Spill de la vida religiosa

Al legidor, salut. Com entre totes quantes coses que en la màchina sien contengudes, mundial, degam més affectar, desijar e voler aquelles coses que nos aporten al camí e carrera ý, ultimadament, al terme peroptat de la felicitat ý benaventurança eterna, a la qual té qualsevula creatura racional natural inclinació, per la qual haver ý obtenir deu sempre anelar ý suspirar ý dir ab aquell citaredo rey ý propheta David en lo psalm ·CXVIIII·: Heu mihi cui incolatus meus prolongatus est, etc. Quasi que digués David a Déu lamentant: "Senyor, gran és la tristítia ý penalitat que té la mia ànima quant veu que lo camí de la sua consolació, repòs ý quietut, que és la benaventurança immortal, és prolongat. A la qual contínuament suspire, car en cosa de aquest món no pot ésser perfeta quietut ni repòs. E la causa ý rahó perquè la nostra ànima no·s pot quietar en ninguna cosa de aquest món és car solament

se reposa en cosa infinita objectiva axí com és Nostre Senyor, encara que sia finida subjectivament per quant és en nosaltres, qui som coses finides ý limitades, ý açò volia dir sanct Agustí benaventurat en lo primer libre de les sues Confessions, en lo primer capítol, dient: Fecisti nos ad te, et inquietum est cor nostrum donec requiescat in te. Com que digués a Nostre Senyor: "Senyor, la mia ànima no·s pot quietar ni reposar en ninguna manera en les coses transitòries perquè, Senyor, Vós la haveu feta ý creada, ý per ço està no reposada en les altres coses; emperò, Senyor, reposar-se ha com serà ab Vós". Com diga David en lo psalm ·XVI·: Saciabor cum aparuerit gloria tua. Quasi que diga: "Yo seré quietat en les mies potències, ço és, en lo enteniment ý voluntat, quant veuré ý se demostrarà a mi la vostra benaventurança". Lo camí de la qual nos mostra lo present breu tractat, ý per ço deu ésser per qualsevulla persona molt amat ý desijat, preat ý volgut, com contenga en sí la cosa més amada que sia ni puga ésser. Ý per ço, o tu, legidor, aquest

ama ý estima, car en sert de tal libre com aquest se pot dir lo que tenim scrit per aquell pacientíssim Job, a ·XXVIII· capítols de son libre, dient: Abscondita produxit in lucem. Les quals paraules, encara que en lo sentiment litteral sien enteses de Nostre Senyor, emperò, en lo sentiment al·legòrich se poden entendre del present libre ý de l'auctor de aquell, car en sert coses moltes que fins ací són estades occultades —quant en lo modo de procehir— són ara manifestades ý portades a la nostra conexença ý notícia, car la matèria qui és contenguda en lo present libre és com lo bon christià desijós de anar a paradís se deu exercitar en aconseguir les virtuts cardinals ý humilitat, contenguda sots una de aquestes, e per lo semblant, les virtuts theologals, ço és, fe, sperança ý la charitat, ahon se troba ý consegueix lo nostre fi principal, a la qual aconseguir som ordenats per medi del present libre, lo nom del qual és per mi ignorat quant a l'auctor, car és stat compost per un devot ý contemplatiu, exercitat ý observant religiós, ý per evitar en sí algun spirit

de elatió callà són nom. Del libre, emperó, serà aquest lo seu títol: Spill de la vida religiosa, compost per un devot religiós observant, etc. E dir-se ha "spill" car axí com en lo spill qualsevulla persona se pot mirar ý contemplar la sua cara, axí lo bo e virtuós christià qui la sua tant amada ànima exercitar volrà en la amor de nostre Pare ý Senyor, com lo puga amar, podrà mirar ý contemplar en lo spill spiritual, ço és, en aquest libret, lo fi del qual no és altre sinó amor de Déu e en quina manera lo amem. Emperò nota, legidor, que encara que lo present libre sia poquet en quantitat, emperò és molt gran en virtut, com diga Leonart de Aretino en lo principi de la Economica de Aristòtil dient: Preciosa sunt inter dum parvi corporis quod lapilli gemeque testantur. Et homines non tantumque pusilli grandioribus prevalent. Quasi volent dir que les coses, posat que sien de poqueta quantitat ý grandesa, emperò no·s segueix ja per açò sien de poca estima ý valor en comparació de les grans, com vejam moltes vegades que les coses de poqueta

quantitat —com són perles e pedres precioses— ésser de major vàlua que altres coses més grans. Ý per lo semblant moltes vegades un home de poqueta estatura valdrà més que un gran. E axí és del present libre, car demostre·s la sua valor ý preciositat en açò que·ns porta ý mostra un camí molt dret per ço com pugam trobar amor de Déu ý, trobant aquell, lo amem ý, amant, lo poseescam ý, possehint, pugam fruyr sa essència, en què està la nos tra felicitat ý benaventurança. Amén. Açò hé volgut dir perquè tu, legidor, no ignores la utilitat del present libre. Vale.

Spill de la vida religiosa, compost per un devot religiós observant, lo qual conté en sí un camí breu ab lo qual pugam amar a Nostre Senyor, tramès a un altre germà seu, religiós, que molt amava. [Capítol] [·I·] En un gran desert habitava un sanct home ý devot religiós, lo qual, com hagués servit per algun temps a Nostre Senyor en freqüentades ý devotes oracions ý contemplacions, e en sí mateix pensant ý cogitant serca les coses de Nostre Senyor, la tal cogitació li ensengué un foch molt ardent en la sua voluntat, lo qual foch era que ell afectava ý desijava que ell pogués amar a Nostre Senyor; per lo qual desig tant inflamat ý per complir aquell, ell determenà anar per tot lo món per veure si trobaria qui li digués com devia amar a Nostre Senyor. Partí·s, donchs, lo dit religiós —lo qual se nomenava Desijós— de la sua cel·la, ý ab molta affecció començà de caminar per

lo camí que començat havia; en lo qual, com molt hagués caminat, vingué-li a l'encontre un pastor, lo qual, en un gran ý bell prat guardava un ramat de ovelles; de la presència del qual pastor lo dit religiós se alegrà molt, per ço com havia caminat molt per lo dit desert sense haver trobat algú. Arribat, donchs, lo dit religiós al dit pastor, saludà·l dient: —Nostre Senyor vos guart.— Respòs lo pastor: —Bé siau vengut, mossènyer. Ý què és lo que sercau per aquest desert loch?— Dix lo dit religiós: —Yo vaig sercant un cavaller qui va perdut per lo món, lo qual sos vassalls lo han lançat de son estat ý no·l volen acullir; ý ell va sercant qui·l vulla acullir. No sé, per ventura, si vós, qui estau en aquest loch solitari, l'auríeu vist passar per assí.— Dix lo pastor: —Com se nomena aqueix gentilhome?— Respòs lo dit religiós: —Aqueix gentilhome se nomena Amor_de_Déu.— Lo pastor, ohit que hagué que lo dit gentilhome se nomenava Amor_de_Déu, digué: —Mossènyer, aqueix senyor yo sé bé ahon està. —Feu-me gràcia —dix lo religiós— que m'encamineu ý mostreu

lo camí per hon tinch de anar, car molt vos ho agrahiré.— Dix lo pastor: —Mossènyer, a vós és necessari caminar per aquest desert, en lo qual trobareu un bell monestir de monges solitàries, ý elles vos donaran rahó de aqueix gentilhome que vós sercau; e teniu sperança de trobar-lo, car ell, a totes quantes persones lo volen, a totes se dóna, tant és de bona e simple condició.— Gran fon la consolació que hagué lo dit religiós de les paraules del dit pastor, specialment com lo posava en sperança de trobar lo dit cavaller. Digué lo dit religiós al pastor: —Prech-vos, per amor de Déu, me mostreu lo camí, per ço com per ventura me perdria.— Dix lo pastor: —No puch dexar aquest bestiar, emperò per amor de vós yo us donaré un companyó ab lo qual, ý ab la ajuda de Nostre Senyor, vos dirigirà ý vos encaminarà. Preneu, donques, aquest cà gros, lo qual vos mostrarà lo camí. —Com se nomena aquest cà que·m donau en companyia? —digué lo religiós. Respòs lo pastor: —Bona-voluntat és lo seu nom.— Partí·s lo dit religiós del dit pastor

prenent comiat de ell, portant al seu costat lo dit cà qui molt lo aconsolava —car en lo desig de servir a Nostre Senyor és necessària bona voluntat—, ý caminant per lo dit desert per molt spay de temps, arribà en un gran desert en lo qual havia un gran ý bell prat, enmig del qual estava edificat un gran ý sumptuós palau. Ý com se acostàs lo dit religiós prop de aquell, veu que a la porta del dit palau estava una donzella la qual li paria que fos simple; la qual donzella, com veu lo cà que lo dit religiós portava, spantà·s tota. La qual cosa, com vehés lo religiós, digué a la dita donzella: —No us spanteu, car aquest cà no fa mal ni nou a ningú, car la bona voluntat no fa mal a nengú.— Estigué molt maravellat dit religiós com veu estar dita donzella a la porta, defora del dit palau ý tota sola, e digué-li: —Digau-me, donzella, què estau sperant açí?— Respongué dita donzella dient: —Stich sperant quant lo porter de aquest palau obrirà, perquè pugua entrar. —Com és vostre nom? —digué lo dit religiós. Respòs dita donzella: —Mossènyer, a mi me nomenen Vanaglòria.

Capítol segon Estant dit religiós a la porta del nomenat palau sperant quant vendria lo porter per obrir, perquè ell pogués entrar, e vehent que molt tardava lo porter, començà de tocar a la porta de dit palau ab mansuetut ý gosar temerós. Ý havent tocat, tant promptament fon aquí lo porter qui li obrí la porta, lo qual era home molt venerable ý digne de tota honor ý reverència, qui era porter de aquell castell ý lo governave, lo nom del qual era Temor_de_Déu —car en lo edifici spiritual és menester y sia la temor de Déu.— Grandíssima fon la consolació que dit religiós sentí quant veu que lo porter era home molt honrat, e digué-li: —Venerable ý digne de tota estima, ¿sabríeu-me donar noves de un cavaller qui·s nomena Amor_de_Déu, lo qual és passat per aquest desert?— Molt fon agradable ý plasent al porter la demanda del religiós per ço com amava molt al cavaller que sercava aquell religiós, car era son germà. Digué lo porter: —Per què voleu

ni sercau, vós, aqueix gentilhome?— Respòs lo religiós: —Per ço com ha molt de temps que yo serque aqueix senyor ý voldria estar en companyia sua, car no trop persona ab qui lo meu sperit se repose sinó sols ab ell. Ý per ço com és bon senyor voldria estar en companyia sua, car han-me dit que és molt noble senyor ý ama los seus servidors ý los dóna molt complida paga per los treballs, car sempre paga més que los servidors seus no mereixen.— Dix lo porter: —Sperau-me ací, ý yo vos aportaré una verge que us donarà complida rahó de aqueix gentilhome.— Alegre sperava lo religiós quant lo porter vendria, ý aprés de poquet spay de temps vehé venir una donzella molt honesta e digué-li: —Digau-me, donzella, com és vostre nom? —Lo meu nom —respòs la donzella—, mossènyer, és No_m'_í_done_res, car sempre és menester que la persona menyspree sí mateixa e les coses mundanals. —Com se nomena esta casa? —Respòs la donzella: —Aquesta casa se diu Casa de Humilitat, perquè ací ha un gran monestir de vèrgens qui totes tenim per

mare a una senyora qui·s nomena Humilitat.— Ohida, donques, la resposta, lo religiós digué a la donzella: —Digau-me qui és aquella donzella qui està a la porta del palau.— Digué la donzella: —Vanaglòria se nomena, qui està a la porta sperant quant lo porter obrirà, ý si lo porter no y mira hó si per ventura dexa la porta uberta, ella puga entrar. —Ý per què no voleu que entre en casa? —digué lo dit religiós. Respòs No_m'_í_done_res: —Per ço que no ve per ningun bé, sinó per veure si poria furtar lo fruyt molt preciós de un arbre que està dins aquest monestir, lo qual fruyt és lo Mèrit. E si per ventura, per descuyt del porter, ella entra dins casa, és molt mala de lançar-la defora, car moltes vegades no y basta nengú sinó la nostra senyora mare abadessa; ý per més estar al segur havem hagut aquest porter, que és un poquet malgraciós, qui li dóna de les portes per la cara ý no la dexa entrar.— Molt se maravellà lo religiós del parlar de la verge, e digué-li: —Bé és menester que no la dexeu entrar ý que estigau ab molta vigilança pus tant de

mal fa. Voldria saber —dix lo religiós— de vós, donzella, qui és estat aquell qui us ha aportada açí entre aquestas tant nobles vèrgens? —Dos donzelles —dix No_m'_í_done_res— me han aportada açí, la una de les quals se nomena Menyspreu_de_sí ý l'altra se anomena Menyspreu_del_món", car per venir amar Nostre Senyor és necessària la humilitat ý ella no·s pot haver sinó ab menyspreu de sí mateix ý del món—. Aquestes dos pregaren molt a la senyora ý mare abadessa me acullís en la sua companyia, ý ella no volia atorgar tal gràcia, ni u haguera, sinó per un cavaller qui vengué en nostra companyia qui pregà per mi.— Diguè lo dit religiós: —Com se anomenave aqueix gentilhome?— Respòs la donzella: —Digué·m que·s nomenava Amor_de_Déu.— Gran fon la consolació que tingué lo religiós, specialment com pensava ý veya que Amor_de_Déu era home de qui tanta estima se fehia. —Digau donzella —digué lo religiós—, ¿sabríeu-me dir de qui eren filles aquexes dos donzelles qui us aportaren açí? —Sí —dix No_m'_í_dó_res—, filles són de una mare qui·s diu Conexença.— Content,

donques, lo religiós de la resposta de la donzella, altra vegada li demanà si aquell gentilhome qui vingué ab vostra companyia venia tot sol.— —No —respòs ella— que un patge portava en sa companyia qui·s nomenava Amor_del_prohisme, perquè no podem amar a Nostre Senyor sens amar lo prohisme. —Què·s féu aqueix gentilhome? Sabríeu-me·n dir noves? —Sí —digué la donzella al religiós—, jo us donaré qui vos ne dirà millor rahó de ell.— Molt estigué maravellada la dita donzella del cà que lo religiós portave, e digué-li: —Quin cà és aqueix que portau en vostra companyia? —Aqueix cà —digué lo religiós— me donà un pastor perquè anàs en ma companyia per aquest desert, car par-me que per aquest desert ha molts animals venenosos, ý aquest cà fa fugir dits animals. —Bon cà teniu —digué la donzella—; guardau-lo bé que no·l perdau, car no permetrà, estant en vós, que prengau ningun mal, ni temau de perdre-us tant quant vaja ab vós. —Digau-me —dix lo religiós—, donzella: qui·m donarà noves de aqueix gentilhome? —Mossènyer —digué la donzella—, aqueix gentilhome està molt luny de açí ý vós hauríeu molt a caminar

ans que·l trobàsseu ni arribàsseu allí hon està, car seria menester que vós caminàsseu per tot aquest gran desert, car no y sé altre camí ni per lo semblant n'í ha altre. Mes, emperò, per Amor_de_Déu, a qui vós tant amau, si vós voldreu yo us mostraré una cenda hó dreçera per la qual acursareu molt camí ý arribareu en poquet temps. Emperò és menester que façau tot açò que yo us diré.— De les quals paraules se alegrà en molt gran manera lo religiós, precípuament quant digué que ho faria per Amor_de_Déu, ý digué-li: —Vejau què voleu que yo faça, car no ha cosa en lo món que yo no faça solament sia sert que tròpia Amor_de_Déu.— Digué la donzella: — En aquest desert ha vuyt cases de vèrgens, de les quals aquesta és la primera. La segona se nomena de Justícia. La terça és de Prudència. La quart de Fortalesa. La quinta de Temperància. La sexta de Fe. La sèptima de Sperança. La octava e derrera és de Charitat. Aquí en esta casa està Amor_de_Déu, qui és porter de aquell palau. Tot aquest camí —digué ella— hauríeu de fer. Emperò, com vos hé

dit, yo us mostraré una dreçera o cenda que ý siau més prest. Emperò és menester —digué la donzella— que entreu en casa ý que la mireu molt bé tota ý vejau totes les monjes ý quina condició tenen ni com se nomenen, perquè si vós anau bé instruït de açi, ý portau noves de nosaltres a Amor_de_Déu, ell, per la molta amor que·ns porta, més que a les altres encara que siam pus inferiós, vos acullirà ý vos acceptarà volentés, majorment si portau letra de nostra senyora ý mare abadessa. Car hajau per sert que, si bé sabeu esta casa ý bé vos informau de ella, tindreu per vistes totes les altres ý sabreu tant de cada casa com elles mateixes. —Molt me plau —dix lo religiós— de entrar en casa ý conèixer tothom ý estar hic molt de temps. —Entrem —digué No_m'_í_done_res—. Ý prengué lo religiós per la mà. Capítol ·III· Molt estigué admirat, lo religiós nomenat, dels edificis tant bells, encara que no eren curiosos ni pintats sinó baxos ý profitosos; en la qual casa entrant,

lo religiós se posà en oració. Ý, aprés de haver feta oració, la donzella lo aportà a la cel·la de la senyora ý mare abadessa. E com la abadessa veu lo religiós, com a persona de molta virtut ý cortesia, se levà del loch hon estava assentada per fer cortesia al religiós qui entrava, e féu-lo posar prop de ella. Molt estava vergonyós lo religiós davant la dita se nyora, que ab molta dificultat gosava alçar los ulls de terra, car, tan prest com entrà per casa, vergonya se posà al seu costat per fer-li comnanyia. Estant, donques, lo religiós prop assentat de la abadessa del dit monestir, digué-li: —Digau-me, senyora, com és vostre nom?— Respòs la dita senyora: —Mossènyer, a mi dien Humilitat. —Ý de qui sou filla? —digué lo religiós. —Ma mare —digué la senyora— se diu Desestima_de_sí. —¿Qui és estat aquell qui us ha aportada, senyora, assí ni qui és estat aquell qui us ha feta abadessa ni per què? —Mon fill —digué Humilitat—, assí me han portada dos cavallers qui se encontraren en lo camí per hon yo venia. Ý com me veeren anar perduda, acostaren-se los dos ý prengueren-me ý portaren-me assí en aquest

monestir ý dexaren-me a la porta ý anaren continuant son camí.— Ohida, donques, lo religiós, dita resposta, digué: —Com se nomenaven aquexos cavallers?, si sabeu, senyora ý mare molt reverent. —Lo primer —digué ella— se nomenava Coneixença_de_sí, ý anant per lo camí vàrem trobar l'altre, qui·s nomenava Coneximent_de_Déu. —Sabríeu-me dir de hon venien, mare? —digué lo religiós. Dix Humilitat: —Sí, car lo primer, qui·s dehia Coneximent_de_sí, dix que venia de pensar en les coses que havia fetes ý fehia ý en lo que havia venir. Lo segon —digué Humilitat—, qui·s dehia Coneximent_de_Déu, digué que venia de pensar en la bonesa de Déu, qui és un loch molt noble ý molt delitós, ý digué que en aquest loch pot hom anar per dos camins, los quals se ajusten allà prop del loch. Lo primer camí se diu Sí_mateix, l'altre camí se diu les Creatures. Ý aquests dos camins diu que porten l'ome de allí hon ell venia. Aquest segon digué que era pare de Amor_de_Déu, lo qual vàrem trobar per lo camí, ý vengué-se·n ab nós e aprés se n'anà. —Ahon anava, mare, si sabeu? —dix lo religiós. —Dix-nos que anava a un

loch —dix la abadessa— que·s nomena Desijar_Déu.— Gran fon la consolació que hagué dit religiós com ohí dir que lo cavaller que ell sercava anava en tant bon loch, ý digué: —Digau-me, senyora, ¿de qui és aquell loch ahon anava ý qui és lo qui·l poseheix e qui és aquell qui l'ha fundat?— Respòs la dita senyora: —Aqueix loch que vós dieu, qui·s diu Desijar_Déu, mon fill, és del pus alt senyor ý noble qui al món sia, ý més liberal que poguésseu trobar en lo món, lo nom del qual és Déu. En aquest loch, mon fill, habiten tots los qui volen, si, emperò, s'í disponen per entrar. —E digau-me, senyora, ý com se han a dispondre?— Respòs la senyora: —Mon fill, aquesta és la disposició: que primer vajen sercar Amor_de_Déu ý, com lo hajen trobat, ell los portarà al loch qui·s diu Desijar_Déu ý donar-li ha lo modo ab lo qual puga entrar en lo dit loch, lo qual loch ha fundat lo mateix Senyor de qui és ab les sues mans, car no y haguera bastat altre a fer tan noble ý magnífich loch. —Com —digué lo religiós— aqueix tant magnànim Senyor ý tant gran se posa en obrar de terra?— Respòs la senyora dient que sí, car és

molt gran manobre ý mestre de cases ý diu que tot lo seu delit ý consolació és fer edificis de terra. —E per què fa aqueixes obres pus no ha menester res —digué lo religiós— com sia tant rich? —La causa és perquè Ell és tant bo ý may vol estar ociós ni vol estar que no faça algun profit per alguns. Ý encara fa açò perquè vejam ý conegam que Ell és gran mestre, com vejam que les obres que Ell fa són tant notables ý de tant dolent metall com és la terra, ý per ço vol que tot home lo lohe. —Molt me maravell —digué lo dit religiós— que tant noble ý virtuós Senyor desije que hom lo lohe; perill passa de vanaglòria. —No —dix Humilitat—, que Ell és tant perfet que no ha loch en Ell imperfectió ni defalliment. Ý la glòria que a Ell pot ésser donada no és vana, ans és pròpia sua, ý per molta que sia no pot may bastar al que Ell mereix. E per ço, en desijar ésser lohat, és Ell no vanagloriós sinó just, per tal com vol que sia donat a cada hú ço del seu e ço que li pertany, ý com la honor ý lahor sia sols sua —per ço com Ell sol és noble ý bo—, vol que la honor sia donada a Ell tot sol. Car si

algun altre la desijava o prenia, seria vana ý furtaria la de Aquell de qui és. En aquest loch —díx Humilitat— és Amor_de_Déu. Ý veus ací, mon fill, qui me ha aportada ací, en aquest monestir ý loch. Capítol ·IIII· —Prech-vos —digué lo religiós a la senyora abadessa, ço és, Humilitat—que·m digau qui us ha feta abadessa de aquest tan noble monestir ý mare de totes.— Respòs Humilitat e digué: —Sapiau, mon fill, que com yo entrí en casa de aquestes vèrgens fiu yo un propòsit dins mi matexa: "que yo era una persona menyspreada ý inferior a les altres ý fins tenir ý acomparar-me a les bèsties". Aquest propòsit, en mi tant ý tant desigí, pensant-lo dintre mi freqüentadament, posant-lo dintre lo meu cor, que, en sert, Nostre Senyor lo·m donà per spòs ý marit meu e me ha casada ab ell, del qual hé concebut ý hé parides estes filles que ací són. Aquest meu marit me ha procurat aquest offici ý dignitat en la qual só yo posada, encara que no·l volia perquè no me·n sentia digna.— Molt se alegrà lo nomenat religiós en saber la

causa perquè Humilitat era mare de totes, ý conegué en sí mateix que era verge de molta virtut ý bondat, per ço com digué que per amor de Déu se era desestimada ý menyspreada dins son cor. —Aquest marit —dix Humilitat— me és estat molt leal ý profitós, ý bé que és estat menester, car són hic vengudes tres males dones que porten a mi molta malícia ý mala voluntat ý són a mi grans enemigues. La primera de les quals se diu Concupiscencia_de_la_carn, la qual té dos filles: la una se diu Concupiscència-dels-ulls e la segona Supervía_de_la_vida. La segona mala dona se nomena Negligència, ab algunes filles sues. La terçera mala dona se diu Malícia, ab tres filles: Yra, Enveja, Peresa. Ý aquesta derrera porta dos filletes, ço és, Mala_suspita ý Judicar_temeràriament. Aquestes, mon fill, me donen batalla, emperò, com yo veig venir algunes de aquestes, recorrech tan prest a mon marit ý per ell só molt defensada. —Digau-me —digué lo religiós—, ¿com ho feu si elles entren de amagat que no les vejau?— Respòs Humilitat: —Sempre les veem venir. —E alguna vegada, si·s desfrèçan hó muden de roba, com les conexeu?

—Mon fill, la bondat divina, per la sola sua merçè, ha posat en aquesta cel·leta aquesta làntia que veheu, la qual làntia contínuament crema de l'oli de la misericòrdia sua ý està ligada ab aquesta cordeta qui·s diu Guarda_cor, ý té càrrech de ençendre-la Temor_de_Déu. Ý mentra que ella crema ý estiga encesa no·s poden amagar que hom no las veja venir de luny, ý encara que muden de roba ja les coneixem en lo caminar ý tant prest coneixem de quin peu coxéjan. Emperò, mon fill, si la làntia se apaga ý que estigam a les fosques, mal recapte tenim. E per açò, entre totes quantes coses pregue a Nostre Senyor, ab eficàcia lo supplique que no dexe apagar aquesta làntia per ço que conegam a nosaltres ý a d'aquells qui mal nos volen. Car aquest és un ý asenyalat do de Nostre Senyor en nós: que no entra una mosca en aquesta cel·la que ab la claror de la làntia no la vejam. Ý com elles són en casa mon marit les bandeja e les lança defora. Ý lavors no cal haver temor sinó, que quant elles hixen, que no entre aquella qui està a la porta aguaytant, qui·s diu Vanaglòria, car, si lo porter

no y té esment ý ella entra, furta·ns la fruyta de casa ý tot quant bé tenim.— Dix lo religiós: —Digau-me, senyora, per què lo porter no tanca la porta bé ý se·n guarda, e que no dexe entrar aquellas males dones? —No és en mà nostra, mon fill, que no entren, ni podem vedar que no donen pena a nosaltres, car no volen obehir a nengú, ans lo Senyor permet que hic entren per provar-nos ý per exercitar-nos ý que estigam vel·lant ý no dormiam, car en altra manera tantost tornaríem gallofes ý no conexeríem quanta fe ni lealtat servam al Senyor. —Per què —digué lo religiós— lançau defora vosaltres aquexes dones, com vosaltres degau ésser benignes ý affables a tota persona? —Per ço —dix Humilitat— com són contràries molt ý enemigues de Amor_de_Déu, per amor del qual nosaltres estam açí. Ý en les coses que són contra Amor_de_Déu no tenim treves ab nengú ni amistat, car fins aquí siam amichs.— Molta fon la consolació que hagué lo religiós com vehé lo zel e lealtat que tenia Humilitat a Amor_de_Déu, e digué: —Molt voldria saber ý veure, mare, que los dos praticàssem

la manera que teniu ab vostre marit en lançar defora aquelles males dones.— Respòs Humilitat: —Desig tinch que anàsseu de ací bé informat, ý per ço yo us vull dir tot mon cor. Capítol ·V· —Aquest meu marit, mon fill, me fa vènçer tota batalla ý fa que tinch pau e quietut ý ésser senyora de mi mateixa. —Prech-vos —digué lo dit religiós— me poseu algun exemple perquè millor ho puga compendre. —Sapiau, mon fill —digué Humilitat—, que com la primera de aquelles males dones ve, que·s nomena Cobejança_de_la_carn, ab les sues filles, yo recorrech al meu propòsit ý dich: "Germana, yo hé menyspreada a mi mateixa ý só una bèstia, donques, no dech cobejar ninguna cosa, car les bèsties no cobejen res que vegen per los ulls ni desijen res que no tinguen, ni demanen res que facen, sinó que prenen lo que son amo los dóna ý quant son amo vol, ý ab açò se contenten, ý va allí hon son amo vol, ni se·n procura res, sinó que a tot

abaxa lo cap. E per lo semblant, a la filla de aquesta mala dona, qui és Cobejança_de_ulls, yo li dich: "Germana, la bèstia no és curiosa en tenir bells arreaments ni bella albarda, sinó tal com son senyor la y dóna, o nova o vella, ni té ànsia si les altres bèsties van pijors hó no, pus ella tinga albarda per portar la càrrega, ni desija per lo semblant tenir bella estable, sinó allí hon la posen se contenta. Ý si son amo coneix que la bèstia és lèpola posa-li al morro un boz per ço que no s'ature a menjar, ý si veu que té un poch lo cap alt e lauger e ventolà posa-li un cabestre que li fa tenir lo cap un poch baix. Ý axí dich yo, germana, que en aquesta part vull fer com a bèstia. Ý a mi Amor_de_Déu me ha posat un boz per tal com yo no menge may sinó quant me serà donat, ni desije aldre, ni·m procure aldre, ni deman aldre sinó so que·m serà donat e tal com sia, hó poch hó molt, bo hó dolent, ni vull aldre ni·m vull empatxar de aldre. Ý encara me ha dit Amor_de_Déu, que si li vull fer plaer, que de açò que·m serà donat, que·n prengua molt

compostament ý ab sobrietat ý modèstia. Ý encara me digué Amor_de_Déu que, quant fos en lo meu desig, per amor de pobretat desijàs lo pus mal recapte de tots, ý açò fos la mia consolació ý alegria com me mancàs alguna cosa e com menys tingués e pus grosser e pus mal. Ý per ço que no sia curiosa en mirar deçà ni dallà ni aporte lo cap alt ý los ulls vagarosos, ha·m posat, Temor_de_Déu, un cabestre qui·s diu Vergonya, per ço com me faça abaxar lo cap e tenir los ulls ficats ý posats en terra". Capítol ·VI· —Semblantment, mon fill —digué Humilitat—, quant ve la terçera, que és Superbia_vite, yo li dich: Germana, la bèstia no desija que sia lohada ni vol ésser honrada, ni tenguda sinó per bèstia, per ço com a la bèstia no li pertany tals honors ni que la tracten bé sinó ab bastonades, vituperis ý treballs, car, si son amo la amoxava ý la tractava ab molta delicadura, algun dia li donaria alguna coça e posar-s'ia a jugar ab son amo e no li portaria temor ni reverència. Car lo senyor, encara que

vulla bé a la bèstia, no deu may fer-li carícies ni amoxar-la sinó sempre deu tenir una poca de gravitat, rigor ý severitat, car en altra manera no li seria guardada reverència. E tal manera, en lo senyor, no és humilitat, ni benignitat, ni affabilitat, ni amor, car no fa profit ningú a la bèstia, ans per causa de l'offici seria en ell bestiesa ý poch saber, car més deu ell desijar, voler ý treballar que les bèsties sien bones e caminen bé e porten lo pes bé dret que no que·l tinguen a ell per bon amo ni que·l lohen ni que estiguen de ell contents, car açò fa moltes vegades de l'amo bèstia ý de la bèstia amo. En manera que lo senyor, per no tenir lo zel ý discreció que deuria, dóna occasió a la bestia de prendre·s més del drap que no deuria. E axí, a poch a poch, se avesa que ja lo senyor no gosa fer-la anar sinó per allí hon ella vol ni li gosa posar major pes que ella vol portar, ý lavors, si son amo li dóna açots, lança cosses, e l'amo, per por que no lançe la somada, comporta, ý axí l'amo és fet subjecte a la bèstia. Ý axí mateix dich yo, germana. Yo faria semblant, ý per açò no

vull ésser tractada sinó com a bèstia perquè no prenga supèrbia en mi mateixa. Capítol ·VII· —Aquest mateix modo ý manera tinch quant ve la altra mala dona, qui·s diu Negligència, car yo li dich: "Germana, la bèstia no la té hom en casa per fer testimoni, ni per a folgar, ni per bé menjar ý bé beure ý folgar ý dar-se bon temps, emperò té hom tal bèstia per servey de casa, ý per treballar de nit ý de dia diligentment. Ý si per ventura és gallofa, fa lo senyor un agulló per a punyir-la. E axí és en mi, car Amor_de_Déu me ha fet un agulló per a punyir a mi mateixa, lo qual agulló està posat ý ficat en un bastó, qui no és altra cosa sinó "Consideració dels benefinis de Nostre Senyor", com de la criació, redempció e conservació contínua. Ý en aquest bastó de aquest fust està posat lo agulló de ferro, qui no és sinó "Consideració de la sua bondat e misericòrdia". E yo, germana, sclava só de aquesta casa, ý, perquè los catius ni sclaus no són sinó per treballar perquè no tornassen gallofos, per ço me vull contínuament exercitar, perquè sempre

estiga occupat". Per lo semblant, com ve la terça mala dona, qui·s nomena Malícia, yo li dich: "Germana, la bèstia domèstica no deu ésser brava sinó molt simple e benigne a son amo, car si son amo li dóna vuy una bastonada, l'altre li dóna bé a menjar ý li procura palla ý civada, la bèstia prest se oblida del mal que li han fet ý fa, segons la sua possibilitat, falagueries al senyor. Axí mateix, la bèstia no ha enveja de les altres si tenen millor recapte hó no, ni si són més valents hó no, o si son amo té major amor a l'altre, sinó que va simplement, car sap que son amo, portant ella la càrrega ý faent lo que és mester, com vendrà al vespre, haurà axí mateix la sua porció de civada com la millor bèstia, segons la sua condició. Ni tanpoch no·s cura si les altres caminen poch, ni si van per camí hó no, ni cura de judicar les altres, ni de menysprear les altres, sinó de caminar ý fer son camí, mes, emperò, com veu que alguna li passa davant e que camina, ella se esforça de caminar ý que vaja ab aquelles qui van primeres. Per lo semblant, no s'atura a murmurar de les altres, ni dir mal de son amo, ni de

nengú, sinó que cure solament de sí mateixa". Axí mateix, an aquella filla de la terçera mala dona, qui és Judici temerari, yo li dich: "La persona qui és esclava ý cativa no deu judicar ni menysprear sa senyora ni les sues filles ni pensar mal de elles, car no·s pertany de les catives sinó servir e no pus, e deuen ésser molt benignes, humils ý mansuetes ý comportar a les senyores. E axí vull yo fer, car no vull pensar ni cogitar en mon cor ni judicar ninguna persona sinó de totes presumir lo bé e no lo mal, car axí ho tinch promès al meu senyor, qui és Amor_de_Déu". Veus ací —digué Humilitat— com ab la gràcia de Nostre Senyor ý ab lo adjutori de mon marit yo tinch victòria de mos enemichs e só senyora de mi mateixa, que en sert és gran cosa. Capítol ·VIII· Com lo dit religiós hagués scoltades les paraules de Humilitat, sentí en sí molt gran consolació del parlar de Humilitat e digué: —Senyora molt reverent, ara conech per experiència ésser

verdader lo que moltes vegades havia ohit dir ý comptar, ço és, que humilitat conté en sí tota virtut, pau, repòs, consolació ý alegria, car sens aquesta conech ara no ésser res les altres virtuts. Emperò, prech-vos me doneu licència que yo puga parlar ab aquestes vostres filles, car molt ho desije e voldria conèixer molt aquelles.— Respòs Humilitat: —Molt me plau ý só molt contenta parleu ab totes. Anau —digué Humilitat a la sua serventa—, portau a mossènyer per totes les cel·les ý mostrau-li totes les monges.— Près comiat, donchs, lo desijós religiós, de Humilitat, e ja fon aquí la moça dient-li: —Anem, mossènyer.— E aportà·l a la cel·la de la primera filla de Humilitat, qui·s nomenava "Confessió de sí mateix", la qual ab molta alegria rebé lo religiós e féu-lo posar prop de sí. Assentat, donques, Desijós al costat de la verge digué-li: —Digau-me, donzella, quina és vostra condició?— Respòs la donzella: —La mia condició és que quant me vull aconsolar prench la serventa de casa, qui·s diu No m'í done res, ý, pus vaig en comnanyia sua, volentés confés la que só e tal com me

conech e tal com me veig.— Molta consolació près lo religiós ab la filla de Humilitat per ço com era molt enemiga de mentida, de fingiment e ypocresia, e prenent d'ella comiat anà-se·n a la cel·la de la segona, qui·s nomena "Desig de menyspreu", e, aprés de haver-la saludada,digué-li: —Digau-me, donzella, quina condició és la vostra?— Dix la donzella: —La mia condició és desijar menyspreus e vituperis e ésser tenguda per vil e poch estimada e que no fassen cas de mi. Ý desig coses vils ý pobres e menyspreades per les altres persones. Ý açò tot per Amor_de_Déu.— Molt se maravellà Desijós com li digué que desijava menyspreus e ésser viltenguda, com açò sia contra tota humana costuma, e molt la tengué per virtuosa com digué que ho fehia per Amor_de_Déu, e prenent comiat de ella anà-se·n a la cel·la de l'altra germana sua, qui·s nomenava "Goig de menyspreu", la qual molt volenters lo rebé e féu-lo asseure prop de ella. —Digau-me —digué Desijós—, quina condició és la vostra? —Yo —digué ella— me alegre com só menyspreada e vituperada ý escarnida, com tinch coses de poca valor, ý açò per

Amor_de_Déu.— De les quals paraules estigué molt maravellat, Desijós, de la virtut de esta verge. E digué-li Desijós: —Digau-me, donzella, com poré yo venir en la vostra virtut, car yo veig en mi tot lo contrari que vós teniu, per ço com, si·m maltracten hó menyspreen hó vituperen, no me n'alegre, ans me n'enuge e me·n sent molt trist.— Dix la donzella: —La causa del que dieu, mossènyer, és que vós no teniu ninguna humilitat, la qual està principalment en no fer ningun cas de sí mateix, posat que hom sia qualsevulla persona. E tanbé és la causa perquè vós estau ple de amor de vós mateix ý de pròpia reputació, car si no fos açò, vós no us donaríeu en aquexes coses com si no fos res, per molt que fessen ni diguessen ni us tinguessen per quisvulla. Emperò, pus Nostre Senyor vos hic ha aportat en aquesta casa, ý ateneu bé, que assí vos giraran la pell ý vos faran altre que no sou si, emperò, vós voleu ý vós hi disponeu ý ajudau, car sapiau que Amor_de_Déu no·l podeu trobar sinó sols per aquest camí. Capítol ·IX· —Veu-me açí aparellat —digué Desijós— en fer tot ço que·m consellareu. —Si vós voleu haver la mia virtut —dix la verge— és menester primer poseu dins vostre cor e voluntat aquesta germana mia, la qual ja primer haveu vista, qui·s nomena Desig_de_Menyspreus, e que freqüentadament penseu dins vós mateix ý digau: "Yo vull de açí avant desijar de ésser menyspreat, vituperat ý scarnit per Amor_de_Déu". Ý si vós fermau aquest desig dins vostre cor ab una corda, molt fort, de oració ý estudi, vós, a poquet a poquet, podreu haver a mi avesant-vos-hi. E no us maravelleu si en lo principi sentiu algun contrast de la vostra voluntat, car sempre los principis tenen molta ý gran difficultat, car lo principi és més de mija obra. Emperò a poch de temps la vençreu e vendreu a alegrar-vos com algú vos dirà hó farà ço que vós desijau e vós vos sou esforçat, ço és, menyspreu ý dejecció. Car sapiau una cosa: que nengú no pot ésser verdader humil si no és just. Ý aquell qui no desija

escarns, menyspreus ý vituperis no és just. E açò jo us ho donaré entendre, car serta cosa és que aquell és just qui desija que a cada hú sia donat ço que li pertany. Donchs, com a l'home no li dega ésser donat sinó menyspreu ý vituperi, segueix-se que qui no desija vituperis ý escarns no és just, com no desija ço que és seu.— Dix lo religiós: —Provau-me, vós, que a l'home no li pertanga sinó vituperi. —Plau-me, mossènyer —digué la donzella—. Serta cosa és que lo home, de sí mateix, no és sinó mal, com mostra la experiència quottidiana per los grans mals ý culpes que comet. E si, emperò, té alguna santedat hó virtut, no és de sí mateix, car lo bé que té, per poch que sia, és de Déu, ý de Ell devalla, e lo mal ý misèria té per sí mateix. Donques, per sant que sia, no deu desijar ésser lohat ni estimat del bé que en sí té, com no sia seu, sinó que Nostre Senyor lo y ha posat ý per ço deu desijar que Nostre Senyor, de qui és tot bé, sia amat, honrat, lohat ý que ell sia menyspreat, car açò li pertany. Donques, si la persona, per santa que sia, justament e deguda desija menyspreus ý vituperis,

quanta sens justícia fa la persona viciosa ý peccadora que no desija açò! Emperò, per la molta malícia que en ells habita, desijen ý procuren ý fan lo contrari, desijant grans lahors e grans estimes de altres semblants de ells, ý açò en gran confusió ý damnació de les pobres ànimes sues. Ni pense, qualsevulla persona qui peccadora sia ý miserable, fassa gran virtut ni gran cosa que desije ésser menyspreat ý vituperat ý escarnit, car fa açò que deu ý és obligat a fer.— Molt contentà al religiós lo parlar de dita verge, e digué-li: —Feu-me tanta charitat que·m digau quina cosa me pot induhir en aquest bon desig.— Respòs la donzella: —Mossènyer, dos coses són qui vos hi aportaran. La primera és Amor_de_Déu. La segona és aquell sanct propòsit qui és marit de nostra mare. Capítol ·X· —Encara —digué la verge al dit religiós—, mossènyer, si vós feu açò que yo vos diré, poreu molt aprofitar en aquesta casa e més fàcilment

aconseguireu la mia virtut.— Dix Desijós: —Plau-me de fer açò que vós me consellareu de bona voluntat. —És menester que fassau compte, com és per lo semblant veritat, ý posau dintre vostre cor que Amor_de_Déu, que vós tant desijau ý a qui tant de bé voleu, en tot aquest món no té major enemich ni qui més a ell contrari sia ni pijor vulla que vostre cors. E per ço contínuament, de matí ý de vespre, digau parlant a la vostra ànima axí: "O ànima tant amada mia, veja yo com vuy, en aquest dia, avorriràs aquest malvat enemich del teu dulcíssim ý amat Senyor ý Creador e com desijaràs, ànima mia, que sia menyspreat, vituperat, scarnit, affligit, confús ý envergonyit". E com vindrà al vespre digau axí mateix: "Vejam, ànima mia, vuy, en aquest dia, ¿has hagut en hodi, menyspreu e avorriment aquest malvat enemich del teu Senyor?, ¿ý com has desijat que sia estat vituperat ý confús?, ¿e com te és estudiat e mirat en no perdonar-li en res sinó ésser-li cruel perseguidor en totes coses?". Si açò feu vós, pare, açò abasta —encara que per ara no tingau altre exercici— en aportar-vos a gran humilitat ý

perfecció, car aquest sol ý continuat exercici, que tostemps aneu derrera aquest enemich, vos portarà un desig que desijareu ésser menyspreat e viltengut. E com algú vos dirà hó farà ço que vós desijau, lavors tindreu a mi alegrant-vos de menyspreus e vituperis e injúries. E direu: "Gràcies fas a Nostre Senyor que·m venja de aquest malvat enemich del Senyor".— Molt restà aconsolat, Desijós, de la instrucció de la verge, e, presa licència, anà-se·n a l'altra cel·la, ahon estava una altra donzella filla de Humilitat, lo nom de la qual era "Simplicitat". Capítol ·XI· Simplicitat rebé lo dit Desijós ab molta alegria e féu-lo asentar prop de sí. E digué Desijós: —Digau-me, donzella, quina és vostra condició?— Simplicitat dix: —La mia condició és que ab tothom vaig simplament e plana, ý clarament, axí com se anava davant Déu. E de quant veig ni hoig no pens mal, sinó que crech que tot va molt bé e sanctament. E no suspit mal de nengú, sinó de mi mateixa, car tostemps me tinch per sospitosa, e vaig vellant sobre

mi ab un "Ull de prudència" que sempre porte ubert perquè millor puga de mi apartar mal ý per ço que nostra mare, ço és, Humilitat, sia virtuosa. —¿Com —digué Desijós—, no seria virtuosa sens tal "Ull de prudència"? —No —digué la verge—. car simplicitat sens prudència no val res. E jo tinch tres coses en les quals és menester vaja simplament: la primera és en lo pensar; la segona en lo parlar; la terça és en lo obrar, car no me agrat de obrar coses belles ni pintades ni curioses sinó simples. Car lo obrar de simples coses conserva molt lo meu cor en humilitat e lo contrari és perill que no m'escamp e gire a vanitat e curiositat, les quals me lançarien de casa?— Dix Desijós: —¿Yquè és la causa perquè vos lançarien de casa?— Respòs la donzella: —Yo us ho diré, pare. Sapiau, que nostra mare me té açí en casa e m'à donat per offici e vol que no faça altra cosa, ni me ha ordenat per altre bé, sinó per guardar dos pedres precioses qui són "Puritat" e "Innocència", les quals són de tanta virtut e valor que no·s podria dir. Car per haver aquestes pedres precioses fon edificat ý fundat

aquest monestir e tots quants són per aquest desert. E tot quant fem en casa és per mantenir les dites joyes hó pedres precioses ý guardar aquelles. Ý per ço, si dexe entrar per la porta del cor, hó de la boca hó de la obra, a curiositat e vanitat, elles se·n porten la joya. Per ço, si algú de casa no ordena tot quant pença, diu hó fa, en haver aquesta joya, no sap lo que fa.— Ohides les paraules de la donzella, Desijós digué: —Digau-me què voleu fer de aquexes margarites, majorment com me parega que vosaltres sou pobres ý per ço passau perill que avarícia no entre en vosaltres.— Respòs la donzella: —Mossènyer, no passam perill nosaltres de avarícia, car encara que en amar e desijar altres béns temporals que són per lo món puga ésser ý és engan, ý pugam passar perill, ý passem de fet, de avarícia, specialment segons la fi per què ho amam hó desijam, emperò en haver aquestes joyes, co és, "Puritat" e "Innocèntia", no podem ésser enganats. La causa és perquè tot se fa purament per haver Amor_de_Déu, en la qual no s'í pot mesclar la tinya de mala intenció, com fa en los altres béns, car aquestos, ço és, "Puritat" e "Innocència",

estan amagats dintre lo secret del nostre cor e ningú no sab hon són sinó aquell qui les ha.— Dix Desijós: —¿Com no s'í pot posar tinya, si aquell qui té dites joyes de "Puritat" e "Innocència" les mostra defora? —No —digné la donzella—, car aquell qui les mostra ý vol que altri les veja ja no té aquelles pedres precioses. Car obrint ell la porta, Temor de Déu, qui és porter, no y és, ý tan prest com ell ha ubert per voler-les mostrar, Vanglòria, qui stà a la porta, les furta. E per ço moltes vegades Nostre Senyor les amaga de aquell mateix qui les té e li fa creure que no les té, perquè "Presumpció" ý "Reputació", qui estan amagades dins lo cor, no les hi furte[n], ý lavors les té millor e secretes. Capítol ·XII· Ab grandíssima atenció e alegria escoltava lo religiós la donzella, e digué-li: —Gran plaer hé pres, donzella, en vostres paraules, emperò yo us vull pregar me façau tanta charitat, me digau quines coses valen per haver estes pedres precioses e, aprés de haver-les hagudes, ab què les poré conservar ni què és la cosa ab què·s poden perdre. —Yo us diré —dix la donzella— lo millor remey per haver aquelles ý conservar-les és aquest:

fugir ý tancar la porta de les concupiscències, car en molta conversació ý molt parlar e molt ohir no·s poden molt guardar sinó ab molt treball. Car sapiau que la nostra ànima és axí com la cera, la qual, quant és compremida ab algun sagell, per força resta asenyalada de ço que li posau desobre, ço és, del sagell. Lo semblant és del vexell en lo qual, si posen pegunta hó altre semblant cosa, és diffícil no reste sollat de la dita pegunta. Emperò, per tal com estar açí en casa sempre és cosa impossible, en silenci ý solitut, per ço com nostra mare nos fa fer ara açò ara allò ý anar deçà ý dallà, ý per ço nos és forçat de veure e ohir e parlar moltes coses, per ço qui no vol perdre dites joyes de "Puritat" e, "Innocència" és cosa necessària porte a mi al seu costat. E anant ab mi no tema de perdre aquelles, posat que vaja per mig del món, car, com jo vaig ab ell, per la simplicitat porte tot a bon fi ý escuse totes coses. —Molt vos prech —digué lo religiós a la donzella—que·m poseu algun exemple perquè millor perceba lo que m'haveu ara dit ý millor ho puga posar dins mi.— Dix

la donzella: —Maravell-me de vós, mossènyer, com sou persona de tant poca capacitat ý ingeni; car, segons veig, yo us tinch a mastegar lo boçí. —No us maravelleu, donzella —digué Desijós—, car a les persones simples ý de poca experiència, com só yo, molt val la pràtica ý exemples. —Jo us diré —digué la donzella—, mossènyer, qui vol en totes coses guardar innocència ý simplicitat —les quals són fi inmediat de les virtuts ab les quals se aconsegueix lo ultimat fi, ço és, amor de Déu ý perfeta caritat— és menester que fuge ý tanque les portes. E si, per sort, és tant dificultat ý penat que no ho pot fer, prenga a mi e pose·m al seu costat. E primerament, en les coses que veurà, pose a mi, Simplicitat, en lo ull dret. E si lo ull esquerre voldrà mirar ab concupiscència, cobejant alguna cosa, hó ab judici, judicant mal de son prohisme, deu portar aquell cobejar hó maljudicar a l'ull dret, que és Simplicitat, no cobejant ni maljudicant de son prohisme.— Dix Desijós: —Digau-me, ¿ý com se miraran totes coses ab "Ull de simplicitat"? Prech-vos me·n doneu un exemple. —Plau-me

—dix Simplicitat—: És menester a vós, mossènyer, que, en quantes coses vejau, fassau un simple estudi ý pensament que tots los hòmens ý dones del món, religiosos e religioses, són àngels ý fills de Nostre Senyor e que totes les creatures són òrguens e instruments ab los quals Nostre Senyor és contínuament lohat, benehit ý honrat, e per açò són creades. E axí, tot quant veurà de son prohisme ab l'ull dret —ço és, Simplicitat— lo escusarà ý comportarà. E de quantes creatures veurà, a les quals lo nostre "Ull de concupiscència" és inclinat a cobejar, ell ne loharà Nostre Senyor ý dirà dins sí: "Yo no vull cobejar ni desijar esta creatura, car lo Senyor no la ha creada per mi ni per ço que yo la tinga cobejar sinó perquè en ella conegués a Nostre Senyor ý en aquella lo lohàs e amàs e benehís, ý no cobejàs ni judicàs". Semblantment, en açò que farà e dirà, prenga a mi al seu costat ý ab mi fassa totes coses ab simplicitat, ý ab aquella parle per lo semblant.— Dix Desijós: —Donzella, ¿com no és fet simplament tot quant hom pensa fer simplament, cosevulla que sien fetes tals coses?— Respòs Simplicitat: —No és menester, mossènyer, que tot açò que hom diu

simplament e fa, tal cosa que sia feta simplament, ans en cert, pare, moltes vegades és lo contrari, que són fetes tals coses grosserament ý ab poca discreció. Emperò quant açò que la persona fa hó diu degudament ý ab circumstàncies de temps, de loch, manera ý persona que fer-se deu, si hom les fa lavors, hó diu, purament per amor de Déu ý per profit del pròxim hó de la comunitat, açò és anar ab mi sempre —dix la donzella, ço és, Simplicitat. Qual ni quanta fon la consolació que rebé Desijós del parlar de Simplicitat ý de la sua doctrina, no bastaria ploma a exprimir. E, presa licència de Simplicitat, anà-se·n a la cel·la de l'altra filla de Humilitat, que·s nomenava "Pobretat". Capítol ·XIII· Pobretat rebé ab gran alegria ý consolació a Desijós e féu-lo seure prop de sí. E com fon assentat, dix-li Desijós: —Donzella, molta és la consolació que yo tinch en estar en vostra companyia ý la causa és perquè un cavaller que yo vaig cercant, ço és, Amor_de_Déu, vos ama molt, ý per ço vos prech me digau vostra condició. —La mia condició, pare, és aquesta: que

yo no tinch res ni vull tenir ninguna cosa, ni desig per lo semblant, ý açò és tot per Amor_de_Déu, lo qual me ama molt e yo ame a ell, ý, perquè li pense fer servici de açò, yo me aconsole molt en no tenir res. —Digau-me, donchs —digué Desijós a la donzella—, en què és la vostra consolació ni en què preneu alegria. —Alegria ni consolació, major bé ni major riquesa, yo no puch trobar en lo món, sinó en no tenir ninguna cosa ý ésser pobre, ý açò tot per Amor_de_Déu. —Molt estich maravellat —digué Desijós— car, segons me han dit, aquesta casa ha feta ý fundada lo més rich e pus notable senyor, ý generós, que al món sia, ¿per què comporta ni vol que ací estiguen persones pobres ý freturoses, ni puch pençar quin servici li·n feu vós de aquesta pobretat?— Respòs la verge: —Yo us diré: aquell Senyor qui ha fet aquest monestir és Senyor de tot lo món e té tot lo tresor del món en les mans sues, emperò vol que nosaltres siam pobres, com li sia una cosa molt graciosa ý agradable, perquè no posem amor en cosa de aquest món sinó tan solament en Ell. Ý per ço que

nostre cor sia franch e desliure ý sens ància de les coses del món, per ço que millor façam lo seu servici ý lahor e perquè no·ns penem de la pèrdua hó alegrem en lo guany de les coses de aquest miserable món sinó que la nostra ànima estiga quietada ý reposada, sens basca ni congoxa, e que sempre estiga alegre en Ell, car la sua amor és cosa molt delicada, que no vol estar sinó en loch sol, net ý de quietut. —Digau-me, donzella —dix Desijós—, ¿quina és la major consolació que us dóna aquesta virtut de pobretat? —La major consolació —digué la donzella— és que sempre só contenta del que tinch, ý, per poch que tinga, ab aquesta me tinch per rica. —¿Quin profit ne haveu —digué Desijós a la donzella— de pobretat?— Respòs la donzella: —Lo major profít que jo tinch de pobretat és quietut e repòs d'esperit ý per ço és molt amable, car aparta de nosaltres totes àncias ý solicituts del món, e·ns fa estar ab molta quietut e desliure per fer lo offici perquè és creada qualsevulla persona, ço és, amar, lohar ý benehir Déu, ý per ço verdadera pobretat d'esperit més està en lunyar lo

cor de les coses de aquest món que en altra cosa. —E quina és la major virtut que teniu? —digué Desijós. Respòs dita donzella: —La major virtut que jo tinch és que per Amor_de_Déu no vull tenir ninguna cosa en propi, ni encara en comú, ý aquesta és la major perfecció que jo tinch, ý virtut, ý aquest és lo més segur camí del món per aquest temps en què som vuy en dia. Ý la causa és perquè és refredat molt, en les persones del món, lo amor de Déu ý encesa la malícia, car és tant inclinada nostra affecció en coses riques, sumptuoses ý curioses, que ab molta difficultat pot hom tenir sí mateix que la nostra voluntat no s'acoste en amar desmesiadament, poch hó molt, coses que són contra mi, que só Pobretat, ý per açò deu hom apartar lo foch de la stopa, ý tot açò per Amor_de_Déu. Car Amor_de_Déu, entre totes quantes ama en lo món ý en los hòmens, és a mi, ço és, Pobretat, com ell la haja molt predicada ý praticada en lo món. E en aquesta molts van enganats, car pensen no tenir affecció en ninguna cosa emperò, si ho posen a la experiència, no se·n contenten molt,

car bé volen ésser nomenats pobres sols no tinguen penúria de res. Ý no pensen en lo Senyor, qui era Senyor de totes coses ý no podia haver ningun empax de riqueses quant en la sua affecció. Emperò Ell volgué tenir la més alta pobretat que fos en lo món, car volgué que la sua nativitat fos en loch no seu, posat en draps pobres. Ni casa ni habitació volgué tenir. Ni en la sancta creu no tenia loch hon reclinàs lo seu cap. Volgué que lo seu cors fos posat en sepulcre de altri. Ý açò per exemple de nosaltres. E axí mateix la sua beneyta mare ý dexebles. Veus ací, donchs, pare, la mia gran virtut. Capítol ·XIV· Molta fon la consolació que rebé Desijós de la doctrina de Pobretat. E, presa licència, anà-se·n a l'altra cel·la de una verge que·s nomena "Obediència", la qual lo rebé ab molta alegria, a la qual féu Desijós molta reverència per ço com era verge de molta lahor ý molt amiga de Amor_de_Déu. E com Desijós li volgués besar la mà ella no u comportà, car no s'agradava de honres. E digué-li Desijós: —Quina és vostra condició?— Respòs la

donzella: —La mia condició és voler sotsmetre ý cativar a mi mateixa, ço que fa la virtut de obediència qui és en mi, com sia la mateixa virtut. Car teniu per sert que a vós, qui sou religiós, ni a mi, qui estich en aquest cenobi, no aprofitaria la virtut de pobretat sinó molt poquet si no és en nosaltres aquesta mia virtut, ço és, de obediència. Ý la causa és perquè més noble cosa és renunciar a la pròpia voluntat ý voler-se cativar que no renunciar a les coses temporals, car tota la perfecció de la vida religiosa està en abdicació de la pròpia voluntat. Ý per ço, si vós voldreu, pare, trobar aqueix senyor que sercau, treballau tot lo possible en les vostres voluntats renunciar en mans de les persones a qui és donat. —Molt me plau —digué Desijós a la donzella— de praticar ab vós, car par-me que és molta la vostra perfecció. Car fàcilment renuncie la persona a les coses temporals, emperò és molt diffícil abnegar sí mateixa ý la pròpia voluntat, la qual cosa me par que vós feu, ý és axí en sert. Emperó digau-me, virtuosa donzella, en què poré yo conèixer que yo tinga aquesta

tant noble virtut vostra, ço és, obediència.— Respòs la donzella: —Pare, en dos coses ho poreu conèixer. La primera és quant vós fareu ab molta alegria tot ço que vos serà manat per los qui són vostres prelats, car yo sempre tinch ý fas la voluntat de la nostra senyora ý mare abadessa, car pens que en totes coses que ella me mana, pus só serta que no és contra Amor_de_Déu, ans és tot per Amor_de_Déu, tinch cregut que Nostre Senyor ho mana tot. Ý per lo meritar m'és molt millor la obediència que no sacrificis ni altres coses, car no és cosa a Déu tant agradable quant és la obediència sancta, car més plau a Nostre Senyor una simple obediència que totes altres virtuts, ý, tenint aquesta, no és persona ab qualsevulla altra virtut que camín tant dret quant fa lo obedient verdader. Per aquesta causa és menester que vós, pare, qui voleu trobar Amor_de_Déu, donau-vos tot a obehir ý, tant prest com sentireu la voluntat de la supèrbia vostra, pensau que és voluntat de Déu. Ý per açò no tardeu en fer la sancta obediència, car axí ho fas yo. Car qualsevulla cosa que yo tinga

a fer e mane a mi la senyora mare abadessa, molt prest dexe totes coses ý la obeesch. Ý no solament manant hó dient-m'ó, mes encara en sentir la sua voluntat obeesch ý no espere que m'ho diga. E axí és menester vós fassau, si voleu trobar Amor_de_Déu, proposant sempre en vostre cor voler devotament hobeyr, car per difícil que vos sia la cosa, tenint vós aqueix cà que portau, ço és, "Bona voluntat", la cosa que us semblarà impossible vos serà feta possible ý fàcil de fer. La segona cosa en què vós, pare, conexereu que vós teniu a mi al vostre costat ý que vós teniu aquesta virtut és quant vós no volreu fer ni fareu ninguna cosa per vostra pròpia voluntat ni auctoritat, sinó sols fassau lo que us serà manat. Car moltes vegades ve contra nosaltres una mala dona qui·s diu "Pròpia voluntat", la qual porta moltes persones a perdre, specialment aquelles persones qui la volen seguir, ý per ço, pare, si vós voleu fugir ý evitar tal perdició, levau aquesta mala dona de vós. Ý, si ho feu, no temau cosa del món, car la propietat de aquesta dona, pare, és que fa que lo bé que hom fa hó qualsevulla altra cosa que hom fassa, quant és feta per la pròpia voluntat, ja

aquella obra no és bona. Tant de dejunis, disciplines, abstinències, treballs corporals, com portar silici, ý semblants coses és per pròpia voluntat ý no de superior, no és virtut. Açò tenim per eximpli del nostre Redemptor, qui no vingué a fer la sua pròpia voluntat sinó la del seu Pare eternal. Axí, pare —digué la donzella—, és menester que fassau la voluntat del vostre pare spiritual, ço és, lo prelat, ý en aquesta manera trobareu Amor_de_Déu.— De quanta jocunditat fon ple lo dit religiós no bastaria yo explicar, majorment que per ell satisfeyen molt les paraules de la donzella, per ésser ell religiós, e reputà la donzella de molta perfecció. E fetes moltes gràcies de la gran informació sua, anà-se·n per visitar la altra filla de Humilitat, la qual era darrera, lo nom de la qual era "Castedat". Capítol ·XV· Castedat rebé ab molta cortesia a Desijós ý ell li féu molt gran reverència, car sabia molt bé que Amor_de_Déu la amava molt. E digué-li Desijós: —Donzella, feu-me charitat me vullau dir la vostra condició.— Respòs Castedat: —Só molt

contenta, pare, car sapiau que yo só filla de Humilitat, ý tinch per marit un gentilhome qui·s nomena Guarda_cor. Ý tinch dos moçes qui·s nomenen Abstinència ý l'altra se anomena Vergonya —car les coses precípues per guardar castedat són abstinència ý la vergonya.— E sapiau que mon marit té un patge, lo nom del qual és Guarda_sentiments. Ý aquest patge no·s parteix may de mon marit, ço és, de Guarda_cor, lo qual patge portava en sí tres coses. La primera era un fre, la segona era una pedra, la terça era un ferrollat.— De la qual cosa estigué lo dit religiós admirat, e digué-li: —Digau-me què és lo que portau ni per què són.— Respòs lo patge: —Mossènyer, estos instruments són per a mon amo, qui·s diu Guarda_cor. E sapiau que aquest fre és per domar una bestiola que té mon amo, la qual, posat que sia de poca estatura, si ella se desfrena ý se solta, a tothom enderroca e fa molt de mal, ý no basta aturar-la sinó Temor_de_Déu, qui és porter nostre. —Ý com se diu aqueixa bestiola? —digué Desijós. Dix lo patge: —Mossènyer, aqueixa se diu Lengua, car la

lengua és poquet instrument, emperò és molt gran ý semblant al foch, que encara que lo foch sia poquet emperò crema molt; axí és de aquesta lengua, car la mort ý vida tota està en mà sua. Axí mateix, mossènyer, haveu de saber que aquest ferrollat no és per aldre sinó per tancar la porta de casa, per tal que les monjes no se·n vajen. Car sapiau que si aquest ferrollat no tanca la porta, no tendríem açí religió. —Com se diu aquest ferrollat? —digué Desijós. Respòs lo patge: —Mossènyer, lo seu nom és Silenci, car tota persona religiosa, ý qualsevulla altre, que no té silenci refrenatiu de la lengua de aquest, vana és la sua religió, com lo silenci no sia may contra Amor_de_Déu ans sempre és en adjutori seu. Per lo semblant, aquesta pedra que porte açí és per tapar un forat qui està detràs casa, qui·s diu Ohir, per ço com no y entren ladres, car si yo no tenia aprop la pedra, tots seriam perduts. La pedra aquesta és Jesuchrist, la consideració del qual sempre deu estar a la orella del cor perquè hom no l'offena. Aquest vel que porte és per tapar l'ull esquerre, que no és aldre sinó

Sensualitat, car l'ull dret no és menester que sia tapat, com no sia sinó Simplicitat, la qual no porta mal en casa, sinó tot profit. Emperò l'ull esquerre, de sensualitat, té molt més presta e viva e més penetrant que no lo dret, ý per açò és menester tapar-lo ab aquest vel. —E per què tapau aqueix ull? —digué Desijós. —Per ço —dix lo patge— perquè és molt maligne ý fa ací molt de mal, car fa venir ací dos males dones qui són molt enemigues de la mia senyora, ço és, Castedat. —E qui són aquexes dones —digué Desijós. —Mossènyer —digué lo patge—, la una se nomena Cobejança ý l'altra se diu Judici_mal, les quals fan fugir Amor_de_Déu ý lançen-lo de casa. E per ço, quant yo tinch l'ull esquerre tapat, de sensualitat, encara que los tinga uberts no veig res, car encara que alguna vegada yo mire, pus és tapat l'ull esquerre. Ý aquesta pedra porte molt freqüentadament en la boça ý no vull parlar, ý encara que·m diguen que sia mut no m'í done res, car fas-me mut per amor de Déu.— Digué Desijós: —Digau-me, patge, ý quin servici feu vós a vostre amo per fer-vos mut? —Molt gran servici li·n fas —digué lo

patge—, car per aquestes portes se perden ý se·n van dos pedres precioses de què vos parlà la filla de la nostra senyora, ço és, Simplicitat, les quals pedres són Puritat e Innocència. Les quals pedres guardades —dix lo patge—, la mia senyora, ço és, Castedat, està molt al segur, com totes les coses per mi nomenades sien uns defensius molt singulars, tant per guardar la castedat virginal, que és estament molt altíssim, com encara per guardar la vidual, qui no és tan alt, ý per la conjugal, que és més inferior, ý açò, ço és, la perfecció de aquestos estaments, se mostren en la paga que quiscú rebrà per ells. Capítol ·XVI· Desijós rebé molt gran consolació en conèxer la companyia de Castedat, e, prenent licència de la donzella, va exir defora e digué a la serventa qui l'acompanyava: —Digau-me, ¿teniu altra casa, ací en aquest palau, que m'hajau de mostrar?— Respòs No m'í done res: —Pare, si bé haveu mirat lo que ací haveu vist, ý posau per experiència, complidament vos bastarà per trobar Amor_de_Déu. Emperò vull-vos mostrar un arbre que tenim en aquest

monestir, molt singular, ý lo fruyt molt més preciós.— E prengué per la mà a Desijós ý portà·l al loch hon estava dit arbre, lo qual com lo veu, Desijós estigué admirat de la nobilitat ý excel·lència de l'arbre ý, molt més, en sert, de la varietat del fruyt, car lo dit arbre tenia dos maneres de fruyta. E digué lo religiós a la donzella: —¿Com se nomena aquesta fruyta de aquest arbre tant bell?— Respòs la donzella: —Pare, esta fruyta nomenam nosaltres Defidentia sui —ço és, "Desconfiança de sí"— ý l'altre nomenam Confidentia Dei —ço és, "Confiança de Déu"—. Aquest fruyt se·n porten tots los qui açí vénen, car si no se·n portaven aquest fruyt poch los aprofitaria venir açí, ý poch aprofitarien en aquesta que·s diu Casa de Humilitat, la qual té aquest fruyt, car la humilitat fa que hom no té confiança en sí sinó en sol Déu.— Digué Desijós: —Donzella, feu-me gràcia me·n doneu de aquest fruyt, pus és tant preciós. —Plau-me —digué la donzella—. Menjau a vostre plaher del primer, ý menjau-ne tant com vullau ý pugau menjar fins a tant siau saciat; no temau vos puga fer dany sinó molt

profit. De l'altre, fareu d'esta manera: que·n prengau tant com sia a vós possible en les mans portar, ý si no basten les mans posau-hi les mànegues del vostre hàbit, car aquí ne porà caber molt ý aquest vos bastarà fins a tant hajau trobat Amor_de_Déu, que vós molt desijau.— Molt complidament menjà Desijós del fruyt del dit arbre, ço és, de Desconfiança de sí, ý ab les mans e mànegues de l'hàbit se·n portà del segon, ço és, Confiança de Déu, per lo camí per hon devia caminar. E digué a la verge: —Donzella, feu-me tanta de gràcia que·m mostreu aquell camí curt hó senda que·m diguéreu perquè més prest puga trobar Amor_de_Déu.— Respòs la donzella: —Pare, molt me plau de mostrar-vos aqueix camí, car, segons veig, vos sou molt bé instruït açí ý estau aparellat per caminar e dispost per trobar Amor_de_Déu. Emperò perquè tinch molta temor que [no] sapiau lo camí e, anant vós sol, tinch cregut que erraríeu lo camí si no aportàveu companyia, ý per ço vos vull donar una bona companyia de aquesta casa que se·n vaja ab vós, car no us basta lo cà gros que portau

ab vostra companyia. Car sens animals venenosos ý pestíferos, per aquest camí ha molts camins torts ý molts barranchs, e ladres, per lo semblant, molts, qui estan per lo camí, qui enganen la gent; per ço serà bo que no fieu solament del cà, per bo que sia.— Digué Desijós: —Donzella, pus tanta charitat me voleu fer, donau-me lo qui us semblarà millor per aquest camí, perquè yo no m'haja de perdre, car, segons lo que dieu, molt perill ne passe. —Preneu lo porter —digué la donzella—, qui és home del ferro, ço és, Temor de Déu. E, si voleu que may vos dexe, preneu una filla sua que·s diu "Vergonya". Ý, si no voleu perdre may aquesta, preneu una bona vianda qui la farà estar ab vós, qui·s diu "Sursum corda", y donau-li sovint a menjar de aquesta molt preciosa vianda. La segona companyia que vós portareu serà Simplicitat, ý ab aquesta companyia anireu molt segur. Avís-vos, emperò, que si per ventura perdíeu a Temor de Déu e a Simplicitat no dexeu lo cà que portau, car si li donau a menjar de aqueix fruyt que portau, ço és, Confidència de Déu, ell vos ajudarà a trobar la dita companyia. E com sereu defora casa

pendreu a mà esquerre una senda hó dreçera, la qual és dreçera per anar al loch hon està Amor_de_Déu. —E com se diu aqueix camí hó senda?, donzella —digué Desijós—, perquè si la perdia hó me exia de camí sàpia demanar de ella.— Respòs la donzella: —Pare, aqueixa senda hó dreçera se diu "Pasciència", que és senda curta qui va de Casa de Humilitat a "Casa de Charitat". Coman-vos al Senyor —digué No m'í done res al religiós, e partí·s de ell. Capítol ·XVII·, qui mostra la senda per la qual deu caminar qualsevulla persona qui és desijós de amor de Déu. Desijós molt anava alegre quant se partí de Casa de Humilitat, en la qual se era molt complidament saciat de la fruyta, ço és, de Desconfiança de sí, ý encara del que aportava en les mans ý mànegues, ço és, Confiança de Déu, e ab la bona companyia que portava, ço és, lo cà gros, que no és sinó Bona voluntat, que li anava a l'un costat, ý a l'altre costat venia lo porter, ço és, Temor de Déu, e davant sí aportava a Simplicitat. E ab aquesta companyia començà a caminar molt alegrament per la senda

hó dreçera de Pasciència. E en lo principi li paria a Desijós lo camí ésser molt aspre ý terrible —encara que fos curt— ý molt pedrós e ab moltes spines. E digué a Simplicitat aquestes paraules: —Simplicitat, molt estich maravellat de aquest camí car en sert és molt aspre ý dur, e açò en tanta de manera que no tenia cregut may, car en sert yo estich tot espantat.— Respòs Simplicitat: —No us maravelleu del camí com és tant mal, car per açò li han posat nom Pasciència, car si no fos axí treballós ý ple de pedres ý spines no tenguera aquest nom. Ni la casa ahon va fóra tant preciosa, ni tant amada, si lo camí fos bo e pla ý tothom hi fóra pogut venir a plaher. Emperò perquè lo camí és tant mal no y vénen açí sinó persones molt sperimentades ý provades, ý no és maravella com sia un comú vulgar en castellà: Que no ay atajo sin trabajo. Y pus vós haveu volgut pendre aquesta dreçera, és menester tingau bon esforç ý comporteu lo camí, pus dura molt poch, ý pensau en lo fi per què caminau, car lo fi de la cosa mou ý acostuma de fer moure lo caminant a fer ý

proseguir aquell camí que ha començat ab molta alegria ý consolació. ¿Com pensau, vós, trobar tal bé com és Amor_de_Déu sens molt treball ý fatiga del cors? Certa cosa és que no, car bé us tendria yo per home de poch enteniment si tal crèhieu. Car, si poch vos costava, axí mateix ne faríeu poch cas quant lo tendríeu, Amor_de_Déu. Per ço no us tedieu ni peneu, car la paga és molt gran ý major que lo treball, ý per ço vos deveu esforçar a caminar, car axí me par que u diga la Sancta Scriptura, ý no solament la Sancta Scriptura mas encara los antichs philòsophs. E axí esforçant-vos a caminar per aquest començat Camí de Pasciència, hajau per sert que vos reposareu en gran manera ab Amor_de_Déu ý ab ell vos aconsolareu, ý més lo amareu ý major serà vostra consolació que si no haguésseu passat tant de treball ý fatiga en sercar-lo. E si per ventura lo cor vos defallia, menjau de aqueix fruyt que us donà No m'í done res quant nos partírem de Casa de Humilitat, ço és, Confiança en Déu, ý no temau de desmayar-vos per qual ni quant

treball sia en lo món ni puga ésser, car los qui en ell confien no poden perir en ninguna manera. E si no voleu sentir los treballs del camí començau a cantar, ý cantant no sentireu tanta de penalitat.— En gran manera se aconsolà Desijós del parlar de Simplicitat ý del seu bon conort que li donave en camí, caminant, e digué: —¿Com porem nosaltres cantar si anam en companyia de aquest vell tant mal agraciat, ço és, Temor de Déu? —car Temor de Déu, quant és en alguna persona, no permet fer, a d'aquella, cosa qui sia contra Amor_de_Déu—. Simplicitat digué: —No us maravelleu de aquest home, car ja és tal la sua condició natural, emperò de altra part és lo més benigne home. Siau, donchs, alegre e amorós, car és germà de Amor_de_Déu, quant més que nosaltres no cantarem per vanitat sinó per lohar a Nostre Senyor ý per no sentir tant treball del camí en què caminam, ý per semblant per refocil·lar lo nostre sperit per a millor caminar.— Digué Desijós: —Com voleu que cantem?— Respòs la donzella, ço és, Simplicitat: —Prengam les "Veus", les

quals veus no són sinó les creatures, ý ab aquelles porem cantar. —¿Com se pot fer —digué Desijós— que les creatures sien veus?— Respòs Simplicitat: —Certa cosa és que les creatures són veu per ço com són fetes per lo verb hó per la paraula, e açò que segueix immediadament lo verb és la veu. —E digau, donzella, què dien les creatures si elles són veu?— Respòs Simplicitat: —Pare, dien la bondat de Nostre Senyor, com Ell sol sia bo per essència ý les creatures són bones per participació; dien, per semblant, la sua magnitut de virtut, perquè Ell és gran ý digne de tota lahor; dien, no_res_menys, la bellesa, fortalesa, dolçor, saviesa e amor ý potència e totes les virtuts de Nostre Senyor. Car sapiau que axí com per les veus venim nosaltres a conexença del cant, axí per les creatures venim a conexença de Déu, separant, emperò, de les creatures, lo que conté imperfecció en sí ý prenent lo que diu perfecció. Car tot quant Nostre Senyor ha posat en les creatures que no diguen imperfecció, tot és veu ý tot són veus qui·l lohen ý magnifiquen. E tantes veus som quantes creatures

som en lo món, les quals nos donen coneximent de Déu, ý tenint coneximent lo pugam lohar cantant per aquelles. Emperò —digué Simplicitat—pesem molt, que no podem cantar perfetament per tot aquest camí fins siam arribats al loch hon anam, ço és, a Amor_de_Déu, car allí no tenen altre offici sinó cantar, e sempre canten; emperò ara, per lo camí, preneu lo que podreu perquè, com siau allí, sapiau bé cantar.— Digué Desijós a la donzella: —Prech-vos me fassau tanta gràcia —perquè yo per mi mateix no sabria conèxer, per les creatures, com tinch de cantar— que, per les creatures cantant, yo puga venir a conexença de Déu. —Plau-me —digué Simplicitat— ý molt ne só contenta. Capítol ·XVIII· Desijós molt caminà per lo dit Camí de Pasciència, en lo qual camí se informà en gran manera en les virtuts ý perfeccions de Nostre Senyor. Emperò grans e incomparables foren los treballs que passà e perills —car les persones qui en aquest món volen caminar per lo camí

de virtut ý de Nostre Senyor en sert senten moltes penes ý fatigues, emperò per lo premi s'í deuen esforçar, encara que no principalment, a caminar per lo camí nomenat ý no tornar atràs—, car moltes vegades entropeçava ý moltes vegades cahia, e si no fos per Temor de Déu, qui anava en companyia sua, no se·n fóra levat de moltes caygudes —car si la temor de Déu no fa apartar e levar lo peccador de peccat, hó lo just conserva que no cayga en peccat, no és altra cosa que baste—. E moltes vegades, en loch de aprofitar caminant per les creatures no aprofitava, ans moltes vegades perdia ý tornava atràs —car moltes vegades, per la molta consideració de aquestes coses mundanals, se segueix que la amor se declina desmesuradament en amar aquelles ý dexar lo nostre Creador—. E per semblant, en aquest religiós, caminant per aquest Camí de Pasciència, se li ficaven spines en lo peu, sinó que Simplicitat, qui anava ab ell, les apartava ý arrencava del peu ý treballava tant quant era possible fer que en lo camí no hagués cosa que li pogués danyar —car Simplicitat

és causa que nosaltres, per molt que siam fatigats ý punits de qualsevulla penes, comportar ý tol·lerar aquelles ab molta consolació del sperit—. Moltes vegades se adormia, lo religiós, per lo camí, sinó que Temor de Déu lo excitava, ý moltes vegades, cansat que era del camí en què caminava, ço és, de Pasciència, se aturava ý se posava per lo semblant, car moltes persones són qui començen estaments molt alts de perfecció ý de pasciència ý, estant en lo camí de aquells, se adormen no augmentant de virtut en virtut, ý axí estan reposats ý tornen atràs de la primera voluntat que tingueren en lo principi, quant començaren a caminar, com fehia aquest religiós al qual per lo semblant li defallia lo cor, car moltes vegades desperava que pogués acabar lo camí que començat havia, sinó que lo fruyt que pres havia en Casa de Humilitat, ço és, Confiança de Déu, li tornava totes les forçes ý li refocil·lava les potències. Axí per lo semblant és de nosaltres, que si no fos la confiança que devem, de Nostre Senyor, tenir no abastaríem a fer

obra que bona fos, com les nostres forçes sien molt poquetes. Emperò, ajudats del fruyt de la Confiança de Nostre Senyor, lo camí començat acabar devem, esperant ab aquest religiós que los treballs ý penes molt prest hauran terme ý fi en nosaltres, ý ab ell trobarem Amor_de_Déu, car acò lo esforçava ý aconsolava molt a Desijós. E per quant Desijós caminava de nit, moltes vegades se seguia que perdia Temor de Déu ý a Simplicitat, emperò quant se fehia dia ý lo sol exia, ab lo cà que aportava, que era Bona voluntat, tant prest los tornava a cobrar, a Temor de Déu ý a Simplicitat. Axí és per lo semblant, car moltes vegades anant nosaltres, miserables peccadors, per lo camí de perfecció e de virtut, moltes vegades caminam de nit perdent la temor de Déu ý caent de peccat en peccat e de vici en vici, ý axí mateix perdem a Simplicitat, ço és, lo estament en què estàvem, ço és, de gràcia. Emperò quant lo sol de justícia transpunta dintre les ànimes nostres ab la bona voluntat ý ab lo desig bo tornam a cobrar

a Temor de Déu ý a Simplicitat, com fehia aquest religiós. Car per lo camí que començat havia de caminar li foren fetes ý dites moltes injúries, ý molt prest se movia la sua passió irascible en ira, emperò pensava en la companyia que portava, ço és, Temor de Déu —qui no comporta ninguna passió de malícia contra ningú— ý tant prest se reprenia ý proposava de comportar, per ço que trobàs Amor_de_Déu. Axí devem tots nosaltres fer si trobar volem Amor_de_Déu. Ý devem proposar de haver molta pasciència, com fehia lo religiós nomenat, lo qual molt desijava que fos exercitat encara que veés que era contra la sua natural inclinació, car més era inclinat a fer lo contrari del que fehia, emperò era content de beure aquell càlzer per trobar Amor_de_Déu. Axí nosaltres devem fer, perquè en sert són benaventurades les tals persones qui penes senten en aquest món, com sia cosa difícil e quasi impossible no passar penes en aquest món ni en l'altre, com sia regla molt certa que les persones qui en aquest món no passen penes ý congoxes speren-les de

passar en l'altre, ý per lo contrari, les persones qui en aquest món seran exercitades en comportar treballs ý penes per amor de Nostre Senyor speren, ab aquest Desijós, trobar consolació ab Amor_de_Déu. Car aprés que lo dit religiós hagué caminat per aquest Camí de Pasciència de molts dies ab la dita companyia, ell vingué en un bell prat enmitg del qual estava edificada la Casa Real de Charitat, en la qual casa Amor_de_Déu era porter, e digué a Simplicitat: —Digau-me, ¿és aquest lo palau e casa que nosaltres cercam, ço és, de Charitat? —Sí —digué Simplicitat. Molt fon alegre Desijós com ja eren tant prop del dit palau, pensant que aquí se tenia saciar ý reposar lo seu desig per quant era aquí Amor_de_Déu. Capítol ·XIX· Fort temerosament començà de tocar Desijós a la porta del Palau de Charitat, ý com molt hagués tocat a la porta del dit palau no venia ningú per obrir a la porta ni responia ningú. — Tocau —digué Simplicitat— fort, car si fort

tocau no és possible que no ho senten, encara que sien sorts. Tocau —digué ella— ab les anelles de la porta, car encara que dormen ells se despertaran ý baxaran a obrir, car per açò me par que tinguen porta ý anelles. Car si no devien obrir no tendrien porta, car les portes són perquè los qui toquen entren en casa.— E com molt hagués tocat fon aquí lo porter del dit palau, qui·s nomenava Amor_de_Déu, lo qual sercava Desijós, lo qual porter no era conegut per lo religiós. E, com lo veés, lo porter digué-li: —Mossènyer, què sercau ací? ¿Sou, vós, per ventura enujat de tocar a la porta ý de esperar? No us enugeu de axò, car moltes vegades fem nosaltres açò per a provar de pasciència los qui vénen, ý com veem algunes vegades alguns presumtuosos qui tantost se enugen com no·ls obrim, car pensen-se que no tenim a fer aldre sinó ells arribant que nosaltres obriam, ý aquests tals fem nosaltres tornar com a modorros, car no·ls obrim. Car ací no obrim als qui pensen que ho merexen hó que·n són dignes. No sé, per ventura, si vós sou de aquexos.— Respòs Desijós: —No

senyor, car encara que hé passats mals infinits ý treballs, emperò molt bé conech que no meresch entrar ací sinó per vostra bondat ý virtut si m'í voleu acullir.— Digué Amor_de_Déu: —Digau-me, a qui cercau?— Respòs Desijós: —Senyor, yo vinch de Casa de Humilitat ab la companyia que veeu, ý só vengut per lo Camí de Pasciència fins arribar ací, e vinch a sercar Amor_de_Déu, lo qual me han dit que està ací.— Digué Amor_de_Déu: —Digau-me, mossènyer, ¿portau per ventura ninguna letra hó balací per lo qual yo sàpia que veniu de Casa de Humilitat?— Respòs Desijós: —Dos letres porte: la una me donaren en Casa de Humilitat, qui·s diu "Coneximent de sí", e l'altra havem scrita per lo camí, qui·s diu "Coneximent de Déu". —Molt me plau —digué Amor_de_Déu— que vingau tan bé provehit. Emperò digau-me una cosa: creeu vós que per aquexes letres que portau nosaltres vos degam posar en casa?— Respòs Desijós: —Senyor, ja us diguí en lo principi que solament, si en casa me rebeu, per vostra bondat serà ý charitat ý cortesia ý virtut. Car no sé si les letres estan ben scrites, que yo aporte, car

yo bé só estat en Casa de Humilitat e me han mostrada tota la casa ý totes les monges qui són en aquell monestir ý la condició de aquelles, emperò no sé si lo fruyt que mengí allí, ço és, Desconfiança de sí, me ha feta bona digestió ý si és reposat dins lo meu cor, encara que·m plahia molt al gust. No sé, per lo semblant, si per lo camí hé aprofitat, car molts encontres hé haguts per aquell, ý de quant hé fet no gosaria dir que tinga cosa de bé de mi mateix sinó peccats molts e dolenties, car par-me que aquell qui·s pença ésser ben sà ý dispost no ha persona més dolenta ý malalta que ella. E per ço, Senyor —digué Desijós—, la principal causa que yo cerque Amor_de_Déu és perquè me han dit que és bon metge ý que·m done sanitat ý purifique. Car dien que ell sol coneix los secrets ý interiors malalties, e allí hon ell posa la mà tot ho purifica. —Per què voleu ésser sà ý dispost? —digué Amor_de_Déu. Respòs Desijós: —Senyor, perquè me han dit que ací no pot entrar ningú sinó que sia sà ý net —perquè ninguna cosa sutze pot entrar en glòria de Paradís—. Digué

lo porter: —Pus axí és que tota vostra sperança posau en mà nostra, sperau ací, que no podeu entrar ara ni parlar ab Amor_de_Déu fins primer parleu ab un seu criat hó patge.— E dit açò, lo porter féu exir lo seu patge, ço és, Amor del prohisme, per parlar ab Desijós, qui estava a la porta, ý que no digués que ell era Amor_de_Déu, per ço com Amor_de_Déu lo volia provar ans que entràs en casa. Capítol ·XX· En gran manera se alegrà Desijós com veé lo patge de Amor_de_Déu ý de molta voluntat que tenia a Amor_de_Déu, qui era son amo, no·s pogué tenir de plorar. E digué-li: —No us penseu plore per altra cosa sinó perquè vull tant de bé a vostre amo que veent a vós hé pensat veure a ell, encara que no·l tinga conegut.— Dix lo patge: —No us enugeu que yo us hi aportaré, a mon amo, emperò és menester que primer conegau a mi ý la mia condició, e que·m prengau en amistat, perquè en altra manera no trobareu gràcia ab mon amo. —Plau-me —digué lo religiós—.

Ý quina és vostra condició?— Digué lo patge, ço és, Amor del prohisme: —Si vós me voleu per amich és menester que mengeu de la vianda que yo menge, car yo menge primerament "Humil pensar de mon prohisme", segonament "Humil parlar de aquell", terçerament "Humil obrar". Lo primer fa Humilitat ab son marit, car lo marit de Humilitat se diu "Sanct propòsit", qui fa tenir a cada hú per no res ý per esclava ý serventa de tots. E axí com aquest propòsit fa a Humilitat menjar lo fruyt qui·s nomena "Desestimació de sí", axí per a compondre un menjar que vos és menester que mengeu, si voleu estar en gràcia mia, qui·s dirà "Estimació de altri", lo qual se fa de Humil pensar, és menester que tingau per amich al marit de Humilitat. Lo segon menjar que vós deveu tenir per ésser amich meu és Humil parlar, lo qual hix de aquest mateix loch, ço és, Humilitat; és veritat que s'í posen tres materials: de "Humilitat", de "Mansuetut", de "Afabilitat", ab una pólvora molt preciosa ý profitosa que hom posa desobre, qui·s diu "Tart parlar ý poquet", de aquestes

herbes hix Humil parlar, ço és, "Honrar altri". Lo terçer menjar que vós deveu tenir ý menjar és Humil obrar, lo qual se fa de Humilitat, de "Simplicitat", de "Mundícia" ý de "Puritat". Si vós, pare, menjau de aquesta vianda tant preciosa, vós me tendreu per vostre e fàcilment poreu entrar en amistat de mon amo.— Molt contentà a Desijós lo parlar del patge, e digué-li: —Pus me haveu mostrada vostra condició, feu-me tanta de gràcia que anem a veure Amor_de_Déu, qui és vostre amo ý lo que yo tant de temps ha que serque e desije veure. —Sperau-me ací —digué lo patge— e yo veuré si voldrà venir a parlar ab vós. Capítol ·XXI· Longament estigué esperant Desijós al patge, ý allí estant pensava si Amor_de_Déu voldria exir a parlar ab ell, e començà a pensar dins sí que ell era home de no_res ý que no merexia que tan noble cavaller com era Amor_de_Déu

vingués a ell. E com ell estigués en aquest pensament veu venir un home qui li digué: —A qui demanau, germà?— Respòs Desijós: —Senyor, deman Amor_de_Déu.— Digué lo dit home: —Germà, sapiau que yo só aqueix que demanau.— E com Desijós ohí dir que ell era Amor_de_Déu, ell caygué en terra tot esmortit, emperò Amor_de_Déu lo prengué per la mà e féu-lo levar de terra. En tanta de manera plorà Desijós de alegria com trobà Amor_de_Déu que no podia parlar ni dir mot. Emperò com Amor_de_Déu veé açò, per quant era noble de cor, no pogué estar que no fes companyia al dit religiós per la molta compassió que tingué de ell. Molt se maravellà Amor_de_Déu com veé que Desijós li portava tanta amor, la qual conegué Amor_de_Déu ésser en lo dit religiós per quant per la gran alegria que havia haguda plorava ý no podia dir ninguna cosa. E digué-li Amor_de_Déu: —Prech-vos, per lo amor que·m teniu, de dexar-vos de plorar, car no puch comportar que yo veja plorar les persones que yo molt ame. E, digau-me, qui vos ha dit de mi que yo

era ací?— Desijós près esforç ý, refocil·lat algun poquet, levà·s de terra e respongué a Amor_de_Déu, encara que ab molts sanglots ý veu regullosa ý temorejant. E digué: —Senyor, un pastor que trobí per aquest camí, qui me ha molt endreçat per tot lo camí que yo hé caminat, ý aquest me digué que caminàs per lo camí que hé caminat que sens dubte yo·l trobaria.— Digué Amor_de_Déu: —Digau-me, ý què és la causa que vós tant me amau? ¿És per ventura perquè vos han dit que fas bon aculliment a mos amichs, e a mos servidors los done molta consolació ý los tinch molt contents ý los done molts donatius?— Respòs Desijós: —Senyor, no, sinó perquè sé que sou noble home e bon senyor ý perquè vós portau vostres servidors a desijar Déu e a haver Déu, qui és lo major bé que ésser puga.— Molt plagué a Amor_de_Déu la singular ý bona intenció que portava Desijós en amar-lo, e lavors molt més lo amà. E digué-li Amor_de_Déu: —Digau-me, teniu ningun germà? —Sí, senyor —digué lo religiós—, un germà tinch qui m'ha fet pendre tot aquest

treball, car passa molt enyorament de vós ý a tothom demana de vós e may té altri en la boca sinó a vós. E en sert, senyor, parlant ab tota cortesia, estich molt admirat de vós, com siau tan noble ý ple de tota virtut quant sou ý que axí lo dexeu penar ý morir, que no·l visiteu ý aconsoleu un dia.— Digué Amor_de_Déu: —Callau, car tal se pensa ý creu tenir-me a mi, que encara no·m té conegut, ý tal no·s pensa tenir-me a mi ni conèixer-me, ý emperò està ple de mi. Emperò si vostre germà tant me desija, com vós dieu, com vós sereu tornat, digau-li que vinga ací per lo camí que vós sou vengut ý ab la companyia que vós haveu portada, que ací me trobarà en esta casa. Ý no li cal cercar molts libres ni moltes terres sinó que vinga ací tot dret per lo camí que us hé dit. —Senyor —digué Desijós—, yo lo y diré. Emperò prech-vos me digau vostre offici ý per què sou vós tant estimat en aquesta casa. Capítol ·XXII·

—Pus sou arribat ací en casa nostra —digué Amor_de_Déu a Desijós—yo us diré lo meu offici ni perquè só tant estimat ací. E sapiau que la causa ý offici meu no és altre sinó amar Déu, ý só fill de "Conèxer Déu".— Digué Desijós: —Ý com amau a Déu?— Respòs Amor_de_Déu: —Yo us diré: yo tinch gran desig que yo l'ame de tot mon cor ý ànima e affecció ý que yo·l conega. E desige que tot lo món tinga de Ell coneixença, ý pus lo coneixen, que l'amem, benehiam e glorifiquem, per ço com és tot bo. Per semblant me esforçe en fer tot quant Ell me mana tant quant és a mi possible, ý no espere que Ell m'ó diga, ans qualsevulla persona que m'ho diu de part de Ell yo ho fas ab molta reverència ý devoció ý ab molta alegria ý consolació, ab diligència ý humilitat ý lo més ab bona voluntat, ý açò en tots temps e lochs, ý en açò conech quanta amor li tinch, en fer lo que Ell me mana. Car yo no conech que totes quantes persones són en lo món ni estan ab Ell, servint-lo, parlant ab Ell, fent-li grans reverències ý grans carícies, ý encara fins a

fer miracles, tant li plàcia ý tant agrade ý sia accepte a Nostre Senyor quant li és agradable aquell qui fa lo que Ell mane ý serva lo seu manament, encara que facen qualsevulla cosa. Car lo nostre servey no és plasent a Nostre Senyor, ni nosaltres som agradables a Nostre Senyor, si primerament nosaltres no fem lo que Ell nos mana fer, ço és, guardar los preceptes seus ý manaments, com en ninguna cosa no pugam conformar la nostra voluntat ab la sua, tant quant és en fer lo que Ell nos mana fer, ý açò ab bona voluntat. Encara —digué Amor_de_Déu—pens molt sovint en lo que só obligat ý pertany a mon offici, per fer-ho ab molta perfecció ý tanta quanta a mi és possible ý açò que li tinch promès. Car hé-li promès de servar lealtat ab tres donzelles qui són ací, ço és, "Obediència", "Pobretat", ý "Castedat", ý Ell les me ha donades per senyores. E com ve de matí e de vespre pens en mi com millor les poré servir —lo qual servici és en guardar-me que no les offena trencant un vot hó altre—. E dich a mi mateix: Vejam vuy com te regiràs

ab les tues senyores e com los servaràs lealtat servant aquelles —per donar eximpli a totes persones qui aquests vots han promesos de servar a Nostre Senyor—. E com ve al vespre deman compte a la mia ànima com hé servit aquell dia a dites senyores, en modo ý manera que tot lo meu estudi és en treballar com millor seré leal servidor de elles.— Digué Desijós: —Perquè feu tant estudi en servir aqueixes senyores? Respòs Amor_de_Déu: —Sapiau que la causa és perquè aquexes senyores són posades ý cambres de Déu, ý ningú no pot entrar a parlar ab Ell que no sia amich de elles. Car en gran manera se reposa Déu eternal en les persones qui votant a Ell estos tres vots los observen ab molta diligència ý fortalesa, ý ab aquestes parle molt freqüentadament per la perfecció de tals persones. Car és a Déu cosa molt més accepte que los altres actes, com sien actes de molta perfecció davant Ell. Capítol ·XXIII· —Vera cosa és que yo tinch gran estudi dins mi mateix per guardar ý

servar-les dins mon cor, aqueixes tres donzelles. Ý la causa és perquè són molt agradables a Déu, ý en gran manera la primera, ço és, Obediència —que no és altra cosa sinó abdicació de la pròpia voluntat—, és més agradable a Déu que no sacrificis ý oblacions moltes. E la rahó és car per la obediència hé sacrificada yo a Déu la mia pròpia persona, emperò en los altres sacrificis se offerexen les altres carns ý no pròpies. Ý la perfecció de aquesta volgué mostrar lo meu Senyor —digué Amor_de_Déu—, car per fer la voluntat del seu Pare volgué pendre mort ý passió, per ço que nosaltres aprenguéssem de subjugar la nostra voluntat en aquesta tan noble senyora com és Obediència, com Ell nos sia donat com a exemplar en totes nostres obres, car Ell volgué donar la vida per ço que no perdés aquesta senyora, ço és, Obediència. Ý açò no penseu —digué Amor_de_Déu a Desijós— yo ho faça forçadament, ans ho fas ab molta alegria e jocunditat e consolació, e simplament, sens murmuracions, sens escusacions ý promptament, sens tornar atràs la coha. Car lo verdader

obedient no pot comportar espera en la obediència, sinó que promptament obeheix, ý esforçadament, ý tot açò ab molta humilitat, com Obediència sia filla de Humilitat, ý la una no està separada de la altra, ans sempre van les dues, ý ab una altra companyona qui·s diu "Perseverança". Car no per un dia deu obehir ningú al seu superior mas per tots los dies de la sua vida. Ý axí vull fer yo en aquesta mia senyora Obediència, car axí me par la guardaven los antichs pares, com aquell qui rega un arbre sech per tres anys, per ço que no perdés aquesta senyora, ý aprés de tres anys l'arbre sech dóna fruyt, qui se pot nomenar fruyt de Obediència. Per lo semblant de aquell qui scrivint lo cridà son sunerior ý faent una o no la volgué cloure per aquesta senyora Obediència, ý aprés trobà tot lo libre scrit de letres de a. Axí fas yo per guardar aquella, car tinch temor que si ella se n'anava de mi —com faria si yo no volia obehir al que m'és manat?—, que yo no restàs molt desconsolat. Car les persones que no volen obehir seguexen e imitten lo "Cap del Peccat", ço és, lo

dimoni, axí com Adam, qui volent seguir lo consell del dimoni caygué per aquell qui primer era caygut per supèrbia. Axí dich yo per temor de perdre aquesta senyora, car vull sempre obehir. La segona, ço és, Pobretat, treball yo a guardar per la semblant rahó de la primera, car són cambra ý habitació ahon Nostre Senyor resta ý reposa volenterosament, com la sancta pobretat voluntària sia un retrahiment de l'amor de coses mundanes, ço és, béns temporals, los quals apaguen lo foch de charitat en la nostra ànima, car los amichs de aquest món —com són les persones abundants en riqueses— són enemichs de Nostre Senyor. Ý per ço —dix Amor_de_Déu a Desijós— vull yo guardar ab gran estudi aquesta senyora, car lo seu contrari de aquesta senyora és un format enemich de charitat, ý per consegüent de Déu. Sia per semblant aquesta senyora, ço és, Pobretat, un medi per aconseguir Paradís molt singular, car dóna·m a mi e a qualsevulla motiu de humiliar-me, com ella sia filla de Humilitat, ý per consegüent la discòrdia que ve per lo tenir, per aquesta és pacificada. Perquè

com la discòrdia del món vingué per aquestos dos mots: "Meu" e "Teu", si aquestos leva la sancta senyora Pobretat, segueix-se que dóna gran perfecció a mi ý qualsevulla qui la vol, aquesta senyora, guardar. E de aquesta senyora ý dels qui la tenen per sposa té en gran manera cura Nostre Senyor, com Ell mateix diga de la persona qui tendrà aquesta senyora: "Yo seré ajudador ý consolador seu e miraré per ell en gran manera, ý los exaudiré quant ells me pregaran per alguna casa saludable per la sua salut". Ý per ço me estudie en guardar-les, per les moltes utilitats que yo tinch de elles. Ý per guardar millor aquesta senyora yo hé fet un sanct propòsit dins mi, qui·s diu "No deman res de haver", ý aquest molt sovint lo repretesch dins mi, perquè més lo sagelle dins mon cor ý voluntat. La terça senyora, ço és, Castedat, guarde yo per semblant —digué Amor_de_Déu a Desijós— ý m'í esforç, com sia com les altres dos nomenades —ço és, Obediència ý Pobretat— casa de Déu, en lo qual desije habitar ý reposar, ý aquesta deuen guardar totes les persones del món

segons sos graus: de manco perfet, que és la matrimonial; més perfet, com la vidual; e molt més perfeta, com la virginal. E si totes persones casades ý viudes són tengudes guardar aquesta senyora, molt més aquelles persones qui a Déu eternal han consecrat lo seu cors. Car, en sert, de aquestes tals se pot dir lo que ha scrit Nostre Senyor, que ells són qui se són volguts castrar ý tancar dins les parets de les sanctes religions per lo regne del cel castigant ý affligint lo cors ab lo apòstol, ab dos altres qui són: "Temperància" ý "Dejuni". Car, sens aquestes, ab molta dificultat pot valer ni ésser guardada esta senyora. Car la persona qui abunda en abundàncies de menjars ý beures ý sia jove no pot tenir seguretat que aquesta senyora estiga molt ab ell. E la rahó pot ésser perquè los altres vicis estan defora lo cors, emperò la sola rebel·lió de la nostra carn és qui està dins, ý per ço és de gran virtut vençre que la persona estiga en la carn ý no viure carnalment. E per ço —digué Amor_de_Déu al dit religiós— yo per guardar aquesta, per quant és cosa

molt delicada, tinch dos propòsits. Lo primer se diu "No desig res". L'altre se diu "No pençes en res sinó en lo teu Senyor". No parlant, emperò, del primer moviment sinó en la determinació de la voluntat. Car si yo vull guardar la senyora, quant me ve un mal pençament ý mala cogitació yo li done ab una pedra sobre lo cap; aquesta pedra és "Jesuchrist crucificat". Ý no·m vull detenir en tal pençament per quant ell me lançaria la mia tant dolça senyora, ço és, Castedat. Ý açò me fa estar ab molta puritat de cor ý de ànima ý de l'enteniment, la qual és un medi ab lo qual yo ame al Senyor e lo Senyor me ama a mi molt. Car sapiau vós, Desijós, que aquestes tres senyores fan una "Escala", la qual puja tot dret al cel. La qual escala té tres grahons, que són: la primera senyora, ço és, Obediència; ý la segona, ço és, Pobretat; ý la terçera, ço és, Castedat. Per la qual pugen les persones qui volen hí amen molt al Senyor, ab los costats de la escala, qui són la "Sancta Oració" ý "Sanct Dejuni". Ý per aquesta escala pujant se·n pugen fins

en lo mont de Tabor, ahon se transfiguren ab Nostre Senyor faent tres habitacions, que signifiquen perfeta benaventurança —que serà en aquells qui estes tres senyores guardaran— en lo Pare, Fill ý Sanct Spirit. Veus ací —digué Amor_de_Déu— com treball yo per plaure a Nostre Senyor en guardar aquestes senyores. Ý axí deveu vós fer, qui sou religiós. Capítol ·XXIV· —Per servir aquest Senyor en molta gran manera —digué Amor_de_Déu a Desijós—me estudie que quant vinch davant Ell per servir-lo hó parlar ab ell, que vinga ab la major puritat de cor e humilitat que puga, ý prench a mon germà, ço és, Temor de Déu, que vaja ab mi ab una nostra tia qui·s diu "Reverència". E per tenir aquesta yo pens en mi qui só yo e qui és lo meu Senyor. Car pens que yo no só sinó una cosa mortal, corruptible ý miserable, ý gran peccador, indigne del pa que menge per multiplicitat dels peccats que hé comesos contra la sua magestat, ý que merexia, per les tantes

offenses que comeses tinch davant la sua sancta magestat, que m'anichilàs, sinó que Ell és tant benigne que no ho fa per sola misericòrdia. Pense, per lo semblant, com Ell és magestat sagrada, intermenada, digníssim de tota lahor, reverència, temor, de tota glòria e honor. E pense com tots spirits benaventurats tremolen davant Ell ý se lançen en terra prostrats, adorant-lo e benehint-lo. E pense com Ell veu tot la meu cor millor que no fas yo mateix, ý que Ell me pot fer ý desfer, e de totes les creatures pot fer lo que li plau. E que la vida ý la mort està en mà sua, damnació ý salvació. E açò pensant yo dins mi mateix, moltes vegades me trenca lo cor pensant que un tant abominable inich té tant alt offici, ý que tant sancta magestat permeta que yo li estiga tant prop de Ell ý que li parle com si fos un gran amich seu. E moltes vegades li dich:-Senyor, ¿per què voleu que yo, tant gran peccador com só, yo haja de servir-vos, com Vós no hajau menester res de mi?— Digué Desijós: —Ý, digau-me, què us diu quant vós li dieu aqueixes paraules?—

Respòs amor de Déu: —No sé sinó que·m trenca lo cor e me diu: No cures tu de axò, car Yo ho hé fet e Yo sé per què, no cures de entrar en aquexos secrets sinó treballa de fer en lo meu servici tot lo possible. E per ço com yo li vinch davant, primer li dich lo que só obligat, ço és, lo sanct offici divinal ab la major attenció ý devoció que a mi és possible. E aprés, perquè sé que li plau, molt sovint parle ab Ell ý estich ab Ell orant ý contemplant les sues magnífiques obres, car sempre vol que tinga lo qui ora les sues iniquitats davant, perquè tinga més occasió de humiliar, ý per semblant vol que hom tinga la sua bondat e perfecció incomparable davant, recogitant aquella. E aquí yo li offeresch la mia ànima e voluntat ý tot mi mateix, donant-li a menjar una preciosa vianda qui és un "sanct propòsit" en lo qual se delita Nostre Senyor. E lo propòsit és aquest: "que yo abans estime més morir que peccar mortalment". Ý aquest propòsit li fas yo confiant de Ell, car sense lo seu adjutori no poria yo tenir ni proseguir aquest

sanct propòsit. Capítol ·XXV· O quant fon plasent a Desijós les paraules que Amor_de_Déu li havia dites. E digué-li: —Ý què és lo que vós feu per venir ab puritat de cor davant Nostre Senyor?— Respòs Amor_de_Déu: —La cosa més principal que yo fas per venir a puritat de cor és que estich vellant sobre los meus pençaments e tinch gran zel sobre la mia ànima, que ladres no·m roben la puritat, la qual yo guart per lo meu Senyor. Per semblant guarde los meus sentiments tant quant puch, e per millor guardar los dits sentiments pose davant mi Simplicitat, la qual tot quant veu escusa e porta a la més segura part. E si yo no vull haver temor de res vaig-me·n a estar ab lo Senyor. Ý aquest és lo meu bé ý la mia consolació, que yo estiga sempre ab lo meu Senyor, ni may estich saciat ni content ni tinch a mi mateix per segur sinó quant estich ab Ell, e per ço tinch proposat de dexar totes coses ý estar-me ab ell, per no partir-me de Ell si no m'ó mana Ell. Car no

vull fer sinó inflamar la mia ànima en la sua amor ý servici, car açò basta per qualsevulla persona, ço és, tenir la sua amor. E Ell me ensenyarà tot açò que tinch a saber e baste a mostrar a mi ý qualsevulla persona, los secrets en les vies de amar-lo ý de no offendre la sua magestat, car quants libres fan en lo món no basten sinó aquell "libre de la sapiència divina", ço és, Jesús salvador nostre. Ni vull altre exercici, car molt gran puritat aconsegueix la mia ànima, ý més temor, devoció e reverència, més compunctió e fermetat, més rigor e enceniment, quant estich ab lo Senyor que quant fas qualsevulla exercici, car en los altres exercicis se diverteixen les potències de la ànima, ço és, enteniment, voluntat ý memòria, emperò quant pense en lo meu Senyor no se escampen ni·s diverteixen. E per millor amar-lo, me esforç que quant yo li só davant, que no li gire la cara, ni la esquena quant parle ab Ell, car par-me sia gran descortesia.— Digué Desijós: —Declareu-me axò car no u entench.— Respòs Amor de déu: —Yo us diré: quant yo esticg dient lo

Sanct Offici divinal hó fas alguna oració, e yo pense, ý la mia memòria ý enteniment se diverteix a pensar en aldre, lavors me pens yo que li gire la cara —digué Amor_de_Déu a Desijós. Capítol ·XXVI· —No faria encara res del que hé dit —digué Amor_de_Déu a Desijós— sinó que fas una altra cosa, ý és que yo treball tant quant a mi és possible de amar lo Fill del meu Senyor, qui és lo pus bell, lo més bé, lo més obedient e dolç que may algú fos. Aquest Fill ama lo meu Senyor tant quant sí mateix, per quant la similitut és causa de amor. Ý per ço com aquest Fill és lo més semblant al seu Pare que may serà ni sia estat fill a pare, ý per ço lo ama tant son Pare ý és tanta la amor que és entre Pare ý Fill, ý tanta unió que tots són una mateixa essència, una voluntat, un poder, un saber, una bondat, encara que sia entre Ells distincció real de persones, car lo Pare no és lo Fill ni lo Fill no és lo Pare. En aquest Fill ha fet lo Senyor, per mans de la bondat, una pelliça

de pastor, la qual vestint se és exit per casa entre nós, car en altra manera no l'haguérem pogut veure. E axí vestit lo tramès ab un çerró per lo món a sercar les sues ovelles que anaven perdudes. Ý anant axí per lo desert, lo Senyor lo dexà matar a lops ý a cans ý no li volgué ajudar encara que pogués, car tot ho vehia, ans volgué que cans lo matassen a mort la més cruel que may fos, ý a ell més penosa que a qualsevol altre, per ço com era Fill de Rey ý molt delicat. Tot açò ha fet lo Senyor per sobres de amor que·ns tenia e perquè coneguéssem tots los de casa quant de bé nos vol ý que nosaltres lo degam amar, pus Ell tant nos ama que a son propi Fill no perdonà sinó que per tots nosaltres lo ha donat a mort. Aquest Fill ama tant lo Pare que no crech sia vuy res al món en què tant puga hom plaure a Ell com en amar aquest Fill seu. Ý açò és lo que lo Senyor ama, ý per ço yo treball en amar aquest Fill ý en fer-li plaers, més que més en pensar en la sua vida ý passió, ý en semblar-li en los meus costums tant com puch, car tant com lo Senyor veu algú més

conforme a la vida de son Fill, tant lo ama més. Encara altra cosa: que lo Senyor ama molt lo meu patge, ý en sert és molt lo bé que li vol, ý yo per amor de Ell ame lo meu patge. —Com lo amau? —dix Desijós. —Primerament dins mon cor, estimant-lo millor de mi, ý encara que yo tinga més alt offici yo li fas plaer en so que puch hó que ell me demana honestament, e guart-me de enujar-lo, no li dich algun mal ni pens de ell mal sinó que és virtuós, ý per amor del Senyor yo li comport la sua condició. No dich mal de ell ni vull que ningú me·n diga, car no u comport, ý los de casa, pus saben que yo me·n guart de ohir mal de mon patge, guarden-se de portar-me·n murmuracions. Yo desig que ell ame lo Senyor tant bé e axí e tant com yo, ý que Déu lo fassa virtuós e bo axí com desig e vull ésser yo. Ý no li tinch de res enveja, ans tinch gran plaer de tot son bé ý profit, ý del seu mal me pesa de cor. Ý yo pens que ell sia un àngel de Déu ý yo sia son esclau, ý açò perquè sé que lo Senyor li vol gran bé, ý me ha dit que açò que yo faré a ell lo Senyor ho pren per sí.

Capítol ·XXVII· —Si yo no fos sert —dix Amor_de_Déu a Desijós— que lo meu Senyor tingués per enemichs formats lo meu cors e lo món, yo·ls amaria en gran manera, emperò, per quant só cert que lo meu Senyor los té per dos enemichs, hé fet un compte dins mi mateix e un propòsit de avorrir-los ý desamar-los e no tenir ab ells amistat en nenguna cosa. E per més tenir açò, dins lo meu enteniment hé fet un gran propòsit de may pendre ninguna consolació ab ells, ni plaer ni deportar ni fer ningun cas de ells si, emperò, no m'ó manava lo meu Senyor. Car manant-ho Ell a mi, yo pondere més lo seu manament que quantes coses són en lo món. Emperò que yo anant a parlar ab ells no fassa ni pose la proha en cosa que sia contra lo seu manament hó precepte, ý per més estar cautelós cerca los dos meus enemichs tinch aquesta cautela: que lo més prest que a mi és possible treball en apartar-me de ells, com tinga per certa ý infal·lible veritat que per bé que

ho fassa ab estos dos enemichs yo no puch res guanyar, sinó perdre en gran manera. E per més complaure al meu Senyor, precípuament en les coses que toquen a conservació de la religió, cerimònies, constitucions ý ordinacions, les quals, encara que alguns no·n fassen cas, emperò sí fas yo. Car pens que si no fos plasent al meu Senyor que les féssem ý guardàssem, que lo Sanct Sperit no les haguera fetes ni ordenades, ý per poch que sia yo pens que és honor del Senyor, ý per ço yo la fas ý vull fer ab molta diligència ý devoció. Encara —dix Amor_de_Déu— yo pens una cosa, la qual me dóna gran escalfament de cor ý fermetat de amor ý de bona voluntat: que si yo ame lo meu Senyor, ni l'honre, ni servesch, ni tinch zel de la sua honra ý del seu servey, qui ho farà si yo no u fas?, qui·m tinch per lo més obligat que quantes creatures sien. Si los servidors serveixen los reys ý los emperadors, per què no serviré yo lo meu Senyor, qui m'ha fet seu? Ans si tot lo món mancava, si no hagués nengú, ¿no mancaria yo fins a la mort que yo no li fos

fael ý leal servidor? Ý açò —dix Amor_de_Déu— no u puch fer yo, ni una petita cosa, sens Ell, ý per ço yo li deman la sua benedicció per a fer tot açò. Encara més, yo avorresch los meus vicis ý defalliments ý treball en corregir-me ý adobar-me tostemps. Encara per amor del Senyor, yo fuig ý me aparte de tots quants són en lo món, ý me n'aparte tant quant a mi és possible, encara que dins mi los tinch tots per àngels ý fills de Nostre Senyor e a mi tinch per indigne de besar la terra que ells calçiguen. Emperò, si no és per molta necessitat, no vull conferir molt ab ells.— Digué Desijós: —Ý per què feu açò?— Respòs Amor_de_Déu: —Yo fas açò per quant veig vuy que tant los hòmens del món com encara les persones religioses se perden per la desmasiada confabulació ý freqüentació que tenen, tant entre sí com encara ab los altres, ý de aquí ve que no tenen molta devoció, sinó poqueta, ni recol·lecció, ans tenen molt escampament en los lurs enteniments. E per ço yo m'í vull avisar ý esforçar-me en estar sol ý sens freqüentació, car ab la molta

freqüentació no y pot haver sinó molta perdició de temps ý altres offenses contra Nostre Senyor. Ý per ço me vull esforçar de apartar-me·n, per quant és gran servici del meu Senyor.— Dix Desijós: —Guardau-vos del que dieu, car si vós tant vos apartau, diran los miradors que sou singular, ý sempre causareu als miradors ocasió de malparlar e de maljudicar.— Respós Amor_de_Déu: —No m'í done res, car principalment entench yo en servir a Nostre Senyor ý que li plàcia, ý pus fas açò, no fas cas del que parlen los altres, car no done yo per açò ocasió de ells escandalizar-se. Emperò si ells se escandalizen, aqueix escàndel és dels farizeus, qui s'escandalizaven de les sanctes obres que obrava nostre cap de perfecció ý mestre, Jesús, al qual deu mirar qualsevulla prsona qui vol aconseguir la sua gràcia. Perquè aqueix escàndel és accepte ý no donat, segons dien los sancts doctors. Aquest és lo meu offici —digué Amor_de_Déu a dit religiós—. E per ço yo us avís, que és molta necessitat, si vós teniu tan gran desig e si vós

voleu haver al meu Senyor per medi de mi, qui só Amor_de_Déu, feu-ho axí com fas yo. Capítol ·XXVIII· Molt estigué espantat Desijós de les coses que Amor_de_Déu li havia dites. E dix-li: —Digau, com feu açò haveu por de res? —Sí —dix Amor_de_Déu—, mester és que en tot açò que us hé dit que·m tinga bé esment que no deix entrar Vana glòria ni "Reputació de mi", car si les acullia tantost me faria lo Senyor lançar de casa, sinó que tostemps aporte al meu costat Humilitat. —Bé·m plau —dix Desijós— que m'avisau, mes prech-vos que·m metau en casa. —Anem —dix Amor_de_Déu— e yo posar-vos hé ab un altre companyó meu, qui té major offici. —Ý com se diu? —dix Desijós. —Diu-se Desijar_Déu. Anem, donchs, molt vos ne prech.— Molt anava alegre Desijós, en companyia de Amor_de_Déu, cercant Desijar_Déu, lo qual, com lo hagueren trobat, dix-li Desijós: —Senyor, sou vós Desijar_Déu? —Sí —dix ell—, voleu res? —Voldria —dix Desijós—que·m prenguésseu per

servidor.— Molt plagué a Desijar_Déu la bona voluntat que Desijós portava, e dix-li: —Si vós voleu estar ab mi e haver a mi és menester que vingau molt informat e fundat en Amor_de_Déu, car sapiau que del vi que sobrehix de les bótes de Amor_de_Déu se fa Desijar_Déu, per ço no us enganàsseu sinó que primer vos umplíau de amor de Déu. —Senyor —dix Desijós—, yo só estat ab Amor_de_Déu, qui m'ha informat en tot lo que tinch a fer, e yo ab la ajuda de Nostre Senyor ho faré lo millor que poré. Mes no gosaria dir-vos si tinch amor de Déu poca hó molta, car ell sol coneix qui l'ama hó no, ý en estes coses és millor humiliar sí mateix e remetre-ho a Nostre Senyor. De mi no us poria res més cert e segur dir que tinch un cà gros, qui·s diu Bona voluntat, e tampoch no us penseu que sia meu, que donat-lo-m'han.— Molt plagué a Desijar_Déu lo parlar de Desijós, per ço com no gosava presumir que tingués gran amor de Déu. E dix-li Desijós: —Prech-vos que·m digau lo vostre offici. —Lo meu offici e qualitat —dix ell— és que axí com de major

coneximent de sí ve hom en major avorriment e menyspreu de sí, e de major coneximent de Déu ve hom en major amor de Déu, axí mateix de major amor de Déu ve hom en major desig de Déu. Qui té a mi no desija res de aquest món, car yo·l fas de tan noble coratge que no desija sinó la més noble cosa e millor que al món sia, ço és, Déu. E yo·l fas rey e senyor e noble en tant que té per cosa ruÿna e se[r]vil que ell encative e sotsmeta la sua amor e desig e lo seu noble cor en res de aquest món. Qui té a mi no pensa sinó en Déu, no parla sinó de Déu, perquè allà hon és lo seu tresor és lo seu cor e lo seu desig. Yo —dix Desijar_Déu— só menjar de la ànima sancta que viu de desigs. Yo só lo majordom de aquesta Casa de Charitat, e só porter de la cambra secreta hon lo Rey dorm, e tinch poder de obrir la porta de la cambra del Senyor e metre dins qualsevulla de mos amichs. Yo só lo pregoner qui vaig cridant per casa fins que despert lo Senyor e lo fas exir defora, e que·s dó tot e comunique ab aquell qui·m tramet. Yo só lo missatger

més verdader de amor que ningun altre e que més prest só ohit per lo Senyor. Yo tinch poder de fer menjar lo fruyt de l'arbre que hic tenim, lo més bell que al món sia, lo qual se anomena "Haver Déu". Capítol ·XXIX· —Digau-me —dix Desijós—, és dolç aqueix fruyt? —No·s pot dir —dix Desijar_Déu—, tant és dolç e suau, bé és ver que segons que algú té lo gust millor e més dispost tant li sab més dolç. Car ha-n'í que tenen esmuçades les dents, e als tals no·ls és axí saborós, e per ço no u desíjan gayre, e ha-n'í qui de tot tenen lo apetit perdut de menjar, per la febra que tenen, ý los tals no saben què vol dir sinó per ohides, ans si·ls entra en la boca los és amarch. —Qui són —dix Desijós— los qui tenen les dents esmuçades? —Aquells —dix Desijar_Déu—qui mengen coses agres e agudes. —Feu-me gràcia —dix Desijós— que me·n doneu a tastar. —Bé·m plau —dix Desijar_Déu— que dieu tastar, car ací en esta casa no·s pot hom fartar ni plenament menjar, sinó solament tastar. —Per què? —dix Desijós. —Per ço

—dix Desijar_Déu— que si hom se·n fartava ací e n'havia hom complidament, no desijaria hom exir hic ni voldria hom anar a Paradís, en lo qual hom se·n fartarà a son plaer e menjarà tant com porà. —Com —dix Desijós—, ý no és Paradís esta casa? —Sí —dix Desijar_Déu—, paradís és, mas és paradís terrenal, car en aquest món la Casa de Charitat és paradís terrenal, emperò no és celestial, per ço que hom no ha compliment de veure Déu sinó per fe e de haver-lo —que és tastar lo fruyt— fins que hom sia ab Ell, ahon hom porà fartar-se del fruyt que ha començat a gustar ací. Ý encara que estigam molt contents e alegres, emperò nengú no·s té per segur ans és menester que nos acompanyem ab Temor de Déu, qui és home del ferro. —Com —dix Desijós—, ý també hic vénen ladres com per lo camí? — Hoc —dix Desijar_Déu—, ací se esforçen ells més, per ço que se·n porten lo millor tresor. E com ladres hic manquen, entra hic sovint Vanaglòria ab sa filla Reputació de sí, que si no fos per Hunilitat a tots nos hic trauria. —Feu-me gràcia, donchs, que·m doneu de aqueix fruyt. —Primer

—dix Desijar_Déu— és menester que us renteu la boca e que us escureu les dents, e que us laveu les mans, e los peus, e los ulls e tota la cara, perquè aquest fruyt no pot entrar en vexell que no sia net. —Ý ahon me lavaré? —dix Desijós. Veniu —dix Desijar_Déu—, que yo us aportaré a una font viva que tostemps brolla, nit e dia, qui·s diu "Religió", e yo faré venir les serventes del Senyor, qui us lavaran e hos faran estar munde, e poreu menjar del fruyt. Capítol ·XXX· Alegre esperava Desijós prop la font quant vingué Desijar_Déu, ab les donzelles del Senyor, e dix-li: —Veus ací aquestes verges que us lavaran. —Ý com se nomenen?— dix Desijós. —La una —dix Desijar_Déu— se diu "Dolçor", l'altra "Concòrdia", l'altra "Pietat", l'altra "Gràcia", l'altra "Clemència", l'altra "Indulgència", l'altra "Misericordia", l'altra "Benivolència", l'altra "Benignitat", l'altra "Comportació", l'altra "Repós", l'altra "Severitat", l'altra "Alegria", l'altra "Discreció", l'altra "Devoció", ý esta vos donarà un letovari per a

excitar lo apetit perquè ab millor desig e talent menjeu, e millor vos sàpia, e més profit vos fassa. L'altra és "Religió", l'altra és "Perseverància", l'altra "Constància", l'altra "Pau", l'altra "Tractabilitat", l'altra "Oració", l'altra "Honestat", ý yo, qui só lo darrer, qui hé nom Desig, qui estich tostemps ab elles. Si vós teniu a prop aquestes vèrgens, elles vos hi poden molt ajudar a menjar del fruyt. E si vós menjau del fruyt, vós les tindreu ab vós, que may se n'aniran si no les lançau. Car són molt lépoles e allà hon veen de esta fruyta totes hi corren, axí com abelles a la mel. Car no y ha millor senyal que hom meng de aquest fruyt que quant hom veu a la porta estes donzelles, axí com fan los mosquits allà hon ha vi.— Molt fonch alegre Desijós aprés que l'hagueren rentat e li donaren a tastar del fruyt. E dix-li Desijar_Déu: —Puix menjat haveu, és menester que canteu e façau gràcies al Senyor, car no y ha ací ningú qui no cante e benehesca lo Senyor. —Com cantarem? —dix Desijós. —Anem —dix Desijar_Déu— a nostre cor e yo metré-us ab aquells qui

canten.— E va·l aportar al cor, en lo qual estaven los cantors. La hú se dehia "Benedicció", l'altre "Honor", l'altre "Lahor", l'altre "Acció de gràcies". —Ab aquests —dix Desijar_Déu— és menester que canteu. —Com ho fan? —dix Desijós. —Yo us diré —dix ell—: Los tres primers lo beneeixen, honren e lohen per la sua potència, sapiència e bondat, e per totes les sues virtuts e per ço que lo Senyor és en sí mateix; lo darrer li dona acció de gràcies per los beneficis que ha fet a ell e a tota creatura. Capítol ·XXXI· Molt plagué a Desijós la manera e lo cant que fehien, tant suau. E dix-li Desijar_Déu: —Vejau si us ne voleu tornar. —Ý ahon aniré —dix Desijós— que tant me costa venir hic? Pus estich en bon loch no vull exir hic, car qui bé està no·s moga. Yo no me·n vull anar si vosaltres no·m lançau. —No —dix ell—, que nosaltres no lançam a nengú si ell no se·n vol anar. Però si ací voleu estar, és menester que no estigau ociós, car ací no està ningú ociós. —Ý què faré? —dix Desijós. —Feu lo que us manaran fer. —Ý quant no·m diran que faça res, què faré? —Cantau

—dix Desijar_Déu— e benehiu Déu, car per a cantar hic sou vengut. Ý encara faent alguna cosa del que us manen podeu cantar dins vós m[a]teix perquè no tingau la pensa ociosa. Ý encara vos consell una cosa: que si voleu venir en amistat del Senyor e plaure-li molt, que tant com puga, si no us manen fer alguna cosa, que vos aneu a estar ab Ell tot sol parlant, e veureu quines coses vos dirà, e quins secrets vos mostrarà, e en quanta amistat vindreu ab Ell. —Ý com —dix Desijós—, tothom qui vol pot entrar en la sua cambra e parlar ab Ell? —Sí —dix Desijar_Déu—, pus que hom vaja en companyia de Humilitat. Ans vos dich que aqueix és lo seu delit e deport, que hom sovint se vinga a estar ab Ell e que hom lo despert e que hom lo enuig e importun, car de una condició és que no vol estar tot sol. E per dolent que sia algú, vol que vinga a estar ab Ell, car és tant noble ý tant generós que no·s cura de persones ni fa differència pus que la ànima sia humil. Car a Ell tant li costa hú com altre, e a tots los ha fets de una pasta. Ans tant com més vils són

les persones, e baixes, més que més si elles se abaixen, tant més amor los mostra e més gràcies los fa, ans Ell ha elegit les coses vils de aquest món per casa sua. Per ço que no pens algú que hic sia que ell s'ó haja merescut ésser hic, sinó per pura bondat del Senyor. E vós —dix Desijar_Déu—, si ací estau e voleu no perdre res, e cantar ab aquests cantors, e que lo vostre cant plàcia al Senyor, guardau bé aquests punts: Lo primer és bona voluntat, lo segon és humilitat, lo terçer és pasciència, lo quart és charitat. Si vós cantau ab estos punts may vos desentonareu. Car ab lo primer punt, que és bona voluntat, cantareu cant pla. Ab lo segon ý terçer, que són humilitat ý pasciència, cantareu contrapunt. Ab lo quart, que és charitat, cantareu cant de orgue. E si per fet de sort perdeu lo punt o exiu fora de tots los tres punts, afferrau-vos ab lo cant pla, que és bona voluntat, e ab la ajuda del Senyor, pus vos esforçeu en adobar-vos, Ell vos tornarà en regla ý en to. E sobretot vos dich que en tot ço que fareu no us oblideu de menjar del

fruyt que portau de Casa de Humilitat, qui·s diu Defidentia sui, e com més amor de Déu tindreu e més amich del Senyor sereu, tant li offeriu més sovint e li donau a menjar de aquest fruyt, car li plau e volenters ne menja. Capítol ·XXXII· —Molt vos voldria pregar —dix Desijós—que·m porteu a parlar ab lo Senyor, pus tinch a estar en casa perquè·m conega. —Bé·m plau —dix Desijar_Déu—. Veniu ab mi.— Molt anava tremolant Desijós pensant que tenia de entrar en la cambra del Rey a parlar ab Ell, però pensant que Ell era tant benigne, e amorós, e affable, e generós, e noble, prenia algun esforç confiant en la bondat del Senyor. —Esperau-me ací a la porta —dix Desijar_Déu— e yo veuré què fa lo Senyor, e dir-li hé com vós voleu parlar ab Ell.— Tot estava Desijós temorejant, pensant què poria dir al Rey. —Veniu —dix Desijar_Déu—, que ja hé parlat ab lo Senyor. Entrau-vos allà dedintre e yo esperar-vos hé ací.— Ab molta

reverència e composició començà a entrar Desijós per la sala e, com veu lo Senyor, tantost se lançà ab molta humilitat en terra e comensà de plorar molt agrament. E no gosava alçar lo cap ni los ulls, car sabia que ell era estat gran enemich del Senyor e li havia fets grans enuigs e desplaers. E no podia res dir sinó plorant, pensant que estava davant aquella infinida bondat que ell tant havia offesa e molt enujada, e axí conexia la culpa de la sua consciència. —Què feu? —dix lo Senyor—, no dieu res? Alçau-vos, vejam què voleu. —Què diré diré yo, Senyor meu —dix Desijós—, davant la magestat vostra?, què puch yo dir ni parlar davant Vós?, car no dech yo parlar davant vostra magestat ni só digne de obrir la mia malvada boca davant vostres ulls, sinó que calle e plore e gemegue la mia iniquitat. —Per què, donchs, sou entrat ací? —dix lo Senyor. —No hic só yo, Senyor, entrat —dix Desijós—, car no·m fóra tingut per digne de entrar en casa vostra. —Qui us hic ha, donchs, aportat? —dix lo Senyor. —Vós, Senyor —dix Desijós—, me haveu fet

venir ací. Yo no sé per què, ni què havíeu vós menester de mi, car prou me bastava que fos esclau e catiu de vostres servidors, ý encara no u merexia. E axí, Senyor, pus Vós me haveu mès ací e a Vós plau que vinga a parlar ab Vós en vostra cambra, obriu Vós la mia boca e mostrau-me Vós què parle ni diga davant Vós. E posau en mi sperit de temor ý reverència perquè la vostra magestat no sia offesa de un malvat peccador e inich com yo, car no és de rahó, ans yo voldria ésser lo cruel castigador ý destruhidor de mi mateix que no que Vós, Senyor bo, siau enujat per un abominable com yo. Car no seria tant que una mísera creatura com yo no fos, e seria molt que Vós, Senyor, siau vituperat e menyspreat per mi. Ensenyau-me Vós, Senyor, del que tinch a dir ni fer, car tot me pos en mans vostres e a Vós fas offerta de tot mi. Capítol ·XXXIII· —Alçau-vos —dix lo Senyor— e no cureu, que si vós voleu ésser bo e lo que deveu, Yo no·m recordaré de tots los enuigs que

me haveu fets ni dits. E per ço que siau millor Yo us vull dar dos mots, los quals vos aprofitaran molt, e sapiau-los bé guardar e tenir en la memòria. Los mots són aquests: Yo e tu. Açò és lo primer. Lo segon és rey ý esclau. Si vós —dix lo Senyor— sabeu usar de estes quatre paraules, elles vos aportaran a molta puritat de cor, e vos defendran de tots vostres moviments, e vos faran conversar en casa, entre tots, ab molta pau e repòs e charitat e humilitat, e guardaran la porta de vostre cor. —Prech-vos, Senyor —dix Desijós—, que·m declareu en quina manera tinch de usar de aquests mots. —Yo us diré —dix lo Senyor—: Tot vostre exercici poreu aplicar e[n] estes paraules, car tenen gran sentència e gran sentiment, e per elles poreu venir a perfecció. Emperò per ara, de present, no us vull dir sinó algun poch breument, que puix en casa haveu de aturar; com vindrà per avant Yo us diré complidament tota la sentència. Com vós vindreu a parlar ab Mi, que vindreu molt distret ý escampat de fer alguna cosa de casa que us hauran manat, vos feu

compte que Yo us dich estes paraules: tu e Yo, no hi ha pus. E axí oblidau-vos de tot lo món e de tot quant haveu vist ne ohit, e feu compte que no hi ha al món res sinó Yo e tu. Lo segon és, per a vós, que siau esclau de tots, e axí sereu humil e hobedient. E siau rey e senyor de vostra carn e passions e vicis, car als qui són reys fas yo grans richs e los dó grans delits. E axí per ara no us dich més sinó que aneu en bon·hora. —Senyor, molt vos prech —dix Desijós— que·m digau més coses de aqueixes paraules, e declarau-les-me. —Per què ho voleu ara —dix lo Senyor—, no us basta que Yo us promet de mostrar-vos grans coses sobre elles? —Voldria, Senyor —dix Desijós—, que m'ho diguésseu ara perquè ho voldria posar en scrit perquè no me oblidàs, e perquè puxa aprofitar a altri. —Què sabeu, vós —dix lo Senyor—, lo sperit de aquell qui ho legirà si li plaurà hó no? E per ço no us ne vull ara dir més, sinó anau en bona hora. —Per què, Senyor —dix Desijós—, voleu que me·n vaja de davant Vós? Ahon puch yo millor estar? —Per ço —dix lo Snyor— que

conegau que no sou digne de estar tostemps ab Mi sinó tant com Yo vull, car passaríeu perill de presumpció, e per ço quant a Mi plaurà Yo us trametré a cridar. —Puix axí ho voleu, Senyor —dix Desijós—, que me·n vaja, reste-se·n ací ab Vós lo meu cor, perquè honsevulla que yo sia tostemps lo meu cor estiga ab Vós. —Yo só content per ara —dix lo Senyor—, car no penseu que tostemps que vullau ho pugau fer, car Yo no·l voldré tenir ab Mi per més humilitat e profit vostre. Car vull-vos avisar de una cosa, la qual per ventura ignorau, que Yo més treball en lo profit de mos servidors que no en lur consolació hó alegria, ans moltes vegades vull que hajen enuig e adversitat per lur profit. —Almenys, Senyor —dix Desijós—, feu-me gràcia que us atureu ab Vós lo cà gros, car també és vostre. —Axò molt me plau —dix lo Senyor— e só molt content del que dieu, car, si vós voleu, aqueix porà estar ab Mi tostemps, que may no·s partirà de Mi, si vós voleu. Si, emperò, vós sou diligent, axí com se pertany, en comanar-lo·m sovint, aqueix cà. —¿Ý com,

Senyor —dix Desijós—, que lo us cal comanar tantes vegades pus una vegada lo us coman? Hó per ventura oblidar-vos ha? —No m'oblidarà a Mi —dix lo Senyor—, mes perquè a vós no us oblide de Mi vull que tant com més sovint me comanareu hó lo vostre cor hó lo cà gros, que tant mereixcau e que tant vostra affecció se moga envers Mi e me reconegau per Senyor e que no sou sinó tant com Yo vull. Car esta és la intenció perquè Yo vull que mos amichs molt sovint e contínua me comanen, demanen e diguen una mateixa cosa, perquè Yo veja qui és cascú. ¿E sabeu quant vos valdrà aquest comanar del cà gros a Mi? Més que pensau, car quesvulla que fassau ý encara que en algunes coses falliau, pus teniu ab Mi lo cà gros fermat ab la corda de "Amor", tot vos aprofitarà en bé. Capítol ·XXXIV· Hisqué, donchs, Desijós dexant ab lo Senyor lo seu cor e trobà a Desijar_Déu que l'esperava a la porta. —Què haveu fet tant dedintre? —dix Desijar_Déu—, ¿pensau que

lo senyor se agrat de moltes paraules? Més fareu alguna vegada ab Ell ab un mot que ab cent. —No —dix Desijós—, que encara me dóna de parer que hi hé estat poch. —Estau-vos per casa —dix Desijar_Déu—pus ja sou rebut. E yo vaig-me·n a la cel·la. —Anau en bon·hora —dix Desijós. Molt pensava cada dia, Desijós, en les quatre paraules que lo Senyor li havia dites, e molt sovint les confegia unes ab altres e les mesclava, e tostemps venien bé. E moltes coses apropiava en elles. E com li venia algun contrari dehia: —No m'í done res que·m diguen axí, hó fassen, hó que m'honren hó menyspreen, car yo esclau só e als esclaus axò pertany.— E si venia alguna delectació hó moviment dehia: —No, que yo rey vull ésser e no esclau del meu cors e de tan dolenta cosa com és lo vici. Car lo qui és rey totes coses vils menyspresa, e és noble ý generós, e no permet que lo seu cor sia esclau ni sotsmès a viltat alguna, ni a passió ni a misèria.— Grans foren los profits que hagué Desijós en aquestes paraules, car a tota temptació satisfehia. E moltes vegades ell venia a

parlar ab lo Senyor, e començava a traure grans cartapaços e libres. —Què feu? —dehia lo Senyor—, que portau alguns contractes hó arrendaments? —No —dehia Desijós—, Senyor, sinó que voldria parlar ab Vós. —Grosser! —dehia lo Senyor—, hí donchs, que cal cartapassos ni papers per parlar ab Mi? —Per ço —dehia Desijós— que yo encara, per mi, no sé dir ni parlar tan bones coses com ací stan scrites. —Com pensau —dehia lo Senyor— que tot lo fet està en dir tals paraules hó tals? No està en axò sinó en la amor, e affecció, e humilitat, e reverència, que són dites, car a Mi molt me plau la simplicitat. Digau —dehia lo Senyor—, no us basta prou les paraules que Yo us doní? —Daça, com diu la primera, Yo e tu —dix Desijós. —Prou hi ha —dehia lo Senyor—. Parlem de axò. Vejam qui só Yo e qui ést tu. No cal altres rahons ni libres, ací hi ha prou que dir e pensar. No cal —diu lo Senyor—, de ací avant, libres per parlar ab Mi, sinó aqueixes quatre paraules, que si tota vostra vida estàveu, tostemps tindríeu què dir ý pensar e trobaríeu noves coses. Yo —dehia, lo

Senyor— só rey, tu esclau. Ara parlem de açò.— No sabia què dir, Desijós, sinó que·s metia a plorar. Car com ell venia a parlar ab lo Senyor, e lo Senyor li obria la porta, tantost com ell pensava que estava davant lo Senyor e que Ell lo mirava, se metia a plorar, sabent que estava davant lo seu rey e senyor, davant lo seu bé, davant lo seu dulcíssim pare, davant la sua esperança, davant lo seu refugi e amor, lo qual molt sovint havia enujat. E moltes vegades, com ell plorava, lo Senyor li dehia: —Per què plorau? —Per ço —dehia Desijós— perquè no us àm, sinó que àm a mi mateix e vostre enemich lo món, e no só bo axí com deuria, ni só leal e fael amador vostre.— E molt més plorant e gemegant ab molta dolor dehia: —E per què no us àm yo, lo meu Senyor? —Per ço —dehia lo Senyor— com ést esclau e no rey. Sies, donchs, rey, e yo donar-te la mia amor e conservar-te hé en lo meu servici si tu fas lo que yo te hé dit. Capítol ·XXXV·

Molt fonch lo exercici que Desijós tragué de aquelles quatre paraules, e molt profitós. E un dia Desijós començà de pensar en son germà, e vingué-li molt gran enyorament per ço com li volia gran bé, e anà-sse·n a Desijar_Déu e dix-li: —Molt vos voldria pregar que trametéssem a mon germà algú que l'aportàs ací, car molt desig que hic vinga perquè ensemps ab mi visqués en Casa de Charitat. —Trametam —dix Desijar_Déu—, pus tant ho voleu. —Digau-me —dix Desijós—: ha-y altre camí per venir hic?, que per ventura ell, com és tant bascós de trobar Amor_de_Déu, que no vinga per altre camí, e axí lo missatger errar-lo-hi ha e no·l trobaria. —No —dix Desijar_Déu—, no y ha camí més curt, ni més segur, ni més dret que aquest, que tot lo aldre me par que sia perdre temps. Mes, pus vós dieu que ell tant ho desija, de trobar Amor_de_Déu, yo·m dubte que ell no sia ja en lo camí ý ben prop de la porta. —Bé·s podria fer —dix Desijós—, mas no s'í perdrà res per sí hó per no, almenys conexerà la bona amor nostra. Qui trametrem? —dix Desijós. —Trametam —dix Desijar_Déu—

lo cà gros, pus ja sap lo camí, ý ell lo hic aportarà ab la ajuda del Senyor ý ab la diligència sua. Però, per millor segur, me par serà bé li trametam lo avís que deu tenir per lo camí, e los lochs hon lo pot errar e hon se pot perdre. —Com ho farem? —dix Desijós. —Yo us diré —dix Desijar_Déu—: trametam-li per scrit una hystòria que esdevingué a un monjo que volia venir ací e, per no tenir prou discreció, va errar lo camí. E per aquesta hystòria conexerà los lochs hon pot exir defora camí. —Quina hystòria és? —dix Desijós. —Yo la us diré —dix Desijar_Déu. Capítol ·XXXVI· —Un monjo fonch, en una congregació, que havia nom Bé·m_vull, lo qual estigué per algun temps servint Nostre Senyor. Però pensà en sí mateix que bona cosa era amar Déu e amar son prohisme, car açò eren los manaments, e que hom no devia estar ociós, ni estudiar tostemps per a sí. E per amor de açò ell se meté en camí ab intenció de veure si trobaria algú que li digués alguna cosa de la amor

de Déu. "Molt camí féu Bé·m_vull per un gran desert, en lo qual trobava mal camí e molts barranchs que molt lo enujaven en tant que sovint se·n volia tornar, emperò dehia a sí mateix: —Comportem un poch que per ventura no dura molt aquest camí e trobarem aprés bell camí e bells prats, en los quals porem reposar. "E axí, ab aquesta esperanca, ell passà part de son camí, fins que trobà una cabanya de pastors qui estaven al foch, per ço com era hivern e fehia fret. Molt fonch alegre, Bé·m_vull, com veé los pastors, e près molt esforç e conort, e, acostant-se a ells, saludà·ls. Molt se maravellaren los pastors com veeren home axí ben vestit tenir fret, e digueren-li —Digau, senyor, què sercau per aquest desert?, e com estau axí mort de fret pus tant haveu caminat? Car, de bona rahó, qui molt camina algun tant se deu escalfar, més que més tenint tant bon hàbit com vós portau. "—No —dix lo monjo—, no penseu que l'hàbit fassa passar lo fret, ni que l'hàbit me escalfe dedins, car no·m passa la pell, e yo tinch fret dedins. E per ço, si vosaltres

me voleu donar un poch a menjar de aqueixes migues hó sopes..., que són calentes e tot lo cor me escalfaran. "—No, mossènyer —digueren los pastors—, que ningú no pot menjar migues que no àm a Nostre Senyor e lo prohisme, e nosaltres no sabem si vós ho feu. "—Digau-me —dix lo monjo— vosaltres com ho tinch de fer, car per açò hic só vengut e bé·m plauria saber-ho. "—Si vós ho voleu saber, pàter —dix la hú dels pastors—, és menester que ab lo voler que teniu que hi ajusteu obres, e que ab molt desig e afecció ho cerqueu, car axò és una cosa que en ninguna manera la troba hom dormint ni estant ociós, ans per atènyer-la és menester que treballeu ab molta diligència e cura. E per ço seria bo que vós caminàsseu encara més avant e yo crech que, si vós no errau lo camí, vós arribareu allà hon està Amor_de_Déu e son criat Amor_del_prohisme.— "Molt se maravellà Bé·m_vull de les paraules del pastor, e dix-li: —Digau, germà, pot-se errar lo camí? "—Sí, mossènyer —dix lo pastor—, car passa perill que anant no us encontreu ab dues donzelles que van sovint

per aqueix camí, que·s dien Reputatio_sui ý Confidentia_sui, les quals, si us encontraven, vos portarien a "Casa de Supèrbia", que és un dolent loch, en lo qual està "Amor de sí" e sa muller "Pròpia voluntat", en loch de aportar-vos a Casa de Charitat, hon està Amor_de_Déu e son criat Amor del proïsme. "—No tinch por de axò —dix lo monjo—, pus yo tinga bona intenció. "—No digau axò, senyor —dix lo pastor—, ans deveu anar molt reçelós e demanar als que trobareu per lo camí si anau bé hó no, car poríeu-vos enganar en la color del drap. —Com —dix Bé·m_vull— me poria enganar? —Creeu-me, pàter —dix lo pastor—, que aquexes donzelles són tan arteres que us donaran entendre hú per altre, car dir-vos han que molt bé anau, e que no hajau por de res que vós anau camí dret per trobar Amor_de_Déu. E moltes falsies que us diran, car serà tot lo contrari, e axí, si no demanau, portar-vos han ab ulls tapats fins enmig de Casa de Supèrbia, e serà pijor, que com sereu ben enfangat ý enmig de la casa no u conexereu, car aqueixes fan perdre la vista dels ulls per bells que sien. E per ço

no us cal dir que prou vos basta que tingau bona intenció, car la intenció és un fust en què sovint s'í met corch, e hom creu-se que lo fust sia sencer ý és tot corcat. —Ý com coneix hom axò? —dix lo monyo. —Yo us diré —dix lo pastor—: si voleu conèixer si lo fust és corcat hó no, la millor prova que poreu fer és que pegueu fort sobre la pedra, e si ell té fort bé poreu creure que no és corcat, e lavors poreu hedificar sobre ell al segur. Ý vós, pàter —dix lo pastor—, per què voldríau trobar Amor_de_Déu? —Per ço —dix lo monjo— que puga haver paradís e la glòria que Nostre Senyor promet als qui l'amen. —Bé·m plau —dix lo pastor— que tirau vostra corda, car si axò no fos, per ventura vós no us curaríeu gayre de sercar-lo. —Déu ó sap —dix Bé·m-vull—, ara voleu vós entrar en la Trinitat? Mes, digau-me si us plau, aquest camí és molt aspre? —Aqueix camí, pàter —dix lo pastor—, és tant aspre e tant treballós quant vos planyereu vós mateix. E és tant fàcil e delitós com vos avorrireu e menyspreareu vós mateix.— Molt se maravellà Bé·m_vull com pastor axí grosser li dehia

paraules tant entricades. E, partint-se de ells, començà a pendre son camí. Capítol ·XXXVII· No hagué Bé·m_vull molt caminat quant se encontraren ab ell dues verges, la una se dehia Reputatio_sui e l'altra se dehia Confidentia_suí. Molt se alegrà Bé·m_vull com les veé, e dix-los: —Digau, és aquest lo camí per anar a Casa de Charitat, hon està Amor_de_Déu? —Sí —digueren elles—, veniu ab nós, que nosaltres vos hi aportarem. —Com vos nomenen? —dix lo monjo—, car no voldria que m'enganàsseu. —No —digueren elles—, no hajau por de axò. A mi —dix Reputatio_sui— dien "Humilitat". E a mi —dix Confidentia_sui— me dien "Esperança". —Molt me plau —dix Bé·m_vull— anar en vostra companyia.— Molt caminà Bé·m_vull per lo desert en companyia de les verges qui l'havien enganat. E molts n'í vehia qui anaven per altre camí molt més estret e més aspre, e la sua consciència remordia·l pensant que per ventura aquell camí era millor, emperò tantost Reputatio_sui dehia-li: —No

cureu, que prou és bo aquest camí encara que no sia tant estret ni tant aspre, emperò tots van a un loch, car per moltes vies hi pot hom anar, ý com vindrà que sereu més avant si voldreu acursar ja ho poreu fer, car prou hi sereu a temps. —No —dehia lo monjo—, que un pastor me ha dit que en tot aquest desert, encara que n'í haja molts qui caminen, emperò diu que no hi ha sinó dos camins: la hú, de "Humilitat", qui va a Casa de Charitat, e l'altre, de "Presumpció", qui va a Casa de Supèrbia —Dexau-los dir —dehia Confidentia_sui—, que en moltes maneres pot hom servir un senyor, e totes li són plasents. No cureu, que bé bastau vós a venir a Casa de Charitat e de Amor_de_Déu per aquest camí, per ço alegrau-vos e no cureu de pensar. —No —dehia Bé·m_vull—, que aquell pastor me dix que lo camí de Charitat és molt espinós e aspre e molt estret, més que més en lo principi, e aquest no·m sembla que sia tal com ell me dix.— Dehia Reputatio_sui: —Ý com, no us par que sia prou estret aquest? No cureu, que pus vós sofferiu aquest treball, prou és. Mirau que

encara prou mal haveu passat, e males nits, e fret, e calor. Ý, donchs, alegrau-vos que bé trobareu per ací Amor_de_Déu. ¿No veeu quants de coxos haveu dexats atràs que no caminen axí bé com vós? Què voldríeu vós ara? ¿Metre-us en camí que per ventura vos cansàsseu e defallísseu? Guardau que la fragilitat humana alguna recreació ha menester, e hom no deu tant tirar larch que·s rompa, sinó afluxar-lo algunes vegades. E hom no deu tantost voler córrer sinó caminar a poch a poch a peu ferm. E no deu hom despendre ses forçes en un dia, que prou fa qui va per lo camí de les carretes e no·s met per sendes ni carrerons en què hi ha molts perills, e molts qui·s perden, e per ço és millor anar a peu ferrat.— Semblants coses dehien les vèrgens al monjo, enganant-lo. E, com ell vehia los qui caminaven per altre camí, tot estava aturat, emperò dehia-li Reputacio_sui: —Dexau-los anar que modorros són, car volen tantost pujar al cel, e tantost volen ésser dels primers. Per ventura són ypòcrits e tenen aldre dedins, hó fan-ho perquè diga hom que

caminen molt e per bon camí. No cureu, que bo és fugir a vanaglòria. E a vegades aquests tals volen córrer e saltar per barranchs e caen de morro. Dexau-los anar que no tenen prou discreció, que és mare de virtuts. Que pensau que tot està en los treballs del cors? No pas, que Nostre Senyor la ànima vol, que per molt fatigar lo cors no penseu sia gran perfecció, ans fa hom charitat en ajudar a sí mateix ý en guardar son cors per lo servey de Déu. Que més fa qui molts anys camina poch a poch que no aquell qui tantost vol córrer e se·n cansa. Capítol ·XXXVIII· Tot açò dehien les verges al monjo fins tant que foren arribats a Casa de Supèrbia. Molt fonch alegre Bé·m_vull com veé que eren prop de poblat, e dix: —Digau-me, quina casa és esta? —Aquesta casa —digueren elles— és la Casa de Charitat, hon està Amor_de_Déu. —Prou hé treballat —dehia ell dins sí mateix— e prou me costa venir hic.— E axí, ab aquest pensament, arribaren a la porta, en la qual

trobaren molta companyia de donzelles. —Bé siau vengut —digueren elles—, entrau dins pus Déu vos ha feta gràcia que siau arribat en tan bon loch. —Moltes gràcies —dix lo monjo—, mes feu-me plaer que·m porteu a la priora per ço com volria parlar ab ella.— —Molt li plahia a Bé·m_vull lo hedifici de la casa, e com vingué a la priora, dix-li: —Digau, senyora mare, com vos anomenen? —A mi —dix "Supèrbia"— dien "Charitat". —Digau-me —dix lo monjo—, ¿està ací Amor_de_Déu ab un seu criat qui·s diu Amor del prohisme? —Sí —dix la abadessa—. Estau-vos ací en casa algun poch de temps per ço com ells són anats un poch e no tardaran a venir, ý entretant veureu esta casa.— Molt bon recapte féu donar la priora a Bé·m_vull, ý ell que·s donava bon temps pus que tothom li fehia solàs. No passà molt de temps que ell estigué en casa —ben servit e molt visitat per les dues verges: Reputatio_sui e Confidentia_sui— que arribà Amor de sí ab lo seu criat "Menyspreu de altri". Molt se alegrà Be·m-vull en la sua venguda, e tantost anà per besar-li la mà, lo qual lo rebé molt

alegrament. —Senyor, sou vós —dix Bé·m_vull— Amor_de_Déu? —Sí —respòs Amor de sí. —Pus yo —dix Bé·m_vull— hé ohit dir que feu molts plaers a vostres servidors, e que los donau moltes consolacions e que per amor de vós hom ve a la glòria de paradís, e per ço yo só vengut, si·m voleu per servidor. —Sí —dix Amor de sí—, de bona voluntat, estau-vos en casa que com vindrà per avant yo parlaré ab vós, e donar-vos hé manera e conexença com me deveu servir e amar. Donau-vos bon temps —dix Amor de sí— e no us doneu basca de res, ni enuig, puix sou arribat en bon loch e Nostre Senyor vos ha feta gràcia que siau escapat dels perills e laços del camí e de la mar de aquest món, e siau arribat en port segur en aquesta religió e casa tan sancta. E pus ja us sou posat ab mi ab les promeses que me haveu fetes, no cureu de res.— Molt plagué a Bé·m_vull la consolació que Amor de sí li donà e com li dehia que no li calia passar basca de sí mateix, pus que ja se era tot venut e donat a ell, e ja havia comanada la cura de sí mateix a altri. Capítol ·XXXVIIII·

Molt estigué Bé·m_vull en casa e sovint rebia molts encontres e vehia moltes coses qui·l fehien dubtar, emperò Amor_de_sí e Menyspreu_del_prohisme ho escusaven tot e li donaven a entendre que tot era ben fet. E com més anava més amistat prenia ab les donzelles Reputatio_sui e Confidentia_-sui, les quals li aportaven molts lagots, dient que ell era gran amich de Amor_de_Déu e que fehia açò e allò per amor de ell, e que no era negligent axí com aquell, ni era murmurador axí com l'altre, ni era golós axí com aquell, ni trencador de silenci axí com l'altre, e dehien-li que·s donàs bon temps e que s'alegràs. Pus que la priora veé que Bé·m_vull era vengut en amista de Amor_de_sí, ella comensà de trametre-li les sues filles per ço que l'enganassen. E primerament ella li trametré a Curiositat vestida de la roba de Charitat, per ço que no la conegués, ý aquesta li fehia desijar e haver belles coses e bells libres e pintats e coses gentils. E la consciència remordia·l de açò, mes tantost Amor_de_sí ho escusava dient: —No cureu de ésser tan escrupulós pus que per

lo servey de Nostre Senyor ho voleu, pus que no y poseu tota vostra affecció. Car la pobresa en lo sperit està, pus no sia cosa contra la religió ni contra lo manament del prelat, no y fa res.— Aprés la priora li trametia Luxúria, ab molts dolents pensaments e moviments ý esguardaments. E la consciència remordia·l que·s devia confessar de açò, almanco que no havia tantost corregut als remeys necessaris, axí com oració e dejuni, ni havia levat la ocasió de tals coses e que era per negligència sua. Emperò ell no u volia fer, dient que pus ell no havia consentit desliberadament, prou era. E aprés la priora li trametia Yra e Rancor e Detracció_del_prohisme, vestits de Zel_de_virtut. E, com la consciència lo remordia, tantost lo criat de Amor_de_sí ho escusava dient: —No cureu, que bé feu, que hom zel deu tenir per amor de Nostre Senyor, e yrar-se perquè los vicis sien castigats. E jatsia que sia ver que hom deu haver zel, emperò no zel rancorós ni yrós, ni ab propi interès, lo qual zel manifestament se mostra ésser dolent e corcat, car tantost

se encenen en yra e comensen a murmurar de son prohisme, dient: —Què pensau, en tal és tal e tal, e fa açò e allò, e yo no u dich per murmurar sinó que·m par mal.— Com manifestament sia zel rancorós, car si fos bon zel e sanct seria benigne e humil, dient a aquell qui ho deu corregir: —Certament, tal cosa hé vista en tal e no·m par bé, yo no sé quina intenció té en fer-ho e, per lo bé que vull a la sua ànima, voldria que fos de allò corregit.— Açò és lo bon zel, e sanct e mansuet. Aprés la priora li trametia Gula vestida de Discreció ý, encara que ell no·s procuràs res, ni demanàs ni desijàs sinó so que li era donat, e de açò se tenia per content, emperò ella li fehia de axò menjar incompostament, e cuytat, e ab aviditat, e demasiat del que havia menester. E de açò la consciència remordia·l, emperò Amor_de_sí li dehia: —No cureu, que Nostre Senyor per açò ha creades les coses, per mantenir los seus servents, e vós no menjau per vós sinó per la comunitat, e hom deu subvenir a sa necessitat. ¿Que voldríeu vos tornar ètich e donar destento a l'infermer ý despesa a la casa? Gran

virtut és lo mig e no anar per los estrems. Què pensau que sia? A poch a poch vindríeu a dessequir-vos e los budells se estrenyerian e lo ventrell se debilitaria, e de ací a uns quants anys no seríeu bo a res sinó per a la infermeria. No cureu, que Omnia sunt munda mundis et regna celorum non est esca et potus. Dedintre té hom a treballar, que aquí està lo verdader dejuni. Capítol ·XL· Aprés de açò, la priora li trametia a Pereza e Negligència, e la consciència remordia·l e dehia-li que·s devia donar a oració e a exercicis espirituals, emperò Amor_de_sí li dehia: —No cureu, que prou fa qui segueix lo cor e diu missa. Que voldríeu vos tornar ètich? No, que la ballesta no pot estar tostemps parada, car algunes vegades hom dóna en sperit de frenesia volent fer estrems. Guardau, vós, los deu manaments e sereu salvat. E, per gràcia de Nostre Senyor, ara prou los guardau en la religió, car no adorau ydoles

ni creeu en altres vanitats e supersticions, ni jurau fals, guardau les festes, no matau, no fornicau, no furtau, no levau fals testimoni. Ý, encara que alguna vegada murmureu, tirar no y fa molt. Misèria és humana e fruyta del claustro. No cal fer tant de cas. Vós no desijau dones ni res de vostre prohisme, donchs, què voleu aldre? Voleu ja muntar als cherubins? Prou vos basta que entreu en Paradís en un racó, detràs la porta. Ý, encara que esta nit no us leveu a matines, tot és charitat, car no u feu per galloferia sinó per cobrar millors forçes ý ésser més fort per al servey del Senyor. E, si anau a passejar per la ciutat, bo és esbravar-se un poch, que més fervent torna hom aprés.— De aquí avant la priora li trametia Indevoció e Tristor_de_sperit, emperò Amor_de_sí ho escusava. Aprés ella li trametia Vanaglòria, emperò Amor_de_sí li dehia que bo és mostrar les bones obres al prohisme per ço que prenga bon eximpli. Aprés ella li trametia Inconstància e, sots color de bé, ella li fehia haver e demanar molts libres e molts devocionaris e

pendre·n molts exercicis, e fehia·ls sens ningun profitament en res. E per ço ell demanava dinera a parents e amichs e cercava modos ý maneres de haver diners e comprar tal libre e tal. E tot açò escusava Amor_de_sí, dient que bo era haver molts libres per a millor conèxer a Déu, car molts luquets ha hom menester per encendre lo foch, e molts tions. De aquí, a poch a poch, venia en tepiditat e fredor de spirit, car may era content de ningun libre ni de ningun exercici, e dexava la oració e meditació. E Amor_de_sí dehia-li que bo és legir ý estudiar un poch per millor apendre les vies de Déu. E axí se lunyava de orar e meditar, e donave·s molt a legir ara un libre ara altre, ara un devocionari ara altre. E posava-li la priora, en açò, una devoció falsa e un delit que molt millor li sabia legir que no orar, e com molt havia legit d'assà e d'allà no li restava sinó lo enteniment confús. De manera que, com més anava, major amich era de Amor_de_sí, ý Reputatio_sui lo tenia bé a prop e li donava entendre que ell seria bo per açò e allò, e que fra

tal no sap fer açò ne dir allò e millor ho faria ell, fins a tant a venir a judicar son pastor e prior que no ha fet bé açò ni allò. E axí ell se avezà de menysprear les coses poques, dient: —Què és ara axò? —e, axí, trencar silenci e ara aquesta cerimònia ara aquella.— Ben sé que no és peccat mortal ý, donchs, no està aquí la perfecció. E axí, a poch a poch, menyspreava parlar demasiat, e ociós, e và, e murmurar e perdre lo temps, e de aquí venia en seguedat de enteniment e menyspreu e oblit de la sua consciència, en tant que la consciència, que al principi mordia e renyava algun poch, ara Amor_de_sí la havia també avezada que tot anava bé e pla. E de confessar no·s curava gayre, pus que hom se confés una vegada en la setmana. Emperò, com venia al cap de la setmana, tampoch se recordava ell de que·s tenia de confessar com aquella paret, sinó que anava allí com qui va a dir una rondalla que sap de cor. E axí·s confessava e dehia aquella norma de confessió usitada, que si·l demanassen mot per mot, ell no sabria dir de què·s confessa, si no dich ma culpa, si

hauria dit axí hó si fet axí [...] No diu: —Dich ma culpa que pensí tal cosa e·m plagué, e trobí plaer en pensar-la e no la lancí de mi. E parlí tals paraules per tal intensió. E fiu açò e allò a tal hora, en tal loch, davant tals persones e tantes vegades.— No diu res de açò, sinó que tota la confessió és condicional, e per ço, de bona rahó, la absolució deuria ésser condicional, per ço que no valgués res. E tot açò venia a Bé·m_vull per la seguretat de la consciència, la qual en tota la setmana no havia scrit ni notat res contra sí mateixa. E axí, creent-se molt aprofitat, anava atràs. Capítol ·XLI· Pus que la priora veé que Bé·m_vull aprofitava molt en la amor de sí e que la sua consciència anava plana e molt segura, ella determinà de casar-lo ab la filla de Amor_de_sí, que·s dehia Pròpia_voluntat. E per ço que Bé·m_vull no conegués a Pròpia_voluntat —car era per tothom maldita —, ella la vestí de moltes robes, e ara se vestia unes e ara

altres. E, pus ell fonch casat, la priora li dix que prou hic havia estat, que si volia ja se·n podia tornar. Tornà, donchs, Bé·m_vull al monestir de hon era exit e portà ab sí son sogre, Amor_de_sí, e sa muller, Pròpia_voluntat, e dues serventes, Reputatio_sui e Confidentia_sui. Molt fonch alegre lo prior com sabé que Bé·m_vull era tornat de cercar Amor_de_Déu, e anà per veure·l e dix-li: —Digau, mon fill, haveu trobat a Amor_de_Déu? —Sí, pare —dix lo monjo. —Molt me plau —dix lo prior—. Bé siau vengut.— Molta fonch la amistat que Bé·m_vull près ab sa muller e molt la complahia en tot ço que podia, en tant que ella lo subjugava de manera que no fehia res sinó so que ella volia e per ella se dexava regir. Ella, emperò, lo tenia axí catiu que·l portava per lo morro allà hon volia, e comensà-li a entrar a poch a poch e fehia-li demanar licència de anar a tal part e a tal, e de fer açò e allò, e de no anar a tal obediència. E, aprés, fehia·l ésser solícit e curós de fer açò e allò que no pertanyia a ell e de metre·s hon no era demanat ý en obediències ý

exercicis que li plahien. E dehia-li Pròpia_voluntat que més val obrar que orar, e fehia-li posar la affecció en fer açò e allò e, com lo prior li manava alguna cosa, sabia-li tan greu com la mort que hagués a dexar so que Pròpia_voluntat li fehia fer e li·n donava més sabor e delit e dolçor, e de aquí venia que may fehia res de bona gana ni ab alegria, sinó so que a ell plahia e allò en què trobava consolació. E si la cosa que li manaven no li plahia, ell sercava modos ý maneres, ab lo prior, que no li manàs fer, dient que·s trobava molt desconsolat e que allò li era molt contrari, e tostemps demanava al prior que li fes fer so que li plahia. De tal manera que Pròpia_voluntat lo portà en punt que de súbdit era prior e son prior era son súbdit, e no li gosava manar sinó so que a ell li plahia, per no conturbar-lo e donar-li occasió que·s perdés. Capítol ·XLII· Veent, donchs, Pròpia_voluntat, que son marit tant bé navegava ab vent en popa, ella lo conturbava en lo sperit,

car com no·s fehia ço que a ell plahia e com les coses anaven contra la sua affecció hó en alguna cosa lo prior no fehia ço que ell demanava hó volia, gara davant!, tot era conturbat, tot impascient e trist, e murmurava dins sí mateix e defora ab altres, e venia en no estar content de la casa ni de ningú. E dehia-li Pròpia_voluntat: —Que has tu menester estar ací?, car lo prior te té en tema e·t persegueix, l'altre te vol mal, l'altre no·t voldria veure [...] No veeres, tal dia, lo prior què va fer? Mira que a fra tal no u fa. Axí may hic estaràs aconsolat ni faràs res de bo, ni·t pots donar a oració ni a liçó, ni estar un poch recol·legit, ni may te·n pories aprofitar. Vés —dix Pròpia_voluntat—, e digues al prior que tu vols mudar de casa hó de religió, e per ventura ab aquest torçedor lo prior farà ço que tu vols e no·t contrastarà en res, e te amoxarà e complaurà perquè no te·n vages. Capítol ·XLIII· Veus ací —dix Desijar_Déu— com aquest monjo encara que començà a sercar

Amor_de_Déu, emperò perquè no caminà per lo camí, sinó que fonch negligent en demanar ý en fer força a sí mateix, ell trobà Amor de sí e a Pròpia voluntat, ý en loch de repòs ý descans e quietut que esperava en la religió, per culpa sua estava desconsolat, e trist, e conturbat, e temptat e aparellat a tot mal. Scriu, donchs, açò a ton germà perquè sàpia quin camí té de pendre per venir ací, e que sàpia hon se pot errar lo camí, per ço que en loch de venir ací no vaja a Casa de Súpèrbia, de la qual vos guart aquell Senyor al qual és lahor e glòria. Amén. Ací comença la segona part de aquest libre, hon posa la part de contemplació. Capítol primer Molt estigué Desijós en casa del Senyor, servint-lo lo millor que podia, e pensà en sí mateix de ajustar e fer un libre del millor que trobaria ne

so que legís, lo qual no tractàs de altra cosa sinó de aquelles paraules que lo Senyor li havia dites, ço és, yo e tu, lo cual libre volgué nomenar Libre de Amor, per ço com per ell crehia venir en molta amor del Senyor. E per millor fer açò, un dia entrà en la cambra del Senyor per demanar-li gràcia per ajustar aquest libre. E com ell tocàs a la porta, donà-li de parer que lo Senyor dormís, e estava tot en sí mateix com no li responia, fins tant que dix: —Què feu, Senyor? Per què dormiu? —No dorm —dix lo Senyor—, mes fas aparès de dormir. —Ý per què, Senyor —dix Desijós—, feu aparès de dormir? —Per ço —dix lo Senyor— que veja com se regeixen aquells qui estan en casa, e per ço que prove si fan bondat, e quina lealtat me tenen, car com Yo estich davant e vaig per casa tothom va bé. —Senyor —dix Desijós—, yo voldria fer un libre qui parlàs de aquells mots, yo e tu, e voldria demanar-vos consell en la manera que·l poré fer, per ço que yo puga venir en molta amor vostra. —Molt me plau —dix lo Senyor— la simple intenció de mos servidors, e pus tant me pregues que

Yo te done consell en quina manera poràs fer aquest Libre de Amor, yo t'ó diré: Moltes són les maneres ab què la devota ànima pot venir en amor mia, emperò sàpies que no hi ha cosa millor ni més certa que és oració, car aquí se tanca tot altre exercici, e aquest és lo més dolç e preciós. —Per què, Senyor —dix Desijós—, la oració indueix la ànima en vostra amor més que tot altre exercici? —Yo t'ó diré —dix lo Senyor—: Perquè en qualsevol exercici la ànima és escalfada e induhida en la mia amor per conferiment que fa ab sí hó ab altra creatura. Mes en la oració és escalfada per Mi mateix, ab qui ella parla, car si tu tens fret bé·t pots escalfar tocant coses que sien caldes, emperò molt més te escalfarà lo foch mateix si a ell te acostes, lo qual escalfa les altres coses. Axí la ànima que en la oració se presenta e acosta a Mi és cremada del foch de la mia amor, lo qual no crema, mes consumeix tota la impuritat de la ànima. E aquí és plena de temor e reverència, plena de penediment dels seus defalts ab propòsit de esmenar, és plena de compuncció,

és plena de amorós desig de Mi, és plena de humilitat, és fermada en lo desig de la honor mia e servey. Què·t poria dir? Creu-me, que per imperfet que algú sia, e indigne, no pot trobar millor, ni més vertader, ni més sert camí de perfecció que és amor, la qual no·s pot haver sinó per oració. E per ço, si tu pots reduhir los teus exercicis a oració, molt bé faràs, e de aquí vindrà que may lo teu cor estarà sinó ab Mi. E per ço Yo·t diré què faràs. Per ço que no hajes tant de treball Yo·t diré dos libres, los quals molt perfetament parlen de aquells mots, Yo e tu, los quals van e proceeixen per modo de oració. La hú és de sanct Agustí, qui·s diu Soliloquiorum, e aquest parla de aquest mot: tu. L'altre és de sanct Joan Chrisòstom, que·s diu Divina contemplatio, lo qual libre parla de aquest mot: Yo. E si tu tens aquestos libres no has menester més per venir en molta amor mia. Capítol ·II · Aprés que Desijós hagué trobat los dits libres he hagués estat en casa per

algun temps, un dia vingué a ell Desijar_Déu, e dix-li: —Què feu, Desijós? —Ja veeu, pare —dix ell. —Molt desig tinch —dix Desijar_Déu— que vós cantàsseu, segons la manera que yo us hé mostrat, molt millor, car veig que molt sovint estau desentonat e regullós, e per ço voldria que vostre cantar fos suau e dolç. —Molt vos ho estimaré —dix Desijós— que·m doneu alguna manera, car encara que sàpia lo cant e los punts que me haveu mostrat, emperò no sé tenir la manera. E per ço molt sovint me ve tristor de sperit e tedi de mi mateix, que ni trobe delit en cantar ni en res de bo. —Per ço —dix Desijar_Deu—, com yo me temia de axò, só volgut venir a vós per donar modo ý manera per a vós, que tostemps canteu en sperit de alegria. E per ço yo us vull fer un psaltiri axí com diu lo psalmista, lo qual psaltiri tindrà deu cordes, e deu clavilles per tenir aquelles. E ab la vostra veu yo us amostraré de tocar, e axí de aquesta manera sabreu sonar e cantar. —Molt vos prech —dix Desijós— que·m digau, si us plau, per quina causa hó rahó me voleu, vós,

mostrar de sonar. —Yo us diré —dix Desijar_Déu—: vós deveu saber que lo encens no crema ni dóna olor si hom no·l met en lo foch primer, ni lo foch que està cubert de çendra no pot cremar si hom no bufa primer, e axí ell se encén a poch a poch, e com lo foch és encès, posa-hi hom lo encens e dóna bona olor, lo qual no faria si hom lo lançàs sobre lo foch esmortit. Semblantment aquest psaltiri que yo us faré serà un instrument, ab lo qual tocant, primer poreu despertar la vostra affecció e inflariar vostre sperit. E axí alegre ý en amor encès poreu entrar en la cambra del Senyor ý cantar de millor gana, car lo Senyor vol que qui canta que estiga alegre e, que si hom vol entrar per offerir-li lo encens de oració, que en l'altra mà port hom foch de devoció. — Ý si hom no té foch? —dix Desijós. — Per ço és menester que qui ho sab fer que cerque, e per amor de açò yo us vull fer aquest psaltiri. Que quant voldreu traure foch, que us assegau un poch e que obriau vostra caxa e prengau lo psaltiri e començeu de tocar les cordes, e veureu quant prest lo

vostre cor se ençendrà. — Ý com —dix Desijós—, si hom no ha psaltiri no sabrà haver foch? — Sí —dix Desijar_Déu—, qui no ha psaltiri prenga lo remey comú per traure foch, ço és, prenga lo foguer e la esca, e bata la pedra viva, e tantost surtirà alguna purna en la esca, e la ensendrà; emperò perquè tothom no sab traure foch de la pedra, per ço yo us vull fer aquest psaltiri que serà per a despertar a quisvulla, per adormit que sia. — Declarau-me axò —dix Desijós. —Yo us diré —dix Desijar_Déu—: La "pedra viva" és lo nostre dulçíssim Senyor ý Mestre, Jesús, qui tota està plena de foch de amor e charitat. La "esca" és la nostra affecció, que fàcilment se encén ab un poch de foch, hó bo hó dolent. Lo "foguer" qui fa exir lo foch és la cogitació, la qual trau foch batent en qualsevol loch. E si hom vol haver lo foch de amor és menester que lo foguer de la cogitació no bata sinó la pedra Jesús, car fàcilment la esca de la affecció se encendria si batia en altres coses. Emperò, com vos hé dit, tothom no sab traure foch de esta pedra. —Feu-me gràcia —dix Desijós—que·m

doneu aqueix psaltiri perquè sàpia traure un poch de foch de aquesta mia affecció tan morta e tan freda e tèbea. —Molt só content —dix Desijar_Déu. Capítol ·III· —Aquest psaltiri —dix Desijar_Déu— serà de dos fusts e tindrà deu cordes, les quals estaran ligades ab deu clavilles, e cada corda tindrà son tempre, e una donzella haurà especial cura e offici de sonar-lo. Lo loch e caixa hon ell estarà serà net e buyt. Primerament serà lo dit psaltiri de dos fusts: la hú burell, l'altre vermell. Lo burell és la "vida activa", la qual ab treball e aflicció se passa. Lo vermell és la "vida contemplativa", que en amor tota la ànima encén. És lo fust burell la temor de Nostre Senyor, que fa estar la ànima a les coses del món burella e negra, e no la dexa vanament alegrar-se. És lo fust vermell la amor que de tot crema ý encén la ànima, e la banya en la sanch del seu Amat. Aquest psaltiri hé volgut fer de dos fusts ensemps ajustats, car lo nostre cant no plau al Senyor

si no és en vida activa e contemplativa, la qual lo seu dulçíssim Fill ha tenguda per exemple nostre, emperò lo fust burell està baix e lo vermell està alt, axí com més noble. Les deu cordes del psaltiri són aquestes: La primera, la Memòria dels peceats. La segona, Memòria de la mort. La terçera, Memòria del judici final. La quarta, Memòria de infern. La quinta, Sancta conversació. La cisena, Consideració del món. La setena, Consideració de la Ciutat de Paradís. La vuytena, Consideració dels ciutadans de aquella. La novena, Consideració de nostre senyor Déu. La deena, Consideració dels seus beneficis. Aquestes deu cordes seran partides en tres parts en aquest Psaltiri de Amor —car axí vull se anomene—, segons que tres maneres hi ha de amor, ço és, "amor interior", "amor exterior", "amor superior". Aquests son tres graus per los quals hom puja en Paradís, ab lo adjutori de la Sanctíssima Trinitat. Aquests són lo sagell de tota scriptura ý exercici spiritual, ço és, amor inferior a sí mateix, amor exterior al prohisme, amor superior a nostre

senyor Déu. Aquest és lo sobreexcel·lent exercici de tota acció ý contemplació, esta és la font de hon neixen totes les aygües e rius de les Scriptures, a la qual font, aprés de haver regat ý rajat, tórnan; e si a ella no tornen e a ella no endreçen, lurs vies són amargues e van fora camí. Tres parts seran fetes, segons dit havem, de dites cordes. Les quatre primeres, en la primera part, per tocar la amor de sí mateix. La sinquena corda, en la part segona, per tocar la amor del prohisme. Les altres sinch, en la terçera part, per tocar la amor de nostre senyor Déu. Les sinch cordes que són per tocar la amor de sí e del prohisme estaran posades, en lo psaltiri, en la més baixa, ço és, la burella, per tocar la vida activa. Les sinch últimes estaran en lo fust vermell, per tocar la vida contemplativa. Capítol ·IV· Abans, emperò, que vingam a tractar de aquestes cordes en especial, parlarem primer de la sufficiència de aquesta divisió de cordes, la qual és aquesta.

Certa cosa és que la cosa que a diversos fins té aplicació primer deu ésser divisa que hom proceeixca hó determèn de ella. Com, donchs, amor tinga equivocació a amor interior, exterior e superior, és necessari fassam la dita divisió de cordes en tres parts, perquè sapiam de quina amor tocam. És, donchs, la primera amor de sí mateix, la qual amor, si virtuosa e sancta és, no·s pot haver, per ço com naturalment som inclinats a amor viciosa e deliciosa de nostre cors, e naturalment desijam plaers e alegries e delits, e avorrim tot treball, mal e pena. Com, donchs, axí naturalment siam inclinats a amor viciosa, és cosa certa que, si amar-nos volem virtuosament, no u podem fer naturalment. Si, donchs, naturalment no, segueix-se que no per nostres forçes, sinó per gràcia de nostre senyor Déu movent la voluntat nostra e confortant nostre cor en la virtut. Posat, donchs, aquest fundament de humilitat, devem saber que aquesta amor de sí mateix virtuosa està en menysprear sí mateix, e avorrir, car aquell qui menyspresa e ha en hodi la sua ànima, aquell la

guarda en la vida eterna per ço que la ama, car no li pot major amor tenir que desijar que estiga en glòria e vida eterna. Com, donchs, verdadera amor de sí mateix sia avorrir sí mateix, e açò no·s puga fer naturalment, és necessari que ab la gràcia de Nostre Senyor —com dit havem— treballem artificialment en amar-nos virtuosament, ço és, ab art, induhint nostra ànima per meditacions e consideracions en menyspreu de sí mateixa, e desestimació, e en rigor contra sí. E açò deu fer primerament per temor, car la temor del Senyor és principi de saviesa e de virtut, e sens temor ningú pot ésser justificat. És, donchs, la temor un "agulló" qui puny la nostra ànima, e li fa fer e desijar ço que no vol, e fer força a sí mateixa e luytar contra sí. És ver que com ella ha haguda la amor superior per aquesta temor, car aquella bandeja e foragita aquesta. Emperò molt és cosa segura, aprés de haver attesa la superior amor, tornar sovint en aquesta, que és temor per foragitar de la ànima tota confiança de sí, e tota vana seguretat, e tota tepiditat, e

refredament, e remissió, a les quals sóm molt inclinats. Capítol ·V· Són, donchs, les primeres quatre cordes quatre consideracions per induhir nostra ànima a temor, de la qual neix humilitat, que és menysprear e avorrir sí mateix. Ý, encara que estes cordes sien per manera de meditació, que és acte del sperit, però estan posades en lo psaltiri en la part jusana, de la vida activa, car lo principi de vida activa és conrear lo seu camp e arrancar les espines, e purificar e denejar sí mateix, lo qual hom no pot fer sens gran treball e luyta e rebel·lió del sperit e de la carn. Posada la primera amor en la vida activa, segueix-se la segona amor, que és la exterior, en aquella mateixa part, car ningú qui no haja la primera amor interior no pot haver la segona exterior, ni tocar la quinta corda que pertany a ella, ço és la Sancta_conversació. Car aquell qui no menyspresa sí mateix e desestima, no pot amar lo prohisme, car tostemps voldrà

sos desigs, e apetits, e plaers, e no comportarà son prohisme ni·l complaurà per no fer desplaer a sí mateix. Ý en tot sercarà lo seu profit e consolació, e no del prohisme, e si lo prohisme fa res que no li plàcia, tantost se encén en yra e menyspresa lo prohisme e estima a sí, e judica·l ý escusa a sí. Emperò, lo qui desestima a sí, fa tot lo contrari, car avorreix sí mateix com un sach de fems, la qual cosa ateny per temor e humilitat. És ver que en los perfets aquest menyspreu e desestimació de sí és molt excel·lent e millor, car és per pura amor de Nostre Senyor. Però, als qui començen, que encara no han gustada la amor del Senyor, és necessari tasten un poch de aquesta rael amarga de humilitat per temor, als quals és amarga en lo principi, emperò aprés molt és dolç e suau lo jou del Senyor, e molt lauger, per ço com amor lo porta, la qual soffereix tota cosa e és més fort que la mort. Capítol ·VI· Posades les sinch cordes en la vida activa, pertanyents e tocants la

primera e segona amor, degudament se segueixen les altres sinch per tocar lo amor terçera, en la vida contemplativa, en la part superior del psaltiri. Car, axí com nengú no pot amar lo prohisme que no menyspree a sí mateix, axí per lo semb[l]ant ningú pot amar a Nostre Senyor, lo qual no veu, si també no ama lo prohisme, lo qual veu, car ningú pot de un extrem passar en altre sens passar per lo medi. Com, donchs, la amor de sí sia un extrem, és necessari per passar a la amor de Déu, que és l'altre extrem, passar per un medi, ço és, la amor del prohisme. Emperò, per tal com amar lo prohisme per la quinta corda, que és Sancta_conversació, és cosa virtuosa la qual no·s pot haver sens dificultat, car la virtut està en les coses difícils, per ço serà menester posar alguna consideració e art ab la qual nostra ànima sia induhida en amar, honrar ý estimar lo prohisme. Semblantment, com nostra ànima per lo pes de la carn sia fexuga e tarda en pujar sobre sí per haver la amor superior, serà necessari posar les sinch cordes, les quals alcen e pujen en alt lo seu

desig e affecció. Capítol ·VII· Haguda notícia, en summa, de la fi de nostre psaltiri, resta a tractar, en particular, de les cordes e tempres e clavilles, e posar regles per hon lo cant vaja e posar los punts en què estarà entonada la música. És, donchs, la primera corda Memòria dels peccats. Per tocar bé esta corda, e totes les qui·s segueixen, posarem quatre punts, en los quals começaran ý estaran entonades totes les cordes. Lo primer punt és: Què és? Lo segon: Qual és? Lo terç: De qui és? Lo quart: Per què és? Ab aquests quatre punts se poran molt complidament tocar les cordes. E, segons dessús és dit, una donzella ha propi offici de tocar lo psaltiri e les cordes, la qual se diu Cogitació. Prenga, donchs, Cogitació, lo psaltiri de la caxa hon estarà guardat, ço és, de la Memòria, e començ a tocar la primera corda, que és Memoria_dels_peccats, e prenga lo primer punt, ço és, què és, e cogite e penç què és peccat en sí, ço és, tan vil, tan sutze e tan

nocible e abominable. Aprés prenga lo segon punt e cogite qual és lo peccat que ha fet, ço és, tan gran e tant multiplicat. Aprés prenga lo terç punt e pens de qui és aquell tal peccat, ço és, de ell mateix e obra sua, e açò pot tenir per seu propi. Aprés prenga lo quart punt e penç per què ha fet lo peccat, ço és, per culpa sua e iniquitat e malícia, e no gens per força, car no pot ésser forçada la voluntat ni lo franch arbitre, car en altra manera no seria franch. Aquesta corda axí tocada, la nostra ànima vindrà en compuncció, que és molt necessària, e vindrà en menyspreu de sí mateixa ý en humilitat de sí. E, si ella se troba encesa e inflamada e molt baixa e profundament humiliada, pot dexar lo psaltiri ý entrar en la cambra del Senyor. E, sens dubte, obtindrà tot ço que voldrà, car lo Senyor no menysprea lo cor contrit e humiliat, ans lo verdader sacrifici a Ell plasent és lo esperit contribulat e apenedit. Emperò és menester que Cogitació, tocant aquesta corda, tinga cautela de no posar la sua ymaginació hó fantasia en los

particulars peccats hó viltats de aquells, sinó que en suma de tot lo sonar de esta corda traga un recort de molts e grans peccats, la qual memòria li dó descontentació e desestimació de sí, considerant qui és estat en temps passat, que és lo primer grau dels tres de humilitat, ço és, pensar què és estat hom. La clavilla hon esta corda estarà ligada e serà la sua fi és Avorriment de sí mateix. Capítol ·VIII· La segona cosa que fa néixer humilitat en nós és pensar què serà hom en lo esdevenidor, e per ço la segona corda és Memòria de la mort. Prenga, donchs, Cogitació lo psaltiri e toch la segona corda ab lo primer punt, e pens què és mort, ço és, separació del cors e de la ànima. E aprés ab lo segon punt, qual és mort?, ço és, amarga, car sola la sua memòria és amarga, quant més ella!, és terribilíssima sobre tota cosa, és acerbíssima e dolorosa sobre tota dolor, és periculosíssima, car aquí se pert hó se guanya lo joch. Aprés toch ab lo terç punt, ço és, de qui és

mort?, ço és, dels hòmens, car tots són obligats a morir pus són nats, e aquesta separació del cors e ànima forçadament se ha de fer. Toch aprés ab lo quart punt, per què és mort?, ço és, per tal que cascú torn en açò de què és estat format, ço és, a no_res, e pols e terra, lo cors, e a verms. La ànima, emperò, encara que sia estada creada de no_res, no tornarà a no_res ans viurà eternalment. De aquesta corda traga, Cogitació, temor e reçel. La clavilla que a esta corda està ligada e és la sua fi és Desestimació de sí, car veu que vuy hó demà aquest sach de fems tornarà al femer, e pols, e cendra, e que no li cal fer tant de cas ni amar tant vil cosa. Capítol ·IX· La terçera cosa de hon neix humilitat és pensar què és hom de present. E açò significa lo fust que està entre corda e corda, lo qual és burell, significant que hom de present és vil, miserable, viciós e defectible e ple de corch de dolents desigs, de dolents moviments e passions, negligent e tart a tot bé e inclinat a tot

mal. E aquesta consideració del fust, ço és, del que hom és de present, ab les altres dues cordes, ço és, qui és estat hom e qui serà, fan en nosaltres a humilitat e menyspreu e desestimació de sí, la qual és la primera sancta amor. Emperò, perquè no basta prou tenir menyspreu de sí e avorriment e dolor del mal passat si hom no té cautela e reçel de l'esdevenidor, per ço la terçera corda és Memòria del Juhí final, la qual dóna a hom reçel e ànsia e vigilança sobre sí mateix, sabent que de tot té donar rahó. Toch, donchs, Cogitació, la terçera corda ab lo primer punt e penç què és lo Judí final, ço és, una examinació de totes les paraules, pensaments e obres. Aprés toch ab lo segon punt, qual és lo Juhí final?, ço és, molt estret, molt justíssim, dia molt amarch e de dolor e de plor, en lo qual nos pesarà com no havem fet bé. Aprés toch lo terç punt, dient: de qui és aquest Juhí?, ço és, de nostre senyor Déu omnipotent, qui pot fer segons li plaurà e no hi haurà qui li puga contradir ni contrastar car terrible és, e qui resistirà a ell?, és

aquest juhí de nostre senyor Déu sapiència infinida, al qual ningun peccat porà ésser amagat ni algú li porà portar testimoni fals, car los seus ulls en tot loch miren los bons e los mals e per ço Ell mateix serà testimoni e jutge. Aprés toch lo quart punt, per què és aquest Juhí?, ço és, per tal que sia donat a cascú segons mereix e sia donada sentència diffinitiva, de la qual no hi ha appel·lació, car just és lo Senyor e la justícia ha amada. De esta corda traga, Cogitació, vigilança e diligència. La clavilla hon estarà ligada aquesta corda és Temor, car la temor retrau la nostra ànima de mal, car qui pensa en les coses finals no peccarà jamés. Traga encara, Cogitació, de aquesta corda, que molt sovint hó almenys una vegada cada dia judique ý examine sí mateixa e fassa juhí e justícia de sí, esmenant e corregint ço que és viciós e arrencant a poch a poch les espines del seu camp, car si nosaltres nos judicam ací, no serem judicats allí, e aquell qui ama lo judici de esmena de sí serà amat del Senyor, segons diu

lo propheta: Yo, Senyor, hé temut dels teus juhís e per ço hé fet judici e justícia. Capítol ·X· Emperò, perquè fer judici de sí mateix e justícia, e proposar de corregir ý esmenar sí mateix, no·s pot fer si hom no té rigor e severitat contra sí, per ço la quarta corda és Memòria de infern. Prenga, donchs, Cogitació, lo psaltiri e toch la quarta corda ab lo primer punt, dient: què és infern?, ço és, loch de tenebres e de hombra de mort, loch de pena e de pudor, loch de gran tribulació. Aprés toch ab lo segon punt, qual és la pena de infern?, ço és, terrible, incomparable, acerbíssima, eterna e perpetual, e segons dien los sancts, més amaria hom sostenir totes les penes de aquest món que may són estades ni seran que no sostenir un dia la menor de aquelles, ni solament la visió dels dimonis. Toch aprés, Cogitació, ab lo terç punt, de qui és lo loch de l'infern?, ço és, dels peccadors e de aquells qui han amat sí mateixos viciosament, e sobretot és dels amadors de pròpia

voluntat, car si esta no era no hauria infern. Aprés toch ab lo quart punt, per què és infern?, ço és, per tal que los mals sien punits e turmentats per tostemps. De esta corda traga, Cogitació, severitat e rigor contra sí mateix e contra la pròpia voluntat, e prenga aquests dos per capitals e mortals enemichs, ço és, sí mateix e pròpia voluntat. Ý en aquests contrast valentment no perdonant-los per res, axí com a enemichs malvats qui l'aportaran a damnació eternal e lo apartaran del seu amat e dolç Senyor. La clavilla hon estarà ligada esta corda és Discreció. Que en tal manera la corda estiga tirada que no·s rompa ni estiga del tot fluxa, car en la persecució de sí, e rigor e penitència, deu-se guardar discreció, considerant quant basta la virtut pròpia, de tal manera que lo vici —no lo cors— sia destruhit e la carn a la rahó sia sotsmesa. No dich que no sia rebel·le, car no seria possible ni seria carn si no·s mogués may contra lo sperit, sinó dich que obeesca a la determinació de la rahó. Serà lo tempre de totes estes quatre cordes: Pes

ý Mesura. Aquestes quatre cordes pertanyen a la primera amor, ço és, interior, les quals deu Cogitació tocar no ab cuyta sinó ab molt repòs e pensar-hi molt espayosament, e moltes més coses que ací són scrites, car solament açò és un senyal ý manera de sonar, dexant als prudents la investigació de major exercici. Capítol ·XI· Tocada la primera, Amor de sí, consecutivament se segueix la quinta corda per tocar, per a tocar la amor exterior, del prohisme, que és Sancta conversació. Per tocar bé esta corda remet-vos a casa de Humilitat e feu axí com ella féu de aquell sanct propòsit que té, e aquí trobareu consideració com se deu amar lo prohisme. Aquesta amor del prohisme, per ésser virtuosa, deu ésser per amor de Déu, no pas per amor de sí mateix hó per amor del prohisme. E aquell qui axí ama és fael amador del prohisme, car ama·l per amor del seu Senyor. Serà la clavilla hon estarà ligada esta corda Pasciència, car pasciència ha en sí perfeta obra e, aquell

qui per les quatre cordes ha tengut humilitat, ara deu tenir pasciència en comportar lo prohisme e conversar ab ell benignament e humilment e affable. Tindrà, està corda, dos tempres. Lo primer és: ço que no vols per tu no vulles fer a altri. Lo segon tempre és: ço que vols per tu, fes als altres. Lo to hon estaran entonades estes sinch cordes de la vida activa és en Re, que vol dir en obra, car poch se valdria tocar lo psaltiri e sonar les cordes si hom anava fora de to, ço és, de Re, que no posàs hom en obra de menysprear sí mateix e amar lo prohisme, car per ço estan posades estes cordes en la part primera de vida activa. La regla per hon aniran estes sinch cordes és una, ço és, per amor de Déu. Aquesta és per reglar la primera amor, que hom menyspree sí mateix solament per amor de Déu, e aquesta mateixa és per reglar la segona, amor del prohisme. Capítol ·XII· Posada la primera part del psaltiri, ab la meytat de les cordes en la vida

activa, resta posar les altres sinch en la part superior, de vida contemplativa, les quals cordes pujen nostra ànima en amor de Déu. Car, si per amar a sí e al prohisme virtuosament ha menester corda, quant més per amar a Nostre Senyor!, qui és pur sperit e l'hom carnal no sàpia ni gust què és sperit. E per ço posarem estes cordes de contemplació. —Feu-me gràcia —dix Desijós— que·m digau quina cosa és contemplació, e com se deu fer, e per què és la contemplació. —Contemplació —dix Desijar_Déu— és vista del sperit. —Com —dix Desijós—, lo sperit té ulls? —Sí —dix Desijar_Déu—, ulls té, ý peus ý cap, emperò spirituals. És, donchs, contemplació, un mirar hó vista del sperit ý és exercici qui·s fa en les potències de l'ànima, ço és, imaginativa fantasia, memòria loca, estimativa. Aquest exercici requer molta puritat de estes potències e abstracció de estes coses del món per tal que millor pugam exercitar aquest acte. E segons que algú té lo enteniment millor e aquestes potències més pures ý elevades, tant és millor contemplador, e tant com hom té major fe,

tant és millor contemplatiu, car la lum de l'enteniment és la fe. Aquell, donchs, qui majors ulls té e més bells, millor mira e contempla. Al segon que·m dieu, per què és contemplació, dich-vos que contemplació és una inducció per portar nostra ànima en amor hó en hodi de la cosa que contemplau, per ço que de nosaltres som grossers e no sabem amar sinó so que veem. E, per tal que nostra ànima sia elevada en amar so que no veu, és il·luminada, per Nostre Senyor, de fe, car qui no ha fe no pot may amar sinó so que veu e coneix, car fe és una creença de so que hom no veu ni coneix per experiència. La qual fe dóna Nostre Senyor als christians en lo baptisme, car llavors la ànima és esposada ab Ell per fe, car creu Ell ésser, lo qual no ha vist ni coneix per corporal experiència. E axí esta pedra posada de part de nostre senyor Déu, ve la creatura ab les potències ja dites ý contempla algunes coses per les quals sia encesa en amar lo seu Creador. Car la consideració que hom ha de les creatures de aquest món, les quals veu e coneix,

pròpiament no és contemplació, ans és consideració, de hon hom ve en contemplació de coses celestials comparant-les hó proporcionant-les ab aquestes e traent major fe en sí, creent que les coses celestials són més belles ý excel·lents, e que lo Creador d'elles és molt millor. Ý de esta consideració de les creatures no·s trau sinó major fe e lum, ab la qual aprés pujam a veure e contemplar les coses superiors, aprés de la qual contemplació hó vista spiritual que havem haguda desijem més e amem aquelles coses. E açò és la fi de la contemplació, al meu parer. A la terça cosa que·m demanau, com se fa contemplació?, yo us respondré segons lo meu poch saber, sotsmetent lo meu grosser juhí a tot altre millor. Deveu saber que nostra ànima, per sí, no pot venir en contemplació hó vista spiritual de les coses celestials sinó per comparació de coses corporals que ella ha vistes e conegudes, car està darrera la paret de la carn e té lo vel davant los ulls de amor. E per ço no pot amar cosa alguna ni induhir la sua affecció en amor de allò que primer

no ha conegut sinó per comparació del que ha conegut. E per ço la glòria de Paradís és dels contemplatius comparada a una ciutat molt bella, la qual té les plaçes e les muralles de or molt puríssim, e les portes totes luhen e resplandeixen de pedres precioses, etc. No perquè de fet sia axí, car en lo cel imperi ni en Paradís no hi ha coses materials e corruptibles, com és or e argent, ni pedres precioses, sinó perquè en lo món nostra ànima no coneix cosa més bella que és lo or, ni més preciosa que són les perles. Per elevar la sua amor e affecció en les coses selestials comparen-les en aquestes corporals, donant a entendre que són tan excel·lents que no·s pot comparar, ni dir ni pensar. Axí com diu sanct Pau: Yo hé vistes coses que hom no les pot parlar. La manera com aquesta contemplació se met per pràtica posarem davall, quant parlarem del conferiment que deu fer Cogitació ab la ànima. Capítol ·XIII·

Començarem, donchs, a tractar de les sinch cordes de contemplació qui tòcan la amor superior. Ans, emperò, de tocar les cordes, posarem les regles, posarem lo to, posarem lo tempre, aprés posarem les cordes, aprés posarem les clavilles e lo modo del tocar. Primerament posarem tres regles: La primera és que lo contemplador no deu menysprear devallar a la vida activa per charitat hó utilitat del prohisme, car lo Senyor, qui ha creades totes les coses, perquè aprofitàs als hòmens devallà del Cel e se feu home e treballà. No deu, donchs, l'om, tenir a molt que devall a la vida activa si lo Senyor dels àngels se és humiliat e fet verme, no per son profit sinó per altri. Car lo contemplatiu qui per amor del Creador devalla e no menysprea la vida activa no és diminuït hó minorat hó fet pijor, car la mateixa mà que lava la cara, calça lo peu sens pendre alteració alguna, hó mutació. E, per esta humiliació als exercicis actius mereixen haver aprés major gràcia de contemplació, car lo qui se humilia per amor de Déu serà exalçat. Ý,

encara, per la condició e misèria humana, la qual vuy en dia és molt inclinada a fastidi e tedi de la cosa molt continuada, e per tal com la privació és de major apetit causa, és expedient exir a temps e devallar e mudar de vianda perquè millor conegam la differència dels contraris ensemps posats, e perquè més amem lo bé e més desijem lo que algunes vegades perdem, lo qual no faríem si tostemps ho teníem. La segona regla és que la ànima qui vol pujar en contemplació deu ésser purgada e neta e descarregada, car estes tres coses impedeixen la contemplació, ço és: de culpes, infecció; de coses mundanes, affecció; de les potències de l'ànima, distracció. Del primer empatxament, diu lo propheta: Tu poses un núvol en la tua pujada. Del segon, diu: És caygut lo foch de affecció carnal e per ço no han vist lo sol. Del terç empatxament, diu: La lum dels meus ulls no és ab mi. Ço és, la lum de l'enteniment e puritat dels ulls del sperit no és [ab] mi, per la molta distracció e occupació, la qual me fa perdre aquella lum de fe, ab la qual yo mirava

e provehia davant lo meu conspecte, lo meu Senyor, e los meus ulls, qui tostemps eren ab lo Senyor, ara per la distracció e furor de la occupació lo meu ull està torbat, car la distracció apaga aquesta lum, la qual vol ésser augmentada per continu exercici de contemplació e oració, e que hom lavors puga dir: —Tu, Senyor, il·lumines la mia lucerna e lum.— La terçera regla és que sapiam que en esta vida no podem haver perfeta contemplació, car l'orgue no està tostemps de tempre encara que lo sonador estiga aparellat, car esta miserable flauta no està tota hora disposta e és menester saber comportar aquest flach vexell de terra e no voler axò qui voler no·s deixa. Car açò ha ordenat Nostre Senyor segons la sua infinida saviesa, per ço que vol en nós conservar aquella pedra preciosa de humilitat, per tal que l'home no sia confortat ý ensuperbit, mes que les gents sàpian que són hòmens, ço és, terra, e que tenim lo fundament de terra e habitam en cases de lot e fanch. Car, si tostemps miràvem lo sol, nostra vista se

enfalagaria, e per ço és molt profitosa cosa girar la vista baix en terra per algun temps, car la color negra és congregativa de la vista, e axí moltes vegades lo mirar que fem en lo negre de nostres misèries conforta la vista per a millor mirar. E per ço, mèritament, los qui toquen algun instrument de cordes, axí com viola e semblants, no tòcan tostemps les cordes jusanes, ni les altres, sinó entrecambiadament, adés unes, adés altres, adés mesclant-les, car en altra manera lo sò no seria plasent. Açò mateix significa Jacob, qui no veé los àngels qui solament pujaven per la escala, hó que solament devallassen, sinó que pujaven ý devallaven. Capítol ·XIIII· Aprés de ésser posades les regles, posarem lo to en lo qual les cordes estaran entonades, e serà en Sol, car axí com la terra —encara que sia ben cultivada— sens lo sol no faria res, ni fruyt, axí en lo present encara que la ànima sia per humilitat e temor purificada —per la primera part del psaltiri—,

si no ve lo sol de amor, qui la escalfe per la contemplació, no aprofitaria. E, mèritament, pus la primera part del psaltiri està entonada en Re, la segona deu estar entonada en Sol, car los qui en vida activa porten la arca del Senyor gemegant per lo camí de operació, no declinants a una part hó altra, van a Betsamis, casa del sol, per ésser escalfats e il·luminats en amor, car als qui temen al Senyor nexerà lo sol, e aquells qui per la via de temor han gustat de la rael amarga de humilitat seran endolçits de la amor del Senyor en vida contemplativa, car molt és gran la multitud de la dolçor del Senyor, la qual té amagada per als qui·l temen. Serà, donchs, lo to, Sol, ço és, amor e dolçor e affecció. Posat lo to, que és la amor de Nostre Senyor, posarem los tempres, los quals són tres, ço és: amar a Nostre Senyor de tot cor, de tota ànima, de tota virtut. De tot cor, dolçament; de tota ànima, sàviament; de tota virtut, fortment. Resta ara posar les sinch cordes en la part superior, del fust vermell. La primera corda és la Ciutat de Paradís.

La segona, los Ciutadans de aquella. La terça, Nostre Senyor Déu. La quarta, los seus Beneficis. La quinta, les sues Obres. Aquestes són les cordes de amor, ab les quals nostra ànima pujarà en desijar les coses celestials. Capítol ·XV· És, donchs, la primera corda, la Ciutat de Paradís. Prenga, Cogitació, lo psaltiri segons dit havem, e toch ab lo primer dels punts dessús posats, dient: què és la Ciutat de Paradís, ço és, nostra terra e pàtria, per la qual som creats, a la qual devem endreçar nostres passos, nostres desigs e affeccions e intencions. És aquell loch del cel imperi en lo qual està nostre senyor Déu e tot lo exèrcit celestial. És visió de pau, és habitació de repòs. Toch aprés ab lo segon punt: qual és aquesta ciutat? És bellíssima sobre tota bellesa, car lo qui és bellesa de les creatures la embelleix, tots los murs e les plaçes són de or puríssim, les portes totes reluhen de pedres precioses. És riquíssima, car lo tresor del món e

Aquell en mà del qual és lo tresor és donat als qui hi van, e tant quant volen. En aquest loch no hi ha fam, ni set, ni alguna fretura, sinó tot compliment, molt més del que·s pot desijar. És jocundíssima e alegre, car may hi ha sinó odor e fragància molt suau, plena de modulacions e de cants de dolçor e alegria, e tostemps celebren festa molt solemne. És molt saníssima, car no hi ha malaltia ni vellesa. És molt gran, car innumerables són los ciutadans de ella. És molt delitosa, car aquí han tot delit e consolació. És tal que no basta enteniment a pensar-ho ni lengua a dir-ho, car ulls no han may tal vist, ni orelles ohit. Toch aprés ab lo terç punt: de qui és esta ciutat tan noble? És de Nostre Senyor, casa e morada sua. Quant glorioses coses són dites de la ciutat de Déu, e molt són desijables e amables los tabernacles del Senyor de les virtuts! Toch aprés ab lo quart punt: per què és esta ciutat? És per habiticació dels qui amaran a Déu, car per ells la ha fundada, a hon estaran perpetualment lohant e benehint-lo, car

benaventurats són los qui habiten en la casa e ciutat del Senyor, los quals lo loharan in secula seculorum. Aquesta ciutat és la casa del Senyor, en la qual hi ha moltes habitacions. De esta casa, diu lo propheta: Yo·m só alegrat quant me digueren que havíem de anar a la casa del Senyor e ací no hic devíem estar per tot temps. No·ns enuge, donchs, lo breu e poch treball e aflicció, tedi e pena de aquesta present vida, ab la memòria que tenim de anar vuy hó demà a nostra terra, hon estarem en repòs si, emperò, ací primer passam per lo foch e per la aygua de humilitat hó per la aygua de vida activa en afflicció e amargor ý per lo foch de vida contemplativa encès en amor e desig. No·ns oblidem, donchs, en nostres adversitats e tristors, de aquell vers ja dit: Yo·m só alegrat, etc. E axí no estimaríem qualsevol adversitat ésser greu e menysprearíem tot aquest món, en lo qual som peregrins e axel·lats. De aquesta corda traga, Cogitació, menyspreu e desestimació de aquest món, pensant en lo Cel. La clavilla hon estarà ligada esta

corda és Fe, que devem tenir ferma de la vida eterna, car aquesta és la victòria que venç lo món —per menyspreu—, la fe nostra, car sens fe ningú pot plaure a Déu, e qui no creu, no espera ni ama ni desija, ni tampoch és rahó que haja, car la fe és certitut e creença de les coses esdevenidores, ço és, de la glòria eterna. Capítol ·XVI· La segona corda de amor és los Ciutadans de Paradís. Prenga, donchs, Cogitació, lo psaltiri e toch ab lo primer punt, dient: Qui són los ciutadans de Paradís? Són los àngels, los archàngels, principats, virtuts, potestats, dominacions, trons, cherubins, seraphins, los quals són en tant nombre e multitut que no·s pot dir ni comptar. Són encara, los ciutadans de Paradís, los patriarches, los apòstols, los prophetes, los màrtyrs, les vèrgens, los confessors, aquestos són los ciutadans de esta ciutat. Toch aprés, Cogitació, ab lo segon punt, dient: quals són estos ciutadans? Són immortals e impassibles, gloriosos, benaventurats,

més luhents que lo sol, alegres, que may tristor serà a ells, ni mort, car són deputats entre los fills de Déu, ço és, entre los àngels. E són dotats de tot ço que volen e no·ls vindrà res que no vullen, car la lur voluntat —per tal com és conforme ab la de nostre senyor Déu— és tanta com lo desig, e lo desijar és tan gran com la voluntat, e han tant com desijen e com volen, ni poden desijar més del que han, ni haver més del que desijen, car no desijen sinó a Déu, del qual han tant com volen per ço que ab lo que han són contents e no desijen més. Ý encara que en diversos graus de glòria sien differents segons més hó menys, emperò tots són eguals en la contentació e sadollament, car tant content és lo xich com lo gran, e no vol ésser algú més del que és, ni haver més del que ha, car si ho fehia no seria benaventurat. Són, estos ciutadans, de porpra, vestits, de immortal glòria, són més blanchs que la neu, són més nets que la let, són més vermells que lo marfil antich, són més vells que lo saphir. Toch aprés ab lo terç punt: de qui són

aquestos ciucadans? Són de nostre senyor Déu, poble seu e ovelles de la sua pastura, e les sues mans los han fets e creats. Aprés toch ab lo quart punt: per què són aquestos ciutadans de Paradís? Són per lohar, benehir, honrar e glorificar a nostre senyor Déu, car de nit e de dia lo lohen dient Sanctus, Sanctus, Sanctus! E tostemps canten en gran alegria e jubilació e per ço, aquells qui en esta vida començen a cantar, ja gusten la vida de ells. De esta corda traga, Cogitació, desig de ésser ab ells ý en companyia sua, e treball de cantar contínuament segons les sues forçes e poder, e de dir ab lo propheta: La lahor e benedicció del Senyor és tostemps en la mia boca. La clavilla hon esta corda serà ligada és Esperança, car aquell qui creu [en] la vida eterna esperar deu la comunió e habitació dels sancts. Car al nostre Pare ha plagut donar-nos so seu regne e de aquell tenim penyores moltes e segures, si amam a Ell, car tenim penyora lo Pare, qui per la sua veritat diu: Tot ço que demanareu al meu Pare, vos donarà. Tenim

penyora, encara, lo Pare dins nostre cor per fe. E, si tal Pare creem, e tan bo e tan ple de amor, en qui esperarem sinó en Ell?, ý en qui podem tenir més confiança? No vullau —diu lo apòstol— perdre la confiança ý esperança que teniu ab Déu —ab tal que no sia folla—, la qual té gran remuneració, car lo qui espera en lo Senyor no serà minvat de tot bé, car devem ésser esperants la benaventurada esperança, car si solament esperam en nostre senyor Déu en aquest món —volent ý esperant ésser perfetament benaventurats—, molt més miserables som que tots los hòmens, sinó que esperem haver la glòria de Paradís. Tenim, encara, penyora la bondat de nostre senyor Déu, de la qual tenim confiança. Tenim penyora lo Fill en lo sagrament de l'altar, car penyora és de la glòria esdevenidora. Tenim penyora lo Sanct Sperit, car segons diu lo apòstol: Nostre senyor Déu ha donat a nós penyora lo Sperit Sanct. Qui és, donchs, que ab tals penyores no ha ferma sperança en lo Senyor de anar en la companyia dels ciutadans de Paradís, no, emperò, per sos mèrits?

Capítol ·XVII· —Ans que passeu avant —dix Desijós—, vos vull pregar una cosa que par-me que dessús me digués, que·m diríeu com la contemplació se met en pràtica e que·m diríeu del conferiment que deu fer Cogitació ab la ànima. No voldria que vos ne oblidàsseu e per ço ara us prech me digau quin conferiment és aquell ni com se fa. —Molt só content —dix Desijar_Déu— dir-vos ço que·m par en quina manera yo puch atènyer e gustar la contemplació quina cosa és ni com se met en pràtica. E açò me pens que·s pot fer en dues maneres, car en altra manera yo us dich en veritat que lo meu poch enteniment no perçep què és contemplació ni com se fa. Hon, com hajam dit dessús que la fi de contemplació sia encendre nostra ànima en amar a nostre senyor Déu, per tal vos diré dues coses en les quals conech la ànima venir en escalfament de sperit. La una és ab conferiment que fa Cogitació ab la ànima, comparant e proporcionant les coses que no ha vistes ni

coneix a coses que ha vistes e coneix. La altra manera de contemplació me par sia ymaginant coses que sab que són estades ý en quina manera són, per la consideració hó imaginació de les quals és present en aquelles e les contempla e mira axí com si present se fehien, les quals coses axí considerant és inflamada e moguda en amor, hó en temor, axí com és de la vida e passió de nostre senyor Déu Jesuchrist e com és per la imaginació de les penes de infern, les quals coses la ànima sap per scriptura e com són. Emperò, aprés de la dita imaginació, me par que la ànima pot ésser moguda e inflamada per un conferiment que fa ab sí mateixa, axí com, aprés de haver imaginat la mort de nostre senyor Jesuchrist e lo loch de Calvari e ab los ulls del sperit mirant-lo enmig de dos ladres, per escalfar a sí mateixa fa aquest conferiment, dient axí: Mira, ànima mia, com lo teu Senyor ý Creador està mort enmig de dos ladres, mira la tua Vida morta, mira la lum del món ofuscada, mira lo teu dulçíssim e amorós Senyor com està, mira ab

quanta amor ý entranyable charitat mor per amor de tu, mira lo seu cap sacratíssim fet una pasta de sanch, mira aquella cara sagrada e reverent banyada de làgrimes mesclada ab sanch, mira aquella dulçíssima boca plena de fel. E axí, considerant de tot lo cors lo més piadosament que puga. Aprés diga: Mira, ànima mia, pus has considerat lo teu Amat e Senyor qual està, pensa ara qui és. Ý aquí, tant com puga, lohe a Nostre Senyor exalçant-lo tant com puga. Aprés diga: Pensa ara, ànima mia, per quina rahó ni per què lo teu amat e dulçíssim Senyor és en tanta pena e trobaràs que solament per amor de tu e perquè tu ames a Ell, qui tant te ama, primer. Axí, esta manera, me dóna de parer, ab est conferiment, que la ànima pot ésser moguda e encesa en amor e compassió ý en amorós plor. Ý encara molt més si, aprés de haver ymaginat lo tal acte de la mort hó vida hó de qualsevulla obra del Senyor, sabia passar aquest exercici per manera de oració mental. En la qual cosa, per no ésser prolix, no me·n vull allargar, car sé que

ho perçeben millor que no faç yo, sinó que basta de present dir-vos ço que·m par en quina manera se fa contemplació segons les coses que hom ha vistes e coneix hó per experiència hó per scriptura. Capítol ·XVIII· La segona manera de contemplació havem dit que fa la ànima per comparació e proporció de coses que ha vistes e coneix a coses que no ha vistes ni coneix, per lo qual conferiment és moguda en major desig e amor de aquelles coses que contempla. E, per tal, vos posaré ara lo conferiment que pot fer Cogitació ab la ànima en estes dues cordes ja posades, ý és aytal: Yo vull encendre la mia affecció en amar la glòria de Paradís ý la ciutat de Hierusalem sancta ý los ciutadans de aquella. Primer és menester —si yo vull contemplar de esta ciutat e mirar-la— que prenga lo lum de la fe creent ella ésser, car —com dit havem— sens lum no poria hom contemplar ni veure. Aprés, de tot açò Cogitació fa un conferiment mental ab la ànima,

e axí, per la imaginativa fantasia e memòria local, la induheix en amar la glòria de Paradís, dient axí: Mira, ànima mia, si desijes amar la glòria de Paradís pensa primer quina és, car lavors la amaràs molt més e desijaràs saber quina és. Puja-te·n dalt, ab la memòria local, e mira ab los ulls del sperit e veuràs aquella ciutat real de Paradís. Mira com, ans que hi arribes, veus aquella tan gran resplandor de les torres, que són totes de or e de pedres precioses. Mira com, acostant-te-hi, sents aquella tan dulçíssima melodia de cant de aquells sperits benaventurats qui lohen e beneeixen a Déu, sobrepujants tota suavitat de instruments e de música e de cant que may al món se puga dir ni pensar. Mira com, acostant-te, veus aquelles portes luhents e resplandents de pedres precioses, les quals portes contínuament estan ubertes. Mira com, entrant per la ciutat, veus totes les muralles e totes les places e carrers de or. Mira aquells sperits benaventurats tots vestits de blanch e de porpra, cantant e dient: A l·leluya, al·leluya!

Mira ab quanta alegria te vénen a rebre e ab quanta amor te prenen e porten per tota la ciutat, en la qual no hous sinó sons de òrguens, de violes, de arpes e de tota melodia, qui beneeixen a nostre senyor Déu. Mira com te mostren tota la ciutat, plena de modulació e de lahor, la qual resplandeix axí com a crestall, en la qual no hi ha nit, en la qual tots estan ab grandíssima exultació, e alegria, e fartura, e contentació, e seguretat, tots canten, tots jubílan, tots lohen e beneeixen lo Senyor e Creador del món. Mira com te dien aquells àngels qui van ab tu: Donchs, germà, no voleu estar vós ací entre nós?, no desijau venir ab nosaltres, qui som germans vostres, car Nostre Senyor nos ha creats a tots perquè viscam e habitem en esta ciutat e lo lohem e benehiam in secula seculorum ? Guardau que vós també sou ciutadana de esta nostra ciutat ý aqueix món hon viviu no és sinó un exili, e desterrament, e peregrinació, en què estau en tant de perill e misèria e affany. Guardau que no és aqueix món vostra terra, car no y estareu tostemps.

Donchs, per què no desijau venir vós ací e viure entre nós en en vostra terra, entre vostres germans ý en casa de vostre Pare? E axí, en aquest conferiment, me par que la ànima serà escalfada en desig e amor de les coses celestials. E no penseu que sia poca utilitat e profit la contemplació de les coses celestials, car aprés que sereu tornat en aquestes coses del món e misèries, tantost vos recordarà de aquelles e la differència que hi ha. E molt més les desijareu e amareu. E una sola contemplació vos durarà per molt temps, e aquella memoració vos recordarà e tant sovint les poreu contemplar, e axí avezar-vos que les tingau per tan familiars, que totes quantes coses veureu en aquest món, bones hó males, vos donaran gran desig e creximent de amor e anyorament de aquelles. Car, si veeu coses belles, recordar-vos ha de la bellesa de Paradís; si ohiu cants e melodies e òrguens, recordar-vos ha de aquella melodia celestial sobre totes suavíssima; si veeu coses males, recordar-vos ha que allí no hi ha mal; si sosteniu perill, calor, fret, fam e

tribulació, recordar-vos ha que allà no hi ha res de açò. E axí, molt sovint, per sobres de amorós desig, plorareu e poreu dir: La nostra conversació és en lo Cel, desig tinch de ésser desligat perquè puga ésser ab lo meu Senyor, car totes quantes creatures veig me són foch de amor, qui m'ençenen en desijar quant vindré e aparré davant la fàç del meu Senyor ý me estaré ab Ell, en compayia sua, tostemps. E axí, ab aquesta sovint contemplació, fareu en vós créixer e augmentar lo lum de la fe, en tal manera que en tot loch estareu pregant e orant mentalment, car en tot loch estareu davant lo Senyor, creent que Ell és present en en tot loch, e per ço aquells qui en aquest grau són vinguts fan contínua oració mental, als quals diu Ysaÿes: Vosaltres, qui recordau lo Senyor, no vullau callar, no li·n doneu silenci. Quasi que diga: Vosaltres, a qui Nostre Senyor ha feta gràcia que en tot loch ý temps lo recordeu ý lo tingau present —per fe ý creença— ý lo mireu ab los ulls del sperit e de la fe, no vullau per ningun temps callar ni li·n

doneu silenci, sinó que tostemps lo loheu, lo benehiau, car lavors sereu fets semblants als àngels, qui tostemps lo lohen ý beneeixen. Ý, estant en esta vida, començareu a tenir vida de àngels e molt sovint sereu ajustats en sperit als chors dels àngels. Capítol ·XIX· Tornant, donchs, a nostre propòsit, havem de dir de la terça corda de amor, la qual havem dit que és Nostre Senyor Déu. Prenga, donchs, Cogitació, lo psaltiri e, si en les cordes precedents ha tocat ab molt espau e repòs, ara, en esta, molt més. Toch ab lo primer punt, dient: Qui és nostre senyor Déu? És Aquell qui és per sí mateix e no ha ésser per algun altre, car Ell és la primera causa de totes causes ý és Aquell qui no ha principi ni ha fi; és Aquell sobre lo qual no és algú, ans del qual no fonch algú e aprés del qual no serà algú; és Aquell qui trenca lo sperit dels prínceps e lo leva; a la voluntat del qual tota virtut celestial obeeix; davant lo qual tots los òrdens angèlichs se

prostren, al qual ab tremolament e sobirana reverència tots adoren; és Aquell en mà del qual és la vida e mort, ésser ý no ésser, salvació ý damnació, lo qual pot fer ý desfer de totes coses; és Aquell lo qual ningun enteniment no basta a compendre ni pençar; és Aquell qui ha creades totes les coses e les regeix e governa, e les conserva e manté e proveeix a totes ý a cascuna; és aquella sagrada Magestat al qual tot genoll terrenal e infernal e celestial se abaixa e humilia; és Aquell al qual tota creatura loha, beneeix e glorifica, e lo reconeix per Senyor, car de Ell ha tota res ço que bo és. Toch aprés ab lo segon punt: Qual és nostre senyor Déu? És omnipotent, car tot ço que vol pot, car voluntat e poder són en Ell eguals; és summa sapiència qui penetra los secrets de l'ànima e ninguna cosa ignora per secreta que sia, ans sap axí totes coses e les coneix molt millor que elles no són ni·s coneixen. És infinida bondat, per la qual ha fetes totes coses e les fa e farà sens alguna causa hó necessitat; és misericordíssim, car Ell fa exir lo seu sol

sobre los bons e mals, e plou sobre los justs e injusts, ý proveeix a sos amichs ý enemichs. És benigníssim, car les sues entramenes plenes són de amor ý pietat e no és gens maliciós ni cruel. És gran, car no és algú major, car en la sua mà conté tot lo món. És amorós ý affable, car pare nostre és, lo qual nos ama més que may alguna creatura pot amar altra en qualsevol manera. És liberalíssim, car la sua glòria dóna sens merèixer hó a qui Ell vol, e vol donar molt més que li demanen, e vol que tostemps li demanem; e no volgué tenir la sua glòria tot sol, sinó comunicar-la a altri, e per ço feu creatures, perquè ab Ell ensemps possehissen la sua glòria. E no solament dóna ço que té, ans encara dóna Si mateix e lo seu Fill amat sobre totes coses ý egual ab Ell; ý va sercant a qui·l vulla e va tocant per les portes de la ànima convidant qui·l vol, axí com si Ell hagués menester algú. E tot açò fa per largíssima liberalitat sua, e noblesa e generositat. És magnànim e noble de cor, sens gens de malícia ni de iniquitat, car ama a

aquells qui li són enemichs e los vol per donar més que ells no saben ni volen demanar. E los prega que sien sos amichs, com ells sien sos enemichs, no perquè Ell sia mal hó que·ls haja fet algun mal, sinó solament per ço com són inichs e malvats, car a Ell tot amich li és ingrat, quant més aquells qui·s volen fer sos enemichs contra tota rahó e ley, ans si ells se tornen a Ell no·s recorda de la injúria que li han feta, e los abraça ab tanta amor e los acull com si fossen estats grans amichs seus, e·ls fa grans gràcies, e·ls met dins la sua cambra de amor e amistat, axí com si Ell los hagués menester hó que Ell los hagués enujat, e açò per tal com és de cor real e noble. És prudentíssim, car Ell té cura e ànsia de nós e nos governa e proveeix, axí com a pare qui és ple de misericòrdia, e Déu e Senyor nostre. És bellíssim, car Ell ha fetes e creades totes les coses belles. És dulcíssim e molt piadós. Aprés toch ab lo terç punt, dient: De qui és aquest Senyor tal e tant bo? És de tots aquells qui·l volen e lo amen, car a ells se dóna e comunica.

Aprés, si ab lo quart punt volem tocar, no ha loch en esta corda, car nostre senyor Déu no ha fi perquè sia, ans Ell és fi per lo qual totes les coses són e, per ço com Ell és millor que tot quant és, per ço Ell no pot haver fi, car hauria cosa que fos millor que Ell, car lo fi és més noble que no les coses ordenades a ell ý, encara, la cosa qui ha principi és necessari haja fi perquè és feta, e la cosa qui no ha principi, la qual solament és Déu, no pot haver fi perquè sia. E per ço, si demanau: Per què és Déu?, no us podem respondre sinó que és per tal que no pot no ésser ý és perquè totes les coses sien, car si Ell no era, no serien. No entengau, emperò, que lo ésser de les creatures sia fi de l'ésser de Déu, sinó que lo ésser de elles dependeix de lo ésser de Ell, axí com lo effecte de la sua causa. La clavilla hon esta corda estarà ligada és Charitat, car rahó és que tal senyor ý tant bo sia amat, e que Aquell que creem ésser tal e tan noble, que tingam en Ell esperança e fiança, e Aquell de qui tanta confiança tenim, que l'amem de tot nostre cor, e ànima, e virtut, e totes

forçes, entranyablement e sençera e fidelíssima. Car, quina cosa podem amar que tal sia?, qui és nostre bé, nostra fi, nostre refugi, nostra consolació, nostra esperança, nostra vida, nostra glòria, nostra alegria, nostre desig, nostra amor sinçeríssima, nostre Pare, nostre Senyor, nostre Rey, nostre Governador, nostra defensió firmíssima? Capítol ·XX· Lo conferiment que en esta corda pot fer Cogitació, per més ençendre la ànima, serà aquest, que aprés que haurà fet lo primer conferiment de les dues cordes prosegueixca en aquesta corda, dient axí: Mira, ànima mia, com aquells sperits benaventurats qui te mostraven la ciutat de Paradís —com dit havem— te aporten al cel imperi, en lo qual està lo teu Déu ý Senyor; vés-te·n ab ells, car ells te mostraran lo teu Senyor; entra-te·n ab ells en lo seu real palau e veuràs aquella sagrada Magestat. Mira com està assegut en la sua real cadira, e tots los cherubins, seraphins e trons, e tota aquella

cort celestial, ab tanta dolçor de música e melodia, ab tanta reverència, nit e dia, contínuament lo beneeixen dient: Sanctus, Sanctus, Sanctus. Mira com, davant la sua tremenda Magestat, tots se prostren adorant-lo e aprés, levant-se, lo lohen e beneeixen. Mira com, estant aquí, regeix e governa tot lo món. Mira que aquest és lo teu Creador e Senyor ý Pare. Mira com te crida e te diu: —Vine aci, filla mia; vine ací, amiga mia; vine, esposa mia, no hajes por, acosta·t a mi ý digues-me per què no m'ames, què veus en Mi que axí poch me estimes, que tant poch me ames, que tant poch me desijes. Mira, Yo, com te hé amat! Ý que hé yo menester a tu, filla mia? No só yo sens tu ý seré? Donchs, per què no m'ames? Per què no menysprees a tu ý aqueix món ý desijes venir-te·n ab Mi? Que vols tu altra cosa, en la terra ý en lo cel, sinó a Mi, qui só lo teu bé, la tua amor, ý puch fer ý desfer de tu segons a Mi plau? Diga aprés, Cogitació —si les dolçes làgrimes del seu travessat cor la déxan parlar—: Vés, ànima mia, acosta·t al teu Senyor ý

Creador, lança·t en terra, gemega e plora davant Ell, escampa davant Ell lo teu cor e obri les tues entramenes a Ell, car ara és temps. Digues-li: O dulçíssim Pare, o Magestat sacratíssima, o Bondat infinida, Senyor ý Déu meu, ý per què yo no us àm? Ý no us amaré yo may, Senyor? Ý per què no us amaré yo? Ý quant vos amaré yo, Senyor? Ý per què yo no avorresch a mi mateixa? Ý per què no m'oblit de totes les creatures del món perquè·m recort de Vós sol? Ý qui és que haja més obligació de amar-Vos que yo? Ý hon és, Senyor, la mia amor envers Vós? Ý hon és la mia lealtat a Vós? Ý de aquesta manera, bufant lo foch, molt me maravell que no·n tragau algun poch que uns ençenga. Capítol ·XXI· La quarta corda de amor és los Beneficis de Nostre Senyor. Prenga, Cogitació, lo psaltiri e toch ab lo primer punt, dient: Què són los beneficis de Nostre Senyor? Són uns dons e gràcies que Ell, sens ninguna obligació ni causa, sinó per sola bondat sua, ha donats a les sues creatures, ara sien dons de natura hó de

fortuna hó de gràcia. Toch aprés ab lo segon punt, dient: Quals són estos beneficis? Són tots aquells que may foren ni seran en lo cel ý en la terra, són sens nombre, emperò senyaladament són set, los quals són partits en tres parts, ço és, beneficis que·ns ha fet, que·ns fa, que·ns farà. Los beneficis que·ns ha fet són de la creació, redempció, vocació, justificació, dotació. Los que·ns fa, és de la governació. Los que·ns farà, és de la glorificació. Lo primer és atribuït al Pare; lo segon, al Fill; los altres, al Spirit Sanct. Ço és: la creació, a la sua potència; la redempció, a la sua sapiència; los altres, a la sua bondat. De aquestos beneficis, per ço com molt copiosament ho tenim en altres lochs, no·m cur de dir de cada hú d'ells, sinó dir-vos que, aprés la corda precedent, aquesta és la segona en lo psaltiri, e principal, de hon porem traure foch de amor, e senyaladament del benefici de la redempció, hon està la vida e passió de nostre Redemptor. Car si vós —com vos diguí en lo principi— sabeu traure foch de esta pedra granment sereu ençès en amor, car

aquest és lo major benefici que Nostre Senyor ha donat a nós. Aquest benefici és lo foch de alquitrà, qui crema sobre aygua e contra natura, e sobre tota rahó ni ley; quant més cremarà en la estopa seca de amor del món! E, per ço com tinch recort, vos doní un exercici e modo per bufar en aquest foch e per tocar esta pedra ab tres mots que hos posí, S[cilicet] quid, quis, quare, per ço no·m cur de present. Toch aprés, Cogitació, ab lo terç punt, dient: De qui són estos beneficis? Són de nostre Senyor Déu, car de Ell tenim lo ésser e tot altre que bo sia. Toch aprés ab lo quart punt: Per què ha fet Nostre Senyor a nós aytants beneficis? Per la sua bondat, no pas per nostre merèixer ni per algun interès. Ha-los fets perquè l'amem, ý lohem, e glorifiquem, e desigem e fassam gràcies. Ý que almanco, si som tant mesquins que la sua bondat immensa no·ns mou en amar-lo, e desijar-lo, e honrar-lo, e lohar-lo, e benehir-lo, e fer-li gràcies, almenys, veent tant de bé com nos ha fet e fa e farà, siam moguts en amar-lo, pus tant de bé nos vol e tant

nos ama sens causa alguna. Ý si esta causa no basta en moure la nostra amor, cregam verdaderament que som ben malvats, inichs, reprovats ý abominables, e molt pijors que los ydolatres, car los gentils philosophs, senyaladament Sèneca, diu: "Si vols ésser amat, ama, car no hi ha al món verí major ni bevenda sens encantació, per ésser amat, que amar". Qui, donchs, no ama tal Senuor qui l'ama tant, què pot dir, ainó que és miserable? Ha fet encara, Nostre Senyor, estos beneficis perquè conegam la sua bondat ý liberal magnificència ý, axí, li fassam gràcies, e que no siam ingrats ni rebam la sua gràcia en và, car aquell qui dels beneficis rebuts és ingrat és fet indigne de rebre més. Ha-los fets per provar com en poques coses serem faels, e aprés hajam les eternes. Ha-los fet per retribució dels damnats, perquè ací sien pagats del bé que han fet, e que sia major lur damnació e pena per ço que, ab tant de bé que·ls ha fet, lo han avorrit e menyspreat. E per ço serà major la pena del mal christià que de ningun altre, e major la

pena del mal religiós que de ninguna altra creatura, car major gràcia e benefici ha rebut, car lo Senyor lo havia fet de la sua casa, e del seu servey e cambra, e lo havia fet lo seu major amich e privat que alguna creatura, car menjava ab Ell en la sua taula e, açò no obstant, ell és estat traÿdor e ingrat e desconexent. —Prech-vos —dix Desijós— que·m digau en quina manera hom és ingrat als beneficis del Senyor ni com reb la gràcia de Déu en và, car tot me haveu regirat en aqueixes paraules que dieu dels religiosos e per cert vos dich que·m feu tremolar la barba. —Yo us diré —dix Desijar_Déu—, aquell reb la gràcia de Déu en và ý és ingrat als seus beneficis qui no·ls coneix haver de Ell, hó si·ls creu haver per sos mèrits, hó treball, hó disposició, hó preparació, sinó solament per la bondat Divina. Ý aquell és ingrat qui, rebent més beneficis, no és més humil dintre sí mateix, tenint-se per molt més obligat e que té a donar major compte e rahó. E, per ço, aquell qui més beneficis reb per estar tostemps en humilitat, pens que per

ventura Nostre Senyor lo vol pagar en esta vida. És encara ingrat aquell qui, com més beneficis reb, no és fet més prompte al servey de Nostre Senyor en amar-lo, sinó que se esuperbeix ý se té per bo e per amich de Nostre Senyor ý menysprea los altres qui no han aytals dons e gràcies, ý és fet tèbeu e negligent en amar Nostre Senyor ý en fer ço que és tingut. Ha fet, encara, Nostre Senyor estos beneficis a nós per fermar nostra esperança en Ell que·ns donarà lo més, ço és, la sua glòria, si som faels en açò poch. La clavilla hon esta corda estarà ligada és Acció de gràcies, car tostemps devem benehir lo Senyor e fer-li gràcies dels seus beneficis, ý Ell donar-nos ha més. Capítol ·XXII· Aprés que Cogitació haurà tocada esta corda, per ençendre la ànima faça lo conferiment continuant ab lo conferiment de la corda precedent, dient axí: Mira, ànima mia, lo teu Senyor, lo teu Creador, qui tants beneficis te ha fet. Mira com te crida e te diu: —Vine ací, filla

mia, vine ab Mi. Ý què te hé Yo fet perquè no m'ames? Què te hé Yo fet que axí me has dexat? Que axí me has offès e injuriat? Quins mals te hé Yo fets?, quines injúries?, quins desplahers? No te hé Yo creada?, no te hé Yo remuda e feta esposa mia e filla mia?, no te hé Yo donat totes les gràcies?, totes les virtuts?, totes les potències que en tu són? No és tot Meu ço que tu has? No te hé Yo donat lo cors e la ànima? No te hé donat lo meu àngel, que t'acompany e guart? No te hé Yo levat del fanch hon jahies ý te hé portat en casa mia, entre mos fills, e vul que te assegues en la mia taula e que menges ab mi en un plat? E, de enemiga mia, te hé fet axí gran amiga, com si may me haguesses enujat. Ý, donchs, per què no m'ames? No hé Yo donat lo meu Fill per amor de tu ý hé volgut que sia estat venut ý comprat com esclau, ý mort per tu? No·t regesch Yo, hí te conserve, hí te proveesch, e tinch ànsia e cura de tu, axí com la gallina dels seus pollets e com la mare del seu car fill? Com no te hé Yo promès que·t donaré la mia glòria e que·t faré

reyna? E no t'àm Yo més que quants amar te poden, e més leal e sançerament? Ý, donchs, per què no m'ames? Què pots amar millor que a mi? A qui pots tu desijar millor que a Mi? Ama·m, donchs, filla mia, car Yo desig la tua amor, Yo languesch per la tua amor. Aprés, si Cogitació, per sobres de compuncció embriaga, pot parlar, diga-li axí: —Vés, ànima mia, al teu Senyor, acosta·t a Ell puix Ell te demana, lança·t davant Ell e digues-li: "O Déu meu, o Senyor meu, o Bondat immensa, ý per què m'amau Vós, Senyor? Per què·m voleu Vós tant de bé? Ý què veeu Vós, Senyor, en mi? Què plau a Vós, Senyor, en mi? Què teniu Vós mester de mi? Què vos va a Vós ab mi? Per què tant me haveu amat e amau? Ý ab què vos pagaré yo, Senyor, la amor que·m teniu? Quina satisfació vos poré yo tornar que tant me hajau amat? Ý què hé yo fet a Vós, Senyor, que Vós hajau fet tant de bé a mi? Ý de hon vos hé yo merescut que m'hajau elegit per a Vós, e per lo vostre servey, e que m'hajau posat en tant gran grau de amor e amistat ab Vós? Què vos poré yo, Senyor, pagar? E,

segons me par, no voleu aldre de mi ni·m demanau altra paga sinó que vos àm e que, amant-vos, vos teniu per content e satisfet de tot quant per mi haveu fet. Car axí com Vós, Senyor, per sola amor haveu fet tant per mi, no us puch tant pagar com ab amor, ni plau a Vós, Senyor, ningun do ni sacrifici ni mort tant com fa amor. Car Vós, Senyor, sou amor e charitat. Ý pus axí és, yo, Senyor, de mi no tinch aquesta amor, no tinch yo aquest tresor per a poder-vos pagar, ni per mi no só may bastant a trobar-lo, ni ha al món de què lo puga haver, ni a qui ho deman, ni qui lo·m puga donar sinó Vós mateix. Donchs Vós, Senyor, donau-lo·m per ço que de açò del vostre yo us pague. Àm-vos yo, Senyor Déu meu, Bé ý Sperança mia, àm-vos yo, Senyor, e posau Vós en lo meu cor la vostra amor, que no vull aldre en aquest món, ni may vos demanaré aldre sinó la vostra amor. Muyra yo, Senyor meu, a aquest món ý aquest món muyra a mi, que tan poch me cur d'ell com de cosa morta. Muyra yo, Senyor, per vostra amor, e despenga yo lo meu cors e membres, e la ànima, e la mia virtut, per amor vostra.

Capítol ·XXIII· La quinta corda de amor, e última, és les Creatures de nostre senyor Déu, car les coses invisibles de nostre senyor Déu per estes coses creades les miram e venim en major desig de aquelles, ý en major estima hó creença que sien millors. E per ço hé posat esta corda la última, per tal que devallant sia la darrera e pujant la primera, car en lo devallar serà causa de amar hom e conèxer les altres cordes e la differència que ha entre elles. E, en lo pujar, donarà a hom major desig de les altres cordes. E aquesta corda serà de molt profit per ço que més a mà la tenim que no les altres, car les altres estan en lo nostre sperit, emperò aquesta en los senys del cors, ý ab ells ý lo sperit ensemps és menester sonar-la. Ý encara és de molt profit per ço que, si molt sovint la sonam, vindrem en molta puritat de cor e simplicitat, e tot quant direm, veurem hó farem, tot nos vindrà en bé. Prenga, donchs, Cogitació, lo psaltiri e, mirant estes creatures, toch ab lo primer

punt, dient: Què són estes creatures? Són veus de Nostre Senyor, les quals criden e dien la sua bondat, e bellesa, e les virtuts de Nostre Senyor. E totes lo lohen e beneeixen, e mostren la sua bondat, la sua sapiència, la sua potència, la sua virtut, la sua liberalitat, la sua prudència, la sua justícia e totes les sues virtuts. Cada una creatura, segons lo ésser, virtut e qualitat que té, hó propietat, totes criden, dient: "Hú és lo Senyor qui·ns ha fetes e creades, car nosaltres no havem fet a nós, sinó Ell, qui nos governa, e conserva, e proveeix e manté". Són, encara, un vestigi e senyal de nostre senyor Déu, en les quals, principalment en lo home, està esculpida la sua imatge, en lo qual és mostrada la sua sapiència més que en altra creatura, e de molt més excel·lent composició que ésser puga. Car és unit e compost en lo home un contrari ab altre, ço és, or e fanch, carn ý sperit racional, cosa celestial e terrena. E açò segons la divina Providència. E, si en la consideració de esta creatura deffall nostre enteniment e no basta plena e perfetament a

considerar-la, quant menys bastarà a considerar Déu! Emperò, segons nostre poch entendre, venim en algun judici —per comparació e consideració de estes creatures— de nostre senyor Déu, axí com per una semblança hó mirall en lo qual se representa a nós la virtut sua. Toch aprés, Cogitació, ab lo segon punt, dient: Quals són estes creatures? Són belles, grans, sàvies, bones, forts, alegres, gentils, gracioses, dolçes, suaus, blanques, diverses en diversos linatges, e maneres, e condicions, e qualitats, e totes lurs espècies diverses, ý elles entre sí de diverses formes cascuna, segons li pertany ab perfeta perfecció. Toch aprés ab lo terç punt, dient: De qui són estes creatures? Són de nostre senyor Déu, car Ell nos ha fets a tots e obra som de les sues mans, car Ell ha fet lo cel e la terra, la mar e los abissos, e tot quant en ells és. Ý Ell, qui nos ha fet, nos conserva, la qual cosa no és de menor virtut que haver-nos fets, car sens Ell tots tornaríem a no_res, del que som fets. Som, donchs, del Senyor, poble seu e ovelles de la sua pastura. Toch aprés, Cogitació,

ab lo quart punt de aquesta corda, dient: Per què són estes creatures? Són perquè nosaltres conegam a nostre senyor Déu en elles ý per elles, e lo amem, e desijem, e lohem, e benehiam, e serviam e fassam gràcies. Són, axí mateix, perquè siam levats per elles, axí com per una corda, en amar, e lohar, e benehir e servir Aquell qui les ha fetes e creades. Són, axí mateix, perquè nostre cor, de aquestes coses que veu, aprenga —en comparació de elles— amar les coses celestials, que no veu. Són, axí mateix, per instrucció nostra car, si ho sabem fer, de totes podem traure regla e modo com degam viure, moralizant segons és cascuna e segons la virtut que té, hó qualitat, car totes són per nostre profit axí spiritual com corporal si usam de elles e ab elles segons devem. E, si bé nos avezam, totes seran causa de dirigir nostre cor en les coses celestials de tot quant veurem, car axí com les ymatges porten a hom a memòria allò que representen e signifiquen e, si lo cor de hom està remot d'aquella cosa, mirant los ulls la imatge, se recorda

e mou la sua ànima envers lo que significa, tot en axí aquest món és una imatge del cel e de la glòria eterna, en la qual —axí com en lo món— hi ha diversitat de virtuts ý sperits benaventurats, e sanctes ànimes, dels quals lo cel és axí ornat com la terra de la bellesa de les creatures, e axí com en aquell nostre senyor Déu és lo major, tot en axí en aquest, qui és semblança de aquell, la semblança de Nostre Senyor, ço és, lo home, és lo senyor e major. De la moralitat que hom pot traure de les creatures, cascú fassa segons millor pot considerar e segons Nostre Senyor lo inspirarà, que no cal posar de açò regla, car los spirits són diversos, emperò lo discret encara de la pedra duríssima trau oli e la abella estuciosa de les espines trau flor. Emperò de la elevació de vostra pensa en les coses celestials de les coses que veureu, segons lo meu poch saber vos diré ço que·m sembla poreu fer. Primerament, com veeu hòmens, recordau-vos dels àngels e de tota aquella companyia celestial. Com veeu dones, recordau-vos de les verges. Com sentiu

òrguens hó altres instruments, hó cants hó melodies, recordau-vos de la melodia del cel imperi. Com sereu en festes hó solemnitats, e alegries e deports, recordau-vos de la festa, alegria e jubilació que fan contínuament en Paradís. Com veeu coses belles, recordau-vos de la bellesa de Paradís, en comparació de la qual tota la bellesa del món és legesa. Com veureu arbres, recordau-vos de aquell arbre de vida que està enmig de Paradís, segons que diu sanct Joan. Com veureu pedres, recordau-vos que les portes de Paradís totes són de pedres precioses. Com veureu or e argent, recordau-vos que los murs e plaçes de Paradís són de or. Com veureu flors, recordau-vos dels màrtyrs. Com veureu liris e flors blanques, recordau-vos de les verges. E axí, particularment, lo millor que poreu applicau ço que veureu a la glòria de Paradís e axí les creatures vos donaran memòria de Paradís e major desig de ell, e més menyspreu de elles e desestimació. Encara, esta corda, val e aprofita molt per traure foch de la

pedra que yo us dehia dessús, si hom se sap exercitar e habituar los senys en applicar totes les coses que veu al seu dulçíssim Jesús e a recort de Ell. Lo principal profit de esta corda és Coneximent de la bondat de nostre senyor Déu, e de totes les virtuts sues, e axí ençendre lo seu cor e ànima en amar-lo, e desijar-lo, e benehir-lo. Ý en açò sé que vos ajudarà molt un exercici que teniu de quid, quis, quare. E, si lo teniu molt per mà, aquell poch exercici, coneixereu quant vos inflamarà en la amor de nostre senyor Déu. La clavilla hon esta corda estarà ligada és Desig, car de la coneixença del bé neix en hom desig, e del molt desig ve amor a formar-se en nós, e de molta amor ve hom en major desig, e de molta amor ve hom a lohar e dir bé de açò que ama e vol bé. E voldria que tothom lohàs ço que hom vol bé, e que ningú enujàs ço que hom vol bé, e volenters hom comporta qualsevol cosa e mor per ço que hom vol bé. E no voldria hom may dir ni pensar ni ohir sinó de ço que vol bé, car allà hon és lo seu tresor és lo seu cor.

Capítol ·XXIIII· Lo conferiment de esta corda serà aquest, axí en lo pujar com en lo devallar, car de esta corda podeu usar en lo principi per pujar, en lo qual ella vos donarà amor e desig de les coses celestials, ý en lo devallar podeu usar en la fi, en la qual ella vos donarà desestimació e desamor e menyspreu de ella mateixa, e major desig que en lo principi havíeu, e enyorament. Serà, donchs, aquest lo conferiment, dient Cogitació: Mira, ànima mia, estes creatures, mira com són tan bones, tan belles, tan gentils, tan gracioses, tan agradables, tan dolçes, tan suaus, tan delitoses. Pensa quines són aquelles celestials en comparació de aquestes, car molt són millors e més plasents e amables. Mira, ànima mia, com totes lohen e beneeixen al Senyor que les ha creades. Mira com totes te dien: Per què no ames a nostre Pare?, per què no l'honres?, per què no·l lohes?, per què no desijes aquelles coses eternes?, car nosaltres terra e pols som. Mira, ànima, com totes te dien: No ames a nós, car

menors som que tu, e més baixes e vils. No ames a nós, sinó a nostre Pare e les coses sues, car nosaltres no som fetes perquè tu nos ames, ni ho volem, ni tu ést fet per amar a nós, no vulles fer-te·n catiu ý esclau dels pus vils que tu, car no volem sinó que Nostre Senyor sia conegut per nós, e amat e lohat, car la fi perquè nós som és Ell mateix, perquè sia honrat, e tu vols convertir nostre fi a tu mateix e a ton profit e delit. En aquesta manera vostra ànima se alçarà en desijar les coses celestials, e tant com veureu que alguna creatura mou lo vostre desig e amor en amar a sí mateixa, feu tantost aquest conferiment dins vós mateix, dient: Mira, ànima mia, com aquesta creatura que tu tant vols desijar e amar te parla e te diu: Per què m'ames? Per què·m vols? Guarda que pols só, e terra, guarda que te engan e te desceb, que fals és en mi tot lo que creus e vols amar, guarda que, si me ames, yo·t mataré, yo te causaré la mort. Mira, ànima mia, com crida a tu, dient: No vull que m'ames, no, car si tu me ames a mi, tu ofens

lo meu Creador e Senyor e te apartes de Ell. Yo no vull axò, no. No vull que lo meu Creador sia per mi offès ni que yo sia occasió que Ell sia desamat ý enujat, car no me ha feta Ell per axò. Ab aquest conferiment no hi ha creatura que moga la vostra amor a ella, ans com major sageta de desig vos trametrà —si sabeu fer lo conferiment—, tant vos ençendrà més en amor de Nostre Senyor, e ab les sues armes sereu vençedor, emperò ab la gràcia de Nostre Senyor, car sens ella bé poríeu dir e fer que tant vos seria com un pegat al banch. E per ço, no us hi fieu en tot vostre exercici, sinó demanau ajuda ab oració fervent, faent emperò ço que dit havem. Semblantment, diga Cogitació de totes les creatures: Mira, ànima mia, com totes parlen a tu e dien: Per què nos ames tant? Què veus en nós que axí te emboliques en les cures e negocis de nosaltres? Per què te adelites tant e aconsoles ab nosaltres? Guarda que no som sinó axí com lo fe, que de matí floreix e tantost se seca. Guarda que ab nosaltres no has segura estada, car no

podem estar ab tu tostemps encara que vullam, ni tu ab nosaltres. Per què distraus tant lo teu enteniment ab nós e perts de exercitar-lo en amar e conèixer Nostre Senyor ý Pare? Per què fas déu de nosaltres? Per què umples la tua memòria de les fantasies de nosaltres e axí no pots purament e ab ferma atenció pensar en lo teu Senyor, sinó que tantost lo teu cor se·n devalla e va ab nosaltres? Per què no fuigs de nosaltres e te·n vas a estar ab lo teu Senyor e parlar ab Ell? Què has que veure ab nosaltres e què tenim que veure ab tu, car no te·n volem ni volem que·ns vulles? En aquesta manera la ànima se avezarà a desestimar les creatures e se ençendrà en amar lo Senyor. Capítol ·XXV· —Veus ací —dix Desijar_Déu— les deu cordes del psaltiri, de les quals vós podeu fer més exercicis ý entendre més coses segons lo Senyor vos inspirarà, faent tostemps aquell conferiment de Cogitació ab vostra ànima. Veus ací —dix ell— lo

psaltiri, ab lo adjutori de Nostre Senyor, segons lo meu poch saber compost, ab lo qual poreu despertar vostre cor, e alegrar-vos en lo sperit, e fugir lo mal per temor e desijar lo bé per amor. Tindreu, encara, instrument ab lo qual no poreu estar ociós, car com vos vindrà algun contrari del cors hó del sperit direu a vós mateix: Sus, ànima mia, pren lo psaltiri e toca, e alegrar-te has e faràs fugir de tu lo dimoni e qualsevol temptació. Lo que vos avís en lo sonar de aquest psaltiri és que vos recordeu dels regles que us posí, principalment que us recort que lo psaltiri és de dos fusts, e que no deveu sonar tostemps la una part, e que per la una no dexeu la altra. Car, encara que us sia més dolça la part superior, emperò la inferior és molt profitosa e lo profit algun temps deu ésser preposat als delits e consolacions, car ab la vianda dolça és bo menjar mostalla, per ço com la mostalla purga los fums que pugen al cap. Tot en axí, la temor per la primera part purga los fums de vanaglòria e de estimació e reputació de sí, qui·s causen de la segona part

e pugen al cap. La segona cosa que vos avís és que molt sovint no trobareu lo sò ni lo tempre en lo psaltiri, ni tindreu gana ni delit de cantar ni de sonar, car Nostre Senyor ho permetrà perquè conegau que vostre psaltiri, ni vostre cant, ni tot quant poreu fer, no és res ni val res, sinó tant quant a Ell plau dar-vos-ne. E per ço no us entrestísseu, ni siau impascient, ni vullau mudar de vianda, sinó que humilment continueu e fassau força a vós e vos contenteu ý espereu quant al Senyor plaurà tornar-vos lo tempre del psaltiri. La terça cosa que vos avís és que Nostre Senyor molt sovint tocarà la pedra de vostre cor e emanaran les aygües habundants, e molt sovint vos donarà gran dolçor, més que no sabríeu pensar, emperò en estes coses teniu la corda de Discreció, car si no ho fehieu, la corda se tiraria tant que·s rompria hó se destempraria que de molts dies no seria bona per a sonar. No us oblideu que, encara que les cordes fassen dolç sò, emperò lo psaltiri és de fusta e les clavilles són primes, e per ço han menester tempre e discreció,

la qual és mare de tota virtut. Preneu, donchs, aquest libret, karissime mi, ab lo qual pugau amar millor a nostre senyor Déu, al qual feu gràcies del que trobareu que de bé sia, e corregiu e levau ço que sia mal dit, no ab determenada voluntat e pertinàcia, sinó ab humil ignorància a lahor e glòria de nostre senyor Déu omnipotent. Aquesta és una oració que compongué Desijós, ab la qual la sua ànima era molt ençesa, e volgué-la posar ací per amor de son germà, al qual ell scrigué aquest libret. Una vegada Desijós fonch pres per malaltia e vingué-li a l'enteniment quina oració poria ell fer dins sí mateix sens algun parlament e quines coses poria ell dir per a ençendre la sua ànima en ferma esperança e viva fe, per la qual Nostre Senyor ohís la sua oració e li donàs ço que demanava. E feu propòsit que en la hora de la mort no diria altra oració. E diu que havia tanta confiança en la bondat Divina, ab aquesta oració, que havia

per impossible no hagués ço que demanàs. Emperò diu que may lo seu cor, ab aquesta oració ni en aquell escalfament de cor e ferma creença de haver ço que demanara, no gosara ni poguera demanar a Nostre Senyor sinó la sua amor, e que fos fet ço que a Ell plahia, e que fos a glòria de Nostre Senyor e a salut de la sua ànima hó de algú que ell bé volgués. Car, coses de aquest món, ni sanitat de cors ni altres cosas, encara que fossen bones, no les demanara per res. La oració és la següent: "Senyor ý Déu meu omnipotent, creador del cel ý de la terra, Pare misericordíssim de tota creatura, yo, miserable creatura vostra, obra de les vostres mans, ab aquella humilitat e reverència que yo puch ab tot lo meu cor e ànima, ab totes les mies entramenes e ab tota la mia esperança, vos deman la vostra benedicció e gràcia perquè yo puga dir alguna paraula davant vós. "E què poré yo, Senyor meu, dir davant vós? Què dirà un veixell sutze e pudent?

Què porà dir aquest indigne peccador, obrint la sua boca sutze e xoluta e los seus labis abominables? Què porà dir un inich davant la vostra sagrada Magestat, com tots aquells sperits benaventurats e tota la cort celestial se tenen per indignes de benehir a Vós, Senyor ý Déu nostre, e tots ab tremolament se prostren davant Vós? Què porà parlar aquest mal, e desvergonyit, e ingrat e negligent esclau que no sia presumpció, com no dega sinó posar la boca sobre la terra e plorar e gemegar davant la magestat de Vós, Pare bo, la qual ha menyspreat e avorrit e enujat? Ab quina cara vos pot res demanar, Senyor meu, aquest qui és estat vostre contrari e enemich? Gran és lo meu atreviment, Senyor, e la mia presumpció, car par que yo sia algun gran amich vostre. Sert, gran amich vos só yo, Senyor, estat?, gran sanct e bo?, molt vos só estat fael e leal amador e servent amorós?, grans coses hé yo fetes davant Vós perquè yo haja de gosar e confiar de parlar ab Vós e demanar-vos, Senyor, alguna cosa com sia tot lo contrari? Donchs, què diré yo, Senyor? Lohar-vos hé yo, Senyor meu, e benehir-vos hé, e malehiré mi mateix,

les mies culpes e iniquitats car, encara que los mals e indignes no mereixquen lohar ni benehir a Vós, Senyor, emperò Vós mereixeu e sou digne de ésser benehit e lohat per tota creatura. A Vós, donchs, Senyor, sia lahor e benedicció e glòria. E Vós, Senyor, siau amat e conegut e honrat per tota creatura, e sobre nós sia la vostra benedicció, e temor, e amor, e reverència e lo vostre sperit perquè muyram e viscam en Vós e per Vós, e vos serviam en sanctedat, justícia e humilitat tota nostra vida e despengam nostre cors e ànima, e tota nostra virtut, en la honra vostra ý en vostre servey, ý en mantenir la vostra sancta fe cathòlica e sancta religió. Obriu Vós, Senyor, la mia boca e diré yo la vostra lahor. Emperò, què poré yo dir, Senyor? Car, si yo dich les vostres lahors, indigne só e insufficient. E molt més sou Vós, Senyor, e millor que yo no poria dir. Si, donchs, vull confondre e accusar mi mateix, molt pijor só que yo no sabria dir ý pijor que yo no·m conech ésser, e millor sabeu Vós, Senyor, yo qui só estat ni qui só, perquè no us ho cal dir. Donchs, què poré

dir? Diré yo, Senyor meu, davant la vostra Magestat, aquelles coses que ençenguen la mia ànima en confiança de la bondat vostra e que cresquen e formen en mi la fe perquè ab humil confiança sia sert que no·m negareu ço que vos demanaré. Ans, Senyor meu, me farien creure que yo no só home que no creuria que Vós, Senyor, no·m donàsseu ço que vos demanaré, car no podeu mentir ni venir a manco del que promès haveu ans tota creatura tornaria a no_res que Vós, Senyor, diguésseu falsia, car per la veritat exida de vostra boca nos haveu dit que ço que vos demanarem per glòria vostra e salut de nostra ànima, si ab humil fe e confiança hó demanam, tot nos ho donareu. Yo, donques, ab aquella fe que en mi és ensemps ajustada ab aquella que la sancta mare Sglésia creu, e ab confiança e ferma esperança, no de mi ni de mos mèrits, sinó purament de la vostra infinida bondat e amor paternal, vos deman lo vostre Sperit Sanct, que obra la boca del meu cor en aquesta oració que vull fer davant la vostra Magestat. "Vós, Senyor

omnipotent, sou principi de totes les coses e Vós sou, ans que res fos, Déu e Senyor nostre. Vós, Senyor, per pura bondat vostra volgués crear e fer creatures perquè amassen e benehissen a la vostra Magestat, a les quals fésseu part del vostre regne, car no volgués tot sol possehir-lo per la gran liberalitat vostra. Vós, Senyor, volgués aprés crear lo cel e la terra e la mar, e tot quant en ells és. Aprés Vós, Senyor, volgués fer una creatura a imatge e semblança vostra, en la qual volgués empremptar lo sagell de la sanctíssima Trinitat vostra, per servey de la qual creatura volgués que tot lo món fos, e tot quant havíeu creat, sots ella. Aquesta creatura, misericordíssim Pare, haveu Vós tant amat, que per tornar-la a Vós ý en amor vostra haveu donat lo vostre Fill a mort, e li haveu fet tot lo bé que podíeu, e li haveu mostrada la major amor que ésser pogués. E tot açò, Senyor, haveu fet sens algun interès hó profit vostre, no volent de esta creatura sinó que vos amàs e benehís, e no exegint ni demanant en paga sinó amor e obediència. Vós, Déu ý Senyor meu, haveu fet a mi, peccador, de

un poch de pols e terra, e me haveu creat quant ha plagut a la vostra bondat, e Vós, Senyor, me haveu fet tal com só, e me haveu donat tal cors e membres, e tal ànima e tal enteniment, qual a Vós ha plagut, e me haveu fet una de estes creatures que són a imatge e semblança vostra. E per ço a Vós, Senyor, reconech, e no altre algú, per Creador e Pare, per Déu ý Senyor meu, e que de Vós és tot quant tinch que de bé sia. E com Vós, Senyor, hajau creat a mi bo en totes coses ý en omor vostra, e gràcia, yo, per sola iniquitat e malícia mia, per plaure a mi mateix e a la mia carn malvada, me·n só fugit de Vós, e alunyat, e vos hé avorrit e menyspreat e injuriat sens causa alguna. E Vós, Senyor, essent yo tal, ab molta pietat e clemència haveu dissimulat e comportat la mia malvada vida esperant quant me tornaria a Vós. De les quals coses, ab totes les mies entramenes, vos ne deman perdó e vos clam merçè e pietat de tots quants desplaers ý enuigs vós hé fets, e de tot quant hé fet contra la sancta ley vostra, e de tot mon cor e ànima me·n penit e me pesa,

e vos offeresch la mia poca voluntat que ans vull morir a mala mort, e offegat e troçejat, que no offendre a Vós, Senyor, de aquí avant. E vos fas gràcies de tota la mia ànima que no me hajau fins ara damnat e tramès en infern, sinó que per pura bondat vostra haveu rebut lo meu malvat cor e me haveu donada coneixença ý esmena de la mia iniquitat. E ab la mà vostra me haveu levat del fanch hon jahia e me haveu ubert los ulls de la ànima per veure e conèixer a Vós ý encara, Senyor meu, no sou estat content de açò sinó que me haveu portat en casa vostra, entre los vostres fills e entre aquells qui beneeixen la vostra Magestat, e me haveu fet cambrer vostre. Ý encara, Senyor meu, haveu volgut acostar-me més a Vós, e ligar la mia ànima e obligació envers Vós, e me haveu fet vostre sacerdot e permeteu Vós, Senyor, que aquest indigne e mal peccador tracte ab les sues mans iníqües, e ab la sua sutza boca, aquells sacratíssims sagraments, los quals los àngels no han tractat ni rebut. "Vostre só, donchs, Senyor, car Vós me haveu

creat. Vostre só, que Vós, Senyor, me haveu fet vostre e servent vostre. Vostre só, Senyor, que per amor de Vós —mijançant la gràcia vostra— me só venut en catiu ý sclau de vostres servents, ý de casa vostra, e de vostra religió, e·m tinch per lo més benaventurat que al món sia en ésser venut per amor de Vós, e si no era ara, Senyor, de mil amors me vendria mil vegades millor per amor de Vós. Vostre só, Senyor, ver és que no só estat ni só tal com deuria, ans só molt mesquí e viciós, e ple de passions, e moviments, e misèries, e defalliments, e inclinat a tot vici e mal. Del que, Senyor, vos ne deman perdó del que no hé fet en amar-vos ý en servir-vos axí com deguera, ý en guardar la sancta religió, ý en amar vostres fills e mos prohismes, ý en esmenar a mi mateix e corregir los meus defalliments, ans sé que só estat molt tèbeu e negligent en demanar-vos ajuda ab devota oració ý en recórrer als remeys que deguera, per lo qual, si en algun peccat amagat e occult hó no conegut era caygut, vos clam merçè e pietat e que la vostra bondat satisfaça

per mi e per los meus defalts davant la vostra justícia. E pus a Vós, misericordíssim Pare, ha plagut fer-me vostre, feu-me tal que sia a Vós plasent, e feu de mi ço que plau a la Magestat vostra, e ço que sia honra vostra, e segons Vós, Senyor, teniu determenat quesvulla sia de mi e del meu cors e ànima, solament vull que la vostra sancta voluntat sia complida en mi ý en tota creatura, e que no permetau siau may offès per mi. Car may, Senyor, vos poria aldre demanar sinó que la vostra sancta voluntat sia complida, no segons yo meresch sinó segons la vostra pietat e clemència. E pus a Vós, misericordíssim Pare, ha plagut posar-me en lo nombre de la vostra creatura, la qual tant amas, plàcie-us portar-me a la fi perquè me haveu creat, car no crech yo, Senyor, que si Vós no volguésseu que fóssem salvats, no·ns haguereu Vós creats, ans nosaltres mateixos nos damnam, e nostres obres. No que yo deman ésser salvat per mos mèrits sinó en la vostra infinida bondat, ý en los mèrits de la mort del meu senyor Jesuchrist, fill vostre, per amor del qual

vos prech que Vós, Senyor, determeneu de mi segons a Vós plau. "E protest ara per tostemps que crech de la vostra Magestat tot ço que sancta mare Sglésia romana creu ý en aquesta fe vull viure e morir, e no vull may ésser separat de ella per ninguna cosa ni per sugestió hó temptació del dimoni hó de qualsevol altra cosa creada, demanant per açò la vostra benedicció e gràcia, sens la qual yo no só sinó un poch de vanitat e no_res, offerint-vos lo meu sperit e comanant-lo a Vós en aquella amor e charitat que rebéreu lo sperit del Fill vostre quant, morint per mi, lo us comanà, dient: Pater, in manus tuas comendo spiritum meum. Deo gratias." Aquest és lo modo de orar de Desijós quant ell volia molt estrènyer-se ab Nostre Senyor, ajustant de vegades hó levant —segons conexia que lo seu cor era ençès en amor del Senyor— de esta oració, ni ja per ço algú no crega ésser il·lícit orar prolixament si hom coneix que lo seu sperit se escalfa en Déu, car lo Senyor no veda orar prolixament, emperò veda que hom no pos sa esperança en lo molt

parlar en la oració ni en paraules compostes e ornades, ni que hom crega que per molt parlar e per oració molt prolixa e larga hom sia abans ohit, car Nostre Senyor més ama un petit mot ab molta amor e humil confiança en ella que grans parlaments ab indevoció e ab tedi. A lahor e glòria de nostre senyor Déu e de la gloriosa e humil verge Maria, e a salvació de les ànimes nostres. Feneix lo present tractat intitulat Spill de la vida religiosa, compost per un devot religiós, lo qual per humilitat callà son nom. Stampat en la insigne ciutat de Barçelona per mestre Joan Rosembach, alemany. A ·XX· del mes de octubre. ·Mil_D_e_XV·. Nota, legidor, que aquest libre pròpiament és dit atajo, en castellà, e "camí breu" en nostre vulgar, car és estat sumat ý abreviat de un altre libre, lo qual contenia en sí tot lo procés que lo auctor del pròlech promet en lo principi, ço és, com per venir a trobar amor de Déu se deu hom exerçitar en les cardinals virtuts ý en les theologals. Emperò, perquè la vida és poca ý la art longa, per més excitar los legidors a legir —com més se agraden de brevitat que de prolixitat—, per ço és nomenat lo present libre "Camí breu per amar a Nostre Senyor", per quant no proceeix del modo nomenat, sinó solament lo procés és de Casa de Humilitat, ahon deu arribar lo desijós de servir a Nostre Senyor ý aquí deu ésser bé

informat e instruhit ý, aprés que serà bé informat, deu-se partir de aquí ý caminar per lo Camí de Pasciència ý, per lo Camí de Pasciència, trobarà lo fi seu, ço és, lo Palau de Charitat, ahon és Amor_de_Déu porter. Finis.