[PROLEG]
Déus, ab virtut de tota bonea, granea, eternitat,
poder, saviea e volentat, comença aquest
Libre de Meravelles.
En tristícia e en languiment stava un home
en stranya terra. Fortment se meravellava de
les gents de aquest món, com tan poch conexien
e amaven Déu, qui aquest món ha creat e donat
als hòmens en gran noblea e bonea, per tal
que per ells fos molt amat e conegut. Aquest
home plorava e planyia com Déus en est món
ha tan pochs amadors e servidors e lohadors. E
per ço que sia conegut, amat e servit, fa aquest
Libre de Meravelles, lo qual deperteix en
parts, ço és saber: Déu, Angels, Cel, Elements,
Plantes, Metalls, Bèsties, Home, Peradís,
Infern.
Aquest home havia un fill que molt amava,
e qui havia nom Fèlix, al qual dix aquestes peraules:
—Amable fill, quaix morta és saviea,
caritat e devoció; e pochs són los hòmens qui
són en la fi a la qual nostro senyor Déus los ha
creats. No és la farvor ni la devoció que ésser
solia en lo temps dels apòstols e dels màrtirs,
que per conèxer e amar Déus languien e morien.
A meravellar te cové hon és caritat e devoció
anade. Ve per lo món, e meravelle
hòmens per què cessen de amar e conèxer
Déu. Tota ta vida sia en amar e conèxer Déu, e
plora per los falliments dels hòmens qui Déus
ignoren e desamen.—
Obedient fo Fèlix a son pare, del qual près
comiat ab gràcia e benedicció de Déu. E ab la
doctrina qui li donà son pare, anava per los boscatges,
per munts e per plants, e per erms e per
poblats, e per prínceps e per cavallers, per castells,
per ciutats; e meravellave
qui són en lo món; e demanava ço que no
entenia, e recomptava ço que sabia; e
e en perills se metia per tal que a Déu fos feta
reverència e honor.
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[I]
SI DÉUS ÉS
Com Fèlix fon pertit de son pare, e fo en un
gran boscatge, e ach anat longament, sí encontrà
una azalta pastoresa qui guardava bestiar,
—Amigua —dix Fèlix—, molt me meravell de
vós com tota sola stats en est boscatge, en què
són moltes males bísties qui porien dar dampnatge
a vostra persona; e vós no havets força
que vostres ovelles als lops ne a les males bísties
deffendre poguéssets.—
Dix la pastoressa: —Sènyer, Déus és sperança,
companyia e confort de mon coratge; e en
sa guarda e virtut stich en aquest boscatge, car
ell ajuda a tots aquells qui en ell se confien;
cor ha tot poder e tota saviesa e tota bondat,
són-ma mesa en sa guarda e en sa
companyia.—
Molt plagueren a Fèlix les paraules que dix
la pastora de nostro senyor Déus, e meravellà
com en ella havia tanta de sperança e de saviesa;
e anà avant en son viatge. E quant ac anat
un petit, ell hoý que la pastora cridà e plorà molt
altament, e víu que corria detràs un lop qui se
portava un anyell; sí que Fèlix se meravellà de
la pastora com havia tant d'ardiment que
encalçava. E dementra que la pastora encalçava
lo lop, e Fèlix venia vers ella corrent per ço
que li ajudàs, lo lop jaquí l'anyell e aucís e devorà
la pastora, e anà a les ovelles e aucís moltes
ovelles e molts moltons. Sí que, a gran meravella,
entrà Fèlix en pensament de ço que
vist havia, e membrà les paraules que la pastora
li havia dites de Déu, en què tan fort se
confiava.
Dementre que Fèlix en açò cogitava e
de Déu, qui a la pastora no hac ajudat,
pus que en ell se confiava, caech en gran
temptació, e dubtà en Déu, e ach opinió que
Déu no fos res, car semblant li fo que si Déus
fos res, que a la pastora ajudàs. Ab aytal temptació
e opinió anà tot lo jorn Fèlix tro a la nit,
que sdevench en un armitatge en què stava
un sant hom qui longament en theologia e en
philosofia havia studiat, e, ab sos libres e ab sa
saviesa, en aquell armitatge Déu contemplava
e adorava. L'ermità saludà Fèlix molt agradablement
en son venir, mas Fèlix no li pòch
res dir, sinó que, tot sbalaït, se gità a sos peus
e stech longament ans que perlar pogués; sí que
l'ermità se meravellà de Fèlix, que perlar no podia,
e en son semblant conexia que alcun sbayment
havia. E Fèlix en son coratge se meravellà
de la temptació que havia e molt fortment lo
turmentava; e hon pus fort era temptat, pus
fort considerava e afermava que Déus res no
fos, car, si fos, ja no
greu temptació: e, majorment, pus que ell, per
amor de Déus, havia preposat que anàs per lo
món, per tal que a les gents lo faés amar e conèxer,
honrar e servir. —Bell amic —dix l'ermità—,
¿vós què havets, ni per què stats tan sbalaït?—.
—Sènyer —dix Fèlix—, molt són meravellat
de Déus, com m'à desemperat ne m'à jaquit
caure en tan greu temptació, ne perquè desemparà
una pastora que un lop ha morta—. E
adonchs Fèlix recompta al sant hom com era
caüt en dubitació que Déus fo res, e pregà-lo
que li ajudàs com puguers ésser en la devoció
e en la fe que ésser solia.
—Fèlix —dix l'ermità—, en una terra havia
un rey qui molt amava justícia, e sobra sa cadira
reyal havia fet un bras d'ome qui era de pedra,
e en sa mà tenia
spasa stava un cor qui era de una pedre vermella,
e açò à significança que lo cor del rey havia
volentat a moura lo bras que mogués la spasa,
qui justícia significava. E sdevench-se que per
una gran serpent lo palau fo jaquit, e null home
no y pòch abitar; e un jorn un sant home entrà
en aquell palau, lo qual sercava hon pogués
fer penitència e contemplar Déu, e víu lo braç e
la spasa, e lo cor qui en la spasa stava. Sí que
molt fort se meravellà d'açò que la spasa, lo
bras e lo cor significava; emperò tan longament
cogità en aquella figura, d'entrò que apercebé
ço per què aquella figura era feta.
—Sènyer —dix Fèlix—, aquesta semblança
que vós deïts, què significa?—. —Bell amich—
dix l'ermità—, considerar devets que aquest
món és par alcuna occasió de bé; car sens occasió
de bé no poria ésser tan bell món com aquest.
E, si Déus res no era, seria lo món per occasió
de mal, car més seria de mal que de bé. E car
bé se cové ab ésser, e mal se cové ab no ésser,
és semblant que ço per què
e ço per què aquest món seria major en mal
que en bé, seria no ésser Déu, sens l'éser del
qual tot quant és seria debades, e seguir s'ia
que bé fos per ço que fos mal, e mal seria per sí
mateix, e seria la fi de bé, e açò és molt inconvenient;
per lo qual és declarat Déus ésser.—
Molt consirà Fèlix en les peraules que
hom li deya, e en sa ànima se començà a alegrar;
e, en sospirant e ab plor, dix aquestes peraules:
—Virtut e força de coratge era en la pastorella
con lo lop encalçava. Si Déus fos alcuna
cosa, a la virtut de la pastora ajudara, ne la virtut
que en ma ànima solia ésser en amar Déu
no fallira—. —Bell amich —dix l'ermità—, en
Déu és caritat e justícia, e car la pastorel·la
Déus amava e servia, e en ell se confiava, ha-la
presa a la sua glòria, e a vós ha donada manera
que siats forts contra temptacions, e que
creats en Déu, cor en altra manera no porets
entendre, cor home qui à pres tan alt negoci
com vós, alt e fort deu ésser de coratge; e per
açò Déus à-us lexat temptar al diable, per ço
que vos acustumets a ésser forts e ferm de coratge
contra temptació e vici. —
Aprés que
peraules, près
de Fèlix; e en aprés ell li demenà si li era semblant
que de fora de aquell cercle fos alcuna cosa
de major necessitat que de dintre. Dementre
Fèlix se meravellava de la qüestió que lo hermità
li fahia, lo hermità li dix que granea se
concordava pus forment ab ésser que poquea;
e car ço qui era fora lo cercle era en major granea
que ço que era de dintre, per açò és de major
necessitat que fora lo cercle sia alguna cosa
major que dintre. Aprés aquesta semblança, lo
sant home dix que rahó jutge e coneix que fora
lo firmament cové ésser alcuna cosa, e aquella
cosa és Déu, con sia cosa que ço qui és dintre
lo fermament no sia en tan gran quantitat com
és lo firmament, qui conté tot ço que ha en sí.
E si Déus no era defora lo firmament, seguir
s'ia que major cosa fos no ésser que ésser, cor
defora lo firmament seria no ésser en infinida
granea, e so qui seria dintre lo firmament seria
granea finida e termenada; e açò és molt
inconvenient.
Dementre que lo hermità dehia aquestes peraules,
Fèlix hac molt gran temor e gran pahor de la
serpent, e meravellà
no havia pahor. —Amable fill —dix lo hermità—,
si Déus res no fos, no fóra resurrecció, e lo
món fóra eternal, e seria per sí mateix, e tot
hom, pus que fos mort, fóra en privació e no ésser.
D'on se seguiria que lo món fos per ço que
los hòmens més stiguessen en no ésser que en
ésser; car en no ésser stegueren sens fi, e en ésser
són dementre que viuen en lo món. Donchs,
vós podets considerar, e en vós mateix conèxer,
que, si Déus res no era, la vostra natura
no hagera haguda pahor de la serpent; cor natural
cosa seria desiujar morir, pus que mort
fos occasió per la qual hom vengués al major
stament per què fos, ço és saber, que tots temps
fos en privació. Mas, car vostra natura hac temor
de mort, és significat que Déus és, ab lo
qual los hòmens justs seran en glòria que no
haurà fi, aprés resurrecció.
—Sènyer—dix Fèlix—, segons vostres peraules
ma féts meravellar perquè no havets haüde
pahor de la serpent, pus que amats ésser per
natura contra no ésser—. —Bell amich —dix lo
hermità—, tant és cosa plasent cogitar e amar
en Déu, que tots aquells qui en ell saben amar
e conèxer, lo desigen veser e haver en gran glòria,
e menysprehen la vanitat d'aquest món, qui
poch dura. On, per ço, amable fill, no hé pahor
de mort, ans desig morir e ésser ab Déu; per lo
qual desig podets vós apercebre que Déus és,
car, si Déus res no era, eu hagre haüde pahor
ab vós ensemps; la qual pahor vós havets haüda
cor Déus no sabets amar ni conèxer.—
Molt plach a Fèlix la provança que lo hermità
hac feta de Déu, e lohà e benesí Déu qui l'avia
il·luminat de la sua conexença. Ab contricció
e ab plors se rendech a Déu per culpable,
e del sant home près penitència loant Déu, lo
qual beneya per ço com havia tan bon contemplador
en aquell hermitatge, e desiujava que
molts d'ermitans fossen ab gran saviesa e amor
en conèxer e amar a nostre senyor Déu.
[II]
QUÈ ÉS DÉUS
—Sènyer hermità —dix Fèlix—,¿sabríets-me
vós dir què és Déus? Car molt ho desig saber,
per ço com en la conexença que hauria de saber
ço que Déus és, se axalsaria la mia volentat
en amar Déu pus forment que no
natura que per il·luminat enteniment sia volentat
pus alta en amar ço de què l'enteniment ha
conexença.—
Longament considerà lo hermità en la demanda
que li hac feta Fèlix. Dementra que lo
hermità considerava la manera per la qual pogués
donar a entendre a Fèlix ço que és Déus,
Fèlix se meravellà del hermità com no li responia
a la demanda que feta li havie; e dix aquestes
peraules: —Sènyer,
preciosa qui valia
diner a
péra hac
ço que és Déus, prech-vos que m'ó digats,
per ço que jo, segons ço que Déus és, lo
sàpia amar e conèxer. E si vós no sabets ço que
Déus és, gran meravella é com lo podets tant
amar sens conexença, ni com per Déu podets
sostenir en est hermitatge tan aspre vida; e és-ma
semblant que si vós no sabets ço que Déus
és, que en axí per pocha de occasió lo menyspreats,
com lo home fo
que per
per la qual conexença que hac del diner
e per la ignorància que hac de la virtut de
la pedra, amà més haver lo diner que la péra.—
—Amable fill — dix lo hermità—, en
se sdevench que
e de poder e de totes bones costumes, e
per lo gran bé que hac hoït dir del rey, hac volentat
que anàs en aquella terra hon lo rey era,
Cant fo denant lo rey e víu lo gran ordonament
de sa cort, e víu son gran poder e son bon
regiment, e, encare, que víu lo rey molt bell en
persona e bé acustumat e ple de virtuts, adonchs
hac molt pus gran amor al rey que no havia
d'abans, con lo rey vist no havia. E vós, bell fill,
havets ja dita la natura per la qual la volentat
ama pus forment so que hom coneix, que so
que no coneix; e de mi vull que sapiats que jo
són vengut en est hermitatge per ço que puscha
haver conexença de ço que és Déus, car
molt ho hé desiujat a saber lonch temps ha; e,
per ço que ho puscha saber, hé studiat longament
en theologia e en phisolophia, e en est hermitatge
fas tot quant pusch com la essència de
nostre senyor Déus pogués entendre e saber.—
Lo hermità dix a Fèlix: —
era molt bella e bona e que
molt amava. Aquella regina amava lo rey molt
fortment, e, per la gran amor que li havia, era
gelosa del rey e de
lo rey volenters perlava per les plaents peraules
que la donzella havia. Aquella regina stava
tots jorns en gran tristor, e per naguna cosa que
lo rey li fahés ni li digués no la podia alegrar,
d'on lo rey se meravellava. Fortment s'esforçà
lo rey, aytant com pòch, que la regina pogués
tenir pagada; e a la fin, con víu que alegrar no
la podia, hac suspita en la regina, e cogità que
ella fes contra honestat de sa persona. Bell fill
dix lo hermità—, con lo rey fo entrat en gelosia e
hac suspita de sa muller, adonchs començà a
desamar la regina, e per la regina desamà la
donzella. Longament stech lo rey que ab la donzella
no perlà, e la regina se començà a alegrar,
per lo qual alegrament hac lo rey gran meravella,
com d'abans, con a la regina feya tots los
plahers que podia, no la pòch alegrar, e puys,
quant se jaquí de aquells plasers, hac la regina
major amor al rey que no solia. Molt se meravellà
lo rey de la stranya manera de la regina, e segons
aquella manera se lexà amar a la regina,
per tal que fos alegra e pagada en la sua amor.
Cant los hòmens d'aquest món han plaers
dels delits temporals, e aquells no hamen per lo
creador qui
e en ells lo sàpia amar e conèxer, adonchs se
lunya Déus d'aquells hòmens, per la qual stranyadat
hom no
Déu no pot hom haver la delectació que hauria
si
amar los delits d'aquest món, ab los quals delits
e ab lo qual món hom ama Déus, adonchs
los delits e el món encerten hom, e donen manera
per la qual hom àm Déu, e de Déu hage
conexença. E per ço, bell fill —dix lo hermità—,
podets vós haver conexença en aquest món de
açò que és Déus; ço és saber, que Déus és ço
per què lo món vos lunyarà de amar Déu si al
món amats per ell mateix; e Déus és ço per
què lo món vos signifficarà Déu si el món amats
per ço que puscats conèxer e amar Déu.
Amable fill —dix lo hermità—, can d'açò que
Déus és a hom conexença, dient que en Déu no
ha neguna cosa qui sia deffellent en noblea, ni
en perfecció de bonea, de granea, de eternitat, de
poder, de saviesa, de volentat, de virtut e de les
altres perfeccions que són en Déu (on, con hom
és vengut a conexença que Déus és, no és neguna
cosa hon hage null deffelliment), hom pot haver
conexença de Déu, lo qual és ço en què ha
compliment de tota bonesa, e de tota granea, e
de tota eternitat, e axí de poder, de saviesa, de
virtut, de volentat e de totes dignitats.
Bell fill —dix lo hermità—,
mil besants, e hac desig que
altres
na volch haver més, e en axí gonyà
que encare no pòch haver sadollament a
sa ànima. D'açò fo lo mercader molt meravellat,
e cogità que lo compliment de son desig
no stava en diners, e hac oppinió que son desig
se complís en haver castells e viles e possessions,
les quals volch haver e hac, e encare no
atrobà compliment; cor hon més na comprava
e
e castells. Dementre que lo mercader moltiplicava
en riqueses, e víu que no se
ell se pençà que sa ànima pogués sadollar
en haver muller e infants. Muller hac e inffants,
e encare no fo sadoll, e volch haver honrament
e moltes altres coses; e hon més coses havia,
més sa ànima desiujava haver. Molt forment se
meravellava lo mercader com no podia sadollar
sa ànima de neguna cosa d'aquest món, e a la
fi considerà que hagués Déus en sa ànima; e
adonchs con amà Déu e serví Déu de ço que
Déus donat li havia, adonchs fo sadoll e ple, e
no volch plus haver. E, donchs, vós, bell fill, sapiats
que Déus és ço qui dóna a la ànima sadolament
en aquest món con lo ama e el serveix
de son poder.
Per una afforest en la qual
passà
de totes armes, lo qual caveller encontrà
lo hermità qui cullia de les erbes ab què vivia
en aquell hermitatge. Aquell caveller demanà
al hermità què era Déu; e lo hermità respòs
e dix que Déus és ço per què és creat e ordonat tot
quant és; e Déus és ço que ressucitarà
los hòmens bons e mals, e darà glòria per tots
temps als bons hòmens e pena als mals; e Déus
és aquella cosa qui fa ploura e florir e granar, e
que dóna vida e sustaniment a tot quant és.
Cant lo hermità hac satisfet al caveller de la
demanda que li hac feta, lo hermità demanà al
caveller què era caveller. E lo cavaller li respòs
e dix que caveller és hom alet a cavalcar en
cavall per tenir justícia e per gordar e salvar
lo rey e son pobla, per tal que puscha regnar en
tal manera que son poble ne puscha Déus amar e conèxer.
—Sènyer —dix Fèlix—,
de son cors, e la dona demanà-li què era amor.
Lo caveller li dix que amor era, e és, ço qui fa
ajustar volentats diverses a
al caveller si aquella amor que li demanava
la ajustaria a Déu en glòria quant trespassaria
de la vida d'aquest segle. El caveller
romàs confús de la demanda que havia feta a la
dona, e dix aquestes peraules: "Longament hé
stat sotsmès a falsa amor e hé haüda ignorància
de amor vera". E dix a la dona que ben coneixia
que vera amor feya a hom ajustar a Déu,
e feya hom lunyar de trahició, luxúria, coardia
e tot engan e felliment. Mas, emperò, encare
volia saber de açò que amor és en sí mateixa,
cor una cosa és ço que amor fa, altra cosa és ço
que és amor; e per açò pregà la dona que li donàs
conexença d'açò que amor és, pus que li havia
donade conexença de folle amor, la qual amade
havia sens que conexença no
Molt plach a la done la devoció del caveller,
e loà Déu, qui
amor; e dix a Déu aquestes peraules: "Senyor
ver Déus gloriós, pus per amor has anemorat aquest
caveller, prech-te que li dóns conexença
de açò que és amor, car jo per te gràcia e virtut
li hé dada conexença de la obra que fa amor;
mas él vol pujar pus alt son enteniment en amor,
per ço que mils la puscha amar, e vol saber ço
que és amor en sí matexa"—
E con Fèlix hac dites al hermità les peraules de
amor que foren enfre la dona e
ell conech que Fèlix no
de la conexença que li havia donade de Déu,
l'ésser del qual li havia significat per les obres
que Déus fa en les creatures; e conech
que Fèlix volia saber lo ésser que Déus és en sí
mateix e en ses obres. E per ço lo hermità dix a
Fèlix aquestes peraules:
—
al qual mostrà longament phisolophia. Con son
fill fo ben savi en la sciència de phisolophia, son
para li mostrà
si conexia que ell fos hom per ço com
havia scrit lo libre, o per ço car era son para.
Lo fill respòs que per lo libre conexia que era
hom, car a hom se pertany scriura; mas majorment
conexia son para ésser home per ço com
havia engendrat hom—. Aprés aquest eximpli, lo
hermità dix a Fèlix que Déus és ço qui
a la obra que negun altre no pot fer, mas Déus
tan solament, la qual obra fa Déus en les creatures;
mas ço per què hom ha major conexença de
ço que Déus és en sí mateix, és com Déus en sí
mateix e de sí mateix engendra Déu, ço és saber
que Déu lo Para engendra Déus qui és Fill, e
del Para e del Fill hix Déus qui és sant Spirit,
e tots
és aquella cosa qui és Para Déu, e qui és Fill
Déu, e qui és sant Sperit Déu, e qui és
e no
enfinit, eternal, savi, volenterós, virtuós, e
qui és complit en sí mateix de tota bonesa e
de tota infinitat e de tot ço que és en sí mateix.—
Molt plach a Fèlix la conexença que lo hermità
li hac donade de Déu, e lohà Déu e benehí,
qui sí mateix li hac fet conèxer; e en sa ànima
sentí multiplicar amor en amar Déu, per ço
car mils lo conexia que d'abans no feya.
[III]
DE LA UNITAT DE DÉU
Dix Fèlix: —En
molt bell de persona e era molt bé acustumat
de virtuts. Aquell rey havia gran poder de
gents e de riqueses, e era forts en sa persona, e
havia molt noble coratge.
gran desig que molts reys fossen en lo món
semblants a aquell rey, per tal que en lo món
fos amor e concòrdie entre
ensemps fessen star lo món en tal disposició
que Déus ne fos conegut e amat per les gents.—
Aprés stes paraules, Fèlix dix: —Sènyer, saber
volrie si és
molts; car molt hé gran meravella si són molts
déus, pus que
desig conèxer e amar, com sie cosa que si són
molts, seguex-se per natura que molts déus
degués desiyar e molts ne degués conèxer e
amar.—
Dix lo armità: —Si és
ésser en ell tot compliment, e si
fóra
mateix tota la virtut que quescun déu hauria
en sí mateix per sí mateix. Donchs, covinent cosa
és que sia en
la granesa e la virtut que poria ésser en tots
los déus, los quals enfre tots no porien haver
tan gran granesa com
saber, que
en bonesa e en poder, mas si eren molts
déus aguals, cascun convendria que fos finit e
termenat en altre, e negun no seria poderós en
tot ço que seria. E si era
e subirà a tots los altres déus, convenria
que tots los altres déus li hobehissen, car contrestar
no li porien; e per açò seguir s'ia que a
la fi no fos mas
Un foll rey desiujave ésser rey e senyor del
regne de
acustumat, lo qual tenia son regne en pau e
en justícia. Aquest rey qui era savi volie
ésser rey del regisme del rey foll, car viares li
era que molt mala cosa sia regnar rey hon no
sie saviesa, justícia e regiment. Esdevench-se
que abdós los reys se combateren, e vençut fo
aquell rey hon era saviesa e justícia; e el rey
foll fo senyor del regne d'aquell rey que vençut
havia. Aquell foll rey tench en gran treball los
terra; e, per la ignorància e la mala custumança
de aquell foren les géns en guerres e en
pobretat, hon se seguia molt de mal.—
Cant lo ermità hac dites aquestes peraules,
Fèlix se meravellà fortment e dix: —Sènyer,
segons vostres peraules és significat que sien
molts déus; car tot aquest món és quaix
en treballs e en guerres, e molts hòmens ha
per lo món qui són enamichs de virtuts e amadors
de viciis, los uns hòmens són de
los altres de altre; e per ço par, segons vostres
peraules, que sien molts déus hó que sie
en lo qual no hage compliment de saviesa, justícia,
bonesa, poder e virtut; car si era
fos virtuós, savi, just, poderós, tendria son poble
en via de veritat e en pau e en caritat.—
—Bell fill —dix lo armità—, tot hom ha alcuna
semblança a Déu, car tot hom és bo en quant
és creatura, e en quant és ab enteniment e ab
volentat; e la bonesa que ha és semblant a la
bonesa de Déu, per ço cor la bonesa, qui és
Déu, ha posada semblança de sí mateixa en lo
enteniment e en la volentat del hom. E car hom
ha alcuna semblança de Déu, ha per natura
que àm e conega son semblant, ço és Déu;
mas cor hom no sap ni vol usar sàviament de la
semblança que ha de Déu, fa contra sa mateixa
semblança e contra la semblança de son Déu;
hon per açò vol quescun home ésser déu: con
fa contra Déu. Donchs, la desordonança dels hòmens
qui no àman
treball e en desordonament e en error, e
qui és
amar e conèxer, per tal que
franchament e no constreta la volentat, lo volent
amar e conèxer; car tant ama Déus sa
semblança en home, que occasió ha donade a
home con puscha multiplicar gran glòria per
rahon de mèrit que hom hage en fer bones obres.
Un caveller cassava, lo qual seguí tan longament
un senglar, que de tots sos companyons
se pertí, e jach la nit en
hac pahor, per la qual pahor se meravellà què
era occasió de sa pahor. Dementre que el caveller
havia pahor, ell hac oppinió que lo sol fos
Déus, pençant com de dies no havia pahor,
e per la absència del sol cogità que havia pahor.
L'endemà, con lo caveller tornava, en torn
hora de mig die, ell se encontrà ab
qual havia mort son pare, el qual li féu gran
pahor en son venir, car dubtà
per ço car li tenia tort, e car era sens armes, e
lo scuder era tot armat. Lo caveller pregà lo
sol que li ajudàs contra lo scuder, que vehia venir,
mas per tot açò lo caveller no perdé sa pahor, ans
temia pus fortment a morir hon pus
forment a ell se acostava e venia ab la lança
per ell ferir. Quan lo scuder fo acostat a ell, e
volch ferir ab la lança per los pits, lo caveller li
clamà mercè e pregà-lo que ans que lo auçiés
lo scoltàs, car
li volia recomptar. Lo scuder retench son colp,
el caveller li recompta com ell havia haüda pahor
en lo boscatge per absència del sol, e com
hac oppinió que el sol fos Déus. En aprés li
dix que ell conexia que lo sol no era Déu, cor,
si fos Déu, hagra-li ajudat a sa pahor, pus que
lo veya. Aprés estes peraules, lo caveller li demanà
si ell era pus digne de mort per ço car li
havie mort son pare o per ço car hac oppinió
que el sol fos Déus. Lo scuder fo molt meravellat de
la demanda que el caveller li hac feta.
Dementre que l'escuder se meravellà e stava
enpatxat de la responció, lo caveller li féu altra
demanda, ço és saber: si ell era culpable a son
Déu per ço car havia duptat a respondre a la
demanda, qui és laugera a home qui pus ama
Déu que son para. Longament cogità lo scuder
en les
e a la fi dix que ell devia alçiure lo caveller per
ço car li havia mort son para; mas per ço car
havia descreegut en Déu, oppinant que
fos Déu, no
e certifficar en conèxer e en amar
Déu. Aprés se conech per culpable, car tant
longament hac duptat a respondre. Cant lo scuder
hac respost, lo caveller dix que, per ço car
era culpable, havia mester perdon, e quant havia
a doctrinar e donar conexença de déu, no
devia auçiure; e en aprés clamà mercè de la colpa
que li tenia per la mort de son para. Amdós
se concordaren e
e conèxer, e foren amichs longament amant
Can lo ermità hac dites aquestes peraules, ell
dix a Fèlix que lo món és en treball e en
desordonació per ço car les géns són frèvols en
saber e en caritat, e car són en diverses oppinions
contràries a Déu; mas si los hòmens se
concordaven en conèxer e
seria lo món en bon stament e serien
les gents en caritat e en amor, e acordables en
e per conexença.
[
DE LA TRINITAT DE DÉU
—Sènyer ermità —dix Fèlix—, a
que hom appella de santa Trinitat, jo víu preïcar
de la santa trinitat de Déu, en lo qual preych
fuy fort meravellat, car lo bon hom qui preÿcava
dix que hom no deu provar a les gents que
Déu sia en trinitat; cor mellor cosa és a les
gents que creen en la trinitat de Déu, que si la
entenien per rahons necessàries. Molt fuy, sènyer,
meravellat de aquelles peraules, car si el
bon hom dix veritat, segueix-se que hom hage
major mèrit en haver creença de la trinitat de
Déu que en haver conexença, e volentat pot
més anar per ignorància que per conexença.—
Lo ermità dix que en
custumes qui eren contra Déu e contre dret e
contre regiment de príncep. —Aquelles custumes
eren franqueses que lo poble d'aquella ciutat havia,
per les quals franqueses lo rey d'aquella ciutat
no podie tenir justícia. Sdevench-se
die que
e el rey volch punir aquell hom; mas per algunes
franqueses lo hac a solre, e pendre diners,
e perdonar a aquell hom. Molt desplach al rey
com per diners ne per neguna franquesa hac a
jaquir justícia, e dix als hòmens d'aquella ciutat
aquestes peraules: "Dos hòmens peccadors staven
denant
perdonàs, per ço com lo temia; l'altre clamava
mercè a Déu, per ço com lo amava. Donchs vosaltres
qui contre justícia al·legats vostres males
custumes, vull que
de aquells
fo fet an aquella ciutat sobre la demanda
que ell rey fesia; acort fo emprès que al rey diguessen
que Déus devia pus forment perdonar
a aquell hom qui
Quant lo rey hoí que la responsió era contre lus
malvades custumes, ell dix aquestes paraules.
"Molt me tench per pegat de la vostra
responsió; e sapiats que, segons vostres peraules,
jo deig més amar Déu que tembre vosaltres,
cor per amar Déu poré tenir justícia en vosaltres,
e per tembre vosaltres ma cové ésser enamich
de justícia".—
Quant Fèlix hac hoïdes les peraules que lo
ermità li dix, ell dix que fort se meravellava
que amor pogués ésser sens temor, ni temor
sens amor. —Bell fill —dix lo ermità—, aquells
qui amen creure en la trinitat de Déu e no la
volen entendre, amen més sí mateixs que Déu;
car, per ço que hagen major mèrit en creure ço
que no entenen, amen més haver gran glòria
per fe que per veer Déu per enteniment. E per
açò, bell fill, és amor sens temor moltes vegades,
ço és saber, que con temor és per ço que
hom no perdé glòria e que no hage pena, e hom
no ama conèxer ne amar Déu per la bonesa e
noblesa de Déu, adonchs és aquella temor sens
amor.—
—Sènyer —dix Fèlix—, moltes vegades hé
haüda volentat que demanàs als savis de nostra
ley la manera segons la qual Déus és
e és en trinitat de persones; e, per pahor
que ho pogués entendre, duptava a demanar la
santa trinitat, de la qual vos prech que
tantes de peraules per les quals la puscha
entendre—, Dix lo ermità: —
en
los quals havia treballat longament. Aquell mercader
fo malalt molt fortment, spiritualment
e corporalment: speritualment era malalt car
duptava en la santa trinitat de nostre senyor
Déus, car no podie entendre que Déus puscha
ésser
car no entenia, e creura no sabia, duptava en la
fe, per lo qual dupte era en stament de dampnació;
malalte era corporalment per la febra
que havia e per les riqueses de aquest món,
les quals planyia e temia jaquir. Dementre
que aquell mercader estava en est gran perill,
ell desijà que hagués tant treballat en
amar e en conèxer Déu, com havia en ajustar
les riqueses de aquest món, les quals conexia
que no li podien ajudar a sa greu temptació
ne a la malautia corporal. Per lo gran desig
que havia lo mercader, com hagués servit
Déu, Déus li spirà lum de fe en sa ànima, per
lo qual entès que ço que no entenia de la santa
trinitat de Déu, no ho devia descreure; car
Déus ha ordonade fe en los hòmens per ço que
ab fe creen ço que no entenen, car la trinitat és
tan alta cosa a saber, que los hòmens qui són
mercaders e qui són negociejants en les coses
mundanes, no la poden entendre.—
Can lo ermità hac dites aquestes peraules
ell dix a Fèlix: —Bell fill, si vós no podets entendre
la santa trinitat de Déu, bo és que ho
cregats; car si tot ço que hom no pot entendre
era cosa que hom no degués creure, seguir s'ia
que mala cosa fos fe; la qual fe és molt noble
virtut, car per fe són los hòmens en via de salvació,
car creen ço que no poden entendre. E
per açò, bell fill, abasta a vós que cregats en trinitat,
pus que no la podets entendre.—
—Sènyer —dix Fèlix—, si jo no pusch entendre
les peraules que vós me direts de la santa
trinitat de Déu, jo són apperellat de creure e
haver fe; mas, com jo desig conèxer Déu car és
bo, per sa bonesa lo desig més amar e conèxer
que per haver glòria ni fugir a les penes infernals.
Per ço ma vull aventurar en cercar manera
per la qual Déus puscha conèxer e amar. Hon,
per açò, sènyer, vos prech que vós me digats
de la santa trinitat de Déu ço que
Dix lo ermità: —
e en phisolofia. Aquell hom stava en
en lo qual contemplave la obra de
Déu que ha en sí mateix.
que
ab aquell de la santa trinitat de Déu. En aquell
die vench lo phisoloff al sant hom dementre que
ell juheu disputave ab ell, e lo sant crestià
provava al juheu trinitat ésser en Déu, mas lo
juheu no ho podie entendre. E la rahon per què
entendre no
crestià li mostrava de la santa trinitat, era per ço
car lo juheu desamava la provança que el
crestià li fahia; car tan és difícil cosa provar trinitat,
que negun hom no la pot entendre si donchs no
sotsposa que hom provar la puscha per rahons
necessàries. Lo phisoloff, hoïdes les rahons que
el crestià dix al juheu, entès aquelles rahons,
e féu-se betejar, e fo crestià. Molt fo meravellat
lo juheu de aquell phisoloff qui fo crestià, lo
qual lo juheu conexia abans que fos betejat, e
dix al phisoloff aquestes peraules: "Sènyer,
molt hé gran meravella com vós sóts tan tost
convertit a la fe dels xristians. Prech-vos que
digats la rahon per la qual vós havets pres babtisma,
ni havets desemperade la secta en què
ésser solíets". Lo phisoloff dix al juheu aquestes
peraules: "Lonch temps ha que jo, per phisolophia,
volia haver conexença de Déu; e de la obra
que Déus ha en les creatures venia a conexença
per phisoloffia, mas de la obra que Déus ha
en sí mateix, anch no vinch a conexença per
phisolophia tan solament. Mas per la theologia
que el senyor ermità ha dita en sa diputació la
qual ha haüde ab tu, e per la phisoloffia que jo
sé e que hé hoïde en ell, són vengut a conexença
de la trinitat de Déu; a la conexença de la qual
tu pots venir si sotsposes ésser trinitat, e si has
plaser en ésser trinitat en Déu, car provar trinitat
no és sens subposició, ni hom no pot provar
trinitat a entendement rabel·la que sia en
coratge de hom ergullós".
—Sènyer — dix Fèlix al hermità—, bé entén
vostres paraules e la rahon per la qual vós me
havets dits los eximplis. No duptets a semenar
an mi peraules de saludable benedicció, car
apperallat són de entendre e de sotsposar ço
que
haurie gran plaser que per necessàries rahons
la pogués entendre, per les quals rahons pogués
mortifficar dubitació e temptació totes hores
que vengués en mi hó en altre contre la trinitat
de nostre senyor Déus, lo qual desig amar, servir,
honrar e conèxer tots los jorns de me vida. —
Aprés estes paraules, l'ermità féu, denant se
fas, lo senyal de la creu, e en sperança de la
ajuda de Déu, de la trinitat dix a Fèlix aquestes
peraules: —Manifesta cosa és que nostre senyor
Déus ha creat tot quant és per donar conexença
e amor de sí mateix a les géns; e,
per açò car ell és
persones, volch que lo món sia
e que sia en tres coses diverses, les quals són
sensualitat, entel·lectualitat, animalitat. Censualitat
són les coses censuals, que són corporals
e sensibles; per intel·lectuïtat entenem ço
que és ànima de hom, hó és àngel; per animalitat
entenem lo hom, e ço que és ajustat de coses
corporals e sperituals. En aquestes
tot lo món, lo qual és
demunt dites, sens les quals lo món no seria
en la unitat en què és, ni les
ço que són, sens que quescuna no fos en sí mateixa
e la conjuncció que és de la matèria e de la forma
en ésser
La ànima és
diverses, de les quals és lo ésser de la ànima;
les quals
e volentat, sens les quals
no porie ésser
per què el cors e lo spirit se ajusten e són
animal, ço és saber,
axí de totes les altres coses que són ajustades
de cors e de ànima. E an aquest nonbre de
de
substancial, a significar que la substància de
Déu és una, e és en
és saber, Para e Fill e sant Sperit. Si Déus no
fos en
persones, no hagre creat tot quant és a tal semblança
de sí mateix, que
e amat per los hòmens, e fóra lo deffelliment en
Déu si
deffelliment de sa semblança, e de la semblança
del món, e de ço que el món conté en sí mateix.—
Quant lo ermità hac, ab la significança de
les creatures, significade a Fèlix la unitat e la
trinitat de Déu, adonchs pujà en sus, e per les
dignitats de Déu volch declarar a Fèlix la unitat
e la trinitat de Déu, dient aquestes paraules:
—Amable fill, en la natura de Déu és bontat,
infinitat, eternitat, poder, saviesa, volentat, e
moltes de altres dignitats són en lo ésser de
Déu, e quescuna és Déu, e en neguna no és
occiositat. Hon, per açò la bontat no cessa de
fer bé, ço és, produhir bé en sí mateixa e de sí
mateixa; e per infinitat, eternitat, poder, saviesa,
volentat, fa bé, lo qual, engendrat, és la persona
del Fill, e lo engenrador és persona del
Para, e del Pare e del Fill ix lo sant Spirit; e açò
mateix que fa la bontat, fa la inmensitat, eternitat,
poder, saviesa e volentat, e ensemps lo
Para e el Fill e el sant Spirit, són una natura
divina,
lo Para, per tota bontat, granea, eternitat, poder,
saviesa, volentat, car aquell qui engenra lo
Fill e dóna hiximent al sant Sperit, és bontat,
infinitat, e eternitat, poder, saviesa, volentat; e
açò mateix se segueix del Fill e del sant Sperit
que són quescun bontat, infinitat, eternitat, poder,
saviesa, volentat; e per açò abasta en aquesta
obra, la qual Déus ha dintre sí mateix,
a infinitat, eternitat, no y pot ésser occiositat, ne
hi pot ésser desagualtat, majoritat, ni menoritat.
Si en Déus era bontat sens far bé, e era infinitat
sens far infinit, e axí de eternitat, poder,
saviesa e volentat, seria en Déu ociositat de bondat,
infinitat, eternitat, poder, saviesa e volentat;
la qual ociositat seria contra la bontat, la
infinitat, la eternitat, lo poder, la saviesa e la
volentat. En axí com abasta ésser en Déu unitat,
en axí abasta en la unitat una paternitat,
una filiació, una spiració; pus que en lo Para,
el Fill, el sant Sperit és bontat, infinitat, eternitat,
poder, saviesa, volentat. E car lo Para, de
tota sa bontat, infinitat, eternitat, poder, saviesa,
volentat, engendre lo Fill, és lo Fill tota la
bontat, infinitat, eternitat, poder, saviesa volentat
del Para; e açò mateix se segueix del sant Sperit,
qui és tota la bontat, infinitat, eternitat, poder,
saviesa, volentat del Pare e del Fill, ixent
tot lo sant Sperit de tot lo Pare e de tot lo Fill
infinidament eternal per tot lo Para e
Natural cosa és ésser amor entre pare e fill, e per
natura se segueix que hom ama la virtut qui ix
de son menbrar, entendre e amar. Hon, si
pare ama fill qui és engendrat de son cors e del
cors de la fembra, !quant més per natura amaria
més son fill si
sí mateix, e de tot sí mateix, e agual a cí mateix!
E si la ànima ama son membrar, entendre e
amar que ixen de sa virtut, ¡quant més
ho amaria si son membrar, entendre e amar
eren sa virtut mateixa e sí mateixa!
Bell fill —dix lo ermità—, en vostra natura
mateixa podets entendre e sentir com vós
amats ésser
com vostra humanitat amats, amats ésser en
coses, les quals son ànima e cors e conjuncció,
sens les quals
hom. Hon, con açò sie en axí, donchs, segons la
natura per la qual vós sentits e sabets ço que
amats ésser, en vós mateix podets entendre e
saber ço que és en nostre senyor Déus, que
ha creats a sí amar e conèxer.
Si Déus no entenia ni amava sí mateix, no
seria Déu; e si Déus entén e ama sí mateix,
cové que boniffich, e magniffich, e eterniffich e
possiffich sí mateix; car, si no ho feya, seria en
Déu pus noble virtut saviesa e volentat que
bontat, inffinitat, eternitat e poder, e açò és
impossible, con sie en Déu tota egualtat; per la
qual la bontat boniffica sí mateixa en sí mateixa
e de sí mateixa, ço és saber, bontat, qui és
Para, engendre lo Fill, e dóna hiximent al sant
Sperit de sí mateixa, en sí mateixa e per sí mateixa;
e açò mateix se segueix de infinitat, eternitat e poder.
nobla cosa, hó la essència de Déu, hó la obra
de Déu. Lo phisoloff considerà longament en la
demanda que el savi li havie feta, e dix que
Déus és aytant eternal com lo món, e lo món
com Déu; e la rahon que
que el món és eternal, fo per ço que a Déu attribuís
obra eternal. E per ço hagren alguns
phisoloffs oppinió que el món fos eternal: car
no
en bontat, inffinitat, eternitat, poder, saviesa,
volentat, pogués ni degués star occiés. Mas, si los
phisoloffs haguessen haüde conexença de la
obra que Déus ha en sí mateix, engendrant lo
Pare lo Fill, ixint lo sant Sperit del Pare e del
Fill, ja ells no hagren haüde falça oppinió, la
qual hagren en creura que el món sie sens
començament.
Dos grans savis staven denant
e el rey volch saber qual de ells era pus savi; e
féu-los demanda qual era la pus noble cosa que
hom podia haver a demanar a Déu. La
dix que haver Déu; l'altre savi dix que el major
don que hom podie querir era que Déus faés
una cosa mateixa ésser la volentat e
hom, sens neguna defferència; car, si la volentat
del hom era poder, podrie ésser Déu si volia ésser
Déu. Donchs per açò, bell fill —dix lo
hermità—, devets saber que, pus Déus és una
cosa mateixa ab son poder e voler, pot tot açò
que vol son voler, e son voler cové que vulla aytant
com pot son poder, car, si no ho feya, seria
menor que
poder; e car lo poder és infinit eternal, pot en
tot sí mateix; e lo voler cové que vulla que
que és Pare, engendre Fill, e dó iximent al
sant Sperit per tota sa infinitat e eternitat; car,
sens aytal voler, la volentat no seria tota la infinitat,
eternitat, per la bontat, saviesa, poder.
Un caveller mostrà a son fill
havie fet
salt que
de son fill si havie discreció per la qual fos en
disposició de haver saviesa; e per açò dix a son
fill per què
"Sènyer", dix lo fill, "jo
força de mon cors, del saut que ha fet lo scuder,
mas no
scuder, lo qual stech en aytan gran virtut com
fo mester al saut que féu lo scuder". Molt plach
al pare la resposta de son fill.—
Fèlix dix al hermità que assats se tenia per
contengut de la conexença que havia haüde de
la santa trinitat, considerant la bontat, infinitat,
eternitat, poder, saviesa, volèntat de Déu, e açò
que
per tota sa bontat, infinitat, eternitat, poder,
saviesa, volentat. En aprés estes peraules, Fèlix
dix al ermità estes paraules: —Sènyer, fort
me meravell dels phisoloffs qui foren gentils e
hagren gran saviesa, e hagueren ignorància de
la trinitat de Déu; per la qual virtut se segueix
que los phisoloffs crestians ne poden haver
conexença, e los phisoloffs gentils no
haver conexença.
—Bell fill —dix lo ermità—, los phisoloffs no
sotsposaven per fe nulla cosa en Déu, mas que
seguien rahons necessàries; e per ço lur enteniment
no pòch pujar tan alt a Déu, com l'enteniment
dels phisoloffs crestians cathòlichs, theòlechs,
qui per fe sotsposaven en lo començament
ésser trinitat en Déu. E car fe és luz
d'enteniment, puja l'enteniment entendre pus
altament que los phisoloffs gentils no pogren
entendre.—
[V]
ON ÉS DÉUS
Fèlix demanà al ermità hon és Déus, car fort
se meravellava com no
que Déus sta en sí mateix, e és en sí mateix; e
en tot quant és, és essencialment e presencialment.
E car Déus no és cosa corporal, per açò
és invisible als ulls corporals; mas, car és cosa
espiritual, per ço és visible als uls sperituals.
Aprés estes paraules, lo ermità dix aquest
eximpli: —A
Déus és en infern, ni en los lochs qui són inmundes,
hon sta putrefacció e pudor, ni si Déus és
en la pedra, ni en los hòmens peccadors; e moltes
aytals demandes li féu per açò: car no li era
semblant que Déus, qui és tan alt en santedat
e en nobletat, pogués ésser en los lochs hon és
viltat e sutzetat. Lo savi hom provà al foll que
Déus és infinit en granesa, en bontat e en santadat.
Per la infinitat cové que sie en tot loch e fora
loch; per la bonesa, santedat e nadesa està
en tot loch, sens sutzetat de sí mateix; car si el
solell pessant per los fems no
ni si
desamar peccat, e si l'enteniment del hom pot
entendre la péra e haver en sí mateix la semblança
de la pedra, emperò la natura del enteniment no
és semblant a la péra, ¡quant més
Déus, qui és molt pus noble, pus gran, pus poderós,
pus just que hom, pot ésser en tot loch
sens sutzetat, terminació, de sí mateix!—
Dix lo hermità que Déus sta en sí mateix volent
ésser Déu, car volent ésser Déu engendra
Déu, e per açò Déu sta en Déu, e és
solament, qual és Déu qui és Pare, en Déu qui
és Fill, e en Déu qui és sant Sperit; e Déu qui
és Fill, e Déu qui és sant Sperit, és en Déu qui és
Pare; e Déu Fill és en Déu sant Sperit; e Déu
sant Sperit és en Déu Fill. E aquesta existència
és per rahon de la generació e la spiració. Açò
mateix se segueix de la existència de les dignitats
e virtuts de Déu, car la bonesa qui és Para,
està en sí mateixa engendrant Fill e spirant
sant Sperit de sí mateixa; e la bonesa qui és Fill
e qui és sant Sperit, està en sí mateixa; e açò
mateix se segueix de granesa, eternitat, poder,
saviesa, volentat.
—Aquesta existència, bell fill —dix lo hermità—,
no la pot hom veser ab ulls corporals,
mas ab ulls spirituals la pot hom veser. E per
ço, bell amich, jo
ma digués que Déu no havíets vist; cor, segons
que vós podets menbrar, jo us hé provat Déus
ésser, e a les demandes que vós ma féts del ésser
de Déu e de sa unitat e trinitat, vos hé satisfet
complidament; la qual satisfacció no fóra
complida sens vista spiritual veent Déu.—
Dix Fèlix: —Con consir la error, viltat, sutzetat
del món, e la pocha devoció, caritat e
amor que les gents han a Déu, semblant m'és
que Déus no sia al món; car per açò car lo
solell està en la àer, és il·luminat la àer e la terra,
e és scalfat l'àer e la aygua e la terra; donchs,
si lo Déu de glòria, qui és lugor e resplendor,
nedetat de tota nedetat, e qui és caritat e font
viva de vida, és en lo món, ¿com pot ésser que
lo món està en tan torbat stament?—
qui era en aquell munt. Aquell hom veya foch
en una altra muntanya: si aquell hom se meravellà
perquè el foch que veya no
per què la neu en què stava lo reffredava, folla
manera hagra en son meravellar. Donchs vós,
fill, segons aquesta semblança, podets considerar
com Déus està en est món; lo qual se manifesta
a les gents per moltes semblançes e maneres,
ço és saber, per guerres e per pestilències de fam,
maleuties que dóna en lo món, per
ço que les gents lo vegen per aquelles coses e
a ell se acosten per bones obres; e que aquella
calor e ardor que és en lo món e a ses vanitats,
fugen, e que en Déu haver e amar se scalfen
e
[VI]
DE LA CREACIÓ DEL MÓN
—Sènyer —dix Fèlix—, con consir que el món
sie creat de no
pot ésser creat res—. Dix lo ermità; —
rey tremès
per ço que en sa cort faés una batalla ab
scuder qui era raptat de trahició. De aquella terra
vench
lo caveller, que lo caveller se era combetut
e que havie vençuda la batalla. Aytals novelles
dix lo donzell al rey per tal que li plagués son
venir, e aquelles peraules no eren veres. On, si
lo rey pòch haver alegrança de ço qui res no
era, donchs, ¡quant més Déus, qui ha subiran
poder, pòch crear lo món de no
Dix Fèlix: —Per
qui longament havie stat en ermitatge, e víu
que
poguera fer lo coltell sens ferro, ni lo sabater la
sabata sens cuyr. Dementre que ell en axí cogitave,
viares li fo que molt fos gran noblesa
del món si fos fet de alguna cosa, pus que lo
món és per ço que Déus sie amat e conegut; cor,
si el coltell, qui és fet per servir hom, és fet de
alcuna cosa, ¡quant més lo món deurie ésser
fet de alcuna cosa, pus que lo món és per ço
que Déus ne sie servit!—
Lo ermità dix: —
al qual demenà, quant l'ach comprat, què
volia menjar; e el servent respòs que el menjarie
ço que a ell plaurie. Açò mateix li dix de
beura, e de vestir, e de cogitar, desirar, e de
obrar; e
totes coses volie ço que el clerga ne volie. A la
fi, lo clergue demanà al sotsmès si havia volentat.
Ell respòs e dix que no havia volentat, car
son senyor la havia comprade per ço que volgués
ço que la volentat de son senyor volria.—
Aprés aquest eximpli, lo hermità dix a Fèlix
que Déus volia haver creat lo món de no
per ço que pus fos hom sotsmès a voler ço que
Déus vol fer de hom e del món; car si lo món
fos fet e no creat, fóra eternal ço de què el món
fóra fet; e hom, qui és fet del món, no fóra tan
occacionat a ésser homil e sotsmès a Déu, com
és en ço que el món és creat de no
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿qual és la pus principal
rahon per què Déus ha creat lo món?—.
Dix lo hermità: —La pus principal rahon per què
Déus ha creat lo món és per ço que sia amat e
conegut per hom—. Dix Fèlix: —Manifesta cosa
és que més són altres coses amades e conegudes,
per hom, que Déu; donchs, appar que
no sia creat principalment a conèxer e amar
Déu, ans par que la rahon pus fort per què lo
món és creat, sie per ço que sien conegudes e
amades per hom aquelles coses que hom ama
més que Déu, de les quals ha major conexença
que de Déu.—
Longament se meravellà lo ermità de les peraules
que Fèlix deya. Dementre que lo ermità
se meravellave, [a] Fèlix dix aquestes peraules:
—En
deya: "La final entenció per què totes coses són
atrobades, s'és quaix mudada en contrari, e açò
és per ço com les gents per peccat se desvien
majorment de la entenció per què són creats,
ço és conèxer e amar Déu. Emperò, jassia açò
que los hòmens peccadors se desvien de la fi
per què són, Déus no desvia sa obra d'aquella fi
per què ha creats los hòmens, car als uns hòmens
perdona e dóna glòria, e als altres dóna
pena, car lo desconexen e
qui per misericòrdia, qui per justícia, seguex-se
la fi per què Déus ha creat hom, la qual fi és en
conèxer e en amar Déu e ses obres".—
—Sènyer— dix Fèlix—, Déus ¿per què no creà
lo món en tal stament que hom no pogués peccar
ni morir, ne haver fam, calor, fret, maleutia,
pobresa, ira e les altres coses semblants a
aquestes? Car pus que Déus és bo e no mal,
molt són meravellat com Déus no ha squivat
mal, lo qual és contrari a la bonesa de Déu.—
Dix lo hermità: —
abadia, e fo-li donade
gran abadia havia molts monges dissoluts
e qui no eren bé obedients a la orda. En la
pocha abadia éran los monges bé acustumats, e
qui seguien molt bé lur orda. Aquell abat qui fo
deposat de la gran abadia era molt despagat e
irat com de la gran abadia lo havien deposat; e
en ira e en tristícia stech aquell abbat longament,
tro que considerà que la stantat de orda
no sta en moltiplicament de persones, ni de riqueses,
ni de onraments mundanals, ans sta
en stantat de persones qui sien reglades e bé
acustumades en servir, amar e conèxer Déus.
Donchs, bell amich —dix lo hermità—, per semblant
manera vos respon a vostra demanda;
cor Déus no hac entenció, con creà lo món a
multitut de gents, qui fossen en glòria, los quals
no fossen stats de santa vida; en la qual vida no
pogren ésser sens que hom no morís ni hagués
fam, set, treballs, maleuties, ni mort; ni aquest
món no fóra abastant a haver la gran glòria a la
qual hom és creat, ço és, en peradiç haver glòria
inestimable e qui no ha fi.—
Dix Fèlix: —Sènyer, ¿per què Déus no creà
anans lo món? ¿Ni per què no
bell, e mallor e pus noble, com sie cosa que la
bonesa e
de virtut e de tot compliment? —. Dix lo ermità: —
qual era molt poderós de regnes e de grans thesaurs
que havia. Aquella regina no podia haver
infants, e temia morir sens infants. Molt era la
regina en gran tristícia cor no podie haver infants
que aprés la mort del rey regnassen.
jorn sdevench-se que el rey entrà en sa cambra,
hon atrobà la regina qui plorava e planyia
com no podie haver infants. Aquell rey conortà
la regina dient-li aquestes peraules: "Regina",
dix lo rey, "
e havie gran renda e gran senyoria en aquella
ciutat e en molts d'altres lochs. Esdevench-se
que
qual archidiaque era hom molt mal acustumat.
Aquell bisbe fo molt irat de la mort del archidiaque,
car desiujave que aquell fos bisbe
quant que el bisbe passàs d'aquesta vida. ¿És-vos
semblant, regina", dix lo rey, "si el bisbe devia
ésser molt irat de la mort de son nabot?". "Sènyer",
dix la regina, "en quant lo archidiaque era
nebot del bisbe, dech ésser lo bisbe despagat de
sa mort, mas no en quant la folla entenció que el
bisbe havie en ço que son nabot, qui era hom peccador,
desiujave que fos bisbe aprés sa mort".
Molt plach al rey la resposta de la regina, a la
qual dix aquestes peraules: "Regina, la rahon
per què jo són en offici de rey, no és per ço que
hage fill qui sie rey, ans és per ço que regne
com a rey, e que tengue justície e pau en ma
terra, en tal manera que Déus ne sie amat e conegut.
E, per açò, per ventura si jo havia fill qui
fos rey aprés ma mort, e aquell era mal acustumat
e no regnave com a rey, seria molt de
mal, lo qual mal seria contra ço per què seria
rey; e per ço Déus, qui és savi en totes coses,
ordona com aprés me mort sie tal rey qui sie
digne de ésser rey, e seguescha la fin per què
hom és en offici de rey". Molt plagueren a la
regina les peraules del rey, en les quals fo
aconsolade e alegrada, e posà tota sa sperança
en la volentat e en la ordonança de Déu; per la
qual sperança que la regina hac en Déu, Déus li
donà
regnà en servir e amar Déu.—
A la fi de totes les peraules, lo ermità dix a
Fèlix que lo món no era per ço que fos anans,
ne que fos major ni pus bell, ans és per ço que
Déus sie conegut, amat e servit. E per açò fo lo
món creat en aquell temps segons lo qual volch
Déus ésser conegut e amat; e creà-lo tal, e de
tan gran quantitat, con se cové a la quantitat
segons la qual Déus vol per son poble ésser
amat e conegut.
[VII]
DE LA ENCARNACIÓ QUE
EN NOSTRA DONA SANTA MARIA
Quant Fèlix fo assats covinentment certificat
de Déu per les peraules del sant hom ermità,
Fèlix près comiat del ermità. Lo ermità lo
senyà, el benesí, e
de Déu lo comenà.
Aprés lo comiat, Fèlix devellà del munt en
lo qual stava lo hermità. Al peu d'aquell puig
havia
a hora de migjorn. Aprés que Fèlix hac dita la
ora nona, ell se reposà a pres de
que en axí com aquella aygua decorria
a la mar, axí ànimes de infaels són en lo món
que nit e jorn decorren en foc perdurable; en lo
perdement de les quals ànimes no és feta ordonança,
segons que deurie, com aquelles ànimes
venguessen a via salutable. Molt se meravellà
Fèlix com Déus no trematia missatgers als infels,
qui
ni per què los cathòlichs no havien a
Déu tan gran amor que als infels lo faessen
amar e conèxer.
Dementre que Fèlix en axí se meravellava,
Fèlix stava. Aquella fembra era cavalcant en
qual li hac tremès per
en què cavalcava. Fèlix se levà con víu prop de sí
la folla fembra, la qual saludà. Lo paleffrè qui
era entrat en l'aygua se squivà, e la folla fembra
caech en la aygua, la qual mullà tots sos vestiments
e fóra negade en la aygua; mas Fèlix e
el clergua qui anava amb la fembra li ajudaren
e la trasqueren de la aygua. Aquella folla fembra
plorà e planyia molt forment com havia
mullats sos vestiments, e blastomà e maldix
Fèlix, cor per son levar s'era squivat son paleffrè,
e ella era caüda en la aygua. Fèlix se meravellà
de la folla fembra com lo blastomava,
pus que ell no
en la aygua; e, car la havia storta de morir,
meravellà
grat. Molt se meravellà lo clergua de la paciència
de Fèlix, lo qual beneí la fembra dementre
que ella lo blastomava.
Dementre que la folla fembra torsia e axugava
sos vestiments, Fèlix demenà al clergua
aquella fembra hon anava. —Sènyer — dix lo
clerga—, a
mi per missatge, per tal que puscha peccar ab
ella—. —Bells amichs —dix Fèlix—, molt me meravell
de vós com havets pugude fer aytal missatgeria,
qui és dampnació de vostra ànima; e
molt me meravell del prelat, qui és en offici de
amar e de conèxer Déu, com pot en son cor caber
nulla cosa que a Déu sia desegradabla.—
—Sènyer —dix lo clerga—, aquell prelat de qui
vós vos meravellats, ha molt gran renda e senyoria,
e és hom qui molt ama aquesta folla
fembra, ab la qual ha peccat molt longament;
e, per ço que a mi provescha de alcun beniffici,
són obedient a tot son manament—. —Amich—
dix Fèlix—, gran meravella ma féts haver, com
vós ab offici de diabla volets haver benifet, lo
qual no deu ésser donat a hom qui sie enamich
de Déu; car aquell offici fo començat en ésser
Déus conegut e amat.—
Quant Fèlix hac entesa la occasió per la qual
la folla fembre anava, ell vench a la fembra, a
la qual dix aquestes peraules: —¡O, folla fembre!,
e con molt me fas meravellar! Cor tu plores
com és caüda del palefrè en l'aygua e has
mullats tos vestiments, los quals són ornats
per tal que pusques usar del soll de luxúria.
Folla fembre, ¿per què no plores con caüda és
de la celestial glòria, a la qual és creada? Mas
tu matexa ta ést derrochada en la via per la
qual vas en abís infernal, e ton menbrar, entendre
e amar has enderrochat e ensutzat en la
pudor de luxúria. Folla fembra, plora car has
perdut Déu, e car has ensutzada ta ànima en
tan vil obra—. Aquestes peraules e moltes d'altres
dix Fèlix a la fembre folla, la qual hon pus
fortment Fèlix la preÿcava, pus fortment lo
desonrava, e menys ses paraules preava. La folla
fembra muntà en son paleffrè e tench se
via.
Molt considerà Fèlix en lo prelat al qual la
folla fembra anava. Aprés considerà en la paubretat
en la qual Jhesuxrist fo en lo món, e los
apòstols. Dementre que Fèlix en axí cogitava,
ell hac oppinió que el prelat no creegués en
Jhesuxrist ni en la fe cathòlicha, car, si ho faés,
no era semblant que per la folla fembre degués
ésser contra Déu e son orda. Estant que en axí
Fèlix cogitava, ell hac temptació que
de Jhesuxrist fos res; e començà a duptar
en sa fe, per lo qual dupta caech en molt gran
pençament.
Dementre que Fèlix en axí duptava,
vench molt altament plorant e planyent, la
qual anava a
Aquell sant hom stava en
en lo qual contemplave Déu. Aquella fembra
havie perdut, per mort,
per la ira que havia de la mort de son fill, anava
a Blanquerna que li digués peraules devotes
e de consolació, per tal que pogués haver paciència
en la mort de son fill. Fèlix dix a la fembra:
—Vós, per què plorats?—. — Sènyer — dix
la fembra—, jo plor per la mort de mon fill, lo
qual més amava que nulla cosa d'aquest món.
E, per la dolor, ira e tristor en la qual són per
la mort de mon fill, plor e són desconsolade tan
forment que a penes víu. E per ço que a me ira
puscha haver algun remey, vaig a
qui ha nom Blanquerna, lo qual és molt
sant hom e ha gran saviesa, e les gents d'aquestes
terres, con han alcuna desconsolació hó con
dupten en alcuna cosa, van a ell, e demànan-li
ço en què dupten; e
ab les peraules de Déu, e dóna concell a aquells
qui dupten en ço que no entenen—. Molt plach
a Fèlix ço que li hac dit la fembre; e ab la fembra
anà a Blanquerna, per ço que li donàs conexença
de la encarnació del Fill de Déu, en la
qual duptave.
Dementre que Fèlix anava ab la fembre per
lo boscatge, temptació li vench molt gran con
peccàs ab la fembre. Molt se meravellà Fèlix de
la temptació que hac, e, enfre sí mateix, dix a
nostre senyor Déus estes peraules: —Senyor
Déus gloriós, qui has tot compliment, ¿com ne
per què has desemperat lo teu servidor Fèlix,
que tots temps de sa vida proposave en tu conèxer
e amar? Ara és Fèlix en peccat e en error,
car en la tua santa encarnació és duptós, e
en desig de carnal delit és cahut, e
està com corrompa sa virginitat. ¿On ni per què
és cahut Fèlix en tan vil stament? Ni ¿on és la
fe en què ésser solia? La virginitat que tant amava,
hon és anada?—
Dementre que Fèlix en axí ab sí mateix perlava,
e de sí mateix se meravellava, la fembra
qui ab ell anave plorava e planyia, e a Déu deyia
aquestes paraules: —Altisme senyor, qui ab
justícia fas totes coses, la mia volentat és contra
justícia en quant desama la mort de mon
fill, lo qual tu has mort ab justícia, la qual justícia
és en tot quant vol la tua volentat. Folla és
la mia volentat que desama ço que ha volgut te
volentat en la mort de mon fill; desobedient
és ma volentat a la tua justícia. Hon, con sie
ma volentat creade a voler tot quant vol la tua
volentat, molt ma meravell de la impaciència
de ma volentat, la qual ha contre les obres de
volentat e de te justícia—. Molt se meravellà
Fèlix de les peraules de la fembre, cor molt eren
peraules devotes e de gran saviesa; e meravellà
con, dient la fembre aytals peraules,
podie haver impaciència de la mort de son fill,
ne com ell podie haver moviment de luxúria en
peccar ab aytal fembre qui tan santes e tan devotes
paraules deya de Déu.
Stant Fèlix en est pençament meravellós, ell
e la fembra vengueren al hermitatge en lo qual
stava lo sant hom Blanquerna. Aquell sant hom
stava dejús
molta sciència de theologia e de phisoloffia
ab què contemplava lo rey de glòria. Fèlix e la
fembre saludaren Blanquerna, e Blanquerna
agradablament lur reté lus saluts. Abdoses se
assegueren de costa lo sant hom, e la fembra
perlà primerament, e dix aquestes paraules:
—Sènyer Blanquerna, en
encontraren Amor e Temor; alegrement se saludaren
e se companyaren en lur venir. Temor
demanà a Amor què volia, ni per què era venguda
en aquella muntanya. Respòs Amor que
la rahon per què era venguda en aquell loch,
era per ço que en aquella muntanya hedifficàs
sa vida. Entristà
meravellà
demanà a Temor per què stava trista. Respòs
Temor dient aquestes paraules: "Major cosa és
temor en ànima qui tema offendre Déu, que
amor en ànima que ama les coses mundanes. E
car vós amats los delits d'aquest món, e jo hé
temor de la justícia de Déu, hé tristícia com vós
volets hedifficar ni star en esta muntanya en la
qual jo propòs hedifficar e star tots los jorns de
ma vida."—
Aprés estes peraules, la fembre recomptà
a Blanquerna com era en tristícia e en dolor
de la mort de son fill, e havia major amor a
son fill que temor de Déu; e per ço era venguda a
Blanquerna: que la consolàs en tal manera
de la mort de son fill, tro que major temor
hagués de Déu que dolor de la mort de son fill.
Molt se meravellà Blanquerna de la bella
semblança que la bona fembra havia, comparada
al seu stament, e meravellà
que la fembre havia de son falliment no la
consolava e no la feya star obedient sots la
volentat de Déu; com sie natural cosa que conexença
dó endreçament e orda a via de salut, e faça
star temor de Déu sobre la amor que les gents
han en aquest món e a ços perseqüents. Aprés
que Blanquerna hac stat en aquest pençament,
ell dix a la fembre aquestes peraules:— En una
ciutat havia
injuriós, avar, e
custumes. Lo rey d'aquella ciutat era molt savi,
just, larch, humil, e ple de totes bones custumes.
En aquella ciutat vench
al hostal de
peraules a
qui li havia enganade sa filla, ab la qual peccava:
"Gran és la justícia del rey con lexa lo batlle
mal usar de son offici, car en ço hon lo batlle
offèn lo rey e son poble, moltiplique la pena que
el rey darà a son batlle; e lo poble, qui ha
paciència en les males custumes del batlle,
regordonarà lo rey; hon pus lo batlle serà contra son
poble". Dementre que lo hostaler deya aquestes
peraules, lo caveller dix que en lo batlle, qui
era mal, era signifficat que el rey era mal, e
que hagués semblants custumes d'aquelles que
el batlle havie. Tota aquella nit estech aquell
palegrí en pençament per les peraules que hoïdes
havie, e no sabie detriar qual significave,
en son parlar, pus fortment, lo stament del rey:
hó el caveller hó lo hostaler.—
Aprés que Blanquerna hac dita aquesta semblança,
dix aquesta altra semblança: —
era molt bella e era molt cobejada per lo
carnal delit. Aquella donzella hac en volentat
de amar virginitat, per ço que en aquella cosa
hon era pus cobejade servís Déu e fos pus
contrària a la vanitat d'aquest món. Sdevenc-se
que
e infamà-la del peccat de luxúria. Aquella
donzella fo molt irada contre aquell foll hom,
al qual hac tan mala volentat, que caech en ira,
que és peccat mortal. Dementre que la donzella
stava en peccat mortal, ço és en peccat de
ira, en volentat li vench que peccàs ab
qui lonch temps la havia amade. Molt se
meravellà la donzella de la volentat que havie
en peccar ab lo caveller e en corrompre sa virginitat,
que molt havia conservada. Aquella
donzella se confessà de
dix aquestes peraules: "Sènyer, molt són turmentada
del peccat de luxúria, lo qual solia
molt forment desamar. Ara no
són en volentat que pech ab
ha lonch temps amada. Per merçè vos prech
que vós me digats de on ve, ni en què
que axí ma
malvat stament". Lo sant hom demanà a la
donzella dels altres peccats mortals, per tal que
ab aquells pogués conèxer la rahon per la qual
la donzella havia concebut que peccàs per peccat
de luxúria. La donzella dix al sant hom que
era en peccat de ira contre aquell hom qui l'avia
enfemada; per la qual ira lo sant hom conech
que la donzella era desemperada de Déu,
e per açò era caüda en folla volentat. Lo sant
hom dix a la donzella que perdonàs a aquell
hom, e que en son cor lo amàs, per tal que hagués
paciència e fortitut, e que no
glòria de sa virginitat.—
Aprés que Blanquerna hac finides aquestes
peraules, la fembra entès sa doctrina per les
semblances. Fèlix se meravellà forment de les
semblances que dites havie a la fembra, per les
quals semblances entès la rahó per què era cahut
en temptació de fe e de luxúria; e lohà e beneí
Déu en aquelles semblançes que hoïdes
havia, e dix a Blanquerna aquestes peraules:
—Sènyer, en una terra se sdevench que
xristià se desputà tan longament ab
sarrahí, que li donà entendre que la ley dels
sarraïns és falça; lo qual rey conech, per les necessàries
rahons que
ell era en stament de dampnació. Aquell pregà
lo religiós que li provàs per rahons necessàries
la fe dels xristians ésser vera, e ell pendria
crestianisme, e betejar s'ia, e sa terra rendrie
al manament de santa Sgleya. Aquell religiós
respòs que no porie mostrar per rahons necessàries
ésser vera. Molt desplach a aquell sarrahí
ço que li hac dit lo frare religiós, al qual dix
que mal havie fet com l'avia gitat de la fe dels
sarrahins, en la qual creura solia, pus que no
podia dar rahons necessàries de la fe romana.
E dix que greu cosa era lexar se fe per altre fe;
mas jaquir sa fe mala per vera, hon pusque ésser
necessitat de rahon, aquella cosa era molt
covinent, ço és saber, jaquir creença per entendre.
Aquell rey dix al frare que si no li feya entendre
la fe dels xristians, que ell lo feria morir
a mala mort. Aquell frare fugí, e
error, hon se seguí molt de dan a ell e a tota se
terra.—
Aquesta semblança dix a Blanquerna per ço
que Blanquerna li provàs encarnació e que
Fèlix d'aquí avant no pogués caher en temptació
de fe, car molt és temptació greu e perillosa.
Aprés aquesta semblança, Fèlix dix
semblança per ço que null temps no caygués en
temptació de luxúria. —Sènyer —dix Fèlix—,
hermità hac stats
lo qual hac duyta molta aspre vida.
sdevench que lo ermità splugave son cilici, e
víu-se molt magre e molt turmentat per la gran
afflició que feya. Lo ermità considerave que
Déus li daria gran glòria per la gran penitència
que sostenguda havia. Aquell ermità conech
la temptació en què era cahut, per tal que hagués
vana glòria de la penitència que feta havie.
Aquell ermità pençà manera com pogués
mortificar en sí tan fort temptació de vana glòria,
que negun temps no caygués en semblant
temptació. Lo bon hom se vestí son cilici, e anà
a
en què lo ermità havia estat
ciutat anà lo bon hom cridant si hi havia negun
hom qui volgués comprar lo mèrit que ell
havia gosanyat en
e tots los hòmens qui
que hagués perdut son seyn. Aquell ermità demanà
a
en servir Déu
pans que l'ome portava. Aquell hom respòs dient
que no li
reprès tan forment sí mateix de la temptació de
vane glòria, que d'aquí avant no caech en temptació
de vane glòria, e pujà fer penitència axí
com solia—. Aquestes peraules dix Fèlix a Blanquerna,
per ço que Blanquerna li donàs tan fort
penitència que per negun temps no caygués en
temptació de luxúria, en la qual temptació era
caygut. E la temptació de fe e de luxúria recomptà
Fèlix al ermità segons que li ere sdevengut.
Molt plagueren a Blanquerna los
que Fèlix li hac recomptats, e dix a Fèlix aquestes
peraules: —Sots
stava
dix al pastor peraules de phisolophia, les
quals lo pastor no podie entendre. Dementre
que el pastor se meravellave de les peraules que
el phisoloff li hac dites, lops vengren a les ovelles
del pastor, qui devoraren gran res de les
ovelles.—
Aprés sta semblança, la qual dix per ço que
Fèlix no hagués d'aquí en avant temptació de
fe, él dix altra semblança a Fèlix, per la qual
no hagués temptació de luxúria. —En
rich hom eren
l'altre era ira.
hoí en l'Avangeli com Déus manà a
son enamich. Aquell hom proposà en son
cor a amar aquell hom al qual havia mala volentat.
Encontinent que amà aquell hom que
desemava, lo il·luminà Déus com exís del peccat
de avarícia, cor mortifficació de
occasió de la destricció d'altre peccat. Donchs,
qui desama luxúria —dix Blanquerna—, desama
tot altre peccat, car un peccat és occasió a
hom de altre peccat.
—Fèlix —dix Blanquerna—: denant
se desputaven
de la encarnació del Fill de Déu. Lo juheu e el
sarrahí negaven al crestià encarnació, el crestià
la approvava segons estes paraules: "Manifesta
cosa és que Déus ha creat lo món per sí
conèxer e amar. En Déu és granea, bonesa,
eternitat, poder, saviesa, volentat. Per la bonesa
ha volgut que el món sie bo, e que bona cosa
sie conèxer e amar Déu; per la granea vol Déus
que sia sa bonesa, granesa, eternitat, poder, saviesa
e volentat molt coneguda e amade; per la
eternitat vol Déus que
e
per lo poder vol Déus que totes aquelles coses
sien veres per què Déus puscha ésser més conegut
e amat; per la saviesa vol Déus que aquells
hòmens sien pus savis qui més amen e conexen
Déu; per la volentat vol Déus que aquells
hòmens sien en via de veritat que han major fe,
e major mèrit hagen, e en què sia pus forment
significade la bonesa e totes les dignitats de
Déu, ésser en Déu gran virtut e noblesa, misericòrdia
e justícia; e la volentat de Déu vol que
aquells hòmens sien en via vera qui
pus tenguts a amar Déu e virtuts, e desamar
vicis".
Lo crestià dix que la major bontat que Déus
puscha fer en hom, és que
essència del Fill de Déu; e la major granesa que
puscha ésser en hom, és que sia una persona ab
Déu, qui és infinida granea; e la major duració
que creatura pusque haver, és que dur sens fi
en ésser Déu; e lo major poder que hom pot haver,
és que puscha ésser una persona ab lo Fill
de Déu; e la major saviesa que creatura puscha
haver, és que sàpia sí mateix ésser una persona
ab Fill de Déu, e que sàpia que tot quant és
creat, és creat per ço que ella sia hom e Déu; e
la major fermetat que creatura pusque haver a
Déu e a sí mateixa, és que àm ésser una persona
ab Deu; açò mateix que
veritat, e de perfecció e de noblesa. Null hom
no pot ésser pus occasionat en conèxer e amar
Déu, com hom qui sie Déu e mort per ésser conegut
e amat Déu, e per ésser rehemut lo poble
de Déu; ne null poble no pot ésser pus obligat
a conèxer e amar Déu, que pobla que crea ésser
reemut e salvat per la encarnació e
passió de Hom Déu.
Aprés aquesta significança que el crestià
hac feta al pagà, de la encarnació de Déu, ell
dix al pagà estes paraules:
Cort
procurà al rey molt bé son negoci en la cort
del apostoli. Al venir que el caveller se
ladres aucieren lo caveller e tolgueren-li tot
ço que portava. Aquell caveller havia muller
e infants; e quant sabé la mort de son marit,
vench denant lo rey ab tots sos infans, e
plorà e planch la mort de son marit, pregant lo
rey que en los mèrits de son marit li ajudàs a
haver ses necessitats. Longament plorà lo rey
ab la muller del caveller e ab sos infants, e fortment
se tench per tengut a la dona e als infants
per amor del caveller, qui per los seus negocis
era mort".
Aprés esta semblança, lo crestià dix al pagà
si naturalment se sentia moure plus amar e conèxer
Déu per les peraules que havie dites de sa
fe que per les paraules del juheu e el sarrahí
havien dites de lur fe e contre la fe dels xrestians;
car, si el pagà se sentís pus scalfat de l'amor
de Déu, per les sues peraules, que per les peraules
del juheu e del sarrahí, convenie
que ses peraules fossen veres; car si eren
falces, seguir s'ia de la bonesa e la granesa e
les altres virtuts de Déu fossen a sí mateixes e
a ses obres contràries, la qual contrariat és
impossible. Longament cogità lo pagà en les
peraules dels
crestià entès que Déus perticipava plus forment
ab hom e ab totes creatures en bontat,
granea, eternitat, poder, saviesa e volentat, e
axí de totes les virtuts de Déu, que per les peraules
del juheu e del sarrahí; e fo crestià, e desiujà
amar, e honrar, e conèxer Déu.—
Molt plach a Fèlix la bella semblança per la
qual Blanquerna li hac provade la encarnació
del Fill de Déu, e fo conformat en la fe en què
ésser solia; e losà Déu, qui tanta de saviesa havia
donade a Blanquerna, qui per semblançes
responia e provava a les qüestions que hom li
feya, e per aquelles semblançes adoctrinava les
géns en bones custumes, e en amar, honrar e
conèxer Déu.
[VIII]
DE LA SANTA PASSIÓ DE NOSTRE SENYOR
JHESUXRIST
—Sènyer —dix Fèlix—, molt me tench per
pegat de la provança que m'avets feta de la
santa encarnació del Fill de Déu, la qual hé entesa
per eximplis los quals signiffiquen aquella
encarnació. Mas fort ma meravell per què la natura
divina lexà cruxifficar, turmentar ni auciure
la humanitat, ab la qual és
com sia cosa que la deïtat àm aquella natura
humana sobre totes creatures, e amor hage
natura de squiyar pena e mort a açò que ama.—
Blanquerna respòs e dix que en la santa humanitat
de Jhesuxrist ha la natura divina posade
més de bonesa que en totes les altres creatures;
e la granea d'aquella natura humana és
major en virtut de durar, de poder, entendre e
amar, que no és tota l'altre virtut que Déus ha
creada. E per ço covench que en axí com la bonesa
de Déu exalsà la bonesa de la humana natura
de Jhesuxrist sobre tota bonesa creada,
que en axí la bontat de la humanitat de Jhesuxrist
se liuràs a gran mal de pena a sostenir,
per honrar la bonesa divina; lo qual mal de pena
covench ésser major que neguna pena que
puscha ésser stimada.
—Bell fill —dix Blanquerna—, en axí com
Déus Fill exalsà la humanitat de Xrist en la major
granesa que pòch, en ço que la féu ésser una
persona ab sí mateix, en axí la humanitat de
Xrist se volch humiliar a la major poquesa a la
qual se pòch humiliar. E açò féu per honrar la
gran granesa del Fill de Déu, la qual major pauquesa
fo en ço que Xrist volch ésser encarnat
en pobre fembre, e volch ésser nat e nodrit pobrement,
e volch ésser privat de pochs hòmens e
de pobres, e poch volch preïcar, poch volch ésser
honrat, pochs miracles féu segons que molts
ne pogre fer, pobre volch ésser, e poch volch
viure; e, segons la honor que li tanyia, menys
de honor hac que negun hom d'aquest món, e
a la mort se volch humiliar, la qual ab poquesa
se cové; e totes aquestes coses fer per honrar
la granea del Fill de Déu. Cor Déus volch ésser
hom, volch que tots quants hòmens són, ne foren,
ni seran, sien perdurables sens fi, per tal
que aquella humanitat de Xrist sia honrada en
glòria sens fi, e sia amade, coneguda, per tots
los sants de glòria, los quals hagen glòria en la
glòria d'aquella natura divina e humana de
Xrist. E per ço natura humana de Xrist volch
molt trebellar en est món: per ço que a la natura
eternal donàs honor en aquest món.—
Dix Blanquerna: —
comte era hom molt mal e molt ergullós,
e havia fetes al rey, qui era son senyor, moltes
vilanies e injúries.
compte hoïa perlar de la santa passió de Jhesuxrist,
la qual preïcava
sermó, lo compte se
que ell se
molt amava, correch detràs a
se gità en terra per tal que el lebrer no li fes
mal. Aquell labrer aucís e derompé lo can petit
denant lo compte. Lo comte fo tant irat contre
labrer, que aquell féu ouciure, e dix als
seus cavellers aquestes peraules: "Hanc no víu
ni hoí dir que neguna bèstia faés tan gran crueltat
com lo lebrer que el cà petit ha mort, lo
qual a ell se humiliave per tal que no
Aquell comte havia
de jorns, e que era hom de santa vida, lo qual
caveller dix al comte aquestes peraules: "Sènyer
comte, la pus noble creatura, e aquella
que ha major poder que tot quant és creat, és
Jhesús, fill de nostra dona santa Maria; e la pus
pocha bèstia qui sia en la món és l'om peccador.
Jhesuxrist, qui ha major granesa de poder que
neguna creatura, se liurà e s'umilià a mort
per salvar los juheus e tots nosaltres. Aquells
juheus eren peccadors, los quals faeren crucificar
e auciure, a la pus greu mort que pogueren,
Jhesuxrist". Molt cogità lo comte en les peraules
que li hac dites lo caveller, e per virtut
de la santa pació de Jhesuxrist concebé en son
coratge humilitat e contricció de cor. Aquell
compte pujà en son cavall; tot sols anà al rey;
als peus d'aquell rey se gità lo comte, e clamà
mercè al rey que li perdonàs. Lo comte dix sos
feliments denant lo rey e denant son concell,
clamant mercè.
Molt se meravellà lo rey de la venguda del
compte e de les peraules que deia. Aquell rey
dix al comte aquestes paraules: "
offès
Aquell scuder hac gran contricció e penediment
del felliment que havie fet contre son
senyor. Lo caveller feya cercar lo scuder que
era fuyt per temor de mort.
que el caveller venia de cassar, e passà
denant
Aquell scuder axí del hostal e va
e humiliar al caveller, al qual clamà mercè
dient estes peraules: "Sènyer, falsatat e engan
m'enclinà a falliment, lo qual fiu contra vós.
Pahor de mort ma féu fugir; retornade és en
mon coratge la bona amor que lonch temps vos
hé haüde. No deman mercè per ço que viva, ans
ma accús per digne de mort. Mercè deman per
tal que a la ànima perdonets e que al cors façats
morir a la mort que ha perservida". A gran meravella
se meravellà lo caveller del scuder, car
hanch víu null hom qui tan bé clamàs mercè
con fé lo scuder. Lo caveller devellà de son cavall,
e basà al escuder, qui plorava, sos ulls e sa
bocha, per ço car vertaderament clamava mercè.
Lo caveller féu caveller lo scuder, al qual
donà grans dons, e aquell féu major en tot son
alberch".
Quant lo rey hac finides aquestes peraules,
lo comte qui mercè li clamava, recompta al rey
la rahon per la qual era vengut a sa cort clamar
mercè, e recomptà lo sermó que havia hoït de
la passió de Xrist, e la mort del lebrer e del can
petit, e recompta les peraules que li havia dites
lo caveller de la pació de Jhesuxrist. Aprés que
el compte hac recomptades totes aquestes coses,
dix al rey e a sa cort aquestes peraules:
"En tan gran supèrbia ha stat mon coratge ergullós,
que hanc no
ab lo poder de la santa passió de Jhesuxrist lo
humilià en clamar mercè e en star a jonollons
denant vós e vostre cort; car si Xrist, qui és
Déus e hom, se humilià a la mort e a hòmens
peccadors, lo qual no havia colpa ne tort, bén
són digne que
de mort per mon coratge ergullós, fals, que moltes
vegades m'à fet fer trahició e erigan contre
mon leyal senyor e contre son leyal consell".
Molt plagueren al rey e a tot son concell les
peraules del comte, al qual perdonà, e reté-li
tota sa terra, e féu-lo de son concell. E
sa cort loaren lo poder de Déu, qui ab humilitat
vencia tot coratge ergullós.
Un jorn se sdevench que aquell comte passava
pres de
bons hòmens de penitència.
se era donat a servir aquells sants hòmens, e
aportave fems al ort. Dementre que lo comte
passava per la carrera, lo comte remenbrà en
la santa passió de Xrist e en la santa vida
que
hac devoció que en axí com Jhesuxrist se liurà
a humilitat e menysprehà la vanitat d'aquest
món, que en axí desemperàs aquest món e que
liuràs al plus vil offici que pogués. Aquell compte
avallà de son cavall, e dix al ortolà que li
donàs sa sanalla hon portava los fems e sos
vestirs, e que presés son cavall e sos vestiments,
los quals li donà. Aquell ortolà respòs e dix al
compte aquestes peraules: "Sènyer compte,
¿membre-us com
lonch temps, a lo qual vós faés caveller, e lo
qual volíets affillar de tot quant havets?" Lo
compte respòs e dix que ell menbrava ço de son
nebot que ell li
vegades l'avia fet sercar per diverses regnes,
e hanc non hoí negunes noves. "Sènyer", dix
lo ortolà, "jo són aquell que vós tant solíets
amar". Lo comte conech que lo ortolà era son
nebot, mas per ço cor lonch temps havia que
no
que soferia, no
venir. Molt plach al comte con hac atrobat son
nebot, e meravellà
Dementre que el comte axí
ell remenbrà com ell mateix volia haver aquell
offici en lo qual era son nebot, e meravellave
de sí mateix com se meravellave de ço, en altre,
que en sí mateix haver volie. "Amable nebot" ,
dix lo comte, "jo vull que d'aquí avant sies comte
e senyor de tota ma terra, e jo vull ésser ortolà
tots los jorns de ma vida". Lo ortolà respòs
e dix al comte estes peraules: "Sènyer comte,
aquell jorn que vós ma donàs a cavaller, hoý
preïcar a
saviesa de hom, saber humilitat e saber sí mateix
en offici que sia en servir Déu, que ésser rey
de França. E per açò, sènyer comte, aytal saber
no vull gitar de ma ànima per lo vostro comtat
ne per tot quant vós donar ma poríets; car més
àm aquesta sanalla e aquestes pobres vestadures,
que vostro cavall ne vostres vestiments;
car ab ma sanalla e ab mos pobres vestiments
són pus agradabla a la saviesa de Déu, que no
sèrie ab vostre cavall ne ab vostres vestiments".
En
muller e infans e grans riqueses. Aquell
burguès desiujave molt fortment ésser servidor
de Déu. e no vullia haver en son cor nulla altre
amor mas la amor de Déu; mas, per la muller,
e
no podia amar Déu segons que amar lo desiujave.
Aquell burguès acabà ab sa muller que
deffení, e donà a ella e a sos infants tot quant
havie, exceptat
a la necessitat de son cors. Molt pòch lo
burguès més contemplar a Déu adonchs, que
d'ebans no feya; emperò l'alberch e la vinya
que possehia, lo embargave algunes vegades
en cogitar Déu. Lo burguès donà lo alberch
e la vinya que posseïa, per amor de Déu, e adonchs
pòch més cogitar en Déu que d'ebans
no feya. Emperò sos fills e sos parents lo embergaven
a les vegades; e anch lo burguès no
pòch bé a sa volentat satisfer e amar Déu, d'entrò
que anà en terra stranya. E fo tan pobre
que no hac neguna cosa; e adonchs havia Déu
en tota sa volentat, e neguna cosa no l'ambergave
a amar Déu.—
Cant Blanquerna hac recomptada ab semblançes
a Fèlix la rahon per què la deïtat volch
que la humanitat de Xrist fos en est món en
paubetrat, passió, desonor e en mort, Fèlix conech
la rahon per aquestes semblances que
Blanquerna dites havie, e lohà e benehí Déu, e
en son cor proposà ésser pobre tots los jorns de
sa vida, e desiujà morir per donar conexença e
amor del Fill de Déu, qui, per la santa humanitat
que près, volch ésser tant conegut e amat.
[IX]
DE PEGAT ORIGINAL
—Sènyer— dix Fèlix—, hoït hé recomptar que
per lo peccat mortal que Adam, pare nostre,
féu adonchs con menjà del fruyt e fo desobedient
a Déu, som tuyt en pena corporal; ço és
saber: fam, set, fret, calor e maleltia e mort na
havem. Encare hé hoït dir que tot hom qui no
sie betiat és perdut per lo peccat original. On,
com la ànima de cascun hom no sia de la ànima
de Adam, e car null hom no deu portar pena,
segons que a mi és viares, del peccat que ell
pròpriament no ha fet, molt ma dó gran meravella
com pot ésser que hom porta pena per lo
peccat de Adam.—
Respòs Blanquerna, e dix: —
tolt
rey morí, e lexà son fill hereter. Lo caveller qui
havia perdut lo castell, pregà lo rey que li retés
lo castell que son pare li havie tolt. Respòs
lo rey, e dix que ell no havia colpa dels peccats
de son para, car lo pare no li havie tolt lo castell
ab la volentat del fill, mas ab la sua pròpria
volentat. "Sènyer", dix lo caveller, "en axí com
vós sóts rey per vostre pare, en axí sóts tengut
de satisfer tot ço a què era tengut vostro pare;
e car vós regnats per lo dret que vostro para
havia, sóts tengut a tenir justícia en tot ço que
havets per lo rey vostro para".—
Cant Blanquerna hac dit aquest eximpli, ell
lo applicà a son proposament dient aquestes peraules:
—En Adam, ans que angendràs Cahim
ni Abell, stava tota la humana natura, e en nostra
mara Na Eva; e en amdosos fo exalçada la
humana natura sobre totes les bèsties e los aucells,
plantes, e els peys e les altres coses; e per
ço que havem de nostres pares, ço és N'Adam e
Na Eva, som tuyt en la noblesa en què som sobre
totes les altres creatures sensibles. Donchs,
en axí com per lo bé que havem de Adam e de
Na Eva, som honrats, lo qual honrament no havem
per nosaltres mateys, en axí se cové, segons
orde de justícia, que siem turmentats e
avilats, pus fortment que neguna creatura, per
lo mal e
contre lur creador; e per ço cové que tuyt
portem pena corporal per lo peccat original.
Bell amich —dix Blanquerna—, si per lo peccat
original hom no aportava pena en la ànima,
adonchs, con no és betiat, ja no pogre hom ésser
en pus vil stament que bèstia ni que altre creatura,
stant hom ço que és hom; e en axí Déus
no pogre satisfer al ús de la gran justícia, la
qual cové ésser tan gran que, en axí com la
bontat de Déu pòch, per gràcia, exalçar natura
de hom sobre tota creatura corporal, que
en axí la justícia de Déu la natura humana en
universal hage pogude baxar e punir, e ésser
tot hom qui no sia batejat de pus vil condició
que neguna bèstia ni neguna creatura; en la
qual vil condició està tot hom qui no sie batejat,
car per absència del babtisme és jutjat a
dampnació.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿com pot la passió de
Xrist abastar a tan gran virtut que tot lo humanal
linatge ne sia rehemut, com sia la natura
humana de Xrist
Blanquerna dix que la natura humana
de Xrist, per si tan solament, no pogre abastar
a reembre tot l'umanal linatge; mas car
era e és una ab lo Fill de Déu, per ço, per rahon
de la noblesa del Fill de Déu, fo la natura
humana tan exalsada en honrament, virtut, poder,
e no tan solament pot abastar a recrear
més encare.—
—Sènyer —dix Fèlix—, pus que tan gran virtut
hac la passió de Xrist en salvar son poble,
¿com pot ésser que tots los hòmens d'aquest
món no sien en via de salvació?. Ni ¿per què són
més de infels, que no creen en son aveniment,
que de xristians? Segons açò, par que lo seu aveniment
no sie bestant a recrear lo món—. Blanquerna
dix que
en sa persona, e havia bé acustumat son regne.
Aquell rey havia
qual acustumà en ses custumes, e lo qual nodrí
com pus bellament pòch. Aquell rey morí, e son
fill regnà longament, e fo molt savi rey e bé acustumat,
e tench en pau e en justícia sa terra, per
les bones custumes en què l'ach nodrit son pare.
Aprés la mort del rey, regnà
no hac bones custumes, e guastà e discipà
quaix tot son regne, per les males custumes que
havie.
Blanquerna dix que per
savi rey ab gran res de cavellers, e
per la qual passava encontrà
lo cors de Jhesuxrist. Aquell rey devallà
de son cavall, e en la terra se ajonollà, la qual
terra besà per fer reverència al cors de Jhesuxrist.
el rey fesia, e no volc devellar de son cavall ne
fer reverència al cors de Jhesuxrist. Molt se
meravellà lo rey del ergull del caveller, lo qual
gità de sa cort, e al qual tolch son beniffici, per
la desonor que havie feta a Xrist. Aprés que
Blanquerna hac dites aquestes peraules, ell dix
que la passió de Xrist abastava a donar al rey
eximpli de caritat, justícia, devoció e humilitat,
e aytambé abastave al caveller que no volch
de vellar de son cavall. Mas lo caveller no
volch pendre eximpli ni virtut; e per ço no és lo
món en error per defelliment de la passió de
Xrist, ans ho és per ço car les gents no volen usar
de les bones custumes que Xrist hac en sí
mateix, e que lexà en los apòstols, e
e
[
DE NOSTRA DONA SANTA MARIA
Stava Fèlix denant Blanquerna e cogitava
en nostra Dona, de la qual se meravellave com
pòch ésser verge aprés la nativitat de son fill; e
dix a Blanquerna aquestes peraules: —Sènyer,
molt ma meravell de nostra Dona com pòch haver
son fill sens corrompiment de sa virginitat —.
Blanquerna dix que en axí com lo fill de
nostra Dona entrà en ella sens corrompiment de
virginitat, que en axí covench que nasqués sens
corrompiment de virginitat; cor, si no ho faés,
fóra sa nativitat contra natura de la generació, e
en lo començament de la generació de Xrist fóra
nostra Dona pus noble que en la fi, con nasch
son fill; e la volentat de nostra Dona que hac
eleta virginitat, no pogra ésser complida en la
nativitat de son fill. Donchs, per ço que nostra
Dona no fos corrumpuda, ne sa volentat no fos
perdent en la nativitat, volch son fill mateix
conservar virginitat en nostra Dona, en axí aprés
del part com anans del part.
Dementre que Fèlix se meravellave de les
peraules que Blanquerna hac dites, Blanquerna
dix que
del sol com pot entrar en la lugor del foch
sens corrompiment de la lugor del foch, e sens
encloïment de la lugor del sol, que no és enclosa
dintre la lugor del foch, jatsasia que sie de
dintre. Aquest maestre era molt savi en la sciència
de phisolofia, e dix aquestes peraules: "Natural
cosa és que en tot cors que sie compost
dels
elament sens que la un elament no corromp l'altre
elament, e de tots los
compost, ço és saber aquell cors qui és compost
dels
Santa Maria, que en lo ventre de nostra Dona,
stant verge, fo ajustat son cors de la carn de
nostra Dona, entrant la
axí del ventre de nostra Dona stant verge; en
axí com lo cors compost qui ix engendrat dels
elaments en altra spècia que no és negun dels
elaments, ne en aquell cors no és negun dels
elaments corromput essensialment".
—Sènyer —dix Fèlix—, nostra Dona con veya
son fill, que tant amave, pendre, ligar, ferir,
scarnir, crucifficar e auçiure, ¿com ho pòch sofferir?
Ni ¿per què nostra Dona no morí de dolor
quant víu son fill mort en la creu?—. Blanquerna
dix que en
era molt fort gelós de sa muller, de la qual havia
casta e bé acustumada, e sobre totes coses amave
son fill. Aquell burguès havie
molt amava, lo qual havia infamada la bona dona
muller del burguès, per ço que el burguès
desamàs son fill, e que el nebot fos hereter aprés
la mort de son avoncle.
que lo nebot dix a son avonclo que ell
havia vist exir de la cambra de la dona
del qual havia infamade la dona muller de
son avoncle. Molt fo irat lo burguès de les peraules que son
nebot li hac dites, e dix a son
nabot aquestes peraules: "Bell nabot, si tu mi
amas, ni si vols possehir mes riqueses aprés ma
mort, a hobair te cové mon manement. Ve a ma
muller, e denant ella met la mà tua en lo ventre
de son fill, e trau-li lo cor de son ventre, per
tal que per la mort de son fill muyra de tristícia
e de dolor." Aquell mal hom venc a la bona
dona qui tenia son fill en sa falda, ab què
dels treballs que son marit li donava per
rahon de la gelosia en què era; lo mal hom tolch
a la dona son fill, e denant ella mès lo coltell
per lo ventre al infant, e puxes í mès sa mà, e
trasch lo cor del infant en sa mà, lo qual gità a
la dona en sa falda. Dementre que el mal hom
en axí l'infant auçeya, l'infant cridave e plorave,
e sa mare gordava, e ell deya que li ajudàs
d'aquell mal hom qui l'auçeya. La bona dona a
son fill ajudar no podia, e, per la gran dolor que
havia, se meravellave com no moria. Morir volia
aquella bona dona, pus que son fill morir
vesia. Mas per ço que la bona dona hagués paciència
gran, e a Déu graçiàs los treballs en
què
en aquell temps, ans la féu viure longament
en treballs e en dolor, per ço que en la sua fortitudo,
castedat e dolor la pogués coronar, en
glòria, de gran corona de glòria.
—Sènyer —dix Fèlix—, les géns d'aquest
món ¿con poden haver tan gran sperança en
nostra Dona? Car molts hòmens són qui han major
sperança en nostra Dona que en son fill.—
—Bell fill —dix Blanquerna—, la carn que el Fill
de Déu près de nostra Dona val molt més, sens
tota comperació, que tots los àngels e
e més que tots los hòmens qui són, ni foren,
ni seran; e més val que tot quant Déus ha
creat, ne neguna cosa no poria Déus crear que
pogués tant valer quant fa la carn que el Fill
de Déu se vestí en lo ventre de nostra Dona. E
per açò cové que nostra Dona sia tan alta e
tan excel·lent creatura, complida de justícia, caritat,
virtut, santatat e poder, que sia abastant
a la sperança que els justs e els peccadors han
mester; e car tot hom, peccador hó just, ha
mester los prechs de nostra Dona, e car son Fill
en aquelles pregueres vol més exausir nostra
Dona que negun sant, ne que tots los sants, ni,
encare, que nostra Dona és pus diligent en pregar
son Fill per justs e per peccadors que negun altre sant,
per açò ell vol que les gents hagen tan gran sperança
en nostra Dona.—
Aprés aquestes peraules, Blanquerna dix a
Fèlix aquesta semblança, per ço que mils na
entesés les peraules que dites havia: —En una
terra havie
havia molts mals hòmens, e molt gran justícia
tenia aquell rey en aquella terra, per tal que
les gents pogués castigar de lurs mortals felliments.
Moltes vegades havia lo rey despagament
com de tants hòmens fahia justícia, e havie
desig de perdonar moltes vegades; mas no
havia en sa cort hom que li sabés fer pregueries
segons les quals rey deu perdonar; e les
gents sabien lo rey tan just, que desesperaven-se
de ell quant lo havien offès, e no li clamaven
mercè, e
què aquell rey hac
a la qual dix aquestes peraules: "Bella
filla, molt hé gran desig com pogués perdonar,
mas les mies gents no han manera en demanar
perdó. A mi se cové que a vós dó senyal de
gran amor, per ço que les gents que contra mi
fan felliment se confien en vós, e que jo per
vostres pregueries lus deja perdonar algunes
vegades. E a vós, filla, se cové que les gents
façats en amor de vós mateixa e de mi, per tal
que per vostres bones custumes yo vos deja
axausir, e que les géns, per vostro bon nodriment
e per la sperança que hauran en vós, se
castiguen dels deffelliments que fan; e cové que
vós los mostrets manera com degen clamar
mercè—
[XI]
DELS PROFETES
—Sènyer —dix Fèlix—, en aquest temps en
què ara som, per què no són profetes?—. Respòs
Blanquerna, e dix que
fill que molt amava. Aquell rey tremès
per tot son regne solempnials missatgers, los
quals denunciaren a les gents una novella cort
que el rey devia fer a honrament de son fill, lo
qual volia fer caveller, e
regne. Aprés la cavelleria del rey jove e lo compliment
de la cort, cessaren los missatgers que
el rey hac tremeses per les terres per tal que
les gents venguessen fer honrament a son fill.—
—Sènyer Blanquerna —dix Fèlix—, aquell
rey que vós deïts, ¿per què no féu anans la cort,
pus que son fill era digne que anans fos caveller?
Ni els missatgers que denunciaven la cort
del rey, ¿per què moriren anans que fos la cort
que lonch temps denunciada havien?—. Respòs
Blanquerna, e dix que la cort principalment
era per la honor del rey que feya la cort, e a
son fill tenyia molt major honrament que les
géns que vengren a sa cort no li podien fer; car
aquella cort fo stablida segons la alte honor
que
volgueren tenir cort.
Fèlix dix a Blanquerna per què los profetes
havien perlat tan scurament del aveniment de
Jhesuxrist; car, si pus declaradament n'aguessen
perlat, molts hòmens hi hagren cregut, que,
ignorants son aveniment, són anats a foch perdurabla.
Blanquerna dix que enteniment e fe
són creatures de Déu, e hon plus fortment los
profetes perlaven scurament del aveniment de
Jhesuxrist, pus ocasionat és lo humanal enteniment
a exalçar sí mateix en subtilitat, e en
sercar les obres que Déus ha en sí mateix e fora sí
mateix; en les quals obres l'enteniment
pot més entendre, hon pus l'aveniment de Xrist
és secretament nunciat. E açò mateix se segueix
de fe, que pot ésser major en creura l'aveniment
de Xrist hon pus los profetes n'àn
perlat subtilment.
Blanquerna dix que una vegada se sdevench
que el sant para apostoli mès en lesta a
hom que de
vulla li plagués. La
hon havia grans gents, e havia gran renda aquell
bisbat, mas los seus prelats e sotsmeses
no eren bé acustumats e eren en gran quantitat
de nombre. En l'altre bisbat no havia mas
petita renda, e los clergues e los lechs eren en
pocha quantitat, mas eren bé acustumats. E lo
sant hom amà més ésser bisbe del poch bisbat
que del gran; cor més amà senyoria de poques
persones bé acustumades, que de moltes en què
són malvats nodriments.
Dix Fèlix: —Sènyer, segons la semblança
que dita havets, és significat que Déus ama
més en glòria hòmens de molta alta e santa vida,
que molts hòmens que en aquest món no
hagen haguda gran santadat ni virtut. E car
Déus és tot bo, poderós, gran, ab complida volentat,
per açò és gran meravella per què Déus
no ha ordonat com en aquest món hage haüts
molt més hòmens de molt gran santadat, que
no són aquells que hi són estats—. Respòs Blanquerna,
e dix que
devot, e havia dejús sí monges que no havían
tanta de honestat ne de santa vida com a la lur
orda se convenia, emperò molts monges hi havia
qui eren covinentment de bona vida. Aquell
abat feya moltes abstinències en dejunis, e havia
molta de santadat e de converció, per tal
que per santa vida preÿcàs los mongos mals
que
eren bons que se sforçassen en ésser en molta
alta perfecció de vida, per tal que gran santadat
e converció significas la alta santadat de
lur creador.
—Sènyer — dix Fèlix à Blanquerna—, ¿per
qual rahon los juheus no
tenen la ley vella que és fonament de la ley nova?
Car gran meravella és que ells tenguen
los començaments de la ley nova, e que ells, ab
aquells començaments, sien contraris a la fi de
aquells començaments—. Dix Blanquerna que
en lo temps dels profetes regnava fe forment,
per ço car les géns no eren ab tanta saviesa
com són les géns que ara són; e per acò los juheus,
per fe, cuyden tenir la ley vella, e han fetes
moltes gloses contre els tests, e
seguexen lurs pares primers qui falçament
contradixeren la ley nova. E car són contre
lur fi, per acò són en captivitat, segons que
ho significà
estes peraules:
Era
sa ley, e meravellà
hon han stat tan longament. Cor en lo
temps ans de Xrist foren en
alguns grans felliments que faheren; emperò
la captivitat hac fi, car en la
anys e en l'altre
són, han stat més de
per què. E aquell juheu creya que en la
captivitat en què era, fos per rahon de la mort
de Xrist; e per açò scrist a
per qual rahon havien stat tan longament
en captivitat, car temor havie que no fos per
ço car los juheus foren occasió de la mort de
Xrist.
—Sènyer —dix Fèlix—,
lo qual havia mullers e infants. Al die de la sua
mort li dix lo seu confessor que no
si no retia tot ço que tenia de usura. Aquell
malvat usurer respòs, e dix que més amaria ésser
dampnat que si retia ço que tenia de usura
e que sa muller e sos infants haguessen pobresa.
Donchs, fort ma meravell de la constitució que
hom ha feta als juheus: que si
que
serien xristians que se
constitució—. Respòs Blanquerna: —Era
juheus, dels quals havie gran tresaur tots
anys, lo qual tresaur era de la usura que
feyen als xristians. E esdevench-se que
sos infans, e tots sos béns hac lo rey; e sa muller,
e
que, quirent per les portes, morien de fam. A
gran meravella se meravellaren les gents del
rey, qui hac haüts los diners qui eren stats de
usura, e no
de què visqués ell e sos infants.—
—Sènyer —dix Fèlix—,
de molt santa vida, entrà en
molts juheus. Aquell hermità anava per
tota la ciutat, per ço que de açò que veuria en
què Déus fos amat e conegut, se alegràs, e d'ellò
contrari que ploràs e clamàs a Déu mercè
que ahordonàs a sí amar e conèxer.
sdevench que aquell ermità entrà en la sinagoga
dels juheus, hon hoí que ells maleÿen
Jhesuxrist, e
car cuydaven-se que fos juheu. Molt hac gran
despler aquell sant ermità com lo rey crestià
sofferia en sa ciutat star hòmens qui sien contre
la ley del rey, e que desonren aquell senyor qui
és senyor del rey. Quant aquell sant
hom ermità fo exit de la sinagoga dels juheus,
ell víu que el vaguer fehia justícia de
qui havia mort
per ço car menbrava la desonor que los juheus
havien feta a Jhesuxrist en la creu, en la
qual lo faeren star mort e tot nuu, per tal que
li fos gran desonor feta. Molt se meravellà lo
sant hom del rey e dels xristians d'aquella ciutat,
com podien perticipar ab aytals gents, que
tan contraris són a la alta honor qui
Jhesuxrist, per lo qual cuyden ésser honrats
per tots temps en la glòria de son Pare, qui tant
ama son honrament e tots aquells qui
en aquest món, e qui tant desama tots aquells
qui li fan desonor.—
[XII]
DELS APÒSTOLS
—Sènyer —dix Fèlix—, fort ma meravell
com los apòstols, qui eren pochs en nombre,
pogueren convertir tantes de gents, e ara com
són tants xristians, e enfre nós tots no podem
convertir los infaels qui són en lo món—. Dix
Blanquerna: —Un dexeble de
foch denant lo phisoloff; e meravellà
com de
gran foch. E dix al phisoloff estes paraules:
"Sènyer, ¿per qual natura ha lo foch tan gran
virtut que ab
tota quanta lenya hom metre pogués en
aquell foch?". Respòs lo phisoloff, e dix: "En lo
temps de Jhesuxrist foren alcuns sants hòments
qui eren apellats apòstols, e aquells eren
tots enflamats de la santa gràcia e inspirició de
Déu; e Déus donave
poder de lur ànima, se sforçaven com fahessen
Déus amar e conèxer".—
—Sènyer —dix Fèlix a Blanquerna—, ¿per
què no són ara hòments tan affogats en amar
Déu, que Déus per ells il·lumín tant hom qui
no
rey, molt poderós de thesaur e de gents, cassava
volenter. Esdevench-se
la nit ell vench tot sols al hostal de
albergar, e dix que ell era caveller qui era de la
cort del rey, e prega lo pagès que
per amor del rey. "Sènyer", respòs lo pagès,
"jo són rey, e aquell que vós appellats rey no
és rey". Molt fo meravellat lo rey de les peraules
del pagès, e pregà
que deya què signifficaven.
"Sènyer", dix lo pagès, "offici de rey és fer
tot aquell bé que pot fer a son poble, e squivar
tot lo mal que pot squivar; e lo rey de qui vós
perlats ha pres altre offici, que no és de rey, car
ell s'és sotsmès a encalçar les bèsties salvatges,
per les quals no és rey, e tots jorns sta en tristor
e en treball com no les pot haver a son plaser.
Mas jo, sènyer, són rey de ma volentat, en
ço que
jo faria tant que tots los jorns de ma vida
e tota ma terra ordonaria a tal stament que
Déus na fos amat e conegut". Dix lo rey al pagès:
"Los reys e los grans senyors de aquest
món són moltes vegades occiosos; e per tal que
no hagen malvats pençaments ne no façen mal,
van a la cassa a cessar mal". Dix lo pagès: "En
aquella casa, sènyer, no í és cessar mal, ans
hi és montiplicar, segons que ho signifiquen les
peraules que
"Bell amich", dix lo rey al pagès, "prech-vos
que
al prelat". "Sènyer", dix lo pagès, "
donava a gran treball com stava en son bisbat
e havia a usar de son offici. Aquell bisbe
empetrà ab lo apostoli que pogués star fora son
bisbat, e stava en sajorn e en deport; e
qui era son official, era hom de mala vida.
Aquell official feya molts de mals.
sdevench que lo seu clerga li dix estes peraules:
"Sènyer, molt fort ma meravell com lo bisbe
vos hage comandat son bisbat, com podets tant
de mal fer en son bisbat, ne per què no havets
consciència del mal que féts". Respòs l'official:
"Lo bisbe ha a retre compte de ses ovelles, que
en mi les ha perdudes". Molt fo meravellat lo
clerga de aquelles peraules que lo official li hac
dites".
"Bell amich", dix lo rey, "¿què signifiquen
aquelles peraules que lo official dix del bisbe al
clerga?". "Sènyer", dix lo pagès, "en
ermitana s'encontraren Volentat e Poder. Gran
contrast fo emfremdós;car Poder deya que més
valia que Volentat, e Volentat deya que més
valia que Poder. Amdues elegiren a jutge lo
ermità d'aquel loch, lo qual dix aquestes peraules:
"Era
Aquell hom savi havia gran volentat en fer bé,
e desiujava haver tan gran poder com sell que
el rey havia, per ço que faés aquell bé que
perdia en lo poder que ell rey havia en fer bé,
per ço car en agual voler no havia en fer bé son
poder".—
Quant Blanquerna hac dites les semblances
demunt dites, Fèlix conech, per les semblances,
la rahó per què los xristians no han del foch
que
e induir-los a via saludable; e dix a Blanquerna
estes peraules: —Esdevench-se en
que morí
e a sa muller moltes de riqueses. En aquell die
que morí aquell rich hom, e foren venguts de la
sgleya sa muller e sos infants, qui an aquell die
hagren molt plorat per la mort del rich hom,
sala, jugava ab
muller, e los infants, e d'altres qui, per ells
acompanyar staven en la sala, se reyen del gat
e de la ploma.—
Dix Blanquerna que
palegrí denant la creu, e sguardava ab los ulls
corporals la creu, e ab los ulls spirituals remenbrava
ço que la creu significava de la santa pació de
Jhesuxrist. Dementre que aquest palegrí en axí
stava, ell víu entrar en la sgleya
capellans qui de les coses corporals perlaven, en
les quals peraules se alegraven e stigueren longament.
Aquell palegrí dix als
estes peraules: "Senyors capellans, vosaltres
sabets que aprés la mort de Jhesuxrist fo comanade
la santa Sgleya en guarda de sant Pere, e aprés
la mort de sant Pere tro ara ha haüts molts
apòstols que successivament són estats pastors
de santa Sgleya. On, com per la
creu sia significade la greu passió de JhesuXrist
e la desonor que près en est món, donchs
fort ma meravell com pot negun fill de santa
Sgleya star en alegra, com sia Jhesuxrist en est
món tan avilat, e hontat, meynspreat per tant
hom descreent, e per tant hom que no li ha grat
de la alta honor que li ha feta en est món."
"Sènyer palegrí", dix
vegada hoí recomptar que
molt rich jugave als scachs.
aquell rey per què stava occiós e no feya tot
lo bé que fer podie a honrar Déu, pus que Déus
havia creat lo món per tal que hi fos honrat.
Dix aquell rey que ell jugave per ço que no faés
mal ni cogitàs en mal, e per açò que passàs
lo temps en què era. Aquell savi dix al rey que
Déus no l'avia fet rey per ço que no fes mal,
ni cogitàs mal, ni per ço que stigués occiós, ans
ho havia per ço que faés bé tot lo temps que
viuria. Dementre que lo savi deya aquestes peraules
al rey,
com molt de bé se perdia en la occiositat del rey,
e molt de mal se
peraules: "Sènyer rey, Poder, Saviesa, Volentat
s'encontraren aprés de
hagren stat longament pres de aquella font, e
hagren perlat de moltes coses, Poder recompta
la multitut de virtut que havie, en diverses maneres,
en fer bé e en squivar mal. Plorà Saviesa,
per ço cor aquella virtut se perdia e per ço car
la Volentat no movia lo Poder a usar d'aquella
virtut. Dementre que la Saviesa en axí plorave,
la Volentat cantave e s'alegrave, e
stave."
—Sènyer Blanquerna —dix Fèlix—, ¿on se
pren, ne per qual manera sdevé, que los serrahins
tenen e han tengut tan longament la santa
Terra de ultra mar en què Jhesuxrist fo nat e
crucificat e sebullit? Car molt ma meravell dels
xrestians, qui tan longament ho han soffert—
Dix Blanquerna: —Un sarrahí qui era soldà, e
senyor de aquella terra, escrich al apostoli e als
reys dels xristians una letra hon se contenia
com ell se meravellave molt fortment com los
xristians cuydaven conquerir aquella terra per
força de armes corporals, sens semblants armes
spirituals, ab les quals los apòstols, predicant e
sustinent mort, convertiren tota aquella terra
d'ultra mar, la qual perderen xristians per força
d'armes corporals, segons la usança de Mafumet,
e sos conseqüents conquistaren aquella
terra, la qual, per força de armes tenen e possexen
contre tots los xristians d'aquest món, e
contre la alta honor que cové a Jhesuxrist e a
sos conseqüents.
—Sènyer —dix Fèlix—, fort ma meravell en
què se pren, ni per qual natura, que los hòmens
d'aquest món entenen tan fortment en ésser honrats,
com sia cosa que a Déu tan solament se
covenga honrament; e si a negun hom se cové
honrament, que li covenga per ço que an aquell
honrament Déus ne sia honrat—. Blanquerna
dix que
e ajustà moltes de gents, per ço que tots lo
honrassen a aquella cort, e que tuyt vaessen
la alta honor que
Aquell rey era molt savi, e volch honrar
seu fill per mostrar son poder, lo qual fill féu
rey, e semblant a sí en poder e en honrament;
e manà a totes les gents que vengudes eren
an aquella cort, que honrassen son fill en la honor
que a rey se cové. Los de més hòmens d'aquella
cort hagren enveja de la honor del fill del
rey, e desiujaven haver lo honrament que el fill
del rey havia, lo qual honrament les géns no
volien haver a honrar Déu, mas a sí mateixs.
—Sènyer —dix Fèlix—, los emperadós, reys,
prínceps, e comtes, e barons, e encare prelats,
los quals són tan honrats en aquest món, ¿com
pot ésser que aprés lur mort són en est món tan
pochs honrats, e los apòstols, que foren hòmens
pobres e ahontats en aquest món dementre viviren,
foren e són aprés lur mort tan honrats,
coïts e celebrats?—. Blanquerna dix que Antixrist
vendrà en lo món per entenció que sia
honrat en lo honrament que a Jhesuxrist se cové
tan solament; lo qual Antexrist volrà ésser
honrat contra Xrist, e per açò aprés sa mort serà
molt deshonrat en aquest món.
—Sènyer —dix Fèlix—,
clerga, deya a grans res de gents que Antixrist
era nat, e que en breument deu venir e regnar
en lo món, e aprés sa mort deu ésser la fi d'aquest
món. On, com Déus hage creat aquest
món per ço que hic montiplich molts sants hòmens
de molta alta vida, los quals ab Déu sien
tots temps en glòria, e cor tan pochs sien stats
los sants hòmens que són passats, fort me dó
gran meravella de Déu, com vol donar fi al món
tan tost, ni per què no fa durar lo món tan longament,
tro que sien stats molts sants hòmens
màrtirs per la sua amor.—
—Blanquerna dix que
gran palau. Aquell rey ordonà molts hòmens
obrar longament en aquell palau. Gran fo la
renda que aquell rey stablí a hedifficar aquell
palau; e car lo palau covenia ésser molt gran
en quantitat e en noblesa, per açò covench que
los hòmens qui bastien en lo palau fossen molts, e
fossen de gran saviesa e noblesa. Esdevench-se
que, dementre que aquells hedificaven aquell
palau, vengueren molts mals hòmens, qui aucieren
e destruïren aquells hòmens qui el palau
bestien. Aquell rey tremés altres hòmens hedifficar
lo palau; altre vegada foren mals hòmens
qui aquells aucieren e destruïren, e los béns
lurs gostaren. Molt fo lo rey indignat contre
los hòmens qui aucieren los obrés del palau,
e dix que, pus sa volentat volia que al palau
sa acabàs, de necessitat se covenia que la obra
duràs tan longament tro que el palau fos
complit, per ço que la volentat del rey hagués
lo compliment per lo qual volch edificar lo
palau.
—Sènyer — dix Fèlix—, en lo temps dels
apòstols eren molts de miracles, e aprés lur
mort són stats molts hòmens sants qui feyen
molts de miracles, ab los quals són convertits
molts hòmens a la Sgleya romana. Ara en aquest
temps en què som, se fan pochs de miracles, e
pochs són los hòmens que a nostra fe se
convertesquen, per què ma
— Dix Blanquerna: —En lo temps dels profetes
se covenia que per creença hom convertís les
gents, car leugerament creyen; e en lo
temps de Xrist e dels apòstols se convenien
miracles, car les gents no eren molt fundades en
scriptures, e per açò amaven miracles, qui són
demostracions de coses visibles corporalment.
Ara som sdevenguts en temps que les gents
àman rahons necessàries, car són fundades en
grans sciències de phisolofia e de theologia; e
per açò les gents que ab phisolopffia són cayguts
en error contre la santa fe romana, cové
conquerir ab rahons necessàries, e destruir a
ells lurs falces oppinions ab rahons necessàries,
les quals rahons sien per phisoloffia e per
theologia.—
Molt se tench Fèlix per contengut de les
peraules de Blanquerna, e lohà e beneí Déus
qui
de Déu, en la qual duptava con vench a Blanquerna.
Fèlix près comiat de Blanquerna, e
anà per lo món sercar meravelles ab les quals
pogués conèxer e amar Déu.
[LLIBRE]
Comença lo segon libre, qui és dels àngels.
Cant Fèlix fo pertit de Blanquerna, ell se
anà per
die anà Fèlix que no atrobà nulla cosa de què
meravellàs. Dementre que Fèlix anava per aquella
vall, ell desiujave a veser alcuna meravella,
e, cor no la veya, preposà en son coratge
que
Dementre que Fèlix en axí cogitave,
ell sdevench en
Dels Angels, en lo
qual legia per ço que dels àngels hagués
conexença.
Fèlix fo a la porta de la sgleya hon havia altar de
sant Miquel. Sobre la porta d'aquella
sgleya havia, pintat,
que tenia unes balançes, hon era affigurat que
sant Miquel pesave les ànimes. Molt fo Fèlix
meravellat d'aquella significança, e dix al ermità
aquestes peraules, aprés que al sant senyal de
la creu hac fet la reverència que
e que hac saludat hom: —Sènyer ermità—dix
Fèlix—, ¿què significa aquesta pintura qui és
sobre lo portal de vostra sgleya?—. Lo ermità
dix a Fèlix que aquella figura significava l'àngel
sant Miquel qui pesave les ànimes. Fèlix dix
al ermità si era àngel neguna cosa, cor molt ho
desiujave saber.
[XIII]
SI ÀNGEL ÉS O NO ÉS ALGUNA COSA
Quant Fèlix hac pregat lo ermità que li digués
si àngel és alcuna cosa, lo ermità li signifficà
què àngel és, segons aquestes peraules:
—Bell fill—dix lo ermità—, natural cosa és que
tota creatura ama sa semblança; e aytant com
les unes coses són pus semblants a les altres,
d'eytant són pus amadores. E per açò se sdevench
que
molt pus fortment semblant en figura que el menor;
e per la major semblança que
havia al rey, amava lo rey més lo fill major que
menor. Lo fill menor era semblant a la regina,
la qual amava més lo fill menor que al major; e,
per ço com lo rey amava més lo fill major que
menor, la regina era despegade del rey, e meravellà
del rey perquè amava lo fill major
més que el menor. La qual regina dix al rey
aquestes peraules: "Senyor rey, molt ma dón
gran meravella de vós, perquè amats més la
fill que l'altre, com sien amdosos fills vostros".
Aquell rey era molt savi, e demenà a la regina
per què ella amava més lo fill menor que el major.
La regina respòs, e dix que ella amave més
lo fill menor que el major per ço car lo menor
era pus semblant a ella. "Regina", dix lo rey,
"neguna creatura no és tan semblant a Déu
com àngel, cor àngel no ha cors, e és cosa invisible,
e ha major poder de entendre e de amar
Déu que neguna creatura. E si tant era que àngell
no fos neguna cosa, seguir s'ia que Déus no
fos tan amador de ço que li seria pus semblant
que dessemblant; e vós, regina, hauríets major
virtut e orda en amar vostra semblança, que
Déus en amar se semblança, la qual cosa és
impossible".—
—Sènyer —dix Fèlix al ermità—, molt ma plau
la semblança que-m havets donade, per la qual
m'avets significat que àngel és alcuna cosa;
mas de la regina ma meravell molt fortment,
perquè no conexia en lo rey la natura per la
qual amava més sa semblança que la sua dessemblança,
pus que la regina en sí mateixa ho
conexia—. —Bell fill —dix lo hermità—, tant és
gran perticipació entre volentat e enteniment,
que per la volentat de la regina, qui amava més
lo fill menor que el major, desiujave lo enteniment
de la regina a conèxer semblant natura
ésser en la volentat del rey, a la volentat de la
regina, menbrant la regina pus sovén la sua
semblança en aquell fill qui més li semblava,
que en aquell fill que semblave al rey.—
[
QUÈ ÉS ÀNGEL
—Sènyer —dix Fèlix—, lo ésser del àngel, què
és? ne qual cosa és ço que l'àngel és?—. Dix lo
ermità estes peraules: —Era
què era rey ni offici de rey. Aquell rey féu
felliment se seguí molt gran dampnatge a tota
sa terra e a moltes d'altres terres. Molt fo irat
lo rey d'aquell deffelliment que feyt havia, lo
qual no pòch adobar: tant de dan se
Molt se meravellà lo rey com tant de
dampnatge se era seguit d'aquella errade que
feta havie, e maldix son pare qui lo havia engendrat,
e sa mara qui lo havia concebut, con
no li havien mostrat en sa juventut tanta de
sciència per la qual sabés què és offici de rey, e
què és rey; e, car lo havien posat en offici lo
qual no sabia què s'era, maldeya son pare e sa
mara.—
Molt fortment se meravellà Fèlix d'aquella
semblança que lo ermità deya, car no li era viares
que faés al prepòsit segons lo qual ell demanave
àngel què era. Lo ermità conech que
Fèlix se meravellave e que no entenia la semblança
que dita li havia, e dix aquesta semblança a Fèlix:
—En
religiós qui de santa vida sobrepujave tots los
altres religiosos qui staven en aquell monastir.
Per la alta vida que aquell sant hom havia, havia
privilegi sobre tots los altres de star tot sol
en
pregave totes les vegades que
Esdevench-se que
ço per què hom veya ni hoïa ni odorava e gustava e
sentia. Estant aquell sant hom en aquesta
consideració,
hom, per la gran fama que havia hoïde de la
santadat d'aquell sant hom. Lo rey vi aquell
sant religiós pobrement vestit, e víu son pobre
lit en què lo religiós jahia; e l'abat d'aquell monastir
lohà lo sant hom de la aspre vida que
sofferia en menjar, jaer, vestir, e en les altres
coses per què lo cors és en aflicció. Molt se meravellà
lo sant hom del abat qui loave, cor,
loant ell, acusave sí mateix e son orde contra la
alta penitència a la qual son orde era stablit
per los sants hòmens qui són passats, los quals
foren hòmens de molt gran penitència.
E estant que aquell sant hom se meravella ve
del abat qui lohava, lo rey dix al abat estes
peraules: "Natura és d'aquestes coses corporals
que vivifiquen los senys corporals con hom
ne usa segons la manera per la qual hom ha
plasers sensuals; e per açò los hòmens mundans
fan a la vista bells palaus, belles vestadures, e
volen veser coses belles: per ço que la vista hage
major plaser on pus ço que veu és bell. Açò
mateix fan los hòmens mundans als altres seyns
corporals, car per rahon del hoir volen hoir peraules
de loar, e per lo odorar volen nobles odors,
e per lo gustar volen menjars delicats e volen
beure nobles vins, e per lo palpar volen haver
molls draps, molls lits e molls vestiments, e
mouen a carnals delits". En les peraules que
el rey recomptave del offici de la sensitiva, conech
lo sant hom ço que era la virtut per què
els hòmens senten les coses sensibles; ço és saber,
que la virtut sensitiva ama usar per natura, en
semblants coses, de sí mateixa en grans
delits e benanançes; car natural cosa és que tota
cosa ama sa semblança en gran benanança.
—Sènyer —dix Fèlix al sant ermità—, molt
me meravell de vostros eximplis, car viyares
m'és que no fassen res al prepòsit de què jo us
deman —. — Bells amichs — dix lo ermità —,
scientment vos fas aytals semblances per ço
vostro enteniment exalçets a entendre; car hon
pus scura és la semblança, pus altament entén
l'enteniment qui aquella semblança entén.—
Aprés aquestes peraules, lo ermità dix a Delix:
—Amable fill. Déus (beneyt sia ell!) és remenbrable,
entel·legible e amable molt forment;
e per açò ha fet àngel, qui és ajustat de
spècies, ço és saber, recolència, intel·ligència, e
volència. Ab la recolència menbra Déu, ab la
intel·ligència entén Déu, ab la volentat ama
Déu. En axí, bell fill, àngel ab tot son ésser
contempla Déu, remenbrant, entenent e amant. E
per ço que aquella contemplació sia molt gran"
vol Déus que àngel sia cosa spiritual, no havén;.
cors, per tal que el cors no li dó negun empatxament
a contemplar Déu. Bell amich —dix
lo ermità—, neguna creatura no pot ésser pus
semblant a Déu que memòria, enteniment e
volentat, que són
Aquestes
Déu les persones divinas, e la unitat del àngel
signifique la unitat de Déu, qui és
On, per ço, bell fill, que de Déu e de sa
obra puscam haver conexença, e qu'en la conexença
que
honrem, ha Déus creat àngel a sa semblança,
per tal que en aquella semblança lo conega e
lo àm.—
Cant lo ermità hac mostrat a Fèlix ço que
àngel és, ell retornà a les semblances demunt
dites, e dix que ales en figura de hom signifiquen
que àngel és spirit qui
loch se vol, sens que loch no li pot donar empetxament
a son moviment; per les balances és
significat que àngel benigne porta en peradiç
les ànimes justes, e lo maligne àngel porta les
ànimes que moren en peccat. Per sciència de
rey és significat ésser àngel bo qui sab ço a què
és creat, e qui ama ço qui és creat; per ignorància
de rey és significant àngel maligne, qui fa
en la sua malícia peccar e errar mòlts hòmens,
axí com en la ignorància del rey, d'on se segueix
molts de mals. Per los altres
significat que àngel és cosa que sa
adelita en menbrar, conèxer e amar Déu; e àngel
maligne és ço que
conèxer e desamar Déu.
[XV]
DE ENTENIMENT D'ÀNGEL
—Sènyer —dix Fèlix—, molt ma dó gran meravella
de àngel, com pot haver conexença de les
coses corporals, com sia sens ulls corporals—.
Dix lo ermità: —En
e
palegrí d'on venia. Lo palegrí dix al phisoloff
que ell venia de Jherusalem, e lo philòsoff demanà
al palegrí de Jherusalem e de ses encontrades.
Lo pelagrí recomptà al phisoloff la disposició
de la ciutat de Jherusalem, segons que
ja havia vista, e segons la imaginació lo
Lo juriste dix al phisoloff que gran meravella
se donave del pelagrí com podia haver
conexença de la disposició de Jherusalem, pus
que no
e dix que virtut de imaginació és imaginar
aquella cosa que hom ha vista e no la veu, per
la qual imaginació lo enteniment pot entendre
les coses corporals, jassia que no les hage vistes
corporalment.
—Sènyer —dix Fèlix—, lo palegrí, car havia
vist Jherusalem, lo pot imaginar, e per la imaginació
lo podie significar al enteniment que
entesés; mas lo àngel no ha ulls corporals, e per
açò no pot imaginar ço que no ha vist, e per
deffelliment de imaginació no ho pot entendre—.
Dix lo ermità que
greu liçó a sos scolans. Enfre aquells scolans
havia
vanagloriós, e no entès la liçó, la qual liçó
enteseren los altres scolans. Aquell scolà hac oppinió
que lo mestra no entenia ço que deya, e tench lo
contrari de açò que era veritat de la liçó. Gran
disputació fo entre lo maestre e lo scolà; lo maestre
dix al scolà estes peraules: "Recompte
que àngel entén per volentat, e volentat vol
per enteniment; cor amant àngel Déu, entén
Déu; e entenent Déu, ama Déu; e per açò ha-li
Déus donade virtut que con hame alcuna cosa,
que encontinent la entena, e, can entén alcuna
cosa, encontinent la ama si és amable, o la desama
si és aïrable. Car en axí com a hordonança
enfre imaginació e vista corporal que hom
puscha imaginar ço que ha vist corporalment,
en axí, e molt mils, ha donada Déus ordonança
enfre l'enteniment del àngel, qui
qui
amant, entén ço que ama hó desama". Cant
lo maestre hac dites aquestes peraules, l'escolà
conech que la rahon per la qual no havia entesa
la liçó del mestre era per ço car desamava
entendre per humilitat, e amave entendre per
ergull e per vana glòria. Aquell scolà dix al
maestre e als scolans aquestes peraules: "Enfre
car quescun deya que el castell era seu. Segons
veritat, lo castell era del caveller, lo qual entenia
que el castell era seu. Lo clergue creya que
el castell fos seu, e cuydave entendre ço que no
entenia. Ambosos foren denant lo jutge, qui volia
donar la sentència del castell. Dementre
que ell volia donar la sentència, él conech que
el clergue amava més haver lo castell que lo
caveller, e d'açò se donà molt gran meravella lo
jutge, car, segons rahon natural, major volentat
deu haver aquell qui entén ço que ama, que aquell
qui creu en ço que ama. Con lo jutge se
fo meravellat longament, ell dix: "Si el clergue
hagués enteniment de àngel, ell desamara haver
lo castell, cor àngel benigne segons ço que
ama, entén, e segons ço que ell entén, ama"—
[XVI]
DE PARAULA D'ÀNGEL
—Sènyer ermità — dix Fèlix —, prech-vos
que
parla ab altre, molt ma
com sia cosa que peraula no
cosa, mas tan solament a cosa que hage bocha
e lenga ab què moga l'àer en lo qual sia formade
peraula—. Dix lo ermità: —Lig-se en la
Evangeli de sant Johan que en lo començament
era peraula, la qual peraula és la persona del
Fill de Déu; lo qual Déu és lo Pare, qui engenra
la peraula, que és lo Fill, sens que no ha bocha
ne lenga, cor cosa és spiritual; e, entenent
sí mateix, engenra la peraula, ço és lo Fill. E
per açò Déus ha donade virtut natural als àngels,
per ço que li sien semblants en haver peraula
sens bocha e lenga e moviment del àer.
On, en axí com Déus lo Para, entenent sí mateix,
engendra peraula, en axí àngel, amant e entenent
Déu e sí mateix, parla ab Déu e loha Déu,
e
moviment d'àer.—
Dix lo ermità: —
en la qual lo demoni lo temptà de luxúria.
Aquell sant hom menbrà
qual se era a ell confessade del peccat de luxúria.
Aquell sant hom sentí en sí mateix scalfament
de carn, per ço que remenbrà
peraules que la dona li havia dites. La volentat
d'aquell religiós hac plaser d'açò que la memòria
remenbrava, tro que
de aquell remanbrament e d'aquella volentat
e scalfament. Per la gran consciència del
enteniment, la volentat se girà en desamar, e
la memòria a oblidar los plasers de luxúria; e
per açò lo sant hom conech la manera segons
la qual enteniment parla spiritualment ab la
memòria e ab la volentat, jassia açò que
ni la memòria, ni la volentat no hagen
bocha ni lenga, ni mouen lo àer.—
Lo ermità dix a Fèlix que
al solell, e, per la gran calor del solell, la humiditat
hac passió, cor la seccor de la calor la hac
consumida en lo ventre del pastor; e per açò,
per rahon de pocha humiditat, lo pastor, en durment,
somiava que ell venia a
qual bevia
pahor. Aquell pastor imaginava la bellesa de la
font, e havia ira del lahó, car no
font; e en axí lo pastor perlava en sa ànima
spiritualment.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿àngel per quina manera
parla al hom?—. Dix lo ermità: —
era batlle, e stava en
de
molt savi; en lo començament, con fo lo cavaller
batlle, era aquell caveller hom just e leyal.
Sdevench-se que aquell caveller fo hom
molt injust e avar en son offici.
que lo batlle considerà en lo mal stament
en què era, e meravellà
desviat del bon stament en què ésser solia. Dementre
que en açò cogitave, ell sentí en sa ànima
tristícia e contricció, per la qual hac greu
passió. Longament stech lo batlle en tristícia e
en dolor, per los felliments que fets havia contre
son offici, e dementre que contricció havia,
no feya injúria ni usave mal de son offici. Un
jorn se sdevench que
bella copa d'argent plena de diners, per ço que
no penjàs
que lo mercader li presentava la copa,
ell sentia alegrar sa ànima, qui envià lo present
de la copa; e, con lo batlle hac presa la copa e
hac preposat que no faés justícia del fill del
mercader, ell sentí entristar la sua ànima, que
hac consciència dels felliments que feya; e per
ço lo batlle hac conexença de la manera segons
la qual lo bon sperit e el maligne sperit perlaven
ab sa ànima.—
[LLIBRE]
Comença lo terç libre, qui és del cel.
Cant Fèlix hac longament perlat, ab lo ermità,
dels àngells, ell se mès en la via, e anà
sercar meravelles per les quals sabés Déus
amar e conèxer. Dementre que Fèlix anava
per
pluvia. Aprés de la via hon Fèlix anava, havia
vench en aquella cava, per tal car la
pluja e el vent lo destrenyia en son anar. Fèlix
saludà lo pastor, e ell li reté agradablament ses
saluts. Fèlix se sech prés del pastor, e esperà
que el pastor li digués algunes peraules. Longament
stigueren Fèlix e el pastor que la
altre no dix neguna peraula. Molt se meravellà
Fèlix del pastor que no li deya alcuna cosa, ni
per què lo pastor stave axí consiurós. —Bell amich —
dix Fèlix—, vós per què stats axí consiurós?
Ne què és açò en què consirats?—. Lo pastor
respòs a Fèlix, e dix: —Sènyer, jo són fill de
noble burguès, de qui és aquest bestiar. Aquell
ma volch donar muller, e
grans riqueses; mas, car jo prepòs lexar la vanitat
d'aquest món, e vull haver Déu en virginitat
en mon coratge, són vengut star en est
boscatge, per tal que Déus puscha amar e
conèxer.—
Molt forment se meravellà Fèlix de la alta
empressió del pastor, al qual dix aquestes peraules:
—En
lo qual era tots jorns molt alegra per ço
com amava Déu, e car se sentia sens peccat
mortal. Aquell sant hom, en menbrant la gràcia
que Déus li havia feta, e per la sperança en què
stava de la glòria celestial, stave tots jorns alegra
e pagat. E per ço, bell amich —dix Fèlix al
pastor—, car vós havets, per amar Déus e conèxer,
lexades riqueses e benanançes temporals,
devets ésser molt alegre e pagat de la gràcia
que Déus vos ha feta.—
[XVII]
DEL CEL EMPERI
—Sènyer —dix lo pastor—, molt ma dó gran
meravella del cel imperi què és, ni en quina manera
stan los àngels e les ànimes del sants hòmens
en lo cel imperi denant Jhesuxrist e nostra
Dona. E car m'és senblant que aquell cel
sia molt bé dispost a gloriejar e star en gran
benanança, per açò imaginave la sua disposició
segons estes peraules: Sènyer Déus —dix lo
pastor—, vós sóts lum e font de vida, e per açò
hé oppinió que aquell loch hon vós vos representats
als sants de la glòria, sia il·luminat de
luts, la qual appar en les steles que són en lo
fermament e en les planetes; e en aquella luts,
Sènyer, seran corses glorifficats, qui seran il·luminats
en aquella luts del cel imperi, e aquells
corsos il·luminaran aquell cel qui és lum.—
—Bell amich —dix Fèlix—, per luu és significade
saviesa, e saviesa significa luts; e per
luts és significade glòria, e per tenebres és significade
pena e ignorància—. En les peraules
que Fèlix desia de luts, hac conexença lo pastor
que Fèlix havia saviesa; e dix a Fèlix que
son concell havia hòmens molt savis, justs, honrats,
e en qui era molt de bé. —Aquell rey stave
en
les quals entrava la luts del solell, qui il·luminave
tot lo palau, en lo qual havia moltes honrades
persones qui staven denant lo rey, lo
qual los il·luminave de bones custumes; e aquells
hòmens hon era major saviesa e justícia,
caritat e humilitat, staven pus prop al rey.
Aquell rey perlave ab son poble, qui denant li
stave, de la noblesa e la altesa de Déu, e de la
obra que havia en sí mateix e en ses criatures;
e perlave de la caritat, justícia e saviesa que
deu ésser enfre rey e son poble. Tantes bones
peraules eren enfre lo rey e son poble, e tant
era gran la resplandor del solell que entrave
en lo palau, que tot lo palau resplandia de luts
e de bons nodriments, e en tots los hòmens
qui y eren era molt gran alegrança.—
Molt se meravellà Fèlix de la bella semblança
que el pastor havia donade del cel imperi e
de Jhesuxrist e
aquestes paraules.
[XVIII]
DEL FIRMAMENT
Fèlix demanda al pastor lo firmament per
què
hó per altre. Dix lo pastor que lo foch se mou
a ençús, per ço car totes ses parts són movatives
per forma e movables per matèria, estant
per tota la forma e la matèria forma levitiva.
Dix Fèlix: —Lo firmament, ¿per què
enviró?—. Respòs lo pastor, e dix que lo foch
se mou a ensús per dreta linya, per ço car totes
ses parts stan dretament a ensús; e per ço
no
fóra compost de parts circulars, en axí com és
lo firmament.
Dix Fèlix: —Lo firmament, qui
Respòs lo pastor que lo sosteniment del firmament
és natural per moviment circular,
—Bell amich —dix Fèlix—, ¿per qual natura
les steles qui són en lo firmament, e les planetes,
són influents en los
compon dels elaments?—. Lo pastor dix: —Per
ço car lo sol e
lo foch escalfant, sí mateix e altra, pus fortment
en stiu que en ivern, con sie lo sol en major
lugor en los lochs hon és stiu que en los
lochs hon és ivern. Donchs, per rahó dels muntiplicaments
de lugor feta en lo foch, e per la
perticipació de la essència dels corses celestials
ab los terrenals, és la influència que
demanes.—
Demanà Fèlix al pastor si en los
e en les
e seccor. Respòs lo pastor que los stronomians
han apropriades les
als
són occasió a muntiplicar les
elaments, pus fortment en
e açò és per rahon de la influència que los corses
terrenals reseben dels selestials.
Fèlix demanà al pastor si fat ni astre era cosa
necessària. Respòs lo pastor dient que Déus
ha ordonat tot quant és a sí amar e conèxer,
e Déus ha donade virtut com les unes creatures
hagen poder sobre les altres, en tal manera
que ell ne sia conegut e amat.
En les peraules que hac dites lo pastor, entès
Fèlix ço que les peraules significaven de fat
e de astre; e dix al pastor estes peraules: —Contre
rey tench pres longament aquell caveller, del
qual preposà fer justícia. En lo temps que
convenia a fer la justícia, lo caveller tremès
unes letres al rey, en les quals letres se contenien
estes peraules: "Déus ha donade virtut a
poder de rey, per la qual rey pot jutjar e pot
perdonar. Aquella virtut és semblant al poder
de Déu, qui pot lexar usar lo córs del firmament
en influir sa virtut en los corsos terrenals;
e lo poder de Déu pot strènyer aquella virtut
a contrària influència, segons que vol jutjar hó
perdonar en los hòmens, en los quals natura no
pot contre la justícia e
Amich —dix Fèlix—, les steles qui corren
per l'àer, què són?—. Dix lo pastor: —Una vegada
se sdevench, dementre que jo me studiave
en theologia e en fisoloffia, que lo lum de
candela apagada, lo qual lum, cremant la humiditat
e la fredor e seccor del fum qui de costa
ell se movia, devellà e ensès la candela.—
Molt se meravellà Fèlix de la saviesa del
pastor, al qual dix estes paraules: —Bell amich,
gran meravella
la sciència de theologia e de phisoloffia, e
sóts vengut star en est boscatge, en lo qual vos
veig star sols e pobrement vestit, e us veig sotsmès
a guardar lo bestiar—. —Sènyer —dix lo
pastor—, en les ciutats stan los phisoloffs per
tal que los
pendre les diverses obres que
per la multitut de les gents; car per aquelles
obres corporals que los hòmens veen e hoen,
muntiplica saber en ànima de hom. Esdevench-se
se
Con lo bou fo sadoll, ell se axí del camp del
blat, e entrà-se
arbre, e remugà e mestegà ço que havia cullit
en lo camp del blat. Aquell phisoloff retornà a
la ciutat, e per lo eximpli que hac après del
bou, pujà-se
libres; e en aquella muntanya stech longament
remenbrant ço que havia après, e atrobà novelles
sciències, e gordava bestiar per ço que apercebés
alcunes coses per la manera de les bèsties que
gordava. Humilment anava vestit, per ço que
fos humil e que sa sciència no
glòria; pobrament jasia, per ço que molt no dormís;
poch menjave e bevie, per ço que molt visqués;
en pur àer stava, per ço que fos sà, e que
son enteniment pogués ésser subtil a dictar los
libres de phisoloffia, los quals componia per tal
que
Molt plach a Fèlix la vida del pastor,
e en ses peraules conech que el pastor era
phisoloff.
—Senyer—dix Fèlix—, lo sol ¿per qual natura
par al matí que sia major que al mig die?—.
Respòs lo pastor, e dix que
menjat, se
alegrave
fulles e flors, e en ausir los cants dels ausells
qui en aquell verger cantaven. Açò feye lo fisoloff
per ço que la vianda que menjada havia
se pogués mils coure, e que recreàs e purgàs
son sperit, qui havia stat treballat per l'estudi
en què havia stat per lo matí. Dementre que el
fisoloff en axí se anave deportant per lo verger,
dix a aquell scolà estes peraules: "Al matí,
quant deffall la nit e ve lo die, pugen les vapors
de la terra a ensús; les quals vapors no
són digestes, e són grosses per deffelliment de
calor, qui no les ha purifficades. Aquelles vapors
spassexen lo àer; e en aquella spessetat
grossa és representade, al matí, la figura del sol,
lo qual par major en recepció e en emprensió
de àer gros e confús, que en lo mig die, quant
lo solell e
què lo solell appar menor que en lo matí, per
ço car la emprenció de ombra és menor en àer
subtil depurat, que en gros e confús."
—Sànyer —dix Fèlix al pastor—, ¿per què la
luna és major en
pastor se meravellà per què Fèlix lo appellave
"sènyer" en aquell temps, e en lo començament
no
mateix en lo començament, quant se atrobà
ab Fèlix, que era en la fi de lur pertiment. Dementre
que el pastor en axí se meravellave, ell
conech que honor mils se cové ab sàvies peraules
que ab vils vestiments. Cant lo pastor hac
considerades estes coses, ell dix a Fèlix estes
peraules: —Una dona se ornava e sa adobava
de colors que posava en sa cara, per ço que apparagués
bella als hòmens; per la qual bellesa
volie que la desiujasen al delit carnal. Lo marit
d'aquella dona vedà a sa muller que no
colors, per ço que les gents no la cobejassen al
peccat de luxúria, ni que la dona no fos ergullosa.
Molt desplagué a la dona quant pintar, adobar
e ornar nos gosave. Un die se sdevench
que la dona se clamà, a sos amichs, de son marit,
lo qual dix denant los amichs de la dona estes
peraules: "Esdevench-se que lo sol hac
dia tota il·luminade la luna de sa resplandor, e
con la luna fo plena e radona, en axí com lo sol,
ella hac oppinió que la lugor que el sol influïa
en aquella, que la hagués de sa natura mateixa.
E per açò fo la luna ergullosa contre al sol,
lo qual ne levà sa lugor en ço que mès, enfre sí
mateix e la luna, la terra, per ço que la luna no
fos ergullosa per stranya lugor, e que fos deffectiva
en haver resplandor e forma redona."—
—Sènyer—dix Fèlix—, aquella ombra que és
en la luna, de què és?—. Respòs lo pastor: —
dona se meravellà un die què era la ombra que
és en la luna. Dementre que la dona se meravellave,
ella sa mirà en
en lo qual vehé sa fàç; e estant que en axí la
dona se mirave e
la luna, la dona cogità que la ombra de la luna
fos disposició de la terra, la qual sia affigurade
en axí en la luna, com era sa fàç en lo
mirall. —
[LLIBRE] [
Comença lo quart libra, qui és dels alamens.
Cant Fèlix hac estat longament ab lo pastor,
e dels corsos celestials lo pastor li hac donade
conexença, Fèlix près comiat del pastor,
lo qual acompanyà Fèlix longament per una
gran afforest. Tant anà lo pastor ab Fèlix, d'estrò
que l'ac mès en
anava una donzella cavelcant en son paleffrè.
—Sènyer —dix Fèlix al pastor—, ¿sabets vós
hon va aquesta via?—. Respòs lo pastor, e
dix que aquella via anava a
assats prés d'aquell loch. —En aquella vila
stan
qui aprenen; lo fill major aprèn de natures,
e lo fill menor aprèn de armes. La donzella
que vós veets, ve del fill menor del rey, la qual
li ha tremesa la regina, que ama més lo fill
menor que el major.—
Fèlix se meravellà de la regina per què amà
més lo fill menor que al major. Lo pastor
dix a Fèlix que la regina amà més cavelleria
en son fill, que saviesa. Molt se meravellà
Fèlix d'aytal amor, car per armes són
los hòmens en perill de mort, e per saviesa
sab hom squivar perills e occasió de mort.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿qual és la rahó per
què lo rey fa mostrar al fill major phisoloffia,
e al fill menor fa mostrar de armes?—. Respòs
lo pastor, e dix que rey ha major necessitat
a haver saviesa natural, que sciència de armes;
car per la sciència natural pot rey haver
conexença de Déu e de sa persona, e pot
conèxer la manera segons la qual sàpia regnar
e governar sí mateix e son poble. E car rey
ha mester hòmens bé acustumats en fet de armes,
per açò lo rey feya mostrar al fill menor
de fet de armes, per ço que sia ab armes
guarda del fill major, que serà rey aprés la
mort de son pare. Molt plach a Fèlix la captenença
del rey e de sos fills, e desijà que molts
reys haguessen semblant captenença.
Dementre que Fèlix e el pastor perlaven, ells
viren venir lo rey, qui venia de sos fills, los
quals havie vists bé adoctrinats en las scièncias
que apprenían. Fèlix e el pastor faeren la reverència
al rey, qui
saludà Fèlix e
aquestes paraules: —Bell amich, ¿qual és la
rahon per què vós me havets feta reverència,
e honor? Ni ¿com sabets vós que jo sie digne
que vós ma façats honor?
—Sènyer —dix Fèlix—, en
que el rey passave per la plaça d'aquella ciutat,
qual no féu al rey reverència semblant que
altres li feyen. Lo rey fo molt irat contre el
palegrí, car no li havie feta reverència enaxí
com los altres. Aquell palegrí dix al rey aquestes
paraules: "Dos palegrins exien de Jherusalem
aquell die que jo hi entrave. Amdosos
ploraven e planyien per la desonor que tot crestià
pren en la possessió que los sarrahins han
en Jherusalem, los quals sarrahins fan honrament
a Maffumet lur proffeta, lo qual dix
que Jhesuxrist no és Déu. Dementre que los
al altre que
en lo món que són reys, los quals porien donar
a crestians aquella santa terra de Ultramar,
si
de honrar Jhesuxrist com sí mateixs; e per
açò no són dignes de honor. E vós sóts un d'aquells
reys; per açò no sóts digne que hom
vos faça reverència ne honor"—. Cant Fèlix
hac dites aquestes peraules al rey, ell dix que
rey és digne de honor, car Déus lo ha honrat
a honrar sa honor. —E, car vós, sènyer rey,
nodrits vostros fills a hondrar Déu, sóts digne
que hom vos faça honor.—
Cant Fèlix fo pertit del rey e del pastor,
ell se mès en la via, e vench en aquella vila
hon staven los
al palau del rey hon lo fill major hoïa liçó
de phisolofia.
[
DE LA SIMPLICITAT E COMPOSICIÓ DELS
ELEMENTS
En una cadira stech
al fill del rey e als fills d'altres barons, phisoloffia,
dient estes peraules: —Dels
lo foch és simple elament en quant ha
pròpria forma e pròpria matèria, la qual forma
e matèria ha apetit la
mesclament de negun elament; e açò mateix
se segueix de la simplicitat que és en los altres
elaments, ço és saber, aer, ayga e terra; car
tots los elaments són mesclats, e cascun està
en l'altre. E per açò lo foch simple no pot
ésser en loch sens los altres elaments, ab los
quals se compon donant sa calor al aer, e reebén
secor de la terra, e scalfant l'ayga, per
ço que la destruescha; escalfan lo foch la aer,
scalfa l'ayga, car l'aer dóna humiditat scalfada
a la ayga, e la aygua la reseb, que mortifique
la fredor que ella ha en sí mateixa; la qual
aygua mortiffique en sí matexa aquella calor,
la qual calor passa a la terra qui de la aygua
reseb fredor, en la qual fredor la terra reseb la
calor del foch entrade en la aygua per la aer.
Aquella terra reseb humiditat de la ayga, reebén
d'ela fredor, la qual humiditat entre en la
aygua reebén del aer humiditat; la qual humiditat
contrediu en la terra a seccor, ab la
qual secor mortiffique la terra la humiditat del
aer; e, resebent lo foch de la terra seccor, reseb
en sí la humiditat del aer que passa en la aygua,
e reseb la fredor que passa en la terra, e recobra
la calor que mès en la aer, e que la
aer mès en la aygua, e que l'aygua mès en la
terra, e que la terra mès en lo foch; la qual
calor és digesta e mortificade con és passade
per tots los altres elaments.—
En lo eximpli que el phisoloff hac dit del
foch e de la calor, hac lo fill del rey conexença
de la simplicitat e la composició del foch e
dels altres elaments. E repetí la liçó, per semblança,
segons estes peraules: —Lo foch hac
apetit de engendrar lo gran del pebre, e ajustà
la terra, e ab
ne ajustà altre de la ayga. Per açò foren
quart grau, e secor en terç grau, e humiditat
en segon grau, e fredor en primer grau. Ço
que és en lo pebre quart grau, és foch compost;
e ço que és terç grau és terra composta; e
ço que és segon grau és aer compost, e lo
primer grau és ayga composta. La essència
del foch, qui és per lo quart, terç, segon e
primer grau, és lo foch simple; la essència
de la terra, qui és per lo terç, segon e primer
grau, és la terra simple; la essència del aer,
que és per tots los graus, és l'aer simple; la
essència de la aygua, que és per tots los graus,
és la aygua simple.—
[XX]
DE LA GENERACIÓ E CORRUPCIÓ DELS
ELEMENTS
Lo phisoloff dix que generació de elament
és con engendre sí mateix en alcuna cosa elementade,
axí com lo foch, qui engendrant lo
gran del pebre, engendre, sots complecció de
calda natura, complecció de secha, humida e
freda natura, corrumpent en la terra complecció
freda e humida; en l'aer, complecció humida
e calda; e en l'aygua, complecció humida
e freda.
Can lo phisolop hac significade la generació
e la corrupció dels elaments en lo gran del
pebre, lo fill del rey repetí la liçó per esta semblança:
—Justícia volch engendrar caritat en
moch la memòria d'aquell hom a menbrar,
e l'enteniment a entendre, e la volentat
a amar la caritat de Déu. Saviesa donà la manera
de conèxer a la justícia per la qual mogués
la memòria a menbrar, e l'anteniment a
entendre, e la volentat a amar. Esdevenench-se
que injúria contrestà a la justícia, e ignorància
a la saviesa; mas fortitudo ajudà a la justícia,
e trempança a la saviesa, per la qual
ajude foren vençudes injúria, ignorància, frevoltat
e gola, e fo engendrada caritat, en la
qual stigueren justícia, saviesa, fortitudo e
trempança.—
Molt se meravellà Fèlix de la gran sciència
del fill del rey, al qual demenà los elaments,
que són sens discreció, com poden engendrar
e corrompre los corsos elementats, ne
co
que han, car par que aquella obra no
la poguessen fer sens discreció. Lo fill del rey
dix que Déus ama en sí mateix se semblança,
per la qual amor Déus Pare engendre Déus
Fill, lo qual Fill engendre lo Pare de sa saviesa
mateixa. E per açò ha donade Déus virtut
als elaments: que en la virtut de Déu hagen
quescun apetit a engendrar lurs semblançes,
les quals han en los corsos composts, segons
la disposició d'aquelles spècies.
—Sènyer —dix Fèlix al fill del rey—, ¿per
qual natura la candela encesa encén altre candela
sens diminució d'aquella sua lum?—.
Respòs lo fill del rey, e dix que la forma e
la matèria del foch volen haver per cabal la
candela encesa, e en altre candela que no sie
encesa, pot la forma del foch engendrar de sí
mateixa altre forma, e de sa matèria pot engendrar
altre matèria en la candela encesa;
e per açò no
lum en la candela que encén.
Stant que lo fill del rey deya aquestes peraules,
son maestre lo reprès com no havia
respost a Fèlix per semblança; e per açò lo
fill del rey dix a Fèlix estes peraules: —Déus
ha donade natura a hom, e a fembre, e a les
plantes, com quescun engendra son semblant,
sens corrupció de son ésser specíffich, axí com
a hom e fembre, que engendren fills sens que
no
del fill. Açò mateix se segueix de la generació
dels arbres, car l'arbre engendra semblant
arbre de sí mateix sens corrupció de son
ésser específich. Estes generacions són enaxí
ordonades per tal que donen alcuna semblança
que en la generació del Fill de Déu no ha
neguna corrupció.—
[XXI]
DEL MOVIMENT DELS ELEMENTS
Lo phisoloff legí, e dix que Déus creà
essències, ço és saber:
terrestritas,
lo libre qui és apellat Cahos. Aquelles
essències foren ensemps creades, e ensemps foren
caos. Quescuna de
aquelles
e ésser mogude la forma per tota
la matèria, e ésser mogude tota la matèria per
tota la forma.
Molt fo meravellat Fèlix d'aquestes peraules,
car viares li fo que moviment no pogués ésser
en la forma e la matèria del foch, pus que
tota la matèria, està en la forma, e la forma
en la matèria. Fèlix pregà lo phisoloff que li
sposés les peraules, e lo phisoloff dix al fill del
rey que certifficàs Fèlix, per alguna semblança,
de ço en què Fèlix duptave. Lo fill del rey
dix que en la essència de Déu són
segons queLibre del Gentil
e en lo Libre dels Articles. Aquelles
persones són sens tot moviment, engengrant
lo Pare de sí mateix lo Fill, e ixén del Pare e
del Fill lo sant Spirit. E car Déus Pare, de tot
sí mateix e en tot sí mateix, engendra lo Fill e
dóna iximent al sant Sperit, e açò infinidament
e eternalment, per açò no y pot ésser en la obra
que Déus ha dintre sí mateix no ha moviment,
volch Déus crear en los elaments natura de
virtut e per natura, hassia que la forma sie en
la matèria, e la matèria és en la forma; lo
qual moviment hi pot ésser intensament, pus
que la forma e la matèria són distinctes per
essència, per dignitat, majoritat e menoritat.
Fèlix dix al fill del rey, lo foch com podie
devellar sajús, com natural cosa sie muntar
a ensús, e com la spera del aer e la spera
de la aygua sie enfre ell e la terra. Respòs lo
fill del rey, e dix que en cors elementat són
los elaments mesclats, e stan los uns elaments
en los altres, enaxí com en lo nap en qui són
mesclats lo vi e la ayga, estant quescuna part
del vi en quescuna part de la aygua, e quescuna
part de la ayga estant en quescuna part del
vi, devellants e pujants les parts del foch per
tot lo cors compost del vi e de la aygua; lo
qual devellament fa lo foch simple, per ço que
pusque pujar les parts del foch compost que
estan dejús les parts del aer, aygua e la terra.
[XXII]
DE LAMP
Lo phisoloph dix que lamp és cremament
soptós de vapors seques, en les quals són prop
la forma e la matèria del foch a ésser sens mesclament
dels altres elaments. Hon, con se sdevé
que les vapors munten tant alt que quaix
lo sol e el foch hi han consumida la fredor e
la humiditat, adonchs la gran calor del foch se
mou d'aquell loch sobirà, e ve sajús sobtosament,
cremant per la linha hon atroba més de
vapors seques; e crema aquelles, per tal que
la forma del foch sie en la simpla matèria del
foch sens los altres elaments.
Con lo phisoloff hac dites aquestes peraules
e moltes d'altres del lamp, ell dix al fill del
rey que repetís la liçó per alcuna semblança:
—Sènyer maestre —dix lo fill del rey—, una
vegada se sdevench que
deportar per
scolans; en lo qual pla hac moltes de fenadures
que la calor del sol hac fetes en la terra, consumant
en la terra la humiditat e la fredor.
Aquell phisoloff demenà a la
si el sol soptosament pogre en
haver fetes aquelles fenadures en la terra,
si hagués gran abundància de calor. Aquell
scolà respòs, e dix que ço en què el foch qui és
poch, triga a cremar
un altre foch en
de calor poria ésser.
—Sènyer —dix Fèlix al fill del rey—, lo lamp
¿per qual natura se mou en tort, e no devalla
sajús per dreta linya? —. Respòs lo fill
del rey, e dix que una vegade se sdevench que
qual embiax se moch tota hora tro a la terra.
Aquell maestre demanà a un seu scolà per qual
natura la neula era cahude per linya obliqua,
e no per linya dreta. Lo scolà respòs, e dix que
la neula, cor és prima e ample, cau per l'aer
de biaix, fenent l'aer ab se tenuïtat e revolvent
sa amplesa sobre l'aer.
—Sènyer —dix Fèlix al fill del rey—, la lugor
qui s'engendre en l'aer, la qual par que
sia foch, què és adonchs com lampega?—.
Lo fill del rey dix que
qüestió mateixa a son mestre, lo qual en lo
mig loch de
puxes mès foch a la stopa, la qual soptosament
cremà tro al mig loch aquella estopa era mullada.
Aquesta semblança féu aquell maestre
al scolà per tal que en aquella semblança li
significàs com lo foch, qui és en sa regió, per
habundància de sa gran calor, crema en les
nuus les vapors caldes e seques, e no pot cremar
les vapors hon ha gran humiditat e
fredor.—
[XXIII]
DE TRO
Dix lo phisoloff, en la liçó, que tro és feriment
de vapors caldes e seques en aer mogut
per combatiments de vents, la
los quals vents són moguts per la ponderositat
de les nuus qui aquells aprenien, havent
l'aygua e la terra apetit a lur centre. Repetí
lo fill del rey la liçó, e dix sta semblança:
—
trer molts de gints. En aquell castell havia
una vegade, de nits, que la pedre que devellava
del castell en la host del rey, e la pedra del
gin del rey que pujava al castell, s'encontraren
en l'aer, e feriren-se de tan gran virtut,
que abdues les péres se trencaren, e exie
gran foch, que il·luminà tota la host del rey.
Lo colp de amdues les péres fo enaxí gran,
que despertà tots aquells qui dormien en la
host del rey, e hagren pahor molt gran del colp
que hausiren e del lum que vaeren; lo qual
fo foch qui cremà les vapors caldes e seques
qui eren en la aer, en lo qual amdues les pedres
s'encontraren.—
[XXIV]
DE LES NUUS
Legia lo phisoloff e deya que les nuus són
engendrades de les vapors qui ixen de la mar
e de la terra; e en aquelles vapors són encadenats
e enlaçats los
foch e per l'aer pugen les vapors, car lo foch
e l'aer són laugers; e en l'anlassament que
l'aygua e la terra han ab lo foch e l'aer, pugen
a ensús; e lo foch e l'aer, qui són en lur
regió, atràhan a sí mateixs les vapors de la
aygua e de la terra, per tal que pusquen de
aquelles vapors depurar lo foch e l'aer, qui en
aquelles vapors són mesclats ab l'aygua e ab
la terra. Con aquelles vapors són pujades a
ensús, e lo foch e l'aer les àn digestes, adonchs
se ajusten la aygua e la terra, e fan cors ample
e tenu, e són en figura de núvol; la qual núvol
és sostengude enaxí en l'aer, com és la nau
sobre l'aygua; e aquelles núvols han del foch e
del aer, qui han apetit a anar ensús, e en la
aygua e la terra han apetit a devellar a enjús;
e per ço són aquelles nuus movables per
elles mateixes, e encare per los vents, ab los
quals perticipen, los quals mouen enaxí los núvols
en l'aer, com fa la nau sobre la aygua.
Lo fill del rey repetí la liçó, e dix: —En
muntanya stava
que dejús sí se engendrà
ensús. Molt forment se meravellà lo pastor
d'aquella nuu, e del pujament que feya a ensús.
Dementre que ell enaxí se meravellave,
ell víu
que pujave a ensús e qui per l'aer se scampava.
Aquell fum pujave per ço car lo foch
lo spanyia; e car lo foch e l'aer qui éran en
lo fum, havien apetit a anar ensús, aquell fum
no
havie trop de vapor calda e secha per rahon del
foch, del qual lo fum exia.—
Dix Fèlix al fill del rey: —Sènyer, ¿per
qual natura són les nuus de diverses colors?—.
Lo fill del rey dix que una aygua passava per
passà per altre loch hon havia pedres blanques;
e per açò la aygua, segons los lochs
per los quals passava, se diversificave de
color.
[XXV]
DE LA PLUJA
En la liçó que el phisoloff legia al fil del rey,
se contenia que la pluya se engendrave sus
alt en l'aer, de les nuus qui
pròpries elementals, ço és saber, que lo foch
se depurave en les nuus per calidat calda e
secha, e l'aer per calitat humida e calda, e
l'aygua per calitat freda e humide, e la terra
se depurave per calitat secha e freda. E per
açò les parts dels elarrtents qui en les nuus
són mesclades, se depertexen les unes de les
altres, segons que són diverses e contràries, e
ajusten-se segons que són diverses e concordants.
Donchs, per açò lo foch e l'aer se depertexen,
en les nuus, de la aygua e de la terra, e
mouen-se a ensús per la leugeria que han. E,
car per la ponderositat de la ayguà e de la terra
sajús se mouen la aygua e la terra, per ço
s'engendra la pluya, que és depertida en l'aer
en moltes parts de aygua e de terra, en què
és major quantitat de fret e de sech, que de
calt e de humit.
Molt se meravellà Fèlix del mestre, qui deya
que en la pluja havia major sequetat que humiditat,
com sia cosa que la pluja sia de complecció
freda e humida. Dementre que Fèlix
enaxí se meravellava, lo fill del rey repetí la
liçó dient aquestes peraules: —La terra és secha
de sa natura, e la aygua és freda de sa natura,
e sus alt en lo dissolviment de les nuus,
hon s'engendra la pluga, són la aygua e la terra
en major perticipació que no són en la spera
per la qual la pluja se mou a son centre; car
en l'aer per hon se mouen, se muntiplica la
humiditat de la pluja. Mas per lo moviment
de la aygua qui
de la terra que fa a son centre, la
humiditat no pot vedar lo devellament que fa
la pluya—. Molt se meravellà Fèlix de la saviesa
del fill del rey, qui repetí en tal manera
la liçó, que ell fo certificat de ço en què
duptave.
—Sènyer —dix Fèlix al fill del rey—, ¿per
qual natura la pluja és profitable als arbres
e a les plantes e a les altres coses que
són en la terra habitants? —. Respòs lo fill
del rey, e dix que lo foch e l'aer, qui són en
la terra sajús, han apetit a anar a ensús, e per
açò crexen a ensús les plantes e
car les parts que són laugeres, se mouen a
ensús per calt e per humit; mas, car lo foch és
calt e sech, e la terra és sajús dominant l'aer,
consume
per açò devalla la pluja sajús, per tal que
en los cossos elamentats muntiplich humiditat
e fredor, estant concordança enfre l'aer e la
aygua per calitat humida e freda; per la qual
calitat humida e freda crexen los cossos elementats
en quantitat de ample e de pregon, per
tal que los corsos sien grosses e spesses. E
aquesta natura és aytal, per ço cor l'aer ha natura
de complir, e l'aygua de restrènyer ço
que és ple; e la terra fa lo contrari de ço que
fa l'aer en quant és evacuable, e lo foch fa contre
la aygua en quant és dispersiu. E per açò,
per lo foch e la terra són les plantes e els arbres
de dreta e prima e alta quantitat e
assituació.
[XXVI]
DE LA NEU E DEL GLAÇ
Dix lo phisoloff que la neu se engendra en
la aer con la pluya devalla per l'aer, e en l'aer
se converteix en humiditat per gran habundància
de fredor, per la qual s'umple la aygua
del aer, e la aygua restreny aquell aer en sí
mateixa. E car l'aer és de complecció humida,
e contén en sí lugor blancha, per açò se
acolora la aygua en la color del aer, per lo
qual acolorament esdevé la neu de blancha
color.
Fèlix dix al phisoloff per qual natura se
feya lo glaç en la aygua. Lo phisoloff dix al
fill del rey que li respoisés, e el fiy del rey dix
aquestes peraules: —En la aygua són lo foch
e l'aer, qui han apetit a anar ensús; e per
açò con lo foch se
e ab la secor que ha per la terra, són l'aer e
la aygua contraris a aquell pujament de calor e
de sequetat, e la aygua restreny en sí la humiditat
tan fortment, que se
qui és cors sòlit, que empatxa lo pujament de
la vapor de la aygua, en la qual vapor han apetit
lo foch e la terra de pujar a ensús.—
Dix Fèlix al phisoloff: —¿Per qual natura
les bambolles de la aygua pugen a ensús per
la aygua de la font?—. Lo fill del rey dix que
aquelles bombolles són dintre plenes de aer, e
aquella vestadura que és de fora, és aygua
que restreny en tal manera, que l'aer no
exir; e que, per la levitat del aer, la aygua
que ve de jus la terra pusque pujar en
la levitat del aer; la qual aygua no poria pujar
per lo cors de la aygua de la font, sens
la leugeria del aer, la qual laugeria conten en
sí, continent l'aer en sí mateixa.
[XXVII]
DE VENTS
Legia lo phisoloff, e deya que vent és aer
mogut per apremiment de nuus qui han apetit
al sentra de la terra; lo qual aer mogut està
enfre les nuus e la terra, e fuig per aquell migà
a altre loch hon no sie devellament de
nuus. Aquestes peraules e moltes d'altres dix
lo phisoloff de vent en sa liçó; la qual liçó
repetí lo fill del rey, segons sta semblança:
—
el savi dix a aquell hom ço que era vent;
mas aquell hom no pòch entendre, per les peraules
que
savi féu omplir
posà
per lo pes de la qual sclatà la odra e axí
lo vent d'aquell odre.—
Fèlix demanà al phisoloff per qual natura
eren
levant, e a ponent, e a mig_jorn, e a tremuntana.
Respòs lo phisoloff, dient que vent a levant
és engendrat per vapors caldes e seques, e
vent a ponent és engendrat per vapors fredes e
humides, e lo vent que és a mig_jorn és engendrat
per vapors humides e caldes, e lo vent qui
és engendrat a tremuntana, és per vapors seques
e fredes. La rahon per què los vents són
engendrats enaxí per diverses vapors, és per
ço car, segons que és la regió diversa, són les
nuus diverses en calitats concordants e
contràries.
Lo fill del rey dix que dels
eren engendrats
saber: exaloch, mestre, e grech, e labeig. Aquests
de les qualitats hon los vents principals són engendrats.
De aquests
altres
e de altres vents són que no són naturals, segons
les disposicions del sol, mas són naturals
segons les disposicions de les terres e de les
muntanyes, e segons los accidents per què les
unes nuus són movents contre les altres.
[XXVIII]
DE TEMPS
En la liçó que el phisoloff legia, se contenia
de temps, ço és saber, dels
any: estiu, ivern, ver e altumpne. Lo temps
de Sitiu és per calt e per sech; lo temps de
ivern és per fret e per humit; e el ver és per
atrempament de calitat humida e calda; e lo
temps de autumpne és per atrempament de calitat
freda e secca.
En lo temps del stiu és concordança enfre
lo foch e la terra, car lo foch, qui és calt e sech,
puje a ensús sobre la terra en les plantes, e
consuma lo foch la fredor, en aquelles plantes,
ab sa calor e ab la lugor del sol, per lo
qual lo foch muntiplica en calor e en sechor.
La terra mortifica en estiu la humiditat del
aer en les plantes, per ço car lo foch se concorda
ab la terra, contra la aygua e l'aer. E per
açò en l'estiu se fa la digestió de les plantes,
e maduren les fruytes, e s'asahonen les sements
e les humors dels animals, e cull hom los blats.
En altumpne se restreny la terra ab la aygua
que la restreny; per lo qual restrenyiment
romanen les vapors dejús la terra, que
no poden pujar a ensús; e adonchs se comença
la generació de les saments que hom sembra.
En lo temps de ivern comencen a exir les sements
que hom sembra sobre la terra, per la
humiditat del aer, qui
de la aygua; per la qual aygua passa la vapor
de la terra desechade e escalfade, en lo altumpne;
per la qual vapor nexen les plantes, que
per calda e secha e humida complecció pugen
a ensús, crexent sobre la terra.
En lo ver broten, florexen, e fullen, e ramen
los arbres, e giten los fruyts, per ço car per la
calor e la humiditat se
fredor e la seccor retenen aquella humiditat e
calor en los lochs bays, en los quals maduren
los fruyts en stiu, per calor e per sequetat.
Aquestes rahons e moltes d'altres dix lo
phisoloff del temps del any; lo qual any dix
que està encare en los
e està en
en
hores fan baxest en lo quart any, hon ha
die natural.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual natura fa
major fret en la alba que en la mitge nit?—.
A aquella qüestió respòs lo fill del rey, e dix ,
que per ço car lo sol, que és calt en lo foch,
començe a exir en la alba, fugen les vapors,
que són fredes e humides, al sol, qui és calt
e sech per accident; e aquelles vapors ajusten-se
an aquell loch hon són los hòmens, adonchs
con és l'alba. E per açò és an aquell loch major
fredor en l'alba que no era en la miga
nit, cant les vapors fredes e humides no s'éran
ajustades en aquell loch, per ço car lo
sol lur era pus luny en la mige nit que en
l'alba.
Lo phisoloff demenà al fill del rey per qual
natura feya major fret en los puigs que en
Los plants, pus que lo sol és pus prop en los
lochs alts, que no és en los lochs bays. —Sènyer
maestre —dix lo fill del rey—, en los lochs
alts se depuren pus forment lo foch e l'aer, movents-se
a ensús de la aygua e de la terra, qui
mouen a enjús; que no fan en los lochs bays,
hon lo foch e l'aer no han tant de poder com
han en los lochs alts. E per açò, aytant
quant pus se depuren e
e l'aer en los lochs alts que en los lochs bays,
pus se conjungen la aygua e la terra en los
lochs alts que en los bays; per la qual major
conjuncció està major fredor en los puigs que
en los plants, segons que apar manifestament
per les neus e les aygües que són en los puigs.
—Sènyer —dix Fèlix al fill del rey—, ¿per
qual natura ha pus subtil aer en los puigs que
en los plants?—. Respòs lo fill del rey, e dix
que en los puigs stà l'aer pus prop a sa espera
que en los lochs bays, la qual spera del aer
és dejús la spera del foch; la qual spera del
aer és sobre la spera de la aygua, sots la qual
spera stà la spera de la terra. On, com açò sia
enaxí, donchs segueix-se que l'aer sia pus depurat
e pus subtil, hon pus és luny al mesclament
de la aygua e de la terra, a qui
pus forment en les vapors que són fredes
e grosses, que en les vapors que són caldes e
sobtils.
Lo phisoloff demanà al fill del rey per qual
natura és l'aygua del pou calda en ivern, e
freda de stiu. Lo fill del rey respòs, e dix que
en stiu són oberts los porus de la terra, per
hon hix la calor que el foch e el sol atrahen
a ensús; e hon pus la vapor del foch puja a
ensús, pus se depura de la fredor qui roman
a enjús; la qual vapor és major en fredor, hon
menys hi ha de calor. Mas, car en ivern la
aygua streny la faç de la terra que no pas la
vapor del foch, per açò la vapor del foch que
està sots la terra, scalfa d'ivern l'aygua en los
pous e en les fonts, enaxí com foch qui scalfa
l'aygua en la olla.
Lo phisoloff dix al fill del rey que li digués
per qual natura lo foch scalfa l'aygua en la
olla. Respòs lo fill del rey, e dix que en la aygua
ha naturalment calor, per rahon del foch qui
és compost ab l'aygua. Mas, car lo foch, ab
qui l'aygua és composta, no ha tan gran poder
en la aygua qui està en la olla, ans que
sia escalfade, com ella matexa ha de sí matexa,
per açò és l'aygua pus freda que calda; mas
per la gran calor qui és en lo foch qui està
dejús la olla, e per açò car sa calor passa a la
aygua per la olla, per açò lo foch muntiplica
en la aygua calor, e mortifique fredor.
Legia lo phisoloph, e deya que la mar és
salade, per ço car se mou a ensús e a enjús: a
ensús, per ço car lo foch e lo sol la scalfen
e
e, car l'aygua és ponderosa per sa natura,
mouen-se ses vapors fredes e humides a enjús;
e car l'aygua és redona, mou-se environ
e en per lonch, segons lo seu bescuns de sa
rotunditat, per la qual se mouen les ondes a
la terra, e se
car lo bescuns s'enclina a la
temps, e en l'altre temps s'enclina a altre
part. E per açò se fa la influència del moviment
ab ajude del vent, qui mou la mar, per
l'empremiment de les nuus, segons que ja havem
dit. On com açò sie enaxí, e car per lo
moviment e mesclament e torbament de vents
e de calitats, s'engendren calor e secor, per
açò la aygua de la mar, que naturalment és
de complecció freda e humida, se converteix
accidentalment en complecció calda e secha,
per la qual complecció sdevé salade.
[XXIX]
DE LA BATALLA QUE FON FETA DENANT LOS
DOS FILLS DEL REY
Fení lo fisoloff la liçó, e
ell entrà ab lo fill del rey e ab altres scolans,
en la companyia dels quals fo Fèlix. Dementre
que lo phisoloff ab sos scolans anava per lo
verger, remirants los arbres, e les flors, e les
aygues, e les altres coses qui eren plasens a
veser, lo maestre qui mostrave de armes al altre
fill del rey, vench ab lo fill del rey a qui
mostrave de armes; e per tal que lo fill del
rey qui studiave en phisoloffia se recreàs, denant
ell, en
maestre se sgramí longament.
Aprés la art de sgrima, pujà lo fill del rey
en
bornà, e trasch al taulat, e feya de armes, segons
que son mestre li ensenyava. Longament
se deportà e usà de art de armes lo fill del rey
denant son frare; e estant que lo fill del rey
enaxí se combatia e jugava ab sos companyons,
veus que vengueren gran res de cavellers.
En aquells cavellers havia
de trahició, falsament e contra veritat,
scuder. Aquell caveller era molt argullós, e
molt forts, e bé acustumat de armes; l'escuder
era hom de pocha força, e no havia tan sobrera
persona com lo caveller; mas havia dret,
en lo qual se confiave. Lo rey qui era para
de amdosos los infants, trematia lo cavaller
e
combatessen, e que en la batalla lo seu fill
apresés de combatre.
En lo camp foren lo caveller e lo scuder, e
en lo començament lo caveller féu molts grans
colps al scuder; e
l'escuder, per la qual vençé e aucís lo caveller.
Molt se meravellà lo fill del rey qui
apprenia de armes, del vençament del caveller;
segons ço que començà, e segons la granea
del caveller e la pochesa del scuder, e segons
que
que
vençre l'escuder.
Estant lo fil del rey enaxí, lo phisolof conech
que el fill del rey qui apprenia de armes,
se meravellave, e dix aquestes peraules, per
les quals lo fill del rey apercebés la rahon per
la qual l'escuder havia vençuda la batalla:
—En
Sots aquell arbre vench una volp, la
qual víu lo gall e les gallines star en l'arbre.
Aquella volp se moch tant, corrent e saltant
e jogant dejús l'arbre, e tant stech longament
en aquell moviment, que
tota hora la volp, perdé sa virtut, e caech del
arbre; e la volp près e aucís aquell—. Can
lo phisoloff hac dites les peraules de la volp
e del gall, lo fill del rey qui apprenia de phisolofia
spòs les peraules que
dites, e dix: —Remirant lo gall la volp havia
pahor, per la qual pahor se mortificave la virtut
del gall hon pus la volp sgardava. Tan
longament gardà lo gall la volp havent pahor,
que sa virtut se dormí e s'afrevolí, e caech del
arbre.
—Bell frare —dix lo fill del rey—, ¿per
qual significança de la batalla deyts vós aquestes
peraules?—. Respòs son frare, e dix que
caveller, considerant en la falçetat que fesia
contre lo scuder, perdia força e virtut; per la
qual consideració, consciència lo nafrava e
vençia, e leyaltat, veritat, confortaven e revenien
al scuder sa força e sa virtut, hon pus l'escuder
cogitava en lo bon dret que havie.
Molt se meravellà Fèlix com lo fill del rey
qui apprenia phisoloffia, conech mils la natura
per la qual fo vençut e mort lo caveller,
que son frare qui aprenia de armes; e lohà e
beneí sciència sobre totes coses. Fèlix demanà
al fisoloff per qual natura caech lo gall del
arbre, e no caygueren les gallines. Lo phisoloff
demanà al fill del rey qui apprenia de armes,
que resposés a la qüestió; e aquell fill
del rey stech empatxat, e no sabia què
a la qüestió, e dix a son maestre que resposés
a la qüestió; lo qual mestre dix que ell
era mestre com sabés hom moure son cors, e
ferir gran colp e sostenir, e lo phisoloff era
mestre com donàs doctrina al enteniment de
son frare, per lo qual entesés son enteniment
altes coses e subtils.
Cant lo mestre se fo scusat de respondre a
la qüestió, lo fill del rey qui apprenia phisolophia,
solvé la qüestió, e respòs e dix: —Per
una via anave
via atrobaren
serpent era tan gran, que per la gran granesa
de la serpent, hac lo hom tan gran pahor,
que morí de pahor prés de la serpent. La fembre
hac gran pahor de la serpent, e fóra morta
de pahor, mas confiave
li ajudàs contre la serpent. Encontinent que
lo hom fo mort, la serpent près aquell hom, e
aportà
fugi ab molt gran pahor, e fóra morta
de pahor si la serpent lexàs son marit e la
ancalsàs.—
Lo phisoloff demanà a sos scolans qual és la
principal rahon per què és atrobada batalla de
phisoloffia, e dix que la solució de la qüestió
era solta en les peraules que són recomptades
de la volp, e del gall, e de les gallines, ço és
saber, que consciència venç e nafre tots aquells
qui a tort combaten aquells qui mantenen dretura;
e que veritat e leyaltat esforçen tots aquells
qui ab dret se combaten.
Fèlix dix al fill del rey que alcunes vegades
se sdevé que alcuns hòmens qui han tort en
la batalla, vençen aquells qui han dret. Respòs
lo phisoloff, e dix que
Aquell hom havia
e Déus li tolch son fill per lo peccat de luxúria.
Per ço que
hagués paciència en la mort de son fill, volch
Déus que l'infant morís; la mort del qual fo
occasió al pare, de castedat, paciència e
caritat.
[LLIBRE V. DE LES PLANTES]
Comence lo quint libre, qui és de les
plantes.
Fèlix se partí de la cort hon amdosos los
fills del rey apprenien; ell loà e beneý Déu,
qui havia elet en rey tan savi hom, al qual havia
feta gràcia de tan nobles infants. Dementre
que Fèlix anava per
meravelles, ell encontrà
en
e feya molt gran dol: —Bell amich —dix
Fèlix al scuder—, vós per què plorats? ¿ne per
què sóts tant desconsolats?—. L'escuder respòs
a Fèlix, al qual dix aquestes peraules:
—Sènyer,
mon senyor longament. Aquell és anat prés
d'essí una leuga star, e ha en prepòsit que hi
stiga tant quant viva en est món, e ha lexades
riqueses e honraments e moltes benanances, les
quals pogre haver tots temps de sa vida. Ara
preposa sostenir pobresa e malanança, e vol
star sols en aquest boscatge. On, per la amor
que jo hé a mon senyor, e com ma despertesch
d'ell, són molt irat e despagat.
—Bell amich —dix Fèlix—, ¿sabets vós la
rahon per la qual ell vol star sol en est boscatge,
ne per què ha lexades les riqueses ni les ben anançes
que havie?—. —Sènyer —dix lo scuder—,
al depertiment que jo fiu de mon senyor,
li demané per què era vengut star en est boscatge,
ni per què havia lexats sos amichs, e
s'exia de tan noble ciutat en què star solia ab
tan de honrarnent. Con jo haguí demenat a
mon senyor aquestes coses e moltes d'altres,
ell ma dix que per ço que en les obres de les
plantes e dels arbres pogués contemplar, conèxer
e amar lur creador, venia star en est boscatge;
car honrament, e sos amichs, e les benanançes
que havie en la ciutat, l'enbargaven
a reebre la significança que les plantes donen
de lur creador.—
Molt plach a Fèlix la santa devoció del phisolof,
e desijà molt que
molts de aytals: —Bell amich —dix Fèlix—,
gran meravella
per ço car vostre senyor fa bé. Vostres plors
signifiquen, que vós fóssets alegre e riérets si
vostre senyor faés mal. Hom deu plorar e haver
tristícia com Déus tan poch és amat e conegut
en lo món, com sia cosa que lo món sia
creat per ço que Déus sia amat e conegut.
Per què, amich, no plorets, e alegrats-vos de
vostro senyor, car molt vos ho davets tenir a
gran bona ventura com tan sanct e tan savi
senyor havets, cor per la sua santetat se pot
seguir que vós siats a Déu agradable. Bell amich,
prech-vos que vós ma mostrets la via
per la qual jo
hon stà vostre senyor—. L'escuder mostrà a
Fèlix la carrera e la dressera per la qual Fèlix
vench en aquelles parts en les quals lo phisoloff
star preposava.
En una bella prederia hon havia molts arbres,
stava lo phisoloff prés de una bella fontana;
aquell phisoloff tenia
legia. Fèlix vench al phisoloff, lo qual saludà
humilment; e el phisoloff agradablement li reté
ses saluts. Fèlix se assech prés del phisoloff,
al qual dix aquestes peraules: —Phisoloff, sènyer,
gran meravella hé de vós com podets
star en est boscatge tot sol, ni per què havets
lexats los delits d'aquest món; ne en est boscatge,
vós què menjats ni bavets? ¿ni vostra
cambra hon la havets?—
Lo phisoloff respòs a Fèlix, e dix estes paraules:
—Hom se deu meravellar dels hòmens
con fan felliment; emperò en temps som
venguts, que tants de deffelliments se fan en
lo món, que a meravellar-nos cové con algun
hom fa neguna cosa qui sia a Déu plasent
ni agradable. Tot lo major delit que hom pot
haver en est món és conèxer e amar Déu. En
est boscatge ha
aquell ha
viandes, de les quals viandes viuen amdosos
corporalment. A la nit, si fa trop de fredor o
si plou, vaig jaser a son hostal; de jorns jo
vaig per aquesta aforest, sguardant ço que natura
fa en los arbres e en les erbes, per tal que
en aquella obra pusca contemplar Déu, segons
art de phisoloffia e de theologia; la qual art
és scrita en est Libre qui és appellat dels Articles,
lo qual és ordenat segons la orde de la
Art demostrativa.
—Sènyer —dix Fèlix—, en
eren grans clergues en theologia e en phisoloffia.
La
Déu, segons la sciència que apresa havia;
l'altre fill stava en la ciutat, e legia, e
mostrave e preycave per tal que les gents induís
a conèxer e amar Déu. Gran qüestió fo
de aquells
carrera.—
Lo phisoloff respòs a Fèlix, e dix estes peraules:
—En
qui era gran mestre en la art de phisoloffia.
Aquell legí longament la art de phisoloffia en
aquella ciutat. Los scolans d'aquell maestre
no profitaven tan fort en la sciència com lo
mestre volia, e eren hòmens mundanals, e que
poch preaven la sciència de phisoloffia. Lo
mestre d'aquells scolans era molt treballat per
les liçons que legia, e era molt despagat, car
los scolans no volien apendre diligentment. E
per lo gran treball que lo mestre sostenia, volch
lexar la ciutat, e anà-sse
tal que recreàs sa ànima e son cors en lo boscatge,
contemplant Déu; e amà més star en
la companyia de les bèsties salvatges e dels
arbres, que en companyia de malvats hòmens
peccadors—. Cant lo phisoloff hac respost a
Fèlix per semblança, ell retornà a sa contemplació
en la qual stava quant Fèlix vench a
ell.
[XXX]
DE GENERACIÓ DE LES PLANTES
Sesia lo phisoloff sots
de fulles e de flors; una bella fontana
regava aquell arbre, en lo qual havie molts aucells
qui dolçament cantaven. Segons la disposició
del arbre, e de la font, e dels aucells,
contemplava lo phisoloff la granea e la bonesa
de Déu, qui an aquell arbre se representaven
per manera de creador e de creatura.
Cant lo phisoloff hac longament contemplat
Déu, Fèlix li dix aquestes peraules:
—Sènyer phisoloff, gran meravella ma dó
de la granea d'aquest arbre, ¿Com pot ésser
que de tan pocha cosa com és lo gra d'on fo
engendrat l'arbre, pot exir tan gran arbre com
és aquest?—. —Bell amich —dix lo phisoloff—,
art de phisoloffia. Aquell pastor féu gran foch.
Cant lo foch fo montiplicat en molt gran quantitat,
lo pastor se meravellà com una spira de
foch podie ésser montiplicada en tan gran
quantitat; e demanà al mestre la rahon per la
qual aquell foch era tant cregut. Respòs lo
maestre, e dix que natural cosa és al foch com
convertesca a sa semblança totes les parts que
ab ell perticipen, pus que lo foch sia, en sa virtut,
major que la virtut d'aquelles coses ab qui
perticipa; e per açò car lo foch converteix a sí
mateix moltes coses, és montiplicat de moltes
coses.—
Can lo phisoloff hac respost a Fèlix per
semblança, Fèlix dix al phisoloff que, segons
la semblança per la qual havie solta la qüestió,
se devie seguir que Jhesuxrist, dementre
que era en est món e havia major virtut que
tots los altres hòmens, degra convertir a santa
vida tots los altres hòmens ab qui participava.
E car Jhesuxrist convertí pochs hòmens
a via de salut, dementre vivia en est món, e
molts na romaseren aprés sa mort en via de
dampnació, per ço par que l'arbre hage major
virtut en convertir a sa semblança les parts
ab qui perticipa, que la natura de Xrist.
Molt plach al phisoloff la qüestió que li hac
feta Fèlix, e conech que Fèlix era hom entès e
savi; e per açò sforçà
e senblances de alta sposició e enteniment:
—Bell amich — dix lo phisoloff —,
rey stave en
cavellers. Dementre que aquell rey menjava,
anava per aquell palau
precurador dels infeels com venguessen a via
saludable. Aquell hom deya al rey als cavellers
e als clergues qui en aquell palau menjaven,
que fos fet stabliment com los infeels venguessen
a conexença de la santa fe romana.
Aquell hom cridava e mostrava la manera per
la qual hom poria dar conexença de veritat a
aquells qui són en error; la qual manera és
en la Art demostrativa e en lo Libre dels Articles.
Tots aquells qui
menyspreaven ço que deya: aquell hom plorave,
ses vestadures e sos cabells derompia.
Per aquell palau anaven juglars cantan e sonant
strumens; per tal que los hòmens, qui en aquell
palau menjaven, s'í adelitassen. Con lo
rey hac molt menjat e bagut, axí del palau;
una dona vídua se ajonollà als peus del rey claman
mercè que li retés son fill, lo qual havia
servida mort.
hac donats diners per tal que per ella pregàs lo
rey, près les paraules de la dona, e pregà lo
rey que perdonàs al fill de la dona. An aquella
plaça hon lo caveller pregava lo rey, havia
molts hòmens qui pregaren lo rey que degués
perdonar al fill de la dona. Lo rey perdonà al
donzell que per dret devia morir. Lo hom qui
era precurador de la salvació dels infeels, cridà
en altament, plorant fortment, e dix estes
peraules: "La dona ab diners convertí la volentat
del caveller a amar semblants coses de
aquelles que la dona amava; e lo caveller convertí
a sa semblant volentat lo rey e
qui li ajudaren a pregar lo rey. En aquell
assemblament de volentat stava avarícia,
injúria, vanaglòria, replecció de menjar e de
beure". Lo foll cridà, e dix: "No ha nostra
Dona semblants amadors en amar son fill en
aquesta plaça".—
Adonchs lo phisoloff dix aquestes peraules:
—Lo fill de nostra Dona, qui ha creada libertat
en la volentat dels hòmens, ha logat los hòmens
per encarnació e per mort, e encara per creació,
com lo honren en aquest món, e com tenguen
pagada nostra Dona en honrar son Fill,
qui no vol destruuir libertat de volentat, que és
creatura del Fill de nostra Dona—. Molt se
tench per pagat Fèlix de la solució que
hac feta per semblança, e lohà e beneí
Déu, qui tanta de saviesa donava a hom.
[XXXI]
DE LA CORRUPCIÓ DELS ARBRES
Longament perlaren lo phisoloff e Fèlix de
la generació de les plantes, e de la manera segons
la qual signifiquen en Déu ésser generació,
engendrant Déus Para Déus Fill sens corrupció,
la qual corrupció és significade en la
corrupció dels arbres. Cant lo phisoloff e Fèlix
hagren perlat d'aquesta matèria longament,
amdosos se
la forest, en la qual havia arbres de diverses
maneres.
En
qui era carregat de fulles e de flors;
hom tellava aquell arbre. Fèlix se meravellà
per què aquell hom tallava aquell arbre, que
tan bell e tan gran era: —Bell amich —dix Fèlix
al hom qui tallava l'arbre—, qual és la
rahon per què vós destrouits tan bell arbre com
és aquest que tallats?—
Lo fisoloff dix aquest eximpli a Fèlix, per
lo qual enteses la rahó per què lo hom tallava
l'arbre: —En una ciutat havia
molt rich dels béns temporals, mas de les virtuts
sperituals era molt freturés.
sdevench que
cambiador tenia molts diners; aquell pobre
pregà lo cambiador que, per amor de Déu,
li faés almoyna de
havia donats tants diners. Lo cambiador no
volch fer almoyna al pobre, ans li dix moltes
peraules vilanes e mal ensenyades. Lo pobre
hac paciència en sa pobresa, e en la vilania
que
en son coratge com gran dampnatge
era la vida d'aquell cambiador, e com gran
bé seria la sua mort; car de les grans riqueses
que aquell cambiador havia, sa seguira gran bé
aprés sa mort. En breu de temps Déus auçís aquell
cambiador qui empetxava molts diners,
que no se
e aprés sa mort depertí
féu a molt hom molt de bé.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual natura
los arbres vénen a corrupció? Ne la essència
d'aquest arbre que aquest hom talla, ¿on serà
quant l'arbre serà corrumput hó serà cremat?—.
Lo phisoloff dix a Fèlix la solució per
esta semblança: —Un savi crestià se desputava
ab
crestià si com Déus Para engendra lo Fill, s'í
corrump neguna cosa d'on se faça la generació;
e el crestià dix que en Déu ha pus nobla
generació que aquella que és en los arbres, en
que no
aytant tost com lo arbre és tallat, e
sa essència a corrompre aquell mateix arbre;
e natura engendra d'aquell arbre algunes coses
corrompent aquell arbre; la essència del qual
arbre se restaura en aquelles coses que són
engendrades d'aquell arbre. Mas car Déus Para
engendra de sí mateix son Fill, e car de tot
sí mateix l'engendra, e tot lo Para és infinit,
eternal e complit de tot bé, per açò abasta lo
Pare engendrar lo Fill infinidament, eternalment
e perfetament en tot bé, sens corrupció;
e
essència e
En aquella ribera hon lo hom tallava lo arbre,
que fullava e floria, mas no granava, havia
que moltes branques havia trencades en
aquell pomer, per la gran multitut d'aquelles
pomes.
Dix Fèlix: —Sènyer, ¿per qual natura aquest
pomer ha levades tantes pomes, que sí
mateix se trenca e
no menuch neguna de les pomes?—. Lo
phisoloff respòs a la qüestió segons estes paraules:
—En una ciutat havia
qui eren frares. Lo bisbe era molt bell de
persona e havia moltes letres. Aquell bisbe era
semblant al arbre que lo hom tallava, e adel·litave
en ses letres e en la bellesa de sa persona
e son honrament. Aquell bisbe no curava de
la final entenció per què era bisbe, e no feya
negun fruyt. Lo caveller era veger de la ciutat,
e per açò que pogués tenir justícia, trenuytava
e treballava nit e jorn, per lo qual treball
confonia e corrumpia sa persona. Estant que
lo bisbe estave en son sajorn e sa gran benanança,
e feya tot quant podia com pogués viure
longament,
"Sènyer", dix lo foll, "¿per qual natura
vós, qui sóts bisbe, amats més sajornar e molt
viure, com siats bisbe per honrar Jhesuxrist,
e per ésser pus semblant a ell dementre que vivits
en aquest món, que vostre frare, qui més
treballa que vós en amar e servir Jhesuxrist,
qui per son poble a salvar volch en aquest
món treballar, e volch ésser pobre e mort, e no
amà viure en est món longament? ". Lo bisbe
dix moltes vilanes peraules al foll; e
clergue solvé la qüestió segons estes peraules:
"Dos pomers havia en una vinya: la
levave tots anys moltes fulles e moltes flors,
mas no aportava tantes pomes com l'altre pomer,
que tantes de fulles ne de flors no levava.
entrà en la vinya, e víu amdosos los pomers:
en la
fulles e flors. Aquell senyor de la vinya féu
tallar lo pomer que no levava pomes, e féu bé
pençar de aquell pomer que moltes pomes levave.
Aquell hom que tallava lo pomer, demanà
al senyor de la vinya per què féu tallar lo
pomer que fruyt no levava, e havia mandat
que del pomer que fruyt levave que hom pençàs
bé. Lo senyor de la vinya dix que folla era la
qüestió que el peyès feya". Mas pus foll era lo
bisbe, qui per sajornar, cuydava més viure que
el caveller son frare, qui vivie per ço que seguís
la final entenció per què lo rey lo havia
elet ésser veguer d'aquella ciutat; car major
virtut havia la final entenció que el cavaller
conservava en empetrar ab Déu longa vida al
caveller, que la virtut que el bisbe havia en
menjar e en sajornar; enaxí com l'arbre que
lavava pomes, que fo pus agradable a son senyor
per fer fruyt, que l'arbre que no levave
pomes e levave fulles e flors.
—Sènyer— dix Fèlix al phisoloff—, ¿per
qual natura ha més de corrupció en lo cors
del hom mort, que en l'arbre que és tallat?—.
Lo phisoloff solvé la qüestió per semblança:
—En una vila stave
tenia
d'aquella vila desijave aver aquella fembre, e
vedà aquell mercader, per ço car no lexave
aquella fembra ab qui peccave. Gran qüestió
era en aquella vila, qual havia pus corrumpude
volentat, hó el prior o el mercader, ni qual
era pus contre son orde.—
[XXXII]
DE LA VIRTUT DE LES PLANTES
En una bella plana hon se anaven deportar
lo phisoloff e Fèlix, hac moltes erbes medicinals
que havían gran virtut. Can Fèlix vesé
aquelles erbes, ell demanà al phisoloff:
—¿Per qual entenció ha Déus donada virtut a
les erbes? —. Respòs lo filòsof: —Per ço que
signifiquen la virtut de Déu.—
—Sènyer —dix Fèlix—, lo saffrà ¿quina virtut
ha en significar la virtut de Déu?—. Lo
phisoloff respòs a la qüestió per semblança, e
dix estes peraules. —
fill, bé nodrit, e ple de bones custumes. Aquell
donzell feya molt gran goig a son pare, totes
vegades que lo venia, e totes aytantes vegades
co
per la qual alegra que el burguès havia
en son fill, se alegrava en Déu, qui aquell
fill li havia donat en tan bella disposició e en
tant bons nodriments. Dementre que el burguès
se alegrave axí, volentat fo de Déu que aquell
donzell morís. Per la mort d'aquell donzell
s'entristà molt fortment lo burguès, e perdé lo
alegre que haver solia en Déu. Aquell burguès
sdevench en tan gran tristor per la mort de
son fill, e cor se lexà de alegrar en Déu, que
ne sdevench malaute e prés de mort.
qui pençava del burguès, féu
de aur, e de perles, e de péres precioses, en lo
qual mès safrà; car safrà ha virtut a confortar
e alegrar lo cor, e fa bona sanch. Aquell
latovari féu lo metge, per ço que lo burguès
se alegràs per natura e per virtut del latovari;
mas lo burguès havia tanta de tristor de la mort
de son fill, que per la virtut del saffrà ne de
les altres coses hon era fet, lo latovari no li
pòch ajudar contra la maleutia que havia per
tristícia. Esdevench-se
considerave en la mort de son fill, e en la manera
segons la qual sa solia alegrar en ell.
Dementre que el burguès enaxí cogitave, ell
remembrà com en Déu se solia alegrar per
rahon de son fill, mas no specialment per Déu
tan solament. E per açò hac lo burguès oppinió
que Déus li hagués tolt son fill: per ço car era
mitgà per lo qual ell amava Déu. Molt se rendé
lo burguès a Déu per colpable, cor a gran
felliment se tench com Déu amava per son fill
e no per sí mateix, com sia cosa que Déus sia
tan bo e tan noble, que per ell mateix és digne
que sia amat. Lo burguès preposà en son coratge
que faés penitència del felliment que fet
havia contre Déu e contra paciència, e començà
alegrar en la bellesa e en la bonesa de
Déu, e oblidà la mort de son fill, e féu gràcies
a Déu qui
longament havia stat. Estant lo burguès una
ora en aytal pençament, ell sa sentí sà e alegre,
e loà e benaí la virtut de Déu, qui
guarit e gitat de tristícia.
—Sènyer —dix Fèlix al phisoloff—, ¿per
qual virtut viu hom de les plantes e dels fruyts
que manugue?—. Lo phisoloff dix que en lo
convertiment que natura fa de les plantes en
sanch, e de sanch en carn, con és feta la degestió
en l'estómech, se renovella virtut de viure,
ço és, viure de vida vegetativa. E per ço que
Fèlix mils pogués entendre la virtut que les
plantes han en pendre hom vida de elles, dix
aquest eximpli:
—En
emblaren
esdevench lo mercader per los besans que
perduts havia, e tan longament cogità en lo
dampnatge que pres havia, que
seyn e fo foll. Aquell mercader covench que
hom ligàs e ferràs, per tal que no s'auçiés, o
que no faés mal a les gents.
dix als amichs d'aquell mercader que ell lo
garria si bé n'era logat. Los parents del mercader
logaren lo metge, he el metge hac
besants, e dix al foll que aquells besants eren
aquells que perduts havia; e adonchs féu star
lo mercader desferrat e desligat, e gità aquells
besants sobre lo cap del mercader. Con lo mercader
hac stat enaxí longament, e manejava los
besants, la virtut de la imaginativa se muntiplicave
en virtut, e açò tan longament, d'entrò
que lo mercader imaginà e oppinà que aquells
besants eren çells que perduts havia. Con lo
mercader hac recobrade virtut en sa imaginació,
adonchs la sua volentat se començà a alegrar,
per ço que la imaginativa imaginave, e
l'enteniment se moch a entendre, e la memòria
a menbrar; e enaxí, petit a petit, muntiplicant
virtut en los poders de la ànima del mercader,
se sdevench que lo mercader cobrà son seyn.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual virtut lo
riubarbre, qui és calt e sech, és bo a la calor
e a la sequetat del fetge?—. Lo phisoloff respòs,
e dix que lo mercader, qui fo foll per los
besants que perduts havia, guarí per los besants
que palpava e veya; car lo cor tremès sa sanch
per tots los menbres dels cors, per lo alegre que
hac en lo palpament e en la vista que el mercader
feya dels besants; e aquell alegre tremès
en lo cor son sperit, e sa sanch gità de sí ço per
què stava en tristícia e en follesa. —Donchs,
con lo fetge, qui és trop scalfat e desecat, sent
lo riubarbre, qui és de sa complecció, adonchs
se alegre en la perticipació del riubarbre, e
tremet fora sí sa inhordinada calor e secor,
per haver concordança ab lo riubarbre; e
aquell punt natura, que avorreix que
entre en digestió, per ço que no montiplich trop
la caliditat del fetge, gite lo riubarbre del stómech,
ab lo qual s'és conjuncta la calor e secor
del fetge, qui per trop gran calor e seccor
era en malaltia.—
Dementre que
Fèlix de la virtut de les erbes,
menjar denant ells
colres que en lo ventre tenia. Molt se meravellà
Fèlix de la indústria d'aquell càn, e de la
proprietat d'aquella erba, ne lo cà com sabia
detriar que aquella erba fos bona a purgar la
humor per la qual lo càn era en malaltia. Estant
Fèlix en esta meravella, demenà al phisoloff
per qual natura lo càn havia indústria
d'aquella erba a menjar, pus que era sens enteniment.
Lo phisoloff dix a Fèlix stes
peraules:
—En una ciutat havia
gran afflicció de son cors. Aquell heretge stava
en aquella ciutat en tal manera, que null
hom no sabia que ell fos heretge. Esdevench-se
qui era molt noblament vestit, e cavalcava en
la aspra vida que ell feya, e
en què el canonge vivia. Stant lo heretge en
aytals consideracions, meravellà
dix aquestes paraules: "Oy, làs, caytiu! ¿que
val dejunar ne paupertat, pregar Déu ne mal
vestit, mal jaser ne star menyspresat enfre les
gents, pus que aquest canonge, ab vanitats e
argull, riqueses e benanançes, està en lo món
en pus noble sgleya e pus honrada que la tua?
Semblant és que en la virtut de la sua fe sia
pus exalçat, que tu no és en virtut de la tua
fe; car si la tua fe era mellor que la sua,
seguir s'ia que a tu ajudàs la aspra vida que
fas en exalçar e honrar la sgleya en què és;
e ell en les vanitats de sa vida mundana desonraria
e destrouiria la sgleya en què és. Foll,
fé
fe dels xristians que en la tua".—
Molt se meravellà Fèlix de la semblança que
li hac feta lo phisoloff, car no li fo semblant
que li fos sufficient a la qüestió; e dix al phisoloff
que li sposés la semblança. Lo phisoloff
dix que la virtut de la bona entenció, per
la qual lo heretge feya aspra vida, li significà
la virtut de la fe del canonge; e
se convengren la entenció del heretge e la
virtut de la santa fe cathòlica, enaxí com se
covench la proprietat de la erba que el cà menjà,
e l'apetit que el cà hac a menjar aquella
erba que havia virtut a purgar la mala humor
que el cà havia en son cors.
—Sènyer —dix Fèlix—, gran meravella me
dó de la virtut que natura ha en les erbes medicinals,
car segons que hé hoït recomptar, la virtut
de una erba mateixa serà bona a curar la
malaltia de diverses membres, enaxí com lo
riubarbre, qui és bo a curar fetge scalfat, e a
clarificar la vista e mundar los ulls és molt
profitable—. —Bell amich —dix lo phisoloff—,
en aquest arbre en què vós vesets star fulles e
flors, és diversificade la virtut vegetativa en
diverses maneres; car en aytantes fulles e flors
com ha en l'arbre, se diversifica en nombre la
virtut de la vegetativa, no stant la una fulla l'altre,
ne la una flor no estant l'altre flor. Emperò
la virtut tota és una en sí mateixa, mas segons
que és diversitat en les coses qui reeben la virtut,
se diversifica la virtut que se span per tot
l'arbre. Bell fill —dix lo phisoloff—, aquesta
semblança que jo vos parle significa la gràcia
e la virtut que Déus tremet en lo món als
hòmens, los quals reeben la virtut e la gràcia
de Déu diversament, segons que són diversos
los uns e los altres en menbrar, entendre e
amar, e segons que diversament usen de les coses
mundanes. Aquesta differència de virtut, la
qual Déus scampa en lo món influent sa gràcia,
dóna significança de la virtut que Déus ha en
sí mateix, la qual virtut és una en essència sens
differència. Mas car lo Pare, qui és virtut, engendre
lo Fill, qui és virtut, e lo sant Sperit és
ixent d'amdós, stant aquella mateixa virtut del
Pare e del Fill, e lo Pare e lo Fill e lo sant
Sperit són distinchs en proprietats personals,
per açò se segueix que la virtut, que és tota
una sens differència, se comunica e
en les divines persones, estant les
persones distintes les unes de les altres, e ensemps
són una mateixa virtut per essència.—
—Sènyer —dix Fèlix— ¿per qual virtut que
sia en les plantes volch Jhesuxrist ésser honrat
per les plantes en lo die del Ram, can les gents
li feren professó e gitaven los rams per les carreres
hon ell devia passar? —. Lo phisoloff respòs
a la qüestió dient aquestes peraules: —En
aquell die que Jhesuxrist vench cavalcant humilment
sobre la somera, fo significat que Déus
participa, en la natura humana de Xrist, ab totes
creatures; car per lo cors de Jhesuxrist fo
significat que los arbres perticipaven ab la vegetativa
de Xrist, per ço car volia que la vegetativa
dels arbres faés honrament al seu cors,
hon és vegetable natura. E per la somera fo
significat que la virtut sensitiva de Xrist e dels
animals inracionals, és una en creació. E per
los hòmens qui feyen a Xrist reverència e honor,
fo significat que Xrist era en semblant
natura humana ab ells. E car Xrist és
en què són
e hom, per ço volch Déus que aquell die totes
creatures faessen reverència a la deïtat e humanitat
de Xrist.—
[LLIBRE] [VI]. [DELS] [METALLS]
Comença lo
Cant lo phisoloff hac longament perlat ab
Fèlix de les plantes, e ab aquelles hac, en diverses
maneres, significade la noblesa de Déu
a Fèlix, lo phisoloff mudà la matèria de ses
peraules, e dix a Fèlix que ell volia perlar de
Déu segons ço que los matalls donen significança
de la sua noblesa.
[XXXIII]
DE LA GENERACIÓ DELS MATALLS
—En aquell temps con Déus creà los elaments,
fo ordonat com los elaments significassen
la glorificació dels corses que aprés lo
die del judici estaran en la glòria perdurable.
Car los elaments, ensercant lur perfecció, se
componen e
ensercant lur perfecció en aquells en los
quals no la podien atrobar. Bell amich —dix
lo phisoloff a Fèlix—, en durament que stà
sens fi, no cové nulla corrupció; e per açò los
elaments han apetit natural segons la fi a la
qual són creats, ço és, que sien alcuns corsos
composts, hon se concorden sens nulla corrupció.
E car los elaments se concorden mils en
los metalls que en negun cors elementat, per
açò se componen e s'ajusten en los matalls,
hon ha menys de corrupció que en negun cors
elementat.—
Dix lo phisoloff que aur, e argent, e ferre, e
péres, e
en duració, que negun altre cors elementat;
car tot altre cors elementat ha més mester
de ço qui està fora sí, que no han los metalls,
qui han tanta de virtut en sí mateixs,
que no han tan gran necessitat de ço que stà
fora ells, com han los altres corsos, ço és saber,
los corsos de les plantes e dels animals, qui
han major necessitat del aer, e de la aygua, e
de la terra, e del foch, que no han los matalls.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual natura ha
major concordança de elaments en los matalls
que en les plantes ne en los animals? —. Lo
phisoloff respòs, e dix aquestes peraules: —Bell
amich —dix a Fèlix—, en la generació que los
elaments fan dels matalls, no ha mijà, car ells
mateys los engendren, sens que
engendre l'altre; mas, cor en les plantes una
planta engendra altre, e en los animals
engendre altre, per açò està generació pus
forts en los matalls que en les plantes ni en los
animals. E tot açò és, bells amichs, per donar
significança de la eternal generació que és en
Déu, la qual és de Déu Pare en Déu Fill, hon
no ha neguna altre cosa mas Déu.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual natura és
pus durable l'aur que ell ferre, com sia cosa
que lo ferre és pus forts que l'aur?—. Lo phisoloff
dix que
per qual natura se sostenia la terra, e son mestre
li dix que lo sosteniment de la terra és per
ço car la
és saber, que lo foch entra en la aer, e l'aer
en l'aygua, e la aygua en la terra, e la terra
en lo foch; e per la levitat e la ponderositat
que està egualment en los elaments, està la terra
per sí mateixa en lo mig loch del firmament,
lo qual la fer egualment per totes parts ab influència
de son moviment; per què la terra està
segurament. E quant se sdevé que an aquell
moviment ha negun empatxament, per alguna
grossa vapor qui
que lo firmament fa a la terra, adonchs se fa
terratrèmol en aquelles pertides hon és fet aquell
empetxament.
[XXXIIII]
DE LA QÜESTIÓ QUE FO ENTRE LO FERRE
E L'ARGENT
—Enfre lo ferre e l'argent fo gran qüestió,
car lo ferre deya que ell era pus necessari a
les gents que lo argent, e pus fort era que l'argent,
e per lo argent fan los hòmens molts peccats,
e són a Déu desobadients. De la altre part
argüia l'argent contre al ferre, e deya que ell
era pus bell, e pus lauger, e mils sonant que ell
ferre, e més ere amat per les gents que el ferre;
e acusava lo ferre, car ab ferre mor molt
hom a glay, ço és saber, per nafframent de
coltell, de lança, e de spasa, e de cayrell.
—Sènyer —dix Fèlix al phisoloff—, ¿qual
vos és semblant que diguers millors rahons, el
ferre hó lo argent?—. Lo phisoloff respòs, e
dix que per una plaça hon staven moltes gents,
passaren dues dones; la una era bella, e l'altre
era lega. Aquella dona qui era bella, era
òrrea e cobea, e havia gran enveja; la dona
qui era lega, era casta, e havia gran caritat, e
havia gran paciència, car son marit la menyspreave
per la legesa que havia, e amava aquella
dona bella ab qui sa muller anave. En aquella
plaça hac molt hom qui dix mal de la dona
bella, e que dix bé de la dona lege. Amdues
les dones anaren a una sgleya, hon havia
vigília de
squella que sonava molt noblament, e havia
seyn trencat qui molt malament sonava. La dona
que era leja dix a la dona bella que molt
seria gran bé que lo seyn gros sonàs tan bé
com feya la squella. La dona bella considerà
en la sua granea, la qual havia en bellesa e en
riquesa, e considerà en la legesa de la dona e
en la bonesa que havia; per la qual consideració
hac conexença de felliment, que feya contre
son marit e contre sí mateixa. Tan longament
stech la dona en esta consideració, conexent
son falliment, que desijà com fos bona,
enaxí com la dona leja; per lo qual desig
fo casta e de santa vida. E dix estes paraules:
"Més val lo ferre en la aradre, que lo aur ni
lo argent en la caxa; e mils stà spasa en la mà
de príncep, que thesaur en coratge; e mils stà
castedat en legesa, que luxúria en bellesa; e
mils canta lo gall en la alba, que malvat clergue,
luxuriós, avar, en la sgleya; e més val
lo saman en l'agulla, que lo saffir en l'anell
del aur; e a força de hom humil piadors no
pot contrastar força de hom ergullós".
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual natura és
més de ferre que de argent, ne de aur, ne de
péres precioses?—. Respòs lo phisoloff, e dix
que Déus ha creada major habundància de aquelles
coses que són pus necessàries, que de
aquelles que no són tan necessàries, enaxí com
de foch, de aer, de aygua, de terra, de forment,
de sal, de ferre, de pedres, e de les altres coses
semblants a aquestes; car totes aquestes coses
són pus útils a vida de hom, que no és pebre,
ne aur, ne argent, ni pedres precioses.
—Sènyer —dix Fèlix—, pus que lo ferre és
pus profitós que l'argent ne lo aur, ¿per què
les gents amen més l'aur e l'argent que el ferre?—.
Lo phisoloff respòs: —La pus nobla
cosa que hom pusca entendre e amar és Déu,
emperò més és en lo món amat argent e aur,
que no és Déu, qui és pus necessari a hom, a
ésser amat e entès, que argent ne aur.—
Lo phisoloff dix que
trebellat en ajustar diners; e
can hac ajustats grans diners, ell hac
desig de ésser honrat per lo rey, e per les gents
de aquella ciutat hon estave. Lo rey, per ço
que pogués haver occasió de haver los diners
que el mercader havia ajustats, féu aquell mercader
batlle d'aquella ciutat. Molt plach al
mercader ésser batlle, e prestà al rey molts de
sos dinés. Aquell mercader hac occasió de ajustar
dinés estant en la batllia; e fo hom injust
e contrari al offici en què era; car aquell mercader
no havia manera en ço que feya, e amava
més diners que justícia. E per açò perdé ço
que ab mercaderia havia gonyat, en lo offici
de la batllia; car lo rey li tolch tot quant
havia, per les injúries que fetes havia en sa
batllia. Cant lo mercader hac perdut tot quant
havia gonyat, ell dix al rey aquestes peraules:
"Sènyer, en
orb, e ab
besants que perduts havia", Lo rey dix al mercader
que li recomptàs la manera segons la
qual lo orb havia recobrats los
perduts havia. "Sènyer", dix lo mercader, "
hom orb tenia amagats
péra, e tots jorns, quaix qui feya oració en
aquell loch hon staven los
orp venia e prenia, de aquells
que havia mester per tot aquell die.
seu vesí considerà e apercebé que aquell orp havia
diners sots aquella péra, que era en
camp, e vench a aquella péra e trobà-y aquells
orp vench en aquell loch hon havia los
besants e no
veí los havia haüts. "Sènyer vesí", dix lo orp,
"jo
donets concell; cor jo hé
loch, e en altre, altres
si ajustaré en
hó si los lexaré star enaxí com se stan". Lo
vehí d'aquell orp se cuydà que lo orp posàs
altres mil besants en aquell loch, sots la péra;
e aconsellà-li que tots los
posàs en
besants, e lo orp vench lo endemà e près los
besants que no havia, havia cobrats
que perduts havia; e dix que pus orp era
ell en ço que no entenia, que lo orp en ço que no
vesia".
Fèlix dix al phisoloff que li sposés la semblança
al prepòsit de la qüestió que feta li havia,
e lo phisoloff li dix que la major orbetat
que pusca ésser en hom, és amar més ço que no
veu ne entén, que ço que veu e entén, e amar
més a qui no
qui ha conexença de totes coses, e qui val més
que tot quant és creat. E car lo mercader volch
la honor que no li tenyia, e
què res no sabia, perdé ço que sabia e havia,
per ço que no havia, e per ço en què usar no
sabia. E lo rey enganà
qual no veya ço que per honrament se tenyia a
offici de rey; lo qual honrament pert con ama
més diners que justícia. Molt se meravellà Fèlix
de la semblança que el phisoloff li hac feta,
car trop la li havia feta scura; emperò entès
aquella semblança segons la final entenció
per la qual Déus ha creades totes coses, e entès
que ab ço que hom ha, pot gosaniar ço que
no ha, si segueix la fi a la qual és creat; e si
desvia d'aquella fi pert, ab ço que no ha, ço
que ha.
[XXXV]
DEL ASAMAN E DEL FERRE
—En l'asaman ha Déus posade tanta de simplicitat
de terre, que lo ferre ha apetit a aquell.
E per açò l'asaman mou a cí lo ferre per gran
influència de simplicitat de terra, a la qual se
mou lo ferre naturalment, en lo qual ferre ha
més de simplicitat de terra que no ha en negun
dels altres matalls; per la qual major simplicitat
és lo ferre pus fort que negun dels altres
matalls. Enaxí com lo ferre ha apetit a
l'asaman, per ço car en l'asaman ha major simplicitat
de terra que en los altres metalls, enaxí
l'asaman ha major apetit a tirar a sí lo ferre,
que l'aur ni l'argent, en què la terra no ha tanta
de simplicitat com ha en lo ferre. Hon, totes
aquestes coses són a semblança de la perfecció
qui és en Déu e en hom naturalment;
per la qual perfecció hom deuria més amar
Déu que neguna cosa. E Déus, con hom fa
contre sa natura, és-li pus contrari que no seria
l'asaman al ferre, si stave en sa natura, e
ferre en la sua atresiha més a çí les coses hon
ha més de simplicitat de aer que de terra.
—Sènyer —dix Fèlix al phisoloff—, ¿mou-se
la virtut del asaman al ferre, hó mou-se
la virtut del ferre ab l'asaman?—. Lo phisoloff
dix que en
havia una bella creu, en la qual era la figura
de Jhesuxrist, e en aquella creu havia molt de
aur e de argent, e moltes de péres precioses.
denant l'altar hon era la creu; e la
havia dolor de la santa passió de Xrist, la qual
menbrave per lo representament de la figura
de la creu; e l'altre envejave l'aur e l'argent e
les péres precioses qui eren en la creu. Aquell
hom qui havia dolor de la passió, era en via de
ordonació, per ço car la major virtut atrahia a
sí la menor; aquell hom qui envejave lo aur
e l'argent e les péres precioses, era en via de
error, per ço com la menor virtut movia a sí
mateixa la major. —Fill —dix lo phisoloff—,
l'asaman ha virtut per la qual la agulla se gira
a la tremuntana e a mig_jorn; e l'asaman
és tan forts en sa sequetat, que no
fondre, lo qual foch fón lo ferre. E car l'asaman
és en major virtut que el ferre, per açò
la menor virtut ha apetit naturalment a la virtut
major.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual natura lo
foch fón lo ferre?—. Lo phisoloff dix a Fèlix
estes peraules: —En una ciutat havia
qui era molt luxuriós. Una dona de aquella
ciutat se ornave e
estave a la finestre totes les vegades que el
rey passave per aquella carrera hon era lo hostal
hon la dona estave. Aquella dona se mostrave
al rey, per tal que la cobejàs al delit
carnal. En la companyia del rey havia
qui hac oppinió que la dona fos enemorade
de ell, e demanà la dona de follia, la
qual no volch consentir al caveller, per ço car
amave lo rey.—
Trob parech scure a Fèlix la semblança, e
pregà lo phisoloff que l'í sposés segons la
qüestió que feta li havia. —Bell amich —dix lo
phisoloff—, lo foch és calt per sa natura, e
és sech per la terra; e car en lo ferre ha més
de simplicitat de la terra, que de negun altre
elament, per açò quant lo foch ha scalfat
molt lo ferre, fón aquell, per entenció que s'ajust
ab la terra tan forment, que no y sia l'aer:
ni la aygua; la qual aygua e aer s'ecosten
per manera de liquitat. E lo foch e la terra
prenen forma de liquitat en lo ferre fus, per
què
aer e aygua ne poden mils exir en figura fusa
e moll, que en figura sòlida e dura; e
car la terra se transforma en liquidat, cuyde
la aygua que àm més perticipar ab ella que
ab lo foch, e per ço no
e açò mateix fa la aer, qui
àm més perticipar ab ell que ab la terra, per
ço car se transforma de solidat en liquidat.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual natura és
lo argent pus sonant que el ferre?—. Lo phisoloff
dix a Fèlix que una dona havia los pits
tan sechs, que a penes podia parlar ni alenar.
a menjar coses fredes e humides, car
cuydave
sech. Longament stech la dona en aquella cura
del metge; e hon més la dona usave de aquelles
viandes que el metge li donave, més pijorava.
Ab tant se sdevench que lo metge donà
a la dona viandes caldes e seques, car cuydà
que la malaltia fos per fredor e humiditat; mas
aquella cura no profità a la dona, ans li fo aytan
contrària com la primera. Molt stech lo
metge meravellat de la malaltia de la dona, e
desemperà aquella cura; e per dieta féu curar
la dona, car la calor natural consumí les grosses
humors indigestes, les quals havia la dona
per sobrerepleció de menjar e de beure; e aquelles
humors pujaven e devellaven crues per
los pits de la dona, hon havia tan grosses humors,
que l'aer no havia en sí moviment digest
per lo qual pogués formar veu, ni podie entrar
ni exir segons que
—Sènyer —dix Fèlix al phisoloff—, ¿per
qual natura és pus forts lo ferre que l'aur ni
l'argent?—. Lo phisoloff respòs, e dix que los
elaments són pus nobles en virtut de forma, que
en virtut de matèria; e per açò, jatssia que lo
foch, qui ha més de forma que quescun elament,
per sí sia pus noble elament e pus forts que los
altres, per açò no
los altres; car en la matèria és refremat
de sa malaltia, per ço car no
han los altres elaments; e per açò la forma no
pot haver tanta de virtut en pròpria matèria,
que sia de poca quantitat, com poria haver si
la matèria pròpria era de gran quantitat. E
açò mateix se segueix del aer, que ha menys de
matèria que la aygua ne la terra, e ha més de
forma que no ha la aygua per sí, ne la terra
per sí; e açò mateix se segueix de la aygua, que
ha major forma que la terra, e ha menys de
matèria que la terra. E enaxí tots los elaments
són en agual ordenats e proporcionats a egual
atrempament; mas, segons que són los uns pus
senyorejants que los altres en los corses alementats,
són aquells corses en major virtut los
uns que los altres, enaxí com lo ferre, qui és dur
e forts per sech e fret, e l'aur és moll per calt
e humit, e lo argent per humit e per fret, estant
més de forma en l'aur e en l'argent, e
menys de matèria. E per ço car la forma del
ferre és pocha e la matèria és molta, és la
matèria de la terra pus indigesta en lo ferre,
que no és en l'aur ni en l'argent; per la qual
indigestió és lo ferre pus forts e pus dur que
l'aur ni l'argent.
—Sènyer —dix Fèlix—, pus que en lo ferre
ha més de matèria que en l'aur, ¿per qual natura
és l'aur pus fexuch que lo ferre?—. Lo
phisoloff dix que l'esponge, que és de gran
quantitat, és pus leugera que l'aur, qui és de
menor quantitat; e açò mateix se segueix de la
ferla, que és pus leugera que boix; car aytant
com la matèria és pus sòlida, de aytant és pus
fexuga, per rahon dels porus en què no pot tan
bé entrar ni perticipar lo foch ni l'aer, qui
mouen a amunt per la levitat en què són; lo
qual foch e aer mouen la natura del ferre a
amunt en pertide, en quant poden pus entrar en
lo ferre que en l'aur, en què no ha tants de porus
com ha en lo ferre.
Aprés estes peraules, lo phisoloff dix que
fembre pobre donà a
Déu, una malla que havia, e el rey donà a aquell
pobre los seus vestiments reyals, per amor
de Déu; e fo qüestió qui havia més donat al
pobre, hó el rey o la fembre pobre. Con Fèlix
hac hoïde aquesta semblança, e ell entès per la
semblança que en lo ferre ha més de matèria
que en l'aur, per ço com ha matèria de terra;
mas, segons sguardament de matèria en universal,
més de matèria ha en l'aur que en lo ferre,
per ço com l'aur és pus spès e pus calcat
que el ferre; enaxí com la volentat de la
pobre fembre, hon hac pus intensa almoyna
que en la volentat del rey.
[XXXVI]
DE LA ALQUÍMIA
Fèlix demanà al phisoloff si alquímia és art
per la qual hom pusque fer transmutació de
matall en altre. Lo phisoloff respòs, e dix que
en transmutació de
transmutació sustancial e accidental, ço és
saber, que la forma e la matèria se transmuden,
ab tots lurs accidents, en sustància nova, composta
de noves formes e matèries e accidents:
—E aytal obra, bells amichs —dix lo phisoloff
a Fèlix—, no
natura hi ha mester tots sos poders. Bell fill
—dix lo phisoloff a Fèlix—, en tot començament
natural ha entenció, car los elements, can
se componen en engenrar los matalls, cové
que
sien stants en les altres, enaxí com en lo anap
del vi e de la aygua, hon són totes les parts del
vi e de la aygua mesclades sustancialment e
accidentalment, ço és saber, que tota la forma
e la matèria e los accidents del vi se mesclen
ab la forma e matèria e accidents de la aygua.
E en aquest mesclament ha diverses entancions
naturals, segons que les unes parts són gradades
en les altres, e la quantitat de estes parts, e
lurs graus, e lurs assiduacions són intengibles,
invisibles, inextimables, e inimaginables.
Enfre
car lo alquimista dix que artificialment pot hom
simplificar los elaments, e depurar e depertir la
per sí mateix, cors simple, compost tan solament
de una forma e de una matèria simple
ab accidents simples. Molt se meravellà lo foch
de la folla oppinió del alquimista, qui cuydave
més saber en la existència dels elaments simples,
que ell; e dix al alquimista aquestes
peraules:
"En los matalls e en tots los corsos elementats,
enserquen los elaments lur perfecció, la
qual no poden atrobar, e la qual perfecció han
encercada depuys que Déus ha creat lo món.
Aquella perfecció és que quescun elament fos,
per sí, simple, sens corrupció; mas car Déus ha
mesclades les calitats dels elaments, ço és saber,
calor, humiditat, fredor e sequetat, e lo
subjech de aquelles calitats són formes e matèries
dels elaments, mesclats en confusió de
la simple matèria e la simple forma, que són
començaments comuns a tots los corsos elementals,
per açò es impossible que
ésser sens altre; car si
ésser sens l'altre, porie ésser l'aer humit per
sí mateix, e que no hagués gens de calor, e seria
ab pròpia forma e matèria, quantitat e calor,
incorrumpable en alcun cors compost; la qual
cosa és impossible e contre los començaments
naturals, qui són pus forts en apetit natural
que en l'artificial del alquimista".
L'alquimista dix al foch que
colors afigura en la paret
E el foch dix al alquimista que la forma e la
matèria d'aquella figura era remota; e per açò
aquella figura stava sens moviment natural, lo
qual se pertany a natura humana. L'alquimista
pregà lo foch que de argent li faési aur. E el
foch dix al alquimista estes peraules: "En
terra se sdevench que
ab
aytant com podie de auçiure lo porch, per ço
car lo volia menjar; e el seglar se deffenia,
per ço car no volia perdre són ésser, ni volia
que sa carn se transmudàs en la carn del leó,
car més amava ésser en spècie de porch que
en spècie de lahó"—.
—Sènyer —dix Fèlix al phisoloff—, segons
vostres peraules, par que digats que impossible
cosa sia fer transmutació de
ne de
alquímia; car diu que negún matall no ha apetit
de mudar son ésser; car si mudave son ésser
en altre ésser, no seria aquell ésser mateix
lo qual ama ésser. On, bé hé enteses totes
vostras rahons e totes vostras semblançes; mas
de una cosa ma meravell fortment, ço és saber,
com pot hom haver tan gran affecció a la art
de la alquímia, si la art no és vera.—
Lo phisoloff respòs a Fèlix, e dix estes peraules:
—En
pençà com pogués ajustar molt gran tresaur, e
vendech tot quant havia, E en
luny ell anà a
Aquell rey hac molt gran plaser de sa
venguda, e féu-li donar hostal e tot ço que mester
havia. Aquell hom hac mès aur molt en
bústies, en les quals havia decocció de erbes, e
era aquella decocció en semblant de latovari.
Denant lo rey mès aquell hom
bústies en la caulera hon fonia moltes dobles
que el rey li havia donades, per tal que les
muntiplicàs. L'aur qui era en la bústie pessave
caldera; e a la fi pesà la missa del aur
dobles. Per
rey cuydà
la fi: que lo hom fugí ab gran còpia de aur
que el rey li havia comanat per tal que
car cuydave
les bústies, hagués virtut per la qual l'aur muntiplicàs
en la fornal.
En una ciutat havia
muller, de la qual no podie haver infants;
la dona, muller de aquell rich hom, era desiuyosa
molt de haver infants. En aquella ciutat havia
grans diners de aquella dona, a la qual anà
dir que ella li daria a menjar coses per les
quals se poria emprenyar. Aquella dona havia
tan gran volentat de haver infants, que de tot
ço que la fembre li deya la creya. A la fi, cant
le fembre hac haüts de la dona molts diners,
ella fugí, e anà-sse
luyn d'aquella ciutat.—
Comense lo
Cant Fèlix hac pres comiat del phisoloff, ell
anave per una vall plena de arbres e de fontanes.
A la exida de la vall, ell encontrà
hòmens qui havien grans barbes e grans cabells,
e eren pobrement vestits. Fèlix saludà aquells
—Bells senyors —dix Fèlix—, vosaltres, ¿d'on
venits? ni de qual orde sóts? Car, segons vostros
vestiments, semblança havets que siats de
algun orde—. —Sènyer, —digueren los
nós venim de longues terres, e som
passats per
An aquella plana ha gran ajustament de bèsties
salvatges que volen elegir rey. Nosaltres
som appellats de la "orde dels apòstols", e
nostres vestiments e nostra pobretat signifique
lo capteniment en què los apòstols eren
dementre vivien en est món.—
Molt se meravellà Fèlix dels
havien empetrat tan alt orde com és cell dels
apòstols; e dix aquestes peraules: —Orde de
apòstol és subirà a tots ordes. E qui és en
orde de apòstol, no deu dubtar mort, e deu
anar mostrar la via saludable als infeels qui
són en error; e als crestians qui són en peccat
deu dar doctrina de santa vida, per obra e per
preïcació. Aytal hom qui sie en orde de apòstol,
no deu cessar de pregar e de fer bones obres a
tot son poder—. Aytals peraules e moltes d'altres
dix Fèlix als
de la orde dels apòstols . —Sènyer —digueren
aquells
que siam en tan alta vida com eren los
apòstols; mas som figura de la conversació
dels apòstols, la qual figura representem en
nostres vestiments, e en nostra pobretat, e en
lo descurriment que fem per lo món, de terra
en terra. Nós havem sperança en Déu que ell
tremeta hòmens de santa vida en lo món, los
quals sien de la orda dels apòstols, e que aquells
hagen sciències e langatge hon sàpien
preïcar e convertir los infaels per ajuda de Déu,
e als crestians donen bon eximpli per vida e
per santes peraules; e per tal que Déus se
moga a pietat, e que los hòmens crestians desigen
lo aveniment de aytals hòmens, representem
en figura los apòstols.—
Molt plach a Fèlix ço que els
deyen, e ab ells ensemps plorà longament, e
dix estes peraules: —Ay, sènyer Déus Jhesuxrist!:
¿hon és la santa fervor e devoció qui
ésser solia en los apòstols, qui en vós amar e
conèxer no duptaven a sostenir treball ni mort?
Bell senyor Déus, plàcia a vós que en breu venga
temps en qui
que és significade en la figura de la vida de
aquests hòmens.—
Aprés aquestes peraules, Fèlix comenà a Déu
los sants hòmens, e anà en aquell loch hon les
bèsties volien elegir rey.
I. DE LA ELECCIÓ DEL REY
En una bella plana, per hon pessave
aygua, estaven moltes bèsties que volien
elegir rey. Acort fo emprès per la major part,
que el Lehó fos rey; mas lo Bou contrestave
molt fortment a aquella elecció, e dix estes peraules:
—Senyors, a noblesa de rey se cové
bellesa de persona, que sia gran, humil, e que
no dó dampnatge a ses gents. Lo Lehó no és
gran bèstia, ni és bèstia que viva de erba, ans
menja les bèsties. Lo Lehó ha peraula e veu
que fa estremir de pahor tots nosaltres, con crida.
Mas, per mon concell, vosaltres elegirets
lo Cavall a rey; car lo Cavall és gran bèstia,
e bella, e humil: lo Cavall és bèstia leugera,
e no ha semblant argullós, ni no menja carn—.
Molt plach al Servo, al Cabirol, e al Moltó, e
a totes les altres bèsties que vivien de erbes, ço
que el Bou deya; mas Na Renart se denentà de
perlar denant tots, e dix estes peraules: —Senyors
—dix Na Renart—, con Déus creà lo món
no
amat, ans ho féu per ço que ell fos amat e
conegut per hom; e segons aytal entenció,
Déus volch que hom fos servit per les bèsties,
jatçia que hom viva de carn e de erbes. E vosaltres,
senyors, no devets sguardar a la entenció
del Bou, qui desama lo Leó, per ço car
menuya carn; ans devets seguir la regla e la
ordonança que Déus ha donades e posades en
les creatures—. De la altra part al·legà lo Bou,
ab sos companyons, contre ses paraules de Na
Renart, e dix que per ço deya ell que el Cavall
fos rey: car lo Cavall menuya erba. Per què
ell e sos companyons havien vera entenció a
la elecció del rey; car si falça entenció hi havien,
no dirien que el Cavall, qui menugue la
erba que ells menuguen, fos rey. Ni ells no devien
creure Na Renart de la elecció del rey;
car Na Renart més vol que el Lehó sia rey, per
ço car viu de les romanalles qui romanen del
Lehó, con ha menjat en la cassa que ha presa,
que no fa per la noblesa del Lehó.
Tantes de peraules hac de la una part e de la
altra, que tota la cort se torbà, e la elecció fo
empetxade. E
qui havien sperança que fossen elets a rey, digueren
que la cort se allongàs tro al altre temps
que haguessen determenat qual bèstie és pus
digna de ésser rey. Na Renart conech que l'Ors,
e el Leupart, e la Onça allongaven la elecció,
per ço car quescun havia sperança de ésser rey,
e dix, en presència de tots, estes peraules: —En
una sgleya cathedral se feya elecció, e era contrast,
en aquell capítol, de la elecció del bisbe;
car los uns canonges volien que fos bisbe lo sagristà
de aquella sgleya, lo qual era hom molt
savi de letres, e de virtuts era abundós. L'erquediacha
cuydave ésser elet a bistbe, e lo cabiscol
atrestal, e contrastaven de la elecció del
sagristà, e consentien que fos bisbe
simple qui era bell de persona, e no sabia
neguna sciència. Aquell canonge era flach de
persona e era molt luxuriós. Molt se meravellà
tot lo capítol de ço que l'ardiacha e
deyen. En aquell capítol havia
dix aquestes peraules: "Si lo Lehó és rey, e
Ors e la Onça e
sua elecció, tots temps seran en malvolença
del rey; e si lo Cavall és rey, e lo Lehó fa
negun falliment contre lo rey, ¿com ne porà
pendre venjança lo Cavall, qui no és tant fort
bèstia com és lo Lehó?" — . Cant lo Ors, e la
Onça, e
Na Ranart havie dit, temeren fortment lo Leó,
e consentiren a la elecció, e volgren que el
Lehó fos rey. Per la força del Ors, e de les altres
bèsties qui menjaven carn, mal grat de
les bèsties qui menjaven erba, fo elet lo Lehó
a ésser rey; lo qual Lehó donà licència a totes
les bèsties qui vivien de carn, que menjassen e
visquessen de les bèsties qui menjen erba.
Un die se sdevench que lo rey estave en perlament,
e tractave del ordonament de sa cort.
Tot aquell die, tro prés de la nit, estegueren
en perlament lo rey e sos barons, que no hagueren
menjat ni begut. Con hagueren tengut
perlament, lo Lehó e sos companyons hagueren
fam, e demanà al Lop e a Na Ranart què porien
menjar; e ells responeren e digueren tart
era com poguessen percassar vianda; mas prés
de aquell loch havia
abundosament. Lo Lehó tremès en aquell loch,
e féu venir lo vedell e el polí, e menjaren-los.
Molt fo irat lo Bou de la mort de son fill, e
sí
hom, per tal que li servissen, e que los venjars
del falliment que lur senyor havia fet contre
ells. Cant lo Bou e el Cavall se foren presentats
a hom per servir-lo, lo hom cavalcà lo
Cavall, e féu arar lo Bou.
s'encontraren, e cascun demanà al altre de son
stament. Lo Cavall dix que molt era treballat
en servir son senyor, car tot jorn lo cavalcave,
e
nits stave pres. Molt desijà lo Cavall que fos
exit de la servitut de son senyor, e tornare volenters
ésser sotsmès al Lehó; mas per ço car
lo Leó manugue carn, e car hac alguna veu a
ésser elet a rey, dubtà que tornàs en la terra en
la qual lo Lehó regnave, e amà més ésser en
treball sots senyoria de hom, qui no menugue
carn de cavall, que en paria del Lehó, qui menja
carn de cavall.
Cant lo Cavall hac recomptat son stament
al Bou, lo Bou dix al Cavall que ell era en gran
treball, tot jorn, de arar, e del blat que la terra
que ell arava, lavave, no li lexave son senyor
menjar, ans convenia que con era exit e hujat
de la arada, que anàs pasturar les erbes que
havien menjades les ovelles e les cabres, dementre
que ell arava. Molt fortment se clamà
lo Bou de son senyor, e el Cavall lo aconortave
aytant com podie.
Dementre que enaxí lo Bou e
gras, car lo senyor del Bou lo li havia tret venal.
Lo Bou dix al Cavall, que son senyor lo
volia vendre, e
hòmens. Lo Cavall dix que mal gasardó li retia
del servey que fet li havia. Longament ploraren
lo Cavall e el Bou: lo Cavall consellà
al Bou que fugís, e que se
car més li valia estar en perill de mort e ab
treball, que ab senyor desconexent.
2. DEL CONSELL DEL REY
Cant lo Lehó fo elegit en rey, ell féu
sermó denant son poble, e dix aquestes peraules:
—Senyors, volentat és de vosaltres que
jo sia rey. Tots sapiats que offici de rey és molt
perillós, e és de gran treball: perillós és, car
per los peccats del rey se sdevé moltes vegades
que Déus tremet en terra fam, e maleuties, e
mort, e guerres; e açò mateix fa per peccat
de poble. E per açò és a rey perillosa cosa
regnar, e son regnar és cosa perillosa a tot
son poble. E cor sia gran treball a rey governar
sí mateix e son poble, per açò vos prech
tots ensemps que
e que
salvament de mi e de mon poble. Aquells consellers
que
savis e leyals, e tals que sien dignes de ésser;
consellers, e en paria de rey.—
A tots los barons e al poble d'aquella cort
plagueren les peraules que havia dites lo rey,
e tots se tengueren per bé avenguts a la elecció
del rey. Acort fo emprès que lo Ors, e
e la Onça, e la Serp, e
del rey. Tots aquests, en presència de
la cort, juraren com al rey donassen leyal concell
en tot ço que poguessen.
Molt desplach a Na Renart, car no l'avien
elegide en ésser conseller del rey; e en presència
de la cort dix aquestes peraules: —Segons
que
que és rey del cel e de la terra, volch haver
amistat e companyia d'oms simples e humils;
e per açò elegí los apòstols, qui eren hòmens
simples e pobres, a significança que en la sua
virtut los exalçàs, e que ells ne fossen pus humils.
A esmenda de tots vosaltres, dich que a
mi seria semblant que el rey degués haver en
son concell bèsties simples e humils, per ço
que no
ne que ab lo rey no
que a les bèsties simples e qui viuen de erba,
fos eximpli de sperança e de humilitat—. Al
Aurifany, e al Senglar, e al Boch, e al Moltó,
e a les altres bèsties qui vivien de erbes, parech
bé ço que deya Na Ranart; e tots aquests consellaren
al rey que Na Ranart, que era bé perlant
e havia gran saviesa, fos del concell del
rey. E Na Ranart concellà e tench per bo que
l'Orifany, e el Seglar, e el Boch, e el Moltó
fossen del concell del rey.
En gran consirer foren lo Ors, e el Leupart,
e la Onça, con hoïren que Na Ranart fos del
cancell del rey; car gran pahor hagren que
Na Ranart, ab sa perlaria e mestria, no
venir en ira del rey, e majorment con Na Ranart
hagués més consellada la elecció del rey,
que neguna altra bèstia. —Sènyer —dix lo Leupart
al rey—, en vostra cort és lo Gall, qui és
bell en persona, e és savi, que sap ésser senyor
de moltes gallines. Aquell canta en la alba molt
clarament e bellament: molt mils se cové que
ell sia de vostra concell que Na Renart—.
L'Aurifan dix que bo era que lo Gall fos del
concell del rey, per ço que li donàs eximpli com
degués regir e sotsmetre a sí la regina, e per
ço que
Na Ranart era bona a ésser conceller del rey,
per ço car és sàvia bèstia e sab moltes coses—.
Lo Leupart dix que no
de rey ésser dues persones que per natura sien
en malvolença, car per la mala volentat que
han, se
la altra part perlà Na Ranart, e dix que ab
concell de rey se tenyia que y fossen belles
bèsties e grans, axí com l'Orifany, e
e
del rey se cove bellesa de persona.
En volentat fo lo rey que Na Ranart e sos
companyons fossen de la cort e de son concell;
e fóra fet, mas que lo Leupart dix al rey secretament
estes peraules: —Sènyer,
guerra ab
tan poderós com lo rey, ajudà
la guerra del rey, ço és saber, que aquell comte
secretament donà grans dons al scrivà del
rey, per tal que li faés saber tots los ardits que
el rey faria en sa guerra contre ell. E per ço
aquell scrivà empetxava lo poder del rey, que
no podia venir a fi de la guerra del comte—.
Cant lo Leupart hac finides ses peraules, e
Lehó hac entesa la semblança, ell dix que el
Gall fos de sa cort, e no volch que Na Ranart
fos de sa cort, per ço que no faés saber al
Orifan, e a les bèsties qui vivien de erba, l'ardit
del rey ni de sos companyons.
3. DE LA TRAÏCIÓ QUE NA RENART
TRACTÀ DEL REY
Molt desplach a Na Ranart e a sos companyons
com no foren del concell del rey; e en
aquell punt Na Ranart concebé en son coratge
trahició, e desijà la mort del rey. E dix al Orifan
aquestes peraules: —D'aquí avant gran
inamistat serà enfre les bèsties qui mengen
carn e les bèsties qui mengen erbe; car lo rey
e sos consellers mengen carn, e vosaltres no havets
en son concell neguna bèstia qui sia de
vostra natura, ni que vostre dret mantenga—.
L'Aurifan respòs, e dix que en la Serp e en lo
Gall havia sperança que rahonarien son dret en
la cort del rey, car eren bèsties qui no vivien
de carn. Respòs Na Ranart, e dix que en una
terra se sdevench que
en qui molt se fiave, e al qual feya molts
de plers; e
per lig, no li podia portar bone volentat,
ans considerave tots jorns com lo auciés. —E
per açò, sènyer Orifan —dix Na Renart—, tan
són la Serp e el Gall d'estrany linatge a vós e
a vostros companyons, que jatcia asò que no
mengen carn, per tot açò no us hi fiets, ans
creats per cert que consintran en tot ço qui sia
dampnatge de vós e de tots vostros companyons.—
[...]
En gran consirer entrà l'Orifan per les peraules
que Na Ranart li havia dites, e consirà
longament en lo dampnatge que podie venir
a ell e a sos companyons per la elecció
del rey e per sos consellers. Dementre que
l'Orifan enaxí considerave, Na Ranart li dix
que no hagués temor del rey e de sos companyons,
car si ell volia ésser rey, ella tractaria
per què porie ésser rey. Mas l'Oriffan duptà
en Na Renart que no
més devia amar les bèsties que vivien de carn,
que les bèsties que vivien de erba. E dix a Na
Renart estes peraules: —En una terra se sdevench
que
pregà Déus que aquella rata caygués en sa falda.
Per les oracions del sant hom, Déus féu
caser aquella rata en la falda d'aquell ermità,
lo qual pregà Déus que
Déus exausí los prechs del ermità, e féu
de la rata una bella donzella. "Filla", dix lo ermità,
"vós volets lo sol per marit?". "Sènyer,
no, car al sol tolien les nuus la claredat".
E lo ermità demanà si volia per marit
la luna; e ella dix que la luna no havia sa
claradat per sí mateixa, ans la havia per lo
sol. "Bella filla, ¿volets vós lo núvol per
marit?". Respòs que no, car lo vent menave
les nuus là hon se volie. La donçella no
volch lo vent per marit, per ço car les muntanyes
lo empetxaven a son moviment; ni volch
les muntanyes, per ço car les rates les foradaven;
ni volch hom per marit, per ço car auceya
les rates. A la fi la donzella pregà lo ermità
que pregàs Déus que tornàs rata, anaxí
com d'ebans s'era, e que li donàs marit
rat.—
Cant Na Ranart hac hoït lo eximpli, conech
que l'Orifan hac sospita en ell, e temé
no
que fos rey, enaxí com havia dit al Orifan.
Mas per tal que molts no sabessen son coratge,
volch tractar a totes passades que l'Oriffan
fos rey, e dix aquestes peraules: —En
terra se sdevench que
dona,
d'aquell caveller morí, e lo caveller près altre
muller, la qual desamà molt lo donzell, que son
marit molt amava. Con aquell donzell fo de
edat de
la qual faés a son marit exel·lar de son alberch
son fill, e dix a son marit que lo donzell la havia
demenade de follia. Tant fortment amava lo
caveller sa muller, que encontinent la creech
de tot ço que dit li havia, e gità son fill de
son hostal, e a aquell fo mandament que per
null temps no fos en sa presència. Lo donzell
fo molt mogut a ira contre lo pare, per ço car
sens rahon lo havia gitat de son hostal, e li
havia tolta sa gràcia—. Segons lo eximpli que
Na Ranart hac dit, fo en partide consolat l'Orifany,
e hac sperança en ço que Na Ranart li
hac dit, com fos rey; e dix a Na Ranart com
poria tractar que el rey morís, ni que ell fos elet
a rey, com sia cosa que el rey sia tan forts de
persona e hage tan savi concell, e com Na Ranart
sia tan pocha bèstia e ab tan frèvol poder.
Respòs Na Ranart, e dix est eximpli: —En
una terra se sdevench que totes les bísties se
cordaren que donassen tots dies una bèstia al
lehó, per ço que no les treballàs en son cassar;
e
aquelles bísties gitaven sorts, e aquella bístia
sobre a qui tanyia la sort, anava al lahó e
menjava-la.
sort sobre
al lehó tro hora de mig die, car temia morir.
Molt fo irat lo lehó, car tant se havia stat la
lebra, car gran fam havia; e dix a la lebra
per què havia tant stat. E la lebra se scusà, e
dix que prés de aquell loch havia
deya que era rey d'aquella terra, e qui la havia
cuydada pendre. Lo lehó fo molt irat, e cuydà
que fos veritat ço que la lebra li havia
dit, e dix que li mostràs lo lehó. La lebre se
mès primera, e lo lehó la seguí. La lebra vench
a
bassa qui era environade, de totes parts, de
gran mur. Con la lebra fo sobre la aygua,
e la ombra de la lebra e del lehó apparegueren
en la aygua, dix la lebra al lehó: "Sènyer,
¿veus lo lehó qui és en la aygua, e vol menjar
una lebra?". Lo lehó se cuydà de la sua
ombra que fos lehó, e saltà en la aygua, per
ço que
en la aygua, e la lebra ab sa çortesa aucís lo
lehó.—
Cant l'Orifan hac ausit lo eximpli, ell dix a
Na Ranart aquest eximpli: —
donzells qui pensaven de sa persona.
se sdevench que el rey seya en sa cadira, e denant
si estaven gran res de alts barons e de
cavellers. La
ell, e víu en
que el rey vestia, star
dix al rey que li plagués que ell se acostàs a
ell, e que presés una neyra que estave en son
mantell. Lo rey donà licència al donzell que
se acostàs a ell; e lo donzell près la neyra, e
lo rey volch veure la neyra, e mostrà-la a sos
cavellers, e dix que molt era gran meravella
com tan pocha bèstia se gosava acostar a rey.
Lo rey fé donar al donzell
donzell hac enveja de son companyó, e l'endemà
posà un gran possol en lo mantell del
rey, e dix semblants peraules, al rey, que son
companyó li havia dites. Lo donzell donà lo
pozol al rey, e lo rey se squivà fortment, e dix
que ell ere digne de mort, per ço car sos vestirs
no gordava de poyls; e féu donar a aquell
donzell
Na Ranart conech que
en ésser rey, e meravellà
persona com la sua podie caber tanta de pahor.
E dix al Orifan estes peraules: —Recompte
que la Serpent, en Eva, que era sola femne,
féu venir en la ira de Déu Adam e tots sos
conseqüents. Donchs, si la Serpent ab Eva
tractà tant de mal, bé se pot sdevenir que jo,
ab mon seyn e ab ma cortesa, pusca tractar
que lo rey venga en ira de son poble—. En
aquella ora que lo eximpli de Eva li hac recomptat
Na Ranart, concebé l'Oriffan la trahició
del rey, e dix a Na Ranart que ell seria volenters
rey, tota hora que Na Ranart hagués
fet auciure lo rey. Na Ranart dix al Oriffan
que ella tractaria que el rey morís, e lo Arifan
promès a Na Ranart grans dons e grans onraments,
si ella tractave com fos rey.
4. EN QUAL MANERA NA RENART FO PORTER
DEL REY
En la cort del rey fo ordonat que lo Gat
fos cambrer del rey, e lo Cà fos porter. Lo
Gat fo cambrer, per ço que menjàs les rates,
qui destruen los draps, e per ço car era semblant
al rey en figura; lo Cà fo porter, per
ço car sentia luny, e ladrava, e feya a saber
al rey aquells qui a ell venien. Estant lo Gat e
el Cà en lur offici, Na Ranart anà sercar lo
Bou e el Cavall, qui eren pertits de la cort del
rey; e atrobà lo Bou en la via, que se
a la cort del rey. En una bella plana se
atrobaren Na Ranart e el Bou. Quescun saludà
l'altre molt agradablament, e lo Bou comptà a
Na Renart son stament, ço és saber, com era
vengut tot franch a hom, ne com hom lo havia
tengut longament en servitut, e, a la fi, com
lo volch vendre a
De la altra part, Na Ranart recomptà al
Bou l'estament de la cort, segons que ja demunt
és dit.
—Sènyer En Bou —dix Na Ranart—, ¿qual
és vostra volentat?—. Lo Bou dix a Na Ranart,
que ell venia star en la cort del rey, e fugia
al hom, qui lo havie volgut vendre e fer
auciure. Na Ranart dix al Bou estes peraules:
—En
molt mal acustumat, e hac molt malvat concell;
e per la malícia del rey e de son concell stave
tot aquell regisme en treball e en ira de Déu;
car inesmable era lo mal que el rey e son concell
feyen a les géns que staven en aquell regnat.
Tan longament durà lo mal que el rey e
son concell feyen en aquella terra, que les géns
no ho progren soferir; e per la mala vida e
mal eximpli del rey e de son concell, les géns
desiujaren la mort del rey e de son concell.—
Lo Bou entès, segons que Na Renart li hac
dit, que lo rey, e son concell, era malvat, e duptà
a anar star sots malvat regiment. E dix a
Na Renart estes peraules: —En una ciutat havia
per la malícia e la desonestat del bisbe, e per
lo mal eximpli que donave a son capítol e a les
géns de aquella ciutat, se seguia molt de mal,
e
si el bisbe fos aquell que ésser degre, segons
la regla e la doctrina que Jhesuxrist ne
donà als apòstols e a sos consegüents. Sdevench-se
injúria, e puxes anà cantar la missa. En tan
gran abhominació hac
que lo bisbe feye, que
e anà perticipar ab los pastors en los boscatges;
e dix que millor cosa era star ab los pastors
qui guarden les ovelles dels lops, que ab
pastor que les sues ovelles auciu e dóna als
lops.—
Cant lo Bou hac dit lo eximpli, ell dix a Na
Ranart que sa axiria de tota aquella terra, e que
no
son concell, pus que era malvat en son regiment.
—Sènyer En Bou —dix Na Ranart—,
¿havets vós hoïda la demanda que
féu a
—dix lo Bou. Na Ranart dix que en
alta muntanya stave
ermità era hom de santa vida, e hoïa tots jorns
molts clams del rey de aquella terra, qui era
hom peccador e de mal regiment; e les gents
deyen-ne al sant hom molt de mal. Lo sant
hom fo molt despagat del malvat stament qui
era en lo rey, e hac devoció com lo rey pogués
induir a bon estament. Lo bon hom devellà de
son ermitatge, e vench en una bella ciutat hon
stave lo rey: "Sènyer", dix lo bon hom al rey,
"¿qual cosa vos és semblant que sia a Déu pus
agradabla en est món: hó vida ermitana, hó
vida de rey qui sia bé acustumat en réger son
poble?". Longament cogità lo rey en la demanda,
ans que resposés; e a la fin dix que
vida de rey en bones obres és occasió de major
bé, que vida de ermità. "Sènyer", dix lo ermità,
"molt ma tench per pegat de vostra resposta,
segons la qual és significat que malvat
rey dóna més de dampnatge, que no és lo bé
que negun ermità puscha fer en son ermitatge.
E per açò jo són vengut a vós, e són devellat
de mon ermitatge, e preposí a estar ab vós
tan longament, tro que vós e vostre regne siats
en bon stament, dient a vós peraules de Déu,
per les quals hajats a Déu amor, e hajats de
Déu conexença e temor". Aquell ermità stech
longament en la cort del rey dient bones peraules
de Déu, per les quals lo rey sdevench en
bon stament, e tot son regne ne fo en bon regiment.—
Cant Na Ranart hac dit la eximpli, ell dix al
Bou estes peraules: —Sènyer En Bou, vós sóts
bèstia semblant a lo ermità, e, si us volets, jo
us daré concell per lo qual porets induir lo rey,
mon senyor e vostra, a bon stament, e seguir-s'à
molt de bé de ço que vós farets—. Lo Bou
promès a Na Ranart que ell faria tot lo bé
que fer porie, per tal que el rey e son poble
ne fos en bon stament. Adonchs Na Ranart
consellà al Bou que estigués en una bella pradera,
qui era prés d'aquell loch hon stava lo
rey e sos barons, e que menjàs e seyornàs, per
tal que fos bell a veher, e que fos forts a bruuolar.
—Encontinent, cant vós, sènyer En Bou,
vós serets revengut e forts, vós bruuolats, com
pus fortment puscats,
ab lo rey de vostro stament—. Lo Bou stech en
concell de Na Ranart, e Na Ranart se
a la cort del rey.
Con lo Bou hac molt sajornat e fo forts, ell
començà a bruuolar fortment. E adonchs que
Na Renart hoí que el Bou bruuolave, se
denant lo rey, e stech denant ell, dementre
que lo Bou bruuolave. En tanta de pahor stave
lo rey cant lo Bou bruuolave, que no
podie tenir ni assegurar de stremir; e havia
vergonya de sos barons, car temia que no
tenguessen per volpey. Dementre que lo Lehó
en axí stava pahorós, e nengun de sos barons
no sabien percebre la pahor que el rey havia,
Na Ranart se acostà al rey; e lo Gall cantà,
e lo Cà ladrà, per ço car Na Ranart se fo
acostada al rey. Al rey plach car Na Ranart li
fos de prés, e demanà-li si sabia aquella veu
que hoïa de quina bístie era, car molt li paria
gran bèstie e forts, segons la veu que havia.
—Sènyer —dix Na Ranart—, en una vall hac
arbre, e lo vent menave aquell tembe e feya-lo
ferir en les branques del arbre. Per lo feriment
que
del alduff una gran veu, la qual retendia tota
aquella vall.
hoí lo sò, e vench a aquell alduff; aquell simi
se cuydà, que enaxí com la veu era gran,
que enaxí lo alduff fos ple de mantega, hó
de alcuna cosa que fos bona a manjar. Lo
simi esquinçà lo adulff e atrobà
sènyer —dix Na Renart al Lehó—, podets
vós pençar que aquesta vou que hoïts és de
bèstia que és buyda, e no ha la força que la
veu signifique; e stats forts e ardit de coratge,
car a rey no li està bé con ha pahor, ne con
ha pahor de açò que no sap què és.—
Dementre que Na Renart aquestes peraules
deya al rey, lo Bou cridà e bruuolà molt fortment;
en tal manera cridà, que tot aquell loch
hon stava lo Lehó, féu retendir, e lo Leó e sos
companyons stremir. No
que no donàs senyal de pahor, e dix que si la
força d'aquella bèstia era segons la veu, mal
star lo feria en aquell loch. Lo Bou bruuolà
altre vegade, e lo Lehó e tots aquells de son
concell hagueren temor; e Na Ranart no féu
negun semblant de pahor en sí, ans stech alegrament
denant lo rey. Molt se meravellà lo
rey de Na Ranart que no havia pahor, e sí
faheren tots los altres. E
estes peraules: —Renart —dix lo rey—: ¿com
pot ésser que tu no has pahor de aquesta veu
tan gran e tan stranya? Ja veus tu que jo, qui
són tan poderós, e lo Ós, e lo Leupart e moltes
d'altres bèsties, que som pus forts que tu, havem
pahor d'aquesta veu.—
Na Ranart respòs al rey, e dix aquestes peraules:
—
tots anys
Lo corp havia molt gran ira de la serpent qui
sos fills li menjave, e no
la serpent, per ço cor no era tan poderós, que
la pogués vençre per força de armes. Aquell
corp cogità que s'ajudàs ab mestria de la serpent,
pus que força li fallia. Sdevench-se
die que la filla del rey jugave ab donzelles en
de argent e de péres precioses en la brancha de
per l'aer longament, tro que molts hòmens
seguiren lo corp, per veser hon posaria la garlanda
que la filla del rey molt amava, e qui
plorava forment, car lo corp se
garlanda. Lo corp posà la garlanda en aquell
loch hon stava la serpent; e los hòmens, con
vengueren pendre la garlanda, veeren la serpent,
e aucieren aquella. Enaxí lo corp ajudà
ab altres, de la serpent, per art e per maestria.
Enaxí, sènyer —dix Na Renart al Lehó—, jo
hé tanta de art e de maestria, que si se sdevenie
que no pogués vençre, per força de armes
la bèstia qui ha aquesta veu tan forts, e tan terrible,
aydar-ma n'ia per art e per maestria
en tal manera que la feria morir a mala
mort.—
Cant Na Ranart hac dit son eximpli, la Serpent,
qui era
eximpli: —En un estany havia un agró
acustumat de pescar longament. Aquell agró
envehí, e per vellesa perdia sa cassa moltes de
vegades. Lo agró cogità art e manera com se
ajudàs ab art e ab mastria, per la qual art ell
fo occasió de sa mort—. Lo Lehó dix a la Serpent
que recomptàs la manera per la qual lo
agró fo occasió de sa mort. —Sènyer rey —dix
la Serpent—, aquell agró stech
nit que no volch pescar, e stave riba d'aquell
stany, tot trist.
que no pascava enaxí com pascar solia, e demanà
al agró per què stava enaxí conciurós.
Lo agró se plorà, e dix que molt havia gran
pietat del peix de aquell stany, ab què havia
viscut longament, e molt planyia lur mort e lur
dampnatge; car
stany, e preposaven de venir en aquell stany,
com hauran pescat en aquell stany. "Aquells
pescadors són savis mestres de pescar, car null
peix no
stany". Lo cranch, qui oy aquestes peraules,
hac gran pahor, e dix-ho als peixs qui
eren en aquell stany. Tots los peys se ajustaren,
e vengueren denant lo agró, lo qual pregaren
que
dix lo agró, "mas
aport tots, de
de ací una leuga. En aquell stany ha moltes
canyes, e ha gran fanga, per què los pescadors
no us hi poran donar dampnatge". Tots los
peys ho tengueren per bo, e tots dies lo agró
prenia aytants peys com se volia, e feya semblant
que
ell se posava, e menjave lo peix que aportava,
e puxes tornava per atrestant. Açò hac tengut
lo agró longament: enaxí vivia sens treball de
pescar. Esdevench-se
pregà lo agró que lo aportàs en aquell stany.
Lo agró stes son coll, e lo cranch se près al coll
del agró ab dues ses mans. Dementre que lo
agró enaxí volava ab lo cranch que aportava
en son coll, lo cranch se meravellave com no
veya l'estany al qual se cuydava que lo agró
lo aportàs. Can lo agró fos prés de aquell loch
hon solia manjar los peys, lo cranch viu les spines
dels peys que lo agró havia menjats, e conech
lo engan que lo agró feya. Lo cranch dix:
"Dementre que has temps, t'és mester que t'ejuts
de aquest treydor que
Adonchs lo cranch strench tan forment lo coll
al agró, que lo y trencà, e lo agró caech mort
en terra. E lo cranch se
als quals recompta la trahició que lo
agró los feya; per la qual trahició lo agró fo
occasió de sa mort.
—Sènyer —dix Na Ranart—, en aquell temps,
con Déus gità Adam de peradís, malahí Déus la
Serpent, qui havia consellat a Eva que menjàs
del fruyt que Déus havia vedat a Adam; e
de aquell temps a ençà són totes les serpents
horribles a veser, e són verinoses, e per la serpent
són venguts tots los mals qui són en lo
món; e per açò
del concell del rey, la qual serp lo rey molt amava—.
Lo Lehó dix a Na Ranart que comptàs
aquell eximpli. —Sènyer—dix Na Renart—:
qui havia molt gran saviesa, e tremès-lo querir.
Aquell sant hom vench al rey, e lo rey
pregà
pogués governar son regne, e que lo reprenés
de alguns vicis, si gens li
hom stech ab lo rey per entenció que li consellàs
a fer bones obres, e squivàs mal.
se sdevench que lo rey tenia concell sobre
gran fet que s'era sdevengut en son regisme.
Prop de aquell rey stave
la qual lo rey se aconsellave pus forment que
ab tots los altres. Aquell sant hom, con víu la
serpent, demenà al rey qual cosa signifique rey
en est món; e
est món a significança de Déu, ço és saber,
que rey tengue en terra justícia, e que govern
lo poble que Déu li ha comenat". "Sènyer",
dix lo savi, "¿qual bèstia fo a Déu pus contrari,
adonchs con hac creat lo món? " E
dix que la serpent. "Sènyer rey", dix lo savi,
"segons la responsió que vós havets feta, se
segueix que vós auciats la serpent; e gran peccat
féts com la tenits en vostra cort; car si vós
representats la imatge de Déu, en quant rey,
vós devets aïrar tot ço que Déus aïra, e majorment
ço que Déus pus fort aïra". Per les peraules
que el sant hom hac dites al rey, el rey
aucís la serpent, sens que la serpent no hac art
ne maestria que
Con Na Ranart hac comptat lo eximpli, lo
Bou cridà e bruuolà tan fortment, que tot aquell
loch féu estremir, e
gran pahor. Sí, que Na Ranart dix al
rey, que si ell ho volia, iria a la bèstia de qui
la veu tan stranya exia, e veuria si aquella
bèstia poria amenar al rey, que fos de sa companyia.
Al Lehó e a tots los altres plach que
Na Ranart anàs veer aquella bèstia qui cridave.
Na Renart pregà lo rey que si tant era que
se sdevengués que aquella bèstia, a qui anava,
pogués amanar a sa cort, que fos salva e segura
en sa cort, que negun no li donàs dampnatge
a sa persona, ni li faés vilania. E lo
Lehó denant tot son concell, autrejà a Na Ranart
tot ço que demanat li havia.
Na Ranart vench en aquella praderia hon
estava lo Bou en sejorn; e
hac gran plaser de sa vengude. Amdosos se
saludaren bellament, e Na Ranart recomptà al
Bou tot ço que li era sdevengut depús que era
de ell pertit. —Bell amich —dix Na Ranart—,
vós irets denant lo rey, e serets ab semblant humil,
e en vostros gests darets semblant de gran
saviesa; e jo diré que vós havets haüda gran
contricció, con tan longament havets stat fora
la senyoria del rey, e vós, denant tots, demenats
perdó al rey, com vós anàs star ab hom, ne
vós vos mesés sots altre senyoria. En tal manera,
bell amich —dix Na Ranart—, perlats e
stats denant el rey e sa cort, que el rey e tot
son concell se asaut de vostres peraules e de
vostros gests; e recomptats al rey dels staments
dels hòmens, e concellats al rey que hage amistat
ab lo rey dels hòmens.—
Lo Bou e Na Renart se
cort del rey. Con lo rey e sos barons veheren
venir lo Bou e Na Ranart, lo rey e tots los
altres conegueren lo Bou, e tots se fengueren
per pechs de la pahor que havien haüde del
Bou; e lo rey se meravellà com lo Bou pòch
haver tan gran e tan alta veu e tan terrible. Lo
Bou féu a son senyor aquella reverència que
tany a rey; lo rey lo demenà de son stament;
lo Bou li comptà tot ço que li era sdevengut
dementre stave en la servitut del hom. Lo rey
dix al Bou que ell se meravellave com ell havia
cambiada sa veu, e el Bou dix que ell cridave
ab temor e ab contricció, per ço car se tenia per
mal mirent al rey e a tota sa cort, en quant
longament l'avia lexat per altre senyoratge. E
car temor e contricció feya tremolar son coratge,
per açò havia cambiade se veu, que significava
temor, terribilitat e spahordiment, per
ço car exia de cors hon stave coratge temorós e
penident. Lo Bou demanà al rey perdó, e lo
rey li perdonà en presència de tota sa cort. Lo
rey demanà al Bou del stament del rey dels hòmens.
Lo Bou li dix que ver havia dit la Serpent,
que la pus mala bèstia e la pus falça qui
sia en est món, és hom. Lo Lehó dix al Bou que
li comptàs la rahon per què la Serpent havia
dit que hom és la pus mala bèstia e la pus
falça que sia en lo món:
—Sènyer—dix lo Bou—, una vegada se sdevench
que
loch hon era la ciga, pessava
era ermità, e gordà en aquella, e víu-los star
en aquella cija tots
la cija. Tots ensemps pregaren aquell sant hom
que
bon loguer. Aquell hom trasch de la cija lo ors,
e
lo hom, la serpent dix que no faés, car si ho
feya, mal gasardó ne cobraria. Lo ermità no
volch creure la serpent del concell que li donave,
e trasch aquell hom de la ciuja. Lo ors
aportà al sant hom
ere ple de bresques. Con lo ermità hac menjades
de les bresques a tota sa volentat, ell se
anà a una ciutat hon volia preïcar. Al entrant
de la ciutat, lo corp li aportà
que era de la filla del rey, a la qual
havia levade del cap. Lo ermità près la garlanda,
e hac gran goig, car molt valia. Per
aquella ciutat hac
deya que tot hom qui hagués aquella garlanda
que la retés a la filla del rey, e que li
gran gasardó; e si la garlanda tenia amagada
e hom ho podia saber, que
gran. Lo bon hom ermità vench en
hon stave aquell hom que ell havia gitat de la
cija, lo qual hom era argenter. Lo sant hom
comenà la garlanda al argenter secretament,
e l'argenter la portà a la cort, e acusà lo sant
hom. Aquell sant hom fo pres, batut e encarcerat.
La serp que lo sant hom havia gitada de
la cija, vench a la filla del rey, qui dormia, e
mordé-la en la mà. La filla del rey cridà e plorà,
e hac sa mà inflada molt fortment. Lo rey
fo molt irat de la malaltia de sa filla, qui sa
mà havia inflada e entuxagada, e féu cridar per
tota la ciutat, que a tot hom daria grans dons
qui li pogués garir sa filla. La serpent vench
en durment al rey, e a la orella dix-li que en lo
carçre de sa cort havia
una erba ab què garria la filla del rey. Aquella
erba havia donada la serpent al bon hom,
e havia
la filla del rey, e com demanàs al rey que faés
justícia del argenter, qui tan mal gasardó li
havia retut. Enaxí fo fet com la serpent ho
hac ordonat; e lo sant hom fo deliure del carçre,
e lo rey féu justícia del argenter.—
Molt plach al Lehó e a tot son concell lo
eximpli que el Bou hac dit contra hom, e dix
al Bou si li era semblant que ell degués haver
temor del rey dels hòmens; e el Bou dix al
Lehó que molt és perillosa cosa ésser inamistat
del rey dels hòmens; car de hom mal, poderós,
e maestre, nulla bèstia no
Molt stech consirós lo Lehó de açò que lo
Bou li hac dit, e Na Renart conech que lo
Lehó hac pahor del rey dels hòmens, e dix al
rey estes peraules: —Sènyer, la pus ergullosa
bèstia, e cella hon més ha de avarícia que en
altra bèstia, és hom; e per açò, si paria bo
a vós e a vostro concell, seria bé que vós tremaséssets
missatgers e joyes al rey dels hòmens,
que de part vostra li recomptassen la
bona volentat que vós li havets, e que li donassen
vostres joyes; e
son coratge a amar vós e vostro poble.—
Lo rey e son concell tench bo ço que deya
Na Ranart, mas lo Gall hi contrestà, e dix estes
peraules: —En
força e maestria se contrestaren denant
Força deya que ella havia senyoria per natura
sobre maestria; e maestria deya lo contrari.
Lo rey volch saber qual de amdós devia haver
senyoria la
combatre, e la maestria vençé e sobrà força.
E, per açò, sènyer rey —dix lo Gall—, si vós
havets amistança ab lo rey dels hòmens, e li
tremetets missatgers, e ell vos tremet sos missatgers,
aquells missatgers que ell vos tremetrà,
conexeran en vostra persona e en vostres barons,
que segons gin ni art, vós no us porets defendre
al rey dels hòmens, qui combaten ab art
e ab angín, ab què apodéran, tots aquells qui
per força se combaten sens art e maestria—.
De la altra part al·legà Na Ranart, e dix que
Déus fa ço que fa ab poder sens art e sens
maestria; e per açò cové que, segons natura,
sien pus poderoses en la batalla tots aquells
qui combaten ab semblants armes de aquelles
de Déu.
Molt plach al Lehó lo eximpli de Na Renart,
e volch a totes passades tremetre joyes e missatgers
al rey dels hòmens. Lo rey demanà
quals missatgers consellaven que anassen al rey
dels hòmens, ni quals joyes li tremetria; e Na
Ranart dix al rey que lo Bou lo
per ço car ell sabia la custuma dels hòmens,
ni quals coses eren aquelles de què ells
se altaven pus fortment. Lo rey dix al Bou
que ell volia star a son concell, dels missatgers
e de les joyes que volia tremetre al rey dels
hòmens; e adonchs lo Bou li dix aquestes peraules:
—Sènyer rey —dix lo Bou—, natura és
dels reys dels hòmens, con tremeten lurs missatgers,
que
pus nobles qui sien en son concell. Los pus nobles
consellers que vós havets, m'és semblant
que sien la Onça e lo Leupart. De la altra part
lo Gat és en semblança de vostra image, e lo
rey tenra-s'ó a gran gràcia, si vós li tremetets
per joyes lo Gat e lo Cà; lo Gat per ço com
és a vós semblant, e lo Cà per ço que
car los hòmens se alten molt de cassa.—
Com lo Bou ho hac dit, ho fé lo Lehó, e tremès
la Onça e lo Leupart, al rey, per missatgers,
e lo Cà e
foren pertits de cort, lo rey féu lo Bou
cambrer de sa cambra, e Na Ranart tench lo
offici que el Cà solia tenir.
5. DELS MISSATGERS QUE
REY DELS HÒMENS
Lo Lehó adoctrinà lo Leupart e la Onça,
con deguessen fer missatgeria, e dix estes peraules:
—Saviesa de senyor és significade en
missatgers savis, bé perlants, bé aconsellants,
bé acordants; e noblesa de senyor és significade
en missatgers que fassen honradament massió,
e que sien bé vestits, e hagen companya bén nodrida,
e bé arreada, e que los missatgers ni
lur companya no hagen avarícia, ni nulla luxúria,
supèrbia, ira, ni negun altre vici. Totes
aquestes coses e moltes d'altres són necessàries
a missatgers de noble príncep, per tal que
la missatgeria sia agradable al príncep, e a sa
cort, a qui són tremeses los missatgers.—
Con lo Lehó hac adoctrinats sos missatgers
com deguessen perlar ab lo rey, ni com se deguessen
captenir, e
de sa cort, los missatgers anaren longament per
moltes terres e diverses. Tant anaren los missatgers,
tro que vingueren en una ciutat hon
lo rey tenia gran perlament. Al entrant de aquella
ciutat se sdevench que estaven folles
fembres de bordell, e en presència dels missatgers
peccaven ab los hòmens. Molt se meravellaven
los missatgers, con ho veheren; e lo
Leupart dix a son companyó estes peraules:
—Un burjès havia
molt amava. Aquell burguès logava
que ere prop son alberch, a
La muller del burguès veya sovén entrar los
folls hòmens a aquella folla fembre, e près-li
volentat que usàs de luxúria. Aquella dona fo
longament en peccat de luxúria.
que son marit la trobà ab
peccave ab ella. Molt fo irat lo burguès del falliment
de sa muller; e sa muller dix a son
marit estes peraules: "Una vegade se sdevench
que en una pradera se combetien
e per los grans colps que
exie
la bella erba que era en aquella plaça hon se
combatien;
que los
en lo mig la volp, e feriren aquella per
los costats. Tan gran fo lo colp que donaren
a la volp, que la volp na morí; e dementre moria,
dix que ella era occasió de sa mort"—.
—Leupart, sènyer —dix lo Cà—, gran meravella
és com los hòmens, qui crehen Déu, no
han consiència com lexen peccar aquestes folles
fembres en presència de les géns que ixen
e entren en aquesta ciutat. Semblant és que el
senyor de esta ciutat, e los habitadors de la
ciutat sien luxuriosos, e que, enaxí com los
cans, desvergonyadament usen de luxúria—.
Dient lo Cà estes peraules, entraren-se
ciutat, e vengueren a hostal; e puxes anaren
al rey lo Leupart e la Unça ab les joyes que
aportaven.
Molts dies stigueren los missatgers en aquella
ciutat, abans que poguessen perlar ab lo
rey; car aquell rey havia en custuma que no
lexava veer mas a tart, e per significança de
noblesa tenia
missatgers hagren stat tot aquell die a la porta
del rey, que no pogren perlar ab lo rey.
Aquells missatgers foren molt despegats del
rey, e foren anujats de star en sa cort.
injuriat, qui havia stat longament en aquella
cort, que no havia pogut perlar ab lo rey, dix en
presència dels missatgers aquestes peraules:
—Humil és Déus, qui és rey del cel e de la terra
e de tot quant és, car totes les vegades que
hom lo vol veer e perlar ab ell, lo pot hom
veer e li pot hom dir ses necessitats. Aquest
rey no ha porters a qui hom hage a donar diners,
ni ha consellers qui per diners facen malvestat
ni engan, ni creu null hom de leusangeries,
ni fa veguers, jutges, ni batlles, ni precuradors
qui sien ergullosos, vanagloriosos,
avars, luxuriosos, injuriosos. ¡Beneyt sia aytal
rey, e tots aquells qui ell amen, e
e
En les peraules que aquell hom deye conegueren
los missatgers que el rey era hom injuriós,
e dix la Onça al Leupart estes peraules:
—
altre rey, e secretament tremès
la terra de aquell rey, per demenar les condicions
del rey. Aquell caveller demenà als pegeses
e al poble del stament del rey, e tuyt li
digueren mal.
encontrà
cort del rey, lo qual hac donats diners e vestadures
a aquells juglars. Lo caveller demanà
als juglars de les custumes del rey, e ells li
digueren que el rey era larch, e cassador, e
amador de dones; e de moltes d'altres coses
loharen lo rey. En les quals lehors, e per lo blasme
que lo rey havia de son poble, conech lo cavaller
que el rey era hom mal e de vils custumes.
Lo caveller recomptà a son senyor ço
que havia hoyt dir del rey; e lo rey no volch
a aquell rey donar sa filla, car consciència hac
en donar sa filla a hom mal acustumat.—
Entraren los missatgers denant lo rey, e donaren-li
les joyes que el Leó li trematia; e
una letra li donaren de part de lur senyor, en
la qual se contenien estes peraules: "En una
província havia
barons, qui eren hòmens de gran poder. Lo rey,
per tal que sos barons lo temessen, e per tal
que pogués tenir pau e justícia en sa terra,
procurà com fos en gran amistat del emperador.
Aquell emperador amava molt aquell rey,
per los plaers que lo rey li feya, e per les bones
custumes que havia; e los barons del emperador,
no gosaven desobair a lur senyor de
nulla cosa que el rey lurs manàs; e en axí staven
plants, e havia lo rey pau en sa terra".
Con lo rey hac hoïdes les letres que el Lehó li
trematia, e hac preses les joyes, ell donà lo Gat
a
als missatgers com lo rey hac donat lo Gat al
draper, qui no era honrat hom, lo qual Gat li
tremès lo Lehó a significança de sa semblança.
Con los missatgers foren tornats al hostal, e
ab lo rey hagueren perlat longament de la missatgeria
per què eren venguts, lo Cà vench a
lur hostal, e dix-los que ell ere molt despegat
com lo rey lo havia donat a aquell caveller, car
ell ne preposave cassar contre lo poble menut
del Lehó; e per açò havia consciència com faés
cosa contra lo senyor de qui era estat.
Lo rey convidà
aquell die gran cort. En
lo rey e la regina ab molts de cavellers e de
dones, e denant lo rey menjaren los missatgers.
Dementre que
anaven cantant e sonant sturments per
la sala, amunt e avall, e deyen cantars desonets
e contraris a bons nodriments. Aquells juglars
loaven ço que feya a blasmar, e blasmaven
ço que feya a loar; e lo rey e la regina
e tots los altres reyen, e havien plaser de açò
que aquells juglars feyen.
Dementre que lo rey e tots los altres tenien
solàs d'açò que els juglars feyen e deyen,
hom pobrament vestit, ab gran barba, vench
en aquella sala, e dix en presència del rey e
de la regina e de tot los altres, aquestes peraules:
—No
sos barons, ne tots los altres, grans e petits, qui
menjen en esta sala, com Déus ha creades tantes
creatures qui són en la taula del rey e de
tots los altres; les quals ha creades diverses e
delitables a menjar, e ha fetes aquelles venir de
longues terres, per tal que sien a servici de
hom, e que hom servescha a Déu. No
lo rey ni la regina que Déus oblit la desonestat
ni el desordonament que és en esta sala, en la
qual és Déus desonrat; car no és qui reprena
ço que fa a rependre, ni qui lou ço que fa a
lohar, ni qui a Déu faça gràcies de la honor
que Déus ha feta en aquest món al rey, e a la
regina, e a tots los altres—. Con lo bon hom
hac dites aquestes peraules,
ajonollà denant lo rey, e pregà-lo que li donàs
offici en sa cort, con lohàs ço que feya a lohar,
e que blasmàs ço que feya a blasmar. No volch
lo rey consentir a la volentat del scuder, car
havia pahor que
que havia acustumats de fer, en los
quals se adelitava, e star proposava tro a la fi
de sos dies, en la qual fi preposava pendre penitència
de sos peccats.
Dementre que lo scuder pregava lo rey que
li donàs l'offici, e lo rey li
veguer de aquella ciutat entrà denant lo rey,
a qui presentà
a gran tort. Aquell rey menà penjar lo hom
qui havia mort lo caveller, e lo hom dix al
rey aquestes peraules: —Sènyer rey, custuma
és de Déu que perdó, pus que hom li clama
mercè: vós, qui sóts en terra tinent loch de
Déu, a vós deman perdó, e vós devets perdonar,
per què Déus vos perdona—. E lo rey respòs,
dient aquestes peraules: —Déus és just e misericordiós.
Justícia fa si perdona a aquell qui
no fa felliment a scient, e cant ha arrat per
algun accident hó per alguna ventura, adonchs
se penet e demana perdó, e la misericòrdia de
Déu li perdona. Mas, la justícia de Déu no
hauria concordança ab misericòrdia, si perdonava
misericòrdia a hom qui preposa fer peccat,
e puxes ha esperança en demenar perdó. E
car tu preposest a auciure lo caveller, e puxes
haguist esperança an mi que
açò no és digne que
que hac dites lo rey, conegueren los missatgers
que
li havia dites, en ço que no li hac volgut donar
l'offici que li queria.
Con lo rey e tots los altres hagueren menjat,
e foren èxits de la sala, los missatgers
se
que gran era la noblesa de la cort, e gran
poder havia de gents e de thesaur, ab què fos
hom savi e tement de Déu. Amdosos los missatgers
vengueren a lur hostal, hon atrobaren
l'oste qui plorave molt fortment e menave gran
dol. —Sènyer hoste —dixeren los missatgers—,
vós, per què plorats? ne què havets?—. —Senyors
missatgers —dix la hosta—, en esta ciutat
ha tengut lo rey gran perlament, hon ha fet
ajustar moltes géns qui són venguts de longues
terres. Les messions que el rey ha fetes són
grans, e per açò ha menada
esta ciutat, qui serà molt gran, e costerà a
mi
juheus—. —Sènyer hoste —deyen los missatgers—,
lo rey no ha thesaur?—. Lo hoste respòs,
e dix que lo rey no havia thesaur, mas
que manlavave de ses gents, e feya questes con
feya corts, les quals corts feya tots anys
vegades; e en axí destruuia ses gents, que a les
corts feyen grans messions, e tota sa terra empobria
per la gran massió que feya. —Bell
amich —dix la Unça—, ¿qual utilitat se segueix
de les corts que el rey fa tots anys?—. Lo
hoste respòs e dix que no neguna, ans se
seguia gran dampnatge; car les gents se
e per la paubretat que havien, feyen
molts de engants e de defelliments, e lo rey
ne era en ira de tot son poble; car tant donave
e gostave a les corts, que no y podia abestar sa
renda, e tollia als uns e donava als altres; e con
hom se cuydave que el rey digués algunes novelles
e hagués algun gran fet a tractar, e ell no
deye res, e pertexen-se del rey tuyt despagats,
e tuyt ne scarnexen e
Cant los missatgers hagueren hoïdes aytals
peraules del rey e tots los hòmens, adonchs
menysprearen lo rey e tots los hòmens de la
terra; e lo Leupart dix al hoste estes peraules:
—Gran dampnatge és de esta terra, car
no ha senyor bé acustumat qui tenga justícia
e pau en sa terra—. —Sènyer —dix lo hoste—,
no poria hom aestmar lo dampnatge qui
segueix per malvat príncep: la
que fa; l'altre és per lo bé que fer porie, lo
qual no fa. E enaxí, per malvat príncep se
segueix damnatge en
havets hoït. Aquest rey a qui vosaltres sóts tremeses,
és hom qui
e ha àvol concell, e malvat, e de vils hòmens;
e quescun de son concell cuyda mils
ésser rey, que el rey mateix, e ensemps guasten
son regne; e lo rey no
sinó de cassar, e de deportar, e de luxuriejar,
e de fer vanitats.—
Con lo rey hac dormit, los missatgers foren
venguts al palau del rey, e no pogueren entrar
perlar ab lo rey tro que hagueren logats
los porters. Cant los missatgers foren denant
lo rey, lo rey honrà més lo Leupart que la Onça,
en ço que li féu pus plasent sgart, e
aseure pus prés de sí que la Onça. La Honça
hac de açò enveja, e fo irada contra el rey;
car la Unça creya que el rey la degués aytant
hó pus honrar que lo Leupart. Dementre que
el rey stave ab los missatgers,
clams dels officials que tenia en aquelles ciutats,
los quals eren hòmens mals e peccadors,
e destrouien sa terra. Los
lo rey, per tota la universitat de les ciutats,
que
a son concell, e dix que son concell
proveiria a lurs demandes. Con los
foren denant lo concell del rey e hagueren
mostrade lur rahon, lo concell del rey
lus reprès fortment, con en aquell concell havien
amichs los officials de les
ab lur concell feyen lo mal que feyen, e dels
diners que malament gonyaven lus feyen part.
Aquells
ab lo rey res no acabaren.
—Sènyer rey —dix lo Leupart—, ¿què volets
vós dir a mon senyor lo rey?—. Lo rey
dix al Leupart que li saludàs lo rey, e que li
digués de sa part que li trematés
qual volie que
fort que ell pogués atrobar; e havia
lo qual volia que
mal que fos en la cort del Lehó. Amdosos los
missatgers preseren comiat del rey, e pertiren
mal pagats de sa cort, per ço car longament
los hi hac tenguts e no
ne no tremès al rey, lur senyor, negunes
joyes, ans féu semblant als missatgers que el
rey volgués subjugar a çí lur senyor lo Lehó.
En la via per la qual los missatgers se
en lur terra, s'encontraren ab los
prohòmens, qui se
del rey e de tot son concell. Aytant com
los missatgers anaren ab los prohòmens, foren
en les peraules del rey, e de son concell, e de
son capteniment; e los uns e los altres digueren
mal del rey e de son concell. E
féu als prohòmens aquesta demanda: —Senyors
—dix lo Leupart—, ¿és-vos semblant si
lo rey ha colpa del dampnatge qui
per son malvat regiment?—. La
prohòmens respòs, e dix aquestes peraules:
—En una ciutat havia
rich; e con se morí lexà tot quant havia a son
fill. Aquell fill del burguès fo request per moltes
persones; los uns li volien donar muller, los
altres lo pregaven que entràs en orda. Aquell
macip fo en volentat que venés tot quant havia,
e que
preposà fer per ço que y albergassen los pelagrins
qui per aquella ciutat passaven con venían
de Ultramar; lo pont proposà fer per ço
que los pelagrins ne passasen, e que en l'ayga
no negassen; car aquella aygua era al entran
d'aquella ciutat, e havia-y negats molts
pelagrins qui venien e anaven en Jherusalem.
Con lo fill del burguès hac fet l'espital e el
pont,
de tot quant bé faria per l'espital e el pont,
hauria mèrit denant Déu—. En les paraules
que lo Leupart hac hoïdes, conech que el rey
hauria pena en infern, aytant gran com era
lo dampnatge que
males custumes que son malvat concell matia
en la terra; e dix que la pena que stava
apperellada al rey e a son concell, era enesmable;
e dix enfre sí mateix, que ell amava més
ésser bèstia irracional, jassia que no sie res
aprés sa mort, que si era rey dels hòmens, en
qui fos tanta de colpa com era lo mal qui
seguia per malvat rey. Los missatgers e
se pertiren agradablement, e preseren
comiat. Lo Leupart dix als prohòmens que
confiassen en Déu, que en breu de temps los
donàs bon senyor qui hagués bon concell e
bons officials, e no
car Déus no soffer que malvat príncep pusque
viure longament, per ço que no faça tant de mal
com se faria si longament vivia.
En lo començament que lo Lehó hac tremeses
sos missatgers e ses joyes al rey dels hòmens,
Na Renart, qui era porter del rey, dix
al rey que lo Leupart havia la pus bella bèstia
a muller que fos en tot lo món. Tant loà
Na Renart al rey Na Leuparda, que el rey se
anemorà de la Leuparda, e près aquella per
muller, mal grat de la regina e de tot son concell,
lo qual concell hac gran pahor de Na
Renart, con veeren que hac empetrat ab lo rey
tan gran cosa com fo lo felliment que el rey
havia fet contre sa bona muller, e contre lo
Leupart, qui era son leyal servidor: —Bell amich
—dix lo Bou a Na Ranart—, gran temor
hé que lo Leupart no us aucia, con sabrà que
vós havets empetrat com lo rey hage forçada
sa muller—. E Na Ranart dix al Bou estes
peraules: —Una vegade se sdevench que una
donzella féu
stava, e aquella donzella havia gran cuydança
ab lo rey, per la qual cuydança la regina temia
la donzella, e per pahor del rey no
venjar de lla donzella.—
Cant los missatgers foren venguts e hagren
recomptat lur missatgeria, lo Leupart avench
a son hostal, hon cuydave trobar sa muller,
que molt amava. La Mostela e tots los altres
qui eren del hostal del Leupart, foren en gran
tristícia con veheren lur senyor; e recomptaren
al Leupart la desonor que el rey li havia feta
con li hac forçada sa muller. A gran meravella
fo irat lo Leupart contra lo rey, e demanà a
la Mostela si sa muller fo irada hó pagada del
rey con la près a son servici. —Sènyer —dix
la Mostela—, la Leuparda fo molt irade del
acostament del rey, e plorà longament, e planyia
con se pertia de vós, car sobre totes coses
vos amava—. Al Leopart creix sa ira, per ço
car sa muller forçadement anà al servici del
rey; car si
desplaser. Estant lo Leupart en aquesta ira, cogità
com se pogués venjar del Lehó, qui tan
gran trahició li havia feta.
6. DE LA BATALLA DEL LEOPART
E DE LA UNÇA
En la cort del rey vench lo Leupart; e Na
Renart, qui
estes peraules: —Sènyer, per lo acostament
vostra e de la Leuparda, són caüde en ira del
Leupart. On, si vós, denant lo Leupart, no
honrats, e no
que negun altre, lo Leupart creu que m'auçiurà—.
En aquella hora lo Lehó féu Na Ranart
de son concell, e lo feya star prop de sí, per
ço que lo Leupart no la gosàs ferir ne auciure;
e, per concell de Na Renart, féu porter
del Pahó, qui sent fortment. A tot lo concell
del rey e a tots los barons qui staven en aquella
plaça, desplach la honor que lo rey feya a
Na Ranart; e sobre tots desplach al Leupart,
al qual hagren dit que Na Ranart era stade
occasió del maridatge de sa muller e del rey.
Denant lo rey fo lo Leupart, e hac molts de
altres honrats barons, en presència dels quals
lo Leupart reptà lo rey de trahició, e dix que el
rey falçament havia presa sa muller; e si en
sa cort havia negun baró que lo rey volgués
esdir de trahició, que ell li ho combatria, e
que
lo Leupart fermà la batalla, e donà son gatge
al rey. Con lo Leupart hac reptat lo rey de
trahició denant tot son poble, molt fo irat lo
rey contre lo Leupart, e hac gran vergonya de
ses gents, com fo
dix a sos barons: —¿Qual de vosaltres vol
pendre la batalla contre lo Leupart, qui
de trahició?—. Tots los barons callaren,
tro que Na Ranart dix aquestes peraules:
—Traïció, és cosa qui és a Déu molt desagradable,
e gran desonor és a tot lo poble del
rey, que lur senyor sia appellat de trahició. Enaxí
com lo Leupart fa gran desonor a son senyor,
e per fer desonor se vol metre en perill
de mort, enaxí farà honor tot bo baró qui scondescha
lo rey de trahició; e qui, per salvar sa
honor, se matrà en la batalla, trobar-n'à del
rey gran gasardó—. Per la gran desonor que
el rey prenia cant lo Leopart lo raptava de
trahició, e car la Unça aïrà lo Leopart quant
lo rey dels hòmens lo havia honrat més que ella,
per açò la Unça près la batalla e scondí lo
rey de trahició. Emperò consciència havia, car
sabia que lo rey havia feta malvestat e engan
contre lo Leupart, qui leyalment lo havia
servit tot lo temps de sa vida.
En lo camp foren lo Leupart e la Unça, e
tot lo poble dix: —Ara apperrà qui vençrà,
hó veritat hó falcetat—. Adonchs lo Gall demanà
a la Serpent qual li parria que degués vençre
la batalla, e la Serpent dix aquestes peraules:
—Batalla fo atrobade per ço que veritat
confusés e destrouís falcia. E Déus és veritat;
per què tota persona qui mantenga falcedat,
se combat ab Déu e ab veritat—. Aquestes peraules
que la Serp deya secretament al Gall,
enteseren lo Leupart e la Onça, per les quals
peraules fo lo Leupart molt consolat, e la Unça
ne fo en consciència e en tristícia, e hac
paor que los peccats del rey no fossen occasió
de sa desonor e de sa mort.
Tot aquell die, tro a hora de completa, durà
la batalla del Leupart e de la Unça; e la Unça
se defenia molt fortment contre lo Leupart, lo
qual hagre vençut e mort; mas consciència la
destrenyia, e lo Leupart, veritat e ira que havia
contre lo rey, lo sforsaven e
cuydave defellir. Tant era forts lo Leupart, per
la sperança que havia en son bon dret, que
no li era semblant que per res pogués ésser
vençut. E a la fi vençé la Unça, e fo-li dit denant
tota la cort que lo rey son senyor era
fals e traydor. Molt fo lo rey confús e envergonyit
d'aquella batalla; e lo Leupart auçís
la Unça, e tot lo poble hac vergonya de la
desonor de lur senyor.
En tan gran vergonya e confusió stech lo
rey denant son poble, e tan fo irat contra lo
Leupart, que a tan gran desonor l'ach fet venir,
que no
Leupart auçiure, lo qual Leupart no
defendre al Lehó per ço car ere
quants foren en la plaça del rey foren despagats
del falliment que el rey havia fet, e quescun
desiujà ésser en senyoria de altre rey; car
és molt perillosa cosa subjugada de poble qui
sia sotsmès a rey injuriós, irós, traydor.
Tota aquella nit stech lo rey mol irat e despagat.
L'andemà matí ell ajustà son concell,
e demenà consell sobre açò que lo rey dels hòmens
li havia tremès a dir, ço és saber, que li
tremasés
qui era lo pus savi conseller que el rey hagués—,
molts óssos e molts lops ha en vostra
terra. D'aquells podets triar, a vostre plaser,
tal ors e tal lop qui sien a vós a tremetre—.
De la altra part parlà Na Ranart, e dix que lo
rey dels hòmens és lo pus noble e lo pus poderós
rey qui sia en tot lo món. —E per açò
és cosa necessària que vós, senyor, trematats
lo pus savi e lo pus forts ors e lop que hajats;
car si no ho féts, porie-us ésser blasme e perill—.
Lo rey dix a Na Ranart qual era lo
pus savi e lo pus forts ors e lop que fos en son
regne; e Na Renart respòs, e dix que pus lo
Ors e el Lop eren de son concell, que semblant
era que fossen quescun pus savi e pus forts que
negun ors ni negun lop qui fos en son regne.
Lo rey tench per bo que tremasés lo Ors e lo
Lop qui són de son concell; e lo Ors ni el
Lop no se
honrament e temien, que si se scusaven,
que no
al rey, que enaxí com trametia al rey dels hòmens
les pus nobles persones de tota sa terra,
que anaxí era rahó que li trematés lo pus savi
missatge de sa cort, qui menàs lo Ors e el
Lop per presentalles. Lo rey ho tench per bo,
e dix a la Serpent que ella fasés la missatgeria.
Ans que la Serpent exís de la cort del rey,
ni fasés la missatgeria, dix aquestes peraules:
—Una vegade se sdevench que una volp atrobà,
en una bella pradera,
ço que presés la volp, si menjava aquella frexura.
La volp, que viu aquella frexura, no la
volch tocar, e dix aquestes peraules: "No és
sta frexura posade en aquesta pradera sens occasió
de tot treball e perill"—. Lo Lehó, depuys
que fo en peccat e hac mort lo Leupart, no
hac tanta de sobtilesa ni engín com d'abans
havia, e no entès ço que les peraules que la
Serpent hac dites, significaven; e dix a la Serpent
que li sposés les peraules, con ell no les
entenia. La Serpent dix que depuys que lo Bou
e Na Ranart foren de sa cort, no fo sa cort sens
treball e tribulació; e per açò no era sens occasió
de treball e de tribulació del rey e de
sa cort, l'onrament que lo Leó havia fet al
Bou e a Na Ranart.
Cant lo Bou hoí que la Serpent l'ac acusat
al rey, ell se scusà al rey, en presència de sa
cort, e dix que ell no li era de neguna cosa
mal mirent, ni no era semblant que ell degués
fer neguna res de mal estant contre lo rey ni
sa cort, cor lo rey lo tenia honrat; e car era
bèstia bona a menjar de rey, e lo rey no
menjar, per ço devia gardar e salvar al rey
tota sa honor. E adonchs el Bou se scusà al
rey en totes maneres, e dix com Na Ranart li
consellà que cridàs
lo jorn, e que vengués a la cort per tractar
ab lo rey molt de bé.
En tal manera se scusà lo Bou al rey, que
Na Ranart ne hac desplaser, e en son cor concebé
mala volentat contra lo Bou.
sdevench que hac molt navat, e fet gran fret, e
lo Lehó ni aquells de sa cort no hagren què
menjar, e hagueren gran fam. Lo Lehó demanà
a Na Ranart, què porien menjar. Na
Ranart dix que no
e que li demaneria si sentia neguna bèstia a
prés d'aquell loch, que pogués lo rey menjar
ab sos companyons. Lo Pahó, qui víu venir Na
Ranart, hac gran pahor, car molt temia Na
Ranart. Na Ranart dix al Pahó, que si el rey
li demanave si sentia neguna bèstia que pogués
menjar, que digués al Lehó que ell no sentia
neguna bèstia que el rey degués menjar,
mas que sentia que al Bou podia l'alèn, e que
sentia que el Bou en breu de temps devia morir
per maleutia. Lo Pahó, per ço car temia
Na Ranart, e per ço car lo Bou menjave lo
blat que el Pahó devia menjar, consentí en la
mort del Bou, e dix al Lehó ço que Na Ranart
li hac dit.
Con lo Lehó hac demenat al Pahó què porie
menjar, e lo Pahó hac dit al Lehó que no
mas que sentia que lo Bou devia murir en
breu de temps, segons que son mal alèn corrumput
significave, lo Lehó hac en volentat
de menjar lo Bou, mas hac consciència que lo
auciés, per ço car li havia promesa leyaltat,
e car lo Bou lo havia servit longament, e en
ell se fiave. Cant Na Ranart víu que el rey
duptave a menjar lo Bou, ell se acostà al rey,
e dix-li per què no menjave lo Bou, pus que el
Bou devia en breu de temps morir per maleltia,
segons que el Pahó conexia, e, majorment, com
sia volentat de Déu que rey hage ses necessitats
en sos sotsmeses totes les vegades que mester
hi sia. Lo Lehó respòs a Na Ranart, e dix
que per res no trencaria se fe al Bou, que li
havia promesa. —Sènyer —dix Na Renart—,
¿menjarets vós lo Bou, si jo us fas dir a ell
que
fe que li havets promesa?—. E lo Lehó li promès
que oc.
Adonchs Na Ranart se
havia gran fam, al qual dix aquestes peraules:
—Lo Lehó ha fam, e jo tractaré com aucia lo
Bou, qui és molt gras, e bestarà a tuyt, con
gran bèstia és. E si lo Lehó diu, denant tu, que
ell ha fam, tu te offir al rey, e digues-li que
menge. Mas ell no
a ell, e ell no exirà de mon concell , car tot
ço que jo li concell, fa; e si jo me offir al rey
que ell me menuch, tu digues que jo no són
bo a menjar, e que la mia carn és mal sana.—
Con Na Ranart hac axí adoctrinat lo Corp,
ell anà al Bou, e dix-li que el rey lo volie menjar,
car lo Pahó li havia dit que ell sentia
en son alèn que en breu de temps morria per
maleltia. Molt hac gran pahor lo Bou, e dix
que vera era la peraula que el pagès dix al caveller.
—E com fo axò? —dix Na Ranart. E
lo Bou li dix aquestes peraules: —
desiujave honrament, e donà sa filla per
muller a
pagès. E
la riquesa no pòch haver tan gran poder en lo
pagès, que
honrament del caveller tirà a çí la riquesa del
pagès, en tal manera que el pegès fo pobre
e no fo honrat, e lo caveller fo rich e honrat. E
adonchs lo pegès dix al caveller que en cuydança
de caveller e de pegès, està pobresa e
treball de pegès, e honrament de caveller. Enaxí
—dix lo Bou—, en cuydança de bou e de
lehó stà mort de bou e sadollament de lahó—.
Na Ranart dix al Bou que lo Lehó li havia
promesa faeltat, e que no li faria trahició; e
consellà al Bou que ell s'oferís al Lehó que
menjàs, si li era necessitat; e adonchs, que lo
Lehó li
que li hauria de la proferte, e per lo deute en
què és ab ell, no li faria negun mal. —E, encare,
que jo us ajudaré en tal manera que lo
Lehó no us farà vilania ni tort.—
Con Na Ranart hac totes coses ordonades,
ell vench denant lo Lehó, ab lo Bou e ab lo
Corp; e el Corp se presentà al Lehó e dix-li
que ell conexia que el Lehó havia fam, e dix-li
que
Corp, e dix que no havia carn que
a menjar de rey. Aprés estes peraules Na Ranart
dix al rey que la menjàs, car no havia
alre que li donàs a manjar mas sí mateixa,
e lo Corp dix al Lehó que la carn de Na Ranart
era mal sana a manjar. Adonchs lo Bou,
per semblants peraules, se proferí al Lehó, e
dix que lo Lehó lo menjàs, car ell era gran e
gras, e havia bona carn a manjar. Adonchs lo
Lehó aucís lo Bou, e menjaren del Bou lo rey e
Na Ranart e el Corp a tota lur volentat.
Con lo Bou fo mort, lo Lehó demanà al Gall
e a Na Ranart, qui seria son cambrer; e el
Gall volch perlar primer, mas Na Renart li féu
que Na Ranart hagués perlat. Na Renart perlà
al rey, e dix que lo Conill havia asalta semblança,
e era bèstia humil, e que estaria bé en
l'offici en lo qual solia star lo Gat e
Lo Lehó demanà-ho al Gall, e lo Gall no gosava
dir contre ço que Na Ranart havia concellat,
car molt ho temia; e concellà al rey
ço que Na Ranart li havia aconsellat. Lo Lehó
féu cambrer lo Conil, e Na Renart hac gran
poder en la cort, car lo Gall e el Pahó e lo
Conil lo temían, e lo Lehó la crey de tot can
Na Ranart li deya.
en
e aconcellà
Gall dix al rey que no era suficient a consellar
lo rey, en tens grans affers, sens altres companyons;
e concellà al rey que
concell, car no era honor de rey que
de concell, del qual concell s'era aminvat
puxes que
e la Unça e el Lop. Per bo tench lo rey que
faés consellers, e agre
dix aquestes peraules: —En
sdevench que havia
dada tanta de sciència, que entenia tot ço que
deyen les bèsties e los aucells. Aquella sciència
havia Déus donade a aquell hom sobre tal
condició, que de res que hoís ni entenés de ço
que dirien les bèsties ni los aucells, no digués
a neguna persona, e aquell die que ho diria,
que morís. Aquell hom havia
bou tirave aygua de
los fems on hom femava aquell ort. Esdevench-se
lo aconcellà que lo vespre no menjàs la civada,
per ço que l'endemà no
sènia, e que pausàs. Lo bou stech a consell del
ase, e no menjà lo vespre la civada. Lo ortolà
cuydà
en son loch a tirar la sénia. Tot aquell die tirà
l'ase la sénia ab molt gran treball. Cant vench
a la nit, ell vench a la stabla, hon atrobà lo
bou que jasia e sejornava. L'ase plorà denant
lo bou, e dix aquestes peraules: "Lo senyor",
dix l'ase, "ha en volentat que
car cuyde
que no
e no dóns semblant que sies malalte ". Aquestes
peraules dix l'ase al bou, per ço que hom
no
treball que los fems que aportava. Lo bou hac
pahor de morir, e menjà aquella nit la civada, e
fo semblant que fos garit. Aquell hom, qui era
senyor del bou e del ase, entès ço que havien
dit lo bou e
muller de ço que
d'aquell hom volch saber son marit de què
reya, e ell no li ho volch dir. Sa muller li
dix que no mengaria ni beuria, e que
morir, si son marit no li ho deya. Tot aquell
die e tota la nit endurà la mala muller
que no volch menjar ni boure. Lo marit, que
molt la amava, dix que li ho diria, e féu son
testament; e aprés lo testament, volch dir a sa
muller ço de què s'era ris. Mas, jo hoí ço que el
cà dix al gall, e ço que el gall respòs al cà—.
—E com fo açò? —dix lo Lehó a Na Ranart—.
Na Ranart recomptà al Lehó, e dix que dementre
lo hom feya son testament, lo gall cantà, e
lo cà reprès lo gall, que cantave, pus que son
senyor devia morir. Molt se meravellà lo gall
com lo cà lo havia reprès de son cantar, e lo
cà li recomptà com son senyor devia morir, e
volia morir, per ço que sa muller visqués. Respòs
lo gall, e dix que bé stave que morís, car
àvol hom era, car no sabia ésser senyor de una
fembre. Adonchs lo gall cridà
havia, e totes les féu ajustar an
de elles ço que
que lo cà se aconsolàs de la mort
de son senyor. Amdosos se consolaren de la
mort de son senyor, e lo gall cantà, e lo cà se
alegrà. "Companyó", dix lo cà al gall, "si
tu haguesses tan folla muller com ha mon senyor,
¿què li faeres, si
aquest cas te aportàs de mort, en què ha aportat
mon senyor? ". Adonchs lo gall dix que si ell
fos en loch de son senyor, que ell tallaria
vergues de
e que batria tant sa muller, tro totes les hagués
trencades, e fasés menjar e beure sa muller,
hó que le lexàs morir de fam e de set. Lo hom,
qui hac entès les peraules que el cà e el gall havien
dites, se levà del lit, e féu ço que lo gall
havia aconcellat; e sa muller, con fo bé batuda,
menjà e bech, e féu tot ço que son marit
volch—. Cant Na Ranart hac recomptat lo
eximpli demunt dit, ell dix que lo Gall era tan
savi, que ell sabria aconsellar en totes coses,
e per açò no calia que lo rey se cresqués de
concell; e majorment com en multitut de consellers
ha trop gran desvariament de diverses
entencions e oppinions e volentats, per la qual
multitut és moltes vegades torbat concell de
príncep.
Con Na Ranart hac perlat, e lo Gall dix aquestes
peraules: —Un papagai stave en
arbre ab
qui havia posade lenya sobre una luerna, car
cuidave
lenya per entenció que faés foch en què
Lo papagai cridave al simi, e deya-li que
no era foch, ans era luerna. Lo corp dix al papagay
que no volgués castigar ni adoctrinar
aquell qui no rabia consell ni correcció. Moltes
vegades dix lo papagay al simi que luerna
era, e que no era foch ço que
que fos foch; e lo corp totes vegades reprenia
lo papagay, com volia endressar ço que naturalment
és tort. Lo papagay devellà del arbre
e acostà
mils dar a entendre ço de què
tan prop se acostà lo papagay del simi, que lo
simi lo près e lo aucís.—
Con lo Gall hac dit aquest eximpli, lo rey
hac oppinió que per ell ho digués, e féu
semblant escrú contre ell Gall, en semblant de
mala volentat. E adonchs Na Ranart près lo
Gall e
Cant Na Ranart fo tan solament conseller
del rey, e lo Conil fo cambrer del rey, e lo
Pahó fo porter, adonchs fo Na Ranart en gran
benanança, e feya del rey tot ço que
Dementre que Na Ranart stava en esta benanança,
ell menbrà en la trahició la qual havia
concebude contra el rey, adonchs con dix al
Orifany que ell tractaria que el Lehó morís, e
que l'Orifany fos rey. Volenter esteguere Na
Ranart en l'estament en què stava, mas, hac
temor que l'Orifany no la descobrís; e per açò
fo en volentat que tractàs la mort del rey, per
ço que atasés al Orifany ço que li havia promès.
7. DE LA MORT DE NA RENART
No
del rey, e oblidà lo honrament que el rey li
havia fet sobre tots los barons de sa cort.
dix Na Ranart al Orifany que ora era que lo
rey morís, e majorment com ten bé era apperellat,
que en sa cort no havia altre conseller
mas Na Ranart. Longament considerà
l'Orifany en ço que Na Ranart deya, e hac
consciència en consentir en la mort del rey.
De la altre part temia que si ell era desobedient
a Na Ranart, que Na Ranart no li descobrís,
e tractàs sa mort. Finalment se acordà
l'Orifany que no consentís a Na Ranart, car
gran consciència avia que el rey morís. D'altra
part se temia que si ell era rey, que Na Renart
no
amà més star en perill de mort, que fer
trahició contre son natural senyor. Dementre
que lo Orifany enaxí considerave, ell dix enfre
sí que enaxí com Na Ranart ab maestria volie
fer auciure lo rey, que enaxí ell ab maestria
faés auciure al rey Na Ranart. —Car, si en lo
cors de Na Ranart cab trahició, certesa, ni
mestria, quant més —dix lo Orifany— en mon
cors, que és tan gran, deu caber leyaltat, saviesa
e maestria.
—Sènyer Orifany —dix Na Ranart—, vós,
en què considerats? ¿ne per què vós no us cuydats
que siats rey ans que retorn la Serpent
de la missatgeria, la qual és trop sàvia e mestre?—.
L'Arifany adonchs concebé e preposà
que esperàs la Serpent, ans que tractàs neguna
cosa contra Na Ranart, e que ab la Serpent
que tractàs com lo rey auciés Na Ranart.
Con Na Ranart víu que l'Oriffany era negligent
de son negoci, hac temor que la Serpent no
vengués, e que l'Orifany no la descobrís, e adonchs
dix al Orifany que
feya, ell tractaria en tal manera lo fet, que ell
no
Gran pahor hac l'Oriffany de la mestria de
Na Ranart, e volch saber en quina condició volie
ésser ab ell si era rey. Na Ranart dix que
ell volia ésser en tal condició ab ell, com era
ab lo rey, ço és saber, que fos son conseller tan
solament, e que lo Conil fos son cambrer, e
lo Pahó son porter. Aprés que Na Ranart hac
dita sa condició al Orifany, l'Aurifany demanà
a Na Ranart la manera qual seria per què el
rey morís, e Na Ranart recompta al Orifany
la manera la qual se havia pençade en la mort
del rey, e dix aquestes peraules: —Lo Senglar
cuyda ésser par en persona e en força al rey; e
jo diré al Sanglar que
alciure; e diré al rey que
qui ha desig de ésser rey, e tractaré que lo
rey aucia lo Senglar. E con lo Senglar serà
mort, e
haüde ab lo Senglar, adonchs, vós, sènyer
Orifany —dix Na Ranart—, porets auciure leugerament
lo rey, e porets ésser rey.—
En la manera que s'ach pençada Na Ranart,
preposà l'Orifany que enganàs Na Ranart, e
dix a Na Ranart aquestes peraules: —Vana és
tota promesa sens testimonis, e per ço tench
per bo —dix l'Orifany— que vós, Na Ranart, hajats
testimonis d'aquella promesa que vós volets
que jo us faça; ço és saber: que vós siats
mon conceller tan solament, e que
mon cambrer, e lo Pahó sia mon porter; car
sens testimonis, si jo vos negava vostra promesa,
vós no ho poríets provar, e jo per aventura,
con seria rey, no
honrar com fas ara con no són rey, e que vós
sóts conseller del rey—. Na Ranart considerà
longament en ço que l'Oriffany deya, e hac
pahor que los testimonis no la descobrissen de
la trahició. Con lo Orifany víu star Na Ranart
consiurós, ell dix a Na Ranart que els mellors
testimonis que ell podie haver, eren lo Conil
e lo Pahó, qui temien Na Ranart, e que haurien
plaser que fossen sos officials; e no li calia
haver temor que aquells la descobrissen de
nulla cosa secreta. Na Ranart tench per bo lo
concell que lo Oriffany li donava, e en presència
del Conil e del Pahó se fermà promesa a
Na Ranart; e lo Conil e lo Pahó promeseren
al Oriffany e a Na Ranart secret.
Aprés aquestes peraules, lo Oriffany concellà
a Na Ranart que primerament digués al
Porch que lo rey lo volie ouciure, e puxes que
ho digués al rey. Na Ranart anà ab lo Porch
perlar primerament, e lo Oriffany, dementre
que Na Ranart perlave ab lo Senglar, perlà ab
lo rey, al qual dix tot ço que havia emprès
ab Na Ranart, e demanà al rey perdó, car havia
concebuda trahició envés ell, e dix-li com
se
que traydor rey. —¿Con —dix lo Lehó—,
porie jo ésser cert que ço que vós, Oriffany, deyts
sia veritat?—. E lo Oriffany dix que ell ho
podie conèxer en ço que Na Ranart havia tant
fet, que en son concell no havia més altre bèstia
mas Na Ranart, e que lo Conil, que
per natura, e açò mateix del Pahó, que
havia fets de son hostal. —Encare, sènyer
Lehó, vos en diré altra sertenitat; car Na Ranart
és anat al Sanglar, e dix-li que vós lo volets
auciure, e dirà a vós atretal, que lo Senglar
vos vol auciure, e que vos consellarà que façats
al Senglar semblant ergullós, per ço que lo
Senglar tenga per ver ço que Na Ranart li
ha dit.—
Aprés estes peraules, lo Orifany dix al rey
que lo Conil e lo Pahó havien consentit en sa
mort. Molt fo meravellat lo rey de Na Ranart,
a qui havia fet tant de honrament, com
pòch concebre vers ell engan e felliment; e dix
aquestes peraules: —A mon pare hé hoït dir
e recomptar que mon avi, qui era rey de una
gran terra, volch abaxar los barons a qui
honor, e volch exalçar les vils bèsties a
les quals no
bèsties fo lo Simi, a lo qual fo molt de honrament.
Aquell Simi, per ço car era semblant a
hom, hac desig que fos rey, e concebé, en loch
de honrament, trahició contra mon avi—. —Sènyer
—dix l'Orifany—, en pauch anap no pot
molt vi caber, ni en persona qui sia de vil loch,
no cap gran honrament ni gran layaltat; e
per ço és bo que vós auciats Na Ranart, e que
hajats bon concell, e siats franch en vostro
senyoratge, e no sotsmetats a malvade persona
la noblesa que Déus vos ha donade per linatge
e per offici.—
Aprés estes peraules, l'Oriffany anà al Sanglar,
ab qui Na Ranart havia perlat, e dix que
ell sabia ço que Na Ranart li havia dit. Lo Senglar
se meravellà com l'Oriffany ho sabia, e
l'Orifany li recompta tot lo fet. Estant que
l'Orifany ab lo Senglar perlave, Na Ranart anà
al Lehó, e dix-li que lo Senglar lo volie auciure,
e adonchs lo Lehó conech que Na Ranart lo volia
trahir. Lo rey ajustà denant sí molts barons,
e fo-hi lo Orifany, Na Ranart, e lo Conil, e lo
Pahó. Denant tots demandà lo Lehó al Conill
e al Pahó que li diguessen veritat de lo testimoni
que havien promès a fer a Na Ranart aprés
sa mort. La pahor del Conill e del Pahó
fo molt gran; mas molt major fo cella de Na
Ranart, la qual dix al rey estes peraules: —Sènyer
rey, per tal que jo temptàs vostros barons
si us són bons ni leyals, dix a lo Oriffany
ço que dix, e açò mateix dix al Sanglar. Del
Conil e del Pahó vos dich que hanc no
de ço que l'Oriffany dix contre mi—. E adonchs
Na Ranart se confià que el Conil ni
el Pahó, que tant lo temen, no
al rey ni descobrir de nulla cosa.
Con Na Ranart hac perlat, lo rey féu
sgart molt orrible al Conil e al Pahó, e gità
molt gran bram per ço que natura de son alt
senyoratge hagués major virtut en la consciència
del Conil e del Pahó, que la natura per què
lo Conil e el Pahó han pahor de Na Ranart.
Con lo Lehó hac gitat lo gran bram, fellonament
ell dix al Conil e al Pahó que li diguessen
veritat, e
e digueren veritat al rey. E adonchs lo rey, ell
son cors, aucís Na Ranart.
E puys que Na Ranart fo mort, fo sa cort
en bon stament. Lo rey féu de son concell
l'Oriffany e el Senglar e dels altres honrats
barons, e gità
Finit és lo Libre de les Bèsties, lo qual Fèlix
aportà a
segons la qual, en ço que fan les bèsties, és
significat com lo rey dege regnar e
de malvat concell e de falces hòmens.
[LLIBRE] [VIII]. [D]'[HOME]
[PRÒLEG]
Comença lo
Longament anà Fèlix per una via, que no
atrobà neguna cosa de què
que sdevench en
en
aquelles ovelles auceya e devorave. Pres de
aquell prat stave
lit, e no
mal temps de pluja e de fret. Pres del loch
hon lo pastor jesia, se combatia
lop, lo qual cà ladrava molt fortment, per tal
que el pastor se despertàs, e que li ajudàs contra
lo lop ab qui
qui les ovelles auceya.
Molt se meravellà Fèlix del pastor, com era
tan perarós e tan volpey, que al can no ajudave,
ne, contre el lop, ha les ovelles qui li
eren comanades no ajudave. E per la meravella
que Fèlix havia del pastor, dix al pastor
aquestes peraules: —En guarda e en mantenença
de la ànima ha comanat Déus lo cors,
que no
ha la ànima si no defèn lo cors, pus que
li és comanat. Comanat ha Xrist lo món en
guarda del apostoli, e dels cardenals, e dels
prelats de santa Sgleya. Ladren los xristians
qui stan pres dels infaels, per ço que lo papa e
els sants hòmens acorren e destruen totes les
errós que són contra la santa fe xristiana. Pietat
e dolor hé de les ovelles que veig auciure al
lop, e del cà qui
Gran meravella hé del cà, qui no ha rahó, com
és conexent e fa l'offici qui li és comanat; e
com tu, pastor, no fas lo offici qui t'és comanat—.
Aytals peraules e moltes d'altres dix
Fèlix al pastor, lo qual menysprehà totes les
peraules que Fèlix li hac dites, e tench Fèlix
per foll, e dix-li peraules vilanes, e manaçà-li
ergullosament, en tal manera que Fèlix hac
pahor de morir.
Partí
per qual cosa e natura lo pastor havia
tan desordonade entenció; e adonchs Fèlix
desiujà saber la natura del hom, e lo ésser
humà, per ço que pogués haver conexença
de la ocasió per la qual hom cau en peccat hó
fa bones obres.
Dementre Fèlix anava enaxí consiurós e desiujós
de saber ço que és hom, ell encontrà
en la via
e l'altre havia nom Diria_hom . Fèlix saludà
En Poch_me_prèu e En Diria_hom , e per lo
gran contrast que ere enfre amdós, no li reteren
les saluts. Fèlix scoltà lurs peraules, per
ço que en aquelles peraules pogués entendre
alguna cosa de què
Diria_hom dix a
peraules:
—En tot lo món no ha neguna cosa tant
plaent com honor e bona fama que hom hage
de les gents; car per haver honor treballen
les géns d'aquest món, lo qual treball lus
és plaent, per ço que honrament pusquen haver,
e que hom lou lurs fets e lurs gets. E
per açò, a gonyar honor són fets los vestiments
bells, e vol hom haver bell alberch, bell paleffrè,
bell arnès, molts diners, molts servidors;
vol hom ésser de grans fets, e vol hom molt
donar, molt convidar; e per honor se aventura
hom a batalles, a sauts, e a moltes d'altres coses
semblants a aquestes.—
De la altra part parlà en Poch_me_prèu, e
dix aquestes peraules: —A Déu tan solament
se cové honrament, e no a neguna altra cosa;
car sols Déus és per sí mateix, e tot l'àls és sdevengut
de no
no ho sostenia. E si negun hom ha honrament,
tota hora lo deu haver per haver entenció de
honrar Déu; enaxí com en lo prelat, hó en
lo príncep, hó en los altres nobles hòmens qui
són en aquest món, a qui
Cor Déus los ha honrats sobre los altres, per ço
que aquells que Déus ha pus honrats, honren
més Déus que los altres hòmens.—
En Diria_hom dix a
que hagués honrament, tenia gran alberch e era
de grans fets. Longament mantench aquell
burguès gran massió, e a la fi, per la gran
massió que feya, sdevench en pobretat e hac
gran passió e dolor com no podie mantenir
ço que solia. Stant aquell burguès en esta dolor
e est marriment, esdevenen-se que lo rey
d'aquella ciutat sabé la pobretat d'aquell burguès,
al qual donà
per tal que el burguès pogués mantenir la
massió que solia. Tots los hòmens de la ciutat
hagueren plaser de açò que el rey havia fet,
e loharen lo rey de ço que fet havie.—
En Poch_me_prèu dix a
honrar Déu. Esdevench-se que en aquella ciutat
havia gran carestia e gran fam, e los pobres
anaven morts de fam per les carreres,
cridant que hom los donàs a menjar per l'amor
de Déu. Aquell burguès donave tot ço que
podie als pobres, e ell son cors lus servia. La
muller d'aquell burguès era dona argullosa, e
havia pahòr que son marit no vengués a pobresa,
per la gran almoyna que feya; d'altra part
havia vergonye com son marit se homiliave
tant en servir los pobres. Aquella folla fembre
reprenia son marit de ço que feya, e deya que
si ell venia a pobresa, les gents lo
e
muller, e dix que no s'ó preave si les gents lo
scarnien, pus que Déus lo lo.às de ço que feya;
car més val honor vertadera de
laor falsa de
Anant per la via se contrestaven En Diria_hom
e En Poch_me_prèu, e Fèlix los seguia
per ço que hoís lurs peraules. Tant longament
anaren tots
ciutat. Al entrant de la ciutat, En Diria_hom
se calçà calces vermelles que aportave, e calçà
unes sabates pintades, les quals se trigà a calçar
longament per ço car eren stretes. Tant se
trigà calçar En Diria_hom , que En Poch_me_prèu
e En Diria_hom se ujaren, e En Poch_me_prèu
dix que en aquella ciutat no havia
hom qui conegués En Diria_hom , e per ço no
li tenia dan si anave descalç. En Diria_hom dix
a
les géns no
e dix que no s'ó preave si hom lo scarnia,
car bona cosa és sostenir scarn, pus hom lo sostenga
ab humilitat. Con En Diria_hom fo calçat,
ell vestí una bella gonella que portave, e
anava per la carrera d'aquella ciutat a gran nota
e ufana.
Sdevench-se que
d'aquella ciutat atrobaren En Diria_hom ,
qui anava molt argullosament; e per follia,
e per ço car lo veyen anar de nota, feriren En
Diria_hom , e aontaren-lo, e tolgueren-li la gonella
que vestia, e ses calces e ses sabates; e
a
no faeren ni digueren neguna vilania.
Molt se tench En Diria_hom per hontat de la
vilania que li havien feta los
que si ell no se
perlarien, e
ab
donzells, e l'altre auçís En Diria_hom . E En
Poch_me_prèu e En Fèlix hagueren desplaser
de la mort d'En Diria_hom , e majorment car
era mort ergullosament e per vana glòria.
Fèlix e En Poch_me_prèu vengueren albergar
a
muller e
gran honrament e riquesa, e havia gran pobresa,
e moria de fam ab sa muller e ab sos
infants; car havia vergonya de sa pobresa, e
no volia acaptar per l'amor de Déu, per ço
que les gents no conaguessen que ell fos pobre.
Con En Poch_me_prèu víu la captenença
de son hoste, ell dix aquestes peraules:
—En
ab lo príncep d'aquella ciutat. A una festa
se sdevench que lo príncep donà a la
caveller
tot aytals com los seus, e féu aquell caveller,
que vestí, ab sí menjar a sa taula—. Aquest
eximpli dix en Poch_me_prèu al hoste,
per ço que remenbràs con Jhesuxrist volch ésser
pobre en lo món, e acostà ab sí tots aquells
qui són pobres per la sua amor, hó qui en pobretat
han paciència.
L'endemà matí En Poch_me_prèu anà a
prelat qui havia dejús sí moltes persones, e
dix-li que servís Déu ab tota sa persona e ab
tot lo poder que havia sobre sos sotsmeses,
car pus era hom e prelat per ço que pogués servir
Déu, en tot, aytant com era hom e era prelat,
era tengut de fer servir Déu e conèxer;
e si no ho feya, feria contre la totalitat de son
poder e de sa homanitat e preladia. Aquell
prelat respòs follament a
dix que les gents dirien de ell scarns si ell
feya ço que En Poch_me_prèu li consellave.
En Poch_me_prèu dix que encare era viu En
Diria_hom, e que no
lo desonrave.
Molt se asaltà Fèlix de la manera d'En
Poch_me_prèu, qui havia pres offici de anar
per lo món lohant e beneint Déu, e consellant
a les gents que faessen bones obres en amar
Déu e conèxer; e con havia fam, set, calt, fret,
malaltia, treball, pobretat, e con les gents lo
ferien hó
a
de paciència e sostenir la pena que soferia,
en menysprear tot ço que havia de treball e
de hontes que les gents li feyen e li deyen. En
Poch_me_prèu dix a Fèlix estes peraules:
—Natura és de manera que aytant com més
sofer, més és en son compliment. E per açò,
con la volentat del hom se fa passiva, e vol
que la volentat de Déu sia sobre ella activa,
adonchs la humana volentat és complida, per
lo qual compliment dóna alegre e sadollament
al hom, hon pus fortment treballa per la
honor de Déu.—
Remenbrà Fèlix la folla volentat del pastor,
que les ovelles, qui li eren comanades, lexava
al lop auciure, e remenbrà la folla volentat
d'En Diria_hom . E adonchs dix a
estes peraules: —Sènyer, ¿per qual virtut
e natura poria conèixer lo felliment del
pastor, que al lop lexava auçiure les ovelles
que son senyor li comanà, lo qual gran loguer
al pastor donava per ço que bé gordàs
les ovelles? ¿Ne com poria conèxer la ocasió
per què En Diria_hom havia argull e vana
glòria, e desiujave ésser honrat en lo món?
¿Ni com porie conèxer la raïl per què vós havets
tan gran audàcia en amar Déu e en haver
paciència dels treballs que sostenets?
—Bell amich —dix En Poch_me_prèu a Fèlix—,
en una sgleya ermitana stà
Aquella sgleya és en una alta muntanya pres
d'ací; e és aquell sant hom phisoloff, e és-se
vengut en aquell loch per fer penitència, e per
considerar l'estement humà. On, al començamentque jo volguí haver aquest offici, jo venguí
a ell per ço que
disposició del hom, ço és saber, per què és
creat hom, ne què és, ne com és hordonat per
natura, ni com hom usa de virtuts e de vicis.
Aquest sant ermità dóna concells e maneres a
hom con sàpia hom amar Déu e conèxer, e
amar e conèxer sí mateix, e son proïsme; e
mostra la rahó per què hom és creat, e per
què sab haver virtuts e sap contrestar a vicis—.
Gran plaser hac Fèlix de ço que li hac
dit En Poch_me_prèu, del qual près comiat;
e anà-sse
lo ésser e la disposició de hom, què és, ne
qui és, ni la fi a la qual hom és creat.
Tant anà Fèlix en aquell die, tro que sdevench
en aquell loch hon lo sant ermità comtemplava
Déu. Fèlix saludà lo sant hom, lo
qual a Fèlix reté agradables saluts. —Sènyer —
dix Fèlix—, longament hé desiujat a saber
què és hom, ne com és ordonat per natura,
ne per qual fi lo ha Déus creat; car tants de
felliments són en hom peccador, que molt desig
saber la manera per què hom és creat, e la disposició
en què hom és, per ço que hage conexença
de hom pecador e de hom just; e, per
la conexença que hauré, sàpia conèxer mi mateix,
é Déu primerament, e mon proïsme—.
Molt plach al sant hom la bona entenció de
Fèlix, e dix-li que ell havia studiat longament
e encercat l'ésser humà, per tal que pogués conèxer Déu e sí mateix, e conèxer hom. E, primerament volch mostrar a Fèlix què és hom.
[
QUÈ ÉS HOME
Lo sant ermità dix a Fèlix, que hom és ésser
ajustat de ànima e de cors, en lo qual és
vegetació, sensualitat, imaginació, rahon e moviment.
Per vegetació és hom assituat e compost
dels
havent longuea, pregonea, amplea; e ha cap,
ulls, nas, brasses, mans, e tots los altres mentires. Per la potència sensitiva ha hom enclinament
e ha apetit, e calor, humiditat, fredor,
sequetat; e vol hom menjar, beure, vestir; e
és hom en sanitat hó maleutia; e és hom gras
hó magre; e enaxí de les altres coses semblants
a aquestes.
—Bell amich —dix lo ermità—, en quant
hom és vegetat, és elementat, estant la
en l'altre, enaxí com lo foch qui entra
en l'àer, e l'àer en l'aygua, e l'aygua en la terra,
e la terra en lo foch, e lo foch en l'aygua
e en la terra e en l'àer, e l'àer en lo foch e
en la terra, e l'aygua en lo foch e en l'àer, e
la terra en l'ayga e
fill, se fa en lo cors del hom contínuament de
dintre e defora; e defora appar tot lo cors per
figura, e de dintre lo cors és la forma humana
e la matèria humana.
La forma humana és de
de les
aquella forma està una matèria comuna, e composta de
matèria e per la qual forma lo hom ha cors
elementat.
La forma e la matèria són
és la censualitat, per la qual hom ha
los quals són veer, hoir, adorar, gustar, sentir.
Aquesta censualitat és appellada forma sensitiva;
e
e sensetat, e imaginat, e racionat, e mogut
a ésser cors humà. Per la vista veu hom color
e figura defora la substància del cors; per
l'oir hom hou son, brogit, veu e peraula; per
lo odorar odora hom flors, ambre, aumesch, e
sent hom bona odor e mala odor; per lo gustar
sent hom dolç e amargós, e sabor de ço
que hom manugue e beu; per lo sentir sent
hom greu e leu, dur e moll, calt e fret, sanitat,
male, tocament, e les altres coses de açò
semblants.
Per la imaginació imagina hom les coses
sensibles; e con hom no ha en presència les
coses que hom ha sentides ab senys corporals,
adonchs la imaginativa les reté e les representa
a hom en aquella disposició de la obra corporal,
segons la qual hom ha vist, e hoït, hó
gustat, hó odorat, o sentit. Ab imaginació imagina
hom la disposició de la obra corporal,
axí com en scriure, en pintar, en edificar castells
e palaus, naus e les altres coses de açò
semblants. Aquesta imaginació és appellada
forma o potència imaginativa, e és virtut de
imaginar. E enaxí com la sensitiva potència
és
és una matexa essència, mas diversifica
sí mateixa, segons los
retinent la disposició de aquells, e influent sa
obra diversament, segons que la sensitiva ha
pres sensualment.
Per la rahon ha hom ànima racional, e aquesta
és creada novellament con és ajustada
ab lo cors; mas la vegetativa, sensitiva e imaginativa
són engendrades per lo para e la mara
del hom. Aquesta rahon és de
ço és saber, memòria, enteniment e volentat,
e totes ensemps són
Per la memòria ha hom membrança de
les coses passades; e per l'anteniment ha hom
conexença; e per la volentat ha hom enclinament
a amar e desamar les coses. Per lo moviment
que és en hom, entén hom la potència
motiva, ço és saber, aquell moviment ajustat
de vegetació, censualitat, imaginació, racionalitat;
car la rahon del hom és molt mellor e
pus noble forma que totes les altres, e és senyorajant al moviment de les altres; e per son
moviment e virtut se mouen totes les altres.
E per ço diu hom que la ànima és forma al
cors. e és senyorajant sobre tot ço que és en
hom per vegetació, sensualitat e imaginació.
La rahon mou la imaginativa a imaginar, e la
sensitiva a sentir, e la vegetativa a vegetar; e
sots la rahon, ço és, la ànima intel·lectiva, mou
la sensitiva la vegetativa, e la imaginativa la
sensitiva; e sots la rahon mou la apetitiva la
digestiva, e la retentiva la spolsiva; e açò mateix
fa la digestiva, e fan les altres, que fa la
apetitiva.
Amable fill, de totes aquestes coses demunt
dites, ço és saber, de formes e per matèries,
que en hom són moltes e diverse
una forma qui és appellade forma humana, la
qual és composta e ajustada de moltes formes, e
composta una matèria humana de moltes matèries. E la forma humana e la matèria humana són la essència de hom, e hom és l'ésser compost
e ajustat de forma e matèria humana.
E açò que jo, bell fill, vos hé dit e significat,
és hom.—
Molt plac a Fèlix la disposició de hom, la
qual entès per les peraules que el sant ermità
li hac dites, e stech consiurós longament ans
que
amich —dix lo sant hom a Fèlix—, ¿de què
stats consiurós? —. —Sènyer —dix Fèlix—,
molt me meravell del pastor, qui és hom, com
pòch haver tanta de negligència que a les ovelles
qui li són comanades no ajudava contra lo
lop qui les devorava en sa presència, com sia
cosa que hom sia en tan noble disposició per
creació; ne lo cà, qui ab lo lop se combatia,
com podie haver mellor conexen a de la fi per
què és cà, que lo pastor, qui és hom e no ha
conexença de la fi per què és hom ne pastor,
pus que del lit no
la pluge e del fret que feya.—
Con lo sant hom hoí perlar enaxí Fèlix, ell
conech ço que Fèlix se meravellava, e ço per
què enaxí perlava; e remenbrà algunes coses
que moltes vegades havia menbrades. E adoncs
entristà
dient aquestes peraules: —Amable fill, si en
Déu hagués neguna cosa hon fos mal (ergull,
ignorància, injúria, e negun defelliment), major
fóra que neguna cosa que fos en lo món;
ne tot lo món no és tan gran en bonea ni en
compliment, com fóra aquella en malea e en
defelliment; e car en Déu cové ésser major
bonea e major perfecció de totes coses, que
en neguna altra cosa, per açò hi fóra major
malea e major defelliment, que en neguna cosa
tot lo menor mal e lo menor defelliment que sia
en lo món.—
Entès Fèlix ço que
longament, e dix a Déu: —Ay, sènyer Déus!
¿quant serà aquell temps que vós siats amat
e conegut per tot lo món? ¿Ne quant haurets
procuradors que tota lur força façen en fer-vos
amar e conèxer per aquells qui no us han
amor, ni de vós no han conexença? —
[XLV]
DE QUÈ ÉS HOME
Cant Fèlix hac plorat longament, ell demanà
al sant ermità, hom de què és. E
hom li dix que hom és de totes aquelles coses
que ell li havia recomptades en lo capítol que
és denant aquest. —Fill —dix lo sant hom—,
a
què és. Lo phisoloff dix que lo sol és de lugor
activa e passiva compost e ajustat; e los raigs
que defores influeix, ab los quals il·lumina la
luna e l'àer, són per la obra que la lum activa
fa en la luts passiva.
Amable fill —dix lo ermità—, lo gran de
forment qui engendre los altres grans sots la
terra, aquell dóna de sa essència e de son ésser
als grans que engendra, donant a aquells
de sa forma e matèria, de sa quantitat, qualitat,
habituació e assituació, relació, acció e passió,
sa mateixa semblança; en tal manera que aquells grans qui s'engendren són del gra qui
mor en la terra, e són de açò que aquell gran
converteix a sa natura, prenent de la terra e
dels altres elaments, forma e matèria, quantitat,
qualitat, e tots los altres accidents; e tot açò
que
natura, e puxes dóna-ho als grans que engendra
e que montiplica en la spiga. Lo pa, e
e la carn, e les altres coses que hom menugue,
tot se converteix, en l'estómech, en sanch, e
carn, e en osses, e moyls, e nirvis, cabells, e en
les altres coses que són en cors humà. Lo qual
cors humà dóna sa semblança con hom engendra altre hom, enaxí que lo fill pren del
ésser del para forma e matèria, quantitat, e
tots los altres accidents; e açò mateix pren
de sa mara; mas lo ésser específich que és
del para e de la mara, roman; e l'ésser del fill
és engendrat de so que lo para e la mara convertexen
en lur spècia, semblança e natura,
menjant e bavent, hodorant e tocant.
Fill, en aquell temps que Déus hac creat
lo món, e hac Adam format del lim de la terra,
e hac Eva feta de la costa de Adam, hac Adam
fills, los quals foren de la semença de Adam,
e d'açò que Adam menjava e bavia, e a sa
natura convertia, transsustanciant ço que menjava
e bivia, en sa spècia; e d'aquella matèria
e forma e accidents qui
la essència e ésser d'Adam corporalment, Adam
engendrava, en Na Eva, fills. E enaxí per linya
e per continuació, hom és corporalment
d'açò que hom converteix en sí, e puxes hó dóna
a altre, engendrant
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿la humanitat de
nostre senyor Jhesuxrist, de què fo?—. Lo ermità respòs e dix que la humana corporal natura
de Xrist fo de la natura corporal humana
de nostra Dona ; car enaxí com Déus,
terre,
enaxí Déus, sobre cors natural, formà e féu de
dins nostra Dona e de la carn de nostra Dona,
lo cors de Xrist, en lo qual creà la ànima
de Xrist, enaxí que en
e spiritualment.
Molt plach a Fèlix con hac entès hom de què
és; e majorment se alegrà com pençà que ell
era de la natura humana de la qual és Xrist.
Mas considerà que Xrist no és amat ni conegut
per tot lo món, ans són molts més hòmens
qui no
iatcesia que sien de sa natura humana, que
no són aquells qui
per qual forfeyt que Xrist hage fet, stant ell
hom e crucificat per hom, és tan poch amat,
conegut e honrat per hom.
Longament plorà Fèlix per la consideració
que havia, e fortment planyia com Xrist, qui
negun tort no té a hom, era tan poch preat per
hom. Con Fèlix enaxí hac plorat longament,
ell demanà al ermità per què és hom.
[XLVI]
PER QUÈ ÉS HOME
—Amable fill —dix lo sant hom ermità a
Fèlix—, Déus és menbrable, intel·legible, amable
e honrable e temabla, e ha moltes condicions
altres qui
senyoria. E per açò que fos menbrat, conegut,
amat, honrat e temut, obeït e servit, ha creat
hom, lo qual és per ço que menbra, entena e
àm, e honra e servescha Déu. Bell fill, aquesta
rahó que us hé dita, és la pus principal per
què és hom; e sots aquesta, és altra rahon per
què és hom, ço és saber, que hom és per ço
que hage glòria en peradiç, menbrant, conexent
e amant Déu perdurablament sens fi. Aprés
aquesta rahon, fill —dix lo ermità—, està
altra rahon per què és hom, ço és saber,
que hom és per cors de natura, ço és saber,
engendrant
dit.
—Sènyer —dix Fèlix—, pus la pus principal
rahon per què és hom, és menbrar, conèxer e
amar Déu, donchs ¿per qual rahon e natura se
segueix que Déus és tan poch menbrat, conegut
e amat en est món?; ¿ne per què són més
menbrades, enteses e amades les vanitats de
aquest món, que Déu? —. —Amable fill —dix
lo ermità—, en
qui era molt rich e honrat. Aquell burguès
era bell en persona, e era molt bé acustumat
en totes coses. Lo burguès havia muller
molt bella, e la qual molt amava e honrava.
En la casa d'aquell burguès entrava
vilà qui treya fems de la stabla; la muller d'aquell burguès feya falliment, contra honestat,
ab aquell vilà, lo qual més amava que son marit.
A fill! —dix lo ermità—, ¡e com greu
cosa és felliment e desviament de la fi per
què hom és! Car aquell desviament de fi, per
lo qual hom és, cové ésser ocasió de infinida
duració en pena e en treball; e açò és per ço
car és contra infinida bonea, granea, eternitat,
poder e saviesa e volentat e justícia de Déu. —
Molt stech meravellat Fèlix de so que lo
ermità deya, e no entès la semblança tro que
lo ermità dix aquestes peraules: —La calor
natural és occasió per la qual hom viu. Hon,
con l'om mor, adonchs la calor innatural cové
ésser major que la natural; car si no u era,
lo hom no morria per malautia, en la qual és
per la calor innatural.—
Entès Fèlix ço que lo ermità declarava ab
la semblança que deya, mas meravellà
de la fi a la qual és creat, com sie cosa que
Déus sia pus poderós en perfecció, que neguna
cosa en imperfecció. Conech lo ermità Fèlix
de què
roman en la fi a la qual és creat, ço és, a menbrar, entendre e amar Déu tots temps en glòria;
e lo hom peccador se desvia, per peccat,
de la fi a la qual és creat; mas no
Déus perde en ell son dret, ans se segueix la
fi per què Déus ha creat hom, ço és saber, que
en los hòmens justs e
que Déus fa, donant pena en infern als hòmens
peccadors, és menbrat, entès e amat per
justícia, o per misericòrdia con perdona als
hòmens peccadors con se peneden, e a Déu
en est món perdó demanen.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per què Déus féu
hom en condició que pogués peccar? —. Respòs
lo ermità, e dix que si Déus faés hom en
condició que pogués menbrar, entendre e amar Déu, e que no pogués Déus oblidar, ignorar
e desamar, fóra la fi per què hom fóra, per
la bonea de Déu e no per la justícia; e foren
la bonea e la justícia de Déu contràries en
granea, lo qual contrari és impossible. Mas
car hom just pot peccar e no vol peccar, la bonea
e la justícia se concorden en ell, car bé
fa en quant menbre, entén e ama Déu, e no
vol oblidar, ignorar, desamar Déu. E con fa
lo contrari, fa mal e contra bonea; e per açò
justícia poneix-lo, lo qual poniment és bo, per
ço com lo hom injust fa contra justícia e bonea.
—Sènyer —dix Fèlix—, com Déus no sia visible,
ne oÿble, ne sensible, ne palpable, ¿per
què ha creats ulls per veser, ne horelles per
oir, ni mans per tocar, e axí de les altres coses
sensibles? Car abastara a Déu que tan solament
creàs ànima, pus que és menbrable, intel·ligible
e amable—. —Bell fill —dix lo ermità—,
en Déu és bonesa, granesa, eternitat, poder,
e ha moltes virtuts; e per ço que les semblances
de ses virtuts fossen vistes, hoïdes, tocades,
féu a hom ulls, nas, mans, orelles, bocha,
e li donà sentiment, per ço que vehés lo
món bo, gran, durable, en lo qual ha poder e
ha moltes coses qui han alcuna semblança de
les virtuts de Déu, e a demostrar sa semblança,
per tal que hom mils le
virtuts e esquivar vicis, e que Déus li
donar, per dretura, major glòria.—
[XLVII]
PER QUÈ VIU HOME
—Sènyer —dix Fèlix—, hom ¿per què viu
en est món? — . Lo ermità respòs e dix: —Hom
viu en est món per ço que, vivent, menbre e
entene e àm Déu; e hom viu en est món per
ço que pusque viure en l'altre segle en glòria
perdurable. Fill —dix lo ermità—, ànima racional
és una cosa mateixa ab sa vida, car ço
que és ànima racional, és vida, ço és saber,
que memòria, enteniment e volentat són de natura
de vida speritual, e lur viure és ésser, que
és la ànima, enaxí com l'ésser del sol, que és
luir de forma de lugor e de matèria de lugor.
Vida corporal de hom està per ajustament de
elements hon és compost aquell cors, segons
que havets entès; e aquella vida és appellada
vida vegetativa, lo viure de la qual és per la
obra de la vegetal potència; e aquell cors viu
per menjar, beure, alenar, sentir calt e fret, e
per les coses semblants a aquestes; car la calor
consuma la humiditat, fredor e secor, e açò
fa scalfant lo cors; e açò mateix fa la fredor,
que consuma la calor; e humiditat e secor fan
atretal. E per açò lo hom vol menjar e beure:
per ço que
e calitats e compleccions, sens lo qual
atrempament hom no poria viure. Aquesta potència vegetativa viu per sí mateixa, e viu per
la sensitiva potència, que ha vida censual, ço
és, per veer, hodorar, hoir, gustar e palpar.
Sens veher, hoir, adorar, pot hom viure, mas
sens sentir ni gustar null hom viure no porie.
Per la ànima racional viu lo cors, e viu la
sensitiva potència; car la ànima és tan virtuosa
en viure, que fa viure tot ço que és en hom
vegetat e sensat; e per la virtut de la ànima
racional se transmuden les viandes que
menugue e beu, en viure vegetant e sensant,
enaxí com lo pa, e
menugue, que
vivent, vegetant e sensant.
Bell fill, hom és instrument, e és compost de
vida corporal e speritual, e la obra de la vida
speritual e corporal és lo viure, qui és ço per
què hom viu; e la mort és lo contrari de la
vida, ço és saber, que hom mor per lo desordonament
del strument, e per lo depertiment que
la ànima fa del cors, lo qual no pot viure sens
la ànima, qui li dóna vida.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual natura
volen los hòmens viure longament en est
món? —. Lo ermità dix que en totes coses quescun ésser és amant sí mateix per natura, e
desama no ésser; e car viure ha concordança
ab ésser, e morir ab no ésser, per açò ama hom
viure longament, e desama morir.
—Car la ànima dóna vida al cors, e cor lo
cors pren vida de la ànima, per ço la ànima
vol viure en lo cors, e lo cors vol viure en la ànima; e per açò hom desama morir, e vol ésser
hom en vivent: e con és mort, adonchs no és,
mas que la ànima és la una part del hom, e lo
cors esdevé en pols, e stà no hom, tro al die de
Resurecció, que la ànima tornarà en aquel cors,
e ensemps seran aquell hom mateix que eren
d'abans.
Hom és per menbrar, entendre e amar Déu;
e car Déus és digne de ésser molt menbrat, entès
e amat, per ço car és gran en bonesa, eternitat, poder, saviesa, volentat e perfecció, per
açò naturalment hom vol viure, per ço que molt
pusque menbrar, entendre e amar Déu. Mas,
car per peccat hom s'és desviat de la fi per
la qual és creat, per açò hom pecador vol viure longament, per ço que hage delits en est
món, e que no hage la pena infernal; e hom
just vol viure longament en est món, per ço
que molt pusque Déus servir, e en peradíç gran
glòria puscha haver.
En una ciutat havia
bé acondicionat ans que fos bisbe; e con fo
bisbe fo hom molt mal acustumat, e desiujava
viure longament. Esdevench-se
féu lo offici con
aquella ciutat. Aquell bisbe, con víu que hom
soterrava aquell burguès, ell hac gran feredat
con víu que hom li gitava la terra desús. Molt
considerà puys lo bisbe per qual natura havia
hom major feredat de star pres de hom mort,
que star pres de altra cosa morta; e tant considerà aquell bisbe en aquesta cosa, que apercebé
la rahon per què se sdevé, ço és saber,
que hom avorreix més per natura ço qui és a ell
semblant en spècia, con hi ha defelliment, que
neguna cosa altra, per gran defelliment que
hi sia. Con lo bisbe hac en sí considerat longament, ell menbrà en la humanitat de nostre
senyor Jhesuxrist, a la qual era semblant per
natura humana, e membrà que era peccador, e
contra lo offici en lo qual ere posat per honrar
Jhesuxrist; e adonchs entès que a Jhesuxrist
era molt desagradabla; cor aytant com pus fort
li era semblant en natura e en offici sacerdotal,
e ere hom peccador, d'eytant era més a Xrist
pus aïrable. Tan longament considerà lo bisbe
en aquesta cosa, que conech son defalliment,
e penedí
longament viure per ço que faés penitència.—
[XLVIII]
PER QUÈ AMA HOME HAVER FILLS
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per què hom desiuja
tant haver fills, com sie cosa que més
hòmens sien en lo món que són en stament de
dampnació, que en stament de salvació?—.
—Amable fill —dix lo ermità—, naturalment
tota cosa ama son semblant, e aquesta natura
se pren en Déu, car Déus, amant sí mateix,
ama se semblança; e per açò Déus Para, amant
sí mateix, engendra Fill, qui és a ell semblant
en ésser Déu, e en bonesa, granea, eternitat,
poder, saviesa e volentat. Ama Déu sa semblança en les creatures, ço és saber, que en ço que
les creatures són bones, grans, durables,
poderoses, nobles, són en alcuna semblança de
la bonesa e granesa e virtuts de Déu. Donchs,
per ço car Déus ama semblança, ha creat lo
món, al qual ha donade alcuna semblança de
sí mateix, e per ço és hom fill de Déu per
creació
Bell fill, per aquesta natura que jo us dich
ama hom haver fills, per ço que sa semblança
emprema e enforma en son fill, e que sa senblança sia durable; en la qual semblança sie
representada la bonea, granea, eternitat, poder,
saviesa, volentat de Déu. Mas car hom pecador
és corrumput per peccat, e car ama contra
la fi per què és creat, per açò ama haver
fills per dessemblant natura de Déu, e ama haver fill per contrària natura de aquella per
la qual lo deuria amar; e per açò ensenya a
son fill com hage la vanitat de aquest món.
En
e
Al die de la mort, con lo fill tenia denant
sí, mort, son pare, e sperava los clergues e
els prohòmens que anassen soterrar son pare,
ell gordava si veuria
car no la veya, que no havia de la mort de son
pare. Encare més, que aquell fill havia goig
car son pare era mort, per ço car li romania
la riquesa de son pare.—
Molt se meravellà Fèlix de so que lo ermità
deya, e dix per qual natura podie ésser ço que
dit havia. E lo ermità dix aquestes peraules:
—
son testament, e no volen desfer sos torts, ans
lexà tot quant havia a
lo qual fill hac gran goig de la mort de son
pare. Aquell fill de aquell usurer visch longament.
com son pare era usurer, e com li hac lexat tot
quant havia, e com ell havia hagut gran goig
de la mort de son pare. Molt stech aquell hom
en esta consideració, e meravellà
son para com amà més entrar en infern, que
deseratar son fill; e de sí mateix se meravellà
com pòch haver goig de la mort de son pare,
cor lo amava. Tant longament estech en esta
consideració, tro que apercebé que enaxí com
son pare lo amava follament, que enaxí Déus
lo poní, que
ço que li jaquí, que la vida ni la salvació de
son pare.—
En les peraules que hac dites lo ermità, se
tench Fèlix per contengut de la demanda que
feta havia, e conech que per açò com los hòmens amen haver fills follament, e contra la
entenció per què
Déu en la amor de lurs fills, que àman més
los béns qui
fan la salvació ni la vida de lur para.
Cant Fèlix hac stat longament en esta consideració,
ell demanà al ermità, per qual natura
la mare ama més fill que filla, com sia
cosa que filla sia pus semblant a ella que son
fill. —Fill —dix lo ermità—, en la natura per
la qual femna ama més haver fill que filla, és
significat per qual natura hom deu desiujar
haver infans, ço és saber: que per ço com Déus
ama demostrar e significar sa virtut e sa semblança pus fortment en la creatura pus nobla
que en la menys nobla, vol que per natura
àm més fembre haver fill que filla, per ço com
hom és pus noble, e pus forts, e pus savi creatura que fembre. E aytant com hom és pus
noble creatura que fembre, de aytant fembra
deu més amar haver fill que filla, per ço que
de sí mateixa hage fill, hon hage més de semblança de Déu que en filla.—
[XLIX]
PER QUÈ ÉS HOME SÀ E MALALT
Fèlix, demanà al ermità per qual natura està
hom sà e malalt. E lo ermità dix que en la potència vegetativa ha
—De la potència apetetiva, en los hòmens
ha talentament de menjar, beure, d'escalfar, infrigidar, de vetlar e de dormir. Hon, con se
sdevé que la apetitiva demana les coses que són
necessàries al cors, e squiva aquelles que no
li són necessàries, e aquelles coses que demana
ha, adonchs stà lo hom en sanitat corporal, ab
què atrempadament menja e beva, e vesta, e
vetlla, e dorma, e que
anant, obrant, que el moviment natural no
corrompa. E con hom fa d'açò lo contrari, adonchs
cau lo cors en maleutia corporal.
A la potència retentiva és donat offici de retenir
la vianda que hom reeb, tant de temps
tro que la digestiva hage digerit la vianda, e
la hage depertida per tots los menbres dels cors.
Enaprés cové que la retentiva dón plen poder
a la dispulsiva que git defora la grossa matèria
que no és necessària al nodriment del
cors. E si la dispulsiva gita defora aquella
superfluïtat, stà lo cors sà; e si la retentiva
ne reté més que no deu retenir, adonchs s'engendra malaltia en lo cors. Con la digestiva
digereix la vianda que hom reeb, en tal manera
que la calor natural pot obrar contra la calor innatural, adonchs stà hom en sanitat; e
per ço deu hom temprar pus fortment la potència digestiva, que neguna de les altres potències;
car si la apetitiva demana més hó
menys que la digestiva no pot coure, e si la retentiva reté més o menys, e açò mateix de la
dispulsiva, que la digestiva no puscha obrar, adonchs s'enmalalteix lo cors. La speriència
que hom pot haver de la digestiva, si és en
bona disposició, és en ço que hom consir en
son stament sovín: si
trist hó alegre, ni si la dispulsiva és ordonada,
ne quals viandes són pus covinents a coure.
A sí mateix deu hom temprar en son dormir, e
en son somiar, e axí de les altres coses. Hon,
totes aquestes coses són senyals per los quals
hom ha conexença de la digestiva. En la potència dispulsiva són molts senyals qui signifiquen
sanitat e maleltia, ço és saber, segons
la forma e la color de ço que la spulsiva gita;
car si la forma és ajustada, signifique digestió;
si és clara, indigestió; e la color se cové
segons les viandes que hom menugue. Açò
mateix se cové segons suor, o scupir, e influir
per lo nas e
altres senyals de medicina. Per totes aquestes
coses, e per moltes de altres, ha hom conexensa
de sanitat e de maleltia; e la sanitat stà
per trempança, e per ordinació e egaltat de
la aperitiva, retentiva, digestiva, dispulsiva; e
stà per semblants calitats, e viandes, e humors,
e compleccions, segons que lo cors és de
calda complecció, hó de humida, hó de freda,
hó de secha. E per lo contrari d'aquestes
coses stà maleutia en hom.
En una noble sgleya stava
hom luxuriós. Aquell prior, con santificava lo
cors de Jhesuxrist, se sentia tristor entrar en
sa ànima; e con havia dita la missa, ell era
en major tristor que no era d'abans, con la
missa volia dir. Molt se meravellà aquell prior
d'aquella tristor què podie ésser, e no conexia
la occasió per què la havia.
que
molt trist e despagat de sí mateix. Dementre
que
que
confessà
lo metge se penedí fortment. Cant lo prior
hac confessat lo metge, e
sentí molt pus fortment trist e irat que d'abans
no fesia, e meravellà
que havia.
Lo prior demenà al metge si li sabria dir
per qual natura li venia tan gran tristor con
havia dita la missa e con l'ach confessat; e
lo metge dix al prior estes paraules: "
havia
en tristor, e l'altre estava alegra. Molt se meravellà lo rey de la diversa manera que sos
fills havien. En la cort d'aquell rey vench
metge, al qual lo rey demanà per qual natura
la
l'altre stava trist. Aquell metge féu menjar abdosos los infants denant sí e en la presència
del rey, e víu que aquell infant qui stava alegra, menjava e bevia atrempadament, e ço que
menjava molt ho mestegava, e con bevia, bevia
a espau e lentament; e l'altre infant, qui
tots jorns stava en tristor, menjava molt e no
ho mestegava segons que
iversosament, e trop bevia; e per açò era trist,
con no podia la digestiva coure la vianda, e
per açò sentia
hac significat al rey ço per què son fill stava
en tristor, denant lo rey foren amenats
hom lo acusava, e aquell stava vergonyós, e
pahorós, e descolorit, e empetxat de perlar denant lo rey; l'altre, qui mal no meria, estava
denant lo rey alegrament, e perlava ardidament
e hordonada. En lo capteniment dels
—Sènyer —dix Fèlix al ermità—, gran meravella
hé com lo prior, qui era tan malalt
speritualment, pòch senar lo metge qui a ell
se confessava—. L'ermità respòs: —La sanitat
que el metge reebé del prior, fo del poder
que Déus ha donat a hom qui ha offici sacerdotal;
e aquell poder és tan gran, que la maleltia
que el prior havia per luxúria, no
corrompre ni destrouir—. Molt plach a Fèlix
ço que li hac dit lo ermità; mas entristà
e meravellà
ésser en peccat de luxúria e en negun altre
peccat.
[L]
HOME PER QUÈ ENVELLEIX
—Ermità sènyer —dix Fèlix—, ¿hom, per
qual natura enveleix? —. Lo ermità respòs_e
dix que aquella demanda mateixa féu
a son mestre, lo qual mestre mostrà a son
scolà
lo passament que la ayga na feya. —Bell amich —dix lo ermità—, lo cors del hom és vàs
en lo qual entra e ix
negun cessament; e en lo cors del hom se fa
trensmutació de una cosa en altre, enaxí com
lo pa, e
hom reeb, que
hom; e per la resistència que la
a la altre, se fa la corrupció per la qual hom
ha enclinament a vellesa. En lo cors del hom,
dedins, entra lo foch e
passa lo foch escalfar la ayga, la qual ayga
contrasta al foch e met-lo en la terra; e enaxí
és lo foch mortificat, passant per l'àer, e la
ayga e la terra. E açò mateix és dels altres
elaments, passant la
hom sdevé vell, e és pererós, frèvol e greu.
La occasió per què hom envelleix és per rahon
de la vegetativa potència, que ha en sí quatre potències qui
potència motiva; car la apetitiva se huja de
demenar e desiujar; e la retentiva, de retenir;
e la digestiva, de coure e de pertir; e
la dispulsiva se uja de gitar ço qui no és mester
al nodriment del cors. E per ujament ve
vellesa, e tardesa, e despoderament en hom,
la qual ha en anar e en star, en menjar, beure,
e obrar, perlar, engendrar, e en les altres coses senblants a aquestes.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual natura
són anans vells los uns hòmens que los altres?—.
L'ermità dix que
al altre pocha, e aquell qui portava gran feix
feya anar tost, e aquell qui portava poch feix
feya anar spau; e per açò fo anans vell aquell
ase qui portava gran feix, que aquell qui
poch. —La rahon per la qual majorment
envelleix anans e mor anans crestià que sarrahí,
sí és: car lo sarrahí usa més de coses
dolces, qui són caldes e humides, que lo crestià;
e ab la ayga que beu, muntiplica la humiditat,
per la qual dura l'umit radical; e
crestià qui beu vi, que és calt e sech, muntiplica
la calor e consuma la humiditat.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual natura
han los sarraïns més de seny hon pus envelexen,
e los crestians n'àn menys?—. Lo ermità
dix que lo vi, qui és vaporatiu, e la vianda
que los crestians reeben més que los sarraïns,
és ocasió de distincció de servell, en lo qual
se fa la emprenció de entendre; e la ayga,
que és freda e humida, és atrempament de
servell, e del pujament e levament de les vapors; car per la humiditat pugen a la humiditat
del servell, e per la fredor na devallen,
com sia la humiditat leus e la fredor greu,
per rahon del subjech en què són; e car lo
servell és fret e humit, pot ésser atemprat per
ses senblants vapors, més que per ses
desenblants.
—A conservar juventut se cové mils ampla
vestadura que estreta, per ço que l'àer, per ampla vestadura, pusque perticipar ab la superfíciens
del cors, per lo qual àer calt pusquen exir
les vapors del cors que
digestiva; e per l'àer fret se restrenyen los porus,
e roman dintre lo cors la calor natural,
e fa-se
conserva juventut en hom jove, e vellesa en
hom vell.—
Dementre que lo ermità deya a Fèlix estes
peraules, denant Fèlix e lo ermità passà
ase vell, magre, lo qual havia scorxat son dors,
per lo gran feix que havia acustumat a portar.
Aquell ase aportava la vianda de què lo ermità vivia, la qual li aportava totes setmanes
una vegada. Cant Fèlix víu l'ase, ell considerà
que longament havia viscut en servici de hom,
e molt ne havia treballat; e Fèlix plorà, e en
suspirant dix aquestes peraules: —¡A, com és
benuyrat aquell qui longament la vida met en
servir Déu, e qui molt treballa per la sua amor!
A, mort! No
A, Déu gloriós! Posa en mon cor, pus
l'às creat per amar, gran feix que port tots
temps per la tua amor, e per donar de tu glòria
e conexença!—. Per les piadoses peraules
que Fèlix deya, plorà lo ermità longament, e
lohà e beneí Déu, qui havia donada a Fèlix tan
bona devoció.
[LI]
PER QUÈ MOR HOME
Fèlix demanà al ermità, hom per què mor.
Lo ermità dix a Fèlix que en dues maneres
mor hom: —La
mort speritual. Mort corporal és con cors e
ànima se depertexen; mort speritual és con
hom pecca mortalment. En la nau ha una cominera forma montiplicade de moltes formes,
e ha una matèria montiplicade de moltes matèries,
e la nau és composta de
e de una matèria comuna. On, con la forma
e la matèria se depertéxen, adonchs se corromp
la nau, e la forma comuna se corromp
en lo depertiment de les formes d'on aquella
forma és montiplicada; e açò mateix se segueix
de la matèria.—
Per la semblança que lo ermità hac posade,
conech Fèlix la manera segons la qual se corromp lo cors de hom, e ve a mort: ço és
saber, que los
és compost, se depertéxen la
que la forma del cors se corromp en lo
depertiment que la
de l'altre; e açò mateix se segueix de la
matèria.
Cant Fèlix hac apercebude la manera segons
la qual lo cors ve en dissolviment e a
mort, ell demanà al ermità la occasió per la
qual lo cors se corromp e mor. —Fill —dix lo
ermità—, con la forma del foch no
ab sa pròpria matèria, segons que apetit ha a
obrar en la matèria, ni la matèria no
ab aquella forma, segons que
haver passió sots aquella forma e aquella concordança que desiujen e no poden haver, per
ço com los altres elaments lurs contrasten, adonchs
la forma e la matèria avorrexen aquell
cors, e desigen-ne altre en qui
convenir; e adonchs corrompen aquell cors, depertent-se la forma del foch de les altres formes
dels elaments; e açò mateix fa la matèria,
qui
depertiment és occasió de mort.
havia muller que molt amava, la qual havia
havia
sa fillastra, per ço que son marit la amàs
més; e açò mateix feya lo marit que amava son
fillastre, per ço que sa muller lo
Aquesta semblança dix lo ermità a Fèlix per
ço que entesés que en la concordança que la
forma del foch ha a la matèria del àer e de la
terra, le
l'apetit que la matèria del foch ha a la forma
del àer e de la terra, n'à la forma del foch major hapetit a sa pròpria matèria. E per açò són
lo àer e la terra occasió per què la forma e la
matèria del foch se concorden en lo cors
compost.
—
dona e lo fillastre de son marit se batallaren
tan fortment, que el marit ni la muller no y
pogueren metre pau ni concordança, e corrompé
lo fillastre e la fillastra, e hagueren-se mala volentat dementre que el fillastre e la fillastra
viviren en aquell alberch. Mas con foren morts,
lo marit e la muller se concorderen e s'amaren.
Mort speritual, bell amich —dix lo ermità—,
és con la ànima se desvia de la fin a la
qual és creada, ço és, con oblida e ignora e
desama Déu, e con menbra e entén e desama
Déu. La forma del foch e la matèria s'enclinaren
e engenraren
engendrat, e
fer fruyt, la forma del foch hac inclinació a
engendrar
no pòch fructificar, car la forma e la matèria
se desviaren de la fi segons la qual començaren
a engendrar lo datiler.—
Entès Fèlix la semblança que lo ermità deya,
per la qual conech la ocasió de peccat, e
la mort sperital de la ànima ; e demanà al ermità, hom, per què Déus no
lo ermità—,
amava; aquell fill era al rey molt coral, e
amava
se sdevench que el fill del rey passà denant son
para, e fo molt bell e molt noblament vestit.
Lo rey sgardà son fill, e en son cor sentí gran
amor, ab la qual son fill amava. Molt considerà
lo rey en la amor que havia a son fill, e
desijà que son fill faés alcunes coses per amor
de ell, per ço que lo
Aquell rey féu son fill precurador de
que el rey havia request per força de armes.
Lo fill fo precurador d'aquell regna, e garrejà
ab
guerra, e hac grans treballs e perills en La
guerra, e molt sàviament e baronilment manà
la guerra. Con lo rey hoí novelles de son fill,
que molt noblament feya sos affers, adonchs
havia gran amor a son fill, naturalment per ço
car era son fill, e encare per ço com era bé
acustumat; e segons lo mèrit que a son fill
covenia, l'aterrà de son regne.—
Segons la semblança que lo ermità hac dita,
entès Fèlix que aquest món no és abestant a
hom, qui és fill de Déu per creació, e qui és
servidor de Déu per virtuts e bones obres; e
per açò volch Déus que hom morís en aquest
món, e que hagués treballs per honrar, servir e
amar e conèxer Déu, e que Déus en l'altre segle
lo
haurà fin.
[
PER QUÈ HOM AMA LOS DELITS D'AQUEST MÓN
—Sènyer ermità —dix Fèlix—, com hora no
sia creat a aquest món, mas al altre, ¿per què
ama hom tant los delits d'aquest món?—.
—Fill —dix lo ermità—, la qüestió que vós
fets és molt greu, jassia açò que no ho parega.
Emperò, segons l'enteniment que Déus m'à donat, vos en vull dir de alcunes coses ço que
me
del plaer sperital que hom ha en aquest món,
e puxes vos diré del corporal.—
[
DEL PLER QUE HOM HA EN MEMBRAR
A Fèlix dix lo ermità, que Déus vol ésser
menbrat per hom, la qual volentat vol que hom
menbre Déu, per ço car és digne de ésser menbrat.
—Per aquesta volentat que Déus ha en
so que vol ésser menbrat, se segueix que hom
ha plaser en menbrar Déu, e sí mateix, e son
proïsme, e les altres coses en les quals se segueix orde, segons la fi per la qual és donat
plaser en lo remembrament de hom. Membrar
e ésser an concordança, e oblidar e no ésser;
e per ço, fill, bene menbrar dóna benenança,
e oblidar dóna malenança. Hom menbra ab
memòria e oblida ab memòria; e menbrar és
obra e semblança de memòria, e oblidar és
obra e dessemblança de memòria. Donchs, segons estes peraules és significat per qual natura
hom ha pler en menbrar, ço és saber, que
la memòria ha plaser con pot engendrar son
semblant, ço és són menbrat, e hagra major
plaser si son menbrar pogués convertir en ésser
memòria; enaxí com en la essència de Déu,
en la qual Déus Pare ha plaser en entendre, lo
qual és semblança de saviesa; lo qual entendre
és Fill convertit per generació en ésser
saviesa, la qual una cosa matexa és ab lo Pare.
Fill, la memòria vol menbrar sovén e moltes
coses, per tal que sovén engendre son semblant; e per ço que gran semblant engendre,
vol moltes coses e diverces membrar, e molt
les vol menbrar; e açò fa per ço que son menbrar sia gran, a significança que la memòria
és creada a moltes e grans coses a menbrar,
per les quals Déus pusca molt menbrar.
En una terra stranya trametia
son fill. Ans que el fill de aquell cavelier partís
de son pare e de sa mare, faeren en la paret de
lur cambre depènyer lur fill a
les qualitats e la disposició de lur fill significàs
en la ymatge que en la paret pintava. Con lo
pare e la mare veyen aquella ymatge, adonchs
remenbraven lur fill, qui se
en fet de armes stech longament en terra stranya. Totes les vegades que
reguardaven aquella pintura, eren alegres, per
ço car lur fill remenbraven.—
Molt plach a Fèlix la semblança, per la qual
entès que aquest món és ymatge per la qual
és significada la gran bonea e noblea de Déu.
E car la memòria sia creada a menbrar Déu,
per açò, per natura, se deu alegrar con remenbra
la ymatge de Déu, en la qual ymatge són
signifficades les dignitats de Déu, ço és saber,
que per la bonesa de la criatura és signifficada
la bonea de Déu, e per la granea de la
criatura és significada la granea de Déu, e axí
de les altres coses semblants a aquestes. Con
Fèlix ach considerat longament en aquestes
coses, e ach coneguda la natura e lo començament per què s'alegra hom membrant, adonchs
ell se meravellà fortment com se pot nuyll hom
alegrar membrant peccat ne desamant Déu,
com sia cosa que aquell menbrar sia contra
la final entenció per la qual memòria és creada
a menbrar.
On pus Fèlix cogitava, pus se meravellava,
e demana al ermità per què hom peccador havia plaser en ço que menbrava. —Fill —dix lo
ermità—,
se meravellave per qual natura la triaga podia
ésser contraverí, com sia cosa que triaga sia
feyta de verí. Lo maestre dix al scolà: "A
terra havia
mercader stava, hac gran fretura de pluja, e
lo mercader comprà molt blat a gran carestia,
com pençàs que en aquella terra fos gran carestia de blat. Con lo mercader hac comprat
molt blat, vench gran pluya, per la qual fo
gran habundància de blat en aquella terra. En
tan gran ira casech lo mercader, per la habundància e larguesa de blat que fo en la terra,
que girà
per aquell girament desamà lo mercader tan
fortment sí mateix, que
[
DEL PLER QUE HOM HA EN ENTENDRE
Segons natura, tot lo major plaser que
de hom pot haver, és entendre; e açò
és per ço car entendre pot ésser pus semblant a
entendement que neguna altre cosa. —Fill —
dix lo ermità—, plaser de entendiment més stà
en entendre, que en menbrar ni que en voler;
e açò és per ço car l'entendre és obra del entendiment, e és pus semblant al entendiment que
no és lo membrar ne el voler; e per açò ha
l'entendiment major plaser si entén sí matex,
que no ha con entén la memòria ne la volentat,
cor l'enteniment és creat a entendre Déu
e la obra de Déu. Per açò, segons obra natural,
deu haver major plaser en entendre la obra
de Déu, que entendre sí mateix ne sa obra. Amable fill, con l'enteniment ha major plaser
en entendre Déu que neguna altra cosa, adonchs segueix la via per la qual deu anar a
perdurable beneuuyrança; e con fa lo contrari,
adonchs se desvia de la fi a la qual és creat,
e va per via per la qual ve a pena infernal,
que no ha nuyll temps fi.
Amable fill,
enfre los quals havia
apendre tan volenters com los altres escolans
fèyan. Lo maestre dix a aquell scolà per què
no volia apendre. Lo scolà respòs que per açò
com no sentia plaser en aquella liçó que el
maestre mostrave, no volia apendre. Aquell
maestre dix al scolà, que
és per entendre, e altre és cell qui és per voler ;
e per açò lo scolà devia convertir e subjugar lo
plaser del voler al plaser del entendre. "Sènyer maestre", dix lo scolà, "la sciència que
vós mostrats decorra pus fortment per volentat
que per enteniment, en quant va més per
Dret positiu que per Dret natural; e per açò
mon enteniment en aytal sciència no pot haver
tant de plaser per entendre, com ha la volentat
de mos compenyons per voler, que ama més
voler que entendre. Sènyer maestre", dix lo
scolà, ¿qual val més, hó enteniment hó volentat?". Lo maestre respòs: "Entendement val
més en entendre, que volentat; e volentat val
més en voler, que entendre". Per contengut se
tench lo scolà de la responció del maestre, e
demanà al maestre si son enteniment donaria
per
maestre: si son enteniment no podia entendre
nuyll temps nulla cosa, si
per
hoc, car poch li valria haver enteniment sens
entendre.—
Molt plagueren a Fèlix les semblançes que
lo ermità li ach dites del maestre e del scolà,
e meravellà
en son entendre, con entén cosa la qual li seria
ops que no la entesés, e és-li mal car la
entén. —Sènyer —dix Fèlix—, ¿l'enteniment,
per què ha plaser en entendre peccat e falcetat,
com sien causa en què no ha neguna semblança
de Déu?—. —Fill —dix lo ermità—, lo enteniment, con és bé ordonat e segueix la fi a
la qual és creat, adonchs ha plaser en entendre
peccat e falcetat per
la
que noy ha neguna semblança ne obra de
Déu; la segona rahó és per ço que entenent
peccat e falcetat, la volentat s'enclina a desemar
peccat e falcetat; la terça és que entendre
l'enteniment peccat e falcetat, engendra l'enteniment son semblant, ço és, entendre, en lo
qual semblant ha l'enteniment plaser, jatsia açò
que no
d'eytant com no hi ha semblança de Déu, e
car la volentat, per son entendre, se
desamar falcetat e peccat.
—Sènyer —dix Fèlix—, pus que lo enteniment ha plaser en entendre Déu e sa obra, ¿per
què Déus no lexa a l'enteniment tant entendre,
que tant de plaser haja en ell entendre, que no
se
món representar al humà enteniment, enaxí
com se fa en glòria als sants de glòria, que no
poria negun hom enclinar a peccat, e seria en
est món destruït franch arbitre, per lo qual
destrouiment negun hom no poria gasanyar
mèrit en haver virtuts ne en esquivar vicis.
—Sènyer —dix Fèlix—, pus que en entendre
ha plaser enteniment, donchs lo hom peccador, que entén lo peccat que fa, i per què n'à
pena con l'entén, la qual pena ha per remordiment de consciència?—.—Fill —dix lo ermità—,
car la volentat desama naturalment pec cat,
e car per accident l'ama, fa contra sa natura,
e l'enteniment entén lo peccat contra sa
natura can la volentat ama peccat; e per ço
naturalment enteniment deu sentir pena con
entén peccat, lo qual és amat per la volentat.—
Molt plach a Fèlix ço que ach dit lo ermità, e
dix que per ço car l'enteniment entén contra
entendre can entén peccat que volentat ama, e
per ço car volentat ama contra natura de voler con ama lo peccat que l'enteniment entén,
és lo entendre e
la volentat.
[LV]
DEL PLER QUE
—Amable fill —dix lo ermità—, en Déu ha
volentat, que vol que en hom sia volentat; e
per ço que aquella volentat àm Déu, e cor en
Déu ha glòria, vol la volentat de Déu que la
volentat de hom aja plaser en amar Déu; e
aquest plaser és lo pus primer el pus subirà
grau per què naturalment volentat de hom ha
plaser en voler. En Déu, volentat que és Déu,
ha tot ço que vol, e per açò la humana volentat
vol haver ço que vol; e con ho ha, ha
con ho ha, e com no ho pot haver, ha
son plaser lo plaser que Déus ha en sí mateix;
e con no ho pot haver, signiffica, per dessemblança, son desplaser, lo gran plaser que Déus
ha en tot ço que ha voler, com sia cosa que
poder de Déu pot haver tot ço que vol son
voler.—
Considerà Fèlix en ço que lo ermità deya
de la divina volentat, que ha tot ço que vol
e ha ho en inmensitat de bonea, infinitat, eternitat, poder, saviesa, volentat, perfecció. Dementre
que Fèlix enaxí considera ve, es meravellava
molt fortment com la volentat de hom
vol haver neguna altra cosa mas tan solament
ço que vol la volentat de Déu. Can Fèlix ach
en açò considerat longament, ell dix al ermità
estes peraules: —En una ciutat morí un donzel
qui era fill de
e la mare e los parents de aquell donzell faeren
molt gran dol, per lo qual dol me meravellé
fortment com podien haver desplaser en ço que
la divina volentat volch auciure lo donzell; con
sia cosa que la volentat de hom sia creada a
voler tot ço que vol la divina volentat.
—Fill —dix lo ermità—, natural cosa és a
la humana volentat amar son semblant, ço és,
son voler, que és sa obra; mas pus natural cosa
li és que àm la divina volentat e lo voler de
Déu, e aquesta natura aytal se pren en ço que
la volentat de hom és per ço que àm sobre totes coses la divina volentat e tot ço que aquella
volentat vol. Mas con se sdevé que la volentat
se gira en contrària fi e natura d'açò per què
és creada, adonchs vol contra la divina volentat,
e ama més son voler que
e ha desplaser en çò que vol la divina volentat,
e ha plaser en ço que la divina volentat no
vol.
En
hom usurer qui havia
que Déu ne que neguna cosa. Aquell usurer amava tant son fill, que tot quant podia feya,
que
sforçave a ajustar diners, per ço que faés a
son fill posseir gran riquesa. Esdevench-se que
lo fill del usurer morí, e en aquell dia de la
sua mort,
almoyna a la casa de aquell usurer. En ten
gran ira esdevench lo usurer contra lo pobre,
qui per amor de Déu demenava, que no
tenir, e blastomà Déu, e
Déus havia per negun temps volgut, e al pobre
donà molts colps, e agra
hagués vedat. Con lo usurer ach malasit Déu,
e ach batut lo pobre, ell malesí sí mateix e tot
quant havia ajustat, e malesí son pare qui
Con lo usurer ach totes aquestes coses maleyides, de gran ira que havia, li scletà lo cor, e
morí en presència de
molt savi e qui molt amava e temia Déu. Molt
se meravellà aquell savi del usurer, e de sa ira,
e de sa mort, e dix aquestes peraules: "¡Ay,
las! ¡e com és gran perill amar més lo plaser
de sa volentat, que lo plaser de la divina
volentat! A, sènyer Déus! ¡Vós hàgrets gran
plaser si lo usurer, con li hagués mort son fill,
se alegràs en voler e amar ço que volch vostre
voler en la mort de son fill, e que per la
vostra amor satisfaés sos torts, e tot quant havia donàs al pobre qui li demenava almoyna
per la vostra amor!".
Aquestes peraules e moltes de altres dix lo
savi hom, lo qual longament considerà en la
ventura qui era esdevenguda en lo usurer. E
con longament hac considerat, lo savi hom se
anà a son hostal, e volch donar tot quant havia
al pobre que lo usurer havia batut, lo qual havia aüda pasciència en los colps que
li donava; e dementre que lo feria, lo pobre
Déus loava e reclemava e beneyia, dient estes
peraules: "Sènyer Déus", deya lo pobre, "per
necessitat de corporal vida deman almoyna per
la tua amor, e en aquests colps que hom me
dóna, deman pasciència, humilitat, caritat, fortitudo. Sènyer Déus, enaxí com t'á plagut que
jo sia pobre, e per la tua amor deman almoyna,
plàcie
ésser pascient en tots mos treballs los quals
per la tua volentat e honor me esdevenen".
Lo savi hom volch donar al pobre tot quant
havia, per lo bon eximpli que hac haüt en sa
pasciència, e en les bones peraules que deya,
dementre que lo usurer lo feria; mas lo pobre
no ho volch pendre, e dix que ell preposava
ésser pobre tots los temps de sa vida, e volia
anar per lo món pobrament, quirent per la
amor de Déu, e volie
poria conèxer que fos plasent a la volentat
de Déu. Molt plach al savi la devoció del pobre hom, e lo offici que havia pres. Aquell savi
donà per amor de Déu tot quant havia a
d'altres pobres, e ab aquell pobre féu companyia
en anar per lo món, pobre, e que ensems
se presessen guarda de tot ço que plau a la volentat de Déu, e que en lo voler de Déu atrobassen
plaer, e en tot ço que los hòmens fan
contra la voluntat de Déu atrobassen e sentissen desplaer.—
[LVI]
DEL PLAER QUE HOM HA EN VEURE
-Sènyer —dix Fèlix—, com Déus sia invisible, que uylls corporals no
¿per qual natura se esdevé que los hòmens
de aquest món han ten gran plaser per veer les
coses corporals? Car molt més se adeliten en
açò, que en veser ab l'enteniment les coses spirituals, que han de Déu major semblança que
les corporals.—
Al sant hom ermità plagué molt la qüestió
que Fèlix li ach feta, e dix estes peraules:
—Plaser que hom ha per veer, és en dues maneres: la
vista corporal. Per vista spiritual, ço és, per
visió de enteniment, pot Déus ésser vist en sí
mateix, e en la santa obra que ha en sí mateix;
e per aquesta matexa visió pot lo humà enteniment veher la obra que Déus fa en les creatures; e car aquesta vista entel·lectiva és molt
pus noble que la sensitiva, per açò ha Déus
naturalment posat plaser en veer les coses corporals,
per ço que
aquelles atrop plaser; mas car los hòmens peccadors s'ubliden de Déu a menbrar, e ignoren
Déu, e les coses mundanals amen més que
Déu, per ço roman lo plaser que han en veser
les coses corporals, e pert-se lo plaser que deurien haver en veher les coses sperituals.
Amable fill, en
qui era hom de molt santa vida, e gran res
dels canonges de aquella seu eren hòmens molt
mal acustumats. Aquell canonge, totes les vegades que veïa sos companyons e lurs malvats
vicis, era de sí mateix despagat, e quaix tot jorn
estava trist e despagat. Tan longament se acustumà a ésser en tristícia e en despagament per
los falliments que veïa fer en aquella seu, que
ell ne esdevench en malautia e en tristor, e
no
s'era acustumat a ésser en tristor. Molt se meravellà lo canonge de la ira en què stave, e
meravellà
alegraven com la
desplaer e tristor con ell los veïa e los reprenia
dels defalliments que feyen.
Dementre que aquest sant hom canonge estave en esta meravella,
venie de la sgleya, e ere
sant senyal de la creu, per lo qual ach contemplat en la santa passió de Xrist, per la qual
li fo representada la gran amor que Déus ha
en son poble, e la gran misericòrdia en què
poden confiar justs e peccadors. Dementre que
ell se
de sí mateix, ell víu
en
en son palefrè hac molt bella sella, e fre, e pitral
tot nou; e aquell canonge fo calçat polidament, e ach uns sperons qui tots luhien. En
canonge perla va de carnal delit. Encontinent
que
fo irat e despagat, e exí de son coratge
lo plaser que havia haüt en veser la creu e en
contemplar la passió de Xrist.
Molt fortment se meravellà lo sant hom, com
ten sobtosament era caut en tristícia, e, enaxí
despagat, vench a son hostal, hon atrobà
hom a la porta, veyll, que demenava almoyna
per la amor de Déu. Aquell fo humilment vestit,
e hac gran barba, e en son visatge fo semblant
que fos hom devot e de penitència. Encontinent
que lo canonge lo víu, ell se començà
alegrar, e a oblidar la ira en què era caüt
per lo foyll canonge e la foylla fembra, e dix
que plaser de vista corporal, major e pus noble
és en vestits humils e en hòmens pobres de
santa vida, que en vestirs honrats e en hòmens
peccadors erguyllosos.
Amable fill —dix lo ermità a Fèlix—, plasent cosa és a veer lo cel e lo sol, luna e esteles,
mar, terra, foch, hòmens, aucells, bísties,
plantes, colors, diners, vestirs, e totes les altres coses semblants a aquestes. E totes aquestes
coses són plaents a vaer, per ço que hom
haja plaser en Déu, qui les ha creades per sí
fer amar e conèxer. E aytant com hom més e
majors e pus belles coses veu en lo món, d'eytant pus fortment deu veer amb uylls sperituals
Déu e ses obres.
Bell fill —dix lo ermità—, bella cosa és
veher tota cosa corporal que sia bella; mas pus
bella cosa és veer cosa speritual, axí com veser justícia, caritat, saviesa, temprança e força
de coratge. Mas aquells qui són en peccat
han major plaser en veser les coses corporals
que les sperituals. Hon, per açò és meravella
com aytals hòmens no han major plaser
en veser les coses lejas que les cosas bellas;
car enaxí com són desordonats en la vista speritual en vaser, deurien ésser desordonats en la
vista corporal.—
Estans enaxí perlant lo ermità e Fèlix, vaheren venir
del? Apòstols. Aquells
plasents a veer, segons lo àbit e la disposició
de lurs cabells e barbes, que signiffica la santa
vida que los apòstols feyen, e la pobrea que
havien anans per lo món. Mas car lo ermità
e Fèlix consideraven lo stament en què aquells
hòmens estan, los quals s'apellen de la orda
dels Apòstols, e aquells no preyquen ne fan
ço que
e Fèlix desplaser en veser aquells
per ço car lurs obres no
l'àbit que portaven. Lo ermità e Fèlix ploraren
longament, e digueren ensems aquestes peraules:
—Ay, ipocresia! per què no mors? ¡A,
bellea de àbit e falca entenció! ¿per què us ajustats en negun hom? A, Déu! Trametets hòmens
plasents a veser, e per àbit corporal e
sperital, per tal que sia vist que vós havets
molts hòmens que en honrar e amar vós, són
bons precuradors e ardits lohadors.—
[LVII]
PER QUÈ HA HOM PLAER EN OYR
—Ausir és obra de la potència auditiva, qui
obra ausent, per tal que per ausir vénga plaser
a la ànima, menbrant, entenent e amant
aquell ausiment; e car Déus és loable, per ço
ha volgut ésser loat per hom, e vol que los hòmens atroben plaser en ausir paraules de loar
qui sien dites de Déu.
—Sènyer ermità —dix Fèlix—, segons ço
que vós deïts, hé gran meravella com les gents
de aquest món se adeliten tant en hoyr vanitats,
vanes lahors, estrumens, cants, e les altres coses semblants a aquestes, con sia cosa que tot
hoïment deu ésser ordonat a lohar Déu, e los
hòmens se adeliten en hoyr coses qui són contra Déu.
—Amable fill, denant
jutglar qui loava
e de males costumes. Aquell jutglar loava lo
cavaller per ço cor li havia donat
que havia tolt a
rey car lo jutglar lohava lo cavaller, car lo
rey conexia que el jutglar falçament lohava
lo cavaller. Lo rey demenà al jutglar, per què
Déus volia que fos peraula. Lo jutglar respòs
e dix que peraula és per ço que dó conexença a
aquells a qui hom parla, de ço que la ànima
menbre, entén, e ama, e desama. Lo rey dix al
jutglar que ell havia dit veritat, e demanà-li
que li digués veritat, car si no ho feya, ell lo
faria morir a mala mort. Lo jutglar ach paor,
e promès al rey que ell li diria veritat de tot
ço que ell li demenaria. "Jutglar", dix lo rey,
"¿loas tu lo cavaller per ço que
plaser en hoyr ço que tu dius del cavaller, o
loas-lo per ço que el cavaller sia digna de
lahor?". Lo jutglar stech longament apensat,
ans que resposés, e hac temor de mentir; e
dix al rey aquestes paraules: "Sènyer, lo cavaller no és digne de lahor, mas que jo lo lohí
per ço car m'à donat lo palefrè, e yo lou vós
per ço que
ell m'à donat
cavall o més, per ço que dó de vós laor a les
gents". "Jutglar", dix lo rey, "tu às dita veritat;
e car tu, per la lahor que dius del cavaller,
m'às fet desplaser, cové que
ço és saber, que retés lo palefrè al cavaller, e
que li digues de ma part que
qui l'à tolt, lo qual monge dóna vera laor de
Déu; e si lo cavaller no ret lo palefrè al monge, digues-li que jo l'acuynde e
ell. E sàpies que ell haurà major pesar en hoir
estes peraules, que no ha haüt plaser en les
lahors que tu de ell has dites".
Molt considerà lo rey en la vana glòria que
los hòmens han en est món per hoir lahors de
sí mateixs, e meravelle
és stat vengut e creat de no
en est món honrament e lahor. Dementre
que lo rey stave en aytal consideració,
moltes figures e stòries. Aquell donzell dix al
rey estes peraules: "Sènyer rey,
qui en
castell, feya penitència, és passat de aquesta,
vida. E, en sa mort, mon pare visità aquell
sant hom, lo qual li dix que ell aquest libre
donàs al pus devot príncep que ell sàpia; e
per açò, sènyer rey, mon sènyer pare vos tramet aquest libre, per ço car vos té per lo pus
savi e
món". "Donzell", dix lo rey, "¿sabets vós de
què és aquest libre?" Lo donzell dix al rey
que lo libre és de plaser corporal e espirital:
"De plaser corporal és, per ço car hi ha moltes
e diverces figures, qui són molt noblament
feytes, e són de totes aytantes maneres com
hom pot pençar de criatures e de obres de
criatures. Ço és saber: en lo libre és lo cel
imperial affigurat, e la disposició de la sede
magestat e de los sans de glòria; enaprés hi
és l'afigurament del firmament, e del sol e de
la luna, e hi és la istòria del Veyll Testament e
del Novell. En aquest libre són afigurats los
philòsofs e les obres de natura, enaxí com en
hòmens, bèsties e aucells, peixs, plantes; e de
totes les bèsties, aucells, peixs, plantes hi ha
figures e obres; e açò mateix dels hòmens, enaxí com de prelats., prínceps, clergues, cavallers, mercaders, e de totes les arts machàniques.
E axí, per orda, en cascuna cosa distincta
de altra, ha sa figura, e la manera segons
que los hòmens, e les bísties, e aucells, e peixs
viuen e fan en aquest món obres per tal que
viuen. En aquest libre ha stòries de bataylles,
de ciutats e naus e galees, e deserets reys; e
de totes les altres coses antigas que són passades,
fa aquest libre memòria per figures. Aquest
libre, sènyer rey", dix lo donzell, "féu aquest
sant ermità, qui fo philòsof; e de tots
los libres que pòch atrobar, ell trasch totes les
istòries que pòch trer; e de tot ço que que veïa
fer als hòmens e a les bísties e aucells e peiys,
ell feya libres e ho posava en figuras.
Sènyer rey", dix lo donzell, "con lo philòsoff
hac fet aquest libre, ell se
e spirital: plaser corporal na havia;
per ço car lo libre és bell, e ben pintat e
affigurat, e car de moltes figures és ajustat;
plaser spirital na havia, per ço car, per
ço que vehia ab uylls corporals, se girava
a veser ab uylls speritals, ab los quals vehia
Déu e les obres que havia en les criatures;
e havia plaser de ço que considerave en les
coses passades, e en les obres que fan les
criatures".
Lo rey près aquell Libre de plasent Visió,
e en aquell se studiava volenter.
sdevench que ell studiava en
era depint que el rey seya a sa taula, e menjava
en
de cavallers. En aquest palau havia depints
jutglars qui sonaven diverces sturments; e denant
la figura del rey havia depint
serpent qui
la serpent, ab hoyr lahors e vanitats, combat lo
lehó, qui signiffica rey. Molt considerà aquell
rey en aquella istòria, e apercebé ço que la istòria signifficava, e dix aquestes paraules: "¡A,
falces laors vanes I per què sots en lo món?;
¿ni per què sots pus plaents a hoir als prínceps
e als prelats, que als altres hòmens?". Molt
plorà el rey en esta consideració, e plorà longament. Con lo rey hac plorat longament, ell,
per divinal lum de gràcia, considerà e preposà
a fer
mates ab molts sants religiosos qui cantassen
noblement lo sant offici de la missa, e que
sabessen en la santa sciència de theologia e
de philosophia, per tal que tots jorns hagués
plaser en hoir lo offici de la missa, e en hoir
lurs peraules, en les quals hagués plaser en
hoyr perlar de Déu e de ses obres.
Enaxí com ho considerà lo rey, enaxí ho
féu, e heretà sos fills de tot quant havia, e al
monestir donà gran renda perpetua!. En aquell
monestir stava lo rey ab sos sants hòmens, e
a ells feïa espondre ço que les istòries del Libre
de Visió significaven. Enfre hoir e vaser
e considerar, membrar, entendre e voler, estave
lo rey tots jorns en gran plaser, e estech
tro a la mort; e
a son fill que ell degués viure en la manera
que ell havia viscut.—
[LVIII]
PER QUÈ HA HOM PLAER EN ODORAR
—Odorar flors, fruyts, aumesch, ambre, e
les altres coses ben oients, dóna plaser; e odorar
latrina, e carn corrumpuda, e fanch, fems,
e les altres coses de est semblant, dóna desplaser.
Aquest plaser e desplaser qui ve per
odorar, signiffica lo plaser que hom deu haver
en Déu conèxer e amar, e lo desplaser que
hom deu haver de tot ço que sia a Déu desplasent
e desagradable; e significa la mort, a la
qual hom cové a venir, per la qual lo cors del
hom esdevé en pudor e en corrupció ten gran,
que a tot hom és aquella odor desplasent e
desagredable; e açò en tan gran quantitat, que
nuyll hom no volria ne poria estar pres del
hom mort, per amich que li sia stat.
—Sènyer —díx Fèlix—, ¿per qual rahó ha
Déus donat plaser en odorar, pus que Déus no
és odorable?—. —Bell fill —dix lo ermità—,
Déus no ha donat plaser en odorar per ço que
ell sia odorable, car ell no és cors, ne és cosa
que pusca ésser odorada; mas car odorar és
plaser de volentat, ha l'odorar donat per ço
que la volentat de hom haja e trop plaser en lo
odorar, e que per lo plaser àm Déu, qui aquell
plaser li ha donat en odorar. Fill, Déus
ha donat odorar en hom per ço que senta les
males hodors, e que per lo desplaser que ha de
aquelles males hodors, ha Déus ordonat que
hom, tema a sofferir les pudors que saran en
infern, de sofre e de moltes coses mal oients;
car en infern pudiran tots los corsos dels hòmens,
e pudirà lur alè, e lurs menbres pudiran,
segons los peccats que en aquest món hauran
feyts ab aquells menbres.
sa cara. Aquella dona posava en sa cara tals
colors, que pudien, les quals son marit sentia
con se acostava a sa muller. La dona se adobave
per ço que a son merit aparegués bella,
e que n'agués plaser; e son merit, con
sentia en sa cara les pudors de les colors,
havia oppinió que sa muller adobàs sa cara
per ço que a alcun hom, ab qui peccàs, aparegués
bella. E enaxí lo marit era jalós de
sa muller, e havia de aquella pudor desplaser
en dues maneres: la
pudia sa cara; l'altre era per ço car se pençava
çaya que sa muller faés follia. E enaxí, per
lo desplaer corporal, lo marit havia de sa muller
desplaser spirital, ço és saber, desplaser de
volentat, lo qual havia per jelosia.
Amable fill, si la umana volentat, qui és
criatura spirital, ha tan gran plaser hó desplaser
per odorar, que és criatura corporal,
i quant molt més pot haver gran plaser per voler
Déus, qui és cosa sperital! ¡Ne quant més
haurà la volentat de hom peccador major desplaser
en desamar Déu, que en odorar la infernal
pudor!
Amable fill, una dona, muller de
havia en son hostal
qual havia molts arbres de diverces maneres, e
aquells arbres eren tots fullats e florits. Aquella
dona entrave sovén en aquell jardí per odorar
les flors, per ço que y atrobàs plaser.
dia se sdevench que mentre que ella anava per
lo jardí, e en veer e en hodorar ies flors ella
se adelitave, en volentat li vench que entràs en
sentí molt gran pudor. Dementre que la dona
estava en aquella latrina, e la pudor sentia,
ella se meravellà com pudia ésser que ço qui
de son cors exia, donava ten gran pudor; e
ço que era fora de son cors, ço eren les flors,
donaven ten gran odor.
Dementre que aquella dona enaxí se meravellave,
ella concebé en sa ànima castedat e honestat,
e pertí
havia stat longament; e dix aquestes paraules:
"Oy, caytiva femna, foylla peccadora! ¡Com
gran meravella és que la poma, que és tan
bella e ten bé oient con hom le menuga, torna
en lo cors tan leya, tan pudrida, tan sutza, tan
mal oient! E con stà fora del cors enaxí pudent,
qui ho tornaria en son cors?". Con la
dona ach en açò considerat e pensat longament,
ella dix que molt mejor defalliment és metre
en son cor, ço és, en son voler, lo delit carnal
que hom sent per luxúria, lo qual és pus pudent
a just menbrament, enteniment e voler,
que no és nuyll fems ne nulla latrina. Molt
plorà la dona dementre que aquestes peraules
deïa, e penedí
feyts havia,e a Déu clemà mercè que li perdonàs
sos peccats. Per ço que aquella dona, per
occasió de odorar, per gràcia de Déu, se mudà
de malvada vida en bon estament, se acustumà
que totes les vegades que sentia bones ne males
hodors, remenbrave, entenia e desamava los
peccats que havia feyts per luxúria, e en la
misericòrdia de Déu se confiave, e a ella mercè
clamava. —
[LVIIII]
PER QUÈ HA HOM PLER EN GUSTAR
—Fill —dix lo ermità—, hom atroba plaser
en gustar, menjant e bevent; car gustar és
poder de la. potència sensitiva, e lo subjech en
què
que és composta dels
forma ajustada de les formes dels
sots la qual stà la matèria ajustada de
les
Amable fill, lo plaser que la sensitiva sent
en sí, lo qual pren de la vegetativa, offer e dóna
a la volentat, la qual volentat ha plaser con
la sensitiva sent per gustament. E açò és molt
gran meravella: que lo plaser sensual se convertesca
en plaser sperital.
Enaxí, fill, com la potència visiva, qui pren
color per object e la offer, per la imaginativa,
a la intel·lectiva potència, la qual entén color,
enaxí la sensitiva, per gustament, pren la dolçor
hó la amargor de ço que hom manuga e
beu, e dóna a la intel·lectiva potència, qui entén
aquela calitat de dolçor o de amargor; e açò
mateix fa a la memorativa, qui aquella calitat
menbra. E enaxí, fill, tots
la ànima, se deliten en la gustativa potència,
segons que diversament cascun poder de la ànima la pren en sí matexa.
temps havia viscut en grans delits. Sdevench-se
a gustar nobles viandes, que
li servia, sezech mort soptosament, denant ell
e denant tots aquells qui ab ell menjaven a la
taula. Molt gran faredat hac lo bisbe, e tots los
altres, de la mort del scuder, que enaxí en
punt, de ço que era stant viu, esdevench mort.
Con lo bisbe hac considerat longament en la
mort del scuder, ell volch menjar; mas per la
faredat que hac aüda de la mort del scuder, no
pòch atrobar lo delit que solia atrobar en la
vianda que menjava. Lo bisbe se lexà de menjar,
e dix que hom no deuria menjar, pus plaer
ne sabor no troba en ço que menuga; enaprés
dix que ell se meravellave com no podia atrobar
la sabor en menjar, la qual sabor hi solia
atrobar.
"Sènyer", dix
del bisbe, "una vegada se sdevench que
ermità ach stat longament en
hon contemplave Déu. En volentat li
vench que vengués en
peu de la muntanye. Con ell fo en la ciutat,
e anave per
ciutat qui venia en
anave noblement vestit, ab gran res de companya.
Denant aquell bisbe anaven molts de
scuders vestits de meytats, cavalcans en grans
palafrens. Gran desplaser hac aquell ermità
con víu cavalcar lo bisbe ten pomposament,
e remenbrà en la pobresa de Crist e dels apòstols,
com anaven pobrement e humilment per
lo món. Lo ermità se
e, per lo mal eximpli que ach vist del bisbe, no
pòch depuixs contemplar en Déu tant bé com
solia."
Con lo savi hom hach dit al bisbe aquest
aximpli, ell li dix que plaer de gustar era per
ço que hom volgués menjar, e que per lo menjar
visqués lo cors, e que lo cors visqués per
servir Déu. "E car menjar és per ço que hom
viva, e viure és per servir Déu, e mort és contra
vida, per ço la vostre sentiment de gustar
s'és perdut en ço que la vostra natura ha
aüda temor de mort, en vós veser morir l'escuder
sobtosament. E lo plaser que lo ermità
solia haver en contemplar Déu, se perdé en
veser lo bisbe cavalcar ab tanta de vana glòria;
lo qual bisbe és de la natura del ermità
en quant hom, e és contra la vida del ermità en
quant la vana glòria en què és" .
Molt considerà lo bisbe en lo eximpli que li
ach dit lo savi hom, e entès que bisbe és per
ço que servesca Déu, e no per ço que
en menjar ne en beure; e encare entès que lo
bisbe, per ço com feya contra son offici, en
quant cavalcava tan pomposament, fo occasió
com lo ermità, qui ab ell era semblant en humana
natura, fos empetxat per mal eximpli a
contemplar Déu. De aquella hora en avant lo
bisbe se lexà de menjar los delicats menjars, e
totes vegades que li venia temptació que s'i
tornàs, feïa venir denant sí hòmens pobres, e
que per fam menjaven saborosament; e en lo
plaser que los pobres atrobaven en menjar, se
adelitave lo bisbe, en quant considerave que
ell donave a menjar a aquells pobres per la
amor de Déu.
A
e
a menjar molt delicadament e de moltes
viandes. Con agueren menjat,
a aquell príncep qual assaborament de
menjar és mellor e pus noble, hó assaborament
qui
qui
Molts foren aquells qui digueren a aquesta
qüestió, e de la
fi, lo religiós qui havia feyta la qüestió, determenà
la qüestió dient que sabor de menjar és
per necessitat de cors, e no per additament de
cors ne per vana glòria.
Fill —dix lo ermità a Fèlix—,
sehia a sa taula e menjava molt delicadament.
Dementre que aquell burguès menjava,
e en ço que menjava se adelitave per lo
plaser que sentia,
la porta per la amor de Déu. Per rahó del pobre,
qui per amor de Déu queria almoyna,
s'enfalloní lo burguès, cor vijares li era que
empetxàs a sentir lo plaser del menjar que
menjave; e menà a
exís al pobre que almoyna demenaye, e aquell
ferís e jascintàs, per ço que de sa porta se pertís
e que no
Lo scuder exí defora, e mès lo pobre dins
la sala on lo burguès menjava; lo qual scuder
dix al burguès aquestes paraules: "Senyor
burguès", dix lo scuder, "més val plaser en voler que en menjar; e açò és per ço cor hom pot
voler Déu, mas no pot menjar Déu. Donchs en
donar almoyna per la amor de Déu, pot la volentat
haver major plaser que en vedar almoyna
per haver plaser de menjar; e per açò que
vós hajats plaser en donar per la amor de Déu,
vos hé mès denant aquest pobre, per ço que li
donets a menjar de ço que menjats, e de ço
que pus saborós vos és a menjar; car aytant
crexerà lo plaer del vostro voler en amar Déu,
com és major lo plaser que trobats en
que en altra, si li donats de aquella vianda
que pus plasent vos és a menjar".
Lo burguès donà al pobre, per amor de Déu,
les altres viandes qui no eren tant saboroses.
Dementre que el burguès menjava, ell sentia en
sa volentat e en son enteniment plaser de caritat,
justícia, saviesa, fortitudo, temprança; e
aquell plaser era tant gran, que anch per null
temps no sentí ten gran plaser en menjar neguna
vianda, com feya en son voler e en son
entendre per lo capó que havia donat al pobre.
—Sènyer —dix Fèlix—, molt me meravell
per qual natura la bèstia hó l'aucell se lexa de
menjar e de beure, pus que ha assats menjat e
begut; e home, qui ha rahó, menuga e beu con
ha assats menjat e begut—. —Fill —dix lo ermità—,
la bèstia hó lo aucell, cor no usa de
rahó, segueix lo cors de sa natura sensitiva, e
per açò menuga e beu segons que sent; mas,
car hom ha volentat e enteniment, e se enclina
al plaser censual per ço que
intel·lectual, per açò ama tant lo plaser sensual
que
e per aquell gran plaser intel·lectual puga haver
plaser en Déu, que és compliment de tot plaser;
e açò és axí ordonat per natura. Mas,
quant se sdevé que hom no
sensualitat, per ço que
mijansantment per haver plaser en Déu
e en virtuts, adonchs és hom desordonat, e és
pijor que les bísties en son gustament, e manuga
e beu hom més que no
açò són los hòmens en peccat de gola, e esdevenen
en malalties e en mort.—
[LX]
PER QUÈ HA HOM PLER EN SENTIR
—Amable fill —dix l'ermità a Fèlix—, plaer
de sentir corporal és per ço que sia plaer en
sentiment sperital; mas los hòmens mundans
amen més lo plaer corporal que no fan lo
plaer sperital; e per açò volen sentir plaer
en tocant coses de plaser e en jaser moll, e en
vestir draps prims e mols, e volen sentir plaer
en escalfant con àn fret, e en reffredant can
han calor, e esquiven treball e moviment; per
què ve sentiment qui dóna desplaser.
Entrant lo foch en l'àer e en l'aygua e en
la terra, e entrant l'àer en lo foch e en la aygua
e en la terra, e entrant la
l'altre, se fa tochament de la
per lo qual tocament fet dintre lo cors
del hom, s'engenra sentiment de calor hó de
fredor, hó de fam hó de set, lo qual sentiment
se forma per la potència sensitiva sobre la potència
vegetativa; e segons la disponició de
aquell tocament, feyt de
se forma plaser o desplaser sensual.
—Sènyer —dix Fèlix—, gran meravella me
dop perquè lo hom qui és pres de mort, e és
tot fret, desija sentir fredor, e no desija sentir
calor, pus que és tot fret per la calor natural
que ha perduda—. —Fill —dix lo ermità—, lo
hom qui
natural, e natura vol recobrar ço que ha
perdut, e per açò lo malalt desija sentir fredor;
mas sa natura no desija fredor, ans desija haver
calor natural, la qual ha perduda per calor
innatural.—
Fèlix demenà al ermità: —Sènyer, meravelle
és per qual natura lo hom, a qui ve la febre
ab fret e ha calor, per què desija sentir calor—.
—Fill —dix lo ermità—, la febra ab
desordonada fredor és occasió de destrouir la
calor natural; per açò lo malalt, desijant calor
contra lo sentiment que ha de fredor, desija
sa natura calor natural, per tal que destrua
lo sentiment que ha de fredor.—
Molt considerà Fèlix en ço que lo ermità
deïa, e meraveyllà
sentir una cosa, e sa natura ne desija sentir
altre; enaxí com lo malalt qui és fret con és
pres de mort e desija sentir fredor, e sa natura
desija sentir calor natural. Con Fèlix se
fo longament merevellat, ell dix al ermità ço
de què
—Fill —dix lo ermità—,
muller que molt hamava, e sa muller amava
molt lo cavaller; mas havia aytal natura, que
neguna vegada que son marit jagués ab ella,
no era pagada. Molt se meravellà la dona d'on
li venia aquell despagament e tristor, pus que
son marit molt amava; e tant considerà la bona
dona en aquella natura que havia, d'entrò
que remenbrà com ella, ans que presés marit,
amava molt virginitat, la qual havia longament
amada, mas son pare e sa mare la forçaren en
pendre marit. Hon, con la dona hac açò considerat,
ella apercebé com la virginitat que amada
havia longament, li era occasió com ab
son marit no stigués pagada, dementre que ab
aquell ella jahia.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual natura
sent hom dolor a malaltia? —. —Fill —dix lo
ermità—, una dona de orda era molt santa e
devota, e tenia molt bé son horde. Esdevench-se
dix que luxúria no era peccat, e dix-li tantes de
peraules, que la enganà e jach ab ella. Con la
dona fo corrumpuda, e hac perduda sa virginitat,
ella fo molt trista e despagada, e meravellave
de què era ten despagada, car no
cuydava haver peccat.—
Molt plach a Fèlix aquela semblança, e conech
que hom sent dolor e malaltia per desordonades
humors, enaxí com la dona qui
trista per ço cor era en peccat, jasfós ço
que no cuydava ésser en peccat. Cant Fèlix hac
açò entès, ell se sentí molt alegre, e meravellà
fortment de què
ell era verge, e per açò havia sentiment de alegria,
car sa natura se delitave en virginitat.
—Sènyer —dix Fèlix—, lo hom qui stà pres
del foch, per què sent calor? Ne lo hom qui
sèu en la pera, per què sent fredor?—. —Fill
—dix lo ermità—, car Jhesuxrist amava semblants
hòmens qui per amor de Déu a amar
e a conèxer sentissen pobrea, fam, set, colps,
escarns, trebaylls e mort, per açò volch ésser
pobre, e volch sostenir trebaylls e mort—. Entès
Fèlix la semblança, e dix que lo foch escalfa
lo hom, per ço car ha apetit a convertir a
çí la calor del hom; e açò mateix fa la fredor
de la pera, car cascuna criatura ama engendrar
son semblant.
Cant Fèlix la semblança de Crist hac entesa,
e considerà com pochs hòmens són semblants
a Xrist a sostenir, per amor de ell, ço que ell
sostench per salvar son poble, adonchs fortment
se meravellà e plorà, e dix aquestes peraules:
—Ay, làs, amors! Vers sentidors de
amor, de plaser en honrar Crist nostre Salvador,
hon sóts?; ¿ne per què no venits, e tant
terdats? —
Cant Fèlix ach dites aquestes peraules, e
moltes de altres, ell demenà al ermità, lo seus
per qual natura sentia la petja del cervo que
encalçava, e [no] sentia la petja del cervo que
no encalçava; car de aytal sentiment se meraravellava
fortment.
—Fill —dix lo ermità—,
en Jherusalem en oració, e sentia en son cor,
remenbrant la passió de Xrist, molt gran fervor
e desig de morir per la sua amor, pus ell
morí per sa amor. Aprés de aquell pelegrí estava
desijament que el pelegrí havia—. Fèlix entès
la semblança, e dix que per ço car lo servo
que [lo] [sehús] encalcava, havia més corregut
que aquell que no encalçava, empremia més sa
semblança en la petja, que aquell que no encalçava;
car més ne exia de sa virtut per lo
moviment que feïa, que aquell qui tant no
movia; enaxí com lo pelagrí, que per ço car
se pencava que Déus tant havia, fet per ell, havia
major devoció en honrar Déu, que lo sarrahí,
que no pensava que Déus tant hagués feyt
per ell a salvar, que
e que aquella hagués liurada a mort
per salvar hom.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual natura
hom sent la calor en la bocha, con menja cosa
calda, e no la sent en son ventre?—. —Amich
— dix lo ermità—, la bocada calda és pus
pres al carcanell, hon és lo sentiment de gustar,
con és en la boca, que no és con és en
lo ventre.—
Con lo ermità ach respost a Fèlix, ell
plorà longament, e dix estes peraules: —A,
sentiment de dolçor! Beneÿt sies tu qui és
vengut en cor devot per gràcia e per amor,
estant prop contemplador de son Jhesús Salvador,
qui dóna dolçor de plaser en plor, con
hom sent desijar de morir per la sua amor,
senyoria, e bonea, e honor.—
[LXI]
HOM PER QUÈ ÉS BO NI PER QUÈ ÉS MAL
—Amable fill —dix lo ermità—, hom és bo
en quant Déus i ha mès alcuna cosa de sa semblança;
e és bo con vol usar de aquella semblança
que Déus li ha donada. E hom és mal
con fa contra Déu e contra la semblança de
Déu; és mal com no vol usar de sa bonesa
ne de sa semblança, e usa de malea e de açò
que a se semblança és contrari.
Déus vol que hom sia bo en creure e en saber
los
la nostra santa fe romana, de los quals poràs,
fill, aver conexença en lo Libre del Gentill, en lo qual pots conèxer les
és hom bo con les ama; e en lo qual libre
són los
los ama. Encare, endemés, és hom bo con té los
hom graseix a Déu los
Spirit dóna; e de tot açò és tractat en lo libre
de Doctrina puerill. E con hom fa contra
aquestes coses, adonchs és mal e és a Déu
desegradable.
Fill, bonea de hom està en menbrar, entendre
e amar Déu; e malea stà en lo contrari.
E gran bonea de hom està en molt menbrar,
entendre e amar Déu; e gran malesa està en
lo contrari, ¿Sabs, fill, per què bonea de hom
està en menbrar, entendre e amar Déu? Per
ço car hom és creat e fet a menbrar, entendre e
amar Déu; e cor és bona cosa menbrar, entendre
e amar Déu, per ço és hom bo con fa
ço per què és fet e creat; e car mala cosa és
no fer ço a què és creat, per açò és hom mal
con membre e entén e desama Déu, hó con
no menbre ne entén ne ama Déu.
Fill, lo fermament, lo sol, luna, esteles, elements,
plantes, aucells, peixs, bísties, e totes
les coses corporals, són bones en hom, car totes
les ha Déu criades a servir hom, e sens
hom res no valrien; e hom és bo en Déu, per
ço car hom és creat a servir Déu e fer sa volentat,
e sens Déu hom res no valria. Hon,
com açò sia. enaxí, donchs, segons ço de què
jo
és bo, e açò per què hom és mal en est món
e en l'altre.
—Sènyer —dix Fèlix—, si hom és bo en
Déu, pot ésser Déus bo en hom?—. —Fill—
dix lo ermità—, Déus qui és Pare, és bo en
sí mateix, e és bo en lo Fill e en lo sant Spirit;
e açò mateix se segueix del Fill, qui és
bo en sí mateix e en lo Pare e en lo sant Sperit;
e lo sant Spirit és bo en sí mateix e en lo
Pare e en lo Fill. E per açò Déus ha creat
hom que sia bo en Déu e sia bo en sí mateix,
e que Déus sia bo en hom, en quant influex sa
gràcia en hom. Mas de aquella bonea que Déus
ha en hom, no
és tan complit de tots béns, que no
prena millorament per nulla cosa hon haja el degun
deffalliment.
—Sènyer —dix Fèlix—, gran meravella hé:
pus que Déus ha creat hom per ço que sia
bo, e no l'à creat per ço que sia mal, ¿com pot
ésser que més hòmens són mals que bons, e
majors són en malea los hòmens qui són mals,
que en bonea los hòmens qui són bons?—.
Molt considerà lo ermità en la qüestió que Fèlix
li ach feyta, e plorà longament, e en suspirant
dix estes peraules:
—Una vegada se sdevench que Bonea e Malea
se contrastaven, e Bonea deïa que ella era
major que Malea, e Malea deïa lo contrari. Al·legà
Bonea que ella era major que Malea, en
quant era semblant a Déu, e en quant era servent
Déu, e seguia la fi a la qual era creada;
Malea al·legava, de la altra part, e deïa que
ella era major que Bonea car més de prínceps
e de grans senyors havia en sa servitut
que no havia Bonea, e més són los hòmens qui
són molt mals, que los hòmens qui són molt
bons. Vençuda fóra Bonea, tro que dix que
petit bé és major en bonea que molts mals
grans en malea, car granea se cové a bé, e no
cové a mal; ans aytant com mal és en major
granea, d'eytant se descové pus fortment ab
granea de malea; e lo bé, aytant com és major,
d'eytant és pus concordant ab granea de
bonea.
—Sènyer —dix Fèlix—, fort me meravell
los hòmens per què s'enclinen anans a ésser
mals que a ésser bons—. —Fill —dix lo ermità—,
de temptacions, e hon mellor era, majors
temptacions. Molt se meravellà aquell sant hom
de les temptacions que havia, car vijares li era
que ell, hon més se sforçave a ésser bo, que
menys de temptacions degués haver. Estant aquest
sant hom en esta meravella, Déus li tramès
a dir, en visió, que bonea e santedat de
hom stà en contrestar e en vençre malea, lo
qual vensiment e contrast no pot ésser sens
temptacions; e aytant con les temptacions son
majors, de aytant és hom bo con venç
aquelles.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿hom mal ha en
si negun bé, ne és bo a neguna cosa?—. —Fill
— dix lo ermità—, una dona, muller de
hom, hac longament stat en peccat de luxúria;
e per los grans peccats que havia feyts,
desesperà
penitència que faés, Déus no li perdortàs.
Dementre que aquesta dona estave en desesperance,
en sa ànima, e dix aquestes peraules:
"¡Sènyer Déus, beneÿt siats vós en vostra
gran justícia! Car pus que jo no són bona en
reebre vostra misericòrdia, almenys són bona
en vostre ús de justícia, la qual me jutjerà a
infernal pena; e en mi serà bona, en quant
me punirà per dretura; e jo seré bona, en
quant en mi sa manifestarà vostra justícia".
Tant plagueren a Déu les paraules que la bona
dona deïa, que l'ús que la justícia devia haver
en punir aquella dona per malea de peccat,
se convertí en ús de misericòrdia per bonea
de misericòrdia.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿qual és lo major
bé que hom pusca fer en tot lo món? —. —Fill
— dix lo ermità—, per lo contrari ho pots conèxer,
ço és saber, que tot lo major mal que
és en lo món, és no conèxer Déu, ne amar, hó
conèxer e desamar Déu—. Per la responció
del ermità, conech Fèlix que malvat crestià és
en major peccat, con és mal, que malvat infael,
com sia cosa que major mal fa aquell
hom qui coneix e desama Déu, que l'ome infael
qui Déu no ama ni coneix.
Emperò Fèlix se meravellà de aquesta cosa,
e féu al ermità aquesta qüestió: —Sènyer,
en quant l'enteniment conex Déu, és bo, e és
mellor que
per açò los crestians qui conexen Déu e desàman
Déu, no són tan mals com los infaells
qui Déu no conexen ne amen—. —Fill —dix
lo ermità—, Déus ha donada virtut a la volentat,
qui pot desviar l'enteniment de la fi
a la qual és creat, e lo pot enclinar a la fi a
la qual és creat, ço és saber, que con l'enteniment
entén Déu e la volentat no ama Déu,
adonchs l'enteniment no ha bon entendre, lo
qual entendre és mal en lo mal voler; e açò és
per ço car l'entendre esdevé mal per mal voler,
enaxí com esdevé bo per bo voler. Mas l'enteniment
no pot girar lo voler, mas que lo pot
muntiplicar en majoritat hó en menoritat; car
aytant com l'enteniment pus fortment entén bé
hó mal, d'aytant occasioneja la volentat que
haja gran hó poch voler.
—Sènyer —dix Fèlix—, fortment me meravell,
pus que lo voler converteix en bé o en
mal l'entendre, com pot ésser que l'enteniment
no pot convertir en bé hó en mal lo voler—.
—Fill —dix lo ermità—, Déus ha donat a hom
franch arbitre, e aquell ha dependença major a
Ja volentat que al enteniment; e per açò la
volentat ha propietat de mandar l'enteniment,
e l'enteniment ha proprietat de manifestar bé
hó mal a la volentat, per ço que la volentat
àm lo bé e que desam lo mal, e que àm molt
Jo bé e que molt desam lo mal.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿en què pot hom
haver major plaser, en fer bé hó en fer mal? —.
—Fill —dix lo ermità—,
de castedat, caritat, paciència e fortitudo, havia
merit luxuriós, jelós, irós, molt mal acustumat.
Aquell mal hom, per sos malvats nodrimens,
fasia molts de mals e de vilanies a sa muller,
la qual sentia major plaser en ésser casta e pacient, e en haver bons noyrimens, que no era
lo sentiment que sentia en los colps que son
marit li fasia con la feria.—
[LXII]
DE VIDA ACTIVA E CONTEMPLATIVA
Lo ermità dix a Fèlix que vida activa e vida contemplativa se pertany a stament humà:
—Vida activa està per necessitat, e vida contemplativa està per compliment. E per açò lo
monge, qui stava en la claustra, no volch ésser
abbat.
—E con fo açò, sènyer?.— dix Fèlix—.
—Fill —dix lo ermità—, en
aquell monge no volch ésser abat, car deïa que
abat és pus prop a vida activa que monge claustral,
e vida contemplativa és pus prop a monge
claustral que vida activa; e car vida contemplativa
és pus prop a Déu que activa, per
ço lo monge s'escusava de ésser abat, car deïa
que consciència lo remordia si
Déu, pus que s'i era acostat. De altra part al·legaven
los monges que ell havien elet a abat,
que ell no
volia que ell fos abat; e majorment car,
estant ell abat de bona vida activa, ne podien
mils star tots los monges claustrals en vida
contemplativa.—
Molt considerà Fèlix en lo eximpli que lo ermità havia dit, e meraveyllà
féu
demenà a Fèlix com fo aquella cosa. —Sènyer
— dix Fèlix—,
fo canonge desiyà la mort del bisbe qui
feyt canonge, car viyares li era que aprés la
mort del bisbe, ell fos elet a bisbe. Lo canonge,
tro que el bisbe fo mort, feya tots jorns,
aytants com podia, plaser als canonges, per
ço que
faent plasers als canonges. Hon, com
bisbe sia sotsmès per vida activa, e canonge
sia franch per vida contemplativa, per ço jo
meraveyll com pot ésser que hom ha major desig de ésser en servitut que en libertat.
—Fill —dix lo ermità—, no era aqueix bisbe semblant a
bisbe—. —E com fo açò, sènyer? —dix Fèlix—.
—Amable fill —dix lo ermità—, en
sgieya molt honrada, havia
aquell bisbe guardave
hom no
mal acustumat.
e morí; e aquell ardiacha confessà son peccat a
fo elet a bisbe, e hac temor que hom
no
de vida contemplativa se mudàs en vida activa. Emperò aventurà
que per comú bé hagués mèrit, e que fos bo
en ço en què altre per aventura fóra mal; e
plach-li ésser bisbe. E com fo elet a bisbe, ell
dix aquestes peraules: "Senyors compenyons,
vosaltres me havets elet pastor, e jo era franch,
e ara són en servitut; e sforçar me vull, a mon
poder, de ésser bon pastor; e si les ovelles
són comenades al pastor, lo pastor se comana
a les ovelles estant bo pastor" . Aquell bisbe —
dix lo ermità—, fo hom bo e de santa vida, e
no
en Déu e en la bona hobra que feïa. Longament visch aquell bisbe én son bisbat, e per
lo trebayll que sostenia, e lo bé que feya, no
havia negun canonge, en aquell bisbat, qui tant
de mèrit guasanyàs per vida contemplativa,
com aquell bisbe feya per vida activa.
En
molt alta vida contemplativa.
que ell considerà en la santa paçió de
Jhesuxrist e en les gents qui tan poch lo amaven
e lo honren, segons la gran hamor que
Jhesuxrist lus ha feyta. Estant lo ermità en
esta consideració, devellà de son ermitatge, e
volch trebellar en vida activa, per ço que les
géns pogués endressar a lohar e amar e conèxer nostre senyor Déu. Con ell fo en la vida
activa, e sentí los treballs los quals se covenen
sostenir a tots aquells qui planerament volen
estar en vida activa, adonchs li vench en
volentat que se
estigués en vida contemplativa, hon no ha tants
de trebaylls ne de perills com ha en vida activa.
Mas con lo ermità considerà en fortitudo, paciència, caritat, qui
activa, muntiplicà en sí ardiment e coratge e
devoció a amar e ha loar Déu; e anà per lo
món faent tot aquell bé que pòch, per tal que
faés Déu amar e conèxer.
hon estiguessen religioses en vida contem
plativa, per tal que pregassen Déu que
en vida activa, en la qual no era, per ço car lo
tresor tollia als pobres de Crist. Molt fo irat
aquell archabisbe de ço que li ach dit lo sant
ermità, e féu aquell ferir e gitar de sa cort; e
aquell dix que aquell feriment era plaser de
fruyt de vida activa, del qual nexia, granava e
fullava fruyt de vida contemplativa.
vida activa, e en quant era religiós estava en
vida contemplativa. Per la vida activa sostenia trebaylls, car trebayllava corporalment e
mentalment per comuna utilitat. Aquell trebayll
era corporal per ço car havia a anar e
preycar de
los frares qui li eren comenats; spiritualment trebayllava per ço car havia desplaser
con negun frare feya contra honestat, caritat,
humilitat, pasciència e obediència. No pogre
aquell sant religiós sostenir los trebaylls, tro
que s'ajudava ab los plasers de la vida contemplativa, los quals sentia menbrant, entenent
e amant Déu, e meyspreant les vanitats
de aquest món—. Aquestes peraules deïa lo
ermità a Fèlix per tal que li donàs conexença
de vida activa e de vida contemplativa.
E con Fèlix ac entesa cascuna de les vides,
ell dix al ermità estes peraules: —Sènyer ermità,
a mereyeyllar me cové de Xrist e dels
apòstols qui en aquest món prcseren vida activa
e no contemplativa, com sia cosa que vida
contemplativa sia pus noble que activa—.
—Fill —dix lo ermità—, Crist e los apòstols,
en quant lo cors, havien vida activa, e en quant
la ànima, l'avien contemplativa; e açò pots tu
entendre segons lo eximpli que t'é donat del
sant prelat religiós demunt dit.—
[LXIII]
DE FE E DESCREENÇA
—Fill—dix lo ermità a F'èlix—, fe és creure
en los
enteniment, car fe subposa ço que l'enteniment
no entén, e l'enteniment, per la subponició, puja ensús, e entén ço que entendre no pogre
sens la subposició de la fe. E descraença és,
fill, tot lo contrari de fe.
Fill,
de aquest món, e donà
Déu. Aquell hom havia poques letres e sabia
pau, e per açò con aquell hom volie entendre
los articles e les scriptures de la santa
Pàgina, no ho podia entendre; e adonchs
descraença volie-lo induir e inclinar a descreure
la fe romana. Mas la fe, per virtut e gràcia
de Déu, lo sostenia contra descraença, e
feïa-li sotsposar ço que no entenia, dient aquell hom e considerant que la fe e les Scriptures
dels crestians són en via vera, mas que
ell no ho podia entendre, car moltes coses són
que ell no entenia, e fe era de aquelles coses
que ell no entenia. Fill, per ço com aquell
hom enaxí se ajudava de fe contra descraença,
se exalçà son enteniment per lum de fe; e
dels articles, e de les altres coses, entès moltes
coses que d'abans no entenia: en tal manera
entenia, que descraença vençre no
temptació de la fe donar no li podia.
Amable fill, fe és amar Déu en sa unitat,
trinitat, e en sa encarnació, e en los altres articles; la qual amor és obra de voler, que no
entén ço que ama, mas que ho creu enaxí ésser
ver com ho sotsposa. Aquesta fe, fill, ha
Déus donada als hòmens per ço car, con no
poden entendre, que craen; e aquesta fe ha
Déus lexada en guarda del apostoli, cardenals,
prelats, clergues, que la guarden e la deffenen contra descraença, en la qual són jueus,
sarrahins, heretges, infaels, los quals tots jorns
punyen en destrouir la fe romana. Fill, los
crestians qui són hòmens lechs, són tenguts de
guardar e de mantenir la fe ab força de armes;
los clergues la deuen mantenir ab força de
rahons e de Scriptures, de oracions e de santa vida.—
Con lo ermità hac dites aquestes peraules e
moltes de altres, ell plorà longament, e dix
estes peraules: —Ay, Senyor Déu! ¡e en ten
gran desonor és la santa fe crestiana, per la
qual vós a deffendre e axelçar volgués ésser
home e liurar a mort aquell home! E los sarrayins, qui són fills de descraença, tenen e posseexen aquella Santa Terra d'Ultramar, hon la
fe fo fundada e liurada en guarda de la santa Sgleya! Ay, sènyer Déus! ¿e quant serà aquell
dia que serà passatge de combatadors,
amadors, lausadors, qui ab armes corporals,
spiritals, daran honor a la fe, e destrouiran
la error, per la qual fe en est món stà tant
hontada?
Fill, era
Déus havia feta molta de honor en est món.
Aquell príncep anava
lo senglar, ell se encontrà ab Fe e ab Descraença que
molt altament, e dix-li aquestes peraules:
"¡O tu, príncep, qui encalces les bísties salvatges, qui són criatures de Déu! Ajude
de Descraença, qui
menyspreada, tan pocha enfre els hòmens. Lexa
les bísties salvatges que encalçes, e vina
honrar mi, car per mi és crestià, e per mi a
honrar és príncep esdevengut, e sens mi no
pots haver salvació. Dóna, dementre vives,
tot tu mateix e tota ta terra, a honrar en mi
Déus, qui t'à creat e tant te ha honrat; e sies
enaxí fervent en honrar Déu en mon honrament, con est fervent en pendre les bèsties salvatges;
e aprés te mort, ordona que tos conseqüents
tots temps me honren". Aquestes paraules,
e moltes de altres, dix Fe al rey qui cassava,
lo qual prehà poch ses peraules, e córrech
detràs lo porch. Plorà Fe, e escarní-la Descraença,
e jactà
servidors que Fe. Respòs Fe, e dix que Descreença gasardonava molt mal sos servidors.—
Meraveyllà
e dix que gran mereveylla se donava com la fe
crestiana no era preycada enfre los infaells, e
que hagués tan nobles lohadors, honradors, que
no duptassen ella a honrar per trebaylls, perylls, mort, ne per negunes altres coses; car a
gran honor covenen totes aquestes coses ésser
pau duptades.
—Fill —dix lo ermità a Fèlix—,
près offici de jutglar, en quant anava per los
prínceps e per los prelats e los pregava que
ajudassen a fe contra descraença.
sdevench que ell menjava en la cort de
menjat, ell dix al prelat si volia honrar la fe
per què era prelat e era honrat. Lo prelat demenà
a aquell hom, jutglar de fe e jutglar de
Crist, com poria honrar la fe. Aquell jutglar
respòs, e dix que ell faés
qui aprenessen sarraynesch, e que anassen
honrar la santa fe en la Santa Terra de
Ultramar, hon descraença la té tan desonrada.
Aquell prelat dix que tothom morria qui de
aquella matèria perlàs als sarrayns; e per ço
no seria bo que sens fer fruyt hom morís. Lo
jutglar respòs, e dix que lo fruyt majorment
stava en lohar e honrar Déu, que en salvar e
convertir hom, car pus noble cosa és loar e
honrar Déu e la fe, que convertir hom; e per
açò, jasfós que hom no pogués negun sarrayí
convertir, per tot ço no
de honrar Déu, qui per sí mateix és digne de
ésser,loat, honrat, beneÿt; e tot lo major honrament
que hom li pot fer, està en aventurar-se
a mort, e en morir per ell, que hom lo honre e
lou ab aquelles.coses per què pot ésser honrat.
Poch valch al jutglar ço que deya, car descraença havia en servitut aquell prelat ab lo
qual lo jutglar de fe perlava. Aquell jutglar
era vestit de negra, e havia gran barba, e anava
per les terres faent gran dol, e deya que
son senyor Jhesuxrist era desonrat en l'alta senyoria que descraença havia en est món. Plorava
lo jutglar, e sos plors hom scarnia; rehons
necessàries contra descraença deïa, e aquells
qui
fe, e descraenca se alegrava.
Fill —dix lo ermità a Fèlix—, plora e plany
la desonor que fe pren en est món, e veges
com descraença està ten honrada contra fe;
veges quant són arnats delits corporals; veges
quants són los infaels, e tan pochs són los cathòlichs; e, dels cathòlichs, veges ten pochs
són aquells qui amen la honor e la exalçació
de la fe que Déus lurs ha comanada. Fill,
hobri tos uylls, e veges com a honraments temporals, que res no valen, són poch dubtats trebaylls,
perills, morts, e les altres coses semblants
a aquestes. Meravelle
veus meravelles.—
Aytals paraules, e moltes de altres, dix lo
ermità a Fèlix, les quals deïa en plorant e ab
molt gran devoció e fervor de coratge. Plorà
Fèlix, e planyia la desonor que fe sostenia
en est món, e la honor que descraença en est
món havia, aïrava; e fort se meravellave com
fe ten pochs amichs havia.
[LXIIII]
DE SPERANÇA E DE DESESPERANÇA
—Amable fill —dix l'ermità—, sparança e
desesperança són contràries. Esperança és virtut que Déus ha creada per ço que home s'esper
en la granea, bonea, poder, justícia, misericòrdia
de Déu; e en totes les dignitats de
Déu, vol Déus que hom haja sperança. E
desesperança fa de tot açò lo contrari.
Fill, sàpies que home és creat e vengut de
no
que hom haja per sí mateix, nos deu confiar,
sinó en lo Senyor infinit en bonea, granea, eternitat, poder, saviea, volentat, e en tot compliment
de totes perfeccions; e per açò se deu
hom confiar en ço qui és gran, bo e poderós.
Mas la desesperança que hom ha, fa a home fer
tot lo contrari de esperança.
Fill, era un rey molt poderós de gents e de
riqueses, e jove e sà era en sa persona. Aquell
rey se combaté ab un príncep qui era home vell,
e no havia tan grans gents en la batalla com
havia lo rey jove. Lo rey vell se confià en
lo poder e en la justícia e misericòrdia de Déu;
e lo rey jove, com entrà en la batalla, volch
haver sperança en Déu, mas desesperança lo
temptà, e li féu haver opinió que sens ajuda
de Déu podia hom vençre lo rey vell, per ço
com havia més géns, e era pus forts en persona.
Estant lo rey jove en esta temptació que desesperança
li donave, lo rey jove considerà e
dix que Déus era pus forts que sa joventut ne
que son poder. E en aquell punt, dementre que
ell enaxí considerave, ell entès la injúria que
feya al rey veyll, e conech que ell, faent tort
al rey veyll, no podia haver vera sperança en
Déu que li ajudàs en la bataylla. Adonchs lo
rey jove se pacificà ab lo rey veyll, e desféu-li
lo tort que li tenia, e dix que ell se tenia per
vençut de la bataylla, mas que havia vençuda
desesperança e la temptació que li donava.
—Sènyer —dix Fèlix al ermità—, gran meraveylla me dó de hom peccador, com pot haver
sperança en Déu, estant en peccat mortal—.
—Fill —dix lo ermità—,
en ell.
son peccat, e conech que ell era molt peccador.
Estant que ell enaxí considerave, ell se
desesperà de la misericòrdia de Déu, e dix enfre
sí mateix que ell era tant peccador, que la
misericòrdia de Déu no li podia perdonar, ne
perdonar no li devia. Molt se meraveyllà de sí
mateix com se podia desesperar de la misericòrdia
de Déu, que és major que son peccat.
Estant ell en aytal meraveylla, per divinal gràcia
de Déu, ell conech que car amava lo peccat
en què era, se desesperava; car lo peccat
e la amor del peccat han concordança. Desamà
aquell hom son peccat, e tantost fo fill de sperança
e confià
Con aquest hom fo exit de la servitut de desesperança, e en la guarda de sperança se fo mès,
ell sentí en son cor molt gran alegrança, e
hac meraveylla com hom, estant en peccat, pot
haver craença que haja salvació. Molt considerà
aquest hom en ço de què
e conech que los hòmens qui són en peccat
e cuyden venir a salvació, no han sperança;
car si sperança havien, seguir s'ia que sperança e peccat haguessen concordança, la qual
concordança és impossible; e dix que aquella
cosa no és sperança, ans és falça craença
e falca oppinió, la qual han per ço cor àman
desordonadament salvació e temen dempnació.
Fill, totes les vegades que hom ha sperança
en Déu, honra e loha Déu, car Déu vol ésser
honrat e loat per hom, per tal que haja occasió
de fer gran bé a hom. Esdevench-se que
Déus posà
món. Aquell príncep sostenia gran tribulació
e gran trebayll per amor de nostre Senyor; e
hon pus fortment era trebayllat, pus fortment
se confiava e se sperava en Déu; e aquella sperança que havia, lo sostenia e lo consolava, e
li aleujava los perills e los trebaylls que sostenia per servir Déu. Con lo príncep pus era
trebayllat, e paria que tot son feyt era perdut,
adonchs li venia desesperança, per ço que de
Déu se desesperàs; e sperança li deya, de l'altra part, que aytant ne podia més haver con
desesperança pus fort lo turmentave e lo
temptava.
Longament estech lo príncep en la temptació
de desesperança, e moltes vegades la hac vençuda
ab sperança. Un dia se sdevench que lo
príncep se anujà de lo contrast que esperança
e desesperança havien en ell, e del trebayll
en lo qual longament havia estat per servir
Déu, e pregà Déu que li rematés la mort hó
que li aleujàs los trebaylís en què stava, car vijares li fo que no
príncep se adormí con hac fenida sa oració, e
en sompni fo-li vijares que una veu li digués
que Déus vol que hom sostenga trebaylls, perills, pobreas e moltes de altres malenançes en
lo món, per tal que hom ne pusca usar de
sperança contra desesperança; per la qual sperança vol ésser servit Déu, qui
con hom, en sos perills, trebaylls e tribulacions, reclama Déu e
occasioneja molt Déu que dó a hom gran glòria,
e que ajut a hom con en ell spera e
Con aquell príncep hac vista la visió, e
fo despertat, adonchs fo molt consolat del
sompni que fet havia, e desijà tots los temps
de sa vida ésser en trebaylls e en perills per
honrar Déu, pus que ne havia major sperança en Déu; car de aytant com major sperança
havia, de aytant amava e honrava pus fortment Déu.
Amable fill —dix lo ermità—, negun hom
qui ha sperança per sos mèrits a ésser salvat,
no ha vera sperança; car vera sperança més
stà per gràcia e do de Déu, que per mèrits de
hòmens. E per açò dix
moria, que ell moria enfre esperança a temor.
—E com fo açò, sènyer? —dix Fèlix—.
—
molt santa vida; e a la mort ell considerà que
Déus a les vegades perdona per misericòrdia, e
a vegades poneix per justícia. E con considerave
en la misericòrdia de Déu, havia sperança; e con considerave en la justícia, havia temor;
e per açò deïa que moria enfre esperança
e temor.
Fill:—dix lo ermità—, una vegada se sdevench que
molts diners, lo qual juheu aucieren per ço,
que haguessen los diners que aportava. A cap
de
tench-se per ten peccador del juheu que havia
mort, que
de Déu. Lo crestià vench a mort, e confessà
del peccat que havia feyt en la mort del jueu,
e adonchs dix que era çert que la ley dels crestians se acordava mils ab granea de sperança,
que neguna altra ley. Molt se meraveyllaren
aquells qui eren en presència del crestià, de les
peraules que deïa dementre que
que les lurs esposés, car entendre volien
la rahó per què deïa que en la fe dels
crestians pot ésser major sperance que en altre ley.
Adonchs lo sant hom, qui
qui
de Déu; lo qual no pòch haver ten gran
sperança com lo crestià en la misericòrdia de
Déu, en la qual pot tot crestià haver major esperance que negun hom d'altra ley. Car en ço
que crestià creu que Déus sia encarnat per amor
de hom e per salvar hom, e sia mort per
hom, e negun juheu açò no creja, per açò pot
haver major sperança en Déu que negun altre
hom.
—Sènyer —dix Fèlix—, semblant m'és que
crestià quis desespera de Déu ha major desesperança
que negun juheu ne sarrayí; car enaxí
com pot haver major sperança, enaxí pot
haver major desesperança—. —Fill —dix lo
ermità—, qüestió fo enfre
Lo rey dix que rey pot pus laugerament
peccar que sotmès, e que no ha ten gran colpa,
si fa peccat, quant ha lo sotmès. E l'escuder
dix que, segons ço que lo rey deya, se
seguirà que lo vessall hagués major opportunitat
de fer bé, e de guasanyar mèrit, que el rey;
e saguir s'ia que si en Déu era peccat ne falliment,
que no y fos major que en hom.—
[LXV]
DE CARITAT E CRUELTAT
—Karitat, fill, és virtut hon se segueix amistat enfre Déu e hom; e crueltat és vici contrari a karitat, per lo qual se segueix inamistat
enfre Déu e hom.
Amable fill —dix lo ermità—, karitat ajusta
a Déu les semblances que hom ha semblants a
les virtuts de Déu, en tal manera que la bonea
de Déu e la bonea de hom, e axí de totes
les altres, totes sien
e effectu, e pare per creació e fill, e senyor
e sotsmès, e gloriejant e gloriejat.
Fill —dix lo ermità—, no poria yo dir la
noblea ne la virtut que ha karitat, e majorment
con hom la ha gran a Déu e a sí mateix, e
a son proïsme; e per lo contrari, ço és, crueltat,
no és hom qui pogués albirar lo mal que
se
contraris a karitat. Car per la gran crueltat
que és en lo món, és perduda quaix karitat en
lo món; e per
per karitat, ne són
dempnació per crueltat; per la qual crueltat
les semblances que hom ha semblants a les virtuts de Déu, se giren en contrari per obra de
crueltat e inamistat, e són contraris a Déu e
a ses virtuts; enaxí com bonea de hom, con és
sens karitat, és contrària a la bonea de Déu.
E açò mateix se segueix de la granea de hom,
qui és contra la granea de Déu; e enaxí de les
altres.—
Con Fèlix ach entesa la gran noblesa de karitat,
e lo gran fruyt que se
gran dempnatge que
ach oyt que lo ermità dix que de
ne és
són en via de dampnació, adonchs se meravellà fortment com karitat sia virtut tan plesent a
Déu, e crueltat sia vici tan desplasent a Déu,
con karitat ha tan pochs aymadors, e crueltat
ha tants servidors.
—Sènyer —dix Fèlix—, gran meravella és
com karitat és enaxí perduda, ¿Ne devoció, hon
és anada? ¿Ne crueltat, per què és enaxí muntiplicada?—.
—Fill —dix lo ermità—, karitat
és perduda en enversament de entenció, car
karitat no pot ésser sinó en vera e hordonada
entenció, e en la fi a la qual és creat tot quant
és. Mas los hòmens giren la entenció a què
són creats, en entenció a la qual no són creats:
per açò és karitat en destrucció, e és crueltat
en multiplicament.—
No entès Fèlix les peraules que li dix lo ermità,
e pregà-lo que li posàs
ço que li deïa, per la qual lo pogués entendre.
—Fill —dix lo ermità—, era
tota la senyoria que havia en son bisbat girava entenció que ell fos honrat e temut e
lohat; e per açò feïa convits e bebanys e moltes
de altres vanitats, per entenció de sí mateix a honrar, e que les gents lo lohassen de
ço que feya. Aquella entenció que ell havia era
contrària a la entenció per què era elet a bisbe,
e contra offici de bisbe; e per açò, en les
obres que aquell bisbe feïa, havia ten gran poder crueltat, que karitat quaix no havia en qui
se arreyguàs.—
Cant Fèlix ach enteses les peraules, ell dix:
—¡A, ten gran colpa és en aquells en què mor
karitat e viu crueltat! ¡A, tan gran mèrit seria a aquells qui ha caritat porien ajudar, e
que la porien exelçar en la alta honor que li cové! —Plorà Fèlix, e sí u féu lo ermità, lo qual
dix aquestes peraules: —Per defalliment de caritat són més arnats blanchs pans, bons vins, diners, vestits, fembres, fills, ciutats, castells,
honramens, que Déus. Per habundància de
crueltat són hòmens deseretats, e són fembres
vílues, e són hòmens pobres qui moren de fam,
e de set e de fret, quirent almoyna per la amor
de Déu; e per crueltat és oblidada pietat, perdó
e misericòrdia, e crueltat ha multiplicada
viltat sobre honrament, e falcetat sobre veritat,
e crueltat fa ésser virtuts en pocha quantitat,
e fa vicis en molt gran granea.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿és negun concell
ne neguna manera que
muntíplicar caritat e en bexar crueltat?—.
Respòs lo ermità, e dix que caritat, qui exelçar
la volrà, hauria mester nobles persones e
moltes que fossen de gran coratge e virtut en
amar e honrar Déu, e que no duptassen honta
ne blasme de les gents a soferir, ne
tots los de
major mester, li són contraris; e per açò quaix
tot lo món va a perdició.
—Fill —dix lo ermità—, en
aquella ciutat era molt mal e cruel; cor en
abdós caritat freturava e crueltat los possehia.
Tots los hòmens de aquella ciutat ne havien
mal eximpli, per lo qual en ells caritat se minvava
e crueltat crexia. En aquella ciutat havia
e era hom pobre dels béns temporals, mas
dels spirituals era habundós.
e passaven per la carrera hon lo sant
hom estava . Aquell sant hom, con los víu, cridà
e dix que morta era en ells caritat, e crueltat
lurs tenia en lur poder. Aquell hom fo pres
e batut, e mès en carçre, hon estech longament
per les peraules que ach dites als enamichs de
paciència, humilitat, caritat.
Fill —dix lo ermità—, obri tos uylls corporals
e mentals, c veges com Déus ha gran
caritat a son poble, car de nient los ha creats;
lo cel, sol, esteles, mar, terra, plantes, bèsties,
aucells, e tot quant és, tot ho ha donat a servici
de hom. E encare, endemés, que per salvar
hom, és-se fet hom, lo qual ha liurat a mort
per salvar son poble. Tot açò ha Déus fet per
ço car ha gran caritat. Veges con son poble
ha envers ell pauca caritat; e veges quantes
de gents són en error, qui estan enfre nós
menyspreant, blastomant Déu, e que
e
pochs són los hòmens qui hagen cura que Déu
sia amat, conegut, honrat en lo món.
Per una noble vila anava
víu molts hòmens qui portaven grifalts, los
quals eren venguts de la
portaven-los als tartres per guanyar diners.
Enaprés víu
gents a Roma per empetrar que fos confermat
per lo apostoli. Puys passà aquell pobre per la
plassa on víu molts obradors plens de nobles
draps, e víu en les taules molts diners, e en
la argentaria víu molts anaps de argent daurats,
e víu moltes altres vanitats. Enaprés víu
per les carreres hòmens pobres, nuus, magres,
famolents, qui querien e demanaven almoyna
per la caritat de Déu, e no era qui a ells hagués caritat, ans cruelment los deien de no
ab vilanes peraules. Meraveyllà
e dix: "Hon és caritat? ¿Ne crueltat, què
fa en aquesta vila?". Volch cridar lo pobre e
blasmar los hòmens fills de crueltat; mas temé
lo blasme de les gents, e conech que encare
no era verament fill de caritat, car, si ho
fos, negun blasme en lohar Déu temera.—
[LXVI]
DE JUSTÍCIA E DE INJÚRIA
—Amable fill —dix lo ermità—, en Déu és
justícia, la qual ama sa semblança, en quant
vol que en hom sia justícia; mas ab injúria,
que és contrària a justícia, depereix, per ço
com injúria contradiu a la justícia de Déu.
Fill, per justícia deu hom més amar, honrar,
conèxer, servir Déu, que neguna altra cosa;
car Déus és pus noble cosa que neguna altra
cosa, ne tot quant és, no és ten bo ne ten no
ble com és Déu; e per ço tany-se que Déus
sia molt més amat, conegut, que tot quant és.
Donchs, molt gran injúria és que hom hàm e
servesca més altra cosa que Déu.
Fill, car més són los hòmens qui amen més
altres coses que Déu, que aquells que amen més
Déu que neguna altra cosa, per açò és més de
injúria en lo món, que justícia; e car tot lo
món és criatura de Déu, e en Déu no ha ja neguna res de injúria, per açò és molt gran meravella
con pot ésser en lo món mès de injúria
que de justícia, qui ha elcuna semblança a
la justícia de Déu.
—Sènyer —dix Fèlix—, gran meraveylla me
dó de Déu, pus que és just, per què lexa ésser
injúria en lo món qui és seu, hó per què no
fa tant que en los hòmens sia més de justícia
que de injúria—. —Fill —dix lo ermità—, la
justícia de Déu ha creat en hom francha volentat, e per ço no pot, ne deu, ne vol costrènyer
en hom francha volentat. E car los hòmens franchament se enclinen a més amar, conèxer, lohar, honrar, servir los uns als altres,
que ha conèxer, hamar, honrar, servir Déu,
per açò se segueix que injúria és major en lo
món que justícia; car justícia vol que hom
masur Los plasers que sent corporals, vaent,
ausent, hodorant, gustant, sentent, e açò mateix
dels plasers que ha spirituals, ço és, menbrant, entenent, amant; e la justícia de Déu
vol que hom dó majors masures als plasers
spirituals que als corporals ; e con hom fa de
açò lo contrari, adonchs injúria sobrepuja justícia,
e per aquell sobrepujament caen los hòmens
en la ira de Déu, los quals poneix la justícia
de Déu a infinits treballs.
Una vegada se sdevench que
donada
féu al jutge
caussar les sabbates, e lo jutge víu que la
sabata li era massa gran e l'altre massa pocha, adonchs se meravellà del sabater com havia
errades mesures de les sabates, en les quals
solia avenir; c reprès lo sabater. Lo qual li dix
que ell se meravellave fortment com ell sabia
e volia eguals mesures a sos peus, e en la sentència que havia donada les volia deseguals e
contràries a justícia.
Fill —dix lo ermità—,
de gents e de tresor, e tot quant havia,
tot ho metia en ésser honrat, e
de aquest món; e enaxí com ell era elet a
justícia amar e mantenir, enaxí ell, en elecció
de justícia, stava ab injúria contra justícia. E
per açò dix-li
anar derrere los bous que ésser rey. Molt se
meravellà lo rey de les peraules que el pagès
li ach dites, e volch saber per què les li hac dites: "Sènyer", dix lo pagès, "
tota sa vida e tot son regne mès en la vanitat
de aquest món; e a la fi, con fo pres de la
mort, ell se penedí com tota sa vida e tot son
regne no hac mès en amar e conèxer, honrar e
servir Déu; e pençà que si ho hagués fet, que
tots los sarrayns de Barbaria pogra haver donats
als crestiann". Aquest rey mesurà en sa
ànima la gran justícia de Déu, e, per la injúria
que havia tots temps feta a Déu, no mesurà
en sa sperance la granea de la misericòrdia
de Déu, e desesperà
peccat que havia fet contra justícia.
Estava
en la gran injúria que havia feta a Déu, e
dix aquestes peraules: "Justícia de Déu, injúria te és contrària; e jo ab injúria te hé contrestat longament, car quaix tots los temps de
me vida són estat contrari a justícia. E per
açò, tu, justícia, dret has que
foch perdurable: sia complida la tua volentat".
Car aquest peccador se jutjava de sos
falliments, e del ús de la justícia havia plaser,
per açò l'ús de justícia e de misericòrdia en lo
peccador se acordaren e donaren-li salvació.
Era
que havia, e fo a sa mort, e no volch retre los
diners que havia guanyats ab injúria; car més
hamava que son fill fos rich hom, que sa salvació. Dementre que aquest usurer estava en
lo punt de la mort,
havia mas
son pare penjà son fill, e dix que més valia
justícia en hom, que amor de pare a fill contra justícia". Ten gran poder hac injúria en
aquell hom usurer, que no preà res lo eximpli
que son confessor li havia dit.
Esdevench-se; que
a cap de lonch temps, anà a la cassa, e fo
ventura que vench albergar a la casa del fill
del pagès lo qual havia condempnat a mort.
Cant fo al alberch del pagès, e fo colgat en
son lit, lo pagès hac en volentat que auciés lo
rey, per ço car havia fet penjar son pare. Estant
lo pagès en aytal consideració, ell remenbrà
justícia per la qual lo rey havia punit son
pare, e dix que ell volia ab injúria ociure lo
rey. Con ach açò considerat, ell dix aquestes
peraules: "Injúria: trop sóts muntiplicada en
lo món, e trop hic està ahontada justícia. Almenys,
per ço que en alcuna cosa faça honor
a justícia, vull ésser just al rey, qui és
mon senyor, e qui ab justícia ha penjat mon
pare. Açò fas per honrar vós, justícia, e per
aminvar injúria". Dementre que lo rey dormia, vijares li era que lo pagès lo volia auciure,
mas que justícia li ajudava; e en durment,
promès a justícia que si li ajudava, que el
pagès no
e ultratge.
Fill —dix lo ermità a Fèlix—, considerar
pots car gran injúria fa hom a Déu, cor per
nulla cosa se lexa de amar, honrar e servir
a Déu; car aytant com Déus és mellor e pus
noble que neguna altra cosa, d'eytant hom li
fa injúria con per nulla cosa lexa de amar, honrar
e conèxer Déu. E car la injúria és tan
gran, per açò la justícia de Déu lo poneix a
la major pena que hom pot aesmar ne ymaginar,
e a pena qui no ha fi.
Amable fül, car gran és la contrarietat que
és enfre justícia e injúria, per açò vol Déus
que los hòmens justs hajen en est món grans
trebaylls e perills, per destrouir injúria e per
mantenir justícia; mas, car los trebaylls e
perills són greus a sofferir, per açò los hòmens frèvols de coratge e qui poch amen justícia
exalçar e honrar sobre injúria, són laugerament
vensuts, e amen més star sajornats
fills de injúria, que ab txebaylls fills de justícia;
e per açò justícia pereix tots jorns, e
injúria pren exalçament.—
[LXVII]
DE SAVIESA E DE FOLLIA
—Fill, la saviesa de Déu que és Pare, entenent
sí matexa, engendra Fill qui és saviesa;
e car Déus Pare, ab saviesa e ab amor, engendra son Fill qui és Déus, per açò ha volgut
que saviesa sia en hom, con entén Déu,
ab què àm Déu. Mas si hom entén Déu e no
ama Déu, adonchs aquell entendre és occasió
que en hom sia follia, la qual és contrària a
Déu.
Amable fill, a la saviesa de Déu se cové
gran granea de bonea, de infinitat, eternitat,
poder, volentat; e per açò vol que la saviesa
de hom sia gran en bonea, quantitat, duració,
poder, volentat; car aytant com la saviesa de
hom és gran en totes estes coses, de aytant és
pus semblant a la saviesa de Déu, e és pus
luny a foyllia, e mils pot destrouir foyllia.
Fill —dix lo ermità—,
per
senglar. Sdevench-se que aquell rey caech de
son cavall e trencà
molt altament ajuda, e fóra mort en aquell
boscatge, si no fos
lo qual li ajudà e
e pençà de ell tro que fo guarit. Dementre que
lo ermità pençava del rey, ell cogità en la granea
del rey, la qual havia en moltes maneres,
ço és saber, que era gran de persona, e era
molt bell hom; gran poder havia de gents e
de tresor. Estant aquest ermità en aytal consideració,
desijà que, en totes aquelles coses
grans, hagués lo rey saviesa, sens la qual havia
lo rey, en totes aquelles, gran foyllia, la
qual era gran, segons que
saviesa.
Estave
sgleya, e passà
en son palefrè. Aquell burguès era hom molt
mundà, e hanch no féu reverència a la sgleya.
Molt cogità lo savi hom en la foyllia del
burguès, e dix enfre sí mateix: "¿Què val aquest
burgers, son jovent, ni sa sanitat, e sa
riquesa, pus que no ha saviesa, e de tot quant
ha usa ab follia, e no coneix Déu, ni sí mateix,
ne los béns que Déu li ha comanats, los
quals sotsmet a follia?". Menyspreà lo savi
hom lo burguès, e menyspreà la riquesa que
burgers havia, e son honrament; e dix que més
amava ésser pobre e haver saviesa, que ésser
rieh e ésser en follia.
—Sènyer —dix Fèlix—, molt me dó gran
meravella de les gents d'aquest món, per què
amen més haver honrament en riquea que en
saviea, com sia saviea d'ome pus prop a natura
d'ome, que honrament, ne dinés, ni castell,
viles, ne ciutats; e com saviesa d'ome sia
pus agradable a Déu que totes les coses corporals
ne mundanals—. —Fill —dix l'ermità—,
saviea d'ome nex d'entendre e amar Déu, e
mor per oblidar e no amar Déu; per la qual
mort neix follia d'ome, la qual follia és en
home com ama més honrament, delits, riqueses, parents, que Déu. Membrar, entendre e
amar virtuts, e membrar, entendre e desamar
vicis és occasió de saviea; e lo contrari és occasió
de follia. On, segons que açò és enaxí,
s'escusà Déus a un rey, que no li volch donar
glòria, e jutjà
—E com fo axò? —dix Fèlix. E
dix que un rey era hom molt poderós e abundós
dels béns de aquest món: —Aquell rey visch
en grans benanances e honraments, longament,
en est món, e del honrament de Déu hac pocha
cura; e com se sdavench lo dia. de la sua mort,
ell preguà Déus que li perdonàs e li donàs peraýs.
E en visió dix-li una veu que aquell qui
més l'avia fet membrar entendre e amar en los
delits e en los honraments d'aquest món, que
en Déu, que aquell li donàs ço que demanava.
Per una carrera passava un home foll qui
atrobà un home savi. Aquell home foll, per
sa follia dix al home savi moltes vilanies, sens
nulla occasió que no
pasciència longament en les vilanes peraules
que
l'ome foll l'ach desonrat longament, l'ome savi
se sentí mudar de pasciència a inpasciència.
Molt se meravellà aquell home savi de sí mateix, com podia ésser que com més havia muntada saviesa, viares li era que pus luny daentès
ésser de inpaciència, a la qual se sentia
acostar. Mas quant lo savi home remembrà e
entès e amà granea de saviesa, adonchs entès
que saviea volia ésser gran, en ell, per manera
de gran fortalea e abstinència e pasciència;
la qual granea començà a venir com se
sentí enclinar a ira e a inpaciència, e retench
aquell moviment, contrastant a ira e a inpaciència
ab fortalea de coratge, amant gran granea
de saviea, humilitat e pasciència. E dix
entre sí mateix que foll fo lo religiós, com per
follia se exí de saviea.
—E com fo axò, sènyer?—, dix Fèlix—.
—En una ciutat —dix l'ermità—, havia un
religiós qui era molt savi, e havia gran fama
de santa vida e de ésser savi. Esdavench-se un
dia que un home foll oy parlar d'aquell religiós,
e desplach-li com hom lo loava. Aquell
foll dix que ell faria enfallonir lo religiós, si
volia. E los hòmens qui lo religiós loaven, dixeren
que no poria. L'ome foll anà al religiós
e dix-li moltes de vilanes paraules, per les quals
lo religiós fo molt irat; per la qual ira dix moltes folles paraules. Molt se meravellaren los
hòmens qui
com per home foll havia errat contra saviea,
que longament havia mantenguda contra supèrbia
e follia.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿qual és la major
saviea que home puxa fer en est món?—. E
l'ermità dix que la major saviesa que hom puxa
fer en est món, és tractar en lo món lo major
bé que sia en lo món, lo qual bé és comuna utilitat
en conèxer e amar Déu. Entès Fèlix les
paraules que
senyors, qui no han gran saviesa que totes altres
savieses vens en granea de perfecció, justícia
e bonea.
—En
de una bella fontana, s'encontraren Saviesa e
Foyllia. Sots aquell arbre staven Caritat e Devoció,
qui ploraven fortment com ten poch
eren preades en est món. Saviesa e Foyllia lurs
demanaren per què ploraven, e elles responeren
que per ço car havien perduda granea en
lo món, ploraven. Saviesa anà a la granea que
los hòmens en est món han per honraments e
riqueses, e sí
ço que retés a Caritat e a Devoció la granea
en què ésser solien; e Foyllia hi anà per ço
que ells conservassen pauquesa en Caritat e
en Devoció, pus que longament le y havien
conservada.
A
e Foyllia. Saviesa li dix que tot son honrament
e tota sa riquesa donàs a Déu servir,
amar e conèxer, per ço que Caritat e Devoció
fossen en granea. Obahir volch aquell hom a
Saviesa; mas Foyllia li dix que los delits de
aquest món perdrien granea e serien en pauquesa.
Sens perea, donada fo granea a Follia;
e plorà Saviesa, e dix estes paraules: "Per
vós, Foyllia, és perduda granea de bonea, de
caritat, de devoció, de oració, de almoyna, de
contricció, e per vós és perduda granea de glòria
celestial, e és donada granea de pena infernal.
Hon major, vós, Foyllia, sots en granea,
major és vostra malea. A! ¿quant serà aquell
dia que vós siats en poquesa de malea, e que
jo sia en granea de bonea?". Alegrave
e plorava Saviesa.
Provar volch Foyllia que major era que Saviesa,
e dix que
faés gran testament a sa fi; e morí en la ira
de Déu, per ço que les gents lo lohassen que
era stat molt rich hom. Perdé lo hom avar
Déu, per ço que hagués lahor aprés sa mort.
Aprés dix que
altre se dempnà per ço car no volch confessar
per una vilana paraula que
dita, e
que de Déu. Dient Foyllia estes paraules,
e moltes de altres, provava que en est món
era major que Saviesa, la qual Saviesa en tenia
que Foyllia deya veritat, en la qual e per
la qual Saviesa havia granea de tristícia.
En
foylls: la
diners per manera de dir peraules foylles, per
les quals lo rey e los cavallers se riessen, e que
li donassen diners e vestadures; l'altre hom
se feya foyll per ço que de Déu pogués dir peraules
de lausor e de amor, e que lo rey els
barons de la cort lo escoltassen, e Déu coneguessen
e amassen. Lo foyll qui per ajustar diners
se feya foll, havia molts scoltadors, e
havia molts hòmens en aquella cort qui li donaven
grans dons; e lo bon hom qui
foyll per honrar Déu nostre senyor, e qui res
no
sos dits res presàs. E adonchs aquell hom sant
dix, en presència del rey e de sos barons: "A,
foyllia! ¿per què sots en lo rey, e en los seus
servidors, en major granea que saviesa"?
—Sènyer —dix Fèlix—, meraveylla me dó
per què los hòmens se fan foylls per diners
ajustar; car semblant par que més ne poguessen
ajustar ab semblant de saviesa que ab semblança
de foyllia—. —Fill —dix lo ermità—,
lo gra del forment, qui mor sots la terra, se
confon e
la terra e los altres elaments qui són confuses,
se mesclen ab ell, e que ell ne pusca
muntiplicar en formar la spiga; car si el gra
no
dels altres elaments, ja negun elament lo
gra no poria a sí convertir—. Entès Fèlix la
semblança, e dix que hom se fa foyll per ço
que plàcia als foylls, e que per lo plaser ne
pusca dons reebre.
[LXVIII]
DE PODER E FREVOLTAT
—Déus ha ordonat poder en hom en moltes maneres, per ço que hom de totes aquelles
maneres muntiplich
dix lo ermità—, és muntiplicada en servir Déu,
amar e conèxer; e poder de peccat, desamar,
oblidar, desonrar Déu, és crescut en lo món.
Fill —dix lo ermità—, en Déu és
qui és Déu, e tot aquell poder se comunica en
que és Fill, e poder que és sant Spirit; e
totes les maneres romanen
Déu, una natura de poder; e per açò, fill, en
Déu no pot ésser frevoltat; car tot lo poder
s'a [a] aytan gran obra com és sí mateix, qui
és enmensa bonesa, e granea, eternitat, saviesa
e volentat.
Fill, ànima de hom ha poder de menbrar,
entendre e amar; e aytant com pus fort menbra
e entén alcuna cosa, aytant ha major poder
de amar hó desamar aquella cosa; e aytant com
menys menbra e entén aquella cosa, de aytant
ha major frevoltat de amar aquella cosa. E per
açò dix lo savi, al foyll, que no sabia Déus
amar.
—E com fo açò? —dix Fèlix —. Era
hom foyll, qui
amava, cor deya que ell lo volia amar e no podia.
E aquell savi, a aquell foyll qui se scusava
de Déu amar, dix que ell no podia Déu amar
per ço car hafrevolia a la memòria son menbrar,
per ço com no usava del poder de menbrar
lo qual havia; e açò mateix feya del enteniment, que no havia poder de entendre Déu,
pus que la volentat no
per defalliment de la volentat, perdien la memòria e
de lur poder, se perdia poder en la volentat,
e en tots
Fill, hom ha
saber,
poder en hobrar bé o mal; hon si se custuma
per aquells a haver poder de fer bé, afrevoleix
en sí lo poder de fer mal; e açò mateix
se segueix del contrari. E per açò dix lo savi
al foyll, que ell mateix se
—E com fo açò, sènyer? —dix Fèlix —.
hom foyll, peccador —dix lo ermità—, era
glot, lutxuriós, e ple de vicis. Aquell volia tots
jorns veser belles fembres, e volia gustar saboroses viandes, e no volia ésser cast e atemprat
en son menjar; e per açò afrevolia son voler en
ésser cast e atemprat, e muntiplicava son poder
en peccat per gustar e veser.
Fill —dix lo ermità—, tot lo poder de Déu
obra aytant con pot en sí mateix, car, si no
ho feya, seria major lo poder que sa obra. On,
com tot lo poder de Déu sia aytén gran en
sa obra com sí mateix, per açò vol Déus que
hom, de aytant com ha poder, obra en Déu amar
e servir, per açò que li sia semblant a son poder. Hon, con hom no usa de tot son poder
a servir Déu, fa contra la semblança de son
poder e del poder de Déu; e per açò la desemblança afrevolex lo poder del hom. E açò se
manifestà en la desamor que
sa muller.
Fill,
e no la podia amar, car aquell hom menbrava
tots jorns en los falliments, los quals havia
vists fer a sa muller contra sí matex, e menbrava
en los plaers que ell havia fets a sa muller.
E per açò car en son remenbrament havia
contrarietat e desemblança de sí e de sa muller,
per ço, per aytal remenbrament, hafrevolia
son poder en amar sa muller, la qual volia
amar, e la qual no podia amar.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual manera
pot hom muntiplicar poder de arnar, entendre
e menbrar Déu?—. —Fill —dix lo ermità—,
sos peccats, e féu penitència. Aquell hom havia
moltes de temptacions en diverces maneres.
Temptació havia con feya bé, e temptació havia com no feya mal, lo qual era acustumat de
fer. En ten gran trebayll lo tenien temptacions,
que ell se volch desesperar de Déu, e volch
tornar en peccat; e meraveyllave
no li donava tan gran poder de contrestar a les
temptacions, que neguna non hagués. Estant
ell en esta meraveylla, una veu li dix que ab
mejor frevor pot hom amar, menbrar, entendre
Déu, contrestant e vensent temptacions, e
contemplant enaprés Déu, que sens temptacions
ne sens perills; e açò és per ço car hi ha més
de poder si hom vens, que si hom no vens trebaylls, perills, temptacions per amar, entendre
e menbrar Déu.
—Sènyer —dix Fèlix—, Déus , ¿per què dóna
a hom poder de peccar? Car gran meraveylla
me
hom ha Déu creat franch arbitre, lo qual hom
no hauria si peccar no podia en poder peccar,
e que lo poder vença sí mateix en no peccar, e
complesca sí mateix en desamar peccat. Açò
és granea de poder, e és contra fravoltat de
sí mateix.
Fill,
era hom molt peccador, que tot son poder convertia a peccar. Hon més lo rey peccava, més
muntiplicava son poder en peccar, e més l'afrevolia en fer bé, al qual bé Déus li havia donat
lo gran poder que lo rey a peccat inclinava—.
Meraveylla
rey havia, per ço car poder en tant de
mal convertia, e frevoltat en tant de poder
muntiplicava.
—Fill, era
volch muntiplicar granea, e volch-lo lunyar de
frevoltat. Aquell hom féu que en son poder se
faessen obres bones, e que aquelles obres fossen grans en oració, saviesa, caritat, justícia,
humilitat, larguea, pasciència, e en totes les altres virtuts. Aytant con lo sant hom son poder
en virtuts muntiplicava, aytant lo muntiplicava
en granea, e lunyava de frevoltat. Esdevench-se
una vegada que aquell hom féu
peccat mortal, e meravellà
fet; car semblant li fo que son poder hagués
tant muntiplicat en bé, que negun mal no pogués fer. E adonchs ell dix aquestes peraules:
"En esta vida no pot poder ésser en ten gran
granea de bonea, que no pusca peccar; car si
no podia peccar, no seria en granea de bonea,
en la qual és con pot peccar e no pecca". Plorà
lo sant hom con hac peccat, e penedí
exelçà son poder a fer bé havent contricció de
son, peccat, per la qual son poder muntiplicà en
granea de bonea. Meravellà
peccat, qui ab frevoltat se cové, li era stat occasió que
bones obres.
Era
pogués axir de peccat.
jutjar e de punir tot peccador; e per açò meraveyllave
com hom peccador se pot cuydar
que pusca exir de peccat totes les vegades que
volia, car si
Déu hagués frevoltat e no poder de jutjar totes
les vegades que
les peraules, e meraveyllà
peccador subposa exir de peccat tota vegada
que
—Fill —dix lo ermità a Fèlix—, en
Partí
sí
granea, e sí s'ach saviesa—. Entès Fèlix que a
granea de poder s'i cové saviesa e volentat,
e meraveyllà
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿ha Déu lexat tant
de poder en terra, que a los infaels hom lo pusca
fer amar e conèxer?—. —Fill —dix lo ermità—, poder e saviesa han fet matrimoni, e
han aüda
la qual en poder e en saviesa està volentat—.
Entès Fèlix les peraules, e plorà longament,
e dix: —A, poder, saviesa e volentat! ¿quant
serà aquell temps que ensemps vós concordets
en molt amar e conèxer Déu? —
[LXIX]
DE TEMPRANÇA E GOLA
—Temprança e gola són contraris; e car
en Déu ha egualtat de persones, és temprança
contradient a gola per manera de temprament
semblant en elcuna cosa a la divina egualtat;
contra la qual gola és dessemblant per manera
de majoritat e menoritat, que ab gola han
concordança, e ab temprança han contrarietat.
—Sènyer —dix Fèlix—, molt me meravell .
de temprança com, pot ésser en tan pocha quantitat, ne per què gola stà en ten gran quantitat,
com sia Déus gran e no poch, e com temprança
per egualtat ha alcuna semblança de
Déu, e gola de Déu neguna semblança no haja—.
—Fill —dix lo ermità—, Déus ha creat
lo món a son servici, segons que
en theologia ho provà a
fo açò, sènyer? —dix Fèlix—. —Fill,
què Déus lo punia tan solament per lo peccat
que feya, e lo hom just no
e dix que peccat era contra infinida justícia
e eternitat e bonea de Déu; e per açò
la justícia de Déu en granea devia punir lo
peccat, pus que és contra la granea de la justícia;
lo qual puniment seria en poquesa de
justícia, si havia fi, en infern, la pena, e si Déus
punia hom per altra cosa que no fos colpa; e
la justícia de Déu hauria poquesa, si donava
la granea de peradís tan solament per la poquesa que hom ha en fer bé, lo qual és poch a
comperació de peradís; la qual poquesa és
muntiplicada en granea per larguea e misericòrdia de Déu.—
Molt plagueren a Fèlix les peraules que lo
ermità dix, mas no entès, per aquelles peraules,
la solució de la qüestió que li havia feta,
e dix al ermità que li apleguàs lo eximpli a la
solució que feta li havia. —Fill —dix lo ermità—, granea de gola se concorda a ús de
gran puniment, lo qual se cové a ús de justícia,
a significança que en Déu ha granea; e
la poquea de temprança signiffica la poquea
del mèrit que hom ha haver salvació per son
mèrit mateix—. Entès Fèlix la solució, e lohà
e benehí Déu qui tanta de saviesa havia donada
a aquell ermità.
—Fill, per temprança se acustuma la ànima
a haver atemprat remenbrar, entendre e
voler, e se tempren los
e açò mateix fan los
aquest atemprament se segueix egualtat e granea ésser en hom e en obres de hom; la qual
egualtat e granea és a Déu agradable, per açò
car ab la egualtat e granea de Déu han elcuna
semblança ; e car gola és contrària a la egualtat
e granea de hom, per açò és a Déu molt
desagredable.
Era
era molt habundós. Aquell prelat era molt mal
acustumat en son menjar e en son beure; e
menjava tant e bevia, que
de vegades.
menjat e begut, e
petita a la qual no sabé respondre. Molt fo
confús e envergonyit lo prelat denant tots aquells qui eren en sa presència; e aquell qui li
ach feta la qüestió dix que més valia temprança
ab pobrea, que gola ab riquesa; emperò
temprança valia més en riquesa que en pobrea,
e gola era pus mala en riquea que en
pobrea.
Era
e begut e fo bé ple, ell se sentí tot dèbil
per rahó de la digestió que no
tant era replet; e la calor natural no podia donar sustentació de sperit vidal als membres
del cors, segons que
aquell hom com era tan feble, car molt
havia menjat e begut, e tornà més beure e menjar, car cuydà
e hon més menjava e bevia, pus feble se
sentia e més se meraveyllava. Estant aquest
hom en esta meraveylla, ell dix a
malautia e ço de què
metge li dix estes paraules: "Era
tots jorns nostre Senyor. Con aquest sant
religiós ach longament contemplat Déu, ell se
lexà de la vida contemplativa, e près vida activa,
en la qual se sentí aminvar la devoció que
haver solia, e meraveyllà
perduda sa devoció. Con longament hac pençat
en ço de què
son remenbrar, entendre e amar no era tan
sovén Déu com ésser solia, e que de les coses
temporals hi havia més que haver no
solia".
Era
fortment. Aquell príncep, totes les vegades que
seya en sa taula, feya star
la copa, hon era scrita temprança e gola.
E con se esdevenia que havia temptació contra
temprança, ell legia temprança e gola en la
roda de la copa, e deïa
mateix, que temprança alegrave los hòmens con
són levats de la taula, e gola los entristava.
féu-li pendre
apetit saborós. Con lo príncep tench la bocada
de la carn en la mà, ell féu comperació, e
dix qual valia més en memòria, enteniment e
volentat: hó Déu e temprança, longa vida e
sanitat, hó gola, maleutia, mort e ira de Déu.
Con lo príncep hac feta aquesta comperació,
ell lexà la bocada de la carn, e lohà e beneyí
Déu, qui li havia donada temprança, per ço
que sovén ab ella lo amàs, lo temés, lo beneís,
e longament lo servís.—
[LXX]
DE LARGUESA E DE AVARÍCIA
—Larguesa és, fill, en Déu; car Déus Pare
se dóna tot al Fill e al sant Sperit, engendrant
lo Fill e spirant lo sant Spirit; e en donant-se
lo Pare al Fill e al sant Spirit, dóna ésser al
Fill e al sant Spirit, en lo qual ésser dóna inmensitat
de bonea, granea, eternitat, poder, saviesa
e volentat, e tota perfecció e noblea. E
car lo Pare és larguesa, dóna
Pare, e dóna
lo do agual a cascuna de les persones divinas.
Açò mateix fa lo Fill, qui
Spirit, spirant-lo; e lo sant Spirit se dóna tot,
a fruir lo Pare e lo Fill.
Fill, Déus Pare tramès encarnar Déus Fill,
lo qual se donà tot en ésser hom, lo qual hom
donà a grans trebaylls e a engoxosa mort per
salvar hom.
Déus ha donada a hom semblança de sí mateix
en ço que li ha donada bonea, granea, duració, poder, saviesa, volentat, e les altres semblants
proprietats a aquestes. Fill, Déus ha donat
a hom ésser humà, e ha-li donat tot lo
món a son servici. Hon, per açò hom és tengut
a Déu que li sia tan larch, que li dó tot sí
mateix a honrar, conèxer e amar ell.
Avarícia és, fill, contrària a larguesa; e qui
és avar contradiu a tota larguesa demunt dita.
Hon, com larguesa sia tan pocha en los hòmens,
e avarícia sia en lo món tan muntiplicada,
plora, fill, la desonor que la semblança de
Déu pren en est món, e
dessemblança de Déu e a Déu contrària, pren
en lo món.—
Molt considerà Fèlix en les peraules que lo
ermità li hac dites, e meraveyllà
granea de larguesa que és en Déu, que estant
larguesa, se dóna tota e roman tota en sí matexa. Cant Fèlix fo meraveyllat de la larguesa
de Déu, ell se meraveyllà com Déus Fill pòch
donar la humanitat, que près, a tan grans trebaylls
e a ten greu mort, per hom a salvar,
com sien los hòmens ten avars a Déu, que
molt més donen a sí mateixs e als altres, que a
Déu, qui
ésser e tot quant han.
Cant Fèlix de totes aquestes coses, e de
moltes altres, se fo meraveyllat, ell plorà longament,
e dix aquestes peraules: — ¡A, sènyer
Déu! ¡Beneÿt siats vós, que a tant hom havets
donat en est món memòria, enteniment,
volentat, veser, ausir, gustar, odorar, sentir,
honrament, viles, castells, riqueses, e molts de
altres béns, e. tan pochs són los hòmens qui a
vós volen donar membrar, entendre, amar! Ne
per amar, servir, conèxer, honrar vós, no volen veser, hoyr, anar, ne star, ne donar de lurs
béns temporals als pobres qui per amor de vós
demanen—. Plorà Fèlix, e sí
e ensemps malayiren avarícia qui ha tants
aymadors.
—Fill —dix lo ermità—, en lo teu cors se
dorie lo foch a l'àer, e l'àer se dóne tot a l'aygua,
e l'aygua se dóne tota a la terra, e la terra se dóna tota al foch, e per aquest do se
compon e
mateix fa en la tua ànima memòria, que
tota al enteniment e a la volentat, e l'enteniment
e la volentat se dónan a la memòria; e
la volentat se dóna al enteniment, e lo enteniment
a la volentat; e per açò és la ànima ésser ajustat de la memòria, enteniment e
volentat.
Era
se donava tot a honrar sí mateix, e a haver los
delits de aquest món. Aquest rey desijave longament
viure, e volia que tots los hòmens de
son regne se donassen a honrar ell e a servir.
Esdevench-se que aquest rey ïo malalt a
la mort, e dementre que dormia, vijares li fo
que
era Larguesa, e l'altra era Avarícia. Lo rey pregà
Larguesa que li donàs sanitat e longa vida.
Respòs Larguesa e dix que ella no li donaria
neguna res que a Déu fos contrari ne que ab
Avarícia hagués concordança.
Era
al qual lexà tot quant havia al dia de la
mort. Can lo fill fo vengut de la sgleya hon
hagueren soterrat son pare, ell atrobà a la porta
de son hostal molts pobres qui li demenaven
almoyna per la ànima de son pare. Aquell fill
no volch als pobres donar neguna cosa, e entrà
en son alberch, hon tenia
lo qual no tenia erba, denant, que menjàs.
Molt fo aquell hom irat contra los companyons
del alberch, com no havien donada de la erba
al cavall, al qual donà ell mateix de la erba,
e feya per què fos gras e que en ell
guanyàs.
—Sènyer —dix Fèlix—, molt me meraveyll
de avarícia, per qual natura està pus fortment
en los hòmens richs que en los pobres—. —Fill
— dix lo ermità—, larguesa ha major poder
en riquesa que en pobrea; e con home rich
és avar, avarícia ha major poder en riquesa
que en pobresa; car si no ho havia, seguir s'ia
que en riquesa no hagués tan gran poder com
en pobrea. E car en aquest món avarícia és
major que larguesa, per açò avarícia ha gran
poder en los hòmens richs, més que en los
pobres.
Fill —dix lo ermità—, veges com avarícia
ha gran poder en lo món. Guarda quants
hòmens trebayllen per ajustar diners, e veges
com en gran perill hom se
ajustar, ne quantes vergonyes, fam, set, calt,
fret, colps, morts, són per avarícia; e obri los
uylls de te pença, e consira com per larguesa
vera pochs hòmens trebayllen en lo món, ne
com los de
de sí mateixs e de lurs béns temporals.
Era
La
qual se donà a Déu amar, conèxer e servir.
Molt desplach al pare e a la mare con lur fill
près religió, e ab gran re de gents anaren contra
lo monestir hon lur fill era entrat. A la fi,
con viren que no
la mare digueren als frares de aquell monestir
que presessen
que no havia mas
aquell. Irats foren lo pare e la mare del macip
que no pogueren recobrar, e promaseren a Déu
que negun temps los frares no haurien, de lur
alberch, almoyna. Morí lo pare e la mare, e lexaren tot quant havien als altres, fills, e a aquell
qui
lexar.
Era
e per ço car amava honrament haver en
est món, donava e largajava aytant com podia.
Esdevench-se que ell hac tant donat, que fo
pobre, e con no hac què donar, ell tollia a sos
pagesos e donava-ho a altres. Esdevench-se
que aquell cavaller hac tolt
seu pagès, e donà-lo a
dix al cavaller que ell era avar de sí mateix
e de sos béns a Déu; car la honor que a
Déu devia donar, donava a sí mateix, e per
açò no era larch, ans era sotsmès a avarícia.
Esdevench-se que
rey molt poderós de diners e de gents, e
dix-li que pus Déus li havia tant dat en est
món, ¿per què ell no donava la Terra Santa
de Ultramar a crestians, e que la tolgués als
serrayns, que a desonor de santa Sgleya la poçessien?
Lo rey dix al pelagrí que ell volria que
la Santa Terra fos de crestians. E
que la volentat del rey ho volia, mas tot lo
poder del rey e de sa terra la volentat no volia
donar a complir son voler—. Meraveyllar
se volch Fèlix com la volentat del rey no donava,
a complir son voler, tot lo poder del rey,
que
del rey no
conèxer; e per açò no volia donar tot lo poder
del rey a conquerir la Santa Terra de
Ultramar.
—Contrast fo gran enfre Larguesa e Avarícia,
e arremiren-se de bataylla. Ajustà Larguesa
sos valedors, e Avarícia los seus. Poques
foren les gents qui vengueren ab Larguesa, e
moltes gents foren aquelles qui ab Avarícia
vengueren. Meraveyllà
tan pochs mantenidors, e com Averícia n'avia
tants. Plorà Larguesa e ris-se Averícia; e dix
Larguesa a Avarícia que son plor tornaria, en
l'altre setgle, en benenança, e lo ris de Averícia
tornaria en plor.
Era
alberch moltes gallines, de les quals no volia
menjar ne confortar se persona. Aquell malalt
hoyí
la civada, car per ço bremava, com civada
no havia. Morí aquell avar per deffalliment
de natura, e romàs tot quant havia a
fill, lo qual havia son pare nodrit a ses custumes. Esdevench-se que aquell fill del hom havar
anà mercader per lo món, e vench a una
fira hon perdé la meytat de son cabal, per lo
qual perdiment fo en gran tristícia longament.
En aquell hostal hon ell era, ach
qui era molt larch e rich hom. Esdevench-se
que tota la mercaderia que ell havia en aquell hostal, cremà e
lohà e beneyí Déu, e fo alegre en Déu. Molt
se meravellà lo mercader avar del mercader
larch, com se podia alegrar, pus que havia perdut tot quant havia; e demanà-li per què se
alegrave e per què no plorava. Lo mercader li
respòs que ell se alegrave per ço car a Déu e a
paciència se volentat e sí mateix donava.—
[LXXI]
DE CASTEDAT E DE LUXÚRIA
—En gran contrarietat estan castedat e luxúria;
e aytant com lo contrast és major, d'eytant
se diversiffiquen pus fortment, e
la una de la altre.
Esdevench-se que a
per muller una donzella verge molt bella.
Aquella era molt casta, e fembra de molt santa vida; e son merit, stan ab ella, era hom luxuriós
e de mala vida. Gran meraveylla se donaren
les gents que los conexien, car lo hom
veyll era lutxuriós, e la dona jove era casta.
Esdevench-se un dia que lo dimoni temptà la
bona dona de luxúria, e son merit de jelosia. Lo
marit no contrestà al demoni, e fo gelós; e la
bona dona contrestà al demoni, e fo forts en sa
castedat, e hac paciència del mal statge que
son merit li menave dient-li moltes vilanies.
sa muller per jelosia, e lo demoni temptà fortment la bona dona de luxúria. Vençuda fóra
la bona dona per la injúria que son merit li
feya, e per la temptació del demoni; mas remenbrà Déu, que ama castedat e desama luxúria,
e ama paciència e desama impaciència.
Amà la bona dona castedat e paciència en granea,
e lohà e beneyí Déu, qui la havia posada
en cas e en stament que gran castedat e paciència podia haver. Can la bona dona hac
fenida sa oració, ella se meraveyllà com hac
pogut haver negun pensament, inclinament a
luxúria per la temptació del demoni ne per
la vilania que son merit li feya. Dementre que
la bona dona enaxí se meravellave de sí matexa
e en sí matexa, se menyspreave com hanc
pençament pòch haver de fer falliment contra
castedat. Ella conech que aquell pençament fo
de peccat venial muntiplicat per temptació del
demoni e per la vilania que son marit li feya;
e açò per què ella vençé, fo caritat, justícia,
fortitudo, abstinència, castedat, paciència. Adonchs fo la dona molt alegre e consolada del
pensament e de la consideració que havia
haüda.
—Sènyer —dix Fèlix al ermità—, molt me
meraveyll per què, per lo veer e per lo hoir,
se mou la sensitiva del hom al delit de luxúria;
car veer bellesa de faysons, e hoir peraules
de luxúria, mou la sensitiva a carnal delit; e
açò mateix fa la ymaginativa—. —Fill —dix
lo ermità—,
és corporal, l'altre spiritual. Lo corporal se fa
ab vista e ab los altres senys corporals, lo sperital se fa ab memòria, enteniment e volentat.
Hon, con se sdevé que per veer hó hoyir, hó
ymaginar, hó tocar corporalment, hom és temptat
a luxúria, adonchs se fa tocament en la ànima
de consentiment hó de contrestar a luxúria,
tocant la memòria l'enteniment e la volentat, e
l'enteniment tocant la memòria e la volentat;
e açò mateix de la volentat que, tocant tota la
memòria e l'enteniment, consent o contrasta.
Hon, si el tocament sperital consent a luxúria,
segueix-se lo tocament corporal; e si li contrasta,
és vençut lo tocament corporal per l'esperital,
e és gasanyat gran mèrit en amar castedat
e en desemar luxúria.
Era
qui molt amava castedat. Moltes vegades ac
pregada lo bisbe la dona que faés sa volentat,
e la dona li deïa totes les vegades que
de ella, e que no volgués donar a menjar al
lop les oveylles qui li eren comenades. En ten
gran cuyta tenia lo bisbe la dona, que ella ne
fo anujada, e secretament féu lo bisbe venir tot
sols a la cambra, e en presència de
de la dona e de
denant lo bisbe, e romàs en sa camisa, que era
sutza de sutzetat vergonyosa a nomenar e a
tocar. Con la bona dona li ach mostrada sa
camisa, puxes se despuytlà e mostrà
nua, e dix-li que si havia uylls que guardàs
per qui perdia castedat e Déu, e avilava lo cors
de Jhesuxrist con lo sanctifficave, e guardàs
per què la volia a fer venir en ira de Déu, e de
son marit e de sos amichs, e en blasme de les
gents, e que fos enamiga de castedat e sotsmesa
a luxúria. Hac lo bisbe vergonya e contricció,
e meraveyllà
la gran castedat e virtut de la dona; e fo puxes
hom just e de santa vida.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿luxúria, per què
és peccat?—. —Fill —dix lo ermità—, Déus
Pare engendra Déus Fill ab horde
granesa, eternitat, poder, saviesa, justícia, volentat; e per açò vol que en matrimoni sia orde
de bonea, granea, poder, saviesa, justícia,
volentat; lo qual horde se mantén ab castedat,
e
qual virtut ab castedat ha concordança.
Fill —dix lo ermità—, era
seu cavaller tolch sa muller per fer luxúria
ab ella. Aquell rey e la muller del cavaller usaren. contra justícia de bonea, granea, poder, saviesa, volentat. Molt se meraveyllà lo cavaller
com lo rey havia major amor a luxúria que a
granea de bonea, poder, virtut, saviesa, volentat, que ab les dignitats de Déu han alcuna
semblança.
—Sènyer, gran meraveylla me dó de ço que
hoyí recomptar una vegada—. —¿Com fo axò,
fill? —dix lo ermità—. —Sènyer —dix Fèlix
de vilanies; emperò sa muller era bona e casta e leyal a son marit. Altra hom era qui a sa
muller feya aytants plasers com podia, e ella
era luxoriosa e de mala vida. E per açò, sènyer, són meraveyllat, car la bona dona era casta ab pesàs que li feya son merit, e la foylla
fembra era mala, faent-li son marit plasers.—
Respòs lo ermità, e dix estes paraules:
—Fill —dix lo ermità—, la bonea, granea,
eternitat, poder, saviesa, volentat e virtut de
Déu, major semblança han ab la dona qui amà castedat, que malea, granea, poder, foyllia
de mal merit, ab luxúria; e per ço luxúria
no hac poder contra la bona dona, ne castedat
no hac poder en la mala dona, que més
amava luxúria que los plasers que son merit li
feya, qui ab castedat havien alcuna semblança;
e contrastave-y la foylla fembra ab les semblances de luxúria, les quals més amava e
menbrave, que les semblances de castedat.
Anava Na Castedat per lochs baixs e per
los alts, hon atrobava Luxúria que tots jorns
muntiplicava e crexia.
Castedat trobà Luxúria en
en
Luxúria qui stava enfre frare e sor, e enfre
Luxúria tan gran era. Plorà Castedat e alegrà
Luxúria. Tants havia Luxúria de molts amadors habundoses de benenances e de honraments,
que meraveyllà
qui tan poch era en aquest món. Dementre
que Luxúria enaxí
era exit de religió, vench ab una foylla fembra
que molt amava. Aquell era mal vestit e
pobre, e per lo gran fret que feya, tremolave
fortment. Con Castedat víu aquell hom foyll
luxuriós e la foylla fembra, meraveyllà
fort com per tant sutza peccat com és luxúria,
havia jaquit aquell hom son orde, e havia pobrea
e malenança e sutzetat e vilesa, e era en
via de perdurable maledicció.—
[LXXII]
DE DILIGÈNCIA E DE ACCÍDIA
—Déus ha creat hom per ço que
entena; e car Déus és digne que molt sia amat
e entès per hom, per açò vol Déus que
hom molt àm e entena Déu. E de aquesta multitut de molt amar e entendre, comença e neix
diligència, ço és saber, que hom sia molt diligent
en amar e conèxer Déu, pus que Déus
és digne de ésser molt amat e conegut.
Fill —dix lo ermità—, con hom se desvia
de la fi a la qual és creat, adonchs pren contrària obra de aquella a la qual és creat. Hon,
con se sdevé que hom no ama ne entén Déu,
o entén Déu e no
no ha cura ne diligència de ço a què és creat;
on, d'esí neix accídia e perea, e és hom accidiós desamador de bé, e ha plaser de mal.
Fill, la bonea de Déu que és Pare, no cessa
de engendrar Déu Fill; car bona cosa és
engendrar Fill qui sia Déu infinit en bonea
e en tot compliment. E açò mateix se fa de
granea, que és Pare en Déu que no cessa de
engendrar Fill Déu, que és gran, infinida bonea;
e açò mateix se segueix en totes les dignitats
de Déu. E com açò sia enaxí, donchs,
per açò és justa cosa e rehonable que en hom
sia diligència en fer bé gran, durable, faent
hom gran bé de son poder; e con hom és necligent en fer bé, adonchs és accidiós e és contrari
a la obra que Déus ha en sí mateix, e
en la obra que fa en les criatures.
Fill, cor Déus ama bé e gran bé, desama
mal, e hon pus és gran lo mal, pus lo desama
Déu; e per ço, fill, és hom obligat a desa
mar mal e gran mal; per lo qual obligament,
hom és obligat a ésser diligent en desamar mal
e gran mal. E con no ho fa, és accidiós e fa
contra Déu e contra son proïsme.—
Entès Fèlix los començaments que lo ermità
havia posats, los quals són de diligència e
de son contrari, ço és, accídia; e dix que fortment
se meravellave de accídia con podia ésser
en est món major que diligència, com sien
los començamens de diligència tans bons, e
ceylls de accídia sien tan mals.
—Fill —dix lo ermità—, Crist vench en lo
món, en lo qual fo molt diligent de amar, loar,
e servir Déu lo Pare, qui
Crist fo molt diligent en salvar hom;
car tant ne fo diligent, que a trebaylls, turmens,
mort se
fos en los apòstols e en los màrtirs, qui foren
molt diligents en complir los evangelis, e en
anar preycar per tot lo món, e sostenir trebaylls
e mort.—
Dementre que lo ermità deïa aquestes parau les, Fèlix se meraveyllava com los conseqüents
de Crist, qui són en est món en grans prosperitats
e honraments, són tan poch diligents
de la gran honor qui
car si ells gran diligència havien en honrar
Crist, qui tan honrats los té en lo món, lo farien conèxer e honrar.
—Fill —dix lo ermità—, accídia és contrària
a bé comú e a bé special; e car bé comú
és mellor que special, per açò és accídia pus
contrària a bé comú que a bé special. E car
en est món ha més de accídia que diligència,
per açò ha hom en est món major diligència
en bé special que comú; e per açò diligència
està en est món desordonadament, car major
deuria ésser en bé comú que en bé propri. E
car no ho és, per açò és accídia major en bé
comú que en bé propri.
Era
trebaylls en est món per los peccats que feya.
Aquell hom era impacient dels trebaylls que
havia en malauties, e en perdre sos amichs e
ses riqueses, per la qual impaciència ell havia
accídia; e con hoyia que negun hom feya de
son prou, a ell despleya; e con negun hom
perdia lo seu, hó li esdevenia alcun desastre,
adonchs ne havia plaser. Esdevench-se
que ell ac perdudes
fo
ell hoyí que
ach guanyades
lo mercader, e molt se meraveyllà per què
havia desplaser de son mal e plaser de mal
de altre, e havia desplaser com negun feya
de son prou; e tant considerà en esta cosa,
tro que apercebé que ell era accidiós per la impaciència
que havia dels trebaylls que Déus
li donava; e conech que los trebaylls li donava
Déus per ço car era peccador. Aquell mercader
fo pacient, e exí de peccat, e depuixs no
ach accídia, ans fo diligent en amar Déu e son
proïsme.
Era
ciutat. Aquell burguès vivia de ses rendes, e
no feya neguna cosa, mas que menjava e bevia
e feya ço que
feya neguna cosa de utilitat, no havia de res
diligència, e tot jorn stave ociós, per la qual
ociositat ell se sentia tots jorns trist e enuyat;
e per la tristor e enujament que havia, esdevench accidiós, e havia plaser de mal e desplaser
de bé; e del plaser que havia del mal li
venia desplaser con lo mal major no era, e
del bé que desamava li venia pesar e tristícia,
com tan gran bé era. Enaxí en totes maneres
aquest burguès era sotmès a trebayll e a tristícia, per la ociositat e la accídia que havia.
A la Santa Terra de Ultramar anà en palagrinatge
e víu que los sarrayns tenien aquell loch
sant, meraveyllà
aquell loch posseir als sarrayns. Estant lo pelagrí
en esta meraveylla, ell entrà en
de sarrahins hon víu fer honrament a Maffumet,
qui dix a sos compenyons que Crist no
era Déu. Meraveyllà
necligència dels crestians con no són diligents
en preycar e mostrar via de veritat als infaels.
Aquell pelegrí vench als prelats e prínceps dels
crestians, e deye
mas negun no se
pelegrí volia. Meraveyllà
que accídia vivia, e diligència moria.
Fill —dix lo ermità—, accídia és peccat
molt secret, enaxí com peccat de gola; car
molt hom és golós e accidiós que no cuyda ésser
en peccat de gola ne de accídia. E per açò
demenà
e als prohòmens de aquella ciutat, la accídia
que havien, en qual subjech stava.
—E com fo aquexa cosa? —dix Fèlix —. En
una ciutat era
e per lo destrouiment del spital havien
molts pobres fretura de lits e de viandes, e
moltes de vegades se sdevenia que morien de
fam e de set en aquella ciutat. Aquell spital era
en guarda del bisbe e de son capítol, car
burguès qui
sots aytal condició: que si el bisbe e lo capítol
no guardaven lo espital e sos béns, que
los pròmens de aquella ciutat ho deguessen
guardar e deffendre, e que depuxes lo bisbe
no y hagués negun senyoratge. Lo canonge havia conciència del destruuiment del spital, e
ach-ho dit moltes vegades al bisbe e al capítol
e als pròmens de la ciutat, e negun no
havia cura ne diligència, ans n'eren tots necligents,
e cade ú s'escusava. E per açò demenave
lo canonge, la accídia en quals hó qual
de ells stava, hó si sens subjech estava.—
LXXII
DE HUMILITAT E D'ERGULL
Humilitat e erguyll són contraris en granea
e poquea, e per açò son pus contraris en
uns hòmens que en altres; car enaxí com humilitat pot ésser major en
enaxí hi pot ésser major erguyll.
—Amable fill —dix lo ermità—, en quant
Déus ha creat lo hom a sa ymatge e a sa
semblança, és humil, per ço car a hom qui és
creat de no
volguda donar sa yimatge e sa semblança; e
car Déus és humil, vol que hom sia humil, per
ço com humilitat haja sa semblança.
Fill, la bonea de Déu és humil a la bonea
de hom, e açò mateix se segueix de la granea
de Déu e de totes les dignitats de Déu;
car la granea de Déu és humil a la granea de
hom, car la ha feta a semblança de sí matexa,
e la humilitat de hom és bona e és gran, e axí
de totes, con hom se humilia a honrar, servir,
beneyr, amar, lohar la bonea, granea, eternitat, poder, saviesa, volentat de Déu.
Fill, entès havets la rael de la humilitat de
Déu, e la humilitat que hom ha con neix e comença amar e servir Déu. Ara-us vull dir com
neix humilitat, e com està en hom, ço és saber,
que hom sia humil a son pruïsme, humiliant
son bé, sa granea, son poder, e axí de
les altres, al bé, a la granea, al poder de son
pruïsme, en tal manera que hi sia caritat, justícia. Enaxí, fill, comença e neix humilitat de
proïsme a proïsme, e mor con se fa lo contrari,
ço és saber, con la bonea de
ha concordança ab la bonea de altre hom, e
la volentat de cascun és rebel·la, e vol que son
bé sia major que
justícia. Humilià
près en nostra dona santa Maria verge gloriosa,
car gran humilitat fo que natura, inmensa
en bonea, granea, eternitat, poder, saviesa, volentat e perfecció, se volgués unir ab natura
termenada en bonea, granea, poder, saviesa,
volentat e perfecció.
Amable fill, totes quantes criatures són, no
són tan nobles com és la humanitat de nostre
senyor Jhesuxrist; e aquella tan noble, tan excel·lent, tan bona humanitat humilià Déu a la
major humilitat que pòch, ço és saber, que el
cors féu ésser pobre, venut, turmentat, trebayllat, meynspreat, mort en la creu, e sofferí que
vils hòmens l'aturmentassen e
Fill, a
qui per son erguyll hac fetes e dites vilanies a
en les injúries que lo hom erguyllós li ach fetes. Aquell hom erguyllós se penedí de la vilania
que hac feta a son vahí, car la paciència
de son vahí li obrí los uylls de se ànima, que
li féu conèxer la supèrbia en què era, e desiyà
ésser humil; e demenà a aquell savi com poria
ésser humil, car d'equí avant no volia ésser
erguyllós. Lo savi li respòs, e dix-li que a ell
remenbràs sovén la gran. humilitat de Déu, la
qual hac con volch assemblar a sí hom, e car
volch ésser hom, e aquell hom volch humiliar
a mort, e volch que nostra Dona e los apòstols
tots fossen humiliats a pobrea, trebaylls,
perills, turmens. Encare, que tots dies se humilia Déus als peccadors con los spera a fer
penitència, e ells lo blastomen e
ell donant a ells ésser e
tot açò que el savi hom dix al hora erguyliós,
no
que la humilitat de Déu ha humiliat son poder
al poder del hom en los
en los quals hom usa del poder de Déu; e Déus
ha humiliat son honrament e son poder a hom,
en ço que ha donat poder a hom que
honrar hó desonrar, hó fer amar hó desamar
en est món. Can lo hom erguyliós hoyí aquestes peraules, molt se meraveyllà de la gran
humilitat de Déu com era tan gran que a hom
Déus donava tant de poder; e
lo hom erguyliós proposà a ésser humil tots
los temps de sa vida.
—Sènyer —dix Fèlix—, en
vegada, hon staven gran res de hòmens religioses, los quals saludé humilment. Aquells
per mi no
faeren; enaprés vench
a ell e honraren-lo. Estant jo meravellat
per què havien aquell hom rich honrat, e no
havien a mi feta neguna honor, vijares me fo
que ells fossen erguylloses, e que jo fos erguyliós, per ço con fuy despagat com no m'avien
honrat aytant o pus com lo hom rich, pus que
jo són servidor de Déu, e lo hom rich és ajustador de diners.
—Fill —dix lo ermità—, si vós volguéssets
ésser honrat per los religioses, per ço que Déus
honrassen en vós, adonchs fórets scusat de erguyll, e que en vostre coratge vos plagués que
vós, en quant vós mateix, siats menyspreat per
les gents; mas si vós mateix volgués que ells
vos honrassen, adonchs podets cuydar que vós
fos erguyllós en ço que fos despagat car honrament no us feyen.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual occasió és
hom erguyllós, com sia corrumpable mortal, e
com en son ventre port tantes de viltats, e en
son cors s'engendren tants vèrmens?—. —Fill
— dix lo ermità—, en Déu stà tota noblesa, tota perfecció, tota bondat, e per açò naturalment
hom ama ésser bo, noble, complit en tot
compliment; mas con hom aquesta natura converteix
en injúria, e ab vils feyts que fa, vol
ésser bo e noble, adonchs esdevé erguyllós.
Mas, si ell ama ésser bo, noble, complit ab humilitat, sotsmatent sí mateix e sos béns a lohar,
amar, servir Déu, adonchs seria humil, e seria bo,
noble, honrat, acabat.
Era
de peratge. Aquell pagès amava molt sa muller,
e vestia-la bé, e feya-la star ociosa, e donave-li
a menjar mils que a sí mateix. La muller del
pagès, per ço car se veya bella e de peratge,
e veïa que el pagès la honrava més que sí, era
erguyllosa, e menyspreava son merit, per lo
qual menyspreament caech en peccat de luxúria. Molt se meraveyllà lo pagès de sa muller,
com era tan erguyllosa; e meraveyllà
com era pus erguyllosa hon pus la amava e la
honrava.
Una vegada se sdevench que Granea e Poquea
se encontraren, e faeren matrimoni, e hagueren
fo engendrada donant Granea e Poquesa de sí
matexa, e estant Poquesa dejús Granea humilment,
e faent-li totes les vegades reverència e
honor, e ab volentàt que Granea fos totes les
vegades major que ella.
Era
amava. Aquell sabater era gran rich hom e
era avar, per ço que a son fill donàs gran riquesa
e honrada muller. Esdevench-se que lo
sabater no nodrí son fill a negun master, e
vestie
donà per muller
qui, per la gran riquesa que el sabater havia,
donà sa filla a son fill. Cant la nora del sabater
fo en l'alberch, adonchs fo erguyllosa,
e sís fo son merit; e en ten gran subjugació
fóren lo sabater e sa muller, que erguyll sotsmès
a sí matexa tanta de humilitat, que gran
inamistat fo enfre lo sabater e son fill, e sí
fo enfre la muller del sabater e son fill.
per nodrir a
sdevench que lo fill del rey cavalcà en
cavall, e fo molt nobllement vestit, e cavalcà
per la ciutat. En los gets del fill del rey conech
lo cavaller que ell noiria, que ell se erguyllave
de sa joventut e de sa bellea, e de la senyoria
que esperava a haver en aquella ciutat aprés
la mort del pare. Lo cavaller volch donar occasió
al fill del rey de humilitat, e menà-lo
per tots los officis de la ciutat, e dix que ell
era sotsmès a ésser servidor de tots aquells, e
que en la ciutat no havia negun hom en tanta
de servitut com ell seria aprés la mort de son
pare. Molt se meravellà lo fill del rey de les
peraules que son maestre li deya; e son maestre
li dix estes peraules:
"En una vila havia
en
lus comprava e lurs adobava de menjar, e que
lurs feya totes lurs necessitats dels diners de
aquell príncep". Meraveyllà
de la semblança que el maestre li deya, car
no la entès tro que son maestre li dix que el
príncep que era pres significa ànima de rey,
qui stà presa en lo obligament per què és elet
a rey; lo qual rey és tengut de scoltar los
hòmens, e que los tenga en tal pau, que, per
la pau, son poble, significat per los
qui als cavallers satisfaça en tal manera,
que lo rey ne sia escusat a Déu. Con lo fill del
rey ach enteses les peraules de son maestre,
ell s'entristà fortment, e dix que a gran servitut
era humiliat en est món.
Era
devot, qui per devoció e per humilitat, anava
humilment vestit. Aquell era, per linatge, honrat,
e era cavaller. En la casa de aquell rey havia
los quals eren hòmens erguylloses, e
hòmens qui amaven les vanitats de aquest món.
Car lo rey era arguyllós, havia vergonya de
ésser privat de aquell cavaller devot e qui era
humil en son vestir e en son perlar e en tots
sos gets, e lo rey havia tots jorns privadea e
solàs ab los frares de aquell cavaller.—
[
DE CONTINÈNCIA E DE ENVEJA
—Continència és assadoyllament atemprat,
e és contrari a enveja, que és vici mortal hon
umà desig desiga injuriosament contra compliment
de continència. Amable fill —dix lo
ermità—, enveja pot ésser major en hom rich
que en hom pobre, e açò mateix se segueix de
continència; car major vici és a hom ric si ha
enveya e si no
li ha donat, que no és a hom pobre dels béns
temporals.—
Molt se meraveyllà Fèlix que continència
pogués ésser major en hom rich que en hom
pobre, car vijares li era que hom pobre degués
més ésser grasit si
al rich hom de molt. Conech lo ermità que
Fèlix se meraveyllà de ço que li havia dit,
e dix-li aquestes peraules: —Fill —dix lo ermità—,
tots los béns que són ne ésser poden
en hom, tots hi són de Déu; e aytant són majors
e meyllors e pus nobles, com als béns e
als complimens de Déu són pus semblants. On,
com se sdevé que continència està en hom rich
qui de tota sa riquesa sia humil e servesca Déu,
més de bona obra fa e pot fer que
dels béns temporals. E si açò no era enaxí,
seria falça la paraula que el rey dix a
ermità.
—E com fo aquexa cosa, sènyer? —dix
Fèlix. —Passava per
cavallers. En aquell desert estava
lo ermità volch saber del rey si era hom just
e que
Déus li havia donada. Aquell ermità demenà al
rey si ab gran riquesa podia vençre enveya;
e
forts quant vens enveya en granea, que quant
la vens en poquea. Segons les peraules que el
rey dix, entès lo ermità que lo rey no era envejós,
e que ab tota sa riquesa vensia enveya,
e havia continència en amar, servir e honrar
Déu. Molt plach al ermità la captenença del
rey, e meraveyllà
molts de aytals com ell era.—
Lo ermità dix a Fèlix que era
qui havia
cavaller qui era molt rich e poderós. —Aquell
pagès havia enveya del camp de aquell cavaller,
e lo cavaller havia enveja de la vinya del
pagès. Esdevench-se que abdosos vengueren a
confeció a
Lo frare donà major penitència al pagès
que al cavaller, car lo cavaller contrestava a
enveja pus fortment que el pagès, en quant no
volia usar de son poder contra lo pagès, al
qual pogra tolra la vinya si
Enveja és contra esperança, justícia, caritat,
fortitudo, temprança; e concorde
los contraris de aquestes virtuts contra continència,
qui ab totes les virtuts ha concordança,
e ab los contraris de les virtuts ha contrarietat.
Hon, con se sdevé que enveya muntiplica,
adonchs, en son muntiplicament, muntipliquen
los contraris de les virtuts; e con continència
muntiplica, adonchs muntiplícan en
son muntiplicament los contraris dels vicis.—
Hoÿa Fèlix ço que lo ermità deÿa del muntiplicament
de enveya e de continència, e dix al
ermità que ell se meraveyllave com enveya és
tant muntiplicada en lo món, e continència està
en lo món en tan pocha quantitat; car les
virtuts qui ab Déu han elcuna semblança, deurien
ésser en major granea que los vicis, qui
de Déu no àn neguna semblança.
Forts fo la qüestió que Fèlix féu al ermità.
Meraveyllà
tan greu qüestió, e estech consirós longament
anans que li sabés respondre. Con lo ermità
hac longament consirat, ell dix a Fèlix estes
peraules: —En
bisbe. Cascun de ells era hom viciós, envejós e
de mala vida. Los hòmens de aquella ciutat
prenien mal eximpli de la mala vida del rey e
del bisbe; mas pus mal eximpli prenien del
bisbe que del rey, car en aytant con lo bisbe,
segons offici, era pus prop a la semblança
de Déu que lo rey, se seguia aquella semblança
del bisbe en major contrerietat de bé, que la
semblança del rey.—
Entès Fèlix la solució de la qüestió, e dix
que ell se meraveyllava de la gran granea
que enveja ha en prelat enveyós, ne per què
Déus sosté que en clerga pusca ésser major
enveya que en lech, com clergue sia pus apropriat
a servir Déus, que lech.
—Fill —dix lo ermità—,
a ell deÿa sos secrets, e aquell scuder pençava
de la persona del cavaller; e
del cavall del cavaller. Amdós los scuders
faeren engan e trahició al cavaller, e lo
scuder qui era pus privat de son senyor que
l'altre, sostench pus gran turment e mort que
l'altre.
Era
Aquell bisbe havia
rich en son bisbat, e havia enveja de aquell
castell qui era seu, lo qual envejava en quant
desijave que fos de son nebot. Lo príncep de
aquella terra envejava aquell castell; e fo qüestió
en qui havia més de enveya, hó en lo bisbe
hó en lo rey.
Enveya e Continència se encontraren: "Enveya",
dix Continència, "vós per què
¿Con no membrats com poch visch
lo pastor qui enveyava les oveylles de son senyor,
les quals comenades li havia? Cor aucís,
lo pastor, lo senyor de les oveylles, per ço
que fossen sues; con lo pastor ach mort son
senyor, e posseyí
ell fo acusat de trayició, e l'endemà fo
jutjat a mort, e fo penjat". "Continència".
dix Enveja, "¿vós per què
que veets que jo són en est món pus amada e
pus honrada, e hé més amadors que vós no
havets? ¿Per què no menbrats que jo era en
Continència, qui érets en lo cavaller, no hagués
poder contra mi, qui era en lo rey? Continència",
dix Enveya, "menbre-us com fuy
gran aquell dia que
de
comenà, e envejà
vivia ab sos infans; e per la granea que jo haguí
en aquell burguès, corrompé lo burguès la
filla de la dona vídua, e li tolch l'ort que havia".
"Enveja", dix Continència, "bé sé que
gran sóts en est món, e gran sóts en la ira
de Déu; emperò, jatsia açò que jo sia pocha
en est món, jo són gran en la benedicció de
Déu."
Era
Aquell traginer era hom continent, e que
per pegat de ço que Déus li havia donat.
Lo traginer havia
ço de què vivia ab sos infants. Lo traginer
havia
per ço car havia enveja de aquell ase. Era
qüestió en què era major granea: en la continència
del traginer, hó en la enveya de son
fill.—
[LXXV]
DE PACIÈNCIA E DE IRA
—Paciència e ira són contraris, car paciència
és obra de forts coratge, la qual fortitudo
esforça ab caritat, justícia, humilitat,
sperança; e ira és frevoltat de coratge, mogut
per vanitat, erguyll, injúria, foyllia, mala
volentat.
Fill —dix lo ermità—, Déus és pacient en
quant soffer que hom, qui és sa creatura e és
creat a honrar, amar e servir ell, lo desonre e
menysprea en est món per vils coses e per peccat;
e car Déus ama sa semblança en hom, e
Déus ha paciència, per açò vol que hom haja
paciència, per tal que per paciència sia a Déu
semblant. Tant ama Déus paciència, que la
humana natura que près, volch que hagués
paciència en ésser Jhesuxrist venut, pobre,
menyspreat, turmentat, desemparat, mort. Aquesta
pasciència volch lo Fill de Déu haver en
humana natura, per ço que hom, per honrar
Déu, vulla haver semblança en paciència, per la
qual sia a Crist semblant en sostenir pobrea,
turment, mort, per la honor, amor, de
Jhesuxrist.
Fill, Jhesuxrist és molt pacient en molt
hom a qui ha donades moltes de riqueses,
honraments, en est món, los quals lo porien
fer honrar, amar e conèxer, e no ho fan; e
Crist soffer la desonor que li fan en est món;
mas en l'altre setgle cauran en la ira de Déu,
ço és saber, que Déu los maleyirà a foch
infinit.
Fill, per paciència esdevé consolació e plaser,
e per ira esdevé lo contrari; car consolació
és en los hòmens pacients con han sostenguda
elcuna pena que ira dóna a forts coratge
qui no s'enclina a vensiment per ira, la
qual dóna tristícia e malenança a coratge qui
a moviment de ira se leix manar e vençre.
Ira comença en la volentat, qui sobtosament
se mou sens deliberació de enteniment
ne de memòria; car tant és iverçós aquell moviment
de mala volentat, que empatxa la memòria
a menbrar, e lo enteniment a entendre
Déu e les semblances que hom ha de Déu, e fa
a hom menysprear los menaments de Déu e la
glòria celestial e les infernals penes, e rent
hom enaxí com enbriach e axit de son seny.
Mas con se sdevé que hom és irat en la pena
del cor, e hom contrasta ab paciència, fortitudo,
a la ira, adonchs la memòria e lo enteniment
han deliberació a remembrar Déu e les
sues semblances, e tem hom Déu offendre. E
adonchs hom, per esta manera, pot vençre ira,
en lo qual venciment atroba hom plaser e
alegrança.
Esdevench-se
perlava ab
rahó ço que deÿa, e totes ses peraules eren humils
e bé ordonades. Les peraules del hom foyll
eren erguylloses, vilanes, e sens tota rahó. Estant
que lo hom savi e lo hom foyll eren en aytals
peraules, esdevench-se que
en son coratge moviment de ira, per la qual
sentí passió, e desordonaren-se les peraules que
deÿa. Estant lo hom savi enaxí, ell se meraveyllà
fortment de sí mateix, com per la foyllia
e la ira del hom foyll, ell se era cambiat
ne mogut ne acostat a ira. Dementre que lo
hom savi enaxí se meraveyllava, la memòria
hac deliberat a remenbrar, e lo enteniment a
entendre pasciència, fortitudo, caritat, e les altres
virtuts que a paciència ajuden contra ira.
Molt plach al savi hom con menbrava e entenia
pasciència e les altres virtuts, e adonchs ell
entès que per ço fo temptat de scomoviment
de ira, que hagués occasió de haver paciència,
per la qual e ab la qual fos a Déu semblant en
paciència. Lo savi hom près paciència en son
coratge ab fortitudo, e al foyll hom fo pascient,
humil, e de dolces e humils paraules, ab les
quals convertí lo foyll hom a peraules veres e
humils; e ab contracció de cor e ab làgremes
en hulls, li féu atorgar veritat, la qual d'ebans
negada havia.
Era
ciutat. Cas se sdevench que lo poble de aquella
ciutat féu vers lo rey trayició e engan. Car
lo rey en aquell poble molt se confiava, e occasió
no
fo molt irat contra aquell poble. Estant,
lo rey en sa ira e passió molt gran (car ira
dóna pena a hom tota hora que en hom està),
dia cogitava lo rey en lo falliment que aquell
poble havia feyt. Enaxí con començà a menbrar
e entendre lo falliment de son poble, començà
a sentir ira e despagament en son coratge, e
hac trebayll e pació de ço en què cogitava. En
trebayll e en subjugació de ira estech lo rey
longament, e desijà que ell hagués tant de poder,
que tot aquell poble, qui havia feyt altre
senyor, pogués destruuir e auciure. Hon més
lo rey en açò cogitava, pus fortment se ira
muntiplicava, e crexia la pena que la ira li donava.
Meraveyllà
pena per ço que cogitava, e considerà con Déus
havia gran ira contra tots aquells qui li fan
trahició e vilania, e qui per vanitats lo desàman.
Dementre que ell en Déu pençava, e en
lo falliment que
que era en peccat de ira, e clemà mercè
a Déu que li perdonàs e que hagués vers ell
pasciència. Con lo rey ach remenbrada pasciència,
e en Déu hac sperance, ell sentí que
en son cor no era la pena que hi solia ésser
adonchs con pençava en la trayició de son poble.
E adonchs lo rey dix estes paraules:
"Gran meraveylla és que hom deman perdó
e que no vulla perdonar, e que vulla en altre
pasciència e no la vulla en sí mateix; e meraveylla
és per què de la servitut e mala senyoria
de ira, e de la pena que ira dóna a hom,
no
hom ha fets a Déu, e ab desijar pasciència ésser
en sí mateix e en Déu, en lo qual haja
sperança."
Era
tractava
Déus fos amat, conegut e servit per tot lo món.
Aquest hom, per ço car no era hom rich ne
honrat ne poderós, no abastava per si a trectar
lo negoci qui era molt gran, e anava a
los prelats, prínceps e grans senyors que Déus
ha molt honrats en lo món, e als quals ha donat
gran poder, e pregave
aquell negoci. Esdevench-se
de aquell negoci ab
e
menyspreà e tench a nient. Molt se meraveyllà,
aquell hom, del prelat qui tan poch preava lo
honrament de Déu, e començà a sentir, en son
corage, ira e pena. Dementre que ell sentia
ira e pena, ell se meravellà fortment com podia
sentir ira, pus que tan noble negoci tractava
e desijave, e cuydà
vici. Longament considerà lo bon hom en ço
de què
per ço que li ajudàs de aquella ira que sostenia;
la qual pasciència no li ajudà. Remenbrà
lo bon hom la pasciència de Crist e de
los apòstols, e adonchs muntiplicà pus fortment
la ira en què stava; car hon pus fortment
remenbrava la pasciència de Crist e dels apòstols,
pus fortment veia que lo prelat era a
Crist dessemblant e colpable. Meraveyllà
bon hom com pasciència sa ira no vensia, e la
pena que sostenia de son cor no gitava. Longament
se meraveyllà enaxí aquell hom, tro
que conech que aquella ira no era vici, car si
ho fos, ab pasciència no hagre concordança.
—Sènyer—dix Fèlix—, meraveyll-me com
aquell hom sostench pena, depús que conech
que aquella ira que havia no era vici, e que
ab pasciència se concordava—. —Fill —dix lo
ermità—, aquell hom havia pena car amava la
honor de Crist, e veïa que lo prelat la desamava;
car si pena no hagués, no hagre pasciència
ne fortitudo, car tota hora duran en hom
pasciència e fortitudo, donant pasció en desijar
elcuna cosa que vage a compliment.
En una ciutat havia
noble e poderós de riqueses e de amidis. Lo
príncep de aquella ciutat era malvat hom e de
mala manera. Aquell príncep era de ten malvades
custumes, que aquella ciutat malmetia
e destrouia. Car lo burguès amava la ciutat,
e car era hom just e savi, havia molt gran ira
de la malea del príncep e del destrouiment de
aquella ciutat.
hac fet
e lo burguès ne fo en ten gran ira, que ell cogità
com mogués-li tot lo poble de la ciutat e
que auciés lo príncep. En volentat fo lo burguès
que metés en obra ço que cogitava, troque
remenbrà justícia, leyaltat, caritat, e entès
que ell devia haver pasciència sots la volentat
de Déu, qui aquell príncep los havia donat
per senyor natural; e penedí
consideració la qual havia haiida en auciure son
senyor. Meraveyilà
que és peccat mortal, la qual hac contra son
senyor, pòch en ell venir, pus que ell desijave lo
bé e la utilitat de la ciutat; emperò entès e
dix que la ira que havia del mal de la ciutat no
era vici, mas que havia elcuna semblança ab
la ira que hac en auciure son senyor, per ço
com li deffallí fortitudo a destrouír la semblança
que la
ésser destrouida ab paciència.—
[LXXVI]
DE BENAUYRANÇA E MALAUYRANÇA
—En Déus és bontat, d'on ve benevuyrança
ça en hom, contra la qual benevuyrança és malaurança,
que és dessemblant a la bontat de
Déu; la qual bontat enforma a sa semblança
benevuyrança de hom, per la qual ha complíment
en celestial glòria de tot ço que és
desirable.
Amable fill —dix lo ermità a Fèlix—, la
bontat de Déu és gran, e per ço en lo món
influeix gran semblança de sí matexa en los
hòmens, ço és, gran benevuyrança; car molt
és gran benevuyrança a hom, que sdevenga
de no ésser en ésser per manera de creació,
e que Déus li dó senyoria e noblea sobre
totes les coses que són a servici de hom. Encare,
endemés, que Déus li dó memòria e enteniment
e volentat, que pusca menbrar, entendre
e amar Déu e sí mateix, e totes les coses
qui a benevuyrança se covenen. Encare,
que dóna Déus a hom benevuyrança con lo
apela ab ell ésser en glòria sens fi.
Fill, Déus benehuyra hom, e ha-li donada opportunittat
com ús de sa benevuyrança; mas
con hom se enclina a malesa e
a Déu per peccat, adonchs de benevuyrança
se enclina a malevuyrança, en la qual és
contra benevuyrança, e cau en la ira de Déu
qui
tot hom que no fos, que no fa con és, si cau en
melavuyrança e en la ira de Déu.
En moltes de maneres, fill, dóna Déus benebuyrança
als hòmens, e en moltes de maneres
los hòmens caen en malevuyrança con
fan contra le benevuyrança que Déus lurs dóna
e no la volen pendre a honor de Déu e a utilitat
de ells mateixs; e per açò, fill, se deu
hom molt meraveyllar en est món, car no és
negun hom que si ha necessitat de elcuna cosa
temporal, e hom la li vol donar hó prestac
hó vendra, que no la prenga volenter, hó per
do, hó per préstech, hó per venda; e la benevuyrança
que Déus dóna, a penes veem negun
hom qui reebre la vulla a honor de Déu,
ne a profit de sí mateix, ne ha esquivar
malevuyrança.
Amable fill, la major benevuyrança que hanc
Déus donà a hom, e que Déus major pòch donar,
fo con benevuyrança la humanitat de Crist
que fos
és major benevuyrança, que ha major
acostament e major semblança ab la bonea,
granea, eternitat, poder, saviesa, volentat, e ab
totes les dignitats de Déu, que neguna altra
benevuyrança, ne que totes les altres benevuyrances.
E per aquella benevuyrança, fill, són
esdevengudes e creades totes les altres
benevuyrances.
Aprés la gran benevuyrança de Jhesuxrist,
fo la benevuyrança de nostra Dona, qui és major
que neguna altra benevuyrança. Aprés la
benevuyrança de nostra Dona, és gran cella
dels àngels e dels apòstols, profetes e màrtirs.
E la major benevuyrança que Déus pusca donar
a hom en est món, és que li dón gràcia
que en est món sia pobre, trebayllat, menyspreat,
turmentat, mort per lohar, amar, conèxer,
honrar e servir Déu, e aportar a via de
salut aquells qui per ignorància e per via de
peccat van a perdurable dempnació.
—Sènyer —dix Fèlix al ermità—, fort me
meraveyll per què Déus dóna en est món, a
hom, beneuyrança dels béns temporals, e a altres
no darà riqueses, ne sanitat, ne honrament,
ans esteran en est món en pobreas e en trebaylls
e en malenanças.
—Fill —dix lo ermità—,
fills. Al die que aquell hom morí, amdoses sos
fills lo pregaren que ell los donàs sa gràcia e
sa benedicció. Lo pare dix a aquells
qual de 'ells volia que li lexàs grans riqueses
que havia, e que al altre lexàs les bones custumes
que havia. Lo fill major demenà les riqueses,
e lo fill menor demenà les virtuts; en les
quals virtuts hac lo fill menor major benevuyrança,
que lo fill major en ses riqueses.
—Sènyer —dix Fèlix—,
peccadors, e Déus donà gràcia a la
de peccat, e benevuyrà-lo Déus en haver virtuts,
honraments e riqueses en est món; e l'altre
hom Déus lexà estar en peccat, en lo qual
fo tro al dia de la mort. Hon, com Déus sia
just, bo, piadors, poderós, meraveyll-me per
què pus a la
per què no perdonà al altre, ne per què lo lexà
morir en maledicció.
—Fill —dix lo ermità—, en
havia
e a los altres punia con havien feta injúria
contra ell. En aquella província havia
rey qui a tot hom perdonava, e negun hom
no punia de neguna injúria que faés. Altra
rey havia en aquella província qui a negun hom
no perdonava, ans punia tot hom qui faés malefici.
En la terra del emperador havia molts
habitadors, car misericòrdia e justícia se concordaren;
e en les terres dels
pochs habitadors, car justícia e misericòrdia
no s'í acordaren.
Era
e a
qüestió lo rey per què volch donar al
castell e al altre cavall, pus que emdosos
los cavallers eren eguals en noblea e en bonea
e riquesa. Jutjat fo, en la cort del rey,
que lo rey, a demostrar la francha volentat,
de son franch voler volch donar, segons que ho
requerí franquesa de son voler e poder,
—Sènyer, los gentils e los hòmens qui són en
error ignorantment, ¿pèr què són en maleuyrança,
en la qual los fa Déus néxer, pus que
van a perdició?—. —Fill, la malevuyrança en
què hom sta per lo peccat original, és diversa
a la malevuyrança en què són los malevuyrats
peccadors; car aquella dels infaels és per peccat
original, e de los mals cristians és per peccat
actual.
—Sènyer, meraveylle me dó que hom pusca
ésser benevuyrat hó malevuyrat per costel·lacions,
ne per cors de natura; car si ho era,
no
per la bonea de Déu e per la sua justícia—.
—Fill,
que la aygua movia totes les vegades que
aquell hom se volia; e con volia que la aygua
no mogués aquella roda, ell hi metia
e fermave
no la podia moure.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per què Déus fa
benevuyrança a
de altre hom, com sia cosa que tots los
hòmens sien de
spècia? —.
—Fill —dix lo ermità—, a
foren comenades moltes oveylles. Aquell
pastor
tots dies, per guardar e deffendre les oveylles
dels lops.—
Entès Fèlix que la semblança de príncep
és servitut, estant dejús a ésser per poble
guardar e regir, per ço que a Déu sia agredable;
e meraveyllà
té per benauyrat en ésser príncep, pus que és
sotsmès a costehir son poble. Fèlix demanà al
ermità ço de què
estes peraules: —Fill, benevuyrança pus
prop és a libertat que a servitut; mas con foll
príncep consira la honor e la senyoria que ha
sobre son poble, e no consira lo deute a què és
tengut en ésser príncep, adonchs se té per benevuyrat
de ço en què ell sdevé malevuyrat;
mas con príncep entén la honor e la senyoria
per què és príncep, e
e trebaylla per tenir en pau e en dretura
son poble, adonchs és benevuyrat e usa de sa
benevuyrança—. Entès Fèlix les peraules del
ermità, e dix que fort se meraveyllava de tant
príncep qui és en malevuyrança e cuyda ésser
en benevuyrança.
[LXXVII]
DE LEYALTAT E DE DESLEYALTAT
—Leyaltat està en coratge vertader, enfortit
per caritat, temor, justícia, sperance; lo qual
enfortiment és de fortitudo, que perticipa ab
les virtuts en concordança, ab les quals és contra
los vicis en contrarietat. E deslayeltat fa
de ço lo contrari.
—Fill —dix lo ermità—, Déus ha donada
leyaltat en hom, per ço que
fiar en l'altre en dir-li sos secrets, hó en demanar-lo
de concell, hó en comanar-li sos infants,
hó sa muller, hó sos diners, hó ses pocessions,
e les altres coses semblants a aquestes;
car a totes estes coses és leyaltat necessària.
Déus ha comenat a hom sí mateix en lo
món, car tot hom, en quant creatura, és de
Déu, e Déus comana a hom ço que ha en hom,
per ço que hom rete sí mateix a Déu per bones
obres. E Déus comana a hom son honrament,
son menbrar, entendre e amar, lo qual ha en
hom, ço és saber, que Déus vol ésser honrat,
servit, en ésser menbrat, entès, amat per hom.
Jhesuxrist, con se
sent Pere la Sgleya, e a sos conseqüents; e a
a la pastura, hon per sí mateixes no saben
anar, e a la font, a la qual sens lo pastor anar
no sabrien. Fill, Déus ha comenat a la
ànima los
ànima los guart ab son menbrar, entendre e
arnar.—
De aytals comandes e de moltes de altres,
perlava lo ermità a Fèlix, per ço que en les
peraules Fèlix apercebés e entesés com leyaltat
és necessària a comanda; e com desleyaltat hi
és, és cosa perillosa. Longament cogità Fèlix
en les peraules que lo ermità li deÿa, e consirà
con lo món és en malvat stament; e meraveyllà
com leyaltat és tan pocha, e com
desleyaltat és tant muntiplicada; e dix al ermità
estes peraules: —Sènyer, si lo món fos
majorment en bon stament que en mal, fóra en
món més de layeltat que desleyaltat; mas, car
lo món és més en mal stament que en bo, en
quant són més de mals hòmens que bons, per
açò appar maniffestament que en lo món és
major deslayeltat, e leyaltat és menor. On, con
leyaltat sia per Déus amada, e deslayeltat sia
en la ira de Déu, fort me meraveyll en què
pren, ne per qual cosa se sdevé, que deslayeltat
sia major que leyaltat.
—Fill —dix lo ermità—,
molt santa vida, lo qual era molt trebayllat en
regir son poble; car aquell poble era molt mal
acustumat, e lo rey no podia sostenir lo trebayll
que havia en regir e governar aquell poble.
Una vegada se sdevench que lo rey fo en
oració, e pregà Déus que donàs a son poble
gràcia com fos en bones custumes, hó que
tragués de aquesta vida, car no podia sostenir
lo trebayll que havia en regnar e posseir son
poble. Dementre que lo rey feÿa esta oració,
vijares li fo que hoys una veu que deia: "En
la granea del falliment de ton poble vol Déus
que muntiplichs te benavuyrança en convertir-lo,
ab ton trebayll, a via saludable".—
Entès Fèlix la semblança, ço és saber, que
deslayeltat és tan gran per ço que leyaltat pusca
més muntiplicar en destruuir deslayeltat;
car aytant con major deslayeltat destruuirà, de
aytant més muntiplicar porà. Adonchs entès
Fèlix que los mals, les errors, los vicis qui són
en lo món, soffer Déus que sien grans, per ço
que hom ne pusca muntiplicar e adur majors
béns, majors virtuts e majors hordonances.
—Fill —dix lo ermità—,
cadeüs en
hac fam, e volch anar a menjar, mas hac
paor que si ella se pertia de sos cadells, que
lo lop no
e comenà-li sos cadells, car hac fiança en ell
que hagués leyaltat, pus que ella li comenà
sos cadells. La cadella comenà al lop sos cadells
e anà menjar a la casa de
qui la cadella era. Con lo lop víu denant sí
los cadells, qui eren bells e graces, e consirà
que si aquells crexien li serien contraris; d'altre
part consirà que la cadella no li comenà
sos cadells per caritat, mas temor; e encare,
per la gran fam que el lop havia, aucís lo lop
los cadells e menjà
la cadella vench e atrobà que lo lop havia menjats
los cadells. Molt se meravellà la cadella
del lop com pòch haver desleyaltat, pus que
ella en ell se fiave; e lo lop se meraveyllà de
la cadella com li pòch comenar sos fills, pus
que los nodria a contrestar al lop si volia menjar
de les oveylles del pagès, de qui la cadella
era. La cadella reptà lo lop de desleyaltat,
dient-li que de tota confiança e comanda se deu
seguir leyaltat, pus que leyaltat és per ço que
pusca ésser conservada comanda e confiança;
e lo lop se escusà e manassà a la cadella.
Eren marit e muller que no podien haver negun
infant, e havien gran riquesa,
sdevench que
querir almoyna. Lo bon hom e la bona dona
prengueren per fill aquell infant, e nodriren-lo
al pus bellament que pogueren, e preposaren
que aprés lur mort lo faessen hereter de
tots lurs béns. Lo prom e sa muller vengueren
a la mort;
e tot l'àls li jaquiren. Aprés lur mort, lo malvat
fill no volch negun dels
lur ànima, ans se meraveyllà com se eren puguts
fiar en ell, e no
que ell havia feta devers ells.
En
de
Aquell cavaller havia bella muller,
la qual molt amava. Sa muller e son castell
comenà a
Con lo cavaller fo en lo palegrinatge, lo
scuder jach ab la muller de son senyor, e trahí-li
son castell, lo qual liurà a
enamich de son senyor, qui ab son senyor ac
guerrejat longament. Tots los hòmens de aquell
castell e de tota la terra se meraveyllaren
del scuder com havia feta ten gran desleyaltat;
anans que la deslayeltat hagués feta,
no
comenada sa muller ne son castell, e meraveyllaren-se
con l'escuder hac feta la deslayeltat.
Con lo comte ac lo castell, ell près l'escuder
e demenà-li per què havia trahit son senyor,
e sa muller. "Sènyer", dix l'escuder,
"jo no amé anch
amor; e car ell me comenà ço que no
comenar sens amor vertadera, leyal, per açò
una pocha de amor que jo havia a mon senyor
per lo bé que
tenir leyal ne m'à pogut deffendre de deslayeltat."
Lo comte reprès lo scuder, e dix que
jasfós ço que la amor pocha que ell havia a
son senyor no abastàs a ell en ésser leyal, elmenys
degra abastar la confiança e la amor
que son senyor havia en ell, que li comenava
tot quant havia. Adonchs lo comte mandà que
hom faés morir l'escuder a mala mort; e con
lo cavaller fo vengut, ell li reté sa muller e
son castell, e dix-li que no volia pus sostenir
neguna cosa qui fos venguda per trahició ne
per deslayeltat. Tots los hòmens de la terra
tengueren lo comte per leyal, e lo senyor del:
castell se féu de grat son hom, e tench lo castell,
e quant ac, per lo comte.—
[LXXVIII]
DE ENSENYAMENT E DE VILANIA
—Ensenyament és plaser ordonat de vista
corporal e de hoyiment agredable. E per ço
vol Déus que los hòmens sien ensenyats en
saludar, en convidar, en proferir, en dir peraules
ensenyades, e en fer plasers los uns als altres;
car per aytals ensenyaments fets defora
lo cors del hom, entra de dins plaser a la ànima,
per lo qual plaser se spandeix son remenbrar,
entendre e amar en caritat, justícia, humilitat,
e en les altres virtuts semblants a
aquestes.
Ensenyament e cortesia fa los hòmens vestir,
menjar, beure, anar, estar, perlar, e axí de
totes coses, segons que
ço tot lo contrari. E per açò, fill, és meraveylla
de tant príncep e alt baró, e de tant hom,
com són tan vilans, tan mal ensenyats en dir e
en fer vils, sutzes feyts, per los quals a Déu
e a les gents són desagredables.
Fill —dix lo ermità—, molt hom és ensenyat
e cortès en ses peraules e en sos feyts
per tal que sia agredable e plaent a les gents,
per les quals vol ésser amat, honrat, lohat, servit;
e de aytal ensenyament se deu hom meraveyllar,
car res no val, ans és noïble, en quant
n'à hom vana glòria, e ho fa hom per haver
vana glòria; encare, que dóna pena e trebayll
a hom. Mas de ensenyament e de cortesia que
hom vol haver per ço que les gents lohen, onren,
benesquen Déu en hom ensenyat, cortès,
de aytal ensenyament no
si és en hom, majorment en los grans senyors
en què Déus pot ésser més amat e servit
que en los altres hòmens, e en qui sta mils
ensenyament e cortesia que en altres hòmens.
En
emperò moltes vegades havia consciència
del peccat que feÿa, e pregave Déus que li
donàs gràcia que axís del peccat. Una vegada
se sdevench que aquell burguès estava en la
plassa ab gran re de burguesos e de bons hòmens.
Dementre que lo burguès stave enaxí,
ell ach volentat de escampar aygua, e anà a la
casa. Con en son alberch ell ach stat e complit
ço per què era anat, a ell vench en volentat
que anàs a
peccar. A la foylla fembre anà, e ab ella
peccà enaxí com havia acustumat. A la plassa
tornà lo burguès con hac peccat, e altra vegada
li vench volentat de pixar, e lo burguès considerà
en sí mateix com sacretament havia pixat
e havia feta vilania contra Déu, car avia
peccat ab la fembra, e hac consciència e contricció
de cor. Estant lo burguès enaxí, ell
considerà per quant pixeria denant tants a la
plaça, e no
ho faés: tal vergonya li
se meraveyllà lo burguès com havia vergonya
de pixar denant los hòmens, e no havia aüda
vergonya de Déu e de remenbrar, entendre e
amar peccat; car pus gran vilania és desobayr
Déu e ensutzar sa ànima de vil menbrament,
entendre e voler, que no és pixar denant hom.
Era una dona casta, mas deïa peraules sutzes
e leges tot dia. Una donzella estave ab la
dona, que era foylla e sotsmesa al peccat de
luxúria, mas per res no diguera
ne vilania.
donzella hac peccat ab
cantava la missa a la dona. Estant la dona
e la donzella a la missa, la dona dix una vilana
peraula e sutza. Molt se meravellà la donzella
de la vilana peraula que la dona dix, e majorment
en tan honest loch con era adonchs
con hoyia la missa; mas no
donzella de sí matexa que peccava ab lo clergue,
ne
la missa lo dia que ab ella peccat havia.
A la taula de
pobre mal vestit, lo qual era hom sant e de bona
vida. Lo majordom de aquell baró vilanament
levà aquell sant hom de la taula, car
no li era vijares que hom vestit tan vilment
com ell era vestit, degués seser a la taula de
tan noble baró. Fortment se meraveyllà
cavaller, qui ,era de cort, de la vilania que el
majordom havia feyta contra lo sant hom, lo
qual ell sabia molt sant e de bona vida, e sabia
que lo baró era hom vill e de vilanes peraules.
Fill —dix lo ermità—, en
rey qui era molt ensenyat e cortès a totes gents.
Aquell rey era hom dreturer e qui havia moltes
bones custumes. Esdevench-se que per aquella
ciutat passà
comte, la qual dona anava en romaria a
sent Jacme. En lo hostal de aquella dona eren
peraules vilanes e leges de Jhesuxrist e de nostra
Dona; e ten leges eren les peraules, que
la comtessa, ne hac molt gran vergonya con
les oyí, e dix denant son oste que molt gran
meraveylla se donava del rey de aquella ciutat,
com sostenia que tan vilanes peraules hom
digués de Déu e de nostra Dona, e majorment
com lo rey fos ten ensenyat, segons que ella
havia oÿt dir.
En una plassa stava
deÿa vilanes peraules e mal ensenyades de
dona que era en aquella ciutat. En aquella
plaça estava
aquella dona, lo qual ab peraules ensenyades e
humils escusava la dona del falliment que lo
hom erguyllós li alevave; lo qual, devant tots,
desonrà e ferí aquell mascip, per son erguyll
e per sa vilania. Tots se meraveyllaren del
hom erguyllós del falliment que feyt havia, e
meraveyllaren-se del mascip qui ab tan gran
pasciència sostench la vilania que lo malvat
hom feta li havia.—
[LXXIX]
DE VERITAT E FALSETAT
—Veritat e falsetat són contraris, e han major
contrarietat en les coses grans que en les
coses menors, com sia cosa que en les coses
grans haja major poder de contrestar, que en
les coses poques.
—Fill —dix lo ermità—, Déus és veritat, ço
és saber, Déus és sa matexa veritat; e la veritat
que és en home e en les altres creatures,
ha
ha veritat creada a sa semblança; contra la
qual semblança és falcetat, que és en hom esdevenguda
per peccat, per ço que la veritat
creada sia contrària a sa semblança, ço és saber,
a la veritat increada.—
Hoyí e entès Fèlix les peraules que lo ermità
deÿa de veritat e de falcetat. Meraveyllà
de falcetat, qui és major en lo món que veritat,
com sia cosa que veritat creade contraste
a falcetat ab ajuda de veritat increada, qui
és major que tot lo món. Per la meraveylla
que Fèlix havia, dix al ermità estes peraules:
—Sènyer, una vegada oyí dir, en
que a
salvació, ne són
via de dempnació; d'on jo
com Déus soffer que veritat, que és a sa
semblança, sia en est món en ten pocha quantitat,
ne que falsetat sia enaxí muntiplicada.
—Fill—dix lo ermità—, Déus Pare és veritat,
e de sa veritat matexa engenra Fill e
spira sant Spirit, que són veritat. Hon, com.
la veritat creada haja alcuna semblança a la
veritat de Déu, per açò vol Déus que enaxí com
ell, en sí e de sí, ço és, Déus Pare, engendra
e spira en granea de veritat, que enaxí los hòmens
qui són en veritat e en via de salvació,
muntipliquen, ab lur veritat, veritat en los infaels
e en los malvats crestians, qui són en via
de dempnació; lo qual muntiplicament no porien
ten bé fer si falcetat era en pocha
quantitat.—
Entès Fèlix com la error e la falcetat qui
és en los hòmens de aquest món, és gran, per
ço que en son gran destruuiment se
gran veritat; mas meraveyllà
per què aquells qui són en veritat, no han gran
cura de destrouir falcetat e de muntiplicar veritat,
pus que falcetat és gran per ço que se
pusca seguir gran veritat.
—Fill —dix lo ermità—, era
qui anava per lo món dient veritat a les gents
per ço que la amassen e que falcetat destruuissen.
dix a
e dix-li que ell no observava los Evangelis en
paupertat, ne los obehia en quant dient que hom
vaja preÿcar per tot lo món veritat de Déu.
Aquell prelat fo molt indignat contra lo sant
hom, lo qual féu metre en carçre, hon estech
longament. En tristor estave lo sant hom en
lo carçre, per ço cor no podia anar per lo món
dient veritat; e meraveyllà
vençuda veritat. Mas considerà lo sant hom
com ab veritat vensés falcetat, e estant en son
carçre ac paciència, fe, caritat, humilitat, esperança,
justícia, prudència, fortitudo, temprança,
ab les quals vencia e destrouia en son
coratge falcetat, en lo qual destruuiment muntiplicava
en ell veritat, per lo qual muntiplicament
havia consolació e benenança.
—Sènyer —dix Fèlix—, veritat ha poder
en manifestar sí matexa, e falcetat ha poder en
significar que ella sia veritat e que veritat sia
falcetat; e per açò són fort meraveyllat com
falcetat ha ten gran poder, e com veritat no
l'à major; car pus greu cosa és significar que
ço qui és no sia, e que sia ço que no és, que no
és manifestar ço que és que sia, e ço que no
és que no sia.
—Amable fill, denant
e l'altre juheu. En la disputació de tots
fo ordonat en quina manera fos al gentil significada
veritat e falcetat, per ço que lo gentil
prengués veritat e que lexàs falcetat. L'ordonament
fo aytal, ço és saber: que aquella lig que
ab les dignitats de Déu e ab virtuts creades,
hauria major concordança, e qui als vicis seria
pus contrària, covenia ésser vera, e les altres,
contràries a ella, covenian ésser falces. E açò
per tal cor en Déu és granea de bonea, eternitat,
poder, e axí de totes les altres virtuts; e
encara, car granea de bonea, eternitat, poder
de veritat, ha major concordança ab majoritat
de virtuts, e contradiu pus a vicis, que no ha
poquea de veritat. Disputant per aytal ordonament,
provà lo crestià ésser sa lig en veritat,
e totes les altres ésser en falcetat, segons que
és provat en lo Libre del Gentil, e segons que
en la Art demostrativa se conté.
—Sènyer —dix Fèlix—, meraveyllar me fan
vostres peraules ; car, segons que vós deïts, leugera
cosa seria que per aquexa manera hom
destrouís la error que és en los infaels, e la
falcetat que creen, ab la veritat de la fe dels
crestians. Hon, com sia cosa enaxí laugera,
gran meraveylla me dó per què no
falcetat, pus que pot ésser destruuida per
veritat.
—Fill —dix lo ermità—, veritat sens caritat,
fe, sperança, prudència, justícia, temprança,
fortitudo, castedat, humilitat, consciència, paciència,
contricció, diligència, e axí de les altres
virtuts, no ha ten gran poder com ha falcetat,
que és muntiplicada ab gula, avarícia,
luxúria, supèrbia, enveya, ira, e axí de los altres
vicis. E enaxí, fill, veritat no ha poder
contra falcetat, a qui molts vicis ajuden. —
Plorà lo ermità, e dix en plorant, a Fèlix, estes peraules:
—Los corsos celestials, les plantes,
les bèsties, aucells, peixs, e tota la obra
natural e spirital de aquest món, signifiquen
la virtut de Déu e de los articles a hom; e hom
no la gosa recomptar als fills de falcetat, per
pahor de trebaylls, e de mort, e de perdre los
vans delits temporals. E Jhesuxrist, per mortifficar
en hom falcetat e vivificar veritat, donà
eximpli a hom com no temés falcetat ne
los trebaylls que dóna, pus que
veritat, per la qual Déus fos amat, conegut,
honrat e servit; e per açò Crist volch
sí mateix e sos apòstols, e aquells que ell més
ha arnats en est món, liurar a pobrea, trebaylls,
mort, per manifestar veritat. E tot açò quaix
res no val en lo món, segons lo temps en què
ara som, ans han los de més vergonya de dir
veritat e de lohar Déu, e hom tem més lo blasme
de les gents que no fa la ira de Déu—. Meraveyllà
Fèlix, e dix que ver deÿa lo ermità,
e que En Diria_hom encare vivia, segons que
lo ermità deÿa.
—En una praderia molt bella, encontrà
hom sant ermità Veritat qui plorava, e de los
prínceps, prelats, cavallers, burgueses e de tots
los hòmens de aquest món se clemave. Consolar
volch lo ermità Veritat, e meravellà
com de tots los hòmens de aquest món se clamava.
"Sènyer ermità", dix Veritat, "jo no
pusch ésser consolada dementre que falcetat
sia en est món tant amada e lohada, e haja
tants de servidors mantinedors; ne jo no pusch
estar que no
com pus fortment no
car jo veig que falcetat ha servidors qui
molt més trebayllen per falcetat, que no fan los
meus per mi. Donchs, ¿com seré jo consolada,
ne quals coses són aquelles en què pusca ésser
alegrada, pus que a penes gós ésser nomenada
e amada?". "Dona Veritat", dix lo ermità,
"
contra
ésser pobre e fill de veritat, que ésser rich
e fill de falcetat. E per açò devets vós ésser
alegrada en aquell qui tant vos ha amada."
Con lo ermità ach dites aquestes peraules, Veritat
cridà, plorà e planyé pus fortment que no
solia. Molt se meraveyllà lo sant hom per què
Veritat, per ses peraules, havia muntiplicats sos
plors, e Veritat li dix aquestes peraules: "Si
vós, sènyer ermità, sabets aqueix hom pobre
qui per diners no
prelats, grans e pochs hòmens, e de aquests
molts, qui
són enamichs e desobadients per paor de falcetat,
qui
lo ermità e membrà com falcetat ha molts servidors,
e ab Veritat plorà longament.
Amable fill —dix lo ermità a Fèlix—, ¿per
què no plores e no planys la desonor que veritat
pren en lo món? Remenbra com són gents
qui creen en ídoles, e en lo sol e altres coses
de qui fan déus stranys. Veges com sarraÿns
de Déu creen falces coses, e açò mateix dels
juheus qui són enfre nós, e de Crist e de nostra
Dona dient vilanes peraules, e lo desonren,
e lo blastomen falçament, sens que nós no
en prenem guarda a neguna cosa. Veges, fill,
en los crestians com falcetat ha en ells gran
senyoratge. Si açò menbres e entens e desames,
mereveylla serà si no plores—. Plorà Fèlix
per ço que lo ermità deÿa, e per ço car aïrava
falcetat, e la honor de veritat desijave.
—Deïa
santa trinitat de Déu e de la sua encarnació,
no
aquell hom de ço que lo clergue li
deÿa, car semblant li era que si era ver ço que
el clergue deia, seguir s'ia que la falcetat, qui
és contrària a la veritat, que és pus manifestable,
no fos demostrable, e seria creïble ésser
falça, enaxí com la veritat ésser vera; la qual
cosa li paria incovinent molt fortment. Encare
se meraveyllave aquell hom de ço que
deÿa, com, si era veritat ço que deÿa, seguir
s'ia que
degués tant entendre Déu, al qual és creat per
ço que
coses mundanes, a les quals no és principalment
creat per ço que les entena; e açò mateix
se seguira de la memòria e de la volentat,
que
[LXXX]
DE MÈRIT E DE COLPA
—Amable fill —dix lo ermità—, en quant
entenem mèrit per bona obra, deïm que és contrari
a colpa, que és per malvada obra; e lur
contrarietat és gran, segons que la obra que
és bona, e la hobra que és mala, és gran.
Fill, per gran mèrit és guanyada gran glòria,
e per gran colpa se segueix gran pena; e
per açò granea de virtuts muntiplica granea
de mèrit; e granea de vicis muntiplica granea
de colpa.
En Déu sta granea de larguesa, de justícia,
de misericòrdia. La granea de larguesa dóna
a hom granea de virtuts, e la justícia, segons
la granea de les virtuts, reguardona los hòmens
per mèrit. Mas la larguea dóna més que lo hom
no pot aconseguir per mèrit, car no pot haver
ten gran granea de virtuts com la larguea li
pot donar; e per açò dóna larguea més que
hom no mereix.
La misericòrdia perdona colpa e dóna sobre
mèrit, e perdona més que hom no pot demenar
perdó ne fer penitència; car misericòrdia
e larguesa són en Déu una cosa matexa.
Mas la justícia no poneix hom sens colpa de
hom, e cové ésser ayten gran la colpa de hom,
com lo puniment que justícia fa de hom peccador;
car si justícia punia hom, e a hom donava
major pena que la colpa de hom, defalliria
justícia en granea; la qual cosa és impossible,
com sia cosa que justícia e granea són
en Déu una cosa matexa.—
Molt se meraveyllà Fèlix de ço que lo ermità
deïa de la justícia e de la colpa, car vijares
li era que la justícia punís e donàs major pena
a hom, com li dóna pena e trebayll sens fi,
que lo peccat que hom fa, qui ha fi. Conech
lo ermità que Fèlix se meraveyllà de ço que ell
deïa, e dix estes peraules:
—Era
amava més que Déu, cor, con aquell bisbe se
morí, lexà al nebot
los pobres de Crist no lexà mas
bisbe era stat hom avar per ço que pogués
enriquir son nebot, e morí en peccat de avarícia.
Car lo bisbe amà més cosa finida que
infinida, per açò fo la colpa finida; mas fo
contra infinida justícia, qui és Déu, la qual infinitat
de justícia fo tota contrària a aquella
colpa; per la qual contrarietat covench que punís
lo bisbe a pena qui no ha fi, car si no ho
faés, no fóra granea en la justícia, ne justícia
ab eternitat no haguera concordança.
Era
la justícia de Déu, car aquell rey pençava que
ell era posat en major perill que negun hom
de son regne, e era-li vijares que Déus li hagués
feyt tort en quant era pus apereyllat a
peccar que negun de sos hòmens. Molt considerà
lo rey en açò, e no entenia com la grarea
de Déu lo havia posat en condició que podia
haver major mèrit, en fer bé, que negun
hom de sa terra; e per açò la justícia, enaxí
com és gran en punir lo rey per major colpa,
enaxí és gran en gaserdonar lo rey per major
mèrit. Molt plach al rey la gran concordança
que la justícia e la larguesa de Déu havien en
ell, posant ell en major mèrit per bones obres,
hó en major colpa per males obres.
—Sènyer —dix Fèlix—, gran meraveylla
me dó com hom pot haver mèrit de negun bé
que faça; car, segons que hé oÿt dir, tot lo bé
que
fa tot lo bé, donchs, ¿hom com pot haver mèrit
de fer bé? —. —Fill —dix lo ermità—,
rey condempnà
homicidi. Aquell rey manà a
que faés justícia de aquell homicidi; e lo rey
féu la justícia, e lo vaguer usà de aquella justícia;
per lo qual ús de justícia se covench que
lo veguer hagués mèrit, car si no
fóra son ús sens utilitat sua, e la justícia de
Déu deffallira en granea; lo qual defalliment
és impossible.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿en quina manera
guanya hom mèrit gran, ni per quina manera
ha hom gran colpa?—. —Amable fill —dix lo
ermità—, era
de gents e de tresor. Segons lo gran poder
de aquell rey, sa formà granea en haver lo rey
gran mèrit hó gran colpa; car si lo rey de tot
son poder fa bé, aytan gran mèrit ha com és
lo bé que fa de tot son poder; e si no fa bé de
tot son poder, e fa mal de tot son poder, ha
colpa
que
fa. E açò mateix se sdevé con fa bé; cor per
açò con fa bé ha mèrit, e con no fa lo mal ha
mèrit, segons que el bé és gran e segons que
no vol fer mal, lo qual poria fer gran.
Estave
hom era bisbe de
que stave en oració, ell cogità en la bonea de
Déu, e conech tots los béns, que Déu dats li
havia, a Déu, e a sí mateix no
Estant lo bisbe en esta consideració, vijares li
fo que no hagués negun mèrit de negun bé que
feyt hagués, car deÿa que tot aquell bé havia
Déus feyt. Per la consideració que
se seguí que ell hac oppinió que de negun
peccat que feyt hagués no hagués colpa; car
vijares li era que pus de bé no devia haver mèrit,
que de mal no degués haver colpa. En
greu temptació caech lo bisbe, e pregà Déus
que
la qual hom guanya mèrit o colpa; car vijares
li era que si ell sabés la manera, que sabés
destruir la temptació en què stave, la qual fortment
lo destrenyia e lo turmentava. Con lo
bisbe hac pregat Déus longament, vijares li
fo que se dormís, e que vaés en visió com hom
és creat a amar Déu e conèxer, en tal manera
que hom remenbre, entena e àm Déu, e que
li sia obedient e seguesca la fi a què és creat.
Estant lo bisbe en esta visió, vijares li fo que
ell digués a
"Anats per aquesta via a
aportats-me de la aygua de
al cap de aquesta via". La
fo obadient al bisbe, e anà dretament per la
via, e tornà per la via, e aportà de la aygua.
L'altre cavaller fo desobedient, e no volch anar
per aquella via, anans anà per una altre via, hon
atrobà
aportà al bisbe de aquella ayga, la qual lo
bisbe bech, e morí per lo túxech qui era en
aquella ayga.
—Sènyer —dix Fèlix—, una vegada hoí dir
que negun hom qui sia en peccat mortal, no ha
mèrit de negun bé que fassa; e de ço dón-me
gran meraveylla—. —Fill —dix lo ermità—,
eren
lech, e l'altre era clergue. Lo hom lech feÿa almoyna
per entenció que Déus lo gitàs de peccat;
lo clerga feÿa almoyna per ipocresia e
per vana glòria. E per açò, fill, lo lech havia
mèrit de bé que feÿa, car bona entenció havia;
lo clergue, car havia mala entenció de la
almoyna que feÿa, no
colpa.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual rahó ha
aytan gran mèrit, hó major,
dóna
morebatí?—. —Fill —dix lo ermità—,
fo qui havia guasanyats
retench per ço que se
hac venut lo pa, el pobre li vench denant, e
demenà-li almoyna per amor de Déu. Lo forner
donà
e dinà
ciutat hon açò se sdevench, havia
qui tenia en sa mà
donà a
Lo burguès se
de menjar. Lo burguès menjà pa e carn
e bech vi, segons que havia acustumat.
—Sènyer —dix Fèlix—, segons la semblança
que vós havets posada, par que lo forner ha
gués major mèrit que lo burguès ; car lo forner
no bech vi, cor donà lo diner al pobre, e lo
burguès no sostench neguna pena, cor donà lo
morebatí.
—Fill —dix lo ermità—, la justícia de Déu
és ten gran, que negun hom no pot perdre en
negun bé que faça; e per açò lo burguès, quant
a pena de afflicció ne pena de cors, no guasanyà
tant de mèrit per lo morebatí, com féu lo
forner per lo diner; mas car lo burguès era a
més coses tengut que lo forner, e donà més,
e aquell més pòch defallir a elcuna honor e
elcuna altra cosa necessària al burguès, per açò
e per aquella manera pòch aytant guanyar de
mèrit com lo forner.
Era
exir; e per açò scientalrnent se lexà que no
volia remenbrar ne entendre lo peccat, per ço
que no
fos tan gran. Era
romana e no la volia entendre, per ço que per
fe ne hagués major mèrit. E era qüestió qual
de aquests
de colpa.—
[LXXXI]
DE OBEDIÈNCIA E DESOBEDIÈNCIA
—Obediència e desobediència són contraris,
e per açò, fill —dix lo ermità—, car són contraris,
e per ço com obediència és virtut, cové
ésser desobediència vici, com sia cosa que
tot ço cové ésser vici que a obediència és
contrari.
—Sènyer ermità —dix Fèlix—, fort me mereveyll
de les peraules que deïts; car si obediència
és virtut, ¿com pot tant perticipar ab
desobadiència en tant home qui és pus desobadient
que obedient?
—Fill —dix lo ermità—, obediència sta en
hom en moltes maneres, segons les quals desobediència
és diversifficada en moltes maneres;
car à-y obediència sensual e obediència
intel·lectual. Sensual és con hom obeex ab les
coses corporals, axí com per los
e entel·lectual és con hom obaeix ab
les coses speritals, axí com ab menbrar, entendre
e amar. Aquestes obadiències se mesclen,
axí com en hom, qui ab les coses sensuals obeex
a les speritals, e ab les speritals obaeix a les
corporals. E açò mateix se segueix de los
senys, que la
de la ànima obaex a l'altra; e per açò se segueix
que la ànima obaex al cors, e lo cors
a la ànima, segons que les obediències perticulars
se mesclen en les universals.
Fill, era
la Evangeli, con Déus manà als apòstols que
anassen preycar los Evangelis per tot lo món,
e anassen de
compenyó, ab lo qual anava preycar los Evangelis,
e près la manera de àbit e pobretat que
Déus manà a aquells qui hirien preycar los
Evangelis. Esdevench-se que dementre staven
en aytal stament, la
vida, e hac gran paor de rriort en
hon preycaven; car
a mort. Aquell companyó obey al rey, cor
lexà
pahor de la aspra vida que menave; l'altre
compenyó se meraveyllà molt de son compenyó
com fo pus obadient al rey que a Déu, e
a les coses corporals que a les speritals.
Fill,
molt menjat e begut, e mentre menjava ell tenia
en sa mà
que si més menjava, que li fos vici e que
li faés mal. Estant ell enaxí, ell hoí
qui a sa porta demenava almoyna per amor de
Déu. Aquell rich hom vench en volentat que
donàs aquella carn al pobre; e con volch donar
la carn, ell se
Aquest fo desobadient, primerament a temprança
e a fortitudo, e en la fi a caritat; e fo
obadient a lurs contraris.
Era
molt fortment per què ell era desobedient
a castedat, e a luxúria portave obadiència.
on eren scrits los
los quals Déus menà que hom no sia luxuriós.
Adonchs ell preposà que nuyll temps no faés
fornicació. A pocha de ora que ell fo lexat
de legir lo libre, ell se sentí moviment carnal,
e anà fer lo peccat de luxúria, havent consciència
que li remordia que no faés aquell peccat,
pus que Déus ho menave, e pus que ho
avia preposat en son coratge. Con aquell hom
ach fet lo peccat, ell se
meraveyllà
e consciència, e a tan vil moviment carnal havia
obaït. Estant ell en esta meraveylla, ell
entès que a Déu era stat desobadient, per ço
car no
moviment carnal fortment lo movia; lo qual
moviment hom no pot vençre sens que a Déu no
port gran amor e que fortment lo tema.
Estave
gran poder. Aquell hom renienbrà com Déus
mana, en lo Evangeli, que hom àm Déu de tot
son cor, e de tota sa pença, e de totes ses forces
de se ànima. Menbrà aquell hom que aquell
rey qui amà los temporals delits, era a Déu
desobadient; car, si tot son poder amàs Déu,
als sarrahins, qui desonradament tenen la Sancta
Terra de Ultramar, tolgra la terra que posseexen.
Estant aquell sent hom en esta consideració,
ell se meraveylla fortment de la obediència
que Déus menà: "Si lo rey tan solament
és desobadient a Déu hó a son poble, hó ensemps,
e si tuyt ensems són desobadiens, meraveylla
és com ab ells pusch habitar ne perticipar
obadiència, caritat, temor e justícia".
missa. Esdevenen-se que con ell ach feta la
sacra, e del sant cors de Jhesuxrist hac fetes
molt gran que aquell fos cors de Jhesuxrist,
mas que fos pa enaxí com a sos uylls era representat.
Aquell sant hom se meraveylla que
aquella hòstia pogués ésser carn, ne
com ella fos depertida. Estant ell en esta meraveylla,
ell volch obair als
e que negàs que aquella hòstia no fos cors de
Crist. Mas anans que de tot en tot ho negàs, ell
renienbrà lo poder de Déu e la peraula que ell
dix en lo Evangeli, con dix que aquell pa era
son cors. Lo sant hom estech empetxat, e no
sabia si
als speritals, tro que Déus li tramès lum de
gràcia, per lo qual ell dix que mellor obayir
feÿa a les coses que són pus forts, pus nobles,
pus veres, pus necessàries, que a les menys
forts, menys nobles, menys veres, menys útills.
E adonchs lo sant hom obayí a les coses speritals,
e desobayí a les corporals.
—Sènyer—dix Fèlix—, fort me meraveyll
de Déu per què vol que hom crega en lo segrament
de l'Altar, ço qui par impossible segons
córs de natura.
—Fill —dix lo ermità—, Déus vol que hom
sia pus obadient a son poder, saber, voler, que
a obra de natura, e per açò, a ço qui par impossible
segons natura, vol que hom sia obadient,
pus que sia ordonament per lo qual sia manifestade
gran obra de poder, saber, voler de
Déu.
Era en
e de mala vida. Aquell havia
perròquia, e amonestave totes festes son poble
que faessen bona vida. En aquella sgleya havia
obeir al prior, per ço car sabia que lo prior
era luxuriós. Esdevenen-se que lo prior se castigà,
e fo hom just e de santa vida.
sermonà a son poble, al qual sermó era aquell
clergue, e reprès fort lo peccat de luxúria. Lo
clergue hac adonchs consciència del peccat de
luxúria en lo qual era, e penedí
e a les peraules del prior ell fo obadient.
Molt se meraveyllà lo clerga per què en aquella
hora era stat obadient a contricció e a les
peraules del prior, com tantes vegades e tan;
longament li fos stat desobadient.
Enfre
Lo juheu no volia per res obair a les
paraules que lo crestià li deïa de se fe, car no
entenia les forts rahons que lo crestià li deïa.
Esdevench-se
rahó que lo crestià li féu en provar trinitat, e
a altre dia entès-ne altra con li provà encarnació.
E adonchs lo juheu volch obayr a les
peraules del crestià; mas meraveyllà
hi volch obayr adonchs con les entès, e con
no les entenia per què les desobehia.
Era
anys en orde. Aquell era enaxí obadient, que
tot ço que hom li menava feÿa, e de son enteniment
no volia usar, mas de ço que hom per
obadiència li menava. Esdevench-se que ell cogità
con longament havia stat en obadiència,
e hac-ne vana glòria, car vijares li fo que Déus
li
aquesta cogitació, ell pregà Déus que li mostràs,
en visió, la glòria que devia haver en peradís.
Aquell religiós se adormí, e fo-li vijares
que fos en peradís, en lo qual se volentat havia
altre que no era tan bella. Prés de ci li era
vijares que stigués
son enteniment pus bella corona que la sua, e
en sa volentat ne havia altre aytant bella com.
era aquella que ell havia en sa volentat. Aquell
frare jove era obadient a son enteniment e a
se volentat dementre visch en lo món, e sots
son major stave en obadiència ab son entendre
e voler. Molt se meraveyllà lo frare veyll
per qual rahó lo frare jove havia pus bella corona
en son enteniment que ell.
—Sènyer —dix Fèlix—, com obadiència sia
bona cosa en quant és virtut, e sia mala cosa en
quant és vici, fort me meraveyll per què lo
món e la ,carn e lo demoni són pus obayts que
Déu—. —Fill —dix lo ermità—, specialment
ha Déus creat hom per si amar e conèxer;
mas cor los endemés hòmens àman més sí mateixs
que Déu, e los de més hòmens qui són,
són ignorans Déu, per açò són pus obadients
a açò que pus sovén remenbren, entenen e àman,
que a Déu. E açò fo figurat de ço que,
dix
cosa? —dix Fèlix.
—Era
que son merit, qui era molt noble de linatge
e era rich e bé acustumat. Aquella foylla fembra
féu fornicació, en la qual la atrobà son
marit. Molt fo irat son marit contra sa muller,
car molt la amava, e demenà-li per què havia
feyt tan gran faylliment, que per tan vil hom
e per tan vil hobra lo havia tan fortment desonrat.
La foylla fembra respòs a son marit, e
dix que per ço car son drut sovén menbrava,
entenia e amava, e car lo faylliment que feÿa
no conexia, ne menbrave sovén ne entenia ne
amava son marit, l'avia cambiat per altre.—
Plorà Fèlix, e sí
al altre: —¡A, con gran defalliment és oblidar,
ignorar, desamar Déu, e menbrar, entendre e
amar lo món e la carn e obahir al demoni! —.
Con longament hagueren plorat, lo ermità dix
a Fèlix estes peraules:
—Era
dia en
hac molts frares qui aquell dia agren menjat
ab lo rey; lo qual desijà molt que enaxí com
tots aquells frares éran obadients a lur major,
fossen los seus hòmens a ell obadients.
Aprés esta consideració, ell cogità com tants
hòmens són en lo món que a Déu són desobadients.
Adonchs plorà lo rey de la desonor que
Déus pren en lo món per deffalliment de
obadiència.—
[LXXXII]
DE ORDINACIÓ E DESORDINACIÓ
—Ordinació, fill —dix lo ermità—, vol Déus
que sia en totes coses, a significança que Déus
ha en sí mateix ordonament, e fora sí mateix.
Ordonament ha en sí mateix en quant lo
Pare, de sí mateix, engendre Fill, e del Pare e
del Fill ix ordonament sant Spirit.
En Déu és bonea, granea, eternitat, poder,
saviesa, volentat; e totes aquestes dignitats són
ordonades en ésser una persona qui és Pare, lo
qual de sa bonea, granea, e axí de totes, engendre
Fill e spira sant Spirit, per ço que sa
bonesa engendre bo, e se granea engendra
gran, e axí de totes; e axò mateix se segueix
del Fill en spixant lo sant Spirit.
En aquesta obra, fill, ha molt meravellosa
ordonança, car en una persona que és Pare,
e en altra persona qui és Fill, e en altre persona
que és sant Spirit, són insessans totes les,
divines dignitats, inmensament e eternal, estans
una essència ensemps universalment e comuna,
e estans totes una cosa matexa en pròpries persones distinctas—.
Molt cogità Fèlix en la meraveyllosa
ordonança que Déus ha en sí mateix
de la qual fo fort meraveyllat com podia
ésser ten gran.
—Amable fill —dix lo ermità—, de aquesta
tan gran ordonança volch Déus que
utilitat a criatura ordonada en menbrar, entendre
e amar; e per açò ordonadament creà tot
quant és, per tal que criatura memorativa, intel·lectiva
e voletiva pogués ordonadament
membrar, entendre e amar la gran ordonança
que Déus ha en sí mateix e en se obra. Aquesta
criatura, fill, són àngels e hòmens, qui Déu
poden ordonadament menbrar, entendre e amar.
Los àngels lo membren e
àman ordonadament en tot lur menbrar, entendre
e amar, e açò està en la ordonança que
Déus ha en sí mateix; e aquests àngels són
bons. Los àngels mals lo menbren desordonadament,
e
volentat desama ço que lur memòria menbra,
e lur enteniment entén, de Déu.
Fill, los hòmens hordonadament han
senys corporals ab què usen de les coses corporals,
per les quals poden haver orda en menbrar,
entendre e amar les coses speritals, e haver
virtuts e desamar vicis. En lo cors del hom
són. composts los
aquell cors és cors; e ço per què aquell cors
creix e és engendrat, és per la obra dels elaments,
la qual han en ell. Aquesta obra és
la potència vegetativa, que és la obra que la
elament ha e l'altre; e aquesta viu per la sensitiva,
e la sensitiva e la vegetativa viuen per
la intel·lectiva. E moltes de altres ordonances
ha, fill, en hom, les quals són meraveylloses a
menbrar e a entendre.
Fill, car Déus és molt remebrable, entel
ligible e amable, volch la granea de Déu que
molt fos menbrada, entesa e amada, ella e totes
les dignitats de Déu, en hom; e per açò
ajustà a sí matexa e a totes les dignitats, la
humana natura de Jhesuxrist, ab qui fo una
persona, per ço que aquella umana natura pogués
pus fortment menbrar, entendre e amar
Déu. Sots la ordonança de aquella humana natura
són ordonades totes criatures, so és, àngel
e home, qui són ordonades a menbrar, entendre
e amar Déu.
Déus ha ordonada ley e via de vida perdurable,
e ha ordonat com, per fer bé, hom haja
glòria, e si fa mal, que haja pena; la qual
glòria e pena sia perdurable. Segons la qual
perdurabletat, que és gran, cové ésser la ordonança
molt gran.—
Segons que lo ermità a Fèlix significava la
glòria e la pena gran, se meraveyllava Fèlix
con lo ordonament de endressar los errats a
vida perdurable era poch, en aquest món, e no
era gran; e deïa que pocha era hordonança,
e gran era desordonança. —Fill —dix lo ermità
a Fèlix—, Déus ordonà que en aquest
món sien reys per tenir dretura, e sien prelats
per conservar nostra fe; e sots reys són comtes,
duchs e marqueses, cavallers e burgueses, mercaders
e pageses, e axí de los altres officis; e
axò mateix ha ordonat sots prelats, hon ha diverces
officis de clergues, qui per orde deuen
mantenir santedat, veritat, en lo món, a lausar,
conèxer e amar Déu.—
Molt considerà Fèlix en les peraules que lo
ermità deïa de ordonança, e dix al ermità que
molt se meraveyllave com havia tan gran desordonança
en lo món; cor més eren los hòmens
qui són desordonats en entendre e en
desamar Déu, que aquells qui són ordonats en
entendre e amar Déu. —Fill —dix lo ermità—,
Déu près natura humana, e enaxí com la natura
divina féu tot lo major honrament que
pòch a la natura humana, enaxí volch que la
natura humana honràs la divina com mils pogués;
e per açò la natura humana, havent pobrea,
desonor, trebaylls e mort en lo món, honrà
la divina.—
Segons lo eximpli que lo ermità deïa, entès
Fèlix que Déus havia ordonat que hom pogués
molt honrar Déu, muyrent per ell e sostenent
trebaylls e mort, per tal que hom multiplicàs
ordonació en servir Déu, abaxàs desordonació
hon Déus és deservit, la qual obra pot ésser major
hon pus desordonació pot ésser destruÿda.
—Fill —dix lo ermità—, Déus ha ordonat
com stia tant de poder en l'apostoli, e en los
cardenals, e en los prelats, e en los religiosos
e clergues, que qui per poder, que qui per saviesa,
pusquen ordonar com los infaels vénguen a
via de veritat; e açò mateix se segueix dels
reys e dels prínceps, hon Déus ha ordonat tant
de poder, que poden tenir dretura en terra;
mas defall volentat a poder e a saviesa, e per
açò muntiplica desordonança e minva ordonança—.
Plorà lo ermità dient estes paraules,
e meraveyllà
—
quant no feÿa tot lo bé que fer podia. Esdevench-se
que aquell religiós demenà a
qui no feÿa lo bé que fer podia, per què
stave ociós, car ell se meraveyllave com lo burguès
estave ociós. Lo burguès se meraveyllà
del religiós con. ach coneguda sa ociositat, e la
sua matexa no havia coneguda; e meraveyllà
de hon venia aquella desordonança, que hom
ans conagués en altre desordonació, que en sí
mateix. Estant que el burguès axí
ell entès que ordonament de bona vida
se fa en granea de molt menbrar, entendre e
arnar Déu.
—Sènyer —dix Fèlix—, fort me meraveyll
com àngel pot saber ço que hom cogita en sí
mateix—. —Fill —dix lo ermità—, hordonat
és, per la orde divinal, que enaxí com hom,
per les obres corporals, aperceb ço que altre
hom cogita, que enaxí los àngels, per les obres
corporals e speritals, coneguen ço que los hòmens
cogiten e pencen; car enaxí com és ordonat
que la mà del scrivà fa letra, la qual
l'enteniment coneix per ço car los uylls la veen
e l'enteniment en la ymaginativa la ymagina,
enaxí és ordonat que en lo menbrar, entendre
e amar que l'om fa, hó en lo veser, hoyr,
gustar, hodorar, hó palpar, hó en son moviment,
hó en qualque stament se sia, que los àngels
aperceben e coneguen ço que los hòmens
pencen e cogiten.—
Meraveyllà
lo ermità deÿa, e dix que ell se meraveyllave
per què les plantes e les bísties eren ordenats
en seguir lo cors de natura, e per què hom
era desordonat, que no seguia la final entenció
per què era creat. —Fill —dix lo ermità—,
en lo cors del hom ha la potència vegetativa
ordonament que convertex en sanch la viande
que
en moyll, e en servell, e deperteix-la per tots
los menbres. Mas con se sdevé que aquella potència
vegetativa se desordona, adonchs no
pot fer lo convertiment de la vianda, e tots los
membres són desordonats en lo desordonament
de la vegetativa, e mor lo cors del hom—.
Entès Fèlix que en la semblança que lo ermità
li deÿa, era significat que lo desordona
ment de la ànima racional desordona los hò
mens en la sensitiva, e en lur menbrar, entén:
dre e amar.
[LXXXIII]
De riquesa e de pobresa
—Riquesa sperital val més que corporal;
car riquesa spirital és compliment de les
virtuts de la ànima, ço és saber, de memòria,
enteniment e volentat; e riquesa corporal és
compliment dels
són veher, hoyr, odorar, gustar e palpar.
Aytant con la riquesa és major en la ànima
speritualment, aytant la ànima ha major pobrea
de les riqueses corporals, les quals són diners,
vinyes, camps, castells e ciutats, e axí de les
altres coses; car hon pus la ànima menbra e
entén e ama Déu e ses obres e virtuts, e la
celestial vida, d'aytant plus se lunya de menbrar,
entendre e amar les corporals riqueses;
per lo qual lunyament és pobrea corporal diversa
e contrària a la pobrea sperital que los
hòmens peccadors han en ço que poch rnenbren,
entenen e amen les speritals riqueses,
—Sènyer —dix Fèlix—, pus que la riquesa
esperital és pus noble que la corporal, ¿per què
és més amada corporal riquesa que esperital?
Car gran meraveylla és que ço que val menys
sia més amat que ço que val més—. —Fill —
dix lo ermità—,
la
hom se cuydà que lo diner de argent fos de
plom, e que lo diner de lautó fos de aur; e amà
més lo diner de lautó que ceyll del argent.
—Sènyer —dix Fèlix—, gran meraveylla me
dó: los hòmens qui són richs de les riqueses
temporals, ¿per què hon més n'àn, més ne desigen
haver? ¿Ne per què són pus pobres hon
més les àman?—. —Fill,
fortment diners. Aquell havia
amava aquells
e desijà que fossen
tro que
tota hora muntiplicació dels diners, per axò
volia la muntiplicació, e no lo servici per què
són los diners; e per açò car no
dels diners, hon pus los muntiplicava, major
pobretat ne havia e més de fretura li feyen.—
Per la semblança que lo ermità feÿa, entès
Fèlix la manera per la qual Déus lo Pare, entenent
lo Fill e amant-lo, li dóna inmensitat de
bonea, granea,. eternitat, poder, saviesa, volentat;
e aquesta és la riquesa sperital que la
essència divina ha en lo Pare e en lo Fill e
en lo sant Sperit. Enaprés que, per la semblança,
Fèlix aquesta speritual riquesa hac entesa
entès que la divina natura ama tant se
obra, la qual ha en criatura, que la volch tant
muntiplicar en granea de bonea, poder, saviesa
volentat, e encara en duració, que volch natura
de hom unir e ajustar a sí matexa. Açò
matex entès de la natura de Jhesuxrist, qui a
sa semblant vida volch muntiplicar la riquesa
dels apòstols en ço que
se semblança en aquest món.
—Fill —dix lo ermità—, riquesa de Déu és
semblança en hom just; e riquesa de hom just
és que a Déu sia ayten semblant com ésser puscha;
e la pobrea de Déu és con hom lo gita de
son cor e lo desama e
e la pobrea dels hòmens peccadors és
con giten Déu de lur remenbrar, entendre e
amar —. Mereveyllà
món tanta de pobretat, car per
qui en aquest món membre, entena e àm Déu,
ne són
àman. Tan fort se meraveyllà Fèlix de la pobrea
de Déu, e la pobrea dels hòmens que
Déus no membren ne
e pobrea que los hòmens justs han en
amar Déu, entendre e membrar, lohava e beneyia.
—Fill —dix lo ermità—, en los hòmens
peccadors és Déu rich per obra de justícia
e de misericòrdia, perdonant a los uns
e punint los altres; mas los hòmens peccadors,
en Déu no han neguna riquesa per justícia, ans
hon pus la justícia de Déu és major en punir-los,
pus són pobres e freturosos en perpetual
pena.—
Meraveyllà
peccador havia en infern; car per tots temps
havia fretura a tots sos
vegetativa.
—Era
Aquell burguès era hom qui vivia molt
delicadament, e era hom erguyllós e irós, e qui
molt se feÿa servir per sos sotmeses. En ten
gran trebayll stave aquell burguès en posseyir
ses riqueses e en seguir los delits que amava,
los quals li donaven trebaylls, car no
muntiplicar segons sa volentat, que en sí mateix
sentia pobrea e defalliment de sperit, per
massa cogitar, entendre e amar, e aïrar en ço
que cogitava de ses riqueses e de ses benenan
ces. Aquell burguès se sentí pobre dels delits
del món, e donà les riqueses per amor de Déu,
e puxes se sentí esforçat de sperit e de riquesa
speritual, e visch longament en spirital riquesa e pobrea corporal, havent benenança.
Amable fill,
qual li ajudave a sostenir molts trebaylls, car
tota hora que havia negun trebayll corporal o
sperital, se confiava en Déu e en ell sperava.
Una vegada se sdevench que aquell rey era en
que ell se desesperava de Déu que li donàs vida
ne victòria en la bataylla en què era. Estant
que aquest rey enaxí
tot pobre de virtut e de força, e meraveyllà
molt fortment hon era la sperança que haver
solia, la qual moltes vegades li havia ajudat.
Aquell rey era en la batalla injuriosament, e
per açò la riquesa en què ésser solia per sperança,
se pertí de ell, car sens justícia no la
pòch haver.
Era
regnes, mas pobre era de enteniment, car no
entenia qui era, ne d'on era vengut, ne per què
era rey, ne de Déu no havia neguna conexença.
Esdevench-se que ell caech en dupte de se
fe, per lo qual dupte duptà que la fe que havia
no fos vera. Molt fo trebayllat, lo rey, de aquella
temptació en la qual era caygut. Aquell
rey havia en son palau
temporals, mas dels béns speritals era molt habundós.
Aquell hom seguia la cort del rey per
ço que digués peraules de doctrina e de fruyt a
aquells qui anaven en la cort. Esdevench-se
que ell declerave
de cavallers, als quals provava aquell article
ésser ver.
que hoyís aquelles peraules que lo bon hom deÿa.
Lo rey vench hoyr aquelles peraules, per
les quals fo confortat contra la temptació que
havia, e conech clarament ésser ver ço en què
duptave, e en son cor desijà més ésser en l'estament
de aquell pobre hom, que en l'estament
en què era, car més de riquesa sperital
havia aquell pobre hom per entendre, que no
havia lo rey per ésser rey.
Era
pedra preciosa qui valgués
Gran desig hac aquell hom pobre que atrobàs
aquella pedra, e ymaginà moltes coses les quals
feria si la pedra atrobava. Estant lo pobre en
esta consideració, ell sentí son cors pobre e
freturés, més que d'abans con no cogitava en
la pedra, e meraveyllà
per ço que res no era.—
[LXXXIIII]
DE LIBERTAT E SERVITUT
Libertat sta en coratge de hom per ço
que la volentat àm francament Déu, a significança
que la volentat de hom haja alcuna
semblança ab la volentat de Déu, que franchament
vol tot quant vol.
Aquella volentat de Déu està francha en la
bonea, infinitat, poder, saviesa, e en totes les
altres dignitats; e totes les dignitats de Déu
estan franques en la volentat de Déu; e per açò
Déus ha franch voler en tot lo bé, e lo gran, e
lo eterna!e axí de tots, que pot lo poder. E
car de natura de bonea, granea, eternitat, e
axí de totes, és que lo poder francament se
comunich a la volentat per tota la volentat,
per açò lo voler tot franch obra per tota la
bonea, granea, eternitat, e axí de totes; per la
qual obra incessant e infinida e eternal, se segueix
producció
per totes ses dignitats, ha donada semblança
a la volentat del hom que sia francha
en son voler, lo qual sia franch per tot l'enteniment
e la memòria, per tal que sia lo entendre
franch e lo remenbrament sia franch, enaxí
que cascun per sí, e tots ensemps, sien franchs
per tota la ànima e per tota sa obra, e que de
aquella franquetat se seguesquen virtuts franchament,
sens negun constrenyiment, ço és saber,
fe, sperança, caritat, justícia, e les altres
semblants a aquestes.
—Sènyer —dix Fèlix—, segons que vós havets
demostrada libertat ésser en ànima de
hom, me meraveyll molt fortment per qual natura
pot hom caser en servitut de vicis e de
peccats, pus que ha tanta de libertat, e pus que
sa libertat a la libertat de Déu és ten semblant.
—Fill —dix lo ermità—, tant és francha la
volentat de Déu en tota la essència e en totes
les dignitats de Déu, que tota se comunica en
sa libertat, e en sí matexa, e en tota la essència,
e en totes les dignitats ; e per açò se seguex
producció de persones. E car tota la libertat
de la volentat humana se deuria convertir e girar
en menbrar, entendre e amar Déu, con
se sdevé que fa lo contrari, per açò cau en servitut
de peccat, car és contrària a la semblança
e a la caràctere que ha reebuda de Déu, havent
sa semblança en libertat.
Amable fill; tant és noble cosa libertat en
coratge de hom, que negun hom no daria la libertat
de son voler per tot lo tresor del món.
E per açò se meravellave
de
a sa libertat, que moltes vegades li oyí dir que
per tot lo món no la daria; e lo voler exia
franch de la volentat, e era captivat en amar
foylla fembre, la qual desijave desamar.—
Molt se meraveyllà Fèlix de les peraules que
lo ermità deÿa, lo qual ermità dix a Fèlix
aquestes peraules: —Lo sant Sperit hix tot
franch del Pare e del Fill, e està en cascú
e en sí mateix francament, sens neguna servitut;
e la volentat francha que ha hom peccador,
està francha en sí matexa e en l'enteniment
e en la memòria, e hix-ne franch voler
con ama lo peccat; en lo qual peccat està lo
voler en servitut, per ço car fa contra la libertat
del sant Sperit, e car la justícia de Déu
lo fa estar sotsmès a peccat per ço que en aquell
sotsmatiment lo ponesca. Mas car la volentat
del hom és molt semblant en libertat a
la volentat de Déu, per la gran misericòrdia
de Déu se sdevé que lo hom peccador ha libertat
que pot exir de peccat e de la subjugació
en què és caygut accidentalment.
Fill, tant és noble e alta criatura franch arbitre,
que negun hom no poria constrènyer altre
hom que per força lo faés voler ne amar;
car negun hom no pot tolre a la ànima la semblança
e la ymatge que ha presa de Déu. Mas,
car en hom deu haver caritat, justícia, prudència,
fortitudo, temprança, quant se sdevé que
lo hom no usa bé de se libertat adonchs deu
costrènyer e sotsmetre son voler a la servitut,
per la qual haja virtuts e isca de vicis. Emperò,
en aquella servitut està la volentat en libertat,
la qual per res en est món no pot perdre;
mas en l'altre setgle haurà la volentat de
hom peccador servitut, en voler coses que seran
contràries de se libertat, ço és saber, que la volentat
volguera glòria e desemarà pena contra
justícia, caritat, sperance, contricció, que desamarà;
en la qual desamor haurà la volentat libertat
a desamar, e haurà servitut en amar glòria
e en desamar pena, per ço que haja pena.—
Molt se meraveyllà Fèlix de la gran pena
que ànima haurà en l'altre setgle, segons que
hó signiffiquen les peraules que lo ermità deïa.
—Seÿa
aquell rey estaven molts cavallers e moltes de
altres gents. Esdevench-se que en la cogitació
de aquell rey caech vana glòria, cogitant que
ell tot sols era franch, e tots aquells qui denant
li staven eren sos sotsmeses. Dementre
que lo rey enaxí stave ociós, e cogitava foyllament,
letra de
letra, li
seu cavaller lo pregava que li faés tenir justícia
en
Longament cogità lo rey en les
li foren trameses, e sentí
e al negoci, e conech que ell era en major
servitut que negun de tots aquells qui denant
ell staven.
—Sènyer —dix Fèlix—, molt me meraveyll
dels reys e dels alts barons com, segons veritat,
ells sien los pus serfs hòmens de tot lo
món, per qual natura ne per qual raó àman
tant regnar, ne per què volen haver grans terres
e grans gents; car hon més ne han, en
major servitut són, car més hi han a trebayllar
e a governar.
—Fill —dix lo ermità—, de la inmensitat,
eternitat, de Déu Pare, hix franchament persona
que és Fill, e persona que és sant Spirit;
e car és natural cosa que los hòmens desijen
haver les semblances de Déu, en quant les poden
haver en elcuna manera, per ço los reys e
senyors desijen ésser reys per ço que sien
franchs, e desijen haver grans gents, e moltes
terres, e molt tresaur, per ço que gran franquesa
pusquen haver; e aytal desig signiffica
que han gran servitut en usar de ço que desiyen.
Mas per los peccats en què són aquells
qui no saben desiyar, e car lur desig no
ordonar, desiyen haver gran senyoria, e no saben
conèxer la gran servitut en què són.
—Fill —dix lo ermità—, la ànima per natura
deu ésser francha e dona del cors, mas
per peccat és sotsmesa al cors en hom peccador;
per lo qual sostmatiment són lo remenbrar,
entendre e amar sotsmeses als
corporals; e per aquesta servitut són les coses
speritals menyspreades, e les terrenals amades;
e cant són les speritals menyspreades,
e les terrenals amades, per elscuns hòmens que
de tot en tot són subjugats a peccat, aquells
tenen la ànima sotsmesa al cors, e quant volen
exir de peccat, no
Era
tots jorns contrestaven a lur senyor per tal que
haguessen moltes franqueses que no havien.
lo senyor e son poble, sobre
la qual volien aver a totes passades. Lo senyor
dix a son poble aquestes peraules: "En
havia
hom qui hagués feyt homicidi e recorragués
a son hostal, la cort no
ne
burguès havia
de aquella libertat que el burguès hac, e donà
grans diners al senyor de la ciutat per haver
semblant privilegi. Lo burguès havia
e son vahí ne havia altre; abdosos lurs fills se
barellaren, e lo fill del vahí aucís lo fill del burguès,
sens que la cort no li
burguès veÿa tot die aquell qui son fill
li havia mort, e no
e morí de dol." —
[LXXXV]
DE SEMBLANÇA E DE DESSEMBLANÇA
—En la essència de Déu és saviesa que entén
sí matexa, e entenent sí matexa, ama sa
semblança, la qual semblança és Déu Fill, engendrat
del Déu Pare, qui de sí mateix engendra
sa semblança. E per açò se sdevé que naturalment
totes creatures amen lur semblança
engenrar, enaxí com l'enteniment del hom
qui engendra son entendre, e la volentat son
voler, e
e axí de totes coses.
Déus dóna semblances de sí mateix a ésser
semblants a criatures que crea en hom, ço és
saber, que Déus dóna ésser a hom, lo qual
ésser és bo, gran, durable, poderós; e axí de
saviesa, volentat, e de les altres coses que són
en hom. Aquestes semblances li dóna Déu per
ço car lo ama, e per ço que hom, en ses semblances,
àm e conega e lou e servesca Déu. Car
en Déu
Fill, altre cosa és lo sant Spirit, per axò són
les semblances e les desemblances en les criatures:
són les semblances, en quant lo Pare
e
una natura, una bonea, una granea, e axí
de totes; són dessemblances en les criatures,
per ço car una cosa és lo Pare, altre lo Fill,
altre lo sant Spirit. Enaxí con les divines persones
són semblants, enaxí és semblant la obra
que és enfre elles; e per axò vol Déus que
hom, les semblances que ha a Déu, que
en fer bones, grans, durables, poderoses
obres; e açò vol Déu per ço que les semblances
e lurs obres se ressemblen. Mas con se sdevé
que les semblances que hom. ha rebudes de
Déu per creació, se dessemblen per obra, adonchs
són aquelles semblances contràries a
les semblances de Déu, que en neguna cosa no
són contraris. E per aquesta manera són los
hòmens justs hó peccadors: justs són con lurs
obres han semblances de les semblances de
Déu; peccadors són con lurs obres a lurs semblances
creades són dessemblants.
Era
molt amava. Aquell era molt bé acustumat en
totes coses. Lo bon hom amava aquell fill més
per ço con era bo, que per ço con era son fill;
e açò feÿa per ço car lo fill amava Déu, en
lo qual lo pare lo amave. En aquesta amor
que
e dessemblança de la amor que Déus Pare ha a
Déus Fill; car lo bon hom amava son fill més
e menys segons que demunt és signifficat, e
Déus Pare ama egualment son Fill per totes
maneres.—
Aquestes peraules, e moltes de altres, dix lo
ermità per ço que a Fèlix pogués signifficar
la semblança e la dessemblança que és enfre
Déu e les criatures; e Fèlix se meraveyllà molt
del ermità con ten bé e ab ten breus peraules
li havia donada doctrina com pogués conèxer
les coses en ço en què són a Déu semblants
e dessemblants.
—Fill —dix lo ermità—,
bell, gran, poderós de persona e de gents. Aquell
rey se donava vana glòria de la bellea
que havia; e con era gran en persona e en poder,
havia gran vana glòria de se granea e
de son poder. E per açò lo rey feÿa sa obra
dessemblant a se semblança; car per la bellea
devia voler belles obres de justícia, caritat,
humilitat, e axí de les altres virtuts, e per la
granea que havia en bellea e en persona e en
poder, devia haver grans obres de justícia, caritat,
humilitat. E car aquell rey feÿa desemblant
se obra a les proprietats que havia, per
açò era mal, e de vils obres e injurioses e dessemblants
a offici de rey.
Natural cosa és que hom deja amar hom més
que bèstia ne que pedra; e
son par colom, que no fa cavall hó altre aucell.
E açò és gran meraveylla: per què hom
ama més diners, castells, cavalls, bells vestiments,
cassar, sejornar, que just remenbrar,
entendre e amar, com sia cosa que lo menbrar,
entendre e amar de hom sia pus semblant
a Déu que diners, castells, viles, e cavalls,
e les altres coses semblants a aquestes.
Era
passava sovén per
sant ermità. Aquell ermità se meraveyllava del
rey com podia tant amar la cassa; e lo rey
moltes vegades se meraveyllave del ermità com
podia estar sol ne viure en ten aspre vida.
dia se sdevench que lo rey hac pres
ermità stave. Aquell rey, en presència del ermità,
lohava lo falchó com tan bé havia pres
lo agró; e meraveyllà
car vijares li era que volàs molt més que negun
falcó. Dementre que lo rey se meraveyllave
e perlave de se cassa, lo ermità, qui hoyia les
peraules del rey, dix al rey aquestes peraules:
"Sènyer rey, gran meraveylla me dó de vostres
peraules e de vostra vida; car molt pus semblant
cosa és que
caritat, saviesa e de bon regiment, que
rey loar falchó de son volar". "Ermità", dix
lo rey, "lo plaser que jo hé en lo volar del
falchó, és con la mia volentat n'à plaser en
quant per lo volar enforma voler agredable
semblant a la volentat". "Rey", dix lo ermirà,
"lo voler és semblant a la volentat, mas és-li
dessemblant en quant con voler és contrari
a la final entenció per la qual fo ta volentat
creada". "Ermità", dix lo rey, "jo
de tu com pots star sols e fer ten aspre
vida". "Rey", dix lo ermità, "jo
de tu com pots star sols, sens offici de rey;
car offici de rey és que estia ab hòmens e que
sos pençaments sien ab Déu, justícia e bon regiment;
e tu estàs rey, mas no estàs en offici
de rey, ans estàs ab coses dessemblants a rey,
ço és saber, bísties, vans pençaments, que a
offici de rey són dessemblants".—
—Car tota cosa ama se semblança, per açò
en lo món deuria haver més de semblança que
de dessemblança; e car Déus ha creat hom a
se semblança, gran meraveylla és con hom ha
generalment més de vicis que, de virtuts—. Aquestes
peraules dix Fèlix al ermità, e lo ermità
li respòs per estes peraules:
—En lo ventre del hom se converteix la
vianda que hom menuga, en la semblança del
hom, con la natura del hom fa de aquella vianda
sanch e carn. Esdevench-se
rey donà hom a beure verí. Aquell verí convertí
a se semblança tot lo vi que el rey ach begut,
e tota la vianda que ach menjada; e car la
natura del rey no pòch convertir a sa semblança
lo verí ne la vianda que menjava, per
açò morí aquell rey per deffalliment de se
semblança.—
[LXXXVI]
DE LAUSOR E DE BLASME
—Déus, beneÿt sia ell!, és digne de ésser
lohat per son poble; e per açò ha creat hom,
que lo loha de ço que Déus fa en sí mateix e
fora sí mateix.
Era
hom en la paret. Dementre que aquell hom pintava
aquella ymatge, molts hòmens, qui staven
prés del pintor, lohaven lo pintor de la
gran maestria que havia en pintar aquella
ymatge. Esdevench-se que lo pintor demenà
a
feÿa més a loar per la ymaginació que havia
dintre sí mateix en ymaginar l'imatge que pintava,
hó si feÿa més a lohar per la ymatge
que feÿa. Aquell hom respòs al pintor, e dix-li
aquestes paraules: "Déus Pare, entenent sí
mateix, engendra Fill, e amant lo Fill, spira lo
sant Spirit; e entenent Déus Pare sa bonea,
granea, eternitat, poder, són lo Fill e lo sant
Spirit bonea, granea, eternitat, poder, e enaxí
de totes les dignitats. De aquesta obra tan gran
e ten meraveyllosa se segueix que Déus sia loat
per los hòmens, los quals lo deuen més lohar
per la obra que Déus ha en sí mateix, que per
la obra que ha fora sí mateix."
—Sènyer —dix Fèlix—, gran meraveylla me
dó com pot ésser que Déus no és més loat, per
los hòmens, de la obra que fa en sí mateix, que
de ceylla que fa en les criatures, pus que aquella
obra que fa en sí, val més que ceylla que
fa en les criatures.
—Fill —dix lo ermità—, la obra que lo pintor
feÿa en formar la ymatge, mellor era en
la ymaginativa que en la paret hon la pintava;
mas car aquella obra de dintre era invisible
als uylls corporals, e la ymatge que pintava
era visible als uylls corporals, per açò los hòmens
lohaven la obra que la mà del pintor
feÿa, e no lohaven la obra que la ymaginativa
feÿa en ymaginar la ymatge.
Fill, Déus és digne que hom li dó laor de tot
ço que fa en est món; e car ell ha feyt hom
a sa semblança, per açò volen los hòmens ésser
loats los uns per los altres. Mas car hom
no és creat per lohar sí mateix, ans és creat per
lohar Déu, per açò fa peccat tot hom qui ama
lahor de sí mateix ne de altre, si donchs no és
lahor qui sia atribuïda a Déu.—
Meraveyllà
és per què los hòmens amen majorment
lahor en sí mateys, que en Déu, pus que a
nuyll hom no tanýa lahor, mas en Déu. —Fill —
dix lo ermità—, era
plaser con hom lo lohava de gran messió que
feÿa en tenir gran companya, e en donar, e
en les altres coses semblants a aquestes. Denant
aquell rey vench
Lo rey amava més lo servici que lo
juheu li feÿa, que no feÿa Jhesuchrist, lo qual
era blasmat en la cogitació e en la volentat
del juheu; e açò era per açò car lo rey temia
més lo blasme de sí, que lo blasme de
Jhesuxrist.—
Segons les peraules que lo ermità deïa, entès
Fèlix que per açò car los hòmens amen
més sí mateixs que Déu, amen més lohar sí mateixs
que Déu; e meraveyllà
hó podia sofferir. —Fill —dix lo ermità—,
Déu vol ésser lohat de pasciència, pietat, humilitat,
misericòrdia, e per açò soffer que les gents
lo blasmen, e que no
Longament plorà Fèlix, e dix que gran
blasme era de Déu que ell sia tan bo, tan noble,
tan poderós, tan digne de tota lahor e de tot
honrament, e que sien tants hòmens e que Déus
haja ten pochs lohadors e tants blasmadors.
—Denant
e molt humilment e devota pregava aquell
prelat que li donàs licència de anar enfre
sarraÿns lohar. lo nom de Jhesuxrist, lo
qual los sarraÿns dien que no és Déu. Lo prelat
dix al religiós que no volia que anàs lohar
Crist als sarraÿns, per ço que no
e per ço car no
faés negun fruyt en aquella terra dels sarraÿns.
"Sènyer", dix lo religiós, "principalment és
hom creat per lohar Déu, e per açò jo no són
escusat de anar lohar Déu per temor de mort,
hó per no fer fruyt als hòmens, car obligat són
a lohar Déu e escusar Déu del blasme que les
gents li donen, craents que Déu sia sol hó luna
o alcuna ydola de què les gents fan Déu."
Can lo religiós ach dites aquestes peraules,
ell plorà longament; e dix que
havia gran desig de ésser lohat per totes les
terres. "Esdevenen-se que
de aquell rey, vench de Índia. Lo rey demenà
a aquell si en Índia perlave hom de ell. Lo mercader
li dix que no. Molt desplach al rey com
en Índia hom no
joyes missatges al rey de Índia, per tal que
loàs e de ell hom perlàs en aquella terra. Aquells
missatgers se scusaren al rey, e no volgueren
fer lo viatge, cor trop era luny, e era-los
vijares que hi mórissen, e que al rey no fos profit
la lahor que volia haver en aquella terra.
Lo rey menessà fortment als missatges, e dix-los
que en los lochs perillosos e de gran trebayll
podia hom ésser pus noble lohador e pus
ardit, que en altres lochs; e car ells eren per
honrar ell, a totes passades volia que anassen
en aquell viatge."
Denant
que lohaven con hom lurs donave, e blasmaven
con hom res no
stave
lohava aquells qui Déu lohaven, e blasmave aquells
qui Déu blasmaven. Lo rey se meraveyllà
de aquell jutglar com era tan pobrament
vestit, e dix enfre sí que aquell era malvat jutglar.
Cascun dels jutglars usà de son offici denant
lo rey, e hanc negun de ells no perlà de
Déu ne lohà Déu, mas que lohaven lo rey e
los barons de se cort. Lo rey e sos barons
donaren dons grans e bells als jutglars. A la
fi lo jutglar qui pobrement era vestit, usà de
son offici, e blasmà lo rey e
escoltades vanes lahors de falça amor e
de falços lohadors, e car havien oblidat Déu e
ses lahors. Vilanament fo lo jutglar reprès per
lo rey, e per los barons de la cor fo ferit e
batut, e en ell fo lohat Déu de humilitat e de
pasciència. Con lo jutglat fo exit del palau
del rei, ell entrà en
al refretor hon los frares menjaven. Aquell
refretor era tot ple de frares que eren grans
clergues de la sciència de divinitat. Lo jutglar
deÿa alt, per lo refretor, que gran blasme
lurs era que ells fossen tants, e que Déus
hagués defallidament de lohadors, com sien tants
lochs hon Déu sia blasmat, desonrat, ignorat
e menyspreat per les ydoles que amen e lohen
més que ell. —
[LXXXVII]
DE PERFECCIÓ E DE IMPERFECCIÓ
—Perfecció e inperfecció, són contraris; e
perfecció contradiu a inperfecció ab justícia,
e imperfecció ab injúria. E car Déus és perfecció
creat per entenció de amar e de servir Déu, és
més de inperfecció que de perfecció. Entenent
Déu sí mateix ésser perfecció, cové que se
seguesca perfecció; car si no ho feÿa, seguir
s'ia que perfecció fos major en granea de bonea,
que en obra de perfecció, la qual cosa és
impossible en Déu.—
Mereveyllà
deïa, car vijares li era que si de perfecció
se seguia perfecció, que la perfecció hagués
començament, lo qual li paria impossible ésser
en Déu. —Fill —dix lo ermità—, Déus Pare
és perfecció, la qual és infinida e eternal, e
la qual de sí matexa engendre Fill, qui és Déu
infinit e eternal, car de tot sí mateix lo engendra;
per açò Déus Fill, que és perfecció conseqüent
de perfecció, cové que sia sens començament
e sens fi.—
Molt se meraveyllà Fèlix que Déus Pare, infinidament
e eternal, dó perfecció al Déus Fill,
car dix que pus que
no cal que Déus Pare li dó perfecció, pus que
la ha. —Fill —dix lo ermità—, en la perfecció
que és Déu Pare, serien ocioses granea,
bonea, eternitat, poder, e totes les altres dignitats
de Déu, si Déus Pare cessave de donar
perfecció; e per açò que no sien cessants, dóna
incessantment perfecció al Fill e al sant
Spirit lo Déus Pare.—
Molt se meraveyllà Fèlix que a infinida e
aternal perfecció pogués ésser donada perfecció,
car molt li paria meraveyllosa cosa. Emperò
entès que pus que Déus Pare infinidament
e eternal se donava al Fill e al sant Spirit,
que de necessitat se seguia que lo Fill e
lo sant Spirit reebessen aquella perfecció, la
qual reebia lo Fill del Pare en ésser Fill, e
lo sant Spirit en ésser sant Spirit, estant cascun
en essència e en natura tot ço que és lo
Pare. Molt plach al ermità les peraules que Fèlix
havia entesés de la perfecció de Déu, e perlà-li
de la perfecció de la ànima, dient estes
peraules:
—Fill, Déus ha posade ymatge de se perfecció
en la ànima de hom, la qual és complida
per creació, ço és saber, que en la ànima
ha essència complida de recolència, intel·ligència
e volència, en la qual essència és complida
recolència a membrar e a ésser membrade,
e entel·ligència a ésser entesa e a entendre,
e volència a voler e a ésser volguda.
Amable fill, la ànima vol membrar, entendre
e amar, e açò és se perfecció ; e per açò que
molt pusca membrar, entelndre e amar, membra,
entén e ama adés una cosa, adés altra,
per ço que no ces de menbrar, entendre e
amar, car lo cessament li és imperfecció.
—Sènyer —dix Fèlix—, pus que perfecció
de la ànima és menbrar, entendre e amar, pus
que membre, entén e ama una cosa, ¿per què
lexa aquella, e
—Fill—dix lo ermità—, Déus ha posada
sa semblança en ànima de hom. On, enaxí
com lo Pare engendra sa semblança engendrant
lo Fill, e aquesta generació cové ésser
inmensa, eternal, per ço que no ces a produir
se semblança, enaxí la ànima, pus que no
pot, inmensament ne eternal, muntiplicar son
membrar, entendre e amar, membra e entén
e ama diverses coses, per ço que haja en son
membrar, entendre e amar elcuna semblança
de granea inmensa, eternal.
—Sènyer —dix Fèlix—, meraveylla me dó
per què la ànima, pus que és feta a semblança
de Déu, vol altra cosa menbrar, entendre e
amar, mas solament Déu, e majorment com
Déus sia tant complit, que abast a la ànima
a ésser membrat, entès e amat—. —Fill —dix
l'ermità—, Déus és abastant a la ànima en ésser
membrat, entès e amat, e vol que la ànima
haja perfecció per ell a membrar, entendre
e amar; la qual perfecció no poria haver si
no membrave, entenia e amava altres coses,
per tal que per aquelles mils ne puscha ésser
complida en Déu entendre e amar. Fill, tot
ço que lo foch escalfa en l'àer, aygua e terra,
tot ho fa per intenció que sí mateix pusca
escalfar; car se calor ha major perfecció en
escalfar en sí matexa, que en l'àer, aygua e
terra. E açò és a significança que la perfecció
de Déu, major perfecció ha en sí matexa
a donar perfecció, que fora sí matexa, ço és
saber, en les criatures; e per açò, fill, la ànima
tot quant membre, entén e ama en altra
cosa que no sia Déu, tot ho membra e ho entén
e ho ama per ço que haja en sí perfecció;
e en sí ama haver perfecció de membrar, entendre
e amar, per ço que sia perfeta en membrar,
entendre e amar en Déu.
—Sènyer —dix Fèlix—, Déus ha donada
perfecció al sol, luna, esteles, elaments, planetes,
bèsties, e totes coses; mas hom és en est
món enaxí inperfet, que quaix tot lo món és
desordonat e en error, car per
perfet en virtuts, ne són
E per açò jo
dels hòmens d'on ve, ne en què
pren.
—Fill —dix lo ermità—, la perfecció de
hom sta en
és criatura, e aquesta perfecció és complida;
l'altre és en quant hom pot haver perfecció
en membrar, entendre e amar. E car los hòmens
se giren e han craença que lur perfecció
estia en los objects temporals membrats, entesés
e arnats, e no amen lur perfecció en lo
membrar, entendre e amar, per axò estan los
hòmens en inperfecció.
Era
muller. Aquell rey desijave molt haver
de sa muller, e era-li vijares que si ell podia
haver
rey hac
rey amava tant son fill, que en sa ànima sentia
més de inperfecció depuixs que hac lo fill,
que no feÿa d'abans, con lo fill no havia. Molt
se meraveyllà lo rey com podia ésser que no
sentia en se ànima la perfecció que y cuydava
sentir con lo fill no havia, pus que havia fill
per lo qual se cuydave que la sua ànima fos
sadoylla. Aquell rey dix a
què
defalliment en son menbrar, entendre e amar,
per ço car son fill desordonadament menbrava,
entenia e amava.
Era
compliment, si
grans riqueses de diners e de pocessions.
Aquell mercader hac aquelles riqueses, e on
més muntiplicava en riqueses, més havia de
deffalliment en son menbrar, entendre e amar.
Molt se meraveyllà lo mercader de son deffalliment,
lo qual en sa ànima sentia, per ço car
no
philòsoff li dix aquestes paraules: "Escalfava
lo foch la aygua, e hon pus fortment la escalfava,
més muntiplicava calor e més aminvava
la fredor de la aygua; e hon pus lo foch
havia de calor, més ne desijave haver, car ab
tota la calor que havia, volia muntiplicar calor
e destrouir fredor." —
Meraveyllà
qui eren de ten gran doctrina, e dix estes peraules:
—¡A, con gran és perfecció en
just remenbrament, enteniment e voler ordonat
a Déu amar e conèxer! —
LXXXVIII
DE NOBLESA E DE VILESA
—Noblesa és en moltes de maneres; e car
vilesa li és lo contrari, per açò és viltat en moltes
de maneres; e per açò noblesa e vilesa en
moltes de maneres són contràries. E car en
Déu ha noblesa e no y ha vilesa, per açò per
més de maneres contradiu noblesa a vilesa,
que viltat ha noblesa. E per açò és meraveylla
per què en est món han los hòmens més de enclinament
a vilesa que a noblesa. En la essència
de Déu no ha neguna viltat, car tota és
noblesa; en la qual noblesa fóra vilesa, si no
saguís de la noblesa egual a la noblesa.—
Meraveyllà
que de noblesa se seguesca noble. —Fill —
dix lo ermità—, en humà enteniment ha noblesa.
E sabs per què? Per açò car lo enteniment
és creat a entendre Déu; e per açò, con
se sdevé que l'enteniment entén Déu, és son
entendre noble, lo qual se seguex de la noblea
del enteniment e de la noblea de la fi a la qual
l'enteniment és creat. La major noblea que
hom pot considerar, cové que hom la pusca
considerar en Déu; cor si hom la podia considerar
en altra cosa que no fos Déu, seguir s'ia
que en Déu fos viltat e deffalliment de noblea.
E per açò, fill —dix lo ermità—, cové
que considerem que de la noblea de Déu se seguesca
noble per tota la bonea, granea, eternitat,
poder, saviesa, volentat, e axí de totes
les altres; car si no ho feÿa, seguir s'ia que
major noblea fos en hom que en Déu, con de
hom se seguesca hom, e de memòria, membrar
e membrat, e de enteniment, entendre e
entès, e de la volentat, voler e volgut.
Molt considerà Fèlix en ço que lo ermità
deïa, e conech, segons ses peraules, que en la
divina essència, de Déu Pare se seguia Déu
Fill, e de Déu Pare e de Déu Fill se seguia
Déu sant Spirit; e tota era
per ço que y fos noblesa en granea de unitat,
bonea, infinitat, eternitat, e axí de totes.
Considerant Fèlix aquestes coses, se meraveyllà
fortment de la divinal noblesa com era en
ten gran infinitat de granea, per tota bonea,
eternitat, poder, saviesa, volentat.
—Amable fill —dix lo ermità—, enaxí com
la major noblea que ésser pusca, cové ésser
en Déu, enaxí la major noblea que criatura
pusca haver, cové que la haja en Déu, en lo
nual la pot haver en
que sia una persona ab la natura de Déu; l'altre
és que menbra, entena e àm Déu. Car Déu
en sí mateix ha tanta de noblea que no
haver més: tant és gran seylla que ha; per açò
volch donar a criatura, ço és, a la natura humana
de Crist, tanta de noblea, que no
haver més: tant és gran, en quant la humana
natura fa ésser una persona ab la natura divina.
Fill, l'enteniment del hom con entén una péra,
ho entén lo sol hó altra criatura, pus noble
és en son enteniment, que no és lo subjech que
entén; e açò és per açò car l'entendre li és
pus prop que no és lo subjech que entén. Mas
con l'enteniment entén Déu, pus noble és en
Déu que no és en son entendre, jatsia que
sia pus prop a son entendre que a Déu.
Era
Aquell príncep tench gran cort lo die que fo
novell cavaller. Lo príncep féu molts dons e
moltes coses, a signifficar se noblea. Esdevench-se
que lo príncep concebé vana glòria
de la cort que feÿa; e meraveyllà
vill cosa com vana glòria era caüda en noblea
de remenbrament, enteniment e volentat.
Con lo príncep se fo molt meraveyllat, ell conech,
per virtut de Déu, que en desordonat
menbrar, entendre e amar, cau vilesa, per la
qual se era inclinat a vana glòria.
—Sènyer —dix Fèlix—, gran meraveylla és
com pot ésser que ten noble cosa sia amar,
entendre e menbrar Déu, que ànima de hom se
pot enclinar a peccat ne a neguna vilesa—.
—Fill —dix lo ermità—, enaxí com és gran
noblea amar, entendre e menbrar Déu, enaxí
és gran vilesa menbrar, entendre e desamar
Déu.—
Meraveyllà
car vijares li era que major noblea fos en menbrar,
entendre e amar Déu, que vilesa en menbrar,
entendre e desamar. Mas lo ermità li dix
que en la vilesa de la volentat que desama
Déu, muntiplica vilesa de la memòria qui menbra,
e del enteniment qui entén Déu; e açò
és per la gran perticipació que la memòria, enteniment
e volentat han en lurs obres.
—Era
era molt bona e molt bella. Esdevench-se
dia que lo rey anà veser aquella comtessa, e
demenà-la de foyllia. Molt se meraveylla la
comtessa con lo rey la menyspreà tant, que
vijares li fos que ella degués fer foyllia ab ell;
e demenà-li per qual cosa la havia tant menyspreada,
que a tan vil obra la havia apellada.
Lo rey respòs a la dona, e dix que en la noblea
que rey ha major que comte, havia haüda
sperança que la dona hagués obaït a sa volentat.
E la comtessa adonchs dix al rey aquestes
peraules: "Molt ha major noblea en
just, caritatiu, fort, savi remenbrament, enteniment
e voler, que no ha en comtats, regismes
e emperis. "
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿com pòc Jhesuxrist
sí mateix liurar a mort e en mans de tan
vils gents, com sia cosa que morir sia gran
viltat, e majorment com vils hòmens e sens
occasió aucien hom? —. —Fill —dix lo ermità—,
la natura humana de Crist hon a pus vil
mort morí, e per pus vils hòmens fo turmentada
e morta, pus fortment fo honrada en ella la
divina natura.
—Sènyer, com ten noble cosa sien los
sants Sagraments de santa Sgleya, ¿per què
soffer Déus que per tant hom sien menyspreats,
los quals són vils e plens de peccat?—.
—Fill, Déus és humil, pacient, just e
misericordiós, lo qual ama haver noblea en
granea de jutjar, perdonar e punir e humiliar
e sofferir.
—Sènyer, ¿com pot ésser que tant hom sia
en lo món apellat noble en riqueses, parents,
e lurs fets són tan vils e de ten gran malvestat?
¿Ne Déus per què soffer que les coses
que són en ten gran viltat, sien més amades
que les coses nobles?
—Fill, Déus ha donada libertat a hom que
franchament pusca menbrar, entendre e amar;
car gran viltat fóra a la ànima si, de necessitat
e costretament, menbràs, entesés e amàs;
car en son menbrar, entendre e amar no pogra
haver tanta de noblea si costretament menbràs,
entesés e amàs, com fa cor francament
entén e menbra e ama; e majorment com Déus
sia digne, per se gran noblea, con francament
sia menbrat, entès e amat.
Fill, era
no havia saviesa. Aquell rey havia en sa cort
no
lo savi era pus noble que lo rey per saber e
per menysprear los delits de aquest món; mas
lo rey era pus noble que lo savi per poder terrenal.
Esdevench-se que aquell rey féu
cerquer, e lo savi feu altre peccat per ignorància;
e fo jutjat que lo savi fo pus vil que
lo rey en quant ignorància; e lo rey fo pus vil
que lo savi en quant supèrbia.—
LXXXIX
DE CRÉIXER E DE MINVAR
—Sènyer —dix Fèlix—, mereveylla me dó
com la divina essència Déus Pare no minva
engendrant de sí lo Fill e spirant lo sant Spirit;
e meraveylla és que lo Fill sia engendrat
e lo sant Spirit spirat sens creximent, com sia
cosa que tots temps e eternalment e infinida lo
Pare de sí los produga—. —Fill —dix lo ermità—,
car lo Pare és eternal infinit, e de tot
sí mateix engenra lo Fill e spira lo sant Spirit,
e açò incessantment, per açò és impossible que
lo Pare pusca minvar, ne
pusquen créxer; car en la virtut e la proprietat
de la eternitat e infinitat qui és en lo
Pare, e car tot se comunica al Fill e al sant
Spirit, per açò no minva el Pare ne crexen
lo Fill ne
per la qual eternitat e infinitat és impossible
ésser en ells creximent.
—Sènyer —dix Fèlix—, Jhesuxrist és una
persona en la qual són dues natures, divina
e humana. Hon, en quant la divina ajusta a
sí la natura humana., par que sia crescuda la
persona divina—. —Fill —dix lo ermità—, lo
cors del hom e la ànima són una persona, e
lo cors en quant no és l'ànima, ne la ànima en
quant no és lo cors, no crexen en ésser una
persona.
—Sènyer —dix Fèlix—, com hom sia tan
pocha quantitat con neix, e puxes creix, ¿com
pot ésser que la ànima no cresca, com sia cosa
que hom sia compost de ànima e de cors?—.
—Fill —dix lo ermità—, la color del vi, en lo
qual és mesa aygua, no creix en quant color
de vi, mas creix en la aygua, la qual acolora.
— Sènyer —dix Fèlix—, con hom vol eicuna
cosa e no la vol fortment, e puxes fortment la
vol, voler de aquella volentat, de què creix?—.
—Fill —dix lo ermità—, era
e meraveyllà
e
potència, no ve totes vegades en actu.
—Sènyer, lo gra del forment ¿com pot mun
tiplicar tants grans? Ne ell, pus que no és mas
—Fill, Déus Pare és
de sí mateix engendra, e de sí e de lo Fill si
segueix
una essència, una natura. E car la essència
e natura és eternal e infinida, e és
en cascuna persona, per açò no s'í fa muntiplicació
de universal en perticular, ne de perticular
en universal. Mas car lo gran del
forment muntiplica de universal en perticulars,
ço és, dels
sots la terra, que universalment a ell se comuniquen,
per açò cové que lo gran muntiplich
en nombre, naturalment, los grans que engendra;
car si no ho feÿa, seguir s'ia que de universal
e de perticular no
que de perticular a perticular. Fill,
lo gran del forment ha apetit que conserva
sa spècia, sots la qual són molts perticulars,
per lo qual apetit cové que naturalment muntiplich
molts grans; car en la virtut que lo gra
ha apetit a la spècia a conservar, e en la universalitat
que los elaments se comuniquen a
aquella sament, se fa la muntiplicació.
—Sènyer, en est món, ¿per què vol hom créxer
en honrament, riqueses, benenances? —.
—Fill, era
muntiplicar se saviesa, e per açò muntiplicava
son entendre en saber una cosa, e puxes altre;
car hon més coses sabia, més muntiplicava
son entendre e muntiplicava sa saviesa.
—Sènyer, lo sol, com ell no sia calt, ¿com
pot muntiplicar calor en lo foch, qui és per
sí mateix calt?—. —Fill, l'enteniment muntiplica
sa semblança en ço que entén péra, ho
entén hom, hó altra cosa; car de aquella cosa
que entén e del enteniment, se segueix entendre,
lo qual entendre és semblança del enteniment.
E car lo sol e
en lugor, per açò en la semblança del sol muntiplica
lo foch se calor. Fill, la calor que és en
la aygua, tota és del foch, e aquella calor és
muntiplicada en lo foch, on pus lo foch minva
la fredor; car per lo minvament de la fredor,
se acosta lo foch pus fortment a se
simplicitat.
—Sènyer, bonea e santa vida, ¿com la poria
muntiplicar en mi, ne com hi poria minvar peccat
e vicis?—. —Fill, era
bo, e se bonea volia que fos gran. Aquest
hom menbrave, entenia e amava la gran bonea
de Déu e de los hòmens qui amaven Déu;
e per la semblança de bonea e de granea que
era enfre la bonea que lo hom amava haver, e
la bonea que menbrave, entenia e amava en
Déu, crexia en aquell hom tots jorns bonea en
gran granea.
Era
son honrament, e feÿa tot quant podia que
fos honrat; e hon pus volia ésser honrat, pus
crexia en sa ànima trebayll e messió. Meraveyllà
lo rey con se podien convertir honrament
e trebayll e messió, e
aquestes peraules: "Natural cosa és, segons la
divinal ordinació, que tot hom deja amar lo
honrament que a Déu se cové en est món; e
car Déus vol en est món ésser honrat, per açò
vol que los hòmens trebayllen e fassen messió
en ell honrar e servir. E car vós, sènyer
en rey, féts de vós mateix déu, en ço que volets
per vós mateix ésser honrat, per açò muntiplica
en vós trebayll e messió hon pus fortments
volets ésser honrat."
—Sènyer—dix Fèlix—, ¿com poria hom
créxer en lo món la sancta Sgleya, e aminvar
la error qui és en aquells qui li contrasten? —.
—Fill —dix lo ermità—,
temps havia trebayllat en la utilitat de la Sgleya
romana, vench a París, e dix al rey de França
e a la Universitat de París que en París fossen
fets monestirs hon fossen apreses los lenguatges
de aquells qui són infaels, e que hom
en aquells lengatges treledàs la Art demostrativa;
e que ab aquella Art demostrativa hom
anàs als tartres, e que a aquells hom preÿcàs
e la Art mostràs; e que de aquells hom a París
hagués, e que la nostra letra e lenguatge lurs
mostràs, e que puxes a lur terra lurs trematés.
Totes aquestes coses e moltes de altres dernenà
aquest hom al rey e la Universitat de París,
e que fos confermat per lo sant apostoli e fos
obra perdurable. Per aquesta manera, fill, se
poria créxer la fe romana; car qui convertia
los tartres e aquells de Licònia els altres gentils,
aquells destrouiren los sarraÿns; e enaxí,
per via de martiri e per granea de caritat, tot
lo món poria ésser donat a crestianitat.—
Con Fèlix hac entesa la manera per la qual
la fe més podia muntiplicar que per neguna
altra manera, desijà molt aquella manera, e
meraveyllà
de muntiplicament de fe contrestaven.
[XC]
DE GUANYAR E DE PERDRE
—Era
en tot ço que perdia e se entristava en
tot ço que guanyava. Molts hòmens havia en
aquella terra hon lo mercader stave, qui sabien
la custuma que
se meraveyllaven fortment.
que lo mercader hac perdudes
convit, e fo alegre; e
que el mercader convidat havia, li demenà
per què se alegrava con perdia, ne per què
se entristava con guasanyava. "Sènyer", ço
dix lo mercader, "guasanyar béns temporals
són occasió de vana glòria e de erguyll e de
vans delits temporals; e car aytals coses hom
deja molt tembre, per açò hé temor que no
vénguen per muntiplicament de riqueses; mas
con pert los béns temporals, adonchs guany pobretat,
paciència, fortitudo, justícia e temprança. "
E per açò deu hom ésser alegre con aquestes
riqueses speritals guasanya. En guanyar
Déu, guasanya hom infinida bonea, granea,
eternitat, poder, saviesa, volentat, e guasanya
hom totes les dignitats de Déu e tot Déu; e
en perdre hom Déu, pert totes les coses demunt
dites.—
Meraveyllà
gran pèrdua que hom pot fer en Déu, e dix
que gran meraveylla era com les gents dupten
tan poch en perdre Déu, ne trebayllen tan
poch en guanyar Déu. —En quant hom és criatura,
és bo e és gran e és durable, poderós;
e en la bonea pot hom guanyar granea, en ço
que hom pot muntiplicar se bonea guanyant
virtuts. E açò mateix pot hom fer de granea,
de duració, poder, e saviesa, e enaxí en cascuna
virtut e qualitat pot hom guanyar la una
en l'altre, o perdre la una en l'altra.—
Molt se meraveyllà Fèlix del gran guanyar
que hom pot fer muntiplicant
car molt major guany és que guanyar diners,
castells, viles e ciutats; e per açò és meravella
per què les gents més treballen en guanyar
diners, castells e viles e ciutats, que en
guanyar virtuts; car més pert hom qui per
guanyar diners e coses temporals se lexa de
guanyar virtuts, que no és lo guany que fa en
les terrenals riqueses.
Era
bala de drap. Aquell drap era muyllat, e lo
mercader no y podia guanyar sens que no
a barata hó a elcuna maestria. Estant que
lo mercader cogitave quin engan podia fer en
aquell drap, per tal que y guanyàs, ell entès
que si ell guanyava falçament en aquell drap,
que ell perdria just remenbrament, enteniment
e voler. E cor amà més just remenbrament,
enteniment e voler, que diners, per açò se jaquí
del engan que fer volia.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual natura
generalment les gents amen guanyar e han
pahor de perdre? —. —Fill —dix lo ermità—,
ab guanyar se concorda granea, e ab perdre se
concorda poquea; e car en Déu ha granea,
que ha semblança ab guanyar e ha dessemblança
ab perdre, per açò se segueix la natura de
què vós demanats.—
Molt se meraveyllà Fèlix per què les gents
de aquest món majorment amen guanyar les
coses que són poques en virtut, utilitat e noblesa,
que aquelles coses qui hi són grans.
—Fill —dix lo ermità—, hom pot guanyar hó
perdre sí mateix: guanyar pot hom sí mateix
ab sí mateix, o perdre pot hom sí matex ab
sí matex. Hom guanya sí matex ab sí matex,
con hom guanya la final entenció a la qual és
creat, ço és, amar, conèxer e servir Déu; en
lo qual hom ha sí mateix en haver glòria perdurable.
E con hom ab sí mateix pert sí mateix,
adonchs pert hom la fi a la qual és creat, e
pert hom Déu, e hom és serf dels infinits turments
eternals. Segons cors natural, l'enteniment
més guanya en son entendre con és just,
que no fa en los diners que entén justament
guanyats; e con l'enteniment ha injust entendre,
més pert que con entén que ha perduts
diners, o castells, viles, ciutats.—
De ço que lo ermità deïa se meraveyllà Fèlix,
car los hòmens pus generalment cuyden
haver guanyat con guanyen diners, hó als qui
sia mundanal, que con guanyen justícia entendre;
e més cuyden haver perdut con perden
diners, que con perden just entendre.
—Era
amava. Aquell dia que son fill fo mort, lo
vengueren visitar grans res de gents, enfre los
quals
perdut, que ell havia gran desplaser del
dan que pres havia en la mort de son fill. "Sènyer",
dix aquell bon hom qui son fill havia
perdut, "més és lo guany que jo hé fet per
haver pasciència de la mort de mon fill, que
no és lo dan que hé en la mort de mon fill."
Era
que perdut havia, e no veÿa ne sabia neguna
manera per què lo pogués recobrar. Estant que
aquest hom feÿa son dol, e del temps que perdut
havia se desconortava, ell considerà que
lo temps podia recobrar en muntiplicar granea
de justícia, caritat, sperance, saviesa, fortitudo
e temprança en son remenbrar, entendre e
amar. Conortà
que perdut havia, pus que en muntiplicació de
virtuts lo podia recobrar. Dementre ell se aconortave,
ell víu denant sí
als escachs: la
era prelat, e l'altre era príncep. Lo sant hom
lurs demenà, ells per què jugaven als scachs:
ells responeren que per passar temps, e per açò
que no
que aquells perdien, e dix estes peraules: "¡A,
quant pert hom en perdre temps! Lo qual
temps és perdut a tots aquells qui no fan ço per
què són elets a offici hon Déus sia amat e conegut,
en lo qual offici no és joch de escachs
ne de daus, ne cassar, sajornar, ne neguna de
les altres coses semblants a aquestes". Longament
plorà aquest sant hom, e lo príncep
e
deïa e car plorave; e lo sant hom se meraveyllave
de ells, car no entenien ço que les
peraules signifficaven.
Era
morí a mala mort e en peccat. Aquell cavaller
era hom just e de santa vida, e plorà e planyia
molt per la mort de son fill, car dix que
gran dan havia pres en la mort de son fill, qui
era de sa carn e sament, e tots temps staria
en la maledicció de Déu e en foch perdurable.
En
ab gran res de frares, estar ab infaels, per ço
que los pogués convertir. Esdevench-se que ell
ach convertit
noble fi. Aquell sant religiós fo molt alegre
com a Déu hac guanyada aquella ànima que
era perduda. Estant aquell religiós en aquest
alegre, ell víu
que adorava Déu e que feÿa molt santa
vida, la qual fembra deia a Déu aquestes peraules:
"Sènyer Déu, lo qual jo per ignorància
e per peccat original perdut havia, beneÿt
sies tu, qui m'às donada gràcia com te haja
recobrat, e com en tu jo haja guanyada mi
matexa; e beneÿt sia aquell qui en guanyar
mi ha gran mèrit." —
[XCI]
DE ARDIMENT E VOLPELATGE
—Ardiment e volpelatge són contraris; e
ardiment contrasta a volpelatge ab l'àer, e volpelatge
contrasta a ardiment ab la terra.—
Meraveyllà
e l'ermità dix que ardiment se forma de la
sanch, que és umida e calda, donant lo cor
habundància de sanch per tots los membres;
en la qual abundància són enfortits los membres
e
se forma e
per lo contrari. Lo qual contrari neix de sech
e de fret, restranyent-se lo cor, al qual la sanch
dels membres retorna, e dels membres se deperteix;
per lo qual depertiment los membres
e los sperits del cors són en deffallirnent, despoderament;
per què mor ardiment e neix
volpelatge.
Amable fill,
per la qual viu ardiment, e aquesta fortitudo
està en coratge de hom; e enaxí com
lo cor enfortex tot lo cors ab la sanch que tramet
per los membres, enaxí aquesta virtut que
hom apella fortitudo, enforteix les altres virtuts
con se comunica e
caritat, justícia, saviesa. E açò matex fan fe,
sperance, caritat, justícia, saviesa, que enfortexen
fortitudo, con totes ensemps ab fortitudo
se mesclen, per lo qual mesclament viu ardiment
e està en hom, e mor volpeatge e
pahor.—
Meraveyllà
deïa, e dix que molt hom era sens fe, sperance
e caritat, justícia, saviesa, en qui és ardiment;
e l'ermità li dix que aquests aytals
són ardits per gran remenbrament e voler, e
per la sanch que habunde en los membres del
cors. E aytal ardiment no és ver ardiment,
mas que ha elcuna semblança de ardiment; cor
a ver ardiment se cové gran remenbrament,
entendre e voler, e s'í cové espandiment de
sanch per tots los membres e sperits del cors;
e encare li cové ús e custumes de virtuts.
—Era
L'emperador havia grans gents, e lo
rey ne havia poques. Esdevench-se que
e totes ses gents agueren gran audàcia,
e ardiment contra lo rey, per ço com era ab més
gents que lo rey; e lo rey ach paor con víu,
en la bataylla, que
de gents. Estant aquest rey en paor, en volentat
li vench que se
justícia, car bon dret havia, li ajudaren, e confià
en son bon dret, e amà més morir que
ésser desobadient a fortesa de coratge. Con
lo rey ach pres aytal concebiment, ell sentí
que son cor tramès la sanch per tots los membres
e los spirits de son cors, e començà molt
menbrar, entendre e amar Déu e virtuts; e
adonchs fo garnit lo rey de ardiment, per lo
qual anegà e guarní totes ses gents de ardiment.
Aquell rey se combaté ab l'emperador, e
fo vençut l'emperador e ses gents, per ço car
no era fermat lur ardiment sobre tens bons
fonaments com eren ceylls del rey e de sa
gent. Gran fo la meraveylla que fo per tota
la terra con lo rey ab ten poques de gents ach
vençuda la bataylla.
En una terra se sdevench que
se combatien: la
era sarrahí. Amdosos los cavallers se eren
empresos de la bataylla sobre aytal condició,
ço és saber: que lo crestià deïa que Crist és
Déu, e lo sarrahí ho negave. Cascú dels cavallers
era ardit e fort de coratge; mas car
la crestià creïa que Déus, per amor de hom a
salvar, se era encarnat, e era mort per hom
en quant era hom, havia major ardiment que lo
sarrahí, qui aquella encarnació e mort no
creÿa; e per açò fo lo sarrahí vençut e mort,
con lo cristià havia major fe, sperança, caritat,
fortitudo e justícia.
—Sènyer —dix. Fèlix—, en
Lo merquès era cavaller molt savi de guerra,
e molt cogitave e ordonava tot ço que a la
guerra pertanyia. Mas con era en la bataylla
havia tant de ardiment, que neguna cosa no
feÿa de ço que emprès ne proposat havia; e
de ço me dó gran meraveylla com se pot fer.
—Fill—dix lo ermità—, era
tant son senyor terrenal, que con no era
denant ell, lo sabia lohar e
con li era denant, adonchs li fallia lo cor per
trop gran amor, temor, e no podia perlar ab
lo príncep ordonadament, car trop lo amava
e lo temia, e lo cor trop influïa la sanch per
tots los membres e exalçava tant en voler, que
la memòria ne l'enteniment no havien deliberació
a complir ço que preposaven ordonar.
En
crestians, car
aquella nau. La
peccador, e aquell era senyor de la nau; l'altre
era hom just e ple de virtuts. Per lo volpeatge
del senyor de la nau, fo presa la nau;
car aquell hac pahor de morir, per ço car era
peccador e temia lo foch infernal; e mès-se
dejús la cuberta de la nau e fugí a la bataylla.
Lo hom just se deffès molt e fo hom molt ardit,
e longament, per son ardiment, se deffès
la nau a les
lo almirayll de les
per què lo senyor de la nau fo volpeyll, e aquell
qui no havia res en la nau deffès mils la
nau que el senyor de la nau. Lo almirayll dix.
a aquells
hó si no, que los auciurie. Lo senyor de la
nau ach ten gran paor de morir, que
e l'altre, qui era hom just, hac tant de
ardiment en honrar la fe en què era, que
desijà morir, e fo màrtir.
—Sènyer —dix Fèlix—, gran meraveylla
me dón: ¿los hòmens de aquest món per què
són ten ardents e dupten ten poch en la mort,
e los hòmens religioses per què dupten a morir
per honrar Déu e servir? Car molts són
los hòmens qui moren per guanyar honrament e
riqueses e fama de les gents, e pochs són los
hòmens qui vagen morir per lohar, honrar e
servir Déu.
—Fill —dix lo ermità—, con la memòria
molt menbra, e l'enteniment molt entén, e la
volentat molt ama elcuna cosa, adonchs sosté,
per haver aquella, major perill e trebayll que
per haver la cosa que petit membre, entén e
ama.
Era
dels crestians en una vila de
lo qual féu menament al religiós, que hisqués
de la vila, e que no preÿcàs, car si ho feÿa,
ell lo faria a mala mort morir. Lo religiós demenà
al rey per qual menament devia ésser
cavaller pus ardit en la bataylla: hó per menament
del senyor celestial hó terrenal, hó per
haver virtuts o per haver vicis. No
de preÿcar, e amà més morir e ésser
obadient a Déu e haver virtuts, que ésser desobadient
a Déu e haver vicis.
—Sènyer —dix Fèlix—, era
que
scuder se combatia per diners que hom li havia
promesos si podia vençre la bataylla. Esdevench-se
que
qual vensiment me dó gran meraveylla, com
sia cosa que ardiment deja ésser major per
justícia, que per riquesa de diners—. —Fill —
dix lo ermità—, cascú de aqueixs
loguer per què
justícia en quant morí per justícia, e ach mellor
e major ardiment que
gaserdonat.
—Sènyer,
que pogués encontrar ab
cavaller qui era son enamich; car vijares
li era que si
ab ell e que
hac paor de ell, e fugí; per què me
meraveylla.
—Fill —dix lo ermità—, con la vista corporal
veu alcuna cosa que pot donar dan al cors,
adonchs lo cor se restreny, e la sanch fuig als
membres, e mor ardiment, e viu volpeatge;
mas com fortesa de coratge enforteix lo cor,
e la sanch li fa trametra per los membres,
adonchs la vista corporal no pot engendrar en
lo cor volpeatge, ne
En
qui
e just, larch, e qui molt se feÿa amar a les
gents; l'altre feÿa tot lo contrari. Esdevenen-se
que
ses gents vensé la bataylla, e ferí primer en
la bataylla.
Era
los prínceps e
com los infaels venguessen a via de veritat,
per tal que Déus fos en ells amat e conegut.
Esdevench-se
qui tenia gran companya e, segons lo
món, stava molt honradament; mas en se ànima
havia desordonat menbrament, entendre e
voler, cor hom peccador era. Dementre que
lo sant hom estava denant lo prelat, e ell lo
volch rependre, adonchs li fallí ardiment e fo
volpeyll, e no pòch dir ço que havia proposat
a dir. Lo sant hom recorrech a fortitudo de
coratge e a caritat, justícia, pasciència, humilitat;
e despuyllà
molt fortment ab unes correjades que aportava,
e con sentí que son cor hac cobrada força e
sperit, ell reprès lo prelat dels fallimens que
feÿa a desonor de aquell senyor per qui tant
era honrat en lo món. Lo prelat se meraveyllà
aquell hom com lo havia enaxí reprès, e féu-lo
ferir fortment denant sí a
gitar de son palau. En aquell palau havia
hom savi qui
havia tant errat contra veritat, justícia, pasciència,
humilitat, caritat.—
[XCII]
DE HONRAMENT E DESONOR
—A Déu se cové tot honrament, e per açò
no li cové neguna desonor, ans tot quant és,
és creat a honrar Déu. E car a Déu se cové
honrament, e hom és creat a ymatge e semblança
de Déu, per açò hom ha natura que
vol ésser honrat.
—Sènyer —dix Fèlix—, segons que vós
deïts, hom vol ésser honrat car és ymatge de
Déu creat, e car a Déu se cové honrament;
donchs, si és enaxí com vós deïts, deman-vos
per què hom ama més en est món més honrar
sí mateix que Déu. Car açò és gran meraveylla:
que si hom ama honrament per ço car
és semblant a Déu, e a Déu se pertany honrament
més que a hom, ¿per què hom ama més
honrar sí mateix que Déu?
—Fill —dix lo ermità—, honrament e desonrament
són contraris; e car hom se enclina
a peccat, cové-li desonor, car a la semblança
que ha de Déu fa desonor con se sotsmet a
peccat; per lo qual sotsmatiment li tany desonrament,
lo qual ha adonchs con ama més
ésser honrat que Déu.
En
noble. Aquell burguès era hom umil e bé acustumat,
e tots jorns honrava se ànima de bon
remenbrament, entendre e voler; car ben menbrar,
entendre e voler és honrament de ànima,
lo qual sta en fe, sperança, caritat, justícia,
prudència, fortitudo, temprança. Lo burguès
havia muller molt bella, e era, per sa ballesa
e car era noble de linatge, erguyllosa, e amava
ésser honrada en los
car bells vestimens volia vestir per ço que les
gents la honrassen, e volia ésser lohada per les
gents per ço que hoýs ben dir de sí matexa. E
car Déus no és cors ne ha en sí los
corporals, per açò la dona amava més honramens
en les coses qui són dessemblants a Déu,
que en selles que ab Déu han semblança. E
son marit feÿa tot lo contrari; e per açò la dona
desonrava Déu, e son merit lo honrava.
Era
de aquest món, mas era hom mal acustumat. Aquell
prelat era erguyllós, e merevey lla ve
què les gents no li feyen gran honrament. Esdevench-se
per què les gents tan pocha de honor li
fevert. "Sènyer", dix aquell clergue, "negun
hom, segons rahó e natura, no deu ésser honrat
sinó per intenció de honrar Déu; e per açò
vol Déu que los prelats sien honrats, per tal
que en lur honrament hom àm e honra Déu.
Mas car vós arnats simplament honrament per
ço que siats honrat, e no per ço que en vós
Déus sia honrat, per açò se pert en vós la
natura e lo començament per què les gents vos
degren honrar, les quals vos fan desonor en ço
que vos menbren e
luxuriós e digne de desonor."
Esdevench-se en
de
era molt rich, e son bisbat era molt honrat.
Lo bisbe, aytant com podia, honrave son pare
e se mare e tots sos parents, mas no
neguna cosa, ans li pleÿa car eren pobres. Tots
aquells del bisbat se meraveyllaven del bisbe,
com no havia vergonya de honrar tan vils persones
com eren son pare e sa mare, e, pus
que
feÿa richs hòmens. Esdevench-se que
qui feÿa tot lo contrari, fo hoste de
aquell bisbe, e oý la fama del bisbe, qui no
enriquia sos parents e qui
reprès lo bisbe, con no enriquia sos parents,
e cardenant si los feÿa anar pobrement
vestits. Lo bisbe respòs al archabisbe, e dix-li
estes peraules: "Riqueses són perilloses con
vénen en hom vil e de vil linatge, e açò mateix
se segueix de honrament; e jo honre mos
parents per humiliar mi e mostrar mon vil linatge,
e humilitat és a mi amable en la pobrea
de mos parents. E enaxí con honre mos parents
en mon honrament, enaxí Déus honra mi en son
honrament."
de son principat metia en honrar sí mateix;
e del honrament de Déu no havia negun
pençament, per lo qual honrament ell era elet
a rey. Esdevench-se
vench denant lo rey, e lo rey lo honrà e lo
reebé bellament, per ço que lo juheu li prestàs
de sos diners. Denant lo rey estech
qui amava lo honrament de Déu, e dix estes
peraules: "Desonrat és Jhesuxrist en ànima
de juheu, que crets que Crist no sia Déu, ans
se pensa que sia hom. vil, peccador, fals, enganador;
e per açò vol mal a Crist, e a tots sos
conseqüents. Desonrat és Crist en ànima de
príncep, qui ama més se honor que la honor
de Déu. Desonrat és Déu en poder de príncep,
qui poria fer honrar Déu en aquelles terres
hon és desonrat. Desonrat hi és Déu, car dien
en aquelles terres que lo sol e la upega e la
ydola és Déu. Desonrat és Déu, con hom diu
que res no és. E desonrat és Déu con hom
ama més que Déu diners, fills, blanchs pans,
bons vins, belles fembres." Aquestes peraules
e moltes de altres dix aquell sant hom en presència
del príncep e del juheu, qui
les peraules que ell deÿa. Plorà lo sant hom, e
dix que fort se meraveyllava com Déus és tan
desonrat en malvat príncep, qui en aquest món
Déus lo fa ésser honrat sobre son poble. Honrat
ha Déus hom en ço que li ha donat de ses
semblances e que li ha donades tantes de criatures
a son servici; e honrat ha Déus príncep
en ço que lo fa ésser senyor e poderós de tants
hòmens. E desonrat ha hom Déu en ço que
ab ses semblances lo desonre, en ço que les
fa a ell contràries per obres de peccat. E
est món té príncep desonrat Déu, car lo poria
fer honrar a aquells qui li fan vilania e
desonor." —
Molt considerà Fèlix en les peraules que lo
ermità deïa, e meraveyllà
pacient que soffer la desonor que hom li fa
en est món.
—Sènyer —dix Fèlix—, gran meraveylla me
dó de honrament, com és tant amat en est món
per prínceps, prelats, clergues, religioses, cavallers,
burgueses, mercaders, e per totes
gents; car molt hom lexa muller, infants e delits
temporals e riqueses; mas lexar honrament,
a penes veig negun hom qui lo vulla lexar, e
que no sia irat si hom li fa desonor—. —Fill —
dix lo ermità—, honrament e desonrament són
contraris, e han major contrarietat en granea
que en poquea; e car a Déu se cové honrament,
e car gran honrament és sell que li cové, per
açò vol Déus que tot hom, prelat, príncep, e
qualque hora sia, que àm ésser honrat en Déu,
per açò que Déu sia honrat en son honrament.
Mas los de més hòmens fan de ço lo contrari,
car amen honrament per sí mateixs e no per
Déu; los quals Déus los fa ésser desonrats
en sa justícia, ira, maledicció, e en vils cogitacions
e pençaments. Amable fill —dix lo ermità—,
obri los uylls de ta pença, e veges
quant arnès, quant ediffici, quantes coses són
fetes en lo món per hom honrar; e per honrar
Déu, veges com pochs hòmens
trebayllen.—
Plorà Fèlix, e sí
que desonrament havia vençut honrament per
deffalliment de malvats regidors.
[XCIII]
DE BELLESA E DE LEGESA
—Naturalment, ama hom bellea, per ço car
en Déus ha bellea. La qual bellea és sperital;
e és gran meraveylla per què los hòmens de
aquest món majorment àman ballea en les coses
corporals, que en les spirituals, com sia
cosa que Déus no sia cors ne haja ballea corporal.
Bellea sperital és en remenbrar, entendre
e amar Déu, fe, sperance, caritat e totes
les altres virtuts; e bellea sperital és menbrar,
entendre e desamar gola, luxúria e tots los altres
vicis. E legea sperital, és menbrar, entendre
e desamar Déu, virtuts, e menbrar entendre
e amar vicis. Hon, con açò sia enaxí,
donchs gran meraveylla és per què és legea
en ten gran granea, e bellea per què és en ten
gran poquea.
Tota la major ballea que hom pusca considerar,
és en la divina essència, en la qual Déus
Pare de sa bellea engendre Déus Fill e spira
Déus sant Spirit; car fruent lo Pare sa bonea,
infinitat, eternitat, e totes ses dignitats, és bell
en sí mateix e en lo Fill e en lo sant Spirit; e
lo Fill és bell en sí mateix e en lo Pare e en
lo sant Spirit; e lo sant Spirit és bell en sí
mateix, en lo Pare e en lo Fill.—
Per ço que Fèlix perfetament entesés la divinal
bellesa, dix lo ermità que una santa ànima
stava en contemplació, e vesia gran bellesa
en son entendre e en son enteniment, car l'enteniment
entenia que podia entendre Déu, e
en aquest poder entenia gran bellea; car molt
és gran bellea entendre Déu, e molt aytal entendre
enbelleix l'enteniment; e axò mateix vesia
la santa ànima en sa memòria e en sa volentat.
Veent aquesta ànima tan gran bellea
de poder en memòria, enteniment, volentat,
amà haver aquella bellea en son poder; e per
açò volen menbrar, entendre e amar Déu, per
açò que fos bellea en sa essència e en sa
obra.
Entès Fèlix la semblança que lo ermità deïa,
e dix que entenent Déu ballea de poder en sa
bonea, infinitat, eternitat, e en totes ses dignitats,
volia que en aquella bonea fos bellea
de producció en bo, infinit, eternal, e axí de
totes, per ço que la essència fos bella en bonea
e en infinitat e en totes; e que fos bellea
en bellea de obra per totes, stans totes les dignitats
una bellea essencial, e estans belles per
obres distinctament en les divinas persones.
Dementre que Fèlix enaxí considerava, ell
se meraveyllà com neguna ànima, vaent tan
gran ballea en Déu, se podia inclinar a peccat
ne a neguna lagea.
—La divinal bellea volch crear a sa semblança
bellea de ànima, e en l'enteniment posà bellea
de bonea, e bellea de granea, e bellea de
duració, e bellea de poder, e bellea de enténdre;
car bella cosa és a humà enteniment ésser
bo, gran, durable, poderós, savi. E car Déus
és intel·ligible e l'enteniment lo pot entendre,
posà Déus la,bellea de bonea, granea, duració,
poder, sots la bellea de entendre; e açò fo
molt bellament ordonat que la bellea de saviesa
fos desús, e de bonea, e de les altres semblances,
fossen dejús; per ço car la ànima pot Déus
entendre, e no
ne poderós.—
Molt plach a Fèlix açò que lo ermità dehia,
car fort perlava subtilment, e de gran bellea;
e dix que ço que
se seguia de la bellea de la volentat
e de la memòria, per ço car Déus és remenbrable
e amable.
Con lo ermità víu que Fèlix lo ach entès,
adonchs hac gran plaser, en lo qual plaser fo
bellea de caritat, justícia e saviesa; e dix que
Déus havia enbellit lo humà enteniment ab bellea
de bonea, granea, duració, poder, saviesa,
e havia-hi més posada bellea de saviesa
que de bonea, granea, poder, duració, per ço
cor Déus és intel·ligible, e no és per ànima bonificable,
magnificable, eternifficable, possifficable;
e per açò totes les belleas són nomenades
sots bellea de enteniment; e açò matex
se segueix en ballea de memòria e de volentat.
Con lo ermità hac dites estes peraules de
bellea sperital, ell dix de ballea corporal, ço
és saber, que Déus ha enbellit lo cors del hom
de qualitats, ço és saber, que la substància és
enbellida dels accidents. E açò dix lo ermità
per ço que Fèlix elevàs son enteniment aytant
con pogués a entendre la sperital bellea que
és en la ànima, la qual és enbellida de les
semblances de Déu, les quals semblances ha
Déus creades, e de elles ha ajustada e composta
la ànima; e les semblances que són de bonea,
granea, eternitat, poder, enbellexen les substancials
semblances, les quals són bellea de
memòria, enteniment e volentat, que són substancials
en quant ànima n'és ajustada, segons
queCahos.
Per les peraules que lo ermità deïa, entès Fèlix
la essència de la ànima, la qual és de memòria,
enteniment e volentat, qui ensems són
lo ésser de la ànima, per ço car Déus és remembrable,
entel·ligible e amable; e en aquella ànima
són les altres semblances per manera de
potèncias e de calitats; car Déus per ànima
no és bonifficable, magnificable, eternificable
ne possificable.
Hon pus Fèlix les peraules entenia, pus se
meraveyllave con ànima creada de ten belles,
ten nobles, ten grans belleas, se podia inclinar
a peccat hó a tantes de lageas. —Fill —dix
lo ermità—, vista corporal ha plaser per veser
belles colors, belles fayçons, bells vestirs, arbres,
fuylles, flors, fruyts, hedifficis, sol, luna,
mar, e bèsties, auceylls, hòmens, e les altres
coses semblants a aquestes. Hon, totes aquestes
belleses són no
de ànima e de virtuts; e bellea de ànima e de
sos poders e virtuts són no
de la bellea de Déu, la qual ha en sa essència
e en ses dignitats, e en totes ses obres.
On, com açò sia enaxí, donchs gran meraveylla
és per què bellea corporal és més amada
que esperital. Fill, la major ballea que Déus
pòch posar en criatura, fo con feu ésser criatura
ab sí mateix una persona; e
criatura foren ten assemblades les semblances
increades e creades, que
esdevengren.—
Meraveyllà
en Crist, e meraveyllà
de Crist, de nostra Dona e dels apòstols.
Encare se meraveyllà de la legea qui és en
los hòmens crestians que sostenen que aquella
ten gran bellea de Crist sia en est món menyspreada
per los juheus e per los sarrahins, e sia
per los tartres e altres infaels ignorada.
—Passava
moltes gents. Aquella dona era molt noblement
vestida, e era molt bella; mas era en peccat
de luxúria e de gola.
plaça dix a
com en aquella dona sa eren ajustades
ballea e legea; e aquell hom respòs e dix aquestes
peraules:
"Era
altar hon cantava la missa; e dementre que
ell santificave lo cors de Jhesuxrist, ell entès
com gran ballesa era seylla que Déus posava
en aquell segrament, hon se fa meraveyllosament
honrada e noble hobra, cor lo poder de
Déu hi venç tots los poders de natura a signifficar
se bellea, la qual ha en bonea, granea,
eternitat, saviesa, volentat, e en totes les dignitats.
Dementre que aquest prelat contemplava:
la bellea que lo poder de Déu havia en totes
les dignitats de Déu, e aquella bellea representava
en vençre tots los poders de natura en
lo sant sacriffici del Altar, adonchs remenbrà
longament peccat; e adonchs se meraveyllà
fortment com per tan leig peccat era stat enamich
de tan gran ballea com era seylla que en
lo sant sacriffici entenia."
Era una dona que era molt bella, e per la
gran bellea que havia era erguyllosa.
se sdevench que ella se fo mirada en lo mirayll,
e víu-se molt bella, e, cogitant en sa
bellea, ella anà a la latrina, hon víu molta de
legea qui era exida de son cors; e adonchs ella
se meraveyllà com negun temps fo erguyllosa
de sa bellesa, pus que de son cors exia tanta
de lagea.
Fill —dix lo ermità a Fèlix—, molt és leja
cosa que los sarraÿns tenguen e posseexen la
Sancta Terra, on Jhesuxrist fo nat e mort. E
per açò dix
era major en príncep, que en cavallers de
scut, car legea de príncep gitava bellea—. Entès
Fèlix la raysó per què lo ermità deïa la
semblança, e dix que Déus pren més de desonor
en los prínceps e prelats, con són mals hòmens
e s'enclinen a amar les coses vils e leges,
que no fa en los sotmeses. E adonchs dix Fèlix
que les majors semblances de ballea se convertien
en est món en majors semblances de
legea. Dient Fèlix estes paraules, plorà longament,
e maleý lagea, qui en tants e en ten
grans hòmens se metia, per ço que vencés granea
de ballea en bonea, duració, poder, saviesa,
volentat.
[XCIIII]
DE CONSOLACIÓ E DESCONSOLACIÓ
—En
de
molt bellament a amar, conèxer e servir Déu,
Aquell macip proposà a anar per lo món loant
e beneint Déu, e volch ésser palegrí pobre,
quirent les almoynes per les portes. Sens que
son parc ne negun amich seu no
ell se axí de la ciutat, e anà en tots los palegrinatges
que ell póch saber on pogués lohar
e beneir Déu. Con ell ach fets tots los palegrinatges,
ell près offici de consolar les gents con
han alcun trebayll en est món. Aquest pelagrí,
fill —dix lo ermità a Fèlix—, fo hom de santa
vida, e féu molt de bé en est món, consolant
los desconsolats, segons que poràs hoyr en estes
paraules:
Esdevench-se
longament en bona vida e sens peccat mortal.
Aquell hom fo molt temptat del carnal delit:
en tal manera fo gran la temptació, que ell
peccà mortalment ab
hac peccat ell fo molt penident del peccat que
feyt havia, e desconsolave
li era vijares que Déus li degués perdonar per
neguna penitència que ell faés; e con se pençava
que ell havia perdut Déu e la glòria de
peradís, plorava nit e jorn, e sa ànima no podia
consolar per neguna cosa que vaés ne faés.
Estant ell en aytal tristícia e marriment, lo
pelagrí fo en aquella ciutat, e sabé que aquell
hom era enaxí desconsolat. A ell se
dix aquestes peraules: "Sènyer", dix lo pelagrí,
"segons que jo hé entès de vostre stament,
vós sóts desconsolat de elcuna cosa
que-us és esdevenguda. Jo són hom qui vaig
per lo mon consolar los desconsolats. Si vós
volets ésser consolat de vostre dapnatge, jo són
hom qui-us sabré consolar de qualque dapnatge
pres hajats, ab què
per què vós sóts desconsolat". Con lo bon hom
oyí aquestes peraules, ell se meraveyllà molt
fort, e dix que no li era semblant que ell pogués
ell consolar per neguna cosa que li digués ni li
faés; e hanc no li volch dir la rahó per què
desconsolava, ans plorà denant ell longament,
e planyia lo dan que pres havia, dient que ell.
havia tant perdut, que negun temps no ho poria
recobrar.
Molt se meraveyllà lo palegrí con lo bon
hom era tan desconsolat, e dix enfre sí mateix
que li digués tantes de semblances de consolació,
que esdevengués en aquell cas de què ell
se desconsolava; e dix aquestes peraules: "Esdevench-se
que
havia en
mercader se desconsolava molt fortment de ço
que perdut havia, car gran vergonya se tenia
que fos pobre enfre les gents, ell e se muller
e sos infants, qui longament hayien viscut en
riqueses e en honraments. Dementre que ell
enaxí se desconsolava, ell remembrà en Jhesuxrist,
qui, stant Déus e hom, volch viure en
lo món pobrement, e no en honrament, e volch
que nostra Dona e los apòstols estaguessen en
lo món ab trebaylls e ab pobrea. Estant que
ell enaxí considerave, ell ymaginà com aquells
que a Crist e a sos conseqüents són pus semblants
en lo món, són en mellor estament".
Lo pelagrí víu que lo bon hom no
per les peraules que ell deÿa, ans plorà e
planyia pus fortment que d'abans no feÿa. Adonchs
mudà la matèria, e dix estes peraules:
"Esdevench-se
bella muller, la qual atrobà
clergue en peccat de fornicació. Aquell burguès
fo molt irat, car molt amava sa muller, e
a gran desonor se tench la desonor que sa
muyller feyta li havia. Lo burguès se penedí
de ço que fet havia contra sa muller, car moltes
vegades havia peccat ab una foylla fembra;
e abstench-sa de la gran ira que havia contra
sa muller, e volch ésser fill de pasciència, e
amà ésser desonrat en lo món. Amant lo burguès
aquestes coses, ell se consolà del falliment
que sa muller feyt havia, e alegrave
pasciència e justícia que havia, ten fortment,
que la ira oblidava.
Aquest burguès havia
e morí; e con lo burguès se volch desconsolar
de la mort de son fill, ell remenbrà com
la volentat de Déu és justa, e com vol tot quant
vol, ab justícia. Adonchs lo burguès dix que
més valia ço que havia volgut la volentat de
Déu jutgar en son fill, que no feÿa son fill ne
la amor que ell havia a son fill; e per açò ell
se consolà de son fill, e alegrà
de la volentat de Déu."
Aquestes peraules e moltes d'altres dix lo
palegrí al bon hom, e hon més de peraules e
de semblances li deïa, pus fortment lo bon hom
se desconsolava e se entristava, sí que lo pelagrí
se
Lo pelagrí dix que
com temia ten poch Déu, e com no
amava molt la misericòrdia de Déu. "Aquell
clergue era hom honest, e nuyll temps no havia
peccat carnalment, ans era verge. Esdevench-se
que ell se corrumpé e peccà ab
foylla fembra. Con lo clergue ach peccat, ell
se penedí molt fortment del peccat, e fo molt
desconsolat com havia perduda sa virginitat,
en la qual longament havia stat. Dementre
que ell se desconsolava, ell sentí que sa ànima
hac temor de la justícia de Déu, e que
en la gran misericòrdia de Déu. Adonchs lo
clergue rememorà lo desig que ell solia haver,
ço és saber, que ell desijave tembre Déu e amar
se misericòrdia; e car, per lo peccat que feyt
havia, se era esdevengut que ell hac temor de
Déu e sperance en la misericòrdia, adonchs se
consolà del peccat que feyt havia e de la virginitat
que perduda havia, e plach-li que
e que
faent penitència."
Molt cogità lo sant hom en les peraules que
li ach dites lo pelagrí, e consolà
peraules, meraveyllant-se com pòc ésser desesperat
de la misericòrdia de Déu per negun peccat
que feyt hagués.
Con lo pelagrí ach lo bon hom consolat,
ell vench a
havia vençut en la batalla. Aquest cavaller qui
fo vençut, era tant desconsolat com. era vençut,
que
car a gran desonor s'ó tenia com era vençut. E
car havia perdut honrament, lo qual havia tots
temps amat, per açò se desconsolava, e aconortar
nuyll hom no podia.
"Sènyer", dix lo pelagrí al cavaller, "
era qui feÿa tot quant podia fer com fos honrat.
Esdevenen-se que les gents de aquell rey faeren
altre senyor e lexaren ell. Aquell rey fo
molt irat e despagat, car ses gents lo havien
trahit e cambiat per altre senyor. Estant lo
rey en aquest despagament, ell se desconsolà
e
gran vil tat era vengut. Estant lo rey enaxí, ell
víu, per gràcia de Déu, que més li valia no ésser
rey, e ésser fill de pasciència, e que amàs
tant humilitat, que no volgués ésser honrat, ans
volgués ésser desonrat en lo món e per ses
gents matexes, que ésser rey, amant honrament
contra pasciència, humilitat."
Aprés estes peraules, lo pelagrí dix que Jhesuxrist,
rey del cel e de la terra, sofferí desonor
en la creu, hon fo mort per honrar la divinitat,
e amà haver desonor en sí mateix, per
ço que ha Déu pogués donar honrament. Con
lo cavaller hoý estes peraules, ell se consolà de
ço d'on se entristava, e volc ésser desonrat en
lo món, per ço que en son coratge honràs Déu
ab pasciència e ab humilitat, e dix que més havia
guanyat cor era vençut, que si vencés; car
si ell vencés la bataylla, no hagre ten gran
occasió de haver pasciència e humilitat.
En aquella ciutat havia
era malalt a la mort. Aquell se desconsolava,
car se vehia morir, e lexava la riquesa en què
longament havia trebayllat, e planyia com no
havia més de benenança donada a se persona.
Encare planyia cor lexava se muller, sos infants,
sos amichs, e aquesta vida mundana que
molt amava. Lo pelagrí vench a aquell mercader,
per ço que en sa mort lo consolàs, e
que de Déu li digués bones peraules.
"Sènyer", dix lo palegrí, "
havia ajustada gran riquesa, se moria, e cogitava
que Déus volia que morís per ço que sa
riquesa no stigués ociosa, e que servís a elscunes
persones pobres qui dels béns temporals
han fretura. Aquella consideració li féu cogitar
la justícia de Déu e consolà
que digne era de morir, pus que empetxava
los béns que los pobres han mester". Aprés
estes peraules, lo palegrí dix que hon hom més
coses lexava en la mort, de aquests béns temporals,
e li plahia a morir, major mèrit ne havia
con les menyspreave e a Déu alegrament
volia venir, e se glòria se
Consolà
per les peraules que lo palegrí li hac dites; e
fama fo per tota aquella terra de la gran doctrina
que
E con eren desconsolats, ells li tremetien missatge
que los vengués consolar.—
[XCV]
DE GAUIG E DE TRISTÍCIA
—Goig és, en ànima, semblança de la glòria
que Déus ha en se gloriosa essència; car
en ço que Déus ha creada ànima a sa semblança,
e Déus és glòria, la glòria de Déu enforma
goig en ànima, per ço cor goig és elcuna
semblança de se glòria.
Fill —dix lo ermità—, lo Pare és glòria;
de se glòria engendre lo Fill, que és glòria, e
spira lo sant Spirit, que és glòria, per ço car
són engendrats de glòria; e per ço és goig en
ànima con veu engendrar e proceyr del Pare,
e veu tan gran glòria, que
enestimable.—
Considerà Fèlix en lo gran goig que ànima
haurà en glòria, la qual reebrà ab semblança
de glòria, en quant la divina glòria ha creada
sa semblança en la ànima. E adonchs se meraveyllà
Fèlix del gran goig que ànima deu haver
en est món, cor és creada a semblança de
Déu, com per neguna tristícia pert aquell goig
ni
—Era
stat que ell no era neguna cosa; e considerà
que ell era e és hom, qui és ten bona criatura.
Adonchs hac molt gran goig de son ésser e
d'ésser humà. Estant ell en aquest alegre, ell
se sentí la febra qui
considerà en la mort. Adonchs caech en gran
tristícia, car vijares li era que mala cosa fos
morir e esdevenir a no ésser. Aquest hom era
gentill, e no creïa en altre vida, mas en aquesta
vida mundana; e havia major tristícia con
cogitava en la mort, que no era con cogitava
en lo ésser que havia. Esdevenen-se que aquest
gentil fo cristià, e altre vegada fo malalt, e
alegrà
que vengués a vida perdurable.
Esdevench-se que
fill, e per lo goig que hac del fill, oblidà la tristícia
e la dolor que hac en l'enfantament. Dementre
que elle se sentí enaxí alegrada, ella
considerà en lo gran goig que nostra Dona
hac con hac son fill nostre senyor Déus Jhesuxrist,
lo qual hac sens tota dolor, e
sabé ésser Déus e hom. Aprés considerà com
gran goig ha lo Pare, qui ha Fill infinit, eternal,
bo, complit en totes nobleas, lo qual ha
de sí mateix e ha en sí mateix. Adonchs sentia
aquella bona dona gran goig en lo goig que
considerave, e meraveylià
Déu e de nostra Dona e de sí matexa.
Eren
e donaren-ho per amor de Déu, e puxes
anaren per lo món. La
donàs goig de tot quant veuria e hoyiria; e
l'altre près offici que s'entristàs de tots los falliments
que veuria fer als hòmens. Esdevench-se
que amdoses entraren en
de cavallers. Aquell rey era hom mundà,
e tots seylls de sa cort. La
a plorar, e hac tristícia en son cor con
veïa que lo rey se captenia com a hom dissolut,
e sí
frare se alegrave en la justícia de Déu, la qual
devia punir lo rey e ses companyes. Lo rey e
seylls qui ab ell eren, se meraveyllaren dels
alegrave; e demenaren-lurs qual era lur occasió
per què aytal captenença tan stranya havien.
"Sènyer", dix lo frare de la tristícia,
"mon offici és que jo
vegades que veye negun hom en la yra de Déu;
e car vós e vostra companya sóts serfs de peccat,
segons que ho signiffiquen vostres vanes
obres, per açò me dó tristícia, car gran tristor
deu ésser en coratge de hom con veu negun
hom en via de dempnació e qui no sia amich de
Déu." L'altre frare dix que ell se alegrave, e
goig se donava, per açò com lo rey e se companya
eren criatures en les quals la justícia de
Déu.se manifestaria en l'altre setgle donant-lus
penes perdurables; cor de tot quant Déus
fa en aquest món e en l'altre, se deu hom alegrar
e goig donar, per ço car totes ses obres
són bones e bé ordonades.
—Sènyer —dix Fèlix—, goig de què ve?
Ne de què viu? Ne per què ve goig? ¿Ne per
què ve tristícia?—. —Fill —dix lo ermità—,
en la ànima del hom ha una semblança, enfre
les altres: que és semblant a glòria, segons
que ja havets entès; e con la ànima usa de
aquella semblança en alcuna cosa que ama, adonchs
ne ha goig en son cor, enaxí com la volentat,
que son voler, mesclat ab compliment,
ha goig en alcuna cosa on son voler és complit;
e aquesta és la via e la raeyl d'on goyg
ve, neix e viu. E con se sdevé que aquell voler
no ha compliment e ha deffalliment en ço
que ama, adonchs ha tristícia, la qual signiffica
la pena que haurà la semblança en la pena
perdurable.—
Meraveyllà
ermità deïa, e dix que molt hom havia goyg
usant de peccat, e molt hom havia tristícia
usant de virtuts. —Fill —dix lo ermità—, aquells
qui han goyg viciós, usen de la semblança
de la glòria en contrari, e fan que tota la
semblança de glòria és contrària a la glòria
de Déu, per la qual contrarietat lur semblança
de goyg se gira e
de tristícia.—
Con Fèlix ach entesa la rahó que deïa lo ermità,
e ell ach considerada la gran tristícia
que serà en los hòmens infernats, ell se meraveyllà
molt fortment de la granea de aquella
raveyllà molt fortment de la granea de aquella
tristícia.
—Era un mercader qui havia tramès son fill
en longa terra per mercaderia. Aquell seu fill
ac stat longament en son viatge, e vench, a
cap de gran temps, ab gran guany que ach fet.
Con lo mercader víu son fill vengut e qui aportà
molt gran guany, ell hac molt gran goig.
Sdevench-se que aquella nit se près foch en lo
alberch, e cremà lo alberch, e lo fill del mercader,
e tota la mercaderia que aportada havia.
Lo mercader fo en molt gran tristícia de
la mort de son fill, e de sa muller, e de sa companya,
e de ço que perdut havia; e meraveyllà
com ten gran goyg e ten gran tristícia se podien
ten acostar en ten poch de temps.
Era
Aquell fill fo de adat de
e la dona fo en molt gran tristícia, dia e
nit, per la mort de son fill. Aquella dona vehé
en visió que si son fill visqués
ell auciuria
en infern; mas car era anans mort, era bé mort,
e era salvat. Con la dona se despertà, ella fo
en molt gran goig, e depuxes no ach tristícia
de la mort de son fill.
que fos en glòria ab Jhesuxrist, e ab santa
Maria, e ab los àngels, e ab los sants de peradís.
Lo goyg que ella havia no
aesmar, e con se despertà hac molt gran tristícia
com no era en peradís, e considerà en la
desonor que hom fa en est món a Xrist e a sa
cort celestial per obres de peccat; e adonchs
fo sa vida en dol e en tristícia.—
[XCVI]
DE CONCORDANÇA E CONTRARIETAT
—En Déu sta concordança sens neguna contrarietat,
en ço que lo Pare de tot sí mateix
engendra lo Fill e produu lo sant Spirit; e
car lo Pare és concordança, en lo Fill e en
lo sant Spirit, de bonea, granea, eternitat, poder,
saviesa, e enaxí de totes les dignitats, e
ell és en sí mateix totes les dignitats, per açò és
en Déu concordança sens contrarietat; la qual
contrarietat no y pot ésser, pus que la concordança
és de totes les dignitats.
Consira, fill —dix lo ermità—, com gran
és la concordança que és en la divina essència,
car totes les dignitats se concorden a ésser
essència, una natura, una deytat; e cascuna
ha en sí se obra, e d'ella ha en l'altra, enaxí
que en l'actu de bonea són tots los actus de
granea, eternitat, poder, e de totes les altres;
e açò mateix se segueix de granea e de totes, en
què és lo actu de bonea; e axí de totes.—
Molt se meraveyllà Fèlix de la gran concordança
que és en Déu, estant
diffarència, e havent concordança en les dignitats
per esgardament de persones distinctes,
e stants
dignitats.
—Amable fill, enfre Déu e hom ha concordança
e ha contrarietat. Ha y concordança en
quant ha alcunes semblances de Déu, en quant
és creat a la ymatge de Déu; e aquesta concordança
aytal és de semblances; e con hom
usa de les semblances, les quals ha semblants
a les semblances de Déu, e aquell ús és a lauor,
reverència e honor de Déu, adonchs ha
concordança de obre enfre semblance e semblança,
e axí ha concordança enfre Déu e hom,
la qual concordança és molt gran. Mas con
se sdevé que les calitats que hom ha són contraries
a les dignitats de Déu, adonchs són dessemblants
per obra a Déu e a ses virtuts; e
enaxí és molt gran contrarietat enfre Déu e
hom.
En Déu bonea, qui és Déu, ha semblança a
la bonea qui és en hom, en quant és criatura;
e quant se sdevé que hom fa bé per intenció
de amar e conèxer la bonea de Déu, adonchs
ha concordança enfre semblança e semblança,
ço és saber, enfre Déu e hom; mas con hom
fa bé per entenció de alcuna cosa e no per entenció
de Déu, ho fa lo bé més per entenció
de sí mateix hó de altre, que per entenció de
Déu, adonchs ha contrarietat enfre Déu e hom.
E açò mateix és con hom fa mal contra la bonea
de Déu e de sí mateix, per lo qual mal
se segueix contrarietat enfre Déu e hom, e enfre
semblança e semblança.—
Molt cogità Fèlix en la concordança e en la
contrarietat que lo ermità deïa, e meraveyllà-se
de la granea en què pot ésser concordança,
e contrarietat, car molt li era vijares que gran
fos la concordança que hom pot haver a Déu,
e la contrarietat que hom pot haver; e açò és
per la granea de la semblança que hom ha a
Déu. Hon, con Fèlix molt se fo meraveyllat,
ell dix al ermità estes peraules: —Sènyer ermità,
gran meraveylla me dó com pot ésser
que gran semblança sia enfre Déu e hom. e
que ten gran contrarietat haja enfre Déu e
hom; car, segons que apar maniffestament,
niés són los hòmens qui són a Déu contraris
que concordants, e deurien, segons rahó, ésser
més hòmens concordants a Déu que contraris,
pus que a sa semblança los ha creats.
—Fill —dix lo ermità—, Déus ha creats los
hòmens a l'altra vida e no a aquesta, per ço
que mils se pusca concordar ab ells en l'altre
setgle que en aquest; e hon pus los hòmens
en aquest món són a Déu contraris, pus los pot
Déu, en l'altre setgle, punir per justícia hó perdonar
per misericòrdia; e per açò en ells justícia
o misericòrdia se poden molt concordar.
Encare, que Déus soffer que molts hòmens sien
en ell contraris, e fort contraris, per ço que elcuns
sants hòmens se sforcen tant a Déu servir,
que ab ell los fassen concordar, e en aquella
concordança los sants hòmens pusquen haver
gran concordança ab Déu.
Concordança és enfre hom e home en quant
són de
ha con se concorden per obres, entenent
ço que altre ama; e per açò car per esta manera
hi pot ésser major concordança, per lo
contrari pot ésser major contrarietat.
Enfre ànima e cors ha concordança e ha
contrarietat: concordança hi ha per ço con naturalment
se concorden a ésser
ha contrarietat per ço com lo cors se corromp,
e la ànima no pot romanir en lo cors. Mas
altra contrarietat hi ha, que és major, ço és
saber: que con hom és en peccat, adonchs és
la ànima contra la final entenció del cors, e lo
cors és contra la final entenció de la ànima;
e axí concorden-se en ço a què no són, e contrasten-se
a ço per què són.—
Molt cogità Fèlix en la concordança e en la
contrarietat del cors e de la ànima, e meraveyllà
per què la ànima e lo cors han major
concordança a açò per què no són, que a ço
a què són creats. Conech lo ermità ço de què
Fèlix se meraveyllà, e dix que
entenia e amava pus sovén son poder e
son honrament, que lo poder ne la honor de
Déu; e per açò havia son remenbrar, entendre
e amar major concordança ab deffalliment
que ab perfecció, e ab no ésser que ab
ésser.
—Enfre enteniment e entendre ha concordança,
car entendre és hobra de enteniment;
e açò mateix se segueix de memòria e de remenbrament,
e de volentat e de voler. Mas
con se sdevé que
és contrari a Déu e a la fi per què és
creat enteniment e entendre, adonchs és con
trarietat enfre l'enteniment e lo entendre.—
Meraveyllà
que és enfre l'enteniment e l'entendre,
com sia l'entendre obra del enteniment, e aquella
obra se convertesca en contrarietat. E
per açò lo ermità, qui conech que Fèlix se meraveyllave
de la gran contrarietat de enteniment
e entendre, li dix que
a son poble, e son poble a ell; e aquell rey havia
fill qui li era contrari, e havia muller qui li
era contrària, e, enaxí com lo poble, la muyller
e son fill li eren pus contraris en aquelles
coses que lo rey més amave.
—Fill —dix l'ermità—, tota concordança hó
contrarietat se pren en la fi; car si hom concorda
les coses segons la fi per què són, adonchs
és aquella concordança per la fi; de
la qual fi ha pres començament concordant a
la fi per alcun migà estant concordat enfre la fi
e lo començament. Mas con se sdevé que les
coses són contra lur fi, adonchs se concorden
ab no ésser e són contraris a ésser. Hon, com
açò sia enaxí, donchs, gran meraveylla és de
hom peccador con de ten gran contrarietat, la
qual ha ab ésser, se pot levar e venir concordança,
que ab ésser se cové.—
[XCVII]
DE COMENÇAMENT E DE FI
—Començament ne fi no ha en Déu, que
sia limitat ne termenat. Mas és ver que Déus
Pare és començament de Déu Fill, car de sí
mateix l'engendra; e la fi és una cosa matexa
en lo Pare e en lo Fill, car lo Pare és fi
inmensa e eternal, e car de tot sí mateix engendra
lo Fill, per açò lo Fill és fi inmensa
eternal; e per açò cové que la fi sia
que en lo començament lo Pare e lo Fill
sien distinchs.—
Molt se meraveyllà Fèlix com lo Pare e lo
Fill són una matexa fi, e en lo començament
són distinctes persones; e lo ermità li dix que
enaxí com en lo començament són distinctes
persones, que la una persona és Pare e l'altre és
Fill, enaxí són en la fi distinctes persones, ço
és saber, que la fi per la qual Pare és Pare, és
Pare e és Fill, e açò mateix se segueix de la fi
del Fill; e per açò per
les fins e són
se segueix del començament, en què són distincts
lo Pare e lo Fill, e són
mateix per essència e natura en ço que lo Pare
de sí mateix engendra lo Fill.
—Sènyer —dix Fèlix al ermità—, molt me
meraveyll que en Déu pusca ésser bonea ne
granea sens començament; e açò mateix vos
dich de eternitat, poder, e de totes ses dignitats,
com sia cosa que la bonea faça bé e la
granea gran, e axí de totes; en lo qual fer
m'és vijares que sia començament, e si hi a
començament, cové que hi sia fi—. —Fill —
dix lo ermità—, en quant lo Pare és començament
del Fill e del sant Sperit, és començament
en la bonea, granea, eternitat, e en totes
les dignitats de Déu, estant, en la bonea, granea,
e en totes, lo Pare començament del Fill
e del sant Spirit; e enaxí se seguex que hi ha
començament. Mas engenrar e prosseir no ha
començament de temps ne de terminació, car
si u havia, no y serien bonea, granea, infinitat,
eternitat, e les altres.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿com pot ésser que
Déus sia tan gran que no hage terme sa granea,
e que sia ten durable que no haja començament
ne fi son ésser?
—Fill —dix lo ermità—, era
era molt leuger, e saltave més que negun hom
que pogués atrobar. Un scuder se meraveyllà
de aquell cavaller com podia tant saltar, e
philòsof li dix que axí ho havia ordonat natura,
la qual havia major leugeria posada en
lo cavaller que en lo scuder.
Fill —dix lo ermità—, tot començament
que sia en major concordança de sa fi, és major
e pus noble que altre començament ne que
altre fi; e açò
ab lo començament e ab la fi que són
en Déu, hon ha ten gran concordança en granea,
que lo començament e la fi hi són
matexa.
En Déu és bonea, e aquella bonea és gran,
eternal e poderosa; e la granea és bona, eternal
e poderosa; e la eternitat és bona, gran e
poderosa; e axí del poder. E per açò concorden-se
granea, eternitat, poder, ab bonea, com
bonea sia sens fi e sens començament, hon no
sia infinitat de granea, eternitat, poder, saviesa,
e axí de les altres, convertint-se la
en tal manera que no y sia limitació ne fi.
—Sènyer, Déus és començament de aquest
món, e car los hòmens qui són passats e qui
són, los de més ne són en peccat més que en
bones obres, per açò me meraveyll com pot
ésser que Déus, qui és tan bo, tan complit de
tots béns, és començament e fi de ten vil món
com és aquest en què som, en lo qual món sta
més de mal que de bé, e més de viltat que de
noblea.
—Fill —dix lo ermità—, la final entenció
per què Déus ha creat lo món, està en ço que ell
sia conegut e amat; e ha conèxer e amar Déu
cové que hage molts migans, molts perills e
trebaylls, per ço que lo amar e lo conèxer ne
sien majors; e poden-ne ésser majors hon pus
ha de mals e de vils hòmens en lo món.
Era
aquella terra eren moltes gents qui eren de mala
vida e de malvades custumes. Lo rey de aquelles
gents era hom molt bo e bé acustumat,
e feÿa tot quant podia com son poble pogués
regir a honor de Déu. Hon pus lo rey trebayllava
e
representava la fi e lo començament per lo
qual era rey. E de aytals reys e hòmens semblants
a aytals obres, spera Déu que
gran quantitat de nombre.
Era
en son honrament e en poder e riqueses, d'on
era molt habundós. Esdevench-se
ell, per son erguyll, hac feta
son començament e sa fi; e lo hom erguyllós
demenà qual era son començament e se fi. Lo
hom pobre respòs e dix que Déus lo havia començat;
que la sua fi era en amar, honrar e
conèxer Déu; per açò, per rahó de ten noble
començament e fi, no
desonrar-lo, desonrava Déu.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿com pot ésser que
de mal començament pusca venir bona fi, ne
de bon començament pusca venir mala fi, com
sia cosa que fi e començament sien coses
concordans?
—Fill —dix lo ermità—,
crestià, car duptave en la fe, e era hom luxuriós
e avar. Aquell cavaller garrejà ab
e près
de aquell cavaller ab qui garrejava, e per avilar
la nostra fe, ell feÿa star denant sí lo clergue
ferrat, e, totes les vegades que menjave,
feÿa-lo menjar en terra. Lo clerga, totes les
vegades que stave denant lo cavaller, li deïa
bones paraules de Déu e de nostra fe. En tan
longa continuació duraren les peraules, que lo
cavaller se convertí a bé, e fo catòlich e de bones
custumes.
Era
Aquell scuder ach devoció a servir Déu en orde
del Temple, e reté
ésser cavaller, per ço que pus humilment pogués
star en horde. Esdevench-se que con hac
stat longament en la orde, ell hac envega del
honrarnent que hom feÿa als cavallers, major
que a ell. E per aquella enveya esdevench hom
enveyós, erguyllós, mal yrós, e morí en peccat.
Era
hora que volia començar neguna cosa, considerave
la fi, fos que perlàs hó que obràs elcuna
cosa; e per la gran concordança que és
enfre començament e fi, era aquell hom savi
en son perlar, e en totes ses obres; e totes les
gents se meraveyllaren de aquell hom com havia
tanta de saviesa, car poch sabia de
scriptures.
Era
peccat d'on venia, ne d'on començava,
ne per qual fi era. Esdevench-se una
vegada que ell perlave ab gran rés de pròmens.
Dementre que ell perlave ab ells,
passava per aquella plaça hon ells perlaven, li
querí almoyna per amor de Déu; e ell, per vana
glòria e per ço que hom lo tengués per
larch, donà-li
diner, ell cogità en lo començament e en la fi
per lo qual li havia donat
conech que peccat comença, contra bona fi, lo
qual començament té a mala fi.
—Sènyer —dix Fèlix—, ans que el món fos,
en què stava lo començament e la fi del món?
E de ço, ¿què és començament e fi en lo
món?—. —Fill —dix lo ermità—,
a un philòsof, Déus en quina manera veïa
les coses sdevenidores ans que fossen. E aquell
dix que Déus en sí mateix veu e entén tot
quant és; e car ell és eternitat, que és saviesa,
simplicitat, inmensitat e poder de saber tot
quant és creat, con és creat e ans que sia creat,
per açò veu en sí mateix, ab sí mateix e ab natura
de sí mateix, e veu-ho enans que la cosa
sia, con fa con la cosa és; car si no ho feÿa,
granea deffalliria a bonea, eternitat, poder, saviesa,
volentat, perfecció, lo qual deffalliment
és impossible.
—Sènyer—dix Fèlix—, de les coses contingens,
ans que sien, ¿com pot Déus saber lur
començament e fi? —. —Fill,
de anar per dues vies, ço és, per qual se
volgués. Aquell hom ans que elegís a anar per
la
ans fo la saviesa de Déu que la elecció que aquell
hom hac a anar per aquella via. E encare,
que tot quant és, ha Déus ordonat a una
fi, ço és, a sí mateix amar e conèxer; e per
açò, sots aquesta fi, sab totes les fins e los començaments
de les coses contingents.—
[XCVIII]
DE GRANESA E DE POQUESA
—Car en Déu ha granea infinida, e no y és
poquea, e aquella granea és bona e eternal infinidament,
per açò naturalment tot hom ama
granea de bonea, e que aquella granea sia durable.
Mas, per los peccats en què hom sta, se
sdevé que hom peccador ama més granea de
vilesa, qui poch dura, que granea de noblea,
qui s'à a perdurable duració; e per açò los
hòmens amen més aquest món que l'altre, lo
qual món és poch e vil e qui poch dura, segons
comparació del altre.
En Déu qui és Pare, és granea de bonea,
eternitat, poder, saviesa, volentat, e axí de totes
les dignitats; e lo Pare és granea, e per
açò cové que granea de bonea, e de totes les
altres, e granea de sí matexa, que engendren
gran, bo, eternal, poderós, savi, e axí de tots;
e que sia en aquella generació obra de gran
bonea, eternitat, e axí de totes; cor si axí no
era, seguir s'ia que en Déu fos poquea de bonea,
eternitat, e axí de totes; la qual cosa és
impossible.
Tant ama la divinal granea que bonea de
hom, e duració, poder, saviesa, volentat, e encare
ésser de hom, sia en granesa, que volch ésser
hom per ço que hom fos gran en bonea, e
en eternitat, e en totes les dignitats de Déu;
e encare volch que hom sia gran en menbrar,
entendre e amar Déu; e per açò volch ésser
hom, e morir per salvar hom, per ço que hom
sia gran en molt honrar e servir Déu.—
Con Fèlix ac entesa la gran granea de Déu
e de la encarnació, e seylla que hom deu haver
en bonea e en totes les semblances semblants a
les dignitats de Déu, adonchs se rneraveyllà
fortment de poquea com pot tant contrestar a
granea, ço és saber, que la poquea de les benenances
mundanes amen los hòmens més que
les coses demunt dites.
—Era
en riquea; e hon més de riquea ajustava, més
amava que riquea fos en granea, e enaxí no
se
fortment con podia ésser que ell no
podia sadoyllar de les riqueses mundanes. Esdevench-se
que ell amà granea de caritat, justícia
e de saviesa en sa riquea, e adonchs ell fo
sadoyll de les riqueses mundanes, e no volch
plus ajustar, ans, de aquelles que havia, donà
la major part per amor de nostre Senyor.
Era
e de poder, per ço que lo seu poble lo temés
per son poder e per son honrament, pus que
amar no
E lo poble del rey amaven granea de privilegis,
libertats, franqueses per temor del rey, e desemaven
que la granea del rey fos en noblea,
honrament. Molt se meraveyllà lo rey de la
captinència de son poble, e dix-lurs aquestes peraules:
"Déus volch que príncep sia bo, per
ço que sia amat per ses gents, e vol que sia
honrat, poderós, per ço que sia cartengut e temut;
e vosaltres volets de mi tot lo contrari,
per lo qual jo no puch ésser en la granea de
volentat per amor, e cové que y sia gran per
temor. E car granea de amor val més que de
temor, féts a Déu desonor e a son lochtinent."
—Sènyer —dix Fèlix—, meraveyllà és que
hom de aquest món amador, sia més amat e
temut e honrat que hom amador de Déu, com
sia en aquest món poquea e viltat, e en Déu
sia granea e honrament—. —Fill —dix lo ermità—,
era
qual feÿa més honramens als hòmens richs que
als pobres, per ço car amava més los diners
dels hòmens richs, que la bonea que era en los
hòmens pobres.
—Sènyer —dix Fèlix—, gran meraveyll
me dó per què hom generalment ama més en
Déu granea de misericòrdia que granea de justícia,
com sia cosa que en Déu justícia e misericòrdia
sien una cosa matexa—. —Fill —dix
lo ermità—, car los hòmens són en granea de
peccats e de defallimens, per açò amen més en
Déu ésser granea de misericòrdia que de justícia,
e per açò amen més lur granea que la
granea de Déu.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual natura de
granea pot hom muntiplicar en sí granea de
bonea, e mortificar granea de malea?—. —Fill
—dix lo ermità—, era
ésser gran en honraments, e tots jorns perlava
a les gents de ses riqueses e de ço que feÿa, per
haver vana glòria; e hon més de aquestes coses
perlava, les gents menys lo amaven e
honraven. Meraveyllà
gents no
e entès e menbrà caritat, justícia e les altres
virtuts, e amà aquelles en granea, per la qual
lo burguès mudà se entenció en haver honrament,
cor volch ésser honrat per ço que honràs
Déu. E adonchs lo burguès ach granea de
bonea, e destruhí en sí mateix granea de malea,
e fo honrat per les gents, qui
bon hom.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿en qual obra pot
hom haver major granea?—. —Fill, en menbrar,
entendre e amar—. —E per què? —.
—Per açò car hom hi és pus semblant a Déu
que en neguna altra cosa.—
Meraveyllà
entendre e amar Déu, han los hòmens major
poquesa que en menbrar, entendre e amar les
altres coses que no són Déu. —Era
havia granea en regnats e en gents, tresors, e
en molts honraments e delicamens e benenances
mundanes; mas havia poquea en bonea,
justícia, saviesa, per ço cor havia poquea en
menbrar, entendre e amar Déu.
—Sènyer—dix Fèlix—, ¿per què ha en aquest
món major granea de foyllia que de saviesa,
e de avarícia que de larguesa, e de arguyll
que de humilitat, e de luxúria que de castedat,
e axí de les altres coses?
—Fill —dix lo ermità—, una vegada se sdevench
que granea de bonea e granea de malea
se combateren, e fo vençuda granea de bonea,
e anà habitar en la poquea dels hòmens, que
són pochs en nombre de bonea; e granea de
malea anà habitar en granea de nombre de
hòmens; e per açò són més hòmens en granea
de malea que de bonea.
Era
havia gran riquesa, e fo malalt a la mort, e féu
son testament, e a sos fills demenà granea en
què era mellor, hó en saviesa hó en riquesa. La
que en riquesa; e lo pare lexà la riquesa a
aquell qui dix que en saviesa, per ço car granea
de riquesa no
saviesa.
—Sènyer—dix Fèlix—, granea de obra,
i per què
que deffora?—. —Fill —dix lo ermità—, per
ço car Déus ha major granea de obra dintre sí
mateix que fora sí mateix, e car tota granea qui
sia pus semblant a Déu que altre és major, per
ço pot ésser pus gran en ço hon és pus semblant
a Déu, que en ço en què li és pus
dessemblant.—
De ço que
per què granea de linatge de príncep e de riquesa
de príncep se descové pus fortment ab
bonea con en príncep és malea, que en altre
hom qui no sia de linatge ne de antiga riquesa
e honrament. E lo ermità li dix que per ço car
la bonea se converteix en malea contra la semblança
que ha de Déu, segueix-se que en malvat
príncep haja major granea de viltat que en
malvat sotmès.
Molt considerà Fèlix en l'estament de granea
e de poquea, e meraveyllà
de desconexença que és en lo món, la qual
han les gents los uns contra los altres, e que
han contra Déu qui ha tan gran granea de
bonea. E açò mateix de la granea que ha Crist
en bonea, e de la pena, que fo en gran granea,
la qual sostench per son poble. E açò mateix
considerà en la granea de glòria e de pena
que és en l'altre segle. Considerant Fèlix totes
aquestes coses, e meraveyllant-se del vil stament
del món, e de la poquea en què és bonea
de hom en lo món, la qual bonea ama Déus
que sia en granea de fe, sperance, caritat, e de
totes les virtuts, adonchs plorà longament e
desijà morir, car vijares li fo que fos gran passió
estar ne viure en tal món com aquest món.
—Fill —dix lo ermità—, per ço car enfre
les gents ha granea de desconexença e de deffalliment,
són jo vengut star en est ermitatge,
per tal que no veja la desconexença e lo malvat
capteniment de les gents, qui és tan gran,
que torba a hom enteniment e memòria, e fa
a hom haver mala volentat e desordonada. E
per açò jo stich en est desert contemplant Déu,
e considerant en les coses com són creades, ne
per què són creades; e de ço a contemplar e
a considerar, són en gran benenance e
alegrament.—
[XCIX]
DE ACOSTUMANÇA E DESACOSTUMANÇA
—Costumança esperital és a semblança de
la obra que Déus ha en sí mateix; car Déus
Pare incessantment engendra lo Fill, e spira
lo sant Spirit; e per açò ha donada virtut que
forma de ànima incessantment desig [la] [matèria],
[e] [que] [la] [matèria] [incessantment] [desig] la
forma, e que incessantment desijen ésser una
ànima que sia menbrant, entenent e, amant
Déus, sens negun cessament.
Per la acustumança que la ànima ha en sí,
se custumen la memòria, enteniment e volentat
ab los objechs que prenen, los quals deurien
pendre ab acustumança de fe, sperance,
caritat, justícia, e de totes les virtuts. Mas açò
és meraveylla: que la ànima fa les de més
vegades tot lo contrari, ço és saber, que ella se
acustuma a menbrar, entendre e amar peccats
e vicis contra la acustumança de la semblança
que ha a Déu, acustumant-se incessantment
]a forma e la matèria a ésser una ànima tan
solament.
De la meraveylla de la acustumança corporal
volch l'ermità perlar a Fèlix, e dix-li que
hom. se acustuma a pendre los objechs corporals
ab los
se acustumen les potències de la ànima,
ço és saber, memòria, enteniment e volentat.
—E açò és gran meraveylla: que la ànima
acustum son remenbrar, entendre e amar a veer
belles figures, belles vestadures, bells palaus, e
ha oyr peraules vanes e de pocha utilitat, e a
gustar bons pans, bons vins, e axí de totes les
altres coses corporals; car segons cors de natura
ordonada, hom se deuria acustumar en les
coses corporals, per tal que la ànima se pogués
acustumar a menbrar, entendre e amar
Déu e virtuts e bones hobres.
Era
vegades contricció dels peccats que feÿa, e meraveyllave
com peccava, pus que en los peccats
que feÿa havia contricció.
sdevench que ell hac peccat per luxúria, e penedí
fortment con hac peccat. Aquell hom remenbrà
que ans que faés lo peccat, ell ne havia
contricció, con lo volia fer, e despler, e
feïa aquell peccat quaix forçat. Per gràcia de
Déu conech aquell hom que ell era mal acustumat
en menbrar, entendre e amar, car no y havia
granea de fortitudo ne de justícia. A l'altre
vegada, con li vench en volentat que tornàs
al peccat, ell volch-se acustumar en haver gran
força de contricció, e axí desecustumà
per ço car acustumà gran força de contricció
a menbrar, entendre e amar.
Era
massa. Aquell conexia que massa menjar e
beure li feÿa mal, e conexia-ho mils aprés menjar,
que d'abans con menjat no havia. Aquell
hom acustumà son menbrar, entendre e amar,
a conèxer lo mal que li feÿa lo menjar ans
que menjàs e dementre menjave; e per açò
acusstumà
Era
la qual molt amava. Aquell burguès amava
tant sa muller, que gelós ne era, de la qual gelosia
se meraveyllava, car no podia apercebre
neguna cosa en se muller per què pogués conèxer
que sa muller faés negun falliment contra
ell. Dementre que lo burguès se meraveyllava
de la gelosia que havia, la qual fortment lo
constrenyia, ell considerà que per ço era gelós,
car se pençava tots jorns que sa muller li faés
falliment, e pençava en la manera per què lo
falliment podia fer. E adonchs lo burguès se
custumà menbrar que se muller degués fer bé e
no mal, e pençava en la manera e en la rahó
per què ella degués fer bé e no mal; e adonchs,
per aytal acustumament acustumat en remenbrament,
enteniment e volentat, lo burguès
guarí del mal de gelozia.
Era
que era aprés de la abedia. Aquella vila era
de
vendre. L'abat, totes les vegades que vesia
aquella vila, la envejava e la desijava haver,
e en sa ànima conexia que no la podia haver;
e per açò lo abat se meraveyllave per què
desijave ço que sabia que no podia haver. Estant
lo abat en esta meraveylla, per gràcia de
Déu ell conech la occasió per què desijave la
vila, ço és saber, per ço car sovén la menbrava
e la entenia e la amava; e per co era
a menbrar, entendre e amar la vila; e
car se
menbrar, entendre e amar caritat, justícia e
larguesa e saviesa, e la regle de son. orde, per
açò se acustumà a oblidar e a ignorar la vila:
enaxí guarí de la enveja que solia haver.
Era
vehí. Aquell sabater havia tant acustumat a
menbrar, entendre e desamar la vilania que lo
pallicer feta li havia, que tot dia stava en mala
volentat e en ira, e considerave tots jorns
com faés vilania al pallicer, la qual proposava
fer tots jorns e no la gosava fer. Molt se meraveyllave
lo sabater per què desijave e proposava
fer la vilania al pallicer, pus que fer
no la gosava; e estant ell en esta meraveylla,
ell conech que per ús de temor, car temia los
perills qui li
ardit que gosàs fer la vilania al pallicer. E
adonchs lo sabater oblidà los perills, e anà
venjar del pallicer, lo qual ferí e hontà en la
plaça dena.nt tots aquells qui y staven.
Era
que en gran desplaser stava totes les vegades
que hom li perlava de neguna cosa sinó
de cassa. Aquell rey havia acustumat son
voler a cassar, e sí
e en lo seu poble a regir, la sua ànima
acustumar no volia. Tots se meraveyllaven
de la captenença del rey, e lo rey mudà se custuma,
e oblidà la cassa, e menbrà la rahó per
què era rey; e per aytal acustumança ell esdevenen
bo rey e savi.
Era
perlava, ell mentia moltes de vegades, e deïa
peraules desordonades, e moltes de vegades se
sde venia que ell ne havia gran vergonya. Aquell
hom desijave com pogués guarir d'aquell
vici, e meraveyllave
Tan longament hi considerà e garir ne desijà,
que acustumà son menbrar, entendre e amar e
voler, a justícia, e a prudència, saviesa, temprança;
e anans que perlàs, ell considerava
justícia, temprança; ab justícia, amava veritat
e desamava falcetat, e ab temprança captenia
tant tro que fortitudo havia vençuda
falcetat e injúria; e enaxí ell se acustumà a ésser
vertader e a ésser ordonat en ses peraules.
—Sènyer —dix Fèlix—, gran meraveylla és
com lo món s'és tant acustumat a vils obres,
falcetat, e a vans delits, e com tants són los
deffalliments qui són en los hòmens; car per
aytal custuma és Déus, qui és tan bo, menyspreat,
desamat, oblidat, desobaït, e són vils coses
amades, menbrades e desijades, e açò és la
major meraveylla que ésser pusca—. —Fill —
dix lo ermità—, Déus és digne de ésser molt
amat, menbrat, entès e obaït; e per açò car
és poch amat, honrat e servit, menbrat e entès,
és-se lo món convertit en granea de mala
custumança; e Déus spera que per bones persones,
santes e devotes, se convertesca en bona
acustumança, en lo qual convertiment cové
haver gran santedat, perfecció, força, caritat e
devoció. Mas aytal granea de sentetat e de
bona vida no ve en hòmens, e Déus spera-la
tots jorns; en lo qual sperar estan grans meraveylles,
com Déus ho pot tant sperar, ne com
lo demoni hi pot tant contrestar.—
[C]
DE PREDESTINACIÓ E FRANCH ARBITRE
—La conseqüència que
predestinació, és que
que sab la saviesa de Déu, qui és complida, e
ço que sab en sí matexa; e la conseqüència
que
de Déu, qui és complida en sí matexa e
en tot ço que fa en les criatures. Per lo qual
compliment cové que hom haja libertat com se
pusca salvar, emperò per gràcia de Déu, hó
com se pusca dempnar; car si libertat no havia,
la justícia de Déu no poria obrar dreturerament
en hom, lo qual no poder és cosa
impossible.—
Molt cogità Fèlix en ço que lo ermità ach dit
de predestinació e de franch àrbitre, e meraveyllà
fortment que hom predestinat se pusca perdre,
ne que hom precís se pusca salvar;
e dix al ermità estes peraules: —Sènyer ermità,
com la saviesa de Déu sia complida, segueix-se
que si ella sab que
que aquell hom vénga a salvació de
necessitat, car si no u feïa, la saviesa compliment
no hauria; e car la justícia de Déu sia
complida, cové que aquell hom se pusca perdre,
car si no ho feÿa, no seria complida la justícia,
pus que de necessitat lo salvàs sens franch
àrbitre. E per açò són fort meraveyllat de aquesta
obra, car vijares m'és que de necessitat
hom predestinat se deja salvar, e que no
perdre; e con la justícia, m'és vijares
que tot hom, si bé s'és predestinat, que
perdre.
—Fill —dix lo ermità—,
de la volentat de Déu, car semblant
li era que fos alterable, considerant aquell hom
que la volentat de Déu ama lo hom com és
just, e desama-lo com és peccador; e enaxí
li era vijares que la volentat de Déu se mudàs
aytantes vegades com se mudava lo hom de
bon stament en mal, e de mal en bo stament.
Mas aquell hom, per gràcia de Déu, entès que
la volentat de Déu no és alterable, mas que a
hom ho és vijares; car si era alterable, seguir s'ia
que ço que és menor mudàs ço que
és major, e que la volentat de Déu fos finida
e hagués en ci accident, la qual cosa és
impossible.—
Per la semblança que lo ermità hac feta a
Fèlix de predestinació e de franch arbitre, entès
Fèlix que enaxí com la volentat de Déu
no pren en sí matexa negun mudament, sia
que lo hom adés sia en
altre mal, que enaxí la saviesa ne la justícia de
Déu no prenen negun mudament, sia que lo
hom sia predestinat hó precís, e que
salvar hó perdre. E si lo hom qui és predestinat
se havia a salvar de necessitat, e axí del
precís que
seguir s'ia que de necessitat se mudàs, per la
obra del hom, la saviesa de Déu e la justícia;
car la
que farien en hom, la qual contrarietat és
impossible.
—A
pogra crear
ne si
Lo maestre respòs e dix que lo poder de Déu
absoludament pot fer totes coses, pus que és
infinit; mas car la saviesa que sabia que Déus
no crearia mas
la volentat crear, per açò lo poder, que és
una cosa matexa ab la saviesa, no podia crear
E aquest no poder s'à a esguardament de la
saviesa e de la volentat, e no a esguardament
de sí mateix; e per açò cové-se que hom crea
e afferm que Déus pot en quant absolut poder,
e que no pot en quant poder ordonat a la saviesa
e a la volentat; e de ço no
car si ho feÿa, seguir s'ia deffalliment hó
en lo poder hó en la saviesa e la volentat,
lo qual deffalliment és impossible.—
Longament considerà Fèlix en la semblança
que lo ermità li ach feta, e meraveyllà
dient estes peraules: —Sènyer, anch per
negun temps no hoý peraules hon hom se pogués
tant meraveyllar com per aquestes peraules
que vós deïts; car l'enteniment humà no les
pot entendre, segons que a mi és vijares; car
vós deïts que Déus pot fer ço que sap que no
farà, e açò que la volentat vol que no faça;
e deïts que no ho pot fer, pus la saviesa sap que
no vol la volentat que ho faça; e enaxí Déus
pot e no pot, e aytal cosa considerar és molt
meraveyllosa.
—Fill —dix lo ermità—, Déus vol que hom
atorch que ell pot fer ço que la saviesa sap que
no farà, e ço que la volentat no vol que ho faça;
e aquesta cosa és afermable per ço car en
lo poder de Déu és granea e bonea e és libertat;
e si havia a fer tan solament ço que fa, e
que alls no pogués fer, seria costret e limitat a
seguir ço que sab la saviesa, e ço que vol la
volentat; e serien la saviesa e la volentat en
major granea que lo poder, e en major noblea
e bonea, la qual majoritat és impossible. E si
Déus podia fer ço que la saviesa sab que no farà,
e ço que la volentat vol que no ho faça, seguir
s'ia que l'actu (ço és saber, la obra) del poder,
pogués més e fos en major granea que
actu (ço és, la obra) de la saviesa e de la volentat,
e seria pus noble, pus bo, major, lo poder
que la saviesa ne la volentat, e açò és impossible;
per la qual impossibilitat cové que
hom diga e afferm que Déus pot en quant poder,
e no pot en quant saviesa e volentat en
ço que no farà ni en ço que no ha fet, e que
no se
contradicció.—
Con Fèlix se fo molt meraveyllat de la semblança,
ell levà en alt son enteniment aytant
con pòch, per ço que entesés, e pregà Déus que
li donàs gràcia que pogués entendre; e adonchs
entès que enaxí com cové affermar
que Déus pot fer ço que no farà, e no ho pot fer
pus que la saviesa sab que no ho farà, ne la
volentat no ho vol que ho faça, que enaxí és
hom predestinat, per ço car la saviesa ho sab,
e que aquell hom se pot dempnar, pus que la
justícia li
que tot hom, sia predestinat hó precís, se
pot salvar hó perdre, sens que no se
contradicció.
—Fill —dix lo ermità—,
que Déus li havia donada granea en poder
e en saviesa, car aquell prelat era general e
havia dejús sí molts hòmens savis, per los quals
havia aquell prelat gran poder de fer bé. Aquell
hom dix al prelat que Déus havia influïda
se semblança de granea en son poder
e en sa saviesa, per ço que pogués fer gran bé
per lo poder, e que per la saviesa lo sabés fer.
Con li hac dites estes peraules, ell li dix que en
Déu és granea de volentat, la qual volentat
volia que lo prelat haja sa semblança en la
volentat, per ço que per granea de volentat
volgués usar de la granea de lo poder e de
la saviesa; e car aquell prelat havia major granea
de poder e de saviesa que de volentat, cessava
son poder e sa saviesa, e staven en ociositat;
e lo prelat al poder e a la saviesa e a la
volentat feÿa injúria, en quant en sa volentat no
volia reebre granea semblant a la volentat de
Déu, qui ha aytanta de granea com han lo poder
e la saviesa.
Acustumat se fo Fèlix a entendre
per altre, e entès que enaxí com cové ésser
granea per lo poder, saviesa e volentat
egualment, que enaxí cové que en hom haja
granea, per la qual la saviesa lo pusca predestinar,
si predestinat és; e per la qual la justícia
lo pusca dempnar, si és digne de dempnació;
car si no
e que de necessitat se salvàs, seguir s'ia
que en les obres de aquell hom hagués la saviesa
de Déu major granea de obra que la justícia,
la qual cosa és impossible; per lo qual
és atorgadora cosa que hom se pot salvar hó
dempnar.
—Fill —dix lo ermità—, con hom afferma
que hom predestinat se cové salvar, per ço cor
la saviesa de Déu ho sab, adonchs hom afferma
veritat, e de la affermació se segueix falça negació,
ço és saber, que no
con hom afferma que tot hom se pot salvar hó
dempnar, adonchs és la affermació vera, per
ço car se fa per la justícia de Déu, que és complida;
la qual no seria complida en hom si
no li havia donat franch arbitre. E de aquesta
aytal affermació se segueix falça negació, ço és
saber, que si tot hom ha libertat que
salvar hó dampnar, par que la saviesa de Déu
no pusca saber qui
e açò és impossible; per la qual impossibilitat
és demostrat que les dues affermacions
demunt dites són veres, e cles
que se
sia enaxí, donchs manifesta rahó és que hom
deja affermar que hom predestinat sia salvat
e que
—Fill —dix lo ermità—,
temptació de predestinació, cor vijares li era
que hagués major poder que la justícia de
Déu; e aquell hom cogità en la disposició del
món, en la qual conech que hom és en stament
de haver virtuts e vicis, e de fer bé e mal, e
successivament ha Déus ordonat que hom viva
en lo món. E si franch arbitre res no fos, e
que de necessitat hom se salvàs pus fos predestinat,
e
inconvenient per tot quant és en lo món
ordonat; car no calgra fer bé ne mal, ne calgra
ésser sol ne luna ne obra de natura sensual
ne intel·lectual, e tot lo món fóra desordonat;
la qual cosa és impossible, segons que
appar manifestament.—
[CI]
DE ABSTINÈNCIA
—Sènyer —dix Fèlix—, gran meraveylla
me dó, abstinència com és en est món tan
poch amada, com abstinència sia tan noble virtut
e sia a hom tan necessària.
—Fill —dix lo ermità—, naturalment la memòria
ha inclinació a sa semblança, la qual
és menbrar, e açò mateix se segueix del enteniment
e de la volentat; e com que
de aquestes ha enclinament a se semblança
(la qual prenen per les coses objectables
corporalment hó spiritualment), e per ço que
les semblances sien preses en hordonament, ha
Déus creada virtut en hom corn pusca haver
abstinència, per la qual se abstenga tant a voler
ço que menbra e entén, d'estrò que sien vengudes
justícia, saviesa, fortitudo, temprança e
caritat; e adonchs que, ab aquestes virtuts, memòria,
enteniment e volentat prenguen les semblances,
per tal que en aquelles semblances
sien les virtuts demunt dites.
Fill, qui sabia la alta, gran e complida virtut
de abstinència, molt se meraveyllaria de
la vilania que
en presència de sa cort—. —¿E com fo
axò, sènyer? —dix Fèlix.
—Fill —dix l'ermità—, a
tench cort
terres. Aquell dia sech lo rey en sa cadira
molt noblement vestit, e denant sí hac gran rés
de cavallers e de gents. Tot aquell dia stech lo
rey en. delits e en menjars e en les vanitats
de aquest món; denant lo rey vengueren abstinència
e son contrari, e
mortals peccà aquell dia lo rey. E anans que
peccats faés, apparexia abstinència a sa memòria
e a son enteniment e a sa volentat, per
ço que lo rey la menbràs, l'antasés e la amàs,
e que son contrari menbràs, entesés e
desamàs; mas lo rey féu de ço tot lo contrari,
per lo qual desamà abstinència e amà son
contrari; per lo qual peccà aquell dia en tots
los
rey per ço que fos lo rey abstinent en menjar,
beure, perlar, e que no fos erguyllós de son poder
ne de son honrament. No la amà lo rey en
son menbrar, entendre e amar, e amà veer,
oyr, e ço que al cors és plaent. E estant lo
rey en aquest stament, denant ell vench
hom pobrement vestit qui anava per les corts
veer lo capteniment dels prínceps e dels alts
barons, per tal que en ells lohàs e beneís Déu.
Quant ell veÿa que ells eren en via salutable,
ell se alegrave de Déu, qui havia tan nobles servidors
(car sta bé a gran senyor que haja servidors
nobles e poderoses); e con ell veïa que
los prínceps eren malvats, dissoluts, vils e de
males custumes, ell planyia e plorave, com
Déus per ells amat e servit no era, car gran
dampnatge se
denant lo rey, e conech que ell no havia abstinència
en son coratge, e dix al rey aquestes
peraules: "Sènyer rey, Déus lla creada ànima
de hom, la qual ha en sí memòria, enteniment
e volentat: de la memòria hix menbrar,
del enteniment hix entendre, de la volentat hix
voler. Déus vol que lo menbrar, entendre e
voler sien ornats de fe, sperança, caritat, e de
totes les altres virtuts. Con se sdevé que la
memòria menbra e l'enteniment entén elcuna
cosa, adonchs, ans que la volentat se mova a
amar hó a desamar aquella cosa, vol Déus que
vénga abstinència, que sia ornament de lo
menbrar, entendre e amar."
Esdevenench-se
alta preladia, e víu denant sí
jorn li ach feta vilania. Aquell prelat encontinent,
sens que anch no volch sperar abstinència
que vengués a sa memòria e enteniment,
denant tots, ahontà e ferí lo clergue. Tots
aquells de sa cort, e ne hagueren gran meraveylla
e digueren que el prelat havia feta gran
vilania.
Fill —dix lo ermità—, era
podia abstenir de massa menjar e de massa
beure.
menjat e begut, e sentí que mal li feïa ço que
menjat e begut havia. Molt considerà aquell
hom aquell die, e molt se meraveyllà com podia
ésser que ell no podia haver abstinència
en massa menjar e beure. Dementre que ell
enaxí considerave, ell entrà en
en què lo seu ortolà cremave
hom considerà com l'arbre ach el foch consumat
en poch de temps, e com natura hac jurcat
longament en engendrar aquell arbre. En
la qual consideració que ach del arbre, conech
la manera per la qual ell no
e dix que abstinència ve ab lonch consirer, e
son contrari ve sobtosament; car abstinència
ha mester a enformar sí matexa en menbrar,
entendre e amar ab deliberada doctrina, per la
qual justícia, força e totes les virtuts sien en la
ànima; e lo contrari de abstinència sobtosament
s'enforma en lo plaser de la volentat. Estruït
fo aquell hom, e hac abstinència, car tota
hora que li venia son contrari, ell se abstenia
tant de temps, d'estrò que eren vengudes
les virtuts en son remenbrament, enteniment
e voler, e amà ellas més haver, que lo
contrari de abstinència.
Esdevench-se que
en Ultramar, e lexà sa muller en
la qual dix que si se sdevenia que ella volgués
fer peccat de luxúria, que ell la pregava que
ans que
que ella faria vilania e deslayaltat si feÿa lo
peccat, e que cas se poria venir que ella se
penedria. Aquell cavaller dix a sa muller estes
peraules, per tal que abstinència pogués venir
en sa muller ab caritat, justícia, saviesa, força;
car a penes és que hom que sobtosament no
mova a voler, que abstinència no y apparesca
ab elcuna virtut hon se segueix utilitat.
A
haver conexença de abstinència, e lo philòsoff
li respòs per esta semblança: "En aquell
temps que jo era scolà, demané a mon
maestre de la disposició de la matèria e de la
forma, com se conjungen e com fan lo compost;
e ell dix-me que la forma digereix tant la
matèria, tro que ab ella pot ésser
degeriment no pot ésser sobtosament, ans
se ha a fer successivament; e de dintre ha
formes intenses que les unes e les altres digerexen
les matèries, e depuxes la forma comuna
atroba la matèria comuna e digereix aquella
a ésser comuna sots sí, estant ab ella
subpòsit." —
Entès Fèlix les peraules que
meraveyllà
subtilment havia affigurade la responció, e dix
què molt era noble virtut abstinència; car per
abstinència se segueix la fi e
la ordinació de la obra. E pus que abstinència
tant val, gran meraveylla és com se valor no
és més exalçada en est món.
[CII]
DE CONSCIÈNCIA
—Consciència és aquella natura intel·lectiva
per la qual la ànima sent que
la final entenció per la qual és creada; e
aquesta aytal natura ha Déus creada en ànima
de hom, per tal que la ànima conega aquelles
coses que fa segons Déu hó contra Déu.
En
capítol l'abat, e
officials de aquell monestir. Cascú de aquells
officials se gabà de ço que havia millorat lo
monestir de renda.
denant ells, lo qual dix estes peraules: "Senyors,
meraveylla és per què vosaltres no havets
consciència de tantes vegades lo die, e de
tants dies que havets lexats a considerar e a
contemplar en Déu, en sa unitat, trinitat, encarnació,
e en los altres articles, per ço com
consideràvets e desijàvets haver vana glòria
en muntiplicar les rendes del monestir; car
major muntiplicament e pus noble és de oracions,
contemplacions, làgremes e plors, que
de diners, castells, viles e ciutats; e mils se
cové a monge contemplar e plorar, que comprar
e vendre."
—Sènyer —dix Fèlix—, meraveylla és dels
bisbes e dels prelats que, per la fe cathòlica ha
mantenir, han tantes de rendes e tantes de
prosperitats, per què no han consciència com
tantes de gents fan vituperi e desonor a santa
Sgleya, sens que
no y fan so d'ejuda que fer hi porien,
—Fill —dix l'ermità—, enaxí com les plantes
e los animals han elcuna manera per la qual
són engenrables e corrumpables, enaxí speritalment
consciència, abstinència, e les altres virtuts
hó proprietats speritals, han elcuna manera
de engendrar e de corrumpre
Hon, con se sdevé que la consciència
ve en alcun hom, e no y vénen les altres virtuts
segons que
no ha en què
enaxí com lo forment que cau enfre les pedres
e no atroba humor en què meta ses rahils.
Esdevench-se que
anys
hac consciència de les rendes de aquell bisbat,
les quals no havia despeses a servici de Déu,
segons que tanyia. A aquella consciència se
covenia justícia e contricció, sperança, satisfacció,
e les altres coses semblants a aquestes. Lo
bisbe, ans que fos melalt, havia alscunes vegades
consciència dels fallimens que feÿa, e
ab aquella consciència no aplicava les virtuts
demunt dites; e per açò sa consciència res no
valia. Tan longament acustumà aquell bisbe se
consciència a estar sola sens les altres virtuts,
que con vench a la mort, ell ach consciència
tan solament, a la qual no acompanyà les virtuts
que s'í covenen; e morí aquell bisbe sens
que no satisfé a se consciència, segons que
covenia.
Fill —dix l'ermità—, era
sa avocació, féu perdent a molt hom falçament
e contra justícia, e ço que ell ach donat de
dan a les gents, per falces al·legacions e rahons,
era molt més que tot quant ell havia guanyat.
Esdevench-se que aquell evocat fo malalt a la
mort, e confessà
que a les gents havia donat. Lo bisbe li dix
que satisfés ço que pogués. Aquell avocat dix
que, si ho feÿa, havia consciència de sa muller
e de sos infants, qui haurien pobretat. Lo bisbe
respòs e dix que sa consciència naturalment
pus prop era a se salut que al honrament
e a la riquesa de sos infants. Morí lo avocat en
mortal peccat, per ço com no usà de sa consciència
ab justícia, granea, saviesa e força. Con
lo avocat fo mort, e lo bisbe considerà com era
malament mort, per ço com no hac en consciència
granea de justícia, força e saviesa, ell
considerà en son stament, e conech que a se
consciència havia mester granea de justícia,
saviesa, força e caritat, e muntiplicà en sa
consciència granea de virtuts, per les quals hac
vera consciència dels béns que havia per santa
Sgleya, los quals pertí als pobres de Crist,
e visch longament en santa vida.
Denant
hom esta demanda, ço és saber: que dix. que
consciència no era leguda sens poder, saviesa
e voler; car qui pot e sab e no vol bé,
cové que age consciència com no vol lo bé
que pot e sab; e si no pot fer lo bé que sab,
cové que haja consciència com no
poder ne havia. Molt se meraveyllà lo prelat
e
deïa, e sí
eren. Dementre que ells se meraveyllaren, ell
dix que
moltes de altres gents ydolàtries qui ab ells
stan. Aquell guardava e considerava en les
obres que feyan, e meraveyllà
veïa fer tantes de desonors a Déu, ço és saber,
que los uns feyen déu de ydoles de aur e
de argent, altres de sol, altres de la luna, altres
de bísties e de aucells, e en diverces maneres
feyen déus stranys. Aquell hom sant considerà
longament, e dix que ell se meraveyllave
per què los prínceps, e
e los altres hòmens crestians no han
consciència de la desonor que Déus pren per
aquells infaels qui
colen, e grat no li
e
enaxí considerave, ell dix que la consciència
que los crestians havien en aquesta cosa, era
en pocha fe, sperança, caritat, justícia, e axí
de les altres; e car ne fallia granea, prenia
Déus tanta de desonor per los errats; e car en
Déu ha granea, meraveyllà ve
per què los crestians no amen més ses semblances
en lur consciència, que la semblança
de poquea.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual natura se
sdevé que los hòmens han a les vegades consciència
de ço d'on no la deurien haver, e no
àn consciència de ço que la deurien aver?
—Fill —dix lo ermità—,
consciència com li venien elcunes foylles cogitacions
con stava ociós; e per ço que no stigués
ociós, cassava tots dies, per ço que en
la cassa li anassen sos pençaments. Aquest
rey comenave sa senyoria a hòmens que mal
regien son regne. Lo rey qui havia consciència
de les males cogitacions con stava ociós,
devia convertir ses males cogitacions en bones
cogitacions, per ço que no stigués ociós;
e aquelles cogitacions males lo excitaven com
per contrari faés bé, si aquelles cogitacions
eren peccat venial. E car lo rey usava foyllament,
muntiplicava en peccat mortal, per ço
car cassava e en offici de rey estava ociós;
car tot rey, segons que ha de poder en fer
bé, deu haver consciència con no fa aquell bé
que fer poria, e enaxí con usa foyllament de
consciència, ha consciència de ço que no deuria,
e no la ha de ço que deuria.
Fill, consciència a vegades és trop subtil, e
a vegades és trop grossa. Con és trop subtil,
adonchs esdevé per sobre de amor hó de temor;
con és trop grossa, adonchs sdevé per
deffalliment de granea, que no és en la amor
ne en la temor. E tot açò és enaxí ordonat
per ço que consciència no pusca ésser en hom
sens justícia, que vol star egualment ab consciència,
per tal que justament lo remenbrament,
enteniment e voler sien ornats de consciència
que no sia trop grossa ne trop prima.—
[CM]
DE CONFESSIÓ
—Confessió és atorgament dels fallimens
que hom ha fets contra Déu; en la qual confessió
se cové penediment, lo qual hom haja
de aquells falliments que ha feyts, e que hi sia
satisfacció, segons lo concell del confessor; lo
qual deu hom conseyllar con hom sàpia haver
virtuts e esquivar vicis, e con hom satisfaça
a Déu e a son proïsme dels falliments que ha
fets.
Era
Aquell havia après, dret, per tal que en la confessió
sabés aconceyllar aquells qui de ell se
confessaven, mas de philosoffia. e de theologia
no havia res après; e per açò aquell clergue
no sabia donar conceyll com hom sabés en
sa ànima vivifficar virtuts ne mortifficar vicis,
mas sabia hom aconceyllar de los béns temporals,
en qual manera ne devia hom fer satisfacció.
Esdevench-se
se confessà a ell de peccat de luxúria, e demenà-li
conseyll com en sa ànima pogués per natura
fortifficar castedat e mortifficar luxúria;
aprés li dix que lo enluminàs de la fe, car moltes
vegades hi duptava. Lo clerga anch neguna
rahó necessària no li sabé dir a açò que
li demenava. Lo hom se meraveyllà per què
a aytal hom era comenada confessió.
—Sènyer—dix Fèlix al ermità—, meraveyllà
és del hom qui no ha volentat que
de peccat, per què
val la confessió sens contricció e sens satisfacció—.
—Fill —dix lo ermità—, era un prevera
qui en sa casa tenia una foylla fembra
ab qui peccava. Aquell prevera cantava tots
jorns la missa, e confessava son peccat sens
contricció e sens satisfacció, e per açò era vana
la confessió. Mas en quant se confessave,
era pus prop a la confessió que no fóra si no
confessàs; e per aquella propinqüitat qui ha
elcuna semblança de confessió, se sdevé a les
vegades que se
satisfacció.
—Sènyer —dix Fèlix—, meraveylla és que
hom se confés a clergue que hom sàpia que
sia en peccat mortal; e per açò se sdevench
a son capellà, lo qual sabia que era en
peccat mortal.
—Fill —dix lo ermità—, Déus ha granea
en se bonea e en sa misericòrdia e justícia; e
aquella granea fa gran lo offici del prevere.
La poquea del prevere no pot destruuir la granea
del offici, en lo qual és emprenta semblança
de la granea que Déus ha en bonea, justícia
e misericòrdia, e en totes les proprietats.
Era
con se confessava, aquell peccat no confessava,
e confessava tots los altres peccats. Aquell hom
se meraveyllà de aquell peccat per què no
confessava, ne per què havia major vergonya
del prevere a qui
sabia lo peccat que ell feyt havia. Longament
considerà aquell hom en la occasió per què el
peccat confessar no podia, e fort se
Esdevench-se
son stament, com vivia, ne quines custumes
havia, e remenbrà que ell amava la honor de
aquest món, e més temia lo blasme de les gents,
los quals jutgen segons lo món, que no feÿa
la ira de Déu. E adonchs ell entès que major
vergonya havia de les gents que de Déu, per
ço car més los temia que Déu; e per açò se
stave que el leig peccat que feyt havia, confessar
no podia.
Era
e de philosoffia. Aquell era confessor de
rey se confessà de
gran tort. Lo rey confessà aquell peccat e d'altres,
e lo sant religiós considerà longament en
los peccats que lo rey feyts havia. Con longament
hac considerat, ell, per sa gran saviesa,
entès lo començament del peccat, en qual poder
de la ànima començà, ne per qual manera
vench a fer; e per açò lo sant prevera sabé
confessar lo rey, car mostrà-li per viva rahó
natural com començà lo peccat, ne com per
lo peccat degués fer satisfacció. E tan declaradament
mostrà al rey la obra del peccat, que
lo rey n'ach gran plaser; e totes les vegades
que havia temptació a peccar, sabia conèxer
los començaments, la art e la manera; per què
aquell peccat destruhia e mortifficava.
En
lo qual se meraveyllave dels frares que veÿa
confessar sovén, e negun peccat no
Aquell frare era hom simple, e cuydave
peccat no fos dintre la ànima sens que no apparegués
en les obres del cors.
A
lo qual li demenà si ell se era confessat
del peccat que feÿa com lexava tenir la
Terra Santa als serrahins. L'emperador li respòs
que anch per negun temps no
consciència, e per açò no se
e lo palegrí dix al emperador estes peraules:
"Era
en lo qual poder era granea de ociositat e poquea
de utilitat. A aquell prelat demenà
clergue si hom era pus obligat que
dels fallimens que fa contra la honor e lo
honrament de Déu, que de ceylls que fa contra
son proïsme; Lo prelat jutgà dretament, e
dix que per ço com a Déu se cové més de honor
que a hom, pot hom més peccar contra Déu
que contra hom. Molt se meraveyllà lo clergue
de les peraules del prelat, qui eren contra
ses obres, e dix estes peraules:
"Qui pecca contra Déu e se
és per què no li
que la fa con pecca contra son proïsme e li
fa satisfacció dels béns temporals; car en confessió,
pus necessari hi és satisfacció de honrar,
lohar, conèxer e amar-lo, que satisfacció de
vinyes, camps, diners, ne altres coses semblants
a aquestes.""
A
qui
pagès
retés los
absolria del peccat. Lo cavaller dix al bisbe
que ell no havia los
què
volentat que si ell els
e sobre aquesta condició que
peccat. Lo cavaller dix que ell no havia volentat
que
hagués; e lo bisbe dix que pus no
que
Molt se meraveyllà lo cavaller de les paraules
que el bisbe deÿa, e dix estes peraules:
"Sènyer bisbe, prech-vos que
fa major faylliment, hó jo qui no vuyll haver
volentat ne contrecció dels
poríets donar
volets donar, ne d'aquell thresaur que tenits
ajustat no volets fer lo bé que fer ne poríets."
Lo bisbe no volch respondre al cavaller, e lo
cavaller se meraveyllà del bisbe com havia conexença
de peccat en lo cavaller, e no en sí
mateix, com fos cosa que el peccat que el bisbe
feÿa fos pus prop al enteniment del bisbe,
que el peccat que lo cavaller feÿa.
—Sènyer —dix Fèlix—,
hac
confessaven del peccat de luxúria. Aquell sant
hom fo molt temptat del delit carnal, e meraveyllà
com de confessió, que és bona cosa,
se pot seguir mal, ço és, temptació de luxúria—.
—Fill —dix lo ermità—, en Déu sta
granea de bonea; e car confessió és bona cosa,
volch Déu que en lo sant hom fos granea
de fortitudo contra luxúria, la qual granea de
fortitudo és bona, e la qual fo, per lo contrast
que
[CIIII]
DE PENITÈNCIA
—Penitència fan los hòmens dels peccats
que fets han, dels quals se peneden ab justícia,
caritat, sperance, saviesa, força e temprança;
mas con los hòmens sens estes virtuts
cuyden fer penitència, adonchs fan contra penitència,
que no
dites.
que no
dites.
Meraveylle
de hom qui cuyda fer penitència sens justícia;
car aytant con hom ha offès Déu, de aytant
vol justícia que hom se peneda del peccat
que feyt ha; e per la justícia cové que hom,
faén penitència, satisfaça a Déu e a son proïsme
contra qui ha peccat; e açò se cové per
ço que hom haja granea en justícia, caritat,
sperance, força, saviesa e temprança. Mas con
se sdevé que la granea comença a venir en
les virtuts, e hom sent lo greu trebayll que
se
granea defora les virtuts, e met-hi poquea; e
enaxí los de més hòmens fan poca penitència,
per ço car no y poden ne y volen sostenir granea
de virtuts.
Esdevench-se
hom robador, mal, luxuriós, e homayer, e que
havia fets molts peccats. Aquell cavaller entrà
en orde, per ço que faés penitència dels.
peccats que feyts havia. Con fo en la orde,
ell sentí alcuna afflicció corporal, e en la ànima
no sentí neguna dolor ne pena, ans havia
menys de ància e de trebayll en lo monestir
que en lo setgle. Molt se meraveyllà aquell
cavaller que aquella penitència que feÿa pogués
satisfer als grans peccats que feyts havia, e
pregà lo abat de aquell monestir que li donàs
doctrina e manera com ell pogués haver granea
en fer penitència, enaxí com la havia aüda
en fer peccats. Lo abat no ach cura de les
peraules que lo cavaller li deÿa, ans con lo
víu hom cert e diligent, ne féu cellerer. Lo
cavaller no pòch fer complida penitència per
lo offici que havia, car a compliment de penitència
se cové molt plorar, cogitar e penedir, die
e nit, a hom qui ha feyts grans peccats. Molt
se meraveyllà aquell cavaller del abat qui no
li donava opportunitat de fer penitència.
Sènyer —dix Fèlix—, fort me meraveyll
de molt hom a qui veig fer penitència de vestir
vils draps, e de dejunis, e de jaure mal, e
enaxí que al cors, qui no ha tant peccat com
la ànima, fan sostenir major pena que a la
ànima—. Dix lo ermità: —Era
stave en
e spiritualment: corporalment la feÿa,
car fort lo cors destranyia en dejunis, plors,
mal plaser, sofferir calt, fret, solitat, e moltes
de altres coses qui al cors donen trebayll; en
la ànima feÿa penitència, car tot jorn li feÿa
desamar peccat e li feÿa amar Déu, e aytant
com podia se sforçava en molt amar Déu, e en
molt penedir de sos peccats; e tots jorns tenia
se volentat serva e constreta a son enteniment,
que entenia que la ànima devia ésser
molt aflicta en voler, per ço car ab volentat
molt havia peccat.—
Dix Fèlix: —Gran meraveylla és de molts
hòmens que veig en lo món, los quals fan penitència,
emperò àman honrament; e si hom
los diu vilania hó los fa alcuna injúria, han-ne
despagament—. Dix lo ermità: —A Déu cové
honrament, e car en Déu ha granea de bonea,
noblea, e de tota perfecció, per açò cové
que en lo honrament sia granea; la qual ama
Déus haver en son honrament per aquells qui
fan penitència. Mas lo demoni los fa amar honrament
temporal a elscuns hòmens qui fan penitència,
per ço que en la penitència no sia
granea de paseiència, humilitat e justícia.—
Dix Fèlix: —Meraveylla és de alcuns hòmens
religioses que fan penitència e volen ésser
bisbes, los quals no poden fer tanta de penitència
com los religioses.—
Dix lo ermità: —Un religiós molt devot e
de santa vida fo elet a bisbe. Aquell se scusà de
ésser bisbe, e no volch lexar se religió per ésser
bisbe. Moltes de rahons al·legà aquell religiós
per ço que no fos bisbe; mas lo capítol
li dix que ell podia fer major bé en ésser bisbe
que en ésser religiós. E lo religiós dix al
capítol qui
"Esdevench-se
fo elet a bisbe. Aquell monge près lo bisbat,
e cuydà
e per açò con ach entenció a fer gran bé, consentí,
e fo bisbe. Ell fo hom molt mal acustumat,
e visch molt delicadament, e lo bisbat
tench empetxat longament, que no y feÿa lo
bé que
feÿa molt de mal." Denant lo religiós qui
dehia aquestes peraules, estava
meraveyllave com de aytals religioses havia tan
pochs en lo món.
Era
tenir neguna penitència que hom li donàs,
car a pochs dies que s'era confessat, trencava
la penitència.
hom se meraveyllave com podia ésser
que ell no podia tenir neguna penitència que
hom li donàs; e demanà a son confessor per
qual rahó li sdevenia. Son confessor li dix que
penitència sens trebayll, res no valia; e car
ell esquivava lo trebayll, per açò no havia virtut
per la qual en ell stigués penitència.—
Dix Fèlix: —A fer penitència gran se cové
que hom. mortifich los
totes aquelles coses en què atroben delectació;
e per açò me meraveyll de tant hom qui diu
que fa penitència, e ha plaer de veer belles coses,
e de hoyr peraules plaents, e de menjar
blanchs pans, e de beure bons vins—. Dix l'ermità:
—Era
coratge, e per res que vaés ne hoýs ne
menjàs ne begués, no corrumpia ne s'enclinava
a peccat mortal. Aquell hom anava enfre
les gents; e con veÿa belles coses, hó hoÿa
plaents paraules, hó menjava, hó bevia, hó
hoyia bé, tota hora hó convertia a Déu, elohava
Déu qui tant de bé donava a sos sotmeses;
e en son cor havia dolor, e sovén plorava e
planyia com les gents a Déu no feyen grans
gràcies dels béns que los feÿa.—
[CV]
DE ORACIÓ
—Oració és mijà per lo qual les virtuts de
Déu influexen lur semblança en les virtuts de
hom, ço és saber, que con hom devotament e
ab vera entenció contempla Déu, adonchs sa
bonea influeix, en la bonea de hom, sa semblança
en ço que aquell hom és bo per la oració
que fa contemplant Déu; e con la oració és
gran, adonchs la granea de Déu hi influeix se
semblança en ço que fa aquella oració gran en
bonea, duració, poder, e axí de totes. Açò mateix
fa eternitat, que la oració fa durar influent
sa semblança; e açò mateix se pot dir
de poder, de saviesa, de volentat, e de totes
les virtuts de Déu.
—Fill —dix lo ermità—, con
sement engendre altra gra, hó con l'enteniment
de hom engendre son entendre, adonchs se fa
aquella generació per influent de semblança;
e la semblança influent és generant, e la semblança
influïda és engendrada, e axí fa
de semblança en semblança. E per açò,
fill, és gran meraveylla con los hòmens no se
sforçen pus fortment [a] adorar e a contemplar
Déu; car en aquella oració se fa conjuncció
de semblança increada ab creada, e en aquell
punt hom reeb beneffici e gràcia de son
creador.
Fill, en la essència de Déu, la bonea que és
Pare, és semblant a la bonea que és Fill, e aquesta
semblança està relativament segons bonea
personal; e és tan gran la semblança, que
comunament està una essència,
és Pare e que és Fill; e personalment està la
semblança, e relativament, en la distincció de
la una persona e de l'altra. Aquestes peraules
te dich per ço que
oració vol signif ficar la obra que ha en sí mateix
per semblança de persones; car en la
oració està la volentat de Déu semblant a la
volentat del hom, con lo hom vol Déu, e Déu
lo vol; e lo voler de Déu e de hom se semblen
en bonea, granea, e enaxí de totes les virtuts
de Déu e les proprietats que a hom són donades
per reebra influència de les virtuts de Déu.—
Longament considerà Fèlix en les peraules
que l'ermità li deÿa, e conech que, segons ses
peraules, oració és a Déu molt agredable. Mas
meraveyllà
com ten poch adoren e contemplen Déu, segons
que adorar e contemplar lo deurien, e
dix al ermità estes peraules:
—Sènyer ermità,
que era en la sgleya, què era occasió per
què ell no podia pregar Déu devotament ne
fermament, ans, con volia Déus pregar, tantost
començave a badayar, e sentie
constret; e con se lexave de aquell voler, e
volia perlar de ses riqueses e de les coses de
aquest món, ell se sentia alegra e pagat e
franch. Aquest hom avar estech longament enaxí.
Esdevenen-se
li respòs, e dix-li estes peraules:
"Era
per ses gents, per tal que en son honrament
amassen honrar Déu. Aquell rey volia ésser
honrat per ço que Déus fos honrat; e per ço
volch que fos
honrament a altra semblança. Mas si el
rey fos hom avar, volgra ésser rich per ço que
fos honrat, e no volgre ésser honrat per ço
que en son honrament Déu fos honrat; e car
agra aytal voler en son voler, Déus no pogre
influir semblança de son honrament." —
Molt plach al ermità la comperació que Fèlix
feyta havia del hom avar, per qual natura
no pot pregar Déu, ço és saber, per ço car son
voler és enversat e girat de la fi a la qual és
creat; e dix a Fèlix estes peraules:
—Fill, oració e entenció són
deuen convenir en granea de bonea, poder, saviesa,
volentat, justícia e perfecció; mas granea
de vera entenció és deffallida en lo món e
sta en poquea, e falça entenció s'és convertida
en granea de malea e de imperfecció; per què
oració està en poquea de entenció, per la qual
poquea les gents, con cuyden adorar e pregar
Déu, ells lo blastomen e lo maleexen en
ço que
contra bonea, perfecció e granea.
Era
draper havia
amava aquell fill, que per ço que lo pogués fer
rich hom, ne era usurer e avar, e que a molt
hom feÿa injúries e falcies, per ço que pogués
molts diners ajustar. Aquell draper pregava
Déu que li prestàs son fill; e més li anava
son cor, con pregava Déu, en son fill, que en
Déu; e per açò amava més la semblança de
son fill en la oració, que la semblança de Déu,
per la qual major amor blastomava e menyspreava
Déu.
En
lonch temps en aquell monestir en àbit de religió.
Aquell con fo veyll, ell considerà que
Déus li degués donar gran glòria, per ço car
en aquell monestir longament estat havia. Una
nit se sdevench que, quant ell fo adormit, ell
somiava que era dempnat, e que stava en foch
ab los demonis; e meraveyllà
car vijares li era que degués ésser salvat,
segons la justícia de Déu. Dementre que ell
se meraveyllave,
dempnat per ço car totes les vegades que pregava
Déu, lo pregava per ço que li donàs peradís
e que no li donàs infern, e hanc neguna
vegada no adorava Déu per amor de Déu specialment,
ne per ço car Déus és digne de ésser
amat per ell mateix.—
Con l'ermità ach dites aquestes peraules,
e Fèlix en les peraules hac cogitat longament,
ell plorà e planyia fortment, e l'ermità li dix
per què plorava. —Sènyer —dix Fèlix—, jo
plor per ço car tant hom sta en mal stament
adorant Déu falçament e contra vera entenció;
car los de més hòmens qui preguen Déu,
lo preguen més per temor que per amor, e
més amen sí mateixs hó altres coses en la oració,
que Déu.
Dix Fèlix: —Con consir l'alta noblea de
Déu, la qual ha infinida granea de bonea, eternitat,
poder, saviesa, e con consir que més són
los hòmens ydolàtrix, qui adoren lo sol, les
ydoles, les bèsties com a Déu, que no són los
hòmens qui vertaderament adoren Déu, adonchs
me meraveyll de tant sant religiós e
sant hom qui són en la santa fe cathòlica, com
ho poden sostenir e com no han gran dolor de
la vilania, injúria, qui és feta a Déu, adorant-lo
sots spècia de ydola, hó de bèstia, hó de altra
cosa.—
Dix lo ermità: —Fill,
una ciutat e vivia de ço que les gents qui passaven
per la carrera li donaven. Aquell resclús
havia en custuma que per una fenestra ell
guardava les gents qui anàvan amunt e avall
tot jorn, e esmava en elcuns com anaven per
obres bones, e en alcuns com anaven per males
obres; e per
anàs per la carrera a bones obres e a servir
Déu, se pensave que
per males obres e per deservir Déu. En aquesta
custuma hac stat lo resclús longament, e
meraveyllà
e moltes vegades hac pregat Déu que donàs
gràcia en lo món per què fossen més de bons
hòmens que de mals. Con en açò ach considerat
longament, ell se meraveyllà com podia
ésser que Déus no exohia la natura humana de
Crist, qui pregava per son poble la natura divina,
ne per què no exohia santa Maria e tants
àngels, archàngels, màrtirs e confessors e vèrgens
que ha en peradís, qui tots preguen que
lo món fos bo e en bo stament. Estant que
lo resclús en esta cogitació stava, e
per què Déus tant poch exoyia los sants
de glòria, ell se adormí e víu en visió com
grans són los fayllimens que los hòmens fan
contra Déu, per los quals defayllimens tan
grans no és meraveylla si Déus lexa los hòmens
de aquest món perseverar en lur
malícia.—
[CVI]
DE ALMOYNA
—En una ciutat havia
molt rich dels béns temporals, e qui longament
havia viscut en grans benenances e honraments.
seïa a la porta de son alberch, que era en la
plaça de aquella ciutat. Denant lo burguès passà
almoyna al burguès. Lo burguès dix al
palegrí que Déus li ajudàs, e lo palegrí li dix
que Déus li volia ajudar ab la almoyna del
burguès, car lo burguès e
eren de Déu. Molt se meraveyllà lo burguès
de les peraules que lo palegrí dites li havia, e
considerà en aquelles longament segons esta
manera:
Considerà lo burguès a la almoyna per què
la havia Déus stablida, e Déus il·luminà-li la
sua ànima, e féu-li cogitar e conèxer aquestes
coses, ço és saber: que almoyna ha Déus stablida
per ço que hom dó a Déu; e per ço que
a Déu pusca donar, vol que los uns hòmens
donen als altres per la amor de Déu. Adonchs,
con lo burguès hac enaxí considerat, ell donà
al pelagrí
lo diner que dat li havia, e féu-ne gràcies a
Déu, e pregà Déus que al burguès donàs peradís,
e sos peccats li perdonàs.
Dix lo burguès que aquell diner que donat
havia, valia més que molts de altres diners que
ell tenia en sa bossa, car sol aquell diner era
stat occasió que lo palegrí havia beneÿt Déu
e regreciat, e per lo burguès Déus havia pregat,
e negun dels altres no havien tant profitat al
burguès com sol aquell diner que donat havia,
ne Déu no havien tan honrat.
Con lo burguès en açò ac considerat, ell
menbrà com moltes vegades havia dit de no
a molt pobre qui per la amor de Déu elmoyna
li demenave, e menbrà com Déus li havia tants
de béns temporals donats. En la virtut del remembrament
del burguès se il·luminà son enteniment
e s'anamorà se volentat, e lo burguès
vené tot quant havia, e, diner ha diner,
donà als pobres tot quant havia; e con tot
hac donat, ell anà per les portes quirent almoyna
per la amor de Déu.
que lo burguès hac querit del pa per la amor
de Déu, e hanc no hac atrobat negun hom
qui del pa li hagués donat. Lo burguès fo dejú
e hac fam, car passada era hora nona, e
meraveyllà
que ell aquell dia hagués atrobat qui li faés
almoyna. Dementre que ell se meraveyllave,
ell víu venir lo bisbe de la ciutat, qui cavalcava
ab gran rés de companya, e considerà Déus
a qui havia més donat, hó a ell hó al bisbe.
Entès lo burguès que Déus havia a ell més
donat que al bisbe, lo qual era avar e mal
acustumat. Consolat fo lo burguès, e entès que
aytant com per Déu més de trebayll sostenia,
de aytant Déus més honrava e Déus més li
donava.
Fill —dix lo ermità—, con lo hom pobre
està denant l'om rich e li quer almoyna per
amor de Déu, adonchs és
per què poden ésser considerades estes
peraules conseqüents: En ço que lo pobre demana
al hom rich almoyna per la amor de
Déu, és significat que lo hom rich deu menbrar,
entendre e amar Déu, qui l'à creat e li
ha donades riqueses, e qui l'à guardat que no
sia pobre. Aquell hom rich deu considerar que
ell pogre ésser pobre, hó que encare poria venir
temps que ell poria ésser pobre. Encare
deu considerar que donar és gran noblea, e
tolre és gran vilania; e per donar serà semblant
al Pare qui el sant Spirit, qui és, dóna, e
semblant a la noblea del Pare qui dóna. E si
lo hom rich no dóna al pobre, és desemblant a
aquestes coses e a moltes de altres. Enaxí lo
hom qui dóna, dóna
la semblança de Déu en donar e en noblea,
e con no dóna lo diner ven la semblança per
a Déu.—
Con Fèlix ach oÿdes aquestes peraules, ell
se meraveyllà fortment dels hòmens richs, per
què per Déu no donen almoyna, com per almoyna
a donar hom pusca resemblar a Déu;
lo qual ressemblament és la mellor cosa que
hom pusca haver en est món e en l'altre.
En
coses amava almoyna. Aquell bisbe donava la
meytat de la renda de son bisbat per amor de
Déu; e per lo bon eximpli que lo bisbe donava
en fer almoyna, tota la ciutat ne prenia bon
eximpli, e en aquella ciutat se feÿa més de
almoyna que en neguna ciutat. Esdevench-se
de aquella ciutat e de tota aquella terra faeren
gran dol de la mort del bisbe, car molt lo amaven,
e meraveyllaven-se per què Déus no li
avia alongada la vida, car gran paor havien,
que vengués bisbe a qui plagués tant almoyna
com feÿa a aquell qui mort era.
Demenà
amor de Déu e per amor de sancta Maria; e
aquell hom rich donà-li
Déu, e altra per amor de sancta Maria. Meraveyllà
lo pobre com de aytals hòmens no havia
Déus molts creats per honrar sancta
Maria.—
Dix Fèlix que ell se meraveyllave dels hòmens
richs, car los de més menuguen blanchs
pans e fan almoyna de pa negre.
—Fill —dix lo ermità—,
fill e
a menjar, e a son fillastre ne donave de ordi;
e açò feÿa per ço con més amava son fill que
son fillastre.
Era
Aquell bisbe dix a
quant los prelats conservaven e stojaven e en
tresor metien, part ço que han mester a lur
vida, emblaven, robaven e tollien als pobres
de Crist. Emperò aquell bisbe no feÿa almoyna,
ans metia en tresaur ço que podia. Morí
aquell bisbe, e lo tresaur que havia ajustat hac
fo stat ladre e robador de aquell thesaur; e lo
ciutadà demanà aquell thesaur per los pobres
de Crist, lo qual no pòch haver, car lo bisbe
se scusava, per la qual scusa lo ciutadà qui
hoý dir la peraula, se meraveyllà.
Esdevench-se
li demenà almoyna, e no volch donar res a un
altre pobre qui li demanava almoyna. Aquell
pobre qui havia haüda la maylla, comprà pa
de la maylla, e donà la meytat de aquell pa
al pobre qui almoyna no havia haüda. Molt
se meraveyllà lo cavaller de aquell pobre com
havia major caritat ab
tot quant havia; e lo pobre dix que no s'í covenia
meraveylla, car pus semblant era ell a
Crist ab se pobrea, que ell ab se riquesa. Vençre
volch lo cavaller lo pobre, e donà tota sa
riquesa per amor de Déu, e volch ésser pobre
e querir almoyna per se amor; e de tot ço
que hom li donava per amor de Déu, als pobres,
per amor de Déu, ne donava.—
[CVII]
DE ENTENCIÓ
—Déus ha creat lo món per entenció de ésser
amat e conegut per hom; e en la entenció
que Déus hac en crear lo món, fo granea, per
ço que granea fos en conèxer e amar Déu. E
car en la conexença e la amor que los hòmens
han a Déu està poquea, per ço és gran meraveylla
per què granea no sta en hom a conèxer
e amar Déu, com sia cosa que ab la entenció
que Déus hac en crear hom, se concort
granea e no poquea.
Segons lo cors e la natura de la entenció
que Déus hac en crear hom, creà lo cel, e lo
sol, luna e steles, elements, planetes, bèsties,
metalls, a servey del hom; e totes aquestes
coses seguexen la entenció e la fi per què són
creades. Mas los de més hòmens no seguexen
la fi per què són creats, ans han entenció que
sien creats per altra fi a la qual no són creats,
ço és saber, que
ésser arnats e coneguts, honrats e servits. Hon,
con açò sia enaxí, donchs gran meraveylla és
aquesta: que les criatures qui no han raó, saguesquen
la entenció per què són creades, e
que hom, qui ha raó, no la seguesca.
En la ordonança de la entenció per què hom.
és creat, ha Déus ordonades diverces e moltes
entencions, per les quals sa seguesca la entenció
per què hom és creat, ço és saber, que
Déus ha or donat que sien molts graus de entencions,
axí com príncep, prelat, e tots aquells
qui dejús aquests estan, axí com cavaller, burguès,
mercader, sabater, laurador; e açò mateix
de papa, cardenal, archabisbe, bisbe, canonge,
religiós, e axí de tots. Aquests graus ha
Déus creats per entenció que sia amat e conegut,
honrat e servit e loat, e que hi sia granea
en cascun dels graus; e car en los graus està
poquea, e n'és privada granea, per açò és gran
meraveylla.
Era
havia castells, viles e
bisbe era hom havar, erguyllós, accidiós e
luxuriós. En la granea de la ciutat, dels castells,
de les viles, e de la renda, estava entenció
que Déus ne fos amat, conegut e servit;
mas no stava en la entenció que el bisbe
havia en conèxer, amar e servir Déu; car
aquella entenció era poca la qual lo bisbe
havia ha Déu, mas a sí mateix convertia la
granea de son bisbat e de sa renda, e a sí
mateix e a sos delits temporals havia gran entenció;
e per axò destrouïa la entenció per
què era bisbe.
Era
grans gents e de gran tresaur era molt habundós.
Aquell príncep amava més la glòria
de aquest segle que la glòria del altre, e tot
lo poder de son regne convertia e girava a sa
entenció, so és saber, que ell fos conegut, lohat
e amat e temut per les gents; e en aquella entenció
del rey se convertia tota la entenció de
sos vaguers, baties, jutges e officials; en lo
qual convertiment e girament de entenció se
destruuia tot lo regnat, e era contrari a la entenció
de Déu e a ço per què era creat.
Fill —dix lo ermità—, entenció està en
graus, primer e segon, e per açò diu hom segona
entenció és per ço que sia la primera, axí
com mal qui és per ço que sia bé, e ànima
e cors que són per ço que sia hom; e enteniment
qui és per ço que sia entendre, e arbre
és per ço que sia fruyt, e lo cel, e elements,
arbres, bèsties, són per ço que sia hom.; aquest
segle és per ço que sia altre segle, e altre segle
és per ço que sia conegut Déus e amat. En
totes aquestes coses, e en semblants coses de
aquestes, està primera intenció e segona; e la
primera ha concordança ab granea de bonea,
noblea, perfecció, virtut; e la segona ha concordança
ab poquea de noblea, e bonea, compliment
e virtut. E car los hòmens convertexen
la primera entenció en segona, e la segona en
primera, amants més sí mateixs que Déu, per
axò destrouexen entenció aytant con poden;
per lo qual destrouiment és quaix tot lo món
plen de falliment e de error.
E per açò se meraveyllà
podia ésser que tots los hòmens del món són
creats per entenció de ésser Déus amat e conegut,
honrat e servit, e quaix negun hom no
fa ço per què és creat. Tan fortment se meraveyllà
aquell hom, que per lo món anava
cridant a les gents ço de què
e deÿa que vera entenció se minvava e falça
entenció se crexia.
En lo començament, con començaren los ermitans
que feyen aspre vida en los deserts, fo
hordonat que
que stiguessen en monestirs, per entenció que
faessen mils penitència e que haguessen doctrina,
la
hom entrà en la cambre de
qui era abat de
hac en se cambre
cobertor de seda fet a son senyal, e hac molts
anaps de argent, e molts de nobles arneses.
Meraveyllà
començada la abadia, e de ço que se
—Sènyer—dix Fèlix—, sdevén-se a les vegades
que hom fa bé e ha entenció de fer mal,
e fa mal e ha entenció de fer bé; e per açò
meraveyll-me per què Déus jutja més los hòmens
segons la entenció que segons la obra—.
Fill —dix lo ermità—, entenció és obra
de ànima, e ço que
de
la ànima són majors que les obres del cors,
per açò Déus vol jutjar les obres de la ànima,
pus fortment que les obres del cors.
Era
apresessen divines Scriptures, per ço que no
sabessen més que ell, e per ço que los béns
temporals pogués mils procurar ab ells. Sdevench-se
dix que ell se meraveyllave de Déu fortment,
car moltes de vegades havia vist que
Déus feÿa mal als hòmens que en ell a servir
han bona entenció, e feÿa bé als hòmens que en
ell a servir han mala entenció. L'abat respòs a
aquell monge, e dix que bé de hom és bo remenbrar,
bo entendre, bo amar; e a aquells
hòmens qui han bona entenció fa Déus lo bé
demunt dit, e als hòmens qui han mala entenció
dóna bé que tant no val, ço és saber, riqueses,
sanitat, honrament, longa vida. Meraveyllà
lo monge de ço que
fort eren contràries les peraules a la entenció
que havia en ço que a sos monges no consentia
que hoïssen theologia.—
[CVIII]
DE TEMPTACIÓ
Molt hagueren perlat lo ermità e Fèlix de
entenció, e molt se meraveyllaren com entenció
vera és enaxí perida en aquest món, lo
qual món és creat per vera entenció. Dementre
Fèlix considerave la bona entenció que havia
a amar e servir Déu, ell caech en temptació,
e considerà que Déus li devia donar gran
mèrit de la bona entenció que havia vers Déu.
Emperò conech la temptació en què era, e meraveyllà-se
fortment, car en ten poch de temps
fon cahut de bon stament en mal; e dix al ermità
aquestes peraules:
—Sènyer ermità, gran meraveylla és com
Déus vol sofferir que nuyll hom qui sia en bon
stament, enaxí sobtosament lo pusca temptar
lo diable, per la qual temptació sia hom a
Déu desegredable—. —Fill —dix lo ermità—,
temptació e fortitudo se covenen a muntiplicar
fe, sperança, caritat, justícia e saviesa, car hon
major és la perfecció del hom en Déu amar
e servir, e hom és temptat en lo contrari, e
força de coratge venç la temptació, pus fortment
hi muntiplícan fe, sperance e les altres
virtuts; lo qual muntiplicament és a Déu plasent
e amable.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿en qual manera
temptació està enmig de
—dix lo ermità—,
son maestre, franch arbitre en qual manera sta
en la ànima. Lo maestre respòs al scolà que
ànima és ajustada de
memòria, enteniment e de volentat. En la memòria
ha
e virtut de sofferir aquell remenbrar. La
cascuna ha libertat segons que és activa hó passiva.
Açò mateix se segueix del enteniment e
de la volentat, e enaxí de totes
una libertat ajustada e composta de proprietats
actives e passives, per ço que hom francament
pusca menbrar, entendre e amar.—
Molt se meraveyllà Fèlix de les peraules
que
era que en cosa passiva no pot ésser libertat.
—Fill —dix lo ermità—, en Déu ha granea
de justícia; e car la granea e justícia de
Déu influexen en ànima de hom lurs semblances,
per açò volen que en hom sia granea de
libertat.—
E per ço que Fèlix entesés aquestes peraules,
dix aquesta semblança: —Natural cosa és, en
tot elament, que la forma, en quant és activa,
ha libertat, de obrar, e la matèria, en quant
és passiva, ha libertat de haver apetit a sostenir—.
E per açò ell dix que la forma francament
enforma la matèria, e la matèria francament
se dóna a la forma a ésser estant sots
ella, per ço que la conjuncció d'endós sia pus
fort e pus unida.
Per les peraules que l'ermità deïa, entès Fèlix
que si en la ànima no era libertat en quant
passió, no
de la justícia e granea de Déu; car tan solament
a la forma agent covenria mèrit o colpa,
e no a la forma pacient, ço és, la matèria.
Estant que Fèlix considerave en aquestes coses,
ell entès que la temptació estava en ànima
de hom segons la disposició de franch arbitre.
Adonchs dix que ell se meraveyllave fortment
per qual natura temptació podia donar a nuyll
hom passió, anans que hom s'enclinàs a fer
bé hó mal.
—Esdevenen-se
estave
En aquell monestir eren molts monges mal acustumats
e de mala vida. En la mala conversació
de aquells, lo bon monge havia grans
temptacions; d'on se meraveyllave lo monge
per què temptació lo destrenyia, pus que ell
no havia volentat de usar de les custumes que
los altres usaven. Estant ell en aquesta meraveylla,
per lum de gràcia de Déu, ell entès que
la occasió per què temptació lo destrenyia, era
per ço que fos occasionat a muntiplicar virtuts
contra vicis; e car no ho feÿa, havie
per influència de Déu, que requeria
com ell reebés aquell muntiplicament de
virtuts.
—Sènyer —dix Fèlix—,
que
en peccat mortal. Esdevench-se que aquell se
penedí de sos peccats, e féu penitència, e fo
hom de bona vida. Estant aquell en penitència
e en bona vida, li vengueren moltes temptacions
de la fe en què era; car vijares li era, moltes
vegades, que Déus no fos res, e a les vegades
havia temptació que Déus no fos en trinitat, e
que no fos encarnat, e que resurrecció no fos
res, e enaxí dels altres articles, en los quals
moltes vegades duptava en quant ne havia
temptació. Molt se meraveyllà aquell sant hom
com podia ésser que dementre era en malvada
vida e en peccat mortal, no havia aquestes
temptacions, e ara les havia sovén, que era en
bona vida e sens peccat mortal, que ell sabés.
—Fill —dix lo ermità—, Déus ha creat hom
per ell amar e conèxer, e vol que hom lo àm
e
pot pensar e cogitar; de les quals obres són
aquelles que ell ha en sí mateix, e aquelles que
se seguexen en los articles, e en los sagramens,
e en les altres coses semblants a aquestes, a
les quals a considerar ne a pençar no és hom
digne, que sia en peccat; e els hòmens qui
són en via de salut, són temptats en aquelles,
per ço que pus fortment exalsen lur memòria
a menbrar, e lur enteniment a entendre, e lur
volentat a amar Déu e ses obres.
En
era hom de molt santa vida, lo qual havia
greus temptacions totes les vegades que era
en oració hó que stava ociós. Molt se meraveyllà
cor no
e moltes vegades havia pregat Déus
que no les hagués, car fortment lo destrenyien
e en gran tristícia lo metien. Dementre que
lo ermità enaxí se meraveyllave de les temptacions
que havia, ell anà a
havia acustumat moltes vegades anar, en la
qual trobà
que ab
aquell hom. Aprés que hac aüda la temptació,
ell se pençà fort de aquesta temptació e
meraveyllà
haüt temptació de fer ço que per nuylla res
del món no faria. Estant en aquesta meraveylla,
ell entès que la temptació que haüda havia,
era occasió per la qual conegués la malícia del
demoni e la frevoltat e la mesquinea que és en
hom que leugerament pot errar e fallir. Aprés
esta consideració menbrà que en aquell temps
que li vench la temptació, ell no entenia en
Déu ne en altre cosa; e car stava ociós, caech
en temptació. L'ermità pençà que enaxí com a
esvetlar aquell hom qui dormia se covenia tocar
o cridar, enaxí en hom qui és en temptació
se cové remenbrar, entendre e amar Déu,
e encare virtuts, e desamar vicis; la qual temptació
ve en hom per ço que hom se despert a
aquestes coses.
Dix Fèlix: —Sènyer,
que
que aquell canonge fo archidiaque, e per anis
fo bisbe. Aquell fo moltes vegades temptat de
ésser humil estant canonge e archidiaque e bisbe,
e havia pus forts temptacions en haver humilitat
estant archidiaque que estant canonge,
e pus forts con fo bisbe que con era archidiaque.
Molt se meraveyllà de ço que vijares li
era: que erguyll fos pus contrari a stament de
bisbe que d'archidiaque, e a stament de archidiaque
que de canonge—. —Fill —dix lo ermità—,
segons natural rahó, virtut, aytant com
hom és pus noble, e aytant se cové mils ab ell,
e més se descové en ell vici; e per açò temptació,
sia en bé hó en mal, més pot muntiplicar
en hom con en major estament és e és
pus noble.—
Dix Fèlix: —
carnalment, e adonchs vench fortitudo ab
justícia, caritat, e vencé aquella temptació, e aquell
hom hac abstinència e no féu lo peccat.
Esdevench-se que con aquell hom hac stat
petit de temps, que la temptació tornà altre
vegada, e lo hom anà soptosament sens altre
deliberació, e féu lo peccat. Molt se rneraveyllà
aquell hom del peccat, con l'ach fet, ço
és saber, que pus se
vegada, per què no se
vegada.—
Dix l'ermità que la rahó per què se abstench
la primera vegada, fo car fo feyta concordança
de fortitudo, justícia, caritat e abstinència.
—La segona vegada vench temptació, e
no y fo donada deliberació per la qual se poguessen
acordar e formar les virtuts, car lo
temps fo breu, e per açò anà peccar aquell hom,
sens que a la volentat no fo fet negun contrast.
Fill —dix l'ermità—, custuma de temptació
és que dóna pasció, e açò és per ço car hi ha
retenement, e hom encontinent no segueix se
volentat; per la qual passió fortitudo és necessària
a hom, per tal que ab ella hom vença la
temptació; axí com
son hostal
savi noiria aytant com podia; e con aquell
hom mal nodrit feÿa alcun faylliment, encontinent
lo hom savi era temptat que
son hostal. E adonchs acorrie
sperança, caritat, e retenia-lo per ço que
aportar a bons nodriments; e en açò guanyava
lo hom savi, car vensia la temptació ab
força de coratge.—
[CIX]
DE VANA GLÒRIA
—Vana glòria és contra la glòria del altre
setgle. Hon, con hom sia creat a la glòria del
altre setgle, e en aquest món pochs sien los
hòmens qui desamen vana glòria, ¿per què és
tant amada?
Vana glòria està en plaser de menbrar, entendre
e voler, con és lo plaser contra caritat,
justícia e saviesa; axí com
vana glòria de la gran renda que havia, e
de molts clergues que havia sots se senyoria.
Aquell bisbe con menbrave, entenia e amava
que ell era bisbe e que en son bisbat havia granea
de rendes e de gents, adonchs ne havia plaser
molt gran; e car en lo plaser no era la final
entenció per què ell era bisbe, ans hi era
injúria e defalliment, per açò lo plaser que havia
se convertia en vana glòria. Estant que aquest
bisbe estava vanagloriós, feÿa tot quant
podia que hagués honrament. Esdevenen-se
que aquell bisbe fo fortment malalt, e gran
pahor hac de mort; e adonchs ell hac molt
gran tristícia con ell considerave que lexàs lo
bisbat e lo delit de aquest món. Aquell bisbe
se adormí, e fo-li vijares que
perdurable. Molt se meraveyllà lo bisbe com
àngel benigne, que ell veÿa, no li ajudava, e
pregà
li respòs, e dix que ell, qui havia amada
la glòria del món e desamada la glòria de peradís,
no
Era
clergue se donava vane glòria del bé cantar que
feÿa. Esdevench-se que aquell clergue fo a
sermó que feÿa
vana glòria del sermó que feÿa, car molt noblament
preÿcava. Aquell clergue se meraveyllàve
del religiós per què
la devia donar a Déu, com sia cosa que tot
quant bé és, tot lo fa Déus, e no
de sí mateix, qui de son cantar era vanagloriós.
E per açò és meraveylla com hom coneix
vici en altre, e en sí mateix no
conèxer.
En
La
vestit, e l'altre era pobrement vestit. Lo cavaller
qui era ricament vestit, fo bellament acuyllit
per lo rey e per tots seylls de se cort;
e lo cavaller hac vana glòria del bell aculliment
que hom li féu. Al cavaller qui pobrement
era vestit, no fo feyt negun honrament,
e per açò
meraveyllà fortment; car aquell savi sabia que
lo cavaller qui era ben vestit, era hom luxuriós,
erguyllós, vanagloriés, e lo cavaller qui era mal
vestit, era hom cast e humil e bé acustumat. E
per açò meraveyllave
és més honrat e mils acuyllit per les vestadures
(que no són del ésser del hom), que per les virtuts
que fan ésser hom virtuós e en la gràcia de
Déu.
En
ermità. Lo abat de aquell monestir hac gran
goig con lo ermità fo vengut a son hostal, car
lonch temps havia que no
mostrà al ermità lo monestir, que fo bell, e fo
complit de tot ço que tany a monestir. En la
bellesa, e en les aynes e officines del monestir
se gloriejave lo abat con les mostrava; e no
s'entristava de sos monges, los quals no conversaven
en aquell monestir enaxí com devien.
Lo ermità, qui sabia la mala vida que lo abat
e los monges feyen en lo monestir, se meraveyllave
per què l'abat se donava vana glòria
de les parets, dels arbres e dels prats del monestir,
e no s'entristava de la desonesta vida
que ell e sos monges feyen.
Aquell ermità se pertí del monestir, e entrà
en
per la ciutat, ell se encontrà ab
planyia e
menjar, car gran fam havia, e, car era nuu,
havia gran fret e gran vergonya de les gents.
L'ermità consolà lo pobre, e dix-li que ell se
preàs, per ço car era hom, e no
per ço car no havia aquelles coses per què hom
vivia, les quals no són tan nobles com és hom.
Dementre que ell enaxí aconortava lo hom pobre,
denant ell passà
noblement fo vestit, e cavalcà en
Aquell burguès se donava vana glòria de
sos nobles vestimens e de son palefrè; e adonchs
l'ermità dix al pobre: "Fill, veges con
gran meraveylla és que lo burguès se prèu més
per ço car és ben vestit e per son palefrè,
que no fa car és hom e creat a la ymatge de
Déu. E donchs tu, fill, hages consolació de te
pobrea, pus que és hom qui a semblança de Déu
és creat; e encara, en quant és pobre, és semblant
a Jhesuxrist e als apòstols ". Aprés que
ermità ac dites aquestes peraules, lo pobre fo
consolat en les peraules que el ermità li ach
dites; e l'ermità lo amenà per la vila, amunt e
avall, e mostrà-li
havia moltes coses que a hom eren necessàries.
Aprés li mostrà la draperia, e la carnessaria, e
lo loch on hom ven lo pa, e los altres lochs
hon són les arts mechàniques. "Fill", dix l'ermità
al pobre, "totes aquestes coses són mester
a hom; e car hom ha tantes coses mester
a viure, per açò és gran meraveylla con negun
hom se pot donar vana glòria; car hon
més coses ha mester a son viure, més son los
deffallimens que són en hom." —
Dix l'ermità a Fèlix que una dona molt bella
se donava gran glòria de sa bellea. —
dia se sdevench que ella se mira ve, e
se donava vana glòria. Ella féu
e axí-li per lo nas e per la boca gran rés
de posterma, la qual fo pudent e molt orrible
cose a vaer. Meraveyllà
se podia donar vana glòria, pus que en son cap
e per son nas e per sa bocha havia tant lega
cosa com era aquella posterma.
Era
novellament era stat cavaller. Aquell cavaller
e son fill vengueren combatre
cavaller ab qui guerrejaven. Lo cavaller víu
star son fill, sobre son cavall, e víu-lo molt bellament
guarnit. Lo cavaller se donà vana glòria
de son fill, qui era bo de armes, e que era
molt bell sobre son cavall. Dementre que ell
en son fill se vanagloriejava, del castell vench
caech mort al peu de son cavall. Meraveyllà
lo cavaller com podia haver vana glòria de ço
que ten sobtosament morí.
Era
molt fort e molt bé guarnit. Aquell castell
era ten bell e ten noble, que lo cavaller,
totes les vegades que
o que
en
encontrà
qual lo naffrà e li tolch son cavall. Lo senyor
del castell estech tot aquell dia en
nafrat, que no se
gran set per la sanch que perduda havia. Estant
lo cavaller enaxí, vench
vin en
que li donàs a beure, e lo pastor li demenà
qual amava més, hó lo castell que havia, hó
dix que més desijave e ama ve
hó de vin que lo castell. E lo pastor li dix
que ell se meraveyllave com havia puguda haver
vana glòria de la senyoria del castell, pus
que per
[CX]
DE HEDIFICAR
—Sènyer —dix Fèlix al ermità—, fort me
dó gran meraveylla de les gents de aquest món
per què
bells castells e belles cases, com sia cosa que
ten poch viva hom en lo món; e com hom, si
és viu lo die, no
—Fill —dix l'ermità—, per les obres de fores
són signifficades les obres de dins; e per
ço que sien les obres de dintre hom, són les
obres de fora, e per açò en figura de les obres
de dintre los hòmens han les obres de fora, segons
que pots entendre per esta semblança.
En
hedifficave
Aquell bisbe ymaginave la sgleya e son palau
en granea e en bellesa e en força, e en les altres
coses qui
Ten fortment ymaginava aquell bisbe aquestes
coses corporals, que ell ne oblidà lo ediffici
sperital, ço és saber, que hom deu edifficar en
sa ànima virtuts, les quals hom deu amar en
granea de bellea, de força e de bonea. E aquella
és amor e caritat en què sta e és edifficada
la santa Sgleya; e lo cor, l'enteniment
e la memòria són lo palau en lo qual deu star
la santa Sgleya. E per açò naturalment lo bisbe
hac moviment temporal, per ço que
a ediffici sperital; e ell romàs en lo hediffici
temporal e lexà lo spirital.
—Sènyer —dix Fèlix—, meraveylla se pot
hom donar qui bé se consira de les gents per
què fan vases ans que muyren, car no saben si
morran en aquella vila hon fan los vases.
—Fill —dix l'ermità—, segons que demunt
t'e recomptat e affigurat, pots entendre que
hom comença en los senis de fora per ço que
convertesca la hobra de dintre, axí com lo hom
qui ha craença que muyra en alcun loch assignat;
e per açò fa edifficar lo vàs: car hàgia
aprés sa mort loch diputat e assignat;
e fa bon vàs, bell e gran, per açò car ama
granea de bellea e bonea en aquell loch. E
tot açò signiffica que hom hediffich en esta
present vida, com hom àm haver loch assignat
en peradís, lo qual sia bo, bell e gran de glòria,
estant hom prés de Jhesuxrist. Mas car los
hòmens són absegats per los delits e per les
vanes glòries mundanes, per açò fan les obres
de fores, e lexen a fer les obres de dintre.
Fill —dix lo ermità—, meraveyllar-te pories
de ço que
sabia hedifficar de fora la ànima e no de dintre.
Era
per açò que hagués vana glòria e delit temporal,
hedifficà
e molt bell e molt forts, e hac moltes cambres,
torres, e fort mur, e gran vall; e neguna cosa
qui pertanyés a noblea e bellea e força e bonea
de castell, no deffayllí en aquell castell.
Longament trebayllà lo rey en aquell palau, e
tot son tresor hi mès; e hanc en sa ànima no
sabé hedifficar palau hon Déu fos contemplat,
ne castell hon virtuts haguessen força contra
vicis. Con aquell rey hac hedifficat lo castell
e hi volch star, ell se morí; e per los vicis que
havia en sí, fo dempnat. Aquest rey no volch
edifficar castell en l'altre setgle, hon hom tots
temps està, e edifficà
poch star. E per açò, fill, és gran meraveylla
de aytals hòmens, com per açò que ten poch
val e ten poch dura, perden tanta de glòria
que tots temps dura, e estan en ediffici de
foch que nuyll temps no cessa de cremar aquells
qui són dampnats.
En
qui era robedor, homeyer, e ple de molts mals.
Esdevench-se
mercader qui aportava molts diners, e mès-lo
en lo castell, en
era la presó hon lo cavaller metia los hòmens
que prenia. En aquella presó havia
que lo cavaller havia tengut pres longament.
Lo mercader demenà al clerga si poria trencar
aquella presó, e que fugís de nits; e lo
clergue li dix que la presó era molt forts, e lo
castell havia gran mur e gran vall, e totes nits
se guaytava; e per açò era impossible que ell.
pogués fugir ne estorçre. Meraveyllà
del caveller, com havia fet ten forts castell
de pedra, de calç e de fust e de terra, e en
sa ànima havia ten frèvol hediffici de virtuts, e
tan forts de vicis.
En
hac trebayllat en ajustar diners. Aquell
mercader edifficà
ciutat. Lo mercader stava en aquell alberch
ab poca companya, car hom era avar e
no havia acustumat que fasés gran messió; e
per la poca companya que stava en aquell alberch, e
staven en aquell alberch moltes cambres
e moltes cases buydes, que a re no servien,
ne neguna cosa no y stava. Esdevench-se
que en aquell alberch entrà lo rey de la ciutat
per veer-lo, car molt lo li havia hom lohat.
Con lo rey víu la granea e la bellea del alberch,
e víu la poca companya que y stave, ell se meraveyllà
del mercader, com a ten pocha companya
e tan vil com seylla del mercader, havia
fet tan bell e ten gran alberch; e tolch
l'alberch al mercader, e près-lo a sos ops. Lo
mercader dix al rey que ell se meraveyllave
com, sens rahó, ell li tollia l'alberch. Lo rey
respòs e dix que no era rahó que negun ediffici
estigués ociós.—
[CXI]
DE REGIMENT
—Fill —dix lo ermità a Fèlix—, tu que has
pres offici de meraveyllar, vé per lo món, e
veges com. prínceps, prelats e molts de altres
regen lo món, e meraveylle
han mal regiment per què són tants, e de aquells
qui han bon regiment per què són tan
pochs, com sia cosa que granea de bon regiment
sia semblant ab la granea de Déu, e granea
de mal regiment li sia dessemblant.
Regiment és per conservar la final entenció
a la qual hom és creat; e aquest regiment se
pren primerament en la ànima, e puxes passa
en lo cors, e del cors retorna en la ànima. E
açò vós, fill, podets entendre segons esta
semblança:
Fo
e molt saviament hac regit son poble. Aquell
rey hac desig de posar, car molt era trebayllat
de regir e de regnar; e a
mostrar com sabés réger se memòria a menbrar,
e son enteniment a entendre, e se volentat
a amar; car per aytal regiment sab nom
réger e governar sos uylls a veer, e ses oreylles
a hoyr, e son nas a hodorar, son gustus a gustar,
e son sentir a palpar; e per lo regiment
sperital e corporal sab príncep réger sí mateix
e son poble. Con lo rey ach molt bé nudrit
son fill a regir, ell féu son fill rey, e ell mès-se
en
Déus e ses obres.
En aquella terra hon era aquell rey, havia
regia sa terra. Aquell comte se meraveyllave
del rey com havia en sa vida lexat lo món, e
havia son fill fet rey; e car ach entenció que
el rey ho faés per bé, ell féu atretal, e mès-se
en
lo qual havia malvadament nodrit. E enaxí,
per lo malvat regiment que lo comte havia haüt
en lo món, se regé mal en lo monestir, e son
fill en lo segle.
Lo rey qui stava en lo monestir, considerava
en la bonea de Déu, e a la bonea que ell
de la bonea de Déu reebia. Ell, aytant com
podia, regia la granea que aquella bonea havia
en poder, saviesa e voler, e
les quals havia a la semblança de Déu. Per lo
regiment que aquell rey feÿa de les virtuts a
la bonea que havia, feÿa ab aquella bonea gran
bé de menbrar, entendre e amar Déu e ses
obres; e per lo bé que feÿa, il·luminava son fill
a fer bones obres, e sí
son regne. Totes les gents de aquella terra se
meraveyllaven del bon regiment que el rey havia
en son monestir, e de seyll que son fill havia
en son regne.
Estant lo rey en son bo regiment, esdevench-se
que
bé acustumat de regir, se corrompé per diners,
e féu malvat regiment en son offici, sens
que lo rey no
aquella ciutat hon lo batle stave, se meraveyllaven
com lo rey, qui en sí mateix era ten
bé acustumat, tenia ten malvat hom en son servici.
Con lo rey sabé la malvada captinença de
son batlle, ell fo molt irat contra ell, e féu-lo
molt greu turmentar e morir, e tot quant havia
haüt de les gents lus féu retre. Per ço que
lo rey féu de aquell batlle, foren adoctrinats
tots los altres batlles a haver bon regiment.
En la cort de aquell rey vench
qui anava per lo món e volia perticipar
enfre seculars, per ço que li fos gran mèrit que
ell enfre ells se pogués regir en bones custumes.
Aquell ermità se meraveyllà fortment
del bo regiment que el rey havia, en sa persona
e en son alberch e en tot son regne, e demenà
al rey qual era la pus principal rahó per
què ell mils sabia regir sí mateix e son poble.
Lo rey respòs e dix que, aprés la gràcia de
Déu, la pus principal rahó que ell havia era lo
bon nudriment e lo bon eximpli que son pare
donat li havia en regir les obres de la ànima,
com sien semblants a les obres de Déu, segons
que semblança ne poden pendre.
—Sènyer —dix Fèlix al ermità—, gran meraveylla
me dó de Déu com pot a
sol comenar tant de poble a regir, com sia
cosa que tot hom sia affenat de réger sí mateix
e sa muller e sos infans—. —Fill —dix
lo ermità—,
volia ésser franch de moltes de coses, e tollia
al rey son poder e sa honor; e lo rey, qui era
hom savi e de santa vida, dix a son poble aquestes
peraules: "Descovinent cosa és que regiment
de príncep sia sens poder, honrament,
car per lo poder e per la honor se pot regir
son poble; e hon més ha de poder e de honor,
pus és temable e amable." E si açò no era
enaxí e era lo contrari, descovinent cosa seria
que a
per regir; e meraveylla és de poble que vulla
senyor despoderat, desonrat, pus que desija star
en pau e en libertat de bon regiment.—
Con l'ermità ach dita la semblança, a Fèlix,
del rey e de son poble, ell li
saber, que dix que lo gra del forment, qui engendra
molts grans, pot aquells engendrar, per
ço car los dóna sa semblança, e per ço cor
moltes coses converteix en sa semblança, ço
és, aquelles coses que dejús la terra se convertexen
en lo gra del forment. En la semblança
que
réger molts hòmens, pus dó semblança e faça
ésser sa semblança, ço és, semblança de
ses bones custumes, en sos baties, jutges, veguers
e officials, e que lo rey reeba semblança
de les virtuts de Déu, e que en ci faça ésser aquelles
semblances. Molt plach a Fèlix la semblança
que
de la sua gran subtilea.
—Era
benigne, e no sabia bé regir son imperi. Aquell
emperador hoý dir que un rey era molt savi, e
que sabia bé regir son regne. L'emperador anà
veer lo rey, e pregà-lo que ell li mostràs bé regir
son emperi, car molt ne havia gran desig;
e lo rey li dix aquestes peraules:
"Era
hom, ans que
mal; e açò feÿa lo príncep per ço car veÿa
que lo món més és en malvat stament que en
bo. Per ço car lo príncep presumia que hom.
fos mal, ell lo temptava primerament, ans que
en ell se fiàs; e si era mal, faye
si era bo, feÿa
que
pogués enganar, e sabie
e per açò lo príncep sabia regnar e regir sa
terra."
Molt plach al emperador la semblança que lo
rey li ach dita, e entès que ell no sabia regnar,
per ço car de ses gents, que eren males, presumia
ans bé que mal, e lexave
bona entenció, ans que conegués lo mal. Adonchs
l'emperador se meraveyllà del stament
del món com és enaxí girat; car rahó seria
que hom. ans degués presumir bé que mal. Mas
tant és muntiplicada malícia en lo món, que
per açò cor los hòmens mals són més que los
bons, se cové, segons lo temps que are corre,
que en hom que hom no conega, ans hi deu hom
presumir mal que bé.—
Cant l'ermità hac dites aquestes peraules del
emperador e del rey, Fèlix plorà longament, e
dix que ell se meraveyllave del malvat regiment
que és en lo món, per ço car la ànima
no reig lo cors segons que
com en les plantes la forma reig la matèria
ordonadament, enaxí deuria ésser de la ànima e
del cors, per ço que se
[CXII]
DE ELECCIÓ
Fèlix dix al ermità que ell se meraveyllave
de la manera que
]i paria stranya manera. Aquell príncep havia
en custuma que era hom qui donava volenter,
e no volia restituir negun tort que faés.
—Fill —dix l'ermità—, Déus influeix semblances
de ses virtuts en hom, e a vegades se
sdevé que hom eleig elcunes de aquelles semblances
e lexa les altres, axí com lo príncep
que eleigí semblança de Déu en donar, car vol
donar; mas car no restituí a aquells a qui
toll, per açò no eleigí la semblança de justícia ;
e car la lexa, converteix-se en vici la semblança
que pren de donar, e toyll per ço que puscha
donar.
En
ço que l'abat amàs, entesés e servís Déu; l'altre
lo elegí per ço que
més que los altres monges. Aquell abat fo hom
de bona vida e de santa, e lo monge qui
elet a abat per amor de sí mateix, e que no y
hac fet res per amor de Déu, fo hom mal e
desonest: aquell fo per l'abat maltractat e desonrat
e mès en carçre; e l'altre monge, qui
ach elet a abat axí com se covench, fo per l'abat
honrat e amat. Quaix tots los monges de
aquell monestir se meraveyllaven del abat, per
què honrava la
e constrenyia l'altre monge, pus que
ensemps lo havien elet a abat.
A
per sí mateix lo pregaren que fos batlle de
ciutat que havia. La
e bé acustumat, e prega ve lo rey que
per ço que ell pogués servir Déu, e tenir
justícia en aquella ciutat. L'altre era hom havar
e orguyllós, e volia ésser batle per ço que
fos honrat e que ajustàs molts diners. Con lo
rey era hom avar, erguyllós e injust, elegí la
semblança de aquell hom mal, a amar, e desamà
que
fos batlle; e féu batlle lo hom mal acustumat.
Molt hom ach en aquella ciutat qui se meraveyllà
del rey, com havia fet batlle lo hom mal, e
nolo hom bo.
Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual natura
elegen los hòmens enans los delits temporals
que los spirituals, com sia cosa que los speritals
sien pus nobles que los temporals?—.
Fill —dix l'ermità—,
que molt amava, e per la gran amor que
li havia, desijava que fos bisbe aprés sa mort.
Aquell bisbe amava més elegir semblança sensual
que spiritual; e per açò Déus punie
la elecció que feÿa de sa semblança—. Molt
se meraveyllà Fèlix com lo bisbe amava més,
en offici de bisbat, se semblança corporal que
sperital.
—En
de elecció, car los canonges, qui eren de
linatge, volien que
de linatge, e qui era hom bell, e sabia dret,
e qui feïa gran messió, fos bisbe; e lo sacristà
volia que fos bisbe
savi e qui sabia molt en theologia, e era hom
de santa vida. Per la multitut dels canonges
fo elet l'archadiaque a bisbe; e lo sacristà se
meraveyllà molt de aquella elecció, en la qual
supèrbia vensé humilitat, sensualitat vencé speritualitat,
e dret theologia.
Eren
coses, axí com belles vestadures, bell arnès,
belles cases, e les altres coses semblants a aquestes;
l'altre elegí a oyr belles peraules, e
veres, e bellament ordonades. Aquell qui elegí
bellea en figures vehibles, elegí la bellea que
Déus demostra de sí mateix per les coses visibles;
e aquell qui elegí bellea en les peraules,
elegí la bellea que Déus demostra de sí mateix
per coses hoïbles. Cas se sdevench que
aquell qui amava bellea visible fo elet a bisbe,
e fo rebujat aquell qui amava bellea en les
coses hoybles. E per açò fo meraveylla com
bellea fos més amada, en offici de bisbe, en
vista que en peraula, com sia Déus invisible e
sia nomenable.
En
e qui havia major cura de muntiplicar la
renda de la abadia, que de muntiplicar en los
monges sciència ne bona vida. En
que era mare de aquella, morí l'abat. En
aquella abadia havia
sant e de molt bona vida. Aquells de la abadia
elegiren a abat l'abat, qui era avar, e no volgueren
elegir lo monge, qui era savi e bé
acustumat.
Denant
li demenaren
clergues havia longament servit lo bisbe en
ésser son scuder; l'altre era hom qui era bon
clergue e era de bona vida. Lo bisbe donà la
sgleya a aquell qui
latí ne era de bones custumes; e no la
volch donar al altre qui era hom bé letrat e bé
devot. Molt és gran meraveylla que bisbe, ab
scimonia, dón a negun clergue beneffici.
Esdevench-se
stava en
Aquell après dret, e fo hom umil e honest,
per tal que hom lo elegís a bisbe, con lo bisbe
de aquella seu seria mort. Esdevench-se que
aquell bisbe morí, e aquell canonge fo elet a
bisbe. Con fo bisbe, ell fo hom erguyllós, avar,
luxuriós, e del dret que havia après usà en
contrari. Molt se meraveyllaven les gents de
aquella ciutat per què no
s'era convertit en contràries custumes de aquelles
que havia ans que fos bisbe.—
L'ermità dix a Fèlix que
que ploràs e planyés lo mal e la desordonança
qui
feta bona elecció e vera, molt de bé fóra que
no és, e molt de mal és que no fóra. Cogità
Fèlix en ço que
e en ço qui
bé per mala elecció. Car víu molt major lo
mal que lo bé, per açò plorà e planyé molt lo
bé qui
elecció.
—Fill —dix l'ermità—, era
rich qui stava en
elegí delits temporals al plaer de sa ànima, e volch atrobar compliment en tots los
delits que los
car los delits temporals no poden sadoyllar la
ànima, per açò lo burguès, per neguna res que
dixés ne que faés, no podia atrobar compliment
de delit a negun de los
Molt se meraveyllà lo burguès com podia
ésser que ell compliment no podia haver
en menjar, vestir, cassar, cavalcar, e en les
altres coses semblants a aquestes. Dementre
que lo burguès enaxí
que elegís delit e compliment de sa ànima
en les coses speritals, e adonchs cogità en
Déu, en bonea, granea, e en les virtuts de Déu;
aprés cogità en les virtuts de hom, e adonchs
sentí sa ànima sadóylla e complida de les cogitacions.
Con lo burguès ach sentit que compliment
de plaer se podia atrobar en les coses
speritals e no en les sensuals, adonchs ach molt
gran goig, e vené tot quant havia, e donà-ho als
pobres de Crist, e ab
tots temps de sa vida, contemplant Déu e cogitant
en les coses sperituals. Moltes de vegades
se meraveyllave lo burguès de tant hom de orda
e de tant clerga qui és en lo món e eleg lo
plaser censual, en què no ha compliment, e
lexa l'esperital, en qui sta compliment.—
[CXIII]
DE PECCAT
—Sènyer —dix Fèlix—, moltes vegades hé
oÿt dir que peccat no és res, e per açò dónme
meraveyllà que peccat res no sia, [e] que
hom per peccat port neguna pena.
—Fill —dix l'ermità—, Déus creà tot quant
és per ço que fos amat e conegut; donchs,
a la final entenció per què hom és, és que àm
Déus e conega sobre totes coses. Hon, con hom.
ama altres coses més que Déu, adonchs se desvia
de la final entenció per què és creat; e
aquell desviament emporta colpa, e la colpa
emporta pena; e aquell desviament és apellat
peccat. Lo qual desviament no és res
que sia creat, mas que és desviament de tot
ço que és creat; e per açò és dit que peccat
res no és.
Era
món, e menyspreave la glòria del altre segle.
Aquell rey era stablit a rey per ço que tangués
justícia en terra, e lo rey havia entenció
que ell fos rey per ço que
diners, honraments, e delits de cassar, deportar,
menjar, beure, vestir, e haver carnals delits.
Totes aquestes coses fey'a lo rey, e no havia
cura de justícia; e enaxí son regne se destrouïa,
per ço car no havia regidor. Aquest
rey pecava, per ço cor mudava la entenció de
ço per què era rey, en contrari.
—Sènyer —dix Fèlix—, meraveylla me dó
que lo cors de hom pusca peccar, com sia ànima
senyorejant lo cors, donant al cors vida e
moviment, e com lo cors, sens la ànima, no
pogués fer neguna cosa.
—Fill —dix l'ermità—, enfre la ànima e lo
cors fan hom, e hom és aquell qui fa lo peccat;
e per ço com hom fa lo peccat, e la ànima
no poria peccar sens que ab lo cors no fos
hom, per açò, per esta occasió, se sdevé que lo
cors ha colpa.
Prés de una fontana estava
que dementre que lo pastor menjave
aquell pan, ell cogità en sí mateix, e pençà
que si venia elcun hom que li quesés del pan
per amor de Déu, si ell li
sentí en sí mateix caritat, e penssà e proposà
que si alcun hom li queria del pa per amor de
Déu, que ell li
enaxí cogitava, ell víu venir
gran fam, lo qual li querí del pa, e lo pastor
li donà la meytat del pa, e menjà l'altre meytat;
emperò aquell pastor ach tot aquell dia
e tota la nit gran fam, car no li abastà lo pan
que menjat havia.—
Aprés que
a Fèlix, ell li demenà si lo pastor moria
en aquell temps que encare no havia donat
lo pan al pobre, mas aquell proposava donar,
si hagre tant de merit com si morís adonchs
con ach donat del pa al pobre. Fèlix
cogità longament en la qüestió que l'ermità feta
li havia, e per la qüestió entès que, pus lo
cors ha més de passió en lo muntiplicament de
caritat, lo qual fo major con donà del pan,
que no fóra si no donàs del pan, jatfós que proposàs
donar, que per açò al cors se covenia
mèrit, e per lo contrari li covenia colpa.
Fèlix dix al ermità que ell se meraveyllava
que peccat pogués créxer ne minvar, pus que
res no és. L'ermità dix a Fèlix que
peccat de luxúria ab
fo major en lo bisbe que en la foylla fembra,
per ço car lo bisbe era pus desviat de la
entenció per què era, que la foylla fembre.
—Sènyer —dix Fèlix—, com hom peccador
faça peccat, ¿com pot ésser que lo peccat res no
sia? Car si res no és, no par que pusca ésser
fet—. —Fill —dix l'ermità—, a questa qüestió
pot ésser feta la solució derruint ja dita, ço és saber,
que peccat és mudament de entenció e
desviament de ço que hom fa contra ço per
què és creat; e car hom pot fer lo desviament,
pot fer peccat, sens que peccat res no és en
quant creació ne final entenció.—
Dix Fèlix que ell se meraveyllave que hom
pogués perdonar peccat, pus que en fer peccat
hom hofèn Déu pus que hom. L'ermità dix que
accident no és en sí mateix neguna cosa, mas
que és en altra alcuna cosa. E per açò entès
Fèlix que hom perdona peccat en lo poder que
ha de part Déu, mas no en lo poder que ha per
sí mateix.
—Sènyer —dix Fèlix—, peccat ¿en què comença,
ne en què sta, ne com muntiplica, ne
com feneix?—. L'ermità dix que peccat, en
quant començament e stament, muntiplicament
hó minvament o feniment, que tot se fa en lo
desviament de la final entenció per què les coses
són, ço és assaber, con hom. les desvia de
aquella fi per què són.
E per ço que Fèlix açò mils entesés, l'ermità
dix estes peraules: En
roda ab què
ort se regava. Esdevench-se que
anar a envers la roda, e la bèstia anava en
và, e la roda se destrouïa, e les erbes del ort
no havien aygua e morien. On més aquella
bèstia enaxí anava, la roda més se malmetia e
les erbes del ort més morien. Vench l'ortolà,
e penedí
girà la roda, e anà la bèstia enaxí com anar
devia, e treÿa de la aygua, per què les plantes
del ort vivien.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿com pot ésser que,
pus que peccat xes no és, per què és tant muntiplicat?
Car a penes és negun hom qui faça
de ver en ver ço per què és creat. E car virtut
és contrari a peccat, e virtut és alcuna cosa,
donchs ¿com pot ésser que en est món peccat
ha més de hòmens dejús sí, que virtut?—,
L'ermità dix que peccat és major en privació de
bé, que virtut en ésser de bé, per ço cor les
gents, con fan peccat, són pus contràries a infinit
bé que a finit, per la qual contrarietat són
punits en granea de privació de bé.
Dix Fèlix que ell se meraveyllave de molt
hom a qui Déus havia fetes tantes de gràcies
en est món, com se poden enclinar a peccat,
que és tant contrària cosa a Déu e qui és tan
vil cosa en sí mateix; car aquells majorment
qui són en lo món honrats pus, e pus richs, e
pus poderoses, e pus bells, fan més de peccats
que altres. L'ermità dix que
de
avar de
bisbe desviava més entenció en
lo artiacha en
major enclinament a avarícia, que lo
artiacha.
—Sènyer —dix Fèlix—, ¿per qual rahó hom
s'enclina pus laugerament a fer peccat que a
fer bé? Car fort me
peccat és hom contra la rahó per què és hom
creat, e en fer bé s'ecorda hom ab la final entenció
per què és creat—. L'ermità dix que en
fer bé cové ésser
fortitudo, ço és saber, força de coratge, e aquella
dóna pació a la volentat e al cors, per ço
que hom ne guany mèrit sperital e corporal.
E com les gents senten aquella passió spirital
e corporal, adonchs greument se mouen a fer
bé; mas con fan mal en peccat, no y cal ésser
greuge sperital ne corporal, e per açò no senten
pasció con fan mal; e per aquesta rahó
fan anants lo mal que
[CXIIII]
DE RESURRECCIÓ
Molt considerà Fèlix en resurrecció, e meraveyllà
com pot hom resuscitar en aquell
mateix ésser e nombre que és adonchs con mor,
con sia lo cors corrumpable e esdevenga en
pols sots la terra. De ço que Fèlix se meraveyllave
certifficà l'ermità Fèlix en aquesta manera,
dient estes peraules:
—La pus principal rahó per què Déus ha
creat hom, és que per hom sia conegut e amat.
E car hom és ajustat e compost de ànima
e de cors, e per ànima sens cors hom no seria,
cové que hom resuscit; car si no ho feia,
perdrie
perdiment és impossible, com sia Déus ten poderós,
e ten bo, e ten just, e ten savi e volenterós,
que tot ço se aja a complir, que ha vulgut
ordonar.
Déus ha donada sa ymatge e sa semblança
a hom, per ço que hom per aquella ymatge e
semblance lo àm e lo conega. Déus és bo, e
la sua bonea és gran e eternal e complida de
tota virtut; e car hom ha semblança de Déu
en quant és bo e és gran sa bonea, ha-li donada
Déus semblança de sí mateix en bonea e en
granea: la bonea que hom ha de la semblança
de la bonea de Déu, e la granea que ha de la
semblança de la granea de Déu. Hon, si se sdevenia
que hom no resuscitàs, seguir s'ia que
la eternitat de Déu no hagués donada sa semblança
a hom en duració e bonea e granea
de Déu influïren més lur semblança en hom,
que eternitat, e saguir s'ia que hom, per deffalliment
de eternitat, no pogués amar e conèxer
perdurablement Déu, la qual cosa és impossible;
per la qual impossibilitat resurrecció és
demostrable.
—Sènyer —dix Fèlix—, lo hom que les bèsties
e los aucells hó los peixs hauran menjat,
com porà ressuscitar? Car la carn de aquell
hom se convertirà en la carn de aquelles
bèsties que
o peixs hó aucells per diverses altres coses
menjades saran, e enaxí del
se ha
o de més anys que sarà lo hom mort.
—Fill —dix l'ermità—,
se disputaven, e lo juheu negava al crestià encarnació,
per ço car li era vijares que no pogués
ésser, per ço car era contra cors de natura;
e lo crestià li dix que Déus con creà
lo món de no
de la terra, e con creà lo primer arbre, lo primer
cavall, e axí de les altres coses, que o
creà sobre cors de natura.—
L'ermità dix que Déus és just, e que hom
és ço que fa bé con usa de virtuts, e és ço que
fa mal con usa de vicis. —Car la justícia de
Déu és gran, cové que hom ressussit, car, si
no ho feÿa, seguir s'ia que hom no hagués
mèrit hó colpa, e que hom no fos gordonat
de bé, ne fos punit de mal, e la justícia no
hauria gran ús de jutjar hom, ans seria son
ús poch, pus que no jutjàs hom e degués
jutgar hom; lo qual poch ús és impossible.
Netural apetit és que hom ama més ésser hom
que si era ànima tan solament; e si hom
just ama ésser hom e aprés sa mort que nuyll
temps no fos hom, e hom sia major cosa que
ànima tan solament, seguir s'ia que, si no era
resurrecció, la semblance que la volentat de
Déu, qui és gran, influeix en hom, fos contra
granea de volentat de hom just; la qual contrarietat
és impossible.—
L'armità dix a Fèlix que
fa la seda, signiffica resurrecció, car aquell ver-me
mor, e con és mort ix de ell un papelló qui
engendre
d'on és axit lo papelló viu. —Hon, si natura
ha en lo verme virtut e proprietat que
de ver-me mort ix papelló viu, qui engendra
semblant verme de aquell qui és mort, ¡quant
més Déus pot, de pols qui sia estada de cors de
hom, resucitar cors de hom, e pot ajustar
de pols ab altre, per luny que sia, com sia cosa
que lo poder e la saviesa de Déu sia per
tot lo món! —
Dix lo ermità que
altra vida, mas en la vida de aquest món, no
cuydava ésser res aprés sa mort. Aquell gentil
estava totes vegades en tristícia que considerave
que aprés sa mort no fos neguna cosa. Esdevench-se
que lo gentil fo jueu, e ach fe que
aprés sa mort romangués la sua ànima per tots
temps, e adonchs ell fo molt alegre con se
pençà que seria ànima aprés sa mort; e segons
ço que creÿa de la fe dels jueus, amava Déu,
lo qual amar no solia dementre que era gentil.
Esdevenen-se per temps que lo gentil lexà la
fe dels jueus, e fo crestià, e adonchs crech en
resurrecció, e amà més Déus que no feÿa adonchs
con era juheu; la qual major amor ach
a Déu per rahó car en la resurrecció que creÿa,
veïa major noblea de la obra que Déus ha en
les criatures, e mils hi demostra granea de son
poder, voler, justícia, e bonea, e veritat. Con
aquell ach considerades totes aquestes coses,
ell conech que resurrecció covenia ésser de necessitat,
pus que ell ne podia mils entendre e
amar Déu; car si resurrecció res no era, seguir
s'ia que ço per què hom mils poria entendre
e amar Déu, se convengués ab no ésser,
e ço per què hom tant no
se concordàs ab ésser; e açò és
inconvenient.
Per aquestes rahons e per moltes d'altres,
provà l'ermità a Fèlix tan manifestament resurrecció,
que Fèlix ne fo certifficat, e no se
meraveyllave d'equí avant. Mas meraveyllà
dels hòmens qui creen en resurrecció, que és
ten noble e ten bona als craens bons hòmens, e
ten mala als mals hòmens, com poden peccar ne
com se poden estar de fer tot lo bé que fer
poden. E l'ermità dix que
gran injúria a
aquell rey fo malalt, e en lo punt de la mort.
Dementre que lo rey era malalt, vench lo caveller
denant lo rey, e pregà-lo que li satisfés
lo tort que li tenia, e que ell lo
Déu, e pregave Déu que al rey, al dia de resurrecció,
retés son cors aquell mateix que ha,
e aquells mateixs
e que en glòria ab Déu tots temps estigués.
Morí
cavaller li feÿa no volch satisffer lo tort que
tenia. Molt se meraveyllà lo caveller, e tots
celis qui hagren oyides ses peraules, del rey,
com hac aüda tan gran durea contra lo caveller
e ses peraules.
[CXV]
DE MIRACLES
—Sènyer —dix Fèlix—, jo
hòmens qui
que Déus fa en lo món sobre cors de natura;
car pus que Déus ha creada natura e ha poder
sobre natura, nuyll hom. no
de neguna cosa que Déus faça sobre cors
natural—. —Fill —dix l'ermità—, ver és ço
que tu dius, e si los hòmens pençaven e cogitaven
en Déu e en son poder, que és gran,
no
neguna obra que sia sobre natura. Mas enans
que ells remenbren ne entenen lo poder de
Déu, e veen hó hoen alcuna obra que sia sobre
cors de natura, ells se meraveyllen de aquella
obra, per ço car àn acustumat a veer
tot dia les obres naturals.—
Dix l'ermità que meraveylla és cosa estranya
a veer e entendre e hoyir e menbrar, car
per la estranyedat se meraveyllave hom de alcuna
cosa, que quant hom la ha acustumada a
menbrar, entendre, hoyr e veer, no se
—E per açò los infaels se meraveyllen
dels crestians com creen en Déu trinitat ne
encarnació, ne com creen los sagremens; car
aytals coses són molt stranyes e miraculoses a
hòmens qui no les hagen acustumades a menbrar,
entendre e amar.—
L'ermità dix que una vegada se disputava
Déu, e dix que Déus Pare engendrava Déus
Fill. Con lo sarraý ach oÿt que lo crestià ach
dit que en Déu havia generació, ell ymaginà
que enaxí com temps cau enfre pare e fill, que
caygués enfre Pare Déu e Fill Déu; e meraveyllà
molt del crestià com podia creure que
en Déu caygués temps. Axò mateix se sdevench
que lo sarrayí se meraveyllà del crestià com
creÿa en Déu pluralitat, car vijares li era que
si en Déu ha pluralitat, que hi sia composició.
Encare se meraveyllave lo sarrahí com los crestians
creen que Déus se sia encarnat, car vijares
li era que si Déus és encarnat, que
sa essència alterat. Del sagrament del Altar se
meraveyllave fortment, car no li fo vijares que
fos cosa possible que sots accidents de pa, pogués
estar substància de carn. De ço e de moltes
de altres coses se meraveyllà lo sarrahí;
mas com lo crestià li ach moltes vegades dites
estes peraules, no ach nuylla meraveylla,
car a ses oreylles a oyir, e a son enteniment
a entendre, e a sa volentat a amar, s'acustumaren
estes peraules.
Dix l'ermità que lo crestià qui ab lo sarrahí
se disputava, dix que en Déu és bontat, la qual
de sí matex engendre lo Fill, qui és bontat, es tant
lo Pare bontat qui engendre bo, per ço
que la bontat no sia ociosa. Açò mateix li dix
de granea, e de eternitat, e de poder, e de totes
les dignitats; car lo Pare estant totes les
dignitats, engendra Fill, per ço que neguna
dignitat no stia en Déu ociosa, e que cascuna
per sí matexe e ensemps, estans
sien sens ociositat en obra de dintre la substància
de Déu eternalment e infinida. E car
en Déu ha cimplicitat, de tota sí matexa engendra
Fill; per açò en Déu no pot ésser composició,
si bé y ha pluralitat de persones; car si
ho era, saguir s'ia que la simplicitat que és
Pare no hagués engenrat lo Fill, que és simplicitat,
en la qual lo Pare e lo Fill són una
matexa essència. Aprés estes peraules, lo crestià
dix que en Déu no pot ésser alteració, pus
que és infinit e eternal, e pot ésser encarnat,
pus que son poder e sa volentat són
matexa; car pus que la volentat ho vol, lo poder
ho pot; car si la volentat ho volia e lo
poder no ho podia, no serien lo poder de Déu
e la volentat una cosa matexa. Del sagrament
del Altar dix lo crestià que si en virtut de natura
està sanch en potència en pa, e en sanch
està carn potencialment, molt mils en virtut
de Déu, ço és, en virtut de poder e de voler divinal,
pot estar obra sobre virtut de natura,
per la qual sots accidens de pa pot star substància
de carn. Con lo crestià ach dites al
serrahí totes aquestes,coses e moltes de altres,
lo sarrahí se batejà, e fo crestià, e no
meraveyllà de ço de què
d'abans.
—Fill —dix l'ermità a Fèlix—, tot quant
hom pot sentir ab los
és meraveylla; mas car hom les coses sovén
sent corporalment, per açò no se
Açò mateix se sdevé de totes les coses speritals
que hom pot menbrar e entendre.
Esdevench-se
qui era molt gran savi en philosofia, fo pres
per crestians, e fo menat en la terra dels crestians,
hon estech longament caytiu. Aquell sarrahí
vi los crestians d'estranya captinença en
lur menjar, vestir, perlar, estar, e meraveyllà
molt de lur captinença, e scriví a
que ell veÿa gents que no havia acustumades de
veer, e hoÿa peraules que no havia acustumades
de oyr, e menbrave coses que no havia acustumades,
e feÿa ço que no solia fer; e per açò
ell se meraveyllave de tot quant veÿa ne hoyia.
Totes aquestes coses eren, fill —dix l'ermità—,
meraveyllas al serrahí, mas no ho eren
als crestians ab los quals lo sarrahí
perticipava.
—Sènyer —dix Fèlix—, jo
pus forts les:gents de aquest món no
dels fallimens que fan, que de les obres
qui són sobre natura; car major meraveylla
és peccar, e que quaix tot lo món se sia girat
a més amar les vanitats mundanes que a conèxer
e amar Déu, que no és ressuscitar morts,
ne sanar contrets, ne neguna altra cosa qui
sia sobre natura.
—Fill —dix l'ermità—, en
se
que víu en lo cel. Aprés se meraveyllà
com se era meraveyllat de aquella claredat que
havia vista, car, con molt ach considerat en aquella
claredat, ell entès que la claredat era
stada per cors natural; e per açò ell se meraveyllà
de sí mateix com se era meraveyllat de
obra de natura, ni per qual rahó li era sdevengut.
Estant ell en aquesta meraveylla, ell entès
que hom se meraveylla de ço que veu sobtosament,
en tal manera que
deliberació a entendre; mas con ha aüda deliberació,
ell entén ço de què hom d'abans se
meraveyllave, e no se
cosa ha entesa hó la entén.—
Molt considerà Fèlix en la semblança que
l'ermità li ach dita, e meraveyllà
semblança, car molt li paria subtil e escura
a entendre ço que ell li havia demenat. Dementre
que Fèlix enaxí
hac aüda deliberació e ach presa virtut
e força, e entès ço de què d'abans se meraveyllave,
ço és saber, que ell dix que los hòmens
mundans e peccadors àman peccats, e
no
s'esdevé alcuna cosa que no àman, e aquella
cosa esdevé sens que
ne
adonchs se meraveyllen de aquella cosa.
[LLIBRE] [IX] [DE] [PARADÍS]
Comença lo
en primer,
[CXVI]
DE LA GLÒRIA DELS ÀNGELS
Dix l'ermità a Fèlix que la glòria que los àngels
han en peradís és ten gran, que qui en
est món tote entendre la podia, sobre totes coses
se
Déu donada tanta de semblança de sa granea,
que meraveyllosa cosa és menbrar e entendre
aquella glòria que los àngels han en peradís.
Per ço que Fèlix se meraveyllàs de la glòria
dels àngels, dix aquestes paraules:
—Déus en peradís asembla a ses dignitats
les calitats dels àngels, segons que en lurs
qualitats los àngels ne poden reebra semblances,
car la bonea de Déu assembla a sí matexa
la bonea dels àngels; e açò mateix fan la
granea, la eternitat, lo poder de Déu, e totes les
altres. La bonea de Déu assembla a sí matexa
la bonea dels àngels en granea de sí matexa
e de eternitat, poder, saviesa, e axí de totes.
Açò mateix fa la granea de Déu, qui assembla
a sí matexa la granea dels àngels en
bonea, eternitat, poder, saviesa de Déu, e axí
de totes les dignitats de Déu; car cascuna per
sí e en sí, e en les unes e en les altres, asembla
e enforma les calitats dels àngels, per ço
que sien vàs sperital en què reeben glòria de
Déu. Ço per què Déu vol que la glòria dels
àngels sia molt gran en la bonea, granea, duració,
poder, saviesa, volentat, e en totes les
calitats angelicals, és per ço que los àngels
molt pusquen contemplar Déu en sa essència,
en ses dignitats, en sa trinitat, e en sa unitat;
car on pus fortment Déu dóna semblança de
ses dignitats a les calitats dels àngels, e semblança
de sa essència a la essència dels àngels,
pus fortment los àngels lo poden contemplar
e fruir.
En la essència de Déu la bonea qui és Pare,
de tota sí matexa engendra Fill, qui és bonea;
e car aquella bonea qui és Pare e és Fill,
són
la persona qui és Pare e en la persona qui és
Fill; e açò mateix se entén del sant Spirit, e
s'entén de totes les dignitats de Déu. Estant
enaxí esta obra intrínseca a Déu, se ajusten en
l'àngel totes ses calitats a reebra conexença e
amor de la divinal obra; e per la contemplació
que han de aquella obra, hix en ells ten
gran sentiment de la glòria, axí parle, que cor
no ho poria cogitar, ne boca perlar, ne oreylles
oyir.—
Molt cogità Fèlix en la gran glòria dels àngels,
la qual l'ermità li ach affigurada en la
essència de Déu, e
e car entès aquella glòria tan gran, estech meraveyllat
longament ans que al ermità pogués
dir aquestes peraules: —Sènyer, molt me dó
gran meraveylla, pus que los àngels han tanta
de glòria, per què los hòmens de aquest
món no los fan més de reverència e de honor;
car los hòmens peccadors no los creen ne
los obaexen, ans denant ells fan e dien vilanies
e peccats e coses que a los àngels són desplaents
e desagradables.
—Fill —dix l'ermità—, lo foch e la aygua
són contraris, e per açò fa la
Entès Fèlix, per aquella semblança, que
los hòmens peccadors han contrari ús de les
semblances que han, en quant són criatures, ab
les semblances que los àngels han de Déu; e
per açò los peccadors han calitats creades semblants
de les calitats dels àngels, e de aquelles
calitats que han usen en lo contrari de açò
per què les calitats són creades. Molt plach.
al ermità con Fèlix havia entesa la semblance
que li havia donada, e meraveyllà
entesa tan leugerament.
—Fill —dix l'ermità—, en peradís, on los
àngels àn glòria, és lur glòria en moltes maneres,
e aquellas maneras són tantes e ten
grans, que leu no les te poria nombrar ne afigurar.
Mas entén com en poca quantitat te
poré alcuna cosa signifficar, segons estes peraules:
En àngel la bonea sua ama sa semblança
en la granea, e en la duració, e en lo poder, e
en la saviesa, e en totes les calitats que l'àngel
ha; e per açò car la bonea ama e entén sa
semblança, és en cascuna de les calitats la bonea
matexa, en tal manera que totes aquelles
calitats són bones, e la bonea ha en sí matexa
totes les semblances de les calitats; e per
açò la bonea és gran, durable, poderosa, e axí
de totes. Açò mateix, fill, que t'e dit de bonea
que ama sa semblança en totes, te poria dir
de granea, que ama sa semblança en totes; e
axí de cascuna calitat angelical, que ama sa
semblança la una en l'altre. E per açò, fill, car
so
desijat, és tanta la glòria que àngel ha, que
meraveylla seria a considerar e a recomptar.
Fill, en
àngels han en peradís: lo primer és de la glòria
que han en Déu; lo segon és de la glòria
que han en sí mateixs. Are
glòria que han en los hòmens qui amen Déu;
e entén aquesta glòria segons aquestes paraules:
Los àngels amen tant Déu, que amen tot
ço que Déus ama e tots aquells qui Déu amen;
e car Déus ha creat hom a sa ymatge e a se
semblança, àman los àngels los hòmens, car
són a ymatge e a semblance de Déu; e con hom
vol contemplar Déu ab sa ymatge e semblance,
adonchs los àngels han de açò gran glòria,
car plaer han con se segueix en hom la fi
per la qual Déus hi ha creada sa ymatge e sa
semblance.—
Can Fèlix ach entesés los
àngels han de glòria, hac-ne gran plaser, car
molt li semblà meraveyllosa glòria, e gran
glòria, dels àngels. Emperò dix que semblant
li era que pus que los àngels han glòria de les
bones hobres que fan los bons hòmens, que
deguessen haver pena de les males obres que
fan los mals hòmens, com sia cosa que los àngels
degen ésser irats con hom fa neguna cosa
contra la bonea de Déu. —Fill —dix l'ermità—,
los àngels han major glòria de les obres
que fa Déus, que de les obres que los hòmens
fan; e per açò aquella obra que Déus ha en
sí e en los àngels e en los hòmens, conserva
en los àngels que no han pena de les males
obres que fan los hòmens mals, ans ne han
glòria con los poneix la justícia de Déu o con
los perdona la misericòrdia de Déu.
—Sènyer—dix Fèlix—, com los àngels hagen
ten gran glòria en Déu e en sí mateixs,
fort me meraveyll que ells pusquen haver glòria
per neguna cosa que los hòmens fassen,
sia que sia bona o que sia mala—. —Fill —dix
l'ermità—, del començament se segueix la fi,
e de la fi se segueix lo començament.—
Per ço que l'ermità ach dit, entès Fèlix que
ordonada cosa era e rahonable que los àngels
haguessen glòria en Déu, per lo bé que Déus
fa en los hòmens, e per la amor que los hòmens
li han; car justícia ho requer per ço que
los àngels àman tot ço que Déu ama, e tots aquells
amen que Déus ama.
[CXVII]
DE LA GLÒRIA QUE LA ÀNIMA D'OME
HA EN PERADIS
Fèlix dix al ermità que ell se meraveyllave
con ànima pot haver glòria en peradís sens lo
cors, com sia tant amant lo cors e no haja
ell en peradís tro al dia de resurrecció.
—Fill —dix l'ermità—, car Déus és remenbrable,
intel·ligible e amable, ha creada ànima
de hom, per tal que lo menbra, lo entena e
àm. E car Déus ha creades coses censuals a
demostrar Ja granea de ses dignitats, ha creat
lo cors per tal que veja e hauja con grans són.
les coses temporals que Déus ha creades; e
per açò la ànima pot haver glòria, pus que ha la
fi a què és creada, ço és a saber, menbra Déu,
entén e ama Déu, en què està tota sa glòria;
e aprés lo dia del judici, haurà glòria ab lo
cors com a glòria de hom, e ara la ha com a
glòria de ànima.
Fill, no
que ànima ha en peradís; car Déus, en tota
sa essència, en totes ses dignitats, en totes ses
és glòria de la ànima; e per açò pots conèxer,
pus que ànima ha glòria en tot Déu, que
sa glòria és molt gran e molt meraveyllosa.—
Molt se meraveyllà Fèlix de les peraules
que
qui és cosa pocha e finida, pogués haver
glòria en tota la essència e en totes les dignitats
e en totes les persones de Déu. E l'ermità
dix aquestes peraules: —Déus és tot, sens
part e sens parts, car cosa és que no
en pertir en part ne en parts; e tot Déu és
digne que per ànima sia menbrat, entès e amat
en sa totalitat; e per açò cové que ànima
en tot Déu haja sa glòria; car si no ho havia,
seria Déus depertit, la qual cosa és
impossible.—
Entès Fèlix ço que
de la gran glòria que la ànima ha en peradís;
car si en aquest món ha hom gran plaser
con menbra, entén e ama elcun seu amich,
jatsia açò que tot no
i quant més haurà hom glòria en peradís, hon
hom menbrarà, entendrà e amarà Déu! Can
Fèlix ach dites aquestes peraules, ell pregà l'ermità
que li digués la manera segons la qual
la ànima ha glòria en tota la essència, en totes
les dignitats, e en totes les persones de Déu.
E l'ermità li dix estes peraules. Dix l'ermità
que ànima de hom just menbra, entén e ama,
en peradís; que la essència de Déu és bonea,
granea, eternitat, poder, e axí de totes; e cascuna
dignitat, en sí e per sí e en altre, és tota
la essència de Déu, sens neguna differència
de essència e de natura. —Encare menbra
e entén e ama com tot lo Pare, qui és tota
la essència e és totes les dignitats, de tot sí
mateix engendra lo Fill e spira lo sant Spirit;
e lo Fill, qui és tota la essència e és totes les
dignitats, de tot sí mateix spira lo sant Spirit.
Encare menbra, entén e ama en peradís com
lo sant Spirit, qui és tota la essència e totes
les dignitats, en tot sí mateix froeix sí mateix
e lo Pare e lo Fill. E car la ànima tot açò
per tot Déu menbra, entén e ama, e per açò
ha glòria en tot Déu, e en tot son menbrar, entendre
e amar.—
Entès Fèlix ço que
que ànima pogués haver glòria en tot
Déu, e que no entesés tant en Déu com Déus
entén en sí mateix; e pregà l'ermità que li declaràs
ço de què ell se meraveyllave.
E l'ermità Li dix estes peraules: —Ànima de
hom no pot tant entendre com saviesa de Déu;
mas car Déu és tot en sí mateix, e és tot sí
mateix sens que no fa part, e ha donada sa
semblança a la ànima en tota sa totalitat, segons
que la li ha donada en bonea, e en granea,
e en duració, e en saviesa, e enaxí de les
altres dignitats, per açò la ànima entén tot
Déu e menbra tot Déu, e ama tot Déu en peradís;
car si no ho feÿa, la totalitat de Déu no
hauria assemblant a cí tant l'ànima com la bonea,
granea, e axí de totes, e seria menor a
asemblant, e la bonea e les altres serien majors;
e açò és impossible. Mas enaxí com la
bonea e les altres dignitats de Déu són majors
que la bonea e les altres calitats de la ànima,
enaxí la totalitat de Déu és major en l'enteniment
de Déu que en l'enteniment de la ànima;
e per açò Déus entén mils tot sí mateix que la
ànima, jatsia que la ànima entena tot Déu.—
Molt plach a Fèlix ço que
de Déu e de sa totalitat; car molt se
meraveyllave que la ànima pogués entendre tot
Déu, e que no
mateix. Hon, con Fèlix se fo alegrat longarnent
de tot ço que
li dix estes peraules: —Sènyer, com vós me
ajats declarat com la ànima ha glòria en
menbrar, entendre e amar tot Déu, prech-vos
que
ha glòria en Déu; car molt bé se cové
que, pus la ànima ha glòria en tot Déu, que
la ànima haje glòria en tota sí matexa.
—Fill —dix l'ermità—, car tot Déus és digne
de ésser menbrat, entès e amat, ha la totalitat
de Déu influïda sa semblança en la memòria,
enteniment e volentat de la ànima, ço és
saber, que tota la essència menbrant, entenent
e amant que és en la ànima, vol Déus que
sia fruent Déu; e aquell menbrant, entenent e
amant són la essència de la ànima, en quant
són essèncias substancials, e la ànima és ajustada
de aquelles essències per manera de forma,
e és agent a menbrar, entendre e amar
Déu, e Déus és menbrat, entès e amat. E axí
tota la ànima és gloriejade en Déu, per ço
que la totalitat de Déu influesca e emprenia,
en tota, tota la semblança de tota sa glòria.
Fill —dix l'ermità—, tu qui
e cerques meraveylles, entén con gran
és la glòria de la ànima que és en peradís, e
entén-ho per esta semblança que
essència del foch, qui crema la lenya, major
cosa hi és la forma e la matèria, que no és
la calor ne la lugor, car la forma e la matèria
són la essència del foch, e la calor e la lugor
són califats del foch. Emperò per tot lo foch
està calor e està lugor, e
foch la calor no cessa de escalfar, ne la lugor
de il·luminar.—
Molt plach a Fèlix la semblance que
li ach dita, car per aquella entès que tota
la essència de la ànima fruyia essencialment
Déu, e per açò tota sa essència havia glòria per
tota sa substància. Aprés entès que la ànima,
per totes e ab totes ses calitats, aurà glòria
fruent, ab aquelles, les obres que Déus ha en
les criatures; e enaxí, segons granea de glòria,
Fèlix se meraveyllà de la gran glòria que
ànima ha en peradís.
L'ermità dix: —Fill, meraveylle
com gran glòria ha ànima de hom just en peradís,
car la memòria menbra que la volentat ha
tota la glòria que vol haver; e l'enteniment entén
que la volentat ha aquella glòria que vol
haver, que la ha per granea de voler, entendre
e menbrar, segons que la granea de Déu
influeix sa semblança en la volentat e
e la memòria e lo menbrar, e
e
de la bonea; e axí de totes les dignitats de
Déu.—
Longament considerà Fèlix en ço que
deïa de la granea de la glòria; e con
ach entès ço que
fortment de la granea de la glòria,
com ella sia tan gran, e com
divinitat amava més la glòria de aquest món
que del altre.
[CXVIII]
DE LA GLÒRIA QUE LO CORS DEL HOME
HAURÀ EN PARADÍS
—Sènyer —dix Fèlix—, segons que hé oÿt
dir, en peradís no menjarà hom, ne beurà, ne
odorarà, ne haurà carnal delit; e per açò me
meraveyll del cors con porà, sens aquestes coses,
haver complida glòria.
—Fill —dix l'ermità—, en peradís seran los
còrsers dels sants glorifficats corporalment;
car enaxí com lo ferre en la fornal està ignit
e tot ple de foch dins e defora, enaxí lo cors,
en la glòria que la ànima haurà en veer la essència
e les dignitats e les divines persones,
serà tot gloriejat, ço és saber, que lo cors haurà
tot compliment que la volentat volrà en granea
de bonea, duració, poder, saviesa. E açò
mateix se seguirà de totes les semblances que
la ànima ha de Déu.
Entendrà l'enteniment granea de la glòria,
corporal, e la memòria menbrerà aquella granea,
e la volentat la volrà, e la natura del
cors obayirà a aquella granea que la memòria
no poria menbrar, l'enteniment entendre, ne la
volentat voler. E car en peradís la ànima pot
molt més menbrar, entendre e amar que en est
món, per ço car veu Déu en sa essència, dignitats
e persones, pençar pots donchs, fill —dix
lo ermità—, com serà gran la glòria que el
cors de hom benevuyrat haurà en peradís.—
Molt cogità Fèlix en les peraules que
li ach dites, e, segons aquelles peraules,
conech que la glòria del cors serà molt gran e
meraveyllosa; e per la granea que entès de la
glòria del cors, dix aquestes peraules: —En
est món vol hom menjar, beure, vestir e haver
delits, per ço car en lo cors ha deffallimens
per los quals los hòmens desigen haver delicamens.
Mas si lo cors fos tan complit en virtuts
com la volentat poria voler, e l'enteniment
entendre, e la memòria menbrar, e que
aquell compliment devayllàs al cors de la influència
que Déus fa en influir sa semblança
a la ànima qui és en peradís, ja negun hom no
volgra menjar, beure ne vestir, ne haver negun
dels delits que són temporals.—
Segons les peraules que
entès Fèlix que si la ànima vol que lo cors
sia movent per l'àer, que ho serà; e si vol
que aquell moviment sia ten gran que en
moment sia de occident en orient, que ho serà;
e que res enpetxar no la poria, pus que
la volentat ho vulla, car, si ho feÿa, la volentat
no seria complida. Açò mateix dix de la
resplendor del cors, e de sa inmortalitat, he
de lo gran sentiment que sintrà de glòria, e
enaxí de les altres coses. Hon, con Fèlix ach
dites aquestes coses, ell considerà en ço que
dit havia, e meraveyllà
lo cors haurà en peradís perdurablement.
Dix l'ermità que en peradís la ànima veu
tot Déu, segons que ja havets oÿt, e per aquella
visió serà influïda semblança de visió en lo
cors, la qual serà corporal visió per la qual hom
veurà corporalment Jhesuxrist e madona santa
Maria, e tots los hòmens e les fembres qui
seran en peradís; e veurà aquells tots luents e
resplendens, pus que la lugor del sol, e sens
comperació.
Aprés estes peraules l'ermità dix que de
aquella visió que la ànima haurà de Déu, serà
influent al cors hoyiment, lo qual lo cors
haurà en hoir Jhesuxrist perlar, e nostra Dona,
e los, sants de glòria. Aquell hoyiment serà
gran en gloriejament del cors, segons que és
gran la influència que la ànima influirà en lo
cors per la visió que haurà de la essència de
Déu. Hon, com açò serà enaxí, donchs ¿qui
pot albitrar con gran serà la glòria que hom
haurà en lo cors per rahó del hoyiment?
—Fill —dix l'ermità—, segons que hom ha
plaser en est món en veser, oyir, odorar, gustar
e tocar, ha hom plaser en lo sentiment; e per
açò pots considerar com meraveyllosa e gran
serà la glòria que lo cors sintrà per veer e hoyr
en peradís; car segons que serà gran la visió
que la ànima haurà en peradís de veer Déu,
segons que serà gran la visió e lo oÿment que
el cors sintrà de veer e oyir Xrist e los sants,
segons açò serà gran la glòria del cors en lo
sentiment.—
Molt cogità Fèlix en ço que dix l'ermità, e
entès que enaxí com la ànima e
en ésser hom, enaxí se unexen la glòria que ha
lo cors ab la ànima. E per açò entès Fèlix con
gran és la glòria del cors, de la qual glòria se
meraveyllà longament; e dix estes peraules:
—¡A, sènyer Déu, qui sóts compliment de tots
complimens! ¡E con gran meraveylla és dels
hòmens de aquest món per què poden tant amar
la vana glòria de aquest món, e tant poch
amar e desijar la glòria del altre setgle, com
sia cosa que la glòria de aquest món sia tan
pocha, e l'altre sia tan gran!
—Sènyer —dix Fèlix—, en lo cors del hom.
són los uns elemens contraris als altres, axí
com lo foch e la ayga, qui són contraris, per
calor e per fredor, e l'àer e la terra per humiditat
e per secor; e per açò me dó meraveylla
que en peradís lo cors pusca haver perfeta
glòria—. —Fill —dix l'ermità—, era
qui volia gran mal a sa muller, e sa muller a
ell; mas havien
la gran amor que cascun havia a son fill, se
acordaven e
Entès Fèlix l'ermità, e dix que per ço car
en peradís lo cors seguia ço que
e que
menbrave la memòria, se seguia que los elamens
se concordassen, e que en res no contrariassen;
e aquella concordança és lo compliment
e la final entenció a la qual los elamens se
mouen tots jorns en est món, engendrant e
corrumpent.
Con Fèlix ach açò entès, ell entès con gran
glòria serà seylla que lo cors haurà en peradís;
car si en est món lo cors ha poder de sentir
tants delits, jatsia açò que en ell sien los
elaments contraris, e lo cors no pusque seguir
ne complir ço que
¡quant més en glòria serà gran la glòria
del cors, en què no
ne lo cors no contrestarà a res que
vulla la volentat!
—Sènyer —dix Fèlix—, com la glòria que
lo cors haurà en peradís sia ten gran, meraveyll-me
del cors per què naturalment esquiva
morir—. —Fill —dix l'ermità—, lo cors en est
món ha ésser en essència humana, dementre
que viu en la ànima, e con és mort, pert aquell
ésser, e sta en privació d'aquell ésser, d'estrò
que és resucitat; e car privació de tan noble
ésser és esquivadora, per açò lo cors naturalment
esquiva morir; mas si encontinent que és
mort ressuscitava, açò seria altra cosa.—
[LLIBRE]
Comença lo libre
primerament,
[CXIX]
DE LA PENA DELS DIABLES
—Sènyer —dix Fèlix—, gran meraveylla me
dó que els diables, qui no han cors, pusquen
ésser turmentats per foch material.
—Fill —dix l'ermità —, hoÿt às com en peradís
lo cors, qui és fexuch, ceguirà la volentat;
per lo qual seguiment estarà lo cors en lo cel,
e aurà moviment per l'àer, e neguna cosa no
enbergarà ne
às oÿt del cors e de la volentat de aquells
sants qui seran en glòria, pots entendre que
la natura de los diables seguirà en haver pena
la justícia divina, si ab foch la volentat de Déu
turmentar-los vol. Mas sobre aquell turment de
foch, ne aurà altre que és pus gran, sens tota
comparació. E si tu de aquell ten gran turment
te vols meraveyllar, entén estes peraules:
Los diables, en quant són criatures, han califats
que són semblans a les proprietats de
Déu, ço és saber, que lo diable ha bonea e ha
granea, duració, poder, sciència, volentat; car
aquestes calitats hi ha Déus creades per tal
que lo diable ab elles fruís les proprietats de
Déu, ço és saber, bonea, granea e les altres.
Mas car lo diable ha contrària obra a cascuna
de les calitats, per açò ha la major pena que
pusca ésser: axí com la bonea del diable, qui
és bona en quant és creada, e converteix-se en
ésser mala per la mala obra que lo diable
ne fa.
Era
molt lo semblava, e per la semblance lo pare
molt lo amava. Esdevench-se cas que lo fill
de una foyllia que son fill feta havia. Molt hac
gran ira lo bon hom de la vilania que son fill
feta li havia, e de negun altre hom no
ésser tant irat com fo de son fill.—
En les peraules aquestes entès Fèlix lo declerament
de la rahó per la qual l'ermità entenie
a provar que la pena dels diables és molt
gran e meraveyllosa, ço és saber, que la bonea
del diable e sa obra se deurien concordar per
natura a
e ala obra bona que la bonea de Déu ha en
si engendrant lo Pare lo Fill, e spirant lo sant
Spirit. Mas car la bonea del diable se converteix,
per obra, en malea contra la bonea de
Déu e sa obra, per ço és aquella conversió e
aquella contrarietat occasió al diable de haver
la major pena que ésser pusca; e aquella pena
muntiplica per totes les altres calitats que són
en lo demoni.
Con Fèlix hac entesés estes peraules, ell considerà
longament en la pena dels demonis, e
meraveyllà
tant és gran, que enaxí com son enteniment no
abasta a entendre la gran glòria que los àngels
han en peradís, enaxí son enteniment no abasta
a entendre la gran pena que los demonis deuen
haver en infern.
—Fill —dix l'ermità—, la essència del diable
està en
intel·ligència e volència; e tota sa essència
fo creada per tal que fruís Déu. E lo diable,
per rahó de sa malea e de sa injúria, ab
tota sa essència se converteix a ésser contrari
a Déu; e per açò tota se converteix en pena,
car enaxí com se convertira en glòria si servís
Déu, enaxí, car deserveix Déu, se converteix
en pena.—
Can Fèlix ach entès estes peraules, ell entès
con molt era gran la glòria que los diables
hagren, si perduda no la aguessen, e meraveyllà
com per neguna cosa pogueren perdre
tan gran glòria. Dix l'ermità que en lo
començament, con Déus creà tots los àngels,
adonchs los àngels qui ara són diables volgueren
ésser semblants a Déu, ço és saber, que
cascun volch ésser bo per sí mateix, e ésser
gran per sí mateix, e axí de totes lurs calitats;
e cascun volch haver sa fi e son compliment per
sí mateix e en sí mateix. E car volch cascun
ésser semblant a Déu, fo justa cosa que cascun
fos en pena, e perdés la glòria a la qual era
creat.
—Fill —dix l'ermità—, los diables han pena
de conèxer Déu e ses obres, e en conèxer sí
mateixs e lurs obres. Açò mateix han en conexença
de totes criatures e lurs obres; e açò
és per ço car l'enteniment del diable, e la sua
volentat e la memòria, són contraris en granea,
ço és saber, que aytant com lo diable més
entén e menbra, aytant pus fortment, de sa mala
volentat, desama ço que l'enteniment entén
que no deuria desamar; e la volentat del diable
ama ço que
deuria amar. E per açò és aquella contrarietat
ten gran, que no poria ésser major, car la memòria
menbra e l'enteniment entén que perdurablement
serà enaxí. Per açò és, fill, la pena
del diable inextimable.—
L'ermità dix que enfre la forma del foch e la
sua matèria ha major concordança que enfre
la forma del foch e la matèria del àer. On, si
convertia, que fos contrarietat enfre la forma
del foch e sa matèria, major contrarietat hi
seria que enfre lo foch e la aygua; e açò seria
per ço car la forma del foch e sa matèria són
pus prop a ésser que la aygua ne lo foch, ne
que la forma del foch e la matèria del àer.
Per açò que
matèria, entès Fèlix con gran és la pena que
és en los demonis; car major contrarietat han
enfre la memòria, enteniment e volentat, que
no haurien la forma del foch e sa matèria; e
açò és per ço cor los diables se covenen molt
pus fort ab simplicitat, que la forma del foch e
sa matèria.
Molt se meraveyllà Fèlix de la gran pena
que los diables sostenen substencialment e accidentalment,
e dix que ell se meraveyllave com
demonis podien durar, pus que ten gran pena
havien, con sia cosa que pena corrumpa e destrua
ésser. —Fill —dix l'ermità—, la pena dels
diables és ten gran, que sostenir no la porien
ne per naguna natura que haguessen; mas la
justícia de Déu, qui segueix lo poder ela volentat
de Déu, los sosté a haver aquella pena.
—Sènyer —dix Fèlix—, com los diables hajen
major pena hon pus remenbren e entenen e
volen, meraveyll-me per què han volentat en
menbrar ne entendre ne amar o desamar, ne
per què volen fer als hòmens negun mal, pus
que
convertit en contrària obra per lo falliment que
féu al die con caech del cel, ço és saber, con
fo esdevengut diable; e per açò fa ço que no
deuria fer, e no vol fer ço que deuria fer, axí
com la foylla fembra, que on pus son marit la
bat e la castiga, més fa de foyllies, e axí com
lo hom avar, que on més creix sa riquesa, més
muntiplica sa avarícia.—
[CXX]
DE LA PENA QUE LES ÀNIMES HAN EN INFERN
L'ermità dix a Fèlix que les ànimes qui són
en infern han pena substancial e pena accidental;
e la pena substancial és molt major
que la accidental. —Pena substancial és con
la ànima ha pena en sa essència matexa, ço
és, en ço de hon és ajustada; e aquella cosa
és ço que ànima és, ço és saber, recolència,
intel·ligència e volença. La recolència ha
pena en molt menbrar, qualque cosa menbra,
e ha pena en ésser menbrada, entesa e
desamada. Açò mateix és del enteniment, que
ha pena en tot quant entén, e en ésser entès e
menbrat e desamat. Açò mateix se segueix
de la volentat hó volència, que ha pena en
tot quant vol e és volguda, e en quant desama
e és desamada, e en quant és menbrade e
entesa.
—Fill —dix l'ermità—, si
meraveyllar-te pots de la gran pena que
la ànima sosté, car sa pena és ten gran com la
ànima és gran en son ésser mateix. Car tot
aquell ésser està en pena, car aytant con entén,
aytanta ha de pena. E açò mateix és de
la memòria e de la volentat; e totes
e cascuna ha pena en la pena del altre;
car la memòria, menbrant sí matexa, dóna pena
al enteniment e a la volentat e a sí matexa
car en la pena del enteniment e de la volentat
ha pena la memòria, e axí de enteniment e de
volentat.—
Per ço que Fèlix mils entesés la gran pena
que la ànima sosté en infern, dix l'ermità aquesta
semblança: —Lo foch simple compon
sí mateix en lo cors compost, e component sí
mateix, compon en aquell cors l'àer e la aygua
e la terra; e açò mateix fan los altres elemens.
Mas en aquesta composició ha concordança
e contrarietat, e
concordança neguna la memòria ne l'enteniment
ne la volentat, ans serà tota lur obra en
contrarietat. —
Meraveyllà
ànima sosté en infern; car segons les paraules
que
vol que la memòria menbra e l'enteniment entena
que ella haja elcuna cosa que desija e la
volentat desama. Cor la memòria menbra, e
enteniment entén que ella no haurà negun
temps ço que desija, ans haurà ço que desama
per tots temps, e per tots temps desemarà ço
que tots temps haurà, e tots temps hamarà ço
que per negun temps no haurà; e per açò la
volentat desama de la memòria son menbrar, e
del enteniment son entendre. E per açò ha pena
inestimable la volentat, e aytan gran pena
matexa con la memòria e l'enteniment.
—Fill —dix l'ermità—, la ànima intel·lectiva
ha pena per la sensitiva e per la vegitativa;
car en tot quant la sensitiva sentí en la
vegitativa en peccat, haurà la intel·lectiva pena;
car ella era forma e movedor de la sensitiva
e de la vegetativa. E per açò tu, fill, qui has
sercades meraveylles, te pots meraveyllar de
aquesta ten gran meraveylla, ço és, de la gran
pena que la ànima sosté en infern. Entendrà
l'enteniment tots temps que Déus és bo e just e
complit de tot bé, e entendrà Déu en tal manera
com si Déus no era bo ne havia justícia
ne negun compliment, e de aytal entendre li
vendrà ten gran pena, que no la poria hom
aesmar ne cogitar. Aytal pena matexa serà en
la memòria e en la volentat.—
Meraveyllà
ermità declerà en ses peraules; e l'ermità li dix
altra manera de pena que la ànima haurà, segons
que estes peraules ho signiffiquen. Dix
l'ermità que aprés lo dia del judici la ànima recobrerà
lo cors, en lo qual haurà pena; car
en la unió que
quant ensemps seran
corporal e la pena sperital, per lo qual uniment
muntiplicarà la pena de la ànima en la
pena del cors, enaxí que en la pena corporal
haurà la ànima pena, e en la pena sperital haurà
lo cors pena.
—Eren marit e muller, qui molt se amaven,
e havien
Aquell fill era malalt e prés de la mort, e havie
ja pres lo parelítich. Per la pena de la
mort que el fill sostenia, havien pena lo pare
e la mare; e car lo marit amava sa muller, havia
pena de la pena que sa muller havia; aquella
pena matexa havia la muller de la pena
del marit; e enaxí lo marit havia pena en
sí mateix per son fill e per sa muller, e açò
mateix avia sa muller.—
Per ço que
Fèlix que en infern la ànima haurà pena en
sí matexa e en lo cors, e en tot ço que amarà
en sí matexa aurà pena en tot ço que amarà en
lo cors; e açò mateix haurà la ànima, que haurà
pena en tot ço que desamarà en sí matexa,
e en tot ço que desemarà en lo cors. On, com
açò sia enaxí, donchs ¿qui poria aesmar la
gran pena que la ànima haurà en infern?
—Consirar pots, fill, con gran pena haurà la
ànima en infern, con consirarà que per
de temps que lo cors viu en est món, e per
poch de delit que ha en est món, ha perduda
la celestial glòria, que és ten gran e qui tots
temps durarà e estarà en infern hon ha tan gran
pena qui tots temps durarà.
Era
Aquell rey per una mantida que dix al emperador,
li tolch l'emperador son regne, e mès
lo en carçre, hon estech en pena tro a la mort.
Totes les vegades que
com per pocha de occasió havia perdut
son regne e estava en carçre, se meraveyllave
com per ten pocha cosa havia perdut tant de
bé, e havia tant de mal.—
Dix l'ermità: —Meravelle
gran pena haurà la ànima, en infern, de la glòria
que ha perduda; car la ànima menbrerà
que, si fos salva, tota la volentat de Déu la amara,
e tota la bonea de Déu li donara bé, e tota
la glòria de Déu la glorifficara, e tota la
granea de Déu la magnifficara; e car és dempnada,
ha perdudes totes aquestes coses; e en
contrari, tota la volentat de Déu la desama,
e tota la bonea la malifica en sostenir pena, e
tota la granea de Déu magniffica la pena que
la ànima sosté.—
Molt se meraveyllà Fèlix de la pena que la
ànima sosté, e dix que gran meraveyllà és com
negun hom se enclina a peccat, pus que la ànima,
per lo peccat, porta ten gran pena. Dementre
que Fèlix se meraveyllave, l'ermità li
dix que
féu simonia, e fon bisbe; e a cap de
mes ell morí, estant en lo peccat de simonia.
Plorà Fèlix con hoý aquelles peraules, e meraveyllà
dels hòmens temporals com amen
ten poch la glòria de peradís, e com temen
ten poch les infernals penes.
[CXXI]
DE LA PENA QUE LO CORS DE HOM
HAURÀ EN INFERN
Dix l'ermità que
gran poder que havia en est món; e aquell
poder ymaginà en esta manera, ço és saber,
que tot lo poder que cascun de sos hòmens
havia, se hunia e se ajustava en general, e
special se enclinve a ésser sotsmès al poder
que el rey havia en sa persona. Aquesta
semblança dix l'ermità a Fèlix per ço que
Fèlix se meraveyllàs, segons la semblança, de
la gran pena que lo cors de hom haurà en
infern.
Segons la semblance que
e segons que Fèlix menbrà de la glòria que lo
cors de hom haurà en peradís, entès Fèlix la
gran pena que lo cors de hom haurà en infern.
E segons ço que entenia de aquella pena,
dix estes peraules: —Enaxí com lo poder del
rey e de son poble se ajusten en ésser
que sia a servici de Déu, enaxí se ajustaran en
infern pena de ànima racional, e pena de potència
sensitiva, e pena de potència vegetativa,
e serà una pena muntiplicada en una pena
de hom, la qual pena serà tota per la racional,
sensitiva e vegetativa, hoc encare per
la ymaginativa; e açò serà meraveyllosament
gran pena.—
Con Fèlix ach dites estes peraules, per les
quals ach declarada la semblança qu
ach dita, ell dix que fort se meraveyllave de
tot rey qui son gran poder enclina a la vana
glòria de est món, e que
de Déu; per lo qual desviament li
en infern la gran pena derruint declarada e
signifficada. —Fill —dix l'ermità—, en lo anap
amarat del vi són totes mesclades les parts
del vin e de la aygua, en tal manera que totes
aquelles parts són les unes en les altres, enaxí que
enfre totes són
qui ha una color de vin tan solament.—
Tant ach estat Fèlix ab l'ermità, e tant ach
après ab ell, que encontinent entenia les semblances
que
estes paraules: —En lo cors del hom són tots
los
tots són
està tota la calor del foch en lo foch, e en tots
los altres elemens, e en totes lurs calitats, ço
és saber: que la calor està en la forma e en
la matèria de cascun elament, e està en la humeditat
del àer, e en la fredor de la aygua, e
en la sequetat de la terra; e açò mateix se
segueix dels altres elemens e de lurs calitats. E
per açò en infern tota la calor turmentarà lo
cors per totes les formes e les matèries, e per
totes les calitats; e axò mateix farà la humiditat
del àer, e la fredor de la aygua, e la sequetat
de la terra; e seran totes les penes una pena
en differència e en unitat e en contrarietat,
sens neguna concordança.—
A gran meraveylla tench Fèlix per gran pena
seylla que lo cors sofferrà en infern, e dix
que gran pena serà seylla que haurà Maffumet,
qui és occasió de tant hom qui serà en infern;
car en la pena de cascun serà muntiplicada
la pena de Maffumet. Can Fèlix se fo meraveyllat
longament de la gran pena de Maffumet,
ell se meraveyllà molt fortment dels
crestians per què han tan poca cura dels infaels
a convertir; e ach oppinió que per ço
car ten pocha cura ne havien, que los en seguís
pena en la pena que los infaels sostendran
en los inferns.
Estant Fèlix en esta opinió, ell remenbrà
sent Benet, sent Agustí, sent Bernat, sent Francesch,
e sent Domingo, e molts de altres sants
qui són, en gràcia de Déu, occasió com tants
hòmens són salvats e fuyts als inferns; e per
açò se meraveyllà com no són molts hòmens qui
comencen coses noves on per tots temps se seguesca
utilitat, per la qual muntiplich sa
glòria.
—Fill —dix l'ermità—, en una ciutat havia
que lo rector de aquell espital havia
aüda. Aquell espital era sots lo regiment del
bisbe, lo qual no
hom necligent, e qui més temia la pena que ha
lo cors en aquest món, que la pena que sosté
en infern.—
Segons que l'ermità ach dit, dix Fèlix que
lo bisbe, si
ço qui
del hospital. E per açò se meraveyllave de
la necligència del bisbe, la qual havia en reperar
aquell hospital. E dix que
en son lit, lo qual era molt bell e de draps
molls e delicats. —Esdevench-se que dementre
que lo clergue jahia en son lit, foch se pres al
alberch de aquell clergue, sí que el clergue
molt diligentment se levà de son lit, e molt
tost anà apagar lo foch. Con ach apagat lo
foch, ell se
punt que lo clergue se volch adormir,
missatge li vench que ell anàs confessar e combregar
Per la parea que ach lo clergue en anar tost
al malalt, e car dormí una pessa aprés que hac
aüt lo missatge, se sdevench que anans que
ell fos atès al malalt, fo lo malalt trespassat
de aquesta vida sens que no ach combregat.
Acusat fo aquell clergue del defaylliment que
feyt havia, e lo bisbe se meraveyllà molt com
ten gran faylliment fet havia, e puní lo clergue
segons que
al bisbe que ell se meraveyllava com lo bisbe
no punia sí mateix de la colpa que havia del
hospital, qui sots se guarda se destruyia.—
Fèlix demenà al ermità lo cors, con és infernat,
com pot sofferre aquella pena ten gran,
la qual ha per foch e per tots los altres elamens,
e per fam, set, e per tots los
corporals. —Fill —dix l'ermità—, lo cors és
tan frèvol, que en est món lo turmenta una pocha
de fam, hó de set, hó de ira, hó de febre; hoc
e per ço, segons son frèvol poder, lo cors no
poria tots temps sens fi sofferre la infernal
pena, que és la major que hom pusca ymaginar
ne entendre, e seylla que més dura; mas,
car la justícia és gran, eternal e forts, per açò
la justícia de Déu fa durar lo cors del hom en
infern per tots temps en sa força, per ço que
per tots temps lo ponesca.—
Dix l'ermità que
en sa perròquia
bella. Aquell clergue havia molt gran amor
a castedat; emperò temptació de luxúria havia
totes vegades que aquella fembra veÿa ne a
la sgleya venia ne a ell se confessave. Per la
gran temptació que havia lo clergue, ell ymaginava
les penes infernals, per tal que li fugís
la temptació, e ymaginava com los còrsors dels
hòmens seran tots blanchs com a tronchs de
foch, e estaran tots temps los uns sobre los
altres, de què
munt de Canigó; e estaran tots en sofre e en
aygua bullent, e en flama de foch; car tots
los elamens se mesclaran a turmentar los corsos
que seran en infern, lo qual infern està en
lo mig de la terra. Per tal manera e per moltes
de altres maneres de turments, que són moltes,
segons queDoctrina
pueril, ymaginava lo clergue les penes
infernals, e no li valia sa ymaginació a la
temptació complidament. Molt se meraveyllà
aquell clergue com podia haver temptació de
luxúria, pus que ten grans penes infernals ymaginava
e temia.
fembra se confessà de aquell clergue, e recomptà
con havia peccat ab
Molt fo lo clergue temptat en aquella hora, e
encontinent ymaginà que en infern estan elscuns
hòmens en aur e en argent fus, tot cremant,
enaxí com estan los peiys en la mar.
Emperò lo clergue no perdé la temptació;
mas consirà que pus per temor no podia perdre
la temptació, que assajaria si la poria perdre
per amor; e adonchs començà amar Déu e
ses obres de tot son poder, e adonchs fo quiti
de la temptació qui tan longament durat li
havia.—
Meraveyllà
la temptació més per amor que per temor,
e dix que en est món més estan les géns que
no fan mal per temor que per amor. —Fill —
dix l'ermità—, tot hom qui sia en bon stament,
cové que ho sia per ço car Déus hi influeix
sa gràcia, e Déus no la influeix en negun hom
qui més lo tema que no
és amor que temor; per què los hòmens
qui en est món se lexen de fer mal més per
temor que per amor, no han ordinació de
Déu.—
Dix l'ermità: —Era
mort. Aquell havia molt gran set, e pregave
son metge que li donàs
metge per temor que la febra no li pujàs, no
li volia donar de la aygua. En aquella ora que
lo malalt demenava de la aygua, li estava
religiós denant, de qui ell se era confessat, e
no li volia restituir lo tort que tenia. Lo religiós
demenà al malalt si donaria tot quant havia a
hom qui li donàs a beure, anans que no sofferria
tots temps aquella set que havia; e lo malalt
dix que och. Lo religiós li dix: "Donchs
vós, qui tots temps haurets set, estant en foch
infernal, si no desfets vostres torts, ¿per què no
satisfets aquells a qui tort tenits, pus que en est
món daríets tot quant havets, ans que no soffaríssets
la set que havets?". No s'enclinà lo
malalt a les peraules del religiós, e morí en
peccat; e tots se meraveyllaren de les peraules
que hoÿdes havien, con lo religiós les ach dites,
e con lo malalt poch les ach preades.
—Sènyer —dix Fèlix—, jo
lo foch infernal pot durar tots temps, com sia
consument lo subjech qui crema, e per la consumació
del subjech sia lo foch en privació—.
—Fill —dix l'ermità—, infern està en lo mig
loch de la terra, qui és vàcua, e en aquella vacuïtat
són encloses tants dels elamens, que ab
los còrsors dels internats compliran tota aquella
vacuïtat, e seran tancats los porus desús, en
tal manera que negun de aquells elaments exir
no
En aquell loch cremerà tot lo foch tots los
altres elements, los quals consumir no
car cascun haurà acció aytant gran en lo foch,
com lo foch en ells; e per açò negun element
no
e tots ensems seran
frigidant, desicant. E per axò influiran
en los corsos dels hòmens sí mateixs per mesclament,
ço és, que
substancials e ab les calitats del cors, en tal
manera que hi serà pena sens consumiment de
substàncies e de calitats, e sens atemprament e
concordança en refrigeri; ans serà tota lur egualtat
substancial e accidental en diversitat,
contrarietat, per tal que la granea de Déu hi
influesca granea de pena e de justícia,
e la eternitat atretal; car aytal influència se cové segons
la granea e la eternitat de Déu.—
DE LA FI DEL LIBRE
Segons que és recomptat, adoctrinà l'ermità
Fèlix com sa meraveyllàs, e donave-li moltes
de semblances per les quals Fèlix agués sciència
adquisita; car per aquelles semblances se
exalça, la ànima a menbrar, entendre e voler.
Hon, con Fèlix fo bé adoctrinat, ell près comiat
del ermità molt agredablement, e mes-sa
en la via. Tot aquell dia anà Fèlix per una
gran af orest ensercar aventura per la qual se
pogués meraveyllar.
Dementre que Fèlix enaxí anava, ell esdevench
en una abadia molt noble, en la qual fo
molt bellament acullit per l'abat e per tots los
monges. L'abat demenà a Fèlix de son stament,
e Fèlix li recomptà com son pare li havia donat
offici que anàs per lo món enserquant meraveylles,
e que aquelles meraveylles anàs recomptar
per les corts dels prínceps e dels prelats,
per viles, per castells, per ciutats, per deserts,
e per monestirs, e per tots los altres
lochs on gents habiten. —De aquestes meraveylles
—dix Fèlix—, sènyer abat, hé jo moltes
vistes, e, si vostre plaer és, jo staré en est
vostre monestir tant longament tro les haja recomptades
a vós e als monges; car molt gran
utilitat de sciència e de devoció, contricció e
satisfacció se
monestir.—
Molt plach al abat e a tot lo covent ço que
Fèlix dix. Fèlix tots jorns comptava dels eximplis
e de les meraveylles al abat e als monges;
e en lo recomptament se adelitave l'abat,
e sí
peraules plaents a ohyr, e gran rés hi ha de
saviesa e de doctrina, e gran rés hi sap hom
del stament de aquest món e del altre.
Gran desig hau l'abat e tot lo covent que Fèlix
fos monge de aquell monestir; mas Fèlix
s'escusà, e dix que ell era obligat a anar per
lo món recomptant aquelles meraveylles que
hau vistes e hoïdes, e a son pare ho havia promès.
L'abat e tot lo covent pregaren Fèlix que
preses lur àbit, e que en lur àbit anàs per lo
món recomptant lo Libre de meraveylles.
Fèlix consentí a lurs prechs e fo feyt monge,
al qual fo donat aquell offici, ço és saber, que
anàs per lo món tots los temps de sa vida, a
messió de aquell monestir, e recomptàs a uns
e a altres lo Libre de les meraveylles, e que
lo libre muntiplicàs, segons que, anant per lo
món, les meraveylles muntiplicarien.
Cant totes aquestes coses foren ordonades, e
Fèlix fo apereyllat de pertir del monestir, a
Fèlix vench malaltia, e fo en lo monestir longament
malalt, e morí de aquella malaltia.
Esdevench-se que dementre Fèlix se moria,
ell dix aquestes, peraules: —¡A, sènyer Déus
gloriós! Si no fos cor és just, e que jo no són
digne que longament viva en ton servici, meraveyllare
de tu per què no
la vida tant de temps que jo pogués venir
a la
lo món meraveyllant-me de les gents qui no
servexen ne
de aquells qui
per què pus fortment no
ne
pus que jo deffayll a complir aquest offici, que
tu lo dóns a altre qui
e que aquell complesca ço en què jo deffayll
per mèrit e per abreujament de vida.—
Morí Fèlix, e fo molt plorat per l'abat e per
tots los monges; e fo soterrat, denant l'altar,
a molt gran honor.
DEL SEGON FÈLIX
Cant Fèlix fo soterrat molt honradament,
e l'abat ach preycat, e ach recomptada la vida
de Fèlix,
vida, e que en son coratge hac retengut lo
desig de Fèlix, e en sa memòria e enteniment
ach retenguts los eximplis e les meraveylles
que Fèlix ach recomptades, aquell monge se
meraveyllà de les géns per què al dia de la lur
mort entenen en honrament, lo qual volen que
hom los faça con los soterra.
Lo monge entès que aquella meraveyllà no
havia recomptada Fèlix en son libre, e dix que
bonea seria que hom la-y mesés. Enaprés clemà
mercè al abat, e ajonoyllà
denant tot lo covent; e en plorant, ab gran
devoció, demenà lo offici que Fèlix havia, que
ell lo hagués, e que anàs per lo món, segons
que a Fèlix fo altrejat. L'abat e tot lo covent
consentiren al monge, e meseren-li nom "Segon
Fèlix ".
L'abat donà benedicció a Fèlix, e Fèlix anà
per lo món recomptan lo Libre de meraveylles,
e muntiplicà aquell, segons les meraveylles que
atrobava.
E l'abat e tot lo covent ordonaren que per
tots temps hagués en aquell monestir monge
qui hagués aquell offici, e que hagués nom
Fèlix.
Beneÿt, loat, glorifficat, exalçat, santifficat
sia lo nom de Jhesuxrist, e de la sua beneÿta
mare madona santa Maria, ara e sens fi e tots
temps.
[FI] [DEL] "[LLIBRE] [DE] [MERAVELLES"]