Obra del menyspreu del món

11 (Poèt.) 1540 (Mallorca) Francesc d'Olesa i Santmartí OBRA DEL MENYSPREU DEL MÓN Comensa la obra del menyspreu del mon en cobles. Feta per lo magnífich mossèn Francesch de Olesa, cavaller, estant aquell molt trist per la mort de la honestíssima muller sua. [1] Ab manta de plor lo cel se cobria, ý tota la terra mostrava gran dol, mirant d'aquest món del tot se partia la qui de virtuts granment resplendia; tristor senyalava la luna ý·l sol. O trista jornada, o cruel partida! O pèrdua digna de plor ý lament! Morir la qui era de tants béns complida, ý de tantes gràcies estav'ennoblida, que lohar ni plànyer no·s pot dignament. [2] Era clar espill de tant'excel·lència, que representava tota santedat, humil e benigne, plena de prudència, d'Isac imitant la obediència, ý d'Abram la fe junt ab charitat. La mansuetut tenint del psalmista al qual donà Déu tan alta lahor, quant dix que trobà a la sua vista, un hom agradable, un rey cytharista a ell molt conforme segons lo seu cor.

[3] La gran paciència de Job se mostrava en ella vivint ab mal tan cruel, car dolor estrema fortment turmentava la persona sua, mas Déu l'esforsava, puys trobada fon serventa fahel. Planyia dels hòmens la tanta ruïna, lo bé del proysme tostemps desigjant, era de justícia balansa molt fina, dels pobres malalts past ý medicina, ab perfet'amor aquells confortant. [4] Los bons tots la ploren, los mals se turmenten, perdent sos exemples ý sants documents, ý de la fortuna tots ells se lamenten, ý puys de tal bé la falta gran senten. Estan tots quexosos ý molt descontents, si donchs per los altres es planta ý plorada, qui poc conexien son dolç praticar, ý per ells tenguda per la més honrada. Quant més esser deu per mi suspirada, qui tant hé gustat lo seu conversar. [5] Per ço los qui stam en la mortal vida, posats entre·ls lassos del príncep d'infern, mirem com la mort ygualment nos crida, ý a bons ý a mals a tots nos convida per esser jugjats devant Déu etern, hon farà lo jugje molt recta justícia, la paga donant a tots justament, a hon no y valrà favor d'amicícia ni dels donatius l'iníqua cupdícia, ni·l persuadir del molt eloqüent.

[6] Per què tots deuríem ab molta constància tot lo d'aquest món granment avorrir, ý tenir tostemps gran cura ý ància de l'ànima nostre, ý ab perseverància de Déu los preceptes servar ý cumplir. Car si bé miram com és transitori qualsevol delit, que·l món nos promet, clarament serà a tots molt notori, que deuria star en son oratori quade hú plorant tancat ý retret. [7] Menysprehem tots donchs les pompes mundanes, de virtut les obres tostemps abrassem, del tot oblidant les coses profanes, les gales ý festes ý honres humanes ý a Jesuchrist tot sol desigjem. Ell nos darà forsa, virtut ý potència, que·l món ý la carn porem subjugar, a ell invoquem, qui per sa clemència nos darà virtut de vera·bstinència, ab què l'inimich porem debel·lar. [8] Deuríem donchs viure tots de tal manera, com ja fos la hora del nostre transpàs, que si·n aquell punt fer bé quascú spera, molt sovint se veu que·n l'ora derrera lo bé és dubtós que·s fa en tal cas. Donchs l'ànima sia de virtuts ornada, dexem los peccats abans de morir, car lo ben obrar a Déu més agrada, quant la voluntat en res no·s forsada ý liberament no·s veu penedir.

[9] Tengam de continuu en nostre memòria los traballs ý penes de nostres passats. Mirem los sepulcres dels richs ý sa glòria, ý les grans banderes senyals de victòria, aprés de tants plers hon són arribats. Mirem del gran Cèsar los fets valerosos, qui·l món ab batalles ha tot subjugat. Mirem d'Anníbal los actes famosos, ý dels Scipions los fets gloriosos, esser ja no res vuy tot lo passat. [10] Ahon són les honres, que han alcansades, ý los tants triumphos de glòria gran, hon les pedres fines en or engastades, ý les riques robes de perles brodades? Mirau vuy què són, mirau hon estan. Hon són les viandes granment exquisides, en los convits bells tots plens de delit. Ahon les grans cases, hornades, fornides, ý d'or ý d'atzur pintades, guarnides? Mirau com és tot vuy ja pretèrit. [11] Los quals si poguessen parlar vuy en dia, molt clar nos dirien ab gran certitut, per res d'aquest món esser gran sollia voler traballar, ans millor seria d'ell no tenir cura ne sol·licitut, que si dels delits volem fer la resta, per esser tan breus tot serà no res, ý és cosa notòria ý molt manifesta, que tot·emps se paga aprés de la festa ab doblat anuig lo pler qu'havem pres.

[12] Axí són estats aquells com vosaltres posats en la mar dels plers ý delits, ý axí tornarem promptament nosaltres, en terra posats com los passats altres, tots aprés en pols serem convertits. Cuytar donchs devem prest a fer esmena, de les culpes nostres a Déu eternal, ý tostemps tement de infern la pena, fent ab charitat lo que Den ordena, serem liberats del foch infernal.