Mirall de trobar

6 - (Cient.) Primer terç del segle (Mallorca) Berenguer d'Anoia MIRALL DE TROBAR Ací comencen los vicis d[e]l Mirall de trobar La t[er]ça part és d[e]ls vicis que deuen esser fort esquivatz en versificar, o en trobar, o en rimar dels quals no són guardats alcu[n]s en llurs trobars, o rimar, mas p[er] ço cor és greu cosa a cell qui no·u sap reprendre e no ho pot esmenar rahó me porta que me·n pas leu. Car abasta que diga en partida què són vicis en trobar, o en rimar, en poques e breus paraules, e que per aquestes entena hom les altres. Lo p[ri]mer vici és barbarism[e], que vol aytant dir com falç parlar en estrayn lengatge. E en aquest vici sp[eci]alment eren aquells qui no entenen ço q[ue] dien, e axí és-los estrayn lengatge pus que no·u entenen. E per eximpli axí co[m] qui volia dir Cavaller. E que fos l'accent sobre la p[ri]mera síl·laba. E axí diria Càvaller, o que volgués dir dona. E que sobre la síl·laba que és dita na fesés l'accén. E axí diria donà. Axí matex d'alt[re]s motz qui són semblants a aquests. En aquest vici han pochs errat en versificar, o en trobar, mes molts hi han, o y poden leu errar en lo p[ro]nunciar. Si no entenen ço que dizen per art o p[er] ús de bell p[ro]nunciame[n]t on tot hom se·n degra fort pendre guarda en son parlar, o p[ro]nu[n]ciar, o ordenar, o líger sobre què deuen fer l'accent. Car ab mal accentar los pot hom leu gitar de llur entenime[n]t e de llur significat. Lo segon vici és dit solacisme. E vénch de una Ciutat que ere dita Sale. E com venien en Roma aquells de aq[ue]lla Ciutat cresien parlar pla e no ordenaven les diccions axí com devien, d'aquí près aquest vici nom. E p[er] eximpli axí com qui volia dir dona blancha. E que dixés dona blanc, o que volgués dir bell és lo cavaller, e que digués bella és lo cavaller. E d'altres semblants a aq[ue]stes diccions tant és manifest aquest vici q[ue] q[ua]si tot hom se n'és guardat en son trobar, o versificar, cor no tant solame[n]t és vici p[er]si, ans és contra regla de gramàtica. Lo terç vici és dit pleonasme que vol dir aytant com dicció sobrevagant de un metex significat. E per exi[m]pli axí com qui desia yo hé vist ab mos hulls aytal cosa o que dixés ab la mia boca ho dix yo açò o d'altres semblants a aquest. Lo quart vici és dit amfibolia que vol dir aytant q[ue] com alguna rahó o

dicció és posada que la s[e]n[tènc]ia o significat pot esser entès en dos enteniments. Axí com qui deia en aytal t[er]ra mengen los cans per fam o encara que dixes Lo pa menja·l cà o axí que dix en Peyrols en una cançó que comença: "Ay las quo suy pensi[us] e consirós". En la q[ui]nta cobla q[ue] diu: "És eu n'agués ne solaç ne respòs ne res calleys degués en grat caser" pot esser en dos enteniments. Car totes vegades que hom diga caure o caser no signifiq[ue]n bé, ans paren tota via gravioses. E axí pot haver dos significats aytanttost mal com bo, o encara axí com dix en Bernat de Ventadorn en la sua cançó, que comença: "No n'és maravella seu xan", en la ·VIII_a·. cobla que diu: "Bona dona pus non deman mays que·m prendats per servidor que us serviray quo bon senyor". En ço que ell diu que us serviray qo bon senyor pot hom entendre que ell la serviria co bon senyor que ell li s[er]ia, o axí com bon senyor deu hom s[er]vir cor plus pla fóra dit que yo us serviré axí con hom deu s[er]vir bona dona. E maiorment com en lo come[n]çament de la cobla comença: "Bona dona". Lo q[ui]nt vici es tantologia [sic], q[ue] vol dir aytant com ajustame[n]t de dicció sobrevagan d'un mat[e]x significat axí com qui deya En mi matex fiu aytal cosa. E açò dix en Ramon de Miravaylls en una sua cançó que comença: "Cell qui no vol ausir sinó xansós de n[ost]ra compa[n]ya", guart en la t[er]ça cobla que diu: "Ben haja qui p[ri]mer fos celós q[ue] cortès mester saup far q[ue] gelosia·m fay garar de mals parlars e d'enujos e de jelosiay, aprèn q[ue] me meteus nay heu defès". Car enaçò que ell dix que me meteus nay ajusta ell dicció sobre vagant aquell me primer que bé li bastara que ell dixés que me nay heu defès. E si rima li vengués trop br[e]u s[er]càs altra manera o figura, cor ell mès de les dues diccions la una sobrevagant. E axí com dix n'Eymerich de Peguila en una sua cançó que comença: "Amor a vós metexa·m clam de vós". Lo ·VI_è·. vici és dit assirologia, que vol dir aytant com alcuna dicció és pausada no p[rò]p[ri]ament axí com qui volia dir temor de treball. E que dixés yo sper trebaylls, o que dixés aquell hom tot quant diu se menja o d'altres diccio[n]s q[ue] són dites no p[rò]p[ri]ament o axí com dix en Ffolq[ue]t en una sua cançó que comença: "Xantan volgra mon fin cor descobrir". En la t[er]ça cobla que diu: "P[er]ò res àls no n'ày mas lo desir. Lo nay doncs prou molt és grans mos poders, e doncs p[er] què·m vull del plus enantir. Car son bell ris ab sa douça semblança pax mos hulls tan m'agrada·l vesers", en ço que ell dix paix mos hulls aq[ue]sta dicció és posada no p[rò]p[ri]ament, car ab nenguna sensualitat no pot hom esser past, mes ab la boca, ne ves[er] mes ab los hulls, hó encara axí com dix n'Eymerich de Puguila en una sua cançó q[ue] comença: "Amor a vós matexa·m clam de vós". En la segona cobla que diu: "E fay bé pauc d'esforç so sabets vós e gran ergull e mal ensenyamen cell qui celuy combat que nos deffèn que és peccat. E àvol venjances. Mas vós faytz de me tot atressí. Com cell qui·l pres reté el mort aucí". En aquesta dicció que ell dix El mort aucí fon posada o dita no p[rò]p[ri]ament p[er] ço cor null hom no pot lo mort aucir, mas lo viu pot bé aucir.

L'altra vici és appellat yats, que no deu hom met[re] vocal denant vocal axí com qui dehia dona amada o q[ue] dixés la dona atrobada, o altres semblants a aquestes hó axí com dix en Peyroyls en una sua cançó que féu que comença: "Estat ày com hom sperdutz". En la quinta cobla que diu: "Madona fon al començar bo e de bella companya, per ço la dey may amar que si·m fos fere straya". En aquestes dues diccions mès ell dues vegades aquesta let[ra] e en la dicció q[ue] dita fere. E ap[ré]s davant aq[ue]lla matexa letra e en la dicció que·s seguex: estranya. E axí mès e vocal davant vocal, com dix fere stra[n]ya, o encara axí com dix en B[e]rnat de Ventadorn en una sua cançó que comença: "Ab joy mou lo vers el començ". En la t[er]ça cobla que diu: "de una res ma onda mos sens c·anch nulls homs nom enquís qu·eu volenters no li·n mentís. Car no·m par bos ensenyamens ans folie enfansa, en ço que ell dix folie enfansa posa una vocal denant vocal". Altra vici hi ha que deu esser fort esquivat que és metatisme, ço és saber que q[ua]nt dicció fenex en m que la dicció seguén no deu començar en vocal, axi co[m] qui desia amarem el cavall[e]r o que dixés trop àm a la [do]n[a] o axí com dix en Guerau de Bornell en una sua cançó que comença: "M'amiga·m menestra ley", en la ·IIII_a·. cobla q[ue] diu: "Ceyla dupta qu·eu destrey penram al fre q[ue]l p[ri]m[er] for faix", en ço que ell dix penram al fre mès aprés, la dicció que feneix en m la vocal que és dita a. Et axí sembla que de les dues diccions sia feyta conju[n]cció, o encara axí com dix n'Eymerich de Puguila en una sua cançó que comença: "Xantar vull per què ja·m platz". En la terça cobla que diu: "Saxi no fos la vertatz era vos car me digatz a què amors tant ne q[ua]nt vays tu mesonger trua[n]çò la p[er] que·m amaria. En ço que ell mès aprés la dicció que és dita per que·m. E aprés segue[n]t mès la letra vocal a. E axí parech que de diccions fes conju[n]cció. P[er] què hom se d[e]u guardar de semblants diccions". Part aquests vicis hi ha alguns deffalliments de què hom se deu guardar en so[n] trobar, o rimar. Enaxí q[ue] q[ua]nt cançó, o verset, o cobles, o qualq[uus] plàcia d[ic]tat que [us] diga ab ço que pus haurà mès un mot en cap de rim que en altra rim de aq[ue]lla matexa obra, no·s deu tornar en aq[ue]ll matex sig[ni]ficat que ja l'haurà mès. Si donchs no u fasia p[er] color retòrica aprovada per los trobadors. Encara se d[e]u guardar q[ue] si fa ab altre tensó que sové[n] se solen fer o semblants de tensó axí com són cobles esparses que nulla rima que l'atversari haja mesa en cap de rima, no deu ell aq[ue]lla metre pus en la sua part. Si donchs no·u fasia p[er] manera de color de retòrica qualque si esdevengués, cor parria fos deffalliment de rahons de mots o de rimes.