la infinida amor a la qual justament lo
meréixer vostre me obliga. E per ço speraré temps en lo qual, sens temor, yo puga
mostrar a l'altesa vostra com tinch en poch ma vida. E vull lamentar-me sovint, ab
moltes làgremes, la mia gran desaventura. Mas, la strema amor que dins mi reposa me
fa dubtar los sdevenidors perills, e los pochs inconvenients me paren grans si en dan
de la vostra excel·lent persona sguarden. Ja tem los mals que a vós porien seguir,
noble donzella, perquè só cert la mort sens dubte ab mi molt prest vol fer companyia,
procurant a vós molta dolor, la qual serà a mi molt enujosa sol per ésser lunyat de la
vostra resplandent vista, poch recordant-vos la ofensa que lo tal consentir vos porta
segons vostres paraules, fengint aquelles ésser honoroses. Si axí fos, per los passats
no foren meses en oblit; e, content del que ja vist ne haveu, en molta honor mia e gran
vergonya de la celsitut vostra, parlant tostemps ab vènia e perdó, seria just, si a la
magestat vostra era plasent, concordàsseu ab la última rahó per no mostrar voler fer
del negre groch. Ja dolent-me de la altesa vostra, diguí a la Viuda Reposada e a
Stefania lo desgrat que mostràveu haver de mi. E si yo, per ésser stranger, alguna
o[m]bra o centilla passava per lo vostre enteniment de alguna error que en mi fos
causada, prenga la magestat vostra aquella seguretat, segons de cavaller se pertany.
Com ixquí de la casa mia, acompanyant-me ànimo de infinida amor, si en lo camí
alguna passió sentia, reclamava a la senyora princessa, car de altre déu socors no
sperava. E ab sperança tal entrí en aquesta cambra pensant trobar a ma dolor
remey.
No pogué haver prou paciència en més hoyr a Tirant la princessa, sinó que, ab
sforçat ànimo, féu principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA LA PRINCESSA A TIRANT
—O, fallit de enteniment! ¿Ab los béns de natura, los quals sens libertat
posseheys, vols atényer nom de virtuós, que no s'ateny sinó ab multitut de treballosos
actes? ¿Fies en la tua mà e corporal força, que tens atreviment de demanar dins la mia
cambra, en presència de tantes dones e donzelles, lo premi que tu creus meréixer?
Sàpies que, axí com tu ést poderós en parlar ab la tua mala lengua, axí só yo poderosa
en hoir ab les mies orelles pacientment lo que dius, dient que yo t'é promesa la fe,
volent-ho convertir a exemple de bé.
Estant en aquestes rahons, entrà lo emperador per la cambra e véu-los que staven
en hun rotle fet. Demanà
—Senyor, nosaltres demanàvem al capità, per ço com ell sab molt bé sermonar,
quina cosa és fe. E ha
E lo capità, ans que lo emperador parlàs, se près a dir:
—Senyor, lo nostre mestre e senyor Déu Jhesús, manà en los seus sagrats
Evangelis que nosaltres cregam bé e fermament tot ço e quant és contengut en aquells
ab verdadera e pura fe, sens dubitació alguna, e que en aquesta sancta fe e ley
crestiana vullam viure e morir. E tots los qui lo contrari faran, sien tenguts per
heretges e foragitats dels béns que
guardar les dones e donzelles, qui la fe prometen, que no la rompen, car si u fan són
scomunicades e axí morint, no poden ésser admeses en ecclesiàstica sepultura ni en
loch sagrat soterrades.
Respòs lo emperador, ab zel de bé, ajudant al seu capità, que deÿa gran veritat,
que fort cosa és rompre la fe, axí als hòmens com a les dones. Emperò, si ell sabés la
causa de la qüestió de Tirant e de sa filla, ell no haguera loada tal rahó.
E lo emperador près per la mà sa filla Carmesina e pujaren-se
no volgueren altra companyia, a la torre del tresor per traure moneda per donar a
Tirant que anàs al camp.
Com foren pujats, Tirant restà ab les donzelles e, posat en gran pensament del que
la princessa li havia dit, hagué plena notícia en aquell cas que la Viuda Reposada li
havia descubert son secret e tot lo que ell li havia rahonat. E volgué Tirant
sperimentar si ab prometenses poria son fet revenir e, ab paraules afables e de molta
amor, de les següents paraules féu principi.
CAPÍTOL
LO RAHONAMENT QUE FA TIRANT A LA VIUDA REPOSADA E A LES ALTRES
DONZELLES
—Molt és dura cosa pensar en los perills sdevenidors. E si aquell qui té potència
de levar la conexença als conexents, levàs al savi lo seny, alguna cosa no li restaria.
La major dolor que als mesquins atribula es que en algun temps sien stats
benaventurats. E per ço la mia pensa sens comparació està ofesa per ma senyora.
Si yo hé bé enteses les sues querellies, manifesta que la sua amor no ha tengut poder
vers mi ab pròspera fortuna, e per ço los meus mals no tenen rahó de esser creguts
sinó per testimoni de mes paraules. E per ço desija la mia ànima ésser aconsolada,
perquè yo pogués fer tals e tan asenyalats serveys a la senyora princessa que la
magestat sua conegués yo ésser digne de la sua amor aconseguir e, a vosaltres totes
en general e a cascuna per sí, en honest matrimoni col·locar-vos pogués. A la mia
singular parenta e
molts béns e molta riquea, però, yo li
té. A la senyora Viuda Reposada, qui fos secretària major de tot mon pensament e li
donàs marit que fos duch, comte o marqués, ab tants de béns que ella ne reste
contenta e faça richs a tots los seus. E per semblant volria fer a Plaerdemavida e a
tot[e]s les altres.
Stefania féu infinides gràcies, per ella e per totes les altres, al virtuós Tirant de la
molta voluntat que
—Fes-li tu gràcies per ta part, que yo les hi sabré fer per la mia.
E girà
CAPÍTOL
LES GRÀCIES QUE FA LA VIUDA REPOSADA A TIRANT
—No és senyal del darrer mèrit lo donar axí com la senyoria vostra fa, mas és
principi d'amistat e de gran amor, e fa lo do plasent e graciós lo que prestament lo
dóna. E qui dóna lo que no pot negar, fa molt bé, emperò encara que se
poch dóna. Yo fas infinides gràcies a la senyoria vostra del bon recort. E yo no vull
marit, per gran senyor que sia, sinó hú, lo qual, com a Déu adore nit e dia, e
contínuament present encara que sia absent. Aquell que ame no m'ha morta, mas
dóna
manifestar ma voluntat per los perills que seguir-me
inpediment a la fi de mon propòsit, los quals dexaré de recitar perquè no és temps
ni loch.
Acabant la Viuda Reposada, Plaerdemavida féu principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
PARLA PLAERDEMAVIDA
—Capità senyor, ¡com sou nafrat de la virtut de paciència! E no sab la senyoria
vostra que aprés de peccar se segueix penedir? Vós sou vengut en les cambres de ma
senyora, qui són sepultura per a vós, puix no trobau misericòrdia. Yo us suplich, per
mercé: no sia de perdre la sperança, car Roma no
res que ma senyora vos ha dit, stau ja smayat? En les forts batalles sou vós hun
animós leó e tostemps sou vencedor, ¿e temeu una senyora sola que, ab sforç e ajuda
nostra, vos darem d'ella vencedor? A la gent d'armes dau gran sforç e a nosaltres
toleu lo poder? Mas yo veig que temor e pietat contrasten als cruels ardiments: par-me
que Déu vos paga segons vostres mérits. ¿Sou en recort de aquella plasent nit del
castell de Malvehí, que yo somiava, e lo que vós díeu; ab quanta misericòrdia en
aquell cars obràs? E per ço se diu en la nostra terra hun exemple vullgar: qui és piadós
e puix se penit, no deu ésser piadós dit. Ja no vull més dir de aquesta rahó, sinó que
totes vos ajudarem perquè la senyoria vostra sia contenta. E lo darrer remey yo lo y sé
quin és: que s'í té a mesclar una poca de força, car la temor, qui ve de poch saber, fos
apartada de sí. Car cosa és leja a les donzelles, com són requestes de amor, no hagen a
dir aquell spantable mot: "bé
ço yo us promet, a fe de gentil dona e per la cosa que més ame en aquest món, encara
que yo
aquell cars yo seré dita justa remuneració menor que
la mercé vostra que yo sia conservada en la amor del meu Ypòlit. Mas gran dubte
fa que, com yo comence a veure los seus rebordonits passos hon volrien anar,
no
que ell serà bon sgrimidor, que no cura de tirar a les cames, mas tira al cap. Més sab
que yo no li hé mostrat.
Tirant se alegrà hun poch ab les burles de Plaerdemavida, e levà
dix-li:
—Donzella, segons me par, vós no amau en cubert a Ypòlit, ans voleu que tots ho
sapien qui saber-ho volran.
—Què
dat lo bon grat ab la sperança ensemps? E per ço vosaltrcs, hòmens, moltes voltes sou
desconexents, que volríeu cobrir la culpa vostra ab dissimulació de honest parlar,
pensant que som donzelles e no tendrem atreviment de dir-ho. E teniu de propietat
que en lo principi sou bons e en la fi sou mals, axí com és la mar qui, entrant-hi troba
hom l'aygua suau, aprés, com sou molt dins, és fortunal! Axí és en lo principi d'amor
que sou blans, aprés, aspres e terribles.
Estant-en aquestes rahons, vengué lo emperador e près per la mà al capità e
tragué
Com fon hora de sopar, Tirant ab los seus anà a la sua posada. E venint la nit, que
la princessa se volia en lo lit posar, la Reposada Viuda li féu principi de semblants
paraules:
—Senyora, si la magestat vostra sabia la strema passió que Tirant passa per causa
de vostra altesa e les coses que
Aprés, a mi, apartant-me a una part, les coses que me ha dites de la excelència vostra,
que tinch fastig de recitar-les-vos, mostrant en les sues vils paraules lo poch bé que us
vol. E la sua ficció manifestar-se tenia, que la divina Providència no permet que les
coses mal fetes ni mal pensades sien de longa duració.
La princessa se alterà molt del parlar de la Viuda Reposada. Desijosa de saber-ho,
tornà
hoÿdes. E primerament li recità tot lo que Tirant havia dit a totes e com les volia totes
col·locar de matrimonis honorosos, ab promeses precioses que los donadors
acostumen de fer. Aprés, ab gran maldat e decepció, féu principi a sa malícia la mala
Viuda.
CAPÍTOL
LO MAL CONSELL E REPROVAT QUE LA VIUDA REPOSADA DONÀ A LA PRINCESSA
CONTRA TIRANT
—Esperiència manifesta mostra a les persones qui tenen bona discreció que deuen
usar més del seny que de la voluntat. E com les persones són de major altesa e
dignitat, tant deuen ésser més virtuoses e de més perfecció. Emperò, encara que hun
home sia de més alt enginy e més pràtich que altre, axí com és Tirant en les armes, no
resta que tots los hòmens naturalment tinguen enclinació en malparlar de les dones e
pijor obrar. E havent nosaltres tal conexença, devem usar de nostres remeys e no voler
seguir les coses voluntàries, car negú no pot ésser senyor ni conservar-se en la
posehïda senyoria si no té saviesa, car fent lo contrari és dit foll. Quants cavallers sab
bé vostra altesa que desigen e han desijat lo que Tirant volria, qui són savis e ab molta
discreció? E aquest Tirant és home cruel e gran homeyer, qui tot sol té ulls. Bé sé que
no veu més que los altres, mas en follia té major atreviment. Ni té més saviesa que los
altres, mas té menys vergonya e més atreviment. E si vostra altesa sabia lo que diu de
vós, jamés li deuríeu voler bé.
—Digau-m'ó prest —dix la princessa— e no
—Ell me ha dit en gran secret —dix la Viuda Reposada— e m'à fet posar les
mans sobre los Evangelis de açò yo no diria res a negú. E per quant sou ma senyora
natural, qui seria venir contra la fidelitat, quinsevulla sagrament que yo haja fet no val
res, per ço com és contra caritat. Primerament me ha dit com Stefania e
Plaerdemavida són ab ell de acort com per força o per grat ell passarà a vostra
magestat. E si fer no u volreu per grat e a tot son voler, que us passarà la spasa per lo
coll donant-vos cruel mort. E aprés farà per semblant a vostre pare e, robant tot lo
tresor, se posarà en les galeres sues e iran-se
portaran, robes e joyes, trobaran allà de més belles donzelles que vostra altesa no és;
car diu que vós no semblau sinó moça d'ostal, que sou donzella ab molt poca
vergonya e que en la mà lo portau dient qui
traÿdor celerat quines coses pensa de vostra altesa!
"E diu encara més, lo reprovat ab poca fe, que no era vengut ell en aquesta terra
per fer armes, e que tantes vegades és stat nafrat e que per mala sort ha conegut a vós
e a vostre pare. Què us par, senyora, de tal parlar de cavaller, com pensa ell en la
honor de la excelència vostra ni de l'emperador, qui tants béns e tantes de honors li
haveu fetes? Allà foch qui
mes? Que no ama ni vol bé a dona del món sinó per sos béns, més que per la sua
persona. De aquestes coses diu moltes e de altres moltes maldats.
"E só en recort que
posat cars ell vos fes mil sagraments, no tendrà negú: per força o per grat ell passarà
a vós. Aprés vos farà tres figues e les vos posarà en la barba. Aprés vos dirà: "Na mala
dona, ni grat ni gràcies, ara que n'he hagut lo que desijava." Ay, senyora! La mia
ànima plora gotes de sanch com hi pens en tantes maldats com ha dit de vostra altesa!
E per ço senyora, vos vull dar hun consell, si bé no
de vostre pare e mare, no és negú qui tant se dega dolre de vós com fas yo. Per ço
com tant de temps vos hé tengut en los meus braços e mamat haveu de la mia let,
tinch desig de sercar-vos honors e delits, e vostra altesa s'és de mi amagada per fer
festa en aquest reprovat de Tirant, donant més fe en Stefania e Plaerdemavida que no
a mi, ý elles porten-vos traÿda e venuda. Ay, trista de vós! Ý com vos ha difamada e
farà més d'ací avant! Stefania bé fa: volria trobar companyia en sa gran culpa.
Deixau-vos de semblants amistats, puix sou informada de la veritat, car yo no us diria
sinó tant com és l'Avangeli.
"Aquestes coses que a la magestatvostra hé dites, és necessari vós me jureu de
jamés dir-ne res a persona del món, car hé dubte que, si lo traÿdor de Tirant ho sabia,
no
apartau-lo de vostra amistat, per ço que faça la guerra per vostre pare. Car si
promptament vostra altesa lo lança de sí, pensarà que yo u hé dit. E aquestes altres
són dignes de disciplina, però no tot en hun dia. E guart-se la excel·lència vostra de
fiar d'elles: aqueixes vos traÿran. No veu vós Stefania com té lo ventre gros? E yo
stich admirada lo emperador com no lo y conex. E tal mateix se farà Plaerdemavida.
La princessa stava molt adolorida, car nova dolor li tenia ocupat lo sentiment. E
decorrent dels seus hulls vives làgrimes acompanyades de molta ira, féu principi a
semblant lamentació.
CAPÍTOL
LAMENTACIÓ QUE FA LA PRINCESSA
—Com pense que tinch reprensió de pare, la mia ànima del cors partir-se vol, per
ço com volria lo discurs que tinch de la mia dolorosa vida pogués ab amargues
làgrimes plànyer e lamentar la mia gran desaventura. E perquè m'és forçat donar
rahó de ma penosa vida, ab les mies mans fredes exugaré la mia cara humida de
moltes làgrimes. E si
quals, ab gran enveja, en aquest cars me lunyen de aquell que justament me pensava
que devia amar. E yo l'amava en strem grau per los grans beneficis qui d'ell sperava
rebre la corona de l'Imperi Grec. O, Déu just! Hon és la tua promta justícia? ¿Com
no devalla prestament foch del cel que en cendra faça tornar aquell cruel e ingrat
Tirant, qui yo pensava que seria meu, e lo primer cavaller qui yo dins ma pensa tenia
per senyor, pensant que fóra fi de mos mals? E veig tot lo contrari. Aquest havia a
senyorejar la mia persona e tot l'imperi, aquest pensava yo tenir per pare e per germà,
per marit e senyor, e que yo fos serventa sua. Mas, ¿per què
coses en absència sua, que de mos adolorits clams no té ell gens de sentiment, car
molt millor fóra hi fos ell present? ¡Ay, trista, que lo meu cor stà adolorit e la amor
mesclada ab cruel ira! E totes les quatre passions combaten la mia atribulada pensa,
ço és, goig, dolor, sperança e temor, car negú en aquesta present vida no pot viure
sens aquestes, per gran senyor que sia. E la virtut és que no deu hom amar sinó hun
sol Deu.
"¡O, qui pensara jamés que de la boca de tan virtuós cavaller poguessen exir
semblants paraules! E quin dan li hé fet yo, per ell voler la mort de mon pare e de la
mia mare, e de una miserable filla que tenen? Ara, voleu que us diga, na Viuda? Tan
prest poria Tirant fer tornar lo sol atràs com poria fer que yo fes cosa que fos
desonesta. O, Tirant! E hon és la amor que solia ésser entre tu e mi? E per quina culpa
só stada yo merexedora de axí ésser feta vil e abominable a tu? Lo teu amor lauger e
de fermetat poca, per hon és fugit de mi axí prest? Yo, mísera Carmesina, qui solia
ésser serventa tua, te prech que
la sua religió. E porà ésser que tu sies més cruel a nosaltres que a tots aquells? ¿E per
yo fer festa a ta virtut, conexent lo teu molt meréxer, diguist paraules que no staven bé
en boca de cavaller, que no ames dona ni donzella sinó per los béns e que
forcívolment vols pendre la despulla de la mia virginitat? O quant scampament de
sanch tals paraules porten! Però yo stime més que les gents diguen que só stada
benigne e piadosa als stranys que si deyen lo contrari, que só stada cruel e mala als
virtuosos de honor dignes, car si lo meu sperit volgués usar de crueldat, no seria lo
sol exit que la tua cambra faria plena de sanch de tu e de tots los teus.
E no dix més, sinó que hohí tocar a matines e dix:
—Viuda, anem al lit, per bé que lo meu dormir serà molt poch aquesta nit, ab la
gran ira que tinch de Tirant, aquell que yo tant solia amar.
Respòs la Viuda:
—Suplich-vos, senyora, per mercé, que, de tot lo que us hé dit, que la magestat
vostra no u diga a negú per lo gran perill que seguir-me
volria que
—No tingau temor —dix la princessa—, car yo guardaré de dan a vós e a mi de
càrrech.
Com foren dins la cambra, Stefania, que les véu venir, dix:
—Bé
hi haveu stat. Bé volria saber en què stà tot lo vostre pensament.
E la princessa se mès en lo lit sens fer-li resposta, e posà lo cap davall la roba e
pres-se agrament a plorar. Com la Viuda se
plorava ni quina congoxa tan gran era la sua.
La princessa li dix:
—Stefania, dexa
aparellat t'està que no
E Stefania stigué molt admirada qué podia ésser açò e no li tornà més a replicar. E
gità
En tota aquella nit la princessa jamés pogué dormir, sinó plorar e lamentar-se. Per
lo matí ella se levà tota malalta del vetlar que havia fet. Ab tot açò, ella s'esforçà de
anar a missa.
Com Tirant sabé lo seu mal e fon informat per Stephania lo plorar e la congoxa
que en la nit tenguda havia, stigué molt admirat quina podia ésser la causa que tant la
hagués agreujada. E acostant-se a la princessa, ab humil gest e ab veu piadosa, féu
principi a paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
DEMANDA DE CONORT QUE FA TIRANT A LA PRINCESSA
—Lo piadós parlar porta ab sí tristor als hoÿdors, en special en aquells que ab
molta amor amen. E par-me a tot mon seny que lo vostre mal tinch yo sobre los meus
ulls. E si tanta mercé me volia fer la celcitut vostra en fer-me part del mal qui us
atribula o, almenys, dir-me la causa qui us fa plànyer, la mia ànima en aquest món
sentiria glòria. E lo que dic a la magestat vostra és perquè u conech en la alteració de
la vostra cara, que só cert que és quítia de tota culpa. Necessària cosa és, si voleu que
vixqua, que mudeu la vostra cara e que no siau desconexent vers mi.
Per què us suplich, encara que de mi acabat remey no spereu atènyer, almenys no
porà ésser que algun útil no
major part de mes paraules, perquè veig que no tendria temps de poder-les
recitar, solament diré la strema pena que lo meu cor en sí porta, com no puch
tot lo temps de ma penosa vida poder contemplar la vostra sobresingular bellea.
Ara no só poch content en haver porrogat lo manament que per la magestat del
senyor emperador me era stat fet que anàs al camp.
No pogué més retenir Tirant que dels seus ulls no destil·lasen vives làgrimes. E
conegué que la princessa mostrava enujar-se
—Senyora, ab sobres gran treball, per no fatigar la altesa vostra, detindré dins mi
la strema passió que la mia atribulada ànima sent, que del carçre del tan atribulat cors
se vol partir si ab pena tal té de viure. E si la magestat vostra se enuja de les mies
atribulades paraules, asajaré ab enamorats serveys mudar la malvolença que en
strem mostrau contra mi, mostrant alegrar-vos de la pena que
no
Aquest és lo premi que yo spere de ma benvolença? Puix axí és, en defensa te virtut
me dexaré de viure, ab tot que us veya possehïdora de excel·lent corona de l'Imperi
Grec per mos mal premiats treballs, qui aprés ma fi restaran per immortal recordació
de gents.
No pogué més parlar Tirant per la molta passió que sentia. E la princessa, ab veu
baxa, féu principi a tal parlar.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE FÉU LA PRINCESSA A TIRANT
—Ab lo menys càrrech que poré, vull satisfer a ta demanda, per ço com és cosa
que vergonya ab sí porta, car la mia lengua ab gran treball pot formar tals paraules,
ne la mia cara no gens bella, qui és temerosa e molt vergonyosa, te darà causa de
negar que hun tan leig e gran defalt de mi s'aparte. No vull més ab tu contendre de
paraules, perquè conegues quanta és la mia paciència e humilitat, car los solícits
treballs e malaltia que la misèria humana ab sí porta, fa dolre la mia atribulada
pensa. E axí passaré lo temps de ma penada vida celant la granea de la mia strema
pena. E no penses sia tan poch lo treball que comporte en detenir tan gran dolor
cuberta, car los plors e sospirs qui als atribulats turmenten, és gran descans poder-los
manifestar a persona fel. E per ço yo ame de present lo que tu, per ventura,
ames en sdevenidor.
E no li pogué més dir per ço com los metges vingueren acompanyats de la
emperadriu. Tirant près licència e anà-se
princessa dit li havia. E fon posat en gran pensament e axí stigué, sens menjar, que no
volgué exir de una cambra fins que lo conestable anà al palau e parlà molt ab
Stephania e ab Plaerdemavida e
princessa dit li havia.
—Quin remey porem dar —dix Stefania— a la sua gran dolor, car tant com yo
adobe de dia ho desbarata la Viuda de nit? E com yo li parle de res de Tirant, lo que
de primer no feÿa, ans volia nit e dia no parlassen d'alre e de ses amors com se
regiria, ara se és sots mantel cuberta. E aquesta, que té lo cor temerós e l'enteniment
grosser en amar, hi entra molt mal e ab gran dificultat en amor. E la Viuda, qui sab
aquest càrrech de amor per ella conegut, li muda tot lo joch com a maestra en l'art. E
tots los qui amen són cechs e no
no una vegada, mas cent, yo l'haguera fet entrar dins la sua cambra, volgués o no, axí
com fiu aquella nit al castell de Malveí. Però, puix a mi no és tolta libertat, ab baxa
veu yo li parlaré de Tirant ab ombra de piadosa amistat.
E finit lur parlament se n'entraren en la cambra hon era la princessa ab grans
rahons ab la Viuda Reposada, e no li pogué parlar. E conegué Stefania no era ora
disposta per parlar ab ella. Lo emperador, que sabé que lo conestable era allí, pensà
Tirant hi devia ésser tanbé. Féu-los cridar e, com devien tenir lo consell, dix
l'emperador:
—Anem a la cambra de Carmesina e allí veurem com sta, car huy tot lo dia no
sent bé.
Lo conestable se mès primer. Aprés venia l'emperador e Tirant. Aprés tots los del
consell, los qui anar-hi volgueren. E trobaren que la princessa stava jugant ab la
Viuda a naÿps, apartades en hun cantó de la cambra. E aquí se asigué l'emperador,
prop d'ella, demanant-li de son mal. E ella prestament li respòs:
—Senyor, com yo veig la magestat vostra, soptosament se parteix lo mal de mi.
—Girant los ulls devers Tirant e prenent-se a sonriure.
E l'emperador près gran plaer en les rahons de Carmesina e molt major com la véu
en tan bona disposició. E aquí parlaren de moltes coses, e la princessa de bon grat
responia en tot lo que Tirant li deÿa, car la Viuda Reposada li consellà fes festa a
Tirant, no tant com solia de primer, mas domèsticament, axí com als altres.
E la viuda volgué que Tirant no se
de la princessa de no amar-la e que amàs a ella. E per ço deÿa ab tota maldat lo que
dit havia a la princessa. Per ço fon ella causa de tanta dolor.
Com fon quasi nit, lo emperador ab tots los hòmens se n'anaren cascú en sa
posada. E l'emperador l'endemà congoxava tota la gent se degués partir per anar al
camp. E Tirant e tots los altres desempachaven lo més que podien. E Stephania,
parlant aquella nit ab la princessa, mès-la en noves de Tirant, e la princessa,
prestament, li dix:
—Calla, Stefania, e no vulles més enujar, car los sancts te paradís, qui són cascuns
en gran auctoritat posats, són poch anciosos del que tu dius ni de nostres misèries, car
ab altres coses de virtuoses obres nosaltres havem a guanyar premi qui no s'ateny sinó
ab mèrit de pròpia virtut. Car tots aquells qui fan semblant d'amor no són de natura
d'or, qui a tot lo món plau, axí als grans com als pochs, als richs com als pobres, ni
poden ésser tots de una voluntat, car huns són amichs de paraules e servexen de vent
e, de açò aytal, fan semblant fns a la boca. Car si yo
actes, ell és cavaller no conegut sinó en temps de treves, però yo callaré fins a tant que
la fortuna adversa done licència a mi de parlar. Segueix-se de tu, que ab pintades
paraules vols posar ma vida en perill. E val més que anem a dormir ans que la mia
atribulada persona passe més dolor.
Stefania volgué parlar ý ella no u consentí. La princessa se
ab pensament de dona mortal.
E axí passaren dos o
semblant a Tirant, per ço com sabia que prestament se
l'emperador li dix:
—Senyor, veu
temps farà del soldà lo que ha fet del Gran Caramany e del rey de la sobirana Índia, o
axí com féu del rey de Egipte. Car certament, si tot lo món havia batalla, aquest sol
seria per guanyar honor ý fama perdurable entre aquells qui vendran aprés d'ell, lo
qual de singular premi és merexedor, lo gran bataller, car ab verdader cor e sens frau
negú tostemps les batalles ha fetes, e ab gran humilitat les ha ofertes a la magestat
vostra.
Parlà lo emperador e dix:
—Capità virtuós, yo us regracie molt les moltes honors que m'haveu fetes, e
prech-vos que, axí com fins ací haveu ben obrat mostrant la molta virtut vostra, que u
façau axí de ací avant, o millor, que tal sperança tinch de vós. E nostre Senyor me faça
gràcia que us puga premiar segons lo vostre molt meréxer.
Com Tirant véu tantes de rahons supèrflues e que la princessa ho havia principiat,
quasi a manera de mig scarn no li pogué dir altra paraula sinó:
—Serà.
Tirant, per voler anar a sa posada, devallà per una scala e fon en una cambra hon
trobà lo gran conestable e Stephania e Plaerdemavida a grans rahons. E Tirant s'í
acostà e dix-los: —Vosaltres, germanes mies, de què parlau?
—Senyor —respòs Stephania—, de la poca amor que la princessa en aquest cars
de vostra partida mostra a vostra senyoria, axí com ella se deuria sforçar, ara més que
jamés, en fer-vos festa ab amor, encara que ella y posàs hun troç de sa honor. Aprés,
senyor, parlàvem què serà de mi si vosaltres partiu, car la emperadriu me dix anit:
"Stephania, tu ames." Yo torní roja e vergonyosa e abaxí los meus ulls en la mia
falda. Aquests senyals de amor de mi, qui atorgava, eren prou en mi, qui callava, car
de primer no sabia quina cosa és amar, sinó de aquella nit del castell de Malvehí. E si
vosaltres vos partiu, poca benaventurança ý miserable penyora de amor restarà en mi,
sinó molta dolor qui
seré punida per lo peccat de vosaltres.
—Senyora —dix Tirant—, ¿e no us hé yo ja dit que lo dia de nostra partida yo
suplicaré al sanyor emperador, present la senyora emperadriu ý la princessa, e totes
seran avisades que sien bones en fer aquest matrimoni? E restarà ací lo conestable e lo
seu ofici acomanaram al vezcomte, e fareu lavors vostres bodes.
—¿Ý com ho faré yo —dix Stephania—, que vós no y siau? E no s'í faran festes
ni dances ni alegria nenguna sens que vostra senyoria no y sia? —¿E què y fretura
festes a les bodes, puix a les sposalles no n'í hagué? —dix Tirant— La festa e la
alegria deixau-la per al lit, hon no y haja temors mesclades de recel.
E stant en aquestes paraules, devallà l'emperador ab Carmesina per la mà, e pensà
Tirant que en aquella hora tenien dispositó de dir-ho a l'emperador. E acostà
virtuós Tirant a l'amperador e, present la princessa, donà del genoll en terra e ab veu
humil e de molta gràcia acompanyada, féu principi a la següent suplicació.
CAPÍTOL
SUPLICACIÓ QUE FA TIRANT A L'EMPERADOR
—La glòria que de la magestat vostra, senyor, se contempla, és per veure-us
cobdiciós de obtenir aquella eterna glòria e fruÿció celestial de paradís de la qual sou
merexedor poseyr per moltes virtuoses costumes, en les quals benaventuradament vos
sou envellit, usant de obres de clemència. E havent vixcut per molts anys en la
temporal glòria ab gran triümpho, donant lum en lo món de crestianíssim senyor ab
les vostres operacions fundades en fe, sperança e caritat, per què podeu ésser cert de
la sdevenidora glòria. E per ço, com la magestat vostra sab que tota gran senyoria és
vida breu e no resta en aquest món sinó lo bé que hom fa, ab molta submissió vull
suplicar a la magestat vostra e de la senyora emperadriu e de la senyor princessa, qui
ací present és, si tal suplicació en semblant cars pot ésser admesa, què fos fet
matrimoni de la donzella Stephania de Macedònia ab lo meu singular germà comte de
Sent Àngel e conestable major de vostra altesa— per vostra benignitat a ell dat, axí
l'ofici com lo comdat, —com semblants matrimonis sien ligams de grandíssima amor,
majorment com ne procehexen fills qui per a tostemps resten vassalls e servidors de la
imperial corona, e tots los parents e amichs per amor d'ells. E per ço com la humana
vida de aquest món és molt breu, és gran consolació als hòmens e natural cosa dexar
fills qui puguen poseyr lurs béns, com los perills que los hòmens passen en aquest
món sien molts, e majorment los qui usen la guerra. Car com los resten fills, se
aconsolats, e los parents e amichs se aconsolen ab lo fills. E per ço no pot ésser atesa
felicitat en alguna cosa que no sia perdurable, ni felicitat no pot ésser trobada sinó per
bonea de vida.
E callà, que no dix més. No tardà l'emperador en stil de semblants paraules fer
resposta.
CAPÍTOL
RESPOSTA FETA PER L'EMPERADOR A TIRANT
Lig-se en hun tractat que Sèneca fa, dient que neguna cosa no és més carament
comprada com és aquella qui ab pregàries e suplicacions se demana. E per ço, capità,
a mi no és plasent que vós me façau moltes pregàries del que nosaltres devem ésser
pregats. E tot mon loch e poder yo done a ma filla, que ací present és, que u faça ab
consentiment de sa mare.
E partís d'ells sens dir-los més e lexà
l'emperador se era partit d'ells axí stroncadament, presomí que a l'emperador no
plahïa que
e de Tirant, del conestable e de Plaerdemavida, e, sola, se n'entrà en una cambra e
aquí començà de plorar e fer gran dol.
Tirant près del bras a la princessa, e acompanyats del conestable e de
Plaerdemavida, anaren a la cambra de la emperadriu, e Tirant e la princessa suplicaren
a la emperadriu que volgués consentir en aquest matrimoni, puix l'emperador ne era
content, la qual, responent, dix que ella era molt contenta. E prestament feren ajustar
tota la cort perquè fossen a les sposalles d'Estefania.
E tots staven ajustats en la gran sala, e hun cardenal que y havien fet venir per
sposar-los. E trameteren per la sposada, que vingués; e trobaren-la que encara stava
plorant, que no
speraven. E totes les altres donzelles pensaven que stava en la sua cambra per abillar-se,
e ella se fartava de plorar.
Fetes que foren les sposalles ab gran triümfo, ab dances e singular col·lació,
volgué l'emperador que en l'endemà se fessen les bodes per ço que no detinguessen la
partida de Tirant. E axí fon fet. E foren-hi fetes molt grans festes de juntes e dances, e
momos e molts altres entramesos qui ennobliren la festa. E tothom stava content, sinó
lo miserable de Tirant.
La primera nit que donaren la nóvia al conestable, Plaerdemavida près cinch gats
petits e posà
miular. E Plaerdemavida, aprés que hagué posats los gats, anà-sse
l'emperador e dix-li:
—Senyor, anau cuytat a la cambra de la nóvia, que lo conestable haurà fet més
mal que no
a vostra cara neboda o, almenys, malnafrada. E vostra magestat, qui li es tan afix
parent, vaja-li ajudar.
Tant li foren plasents a l'emperador les rahons que li dix Plaerdemavida que
tornà a vestir. E los dos anaren a la porta de la cambra de la nóvia e scoltaren hun
poch. Com véu Plaerdemavida que no deÿa res, pres-se a dir:
—Na nóvia, ¿com stau vós ara que no cridau ni dieu res? Par-me que ja us és
passada la dolor ý la major pressa de la batalla. Dolor que
hun poch cridar aquell saborós ay? ¡Gran delit és com se hou dir a les donzelles!
¡Senyal és, com tu calles, que ja t'às enviat lo pinyol! ¡ Mal profit te faça, si no t'í
tornes! Vet ací l'emperador que t'està scoltant si cridaràs, car té dubte que no
mal.
E l'emperador li dix que callàs e que no digués que ell fos allí. A bona fe, no faré!
—dix Plaerdemavida—. Ans vull que sàpien que vós sou ací.
Lavors la nóvia se près a cridar, dient que li feÿa mal e que stigués segur.
Dix Plaerdemavida:
—Senyor, tot lo que diu la nóvia és manlevat, car les paraules que diu no hixen de
l'ànima, ans me par que sien fictes e per ço a mi no
Lo emperador no
Plaerdemavida. Dix lavors la nóvia, com los sentia axí riure:
—Qui ha posats allí aquells malls de gats? Yo
loch, que no
Respòs Plaerdemavida e dix:
—Per ma fe, no faré, sí Déu me ajut! E no sabs tu bé que yo sé traure de gata
morta gatons vius?
—¡O, de aquesta massa sentida —dix l'emperador— e com cau en grat al meu
sperit les coses que
muller, no
La emperadriu anà a la cambra de l'emperador e trobà la porta tancada, que no y
havia negú sinó hun patge que li dix com l'emperador era a la porta de la cambra de la
novia. E anà devers aquella part e troba
Plaerdemavida véu la emperadriu venir, ans que negú parlàs, dix:
—Moriu-vos prest, senyora! Vejau què m'ha dit lo senyor emperador: que, si no
tingués muller, que no
moriu-vos prest ý molt prest.
—Ay, filla de mal pare! —dix la emperadriu—. E tals paraules me dius? —E fon-se
girada devers l'emperador—. Ý vós, en beneyt, per a què voleu altra muller? Per
dar-li splaniçades e no stocades? Guardau que jamés morí dona ni donzella de joch
d'esplaniçades.
E axí burlant ab molta alegria se
les donzelles se n'anaren en ses cambres.
L'endemà per lo matí tothom se alegrà e feren molta de honor al conestable e
a la novençana. Portaren-los en la major sglésia, hon hoÿren la missa ab molt gran
honor. Com hagueren dit lo Evangeli, lo sermonador pujà en la trona e féu hun
solemne sermó, preÿcant de vicis e de virtuts. E aprés, en la fi del sermó, per
manament de l'emperador, féu la següent oració per posar en sperança a tots los qui
de bon cor lo servien.
CAPÍTOL
LA ORACIÓ QUE FÉU LO FRARE APRÉS DEL SERMÓ
—La mia lengua indocta no seria suficient en recitar los actes virtuosos e de
memòria singular que aquest sereníssim, pròsper e poderós senyor, lo senyor
emperador, ha fets en favorir, heretar e sublimar en grans dignitats a sos criats,
servidors e vassalls; e farà molt més, tant com la vida lo volrà acompanyar. E
dexant-me [de] recitar les sues grandíssimes perfeccions, les quals aumenten la virtut
de la sua gran altesa, car delit és de recitar la granea de l'alt coratge dels generosos
prínceps com aumenten la glòria e estat de sos vassalls, criats e servidors —axí com
ha fet de aquest famós e virtuós cavaller stranger, natural del realme de França,
havent bé servit la pàtria grega—, lo alt emperador, ab la sua plasent mà plena de
misericòrdia e liberalitat, ha donat al valerós Diaphebus, comte de Sent Àngel e
conestable major de l'Imperi Grech, una parenta sua molt acostada, nomenada
Stefania, filla de aquell il·lustre, legítim e natural [germà] de aquell temerós
senyor senyorejant la corona del grech imperi, la qual per tot lo món és temuda; lo qual
germà seu fon intitulat duch de Macedònia E aquest ducat, ab sa filla Stefania,
neboda sua, dóna al dit conestable ja desús nomenat, ab tots los béns, joyes, robes
que
graciosament dóna a la dita Stefania cent_mília ducats, que
ses pròpies voluntats.
"Tal senyor com aquest fa bon servir, qui sab gualardonar, amar e honrar a tots
sos servidors. Aquest senyor té honor abraçada e no la deixa partir de sí, com honor
procehesca de gran magnificència de ànimo y és ornada de totes virtuts. Car de
magnificència ix liberalitat, que excel·lex totes les altres obres virtuoses qui són
dignes de honor. E per ço diu Sèneca que aquell qui és de gran ànimo, totes les sues
obres són de virtut. E los prínceps qui són magnànims e liberals, [s]e pertany que sien
savis e animosos e amadors de honor. Tres coses són que per lur excel·lència
excel·lexen totes les altres en aquesta vida: La primera és menyspreu de la honor
terrenal o temporal o de fortuna. La segona és desig de la benaventurança eternal. La
terça és il·luminació de l'enteniment e de la voluntat.
"E vull-vos dir, vosaltres cavallers, per què sou infortunats en armes, e açò per
cinch peccats. Lo principal de tots, si batalla o guerra ab falsa causa o sens justícia
serà feta. Lo segon, si en pròpia fe à mort altri o decebut en cosa criminal. Lo terç és
si carnalment ha coneguda monja o dona dada al servey de Déu. Lo quart és si
maliciosament persegueix los ecclesiàstichs o
notable inreverència en Déu ý en los seus sancts.
"E vull-vos avisar quines són les bones costumes que deuen aver los fills dels
cavallers. La primera és hoyr missa tots dies e dir alguna breu oració. La segona és
saber bé legir e escriure e, encara, saber gramàtica e altra sciència perquè sien més
savis. La tercera és que no sien juradors. La quarta, que no tinguen supèrbia, ans sien
molt humils e afables a les gents. La cinquena, que tinguen vergonya de fer rohïndats.
La sisena, haver temor de Déu e ésser obedients a sancta mare Sglésia. La setena és
en fer reverència e saludar volenters. La huytena és star entre cavallers e bona gent.
La novena és que no sien massa parlers ni atrevits en malparlar. La dehena és que no
sien jutjadors ni scarnidors. La onzena és que no sien mentidors ni maldients. La
dotzena és que sàpien ben servir e ben cavalcar, e ben acullents. La tretzena és que
sien ben nodrits de menjar e de beure. La quatorzena és que sien leals ý honests. La
quinzena és que no sien jugadors. La
cassadors e munteros. La
exercitar lo cors en armes.
"Ara vull dir hun poch de les donzelles, perquè no sien agreujades. E darem fi al
sermó, perquè sien informades de les propietats e nodriments que deuen haver. Lo
primer és que sàpien legir. La segona, que sien devotes e que diguen oració. La
tercera, que dejunen los dejunis manats. La quarta es que tinguen gran honestat e
vergonya. La
comport sia fundat en honestat. La
menjar ý en beure. La novena, que tinguen gran temor ý obediència. La
stiguen ocioses. La honzena és que no sien scarnidores. La dotzena és que sien
simples e humils. La tretzena, que sien abtes en bones costumes femenils e no stiguen
ocioses. E açò és tot lo que elles deurien tenir, e és tot lo contrari. E diré la molta
virtut d'elles: la primera, que són molt voluntàries. La segona, que són molt parleres e
andaregues. La tercera, que no són fermes en amor ni en seny.
"Diu Ovidi que lo major bé de aquest món és amor. E la Sacra Scriptura ho
conferma, car per amor Jhesucrist près mort e passió, e volgué perdonar al ladre en la
creu com li demanà amor e perdó; car lo fruyt de amor és amar Déu e lo pröïsme, e de
ací se aconsegueix vida perdurable. E lo fruyt d'amor de béns temporals són plaers, e
lo fruyt d'amor de marit e muller són fills e filles Aquestes són les virtuts que
procehexen d'amor: franquea, que tot cavaller deu haver, ardiment, cortesia,
humilitat, gentil eloqüència, alegria, reteniment, modèstia, proesa, paciència,
conexença, discreció e bon saber, e bon coratge animós.
"Les següents coses deu jurar lo cavaller: La primera, que ell virilment farà lo que
son senyor li manarà. La segona, que jamés desempararà cavalleria. La tercera, que no
haurà temor de la mort per defendre dones e donzelles, la república e la sancta mare
Sglésia.
"E la virtut que
que sia leal. La terça, que sia sforçat. La quarta, que sia liberal. La cinquena, que ame
justícia, car diu sent Johan que l'ome just justifica lo malvat, car aquell qui lo just
condemna, a Déu és abominable, deçà per gràcia e dellà per glòria.
CAPÍTOL
COM LO EMPERADOR DONÀ LO TÍTOL DE DUCH DE MACEDÒNIA AL CONESTABLE
Complit lo sermó e la missa, lo emperador féu portar los cent_mília ducats e totes
ses robes e joyes, e tot quant son pare li havia dexat. Aprés d'açò, feren vestir al
conestable la sobrevesta de les sues armes. Dexaren-lo axí hun poch. Aprés
despullaren-li aquella e vestiren-li la del ducat de Macedònia, e desplegaren les
banderes del dit ducat e al cap li posaren una corona tota d'argent molt rica, per ço
com en aquell temps acostumaven de coronar a tots aquells qui tenien títol. Als
comtes coronaven ab corona de cuyro; als marquesos, de açer; als duchs, de argent;
als reys, d'or; als emperadors corona ab set corones d'or. E per ço aquest Diafebus,
conestable, aquell dia se coronà ab corona de argent-e feÿen-la tan rica com fer-la
volien de moltes pedres precioses. E per semblant coronaren a Stephania.
E fetes totes les coses desús dites, ixqueren de la sglésia e cavalcaren ab les
banderes steses per tota la ciutat. Lo emperador ab totes les dames e ab tots los grans
senyors, duchs, comtes e marquesos, ab tota l'altra cavalleria e infinida gent de cavall,
voltejaren tota la ciutat. Aprés ixqueren fora la ciutat en una bella praderia hon havia
una molt lúcida font que era nomenada la Fontsanta, e tots aquells qui prenien títol e
coronaven venien en aquella font a benehir les banderes, e allí donaven-li títol de
duch o de comte, o de marqués o de rey, o de emperador.
Beneÿdes les banderes, batejaren lo duch e la duquessa del realme de Macedònia
ab aygua almescada sobre lo cap. E si aquell dia lo duch vol fer o crear haraut o rey
d'armes, ho pot ben fer ab l'aygua que resta, e per força li té a posar lo nom del ducat
e dóna-li de grans strenes. E no pot ésser fet haraut o rey d'armes que no sia fill de
gentilhom, per ço com més fe los és donada que a tots los altres hòmens, car tots han
star al que ells diran.
Aprés que hagueren fet hun rey d'armes, tornà lo duch a la Fontsanta e lo
emperador près de aquella aygua de la font e tornà
lo títol de duch de Macedònia. Aprés, a colp, totes les trompetes sonaren, cridant los
harauts e reys d'armes:
—Aquest és lo il·lustre príncep duch de Macedònia, del gran linatge de Roca
Salada!
En açò vingueren
feren gran reverència a l'emperador e molta honor al duch de Macedònia. E de aquí
avant no fon nomenat conestable, ans donaren l'ofici de conestable a hun cavaller
valentíssim qui era nomenat micer Adedoro. Aquests
parts, e cascú près la pus bella donzella, o que era mils a son grat, prenint-les de les
regnes de la aquanea en què cavalcava. E tots per orde, los majors en stat ý en linatge
prenien primers. Aprés los que pendre volien. Hagué-n'í molts que no volgueren
pendre. E posaren-se per les arboredes, cascú ab sa dama, e com s'encontraven, la hú
deÿa a l'altre que dexàs la dama que portava o havia de rompre
aquell qui pus prest les havia rompudes, prenia la dama de l'altre.
E stant los cavallers en aquestes festes, lo emperador hi anà ab la emperadriu, mas
la princessa no y anà, ni la duquessa de Macedònia ne lo duch. E Tirant no y pogué
anar per la promesa que feta havia de no júnyer si rey o fill d'aquell no y era. Mas lo
vezcomte fon dels primers.
E axí anà lo emperador a la ciutat de Pera, hon era la festa aparellada. Era ja passat
migjorn, que encara los cavallers no eren tots tornats, e lo emperador se fon posat alt
en una torre per mirar. E com los cavallers venien, rompien les lances davant sa
magestat. E lo emperador féu sonar hun gran corn que de més de una legua podia
ésser hoÿt e tots los cavallers, hoÿt lo corn, tiraren la via de Pera. E foren exits altres
aquí fon fet hun fet d'armes molt singular, en lo qual lo emperador y près molt gran
plaer. E totes les dones e donzelles que preses eren, se
lexaren sos cavallers enmig del camp.
Lo combat dels cavallers durà ben dos hores, que lo emperador no volgué que
departissen. E com hagueren rompudes totes les lances, aprés combateren ab les
spases. Lo emperador manà sonar les trompetes e tots se departiren, los huns a una
part, los altres a l'altra. Com foren departits los cavallers, cascú cercava sa dama, e no
les trobaren. E anaven dient que los altres cavallers les havien preses e cascú feÿa sa
lamentació davant la emperadriu e la princessa per les dames que havien perdudes.
Elles respongueren, no sabent-hi res, que creÿen que los altres cavallers les tenien
amagades. Aquells, ab gran fúria, ab les spases altes, anaren devers los altres cavallers
e tomaren-se altra volta a combatre.
Com hagué durat per bon spay, veren les dames en los murs del palau.
Sonà una trompeta e tots se auniren e donaren de peu en terra e, ab gran sforç,
combateren lo palau, ý elles defensant-lo. Mas los de fora y entraren per força
d'armes. Com foren dins lo gran pati, se feren
trameteren-lo als cavallers qui derrerament eren exits los plagués de anar-se
ells eren allí per cobrar cascú dama e les que guanyades havien. Ells los feren
resposta que per cosa en món ells no se n'irien, com ells volien part —la que
pertanyia—, puix havien posades les lurs persones en tan gran perill de mort. Sobre
açò, els feren armes a peu dins lo palau. E fon una molt delitosa cosa de veure, car
los huns cahïen deçà, los altres dellà; los altres ab aches se donaven de maravellosos
colps e, aquell que perdia l'acha, no podia més tornar a combatre, ni aquell qui en
terra tocava de cors o de mà. Per tal forma combateren que vingué lo combat a
tots for desarmats, foren en la gran sala e aquí dinaren-se. Aprés lo dinar,
dançaren.
Com fon mija hora ans del sol post, prengueren-se a ballar e feren una bella dança
larga. E prengueren la princessa e totes les dames e, axí ballant, anaren fins a la ciutat
de Contestinoble.
Aprés lo sopar, Tirant près a tots los de sa parentela, los quals eren
cavallers e gentilshòmens qui eren venguts ab Tirant e ab lo vezcomte de Branches. E
per ço se nomenaven ells de Roca Salada, per ço com, en aquell temps que
conquistaren la petita Bretània, eren dos germans, e lo hú era capità e parent del rey
de Engleterra, lo qual era nomenat Uterpandragó, qui fon pare del rey Artús. E aquest
capità, ab lo germà seu ensemps, prengueren hun fort castell, lo qual stava sobre una
gran roqua qui era tota de bona sal e lo castell fon edificat sobre aquesta roqua. E per
ço com fon lo primer castell que ells per força d'armes prengueren ab gran treball e
perdiment de molta sanch, deixaren lo nom propi d'ells e prengueren lo nom de la
conquesta. E lo germà major fon intitulat duch de Bretanya. Lo rey de França tramés-li
a dir per sos embaxadors que li daria una filla sua per muller, e ab voluntat del dit
Uterpandragó, tramés son germà en França perquè la sposàs. E com ell la véu de tan
admirable bellea, dix al rey que ell no tenia procura de son germà per sposar-la, per
quant lo duch no la tendria per muller sua que altri la hagués sposada. E féu letres
fictes de crehença que donà al rey de França. E ell y donà fe e liurà-la-y ab los
scuts, ab condició que dins tres anys se hagués intitular rey de Bretanya. E lo
germà tot ho atorgà, lo que lo rey volia. E portà-la-se
segons a filla de tal rey se pertanyia, e portà-la dretament al castell de Roca Salada.
Dexà tota la gent en la vila, e près la donzella e posà-la dins lo castell, e prestament la
sposà e la près per muller.
Com lo duch de Bretanya, germà seu, sabé tal nova, pres-ho a molta paciència, per
lo gran bé que li volia. Los cavallers qui ab la donzella eren venguts tornaren-se
França e digueren-ho al rey, lo qual ho près en gran greuge! E prestament ajustà totes
ses osts e, ab gran multitut de gent d'armes, anà per posar siti sobre lo castell de Roca
Salada. Lo duch de Bretanya, qui sabé que lo rey de França venia per destrohir a son
germà, tramés-lo a suplicar que no u fes. E d'altra part, lo duch tramés a son germà
molta gent e moltes vitualles, e
hun castell. E lo rey tingué siti al castell hun any e dos mesos e, per molts combats
que y donassen, jamés lo pogueren pendre ni negun dan fer. E lo duch era ab lo rey e
tostemps lo suplicava que volgués perdonar a son germà. Com lo rey véu que no
podia haver, tractaren matrimoni de altra filla ab lo duch e, perquè son germà no
hagués mal, consentí lo duch en fer tal matrimoni com féu, que près filla bastarda e
sens dot negú. E tots los qui eren allí ab Tirant eren de aquella pròpia linea, qui eren
de linatge molt antich, e y havia haguts tostemps de molt virtuosos cavallers e
singulars dones de gran honestat.
Tirant en aquell cars, ab tots los del linatge de Roca Salada, anaren a besar lo peu
e la mà a l'emperador, fent-li infinides gràcies de la molta mercé que
donar sa bella neboda per muller a Diafebus. E aprés que tots li hagueren fetes les
gràcies, lo emperador, ab cara molt afable, féu principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FÉU LO EMPERADOR A TIRANT EN PRESÈNCIA DE SOS PARENTS
—La glòria de aquest món no stà en parenceries, sinó en ben obrar. E per la molta
virtut que en vós, Tirant, tinch coneguda, vos ame de infinida amor, essent-me odiós
lo nom d'altri qui parenta mia haja d'aver sinó del linatge de Roca Salada. E açò per
lo premi vostre, car la granea del delit que prench com me recort dels vostres
singulars actes me fa oblidar tot altre linatge. E per ço vos havia yo pregat: perquè
fósseu més afix a la corona de l'Imperi Grech, que volguéseu pendre Stefania, neboda
mia, per muller, ab lo ducat de Macedònia e ab moltes altres coses que yo us haguera
dades. Mas diu lo vulgar parlar que no deu hom tant amar altri que faça hom mal a sí.
E com, no havia prou Diafebus? Es devia tenir bé per content de ésser comte de Sent
Àngel e conestable major. Ni vós no volgués en aquell cars que yo
comdat, ans lo donàs a vostre parent. E ara vos donava lo ducat e tanpoch lo haveu
volgut, ab parenta mia bona e molt honesta. No sé què us sperau! Si desijau que us
done lo meu imperi, no
vós me faríeu pobre ans que vos pogués fer rich, tant vos veig lo cor magnànim. E per
ço, qualsevulla cavaller que és en terres stranyes, ab abtesa deu heretar a sí matex.
Aprés, treballe en heretar los altres, car diferència deu ésser feta entre vicis e virtuts,
posant les virtuts davant, car los vicis moltes vegades són dissimulats, qui aparexen
virtuts; car no ha al món tan forts spies com aquelles qui se amaguen sots semblança
de lealtat.
No tardà Tirant en replicar al parlar de l'emperador en stil de semblants paraules.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA TIRANT A L'EMPERADOR
—No pot negú en lo món major riquea posseyr que ésser content. E com lo voler
meu no sia en desijar béns de fortuna ni grans terres senyorejar, sinó sol que pogués
servir la excelència de la magestat vostra, en tal forma que, per mijà de mos treballs,
yo pogués reparar e aumentar la corona de l'Imperi Grech e restituhir-la en la sua
primera senyoria. Car, encara que lo meu ànimo sia magnànim en donar, no és
cobejós en ajustar tresor ni gran senyoria, car sol de la honor me contente e
premiat, e altra cosa no vull. E la major glòria que yo puch atényer és en poder heretar
a mos parents e amichs, car per heretat mia no vull pus sinó lo cavall e les armes, per
què la altesa vostra no tinga tant treball en fer-me rich. Ni vull res de la altesa vostra
qui a vós puga servir, car, puix a Déu servesch en aument la santa fe cathòlica, ell me
darà la sua acostumada gràcia, que fins ací jamés me ha fallit. E yo, senyor, a la
altíssima magestat vostra bese les mans e fas infinides gràcies del benefici que la altea
vostra ha fet a Diafebus, retribuynt-ho a mi haver-ho rebut en aquell grau mateix com
si pròpiament la excelència vostra me hagués fet senyor de la pagania; car yo stime
més, a Diafebus e a tots los altres parents, sien heretats de béns e de honor, que no
yo.
Plagueren a l'antich emperador les virtuoses paraules de Tirant e stimà molt la sua
gran noblea. E girà
—Yo no hé jamés conegut cavaller tant de preclara virtut com la persona de
Tirant, e tinch molt gran admiració de la molta bondat que poseheix. Mas, si Déu me
dóna vida, yo
Passades que foren les festes e Diafebus, duch de Macedònia, posava dins lo palau
de l'emperador, e l'endemà convidà a tots los de sa parentela, ço és, als de la Roca
Salada. E dinant-se los convidats —lo emperador se fon primer dinat—, dix a sa filla
que anàs a la cambra de la duquessa per fer-li honor, puix eren allí tots los strangers
del parentat de Bretània:
—Car lo duch s'esforça en fer-los grans festes hí honors e semblants festes no
valen res si donzelles no y ha.
La princessa, responent, dix:
—Senyor, yo só presta de obeyr lo manament de la magestat vostra.
E acompanyada de moltes dones e donzelles féu la via de la cambra de la
duquessa. La Viuda Reposada, ab gran malícia, se acostà a ella e dix-li les següents
paraules:
—O, senyora! Per què vol vostra altesa anar llà hon són aquests strangers? Voleu-los
torbar de lur menjar e solaç en què stan? E com veuran la excelència vostra, no
serà negú davant vostra presència gose menjar. E vós e vostre pare pensau fer-los
plaer e honor e fareu-los gran dan, car tots ells stimarien més una vista de una ala
de perdiu que quantes donzelles són en lo món. E vostra altesa no
abandonar de anar en tot loch; com siau filla de emperador, teniu-vos en gran stima
si voleu que per les gents siau stimada. E gran admiració tinch del mal senyal que
veig en vostra excel·lència, que volríeu contínuament star prop de aquell celerat de
Tirant. E bé podeu sperar altra hora. E si no fiàs en los mèrits de molta amor, [per]
los quals yo més que altra persona vos ame[...] Mas lo poch cautelós de vostre pare,
fallit de discreció, no spera hora disposta en dir-vos que aneu en la cambra hon los
hòmens són.
—No obeyré lo manament del senyor emperador, mon pare? —dix la princessa—.
Car yo pens que de negú yo no dech ésser represa en complir lo manament de mon
pare. Yo veig ara que l'adversa fortuna m'és contrària, qui vol que los meus trists
pensaments porte en aument de pena de mos cruels desigs, los quals ab aspres
paraules treballau que no y vaja. E puix tinch companyona, tinch senyora, encara que
no u vulla.
E tornà-sse
foren dinats, Plaerdemavida volgué veure què feÿa Tirant, e per parlar ab la duquessa.
E véu a Tirant asseyt en una finestra, que stava en gran pensament. Acostà
aconsolar-lo e dix-li les següents paraules:
—Capità senyor, la mia ànima passa gran passió com vos veig star trist en fort
penssament. Veja la mercé vostra yo en què us poré ajudar, car, sí Déu me done
parays, yo no us falliré, posat cars que la mort ne sabés pendre.
E Tirant lo y regracià molt. La duquessa se acostà a ells e demanà a Plaerdemavida
la princessa per què no era venguda. E Plaerdemavida respòs que la Viuda ne era
stada causa, que la havia molt represa E no volgué dir lo que la Viuda havia dit de
Tirant perquè no s'inflamàs en ira. No tardà la duquessa en fer principi a tal parlar.
CAPÍTOL
LO CONSELL QUE LA DUQUESSA DE MACEDÒNIA E PLAERDEMAVIDA DONEN A
TIRANT
—Puix hé atesa libertat que puch fer de mi lo que vull, com aquella tingués en
subjugació d'altri, és stada causa de tant tardar en veure la fi de les paraules de la
princessa e la última voluntat sua. Però ara us promet, per nostra Dona, que de ací a
demà en aquesta hora yo us ne sabré dir tota la veritat.
—O, desaventurada de mi! E com me dau penes de dolor! —dix Plaerdemavida—.
Puix vós sou farta, poch curau dels dejuns, que voleu tant sperar! Car yo sé bé que
no farà res per vós, que com vós li parlareu ella mostrarà tenir les orelles plenes de
cotó tant com la Viuda serà prop d'ella; car no gós dir lo mal que de vós, senyora,
diu.
—O, com me tendria per benaventurat —dix Tirant—, si home fos! Car tot lo mal
que diu, sé yo bé que tornaria sobre ell.
—Voleu fer bé? —dix Plaerdemavida—. Dexem lo mal a hun depart e façam los
fets, que los remeys aprés ells se vénen. Yo sé bé que no farem res si una poca de
força no s'í mescla, e diré lo que a mi par. La senyora m'à dit que li faça adobar lo
bany per a demà passat e, com totom soparà, yo us poré posar dins en lo retret, llà hon
ella farà lo bany, que per negú no sereu vist. E com ella exirà del bany e serà
adormida en lo seu lit, vos poreu posar al seu costat. Cars novell e venturós poria
ésser dit aquest e, axí com sou valentíssim e virtuós en lo camp, és mester que u siau
en lo lit. E aquest camí és lo més prest per atényer la cosa desijada. E si vosaltres n'í
sabeu negun altre millor, digau-ho; ixqua avant e no reste com a cosa morta.
Dix la duquessa:
—Dexau-me primer parlar ab ella e, segons ella cantarà, axí li respondré, car lo
que tu dius ha ésser lo darrer remey en dar compliment a la nostra empresa.
Parlà Tirant e dix:
—Jamés cosa que adquerir se hagués per mijà de fortuna no
volria fer cosa que fos en desgrat de ma senyora. ¿Què
en sa altesa, que sia contra sa voluntat? Ans delliberaria a cruel mort morir que yo
pensàs en neguna cosa enujar a sa magestat ni contra son voler se fes.
—Per la fe que deig a Déu, no
Car si en vós és lo desig que mostrau de bé amar, no fugiríeu al pas stret que
per mi vos és ofert. E bé
desijosa de servir-vos e procurar tot lo bé que a mi és possible, ý encara més del
possible; e veig que us enramau e voleu passar per carrer que no ha cap. Cercau d'ací
avant qui us done remey a vostra ficció, que no me
—Donzella —dix Tirant—, yo us clam mercé que no us vullau enfellonir, e
penssem-hi entre tots e faça
sinó que
porà ésser tan sovint ab ella com yo volria.
—Natura àngelica no us podia dar millor consell —dix Plaerdemavida— que yo
us dava, car som ara en ley de gràcia e no de justícia. E pus propi, e sens comparació,
dir que lo vostre ànimo no ha pogut veure lo plasent delit axí com yo
aparellat, amant ma honor e perseguint com a cavalleressa lo que havia principiat, que
per una via o per altra haguéseu a sentir la sua dolçor. Car manifesta cosa és que si les
dolces coses jamés se gustaven, no vendria hom a sentir la lur dolçor.
Aquí delliberaren que la duquessa anàs a la cambra de la princessa per veure si
poria haver loch que pogués parlar ab ella. E com hi foren, trobaren-la que stava en lo
retret, que
cambra per hon la princessa exint del retret tenia de passar, e posà
recolzada ab lo cap ben baix. Com la princessa ho sabé que allí era, tramés-li a dir que
entràs en lo retret, e la duquessa, de nóvia, no y volgué anar. E Plaerdemavida, qui tot
ho havia ginyat que axí
—Deixau-la estar, que no poria venir, que molt stà dolenta. Mas no
que molt stà trista.
Com la princessa se fon ligada, ixqué en la cambra e véu la duquessa en tan trist
gest star. Acostà
CAPÍTOL
COM LA PRINCESSA DEMANÀ A LA DUQUESSA DE SON MAL
—O la mia cara germana! Què és lo que
digues prestament, car gran dolor ne tinch del teu mal. E si en res t'í poré ajudar, ho
faré de molta bona voluntat.
Respòs la duquessa:
—La mia senyora, la mia pensa stà alterada en strem com tinch perduda la gran
sperança que
ja de tant parlar, desig ésser sola en una montanya o spessa silva, puix ab tants
pensaments, desig ésser sens companyia. E axí hé presa posada en aquest lit, trista e
adolorida. E diré a la celsitut vostra lo que a mi fa dolre, que per aquest cars pens
perdre la vida, puix no tinch poder de tornar atràs de tal promesa com yo, per
manament de vostra altesa, fiu a Tirant en lo castell de Malvehí. E aprés que ací fom
tornades, me fes dir e prometre lo que ara seria ben scusat si fos per dir, per què de
dol la virtut me defall, com no puch mantenir ma lealtat. Per què, senyora, suplich a la
excelència vostra que yo no reste perjura ni siau causa de mon dan, que hauré de ésser
mal ab lo duch e ab Tirant, car del meu mal no y guanyareu res, puix yo us confés
mon peccat.
E açò dehia la duquessa —los seus hulls destilant vives làgrimes— mostrant molta
passió e dolor. Mogueren a pietat a la princessa les doloroses làgrimes de la duquessa,
oblidant-li gran part de la ira que tenia contra Tirant e, ab humil veu e ab cara afable,
li presentà semblants paraules:
—Duquessa, tu deus pensar que yo no stich menys penada del que tu mostres.
Però, cosina germana e senyora mia, no vulles pus donar passió a la tua persona, car
tu sabs bé que yo t'é amada e te ame sobre totes les persones del món; e faré d'ací
avant, si a Déu plasent serà. E lo que tu vols que faça, de parlar ab Tirant, yo u faré
per amor tua, si bé yo tinch molt poca rahó de fer res per ell, car si tu sabies com só
tractada d'ell, que ha dit de mi tot lo que li ha plagut, tu n'estaries admirada. Però,
temps hi à de comportar, ý altre temps de riure e de plorar. Yo comportaré per la gran
necessitat, que tots lo havem mester. Si no, altrament, yo
que és huy, que, si açò no fos, jamés lo volria veure davant mi. ¡Qui poguera pensar
que tanta desconexença pogués habitar en lo cors de hun cavaller tan virtuós! E per la
molta amor que en ell havia mesa, me fóra plasent que yo sola fos stada remuneració
de tants serveys e tan asenyalats com ell nos ha fets, jatsia la nostra querella sia tan
justa que no consent sinó tapar-se los hulls per ço que hom no
Respòs la duquessa, proferint les següents paraules:
—La mia senyora, molt stich admirada que la celsitut vostra haja de creure que
hun tan limitat cavaller e de tanta virtut com és Tirant hagués a dir cosa neguna qui
agreujàs la magestat vostra. Car si les orelles sues hoÿen dir res qui fos en ofensa
vostra, se mataria ab tot lo món. Car no pense la altesa vostra que Tirant sia tal com lo
us han pintat, que alguna desaventurada persona vos haurà fet creure alguna faula
oripellada, volent dar càrrech al millor cavaller qui huy en lo món se trobe.
Plaerdemavida près les noves e dix:
—Senyora, passe de la pensa vostra tal vici de portar mala voluntat a Tirant, car si
per virtut a negú algun mundanal mèrit és merexedor, a Tirant deu ésser atribuït.
¿Quala és la celarada persona qui ab natural rahó faça creure a la magestat vostra que
lo darrer cavaller qui de honor sent, e que, ab major glòria d'onestat e de virtut, a ell
se dega acomparar? No és negú, si mentir no vol, puga dir sinó ab gran maldat que
Tirant digués sinó virtuts de vostra excel·lència. Deixau lo dir de males gents e amau
a qui deveu amar, car molta glòria serà per a vós posseyr hun cavaller axí domèstich e
virtuós. Les cambres vostres e lo lit puga ell senyorejar, e la altesa vostra la sua
persona, la qual per or ni per argent no poria ésser comprada. Amau, senyora, al qui
us ama e dexau lo maldir de la Viuda endiablada, que ella és la qui fa tot aquest mal.
E yo confie en Déu que tornarà tot sobre ella. No tinch altre desig en aquest món sinó
que la ves açotar per vila tota nua, ab leus de vaqua, que li donassen per los costats,
per los ulls e per la cara.
Calla! —dix la princessa—. Tu penses que la Viuda Reposada me diga res de totes
aquestes coses e no u fa, sinó yo, qui veig tot lo dan qui seguir-se
yo só contenta de fer lo que vosaltres me consellareu.
—Si a mon cosell vos teniu —dix Plaerdemavida—, no us consellaré cosa que no
sia profit e honor vostra.
E axí
La duquessa se
havia. E Tirant, molt content e alegre, ixqué en la gran sala hon era l'emperador e la
princessa e la emperadriu, ab totes les dames, e allí dançaren fns per bon spay. E la
princessa no
Finides que foren les dances, e la princessa qui
Viuda Reposada se acostà a ella e, sens que per negú no podia ésser hoÿda li presentà
semblants paraules.
CAPÍTOL
REPRENSIÓ QUE FA LA REPOSADA VIUDA A LA PRINCESSA
—Lo parlar que la excel·lència vostra fa, aumenta ma dolor, com yo sia, sobre tota
altra dona dolorosa, cremada de amor de honestat. Sens ella só restada vehent vostra
altesa: ab los ulls uberts voleu entrar dins lo pou de perpètua infàmia. E per causa de
tal inconvenient vixch desesperada e dolch-me de aquella cosa que amor consent,
malaynt lo egipcíach dia del vostre trist naximent, car moltes gents, occupats de girar
los ulls envers vostra magestat, aprés tornant-los envers mi, ab fort resistència, dient
tres vegades: "O, Viuda! O Viuda Reposada! Com pots consentir que home stranger
se
paraules, si tinch occasió de dolre
nosaltres no farà ofensa a la magestat vostra. E morint yo, seria millor per a mi, e
seria liberada de aquesta pena, per reviure en reposada mort, per ço que les mies
orelles no hagen de hoir que yo y sia stada consenta. E per ço los meus ulls, de vives
làgrimes destil·len. ¿E com, senyora, no deveu vós pensar que la cosa no
bisbes e arquebisbes no u hajen de saber? E per dit de vostra magestat, en presència
de moltes gents haveu dit, e no us ne sou sabuda celar en dir, que no volíeu pendre
marit stranger, ço és, rey o fill de aquell, per no saber les lurs costumes, si seria ardit
o covart, e que vós no havíeu mester béns de fortuna, car nostre Senyor e vostre
pare vos ne havien prou donats, e no volíeu ésser subjecta a negun altre rey o
emperador del món, e que si marit havíeu de pendre no seria sinó sol Tirant: aquell
volíeu e altre no.
"Tot ço que dich, senyora, no és sinó per reduir-vos a memòria, com ja us ho haja
dit altra vegada. E si solament per la fantasia us passa de voler-lo per marit, si la
altesa vostra fa res qui desonest sia ab ell, com sereu sa muller, no dubtarà de dir-vos,
com serà felló: "Anau per a mala dona, que lo que fés ab mi tanbé ho aguéreu fet ab
altre." Qui serà aquell qui lo seu cor puga asegurar que tostemps no sia recelós? E sab
Déu si ne haurà gran rahó de no fiar jamés de vós, mas de tenir-vos tots los dies de
vostra vida tancada sens deixar-vos parlar ab negú. Açò mereixerà la vostra persona,
la qual, usant de virtut, sereu dita noble e virtuosa. Fent lo contrari, sereu tenguda per
vil e per desonesta. Ans sia la mia mort que tals coses vegen los meus ulls, ni les mies
orelles tals noves hogen.
E no volgué més dir, sperant hoyr què respondria la princessa. No fon poca la
passió que en aquell cars l'ànima de la princessa sentí, com no tenia temps per
satisfer a les verinoses paraules de la maliciosa Viuda, per tant com l'emperador
stava ja en taula, que stava sperant a la princessa e dues voltes la havia tramesa a
cridar.
Dix la princessa:
—Na Viuda, aquest fóra lo meu sopar delitós si yo pogués ara satisfer a tot lo que
me haveu dit.
Ixqué del retret, e la duquessa que era allí per saber la nova si Tirant iria aquella
nit, e com la véu tan alterada, tota roja de malenconia que tenia, no tingué atreviment
de dir-li res. Però com Plaerdemavida la véu de tal sò star, e la Viuda que li venia
detràs, dix-li:
—O, senyora! Tostemps hé vist que, com lo cel stà roig, senyal és de tempesta.
—Calla, folla! —dix la princessa—. Tostemps dius follies.
Pensau ella quina venia, que l'emperador ho conegué e demanà-li com venia axí,
si negú la havia en res enujada. La princessa respòs:
—No senyor, mas, des que
per dolor que m'havia venguda al cor, però, per gràcia de nostre Senyor, hé trobat
gran remey en la dolor.
Manà l'emperador als metges entenguessen en lo seu menjar. E ell ordenaren que
lo sopar seu fos de hun faysà, per ço com és carn cordial per al cor. La duquessa
segué
sperava a la sua cambra quant tornaria ab la bona nova E com foren a la fi del sopar,
la duquessa se acostà a ab veu baixa, li féu principi a paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
RAHONAMENT QUE FA LA DUQUESSA DE MACEDÒNIA A LA PRINCESSA
—Si noblea de linatge e nom de generosa mouen a vostra altesa, la fe per vós a mi
promesa ixqua avant e vinga en efecte, car cosa manifesta porta testimoni de veritat, e
cosa amagada, axí com la Viuda fa, mostra malvestat e fellonia. E son vassall no pot
tolre ni difraudar res a son senyor; e per ço u dich com la Viuda és ma vassalla e
deuria
dignes de gran punició, són-ne merexedors.
—Duquessa mia —dix la princessa—, yo us ame en strem grau e faré per vós tant
com rahonablement per una germana se pot ne deu fer, ý encara molt més avant. E
deixau star la Viuda que, encara que sia vassalla vostra, no y té culpa en res; e us
demane en gràcia que no cureu d'ella, car yo no poria tant fer per vós com meritau. E
altra cosa no
com és cors mortal, perquè tinch dubte que la mia desaventura no
donzella mortal. Per què us prech que no
vós li podeu dar robes, joyes, per vostra gentilea, e diners per a despesa. E per ço,
germana mia, vós, qui sou tota plena de paciència, no cureu de mon parlar e deixau
star aquexes cortesies per al Dijous de la Cena.
Dix la duquessa:
—Senyora, responeu-me en lo fet de Tirant que us hé dit. Voleu que vinga aquesta
nit ý serà aquella que ell spera ab tan gran desig? No
com teniu la vida!
—Yo seré ben contenta —dix la princessa— que vinga en la nit, car ací
dançarem. E si res me volrà dir, yo
—Ay, na beneyta —dix la duquessa—, ý com sou tota plena de lealtea! En hun
cors humà no és posat tan gran saber com és lo de vostra altesa. Ara
joch? Guardau, senyora, qui moltes ne erra ý n'esdevé una, no pot dir totes sien
errades. Yo no us dich sinó si voleu que us vinga a veure aquell virtuós de Tirant, lo
qual, sens ell, bé ni honor no us pot venir, axí com féu aquella plasent nit del castell
de Malvehí. Vejam ara si m'entendreu!
—Tot lo meu pensament fon, com me parlàs de Tirant —dix la princessa—, no fos
altra cosa sinó voler-me dir tot son mal, lo qual yo tinch tots dies davant los meus ulls
adormits de dolor e de pensament. Bé és trista aquella donzella qui ab plors en và
fatiga la sua persona. E podeu bé dir a Tirant que yo
fe e de virtut, se vulla deixar de temptar la mia ànima, la qual de huns dies ençà plora
gotes de sanch. Mas que, aprés de la sua venguda, yo seré aquella que consentiré a
major part que ell no pensa.
—O Senyora! —dix la duquessa—. Negú no deu plorar sinó sos peccats, e deu
perdre treballs e oblidar aquells. E si ell fos mort en vista de vostres ulls, pus prest ho
haguéreu oblidat. E si la celsitut vostra ab Tirant vol contendre, tornau davall los seus
braços ab aquella mateixa temor que stàveu aquella nit de Malvehí, ab les
prometenses e jures que la magestat vostra li féu, e de allí poreu dir e rahonar tots los
vostres singulars actes que fets haveu. A l'home que és mort, no li cal fer longa
sperança —dix la duquessa—, e de tota virtut e de gran gentilea, semblant donzella
com vós, hornada de corona imperial, no és en tota la crestiandat ni menys en la
pagania. E puix no fall bellea, no us deu fallir virtut de promesa fe.
—Voleu que us diga, germana e senyora mia? —dix la princessa—. La fama e la
honor vull guardar tant com la vida me acompanyarà. E tostemps en aquest propòsit
me trobareu, car la donzella honestat deu amar sobre totes coses, e axí u faré yo si
serà plasent a Déu.
La duquessa se
prepòsit de la senyora. Tirant multiplicà en sa dolor en major grau que no solia.
E com l'emperador hagué sopat, sabent que Tirant era en la cambra del duch,
tramés per ell. E dix a la princessa:
—Trameteu per los ministrés, per ço que los cavallers se alegren, puix la partida
és tan presta.
—No —dix la princessa—. Senyor, més tinch gana de jaure que de dançar.
E prestament près comiat de son pare e retragué
no hagués a parlar ab Tirant. La Viuda Reposada, qui semblants paraules li hoí dir,
fon molt contenta del que fet havia. Plaerdemavida anà a la cambra de la duquessa e
dix a Tirant:
Capità senyor, en aquesta senyora no tingau sperança neguna tant com la Viuda li
stiga de prop. Ja
haureu res en ella si no feu lo que yo us dich: demà fa lo bany, e yo us y daré tal
endreça que al vespre vos posaré en lo seu lit e trobareu-la tota nua, majorment ara
que yo dorm ab ella en lo seu lit. Feu lo que yo us dich, que yo sé que jamés dirà res,
car en aquell loch que dormia la duquessa, en absència sua yo succehesch. E en aquell
cars, dexau fer a mi.
—Donzella —dix Tirant—, infinides gràcies sens les primeres fas a la vostra
molta gentilea del que
no posaria força en dona ni donzella si sabia que degués ésser en ira e avorrició de
totes, encara que
monarchia. Qui pot pensar yo fes tal força contra voluntat de tal donzella, la qual ame
més que a la mia pròpia ànima? E com yo la ves plorar ni congoxar en semblant cars,
volria dar l'ànima a l'enemich ans que li fes una centilla de enug ni dan. Com só en
les forts batalles e tinch un mortal enemich en terra per tolre-li la vida, e
mercé, li perdone. E açò fas per sola pietat que me
poder de perdonar a mi, e deixar l'é. Quant més a ma senyora faré yo l'últim dan qui
a elles més plau guardar? Dich-vos que per res no u faria, de enujar sa magestat. E
posat cars ho volgués fer, l'ànimo no m'ó consentiria. Més stime star e passar tota ma
vida dolorejant ab la noble sperarança que tinch en fer-li honors e servirs, armat o
desarmat, a peu e a cavall, de nit e de dia, stant en contínues suplicacions, agenollat
davant l'altesa sua, que vulla haver mercé de mi. Car no vull que per vanaglòria e per
mon delit yo sia cridat traÿdor, car natura ý honor me fan haver pietat. E com stà poch
en segur qui altri desereta a tort! E tota hora que los servidors cometen algun leig cars
contra lurs senyors, cahen en gran infàmia intol·lerable e són dignes de gran punició;
e per ço yo vull passar aquesta pena e treball en suplicar-la, com yo crega certament
que ella és stada creada en paradís, segons mostra que la sua agraciada persona par
més angèlica que humana.
E féu fi en son parlar. Plaerdemavida, mostrant ésser malcontenta de Tirant, féu
principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
COM PLAERDEMAVIDA DONÀ SFORÇ A L'ÀNIMO DE TIRANT
—Tirant, Tirant, jamés en batalla sereu ardit ni temut si en amar dona o donzella
una poqueta de força no y mesclau, majorment com no u volen fer.
Puix teniu sperança bona e gentil e amau donzella valent, anau a la sua cambra e
gitau-vos en lo lit, com ella hi sia nua o en camisa, e feriu valentment, que entre
amichs no y cal tovalla. E si axí no u feu, no vull ésser de vostra batlia, car yo sé que
molts cavallers, per tenir les mans prestes e valents, han hagut de ses enamorades
honor, glòria e fama.
O, Déu, quina cosa és tenir la donzella tendra en sos brasos, tota nua, de edat de
cosa és com és de sanch real! O, Déu, quina cosa és tenir pare emperador! O, Déu,
quina cosa és tenir la enamorada rica e liberal, quítia de tota infàmia! E lo que yo més
desige és que fésseu lo que yo vull.
E per ço com era passada gran part de la nit e volien tancar lo palau, a Tirant li fon
forçat de partir-se
Plaerdemavida li dix:
—Capità senyor, no trobaria yo qui tant fes per mi: anau a dormir e no us gireu de
l'altre costat.
Tirant se près a riure e dix-li:
—Vós sou de natura angèlica, que tostemps donau bons consells.
—Qui dóna consell —dix Plaerdemavida—, forçat és que y pose del seu.
—Digau, donzella —dix Tirant—, ¿e no sabeu vós que moltes voltes s'esdevé que
qui mal consell creu no pot ésser que alguna volta no li
E axí
En la nit Tirant pensà en tot lo que la donzella li havia dit. L'endemà per lo matí lo
emperador tramés per lo capità, e ell anà-y de continent. E trobà
princessa era venguda per servir-lo ý stava en gonella de brocat e no portava drap en
los pits, e los cabells un poch desligats, qui plegaven quasi prop de terra.
Com Tirant fon prop de l'emperador, fon admirat de veure tanta singularitat en
hun cors humà, com en aquell cars en ella se mostrava.
L'emperador li dix:
—Nostre capità, per Déu vos prech façau en totes maneres que sia presta la vostra
partida ab tota la gent.
Tirant stava alienat, que no pogué parlar per la vista de tan singular dama, e,
havent stat per bon spay, recordà
—Pensant en los turchs, com hé vista vostra magestat no hé comprés lo que dit me
haveu; per què suplique a la altesa vostra voler-me dir què vol que faça.
L'emperador, admirat de la sua vista, com la y véu axí alterada e lo poch entendre
qui havia fet, cregué que fos axí, car per spay de mij'ora stigué sens recort. E tornà-li
a dir l'emperador la primera rahó. Respòs Tirant:
—Senyor, la magestat vostra deu saber com la crida va per la ciutat notificant a
tots la partida certa per a dilluns, e huy és divendres. Axí, senyor, la partida nostra és
molt presta e quasi tothom és ja en punt.
Tirant se posà detràs l'emperador, per ço que no
vista de la princessa. Ella, ab les altres donzelles, alçaren molts grans rialles. E
Plaerdemavida, davant l'emperador, dix semblants paraules, com encara tenia les
mans davant la cara:
—Qui vol haver senyoria complida és de necessitat haja poder de pendre e de
dexar ço que ama o son vassall, car, sens poder, senyoria poch val.
E près per lo braç a l'emperador e féu-lo girar envers ella, e dix-li:
—Si tu res has fet digne de premi, a Tirant s'esguarda, que desconfí e vencé al
Gran Soldà en bella batalla campal e li féu perdre la sua ficta e temerosa follia que
tenien de senyorejar tot l'Imperi Grech, encara que ab belles paraules ell pensà
vençre l'antich emperador, que ací tenim present e, desemparant los reys turchs e lo
soldà, recorregueren a son segur, ço és, a la gran fortalea de la ciutat de Bellpug, no
ab suaus passos, car la temor en lurs peus portava. Aquest ha guanyat premi ab mèrit
de pròpia virtut. E si yo tingués ceptre real o de l'Imperi Grech yo fos senyora e de
les mies entràmenes Carmesina fos exida, bé sé yo a qui la donara per muller. Mas
la follia de totes nosaltres, donzelles: no desijam altra cosa sinó honor, stat e dignitat,
e per causa de açò ne van tantes per mal cap. Què
linatge de David e per falta de bon cavaller perdre lo que tinch? E tu, senyor, hages
desig de armar l'ànima, puix tens stalvi lo cors de les passades batalles, e no tingues
sperança de dar a ta filla altre marit. Dir-ho he? No faré. Forçat és que u diga: al
virtuós de Tirant: Hages aquesta consolació en ta vida e no speres que aprés los teus
benaventurats dies se haja de fer, car les coses qui natura consent e per Déu són
ordenades, sies consent en aquelles e hauràs glòria en aquest món e parays en l'altre.
E yo no vull més recitar de mos actes, perquè no pertany a donzella dir lo que ella
desija ésser, mas naturalment als hòmens ho atorga. No vull desmenuir lo premi de
mos treballs. Mira, poderós senyor e dels reys lo més crestianíssim, no vulles tu fer
axí com féu aquell rey de Proença, que tenia una molt bellíssima filla que fon
demanada per muller per lo gran rey d'Espanya e, tant mostrà lo dit rey amar-la, que
no la volgué jamés casar en sa vida. Seguí
casa del rey son pare. E com fon vella, morí lo rey. E no trobà qui la volgués per
muller. Levaren-li la terra ý a ella feren morir fora del regne, e morí en l'espital
d'Avinyó. E la ignocent donzella consentí a la pietat del pare.
Girà
—Tu, qui ést de alta sanch exida, pren marit tost e ben tost. E si ton pare no te
dóna, si no, yo te
qui
s'és seguit que per hun sol cavaller són stats fets molts actes singulars e portades a fi
moltes conquestes qui de principi anaven a total destrucció. Si no, veja la magestat
vostra lo desorde del vostre imperi ni lo punt en què stava ans que Tirant vingués en
aquesta terra.
—Callau, donzella, per mercé —dix Tirant—, e no vullau dir tantes demesiades
paraules de mi.
—Anau a les batalles —dix Plaerdemavida— e deixau-me a mi star en les
cambres de salut.
Respòs l'emperador:
—Per los ossos de mon pare, emperador Albert, tu seràs la més singular donzella
del món. E com més va, més bé
mília ducats d'estrenes damunt lo meu tresor.
Ella donà dels genols en terra e besà-li la mà. La princessa stava molt torbada del
que havia dit, e Tirant stava mig enpeguit. L'emperador, quant se fon acabat de vestir,
se n'anà a missa. Aprés, Tirant tornà acompanyar a la emperadriu e a sa filla. Exint
de la missa, Tirant hagué avinentea de parlar ab la princessa e dix-li paraules de
semblant stil.
CAPÍTOL
LES RAHONS QUE PASSAREN ENTRE TIRANT E LA PRINCESSA E PLAERDEMAVIDA
—Qui promet, en deute
—La promesa —dix la princessa— no
E Plaerdemavida, qui prop d'ella era e hoy la resposta de la princessa, prestament
li dix:
—No senyor, que promesa de compliment de amor ni en exercir aquell no y cal
testimonis ni menys acte de notari. Ay, tristes de nosaltres, si cascuna vegada se havia
de fer ab scriptura! No y bastaria tot lo paper del món. Sabeu com se fa? A les scures,
que testimonis no y haja, car jamés se pot errar la posada.
—O, d'esta folla! —dix la princessa— E tostemps me parlaràs a la mà?
Tant Tirant no li dix, tant no la suplicà, jamés volgué fer res per ell.
Com foren dins la cambra, l'emperador cridà a Carmesina e dix-li:
—Digau, ma filla, les paraules que Plaerdemavida ha dites, de qui les ha?
—Segurament, senyor, yo no u sé —dix la princessa—. Ni jamés de tal cosa li
parlí, mas és folla e atrevida en parlar e diu tot lo que li ve a la boca.
—No és folla —dix l'emperador—, ans és la més sentida donzella que en la mia
cort sia, ý és donzella de molt de bé e dóna tostemps de bons consells. E no veus tu,
com véns al consell, com yo la fas parlar, com parla ab gran discreció? Tu volries al
nostre capità per marit?
E la princessa tornà roja e vergonyosa e no pogué res dir, e aprés hun poch spay,
recobrat ànimo, dix:
—Senyor, aprés que
aquell cars yo faré tot lo que la magestat vostra me manarà.
Tirant se
fon present, dix-li:
—O, gentil dama! Yo no sé quin remey pendre puga en mos fets, car la mia ànima
se rahona ab lo cors e, axí, bé desige la mort com la vida, si vós remey no donau a ma
dolor.
—Yo
—Digau, donzella —dix Tirant—, sí Déu vos aumente la honor. Les paraules que
digués en presència de l'emperador, de la senyora princessa e de mi, qui us pregà que
les diguésseu? En gran pensament posat me haveu, que u desige molt saber.
—Aqueix propi pensament que vós teniu —dix Plaerdemavida—, té ma senyora,
hoc encara l'emperador, com ell m'ó ha demanat. E yo li hé fetes altres pus forts
rahons com vós sou digne de haver la princessa per muller. E a qui la poden dar millor
que a vós? E si en les coses del món no y ha principi, tanpoch no y pot haver fi.
E res que yo y diga, tot m'ó pren en bé. Lo que és causa de aço yo us ho diré en
secret: ell se fa enamorat de mi e volria
jurat sobre los sancts Evangelis que si la emperadriu se moria, de continent me
pendria per muller. E ha
poca cosa, mas serà més que no res." E yo li responguí: "Ara que sou vell, sou
luxuriós e, com éreu jove, éreu virtuós?" E no ha moltes hores passades que m'ha dat
aquest rastre de grosses perles. E ara stà ab sa filla, demanant-li si us desija per marit.
E sabeu per què lo y diguí? Per ço que si vós entràveu de nit en la sua cambra e fos
mala sort se erràs e
puga, dient: "Senyor, ja u havia dit a vostra magestat. La princessa me manà que yo
fes entrar" E per aquesta forma tothom haurà de callar.
Dix Tirant:
—Sàpia yo la forma com se ha de fer, que molt ho desige saber.
No tardà Plaerdemavida a fer principi a tal parlar.
CAPÍTOL
COM PLAERDEMAVIDA POSÀ A TIRANT EN LO LIT DE LA PRINCESSA
—La sperança que tinch del vostre propi delit me obliga en servir-vos, encara que
conegua que passe los límits la granea de ma culpa, emperò augmenta en mi lo hús de
rahó, coneixent sou mereixedor de tal premi. E perquè conegau ma benvolença, quant
es lo desig que tinch de servir e honrar la senyoria vostra, en la hora que lo emperador
volrà sopar, vostra mercé trobar-se deixe, leixant a part los forts pensaments, car yo us
promet de posar-vos en lo retret de ma senyora. Hí en la reposada nit pervenen los
solaços a les persones enamorades, ab doble poder combatent a la solicitut tenebrosa,
hon augmentarà vostre delit.
E stant en aquestes rahons, lo emperador, qui sabé que Tirant era a la cambra de la
duquessa, tramés per ell e torbaren-lo de ses rahons.
Com Tirant fon ab lo emperador en lo consell, parlaren molt de la guerra e de les
coses necessàries en aquella. E ja era aquella hora tots anaven vestits del que
pertanyia ha guerra.
Com fon nit scura, Tirant vingué a la cambra de la duquessa; e, com lo emperador
sopava ab les dames, Plaerdemavida entrà per la cambra molt alegra e près a Tirant
per la mà e portà
e ab una spasa en la mà, E Plaerdemavida lo posà dins lo retret. E havia-y una gran
caixa ab un forat que y havien fet perquè pogués alendar. Lo bany que allí tenien
aparellat stava davant la caixa.
Aprés que agueren sopat, les dames dançaren ab los galants cavallers. E com
veren que Tirant no y era, leixaren-se de dançar, e lo emperador se retragué en la sua
cambra e les donzelles se n'anaren e deixaren a la princessa dins en lo seu retret —en
aquell hon Tirant stava—, sola ab aquelles qui la tenien de servir. Plaerdemarida,
en scusa de traure un drap de li prim per al bany, obrí la caixa e deixà-la un poch
uberta e posà roba desús, perquè neguna de les altres no u vessen. La princessa se
començà a despullar e Plaerdemarida li parà lo siti, que venia endret, que Tirant la
podia molt ben veure. E com ella fon tota nua, Plaerdemavida près una candela
encesa. Per fer plaer a Tirant, mirava-li tota la sua persona e tot quant havia filat, e
dehia-li:
—A la fe, senyora!, si Tirant fos ací, si us tocava ab les sues mans axí com yo faç,
yo pens que ell ho stimaria més que si
—No cregues tu axò —dix la princessa—, que més stimaria ell ésser rey que no
tocar-me axí com tu faç.
—O, Tirant, senyor! E hon sou vós ara? Com no sou ací prop perquè poguésseu
veure e tocar la cosa que més amau en aquest món ni en l'altre? Mira, senyor Tirant,
vet ací los cabells de la senyora princessa: yo
cavallers del món lo millor. Vet ací los hulls, e la boca: yo la bese per tu. Vet ací les
sues cristal·lines mamelles, que tinch cascuna en sa mà: bese-les per tu. Mira com són
poquetes, dures, blanques e lises. Mira, Tirant: vet ací lo seu ventre, les cuxes e lo
secret. O, trista de mi, que si home fos, ací volria finir los meus darrers dies! O,
Tirant! Hon ést tu ara? Per què no véns a mi, puix tan piadosament te cride? Les mans
de Tirant són dignes de tocar ací hon yo toque e altri no, car aquest és bocí que no és
negú que no se
Tirant tot açò mirava e prenia-y lo major delit del món per la bona gràcia ab què
Plaerdemavida ho rahonava, e venien-li de grans temptacions de voler éxir de la
caixa.
Com agueren stat axí un poch burlant, la princessa entrà en lo bany e dix a
Plaerdemavida que
—No u faré, sinó ab una condició.
—Quina serà? —dix la princessa.
Respòs Plaerdemavida:
—Que comporteu que Tirant stigua una hora en lo vostre lit e que vós hi siau.
—Calla! Què ést folla? —dix la princessa.
—Senyora, feu-me tanta de mercé que
neguna de nosaltres no u sabés, e
—Què li tenia de dir? —dix la princessa—. Pregar-lo hia que se n'anàs e, si anar
no se
—A la mia fe, senyora —dix Plaerdemavida—, axí u faria yo.
E stant en aquestes rahons entrà la Viuda Reposada e la princessa la preguà que
banyàs ab ella. La Viuda se despullà tota nua e restà ab calces vermelles e al cap un
capell de lli. E encara que ella tenia molt bella persona e ben disposta, emperò les
calces vermelles e lo capell al cap la desfavoria tant que paria que fos un diable. E
certament, qualsevulla dona o donzella qui en tal sò la mireu, vos parrà molt leja per
gentil que sia.
Lo bany acabat, portaren a la princessa la col·lació, que fon un parell de perdius ab
malvezia de Candia e aprés una dotzena de hous ab sucre e ab canyella. Aprés se posà
en lo lit per dormir.
La Viuda anà-sse
dormien d[in]s lo retret. Com totes foren adormides, Plaerdemavida levà
camisa tragué a Tirant de la caixa. E secretament lo féu despullar, que neguna no u
sentís. E a Tirant tot lo cor, les mans e los peus li tremolaven.
—Quina cosa és aquesta? —dix Plaerdemavida—. No és home en lo món que sia
animós en armes que no sia temerós entre dones. ¿En les batailles no teniu temor de
tots los hòmens del món, e ací tremolau per la vista de una sola donzella? No temau
cosa neguna, que yo seré tostemps ab vós e no me
—Per la fe que dech a nostre senyor Déu, yo seria més prest content de entrar en
liça en camp clos, a tota ultrança, ab
E tostemps ella posant-li sforç e animant-lo, ell sforçà sa calitat. La donzella lo
pres per la mà hí ell, tot tremolant, la seguí e dix:
—Donzella, la mia temor és de vergonya per lo strem bé que vull a ma senyora.
Més stimaria tornar-me
sentiment negú de açò; e no és menys, com veurà axí gran novitat, tota no s'altere en
si. E yo desige ans la mort que la vida que fer offensa a sa majestat. Adquerir-la volria
ab amor, més que no ab dolor. E com veig que ab tan gran desorde la granea de ma
benvolença, ab il·lícites pràtiques la haja de conquistar, lo meu voler ab lo vostre no
és conforme. Per Déu e per merçé vos prech, virtuosa donzella, a vós plàcia que
tornem, car yo dellibere ans de perdre la cosa que hé més amada e lo que tant hé
desijat, que si fahïa cosa que en res la agreujàs. Encara, me par molt gran càrrech, que
ans de haver errat sia ací vengut, que per tal defalt deuria yo ésser fet homeyer de la
mia persona. E no penseu, donzella, que yo per sola temor ho deixe, mas per la strema
amor que a sa alteza porte. E com ella serà serta que yo tan prop li sia stat e que per
amor só stat de no enujar-la, en major compte m'ó pendrà de infinida amor.
Plaerdemavida près molta ira en les paraules de Tirant e, essent molt malcontenta
d'ell, féu principi a paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
REPRENCIÓ QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT
—Vós sou major en cap dels vicis e primer en orde de les culpes mortals. E som
ara en temps de dir moltes rahons? E si vós açò no feu, sereu occasió de fer-me viure
en dolorosa vida e abreujar-me los dies. E per testimoni de vostres fictes e
dissimulades paraules, yo parlaré clarament e seran manifests los vostres mals, qui
demanen piadors enginy, per ço que, los qui m'hoyran ni u sabran, sien moguts a
misericòrdia envers mi; avisant-vos que essent fallida en mi la sperança, que ab
rahons forts, si us recorda, me pregàs al que fugiu ara, tals paraules sembràs, present
la duquessa: que, de donzella que és, la faríeu tornar dona. E sabeu bé que yo no y
doní tarda, mas fuy presta, segons experiència mostra, que us hé portat en aquesta
delitosa cambra, més plasent que perillosa. E veig ara que
les mies mans vos tinch, que haveu de passar per aver atés ço que de un cavaller
vençut se ateny. E sobre aquest cars veure vull a la fi, e ja farta de esperar vostra
demanda, e par-me que més vos han altat paraules que fets, e més cercar que trobar.
"E per ço com a mi és deguda cosa de fer, vos faç cert que per lo tant sperar ab la
offerta desús dita, puix vos contenten vanes paraules e dubtau la fi, a grans crits
cridaré, mostrant a l'emperador hí als altres com per força sou açí entrat. O, cavaller
de poch ànimo! Temença de donzella vos spanta de acostar-vos a ella? O,
malaventurat capità! Ab tan poch sforç stau que
lo esforç! Com lo emperador vendrà, quina rahó enpaliada li direu? E yo us faré
conéixer, e Déu e lo món coneixerà que haveu parlat mal, hí en vós se ajustarà en
aquest cars amor e temor. E recort-vos que en aquest cars perdeu vostra honor e fama.
Feu lo que us dich e yo dar-vos hé vida segura, e us faré portar la corona de l'Imperi
Grech, car ja és venguda la hora que no us puch altra cosa dir sinó que aneu
prestament a fer aquells honorosos passos d'estar prop de la princessa, que us serà en
altre compte pres, e feu de ací avant vostre camí.
Tirant, vehent lo parlar ubert de Plaerdemavida, ab veu baixa féu principi a un
tal parlar.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA TIRANT A PAERDEMAVIDA
—Temor de restar ab tal vergonya me tol de guanyar parahís en aquest món e
repòs en l'altre. Emperò diré lo que
amichs tornen enemichs. E lo meu ignoscent desig no és pus sinó ab amor fer serveys
en aquella de qui só e seré tant com la vida me acompanyarà, e ab aquest article de fe
vull viure e morir. E si la tua voluntat ab lo meu desig eren concordes, molt ne seria la
mia ànima aconsolada. Totes les coses qui
temor de vergonya. E és nit scura, car no puch veure lo que desige. Per fe hauré a
creure que sa majestat sia. En aquest cars yo
abrigue
aquest cors glorificat. Puix lum no y ha, ab los hulls de la pensa lo veuré.
—Puix ab tants ginys vos hé portat —dix Plaerdermavida—, en defensa de ma
honor e delit e profit vostre, restau per aquell qui sou.
E soltà
sabia hon era perquè lum en tota la cambra no havia e axí lo féu star per spay de mija
hora, en camisa e descalç, e tan baix com podia la cridava. E ella lo sentia molt bé e
respondre no li volia. Com Plaerdemavida véu que prou lo havia fet refredar, pres-li
gran pietat, acostà
—Axí castiga hom los qui són poch enamorats! ¿Com podeu vós pensar que dona
ni donzella li pugua desplaure, vulla
tostemps desijosa que sia amada? E aquell qui més vies honestes, ço és, secretes, de
nit o de dia, per finestra, porta o terrat, hi porà entrar, aquell, elles lo tenen per millor.
Força que
porte, lavors li
prengués per los cabells e, per força o per grat, rocegant-me per la cambra, me fes
callar e fer tot lo que ell volgués. E molt lo
home, e que no fes axí com vós dieu que no la volríeu per res descomplaure. E en
altres coses la deveu vós honrar, amar e servir, mas, que siau ab ella en una cambra a
soles, no li guardeu cortesia en semblant acte. No sabeu vós com diu lo psalmista
manus autem?
temor haver e, si u feu, no us tendran per millor.
—Per la mia fe! —dix Tirant—. Donzella, vós me haveu dada més notícia de mos
defalts que no ha fet jamés negun confessor, per gran mestre en theologia que fos.
Prech-vos que
Plaerdemavida lo y portà e féu-lo gitar al costat de la princessa. E les po[s]ts del lit
no aplegaven a la paret, envers lo cap del lit. Com Tirant se fon gitat, dix la donzella
que stigués segur e no
del lit, estant de peus, e lo seu cap posà entre Tirant e la princessa, e ella tenia la cara
devers la princessa. E per ço que les mànegues de la camisa la enpedien, despullà-la
E près la mà de Tirant e posà-la sobre los pits de la princessa, e aquell tocà-li les
mamelles, lo ventre e de allí avall. La princessa despertà
—Val-me Déu, hí com ést fexuga! Mirau si
Dix Plaerdemavida, tenint lo cap sobre lo coxí:
—O, com sou donzella de mal comport! Exiu ara del bany e teniu les carns lises e
gentils. Prench gran delit en tocar-les.
—Toca hon te vulles —dix la princessa— e no poses la mà tan avall com faç.
—Dormiu e fareu bé. E deixau-me toquar aquest cors que meu és —dix
Plaerdemavida—, que yo só ací en loch de Tirant. O, traÿdor de Tirant! E hon ést tu?
Que, si tenies la mà llà hon yo la tinch, e com series content!
E Tirant tenia la mà sobre lo ventre de la princessa. E Plaerdemavida tenia la sua
mà sobre lo cap de Tirant e, com ella conexia que la princessa se adormia, fluixava la
mà e lavors Tirant tocava a son plaer, e com ella despertar-se volia, strenyia lo cap a
Tirant hí ell stava segur. En aquest deport stigueren per més spay de una hora, hí ell
tostemps tocant-la
Com Plaerdemavida conegué que ella molt bé dormia, afluixà del tot la mà a
Tirant hí ell volgué temptar de presència de voler dar fi a son desig, e la princessa se
començà a despertar e, mig adormida, dix:
—Què, mala ventura, fas? No
temptar lo que és contra ta natura?
E no agué molt stat que ella conegué que era més que dona, e no u volgué
consentir e començà a donar grans crits. E Plaerdemavida tancava-li la boca e dix-li a
la orella, perquè neguna de les altres donzelles no u hoïssen:
—Callau, senyora, e no vullau difamar la vostra persona. hé gran dupte que no u
senta la senyora emperadriu. Callau-í, que aquest és lo vostre cavaller, qui per vós se
deixarà morir.
—O, maleïta sies tu! —dix la princessa— E no has aguda temor de mi ni vergonya
del món? Sens yo saber res m'às posada en tan gran trebaill e difamació!
—Ya, senyora, lo mal fet és —dix Plaerdemavida—. Dau remey a vós e a mi. E
par-me que lo caillar és lo més segur e lo que més pot valer en aquests afers.
E Tirant, ab baixa veu, la supplicava tant com millor podia. Ella, vehent-se en tan
stret pas, de la una part la vencia amor e, de l'altra, tenia temor, mas la temor excellia
la amor e deliberà de caillar e no dir res.
Com la princessa cridà lo primer crit, ho sentí la Viuda Reposada e agué plena
notícia que la causa del cridar havia fet Plaerdemavida, e que Tirant devia ésser ab
ella. Pensà que si Tirant passava a la princessa, que ella no poria complir son desig
ab ell. E ja tothom caillava, e la princessa no dehïa res, sinó que
gracioses que la plasent batailla no vingués a fi. La Viuda se asigué al lit e donà un
gran crit e dix:
—Ý què es lo que teniu, filla?
Despertà totes les donzelles ab grans crits e remor e vench a notícia de la
emperadriu. Totes se levaren cuytadament, qui totes nues, qui en camisa, e ab cuytats
passos anaren a la porta de la cambra, la qual trobaren molt bé tancada. A grans crits
demanaren lum e, en aquest instant que tocaven a la porta e cercaven lum,
Plaerdemavida près a Tirant per los cabells e apartà
vida, e posà
de cànem perquè s'acalàs dins l'ort. E de allí podia obrir la porta, car ell[a] hi havia
ben provehït perquè, quant vingués, ans del dia se
porta. Mas tan gran fon l'avalot e los grans crits que daven les donzelles e la Viuda
que no
lo terrat. E donà-li la corda largua ý ella prestament se
retret e anà hon era sa senyora.
E Tirant donà volta e ligà fort la corda e, ab la pressa que tenia per no ésser vist ni
conegut, no pensà la corda si bastava en terra. Deixà
fallia-se
perquè los braços no li podien sostenir lo cors, e donà tan gran colp en terra que
rompé la cama.
Deixem a Tirant, que stà de larch gitat en terra, que no
Com Plaerdemavida se
emperadriu, ý ella prestament li demanà quin avalot era stat aquell, per quina causa
havia cridat.
—Senyora —dix la princessa—, una gran rata saltà sobre lo meu lit e puyà
sobre la cara, e spantà
tot recort. E ab la ungla a
mal me aguera fet!
E aquell arap li havia fet Plaerdemavida com li tancava la boca perquè no cridàs.
L'emperador se fon levat e, ab la spasa en la mà, entrà per la cambra de la
princessa. E, sabuda la veritat de la rata, cerquà totes les cambres. Emperò la
donzella fon discreta: aprés que la emperadriu fon entrata e parlava ab sa filla, ella
saltà en lo terrat e prestament levà la corda e sentí plànyer a Tirant. Prestament
presumí que era caygut e no dix res. E tornà-sse
remor per tot lo palau, de aquells de la guàrdia e dels officials de la casa, que açò era
cosa de gran spant de veure ni de sentir, que, si los turchs fossen entrats dins la ciutat,
no s'í fera major fet. L'emperador, qui era home molt sabut, pensà que açò no fos més
que rata: fins dins los còfrens cerquà e totes les finestres féu obrir. E si la donzella
un poch se fos tardada en levar la corda, l'emperador l'aguera trobada.
Lo duch e la duquessa, qui sabien en aquest fet, com sentiren la remor tan gran,
pensaren que Tirant era stat sentit. Pensau lo cor del duch quin devia star, que ves
a Tirant en tan gran congoxa ésser posat, car pensava que l'aguessen mort o
apresonat! Armà
dient entre sí:
—Huy perdré tota ma senyoria, puix Tirant és en tal punt.
—Què faré yo? —dix la duquessa—. Que les mies mans no tenen força per vestir-me
la camisa.
Com lo duch fon armat, ixqué de la sua cambra per veure açò què era e per saber
hon era Tirant. E anant, trobà l'emperador, que se
duch li demanà: —Què és açò, senyor? Quina novitat tan gran és stada aquesta?
Respòs l'emperador:
—Les folles de donzelles, qui de no res temoregen. Una rata, segons m'àn recitat,
és passada sobre la cara de ma filla e, segons ella diu, à-li fet senyal en la galta.
Tornau-vos-ne a dormir, que no us hi qual anar.
Lo duch tornà-sse
gran consolació com res de Tirant no era stat. Dix lavors lo duch:
—Per nostra Dona, yo anava ab tal delliber, que si l'emperador agués pres a
Tirant, que ab aquesta atxa yo aguera mort a l'emperador e a tots los qui fossen de sa
voluntat. E aprés, Tirant o yo fóra stat emperador.
—Però, mes val que axí sia stat —dix la duquessa—.
Levà
dix-li:
—Senyora, yo us clam mercé que stigau ací e no consintau que negú diga mal de
Tirant, e yo hiré a veure què fa.
Com fon sobre lo terrat, no gosava parlar, per ço que no fos hoÿda de negú. E sentí
que ell se planyia fort e deÿa en forma de semblants paraules.
CAPÍTOL
LAMENTACIÓ QUE FA TIRANT
—Ab desig de trobar en ma dolor semblant companyia e desemparat ja de aquest
món, devallant en los trists e tenebrosos palaus, però, puix ab multitut de sospirs ja no
puch restaurar la mia miserable vida, plau-me lo morir, e lo viure sens tu, senyora
princessa, en strem m'és odiosa. Mas perquè la causa de la mia mort per a sempre sia
palesa, a Déu supplich, puix en ma vida mon delit à atés terme, cové que l'ànima
abandone lo cors. O, senyor Déu etemal! Tu qui ést ple de tota misericòrdia, fes-me
gràcia que yo muyra en los braços de aquella virtuosíssima princessa, per ço que la
mia ànima en l'altre món haja millor repòs.
En açò Ypòlit, no sabent res en los fets de Tirant, mas sentint la gran remor que
dins lo palau era e lo gran avalot que per tota la ciutat anava —veÿa que son mestre
Tirant era dins lo palau, mostrant a tots los seus que la cambra del duch aquella nit
dormia—, lo vezcomte e Ypòlit, sabent les amors d'ell e de la princessa, feren armar
tota la gent. Dix lo senyor d'Agramunt:
—Yo no puch pensar que altra cosa sia sinó que Tirant haurà fet alguna travesura
en la cambra de la princessa e serà vengut a notícia de l'emperador. Ý ell e tots
nosaltres haurem part de la boda, per què és de necessitat que prestament tots siam en
punt e armats, per ço que
ha dormit ací no s'í à seguit novitat neguna e, tant prest com ell és stat defora, podeu
veure quina novitat tan gran és per tot lo palau.
Dix Ypòlit:
—En aquest spay que vosaltres vos armareu, yo iré prestament a la porta del palau
per sentir açò què és.
—Anau prestament —digueren los altres—.
Com foren fora de la posada, lo vezcomte seguí Ypòlit.
—Senyor —dix Ypòlit—, vaja vostra senyoria a la porta major e yo iré a la de l'ort.
E qui més prest porà saber nova certa quina remor és aquesta, vinga-u a dir a l'altre.
Lo vezcomte dix que era content. Com Ypòlit fon a la porta de l'ort, pensant-la
trobar tancada, stigué scoltant e sentí plànyer ab veu molt adolorida. Donà-li de parer
que fos veu de dona e dix, en sí:
—O, com volria molt més sentir la veu de Tirant que no de aquesta donzella,
quisvulla que ella sia!
Stigué mirant si poria pujar per la paret. Com véu que loch no y havia, tornà a la
porta ab lo cor reposat, pensant que tot allò fos causa de alguna donzella.
—Plore quisvulla —dix Ypòlit—, o dona o donzella, e faça son dol, puix no és
mon senyor Tirant.
Partí
què era stada la causa de la remor. Però ja passaven un poch los crits e la remor era
remeyada. Lavors Ypòlit recità al vezcomte com a la porta de l'ort era stat e no era
pogut entrar, e que havia sentit plànyer una veu que paria de dona e no sabia qui era.
E pensava que per aquella dona devia ésser stada aquella remor que fehïen.
—Per mercé, anem allà —dix lo vezcomte— e, si és dona o donzella qui haja
mester ajuda, donem-la-y, si fer-se porà, car per art de cavalleria hi som obligats.
Ells foren a la porta de l'ort e sentiren lo plànyer gran que dins l'ort feÿen, però no
podien compendre lo que deÿa ni podien conéixer la veu, car ab la gran dolor que ell
passava tota la veu li era cambiada.
Dix lo vezcomte:
—Metam-ne les portes, car és de nit e negú no sabrà que nosaltres ho hajam fet.
E la porta stava uberta, car en la nit Plaerdemavida l'avia deixada uberta, per ço
com Tirant se
seguís.
E los dos ensemps donaren dels muscles en la porta tant fort com pogueren e
prestament la porta s'obrí. Lo vezcomte entrà primer e féu aquella via hon sentí la veu
que paria molt stranya.
Dix lo vezcomte:
—Quisvulla que tu sies, yo
vas en pena o si es[t] cors mortal que hajes mester ajuda.
E Tirant se pensà que aquells fossen de l'emperador e, per no ésser conegut e que
se n'anassen, desfreçà la veu, per bé que la tingués, ab lo mal que passava, prou
desfreçada. Dix:
—Yo fuy en mon temps crestià batejat e per mos peccats vaig en molt gran pena.
Yo só sperit invisible, mas, encara que vosaltres me vejau, n'és causa que pren forma.
E los mals sperits qui ací són, me trocegen los ossos e la carn e, de troç en troç, la
lançen per l'ayre. O, quina pena és tan cruel, la que yo passe! E si vosaltres ací stau,
sereu participants en la mia dolor.
Ells agueren molt gran temor del que havien hoÿt dir. E senyaren-se e digueren
l'Avangeli de sent Johan. Dix lo vezcomte, alt, que u hoy Tirant:
—Ypòlit, ¿vols que anem a la posada e prengam tota aquella gent d'armes, ab
aygua beneyta e ab un crucifix, e que tornem a veure açò què és? Car no pot ésser que
açò no sia qualque gran fet, com ací en aquest ort són venguts.
—No —dix Ypòlit—, no fretura tornar a la posada per neguna cosa. Vós e yo
portam spases en què és lo senyal de la creu. Deixau-me a mi acostar.
E Tirant sentí anomenar [lo] vezcomte a Ypòlit, e dix:
—Si tu ést Ypòlit, de França natural, acosta
Lavors Ypòlit tirà la spasa e posà
—Yo, com a verdader crestià, crech bé e verdaderament en los articles de la sancta
fe cathòlica e tot lo que creu la sancta romana Sglésia. E
e morir.
Acostà-s'í ab gran temor que tenia, mas certament, molt més ne tenia lo vezcomte,
que no s'í gosava acostar. E ab baixa veu Tirant lo cridà e dix-li:
—Acosta
E aquell, en aquell cars, agué major temor, que stava en punt de tornar-se
agué notícia de açò, alsà la veu, e dix-li:
—O, com ést covart cavaller! Encara que fos cosa morta, per què duptes venir a
mi?
Ypòlit, coneixent-lo en la paraula, corrent acostà
—O, senyor meu! Ý vós sou? Qual desaventura vos à portat ací? En tal sò vos
veig star que deveu ésser nafrat o no teniu poder de levar-vos.
—No cures ni digues res —dix Tirant— Mas, qui és aquell qui ab tu ve? Si és del
linatge de Bretanya, fes-lo venir.
—Si, senyor —dix Ypòlit—, que lo vezcomte és.
Ell lo cridà. E com lo véu, fon molt admirat de semblant ventura e de tot lo que dit
los havia sens que conegut no l'avien.
—No stigam en noves —dix Tirant—. Traeu-me prestament d'ací.
Los dos lo prengueren en braços e tragueren-lo de l'ort e tancaren la porta. E
portaren-lo prop de la sua posada: posaren-lo dejús un porxe que y havia.
—Yo sent dolor que jamés sentí —dix Tirant—, que de tantes veguades que só
stat nafrat en punt de morir, jamés lo meu cors agué sentiment de tan mortal dolor.
Metges hauria mester que no u sentís l'emperador.
—Senyor —dix Ypòlit—, voleu que us done un bon consell? Lamalaltia vostra no
és tal que celar-se pugua, majorment per la murmuració que en lo palau és. Cavalcau,
senyor, si fer-ho podeu, e aneu als palaus de Belstar, hon teniu los vostres cavalls, e
posarem fama com lo cavall vos és caygut e à-us rompuda la cama
Respòs lo vezcomte:
—Certament, cosín jermà, senyor. Ypòlit diu molt bé. E per ço yo loaria que axí
degués fer, altrament, tostemps vendria en notícia de l'emperador. Car forçat és que
de amor no spera hom de sa senyoria altre bé sinó trebaills, congoxes e dolors; e a un
plaer, cent dolors ne aconsegueix hom. Per què yo loaria que, aprés que siau guarit e
aguéssem complits nostres vots que fets avem, tornàssem en nostra terra. E açò us
hauria yo en molta gràcia.
—Senyor vezcomte —dix Tirant—, dexem star axò. Car, ¿qui és aquell qui tan
altament haja encativat son cor que
cars, a present, de parlar de tals afers, mas tu, Ypòlit, secretament fes portar les
bèsties ací, e l'aquanea, que vaja més pla.
Tomem a la princessa. Plaerdemavida stigué tant en lo terrat fins que véu que se
portaven a Tirant. Entrà-ssen dins la cambra hon era la princessa ab la duquessa e
totes les donzelles. La emperadriu stava admirada per una rata haver tanta de remor
com en aquell palau havia, e asigué
—Voleu fer bé, donzelles? Puix lo palau és asosegat, tornem a dormir.
La princessa cridà a Plaerdemavida e dix-li a la orella Tirant hon era.
—Ja senyora, ha fet son camí —dix Plaerdemavida— ab molta dolor que se
Mas no li gosà dir com tenia la cama rompuda ni del que dit havia. Fon molt
contenta com no l'havien vist ni trobat. La emperadriu se fon levada e totes staven en
camisa per anar a son apartament. Dix la Viuda Reposada a la emperadriu
—Bo seria, senyora, que fésseu anar a vostra filla a dormir ab vostra altesa per ço
que, si la rata tornava, que no
Respòs la emperadriu:
—Bé diu la Viuda. Vine, ma filla, que millor dormiràs prop de mi que a soles.
—No, senyora, vaja-se
no vullau aver mala nit per mi.
Parlà la Viuda e dix:
—Sens enpediment negú, trobant-me yo en avançada edat, caminant per lo
miserable pla, tinch lo foch ensés de la romana sanch. Yo, primera de totes, ab mon
enginy pensí en la mia fantasia apartar tal occasió, crexent lo meu desig en poder
haver aquella rata, e ella fugí ab peu torbat de les maleÿtes cambres mies.
Dix la emperadriu
—Anem, que yo
—Senyora, puix tant me forçau —dix la princessa—, anau, que prestament yo y
seré.
La emperadriu se n'anà, manant-li que prestament hi anàs. La princessa se girà a
la Viuda e, ab irada veu, li féu principi ab paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
REPRENCIÓ QUE FA LA PRINCESSA A LA VIUDA REPOSADA
—Ara conech la granea de vostra culpa. Rompré la mia camisa ab dolorida veu
per ço com me parau tants laços, los uns ab supèrbia, los altres ab vanaglòria, e ab
falsa parleria usau ves mi. Qui dret vos ha donat diguésseu a la senyora ma mare que
anàs a dormir ab ella? Levar-me mon delit per dar-me dolor e mala nit! Vós, segons
veig, no feu fonament de virtut, sinó de enveja e de malícia. E per ço és scrit que
neguna dona no pot ésser dita sàvia qui no tingua honesta la lengua, e més avant, en
les obres que fa, se pot veure si són conformes ab les paraules. E la fama és senyal de
la bondat de la persona. E lo vostre poder no és tal que vullau senyorejar als qui són
liberts, car tal senyoria no us seria jamés atorgada com de açò tinguam manifesta
experiència. Segons reciten les històries antigues dels romans, com un fill de un
sanador de Roma, qui era molt desijós de senyorejar en casa de un príncep, posà si
mateix a perills de batailles tan sovint que fon destroÿt, perquè volia parlar e
senyorejar, e per ço lo dit príncep, per ço que los altres prenguessen exemple de açò,
que no tinguessen tal atreviment en casa d'altri, féu-lo matar axí presumtuós.
No tardà la Viuda Reposada en fer principi a tal resposta.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FA LA VIUDA REPOSADA A LA PRINCESSA, DE LA REPRENCIÓ QUE
FETA LI HAVIA, RECITANT-LI LO DESASTRE QUE ERA CONTENGUT A TIRANT
—Si
me veig constreta e forçada de sostenir molt afany, dolor e pensament, per amor de la
altesa vostra. E les mies obres stan en fet e no en paraules, que per manifesta
experiència se poden mostrar, no en tacanyeries ni en desonestat, ni menys en
alcavoteries, axí com moltes altres fan. La mia fama molt clara és. Mas, voleu saber
les mies [obres] quines són ni de què tracten?
Elles són totes fundades en fe, sperança e caritat, en humilitat e paciència, en
honestat e bona doctrina, en almoynes, en contrictió e penitència. Foragite de mi
supèrbia, vanaglòria, enveja, ira, hoy e mala voluntat, luxúria e tots vicis e peccats, e
per ço tal fruyt com aquest és a mi més dolç que sucre. E per ço, excel·lentíssima
senyora, no deveu pendre enuig de mi si tinch un poch los hulls uberts e si tinch
sentiment del que dech ni toca a la honor vostra, qui m'és pus cara que la mia ànima,
car sé que
vos diré: perquè us hé amada e honrada més que vós no volíeu, e açò és causa del
defalt. E per aquesta rahó viuré dolorosa tota ma vida, no gustant què són bons dies ni
menys bones festes, per ço com tots los dies me seran de Passió. E no vullau que
pensen aquestes donzelles, ni menys la altesa vostra, que yo sia cresol de carnicer, que
faça lum a altri e que creme a mi mateixa. ¿E pensau vós, senyora, que yo no haja
pietat de Tirant, e no l'haja vist acalar-se ab la corda, la qual s'és rompuda, e ha donat
tan gran colp que pens que les cames e les costelles en lo cors rompudes deuen ésser?
E pres-se molt ferament a plorar e lançà
dient:
—Mort és lo millor dels cavallers!
La princessa, hoint dir semblants paraules, dix tres veguades:
—Jhesús, Jhesús!
E caygué de la altra part, smortida. E tant alt dix lo nom de Jhesús que la
emperadriu, que stava en la sua cambra e gitada en lo lit que dormia, ho sentí. Levà
cuytadament e, ab cuytats passos, anà a la cambra de sa filla e trobà-la smortida, que a
mal ni a bé no la podien retornar. Lo emperador s'í agué a levar, e tots los metges
venir, hí encara la princessa no era tornada en son recort, que tres hores stigué sens
recordar-se. E lo emperador demanà per quina causa sa filla era venguda en aquell
punt. Digueren-li:
—Senyor, ha tornada a veure una altra rata molt petita, e axí com tenia la fantasia
en la rata que
—O, vell emperador, trist e amarch! Hí en los meus darrers dies tanta dolor tenia
de sentir? O, mort cruel! Hí què speres e com no véns prest a mi, qui
E dient açò, ell perdé lo sentiment e caygué smortit en lo punt de sa filla. Lo dol e
lo crit fon tan gran per tot lo palau que era cosa de gran admiració de veure e de hoir
lo plant que les gents fehïen, e fon molt major que lo primer.
Tirant, qui stava davall lo porche sperant les bèsties quant les hi portarien, sentí
tan grans crits, que paria que lo cel ne degués venir, desempachà de cavalcar ab molta
dolor e passió que passava, e la pena li augmentà duptant-se que no fos en dan de la
princessa. Ypòlit près una forradura de marts gebelins e enbolicà-la-y entorn de la
cama perquè fredor no y entràs. E axí, en la millor manera que pogueren, anaren fins
al portal de la ciutat. E les guardes conegueren a Tirant e demanaren-li a tal hora hon
anava. E ell respòs que anava a Bellstar, als seus cavalls, per veure com staven per ço
com la sua partida devia ésser molt presta per anar al camp. Les portes li foren
prestament ubertes e Tirant féu son camí. Com agueren cavalcada mija legua, dix
Tirant:
—Gran dupte tinch que a la senyora princessa no haja seguit algun dan que lo
emperador li haja fet per causa mia. Vull-hi tornar per ajudar-li, si necessari ho
haurà.
Diu lo vezcomte:
—Per ma fe, vós stau en gentil punt —dix— per ajudar-li!
—Senyor vezcomte —dix Tirant— si ja no
major mal fa cessar lo menor. E per ço yo us clam merçé que tornem a la ciutat si en
res li porem valer.
—Vós haveu perdut lo seny o sou del tot tornat foll —dix lo vezcomte—.
Ell no
hajen a conéixer e a sentir lo vostre defalt. Haurem prou a fer en dissimular-ho a la
gent, per ço que culpa ni càrrech no hajau. E siau cert que, si de ací vos ne tornau, de
mort o alesiat no podeu ésser delliure
—Posat cars que tot axò sia, que vós dieu, ¿no és rahó —dix Tirant— que yo, qui
ha fet lo mal, que
virtuosa senyora yo muyra.
—No m'ajut Déu —dix lo vezcomte —si vós hi tornau, encara que yo y sabés posar
força! E com! No y és lo duch, si res sent que sia en dan hó en desonor de la princessa,
que ell no li ajude? Ara podeu veure a què vénen les tristes amors! Anem, si voleu, e
no stigam pus ací, car tant com més stam ni detenim temps, és més dan per a vós.
—Ara feu-me una gràcia —dix Tirant— puix no
que y aneu. E si és negú qui dan li vulla fer ho agués temptat de fer-li
tots e no sia pres negú a mercé.
Tant lo preguà Tirant al vezcomte [que] fon forçat de tornar a la ciutat; e, al girar,
dix baix, que Tirant no u hohí, mas Ypòlit ho entés:
—Per mon Déu! No serà veritat que yo haja cura de dona ni de donzella que
món sia, sinó solament en fer venir los metges.
Tirant se n'anà ab Ypòlit.
Com lo vezcomte fon al portal de la ciutat, les guardes no
fins a tant que dix com lo capità era caygut ab lo cavall e venia cuytadament per los
metges. E per causa de açò lo deixaren entrar. E no
volguera, per ço com tots eren ab lo emperador e ab sa filla.
Com ells agueren dat recapte a l'emperador, portaren-se
necessàries per al cars de Tirant. E no u gosaren dir a l'emperador que lo seu capità
stava mal. Però lo vezcomte féu tot son poder de veure a la princessa per ço que
pogués recitar a Tirant la sua disposició.
Com ella fon tornada en son recort, a l'obrir dels hulls que féu, sí dix:
—És mort aquell qui té la mia ànima cativa? Digau-m'ó prest, yo us clam mercé,
car si mort és, ab ell vull morir.
La emperadriu, qui stava torbada de la gran congoixa que tenia de sa filla —e de
los seus hulls qui contínuament destil·laven vives làgrimes— no pogué compendre lo
que havia dit sa filla e demanà què havia dit.
La duquessa, que la tenia en les sues faldes e abraçada, respòs a la emperadriu:
—Senyora, la princessa diu que si àn morta la rata.
Tornà a dir la princessa, ab los hulls tancats:
—No dich yo axò, mas si és mort aquell en qui yo tinch tota la mia sperança.
Respòs la duquessa ab alta veu:
—No és morta, que jamés l'àn poguda haver.
E girà
—Ella vaneja. Aquesta malaltia és de tal natura que los pus savis fa tornar folls,
que no saben què
Ella retornà en sa primera sanitat e dos metges anaren ab lo vezcomte e ab lo
duch. Com la princessa ho sabé, fon posada en gran agonia e, lamentant-se, dix:
—O, mon senyor Tirant, pare de cavalleria! Ara és caygut lo linatge de Roca
Salada e la casa de Bretanya ha molt perdut! Mort sou vós, mort! Car qui cau de tan
gran altura com vós sou caygut, no se pot sperar longua vida posseir. Per què lo mal e
lo dan no venia sobre mi, qui
perills?
La duquessa stava molt atribulada, axí del mal de la princessa com del dan de
Tirant. No volgué més dir per dupte de les donzelles, qui staven prop. Los metges
partiren prestament sens dar-ne sentiment algú a l'emperador, perquè no prengués
alguna alteració, car la sua complexió era de home molt delicat.
Com los metges foren aplegats ab Tirant, trobaren-lo en un lit, ab gran dolor que
sostenia. Miraren-li la cama e trobaren-la tota rompuda, e los ossos qui exien alt sobre
lo cuyro. E al menejar que
ayguaròs lo havien de tornar. Los metges feren la primera guarda lo mils que
pogueren e digueren-li que per cosa en lo món no
tenia la vida. E ells se
anats que al seu dinar no
Respòs lo hú e dix:
—Senyor, nosaltres som anats a Bellstar per dar remey al vostre capità del mal
que té.
Dix lo emperador:
—E quin és lo seu mal?
—Senyor —dix lo metge— segons ell diu, gran matí s'era partit de esta ciutat per
anar hon té los seus cavalls perquè los servidors seus prestament fossen en punt al dia
asignat, ço és, lo dilluns, de matí tothom fos prest per partir. Cavalcava un cavall
cicilià e, ab lo delit que tenia, anant saltant per lo camí, és caygut en una gran céquia e
ha
—Ha sancta Maria val! —dix lo emperador—. E no li fallen mals ni treballs a
Tirant! E de continent yo y vull anar a veure, fent-li conéixer que lo viure virtuosament
és vida e lo viciós viure és mort, e la glòria de tal honor ab tal vida, qui la té a sí unida,
no la deu deixar sinó per augment de major virtut.
Los metges, vehent la voluntat de l'emperador, que y volia anar, detingueren-lo
que no y anàs fins a l'endemà, que seria bé reforçat. Lo emperador, puix véu que los
metges no lo y consellaven, delliberà de restar e passà a la cambra de la princessa, e
demanà-li de son mal e recità-li lo de Tirant. Quanta dolor tenia la princessa dins lo
seu cor! Sinó que no la gosava manifestar per temor de son pare. E lo seu li paria que
no fos res com pensava en la trista e desastrada fortuna que en la persona de Tirant
s'era seguida.
Lo emperador stigué ab sa filla fins que fon hora de sopar. E lo endemà, sabent
que los metges anaven a Tirant —e véu-los de una finestra passar—, trasmés-los a dir
que s'esperassen un poch. Ell cavalcà e an[à] ab ells, e véu la segona cura. E segons la
disposició que véu, prestament presumí com de gran temps Tirant no seria dispost per
anar al camp. Com lo hagueren acabat de curar, lo emperador féu principi ab un tal
parlar.
CAPÍTOL
CONORT QUE FA LO EMPERADOR A TIRANT
—No és negú qui en aquesta present vida se
la divina saviesa són ordenades ni permeses, majorment com fortuna les administra,
car humana discreció no basta resestir als cassos inprevists, e pertany-se dels hòmens
virtuosos haver paciència en llurs adversitats, que allí són coneguts. Però yo bé
conech que açò són peccats meus que ha administrats la fortuna, car la causa del
vostre mal dóna augment e glòria als turchs per dar compliment a la mia destructió.
Mas la sperança que yo tenia de veure-us partit per al camp, per los molts turchs qui
ara de nou són entrats en lo meu imperi, me requir he
vel e despoderat com só de entrar en batailla, tant, que só vengut en poch spay a la fi
de mos trists pensaments. Demesiada cosa seria recitar tota la mia dolor ab los
duptosos pensaments, car en aquella hora que
la mia gran desaventura, com tota la sperança mia stava en la gran cavalleria vostra,
mirant ab los hulls de la pensa que ab la virtut e força del vostre valerós braç, ab
ànimo viril, a taill d'espasa fóra scampada la sanch de aquells cruels enemichs meus
e de la sancta fe cathòlica. E ara, com veuran la absència vostra, no havent temor
de negú, se occuparan tot lo meu imperi e incriminaran largament la mia honor e
fama, e les mans seran semblants a la lengua. E lo major desig que tinch en aquest
món és la vostra salut car, sens aquella, en lo meu imperi libertat pot ésser atesa.
Per què us prech, capità virtuós, que si amau la vostra vida ni la mia, que us vullau
confortar e, ab lo ànimo sforçat que teniu de virtuós cavaller, vullau pendre ab
paciència lo mal, car yo confie de la divina misericòrdia que haurà pietat de vós e
del seu poble crestià, qui stà molt affligit per los infels, lo qual és impossible que
pugua ésser tret de captivitat sinó per mijà de la virtut vostra. E no us vullau més
plànyer sobre cars irreparable.
Tirant, per la grandíssima dolor que sentia, ab fatiga gran podia parlar e,
esforçant natura tant com li fon possible, ab baixa e rogallosa veu féu principi a
semblant resposta.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FA TIRANT A L'EMPERADOR
—O més que altre atribulat! Veig-me enbolicat en molta dolor e só atés al terme
de la mia desaventurada fi. E lo qui més me fa dolre és com veig la trista de vostra
majestat, en molta dolor posada, per lo novell cars que seguit m'és. E fallint-me la
sperança, só desijós de presta mort.
Acompanyat de molts sospirs, lançà
pena que fins en aquella hora soffert havia. E dix:
—Mon senyor, la mia spasa e capitania no fretura molt. Encara que yo present no
y sia, cavallers virtuosos, ab ànimo sforçat teniu en lo vostre imperi qui basten al
present dar rahó als enemichs. Emperò a mi par que és justa cosa que de tan sforçada
demanda que la altesa vostra me fa, que yo dech anar al camp. Senyor, lo dia assignat
yo seré prest per partir.
Com lo emperador lo véu axí parlar, restà molt content. Partí
a la ciutat. Com la emperadriu lo véu, dix-li:
—Senyor, sí Déu vos deixe viure longuament en aquest món he us done parahís en
l'altre com de aquesta vida passareu, digau-nos la veritat del nostre capità com stà, si
tem mort o la sua vida en què stà.
Lo emperador, en presència de la princessa e de les donzelles, dix a l'emperadriu:
—Senyora, yo pens que ell no tem perill de mort, mas sens dupte ell stà malament
adobat, car los ossos de la cama e los molls que dins té, tots li parien damunt lo cuyro,
que gran compassió era de veure-u. Però ell diu que diluns ell serà prest per partir.
—Sancta Maria val! —dix la princessa—. E què és lo que la majestat vostra vol
fer? Lo home qui stà ab tant de mal, posat en l'article de la mort, ¿voleu que vaja al
camp e com serà en lo camí feneixca los seus darrers dies? Quina ajuda tal hom com
aquest porà fer a la gent d'armes? Voleu posar en perill la sua persona e tot lo vostre
stat? No, senyor, que tals batailles no
car essent viu tots los enemichs lo temorejaran e, essent mort, no tindran temor de res.
E si és guast de sa persona, no li qual sinó que
li és honor hí ell ho porà fer, vostra majestat serà ben satisfet e no y planyerà treball ni
duptarà perill de sa persona, car si la altesa vostra fa lo contrari, mostrareu ésser mal
príncep, cruel e sens neguna pietat.
L'emperador passà a la cambra del consell, que l'esperaven per veure què farien, e
foren tots de acort, segons lo que ell havia vist de Tirant, que no
hon stava.
Com lo emperador fon partit de Bellstar, hon Tirant era, de continent manà
Tirant que li fessen una caixa molt segura hon ell pogués anar. Venint lo diumenge
en la nit, no sabent-ho negú sinó Ypòlit, qui de tot tenia lo càrrech, com lo duch e tots
los altres se
perquè no l'empedissen en res e que
gens que Tirant fes tan gran follia de partir-se de allí. E Tirant donà molts diners a
l'un metge perquè se n'anàs ab ell, e l'altre metge no y volgué consentir que
ni li volgué prometre de anar-se
posar en la caixa e, en unes andes a coll de hòmens, ell partí e féu la via del camp
devers la ciutat de Sant Jordi. E al partir manà que enparamentassen les sales de draps
de raç e que diguessen, als qui vendrien de la ciutat, com en la nit no havia dormit e
que en aquella hora reposava. Los uns se
despertàs.
Com fon hora de migdia, lo duch de Macedònia, qui era tan acostat parent seu, ab
lo vezcomte en aquell grau mateix, volgueren entrar, car deÿen que home nafrat no
podia tant dormir. E mesclant-hi força, entraren dins e saberen com era partit.
Cavalcaren cuytadament e seguiren-lo. E trameteren a dir a l'emperador com lo seu
capità havia fet son manament, maleÿnt a l'emperador e a tota sa natura. Com lo
emperador ho sabé, dix:
—Per mon Déu verdader, ell ateny bé lo que promet!
Com lo duch e lo vezcomte l'agueren atés e saberen que s'era smortit
en lo camí, reprengueren molt al metge e a Ypòlit, dient que no l'amaven gens.
—¡E tu, Ypòlit, qui ést del nostre linatge de la casa de Roca Salada e del parentat
de Bretanya, dexar partir lo nostre mestre e senyor! E lo dia que ell finirà sos dies tots
serem perduts e de nosaltres no serà feta menció neguna, per què tu ést digne de gran
reprenció. E si no fos per temor de Déu e vergonya del món, ab aquesta spasa yo faria
pijor de tu que no féu Cahïm de Abel. O, desaventurat de cavaller, sens pietat e
misericòrdia! Fuig davant mi, sinó, per zel de ma honor prestament ne portaries
pena!
E fon-se girat aprés devers lo metge e, ab irada veu, féu principi a una tal reprenció
e càstich.
CAPÍTOL
COM LO REY MATÀ LO METGE E PLAERDEMAVIDA SE N'ANÀ DE LA CORT
—La virtut de paciència és falida en mi, com pens en lo gran atreviment que ha
tengut aquest indiscret metge, qui ha volgut posar en perill de apaguar la llum del
linatge de Rocha Salada. E per causa de açò s'és encesa en mi ira, supèrbia, tristícia,
fúria e dolor, qui serà causa de castigar un cars tan inreparable, digne per a sempre de
recordació per als altres e càstich per aquest.
E ab furor strema anà lo duch ab l'espasa alta devers lo metge, lo qual, per
restaurar la miserable vida, volgué fogir e valgué-li poch, car, aconseguint-lo ab
l'espasa, li donà tan fér colp per mig del cap que lo y partí en dues parts fins als
muscles e sortí-li lo cervell.
Com l'emperador sabé tal nova de la mort de tan singular metge, cavalcà
prestament e anà hon era Tirant. E trobà
posar, que
mester havia. Com lo emperador véu a Tirant en tal punt estar, pres-li
compassió e féu venir allí tots los seus metges, e volgué veure la cama en quina
disposició stava. Los metges la trobaren molt agreujada e feren-li relació, segons lo
que vist havien, que si una legua més avant fos anat, que s'í fóra posat foch e, de mort
o la cama levada, no
Tots los majors barons de l'imperi foren venguts per veure a Tirant. Lo emperador
tingué alí son consell e deliberaren, puix Tirant no podia anar, que tots aquells qui sou
havien pres que l'endemà deguessen partir. Dix Tirant:
—Senyor, a mi dóna de parer que la magestat vostra donàs sou de dos mesos a
tota la gent, per bé que no sia conplit car tenen de servir un mes e mig, e tota la gent
se alegrarà e faran de millor cor sa guerra.
L'emperador respòs que u faria fer de continent, e dix:
—En aquesta nit hé rebudes letres del nostre camp, del marqués de Senct Jordi,
avisant-me com és venguda infinida morisma, que la terra no
forçadament són aguts de anar en lo regne de Líbia per a conquistar-lo, qui afronta ab
lo meu imperi, per sperar que les treves passades sien. E açò han fet per causa com
tenim en nostra presó lo Gran Cararnany e lo rey de la sobirana Índia. Ací
vengut lo rey de Gerusalem, qui és cosín germà del Gran Caramany, e porta ab sí la
muller e los fills, e ben
una província que és molt fèrtil e abundosa. De continent que naix algun infant
mascle, lo manifesten a la senyoria, e aquel fan criar ab gran diligència. Com és de
edat de
ab hun ferrer perquè los braços li tornen asits e forts e sàpien colpejar en les armes
com mester ho han. Aprés los fan amostrar de luytar e de tirar lança e tota cosa que
bona sia per a armes. E lo derrer ofici que
a esquarterar la carn e no hajen temor de menejar la sanch. E ab tal ofici tornen cruels
e, com són en les armes e poden pendre los crestians, que
neguna pietat de la carn ni de la sanch. E fan-los-ne beure dos vegades l'any de sanch
de bou o de moltó. Aquests tals són los més singulars e pus valentíssims hòmens que
en tota la pagania sien, que més valen deu de aquests que
lo rey de la menor Índia, e diu-se que és germà de aquest pres de la sobirana Índia,
és home molt rich e porta ab sí
que
ab
companyia de aquest y són venguts.
Respòs Tirant:
—Lexau-los senyor venir, que yo tinch tal sperança en la divina clemència de
nostre Senyor ý en la sua sacratíssima Mare, senyora nostra, que ab l'ajuda de tans
singulars cavallers com la magestat vostra té, que si ells eren deu vegades més que no
són, que d'ells serem vencedors.
Complit lo parlament, l'emperador comanà a Déu a Tirant. Manà als metges no
partissen d'ell ni
La princessa estava molt enujada del mal de Tirant. Venint lo dilluns, tota la gent
d'armes fon presta per partir. Lo emperador e totes les dames staven mirant los duchs
e senyors qui partien. Lo duch de Pera e lo duch de Macedònia tenien càrrech de tota
la gent de capitanejar aquella.
Com foren aplegats al camp per jornades, lo marqués de Sanct Jordi e tots los
altres foren molt aconsolats de la lur venguda. E del dia que ells aplegaren fins al dia
que les treves finaven, havia de passar prop de hun mes.
Tirant stigué en la hermita fins a tant que los metges li donaren licència que entràs
dins la ciutat, e fon-li plasent a Tirant, com era restat allí, puix no era pogut anar ab
los altres. E no restà ab ell sinó lo senyor d'Agramunt, qui jamés lo volgué deixar, car
deÿa que ell no era partit de sa terra per altra cosa sinó per amor d'ell e que en la sua
malaltia no
ciutat per les coses necessàries e, molt més, per portar noves a Tirant de la princessa,
en la qual ell tenia molt gran sperança. E com lo volien fer menjar o altres coses que
los metges volien que fes, puix lo y diguessen de part de la princessa, ell ho feÿa de
continent.
Com aquest cars de Tirant se fon seguit, la princessa molt sovint reprenia a
Plaerdemavida del que fet havia, volent-la posar dins una cambra molt scura per dar-li
allí penitència, sinó que ell defenie
burles e ab jochs axí la passava, dient:
—Si vostre pare ho sap, què dirà? E sabeu yo què li diré? Que vós m'ó consellàs e
que Tirant se n'ha portat la despulla de la vostra verginitat. Vostre pare vol que
yo sia vostra madrastra, ý, com ho seré, yo us asegur que us castigaré que altra
vegada, com aquell valerós de Tirant y vendrà, vós no cridareu axí com fes, ans stareu
segura e no us moureu.
La princessa s'enfelloní e dix-li que callàs, en tota mala ventura.
—Puix, senyora, en tan mal sò m'ó dieu, yo
més servir-vos, ans me
Isqué
la viuda de Montsant, qui en la cort era. Cavalcà en una aquanea, en companyia
de
Tirant era.
Com la princessa sabé que Plaerdemavida se n'era anada, fon posada en mortal
congoxa per fer-la tornar, e tramés molta gent per moltes parts, perquè la tornassen
per força o per grat.
E ella, per camins apartats, cavalcà fins que fon en la hermita hon Tirant stava. E
com ell la véu, no sentí de la terça part del mal que tenia. Com Plaerdemavida li fon
prop, que
destilasen vives làgrimes e, ab dèbil veu e gest piadós, féu tal principi.
CAPÍTOL
COM PLAERDEMAVIDA DEMANÀ PERDÓ A TIRANT
—[O], més que altra atribulada! Contínua tristícia combat lo meu cor com pens en
lo dan de la vostra virtuosa persona. E ab strema vergonya só venguda davant la
senyoria vostra per yo ésser stada ocasió de tant de de mal que
cavaller qui en lo món tot trobar-se poria. Mas, per la molta amor que no ignorau que
us porte, desijosa de servir-vos, m'à donat atreviment de venir-vos davant, com pens
que sou lo més benaventurat cavaller que jamés nasqués, trobant-se en la senyoria
vostra tostemps misericòrdia, axí als amichs com als enemichs, car per totes les corts
dels grans senyors és feta memòria de la vostra grandíssima virtut. E yo, més trista
que altra, ab lo meu sperit nafrat per la strema pena que us veÿa passar, prench a vós
sol per testimoni quant hé pogut fer per ésser sana de tal mal. Temptava resestir a les
paraules de la Viuda Reposada, e aureu a impossible que una donzella ho pogués
haver sofert. Però al fi, vençuda, m'és forçat ab temerosa veu demanar-vos mercé, car
vós teniu poder de dar-me mort o de conservar-me la vida, com yo sia stada causadora
del vostre mal, axí com ho ha permés la despiadada fortuna. Per què, demane molta
gràcia a la senyoria vostra que
E hun sospir que dels retrets del cor de Tirant spirant partia, fon principi a
semblants paraules:
—Donzella virtuosa, no teniu causa neguna de demanar-me perdó, car culpa en res
no teniu. E possat cars vós la tinguésseu, no una, mas mil voltes vos perdonaria,
atenent la molta volentat que tostemps vos hé coneguda. E pregau a Déu que yo
leve del lit, car més part teniu en mos béns ý en la mia persona que totes les dones e
donzelles del món. E de açò no us ne diré més, per lo gran desig que tinch de saber de
aquella sereníssima princessa què ha fet en ma absència. Bé pens que amor haurà
desmenuït en sa altesa e no volrà més veure
Aquesta és la major dolor que en aquest món puch sentir. E pensau que aquest mal
que tinch no és res per a mi, car moltes altres voltes só stat nafrat e en punt de retre
l'esperit; emperò aquest és lo que de tots punts me leva lo saber. E la causa de ma
strema dolor és la descontentació que de mi té ma senyora. E açò és lo que a mi fa
dolre. Per què us prech, donzella, si mon bé desijau, vos plàcia voler-me dir tot lo que
és de bé o de mal, e no
Plaerdemavida, ab gest e cara afable li dix que era molt contenta de fer-li aquell
servir e, a baixa veu, féu principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
COM PLAERDEMAVIDA RECITÀ A TIRANT TOT LO QUE S'ERA SEGUIT APRÉS DE LA
SUA CAYGUDA
—Enujada l'adversa e iniqua fortuna del vostre bé e delit, aprés la vostra partida,
ab multiplicades veus, foren los crits e tumult en lo palau, que fon forçat al vell
emperador levar-se del lit; e ab furor inestimable, ab l'espasa en la mà volgué cercar
totes les cambres, e deixant-se dir que, ara fos rata o home, de matar-ho sens mercé
neguna. E ja la emperadriu, enujada de tant vetlar, tornà-se
dormir. Com tota la gent d'armes de la guarda fos ja asosegada, vengué la enamorada
Viuda davant la princessa, ab la pròpia passió e maldat que portava, la qual és parenta
de la vella bruxa que no fa mal sinó a qui li fa bé —e, atenent a les coses que la mercé
vostra li à fetes ý donades, altrament se deguera éser regida que no ha fet—, e ab cara
de fengida pietat li dix: "Senyora, yo hé vist devallar a Tirant per una corda e al mig
loch se rompé, e és caygut de tan alt que tot lo cors s'à romput." E pres-se a cridar
grans crits. Com la princessa hoy tal novitat, no pogué altra cosa dir sinó: "¡Jhesús,
Jhesús!" tres voltes. E prestament li fallí l'esperit, que no sé hon se n'anà ni per quins
afers, que passades tres hores stigué sens recort. E tots los metges foren venguts, que
no la podien retornar. E en aquell cars pensà perdre tots los béns que natura atorgats li
havia, e encara los de fortuna. E fon major lo tumult e los crits en lo palau de la
segona congoxa que de la primera.
Apres li recità totes les rahons que entre ella e la princessa eren passades.
—E lo gran desig que tenia senyor, de veure-us, no us poria recitar, perquè a sa
honor no prejudique. E tem vergonya; altrament ella fóra ací venguda. E tot son mal
fitament stà compost de materials de sola sperança; e no sap compendre en sí ne
determenar, en la primera vista que de vós haurà, de mostrar-se dolre
vostre mal. E aquests dos contraris li combaten la sua pensa, car diu que si us mostra
la cara afable tots dies hi volreu tornar, e, si fa lo contrari, que restareu malcontent de
sa altesa.
No tardà Tirant en fer semblant resposta.
CAPÍTOL
RESPOSTA FETA PER TIRANT A PLAERDEMAVIDA
—A l'home mortal, vida segura li és, si és defesa per la persona a què vol bé. E si
ma senyora se leva lo poder de dar-me vida, despullant-se la pietat, mostrarà que vol
fer sacrifici de mi. Pensau que temor de mort ni reverència de fama no arranquen los
térmens de mon desig. Atorgue sforç que acabe de dir ma desaventura, pux yo la hé
causada. E si voluntat té de dar-me vida, no pot ésser lonch temps cruel contra mi.
Quin crim diu que yo hé comés, sinó que hé amat a ssa altesa? Per què la suplich que
per lo mèrit no
poria fer si sol d'ella podia haver una vista, car me dóna de parer que en tal cars li
passaria gran part de la fellonia que contra mi té injustament.
Respòs Plaerdemavida:
—Senyor, feu-me una gràcia: scriviu-li una letra; e yo faré tant ab ella que us faça
resposta, e poreu sentir per mijà de aquella la última voluntat sua.
E stant en aquest parlament entraren per la cambra los hòmens que la princessa
havia tramesos per cercar a Plaerdemavida; e com la veren, digueren-li tot lo que la
princessa los havia manat.
Respòs Plaerdemavida
—Digau a ma senyora que ella no
casa de mon pare me
—Si yo us hagués trobada en altre loch —dix lo cavaller—, yo y mesclara força
en fer-vos-hi tornar. Però yo pens bé que la senyoria del capità no serà content que la
magestat de la senyora princessa sia deservida, mas, axí com és virtuós, husarà dels
remeys que s'í pertanyen.
—No dupteu en res —dix Tirant—, que ma senyora serà en tot servida. E yo
pregaré tant aquesta donzella que ella se n'yrà molt prest ab vosaltres.
Tirant se féu dar tinta e paper, e, ab la dolor gran que en la cama sentia no podia
tan bé com volguera scriure; però, ab tot lo mal, en lo blanch paper pintà les següents
enamorades paraules.
CAPÍTOL
LETRA TRAMESA PER TIRANT A LA PRINCESSA
Si per temensa de ofendre la magestat vostra la mia mà fos stada impedida que
tocat no agués en la perfecció de la vostra real persona, lo meu infinit desig en vós
no·s reposara. Mas la mia mal avisada pensano basta a conéxer que lo premi de perdó
dega obtenir, sinó per mijà del vostre valerós acost deu ésser atribuït e a molta culpa
mia. Però, ¿qui és aquell qui conegués les tantes singulars perfeccions que en vós
tinch conegudes, que jamés en altra no coneguí de aquexa tanta glòria
que·ls benaventurats més poseyr no poden? E per temor que de vostra excel·lència no
sia desamat, me porta doble pena, car altri no u pot sentir sinó yo. Car, perdent a la
magestat vostra, pert la suma de tot mon bé, no tenint sperança de jamés cobrar.
Aureu a pensar sou coneguda per persona que lo conpliment se troba. E lo grat
demanar poria en aquella hora que, per lo mal meu, digués: "Jesús, Jhesús !", lo qual
a mi tant ha plagut. Lo treball de açò és penssar quant vós valeu, car lo jorn que amor
me féu vostre totes les mies forçes han seguit la voluntat vostra. La mia mà no·s
canssaria per escriure a la rreal selcitut vostra, car par-me ab vós rahonar, puix acte de
difamació a mi no repres[en]ta, car fent lo contrari no poria ésser loat, pux tal
execució la virtut ab sí porta, mas paraules de mal stil haureu sguart. Lo plaer meu és
no remetre res a la fortuna, enemigua de mon delit, tota volta crehent lo que per la
altesa vostra manat me serà és lo millor. Negú no és stat creat que no haja errat.
CAPÍTOL
COM PLAERDEMAVIDA FON TORNADA A LA PRINCESSA
Com Plaerdemavida se fon partida de Tirant e la princessa sabé que ella venia,
isqué-li corrent al cap de l'escala e dix-li:
—O, la mia cara germana! Ý qui us ha feta fellona que axí us aguésseu a partir de
mi?
—Com, senyora! —dix Plaerdemavida—. La excelència vostra que m'avia
oblidada, que no volíeu que us vingués davant.
E la princessa la près per la mà e sposà-la dins una cambra, e girà
qui l'avien portada e regracià
dins la cambra, la princessa de tals paraules féu principi:
—¿No saps tu, Plaerdemavida, qu'entre pare e fills ha moltes voltes divís, que
corren algunes puntes de fellonia, ý entre germans per semblant? E posat cars que
entre tu e mi aguessen pasades algunes paraules, ja per axò no
contra mi, que tu saps bé yo t'ame sobre totes les donzelles del món e tots los meus
secrets te són manifests com a la mia ànima.
—La magestat vostra bé u sap dir de bocha —dix Plaerdemavida—, mas les obres
són males. Voleu creure a la Viuda Reposada les sues maldats, les quals per
speriència avant se mostraran, e desfavoriu a mi ý a totes les altres; ý ella és stada
causa de tot aquest mal. E yo hé gran dupte que vostra altesa no perda molt més que
no ha perdut e que no nogua a vós axí com ha nogut a mi. E recorda
amarga nit que mon senyor Tirant se rompé la cama e vostra altesa havia perduda tota
la natural conexença: totes les coses eren de plor mesclades de temerosa ànsia, mas la
Viuda era sola qui s'alegrava. La selcitut vostra no fretura de virtuts, mas freturejau
de paciència. Mala cosa és la noble e generosa cridar e, volentàriament, voler-se
abrigar lo mantell de difamació.
—Ara —dix la princessa— dexem aquestes rahons e parlem de Tirant com stà e
quant lo poré veure, car la contentació gran que tinch d'ell me fa pensar més que no
volria. E certament ell me dóna pena més cruel que mort per causa de son mal, car
los perills que amor en sí porta són tan strems que, ab tota veritat, mon sentiment
no basta a saber-los compendre. Però yo sent en mi tal amor que jamés sentí. E puch
ben dir que hé aconseguit aquell dia que fon publicada aquella gentil ley que los
pasats hordenaren, la qual era de més valer e fóra stada vera si lo cars tan
desaventurat no
germana, tu
aquella que faria tan gran senyal en la mia persona, tant com en lo món duràs, que
fos en recort de gents, que yo fóra al·legada per exemple de fel enamorada. E açò
no seria fet en amagat, mas en públich, a notícia de totes gents, perquè fos feta memòria
de mi. E la major gràcia que la immensa bondat de nostre Senyor me poria fer seria
que yo
No tardà Plaerdemavida fer resposta en stil de semblants paraules.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA PLAERDEMAVIDA A LA PRINCESSA
—Aquell Senyor qui té poder ý és donador [de] totes les gràcies li done salut e
guarició presta, perquè la presència de la magestat vostra puga aconseguir e estar prop
de vós, e de açò se tendria per lo més benaventurat cavaller que·n lo món se trobe. E
si açò li és denegat, mes li valria que conexença de la selcitut vostra aguda no agués.
E absent de vós, tot recort que de vostres tants béns, que de la vostra gran singularitat,
venir-li porien, lo fa plànyer e sospirar. E sou ben certa que negun altre no és
merexedor posehyr tal premi com és lo de la vostra singularíssima persona. Vostres
paraules en ell no obren, ans lo revés li·n seguex. No vull dir injúria a la magestat
vostra, sinó que ab veritat puch dir que en amor no sou eguals. E no causa inpropietat
com amor no guarda béns ni linatge, ni va ab limitat orde, ans ab diversos sguarts se
fa més en uns que en altres e més poderós s'esguarda; però, senyora, en vostra altesa
és una acostumada virtut. Tramet-vos aquesta letra lo virtuós Tirant.
La princessa la près ab molt singular plaer e, com l'agué lesta, dix que resposta s'í
merexia.
CAPÍTOL
RESPOSTA FETA PER LA PRINCESSA A LA LETRA DE TIRANT
Encara la mia mà duptava pendre lo paper, lo qual creÿa, no ab maestria la ploma
scrivint, ab paraules de amistat ni menysplaent[s], ma letra mostrar malvolença a tes
obres me obligue. Si de fe mon dir no fretura, hauràs a creure passions de noves
maneres causades per tanta dolor, les quals tu m'às dades a sentir. E aquelles
comportaré ab paciència tant com la vida m'acompanyarà, car tanta crueltat ensems
ab tan strema amor yo pens jamés fos vista. Sol aquest pensament me força respondre
a ta letra: si creus les tues mans lo darrer terme d'elles han usat de novel offici, e puix
han agut delit e glòria, no deuen ésser dignes de perdó, per ço com s'eren despullades
de tota pietat. E diverses vegades asagí, ab paraules de benignitat, pregar-te no
volguesses robar lo premi de ma honestat. E si les mies paraules no·t movien a pietat,
te devien induyr a merçé les mies làgrimes e la tristor de la mia cara. Mas tu, més
cruel que leó famejant, no guardant dret ni envers, has donada tanta dolor a la tua
princessa. O casta de ma ignocència! Tan honest morir no·m consentiren, ans portaren
lo murmur de mes darreres paraules a les orelles de la Viuda Reposada e vench la
emperadriu. Parlant no·m consentí vergonya, la qual sovint d'estrema amor és
enemiga, però ab dolorosos suspirs manifestava lo cubert seny de mes paraules. E·n lo
gran desorde de ma benvolença diguí, no sé com, "Jhesús Jhesús!", lansant-me sobre
les faldes de la duquessa, la causa per a hon tenia ma vida avorrida.
El qui erra pena mereix. E serà tal: que no ages cura de mi, que no la vull aver de
tu.
E feta la resposta, donà-la a Ypòlit ab infinides recomandacions ensemps.
Com Ypòlit fon tornat a Tirant, donà-li la letra. E ell la rebé ab molt gran plaer e
fon content de la letra, mas no del que lo peu de aquella contenia. E féu-se dar tinta e
paper e, ab tot son mal, screví la letra del stil següent.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE TIRANT FA A LA PRINCESSA
Atesa l'ora que totes les coses prenen repòs sinó yo sol, que fas la vetla pensant en
aquella manera de vostra altesa, hé oÿt aquell trist mot: "no hajes cura de mi, car no la
vull haver de tu". E sobrat per les contínues passions que amor a mi dóna, la ploma hé
presa per squivar aquells dans que lo vostre ignorar ab sí porten, crehent de tal manera
usar vers mi que en oblit [meten] los molts anys que·n vós amar hé despesos. Mas,
per la clara conexença que del valer de vostra altesa tinch, no ab menys voluntat que
l'atényer de vostra vista, a Déu regraciaria, jatsia infinidament li reste obligat, per
haver-me atorgat conéxer donzella que tant en lo món de perfeccions se mostra
conplida, a fi que los pochs afeats qui lo meu voler no basten a compendre què té
poder de tanta singularitat com vós, car bé veig que la bellea de vostra majestat no
mereix sinó per mi ésser posseÿda. Si lo vostre entendre conexerà yo sia digne de
resposta, sia tal. E que vischa o que fenescha prest ma vida, car no·m trobe dispost
sinó en seguir tot ço que per vostra selcitut manat me serà.
CAPÍTOL
LO PRINCIPI DELS AMORS DE YPÒLIT E DE LA EMPERADRIU
Acabada d'escriure la letra, Tirant la donà a Ypòlit e pregà
princessa, present Plaerdemavida, e cobràs resposta, si fer podia. Ypòlit donà la letra
axí com li era stat manat e la princessa la près ab gran plaer. E per ço com en aquell
cars la emperadriu venia per veure a sa filla, e ella no la pogué tan prest legir, però,
com ella conegué que la emperadriù stava a rahons ab Ypòlit demanant-li del mal de
Tirant e ell responent-li, la princessa se levà de llà hon seÿa ý entrà-se
ab Plaerdemavida per legir la letra.
La emperadriu dix a Ypòlit, aprés moltes rahons que de la malaltia de Tirant
tengudes havien:
—La tua cara, Ypòlit, veig tota alterada, flaca e descolorida. E no sens causa, car
la malaltia de un tan valentíssim cavaller com és Tirant, tota la sua parentela ne deuen
star ab molta dolor; car sí
me desperte ab aquella pròpia passió com si
parent. Aprés que
dormir.
Prestament Ypòlit li respòs:
—Si yo stigués prop de alguna senyora, que
dormidora que fos no la leixaria tant reposar com vostra magestat fa. Però de vostra
altesa no
us fa cercar lo lit. E açò és lo qui causa, senyora, la flaquea e alteració de la mia cara,
e no gens la malaltia de mon senyor Tirant. E cascun dia de bon cor, suplich a nostre
Senyor que
No té negun sentiment quina cosa és mal sinó sol aquells qui senten quina cossa és
amor.
La emperadriu tingué presumció que Ypòlit devia amar e tota la tristor que la sua
cara manifestava no devia altra cosa ésser sinó passió d'amor. E més, penssà que
Plaerdemavida, que en presència de moltes ho deÿa, que amava a Ypòlit, que no fos
aquell lo seu mal. E no
interrogar a Ypòlit qui era la dama qui tal pena li feÿa passar sens haver-li merçé.
CAPÍTOL
COM LA EMPERADRIU DEMANÀ A YPÒLIT QUI LI FEŸA AQUELL MAL
—Sí Déu te dexe complir ton desig en aquest món ý en l'altre paraýs haver,
digues-me, ¿qui
—La mia trista sort —dix Ypòlit—, qui
E ací hon stich, no pensa la magestat vostra sia ma vida menys perillosa que la de
Tirant.
—Si vols bé fer —dix la emperadriu—, no deus aver vergonya de dir la glòria de
tos actes. Posat cars ho manifestes a mi, lo premi d'onor me farà tostemps callar.
—Qui és qui gose manifestar la sua dolor —dix Ypòlit— a una senyora de tan
gran excel·lència? ¿Què fall a vostra magestat sinó que portàs diadema de sancta, e
per vós se cantàs Te Deum laudamus,
ço com deveu ésser nomenada per lo món deessa de la terra?
—No és cors humà —dix la enperadriu— no degua scoltar, vulles sia de bé o de
mal, lo que cascú vol dir, car franca libertat ha donada lo donador de totes coses. E
quant és major en dignitat, tant deu scoltar ab més humilitat.
—Senyora —dix Ypòlit—, yo bé atorch lo que la altesa vostra diu si lo meu
rahonar fos compost de batafalua daurada, ço és, en leys de justícia. Mas yo no tinch
vasalls, béns ni heretatge que davant la magestat vostra hagués a venir. E puix tant
saber-ho voleu, amor és, amor, lo que tinch; e no és roba que
—A mi no
paraula e la mesura de aquella sia segons que la cosa requir. Tu dius que ames, e yo
deman-te, a qui?
—Los
—O fallit de enteniment! —dix la emperadriu— Per què no manifestes lo que a tu
fa dolre?
—Quatre coses són —dix Ypòlit— qui per lur excel·lència exceleixen totes les
altres, e la cinquena és notícia de veritat. E com la magestat vostra sia aquella per
aquella qui en lo cel és pronosticat yo us dega amar e servir tots los dies de la mia
vida[...]
E dit açò, no gosà tenir més cara. Anà-se
com se n'anava, e de vergonya no gosà tornar. E pensà Ypòlit, que si li demanava per
què no era tornat, que diria no haver-la hoÿda. Anà-se
stima que havia mal parlat e pijor obrat, e penedí
La emperadriu restà ab molt gran pensament de açò que Ypòlit li havia dit, e
jamés li isqué del cor tant com en lo món visqué.
Com Ypòlit sabé que la emperadriu se n'era tornada en la sua cambra, havent
vergonya e temor del gran atreviment que agut havia, penedí
partit per no venir davant la emperadriu. E fon-li forçat de tornar al palau per cobrar
resposta de la princessa. Entrà dins la cambra e trobà-la que stava gitada en les faldes
de Plaerdemavida, ab altres donzelles que y havia, les quals eren afectades a Tirant.
Ypòlit la suplicà li donàs resposta de la letra que portada li havia. No tardà la
princessa en fer a Ypòlit, de paraula, la següent resposta.
CAPÍTOL
RESPOSTA DE PARAULA QUE FÉU LA PRINCESSA A YPÒLIT
—Só alegra en despendre largament lo temps de ma enamorada vida ab tan
enamorades paraules com la letra de Tirant rahonen. Yo li faré resposta e no gens
duptosa, car la sua mà mostra no enujar-se d'escriure, e, encara que los corsos nostres
sien separats, les ànimes són juntes en voluntat. E si lo saber me acompanyàs, que yo
li pogués fer resposta, ho faria de molt bona voluntat. E perquè lo misatger és tan
fidelíssim e totes coses li poden ésser comunicades, te prech me vulles de tant treball
scusar. Li diràs com yo faré ab lo senyor emperador que l'yrem a veure hun dia de
aquesta setmana E si plaurà a la virtut divina, ell serà guarit prestament e serem
scusades de aquest treball. E prech-te que te
cars ma dolor tant aumenta que quasi fora de seny entrí en aquesta cambra per legir la
letra e desig més star sola que acompanyada, car tota companyia en aquest cars m'és
odiosa.
Respòs Ypòlit:
—Senyora, lo vostre cor mostra ésser sens pietat. E la selcitut vostra vulla haver
mercé de Tirant, e perdonen-li los vostres ulls, perquè, entre tants mals que fets li
haveu, li puxa sols recitar aquest poch de bé que ell de vós spera. E si la causa de la
sua dolor fos a la magestat vostra palesa e per vós fos coneguda, l'esperança de son
desig ab la granea de sa benvolença vos faria ésser vera mostrant la magrea de sa cara,
si us recorda en algun temps passat la hajau vista. Vostra altesa té poder de perdre o
de restaurar sa vida.
" Deixau lo que més vos plàcia, mas pensau lo que us desija no us és enemich, ans
encara que us sia servidor, aumenta la sua glòria ab deute més acostat ligar-se ab la
magestat vostra. E sperança és ja fallida en mi, e desijós de resposta o mort,
acompanyat de làgrimes, seguint la desaventura de aquell o ab letra sagellada de
infinida amor, yo recite lo voler de Tirant, lo qual sé bé aceptarà lo blanch paper ab
studi de enamorades paraules, car sé que no ignora lo vostre clar entendre, demanant-vos
de molta mercé mes rahons no sien acullides sinó en comte de persona que
infinidament vos desija complaure.
No tardà la princessa fer-li rèplica ab paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA LA PRINCESSA A YPÒLIT
—Perquè no vull que la ignorància del meu poch saber te sia manifest, callaré, car
lo teu tan allenegat parlar merexedor era de resposta. E no vull que los qui les tues
fictes paraules han hoÿdes, ab la mia resposta hajen de creure que tu, ab lo consell que
ton mestre t'à donat, véns a fer adlegacions no dignes de fe, car antigua actoritat fa
testimoni de tes culpes, qui envers Tirant són stades. E tu, Plaerdemavida, arranca
tres cabells del cap e dóna
no li pug scriure, que prenga los cabells per resposta
—No
perquè són stats més tres que quatre, que deu o
altesa que siam en lo temps antich, que usaven les gents de ley de gràcia? Car la
donzella, com tenia algun enamorat e lo amava en strem grau, dava-li un ramellet de
flors ben perfumat, o un cabell o dos del seu cap, e aquell se tenia per molt
benaventurat. No, senyora, no, que aquex temps ja és passat. Lo que mon senyor
Tirant desija bé u sé yo: que us pogués tenir en hun lit nua o en camissa; posat cars
que lo lit no fos perfumat, no s'í daria res. Mas si la magestat vostra me dóna tres
cabells en present a Tirant, no acostume yo tal cosa portar: trameteu-los-í per altri o
digue
—Yo seré contenta —dix la princessa— de dir-te la veritat. La hun cabell
significa la strema amor que yo tostemps li é portat sobre totes les persones del món, e
açò en tanta cantitat que desconexia a pare e a mare e, si dir me fa, quasi a Déu; e
tenia deliberat que aquest fos e altri no, e volia-li oferir la mia persona ensemps ab tot
quant hé, e l'ànima fóra stada de Déu com de aquesta vida passàs e, si l'agués
volguda, també la y aguera dada, ab tots los béns que tinch ne spere posseyr. De tot li
aguera feta larga e bastant donació.
"Aquest altre significa la dolor strema que ell me fa passar. E causava entre los
grans senyors peccat d'enveja, per ço com en tan alt grau amava la sua afable
condició e gentil pràtica; e ara ab manifesta speriència e ocular demostració lo tinch
conegut. No
"Lo terç significa com tinch conegut en ell lo poch amor que
cosa piadosa, qui contemplar-ho volrà, que aquella de mi cansada persona tan greus
mals haja passats! Hí ell, qui de haver mercé era acostumat, com a cruel envers mi
m'à tardada la salut mia. E si no que tem agreujar la mia honor, ab altes veus cridaria
quant ma vida perilla. Mas yo vaig sobre la terra, perquè les gents no hagen rahó de
conéxer quant stà nafrada la honor mia, qui m'és pus cara que la vida Ara tens notícia
manifesta què significaven los cabells, e per la tua malícia no
E levà
dels seus ulls vives làgrimes, qui tots los seus pits li banyaren.
Com Ypòlit véu que per tan poca ocasió la princessa s'era enujada de les sues
paraules, ab veu piadosa e ab gest humil li féu principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA YPÒLIT A LA PRINCESSA
—Jatsesia que la magestat vostra digua que violència vos és stada feta, sots nom
de força vullau cobrir la culpa vostra e dar a Tirant pena qui és pijor que mort. És ver
que sou stada retreta en la cambra de vostra mare, mas no sou stada violada. Digau,
senyora, ¿quina culpa pot ésser dada a mon senyor Tirant si ell ha tentat de fer hun tan
singular fet com fer volia? Qui
selcitut vostra bellea, gràcia, seny e gentil saber, dignitat ab perfecció de tota virtut, e
no siau tan dura en amar aquell qui us desija tostemps servir e us ama en strem. Car
bé deuria ésser en recort la magestat vostra quant vos obliga lo seu molt amar e la
glòria que
admirat del que les orelles mies han hoÿt, la deliberació de tan penada vida com
l'altesa vostra vol fer passar a mon senyor Tirant. Car deuríeu dexar tots los duptes
que en ofensa sua fosen ni causar se porien, com lo pensar que ell fa en absència de
vostra magestat no li és permés la gravitat del dan que li aporta, si ja la vostra
grandíssima discreció no contempla los infinits mals e desolacions que a càrrech de
vostra selcitut se seguiran, qui ara a vós paren molt pochs, car sereu causa de fer
perdre lo millor dels millors. E passar n'éu en aquest món ý en l'altre condigna pena.
Car les sues nafres, com sent alegries de vostra altesa aumenten en tot bé e, si sent lo
contrari, sereu causa de molta dolor axí per a vós com per a tots los del linatge de la
casa de Bretanya. E perdent a ell se perdran passats
gran fretura per dar compliment a la conquesta. Mirau lo rey de Sicília quanta gent té
en servey de vostra altesa e lo gran mestre de Rodes; lo vezcomte de Branches la gent
que ha portada. Car, si Tirant no fos, negú de tots aquests no y aturaria. Veureu lavors
la Viuda Reposada si farà les batalles per vostre pare ni per vós. La magestat vostra és
metge sens medicina, e aquell és bon metge qui dóna sanitat al cors ý a l'ànima. Però
veig que aquell desventurat no pot aver sanitat ni goig de llà hon hi à tan gran
malvolença.
Plaerdemavida, per voler ajudar a Ypòlit en favor de Tirant, féu principi a paraules
de semblant stil.
CAPÍTOL
RAHONS QUE FA PLAERDEMAVIDA A LA PRINCESSA
—A mi fóra stat de molta glòria jamés del vostre valer agués atesa conexença,
perquè no fos stada forçada en tan alt grau servir, puix ab tan tarda pietat vos veig
moure a dolre-us de aquell que en les armes se troba lo més ben afortunat ý en amors
lo més malfadat, dolent-me de mi, qui la major part de la vida que per causa vostra de
mi tinch ja absenta. E vostra altesa serà causa de fer-me viure dolorosa, car com veig
que sou donzella per Déu ab tantes virtuts creada, tinch per impossible fallir-vos lo
major do de gràcia que natura pot donar, ço és, amor qui us fall, que no amau axí com
deuríeu a qui n'és merexedor, qui ha tan lealment servida la magestat vostra. Ab quin
bon cor vos puix yo tan ben servir, que us veja posseyr tanta ingratitut? Si aquesta
pena creÿa fos semblant a moltes altres que ja sentides hé, e que la selcitut vostra
pogués sentir aquella glòria que altres donzelles han sentit, Déu per sola mercé me
atorgàs vos fes conéxer e veure aquella glòria dels enamorats en aquesta [vida] e lo
delit que ab sí porta. E de ací tinch cosa per a mi certa, conexent vostra altesa lo que
yo dich, sereu digna d'estar entre les benaventurades qui bé han amat de eterna lahor
en vida. Però a vostra selcitut ne pren axí com en aquell qui sent la odor de la vianda e
no
aquell cars reviuríeu en gloriosa fama. Però, senyora, puix veig a mon senyor Tirant
no amau, no és rahó ameu a negú dels seus. Encara vendrà temps que vós lo plorareu,
a ell e als seus, e us arrapareu los ulls e la cara, e malayreu lo dia e la nit e, encara, la
vostra vida. Car yo sé que Tirant, lo jorn que porà cavalcar, vehent la gran
descontentació de vostra altesa, se n'irà en la sua terra, e tots los altres per amor d'ell,
e vós restareu axí com sou merexedora, e tot l'imperi se perdrà. E com sereu morta e
vendreu davant lo juhí de nostre Senyor, demanar-vos à comte de la vida vostra en stil
de semblants paraules.
CAPÍTOL
REPRENCIÓ FICTA QUE FA PLAERDEMAVIDA A LA PRINCESSA
"Per mi fon manat fos fet home a ymatge e semblança mia e de la costella de
l'home fos feta companya a l'home. E més, diguí: crexeu e muntiplicau lo món e
hompliu la terra. Digues tu, Carmesina, yo qui t'avia levat lo teu germà perquè foses
senyora de l'imperi, posant-te en aquella singular dignitat mundanal, ¿quin comte me
dónes del que t'é acomanat? Has pres marit? Has dexats fills perquè puguen defendre
la fe cathòlica e aumentar la crestiandat?"
"Què respondreu vós? —dix Plaerdemavida—. Ay senyora! Ý com vos veig
enfrescada, que resposta bona no y poreu dar! Però la vostra resposta serà tal com vos
diré: "O Senyor, ple de misericòrdia e de pietat! Perdonau-me, Senyor, per la
clemència vostra!" E l'àngel custodi vos farà dir aquestes paraules: "Veritat és,
Senyor, que yo amava un cavaller qui en armes era molt virtuós, lo qual la vostra
sacratíssima magestat nos havia tramés per liberar de les mans dels infels lo vostre
poble crestià. Yo amava aquest e li tenia gran devoció, e desijava
anamorat complahïa
servir meu, qui
no
fuy regoneguda, callí e stiguí segura. E una viuda, qui
crits, qui tot lo palau féu avolotar, de què se seguí cars de molta dolor e congoxa per
a molts per la mia temor. Aprés me pregaven que yo consentís a l'apetit del cavaller,
e jamés ho consentí". En senblant cars, respondrà senct Pere, per ço com té les claus
de paradís: "Senyor, aquesta no és digna d'estar en la nostra beneyta glòria per ço
com no ha volguts servar los vostres sancts manaments". Lansar-vos àn dins en
l'infern e, en companyia vostra, la Viuda Reposada. E com yo passaré de aquesta
present vida, en paradís serà feta gran festa de mi. E dar m'àn cadira en la eterna
glòria en la més alta jerarchia e, com a filla obedient, seré coronada entre los altres
sancts.
Lo emperador entrà per la cambra, que per nengun no fon vist, e stigué un poch ab
sa filla. E près a Ypòlit per la mà e parlaren dels fets de la guerrs e de la malaltia del
capità. Axí parlant, entraren per una cambra hon era la emperadriu e, sens dupte, en
aquell cars Ypòlit volguera ésser luny d'ella una jornada. Com ella
cara afable e mirà
l'emperador, e los tres perlaren alí de moltes coses. Special, vengueren a parlar de la
cruel fortuna qui en tan gran jovent havia fet lexar a son fill la misèria de aquest món,
e la emperadriu se près a plorar.
Entraren per la cambra molts cavallers ansians qui eren del consel e aconortaren
molt a la emperadriu. E aquells recitaren a Ypòlit la grandíssima virtut que
l'emperador mostrà com li portaren la nova com son fill era mort. Lo benigne senyor,
hoynt la mort de son fill, respòs al cardenal e als altres qui lo y denunciaren:
—Siau certs que no
per morir. Ley de natura és rebre la vida e retre-la com é demanada, e axí com és que
no és negú [qui] [muyra] [que] [no] [aje] [viscut], axí no és negú que pugua viure que no haja
de morir. Hoynt la mort del seu fill, qui en batalla e contra infels havia separada
l'ànima del cors —aquel die era lo primer de l'any e lo emperador acostumava en
semblant die com aquell, cascun any, fer molt gran festa e portar corona—, e no féu
altre mudament sinó que
son fill. E com hoys que en la batalla, combatent ab gran ànimo com a virtuós cavaller,
tornà
com hohí los actes de la cavalleria gloriossos de son fill que no fon la tristor e
amargor que sentí de la sua mort.
E de aquestes coses parlaren moltes. Lo emperador se apartà a una part de la
cambra per perlar ab alguns de son consell e Ypòlit restà ab la emperadriu. E com ella
véu que ell res no ly deÿa, penssà que de molta vergonya li partia. Féu-li principi a
una tal requesta.
CAPÍTOL
REQUESTA DE AMORS QUE FA LA EMPERADRIU A YPÒLIT
—Encara que, per mon poch saber, ab avisat stil no
volentat segons dir-te volria, la tua molta discreció ho conpendrà molt millor que la
mia lengua te poria manifestar. E si, per molta volentat o per poch entendre, passe
més avant del que a les gents és manifest, que en mi les erres, jatsían grans, atenent en
la edat en què só posada, me fa duptar lo significat de tes paraules. Per què, duptosa
de tal meneg, te prech me vulles dir qui és aquel qui t'à fet tant allenegar de dir-me lo
que m'às dit: si és exit de ton mestre Tirant —perquè, si yo delliberàs de amar-te, ell
pugués mils usar de la senyoria que desija— o si has parlat ab spirit de profecia. Molt
me tarda de saber-ho.
No tardà Ypòlit, ab baxa veu, fer-li semblant resposta:
—Qui és aquell, per gran audàcia e atreviment que tingua, davant la excelència
vostra gose perlar? ¿Qui seria aquell, per presumptuós que fos, que l'ànima e lo cors
no li tremolàs
un desdeny que l'altesa vostra me fes,
vos parlaré que, anant ab lo emperador, entrant per aquesta cambra, com víu la
magestat vostra, dels dos genolls doní en la dura terra. E duptí lo emperador no u
agués conegut, per ço com en aquell cas temor e vergonya se conbatien dins mi. Aprés
doní un suspir, e coneguí que vostra altesa ab cara afable vos ríeu del meu suspir. E
per ço, senyora, vos suplich e us demane de molta gràcia e mercé que yo no haja més
a dir, sinó que
perssona e conexerà la magestat vostra quanta és la fermetat de Ypòlit. Què teniu,
senyora, sobre mi? Qui, ronpent-me los cabells e la mia cara sia feta aspra per les
vostres ungles, totes coses conportaré ab paciència e, encara, hauré temor la vostra
mà no sia nafrada en lo meu cors. En lo que la magestat vostra diu de Tirant, ab
juraments dignes de fe vos faré segura que Tirant ni mon confessor, qui és pus fort,
tal cosa jamés saberen de mi. Digau-me, senyora, ¿qui sospitarà lo qui tan tart
s'esdevé? E ja lo meu sperit no té poder de més dir a la magestat vostra, com amor
lo tinga cativat.
CAPÍTOL
REPLICA MÉS AVANT LA EMPERADRIU A YPÒLIT
—Io o volguera, Ypòlit, tu m'aguesses feta certa del que yo
per res star de dir-me clarament ta intenció, car amor no accepta noblesa, ni linatge ni
egualtat, car no fa diferència si és de alt loch o de baix. E qui [no] és abte e [no] sap
portar armes de amor secretes o ocultes sens dar-ho a sentir voluntàriament a persones
indignes e malparleres, aquest tal és digne de tal punició. E, per lo contrari, deu ésser
exalçat en molta glòria e honor lo qui lealment ama, car amor és cosa que segueix
natura, e los hòmens, com amen, deuen ésser secrets e plens de amor.
"Digues, Ypòlit, ¿creus tu que és bona sort a un cavaller com és amat de alguna
gran senyora e fa més menció de aquell sol que de tots los altres? Mira quanta
fermetat deu ésser en lo home: com la dona ama, desconeix a pare, marit e a fills, e
tota la sua honor met en poder del qui ama e la sua persona posa a juhí de aquell; si
serà leja o bella e si tendrà algun defecte en sí, és forçat que tal enamorat ho haja de
veure. E no penses tu que lo que hé dit ho diga per mal dret que senta en la mia
persona ne y haja màcula neguna, mas solament ho vull dir de quant deu ésser tengut
l'ome a la dona qui en son poder se posa. E per ço te vull tornar a dir que molt me
aguera contentat lo teu parlar que, axí com ab atreviment tinguist ànimo de dir-m'ó,
que y aguesses perseverat, que totes les tues paraules me foren stades acceptes. E sies
cert que, per criminals que fossen, que no les diria a l'emperador ne altra persona qui
per la terra vaja. E si per vergonya te
torbada e ab molta vergonya, semblants requestes són bones e axí
amor que prest és venguda molt prest és perduda.
Tantes coses li dix la emperadriu que Ypòlit cobrà sforç e, ab veu rogallosa e
baixa, ab gran treball, féu principi a semblant requesta.
CAPÍTOL
REQUESTA DE AMORS QUE FA YPÒLIT A LA EMPERADRIU
—Lo bon grat que de vós, senyora, tinch, no poques voltes m'à convidat per tal
mijà manifestar a la magestat vostra la molta amor que us porte, mas temor de errar ha
tardat fins en aquesta hora lo dir qual só, per vós ésser la més excelent en lo major
grau de excelència que trobar-se pogués. Emperò, aquell delit que la bellea vostra
representa a mi, entre
me atorga, ¿qual cavaller ab mi egual pot ésser? E yo, per ésser jove de edat, ma
lengua embaraçada no basta a recitar ço que lo meu ànimo volria —la excelència
vostra y deu suplir— com a ignorant de tal mester. E mirant lo vostre afecctat parlar,
me dóna novella alegria com pens que sens la altesa vostra yo no sseria res; emperò lo
vostre hacost haja tant guanyat que tot altre smerç me fóra molt perdre. E vull que
sapiau l'esperança que yo tinch en la magestat vostra me té a vida en aquest món e, si
n'era desemparat, forçadament me covendria pendre la mort. E per ço tinch conegut
que, amant l'altesa vostra, qui tant valeu, res no m'és fort, puix teniu de discreció la
vestidura. E totes coses qui per la magestat vostra me seran manades me són fàcils,
puix saber e gentilesa en vós mancament no tenen. E plàcia a l'altesa vostra mirar
quant a ma vista us sou mostrada plena de tantes virtuts. Tinch crehença que, si en lo
temps de Paris atés aguésseu, altra que vostra altesa d'aquell pom no fóra stada digna.
E per la clara conexença que del vostre molt valer tinch, vull posar tota ma sperança
en vós, qui sereu principi de tot mon bé e fi de tots mos mals. Emperò si amor me
força alguna cosa no discretament perlar, la vostra gran benignitat ho vulla
pacientment sostenir, e ab paraules de amor voler-me castigar. Solament vos suplich,
agenollat als vostres peus, me façau cert per la honor vostra com regir-me dech. E açò
serà a mi de infinida stima, tant que lo parlar delitós me fa vinir los hulls en aygua per
infinida amor que us tinch.
No tardà la emperadriu en fer-li resposta ab paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FA LA EMPERADRIU A YPÒLIT
—Les tues afables paraules meriten resposta e no tal com tu volries, per ço com
has posat lo meu cor en gran treball e pensament. Car pense qual és stada la causa que
t'à dat sperança de mi, com la mia edat sia tan desconvenient ab la tua que, si tal cosa
era sabuda, ¿què dirien de mi? Que de mon nét me só enamorada! De altra part, veig
que amor no és certa ni ab fermetat en los strangers. E són benaventurades aquell[e]s
que no tenen marit per poder-se mils dispondre en ben amar. E yo, qui no só
acostumada de tal meneig, pens que a mi seria molt difícil poder contentar lo teu
apetit perquè la tua sperança tarda e vana és, per ço com altri poseheix lo que tu
desiges, per bé que, si yo volia oblidar los térmens de la mia castedat, o poria ben fer,
encara que fos gran la mia culpa. Yo bé conech que la tua joventut e bella disposició,
per bé que ages tengut gran atreviment, digna és de perdó. E qualsevulla donzella li
seria molta glòria que de tu fos amada, emperò yo stime més que altra sia
benaventurada per lo teu amor, sens crim o infàmia, que si yo peria per amor de home
strany.
La emperadriu no pogué més parlar per ço com lo emperador se fon levat de llà
hon seÿa. Acostà
Aquella nit Ypòlit no pogué parlar ab la princessa, mas parlà Plaerdemavida, e ella
li dix:
—Què és açò que vós, ab tan disimulades paraules, parlau tant ab la emperadriu?
Grans negocis deuen ésser aquests com tan sovint vós ab ella praticau.
—No és altra cosa —dix Ypòlit— sinó que
quant porà anar sobre la terra. Pens yo que lo seu desig és qu'ell fos llà hon los altres
són, per ço com cascun dia han letres del camp e, per propi interés, tenen desig de
aquell desig que tenien los jueus del verdader Messies.
L'endemà de bon matí, Ypòlit se n'anà sens resposta neguna. Com Tirant lo véu,
li dix:
—
—Senyor —dix Ypòlit—, lo emperador m'à fet aturar, e la princessa, perquè la
acompanyàs. E per lo camí vinguéssem parlant de vostra mercé, car tots ensemps vos
volen venir a veure. E per causa de açò la princessa no us ha volgut fer resposta, puix
tan prest deu ésser la vista.
Dix Tirant:
—De açò stich yo molt aconsolat.
Féu-se venir de continent los metges e preguà
perquè
—E dich-vos certament que yo milloraré més en un dia en la ciutat que no faria
açí en
mar és a mi molt natural, car diverses vegades só stat nafrat e maltractat per altres
cavallers e, de continent que eren passades les
mar e prestament era guarit.
E açò loaren tots los metges e foren contents que axí
l'emperador. E lo emperador cavalcà ab molta gent e anà hon lo capità era e, ab unes
andes en coll d'òmens, fon portat a la ciutat en
Com l'agueren mès dins la sua posada, la emperadriu, ab totes les dames, lo
anaren a veure. La alegria fon molt gran com lo veren star en tan bona disposició. E
molt sovint totes les dames, axí del palau com de la ciutat, lo venien a veure. Emperò
la emperadriu, perquè tenia algun sentiment, per una donzella sua de qui ella fiava
molt més que de les altres, poques vegades se partia de sa filla com era en la cambra
de Tirant. E gens per açò no restava que no praticassen de lurs amors, anant e venint
Plaerdemavida cascun dia ab gran solicitut, desijant concordar la batailla que
vengués a fi.
Deixem de recitar de Tirant e tornem al camp. Com les treves foren pasades, la
guerra començà cruel e brava, sabent los turchs la malaltia de Tirant. E ab la molta
gent que
camp, e cascun dia s'í feÿen de molts bells fets d'armes, e morien-hi molta gent de
una part ý d'altra En tant que un dia los turchs vengueren ab tot lur poder per rompre
l'aygua per ço que no
crestians soltaren totes les aygües perquè los turchs no se
ompliren-se tots los camps d'aygua, en tal forma que mataren dels turchs passats
Aquell dia los turchs tenien gran desig de venir a batailla ab los crestians. E per
quant la morisma era tanta, los crestians deliberaren de no sperar la batalla, e en
aquell cars tots desijaven la salut de Tirant axí com la lur pròpia, e tots stimaven que
si Tirant hi fos, que no agueren desdita la parada.
E cascun dia lo emperador los scrivia del stament en què Tirant era posat, per
animar-los, e dient com ja
enfortís e tornàs en son degut stament. E tots n'estaven molt aconsolats e en special lo
duch de Macedònia, qui l'amava en strem.
Tirant anava cascun dia millorant, que ab una croça podia per la cambra anar. E
les dames, quasi los demés dies lo venien a veure e li tenien de bon grat companya. E
la princessa, tant per l'interés quant per l'amor que li portava, li fehïa molta festa e
honor. E no us penseu que Tirant desijàs molt prestament guarir, puix era cert que no
tenia perill de restar afollat; e açò causava la bella vista que tots dies havia de la
princessa. E no desijava ni pensava molt en anar a la guerra, mas son desig era pogués
haver plaer complit de sa senyora, e la guerra, quisvulla la fes. E per semblant causa
los virtuosos cavallers són decebuts per strema e desaforada amor, la qual acostuma
moltes voltes tolre lo seny als hòmens savis.
E stant lo emperador e la emperadriu en la cambra de Tirant, li dava impediment,
que no podia parlar ab la princessa que no fos per la emperadriu hoÿt, cridà a Ypòlit e,
ab baixa veu, li dix:
—Vés defora e torna prest, e posant-te al costat de la emperadriu, posa-la en noves
del que conexeràs que en grat li vingua, e yo sperimentaré si la mia passió poré a la
princessa referir.
E tornat Ypòlit del que era stat conçertat, posà
sforçat ànimo e la veu baixa, li presentà forma de semblants paraules.
CAPÍTOL
COM YPÒLIT OBTÉS DE LA EMPERADRIU LO DO QUE LI DEMANAVA
—Lo vostre gran saber [és] de noblesa tanta acompanyat, que sens conparació
major pena me fa sentir, per ésser tanta la stima de la magestat vostra, car la strema
amor que us porte me força, que no puch star sinó prop de la excel·lència vostra, e no
sens gran rahó, car fallint-me tal acostament stich en hun nou purgatori. E açò
per yo infinidament amar la vostra virtuosa persona, suplicant aquella, en qui tota ma
sperança reposa, me sia atorgat hun do, qui serà aument de ma honor e fama, e per lo
vostre molt meréxer, qui tant val; sol per ésser en recort que dels damnats se diu
ésser-los gran aleujament de pena lo recordar-se que són alguna cosa. E axí me
a mi, ab tot que passe mala vida, per no ésser cert de vostra altesa ésser amat. Mas, sol
recordant-me de la gran dignitat que en la magestat vostra tinch coneguda, me dóna
gran aleujament a mon canssat viure. E tant com més virtut la persona poseheix, tant
és per los altres més amada. Per què, senyora, puix la fortuna mia tan poch me ha
acompanyat, senta yo aquesta glòria de aquest graciós do, si de la altesa vostra seré
amat. E que
favorable que dormint e vetlant yo us pogués amar e servir, car negú més
benaventurat de mi trobar no
E donà fi en son parlar.
No tardà hun poch spay que la emperadriu, ab gest e cara afable, a una tal resposta
féu principi.
CAPÍTOL
RESPOSTA FETA PER LA EMPERADRIU A IPÒLIT
—La tua molta virtut e condició afable me força passar los límits de castedat, per
veure
sabrà lo emperador ni altri per report de la tua lengua, elegeix tot lo que plasent te sia.
E si vols acabat delit atényer, no penses los perills sdevenidors, car seria cruel
seguretat, si lo contrari
la vida mia, que no seria prou segura. Emperò yo confie de la tua molta virtut que tot
serà
treballs e repòs a totes les creatures, sies cert d'esperar-me en aquell terrat prop la mia
cambra. E si y véns, no tingues sperança dubtosa, car yo, qui en strem te ame, no faré
tarda la mia venguda, si ja la mort no m'ó tolia
E Ypòlit volgué demanar hun dubte que li ocorria, e la emperadriu li dix que de
gran flaquea d'ànimo venia pensar tots los perills, si tanta de amor tenia com les sues
paraules feÿen demostració.
—Fes lo que yo
Ypòlit respòs:
—Senyora, yo só content de fer tot lo que la magestat vostra mana.
E posà-la en segur de tot lo que ella dubtava.
Complit lo rahonament, la emperadriu se partí de la posada de Tirant ab totes les
altres dames. Com foren dins lo palau, dix la emperadriu:
—Anem a vesitar lo emperador.
Com foren ab ell, stigueren hun poc solaçant. Aprés la emperadriu se levà ab la
congoxa de la nova amor qui la portava, e dix a Carmesina:
—Resta tu ací ab aquestes donzelles e faràs companyia a ton pare.
Ý ella fon contenta.
La emperadriu se n'anà a la sua cambra e dix a les sues donzelles que li fessen
venir los cambrers, per ço com volia mudar les cortines de raç e posar-n'í unes altres
de seda totes brodades, dient:
—Lo emperador me ha dit que vol aquesta nit venir ací, e desig-li fer una poca de
festa per ço com ha gran temps que no y és vengut.
Féu prestament desfer tota la cambra e féu-la emparamentar draps de brocat e de
seda. Aprés féu molt bé perfumar la cambra e lo lit.
Com hagueren sopat, la emperadriu se retragué dient que lo cap li dolia; e dix-li
una donzella, qui
—Senyora, ¿vol vostra altesa que faça venir los metges perquè us donen remey?
—Fes lo que
senta res perquè no
Prestament vengueren los metges e tocaren-li lo polç, e trobaren-lo-y molt mogut
per lo moviment que tenia, que s'esperava entrar en liça de camp clos ab cavaller jove
e dubtava la perillosa batalla. Digueren los metges:
—Bo serà, senyora, que la magestat vostra prenga huns pochs de canyamons
confits ab hun got de malvesia, e aleujar-vos han lo cap e faran-vos dormir.
Respòs la emperadriu:
—Yo pens bé que serà molt poch lo meu dormir, per lo gran mal que sent, e molt
menys lo reposar, car, segons la disposició que
recons del lit.
—Senyora —digueren los metges—, si tal cars era com la magestat vostra ha
rahonat, trameteu prestament per nosaltres. O si preneu plaer que façam la vetla a la
porta de la vostra cambra, o ací dins, perquè de hora en hora vos pugam mirar en la
cara, e axí passarem tota la nit.
—Tal servey —dix la emperadriu— no accepte a present, [ni] tal proferta, car tot
lo lit vull tenir per meu, e no vull que negú de vosaltres me miràs en la cara si en
negun delit stava, car tal mal com yo tinch no comporta vista de negú. E ab aquesta
vos ne podeu anar, car yo
Los metges se partiren. Com foren a la porta li digueren que no s'oblidàs los
confits e aquells remullàs bé ab la malvesia, que gran bé li farien en lo ventrell. E la
emperadriu fon obedient, que una gran capsa se
manà que perfumasen molt bé lo lit, ý en los lençols ý en los coxins féu posar algàlia.
Com açò fon fet, ella ben parfumada, manà a les sues donzelles que se n'anassen a
dormir e que tancasen la porta de la cambra sua.
E en la cambra de la emperadriu havia hun retret hon ella se acostumava de ligar,
e en lo retret havia una porta que exia en hun terrat hon Ypòlit stava. E al levar que
ella
trobant-se en la cambra, dix-li:
—Què té la altesa vostra que axí us sou levada? Sentiu-vos més mal que no féyeu?
—No —respòs la emperadriu—, ans me sent molt bé, mas era
aquella devota oració que yo acostume cascuna nit de dir.
Dix Eliseu:
—Senyora, feu-me tanta de mercé que vostra altesa la
—Só contenta —dix la emperadriu—. E és aquesta, que en la nit, la primera stela
que veuràs, agenolla
reverència dels tres reys d'Orient, que
Déu Jesús e ab la sua sacratíssima Mare, que axí com ells foren guiats e guardats,
anant vetlant, dormint e estant, de les mans del rey Herodes, que
recaptar gràcia que sies liberada de vergonya e infàmia, e que totes les tues coses sien
prosperades e aumentades en tot bé. E sies certa que obtendràs tot lo que vulles. E
no
La donzella se
la donzella era en lo lit e sentí tocar la hora de la asignació, vestí
una roba de vellut vert forrada de marts gebelins. E uberta la porta del terrat, véu star
a Ypòlit stés per lo terrat, perquè no pogués esser vist per neguna part. Tingué-u a
molta glòria, pensant que aquell guardaria molt la sua honor.
Com Ypòlit la véu, si bé
ella, e donant dels genolls en la dura terra, besà-li les mans. E volia-li besar los peus,
mas la valerosa senyora no u comportà, mas besà
per la mà, mostrant-li infinida amor, e dix-li que anassen a la cambra. E dix Ypòlit:
—Senyora, la magestat vostra me haurà de perdonar, que jamés entraré en la
cambra fins a tant que lo meu desig senta part de la glòria sdevenidora.
E pres-la en los braços e posà-la en terra, e aquí sentiren la última fi de amor.
Aprés, ab grandíssima letícia se n'entraren en lo retret. Ypòlit, mostrant molta
gran contentació, donant-li pau verdadera, ab alegre ànimo e gest amorós li féu
principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
COM YPÒLIT MOSTRA DE PARAULA LA CONTENTACIÓ QUE TÉ DE SA SENYORA
—Si gosàs dir la glòria que mos sentiments an aquesta hora senten en haver atés la
gran perfecció que en la magestat vostra tinch coneguda, no crech jamés la mia lengua
fos suficient en poder referir tanta gentilesa com en la excel·lentíssima persona vostra
se troba. No sé ab quin mijà ni art de paraules vos puga manifestar quanta és la amor
que us porte, e quant de hora en hora aumenta en mi, car certament no és an ma
potència la menor part de aquella recitar-vos pogués, ni menys volria que per boca
d'altri hagués a sentir vostra altesa en quina posessió
tan penada vida, mos mals doble dolor pendrien.
No tardà la emperadriu, ab cara e gest afable, en fer-li semblant resposta.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA LA EMPERADRIU A YPÒLIT
—Encara que la mia pensa sia stada turmentada, no resta que no
alt grau de conexença de tu, la qual cosa, per no ofendre tanta singularitat que
trobe, no
meu t'é sabut guanyar.
—Senyora —dix Ypòlit—, no és ara temps de fer moltes rahons, sinó que us
deman de molta gràcia e mercé que anem al lit, e allí parlarem de altres negocis que
aumentaran lo vostre delit e serà molta consolació mia.
E dit açò, Ypòlit prestament fon despullat; anà a la gentil vella e despullà-li la roba
que vestia, e restà en camisa. E tenia la sua noble persona de tanta gentilea e
disposició que coneguera, qui en tal sò la ves, com era donzella que possehïa tanta
bellea com en lo món trobar-se pogués. E sa filla Carmesina, en moltes coses li era
semblant, mas no generalment en totes, car aquesta en son temps la excel·lia. Lo
galant la près al braç e pujà-la en lo lit. E aquí stigueren parlant e burlant axí com de
persones enamorades se acostuma. Com fon passada mijanit, la senyora lançà hun
gran sospir.
—Per què sospira vostra magestat? —dix Ypòlit—. Digau-m'ó, yo us clam mercé,
sí Déu vos dexe tot vostre desig complir. Seria stat per poca contentació que tingau de
mi?
—Tot lo contrari és del que dius —dix la emperadriu—, car ans me és aumentada
la voluntat, per ço com en lo principi te tenia en figura de bo, ara de molt millor e més
valent. Mas la causa del meu sospir no és stat per pus sinó que
tendran per heretge.
—Com, senyora! —dix Ypòlit—. Quines coses hé fetes yo que per heretge me
hagen a tenir?
—Certament —dix la emperadriu—, sí poden fer, per ço com te ést enamorat de ta
mare e has mostrada la tua valentia.
—Senyora —dix Ypòlit—, negú no té notícia del vostre molt valer sinó yo, qui
mire la vostra galant persona qui té compliment de tota perfecció e no veig res qui
desmesiat sia.
De aquestes coses e moltes altres passaren los dos enamorats ab tots aquells delits
e lepolies qui solen passar per los qui bé
quasi lo dia volia venir. E bé dix veritat la emperadriu als metges que poch seria
aquella nit lo seu dormir. E ja cansats de vetlar, adormiren-se, que ja era de dia.
Com fon ja gran dia, la donzella Eliseu, que ja s'era acabada de vestir, entrà en la
cambra de la emperadriu per demanar-li com stava ni si volia res manar-li. Com se
fon acostada al lit, véu hun home al costat de la emperadriu, qui tenia lo braç stés, e lo
cap del galant sobre lo braç e la boca en la mamella.
—Ay, sancta Maria vall —dix Eliseu—. Qui és aquest traÿdor renegat qui ha
decebuda ma senyora?
Fon en temptació de cridar grans crits, volent dir: "Muyra lo traÿdor que ab
cautela e ab decepció és entrat en aquesta cambra per possehir lo goig de aquest
benavanturat lit!" Aprés pensà que negú no tinguera tan gran atreviment de entrar
allí sens voluntat sua, e lo enparamentar de la cambra no era stat fet sens gran
misteri. E feÿa son poder de conéxer-lo e no podia, per ço com tenia lo cap baix e no
podia bé devisar. Tenia dubte que les altres donzelles no entrassen en la cambra per
servir a la emperadriu, axí com havien acostumat. Eliseu entrà hon dormien e
dix-los:
—La senyora vos mana que no ixcau de la cambra perquè no façau remor, perquè
no ha prou contentats los ulls del seu delitós dormir en què està.
Aprés mija hora passada, los metges vengueren per saber la emperadriu com stava.
La donzella anà a la porta e dix com la senyora reposava, per ço com en la nit havia
hun poch congoxat.
—Nosaltres starem ací —digueren los metges— fins a tant que sa magestat sia
desperta, car axí nos ho ha manat lo senyor emperador.
La donzella, no sabent pendre remey en sí —ni sabia si la despertàs o no—, stava
en aquell pensament, e durà-li tant fins que l'emperador tocà a la porta de la cambra.
La donzella, enujada e no ab prou paciència ni discreció, anà cuytadamant al lit e
cridà ab veu baixa:
—Levau, senyora, levau, que la mort vos és veÿna! Lo trist de vostre marit toca a
la porta e sab que ab deslealtat, en perjuhí de la sua pròspera persona, lo haveu
indignament ofés, sens causa ne rahó alguna. Qui és aquest cruel qui tanta dolor ab sí
porta que prop de vós stiga?
És rey no conegut?
Prech al subiran Déu,
que corona de foch
al cap, li veja yo posar!
Si és duch,
en carçre perpètua,
lo veja yo finar!
Si és marqués,
de ràbia les mans e los peus,
li veja yo menjar!
Si és comte,
de males armes dega morir!
Si és vezcomte,
ab spasa de turch
lo cap fins al melich
lo veja yo en hun colp partir!
E si és cavaller,
en fortuna vàlida, en la mar,
tota pietat apart posada,
en lo més fondo fine sos dies!
E si en mi habitàs tanta virtut com possehïa la reyna Pantasilea, yo
penedir, mas lo trist costum és dolre e plorar.
Com la emperadriu se véu despertar en tan mal so, pijor que de trompeta, l'ànimo
no donà sforç a la lengua que pogués parlar, ans restà inmoble, que no pogué parlar.
Ypòlit no entengué les paraules de la donzella sinó la veu. E per no ésser conegut,
posà lo cap davall la roba. E véu la gran congoxa que la senyora tenia; posà-li lo braç
damunt lo coll e féu-la abaxar davall la roba e demanà-li què era la causa de la gran
passió que tenia.
—Ay lo meu fill! —dix la emperadriu—. En aquest món no
complit. Leva
les mans de Déu stà. E si yo no
sí
felicitat e delit, e darrer terme de la tua vida e de la mia. Molt serà cosa enujosa a mi
que aprés la tua mort yo no puga banyar lo teu sepulcre ab les mies adolorides
làgrimes e portar los meus cabells arrufats. No
dins la sglésia e pendre de aquell frets besars, trists e amarchs.
Com Ypòlit hoy dir semblants paraules a la emperadriu, pres-li gran pietat de sí
mateix, axí com aquell qui en semblants negocis jamés se era vist. E ab poca edat que
tenia, féu companyia a la emperadriu, servint-la de làgrimes més que de consell ni
remey. Emperò pregà a la donzella que li fes gràcia que li portàs la spasa qui en lo
retret stava, e dix, cobrat ànimo:
—Ací vull pendre martiri davant la magestat vostra e retre l'esperit, e tendré la
mia mort per ben spletada.
En aquell cars la emperadriu no sentí remor neguna. Dix a Ypòlit:
—Vés, fill meu, salvat en aquell retret! E si és cosa de gran importància, yo
tendré a noves e tu poràs dar passament a la tua vida, la qual desige ab honor e stat
visques en aquest món.
—Qui
desempararia la magestat vostra. La vida e tot quant hé vull abandonar ans que partir-me
de vostra altesa; e suplich-vos que
Hoynt dir la emperadriu les paraules desús dites, li aumentà la dolor e, axí com
aumentà en molta dolor, necessitat la requerí que aumentàs en molta amor. E no
sentí remor neguna. Anà a la porta de la cambra per scoltar si sentiria gent d'armes
o altre indici de mal, e véu, per una poqueta fenella que
e als metges qui del seu mal disputaven. E axí hagué plena notícia que lo fet no era
res. E tornà corrent devers Ypòlit e pres-lo per les orelles e besà
dix-li:
—Lo meu fill, per la molta amor que
fins a tant que l'emperador ab los metges yo
d'escusació.
—Senyora —dix Ypòlit—, en totes les coses del món seré pus obedient a la
magestat vostra que si m'haguésseu comprat per catiu. Però no
ací, perquè yo ignore si vénen per algun mal a fer en la vostra persona
—No dubtes en res —dix la emperadriu—, car gran tumult fóra per tot lo palau, e
yo conech bé que no és res del que Eliseu m'à dit.
Ypòlit prestament se n'entrà en lo retret e la emperadriu se tornà al lit e féu obrir
les portes de la cambra.
L'emperador e los metges vengueren al lit e parlaren ab ella, demanant-li del seu
mal ni com se era trobada aquella nit. La emperadriu respòs que la dolor del cap ab la
passió del ventrell no la havien deixada en tota la nit dormir ni reposar fins que les
steles del cel se foren amagadaes.
—E en aquell cars, los meus ulls no podent comportar la vetla, me adormí. E sent-me
ara molt pus alegra e contenta que no en lo principi. E fon-me semblant que, si
més hagués durat aquell plasent dormir, lo qual me paria que la mia ànima en una nit
tanta consolació sentís. Però en aquest món la persona no pot atényer sol hun dia o
una nit goig complit, car, en dolorós despertar que aquesta donzella me ha fet, me só
tant alterada que lo meu sperit és restat ab la major passió que dir no
podia tornar en aquell cars mateix, me seria molt gran consolació, podent tocar e tenir
en los meus braços les coses que ame hí hé amades en aquest món. E crech que,
podent yo attényer açò, me seria paradís en aquest món e compliment de glòria. E
podeu creure, senyors, que si yo podia tornar en aquell gloriós repòs, la mia ànima
seria tant contenta que yo seria prestament guarida.
Dix l'emperador:
—Digau, senyora, què era lo que en los vostres braços teníeu?
Respòs la emperadriu:
—Senyor, lo major bé que en lo món yo hé tengut, e encara lo ame sobre totes les
persones del món. E puch dir ab veritat que, yo stant en la piadosa vetla, me adormí
e prestament me donà de parer que stava en camisa, ab una roba curta forrada de
marts gebelins, de color de vellut vert, e que era en hun terrat per dir la oració que
acostume dir als tres reys de Orient. E complida que haguí la beneyta oració, hohí
una veu qui
E no tardà que víu venir lo meu tant amat fill, acompanyat de molts cavallers tots
vestits de blanch, e portava a Ypòlit per la mà e, acostant-se a mi, me prengueren les
mans los dos e besaven-les-me, e volien-me besar los peus, e yo consentir no u volia.
E aseguts en lo paÿment del terrat, passam moltes rahons de consolació en les quals
yo prenguí molt gran delit, e foren tals e tan delitoses que jamés del cor me exiran.
"Aprés nos ne entram en la cambra, tenint-lo per la mà, e mon fill e yo posam-nos
en lo lit, e yo posí-li lo meu braç dret dejús les sues spatles, e la sua boca besava les
mies mamelles. Jamés tan plasent dormir no sentí, e deÿa
puix a mi no podeu haver en aquest miserable de món, teniu per fill a mon germà
Ypòlit, car yo l'ame tant com fas a Carmesina". E com deÿa aquestes paraules stava
gitat prop de mi. E Ypòlit, per obediència, stava agenollat enmig de la cambra. E yo li
demaní hon era la sua habitació, e dix-me que en paradís era col·locat entre los màrtirs
cavallers per ço com era mort en batalla contra infels. E no li poguí més demanar per
ço com Eliseu me despertà ab més adolorit sò que de trompeta.
—No us ho dich yo —dix l'emperador— que tot son parlar no era sinó de son fill?
—Ay senyor —dix la emperadriu— que a negú no costà tant com a mi! E
braç lo tenia yo, la sua plasent boca tocava los meus pits. E los somnis que en la
matinada se fan, molts ne ixen verdaders. E yo pens que encara no se
Volria sperimentar, dormint, si
—Yo us prech —dix l'emperador— que no us poseu aqueixes follies en lo cap, e
levau-vos del lit si bé stau, car tals coses com vós rahonau, qui més hi met més hi pert.
—Yo us suplich, senyor —dix la emperadriu—, que per la salut mia e per lo delit
que yo espere aconseguir, vos plàcia lexar-me hun poch reposar, car tots los ulls tinch
entelats de poch dormir.
—Senyor —digueren los metges—, bé se
dormir, que si aquest delit li levam seria poca admiració no aumentàs la sua
malaltia en major grau que no és.
L'emperador se partí e feren exir totes les donzelles de la cambra sinó Eliseu, que
y restà. Com les portes foren tancades, la emperadriu féu tornar a Ypòlit en son loch e
dix a la donzella:
—Puix la sort ha permés tu has hagut a sentir en aguests afers, dóna orde que de
tot ton poder vulles servir a Ypòlit més que a la mia persona. E posa
fins tant hajam hun poch dormit, e tu seràs en ma openió e més favorida de totes les
altres, e yo
tu
—Ja no m'ajut Déu —dix Eliseu— si yo tinch voluntat neguna a Ypòlit, de servir-lo
ne menys en amar ne honrar-lo, mas per suplir al que
ho faré. Altrament, no
vos dich jamés portí més mala voluntat a home del món com fas a ell, des que l'é vist
en tal sò star prop de vostra altesa. Leó famejant volria queli menjàs los ulls e la cara
e encara tota la presona!
Respòs Ypòlit:
—Donzella, jamés pensí en fer-vos enuig que ab delliberada pensa ho fes. E yo us
vull amar e fer per vós sobre totes les donzelles del món.
—Feu per les altres —dix Eliseu—, que de mi no hajau cura, car no
acceptar res que de vós sia.
E prestament se n'entrà en lo retret e allí se près fortment a plorar.
E los dos amants restaren en lo lit, tant que era quasi hora de vespres com ells se
levaren. E trobaren la donzella que encara stava plorant. Com los véu entrar per lo
retret cessà son plor e donà remey a la sua dolor la emperadriu, aconsolant-la. E
preguà-la no
lur fet.
—Senyora —dix la donzella— no dupte la majestat vostra de mi, que yo pendria
pacientment la mort ans que yo parlàs res sens manament vostre a persona del món,
car yo veig la pèrdua de vostra altesa seria tanta que tot martiri ne passaria, e més
cruel que no donaren a nengú dels apòstols. Lo segon dupte no temau. En presència o
en absència, yo faré tots los serveis que poré a Ypòlit per contemplació de la magestat
vostra.
La emperadriu restà contenta; lexà Ypòlit en lo retret e tornà
portes de la cambra. E prestament fon aquí sa filla e totes les dones e donzelles e lo
emperador e los metges. E tornà
Lo dinar fon prest, e la emperadriu menjà axí com a persona cansada de molt
caminar; e la donzella posà sa diligència en molt ben servir a Ypòlit, e donà-li a
menjar un parell de faysans e tot lo que li fon mester per a la humanal vida, e tenint-lo
a prop de colacions singulars perquè no s'anujàs. E com no volia menjar, preguava
de part de sa senyora. Ypòlit la posava en noves ab moltes burles ý ella jamés li
responia sinó en lo que tocava a son servir.
Axí stigué la emperadriu, que no
s'era dinat. E com se fon ligada, entrà en la capella per hoyr missa; e fon gran
contradició entre los capellans si a tal hora devien consagrar, com lo migjorn fos
passat.
E
senyora conegué que prou l'avia spletat, donà-li comiat dient-li que altre dia, com se
seria descansat, poria tornar dins en la cambra e poria pendre d'ella tot lo que plasent
li fos. E la emperadriu tragué de una caixa hon tenia les sues joyes un collar d'or fet
a forma de miges lunes, e en les puntes de cascuna luna havia dues grosses perles,
una en cascun cap, e alt, enmig de la luna, un gros diamant, e davant venia una
cadeneta d'acer ab una pinya d'or tota smaltada, e la meytat era uberta e l'altra closa,
e los pinyons qui dins eren, grossos robís. No crech tan saborosos pinyons jamés foren
vists. Aquesta sabor sabia Ypòlit, qui gustada l'avia. E en la part de la pinya que stava
closa, en cascuna clofolla havia un diamà o un robí, o maracde o safir, e no penseu
que fos de tan pocha stima que no valgués pasats cent_mília ducats. E la emperadriu,
de ses mans la y posà al coll e dix-li:
—Pregua a Déu, Ypòlit, que yo
faça, ans de molts anys, corona real portar. Ara açò per amor de mi portaràs e, com te
serà present a la vista, seràs en recort de aquella qui t'ama tant com a la sua vida.
Ypòlit se agenollà en terra e féu-li infinides gràcies, e besà-li la mà e la boca, e
dix-li:
—Senyora, ¿com vol la magestat vostra desexir-se de una tan singular joya per
donar-la a mi? Car si yo la tenia, la daria a vostra altesa, en qui seria mils spletada, per
què us suplich que la cobreu.
Respòs la emperadriu:
—Ypòlit, no refuses jamés res que ta enamorada te done, car regla comuna és, qui
és major en dignitat, la primera vegada que prenen amistat, deu donar a l'altre, qui no
u deu refusar
—Donchs, senyora, què ordenau de ma vida? Què voleu que faça?
—Prech-te que
emperador demà no entràs en aquest retret e no
altres dies seràs a temps a poder-hi tornar, e deixa passar aquest dupte que tinch.
Ypòlit se près a riure; ab cara afable e humil gest li presentà paraules de semblant
stil.
CAPÍTOL
LA COMPARACIÓ DE LA VINYA QUE FA YPÒLIT A LA EMPERADRIU
—Conegut tinch que ab gran desegualtat só amat de vostra altesa, per vós ésser
certa de la molta amor que us porte, com sia tanta que passa més del que ordena ma
vida humana; e en aço me obliga la molta gentilea que vostra magestat tinch
coneguda. Mas tinch-me per desert com pens en lo poch amor que
contentació que teniu de mi com axí
que no us veuré axí com hé fet en aquests benaventurats dies, se causa dins mi una
strema dolor inremeyable. E per venir prest al que vull dir, ne pren a la magestat
vostra axí com féu a un home que era molt congoxat de cruel fam, axí com yo de
amor. E anant per son camí perdé aquell e pervench en una gran spessura d'arbres, no
podent de aquell loch exir fins al matí. E mirant a totes parts si veure poria alguna
població qui prop fos, e anant tot lo dia, vila ni loch jamés pogué veure, e la fam que
tenia era en tanta cantitat ý tan strema que ab fatiga gran anar podia. Fon-li forçat per
la nit de aturar-se e pendre posada en sòl de terra.
"Lo següent dia, lo cel molt clar e net, ab lo major sforç que li fon possible, pujà
alt en una montanya qui a poca distància li era vehïna e véu un castell luny. Tingué
son dret camí devers aquella part ab inestimable fam que ab sí portava. E pervengut
prop del castell, lo senyor d'aquell, qui era un cavaller, stava en una finestra e de luny
véu venir l'ome e tingué-li sment de quina part venia ni hon anava. Com fon prop del
castell, véu una vinya ab molts raÿms; deixà lo camí que anava devers lo castell e
entrà-se
dix-li: "Vés prestament a la vinya e trobaràs allí un home. Guarda no li digues res,
mas pren-te guarda què fa e prestament m'ó torna a dir l'estament en què stà. "Lo
servidor fon tornat e dix: —Senyor, vós lo trobareu gitat en terra, e ab les mans pren
los raÿms sens rompre
verts ni madurs. Axí
Torna-y e veges què fa" Lo servidor fon tornat e dix a son senyor: —A grapades los
cull e axí
servidor fon tornat e dix: "Senyor, ja no
quatre en quatre e de
vegada que hi tornà, dix: "Senyor, ja cercha los que són ben madurs e posa
boca e menja
cuyta e digues-li que ixqua de la mia vinya, que ara la
"Tal demostració fa la magestat vostra, senyora, a mi, que só entrat en aquesta
cambra e menjava los raÿms a mossos ý a grapades, de quatre en quatre e de
e l'altesa vostra no
entrar ni reconéixer vostres cambres. Mas ara que menge los grans de hú en hú, me
donau comiat e dieu-me que me
vostra altesa.
Com Eliseu agué hoÿt lo parlar de Ypòlit, li caygué tant en grat e féu-ne tal rialla
del plaer que y près que fon cosa de gran admiració, per ço com en tots aquells dies
no l'avien vist poch ni molt riure ne alegrar fins en aquella hora que ab cara afable féu
principi a tal parlar
—Ypòlit, senyor, tant és lo plaer que hé pres en lo que aveu dit a ma senyora, car
conech com a home de bon sentiment li haveu coneguda la calitat, per què us promet,
a fe de gentil dona, que tots los dies de ma vida vos seré tan parcial e favorable com
és Plaerdemavida a la princessa, e quant més, no de menys. E guardar-vos tot lo dret
vostre, que no sia d'altri, puix la bona sort vostra vos í à portat.
E girà
tant e tan bastantment com a ell serà plasent. E la emperadriu lo y atorgà per fer
plaer a la donzella. Ypòlit se levà del costat de la senyora e anà devers Eliseu e abraçà
e besà-la e li féu infinides gràcies de la gràcia que per mijà d'ella havia obtesa. E axí
fon feta la pau.
E stant un dia Ypòlit en lo retret, la emperadriu e Eliseu staven parlant d'ell. Dix
la donzella:
—Com, senyora, tenint vostra altesa un cavaller per enamorat, consentireu que ell
stiga ab Tirant? ¿E la majestat vostra no basta per a sostenir-lo e dar-li de vostres béns
tan e tan [a]bundantment que no s'aja amprar de negú? Yo, qui só una pobra donzella,
me tendria per desaventurada; que si tingués enamorat yo li ajudaria tant com me
seria possible, encara que
l'altesa vostra qui sou tan gran senyora e tan riquíssima! Car les dones virtuoses se
deuen ajudar de sos remeys.
Dix la emperadriu:
—Puix tu m'ó conselles, yo só contenta de fer-ho, per bé que aquests strangers,
com los teniu molta amor e
ergullosos, o són difamadors.
—No, senyora —dix Eliseu—, que aquest no és tal, car de pocha edat l'aveu vist
en vostra cort.
—Ages-ne tu les gràcies —dix la emperadriu—, per ço que ell te ame més.
Ypòlit havia stat en lo retret quinze dies. E un dia ans de la sua partida, stant en la
cambra e tenint Ypòlit lo cap en les faldes de la emperadriu, e ell la suplicà que cantàs
una cançó per amor sua, la qual cantava ab molt gran perfecció e de bona gràcia. La
senyora, per fer-li plaer, cantà un romanç ab baixa veu, de Tristany, com se planyia de
la lançada del rey March. E a la fi, dix:
—Dona, restaràs sola sens lo teu Ypòlit.
E ab la dolçor del cant destil·laren dels seus hulls vives làgrimes. Eliseu, perquè
no venguessen a noves de res que tristor ni dolor portàs, féu-los levar de allí hon
staven e féu-los entrar dins lo retret; e aquí ella près les claus de les joyes e obrí la
caixa hon staven. E la emperadriu posà prestament la mà sobre la cuberta perquè no la
acabàs de obrir fins a tant que li agués dit lo que dir-li volia. E no tardà en fer principi
a un tal parlar.
CAPÍTOL
COM LA EMPERADRIU ORDENÀ LA VIDA DE YPÒLIT
—No és Iícit a la tua cavalleria que per mijà algú sies vist star ab negú altre. Si de
mi no tens seguretat, asegura
spere infinida glòria, e só molt contenta en despendre largament tots mos béns en tu,
en lo temps de ma enamorada vida, car la tua bondat e virtut en sí strema vida aporta.
E per ço vull hordenar de ton delitós viure ab
posada, e façen de tu com de senyor, car los béns que la fortuna nos atorga yo
prou per a tu e per a mi.
Ypòlit donà del genoll en la dura terra, e féu-li infinides gràcies e suplicà-la fos de
sa mercé que axí improvisament nol fes partir de la companyia de Tirant, per dar
silenci a la gent, però passats alguns dia el[l] faria tot lo que la magestat sua li manàs.
La donzella obrí la caixa e près un gran sach de ducats que ab fatiga Ypòlit los
podia portar, que la emperadriu havia manat que li fossen dats. E Ypòlit ab gran
dificultat los volgué pendre. Aprés la donzella tragué de la caixa
perles molt grossa e de singular lustre, e pregà
calsses de raÿms e los grans fossen de perles, puix per causa dels raÿms la pau era
stada feta.
E venint la nit, que lo emperador e tots los deI palau sopaven, Ypòlit isqué del
palau. E no anà a la posada de Tirant, sinó de un mercader que
Bartholomeu Espichnardi, e féu-se aquí portar drap de brocat vert e féu-se fer una
roba d'estat forrada de marts gebellins, e féu-se brodar les calsses que la donzella
l'avia pregat.
Com agué ordenades totes ses coses, partí secretament de la ciutat e anà-se
Belstar en escusa de veure los seus cavalls. E donà a sentir a Tirant com ell era allí, e
que eren passats
que y tramés féu tan discreta relació que Tirant e tots los altres hi donaren fe.
Com Ypòlit sabé que les sues robes eren acabades, partí de Belstar e portà-se
cavall molt lauger. Com fon en la ciutat vestí
brodades, qui eren molt vistoses e de bona gràcia obrades, que
pàmpols e los raÿms.
E la emperadriu e la princessa eren en la posada de Tirant. Com Ypòlit entrà dins
lo pati e véu totes les dames per les finestres, ferí lo cavall dels sperons e contornà
allí moltes voltes. Com fon descavalcat, pujà alt en les cambres e féu reverència a la
emperadriu e a totes les dames, e no s'oblidà de son mestre Tirant. E demanà-li del
seu mal e ell li respòs que
per hoyr missa
No és cosa de poder recitar la gran contentació que la emperadriu tingué de la
vista de Ypòlit, e dix-li:
—Lo meu fill, yo desige saber la disposició de ta vida, e si eres ab aquell fill meu
primogènit aquell matí que yo stava en lo repòs del meu plasent dormir.
E dient aquestes paraules, no pogué detenir que dels seus ulls no destil·lassen
vives làgrimes. E Tirant ab los altres acostaren-s'í per aconortar-la. E en aquest cars
entrà lo emperador per la cambra ab molts cavallers e, com la véu de tal disposició, li
dix:
—Digau, senyora, ¿aquest és lo conort tan afable que vós donau al nostre capità?
Dóna
làgrimes.
—Senyor —respòs la emperadriu—, la intrínseca dolor enemiga de la mia
corporal vida, contínuament atribula la mia lacerada pensa e lo meu cor incessantment
plora gotes de sanch. Car ara que hé vist a Ypòlit m'és redoblada la dolor, havent
recort de aquell plasent matí que la magestat vostra vench ab los metges que
tolgués aquella glòria que yo en aquell cars contemplava. Ab tal dolçor desijara finir
ma vida, car no ha en lo món millor mort que morir en los braços de aquella persona
que hom ama e vol bé. E puix aquell que tant hé amat no puch haver[...] —pres per la
mà a Ypòlit, e dix: —aquest serà en loch de aquell, e prench a tu per fill e tu pren a mi
per mare. E no és cosa en lo món neguna que a mi sia possible de fer que yo no la
faça. Per amor de aquell qui sobre tots en strem yo amava, vull amar a tu, puix ne ést
merexedor.
Tots se pensaven que u digues del mort fill, e ella deÿa-u de Ypòlit. E aprés ella
hagué recitat tot lo somni, segons damunt largament és stat referit, lo emperador se
n'anà ab totes les dames e la emperadriu no comportà que negú la portàs de braç sinó
Ypòlit.
Ara lexem star les festes que ella contínuament feÿa a Ypòlit —e molts donatius
que li feÿa en presència de l'emperador e de molts altres, e no
que ell no li stigués de prop—, e tornem a Tirant què fa de ses amors, car
contínuament ell no perdia hora ni punt en solicitar de paraula, com ne tenia
disposició, e d'altra part ab letres que li trametia, e Plaerdemavida qui no s'oblidava.
Com Tirant stigué bé de la cama, anava sovint al palau sens ajuda de negú, sinó
que los metges no li donaven tanta licència com ell volguera. E lo emperador sovint
los demanava dins quants dies lo darien per guarit, que la cama fos ben reforçada per
poder partir. E ells li deÿen que molt prest seria en bona disposició per cavalcar.
Sabent Tirant quant era solícit lo emperador de la sua partida, stava ab gran congoxa
com no podia son cor complir o, almenys, restàs en algun apuntament ab la
princessa.
La strema passió que la Viuda Reposada portava ab sí fins en aquella hora no se
era manifestada, car com per paraules dites per lo emperador ella sentís que la partida
de Tirant devia ésser molt presta, pensà si ab les sues paliades paraules poria induir a
Tirant de anar-se
lo seu enteniment diabòlich que tenia, delliberà de sembrar en la cort de una molt
bona lavor qui
pogués exir. Anà-se
—No sabeu, senyora, com Tirant me ha dit, com exien de missa, que volia molt
parlar ab mi per gran útil e profit meu? E yo li responguí que seria molt contenta si la
magestat vostra me
bona voluntat. E dóna
molt presta e volria sperimentar si poria cometre alguna infidelitat ab vostra altesa,
levant aquest comte, que si la encerta, bé stà, e si la erra, axí com féu l'altre dia,
partir-se n'ha e, passat lo riu, no tendrà recort de vós, car axí m'ó dix l'altre dia., que
tal era la sua condició. Ab grans rialles que m'ó deÿa, com si de la sua boca ixqués
alguna gran virtut que hagués feta, que ell a mi totes coses me diu, vulla
de mal. E tal home com aquest no us deu plaure per bellea ni menys per bones
costumes, car les sues mans a tota tració són dispostes. Si no, ateneu a l'atreviment
que l'altre dia féu. E Déu lo
dones no deu home pendre armes ni deu lexar l'exercici de aquell[e]s per bella
donzella que
los gloriosos fets de les armes dignes són de renom e fama, car tots són stats fets, o la
major part, per dones.
—Donchs, façam axí —dix la princessa—. Parlau ab ell e vejam si té alguna tració
al cor. E vós me donau bon consell, que yo
—Emperò, senyora —dix la Viuda—, és de necessitat, perquè yo
a tot mon plaer, no ixcau de aquesta cambra fins que yo torne.
La Viuda ixqué en la sala, près hun patge e dix-li:
—Digues a Tirant que la senyora princessa stà ací en la cambra de parament e té
gran desig de parlar ab ell. Si volrà venir, serà a son plaer, o li faça perdre la sperança
que té.
Lo patge prestament lo y anà a dir. Com Tirant sabé que sa senyora lo trametia a
cridar que per son delit degués venir, no sperà negú que ab ell anàs. E la Viuda, que
tenia bona guarda quant vendria, com lo véu en la cambra de parament, féu
demostració que en aquell punt exia de la cambra de la princesa, e acostà
gran reverència e honor, e dix-li:
—L'esperit maligne de la emperadriu en aquest cars se n'ha portada la princessa
dins en la cambra. Estàvem ací parlant de moltes coses, yo diguí-li fos de sa mercé
trametés per vós, car axí com Jesucrist il·luminà los apòstols, axí il·luminau vós a
totes quantes són com entrau per aquest palau e, la hora que vós ne partiu, totes
restam tristes e adolorides. E ja Déu no
vos veig la mia ànima, per trista que sia, ne reb molt gran consolació en veure la vostra
plasent vista, e en aquell punt se partex de mi qualsevulla manera de enuig e tristor
que tinga. E si no us dich veritat, en lo pas de la mia fi no puga regonéxer Déu. E per
quant ma senyora me ha manat que yo vingués ací per tenir-vos companyia fins a tant
que la emperadriu se
vinga, per ço com no volria que la vostra cama, per causa mia, se agreujàs de res.
Asegueren-se en l'estrado e Tirant féu principi a paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
RAHONAMENT QUE FA TIRANT A LA VIUDA REPOSADA
—Reduhint-vos a memòria, senyora, lo que ara me haveu dit, la consolació que
vós en ma vista preniu, e que per mi és il·luminat lo fosch palau de la mia deessa, yo
us ho tinch a molta gràcia del que
consent que puje al terç ni al quart grahó de la scala. E si egualment lo vostre voler
posehís, la honor e los béns vos volria haver dats, e negú més de mi benaventurat dir
no
aprés a vós, que per mijà vostre obtenir pogués la salut mia, per tant benefici com per
vós me seguirà de ma treballosa vida remeyat descanç aconseguir, e de tal remey
ésser-vos molt obligat, car de la passió que fora pensava ésser, ara veig en mi molt
més aumentar. E si la fortuna me era pròspera en fer-me atényer tant de bé quant de
vós ma vida spera, e lo atreviment vull me sia levat e de no voler pus ab vós
contendre, mas a la bona voluntat que us tinch satisfaré recitant-vos de hun mercader
hun exemple, qui era nomenat Gaubedí.
"Anant per mar, lo qual era partit de aquella gran e magnífica ciutat de Pisa, e
navegant per les mars d'Espanya, tot lo seu cabal e sustància havia posat en hun barril
de jochs de naÿps, pensant que ab aquell arribaria a port salvador e que la sua
mercaderia vendria en grant aument de la sua sustància. E aplegant en les mars del
Royne, prop lo port de Aygües_Mortes, en la scura nit la nau tocà en hun scull de
roca, que tota s'obrí. Tots los mariners, ab la sperança perduda, se lançaren en mar per
restaurar la vida. Aquest pobre mercader, pensant en restaurar més lo barril que la
vida, devallà sots la cuberta e véu la nau mija d'aygua, que se n'entrava a fons. Ab
gran fatiga e major perill, tragué lo barril de la sua mercaderia, lansà
aprés d'ell. E aferrà
dos o tres voltes perdent e cobrant lo barril, pensà perdre la vida. A la fi, a mal grat
seu, lo hagué a desemparar e, anant per aconseguir a terra, ab tota la sperança perduda
de recobrar son barril, encontrà
com del perdut barril, li fon forçat de sostenir la sua persona en la caxa e, a poch
instant, la mar los lansà en terra. Lo aflegit mercader, assegut sobre la caxa, féu aquí
grans lamentacions, dolent-se de la perduda mercaderia dels naÿps. E trobant-se nuu,
sens camisa, desijava més la mort que la vida. Com per bon spay se fon lamentat,
partí
menys dan, tornà a la caixa per veure si y hauria alguna cosa de què
rompent aquella, trobà moltes robes de brocat e de seda, e molts gipons e calses, e tot
lo sòl de la caixa cubert de ducats e de fermalls e de moltes pedres precioses, que
valia tot hun infinit tresor.
"Si bé, senyora, açò sia poca glòria a la stima del vostre valer —e dich-vos ab pura
veritat que, en semblant loch, me vull sotsscriure yo ésser la caixa— e perdent vós lo
barril, sereu pròspera e benaventurada en aquest món. E ans que de vós haja
resposta, vos prech porteu aquesta cadena per la amor mia, perquè mirant aquella
siau en recort de mi, qui desige fer molt per vós.
No tardà la Viuda daurada de fer principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FA LA VIUDA A TIRANT
Per no restar en tal pensament, só forçada respondre al vostre dir, car lo darrer
terme de vostres paraules yo bé l'entench, mas presumesch descansar la mia lengua e
posar en repòs la stima de ma honor en hun sepulcre secret, per ço com ara, entre
sperança e temor, fan dubtar la mia lengua en dir lo contrari del que en altre temps ha
dit. E per satisfer a vostra demanda, vos dich e suplique, si amau la vostra vida e
honor, que tragau lo peu de tan desaventurat llindar e tan perillós pas en què stà. Car
yo tinch gran dubte no us tolguen la lum de la vostra vida, que veig-vos embolicat en
lo fanch de perpetual dolor, car no és negú que ignore lo vostre mal de la cama com
s'és seguit. E perquè la necessitat requir de no decomplaure-us ne enujar-vos per
causa de la guerra, dissimullen e fengexen no saber-ne res. E si ells tenien seguretat
de pau, Carmesina seria la primera que us portaria al corral de perpetual e amarga
dolor. ¿E tan poch és lo vostre sentit que no basteu a conéxer les pràtiques vils e
desonestes que en aquest palau se mantenen e
cosa molt odiosa e abominable, yo no hi consentiria per res, e per causa de açò só
malvolguda, car yo sé certament que vós no sou amat segons sou merexedor.
"E si voleu que us dure vostra bella enamorada, cercau-la que sia leal e verdadera
e de bona discreció e, si u podeu fer, que no sia de major stament ni superba, car diu
lo bon exemple verdader que la bona companyia feta entre dos, se deu blanament
concordar en fets e en dits e en virtuoses obres. Digau, ¿no seria millor per a vós amar
dona qui fos destra en l'art de amor, honestíssima, encara que no sia verge? Aquesta
vos seguirà per mar e per terra e
pau. E en les vostres tendes vos servirà de dia e de nit, e aquesta jamés no pensarà
sinó com porà contentar la vostra virtuosa persona.
—Digau, senyora —dix Tirant—, sí Déu vos done honor, ¿qui és la dama qui tan
asenyalats serveys me fes com vós dieu?
—O trista de mi! —dix la Viuda—. E no hé dit prou? Per què
pena de la que tinch? No vullau dissimular lo que tan clarament enteneu. E yo
sforçada atényer, en aquesta millor part, hora disposta perquè ma dolor vos fos
manifesta, no per mijà de negú, mon mal qui tant de temps celat hé tengut, de aquell
adolorit dia que en aquesta ciutat vós entràs. E dóna
vos hé descuberta ma intenció. E bé
gràcia tal do li és atorgat.
No tardà Tirant en fer-li semblant resposta.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FÉU TIRANT A LA VIUDA REPOSADA COM LO REQUERÍ DE AMORS
—Per satisfer a vostra demanda dellibere respondre a les vostres gracioses
paraules, e tinch enug com no puch suplir en aquelles per ésser acompanyades de
tanta amor. E ja lo meu sperit, nafrat de tan enamorada vida, no stà en libertat mia
poder-ho fer, com tinga cativat lo franch arbitre. E posat cars que u tentàs de voler-ho
sperimentar, los
que faça, combaten tan fort ma pensa, que sols lo penedir, més en mi no habita; e ara
sé què és amor, que de primer no u sabia. Qui
de tot bé!
"E per no més atribular la mia fatigada pensa, vos prech, senyora, vos plàcia posar
tot lo pensament vostre en altre cavaller, per ço com ne trobareu infinits de major
sforç e virtut, de dignitat e senyoria, que no só yo. E parle-us ab tota veritat, que si yo
hagués posat mon voler en vós, axí com hé en aquella qui del món mereix portar
corona, no us poguera per res fer ofensa neguna. E de açò me deveu sentir grat, car si
altri fos, per vós ésser tan gentil dama, vos porien molt prometre e poch donar, e del
blanch vos farien groch perquè en loch apartat poguessen haver notícia de vostra
gentilea. E pens qui a vós amàs e us dexava per altra, ab paciència comportar no u
poríeu. Però en vós conech moltes virtuts, que sou digne de molta lahor, car ab
honestat singular haveu subjugats los vicis seguint les virtuts.
E no li dix més. No tardà la Viuda, ab sforçat ànimo, pintar semblants paraules.
CAPÍTOL
REPLICA LA VIUDA AL PARLAR DE TIRANT
—No hé temptat de egualar les leys divines ab les humanes, e ab gran fatiga podia
regir la mia lengua per yo ésser ignorant del que ignorar devia, ço és, per saber
clarament lo fet, vós si teníeu pes e mesura en vostra benvolença. E si u feu,
guanyareu premi ab mèrit de pròpia virtut. Mas tot lo que yo us hé dit, no és stat pus
sinó provar-vos de paciència. E perquè conegau, senyor Tirant, quant vos desige
servir, que ab la mia indústria vos faça venir a notícia de totes les coses que ignorau, e
que en los fets de la princessa no siau decebut en vostra opinió, com ella se sia
despullada de tota pietat e de la honor sua, de son pare e de sa mare, no guardant dret
ni envers.
"Sabent ella hun cavaller axí valentíssim e virtuós com vós sou, e molts altres qui
d'ella són enamorats, poguera sos apetits honestament complir, mas lo peccat per ella
comés —e comet cascun dia—, los cels, la terra, la mar e les arenes se n'abominen. E
com la benignitat de nostre Senyor permet e no ponex prestament hun tan nefandíssim
crim de adulteri? Que si vós ho sabíeu com yo sé, li scupiríeu en la cara. Aprés, a
totes quantes dones són en lo món, per causa d'ella. Mas, ¿per què vull ab tan
supèrflues paraules encarir crim de tan gran legea, la qual, planament rahonada,
feredat de tan spantable crim e admiració porta ab sí, que és impossible los que u
hoyran sens gran alteració dormir ni menjar reposadament no poran? E aprés que
son servey molt temps de mon adolorit viure despés tenia, mos cansats pensaments de
dol se són vestits, e per ço ma dolor no consent que eternament ho cobre. Una error
és, la qual moltes voltes és cuberta ab dissimulació de honestes paraules, e les males
alegren-se de son peccat.
"És ver que y ha moltes maneres de pecats: huns són venials, altres són mortals;
però aquest és axí gran que ja la mia lengua, cansada de molt parlar, no
de poder-ho recitar. Cert és la ley mana que les dones serven honestat e, si no u fan,
que reben punició, e majorment les casades; e si lo peccat se comet, que almenys no
sia ab home fora de la ley, car lo peccat que
a Déu e és més leig a les donzelles. Emperò si la princessa volrà dir ella ésser stada
decebuda per ignorància sots color de bé e diga que no té culpa e no sia senyora de sí,
tal rahó no ha loch, car les coses qui són de pública infàmia de desonestat negú no les
ignora. E per ço són donades a les donzelles virtuoses dobles honors, e penes en lo
contrari, del que fan, car lo principi de la virtut en nosaltres luu e los vicis prestament
són públichs a totes gents. Per ço, si vós me volreu creure, apartau-vos d'ella lo més
prest que poreu, que serà molt loable cosa per a vós, com ella se sia enbolicada ab lo
Lauseta que
l'ort acostuma de procurar.
"E tot lo que yo us hé recitat, no pense la senyoria vostra que sien faules, car, si
me
veure. Oblidant-se lo nou àbit de virtut, deixant la companyia de reys, duchs e grans
senyors, e lonch temps ha que
és cosa que la mia lengua degués recitar, sinó que la gran desonestat que comet me
força dir-ho, car per molt que li
viu. E què us diré d'esta ventura? Ja la sua boca forçada prenia poques viandes, lo
dormir no li era plasent e la nit li paria hun any, e jatsia ella dolor sentís, e lo meu
cor lamentava, la color era absentada de la sua cara, magrea havia debilitats los seus
menbres. ¡Quantes e de quines erbes só anada a cullir e ab ardida mà les hi é posades
per destroyr lo prenyat del seu ventre, de molta infàmia digne! Ay trista, que lo
mesquí és punit per lo meu peccat! E lo seu cors no soterrat, sinó per lo riu avall,
ha fet son viatge. Què podia yo altra cosa fer que millor fos perquè tal nét no
pervengués davant la vista de l'emperador son avi? Ella pren lo delit, si dir-se pot,
e yo porte la culpa.
"E per ço cové a mi que us ho diga, perquè no us vullau del tot perdre ne us vullau
ofegar en tèrbola bassa de oli pudent. Les altres coses çelaré per no ésser prolixa, e
volria vós, qui teniu lo ceptre de la justícia, li donàsseu condigna pena per apartar-la
de tan gran defalt. E yo moltes voltes li dich: "Filla mia, ara és temps de resestir a tan
gran mal. Lansa de tu tota manera de viltat e amor corrupta, e segura restaràs e
vencedora. E pots veure, ma filla, si l'altea del parentat teu e la fama de la virtut tua, e
la flor de la bellea e la honor del món present, e totes les altres coses que a donzella
de tanta dignitat pertanyen, te deuen ésser cares, e sobretot la gràcia de hun tal
enamorat qui
per aquest negre perdre
plaurà si sàvia ést, majorment si ab tu mateixa te conselles. Donchs, oblida los falsos
delits permesos a la sutze sperança, lansa-los fora de tu". Dich-vos, senyor Tirant, no
y val res per molt que li diga. Sol miracle de Déu seria ella se
aquesta hora avant negun pensament de bé porà haver loch en ella.
No tardà Tirant, ab tota la malencolia que tenia, en fer principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
REPLICA TIRANT A LA VIUDA IGNORANT LA SUA MALDAT
—O escura seguedat de aquells qui desordenadament amen! Ab qui ànimo, ab
quina solicitut e diligència treballen ensemps la ànima e la vida perdre! ¡O animosa
temor de aquells qui recelant temen los perills de viciós morir e viure, e ab invencible
e discret ànimo, per lo regne del cel la vida abandonen! Aquestes paraules, senyora
Viuda, me són entrades en lo miserable cor e
és stada la primera hora que tals dolors sien causa de més agreujar la vida mia. Mas
d'ací avant per lo desorde que referit me haveu, si visch, tota la vida mia passaré ab
infinides làgrimes e, encara que per mi no acostumades sien, tots los meus dies seran
sens consolació.
"E en aquest punt mil maneres de pensaments corren per la mia pensa e quasi tots
determenen en hú, ço és, que, puix ella ama altri, yo dó senyal de ma persona lansant
lo meu cors de aquesta torre avall o en la profunda mar, ab los peixos, fes companyia.
Per què us prech, virtuosa senyora, vos plàcia que los meus ulls vegen la mia dolor,
car yo no daria fe neguna en paraules que sien tan contràries a natural rahó, car tinch
per imposible que lo seu cors celestial posàs la sua bellea en libertat de hun salvatge
negre, e tothom coneixeria que la bellea de sa magestat seria miserable do per a qui
virtuosament viure desija.
"O tu, senyora princessa! Hon reposa ara lo teu pensament? Vine e hoyràs lo que
dien de ta altesa. Yo no u crech, ni Déu m'ó dexe creure, que tal defalt pogués fer
dona qui gens stime sa honor, ni tal cosa li passàs per la pensa, ¿mas lo teu cor sentit,
allà hon és sent lo que dien de ta altesa? O senyora princessa, tu sola ést la beatitut
mia! E dels pits de Tirant hun suau sospir sortí que acompanyat venia de aquestes
paraules:
—O piadosa fe! O reverendíssima vergonya! O castedat e pudícia inestimable de
les honestes donzelles! ¿Qual persona pot ésser en lo món qui vulla o puga, per
parentesch de sanch o per acostada amistat, te ame axí com yo? Mal creus si axí creus
vanament que negú te ame axí com yo. Donchs, si yo més te ame, més pietat merite.
Callà e no volgué més dir. E la Reposada Viuda fon posada en gran pensament
perquè Tirant no havia dada plena fe en les sues fictes paraules.
E stant ells en les desús dites rahons, entrà per la cambra lo emperador e véu allí a
Tirant, e pres-lo per la mà e entraren-se
guerra. La Viuda restà sola. Pres-se a dir en sí:
"Puix Tirant no ha dit fe en les mies paraules, no ha loch l'engan qui havia
principiat. Però, yo faré tant que yo
la pura ànima al diable per exir ab la mia intenció, car en altra manera no tendria cara
ab què pogués jamés venir davant ell. E seria poca admiració que ell no u digués a la
princessa e yo, en aquest cars, restaria ab la maldat. Mas vull-lo sperar ací fins que
ixqua ab lo emperador del consell."
E pres-se a dir:
"O antiga ira! Sies certa hon que vages yo
apart posada! E yo procehiré en la benaventurada obra ja per mi començada, perquè
no perda lo premi e virtut de la mia gloriosa fama. Doncs, per què tant tarde? Que
dubtar no dech en res, car poderosa e destra só per a cometre semblant maldat e major
que no aquesta. E altra cosa no
comencí a fer hun tan singular acte."
Ab gran fúria se n'entrà en la cambra hon la princessa era. Ab fengides rialles li
mostrà la cadena d'or que Tirant li havia dada, la qual passats
dix-li:
—Si vós, senyora, vésseu la última voluntat sua, admirada n'estaríeu, e si yo volia
consentir en la sua gran culpa que vol cometre. Que vol fer adobar una galera e, de
nit, per força, que us prenga. E vol-vos portar en la sua terra. E tot quant diu, li
axí com aquell qui té la boca plena d'aygua e bufa al foch, e pensa ensendre-lo e
apaga
La princessa, qui véu que
partí
gran amor que li portava e los grans donatius que dava a les sues donzelles per causa
sua. E ella, com pensava en la strema amor que ella li portava, causava en sí molts
pensaments e amargues dolors. Com hagué molt pensat, ligà
parament per parlar ab Tirant e per fer-li festa, per ço com sabia que molt presta devia
ésser la sua partida per anar al camp.
La Reposada Viuda sperà a la porta del consell a Tirant, e dix-li:
—Senyor capità, yo
lo que yo us hé dit en gran secret no u sabés ma senyora princessa, car no passaran de
les hores
—Senyora Viuda —dix Tirant—, axò us hauré yo a molta gràcia que m'ó façau
veure. E per ço que de mi siau ben segura, vos promet per lo benaventurat lo senyor
sent Jordi, lo qual yo en nom seu la honor de cavalleria tinch, de no dir-ne res del que
m'haveu dit a persona del món.
L'emperador fon-se girat e véu la Viuda; li dix:
—Anau prestament e digau a la emperadriu e a ma filla que de continent vinguen
a l'ort, que allí les speraré.
E molt prestament totes les dames foren hon era l'emperador e aquí parlaren de
moltes coses, e com l'emperador havia tramés al camp perquè venguessen dos_mília
lances per acompanyar al capità. La princessa, com hoy dir semblant nova, stigué tota
alterada, mostrant lo cap li feÿa mal, e dix:
—Ja per açò no staré, per bé que lo capità sia ací present, no
ell.
Levà
tingués. Com Tirant la véu ab tant resplandor, stava admirat e doblà-li lo voler. E
stava devisada aquell dia la princessa ab brial de domàs blanch e, sobre lo brial
portava una tavardeta qui era de tela de França, e totes les costures eren de trenes d'or
molt amples. E
seu brial, descordant-se a grar pressa, mostrant grandíssima congoxa, passejant-se
sola per l'ort. L'emperador li volgué demanar de son mal, e si volia los metges
vinguessen. E ella respòs que no.
—Que lo meu mal no fretura de metge ne medecina.
En açò la Viuda reposada levà
dos scuders perquè l'acompanyassen, e anà a casa de hun pintor e dix-li:
—Tu qui ést lo millor qui sia en l'art de la pintura, ¿pories-me fer a ma voluntat
una cara encarnada qui fos sobre cuyro prim negre posada, qui fos tal com lo Lauseta,
ortolà del nostre ort, ab pèls en la cara, huns blanchs e altres negres? Car ab gomes se
poran bé tenir; per ço com som prop de la festa del Corpus Christi e volria fer aquell
entramés, ab guants en les mans per ço que tot mostràs ésser negre.
—Senyora —respòs lo pintor—, ell se pot ben fer, mas al present yo tinch molta
faena. Però si vós me pagau bé, yo contentaré la voluntat vostra, que deixaré tot lo
que tinch a fer perquè vós siau servida.
La Viuda se posà la mà en la bossa e donà-li
féu-lo pròpiament tal com era Lauseta.
Com la princessa per bon spay se fon per l'ort pasejada, véu lo Lauseta, que stava
adobant hun taronger, per ço com ell tenia càrrech de adobar l'ort. Aturà
ell. La Viuda, la qual era ja tornada, stava mirant a Tirant e féu-li senyal que miràs a
sa senyora com parlava ab lo negre Lauseta. E Tirant se fon girat, que stava al costat
de l'emperador, e véu la princessa star parlant a grans rahons ab lo negre ortolà,
e dix en sí:
"O de aquesta mala dona reprovada de Viuda! Encara farà, ab sos falsos ginys,
fer-me creure lo que m'ha dit ésser ver! E per molt que ella faça ni diga, no és
presumidor que tan gran defalt la princessa fes. E yo per res fe no y daria si de mos
ulls no era vist."
En açò l'emperador cridà una donzella e dix:
—Vine, Pràxidis —que axí havia nom—. Vés a ma filla e digues-li que cride al
capità, e diga-li que ella lo prega que ell dega prestament partir per anar al camp, car
moltes vegades s'esdevé que los cavallers jóvens fan més per les donzelles que per
hom mateix.
E la princessa respòs que u faria, puix sa magestat lo y manava. Com hagué stat
per bon spay parlant ab lo Lauseta dels tarongers e de les murteres, tornant en son
deport, passejant-se per l'ort, com fon endret de l'emperador, cridà a Tirant e dix-li
com stava tota cansada e que la prengués de braç e axí
Tirant quanta consolació près com la princessa de tal socors lo havia amprat. E com
se foren hun poch lunyats, Tirant féu principi a paraules de semblant stil
acompanyades.
CAPÍTOL
RAHONS DE AMOR QUE FA TIRANT A LA PRINCESSA
—¡O quant més que altre cavaller me poria dir benaventurat si en la magestat
vostra se fos aturada tal amor com en vostres paraules referiu, car viuria content e en
festa contínua! Mas la fortuna adversa me volta la roda, que en l'altesa vostra no
s'í troba fermetat neguna, car, per pròspera que sia, súbitament la veig voltar. E la
dita fortuna mostra enujar-se de mi, car mostra
contràries, e en los mateys béns troba leys per apartar-los de mi. E no resta per açò
que en la mia pensa la ymatge de la vostra figura és restada, en la qual contemple dia
e nit. E si la fortuna serà contenta de mitigar-se contra mi, que solament permeta
que yo puga obtenir la part del premi últim de mon desig, yo restaria lo més gloriós
cavaller que jamés en lo món naxqués. E una poca sperança que de excel·lència vostra
m'és restada, me ha levat en alt. Car si los miserables de vostra altesa seran hoÿts,
alguna volta aconseguiran remissió de sos defalts. Per què us suplich vullau obrir les
vostres piadoses orelles als meus tan justs prechs, car qui és noble de linatge e de
obres virtuós no deu retenir ab sí crueldat, qui no és possehïda sinó per males
persones.
Mas la virtuosa senyora, ab prou paciència retenia dins si la dolor, com si stada no
y fos, e ab ànimo ple de congoxa féu principi a una tal resposta.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE LA PRINCESSA FA A TIRANT
—Descriure no
car la fi de hun mal és a mi principi de altre. E yo per amor só dita benaventurada, per
no conéxer les mies misèries, e passe treball en vans pensaments per ornar la mia
joventut, e passe penitència del mal que no n'he fet. Car la passió que ara
amor no m'era acostumada, ni menys los treballs que la mia ànima ara posehex. E per
ço que los meus mals hagen fi e la mia pensa reposada stiga ab major repòs, ab
paraules de present aseguraré la tua demanda. Dóna
aquella ab la mia.
E com les mans foren ajustades, dix la princessa:
—Perquè açò sia verdader matrimoni, dich yo ab paraules, de present: yo,
Carmesina, dó mon cors a vós, Tirant lo Blanch, per leal muller, e prench lo vostre
per leal marit.
E les matexes paraules dix Tirant, o semblants, segons és acostumat.
Aprés dix la princessa:
—Besem-nos en senyal de fe, puix sent Pere e sent Pau ho manen, los quals en
semblant cars facen testimoni de veritat; e aprés, en nom de la Sancta Trinitat, qui és
Pare e Fill e Sanct Sperit, te done plena potestat que faces de mi com de muller qui és
companyona del marit. E done la fe als sancts jurats, sent Pere e sent Pau, e ab
aquesta sperança de seguretat pots creure que tens en mi muller e castedat, e jur-te,
per los sants nomenats, que tant com seran los teus dies e los meus de no desconéxer
la tua persona per negun altre home qui en lo món sia, e
verdadera, sens màcula alguna.
"Tirant, senyor, no dubtes en res del que t'é dit, car encara que alguna vegada me
sia mostrada cruel contra tu, no vull que tingues crehença que l'esperit meu no sia stat
tostemps conforme ab lo teu. E tostemps t'é amat e contemplat en loch de hun déu, e
sé
me fa guardar la honor de castedat, la qual deuen guardar molt les donzelles e dubtar,
per ço que ab puritat puguen aplegar a tàlem de benedicció. E axí la vull yo guardar
tant com a la tua senyoria serà plasent. E ara és atés lo temps que poràs haver plena
notícia de mi, si t'ame, car de huy avant yo
portat. Per què reposa ab bona sperança, yo
haver per tan cara com la tua vida. Entre tots los mals, lo que més me atribula és
l'absència que per alguns dies tendré de tu; e per ço no tinch alegria per mostrar-te la
infinida amor a la qual justament lo teu meréxer me obliga. E, per ço, speraré temps
en lo qual sens temor yo
Callà e no dix més. Mas Tirant, mostrant ésser molt content del bon conort e
gràcia singular que de la princessa obtesa havia, ab cara afable e gest humil, li dix
paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
COM TIRANT PRES JURAMENT DE LA PRINCESSA QUE LI COMPLIRIA LO MATRIMONI
En alegria de goig inefable fon posada l'ànima de Tirant com se véu en camí per
poder posseyr la corona de l'Imperi Grech per mijà de les novelles sposalles, vehent
que la excelsa senyora ab tanta liberalitat e amicícia li havia volguda mostrar la
infinida amor que li portava, e ab verdadera fe e sancer sperit lo havia tractat. E Tirant
tenia lo món en no res per haver-lo conquistar ab aquella glòria que sentia, e tenint
gran desig de poder-ho manifestar a son cosín germà, Diafebus, duch de Macedònia,
stimant que, axí com ell, a cascuna persona devia plaure la contentació que ell tenia. E
encara, per major seguretat sua, près hun reliquiari que ab sí portava, en què havia del
Lignum Crucis hon lo Fill de la casta donzella havia posades les sues
precioses spatles, e féu-hi posar les mans a la princessa, conjurant-la com ella, ab pura fe e
sancera intenció, demanava lo matrimoni. E ella, ab molta alegria, féu lo jurament, e
Tirant li dix:
—Senyora, la magestat vostra demana egualtat en aquest matrimoni, per viure en
segur de mi, e per ço que fas consemblant sagrament de ésser-vos leal e verdader e no
oblidar-vos per neguna altra qui en lo món sia.
E la princessa renuncià a totes les leys impedals e a totes les coses que a ella
poguessen valer ni a ell noure.
E fet tot lo dessús dit, Tirant donà dels genolls en la dura terra e volgué-li besar les
mans, perquè més que a negun sanct temia de fer-li ofensa. E ella no u permés, e ell li
féu infinides gràcies de la gràcia que d'ella havia obtesa. E sperant altra vegada hoyr
de la magestat sua paraules qui manifestassen l'estament de sa vida, no tardà la
princessa en fer principi a semblant parlar.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA LA PRINCESSA A TIRANT
—Encara que la mia poca edat e temor de restar envergonyida me hagen
detenguda fins ací, que no hé pogut ne tenia atreviment de poder-vos manifestar tot
mon voler, emperò, acompanyada de infinida amor e de dolorosos pensaments, só
stada forçada de atorgar-vos part del premi que merexedor sou, com per la mia honor
e fama a mantenir me reserve la part per vós més desijada, la qual vos serà tant
guardada com los ulls. E aprés lo triümpho de vostra pròspera victòria, ab
benaventurat repòs, sens temor cullireu aquell dolç e saborós fruyt de amor qui en lo
sant matrimoni se acostuma de cullir, qui us farà portar durant la vostra
benaventurada vida aquella pròspera corona de l'Imperi Grech, la qual vós, per la
vostra molta virtut, haveu recobrada.
"E suplich-vos no us enugeu de tant sperar, car la glòria e delit de aquest món
miserable no s'ateny ni
delectació que la mia ànima pot sentir és en amar a vós, qui sou lo major bé que yo
puch possehir. Mas, ¿qui serà aquella desaventurada persona qui dues voluntats tan
conjuntes e unides jamés puga separar, si donchs no era per culpa vostra? E moltes
coses vos volria recitar, sinó que no gose per dubte que no sien sabudes. E ací podeu
conéxer quant és lo bé que us vull, que ab cosa que en lo món sia no
E lo més mal que la mia pensa pot cogitar és com pense en la vostra absència, que
stareu per algun temps que no us veuré. Mas, pensant axí mateix en la ferma sperança
que tinch de la vostra pròspera e presta tornada, me aconsella e
remey a ma dolor. E ja no us puch més altra cosa dir sinó que maneu de mi, com a
senyor que us hé fet de la mia persona, tot lo que plasent vos sia.
Tirant volgué satisfer a les afables rahons de la princessa e, ab veu tremolant, més
de sobreabundant letícia que de dolor ni temor, féu principi a paraules de semblant
stil.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA TIRANT A LA PRINCESSA
—Més glòria sent que jamés sentida hé, com pens la magestat vostra és de tanta
gratitut que ha volgut haver per acceptes los meus treballs e, encara que tota ma vida
la celsitut vostra yo hagués servida, no seria de tanta stima lo premi de la mia servitut
com és la stima de la vostra noble e agraciada persona. E per bé que la edat vostra sia
de pochs dies, ella és antiga de molt saber, acompanyada de molta discreció, segons
manifestament haveu mostrat de voler-me dar premi tan gran com és de la vostra
virtuosa persona, fent conpensació de tan pochs serveys que yo fets hé a la celsitut
vostra e havent sguart a la vostra gran dignitat, qui no pot donar sinó coses de gran
stima.
"E per bé que yo tinga en gran compte la sperança graciosa de possehir en
sdevenidor la cosa que més desige en aquest món, tanta és la voluntat que tinch de
present de posseyr-la, que
mos peccats jamés ne veuré la fi. Per què us hauria a molta gràcia que, ans de ma
trista partida, yo pogués sentir part de alguna sentil·la de aquella singular glòria que
per la magestat vostra m'és stada ab molta benignitat atorgada e per mi, besant-vos les
mans, acceptada, que, si era possible poder-se mudar, lo temps sdevenidor que fos fet
present, açò seria la major gràcia que yo en aquest món poria atényer; oferint-vos ab
jurament de no passar los límits de vostra voluntat, com aquella qui us tinch per
deessa de ma vida, la qual adore com a Déu, de qui spere haver salvacio a la mia
peccadora ànima.
No tardà ha princessa, ab gest afable, fer principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
COM L'EMPERADOR ORDENÀ UNA FESTA A GRAN GLÒRIA DE TIRANT
—Entre los mortals no conech altri, sinó a tu, qui sia ple de amor, la qual és
raygada ab bones sperances, qui per tos singulars mèrits te faran triümfar en aquest
món ý en l'altre, perquè treballes en aumentar la sancta fe cathòlica. E per los teus
gloriosos actes en lo món, per a tots temps ne serà feta recordació. Car, per lo teu molt
valer, yo no puch totalment resistir a les tues massa voluntàries suplicacions, per no
fer-te ofensa; mas vergonya de una part, e temor de l'altra, me retenen menaçant-me
de infàmia e que
alienada, que tal mot de la mia boca ab gran fatiga pot proceir, e moltes vegades hé
tengut dubte que l'emperador no u conegués, e deÿa en mi matexa: "Aquest no té de
res vergonya". Que
tinch, més que dir no sabria. Per què
ço que l'emperador no pense neguna cosa de mi. E parlaràs ab Plaerdemavida e tot lo
que vosaltres ordenareu yo u tindré per accepte.
E besaren-se moltes voltes, que per negú no foren vists, car los tarongers staven
entre l'emperador ý ells, qui
Com foren tornats davant son pare, la princessa, que
pensament, dix-li:
—Mon senyor, de què es tan fort lo vostre pensament?
L'emperador respòs:
—Ma filla, yo vull demà fer una gran festa a honor e glòria de Tirant. De tantes
batalles com ha vençudes en mar ý en terra, que tantes banderes grans sien posades
dins la sglésia nostra de Sancta Sofia; e tants com castells, viles e ciutats ha conquistat
e tornades a la corona de l'Imperi Grech, tants standarts ab les armes de Tirant sien
posats entorn de l'altar major per memòria e lahor del virtuòs Tirant, qui tan gran
benefici fa en aquest imperi, mostrant-se realment e de fet amador del bé públich e
conquistador del món.
E açò fon posat en scrit a plena memòria del virtuós Tirant e per exemple dels
cavallers vivents e sdevenidors. E l'emperador tramés per tots los de son consell e
recità
per compte, que havia conquistat, en
castells.
E com l'emperador entrà en lo consell e Tirant sabé que per tals negocis hi
entrava, no y volgué ésser, ans se n'anà a la sua posada per no hoyr aquella vanaglòria.
E d'altra part, en los consells dels grans senyors hi ha de moltes openions, e ell no
volguera que negú davant ell volgués contradir en la openió de l'emperador. E clos
lo consell, l'emperador tramés per los mestres qui tenien de fer aquesta obra, per
ço que l'endemà fossen posades les banderes en orde.
Tirant se partí de l'ort e dix a Ypòlit:
—Digues a Plaerdemavida que vulla anar a la sala major, que yo tinch de parlar ab
ella.
Ypòlit portà sa enbaxada e ella y anà prestament. Tirant la abraçà e, ab cara molt
afable, la près per la mà, e, aseguts en una finestra, li féu principi a paraules de
semblant stil.
CAPÍTOL
PRECHS QUE TIRANT FA A PLAERDEMAVIDA
—En la tua discreció, afable e graciosa donzella, coman la mia pensa e vida, car
sens lo teu amigable consell ni ajuda yo no só res. E la mia pensa stà alienada, sens
repòs. Emperò ab los ulls uberts stich tancat, desijant que passàs la mia penosa vida
dormint, axí com se diu del gloriós sent Johan Babtista, que
festa cau, se fa tots anys grandíssima festivitat per los crestians, moros e juheus. És
openió, segons se diu, que la sua gloriosa ànima dorm, perquè no prengués tan gran
elació que n'hagués a perdre algun grau de glòria dels que té. Axí és de mi, que en
aquest propi punt stich per molt amar aquella que de virtuts passa totes quantes són, la
qual yo contínuament adore e contemple e li fas special oració, dient-li:
"¡O piadosa deessa en la terra, la figura de la qual, en lo meu principi dels meus
treballs e fatigues en aquesta sala fon manifestada la mia strema passió d'amor!
¡Dóna
dóna
"La mia germana, mira quant per sa magestat yo tribule. Mira quantes voltes la
cruel mort és ja stada davant los meus ulls. Mira si tant mal havia la mia fe meritat
quant yo sostinch per ésser verdader amador, no conexent la gran perfecció de amor
de ma senyora, car só stat ab sa altesa e havem passades moltes rahons enamorades de
pau e bona confederació, prometent-me ab juraments de fer tot lo que la tua gentilea e
yo concordadem, e que
sdevenidores, e que en aquesta reposada nit yo puga parlar ab la magestat sua,
perquè
los dies seus e meus de tenir-me per servidor, marit e senyor, e que dins en la sua
cambra en lo lit de perpetual glòria e delit yo tendré posada. Perquè tu ést sola
sperança de tot lo meu bé e
gràcia, si los meus prechs per via neguna te poran ésser acceptes, que puga haver
remey en aquesta mia aflicció, perquè de aquesta hora avant, ab alegres sperançes, los
mèrits del meu molt amar no resten indignes.
Hoynt Plaerdemavida les lamentacions de Tirant, hun poch spay primer aturà en
si, e aprés, desijant la vida [e] lo delit aumentar a Tirant, de semblants paraules li féu
present.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT
—Les paraules són senyals ab les quals nostres intencions se mostren; car, en altra
manera, elles, closes dins los corporals murs, e sagellades ab lo secret sagell de nostra
voluntat, a altre sinó a Déu no són descubertes. Yo no só nada dels baxos del poble
romà, e la mia mare dins en aquella ciutat naxqué. Los meus antichs foren nobles
ciutadans de Roma, plens de antichs triümphos, portant sobre lo cap corones de
triümphal victòria e ajustats de parentesch ab los de l'Imperi Grech. E la glòria del
meu linatge a present yo
a seguidora de la fortuna, socorrent a les persones qui bé amen, dich axí: Tirant,
senyor del món, per què m'haveu fetes tantes rahons ab temeroses paraules? No sab la
senyoria vostra quant teniu en mi? Que lo cor, lo cors, lo voler e tots los meus
sentiments no són en lo món sinó per a servir la senyoria vostra, axí com aqucll que
us tinch com a pare. Donchs, viviu de mi en segur, que
vostre yo no m'í tardaré e, aquest bon voler que tinch, ab la capita ho prenguí e ab la
mortalla ho dexaré. E no és dona neguna no
yo les passe de fermetat de amor e no us vull més tenir a noves, car lo cavaller qui en
batalla spera entrar no
l'emperador soparà yo iré a la vostra posada e dir-vos hé tal nova que haureu complit
delit.
Lavors Tirant, de sobres de alegria, li besà los ulls e la cara, fent-li molt gran festa.
Tirant se partí d'ella e Plaerdemavida tornà en l'ort, hon trobà la princessa en lo
consell ab l'emperador sobre les banderes, [per] les quals ab gran treball tots los
mestres fatigats staven.
Aprés que los mestres foren partits, l'emperador pujà alt en les cambres, e
Plaerdemavida ab la princessa se retragueren e delliberaren la hora que Tirant vendria.
E la princessa recità-li tot lo que havia dit ne fet ab Tirant; e Plaerdemavida mostrà
haver gran alegria com sa senyora tenia tanta contentació.
Venint la hora que l'emperador devia sopar, Tirant no s'oblidà de anar tot sol ab
cuytats passos al palau. E trobà a Plaerdemavida en la scala, que devallava per anar
hon era Tirant. E trobant-se allí los dos, recità-li la forma com se tenia de fer e la hora
que venir devia. E cascú se
Aprés que en lo palau cascú hagué dada part a la nit e en lo primer son tots
reposaven, la princessa se levà del lit; e no havia ab ella sinó Plaerdemavida e un altra
donzella qui sabia en tots los afers, la qual se nomenava la donzella de Monblanch.
La princessa se vestí unes robes que l'emperador li havia fetes per a quant ella fes
bodes, e no les se havia vestides, que negú ho agués vist, e aquestes foren les més
riques que en aquell temps fossen vistes. Era la roba de cetí carmesí, tota brodada
de perles, sens que altra cosa no y havia que dues barcelles de perles entraren entre
la roba e la gonella, e era forrada de erminis. E al cap se posà la corona de l'imperi,
la qual era de molt gran stima, ý ella ben ligada e posada en orde, e ab conspecte de
gran dignitat. E Plaerdemavida e la donzella de Monblanch prengueren sengles
antorches enceses en les mans, e axí stigueren sperant fins que Tirant fon vengut. Lo
qual, com sentí les
desig—, e ab cuytats passos anà a la porta de l'ort e, pujant per la scala del retret, trobà
a la donzella de Monblanch ab antorcha encesa. E com lo véu, li féu gran reverència
de genoll, e dix-li semblants paraules:
—Dels bons lo millor cavaller e lo més benaventurat de bella dama que en lo món
sia senyor.
E Tirant, responent, dix:
—De desig complit tal vinga, donzella, per vós.
E los dos pujaren alt en lo retret, sperant allí fins que Plaerdemavida vench més
alegra e contenta que no fon Paris com Elena se
princessa exint de altra, ells se encontraren ab gran alegria e
dels genolls en la dura terra e per semblant féu ella. Aprés que per bon spay que foren
stats, besaren-se, e fon tan saborosa la besada que poguera hom haver anat una milla
ans que la una boca no
durava, acostà-s'í e dix:
—Yo us dó per bons e per leals enamorats. Yo vull departir aquesta batalla fins
siau gitats en lo lit. E no us tendré per cavaller si pau feu que primer sanch no n'ixqua.
Foren-se levats en peus e la princessa levà
del capità Tirant. E donant dels genolls en la dura terra féu principi a paraules de
semblant stil.
CAPÍTOL
ORACIÓ QUE FA LA PRINCESSA A DÉU PREGANT PER TIRANT
—¡O senyor Déu Jesucrist, totpoderós e misericordiós, qui havent pietat de
l'humanal linatge volguist devallar del cel en la terra e prengués carn humana en lo
verge ventre de la sacratíssima verge Maria, mare vostra e senyora nostra; e volgués
morir en l'arbre de la vera Creu per rembre los peccats de l'humanal linatge, e
resucitàs al terç dia ab lo vostre propi poder, en cors glorificat; ver Déu e ver hom!
Que plàcia a la sacratíssima magestat vostra de voler dexar possehir aquesta corona a
mon senyor Tirant, qui ací present és, ab títol, e senyor de tot l'Imperi Gr[e]ch aprés
obte de mon pare, puix la divina Bondat vostra li ha feta gràcia de haver-lo cobrat de
poder de infels liberat. E açò sia a honor, lahor e glòria de la vostra santíssima
magestat e de la sacratíssima Mare vostra e Senyora nostra, e en aument de la santa fe
cathòlica.
Finida la oració, la princessa se levà, que stava agenollada, e près unes balances en
les mans, ab les quals lo emperador acostumava de pesar moneda d'or, e dix
semblants paraules:
—Senyor Tirant, a la pròspera fortuna és stat plasent que en aquest dia de huy yo
haja a ésser sotmesa a ta senyoria de ma voluntat, e no ab consentiment de pare ni de
mare, ni menys del poble grech. Vet ací aquestes balançes de perfecció. En aquesta
part dreta stà amor, honor e castedat, e en l'altra stà vergonya, imfàmia e dolor:
guarda quala de aquestes a tu, Tirant, és més plasent ni de ton grat.
Tirant, axí com aquell qui tostemps desija servir honor, près la balança de part
dreta e dix semblants paraules:
—Ans que de vostra magestat notícia hagués, per los sabuts qui aquest món
avançen hoy recitar de vostres virtuts insignes, les quals, com tinga sperimentades,
demesiada cosa serà mencionar, com la altesa vostra tinga tanta abituació de virtuts e
possesió de bellea que excel·liu totes les altres dames qui en lo món són. E com yo
stiga ferm en aquesta fe e crehença, tinch propòsit de resestir a la mia error, per ço
com delit no deu bastar en fer-me caure en hun tan gran defalt, e per ço yo elegesch lo
qui més a mon voler s'acosta.
E près la balança dreta e dix:
—Amor e honor sobre la corona pose ý la balança ab tota aquella fermetat que té.
E per ço que la magestat vostra conega yo quant freture de saber les vostres
perfeccions tantes que possehïu, car ab aquella confiança que per tantes ofertes me és
stat afermat, e si les mies suplicacions troben en l'altesa vostra algun loch,
stimadament me façau gràcia e mercé que de açò no se
voluntat sançera donem prest compliment en nostre matrimoni.
No tardà la princessa en fer semblant resposta.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FÉU LA PRINCESSA A TIRANT
—Tu no vols servar la regla de aquells qui vulgarment per la major part del món
han renom de valentíssims cavallers, los quals han volgut posar e despendre tot lur
temps en benamar honestament sens decepció alguna. E qualsevol tal cavaller de
semblant acte s'és gloriejat per lo contrari. E puix la conexença de la veritat a tots en
general se mostra, han feta atényer a mi ésser digna de perdó e la culpa me tragués de
engan, sabent que stimes virtut e avorreys infàmia e tens cobdícia de honor; per què
suplich que aquella no desempares. E venint al que vull dir: tu has abraçada aquella
singular balança de amor e honor, als quals dóna en aquest món grans prosperitats e
en l'altre, infinida glòria. De molta mercé te deman que
mia pudicícia, que a present no sia per tu violada. E contemple lo teu sentit cor que, si
açò
"Què dirà lo emperador e ma mare e tot lo poble, qui
Què diran de mi? No serà negú qui de Carmesina dega fiar. E aquest cars té prou
suficiència de fer-me desposseyr de tot l'imperi. De robes, joyes e moneda, no te
poré dar, que tota la senyoria prestament me serà tolta. E tu, qui seràs de ací absent. Si
seré per negú offesa, a qui demanaré socors? A germà o a esposat? Ni si era prenyada,
quin consell pendré? Vols que
és a mi lo tornar atràs. Com ab deliberada pensa vols que axí
amagar a Déu: ta muller só e forçat me serà obeyr tot lo que tu volràs. Mas pensa que
tot lo que luu no és or, e deus ben pensar en tots los dans de la mia persona e lo que
seguir-me
en alguna torre li daran posada. Yo reclamaré a tu e no
que en aquell cars hauré feta a pare e a mare e lo peccat me faran abominable a Déu e
a gents, car la mia desaventura no consentirà la mia veu passe lo riu de Transimeno
per aplegar a tu. Tirant, tu ést ara mon senyor, e seràs tant com la vida me
acompanyarà. La ànima és de Déu, qui la m'ha acomanada, mas lo cors e los béns e
tot és teu. E si fas res contra ma voluntat, tu seràs fet hun matex reprenedor e actor del
nostre crim. E ja m'és semblant que totes les gents me miren en la cara e que reste
empeguida.
No pogué més comportar Tirant les lamentacions de la princessa, sinó que ab cara
afable e rient li féu principi a tal rèplica.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA TIRANT A LA SUA PRINCESSA
—Senyora, molt me tarda vos ves en camisa o tota nua en lo lit. Yo no vull vostra
corona ni la senyoria de aquella. Dau-me tots mos drets a mi pertanyents segons mana
la santa mare Sglésia, dient semblants paraules: "Si les donzelles ab treball són
ajustades a matrimoni verdader, qui pot e no u fa, pecca mortalment, si en lo
matrimoni no s'í segueix còpula". E par a mi, senyora, que si vós amau lo cors, també
deveu amar la mia ànima, e l'altesa vostra no deu consentir yo voluntàriament hagués
a peccar. E sabeu bé que l'home qui va en armes stant en peccat mortal, Déu no li vol
haver mercé.
E per les paraules no stava Tirant de començar-la a despullar la roba e a descordar
la gonella, besant-la infinides vegades, dient:
—Una hora me par hun any que siam en lo lit. Puix Déu m'à donat tant de bé,
tinch dubte de perdre aquell.
Dix Plaerdemavida:
—Ay, senyor! Per a què voleu sperar lo lit? Sinó damunt les sues robes, perquè
facen més verdader testimoni, e nosaltres tancarem los ulls e direm que no havem vist
res, car si a sa altesa sperau que
Senyor poria-us demanar les penes de cavaller repropi d'amor, si en semblant cars
fallíeu o inconvenient negú se seguia. No u volríeu, per tot lo món! E per vós ésser tan
civil enamorat, nostre Senyor no us volria més dar tal bocí, ni tendria més que dar per
a vós, car no sé home en lo món qui no
degués ofegar.
Respòs la princessa:
—Calla, enemiga de tota bondat! No pensara jamés de tu, Plaerdemavida, que
tinguesses tanta crueldat, car fins al dia de huy t'é tenguda en compte de mare e de
germana, e ara
contra mi.
En aquest punt Tirant la hagué acabada de descordar e, al braç, la posà sobre lo lit.
Com la princessa se véu en tan stret pas, que Tirant despullat se era mès al seu costat
e treballava ab la artelleria per entrar en lo castell, ý ella, vehent que per força
d'armes no
ab los ulls destil·lant vives làgrimes, féu principi a una tal lamentació.
CAPÍTOL
LAMENTACIÓ QUE FA LA PRINCESSA STANT EN LOS BRAÇOS DE TIRANT
—Ab mà tremolant exugaré los meus trists ulls ans que res te diga. O quantes
piadoses paraules t'é ofert e no
vergonya de infinida culpa, car treballes de apartar de mi la molta amor que
volent tu usar de poder absolut devers mi, e de infinida ira agreujar la mia ànima.
Gran seria la ofensa que tu
en tu que n'estaràs admirat, axí com Lucifer, qui caygué de l'alta cadira e no volria
que tu cayguesses en tan grandíssima error. E no haja a presumir que més stimes lo
teu delit que la glòria e honor mia. Però, yo seré tostemps obedient a tu e de mi poràs
fer tot lo que
m'hauràs mostrada. No plàcia a Déu que en sperit francés e de la casa de Bretanya tan
poca amor puga habitar.
"Tirant, obre los ulls de l'enteniment en la gran desaventura que
reconexent-te, dóna loch a la rahó e desvia e refrena de desijosos apetits, tempra los
volers no savis en altres obres, endreça los teus pensaments e resesteix en aquest
principi de libidinosa voluntat. Car les leys de amor són de major força que no
algunes altres: eles rompen, no solament aquell[e]s de la amistat, mas encara les
divines que poden ésser dites, de marit e de muller. Plàcia
donar causa de ira e de avorrir-te, car grandíssima virtut és resestir a les males
inclinacions de delit.
E totes aquestes e semblants lamentacions feÿa la princessa ab los seus hulls
destil·lants vives làgrimes en gran abundància.
Com Tirant véu les abundants làgremes e les discretes e piadoses paraules de sa
senyora acompanyades de tanta amor, delliberà contentar-la aquella nit en seguir sa
voluntat, per bé que en tota aquella nit fon poch lo dormir dels dos amants, mas jugant
e solaçant, adés al cap del lit, adés als peus, fent-se moltes carícies, mostrant cascú en
aquell cars molt gran contentació. E com fon quasi prop del dia. que ja la gent del
palau se levaven, dix la princessa:
—Per contentació mia no volguera que lo jorn fos vengut tan prest, e al plaer meu
fóra que aquest delit hun any duràs o jamés se acabàs. Leva, Tirant, senyor de
l'Imperi Grech, que demà, o com a tu serà plasent, poràs tornar en lo mateix loch.
E Tirant ab gran dolor se levà e dix:
—A mi plau de fer lo que
compliment, e lo meu pensament stà molt dubtós.
E per no ésser sentit ni fos vist per negú, partí
donant-li a la partida infinits besars sens orde.
Com se
princessa tramés per ella e féu venir la donzella de Monblanch e, present elles, per ço
com sabien en tot lo que entre ella e Tirant era passat:
—Mal bé hi meta Déu!—dix Plaerdemavida—. Vostra altesa ne ha lo plaer, e
Tirant lo delit, e yo n'é lo peccat; mas tant me dol com no s'és fet que de ràbia pense
morir. Dexau-lo
faré res per ell, ans li nouré en tot lo que a mi serà possible.
—Per la mia fe! —dix la donzella de Monblanch—. Ell ha usat de gran virtut com
a valentíssim e cortés cavaller que ell és, que més ha stimat perdre son delit que
enujar a ma senyora.
E de açò parlaren molt per bon spay, fins a tant que fon ja gran dia, que lo
emperador tramés a dir a la emperadriu e a sa filla que, ab totes les dames molt bé
abillades, venguessen a la festa que
cavallers e dames de la ciutat, que fossen al palau. Mas sab Déu la princessa en aquell
cars amara més dormir que exir de la cambra, mas per amor de Tirant e que la festa
hagués son compliment, levà
sala hon trobaren lo emperador ab tot son stat de nobles e cavallers e de les dames de
la ciutat e, professó ordenada, anaren per tota la ciutat ab les
portaven davant la professó. E axí ordenats per son orde, anaren fins que foren dins
la sglésia.
Tirant se acostà devers la princessa e, ab cara afable, ella lo rebé, mostrant en son
parlar que era restada molt contenta; e no li pogué altra cosa dir sinó:
—Tirant, senyor de mi, tot quant hé te atorga senyoria.
Mas Tirant no li gosà respondre per dubte de la emperadriu e d'altres qui prop
d'ella staven.
La missa se començà de dir ab gran solemnitat e, al dar de l'aygua beneyta,
posaren una bandera. Aprés dita la confessió, ne posaren altra. E aprés, a cascun
salm o antífena, n'í posaven una. Com la missa fon dita, totes les banderes foren
posades. E Tirant no
mas entrà-se
princessa. E ab veritat foren molt poques les ores que Tirant dix en aquella missa. De
la princessa no us sabria dir, mas, tant com durà lo divinal ofici, jamés partí la vista de
Tirant, en tant que ja tothom ne havia què parlar.
Complit l'ofici e les banderes posades, e tota la gent fon fora de la sglésia, en la
plaça, prop lo palau, fon tot cubert de draps vermells alt ý baix e tota la plaça plena de
taules parades, per ço com lo magnànim senyor, complit de moltes virtuts, havia
sguart als bons cavallers dignes de honor. Aquells qui virtuosament obraven,
remunerava axí en béns com en honors ab gran magnificència que u acostumava de
fer. Manà lo magnànim senyor que per
dita ciutat e que tots los
menjar hi volrien. Mas la pèssima fortuna, enemiga de tota virtut, no u volgué
consentir ne donà loch que los
Aprés que lo emperador fon dinat e tota la gent, les grans dances se feÿen en la
plaça. Continuant les dances, la princessa se
mudar de robes e manà tancar la porta. Com fon en gonella, pujà ab les dos donzelles
alt en la torre del tresor e allí totes tres pesaren una càrrega de ducats, e la princessa
donà càrrech a Plaerdemavida la fes portar a la posada de Tirant. E com se fon
tornada a vestir, tornà hon era lo emperador e acostà
stava; ella li dix a la orella, perquè lo emperador no u sentís:
—Les tues mans han manifestat en mi que no ha res en ma persona que no
Respòs Tirant:
—Gran glòria és per a mi que les mies mans hajen usat de novell ofici.
Dix lo emperador:
—De què parlau vosaltres tan secret?
—Senyor —dix la princessa—, demanava a Tirant si en tan singular festa com
aquesta si y hauria juntes o torneigs. E ha
speren de fer.
—Aquexa és una de les millors noves que yo puch oyr —dix lo emperador—. E
sentiu-vos en disposició de poder partir?
—Sí, santa Maria! —dix Tirant— Complida la festa, los metges ab mi, poré bé
partir.
E axí parlaren d'altres coses fins que vench Plaerdemavida e, de hun troç luny,
féu-li senyal.
Com Tirant véu loch e manera que lo emperador s'esforçava de parlar ab altres, ell
secretament anà envers Plaerdemavida e demanà-li què volia, e ella li respòs en stil de
semblants paraules.
CAPÍTOL
COM PLAERDEMAVIDA ENVESTÍ A TIRANT DE RAHONS
—Lo premi de tants treballs que demanats, senyor, haveu infinides voltes, per
rahó deveu haver perduts o presos en compte de rebuda, per causa de vostra
negligència e poca execució, car no deveu ésser més premiat, puix sou stat content del
que teniu. O haveu dexat perdre per culpa vostra, e tant com en mi serà, jamés pus vos
hi veureu. E per hun tan leig cars per a cavaller, no vull més en res participar en
vostres amors, car no haveu mester a mi, sinó a la Viuda Reposada, que us farà lo que
merexeu. Car yo no deuria fer jamés res per vós, car sou lo més descominal cavaller e
repropi d'amor que jamés naxqués en lo món, e açò no podeu negar. E si yo fos
cavaller vos ho combatria, car haveu tenguda en lo lit abraçada huna donzella, la més
bella, la més agraciada e de major dignitat que sia en tot lo món, que per prechs ni per
làgrimes no la devíeu dexar. E si verge s'í gità, verge la
confusió vostra. E de tota ma vida me dolrà lo gran defalt que haveu fet, que no sé
dona ni donzella en lo món que tal cars sabés de vós que us stimàs res ni volgués
vostra amistat, ans vos tendran totes per hom de mal recapte. De açò no us ne vull
més parlar, com sia cosa demesiada, sinó solament que us dich que, com lo emperador
se volrà seure a dinar, serà mester que vós hi siau. E yo vinch ara de la vostra posada
e veu
prestament hi aneu, que yo me hé portat les claus perquè negú no pogués legir lo que
allí trobareu scrit.
Tirant près les claus. E volgué satisfer en lo parlar de Plaerdemavida e no pogué,
per ço com lo emperador lo demanava a gran pressa. Fon-li forçat de anar e, com li
fon davant, lo emperador li manà que ell tot sol se asigués en la taula. E lo emperador,
la emperadriu e la princessa e totes les donzelles, lo servien en la taula, e no era
cavaller ni dona s'í gosàs acostar per servir-lo, mas tots staven aseguts scoltant què
diria hun ansià cavaller, nodrit e sperimentat en armes, molt eloqüent e gran legiste, lo
cual començà a recitar totes les cavalleries que Tirant en son temps fetes havia. E axí
hòmens com dones no tenien voluntat de menjar, hoint les grans honors que Tirant
fins en aquella jornada percassat se havia. Com Tirant se fon acabat de dinar, lo
cavaller cessà lo legir, que tres hores passades durà.
Aprés que Tirant fon dinat, se dinà l'emperador ab tots los altres, cascú asegut per
orde segons lo grau qui era. Com tots se foren dinats anaren al gran mercat, lo qual
trobaren molt bé emparamentat de molts singulars draps de raç. E aquí corregueren
brúfols, qui eren molt braus, e fon molt singular festa de veure. Axí despengueren tot
aquell dia en festes ý en alegria.
Com fon venguda la nit, lo sopar fon molt abundós e de la similitut del dinar.
Aprés, les dançes duraren tant, ab farces e entramesos, segons en tal festa se requerien
manifestar, ço és, com Tirant entrava en les batalles.
Aquestes festes duraren tota la nit quasi, que lo emperador partir no se
fins en l'alba. E la princessa, per parlar e veure a Tirant, no s'enujava d'estar en les
festes. E Tirant gosava molt poch dir a la princessa, per dubte de l'emperador, que
stava molt prop, mas ab baixa veu li dix:
—Certament, senyora, de major grat e stima era a mi la nit passada que no
aquesta.
E prestament Plaerdemavida respòs:
—Molt me alten, senyor, les vostres paraules, mas no les obres.
Lavors, vehent lo emperador que lo dia era vengut, levà
ensemps acompanyasen al capità fins a la sua posada. E Tirant li regraciava la molta
honor que li feÿa e volia tornar acompanyar a l'emperador, mas lo valerós senyor no u
consentí.
Com Tirant fon en la sua cambra pensà que Plaerdemavida, ab la descontentació
que tenia d'ell, no li hagués feta alguna letra. E com entrà per la cambra, véu en terra
una càrrega d'or: stigué admirat de la gran virtut de la princessa e stimà més la bona
voluntat que lo present. Féu venir a Ypòlit e manà-li que u stojàs.
Venint hora de missa, tota la bona gent foren en orde per complir les festes ja
principiades, e Tirant no tingué manera de poder parlar ab la princessa per fer-li
gràcies del que tramés li havia fins que
E si en la hun dia se féu gran festa, molt major en lo dinar: seria massa larch de
recitar. Però aprés del dinar digueren a l'emperador que per lo poch dormir que en la
nit passada fet havia que anàs a reposar sa magestat e, a la hora deguda de festejar,
tothom tornàs allí. E axí fon fet. E tornant les dames al palau, Tirant se acostà a la
orella a la princessa e dix-li:
—Ja no tinch sperit ab què puga parlar ni lengua en poder pronunciar paraules de
tanta amor, ni obres de tanta honor que la magestat vostra cascun dia me fa, que no
m'í basten gràcies a referir.
E ella li féu prestament semblant resposta, per bé que no gosava molt parlar per
sguart de la emperadriu, que li anava prop. Solament li dix:
—Tu ést senyor de mi, que tens tota ma libertat en ton poder. Veges què manes de
mi fer, guerra o pau? E si a tu no ajude, qui ést mon senyor, a qui ajudarem? Açò és
poch, a present, lo que yo fas, en sguart del que tinch delliberat de fer; però si més ne
vols, les portes del tresor són ubertes per a tu e tancades per a tot altre.
E Tirant, referint-li més gràcies, aplegaren a la porta de la cambra de l'emperador,
qui se n'entrà dins ab totes les dames. Solament restà la Viuda Reposada, qui
cap de la scala per sperar a Tirant. Ab la femenil malícia tenia aparellat tot lo mester
per a cometre crim que jamés tal no fon pensat. Com véu a Tirant, ab cara molt afable
e ab gest graciós perquè
acompanyades.
CAPÍTOL
FICCIÓ QUE FÉU LA REPROVADA VIUDA A TIRANT
—No só admirada si lo món voleu conquistar, que a mi teniu cativada. Car la
fortuna, enemiga de pau, té abrigat lo meu flach e dèbil cors de amor que porte a
vostra senyoria, e açò és lo qui
voluntàriament vos voleu ofegar en bassa d'oli, e vós, com a home adolorit e fora de
camí, no trobau qui us empare ni us haja pietat. Yo vull ésser aquella, la qual, havent
pietat de vostra mercé, vos vull emparar e traure-us dels lims de perpetual dolor e
infàmia. E per ço poreu dir que lo meu cors és clar e net, e no és tan scur com lo
Apoqualipsi, si veure volreu vostra dolor o vostra salut, goig e alegria qui en
l'esdevenidor temps venir-vos deu, car, en tots los temps millors de la vostra vida,
tengut sou a Déu fer-li gràcies e pregar per mi, car tinch per foll qui en aquesta
present vida se percassa la ira de Déu e de gents. Per què, senyor Tirant, si a les dues
hores tocades volreu ésser en loch secret, poreu veure tot lo que dit vos he.
Dix Tirant que era molt content e, tota hora que li fos plasent, que seria prest.
La Viuda se partí prestament de Tirant. E tenia a les spatles de l'ort una casa ja
concertada de una dona molt ansiana e féu-la molt bé emparamentar, ab hun lit que y
féu posar segons a Tirant se pertanyia.
E per lo poch dormir que la princessa havia fet, fon-se despullada pe millor dormir
a son plaer.
Com la rabiosa Viuda conegué la hora ésser disposta, anà a Tirant molt
secretament e près grans juraments d'ell e féu-lo desfreçar; e los dos tots sols anaren a
la cambra de la vella. En la cambra havia una petita finestra que mirava dins l'ort, e
tot quant se feÿa se podia bé veure. Emperò la finestra era molt alta, que si no ab scala
no s'í podia mirar. La Viuda hagué dos espills grans. Lo hú posà alt en la finestra,
l'altre posà baix, endret de Tirant ý endret de l'altre. E tot ço que
dalt, tot resplandia en lo de baix, puix la una luna del spill stava endret de l'altra. E
per dar-ne major speriència: hun home té una nafra en les spatles, com la porà veure?
Prenga dos spills e pose lo hú en la paret e l'altre endret de aquell spill que vós lo
pugau veure. E la plaga representa en lo primer spill e de aquell representa en l'altre.
Com la Viuda hagué fet açò e hagué dexat en la cambra a Tirant, cuytadament se
n'anà al palau e trobà la princessa, que stava dormint en lo lit, e dix-li:
—Levau, senyora, que lo senyor emperador vos tramet a dir per mi com per
manament dels metges vos leveu e no durmau tant, car lo molt vetlar que haveu fet
en la nit passada, venint ara lo molt dormir deprés dinar ý en temps de calor,
engendren-se moltes malalties qui darien dan en la vostra delicada persona.
E obrí les finestres de la cambra perquè no dormís, la qual cosa atorgà la princessa
per les piadoses paraules de son pare. Com se fon levada, vestí
e, tota descordada, sens drap de pits, ab los cabells scampats per les spatles, li
dix la Viuda:
—Los metges tenen per bo que devallàsseu en l'ort per veure aquella verdor. E
farem allí molts jochs perquè us passe la son, car yo tinch unes vestidures de la festa
del Corpus Crist, resemblant al vostre ortolà, e Plaerdemavida, qui en semblants afers
és molt sentida e plasent, vestir-les s'à e dirà-us de ses acostumades plasenteries.
La princessa ab la Viuda e ab les dos donzelles devallaren a l'ort. E Tirant stava
contínuament mirant en l'espill e véu venir la princessa ab ses donzelles, e fon-se
aseguda prop una céquia d'aygua. E la Viuda havia bé provehït en tot lo que mester li
feÿa. E ginyà que
de Pera. E la Viuda ajudà a vestir a Plaerdemavida, ab la cara que li havien feta
pròpiament com la del negre ortolà. Ab les sues robes que vestia, entrà per la porta de
l'ort. Com Tirant lo véu entrar, verdaderament pensà que fos aquell lo moro ortolà, e
portava al coll una axada e començà a cavar. A poch instant, ell se acostà envers la
princessa e asigué
mans als pits e tocà-li les mamelles, e feÿa-li requestes d'amor. E la princessa feÿa
grans rialles, que tota la son li féu passar. Aprés, ell se acostà tant e posà-li les mans
dejús les faldes, ab gran alegria que totes staven de les coses plasents que
Plaerdemavida deÿa. La Viuda girava la cara envers Tirant e torcia
en terra, mostrant tenir gran fastig e dolor del que la princessa feÿa.
Pensau lo mesquí desaventurat de Tirant, que la hun dia stava tan pompós e tan
content de haver atesa tan alta en dignitat senyora per sposada —la cosa que ell més
desijava en aquest món—, aprés, veure de sos ulls son dol, son plant e sa dolor! E
pensant en sí, tingué dubte que los spills no li representassen fals lo que havia vist e
trencà los spills, mirant dins si havia alguna cosa maliciosa que fos feta per art de
nigromància; e no trobà res del que pensava. E volgué pujar alt en la finestra per
veure si veuria més e a quina fi vendrien aquells afers; e vehent que no tenia scala, car
ja la Viuda, tement-se
banch davant lo lit e dreçà
per la biga e ell pujà alt. E véu com lo negre ortolà se
princessa en una cambra que dins l'ort havia, a hon tenia la sua artelleria per a conrear
l'ort e per a son dormir. E Plaerdemavida posà-la dins la dita cambra, cercaren-li una
caxa hon tenia la sua roba de vestir e tot quant tenia li regonegueren. Aprés hun poch
spay ella ixqué e la Viuda, ab la una donzella, passejava prop de la cambra. Com la
veren exir, la Viuda s'acostà a la donzella, donà-li hun drap de cap e dix-li, per fer lo
joch que fos complit de rialles:
—Posa-lo-y davall les faldes de la princessa.
La donzella, axí com la Viuda la havia asinestrada, com fon davant sa altesa
agenollà
donà loch a la malícia de la Viuda.
Havent vist Tirant hun cars tan nefandísim, fon posat en hun cruel pensament e, ab
veu miserable, plena de inestimable dolor, se près a dir una tal lamentació:
—O fortuna, enemiga de tots aquells qui rectament en lo món viure desigen! ¿Per
què has permés que los meus desaventurats ulls hajen pogut voure cosa que tots los
vivents no han vist ni porien pensar que hun tal cars fos posible qui fer-se pogués, si
donchs la femenil condició no li és res imposible que de mal sia? O adversa fortunal
¿En que t'é yo ofesa, que en les batalles me fas ésser victoriós e triümfant e en amar
só lo més malfadat home que jamés naxqués? Que ara que m'havies ligat en
matrimoni tal e de tan gran dignitat que, atesa la condició mia, yo no n'era merexedor
sinó per sguart de mos treballs e ab la ajuda tua yo
avilar-me, has permés que yo sia stat desonrat per home de la més vil condició e
natura que pogués ésser trobada, e enemich de la nostra santa cathòlica fe.
"¡O senyora princessa, ab quanta indiscreció reposa la tua ànima, que hajes volgut
pensar que aprés que a ta requesta me has ligat, que m'hages tant agreujat que no í
tingues temor de Déu e de ton pare, ni menys de mi, qui
interés toca! No creguera jamés que en donzella de tan poca edat hagués tan poca
vergonya e tant atreviment, que sens temor cometés hun tan abominable crim! O
fortuna, com ést malcontenta de mi, que en huns cassos me exalces e en altres me
baxes tant! Ajustes-me a les penes novelles ànsies. Tu, sorda, de poca amor! Asegura
los meus plants e mitiga les mies lamentacions de infinida dolor, perquè no tinga de
fer cars que aprés me n'hagués a penedir! O trist desaventurat! Qualsevulla que yo
sia, en les grans coses s'és mostrat e, no podent senyorejar ànimo cruel, als pròspers
cassos s'esguarda que a mi, desaventurat petit servent, só tornat abominable, puix só
de ma senyora refusat.
En aquest punt entrà la Viuda Reposada, qui aturada per bon spay a la porta havia
hoÿdes recitar totes les lamentacions de Tirant, e dix:
—Ara tenen loch les coses per mi principiades.
Com fon dins la cambra, véu que stava molt adolorit, ab lo coxí ple de làgremes,
continuant en ses lamentacions. Fon-se aseguda prop d'ell posant-se en avinentea, si
Tirant li volia dir res, d'estar presta a tot lo que li manàs. Com véu la Viuda que
Tirant no mudava de so, començà-li de fer hun tal conort, en paraules de semblant
stil.
CAPÍTOL
CONORT QUE FA LA VIUDA REPOSADA A TIRANT
—Moguda de aquella strema amor, a la qual naturalment deu hom ésser inclinat
de amar a les persones virtuoses, considerant en mi la pèrdua gran de vostra honor e
fama, no podent-me
acompanyada e de infinides virtuts, e haver fetes tantes e tan asenyalades cavalleries
com la mercé vostra ha fetes per persona qui u té poch conegut, ni menys stimat,
—amant més plom que or, digna és de molt gran reprensió, amadora de tota desonestat,
no volent advertir a la gran infàmia que li
per prechs ni menaces star no se
mi! què faré? No trobe remey que ajudar-me puga. Ab aquestes mamelles —les quals
se tragué defora perquè Tirant les ves— hé donat a mamar a aquexa senyora.
E tingué-les axí per bon spay, mostrant que ab les lamentacions que li feÿa, les se
havia oblidades d'estojar.
Més dix:
—Senyor Tirant, preniu aquell confort que los miserables solen pendre en lurs
misèries acompanyades de molta compassió. O, Senyor totpoderós, Trinitat
verdadera! Axí mostrava yo ab quanta furiosa ira e ab quantes làgremes, ab quanta
congoxa de la mia ànima, quasi cascun dia tals pensaments passaven per lo meu
enteniment. Emperò, amor tèbea e esperança en pura dolor me feren cambiar lo
primer desig, e la mia cara, tornada groga, feÿa tota la mia cambra malenconiosa,
parlant de mi diverses desvarions, e los meus dubtosos pensaments me portaven
causa de dolre
cambra sola, exugant los meus plorosos ulls ab drap d'estopa perquè major pena
sentís.
No tardà Tirant en fer-li present de tal resposta.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FA TIRANT AL CONORT DE LA VIUDA REPROVADA
—Gran consolació és als miserables com en les tribulacions tenen companyons,
ab tot que los meus passats e sdevenidors mals no tenen par en lo món, com sien de
major grau en stima de tots los altres. E la vostra amor, senyora Viuda, no
acomparar a la mia, car la vostra és descendent, qui devalla e va tostemps en
desmenució, e la mia és ascendent e natural, qui tostemps aumenta ý aumentarà fins a
tant que haja atés compliment de beatitut, e aquí s'aturarà, si fer-ho porà, tant com la
fortuna lo y comportarà. Mas yo tinch major rahó de dolre
enamorat, car en spay de hun dia só stat en lo més alt grau en mes amors que fortuna
me pogués donar e en l'altre dia só stat lo més confús e abatut enamorat de tot lo món,
car de mos ulls hé vist posseyr quietament a hun moro negre lo que yo no hé pogut
obtenir ni ab prechs ni ab quants treballs ne perills que hé comportats en la mia
persona per la sua amor. Donchs, hun tan desaventurat home com yo no deuria viure
en lo món perquè no tingués jamés causa de fiar de neguna dona ni donzella.
E levà
—Senyor, reposau-vos hun poch, car molta gent ha en la carrera. No volria, per
tan cara com tinch la vida, negú vos ves exir. Emperò, yo seré prestament en la
finestra e avisaré vostra mercé si és cars de partir.
Tirant, axí adolorit com stava, se tornà al lit lamentant-se del mal que tenia
present. La Viuda entrà en la cambra de la vella senyora de la casa e prestament fon
despullada e vestí
batalla, e gonella de vellut negre. E tota descordada, entrà en la cambra e posà
costat de Tirant e, ab atreviment gran e poca vergonya, presomí fer-li present de una
tal requesta.
CAPÍTOL
REQUESTA DE AMORS QUE FA LA VIUDA REPOSADA A TIRANT
—Si sentísseu lo trebal que la mia ja cansada ànima passa per la vostra amor, seria
cosa impossible no tinguésseu pietat de mi, car en lo món no és major força que la
que amor sentir fa. ¡O, cavaller virtuós, quantes pregàries ý ofertes hé yo fetes als
sants per la salut e restauració de la vostra vida, e quantes oracions, almoynes e
dejunis hé fets, lacerant la mia persona, perquè la vostra fos feta quítia de tot mal! E
yo hé passat lo treball, mas la princessa pensava haver lo delit, car jamés fon vista
dona ni donzella sinó yo ab tanta estrema amor de virtut. Qual voluntat major que la
mia trobareu en nenguna altra? Jamés en mi hé vist altre desorde sinó ultra los
térmens de rahó amar-vos. Açò merite yo, per ésser stada tostemps leal a mon marit e
no coneguda de home en lo món sinó d'ell. E dóna
per a vós tenir a mi contínuament en les vostres cambres o tendes, servint-vos de tot
mon poder, que no amar donzella fengida, sotsmesa a hun moro catiu negre, comprat
e venut.
"Ella no és stada leal a son pare, com serà leal a son marit? Ella ha decebuda a sa
mare, quant més farà a son enamorat! Cert, no diran les dones d'onor que la Viuda
Reposada se sia sotsmesa sinó a home que sia merexedor portar corona real. E [què]
poran dir los bons cavallers com sabran hun tal cars de una filla de emperador? E quin
starà la senyoria vostra si feu matrimoni ab ella? Que més mai meritarà la vostra
persona que de tot altre, puix ne sou avisat. Senyor Tirant, amau a qui us ama e
oblidau a qui no us vol bé. E per bé a mi estiga mal de dir, preneu-me per serventa e
per persona tal que us ama més que a la sua vida. E si amau verdaderarnent, amor no
guarda béns ni linatge, mas guarda honor, lealtat, castedat e benvolença.
—Senyora —dix Tirant—, feu-me tant de bé que no vullau més turmentar la mia
ànima trista, qui desija partir-se del cors, car tot quant me haveu dit no
compendre. E no us cal despendre més paraules. E sé-us ben dir que, tan poch poria
yo oblidar la magestat sua com poria renegar la fe.
Dix la Viuda:
—Puix amar no
mercé.
E despullà
en camisa, sortí del lit donant hun gran salt en terra, obrí la porta de la cambra e anà-se
a sa posada de molta dolor acompanyat. E la Viuda no restà ab menys.
Com Tirant fon en la sua cambra, tanta era la passió que passava que no y sabia
pendre remey, ans, pasejant-se per la sua cambra, destil·laven de seus ulls vives
làgrimes. E axí, pasejant e gitant e levant, ab aquella passió stigué per spay de tres
hores.
Aprés ixqué tot sol de la cambra ab la gran ira que ab sí portava. Tot desfreçat
anà-se
que era vengut, lo negre ortolà, e véu-lo a la porta de la cambra sua, que stava calsant-se
unes calses vermelles. Tirant que
per los cabells e posà
per negú no fon vist, car tota la gent stava en la gran plaça hon se feÿa la festa. Tirant
se près a dir:
—O, Déu just e verdader, qui corregeys los nostres defalts! Yo demane venjança e
no justícia de aquesta senyora tan descominal. Digues, donzella sens pietat, ¿la mia
disposició no era conforme als teus desigs, més que [la] del negre ortolà? E si tu, com
yo creÿa, haguesses amat, tu fóres encara mia e no pogueres trobar qui més te amàs de
mi. E si amor axí fermament te senyorejàs com fa a mi, no t'era cara neguna cosa,
mas dich-te que jamés no m'amist.
Ara deixem a Tirant, qui
posa en orde ab totes les dames per exir a la festa. E arribà hun correu qui li portà
nova de hun dolorós e desaventurat cars que
camp, lo qual cars era aquest que
Lo duch de Macedònia e lo duch de Pera eren capitans del camp general sobre tots
los altres, e molt sovint exien a fer armes ab los turchs. Però los turchs temien molt
l'aygua que los crestians lansaven. E sobre aquesta aygua molt sovint venien a les
mans e y moria molta gent, axí de una part com d'altra, però a deu crestians que
morissen ne morien
lo territori de la ciutat de Sent Jordi, los crestians lansaven totes les aygües del riu e
de les céquies; la terra era molt argilenca, que los cavalls exir no
los hòmens de peu, e per ço mataven tants dels turchs.
Era
peons ab axades e cabaços, pichs, vinagre e foch portants per voler rompre una
muntanya perquè l'aygua s'escampàs per hun riu sech que y havia e per levar-los
l'aygua. E aprés de allí, envers los turchs a una legua, stava hun loch tot despoblat ab
hun gran tros del mur derrocat, e no y habitava negú. E vench en la nit tota la gent del
soldà e la del Gran Turch, e tots a peu se posaren en aquell loch despoblat, e la gent a
cavall, a mija legua, fon mesa dins hun bosch perquè no fos vista. Al matí les spies
vingueren e notificaren als capitans la venguda dels turchs e, aplegat consell, per tots
fon concordat que pujassen a cavall e, ben armats, anassen la via dels turchs.
Trameteren primer corredors e tornaren ab nova certa los enemichs volien rompre
la muntanya per guanyar aquella aygua. Los crestians anaren devers aquella part.
Com hi foren aplegats, los de peu començaren a escaramuçejar. E durà per bon spay
la escaramuça, per tal forma que y moriren molta gent de una part e d'altra A la fi,
que fon quasi migdia, los turchs, que veren que massa los strenyien, desempararen la
ferramenta e posaren-se en fuyta. Los crestians cuytaren al pas, qui era mija legua
luny de allí. E l'aygua era tanta en aquell endret que no podien passar sinó ab gran
treball e perill. Bastà que, com hagueren passat lo pas, los altres tingueren molt gran
avantatge. Aquests, a galop tirat, dexaren tota la gent de peu atràs. E obra de qualque
reculliren-se dins lo loch despoblat. Mas massa fon poblat, en dan dels crestians: los
turchs se feren forts hon stava lo mur romput. Lo duch de Macedònia dix:
—Senyors, a mi dóna de parer que no devem passar d'ací avant, car no sabem los
dubtes e los aguayts dels enemichs, car jamés no studien ni pensen sinó en tot lo
nostre dan.
Lo duch de Pera, per ésser l'altre capità companyó del duch de Macedònia, mogut
d'estrema enveja, féu principi a hun maliciós parlar.
CAPÍTOL
PARLAR MALICIÓS QUE FÉU LO DUCH DE PERA CONTRA LO DUCH DE MACEDÒNIA
—Tu, duch de Macedònia, ést novell en l'art militar e molt poch esperimentat en
armes, car dónes senyal a nosaltres de esdevenidor dan. —E lansant hun aspre sospir,
ab infinida ira tornà a dir: —Lo teu cors deuria ésser donat a foch e no a sepultura per
la molta infàmia que tens, e ab eterna vergonya restarà en lo món de tu memòria. Ara
és temps d'esperimentar si en tu ha loch neguna virtut, jatsia que aquella en negun
temps no crech la hages possehïda. Posa la rahó davant la voluntat e tu mateix, ple de
temor, sàviament fuig e torna-te
ciutat que no ací, apartant-te dels perills e congoxes que en les armes solen esdevenir,
en les quals tu follament t'ést regit.
Lo duch de Macedònia, per no posar en devís tota la gent, qui no haguessen a
dexar los enemichs per contendre ab los amichs, volgué comportar e haver paciència
per aquella vegada, mas no pogué comportar en fer-li semblant resposta en stil de tals
paraules.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FÉU LO DUCH DE MACEDÒNIA AL DUCH DE PERA
—En duch de Pera, millor vos fóra lo callar que no lo parlar, o haguésseu vós fet
lo senyal de la creu, car en aquest camp ja som coneguts vós e yo qui som. E a qui
han acostumat de dar les honors de les batalles? A mi, qui só duch de Macedònia, de
vencedor, e al duch de Pera de ésser vençut e en mala stima tengut en les armes que
acostuma de fer. E de açò feu star admirats a tots los qui entenen d'onor. E no vullau
creure altri en vostra honor més que a vós matex, e per ço com vós sentiu mal dret e
manteniu poca veritat. E a vós ne seguirà gran càrrech e perpetual infàmia, la qual bon
cavaller deu squivar, e ans arriscar e posar a la ventura cent vides, si tantes ne tenia,
ans que blasme de covardia li pogués ésser imputat. E dóna
rahó lo cavaller de honor en donar les spatles com és vençut: mostra bé que té poca
virtut en demanar la mort, axí com la demanàs, present mi, ans ab ànimo viril als
esdevenidors mals contrastar. E vull-vos avisar que, si per ventura a mi sobreviviu,
qualsevulla que sia la forma de la mia mort, que
fúria gran vos iré a cerquar.
En aquestes rahons se posaren los altres cavallers e grans senyors, e feren-los
callar. E los huns eren de openió de anar e los altres de tornar. E axí
tostemps a aquells qui volen tenir molts capitans, e per ço dix Aristòtil que
deu ésser vell, per ço com té més seny, e que sia virtuós de costumes; e deÿa Sèsar
que lo capità devia tenir aquell consell contra los enemichs lo qual serven los metges
contra les malalties dels hòmens, los quals vencen e sobren algunes vegades ab fam,
altres voltes ab ferre.
Però a la fi, a tots fon forçat de anar, per ço com lo duch de Pera dix:
—Qui
E posà
foren al loch despoblat, los turchs se posaren al mur trencat defenent-se bravament. E
havia-y hun petit vall e fon-los forçat de descavalcar. E combateren molt virtuosament
a peu, ab les lances en les mans, car no tenien altres armes. E estant axí, ixqué lo
soldà e lo Gran Turch, los huns per hun portal, los altres per l'altre, prengueren-los
enmig e allí feren molt gran matança, e molts que n'apresonaren. E puch dir de
aquesta trista desaventura que tots quants foren descavalcats foren morts o presos, que
sol hun cavaller no
Ab aquesta victòria, los turchs se
los presoners en forts presons.
Aquesta nova pervengué a l'emperador stant en la gran sala sperant les dames que
vinguessen per anar a la gran plaça hon se feÿa la festa. Bé foren tristes e amargues
e plenes de molta dolor! Que en aquell dia, quantes dones perderen lurs pares, marits
e fills e germans! L'emperador, en presència de tots, dix:
—¡O viudes desconsolades, feu noves lamentacions, arrancau-vos los cabells e ab
les ungles rompeu la vostra cara, e les vestidures sien de dol, puix la flor de la
cavalleria és perduda e jamés serà recobrada! O Grècia, com te veig desolada, que
restaràs orfe, viuda e desemparada! Ara seràs mudada en novella senyoria.
Lo plor, lo crit e la dolor fon tanta en lo palau que era cosa de una gran admiració
de veure ne de hoyr. Aprés s'estengué per tota la ciutat en tal forma que la gran festa
se convertí en gran dolor e plant. Aprés, l'emperador tramés per Tirant per recitar-li la
cruel e dolorosa nova e per mostrar-li les letres que rebudes havia. Com lo cambrer
fon a la porta de la cambra de Tirant, sentí que feÿa gran dol. E hoy que deÿaforma
de tals paraules:
—O miserable de mi! O fortuna cruel! Per què m'has fet tant de mal que m'has fet
veure tanta dolor? Haguesses-me fet ans morir que fer-me veure dels meus ulls hun
tan nefandíssim crim, que tots los qui aprés de mi vendran en lo món se taparan les
orelles per no hoyr tan gran malvestat, que la sua excel·lent persona abandonàs a hun
negre moro, enemich de la nostra santa fe. E a la divina Clemència fos stat plasent
que hagués perduda la vista ans que veure tal cars de la cosa que yo més amava en
aquest món ni desijava servir, car, perdent la vista o morint, los meus mals e penes
corporals no sentiren tan gran pena. O Viuda malvada, enemiga del meu bé, jamés te
hagués yo coneguda, car tu seràs stada causa de la mia mort e destrucció!
Lo cambrer de l'emperador sentia bé les paraules e lamentacions que feÿa Tirant,
encara que bé no les comprengués perquè la porta de la cambra stava tancada. E per
complir lo manament de son senyor, li dix:
—O senyor capità! No sia d'esmayar, car no stà bé en boca de cavaller dolre
que nostre Senyor fa, car aquest temps ne aportarà altre, que, si aquest és de
adversitat, ab sforç e ajuda vostra, se porà reparar. E no sabeu vós que aprés de l'aspre
e fret matí ve lo bell sol? E segons yo veig, ve cercau la mort, la qual, més irat que
aconsellat, demanau voluntàriament. E de açò sou vós principal ocasió.
E Tirant detingué
—¿Qui ést tu qui remey vols dar a ma dolor?
Respòs l'altre e dix:
—Yo só cambrer de la magestat del senyor emperador, del qual só tramés, que us
mana e us prega que us plàcia prestament anar a ell.
Tirant obrí la porta de la cambra e, ab los ulls plorosos, li dix:
—Amich, de mon mal yo
E poràs dir a sa magestat que molt prest y seré.
Com lo cambrer fon tornat davant l'emperador, ab gest e trista cara li dix:
—Senyor, lo vostre capità té present tot lo mal que s'és seguit, car los seues ulls
ho manifesten. E yo, qui l'he sentit greument lamentar.
(Car cregué que la sua congoxa era per la mala nova que era venguda).
Tirant se vestí hun manto de drap gros negre, ab les calses de aquell matexa color,
portant una spasa en la mà. E tot sol entrà per la porta de l'ort, pujant-se
gran sala. E véu que tots los del palau feÿen gran dol e desmesurat plant, que no era
negú que li pogués parlar.
Entrà lo adolorit capità dins una cambra e véu la princessa gitada per terra, ab tots
los metges qui entorn li staven per tornar-li la perduda sanitat. Tirant s'í acostà e, com
la véu en tal punt star, lo cor no li pogué comportar que no digués:
—Per què dexau morir aquesta senyora sens pietat? Car, sens culpa scusar no
pot. E té poca sperança de vida perquè no té ni pot star en sobirana prosperitat. E açò
no u desige que
qual prech Déu sobrepuje als meus dies. Ay trist de mi! La vida mia tinch per no res,
que tinch vergonya de dir lo que a la memòria se representa.
Los metges no u entenien, ans se pensaven que per la mala nova ho deÿa. E Tirant
pensava que tots plorassen per dolor de la princessa. Fon-se girat al través e véu la
emperadriu que tots los vels se havia romputs sobre lo cap e davant, la cordonera de la
gonella tota rompuda e la camisa, que totes les mamelles li parien, arrapant-se los pits
e la cara, donant de grans crits, ella ab totes les donzelles, dient ab alta veu:
—Ara nos covendrà a totes ésser catives ligades ab forts cadenes. ¿Qui serà que de
nosaltres vulla haver mercé?
A l'altra part véu a l'emperador star en terra, asegut com si fos un stàtua de pedra,
que no feÿa de sí negun moviment, car volia plorar e no podia, la sua gran
desaventura. E tenia les letres en la mà e, ab signes, cridà a Tirant e donà-les-hi. Com
Tirant les hagué lestes, dix:
—Més és lo mal que yo no
Lavors se près a confortar a l'emperador, dient-li:
—Senyor, la magestat vostra no deu ésser admirada com aquest cars s'és segut,
com sia son propi costum de la guerra com unes voltes és hom vencedor e altres
vençut, mort o apresonat. Açò són actes de guerra. E vostra magestat, com a cavaller,
de tals inconvenients com aquests no
paciència, car altra jornada, ab la ajuda de nostre Senyor, n'í haurà per a ells.
En aquest punt, la princessa obrí los ulls e cobrà son natural, e pregà a Tirant que
vingués allí. Tirant, prenent licència de l'emperador, com li fon prop, la princessa lo
féu seure prop d'ella e, ab piadosa veu, li féu principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
RECITA LA PRINCESSA LO SEU MAL A TIRANT
—O última sperança de la mia pensa! Si les mies paraules a la tua ànima tenen
força de mudar lo prepòsit, que axí sia que tu ames la mia persona com demostres,
que la tua vida e la mia de aquest món lansades no sien ans que no vinga lo dia que
sien recobrats tants duchs, comtes e marquesos qui són morts ý en cruells presons
detenguts. E certament no ha mija hora passada yo coneguí la mia ànima cercava de
fugir e, sens dubte crech fugida seria, sinó que
amava se sentí reposar.
E stant en aquest parlament, entraren dos hòmens que venien fogits del camp e
la princessa no pogué més dir ni Tirant satisfer. E recitaren largament la lur
destrucció e del gran devís del duch de Macedònia e del duch de Pera e com eren,
entre morts e presos, cinch_mília cavallers d'esperons daurats, sens los altres de què
no se
Acabant de recitar la tan dolorosa nova, se tornà a refrescar lo dol e plànyer molt
major que no era stat. E l'emperador, ab los seus ulls plens de doloroses làgrimes e
la lengua empedida de gran dolor, e ab veu rugallosa féu principi a una tal
lamentació.
CAPÍTOL
LAMENTACIÓ QUE FA LO EMPERADOR
—Dolch-me, e no cert tant de la mort, a la qual negú no pot resestir. E molt més és
de dolre la forma de aquella com leja e desaventurada ve. E sia foragitada de mi la
vergonya puix, ab torbada cara, mirant la terra fa a mi anar, entre
dolorós. O capitans desaventurats! En strem me turmenten los vostres mals e més me
turmentarien si ans no us hagués avisats. Mas vosaltres, més voluntaris que savis,
haveu lexats los meus consells seguint vostres volers. Donau a mi trista vida e
vosaltres ne passau la pena. La fama que és venguda ha maculada la pensa de les
gents en opinió corrompuda. La fortuna vos ha reservat la vida; confortau-vos en
presó cruel, e pensau de no veure jamés a mi, qui só emperador. Puix no haveu
coneguda la rahó, temprau les vostres tristes congoxes e dolors, car per força les
haureu a comportar. E si no us mou la deguda pietat de vosaltres mateixos, moga-us la
gran error que haveu comesa e nova vergonya de antiga culpa, car per dobla ocasió
mèritament se dolen los altres cavallers que en la culpa vostra no participen. E més
me dolch de la rompuda fe e de les mal servades leys.
Levant-se lo emperador de llà hon seÿa, ab dolorós crit, destillant dels seus ulls
vives làgrimes, posant-se les mans al cap, se n'entrà dins una cambra. Com la
princessa li véu fer gest de tan dolorós conport, la sua ànima del seu afligit cors se
volgué partir e, perdent lo recort, tornà en lo primer punt. E lo més sabut metge de
tots, dix:
—Certament, yo no stime vida en aquesta senyora, com tres voltes se sia ja
smortida e ara no li puch trobar gens de pols. Yo crech que ella deu haver fet son dret
camí.
Tirant que hoý dir tals paraules al metge, prestament se près a dir:
—O mort cruel e desconexent! Com véns a vesitar los qui no
qui
ans que yo no veja morir no donzella, mas dona? Per bé que m'haja molt ofés, desige
de fer-li amigable companyia.
E d'estrema dolor que en aquell cars mostrava haver, caygué en terra. E donà tot
lo cors sobre la cama que havia tenguda rompuda, e tornà-la
mal que tengut no havia. La sanch li sortí per lo nas e per les orelles, e molt més de la
cama. E fon gran admiració, segons recitaren los metges, com en aquell cars de tot no
morí. Prestament ho anaren a dir a l'emperador, lo qual ab gran dolor dix:
—No és admiració neguna, car tota la sua parentela negú no ha restat que no sia
mort o pres, e açò és lo que a mi més aconorta, que, per traure sos parents e amichs de
presó, farà de admirables cavalleries.
No pogué star lo adolorit emperador que no ixqués de la cambra e anà devers
Tirant, e véu sa filla mig morta e dix:
—Déu no m'ajut si sé a qual més prest socórrega!
Però féu pendre a sa filla e féu-la posar en lo seu lit, ý a Tirant en una bella
cambra. Despullaren-lo prestament e curaren-li la cama e la y dreçaren hun poch. E de
tot lo que li feren no tingué sentiment negú, car
Com ell hagué recobrat son natural, demanà qui l'havia portat allí e Ypòlit li dix:
—Com, senyor! No sabeu lo gran dan que a tots nos haveu donat? Car dos dies ha
que no sou stat en vostre recort ni haveu pres sustància neguna de què la vostra
persona ne pogués més valer. Per què us suplich que vullau pendre lo que los metges
manen que prengau.
—No
ý ab ella fer companyia.
Prestament ho anaren a dir a l'emperador, e la princessa ho sabé, que ja era bé
retornada. Aprés dix Tirant:
—Digau, com stà la senyora princessa?
Respòs Ypòlit:
—Senyor, molt bé és retornada.
—Axò crech bé —dix Tirant— que son mal no deu ésser molt, puix ha tengut,
pochs dies ha, coses que ella bé volia. Mas ara pens que no se
no és la primera qui açò ha fet ni serà la darrera. Yo bé sé que ella no és dura com a
ferre ni és de pedra esculpida. Feu la mia mort sens infàmia passar entre les gents, si
en aquella algun peccat se comet. E
que no sent axí fera dolor que a la mia se puga acomparar. O quant és fastijós e de dol
ple lo qui no pot les sues dolors ab alta veu manifestar!
En açò entrà lo emperador e, aprés, totes les dames ab la emperadriu ensemps. E
tots li demanaven com stava de son mal e no volgué donar resposta a negú ni
dexar de son parlar. E tots staven admirats com no havia retudes les saluts a
l'emperador ni a negunes de les dames, sinó que, perseverant en sa dolor, féu principi
a semblant lamentació.
CAPÍTOL
LAMENTACIÓ QUE FA TIRANT
—Sobre tots los vivents dolorós e miserable! E com és poch spay lo que a mon
voler contrasta e tant major ma desaventura aumenta, car no aumenten los meus mals
ab sperança de varis remeys, puix los cruels fats la mia destrucció han ordenat en fer-me
veure lo major mal que d'amor s'espera! E no meritaven los meus actes lo premi
que en tan penosos mals ma vida hagués finir. E res tant no
turchs reste fals nom de vencedors. Yo no ignore la destrucció que als grechs
s'espera, que no sien punits per los mals que fets no han, mas per lo mal que més a
mon interés toca. Car no pot ésser gran lo mal que voluntàriament se pren, e és
miserable cosa no saber morir.
E féu-se dar lo crucifixi dreçant ses paraules de sanglots e dolorosos suspirs
acompanyades, que gran treball portaven de acabadament ésser enteses, dix:
—O Senyor clement e piadós! Yo, miserable peccador, per la vostra inmensa
bondat só reduÿt a verdadera notícia de mos peccats e defalliments, e suplich a la
sacratíssima magestat vostra me vullau perdonar totes les ofenses que contra la divina
Bondat vostra hé comeses e comet cascun dia. E de molts mals que hé fets, de tots vos
demane misericòrdia e perdó, car per la vostra clemència e pietat volgués pendre mort
e passió per salvar los peccadors tals com yo, e crech que no y ha major peccador de
mi. O Déu eternal e alt Pare poderós! Com faràs la última sentència, fes Senyor, que
yo sia hú dels elets benaventurats e no dels maleÿts.
Aprés plegà les mans e ab gran humilitat abraçà e adorà la creu, e dix:
—O fill de Déu, Jesús omnipotent! Yo muyr per amor; e tu, Senyor, per amor
volguist morir per liberar lo humanal linatge. Per amor tu pasist tantes penes, ço és,
açots, nafres e turments; e yo hé passada dolor de vista de moro negre. Si no tu,
Senyor, ¿qui
Senyora nostra, stant al peu de la creu passà dolor infinida; e yo stava ab una corda en
la mà, ab dos spills qui
Senyor, jamés senta negun crestià. E qui és qui
Plàcia a la magestat tua, Senyor, que no vulles guardar als meus grans defalts, car ab
la passió que tinch lo meu pobre enteniment varieja. Mas plàcia
meus grans peccats axí, Senyor, com perdonist al sant ladre e a la gloriosa
Magdalena.
Lo emperador, ab totes les dames, era en la cambra, [e] lo cardenal, ab molts altres
ecclesiàstichs. E tots staven admirats de les piadoses paraules que hoÿen dir a Tirant,
tenint-lo en openió de bon crestià. E confessà
sos peccats a pena e a culpa. Tirant se dreçà hun poch en lo lit e dix semblants
paraules:
—O piadosos hoynts! Scoltau lo que diré. Transportau les vostres penses ab dolor
e trist pensament. Mirau la tristor qui en aquest cars me combat, sperant quant serà la
fi de tan dolorós principi. E prech-vos, parents meus, que us conforteu, car yo stich en
lo trespàs de la mia dolorosa vida.
E girà los ulls devers la princessa e dix:
—Ab dolor me partesch de vós. Dexe-us lo cors, e l'ànima a Déu. Bé pens que
jamés no és stat cavaller qui de tristor morís, e no és negú qui
dolor mia.
Lo emperador, ab tots los qui eren en la cambra, ploraven e dolien-se molt de la
sua mort. E no era negú qui de bon grat no ploràs, tant per lo meréxer seu quant per la
molta fretura que faria a tots generalment. E girà lo cap Tirant devers lo emperador,
mostrant dolre
—¡O senyor Déu, empara la mia ànima per ço com a nosaltres ést tan piadós, car
l'ànima de aquest cors partir-se vol! O desaventurat, que la lum dels ulls me fall! Fes,
Senyor, per ta mercé, que yo veja la tua claredat, car yo conech que la mia mort se
aproïsma, que m'hauré a partir de vosaltres molt prest. E vosaltres me dàveu gran
confort, mas una senyora me à dada gran dolor e pensament, e no me
món ab altra tristor. E no penseu que lo meu mal sia mortal, mas la pena que passe
me-[l] fa mortal ésser.
—Digau, senyor emperador, ¿qui farà per l'altesa vostra les forts e cruels batalles,
ara que tots los bons cavallers són presos e lo vostre servidor, e qui més vos desija
servir, Tirant, sia mort, lo qual amava més a la magestat vostra que a tots los prínceps
del món? E no
mercé perdonar que en tal dolor me ha posat, car no és en lo món semblant dolor com
és la mia.
—O senyora emperadriu, e del món la més alta en dignitat! Jamés pensí en
desservir vostra altesa, ans de tot mon cor e voluntat desijava aumentar l'estat vostre e
la corona de l'Imperi Grech. Si en res vos hé fet defalt, vos demane mercé e perdó.
—E a vós, senyora princessa, que del món sou la tremuntana hon tots los mariners
prenen govern, tant com la vida me hagués acompanyat, tostemps fóra stat en ajuda
vostra contra aquells que ofensa vos volguessen fer, mas ja no puch altra cosa fer ne
dir sinó dolre
és la mia?
Aprés se girà a totes les dames e dix-los:
—Senyores, puix fortuna no ha consentit que yo us pogués mostrar per speriència
la bona voluntat que us tenia, per què us prech que vullau pregar a Déu per mi que
haja mercé.
Aprés baixà lo cap e tornà a plànyer e a lamentar-se, car la mort l'estava sperant.
Dix a Ypòlit:
—Fill meu, vet ací la miserable vida de aquest món en què
cara si és tal com solia.
E Ypòlit, tanta era la dolor e tristícia que tenia, que no li pogué respondre. E
Tirant li tornà a dir:
—No plores, car yo us hé recomanats al senyor emperador e ara de present lo y
tornaré a dir:
—Senyor emperador, si en algun temps la magestat vostra conegué en mi voluntat
de servir-vos, ara vos suplich ab tota aquella amor que puch ni sé, a mos amichs,
parents e servidors en vostra custòdia e protecció los vullau tenir.
Mas tanta era la strema passió que lo benigne senyor tenia que no li pogué dir
sinó:
—Serà a vostra voluntat complit.
En aquell punt a Tirant lo cap li fallí del coxí, ab los ulls closos que paria que
dormís, e mostrava
—Ay mort! Per a quina vida tu
Envers Tirant féu una gran lamentació, mostrant que l'amava sens ficció neguna.
E vengueren allí tots los criats de Tirant, que tenien strema dolor per la mort qui
sperava. E bé
—Si aquest cavaller mor, tota la cavalleria del món serà morta.
E cridà ab grans crits:
—O mon senyor Tirant! Per què no voleu hoyr les paraules de tots los vostres
servidors que són ací?
Respòs Tirant:
—Qui és lo qui
—Yo só, lo desaventurat Ypòlit, lo qual vós me donau congoxa e ocasió de
dolorosa vida, car totes les dames me blasmen per les mies abundants làgrimes. E
dien que benaventurat és aquell qui ignocent stà en la solícita vida. E si vós en suma
misèria passar desijau, no cerqueu la mort per ço com és ultimum terribilium. E veus
ací lo senyor de Agramunt, que us demana
Com Tirant los hoy obrí los ulls ab gran pena e dix-los:
—Per bé siau venguts, cavallers, per veure los meus darrers dies, que seran pochs.
E com só en recort de la mort, que
he poguts premiar al plaer meu, me és doble pena.
Però partiu-vos tots los meus béns haguts e per haver.
E ab gran fatiga tragué la mà e donà-la a tots los parents e servidors. E ab la veu
fosca se près a dir altra volta, besant e abraçant lo crucifixi:
—O Senyor, ver Déu omnipotent! Infinides gràcies fas a la tua sacratíssima
magestat com me dexes morir en los braços de mos parents e amichs e davant la
magestat del senyor emperador, e de la senyora emperadriu e de sa filla. E per ço,
Senyor, com yo só gran peccador en aquest món, per ço vos clam mercé que
perdonar tots los meus peccats e defalliments e que
món he us plàcia en les vostres precioses mans rebre lo meu sperit. E per la vostra
sacratíssima misericòrdia e pietat vullau pendre venjança de la mia carn, huy qui és lo
darrer dia de la mia corporal vida, perquè lo meu cors sia turmentat e la mia ànima sia
col·locada entre los vostres gloriosos sants en la glòria de paradís.
Aprés de açò, girà
—Hon és la flor del nostre parentat de la casa de Bretanya e de Roca Salada? De
vosaltres me partesch, car la negra mort tant me atribula, car ja no puch alsar lo cap e
ja l'altre món me fa requesta, cové que faça aquell dolorós camí. O Diafebus, duch de
Macedònia! O vezcomte de Branxes! De vosaltres me partesch e prench dolorós
comiat. Stau en presó en poder de infels per amor de mi, car si yo no fos, no fóreu
vosaltres venguts en aquesta terra. E qui serà aquell qui us puga traure de presó? Los
meus trists fats e la desaventura mia no han volgut sinó lunyar-me de vosaltres. O
Diafebus, com sabràs la mia trista mort e com muyr per aquella qui de mi ha haguda
mercé ab engan e gran maldat! Ara puch dir que só orfe, tant me sopta la mort
dolorosa. A tots vos coman lo meu parentat e vosaltres, que ací sou, restau en cambi
meu ab la magestat del senyor emperador, car la sua benignitat a tots vos haurà per
recomanats.
"Prech-vos lo meu cors sia embalsemat e fet portar en Bretanya als bons cavallers.
Lo bacinet e la spasa e la camisa de la sobrevesta que en les batalles e en esta terra hé
portat, en la sglésia major, damunt la mia sepultura sia posat, hon stan los
que
rey de Frisa, lo duch de Borgunya e lo duch de Bavera. Si fer-se pot, lo meu cors a
l'ansià de mon pare ni a la beata de ma mare no li sia mostrat, ans los sia defés de
veure
del meu sepulcre: "Causa odiosa per què morí Tirant lo Blanch".
Aprés pregà a tots que no li diguessen res. Los metges no li podien fer ni dar
remey negú, tanta era la dolor que soportava. E lo vell emperador, ab tots los qui allí
eren, no
de menjar ni de reposar, ans pensaven tots ésser sots lo jou de captivitat. E tota la lur
sperança stava en nostre senyor Déu ý en Tirant. Com lo veÿen star en tal punt, tots
tenien la sperança perduda e, donant loch e spay a lur dolor, tots ixqueren de la
cambra. Los metges ordenaren-li moltes coses, mas valien-li molt poch.
Venint una vella juhïa a la fama del seu mal, presentà
gran audàcia, li féu present de semblants paraules.
CAPÍTOL
LO CONSELL QUE DONÀ UNA JUHÏA A L'EMPERADOR PER RESTAURAR LA VIDA A
TIRANT
—La amor natural que tinch a la magestat vostra, senyor emperador, me ha feta
venir davant la presència vostra, havent compassió de vostra altesa que en los vostres
darrers dies benaventurats no hajau ésser despossehït de la vostra imperial senyoria, e
com sia certa que tota la vostra sperança de salut stà en la vida de aquest singular
cavaller Tirant lo Blanch, lo qual perilla molt la sua vida. E com diga Aristòtil que lo
temerós ab la tristor se desespera e tem les coses en què no ha perill, e l'animós no
obra en les batalles sinó per virtut e dellibera ans de morir que sostenir vergonya; de
açò praticar-se pot ab los metges e gent entesa: de Èctor lo Troyà, qui en semblant
cars deÿa: "Què dirà Palomides, capità dels grechs, de mi? Què dirà Agamenon e què
dirà Diomedes?"
"E venint al que vull dir, la magestat vostra veu a Tirant, capità vostre, ésser posat
en passament, e tots los metges lo han ja desemparat. Yo tota sola lo vull emparar, ab
condició tal que si mor, que tolgues a mi la vida e a qualsevulla pena cruel me
obligaré. Yo conech que aquest cavaller té l'ànimo molt sforçat e, per la gran valentia
que té, sforçarà l'ànimo e levar-se ha. E faça la magestat vostra, senyor, en la forma
que yo diré. Féu ajustar molta gent d'armes e donen grans crits e entren dins la sua
cambra molta gent, fent remor d'espases e de lançes e pavesos, donant grans colps de
les spases en los pavesos. Com se despertarà e veurà tanta gent armada e los crits que
seran majors, e demanarà què és açò, poran-li dir que los turchs són a la porta de la
ciutat. Tot aquell pensament que té, li fugirà, e ab la virtut que ab sí porta, per la
vergonya de aquest món, ell se levarà.
Lo emperador tramés per los metges e per gent entesa, e recità
juhïa li havia consellat. E tots foren de parer que seria ben fet.
Los crits e la remor fon tan gran en la ciutat que, ans que en la cambra entrassen,
Tirant ho hoý. E la vella juhïa, qui al cap del lit li stava, li dix:
—Leva, senyor capità, e no
són prop del portal de la ciutat e vénen per pendre venjança de tu.
Com Tirant hoy axí parlar a la vella, dix-li:
—E fas-me tu cert que los turchs se són tan prop de mi acostats?
—Si levar-te plau —dix la juhïa—, més prop són de tu que no
posa
De continent Tirant demanà la sua roba e féu-se, ab moltes tovalloles, ligar la
cama. E armà
anava que quasi tot lo mal li passà e trobà molt gran remey. E lo emperador, ab los
metges que allí eren, digueren-li, com stava flach, que prengués hun poch de
restaurandi e aprés hun poch de solsit, e que ab allò poria mils entrar en batalla. E féu
tot lo que los metges li consellaren. Aprés conegué e sabé que tot lo que fet havien se
era fet per causa del seu mal. Dix Tirant:
—Loat sia lo poder de Déu, que dona me ha liberat de mort puix dona me havia
mort. E bon consell és stat lo que han dat a l'emperador e als metges.
E ans que Tirant se levàs, la princessa stava agenollada davant una ymatge que
tenia en lo seu retret, qui era de la sacratíssima Mare de Déu, senyora nostra, qui
ignorava lo que havien ginyat a Tirant. E féu fervent oració e, besant la terra, deÿa
semblants paraules:
—O Mare piadosa, regina dels àngels e misericordiosa emperadora dels cristians!
Hoÿu-me e prenga-us pietat de mi, que totes les mies sperançes són ja perdudes e
demane la mort, puix altre remey no tinch. E si lo meu senyor mor, aquell que yo ame
més que a la mia vida, vull que tothom sàpia que la hora que yo seré certa de la mort
del meu sposat Tirant, en aquella matexa hora me daré la mort. —E près un ganivet e
amagà
que yo execute la mia persona trista ans que de moros sia desonrada. Yo recórrech a
tu, humil e piadosa, dels peccadors advocada, que no permetes que yo perda lo cors e
l'ànima!
Com Ypòlit véu que Tirant se era ja vestit e demanava les armes, ab cuytats passos
anà a la cambra de la princessa e dix-li semblants paraules:
—Ma senyora, yo us suplich que tota dolor e congoxa que tingau sia de vostra
altesa apartada e tots vostres mals pensaments sien reduÿts en subirana letícia, car tal
nova vos porte que millor dir no la us poria.
La princessa, per sobreabundant alegria, se parà tal que, aseguda en terra, stigué
per bon spay que no pogué parlar. Passat aquell moment, la princessa dix:
—És vera axí bona nova com me dius? Car del plànyer me manca la lum dels ulls.
Ypòlit, ab paraules dignes de fe, la féu certa de tot lo fet com passava.
En aquell cars la princessa tant fon lo plaer que près que besà a Ypòlit en lo front e
de sobres de contentació dels seus ulls corregueren vives làgrimes. E Ypòlit li dix:
—Senyora, negú no deu plorar sinó sos peccats e defalts, e deu perdre treballs e
oblidar aquells.
E per la gran remor que en aquell cars la gent feÿa, Ypòlit se
se n'anà a la cambra de sa mare. E veren tornar a l'emperador ab Tirant, e totes les
dames se posaren per les finestres, que no
l'altre no tenien cura. Com Tirant fon endret de la finestra de la princessa, alçà lo cap
ab lo bacinet e posà
per què havia fet Tirant tal cars de posar-se les mans davant la cara, que açò no
sinó per descontentació de amor. E la princessa respòs que tal cosa no sabia.
Com foren passats, essent a la porta del palau, l'emperador descavalcà. E Tirant
pres son comiat d'ell per anar a sa posada. Lo emperador féu son poder que Tirant
descavalcàs, que allí seria molt ben servit de tot lo que mester hagués, e Tirant féu son
sforç de anar-se
que Tirant no havia volgut aturar en lo palau, per molts prechs que lo emperador li
hagués fets, ço que ell en altre temps molt desijava. Axí mateix, pensà per què s'havia
mès les mans davant la cara.
Com Tirant fon en sa posada, prestament se mès en la cambra e féu-se venir lo
senyor d'Agramunt e Ypòlit, e pregà
havia, que les fessen armar e posar en orde de les coses necessàries. E ells digueren
que eren contents. Partiren-se de Tirant e feren les galeres molt bé proveyr.
Com Tirant se fon dinar, posà en orde tot lo que mester havia per a sa partida. E
ordenà que tota la sua gent anassen per terra fins al castell de Malvehí ý ell iria per
mar, que allí
per relació d'ells lo emperador fon avisat com Tirant stava bé. Com fon quasi la
oració, la princessa congoxava de mort per veure a Tirant, e pregà a Plaerdemavida e
a la donzella de Monblanch que anassen a la posada de Tirant e que
noves, es volguessen asegurar del dubte en què ella stava posada, e li diguessen que
ella suplicaria a l'emperador, son pare, que l'anassen a vesitar, com ella fos posada en
gran congoxa de la absència de la sua vista. E anant les donzelles per complir lur
embaxada, hun patge de Tirant les véu venir e, ab cuytats passos, ab gran alegria entrà
dins la cambra e dix:
—Mon senyor, alegre
senyora princessa de dues galants dames.
—Vés prestament —dix Tirant—, posa
me té tan apoderat que stich ara en lo plasent dormir.
Lo patge féu son manament e féu sa scusació, car Tirant no les volgué veure. E
tornades les donzelles al palau ab la resposta, la prinçessa féu tant que lo emperador e
sa mare anaren a la posada de Tirant. E ell, sabent que lo emperador venia, avisà a dos
patges de tot lo que dir tenien ne a fer. Lo emperador fon a la porta per entrar en la
cambra. Dix lo més avisat dels patges:
—La magestat vostra, senyor, pot ben scusar en aquesta hora de no en la cambra
entrar per lo dubtós mal en què lo vostre capità stà, com tants dies ha que
no ha reposat e ara stà en consolació gran per recobrar lo que aquests dies ha fallit. E
lo delit seu en aquest cars és tan gran que recobra natura lo que ha desmenuÿt e de
suor quasi cubert està. Bo seria hun metge, sens despertar, hi degués entrar.
Tirant prestament se posà en lo lit —ab hun drap banyat ruxà
demostració que dormia. Com lo metge entrà e tornà a la porta, a l'emperador
dix-li:
—Senyor, molt gran peccat seria que en semblant cars lo despertàssem. Vostra
altesa se
La princessa no podia pendre ab prou paciència que no ves a Tirant, però fon-li
forçat de tornar-se
Com Tirant sabé que tots se n'eren anats, levà
sua roba e féu-la posar dins la galera. Com fon hora de mijanit, secretament se recollí.
E volguera partir en aquella hora, sinó per sguart que la galera no tenia son
compliment.
Vengut lo dia e lo sol exit, l'emperador sabé com les trompetes de les galeres
tocaven a recollir. Tirant tramés lo senyor d'Agramunt a l'emperador per embaxador
e, com li fon present, presentà-li la següent embaxada.
CAPÍTOL
COM TIRANT TRAMÉS A L'EMPERADOR LO SENYOR D'AGRAMUNT PER NOTIFICAR-LI
LA SUA PARTIDA
—Los cassos sinistres de fortuna fan variejar la pensa humana de aquells qui
s'esforcen a complir los actes virtuosos qui són conformes a llur condició, ignorant
los sdevenidors mals, qui són causa de impedir los bons prepòsits e serveys que lo
vostre capità ha acostumat fer a la magestat vostra; car les coses noves solen més
plaure e ab més sforç executar que les molt vistes, e lo que hom no té se sol ab major
afecció desijar que lo que hom posehex, e neguna cosa és tan delitosa que per lonch
ús no torne enujosa. E venint al que vull dir, ab licència de la magestat vostra, lo
vostre capità s'és recullit en les galeres e ha ordenat, per sguart de la cama, de anar
fins al port de Transimeno, e ab barca pujarà fins al castell de Malvehí; e la gent
d'armes, per terra, fins en aquell loch mateix. E significa a vostra altesa, per mi, la sua
prompta deliberaciò e partida.
Respòs l'emperador ab paraules de semblant stil:
—Cavaller, molt stich aconsolat de la bona nova que
molt a la divina Bondat com ha donat sforç de salut al nostre capità perquè puga
partir, que és la cosa que més desije en aquest mon aprés salvació a l'ànima, car la
sperança que tinch en la sua gran virtut de cavalleria me fa oblidar tots los passats
mals. E per ço com pens que serà repòs de la mia senectut, vull pendre a Tirant en
compte de fill. Pregau-lo de part mia que, axí com fins ací ha ben obrat, ho persevere
de ací avant molt millor, car lo premi de tan gran servey serà tal que ell e tots sos
parents alegrar-se
Lo senyor d'Agramunt besà-li la mà e près son comiat. Aprés anà a la cambra de
la emperadriu e près son comiat, e de la princessa per lo semblant.
Com la emperadriu véu que Ypòlit se
molt grans lamentacions. E cascuna plorava e
princessa, que axí
cambra de l'emperador per veure si era ver la lur partida e l'emperador los ho recità
tot.
La princessa apoderà que l'emperador anàs a la mar perquè ella hi pogués anar, e
la emperadriu que no s'í tardà. E per quant l'emperador aplegà primer a la mar que no
elles, posà
l'imperi tingués per recomanat. E Tirant li dix paraules molt afables, fent-li oferta
largament de tot lo que
l'emperador ne restà molt content.
E tots los mariners donaren de consell a l'emperador que prestament ixqués en
terra per causa de hun negre núvol qui ab grans trons e lamps venia acompanyat.
L'emperador fon tornat a terra. La princessa, ocupada de molts pensaments, dolent-se
molt com no era stada allí com son pare entrà en la galera, perquè ella y fos entrada e
hagués pogut veure e parlar ab Tirant. La mar era ja tan brava que no consentia que
dones y deguessen entrar, e son pare tanpoch no lo y haguera consentit. La princessa,
qui no véu altre remey, los seus ulls destil·lant vives làgremes, ab infinits sospirs
adolorits pregà a Plaerdemavida que entràs en la galera e que sabés la causa o causes
per què Tirant axí cautelosament se era recollit sens dir-li res, e les mans, al passar,
per què les se havia posades davant la cara, e més avant, per què no volgué aturar en
lo palau, lo que altres vegades tant havia desijat.
E Plaerdemavida, perquè era donzella molt entesa e de bon sentiment, hagué molt
bé compresa tota la intenció de sa senyora, e posà
qui l'acompanyaven.
No comporta ésser dita la dissimulada dolor que la emperadriu près com véu que
Ypòlit pujava en la galera.
Com fon dins, Tirant no féu gens de cara a la donzella, però ella s'esforçà que
Tirant la hoys e no tardà de fer-li present de sembtant embaxada.
CAPÍTOL
LA EMBAXADA QUE PLAERDEMAVIDA SUPLICÀ A TIRANT
—Ací só venguda per finir los darrers dies de la mia trista vida,¡o digne de gran
lahor, en lo qual natura no ha fallit! Ja per la desconexença de la senyoria vostra no
us puch oblidar, e yo no só merexedora de tan dura punició aconseguir, conexent lo
vostre gran renom de vostra virtuosa fama pública per tot lo món. No sens gran causa
és causada en mi dolorosa passió e són posats en mi dolorosos treballs, los quals per
plaure a altri desplaen a mi. Mas fortuna, qui tots temps és enujosa e envejosa de axí
lonch delit e plaer, en lo qual, en lo principi de vostres amors, havia trobada forma
prou cuberta e covinent a vostres desigs complir, a la fi, la sua amor desordenada,
en trist e dolorós plant s'és convertida. Ara deixem star les costumes de gran lahor
e les singulars virtuts qui en vós habiten, les quals haurien força de pendre cascun
altre sperit. Bé pot ésser maleÿda aquella donzella qui ha perdudes les sues paraules,
que no li han respost a la sua justa intenció, omplint a mi de infàmia miserable. O
molt cruel cavaller, entre molts nobles valerós! Qui ha regirats axí los teus pensaments?
¿Hon són ara los prechs los quals moltes vegades a mi, per restauració de la vida
vostra, planyent e sospirant oferíeu, que la vostra vida e mort stava en les mies mans?
Hon són ara los piadosos ulls ab los quals tota volta mostraven ésser vists ab
làgremes? Hon és la amor que envers mi mostràveu passant delitoses paraules? E los
greus treballs e congoxes yo hé presos per meus propis en delit e servey de vostra
mercé! Partir-se de tan virtuosa senyora, la més alta en dignitat e virtuts que en tot
lo món sia, sens dir-li adéu siau! La sanch de Caÿm no comés tan gran desconexença
envers son germà Abel com vós haveu fet envers vostra sposada. Si vida dolorosa o
mort li volreu dar, no ixcau en terra ni la vejau. Si restaurar la volreu de amargosa
vida, dau-li una poqua de vista de vostra senyoria.
E dit açò, no podent retenir les sues piadoses làgrimes, tancà
mantell ab gemechs e sospirs molt dolorosos e no dix més. Però Tirant volgué satisfer
en lo que Plaerdemavida li havia referit e, ab baxa veu, perquè de negú no fos hoÿt,
féu principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA
—Hon trobaré yo medecina per foragitar la mia cruel e inestimable dolor? E qui
serà aquell qui confort puixa donar a la gran tristor mia? Car si no, sol la mort és
aquella qui dóna remey a tots los mals, car perdent la vida perdré lo pensament del
negre ortolà. E major dolor és la mia que no fon la magnificència de Pirro, ne la
descontentació de Medea, ne la potència de Dari, ne la desaventura de Adriana, ne la
crueldat de Gigurta, ne la infàmia de Canatre, ne la tirania de Dionís. Moltes altres
dolors semblants a la mia dexaré de recitar, perquè yo veig que los antichs dans,
cercant si
dolga menys perquè
gran dolor e no gose manifestar lo que
dubte que, axí com als altres atribulats qui
benaventurada pietat és aquesta.
"O donzella de generació ingrata, consentidora de mos mals! No
nosaltres, strangers, fiar de negú, com totes les coses nos ixquen contràries. Per ço se
continuen le mies congoxes, no obstant la sperança del sdevenidor viatge, encara que
sia a mi molt fatigós. Emperò, no desminuhint en amor, la vera sperança mia clara és,
e la sua més scura que la nit. La sua bellea e avisament passa totes les altres del món
ab singularitat tan strema que seria foll qui en sa presència alguna altra loàs de ésser
de tanta stima. E fengia la bella senyora tanta contentació de mos passats serveys e
presents! Cercant paraules qui a tanta pena eren conformes, puix és impossible causa
de tan gran tristor rahonar-se puga, a la fi los meus adolorits ulls merexqueren veure
la tan stimada senyora, la qual de mi en aquell cars poch pensament tenia, ab lo
Lauseta, negre ortolà.
"Primerament víu hun desonest besar, lo qual los meus ulls e los sentiments ofené.
E majorment aprés: entrant en una cambra ab gest e paraules de infinida amor,
abraçats, mostraven haver aconseguit tot aquell plaer e delit que entre enamorats se
acostuma. E exint per la porta, la Viuda Reposada, ab hun vel de seda en la mà,
agenollant-se als séus peus, davall les sues faldes bé amunt lo y posà. Los dolorosos
pensaments e tristes sospites que a la mia dolorosa ànima combatien per haver vist
com aquell tan indignament la havia tractada, no sé la mia mà per què en aquell cars
se detingué de fer homey, no vull dir en qui. Mas la desaventurada paret m'ó tolgué,
més amiga d'altri que no de mi. Los arbres qui de prop li staven, tots mudaren de
color per la abominació de tan leig cars.
E lavors digué ab irada veu:—Pert de mi la sperança, Plaerdemavida! Que si yo
t'hagués vista, com fiu a la donzella de Monblanch e la Viuda Reposada, yo t'haguera
presa per los cabells e en aquesta mar sagrada te donara de bon grat sepultura
adolorida. Mas per ço com no venguist0 davant la mia vista, te prech que prestament
te vulles partir davant los meus ulls, car bé pens que tanbé deus ésser consenta en la
maldat de ta senyora. Mas aprés lo cars, jamés traure ni apartar poguí del meu ànimo
la miserable gelosia, qui en mi havia presa posada, del negre ortolà, que com a forçat
no poguí resestir que la spasa per lo coll no li passàs.
"O princessa enemiga de honestat! Per què temtes altre remey que mort a ta dolor?
Tu desiges saber mon mal, lo qual no consent, per ésser tal, que sia parlat, perquè
l'ayre s'entrenyora de sentir sò de tals paraules. E les tues orelles haurien ferea de
hoyr lo desorde de tanta amor sens comparació que al negre has mostrada, per què
seria millor morir per reviure de honesta fama que no, vivint, morir en eterna infàmia.
¡O cruel seguretat que tu a mi fist per tolre
segura! Lansant-me davant los teus peus te diguí la causa per hon ma vida tenia
avorrida. E yo
"Delit és als atribulats si lur dolor a persona fel recitar poden, però vós, donzella,
desesperau del meu socors per la mia persona ésser absenta, car perdonar és lo meu
propi ofici de aquella infançonia de la mort, la qual egualment accepta qualsevol que
a ella recorre. Axí, en tal temps ma dolor tant aumentava que, quasi fora de seny, entrí
en la mia cambra fengint que terrible son fatigava la mia pensa perquè
star sol, car tota companyia me fóra enujossa, puix no podia attényer lo que tant
desijava. E lançant lo meu cors per fexuga càrrega de deseguals pensaments e enuigs
sobre lo meu lit, no sabia qual part millor que mort elegís. Mas pensí: lexar-me de
viure feÿa ma culpa palesa per aconseguir-ne perpètua infàmia. E per ço prech a Déu,
puix la princessa, aquella nit que
sua e poc delit meu, volgué fer scusació ab paraules de pietat e ab làgremes als ulls,
per ço que no conegués la sua gran culpa e major defalt, e per ço desig en aquesta mar
salada yo pogués fer ma pròpia habitació e lo meu cors, no soterrat, anàs sobre les
ones, e que arribàs hon la senyora princessa habita per ço que ab les sues delicades
mans me vestís la mortalla.
Callà e no volgué més dir. Com Plaerdemavida conegué lo mal de Tirant quin era,
e véu que lo negre ortolà era stat mort e no podien saber qui u havia fet, sinó ara per
relació sua, estigué molt alterada. Però sforçà l'ànimo per exir bé de la sua embaxada
e, ab gest de alegria e cara rient, se près a dir, present Ypòlit, paraules de semblant
stil.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT
—Les paraules dissimulades que lo vostre ginyós pensament ha manifestades,
són a mi de gran admiració, que per vós sia stat presumit que ab senyal de verdadera
amistat, ab paraules injurioses procehint d'estrema malícia, volríeu portar a ma
senyora a infàmia de perpetual desonestat. E no penseu que ab lo vostre mal saber
me poguésseu induyr al que volríeu, que yo loàs les vostres reprovades paraules e
mala intenció, car tant vos aprofitaria com fer hun clot en l'arena e ab hun anap
foradat buydar tota l'aygua de la mar. E vós, qui us feu amar e desamar, deveu
pendre açò per somni. E tot lo que dit haveu és fora de la mia memòria. E si tal cars
presumiu de ma senyora ni de mi, anau per a desconexent cavaller, que en tan gran
perill hajau posada la vostra persona. E posat cars que u hajau vist, és stada cosa que
s'és fet per joch e burles, per dar consolació e alegria a la senyora princessa. La Viuda
Reposada hagué dels entramesos de la festa de Corpus Crist e yo
del nostre ortolà.
E recità-li tot quant dessús és stat dit.
Tirant fon molt admirat de tal rahó e dix que tal cosa no podia creure si donchs de
sos ulls no veÿa lo contrari. La donzella, ab grans rialles, li dix:
—Senyor, yo dellibere de restar ací e vaja Ypòlit a la mia cambra. E davall lo lit
trobarà tots los vestiments del negre ortolà. E si no dich veritat, que de cap me lanseu
en mar.
Tirant fon content e manà a Ypòlit que prengués les claus e prestament hi anàs. E
per ço com feÿa gran maror, que tornàs prestament. E Ypòlit féu lo manament de
Tirant. Com fon tornat ab la roba del negre ortolà, la mar stava tan brava que jamés
Ypòlit no pogué pujar en la galera ni Plaerdemavida pogué exir en terra. De la galera
lançaren una corda a la barca e ligaren-li la roba del negre ortolà en tal forma que la
pujaren en la galera.
Com Tirant véu la cara e la roba, conegué la gran maldat de la Viuda Reposada e,
en presència de tots, jurà allí que si en aquell cars pogués exir en terra, que en
presència de l'emperador la faria cremar o ab les sues pròpies mans faria d'ella lo que
havia fet del negre. Aprés Tirant pregà molt a Plaerdemavida que li volgués perdonar
dels mals pensaments que havia tenguts de la princessa ni d'ella e, com fos ab sa
altesa, que li volgués recaptar perdó. E Plaerdemavida molt graciosarnent lo y atorgà
e, axí, restaren los dos ab molt bona amor e voluntat.
A poch instant, la mar se enbraví tan fort que tots aquells qui veÿen la barca hon
Ypòlit anava, tots reclamaven a Déu, de bon cor, que no perissen en la cruel mar. E
com Déu volgué, tornaren a terra tots banyats e la barca mija d'aygua. La pluja e lo
vent era tan fort e la mar tan alta que les gúmenes de les galeres se romperen e per
força hagueren de aquí de partir. Dues galeres donaren en aquella hora a través: les
persones se salvaren, mas les fustes se perderen. Les tres galeres com a forçats
entraren dins la gran mar ab la major fortuna del món. Romperen los arbres e les veles
e tot ne anà dins mar. La una galera trobà
illa petita e allí
pendre en la illa, ans romperen los timons de caixa, e la galera de Tirant se descosí. E
l'altra galera qui prop li venia tota se obrí, e entrà-se
dolor: tots se negaren, que negú scapar no pogué.
La galera de Tirant féu la via de Barberia. E tots los mariners perderen lo tento del
marinatge, que no sabien en quines mars eren, e tots ploraven e feÿen lo major dol del
món. Agenollats cantaven la Salve regina. Aprés se confessaren los huns ab los altres
e demanaren-se perdó.
Plaerdemavida stava gitada en hun lit, més morta que viva, e Tirant, aconortant-la
lo mils que podia. Com Tirant véu que lo joch s'estrenyia, dolent-se de sos mals, féu
devotament principi a semblant lamentació.
CAPÍTOL
LAMENTACIÓ QUE FA TIRANT CORRENT EN LA MAR FORTUNA
—O Senyor, ver Déu omnipotent e misericordiós! E quina és stada la mia trista
sort e gran desaventura que en tan gran treball e cruel infortuni vengut sia? O
miserable de mi! E com ha permés la tua divina Bondat que yo haja a morir en la
cruel mar e m'haja a combatre ab los peixos? No só pogut morir en les forts batalles
dels turchs e ara morré sens poder fer resistència alguna. Per què no morí en la fort
batalla del senyor de les Viles_Ermes, puix ab tanta pena havia finir la mia trista vida?
Loada sia la Magestat divina, a qui plau que per los meus grans peccats yo reba tal
punició segons los mals meus meriten. ¡O trist de mi, que no
mas dol-me aquesta donzella que haja ésser punida per los meus defalts o per mi
restarà en tribulació e fora de tota sperança! ¡O Tirant, bé és aquest dia trist e
desaventurat per a tu, que no
qui en tot lo món fos no
mort e no sabs qui
món, a Déu fos plasent vós fósseu ací present perquè vésseu los darrers dies de la mia
trista vida, perquè us pogués demanar perdó de tantes offenses que us hé fetes, per bé
que no sia de mon propi costum, mas per relació de falsa gent! O Viuda ficta e
reprovada, ja fos plasent a la divina Providència que
perquè
Déu e vergonya del món has comeses; car per tos peccats muyr yo e tots los altres, e
seràs stada causa e destrucció de la corona de l'Imperi Grech! O senyor emperador,
ple de molta benignitat, com vos dolríeu de mi com muyr en tan gran desaventura! O
cavallers del meu parentat, e com serà prest partida la nostra companyia! E qui serà
aquell qui us puga ajudar ne traure de presó? O excel·lentíssima princessa e sposa
mia, vós éreu lo meu confort e restauració de la vida mia! Yo suplich al Senyor de tot
lo món que us vulla liberar del poder de vostres enemichs e us aumente la honor ý
l'estat, e que us trameta hun altre Tirant qui tinga tanta voluntat de servir-vos.
No pogué comportar Plaerdemavida que, ab sforçada veu, no fes principi a tal
parlar, reprenent-lo com se lamentava de fortuna.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT
—Axí us ne pren com fa al laurador com vol segar lo blat, que sega la espiga
buyda. E no us deveu clamar de fortuna, mas de vós mateix, car no us ha forçat
fortuna de amar ne de avorrir, car no és ofici seu ne té senyoria neguna en coses que
stan en libertat del franch arbitre. Voleu saber què us ha forçat? Lo vostre poch saber,
qui ha dexada la rahó per seguir lo desordenat voler. Riqueses, potències e dignitats e
semblants coses dóna la fortuna, mas elecció de amar o de avorrir, obrar bé o mal,
voler o no voler, en lo franch arbitre stà, e cascú ne pot usar a sa voluntat.
No tardà Tirant en fer principi a semblant parlar.
CAPÍTOL
REPLICA TIRANT A LES RAHONS DE PLAERDEMAVIDA. COM LA GALERA DE TIRANT
SE PERDÉ EN LA COSTA DE BARBERIA
—Si de mos mals yo só stat occasió, no
procurada; mas dol-me la tua, que per causa mia hages a perdre la vida. E fos plasent
a la divina Bondat que
fos possible pogués dir quant ha guanyat sobre mi la mala sort des que la magestat de
la senyora princessa me ha dexat encórrer! Car no sé qual me és pus contrari: amor o
fortuna. E fantasiant contínuament en la magestat sua, tinch la sua ymatge davant los
meus ulls. E dexant-me de vanes paraules, perquè tenim la mort vehïna, dich que no
som ara en temps ni en hora de tenir moltes rahons, sinó recórrer al divinal auxili, per
què suplich a la misericòrdia del meu senyor Jhesucrist que vulla haver mercé de la
mia ànima e de la tua.
E girant-se a l'altra part, véu lo gran plant que los mariners tenien e véu lo còmit
de la galera, qui era lo millor mariner de tots, retre l'ànima a Déu per ço com era
cayguda una corriola e li havia dat al cap. Levà
gran sforç:
—Senyor, manau que la gent lancen l'aygua que dins la galera és. Veus ací hun
bastó. Ab aquest en la mà, cuytau per tota la galera, car lo còmit és mort e tota la gent
stà esmayada, car vehen-se prop de la mort. Féu-y gran sforç que buyden, car si
podem passar aquell cap, nosaltres porem acampar la vida, car més val de dos mals
pendre lo menor, ço és, que siam catius en poder de moros que si perdíem les vides.
Tirant alsà lo cap e dix:
—En quines mars som?
—Senyor —dix lo galiot—, veu
són les de Túniç. E perquè sou persona virtuosa, me dolch més de vós que de mi, car
la fortuna vol que havem de perir en aquesta trista costa de Barberia. E en semblant
cars cascú deu demanar perdó a l'altre.
Tirant se levà prestament, si bé la spantosa mar li feÿa gran mal, que levar no
podia, e féu tot lo que li fon possible. Mas véu que lo scandalar e la cambra d'enmig e
lo pallol, tot era ple d'aygua. Tirant, que hagué vist tot açò, féu-se traure les millors
robes que tenia e vestí-les-se. E près una bossa ab mil ducats, ab hun scrit que posà
dins que deÿa:
Prech e suplich a qualsevulla que lo meu cors en son poder vinga, per gentilea,
amor o pietat, al meu cors li vulla dar sepultura honrada, com yo sia Tirant lo Blanch,
del linatge de Bretanya e de aquella singular conquesta de Roqua Salada, capità major
de l'Imperi Grech.
Com açò fon fet, era passat migdia. E la galera, com més anava, més se omplia
d'aygua e molt més entre ells crexia lo dol. E la mort se apropincava.
Essent prop de terra, los moros veren venir la galera, e venia a ferir en aquell loch
hon ells desijaven. E los crestians veÿen que de morts o de catius scusar no
E en aquell cars Tirant tornà a reclamar la Mare de Déu, senyora nostra, dient
semblants paraules:
—O Mare piadosa e misericordiosa dels peccadors! ¡Tu qui fuist verge ans del
part, en lo part e aprés lo part, que axí com yo verdaderament crech açò, que axí ages
mercé a la mia peccadora ànima!
La galera fon prop de terra e tota la gent se lançaven en mar, cascú per liberar la
vida. En aquest cars era ja quasi nit scura. Com Tirant véu que los mariners cascú
prenia son partit, no
havia barca ni corda ni rem que tot no fos perdut. Pregà Tirant a dos mariners, fels
amichs seus, de aquells qui eren venguts ab ell en la sua nau com armà en Bretanya,
qui tinguessen per recomanada a la donzella. E tant los pregà e
emprengueren. Despullaren-la tota nua —e ja quasi la galera era tota davall l'aygua—
e près una planxa de suro qui stava ligada ab hun ferro, ab hun ganivet tallà la corda ý
lo mariner ligà-la
a sostenir. Vench colp de mar e donà a Plaerdemavida e als mariners, e lansà
huns deçà, los altres dellà. Lo qui portava la planxa de suro, ab l'embaràs de la corda
ab la donzella, per restaurar-la, ell se ofegà. L'altre mariner ajudà a la donzella tant
com li fon possible. A la fi fon forçat la desemparàs. E fon sort que
terra, e nit scura, que sentien la gran remor que los moros feÿen per pendre los
crestians.
La donze[l]la tocava dels peus en terra e, trobant-se desemparada, aturà
volgué exir en terra. Mas acostà
la ona algunes vegades que tota la cobria. E anant vora terra, per l'aygua, apartà
crits per dubte que no la matassen, car veÿa que los moros, ells se mataven los huns
ab los altres, sobre lo pendre dels presoners, qui més ne porien pendre. E ab los
relamps que feÿa, veÿareluyr les spases vora la mar. E tota nua se n'anà per l'aygua,
seguint la vora de la mar. E com sentia venir algú, entrava-se
stava axí fins que eren passats.
La pobra de Plaerdemavida, nua e crua, sens vestidures negunes, morta de fret,
anava tostemps reclamant a la mare de Déu, senyora nostra, que, puix la sua bona sort
la havia portada en terra de moros, li volgués deparar alguna persona que la tractàs bé.
E anant axí prop de mija legua, trobà unes barques de peixcadors. Entrà dins una
barqua e trobà dues pells de moltó, e ligà-les la una ab l'altra ab una corda prima e
posà
hun poch a dormir perquè stava molt fatigada del treball de la mar.
E com se despertà, trobant-se sola, pres-se a plànyer e plorar e a fer molt grans
lamentacions, destil·lant dels seus ulls vives làgrimes qui agreujaven molt los seus
ulls e la sua veu, qui restà fort rogallosa, quasi no podent parlar. E ab cuytats passos
anava cercant les vies de la cruel fortuna, la qual contínuament aguayta als qui en
tranquil·le repòs desijen viure. E rahonant-se ab sí mateixa, la aflegida donzella deÿa:
—O despiedada fortuna, com has mostrada vers mi tanta crueldat! Què
més fer que lansar-me cativa en terra de moros? Menor pena me seria stada que en la
tempestuosa mar hagués rebuda sepultura en lo ventre d'un peix. Però yo stime d'ací
avant molt poch posseyr los béns que posseyr devia, puix a la fortuna plau per los
engans que ab sí porta, car aquella cosa és perduda sens dolor que sens amor és
possehïda. E desije yo ara la mort, puix en tal cars só venguda, mas yo tinch dubte
que desijant-la no
me són contraris, car impietat me constreny que cometa crim en la mia persona, com
la mort sia fi de tots los mals, la qual, si benignament és rebuda, dóna a les donzelles
premi de honestat. E certa cosa és que yo finiré la tendra castedat mia ab mort
delitosa per finir la mia penosa vida ab conservació de ma fama, car viure és morir
qui no spera haver alegria. ¡ O trista de mi, que la arena stà umida per les mies
doloroses làgrimes! ¡O senyora princessa, yo só bé certa que per mi vós ara plorau
per la mia absència, malcontenta de vós matexa, sperant quant tornaré ab la desijada
resposta! Bé
la mia gran desaventura!
E stant en aquesta dolor, que ja era prop del dia, sentí venir hun moro cantant.
Amagà
barba tota blanca: pensà en sí que aquest moro vell li daria algun bon consell e
acostà
pietat, vehent-la donzella jove e de gentil disposició, dix-li semblants paraules:
—Donzella, yo veig que la fortuna t'à portada en aquesta misèria. Yo vull que tu
sàpies com yo fuy gran temps catiu en poder de cresttians, en Spanya, en hun loch que
havia nom Càliç. La senyora de qui yo era catiu, vehent la mia gran servitut que yo
feta li havia, se seguí hun cars que, tenint ella hun fill, enemichs que tenia li
vengueren per matar-lo, e certament lo hagueren mort sinó per mi, car, per ma
valentia, ab la spasa en la mà leví de terra lo fill de ma senyora e nafrí
altres fiu fugir. E per aquell sguart yo fuy posat en libertat per la senyora. Vestí
de nou e donà
Granada. E per aquesta gentilea que aquesta senyora me féu, tu hauràs loch en mi. E
com yo tinga una filla viuda, la qual, per contemplació mia, ella
una germana.
Plaerdemavida prestament donà dels genolls en la dura terra e féu-li infinides
gràcies. E lo moro se despullà hun albornuç que vestia e donà
los dos se n'anaren en hun loch qui prop de Túniç stava, qui
Com la filla del moro véu la donzella axí jove e de tan gentil delicadura, tota
despullada, pres-li molt gran compassió. E lo pare li pregà li fes tota aquella millor
companyia que pogués e li dix:
—Sàpies, ma filla, que aquesta és filla de aquella senyora qui
per la bona companyia que
retre les gràcies.
La filla, per la molta amor que al pare portava, ab amor infinida rebé la aflegida
donzella. E donà-li una camisa e una aljuba ab hun alquinal, e no era negú qui la ves
que no la tinguessen per mora.
Ara tornem a Tirant, que poch aprés que Plaerdemavida fon exida de la galera ab
los dos mariners a qui Tirant la havia comanada, ell restà ab hun mariner fins que la
galera fon tota plena d'aygua, la qual se n'entrava a fons. Lavors Tirant acordà ab lo
mariner de lansar-se en mar, que mijançant la ajuda del mariner sí poria exir en terra,
per bé que Tirant tostemps tingué crehença que en la mar o en la terra ell no podia
ésser stalvi de la mort, per ço com, sabent los moros que ell fos Tirant, capità dels
grechs, qui havia fet tant de mal als turchs, no
mon. Emperò ab ajuda de la divina Providència e del mariner ixqueren en terra, que
era ja nit ben scura, e secretament, a quatre peus, se lunyaren dellà hon sentien la
remor dels moros. Com foren anats per bon spay de terra e ja no sentien la remor de la
gent, apartaren-se de la mar entrant devers terra. E trobaren una vinya, qui en aquell
temps era que y havia raÿms. Dix lo mariner:
—Senyor, per Déu, aturem ací en aquesta delitosa vinya, e porem-y estar fins a
demà tot lo dia e porem pendre vista de la terra. E en la vinent nit porem de ací partir
per anar hon la senyoria vostra manarà, car en mort ni en vida no us falliré.
E Tirant consentí en los seus prechs. Com tingueren ple lo ventre de raÿms, veren
allí una cova e posaren-se dins per a dormir, tots nuus axí com staven. Com se
despertaren, sentiren-se tots frets, levaren-se e mudaven pedres de hun loch en altre
per scalfar-se. Com lo sol fon exit, Tirant stava ab gran dolor per les cames, qui molt
li dolien, no tenint sperança neguna qui de bé fos.
E seguí
Túniç lo major e millor cavaller que ell tenia ni de qui més fiava, ý era capità general
de tota la sua terra e tots lo nomenaven Capdillo_sobre_los_capdillos. Aquest
embaxador havia passats tres mesos que era allí e havia-li dat posada en hun loch qui
era molt abundós e delitós de caça, ab tota la sua gent. E fon sort que aquell matí ell
ixqué per pendre delit ab falcons e lebrers e, caçant, trobaren una lebre. E per ésser
molt correguda per los cans e per los falcons, no podent haver altre reparo, entrà-se
dins la cova hon Tirant stava. E hun dels caçadors que la y véu entrar, descavalcà a la
porta de la cova e véu dins Tirant star gitat, que no
li ajudà a pendre la lebre. Lo caçador se n'anà dret al capità e dix-li:
—Senyor, yo no crech que natura pogués formar hun cors mortal ab més
perfecció, car pintor no poguera pintar hun cors més bell del que yo hé vist. O
fortuna! Per què l'às tant perjudicat? No sé si és defalt de la mia vista car, a mon
semblant, me par ésser més mort que viu, per la color que té descolorida, ab més bella
cara, e lo lustre dels ulls que par que sien robins acunçats. En lo univers món no pens
se trobàs hun cors mortal ab tanta perfecció de membres. Yo l'he vist tal que crech
que de dolor e mals stà ben acompanyat.
Lo senyor li demanà hon era l'ome qui tanta bellea possehïa. Dix lo moro:
—Senyor, veniu ab mi, que yo
Lo embaxador ab plaer inestimable féu aquella via. Lo mariner, qui véu venir
tanta gent, desemparà a Tirant sens dir-li res e fugí tan secretament com pogué, que
dels moros no fon vist.
Aplegat l'embaxador a la cova, per bon spay stigué mirant a Tirant, havent
compassió d'ell, e ab gest e cara de humilitat, ab stil de tal parlar féu principi.
CAPÍTOL
LO CONORT QUE FA LO EMBAXADOR A TIRANT
—La gran bellea que veig en la tua persona porta dins mi pietat molt profunda. E
com sia cosa acostumada als hòmens, per grans senyors que sien, que s'esdevé que
són presos en batalla en mar o en terra o per naufraig, axí com ara la fortuna ha portat
a tu, e per ço, si virtuós ést, no
portat ací no
governa, car yo
perill e t'à feta gràcia que sies vengut en mon poder, com yo veja que natura no ha
fallit en formar lo teu cors de tanta singularitat, no crech menys aquell no haja dotat
de moltes virtuts. Yo tinch tres fills, tu seràs lo quart.
Cridà al segon fill e dix-li:
—Aquest com a germà hauràs. E si plaer me volràs fer, te prech de les tues
fortunes me faces cert, com les desige molt saber. E aprés que hauré feta una empresa
mia, qui és interés del major de mos fills, per ço com li volen levar la sua sposada
—la qual cosa de grat no consentiria, com aquest sia donzella molt virtuosa e filla del
rey de Tremicén—, e com aquesta empresa sia molt perillosa, si a Mafomet plaurà ab
honor yo
tornat que sia en la mia casa, que ara no puch, car los fats sinestres de fortuna no han
volgut que lo matrimoni que és stat jurat sia vengut a la fi que desijam. O crestià, yo
veig molt plànyer! Digues-me de què
suspirs. Prech-te que m'ó digues ab confiança de ton bé.
Acabant l'embaxador moro tals paraules, Tirant se fon levat e, ab veu sforçada, en
semblant stil a son dir féu principi.
CAPÍTOL
COM TIRANT FÉU RELACIÓ FICTA DE SOS FETS A L'EMBAXADOR
—De gran humanitat proceheix haver pietat e compassió dels miserables, e a mi és
molta glòria ésser vengut en poder de ta senyoria per catiu o presoner, per tu ésser
cavaller tan magnànim e virtuós que m'has promés premiar del que la fortuna de sa
pròpia auctoritat me ha levat dignament, com aquell sia lo seu ofici de donar e tolre a
qui li plau. E com la senyoria tua me atorgue licència en dir ma desaventura e desija
aquella saber, yo só molt content recitar aquella a ta senyoria, perqué tinch notícia de
la tua molta virtut e bondat, e és gran descans als miserables com recitar poden lurs
dolors a persona fel e piadosa. E vull que
gentilesa, per bé que no sia príncep ni gran senyor. Mas com a home jove, desijant
adquerir honor ý fama, hé cercat lo món. E trobant-me en les parts de Levant, per ma
desaventura parí la orella a una viuda, la qual ab ses fictes paraules e diabòliques
obres, enmig del dia me féu veure dins hun ort lo major mal e adolorida pena que lo
meu cors e ànima sentir podien. E tanta fon la strema pena que sentí que del major
enemich de la mia atribulada vida, ab les mies pròpies mans, prenguí venjança
complida. E restant molt adolorit, me partí ab una nau per passar en la Suria e de aquí
passí a la Casa Santa de Jherusalem, hon és lo sant sepulcre de Jesucrist, perquè
pogués fer smena de mos peccats. E tornant, me
senyoria ha vist. E ací pots veure tota la mia desaventura e com, despullat, tot nuu,
liberat del perill de la tempestuosa mar, per la divina Misericòrdia só arribat en
Barberia. Per què prech a la senyoria tua que
Lo missatger, responent, dix:
—Tart és vist que de foll navegar se puga atényer segur viatge. Yo só Capdillo_sobre_los_capdillos:
dóna
en res, que, com hi siam atesos, tot lo que
denegues lo teu nom, car yo
—Dich-te, senyor de mi —dix Tirant—, que yo fas infinides gràcies a la senyoria
tua del que m'às ofert. E prech a la divina Bondat que m'ó lexe servir. E puix tant
desiges saber lo meu nom, ab tota veritat, senyor, te dich que lo meu dret nom és
Blanch.
Ab molta pietat respòs lo Capdillo:
—Beneyta sia la tua mare, qui de tan bell nom te dotà, car lo teu nom se concorda
ab la tua singular perfecció.
E prestament lo fill se despullà una aljuba e donà-la-y, e feren-lo cavalcar en les
anques de hun ginet, e axí
E perquè lo rey de Túniç no sabés nova d'ell, per ço com en sa terra lo havien
pres, lo féu cavalcar en una adzembla e tramés-lo en hun castell del seus, que
tinguessen bé guardat perquè no se
Com Tirant se véu vestit e hagué vistes les afables paraules del Capdillo_sobre_los_capdillos
, près molt gran consolació en sí. E girà
cel, reclamant a nostre senyor Déu e a tot los sants que la mar mudar degués los seus
costums, car lo vent e la mar se eren concordats en la sua desolació, axí com l'ome
qui està en l'estrem de la sua fi e no troba loch per hon se
E volent caminar en la nit, lo cel se demostrava blau, la luna era en lo ple, que
lansava molt gran claredat, que paria que fos de dia. E cessat lo vent, en aquella hora
lo feren partir. E lo primer pas que donà exint de la casa, caygué tot stés ab los braços
uberts e stesos. Digueren tots los moros:
—Açò és hun gran mal senyal. Com aquest catiu crestià és caygut ab los braços
stesos, poca serà la sua vida.
Tirant se fon prestament levat, qui havia entés tot lo que los moros havien dit, e
dix:
—No haveu levat bon juhí, car yo hé nom Blanch e la luna és clara, blanca e bella,
ara en aquesta hora que só caygut. E la luna resta endret del meu cap e dels braços,
senyalant lo camí que yo dech fer, e no és restada atràs ni al costat. E les mies mans
són restades ubertes e steses devers la luna, per què demostra que yo, ab ajuda de la
divina Potència, tinch de conquistar tota la Barberia.
Tots los moros ne feren grans rialles e tingueren-ho per una burla. E tiraren son
camí, tant que per ses jornades arribaren en hun fortíssim castell. E lo fill de aquest
Capdillo era luny de allí tres jornades —lo qui era sposat de la filla del rey de
Tremicén—, e digueren-li com son pare havia tramés allí hun presoner crestià, lo qual
era home de molt bella disposició e de bona gràcia. L'esposat manà que fos ben
guardat e li posasen cadena e grillons. E axí fon fet: Tirant restà molt agreujat e tornà
entrar en sos trists pensaments.
Seguí
hagué cobrada resposta del rey de Túniç. Tornà-se
trobà lo dit senyor molt desconsolat, la muller e los fills, per ço com sabia que lo rey
Scariano, home fortíssim, tot negre e de molt desmesurada figura segons los altres
hòmens, qui era rey molt poderós de sí, de molta gent e de gran riquea, e ajustà contra
ell tot son poder, e molts reys que li venien en ajuda. En special li era molt parcial
aquest rey de Túniç e per ço detingué tant al Capdillo_sobre_los_capdillos ab la
resposta, per ço que aquell hagués ajustada tota sa gent.
Aquest rey Scariano confrontava la sua terra ab lo regne de Tremicén e volia que
li donàs sa filla per muller ab tot lo tresor que tenia e, aprés son obte, li donàs tot lo
regne. Aquest rey de Tremicén era de flach ànimo e tramés a dir al rey Scariano com
tenia sposada sa filla ab lo fill del Capdillo_sobre_los_capdillos, e que ell no devia
voler dona qui d'altri fos possehïda, e encara, que la tenia prenyada, per què li consellava
que en sa casa no volgués tenir ni criar fill d'altri; emperò que si u feÿa per cobdícia
del tresor ajustat que tenia, ell era content de partir ab ell, perquè
ell e a sos fills. Lo rey Scariano li tramés a dir que ell no flixaria que no hagués sa
filla ab lo tresor. E los altres fills, ell los volia tenir en custòdia sua dins hun castell.
A la fi, ells no
nombre de
Aquest rey de Tremicén no era més lo seu poder de
que l'altre venia ý era prop, près los passos ý sperà
les muntanyes. E aplegant lo rey Scariano a una ribera, al passar perdé molta gent.
Però, passada l'aygua, pujaren per les muntanyes e, alt, trobaren lo rey de Tremicén e
setiaren-lo en una vall molt bella, abundosa de totes coses per les moltes aygües qui la
ennoblien, la qual per los moros era nomenada la Vall Delitosa. E havia en la dita vall
tres castells ab ses grosses viles e molt de singular fortalea. E allí tenia lo rey
contínuament la sua casa, la muller e los fills, e allí fon asetjat.
Los dos castells staven a la una part del riu e l'altre stava a l'altra part, ab hun gran
pont de pedra que y havia. E moltes voltes donaren combat a l'hun castell e
prengueren-lo per força d'armes. E lo rey stava en hun altre castell molt més fort que
aquell que havien pres. Lo rey de Trimicén se tingué tostemps per perdut.
Lo Capdillo, com fugí de la batalla, venchse
no volgué recullir en lo castell hon lo rey era. Mas dix a son fill:
—Tu deus ésser més desijós de la mort que no ésser desposeÿt de la sposada, la
qual ve de tan gran e alta sanch. Per què
e, servint aquell, faràs com a bon cavaller, segons los teus han acostumat fer. E qui
servint son senyor pot fer armes braves, no deu cercar de domèstiques. E sies en
recort com honor te ha fet en tan alt grau pujar, car en semblant cars dóna la sua
glòria a qui la sab percassar. E si lo teu bonvoler és ab efecte per complir les coses
que honor ab sí porta dretament, iràs llà hon és ton senyor. E yo veuré si remey poré
dar ab alguns prínceps per alguna via indirecta o directa, si porem levar lo siti de allí
hon stà.
Respòs lo fill, e dix:
—Senyor, yo só molt content anar davant aquell famós rey e mon senyor natural,
delliberant fer mort e vida ab ell.
E près comiat de son pare, besant-li les mans e la boca, e aprés, ab stil de
semblants paraules, féu principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
RAHONAMENT QUE FA LO FILL DEL CAPDILLO A SON PARE COM SE PARTI D'ELL
—Los treballs ý perills no deuen als hòmens sforçats e de bon enteniment lo juhí
de rahó desviar, ans constituÿts en major necessitat, de l'entendre ý ànimo
sforçadament servir-se deuen, car la virtut, contrastant ý vencent l'adversa fortuna,
s'esperimenta hi
molt que axí com a cavaller virtuós me consellau bé hi
salut, car sent dolor inestimable per la absència de ma senyora, la qual stimaria més
perdre la vida que no a ella, per bé que tinch sperança que negú no basta a levar-la
com stiga en hun fortíssim castell e molt ben proveÿt per a gran temps de totes les
coses necessàries que per a hun castell ben provehït se pertany. E ajudant a mi lo
nostre sant profeta Mafomet, volgués en mi obrar donant-me saber, lo que en mi
fall, que
entendre ab sí porta honor ý fama, si la vida acampar podeu. E partesch-me de
vostra mercé per anar dretament llà hon és mon senyor e la cosa que yo més ame en
aquest miserable de món.
E partint-se del pare e cavalcant devers lo castell, sentí molt gran remor de gent
d'armes: tingué temor que no combatessen lo castell hon lo rey era e sa senyora. E
com fon alt en hun puig, véu lo gran combat que daven a l'altre castell. Lavors, ab
molta alegria, ab
E lo Capdillo_sobre_los_capdillos, fugint ab gran recel, se n'entrà en lo seu castell
hon Tirant stava pres. E descavalcat, e ben rebut per lo fill, demanà què era del
presoner crestià. E digueren-li com stava en presó e ben guardat. Lo Capdillo hi près
molt gran enuig. Essent en recort lo que dit havia com se partí d'ell cahent en terra,
que dix com ell tenia de conquistar aquella terra, pensà moltes vegades en aquelles
paraules. E pensava, més, com aquest era crestià e devia ésser destre en les armes.
Entrà
congoxat e malcontent d'ell. E ab paraules de semblant stil, de tal parlar li féu
present.
CAPÍTOL
CONORT QUE FA LO CAPDILLO A TIRANT
—Prech-te, crestià valerós, que no t'agreuges perquè ést stat tan maltractat per
mon fill, car yo
voluntat. E no tingues crehença que yo haja tengut tal pensament, ans mon delliber és
stat, en aquest temps que no t'é vist, de tenir-te en compte de fill, com conega que
n'ést merexedor. E prech-te que
que per mijà teu yo dech ésser aconsolat. E deman-te perdó, car yo conech que tens
justa causa de clamar-te de mi, mas yo
satisfacció serà tal que
de batalla, de mon senyor te fas demanda, car yo crech que tu, crestià, deus saber molt
en les armes, e seguides que deus haver guerres segons los senyals que en tu se
mostren. E lo més que m'ó fa creure és que com cayguist en terra diguist que ab ajuda
del teu Déu conquistaries tota aquesta terra. E ajuda
crehença, car com te víu nuu, sens camisa, mirant lo teu ben proporcionat cors
semblant lo de Sabastià, qui fon asagetat, e lo teu fon vist ple de ferides, qui les te
donà no tenia gran pietat de tu, ni crech, com les rebist, no dormies ni les tues mans
no devien star ocioses.
"Per què
armes e sabedor en les guerres. E no sé què
sé per què demanes la mort, car ella és de tal natura que ve més prest als qui la temen
que no als qui la desigen. Donchs, si tu stas en suma misèria, pren sperit de
confortació e aparta de tu tota manera de dolor e pensament. E prech-te que t'alegres
perquè pugues donar a mi consolació, car yo desige tornar a no res com pens en la
dolorosa batalla que havem perduda, e pensant encara en les piadoses làgremes de tots
aquells qui són stats morts o ferits en la trista batalla. Per què de present te prech com
a fill que hajes compassió de la mia misèria. ¿Què serà de la mia honor com aquest
cars vinga a notícia de les orelles de les gents?
E féu fi a son parlar.
No tardà Tirant, ab veu piadosa, fer principi a tal resposta.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FÉU TIRANT AL CAPDILLO
—La virtut que de vós tinch coneguda, senyor Capdillo, és per ço com me haveu
liberat de presó sens mos mèrits precedents, mas per la molta valor de la senyoria
vostra. E mostrau lo vostre valerós ànimo de cavaller, no mudant lo vostre valeròs
prepòsit, en no tembre los perills de la guerra per bé que la fortuna vos sia stada
adversa. E per ço com la mia adversitat és stada molt gran, tinch compassió de la
vostra, regraciant a la senyoria vostra com me haveu axí aconsolat, car, puix me veig
en libertat, tots los passats mals tinch per oblidats, confiant de la misericòrdia de
aquell bon Senyor qui m'à creat que jamés me fallirà. E prech-vos, senyor, que no us
vullau tant desconsolar, car faríeu perdre la noble sperança als vostres súbdits e a tots
aquells qui iran sots la vostra bandera. Car obra és de cavallers una volta ésser
vençuts e altra vencedors. Mas deu pensar la senyoria vostra les virtuts que possehïu,
que no presomesca la vostra prosperitat alguna cosa de mal a fer de mi, car altra cosa
no vull de vostra senyoria, ni demane, sinó la vida, per bé que no la desige sinó a fi
que tinch sperança de traure la senyoria vostra de congoxa. E de açò la mia ànima
restaria aconsolada, car béns de fortuna no
fermetat. E per ço senyor, per la molta amor que us porte, per no ésser ingrat, rebut
per la mercé vostra, no us celaré la mia fortuna, com yo en Spanya hé longament usat
lo noble exercici de les armes, e sabré consellar e ajudar tant com algun altre, e seré
dels primers en lo perill de les armes. E de açò vos demane perdó, perquè
loat, emperò les obres ne faran testimoni. E si aqueix rey té asetjat a vostre rey e
senyor, no
bombardes no derroquen lo castell, si conexeu que
vostra, yo les rompré totes quantes n'í haurà.
E lo Capdillo fon molt aconsolat de tot lo que Tirant havia dit. E féu-lo posar en
orde per partir e pregà molt a Tirant se
bombardes. Respòs Tirant e dix:
—Senyor, certa cosa és que l'ome pobre, segons dien los passats, per fer o obrar
alguna virtut han de necessitat mester algun tant abundància de béns, car en la
benaventurança polítiqua l'om del tot pobre no pot ésser dit benaventurat, car difícil
és al molt mester pogués obrar neguna cosa virtuosa, per bé que diu Salamó que la
pobretat és infinida riquea e bé no conegut, car tant basta a la pobretat com natura ha
mester ni requir.
Lavors lo Capdillo li féu dar lo millor cavall que ell tenia e armes e prou diners.
E Tirant comprà una fel de balena, la qual era molt vella, e près argent viu e
salnitre e vidriol romà, ab altres materials, e féu de tot ungüent. E posà
capsa e donà
secretament com pogueren, passaren la ribera e en la nit se reculliren en l'altre castell.
E de aquest castell fins a l'altre hon lo rey era distava hun quart de legua. Com
Tirant hagué reguardejada la terra, véu en la ribera hun pont de pedra, e enmig de la
gran orta eren aleujats tots los enemichs, axí que no era negú gosàs passar lo pont e, si
u feÿa, no donàs en poder de enemichs. Tirant dix lavors al Capdillo que li donàs hun
moro no conegut de qui ell pogués fiar e que li fes donar
foren dats. E Tirant vestí
E lo rey Escariano, sabent que no era negú qui noure li pogués de sos contraris,
acompanyat de gran multitut de gent d'armes —e era stat vencedor de la batalla, [e]
no stimava res als enemichs—, feÿa tirar contínuament trenta_set bombardes, entre
grans e poques, e açò tres voltes lo dia; e ja havien derrocat més de la mitat del
castell. E havia feta fer crida que tots los qui portarien vitualles al camp fossen guiats
anant, venint e stant.
Lo moro e Tirant pujaren bé una legua sobre lo pont ab lo bestiar e vengueren
dretament al camp. E demanaven de cascun moltó més que no valia, per ço com hi
havia molts compradors. E perqué lo bestiar no
preu, e stigueren allí
scusa de mirar, acostà-s'í, untà
les bombardes. E l'engüent era compost de tals materials que, neguna natura de metall
que
que la bombarda o ballesta fa, per força s'à de rompre.
L'endemà, com despararen per tirar al castell, totes se romperen, que no n'í restà
neguna sancera. Lo rey Escariano ho tingué a gran admiració que les sues bombardes
se fossen axí rompudes e tingué-u a fort mal senyal. E Tirant ab lo moro tornaren-se
al castell hon era lo Capdillo.
E hordenà Tirant que fos rompuda una arquada del pont e feren-hi hun pont de
fusta levadís, ab cadenes de ferro per alsar-lo e avallar. Aprés que açò fon fet,
prestament dellà lo pont féu ficar de grosses bigues e feren allí hun palench. Com lo
palench fon fet, Tirant, ben armat, pujà en hun bon ginet e, ab una bona lança en la
mà, anà dret al camp dels enemichs. E trobà
devers ells, —los moros descuydats pensant com tot sol venia fos home del camp—, e
Tirant ab la lança los matà tots
armaren-se tots e pujaren a cavall. Tirant no curà sinó de matar tants com li
vengueren davant. Com ell véu que la gent era armada e a cavall, e venien devers ell,
retragué
prestament descavalcà. E los moros aplegaren al palench e los del castell devallaren
per ajudar a Tirant. E allí fon una bella scaramuça e y morí molta gent. Tant carregà la
gent del camp que, per força, Tirant se hagué a retraure, e alçaren lo pont per dubte
dels moros. Lavors los moros romperen lo palench, e en la nit Tirant lo féu tornar a
refer. Al matí los moros tornaren e trobaren-lo refet.
E axí, cascun dia, a totes hores staven fent armes, e moria-y molta gent, axí de una
part com de altra, en tant que cascun dia no feÿen altra cosa. E seguia
vegades que tot lo camp s'í ajustava. E dins lo castell tenien dues bombardes e Tirant
les féu portar al cap del pont e de allí feÿa tirar al camp, e moltes voltes los feyÿen
gran dan. E Tirant, a totes hores armat, stava al palench, e tots los moros ab ell fent
tostemps armes.
Hun dia. Tirant dix al Capdillo:
—Senyor, ¿pendríeu plaer yo tragués al rey, vostre senyor, del castell e
portàs ací o en alguna altra força hon stigués en loch més segur?
Respòs lo Capdillo:
—Si tu a mi feÿes aquex tan gran servir e ma nora ab son sposat, que yo
a ma volentat, de tots mos béns te faria senyor. E posat cars que t'oblidàs lo rey, no
m'í daria molt.
Ara dix Tirant:
—Senyor, feu-me aparellar
sots aquell pi, ab hun altre que
E de continent fon fet. Com lo dia fon vengut clar e net, Tirant pujà a cavall e féu
armar cent hòmens e féu-los passar lo palench, e féu tirar a gran pressa aquelles dos
bombardes que tenia. Com los del camp veren als cent hòmens que lo palench havien
passat, hagueren temor que no entrassen dins per matar-los gent, axí com Tirant altres
voltes havia fet. Tots se armaren e anaren devers ells e foren fetes aquí moltes armes,
nafrant e matant molta gent los huns als altres. Fon-los forçat de retraure
palench, car los enemichs se concordaren tots que donassen lo combat tan fort que, ab
los altres ensemps, entrasen dins lo pont e, si lo pont prenien, lo castell seria a lur mà.
E quasi aquell dia poca gent restà en lo camp que no fos tota al palench. E com Tirant
véu allí tota la gent ajustada, dix al Capdillo:
—Senyor, teniu vos ací cara ab aquests tant com poreu e yo iré llà hon dech anar.
E ferí fort dels sperons e féu la via dellà hon era lo patge qui
ab ell, ja portava molt cansat lo seu ginet. Descavalcà e donà
aquell qui era bo e fresch. Partiren ell ý lo patge, passaren per la orta tan cubertament
com pogueren, a les espatles del camp, que per negú no foren vists, e féu anar lo patge
primer, per ço com los del castell no conexien encara a Tirant. E tant se acostaren que
l'esposat conegué que aquell era son germà lo menor e defené que negú no tiràs de
ballesta a ell ni a Tirant.
Com foren dins lo castell, trobà lo rey, que era exit en la sala per veure
gran festa.
—Senyor —dix Tirant—, vós e vostra filla pujau de continent a cavall e veniu ab
mi, que yo us posaré en loch segur.
Lo rey près lo ginet del patge e cavalcà l'esposat en les anques del ginet. E Tirant
pres la donzella e cavalcà-la en les anques del seu ginet. E ixqueren a gran pressa del
castell, tostemps corrent fins que foren a una legua del camp. La nit los sobrevench;
lavors se posaren a son pas e lo rey, que sabia molt bé tota aquella terra, anà-se
dretament a la més fort ciutat que ell tenia, ço és, Tremicén.
E anant lo rey per lo camí, havent bon grat de la bella disposició de Tirant, tingué
desig de saber quina fortuna lo havia allí portat, e féu principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
COM LO REY DE TREMICÉN SE DOL DE SOS MALS AB TIRANT
—Si los cruels fats no són contents de haver-me tant alargada la vida, ab
desonrada mort prenguen de mi venja, car de present me dolch que ma tristor jamés
finir puga. E l'ésser trist me delita, puix só content que la mia dolor eternament se
mostre als vivents, per yo haver perduda la passada batalla, car de ma adolorida pena
que sent, mort me representa. Per què
cert quina és la causa qui t'à mogut de posar la tua persona en tan gran perill per
liberar a mi, trist rey e sens ventura, car ab diversitat de tan penosos pensaments m'às
fet partir dellà hon creÿa finir los meus darrers dies. E los meus mals se són
multiplicats per ocasió de la mia gran desaventura, e per ço, ab la nova passió, quasi
fora de mon recort, entre los desaventurats seÿa. O enemiga fortuna que portes enveja
a la mia felicitat e aguaytes ab gran solicitud la mia vellea, ab sperança de inreparable
victòria! Mas, què val a mi dolre
plasent a Mafomet que per ta virtut yo sia liberat, vull que tingues tal confiança en mi
que seràs molt bé premiat dels teus virtuosos treballs.
E no dix més. No tardà Tirant a les paraules del rey fer tal resposta
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FÉU TIRANT AL REY DE TREMICÉN
—Davant los ulls e mercé de la senyoria vostra se mostraran les míseres làgremes
e dolorosos sospirs que lo vostre aflegit poble lansa, dia e nit, per la senyoria vostra. E
podeu ésser cert, senyor, que les delicades cares de làgremes banyades han fet amollir
e moure a mi a dolre
quals han renovellades a mi les dolors, tocant lo meu ànimo1de pietat haver de la
senyoria vostra hoynt e havent notícia de les congoxes grans que los vostres cruels
enemichs vencedors vos daven.
"Arribí yo en lo vostre castell, ab benigne fortuna, per manament de aquell qui
diu en aquest cars ésser mon senyor —e yo catiu de aquell famós cavaller—, lo
Capdillo_sobre_los_capdillos. E ara tinch manifestada a la senyoria vostra la causa de
la mia venguda e aquest sol desijat servey reste per a les mies penes. E perdona
senyor, a la simple resistència feta per mi contra les armes dels enemichs vostres per
mi no coneguts. E de mi sia fet com a la senyoria vostra plàcia, lo loch e lo temps que
merita la mia fe, per tal que, de la mercé vostra lohant-me, multipliquen lo nombre
dels vostres súbdits. E per mèrits de la singular bellea, gràcia e saber que la senyora
vostra filla posehex, me só posat en tan strem perill, remetent-ho tot a la
benaventurada fortuna.
E lo rey, lansant infinits sospirs, replicà a Tirant en stil de semblants paraules.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE LO REY DE TREMICÉN FA A TIRANT
—Molt deu ésser stimat l'ome com la sua disposició és concorde ab les paraules e
obres. E de tu tinch presumit, segons que per occular demostració se manifesta, que
natura no ha en tu fallit, comunicant-te tots los dons que natura donar pot. E crech, per
a mi, que tu sies en lo món sol sens temor. E forçadament tinch a creure, segons los
senyals que en tu
dubte de tot lo poble morisch. Per què
vulles haver pietat de ma filla e de mi, e ab discreció vulles guardar la tua persona de
tot perill, car l'ardiment qui
gran abominació com hoig nomenar aquest rey Scariano, que en aquell punt desige
morir. O Mafomet! La tua santedat, per què m'à levada la sperança mia?
E Tirant l'aconortà en la millor manera que li fon possible. E ací parlant, arribaren
a la ciutat de Tremicén, hon foren rebuts ab molta de honor e alegria per ço com
havien cobrat lur senyor. Lo rey féu donar bona posada a Tirant, hon fon molt ben
provehït e servit. E stant Tirant en sa posada, lo rey li féu molts donatius. E tots los
cavallers moros e altres gents lo venien a veure ý ell era tan graciós que de tota
manera de gents se donava grat.
Venint Tirant hun dia al palau del rey per demanar-li licència que volia anar a son
senyor lo Capdillo per servar-li la fe que li havia donada, com lo rey sabé lo cars,
dix-li:
—Crestià virtuós, prech-te que no
Capdillo, ton senyor, que vinga ací, e no passaran
la ciutat e posa-y aquell orde que tu conexeràs que necessari sia, que yo
a rey coronat trist e sens ventura, de fer-te franch e posar-te en libertat.
Tirant donà dels genolls en terra ab infinides gràcies retent, li besà la mà e
conortà
La filla del rey, qui véu la bella disposició de la persona de Tirant e los actes
virtuosos que havia fets per lo rey, pare seu, e per ella, e les laors e lagoteries que
Tirant li deÿa en presència de tots, desijava que Déu li fes gràcia que resposat morís
perquè pogués pendre a Tirant per marit. E la filla del rey, trobant-se ab ell a soles, li
dix semblants paraules:
—Crestià benaventurat, yo
dir la tua nació ne de quina terra ést natural, car molt ho desige saber.
E Tirant, responent, dix:
—Digna de honor, puix tant la mercé vostra vol saber la mia desaventura, yo só
cavaller, e per ma adversa fortuna perdí en mar tot quant portava en una galera Los
meus han usat fet d'armes, e molts reys cruelment són morts sots la lur bandera. E yo
solia ésser senyor e ara só catiu e servent; tenia servidors, e ara tinch a servir.
E no dix més. La gentil dama, de pietat abaxà los ulls en terra e dix:
—Sí Mafomet reba la tua ànima, vulles-me dir clarament en quina part ést nat, ne
de qui ést fill, ne a hon són morts tots los teus parents. E prech-te que me
veritat.
Respòs Tirant:
—O tu, qui avances del món a totes de bellea, e tens poder de regirar les penses
humanes per ta graciositat, e per la tua gran singularitat, crestians, moros e tot lo món
has posat en devís, axí com aquella que de virtuts ést sola sens par! A mi és pena més
greu que mort recitar la mia generositat, emperò, puix la mercé vostra me força, yo só
content de dir la veritat. E dich com yo só de la última Spanya natural, fill de hun
cavaller virtuós, antich de linatge e de anys, e la mia mare no menys generosa, e dels
béns de fortuna prou abundosos, no tenint altre fill sinó a mi. E aquell tenen per
perdut perquè no saben si só mort o viu.
E estant en aquestes rahons, vingueren altres gents qui
parlament. E la gentil dama restà molt contenta de la gentil pràtica de Tirant e de les
afables laors que li presentava.; e açò cascuna vegada que parlava ab ella. E com veÿa
que los moros no li sabien dir ni fer aquelles carícies, deÿaque jamés axí graciós
cavaller no havia vist com era aquest.
No foren passats molts dies que vench lo Capdillo_sobre_los_capdillos ab infinida
alegria, com sabé que lo rey e sa filla e son fill eren fora de aquell tan gran perill.
Aprés que hagué feta reverència al rey, féu molta de honor a Tirant. Lo rey, per la
molta amor que portava a Tirant, parlà ab lo Capdillo e pregà
Tirant fos libert. E lo Capdillo, per les pregàries del rey e per la molta contentació que
tenia de Tirant, fon content que fos posat en libertat. E lo Capdillo soltà-li la fe, la
qual Tirant li havia promesa, de no partir-se d'ell ni de aquella sua terra fins a tant que
ell li digués tres voltes: "Vés-te
libertat franca ést posat". Fet açò, Tirant besà los peus e mans al rey, de la gràcia que
feta li havia, e dix:
—Senyor, yo
que lo rey Escariano yo haja mort o apresonat, o l'haja fet fugir de tota la vostra
senyoria.
Lo rey e tots los altres restaren molt contents.
Aprés que
li era scapat, fon molt admirat com se era pogut fer, de què li
e dolor. E puix véu que no podia haver a ell, posà en conquistar-li tot lo regne. E ab
lo gran poder que tenia, no li stava res davant, que ciutats, viles e castells no u
subjugàs tot a sí. E com no
que no prenia negú a mercé. Feÿa la guerra molt cruel.
Sabent açò lo rey de Tremicén, tenia molt sovint sos consells per veure què farien.
E enfortien cascun dia la ciutat, la qual ja de sí era molt fort, e posaren-hi vitualles per
a
resestir. E tenint hun dia consell, dix Tirant al rey:
—Senyor, feu-me una gràcia.: dexau-me anar com embaxador vostre al rey
Scariano, e veuré la sua gent com stan en punt e si
en altra.
Tots loaren lo seu consell, mas los més del consell tenien dubte no se
los enemichs, axí com feÿen molts d'altres, car a cascú plau lo vencedor.
Tirant se posà en orde, ab molta gent qui l'acompanyaren, e anà dretament llà hon
era lo rey Scariano. E com li fon davant, ab sforçat ànimo esplicà-li la embaxada en
stil de semblants paraules.
CAPÍTOL
LA EMBAXADA QUE TIRANT SPLICÀ AL REY SCARIANO
—No sies admirat si ans de totes coses no t'havem saludat, car tenim-te per
enemich capital e
l'enemich. Lo rey de Tremicén me tramet ací per ço com moltes vegades ha hoÿt dir
molt de bé de tu e té per cert tu ésser hú dels més savis reys del món. E per ço stà molt
admirat quina causa t'à mogut a pendre armes contra ell ab ànimo sforçat. E com tu
sies tan magnànim príncep, deuries ésser just e no voler tenir nom de tirà. E puix te
glorieges que ést dreturer, no deuries fer coses injustes. Donchs, si consideres en ton
enteniment, lo moviment de ta terra és a tu més vergonyós que honorós. E has
dejactada la tua real magestat sots taqua de grandíssima vergonya e infàmia no
passadora. Tant com lo món durarà, qui
mal home e per cobdiciós e ple de molta maldat, rey que sens fe ne causa ne rahó va
per desposeyr a negú de ço del seu, car dret no y tens ni leys no u manen.
"E si tu o algú de tos cavallers volran dir que tu ho façes justament, si no ab tota
maldat, yo de bon grat seré content oferir la mia persona a tot perill, sostenint lo
contrari, cors per cors, a batalla executadora, ço és, mort o vençut dins lo camp reste.
E si acceptar negú no u gosarà, te dich no
tramet a dir per mi, que u faça per temor que tinga de tu ni de ton poder, car yo
promet, sens fallir, que la cosa per tu començada no passarà sens digna deceplina. E
sàpies que ell stà en tal orde aparellat contra tu e los teus, mijançant Déu, qui aytals
coses acostuma de prevaler als qui culpa no tenen, qui en lo moviment de ton regne
no sia causa de la destrucció tua en breu temps. E les dones casades tornaran viudes e
ploraran la cruel mort de tots vosaltres. Mas al meu rey plauria saber la causa de ta
venguda, perquè aquella puga posar en scrit per forma tal que en temps esdevenidor a
tot lo món sia manifesta la tua presumpció.
E féu fi en son parlar.
Lo rey no tardà en fer-li resposta en stil de semblants paraules.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE FÉU LO REY ESCARIANO A TIRANT
—Cavaller, quisvulla que tu sies, ést entrecuydat que sens licència, davant mi
hajes presomit parlar ab tan gran audàcia e dir tantes e tals paraules injurioses. Sinó
que tostemps tot misatger pot parlar libertament, ara de present te faria car comprar
la laugeria de la tua lengua. E vull que ton senyor sàpia que yo, ab just títol hé
presumit venir-li desús, car no ignora ton senyor, e tot lo món, que no ha gran temps
que és stat tractat per algunes nobles persones matrimoni, ab delliberat consell de
cascuna de les parts, de sa filla ab mi, e ferma, segura e donada jornada de dar
compliment al matrimoni. E lo teu rey, per sola laugeria presomí de envergonyir-me.
Donchs, ¿com pots tu dir que no és justa cosa lo que fas contra ell? Car en tots los dies
de ma vida no seré alegre ni content fins que a mort cruel lo haja portat. Mas los casos
sinestres de fortuna qui algunes vegades han acostumat de venir als ergullosos, e per
lur supèrbia son mesos abaix, e si fortuna tingués la culpa, yo no tinguera cura
d'escusar aquella, car mal n'estich content per moltes desplasents coses que m'ha
procurat.
"E com aquesta donzella que yo deman sots just títol de matrimoni, e com lo seu
nom és molt stimat, que és Maragdina, e les sues virtuts fan més stimar perquè en
lo món no té par, e per ço com sé que tu ést crestià, tinch gran consolació en mi de
parlar ab tu de les grandíssimes virtuts de aquesta donzella. E si d'ací a hun any no
feÿa sinó parlar, jamés me enujaria. E si tu has amat en algun temps donzella
d'estrema amor, per lo teu mal pots presumir lo meu. E per quant essent yo infant
de poca edat tenia contínuament tres frares de l'orde de Sent Francesch, mestres en
la sacra teologia, e moltes voltes me induïen a tornar-me crestià, e conech bé que la
ley crestiana és de més noblea e millor molt que la nostra, e si no fos stada la mia
mare, que m'ó tolgué ab les sues tristes làgrimes, que cascun dia plorava davant mi
fins a tant que de mi los frares féu partir. Mas dir t'é açò: que la strema bellea de
aquesta virtuosa senyora me ha tant cativat que jamés hauré repòs fins que a ella o
la mort haja aconseguida.
"E tu, qui tens plena notícia de la sua gran e strema bellea, pots pensar yo ab
quanta rahó stich agreujat que ton senyor me vulla levar una tan virtuosa senyora que
al món no té par ni ha tengut. E encara que yo haja lest de moltes virtuoses senyores
qui en lo món són stades, axí com fon aquella animosa Urícia, reyna de les amaçones,
a la qual Eristeu, rey de Grècia, li tramés aquell invencible Èrcules, perquè era cosa
imposible per causa del gran ànimo que tenia, que li donàs les armes. E per lo
semblant se lig de aquella virtuosa Semiramis, reyna dels asirians. No solament
regia, ans vencia los medians e edeficà Babilònia. Com ella stigués en sa cambra
pentinant-se lo cap, hoy dir com Babilònia se era rebel·lada. Acabà de pentinar la una
part e l'altra restà per pentinar, e ab los cabells scampats que stava, no u pogué
comportar, sinó que prestament près les armes e anà a sitiar la dita ciutat, e ans que
s'acabàs los cabells de pentinar hagué cobrada la ciutat. E fon feta una ymatge de
dona de coure en Babilònia, qui fon posada en loch alt, ab la una part ligada e l'altra
scampada, en recordació sua.
"E axí mateix se lig de Tamarits, reyna de Scíthia, la qual no fon de menor ànimo,
car en venjança de la mort de son fill, per consolació sua, matà en batalla aquell
famós e molt temut Círius, rey de d'Àsia, ab
al dit rey e féu-lo posar dins hun odre de sanch, e dix als seus que semblant sepultura
merexia l'ome que sedejava de sanch scampar.
"Què
seria la sua istòria de recitar, mas los seus fets, dignes de molta recordació. E com
vengué a la batalla ab Cornèlio, príncep dels romans, e lo dit Cornèlio obtengué d'ella
victòria e se
"E no ignore los admirables fets de Pantasilea, reyna de les amaçones, en los fets
de Troya, e de Camil·la en Ytàlia ¿E qui pot negar que Minerva no hagués donats
diverses arts, ý en Grècia no hagués sobrepujats tots los hòmens ab la sua sciència e
enginy? ¿E qui pot dir l'amor natural de Ypsicratea Ysipitràcea, que hagué a son
marit Mitritades, rey de Ponto, la qual no solament lo seguia en la longa guerra e
dubtosa que hagué ab los romans? Aprés que fon vençut e desemparat per los seus,
jamés no
sua gran bellea e delicadura. E aquella Pòrcia, filla de Cató, sabent que lo marit seu
mort era, e com no pogués haver ferro prest ab què
de aquell, begué carbons foguejants e morí. No fon de menor amor, a mon juhí,
aquella virtuosa Júlia, filla de Július Cesar, que hagué a Pompeu, marit seu, que
vehent la vestidura de aquell sangonosa, e pensà que puix no
mort, sclatà e morí ella e hun fill que tenia en lo ventre. Més fon cordial e memorable
l'amor que Artemisa, reyna, hagué a Mausoleo, marit seu, lo qual, aprés que ell fon
mort, e li hagué celebrades solemnes obsèquies, lo féu polvorizar e begué
pólvora, mostrant que ella volia ésser sepultura d'ell.
"Què
una cativa sua, en negun temps ho volgué descobrir, per ço que nol difamàs, ans de
continent que aquell fon mort, ella li donà libertat e marit. E deu-te recordar, ho
hauràs bé entés a dir, com Mirilla, cavaller fort e virtuós, matà hun altre dins Sent
Johan de Letran, e fon condemnat que morís en lo carçre, de fam. E com pervengués a
notícia de la muller, cascun dia ella lo anava a vesitar, jatsia fos ben guardada si
portava alguna cosa per sustentació de la humana vida perquè li pogués la vida
alargar. E la muller, ab la sua let donant-li a mamar, lo sostingué per gran temps sens
que per les guardes jamés fon sabut. Aprés fon publicat lo cars e obtengueren remissió
graciosa.
"De gran stima e de alt enginy foren totes les nomenades senyores, excel·lint
qualsevulla home que sia stat de la creació del món ençà, de què meriten grandíssima
honor e fama gloriosa, majorment com ab lur indústria han aconseguit lo que natura
no
ço que tu sàpies que la donzella que yo ame e adore excel·leix en virtuts a totes
aquestes altres. E per ella és principiada aquesta guerra e per ella se ha de finir, e
altrament no. E aquesta és la resposta que
Lo rey girà les spatles e anà-se
molt bé aposentar. E en la nit lo rey pensà de provar de paciència a Tirant per conéxer
si era gentilhome de natura. Convidà
viandes davant ell. E lo rey seÿa al cap de la taula, e Tirant quasi al sòl de la taula. E
les unes viandes eren molt millor e mils aparellades que les altres. Tirant, axí com
aquell qui era destre en totes coses e sabia tant com ell, no curà sinó de menjar de les
bones viandes e lexà les altres. Com foren levats de taula, portaren la col·lació en hun
grar plat d'or, en lo qual havia citronat e pinyonada, e amel·les e pinyons confits a la
una part del plat. E Tirant près dels millors e majors que hi havia. Aprés lo portà dins
una tenda hon hi havia hun gran munt de dobles d'or, e altre de ducats e altre de
moneda blanca, e hun altre munt de vexella d'argent, e moltes robes e joyes qui
mostraven dins la tenda. E havia-y molts arnesos ý
e al cap de la tenda hi havia una barra al tres sparvers. Com lo rey lo tingué dins la
tenda, dix-li semblants paraules:
—Embaxador, lo meu costum és aquest: que quants embaxadors vénen en
presència mia, que sien de prínceps, han de pendre del que mils los alte, tant com ne
vullen. Per què
seré content.
Tirant, com véu la voluntat del rey, dix que era molt content de pendre, puix no
feÿa càrrech a son senyor, sinó vergonya a sí mateix. E près hun sparver, lo millor que
a son grat sabé triar.
Lo rey fon de açò molt admirat e presomí que aquest devia ésser home d'estima e
molt virtuós, car lo seu gest se mostrava E axí mateix, veÿa
proporcion[a]da, ab tanta singularitat, que natura en ell no havia en res fallit, dient que
en tota sa vida tan bell cavaller no havia vist, e desijava
Emperò creÿa en lo parlar de Tirant que havia fet en presència sua, que no dexara lo
servey de son senyor per star en la sua cort: delliberà de no dir-li res.
E Tirant, cobrada sa resposta axí com és stat rahonat, partí e tornà-se
senyor, lo rey de Tremicén. E féu-li fidelíssima resposta de tot lo que era passat entre
ell e lo rey Scariano. E lo rey demanà a Tirant, son enemich si tenia molta gent.
—Per la mia fe —dix Tirant—, senyor, ells són molts, e tots dies li vénen gents de
socors. Yo no
que
Tingueren consell e fon determenat que lo Capdillo, ab Tirant, prenguessen deu
mília combatents que
passats als enemichs. Partiren ab aquella gent e anaren per guardar una ciutat que
havia nom Alinach, car si aquella ciutat se perdia, tot lo regne era perdut. E per quant
sabien que los enemichs y devien venir, aquests se posaren dins. E Tirant en aquell
cars usava de son saber, fent enfortir bé tota la ciutat, e féu fer moltes barreres fora de
la ciutat, en tal forma que, si ells hi venien, fossen ben servits. E a la part que era pus
flaca féu fer molts fossats, que per davall terra podien entrar e exir sens obrir les
portes de la ciutat, les quals responien en huns orts qui prop de la ciutat staven.
—Com lo Capdillo véu fer tan subtils e artizades obres a Tirant, stava lo més
admirat home del món, e deÿa que jamés de sa vida havia vist home que tant en les
armes ni en la guerra sabés. E per tal forma staven sperant los enemichs que
vinguessen.
E lo rey stava en la sua ciutat de Tremicén, molt ben proveÿt de totes les coses
necessàries. E los enemichs anaven conquistant per tot lo regne.
Seguí
la ciutat fos, ixqué-se
ab gran cautela e propòsit maliciós, li dix:
—Senyor, per què la senyoria tua laura en arena? Tot quant fas és no res si ans de
totes coses no prens lo rey de Tremicén, car hagut aquell, en dos dies seràs senyor de
tot lo regne, e no iràs destemtat per les cauteloses vies, e ab gran seguretat de tu e dels
teus poràs anar ý estar. E si la senyoria tua fa una concòrdia ab mi, yo
de tots los teus enemichs, e més, te daré lo rey e sa filla en ton poder.
Com lo rey Scariano tal cosa hoy dir, tingué-u per una burla e, responent, dix:
—Com se poria fer tant de mal com dius? Però si tu tal servey me fas, yo
a fe de rey, de fer-te lo major senyor del regne. Però no puch pensar que tu pugues fer
tant com dius. Més te val que te
ofenesses a mi, car no sé si ést home celerat e de pèssima vida, no sabent lo aguayt de
la fortuna si seria per a mi pròspera o adversa, segons la tua openió, que no negués a
mi e fos glòria per als altres, per los meus peccats.
En hoyr lo juheu semblants paraules, no tardà en fer principi a tal reposta.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA LO JUHEU AL REY SCARIANO
—Tart s'esdevé lo que hom desija, ans sempre lo contrari se demostra. E sab bé la
tua senyoria que dels fets del món moltes coses han ésser remeses a la fortuna, e en
special los fets de les guerres e de les batalles, majorment que negú, per savi que sia,
no pot preveure tots los perills e inconvenient que seguir-se poden segons fortuna
administra. E sovint se veu en les batalles que los menys vencen los més, e los flachs
als forts, segons plau a aquell gran Adonay, qui vol que la justícia sia dada a aquell de
qui és. E de poch ànimo procehex al cavaller, qui tots los perills qui li poden seguir
vol preveure: jamés la sua fama porà aumentar. Ni lo príncep qui vol conquistar, si
liberal no és jamés pujarà a gran senyoria. E si bé vol la senyoria tua advertir al que
dit hé, conexeràs que no és somni, ans és cosa molt segura e infal·lible. E per major
seguretat tua, yo tinch tres fills, los quals posaré en poder teu, que si
de ma promesa, tingues libertat de dar-los mort adolorida. E açò faré per la senyoria
tua, ab pacte tal: com yo tinga una filla la qual desige maridar honradament —e de
mos propis béns li daré
venent oli, lo qual és jove e de bona natura. Stà ab lo guardià major de ta senyoria.
E per sguart de aquesta gràcia que
ciutar de Tremicén, per ço com tinch de la casa mia una porta que
de la dita ciutat, qui stà en guarda e seguretat mia. E per aquella part puch posar dins
E com lo rey li hohí dir semblants paraules, pensà bé en tot lo que
dit, e dix-li:
—¿Com me poràs tu donar lo rey de Tremicén e sa filla, com yo sia informat que
dins la ciutat ha hun fortíssim castell que, si és provehït, se pot tenir a combat de tot lo
món?
E lo juheu, responent, dix:
—Si tu fosses stat atent a les mies paraules, hagueres entés com yo no t'é feta
proferta de dar-te lo castell, mas la ciutat e lo rey e tots aquells qui ab ell són, com lo
rey stiga en son palau, qui és dins la ciutat, e per consolació sua stà dins en aquell, e
no li plau star sinó en temps de gran necessitat dins lo castell. E de açò, senyor, yo fas
segura la senyoria tua que u portaré a fi.
La concòrdia fon feta entre ells, e lo juheu li promés de donar molts donatius si ell
feÿa complir aquell matrimoni. Lo rey prestament tramés per lo guardià major, que és
ofici qui és nomenat mustaçaf del camp, e com fon davant lo rey, ell li dix:
—Guardià, què és de hun juheu que tu tens qui va venent oli per lo meu camp?
—Senyor —dix lo guardià—, ell va per lo camp usant de son ofici, venent oli, e
altres vegades remenda çabates.
—Vés prestament —dix lo rey— e fes-lo
Com lo juehu li fon davant, lo rey li demanà de quina terra era.
—Senyor —dix lo juheu—, segons hé hoït dir a mon pare, de lonch temps ençà ell
e tots los seus són stats vassalls de la senyoria vostra, e per aqueix me tinch yo.
—Ara atén —dix lo rey— al que
servidor, e per ço com yo tinch desig de avançar los qui
sobre tots los altres, hé delliberat de avançar a tu en aquesta forma, que hé tractat
que sia fet matrimoni de tu ab Jamila, filla de don Jacob, juheu, lo més rich mercader
que en tota la Barberia sia, e fer t'é dar deu_mília ducats ab ella, e dos_mília per a mi
per sperons. E de açò me deus haver grat, per yo haver tant recort de tu.
Lo juheu, ab ànimo e cara de gran sforç, féu principi a tal resposta, fengint restar
yrós e malcontent, com si ab veritat fos stat decebut, e dix:
—Senyor, yo no ignore la molta magnificència de vostra senyoria que té de haver
recort de sos servidors e de honrar e de avançar aquells. E a mi és molta glòria que la
senyoria vostra sia stat en recort de mi, qui só home de tan poca condició, e de açò
vos ne bese les mans e us ne fas infinides gràcies. E perdone
yo no faria aqueix matrimoni si ell me dava deu tants més que no té. Car gran temps
ha que ell hi treballa, lo que jamés, per miserable que yo sia, ho veurà complit, e ans
delliber morir que fer tan gran defalt.
—Com defalt?—dix lo rey—. Tu ést pobre e dejecte, ý ell és rich e lo més favorit
e amat de totes gents de juheus que sia en tota aquesta terra. Quina desonor te
venir, ni seguir-te
amat de tots los grans senyors, car ell és bo, axí en les coses públiques com en les
necessitats secretes. Donchs, si ab voluntat pura volràs mirar la rahó envers ell, lo que
pot fer ne lo que val, ab genolls nuus li deuries los peus besar.
—No plàcia al gran Déu de libertat —dix lo juheu— que
tanta viltat ne jamés puga habitar en mi, ne la mia ànima no consentiria jamés que tal
defalt yo fes. E per ço, senyor, que la tua il·lustríssima senyoria sàpia per quina causa
me
som en lo món restats, són tres linatges, aprés que crucificaren aquell sant home e just
qui fon nomenat Jhesús, e aquest, dins la gran ciutat de Jherusalem fon pres e ligat e
posat en creu.
"La hun linatge és de aquells que tractaren la sua mort. E si
conéxer, són aquells qui són bulliciosos, que no
stan en moviment de peus e de mans, e lo lur sperit jamés stà segur, que no pot
reposar, e tenen molt poca vergonya.
"Lo segon linatge és de aquells qui executaren l'acte com lo açotaren, el clavaren,
el ligaren, e
galtades e, com lo hagueren alsat ab la creu, li scopien en la cara. E los senyals per
conéxer aquests són que jamés vos poden mirar en la cara de ferm, car prestament
giren los hulls en terra o miren en altra part, e jamés poden, sinó ab gran treball, alsar
los ulls al cel, axí com fa aquest juheu qui vol ésser mon sogre. Teniu-y sment, que
jamés pot mirar en la cara la persona ni menys pot mirar al cel.
"Lo tercer linatge és lo que devalla de Davit. Veritat és que aquests y foren,
emperò no consentiren en res e, moguts de pietat, se posaren en temple de Salamó e
no volgueren veure tan gran maldat com feren a aquell home sant e just. E aquests tals
que no y consentiren, ans feren tot lur poder en deliurar-lo de aquelles penes en què
era posat, són afables e de molta benignitat, e contracten ab pau e ab amor al proïsme
e poden mirar per totes parts. E com yo sia de aquest linatge, no
contaminar ne mesclar la noble sanch ab aquella de perpetual dolor, e lo linatge de
mos fills fos menyscabat, que perdessen la successió de son dret linatge. E de tals
juheus més tem la amistat d'ells que la mort e
parlar ab ells.
Com lo rey véu la causa per què lo juheu stava de voler lo matrimoni, no
forçar, mas prega
Ell los afrontà, e lo rey dix al juheu mercader com aquell seria content de complir lo
matrimoni com la conquesta fos finida, emperò lo jove juheu jamés parlà ni promés
res de la sua boca. L'altre, puix véu que lo rey lo y dehïa present l'altre, donà fe en les
paraules del rey.
Aprés de açò, lo rey concertà ab lo juheu mercader que per al desetén dia del més
ell seria davant la ciutat de Tremicén e, hora de mijanit, ab la fosqua ells porien
entrar.
La hora assignada, lo rey, ab tots sos capitans, fon davant la ciutat de Tremicén, e
lo juheu no mès en oblit la sua promesa, per casar sa filla, e ab gran diligència obrí la
porta de la juheria. E lo rey prestament entrà ab tota la gent e féu la via del palau.
Aquí donaren gran combat e, per força d'armes, entraren dins. Mataren lo rey de
Tremicén, los fills e l'esposat e tots los altres, que a negú no volgueren pendre mercé,
sinó a la gentil dama. Aprés combateren lo castell e no
Scariano, no tenint-se allí per segur, delliberà dexar tota la més gent dins la ciutat, per
guardar-la, e ell partí ab la filla del rey de Tremicén, qui anava tota plorosa per la
mort de son pare, de sos germans e de son sposat, e posà-la dins hun castell
inespugnable. E dins la vila posà la gent d'armes que havia portada, la qual allí era
necessària. L'altra féu tornar en guàrdia de la ciutat de Tremicén.
La cruel nova pervench a notícia del Capdillo e de Tirant, e per los moros ne fon
fet molt strem dol, perquè
valia donar-se al rey Scariano, puix la major part del regne era perduda e lur rey e
senyor era mort, que no star al perill de les batalles, e venint a vènia, ell los hauria
mercé.
Tirant dix al Capdillo:
—Senyor, mal acort haveu pres. No us vullau donar fins que vejau lo per què. Si
vostra mercé se dóna, qui sou huy lo major de tots, e teniu ací deu_mília combatents e
alguns castells e viles qui stan a obediència vostra, e encara aquesta ciutat, ab què
porem molt bé defendre d'ells,[...] E com altra cosa no porà fer vostra mercé, traureu
gran partit del rey, que us torne totes vostres terres e us ne done més per donar-li
aquesta ciutat ab los altres castells que encara no poseheix.
Lo Capdillo tingué per bo lo consell que Tirant li dava, emperò no
aconortar de la mort del rey, e menys de sos fills. Tirant ordenà que fos tramesa una
spia a la ciutat de Tremicén per saber com era stada aquella tan gran e cruel
destruccio, car la dita ciutat era restada sots bona guarda e de capitans nobles e molt
virtuosos. E que tan prestament la haguessen presa, sens haver-ne algun sentiment,
staven-ne molt admirats. Aprés saberen la veritat per hun home qui
era trobat, e havien-li mort set fills en la entrada del palau e robada tota la casa, e la
muller e los fills li tenien per força. E recità
rey Scariano havia manat que li levassen tots los béns, e lo traÿdor, qui semblant
maldat havia comesa contra son senyor, fos pres e ligat e, tot nuu, fos posat en lo
costell untat de mel, e lo dia següent fos squarterat e donat a menjar als cans. E axí
fon fet. E dix lo rey que, de traÿdor, qui se
de son senyor, poria fer d'ell e de la ciutat si mester era.
Sabuda per Tirant tota la veritat e com la gent d'armes era dins la ciutat e per los
lochs qui eren prop staven aleujats, e com lo rey Scariano se n'havia portada la filla
del rey de Tremicén en aquell fortíssim castell de Mont Túber, e Tirant près deu
hòmens, los quals sabien molt bé la terra, e ab bons ginets aquests anaren fora, camí al
castell de Mont Túber, e en la nit se posaren en aguayt dins una casa, la qual se
nomenava l'Antiga Mesquita.
Com fon quasi dia clar, prengueren dos moros. E açò feÿen per saber lengua del
rey, hon era e la manera de son viure quina era. E sabé com ell e la novella reyna
staven alt en lo castell ab
per fer la guayta de nit e de dia. E baix en la vila havia mil hòmens d'armes. Sabut
açò, Tirant los féu soltar, ý ell ab los altres passaren entorn del castell per veure la
disposició de aquell.
Aprés se
tramés-los en hun pont e dix-los que si veÿen venir los enemichs rompessen lo pont, a
fi que la gent d'armes no poguessen passar, e haurien a voltar, per passar aquell riu,
una bona jornada. E aquella jornada los nohïa molt per ço com havien a voltar per
molts barranchs e per lochs e viles que no eren en lur poder. E de la ciutat de
Tremicén fins allà hon era lo rey havia bones tres jornades, e de la ciutat hon Tirant
era fins al castell hon lo rey Scariano habitava, havia
ab tota la gent e anaren davant lo castell hon lo rey era. Com lo rey los véu, armà
Ab tots los seus, ixqueren a la porta de la vila per fer armes, emperò Tirant ni lo
Capdillo no consentiren que los seus se acostassen, sinó que corregueren tot lo camp
entorn del castell e portaren-se
la ciutat.
E Tirant molt sovint los vesitava e mostrava
s'í aturava dos o tres dies. Com no tenien què menjar, tornaven-se
Segui
dolorosos pensaments. E pasejant-se, pensava en la dolor en què havia dexada la
princessa e en lo dan de Plaerdemavida, e axí mateix, com tota la parentela sua eren
detenguts catius en poder de moros e no sabia si se n'anàs ni si los moros consentirien
la sua partida. E stant ocupat en aquests adolorits pensaments, ixqué per lo portal de la
ciutat hun catiu crestià, de albanesa nació, plorant e fent grans lamentacions per ço
com son senyor lo havia cruelment batut ab vergues e feÿa
que tenia prop de la ciutat. Tirant conexia lo catiu per quant havia parlat moltes voltes
ab ell, e conexia que era prou discret. Hagué
tenia negú de qui pogués fiar, cridà l'esclau e ab pietat li féu principi a semblants
paraules.
CAPÍTOL
COM TIRANT PROMÉS AL CATIU DE FER-LO FRANCH
—La fortuna cruel és sempre enemiga dels hòmens miserables, e majorment de
aquells qui són de poch ànimo, qui no poden comportar la lur tribulació ni la pena que
senten. E recordant-me dels meus mals, tinch compassió de tu, car si
ésser causa de ton bé, e que yo t'estimàs molt, que segons la obra demostra e evidents
senyals, tu deus ésser home valentíssim, com tingues més dolor que no mostres, e
com ést vengut en cars que yo stava en los meus trists pensaments, ab aquella certa
rahó que
perdre de ço que ell té, que lo que ell spera de tenir, encara que la sperança dega ésser
vera? (E per ço, bé considerant, molt manifestament se veu la mort mia per la longa
absència de la cosa que desige servir). E la novella pietat de les dolors del cativeri te
fan star trist e adolorit. O desaventurat del meu cor, qui plora de pietat per la dolor
que
E per ço te vull pregar que, si tu vols seguir lo meu voler, seràs posat per mi en franca
libertat de anar o de aturar, tant com volràs, ab condició tal que comportes ésser açotat
per lo camp ab correja, que no
horell[e]s, per ço que tu sies causa de pendre lo castell de Montúber hon lo rey stà. E
si la cosa s'esdevé axí com yo crech, tu pories attényer de ésser hun gran senyor; e si
lo cars no s'acerta, restaràs en franca libertat, e bona vida que en companyia mia no
fallirà.
No tardà lo crestià catiu en fer principi a tal resposta.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FÉU LO CRESTIÀ CATIU A TIRANT
—Déu sol és aquell qui sab la voluntat del meu cor. E les paraules per vostra
mercé a mi referides han donat confort a la mia ànima, de què us ne reste tant obligat
que no és cosa alguna que
conexent tanta pietat e misericòrdia que haveu envers mi mostrada, car la molta
necessitat que tinch de cobrar la perduda libertat me constreny en fer tot lo que
maneu, considerada la mala vida que comporte, e per lo vostre molt meréxer que m'í
obliga. E si amor no fos stada, no fóra yo vengut en lo que só, car lo delit me ginyà en
plaure
Per què
pensaments trists e làgremes, qui serien lunyades de mi e la trista vida. Emperò
quesvulla que sia stat de mi, ni puga ésser, yo só prest de obeyr tot lo que
no dubtant en res del dan ni perill que
vós tinch coneguda, me obligue no solament en servir-vos, mas encara a sostenir
qualsevulla perill de mort per la senyoria vostra, no fent stima neguna del treball de
les orelles, ne qualsevulla altra lesió que en la mia persona fer-se puxa.
Tirant li regracià la sua bona voluntat e dix-li:
—Yo
E prestament Tirant se partí del catiu e anà a parlar ab lo Capdillo e, dels diners
que tenia, rescatà lo catiu per cent dobles. E l'endemà partiren de la ciutat ab tota la
gent, axí com altres voltes havien acostumat. Aprés que hagueren corregut tot lo
camp, atendaren-se prop de la vila hon lo rey era, e molts dels de la vila ja no u
stimaven res en veure
portaven bombardes ni neguna artelleria, ni tenien atreviment de aturar-y més per ço
com, si u fessen, prestament foren aquí tota la gent del rey. E los de la vila molt
sovint, ab licència e voluntat del rey, e ab voluntat de Tirant e del Capdillo, los
aseguraven e venien tots dies a parlament.
E aquell dia entre los altres, se seguí que lo rey tramés dos cavallers qui
digueren que si
Capdillo e Tirant los digueren que no
venjar la mort del rey de Tremicén e de sos fills. Aprés del parlament tengut, Tirant,
axí com acostumava altres voltes, tostemps los feÿa fer col·lació, e aquell dia tingué
concertat ab l'albanés axí com se seguí.
Aprés feta la col·lació, l'albanés se acostà hon stava l'argent e furtà hun picher
d'argent molt gran e ben daurat. E com se n'anava, aquell qui guardava l'argent pres-se
a cridar grans crits, en tal forma que Tirant, qui parlava ab los hòmens de la vila,
demanà quina remor ne quins crits eren aquells. E tots veren córrer a l'albanés e
molts que detràs li corrien, e veren com fon pres e portaren-lo davant los capitans.
Lo qui era guarda de l'argent lo portava per los cabells, e dix:
—Senyor, yo us requir vos plàcia voler-me fer justícia de aquest ladre manifest
qui m'ha furtat aquest picher d'argent.
Tirant volgué que lo Capdillo parlàs primer, e dix:
—Yo done de sentència que sia penjat.
Respòs Tirant, e dix:
—Senyor Capdillo, no som ara en temps de matar gent, si en batalla no. Yo us
prech li sia mudada la sentència que sia açotat per lo camp e les orelles tallades.
E axí fon fet, en presència dels cavallers de la vila que allí staven parlant ab ell. E
aprés de les orelles tallades, li ligaren lo picher al coll e açotant-lo entorn del camp. E
la tercera vegada que
pres-se a córrer devers la vila. E l'alguazir del camp corrent detràs ell, dexà
terra, e l'albanés hagué temps de poder entrar dins la vila; e los qui staven al mur, ab
ballestes lo defeneren tant que no
Los de la vila lo pujaren al castell hon lo rey era, e véu-lo tot nuu e ben açotat, ab
les orelles tallades e tot ple de sanch. Hagueren-ne ell ý la reyna gran pietat, e feren-li
donar una camisa e roba per a vestir, e lo rey lo ginyà que ell hagué lo picher, e pres-lo
de sa casa.
Tirant fengí que li desplaÿa molt la fuyta de l'albanés, e dix als cavallers que allí
eren pregassen al rey que li volgués restituhir l'ome, e si fer no u volia, quants ell ne
prengués dels seus, tots los faria matar o levar les mans e los peus, e lo nas ab les
orelles. Respòs lo rey que no fes compte que lo y donàs, e si feÿa la guerra cruel, que
si ell lo podia pendre, que ell faria pijor d'ell que ell no havia fet de aquell. Tirant no
curà de tenir més rahons, sinó que partí e tornà-se
eren partits.
E l'albanés, per donar rahó de sí matex al rey Scariano, a estil de semblants
paraules féu principi.
CAPÍTOL
LO RAHONAMENT QUE L'ALBANÉS FÉU AL REY SCARIANO
—La despullada sperança de la amargosa vida que tots los dies que tinch a passar,
me convendrà a sostenir més que a tot altre adolorit. E per ço no dech tembre la
mort, mas tem la dolor qui
perdut dels principals membres e la honor ý fama. Considerats los cruels vituperis
que
sperit demana de açò grandíssima venjança de aquest traÿdor e celerat capità, qui per
sa misèria nos matava de pura fam. E si hé comés aquest crim, ne és stada causa que
per sola necessitat s'és fet e no per altra rahó. Emperò, senyor, si vostra excel·lent
senyoria me dóna licència de anar e de venir, yo us portaré contínuament nova de la
pràtica de vostres enemichs, e lo que volen fer ý a hon van, per ço que lo dia que la
lur desaventura los conduyrà, puga la vostra altesa fer d'ells com fés de aquell famós
e il·lustríssim rey de Tremicén.
Dix lo rey:
—Yo só molt content que
E manà a totes les guardes que líberament lo dexassen passar. E de açò lo rey ne
demanà de consell a alguns dels seus cavallers e tots li digueren:
—Senyor, aquest home és stat molt ofés per los seus e tota cosa farà per portar-los
a total destrucció en l'ànima ý en lo cors. Però, ab tot açò, serà bo li sia tengut sment
en son viure.
L'albanés se partí del castell per una porta falsa sens que per negú de la vila no
fon vist ne sentit, e dretament se n'anà a Tirant e recità-li tot lo que era stat dit ne
parlat. E Tirant li donà
sistella de précechs, per ço com en aquella vila no n'í havia, car Tirant havia fet tallar
tots los arbres e guastar tota aquella orta entorn de la vila. E dix-li Tirant:
—Diràs al rey, en secret, per ço que més fe sia a tu atribuÿda, com yo fas pastar
molt pa per ço com dech ésser en vista sua dins tres o quatre dies.
L'albanés se partí de Tirant e, com fon al castell, lo rey Scariano lo rebé
graciosament. L'albanés li presentà los précechs a la reyna, e lo rey y près més plaer
que si li hagués dada una vila, per ço com conegué que la reyna y havia pres gran
plaer, car des que la tenia en son poder no la havia vista riure ni alegrar, per bé que
molt sovint li feÿa present de semblants paraules.
CAPÍTOL
LO CONORT QUE FA LO REY ESCARIANO A LA SUA DAMA
—La molta amor que a tu, noble senyora, porte, ne és stada causa la tua singular
bellea e avisat entendre, car la comuna benvolença tota enamorada pensa avança,
conexent en una sola vista la singularitat de ta inestimable vàlua, la qual me ha
despossehït de tota ma libertat. E més temps la mia vida no
voluntàriament a tu plaurà consentir-me. Demanar t'é, de mercé, puix tanta discreció
e virtut poseheys, que
penes a tu ni a mi, car la tua noblea bé deuria ésser contenta de mi, qui só jove e rey
tan poderós qui
besaran la mà. Si
s'avien de morir, e pots-te bé aconortar que no has perdut res, car yo vull ésser pare,
jermà e marit, e catiu, que pots fer de mi tot lo que plasent te serà. E com dia e nit te
veja lamentar, pensar pots que torna en gran dan de la tua noble persona, car
certament enujada deuries ésser de lansar tantes làgremes. Per què, senyora e vida
mia, vulles dar fi a tota manera de dolre, e vulles pendre sperit de confortació e de
repòs, oferint-me a tu en tot quant te sia plaent e a mi possible de complir.
E no dix més, sperant ab singular desig la bona resposta de la gentil dama. No
tardà la adolorida reyna, ab humil gest, a son dir ab tal stil fer principi.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FA LA REYNA AL REY SCARIANO EN STIL DE LAMENTACIÓ
—Dura cosa e cruel és a mi hoyr paraules de consolació, car tants e tals són los
mals que la trista vida mia ha aconseguits, que no tinch jamés sperança
d'esdevenidora alegria, car la mia adolorida ànima no troba repòs sinó ab scampament
de làgremes, e per ço ab strema amargor te parlaré, car la mia simplicitat merita major
fe que la tua no és. E si les mies lamentacions merexen algun bé, creure pots sens altra
ocasió que la abundància de tan gran scampament de làgremes que los meus ulls
lansen nit e dia, que de dolre
dèbita pietat en una hora satisfer pogués. Donchs, puix me has tant ofesa, suplich-te
no
attényer, ço es, de lamentar per la dolorosa e cruel mort de aquell tan virtuós rey qui
solia ésser de Tremicén, pare meu, la mort del qual té tant turmentada la mia ànima. E
les mies penes se aleujaran quant, acabades de destil·lar les mies adolorides làgremes,
en loch de aquelles los meus ulls ploren gotes de sanch.
"E reputaria a mi per santa si podia imitar aquella Adriana o a Fedra, Sípile o
Ènone, qui per donar fi a lurs penes se mataren. E açò seria la major ofensa que yo
poria fer, que venjaria la mort del meu pare. E encara que la mia dolor sia molt major
que de totes les altres dones, no cur de manifestar-la, car prou me basta yo
car en lo món no poria restar per exemple, ¡tantes n'í ha hagudes de malfadades e
adolorides! Donchs, trista de mi, de molta dolor stich abrasada e no sé ab quin ferro
puxa dar fi a la mia alegria, car, si pensàs que per açò lo meu pare tingués de
resuscitar, ja fóra fet. O trists jermans, qui sou stats compresos de la dur mort! Los
quals en les mies adversitats sou entrats en los ulls de mi, trista, e per vosaltres sens
amor só tractada. Als excel·lents e animosos reys e prínceps e als humils e devots
servents de amor e[n]drece mes lamentacions, com a persona irada e fora de tot bon
prepòsit de bé obrar, car a mi sola no aminva la dolor, ans me aumenta cascun dia, car
passe la tenebrosa nit incessantment ab dolorosos suspirs, car, per la humana
generació temerosa de la mort, me costreny que, vulla o no, necessàriament hé
enseguir la tua voluntat, car la potència femenil no pot resistir a les tues forces,
majorment per yo ésser sotsmesa ab violència en ton poder, car bé
humanitat al rey haver compassió dels miserables e la pietat humana és plasent a Deu
e al món.
E de allí
ulls vives làgremes e adolorits sospirs.
Aprés que l'albanés hagué fet son present, mostrà al rey los diners que tenia e
dix-li:
—Senyor, mire la senyoria tua aquests diners que hé levats per força a hun home
dels enemichs. E si yo y vaig sovint ne portaré moltes coses, car yo tinch hun parent
meu ben acostat qui stà en servey de aquest malvat de capità e, tot quant s'í fa, m'ó
diu tot en secret. E ara, senyor, me ha dit, perquè la senyoria tua sia avisada, com fa
pastar molt pa e provesió de moltes vitualles per venir ací. Teniu temps per a proveyr
si
als hòmens guerrers, majorment a tu, qui ést rey tan poderós. E si ést astuciós en la
guerra, bastes a ésser senyor del món e ab lo teu fort braç, conquistar aquell.
Lo rey près molt gran plaer en les rahons de l'albanés e dix:
—Ara veuré yo ton parent si t'à dita veritat.
E al tercer dia Tirant arribà e aleujà
Lo rey donà gran fe en les paraules de l'albanés e lo rey volgué que fos l'albanés una
de les principals guaytes del castell, e donà-li per companyia
e de lonch temps servidors d'ell. E com aquest albanés venia la tanda de la sua
guayta, havia comprades algunes lepolies e convidava a tots aquells qui eren de la sua
guayta a menjar e a beure. E venia-li la sua tanda de
Tirant se
concòrdia ab lo rey. E Tirant alargava tostemps la concòrdia tant com podia. Açò durà
bé dos mesos, e Tirant contínuament anant e venit, e quasi ja no feÿe mal a negú. E lo
rey feÿa anar molt sovint l'albanés al camp de Tirant, per ço que portàs fruytes e
confits per a la reyna. E hun dia portà una adzembla carregada de vi e una spasa plena
de sanch. Com fon davant lo rey, dix-li:
—Senyor, yo sabí que
só exit al camí. E hun adzembler era restat més atràs dels altres. He-li dat ab una
pedra per los costats que
bastonades que
del més singular vi que yo grans dies haja vist. Per què
dar licència que puga parar taverna ací. E com aquest serà acabat, yo
compraré més. E tot dan, mal e desonor que fer-los puga, yo u faré.
Lo rey fon molt content. E véreu cascun dia venir a beure molts moros. E cascuna
nit que l'albanés feÿa la guayta, se
molt bé a beure a tots sos companyons. E tots los moros prenien gran plaer de fer ab
ell companyia.
Com Tirant hagué praticat moltes voltes ab lo rey Scariano e ab los seus, e anar e
tornar molt sovint ab tota la gent d'armes, e fon ben cert e véu per speriència la gran
fe que lo rey Scariano dava a l'albanés, Tirant féu fer una capça redona de ferro ab
forats poquets entorn e, venguda la nit que la tració se devia fer, que era la tanda que
l'albanés devia guaytar, posà brases enceses de carbó dins la capça e per los petits
forats ý entrava vent, que no
cuyro enbolicada, posà-la
sos companyons staven bevent, l'albanés amagà la capça dins hun forat perquè lo
foch no s'apagàs. E tenien allí huns grans tabals e, bevent e sonant, stigueren quasi
fins a la mijanit. E en lo vi havien de singulars licors posades per fer dormir, segons
se pertanyia. Les guaytes se adormiren ab lo delitós beure, en tal punt que jamés se
despertaren. Com l'albanés véu que lo sobreguayta era ja passat e les guardes
dormien, près la capça del foch e, ab una capa que vestia, amagà la lum. E près una
palleta e encés-la, e posà-la per hun forat de la paret que mirava devers lo camp. E açò
féu tres vegades.
E Tirant prestament conegué lo senyal que entre ells era stat amprés e prestament
se partí del camp ab molt poca gent. E totà l'altra gent restà armada e en orde per a
quant serien demanats, e lo Capdillo per capità d'ells. E per la molta aygua que y
havia, fon forçat a Tirant e als seus de passar prop de un altra torre. E l'albanés feÿa
molt gran remor dels tabals e fon gran sort, com passà Tirant prop de la torre, que no
foren sentits com ells foren prop. E los de la guayta cridaven e deÿen: "Bona guayta,
bona!" ells passejaven ferm e cuytaven
s'aturaven. E axí u feren fins que hagueren passada la torre e foren plegats a la torre
del Speró. E Tirant féu detenir la gent e tot sol acostà
corda prima que l'albanés lansada havia. E l'altre cap de la corda se havia ligada a la
cama per ço que si per cars de mala sort se adormia, que tirant la corda se despertàs.
Peró ell jamés se dexà de tocar los tabals e, scassament ell sentí menejar la corda, que
fon prestament a vora de la torre e tirà la corda que pujava una scala de cordes e ligà-la
molt fort en la muralla, e apres ne ligà altra. Tirant pujà primer e véu aquells que
dormien. Dix a l'albanés:
—Què farem de aquests hòmens?
—Senyor —respòs ell, dexau-los star, que no stà en lur poder de fer negun dan.
Ab tot açò Tirant ho volgué veure e trobà
vist açò, pujà la gent, e acomanaren los tabals a hú dels qui eren pujats e forniren molt
bé de gent la torre. E los que pujaren foren
Lavors l'albanés posà
véu tanta gent, levà
Tirant, ab una visarma, li donà sobre lo cap, que lo y partí en dues parts, que lo cervell
ne anà per terra. La muller se près a cridar.
L'albanés, qui
Aprés anaren per lo castell posant los forrellats en les portes de les cambres, e tanta
era la remor dels tabals que negú no sentia res.
Pujaren alt per les torres e pensaven-se, los qui feÿen la guayta, que aquells eren
de la sobreguayta e no
del castell avall. E la hú de aquests caygué de la barbacana e donà en l'aygua del vall
e estalvià
grans crits per la vila e tothom se levà. La nova anà per la vila, e per lo castell encara
no u sabien, sinó per hun home que stava en les més baxes cases e pexcava. Sentí
donar aquell gran colp, obrí les portes de la sua cambra e sentí molta gent dins lo
castell, pres-se a cridar molt grans crits e fon forçat que u sentissen per tot lo castell. E
com volien exir de les cambres, les trobaven tancades. Lo rey, que dormia dins la
torre maestra, féu-se allí fort ab la reyna e ab una cambrera.
E vengut lo dia, posaren moltes banderes per totes les torres del castell, e feren
molt grans alimares e alegries. E tots los forasters qui dins la vila eren, la
desempararen e fogiren. Lo Capdillo, qui véu lo castell près e los altres qui fogien,
donà aprés d'ells e apresonà
l'altra en la barbacana e per los orts, prop de la vila. Aprés lo Capdillo pujà alt al
castell e véu que negú dels seus mort ni nafrat no y havia. Fon lo més admirat home
del món e creÿa que Tirant la sua natura més se mostrava angèlica que humana, que
neguna cosa que volgués fer no li era impossible. E ab stil de semblants paraules féu
principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
COM LO CAPDILLO LAGOTEJÀ A TIRANT PER CONDUIR-LO A SON VOLER
—O cosa justa rahonar la gravitat de aquell qui de virtuts tots los altres avança!
Ab quina lengua poré yo recitar als hoynts la stima de la tua valor? O cavaller
engendrat en lo cel! Les tues virtuts per obra se demostren tu qui ést ni què pots fer,
car tens gràcia que totes les coses te obehexen. E de molt te reste obligat com has
aleujada la mia ànima dels trists pensaments que té, car la fortuna m'és tant favorable
que per mijà teu yo puxa lo meu desig complir de fer complida e honorosa venja de
aquell gloriós rey, mon senyor, qui ab tanta crueldat li fon tolta la vida, e per
companyó lo meu fill, qui en loch meu succehir devia.
"E per la molta amor que
done fi a mos fatigosos treballs, per hon daré tanta pena a aquest cruel de rey fins a
tant que la sua ànima li trameta als inferns. E a la reyna, qui nora solia ésser mia, li sia
dada mort, per ço com yo, ab lo poder que tinch, puxa pendre la real corona del regne
de Tremicén. E per ço, cavaller de linatge e de sanch clara, nobles són los teus
costums; suplich-te que
gentilea és merexedora, car la mia ignorància merita lo perdó. E yo veig clarament los
senyals que la tua profecia manifesten, que yo só en recort que, com tu cayguist, te
hoÿren dir que tu devies conquistar tota aquesta terra. E per quant veig los principis
bons, no
enseguexques lo meu voler, ço és, dar prestament fi en la conquesta, majorment ara,
que la vida és aspra e la fortuna que tenim per part nostra pròspera, se deuen executar
les coses. E facen-se una volta los fets, que aprés los remeys ells se vendran, car la
lengua és strument ab lo qual cascú conduex en dir lo que vol.
No tardà Tirant en satisfer al parlar del Capdillo, e féu-li present de tal resposta.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FA TIRANT AL CAPDILLO
—No deu ésser permés per art de cavalleria a negun cavaller, per vilà que sia, que
dega retre mal per mal. ¡Quant més deu guardar lo cavaller virtuós de ofendre l'art de
cavalleria e de gentilea! Car més honor se fa lo qui perdona a son enemich que aquell
qui
no tinga culpa, per mantenir bona querella, car tal home com aquest rey es axí virtuós
en tots sos actes, segons fins ací per speriència se mostra. E encara que haja mort lo
rey, ton senyor, no
gran rahó. E si per sos peccats lo rey és mort, segons per la senyoria tua só informat, e
no
embaxador, no
Ara, puix sé que ab justa causa ell feÿa la guerra, Déu ha pagat a ton senyor segons
sos mèrits.
"E si la fortuna ha portat aquest rey en nostres mans, per ésser jove de
deu-li hom lexar complir la sua virtuosa vida. E és pròpia cosa e necessària als
cavallers sobre los seus gloriosos actes, perquè
car les virtuts conserven la excel·lència del stament universal. E prech-te, senyor,
que
majorment en sanch real, car les dones són exemptes de tots los perills de les batalles
e de crueldat, e açò deuen molt squivar los hòmens victoriosos qui volen senyories
conquistar, car neguna dona no és merexedora de mort si donchs no cometia
adulteri, segons en la Santa Scriptura, en la ley vella era acostumat. E sab bé la
senyoria tua que reyna sens culpa mort no merita. E tant com lo món duràs, de ta
senyoria e de mi seria manifestada la veritat de la malesa que cometríem en gran
dejecció de nostra honor e fama.
"E no plàcia a Déu que per béns ni per senyories yo sullàs les mies mans en sanch
de dona de honor ni menys hi consentís, com no sia obra de cavallers e, en especial,
de aquells qui en la honor volen mirar, sperant glòria de lurs actes. ¡E la tua senyoria,
per ésser capità sobre tots los capitans e venir de tal part, e home de tan singular
disposició, tenir desig de fer crueldats! Com sies tan virtuós, no
perseguint com a cavaller lo que començat has, car en los teus actes tostemps hi deus
mesclar amor e pietat, e restar-te
memòria.
Tantes rahons dix Tirant al Capdillo que li féu conéxer lo gran defalt que volia fer
e menyscapte en la honor de cavalleria e en dan seu. Aprés dix Tirant:
—Lo millor consell que podem tenir es que hajam en poder nostre lo rey e la reyna,
puix tenim ja tots los cavallers de la cort sua.
Anaren a la torre maestra e lo rey dar no
membres. Tenint-se ja per mort, pensant que puix havia mort lo rey que tal se farien
d'ell e planyent-se, feÿa en sí grans lamentacions.
—Ara —dix Tirant— lexem-lo star, car la fam li farà fer prestament la rahó. E
posem en bona custòdia aquests altres cavallers.
Regonegueren tot lo castell e trobaren-lo fornit de moltes vitualles, ço és, de mill e
de forment, dacça e panís per a set anys, ab una lúcida font d'aygua qui de la penya
sortia.
Venint la nit, lo rey, tenint gran pietat de la reyna, cridà de una finestra poqueta
qui era dins la torre e dix:
—Puix gràcia en vosaltres no puch trobar, vull abandonar los vius e enseguir les
virtuts. Qual de vosaltres és cavaller a qui
—Senyor —dix Tirant—, yo veig ací lo Capdillo_sobre_los_capdillos, lo qual és
cavaller molt virtuós.
—No —dix lo rey—, mas assegura
posaré en ton poder.
—Senyor —respòs Tirant—, yo só stat creat cavaller de mans del més poderós
rey; e més virtuós que sia en tota la crestiandat, ço és, lo rey de Englaterra, qui per
sola virtut florex en lo món sens que no ha par. Car, axí com la luna té més claror que
totes les steles, axí aquest rey excel·leix de virtuts a tots los altres reys de la
crestiandat. E per ço yo no poria ésser fet dues voltes cavaller.
Lo rey conegué bé que aquest era lo embaxador qui tant ab ell parlat havia.
Dix-li:
—Tu qui ést stat tramés a mi per embaxador, asegura
fer actes de cavaller e de rey coronat.
E Tirant, responent, dix:
—La vida tindràs segura hun mes aprés que
done la mia fe.
Lo rey ho tingué en tan gran stima com si l'hagués mès en franca libertat e,
devallat de la torre, obrí la porta e posà
ànimo sforçat de cavaller, paraules de semblant stil acompanyades.
CAPÍTOL
COM LO REY SE RETÉ AL CAPDILLO PER PRESONER
—No
desaventura, puix mos peccats m'í han conduÿt, mas clam-me de la mia gran
ignorància, que m'haja lexat trahir a hun home strany no conegut, car la mia joventut
ha mostrada la poca discreció que tinch, qui m'ha portat en gran dejecció e vergonya.
¿E qui és aquell miserable cavaller qui per dubte de mort se dexa de fer lo que la
humana natura ha ordenat, morint virtuosament, car és reviure per aquest miserable de
món en fama gloriosa? Car no pot ésser que qui usa la guerra, per moltes vegades que
pren, que alguna volta no sia pres. E puix tu no vols que yo
venir aquell petit infant qui no havia sinó cinch anys, qui era fill de una fornera.
Com li fon prop, féu-lo cavaller e besà
poder del dit infant.
—Ara —dix lo rey— me podeu pendre de poder de aquest infant e fer de mi tot lo
que a vosaltres plasent serà.
Dix lo Capdillo:
—Preneu-lo vós, capità crestià, e feu-lo posar en forts presons.
—No plàcia a Déu —respòs Tirant— que yo prenga a rey de mà de persona verge,
car los cavallers qui d'onor senten me
aconsolada de subjugar los reys ans que de apresonar ne matar-los.
—Sus! —dix lo Capdillo—. Açò us deÿa per cortesia, per donar-vos la honor.
—No —dix Tirant—, que aquexa honor la podeu dar a vostre fill o adquerir-la per
a vós.
No curà de més replicar lo Capdillo, sinó que près lo rey e posà
e féu-lo bellament ferrar. E a Tirant desplagué molt però, per no enujar lo Capdillo,
no dix res. Aprés que lo rey fon ferrat, entraren en la torre maestra. Trobaren la
adolorida reyna molt trista, lansant contínuament dels seus ulls vives làgrimes. Com
ella los véu, havent d'ells natural conexença, e de singular consolació stigué per bon
spay que no pogué parlar e, cobrat son recort, ab humil gest e ab veu piadosa, féu
principi a semblant lamentació.
CAPÍTOL
LAMENTACIÓ QUE FA LA REYNA PER LA VISTA DE TIRANT E DEL CAPDILLO
—Axí com les flames són aumentades per los vents, crexent en major flama, axí
les mies dolors e pensaments són aumentats en lo pus alt grau de dolor com vos hé
vists, pensant hon és lo meu virtuós pare e mos germans, e aquell spòs meu que yo
més amava que a la mia vida, qui ab vosaltres solia conversar. O mísera de mi! Per
què desige yo que lo meu pare vixqués, puix altra volta hagués de morir? Car les
penes e treballs qui en aquest món són, de molt major pena l'estimen que no los
altres. Donchs, atribulada de mi!, ¿què desige ni puch desijar sinó la mort, qui dóna fi
a tots los mals e repòs a les penes e treballs de aquest miserable de món e ple de
misèries? ¡E seria acompanyada ab aquelles persones que yo més amava e desijava
habitar! E per ventura yo desige lo meu dan en desijar que tornassen, car tornant se
poria seguir més mal per a vosaltres ý per a ells, ý aument de dolors per a mi, si per
algun grau més era possible que aumentar-se poguessen. E com yo
fon aquell asenyalat dia de dolor. Com ja yo no pogués cridar ni plànyer, lamentant la
mia fort desaventura, plorava, per ço que si no hoÿen la mia veu sentissen lo plor.
¿Què podien fer més los meus hulls sinó que plorassen, puix no
que
mies làgrimes.
"¡O piadosos hoynts, contemplau en vostres penses los meus cabells calats en lo
coll ý en les spatles scampats, segons es costuma de persona molt dolorosa! E les
mies vestidures aumentaren en gran pes per la abundància de les mies làgrimes, qui
les havia tant banyades que les gotes per decorrien. E axí tremolava lo meu cors com
fa l'aresta del blat com com la toca lo vent. No us demane gràcia alguna me sia feta,
sinó que prestament me doneu la mort perquè ab lo meu pare puga fer companyia. E
per lo mèrit vos prech que no
a totes les altres dones del món avança. E per cars de ma adversa fortuna, lo darrer
comiat que pervench al terme de ma hoÿda fon hun dolorós "ay!".
E callà e no dix més. Los capitans, qui veren la adolorida reyna tant lamentar-se,
aconortaren-la com millor pogueren.
E regonegueren lo tresor del rey que tenia e trobaren-li, en dobles,
marchs, per causa que era home molt rich, e lo que havia guanyat com pres la ciutat
de Tremicén e la major part del regne.
Tirant près les més honrades mores de la vila e donà-les a la reyna perquè la
servissen.
Lo rey cridà los capitans e féu-se venir lo petit infant que ell havia fet cavaller, e
dix:
—Senyors, puix a la fortuna plau que
sinó sola una cosa. Aquest a qui
e mare tenen molt pochs béns de fortuna! Yo, de bon grat, ab licència de vosaltres,
done graciosament al dit infant, de mos propis béns,
com la sua vida durarà.
E féu-ne levar carta pública, rebuda per dos alcadis, e més, aquí present, féu
donació de tots los seus regnes e terres a Mar[a]gdina, reyna e muller sua.
—Ara —dix lo rey—, puix hé complit de fer tot lo que desijava, no resta d'ací
avant sinó que façau de la mia persona tot lo que plasent vos sia, que ab molta
paciència pendré la mort tota hora que executar-la volreu, car ja no
sepultura desonrada. Mas deman-vos de gràcia que
celerat home, que de bon grat yo li vull perdonar, puix és stat tan destre e tan solícit
en posar-me en angústies e destruyr tot lo meu stat.
Com li fon davant l'albanés, lo rey li presentà semblants paraules:
—Galant, molt merita la tua fe, que has tengut tan gran ànimo de fer una tan gran
maldat e tració de voler destroyr hun rey en persona ý en béns. Per quina culpa merití
yo de ésser tan maltractat de tu? Bé has manifestada la ficta amor que tu
mostraves! Digues, albanés, ¿hon és la promesa fe que ab jurament de mal crestià tu
prometist de ésser-me leal? Qui poguera creure que tanta maldat e crueldat en tu
pogués habitar? E bé pot pensar lo teu capità que pot fiar molt de tu, car si lo cars
s'í ve faràs pijor d'ell que no has fet de mi. Tostemps la fortuna és favorable als dolents
e viciosos. Ara yo
huy o demà. E yo confie en Mafomet que altri
restar impunida.
Tirant no comportà que més parlàs lo rey, sinó que li dix:
—Senyor, aconorta
tua que açò son obres de guerra, que qui la continua li segueixen molts inconvenients,
que unes voltes són vençuts, altres vencedors. E açò segueix més als grans senyors
que no als altres, per ço com acostumen, ab lur gran poder, voler levar la roba als qui
no tenen defensió, e algunes voltes la fan justa o injusta. E nostre Senyor, qui és just,
dóna en les batalles e en les guerres la justícia a de qui és. Per ço, si la fortuna t'à
portat ací, pensa que tu no ést lo primer ne seràs lo darrer.
Respòs l'albanés:
—Senyor capità, lexau-lo star, que lo rey me dóna càrrech de cosa que los altres
m'ó tendran a virtut. Car ell podia bé pensar e creure que, essent yo crestià ý ell infel,
no li podia yo ni devia procurar sinó tot lo mal e dan que fer pogués, ý era tengut de
fer qualsevulla cosa per exir de catiu de poder de infels. D'altra part, tu, senyor, ést
tan cobdiciós que tots los béns qui
poses en ta potestat e senyoria. Mira quanta moneda havies ajustada robant viles e
ciutats, les quals no t'havia dexades ton pare ni menys tos parents, ans eren de aquell
famós e virtuós rey de Tremicén, qui sens voluntat sua li has levada la major part de
les terres sues, robant los pobles, forçant les dones e donzelles e fent morir ab gran
crueldat totes aquelles qui les viltats no volien comportar. Guarda, rey: aquestes coses
no són plasents a Déu. E si los capitans te perdonen la vida, e no
serà de longa durada. ¿E com no penses tu que nostre Senyor m'ó ha posat en lo cor e
en la voluntat que t'ó diga, segons meriten los teus grans peccats, e que yo fos aquell
qui fos causa de la destrucció de la tua persona e dels teus béns? E si per Déu és
ordenat que yo
destrucció. E si altres relíquies y restaven a fer, ab aquesta spasa, la qual és smolada
en la mola de aquells qui són usurpadors del bé públich e dels béns que no pertanyen
a tu, [ho faré]. Digues: ¿qui pot pensar lo gran tresor que has robat a tos vasalls fent-los
pagar cent dobles per casa, destruynt tots los cultivadors, e no has volgut pagar lo
sou a la gent d'armes? Mas, pagues-los de vent e deyes-los: "Robau lo que poreu, que
altra cosa no us daria." Sinó que veig la gran clemència del capità crestià, que és tanta
que jamés de la sua boca no pot exir sinó gràcia e perdó. Altrament, la tua persona a
foch ý a flama deuria perir.
Tirant tingué compassió del rey, que hohia tantes vilanies ab paciència, que li eren
stades dites per l'albanés, e veÿa que lo Capdillo n'estava admirat e no li deÿa res.
Manà-li que callàs, que no volgués donar tantes penes al rey ultra les que ell se tenia.
—Com? —dix l'albanés—. Senyor capità, ¿no vol la mercé vostra que diga la
veritat, qui és manifesta? Car aquest rey és molt culpable de tres peccats mortals e per
qualsevulla de aquells merita la vida perdre.
—Quals són aqueys peccats? dix Tirant.
—Senyor capità —dix l'albanés—, yo us ho diré. Lo primer és peccat de luxúria,
que s'à apropiada la reyna per força e sens voluntat sua. Lo segon és de avarícia,
perquè és lo més cobejós rey que en lo món sia. Lo tercer és de enveja. E si fóssem en
temps de justícia, ¡trista de la tua persona! Mas som en ley de gràcia e açò li sosté la
vida.
Tirant li féu manament que callàs e que no li donàs més passió. L'albanés dreçà
les noves a Tirant e en stil de semblants paraules li féu principi.
CAPÍTOL
COM L'ALBANÉS SUPLICÀ A TIRANT QUE
—Tot lo bé e la glòria de aquest món stà en cavalleries, car per fer cavalleries los
hòmens del món són honrats e tenguts en gran stima, són temuts e obtenen victòria de
lurs enemichs, pugen en gran senyoria conquistant regnes e terres, e fan tremolar lo
món, axí com féu Alexandre, qui per sa alta cavalleria conquistà la major part del
món. E per ço suplich a la senyoria vostra, encara que yo no sia digne, me vullau
donar l'orde de cavalleria, car yo confie de la misericòrdia de nostre senyor Déu
que
que a mi spera, car ma virtut ja sperimentada aterrarà les forçes dels meus enemichs.
E si neguna cosa a la mercé vostra passa per la fantasia de vergonya, a mi sia atribuït
e no a vós, per què us plàcia ésser favorable per la part mia. E dir-vos hé lo que posà
hun gran philòsof, que dix: "Lo cavaller que no ajuda e lo capellà que no dóna, e lo
juheu qui no presta e lo pagés qui servitut no fa, no valen res tots aquests". Donchs,
feu que vós siau hun dels benaventurats.
Tirant no
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE FÉU TIRANT A L'ALBANÉS
—Antiga auctoritat fa testimoni de la veritat de les coses mal fetes, car la stima de
la honor que ha menyscabat en tu fa adversa la tua fortuna. E açò dich perquè no
plau dir-te paraules qui t'agreugen, manifestant la erra de tos mals que per la tua mà
sangonosa són stats comesos, perquè, a menys pèrdua de ta honor e fama, al que la tua
lengua a mi demana sia cosa impossible bonament se pogués fer. E fas fi, que no
vull dir més avant.
E l'albanés tornà a replicar e dix:
—Mon senyor, clam-vos mercé dir-me la causa per què us n'estau.
Dix Tirant:
—Albanés, tu m'às servit al plaer meu, de què te
propis béns te vull ans donar que no dar-te la honor de l'orde de cavalleria, per no
ésser représ de reys, duchs, comtes e marquesos e dels famosos cavallers. Car lo teu
ignocent desig no comporta la honor de cavalleria ni rebre aquella, com aquest tan alt
orde no pertany a totes gents, car és cosa molt delicada e no deu venir en poder de tots
aquells qui u desigen ésser. E majorment de tu, qui saben que has ofés aquest tan
singular rey, e per ço series dit reproxe. E per ço yo no ofendria tant mon orde que
bons cavallers rependre
hauria de sostenir tants de dans ab tanta pèrdua de ta honor, per justa reparació del
que has ofés al noble rey. Més te val ésser bon scuder que mal cavaller, perquè als
hòmens envejosos de nostra pròspera fortuna més se enugen. Vet ací cinquanta_mília
dobles que de bon grat te dó, puix tan virtuosament has obrat.
Ell près les dobles e passà-se
Fet açò, Tirant ordenà fossen trameses cent_mília dobles en Túniç a hun cosín
germà del Capdillo que era en aquell regne regidor per lo rey de Túniç, e pregà
quitàs lo senyor d'Agramunt e tots los altres qui dins la sua galera venien. E tots foren
trets de captivitat per lo governador, qui
s'í mostrava. E açò féu per amor del Capdillo. E tramés-los tots hon era Tirant. E com
los portaven dins terra, tenien la sperança perduda de jamés exir de captivitat, fins que
veren lo lur capità. No penseu que fos poca la consolació que ells prengueren en la
vista sua.
Tirant demanà prestament a son cosí, lo senyor d'Agramunt, si havia vist a
Plaerdemavida, e aquell respòs:
—Senyor, de aquell dolorós dia que perdem la galera de vista, yo jamés n'é sabut
res d'ella, ans vull creure que sia morta dins la tempestuosa mar.
Tirant mostrà que li dolia molt e dix:
—Yo us jur per nostra Dona que, si ab la millor sanch de la mia persona la podia
resuscitar, de molt bona voluntat ho faria; e si tenia dos bacins e mig de sanch, los dos
ne daria.
Tirant los féu molt bé vestir, els armà e donà
bé de les sues dobles, que
ordenaren ell e lo Capdillo, ab mercaders, de trametre en terra de crestians per arnesos
e per cavalls, com sabessen de tot cert que, tota aquella gent que staven en la ciutat de
Tremicén e en les aldees, eren arribats a
eren, e com havien tramesos correus per tota la terra dels moros amprant a molts
parents que
ordenà que lo castell fos més provehït de totes les coses necessàries molt més
abundosament que no era.
La gent del rey Scariano, un alba de matí, aplegaren davant lo castell e donaren lo
gran combat a la vila. E Tirant dexà al Capdillo alt en lo castell, ab lo senyor
d'Agramunt, en guarda del rey, ý ell féu obrir la porta de la vila, e davant la porta féu
fer aquí hun baluart; e jamés volgué consentir per res que les portes se tancassen, ans
nit e dia tostemps staven ubertes. E en la primera venguda que feren, vehent la porta
de la vila uberta, tots cuytaren en aquella part. La mortaldat dels moros fon tanta en lo
baluart que los que venien detràs no podien passar avant per los cossos morts que allí
staven. Infinida gent fon la que morí dels de fora, e dels de dins n'í hagué molts de
nafrats, mas pochs morts.
Los moros ordenaren ses batalles e totes les hores del dia venien a combatre. E
de continent que la una squadra de gent éra cansada, anava-se
altra fins que era nit scura. E en la nit Tirant feÿa adobar los fossats e lo baluart e tot
lo que mester era. Com los moros veren que noure no
mataven cascun dia delliberaren de no combatre més, mas fessen portar tantes
bombardes com poguessen haver del regne e fora de aquell, e en moltes parts
trameteren per haver-ne. E Tirant fon nafrat de dues nafres, la una en la cama hon
solia tenir mal e l'altra en lo cap, de colp de passador, que li passà lo bacinet, que entrà
lo ferro hun poch en lo cap.
E passà bé hun mes que no s'í feren armes, sinó ben poques. E Tirant pujà-se
castell e lo senyor d'Agramunt fon capità en la vila. Com les bombardes foren
ajustades, que foren més de cent, asetjaren la artelleria e començaren de tirar, que
feÿen gran mal, e Tirant no podia exir per rompre-les. Tingué aquest avís perquè no
tirassen: près lo rey e tots los altres presoners, e posaven-los sobre posts amples e, ben
ligats ab cordes, calaven-los endret de la muralla. E com los de fora veÿen lo rey en
tal sò star e los altres presoners, que y tenien pare o fill o germans, no consentiren que
les bombardes més tirasen. E per açò havia entre ells de grans debats e moltes morts
que se
ab los altres, que per reverència de Mafomet no volguessen tirar. E los moros de
defora alsaven una bandera per senyal de segur, e lavors levaven del mur lo rey e los
altres. E delliberaren, per no posar la persona del rey en tan gran perill que sperassen
que vengués lo rey de Bogia, qui era son germà e cunyat del rey de Túniç. E havien
nova com tots se posaven en orde ab lo major poder que ells podien fer, e per causa
de açò ells feren treves per a dos mesos.
E molts parents, cavallers e servidors, aprés de les treves, pregaren als capitans
que
foren contents, que daven licència a cinch cavallers que cascun dia staven de sol a sol
ab lo rey. Com venia la nit, tornaven-se
nova certa com los reys dejús nomenats venien per socorrer-los. Primerament lo rey
de Bogia, son germà, e lo rey de Feç e lo rey Menador, lo rey de Pèrsia, lo rey de la
Tana, lo rey de la menor Índia, lo rey de Domàs, lo rey Geber, lo rey de Granada, lo
rey d'Àfrica. Tots aquests reys, los de més, eren en deute de parentesch ab aquest
rey Scariano. E lo menys que cascun de aquests portava eren
combatents. E lo rey de Belamerín se ajustà ab lo rey de Túniç ab
combatents, e ab aquella gent vengueren a socórrer los altres, e tots justats tenien lo
siti.
Seguí
cambra per ço com volia parlar ab ell. E Tirant, impensat per què
hi anà, per bé que encara no era ben guarit de la cama nafrada. Com Tirant fon ab ella,
la reyna lo rebé ab cara molt afable, féu-lo seure al seu costat e, ab veu baxa, li féu
principi a semblant requesta.
CAPÍTOL
REQUESTA DE AMOR QUE FA LA REYNA A TIRANT
—La lum perduda és recobrada als meus ulls e alsant lo meu cap te veig com a
senyor del món, car lo cel e la terra e totes les coses que lo gran Déu ha creades te
obehexen, e bé
de ésser senyor de tots aquells qui de honor senten. O benaventurat cavaller de eterna
fama! Digues-me, virtuós capità, ¿hon és fogida la delitosa bellea de la tua vista e hon
has lexada la fresca color de la tua graciosa cara? Quina és la occasió de la gran
flaquea de la tua noble persona? E los teus cabells resplandents, sens maestrívol mà
ornats, e los teus ulls, qui parien dues steles matutines, ¿com se són axí aflaquits? Més
flamejants los trobí aquella plasent nit que
més piadosa que altra tenguí tan gran grat de la tua virtuosa persona ab tanta
singularitat proporcionada que avorrí a mon sposat, que no tenia ulls ab què
veure. E apartada d'ell, tota la mia amor transportí en tu sol, qui ést la flor dels
millors.
"E yo bé conech, capità senyor, que jamés bastaria a premiar-te lo gran servici que
m'has fet, per què suplich al nostre Mafomet que te
falliré. E per la part mia, com no tinga cosa de major stima que la mia persona, encara
que no sia suficient premi al que tu tant vals e merites, per què
que
compensació de tos treballs, car més stimaria ésser serventa tua que senyora del món,
perquè la tua virtuosa persona és tal e de tanta gentilesa, que verdaderament ést
merexedor de molt de bé ý honor, molt més que tots los reys e prínceps qui huy
porten corona, que ab veritat altre renom dónes de tu que no fan tots los altres
prínceps del món. E la tua mercé no
merexedora, car sobre tots los hòmens del món te volria per marit e per senyor. E si
yo fos stada en libertat e no temés infàmia, ab tu me
me desempara, ¿hon trobaré yo refugi ni sperança de persona tal qui a mes dolors
remey puxa donar, sinó tu o la mort, qui és la fi de tots los mas?
Admirà
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FÉU TIRANT A LA REQUESTA DE AMOR QUE LA REYNA LI HAVIA FETA
—Si la mia benvolensa stigués en ma libertat, gran culpa tendria de refusar
requesta de tanta vàlua, car les vostres agraciades paraules me mostren granea de
tanta amor que m'obliga en servir e ajudar a la senyoria vostra e pendre-us en compte
de filla. E seria a mi hun gran defalt que yo volgués donar lo que tinch ja donat e fora
de ma libertat. Car per la molta amor que tinch de servir-vos, mon peccat vos
confessaré. Gran temps ha que yo ame una donzella de gran stima, e ella per semblant
a mi. E seria gran defalt meu que per ella ésser tan virtuosa, que ha servada tanta
virtut de honestat devers mi, que yo cometés tan gran maldat devers ella, ni li fallís en
ses amors. Ans permetria la mort que tal cars se pogués dir de mi. E prech a Déu que
si tal pensament me passava per l'enteniment, que s'obrís la terra e aquí fos enclòs en
sepulcre de dolor. E vós, senyora, qui sou dotada de tant saber que no ignorau los
térmens de amor, lo que no volríeu per a vós, no deuríeu desijar per altri. E prech a la
senyoria vostra no s'agreuge del meu parlar; car vós sou persona tal e de tanta stima
que no és dama en lo món qui més puga valer. Ni sé príncep ni cavaller, per virtuós
que fos en lo món, que no
bellea.
"E com veritat sia una de les causes que nostres passions refrena, les fundades e
invencibles rahons de vostra senyoria, los scurs núvols de la mia apassionada
ignorància en vapors convertint, ab sol luminós de vera doctrina han il·luminat lo
meu entendre, calfant ma voluntat de servir vostra excel·lència, que la vida no tinch
en car si la havia a despendre. E perqué lo peccat meu vos hé confessat, de més
abundant perdó teniu causa de perdonar-me. Però per mèrits de aquella qui per
molta gentilea sua afectadament me ama, ha volgut Déu que lo meu cor e voler no
puga mudar, e per causa de açò lo meu cor plora gotes de sanch e jamés se veurà
alegre ni content fins que veja la senyora de qui és. Mas, havent per cert que mèrits
neguns no basten de fer menys ma benvolença, puix altre delit amor ab sí no porta
sinó sperança de benaventurada fi, per què yo no
vostra inestimable vàlua, la qual per la mercé vostra tenir tanta bellea, gràcia e saber,
me obliga dir-me servidor vostre tant com lo viure m'ó consenta. E per temença de
errar me dexe de recitar les mies pròpies passions, per bé que no
com són les mies fatigues, car dix hun gran poeta que les fatigues trahen a penes amor
de la pensa. Ajuda
sia mora e yo crestià, no seria lícit tal matrimoni. E no perdau, senyora, per lo que
dit hé, la sperança de mi, car tant com ànima tendré en lo cors, jamés vos falliré en
servir-vos, absent o present, honsevulla que yo sia, car lo vostre molt meréxer m'í
obliga.
No tardà la reyna, ab làgremes als ulls, fer-li semblant rèplica.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA LA REYNA A TIRANT
—Poch se poguera creure que en hun cavaller de tanta noblea, ab compliment de
totes virtuts, habitàs tanta crueldat de refusar requesta de tan gran amor, car si tenies
conexença quant ma vida perilla, per art de gentilesa deuries ésser prompte en
procurar-me lo remey. E de tal pensament stich temerosa de dir-te quant stich
abandonada, com veig que no
contrasts per sobres gran dolor la mia ànima stà turmentada, e ara t'és manifesta la
causa de hon tant temps la mia gran amor te és stada cuberta, la qual, sol hun punt de
egual temor no desacompanyada, jamés ha sofert la mia voluntat te pogués dir ab
atreviment quanta és la senyoria que tens en mi. E conexent lo teu gran avisament, te
fas cert, si a mes paraules negaràs crehença, no
presta mort. E axí los meus mals no hauran longa durada, aconseguint terme de
infinida glòria, si de tu hé acabat remey. E fent tu lo contrari, pendrà fi en mi, dexant-me
de viure, ab sola ànsia que los meus mèrits ab los teus tant se concorden que,
egualment mirant, en parays o en infern los dos prenguen posada.
"E si
tals coses me obliga. Ab tot que, si d'espill no tens fretura, veuràs de tos béns per
defalt de ben dir la més part ésser callada e hauràs a creure que, si com a Déu te
adorava, nom de mala mora merexeria. Mas sol hun demèrit ma strema amor guasta,
que los teus molts béns forçada a tanta amor me porten, havent per cert mèrits alguns
no basten de ésser amada me facen merexedora. E a tan fallides sperances, seguint lo
costum de les altres, deurien fer menys ma benvolença, puix altre delit amor ab sí no
porta sinó sperança de benaventurada fi. De què yono
tua inestimable vàlua, la qual deute me obliga dir-me tua tant com lo viure m'ó
consenta, adorant a tu, que altre Déu ma ley no
tu crestià tal matrimoni ésser no poria? E yo dich lo remey: que bé
tu moro. E la mia demanda se complirà e en tal cars haurà loch. E si fer no u volràs,
que vulles dir que la tua ley sia millor que la mia, de bon grat ho creuré e tostemps
diré que axí es. E tota hora que tu volràs sperimentar, conexeràs quanta és la mia
amor e fermetat.
"Per què cavaller virtuós, obre los ulls e veja lo teu cor sentit lo que dich. Ho faré
ab major voluntat que tu pensar no pories. E de la donzella que
crech que és somni per scusar-te, sinó que mostres tenir poch grat de mi, e per ço
denegues lo matrimoni. E encara que axí sia, no
obligació que
valer-me en la gran necessitat e congoxa en què só posada, encara que per art de
cavalleria ý sies obligat defendre les persones de[s]empar[a]des, yo no u prench per
aquexa part, sinó que u accepte com de hun pare e senyor, per què
magnànim e virtuós que no pots fer sinó lo que has acostumat, e de açò te
mans.
Tirant pensà hun poch en si e véu lo bon prepòsit de la reyna que tenia en fer-se
crestiana. Alegrà-se
crestiandat poria ésser exalçada. Delliberà de mostrar molta amor a la reyna per què
tingués voluntat de fer-se crestiana, no perjudicant en res la amor que tenia a la sua
princessa. E ab cara afable, mostrant ésser molt content Tirant de la reyna, ab graciós
gest li féu principi a tal rèplica.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA TIRANT A LA REYNA
—Les paraules són senyals ab los quals nostres intencions se mostren, car en altra
manera, elles, closes dins los corporals murs e sagellades ab lo secret sagell de nostra
voluntat, sols a Déu són descubertes. E axí, senyora virtuosa, yo us ame de verdadera
amor e us desige servir, emperò no encara segons la senyoria vostra ho accepta, mas
quiti e despullat de sensibles passions e apartat de tota amor libidinosa, sinó ab
verdadera caritat. Mas acostant-me a la senda per hon les passions caminen, puix
amor ha en mi en tan strem pres posada, la felicitat e promptitut de attényer delits
no
contrastar a mon voler s'esforcen, com l'aygua al carbó, encenen majors flames de
ma benvolença e, axí, ab malalt e infecte gust, les coses als altres no poch dolces, a
mi en egual de fel amarguen, per ço com natural rahó me força de servar la promesa
fe.
"E encara que no siau senyora de la mia persona, ho sereu dels béns e de la
voluntat, e per mi serà aumentada ab multiplicades virtuoses obres la honor de vostra
fama, reservant la vida per actes de virtut stimada que dels prudents s'espera, en
diferència de aquells qui no volen usar de natural rahó; que los folls perills squivar
solen les dames qui són virtuoses, qui viure volen virtuosament. E aquella cosa
rectament és desijada, la qual, aprés que és atesa, fa millor al qui la poseheix. E, per
ço, algú de virtut acompanyat no deu elegir la mort, sinó per vàlua que més que la
vida dignament s'estime. Per què suplich, senyora, a la senyoria vostra vos plàcia
rebre lo sanct babtisme de la sancta e verdadera ley crestiana, si voleu ab Déu ésser
acompanyada, ab auxili del qual, si yo vixch, sereu senyora del regne vostre; e dar-vos
he marit rey coronat, jove e virtuós, que de mi, com vos hé dit ab tota veritat, no
puch muller pendre, que ja
amiga, e la vostra excel·lència merexedora és de major de mi.
"E sí m'ajut Déu, senyora, no u fas perquè la vostra gran bellea e molta virtut no
sia a mi més en grat que de dona ni donzella que en lo món yo haja vista, car no és
cavaller en lo món, per gran senyor que sia, que no
vostra amor pogués aconseguir. E no dubteu, senyora, en lo que us hé dit, car si yo
moria en aquesta conquesta havent-vos sposada, seria molt gran dan e desolació
vostra, que restaríeu destroÿda e sens reparo. Donchs, molt més val a la senyoria
vostra pendre altre marit, lo qual per rahó sia més vividor que yo, per no passar tants
perills, car sabuda cosa és que qui sovint en armes va y dexa la pell o la y dexarà. E
per bé que ara los vostres agraciats ulls en la presència mia se planyen e destil·len
làgremes de amor, no passarà molt que per vista de algun gentil cavaller se riuran.
E donà fi Tirant en ses rahons. No tardà molt la reyna, aprés que s'hagué exugades
les làgremes, ab hun agraciat sospir, fer principi a semblant rèplica.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA LA REYNA A TIRANT
—La glòria que en lo món en tan gran jovent has atesa, me fa desijar de ésser
serventa o cativa tua, a fi que los meus ulls atribulats de excessiva amor contínuament
poguessen contemplar la tua noble persona, car conech-te de tant ànimo que ab excés
de perillosos treballs has més entés en aumentar la tua gloriosa fama que no adquirir
riqueses. E les tues prudents paraules han obrat en mi e presa tal força, que mon
delliber te vull publicar, que justament me has obligada a la execució de tal empresa.
Car de moltes coses, ans de palesament ésser eletes, sens vergonya hom se pot
retraure, les quals, aprés, sinó ab grandíssima infàmia, no consenten ésser dexades.
Donchs, senyor virtuós, sies prest en dar-me lo sanct babtisme, puix ést flor de tot
poble batejat.
E Tirant, qui véu la bona voluntat de la reyna de voler-se fer crestiana, féu-se
portar prestament hun bací d'or e hun picher de la desferra que havien presa del rey
Scariano. E Tirant féu descobrir lo cap a la reyna e restà en cabells, los quals eren de
tal resplandor que
agenollar e, ab lo picher, li lansà aygua sobre lo cap, dient-li:
—Maragdina, yo
E lavors ella se tingué per bona crestiana e allí, en presència de tots,
servien la reyna reberen lo sant babtisme e feren molt sancta vida ab molta honestat.
Com lo rey Scariano sabé que la reyna se era feta crestiana, féu-se venir a Tirant e
de semblants paraules li féu present.
CAPÍTOL
COM LO REY SCARIANO REQUERÍ A TIRANT QUE
—Conexent quants generosos coratges los infortunis fan sforçar en los adversos
cassos, per manifestar a les gents l'ànimo que tenen, stimant que tant stremes dolors e
no poquetes pèrdues com les mies Déu ho ha permés per aument de major honor e
glòria mia, e per exercici de ma paciència e, si a molts enamorada querella ha fets
animosos, de tal fe són dignes emprenedors e seguidors. ¿Què restarà de present lo
món, de cavallers axí despullat que la persona real de tanta justíssima querella
defensor ne protector no trobe? Per què dich a tu, capità virtuós, qui ést cap de la
secular potència, spasa e coltell defenedor de la sancta religió crestiana, que, puix
veig ma senyora la reyna que s'és feta crestiana, yo de bon grat vull seguir les sues
virtuoses obres. Per què
ab mi germà d'armes tant e tan longament com la vida nos acompanyarà, essent
amich de l'amich e enemich de l'enemich. Si a tu vendrà en grat, ho tindré a molta
gràcia. Emperò, ans que yo
saber quina cosa és la Trinitat, a fi que ab major devoció yo puixa rebre aquell sant
sagrament del babtisme. E si neguna cosa y sabs, la
pens que segons los actes virtuosos que
cavalleria ý en lo fet de les armes que no en declarar los fets de la Santa Scriptura.
Respòs Tirant:
—Senyor, yo no y sé molt, però yo us diré lo que n'é aprés en lo temps de ma
puerícia, car la sancta ley crestiana no vol ni consent que los cathòlichs crestians
hagen a creure ab rahons ni ab proves, sinó per sola fe. E aquesta matèria és tan alta
que, qui més hi vol saber, menys hi sab, sinó aquell a qui Déu dóna la intel·ligència
per pura gràcia. E per bé que yo seguexqua la pràtica e l'estil de les armes, me és de
necessitat saber axí en les coses sperituals com en les temporals. Emperò, per bé que
yo no sia home de tan gran sciència com seria necessari per parlar de semblant
matèria de la Trinitat, qui és tan alta que haveu mester molt que alseu l'enteniment, e
encara haureu molt a fer en poder-ho compendre
Tirant, lo millor que sabé e pogué, li declarà de nostra fe tot lo que hun
crestianíssim e devot cavaller y pot entendre, en tal manera que lo rey ne restà molt
content ý aconsolat, per què, ab la devoció que ell venia al sanct babtisme, per obra
del sanct Sperit ell comprengué tant nostra fe com si tota sa vida fos estat crestià. Ý
ab alegria inestimable dix lo rey:
—Capità virtuós, no poguera jamés creure que per a ésser cavaller poguesses tant
saber en los fets de la Trenitat, e tu n'has parlat tan altament que jamés pensara que lo
teu enteniment fos tan subtil en dar-m'ó axí entenent com ho has fet. E més notícia
me has donada de la fe crestiana tu sol que no feren aquells frares que en ma
companyia staven. Ara
per gràcia de Déu yo tinch bé compresa la santa Trinitat e, de continent que m'ó
hauràs dit, yo
Tirant, que véu la bona voluntat del rey, pres-se a dir en la forma que hoyreu.
CAPÍTOL
QUAL ÉS LO MAJOR BÉ DE AQUEST MÓN
—Diverses sentències foren dels antichs philòsofs qual era lo major bé de aquest
món. Digueren que riqueses, dient que aquelles eren stimades e los hòmens richs
eren honrats. E de aquells fon Virgili, qui féu libres com se porien adquerir
riqueses, e Cèsar, qui posà tot son enteniment en les riqueses de aquest món. E
altres digueren que cavalleria, car per cavalleria havia hom en aquest món victòria
de moltes gents, e aquell fon Luquà, qui en sos libres molt ne parlà. Altres digueren
sanitat era conservament de vida, dels quals fon Galién, qui féu libres com hom
pogués haver salut, e l'emperador Constantí, qui per salut volgué donar tot lo seu
imperi. Altres volgueren dir que lo major bé de aquest món era amor, car per amor
és l'om alegre e joyós, dels quals fon Ovidi, qui féu libres de amor, e micer Johan
Bocaci, de Tròyol ý de Griseyda, e de Paris e de Elena, de què
actes. Altres digueren per bones costumes l'ome vil era exalçat, dels quals fon
Cató, qui féu libres de bones costumes. E altres digueren que saviesa, car per saviesa
conexia hom Déu, e a sí mateix e totes les creatures de Déu. E aquest fon Aristòtil,
qui féu libres de saviesa, e lo rey Salamó, qui, entre tots los altres, nostre senyor Déu
lo volgué dotar de saviesa, lo qual dix: "Yo ame saviesa perquè és il·luminació de
l'ànima e per ella tinch honor davant los vells e los jóvens, d'on procehex subtilesa
en jutjar davant les potestats als qui u merexen e, possehexca memòria per a tots
temps en ordenar los meus pobles en los pensaments de aquells, és gran delit."
Donchs, aquest[a] deu hom enseguir, car més val que or ni argent ni pedres
precioses. Però molts són que y treballen per aconseguir saviesa e no són tots de hun
enteniment, car huns treballen en saber per rahó que sien millors que los altres, e
aquests aytals són moguts per peccat de supèrbia, qui volen saber per rahó de exalçar
a sí mateys, e aquests tals lo lur saber es inflat, qui dóna supèrbia. Altres aprenen
saber ab què puguen haver riqueses, e aquests tals són moguts per lo peccat de
avarícia, e l'enteniment de aquests seria covinent cosa saber de medecina, car per
aquella se poden aconseguir riqueses temporals. E altres treballen en saber per rahó
que sien loats per les gents; aquests són moguts per vanaglòria e aprenen saber
covinent a ells, ço és, les natures del cel e dels planets, e lo moviment de aquells e les
propietats dels elements, e d'altres coses qui donen semblant saber. Altres treballen
en saber per conéxer a sí mateys; aquests són moguts per virtut de Déu e lur
enteniment és bo, car treballen en viure bé e servir a Déu, e aquests tals han la glòria
celestial e la flor e fruyt de saber, e són nomenats savis. E veu
que y sé en lo que la senyoria vostra me ha demanat e, si més y sabés, més vos ne
haguera dit. E suplich-vos me façau gràcia de voler rebre lo sanct babtisme, e yo us
vull servir e ésser-vos germà d'armes.
Respòs lo rey e dix que era molt content e que cosa en lo món tant no desijava
com ésser crestià, e que
—Senyor, yo vull que ans de totes coses me façau lo jurament de la germandat a
l'alquible, com a moro, e aprés, com sereu crestià, altra volta com a crestià.
Dix lo rey que era content de fer tot lo que ell volgués. Tirant, per provar-lo, li dix:
—Senyor, ¿voleu rebre lo sanct babtisme en públich o en secret?
—Com! —dix lo rey—. E penses-te tu que yo vulla enganar a Déu? Ans me
plauria molt se fes en presència de tota la mia gent fer-me crestià e rebre lo sanct
babtisme, a fi que, vehent batejar a mi, tinguen occasió de batejar-se. E prech-te que
de continent y vulles trametre.
Tirant, per lo gran benefici que
ley crestiana, fon molt solícit. E tramés hun moro als capitans del rey Scariano a dir
com lo rey los manava, sots pena de la feeltat, que vinguessen a ell ab tota la gent. E
los moros foren contents de obeyr lo manament de lur senyor com los manàs que
vinguessen pacíficament e sens armes. E axí fon fet.
CAPÍTOL
COM LO REY SCARIANO SE BATEJÀ
Aprés que la reyna se fon batejada e Tirant hagué tret lo rey de presó, féu-lo
devallar en la vila, per ço com eren de acort que
una bella plaça e Tirant féu fer hun bell cadafal e féu-lo molt bé emparamentar de
draps de brocat e de raç. E lo rey stava alt, ben abillat, asseyt en una bella cadira
cuberta de brocat, com a rey, e una gran conca d'argent plena d'aygua aparellada en
una part del cadafal. E havia feta fer Tirant una scala ben ampla ab sos graons per
poder pujar e devallar los qui batejar-se volrien.
Los capitans del rey Scariano, ab tota la gent, partiren del camp a peu e
desarmats, perquè era prop de la vila, molt pacíficament. Com foren al portal,
triaren-se tots los capitans e cavallers e entraren primers. E l'altra gent los seguia.
Com foren en la plaça e davant lo cadafal del rey, feren tots molt gran reverència e
digueren-li què
de semblants paraules:
—Los meus fidelíssims vassals, parents e germans: a la divina Clemència és stat
plasent de haver pietat de mi e de tots vosaltres, si us voleu, car ha
mia ànima e lo meu enteniment com per aquest virtuós capità crestià hé rebudes
moltes gràcies. La primera, que m'ha tret de presó e posat en libertat. La segona, que
m'ha instruÿt en la sancta fe cathòlica per tal forma que yo tinch notícia verdadera
com la secta de Mafomet és molt falsa e reprovada, e tots los qui en ell crehen van a
total destrucció e damnació. Per què us prech e us man, com a bons vassalls e
germans, vos vullau batejar ab mi e fer-me companyia. E fiau de mi que, a càrrech
meu e de la mia ànima, vosaltres rebau lo sanct babtisme en salvació de les vostres
ànimes. E los qui
batejar, buyden la plaça e façen loch als altres que vendran.
E dites aquestes paraules, lo rey se despullà en camisa en presència de tots. E
Tirant lo portà a la conqua e aquí
dient:
—Rey Scariano, yo
Aprés Tirant batejà quasi tots los presoners per ço com los de més eren parents
del rey ben acostats. Aprés se batejaren dos capitans qui ab tot lur linatge reberen lo
sant babtisme. Lo hun linatge se nomenava de Bençarag e l'altre de Capçaní. E en
aquell dia foren batejats, per la mà de Tirant, passats
restaren per a l'endemà e per als altres dies, fins que tots fossen crestians. E pochs
foren los qui se n'anaren e, dels més roÿns, los qui no
Aprés dix Tirant al rey:
—Senyor, en lo temps que la senyoria vostra era moro e enemich de la nostra
santa ley crestiana, me fés jurament de moro que seríeu ab mi germà de armes, per
què us suplich que ara de nou me torneu a fer altre jurament, com a crestià, perquè la
mia ànima ne sia més aconsolada.
Lo rey dix que era molt content. E Tirant, de sa mà, havia scrits quatre evangelis
en hun full de paper, dels quatre evangelistes, e posà
jurament en semblant forma.
CAPÍTOL
LO JURAMENT QUE FÉU LO REY SCARIANO A TIRANT
—Io, Scariano, per la divina gràcia rey de la gran Ethiòpia, com a fel crestià e
verdader cathòlich, pose les mans sobre los sants quatre Evangelis e fas jurament a tu,
Tirant lo Blanch, de ésser-te bo e leal germà d'armes, tant e tan longament com los
nostres dies duraran, ab promesa fe de ésser amich de l'amich e enemich de
l'enemich. E per bona germandat te promet de tots mos béns presents e sdevenidors
de partir ab tu la mitat; e si per cars de adversa fortuna tu eres pres, de posar a perill
de mort la mia persona e los béns en ajuda e favor tua. E dich ara per lavors, e
m'obligue sots virtut de la promesa fe, de complir totes les coses qui a bona e pura
germandat se requiren.
E Tirant féu lo semblant jurament, com ja li n'hagués fet altre com lo rey jurà com
a moro. E fet lo jurament per cascuna part, se abraçaren e
avant, tots los qui
E complides les coses dessús dites, Tirant tornà a batejar, e la pressa era tanta dels
moros qui
fins a tant que vench hun frare de l'orde de la Mercé, qui era arribat en la ciutat de
Túniç e vengut ab una nau de mercaderia per traure catius crestians.
E lo dit frare era natural d'Espanya la baxa, de una ciutat qui és nomenada
València, la qual ciutat fon edificada en pròspera fortuna de ésser molt pomposa e de
molt valentíssims cavallers poblada, e de tots béns fructífera. Exceptat spècies, de
totes les altres coses molt abundosa, de hon se trahen més mercaderies que de ciutat
que en tot lo món sia. La gent qui és de allí natural, molt bona e pacífica e de bona
conversació. Les dones de allí naturals són molt femenils, no molt belles, mas de molt
bona gràcia e més atractives que totes les restants del món, car ab lo lur agraciat gest e
ab la bella eloqüència encativen los hòmens. Aquesta noble ciutat vendrà per temps
en gran decaÿment per la molta maldat qui en los habitadors de aquella serà. De açò
serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents que, com se seran mesclats, la
lavor que exirà serà tan malvada que lo fill no fiarà del pare ni lo pare del fill, ni lo
germà del germà. Tres congoxes ha de sostenir aquella noble ciutat, segons recita
Elies: la primera de juheus, la segona de moros, la terça de crestians qui no vénen de
natura, qui per causa d'ells rebrà gran dan e destrucció. Encara diu més, que la causa
per què és tan fructffera aquella regió e tan temprada sí és que com la spera del sol
dóna en parays terrenal, que reverbera en la ciutat e regne de València perquè li stà de
dret endret, e de ací li ve tot lo bé que té.
E tornant al propòsit, aquest frare dessús dit, sabent que hun capità crestià havia
pres lo rey Scariano e havia quitats tots los catius crestians qui eren scapats de la
galera qui
li fes alguna caritat perquè se
regne de València, los més que pogués. Com Tirant véu lo frare, fon lo més content
home del món. E pregà
batejats quaranta_e_quatre mília e
salvació.
Com la gent del rey, los qui no se eren volguts batejar, veren lo rey crestià, tots se
partiren d'ell, e no restaren solament sinó los crestians.
La fama prest se divulgà per tota la Barberia, en tanta quantitat que vench en
notícia dels reys qui venien en ajuda al rey Scariano. E moguts de gran ira, caminaren
lo més prest que pogueren e prengueren-li tot lo seu regne e donaren-lo al fill del rey
de Pèrsia, e de continent lo coronaren rey.
E en aquest spay de temps que aquests reys conquistaven les terres del rey
Scariano, los correus li venien cascun dia ab la mala nova, recitant-li com li prenien
tot lo regne, que no y restaven sinó tres castells que
allí era la més gent dels reys per pendre aquells castells.
Aprés que lo rey Scariano fon fet crestià, Tirant lo pregà molt e
volgués tornar totes les viles e ciutats que pres havia del rey de Tremicén e les
restituís a la reyna, a qui pertanyien. E lo rey molt liberalment lo y atorgà. Però lo rey
pregà a Tirant, com a germà seu d'armes, li volgués donar la reyna per muller.
—Senyor —dix Tirant—, del que vós me demanau yo
càrrech meu, car yo la suplicare una e moltes voltes que y consenta, car, segons nostra
ley, lo matrimoni que per força és atorgat no val res.
Lavors tots ensemps cavalcaren e lexaren en lo castell, per capità, lo senyor
d'Agramunt. E lo Capdillo, que véu a Tirant tant avançat en crestiandat e tots lo
obehïen com al rey e stimaven més la liberalitat e bon parlar de Tirant que del rey ni
del Capdillo, ne de tots quants eren, e lo Capdillo pregà a Tirant lo dexàs star en sa
ley fins a tant que fos mogut per sa devoció. E Tirant honrava
tant com podia, e tostemps en los consells ell era demanat lo primer e parlava aprés
del rey.
Puix lo rey fon posat en libertat, ab tots los seus anaren a la ciutat de Tremicén. E
aquella, ab totes les altres viles e castells, foren restituhïdes a Maragdina, reyna de
Tremicén. E foren quasi tots los de aquell regne crestians e lo frare instruhí
que
La reyna, hun dia. com se véu senyora de tot son regne de Tremicén, volgué altra
volta temtar de paciència a Tirant si li abelliria la corona del regne, per què delliberà
de fer-li una semblant requesta.
CAPÍTOL
REQUESTA QUE FA LA NOVELLA REYNA DE TREMICÉN A TIRANT, QUE LA VULLA
PENDRE PER MULLER
—Puix major bé, fora tu, ma pensa no troba, no
gran poder que sobre ma vida amor te atorga. E ab tan justa causa, mes vives paraules
te deurien fer cert de la strema pena que sol hun punt a ma trista ànima no desempara
¿E com no tens notícia de quant ma vida perilla si prest de tu lo remey li tarda? E de
tal pensament stich temerosa que altra volta de tu no sia refusada, car vull que sies
cert que la menor part de ma pena no
constreny la mia ànima, que no tinch sforç en poder-t'ó manifestar. E pots veure
quins treballs ma enamorada pensa combaten sens que altre premi de tanta amor no
spere sinó o presta mort o presta vida. E axí mos mals no hauran longa durada, sinó
atenyent terme de infinida glòria de tu, de qui spere acabat bé. E fent tu lo contrari,
pendran fi en mi dexant-me de viure ab sola ànsia, car la demanda que yo
justa, santa e bona. E si te
vencedor excel·leix tostemps al vençut, com certa cosa sia, e sovint s'esdevé, que
major força tenen les leys de amor que negunes altres, qui rompen no solament les de
la amistat, mas les divines. ¿E no sabs tu bé que amor és la pus fort cosa del món, que
als savis fa tornar folls e als vells fa tornar jóvens, als richs fa tornar pobres, als avars
fa tornar liberals, als trists fa tornar alegres e rients, e als alegres fa tornar trists e
plens de pensaments? E moltes voltes s'esdevé lo pare amar a la filla e lo germà a
la germana. Donchs, bé pots tu amar a mi sens perjudicar a negú, com sia per ta
mercé feta liberta e senyora del regne de Tremicén, com sia regla verdadera e cosa
infal·lible que amor no entra sinó en testa de persona de bon sentiment e en aquella
és ferma e no variable. E la persona grossera no té sinó amor d'ase, que no ama sinó
tant com veu e a tantes com veu. Per què, cavaller virtuós, com lo teu sentit
excel·lexca tots los altres sentiments, de necessitat se ha de concloure que posehexes
més amor que tots los altres cavallers del món. Donchs, puix ta mercé en amor és tant
abundós, suplich-te que en la menor part de aquella yo puxa ésser participant, com
altre bé ni glòria no desige en aquest món sinó que
senyor.
E callà, que no dix més. Hun poch spay tardà Tirant en dar-li tal resposta.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE TIRANT FÉU A LA REYNA
—Negú no pot obrar algun fort castell si posa los fonaments en arena. E açò dich,
senyora, per quant amor té tant ocupat lo vostre gentil entendre que la senyoria
vostra no és en recort del que altra volta vos és stat per mi referit: com no era en ma
libertat poder-vos dar lo que no tenia, com ja u tingués donat. Car no ignora la
senyoria vostra que verdadera amor no consent en moltes parts ésser partida, car
no
altesa vostra que vullau obrir los ulls del vostre clar entendre, que la molta passió que
teniu no us ocupe tant lo vostre bon sentit en conexer-ne la rahó si
e que vullau pendre alguna bona sperança de nou consell. E deman-vos de gràcia que
la senyoria vostra no s'agreuge de les mies cruels paraules, que yo u smenaré tant en
les obres que conexereu que teniu en mi pare o germà. E plàcia-us e en do vos deman,
que vullau pendre aquest virtuós rey per marit e per companyia com ja
conegut; car més vos val aquest qui en strem vos ama, que hun altre que no conexereu
ni poreu saber si us amarà. E stareu pacífica en lo vostre regne, sens haver alguna
contradicció, e fer-n'éu plaer a mi e servey al rey, que us ho pendrà en compte de gran
stima.
La reyna, qui véu la voluntat de Tirant e que era joch forçat, ab les làgrimes als
ulls, en semblant stil no tardà respondre.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA LA REYNA A TIRANT
—Puix tinch conegut tu quant vals, les penes que amant hé passades me tornen en
gran delit, com veig que de discreció e fermetat portes la vestidura. E bé conech que
deuries ésser canonitzat per sant per tenir la amor tan verdadera. E no
puga aconortar com la tua amor no hé aconseguida, car, tant com la vida me
acompanyarà, tostemps te amaré, puix tinch conegut que saber ne gentilea en tu
mancament no tenen. E puix la mia trista sort en tanta dolor e tristor me ha conduÿda
que per marit ne per senyor no
jamés no
suplich a la inmensa bondat de nostre senyor Déu que
honor e prosperitat, puix yo no tinch lo poder ni les coses mies no
tu ést tal e de tanta vàlua que yo no merite ésser-te serventa e tu ést merexedor de
ésser senyor del món, car yo fóra perduda e morta sinó per Déu e per ta mercé. E per
la gran confiança que tinch de ta virtut, yo pose la mia persona e los béns en ton poder
e só presta de fer tot lo que
Tirant que véu la molta gentilea de la reyna, donà del genoll en la dura terra e féu-li
infinides gràcies. E tramés de continent per lo rey e per lo frare e en presència de
tots los féu sposar. Aprés, lo dia següent, los féu hoyr missa axí com a cathòlichs
crestians. E fetes les bodes ab molta solemnitat, segons de reys se pertany, lo rey
Scariano près la possessió de tot lo regne de Tremicén com a marit de la reyna, e ella
fon contenta puix Tirant ho manava. E lo rey amava a Tirant sobre totes les persones
del món, que no fóra cosa alguna que li fos possible que no fes per la sua amor. E
Tirant, per semblant, amava molt al rey e a la reyna.
E stant lo rey e Tirant ab moltes festes per rahó de les novelles bodes, tots dies
venien noves al rey que li stava preparat hun gran dan, que, de continent que los reys
moros haurien pres los tres castells, vendrien damunt ell e de tots los crestians e que
farien morir a cruel mort. Sabent açò, Tirant dix:
—Senyor, de necessitat havem de pensar en la restauració de nostra vida.
Regonegam tota nostra gent qual serà disposta per entrar en batalla.
—E com!—dix lo Capdillo—. Pensau del món vós ésser lo senyor? Bé us deuríeu
contentar de haver pres aquest magnànim rey e de tornar-vos-ne en vostra terra
natural e dexar-nos viure en nostra ley. E los crestians que són novament fets
dexassen lo babtisme que dieu ésser sant. E si aquests reys qui vénen tants nos
trobassen en sa ley, usarien de misericòrdia e pietat, e alargar-nos hien la vida.
Lo rey Scariano se fon girat ab gran ira envers lo Capdillo; ab la spasa nua li donà
sobre lo cap, que li féu sortir lo certell per lo paÿment de la cambra, e dix:
—¡O perro, fill de gos, engendrat en mala secta! Aquesta és la paga que la tua vil
persona mereix.
A Tirant desplagué molt la mort del Capdillo hi
detingué
algunes gents fon plasent la mort del Capdillo e a altres no, però aquesta mort fon
refrenament de molts.
Tirant féu fer mostra a la gent per veure quina gent tenien e trobaren dihuyt_mília e
docents e trenta hòmens de cavall de armes disposts, e
los féu a tots dar sou e aprés dix al rey:
—Senyor, façam una ordinació per què puguam més gent haver.
Lo rey, conexent-se culpable de la mort que fet havia, féu principi a tal parlar.
CAPÍTOL
COM LO REY SCARIANO FÉU ACUSACIÓ A TIRANT DEL SEU DEFALT E REFERMAREN
LA AMOR
—O gran fortuna mia! Que lo gran defalt que hé comés me fa dubtar perdre la
amor que tinch en tu, germà senyor, guanyada, car só vengut a la fi de mos darrers
dies si la tua virtut no
que entre tu e mi és, que
aquesta cruel mort, la qual hé feta sobrat per intol·lerable ira. Per les folles paraules
que li hoy dir, no poguí retenir lo natural moviment qui
penedint-me per haver-te tant ofés en la presència tua.
E semblants paraules deÿa lo rey ab les làgrimes als ulls, manifestant dolre
del que fet havia, per haver tant enujat a Tirant, com sabia que amava molt al
Capdillo. Aprés dix lo rey:
—Germà senyor, mana de mi e de les mies gents, que de tot lo que manaràs seràs
obeÿt per mi e per tots los meus.
Tirant, hoynt parlar al rey ab tanta humilitat e submissió, fon molt content d'ell e
anà
solia. E verdaderament ells se amaven sens ficció alguna, e lo rey lo amava e
temia.
Aprés que fon refermada l'amistat, Tirant féu aquesta ordinació e privilegi militar.
E primerament ordenà que tot home qui sostingués cavall e tingués armes fos dit
gentilhom, e qui tendria dos rocins fos gentilhom e home de paratge, e qui tendria tres
rocins fos dit gentilhom e home generós e cavaller; e la casa de aquests tals no
pagassen negun dret al rey, e cascun de aquests que tendrien lochs, masos o alqueries,
tots fossen haguts per franchs e liberts. E per aquesta ordinació foren trobats los
hòmens generosos en la Barberia, e de aquests se ajustaren passats
quals eren en les batalles molt durs e forts e ab gran ànimo feÿen les armes per
defendre lurs libertats militars, e ajudaren a conquistar molts regnes e terres. E per
causa de açò entre ells havia de grans divisions, perquè
e s'í feÿen de grans morts.
E vehent Tirant tal confusió, ordenà hun altre privilegi militar que qualsevol
gentilhom de paratge, generós o cavaller, qui nafràs o matàs o vingués contra los
privilegis e ordinacions fetes, que aquest tal fos pres e tallat lo cap sens mercé ni
misericòrdia alguna, e si pendre no
poguessen alegrar de gentilea ni del privilegi militar, ans fossen tornats en aquella
matexa servitut de captivitat, axí com tots los altres vilans. E per no perdre la gentilea
feren pau e més no hagué debats ni qüestions entre ells qui fossen criminals, sinó que
cascú demanava sa justícia com mester era e era
eren, axí hòmens com dones, benehïen a Tirant e més l'estimaren tenir per senyor
que no al rey. E com passava per les carreres tot lo poble cridava: "Vixca lo magnànim
capità crestià!"
Com totes aquestes coses foren fetes, aplegaren molts rocins de Túniç qui eren
venguts de Sicília —qui havien aquí desembarquat—, e molts arnesos e cubertes de
cavalls en nombre de
cavalls encubertats de ferir enmig de tres_mília ginets.
Lo rey e Tirant ab tots los altres partiren de la ciutat de Tremicén e feren la via
dels enemichs per veure si
volien fer. E essent ja a tres legües los huns dels altres e dalt de una muntanya, los
crestians, a vista del sol, podien ben veure tota la gent morisca que venien. Com se
foren atendats los huns a vista dels altres, e de aquí se feren moltes embaxades, los
moros trameteren a dir al rey Scariano que
crestians, a la secta de Mafomet e, si fer no u volien, que tots morrien a mort cruel.
Com Tirant los hohïa dir tals tahons, reya-se
embaxadors prenien gran ira contra Tirant.
Aprés que ells hagueren conquistat tot lo regne del rey Scariano, vengueren-li
dessús. E Tirant dix:
—Senyor, puix lo camp és mogut, demà en aquell dia los haurem ací. Reste la
senyoria vostra dins la vila ab la mitat de la gent e yo ab l'altra iré a veure aquesta
gent en quin orde vénen. E si ells van sens orde, yo
—O Tirant germà! Molt volria anar ab tu ans que restar enclòs dins la ciutat. Mas
lexem ací per capità lo senyor d'Agramunt e mana-li què farà. Yo desig viure e morir
prop de tu.
Tirant que véu la voluntat del rey, dix que era content e féu capità al senyor de
Agramunt. E dix-li Tirant:
—Stau tostemps armats e los cavalls ab la cella. E com en aquell puig qui stà prop
la ribera voureu una bandera vermella ab les mies armes pintades, feriu ab tota la gent
a la part dreta, per ço com ells se atendaran prop l'aygua e lo riu és fondo, e allí
porem haver de nostres enemichs gran destroça. E per res no ixcau de la ciutat fins
que vejau la bandera.
Los moros, d'allí hon staven per venir hon eren los crestians, per força havien a
passar una gran muntanya que y havia ab moltes fonts d'aygua. E Tirant, la nit e lo
dia vogí tot entorn la muntanya e de gran tros luny ell véu venir tota la gent morisca.
E ell, tan cautelosament com pogué, se posà dins hun bosch ben spés d'arbres e manà
a tota la gent que descavalcassen e refrescassen. Ý ell pujà-se
com pujaven la muntanya e véu com se atendaren prop de les fonts. E stigueren del
matí fins al vespre en passar dues legües. E de allí hon ells se atendaren havia una
legua de pla per aplegar a la ciutat.
La gent que venia detràs veren los primers en la muntanya atendats, acordaren de
posar-se baix, al peu de la muntanya, hon hi havia molt belles praderies e una céquia
d'aygua. E podien ésser aquells obra de quaranta_mília rocins, però lo socors tenien
molt prop.
E com Tirant véu quasi la mitat de la gent descavalcada, ferí ell e lo rey enmig del
camp; e feren una tan gran mortaldat de la morisma que fon una gran admiració dels
cossos morts que en terra jahïen. E fóra stada molt major sinó que per causa de la nit
mostraren-se les steles en lo cel e per la tenebrosa nit se restauraren, si no, tots foren
stats morts. E los qui staven en la muntanya sentien los crits, mas no pensaven que los
crestians tinguessen tan gran atreviment de venir tan prop del lur camp.
L'endemà per lo matí, com lo sol fon exit, lo rey Menador devallà de la muntanya,
no pensant que lo rey Scariano ne Tirant fossen allí, mas pensà que fossen alguns
corredors ladres. E tramés-los hun trompeta que venguessen prestament e que
tornassen moros, si no, que ell prometia al seu Mafomet que tants com ne pendria,
que tots los penjaria. Respòs Tirant al trompeta:
—Digues a ton senyor que no cur respondre a la sua follia, mas si és rey coronat e
tendrà ànimo en devallar ab la sua gent en aquest pla, yo li faré sentir a qui vol penjar
e ab càlzer de dolor lo faré beure en tots los millors dies de sa vida.
Lo trompeta tornà la resposta a son senyor, lo qual, mogut de gran ira, ferí dels
sperons al seu cavall e tota la sua gent lo seguí; e fon una fort, aspra e crudelíssima
batalla. Com per bon spay la batalla hagué durat, hon hi hagué molta gent morta de
una part e d'altra, retragué
la muntanya. E tramés per son germà, lo rey de la menor Índia, li vingués ajudar. E
com fon vengut, dix-li:
—Germà e senyor de mi, ací són aquests crestians batejats, los quals, a mon parer,
no hé vist de ma vida tan sforçada gent, que huy tot lo dia no havem fet sinó
combatre. Jamés los hé pogut fer retraure, ans me ha convengut perdre la major part
de la gent que tenia e yo que stich hun poch nafrat. E no
mate de les mies mans hun gran traÿdor que y ha, que va capitanejant, e les armes que
porta e sobrevesta és de domàs vert ab tres steles en cascuna part, e a l'hun costat són
d'or e a l'altre de argent. E porta lo seu Mafomet al coll, tot d'or, ab gran barba e hun
petit infant que porta al coll, e passa hun riu, e yo crech que aquell chiquet deu ésser
fill del seu Mafomet. E per ço aquell li deu dar ajuda en les batalles.
Ab gran supèrbia dix lo rey de la menor Índia:
—Mostra
Mafomets dins lo ventre.
E girà
CAPÍTOL
LA ORACIÓ QUE FA LO REY DE LA MENOR ÍNDIA A LA SUA GENT
—O amichs e germans meus e singulars en l'art de cavalleria! La major riquea que
hom pot possehir en aquest mon és la honor, e per ço vos vull pregar que tots me
vullau seguir aquesta vegada, perquè yo puga venjar la vergonya que aquests
reprovats de crestians a mon germà han feta. E lo crit, ab la honor, sia tan gran que sol
hun punt no
tants que ab fatiga gran los poreu cullir.
E eren venguts ab les aljubes d'or molt luents, e pujaren tots prestament a cavall
e devallaren devers los crestians ab molts grans crits. Com a hòmens enrabiats
entraren dins la batalla e en poca hora véreu anar per lo camp cavalls sens lurs
senyors.
Com Tirant hagué rompuda la lança, posà la mà en la petita acha e, a cascun colp
que dava, de mort o de alesiat scapar no podia.
Los dos reys se acostaren tant a Tirant que, ab punta d'espasa lo nafraren.
Tirant, qui
—¡O tu, rey, qui m'has nafrat de mort segons la gran dolor que sent: mas, ans que
yo vaja als inferns, tu
prestament anar!
E ferí
dels cavalls. E com los moros veren jaure lo seu cors en terra, ab gran treball lo
pogueren cobrar. Aquest rey era lo de la menor Índia, qui tant havia bravejat.
Com l'altre rey véu son germà mort, feÿa armes com a desesperat; però, per la
nafra de Tirant foren stalviats molts moros, qui foren stats morts ý nafrats més que no
feren. Com ells veren lo rey mort, anaren-ho a dir als altres reys, en special al de
Bogia, car tots lo tenien com a capità major per ço com ell los havia a tots amprats.
Com foren certs de la mort de tal rey, levaren lo camp e anaren llà hon eren los
crestians e, per la scura nit que feÿa, atendaren-se al peu de la muntanya.
Com los crestians veren tanta multitu de gent, tingueren consell. E veren que
Tirant era molt nafrat, que la nafra li dava gran dolor, e conexien que per la sua virtut
no podien ésser subvenguts. Deliberaten de partir en la nit e axí u posaren en
execució, que los moros no n'hagueren sentiment. Lo següent dia per lo matí los
moros pensaven dar la batalla, e no veren negú. Seguiren los crestians de rastre, per
les petjades dels cavalls, fins a tant que vengueren a la ciutat hon se eren recullits.
Tirant féu exir lo senyor d'Agramunt ab tota l'altra gent que restada li era e ferí
enmig del camp dels moros, que y morí molta gent de una part e d'altra. Però los
moros los romperen e hagueren-se a retraure en la millor manera que pogueren,
tostemps fent armes e defenent-se, fins que
les portes. E los moros plegaven e ab los arístols de les lances daven a les portes.
Lo rey Scariano era capità de la ciutat e ordenà aquella, que molt valentment se
defenien. Lo següent dia ixqué lo rey Scariano ab tota la gent e ferí molt bravament en
los moros, e durà per bon spay aquesta batalla, hon hi morí molta gent de cascuna
part, e als crestians fon forçat de tornar-se
cor com ell no s'í podia trobar e veÿa cascun dia que perdien molta gent, per què dix
al rey:
—Senyor, a mi par que no és ben fet que tan sovint ixcau a la batalla, car no és
sinó perdició de gent.
E axí fon fet fins que Tirant fon guarit. Com Tirant fon ja quasi guarit, mas no del
tot, desijava e volia exir a la batalla. Lo rey Scariano, qui véu açò, dix-li semblant
reprenció.
CAPÍTOL
REPRENCIÓ DE AMOR QUE FA LO REY SCARIANO A TIRANT
No sé la tua pròspera mà què disija fer, ne si has ja aconseguida la victòria que
stà aparellada, la qual nostre Senyor, per la sua clemència, te atorgarà, com per anar a
la batalla ab grandíssim desig te veig scalfar. ¿E no veus tu lo cel ple de tenebres qui
contínuament nos menaça diversitat de temps, ço és, mortalitats a la terra, ab neus,
aygües, trons e lamps spantables? Qui és aquell qui a sí mateix tan poch stime que ab
tan gran fret e mal temps se pose en exercitar les armes? Donchs, fes-me gràcia que
per tu ésser levat de malaltia e no star encara del tot guarit, que vulles sperar que
passe la tempesta e, venint lo bon temps, ab menys perill poràs usar de les tues
acostumades cavalleries. E si lo voler meu no volràs fer, fes tot lo que plasent te sia,
car pregar-te és mon ofici e yo, ab los trists pensaments ja acostumats, ab paciència
esperaré la tua gloriosa tornada, car Déu sab què poria yo fer sens tu. Ni si altra cosa
era de tu, lo que Déu no vulla, més me valria la mort que la vida, la qual ab gran dolor
hauria de sostenir.
No tardà Tirant en semblant stil fer resposta.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FA TIRANT AL REY SCARIANO
—No vull fer longa gesta ne
cavallers savis ésser profanadors de lurs victòries; ni vull minvar lo premi de mos
treballs, car la temor no la porte als peus. Déu en lo cel stà poch ansiós de nosaltres ni
de nostres misèries, mas d'ell obtendrem gràcia que guanyarem premis ab mèrits de
pròpia virtut.
E prestament se féu dar les armes e pujà a cavall ab una gran part de la gent, e ferí
en la hun costat del camp. Los moros, tots arremorats, ixqueren a fer armes contra los
crestians, e puch dir que Tirant aquell dia e molt d'altres aprés hagué lo pijor. Com
Tirant véu aquell dia la sua gent fugir e no podia posar-los en orde, posà
e véu venir devers ell lo rey de Àfrica, qui portava sobre lo bacinet una corona d'or ab
moltes pedres precioses —la cella era d'argent e los streps d'or, la aljuba era de
carmesí tota brodada de perles molt grosses e orientals.
Com lo rey véu star en tal continent a Tirant, acostà
—Ést tu lo capità de la fe crestiana?
E Tirant no li respòs, mas mirava los seus com lo havien axí lexat e molts cossos
morts que veÿa jaure, e los standarts e banderes per terra anar. E en aquell dia contra
los moros poca defensió feren. E Tirant, ab veu alta, dix, que los moros e los nafrats
ho podien bé entendre:
—O trists de vosaltres! Per què armes portau? ¡O gent trista e vil, e bé sou
vituperats en aquesta jornada, que moriu com a desaventurats e la vostra fama serà
menyscabada e exalçada en dolor e desaventura!
Aprés dix, ab la cara girada devers orient, ab los ulls mirant devers lo cel e ab les
mans juntes:
—O eternal Déu, ple de misericordia! ¿Tan grans són los meus peccats que la
vostra inmensa clemència me ha axí abandonat que, servint a vós per aumentar la
sancta cathòlica fe, lo vostre auxili me sia fallit en tan gran necessitat? Car trob-me
sol, desemparat de tots los meus e ab molta dolor mire la terra cuberta de cossos morts
e totes les banderes rompudes per terra. Què serà de mi, trist desaventurat? Car yo só
stat causa de tot aquest mal, donchs, vinga la mort sobre mi, perquè les mies orelles
no s'agreugen de hoyr tan gran infàmia, car altra sperança no puch tenir sinó de mort
o de altra volta ésser catiu en poder de infels, puix só fora de la vostra gràcia
Com lo rey d'Àfrica lo sentí axí lamentar, dix als seus:
—Yo passaré lo riu e apresonaré o mataré aquell perro de crestià. E si hauré
mester ajuda, socorreu-me.
Lo rey fon passat e corrent anà devers Tirant. E ab la lança encontrà
al cavall féu ficar los genolls en terra, e passà-li lo guardabraç e les paletes e més-li
hun troç de ferre de la lansa per los pits. E tanta era la dolor que Tirant tenia de la gent
morta —ý stant en pensament de la princessa— que certament ell no sentí venir lo rey
fins que l'hagué nafrat. E tirà lavors la spasa, car la lança en lo principi la havia
rompuda. E aquí ells se combateren per bon spay. E lo rey ho feÿa valentment, però
com hagué molt durat Tirant tirà hun gran colp al rey e no
com lo cavall se voltà prestament. Mas aconseguí
que lo rey e lo cavall anaren per terra. La gent del rey lo socorregueren prestament,
que, encara que Tirant no volgués, lo levaren de terra e pujaren-lo a cavall a malgrat
seu.
Com Tirant véu que més no podia fer, abraçà
portava, e ferí lo primer, lo segon e lo terç, e mès-los per terra.
Aprés ferí lo quart, cinqué, sisé, e lansà
de guerra. E rompuda la lança, posà la mà a la petita acha e tan gran colp donà a hun
moro en lo cap que fins als pits lo fené.
Com los moros veren a hun home sol fer tantes armes e fer morir tanta gent,
staven admirats e deÿen:
—O Mafomet! E qui és aquest crestià qui tot lo nostre camp desbarata? Bé és trist
aquell qui lo seu colp spera!
Lo senyor d'Agramunt, qui en lo castell era, féu-se en una finestra e en la cota
d'armes conegué a Tirant, qui tot sol combatia. Cridà a grans crits e dix:
—Senyors, ajudau prestament al nostre capità, qui stà en punt de perdre la vida!
Lavors lo rey ixqué ab aquella poca gent que tenia; emperò Tirant fon mal
socorregut en aquell cars, que fon nafrat de tres nafres e lo cavall tenia prou lançades.
E per causa de aço fon forçat a Tirant se retragué
tant com podia, que fins a les portes lo seguiren.
E en aquell cars staven en tan mala sort los crestians que, tantes batalles com
donaven, totes les perdien, e los moros restaven victoriosos. E de ací staven molt
agreujats los crestians, com los moros se alegraven en los lurs mals. E dix Tirant:
—Ells se poden molt bé gloriejar de nosaltres, que
los murs. E no és res qui tant me desplàcia com és com no só mort per braços de forts
cavallers, car só restat trist e desconsolat e ple de molta misèria, car no és stat negú
d'ells qui socórrer-me haja pogut. E per ço vull manifestar a tot lo món que no só en
punt que yo dega viure longament vehent davant mi contínuament los meus
enemichs.
Lo rey Scariano, vehent star a Tirant tan desconsolat, no tardà en fe principi a hun
tal conort.
CAPÍTOL
CONORT QUE FA LO REY SCARIANO A TIRANT
—Per fallença de seny entre los més sabents se declara afermar que les coses
sdevenidores a degú sinó sols al divinal saber sien descubertes. E flaquea de ànimo
s'estima que, ans que la causa de la dolor sia manifesta per dubte de més mals
començar primer a dolre
s'esdevé sovint ésser vencuts e perdre molta gent, que aprés tot se repara. E tu, com a
cathòlich crestià, deuries tenir major confiança en Déu que negú dels altres, per les
tan senyalades gràcies que t'à fetes en fer-te aumentador de la sua sancta ley
crestiana. E comfia de la sua misericòrdia, que ell te restituyrà la perduda sanitat, car
no defall jamés a tots los qui bé
coneguda per tots nosaltres, e encara per los enemichs, e no dubtam gens de la tua
gloriosa victòria, car tu ést mostrat entre los altres tan singular ab senyal de dignitat
de posseyr sdevenidor imperi, e ja és stada celebrada en openió de tots nosaltres la
honor e senyoria que tu ést merexedor. Donchs, fes-me gràcia que mostres en aquest
cars lo teu virtuós ànimo que tens d'esforçat cavaller, que ab virtut vulles sforçar los
nostres ànimos, com tu sies lo sol luminós del qual tots nosaltres havem de pendre
lum e, mijançant aquell, ab tu ensemps, speram haver gloriosa victòria dels nostres
enemichs.
Molt se confortà Tirant del bon ànimo que véu al rey e no tardà en fer-li semblant
resposta.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE FA TIRANT AL REY SCARIANO
—O més virtuós que tots los mortals! No
lamente de la mia gran desaventura, car no
enemichs, mas perquè stich tal adobat que no puch fer prestament la venja. E com a
germà e senyor te reste tan obligat del gran ànimo que
pietat tan excelsa, volent-me restaurar la vida, de què tinch causa de més regraciar-te,
perquè les coses que per la sola virtut se obren de major premi són dignes. E per ço
ma vida, ma libertat e la mia persona, per bé que ja fos tua, ara molt més d'ací avant,
car ja no la tinch per mia, puix havent-la perduda per tu la hé cobrada. E, ara, la
prench en comanda ensemps ab la glòria de la sdevenidora victòria, de la qual, no per
mi, mas per tu, só alegre, perquè més honrada e major sia ta senyoria, com de cosa de
més stima liberalment seràs senyor.
En l'espay que Tirant semblants paraules rahonava, arribaren los metges e feren-lo
desarmar, e trobaren-li moltes nafres, en special
Com los moros veren los crestians qui se eren retrets dins la ciutat, strengueren lo
siti e passaren dellà lo riu. E tants eren los bous e camells que portaven que no
stimar. E donaven tan gran empediment en les batalles als crestians que no podien
correr ab los cavalls ni fer entrades ni exides, e la ciutat stava tan streta que negú no
podia entrar ni exir.
Tirant tingué dubte que no minassen lo castell —e lo rey e los altre tenien per
perduts—, e ordenà que fos feta una contramina ý en totes les cambres baxes fossen
posats bacins de lautó, per ço que, com caven en la mina e són prop de haver-la
cavada, si bacins hi à, com donen lo colp ab lo pich en aquella cambra hon lo bací és,
tantost resona; en special, si n'í ha molts que stiguen los huns prop dels altres, fan
gran remor. Aprés que açò fon fet e los bacins posats, feren la contramina.
Aprés pochs dies que Tirant era ja guarit e stava en disposició de portar armes, una
fadrina que dins lo castell era, qui pastava farina, sentí menejar los bacins e fer remor,
corregué prestament e dix a sa senyora:
—Yo no sé què s'és, mas avisada del qu'é hoÿt dir, com los bacins sonen, senyal
de tempestat e de sanch.
E la senyora, qui era muller del capità del castell, prestament ho anà a dir a son
marit, e aquell ho dix al rey e a Tirant.
Secretament, sens fer remor, anaren a la cambra e trobaren ab veritat lo que la
fadrina havia dit. E prestament se armaren e posaren-se dins una cambra e no passà
una hora complida ques ells veren claredat dins en la cambra. E pensant que de negú
del castell no eren stats sentits, feren lo forat molt major que no era e la gent començà
de exir de la mina. E com foren ben sexanta en la cambra, los del castell entraren dins
la cambra e tants com n'í trobaren foren morts e tallats a peces. E certament, los qui
podien dins la mina entrar, no s'esperaven los huns als altres, mas Tirant féu tirar
moltes bombardes dins la mina e, tants com se
E vehent Tirant que la sua gent stava smayada, per ço com tenien molt poques
vitualles, delliberà de dar-los la batalla e dix al rey:
—Senyor, aquesta gent que
s'aturarà l'altra. E yo iré en aquell petit bosch e com vendrà la hora que lo sol exirà,
exireu per la porta de Tremicén e vogireu tota la ciutat e ferreu enmig del camp, e yo
ferré a l'altra part e pendrem-los enmig e veurem si
u fem, serem senyors del camp. Emperò no hé de res tan gran dubte sinó dels bous,
que haurem a passar per mig d'ells e cascuna vegada nos mataven molts rocins.
Respòs hun genovés, lo qual era stat galiot de la galera de Tirant com se perdé, qui
havia nom Almedíxer, home molt discret e sabut en totes coses, e dix:
—Capità senyor, ¿voleu que yo us faça tots aquells bous fugir, que no n'í aturarà
hú per senyal? E com fogiran, los moros iran detràs ells per recobrar-los e, en aquell
punt, me par que serà hora de ferir en lo camp sobre ells.
—E si tu —dix Tirant— tal cosa sabs fer e
de Carmesina, de fer-te gran senyor e dar-te viles e castells e tal heretat que
més de content.
E lo rey dix a Tirant:
—Germà senyor, puix aquest fet voleu emprendre de fer, prech-vos que
la empresa de anar al bosch lo dia que u delliberareu e, com veuré la bandera en la
més alta torre, de tot cert yo ferré enmig del camp.
Tirant respós que era content e manà que totom ferràs sos cavalls de nou e les
celles adobar.
Lo genovés près moltes barbes de cabrons e sèu de moltó. E picà-u bé tot e posà-u
dins caçoles planes, ben sexanta que
partís, Tirant féu ajustar tota la gent en una gran plaça e, pujat alt, sobre hun cadafal
ab lo rey féu-los una semblant oració.
CAPÍTOL
LA ORACIÓ QUE TIRANT FÉU A LA GENT D'ARMES ANS QUE IXQUESSEN PER DAR LA
BATALLA
—O nobles barons e cavallers! Demà serà lo dia que tots porem guanyar
grandíssima honor e fama, per què suplich a vós, senyor, e a tots los altres prech e
amoneste que ab amor e voluntat cascú faça son poder de fer virtuts e singulars
cavalleries, axí com los hòmens de honor e d'estima deuen fer, car, si nostre senyor
Déu nos fa tanta de gràcia que hun poch los pugam sobrar, nosaltres serem senyors
del camp. ¡O quina glòria iria per lo món de nosaltres, que ab tan poca gent hajam
desconfits tants reys e vençuts tanta multitut del poble morisch! E de la gent de peu
no us ne cal haver gran dubte, car yo pens que mal lur grat hi són venguts. E
nos devem confortar com nostre Senyor tostemps ajuda a tots aquells qui mantenen e
defensen la santa ley crestiana, e majorment com per sa part tenen lo dret e la justícia.
E per ço us prech que la cavalleria vostra sia axí honrada, en la hora que la batalla se
darà, que no dexeu lo camp per temor de mort, car més val morir defenent vostra
honor e fama com a cathòlichs crestians que viure catius e desonrats e farts de mal; e
que foragiteu de vosaltres tota temor de morir e que penseu de bé a fer e virtuosarnent
batallar, car si ab paciència preneu aquest martiri, mantenint la sancta fe, sereu per
nostre Senyor coronats en la sua santa glòria de paradís en companyia dels sancts
àngels.
Com los crestians hoÿren axí parlar a Tirant, lo rey e tots los altres lansaren dels
ulls vives làgremes de inestimable alegria, e no tingueren alt sperança sinó de bé a fer
e de morir com a bons e cathòlichs crestians.
E a la hora de la mijanit lo rey partí e posà
moros no fon vist. E ans del dia, Almedíxer près les caçoles del greix que fet havia e,
en la hora de l'alba, ell ixqué del castell e posà les dites caçoles les unes prop de les
altres, e mès-hi foch. E com foren enseses, cerquà que lo vent anàs devers los bous e,
com la olor plegà a ells, fogiren ab molt gran fúria e passaren per mig del camp
lansant tendes e nafrant hòmens e cavalls, que paria que quants diables havia en infern
los encalçaven. E aparellaren-se tals, huns ab altres, que a maravella se trobara hun
bou ni hun camell qui sà fos. E molta gent de peu e de cavall los seguia per fer-los
tornar, e tots los moros staven admirats què podia esser stada la causa de aquest
moviment. E no penseu que Tirant ab los altres stigués menys de gran admiració, com
semblant cars jamés haguessen vist ni hoÿt parlar. E al passar que feren per mig del
camp, feren molt gran dan, e encara per la gran fretura que
carruatge, car entre bous, brúfols e camells, eren passats
que havien feta per fornir la ost.
Com los bous foren passats, Tirant féu alsar la bandera, la qual era blanca e vert.
Com lo rey véu la bandera, ixqué del bosch cridant grans crits:
—Viva lò poble crestià!
Tirant axí mateix ferí, axí com era stat ordenat, en l'altra part. Lavors fon
mesclada la batalla dolorosa e cruel. E qui u ves poguera ben dir tot lo fet com
passava, car véreu pendre e donar de molts bells colps de lances e d'espases qui
portaven de sí molt gran pietat, car en poca hora véreu per terra morts de molts bons
cavallers. E mesclaren-se totes les batalles, e feÿen tan gran remor que paria lo món
se
scuts del coll, matant e nafrant, e fent les més admirables coses del món, durant la ira,
que era fresca. E lo rey Scariano se mantenia molt bé, per ço com era molt bon
cavaller, jove e animós. E de la part dels moros hi havia molts bons e valentíssims
cavallers, e
crestians de molt gran crueldat; e lo rey de Bogia, molt animós cavaller. La batalla era
dura e fort, no havent-se pietat los huns als altres, e tantes d'armes feÿa cascuna de les
parts que era cosa admirable. Lo senyor d'Agramunt, que no fa oblidar, feÿa tan gran
sforç de sí que los enemichs se
Seguí
ell, e encontraren-se pits per pits de cavall, en tal forma que
per terra. Mas Tirant, per ço com dubtava la mort ý era de major ànimo, se levà
primer e véu que lo rey encara stava per terra. Acostà
del bacinet, però no pogué, car la gent era tanta, com veren lo rey en terra, que fon
gran admiració com no mataren a Tirant, car dos vegades lo levaren damunt lo rey e
dos vegades lo tornaren a lansar per terra. E com lo senyor d'Agramunt véu a Tirant
en tan gran perill, anà devers ell e véu que hun cavaller, qui era almirant del camp,
que feÿa son poder en dar mort a Tirant. Aplegà ab ell e feren tantes d'armes ab tanta
malícia que
ofendre, e cascú estava mortalment nafrat e, stant Tirant e lo senyor d'Agramunt en
tan gran perill de mort, aplegà Almedíxer, lo qual era molt malament nafrat e cridà a
grans crits:
—E com! Morrà huy aquell singular capità qui és la flor de la cavalleria del món?
E hú de aquells generosos qui batejats se eren —per les nafres que tenia ja no
podia fer més armes— anà devers lo rey Scariano e dix-li:
—Ajudau, senyor, al capità e germà vostre d'armes, que per sa desaventura s'és
mès tant dins entre
vida sua no perille. Veja la senyoria vostra si li porà ajudar, car gran perdició seria de
tots nosaltres que ell se perda, car prestament serem perduts si la sua virtut nos
defall.
Lo rey Scariano, com a cathòlich crestià, se posà en la major pressa de la gent e
féu tan gran sforç d'armes ab los seus que li ajudaven, e véu lo rey de Bogia que sobre
Tirant stava per tolre-li lo cap. E aquest rey era son germà, conexent-lo molt bé en
les armes, e sobre lo bacinet que portava una gran bogia tota d'or ab moltes pedres
precioses que tenia entorn. E vehent Tirant en tal punt star, ab la lança mantinent li
donà en les spatles tan gran lançada que tot l'arnés li passà e no s'aturà fins a l'altra
part, travessant-li lo cor, e caygué mort. Los moros feren tan gran sforç que se
portaren lo cors mort de aquest rey de Bogia, e pujaren a cavall molts altres cavallers
qui eren cayguts de una part e d'altra. E la batalla tornà més cruel que no era stada, e
moriren en aquell dia molta gent de una part e d'altra.
La batalla durà tot lo dia e
que
retragueren tots dins la ciutat aquella nit e stigueren ab grandíssima alegria per ço
com del camp eren stats vencedors. E saberen certament com en aquella batalla eren
stats morts tres reys, ço és, lo rey de Bogia, que morí per mans de son germà, lo segon
fon lo rey Geber, e lo rey de Granada. Dels qui foren nafrats no se
del rey de Domàs e del rey de la Tana.
Aquella nit refrescà molt bé la gent e los cavalls, e ans del dia clar ja foren los
crestians armats e a punt. E stigueren admirats los moros com veren que batalla los
volien dar, com no haguessen pogut donar als cossos sepultura.
Tornaren a la batalla lo segon dia, e aquesta fon molt cruel e sangonosa, hon hi
moriren infinits moros e no molts crestians, que a hun crestià que morís moriren cent
moros. La causa de la mortaldat de tants moros fon perquè no eren tan ben armats
com los crestians ni portaven los cavalls tan bons ni encubertats. Cinch dies contínuus
durà lo combatre e, com los moros no u poguessen comportar per causa de la pudor
dels cossos morts, trameteren misatgers als crestians que
Scariano e Tirant foren contents e les atorgaren de bona voluntat.
E Tirant cascun dia feÿa dir missa e pregava al rey e als altres que la hoÿssen de
bon cor. E aquell dia que les treves atorgades foren, Tirant se posà en oració e ab molt
gran devoció suplicà a la divina clemència de nostre senyor Déu Jhesucrist e a la
sacratíssima Mare sua, Senyora nostra que encara que ell fos hun gran pecador, que
li volgués fer tanta de gràcia que pogués conéxer los crestians entre los moros, per
ço que ab millor cor los pogués donar honrada sepultura, com tots los tingués per
màrtirs sants, com fossen morts per aumentar la santa fe cathòlica. E hoynt nostre
Senyor demanda de tan justa causa e ab tan recta e bona intenció, atorgada li fon la
dita gràcia en aquesta forma: que tots los crestians se giraren mirant devers lo cel ab
les mans juntes, no lansant de sí neguna mala olor, e los moros staven mirant en terra
e pudien com a cans. Com Tirant véu tan singular miracle, pregà al reverent frare que
fes rebre informació en scrit de aquest tan gran miracle perquè en sdevenidor fos
memòria que tots los qui moren per aumentar la santa fe cathòlica van dret en la
glòria de paradís. E foren-los fetes honrades sepultures, e allà hon fon lo major
conflicte de la batalla fon feta una solemne sglésia del benaventurat mossényer sent
Johan.
Los moros prengueren tots los cossos dels seus e lansaren-los en lo riu, cascú ab
son scrit per ço que dins terra los parents los poguessen soterrar. E tants foren los
cossos morts que tot lo riu taparen, que per altre loch lo riu hagué a discórrer l'aygua.
Aprés, los moros se
Durant aquestes treves arribà lo marqués de Lusana, lo qual era criat del rey de
França. E sabent que Tirant era en la Barberia vench-se
s'embarquà en una galiota, e anava com a mercader vestit. E arribà a la illa de
Mallorqua, e de aquí ab una nau passà a la ciutat de Túniç. E aquí hagué nova de les
grans victòries que Tirant havia hagudes e de la molta terra que havia conquistada e
delliberà de anar a ell. E anant per son camí, sabé com les treves devien passar e
aturà
que li trametés gent per ço que ell passar pogués.
Sabuda la nova, Tirant li tramés mil hòmens d'armes e, per capità de tots ells,
Almedíxer.
Los moros, sabent que gent era exida de la ciutat, secretament tramete[re]n ben
deu_mília rocins aprés d'ells, ab ses spies que
tornada que farien, ab lo marqués [e] Almedíxer, los poguessen haver. Lo rey
d'Àfrica, qui era vengut capità dels moros, qui stava amagat dins hun bosch, com
veren venir los crestians, ixqueren-los e feriren en ells, e mataren e apresonaren-ne
molts, e alguns qui
certificats de tan gran novitat, Tirant féu lo semblant vot.
CAPÍTOL
LO VOT QUE TIRANT FÉU DE NO FER PAU NI TREVA
—No
ans la voluntat que la rahó, de consentir que treves fossen fetes ni atorgades ans que
la fi de la guerra, que estava en nostra mà. E
en tan gran ignorància de creure a negú, com fos clara la speriència del que s'és
seguit. E estich més de dolor cubert que de delit per causa del marqués, qui és catiu
en poder de infels. E yo, per seguir lo vostre apetit desordenat, consentí en les
amargues treves, no gens al plaer meu, car bé conexia que no se
tot mal e dan per a nosaltres, car tots dies havem vist multitut de gents de peu e de
cavall venir en socors de nostres capitals enemichs, e són ara, en nombre, tres tants
més que no eren tenint nosaltres la victòria per nostra part. Ara poca admiració serà
no tornem a les dolors primeres, car més és a nosaltres perdre hun home que ells mil
ne perdessen; per què yo fas vot solemne que tant com yo aturaré en aquesta terra,
de no donar treves ni pau a negú. E si contra ma voluntat se han de fer, que de
continent me partiré sens fer més armes.
Lo rey Scariano fon molt adolorit de les paraules de Tirant e, tenint-se per
culpable, ab gran humilitat féu principi a semblant rèplica.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA LO REY SCARIANO A TIRANT
—No
defalt que per causa mia s'és seguit, e en strem me turmenta lo teu enuig qui per mi te
ha convengut sostenir, qui
no hoja de la tua boca sinó de aquelles gracioses paraules que la tua molta afabilitat
ha acostumades, car bé conech lo meu gran defalt. E prech-te, com a singular germà e
senyor, que vulles perdonar a la mia gran ignorància, car verdaderament tinch
coneguda la tua gran discreció, e jamés me vull partir del teu singular consell com tots
quants som, sens la tua virtut no valem res ni podem fer alguna cosa qui de bé ni
d'onor sia. Donchs, hages pietat de nosaltres, per la tua molta gentilea, que no
vulles desemparar.
Tirant, vehent lo rey ple de tanta humilitat, que tant benignament lo pregava, lo
seu ànimo mogut de compassió excelsa, deliberà de aconsolar-lo e, ab paraules
afables, li féu present de tal rèplica.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA TIRANT AL REY SCARIANO
—No és de mon costum ésser cruel a mos amichs, com haja acostumat de
perdonar a mos enemichs com me demanen mercé, per molt que m'hagen ofés. Quant
més dech perdonar al qui ame e desige servir més que a tots los hòmens del món! Per
què, senyor germà, la senyoria vostra pot star en segur de mi que si la vida no
que tant com dure la conquesta de la Barberia, yo no us falliré. E si cent vides tenia,
les posaré a perill de mort per traure-us ab honor de aquesta empresa. E no vull recitar
més coses que sien de passió, sinó que vull tornar a mes acostumades victòries. E puix
gran part de la nostra gent havem perduda e ells són
de mos remeys, no difraudant gens la honor de cavalleria.
Lo rey Scariano fon molt content de les paraules gracioses de Tirant e féu-li
infinides gràcies, e dix que era prest de fer tot lo que li manàs.
—Senyor —dix Tirant—, puix axí és, ordenem nostres fets en tal forma que la
honor ý sia salva. La senyoria vostra partirà de açí de nit, ab
anar hon és la senyora reyna. En aquestes
àsens e someres e jumentes trobareu, e tots quants hòmens e dones e infants haver
poreu. E no dexeu en les viles e lochs sinó les portes tancades, ab aquells qui són
inútils, axí com dones parides qui jahen en lo lit e hòmens molt vells e gent aleziada.
Tots los altres feu-los venir, de
aquests, axí hòmens com dones, feu-los repartir totes les cavalcadures, e cascú faça
paraments de drap blanch. E si tantes cavalcadures haver no poreu com persones,
resten los qui són més indisposts e, si no tenen tant drap blanch per a fer paraments,
feu-los de lançols o de flaçades de quina color se vulla que sien. Aprés fareu vestir a
tots les camises sobre les aljubes e fareu haver tantes carabaçes com poreu e, a
cascuna dona o al petit infant —e si tantes se
les poran portar e cubertes de drap blanch.
E complit de dar l'orde, Tirant pregà al rey que y fes venir la reyna perquè les
altres dones y venguessen de millor voluntat.
Lo rey se posà prestament en orde e partí tan secretament com pogué, que los
moros no
embaxador al camp dels moros, dient-los com dins lo temps de les treves havien
apresonat al marqués e a molts altres cavallers, que ell los requeria, sots la promesa fe
de les treves, que ells los volguessen restituyr e soltar a tots los qui són stats presos,
"si no, que al dehén dia que s'aparellen a la batalla"
E Tirant féu fer hun gran fossat, lo qual era estret e fondo. E al dia assignat, lo rey
Scariano vench axí com Tirant havia ordenat e hagué ajustats bé
hòmens e dones, e tots cuberts de blanch. E entraren de dia. per ço que los moros los
vessen e stigueren molt admirats com veren venir tanta gent.
E lo dia que les treves passaven, los moros, a la hora de la mijanit, vengueren a la
ciutat e combateren-la. Tirant, com a home usat de guerra, stava tostemps armat, e
posà
ell, ab tota l'altra gent, ixqueren per altre portal e vogiren entorn de la ciutat e feriren
mortalment en les spatles dels moros. E tots portaven paraments blanchs. Les dones se
posaren fora de la ciutat, llà hon era lo vall qui novament era stat fet, ab
d'armes per guardar-les, e cascuna dona portava en la mà una canya grossa. E
posaren-se tots en ala.
Aquesta batalla se mesclà, que fon crudelíssima e dura, que en poca hora fon mesa
infinida gent per terra morts e nafrats. E Tirant portava una lança curta e grossa, tota
ennirviada. Bé restava trist lo qui lo seu colp sperava, car en aquell dia los inferns
omplí de les ànimes de aquells! La batalla durà per bon spay e, ans que Tirant en la
batalla entràs, dexà cinch_cents hòmens d'armes, que no volgué que ferissen, hi eren
dels millors que en sa companyia fossen. Com en aquell cars infinides gents d'una
part ý d'altra fossen mortes e vehent que lo rey crestià ab gran ànimo combatia, e lo
senyor d'Agramunt per lo semblant, Tirant ixqué de la batalla dexant los altres
combatent e anà hon eren los cinch_cents hòmens d'armes que dexat havia e, ab ells
ensemps, anà al camp dels moros. Com foren arribats a les tendes, cridaren a grans
crits:
—O marqués de Luçana! Si sou açí, parlau e cridau la bona sort qui us spera, car
açí és Tirant lo Blanch, qui és vengut per liberar-vos.
Com Almedíxer sentí la veu dels crestians, paregué-li que fos veu qui del cel fos
devallada e los dos, ab la dolor e la ira que tenien, sforçaren l'ànimo e prestament
ixqueren de les tendes e anaren llà hon era Tirant. Com Tirant véu lo marqués de
Luçana, prestament lo conegué. E féu descavalcar de hun bon cavall hun home seu e,
ab los ferros, lo féu pujar a cavall, e Almedíxer féu pujar en les anques del seu cavall.
E tragué
prestament e mès-hi foch, e manà a tots los qui eren ab ell que fessen axí com ell feÿa.
E no tardà molt que tot lo camp fon ple de foch. Com Tirant véu axí gran foch, tornà a
la batalla e socorregué al rey e al senyor de Agramunt molt valentment. E Tirant, ab
virtut, dava tan mortals colps que no era qui
E los enemichs reforçaren tant com los fon possible per damnejar los crestians. E com
més anava, més cruel e dura era la batalla, e tants eren los cossos morts que ab gran
fatiga la gent combatre podien.
Com los reys e capitans moros veren venir a menys la lur gent e veren lo foch ençés
en lo lur camp, e miraven les dones qui staven fermes, que no
del combatre no les havien vistes fins en aquella hora, dix lo rey de Túniç:
—Senyors, yo no puch creure ni pensar que aquests hòmens sien crestians, mas
crech que sien diables batejats, o lo nostre Mafomet s'és tornat crestià. E ells
combaten huy tot lo dia ab tan gran força e virtut, que cosa és de gran admiració, tan
poca gent com són, de haver mantenguda tant la batalla, que nosaltres ab tanta
multitut de cavallers no bastam a offendre
aquella gent que
cansats e ferir-nos han a les spatles, e tots serem tallats a peçes. Per ço, a mi par nos
deuríem retraure, no llà hon és lo nostre camp, mas apartem-nos al través, en aquell
altre mont, car de tot cert yo tinch gran dubte, no de aquests que ací combaten, mas de
aquella mala gent blanca. E mirau com són grans hòmens a cavall, que jamés los víu
tals.
E açò causava les carabaces que les dones tenien al cap, que
molt alts de persona. No tardà lo rey d'Àfrica, ab sforçada veu, de semblants paraules
fer principi.
CAPÍTOL
COM DECLARÀ LO REY D'ÀFRICA SA INTENCIÓ
—Si de fe mon dir no fretura, hauràs a creure, rey de Túniç, com cent passions de
nova manera tenen la mia ànima e lo cors turmentat, e no ignore lo perill de la mort.
Mas per lo teu clar entendre deman a tots mercé que les mies rahons sien acullides axí
com a persona qui ha perdut son germà en batalla e desige infinidament venjança,
confiant en les mies pròpies mans de atényer aquella glòria, que los meus ulls, havent
vista de aquell famós capità, que matar-lo puga. La deliberació de tan penada vida és
voler-me socórrer: no ab pas temerós ne tart y vullau atényer! E deus dexar de tots
dubtes qui en ofensa de tots aquests reys sia, car de aquell dia ençà que yo
dolor inestimable ha compreses totes mes forçes, que
meu amat germà. E lo plaer meu és no remetre res a la benaventurança de aquest món,
mas a la fortuna, enemiga de mos delits, crehent lo que yo dich és lo millor, car
morint és reviure en gloriosa fama.
E no dix pus, sinó que ferí lo cavall dels sperons e posà
gran fúria. E fon sort que s'encontrà ab lo marqués de Luçana e tan bravament
l'encontrà que a ell ý al cavall mès per terra; e de continent lo hagueren mort, sinó per
lo senyor d'Agramunt, que prestament lo socorregué ab los altres. E lo qui portava la
bandera dels crestians entrà més avant, envers aquella part, e feriren en la major
pressa dels enemichs. Lavors poguéreu ben veure los pus bells fets d'armes que en
una gran part del món sien stats fets ne vists! E certament ells se mostraren, los
moros, en aquell cars, molt admirables cavallers, e cridaven tostemps lo nom de
Mafomet. E
cavallers per terra, morts e nafrats.
La batalla durà fins passat lo migdia e dos hores aprés, car no
quals havien lo pijor o lo millor. E sostenint-se axí la batalla, lo rey de Túniç portava
a Mafomet sobre lo bacinet, tot d'or, e conech a Tirant en la sobrevesta que portava,
ab steles per devisa, e dix als altres reys:
—Voleu que siam del camp vencedors? Cuytem devers aquell qui tant de armes fa
e donem-li mort, e seran tots aquests crestians nostres catius.
E de continent feren la via sua. Ab arnesos molt luents e richs guarniments, tots
los reys justats vengueren sobre Tirant e, com ell los se véu prop, ferí com a leó
enrabiat enmig de tots. E encara no havia rompuda la lança e encontrà lo rey de la
Tana per mig dels pits, ab tal força que l'arnés no li valgué res e lançà
terra. Aprés encontrà al rey de Túniç e passà-li lo braç e derrocà
se véu en terra dix:
—O rey d'Àfriqua! Prou me costa la tua follia, car yo veig que huy serà lo dia que
perdrem la batalla e la vida ensemps, e aquells qui stan segurs a tots nos daran la
mort!
Allí atés lo rey Scariano ab lo marques e Almedíxer, qui animosament se
combatien. E tant feren per lur virtut que, per força, se
de Túniç axí nafrat com stava. E Tirant dexà la lança a malgrat seu, car los enemichs
la y levaren, volgués o no. E lavors mès mans a la petita acha que
portava e donà a hun moro enmig del cap de tall, que fins als pits lo fené. No crech
jamés pus bell colp haguessen fet los magnànims cavallers passats, ço és, Èrcules ni
Anxil·les, Tròyol, Èctor ni lo bon Paris, Samsó ni Judes Machabeu, Galvany, Lansolot
ni Tristany, ni l'ardit Teseu.
Com los moros açò veren, tal colp donar, tots stigueren admirats e veren-se ab les
lançes rompudes: tots se voltaren, e sonaren hun corn e tots los moros se dexaren de
batallar. E retraent-se, pujaren-se
grat anar, perquè tenien desig de repòs, però encara, ab tot lo cansament, los seguiren
fins que foren pujats en lo mont. E açò feren per mostrar més clara la victòria. E
certament Tirant, desijós de honor, llà hon veÿa lo major perill, allà
lexava perdre.
Com los moros foren en lo mont, los crestians se
poble, axí hòmens com dones, deyen a Tirant:
—Vixqua lo benaventurat cavaller Tirant! E beneyt fon lo dia que ell naxqué e
beneyta fon la hora que tu entrist en aquesta terra, e beneyt fon aquell dia que tu
donist lo sant babtisme! E a Déu fos plasent que tu fosses senyor de tot lo poble
morisch.
E ab grandíssima festa e alegria lo pujaren al castell. E trobà lo rey de Tuniç, que
l'havien curat de les nafres que tenia, e véu entrar a la reyna e a totes les dones a
cavall, ab les adzembles e jumentes, e ab les carabaces al cap e cubertes de lançols.
Vench en punt lo rey de Túniç de voler-se desesperar, com sabé l'engan que Tirant fet
los havia, e ab les mans se desféu totes les benes de les nafres e jamés consentí lo
tornassen a curar, ans axí se lexà morir. Mas ans que morís, féu principi a semblant
lamentació.
CAPÍTOL
LAMENTACIÓ QUE FÉU LO REY DE TÚNIÇ ANS QUE MORÍS
—La noblea e virtut és ja coneguda de aquell famós cavaller Tirant lo Blanch e, de
aquesta hora avant, tots los reys e cavallers de la Barberia se deuen humiliar a ell, car
yo
indústria e alta cavalleria la fortuna li ve tan pròspera que no seria negú qui d'ell
pogués traure lo cabal. Emperò, aquesta victòria que ara de nosaltres ha aconseguida
no la deu atribuir a les lur forces, com en la batalla més poderosos érem nosaltres que
no ells, ni jamés nos fórem dexats de combatre sinó per lo frau e decepció que
fet de les dones. Car en la primera batalla, encara que
e fórem vencedors, mas en esta segona, perquè és stada molt dolorosa e per poch
saber, nos som perduts. Per causa de açò me vull dexar de viure e offerir lo meu cors
a desonrada sepultura, puix tan poch hé sabut de la guerra, car veig que per pietat no
són stats dexats los fills a les mares ne los marits a les mullers.
"E per no veure tanta crueldat, ab bones obres vull acabar la glòria de la mia vida,
ans que venir en més strema desaventura. E per speriència veig que los nostres fets no
poden haver longa durada, per ço com la gent de Tirant és molt ben ordenada e, com
entren en batalla se pot ben dir que són mestres de cavalleria. E Tirant no dóna
càrrech a negú que sia capità en la batalla sinó a hòmens qui passen
no és negú de tota la sua gent que sol li passàs per l'enteniment de fugir, ans tots
tenen per certa la victòria, puix tenen a Tirant per capità. E no és negú qui pose la
sperança en los peus, sinó en los braços ý en les mans. E tot lo contrari de açò fa la
nostra gent e, per causa de açò, som tots vençuts e vituperats, car aquest sab vençre
les forts batalles, dures e aspres, ab abtea e indústria. E sab consellar a sí mateix e
instruir als altres; e ha sabut cremar lo nostre camp e, ab dones, ha vençuda tan gran
multitut e morisma e portats a total destrucció, car la vista d'elles féu perdre tot lo
nostre sforç, que no gosàrem tomar en lo nostre camp, hon les tendes eren cremades,
ans ab gran dejecció nostra se mudaren en altre loch. E dich-te, capità gloriós, que
jamés fuy vençut en batalla ne corromput per avarícia.
Tirant hagué compassió del rey com lo véu star desesperat e pregà
curar, car les nafres no eren perilloses. Dix lo rey:
—Lexau-me star axí sta nit e, si puch vençre la ira, la fortuna me retrà vencedor o
vençut. E si yo la venç, yo
crech que és lo nostre Mafomet, qui no
Lo rey feÿa replegar tota la sanch que de les nafres li exia e, com fon mijanit,
begué
—Lo meu cors no mereix altra sepultura sinó d'or o de sanch. E ab aquesta sanch
finiré los meus trists e amarchs dies.
E posà la boca en terra e axí reté l'esperit. E la sua ànima se
pertanyia.
De continent que lo rey de Túniç fon mort, Almedíxer suplicà a Tirant que li fes
gràcia del cors del rey, e ell lo y atorgà. E Almedíxer tramés a dir al camp dels moros
com lo rey de Túniç era mort, que vinguessen per haver-lo. Com los moros saberen tal
nova, feren lo més adolorit dol que jámés fos fet per negun príncep del món. E
ordenaren cinquanta cavallers dels millors de tot lo camp e trameteren-los a la vila per
cobrar lo cors del rey. E com foren davant lo capità, suplicaren-lo benignament los fes
gràcia de fer mostrar lo cors del rey. E Tirant manà a Almedíxer que fes pendre lo
cors e que
cubert de hun bell drap d'or e cent cavallers stiguessen prop d'ell ab spases nues en
les mans. Com tot fon fet, Tirant féu entrar los moros dins la sala. Com foren prop del
cors, descobriren-lo. E los moros, havent natural conexença de lur rey e senyor, lo
major de tots ells, ab sforçada veu, féu principi a semblants paraules.
CAPÍTOL
RAHONAMENT QUE FA LO CAVALLER MORO AL CAPITÀ TIRANT
—Ab poch treball se conserva la gran fama, puix és adquerida. Però aquella fama
és millor qui
car aquella és neta de tot crim qui és publicada per tot lo món, com té lo fonament de
virtuts, e aquell és merexedor de premi en lo cel e en la terra. O tu, capità senyor e
millor de tots los bons, scolta
vixcut en lo món ab virtut sobirana, car per tu són stats il·luminats e animats los
crestians qui per tu novament són stats fets en la Barberia, car la tua noblesa és
coneguda e és en tan alta dignitat posada que ést merexedor de molta glòria; e si lo
que has començat perseveres, no
virtuts tant com més honres aquest magnànim senyor, car de la honor que li fas ell és
molt bé merexedor. E fas més: que, honrant a ell, honres a tu mateix, com la honor és
de tal condició que resta tostemps ab lo qui la fa. E aquest magnànim e valerós rey ab
ses bones costumes ha manifestat en les sues naturals obres quant era lo seu ànimo e
la molta valor sua. E tu, ab virtuts pots dir que has ennoblit lo teu noble linatge, com
res en aquest món no
"Aquest singular rey la fortuna adversa lo ha conduït de ésser stat pres; e tant era
lo seu gran ànimo que no ha pogut comportar que negú se pogués gloriejar que
tingués pres. E per ço s'és dexat de viure: per no veure tanta confusió; car la magestat
sua e les sues grandíssimes virtuts e costumes eren tals que era digne de conquistar tot
lo món e vençre les aspres e cruels batalles, e senyorejar tota la crestiandat, e posar
papa en Roma e soldà en Babilònia, e subjugar sots lo seu peu Àsia, Àfrica e Europa.
E si no fos stada tan breu la sua vida, fóra stat posat en grandíssima dignitat. O tu,
mort trista, cruel e desconexent! Ab quanta malícia has volgut aterrar les forces de
aquest valerós rey! E per la mort de aquest, serà destroÿt tot lo poble morisch. Per què
us prech, los meus companyons e germans, que plorem e lamentem la mort del nostre
senyor natural e, aprés, les nostres misèries, qui prestament nos aconseguiran[...] E
lançant-se de genolls en la dura terra, besaren los peus al rey e començaren a lançar
vives làgremes dels ulls, plorant e lamentant la lur gran desaventura. Com hagueren
per bon spay plorat, lo cavaller ansià moro se fon levat e començà de fer principi a
semblant lamentació.
CAPÍTOL
LAMENTACIÓ QUE FÉU LO CAVALLER MORO EN PRESÈNCIA DEL CAPITÀ TIRANT
—O Déu gran, alt e poderós senyor, creador del cel e de la terra! ¿Com has pogut
permetre que hun tan singular rey e tan virtuós cavaller com aquest, jove dispost per a
conquistar tot lo món, sia mort, qui era defenedor de aquella sancta secta, per lo
nostre sanct profeta Mafomet ordenada, e ben servada per totes les més nacions del
món, e que ara per hun sol home, ab falses indústries e saber diabòlich, haja pervertits
tants pobles a la ley crestiana e morts tants reys e tants mil·lenars de hòmens del poble
morisch? Ajudau-me, cavallers e companyons meus, a lamentar, e prestau-me
doloroses paraules, donau-me tristes sclamacions, feu acorts ab squinçada veu a
l'aspredat de tan dolorosa mort de aquest senyor qui era sustentació nostra e de tota
morisca cavalleria! O sant profeta Mafomet, defenedor de nostra libertat, hajes pietat
e misericòrdia de nosaltres perquè no siam axí maltractats per los crestians! ¿No ha
bastat a fortuna fer-nos perdre tanta de la gent nostra en la cruel batalla, que encara
nos ha volgut tolre lo pilar qui sostenia tota la Barberia? Rey de Túniç, Déus te
perdone e
irà ab tots los teus aderents.
Aprés se girà devers Tirant e dix-li les següents paraules:
—Capità senyor, los nostres àbits són de dolor qui acompanyen les nostres
infinides misèries, qui som turmentats per la gran pudor dels cossos morts qui no
se són poguts soterrar e van per lo camp arredolant fins a les portes de les nostres
tendes. La nostra sanch scampada crida aquest bon rey de Túniç. No hoÿm sinó: "Tal
és mort!", "Lo rey Tal ha finit sos dies!", "L'altre és afollat de sos membres!" A la fi,
no
Saturnus, tu, Tirant, fuyst nat, malvat crestià, ab poca temor de Déu ni del món, que
has voluntàriament scampada la sanch real de tants reys qui en aquesta terra per tu o
per causa tua són stats morts. ¡Maleyt fon lo dia que tu en aquesta terra arribist e
maleyta fon la galera que ací
tots los teus!
Com Tirant hohí dir tan folles paraules al moro, pres-se a riure e dix:
—Cavaller, gràcies te fas del teu malparlar. E no vull satisfer a les tues folles
paraules que en presència mia has dites e dins lo meu castell, car merexedor eres ab
tos companyons que us hagués fets saltar de la muralla del castell avall. E si no
perquè veig que la ira t'à levat lo seny e la rahó, guardaré la mia honor e fama, puix
vos hé assegurats, mas, per conservació de ta vida, no volria que negú dels meus te fes
mal ne dan. E buyda lo castell prestament ab tots tos companyons ans que altre mal
no
Partí
moros demanaren lo cors del rey, que
per lo seu malparlar, no l'haurien, ans lo darien a menjar a bèsties feres si ja no li
daven vint_mília dobles. E los moros, per recobrar lo rey, foren contents perquè al
cors poguessen dar sepultura. E com lo cors fon dins lo camp e tots los moros lo
hagueren vist, de gran dolor que tenien de la sua mort, inflamaren-se tots en tan gran
ira que prengueren les armes e pujaren a cavall, anant ab gran fúria devers la ciutat ab
grans crits e remor, dient tots a una veu:
—Muyra aquell fals e traÿdor celerat capità dels mals crestians qui, triümphant e
ab fama gloriosa, mostra voler conquistar tota la monarchia!
Car ab concòrdia totes les coses aumenten e ab discòrdia les grans desmenuexen.
E per concòrdia la comunitat en sí mateixa és fort e als enemichs terrible.
No tardà lo rey de Domàs a fer principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
RAHONA LO REY DE DOMÀS LA SUA INTENCIÓ
—Senyors, tostemps hé hoÿt dir que lo apetit natural és més inclinat a mal hobrar
que lo seny, e lo seny trau al savi de grans perills e
les senyories de vosaltres com la follia trau moltes voltes als grans prínceps de lur stat
e
sua cruel mà ha morts de la gent nostra passats huytanta_mília moros, ajudant-li los
renegats de la nostra generació, e fa tots dies batalles molt sangonoses. Per ço tendria
per bo haguéssem madur consell entre nosaltres e no anàssem axí cuytats a la batalla,
car, ara que la ira és fresca, tots desijam batalla e anam cuytats e ab desorde, e no
devem ésser loats de semblant victòria, posat cars que
favorable a la nostra part. E certa cosa és que, qui en batalla entra ab desorde, fogint
se n'ix. E si nostre fet ab orde se pot defensar e adquerir [e] ab resplandor de
excel·lent generositat e noblea de ànimo los podem subjugar e posar per terra, serem
loats. E del contrari serem vituperats.
No fon accepte a negú la rahó del rey de Domàs ni los de més scoltar no
volgueren. Mas pres-se a parlar lo rey de Tremicén e dix en la següent forma.
CAPÍTOL
PARLA LO REY DE TREMICÉN
—La cosa que a nosaltres dóna de parer que ab gran dificultat se puga atényer,
és molt fàcil e laugera, e lo que al nosaltres se demostra quasi imposible de saber és
clar e manifest, car donant la batalla subjugarem la ciutat hon hi stan los nostres
cruels enemichs e, ab les nostres sangonoses, forts e cruels mans, darem primerament
mort a aquell malvat rey e gran rebetle a Mafomet, lo rey Scariano, lo qual, oblidant-se
la nostra secta bona, sancta e justa, ha presa la reprovada ley crestiana. E al seu
gran capità, qui d'armes tant sab, sia dada sentència, la qual a tots vos plàcia loar-la
com sia molt justa segons lo seu meréixer, ço és, que ab vergues de ferre sia tant
e tan longament batut fins que ab la boqua bese la terra generosa de la nostra
província.
Aprés se girà devers la ciutat e dix semblants paraules:
—O ciutat tirantina, del teu bé restaràs deserta, car ara hauran fi tots los teus
plaers! E tu stàs inflada per supèrbia! Considera bé los teus greus dans que en aquesta
jornada aparellats t'estan!
Lavors tots, ab sforçat ànimo de cavalleria, anaren devers la ciutat e, ab gran força
e ardiment, donaren la batalla fort cruel e aspra, e tan vigorosa que paria que
ixquessen dels inferns. E Tirant, dubtant lo que seguir-se
molt en punt e, vehent venir la gran morisma, ordenà ses batalles, e la ciutat que restàs
ben fornida.
La reyna ab totes les altres dones pujaren a cavall e posaren-se en orde, axí com
acostumat havien. La batalla començà, prenent lo rey Scariano la davantguarda. E ferí
com a virtuós cavaller, no havent pietat de negú qui davant li vingués e, tantes armes
féu, dexant tots los seus atràs e posant-se en la major pressa dels enemichs, en tant
que ell se trobà a soles, e mataren-li lo cavall e caygué en terra, e pres-se a dir esta
devota oració:
—O humil verge, mare de Déu Jesús, lo qual portist en lo tabernacle de castedat!
Sens dolor ne màcula lo parís! A tu me recoman, qui ést advocada dels peccadors, que
vulles pregar lo teu gloriós Fill que
e desige servir com a cathòlich crestià. ¡O Déu clement e piadós, hages mercé de
nosaltres, qui ab voluntat pura havem rebut lo sant babtisme, perquè
aumentar la sancta fe cathòlica, car tu, senyor misericordiós, veus bé en quin perill stà
aquesta pobra de crestiandat!
En açò, lo senyor d'Agramunt e Almedíxer, ab molts altres, combatien prop de allí
hon lo rey era e veren acostar una squadra de gent ab una bandera blava hon hi havia
pintat hun exam de abelles totes d'or, e tots feÿen gran sforç de matar lo rey Scariano.
Com aquells veren tanta gent d'armes acostar hagueren dubte no fos lo capità.
Senyalaren en aquella part e socorregueren-lo molt maravellosament. E si per ells no
fos stat socorregut, mort era lo rey. E lo cavaller Almedíxer féu actes singulars aquell
dia, que ab la lança a hun moro passà la cuyraça e mort lo mès per terra. E aprés ferí
lo segon, lo terç, lo quart, lo cinqué, e féu d'ells lo que havia fet del primer.
E Tirant, qui combatia a l'altra part del camp, vench-li hun servidor del rey e, ab
grans crits, li dix:
—O capità senyor! Per què no vas ajudas al teu singular amich, al rey Scariano,
que de tot en tot los moros li volen tolre la vida?
E Tirant, sens pus hoyr, près de la sua gent e tirà envers aquella part e trobà lo rey
a peu, que no
gent e feren caure molta gent per terra, e trista era la mare qui son fill allí tenia.
Aplegà altra bandera vermella —d'àguiles era pintada—, ab sexanta_mília hòmens
d'armes. Lavors, lo capità féu exir tota la gent d'armes que ell havia ordenat, qui
staven al portal de la ciutat ab manament que no ixquessen fins a tant que ell ho
manàs. Admirable batalla fon aquesta e molt dolorosa. Lo rey de Tremicén vench a
l'encontre de hun cavaller molt valentíssim e virtuós en tots sos fets e combaté
aquest per bon spay. E lo rey de Pèrcia, qui
ajudar al rey de Tremicén. Lo combat fon tan infortunat que lo cavaller li mès la punta
de la spasa per l'ull squerre. Aquest cavaller qui féu aquest colp se nomenava
Melchisedech. E ab la gran dolor que lo rey tenia e turbació, caygué en terra.
Pres-se a dir:
—O rey de Tremicén, tu qui pensaves senyorejar per supèrbia tot lo món! No s'és
seguit segons la tua voluntat, mas segons la voluntat de Déu! E bé m'à costat la mia
ignocència, o trist de mi! ¿E fon jamés príncep tan desaventurat com yo, qui
tantes dolors venir ensemps, que hé vist perdre pare, fill e germà, e dels meus
cavallers una gran quantitat qui no és de nomenar? E só vengut en tan gran abatiment
que só fora de tota sperança, que no trobe negú qui ajudar-me vulla.
Aquesta batalla fon tan cruel e sangonosa que durà del matí fins a la nit scura, e la
fosca los féu departir. L'endemà per lo matí regonegueren lo camp e trobaren
hagué molts crestians qui no pogueren morir fins que foren confessats e
recomanaren a nostre senyor Jesucrist, e los moros se recomanaren a Mafomet.
Admirable fon aquell dia la paciència de Tirant, que, en la major fuyta que los
moros feÿen, manà als seus de pietat que no
les lurs desijades tendes.
Vehent los moros que cascun dia los lurs mals aumentaven e perdien molta gent,
los reys tingueren consell e delliberaren que demanassen treves de trenta dies. E
tramesa lur embaxada, a Tirant no li paregué que u deguessen atorgar, emperò lo
rey Scariano ab lo senyor d'Agramunt, Almedíxer e Melchisedech, tots quatre
fermaren les treves per ço com hi havia molta gent nafrada. Fermades les treves,
anaven les dones per lo camp replegant los cossos morts dels crestians perquè
poguessen soterrar en magnífiques sepultures. Lo rey de Tremicén, qui açò véu de
les tendes hon stava, dix:
—E què fan allí aquelles fembres entre la gran multitut dels hòmens? Car no deu
ésser observada la costuma antiga, sinó que ab violència deuen ésser tractades sens
pietat.
Delliberaren los moros una nit de partir ans de les treves e passaren envers les
grans muntanyes de Feç per tal que allí
replegaren tot lo lur camp e, a hora incogitada, quasi a la mija nit, ells tiraren son
camí.
Lo dia següent bon matí, les guardes cuytadament vengueren a tocar a les portes
de la ciutat, notificant al capità com los moros ab gran cuyta partien. Com Tirant ho
sabé, féu prestament tota la gent armar. Com lo dia fon clar e les tenebres de la nit
foren passades, los crestians cavalcaren e seguiren los moros. Los corredors qui
primer anaven atengueren gran part del carruatge, hon foren morts alguns moros. Los
fugitius reys trameteren missatgers al capità volgués fer smena dels moros que havien
morts e de la roba que se n'havien portada, com ells tinguessen bona pau e treva fins
terme de trenta dies. E si fer no u volien, reclamarien a Mafomet, aprés trametrien per
totes les corts dels grans senyors, hon eren emperadors, reys, comtes e marquesos, e
aquí publicarien la gran maldat e fe rompuda del rey Scariano e de Tirant lo Blanch,
capità major dels crestians.
Com Tirant hagué hoÿda l'ambaxada, pensà en la promesa fe que fet havien. Per
no posar la honor sua en disputa, era molt content de servar les dites treves, per bé que
s'í poguessen fer rahons de una part e d'altra, per ço com ells, cautelosament e hora
incogitada se eren partits del camp, les treves no devien haver loch. Tirant volgué fer
smena de tot lo qui
cascun de quants aquella jornada morts havien, fossen posats en libertat deu moros
catius. Lavors los moros foren molt contents de Tirant, dient que era lo millor crestià
e més justificat e verdader que en tot lo món se trobàs, com ell fes obres de pietat, car
les coses de mal principi tart o nunca poden finir bé.
De continent los moros se partiren e travessaren totes les aspres muntanyes. Com
Tirant véu que havien passats los ports, ell se mès a conquistar tots aquells regnes e
terres qui deçà los ports eren. Aprés, passats grans dies, parlà lo senyor d'Agramunt al
capità e dix-li:
—Senyor, a mi par que seria expedient, per donar fi prestament en aquesta
conquesta, que yo passàs dellà los ports per conquistar moltes viles, castells e ciutats
que y ha. Aprés que la senyoria vostra haja subjugats aquests regnes, passaríeu en
aquella terra, e ab poch treball poríeu senyorejar tota la Barberia.
A Tirant li fon plasent lo que
rey Scariano, e foren d'acort que prestament partir degués. E partí ab
molt bé en orde, e
los reys se eren departits e cascú se n'era tornat en sa terra. Lo senyor d'Agramunt,
com véu que tan poca gent d'armes havia en aquella terra, mès-se a conquistar aquella
e subjugà moltes ciutats, viles e castells, los huns per força, los altres per grat.
Poderós e de gran ànimo era aquest cavaller, e los crestians qui ab ell eren havien pres
molt gran ànimo e ferocitat per ço que fos més gloriosa la fama d'ells quant vendria a
notícia de Tirant e en aument de glòria de lur fidelíssim capità.
E anant axí conquistant, pervengueren prop de una ciutat qui
Montàgata, la qual era de la filla del rey de Belamerín —e aquest rey era mort en lo
principi de la guerra, e l'esposat d'ella. E com los de la ciutat saberen tenir los
crestians tan prop, tingueren lur consell. E lo que delliberaren fon que trameteren les
claus al senyor d'Agramunt, de la ciutat. E aquell ab molt gran benignitat les près e
atorgà
penediren-se e delliberaren ans morir que donar-se.
Vehent-se axí burlat lo senyor d'Agramunt, posà lo siti a cascuna part de la ciutat.
Hun dia delliberà de donar lo combat. E fon tan brau e tan aspre que més no poguera
ésser. E acostant-se lo senyor d'Agramunt envers la muralla, tiraren-li ab una ballesta
de passa e feriren-lo en la boqua, que li ixqué lo passador a l'altra part. Com la gent
sua lo veren tan lejament nafrat e jaure en terra, tots se pensaren que mort lo
haguessen. Posaren-lo en hun pavés e portaren-lo a la sua tenda, e per aquell dia
lexaren-se de combatre. Lavors, los senyor d'Agramunt votà a Déu e als sancts
apòstols que, per l'engan que fet li havien e per la molta dolor que sentia de la nafra,
de no partir-se jamés de allí fins a tant la ciutat fos presa e tots passassen, hòmens
com dones, grans e pochs, vells e jóvens, per la sua spasa. E prestament tramés a
Tirant a suplicar que de continent li trametés la sua artelleria major.
E Tirant, sabuda tal nova, que son cosín germà era tan malament nafrat, féu partir
tota la artelleria. Ý ell ab tota la gent, per ses jornades, arribà en aquella ciutat. E ans
que descavalcàs, manà que donassen lo combat a la ciutat. E fon tan fort e tan aspre
que prengueren una gran torre, qui era mesquita, la qual stava molt pegada ab la
muralla de la ciutat.
La nit sobrevench e Tirant manà tota la gent cessàs per aquella nit. E per lo matí
los moros ordenaren que fos tramés a dir al capità, de part de la senyora e de tot lo
poble, per los més honrats hòmens de la ciutat, com ells se darien ab condició los
lexassen viure en sa ley, e li darien tots anys trenta_mília corones d'or e tots los
presoners que ells tenien. E Tirant respòs que per lo defalt que ells havien fet a son
cosín germà, anassen a ell, e lo que ell faria hauria per fet.
Com los moros foren davant lo senyor d'Agramunt, per moltes suplicacions que li
fessen, jamés consentir volgué en res. Lavors lo poble delliberà de trametre-y la
senyora ab moltes donzelles per veure si porien res acabar ab ell, car prechs de
donzelles moltes vegades han loch.
Ací fa lo libre hun incident per narrar los fets de Plaerdemavida.
CAPÍTOL
COM PLAERDEMAVIDA FON INFORMADA DE LA PROSPERITAT DE TIRANT
Com per la inmensa pietat de nostre senyor Déu Plaerdemavida fos liberada del
naufraig e fos portada en la ciutat de Túniç, en la casa de la filla del pexcador, segons
desús és ja mencionat. Aprés dos anys passats, la filla del pexcador près marit prop la
ciutat aquella, estant allí per molts dies, tenint-la com a cativa. E ella, tostemps vivint
ab molta honestat, obrava d'or e de seda axí com les donzelles de Grècia eren
acostumades fer.
Seguí
per casa a guardar. Com fon en la ciutat, mostrà era venguda per algunes coses a
comprar e anà a parlar ab la filla del rey e dix-li:
—Senyora, yo vinch ací per significar-te, com me hagen dit que ta senyoria té en
prepòsit de pendre marit e treballes, axí com és acostumat, de fornir-te de camises
brodades d'or e de seda e altres coses pertanyents a donzelles. Yo tinch una sclava
jove e disposta, a la qual yo hé mostrat, en lo temps de la sua puerícia, de brodar molt
singularment de totes coses, lo que a dones jóvens se mereix. E vet ací mostra del que
sab fer. E si per preu de
que fet li hé e lo que li hé mostrat ab tant treball.
La reyna, molt desijosa de tal present, dix que era molt contenta de dar-li les cent
dobles, puix havia vista mostra de les coses que obrar sabia. Dix la mora:
—Yo seré contenta per aquest preu liurar-la en ton poder ab tal condició: que per
la molta amor que ella ha mesa en mi, que la senyoria tua diga que yo la t'é prestada
per a dos mesos, car, si ella sentia yo la hagués venuda, de enuig e tristor se
desesperaria.
Plaerdemavida fon mesa en son poder e posà molt gran amor en la reyna. Seguí
que, poch temps aprés que la ciutat fon asetjada, los moros prengueren molts
presoners crestians. E entre los altres prengueren hun home d'armes lo qual vogava en
la galera de Tirant com se perdé. E Plaerdemavida conexia
—Ést tu de aquells crestians qui eren en la galera qui donà a través en les mars de
Túniç?
—Senyora —dix l'ome—, veritat és que yo m'í trobí. E la mia persona en aquell
cars passà molta dolor e congoxa, que vinguí quasi mort a terra. Aprés fuy servit de
molta bella bastonada e fuy comprat e venut, ab molta passió que en aquell temps
passí.
—Què
—Santa Maria val! —dix lo presoner—. Ans és ben viu e trobar l'éu capità major.
E fa tot son poder de conquistar aquesta terra.
E més, li dix del senyor d'Agramunt com era nafrat. Aprés ella li demanà:
—Què és de Plaerdemavida?
—Aquexa donzella —dix lo presoner— que vós demanau se creu que morí en la
mar. E lo nostre capità ne ha fet molt estrem dol per ella.
Plaerdemavida, per les noves que li foren recitades, donà orde que tots los
presoners fugiren. Com ella sabé que Tirant era viu ý era tan prop, molts pensaments
tingué de fugir; emperò pensà com Tirant, ab la sua singular cavallaria, havia tant
conquistat de la Barberia, e les insignes e famoses victòries que sovint recitaven del
capità dels crestians. Alegrà-se
era que en la mar fos negat. E agenollà
e féu laors e gràcies a nostre senyor Déu de la gran prosperitat que dada havia a Tirant
e a la novella crestiandat, que ab tan gran ànimo feÿen la guerra contra los enemichs
de Jhesucrist. E tingué ferma sperança que prestament seria fora de captivitat, car
totes les dolors que sostengudes havia fins en aquella jornada no stimava res, tanta era
la consolació que tenia com veuria a Tirant.
E vengut lo dia que sa senyora anar devia a parlar ab los capitans, desfreçà
bé en manera que negú no la poguera conéxer. Com la senyora fon davant lo capità,
qui venia acompanyada de
a son cosín germà lo senyor d'Agramunt. E si mala resposta havia donada als
embaxadors, pijor la donà a la senyora. E elles, ab la sperança perduda, se
plorant e fent molt grans lamentacions. E tota aquella nit, axí hòmens com dones,
jamés cessaren de plànyer e sospirar.
Per lo matí Plaerdemavida dix a la senyora e als honrats hòmens de la ciutat que,
si li volien dar licència de exir defora, que ella parlaria ab lo capità e li diria tals coses
que ell faria tot lo que ella volria. E tantes bones rahons los dix que ells foren contents
que anàs, com tinguessen tota la sperança perduda, que no tenien d'espay sinó sol
aquell dia. Plaerdemavida se abillà aquell dia com a mora molt honradament e
alcofollà
abillades que la acompanyassen. E a hora de migdia ixqueren de la ciutat e anaren al
camp e veren a Tirant a la porta de la sua tenda. Com ell les véu que venien tramés-los
a dir que anassen al senyor d'Agramunt, que ell no y podia res fer, com tot son
poder li hagués ja donat, car ell los daria rahó de tot lo que demanaven. Respòs
Plaerdemavida e dix:
—Digau al senyor capità que ell no
si u feÿa seria dit capità impiadós e injust, com ell sia cavaller e nosaltres donzelles, e
per l'orde de cavalleria li és forçat nos ajude e
E de continent lo cambrer tornà la resposta al capità e dix-li:
—Per la mia fe, senyor, en la companyia de aquelles mores ve una donzella molt
graciosa qui parla molt bé l'algemia ab molta gracia. E si la senyoria vostra me volia
fer tamanya merçé que, per los serveys que us hé fets, que com prengau la ciutat la
façau fer crestiana e la
—Vés —dix lo capità— e fes-les venir totes ací.
E com foren davant ell li feren molt gran reverència. E Plaerdemavida ab cara
afable féu principi a semblant parlar.
CAPÍTOL
COM PLAERDEMAVIDA ESPLICÀ LA EMBAXADA A TIRANT
—Lo cor magnànim e generós de tu, capità senyor, no pot fer sinó segons ha
acostumat, car la noblea tua plena és de misericòrdia e de pietat. E no vulles guardar
lo gran defalt dels ignorants habitadors de aquesta aflegida ciutat qui, ab mans juntes
e genolls ficats te besaran los peus demanan-te mercé; com la senyoria tua sàpia mils
de mi que lo infinit Déu stà contínuament ab los braços stesos per abraçar e tirar a sí a
tots los peccadors e perdonar-los, per grans que sien los peccats e delictes. E com la
mercé tua sia ara en aquesta província loctinent de Déu, no refuses los prechs de
nosaltres, miserables, qui contínuament cridam a Déu misericòrdia, e aprés a la tua
molta virtut; car la major venja que lo cavaller pot fer de son enemich sí és que ab
genolls en terra li demane mercé. E li deu perdonar, per gran que sia stada la offensa,
car més honor li és que si cent voltes lo feÿa morir.
"E suplich-te que les mies paraules no enugen a ta senyoria, puix la fortuna vol
que yo haja de recitar los teus gloriosos actes, qui són de gloriosa recordació, car ab lo
teu valerós ànimo has morts e aterrats tants mil·lenars de turchs en la Grècia, e aprés,
soferint naufraig, ést vengut en aquest regne qui és la subirana Barberia, dues voltes
vençut e dues voltes fogit. E tu, digne de honor, ab lo rey Scariano haveu seguit la
vergonyosa fuyta de tants temerosos reys qui són stats vençuts per la tua pròspera mà,
no jamés cansada de matar moros. Per què suplich a la tua alta senyoria que, per amor
de aquella sereníssima donzella que tu ames e adores, que hajes dolor e compassió de
la senyora de aquesta ciutat e aprés de tot lo poble, que no consenta la tua molta
humanitat que sia despossehïda de sos béns e heretat, com la senyoria tua sia tal e ab
tanta caritat que lo contrari no se
totes les virtuts e vols pujar a monarca, no sies cruel e mana al senyor d'Agramunt
que ferme la pau, car yo veig que la fortuna te és tan pròspera que tot lo que manaràs,
en lo cel ý en la terra, de tot seràs obeÿt com a devot servidor de Déu e mantenidor de
la sua sancta ley crestiana.
No comportà Tirant que més parlàs, sinó que ab fellona cara li féu principi a
semblant resposta.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA
—Lo costum de la usada fortuna és inclinar los ànimos a crueldat ans que a pietat.
Què fretura als grans senyors la fe si veritat servar no volen? Los odis dels meus no
són de perdonar, com encara los lits possehexen ab cruels nafres, e ab molta dolor lo
meu cosín germà, lo senyor d'Agramunt, qui vengut era en aquesta terra en loch meu,
e vosaltres ab gran maldat e tració li haveu feta sentir dolor inestimable; e los cossos
morts de gloriós jovent, los camps ne són plens. Donchs, ¿com podeu demanar
misericòrdia, puix en vosaltres no s'és trobada? E per ço sou atesos al derrer terme de
fortuna, que los anys vostres podeu tenir per passats e nul·les. E fas-vos certs que a
negú no serà reservada la vida si no passa noranta cinch anys, e de
partiu-vos davant mi, que ara no és temps de misericòrdia sinó de crueldat, per tal que
en sdevenidor ne sia memòria. E a vosaltres serà càstich e als altres gloriós exemple, e
serà netejada aquesta ciutat de tota malesa, puix axí haveu menyspreada la honor
vostra.
E no dix pus.
Molt fon impacient Plaerdemavida de tan cruel resposta e, ab sforçada veu, tornà a
fer principi a tal rèplica.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT
—Morí a mala mort Aníbal, e Alexandre, moguts per ambició de senyoria, los
quals moriren per verí. Nabugadonosor fon rey de Babilònia, no per dret hereditari,
com ell no fos de línea real, ans era home strany nat de adulteri. Aquest destroy
Jerusalem, axí com tu vols fer aquesta ciutat, la qual te ha costat poch de obrar, e
cremà lo temple de Salamó e se
actes axí com tu demostres voler fer. Però aquell perdé soptosament la senyoria. Sí
faràs tu si perseveres en crueldat ni vols ab iníqua intenció deseretar-nos. Emperò
aquell tornà bo, e tu restaràs en ton mal prepòsit. Aquell stigué
fent vida contemplativa, penedint-se de sos defalliments, lo que tu no faràs, car vols
usar de cruel senyoria, lo que no deuries fer, puix tens desig del món a conquistar.
"Digues, capità sens misericòrdia, ¿quin dret tens tu en aquesta ciutat? Ha-la
dexada ton pare? Per ço vull que u sàpies, que, aprés poch temps que aquest rey, pare
de aquesta donzella, la hagué de moros conquistada, la tornà novament rehedificar. E
tu véns, com a usurpador del dret que no és teu, fer-nos violència. E penses tu que
yo no sàpia, si bé só mora, lo cavaller a què és tengut? E no sabs tu que dix nostre
senyor Déu que "benaventurats seran los pacífichs, car ells seran appellats fills de
Déu". E la nit de Nadal, com Jhesucrist naxqué, los àngels cantaven: "Glòria sia dada
a Déu en les alteses e pau en la terra als hòmens de bona voluntat". Donchs, puix ést
crestià, ¿per què véns contra los seus manaments? Car lo que nosaltres desijam és
pau gloriosa, la qual pau per a nosaltres, dones, és molt delitosa. Encara que
nosaltres siam bé per a defendre
de virtuosos cavallers molt disposts a fer cascun dia armes, mas no tenim voluntat
de fer més dan a la tua gent del que fet havem. E si bé vols considerar, no deu hom
desijar fer homey ne escampar la humana sanch, per ço com ab tan prim fil és texida
nostra vida.
"Mas a mi par, segons menciones, que més stima fas de la glòria mundanal que
de la spiritual, e açò és letovari compost de materials de moltes sabors, emperò la
fi de aquestes coses es aconortar-se de la honor e de l'ànima. Mira què diu hun sant
que vosaltres crestians teniu en gran stima, nomenat Agostí, qui és stat singular
doctor: que no és stat luny de peccat qui en peccat d'altri consent. E pau e amistat
és molt plasent a Déu e és loable ornament entre aquells qui bé serven amor e bona
voluntat. E vull que sàpies lo que dix lo apòstol sent Jaume: que
tostemps deu ésser inclinat a mercé ans que a crueldat. Mira què diu Sènequa: que
tota senyoria civil que dignament s'í vol haver deu ésser apellada virtut de senyoria.
Usa, donchs, virtuosament devers nosaltres, qui tan humilment te suplicam, e no
moga a crueldat la tirànica cobdícia que posseheys tu e los teus, car aquesta ciutat
és venguda al darrer terme de la sua desolació per causa de menyspreu, per
inflamada ira ha comportades inestimables vexacions ý traballs inreparables e
serà orfe de tota riquea e tornada en la antiga pobretat.
"Mas, per ventura, la pròspera fortuna tant de temps t'à seguit e acompanyat! Los
fats de la pròspera benaventurança, si
treballs que
obtenir la victòria d'esta mísera ciutat, suplich-te cesse l'oy. E lo millor consell que
pots haver: que ací finem la pau. E si per ventura no
almenys deus pensar de retraure
no és bona cosa que los cavallers guerregen ab les donzelles. E la singular fama que
de ta senyoria serà divulgada per tot lo món, te retrà molt gloriós. E sies cert que ab
molt gran treball se conserva la bona fama.
E donà fi en son parlar.
No tardà Tirant en fer semblant rèplica.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA
—Donzella, a mi dóna de parer que a tu te
bou e dóna les cames per amor de Déu, car tu ést mora sens fe ne ley neguna e vols-me
fer consciència del que no deus fer. ¿Com pot ésser que en la tua boca se puguen
trobar al·legacions de sants, com no sàpies quina cosa és Déu ni los seus beneyts
sants, ni sabs què és lo sant sagrament de l'altar? E més, ignores tots los articles de la
santa fe cathòlica, que dir-te poria si volies ésser instruïda en la nostra santa ley
crestiana.
"Però dir t'é lo que dix sent Bernat: que aquell qui pecca voluntàriament, confiant
de la misericòrdia de Déu, és damnat. E yo, per gran peccador que sia, tinch dolor del
mal que a veguades fas. Aprés, me penit de mos peccat e deman-ne perdó a nostre
senyor Déu, e serve los seus sants manaments e crech tot lo que la santa mare Sglésia
creu. E per ço hauré per gràcia la vida eternal e vosaltres sereu damnats eternalment,
car la sanch preciosa que Jhesucrist Déu scampà en la sua sacratíssima passió fon en
redempció e salvació de tots aquells qui batejats seran. Car la crestiana fe per açò és e
serà exalçada, car lo misteri de la passió de Jhesucrist, salvador nostre, fon per satisfer
al peccat de nostre pare Adam. E una gota de la preciosa sanch de Jhesucrist era
suficient per a rembre mil móns e en açò no y ha dubte en res, car clarament s'és vist
per notòria speriència de sent Pere, qui renegà, e sent Pau, qui ab armes, fent homeys,
perseguí a los crestians, e sent Matheu, qui era gran usurer, e de molts d'altres qui dir
poria que eren stats grans peccadors e, aprés, per humil e discreta penitència,
santament han obtesa la glòria de paradís. Sí
sabs en la nostra ley sancta e verdadera.
E dir t'é de Judes, qui trahí a Jhesucrist, e Lucifer, qui volia ésser egual ab Déu, e
molts altres malvats peccadors, no confiant de la misericòrdia de Déu e vivint en mala
vida: no retornant a Déu, aquests tals aconseguexen les ombres infernals. E yo,
donzella, algun dia en l'any fas alguna beneyta almoyna en reverència de mon Déu e
mon creador e confesse los meus peccats. E nostre Senyor me haurà mercé, puix me
penit de aquells, lo que vosaltres no feu ni acostumau de fer. E fas mon poder de
conquistar la Barberia per tornar-vos a la bona part, perquè no siau perpetualment
damnats, jatsia que a la inmensa magestat divina no li és plasent que negú se damne,
ne la sua misericòrdia no vol damnar persona neguna sens gran rahó. E sabs per què?
Per ço com rahó e justícia se convenen e, com la voluntat de Déu e la justícia sien una
matexa cosa, per ço nostre Senyor no damna negú, qui batejat sia, sens culpa.
"E vosaltres mostrau molt gran tristor, no per lo mal que haveu fet, mas per lo dan
qui us stà aparellat, car lo dan vostre és per la ira de les nafres del senyor d'Agramunt
e per los altres qui morts són e per lo gran defalt que fet haveu. E lo trahüt per
vosaltres a mi promés no
Tirant lo Blanch, del linatge de Roqua Salada, no mercader mas cavaller, ésser me
recorda no deure pendre com de donar sia acostumat. Los presoners, si
pus honestament en do que en preu lexaré. Denunciau als vostres cavallers que
aquelles coses que ab clemència e liberalitat recahen són de la natura mia, e no sien
atribuïdes a la amicícia de vosaltres. E no
desige aterrar les forçes dels enemichs.
"No acostume yo de combatre donzelles sinó en cambra secreta. E si és perfumada
e algaliada més me plau. Però si vosaltres pau e bona fe de mi voleu haver, no
per via neguna fer si donchs vosaltres a obediència del senyor de Agramunt no veniu.
Car la obediència e la fi de la conquesta de aquest regne deu haver, e ja és deliberat lo
dia de demà e assignat per a la batalla. Aparellau-vos. E com vosaltres tingau gran
congoxa de fer pau la qual vinga en tota utilitat dels qui stan dins la ciutat, dich-te que
la mia voluntat és que, del mal que haveu fet, no
és a tots com haveu romputs pactes, convinences, e juraments e tota bona sperança de
bona pau. Mas aquell Déu que vosaltres menyspreau dóna penes eguals als mèrits de
cascú. E bé sabeu vosaltres qual fi e quina exida hagué la primera guerra; e ab
semblant fi serà determenada la següent batalla.
No tardà Plaerdemavida, ab sforçada veu, en semblant rèplica fer principi.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT
—Humana cosa és haver compassió dels afligits, e majorment de aquells qui en
algun temps han tenguda prosperitat, e dolre
han trobat alguns qui
quals, si jamés ne fon neguna, yo só stada una de aquelles. Los cavallers entesos, axí
com tu, de mi te deuries dolre si pensaves en los qui en algun temps t'àn servit; mas
veig que com a desconexent vols acomanar a l'arbitre de hun cars afortuÿt tants grans
fets e tan generosos, posant en tanta de adversitat les nostres vides e que en hun sol
dia se destroexqua tanta bellea d'anys. No tens al món consell millor que és refrenar
la fortuna pròspera, donant fi en los perills que l'om és posat. E no és poca saviesa
servar e tenir manera e temprança en la favor molt gran de la fortuna plasent e
honorosa; car, si li soltes les regnes, portar-te ha a l'espenyador. En moltes maneres te
poria informar ý amonestar de aquesta matèria, e no penses tu en tantes rahons que
m'has dites yo no y pogués bé satisfer.
"Però no penses que yo sia de aquelles que en les mànegues me moque, car la mia
acostumada fe ha induït a esta senyora ab les sues donzelles de venir davant la tua
senyoria, per ço que ab lurs premis l'ànimo teu a protecció induhït; pus prest a la
voluntat mia que a la del vencedor sies. E si fer no u volràs, al nostre Déu suplicaré
digna gràcia me
no porte. Però si
la obres, iré per lo món bandejada, donant cruels lamentacions de tu fins a les
confines de Ytàlia, Spanya, França e Alamanya per donar fi al meu desig. E si aquesta
ley és en vosaltres, crestians, la libertat mancar no pot, ne degú de la supèrbia no serà
constret a soferir, e als forts hòmens menys lo morir honestament los serà lícit. Tots
los nostres majors dels regnes d'Orient a innumerables honors han haguts triümphos
de batalles e conquestes justes, no tals com tu ara vols fer.
"Mira què diu hun poeta nostre appellat Geber: com era gloriós capità Pompeu,
com partí
volgués, ab honor excelsa, se
tirar les regnes de fortuna ne retenir lo seu excessiu decorriment, caygué
miserablement en tan improperós abatiment que, enderrocat de la honor sua, fon gitat
en menyspreu, la qual, si Pompeu hagués tenguda la mijania, no posant-se en l'estrem
de fortuna, haguera apagada per a sempre la fama de misèria. Que en la terra de
Barberia la fortuna és plasent e favorable. Mira què diu lo profeta Ysahïes: Saviesa
és lunyar-se de les faldes, a poch a poch, de la dita fortuna, e no confiar massa d'ella
ne de sos abelliments. Mira què diu Aristòtil: ¿com pots dar fe ni crehença a la
fortuna com en negun temps cessa de moure entorn, ab moviment soptós, la roda
instimable? La qual fortuna no solament és sega, mas encara fa cechs tots aquells
qui abraça e reb dins son si, e no exalca ni dóna de sos falsos dons sinó a aquells qui
d'alt loch de les honors molt insignes fa caure en bassa de dolor. E Salamó diu, en
hun tractat que fa, que les bevendes verinoses són cubertes ab dolçor de mel; la mort
és anap del qual degú no
prech, puix sou bon crestià, que ab virtuosa vida vullau comprar virtuosa mort, car
la mort és cosa verdadera e la vida cosa sens veritat. Donchs, no oblideu la mort, car
ella no us oblidarà, si bé
E les honors, qui són coses divinals, se han procurades axí com a robadors, que com
volen robar no curen de entrar per la porta, mas per la paret, amagadament; e per la
paret ixen, axí com a ladres, davant tothom. Car, a qualsevulla part que tastes la
mar, salada la trobaràs.
"Senyor magnànim e virtuós: per lo que
la tua ànima e no volria que fosses asseyt en cadira de perpètua dolor, axí com féu
Èctor, Alexandre, Aníbal e altres bons capitans. E per tenir al que vull dir e satisfer al
que la senyoria tua me ha dit, yo bé pens que sempre volràs perseverar en la tua
desconexença. E sabs què diu lo salmista? "Aquell és cavaller malvat qui no ret
guardó, e més malvat qui oblida les honors e serveys que li són stats fets", axí com tu
has acostumat fer. ¡O quina tan grandíssima desconexença com és la de ta senyoria! E
si bé lo meu cor plora gotes de sanch, ab lengua torbada parlaré davant la excel·lència
de aquest rey Scariano, lo qual ha mostrat molt major amor a la reyna, sa muller, que
no has fet tu a aquella excelentíssima princessa.
"Mira, capità virtuós, yo parle ab sperit de profecia. ¿Tens recort de aquell
benaventurat dia que rebist la honor de cavalleria en aquella pròspera cort del rey de
Englaterra e les batalles tan singulars que en aquell temps fist? E vencist ab molt gran
honor sens engan negú los dos reys e los dos duchs de glòria molt memorable, e
matist molt virtuosament aquell famós cavaller lo senyor de les Viles_Ermes, sens
frau ni engan negú, ans ab molta honor tua e càrrech seu fon portat e mès dins la
sepultura. E no
aquelles honrades festes, qui fon millor dels millors sinó la tua noble senyoria? Què
direm de Phelip, fill del rey de França? Ab lo teu gran saber lo fist rey de Sicília e ara
posseheix la filla, lo regne e la corona. No
socorregué la religió de Rodes, com lo dia aprés que fuÿst arribat per fam se devien
tots donar e posar-se en perpètua captivitat en poder del gran soldà. Ý tu, ab la tua
pròpia nau, no tement los perills que seguir-se podien, fon per tu la dita religió
socorreguda.
"O senyor Tirant! ¡Déus te aumente l'estat, vida e condició e, aprés la tua mort la
glòria de paradís poseyr pugues, com a merexedor de glòria en aquest món ý en
l'altre! Car, havent hoÿda la tua virtuosa fama aquell benaventurat senyor, de tots los
del món de major excel·lència, l'emperador de Contestinoble, qui ab ses patents
letres te féu venir en la sua ciutat de Contestinoble e per sa alta magestat te fon donat
lo bastó de la capitania general, mostrant als enemichs turchs lo teu sforç e poder,
vencent-los una e moltes voltes ab ànimo sforçat de cavaller. Digues, capità senyor,
¿tens recort de aquella sereníssima princessa, sobre totes les donzelles del món la més
bella e virtuosa, qui
grech? ¿E ést en recort de aquell famós cavaller, cosín germà teu, nomenat Diafebus,
al qual tu graciosament li donist lo comdat de Sentàngel, aprés lo fist duch de
Macedònia e li donist Stephania, neboda de l'emperador, per muller?
"O linatge de Roqua Salada, lo més digne de bondat e virtut que en lo món sia!
Què és ara de vosattres? Stau trists e desaventurats, detenguts en cruels presons en
poder de infels ab amarga captivitat! E lo vostre mestre e parent, qui us solia ésser
amich, Tirant lo Blanch, lo qual és ací present, de vosaltres no té cura ne recort. O
cavallers del parentat del bon duch de Bretanya, tots del noble linatge de Roqua
Salada! Qui us ajudarà ni us traurà de captivitat? Qui serà aquell qui en franqua
libertat vos pose, car aquell per qui haveu lo dan que teniu, perduts los béns e los
heretatges, vos té oblidats? Donchs, ¿qui parlarà per vosaltres sinó la mort, qui és a
tots comuna? E yo, qui só mora e parle per adevinalles, lo meu cor plora gotes de
sanch per dolor que tinch de tants bons e tan singulars cavallers, car ja no n'exiran
sinó ab los peus primers, per lo trist comport e poca sperança que tenen. Plorau, trists
de vosaltres e lamentau que Tirant lo Blanch vos ha oblidats! E no tinch admiració
que a vosaltres desconega, que a una senyora —no diré qui és, mas puch dir que és la
major e millor de tota la crestiandat— ha desconeguda, per conquistar aquesta terra
malvada; e per ella a tots ha oblidats.
Molt fon admirat Tirant de hoyr semblants paraules e, ab cara afable, la pregà li
volgués dir com sabia ella tant en sos fets, fent-li principi a semblant demanda.
CAPÍTOL
DEMANDA QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA
—La pensa mia stà alterada de haver hoÿt recitar en aquesta donzella paraules tals
qui han nafrada la mia ànima, car no puch creure que tu, donzella, sies cors humà, que
tant poguesses saber en mos fets si donchs no tenies sperit familiar o sies mal sperit
qui hages presa forma humana de donzella per ginyar-me que yo no destrohexca
aquesta ciutat e los habitadors de aquella, qui adoren e servexen lo diable, com la mia
pura intenció sia poblar-la de crestians perquè lo nom de nostre senyor Déu Jesucrist
hi sia benehit, adorat e glorificat. Per què, donzella, molt me tendria per ignorant e de
poch saber que una donzella, ab ses fengides paraules e ab al·legacions de philòsofs,
poetes e doctors sants, me hagés a decebre e fer-me mudar lo meu sanct e bon
prepòsit. O hauràs a donar altra rahó de tu matexa que yo haja a creure que les tues
paraules me donen testimoni tu qui ést ni per quina via sabs lo que has recitat. En altra
manera, no penses yo mudàs de altre prepòsit. E tu m'às refrescades les nafres de mos
parents, les quals contínuament me turmenten, per bé que tu digues que
mas yo confie en la inmensa bondat de nostre senyor Déu que
en lo que per mi és stat principiat, que en breu temps, ab lo seu auxili, yo
tot mon poder per liberar-los de captivitat.
"Mas a present dexe de recitar la dolor que tinch de mos parents, com no sia
temps ni loch competent per recitar-la; ni menys los treballs que passe per ésser prest
delliure, que, al parer de alguns, me sia hun gran delit. E posat cars que no mostre
passar pena, gens per axò no
donant càrrech ni culpa a sa magestat, car la sua altesa me feÿa portar alegres los
meus treballs. O donzella! Molta és la tua discreció, que sies tant instruhïda en la
nostra santa ley crestiana: no
Déu te prech que ab amor e caritat te plàcia voler-me dir com sabs tant en mos fets,
car la tua ombra té compresa tota la mia persona, no ab vista orrible, sinó ab amor
afable; no sé d'on ara novament m'és venguda.
Plaerdemavida afranquí la cara, que
semblants paraules li féu present.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FÉU PLAERDEMAVIDA A LA DEMANDA DE TIRANT
—Ay Tirant, com ést coxo de la cama de misericòrdia, qui és major que la de
justícia! Vés seguint los reys fugitius e vulles aconseguir aquells, perquè pugues tenir
en tranquil·le pau tota la Barberia, e dexa a nosaltres viure benaventurat repòs. Mira,
capità valentíssim, no vulles descomplaure a aquell qui per sola bondat, honor e
dignitat te prospera e, del subiran cel, mira los peccadors e veu la tua malvestat que
vols cometre per la poca fe ni caritat que has a les persones qui t'amen. E per
assegurar-te de mi que no só dimoni ni tinch part alguna en ell, ni ell en mi, ans só
creatura racional per nostre senyor Déu creada, la qual te desige servir, vull que
aquests que ací presents són hogen de mi les tues errors per ço que d'ací avant no haja
occasió de haver guerra entre nosaltres, per bé que sia imflada en tu sobirana dolor; ni
vull haver vergonya de recitar los teus gloriosos actes. O, com volria fossen plenes les
orelles de les gents stranyes del parlar que faran per tot lo món! E lo teu cor sentirà la
punta de la mia lengua verinosa, e lo teu costat serà nafrat ab la mia ira dolorosa.
"¿E no ést tu aquell príncep del linatge de Roqua Salada que entrist en batalla
aquella plasent nit dins lo castell de Malvehí ab aquella sereníssima princessa, la
bella Carmesina? E si del tot no só folla o no hé perdut lo seny, par-me que hé hoÿt
dir volent sa altesa suplir als teus graciosos prechs e suplicacions volent ofendre a
pare e a mare menyspreant la sua honestíssima castedat, consentí a tu, a hora
menyscabada dins la sua cambra entrar e posar-te la corona de son pare, la qual és
de l'Imperi Grech, en lo teu cap e pendre
una trista donzella la qual li deÿen Plaerdemavida. De la una ni de l'altra tan poch
sguart has agut envers elles com si jamés no les haguesses conegudes; la altesa de la
qual, per tu oblidada stà més morta que viva dins lo monestir de Senta Clara,
contínuament reclamant lo benaventurat nom de Tirant, en lo qual ella té tota sa
sperança.
"O Tirant! E com ést restat despullat de tota bondat! Car no ignores com los
turchs han subjugada tota la Grècia, que no
pendre l'emperador e sa muller e la dolorosa princessa, muller tua que has promesa ab
paraules de present. Què faràs, desaventurat de cavaller? Consentiràs ta muller vinga
en poder de moros? Tu conquistaràs aquesta terra, poblada de males gents, e ells
conquistaran a ta muller ab tot l'imperi. E sabs tu què diu Titus Lívius? Que quatre
coses deuen ésser guardades segons que desús és dit, ço és, los béns, la honor, la
muller e la vida. Per la honor posar-hi la vida e los béns. Per los béns, com los volen
tolre, posar-hi los béns, la muller e la vida. Per la vida posar-hi los béns. Per la muller,
béns, vida e honor.
"Guarda, desaventurat, en quin punt ést que moros prenguen la despulla de la sua
virginitat e tot l'Imperi Grech, lo qual s'espera ésser teu, no per tos mèrits, mas per
la sua gran benignitat, la qual ha dexats tants reys e tants prínceps, los quals eren
de major grau e dignitat que tu, qui ést hun miserable cavaller, car perdent la
capitania perts tot ton stat. Si bé vols fer, mostra aquella excel·lència que los teus
bons antecessors han fet, dexant lo poch per lo molt, la singular honor per lo poch
profit. Aquella honor amaven més los antichs que tots los béns del món. Gira tu les
banderes de Àfrica envers orient e veuràs la tua benaventurança quanta és. E si savi
ést, offerràs davant los teus ulls de la tua consideració, la adversitat que pot venir,
mudant la fortuna de alegria en tristor, e de delit en dolor, e de honor e glòria en
confusió. E no fas res sinó per la sperança que tens en conquistar aquesta
desaventurada terra per a possehir altri, car lo teu cor és tan alt que no
de tan petit bocí. E si per ventura la fortuna en pendre aquesta ciutat te dóna victòria,
¿quina lahor tan gran te
atribuïda fe, diria de tot cert tu ésser lo més desconexent cavaller del món, e la tua
molt cruel desconexença.
"No és donzella deguna desijàs en tu delit plaer ni consolació, ne ab tu volgués
habitar, ans que de males nafres fosses en lo cor nafrat e la ira de pare e de mare sobre
tu vingués ab la de pharaó ensemps e, més avant, desijaríem que en fàstig de dones e
de donzelles vinguesses e deguna parlar no
poguesses aconseguir. Vés, trau de captivitat a tants parents com en la presó tan
adolorits stan; delliura ton sogre e la mísera de Carmesina en la dolor e fam e misèria
en què stan posats.
Com Tirant véu axí parlar la donzella, mogut de zel de amor, lançà hun
desmoderat sospir, qui fon exit del retret del seu cor ab tanta passió com fon en recort
de sa senyora, que era la cosa que ell en aquest món més amava. Pres-li tan gran
alteració que caygué en terra fora de tot sentiment ni recort. Com tots los que allí eren
veren lur capità tan mal adobat, lur pensamet fon que hagués retut l'esperit a Déu e lo
cors a la terra, ab los ulls tots entelats.
Lo rey Scariano no tingué a burla aquest fet. Destil·laren dels seus ulls vives
làgremes e, ab veu squinçada, quasi no podent parlar, se près a dir semblant
reprensió.
CAPÍTOL
REPRENSIÓ QUE FA LO REY SCARIANO A PLAERDEMAVIDA
—O donzella! Molt és digna la tua persona de cruel punició e mala per a tu ést
venguda ací ab tota la tua companyia. Car yo
per lo teu malparlar, tu e totes les altres sereu condemnades a pèssima e cruel mort e
la més impiadosa que yo poré pensar. O donzella de mala gràcia e de pijors fets! Ab
lengua plena de verí ést entrada dins aquesta tenda! Al diable sies tu acomanada car,
axí com devies parlar paraules virtuoses e bones per inclinar lo capità en fer lo que tu
volies, e has fet tot lo contrari, gloriejan-te en malparlar e pijor obrar, car ab color de
pau te ést mostrada cruel enemiga. E per tal que, breument e molt presta hages la
punició que la tua celerada persona merita, te serà dada tal pena corresponent a la
injúria, car tu has usat de ta pèssima fellonia, que te
no us crema la roba, dóna-us enuig ab lo fum. Digues, donzella, ¿e serà veritat que
en tan gran jovent nos hajes vençuts dins les nostres tendes sens batalla ni nafres e
sens colp ni ferida, sinó ab lo verí de la tua lengua, com crech sies una gran
metzinera?
Los metges foren atesos e digueren:
—Sens dubte lo nostre capità stà molt mal, car bé conexem que stà en l'estrem de
la sua fi.
Lo rey Scariano prestament féu pendre la donzella e manà que li ligassen bé les
mans. Com Plaerdemavida se véu axí maltractar, moguda de impaciència, ab irada
veu, féu principi a semblant parlar.
CAPÍTOL
REPRENSIÓ QUE FA PLAERDEMAVIDA AL REY SCARIANO
—No
deuen ésser clements e piadosos; e tu mostres que ést jove de temps e pobre de virtuts,
que per ésser cavaller e rey no deuries ésser cruel ni carnicer, e majorment contra
donzelles, com per art de cavalleria ést obligat mantenir e defendre les donzelles e
haver pietat d'elles. E del maltractar que
penedir restarà en ta senyoria e no volries haver fet lo que fas. Emperò, dexam acostar
al senyor capità, que primer lo nodrí yo en la mia falda d'onestat ans que tu d'ell
tinguesses notícia, e dexam usar dels remeys que yo sé, puix veig que aquests poch
sabents de metges remey no li saben dar. Aprés fes de mi tot lo que a la tua senyoria
sia plasent, car no tem ni stime res la mort, per cruel que la
obtesa tanta glòria que ab les mies simples paraules haja vençut e mort aquest cavaller
invencible, e lo millor que en lo restant del món trobar-se pogués. E en açò poden
testificar lo gran soldà e lo Turch, qui ab lo seu poderós braç los ha morts tants
millenars de hòmens que no tenen nombre. E la tua senyoria ignora lo que yo sé en
ell, com ell sia en sobiran grau acostat a l'Imperi Grech.
E prestament se assigué en terra la donzella, squinçà
vestia fins baix als pits, mostrant les mamelles, e près lo cors de Tirant e posà
les sues faldes e féu-li posar la cara sobre los seus pits. E ab veu piadosa e afable li
féu present de semblants paraules.
CAPÍTOL
SUPLICACIÓ QUE FÉU PLAERDEMAVIDA A TIRANT
—¡O invariables, inichs e implacables fats qui la varietat dels actes humans
infal·liblement ordenau! Per què forçau la mia trista ànima e lo dèbil e femenil cors a
tants treballs? Millor me seria dexar-me de tan dolorós viure, puix no tinch poder en
restaurar lo trist poble e la senyora de aquesta afligida ciutat. Donchs, magnànim
capità e cavaller invencible, Tirant senyor, obre los ulls que tens de pietat e hoges les
derreres suplicacions de aquesta desaventurada donzella, la qual ab devot e humil cor
suplica a la tua senyoria que sies en recort del que has acostumat de fer, car yo stime
més la mort que per tu me fos donada que si per altri me era restaurada la vida.
Tirant dins la orella tenia hun sobreós lo qual li dava infinida dolor com s'í tocava.
E aquest dan li havia fet lo senyor de les Viles_Ermes com se combaté ab ell. E
cascuna volta que ell s'esmortia ni perdia lo sentiment, tocant-lo ab lo dit dins la
orella prestament ell cobrava lo natural recort. Com la donzella véu a Tirant ab los
ulls uberts, lo qual lançava adolorits sospirs, alegrà-se
semblants paraules li dix:
—Capità senyor, yo conech bé que la tua senyoria stà en la illa dels Pensaments e
los teus desigs són tants que turmenten lo teu sperit sens plaer ni dilecció de la tua
vida. E suplich-te que no pervertexques ni confones l'orde de natura ni lo teu bon
costum, que és de perdonar, car gran temps ha, senyor Tirant, que
per tolre
treball tan incomportable, que ara te
vet-me ací, donzella indefensa, qui stich davant la tua presència, qui tens spasa ben
afilada. Ara pots spletar la tua fort mà e banyar la tua espasa en la sanch de aquella
qui, aprés Déu, te desija servir. Però diu Ovidi que amor no ha deguna certenitat, com
ella sia mutable e si
poeta Tobies que més val grosseria virtuosa que subtilitat viciosa. E per quant yo só
donzella poch entesa e parle algunes ignocències, lo teu ànimo sentit darà loch a la
mia culpa.
Respòs Tirant ab aquella millor veu que pogué.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FA TIRANT A PLAERDAMAVIDA
—Donzella, a mi dóna de parer que a tu te
porta la mel en la boca e lo fibló en la coha. Coses me has dades a sentir que
no poch admirat me fas star de tot lo que m'has dit. E desig molt saber com és
vengut a notícia tua lo fet de aquella sereníssima princessa. Digues-m'ó, yo
clam mercé, car fas-te certa que per contemplació de la magestat sua yo faré
devers vosaltres tals actes que de mi contentes partireu.
Molt se alegrà Plaerdemavida en la bona resposta del capità e, delliberant
descobrir-se a ell, e ab cara afable, de semblants paraules li féu resposta.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT
—Comuna openió és, segons diu lo gran philòsof Aristòtil, que més val fer lançar
dolor e sanch de son enemich que vergonya ab pròpies làgremes. E més, diu sent
Johan Bocador: aquell no té verdadera amor qui no la mostra als obs. E la
certenitat e conexença que tenim de ésser amats és quant vehem que de nostres
mals lo amich se dol. Donchs, senyor capità, fes-nos alegres, car alegria tol e
aleuja la tristor que de nostres adversitats tenim. E perquè en breu les forçes
de amor comprengues, sies en recort quants han la mort eleta, encara dubtosos e
incerts de la sdevenidora vida, sol per la amor qui ve ab gloriosa fama. E no
solament la han eleta, mas sens tristor en les pròpies persones executada,
qui
gran amor de lur fama.
O senyor Tirant Suplich humilment a la tua senyoria, per amor e reverència de
aquell Déu que tu creus e adores, que hages pietat e compassió de aquest aflegit
poble, recordant-te de tants cassos infortunats de diversos grechs damunt
recitats. Sots la virtut e ajuda tua e del teu senyal són stats liberats,
passant davant la fàç de la tua claredat. A tu, Tirant senyor, rebem com a pare
e protector nostre, qui stàs asseyt en cadira de misericòrdia e pietat, segons
nos has promés per amor, honor e reverència de aquella excel·lentíssima
princessa Carmesina, la qual tu contemples, fent-nos oferta que per la sua amor
perdonaries a tots aquells qui devotament lo seu nom reclamarien. E com entre
los bons tu sies lo millor, la nostra demanda no pot ésser denegada. Fes,
donchs, senyor, segons qui ést, car la molta virtut e clemència tua no poria fer
sinó segons la senyoria tua ha acostumat. E sia closa e finida la narració de la
tua pròspera virtut, qui per la tua molta humanitat has permés que yo sia pujada
en tan alt grau, tenint a tu en los meus pits, tractant de la tua bondat
excelsa, qui ést edificat en loch del nostre sanct profeta Mafomet.
Estant en aquestes rahons entrà per la tenda lo senyor d'Agramunt tot torbat, ab
la spasa nua en la mà, sabent com Tirant se era smortit en los braços de la
donzella, qui era stat mal informat per lo rey Scariano. Com véu Tirant en les
faldes de la donzella, ab la gran furor e ira que portava, no hagué notícia de
la disposició en què Tirant stava e, ab cara fera e veu squinçada, se près a dir
forma de semblants paraules.
CAPÍTOL
COM LO SENYOR D'AGRAMUNT VOLGUÉ MATAR A PLAERDEMAVIDA
—Què fa ací aquesta metzinera, de diables invocadora Com la podeu comportar E
qui són aquells qui
que poch stimen la sua vida, car si u feÿen no comportarien que una mora enemiga
de la sancta crestiana ley ab ses encantacions lo haja mort, e no la degollen de
peus. Quina sentència, per cruel que fos, poria ésser just premi de tan
inreparable dan E puix vosaltres fer no u voleu, yo faré lo que jamés hé
acostumat, encara que la honor de cavalleria hi sàpia posar en dubte.
E pres-la per los cabells de part de tras e donà-li gran tirada, sens d'ella
haver compassió ni pietat. E posà-li la spasa prop lo coll per asajar de tolre-li
la vida. Com Tirant véu la spasa tan prop de la donzella, qui en los seus
pits recolzat stava, sentí lo piadós plant que ella feÿa; près la spasa ab dues
mans e l'altre sentí la spasa star en loch dur. Crehent fos lo coll de la
donzella tirà tan fort com pogué, e fon forçat de fer gran lesió en les mans de
Tirant. E passà molt gran perill, segons la relació dels metges, que no restàs
afollat de les mans.
Com Tirant véu que son cosín germà li havia guardada tan poca honor e
reverència, mogut de gran ira, se près a dir forma de semblants paraules.
CAPÍTOL
LES PARAULES QUE TIRANT DIX AL SENYOR D'AGRAMUNT COM SE VÉU NAFRAT
—¡O cavaller desaventurat, com ést digne de ésser privat de tota honor, com per
lo teu poch saber e molta ignorància has comés tan gran defalt que en lo restant
de ta vida no
me has greument ofés en forma tal que ést merexedor de gran punició. Però, com
veig que ést tan cuytat de libertat atényer, suplicaré a Déu me done una poca de
paciència per haver vist hun cavaller tan fora de seny, que no has tenguda
vergonya del món ni menys de mi, per yo star prop de aquesta donzella ý en les
faldes asseyt. Nos has mostrada molt poca gentilea tenir, a ella per ésser
donzella e a mi per ésser Tirant. E si no repares lo teu gran defalt, yo hauré
stendre sobre tu lo manto de la mia ira, car lo major bé que en tu hé conegut,
segons dien los miradors, és que tens molta ignorància, car los hòmens en aquest
món no poden ésser jutjats sinó segons les lurs obres, les quals sempre te
condemnarien. E per no sullar-me la boca de malparlar, solament diré que maleyt
fon lo dia que tu naxquist, car tu ést lo més trist de tot lo nostre linatge.
Però, com les coses de mala intenció partexen, sempre resten imperfetes, e si
vergonya aconseguida per molts actes fos honor, tu series lo més benaventurat
cavaller del món. Per lo contrari, si honor procuràs vergonya, no series de res
envergonyit.
Lo rey Scariano féu partir al senyor d'Agramunt de la presència de Tirant dient-li
que se n'anàs a la sua tenda. E ell fon content: ab los ulls baxos en terra
de molta vergonya, féu gran reverència al rey e a Tirant e ixqué de la tenda
mostrant restar molt envergonyit, la qual humilitat e vergonya donà gran loch en
mitigar la ira de Tirant e
Lo rey Scariano, volent-ho fer tot bo, dreçà les sues paraules a Tirant e féu
principi a hun tal parlar.
CAPÍTOL
COM LO REY SCARIANO PREGÀ A TIRANT QUE PERDONÀS AL SENYOR D'AGRAMUNT
—La molta virtut que en tu tinch coneguda, germà senyor, me dóna atreviment de
suplicar-te que no vulles haver sguart al moviment no prou savi del senyor
d'Agramunt, car ab la ira gran que portava era fora de tot recort, que lo
sentiment li fallí en haver notícia del gran defalt que comés ha, e la strema
vergonya que li
temps no tendrà atreviment de mirar-te en la cara. La qual culpa, per amor mia
te prech li perdones la ignocent resistència que ha feta a tu, qui tant vals. E
de mi sia com a tu sia plasent, lo loch e lo temps que la mia fe merita, per tal
que yo, de tu entre
mi més volenterosament que tot altre de açò dolre
per mia la tinch. E la mia ànima n'està alterada vehent lo deute tan afix, que
conech ésser causa necessària de perdonar.
Per complaure als prechs del rey Scariano, mitigà Tirant la sua ira mostrant la
sua cara afable, donant culpa a la ignorància del senyor d'Agramunt. E fon
content de perdonar-li.
Aprés, se girà Tirant devers la donzella e pregà-la ab humilitat afable li
volgués dir ella si era stada cativa en Constentinoble, o li plagués voler-li
dir qui li havia recitades tantes coses de la senyora princessa.
Plaerdemavida no tardà dar-li semblant resposta.
CAPÍTOL
COM LA DONZELLA MORA SE MANIFESTÀ A TIRANT COM ELLA ERA PLAERDEMAVIDA
—Lo sinestre de fortuna me ha portada a la fi de mos darrers dies, e verament no
és en mi que en neguna manera puga resistir contra les tues forces, per què pren
e elegeix de mi. Si vols la mort, dar-la
libertat stà. Mas, per què
tua senyoria
E levà
—E com, capità senyor Axí haveu perduda totalment la natural conexença E és bé
veritat e no és cosa admirable que, llà hon amor no ha, no y pot haver recort. E
com No só yo la mísera desaventurada de Plaerdemavida, la qual per la senyoria
vostra hé sostenguts tants treballs, dolors e misèries e, a la fi, captivitat
Tirant prestament tingué uberts los ulls de l'enteniment e no la lexà més
parlar, havent en aquell cars verdadera notícia de ella ésser Plaerdemavida. E
agenollà
senyal de gran amor verdadera.
E com per bon spay la hagué festejada, Tirant manà que a la porta de la tenda
fos parat hun bell strado tot cubert de draps de brocat alt, e a les spatles e
per terra, de bells draps de raç. E l'estrado era de fusta ab molts grahons. E
Plaerdemavida fon asseyta en lo més alt grahó del strado, vestida de hun manto
de brocat carmesí forrat d'erminis que Tirant li féu traure dels seus per ço com
tota l'aljuba se havia squinçada. E la senyora de la ciutat feren seure en lo
darrer scaló e les donzelles baix, sobre los draps de raç. Bé
aquell cars Plaerdemavida ésser reyna segons l'estat en què era posada. Tirant
li havia levat l'alquinal e era restada en cabells.
Tota la gent se pensava que Tirant la volgués pendre per muller, tan grandíssima
era la honor que li feÿa. E féu fer crida per tot lo camp que tots vinguessen a
besar la mà a Plaerdemavida, sots pena de mort. Aprés, féu fer altra crida que
tots los de la ciutat, axí hòmens com dones fossen perdonats, e cascú d'ells
pogués viure en la ley que
dita, de fer mal ni dan en persona ni en béns a negú qui fos de la ciutat.
Aprés, féu aparellar moltes viandes e féu hun convit general a tots los que
menjar hi volguessen. E tots los ministrés e trompetes del camp e de la ciutat
manà que fossen aquí. E fon feta la més singular festa que jamés sia stada feta
en hun camp, que durà huyt dies.
E stant en aquestes festes, lo senyor d'Agramunt sabé com aquella que ell havia
volguda matar era Plaerdemavida: fon molt més agreujat per lo grant defalt que
comés havia. E per causa de açò ell parlà ab lo rey Scariano e ab la reyna, qui jamés
se partia del costat de Plaerdemavida, e suplicà
volia demanar a Tirant; e ells digueren que eren molt contents. E acompanyat lo
senyor d'Agramunt del rey e de la reyna, com fon davant Tirant, ab humil gest e
piadosa veu, de tals paraules li féu present.
CAPÍTOL
COM LO SENYOR D'AGRAMUNT DEMANÀ PERDÓ A TIRANT
—Si a Déu fos plasent, a mi fóra més en grat lo morir que
que la fortuna me ha portat en part hon de la pròpia virtut me cové fer prova, e
aquella ab grandíssima vergonya porte, per haver ofesa la senyoria vostra. E de
tal cars yo
qual serà a mi més cara que viure ab recort de la mia viltat. E perquè la
senyoria vostra me vol axí maltractar, licència e perdó ensemps vos demane. E
per quant a la mercé vostra no puch ni dech cosa alguna celar, no sens gran
vergonya la us manifestaré, com, per no conéxer que aquella fos Plaerdemavida,
cometé la mia mà tan strem insult, que só merexedor per la mia ignorància de
gran punició. E la fi de la mia victòria és stada dolor, pena e tristícia, la
qual no
perdó, lo meu propòsit és de passar en lo ponent acompanyant-me la mort, com
aquí pens que prestament finiran los meus darrers dies e aquí serà la mia trista
sepultura venguda al terme de la sua desijada fi. Emperò, suplich a la senyoria
vostra que la estrema amor que de present vos porte no sia delida de la memòria
vostra, car, tant com més me penit e tinch dolor del meu peccat, tant mostre
portar-vos major amor. E de açò n'és causa lo vincle de la sanch, qui no
tornar aygua. Donchs, sia de vostra mercé voler-me perdonar o dar licència.
Com Tirant lo hoý axí parlar, no féu de sí mudament negú, sinó ab cara molt
afable se mostrà en aquell cars més cavaller virtuós que maliciós, car mogut de
compassió li respòs ab humil gest, per ço com soptosament la amor natural lo
inclinà en haver-li mercé. E ab grandíssima congoxa féu principi a semblants
paraules.
CAPÍTOL
COM TIRANT E LO SENYOR D'AGRAMUNT FEREN LA PAU
—No vol la inmensa bondat de nostre senyor Déu que negú, per gran peccador que
sia, que, si
perdó, que liberalment no li perdone. Quant més dech fer yo, qui só hun gran
peccador que, si no perdone, Déu no
deus viure e yo morir. E si la tua benignitat vol hoyr les mies pregàries,
plàcia
necessitat de confort tant com ést, yo me
amistat e deute havies guastat. Emperò, no vull que tu ni negú en aquest cars
puga dir que per lo teu defalt la mia molta amor que
desminuïda, ans per obres manifestaré molt prest que la mia amor aumentarà en tu
en tanta quantitat que serà plaer a tu e a tots los que desijen lo teu bé e
honor. Per què, obre los ulls de l'intel·lecte e regonex-te, dóna loch a la
rahó, desvia e refrena lo desijós apetit de anar en terra stranya, e vulles
despendre lo temps en tals cavalleries qui aumentaran lo teu stat, honor e fama.
E a tu no és cosa convenient ni honesta que en anar-te
que fosses cert de atényer hun gran heretatge, car tu fugir-ne deuries si
guardes lo que la vera amicícia requir. E si fas lo contrari, te fas cert que
serà causa de la tua gran perdició.
En açò, lo rey e la reyna pregaren molt a Tirant e al senyor d'Agramunt que la
pau fos feta e entre ells hagués bona amor e concòrdia. E axí fon fet. E partint
tots de allí ensemps, anaren al strado hon stava Plaerdemavida ab gran triümpho
e lo senyor d'Agramunt li féu present de tals paraules.
CAPÍTOL
COM LO SENYOR D'AGRAMUNT DEMANÀ PERDÓ A PLAERDEMAVIDA
—Si lo inmens Déu ab ulls de justícia los humans actes sguarda, mal impunit ni
virtuós acte sens remuneració és impossible reste. Encara que les penes dels
mals se allarguen, no per ço dexen de venir al qui merexen retraure. Emperò si
la adversa fortuna mogué la mia ira que perdí lo seny, levant-me la natural
conexença de vostra gentilea, en gran part lo meu defalt té causa justa de perdó
per no haver-vos coneguda. E si la vostra molta virtut no
no puch creure, iré per lo món vagabunt cridant tostemps merçé; e si sobres gran
amor me fa report d'estrema pena, o de presta mort, no m'assegura lo p[e]rill de
ma vida. Mas siau certa que no
nom de homicida. E si, per lo poch que de vós fins ara merexch, mes paraules de
fe no us paren dignes de perdó, me serà forçat ma presta mort —obligant-vos a
tart penediment— vos sia testimoni de veritat.
" E si a la fortuna ha plagut que de vós no haja atesa conexença, só de parer que,
penedint-me, de perdó só merexedor. E no solament de vós lo merexch, perquè tant
valeu, mas encara per sguart de la smena qui en l'esdevenidor vos n'espera,
desijant-vos servir; ab tot que, si la fi de mes obres teniu vistes, me
estimareu de culpa delliure. Encara que en nom de enemich vos haja volguda
ofendre, mon voler no ha pres terme en voler-vos més enujar sinó complaure. Mas,
seguint les cruels leys de Març, hé ofert la mia persona a sangonoses batalles,
tenyint, en aument de la stima de ma honor, los verts camps africans de la mia
sanch, com a cavaller seguint los militars costums. Ne ab cauteles no hé pensat
enujar a negú, axí com han fet los habitadors de aquesta ciutat, de hon les lurs
sperançes eren del tot fallides.
" E si per justes escuses no us dolreu de mi, almenys mostrau-vos-en dolre, puix
tant haveu treballat en liberar aquesta ciutat ab tots los habitadors de
aquella; la qual, tenint-se per destroïda, de vós sola repar spera. Puix sobre
mi tant poder teniu que, si m'és pres en compte, só content per la amor vostra
de no més ofendre la dita ciutat ni los habitadors de aquella, car tots los qui
de vostra virtut atenyeran conexença me hauran per quiti de tal infàmia. E no
desplau, per fer majors mos mèrits, que, aquella qui ha vençut les forçes de
aquell invencible capità sens armes, de la vostra molta gràcia yo sia vençut.
No tardà Plaerdemavida hun poch spay en fer principi a semblant parlar.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FÉU PLAERDEMAVIDA AL SENYOR D'AGRAMUNT
—No és costum de les dones de honor qui s'estimen de ésser cruels ni desijoses
de venjança. E no plàcia a la divina potència que
defalt fos trobat; car, encara que vostra mercé me volgués ofendre, en gran part
sou stalvi de culpa per no tenir de mi conexença. Sol la ofensa és stada feta al
senyor capità, sots la fe del qual ma vida reposava. E, per bé que al terme de
ma fi fos atesa, no
cavaller fos morta, sperant-ne en l'altre món per premi corona de martiri, atesa
la fi per què yo suplicava, qui era en aument de la santa fe cathòlica, segons
que per speriència clarament e manifesta se demostrarà.
E no fretura demanar-me perdó, com no
encara que u fos, seria molt contenta de perdonar-vos, car de vostra mercé spere
yo la gràcia e lo perdó, segons que per vostra molta virtut me és stat ofert de
perdonar per amor mia a la senyora d'esta ciutat e a tots sos vasalls. E si
neguna cosa poden los prechs meus prevaler, vos suplich que aquesta aflicció que
voleu dar aparteu de vós per aconsolar a mi, e ab bona sperança vivint, vos
dispongau en pendre alegria perquè nostre senyor Déu vos faça obtenir la amor
que de la cosa amada desijau. E encara yo no sé quina rahó done del que dech
fer: o seguir lo meu plaer o lo vostre, fent lo que dieu que tant vos contenta.
E puix que la vostra liberalitat és tanta que, vehent la mia deguda vergonya de
la empresa per mi feta, que vullau consentir a les mies justes pregàries, segons
per vostra mercé me és stada feta oferta.
E no dix més per ço com lo rey Scariano e Tirant venien. E de continent foren
fetes moltes dances e balls morischs.
Passat lo dehén dia de les singulars festes, los de la ciutat, ab la senyora
ensemps, prengueren les claus de la dita ciutat e donaren-les a Tirant e que fes
de tots ells lo que a la senyoria sua fos plasent. Tirant près les claus e donà-les
a Plaerdemavida, fent-la senyora de la ciutat. E ab triümpho de molta gent
qui la acompanyava ab diversos struments, la portaren a cavall dins la ciutat e
la meteren dins lo palau real com a senyora. E la senyora primera tragueren de
la ciutat ab tots aquells qui ab ella solien star. E Tirant donà a Plaerdemavida
servidors, dones e donzelles qui la servissen, e fon huyt dies senyora de tota
la ciutat e de molts castells e viles qui eren sots lo seu domini e senyoria.
Complits los huyt dies, Plaerdemavida féu venir la senyora que de la ciutat
solia ésser e, ab cara molt afable e ab graciós gest, li féu la següent
restitució en stil de semblants paraules.
CAPÍTOL
COM PLAERDEMAVIDA RESTITUHÍ A SA SENYORA LA CIUTAT AB TOTES LES ALTRES
COSES
-La molta virtut que de tu tinch coneguda, senyora mia, me dóna causa que yo
reta lo premi de la molta amor e gentilea que en lo temps de mon cativeri en tu
he coneguda, ab què
sia, car per speriència ta senyoria ha pogut conéxer quant hé treballat en
liberar ta mercé e los habitadors de la tua ciutat de la cruel execució que
s'esperava de fer sens deguna mercé, la qual gràcia ab lo divinal adjutori s'és
obtesa, mijançant les mies porfidioses pregàries, ab gran perill de la mia vida.
E no m'ó tinch a vergonya deguna, ans a molta glòria de ésser stada cativa de ta
senyoria per la tua molta noblea, que sé quant vals, com sia certa que ést
merexedora de molta honor. E no
pujada de cativa que era en aquesta gran senyoria, com veja que són béns de
fortuna que
causa perquè me n'alegre és que m'ha atorgat que per mà mia los cobres de mi ab
molta amor. Donchs, ta senyoria obra les mans e dar t'é les claus de la ciutat,
de viles e castells e tot lo que possehies, e vull-te restituhir tot lo teu
heretatge e senyoria. E encara que sia stada cativa tua e per mos peccats la
divina potència haja permés que sia venguda en ton poder, no penses que la mia
condició sia menor que la tua; mas vull veure, per tu ésser mora molt generosa e
de real casa e yo crestiana qui só stada cativa, qual usarà de més virtut: o yo
de restituhir-te los teus béns que perduts tenies, o tu ab los teus tornar-vos
crestians, car sol la sperança que tinch de veure ta mercé crestiana tindré en
major stima que si de tota la Barberia era feta senyora.
E posà-li les claus en la mà. La senyora, vista la molta cortesia e liberalitat
de Plaerdemavida, se agenollà als seus peus, e ab los ulls destil·lant vives
làgremes de sobreabundant alegria, li volgué besar los peus. E Plaerdemavida no
u comportà, sinó que s'agenollà davant ella. La senyora, que véu tanta gentilea,
ab humil veu se près a dir:
—No fretura a negú provar sa condició, que les obres seues lo manifesten. E com
per speriència hajes mostrat la tua molta gentilea e liberalitat, tinch conegut quant
pots ne vals. Per què, la mia senyora, yo
amor, com yo per cosa en lo món no acceptaria les claus ni menys la senyoria, car
tu com a més digna de mi ne sies merexedora. Car tanta és la obligació que
sol en liberar-me la vida, que altre tant temps com me has servida te vull servir. E
tindré a bona sort que en tota ma vida te puga servir. E com me dius que
crestiana, açò remet a ta libertat, que tota hora e quant me vulles fer dar lo sant
babtisme, seré presta de rebre
No tardà Plaerdemavida en dar-li semblant resposta:
—La mia senyora, a tu és forçat pendre les claus e la senyoria com aquella qui
n'ést merexedora. E puix ta mercé me fa tanta gràcia de fer-te crestiana, vull
d'ací avant tenir-te en stima de una germana. E prech-te que no
rahons en cobrar lo que és teu, que seria la cosa que més me pories enujar e a
la fi te seria forçat de fer-ho.
E la senyora, ab molta humilitat, les rebé per contentar-la. E tornada en
possessió, Plaerdemavida ixqué de la ciutat e tornà-se
per Tirant e per tots los altres ab molta honor. E recità Plaerdemavida a Tirant
com havia restituïda la ciutat e la senyoria a sa senyora per haver coneguda en
ella tanta virtut. E Tirant ne fon content puix ella n'era stada contenta.
Parlà lo senyor d'Agramunt e dix:
—No fóra stat bo que en aquestes coses yo y fos stat demanat Com reste yo del
vot que hé fet
No tardà Plaerdemavida en fer-li semblant resposta.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FA PLAERDEMAVIDA AL SENYOR D'AGRAMUNT
—O engan manifest de la fortuna! Les batalles que començà en França lo teu pare
contra los crudelíssims anglesos, de què obtingué singular victòria, ha reservades a tu,
fill seu, les quals te plàcia finir e determenar gloriosament ab la sola temor que les
gents tenen de tu. Mas condició e natura és de les coses passades que les poden
rependre e inculpar, no pas corregir ni mudar, e lo mal que volies fer en aquesta
ciutat, si bé
tanta prosperitat de singular alegria sobrevengués ara tanta persecució? No
sia obra de tal cavaller com les gents t'estimen, car major defalt serà aquest que no lo
que primer cometist.
"Mira què diu Aristòtil: que vincle de caritat e d'amor és molt singular, retent
deguda honor a la magestat de l'hom e a la bonesa de les dones; per què posa scilenci
en la ira tua. E tots quants són en aquesta ciutat te són amichs e servidors. Mira què
dix lo rey David: "aquell és malvat qui no ret guardó, e més malvat qui l'oblida, car
bon amich és axí com l'especier encara que no us done de les spècies, vos dóna de la
bona olor". Açò no munta res; puix liberalment perdonist, honestament e clara vull
viure, si a ta senyoria serà plasent. No
perquè puga fer quítia la mia consciència. Parle qui parlar vulla en contrari, puix la
veritat parle per mi.
"E per venir al que vull dir, ¿dius que has fet vot que tots los de la ciutat passen
sots la tua spasa? Ab molta voluntat seran contents complaure
contentar la tua voluntat, perquè sies quiti del teu miserable vot. E fer s'à en aquesta
forma: que la magestat del senyor rey prenga la spasa per lo pom e lo egregi capità
per la punta, e tots los de la ciutat passaran sots ella. En tal manera, serà lo vostre vot
absolt a pena ý a culpa. E yo daré la benedicció com cantaré missa.
En açò tots se prengueren a riure. E axí fon fet, que tots quants foren en la ciutat
passaren dejús la spasa segons lo vot que ell fet havia. Com tots foren passats,
Plaerdemavida pregà a la senyora de la ciutat que
offert, e ella respòs que era contenta e que u faria de molt bona voluntat. E de
continent li fon donat lo sant babtisme, lo qual rebé ab molt gran devoció. E aprés
d'ella foren batejades mil e trecentes persones. Aprés foren convertits tots los de
aquella província. E lo frare qui allí era vengut per traure catius, Tirant li hagué del
papa que fos legat en la Barberia. Lavors, los crestians qui novament se eren batejats e
los moros no li deÿen sinó "pare dels crestians".
Tirant, ans que partís de allí, pregà a la senyora de la ciutat que
ab Melchisedech. Aquesta senyora com era mora se nomenava Justa, e en lo
babtisme no volgué que li mudassen lo nom. Tirant pregà a Plaerdemavida que la
conduís que atorgàs aquell matrimoni. E tant pregaren tots que ella fon contenta de
fer lo matrimoni. Lavors Tirant ordenà que fossen fetes festes molt singulars, de
aquelles que en semblant cars fer-se podien. Aquesta Justa, senyora de la ciutat, fon de
perfectíssima vida, axí en obres com en paraules discretes, ab molta honestat e molt
devota de la sacratíssima Mare de Déu. Aquesta, per sa devoció, edificà molts
monestirs en la sua terra axí de hòmens com de dones; dona molt caritativa, ajudant
als desemparats e cobria los despullats.
Aprés que les bodes ab gran festa foren solemnizades, Tirant e lo rey Scariano, ab
tota la gent d'armes, se partiren de aquella ciutat e portaren-se
anaren per conquistar una província que y havia, qui era del germà del rey de
Tremicén. Aprés que la hagueren conquistada, Tirant ne féu governador e capità a hun
valentíssim cavaller qui
feta grandíssima prova. E aquest era gran amich de Melchisedech, senyor de la ciutat
dessús dita, e staven-se vehïns a tres legües e visitaven-se sovint per la gran amicícia
que havien tenguda en la guerra, e axí l'amicícia aumentà per ésser veÿns.
Tirant, per pendre plaer, parlava sovint ab Plaerdemavida. E hun dia entre los
altres, parlant de la princessa e del stat de l'emperador, Plaerdemavida lo représ dient-li
com no dexava la conquesta de la Barberia per socórrer a l'emperador e a sa filla. E
Tirant li respòs que primer volia saber noves certes en quin punt stava l'imperi ans
que ell se mogués. E pregà a Plaerdemavida que li volgués recitar tota la sua fortuna
aprés que fon exida de la galera e la fi de la sua desaventura. Plaerdemavida, venint
en recort dels treballs e dolors que sofertes havia, hagué compassió de sí matexa e
destil·laren dels seus ulls vives làgremes. E aprés hun poch spay, exugant-se les
làgremes, de semblants paraules li féu present.
CAPÍTOL
COM PLAERDEMAVIDA RECITÀ A TIRANT LA SUA FORTUNA
—A mi no basta stil de conformes paraules en recitar les dolors e dubtosos
pensaments que a la mia fatigada pensa combatien com me trobí nua en la vora de la
cruel e tempestuosa mar, compresa de inestimable fret e fatigada del treball que
sostengut havia de venir de la galera fins en terra, d'on restí molt torbada, emperò no
oblidant-me de contínuament reclamar aquella sacratíssima e misericorde Mare de
Déu, qui jamés fall a negú qui devotament la reclame. Car en aquell cars la mia ànima
stava tan adolorida com pensava que la mia trista sepultura seria que voltors e corps e
altres ausells de rapina la mia trista carn axí haguessen a menjar. E sinó que la nit
scura —és cobrellit de dones e de donzelles— me socorregué, doble pena fóra stada
la mia
"E trobant-me tan aflegida e vehent-me sens degun consell, mirava a totes parts si
veuria algun loch hon per ma honestat retraure
fos molt escura, víu una barca qui
dins la barca per amagar-me, trobí dues pells de moltó, les quals ab una corda liguí la
una ab l'altra e fiu-me
tenia. E axí passí gran part de la nit, sens dormir, lamentant la mia gran
desaventura.
"Suplich-vos, senyor Tirant, no
recort del que hé passat per causa de vostra senyoria, stimaria més cent voltes la mort
que no més viure. E sapiau que la ira tira totes coses a crueldat, e amor inclina a
pietat, e paciència tempra la ira. E més val que calle, que mal recordar-se fa dels
passats mals, que no és dubte que l'ànima e lo cors no
Com Tirant la hohí tan adoloridament parlar, pres-li gran dolor e no li consentí de
més dir, sinó que ab amor afable la posà en altres rahons d'alegria, per ço com tenia
d'ella molta compassió e los mals e treballs que havia passats li eren venguts per
causa sua. E com la hagué hun poch aconsolada, de semblants paraules li féu
principi.
CAPÍTOL
CONSOLACIÓ QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA
—Si la fortuna ingrata ab impietat dóna treballs a la tua pensa, aquella sotsmetent
a doloroses angústies, e los trists e incogitats infortunis exercexen les forces
impetuoses en les humanes condicions e reposats estaments, los quals dura impulció
poria fàcilment repel·lir si humana saviesa ab caliditat aquells pogués preveure, virtut
de ànimo viril prudentment dicerneix deure cessar la amargosa anxietat, si spera
aquells reparables per contraris efectes de egualtat o millor comutació. Mas la vana
sperança, aprés que serà coneguda, dobla incessantment la tristor e misèria, portant
intrínseca desesperació e comovent actes impiadosos, los quals deduïts en efecte és
procurada perpètua e orrible damnació. Guarda, donchs, la tua ànima no sia ofuscada
per ira, engendrant oy ab insaciable apetit de venjança, mas refrena les crueldats de
les desenfrenades cogitacions, car no solament fatiguen la tua ànima, mas encara
porten falles enceses de foch cremant les potències de natura e les libertats del
superior e noble intel·lecte e lo ver juhí de aquell.
"La causa de hon promou aquesta vana e folla ira és cobdícia e desordenat apetit
de les coses que són en senyoria e arbitre de fortuna e del tot separades de la nostra
facultat. D'on se segueix la possessió de aquelles ésser molt perillosa e temerosa, com
no puxa viure sens temor aquell qui ab dubte posseheix les sues coses. Los posseïdors
de aquelles han perduda la libertat de lurs penses e cogitacions, e han constituït e
sotsmés aquella a captivitat e servitut de temor. Los antichs philòsofs recusaren
possehir béns de fortuna, perquè lurs pensaments fossen en plena e perfeta libertat, e
digueren que incomparable vanitat era voler contendre ab fortuna de les coses que no
poden ésser separades del domini de aquella. Dix hun philòsof que gran follia era
pendre armes contra l'enemich del qual no és sperada victòria.
"Mostra la fortuna a molts la cara rient ab afalachs enganosos, preparant aguayts
amagats en la tempestuosa mar de adversitats, apartada tota sperança de seguretat.
No
quieta. Vehem que natura ha ordenat los hòmens exir nuus dels ventres de lurs
mares, e los altres animals ixen ab naturals vestits, e de les vestidures de aquells
cobrim les nostres carns nues e miserables. Dóna a nosaltres natura béns interiors
de l'ànima; los béns exteriors són donats e atorgats per fortuna. Aquells regeix
fortuna líberament ab prosperosa inconstància, sens empediment algú. E aquell savi
Sèneca diu, en les sues epístoles, que totes aquelles coses són a nosaltres stranyes que
desijant són adquerides, de què
natura, ne de longa duració e fermetat, com no sien atorgades per natura. Lo port de
seguretat és stat atrobat en les virtuts theologals, morals e polítiques, quant aquelles
per exercici se són abituades en la nostra ànima. E per aquestes atenyem la vera
felicitat, la qual és la fruÿció divina, aprés que som fora de les misèries e dolors de
la nostra vida.
"Boeci diu en lo libre que féu De Consolació que felicitat no podia ésser atrobada
en les coses a nosaltres aparents ésser de benaventurança, com felicitat solament sia
en la divinal fruÿció, la qual speram atényer per virtuts meritòries, axí com han obtés
per lurs mèrits los hòmens justs sens temor de perdre aquella. Totes les coses
atorgades per fortuna són vanes, com no hajen constància ne fermetat alguna, segons
diu lo savi en lo libre apellat Eclesiastés. Prech-te, donchs, cara germana mia, que
[no] vulles donar loch a ira e furor de impaciència, com les coses que dius haver
perdudes, si has bé entés ço que t'é dit, conexeràs que fortuna no ha fet injúria alguna
exercint son offici, cobrant de tu les coses que eren sues e acomanant aquelles a altres
que les tinguen, axí com tu les has tengudes. E no cregues que done major seguretat a
aquells de aquella que ha donat a tu, com no sia algú, savi o foll, scient o ignorant,
puixa possehir béns de fortuna sens beneplàcit de aquella.
"E si la tua ira és en tal extrem que no puxes bonament mitigar aquella, hajes de
mi aquest consell de salut, ço és, que oblivió sia la medecina. E axí donaràs gran
remey a la turbació de l'enteniment e a la tristor que ha comprés lo teu ànimo e té
aquell empedit, que no pot decernir la veritat, segons diu aquell savi Cató en les sues
doctrines. Dóna fi als plors e gemechs. Sia la vera rahó constant a cobrar ço que has
perdut, ço és, tu matexa. Venç la malícia ab paciència e la ira ab benignitat. Guarda de
venir en desesperació, perquè no perdes la tua ànima, la qual no pories cobrar ab
infinit tresor. Hages sperança de bé ab temor de Déu e seràs vencedora de tota ira e
desesperació, e conforma la tua voluntat ab amor de caritat e bona paciència, car diu
l'abat Simeon que cascú se deu studiar en haver paciència e estar aparellat a la
fortuna per ço que, si ve algun mal cars, tristor no
desesperació. Diu sent Gregori que aquell no és bo qui no sab soferir ni comportar
los mals, ans ensenya que no ha bondat alguna, puix és sobrat per impaciència. Mira
què diu David: "que, segons la granea de les dolors que Déu dóna a l'home en temps
de fortuna, li dóna aprés grans consolacions e plaers si les porta ab paciència". Pensa
que no ha persona al món que sovint no sofira grans mals e tribulacions, axí reys
com papes e grans hòmens e dones. Sies, donchs, constant e ab virtuosa paciència,
car jatsia la mísera humana condició porta ab impaciència les dures e congoxoses
adversitats de fortuna, emperò, lo ànimo virtuós basta aterrar la fragilitat e
inconstància de temor.
"E si dius que natura ha constituhït la tua noble persona en stat femení,
pusil·lànim e temerós, sia lo teu ànimo constant e viril, imitant la noblea d'aquells
dels quals has presa la tua naxença e nodriment. La tribulació de fortuna demostra
la valor de l'hom e, qui no n'ha sentit, no és provat ni val res, segons diu lo savi. Car,
segons diu hun poeta, és molt favorable als constants e animosos e odiosa e
desfavorable als pusil·lànims e temerososos. "La nostra vida és una milícia", ço és,
contínua batalla, segons dix aquell sanct Job. No és home nat qui puxa scapar dels
perills de fortuna. Dix lo gloriós sent Pau, apòstol: "veig los perills de la vida present:
perill en mar, per terra e perill en los falsos frares". Si la tempestuosa mar ha posat
en treballs e mals la tua persona, no só yo stat pres acusat de aquells, qui só stat pres
e ferrat e, aprés, ab innumerables perills, molt propinch a la mort. Mira, yo
quants colps e nafres mortals ha portat la mia persona. No seria possible recitar
pogués complidament les mies tristes desaventures. E tots aquests mals són a mi més
tol·lerables que la absència de aquella excel·lentíssima senyora per mi amada més
que totes les coses de aquest món. ¡Aquest és lo meu dolorós entrenyor, aquesta és
la mia intol·lerable pena! E si yo podia veure e contemplar la sua magestat e
inestimable bellea, tots aquests mals tornarien a no res.
"No menys pena porta la mia pensa com per causa mia ést venguda en les
amargoses anxietats de la tua ànima, mas prudència, la qual no és sotsmesa a la cega
fortuna, sab reparar los dans passats e provehir a aquells qui
fe de cavaller promet e jur per lo Déu eternal e gloriós Jesucrist, e per la creu a mi
donada quant fuy creat novell cavaller, de satisfer-te en doble e més que no has
perdut. E ab suma diligència e cura hi entendré, com me tinga per molt obligat, e
cometria gran ingratitut si feÿa lo contrari, la qual en mi no serà jamés trobada. E
aquella cordial amor, la qual has en mi obtesa, donant promptitut a la promissió,
portarà aquella a la desijada fi. E amor ab treball venç les iniquitats e impietats de
fortuna, e saviesa senyoreja los enganosos aguayts de aquella e ab confiança segura
aparta de l'enteniment tota ira e tristes cogitacions e folles e inútils fantasies, e dóna
repòs a aquell.
Plaerdemavida, ab los hulls encara humits del plorar que fet havia, ab baixa veu se
pres a dir forma de semblants paraules.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FÉU PLAERDEMAVIDA A TIRANT
—O incomparable desaventura, que los meus trists e miserables fats han subjugat
la mia persona ab plors, gemechs e dolorosos pensaments! E ja aquell cruel e
impiadós Plutó, déu de les perpetuals e orribles tenebres, e Megera e Proserpina ab
les altres fúries infernals, no hagueren suposat la mia ànima a tan cruels e
incomportables penes e turments com fa a mi la desconexent fortuna. Ja no sé davant
qui puixa posar la mia justa clamor. Servint yo a aquella ab tanta constància e
fidelitat, ab tan gran honor e reverència, sperant de aquella lo just premi de mos
treballs e dels meus bons serveys condigna remuneració, no solament és feta a mi
ingrata, mas molt dura e capital enemiga. No fóra a mi la mort tan odiosa com trobar-me
destruhïda de tota honor e senyoria. Aquesta és la major e pus intol·lerable
desolació que als mortals dóna la irada fortuna; aquesta és portada ab irremeyable
impaciència. Veig-me en exili entre gents bàrberes e de la mia pròpia pàtria e dels
conjuncts a mi en afinitat e amicícia separada. Les mies viles e castells e tot lo meu
patrimoni són stats occupats per infels crudelíssims ab insaciable ferocitat. O mort,
jatsia la memoria tua aterra les penses humanes, prech-te no
qui ést fi de tots los mals de la trista e miserable vida, dóna terme a la mia
incomportable dolor e intol·lerable agonia! Qui és aquell tan inhumà e ab tanta
impietat que no
E dient aquestes paraules los seus ulls destil·laren vives làgremes mesclades ab
gemechs e sospirs, mostrant que lo cor li fallia. E com Tirant véu aquella en tan
perillós strem de la sua vida, cuytadament abraçà aquella, e lançaren-li aygua en la
cara e fregaren-li los braços fins que fon retornada. E ella inclinà lo cap sobre los pits
de Tirant, ab gest molt trist e ab la cara tota demudada e descolorida. E Tirant no
pogué tenir que los seus ulls no destil·lassen doloroses làgremes. E ab veu piadosa a
semblants paraules féu principi.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA
—Les paraules doloroses dels miserables inclinen lo cor dels hoynts a tota pietat
com sia cosa condecent a natura humana plorar ab aquells qui ploren e haver
compassió de aquells qui
congoxes e fantasies del sperit, la nostra fragilitat debilita la elecció e no obra tant lo
arbitre de la nostra voluntat, que los primitius moviments sien en potestat de aquella,
d'on se promouen il·lusions perturbants lo juhí recte, com sien causades en la inferior
part de la humana composició, e fan malalta la pensa e dissipen les nostres
cogitacions. Ab fantasies turmenten lo nostre cor, e no sabem elegir coses honestes e
útils, e cahem en errors de les quals no
què la necessitat requer que la superior part intel·lectiva predomine ab sapiència les
vanes e folles cogitacions de aquella, sotsmeses per natural orde, e ab prudència
refrene aquelles perquè no facen impressió de àbit en la nostra ànima, e lo regne
inferior de l'home sia reglat per lo superior regne e les potències inferiors sien
sotsmeses a les superiors.
"Gran desorde és quant la serventa mana e la senyora serveix! Si les potències de
la nostra ànima rectament eren ordenades, conexeríem que la fortuna no ha en la
humana condició potestat alguna. E si negunes coses desplasents seguexen en
nosaltres per culpa o negligència nostra, no regint ne administrant les nostres coses
prudentment, no deu ésser donat càrrech algú a la fortuna cega, segons diu aquell savi
Cató en les sues doctrines. E si ordena aquelles la divina sapiència, justa cosa és e de
gran salut que la nostra voluntat sia conforme ab la ordinació e voluntat divina e no
ofusca lo nostre enteniment les potències de fortuna los inconvenients al nostre juhí e
voluntat contraris, per punició de peccats o per exercici de bé. No és, donchs, mala la
operació de fortuna, puix obra per divina disposició, encara que sia desplasent, com la
divina Providència justament dispon totes coses.
"O gran follia e vanitat! O gran defalliment de prudència pendre los infortunis ab
ira odiosa e impaciència desenfrenada! Si consideram les nostres fortunes, no són
altra cosa sinó operacions fetes per nosaltres per costil·lacions de planetes e cossos
celestials, influhints en diverses maneres e temps, segons los moviments circulars, la
hú natural e l'altre contrari. Lo moviment del primer moble se fan diverses
conjunccions e operacions: axí senyoregen los nostres staments. E les mutacions dels
temps, ab les superiors influències, muden les nostres fortunes.
"Mas lo franch arbitre, regit e reglat ab saviesa per les potències intel·lectuals,
com no sia sotsmés a les costil·lacions dels cossos celestials, refrena les vanes e folles
cogitacions e fantasies de les nostres penses e, ab prudència, senyoreja les adversitats
de la trista fortuna. E si aquella és stada a tu desconexent e adversa, no sies tu ingrata
a aquella: pren tot ço que
jamés no fon ingrat a fortuna: tot ço que aquella li havia volgut donar, havia pres ab
bona voluntat. E axí conquistà tota la part de Àsia e molts altres regnes e províncies.
Lo ànimo prudent ab sforç basta adquerir bona fortuna, e lo jugador aperduat
diverses vegades se muda la sort e recobra molt més que no ha perdut.
"Lo teu exili congoxós ha permés lo inmutable Déu, perquè los fats han ordenat
de tu que sies reyna de dos regnes, sens perdre la sperança de cobrar les tues viles e
castells, e tot lo teu heretatge pres e ocupat per infels, car seràs col·locada en
matrimoni ab rey virtuós e valentíssim cavaller e a mi molt afix en afinitat e grau de
parentela, del linatge de Roca Salada e de la casa de Bretanya. Aquest és axí animós
que aterra les forces e ferocitats dels enemichs infels, e cobrarà les tues viles, castells
e tot lo restant del teu patrimoni. E yo
persona, e ab totes mes gents, tant e tan longament fins haja cobrat aquelles. E seràs
feta parenta mia. Yo ame aquell e a tu com germana. Lexa, donchs, los plors e sospirs,
dóna repòs a la tua fatigada pensa e aparta del teu cor tota ira, car aprés dels
temerosos perills de la iniqua fortuna és feta gran tranquil·litat e segur viatge.
Hoÿdes per Plaerdemavida aquestes paraules, no tardà en fer-li semblant rèplica.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT
—Los desigs del cor ocupen la pensa e donen gran empediment al repòs de
aquella. Los insaciables apetits causen desorde en lo nostre enteniment e quant la
elecció és lesa per passió o ira, engendra error en les potències de l'ànima, e desija lo
cor coses nocives e avorreix coses útils, decebut per desordenats apetits als quals som
inclinats del principi de la nostra adolescència, e no decerneix lo ver del fals, e és fet
servent de peccat e conceb tristícia e dolor. Per ço com no fa juhí, no li plaen les coses
no objectades als corporals senys. Defalliment de saviesa és la causa de aquests mals
e, si aquestes errors e altres innumerables recahen en los hòmens, los quals són pus
forts e constants que les fembres, pus fàcilment han recaygut en mi, com lo linatge
femení sia dèbil e de poca constància. Mas la intrínseca dolor no pot ésser retenguda
que per alguns actes exteriors no sia manifestada, e los dolorosos suspirs e plors
manifesten la amargor de l'ànima. E si yo done fi als meus plants e sospirs seré
vencedora de la inconstància femenil, no per virtut, mas per la confiança de la liberal
promissió dels dons graciosos de vostra senyoria. Aquell donatiu és de gran liberalitat
e de noble e virtuós ànimo, lo qual no és stat demanat. E yo, apartant de mi tota
ingratitut, accepte aquells e retribuexch a la mercé vostra tantes gràcies com per mi se
poden referir. Gran injúria és feta al donador quant lo do és recusat.
E dites aquestes paraules, Plaerdemavida se agenollà als peus de Tirant e volgué-li
besar la mà. E Tirant no u consentí, mas alçà-la de terra e besà-la en la boca. E aprés
féu-la seure al seu costat, replicant-li semblants paraules.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA
—Amor pot les coses diffícils reduyr a tota facilitat. Virtut no pot ésser adquerida
ne l'ome pot ésser virtuós sens amor. Aquesta és filla de l'enteniment, aprés que lo
juhí de aquell ha engendrat aquella e és concebuda en lo nostre cor. E per ço les coses
no conegudes no poden ésser amades. Aquella és vera amor que és fundada en caritat,
per la qual Déu és amat sobre totes les coses e lo proïsme per amor de Déu. Amicícia
bona és causa de amor. Qui troba ver amich, troba tresor. Res no deu ésser denegat a
l'amich. Hun mateix voler de amichs és vera amicícia. Lo do graciós declara amistat e
la promptitut del do manifesta la voluntat del donador. Aquell és amat per nostre
senyor Déu qui dóna liberalment e ab plaer. La experiència mostra la intrínsequa
amor o inimicícia. Diu sent Pau
sostenir benignament totes coses, per forts que sien, sens tot treball. Tota virtut és
sotsmesa a amor e, sens aquella, algú no pot obrar virtuosament. La intrínsequa
volentat e cordial amor és declarada per efectes exteriors.
"O virtuosa donzella! Molt és diffícil a mi la remuneració de tants mals e treballs,
angústies e dolors, que per causa mia a tu ha convengut sostenir, car molt més merites
que a mi no és possible donar. Prech-te que vulles acceptar graciosament los dons que
de present te ofir, ço és, lo regne de Feç e de Bogia. Mas no poràs posseyr aquells
pacíficament e quieta com sien stats novament conquistats. E seria dèbil la tua
defensió si aquells qui pretenen haver dret en los dits regnes los volien ab violència
recobrar. És, donchs, expedient e necessari que sies col·locada en matrimoni, segons
he dit, ab cavaller valentíssim e virtuós, perquè puxes aquells tutament retenir. Mira la
roda de fortuna: no podia devallar la tua noble persona en pus inferior loch que
sotsmetre aquella a captivitat e servitut, en la qual ést stada per tres anys. E ara ha
rodat lo teu stat en loch molt alt e de gran excel·lència e dignitat. Ja t'é dit que no li
sies ingrata. Pren alegrament los dons de aquella, perquè no conceba ira contra tu. Diu
lo savi que cascuna cosa ha son temps. E si ara los fats te volen exalçar, no recuses los
dons de fortuna, car aprés no
E donà fi en son parlar.
Acabant Tirant les sues gracioses paraules, quant Plaerdemavida se lançà davant
los seus peus per voler-los-hi besar. E Tirant no u comportà e près aquella en los
braços, levant-la de terra, e dix-li moltes paraules de consolació. E molt més li dolia
lo poch donatiu que li feÿa atés lo seu molt meréxer, per ço com de present no li podia
més donar, proferint a aquella fer-li molt majors gràcies e donatius e no fallir-li jamés
en tots los dies de la sua vida per la gran e singular amor que li portava.
No tardà Plaerdemavida fer rèplica en stil de semblants paraules.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT
—Lo cor magnànim aterra les forces de la poderosa fortuna e los accessius dons
excel·lexen la magnificència del cor valerós. Magnanimitat és la més noble virtut que
pot ésser atrobada en los prínceps. Aquesta predomina sobre los cruels infortunis e és
vencedora de tota pusil·lanimitat e temor, com lo cor virtuós no puixa ésser sobrat per
fortuna. Senyor Tirant, la mia lengua indocte no poria jamés splicar ne dir les
magnificències del vostre ànimo virtuós. No menys és la saviesa per special gràcia
divina en vós infusa. Aquesta ha dissipat les mies vanes e inútils cogitacions e ha
posat fre als meus inefrenats pensaments. Scrit és en lo sagrat Evangeli que "l'arbre
bo produeix bons fruyts: no pot lo mal arbre donar bon fruyt e l'arbre bo mal fruyt".
Les bones operacions declaren la bondat intrínseca de l'ànima; les paraules de
doctrina dels hòmens savis il·luminen les tenebroses ignoràncies de les penses dels
hoints. Acte de saviesa és discutir les coses dubtoses e provehir en aquelles que per
temps no puxen noure. L'ome savi no fa coses de les quals la penitència és certa.
Clam-vos mercé, senyor, vostra egrègia persona no prenga en greuge si les mies
paraules han enujada la senyoria vostra, car altre desig no tinch en aquest món, sinó
que us puga obeyr e servir.
No tardà Tirant en donar-li tal resposta.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA
—Les penes de l'infern no bastarien egualar-se ab aquelles de amor quant la
intrínsequa fortuna hi dispensa, mas sobrepugen sol per la eternitat com aquelles sien
sens fi e aquestes finides, e ab sperança de mudar-se en desijada glòria se mostren.
Qui
Plaerdemavida, pensaves no
vida per pus no t'acompanyava, sinó que en major grau sentisses lo multiplicar dels
mals que recites, dels quals encara no
sdevenidors desigs, per fer majors los teus delits te
Déu no permet los mèrits resten sens guardó, ni los treballs sens repòs, ni les penes
sens delits. E axí permetrà lo meu prosperar perquè la nostra tristícia en
sobreabundant goig mudar puga. Aprés la nit ve lo dia, e aprés lo núvol, lo bell sol. E
axí, aprés de tres anys de ton cativeri, és venguda la stimada libertat. No
pèrdua de béns, com ja pogueres ésser senyora de la ciutat de Montàgata, la qual
ciutat, per molta liberalitat has tornat a aquella de qui fust cativa, essent tu digna de
major senyoria. E axí, per aumentar la cathòlica religió, aumentes ensemps lo renom
de la tua virtuosa fama.
"Parents has perdut, los quals, aquella matexa fortuna qui
Aquells viuen morint en vives armes per defensió de nostra viva fe, lo famós nom
dels quals, en algun temps de oblit no serà damnificat.
"Alegra
yo
infinida de amor, en béns ý en senyories ý en parentesch. Faré afixa la tua sanch a la
de Roca Salada ý seràs comptada ab les dones de Bretanya, entre les quals no
fallir títol de reyna. E aprés, sies certa, acompanyant-me la vida, los béns, la força,
l'ànima, la honor e quant tinch te acompanyaran, com aquella qui m'has acompanyat
en lo major strem de les mies tribulacions.
No acabava Tirant la fi de aquestes paraules, [com] [Plaerdemavida], per regraciar
tanta gentilea, féu continent voler-li besar la mà, inclinant los genolls e lo cap envers
aquell. Primeres foren les làgrimes als ulls que la veu de semblants paraules en la
boca.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA PLAERDEMAVIDA A TIRANT
—Lo desig de tostemps servir-te, ab la speriència de tanta gentilea e la suavitat de
les tues paraules, me han conduÿda en tan alt grau de amor que afectadament vull
encara major mal que morir per tu, senyor Tirant, merexedor, no de hun regne o
imperi, mas de senyorejar lo món, obeynt-te, ensemps ab los mortals, la mar, los vents
ý la fortuna. Ara só alegra dels meus passats mals e dans, puix la tua gratitut los
accepta, e
novella cosa al teu noble costum, perquè tostemps vers mi hé coneguda molta virtut e
amor. Dexa
honors e gràcies que a mi, poch merexedora, liberalment atorgues. Dius que
parenta afixa a la casa de Bretanya, mesclant la mia sanch ab la de Roca Salada.
A mi, senyor, és infinida gràcia que serventa o cativa tua ý dels teus lo restant de ma
vida me atorgues despendre. Gran socors lo meu trist cor ha rebut de les tues
gracioses paraules, mas no
la subjugació de nosaltres, dones, a la libertat que, per a plaure e servir-te,
infinidament stime.
Larga disputa fon de Tirant ab aquesta donzella per lo matrimoni que aquella ab lo
senyor d'Agramunt deliberava, assinant-li diverses rahons, al·legant moltes santes
autoritats, per les quals Plaerdemavida, aprés de honestíssimes defenses, consentint a
la voluntat de Tirant, en poques paraules hun poch spay tardà respondre.
CAPÍTOL
COM LO MATRIMONI FON ATORGAT A TIRANT PER PLAERDEMAVIDA E PER LO
SENYOR D'AGRAMUNT
—¡Fogiu de mi, castedat, honesta vergonya e temerosos pensaments, perquè les
mies orelles, acostumades de ésser ubertes a les paraules de Tirant ý lo meu cor de
obeyr los manaments de aquell, és impossible li deneguen cosa que a Plaerdemavida
honor ý bé singular li procura! Presta és, senyor Tirant, la tua serventa sia fet de mi
segons la tua voluntat.
E encara parlava Plaerdemavida quant Tirant se levà del coll una rica cadena e la
mès al coll de Plaerdemavida per senyal d'esdevenidor matrimoni. Aprés, féu portar
peçes de brocat e vestí-la com a reyna. Aprés, Tirant tramés per lo senyor d'Agramunt
e pregà
senyor d'Agramunt li respòs en semblant stil:
—Senyor Tirant, molt stich admirat que vostra senyoria pregue a mi de neguna
cosa, car sols lo manar és a mi molta gràcia e no y freturen prechs, car yo ab molta
voluntat faré tot lo que
Dix Tirant:
—Cosín germà, yo tinch deliberat de fer-vos rey de Feç e de Bogia e dar-vos per
muller a Plaerdemavida, car sabeu bé com tots los del nostre linatge li som molt
obligats per los treballs que ha passats per nosaltres e per la molta amor que
com sia donzella de grandíssima discreció e de honestíssima vida. A vós vendrà molt
bé, e a ella, per la gran amistat que haguda haveu.
Respòs lo senyor d'Agramunt:
—Cosín germà, senyor, lo meu delliber no era de pendre muller, emperò a mi és
massa gràcia e honor que vostra senyoria me pregue de cosa que yo us dech suplicar,
he us ne bese peus e mans.
E Tirant no u volgué comportar, mas pres-lo per lo braç e levà
boca. E aprés, li féu infinides gràcies axí dels regnes com de la novella muller.
CAPÍTOL
DE LES ESPOSALLES QUE FOREN FETES DE PLAERDEMAVIDA AB LO SENYOR
D'AGRAMUNT
No fon de poca stima la contentació que Tirant près en haver conduÿt aquest
matrimoni, que més se n'alegrà que de tota la conquesta de la Barberia. E féu molt
prestament emparamentar lo palau de la senyora de Montàgata de molts bells draps
d'or ý de seda, e féu-se venir tots los músichs de tota aquella terra, de tota natura
d'estruments que trobar-se pogueren. E hagué fet provesió de molts confits e
d'especials vins per triümphar la festa. E Plaerdemavida fon molt ben abillada, que la
sua presència e gest demostrava bé ésser reyna. Fon portada en la gran sala hon era lo
rey Scariano e Tirant e molts altres barons e cavallers, e la reyna, muller del rey
Scariano, qui vingué en companyia de Plaerdemavida ab moltes altres dones d'estat.
E feren les sposalles ab grandíssima festa e dances de diverses maneres e molt
singulars col·lacions que y foren fetes. Aquells dies que les festes duraren, Tirant
tingué tinell a tots los qui menjar hi volgueren. Duraren aquestes festes huyt dies, en
gran abundància de totes coses.
Com totes les festes foren passades, Tirant féu armar una grossa nau e metre molt
bé en orde e féu-la carregar de forment per trametre en Contestinoble per socórrer a
l'emperador. E féu-se venir davant Melchisedech, senyor que era de Montàgata, e dix-li
com ell tenia de anar ab aquella nau en Contestinoble per missager a l'emperador. E
pregà
quin punt stava, e del stament de la princessa. E donà-li les instruccions e les letres de
crehença e féu-lo recullir molt ben abillat e acompanyat. E donada vela, partiren ab
molt bell temps per complir son bon viatge.
CAPÍTOL
COM TIRANT, AB TOTA LA GENT D'ARMES, ANÀ PER POSAR SITI A UNNA CIUTAT HON
SE EREN RECULLITS TRES REYS
Donada expedició a la nau per lo valerós Tirant, féu levar lo camp e posar tota la
cavalleria en orde, e la gent de peu; e féu carregar molts carros de vitualles e moltes
altres coses necessàries a la ost, e tota la artelleria per a combatre les ciutats, viles e
castells, car ell ne tenia molta en gran quantitat qui li era restada dels reys qui eren
fugits e molta que lo rey Scariano ne havia portada E açò féu ell perquè pogués
prestament pendre e subjugar tota aquella terra. E partí e féu la via de una ciutat que
havia nom Caramén, qui és en la fi de la Barberia, qui afronta ab los negrins, ço és, ab
lo rey de Borno, car en aquella ciutat se eren recullits tres reys dels que fugiren de la
batalla, vençuts per Tirant. Los altres se n'eren tornats en lurs terres.
E anà ab gran multitut de gent de peu e de cavall per aquella terra, conquistant
castells, viles e ciutats, qui per força, qui per grat, car molts venien a fer obediència e
donaven les claus al rey Scariano e a Tirant, clamant-los mercé. E aquells los
receptaven ab molt bona voluntat e
en los béns ni en la persona, e feÿen-los moltes franqueses. E per aquesta rahó moltes
gents de peu e de cavall lo seguien. E per la gran liberalitat que veÿen en Tirant, molts
se feÿen crestians. Los altres restaven en lur secta sens que no
alguna ni empediment. E deÿen los pobles que aquest era lo més magnànim senyor
que en tot l'univers món trobar-se pogués.
E tant anaren per lurs jornades fins que foren a la dita ciutat hon los reys eren
recollits. Com foren atesos a la ciutat, atendaren-se aquí e posaren siti entorn de la
ciutat, mol[t] prop, a dos tirs de ballesta. La qual ciutat era molt gran e fortíssima, ben
murada e vallejada, e molt ben fornida axí de vitualles com de bona cavalleria.
E com tot lo camp fon aleujat, Tirant féu venir a la sua tenda lo rey Scariano e lo
senyor d'Agramunt, lo marqués de Liçana e lo vezcomte de Branches, e molts altres
barons e cavallers qui en lo camp eren. Com foren tots ajustats, tingueren consell què
era de fer; e fon delliberat, ab concòrdia de tots, que trametessen hun embaxador als
reys qui dins la ciutat cren. E aquí en lo consell elegiren per embaxador hun spanyol,
natural de la vila de Oriola, qui
cativat en una galiota per moros de Orà, e aprés per Tirant fon mès en libertat. Aquest
cavaller era molt savi e ginyós per ço com era stat cossari gran temps. E digueren-li
que
instruÿren-lo largament de tot lo que tenia de fer ne de dir.
CAPÍTOL
COM L'EMBAXADOR DE TIRANT SPLICÀ SA EMBAXADA ALS REYS
Tengut lo consell, l'embaxador se mès en orde e, molt ben acompanyat, féu la via
de la ciutat tot desarmat, e tota la sua gent, mas ben abillat. E trameteren, ans que
partís, hun trompeta per demanar salconduyt e de continent li fon atorgat. E tornada
resposta per lo trompeta, l'embaxador entrà dins la ciutat ab tota la sua gent e féu la
via del castell hon los reys eren, los quals eren aquests: lo rey de Feç, lo rey Menador
de Pèrsia e lo rey de Tremicén que havien elet per mort de l'altre que lo rey Scariano
havia mort, e era nebot de aquell. Los altres reys eren morts en les batalles que havien
hagudes.
Com l'embaxador fon davant los reys, los quals se eren tots ajustats per hoyr
l'ambaxada, e sens saludar e fer reverència alguna, l'embaxador los dix:
—A vosaltres qui poderosos reys ésser solíeu, de part del sereníssimo e
crestianíssim rey Scariano e del magnànim capità, vençedor de batalles, Tirant lo
Blanch, vinch yo embaxador per notificar a la vostra presència la voluntat de lurs
senyories, dient-vos que dins tres dies hajau buydat la ciutat de Caramén e tota la
Barberia. Altrament, passats los tres dies, vos aparelleu a la batalla, la qual sens dubte
serà en total destrucció vostra e exelçament de la fe crestiana. Per què, si de savis reys
volreu stendre vostra fama, ensiguiu lur consell, recordant lo nom de Tirant, spantable
a les vostres orelles, ý les mans de aquell, odioses als enemichs de nostra ley. No us
oblideu la prosperitat ý exalçament del rey, perquè, obeynt lo que us recite, siau
stalvis de vostres vides ý piadosos de vostres pobles.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE PER LOS REYS FON FETA A L'EMBAXADOR
Com l'embaxador hagué splicada la sua embaxada, lo rey Menador de Pèrsia reté
la resposta per tots los altres reys e dix:
—No
fort ànimo ne dominat la nostra força. Açò per la certa sperança que de nostre profeta
Mofomet la sua gran potència nos ha de socórrer e de ajudar. E si fins açí nos és
detardada, és causa com en aquesta major necessitat se mostrarà gran la santedat de
aquell ý misericòrdia. E per lo contrari, en vossaltres serà terrible la ira, punició o
càstich de tan injusta batalla com siguiu en terres e regnes que gens no us pertanyen.
Donchs, cavaller, diràs al traÿdor e renegat del rey Scariano, enemich de Mafomet e
nostre, e a Tirant lo Blanch, son companyó, que nosaltres per ells no lexarem la
ciutat ni menys la Barberia, ans la defendrem bé d'ells e de tots aquells qui
contradiran. E facen tot lo que puguen, car nosaltres, ab ajuda del nostre sant profeta
Mafomet, lo[s] pagarem de la gran maldat que fet nos han de tolre
aquests senyors que ací són lansar de lurs terres tirànicament, sens degun dret ni
justícia que no y tenen. E som prestes de la batalla tota hora que volran. E perquè
coneguen lo nostre poder quin és, demà sien prests a la batalla, car nosaltres exirem
de la ciutat per dar-los la malaventura.
E acabat que hagué lo rey Menador, l'embaxador de Tirant girà les spatles e partí-se
sens demanar comiat, e féu la via del camp. Com fon davant lo rey Scariano e
Tirant, recità
continent Tirant féu ajustar tots los barons e cavallers e capitans, axí de hòmens de
cavall com de peu. Com tots foren ajustats dix-los que tots se metessen en punt, que
los moros los devien dar la batalla e que gran matí tothom fos armat e a cavall. Axí
mateix, aquella nit Tirant féu que dos_mília hòmens a cavall voltejassen lo camp fins a
mijanit e altres dos_mília de mijanit amunt, per ço que en la nit no poguessen ésser
decebuts per los enemichs.
L'endemà gran matí, Tirant féu refrescar tota la gent e donar civada als cavalls, e
ordenar sos capitans. E féu capità de la davantguarda lo bon cavaller mossén
Roquafort, ab sis_mília hòmens d'armes. De la segona batalla féu capità Almedíxer, lo
virtuós cavaller, e donà-li huyt_mília hòmens d'armes. De la terça fon capità lo
marqués de Liçana, e donà-li deu_mília hòmens d'armes. De la quarta fon capità lo
senyor d'Agramunt, e donà-li deu_mília homens d'armes. De la cinquena fon capità lo
vezcomte de Branches, e donà-li deu_mília hòmens d'armes. De la sisena fon capità lo
rey Scariano, e portà quinze_mília hòmens d'armes. De la setena e derrera fon capità
Tirant, per ço com era del socors, e mès-hi
ordenadament stigueren tots aparellats, sperant quant vendrien los moros per dar la
batalla.
E axí mateix Tirant féu ordenar totes les capitanies de la gent de peu e féu posar
cascuna capitania a la part que devia ferir. E stant axí sperant quant los moros
vendrien, Tirant féu a la gent d'armes una semblant oració.
CAPÍTOL
LA ORACIÓ QUE TIRANT FÉU A LA SUA GENT D'ARMES
—Aparellades stan les corones del triümpho nostre, fullades de llor en senyal de la
certa victòria que de nostres enemichs s'espera. Cavallers valerosos, armats primer de
gran sforç en lo noble coratge, aprés de armes tan ofensives que
aquelles los enemichs aterren, ¡quant deu ésser gran la alegria de tots nosaltres, puix
ajustats per una matexa intenció, ab hun mateix sforç e ànimo combatent, atengam la
fi de aquella cosa per la qual lo morir no
vostres passats ý de vosaltres, per lo semblant, recordau actes maravellosos, e acabau
de foragitar la temor de vostres pits si alguna n'í atura, car sens dubte la divina
Providència no u consent ni és permés lo smayar a vostres nobles ànimos. Què tenim
de aquesta miserable vida sinó lo temps que vivim? Aquell se despenga en semblants
actes que més honorosos ésser no poden. En altra manera, engolfats en la mar de
covardia, en negun port de honor arribaria nostra fama. Alsau, cavallers, vostres
enteniments, pensant que combateu per la honor, més cara que cosa d'esta vida.
Aprés, per los béns ý prosperitats de nosaltres. Per la libertat, per la glòria ý, lo millor,
per la santíssima fe crestiana, la qual exalça als qui la exalcen, defensa als qui la
defenen ý conserva als qui la mantenen en honor e pacífica vida. Donchs, sia-us feta
larga aquesta chiqua nit ab lo desig e ardiment de vençre los enemichs e exercitant les
vostres persones en lo treball delitós de les armes, perquè la cuÿçor ý fatiga que de
aquelles nostres contraris senten a nosaltres poch delita.
L'endemà per lo matí los moros se levaren e ordenaren ses batalles ý ses
capitanies. E posaren primerament per capità lo rey de Tremicén, qui era animós
cavaller e valentíssim capità, e donaren-li
en cascuna de aquelles posaren hun valent cavaller moro ab
darrera batalla de socors regia lo rey Menador de Pèrsia ab
axí cascuna de les parts ordenaren tota la gent de peu e feren ses capitanies e caps de
centenars e de dehenes. Com los moros hagueren ordenades totes ses batalles fora de
la ciutat en hun bell pla que y havia, e axí ordenadament feren la via del camp de
Tirant, la spia que Tirant tenia prop de la ciutat véu que los moros anaven devers lo
camp: cuytà per avisar-ne a Tirant. Com Tirant sabé que los moros venien, ja tenia
tota la sua cavalleria a cavall e en punt e tota la gent de peu en orde e, axí
ordenadament e ab gran ànimo, partiren del camp e feren la via dels moros, perquè no
haguessen aquella honor que vinguessen al lur camp.
Com les batalles foren prop, que
anafils e los crits foren tan grans de abdues les parts que paria que cel e terra se
degués entrar. Lavors, Tirant manà a la primera batalla que ferís e lo bon capità
mossén Rocafort ferí ab la sua gent tan poderosament que açò era una admirable cosa
de veure.
E lo rey de Tremicén, qui era capità de la primera batalla dels moros, ferí axí
mateix tan virtuosament que cavaller al món no poguera més fer, que tan bravament
combatien als crestians que ja
tan mortals colps que no era degú qui a l'encontre li gosàs star; e encontrà
capità Roquafort e donà-li tan gran colp de la spasa per lo cap que
cavall, e passà avant. E los seus hagueren prou a fer de levar-lo e de pujar a cavall,
tanta era la pressa que los moros los daven, car certament lo cavaller Rocafort fóra
mort si no fos per lo socors de la segona batalla, que, com Tirant véu que la sua gent
anava a mal, féu ferir Almedíxer ab la sua gent. E feriren tan poderosament que los
moros feren retraure hun gran troç. Lavors ferí l'altra squadra dels moros molt
bravament. E véreu rompre lançes e derrocar cavallers e cavalls e jaure per terra molta
gent morta, axí dels crestians com dels moros, car verdaderament aquests dos reys, ço
és, lo rey de Tremicén e de Feç, eren molt valentíssims cavallers e feÿen tantes armes
que degú no
Lavors Tirant, qui véu la batalla anar a mal, que aquests dos cavallers li destruÿen
la gent, féu ferir totes les quatre squadres plegades, que no restà sinó la sua. Feriren
tan poderosament que, en poca hora, ans que los altres se fossen regoneguts, hagueren
morta molta morisma. E lo rey Scariano s'encontrà ab lo rey de Feç e feriren-se tan
bravament ab pits de cavall que les lançes ja les havien rompudes, que los dos ne
anaren per terra, e foren-se levats e ab les spases se comba teren molt ferament, que
semblaven dos leons. E com cascuna de les parts veren lur rey en terra, cuytaren-hi
per socórrer-los, e véreu allí una aspra batalla, hon hi morí molta gent. Car aquí
trobà lo senyor d'Agramunt e lo marqués de Liçana, qui eren valentíssims cavallers e,
a despit dels moros, pujaren lo rey Scariano a cavall e los moros se
lo rey de Feç.
E los moros, qui veren que la lur part anava a mal, feriren totes les squadres
plegades. Lavors ferí Tirant també ab la sua gent. E véreu la gran mescla e los grans
crits que los moros feÿen, que no podien turar contra los crestians. E lo rey Menador
de Pèrsia, qui era entrat en la batalla com a cà rabiós ab l'aljuba d'or molt luent e véu
a Tirant, dexà
poch no
dreçat e dix:
—Si no fos per mon bon elm tu m'hagueres mort, mas jure per mon Déu que, si
yo puch, jamés no daràs pus colp.
Alçà la spasa e donà-li tan gran coltellada al muscle dret que tot lo braç li levà en
redó, e lo rey prestament caygué en terra mort. Los moros, qui veren lo rey de Pèrsia
mort, com a desesperats reforçaren la batalla molt bravament, que en poca hora veren
la terra cuberta de cossos morts, car Tirant, ab la sua mà, feÿa morir tanta gent que no
encontrava negú que del primer colp no
E axí, durant la batalla, fon sort que Tirant s'encontrà ab lo rey de Tremicén e
donà-li tan gran colp de la spasa sobre lo cap que plegat lo mès per terra e, si no fos
per lo bon bacinet que portava, mort fóra lo rey. Com fon en terra, Tirant passà avant.
E los moros levaren lo rey e trobaren-lo encara viu: pujaren-lo en hun ginet ab hun
moro a les anques e, corrent, féu la via de la ciutat per restaurar la vida.
Com molt hagué durat la batalla, los moros no pogueren tenir contra los crestians,
ans forçadament se hagueren a posar en fuyta, car los crestians los eren molt soberchs.
Com Tirant véu que los moros fugien, dix:
—Ara és hora, valentíssims cavallers, que la jornada és nostra! Muyren tots!
E tothom se mès a l'encalç. E los moros cuytaven per recullir-se dins la ciutat, e
tant no feren, que no pogueren de la mort ésser stalvis passats quaranta_mília moros
aquella jornada. Com los qui eren restats foren recullits, Tirant féu voltar tota sa gent
perquè de la ciutat ab bombardes no
Aprés que la batalla fon finida, Tirant replegà tota sa gent. E levaren lo camp, en
què guanyaren molt, e tornaren a lurs tendes ab gran alegria, fahent laors e gràcies a
nostre senyor Déu de la victòria que
de dia, per ço que los de la ciutat no
tenien sment als de la ciutat que degú no pogués exir que no fos vist. E los de la ciutat
tenien barreres defora de la ciutat e, aquí, ells feÿen tots dies de grans cavalleries. E
Tirant féu bastir molts ginys e asitiar moltes bombardes grosses qui tiraven
contínuament a la ciutat.
E de continant que Tirant hagué vançuda la batalla, féu armar una galera al port de
One e posà-y per capità hun cavaller, lo qual havia nom Spèrsius, qui era natural de
Tremicén e era bon crestià e home molt diligent e de grans negocis, al qual Tirant
donà càrrech que anàs an Jènova, en Venècia, en Pisa, e
temps era cap de mercaderia— e que noliejàs tantes naus, galeres e lenys e tota
manera de fustes qui poguessen portar molta gent e que
e que de continent los trametés al port de Contestina, qui és en lo regne de Túniç. E
prestament lo dit Spèrsius, ben informat de tot lo que tenia de fer e negociar, se recullí
e féu son viatge.
Ací se lexa lo libre de recitar de Tirant los singulars actes que los del seu camp
feyen tots dies ab los de la ciutat, e torna a recitar de l'embaxador Melchisedech, que
Tirant trametia a Contestinoble.
CAPÍTOL
COM L'EMBAXADOR DE TIRANT ARRIBÀ A CONTESTINOBLE
Essent partit l'embaxador Melchisedech de la Barberia, hagué lo temps tan
pròsper e favorable que en breus dies arribà en Contestinoble. Com la nau fon en lo
port surta, digueren-ho a l'emperador e ell prestament hi tramés hun cavaller per saber
quina nau era aquella ni què portava, ne per quins afers era allí venguda. Lo cavaller
anà al port e, entrat dins la nau, parlà ab l'embaxador e, ben informat, ell se
palau hon l'emperador era e féu-li sa relació molt diligentment, dient-li com aquesta
nau venia de la Barberia, la qual trametia Tirant, carregada de forment, a sa magestat,
ý com hi venia hun cavaller per embaxador, lo qual li trametia Tirant. Com
l'emperador hohí aquesta nova, fon molt aconsolat per la molta necessitat en què
posats eren, e féu laors e gràcies a nostre senyor Déu com no l'havia oblidat. E de
continent l'emperador manà a tots los cavallers de la sua cort e a tots los officials e
regidors de la ciutat que anassen acompanyar a l'embaxador que Tirant trametia. E
prestament anaren tots al port e feren-lo exir de la nau.
L'embaxador ixqué molt ben abillat ab roba de brocat sobre brocat, forrada de
marts gibilins, e gipó de brocat, e ab una grossa cadena d'or al coll, acompanyat de
molt bona gent que portava, tots molt ben abillats. E com foren exits en terra, foren
rebuts per los cavallers de l'emperador. E feren molta honor a l'embaxador per lo
desig gran que tenien que Tirant vingués. E axí, tots ensemps, lo portaren davant
l'emperador e la emperadriu, qui era en la cambra ab l'emperador. L'embaxador féu
sa reverència a l'emperador e besà-li lo peu e la mà, e axí mateix la mà a la
emperadriu, e ells lo reberen ab cara molt afable, mostrant haver molt gran plaer de la
sua venguda. E l'embaxador Melchisedech donà la letra de crehença a l'emperador, lo
qual la donà al seu secretari per legir. Era del tenor següent.
CAPÍTOL
LETRA DE CREHENÇA QUE TRAMÉS TIRANT A L'EMPERADOR
Sacra magestat: l'embaxador qui la present porta suplirà a la breu scriptura mia.
Sia plasent a la vostra altesa donar fe e crehença a aquell, com de açò sia digne, essent
cavaller de molta honor, sperimentat, de no menys virtut e fama.
E lesta la letra, l'emperador féu donar bona posada a l'embaxador e li tramés tot lo
que necessari hagué, e manà que fos ben servit. E l'endemà, l'emperador féu ajustar
tot son consell e tots los regidors e ciutadans honrats de la ciutat e, en la gran sala del
palau, ell los féu tots ajustar. E com tots foren aquí, l'emperador tramés per
l'embaxador, lo qual vench molt altament abillat, e ab altra manera de robes de brocat
de altra color, forrat d'erminis e ab hun collar d'espatles, d'or, molt ample, ab
singulars smalts. Aquest embaxador era home de gran eloqüència, molt savi, e sabia
parlar de tots los lenguatges. Com fon davant l'emperardor, féu sa reverència e
l'emperador manà que sigués davant ell perquè
en lo consell, l'emperador manà a l'embaxador que splicàs sa embaxada. E aquell
levà
CAPÍTOL
COM L'EMBAXADOR DE TIRANT SPLICÀ LA SUA EMBAXADA
—Senyor molt sereníssim: bé deu ésser en recort la magestat vostra com Tirant se
era mès e recullit en les galeres, ab licència de vostra altesa, per anar al camp per
liberar los cavallers que lo soldà e lo Gran Turch tenen presos, e com fortuna no fon
contenta que
altesa com les galeres se hagueren a partir ans d'ora per la gran tempesta e fortuna
que en la mar havia. E ab aquella gran fortuna corregueren sis dies e sis nits, an tal
manera que totes les galeres se separaren les unes de les altres e perderen-se totes,
sinó la del capità Tirant, axí com fon permissió divina que atés a la costa de Barberia,
ço és, an la terra del rey de Túniç, e donà aquí a través, hon se perdé la de més gent.
Los que scaparen foren catius.
"Lo capità Tirant fon sort que fon pres per hun cavaller qui
embaxador del rey de Tremicén, qui era vengut al rey de Túniç
per embaxador. E anant caçant per lo camí, trobaren a Tirant en una cova, e vehent la
sua bellíssima disposició, féu-li molt bona companyia e pres-lo en tanta amor que
feÿa anar ab ell en la guerra que havia lo rey de Tremicén ab lo rey Scariano. E per les
grandíssimes cavalleries de Tirant ell fon mès en libertat e fon fet capità, lo qual près
ab son bon enginy lo rey Scariano e féu-lo fer crestià, e fon companyó e jermà
d'armes ab ell. E Tirant ha-li dat per muller la filla del rey de Tremicén e ha-la fet fer
crestià. E aquest rey Scariano és ara rey de Túniç e de Tremicén.
"E la magestat vostra deu saber com ha conquistada tota la Barberia, que no li
restava a pendre, com yo partí, sinó una ciutat; e aprés que haurà aquesta, de
continent, senyor, té delliberat de venir ací ab tot aquell poder que haver porà, car
Tirant pot traure de la Barberia
de Sicília, que y vendrà ab tot son poder. E ja fa fer gran provesió de naus per portar
vitualles per socórrer a la magestat vostra, per què, senyor, suplich a la excel·lència
vostra que li vullau perdonar com tant ha tardat lo socors, com no sia stada culpa sua,
e que la altesa vostra se vulla confortar e alegrar, car ab la ajuda de la divina
clemència ell farà tals actes que complirà molt prestament lo que la magestat vostra
ha tant desijat.
CAPÍTOL
COM L'EMBAXADOR OBTINGUÉ LICÈNCIA DE L'EMPERADOR QUE POGUÉS ANAR A
FER REVERÈNCIA A LA PRINCESSA
Esplicada que fon la embaxada, l'emperador ab tots los del consell foren molt
admirats e aconsolats de la gran prosperitat de Tirant, com de catiu era pujat a senyor
de tota la Barberia, e loaren molt la sua gran cavalleria e digueren que en tot l'univers
món no
foren molt confortats del gran dubte que tenien dels turchs.
E fet tot açò, l'embaxador se agenollà davant l'emperador e demanà-li licència
que pogués anar a fer reverència a la princessa. E l'emperador dix que era content. E
manà a Ypòlit que anàs ab ell al monestir hon stava la princessa, la qual, de dolor que
tenia de Tirant com jamés ne havia sabut nova si era mort o viu, se era mesa en hun
monestir de senta Clara, de la observança. No que hagués pres lo àbit, mas tota
vestida de burell, tenint la regla de les altres monges.
Com l'embaxador e Ypòlit foren a la porta del monestir, demanaren de la
princessa. Anaren-lo-y a dir de continent com hun embaxador de Tirant era vengut, e
que era viu. Levà
l'embaxador li féu molt gran reverència e li besà la mà, e la princessa lo abraçà e li
féu molt gran festa. E tanta fon la alegria que hagué de la venguda de l'embaxador
que li vingueren los ulls en aygua e estigué per bon spay que no pogué parlar.
E com la princessa fon tornada en son recort, demanà a l'embaxador del stament
de Tirant. L'embaxador li respòs com se recomanava en gràcia e mercé de sa altesa e
que era ben sà e molt desijós de veure sa magestat.
—E tramet-vos aquesta letra.
E la princessa près la letra e legí-la, que contenia paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
LETRA TRAMESA PER TIRANT A LA PRINCESSA
Absència, enemiga de enamorats pensaments, és aquella qui, entre tants enemichs
meus, major combat s'estudia donar-me. Aprés que de vostra altesa perdí la desijada
vista, tantes advercitats lo vostre Tirant ha trobades que és impossible alre que vostres
contínues oracions hajen sostengut la mia desaventurada persona. Ý per ço, regraciant
a vós lo que de honor e prosperitat hé atés, no merexedor, mas per vostres mèrits, com
a cosa que·m ve de vós ho stime, malaynt la fortuna per desenculpar a mi, si per ésser
absent vos hé feta offensa, ab tot que ab sobergues tribulacions, de nit e de dia present
al meu enteniment, no us dexava, ni alre que·l vostre nom podia pronunciar la mia
lenga. ¡Quants dubtosos perills circuhïen la mia combatuda vista! D'on, restant
vencedor, sol vençut de vostra benvolença és la present scusadora, que les altres ans
de aquesta no us són scrites perquè jamés libertat me ha consentit fer lo que devia;
mas no desconfie que les vostres justes pregàries, per los meus limitats desigs, seran
satisfet[e]s segons lo vostre molt valer ho merita.
Aprés que la princessa hagué lesta la letra, fon molt aconsolada de les rahons de
aquella e interrogà a l'embaxador en quin punt stava Tirant de la conquesta de la
Barberia. E aquest recità-li largament tota la embaxada en la forma desús dita davant
l'emperador.
Com la princessa hagué hoÿda l'ambaxada recitar, fon posada en gran admiració de
les coses que havia hoÿdes referir de Tirant e de les sues singulars
cavalleries, crehent fermament que, sinó aquest, no era bastant a reparar
l'Imperi Grech e traure
haver. E com fon certa que prestament havia de venir, fon-ne molt aconsolada. E
demanà a l'embaxador que li digués què era de Plaerdemavida, si era morta o
viva, e aquest li recità largament tota la sua ventura. E dix-li com era viva, e
com era muller del senyor d'Agramunt, e com Tirant li havia feta molt
grandíssima honor, e com li havia promés de fer-la coronar reyna.
E açò fon molt plasent a la princessa, e dix que Tirant no podia fer sinó segons qui
era, car les virtuts sues eren tantes que en lo món no tenia par. E més, li dix com
Plaerdemavida era stada cativa de sa muller e com, a pregàries de Plaerdemavida,
Tirant havia perdonat a sa muller e a tots los habitadors de la ciutat de Montàgata, qui
era sua, per ço com lo senyor d'Agramunt los volia tots tallar a peces; per què ella, ab
son bon enginy e gran discreció, los restaurà.
E havent finit son parlament, l'embaxador près comiat de la princessa e anà-se
la sua posada.
CAPÍTOL
COM L'EMBAXADOR DE TIRANT SE
LA PRINCESSA
Aprés pochs dies que l'embaxador hagué splicada l'ambaxada, l'emperador
delliberà que prestament deliuràs l'embaxador de Tirant. E féu fer resposta a la letra e
embaxada de Tirant, narrant a la dita letra largament lo punt e la disposició en què
stava, e tot lo seu imperi.
E féu-se venir l'embaxador davant e donà-li la letra, e aprés lo pregà molt
afectadament que ell volgués molt sovint solicitar a Tirant que fos en recort d'ell, e
que hagués compassió de la sua senectut e de tants pobles qui staven en perill de
renegar la fe de Jhesucrist, e de tantes dones e donzelles qui s'esperaven ésser
desonrades si donchs lo divinal auxili e lo seu no havien. E molt ben instruït
l'embaxador per la imperial magestat, licència près d'ell besant-li lo peu e la mà, e per
semblant de la emperadriu.
Apres, l'embaxador anà al monestir hon era la princessa e dix-li com tenia licència
de la magestat de l'emperador e venia a sa altesa si li plahïa manar alguna cosa.
Respòs la princessa e dix que tenia molt singular plaer de la sua presta partida, car
confiava tant de la sua bondat e gentilea que faria son poder de fer venir prestament a
Tirant per liberar-los de la gran necessitat e perill en què staven. E pregà
açò fes ab summa diligència, com per art de cavalleria hi fos obligat. E donà-li la letra
que trametia a Tirant.
E finit lo parlament, l'embaxador besà la mà a la princessa e près son comiat, e la
princessa lo abraçà e li féu molta honor. E molt ben certificat l'embaxador de totes les
coses de què Tirant li havia dat càrrech, recullí
son viatge.
Ací
CAPÍTOL
COM TIRANT PRES LA CIUTAT DE CARAMÉN PER FORÇA D'ARMES
Aprés que Tirant hagué tramés l'embaxador Melchisedech en Contestinoble, ell
treballà ab continu studi com poria pendre la ciutat que tenia assetjada, per què tots
dies feÿa tirar ab trabuchs e ab bombardes grosses a la muralla, e tant com ne
derrocava, tan prestamant los de dins ho havien adobat. E donà molts e diversos
combats de nit e de dia e per res no la podia entrar, car los reys qui eren dins la ciutat
eren molt savis e valentíssims e molt pràtichs en la guerra. E tenien molt bona
cavalleria, car contínuament, a tantes hores com volien, los exien defora a guerrejar e
havien de grans scaramuces, que y morien molts de una part ý d'altra. Emperò ells no
gosaven exir a batalla ab Tirant, per ço com Tirant tenia al doble més gent de cavall e
de peu que ells no feÿen. E tingueren-se axí per spay de hun any.
Seguí
senyor d'Agramunt e molts altres capitans e cavallers. Començà a parlar Tirant e dix:
—Senyors e germans meus, gran vergonya és a nosaltres e mostram gran flaquea,
que hun any ha que tenim assetjada aquesta ciutat, que no la havavem poguda pendre,
per què só de parer que tots devam morir o pendre-la.
E tots foren de aquell acort, car Tirant ne tania molta malenconia per com desijava
haver finida la conquesta perquè pogués anar a socórrer l'emperador e a la sua
princessa. E de açò era causa Plaerdemavida, qui contínuament lo atribulava e li dava
pena inculpant-lo de poca amor que portava a la princessa. Per què Tirant, en aquest
temps, durant lo siti, féu fer una mina molt secretament, e per tant com la ciutat
aquella era edificada sobre roques —si bé stigués en terra plana—, hagueren molt
gran treball de cavar-la. E per aquesta rahó tardà tant de pendre-la. Acabada que fon
la mina, Tirant trià mil hòmens d'armes, los millors qui foren en lo camp, e féu-ne
capità mossén Roquafort per ço com era molt bon cavaller e animós e molt destre en
totes coses. E departí la gent del camp en
Ordenades que foren totes les batalles, Tirant manà que una hora ans del dia
donassen lo combat a deu parts de la ciutat. E axí fon fet. Per què ells donaren son
combat e arboraren scales per la muralla; e los de dins se defenien molt bravament,
que mataven molta gent dels crestians. E durant axí la batalla, lo capità Roquafort
entrà en la mina ab los mil hòmens d'armes, que no foren sentits, e cuytaren a hun
portal qui era molt prop de allí hon eren exits, e obriren les portes. E Tirant stava en
aquell portal ab la sua batalla, que combatia. Com véu lo portal ubert, entrà
prestament ab tota la sua gent dins la ciutat. E los mil hòmens cuytaren a l'altre portal
e obriren les portes, e entrà lo rey Scariano ab la sua gent. E aquí foren los crits molt
grans dins la ciutat. E los mil hòmens cuytaren a l'altre portal e obriren-lo, e entrà la
gent dins. La gran mescla fon de aquells de la ciutat ab los del camp. Los dos reys
pujaren a cavall ab molts altres cavallers e mesclaren-se ab los altres. Los mil
hòmens d'armes anaren axí de portal en portal fins que totes les batalles foren dins
la ciutat.
Lo animós rey de Tremicén, mirant la sua gent qui anava a total destrucció, com a
desesperat corria en aquella part hon los crestians destrohïen lurs enemichs, no per
socórrer, mas perquè morint de tal strem de misèria e tribulació fos fet deliure, ferint
aquells dels quals pus cruel la mort devia pendre. E axí, molt voluntari, no pas fugitiu,
fon pres per lo gran cavaller Almedíxer, del cap del qual levada la corona, ornà la
punta de la sua spasa. No cessaren per açò los moros procehir dins la ciutat lurs armes
contra aquells dels quals ans la mort que la vida rebre stimaven, puix de vencedors los
era fugida la sperança. E axí, no per defendre
perquè finint no finís lur nomenada, com a feroces leons batallant los restava de
cavallers la man dreta armada; per lo doble ànimo dels quals, no sens dubte, moriren
molts crestians, e no menys nafrats per semblant causa.
Com desbaratades per los carrers de la ciutat les squadres de Tirant correguessen,
de les torres e terrats, ab canteres, reberen gran offensa. Lo cavaller Roquafort fon
pujat en una torre per una part del mur qui derroquada stava per los passats combats,
lo qual posà bandera del rey Scariano mijanada en armes del victoriós capità Tirant, la
qual vista per lo rey de Feç acompanyat de molts, animosament vench per defendre la
sua vista de tant improperi. E axí, pujant per la matexa part, volent ab sa gent levar la
novella bandera, fon per lo marqués de Liçana derrocat de la torre. E axí finí lo dit rey
de Feç la sua trista vida, a la mort del qual se seguí hun tan gran crit dels moros qui
presents eren que, ajustats molts dels altres en aquella matexa part, desordenadament
e poderosa feren armes, volent quasi honrar o venjar la real offensa.
Mas no tardà Tirant, ab lo rey Scariano, acompanyats de soberga companyia, ferir
enmig la comfusa morisma, matant sens alguna mercé aquells dels quals fins al derrer
may les armes cessaren.
Lo vezcomte de Branxes, no fatigat per la victòria ni per apartar-se de perills, mas
per fornir les forces de la ciutat presa, dexà aquesta cruel e vencedora brega, e
seguint-lo alguns, ab lur discreta deliberació prengueren les torres e cases forts de tota
la ciutat, compartint-se per aquelles, fent grans alimares desplegant penons e banderes
de diverses crestianes invencions e armes, no cessant ab alta veu cridar: "¡Vixqua lo
famós capità e vixqua la venturós rey! ¡E vixquen los nobles coratges e vixqua e
aumente la crestiandat qui a honor e laor de Déu, exalçant la sancta fe,
maravellossament prosperant vencedors se demostren!"
CAPÍTOL
COM L'EMBAXADOR QUE TIRANT HAVIA TRAMÉS A CONTESTINOBLE SE PRESENTÀ
DAVANT TIRANT
Com Tirant hagué presa la ciutat e morts tots los reys qui contraris li eren, fon lo
més content home del món, pensant com havia dada fi al que tant havia desijat, e
estant en aquella grandíssima contentació, retent laors e gràcies a nostre senyor Déu
de la gran victòria que havia obtesa e com lo havia liberat de tants perills; e posà en
orde la ciutat e tots los del camp reculliren-se dins. E staven aquí ab gran plaer e delit
molt abundosos de totes coses, per tant com la ciutat era molt gran e ben fornida de
viures. E tots los castells, lochs e viles entorn la ciutat portaren les claus a Tirant e
cridaren-li mercé, com tots eren prests de fer-se crestians e fer tot lo que ell manàs. E
ell los receptà ab gran amor e benignitat; e féu fer crestians tots aquells qui de bona
voluntat se volgueren batejar e donà
generalment amaven a Tirant per la molta humanitat que li veÿen possehir.
E stant en aquest delit e repòs, Tirant hagué nova com l'embaxador que tramés
havia a Contestinoble era arribat al port de la Stora ab bon salvament, de la qual nova
Tirant fon molt alegre. E a pochs dies ell aplegà a la ciutat hon Tirant era, lo qual ell
rebé ab molta alegria. E feta sa reverència, donà-li la letra que l'emperador li trametia
e de continent Tirant la legí. E contenia lo que
CAPÍTOL
LETRA QUE TRAMÉS L'EMPERADOR DE CONTESTINOBLE A TIRANT
No és poca la admiració e dubtosa temor que, fins la certenitat sabuda per vostra
gloriosa e alegra embaxada, lo nostre trist cor ha tengut circuït, dreçant pus tost lo
pensament als infortunis e dans de vostra gran cavalleria que als mals e pèrdues nostres
e de aquesta terra nostra, remuda o remedora per la magnanimitat de vostre coratge.
La absència vostra és stada guiatge segur als enemichs, e la mort qui sdevenir-vos podia
era passatge segur que prestament en la eterna vida nos trespostava. Mas no ha plagut
a la divina providència tan gran dan permetre, encara que per los nostres peccats los
evidents perills no s'amansen, perdent de cada dia ý enrequint-se los turchs del que sols
pertany a nostre imperi, essent ja desmenuïda la nostra excel·lent corona a senyorejar
sols la ciutat de Contestinoble e la ciutat de Pera ý alguns pochs castells, qui per ésser
deçà lo riu del pont de Pera stalvis resten. Mas és tan gran la stretura de provisió ý la del
siti de nostres enemichs, que sens dubte som breument peridors si la misericòrdia de
Déu a nostra vista la presència vostra no·ns porta, en qui resta nostra perduda sperança.
Larga cosa seria recitar la molta gent ý stimada que és perduda ý la que resta de fort
smay mig vençuda, alegrant-se almenys de ésser catius lo restant de lur trista vida en
poder de infels, per los quals a confondre, los nostres morts venjar, ab los vius restaurant
vivificar, suplicam a vós, gran capità de Déu ý nostre, com a fill, quant a la amor e honor
en què sou contínuament vos desijam, que en reverència de Jhesucrist crucificat vullau
recordar la nostra pressura grandíssima e tristícia, ensemps ab la de nostra caríssima
filla, de la boca de la qual ý de tot lo poble, lo nom de Tirant nunca se aparta, com aprés
Déu, no tingam major sperança. Per la qual rahó, com a molt enujats o torbats per tanta
causa, no sabem què reduir a vostra memòria per inclinar aquella a fer-vos prest venir.
Lo cativeri de molts parents e amichs vostres crida la vostra presta venguda. E altres que
per socórrer, tramesos per lo mestre de Rodes ý del rey de Sicília eren ací venguts, dels
quals, essent ja catius, la libertat, si s'atenyia, seria grandíssima alegria. La Àfrica, ja tota
subjugada, consentirà que vós, subjugador, pugau recobrar aquest perdut imperi, car no
és menor empresa la speriència feta, de aquesta necessàriament fahedora; e per a vós,
conquistar lo món és chiqua paraula per lo gran effecte de vostres obres. Lo Gran Turch
tremola e lo soldà temoreja que Tirant encara sia sobre la terra. Donchs, enseguint lo
vostre natural, no cesseu venir, si la amor que mostrau en vostres pits reposa.
CAPÍTOL
LA RELACIÓ QUE FÉU L'EMBAXADOR A TIRANT
Com Tirant hagué lesta la letra de l'emperador, hagué molt grandíssima
compassió d'ell. Los ulls li vengueren en aygua com pensà en la fort congoxa en què
stava; e recordà-li del duch de Macedònia, e dels altres parents seus e amichs qui per
causa sua staven detenguts, catius en poder de infels, e que altra sperança no tenien de
exir-ne jamés sinó per ell. E com pensà, més, tot lo que havia conquistat en lo Imperi
Grech en tot lo temps que y era stat, que en fort breu temps era stat perdut, e molt més
encara.
E demanà molt largament a l'embaxador del que havia vist e aquest lo y recità tot.
E, més, li demanà de la senyora princessa com stava, e ell li recità com la havia
trobada en hun monestir de senta Clara, que per la sua absència se era dada al servey
de Déu, e com stava contínuament ab lo vel davant la cara, en santíssima vida, e com
lo rebé ab gran alegria.
—E com me demanà de tot lo vostre stat e de la prosperitat en què vostra senyoria
stava. E pregà
la hagués per oblidada, e majorment ara que staven en perill de ésser presos e
subjugats per los moros. E si jamés havia enujada la senyoria vostra, que us
demanava mercé que en tal cars no lo y volguésseu mostrar, que, axí com éreu piadós
e misericordiós als enemichs, que a ella, que era vostra, volguésseu usar segons
havíeu acostumat, car lo contrari no podia creure de vós, per bé ella no us ho
merexqués, mas que devíeu pensar que era la vostra pròpia carn a qui no podeu fallir.
E si açò feÿa prestament la senyoria vostra, que ella e totes les coses sues vos obeirien
com a senyor.
E moltes altres rahons que li dix que lo libre no u recita. E l'embaxador donà-li la
letra que la princessa li trametia, la qual près Tirant e legí-la, manifestant-li forma de
semblants paraules.
CAPÍTOL
LETRA TRAMESA PER LA PRINCESSA A TIRANT LO BLANCH
Infinit goig e soberga alegria amolliren tant lo meu trist cor que fon impossible,
aprés de vista e hoÿda vostra letra, resuscitadora de la mia vida, jo fos de mi mateixa.
Per hun strem de consolació torbat lo meu entendre, abundaren les làgremes als ulls,
tant que més trista que alegra me demostrava, e, per socórrer la mia laugera sanch al
defalliment del cor, falliren de virtut los membres tots de la mia persona, restant a
stima dels presents quasi defunta. Gran spay passà que per molts socorriments poguí
cobrar la primera força, scrivint-vos ara primer aquell sospir que lavors féu testimoni
de ma recobrada vida, aprés del qual, fallint-me rahons per defensar [als] miradors la
causa de tal desastre, me fiu portar a hun retret del monestir en lo qual, per les erres
que us tinch fetes, penitència no condigna reportava.
Lo major descans, spay e delit que aprés perduda vostra presència hé atés, fon
aquest present de mes torbades paraules tornar a vostra mercé, de qui só stada, só e
seré secreta cativa, regraciant-vos quant puch ni sé los treballs que per mi baveu
sofert, dels quals, no les mies indignes pregàries, mas vostre meréxer ý ànimo,
victoriosament vos han relevat. No és de maleir, mas de exalçar o loar la fortuna qui a
la fi prosperitat reporta. Ý bons són los mals qui benaventurada fi procuren. Lo menor
bé que vós, gloriós Tirant, posseïu és lo meu nom, perquè de aquell no crech vos
recordàsseu sinó com a ocasió de tants afanys com vostra letra recita. E si, donchs,
amor o strem de benvolença és vençut, vencedor vos subjuga.
Yo us remet la culpa que de vostres falses openions en mi comença, ab aquesta
sola condició: que prestament la africana terra de vostra presència sia feta vídua,
perquè aquesta deserta població, ensemps ab mi, siam fet[e]s abundosos de vostra
desijada vista, reduint-vos a memòria la corona de l'Imperi Grech, qui vostra s'espera,
la virginitat mia, per vós tan desijada e ara perillosa per algun infel ésser robada, e yo,
sposa vostra, cativa de semblants haja ésser detenguda. E no és menys de recordar la
molta honor que de l'imperi teniu rebuda, de l'emperador e de mi, per los quals
restaríeu difamat de ingratitut si diligentment no satisféyeu quanta crestiandat spera
ésser defesa de captivitat ab lo peu de vostres armes.
Moguen-se, Tirant, les vostres entràmenes, car vostres són pietat e clemència en les
coses de honor e de amor! Veniu a delliurar los qui en total perdició perillen renegar la
fe de Jhesucrist! Lo valerós cavaller Diafebus, duch de Macedònia, e altres parents e
amichs vostres no us sien en oblit, los quals per ésser venguts en ajuda vostra són en
presó cruel detenguts. ¡No sé què diga, no sé què presente a la vostra vista! Los engans
que a la ma pensa fins ara han detengut són stats mirar, besar e adorar algunes joyes
e coses que vostres són stades, aconsolant-me ab aquelles. Aprés, visitant les portes de
la mia habitació, dient "Açí seÿa lo meu Tirant. Açí reposava. Açí·m prengué. Ací·m
besà. Açí, en aquest lit, me tingué nua." E axí, discorrent gran part de la nit e del dia
remeyava part de mos acostumats treballs. Doncs, cessen ja aquestes contemplacions
que molt poch me aprofiten, e vinga Tirant, qui serà vera consolació, fi, remey e descans
dels meus mals e redempció del poble crestià.
CAPÍTOL
COM TIRANT S'ESMORTÍ DE SOBTE DE AMOR E DOLOR
Com Tirant hagué lesta la letra de la princessa, ell fon posat en tan gran agonia
que s'esmortí per la molta dolor e compassió que hagué de l'emperador e de la sua
princessa e de les lamentacions de aquella, car en aquell instant li fon presentat en lo
conspecte seu los grans e amarchs infortunis en què eren posats, e de la captivitat del
duch de Macedònia, cosin germà seu, e dels altres parents e amichs seus, per què
caygué en terra com a mort.
La gran remor se mogué en lo palau per l'esmortiment de Tirant. Plaerdemaviva,
que hoí açò, cuytà fortment e trobà
ayguaròs sobre la cara e posà-li lo dit en la orella, tocant-li la nafra que y tenia, e
Tirant obrí prestament los ulls e per bon spay no pogué parlar, per la molta amor e
dolor que tenia ensemps, car en aquell punt los dos contraris feren conjuncció e feren
aquell cars, car verdaderament ell amava la princessa de grandíssima amor e no
menys los parents e amichs. E com fon tornat en son recort, pres-se a dir semblant
sclamació.
CAPÍTOL
SCLAMACIÓ QUE FA TIRANT
—O vosaltres qui passau per la via de amor sentint afanys e tribulacions! Ateneu e
mirau si semblant dolor en vosaltres pot ésser de la que recite! Està lo meu trist cor
nafrat de mortal ferida, lo metge e medecina del qual és aquella que és sobre totes les
altres, no sols ara de mi absenta per larga distància, mas posada en grandíssima
tribulació e perills evidents. La vida de aquella ý la mia ensemps perillen. No ha
bastat a fortuna separar-me de tanta glòria, mas encara, continuant lur mal costum,
asajar combatre ý envestigar lo refugi de ma vida.
"O emperador, lo qui yo com a Déu ame, honre e adore! O emperadriu, qui has
portat en lo teu ventre lo fruyt de la mia vida! O princessa, ymatge en la qual la divina
sciència se representa! O angèlica figura posseïdora de ma libertat, habitació excelssa
en la qual lo meu repòs se reposa! Tu eres sola remuneració que
anichilaves, ¿qui
¿qui
desconsolada ànima ymaginativament se rahona? Devallau, donchs, celestials núvols!
Prenint lo meu fexuch cors, portau-me a finir ab aquella qui té la fi de ma vida. E
vosaltres, inmortals déus, los quals poèticament acostumau ésser invocats, favoriu e
ajudau, endreçau e donau camí al meu despoblat entendre, per hon ma voluntat haja
son desijat efecte.
"E a tu, Senyor, ab tota veritat creador e redemptor de humana natura, los genolls
en terra, los ulls e mans als cels dreçant, humilment invoque lo teu eternal e infinit
poder detinga los enemichs de la tua glòria, fins a tant que, disponent la tua magestat,
yo, servent teu, guiat per la tua acostumada misericòrdia, socorregut de ta contínua
potència, lo teu nom invocant, puga socórrer l'emperial stat e la crestiana unió, a fi
que, indigne, no merexedor de tanta gràcia, ensemps ab los remuts per ta clemència,
puga regraciar ý per obres perfetament donar a la tua santa paternitat lo fruyt que
speres de nostres despullades ànimes.
CAPÍTOL
COM TIRANT DONÀ LO REGNE DE FEÇ E DE BOGIA AL SENYOR D'AGRAMUNT E A
PLAERDEMAVIDA
Com Tirant hagué finida sa lamentació, ell dix al rey Scariano que partissen d'allí
e que fessen la via de Túniç per haver en sa mà lo regne de Túniç. E ans que partís de
aquí, donà lo regne de Feç e de Bogia al senyor d'Agramunt e a Plaerdemavida. E
aprés féu posar en orde tota la gent, e ab gran cavalleria ell féu la via de la ciutat de
Túniç.
E com los del regne de Túniç saberen que lo rey Scariano e lo capità Tirant venien
ab tan gran poder, trameteren-li a dir com los suplicaven que no
negú, car ells eren contents que, puix lur senyor era mort, de obeir-los per senyors e
fet tot lo que ells manassen. E ells los receptaren de bona voluntat, e entraren en la
ciutat de Túniç molt pacíficament e ab grandíssima honor que
jurar al rey Scariano per senyor lur e totes les ciutats, viles e castells se donaren a
ell.
E stant axí, ab aquell plaer, vench nova a Tirant com en lo port de Contestina
havia arribades sis naus de genovesos molt grosses, per què de continent hi tramés
Melchisedech e donà-li prou dobles, manant-li que carregàs totes les sis naus de
forment e que
Partí Melchisedech e donà prestament compliment al que Tirant li havia manat. E
dins breus dies foren carregades e desempachades e feren vela per complir son bon
viatge. Aprés que Tirant hagué dat orde que les sis naus foren partides, que trametia
en Contestinoble carregades de forment, a l'emperador, per fornir la ciutat de
Contestinoble, en aquest temps ell féu pendre la possessió del regne de Túniç al rey
Scariano e juraren-lo per rey e per senyor. E semblantment havia fet del regne de
Tremicén.
E fetes totes aquestes coses, ell fon lo més content home del món. Lavors, ell
amprà al rey Scariano que ab tot son poder ell volgués passar ab ell en Contestinoble
per recobrar l'Imperi Grech que lo soldà e lo Gran Turch havien pres e ocupat. E
aquest dix que era molt content de complir tot lo que li manàs e molt més avant.
Axí mateix, dix al senyor d'Agramunt, rey de Feç e de Bogia, que anàs a sos
regnes e que ajustàs tanta gent com pogués per anar ab ell. E aquest fon molt content,
com ja tingues la possessió e senyoria, e partí de continent.
Aprés, lo rey Scariano scriví letres per tot lo regne de Tremicén e de Túniç a tots
los capitans e cavallers que, a cert dia, que tots fossen a la ciutat de Contestina ab
totes lurs armes e lo necessari per a la guerra, com ell los hagués mester. Per què, de
continent que hagueren rebudes les letres, tots se meteren en punt lo mils que
pogueren, e dins spay de tres mesos tots foren en la ciutat de Contestina. E foren los
del regne de Tremicén e de Túniç
Aprés, vench lo rey de Feç e de Bogia, ço és, lo senyor d'Agramunt, ab
hòmens de cavall e ab
E en aquest instant que aquests se ajustaven, vench la galera del cavaller Spèrcius
ab moltes naus e galeres e lenys que havia noliejades, axí de genovesos com
d'espanyols, de venecians e pisans. Emperò encara ne restaven a venir moltes més. E
lo dit Spèrcius, exint de la galera, anà a fer reverència a Tirant e dix-li com tenia bon
recapte de tot quant li havia dat càrrech, car ell li havia noliejades
De continent féu fornir la galera. E dix a Spèrcius que ell volia que anàs per
embaxador al rey de Sicília e aquest li dix que era molt content. E Tirant li donà ses
instruccions del que tenia de dir al rey de Sicília. E lo cavaller Spèrcius se recullí en la
sua galera e féu la via de Sicília.
Aprés pochs dies que l'embaxador fon partit, totes les fustes foren juntes al port de
Contestina. E com Tirant véu que tenia prou compliment de fustes e més que no
n'havia mester, ell se féu venir tots los patrons e pagà
any. E féu carregar de continent trenta naus de forment e de vitualles en la costa de
Barberia. E carregant-se les naus, ell féu ajustar hun dia tota la gent d'armes, axí de
cavall com de peu, e tot lo poble de la ciutat, e molta altra gent de la terra que y eren
venguts per lur plaer, en hun bell pla que y havia davant la ciutat de Contestina. E
aquí havia fet fer Tirant hun gran cadafal molt alt e tota la gent podia star entorn. E
Tirant e lo rey Scariano, e lo rey de Feç e molts altres barons e cavallers pujaren en lo
cadafal fins que fon ple. Los altres stigueren baix. E posat scilenci a la gent, Tirant se
pres a dir la oració següent.
CAPÍTOL
LA ORACIÓ QUE FA TIRANT A LA GENT D'ARMES
—Stà de continu dreçada la proa del meu desig al perillós port de honor, navegant
per la tempestuosa mar de amor per la qual, no sols lo treballar, mas lo morir és glòria
tal, que en les penses dels mortals oblidar no
potentíssims reys, strenus cavallers e virtuosíssim poble, qui ja per lur noble costum o
naturalea sou obligats a semblants actes! Levades les àncores al delitós navegar, per
hon vostres corones e fama relluint dareu major la claror del vostre il·lustre valer e
linatge, ja ormejats de vostres moltes singulars speriències, portareu per bandera la
sperança de certa sdevenidora victòria; perquè ni les vostres acostumades mans de
ferir, poden sinó vençre, ni los vostres ulls, havent perduda la ferea de tan temerosos
actes, se poden cansar. E axí menys lo vostre gran coratge, semblant a roca de forts
diamants, porà consentir flaquejar ni girar les spatles. Sia-us, donchs, conort e
confortem-nos fent tots hun mateix ànimo e voluntat, que semblants coses pròspera fi,
segur port e gloriós exalçament prometen. És la fi de mes paraules pregar, solicitar e
amonestar tots vosaltres, lo bé e honor de qui com a propi stime vullau atendre, e
sovint pensar quanta necessitat aquest singular negoci nos presenta, presentant-vos lo
perill de crestiandat, per la qual defendre ý aumentar som tenguts. E quant infinit o
sobirà és lo premi que se n'adquereix, per lo reverent religiós qui preÿcar-vos se
aparella, manifestament e piadosa poreu entendre.
E finida Tirant la oració, féu pujar en una trona que hagueren posada sobre lo
cadafal a hun frare de la Mercé, cathalà, natural de la ciutat de Leyda, lo qual havia
nom frare Johan Ferrer, qui era aquí legat per lo sant Pare e sabia molt bé parlar la
lengua morisca, qui a suplicació de Tirant era vengut, e era gran mestre en la sacra
theologia, lo qual féu hun sermó molt singular, segons hoireu.
CAPÍTOL
LO SERMÓ QUE TIRANT FÉU FER ALS MOROS
—Considerant e ab molta diligència pensant, molts alts ý excel·lents senyors reys
e vosaltres, nobles e generosos barons, e tots los qui ací sou al present convenguts, en
la dignitat de la fe crestiana, veig e conech aquella ésser de tanta excel·lència e
necessitat a cascuna creatura racional que, com Déu no haja creat l'ome sinó per
posseir e fruir lo sobiran bé de la glòria de paradís, aquell no pot tal bé fruir ni posseir
si de la vestidura nubcial de la fe crestiana no és vestit. Car per res l'ome de la
contagió de la mort e obligació de peccat que incorre en la sua primera nativitat pot
ésser delliurat, sinó per fe. Açò mostra lo gran doctor Aureli Agostí en una epístola
que fa
Adam, nisi per fidem Jhesu Christi,
damnació en què és caygut per lo peccat de Adam, sinó per la fe de Jhesuchrist". Ý en
aquesta sola, axí los antichs com los moderns se salvaven, car la ley antiga de sí no
portava algú a la vida eterna, mas crehent aquells del Testament antich que Jhesús se
devia encarnar e per humana natura morir, al terç dia resuscitar. E en fe de aquests e
molts altres articles que lavors eren encara per venir —e nosaltres, moderns, crehem
ja ésser stats se salv[av]en. E per no perdre tan gran bé com és la glòria de paradís, la
qual ulls no basten a veure ni orelles a hoir ni enteniment a entendre, deveu bé tots
vosaltres qui de tal vestidura sou vestits mirar que aquella no perdau.
"E vosaltres qui de la secta mafomètica stau abeurats, aquella de tot renunciant,
dispondre-us a rebre la fe cathòlica perquè, aquella rebuda, en lo número dels sants
siau posats. E a renunciar la secta mafomètica vos deven induir les suzietats e
desonestats que en aquella teniu. Pot ésser més vituperosa e vergonyosa cosa a l'home
que posar la sua felicitat en actes de gola e luxúria? E açò vos atorga per felicitat
aquell vilíssim porch, vostre cap Mafomet, que és contra tot juhí de rahó, de la qual
los hòmens deuen usar, car los actes de gola e de luxúria als animals bruts e no
rahonables són propis. E la felicitat humana axí deu ésser posada en acte propi de
l'home, segons vol lo philòsof,
Divinarum Institucionum, c. decimo,
E com en los actes de gola e luxúria los hòmens convinguen ab les bèsties, segueix-se
en aquells no star la filicitat humana, e per consegüent Mafomet, qui a tanta
desonestat vos induheix, clarament se mostra que us engana, e per ço no
sinó per cap de falsia ý engan.
"Mas la fe cathòlica, de la qual lo capità és Jhesuchrist, rey sobre tots los reys e
senyor sobre tots los senyors, tals actes e abominacions avorrint, indueix los crestians
a la observància dels manaments de Déu. E per ço ella sola pot ésser dita via de Déu,
segons diu David
Senyor, hé corregut ý caminat per la fe cathòlica, la qual me ha de salvar, que és via
dels teus manaments". E per ço legim,
quam respicere in mandata Domini,
que mirar en los manaments de Déu".
"O ànima! Pensa quina cosa pot ésser més dolça ni suau de aquestes paraules
scrites en la ley crestiana: "Amaràs lo senyor Déu teu de tot lo teu cor, e[t]c[ètera], ý
lo proïsme". Se conté tota la perfecció de la fe crestiana. E per ço ella sola és tota
fundada en caritat, la qual en los crestians deu cremar com a foch, segons dix Jhesús,
"Yo só vengut a donar foch en la terra e vull que creme", ço és, que lo crestià
tostemps deu ésser cremant e ardent en amar Déu ý lo proïsme. E com la secta
mafomètica no haja cura de observar los manaments de Déu, als quals tothom més
que alguna cosa altra és obligat, segueix-se que aquells qui aquella observen ab ulls
closos e tancats van a infern, e solament los crestians, per la fe cathòlica il·luminats,
van a la glòria de paradís.
"E per ço, rahonablement, la fe cathòlica per tres rahons és dita lum de
l'enteniment humà. Primerament, que ella naix del gran sol que és Déu, car, axí com
la lum material naix del sol, axí la fe proceheix de Jhesucrist, que és Déu, segons diu
sent Pau,
virtute Dei,
de Déu". Segonament, la fe cathòlica és lum de l'enteniment humà per quant
expel·leix les tenebres dels peccats, segons diu lo savi,
per fidem et penitenciam purgantur peccata,
denegen e
que en aquella hora ab l'aygua del sant babtisme sereu en lo cors lavats. En la vostra
consciència, de tots los peccats que fins en la present jornada haveu comés, sereu de
tots netejats.
"E si de tal vestidura ornats, en aquest sant viatge de Contestinoble que mon
senyor Tirant, en adjutori de l'emperador e de la princessa vol fer, lo acompanyareu,
siau certs que de dos coses la una no us pot fallir. La primera, que, si en batalles que
contra lo Turch o soldà haureu moríeu, paraís no us pot mancar. L'altra, que, si en
aquelles haveu victòria ý scapau, la vostra fama per tot lo món s'estendrà.
"Tercerament, la fe cathòlica és lum de l'enteniment per quant manifesta les
coses amagades, car manifesta als crestians tots los articles de la fe e molts altres
secrets de Déu, los quals a tota altra secta són amagats. E per ço tots los que ací som
ajustats per fer aquest sant viatge, pensant que lo instituïdor de la fe cathòlica, qui
és Jhesús, és nostre capità, devem aquell ab ànimo gran e viril compendre, car sots
lo standart e penó de aquell qui no acostuma de perdre batalles anam, lo qual sens
dubte nos darà victòria contra lo gran soldà e Turch. E recobrarem l'Imperi Grech,
lo qual ells tirànicament se han ocupat, axí com havem conquistats los regnes de
Túniç, de Tremicén, de Feç e de Bogia. E no solament per Déu alt en paradís serem
premiats, mas encara, per tots aquells que aquesta nostra conquesta hoiran,
grandíssimament serem loats.
E complides les dites paraules, lo sobredit frare Johan Ferrer donà fi a son sermó.
CAPÍTOL
COM FOREN BATEJATS
Aprés que lo sermó fon finit, tots los moros qui no eren batejats ab grans crits
demanaren lo sant babtisme. E de continent, Tirant, en la dita plaça féu portar vexelles
grans plenes d'aygua, axí com conques, cocis e librells, e hagué tants frares e
capellans com se trobaren allí, car Tirant havia fets edificar molts monestirs en les
ciutats que havia preses, e moltes altres sglésies, e havia-y fet venir molts capellans e
frares de altres parts de la crestiandat. E aquí tots se batejaren, axí los que havien de
anar com los qui restaren, e dins tres dies foren batejats
moros e mores e infants.
Aprés que tots los moros foren batejats, Tirant anà a parlar ab lo rey Scariano e
dix-li:
—Senyor e germà meu, yo hé pensat, si a vós serà plasent, que vós no aneu ab
nosaltres per mar, mas que us ne torneu en lo vostre realme de Ethiòpia; e com sereu
allà, ajustareu tanta gent com poreu de peu e de cavall e per terra fareu la via de
Contestinoble. E yo per mar iré ab aquesta gent e, vós de una part e yo de l'altra,
pendrem lo soldà e lo turch enmig e dar-los ém la mala ventura.
E lo rey Scariano dix que lo plaer seu fóra de anar ab ell, emperò, perquè conexia
lo grandíssim socors que fer-li podia de molta gent, dix que era content.
Recita lo libre que aquest rey Scariano era molt gran de cors e de bella disposició,
molt fort e valentíssim cavaller, e era tot negre, car era senyor dels negrins de
Ethiòpia e era nomenat lo rey Jamjam. Tenia molt gran senyoria e era molt poderós,
axí de molta cavalleria com de molt tresor, e per sos vassalls era molt amat de
grandíssima amor. E lo seu regne era tan gran que fronterejava ab la Barberia en lo
regne de Tremicén, e de l'altra part, ab les Índies e ab lo Preste Johan, e per la terra de
aquest passa o corre lo riu Tigris.
Com lo rey Scariano véu la voluntat de Tirant, mès-se en orde per partir ab cinch_cents
rocins e près comiat de Tirant, ell e la reyna, e del rey de Feç e de la reyna e de
tots los altres barons e cavallers, e tingué sa via. Tirant lo acompanyà bé una legua e
aprés tornà-se
los cavalls e ab tot lur exèrcit.
Ací
forniment, e torna a parlar de l'embaxador Spèrcius, qui anava a la illa de Sicília.
CAPÍTOL
COM L'EMBAXADOR SPÈRCIUS ARRIBÀ EN LA ILLA DE SICÍLIA
Aprés que l'embaxador Spèrcius fon partit del port de Contestina, hagué lo temps
tan favorable que en breus dies arribà en la illa de Sicília. E sabé que lo rey de Sicilia
era en la ciutat de Mecina e féu aquella via. Com fon junt en lo port, ell se mès en orde
molt bé abillat ab roba de brocat e ab grossa cadena d'or al coll. E tota la sua gent molt
ben abillada. E ixqué en terra molt ben acompanyat, fent la via del palau del rey.
Com fon davant lo rey, li féu deguda reverència, e lo rey lo rebé ab cara molt
afable e féu-li molta honor, demanant-li la causa de la sua venguda. Respòs-li
l'embaxador e dix:
—Senyor molt excel·lent: Tirant lo Blanch me tramet a vostra senyoria per
embaxador.
E donà-li la letra de crehença. Lo rey la féu de continent legir, e lesta, lo rey féu
donar bona posada a l'embaxador e li tramés en gran abundància tot lo que mester
hagués. E axí mateix tramés carn de bou e de porch e molt pa fresch a la galera per
refrescament a la gent.
L'endemà per lo matí, aprés que lo rey hagué hoïda missa, lo rey féu ajustar tots
los de son consell, e en una gran sala asseyts, lo rey dix a l'embaxador que splicàs sa
embaxada. L'embaxador se levà e féu sa reverència. E lo rey lo féu tornar a seure e
pres-se a dir en la següent forma.
CAPÍTOL
COM L'EMBAXADOR DE TIRANT SPLICÀ LA SUA EMBAXADA
—Senyor molt excel·lent, no ignora vostra excel·lència com Tirant lo Blanch feÿa
la guerra per l'emperador de Contestinoble contra lo soldà e lo Gran Turch. E vostra
altesa deu saber com Tirant se recullí en mar ab
que los seus capitans tenien vers la ciutat de Sent Jordi. E fon sort e ventura que en la
mar se mès tan gran tempesta que les galeres hagueren a partir ans d'ora, e hagueren
lo vent al contrari e corregueren la via de la Barberia. E en poca hora les galeres foren
lunyades les unes de les altres, que
través prop la ciutat de Túniç, e aquí Tirant fon pres e catiu en poder de hun capità del
rey de Tremicén; e, aprés, per les grans cavalleries de Tirant, fon posat en libertat per
lo rey de Tremicén e féu la guerra per ell. Ha subjugada e conquistada tota la Barberia
per a sí, ha morts en les batalles
és, lo rey Scariano, senyor de la gran província dels negrins, qui
ha
Tremicén. Aprés és stat certificat com lo soldà e lo Gran Turch han levades a
l'emperador totes les terres, les quals Tirant havia conquistades, per què té deliberat,
ab tot lo major poder que porà, de anar e passar en Contestinoble. Té ajustada tota la
Barberia, e ab moltes fustes que té, treballa de recullir-se. Suplica a vostra altesa que
ab tot vostre poder vullau passar ab ell en persona per ajudar-li a complir la conquesta
de l'Imperi Grech. E açò us haurà a molta gràcia e mercé com tal confiança tinga de
vostra senyoria, car ell serà ací molt prestament.
L'embasador no dix més avant. No tardà lo rey en fer semblant resposta:
—Cavaller, yo tinch molt gran consolació de la gran prosperitat del meu germà
Tirant, per què yo só content ab molta amor de valer-li dels béns e de la mia persona
en tot lo que sia aument de son bé e honor.
E l'embaxador se levà e féu al rey infinides gràcies. E exits del parlament, lo rey
féu fer letres a tots los barons e cavallers de Sicília e a tot les ciutats e viles reals que,
a cert dia, trametessen lurs síndichs en la ciutat de Palerm, com ell tingués delliberat
de tenir parlament general.
E al dia assignat, lo rey e tots los convocats foren en Palerm. E ajustat lo
parlament, lo rey amprà a tot lo regne en general, e aprés en particular, e tots foren
contents de dar-li, e los qui dispost eren de anar ab ell. E clos lo parlament, tots los
qui delliberaven de anar prestament se posaren en orde. E lo rey ajustà en poch temps
Ací
fustes e fa recullir totes les vitualles e los cavalls e arnesos, e torna a recitar de les
naus que Tirant havia trameses a Contestinoble carregades de forment.
CAPÍTOL
COM LES
FORMENT ARRIBAREN AL PORT DE VALONA AB SALVAMENT
Aprés que les
vent que en pochs dies foren al port de Valona arribades, lo qual port és en Grècia,
prop de Contestinoble. E aquí hagueren nova com lo soldà e lo Turch havien passat
lo braç de Sent Jordi ab moltes naus e galeres que havien fetes venir de Alexandria e
de la Turquia e havien posat siti a la ciutat de Contestinoble. E tenien lo siti molt prop
de la ciutat e les fustes per mar, en tal forma que l'emperador stava ab molt gran
congoxa, que tots los qui dins la ciutat eren suplicaven contínuament a Jhesucrist
que
per quant eren certificats com Tirant venia ab molt gran poder.
E la princessa se
que stigués ab bon cor, que nostre Senyor los ajudaria. E defensaven-se lo millor que
podien.
L'emperador havia fet capità seu major a Ypòlit, lo qual feÿa cascun dia de molt
grans cavalleries. E si no fos per ell, lo soldà haguera presa la ciutat ans que Tirant fos
aplegat.
Com los patrons de les
Contestinoble, no gosaren passar, mas feren hun correu per terra a l'emperador com
ells eren aquí en lo port de Valona, mas que no gosaven passar per socórrer a sa
magestat per dubte del stol dels moros qui era davant la ciutat, mas que avisaven a sa
magestat com Tirant era ja partit de la ciutat de Contestina e que venia ab molt gran
cuyta per socórrer-lo. E que confiàs de la misericòrdia de Déu, que molt prestament
Tirant seria ab ell. E d'altra part, armaren hun bergantí, lo qual trameteren a Tirant per
avisar-lo com lo soldà e lo Turch havien posat siti en la ciutat de Contestinoble.
Lo bergantí partí molt cuytadament e féu la via de Sicília, e hagué tan bon temps
que en breus dies fon junt en la illa de Sicília, en lo port de Palerm.
CAPÍTOL
COM TIRANT PARTÍ AB TOT LO SEU STOL DE LA CIUTAT DE CONTESTINA
De continent que lo rey Scariano partit fon de Contestina, Tirant féu recullir tots
los cavalls, arnesos e vitualles e tota la gent e les trenta naus foren ateses que havien
carregat de forment, e féu-les fornir de molta gent. E com tots foren recullits, se
recullí Tirant e lo rey de Feç, e la reyna Plaerdemavida e tots los cavallers qui eren en
terra ab Tirant. Com tot fon fet, Tirant manà fer vela e que fessen la via de Sicília, e
navegaren ab pròsper vent tant fins que foren en la illa de Sicília.
Com lo bergantí qui era vengut del port de Valona véu l'estol de Tirant, ixqué del
port e cuytà devers aquella part e demanà la nau del capità. E fon-li mostrada. E com
lo bergantí fon junt a la nau, lo patró pujà alt en la nau de Tirant e dix-li com les sis
naus eren al port de Valona, que no eren pogudes passar per l'estol del soldà, qui era
sobre Contestinoble, e siti que tenien sobre la ciutat. De açò hagué Tirant molt gran
enuig e féu la via del port de Palerm. E véus aquí les fustes del rey de Sicília qui
començaren a fer gran festa de trompetes e de bombardes, e les de Tirant per lo
semblant. E feren tan gran remor, que paria que lo món deguessen abisar.
E tan prest com l'estol de Tirant fon dins lo port, que hagueren surgit, lo rey de
Sicília entrà dins la nau de Tirant, e aquí se abraçaren e
festa la hú a l'altre. E axí mateix lo rey de Sicília féu molt gran honor a tots los barons
e cavallers que eren en la nau de Tirant. E besà e abraçà al rey de Feç e tots ensemps
ixqueren en terra. E Tirant manà que negú de totes les fustes no ixqués en terra, car
l'endemà ell volia partir. Era hora de tèrcia com foren dins lo port. Lo rey de Sicília
hagué feta venir la reyna a la vora de la mar, la qual féu molt grandíssima festa a
Tirant e al rey de Feç e a la reyna, majorment com sabé que era criada de tan virtuosa
senyora com era la princessa. E axí, tots ensemps, se n'anaren al palau ab gran
multitut de dones e donzelles e de poble qui
Com foren en lo palau, lo gran dinar fon aparellat. Lo rey près a Tirant per la una
mà e al rey de Feç per l'altra, e la reyna de Sicília a la reyna de Feç, e axí anaren a
una gran sala, la qual era molt bé emparamentada de draps d'or e de seda e, per terra,
de molt bella tapiceria. E al cap de la sala havia hun bell tinell tot ple de vexella d'or e
d'argent, car aquest rey Phelip de Sicília era home un poch avar e havia ajustat molt
tresor ab la molta diligència que tenia en fer-se molt rich.
Com foren en la salam lo rey de Sicícilia volgué fer seure primer ma la taula a
Tirant, emperò ell no u permés, mas feren seure primer al rey de Feç, aprés al rey de
Sicília e Tirant davant lo rey de Sicília. E la reyna de Feç aprés del rey de Sicília e la
reyna de Sicília aprés de la reyna de Feç. E ab gran magnitut de trompetes e de
ministrés ells se dinaren ab gran plaer e ab gran abundància de totes maneres de
viandes pertanyents a semblant convit.
Com foren levades les taules, Tirant e lo rey de Sicília se n'entraren en una
cambra e la reyna de Sicília e lo rey de Feç e la reyna, muller sua, restaren en la sala
ab gran multitut de dames e de cavallers e prengueren-se a dançar e fer molt gran
gala. E Tirant e lo rey de Sicília començaren a parlar de lurs afers.
Tirant recità al rey de Sicília totes les desaventures que li eren seguides e com,
aprés, Nostre Senyor lo havia molt prosperat e li havia dat de grans victòries, e com
havia conquistada tota la Barberia. Aprés li recità l'estament en què l'emperador
stava, per què era de gran necessitat que prestament lo socorreguessen.
Lo rey de Sicília li respòs:
—Jermà senyor, yo stich ja en orde de tot lo que hé mester, ja recullits los cavalls
e los arnesos e tota la més gent. No resta sinó recullir la cavalleria, que en dos hores
seran recullits tots.
Respòs Tirant:
—Jermà senyor, suplich-vos que de continent façau anar la crida per la ciutat que
tothom, sots pena de la vida, sien recullits a la oració, que vós voleu, partir sta nit.
E de continent lo rey de Sicília tramés hun cambrer seu e los trompetes anaren per
la ciutat manant a tots los qui tenien de anar que
Tirant e lo rey de Sicília tornaren a la reyna a la sala e aquí prengueren hun poch de
plaer.
E la reyna de Sicília se apartà hun poch ab la reyna de Feç, fahent-li moltes
carícies, e demanà-li molt de la princessa e de la sua bellea ý de les sues condicions ý
de les amors de Tirant ý de la princessa. E la reyna de Feç li dix moltes lahors de la
princessa e que jamés no acabaria de dir les singularitats que en aquella senyora eren.
De les amors se
començà a lagotejar, axí com aquella qui n'era maestra, dient-li que aprés sa senyora
la princessa, que al món no tenia par, no havia vista ni coneguda dona de tan gentil
saber ni de tanta bellea com era sa senyoria, e que stava molt enamorada d'ella e de la
sua singular condició. E moltes altres rahons que li dix, en què la reyna de Sicília près
molt gran plaer.
Aprés que les festes e gales foren fetes, fon hora de sopar, e soparen ab gran plaer
e consolació. Com foren levats de taula, Tirant pregà al rey de Sicília que
dejorn e ell dix que era molt content. E prengueren comiat de la reyna de Sicília e de
tots los qui restaven ab ella. Lo rey de Sicília comanà lo regiment del regne a hun
cosín germà de la reyna qui era duch de Mecina, qui era cavaller bo e virtuós. E féu-lo
visrey e comanà-li la reyna e tota la casa. E fet tot lo que a fer tenia, lo rey e Tirant ab
tota la companyia se reculliren. E a la primera guayta tot l'estol, axí lo de Tirant com
lo del rey de Sicília, feren vela e ixqueren del port. E nostre Senyor donà
que dins breu temps foren davant lo port de Valona, hon les
de forment, les qual hagueren molt grandíssim plaer com veren l'estol de Tirant.
Com Tirant véu les naus, tramés-hi lo bergantí manant als patrons que fessen vela,
que ixquessen del port e seguissen l'estol de Tirant. E prestament feren son
manamant.
Ací
CAPÍTOL
COM LO REY SCARIANO FÉU BATEJAR TOTA LA GENT DEL SEU REGNE
Aprés que fon partit lo rey Scariano de Tirant, cavalcà tant ab la reyna, muller sua,
que per ses jornades ell arribà an la sua terra, ço és, en lo regne de Ethiòpia. E com
sos vassalls lo veren, feren-li la major festa del món e reberen la reyna ab honor
grandíssima e feren-li de grans donatius. E tenien gran consolació com lo lur rey
venia senyor e vencedor de tanta terra que havia conquistada.
Com hagué reposat per alguns dies, lo rey Scariano féu ajustar tots los barons e
cavallers de son regne en la ciutat de Trogodita, qui era una molt grandíssima ciutat e
la major de tota Ethiòpia. E com tots foren ajustats, ells tingueren lur parlament
general. E lo rey Scariano los preposà lo qui
—Barons, yo us hé fets ajustar per recitar-vos tots los meus fets com sia cert que
de la nostra prosperitat vos alegrareu. No ignora la saviesa de vosaltres com yo, per
ma desaventura, fuy pres per lo gran capità dels crestians, ço és, Tirant lo Blanch,
cavaller de molt gran virtut e magnificència, lo millor e més valentíssim cavaller que
vixca dejús lo cel, com per la sua gran noblesa e liberalitat nos ha mès en libertat e fet
companyó e germà seu d'armes e, més, me ha dat per muller la filla del rey de
Tremicén, ab lo regne, la qual cosa yo stime més que si m'agués fet senyor de tot lo
món. E d'altra part me ha dat lo regne de Túniç, per què yo só molt obligat a ell. E
com ell tinga a fer la conquesta de l'Imperi Grech per l'emperador de Contestinoble,
al qual lo soldà e lo Gran Turch han despossehït de tot l'imperi, ha amprat a mi, com
a germà e servidor seu, que yo ab tot mon poder li vulla ajudar, pregant-vos que tots
los qui seran disposts vullau anar ab mi en Contestinoble a mon sou e despesa.
E tots, de hú en hú, respongueren que ells lo amaven de grandíssima amor per les
sues virtuts insignes e que volien morir per la sua amor e honor, e no solament en
Contestinoble, mas encara fins al cap del món. E lo rey Scariano los regracià molt la
lur bona voluntat e manà
en orde, que a dia cert tots fossen en la dita ciutat per rebre lo pagament del sou. E
d'altra part, tramés correus per totes les ciutats e viles de son regne que fossen fetes
crides que tots los qui volguessen pendre sou, axí de cavall com de peu, axí stranys
com del regne, que vinguessen en la ciutat de Trogodita, que allí los seria dat bon
sou.
E en aquest instant de temps que la gent se ajustava, la reyna hagué pensat de fer
son poder de créxer e aumentar la crestiandat, car era molt bona crestiana e dotada
de moltes virtuts. Car, com partí de Contestina, se
capellans e dos bisbes per intenció de edificar sglésies e monestirs. Per què, de
continent que fon en la ciutat de Trogodita, féu preÿcar al poble que
crestians. E molts, per amor del rey e de la reyna, que eren crestians, e altres per
devoció, se batejaren. E lavors la reyna féu edificar molts monestirs e sglésies e fer-los
consignar al rey molta renda. E axí, en aquella ciutat com en les altres del regne,
foren edificades sglésies e monestirs e per los bisbes foren consagrades. E posaven-s'í
en los monestirs molts de la terra ab gran devoció, e foren majorals los frares e
capellans, e als bisbes donaren bons bisbats ab bona renda. E manà a tots los qui
tenien disposició que anassen preÿcant per tot lo seu regne e que batejassen a tots
aquells qui demanarien lo sant babtisme. E en aquell temps, en lo regne de Ethiòpia
no sabien què era matrimoni, ans eren entre ells les fembres comunes. E per ço les
gents no coneixien pare, sinó mare, per què eren la menys noble gent del món. E aprés
que la reyna, muller del rey Scariano, hi fon, e
matrimonis e, d'aquí avant, foren legítims.
En aquest regne del rey Scariano, sobre la mar, vers migjorn, ha una gran
muntanya qui lança gran quantitat de foch cremant sens cessar jamés. E en aquest
regne de Ethiòpia ha molt grans deserts hon no habita negú fins en Aràbia, e afronta
ab la mar occeana.
Com tota la gent fon ajustada, lo rey féu donar ou a tots aquells qui pendre
volien, e molts hi anaren sens sou. Aquest rey Scariano era molt rich de tresor, per
tant com se
E molt rich de cavalleria, car era hú dels grans senyors del món, exceptat lo Gran
Chan. E trobà que tenia per compte
en les armes.
Com lo rey Scariano hagué dat orde en tots sos afers, axí com aquell qui era home
de gran prudència, e hagué ordenat son regne de bons regidors, ell ordenà sos capitans
e ses capitanies, axí de la gent de cavall com de la de peu, qui era molta, si bé dessús
no se
ordenà molt gran carruatge e molt gran multitut de cavalls e orifanys per portar
vitualles, tendes e artelleries e totes coses necessàries per al mester de la guerra. E
d'altra part, gran multitut de bous e d'altres bestiars per a forniment de la ost. E per
semblant, la reyna, qui
de perles e de pedres fines que tenia en molt gran abundància, e d'altres robes de
chaperia. E ab moltes dones e donzelles, de blanques e de negres, car les blanques
eren del regne de Túniç e les negres de Ethiòpia. E per ço la reyna se féu tants
abillaments, perquè havia promés a Tirant que ella iria a les sues bodes e de la
princessa, e a les de Plaerdemavida e del senyor d'Agramunt, rey de Feç, qui
fer en Contestinoble lo dia que Tirant faria bodes ab la princessa.
Com tota la gent fon en orde, lo rey Scariano partí de la ciutat de Trogodita ab tota
la sua ost, e caminà tant per ses jornades per son regne fins que fon a la fi de son
regne, en una ciutat qui és nomenada Seras, qui frontereja ab terra de Preste Johan; e
aquí reposà alguns dies e li fon feta molt gran festa perquè jamés lo havien vist, car de
la ciutat de Trogodita fins a la ciutat de Seras havia cinquanta jornades.
Ací
Contestinoble, e torna a recitar del cavaller Spèrcius, que Tirant ha tramés per
embaxador al rey de Sicília.
CAPÍTOL
DE LA BONA VENTURA QUE HAGUÉ LO CAVALLER SPÈRCIUS
Rebuda resposta lo cavaller Spèrcius del rey de Sicília de la splicada embaxada e
vist lo gran aparell que lo rey feÿa fer, près licència e comiat del rey de Sicília e
recullí
E aprés pochs dies que fon partit del port de Palerm, Tirant hi arribà ab tot lo seu
stol. E per sort la galera d'Espèrcius no s'encontrà ab l'estol de Tirant, ans passà
avant fins a Contestina e aquí li digueren com bons dies havia que Tirant era partit ab
l'estol, que ja devia ésser en Sicília. De açò hagué gran enuig Spèrcius, com no s'era
encontrat ab l'estol, e près refrescament per a la galera e tornà la via de Sicília. Com
fon en lo port de Palerm no y trobà negú, car ja havia
partit. E presa aquí lengua, tirà la via de Contestinoble e, per sos dies, ell aplegà al
port de Valona e trobà que ja n'era fora l'estol.
E d'aquí ell tirà la via de la canal de Romania, e pres-lo fortuna e lançà
del Lango. E aquí la galera donà a través e perdé
Spèrcius ab
poguessen restaurar la vida.
E anant axí trobaren un home vell qui guardava hun poch de bestiar e demanaren-li
si havia negun loch poblat en la illa. E lo pastor los dix que en tota la illa no y havia
població sinó hun petit casal en què staven quatre casats qui per lur desaventura eren
venguts aquí habitar perquè eren stats excel·lats de la illa de Rodes. E vivien aquí en
molt gran misèria per quant aquella illa era encantada e deguna cosa no y podia
profitar. Lo cavaller Spèrcius lo pregà que, per reverència de Déu, los volgués dar a
menjar, que de tot lo dia passat e aquell, que passava migjorn, no havien menjat, car
ells li ajudarien de tot lo que porien. E lo pastor hagué compassió d'ells e dix-los que
de sa misèria ell los faria part. E tocà son bestiar e portà
donà
son hoste que li volgués dir qui havia encantada aquesta illa, que paria tan bona e que
axí fos desabitada.
E ell li dix que, per ço com li paria ell ésser home de bé, lo y volia tot recitar.
—Senyor, vós deveu saber que antigament era príncep e senyor de aquesta illa del
Lango e de Cretes Ypocràs, lo qual tenia una filla molt bellíssima que és huy en dia
en aquesta illa en forma de hun drach que té bé
moltes vegades, e nomena
coves de hun castell antich qui és en aquell puig que podeu veure de ací. E mostra
dos o tres voltes en l'any e no fa mal ni dan a negú si donchs no li fan enuig. E fon
mudada de forma —de una donzella noble e bella en aquella figura de drach— per
una encantació de una deessa qui havia nom Diana. E devia ésser desencantada e
tornaria en sa pròpia figura e en son stament quant trobaria hun cavaller tan animós
que la gosàs anar a besar en la boca. E una volta hi vench hun cavaller del Spital de
Rodes, qui era hun valentíssim cavaller, e dix que ell iria per besar-la. E pujà sobre
hun cavall e anà al castell e entrà en la cova. E lo drach començà de levar la testa
devers ell, e quant lo cavaller la véu axí orrible, començà a fogir e lo drach lo seguí, e
lo cavall portà lo cavaller, mal son grat, sobre una roca e saltà en la mar, e axí lo
cavaller fon perdut.
"Aprés se seguí que, passat algun temps, hun jove que res no sentia de aquesta
ventura exí de una nau per deportar-se e, anant axí per la illa, se trobà a la porta de
aquell castell, e entrant en la cova tant dedins fins que fon en una cambra, e aquí véu
una donzella qui
d'ella. Lo jove se pensà que fos qualque folla fembra o comuna qui stigués aquí per
fer bona companyia als hòmens qui passaven per aquí. Stigué aquí tant fins que la
donzella véu ombra del dit home e acostà
respòs: "Senyora, si a vós era plasent, que
donzella li demanà si era cavaller e lo jove respòs que no. "Donchs —dix la
donzella—, si cavaller no sou, no podeu ésser senyor de mi, mas tornau-ne a vostres
companyons e feu-vos cavaller. E yo, demà de matí, staré ací fora de la cova e iré-us a
l'encontre. E vós veniu-me a besar en la boca e no tingau dubte negú, que yo no us
faré negun mal, jatsia que a vós yo demostraré molt fera de veure, car yo só tala com
me veu, mas per encantació yo
aquest tresor e sereu mon marit e senyor de aquestes illes".
E axí lo jove se partí de la cova e anà-se
cavaller. E aprés, l'endema, ell anà allà hon era la donzella per besar-la. E com ell la
véu exir de la cova de tan leja e spantosa figura, ell hagué tan gran temor que fugí
vers la nau e ella lo seguí fins a la mar. E quant ella véu que ell no tornava devers ella,
començà a cridar grans crits com a una persona dolorosa e tornà-se
cavaller morí de continent. E aprés no y ha vengut cavaller algú que no morís tantost.
Mas si y venia cavaller algú qui la gosàs besar, ell no morria, ans seria senyor de tota
aquesta terra.
Com lo valentíssim cavaller Spèrcius hagué hoïdes les rahons del vell, ell stigué
hun poch pensant. Aprés, dix al vell:
—Digau-me, bon home, ¿és ver lo que
Respòs lo vell:
—Senyor, no y poseu dubte negú, car yo us parle ab tota veritat, car tot açò e lo
més del que us hé recitat és stat en mon temps, e no us volria haver mentit per cosa en
lo món.
En aquell punt, lo cavaller Spèrcius fon posat en gran pensament e no replicà més
al vell, mas dix entre sí mateix que ell volia sperimentar aquesta ventura, car puix
nostre Senyor lo havia fet venir allí no sens causa, e d'altra part, se veÿa desesperat
com se trobava en aquella illa deserta e no tenia manera deguna de tornar a Tirant, per
què preposà secretament, sens sentida de sos companyons, de ell anar tot sol a la cova
hon era lo drach, perquè sos companyons no volguessen anar ab ell e desviar-lo ab
rahons del seu prepòsit. E per ço com era cavaller de molt gran ànimo, delliberà de
morir o de complir la ventura. E de açò ell no féu deguna demostració a sos
companyons ni al vell, mas près informació certa devers qual part era lo castell a fi
que no
Aquella nit lo bon Spèrcius no dormí molt, e bon matí, ans del dia. ell se levà
fengint a sos companyons que anava per scampar aygua e aquests no curaren d'ell,
sinó que
que altres armes no tenia, e molt cuytadament ell féu la via del castell per ço com ell
tenia dubte que si sos companyons se levaven que no
al peu del castell. Era ja lo sol ben exit e lo dia clar e net e véu la boca de la cova. E
aquí ell se agenollà ab grandíssima devoció [pregant] a la inmensa bondat de nostre
Senyor que, per la sua infinida misericòrdia e pietat, lo volgués guardar de tot mal e
volgués liberar e donar ànimo que no tingués temor del drach, perquè pogués traure
aquella ànima de pena e fer-la venir a la sancta e vera fe cathòlica.
E com hagué finida sa oració, ell se senyà e comanà
tant com la claror li dura. E aquí ell lançà hun gran crit perquè lo drach lo hoís. Com
lo drach sentí la veu de l'home, ixqué ab molt gran brogit. Lo cavaller, qui sentí la
gran remor que lo drach portava, hagué grandíssima temor e agenollà
moltes bones oracions. E com lo drach li fon de prop e ell lo véu de tan leja figura,
stigué fora de sí mateix e tancà los ulls per ço que la vista no li pogué comportar de
veure. E no
drach, que véu que l'ome no
acostà a ell e besà
E lo drach de continent se tornà una bellíssima donzella, qui
e començà-li a fregar los polsos, e dix-li semblants paraules:
—Cavaller virtuós, no hajau temor de res e obriu los ulls e veureu quant bé vos stà
aparellat.
E lo cavaller Spèrcius stech per spay de una hora smortit e fora de tot recort. E la
gentil dama, incessantment fregant-li los polsos e besant-lo per fer-lo retornar. Aprés,
passada la hora, ell cobrà l'esperit e obrí los ulls e véu la donzella de tan grandíssima
bellea que.
veu dix paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
REQUESTA DE AMOR QUE FA LO CAVALLER SPÈRCIUS A LA DONZELLA
—Tanta és la gràcia e perfecció que en la vostra galant persona ab saber infinit
reposa que jamés la mia lengua bastaria recitar la menor part de aquella, com la mia
ànima sia totalment sotsmesa a la vostra voluntat e lo bell sguart vostre me dóna
beatitut. Mas flames de leal amor que a mon sperit contínuament han combatut des
que só en aquesta illa e fuy informat de vostra gran bellea, la qual me dóna animosa
força aumentada de virtuts e béns que en vós reposen, me han donat atreviment de
venir ací e posar per obra lo que fins ací haveu vist. Car en aquella hora que us hoí
nomenar, amor me féu veure a vós en sperit e deliberí morir per deliurar a vós de la
pena que passàveu. Molt més ara, que tinch notícia de vostra gentilesa, hé deliberat,
ab verdadera elecció, ésser tot vostre per les tantes singularitats e perfeccions que
tinch conegudes en vós, que jamés en altra no coneguí. Car yo a vós per a sempre vull
servir com a senyora que sou de mi e de les coses mies, suplicant-vos de molta gràcia
conega en vostra gentilesa que sou contenta del que hé fet per vós. Emperò, aquell
delit que vostra gran bellea a mi representa, entre los altres me farà gloriós viure, e si
tanta glòria Déu per sola mercé me atorga, ¿qual home en lo món ab mi egual pot
ésser? E per ço no fretura que us mostre ab paraules la mia amor ésser stada la major
e més fervent que jamés home a neguna dona portàs per sola fama. E axí serà sens
fallir, tant quant la mia mísera vida sostendrà aquest cors e més encara si, dellà com
deçà, se ama perpetualment, podeu ésser segura en vostres manaments fer quant
ordenareu. E per quant sé que teniu tanta abtesa que bastau conéxer en l'esguart e
continença mia del bé que us vull, més que dir no us poria, reste en sperança de vostra
piadosa persona atényer infinida glòria.
Acabava Spèrcius lo darrer sò de les sues enamorades paraules quant la donzella
féu tal principi.
CAPÍTOL
RESPOSTA FETA PER LA DONZELLA AL CAVALLER SPÈRCIUS
—Cavaller virtuós, negun terme no és de tanta longitut que
regraciar com yo volria lo que fet haveu per mi, e per ço reste en la vostra discreta
consideració lo que ab paraules no puch mostrar. M'esforçaré al meu poder per
serveys, los majors que per mi
constància de ànimo viril, car haveu posada en perill la vida vostra per traure e liberar
a mi de tanta pena inestimable. E perquè tinch conegut l'estrem de vostre valer e la
tanta virtut que de vós puch atényer, me ofir tota vostra e regracie a Déu de haver-me
atorgat gràcia de venir en mans de persona tal que en virtuts no ha par. E siau cert que
la molta amor que us porte és tanta que passa del que ordena ma vida humana. E en
açò me obliga la condició de gentilesa que en vos tinch coneguda. E confiau de mi,
car yo us faré benaventuradament viure.
E pres-lo per la mà e posà
tenia a servitut sua, la qual era molt ben abillada; e mostrà-li gran quantitat de tresor,
lo qual li presentà ensemps ab la sua persona.
E lo cavaller Spèrcius li regracià molt la sua proferta, acceptant aquella ab
grandíssimes gràcies que li féu, abraçant e besant-la més de mil voltes. E sens no
voler perdre temps en paraules, pres-la en braços e posà-la sobre lo lit, e aquí
conegueren los últims termes dels senyals de amor.
CAPÍTOL
COM LO CAVALLER SPÈRCIUS, AB LA GENTIL DAMA QUE HAVIA CONQUISTADA,
TORNÀ A SOS COMPANYONS
No fon de poca stima la contentació que lo cavaller venturós tingué de la
conquistada senyora. E al matí, com foren levats, mà per mà, ixqueren de la cova e
feren la via del casal hon lo cavaller Spèrcius havia lexats sos companyons, los quals,
admirats com lo veren axí venir ab tan bella companyia, foren posats en gran alegria,
car dubtaven que no fos mort o que li hagués seguit algun inconvenient. E molt més
foren aconsolats com li veren portar per la mà tan bellíssima donzella. Acostaren-se a
ella e feren-li molt gran reverència, car lo seu gest e continença demostrava ésser
senyora de gran stat e de molta stima. E feren lahors e gràcies a la divina clemència
de la molta gràcia que obtesa havia. E la gentil dama los abraçà e féu-los molta honor.
E entraren en casa del pastor. E aquí la donzella féu molta honor al pastor e a sa
muller e proferí
E stant aquí feren portar la roba que la donzella tenia en la cova, e la moneda, e
abillaren molt bé lo casal del pastor.
Aprés, per temps, vingueren aquí fustes, les quals noliejaren e feren venir gent de
altres parts per poblar la illa, la qual, en breu temps, fon molt bé poblada. E edificaren
aquí una ciutat molt noble, qui Spertina fon nomenada, la Venturosa. E molts altres
lochs, viles e castells hi foren edificats e poblats. E moltes sglésies e cases de
religiosos, que y foren edificades a honor, lahor e glòria de nostre senyor Déu e de la
sua sacratíssima Mare, e y donaren molta renda per sustentació dels servidors de Déu.
E vixqué aquest cavaller Spèrcius, ab la sua senyora, per lonch temps, senyors de la
illa e de algun[e]s altres entorn, e hagueren fills e filles que heretaren aprés ells. E
vixqueren pròsperament e quieta.
Ací
recitar del stol de Tirant lo Blanch, qui anava a Contestinoble.
CAPÍTOL
COM TIRANT TRAMÉS HUN EMBAXADOR A L'EMPERADOR COM AB TOT LO SEU STOL
ERA AL PORT DE TROYA
Com Tirant fon davant lo port de Valona tramés una galera dins lo port e manà als
patrons de les
seguissen l'estol. E aquests donaren vela, ixqueren del port e seguiren l'estol. Com
l'estol fon en lo canal de Romania, féu la via del port de Gigeo, qui és lo port de
Troya, e aquí surgiren e speraren tot l'estol que fos ajustat.
Tirant tingué consell ab lo rey de Sicília e lo rey de Feç e ab tots los altres barons
e cavallers ja què era de fer, car ell tenia nova que tot l'estol del soldà era en lo port
de Contestinoble, qui eren més de
fon deliberat que lançassen hun home en terra qui sabés la lengua morisca e que, en la
nit, entràs en Contestinoble per avisar a l'emperador com Tirant, ab tot lo seu stol, era
al port de Troya, qui és dins lo braç de Sent Jordi e a cent milles e a poch més de
Contestinoble. E no li volgueren dar letra deguna a fi que si era près per los moros
que no fossen avisats. E aquell instruí-sse
l'emperador. E tengut lo consell, Tirant cridà hun cavaller natural del regne de Túniç
qui era stat moro ý era de casa real, lo qual havia nom Sinegerus, home molt spert,
ginyós, eloqüent e valentíssim cavaller, qui era stat catiu en Contestinoble e sabia tots
los passos, e dix-li tot lo que tenia de dir a l'emperador e a la princessa, e donà-li lo
sagell seu perquè l'emperador li donàs fe e crehença.
E lo dit cavaller se mès en orde a la morisca en sò de alacayo. E pres-lo hun
bergantí e de nit posaren-lo en la terra ferma a una legua luny del camp dels moros
qui tenien lo siti en la ciutat de Contestinoble. E aquest cavaller, cautelosament
desviant-se del camp dels moros, féu la via de la ciutat. E encara no pogué scapar que
no donàs en mans d'espies del camp dels moros, emperò, ell parlant-los en lur
lenguatge molt discretament, dient-los com era de lur companyia, lexaren-lo passar. E
com fon aplegat a hun portal de la ciutat, los qui guardaven lo portal, qui
prengueren-lo, pensant que fos dels moros del camp. E aquest los dix que no li fessen
mal com ell era embaxador de Tirant, que venia a parlar ab l'emperador. E les
guardes, de continent, bé acompanyat lo portaren davant l'emperador, qui en aquella
hora se levava de sopar.
Com lo cavaller Sinegerus fon davant l'emperador, ell se agenollà als seus peus
e besà-li la mà e lo peu, e donà-li lo sagell de Tirant. E l'emperador mirà
conech les armes de Tirant. Lavors, l'emperador lo abraçà e féu-li molt gran
festa, dient-li que ell fos lo benvengut per cent_mília vegades. E lo cavaller
Sinegerus féu principi a semblants paraules:
—Senyor molt excel·lent, yo só tramés ací per aquell gran capità Tirant lo Blanch,
lo qual se comana en gràcia e mercé de la magestat vostra e suplica a vostra altesa
que stigau ab bon cor, car prestament, ab la ajuda de nostre senyor Déu, ell vos
liberarà de tots vostres enemichs. E més, vos suplica que façau posar en orde tota la
vostra cavalleria e fer guardar molt bé la ciutat, car demà de matí ell deu ferir en
l'estol dels moros e ha dubte que los moros, com veuran perdut l'estol, no donassen
poderós combat a la ciutat per pendre-la perquè
la magestat vostra que si les fustes lurs són preses e levat lo pas, que ells són tots
perduts, que negú no se
pendre
—Amich —dix l'emperador, gran consolació tenim del que
Senyor, per la sua mercé e pietat, nos faça gràcia que sia axí com tu dius, car nós
confiam tant de la gran virtut e cavalleria de Tirant que, ab la ajuda de l'inmens Déu,
ell complirà lo nostre bon desig e seu.
E de continent l'emperador tramés cridar a Ypòlit, qui era capità major seu, e com
li fon davant li dix:
—Nostre capità, ja sabeu com lo virtuós Tirant és al port de Troya ab molt gran
stol. Té deliberat demà per lo matí de ferir en l'estol dels moros, per què és de gran
necessitat que prestament ajusteu tota la cavalleria qui és dins la ciutat, e tots los
conestables e caps dels hòmens de peu, e ordenau vostres batalles e posau cascuna en
lo loch que deu star per ço que, si cars era que los moros volien combatre la ciutat,
que tothom sia avisat e preparat.
Respòs Ypòlit:
—Senyor, no és poca la consolació que yo tinch de la venguda de mon mestre
Tirant, e devem fer moltes gràcies e laors a la divina Providència de la sua venguda,
car pot star la magestat vostra ab cor segur de ésser delliurat de les mans dels
enemichs, car tot l'Imperi Grsch serà recuperat per aquest e reduït a vostra magestat.
E traurà de captivitat tanta cavalleria qui està en poder dels infels e tant poble crestià
qui està en perill de renegar la fe de Jhesucrist. Per què, senyor, de continent serà
complit lo que
E presa licència de l'emperador, Ypòlit anà a la gran plaça de la ciutat e
secretament tramés per tota la cavalleria e per los conestables e capitans de la gent de
peu. E com foren ajustats, dix-los semblants paraules:
—Senyors, a nostre Senyor és stat plasent, per la sua infinida bondat e clemència,
de voler-nos deliurar de captivitat e del poder de nostres enemichs, car yo us fas certs
com mon mestre e senyor Tirant és vengut ab molt gran stol e és al port de Troya. E té
deliberat, demà de matí, de ferir en les fustes dels moros, per què és de necessitat que
tots vos poseu en orde e, cascun capità ab la sua gent, se pose en la muralla, en
lo loch que li és stat assignat, e que stigau molt reposats e sens fer remor neguna
perquè los moros no puguen haver negun sentiment.
De tal nova tots foren aconsolats, e loaren e beneïren a nostre seny Déu de la
singular gràcia que
cascuns en son trast e stigueren aquí tota la nit ab molt gran alegria, fins al matí,
molt sàviament e discreta.
CAPÍTOL
COM L'EMBAXADOR SINEGERUS ANÀ A FER REVERÈNCIA A LA EMPERADRIU E A LA
PRINCESSA
Aprés que l'embaxador Sinegerus hagué splicada l'ambaxada, demanà licència a
l'emperador que pogués anar a fer reverència a la emperadriu e a la princessa, e
l'emperador ne fon molt content. E obtesa licència, anà a la cambra de la emperadriu,
hon trobà sa filla ab totes les dames, e lo cavaller féu sa reverència a la emperadriu e
besà-li la mà. E besà la mà a la princessa e, ab lo genoll en terra, féu principi a
semblants paraules:
—Senyores, mon capità e senyor, Tirant lo Blanch, se comana en gràcia e mercé
de vostres excel·lències e besa-us les mans, oferint-se molt prest de venir ací per fer-vos
reverència.
Com la princessa hoí que Tirant venia e que era tan prop, près tanta alegria que
per poch restà que no
per sobreabundant alegria. E tornada en son recort, la emperadriu e la princessa feren
molt gran festa a l'embaxador, abraçant-lo e fent-li moltes carícies, e interrogaren-lo
de moltes coses, en special li demanaren quines gents venien en companyia de
Tirant.
Respòs l'embaxador e dix com aquí venia lo rey de Sicília ab tot son poder e lo
rey de Feç ab tot son poder, e ab la reyna, muller sua, qui
aquí venien tots los barons del regne de Túniç e de Tremicén e molta altra cavalleria
que y eren passats per pendre sou, car aquí venien gents d'Espanya, de França, de
Ytàlia, per lo gran renom e fama de Tirant. Axí mateix, com, per terra, venia aquell
magnànim rey Scariano, senyor de la Etiòpia, qui era molt virtuós cavaller e animós
companyó d'armes de Tirant.
—Lo qual ve ab molt gran poder de gent de cavall e de peu. E porta ab sí la reyna,
sa muller, per ço com té molt gran desig de veure la excel·lència de vós, senyora
princessa, per la molta bellea que de vós ha hoïda mencionar, car aquesta reyna és una
de les bellíssimes dones del món e complida de totes virtuts.
E més, los dix com Plaerdemavida era sposada del senyor d'Agramunt e venia allí
per ço que la magestat de l'emperador ý d'ells li fessen honor a les sues bodes. E
recità
com, tot quant havia conquistat ne guanyat, tot ho havia repartit, que no s'havia res
aturat, e que, totes les gents del món qui
terra. E moltes altres virtuts e laors los recità de Tirant, les quals tinta ni paper no
bastaria a descriure.
Com la emperadriu e la princessa hagueren hoÿdes recitar de Tirant tantes virtuts e
singulars actes, staven admirades de la molta gràcia que nostre senyor Déu li havia
feta. E era amat e volgut de tot lo món. E de sobres de consolació e de alegria lançaren
dels ulls vives làgremes com pensaven que aquest seria reparador e defenedor de la
corona de l'Imperi Grech, car ja eren fora de tota sperança de salut ý de repòs, sperant
cascun dia ésser cativades e desonrades e vituperades per los enemichs de la fe. E
hagueren molt gran plaer com los dix de la venguda de la reyna de Ethiòpia, e
majorment la princessa, per ço com li havien dit que era molt bella e virtuosa, per què
desijava haver molt sa amistat. E tant duraren les rahons que fon gran hora de nit,
per lo molt plaer que trobaven en les paraules de l'embaxador, e donaren part a la nit.
La emperadriu restà en la sua cambra e la princessa se n'anà a la sua. E
l'embaxador la près del braç e, acompanyant-la, anant axí, la princessa li demanà per
què li havia besada la mà tres voltes. E aquest li respòs com ne tenia manament de son
senyor Tirant, lo qual la suplicava fos de sa mercé li volgués perdonar, car altrament
jamés li gosaria venir davant per lo gran defalt que fet li havia, de què
culpable.
Respòs la princessa:
—Cavaller, digau a mon senyor Tirant que, allà hon no ha culpa, no y fretura
perdó, car demesiat seria. Emperò, si ell creu haver fallit vers mi, yo
smena yo haja prestament la sua vista, que és la cosa que més desige en aquest món.
E no
e confie de mi, car yo
ha desijat.
E près comiat l'embaxador de la princessa e anà-se
li havia feta aparellar ab compliment de tot lo que mester havia. E aquella nit lo capità
Ypòlit féu fer molt bella guayta per la ciutat e féu star molt ben fornida la muralla
entorn de la ciutat, que negú, de tota aquella nit, no
que tenien dels moros e, d'altra part, molt gran alegria per veure la batalla que Tirant
daria al stol dels moros.
Ací
torna a recitar de hun cars que féu la Viuda Reposada, àlias Endiablada.
CAPÍTOL
COM LA VIUDA REPOSADA SE MATÀ PER TEMOR DE TIRANT
Hoint dir la Viuda Reposada que Tirant venia e era ja tan prop, tanta fon la temor
que près que
en la sua cambra e aquí ella féu molt grans lamentacions plorant, batent-se lo cap e la
cara, car en aquella hora ella se tingué per morta. E cregué verdaderament que Tirant
faria fer d'ella una cruel sentència, per ço com sabia que era stat asabentat per
Plaerdemavida ý per la cara contrafeta del negre que havien mesa en la galera. E per
la grandíssima crueldat que havia comesa, pensava que, si la princessa sabia lo
nefandíssim crim que li havia impasat, ab quina cara li poria venir davant? E d'altra
part, la combatia la molta amor que ella portava a Tirant, que de tot seny la feÿa exir.
E axí passà tota la nit, fantasiant e combatent-se ab sí mateixa, que no sabia quin
consell pogués pendre, ne era cosa que gosàs descobrir a negú ne demanar consell, car
en aquell cars tots li foren stats enemichs. Açò és cosa acostumada, que la natura
femenil, frèvol e variable, elegeix lo més inútil consell, si molt hi pensa, en la major
necessitat.
A la fi, no trobant altre remey e forçada per lo poch ànimo que tenia, delliberà de
matar-se ella matexa cautelosament ab metzines, a fi que la sua maldat no fos palesa
ne vingués a notícia de les gents, e que lo seu cors no fos cremat o donat a menjar als
cans. Per què de continent ella près orpiment que tenia per a fer tanquia e posà
una taça d'aygua e begué
mès-se al lit. Com fon en lo lit, lançà grans crits dient que
li dormien de prop, qui sentiren los grans crits, levaren-se cuytadament e anaren a la
cambra de la Viuda, e trobaren-la ab la basca de la mort e contínuament cridant.
Levà
sabia per què. L'emperador se levà cuytadament pensant-se que los moros haguessen
entrada la ciutat per força d'armes, e, d'altra part, dubtava que a sa filla no hagués
vengut algun mal soptosament: s'esmortí e trameteren per los metges. E la emperadriu
e la princessa, qui saberen que l'emperador se era smortit, lexaren la Viuda Reposada
e cuytaren a la cambra de l'emperador, e trobaren-lo més mort que viu. Aquí fon lo
gran dol de la princessa, que era una gran pietat de veure lo trist comport que de sí
mateixea feÿa. E prestament vingueren los metges e donaren-li remey e continent.
Aprés que fon tornat en son recort, demanà quina era stada la causa de tanta remor
que sentida havia, si eren entrats los moros en la ciutat. E digueren-li que no, mas que
la Viuda Reposada tenia grans basques de cor e cridava grans crits, que stava veïna a
la mort. L'emperador manà als metges que y anassen e que y fessen tot lo que fer s'í
pogués per restaurar-la. E los metges hi anaren de continent e, com foren en la
cambra, en aquell punt, ella trametia la sua ànima al regne de Plutó.
Com la princessa sabé que la Viuda Reposada era morta, féu-ne molt gran dol per
la molta amor que li portava, per ço com la havia criada de let. E manà que la
posassen en una bella caxa, car ella li volia fer molt honrada sepultura. Al matí,
l'emperador ab tota la sua cort, e la emperadriu e la princessa e tots los regidors e
honrats hòmens de la ciutat, acompanyaren lo cors de la Viuda a la gran sglésia de
Senta Sofia e aquí li feren les obsèquies ab gran solemnitat. E aprés l'emperador ab
tota la gent se
Ací
Tirant fa a la sua cavalleria.
CAPÍTOL
LA ORACIÓ QUE TIRANT FA A LA SUA GENT
—No és de menor stima ý honor la persecució de semblants magnànimes
empreses, mas de menys treball, com sien certs vostres alts e nobles coratges de la
causa sanctíssima per la qual ajustats som en aquest ornat port de tanta cavalleria. La
tarda a nostra honor és enemiga. Sus, donchs, cavallers strènuus! Despertau la
adormida sanch! Per dormir e damnificar la enemiga nació que prospera, alçau les
armes e ànimos vostres per abaxar e aterrar aquest confús e perdut poble, lo qual,
essent molt en respecte de sí, no és dubte, a sguart de nostres doblats ànimos, no són
cosa alguna. Cuytem, acostumats de encalçar, e fugiran los qui de mortal glay ja
tremolen! Exalcem la nostra sancta fe e confondrà
mortes ànimes ý viuran les nostres en la eterna glòria! Viurà la nostra fama, honor e
glòria, que a inmortal se acosta! Naveguem aquesta pròspera mar fins que la
tempestuosa aygua aumente per la infesta sanch de nostre enemichs. E a vosaltres,
excel·lents reys, dreçant la major intenció de mes paraules, suplicant afectadament
tant com puch ni sé, desestimeu la vida per stimar la honor, e aquella no us sia gens
cara havent-la a despendre per exemple a aquells qui, seguint nostres sforçades armes,
ensemps la gloriosa mort o victoriosa vida egualment stimaran, d'on,
benaventuradament seguint a les obres, la fi serà desijada glòria.
CAPÍTOL
COM TIRANT PRES L'ESTOL DELS MOROS
Aprés que Tirant hagué fet posar lo cavaller Sinegerus en terra per anar avisar
l'emperador, ell féu posar en punt tot l'estol e ordenà ses batalles. E manà quals fustes
devien ferir primer a les naus, e les galeres a les galeres. E axí mateix, manà a tots los
patrons que, com ferrien en l'estol dels moros, que fessen molt gran sclafit de
trompetes e anafils e de botzines, de les quals Tirant havia fet fer molt gran
forniment, e los altres ab bombardes e crits molt spantosos, a fi que
diable al cors.
E com tot fon ordenat manà fer vela, e exiren totes les fustes del port molt
quedament e sens remor deguna. E partiren del port de Troya alba de matí e
navegaren tot lo dia e tota la nit aprés. E nostre Senyor féu-los tanta de gràcia que tot
aquell dia fon nuvolós e bromós, que jamés los moros, ni menys de la ciutat, no
pogueren haver vista. E foren davant l'estol dels moros dues hores ans del dia, que
l'estol dels moros no n'hagueren gens de sentiment; e ab molt gran fúria ells feriren
en l'estol dels moros, ab l'esclafit tan gran de les trompetes e anafils e botzines e crits
molt grans, e moltes bombardes que despararen al colp. E fon tanta la remor que feren
que paria que cel e terra ne degués venir. E ensengueren deu falles en cascuna fusta,
que portaven fetes, que feren molt gran luminària. Los moros, que sentiren la remor
tan gran e la luminària que veren, e les fustes que
spantats que no sabien què
treball prengueren totes les fustes, que no feren defensió neguna, tant staven fora de
seny. E feren-ne tan gran matança que era cosa admirable de veure, car, tants com ne
trobaren en les fustes, tots los degollaren, que no
Los qui
Turch. Com los moros del camp saberen que totes les fustes eren preses e morta la
gent, ab la remor que sentida havien e la gran luminària que veren —e no sabien
quines gents eren—, foren molt spantats. E armaren-se tots e pujaren a cavall e
ordenaren ses batalles, car tenien dubte que no
fustes. E acostaren-se a la vora de la mar, per ço que degú no pogués exir en terra.
Com Tirant véu que totes les fustes dels moros eren preses, fon lo més content
home del món. E agenollà
—Senyor, inmens Déu e ple de infinida pietat e misericòrdia! Infinides gràcies fas
a la tua inmensa bondat de la singular gràcia que m'has feta, que sens perdre negú de
la mia ost, me has fetes pendre
Aquesta victòria fon tan presta que, com hagueren acabades de pendre totes les
fustes, scassament començava de aclarir lo dia. Com los qui staven en la muralla de
la ciutat hoïren la gran remor de bombardes e de trompetes e de crits devers lo port
e veren tantes lums, stigueren-ne molt admirats, car paria que tot lo poder del món fos
allí. E conegueren que allò era l'estol de Tirant, qui havia ferit en l'estol dels moros:
hagueren-ne molt gran alegria. E, d'altra part, staven molt redubtant que en aquella
hora los moros del camp no combatessen la ciutat. E tots los de la ciutat prengueren
gran ànimo com conegueren que Tirant combatia les fustes dels moros.
E l'emperador, qui sentí la gran remor, levà
molt pochs qui
la gent que tothom stigués en orde per defendre la ciutat si mester era. E d'altra part,
anava confortant la gent de la ciutat, dient-los que s'alegrassen, que ara serien
desassetjats e cascú cobraria sa heretat e tot lo que perdut havia.
E los moros de res no hagueren menys cura, car ells staven ab tant de dol de les
fustes que perdudes havien, e lo dubte que tenien que no ixquessen en terra, que no
tenien gran cura de la ciutat, car restaven closos, que no se
tots per morts e per catius, e guardaven ab gran diligència la vora de la mar perquè
negú del stol de Tirant no pogués exir en terra.
Com lo dia fon bell e clar e Tirant hagué fetes amarinar totes les fustes que havia
preses dels moros, féu fer vela e, ab tot l'estol, ixqueren del port de Contestinoble e
feren la via de la mar Major, per lo braç de Sent Jordi avant, car Tirant havia pensat
que, si ell los levava lo pas de la terra ferma ans que ells hi proveïssen, ell faria a son
voler d'ells. E per ço ell fengí que se n'anava ab la presa, portant-se
dels moros. Com los moros veren que l'estol de Tirant ixqué del port ab totes lurs
fustes que se
havien molt guanyat.
E Tirant navegà aquell dia fent la via de la mar Major fins que, per la nit, los
moros perderen de vista les fustes. E açò féu Tirant perquè los moros se pensassen
que se n'anava, perquè no li empedissen la exida de la terra. E com fon nit scura,
Tirant féu girar tot l'estol devers terra.
E deveu saber que la ciutat de Contestinoble és molt bellíssima ciutat e molt ben
murada, e és feta a tres angles. E ha-y hun braç de mar qui
Jordi, e aquell braç de mar clou les dues parts de la ciutat. E la una part resta inclosa,
e la una part closa és devers la mar, e l'altra és devers la Turquia. E l'altra, qui no és
closa, és devers lo realme de Tràcia. Per què Tirant féu la via de la part que no era
closa. E en la nit ell près terra a quatre legües luny del camp dels moros, e aquí
desembarquaren tots los cavalls e tota la gent, e la artelleria que havien necessària e
vitualles per a forniment de lur camp, que no foren vists ne sentits per los moros. E
lexaren les fustes fornides.
Com tota la gent fon en orde e a cavall, ab moltes adzembles que portaven davant,
lunyaren-se de les fustes bé mija legua per la vora de hun gran riu amunt, fins que
foren en hun gran pont de pedra per hon passava lo riu. E aquí Tirant féu atendar tota
la gent al cap del pont vora lo riu, e lo riu restà enmig d'ells e dels enemichs, perquè
los moros no
la sua tenda dins lo pont, per guardar que negú no pogués passar sens voluntat sua; e
féu parar moltes bombardes en lo pont perquè, si los enemichs venien, que fossen
servits. E axí mateix posà ses spies devers lo camp dels moros perquè fos avisat si
negú venia.
E de continent que foren atendats, Tirant près hun home de peu e, vestit com a
moro, tramés-lo a la ciutat de Contestinoble ab una letra que contenia paraules de
semblant stil.
CAPÍTOL
LETRA TRAMESA PER TIRANT A L'EMPERADOR DE CONTESTINOBLE
Ara tinch causa ab molta alegria d'escriure a la magestat vostra, sereníssim
senyor, puix la fortuna pròspera vos vol ésser favorable, significant a vostra altesa
com, per mijà de la divina gràcia, victòria havem obtesa de vostres enemichs, car
havem preses totes les fustes qui eren del soldà e del Turch, qui staven en lo siti
davant Contestinoble, qui eren ·CCC·, totes carregades de vitualles, que no havien gens
descarregat, e són stats morts tots los moros qui dins eren sens mercé alguna.
Vull saber de la magestat vostra hon manarà que sien descarregades totes les
vitualles que havem preses e les que portam, car yo tinch delliberat, si la magestat
vostra ho volrà, de licenciar totes les fustes que tinch noliejades, car prou basta de
tenir les que tenim preses, ab algunes altres qui són del rey de Sicília e de altres
amichs e valedors meus. Car, puix, los moros no tenen fustes, me dóna de parer que
haurem prou de ·CCCC· fustes ben armades per guardar que los moros no puguen
haver vitualles ni socors negú, ni poder-se·n anar.
E més, significh a vostra magestat com hé presa terra al cap del riu e hé posat lo
meu camp al cap del pont de pedra e la mia tenda dins lo pont, a fi que los moros sien
closos a totes parts, per mar ý per terra. E só cert que ans que los moros puguen exir
del siti que tenen a la ciutat, que s'hauran a rahonar ab mi. E suplich a la magestat
vostra que vullau fer guardar molt diligentment la ciutat e star en contínua vigilació,
car forçadament los moros hauran a fer lo desesperat o donar-se a presó per quant les
vitualles que tenen no·ls poden molt durar ni·n poden haver, car yo·ls tinch closos a
totes parts, per mar ý per terra.
E més, suplich a vostra altesa de avisar-me com stà fornida la ciutat de vitualles ý
per a quant, car yo n'é portades per a fornir-la per a deu anys. E de continent que haja
la resposta, vos trametré totes les fustes carregades. E de açò suplich a la magestat
vostra que·m mane què vol que faça, axí de licenciar les fustes com de descarregar les
vitualles, e de totes les altres coses que la magestat vostra conega que facen a fer, que
tot lo que·m manareu se complirà prestament. E si la magestat vostra volrà que us
trameta gent d'armes per defendre la ciutat si dubtau en res, sia yo avisat, car tinch
delliberat, si a la magestat vostra serà plasent que, de continent que les fustes hagen
descarregat, de fer-les star ben armades davant lo camp dels moros perquè no puguen
de res ésser socorreguts ne trametre fusta deguna per avisar ne haver socors, e per
enujar-los tant com porem. E açò fet, crech que nostre Senyor nos ajudarà, que farem
tot lo que volrem. E de açò dessús dit haja resposta de la magestat vostra.
CAPÍTOL
COM LO BON CAVALLER SINEGERUS TORNÀ AL CAMP DE TIRANT
Com Tirant hagué feta la letra, donà-la a l'home que havia elet per anar a la ciutat
de Contestinoble, que havia nom Carillo, que era grech e natural de la ciutat de
Contestinoble, per ço com sabia molt bé los passos. E aquest, de nit, per camins
apartats, féu la via de la ciutat, que gens per los moros del camp no fon vist ne sentit.
E com fon al portal, les guardes lo prengueren e portaren-lo davant l'emperador. E
aquest féu sa reverència e besà-li la mà e lo peu, e donà-li la letra de Tirant. E
l'emperador ab molt gran plaer la rebé e legí-la de continent. E vist lo contengut en
aquella, fon lo més content home del món e féu laors e gràcies a nostre senyor Déu de
la molta gràcia que feta li havia. E tramés per la emperadriu e per la princessa, sa filla,
e mostrà
Tirant havia feta de les fustes dels moros.
E l'emperador tramés per lo capità Ypòlit e, com li fon davant, mostrà-li la letra
de Tirant. E com la hagué lesta, dix Ypòlit a l'emperador:
—Senyor, no ignora la magestat vostra com diverses voltes vos hé dit que la altesa
vostra confiàs en Déu e en la molta amor e voluntat que mon mestre Tirant portava a
la magestat vostra; e que si ell era viu, que no us oblidaria. Per què, senyor, stau ab
bona confiança, que ab lo divinal auxili ell vos darà victòria de vostres enemichs e us
farà recobrar tot l'Imperi Grech.
Respòs l'emperador:
—Per mon Déu, capità, nós stam admirats dels actes que Tirant ha fets e fa e nós li
som molt obligats. E jur-vos per la mia corona que yo li
del seu parentat ne seran contents. E prech-vos, capità, que prestament aneu a
regonéxer totes les vitualles qui són en lo nostre palau ý en la ciutat, perquè pugam
avisar a Tirant del que
E de continent Ypòlit se partí de l'emperador e féu la cerqua molt diligentment ab
altres hòmens experts en tal negoci. E trobaren que encara tenien forniment per a tres
mesos complidament. E Ypòlit, molt alegre, se
semblants paraules:
—Senyor, la magestat vostra deu saber com tenim forniment en la ciutat per a tres
mesos, ý encara per a quatre si mester era. Per què, senyor, no dubte la magestat
vostra que, ans que aquestes vitualles sien despeses, Tirant haurà dat orde que
n'haurem més, e haurà desassetjada la ciutat. E dexau-ho a son càrrech.
E l'emperador féu cridar lo seu secretari e féu-li fer una letra a Tirant,
mencionant-li largament tot lo que per ell e per tot lo consell era stat delliberat. E féu
cridar a Sinegerus e dix-li:
—Cavaller, prech-vos que aneu a Tirant e que li doneu aquesta letra. E, d'altra
part, lo avisareu de paraula de tot lo que vist haveu.
E ell dix que faria son manament.
Com l'embaxador Sinegerus hagué presa la letra de l'emperador, besà-li la mà e lo
peu e près licència d'ell. E, aprés, anà a pendre comiat de la emperadriu e de la
princessa, la qual era en la sua cambra e pregà
Tirant, e que ella lo suplicava la tingués en son recort e que volgués pensar quants
enuigs e treballs havia passats des que no l'havia vist; e que, en tot cars del món, ell
donàs orde que ella lo pogués veure lo més prest que pogués, car, si no u feÿa, era
certa de morir ab aquell desig. E lo cavaller respòs que ell era prest de complir tot lo
que per sa senyoria li era manat, e besà-li la mà. E la princessa lo abraçà. E feta sa
reverència, partí
havia portada la letra a l'emperador. E partiren de la ciutat a les dotze hores de la nit
e, per aquells passos que Carillo vengut era, molt secretament ells passaren, que no
foren sentits per negú del camp dels moros. E alba de matí, arribaren al pont hon
Tirant tenia lo camp e, coneguts per los guardes, lexaren-los passar e anaren
dretament a la tenda de Tirant, los quals trobaren ja levat.
Com Tirant los véu, hagué lo major plaer del món de la lur venguda, e demanà al
cavaller Sinegerus de noves e del stament de l'emperador e de la emperadriu, e de la
sua ànima, la princessa. E aquest li recità largament tot lo que havia vist e hoÿt, ne lo
que l'emperador li havia dit de paraula. E més, li dix totes les recomandacions de la
princessa e totes les rahons que damunt són recitades.
Com Tirant hagué hoïdes les rahons que la princessa li trametia a dir, dels ulls li
corregueren vives làgremes e alterà
tenia de la princessa, e stigué per bon spay que no parlà, pensant en la molta amor que
la princessa li portava. E tenia gran dubte que, per lo gran desig que tenia de veure
no prengués algun regirament. E aprés que Tirant fon tornat en son color natural,
Sinegerus li donà la letra de l'emperador e Tirant la près a legir. E contenia stil de
semblants paraules.
CAPÍTOL
LETRA TRAMESA PER L'EMPERADOR A TIRANT LO BLANCH
Tirant, fill, no és stada poca la consolació que nós tenim de la vostra venguda. ¡E
quant reste obligat a la inmensa bondat de nostre senyor Déu e a vós, com me haveu
volgut socórrer e deliurar, en temps de tanta necessitat, de tant de mal qui
aparellat! E suplich al meu senyor Jhesucrist que us faça tanta de gràcia que us lexe
complir lo vostre bon desig, qui és de verdadera caritat, e lo meu en poder-vos
premiar lo que per mi tant haveu treballat. E notificant-vos de la gran custòdia que fa
fer de la ciutat lo vostre bon criat e capità meu Ypòlit, que no crech que, aprés la
persona vostra, millor cavaller ni ab major ànimo sia stat en tot lo món ni serà, e que,
si no fos per les grans cavalleries de aquest, dies ha que la ciutat fóra stada presa, e tot
lo restant de l'Imperi Grech. E no
virtuós cavaller és stada morta.
E més, vos avisam com, per gràcia de nostre senyor Déu, la ciutat està fornida molt
bé per a tres mesos de vitualles e de totes coses necessàries, e de cavalleria prou
suficientment per a defendre
vitualles no
segur, Déu mijançant, que aquest temps nos podem bé tenir. E no vullau posar la
virtuosa persona vostra en perill, sinó que façau la guerra a tot útil vostre, puix en la
libertat vostra stà de pendre e de lexar, que no us poden forçar de batalla si bé no us ve.
Axí matex, vos avisam com tenim delliberat que façau descarregar les vitualles.
La una partida feu posar en lo castell de Sinòpoli, qui és molt fort e starà aquí molt bé
guardada per fornir lo vostre camp e les forces que pendreu, e allà hon necessari serà.
E l'altra partida fareu descarregar en la ciutat de Pera, perquè sia prop per a fornir la
ciutat. E feu posar per guardar-la cinch_cents hòmens d'armes. E lo restant poreu fer
portar ací en la ciutat, car segurament podeu descarregar, e aprés poreu licenciar les
fustes que volreu. E sia remés tot a vostra bona discreció. E tinch per bon consell que
les
gran treball, car contínuament hauran a guardar que negú de les fustes no ixqua en
terra, e y hauran a vetlar de nit e de dia gran gent d'armes. E d'altra part, se hauran a
recelar de la ciutat e del vostre camp, e ab aquesta pena hauran d'estar contínuament.
No resta més a dir sinó que, si haureu mester del nostre tresor per a pagar les
fustes que haveu noliejades, trameteu-me una galera o dues, o les que volreu, e nós
trametrem-vos tanta moneda com volreu.
CAPÍTOL
COM LOS MOROS TINGUEREN CONSELL E DELLIBERAREN DE TRAMETRE EMBAXADA
A TIRANT
Com lo soldà e lo Turch saberen que Tirant havia desembarcat e que havia posat
lo camp al pont de pedra, aquests foren los més torbats hòmens del món. E tingueren-se
per perduts, car veren que per neguna via ells no podien de allí exir, ni per mar ni
per terra, que no haguessen a venir en les mans de Tirant. Axí mateix, si molt
aturaven aquí, perrien de fam, car no tenien vitualles per a dos mesos, per ço com les
fustes no havien pogut descarregar. E com veren lo mal qui
ànimo sforçat de cavallers, no mostrant gens ésser smayats, ajustaven consell per
veure quin expedient pendrien que no perissen; en lo qual consell foren los reys
següents: primerament, lo rey d'Alape, lo rey de Suria, lo rey de Tratho, lo rey de
Asíria, lo rey de Irchània, lo rey de Rastén e lo fill del Gran Caramany, e lo príncep de
Sixa, e molts altres grans senyors los quals la istòria no recita per no tenir prolixitat.
E aquí hagueren de grans altercacions. Los huns consellaven que combatessen la
ciutat, car, si la podien pendre, aquí
haguessen socors, car no podien pensar que la ciutat no fos ben fornida. Los altres
deÿen que
cavaller que no seria menys que ell no
cavalleria e bona, e no seria menys que no
tenien. E, hon no, que valia més morir com a cavallers que no dexar-se pendre com a
moltons. E que, si la fortuna los era tan favorable que
porien passar segurament o restar en lo siti fins que haguessen presa la ciutat.
Los altres foren de opinió que valia més que fessen una embaxada a Tirant que
donàs pau e treva e que
buydarien tot l'Imperi Grech e, no
havien e tots los presoners e catius.
E a la conclusió del consell, tots determenaren e tingueren per bon consell que
l'ambaxada fos tramesa a Tirant e que, si ell no
pendre los altres partits, ço és, que combatessen primer la ciutat molt bravament e, si
no la podien pendre, que lavors lo darrer remey seria que morissen ab la spasa en la
mà com a cavallers.
E axí fon determenat lo consell. E elegiren per embaxadors lo fill del Gran
Caramany e lo príncep de Sixa, qui eren cavallers molt savis e de gran eloqüència, e
molt destres e avisats en la guerra; e digueren-los que prenguessen guarda, stimant
quanta gent podia tenir Tirant ni quant en orde staven, e donaren-los les instruccions
de tot lo que tenien de dir e de fer. Posaren-se molt en punt los embaxadors, molt ben
abillats ab aljubes de brocat e molt bé acompanyats simplament, sens ammes, ab
de cavall. E ans que partissen, trameteren al camp de Tirant hun trompeta per
demanar salconduyt, lo qual los fon atorgat. Partiren los embaxadors e feren la via del
camp.
CAPÍTOL
COM TIRANT FÉU DESCARREGAR LES VITUALLES E DONÀ COMIAT A TOTES LES
FUSTES NOLIEJADES
Com Tirant hagué lesta la letra de l'emperador, ell cridà lo marqués de Liçana,
almirall seu, e manà-li que comptàs ab tots los patrons de les fustes que tenia
noliejades e, si res los restava a pagar del sou, que fossen pagats molt liberalment. E
aprés li manà que partís les vitualles en tres parts, que portaven a son bon arbitre, e
que fes descarregar la una part al castell de Sinòpoli e l'altra part al castell de Pera, e
que prengués cinch_cents hòmens d'armes del camp e que
a la ciutat de Pera, e d'aquí avant les fustes se
que armàs bé les fustes que havien preses dels moros e totes les altres que noliejades
no eren, e ben fornides del que mester haguessen, ab totes les vitualles que portaven,
que anassen a descarregar a la ciutat de Contestinoble.
—E com hauran descarregat, que stiguen contínuament davant lo camp dels moros
bombardejant e fent-los tant de enuig e dan com poran.
E de continent que Tirant ho hagué manat, l'almirall se n'anà allà hon eren les
fustes e comptà ab tots los patrons, e pagà
los féu dar de gràcia mil ducats a cascun patró ultra lo que havien pres de les fustes
que preses havien. E aprés, manaren a cascú que anassen allà hon havien a
descarregar. Aprés que hagueren descarregat, que se
sa terra.
E feren recullir los cinch_cents hòmens d'armes qui tenien de anar a la ciutat de
Pera, e donaren vela totes les fustes noliejades, e cascuns feren la via de hon los era
manat. Les unes anaren al castell de Sinòpoli, qui distava de la ciutat de Contestinoble
cinquanta milles devers la mar Major, anant per lo braç de Sent Jordi, e aquí
descarregaren e anaren-se
ciutat de Pera e aquí foren molt ben acullits, e exiren los cinch_cents hòmens d'armes
en terra.
E lo capità de la ciutat, qui era hun valentíssim cavaller, com hohí que Tirant los
trametia, rebé
reculliren totes les vitualles dins la ciutat, ab molt gran alegria que tenien los de la
ciutat per la gran necessitat en què eren posats. E feren laors e gràcies a nostre senyor
Déu com los havia volguts soccórrer en tan gran necessitat.
Com les fustes hagueren descarregat, partiren de aquí e cascuna se
terra.
CAPÍTOL
COM TIRANT TRAMÉS LA REYNA DE FEÇ A CONTESTINOBLE AB TOT L'ESTOL DE LES
FUSTES QUE S'HAVIA ATURADES
Aprés que
fustes noliejades, ell féu armar totes les fustes qui eren restades, lo nombre de les
quals esa
camp molt ben fornit de vitualles. E axí mateix, ordenà que restassen aquí en lo riu,
prop del camp de Tirant, dues galeres ben armades per ço que, si Tirant les havia
mester per trametre en qualque part, que fossen prestes.
E com totes les fustes foren en punt per partir, l'almirall se n'anà al camp a Tirant
e dix-li com ell havia complit tot lo que per sa senyoria li era stat manat. Lavors,
Tirant se n'anà a la tenda de la reyna de Feç e dix-li:
—Germana senyora, suplich-vos que
aquestes fustes a la ciutat de Contestinoble per aconsolar e aconortar aquella qui té la
mia ànima encativada, car dubte
reverència, no prengués algun dan inreparable, que seria a mi pijor que la mort. Car
sabeu bé que, si yo
perill tot lo camp e molts altres inconvenients que seguir-se porien per la mia
absència. E vós stareu allí molt millor e ab més plaer e delit. E suplich-vos que, ab lo
vostre angèlich saber, vullau usar devers mi de aquelles suplicacions acostumades que
en lo passat temps de ma enamorada vida vós solíeu solicitar ma senyora. E posau-la
en sperança de ma presta vista, qui serà lo més prest que yo poré, que és la cosa que
yo més desige en aquest món, car la tarda me par una hora un any, car, aprés Déu,
altri no desige tant veure, obeir e servir com a sa altesa.
No comportà més la graciosa reyna que Tirant parlàs, sinó que, ab cara afable e ab
baxa veu, se près a dir:
—Jermà senyor, les suplicacions vostres són a mi manaments per la molta
obligació que tinch a vostra senyoria per los grans beneficis e honors que per la mercé
vostra hé rebuts, yo no essent merexedora, mas per la vostra molta virtut e
grandíssima liberalitat. E no confie de mi tan poch la senyoria vostra que possehesca
tanta ingratitut que m'oblide la causa per què só tant obligada, e per lo molt meréxer
vostre. E pensau, senyor e germà que, si en lo passat temps tenguí voluntat de servir la
mercé vostra, ara mil voltes més per la molta virtut que conech que posseheix la
vostra virtuosa persona. E conech verdaderament que hun cors ab tanta perfecció com
és de ma senyora no deu ésser posseït sinó per la vostra molta virtut, qui sou font de
bondat e de tota cavalleria Per què, jermà e senyor de mi, digau-me si la senyoria
vostra volrà manar algunes altres coses, que, aquexes e totes altres que dir e fer-se
poguessen per neguna persona humana só presta de fer, e posar-hi cent vides si tantes
ne tingués.
Lavors Tirant la abraçà e besà-la en la galta, e dix-li semblants paraules:
—Senyora jermana, no us poria regraciar la molta amor que en vós tinch
coneguda. E tal confiança tinch en vós que dareu fi a tots los meus treballs. E nostre
senyor Déu me done gràcia que us puga retre lo premi que la molta amor e virtut
vostra és merexedora, que us puga donar molt més, al doble, que no hé fet.
E la reyna li volgué besar les mans e Tirant no u permés, sinó que li dix que
posàs en orde de tot lo que mester hagués e que
que li manava. Tirant près comiat de la reyna e tornà-se
l'almirall, e com li fon davant, dix-li:
—Almirall, man-vos recullir e prech-vos que doneu bon orde en totes les coses
que us hé dites. E com la reyna serà recullida, feu fer de continent vela e compliu
prest vostre viatge.
E l'almirall dix que tot era prest. E près comiat de Tirant e anà
aprés, l'endemà de matí, la reyna se anà a recullir ab totes les sues donzelles. E
acompanyaren-la fins a la mar lo rey de Sicília e Tirant cinch_cents hòmens d'armes.
Com la reyna fon recullida en una nau, prengueren comiat d'ella e tornaren-se
camp. E l'almirall féu fer vela a totes les fustes e féu la via de Contestinoble.
CAPÍTOL
COM LOS EMBAXADORS DEL SOLDÀ E DEL TURCH ARRIBAREN AL CAMP DE TIRANT
Com los embaxadors del soldà foren davant lo pont de pedra hon Tirant tenia lo
camp, Tirant los féu exir hun capità a rebre, ab cinch_cents hòmens d'armes, tots ab
arnesos molt luents e ab cavalls sicilians molt grans, tots encubertats, los quals los
reberen ab grandíssima honor e
lo qual havia feta parar una tenda tota de brocat carmesí, la més rica e singular que
jamés en tot lo món fos sta feta en aquell temps, la qual era stada feta en la ciutat de
París.
Com los embaxadors foren descavalcats, entraren dins la tenda e trobaren aquí lo
rey de Sicília, lo rey de Feç e Tirant, e molts altres barons, nobles e cavallers. E per
Tirant e per los altres foren rebuts molt graciosament e
ço com eren grans senyors. E Tirant no volgué que tan prest splicassen la embaxada,
mas féu-los aposentar molt bé en belles tendes que
servir de moltes viandes e molta volateria en gran abundància, e vins de diverses
natures.
Com los embaxadors hagueren vists los cinch_cents hòmens d'armes ab los cavalls
tan grans e los hòmens d'armes ab los pennachos a modo de Itàlia, foren posats en
gran admiració. E d'altra part, veren quatre_mília cavalls altres, tots encubertats, qui
contínuament vogien lo camp axí armats com si haguessen entrar en batalla. E d'altra
part, veren la molta cavalleria que en lo camp de Tirant era: digueren entre ells que tot
lo poder de la morisma del món no serien bastants a resistir a la gent crestiana per lo
grandíssim orde e bella cavalleria que tenien. E tingueren crehença en và ésser
venguts, que jamés Tirant los atorgaria pau ni treva ne partit negú que de la mort
fossen stalvis. E tals paraules entre ells rahonaven: que, atés lo loch que lo virtuós
capità Tirant lo camp seu tenia, era impossible negun cors mortal pogués exir sens
mort o ésser pres. E més, consideraven com per ells no podia ésser feta violència
neguna en lo camp de Tirant ne dar-los batalla sens lur voluntat, ans los crestians
tenien facultat de fer-los perir de crudelíssima fam.
Passaren los animosos embaxadors tot aquell dia e la nit següent ab dolorosos
pensaments; e lo dia aprés, lo virtuós Tirant ajustar féu en la sua triümphal tenda los
il·lustríssims reys e la noble cavalleria del camp per a hoir missa. Aprés la missa per
ells devotament hoïda, lo virtuós Tirant tramés per los embaxadors volguessen venir
per splicar lur embaxada. De tal nova los animosos embaxadors molt contents e ab
gran gravitat de gran senyoria, passaren a la tenda del virtuós capità, que
aquella honor que ell conegué que merexedors eren. E fent-los seure Tirant davant ell,
manà que splicassen lur embaxada.
Convidant-se los embaxadors qual primer parlaria, levà
Caramanay, per ésser lo major senyor de tots, e, feta reverència al virtuós capità,
splicà la sua embaxada en stil de semblants paraules.
CAPÍTOL
LA FORMA DE LA EMBAXADA
—Certa cosa és a la tua molta saviesa, gran capità, cavaller e senyor, e deu-se
benignament considerar, en les semblants batalles o exèrcits la perdició sdevenidora
de innumerables persones. E ja molt més se deu presumir en lo present camp, que és
aparellat fossar per a molta cavalleria. Si segons la nostra humanitat volràs obrir los
ulls de ta gran senyoria, veuràs contemplativament aquest gran riu, mudat de color,
sobrepujar del pont les altes arcades lo corriment de la humana sanch que sens dubte
en cascuna de les parts scampar s'espera. E si scoltes atentament, sens brogit de
crueldat, poràs hoir los gemechs, plants e crits de les mortals ferides dels vençuts
combatents, que pujant als cels, als inmutables planets presenten novella pietat. Tals
pensaments ý paraules no fan ofensa a nostres forts e bel·licosos coratges, mas
ennoblexen los virtuosos ànimos de, semblants a tu, magnànims cavallers.
"Donchs, per scusar tanta inhumanitat, nosaltres, embaxadors de nostre senyor lo
soldà ý del Gran Turch, venim de part de aquells a la tua bella presència per saber la
deliberada intenció de ta senyoria en aquest negoci, demanant-te, si plasent te serà,
pau e treva per a temps de tres mesos o més. E si volrà la tua liberal e gentil condició
pau final a cent e hun any, seran molt contents ésser amichs dels teus amichs e
enemichs dels teus enemichs ab tota bona germandat, pau e confederació e liga. E fet
açò, buydaran l'Imperi Grech, restituint a la tua subjugació o capitania totes les
ciutats, castells, viles, forces e terres qui són dins los térmens de la Grècia. Encara,
restituiran en sa desijada libertat tots los presoners crestians detenguts en nostre
domini e faran qualsevol altra rahonable sotsmissió sens molt prejudicar la honor de
lurs grans senyories, ab les quals discordar o desavenir, si t'aparelles, sia certa la tua
industriosa ventura que, sens tarda, de cruels ý animoses armes li serà feta enujosa
experiència.
E donà fi a son parlar.
CAPÍTOL
LO CONSELL QUE TIRANT TINGUÉ SOBRE LA RESPOSTA DE LA SPLICADA EMBAXADA
No fon de poca stima en l'ànimo del virtuós Tirant la novella splicació,
considerada promptament ab los hulls de la sua pensa ésser atesa la fi de la sua
desijada beatitut e delitosa glòria. Emperò, per mostrar la molta discreció que
possehïa, aturà
presa licència, los embaxadors, molt bé acompanyats dels cavallers de Tirant, ab
molta honor, en la lur tenda los tornaren.
Tirant, com a virtuós capità, lo següent dia tramés per los il·lustríssims reys e
duchs e noble cavalleria que a la sua tenda vinguessen, que aprés la missa volia tenir
consell sobre lo fet de la splicada embaxada. E tots, com de infinida amor amaven lo
virtuós Tirant, prestament foren tots a la sua real tenda.
E hoïda la missa, cascú asseyt segons son grau, posat silenci en lo consell, lo
virtuós Tirant féu principi de semblants paraules:
—No ignoren les senyories de vosaltres, molt il·lustres e magnífichs senyors e
germans meus, la embaxada tramesa per lo soldà e [lo] Gran Turch demanant-nos pau
e treva. Se deu considerar, no sens gran causa, per la molta oppressió e necessitat en
què posats són, com siam certs que
altres coses necessàries a la humanal vida. E més, se deu considerar la molta glòria
que obtendrem de ésser vencedors e lo gran premi que s'espera de nostre senyor Déu
de posar en libertat tant poble crestià en captivitat posat e en perill de renegar la
nostra sancta e verdadera fe, qui seran restituhïts en la primera libertat. E més, se deu
considerar lo gran spant que serà en la morisma, hoint dir com tots són morts o
presos, e la grandíssima venjança que obtendrà per mijà de nosaltres la corona
imperial, per les moltes ofenses ý afliccions per ells donades, e serà venjança de la
molta cavalleria que, per causa lur, en l'Imperi Grech s'és perduda. E no
morint tots aquests, haurem la pau més segura, e aterrament de tots los altres e repòs
tranquil·le a la corona del Grech Imperi e de nosaltres tots.
"E com lo meu parer sia que major servey no podem fer a la magestat del senyor
emperador com serà de no atorgar-los pau ni treva ne concòrdia alguna, sinó que
posen en poder nostre sens seguretat alguna dels béns ne de la vida. E si açò fer no
volran, que facen tot lo mal que fer puguen, com siam certs que
de pura fam. E, d'altra part, si batalla los volrem dar, stà en la libertat nostra, com
siam molt més poderosos que no ells, ab tot que seria de parer faríem grandíssima
follia dar-los batalla com, per la gran necessitat, stan desesperats e poríem perdre
molta de la gent nostra e posar en perill tot lo nostre stat, lo que
guardant-los molt bé lo pas. E més avant, podeu contemplar lo gran guany que serà
per a tots de haver tota la lur desferra, la qual se perdria lexant-los anar. Emperò,
senyors e germans meus, lo parer meu és aquest: que no és expedient algú a nosaltres
fer resposta alguna sens que no sia feta consulta a la magestat del senyor emperador,
perquè per sdevenidor, si altre cars se seguia, no fossem dignes de gran reprensió. Per
què suplich a les senyories de tots, que us tinch com a germans, que
consellar la resposta que fer-se deu, axí com de la molta virtut vostra confie, ne si
conexeu que la magestat del senyor emperador ne sia consultada, car axí en la honor
com en lo guany cascú serà participant.
E donà fi en son parlar.
CAPÍTOL
LO VOT QUE DONÀ LO REY DE SICÍLIA EN LO CONSELL
No hagué acabat lo virtuós Tirant lo seu rahonament que, per hun poc spay, lo rey
de Sicília no.
Feç li dix que per res no u faria. Aprés, ne convidà als altres prínceps e barons, e tots
li donaren les veus, que primer parlàs. E levant-se lo bonet del cap, lo rey de Sicília
dix paraules de semblant stil:
—Spill en lo qual lo saber divinal se representa; stela novament creada per a guiar,
no solament a nosaltres, mas a tots los qui de vostra virtut atenyeran clara vista,
mostrant-los camí luminós, que, seguint aquell, arribaran a la posada hon tranquil·le
pau e justícia reposa; altre Salamó, o ell mateix. E per ço, capità virtuós, no fretura a
nosaltres consellar-vos, com la vostre avisat entendre haja manifestat la fi de tot lo
que
mon parer, no discrepant del vostre, com tinga per ben fet que la magestat del senyor
emperador ne sia consultada, per major scusació de vostra mercé e nostra. E que, ab
lo seu sacre consell, delibere la magestat sua lo que li sia plasent, com aquest fet
toque més a la honor sua que de tots los altres, crehent yo sens dubitació alguna que
ell eligirà la part per vós mencionada, com aquella sia més útil e més honorosa e de
major seguretat, repòs e tranquil·litat a la corona del Grech Imperi. Havent notícia que
les coses preposades per la virtut vostra són totes molt rahonables e tan conformes a
la militar art que negú per art de cavalleria en aquelles no poria contradir, com de
capità virtuós se pertany de guardar de perill la sua gent e fer la guerra a tot útil seu e
a dan dels enemichs, segons vós feu. E haveu acostumat de donar premi e honor a tots
aquells qui sots la vostra bandera van. No vull més dir, sinó lo que per mi és stat
obmés remet a les senyories de aquests altres senyors.
CAPÍTOL
LO VOT QUE FÉU LO REY DE FEÇ PER ELL E PER TOTS LOS ALTRES BARONS
Acabant de parlar lo rey de Sicília, tots los altres prínceps e barons dreçaren les
paraules lurs al rey de Feç, suplicant-lo volgués per tots parlar, confermant e aprovant
tot lo que per lo rey de Sicília era stat dit. E posat silenci en lo consell, aprés hun poch
spay se levà lo rey de Feç e dix tals paraules en semblant stil:
—Contínua speriència de greus mals e treballs moltes voltes demostren com se
deu hom guardar de aquelles coses que rahonablement noure porien, e de les coses
ben fetes e ab deliberació tart ve lo penediment. E per ço, capità virtuós e senyor, a mi
no fretura replicar en les coses que per vostra senyoria són stades ben vistes e ben
dites, mas, per tant com per les senyories de aquests magnànims senyors, per lur
molta virtut me han volgut dar càrrech que fes la resposta per tots, considerada la
brevitat del temps que
per no tenir prolixitat sinó que loe e aprove la resposta feta per la senyoria del rey de
Sicília, qui és que serà molt ben fet que la magestat del senyor emperador ne sia
consultada, a fi que vostra senyoria reste sens càrrech e nosaltres, per ço com los fets
són de gran importància e és la fi de tot son bé o mal; en lo qual tots nosaltres havem
a participar, e vostra mercé no restaria sens culpa. E yo, ab veu de tots aquests senyors
e germans meus, vos conselle que prestament hi trametau vostra embaxada, perquè
pus prest se puga retre resposta als embaxadors del soldà e del Turch.
E féu fi a son parlar.
E lo virtuós Tirant dix que u posaria en execució E axí
son aleujament.
CAPÍTOL
COM TOT L'ESTOL DE TIRANT ARRIBÀ AL PORT DE CONTESTINOBLE, QUI PORTAVEN
LA REYNA DE FEÇ
Partint-se l'estol del camp del virtuós Tirant per anar a la insigne ciutat de
Contestinoble, lo vent e lo temps los fon tan favorable que, en lo mateix dia, dues
hores ans que Febo hagués complit son viatge, fon atés davant la ciutat
benaventurada. E fahent grandíssima alegria —segons se acostuma e solen fer los qui
ab triümphant victòria donen socors als qui són posats en grandíssima necessitat—,
lançant bombardes e sonant trompetes, clarons e anafils, ab multiplicades veus
saludaren la insigne ciutat.
Los nobles ciutadans e la popular gent, sentint veus de tanta alegria, corrien a la
muralla per veure en lo port entrar lo tan desijat socors, qui entrava ab les banderes
altes de la magestat imperial e del valerós capità Tirant. No fon menor alegria dins la
ciutat, tocant totes les campanes e donant laor e glòria a la divinal providència com li
era stat plasent de socórrer los afligits, car totes les fustes venien carregades de moltes
vitualles.
Lo antich emperador cavalcà devers la mar e fon avisada la magestat sua com en
les fustes venia la reyna de Feç, e ell prestament ho tramés a dir a la princessa e a la
emperadriu. E la princessa, lo més prest que pogué cavalcà ab Ypòlit e ab molts altres
cavallers e gentilshòmens, ab totes les dames de la cort sua. Anà hon era l'emperador.
Manà la excelsa senyora a Ypòlit que dins la nau entràs hon era la tan desijada reyna
per fer-la exir en terra.
Entrant Ypòlit en la nau, trobà la ínclita reyna molt ben abillada, qui
amor afable, fahent-se la hú a l'altre molta honor per la molta amor e amistat que en
lo passat temps tenguda havien. Demanà-li la reyna de sa senyora, la princessa. Ypòlit
li respòs com en la vora de la mar lexada la havia, sperant la sua desijada vista. Fon
posada en orde una barca de draps de brocat, hon devallà la ínclita reyna e Ypòlit e
dos galants ben abillats. Ab los rems batent l'aygua, en poch spay foren en terra, molt
ben acompanyats de noble cavalleria e de gentils dames.
Com la princessa véu a Plaerdemavida, criada sua, venir ab tan gran triümpho com
a reyna, per fer-li major honor, descavalcà; la reyna lançant-se als seus peus per voler-los-hi
besar. E la excelssa senyora no u permés, mas besà-la en la boca moltes
vegades en senyal d'estrema amor. Aprés, la reyna li besà la mà, e levant la princessa
la reyna de terra, per la mà la près e portà-la hon era l'emperador. La reyna li besà
lo peu e la mà, e l'emperador ab gran afabilitat rebé la reyna, fent-li molta honor, e a
l'almirall e als altres cavallers qui en companyia de la reyna venguts eren. E partint-se
tots del port, feren la via de l'imperial palau, hon trobaren la emperadriu, qui rebé
la reyna ab graciosa e benigne cara e a tots los qui de sa companyia eren, la reyna
besant-li peus e mans com a vassalla e criada sua, e fon per ella molt festejada.
Lo antich emperador a Ypòlit manà les fustes descarregades fossen, perquè pus
prest tornassen al camp. E Ypòlit dix que sa magestat seria servida, com ja hi
haguessen començat. E tornant al port lo virtuós Ypòlit ab moltes barques que féu
pendre de la terra e aquelles de les naus, de continu descarregaren tota la nit, que al
matí, ans que lo sol se demostràs, totes les fustes descarregades foren, e recullit tot
lo blat dins la ciutat, per botigues, e molts vins e olis, carns salades, mels e legums
e totes aquelles coses que a ciutat assetjada se pertanyen.
Al matí, l'emperador tramés a convidar a l'almirall que
tots los nobles e cavallers qui en companyia de la reyna venguts eren. L'almirall fon
molt content. E ixqueren tots ab l'almirall molt ben abillats e ab grosses cadenes d'or
e ab robes de brocat e de chaperia.
La festa singular que l'emperador féu a l'almirall e als seus, fon cosa de
admiració, que, atés la lur necessitat, foren molt ben servits de molta volateria en
abundància singular e d'especials vins qui la festa feÿen magnificar. E ab delitòs
repòs passaren tot aquell dia festejant les dames de la emperadriu e de la princessa, ab
moltes dances e jochs qui ennoblien la festa.
Venint la nit, l'almirall demanà licència a l'emperador per recullir-se en les fustes,
dient a sa magestat com de matí sa voluntat era de partir e posar-se ab l'estol davant
lo camp dels moros per donar-los més fatiga. L'emperador li dix:
—Almirall, no és cosa en lo món de què
E donà-li licència. E l'almirall li besà la mà e lo peu, e tots los altres cavallers e
gentilshòmens. E feta lur reverència, anaren a pendre comiat de la emperadriu e de la
virtuosa princessa, e de la reyna e de totes les dames. E fent la via de la mar, se
reculliren en les fustes.
E en la nit, a la primera guayta, tot l'estol partí davant la noble ciutat e feren la
via del camp dels moros. E com foren arribats davant lo camp dels moros, despararen
al colp moltes bombardes devers lo camp, que tots los moros feren arremorar e
cuytaren a les armes pensant que
atribulats e ab gran recel.
CAPÍTOL
LES RAHONS QUE PASSAREN ENTRE LA PRINCESSA E LA REYNA DE FEÇ
La nit que la virtuosa reyna de Feç arribà en Contestinoble, la princessa volgué
que dormís ab ella perquè poguessen parlar a lur plaer. Com se foren meses en lo lit,
la princessa féu principi a tals paraules:
—Virtuosa germana e senyora mia, molt és stada la mia ànima en tot aquest temps
de la vostra absència atribulada, e açò per moltes rahons, les quals per scriptura
expremir no
donzelles del món, com viure sens vós me era impossible; e majorment com pensava
que, per causa mia e per servir-me, tenia crehença que éreu morta en la cruel mar de
mort tan spantable; e considerant la causa per què, ço és, per la gran crueldat de
Tirant, qui se era partit de mi sens dir-me res, ignorant yo la causa del seu desdeny. E
com cascuna hora del dia en la mia fantasia se representàs la sua fingida amor ésser
tal, venia en l'estrem de la mort, desijant més morir que viure en tan penosa vida, puix
me veÿa separada de aquelles persones qui eren restauració de ma vida e repòs del
meu delit. Los meus ulls daven abundants làgremes, ab dolorosos sanglots e sospirs,
lamentant la mia desaventura. E planyent deplorava lo gran dan e perdició que
seguiria, per l'absència de Tirant, de la magestat de l'emperador, pare meu, e de tot
l'imperi, e de mi, desaventurada, que fos posada en captivitat en poder de infels e per
ells desonrada e ésser atesa als derrers térmens de ma desolació. Majorment, com
pensava que yo hagués fallit contra lo valerós Tirant, ni haver-lo tant agreujat ni ofés
en alguna çosa que fos suficient premi de tant de mal que se
aumentar la mia dolor, pensant quant era gran la desaventura mia e la mia
ignoscència.
"Emperò, tostemps recorrent a la magestat de aquella qui és Mare de pietat
misericorde, qui jamés fall als qui devotament la invoquen, me posí en lo monestir de
les devotes menoretes, stant en contemplació contínua, suplicant a la Mare de Déu,
senyora nostra, me trametés l'àngel de consolació, qui l'ànima e lo cors me aconsolàs,
e hagués pietat del vell emperador, que en sos darrers dies no
despossehït de l'imperi. E la misericorde senyora, havent compassió de la nostra
afligida vida, ha
que lengua humana no sabera demanar.
"E tinch molt gran consolació com a vós, germana mia, ha volgut tant prosperar,
que és la cosa que la mia alegria més aumenta. E reste molt obligada a la molta virtut
del valerós Tirant, que en absència mia sia stat en recort dels servidors meus. E
suplich-vos, germana e senyora de mi, fer-me gràcia significar-me quina fon la
afortunada causa que yo tant hagués ofés al virtuós Tirant, que ab tanta crueldat se
partís de aquella qui l'amava més que a la sua vida, com sabeu que jamés pensí en
cosa que fos contra voluntat sua, ni menys de paraula li diguí sinó paraules de amor e
consolació, com aquell qui tenia la mia ànima cativa e l'amava en strem com a
persona digna de possehir la mia delicada persona, car tenia verdadera crehença que
lo seu amor no fos menys envers mi que causa neguna bastàs voler-me axí enujar. E
crech que u manlevà, que de hun tan magnànim e virtuós cavaller, passant e excel·lint
a tots los altres de bondat e gentilesa, no és de presumir que en ell se pogués causar
tanta ingratitut.
"Emperò, la sperança que en vós, germana e senyora mia, tinch coneguda, me
aconsola, com pens que en lo passat temps éreu sustentació e aument de ma vida. Ara
molt més tinch confiança de la vostra molta virtut, per mi ja sperimentada, que dareu
fi a la mia atribulada pensa foragitant de mi les passades temors, e atényer seguretat
manifesta de amor verdadera. E no penseu que sia en lo punt que era com me dexàs,
que amor me ha tant subjugada què no stich en degun recort, e tinch fantasia que si
prestament yo no veig lo meu Tirant, molt poca serà la mia vida.
E donant fi la excelsa senyora a les sues piadoses paraules, llançant dels seus ulls
abundoses làgremes, gemechs e sospirs, fahent de sí hun desmoderat comport, la
virtuosa reyna la confortà ab les sues agraciades paraules de consolació. E com la
princessa fon tornada en son recort, la reyna féu principi a semblants paraules.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FA LA REYNA A LES DOLOROSES PARAULES DE LA PRINCESSA
—Fatiga seria de prolixitat enujosa recitar paraules que agreujarien les orelles de
la magestat vostra, car sol en yo pensar aquelles la mia ànima n'està alterada, per què
suplich a la celsitut vostra no les me faça dir sta nit, car dubte
en agonia tots los del vostre imperial palau, e daríem mala nit e treball a la magestat
del senyor emperador, pare vostre. Mas demà, en la hora que a vostra altesa serà
plasent, yo us ho diré, e no gens a mon grat, car temor tinch que l'ànima de vostra
altesa no s'altere de hoir paraules tant nefandíssimes.
"Emperò, senyora, la altesa vostra se pot alegrar de una cosa: que en res no teniu
culpa. E per mi és stat lo virtuós Tirant molt bé informat. E sabuda la veritat per ell,
ne restà molt confús e ab grandíssima vergonya, e per mi suplica a la magestat vostra
que lo perdó no li sia denegat, car ell confessa lo seu gran defalt. E vostra altesa,
senyora, li deu perdonar per ço com ell és stat decebut per persona tal a qui gran fe era
atribuïda, la maldat de la qual la magestat vostra ignora. De aquestes rahons de passió
no vull més dir al present, sinó que us suplich vostra altesa se alegre, car, si plasent
serà a la divina providència, totes les vostres tribulacions e de la magestat del senyor
emperador seran ja passades per la venguda de l'animós Tirant.
"E si vostra altesa sabia quanta és la amor que us porta, n'estaríeu admirada, car
contínuament, quant present li era, no
suspirs e gemechs que los verdaders enamorats solen lançar, que l'ànima li
travessaven. Per què, senyora, molta rahó té vostra magestat de amar-lo en lo
superlatiu grau; que no crech jamés sia stat, ni menys serà en lo sdevenidor temps,
hun cavaller amar una donzella de amor tan strema com aquest ha fet a vostra mercé,
considerant los actes de inmortal recordació que ha fets en la Barberia des que partí de
ací, aprés que de catiu fon posat en libertat.
"Tots aquests actes de singular virtut ha fets a fi que tingués possibilitat de poder
socórrer e ajudar a la magestat del senyor emperador e vostra, e los grans perills que
ha volguts passar perquè pogués possehir lo vostre delitós lit ab repòs benaventurat.
¿E ara que tots los mals e treballs de vostra altesa prenen terme a fi, vos defall lo
ànimo que teniu tant magnànim e tan sforçat? E comfiau de mi, senyora, que jamés
vos fallí en les major necessitats, que prestament yo
reverència com sé verdaderament que altre desig en aquest món no té sinó com poria
fer honors e serveys a la magestat vostra.
"Açò sé yo verdaderament e n'é vista speriència, car, si no fos per la amor vostra,
no li freturava ell de venir ací per conquistar l'Imperi Grech, com en sa libertat era
de pendre per muller la filla del rey de Tremicén e fer-se rey e senyor de tota la
Barberia, la qual donzella era de inestimable bellea e complida de virtuts singulars.
E aquesta veurà vostra altesa no passaran molts dies, que ve ací sol per fer-vos
reverència per ço com Tirant ha molt loada la bellea vostra. E per los grans serveys
e honors que Tirant li ha fets, se té per molt obligada a ell, e ha-li promés de ésser a
la solemnitat de les vostres bodes ab Tirant.
"E donchs, senyora, hun cavaller de tanta virtut, qui ha lexat una tal donzella ab
tants regnes, ¿no és bé rahó que sia merexedor de possehir la vostra excel·lent
persona? Certes, sí. ¿E qual rey ne gran senyor és stat en lo món qui haja conquistades
tantes terres com aquest, que no les ha volgudes retenir per a sí? E Tirant ho ha tot
repartit entre sos parents e amichs e servidors, e com més dóna més té, car jamés res li
fall per la gran liberalitat sua.
"Per què, senyora, suplich a la magestat vostra que no vulla pensar en res qui de
passió sia, e sotsmeteu tot lo passat a oblivió si amau la vostra persona, car les coses
de passió agreugen l'ànima e donen aflicció al cors, com les dones e donzelles per la
flaquea perden gran part de lur bellea; com la de vostra altesa sia tant mencionada per
tot l'univers món, que és de gran necessitat que ara vos mostreu més bella que jamés,
per les moltes gents e de moltes condicions e stats que ara vénen a veure a vostra
altesa, com en la companyia de Tirant ha[n] venguts molts reys, duchs e grans senyors
per valer-li, e seran tots a les vostres bodes. E molts reys, duchs e grans senyors que
vénen ab lo rey Scariano, qui seran tots en aquesta festa. E no volria, per quant tinch
ne sper haver, que lo contrari de vostra altesa fos presumit, com en lo restant del món
no és dona ni donzella de negun stament qui ab vós egual se trobe, axí de linatge com
de bellea, ni en totes les altres virtuts. E per vostra altesa ésser stada senyora mia,
stimaria més morir que hoir lo contrari.
E donà fi a son rahonament.
CAPÍTOL
RÈPLICA QUE FA LA PRINCESSA A LA REYNA
—Molt és a mi enujosa cosa, avisada reyna, en pensar lo que
princessa—, com açò sia cosa que, qui lo seu desig a una cosa desijada ha hagut molt,
se deja més en l'ànimo contentar que qui desija e no pot lo seu desig atényer. E aprés,
neguna cosa és pus laugera a perdre que aquella la qual sperança per avant no promet
pus de tornar. Allí deu ésser la gran dolor, hon lo egual voler lo no poder portar a fi.
Car aquí han loch ira e enuig, aquí és lo pensament e l'afany, perquè, si les voluntats
no són eguals, per força mancarien los desigs. Mas quant los ànimos se volten, anant
desijar algunes coses, e aquelles pervenir no puguen, lavors se encenen e
que si dels seus volers fossen luny. E per ço, germana mia, ara tinch notícia que en lo
passat temps, com stàveu en la servitut mia, me dàveu bons consells e yo no
conexia, per què d'ací avant yo vull star a consell e ordinació vostra.
La fi de les paraules de la princessa fon principi del parlar de la reyna, qui dix:
—Senyora, si axò fa la altesa vostra, yo us promet molt prest dar complit, més que
no desijau.
E axí, ab aquestes rahons e semblants, passaren gran part de la nit, car la princessa
prenia molt gran plaer en les rahons de la reyna perquè gran temps havia passat que
no se eren vistes e tenien molt de què parlar. Dix la reyna:
—Senyora, donem part a la nit perquè vostra altesa no s'enuge.
E axí u feren.
CAPÍTOL
COM TIRANT ANÀ A CONTESTINOBLE PER PARLAR AB L'EMPERADOR
Tengut lo consell per lo virtuós Tirant ab los magnànims reys, duchs, comtes e
barons, sobre la resposta fahedora als embaxadors del soldà e del Turch, per tot lo
consell fon delliberat que la magestat de l'emperador ne fos consultada. Pensà lo
valerós Tirant ésser atés al terme que desijava, ço és, tenir justa causa d'escusació per
anar a veure e fer reverència a aquella per la qual tenia la sua ànima cativa. E pensant
com aquest negoci era de importància e era cosa que tocava més a la honor sua que de
tots los altres, delliberà que secretament, sol, anàs a la noble ciutat desijada per parlar
ab la magestat de l'emperador e saber la voluntat e deliberació sua, de què
seguir molt gran benefici de pau e tranquil·litat en l'Imperi Grech e, a ell, tranquil·le
repòs en los braços de sa senyora. E venint la nit scura, parlà ab lo rey de Sicília e lo
rey de Feç e comanà
Contestinoble, qui distava vint milles del camp de Tirant.
Com lo virtuós Tirant fon al port e la galera fon surta, eren deu hores de la nit.
Desfreçà
de allí, e com fon al portal de la ciutat, dix a les guardes que li obrissen, com era hun
servidor de Tirant qui venia a parlar ab la magestat del senyor emperador. Les guardes
prestament li obriren e féu la via del palau de l'emperador. Com fon dins, li digueren
com l'emperador s'era mès al lit. Tirant anà a la cambra de la reyna de Feç e trobà-la
dins hun retret, que feÿa oració. Com la reyna lo véu, prestament lo conegué e
corregué
—Senyor Tirant, inestimable és lo plaer e soberga alegria que tinch de la vostra
desijada venguda. E ara ab major afecció tinch causa de regraciar a Déu, que de mi,
indigna, vol hoir les justes pregàries. No us puch dir quant és gloriosa la mia ànima
per la consolació de vostra vista, pensant que a la fi de les mies devotes oracions haja
obtés lo major bé que desijava, ço és, la vostra presència, enemiga de tota tristor. No
crech yo que los meus mèrits, mas los vostres, han inclinada la divina bondat que,
dient yo les derreres paraules de les mies piadoses pregàries, no sé si mans d'àngels o
celestials moviments han girat la mia fexuga e trista persona vers la porta del meu
desaconsolat retret, hon hé pogut veure a vós, senyor, qui sou la més alta persona en
virtuts ý meréxer qu'entre tots los mortals contemplar-se puga. Veniu, senyor, digne
de tota glòria! Hora és ja que prengau la paga e satisfacció de vostres honorosos
treballs ab delitòs repòs en los braços de aquella hon és lo terme de vostra felicitat e
occasió de vostres magnànimes empreses, car yo crech que, si vós voleu, yo daré
compliment al que tant haveu desijat. E si ara no feu la voluntat mia, creheu ab
jurament que jamés façau compte de mi, ans, lo més prest que a mi serà possible,
me
No lexà més parlar lo valerós Tirant a la reyna, mas féu principi a semblants
paraules:
—Germana senyora, si en algun temps vos só stat inobedient, suplich-vos per
mercé que
que no serà cosa en lo món que per vós me sia manat que yo no us sia obedient,
encara que fos cert la mort ne hagués a pendre, car só ben cert que sempre me donàs
bons consells, si yo los hagués sabuts pendre.
—Ara, donchs —dix la reyna—, veurem què sabreu fer, que l'esperiment se
veurà, que en liça de camp clos teniu de entrar. E no us tindré per cavaller si donchs
no us veig vencedor de la delitosa batalla. Aturau ací en lo retret, que yo iré a parlar
ab la princessa e suplicar-la hé que vinga ací a dormir esta nit ab mi.
Prestament se partí la reyna de Tirant e anà a la cambra de la princessa, e trobà-la
que
—Què és açò, germana, que tan cuytada veniu?
La reyna fengí molt gran alegria e, acostant-se a la orella de la princessa, dix-li:
—Senyora, feu-me tanta mercé que sta nit vingau a dormir ab mi a la mia cambra,
car de moltes coses tinch a parlar ab la magestat vostra, que una galera és venguda del
camp de Tirant e és exit hun home en terra que ha parlat ab mi.
E la princessa, molt alegra, li dix que era contenta, car ja de altres voltes hi havia
acostumat de dormir, e la reyna per semblant, a la sua cambra. E açò elles feÿen com
volien parlar a lur plaer per no causar sospita a la emperadriu e a les donzelles.
La princessa près per la mà a la reyna e axí anaren a la sua cambra, qual trobaren
molt bé en orde e ben perfumada, que la reyna hi havia fet ja provehir. La princessa se
posà molt prestament al lit per la gran voluntat que tenia de saber noves de Tirant, e
les sues donzelles la ajudaren a despullar. Com fon en lo lit la princessa, donaren-li la
bona nit, la qual aparellada stava incogitadament.
Com les donzelles foren fora de la cambra, la reyna posà la balda en la porta e dix
a les sues donzelles que anassen a dormir, que ella tenia de dir una poca de oració, e
que aprés ella se posaria al lit, que no volia negú. Les donzelles se n'entraren totes en
un'altra cambra en què dormien. Com la reyna hagué dat comiat a totes, entrà-se
lo retret a dix al virtuós Tirant:
—Cavaller gloriós, despullau-vos en camisa e descalç anau-vos a posar al costat
de aquella qui us ama més que a la sua vida. E feriu fort dels sperons car axí
de cavaller, tota pietat apart posada. E en açò no
admetria, ni poseu dilació, car yo us jur, a fe de reyna, que si no feu lo que us hé dit,
que jamés a tota vostra vida tal gràcia aconseguireu.
Tirant, hoint les tan afables paraules de la reyna, ficà los genolls en la dura terra e
volgué besar los peus e les mans a la reyna. E dix-li stil de semblants paraules.
CAPÍTOL
GRÀCIES DE AMOR QUE FA TIRANT A LA REYNA
—Senyora e germana, de forts cadenes apresonau ma libertat. Cosa feu per mi per
la qual, restant-vos catiu e servint-vos los dies de ma vida, és impossible fer-vos yo
satisfacció que a la molta obligació que us tinch acomparar-se puga. Vós me donau la
vida, vós me donau la glòria, vós lo bé, vós lo delit, vós paraís en cors mortal feu
posseir a la mia cansada ànima. Quant me resta del viure ni quant poria conquistar,
que, ensemps ab lo que fortuna me ha donat, donant-ho yo a vós, no seríeu premiada.
Sols amor vos ha de pagar, amant-vos yo de aquell verdader amor que us ha
acompanyat en fer per mi tan senyalada gràcia. E no muyra yo fins que de mi vejau
semblant speriència de la voluntat que en vós axí manifestament tinch coneguda
—Senyor Tirant —dix la reyna—, no tingau temps, que lo temps perdut no
cobrar. Despullau-vos prestament.
Lo virtuós Tirant lançà roba en mar, que en hun moment fon despullat, descalç e
en camisa. La reyna lo près per la mà e portà
La reyna dix a la princessa:
—Senyora, veus ací lo cavaller vostre benaventurat que la magestat vostra tant
desija. Axí sia de vostra mercé que li façau bona companyia, tal com de vostra
excel·lència s'espera, car no ignorau quants mals e treballs ha passats per atényer la
felicitat de la amor vostra. Usau sàviament, puix sou la discreció del món, que vostre
marit és. E no pense la magestat vostra sinó en lo present, que l'esdevenidor s'ignora
quin serà.
Respòs la princessa:
—Germana falsa, no pensava yo jamés de vós axí fos traïda. Mas tinch confiança
de la molta virtut de mon senyor Tirant, que suplirà al vostre gran defalt.
E no penseu que durant aquest parlament Tirant no stava ociós, ans les sues mans
usaven de lur ofici. La reyna los lexà star e anà-se
havia en la cambra. Com la reyna se
Tirant, qui lo combat li strenyia, e féu-li principi de tals paraules.
CAPÍTOL
COM TIRANT VENCÉ LA BATALLA E PER FORÇA D'ARMES ENTRÀ LO CASTELL
—Mon senyor Tirant, no cambieu en treballosa pena la sperança de tanta glòria
com és atényer la vostra desijada vista. Reposau-vos, senyor, e no vullau usar de
vostra bel·licosa força, que les forces de una delicada donzella no són per a resistir a
tal cavaller. No
no
atenyen. Dexau porfídia, senyor, no siau cruel. No penseu açò ésser camp ni liça de
infels. No vullau vençre la qu'és vençuda de vostra benvolença. Cavaller vos
mostrareu damunt la abandonada donzella? Feu-me part de la vostra homenia perquè
us puga resistir. Ay senyor! Ý com vos pot delitar cosa forçada? Ay! E amor vos pot
consentir que façau mal a la cosa amada? Senyor, deteniu-vos, per vostra virtut e
acostumada noblea. Guardau, mesquina, que no deuen tallar les armes de amor, no
han de rompre, no deu nafrar la enamorada lança! Hajau pietat, hajau compassió de
aquesta sola donzella! Ay cruel, fals cavaller! Cridaré! Guardau, que vull cridar!
Senyor Tirant, ¿no haureu mercé de mi? No sou Tirant. Trista de mi! ¿Açò és lo que
yo tant desijava? O sperança de la mia vida, vet la tua princessa morta!
E no us penseu que per les piadoses paraules de la princessa Tirant stigués de fer
son lavor, car en poca hora Tirant hagué vençuda la batalla delitosa e la princessa reté
les armes e abandonà
Tirant se levà cuytadament del lit pensant que la hagués morta, e anà cridar la
reyna que li vengués ajudar. La reyna se levà prestament, près una ampolla de
ayguaròs e donà-li
hun gran sospir, dix.
CAPÍTOL
REPRENSIÓ DE AMOR QUE FA LA PRINCESSA A TIRANT
—Encara que aquests sien los senyals de amor, emperò no ab tanta força e
crueldat se deuen pendre. Ara, senyor Tirant, vinch a creure que no de virtuosa amor
me amàveu. La brevitat de tan poch delit, ¿ha pogut empedir a la virtut, consentint
que hajau tant maltractada la vostra princessa? Almenys haguésseu sperat lo dia de la
solemnitat e serimonial festa perquè lícitament fósseu entrat en los ports de la mia
honesta pudicícia. Ni vós haveu fet com a cavaller ni yo só reverida com a princessa,
per la qual rahó só axí verdaderament agreujada, que de aquesta rahonable ira,
ensemps ab la pèrdua per scampament dels meus carmesins strados, roman tan
debilitada la mia agreujada delicadura que tinch crehença primer yo vençuda entraré
en los regnes de Plutó que vós, vencedor, dels perduts temerosos infels hajau robades
les tendes. Axí que la festa de goig per mi celebradora poreu mudar en tristes,
doloroses obsèquies.
No sperà la reyna que més digués la aflegida princessa, sinó que ab cara alegra li
dix:
—Ay, na beneyta! Com sabeu fer lo piadós, que armes de cavaller no fan mal a
donzella! E Déu me lexe morir a tan dolça mort com vós fengiu que éreu morta! Lo
mal que
La princessa, no prou aconortada de la perduda honestat, no volgué satisfer a les
folles paraules de la reyna, ans callà. Tirant se tornà al lit e la reyna se n'anà a dormir.
Los dos amants stigueren tota la nit en aquell benaventurat deport que solen fer los
enamorats.
CAPÍTOL
COM, APRÉS FETA LA PAU, TIRANT RECITÀ A LA PRINCESSA TOTS LOS SEUS
TREBALLS APRÉS, LES GRANS PROSPERITATS QUE HAVIA HAGUDES
En la nit recità Tirant a la princessa stesament tots los infortunis e persecucions
que havia passades per causa de la sua amor. En aprés, li recità ab grandíssim plaer la
prosperitat e victòria sua, axí per orde com li eren seguides les adversitats e, axí
ordenadament, les conquestes e triümphos. Mas, a la fi, li significà que de res tant
no
No
cobrat lo sforç e passada la dolça fellonia, recità a Tirant discurs, vida ý stil que
tengut havia durant la absència sua e com jamés, durant aquest temps, fon vista riure
ne alegrar-se de cosa deguna. Apartada de tots delits, retreta en contínua oració, per la
sua amor en religió posada, sols subjugada a la sua ordinació, havia pogut sostenir lo
seu ésser fins que de la sua venguda li portaren alegra ý novella embaxada. Moltes
altres rahons ý delicades paraules fornides de enamorats sospirs passaren, ý, ensemps
parlant, moltes vegades conegueren de libidinosa amor los efectes.
La reyna, qui portava lo pes de aquest negoci, vehent que lo dia se acostava; pensà
que los qui se amen, com aconseguexen algun delit, pensen en res qui
Levà
stada bona, que Déu los donàs lo bon jorn. E ells lo y reteren molt graciosament. E
trobà
de l'altre. La reyna dix a Tirant:
—Senyor de l'Imperi Grech, levau de aquí que ja
mercé és mester que us ne aneu lo més secretament que pugau.
Al virtuós Tirant fóra stat plasent que aquella nit hagués durat hun any. E moltes
voltes besant a la princessa, la suplicà que fos de sa mercé li volgués perdonar.
Respòs la princessa:
—Mon senyor Tirant, amor me força de perdonar-vos ab condició tal que no
sia tarda la vostra tornada, car viure sens vós me és impossible, que ara sé què és
amor, que de primer no u sabia. E puix a força d'armes me haveu feta cativa, no
denegueu lo socors, car ma vida, ma libertat e la mia persona d'ací avant no tinch per
mia, puix, havent-la perduda, de vós la hé cobrada. E ara la prench en comanda
ensemps ab la glòria de la sdevenidora victòria, per la qual yo sola me alegre perquè
més honrada e major sia la senyoria vostra, que de cosa que més stime vos hé fet
senyor.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FA TIRANT A LES RAHONS DE LA PRINCESSA
Acabava la excelssa senyora la derrera síl·laba de ses enamorades paraules quant
lo virtuós Tirant se près a dir:
—Sperança de mon bé e contentació de ma vida! No us poria fer les infinides
gràcies que la celsitut vostra mereix en haver-me atorgat perdó de la dolça ofensa per
mi feta a la magestat vostra per haver obtés lo premi de mos treballs. E stime tant ab
violència haver-ho obtés com si de líbera voluntat atorgat me fos, de què
presoner e catiu de vostra excel·lència. E molt major plaer e consolació fóra per a mi
d'estar en benaventurat repòs en los braços de vostra magestat que, absent, morint en
penada vida. A mi no fretura pregar-me del que les forces de amor me costrenyen. E
per speriència veurà la altesa vostra quant se abreujarà la guerra perquè yo, catiu
vostre, ab amorosos serveys vos puga servir.
E ab hun besar de amor strema se partiren. La reyna lo près per la mà e devallà
per una porta falsa en l'ort. E devallant, lo virtuós Tirant volgué besar les mans a la
reyna e la reyna no u consentí que les hi besàs, mas dix-li semblants paraules:
—Tirant, senyor, ¿com és contenta la senyoria vostra del que tant ha desijat?
Respòs Tirant:
—Germana senyora, la mia lengua no bastaria a dir la gran contentació que tinch
de ma senyora, e de vós per la molta virtut vostra, que crech jamés poré satisfer la
gràcia singular que de vós hé obtesa. E si la divina potència me fa gràcia que puga
atényer la fi del que tinch començat, stau ab confiança segura que yo smenaré lo que
en vós hé fallit.
La reyna, ab una agraciada reverència, li dix:
—Senyor Tirant, tantes honors e beneficis la senyoria vostra ha envers mi fets, no
essent yo merexedora, que en tots los dies de la mia vida a mi serà cosa impossible
que us ho pogués servir. E suplique la divina Magestat vos vulla prosperar en honor
tan excelsa com la senyoria vostra mereix ni desija.
E fent-se gran reverència lo hú a l'altre, dient-se moltes cortesies, se partiren.
Tirant se n'anà a la posada de Ypòlit e la reyna se
al loch de Tirant e, ab repòs, dormiren fins que fon gran dia.
CAPÍTOL
COM TIRANT ANÀ A PARLAR AB L'EMPERADOR
No fon de poca stima la alegria que Ypòlit hagué com véu a son mestre e senyor
Tirant, que de infinida amor que li tenia se lançà als seus peus per voler-los-hi besar.
E lo valerós Tirant no u consentí, mas levà
grandíssima festa, car no se eren vists des que Tirant se n'anà ab la fortuna. Com se
foren molt festejats, Tirant dix que anàs al palau e digués a l'emperador com Tirant
era vengut, e que volia parlar ab sa magestat secretament.
Anà prestament Ypòlit a l'emperador e dix-li la embaxada de Tirant. E
l'emperador li dix que vingués en la manera que pendria plaer, que molt se alegraria
de la sua vista. Bé
causa de negocis de gran importància, e desijava-u molt saber.
E dix a Ypòlit que digués a Tirant que de continent vingués, que ell era prest de
hoir-lo.
Ypòlit se
Los dos parents, desfreçats, partiren de la posada de Ypòlit e, ab suaus passos,
caminaren la via del palau. E trobaren l'emperador en la cambra, que en aquella hora
se acabava de vestir.
E arribat Tirant davant la magestat sua, als seus peus se lançà per voler-los-hi
besar. E lo magnànim senyor no u comportà, mas, prenent a Tirant per lo braç, alçà
de terra e besà
lo passà en una altra cambra e féu-lo seure al seu costat. E corrent los seus ulls vives
làgremes, tant per sobres de alegria com encara per lo recort de tanta pèrdua com
havia feta, la qual sabia molt bé si Tirant fóra stat present perdut no hauria, dix ab
gravitat real e humana entonació les següents paraules.
CAPÍTOL
LES PARAULES QUE DIU L'EMPERADOR A TIRANT PER CONTEMPLACIÓ DE LA
VENGUDA SUA
—Magnànim capità e dilectíssim fill nostre, a infinit se acosta lo strem de tanta
alegria com la vostra desijada vista nos presenta, per la gran amor e afecció que us
portam, atenent lo meréxer vostre ý los grans serveys que de vós tenim rebuts ý la
sperança certa que tenim, sols per vostra venguda, ésser prestament deliurats e
defesos, exalçant vós la nostra corona, aumentant nostra prosperitat ý honor. Per què,
considerant haver dexat lo camp, aquesta vostra secreta venguda no deu ésser sens
alguna causa o necessitat de imperial consulta o consentiment, remetent per a major
disposició les reposades e amigables rahons. Per donar-vos audiència e saber la causa
de aquesta vostra venguda, cesse de més avant parlar-vos, dexant per a les
sdevenidores obres lo "bé siau vengut" e contentament que tinch de vostra gloriosa
venguda.
Acabant de parlar l'emperador, Tirant no tardà de respondre en forma de les
següents paraules.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE FA TIRANT A L'EMPERADOR
—Senyor de gran excel·lència, la magestat vostra deu saber com la causa de la mia
venguda és per significar a vostra altesa com lo soldà e lo Gran Turch me han tramés
embaxada, la qual té, en efecte, moltes condicions tocants a vostra sacra magestat. E
per quant a mi fóra gran presumpció e atreviment de fer deliberació alguna ne retre
resposta sens licència ne exprés manament de la magestat vostra, per què us suplich
que sia de vostra mercé que en lo sacre consell vostre sia ben vist e determenat lo que
fer-se deu a fi que en sdevenidor, si altre cars se
ésser imputat.
"La qual embaxada conté com lo soldà e lo Gran Turch demanen a la magestat
vostra pau e treva per a tres mesos o per a més, tant com la vostra excel·lència volrà.
E si volrà pau final per a cent e hun any, que ells seran contents; e fer liga e
germandat ab la magestat vostra, amichs dels amichs e enemichs dels enemichs. E si
açò volrà fer la magestat vostra, que ells se
l'imperi e restituiran-vos totes les ciutats e viles que us han preses en tot l'imperi,
que
restituiran tots los presoners e catius crestians qui seran trobats en totes les terres, axí
del soldà com del Turch. E si açò la magestat vostra no volrà fer, que m'aparelle de la
batalla, que, cobrada per ells la resposta de mi, ells seran davant lo meu camp lo més
prest que poran per dar-me batalla.
Respòs l'emperador en la forma següent:
—Virtuós capità nostre e fill, nós vos tenim en stima tal que confiam de la vostra
molta discreció e virtut, que en majors coses que aquestes daríeu rahó e pendríeu lo
partit més útil e de major honor a la corona de l'Imperi Grech. E nós haguérem per
acceptable tot lo que per vós fos stat deliberat e mès en execució. Mas, per tant que lo
voler vostre sia més content, ne faré tenir consell.
Lo magnànim emperador manà que prestament lo consell fos ajustat perquè Tirant
se
reverència a la emperadriu e a la virtuosa princessa. E trobà-les ensemps en la cambra
de la princessa, per ço que la princessa fengia ésser malalta e la emperadriu era
venguda per visitar-la.
E la emperadriu féu grandíssima festa a Tirant e rebé
moltes carícies per ço com lo havien mester. E la virtuosa princessa fengí la festa
molt freda, per dissimular lo que era stat en la nit passada. Aquí parlaren de moltes
coses, en special la princessa demanà a Tirant si sabia ni sentia certenitat alguna de la
venguda de la reyna de Ethiòpia.
Respòs Tirant:
—Senyora de preclara virtut, tres dies ha que per hun correu del rey Scariano fuy
avisat per letra sua, mencionant-me que li fes tanta gràcia que no volgués dar la
batalla als moros fins a tant que ell s'í pogués trobar, que altra cosa més en lo món no
desijava, que ell me feÿa cert que dins
La princessa dix:
—Capità senyor, cosa en lo món no desige tant com de veure aquexa reyna, car hé
hoït dir que és dotada de bellea que en lo món no
Respòs Tirant:
—Senyora, dit-vos han veritat, que, aprés la magestat vostra, no crech més bella
dona sia, ne més virtuosa en lo món no poria ésser trobada. E aqueix mateix desig té
ella de veure vostra altesa. E per pus no ve ací, sinó per les tantes perfeccions que ha
de vós hoïdes mencionar.
E parlant axí Tirant a la emperadriu e ab la princessa, e departint e solaçant de
coses de plaer, entrà per la cambra la dolorosa Stephania, duquessa de Macedònia,
vestida de burell o àbit de les virtuoses de alta religió menoretes, car, per l'absència
de l'il·lustre e de preclara virtut Diafebus, duch de Macedònia e marit seu, se ere
posada en religió e no n'era volguda exir fins aquell benaventurat dia per hon
pensava atényer la fi de sos mals.
E lançant-se als peus de Tirant, ab veus doloroses cridà, decorrent los seus ulls
abundants làgremes, fent principi a la següent lamentació.
CAPÍTOL
LAMENTACIÓ QUE FA LA DUQUESSA DE MACEDÒNIA ALS PEUS DE TIRANT
—Veniu, honestíssimes senyores e castes viudes! Acompanyau la desolada
duquessa! Cobriu ab ruades sàvenes e negre mantell lo meu cap abundós de
amaríssimes làgremes! Sosteniu lo fexuch cors de la deserta Stephania, carregada ab
cadenes de tanta captivitat! Ajudau-me, senyores! ¡Prestau-me piadoses paraules,
donau-me tristes sclamacions, feu acorts ab squinçada veu a l'aspredat de tan dolorosa
lamentació! Cridau ab mi davant lo vencedor capità! Cridau misericòrdia a Tirant, que
és sols, aprés Déu, redemptor e defenedor de nosaltres! Misericòrdia, senyor Tirant,
misericòrdia vos demane! Hajau compassió, hajau dolor, no de mi, desaventurada ý
perduda, mas de aquell en qui és la mia libertat e benaventurança! Moga
vostra sanch! Lo vostre cosín germà, catiu, presoner de infels, lo ducat de Macedònia
e a mi ha lexat en mortal desolació e pressura. La necessitat e captivitat de aquell a
vós, senyor, és vergonyosa injúria. Les pesades cadenes ý ferros a vós, senyor, deuen
ésser causa de laugeres ales. Venjau, Tirant senyor, la vostra ofensa, e fent libert lo
vostre Diafebus, fareu cativa la sua ý vostra Stephania, stimant tostemps com a vostra
la mia cobrada libertat, per vostres mans resuscitadora.
Lo virtuós Tirant no comportà que la duquessa stigués agenollada: pres-la del
braç e levà-la de terra, e abraçà e besà aquella dient-li paraules de consolació en
semblant stil.
CAPÍTOL
CONSOLACIÓ QUE FA TIRANT A LA DUQUESSA DE MACEDÒNIA
—Contínua speriència de greus mals e dolors me ha mostrat complanyent als
dolorits socórrer, e més de aquelles coses que rahonablement deuen ésser comunes. E
per ço, germana e senyora, respondré a vostra justificada demanda, ço és, que us
deman de gràcia que no ploreu ni doneu turment a la vostra virtuosa persona, car los
mals e aflicions que rahonau no són stats per mi oblidats, segons clara speriència
demostra e molt prest molt més se demostrarà, car yo us promet, per l'orde que tinch
de cavalleria, que, mijançant lo adjutori divinal, no passarà hun mes que lo duch de
Macedònia, ab tots los altres, seran fora de la presó e vendran ací perquè vostra
gentilesa sia contenta. E per altra cosa no só vengut ací.
Vehent la virtuosa duquessa de Macedònia les humils e afables paraules del
valerós Tirant, lançà
no u comportà, mas, levant-la de terra, la tornà a besar altra volta. E prenent-se per les
mans se assigueren, recitant cascú a l'altre tots los passats mals.
En aquell instant que lo virtuós capità stech festejant les dames e féu parlament de
consolació a la duquessa de Masedònia, l'emperador féu tenir lo consell. E preposà
la embaxada que lo soldà e lo Turch tramesa havien a Tirant, segons que per Tirant
era stat recitat.
E sabuda per tots los del consell la bona nova, foren entre ells de grans
altercacions e diferències. Los huns deÿen que Tirant los donàs batalla perquè
morissen tots, car Tirant tenia tanta potència que hú no se
avant no tendria negú atreviment de tornar-hi. Los altres deÿen que no era de
necessitat dar-los batalla ne posar en perill tanta gent, com los moros eren molts e
bons cavallers e, considerant que
crestians, mas que
pendrien tots per fam o se haurien a donar tots per catius. Los altres consellaven que
més valia fer pau ab ells e lexar-los anar, e detenir-se lo soldà e lo Turch e tots los
reys e grans senyors en rahenes fins a tant haguessen restituïdes totes les terres que
havien preses e los presoners, car, si ells los mataven a tots, prestament farien altres
senyors, los quals contínuament farien lur poder en defendre e sostenir totes les forces
que tenien preses e seria causa de major guerra, que jamés se
E vist per lo consell totes les diferències, deliberaren del que era faedor.
Trameteren per l'emperador, puix hagueren clos lo consell, e digueren-li les següents
paraules:
—Sacra magestat, tot lo consell és de acort que, per dar repòs tranquil·le a la
senectut vostra e de tots los vassalls e servidors de tot l'imperi, havem deliberat que
per scusar la pèrdua de tanta multitut de gent que en la guerra morrien ans que fos
cobrat tot l'Imperi Grech, que consellam a la magestat vostra faça pau final ab lo gran
soldà e ab lo Turch, e ab tots los altres grans senyors qui són en lur companyia, ab
pacte e condició tal que
jamés exiran de presó fins a tant que complit hagen tot lo que han ofert. E los altres
moros que se
De aquest deliber fon l'emperador molt content, com tan bé consellat lo havien. E
ixqueren tots del consell. E l'emperador se n'anà a la cambra de la princessa, hon
trobà lo virtuós Tirant, e pres-lo per la mà e féu-lo seure al seu costat ab molt gran
amor. E dix-li lo voler seu en stil de semblants paraules.
CAPÍTOL
COM L'EMPERADOR MANIFESTÀ A TIRANT LO QUE EN LO SEU CONSELL ERA STAT
DELIBERAT
Per la speriència manifesta que tinch de vostra molta virtut, Tirant, capità e fill
meu, volria e desige que per aleujar part de vostres treballs fos feta la concòrdia,
significant-vos com per lo nostre consell és stat fet delliber segons la forma dessús
mencionada. E a major cautela, yo confiant de la molta discreció e virtut vostra per
moltes voltes ja sperimentada, me faríeu singular gràcia que sabés de vós la intenció
vostra, car, si lo contrari consellau, yo vull seguir tot lo que per vós serà delliberat
Acabant l'emperador, Tirant féu principi a semblants paraules:
—La celsitut de vostra magestat deu saber com yo hé fet tenir consell en lo meu
camp, hon ha de molts savis prínceps e cavallers, pregant-los que per lur virtut
volguessen consellar-me, segons d'ells confiava, sobre la resposta que tenia de fer als
embaxadors E per tot lo consell fon delliberat ésser lo millor partit lo que la magestat
vostra me ha dit que negun altre. Per què, ma crehença és tal que la Providència
divina ne vol axí dispondre en confermar de tots la voluntat, No resta sinó que vostra
altesa me mane lo que plasent li sia.
La fi de les paraules de Tirant foren principi al parlar de l'emperador, qui dix:
—Puix a la divina Clemència plau que la nostra fortuna gloriosa fi atenga, prech a
la vostra molta virtut que la vostra partida sia molt presta per dar resposta a la
embaxada, car és la cosa de què més nos podeu servir.
Tirant dix que compliria lo manament seu. E près comiat e licència de
l'emperador e anà a la emperadriu e a la princessa e demanà
donaren ab moltes suplicacions que li feren que volgués entendre ab summa
diligència en la liberació de l'Imperi Grech.
Respòs lo virtuós Tirant e dix:
—Senyores, Nostre Senyor me faça gràcia que sia tan prest com les excel·lències
vostres volrien ne desigen.
E près comiat de totes les dames. E la reyna lo volgué acompanyar fins la porta de
la cambra per dir-li que, tan prest com fos scur, que per la porta de l'ort entràs e
vingués a la sua cambra, e parlaria ab la princessa. Dix Tirant que faria son delitós
manament.
Partit lo virtuós Tirant de les dames, se n'anà a la posada de Ypòlit, sperant la nit
scura perquè pogués lo seu delit atényer. E sol, desfreçat, en la hora més disposta, ab
suaus passos per lo acostumat ort entrant, lo seu camí dreçà a la cambra de la ínclita
reyna. Trobà aquí la princessa, e companyia de la reyna, qui
princessa ab alegria inestimable, se n'entraren los tres en lo retret de la reyna.
Tirant jugant ab la princessa e stant en amorosos solaços e delitosos parlaments,
passaren lo temps fins fon hora de dormir. La princessa se posà al lit primera e la
reyna donà comiat a totes les donzelles e féu lo valerós Tirant posar al costat de sa
senyora, lo qual fon rebut ab major amor que la passada nit. E la reyna, aprés que
hagué posats dins la liça, concordes de la delitosa batalla, se n'anà a dormir, confiant
que
Tirant no dormí en tota aquella nit, com a cavaller valerós, car contemplar-se deu
que qui és valerós en lo camp deu ésser valerós en lo lit. E acostant-se lo dia, Tirant
dix a la princessa:
—Senyora e ma vida, a mi és forçat que me
del senyor emperador que demà, al sol exit, seré al meu camp.
Respòs la princessa:
—Mon senyor e lo meu bé, molt me enuja la vostra partida, car, si possible fos, no
volguera jamés partísseu davant los meus ulls, que, de una pena que sentia, ara ne sent
mil. Feu-me gràcia, senyor, no sia tarda la vostra venguda, si no voleu abreujar ma
vida, car viure sens vós me és impossible; e si no fos lo gran benefici que se
seguir, e repòs a la corona de l'Imperi Grech de la vostra partida, no permetera la
vostra absència, car amor me ha tant subjugada que
m'és forçat, la licència vos atorgue, que a ma voluntat jamés se fera.
Puix Tirant la licència hagué obtesa, levà
de amor strema mesclats ab abundants làgremes, près comiat de la princessa e de la
reyna. E devallant per la porta falsa en l'ort, féu son camí a la posada de Ypòlit.
Levant-se Ypòlit, prestament acompanyà lo virtuós Tirant fins al portal de la ciutat
per fer-li obrir. Tirant féu la via de la mar e recullí
secretament, per no ésser sentit, e féu la via del camp seu.
Com la galera fon davant lo camp de Tirant, no havia una hora que lo sol se
demostrava. Tots los del camp sabent lo capità ésser tornat, cavalcà lo rey de Sicília e
lo rey de Feç ab molta cavalleria per acompanyar al virtuós Tirant, e ab honor excelsa
lo portaren a la sua triümphal tenda. Passaren aquell dia ab gran delit, recitant-los
Tirant tot lo que per la magestat del senyor emperador era stat deliberat, d'on restaren
tots molt alegres e contents.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE TIRANT FÉU ALS EMBAXADORS DEL SOLDÀ E DEL TURCH
Lo següent dia lo virtuós capità, de matí, tramés per los reys e grans senyors que
vinguessen a la missa e tots foren prestament en la sua tenda ab molta cavalleria. Dita
la missa, Tirant tramés per los embaxadors del soldà e del Turch que vinguessen per
cobrar la resposta que fer-los volia.
Los embaxadors de tal nova foren molt contents. E molt ben abillats a la morisca,
ab gran orde e gravitat de grans senyors, ben acompanyats de molts nobles cavallers
del camp de Tirant, ab suaus passos anaren a la tenda del valerós capità. Los
embaxadors, ans que partissen de la lur tenda, feren posar en orde lurs cavalcadures e
servidors a fi que, cobrada resposta del virtuós Tirant, se
camp.
Aplegats que foren los animosos embaxadors davant la presència del valerós
capità, feren-li molt gran reverència. E Tirant ab cara afable los rebé e féu-los aquella
honor que conegué que eren merexedors. E asseyts davant ell, aprés hun poch spay,
Tirant féu la resposta següent:
—Als prudents qui viuen en benaventurada vida s'esguarda que en la execució de
les obres virtuoses subtilment miren, car a ells cové que, seguint les regles de
cavalleria, ab grandíssims perills gloriosa fama atenguen. E del prudent savi s'espera
millor pensar lo que ans pensat no havia, seguint lo consell de prudència humana. Per
què, virtuosos barons, no siau admirats si la resposta vos ha tant tardat, car yo hé
volgut consultar la magestat del senyor emperador de la vostra embaxada e ell, per la
sua gran benignitat e clemència, ha hagut compassió misericorde de vosaltres, car
com sabeu bé la vida vostra e mort stà en les mans nostres, e en nostra libertat és de
fer tot lo que vullam de vosaltres. E som certs de la molta crueldat que haveu tenguda
e tendríeu devers la magestat del senyor emperador e de servidors e vassalls seus,
mas, perquè conegau quanta és la humanitat e clemència del senyor emperador, és
content de salvar-vos la vida e pendre-us a mercé en la forma següent, ço és, que lo
soldà e lo Turch, ab tots los reys e grans senyors qui són en lo vostre camp, se posaran
en poder de l'emperador com a presoners e staran aquí tant e tan longament fins que li
hagen tornat e restituït totes les terres que li tenen de l'imperi, segons haveu ofert. E
axí mateix, li faran portar tots los presoners e catius crestians que seran trobats axí en
les terres del soldà com del Turch. E la magestat del senyor emperador és contenta
de lexar anar salva e segura tota la morisma qui és en lo vostre camp, emperò tots a
peu e sens armes. E més, és content de fer pau e treva a cent e hun any, e liga e
germandat ab lo soldà e ab lo Turch, e valer-los sempre contra moros, mas no contra
crestians. E açò serà prest de fer de continent que serà complit tot lo que dit és dessús.
E si de la gràcia que lo senyor emperador los fa no
morir, car yo us promet, per l'orde que tinch de cavalleria, que degú no serà pres
a mercé.
Los embaxadors molt regraciaren al virtuós Tirant la resposta singular que
feta e suplicaren-lo que fos de sa mercé los donàs
resposta tal que la sua senyoria ne seria contenta. E Tirant fon content atorgar-los lo
que demanaven. Prengueren licència los animosos embaxadors de Tirant e de tots los
grans senyors e, pujats a cavall, feren la via del lur camp ab grandíssima alegria, com
havien obtés lo que desijaven, com no tinguessen altra sperança sinó de morir.
E plegant los embaxadors al lur camp, anaren davant lo soldà e lo Turch e
splicaren-los largament la bona resposta que Tirant los havia feta. Lo soldà e lo Turch
restaren molt contents e demostraren molt gran degria de la gràcia que obtesa havien.
E més, los recitaren la gran magnificència de Tirant e del gran poder que tenia, hon
havia la millor cavalleria del món, e de les grans festes, honors e cortesies que
stades fetes en lo camp de Tirant, axí per ell com per tots los altres, que no u podien
acabar de recitar. Tots los moros staven spantats de les coses que havien hoïdes recitar
de Tirant e staven molt aconsolats com havien tret tan bon partit.
Lo dia següent, de matí, los moros tingueren consell sobre la resposta que tenien a
tornar a Tirant. E per tot lo consell fon deliberat que complissen tot lo que Tirant
demanava, e no restava més a dir sinó que ell ordenàs tot lo que volia que fessen, que
ells eren prests de obeir-lo. Los embaxadors tomaren al camp de Tirant, hon foren
rebuts ab molta honor per ço com cascuna de les parts desijaven repòs e tenien gran
plaer de la pau, axí los vençuts com los vencedors.
Los embaxadors tornaren la resposta a Tirant dient-li com lo soldà e lo Turch, ab
consell e voluntat de tots los altres, eren contents de fer e posar en execució tot lo que
per sa senyoria era stat demanat e que manàs lo que volia que fessen. Respòs Tirant
als embaxadors:
—Lo que yo vull és que lo soldà e lo Turch, ab tots los reys e grans senyors, se
vinguen a posar en mon poder. E aprés yo daré segur passatge a tota l'altra gent. E
promet-vos, a fe de cavaller, de salvar-los vida e membres e posar-los en segura
libertat.
Los embaxadors, ab gran reverència, ho acceptaren e tornaren-se
E feta fidelíssima resposta del que lo virtuós Tirant los havia dit, prestament
cavalcaren tots los qui havien a restar en rehenes. E foren per compte
hòmens de títol e de gran senyoria, los noms dels quals me obmet per no causar
prolixitat, mas sé-us dir que, per la molta necessitat que tenien de fam, no stigueren
molt en lo camí, e presentant-se tots davant lo virtuós Tirant, li feren molt gran
reverència. E Tirant los rebé ab cara molt afable fent-los molta honor. E féu-los hun
molt bell convit, en lo qual foren molt ben servits abundantment de totes aquelles
coses pertanyents a tan grans senyors, que més no poguera haver fet que fos dins una
gran ciutat. E fet lo convit, Tirant féu recullir los presoners en dues galeres e ell se
recullí aprés per acompanyar-los.
Les dues galeres partiren del camp e foren molt prest en Contestinoble. Com
l'emperador sabé que lo seu capità Tirant era arribat al port ab tots los presoners ab
tan gran victòria, tingué en sí alegria inestimable e, regraciant a la divina Clemència
de la singular gràcia que feta li havia, posà los genolls en la dura terra e féu principi a
semblant oració.
CAPÍTOL
LA ORACIÓ QUE FÉU L'EMPERADOR
—Senyor inmens e incomprensible, Déu creador de humana natura, rey dels reys e
senyor dels senyorejants, a la omnipotència del qual alguna cosa no és impossible. A
tu, Senyor, humilment regracie, adore, loe, benehesch ý confesse la tanta gràcia que
piadosament me atorgues, vist, Senyor, que los meus peccats lo contrari merexen ý la
tua infinida bondat ý clemència benignament de tanta prosperitat me prospera, que no
sols libert ý defés de tanta opressió e captivitat me delliures, mas encara, tornant en lo
me primer stament, lo meu ceptre e imperial comanda axí gran com ésser sol me
restituexes. De què, Senyor, encara que les mies culpes mortificassen la mia poca
sperança, lo gran recort e confiança que hé tengut en la tua infinida misericòrdia no
m'ha consentit perdre aquella. E axí, los amadors de la tua ley e los qui honren lo teu
divinal nom, confonent e destroint la mala secta ý herètica pravitat, seran per tu,
Senyor, defensats, ajudats e mantenguts fins per venir a la tua desijada glòria.
Acabada sa oració, l'emperador se levà e tramés a dir a la emperadriu e la
princessa que
Turch ab vint altres grans senyors. No fon de poca stima la glòria que sentí la excelsa
princessa com sabé que lo seu Tirant venia ab tan gran triümpho e victòria, que
vingué quasi a esmortir-se de sobres de alegria. E recobrats los primers sentiments,
ella se abillà molt bellament, considerant que havia de ésser vista per molta noble
gent.
E l'emperador manà a Ypòlit que fes emparamentar la plaça qui és dins lo palau
de l'emperador, qui era molt bella e gran, e que la fes tota emparamentar de draps de
raç e cobrir dalt de draps de colors. E axí mateix, que fes a la hun cap de la plaça hun
bell cadafal molt alt e gran per a ell e molt ben en punt, tot cubert de draps d'or, e
aprés de aquell, ne fes fer hun altre més baix tot cubert de draps de seda; e davant
aquells dos ne fes hun altre en què stigués lo tinell ab tota la vexella d'or e d'argent, la
qual l'emperador tenia en molt gran quantitat. E prestament fon fet.
CAPÍTOL
COM TIRANT ARRIBÀ EN LA CIUTAT DE CONTESTINOBLE AB LOS PRESONERS E FON
REBUT PER L'EMPERADOR AB HONOR EXCELSA
Com lo virtuós e magnànim capità fon junt en lo port de Coitestinoble e la popular
gent saberen que Tirant venia ab tan gran triümpho portant presos los majors senyors
qui eren de tot lo poblè morisch, foren los més contents hòmens del món e donaren
infinides laors e gràcies a la divina clemència, qui
passat havien e de molt més que
mar per veure los presoners. Foren aquí ajustades infinides gents, axí hòmens com
dones, e cridaven ab multiplicades veus:
—Vixca lo benaventurat capità, Déu lo prospere e si aumente la vida, qui
liberats de tanta captivitat e misèria!
Tirant no volgué exir de les galeres fins que l'emperador hi tramés Ypòlit
acompanyat de molts cavallers. Com Ypòlit fon dins la galera hon Tirant era, dix-li
semblants paraules:
—Mon senyor, la magestat del senyor emperador me tramet a vostra senyoria e
prega-us que vullau exir en terra.
Dix Tirant que era content de complir lo que li manava. Prestament, lo virtuós
capità féu acostar les galeres en terra e lançaren les scales. E Tirant féu exir tots los
presoners ab ell. Com foren en terra, trobaren aquí tots los oficials e regidors de la
ciutat, qui
molta honor a tots. Partiren tots ensemps de la mar e anaren al palau de l'emperador, e
tota la popular gent qui
Com foren en la gran plaça del palau, veren l'emperador alt en lo cadafal, asseyt
en la imperial cadira, ab la emperadriu a la part sinestra, asseyta en son siti, e la
princessa asseyta a la dreta part de l'emperador, emperò pus baix, hun poch, en
senyal de succeïdora de l'imperi; la qual se era devisada en semblant forma: de un
brial de domàs groch, les obres del qual eren perfilades per art de molt subtil artifici
de robins, diamants, safirs e maragdes, qui lançaven molt gran resplandor, e la ampla
cortapisa stava sembrada de perles orientals, molt grosses, de fulles e flors de verts
smalts qui admirar feÿen als miradors. En lo seu cap no portava res, sinó los seus
daurats cabells ligats detràs e solts e scampats per les spatles, ab hun fermall al front,
ab una taula de diamà tan gran e de tanta resplandor que la sua cara se demostrava
més angèlica que humana. E portava en los pits, la excelsa pricessa, hun reluent robí
de inestimable vàlua, lo qual del seu coll hun fil de molt grosses perles sostenia. E
sobre lo devisat brial, una mantilla a través lançada de vellut negre, tota sembrada
de perles molt grosses qui
Com lo virtuós Tirant ab los presoners foren en vista de l'emperador, tots donaren
dels genolls en terra. Aprés, feren la via del cadafal hon era l'emperador. Com foren
dalt, feren altra molt gran reverència e Tirant se posà primer.
Com fon davant l'emperador, lançà
l'emperador no u consentí, mas pres-lo del braç, levà
Tirant li besà la mà. Aprés lo soldà se agenollà davant l'emperador e besà-li lo peu e
la mà. E lo Turch e los altres gran senyors feren per semblant. L'emperador los rebé
ab molt gran humanitat mostrant-los la cara molt afable, e manà que
en l'altre cadafal. E axí fon fet.
Posaren de continent les taules e feren seure cascú per orde, segons son grau.
L'emperador volgué que Tirant menjàs en la sua taula e menjaren tots cinch: lo
emperador e la emperadriu, la princessa e Tirant e la reyna de Feç. E cascú en son plat
e ab son trichant davant cascú. E féu seure Tirant davant la pricessa. Servia de
majordom Ypòlit. L'emperador manà que los presoners fossen servits ab gran honor ý
molt reverits: per bé que fossen infels, eren hòmens de gran dignitat e senyoria. E fon
fet molt bé e ab gran abundància de viandes precioses e vins de diverses natures, que
ells n'estaven admirats e deÿen que millor pràtica tenien los crestians en lo menjar
que no los moros.
Com foren dinats, Tirant demanà licència a l'emperador per anar al camp dels
moros per fer-los passar en la Turquia, e l'emperador fon content. E obtesa la licència,
Tirant près comiat de la emperadriu e de la princessa e anà
E féu la via del stol, qui stava davant lo camp dels moros.
Com l'almirall véu venir a Tirant, féu tocar les trompetes e anafils e clarons, e ab
grans crits, saludaren al capità. E l'almirall passà a la galera del capità e dix-li:
—Senyor, què mana la senyoria vostra?
Respòs Tirant:
—Feu acostar totes les fustes a terra e passaran tota la morisma en la Turquia.
E l'almirall dix que faria son manament. Tornà-se
senyal a totes les fustes que s'acostassen en terra, e fon fet molt prest. Tirant féu posar
en terra hun cavaller que portava del soldà e aquest dix als moros que pujassen
segurament en les fustes e passarien en la Turquia.
Los moros, com aquells qui altra cosa no desijaven per la molta fam que tenien, ab
gran cuyta se reculliren, e lexaren los rocins e los arnesos ab les tendes parades ab tota
la roba.
Com les fustes foren carregades de moros, posaren-los en terra, car era molt prop,
que no havien a travessar sinó lo braç de Sent Jordi, e tornaren per més. E podeu
pensar quanta gent podia ésser, que quatrecentes e tantes fustes, entre naus e galeres e
altres fustes, ne feren deu viatges.
Com los del camp de Tirant saberen que tots los moros eren fora, cuytaren qui més
podia per haver part de la roba. Los de les fustes, qui hagueren acabat de passar los
moros, isqueren en terra e encara foren a temps de haver part de la roba, car se podia
dir ab veritat que aquell camp era lo més rich que per ventura en lo món sia stat
jamés, car havien pres tot l'Imperi Grech, e robat, e tot ho tenien aquí. E féu-los mal
profit. E aquells qui
Com lo camp dels moros fon robat, Tirant manà a tota la gent que se
al seu camp, e axí u feren. Sol se aturà lo rey de Sicília e lo rey de Feç, ab alguns
altres barons qui volien fer reverència a l'emperador. E partiren del camp dels
moros, e per terra anaren a la insigne ciutat de Contestinoble. E les fustes, navegant,
vingueren al port de la ciutat ja dita.
CAPÍTOL
COM L'EMPERADOR FÉU POSAR LOS PRESONERS EN LOCH SEGUR E AB BONES
GUARDES
Aprés que l'emperador se fon levat de taula e los presoners se foren dinats a tot lur
plaer, manà a Ypòlit que prengués tots los presos e que
palau qui aparellades eren per posar-los. Ypòlit anà al cadafal hon eren los presoners e
dix-los que
devallaren del cadafal e seguiren a Ypòlit, qui
lo soldà e lo Gran Turch en una bella cambra, molt ben emparamentada de draps de
seda e de raç, ab hun lit molt bell e molt bé en orde.
E Ypòlit los dix:
—Senyors, la magestat del senyor emperador mana que ací reposeu e prega-us
que les senyories vostres vullen pendre una poca de paciència si no sou contractats
segons lo molt meréxer vostre.
Respòs lo soldà en semblant stil:
—Cavaller virtuós, nosaltres regraciam molt a la magestat del senyor emperador la
molta honor que
presoners, mas com a germans. E de açò li restam molt obligats e li prometem que,
tornats en nostra libertat e acostumada senyoria, de servir-lo en tot lo que
E perquè havem coneguda la molta virtut e humanitat de sa excel·lència, li volem
ésser vassalls e servidors.
Aprés, Ypòlit manà a quatre patges que jamés no
molta reverència, los servissen de tot lo que
ordenà bones guardes qui la torre guardassen.
Ypòlit près los altres presoners e repartí
en molt belles cambres qui eren emparamentades de draps de raç e de seda, ab sos
lits de paraments ý ab bons servidors qui
contents. E ordenà
guardats. E ells tenien gran contentació de la bona companyia que l'emperador los
feÿa fer.
L'emperador se
res de la plaça per ço com per Tirant era stat avisat com lo rey de Sicília e lo rey de
Feç, ab molts altres grans senyors, li devien venir per fer reverència. E més, manà al
seu majordom que fes bona provisió de volateries de diverses natures com aquí
s'esperava lo rey de Sicília e lo rey de Feç ab moltes altres gents. E d'altra part, manà
a Ypòlit que fes aparellar bones posades en la ciutat e que les fes posar molt en orde
per al rey Sicília e al rey de Feç, e per als altres qui venien ab ells. E Ypòlit, con
virtuós e discret, complí molt bé tot lo que per remperador li fon manat.
CAPÍTOL
COM LO REY DE SICÍLIA E LO REY DE FEÇ VINGUEREN A FER REVERÈNCIA A
L'EMPERADOR
No passaren molts dies que digueren a l'emperador com Tirant venia ab lo rey de
Sicília e altres senyors, qui ja eren a una legua de la ciutat. L'emperador féu exir lo
virtuós Ypòlit ab tots los oficials e regidors de la ciutat, e ab tots los nobles e cavallers
qui dins la ciutat eren, per rebre aquells. E sa magestat cavalcà ab molt pochs e féu la
via del portal de la ciutat ab deliber de aquí sperar-los. La emperadriu ab la excelsa
princessa e la reyna de Feç ab totes les altres dames, se posaren molt bé en orde ab
singulars abillaments per fer honor als novells hostes, e, devallades en la gran plaça
del palau, speraren la lur alegra venguda. E a poch instant, los il·lustríssims reys, ab lo
virtuós Tirant, foren prop del portal de la ciutat.
Com l'emperador los veu ja prop de sí, passejant ab son cavall anà devers ells ab
suaus passos. Lo rey de Sicília, vént-se molt prop de l'emperador, descavalcà ab tots
los altres. Com l'emperador los véu a peu, que venien devers ell, devallà del cavall.
Lo valerós Tirant donà la honor al rey de Sicília, lo qual, abraçant a l'emperador,
donà del genoll en la dura terra per voler-li besar la mà. E la magestat del benigne
senyor no u permés, ans prenent-lo del braç levà
boca mostrant-li amor infinida. Aprés, fon lo segon lo virtuós Tirant, qui, donant del
genoll en terra, besà la mà a l'emperador. E l'emperador lo levà de terra e besà
boca. E lo rey de Feç féu lo que havia fet Tirant e l'emperador lo besà axí com havia
fet a Tirant. Aprés li besaren la mà tots los altres barons e cavallers, e l'emperador los
abraçà a tots e féu-los molta honor.
E tornats tots a cavall, Tirant se mès primer, e aprés venia l'emperador, qui se
havia posat lo rey de Sicília a la part dreta e lo rey de Feç a la sinestra, e ell enmig. En
tal forma anaren fins que foren a la porta del palau. Aquí l'emperador se aturà e
digueren al virtuós Tirant com la emperadriu e la excelsa princessa, la reyna ab totes
les abillades dames, eren devallades a la plaça del palau per rebre
honor.
Entrats dins lo palau, Tirant descavalcà, lo rey de Sicília e tots los altres. E
l'emperador voltà a cavall e entrà per altra porta. Com fon en la gran plaça, pujà alt en
lo cadafal imperial. Com los reys ab lo virtuós Tirant descavalcats foren ab tota la
companyia lur, entrant dins lo palau trobaren a l'entrant de la plaça la emperadriu e la
excelsa princessa ab totes les dames.
Tirant, per fer major honor al rey de Sicília, lo posà primer e aprés lo rey de Feç. E
anaren a fer reverència a la emperadriu e a la princessa, e elles lo[s] reberen ab cara
afable e feren-los molta honor. Aprés, abraçaren totes les dames e Tirant ab tots los
altres seguiren aquell mateix orde. Lo rey de Sicília près de braç a la emperadriu e
lo rey de Feç a la princessa, e Tirant a la reyna de Feç. E cascun cavaller dels altres
pres sa dama de braç caminant ab suaus passos, pujaren en lo cadafal hon era l'antich
emperador. E feta per tots humil reverència, l'emperador se levà e féu molta honor a
tots, fent seure cascú segons son grau, e axí stigueren parlant e solaçant ab les dames
per bon spay.
Los novells hostes staven admirats de la molta bellea de les dames e, en special,
en aquell spill transcendent e de preclara virtut, la excelsa princessa, qui se era
devisada en la següent forma, ço és, de gonella de brocat carmesí de fil d'or tirat, ab
la cortapisa lavorada per subtil artefici de perles orientals molt grosses, mesclades ab
robins, safirs e maragdes, ab diversos smalts que
gesmir. E sobre la gonella portava una roba francesa de cetí negre de molt resplandent
luor, uberta a quatre parts, e totes les ubertures perfilades de amples randes de
orfebreria ab diversos smalts ab mànega [e] mantellina la dita roba, e per l'orde
mateix, perfilades de les dites randes, e era tota forrada de cetí carmesí. E, sobre la
roba, portava la devisada senyora cenyit hun cint de fil d'or tirat, tot sembrat de
diamants, robins, balaxos, safirs e maragdes molt grossos qui lançaven molt gran
resplandor. En los seus pits portava hun reluent carvoncle, del qual, del seu coll, una
madexa d'or de fil tirat sostenia, e ligada a la francesa. Sobre los seus daurats cabells,
una manyosa tota plena de batents d'or e smaltats, que paria la sua cara que fos de una
deessa.
Havent prou festejades les dames, fon hora que digueren a l'emperador com lo
dinar era prest. Les taules foren parades e l'emperador se posà en taula e féu seure lo
rey de Sicília aprés de la emperadriu. Aprés, la princessa e lo rey de Feç al seu costat,
e la reyna, sa muller, aprés d'ell.
Aquell dia Tirant volgué servir de majordom, si bé l'emperador lo pregà molt
que
altre cadafal feren passar, hon foren molt noblement servits. E ab molt singular
música de ministrés e de altres innumerables sturments, se dinaren ab gran triümpho.
Levades les taules, les dances començaren molt grans. Lo rey de Sicília suplicà a
la emperadriu que li fes gràcia de dançar ab ell e la virtuosa senyora li respòs que gran
temps havia que dexada se n'era, mas que u faria per contentar-lo. E dançaren los dos
moltes dances, car la emperadriu era stada en son temps molt agraciada e dançadora
singular. Dançà apres la excelsa princessa ab Tirant e ab lo rey de Feç, e lo rey de
Sicília dançà ab la ínclita reyna de Feç. Aprés dançaren tots los altres nobles e
cavallers ab les dames.
E la plaça era plena de la popular gent de la ciutat, qui miraven la tan graciosa
festa, e altres qui ballaven de diversos balls, que era una admirable cosa de veure festa
de tanta solemnitat per la molta alegria que tenien de la pau e gloriosa victòria que
obtesa havien. E d'altra part, per la ciutat se feÿen de altres maneres de solaços, de
balls e de jochs de gran alegria, per ço com la magestat de l'emperador havia manat
que fos la festa celebrada per
solemnes professons e oficis, e aprés dinar, dances e gales e coses de alegria.
A la nit, finides les dances, lo sopar fon prest. Menjaren en lo mateix loch ab
multitut de antorches e per l'orde mateix. Aprés lo sopar, donaren part a la nit,
prengueren licència de l'emperador e de les dames e anaren a les posades, qui ab gran
magnificència aparellades eren segons tals senyors eren merexedors. E lo virtuós
Tirant no volgué partir-se jamés del rey de Sicília en totes aquestes festes, ans de
continu menjaven e dormien ensemps per cobrir la música que era passada entre ell e
la princessa. Los altres, cascuns en ses posades e en l'orde ja mencionat, passaren tots
los
parlaments ab la princessa, suplicant a sa altesa donàs orde que lo lur matrimoni
vingués a lur desijada fi, perquè la temor fos apartada, que ab repòs aconseguissen
virtuosos delits.
Respòs la princessa en semblant stil.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FA LA PRINCESSA A TIRANT
—De aquells qui ab gratitut als beneficis rebuts satisfer volen, s'espera que, no
cercant la intenció de qui
quant és gran la cosa que reben, no solament de vós, sobre tots sabent la corporal
vida, mas l'altra per la qual treballam eternament, sempre vivint en gloriosa fama! O,
més virtuós que tots los mortals! No
món ni
gran noblesa. Feu-me gràcia, senyor, no s'enuge la vostra virtuosa persona d'esperar
lo terme de nostra felicitat atényer, puix haveu obtés de mi gloriosa victòria. E
considerau ab quanta glòria, de vostra senyoria e dels vostres, recobrat haveu tot
l'imperi e vençuts e morts tants reys e senyors grans del poble morisch. E ara que a la
senyoria vostra no resta sinó de rebre la possessió e domini de tot l'imperi com a
patrimoni vostre, e retornat a mi, que sou sustentació de ma vida, vos promet de fer
renunciar-vos la corona de l'imperi e dar compliment al nostre desijat matrimoni,
restant vós emperador, car la magestat del senyor mon pare m'ó ha promés, per ço
com la sua edat no és suficient per a regir l'imperi.
No comportà lo virtuós Tirant que més parlàs la excelsa senyora, sinó que la sua
condició afable a tal parlar féu principi:
—De la celsitut de vostra magestat, excelsa senyora, stà la mia pensa axí ab la
lengua alterada, que egualment stime difícil acceptar yo pogués vostra graciosa e
liberal oferta. E no sia plasent a la divina Potència que permetés lexar-me fer tan
gran defalt que en vida de la magestat del senyor emperador yo rebés la corona de
l'imperi, ni tal defalt de mi se pogués presumir, car hun senyor de tanta virtut e
excel·lència e complit de tantes perfeccions insignes no és merexedor de ésser
desposseït en sa vida de tal senyoria. Sol suplich a la magestat sua que
e servidor e catiu de sa filla. Altra cosa més en aquest món no desige posseir.
Acabant lo virtuós Tirant les darreres paraules de tanta afabilitat, a la excelsa
senyora corregueren dels seus ulls vives làgremes de verdader amor, e lançant los
seus braços sobre lo coll de Tirant, besà aquell moltes voltes. Aprés hun poch spay,
dix:
—Lo meu senyor e lo meu bé, no és lengua mortal pogués explicar les perfeccions
e virtuts singulars que la vostra noble persona posseheix. E ara verdaderament tinch
conegut que sol e singular sou en lo món entre los vivents. E suplich a la divina virtut,
qui tal gràcia vos ha feta aconseguir, que us guart e us defena de tots perills e us done
longa vida perquè
plasents sien, e us lexe posseir per lonch temps la corona de l'Imperi Grech, lo qual,
ab ajuda sua e ab vostres honorosos treballs, haveu guanyada. E a mi, que us puga
servir en tota la vida vostra ab repòs benaventurat, axí com lo vostre cor e lo meu
desigen.
E axí
CAPÍTOL
COM TIRANT DEMANÀ LICÈNCIA A L'EMPERADOR QUE POGUÉS ANAR A RECOBRAR
LES TERRES DE L'IMPERI E COM L'EMPERADOR, ANS QUE PARTÍS, L'ESPOSÀ AB SA
FILLA CARMESINA
La tenebrosa nit passà lo virtuós Tirant en amorosos pensaments, desijant que
Phebo fos atés a les parts orientals demostrant los seus luminosos raigs sobre lo nostre
orizon. E vista la hora disposta, lo valerós capità, passejant ab suaus passos, anà
davant l'emperador e ab humil veu li féu principi a semblants paraules:
—Senyor de gran providència, no ignora la magestat vostra la promesa que és
stada dada per lo soldà e lo Turch a vostra excelència, ço és, de restituir e posar en
domini vostre totes les terres per ells ocupades e detengudes en tot l'Imperi Grech.
Per què, magnànim senyor, si a la magestat vostra serà plasent dar-me licència, yo
partiré molt prest per rebre la possessió per la magestat vostra e recobraré, per força o
ab grat, tot lo qui
tendrà tal orde, senyor, que la excel·lència vostra, benaventuradament vivint,
senyorege les terres, totes les quals possehïa l'emperador Justinià, predecessor
vostre.
E donà fi a son parlar.
Respòs l'emperador en la següent forma:
—Clarament veig, virtuós capità e fill meu, lo inflamat ànimo que teniu de
aumentar e
honors que fets haveu a nós e a tot l'imperi, de què
virtut vostra, car nós stimam que, encara que dat vos haguéssem tot l'imperi, fos
suficient premi al meréxer vostre ne en lo que nos haveu servit. Per què nós, de
present, vos volem fer donació de tot l'imperi en nostra vida, a vós e als vostres. E per
tornes, vos volem dar nostra filla Carmesina per muller, si vostra virtut la volrà, car
nós som ja en tal edat posat que no som per a regir ni menys defendre l'imperi e tenim
de la vostra virtut e cavalleria tal confiança que
fets haveu manifesten la glòria e lo premi que sou merexedor. E prech-vos que en açò
nos siau obedient, car fent lo contrari nos enujaríeu molt.
Hoint lo virtuós Tirant les benignes paraules de l'emperador, lançà
e besà aquells ab molta humilitat e amor strema. E féu principi a semblants
paraules:
—Mon senyor, no sia plasent a la divina potència comportar que Tirant lo Blanch,
humil servidor de la magestat vostra, fes tan gran defalt que consentís ne permetés
que la altesa vostra fos desposseïda de la senyoria de l'imperi en la vida vostra. Ans
permetria pendre la mort. Emperò, senyor, si la benignitat de vostra altesa me volrà
fer tanta gràcia e mercé de voler-me dar les tornes, segons vostra magestat ha ofert,
stimaria més que si
creença que en tota ma vida, servint yo a la magestat vostra, fos merexedor de tan
premi.
L'emperador lo près del braç, vista la sua molta gentilesa, alçà
en la boca, e Tirant li besà la mà. E l'emperador près a Tirant per la mà e portà
cambra de la excelsa princessa, qui stava en lo seu acostumat strado ab totes les sues
dames davant ella e festejant al rey de Sicília. Entrant lo magnànim emperador, tots se
levaren e feren-li molt gran reverència. E asseyt l'emperador en lo reposat strado, féu
seure a la sua part dreta la excelsa princessa e lo virtuós Tirant a la sinestra, e lo rey
de Sicília davant ells. L'emperador, la cara girant devers sa filla, ab gest afable
pronuncià forma de tals paraules:
—Ma filla, no ignorau los asenyalats servirs e honors excelses que lo virtuós
Tirant, que ací és, nos ha fetes, e de quants dans e treballs e afliccions nos ha
preservats, ý a tot l'imperi que ha liberat de tant de mal e de tantes impressions que
eren fetes per la gent morisca. E com nós conegam que al seu tant meréxer nós no
tingam tant que siam suficients a premiar-lo, havem deliberat que nós no tenim res
més car ne de major stima ne que més amem que la vostra persona. Li havem feta
oferta de aquella e us prech e us man, ma cara filla, que
senyor. E serà la cosa de què més me poreu servir.
E donà fi a son parlar. Respòs la excelsa senyora ab graciosa, afable, modesta
continença e dix ab gran suavitat:
—Senyor de gran clemència e benignitat, molta glòria és per a mi que la magestat
vostra me haja posada en tanta stima que la mia persona sia suficient premi als
innumerables serveys e honors que lo valerós Tirant ha fets a la magestat vostra e a
tots los de l'imperi, com yo no sia merexedora descalçar-li la çabata, ateses les tantes
singularitats e virtuts sperimentades que per ell són posseïdes, mas suplich-lo que
vulla acceptar com a la serventa e cativa sua, car yo só presta de complir tot lo que per
la magestat vostra e per sa virtut me serà manat.
Acabant la excelsa senyora lo seu parlar, l'emperador tramés per l'arquebisbe de
la ciutat per sposar-los de continent. E pot-se considerar que no fon de poca
consolació e alegria aquesta graciosa concòrdia, que per bon spay stigueren Tirant e la
princessa que no
vengut lo sant arquebisbe, l'emperdor li manà que sposàs sa filla ab Tirant, e ell féu
son manament.
Fetes les sposalles, grandíssima festa e alegria fon feta en lo palau e en la ciutat,
hon foren presents l'emperador e la emperadriu; lo rey Phelip de Sicília; lo rey de Feç
e de Bogia, senyor d'Agramunt, e la reyna Plaerdemavida, muller sua; l'almirall de
Tirant, marqués de Liçana; lo vezcomte de Branches; Ypòlit, criat de Tirant; lo
cavaller Almedíxer; lo cavaller Spèrcius, capità de l'armada, senyor de la illa
d'Espertina; Melchisedech, senyor de la ciutat de Montàgata, e molts altres grans
senyors e dames e infinit poble, hon se donà maravellosa col·lació e real gast, axí
abundós com se pertanyia a tal sposalici, de pasta real e marçapans e altres comfits
de molta stima. L'orde, lo servir ý los servidors, de molt triümphant e discreta
manera. La vexella d'or ý la d'argent, molt ben obrada d'esmalts e delicada forja. La
tapiceria, tapits, tàlems, strados ý cortines ab tanta riquea ý pompa com jamés se sia
vista. La música, partida en diverses parts per les torres e finestres de les grans sales:
trompetes, anafils, clarons, tamborinos, charamites e musetes e tabals, ab tanta
remor e magnificència que no
cambres ý retrets, símbols, flautes, miges viules e concordades veus humanes que
angelicals s'estimaven. En les grans sales, laüts, arpes e altres sturments qui
donaven sentiment e mesura a les dances que graciosament per les dames ý cortesans
se ballaven.
Finalment, tanta pompa, tan gran triümpho, tanta excel·lència jamés fon vista als
de la terra e als stranys. E a tots generalment fon plasent molt aquest matrimoni, per
tant com tenien singular confiança en lo sforçat ànimo de cavalleria del virtuós Tirant,
que
ciutat, qui duraren altres
E l'emperador cridar féu per tota la ciutat, ab moltes trompetes e tabals, que tots
tinguessen a Tirant per primogènit seu e cèsar de l'imperi. E féu-lo jurar que, aprés
son òbit, lo tinguessen per emperador e senyor lur. E axí fon fet, que d'aquí avant lo
novell príncep Tirant fon nomenat cèsar de l'Imperi Grech. La crida fon del tenor
següent.
CAPÍTOL
LA CRIDA QUE L'EMPERADOR FÉU FER APRÉS QUE HAGUÉ SPOSADA SA FILLA
CARMESINA
Ara hojats què us fan a saber de part de la sacra magestat de nostre senyor
l'emperador: Com sia cosa manifesta a tots los súbdits de la imperial corona les grans
cavalleries e actes dignes de memòria de l'animós capità e estrenu cavaller Tirant lo
Blanch de Roqua Salada, per lo qual tot l'Imperi Grech ha rebut, no solament
subvenció, socors, favor ý contínua defensió ý adjutori, mas encara liberació e
deliurament de tanta opressió, perill evident e certa captivitat. Ha rebut, encara, aument
ý ampliació la corona, honor ý exalçament e grandíssim repòs, pau, abundància,
riqueses e, finalment, inestimable goig e desijada glòria. Per les quals coses, fetes a honor
de Déu e a útil molt gran de la imperial senyoria, com los treballs e forces de cors e de
ànima sien stats grandíssims sens comparació, e les coses de virtut no deuen passar
sens deguda remuneració, havia delliberat la imperial bondat e liberal senyoria, de vida
sua, renunciar al sobredit famós capità e magnànim cavaller l'imperi e deguda senyoria,
remuda per la sua presència e stuciosa cavalleria, lo qual, no volent-ho acceptar en
desert de la benignitat del senyor emperador, per honor de la antiga vellea ý meréxer de
la sua gran senyoria, és stat content acceptar sols la successió, com és notori a vosaltres,
pobles benaventurats, l'esposalici de la il·lustríssima e crestianíssima princessa ab
aquell qui és certa sperança de tota prosperitat ý glòria nostra.
E axí ha deliberat, e notifica, mana, intima l'altesa de nostre gran senyor
l'emperador, a tots en general e a cascú en special, que de present hajau, tingau,
honreu e reputeu per digníssim succeïdor e cèsar de l'Imperi Grech, ý sdevenidor
emperador de vosaltres, al present claríssim príncep ý excel·lent capità Tirant, aprés
los benaventurats dies de la sua antiga senyoria.
E perquè de açò és certa la sua predita grandíssima senyoria vos alegrareu e a la
divinal Magestat fareu infinides laors e gràcies, ab veu de pública crida ne fa present a
les vostres generals audiències, a fi que negú no puga ignorància al·legar e aprés no
digau que no us ho han notificat.
Respongueren tots a una veu:
—Vixca la celestial e angèlica bondat de l'emperador, e vixca lo novell cèsar de
l'Imperi Grech! Honor, manteniment ý glòria!
CAPÍTOL
COM TIRANT PARTÍ DE CONTESTINOBLE E AB TOT SON EXÈRCIT ANÀ PER REBRE LO
REY SCARIANO
Publicat lo virtuós Tirant novell cèsar de la imperial senyoria, la magestat de
l'emperador se retragué en son triümphal palau ab totes les dames, acompanyat de
tots los reys e senyors grans, e ab lo novell cèsar, qui multiplicada pena sentia en la
sua atribulada pensa com pensava en los contraris qui
hon reposava son delit. E per atényer més prest lo que desijava, volguera partir per
anar a cobrar tot l'Imperi Grech e posar en domini de l'emperador, per hon pogués
obtenir gloriosa fi en lo seu desijat matrimoni. E d'altra part, lo combatia inestimable
pena pensant en la absència de la sua vida, la princessa, car viure sens ella li era
impossible. E no
de la fortuna, que algunes vegades no permet que hom puga atényer la fi de les coses
desijades.
E d'altra part, tenia nova com lo magnànim rey Scariano venia ab gent
innumerable, que ja era en la terra dels Pinchenays, qui afronta ab la Grècia, qui és a
prop se acostàs a Contestinoble, perquè no tingués causa de venir fer reverència a
l'emperador, ans lo fes anar ab ell al recobrament de l'imperi, car si aplegava a la
ciutat, ab les grans festes qui li haurien de fer, passaria gran temps.
E clos son deliber, lo virtuós cèsar, ensemps ab los reys e grans senyors,
obtingueren licència de la magestat del senyor emperador e prengueren comiat de la
emperadriu e de la excelsa princessa e de totes les dames, e tornaren a lurs posades
per reposar. E en la nit, lo virtuós cèsar féu fer les letres de creença al soldà e al Gran
Turch. E splanades en lo nostre vulgar, són del tenor següent.
CAPÍTOL
LA LETRA DE CREHENÇA DEL SOLDÀ
Baralinda, en la fe de Mafomet sobiran príncep, qui de nostres béns, tresors e
senyoria no som avars, mas en la potència nos gloriejam, a tots los alcayts, batles,
alcadis, oficials, feels nostres, als quals les presents pervendran, vos dehïm, notificam
e manam que, com per a la libertat nostra e per al bé de nostres súbdits axí fer-se deja,
al venturós e pròsper capità Tirant, novell cèsar de l'Imperi Grech, degau honrar e
obeir segons que per lo nostre feel cavaller e fill del Gran Caramany, missager e
nostre procurador, vos serà manat. E presta execució. Dada en los palaus e presó de
Contestinoble, en lo mes de Ramandà, lo any set del nostre regiment.
Tal o semblant letra de la preinserta féu lo Gran Turch, en la qual se intitulava
subjudador de la Turquia e venjador de la troyana sanch, la qual, contenent en
crehença al portador, qui era lo valerós cavaller e príncep de Sixa, manava la
restitució e honor del Grech Imperi faedora al cèsar e benaventurat succeïdor Tirant.
Ab los quals dos cavallers partint de la noble ciutat contestina, havent pres alegre
ý dolorós comiat de l'emperador, de la emperadriu ý de la sua princessa ý sposa, féu
la via del seu camp acompanyat de grans senyors e noble companyia.
E plegant lo cèsar al seu camp, féu tocar les trompetes e manà levar lo camp, e
tota la gent se posaren en orde, que al matí següent partiren del pont e feren aquella
via de aquella part hon sabien que venia lo rey Scariano, suplicant-lo que
sperar en aquella part hon rebria la sua letra, que ell seria molt prest ab ell. Eren les
paraules que contenia la letra del següent stil.
CAPÍTOL
LETRA TRAMESA PER LO VIRTUÓS TIRANT AL REY SCARIANO
A l'excel·lent rey ý car germà nostre d'armes lo rey de Túniç e de Tremicén,
príncep e senyor de tota la Ethiòpia. Tirant lo Blanch de Roca Salada, capità, cèsar ý
succeïdor en tota la Grècia, al nostre stimat germà e companyó d'armes lo rey
Scariano, saluts, amor ý prosperitat.
Alegrant-nos molt de vostra venguda, tant com si per aquella la victòria nos fos
donada, per fer-vos aquella honor ý recebiment que a tan gran rey ý senyor com vós
s'esguarda, vos pregam carament que, honsevulla lo vostre real stat sia com la present
vos pervendrà, maneu atendar e aturar lo camp e cort vostra e donar aposentament a la
excel·lentíssima persona vostra, com lo repòs, honor e victòria dels turchs e infels sia
en nostra mà ý pacífica senyoria. E remetent per a la vista les altres paraules, plaer e
consolació que de nostre matrimoni e pròspera benaventurança sentreu, com aquell
qui de amor e voluntat me portau virtuosa afecció.
Rebuda per lo magnànim rey Scariano la letra del cèsar, no fon poca la sua
consolació, e admirà
Tirant, com per la sua grandíssima indústria e alta cavalleria havia obtesa triümphal
victòria de tants senyors grans del poble morisch. E trobant-se lo magnànim rey prop
de una gran e noble ciutat nomenada Strenes, féu aturar tota la gent sua e aquí se
atendaren, la qual ciutat és molt delitosa, prop de hun gran riu qui per lo costat li
passa, la qual era a
tornà prestament a Tirant portant-li plasent nova com lo rey Scariano se era aturat,
vista la sua letra, e havia parat son real camp davant la ciutat de Estrenes.
Partit lo virtuós Tirant del seu camp ab tota la gent sua, féu la via de una
bellíssima ciutat nomenada Sinòpoli e, atendat davant la predita ciutat, los dos
embaxadors moros parlaren ab lo capità de la ciutat e manaren-li, de part del soldà e
del Gran Turch, que liuràs la ciutat e lo domini de aquella al cèsar de l'Imperi Grech,
e mostraren-li la letra de crehença. Lo capità près la letra, besà-la e ab molta
reverència féu-la legir. Com fon lesta, dix que era molt content de obeir e complir los
manaments de son senyor.
E tornada resposta al cèsar, ell entrà dins la ciutat acompanyat de tots los reys e
gran senyors e près la possessió de aquella, e los homenatges rebé de aquells qui eren
crestians o eren stats, e los qui renegat havien féu reduir a la santa fe catòlica. Los
moros féu exir tots de la ciutat e posà-y hun bon capità crestià. E stant lo virtuós
capità Tirant en la dita ciutat, li portaren les claus de
a ell. E Tirant los acceptà ab cara molt afable e ab gran benignitat, e tramés-hi sos
capitans e lochtinents per pendre los homenatges, e féu-ne lançar tots los moros.
Partint lo cèsar de aquella ciutat, féu la via de un'altra noble ciutat nomenada
Andrinòpol, abundosa de delits innumerables, la qual li fon liurada per l'orde de
l'altra damunt dita, ab molts castells e viles que veïnes li eren, e feren de grans
donatius al virtuós capità Tirant. E axí caminant lo poderós exèrcit devers aquella part
hon sabien que lo magnànim rey Scariano stava atendat, molts castells e viles se
donaren al cèsar, los noms de les quals me obmet per no causar prolixitat. E tant per
ses contínues jornades caminaren, que pervengueren a mija legua prop la ciutat
d'Estrenes, hon la ost del rey Scariano reposava.
Sabent lo rey Scariano la venguda del seu car amich e germà d'armes e que era
tant prop, cavalcà cuytadament ab tots los grans senyors de la sua ost e féu la sua via
E a mig camí s'encontraren. Descavalcaren molt prest los dos germans d'armes e los
reys, e abraçaren-se de grandíssima amor e
pogueren fer.
Com se foren festejats, Tirant dix al rey Scariano com en companyia sua era lo rey
de Sicília, lo qual ell tenia en compte de germà, e lo rey de Feç, que
rey Scariano anà devers lo rey de Sicília e lo rey de Feç e abraçà
amor, e feren-se moltes carícies. Aprés tornaren tots a cavall, e ensemps feren la via
de la ciutat.
Com foren a les tendes del rey Scariano, lo príncep Tirant e los reys descavalcaren
a la tenda de la ínclita reyna de Ethiòpia, la qual los rebé ab cara molt afable e
abraçà e besà a tots e féu-los grandíssima festa.
Lo virtuós príncep Tirant, aprés haver festejada la tan bella reyna, tramés los
animosos barons moros embaxadors del soldà e del Gran Turch a la ciutat e manà
que
aparellassen, ab vot que, si batalla ni combat speraven, de no pendre a mercé negun
moro, axí gran com poch, que dins la ciutat se trobàs.
Aplegant los embaxadors al portal de la ciutat, demanaren del capità, que volien
parlar ab ell. Les guardes del portal feren venir lo capità a la porta e, ubertes les
portes, los moros embaxadors li presentaren les letres de crehença del soldà e del
Turch. E lo capità les rebé ab aquella deguda reverència que s'í pertanyia. E lestes
aquelles, que manaven que ell era prest de complir tot lo que per lo soldà e lo Gran
Turch li fos manat com ell tingués aquella ciutat per les senyories lurs, parlà lo fill del
Gran Caramany e dix:
—Capità, yo us man, per part de la gran senyoria, que vós retau la ciutat e los
homenatges al gran cèsar de l'Imperi Grech. E més vos dich, per part del cèsar e
capità Tirant, que, si benignament no li reteu la ciutat, que no spereu d'ell alguna
mercé aconseguir.
Respòs lo capità e dix:
—Nobles e virtuosos embaxadors, direu a la senyoria del cèsar com yo só content
de enseguir los manaments de mos reduptables senyors e só prest de obeir al cèsar axí
com a persona pròpia de la magestat del senyor emperador.
E manà de continent lo capità de la ciutat, present los embaxadors, que totes les
portes de la ciutat fossen ubertes. E cobrada la resposta, lo virtuós capità Tirant
cavalcà ab lo rey Scariano e ab los altres reys e grans senyors dels dos camps e, ab
gran triümpho, ab multitut de tabals, trompetes, clarons e tamborinos, entraren dins la
ciutat, hon los fon feta honor grandíssima e foren repartits en molt ben abillades
posades; molts presents e donatius que foren fets al cèsar. E aposentats los grans
senyors dins la ciutat, lo príncep Tirant féu atendar lo seu camp davant lo del rey
Scariano. E tantes gents eren de cascun camp que la tercera part no cabera dins la
ciutat, si bé era molt gran e ben ordenada. E foren aquí tan ben rebuts que, axí los de
dins com los de fora, foren molt ben servits e proveïts abundosament de totes lurs
necessitats.
E lo cèsar volgué que lo rey Scariano, ab la reyna, reposassen aquí
lo lonch camí que fet havien, car de la terra del rey Scariano fins allí havia més de
jornades. E per ço com lo rey Scariano tenia gnandíssim desig de trobar-se en la
batalla que Tirant tenia de haver ab lo soldà e ab lo Turch, caminava jornades tirades
e trametia correus tots dies a Tirant suplicant-lo que no donàs la batalla fins a tant que
ell hi fos. E per aquesta causa lo rey Scariano tenia la gent e los cavalls molt fatigats e
havien mester repòs.
E stant ab gran delit lo príncep Tirant en la ciutat d'Estrenes festejant lo
magnànim e virtuós rey Scariano e la reyna, passaren entre ells moltes delitoses
paraules, entre les quals lo virtuós Tirant los recità tots los gloriosos actes per ell fets
aprés que ells foren partits de la Barberia: e de les grans victòries que havia obteses
dels moros, e com l'emperador per la sua grandíssima benignitat, li havia sposada sa
filla Carmesina e fet jurar príncep e cèsar de l'imperi, e emperador aprés mort sua; e
los pactes e convinences que tenia fets ab lo soldà e ab lo Turch, e com li havien
promés e jurat de restituir tot l'imperi, e restaven presos ab tots los grans senyors del
poble morisch. E per aquesta causa partit era de la insigne ciutat de Contestinoble, per
recobrar e pendre la possessió de totes les terres, ciutats, castells e viles que per lo
soldà e per lo Turch eren detengudes de tot l'Imperi Grech.
—E per ço, senyor e germà meu, suplich a la vostra molta virtut e acostumada
liberalitat, de la qual molt confie, que vullau anar ab mi en la fi de aquesta conquesta
e dels meus treballs, car yo confie que, ab lo adjutori de la divina Providència e ab lo
poder gran que vós e yo tenim, lo món tot no
a molta gràcia que trametre vullau la senyora reyna a la ciutat de Contestinoble,
perquè só cert que la mia princessa no té altre desig en aquest món sinó de veure la
sua molta gentilea e ab molt repòs starà allí fins siam tornats de la conquesta.
Respòs lo rey Scariano ab paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
COM LO REY SCARIANO FON CONTENT QUE LA REYNA ANÀS A CONTESTINOBLE
—Senyor de l'Imperi Grech e germà meu, la mia lengua no us poria splicar quanta
és la consolació que té la mia ànima de la vostra pròspera fortuna. E podeu ésser cert
que a mi la senyoria vostra no
vostre me maneu, car, si en los tenebrosos lochs dels inferns volreu devallar, vos
seguiré, com vos sia obligat que a totes les persones del món, ni al pare qui m'ha
engendrat. ¡Quant més ara en les coses tocants a la honor e excel·lència de la vostra
virtuosa persona! E d'ací avant vull que maneu de mi e de la reyna tot lo que plasent
vos sia, car no tenim a fer sinó obeir e servir-vos.
Lo virtuós Tirant, havent hoïdes les cortesies grans del rey Scariano, li regracià la
sua molta amor. E deliberaren de trametre la bella reyna a la ciutat de Contestinoble.
E foren posats en orde cinch_cents hòmens d'armes e molts nobles e cavallers molt
ben abillats qui l'acompanyassen.
Pres comiat la ínclita reyna de son senyor lo rey Scariano. De Tirant, dels altres
reys e senyors, fon acompanyada una legua. E Tirant e los altres, de la reyna,
prengueren comiat e ella féu son camí devers Contestinoble. E Tirant ab los altres
senyors se
CAPÍTOL
COM TIRANT AB TOTA LA OST PARTÍ DE LA CIUTAT DE ESTRENES
Partida la ínclita reyna de Ethiòpia de la ciutat d'Estrenes, lo virtuós Tirant dix al
rey Escariano:
—Senyor e germà, hora és de partir de ací, car la gent vostra ja serà prou
reposada, car la mia ànima contínuament pena pensant en l'absència de la vista de
aquella qui sosté ma vida e desige ésser ja tornat per dar repòs e remey a la mia
fatigada pensa. No sé fortuna si
Respòs lo rey Scariano e dix:
—Senyor germà, plàcia a la Magestat divina vos faça gràcia de complir-vos lo
vostre bon desig, segons és stat per vostra mercé ben treballat e merexcut. E yo só
molt content que la execució sia presta.
Manaren de continent los magnànims dos senyors que los camps fossen levats. E
cascú posà en orde la sua gent. Partiren de aquesta ciutat e feren la via de la província
de Tràcia, e foren en una ciutat qui
mur ornat de molt belles torres ben altes ab deguda proporció, que era hun gran delit
mirar-la. Aplegant lo cèsar davant aquesta ciutat, tramés los embaxadors del soldà e
del Turch al capità de la ciutat si
véu venir los embaxadors, pujà prestament a cavall e ixqué fora la ciutat per rebre
E encontrant-se ab ells, se feren molta honor.
Splicada per los embaxadors la novella embaxada, lo capità los dix que ell no
volia qüestió ab lo cèsar, ans lo volia obeir e servir, e de continent li serien uberts tots
los portals de la ciutat.
Lo capità tramés a la ciutat e manà que tots los portals fossen uberts. E lo capità se
n'anà ab los embaxadors al camp de Tirant e, presentant-se davant ell, devallà del
cavall e besà-li la mà e lo peu. E dix-li paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
COM LO CAPITÀ DE LA CIUTAT D'ESTRANGES RETÉ LES CLAUS E LA CIUTAT AL CÈSAR
—La glòria de la tua virtuosa fama, claríssim princep ý excel·lent capità, aumenta
los ànimos dels cavallers en voler-te amar e servir, car la virtut del gran Déu, lo qual
tu la sua santa fe creus e defenses, te ha tant prosperat que en lo món de cavalleria e
de virtuts tots los altres cavallers e senyors avances. Yo só vasall e servidor del Gran
Turch, lo qual per sa gran bondat e virtut me féu cavaller indigne e féu-me capità de
aquesta ciutat, la qual li hé sostenguda en tranquil·le pau fins en lo present dia. Ara, la
sua senyoria me mana que yo
imperial e
de present te ret e
acceptar per vasall e servidor, car, aprés Déu, altre millor senyor no poria servir. E
que
ésser fidelíssim vasall de la imperial corona.
Respòs Tirant en semblant forma:
—Dels savis hòmens s'esguarda que ab lur gran discreció vénen a obtenir lo que
desigen e reparen los infortunis de la adversa fortuna, mudant lo mal en major bé que
no posseïen. E per ço, capità, perquè tinch coneguda la tua molta virtut e discreció,
accepte les claus de la ciutat e a tu per vasall e servidor afectat, e de present te
conferme la capitania de la ciutat, que la tingues per la magestat del senyor
emperador e dels seus succeïdors. E promet-te que, si la fortuna me és favorable, te
faré gran senyor.
Acabant lo cèsar les darreres paraules, lo moro capità, qui agenollat stava davant
Tirant, tornà-li a besar lo peu e la mà, e dix ab sforçada veu:
—Mon senyor, infinides gràcies faç a la tua gran senyoria de la mercé que
m'atorgues per la tua gran liberalitat, no essent yo merexedor, mas suplich al gran
Déu que ta virtut defensa que
santa fe catòlica e que yo
Lo virtuós Tirant manà que tota la gent se atendàs davant la ciutat, e ell ab lo rey
Scariano, e ab los altres reys e grans senyors, entraren dins la ciutat, hon foren rebuts
ab molta alegria per la popular gent grega. E feren de grans presents e donatius al
cèsar e foren dades a tots bones posades, e als de fora del camp fornits molt bé de
vitualles.
Lo matí següent, lo capità de la ciutat se n'anà al cèsar e suplicà
mercé que
que tornàs a consagrar la sglésia major de la ciutat, qui solia ésser de crestians e los
moros ne havien fefa mesquita, e que fonts de batejar hi fossen fetes. E lo reverent
bisbe féu son manament. E consagrada la sglésia, hi féu parar hun bell altar, hon fon
posada la ymage de la sacratíssima Mare de Déu, senyora nostra.
Com lo virtuós Tirant sabé la consacració de la sglesia ésser feta, en companyia
del rey Scariano e dels altres reys e senyors, ab lo capità de la ciutat anaren a la
sglésia, seguint-los la major part del poble morisch de la ciutat. Com foren dins la
sglésia, l'ofici se començà molt singular, car aquí eren los chantres de la capella de
Tirant e los de la capella del rey Scariano, e lo bisbe dix la missa. E era tanta la remor
de la plasent música que los moros n'estaven molt admirats e tenien notícia de la gran
perfecció de la ley crestiana.
Complit lo divinal ofici, Tirant féu batejar primer lo capità de la ciutat e fon padrí
seu lo rey Scariano, que axí u volgué Tirant. E fon aprés nomenat mossén Johan
Scariano. Aprés fon batejada la muller e Tirant fon padrí de aquella, la qual fon
nomenada Àngela. Aprés batejaren
los féu a tots
armes, e foren tots bons cavallers e valentíssims. Aprés se batejà l'altra morisma, que
en aquell dia foren batejats dos_mília moros, per ço com veren batejar lo capità que
ells tenien per molt savi.
Aprés Tirant féu reconciliar tots los grechs qui renegat havien, e fets tots bons
crestians, juraren lo cèsar en persona de l'emperador. E tots los moros qui no se eren
volguts batejar foren lançats fora de la ciutat. En aquesta ciutat naxqué lo gran
philòsof Aristòtil e tenen-lo en stima de hun gran sant.
E stant lo príncep Tirant en aquesta ciutat atendat e reposant, tramés los dos
embaxadors moros per tota aquella terra entorn, e totes les ciutats e castells e viles de
tota aquella província vehïnes trameteren les claus, ab lurs síndichs, qui feren
homenatge al príncep Tirant. E ell en cascuna ciutat, vila o castell mudava son capità.
Aprés partint de la ciutat de Estranges, feren la via de Macedònia, e foren en una
ciutat qui
d'ella dista, qui és de les altes del món, qui
acullits e festejats que en deguna de totes les altres hon stats eren, perquè sabien que
lo cèsar era cosín gemmà de Diafebus, lur duch e senyor, e per aquesta causa se
donaren molt liberalment e ab molta voluntat, per ço com lo capità era grech e havia
renegat. E feren-li molts presents e donaren-li molt gran quantitat de tresor per ço com
aquella graciosa terra era molt rica. E en breus dies tot lo ducat de Macedònia fon
reduït a la imperial corona.
Partint lo príncep Tirant del ducat de Macedònia, feren la via de la ciutat de
Trapasonda, la qual se donà de continent, car tant era lo poder que lo cèsar portava
que posava spant a tota la morisma del món, car passats quatre_cents_mília
combatents eren útils, hon havia de moltes nacions de gents, que no era ciutat ni
fortalea alguna que tingués atreviment d'esperar combat. E tota la província de
Trapasonda, en spay de hun mes, se foren tots donats al cèsar.
Aquí foren portats tots los cavallers qui per lo soldà eren detenguts presos, dels
quals era stat capità Diafebus, duch de Macedònia, qui foren portats de la ciutat de
Alexandria, hon presos staven, lo nombre dels quals era
altres, ab l'altra gent, eren morts en batalla ý en la presó, que n'í havia morts molts.
La causa per què foren allí aportats: com, aprés que lo soldà e lo Turch foren presos,
Tirant tramés una galiota ab hun cavaller del soldà en Alexandria ab aspres
manaments de part del soldà als seus alcayts que prestament trametessen los
cavallers presos, per terra, en aquella part hon sabrien que fos lo cèsar. E axí,
arribaren en la ciutat de Trapasonda, hon lo cèsar reposava, e foren per ell molt ben
rebuts.
Lo virtuós príncep Tirant demanà qual era lo duch de Macedònia, e fon-li portat
davant. Ý stava tan desfreçat que jamés lo haguera conegut, car venia ab la barba fins
a la cinta e los cabells fins a les spatles, magre, descolorit e tot mudat de la sua bella
fesomia, vestit ab hun albornuç groch, ab una tovallola al cap blava. E tots los altres
cavallers en semblant forma devisats.
Com lo duch de Macedònia fon davant lo cèsar, lançà
besar. E lo cèsar alsà
làgremes. E lançant adolorits sospirs, ab veu piadosa, pronuncià paraules de
semblant stil.
CAPÍTOL
PARAULES DE CONSOLACIÓ E DE AMOR VERDADERA QUE DIX TIRANT AL DUCH DE
MACEDÒNIA
—No
ulls puguen retenir aquelles làgremes que lo meu piadós cor plorar no cessa. Gran
alteració ý moviment de dolor me ha portat la vostra presència, per los manifests
senyals de tristor, treballs ý afanys que en vostra cara se demostren, los quals, puix
per mi ab tanta virtut ý paciència los haveu sostenguts, humilment vos demane me
vullau perdonar. E ab tot que a nostre senyor Déu sia stat plasent, per los meus
defalliments, a vós e a mi punir e donar penitència, emperò, no desconfiant jamés de
la sua infinida potència ý misericòrdia, ara de novell goig nos alegra, havent-nos
donat gloriosa victòria, recuperació de l'imperi e libertat vostra, que per a mi és molt
cara ý de major contentació, ab tot que la liberació dels altres ensemps no menys me
delita. Alegrau-vos, donchs, cosín germà, que viva és la duquessa e molt vos saluda.
Preniu aquesta letra que la sua honestat vos envia.
Respòs lo duch, destil·lant los seus fondos ulls amaríssimes làgremes:
—Senyor Tirant, no és de menor alegria la vostra vista que fon la venguda del
nostre Redemptor als catius presoners e antichs pares nostres detenguts en lo baix
purgatori. Tant han cridat les nostres doloroses veus que han pogut arribar a les
vostres orelles. ¡Bé siau vengut, cosín germà senyor, novell goig ý singular delit de la
nostra plorosa vista! Vós sou lo exalçament de la santa fe, vós sou la glòria ý
reparació dels crestians, vós sou la nostra vida ý lo tresor de nostre rescat. Vós haveu
ubertes les nostres fosques presons ý haveu romput les nostres forts ý stretes cadenes.
Los treballs ý afanys passats no són alguna cosa en comparació de tant descanç e
consolació com de present nos haveu presentada. De ara avant, si per vós, senyor,
havem a soferir alguna fatiga, no pot ésser que no
s'esguarde, qui sou la fi ý terme de nostra benaventurança.
Legí lo duch la letra de sa muller, la qual en la següent forma scrita se mostrava.
CAPÍTOL
LETRA TRAMESA PER LA DUQUESSA DE MACEDÒNIA AL DUCH, SON MARIT
Goig ý tristor ab tant strem me han combatuda que per miracle és viva la vostra
Stefania. Mostrar-vos-ho ha la mia descolorida cara quant, per vostra vista, lo meu
temerós cor haurà cobrada la perduda alegria. Scriure-us ara los enuigs, treballs ý
pensaments que perdent a vós me han acompanyada no és possible, car la força gran
de aquests mals dexa turmentada la mia pensa. E axí, afligit lo meu enteniment, que
no sé què us diga, demane-us de mercé, agenollada als vostres peus ý besant les
cadenes que ensemps a vós e a mi strenyen, vullau, aprés de la rebuda libertat, molt
prest venir a libertar la mia perillosa vida, la qual ab hun sols tardar poríeu de certa
mort fer merexedora, car, ab tot la presència del novell cèsar sia vostra liberació e
vida, no és dubte, senyor, que sols la vostra vista és aquella que tendrà propietat de
libertar-me. Ý al sò de la vostra veu exirà de trista presó la mia resuscitada vida.
No faç menció dels meus afanys perquè
fóra stada contenta soferir-ne de majors per defendre-us dels vostres, los quals
grandíssims treballs ý dolors vostres sol són dignes de plànyer ý d'ésser recitats
considerant que la vostra virtuosíssima persona de tot bé, de tota glòria ý prosperitat
és merexedora. ¿Ý quals ulls porien ésser exuts mirant tan excel·lent duch ý senyor
catiu de infels, subjugat a nació tan baixa? ¿Qual cor tan fort ý dur que fos no
rompria per sobresdolor, atenent que vós, senyor, siau maltractat ý desservit, posat en
contínua tribulació ý misèria? ¿E com, senyor, pensau que los ulls del meu poch
enteniment no us puguen veure en aquell loch hon la vostra magnànima persona és
detenguda? Yo us veig, senyor, ab los cabells larchs ý desbaratats, la barba, cobrint la
major part de la vostra bella cara, stesa per los pits, hon diverses vegades ha reposat la
vostra duquessa. Contemple encara, senyor, que
flaquea de la vostra carn, ý lo descoloriment de aquella, encara que lo gest no us ha
levat de gran senyor ý la presència.
Emperò, manifestant-se en tal sguart la gran aflicció de vostre ànimo, defall lo meu
cor, arrape la mia cara, desbarate ý arranque los cabells del meu cap per sentir part dels
treballs vostres, en los quals plànyer ý contemplar lo dolre ý plorar a manera de delits
ho stime. La groga e sotil sobrevesta vostra, tacada de moltes làgremes. La tovallola
blava que streny lo vostre cap, merexedor de imperial corona, han desguarnit ý despullat
la mia ànima de tota glòria. Per tenir conformitat ab vós, senyor, és stada vestida de
continu la mia afortunada persona de hun aspre scilici la carn ý, per àbit, de hun fort
burell a manera de sach per significar la veritat del meu gran treball ý terrible pena que
per vós, senyor, pregant, sospirant ý jamecant comportava. Per les vostres cadenes hun
nuat e fort cenyil ha streta la mia turmentada persona. Per los vottres grillons só anada
descalça. Per la vostra presó hé renunciat al món, ab solemne vot de jamés dexar aquesta
devota casa e fort religió fins que per vós, senyor, sia demanada la vostra duquessa, de
la qual, no sols senyorejau l'ànima e les potències de aquella, mas encara lo cors; essent
vostre per amor ý per obligació de lícit matrimoni, vos ne serà feta prompta e liberal
restitució.
Veniu, donchs, senyor! Veniu, sperança mia, clau de les mies presons, ceptre de la
mia senyoria, corona de la mia glòria, hun sol goig de les mies tristors! Veniu, duch
de Macedònia, senyor Diafebus, ý sereu lo clar dia que foragitarà les tenebres de la
mia scura nit!
Terrible plor e forts gemechs donava lo duch de Macedònia, tant per la vista de
son cosín germà Tirant com, encara, per la libertat que cobrava, mas, sobretot, per lo
contengut en la letra de la duquessa, la qual singularment amava.
CAPÍTOL
COM TOTS LOS ALTRES PRESONERS VINGUEREN A FER REVERÈNCIA AL PRÍNCEP
TIRANT
Mas no tardà un poch que lo marqués de Sent Jordi se presentà davant lo virtuós
Tirant e, donant del genoll en la dura terra, féu infinides gràcies a la sua senyoria com
per ell era stat liberat. E lo príncep Tirant, ab cara afable e ab molta demostració de
amor, lo levà de terra e besà
Aprés del marqués, se presentà lo duch de Pera, son germà, e lo prior de Sent
Johan e tots los altres cavallers per orde. E lo cèsar los rebé molt benignament e ab
grandíssima amor, fahent-los aquella honor que conexia eren merexedors.
Lo duch de Macedònia anà a fer reverència al rey Scariano, e al rey de Sicília e al
rey de Feç, e tots li feren grandíssima honor per lo seu molt meréxer e perquè sabien
que era cosín germà del príncep Tirant.
No fon poch solícit lo cèsar de fer vestir tots los cavallers qui eren venguts en
companyia del duch de Macedònia, car molt prest foren vestits e abillats e posats en
orde, cascú segons son grau, e
restaren tots molt contents. E festejà
liberació, donant-los tots aquells delits que podia e fent-los ben pensar per la molta
flaquea que tenien, perquè prestament fossen tomats en lur bona disposició.
E lo virtuós príncep Tirant tramés hun correu ab una letra de consolació a la
afligida duquessa de Macedònia, qui stava molt adolorida per la presó del duch, son
marit, car, de quantes festes eren stades fetes en la ciutat de Contestinoble, jamés era
volguda exir per ésser en les festes. E per so, lo virtuós cèsar la volgué aconsolar fent-li
present com molt prest li trametria lo duch, son marit.
E perseverant lo cèsar en les delitoses festes, aturà en la ciutat damunt mencionada
fins a tant que lo duch de Macedònia ab los de sa companyia foren en disposició de
poder partir.
CAPÍTOL
COM LO REY DE ETHIÒPIA ARRIBÀ EN CONTESTINOBLE E LA HONOR QUE LI FON
FETA
Partida que fon la il·lustríssima reyna de Ethiòpia de la ciutat de Estrenes, caminà
tant per ses delitoses jornades fins que fon pervenguda prop de la insigne ciutat de
Contestinoble.
Sabent la magestat de l'antich emperador la sua venguda e que era molt prop de la
ciutat, tramés a dir a sa filla Carmesina que ixqués defora per a recebir-la. E la excelsa
princessa, molt contenta de tal nova, se abillà e posà
la ínclita reyna de Feç e de la duquessa de Macedònia, e de cent dones d'estat, e de
cent donzelles molt riquament abillades e devisades d'estranya manera.
Acompanyaven la excelsa senyora molts nobles hòmens e gran cavalleria.
Ab tal triümpho ixqué de la noble ciutat per distància de una legua, per ço com la
princessa tenia strem desig de veure aquesta agraciada reyna per la molta bellea que
d'ella havia hoït mencionar. E per la molta amor que era certa que Tirant portava al
rey Scariano e a la reyna, dispongué
E ans que la excelsa senyora ixqués dela ciutat, tramés una molt riqua tenda tota
de brocat carmesí, brodada e lavorada de diversos animals e ocells per art de molt
singular artifici, que la parassen a una legua luny de la ciutat.
E plegant la excelsa princessa a la tenda, descavalcà e posà
dames. E podeu contemplar la singularitat de aquesta tenda quant era gran, que aprés
hi cabé la reyna de Ethiòpia ab totes les sues dones e donzelles.
Restada la princessa, passà avant la cavalleria fins que foren junts ab la reyna. E
per tots fon feta deguda reverència a la reyna e ella saludà a tots ab afabilitat honesta.
E cavalcant tots ensemps, pervengueren al loch hon la parada tenda stava. Digueren a
la agraciada reyna com dins aquella tenda era la princessa.
Prestament, la reyna descavalcà ab totes les dones e donzelles sues e entrà dins la
tenda. La princessa se levà e ab suaus passos anà fins a mija tenda, e plegant la reyna
davant la princessa, donà dels genolls en la dura terra. E la excelsa senyora la près per
lo braç, levà-la de terra e besà-la tres voltes en senyal de molta amor. Pres-la per la
mà, e féu-la seure al seu costat.
E per quant la princessa, perquè era senyora de noble enteniment e discreció, en
lo passat temps havia aprés de molts lenguatges per la pràtica dels strangers qui per
la causa de la guerra eren venguts en la cort de la magestat de l'emperador, pare seu,
e molt més que sabia parlar la lengua latina per haver aprés de gramàtica e poesia,
e la reyna de Ethiòpia, quant promés a Tirant que deliberà de anar a Contestinoble
per ésser a la solemnitat de les sues bodes ab la princessa, aprés de gramàtica e
parlava ab molta gràcia la lengua latina, la princessa e la reyna se parlaren de moltes
cortesies segons que entre galants dames se acostuma.
E la princessa stava admirada de la molta bellea que la reyna possehïa e
considerava en sí jamés semblant de aquesta no haver vista, ni tenia crehença que la
sua bellea fos res en sguart de aquesta. E d'altra part, la reyna de Ethiòpia stava
spantada de la strema bellea de la princessa, e deÿa que ab veritat se podia dir que
tot l'univers món tanta gràcia ni bellea no poguera ésser trobada en hun cors mortal,
car més paria angèlica que humana.
Aprés que per hun poch spay hagueren stil de gentils paraules rahonat, pujaren a
cavall les dues deesses, mirant-se contínuament la una a l'altra ab delit singular. E
totes les dames cavalcaren aprés d'elles. E la excelsa princessa féu son poder que la
reyna de Ethiòpia anàs a la part dreta, e la reyna no u volgué comportar. La princessa
la près per la mà e axí anaren fins a la ciutat. E plegant al portal, trobaren l'emperador
e la emperadriu, qui
besar la mà, e la benignitat del valerós senyor no u volgué consentir, sinó que l'abracà
ab amor afable. Aprés anà la reyna a la emperadriu e volgué-li besar la mà, e la
emperadriu no u consentí, mas besà-la tres voltes en la boca per mostrar-li major
amor. E per tots fon singularment reverida.
L'emperador e la emperadriu se posaren primers. Aprés la princessa e la reyna de
Ethiòpia, e la reyna de Feç e la duquessa de Macedònia. E totes les dames seguien
aprés. Ab tal orde cavalcaren tots fins a l'imperial palau, ab infinit poble qui
seguien. E descavalcats, pujaren en lo abillat palau, hon fon donada a la ínclita reyna
una rica cambra molt singular, emparamentada de draps d'or e de seda, perquè pogués
reposar e reparar, segons consuetut de les galants dames. E aquí aquell dia ab gran
magnificència fon servida de totes coses necessàries a la humanal vida, ab gran
magnitut e abundància. E foren dades singulars posades a tots aquells qui venguts
eren ab la tan agraciada reyna, axí als hòmens com a les dames.
Lo següent dia, la magestat de l'emperador, per millor poder festejar la reyna,
volgué que ixqués a menjar en la gran sala, la qual ixqué molt ben abillada ab totes les
sues dames. E al dinar, l'emperador la féu seure al costat de la emperadriu, e aprés
d'ella sigué la reyna de Feç e, aprés, la duquessa de Macedònia. E davant la reyna de
Ethiòpia seÿa la princessa. E davant la taula de l'emperador, a l'altre cap de la sala,
menjaven los nobles e cavallers qui venguts eren ab la reyna, e en l'altra part, les
dones e donzelles, axí les de la emperadriu e de la princessa com les de la reyna de
Ethiòpia. E los ministrés, per trones que exien en la sala, sonaven. E la música era tan
gran en la sala, de tantes natures d'esturments, que en cosa de gran admiració als
hoints. E ab aquell triümpho se dinaren, servits molt noblement de molts cavallers e
gentilshòmens, molt ben abillats ab robes d'estat de chaperia e de brocat, ab grosses
cadenes d'or al coll. E servia de majordom aquell dia lo virtuós Ypòlit, més galant
que tots en stranya manera.
Levades les taules, començaren a dançar. E la reyna de Ethiòpia se fon molt ben
abillada e devisada ab gonella de hun vert brocat, ab la ampla cortapisa de robins,
diamants e maragdes lavorada ab sutil artifici, que eren de molt gran stima. E ab la
roba de domàs negre, les obres del domàs cubertes de orfebreria ab smalts, lavorat per
art de subtil artifici, ab una grossa cadena d'or al coll, tota smaltada ab grossos robins
e diamants engastats en ella. E al cap, sobre los cabells, qui parien pròpiament
madexes d'or, portava sol una coroneta feta de perles molt grosses e de diverses
pedres fines que lançaven molt gran resplandor. E en lo front, hun fermall de molt
gran stima. E totes les sues dones e donzelles molt ben abillades, axí les blanques com
les negres, per ço com ella
de Túniç e les negres eren del regne de Ethiòpia, les quals eren totes filles de grans
senyors.
A tots los de la cort paria de inestimable bellea aquesta reyna e tenien diversos
parlaments los huns ab los altres dient que molta virtut possehïa Tirant que hagués
rebujat requesta de tan bellíssima senyora com aquesta, com tots eren certs que la
reyna lo havia request que fos son marit e senyor del regne de Túniç e de tota la
Barberia, e que per amor de la princessa ho havia tot dexat. E venint a notícia de la
princessa aquests parlaments, féu tot son sforç de manifestar-ne la veritat, car, com les
veÿen separades, deÿen que tanta bellea possehïa com la princessa, e com s'estaven a
prop, la grandíssima bellea de la princessa apagava la de la reyna en tanta quantitat
que tots ne conexien la gran diferència.
E axí, totes molt ben abillades, dançaren aquell dia ab los galants. E stant en lo
millor de les dances, entrà per la sala hun correu molt cuytat qui demanà la duquessa
de Macedònia. E fon-li mostrada. Lo correu se agenollà davant ella e donà-li la letra
que portava, e dix-li:
—Senyora, albíxeres demane a vostra senyoria, car yo us porte nova com lo
senyor duch de Macedònia és posat en libertat, e és ab lo cèsar en la ciutat de
Trapasonda ab tots los altres presoners.
La duquessa, en aquell cars, de sobreabundant alegria no li pogué respondre, ans
smortida caygué. E fon aquí molt gran desbarat en les dances, que tots se dexaren de
dançar e cuytaren a portar ayguaròs. Lançaren-li
Emperò per spay de una hora stigué que no pogué parlar, tenint contínuament la letra
streta en la mà. E cobrada la natural conexença, obrí la letra que lo cèsar li trametia.
Legí aquella, qui contenia paraules de semblant stil.
CAPÍTOL
LETRA TRAMESA PER LO PRÍNCEP TIRANT A LA DUQUESSA DE MACEDÒNIA
Recordant la tristícia vostra, hé donat grandíssima diligència en recobrar-vos lo
major goig de vostra vista. Senyora duquessa, més cara que germana, despullau e
bandejau del vostre cor tota manera de enujosos pensaments ý rebeu lo present de
novella alegria: lo vostre duch ý senyor, cosín germà ý més acostat a la mia amor de tots
los altres, és libert, és alegre, és en tota sanitat ý honor, prosperitat e convalescència.
E axí, per satisfer al desig de aquell ý vostre, serà molt presta la nostra tornada. Alegrau-vos,
donchs, puix ell se alegra, que set goigs per aquell deuen ésser causa de vostra molta
alegria: goig de la perduda captivitat, goig de la libertat e recobrada alegria, goig de la
sanitat, goig de la honor, goig de la presta tornada, goig de la riquea ý triümpho, goig
de la benaventurada e gloriosa vida que us resta. Ell mateix vos serà letra. Sol yo us hé
deliberat scriure per guanyar les strenes de vostra benvolença. A la magestat imperial
ni a altra persona no és necessari scriure per letra, com de paraula poch temps passarà
avisarem la sua altesa e alegrarem als qui nostre bé ý honor afectadament desigen.
Vist per la egrègia duquessa lo contengut en la letra, féu portar mil ducats ý
donà
content. La conortada duquessa se levà e, agenollant-se davant la magestat de
l'emperador, donà-li la letra. E l'emperador la legí e fon molt aconsolat de la bona e
benaventurada nova, e prestament tramés per totes les sglésies de la ciutat que
tocassen totes les campanes.
E fon feta molt gran alegria per tota la ciutat, axí per la venguda de la reyna de
Ethiòpia com per la liberació dels presoners crestians, car la popular gent s'esforçaven
en festejar perquè veÿen que serien posats en tranquil·le repòs e vida benaventurada.
Emperò, per lurs peccats, no permés la divina Providència que molt los duràs.
E havent molt festejats lo cèsar al duch de Macedònia e als altres companyons
seus, donà
insigne ciutat de Contestinoble. E caminant per lurs jornades pervengueren a la noble
ciutat, hon foren rebuts ab honor excelsa per la magestat de l'emperador e per la
emperadriu e per totes les dames. E en special sobre tots aquell egregi baró duch de
Macedònia, qui per la duquessa, muller sua, fon molt festejat, axí com aquella qui
l'amava més que a la sua vida. E per la venguda dels presoners, les festes foren
refrescades en la cort de l'emperador.
E lexant-me de recitar les amigables e curials festes que la imperial magestat feÿa
a la reyna de Ethiòpia e a l'egregi duch de Macedònia, e a los altres barons e cavallers,
per no tenir prolixitat, tornaré a recitar los singulars actes del benaventurat príncep
Tirant e del rey Scariano, qui van a recobrar les terres que solien ésser subjectes a
l'Imperi Grech.
CAPÍTOL
COM LO CÈSAR, APRÉS QUE FON PARTIT DE TRAPASONDA, COBRÀ MOLTES
PROVÍNCIES QUI EREN DE L'IMPERI
Aprés la partida de l'egregi duch de Macedònia ab los altres seus companyons de
la ciutat de Trapasonda, lo virtuós príncep Tirant féu prest levar los dos camps e
ordenà e féu ordenar al rey Scariano tota la gent, que cascun capità ab sa squadra
partís. E axí, molt ben ordenats, la una squadra aprés l'altra, partiren e feren lur via
devers la terra de Bendín, qui distava de allí
ab tot son exèrcit, se donaren per manament del soldà e del Turch.
E rebuts los homenatges per lo cèsar e lochtinents seus e posats capitans en les
ciutats e forces, passaren avant e recobraren tota la província de Blagay e tota la terra
de Brina, e tota la terra de Foxa e tota la terra de Bocina, car cascuna terra de aquestes
és una gran província ab moltes ciutats, castells e viles que en cascuna de aquestes
províncies són. E totes de bona voluntat se donaren al cèsar, perquè solien ésser
subjectes a l'Imperi Grech e tenien molta voluntat de tornar-hi per la mala senyoria
que tenien dels moros.
E partint lo cèsar de aquelles províncies, recobrà moltes altres ciutats, ço és, la
ciutat de Arcàdia, e la ciutat de Megea, e la ciutat de Turina. E de aquí féu la via del
regne de Pèrsia e pres-lo tot per força d'armes, per ço com no era en domini del soldà
ni del Turch, ans tenien rey per sí. E près e subjugà la gran ciutat de Tauris, qui és
ciutat molt delitosa e de moltes mercaderies, e la ciutat de Boterna e la ciutat de
Senoreyant, per hon passa lo gran flum de Phison. Moltes altres ciutats près e subjugà
en lo regne de Pèrsia que lo libre no menciona, mas aquestes són les principals e
majors.
E moltes altres províncies e terres conquistà lo virtuós príncep Tirant e uní al
domini e senyoria de l'imperi, ab molt gran triümpho e victòria, que seria gran fatiga
de recitar, car, per sa indústria e alta cavalleria, ell recobrà tota la Grècia e l'Àsia
menor, e tota la Pèrsia e tot lo Selònich, qui és Galípol, la Morea, l'Arca, lo cap de
l'Arca, Valona. E per semblant, per mar, tramés lo seu stol que tenia en Contestinoble
per pendre les illes; e per capità lo seu almirall, lo marqués de Liçana, lo qual per sa
virtut e saber près totes les illes que ésser solien de l'imperi, los noms de les quals són
aquestes: Calistres, Colcos, Oritige, Tesbrie, Nimocha, Flaxen, Meclotapace, e moltes
altres illes que lo libre no recita per no tenir prolixitat.
CAPÍTOL
COM L'ALMIRALL, AB TRIÜMPHO DE GRAN VICTÒRIA, TORNÀ EN CONTESTINOBLE E
L'EMPERADOR, PER PREMIAR-LO, LI SPOSÀ LA FILLA DEL DUCH DE PERA, NOMENADA
ELISEA
Complides les honoroses conquestes per lo virtuós almirall de les illes qui solien
ésser de la corona de l'imperi, e subjugades aquelles, qui per força, qui per grat, ab
gran triümpho se
port, lançaren moltes bombardes, e ab multiplicades veus, saludaren la insigne ciutat.
Los pobles corrien a la muralla per veure l'estol entrar, fahent molt grans alegries.
L'almirall ixqué en terra acompanyat de molts cavallers e gentilshòmens molt ben
abillats e anaren a fer reverència a la magestat de l'emperador, lo qual los rebé ab cara
molt afable e ab gran humanitat, e tots li besaren lo peu ý la mà.
E l'emperador féu gràcia a l'almirall, marqués de Liçana, que fos governador de
totes les illes qui eren subjectes e en domini de l'imperi e almirall major seu, a ell ý a
tots los succeïdors seus, e li consignava sobre totes les illes cent_mília ducats de renda
cascun any. E donà-li per muller una singular donzella, criada de la emperadriu,
nomenada la bella Elisea, filla del duch de Pera, que no
pare era viudo, que havia treballat gran temps que la princessa fos sa muller, e per la
venguda de Tirant ell la perdé.
Lo virtuós almirall féu infinides gràcies a la magestat de l'emperador de les
gràcies que li havia atorgades, e besà-li lo peu e la mà altra volta. E fon més content
de posseir la bella dama que los cent_mília ducats de renda. La magestat imperial los
féu de continent sposar e foren renovellades les grans dances e festes, car no havia
molts dies que vengut era lo egregi duch de Macedònia e lo duch de Pera, pare de la
donzella, e lo marqués de Sent Jordi, qui li era oncle, e lo prior de Sent Johan de
Jerusalem e molts altres nobles ý cavallers qui eren exits de catiu.
E la excelsa princessa s'esforçà, per amor de les dues reynes, ésser contínuament
en les dances e festes per aquelles magnificar. E la magestat de l'emperador, per voler
premiar a molts nobles e cavallers de aquells qui eren exits de presó, los col·locà en
honrats matrimonis ab donzelles de gran stima, totes criades de la emperadriu e de la
princessa, e donà
E fetes les sposalles de tots, porrogaren les bodes per haver major honor lo dia que
lo príncep Tirant pendria benedicció ab la princessa. E fortuna no u permés que a
hun cors mortal donàs tant delit e glòria en aquest món, com a natura humana no
fon creada per Déu per haver beatitut ni glòria en aquest món, mas per fruir la glòria
de paradís. E en açò negú no pensa, car los hòmens virtuosos fan cascun dia actes
insignes e dignes de inmortal recordació, axí com féu aquest magnànim e virtuós
príncep e strenu cavaller Tirant lo Blanch, qui per sa grandíssima cavalleria e alt
enginy conquistà tants regnes e reduhí infinits pobles en la Barberia e en la Grècia
a la santa fe cathòlica. E no pogué veure la fi del que tant havia desijat e treballat.
CAPÍTOL
COM PRES A TIRANT LO MAL DEL QUAL PASSÀ DE AQUESTA VIDA
No consent, entre tants altres treballs, de aquest sia delliure que puga la cansada
mà retraure de pintar en blanch paper la humana desconexença de fortuna, ab tot que
recort dels gloriosos actes de Tirant nova dolor me presenten, com premi no han
pogut atényer. Mas, perquè sia exemple manifest als sdevenidors, que no confien en
la fortuna per haver grans delits e prosperitats, e per aconseguir aquells perdre lo cors
e l'ànima, los quals per folla e desordenada ambició caminen ab allenegats e
perillosos passos, d'on se porà seguir que los vans pomposos hòmens, qui de continu
lur stimada fama molt cerquen, despendran en và lo inútil temps de lur miserable
vida.
Com, donchs, lo cèsar, havent conquistat e recobrat tot l'imperi, e subjugades
moltes altres províncies circumveïnes, e se
la ciutat de Contestinoble ab lo magnànim rey Scariano en sa companyia, e ab lo rey
de Sicília e lo rey de Feç, e molts altres reys, duchs, comtes e marquesos, e
innumerable cavalleria, qui venien ab ell per ésser en les grandíssimes festes que
devien fer per la sua venguda e per amor del rey Scariano e, més, per la celebració de
les bodes de Tirant, negú no
feÿa aparellar molt grandíssima festa, e féu rompre vint passes del mur de la ciutat
perquè pogués lo virtuós príncep entrar ab lo carro triümphal.
E com Tirant fos a una jornada prop de Contestinoble, en una ciutat qui
nomenava Andrinòpol, aturàs aquí per ço com l'emperador li havia tramés a dir que
no entràs fins a tant que ell lo ý trametés a dir.
E stant lo virtuós cèsar en aquella ciutat ab molt gran delit, e cercant deports e
plaers, e passejant-se ab lo rey Scariano e ab lo rey de Sicília per la vora de hun riu
qui passava per lo hun costat dels murs de la ciutat, pres-lo, passejant, tan gran mal de
costat e tan poderós que en braços lo hagueren a pendre e portar dins la ciutat.
Com Tirant fon en lo lit, vengueren los sis metges que ell portava, dels singulars
del món, e quatre del rey Scariano. E feren-li moltes medecines e no li podien dar
remey negú en la dolor.
Lavors, Tirant se tingué per mort e demanà confessió. Feren-li venir prestament lo
confessor que ell portava ab sí, qui era un bon religios de l'orde de sent Francesch,
mestre en la sacra theologia, home de grandíssima sciència. Com lo confessor fon
vengut, Tirant confessà bé e diligentment tots sos peccats ab molta contrició, car la
strema dolor que passava era en tanta quantitat que ell se tenia per mort, vehent que,
per molt que los metges li fessen, la dolor contínuament aumentava.
E stant lo cèsar en la confessió, lo rey de Feç tramés hun correu molt cuytat a
l'emperador, significant a sa magestat com lo cèsar stava molt mal, que los seus
metges no li podien dar remey algú, per què
trametés molt cuytadament los seus, que en dubte stava que y fossen a temps.
Aprés lo cèsar haver confessat, féu-se portar lo preciós cors de Jhesucrist, lo qual
mirant ab gran devoció e làgremes, dix moltes oracions, entre les quals, ab
grandíssima devoció, dix les següents paraules.
CAPÍTOL
LA ORACIÓ QUE DIX TIRANT DAVANT LO
—O redemptor de l'humanal linatge, Déu infinit sobre natura, pa de vida, tresor
sens preu, joyel incomparable, penyora segura dels peccadors, certa e infal·lible
defensa! O vera carn ý sanch del meu Senyor, anyel mansuet ý sens màcula, ofert a la
mort per donar-nos eterna vida! O clar spill hon la divina e infinida mìsericòrdia se
representa! O Rey dels reys, a qui totes les creatures obehexen! Senyor inmens,
humil, dolç ý benigne! Ý com poré yo regraciar a la vostra senyoria la tanta amor que
a mi, fràgil creatura, haveu mostrada? No solament, Senyor, per los meus grans
peccats sou vengut del cel en la terra, prenint aquexa preciosa carn en lo ventre de la
sacratíssima verge Maria, mare vostra, ý, enaprés, nat Déu ý hom, subjugant-vos a les
mundanes misèries per pagar los meus defalliments volgués comportar aspres
turments, cruel passió e dura mort, posant en creu la vostra carn sacratíssima, mas
encara aquella matexa carn me haveu dexada per medecina speritual ý salut de la mia
infecta e maculada ànima. Infinides gràcies, Senyor, vos sien fetes de tals ý tants
beneficis!
"Encara, Senyor, vos regracie les grans prosperitats que en aquest món me haveu
donades, e us suplique tan humilment com puch que, puix de tants perills me haveu
deliurat e ara me donau mort regoneguda, la qual yo accepte ab molta obediència,
puix axí plau a la vostra santíssima senyoria, en remissió e penitència dels meus
defalliments, me vullau donar, Senyor, dolor, contrició ý penediment dels meus
peccats per atényer de vós absolució e misericòrdia.
"Axí mateix, Senyor, me ajudeu e
cathòlich crestià vull viure e morir, ý
confiant de la infinida misericòrdia vostra, encés de caritat, plorant ý planyent los
meus peccats, confessant, loant, beneint e exalçant lo vostre sant nom, sperant ý
demanant vènia e absolució, alt en paradís pervinga a la eterna beatitut e glòria.
E dites aquestes paraules ell rebé ab moltes làgremes lo cors preciós de Jhesucrist,
que, tots los qui en la cambra eren, deÿen que aquest no demostrava ésser cavaller
mas hun sant home religiós, per les moltes oracions que dix davant lo Corpus. Com
hagué donada refecció a l'ànima, féu-se venir lo seu secretari e féu e ordenà son
testament en presència de tots los qui ab ell eren, lo qual era del tenor següent.
CAPÍTOL
LO TESTAMENT QUE FÉU TIRANT
Com sia certa cosa lo morir e, a la creatura racional incerta la hora de la mort, e
com dels savis s'espera proveir al sdevenidor per ço que, acabat lo peregrinar de
aquest miserable món, tornant al nostre Creador, davant la sua sacratíssima magestat
pugam donar compte ý rahó dels béns que·ns són acomanats.; e per amor de açò, yo,
Tirant lo Blanch, del linatge de Rosa Salada e de la casa de Bretanya, cavaller de la
Garrotera ý príncep ý cèsar de l'Imperi Grech, detengut de malaltia de la qual tem
morir, emperò en mon seny, ferma e íntegra e manifesta paraula, presents mos
senyors e germans meus d'armes, lo rey Scariano e lo rey de Sicília, e lo meu cosín
germà, lo rey de Feç, e molts altres reys, duchs, comtes e marquesos, en nom del meu
senyor Jhesucrist, fas e ordén lo present meu testament e darrera voluntat.
En lo qual, pos marmessors meus, e del meu present testament executadors
elegesch, ço és, la virtuosa e excel·lent Carmesina, princessa de l'Imperi Grech e
sposa mia, e lo egregi e car cosín germà meu, Diafebus, duch de Macedònia, als quals
suplich carament tinguen la mia ànima per recomanada.
E prench-me, per la mia ànima, de mos béns, cent_mília ducats que sien distribuïts
a coneguda e voluntat dels dits meus marmessors. E més, suplich als damunt dits
marmessors e·ls done càrrech que facen portar lo meu cors en Bretanya, en la sglésia
de Nostra Senyora, hon jahen tots los del meu parentat de Roca Salada, com aquesta
sia ma voluntat.
E més, vull e man que de mos béns sien donats a cascú de mon linatge qui·s
trobaran presents en lo meu òbit, cent_mília ducats. E més, leix a cascú de mos criats e
servidors de casa mia, cinquanta_mília ducats. E de tots los altres béns e drets meus,
los quals, mijançant lo divinal adjutori yo m'é sabuts guanyar, e per la magestat del
senyor emperador me és stada feta gràcia, fas e instituesch hereu meu universal a mon
criat e nebot Ypòlit de Roca Salada, que aquell en loch meu sia posat e succehesca,
axí com a la mia persona, a fer de aquells a totes ses voluntats.
Aprés que Tirant hagué fet son testament, dix al secretari que scrivís hun breu a la
princessa en stil de semblants paraules.
CAPÍTOL
BREU DE COMIAT TRAMÉS PER TIRANT A LA SUA PRINCESSA
Puix la mort a mi és tan vehïna que més aturar no puch, no·m resta més per complir
mon viatge sinó sols pendre de vós, senyora de preclara virtut, mon darrer, trist e dolorós
comiat. Puix la fortuna no vol ni ha permés que yo, com a indigne e no merexedor, haja
pogut atényer a vós, qui éreu lo premi de mos treballs, e no·m dolguera tant la mort si
en los vostres braços hagués finida ma vida trista e dolorosa. Mas suplich a vostra
excelsa senyoria que no us dexeu de viure, perquè, en premi de la molta amor que us hé
tenguda, siau en recort e tingau per recomanada la mia peccadora ànima, la qual ab
molta dolor torna al seu Creador, qui la m'havia comanada.
E puix ma fortuna no·m consent poder-vos parlar ni veure, que crech fóreu stada
remey e stalvi a ma vida, hé deliberat scriure-us breu, perquè la mort no·m vol més
porrogar. Almenys, que siau certa de ma strema passió e ésser atés al darrer terme de
ma vida. No us puch més dir, que la molta dolor que tinch no u consent. Sol vos
suplich e de gràcia vos deman que per recomanats tingau mos parents e servidors.
Lo vostre Tirant, qui besant peus e mans la sua ànima vos comana.
CAPÍTOL
COM L'EMPERADOR TRAMÉS LO DUCH DE MACEDÒNIA E YPÒLIT AB LOS METGES. E
COM TIRANT, FENT-SE PORTAR A CONTESTINOBLE, EN LO CAMÍ, PASSÀ DE AQUESTA
VIDA
Aprés que lo príncep Tirant hagué fet son testament, pregà molt al rey Scariano e
al rey de Sicília, e al rey de Feç, que
que passàs de aquesta vida, car la major dolor que tenia era com moria sens veure la
princessa, e tenia crehença e devoció que la sua vista bastava en donar-li salut e
vida.
E per tots fon deliberat de portar-lo-y, atesa la molta voluntat que li veÿen. E los
metges ho loaren, per ço com lo tenien per mort e creÿen que per la molta consolació
que hauria de la vista de la princessa, a qui ell en strem amava, natura podia obrar més
que totes les medecines del món. E prestament lo posaren en unes andes e, a coll
d'òmens, lo portaren molt reposadament. E fon acompanyat de tots los reys e grans
senyors, solament ab cinch_cents hòmens d'armes. Tota l'altra gent restà en aquella
ciutat.
Com l'emperador hagué rebuda per lo correu la letra del rey de Feç, fon posat en
gran agonia e pensament e, lo més secret que pogué, tramés per los seus metges e per
lo duch de Macedònia e per Ypòlit, e mostrà
prestament cavalcassen per anar-hi. Lo duch de Macedònia e Ypòlit, sens dir res a
negú, ixqueren de l'imperial palau e feren lur camí ab los metges, car l'emperador
tenia dubte que si la princessa ne tenia sentiment, que s'esmortiria e seria molt
perillosa.
Com lo duch de Macedònia e Ypòlit, ab los metges, foren a mija jornada de
Contestinoble, encontraren a Tirant en lo camí e descavalcaren, e les andes foren
posades en terra. Lo duch de Macedònia se acostà a Tirant e dix-li:
—Cosín germà senyor, com stà vostra senyoria?
Respòs Tirant:
—Cosín germà, singular plaer tinch com vos hé vist ans de la mia fi, car yo stich
al derrer strem de la mia vida, e prech-vos que
lo darrer comiat que de vosaltres pendré.
E lo duch e Ypòlit lo besaren ab moltes làgremes. Aprés los dix Tirant com los
comanava la sua ànima e la princessa, muller sua, que aquella tinguessen més cara
que la sua pròpia persona. Lo duch li respòs:
—Senyor cosín germà, ¿hun cavaller tan animós com vostra senyoria s'esmaya
tant fort? Confiau de la miscricòrdia de nostre Senyor, que ell per la sua clemència e
pietat vos ajudarà e us darà sanitat presta.
E stant en aquestes paraules, Tirant lançà hun gran crit, dient:
—Jesús, fill de David, hages mercé de mi: credo, proteste, confesse, penit-me,
confie, misericòrdia reclame! Verge Maria, Àngel Custodi, àngel Miquel, emparau-me,
defeneu-me! Jesús, en les tues mans, Senyor, coman lo meu sperit.
E dites aquestes paraules, reté la noble ànima, restant lo seu bell cors en los braços
del duch de Macedònia.
Los plors e los crits foren aquí molt grans per tots los que alli eren, que era una
gran compassió de hoir, per ço com per tots era amat lo príncep Tirant.
Com hagueren molt plorat e cridat, lo rey Scariano cridà al rey de Sicília e al rey
de Feç, e al duch de Macedònia e a Ypòlit, e alguns altres, e, apartats a una part
tingueren consell què era de fer. E foren tots de acort que lo rey Scariano, ab los altres
de la companyia, acompanyassen lo cors de Tirant fins a la ciutat, e que no entrassen
dins per ço com lo rey Scariano no se era vist ab l'emperador e no era temps ni loch,
ab la tribulació, de veure
com lo tenien de portar en Bretanya.
E partiren ab lo cors del loch hon Tirant era finat e feren la via de la ciutat de
Contestinoble. Com hi foren arribats, fon ja gran hora de nit. Plegats al portal de la
ciutat, lo rey Scariano près comiat del rey de Sicília e del rey de Feç, e del duch de
Macedònia e de Ypòlit. E ab la sua gent se
grans lamentacions, car lo rey Scariano amava en strem a Tirant. E los altres posaren
lo cors de Tirant dins la ciutat, en una casa hon per los metges fon enbalsemat.
Aprés que l'hagueren embalsemat, vestiren-li hun gipó de brocat e una roba
d'estat de brocat, forrada de marts gebelins e axí
ciutat, ço és, de Senta Sofia. Aquí li fon fet hun cadafal molt alt e gran, tot cubert de
brocat, e sobre lo cadafal hun gran lit de parament molt noblement emparamentat de
draps d'or ab son bell cortinatge del drap mateix, e aquí posaren lo cors de Tirant,
sobre lo lit, gitat, ab spasa senyida.
E com l'emperador sabé que Tirant era mort, dolent-se de tan gran desaventura,
squinçà
mort de Tirant, dix les següents paraules.
CAPÍTOL
LAMENTACIÓ QUE FÉU L'EMPERADOR PER LA MORT DE TIRANT
—Huy és lo jorn que
prostrada veig en terra. Del nostre cors lo braç dret nos defall ý lo pilar en lo qual lo
nostre stat segurament recolzava és derrocat per tu, fortuna adversa. O injusta
mort que, robant una vida, innumerables guiatges de viure als trists infels atorgues!
O enemiga mort que, dexant a mi viure, mortal pena ý eterna me atorgues! Has
mort a Tirant per matar l'emperador de Contestinoble. Yo só lo mort, e viva per a
sempre del strenu Tirant la glòria ý la fama! ¡O celestials jerarchies: feu novell goig
rebent entre vosaltres ý col·locant lo benaventurat cavaller en lo nombre dels elets,
merexedor de premi! Ý vosaltres, prínceps de tenebres, alegrau-vos, si alegria vos és
atorgada, puix és mort aquell per qui la santa religió crestiana tan gran aument de
cascun jorn prenia. Alegren-se, encara, finalment, totes les enemigues nacions, puix
aquell vencedor e invencible Tirant, a qui la ferocitat e unió de tots los infels sobrar
no fon possible, ara, sobrat ý vençut per la mort, d'estrem goig lo seu morir vos
dóna causa.
"Sol yo, desert emperador, dech celebrar les exèquies de tanta tristícia. Donchs,
perda
luna, de aquell, claror no puga pendre; perquè lo món, restant tot en tenebres, sia
cubert de negra sobrevesta. Moguen los vents aquesta ferma terra ý les muntanyes
altes cayguen al baix ý
l'arena, tals les beurà la terra de gent grega, com a trista tortra desemparada del
spòs Tirant, per senyalar la dolor del qual les sobredites coses se seguexquen. Ý la
gran mar, als pexos desempare. Ý en aquest temps, ¡cantau, belles serenes, los
mals tan grans que sentiu en la terra! Cantau planyent la mort de aquest, qu'entre
vivents hun fènix s'estimava! Adulen los animals, cessen los cants melodiosos dels
ocells e prenguen per habitació les desertes silves! ¡Muyra yo, e iré als regnes de
Plutó: de tanta dolor portant embaxada, faré que Ovidi del meu Tirant digníssims
versos smalte! ¡Despullau a mi daurades robes ý dels palaus leven les riques
porpres ! Cobriu-me prest de hun aspre scilici, visten-se tots de fort ý negra
màrrega, sonen ensemps les campanes sens orde, dolga
per a rahonar la qual ma lengua és feta scaça!
En tal plant passà l'emperador la major part de la nit, e venint lo dia, anà a la
sglésia per fer-li honor e fer-li molt gran sepultura ab les obsèquies acostumades als
grans senyors.
La princessa, que véu que tota la gent plorava, stava molt admirada. Demanà e
volgué saber de què ploraven los del palau e les sues donzelles. Tingué pensament que
no fos mort son pare l'emperador. E levà
finestra e véu lo duch de Macedònia, qui anava plorant e arrancant-se los cabells del
seu cap, e Ypòlit e molts altres, qui ab les mans se arrapaven la cara e dant del cap per
les perets.
—Per hun sol Déu vos prech —dix la princessa— vosaltres me vullau dir la
veritat. ¿Quina és la causa de tanta novitat e tristícia?
Parlà la viuda de Montsant, e dix:
—Senyora, no s'escusa que no u hajau de saber qualque hora: Tirant és passat de
aquesta present vida en l'altra e ha pagat son deute a natura. E hora de mijanit lo han
portat a la sglésia per donar-li ecclesiàstica sepultura segons ell és merexedor. Allí és
l'emperador, lo qual plora e fa molt gran dol de la sua mort, que degú no
aconsolar.
La princessa stech sens recort negú, ni plorà ni pogué parlar, sinó que, sanglotant e
suspirant, aprés hun poch spay, dix:
—Dau-me les mies robes que lo meu pare me havia fetes fer per a la solemnitat de
les mies bodes, que encara no les me havia vestides, qui eren de molt gran stima.
E foren-li portades prestament. Com les hagué vestides, dix la viuda de
Montsant:
—E com, senyora ¿En la mort de hun tan admirable cavaller, mort en servey de la
magestat del senyor emperador e vostra, vos vestiu e abillau axí com si anàsseu a
bodes? Tots los altres van vestits de màrregues de dol e de tristor, que no és negú qui
de plorar abstenir-se puga, e vostra altesa, qui se
sou abillada, cosa que jamés víu fer ni hé hoït dir ni sia stat fet.
—No cureu, na viuda —dix la princessa—, yo me
Com se fon ligada, ab totes les sues dones e donzelles devallà de l'imperial palau
la entristida senyora e, ab cuytats passos de dolorosa angústia, anà-se
hon era lo cors del seu Tirant. E pujada alt en lo gran cadafal, com véu lo cors de
Tirant, lo cor li pensà sclatar, e la ira li forçà l'ànimo, que pujà sobre lo lit. Ab tals
contrasts, los ulls corrent vives làgremes, lançà
paraules, de contínues làgremes acompanyades, féu principi a la següent lamentació.
CAPÍTOL
LA LAMENTACIÓ QUE FÉU LA PRINCESSA SOBRE LO CORS DE TIRANT
—O, fortuna monstruosa! Ab variables diverses cares, sens repòs sempre movent
la tua inquieta roda, contra los miserables grechs has poderosament mostrat lo pus alt
grau de la tua iniqua força. Envejosa dels animosos e enemiga, als flachs no
desdenyes vençre, e dels forts destroïts triumphar te delita. ¿No havia prou durat dol ý
tristor del meu germà ý de la dolor qui per tot l'imperi era? E ara ho has volgut tot
aterrar! Aquest era sustentació de ma vida, aquest era consolació de tot lo poble e
repòs de la vellea de mon pare. Aquest darrer dia amarch de la tua vida és stat darrer
de tot lo nostre imperi ý de la nostra benaventurada casa. O durs fats, cruels e
miserables! ¿E com no permetés que yo, ab les mies desaventurades mans, pogués
servir aquest gloriós cavaller? Dexau-lo
adolorida ànima!
E besava lo fret cors la afligida senyora ab tanta força que
abundosa sanch, que los ulls e la cara tenia plena de sanch. No era negú que la ves
lamentar que no lançàs abundoses làgremes de dolor. Aprés tornà a dir:
—Puix la fortuna ha ordenat e vol que axí sia, los meus ulls no deuen jamés
alegrar-se, sinó que vull anar a cercar l'ànima de aquell qui solia ésser meu, Tirant, en
los lochs benaventurats hon reposa la sua ànima, si trobar-la poré. E certament ab tu
vull fer companyia en la mort, puix en la vida que t'é tant amat no t'é pogut servir. O
vosaltres, dones e donzelles mies! No ploreu, stojau aquexes làgremes a menys
desijada fortuna, car molt prest plorareu lo mal present ensemps ab lo sdevenidor:
baste que yo plore e lamente, perquè aquests són mals meus. Ay, trista de mi! Que yo
plore e cride: hon és lo meu Tirant? e tinch-lo davant los meus ulls, mort e tot ple de
la mia sanch. O Tirant! Reb los besars e los plors e sospirs ensemps, e pren aquestes
làgremes, car tot quant te dó me és restat de tu, car lavors la mort és desijada com la
persona mor sens temor. Lexa
serà mesa en la tomba tua e mia, lavada ab les mies pròpies làgremes e netejada del
rovell de les tues armes.
E dites aquestes paraules, caygué sobre lo cors, smortida. Fon levada prestament
de sobre lo cors e per los metges, ab aygües cordials e altres coses, fon retornada. E
cobrat lo recort, no tardà sobre lo cors mort la ja quasi morta senyora lançar-se e la
boqua freda besar de Tirant. Rompé los seus cabells, les vestidures ensemps, ab lo
cuyro dels pits e de la cara, la trista sobre totes les altres adolorida, ý, stesa sobre lo
cors, besant la boca freda, mesclava les sues làgrernes calentes ab les fredes de Tirant.
E volent pronunciar, no podia ni sabia tristes paraules a tanta dolor conformes, ý ab
les mans tremolant, los ulls de Tirant obria, los quals, primer ab la boca, aprés ab los
seus ulls besant, axí de abundants làgremes omplia, que semblava Tirant, encara
mort, plorant la dolor de la sua Carmesina viva, planyent deplorava. E sobre totes,
plorant sanch, que de aygua les làgremes ja tenia despeses, lamentava sobre lo cors
aquella que, sola, perdia aquell qui per ella havia perdut la vida, e ab paraules que les
pedrenyeres, los diamants e lo acer bastarien a rompre, en semblant stil planyent
deplorava.
CAPÍTOL
ALTRA LAMENTACIÓ QUE FA LA PRINCESSA SOBRE LO CORS DE TIRANT
—Fretura de paraules causa que les dolors no són rahonades segons l'estrem en
què turmenten, e aquest és lo mal que entre tots a mi més agudament turmenta, que si
totes les parts de ma persona, dexant lur pròpia forma, en lengües se convertien, no
bastarien lo grau de ma dolor, segons que en ma adolorida pensa descansa, rahonar.
Car moltes vegades la mísera pensa pronosticant adevina los dans que l'adversa
fortuna procura, ab tristor que
la causa, com tinch per cert lo gran infortuni que ma vida asalta, car del retret de la
mia ànima dolorosos sospirs spiren, e los meus ulls fonts de amargues làgremes
brollen, e ab dolor que lo meu cor squinçant travessa. E no
Tirant larch spay yo
una glòria o una pena aprés la mort sofiren les dues ànimes, les quals hun amor havien
ligat en vida, e axí los cossos morts, abraçats staran en hun sepulcre e nosaltres en
glòria, vivint junts en una matexa glòria.
E aprés dix:
—E qui serà aquell qui gracia
Tirant? Ay, trista de mi, en fort planeta naixquí! Dia era egipcíach, lo sol era eclipsi,
les aygües eren tèrboles e los dies foren caniculars. La mia mare gran dolor sentí en lo
dia del meu naximent e de mort soptada pensa morir. ¡E ja fos yo morta en aquell dia
trist, perquè no hagués sentida la grandíssima dolor que ara sent la mia ànima
adolorida! E tu, regidor del sobiran cel, poderós rey de la cort celestial, suplich a la
tua magestat sacratíssima que tots aquells sien defraudats qui m'empediran que yo ara
no muyra.
L'emperador, afligit de les lamentacions de sa filla, dix:
—Jamés hauria fi lo dol e plor de ma filla, car lo seu veure li és eternal vida. Per
ço, los meus cavallers, preniu-la e portau-la al meu palau, en les sues cambres, per
força o per grat.
E axí fon fet. E lo pare, atribulat anava aprés d'ella, dient:
—Tothom, trist e miserable, pren gran consolació en veure plorar e lançar moltes
làgremes e hoir grans crits e lamentacions. E porem ben dir: mort és lo pilar qui
sostenia la cavalleria! E vós, ma filla, qui sou senyora de tot quant yo hé, no façau tal
capteniment de vós matexa, car la vostra dolor és mort per a mi; e no vullau
manifestar a tothom la vostra dolor, car moltes vegades cau la pena sobre aquell qui la
tracta. E si us penediu del mal que feu, ignocenta deveu ésser de la culpa. Lexau-vos
de plorar e mostrau a la gent la vostra cara alegra.
Respòs la princessa:
—Ay emperador, senyor, engendrador de aquesta miserable de filla! E bé pensa
vostra magestat aconortar la mia dolor? Aquest pensava yo fos consolació mia. Ay
trista, que no puch retenir les mies làgremes, que aygua bullent par que sien!
Lo mesquí de pare, com véu que sa filla e les altres dones totes staven fent gran
dol e plant, no pogué aturar en la cambra: de sobres de dolor se n'anà. E la princessa
se assigué sobre lo lit e dix:
—Veniu, les mies feels donzelles, ajudau-me a despullar, que prou temps tendreu
per a plorar. Levau-me primer lo que porte al cap, aprés les robes e tot quant vist.
E compongué lo seu cors en la més honesta manera que pogué e dix:
—Yo só infanta sperant senyorejar tot l'Imperi Grech. Só forçada de moure a tots
los que ací són a digna dolor e pietat per la mort del virtuós e benaventurat cavaller
Tirant lo Blanch, qui
lo meu Tirant! Per dolor de la tua mort les nostres mans dretes firen los nostres pits, e
rompam les nostres cares per fer major la nostra misèria, car tu eres scut de nosaltres e
de tot l'imperi. O spasa de virtut! Gran era lo nostre mal qui
penses, Tirant, que sies caygut de la mia memòria, car tant com la vida me
acompanyarà, lamentaré la tua mort. Donchs, les mies cares donzelles, ajudau-me a
plorar aquest poch temps que deu durar ma vida, que no puch molt ab vosaltres
aturar.
Los crits e plors foren tan grans que feÿen tota la ciutat resonar. Com veÿen la
princessa quasi més morta que viva, malehïen la fortuna, que en tan gran agonia les
havia conduïdes, e veÿen los metges qui deÿen que de dona mortal eren tots los seus
senyals, que tanta dolor tingué de la mort de Tirant que per la boca lançava viva
sanch.
Entrà per la cambra la dolorosa emperadriu, sabent que sa filla tan mal stava. Com
la véu en tal punt star, près tanta alteració que no podia parlar, e aprés hun poch spay,
cobrats los santiments, dix samblants paraules:
—Mitigant los treballosos asalts que en lo femení coratge desesperades eleccions
e molt greus anuigs procurant, infonen gràcia en lo turmentat sperit meu, que les
mies justes afliccions que per si piadoses causar deuen, en lo teu noble coratge
animoses compassions introduesquen. E acompanyant les mies doloroses làgremes
e aspres suspirs, vençuda de la justa petició mia, hages mercé de tu e de mi. O filla
mia! És aquest lo goig e la alegria que yo sperava haver de tu? Són aquestes les
núpcies que ab tanta consolació ton pare e yo, e tot lo poble, speràvam de tu? Són
aquests los dies assignats de celebrar núpcies imperials? Són aquests los tàlems que
acostumen posar a les donzelles lo dia benaventurat de les sues bodes? Són aquests
los cants que s'acostumen de cantar en tals festes? Digau, ma filla, ¿són aquestes
aquelles alegres consolacions e benediccions que pare e mare donen a sa filla aquell
dia del seu repòs?
"Ay trista mísera! Que en mi no y ha altre bé sinó dol, afany e amargor e trist
comport, e a cascuna part que
emperador, qui en terra stà gitat. Veig les dones e donzelles, totes scabellonades, ab
les cares totes plenes de sanch: ab los pits descuberts e nafrats van cridant per lo
palau, manifestant a tot lo món la lur dolor. E veig los cavallers e grans senyors: tots
fan hun dol, tots se lamenten, torcen-se les mans, arranquen-se los cabells del cap.
Quin dia és tan amarch e ple de tanta tristor! Veig tots los órdens dels frares venir ab
veus doloroses e no és negú puxa cantar. Digau-me, quina festa és aquesta que tots la
colen? Scassament negú no pot parlar sinó ab cara de dolor! Ay, bé és trista la mare
qui tal filla pareix! Prech-vos, ma filla, que us alegreu. E dau remey e comport en
aquesta dolor e dareu consolació al vell e adolorit de vostre pare e a la trista e
desaventurada de vostra mare, qui ab tanta delicadura vos ha criada.
E no pogué més parlar, tant la dolor la constrenyia.
CAPÍTOL
RESPOSTA QUE FA LA PRINCESSA A LA EMPERADRIU, MARE SUA
—Si la sperança de morir no
¿Com me pot dir vostra excel·lència, senyora, que yo m'aconort e m'alegre, que haja
perdut hun tal cavaller, qui m'era marit e senyor, qui en lo món par no tenia? Aquest
és qui en sa tendra joventut subjugà ab la virtut sua terres de pobles molt separats, la
fama del qual serà divulgada en gran duració de setgle[s] o de mil·lenars de anys, la
virtut del qual començà exir en grans victòries. Aquest és qui no ha temut scampar la
sua pròpia sanch en camps de batalla. Aquest és lo qui ha venjades les injúries que
han rebudes los grechs en los fets de les armes. Aquest és lo qui encalçà ardentment
los que eren vencedors e foragità de tota Grècia, qui ha per nosaltres obteses e
vençudes tantes batalles. Aquest és qui tragué de catiu de poder de infels tants nobles
barons, cavallers e gentils hòmens e
no res nostres treballs, que no era negú qui tingués gosar de defendre
ha esvaïdes les osts de nostres contraris e ha subjugats e presos los majors senyors de
tot lo poble morisch.
"Per què
dech per fer companyia a hun tan valerós cavaller e entre tots los altres singular, car
aquest ha multiplicat e ajustat temps a la mia misèria, e no dech tembre res que de mal
sia. Miserable cosa és haver temor de ço que hom no spera haver res. O dolor,
manifesta los meus mals, car no és dona ni donzella en lo món que puga ésser dita
miserable sinó yo! Donchs, donem obra ab acabament al camí que havem començat,
car la vida se concorda ab la mort. Feu-me venir ací lo meu protector pare e senyor
perquè veja la mia mort e la fi que faré, per ço que li reste alguna cosa de sa filla.
Com lo trist de pare fon vengut, suplicà
costat e la emperadriu a l'altre, e ella stava enmig. E pres-se a dir paraules de
semblant stil.
CAPÍTOL
COM LA PRINCESSA ORDENÀ LA SUA ÀNIMA E VOLGUÉ CONFESSAR SOS PECCATS
PÚBLICAMENT
—No dubtes, coratge temerós, de fer lo que tens en la voluntat. Umple la boca de
paraules favorables a la tua atribulada pensa en laor e glòria tua e de aquell famós
cavaller Tirant lo Blanch, qui de ànimo e benignitat passava tots los altres cavallers,
abte e destre més que tot altre. No li mancava altra cosa, per ésser complit de totes les
perfeccions e gràcies, sinó una poca de sanch real que hagués tengut. Ara dexem les
vanitats de aquest món e façam lo que tenim de fer, car yo conech que la mia ànima
del meu cors partir-se vol per anar allà hon és la de Tirant. Per què us prech a tots
que
del gloriós Sent Francesch, gran doctor en la sacra theologia, home de sanctíssima
vida.
Com fon vengut, la princessa li dix:
—Pare, yo vull fer confessió general en presència de tots los que ací són, car, puix
no hé hagut vergonya de cometre los peccats, no vull haver vergonya de confessar-los
públicament. E dix en la següent forma:
—Yo, indigna peccadora me confés a nostre senyor Déu e a la sacratíssima verge
Maria mare sua, e a tots los sants e santes de paradís, e a vós, pare spiritual, de tots los
meus peccats que contra la magestat del meu senyor Jhesucrist hé comesos. E
primerament confés que crech bé e fermament en tots los sancts articles de la sancta
fe cathòlica e en tot los sants sagraments de sancta mare Sglésia, e en aquesta santa fe
vull viure e morir, oferint e presentant-los a mon Déu e a mon creador, protestant ara
e en la hora de la mia mort que yo no y consent, ans ara per lavors, hé per revocat e
anul·lat tot ço que sia contra aquella.
"E més, pare meu, confés yo, indigna peccadora, haver peccat, car hé pres del
tresor de mon pare, sens licència e voluntat sua, per dar a Tirant perquè
entre los altres senyors de l'imperi, més rich e liberal. E per ço, senyor emperador,
suplich a vostra magestat de voler-me perdonar, e vaja en remuneració del tot que
vostra altesa me havia de dar. E deman-ne perdó a nostre senyor Déu e, a vós, pare de
confessió, penitència, car yo de bon cor me
"E més, pare meu, hé peccat greument, car consentí que Tirant, marit e spòs meu,
prengués la despulla de la mia virginitat ans del temps permés per la santa mare
Sglésia, de què me
pare, ne deman condigna penitència.
"E més, pare, me confés com no hé amat a mon Déu e creador, ne servit en aquella
manera que devia ne só obligada, ans hé despés la major part del meu temps en
vanitats ý en coses inútils a la mia ànima, per què
Senyor e, a vós, pare, condigna penitència.
"E més, pare, me confés com no hé feta ne servada aquella honor, amor e
obediència que só tenguda al senyor mon pare e a la senyora ma mare, axí com bona
filla e obedient deu fer, ans algunes vegades hé passats sos manaments en gran dan de
la mia ànima, de què
pare, condigna penitència.
De tots los altres peccats que hé fets, cogitats e obrats, los quals a present no tinch
en recort, mas tinch en prepòsit de confessar-los, si tinch temps ni
memòria, mas suplich a la misericòrdia del meu senyor Jesucrist que, per la sua
clemència e pietat e per los mèrits de la sua sacratíssima passió, los me vulla
perdonar. E deman-ne ara, a vós, pare, penitència, car yo me
bona voluntat e volguera no haver-los fets.
Lavors lo confessor li féu fer la confesió general. E apres la absolgué a pena e a
culpa, car bul·la tenien del papa que, tots los emperadors de Contestinoble e lurs
descendents, en l'article de la mort se podien fer absolre a pena e a culpa. E aquesta
gràcia havien obtesa per l'Imperi Romà que havien donat a la Sglésia.
Com la absolució fon feta, la princessa demanà li fos portat lo preciós cors de
Jesucrist, e ab molta devoció e contricció rebé aquell, que tots los que en la cambra
eren staven admirats de la gran constància e fermetat de ànimo que la princessa tenia
e les moltes oracions que dix davant lo Corpus, que no fóra cor de ferro en lo món qui
hoís semblants paraules que no abundàs en moltes làgremes.
Com la princessa hagué dada refecció a l'ànima, ella se féu venir lo secretari de
l'emperador, e girà
—Pare e senyor, si a la magestat vostra serà plasent, yo volria dispondre de mos
béns e de la mia ànima —car la princessa tenia hun gran comdat qui havia nom de
Benaxí, e moltes robes e joyes qui eren de gran stima.
L'emperador li respòs:
—Ma filla, yo us done licència de fer tot lo que a vós serà plasent car, perdent a
vós, yo pert la vida e tot lo bé de aquest món.
E la princessa lo y regracià e li
que continuàs lo seu testament en stil de semblants paraules.
CAPÍTOL
LO TESTAMENT DE LA PRINCESSA
Com tota les coses mundanals sien transitòries e allenegables e degú qui sia en carn
posat a la mort scapar no puixa, ans li és certa cosa lo morir, e les persones sàvies deuen
dispensar e proveir en l'esdevenidor, perquè complit lo temps del peregrinar de aquest
miserable món, tornant al seu Creador, ab molta alegria puixa dar bon compte de la sua
ànima. E per amor de açò, yo, Carmesina, filla del sereníssim emperador de Contestinoble
e princessa de l'Imperi Grech, detenguda en malaltia de la qual desige e só certa de morir,
emperò en mon bon seny, ferma, entegra e manifesta paraula, en presència de la
magestat del senyor emperador, pare meu, e de la sereníssima emperadriu, mare e
senyora mia, e ab lur líbera voluntat, en nom del meu senyor Déu Jhesucrist, fas e orden
lo present meu testament e derrera voluntat mia.
En lo qual pos marmessors meus e del meu present testament executadors lo
egregi Diafebus, duch de Macedònia, e la egrègia Stefania, muller sua, als quals
suplich carament tinguehn la mia ànima per recomanada.
E suplich als damunt dits marmessors e·ls man, a càrrech de lur ànima, que facen
posar lo meu cors ab lo de Tirant, ensemps en aquell loch hon Tirant ha manat que sia
posat lo seu, car, puix en vida no havem pogut star ensemps, almenys que los cossos
en la mort sien units fins a la fi del món.
E més, vull e man que lo comdat meu sia venut e totes les mies robes e joyes, e los
preus que n'exiran sien repartits en casaments a totes les mies donzelles, segons
l'estat e condició de cascuna, a coneguda de mos marmessors. E que per l'ànima mia
distribuesquen de mos béns lo que ells conexeran que sia vist fahedor. Tots los altres
béns e drets meus, los quals tinch en l'Imperi Grech, fas e instituesch hereua mia
universal la preclaríssima emperadriu, mare e senyora mia, que aquella en loch meu
sia posada e succeesca en tot l'imperi com la mia persona, a fer de aquell e de tots los
drets meus a ses pròpies voluntats.
Com la princessa hagué ordenat de sos béns e de la sua ànima, près comiat de
l'emperador, pare seu, besant-li les mans e la boca moltes vegades, e per semblant a la
emperadriu, sa mare, demanant-los ab molta humilitat perdó e la lur benedicció.
—O trista, mísera de mi! —dix la princessa—. Yo veig l'emperador més mort que
viu per ocasió mia. De una part me tira la mort de Tirant, e de l'altra lo meu pare:
cascuna part me venç.
E lo miserable de pare, trist e ple de amargues làgremes, com véu star sa filla en
passament —que ab gran pena podia parlar— e li hagué hoït dir tantes adolorides
paraules, e véu lo gran plor que era en la cambra e per tot lo palau, ab gran turbació
e fora de seny, quasi mig mort, se volgué levar del lit per anar-se
car fallí-li l'esperit, e axí smortit lo prengueren en braços, passaren-lo en una altra
cambra e posaren-lo sobre hun lit, e aquí finà sos darrers dies, ans que sa filla la
princessa.
Los crits foren molt grans per la mort de l'emperador, que fon forçat que vingués a
notícia de la emperadriu e de la princessa. La emperadriu cuytà tant com pogué e ja
fon passat l'emperador d'esta vida.
Pensau la miserable senyora quina devia star, veure morts marit, filla e gendre!
Negú no
venir en hun dial!
Dix la princessa:
—Ajudau-me a seure en lo lit e hoireu les mies paraules. Bé sabeu tots generalment
com, per mort de l'emperador, pare meu, yo só succehïdora en l'Imperi Grech. E per
ço, los meus cavallers, yo us man, sots pena de la feeltat que éreu tenguts a la magestat
del senyor emperador, e ara a mi, que
E axí ho hagueren a fer forçadament. E féu-se posar l'emperador a la part dreta e
Tirant a la sinestra, e ella stava enmig e sovint besava a son pare e molt més a Tirant.
E pres-se a dir:
—Ay trista desaventurada, que la amor strema que hé portat a Tirant s'és
convertida en cruel dolor! O ànima de Tirant! Suplich-te que sies present en la nostra
festa imperial, e yo dexar m'é morir per la tua amor, e seré lunyada de la gran
angústia e dolor en què só posada. E crit ab veu dèbil e miserable: ¡O tu, mort cruel e
malvada, pren les tues armes contra mi, puix prop de mi tinch lo qui solia ésser meu,
Tirant, e axí cauré morta com desige! E per los mals tan grans que
só fora de mon seny e ja haguera dada fi a ma dolor, sinó que d'una part me tira amor
e d'altra temor.
"Mirau, cavallers, los qui de amor sentiu: preneu spill de mi, si só benaventurada!
Tinch a la una part hun emperador, e a l'altra lo millor cavaller del món. ¡Mirau si
me
poran dir aprés la mia dolorosa mort que hé vixcut en lo món com a ignocenta, per no
voler sentir los delits de aquell. Ara vinga la mort tota hora que li plàcia, car yo só
presta de rebre-la ab bona paciència.
"Emperò tu, Senyor, qui ést Déu de natura e pots obrar sobre natura, volria que,
mijançant la tua misericòrdia, fesses en Tirant lo miracle gran que fist a Làzer.
Mostra ací lo teu gran e infinit poder e yo seré guarida de continent, si aquest ateny
salut e vida. E si no vols perdonar a aquest, no perdones a mi la mort, car viure sens
ell no desige, e per a sempre serà en recordació com só morta per amor de Tirant, e
negú de açò no
la mia ànima no
sentiment negú. E per ço, acostau-vos a mi, les mies leals germanes e companyones,
e besau-me totes de una en una, e sentireu part de la mia misèria.
E axí fon fet. E la primera començà la reyna de Ethiòpia, e aprés la reyna de Feç,
aprés la duquessa de Macedònia. E aprés, totes les altres dones e donzelles sues e de
sa mare li besaren la mà e la boca e prengueren dolorós comiat de la princessa, ab
gran multitut de làgrimes que y foren scampades.
E fet açò, ab gran humilitat los demanà perdó, en general, e dix, plorant e ab
dolorosos suspirs:
—Vull anar a cerquar mon goig e mon repòs: aquell qui havia d'ésser mon senyor
e ma vida. E si ell hagués vixcut, cent donzelles de vosaltres havien d'ésser nóvies ab
mi ensemps aquell dia que Tirast e yo teníem a celebrar les festes nupcials, e dar a
cascuna tants de mos béns fins que fósseu ben contentes. Però, puix la fortuna ha
ordenat e vol que axí sia, de qui
sperança que tinch? E per ço yo no crech que lo meu cors jamés és stat batejat en
aygua de benedicció sinó de dolor, per ço com yo só stada aquella dasaventurada de la
casa imperial qui no haguí compassió de mi mateixa de la dolor que sostenir havia.
Per què, fortuna desigual, no
de l'altre món, car yo veig l'ànima de Tirant molt resplandent qui
E féu-se donar la creu, e mirant e contemplant en aquella, dix les següents
paraules ab molta devoció.
CAPÍTOL
PARAULES DE BÉ MORIR, LES QUALS DIX LA PRINCESSA EN LA SUA FI
—O senyor meu, Jesucrist, qui volguist pendre mort e passió en l'arbre de la vera
Creu, per rembre natura humana e a mi, peccadora! Te suplich que
teus tresors donant-me una gota de les tues dolors, la qual me faça plànyer en general
totes les injúries que yo, peccadora, contra tu hé comeses en aquest present món. E
suplich-te, Senyor, que
faça plànyer les afliccions e penes, les quals per mi, peccadora, volguist passar e
sostenir. E fas-te infinides gràcies com me fas morir en àbit e ley crestiana. E
de bon cor e de bona voluntat de tots los peccats e defalliments que hé fets contra lo
meu creador e Senyor, e contra mon proïsme. E atorch e confés que jamés no hé
vixcut ni despés lo meu temps axí com deguera, e tinch voluntat d'esmenar e de
mudar en bé la mia vida, si Déu me donàs spay que vixqués.
"E crech que negú no pot ésser salvat sinó per los mèrits de la sacratíssima mort e
passió de Jesucrist. E crech que, per mi a salvar e per rembre tot l'umanal linatge del
poder del diable, és mort lo Fill de Déu, penjant en la creu; e fas-li laors e gràcies dels
grans beneficis que d'ell hé rebuts en tota la mia vida.
"Senyor meu! La mort preciosa del meu senyor Jesucrist pos entre mi e los meus
peccats, e entre tu e lo teu juhí. E
meu! La mort preciosa del meu senyor Jesucrist pos entre mi e la tua ira. Pare meu e
senyor! En les tues mans precioses coman lo meu sperit, car tu has remuda a mi, qui
ést Senyor de pietat e ple de molta misericòrdia. Senyor meu gloriós! Tu has trencats
e solts los meus ligams, emperamor de açò, a tu sacrificaré òstia de laor, e lo teu sant
nom invocaré: aquell, de tot mon cor reclam e la sua ajuda deman.
"E vaig-me
nom de Jesucrist, Fill de Déu viu, qui per mi a rembre del poder del diable ha sofert
cruel mort e passió; e en nom del sanct Sperit, qui en mi és scampat; e en nom dels
sancts àngels e arcàngels, trons e dominacions, principats e potestats; e en nom dels
sants patriarques e prophetes, apòstols, màrtirs e confessors, monges, vèrgens e viudes
e continents, e de tots los sants e santes de paradís. Hui sia lo meu loch en repòs e en
pau, e la mia habitació sia huy alt en la ciutat gloriosa de paradís.
"¡O Déu misericordiós, clement e piadós, que, segons la multitut de les tues
misericòrdies, deleys los peccats dels penidents e leves per vènia e perdó les culpes
dels crims passats! Atén e guarda benignament sobre mi, peccadora serventa tua, e
açò per mèrits e pregàries de tots los sants benaventurats. Senyor, hoges a mi,
peccadora, qui, ab confessió entrega e ab tot mon cor, demane a tu remissió de tots
mos peccats. Renovella en mi, Pare molt poderós, tot ço que en mi per frevoltat de la
carn és stat corromput e desijat, e tot ço que per engan del diable és stat vençut e
sobrat. Ajuny-me, Senyor, a unitat de la tua santa Sglésia cathòlica e sia remuda de la
tua santa redempció. Hages mercé, Senyor, dels gemechs de mi, serventa tua, qui no
he haguda confiança en altra cosa sinó en la tua pietat e misericòrdia.
"Deliura, Senyor, la mia ànima. Axí com delliurist Noé del diluvi de les aygües,
axí deliura, Senyor, la mia ànima. Axí com delliurist Elies e Enoch de la mort comuna
del món, axí vulles deliurar la mia ànima de tots los perills de infern e de tots los
laços, penes e turments de aquell e de lurs malvats habitadors. Deliura, Senyor, la mia
ànima, axí com deliurist Ysach del sacrifici e del coltell que Abram, son pare, tenia en
les mans; e Lot, de la destrucció de Sodoma e de Gomorra; e Moysés de la mà de
Pharaó, rey de Egipte. Deliura, Senyor, la mia ànima, axí com deliurist Daniel del
lach dels leons, e los tres infants Sidrach, Misach, Abdenagó, del foch de la fornal; e a
Judich de la mà de Olofernes; e Abram del foch dels caldeus; e Job de les sues
passions; e Susanna del fals crim; e David, rey, de la mà de Saül e de Golies, gigant; e
sent Pere e sent Pau, apòstols, del carçre e dels ligams en què eren posats; e senta
Tecla dels cruels turments. Axí
infernal e ab tu la faces alegrar, alt en los goigs perpetuals de paradís, en los quals se
deliten les ànimes santes ara e per tostemps.
"E coman-te, gloriós Senyor, la mia ànima e prech-te que no vulles menysprear-la,
car per la salvació sua devallist del cel en la terra. E regoneix, Senyor, la tua creatura
no per déus stranys creada, mas per tu sols, Déu viu e verdader, car no y ha altre Déu
sinó tu ni no y ha Déu qui puxa fer les tues obres. Alegra, gloriós Senyor, la mia
ànima de la tua preciosa presència; e plàcia
antigues ni les follies, les quals ha comogudes la furor e fervor del seu mal desig. Car
jatsia, Senyor, que haja fallit e peccat, emperò lo Pare e lo Fill e
fermament confessat, e hé tenguda ferma crehença que tu ést. E hé adorat, loat e
glorificat a tu, qui ést Déu totpoderós e qui has fetes totes coses ab la tua sola
paraula.
"Molt humilment te prech, Senyor meu, que no
joventut ne les mies ignoràncies, mas sies recordant de mi, peccadora, segons ha tua
gran misericòrdia, e en la glòria de la tua santa claredat sien-me uberts los cels. A tu,
Senyor meu gloriós, qui ést Déu gran e poderós, coman la mia ànima per tal que,
morta al món, vixca ab tu, e dels peccats que hé fets per frevoltat de la conversació
humanal, tu, Senyor meu, me deneja ab la tua pietat e misericòrdia. E coman,
Senyor, en les tues sagrades mans, lo meu sperit, per ço que lo príncep de tenebres
no
pren.
"E reb, Senyor, la mia ànima, qui torna a tu, e vist-la de vestidura celestial e
abeura-la de la font de la vida eternal, per tal que entre los alegrants se alegre, e entre
los sabents sàpia, e entre los sants màrtirs corona reba, e entre los patriarques e
prophetes se alegre, e entre los sants apòstols Jesucrist seguir puxa, e entre los sants
àngels la claredat tua veja, e entre los edificis de paradís goig perpetual possehesca, e
entre los cherobins e seraphins la magestat tua contemple. E reb, Senyor, l'ànima de
la tua serventa, la qual del carçre de aquest món te plau apellar, e deliura
e de les penes infernals. Senta, Senyor, la benaventurança del repòs del cel e de la lum
eternal, e merite de haver, ab los teus sants elets, vida e glòria perdurable.
"¡O Déu, complit de tota amor e bonea, al qual solament se pertany de perdonar,
medecina de vida! Aprés la mort atorga
despullada dels vicis terrenals, sia col·locada entre la companyia per tu remuda. E
coman-me a Déu, qui m'à creada.
E dient aquestes e semblants paraules, la princessa reté resperit al seu Creador. E
fon vista gran claredat d'àngels en la sua fi, qui se
Tirant, qui aquí era present en la sua fi, qui la sperava.
CAPÍTOL
LO DOL E LO PLANT QUE FON FET APRÉS LA MORT DE LA PRINCESSA
Fon complit lo derrer terme de la final destrucció de tot lo linatge de la casa
imperial de Grècia, que, aprés del sosteniment de tantes misèries haver passades ab
fatiga, dels passats treballs havien obtés benaventurat repòs, si la fortuna ho hagués
permés. Per què negú fiar no deu en les mundanes prosperitats perquè al millor punt
defallen.
E passada la princessa d'esta vida, fon apagada tota la lum imperial. Los plors e
los crits foren en lo palau tan grans que tota la ciutat feÿen resonar. E la primera dolor
de Tirant e de l'emperador fon renovellada e redoblada.
La trista de la emperadriu se esmortí per tal manera que los metges no la podien
fer retornar, e Ypòlit se batia lo cap e la cara, pensant-se que fos morta A la fi, tantes
coses li feren que, aprés spay de una hora passada, ab gran dificultat ella retornà. E
Ypòlit li stava contínuament de prop, molt adolorit, fregant-li los polsos e lançant-li
ayguarós per la cara
Com fon tornada en son recort, prengueren-lo en braços e portaren-la en la sua
cambra e gitaren-la sobre hun lit de repòs. E Ypòlit sempre al seu costat, aconortant-la
e dient-li moltes paraules de consolació, e besant-la moltes vegades per dar-li
conort e per reduir-li a memòria les lurs amors, car sempre havien perseverat en
aquelles (e la emperadriu, qui l'amava més que a sa filla ni a sí matexa, per la gran
bondat e gentilea que havia trobada en Ypòlit, e li era stat sempre molt obediant en
tot lo que per ella li era manat).
E no us penseu que en aquell cars Ypòlit tingués gran dolor, car de continent que
Tirant fon mort, levà son compte que ell seria emperador, e molt més aprés la mort de
l'emperador e de sa filla, car tania confiança de la molta amor que la emperadriu li
portava, que, tota vergonya a part posada, lo pendria per marit e per fill, car
acostumada cosa és de les velles que volen lurs fills per marits, per smanar les faltes
de lur jovent, e volen-ne fer aquella penitència.
Aprés que la amperadriu hagué passades algunes rahons ab Ypòlit —e ab lo besar
li foren remeyades hun poch les dolors—, dix semblants paraules a Ypòlit:
—Mon fill e senyor, prech-vos que, com a senyor, vullau manar e dar orde que les
obsèquies sien fetes de l'emperador, de ma filla e de Tirant, perquè aprés se puxa
complir lo desig vostre e meu.
Hoïdes per Ypòlit paraules de tanta amor, li besà la mà ý la boca e dix que faria tot
lo que sa magestat li manava.
Ypòlit anà a la cambra de la princessa, hon jaïen los tres cossos morts, e manà, de
part de la emperadriu, que portassen de continent Tirant en lo seu cadafal en la
sglésia. E fon fet prestament. Aprés manà als cirurgians que embalsemassen lo cors de
l'emperador e de la princessa. E Ypòlit féu fer en la sglésia de Senta Sofia hun altre
cadafal molt més bell e pus alt que lo de Tirant, ab son bell lit ancortinat e tot
emparamentat de draps d'or molt singulars, segons tal sanyor era merexedor. E féu
portar lo cors de l'emperador al seu cadafal. E la princessa féu posar en lo lit de
Tirant, al seu costat, a la part dreta.
E féu fer crida per tota la ciutat que tots aquells qui volguessen portar dol de
l'emperador o de la princessa o de Tirant, que anassen en certa casa que ell tenia
consignada en la ciutat, que aquí los darien drap per a màrregues, axí a hòmens com a
dones. E dins spay de hun dia tots los del palau e de la ciutat, e tots los strangers foren
vestits de màrregues. E més, lo virtuós Ypòlit provehí que, de dos jornades entorn de
Contestinoble, vinguessen tots los ecclesiàstichs, axí frares com capellans e monges,
per fer les obsèquies dels defuncts. E trobaren-s'í mil e docents per compte.
E assignaren la sepultura fos feta al quinzén dia aprés la mort de l'emperador. E
tramés per tots los barons de Grècia, axí aquells qui eren ab la gent d'armes com als
altres qui eren en lurs heretats, que fossen presents a les obsèquies de lur senyor
l'emperador.
E més avant tramés embaxada al rey Scariano, de part de la emperadriu e sua, que
li fos plasent venir a fer honor a la sepultura de l'emperador e de sa filla, e de son car
amich e germà, Tirant, car, puix no
volgués fer a la sepultura. E lo rey Scariano li tramés a dir que era content, puix a
nostre Senyor plasent era, mas que ab altra alegria sperava ell de entrar en la ciutat de
Contestinoble. E de continent ordenà la sua gent d'armes e manà als capitans que no
partissen de allí, que ell seria prest tornat. E ab cent cavallers partí e féu la via de
Contestinoble.
CAPÍTOL
COM LOS PARENTS DE TIRANT SE AJUSTAREN E TINGUEREN CONSELL QUAL D'ELLS
FARIEN EMPERADOR
En aquest spay de temps que la gent se ajustava, Ypòlit féu ajustar en una cambra
lo rey de Sicília e lo rey de Fec, e lo duch de Macedònia e lo marqués de Liçana, e lo
vezcomte de Branches e alguns altres del seu parentat, a consell. E dix-los les
paraules següents:
—Senyors e germans meus, no ignoren les senyories vostres lo gran dan que
vengut per la mort de nostre pare e senyor Tirant, car aquest s'esperava ésser
emperador e haguera exalçats e ben heretats a tots los del nostre parentat, per què ara
som fora de aquesta sperança. E per ço, és de necessitat que, ab temps, prengam
consell què és de fer, car poden pensar les senyories vostres que tot l'imperi resta en
poder e senyoria de la emperadriu. Si bé la sua edat és avançada, algun gran senyor se
casarà ab ella de bona voluntat, e u tendrà a gràcia per ésser emperador. E aprés mort
d'ella restarà senyor, e per ventura tractarà mal los strangers, qui som nosaltres ací
heretats. Per què yo só de parer que seria bo que féssem hú de nosaltres emperador e
que tots li ajudàssem, e aquest tal heretaria molt bé a tots los altres. Per què us suplich
que cascú hi diga son parer.
E donà fi a son parlar.
Aprés parlà lo rey de Sicília e dix que ell tenia per bona cosa que la hú d'ells fos
elet per emperador, que elegissen ells qual hi seria més dispost.
Parlà lo rey de Feç, perquè era lo major del parentat, e dix semblants paraules:
—Senyors e germans meus, yo tinch per bon consell que hú del nostre parentat sia
elet emperador. Emperò, segons mon parer, havem a seguir l'orde del testament de
Tirant; aprés lo de la princessa. E sobre aquests testaments veurem qual de tots hi serà
més suficient.
E tots tingueren per bo lo que lo rey de Feç havia dit. E trameteren per lo secretari
de Tirant e per lo de l'emperador e feren-se legir los testaments. Com foren lests,
feren exir los secretaris defora la cambra. E parlà lo duch de Macedònia en la següent
forma:
—Senyors e germans meus, segons veig la nostra elecció és molt clara, que no
sofir disputa, car yo veig que lo nostre bon parent e senyor lexà hereu seu, en tots los
drets que ha guanyats en l'Imperi Grech e tots los que per l'emperador li són stats
atorgats de la successió de l'imperi, a Ypòlit, que ací és present. E més avant veig que
la princessa lexa hereva sa mare de tot l'imperi. Per què, yo no veig que més s'í puga
fer, que atesa la amistat antiga que tots sabem que Ypòlit té ab la emperadriu, que la
prenga per muller e alçar-lo hem emperador. E farem justícia, e aquest, per sa bondat
e virtut, nos conservarà cascú en son heretatge, car és de la nostra sanch.
Aprés parlà lo marqués de Liçana, almirall, e dix:
—Senyors, yo tinch per bo lo consell del duch de Macedònia e loe aquell, perquè
tots tenim mullers e, d'altra part, per la lexa de Tirant.
E tots los altres ho loaren e foren d'un acort que Ypòlit fos elet emperador e marit
de la emperadriu.
Com Ypòlit véu la molta gentilesa de sos parents, féu-los infinides gràcies de la
molta amor que en ells tenia coneguda, e que votava a Déu e a nostra Senyora, mare
sua, que, si Déu li feÿa gràcia que ell fos emperador, que ell los remuneraria en tal
guisa que ells ne serien tots contents. E deliberaren que, apres fetes les obsèquies als
defunts, que
CAPÍTOL
COM LO REY SCARIANO ENTRÀ EN CONTESTINOBLE E ANÀ A FER REVERÈNCIA A LA
EMPERADRIU
En semblant conclusió fermant lo lur pensament los virtuosos parents de Tirant
restaren. E la nit vinent entrà en Contestinoble lo magnànim rey Scariano, vestit de
màrregues, ab tots los seus, e per Ypòlit fon ab molt gran amor rebut, e per la reyna,
sa muller, qui près subirana alegria en la sua venguda. E Ypòlit aposentà lo rey
Scariano en lo palau de l'emperador, en hun bell apartament que stava molt bé en
orde. E aquí prestament lo vingueren a veure lo rey de Sicília, lo rey de Feç e lo duch
de Macedònia, ab molts altres cavallers, e feren-se molt gran festa.
E aprés hun poch spay que
sol ab la reyna, sa muller, que près per la mà, e ab Ypòlit, volgué anar a fer reverència
a la emperadriu.
—Com foren en la cambra, lo rey Scariano féu molt gran honor a la emperadriu, e
ella lo abraçà ab agraciat gest e ab cara molt afable, mostrant molta contentació de la
sua venguda. Pres-lo per la mà e féu-lo seure al seu costat, e lo rey Scariano féu
principi a tals paraules:
—La molta glòria que de vostra gloriosa fama se sona per lo món, senyora de
l'Imperi Grech, me ha fet sempre desijar de venir-vos a fer reverència, com me tinga
per obligat de servir-vos per lo molt meréxer de la magestat vostra. E per amor de
aquell virtuós cavaller, germà meu e senyor, Tirant lo Blanch, qui
ab la sua amor que yo haguera dat per restauració de la sua vida tot quant per Déu e
per ell tinch en lo món acomanat ý, encara, les dues parts dels dies de ma vida, car per
la sua amor era partit de la mia terra per ajudar-li a cobrar tot l'imperi. E la reyna,
muller mia, no era venguda per pus sinó per ésser a les bodes del meu germà Tirant e
de la virtuosa princessa, la mort dels quals és stada a mi molt greu e enujosa, per la
molta virtut que los dos posseÿen. E tendré a molta gràcia que, en smena d'ells, en
tota ma vida servir yo us puxa.
Acabant lo rey Scariano, aprés hun poch spay la emperadriu, ab veu baxa, féu
principi a paraules de semblant stil:
—Molta glòria és per a mi que hun rey tan magnànim e virtuós me diga paraules
de tanta afabilitat, car sols del dir vos ne reste obligada. E regracie-us molt la vostra
vista, e molt més los treballs que haveu passats venir-nos ajudar en dar fi e
compliment a la conquesta, la qual, per gràcia de nostre Senyor e per los treballs
vostres e del meu benaventurat fill Tirant, és venguda a bona fi. Emperò és stada ben
comprada ab la pèrdua de tres persones, les majors e millors que en tot lo món fossen.
E de açò yo no me
tenir en aquest món, e serà a mi aument de dolor e tristor per a tots los dies de la
mia trista vida.
E ab aquestes paraules la emperadriu no pogué més parlar, sinó que abundà en
vives làgremes. E lo rey Scariano se près a plorar per fer-li companyia. Com hun poch
agueren plorat, lo rey Scariano aconsolà molt a la emperadriu. Ab paraules molt
gracioses parlaren de moltes coses de consolació, que la emperadriu restà molt
aconsolada. E prengueren comiat de la emperadriu, perquè gran part de la nit era
passada, e anaren a reposar.
E Ypòlit aquella nit anà a dormir ab la emperadriu e recità-li to lo parlament que
havia tengut ab sos parents, e com tots havien determenat ab bona concòrdia:
— [...]ue us prengués per muller. Yo, senyora, bé conech que no só digne de tant
de bé, ni merexedor de ésser-vos marit ni, encara, servidor. Mas confie de la molta
amor e virtut de vostra altesa que m'acceptarà per catiu de vostra. magestat. E confiau
de mi, senyora e lo meu bé, que us seré tant obedient que
major senyoria que fins ací fet no haveu, car no desigí jamés res tant com és que lo
meu servir vos fos accepte.
Respòs la emperadriu en semblant forma:
—Mon fill Ypòlit, no ignores la molta amor que yo
que tu
que yo sia vella, no trobaràs jamés qui tant te ame. E per mi te serà feta molta honor e
seràs molt prosperat, car, per la molta virtut e gentilea que sempre hé coneguda en tu,
me aconort, per posseir a tu, de totes les altres coses.
Lavors Ypòlit li volgué besar los peus e les mans e la emperadriu no u comportà,
sinó que l'abraçà e besà stretament, e passaren aquella delitosa nit molt poch
recordants de aquells que jahïen en los cadafals sperant que
sepultura.
De matí, ans que Febo hagués tramesos los seus luminosos raigs sobre la terra, se
levà lo solícit cavaller. Ple de novell goig, Ypòlit, que aquella nit havia molt bé
festejada la dama, ordenà totes les coses qui eren necessàries per a la imperial
sepultura. E lo dia que era stat assignat, tots los barons e cavallers qui eren stats
convidats, foren en la ciutat de Contestinoble.
Lo primer dia feren la sepultura de l'emperador, ab la més bella luminària que
jamés fos feta a príncep del món, hon foren, per magnificar la festa, molts reys,
duchs, comtes e marquesos e molt noble cavalleria, e tot lo poble de la ciutat, fahent
molt grans lamentacions de lur bon senyor. E lo clero e preveres, qui feÿen l'ofici
divinal, cantaven ab veus tan adolorides que no fóra persona en lo món qui en
làgrimes no abundàs. E ab aquella tan gran solemnitat fon feta aquell dia la sepultura
de l'emperador. Lo segon dia fon feta per la princessa, per aquell orde mateix. E lo
terç dia, per Tirant. E en aquells tres dies ploraren tant e lamentaren que, en tot aquell any,
no
E fetes totes les obsèquies, posaren lo cors de l'emperador en una molt rica e bella
tomba de jaspis, tota niellada d'or e d'atzur e lavorada de les armes imperials ab molt
subtil artifici obrades, la qual l'emperador havia feta fer gran temps havia. E Tirant e
la princessa foren posats dins una caxa de fusta, per ço com los tenien de portar en
Bretanya.
E dat compliment a tot lo dessús dit, lo rey de Sicília e lo rey de Feç, e lo duch de
Macedònia, anaren al rey Scariano e recitaren-li tot lo consell que havien tengut tots
los parents de Tirant, e com havien deliberat de levar emperador a Ypòlit. Dix lo rey
Scariano:
—Gran plaer tinch de la bona deliberació que haveu feta, car yo conech que
Ypòlit és bon cavaller e virtuós e és merexedor de ésser emperador.
Aprés lo pregaren volgués anar ab ells a fer la embaxada a la emperadriu, e ell fon
molt content.
Partiren tres reys, e lo duch de Macedònia ab ells, e fon la més noble embaxada
que jamés fos feta a home ne a dona. E anaren a la cambra de la emperadriu, hon
foren rebuts per la emperadriu ab grandíssima honor e, pressos al rey Scariano e al rey
de Sicília per les mans, assigueren-se en l'emperial strado, la emperadriu enmig dels
dos reys. E perquè tenien concertat que lo rey Scariano splicàs la embaxada, ab sforç
de animoses paraules féu tal principi.
CAPÍTOL
COM LOS PARENTS DE TIRANT TRAMETEREN EMBAXADA A LA EMPERADRIU QUE
PRENGUÉS A YPÒLIT PER MARIT
—La speriència manifesta que tenim de vostra amistat e condició afable, senyora
excel·lentíssima, nos dóna atreviment de demanar-vos en singular gràcia vullau
acceptar la nostra útil e delitosa embaxada. E per aleujar part de vostres treballs e
donar repòs e delit a la vostra afligida persona, havem pensats aquests senyors e
germans meus e yo, que la magestat vostra no stà bé axí, sens companyia, perquè se
ha a donar rahó a tals coses e tan grans que vostra altesa no y poria dar rahó. E per
quant nosaltres amam molt la honor vostra e la vostra virtuosa persona, vos suplicam
sia de vostra mercé que vullau pendre marit. E nosaltres vos darem cavaller tal e de
tan singular virtut e bondat que la vostra ànima ne serà consolada e la vostra
excel·lent persona ben servida e venerada.
"E suplicam a vostra excel·lència que no us vullau enujar del que diré: que no
ignora la magestat vostra lo bon stament que l'Imperi Grech és stat posat, per la virtut
e singular cavalleria del bon cavalier Tirant, e los drets e gràcies que per la magestat
del senyor emperador li foren atorgades, e com de aquells drets ell ha fet hereu a
Ypòlit, nebot seu. E pot pensar vostra excel·lència que no podeu regir ne senyorejar
tants barons e grans senyors com són en l'imperi ne defendre aquells dels enemichs
infels qui són circunveïns de l'imperi. Per què, senyora, suplicam e consellam a la
magestat vostra que
cavaller que la magestat vostra ne serà molt amada e reverida, e és cavaller suficient e
molt savi per a regir e defendre l'imperi, qui ab grandíssim treball s'és recobrat. E
açò, senyora, vos haurem a gràcia e mercé que de continent hajam vostra graciosa
resposta tal com de vostra altesa confiam.
Plagueren a la emperadriu les virtuoses paraules del rey Scariano, e hun poch spay
tardà en donar-li tal resposta.
CAPÍTOL
LA RESPOSTA QUE FÉU LA EMPERADRIU ALS EMBAXADORS
—De la celsitut de la senyoria de vosaltres, magnanims e virtuosos senyors, stà la
mia pensa axí ab la lengua alterada, que egualment stime difícil refusar o acceptar la
vostra demanda. ¿Què farà, donchs, ma atribulada pensa en fortuna vàlida, ab
contrasts de tan diversos vents combatuda, que consell sobre cars necessari no
comporta. Donchs a mi consellar no
la necessitat és manifesta als vostres prechs desobeir no puga. Emperò, miren les
senyories vostres e conexereu que yo tinch justa causa de refusar, com la mia
disposició no és per a pendre marit, com sia en tal edat constituïda que no só per
haver infants e daria molt mal exemple de mi; per què suplich a les senyories vostres
que
No pogué més comportar lo rey de Feç que parlàs la emperadriu sinó que, ab
sforçada veu, dix:
—Senyora excel·lentíssima, perdone
aquests senyors, que lo meu ànimo no ha pogut comportar de hoir paraules de vostra
excel·lència qui son contràries a la vostra ànima e no menys a la honor ý fama que de
vostra altesa s'espera, car, puix a la divina Providència és stat plasent que vostra
magestat resta senyora e regidora de tot l'Imperi Grech, no és possible poder-lo vós
regir ne conservar, ans de necessitat se iria a perdre o teniu a pendre marit; per què,
senyora, altra volta vos suplicam e us demanam de gràcia que façau lo que us
consellam. E serà útil, honor e delit vostre, car nosaltres vos darem tal marit que serà
fet a tot lo plaer e consolació vostra, e tal cavaller que sabrà defendre la terra e serà
parent del gloriós Tirant, que tots los de l'imperi ne seran molt contents e aconsolats
com oiran nomenar que sia parent e criat de Tirant e nodrit en los vostres imperials
strados. Per ço, hajam tal resposta de vostra magestat que
E donà fi en son parlar. E no tardà hun poch spay que, ab vergonya d'estrema
gràcia acompanyada, féu la emperadriu resposta de semblants paraules:
—Senyors magnànims e virtuosos, yo us tinch en compte de germans e tinch fe e
crehença en les senyories vostres que no
bé ni a la honor mia, per què yo
senyories vostres, que façau de mi e tot l'imperi com de cosa vostra.
E tots feren gran reverència a la emperadriu e feren-li infinides gràcies, e anaren-se
molt contents de la bona resposta que la emperadriu los havia feta.
E los tres reys, ab lo duch de Macedònia, se n'anaren a la cambra de Ypòlit, lo
qual los rebé ab molta amor. E recitaren-li tot lo parlament que havien tengut ab la
emperadriu e com era contenta de fer tot lo que ells volrien.
Ypòlit se agenollà e féu-los infinides gràcies e fon lo més alegre e content home
del món. E prestament lo prengueren e portaren-lo a la cambra de la emperadriu, feren
venir lo bisbe de la ciutat e feren-los sposar en presència de la reyna de Ethiòpia e de
la reyna de Feç, de la duquessa de Macedònia e de totes les dames de la cort, les quals
hi prengueren molt gran plaer e consolació per la molta dolor que havien passada, e
dubtaven que no duràs gran temps.
La fama anà per la ciutat com la emperadriu se era sposada ab Ypòlit. Tot lo poble
ne fon molt aconsolat e feren gràcies a nostre senyor Déu com tan bon senyor los
havia dat, que tots los de la ciutat amaven molt a Ypòlit perquè en lo temps de la
necessitat, que ell era capità, los havia ben contractats. Lo següent dia feren molt ben
abillar a Ypòlit e a la emperadriu. E totes les dames se abillaren molt bé per fer-li
companyia e perquè eren enujades de mal. E feren emparamentar tot lo palau de draps
d'or e de seda, axí bé e singularment com jamés fos stat.
E Ypòlit manà que aquell dia. per millor magnificar la festa, que lo rey de Feç
prengués benedicció, e lo marqués de Liçana e lo vezcomte de Branches, que era
sposat ab una filla de la viuda de Montsant, e molts altres barons e cavallers, qui eren
tots sposats, en nombre de
Com totes les nóvies foren abillades, Ypòlit, ab bella companyia, se posà primer
ab tots los altres sposats, e aprés venia la emperadriu enmig del rey Scariano e del rey
de Sicília, les altres nóvies venien aprés acompanyades de molts duchs, comtes e
marquesos. E ab gran triümpho anaren a la sglésia e aquí levaren emperador a Ypòlit,
e féu lo jurament que de tot son poder defendria la santa mare Sglésia, ab les
sirimònies acostumades. E tots los barons e cavallers que aquí present eren, qui
vassalls fossen de l'imperi, lo juraren per senyor. E fet lo jurament, donaren la
benedicció a l'emperador ab la emperadriu e aprés a totes les altres nóvies.
E fet l'ofici, tornaren-se
trompetes, clarons e anafils, tamborinos e charamites, e altres diversitats d'esturments
que per scriptura expremir no
devisar la abundància que y era, atesa la condició dels convidats, e de les dances que
seguiren aprés dinar. E foren fetes singulars festes qui duraren
dia hi foren fetes dances, juntes e torneigs e moltes altres coses de alegria qui feren
oblidar les dolors del temps passat. E passades totes les festes, lo rey Scariano près
comiat de l'emperador e de la emperadriu, del rey de Sicília e del rey de Feç e de la
reyna, e del duch de Macedònia e de la duquessa, e de tots los barons e cavallers e de
totes les dames. E la reyna féu per semblant. E ixqueren de la ciutat ab gran
companyia, car l'emperador, ab tota la sua cavalleria, e los reys qui aquí eren, lo
acompanyaren una legua e aquí
L'emperador se
sua gent d'armes, ab salvament, se
vasalls.
CAPÍTOL
COM LO NOVELL EMPERADOR SE FÉU VENIR TOTA LA GENT D'ARMES E PAGÀ
LIBERALMENT E DONÀ
Tornat lo novell emperador en la ciutat de Contestinoble, tramés a dir a la gent
d'armes que Tirant havia dexada que vinguessen aquí, que ell volia a tots contentar. E
fon fet son manament, que a pochs dies foren en la ciutat tots los capitans ab la gent, e
pagà a tots bé e complidament. E féu de molts donatius e gràcies a molts cavallers e
pagà a tots los servidors de Tirant los legats per ell fets. E donà comiat a tota la gent
d'armes.
E fet tot lo damunt dit, lo rey de Sicília dix a lemperador:
—Sereníssim senyor, yo al present no fas res ací e, si a la magestat vostra serà
plasent, me
Respòs l'emperador:
—Germà senyor, infinides són les gràcies que fas a la senyoria vostra de la vostra
bona voluntat e del gran servey e honor que haveu fet a l'Imperi Grech, de què us
reste molt obligat. E promet-vos, a fe de emperador, de jamés fallir-vos en tot lo que a
mi sia possible.
E donà-li de grans donatius e moltes joyes per a la reyna, e donà molt als seus
cavallers, que tots deÿen que aquest emperador era lo més magnànim senyor e lo mes
liberal del món.
Aprés, l'emperador se féu venir lo seu almirall, lo marqués de Liçana, e dix-li que
fes posar en orde
son manament, que en dos dies foren armades e avituallades.
Lo rey de Sicília féu recullir tota la sua gent e lexà gran part dels cavalls, que no
se
e de la reyna, e del duch de Macedònia e de la duquessa, e de tots los barons e
cavallers e de totes les dames. E, recullits, feren vela e anaren-se
CAPÍTOL
COM L'EMPERADOR TRAMÉS LO CORS DE TIRANT E DE LA PRINCESSA EN BRETANYA
Partit que fon lo rey de Sicília, l'emperador pregà molt al rey de Feç e al vezcomte
de Branches que volguessen portar lo cors de Tirant e de la princessa en Bretanya. E
ells li digueren que per amor de sa magestat e de Tirant que u farien de bona voluntat.
L'emperador manà a l'almirall que fes posar en orde
honor. E prestament foren armades e posades en orde.
L'emperador havia feta fer una caxa de fusta, molt bella, tota cuberta de planches
d'or totes smaltades e obrades de molt subtil delicadura, que bé paria sepultura de
gran senyor. E féu-hi posar lo cors de Tirant e de la princessa, tots vestits de brocat fet
de fil tirat d'or perquè jamés se pogués podrir, ab la cara descuberta, que paria que
dormissen.
E féu recullir la caxa en una galera e féu-hi posar totes les armes de Tirant e totes
les banderes e sobrevestes que portava sobre les armes, per ço que fossen meses sobre
la sepultura hon jauria Tirant, perquè
l'emperador al rey de Feç docents_mília ducats perquè fes fer en Bretanya la sepultura
de Tirant e de la princessa segons lo lur molt meréxer.
Com totes les coses foren en orde, lo rey de Feç e la reyna, sa muller, prengueren
comiat de l'emperador e de la emperadriu, del duch de Macedònia e de la duquessa, e
de tota la cort, e reculliren-se; e lo vezcomte de Branches ab ells. E feren vela e
anaren tant e ab tan bon temps que, en breus dies, foren en Bretanya ab bon
salvament.
E lo rey de Feç e la reyna e lo vezcomte de Branches, ab molts nobles e cavallers,
ixqueren en terra en una ciutat qui
per la duquessa e per tots los del parentat foren molt bé rebuts e festejats.
E prengueren la caxa de Tirant e de la princessa e, ab gran professó de molts
capellans, frares e monges, lo portaren a la sglésia major de la ciutat, e fon posada
dins una tomba que quatre grans leons sostenien, la qual tomba era obrada de hun
molt clar alabaust, e a l'entorn, per los strems de aquella, de letres gregues buydades
de fin or, se legien tals paraules:
Lo cavaller que·n armes fon lo fènix
ý la que fon de totes la pus bella,
morts són ací, en esta chica tomba,
dels quals lo món resona viva fama:
Tirant lo Blanch ý l'alta Carmesina.
Eren los leons obrats e, no menys entretallada la tomba de diversos colors: or,
adzur e altres esmalts, ab molta art e delicadura. A la part dreta de la tomba se
mostraven dos àngels, e altres dos a la part sinestra, los quals tenien dos grans scuts,
lo hú de les armes de Tirant e l'altre de les armes de la princessa. Aquests leons e
tomba staven dins una capella de volta, los archs de la qual eren de porfis e
recolzaven sobre quatre pilars de jaspis, e la clau del cruer era d'or macís buydada,
guarnida de moltes fines pedres e en aquella se veÿa hun altre àngel qui tenia en les
mans la spasa de Tirant, tacada de sanch de tantes batalles.
Lo païment de aquesta volta era de marbres, e les parets, cubertes de carmesins
brocats. Sols la tomba stava descuberta E
scuts de diversos cavallers vençuts en camp clos de batalla e, sobre l'arch triümphal,
en grans ý belles taules, eren pintats alguna part dels maravellosos actes e nobles
victòries de Tirant. Mostraven-se allí steses les armes e guarnicions de la sua
excel·lent persona, e la garrotera de belles perles, balaxos e safirs circuïda. Moltes
banderes e penons en lo més alt de la sglésia penjaven de diverses ciutats e províncies
victoriosament guanyades. Mas, entre totes, los penons e estandarts de les invencions
triümphantment se desplegaven: Eren les devises de Tirant, flames o lengües d'or
sobre carmesí, e flames de foch sobre camper d'or. E
tals letres: C. C. C., ý en les flames de foch se cremaven aquestes: T. T. T., significant
per açò que l'or del seu amor cremant se apurava en les flames de Carmesina, e
no
flames de son voler. E sobre la tomba, ab letres d'or, staver sculpits aquests tres
versos:
Amor cruel, qui·ls ha units en vida
ý ab greu dolor lo viure·ls ha fet perdre,
aprés la mort los tanque·n lo sepulcre.
CAPÍTOL
DE LA MOLTA HONOR QUE FON FETA AL CORS DE TIRANT EN BRETANYA
No
Bretanya en la sepultura de Tirant, car per lo duch de Bretanya e per la duquessa, e
per tots los parents e parentes de Tirant, fon fet molt gran dol de la sua mort com
saberen los actes de inmortal recordació que per ell eren stats fets e la gran prosperitat
en què pujat era. E en aquell cars ja era mort lo pare e la mare de Tirant.
E lo rey de Feç molt grans almoynes e beneficis per l'ànima de Tirant féu e de la
princessa, que despés molt bé e copiosament los docents_mília ducats que l'emperador
li havia dats. E festejat molt per lo duch e per tots sos parents, delliberà de tornar-se
en la sua terra, car sis mesos havia stat en Bretanya per dar bon compliment a tot lo
que l'emperador li havia dat càrrech.
Lo rey de Feç e la reyna prengueren comiat del duch e de la duquessa e de tots los
parents qui tenien gran dolor de la lur partida. E lo vezcomte de Branches pres, per
semblant, comiat de tots. E reculliren-se en les galeres e feren lur via devers les terres
del rey de Feç. E nostre Senyor los donà tan bon temps que en breus dies foren en lo
port de Tànger. E aquí ixqué lo rey de Feç e la reyna, ab tota la sua gent. E lo
vezcomte de Branches, ab les
salvament e fon molt ben rebut per l'emperador, qui desijava molt saber lo que havien
fet en Bretanya.
Lo vezcomte de Branches féu molt discreta relació a l'emperador de tot lo que
havien fet, axí com per sa magestat era stat manat. L'emperador hi pres molt gran
plaer, e comprà de continent lo comdat de Benaxí, qui era de la princessa, per trecents
mília ducats, e donà
tots aquells qui se eren casats ab les criades de la emperadriu e de la princessa bones
heretats, que
n'estaven molt contents.
E aprés, per temps, casà totes les altres, axí com de bon senyor se pertanyia
CAPÍTOL
COM L'EMPERADOR TRAGUÉ DE PRESÓ LO SOLDÀ E LO TURCH,
E FÉU PAU E LIGA AB ELLS
La fortuna pròspera favorí tant aquest emperador Ypòlit, e fon tan virtuós
cavaller, que aumentà, per sa alta cavalleria, molt l'Imperi Grech e amplià aquell de
moltes províncies que ell conquistà, e ajustà molt gran tresor per la sua molta
diligència. Fon molt amat e temut de sos súbdits, e encara, dels vehïns senyors qui
li staven entorn de l'imperi.
E aprés pochs dies que ell fon fet emperador, féu traure de presó lo soldà e lo Gran
Turch, e tots los altres reys ý grans senyors qui ab ells presos eren, e feren pau e treva
a cent e hun any, e festejà
submissions e de grans ofertes, tota hora que
món. Aprés l'emperador, ab dues galeres, los féu passar en la Turquia.
Aquest emperador Ypòlit vixqué lonch temps, emperò la emperadriu no vixqué
aprés de la mort de sa filla sinó tres anys. E l'emperador, aprés poch temps, près un
altra muller, la qual fon filla del rey de Englaterra. Aquesta emperadriu fon de
grandíssima bellea, honesta, humil e molt virtuosa e devotíssima crestiana, la qual
gentil dama parí de l'emperador Ypòlit
singulars cavallers e valentíssims. E lo fill major fon nomenat Ypòlit, axí com lo pare,
e vixqué tota la sua vida com a magnànim senyor e fëu de molts singulars actes de
cavallena, dels quals lo present libre no recita, ans ho remet a les istòries qui foren
fetes d'ell. Mas l'emperador, son pare, ans que morís, heretà molt bé a tots sos parents
e criats e servidors.
E com l'emperador e la emperadriu passaren d'esta vida, que foren molt vells,
moriren los dos en hun dia e foren posats en una molt riqua tomba que l'emperador se
havia feta fer. E podeu creure que per lo bon regiment e per la bona e virtuosa vida
són col·locats en la glòria de paradís.
Ací feneix lo libre del valerós e strenu cavaller Tirant lo Blanch, príncep e cèsar de
l'Imperi Grech de Contestinoble, lo qual fon traduït de anglés en lengua portoguesa e,
aprés, en vulgar lengua valenciana, per lo magnífich e virtuós cavaller mossén Johanot
Martorell, lo qual, per mort sua, no·n pogué acabar de traduir sinó les tres parts. La
quarta part, que és la fi del libre, és stada traduïda, a pregàries de la noble senyora dona
Ysabel de Loriç, per lo magnífich cavaller mossén Martí Johan de Galba. E si defalt hi
serà trobat, vol sia atribuït a la sua ignorància; al qual, nostre senyor Jesucrist, per la
sua inmensa bondat, vulla donar en premi de sos treballs la glòria de paradís. E protesta
que si en lo dit libre haurà posades algunes coses que no sien cathòliques, que no les vol
haver dites, ans les remet a correcció de la sancta cathòlica Sglésia.
FON ACABADA DE EMPREMPTAR
LA PRESENT OBRA EN LA
CIUTAT DE VALÈNCIA
A
NOHEMBRE
DE L'ANY DE LA
NATIVITAT DE
NOSTRE SENYOR
DÉU JESUCRIST