La flor de les històries d'orient

LLIBRE PRIMER I. Del regne de Catay Lo regne de Catay és tengut per lo pus noble regna e per lo pus rich qui sia en lo món; e és en la ribera de la mar Occeana, e à-y tantes illas en la mar, que no·n pot hom saber lo nombre. La gent qui habita en aquell regna són nomenats catanys, e troben-se entre ells molt bells hòmens e fembres, segons llur nasió, mas tots han los ulls fort petits, e han pocha barba. Aquella gent han letres de baltat, resemblen a letres latines; qui parlen un lenguatge qui és fort divers dels altres lengatges del món. La crehensa d'aquesta gent és fort diversa, car alcuns crehen en les ydoles de matayll, altres crehen en lo sol, altres en la luna, altres en les steles, altres en lo foch, altres en l'aygua, altres en los arbres, altres en los bous, perquè lauren la terre de què ells viuen; e alguns n'í ha [que] no han gens de lig ni de crehença: aquells viuen com a bèsties. Aquesta gens, qui tant són simples en lur crehença en les cosses sperituals, són pus savis e pus subtills que

tota altra gent en les cosses corporalls. E diuhen cathanys que ells són aquells qui veuhen ab dos ulls, e los altres veuhen ab un ull, mas les altres nacions diuhen que són orbes; e per ço pot hom entendre que ells tenen les altres gents de gros enteniment. E, vertaderament, hom veu vanir de aquella terra tantes cosses stranyes e marvalloses e de soptill obratge, que bé semble que ells sien la pus subtill gent del món de art de obrar de mans. Los hòmens de aquella terra no són vigorosos en armes, mas ells són molt subtills e enginyosos, per la qual rahó sovén han vensuts llur enamichs per llur enginy; e han diverses maneres d'armes e d'eynes, les quals no han les altres gents. En aquella terra se despèn moneda feta de paper, de forma quadrada, signada ab lo senyal del senyor, e segons que és stimada vall més o meys, e ab aquella moneda conpren e venen totes cosses, e com aquella moneda pijora per vellessa o en altra manera, aquell qui la tendrà la retrà a la cort del senyor e pendrà·n de nova. E en aquella terra l'oli de olives és tengut per molt cara cossa; e quant los reys e los senyors ne poden trobar, ab gran diligència e cura lo fan gordar. Ab aquesta terra de Catay no comarque naguna terra sinó lo regna de Tàrsia, devers occident, car de totes les altres partides lo regna de Catay és environat de desert e de la mar Occeana. II. Del regne de Tàrsia En lo regna de Tàrsia ha tres províncies, e los senyors de aquelles províncies sa fan appellar reys.

E han una letra e un lenguatge per sí mateys. Aquelles gents són appellades jougonar, e tot temps són stats ydòlatres, he ancara ho són tots al jorn de vuy, salvant la nasió dels ·III· Reys qui vengueren ahorar la nativitat de nostre senyor Jhesuchrist per la demostració de la stella. E de la generació d'aquells Reys són ancara de grans senyors entre los tartres, los quals crehen fermament en la ffe de Jhesuchrist. La gent d'aquella terra no treballen en fet d'armes, mas són de subtill enteniment a apendre art e sciències. Tots los damés d'ells no mengen carn ni beuen vi, ni matarien cossa qui [hagués] ànima. E han bones ciutats e riques, e forts grans temples on tenen lurs ydoles, les quals tenen en gran raverència. En aquella terra sa ffa blats e altres sements assats, mas vi no n'í ha gens, e tenen a gran peccat beure vi. Aquest regna de Tàrsia devés orient comarque ab lo regne de Catay, devers occident ab lo regna de Turquesén, devers septrion és desert, devers migjorn comarqua ab una rique província qui és appellada Cin, qui és entre Catay e lo regna de Índia; e en aquella terra sa troben los fins diamans. III. Del regne de Turquesén Lo regna de Turquesén afronta devés orient ab lo regna de Tàrsia, devés occident ab lo regna de Pèrsia, devés septrion comarque ab lo regne de Corasine, devers mig[jorn] sa estén astró a un cap de un desert d'Índia. En aquell regna ha poques de bones ciutats, mas ha-y grans planures e ha-y bones

pastures. Aquella gent són quays [tots] pastors, e habiten en tendes e en talls casses que laugerament les porten d'un loch en altre. La major ciutat de aquell regna ha nom Occerar. En aquella terra no s'í ffa forment ni ordi sinó poch; mill e arròs mengen; vi no·n han gens, mas beuen servesa e altres abeuratges. Aquella gent de aquella terra són appellats turich. Quaix tots són instruyts en los falsos ensanyaments de Mahomet, e alguns n'í ha qui no tenen ffe ni lig. Aquests no han letres de sí mateys, ans ussen de les letres aràbiques per les ciutats e per los castells. IV. Del regne de Corasme Lo regne de Corasme és bé fornit de viles e de ciutats, e la terra és bé poblada de gent. Blat s'í ffa assats; vi ha poch o quaix no res. Aquesta regna comarqua devers occident e s'estén astró a la mar Caspis; devers septrion comarqua ab lo regna de Comània, devers migjorn comarqua ab lo regna de Turquesén. La major ciutat de aquest regna és anomanada Corasme. La gent d'aquella terra són anomanats corasmis; e són paguans e no han lig ni letres pròpies. Una manera de christians habiten en aquelles terres, qui són appellats soldanis, e han letres e lengua pròpia, e crehen axí com los grechs, e són en la obediència del patriarcha d'Antiotxa; en la sglésia canten diversament, e selebren axí com los grechs, mas llur lenguatge no és greguesch.

V. Del regne de Comània Comània és un dels grans regnes qui sien en lo món. Aquesta terra és malament habitada per lo gran destrempament de la terra, car algunes ancontrades hi ha tant fredes que hòmens ni bísties no y poden viure, per la gran fredor, e altres encontrades hi ha qui són tant caldes en stiu que nagú no y pot durar, per la gran calor e per les mosques que hi són. Aquella terra és tota plana, mas no s'í ffa algun arbra de què hom pusque obrar ne fer lenya, sinó en alguns lochs hon ha alguns arbres plantats per fer jerdins. Gran partida de aquella gent habiten en tendes, e de la femta de les bèsties fan foch. Aquesta terra de Comània comarque devers orient ab lo regna de Corasma, e en partida ab un gran desert; devés occident comarque ab la mar Major e ab la mar del Regna; devés septrion comarqua ab los regnes de Ròsia, e devers migjorn s'estén astró en lo major flum que hom sàpia en lo món, qui és appellat Ecil. Aquell flum sa glassa cascun any, e algunes vaguades sta tot l'any glasat en tal manera que hòmens hí bèsties hi passen dasús e axí com farien per terra. E en la ribera de aquell flum, devers migjorn e devers occident, habiten moltes nasions de gents qui no·s compten del regna de Comània, mas ells són obedients al rey de Comània. E són entorn les muntanyes de Coques, qui és molt gran e alta. Stors e altres aucells de presa qui nexen en aquella muntanya són tots blanchs. Aquella muntanya de Coquas és entre les dues mars, so

és, la mar Major, qui li és devés occident, e la mar Caspis, qui li és devés orient. Aquesta mar Caspis no és semblant a la mar de Grècia ni a la mar Occeana, ans és axí com stany; mas per la sua granea és appellada mar, car aquest és lo major stany que és en lo món, perquè ell té de la muntanya de Coquas entró al cap del regna de Pèrsia, e parteix tota la terra de Àssia en dues parts. Aquella partida qui és devers orient és appellada Àssia la Pregona, e l'altra partida, qui és devés occident, és appellada Àsia la Major. Les aygües de aquella mar són dolces e à-y gran abundància de bons peys; e en aquella encontrada sa troben bufles salvatges e altres bèsties assats, e en aquella mar ha illes hon fan lur nius molts aucells, e assenyaladament falcons palagrins e mirles e altres aucells qui no·s troben sinó en aquelles illes. La major ciutat d'aquell regna de Comània és appellada Sarcha, la quall fou antiguament bona ciutat, mas los tartres l'an quaix guastada. VI. Del regne d'Índia Lo regna d'Índia és molt lonch hí és prop la mar Occeana. Aquella encontrada és appellada la mar d'Índia. Aquest regna d'Índia comensa de les confínies del regna de Pèrsia e sten-sa per orient entró una província qui és appellada Bellacién; e en aquella encontrada són trobades les pedres qui són dites ballays. Devés septrion, per lonch, és lo gran desert d'Índia, llà hon l'emperador Alexandra trobà tan gran diversitat de serpents e de bèsties, e axí

com sa conten en les sues ystòries. En aquella terra preycà sent Thomàs apòstoll la ffe de Jhesuchrist, e convertí moltes províncies a la ffe christiana; mas per ço com aquella gent són molt luny de totes les altres gents [que] han la ffe de Jhesuchrist e és adorada, pochs n'í ha en aquella terra qui serven la lig, car no y ha sinó una ciutat sola hon habiten christians, e tots los altres són tornats ydòlatres. Devers migjorn, per lonch de aquell regna és la mar Occeana, e ha-y illas asats, e aquí habiten indians qui són tots negres e van tots nuus per la gran calor, e adoren les ydolles; e en aquelles illes sa troben pedres precioses e les bones spècies. E aquí ha una illa qui s'apella Celar, hon són trobats los bons rubins e los bons saffirs, e lo rey de aquella illa ha lo major robís e lo millor que sia en lo món; e com lo senyor d'aquella illa deu ésser corronat en rey, ell porta aquell robís e·ll met en son tresor. La terra d'Índia és axí com una illa: de la una part és enravironada de desert, e de la altra part de la mar Occeana, per la qual cossa hom no poria entrar en ella laugerrament sinó devers lo regna de Pèrsia. E aquells qui volen entrar en aquella terra van primerament a una ciutat qui és appellada Hermes, la qual ciutat féu Hermes lo philòsoff per gran art, axí com diu hom; aprés se·n van per un destret de mar entró en una ciutat qui és appellada Combahot. E aquí són atrobats los aucells qui són app[e]llats papagays, e à-n'í tants de aquells aucells en aquella terra com ha ausells patits en aquestes partides; e los mercaders troben totes maneres de

mercadaries en aquella terra. Forment e ordi s'í fa poch, ans mengen en aquella terra arròs, mill e let e mantegua, dàtills e d'altres fruytes, de les quals ells han gran abundància. VII. Del regne de Pèrsia Lo regna de Pèrsia és departit en dues parts, e es compta per un sol regna, car un senyor tot sol n'a tenguda tota hora la senyoria. La primera partida dell regne de Pèrsia s'estén per occident entró al flum qui és appellat Phison, qui és dels ·IIII· flums qui ixen de Paradís ter[r]enall, e devés septrion s'estén entró a la mar Caspis; devés migjorn s'estén entró a la mar d'Índia. Aquela terra és quaix tota plana, e à-y dues grans e riques ciutats, la una és appellada Bocata, e l'altra Samargant. La gent de aquella terra són dits persians e han lenguatge propii que ells parlen. [D]e mercaderies e de lauró de terra ells viuen; de armes ni de guerres no·s entrameten. Aquests antiguament haoraven les ydoles, asenyaladament havien lo foch per lur déu, mas però per aquella malvada lengua de Mahomet, que vench en aquelles partides, ells foren fets tots serrayins e crehen tots en la falsa lig de Mahomet. L'altra partida de Pèrsia comensa del flum de Phison e sten-se per occident entró ell regna de Mèdia e ab partida de Armínia la Gran; devers migjorn comarque ab una província del regna d'Índia e ab partida de la mar Occeana e ab partida de la terra de Mèdia. En aquell regna de Pèrsia ha dues grans ciutats: la una ha nom Nasabor, l'altra Aspaén, e la gen[t] de aquella

encontrada en maneres e en custumes són semblants de les altres damunt nomenades. VIII. Del regne de Mèdia Lo regna de Mèdia és molt lonch, mas no és ample. Devers orient comarque ab lo regna de Pèrsia e en partida ab lo regna d'Índia la Manor, e sten-se per occident entró el regna de Caldea; devers septrion comarque ab lo regna d'Armínia la Major, e sten-se devers migjorn entró a Quismi, qui és prop la mar Occeana; e aquí són trobades les pus grosses e les pus belles perles. En lo regna de Mèdia ha de grans munta[n]yes e pochs blats. En lo regna de Mèdia ha dues maneres de gents: los uns són appellats serrayns e los altres cosonís. En aquella terra o encontrada ha dues grans ciutats: la una és appellada Setas e l'altra Queremen. La lig de Mahomet hi tenen e han letres aràbigues. A peu, són bons arqués. IX. Del regne d'Armènia En lo regne d'Armínia són ·IIII· regnes, e té un senyor tot sol la senyoria. Lo lonch de la terra d'Armínia comensa del regna de Pèrsia e sten-se per occident entró a la terra de Turquia; l'ampla de la terra d'Armínia, devers occident comensa de la gran ciutat appellada Porta de Fer, la qual lo rey Alaxandre féu fundar per les diverses nasions de gents qui habiten en Àsia la Pregona, la qual ell no volia que pasassen en Àsia la Major sensa son manament; e

aquesta ciutat és fundada en un destret de la mar Caspis e toca la gran munta[n]ya de Coquas. L'amplària del regna d'Armínia s'estén de la dita ciutat entró ell regna de Mèdia. En lo regne d'Armínia ha moltes e grans ciutats e riques, mas entre totes les altres Turich és la pus anomanada ciutat. En la terra d'Armínia ha de grans munta[n]yes e de grans plans e amples, e grans flums, e stanys d'aygües dolces e salades en les quals ha gran abundància de peix. Les gents qui habiten en lo regna d'Armínia són nomenades per diverses noms, segons les encontrades on ells habiten, e són bona gent d'armes a caval e a peu. De cavals e de vestidures seguexen la manera dels tartres, car lonch temps són stats sots llur senyoria. Letres han diverses, car les unes són dites alohen e les altres per altres noms. En Armini ha una muntanya, la pus alta que sia en lo món, e és appellada Arerath. En aquella muntanya sa assegué l'archa de Nohè aprés lo diluvi. Null hom no pot muntar sobre aquella, per la gran abundància de la neu qui hi és d'ivern e de stiu; mas là sus alt, en la sumitat de la muntanya, appar una gran cossa que hom diu que és la archa de Nohè. X. Del regne de Geòrgia Lo regne de Jeòrgia, devers orient comença en una gran muntanya qui és appellada Alborch; e aquí habiten moltes nacions de gents, e per ço és appellada aquella encontrada Alània E d'equí s'estén lo regna de Jeòrgia per occident, vers septrion,

entró unes províncies del regna de Turquia. Lo lonch del regna de Jòrgia s'estén per la riba de la mar Major, devers migjorn, e comarqua ab Armènia la Gran. Aquest regna de Jòrgia és departit en dos regnes: la hú és nomenat Jòrgia e l'altre Alteras. Aquell de Jòrgia és desots lo poder del emperador de Àsia; aquell de Alteras és poderós de gent e de forts castells, e no fon jamés subjugat al emperador de Àssia ne als tartres. En aquell regna de Jòrgia appar una gran mervella, la qual jo no gossaria comptar si no l'agués vista, e per ço com fuy llà e la víu, la gós comptar: que en Jòrgia ha una província, que hom appella Avisén, qui té bé ·III· jornades entorn, e aytant quant dura aquella província hi ha pertot tan gran scuradat que nagun hom no y pot res veure, ni nagun hom és tan ardit qui gós entrar en aquella terra, car despuys no se·n sabria tornar atràs; e los habitadós d'aquella terra compten que ells hoeen veus de hòmens, cant de cor, e anilament de cavalls, e per un flum qui ix de aquell loch veuen sovén senyals que appar que gents hi habiten. E, vertaderament, hom troba, legint en les ystòries de Armínia e de Jòrgia, que en temps passat hi ha[c] un cruell emperador, e adorava les ydoles e perseguia cruelment los christians. Un jorn manà que tots los habitadós de Àsia deguessen vanir a sacrificar les ydoles, e manà que tots aquells qui no y venguessen fossen cremats. Lavors s'esdevench que alguns christians, qui eren faells, reberen lo martiri abans que volguessen sacrificar a les ydoles; altres sacrificaren per por de la mort e per ço que no perdessen

los béns temporals; altres se·n fugiren en les muntanyes. En aquell temps habitaven alguns bons christians en una encontrada, qui és appellada Morigan, los quals abondonaren tots lurs béns e se·n volien fugir devers Grècia. E com ells foren en aquella encontrada de Avisén dasús nomenada, aquell malvat emperador los encontrà, e manà que tots los christians fossen taylats per peses. Lavors los christians clamaren mercè a nostro senyor Jhesuchrist, e tantost aquella gran scuradat vench qui ensecà l'emperador e tota sa gent; e los christians scaparen, e ells romangueren en aquella scuredat, e romandran entró a la ffi del segle. XI. Del regne de Caldea Lo regne dels caldeus, devers orient comensa de les munta[n]yes de Mèdia e sten-se entró a Nínive, gran e antigua ciutat prop del flum de Tigris. Aquest Nínive és aquella ciutat de la qual la santa Scriptura parle, e a la qual fou tramès Johanàs propheta a preycar per manament de Déu. Aquesta ciutat és tota destruyda. Per ço que ancara hi appar semble bé que aquella ciutat [fou] una de les majors ciutats del món. L'amplària del regna de Caldea devés septrion comensa a una ciutat qui és appellada Maraga, e s'estén per migjorn entró a la mar Occeana. La major ciutat qui és en lo regna de Caldea és Baldach, la qual en temps passat fou appellada Babilònia. En aquella terra manà Nabuguadonosor en captivitat los fills de Israel quant près Jherusalem. En lo regna de Caldea ha grans plans e poques

muntanyes, e à-y poques aygües corrents. La gent qui habita en Caldea són appellats nestorins, e han letres caldeas e letres aràbiches, e tenen la falsa lig de Mahomet. XII. Del regne de Mesopotàmia Lo regna de Masopotània, devés orient comensa de la gran ciutat de Mosell, qui és prop del flum de Tigris, e sten-se per occident entró a la ciutat de Roays, qui és prop lo flum de Éufrates. Aquesta ciutat de Roays és aquella a la qual nostre senyor Jhesuchrist tramès la varònica que ara és en Roma. E prop de aquella ciutat és la terra de Caran, on habità Abraham e sa generació antiguament, com nostre senyor Déu li manà que degués lexar aquella terra e pasàs lo flum de Éufrates e vanir en la terra de promisió, axí com sa comte en la Bíblia largament. Aquesta terra és appellada Mosopotània, en lengua greguescha, per ço com és entre dos grans flums: Tigris e Éufrates. La amplària de aquest regna comensa a una munta[n]ya d'Armínia qui ha nom Sanson, e sten-se per migjorn entró al desert d'Aràbia la Manor. En aquella terra de Masopotània ha de grans planures abundants e delitables, e à-y dues munta[n]yes longues hon ha gran abundància de fruyts e de tots béns: la una munta[n]ya és appellada Fimar e l'altre Lisson. En aquella terra ha poques aygües corrents, mas la gent d'aquella terra beuen aygües de pous e de sistemes. En aquell regna de Masopotània habiten alguns christians, ço és, sirians e erminis, e los altres són serrayns. Aquells de aquella

terra no s'entrameten de fet d'armes, mas tots són manastrals e pastors e lauradors de terra, exceptat alguns qui habiten en una encontrada qui à nom Meredin, qui són bons arqués a peu, e són sarrayins, e hom los anomena cordins. XIII. Del regne de Turquia Lo regna de Turquia és molt gran, e à-y moltes riques menas d'argent e de aram e de ferro, e alums assats bons. E à-y gran abundància de vin e de blats e de fruytes, e axí matex hi ha moltes bèsties e de bons cavals. Aquesta terra comarqua ab la gran Ermínia devers orient, e en partida en lo regna de Jòrgia; devers occident s'estén entró a la ciutat de Setelia, qui és prop la mar de Grècia; devers septrion no comarqua ab neguna terra ans s'estén de lonch en lo[n]ch ab la ribera de la mar; devers migjorn, en partida comarqua ab la segona Ermínia e en partida ab Silícia, e en partida s'estén entró a la mar de Grècia e en sguard de les illes de Xipre. E aquest regna de Turquia és appellat Grècia per tots los damés de la gent d'Orient, car antigament l'emperador de Grècia tenia aquella terra axí com la sua pròpia e la governava per sos officials que ell hi tramatia cascun any; e despuys los turchs prengueren la senyoria de Turquia e ordonaren un senyor entre ells, lo qual app[e]llaren soldan, e de lavors ençà los turchs habitaren en aquella terra, e despuys fo appellada Turquia. E axí mateix moltes províncies dels latins són del regna de Turquia, e en algunes de aquelles ha de bones ciutats. E[n] la primera

província, qui és nomenada Licònia, és la noble ciutat d'Alcònia; e[n] la segona província, qui és appellada Capadòcia, és la ciutat de Sesare de Grècia; la terça província és appellada Suria, e aquí és la ciutat de Salànica; la quarta és appellada Bríquia, e aquí és la ciutat de la Litxa de Grècia; la sinquena ha nom Quesitum, e aquí és la ciutat d'Efeson; la sissena és dita Pictàvia, e aquí és la ciutat de Niquia; la setena és appellada Popflagònia, e aquí és la ciutat de Gemenarpole; la ·VIII· província és anomenada de Jenech, e aquí és la ciutat de Trepessonda. E aquesta província sola és feta regna de poch temps ançà, car quant los turcs prengueren la senyoria de Turquia, no pogueren pendre la ciutat de Trepessonda ni ses pertinènsies, car massa hi havia de forts castells, e romàs en poder del emperador de Constantinoble. A la quall lo emperador havia acustumat de trametre un governador, que hom appellava duch, per governar aquella terra, e sdevench-sa que hú de aquells duchs se rebellà contra l'emperador e près la senyoria de aquella terra, e féu-sa appellar rey, e aquell qui tenia la senyoria de Trepessonda sa féu appellar emperador. E aquells qui staven en aquella terra són grechs, e han letres e custums de grechs. Nós matem Trepessonda en lo nombre de les províncias e no pas en lo nombre dels regnes, segons nos mostren les ystòries. En lo regna de Turquia habiten ·IIII· generacions, ço és a seber: grechs, arminis, jacobins e turchs, qui són serrayns e han to[l]ta la senyoria d'aquella terra [als] grechs. Aquells qui habiten en

les ciutats ussen de mercaderia e lauren; e los altres són pastors, qui habiten en los camps e en tenders, d'ivern e d'estiu, pasturant lurs bísties; e són bones gents d'armes, a caval e a peu. XIV. Del regne de Síria Lo regna de Soria, devés orient comensa del flum Éufratres, e sten-sa per occident entró a la ciutat de Gatzare, qui [és] prop la mar de Grècia, al cap del desert de Egipte. La amplària del regna de Suria, devés septrion comensa de la ciutat de Barut e sten-se entró al Crach de Muntryall; devés orient comarcha ab Mosopotània, e devers septrion ab la segona Armínia, e en partida ab lo regna de Turquia; devers migjorn hi és la mar de Grècia e lo desert de Aràbia. Lo regna de Suria és dapartit en ·IIII· províncies, qui antiguament eren regnes e en cascuna de aquelles havia rey. La primera província és anomanada Seni, e aquí és la ciutat de Domàs; la segona Palestina, e aquí és la ciutat de Jherusalem; la terça és anomenada Antiquia, e aquí ha grans dues ciutats: Alep e Antiotxia la gran; la quarta província és anomenada Silica, e aquí és la ciutat de Cercot, en la qual nasqué lo apòstol sent Pau. E aquesta ciutat vuy és anomenada Silica Ermènia, car despuys que los enamichs de la fe christiana agueren tolta aquella terra de la mà dels grechs, los ermin[i]s sa treb[e]llaren tant que ells recobraren la Silica, e lo rey d'Armínia na té ara la senyoria, per la gràcia de Déu. En lo regna de Suria habiten diverses gens: grechs, arminis, jacobins, storins, e altres dues

nacions de christians, ço és, silians e majorins. Los silians tenen la manera greguescha e foren obedients en temps passat a la santa sglézia de Roma; ells parlen lengua ebrayca e fan lo offici de la sglésia ab letres greguesches. Los majorins tenen la secta dels jacobins, e han letres e lengua ebrayca, e aquesta gent habiten ancara en lo munt de Líban envers les partides de Jherusalem, e són bones gents d'armes. Los silians són molts, mas los majorins són pocha gent e han entre ells de valents hòmens d'armes e de bon[s] senyors. Lo regna de Suria té de lonch bé ·XX· jornades, e ampla ·V·, e en alcun loch meys, segons que lo desert de Aràbia e la mar de Grècia se acosten més o menys. LLIBRE SEGON On parla dels emperadors que foren senyors d'Àsia I. Del primer emperador d'Àsia Pus que nós havem dit dels ·XIIII· regnes principals qui són en Àsia, aprés direm dels emperadors de Àsia los quals han tenguda la senyoria de Àsia aprés de la nativitat de nostre senyor Jhesuchrist, segons que [es] conte en les Ystòries d'Orient. Segons que diu l'Avengelii de monsènyer sent Luch, l'emperador de Roma, Céssar August, tenia la senyoria de tot lo món en lo temps de la nativitat de nostro Senyor. Aprés, sa sdevench que un rey

de Pèrsia, qui hac nom Coseroach, se rebellà contra l'imperi de Roma e féu-se appellar emperador de Àssia. Aquest près la senyoria de Pèrsia e de Mèdia e d'Armínia e de Caldea; e tant cresqué son poder que ell gità la gent del emperador de Roma de totes aquelles terres, e durà en la senyoria axí com davall serrà declarat. II. Dels sarraïns i dels seguidors de Mafomet En l'any de la Incarnació de nostre Senyor ·DCXXXII·, la maleyta sement de la lengua de Mahomet entrà en lo regna de Suria. E primerament tolgueren de la mà dells grechs la nobla ciutat de Domàs, e aprés occuparen tot lo regna de Suria, e aprés vingueren e occuparen la ciutat de Notxia, la quall los grechs tenien. Lavors tramès l'emperador Erecles gran socors de gent per defendre la ciutat de Antiotxa, e com la gent del emperador Erecles foren venguts entró un pla qui és anomenat Posent, los serrayns los vengueren al encontra, e aquí fonch comensada gran batalla, la qual durà molt longuament; mas, a la ffi, los serrayns na hagueren la victòria, e tanta gent fon morta en aquella batalla que encara hi apparren los ossos de aquells qui hi moriren en aquell camp. Lavors s'esdevench que los grechs, qui tenien la ciutat d'Antiotxa, foren molt spavantats e feren covinensa ab los serrayns e reteren-los la terra. Lavors occuparen los serrayins, de la fe christiana: Silica, Capadòcia e Licònia e altres riques encontrades, per la qual rahó ells muntaren

en tant gran ergull que ells apparalaren galeas e materen-se anar per la mar ves Contestinoble. E primerament arribaren en Xipre e prengueren una gran ciutat que havia nom Constanta, e aquí era la sepultura de sent Barnabé apòstoll; e quant agueren preses les riqueses d'aquella ciutat, ells enderrocaren los murs entró als fonaments, e jamés despuys no fo habitada aquella ciutat. Puys partiren-se de aquí e vingueren en la illa de Rodes, e prengueren aquella illa e altres moltes illes de la Romania, e manaren-se·n molts presoners sens nombre. Aprés de açò, anaren-se·n en Constantinoble e assetjaren la ciutat per mar e per terra. Gran dupta agueren los christians qui eren en aquella ciutat, e clamaren mercè a nostro Senyor, e lavors sa sdevench que Déu misericordiós tramès soptosament una tan gran tempestat de vent hí de pluge en aquell temps, que era d'estiu, que totes les galeas dels serrayns foren trencades e perdudes, e los enamigs qui eren en aquelles foren quaix tots negats, per què los altres se·n tornaren en lurs terres sens fer altra cosa. Com los christians de Contestinoble veren que eren desliurats per la misericòrdia de Déu, ordonaren que celebrassen un jorn solempna offici cascun any, a honor del Salvador, e aquest és gordat per tots entró al dia de vuy, ab gran solempnitat. III. Com els sarraïns prengueren els regnes de Pèrsia, de Caldea i de Mesopotàmia Aprés que lo[s] serrayns sa foren reposats algun temps, ells pensaren de intrar en lo regna de

Pèrsia; e apleguaren gran host e prengueren lo regna de Masopotània e de Caldea. E aquel qui tenia la senyoria del regna de Pèrsia, qui havia nom Asdarorch, duptant lo poder dels sarrayns, tramès misatgers als reys e senyors, sos vahins, qui staven deçà lo flum qui ha nom Phison, e damanà·ls ajuda, promatent-los grans dons a tots aquells qui hi vindrien. Sobra asò sa justaren en lo regna de Turqui[a] entró ·M· hòmens d'armes, qui eren nomenats turchs, e mogueren-se vanir per ajudar al rey de Pèrsia contra los serrayins, e passaren lo flum qui havia nom Phison. E per so com la usança d'aquesta gent és que menen ab sí ses mullers e sos infants on que ells vajen, no podien anar grans jornades. Los serreyins, qui eren en lo regna de Caldea, lo qual havien pres, pensaren que si la host dels turchs sa ajustava ab la host de Pèrsia que no poria[n] leugerament conplir lur voluntat del regna de Pèrsia, e prengueren llur consell de envair lo regna de Pèrsia abans que ajuda los vingués. Lavors entraren los serayns en Pèrsia, e lo rey de Pèrsia, qui no·ls póch squivar, sa mès al encontra d'ells; e prop de una ciutat qui ha nom Maraga comensà la batalla gran, la qual durà longuament, hí ach-n'í molts de morts e de afolats de una part e d'altra; a la ffi lo rey de Pèrsia fou desbarratat e morí en batalla. E açò s'esdevench en l'any de nostre Senyor ·DCXXXIII·. IV. Com els sarraïns elegiren un califa Aprés que los serrayns agueren presa la senyoria de Pèrsia e de molts regnes de Àsia, elegiren sobre

ells un senyor, lo qual appellaren galliffe, e fou del linatge de Mahomet, e ordonaren que tota hora tengués son siti en la ciutat de Baldach; e en tots los altres regnes e terres que ells havien conquistats, ordonaren un senyor, lo quall appellaren lo soldà, qui vol dir rey en lengua latina. Los damunt dits sarayns prengueren la senyoria de tota la terra de Àsia la Major, exceptat lo regna de Boas, qui és en Jòrgia, e una encontrade del regna d'Armínia qui és appellada Aloen. Aquestes dues encontrades sa tengueren contra los serrayns, e jamés no agueren la senyoria; e aquí fugiren los christians per dupte dels enemichs. Dels turchs qui venien ajudar al rey de Pèrsia direm alguna cossa, breument, per ço que lur ystòria haja pus clar enteniment. Los damunt nomenats turchs vengueren entró una terra qui havia nom Corastén, e aquí reberen noves de la desconfita dels perses i de la mort de llur rei. Aleshores no volgueren seguir endavant, ans pensaren retenir aquella terra de Corastén per a ells, e la pensaven bé defendre contra los sarayins. Lavòs s'esdevench que los sarayins apleguaren gran host e venien contra los turchs. E los turchs duptaven la batalla, e tramateren lurs misatges al gallifa de Baldach, offerrint-se de esser a son manament. Aquesta cossa plagué molt al gallifa e als serrayns, e raberen en ffe los turchs, e tragueren-los de aquella terra de Correstén, e meteren-los en altra terra hon habitassen, on no·s duptassen de lur rebel·lió, e que ordonadament pagassen cascun any cert trahut a la senyoria, e·n tal manera los turchs romanguessen

sans sots la senyoria dels serrayns. E prengueren la senyoria de Pèrsia, de Mèdia e de Caldea, e tornaren tots a la falsa lig de Mahomet. Aprés de açò sa sdevench que lo gallifa de Baldach féu vanir denant sí los pus antichs dels turchs e damanà·ls que deguessen creura en la lig de Ma homet, e que deguessen amonestar los altres turchs a creure-la, e que los promès que ell los faria grans hòmens si ells fah[i]en sos manaments. Los turchs, qui no havien naguna lig, consentiren leugerament a la voluntat del gallife. Lavors se sdevench que los turchs, qui eren alguna nasió, tots tornaren serrayns, sinó dues nasions qui foren partides dels altres. Lavors comensaren los sarayns amar los turchs e fer-los honor e gràsies. E stigueren tant los turchs entró que foren multiplicats de haver e de persones e conportaren-se humilment e sàvia. E tengueren los serrayns la senyoria ·CCCCXVIII· anys; aprés la perderen, axí com nós vos direm ací aprés. V. De la discòrdia que es mogué entre els sarraïns En aquell temps s'esdevench que una gran discordansa sa mogué entra los serrayins, la qual durà bé ·XXX· anys, en tall manera que lo soldà e lo senyor de les terres no volien obeyr al gallife de Beldach, ans sa rebel·laren contra ell; e axí matex sa comensà molt a rebel·lar lo poder dels serrayins. En aquell temps havia en Contestinoble un emperador valent, qui ha [via] nom Diògenes, e comensà esvahit vigorosament los sarayins, e recobrà moltes ciutats

e castells que los serrayins havien preses e toltes als christians del temps del emperador Eracle ensà. E cobrà la noble ciutat d'Antiotxa e Celiça e Mosopotània, e de les altres terres tengueren los sarrayns la senyoria entró a tant que los turchs la los tolgueren, axí com serà declarat ací aprés. VI. Com els turcs elegiren rei En l'any de la Incarnació de nostre Senyor ·M·, comensaren, primerament, los turchs de haver senyoria en Àsia, en tal manera: Quant los turchs foren multiplicats de haver e de persones, e veren la gran discòrdia qui era entre los serrayins, tantost sa pensaren de rebel·lar. Lavors ells sa apleguaren e elegiren un rey sobre ells, lo qual hach nom Salioch, que jamés d'abans no·n havien agut senyor de lur linatge; e quant ells agueren fet açò, sa ajustaren e svahiren vigorosament los serrayns, e en breu de temps occuparen la senyoria de Àssia. Al galliffe de Baldach no feren gens de greuge, ans li portaren honor. Lavors se sdevench que lo galliffe, més per por que per amor, féu Salioch, senyor dels turchs, emperador de Àsia, per fer-na plaer als turchs; mas aprés poch de temps lo dit Salioch morí. Aprés ell, fon fet senyor un seu fill, qui havia nom Dolrisa. Aquest vench garrajar contra l'emperador de Contestinoble, e près moltes terres e castells dels grechs; e tramès al regna de Mosopotània un seu cosí, qui havia nom Arcoch, e donà-li gent assats, e donà-li aquell regna de Mosopotània e totes les terres que ell poria conquerir contra los

grechs. Lavors lo dit Arcoch se·n anà ab gran gent [e] asatgà la ciutat de Rosays e tota la terra de Mosopotània, e aquí sa féu appellar soldà. En aquell temps morí Dolrisa, rey de Pèrsia, e un seu fill qui havia longuament servit son pare, qui era valent home d'armes. Lavors lo damunt dit rey de Pèrsia Alpasalon donà gran quantitat de gent d'armes a son nabot Soliman, e tramès-lo en Capadòcia e atorguà-li que tengués tot ço que poria conquerir contra los grechs. Sobra açò anà Soliman e entrà en lo regna de Turquia, e près ciutats e castells, e quaix tota aquella terra sotsmès a sa senyoria. Lavòs ell sa féu cambiar lo nom, e féu-sa appellar Solunansa: e de aquest fan mensió les ystòries del pesatge del duch Godofré de Biló, car ell sa conbaté ab los palagrins, e los féu assats anuig abans que ells pasassen en la terra de Turquia. VII. Com Antioquia fou presa als grecs Aprés de açò morí Alpasalom, l'emperador dels turchs, e fou fet emperador un fill seu, lo qual hac nom Melteza, e envià a manar a Alcoch, lo soldà de Mosopotània, e Solmosan, lo soldà de Turquia, que anassen asatjar la ciutat d'Antiotxa. Lavors aquells apleguaren gran host e anaren asatjar Antiotxa, la qual tenien los grechs, e dintre pochs dies ells la prengueren. Axí foren gitats los grechs de tota la terra de Àssia per lo poder dels enamichs de la ffe christiana. Aprés de açò morí Meltesa, l'emperador dells turchs, e lexà dos fills: lo primer, qui hac nom Belciaroch, tench la senyoria aprés d'ell, mas son

frare, qui era pus valent hom d'armes, occupà una gran partida de la terra de Pèrsia. E en lo temps del passatge de Godofré de Bilon lo dit Bellchiaroch era emperador de Pèrsia, e Solunansa era soldà de Turquia; e féu molts enuigs als palagrins abans que aguessen pasatge en la Turquia. VIII. Del setge d'Antioquia [Godofré], ab los altres palagrins del passatge, tantost anaren asatgar Antiotxa. Quant l'emperador de Pèrsia entès que los christians havien asatgada la ciutat d'Antiotxa, ell apleguà gran gent del regna de Turquia e tramès-los per soccórer a la ciutat d'Antiotxa, mas los christians prengueren la ciutat abans que los turchs hi fossen venguts. E tant fou lo poder del[s] enamichs, que ells assetjaren la ciutat tota a l'entorn; per què s'esdevench que los christians, qui d'abans eren stats asetjadors, forren asetjats. A la ffi los palagrins sa conbateren ab aquella gran multitut de enamichs e, ab la gràcia de Déu, ells los desbarrataren tots, e mataren Corboran, lur capità. Aquells qui scaparen de la batalla se·n tornaren en Pèrsia, e trobaren llur emperador Belquiaroch qui era mort. Son frare volch pendra la senyoria, mas sos contraris li vengueren dasús e·ll mataren. Gran fou la discòrdia entre los turchs, que jamés despuys no pogueren acordar a elegir emperador ne general senyor sobre ells, ans comensaren a guarrajar entre ells. Lavors los jorgians e los erminis de Ermínia la Gran lo[s] gitaren de tota la terra de Pèrsia, e ells, ab ses mullers e infants, se·n anaren en Turquia. E

de açò cresqué molt lo poder del soldà de Turquia, e tench la senyoria en gran prosperitat entró la venguda dels tartres, los quals sa occuparen la terra de Turquia, axí com serà declarat aprés. IX. De la nació dels corasmins i com obtingueren la senyoria d'Àsia En el regne dels corasmins hi havia una gent molt ardida i hàbil en el maneig de les armes, que vivia en les muntanyes i en els camps, pasturant llur bestiar. Aquests, sentint a dir que el regne de Pèrsia era sense senyor, pensaren que podrien conquerir-lo fàcilment. Aleshores s'ajustaren i elegiren un senyor, anomenat Jaaladin, i un cop fet això, avançaren sense trobar resistència fins a la noble ciutat de Toris, on s'aturaren i van nomenar llur senyor Jaaladin emperador d'Àsia, car pensaven ocupar els altres regnes d'Àsia tal com havien pres aquell. Els corasmins reposaren alguns dies, i com que eren curulls de les riqueses de Pèrsia, llur orgull augmentà de tal manera que entraren després en el regne de Turquia amb intenció de prendre·l i ocupar-lo. Però el soldà de Turquia, que es deia Aladí, aplegà la seva host, lluità amb ells i els va derrotar i expulsar de Turquia. L'emperador Jaaladin morí en la batalla. Els qui pogueren fugir es dirigiren al regne de Mesopotàmia i es van congregar a la plana de Rohais, on determinaren d'envair el regne de Síria, aleshores governat per una dona. Un cop aplegada novament llur host, els corasmins entraren a Síria. Aquella noble dona va ajustar la seva

gent a la ciutat d'Alep, prop del riu Èufrates, i sortí a l'encontre dels corasmins per combatre·s amb ells. La batalla fou cruenta, però a la fi els corasmins foren desbaratats i fugiren en direcció al desert d'Aràbia. Després travessaren el riu Èufrates prop d'un castell anomenat Raccabe, i entraren en el regne de Síria i arribaren fins a la província de Palestina, o regne de Jerusalem, i feren molt de mal als cristians, com es conta a les històries de la croada de Godofré de Bouillon. A la fi aquests corasmins es van dividir i no volien obeir llur senyor. Aleshores es dispersaren: els uns se n'anaren al soldà de Domàs, d'altres al soldà de Hemes, i d'altres als altres cinc soldans que hi havia a Síria. El duc dels corasmins, que es deia Barecat, en veure que la seva gent el deixava, va enviar missatgers al soldà de Babilònia oferint-li els seus serveis, de la qual cosa el soldà es va alegrar molt i el rebé de molt bon grat, fent molt d'honor al duc dels corasmins i a aquells qui l'acompanyaven, i distribuí els corasmins per les seves terres, puix que no volia de cap manera que estiguessin plegats. I el poder del soldà de Babilònia, que abans era força limitat, va créixer molt gràcies a la vinguda dels corasmins, i, a la fi, en poc temps, la nació dels corasmins va venir a no res, i els tartres començaren a establir llur senyoria.

LLIBRE TERÇ Ací comença la tercera part d'aquest llibre, que tracta de la nació dels tartres I. Com Canguis unificà les nacions dels tartres La terra e la encontrada de hon los tartres habitaven primerament és de la gran muntanya de, Bel guiam. D'aquesta muntanya parlen les ystòrias de Allaxandra, llà hon ell fa mensió dells hòmens salvatges que ell trobà. En aquella encontrada habitaven primer los tartres, axí com hòmens bestials qui no havien fe ni lig; e anaven de loch en loch, pasturant lurs bísties, e eren meyspreats per les altres nasions, les quals ells servien. Moltes nasions dels tartres, les quals foren nomenats mogols, sa ajustaren e ordonaren capitans e governadors entre ells; e cresqueren tant, que ells se departiren en ·VII· nasions, e entró ell die de vuy aquells de aquelles nasions són tenguts [per] pus nobles que los altres. La primera nasió de les ·VII· nasions és nomenada Tartres; la segona Tangot; la terça Enrach; la quarta Jelazia; la ·V· Sonit; la ·VI· Mengla; la ·VII· Tabet. E mentre aquestes nasions staven en la subjugació dels vahins, axí com damunt és dit, sdevench-se que un pobre home vell, lo qual havia nom Canguis, víu en sompni una visió; car ell víu un cavaller armat sobre un cavall blanch qui·l appellà per son nom e dix: "Canguis, la voluntat del inmortal Déu és aytal: que tu degués ésser governador

e senyor sobre les ·VII· nasions dels tartres, qui són dits mogols, e que per tu sien desliurades de la servitut hon són stades longament; e hauran senyoria sobre lurs vehins". Canguis se levà molt alegra, entanent la paraula de Déu, e comptà a tots la visió que havia sompniada. E los gentils hòmens e los majors no·l na volien creure, ans sa trahien scarn d'ell; mas sdavench-se que, la nit següent, los capitans de les ·VII· nasions vaheren lo cavaller blanch e la visió, tot axí com Canguis la comptava, e manà·ls de part del inmortal Déu que tots obehissen a Canguis e fessen que tots gordassen sos manaments. Per la qual cossa sa sdevench que los capitans dasús nomenats ajustaren lo poble dels tartres e feren fer obediència e reverència a Canguis, e ells feren allò matex com a natural senyor. II. Com els tartres elegiren llur senyor i l'anomenaren Can Aprés açò los tartres faheren un siti al mig loch d'ells, e steseren un feltre sobra la terra, e feren seure sobre lo feltre Canguis, e los ·VII· capitans de les ·VII· nasions lo lavaren ab lo drap e meteren-lo sobre lo siti, e anomanaren-lo can e, agonollant-se, fehien-li tots honor e raverència com a lur senyor. De aquella solempnitat que los tartres fahe[re]n en aquell temps a lur senyor nagú no se·n deu marvellar, car per ventura no u sabien mils fer e no havien pus bell drap hon fessen seure lur senyor; mas de assò no han vulgut cambiar lur primer ussatge. Se poria hom ben mervellar, que han conquistades

terres e regnes, e encara tenen lur primer custum quant volen elegir lur senyor. E jo hi som stat dues vaguades, a la el·lecció del emperador dels tartres, e hé vist com tots los tartres se ajust[av]en en un gran camp e fehien seura aquell qui devia ésser lur senyor sobre un feltre negra, e possaven un rich siti al mig d'ells, e venien los alts hòmens, e aquels del linatge de Canguis lavaven-lo en alt, e posaven-lo sobre lo siti, e puys fehien-li tota reverència e honor com a lur senyor natural. Ne per senyoria ne per riquesa que ells ajen conquistada, no han vulgut cambiar lur primer ussatge. III. Dels manaments de l'Emperador dels tartres, anomenat Can Aprés que Canguis fon fet emperador per la comuna voluntat e consentiment de tots los tartres, abans que fahés altra cossa volgué saber si li ffarien tots obediència. Lavors fféu tres manaments: Lo primer fou que tots deguessen creure e honrar lo immortal Déu, per la voluntat del qual ell fon fet imperador; e d'equí avant tots los tartres comensaren a creurà e a nomanar lo nom de Déu en totes lurs obres. Lo segon manament que féu, que fossen conptats tots aquells qui porien portar armes; e ordonà que sobra cascuna deena e ·X· deenes agués un capità, e sobre ·M· hagués un capità, e sobra ·XM· agués un capità; aprés manà als ·VII· capitans de les ·VII· nasions dels tartres que possasen tots lurs senyories e que·s tinguessen per pagats de assò que ell los daria. Lo terçs manament que Canguis

féu sembla que fos molt cruell, car ell manà als ·VII· grans capitans dasús dits que cascú amenàs son fill primogènit davant ell, e quant ells ho agueren fet, ell manà que cascú tallàs lo cap a son fill. E jatfós que aquell manament semblàs a tots falló e cruell, emperò, per ço que ells duptaven lo poble e perquè sabien que Canguis era fet emperador per manament de Déu, no gossaren reffusar son manament, ans tallà cascú lo cap a son fill. Quant Canguis agué conaguda la voluntat de sa gent e ach vist que tots li serien obedients entró a la mort, lavòs manà que tots fossen apparalats ab ses armes per cavalcar ab ell. IV. Com l'emperador dels tartres fou salvat dins una mata per un ocell Quant Canguis agué ordonades ses batalles bé e sàviament, ell entrà en la terra de aquells qui longuament havien tenguts los tartres en servitut, e combaté·s ab ells e desbaratà-los tots e mès totes les terres en subjecció. Aprés anava Canguis conquerint terres e ciutats, e totes les cosses li anaven a sa voluntat. Un jorn se sdevench que Canguis cavalcava ab pocha gent e encontrà gran quantitat de sos enamichs, los quals lo manaren fort asprament, e Canguis sa defès fort vigorosament; a la ffi, mataren-li lo cavall. Quant la sua gent vaheren lur senyor en terra entra la pressa, ells perderen tantost tota vigor e materen-sa en fuyta, e los enamichs los encalsaren, e no·s prengueren guarda del emperador Canguis,

qui era a peu. Quant Canguis víu assò, ell sa mès en una mata, qui era aquí, prop los enamichs qui havien aguda la victòria. E los enamichs comensaren a cercar los fugitius; e axí com ells volien cercar aquella mata on Canguis era scapat, un aucell, qui havia nom duch, vench e asec-se sobra aquella mata. E com aquells qui cercaven vaheren aquell ausell seura sobra aquella mata on l'amperador Canguis era, partiren-se de aquí dients [que] si algú agués en aquella mata, que lo ausell no s'í fóra assegut. E partiren-se·n sens que nagú no la sercà. V. Com els tartres porten sobre el cap una ploma de duc per tal com salvà llur senyor Quant la nit fon venguda, Canguis se·n anà per los deserts, e féu tant que ell vench a sa gent e comtà·lls tot ço que li era sdevengut, e com l'ausell sa asegué sobra la mata on ell era scapat e per ço sos enamichs no·l havien sercat. Los tartres reteren gràcias a Déu, e de aquí avant agueren en tanta reverència aquell ausell, que era appellat duch, que cascú qui pot haver de la ploma de aquell aucell la apporta sobra son cap. E jo hé fet mensió de aquesta ystòria per ço que hom sàpia rahó per què tots los tartres porten la ploma sobre lo cap. Canguis reté gràcies a Déu que axí era stat ell desliurat.

VI. Com el cavaller blanc digué a Canguis que conqueriria regnes i terres de diverses nacions Aprés ajustà sa host e combaté·s ab sos ena michs, e desbaratà-los tots e mès-los en sa servitut. E conqués Canguis totes les terres qui eren deçà la muntanya de Belieban, e tench-los entró tant que víu una altra visió, axí com serà declarat ací aprés. Quant Canguis hac conquistada la senyoria e totes les encontrades que eren deçà lo munt de Bellieban, una nit li sdevench que ell víu en visió altra vaguada lo caveller blanch, lo qual li dix: "Canguis, la voluntat del Déu inmortall és que degues passar la muntanya de Bellican, e conqueràs los regnes e terres de diverses nasions e auràs sobre ells la senyoria. E per ço que tu sàpies que so que jo·t dich és de part del inmortal Déu, leve·t sus are e vés al munt de Belican ab tota ta gent, e com seràs vengut llà hon la mar sa juy ab la muntanya, avallaràs tu ab tota la gent, ajonolar t'as ·VIIII· vaguades devers orient, e pregaràs lo Déu inmortal que Ell ta amostra camí per hon pugues anar. E ell ta amostrarà camí, e porràs passar tu e ta gent." VII. Com nostre Senyor mostrà el camí a Canguis i a la seva gent Quant Canguis fon svellat, ell cregué bé la visió e manà a sa gent que cavalcassen, car ell volia passar lo munt de Bellican. Lavors cavalcaren tro a tant que vengueren a la mar. E no podien passar

avant, car no y havia nagú pas, gran [o] petit. E tantost Canguis avallà de son cavall, e féu avallar tota sa gent, e agenolaren-se devers orient ·VIIII· vaguades, e preguaren ·VIIII· vaguades lo totpoderós e inmortal Déu que los monstràs camí per hon poguessen passar. Tota aquella nit stigueren aquí, tant que Canguis vahé que la mar sa era lunyada de la mar ·VIIII· peus e havia lexat camí ample e bell. Quant Canguis e sa gent viren aquest miracle, molt sa marvellaren e reteren gràcies a nostre Senyor, e passaren tots vers les partides d'orient, axí com sa compte en les Ystòries dels tartres. Despuys que Canguis hac passada la muntanya de Bellican, ell trobà aygües amargues e la terra deserta, e soferrí gran fretura e desayra, ell e sa gent, entró tant que foren venguts en una bona terra on trobaren terres plantivoses e abundants de tots béns. En aquella terra stigueren molts dies a gran repòs. E axí com plagué a Déu, una gran malaltia sobraprès Canguis. E lavors ell sa féu vanir davant ·XII· fills que havia, e manà·ls que tots fossen de una voluntat e d'un acort, e donà·ls aytal eximpli: Ell manà que cascú apportàs una sageta, e com les ·XII· sagetes foren totes ensemps, ell manà al primer fill seu que prengués totes aquelles segetes ensemps e que les trencàs ab les mans; e aquell no u póch fer. Aprés les donà al segon fill, e no les póch trencar. E aprés les donà al terçs, e axí a tots los altres, e nagú no les póch trencar. Aprés manà Canguis que les segetes fossen partides; e manà al pus patit de sos fills que prengués aquelles segetes, cascuna

per sí, e que les trencàs; e l'infant trencà totes les dites ·XII· sagetes. Lavors sa girà Canguis devers sos fills e dix-los: "Per què les ha trencades aquest infant patit?" E ells respongueren: "Per ço com ell les [ha] partides cascuna per sí". Lavors dix Canguis: "Tot axí avendrà a vossaltres, car tant quant vossaltres serets de una voluntat e d'un acort, vostra senyoria durarà tostemps; e com vossaltres serets divisos e discordants, tantost tornarà vostra senyoria a no res, e no porrà durar molt". Altres manaments féu Canguis e donà bons eximplis a sos fills e a sa gent, los quals los tartres serven ancara ab gran reverència. VIII. Com Canguis féu coronar el seu fill E quant Canguis hac fet assò, vahent que no poria longuament viure, féu del pus savi fill que havia, [e] del mellor, senyor e emperador aprés d'ell, e féu que tots li fessen obediència e sagrament com a lur senyor; e fon appellat son fill Hoccatan. Aprés de tot assò, lo bon emperador e lo primer dels tartres transpessà de aquest sengle, e son fill Hoccatan tench la senyoria aprés d'ell. E abans que nós fassam ffi a la ystòria de Canguis, direm-vos com los tartres han en gran reverència lo nombra de ·VIIII·, car a honor dels ·VIIII· ajonolaments e dels ·VIIII· peus que la mar sa lunyà de la terra e féu lo camí ampla de nou peus per hon ells passaren tots en la muntanya de Bellican, los tartres han lo nombre de ·VIIII· lo pus excel·lent; e és axí que si nagú deu fer present a

senyor, cové que li present ·VIIII· cosses, si voll que son present sia rabut grasiosament, e aytall és la ussança dells tartres entró lo jorn de vuy. IX. De Hoccatan, fill de Canguis, segon emperador dels tartres, i dels seus fills Occatan ffo emperador dels tartres aprés la mort de son pare Canguis. E fo valent hom e savi, e ses gents lo amaren molt e li portaren ffe e leyeltat tostemps. Occatan pensave de conquerir tota la terra de Àsia, e abans que·s partís de la terra on era, volch conèxer lo poder dels reys qui eren en Àsia, e volch saber qual era lo pus poderós, pensant que·s iria primer conbatre ab aquell, car leugerament sa pensava ell venir a cap dels altres si lo pus poderós conqueria. Lavors Hoccatan tramès un capità en Àsia, e tramès ab ell ·XM· combatadors, e manà·ls que deguessen entrar en la terra de Àssia e que vahessen la condició e lo stament de aquella terra, e si trobaven algun poderós senyor al qual ells no poguessen contrestar, que se·n tornassen atràs. Axí com Hoccatan ho manà, axí ffo complit, car lo dit capità, ab los dits ·XM· tartres, entrà en la terra de Àssia e sobtossament sobraprenia les ciutats e les terres abans que los habitadors se·n poguessen guardar ne·s poguessen apparalar per deffendra; e mataven tots los hòmens d'armes, e no fahien mal al pobla, e prenien cavals e armes e vituales, tants com n'avien mester. E anaren tant avant que ells vengueren a la

muntanya de Chocas; e en aquella muntanya de Cochas no pot hom passar de Àssia la Pragona en Àssia la Major sens voluntat de un poble de una ciutat que·l rey Alaxandra féu fundar a un destret de mar qui·s té ab aquella muntanya de Cochas. Aquella ciutat sobraprengueren aquells ·XM· tartres, en tal manera que los habitadors de aquella no agueren spay ne temps de deffendre·s. Lavors los tartres prengueren aquella ciutat e meteren la spassa a tots quants hòmens ni fembres hi trobaren; après enderrocaren los murs per ço que quant tornassen no trobassen nagun empatxament. Aquesta ciutat ffo antiguament appellada Alaxandria, mas ara la anomenen les gens Porta de Ferre. La anomenada anà per la terra, de la venguda dels tartres. Lavors se sdevench que·ll rey de Jòrgia, lo qual havia nom Piamis, apleguà sa host e vench contra los tartres, e conbaté·s ab ells en lo pla qui ha nom Mongean; e durà longuament la batalla. A la ffi los jorgians sa materen en fuyta e foren desbarratats, e los tartres passaren avant. E anaren tant avant, que ells vengueren en una ciutat de Turquis qui havia nom Arsenon. Aquí entengueren ells que lo soldà de Turquia era prop e havia apleguada gran host. Lavors los tartres no gossaren passar avant; e vahent que ells no porien contra lo poder del soldà de Turquia, per altre camí tornaren-se·n a lur senyor, lo qual trobaren en una ciutat qui ha nom Almalech, e comptaren-li tot ço que havien fet e ço que havien trobat en la terra.

X. Com Hoccatan envià els seus fills vers les tres partides del món Quant Hoccotan hac entès l'astament e la condició de la terra de Àssia, ell pensà que no y havia príncep qui pogués haver durada contra ell. Lavors appellà ·III· fills que havia, e a cascú d'ells donà grans riqueses, e de gent d'armes gran quantitat, e manà·ls que deguessen entrar en la terra de Àsia conquerint les terres e los regnes. E manà a son fill Joochi que degués anar vers les partides d'orient entró al flum de Phison; al segon fill, qui havia nom Bato, menà que tengués son camí vers septrion; al tercer fill, qui havia nom Chadagay, manà que cavalcàs vers migjorn. En tal manera departí sos ·III· fills e los envià per conquerir les terres e les províncies. Aprés açò, Hoccatan exemplà sa host en les partides entorn, axí que la un cap de sa host tenia entró al regna de Cathany, e l'altro cap entró al regna de Tàrsia. En aquelles partides aprengueren letres los tartres, car d'abans no havien nagunes letres. E per ço com los habitadors de aquelles encontrades eren tots ydòlatres, los tartres comensaren a adorar les ydoles, mas tota hora [confessaven] que lo Déu inmortal era major que·lls altres. XI. Com Bacho anà al regne de Turquia Aprés de assò, l'emperador Hoccatan donà a un seu capità, qui havia nom Bacho, ·XXXM· tartres,

los quals eren appellats chamahi, qui vol dir conqueridors, e manà·lls que anassen per aquell camí que havien tengut los ·XM· tartres desús nomenats, e que no aturassen en naguna terra entró tant que fossen al regna de Turquia. E manà·lls que assejassen si porien combatra lo soldà de Turquia, e si vehien que·ll poder del soldà era fort gran, que·s aturassen, que no·s conbatessen ab ell, e que fessen a ssaber al hú de sos fills, aquell qui pus prop seria d'ells, que·ls donàs ajuda de gent d'armes, e lavors porien pus segurament comensar la batalla. Bacho, ab los ·XXXM· tartres, anà tant per ses jornades que ell vench entró ell regna de Turquia, e aquí ell entès que aquell soldà qui havia gitats los ·XM· tartres era mort, e aprés d'ell era stat fet soldà un fill seu, qui havia nom Guiatadin. Aquest soldà hagué gran dupta de la venguda dels tartres; e per so ell soldajà gent de totes lengües, aytanta com na póch haver, e a son sou vengueren ·IIM· latins; e hach dos altres capitans: la un fon de la illa de Xipra, e l'altre, qui havia nom Bonifaci de Molins, lo quall era de la ciutat de Venècia. Quant lo soldà de Turquia agué ajustada sa host de totes pars, ell vench a combatra·s ab los tartres en un loch qui havia nom Casadach. Gran fon la batalla, e n'í moriren assats, d'una part e d'altre, mas a la fi los tartres agueren la victòria, e entraren en la terra de Turquia, e la conqueriren, en l'any de nostre Senyor ·MCCXLIIII·.

XII. De la mort de Hoccatan, i de Guytcan, fill seu Aprés de assò, no passà molt que Hoccotan, l'emperador dels tartres, morí, e fo fet senyor un seu fill qui havia nom Guytcan. Aquest Guytcan visqué poch de temps, e aprés d'ell fon fet emperador un seu cosí, qui havia nom Mangotan, lo qual fo valent e savi, e conquistà assats terres e senyories, A la ffi, axí com a hom de gran cor, entrà per mar en lo regna de Cathay. E com ell assajàs una illa, la qual ell volia pendre per mar, la gent de aquella terra, qui és molt enginyosa, tramateren hòmens denadants, e aquells entraren desots lo vaxell hon Mongotan stava, e tant stigueren daval l'aygua que ells foradaren lo vexell en molts lochs; e l'aygua entrà dins en lo vaxell, e Mongotan no se·n près guarda entró tant que lo vexell fon ple d'aygua e se·n anà al fons; e sí fo negat Mongotan, l'emperador dels tartres. E ses gents se·n tornaren, e feren senyor son frare Cobilatan, lo qual tench la senyoria dels tartres ·XLII· anys. E fou christià, e féu una ciutat, la quall és appellada Jong e és major que Roma, e en aquella habità Cobilatan, qui ffo lo ·V_è· emperador dels tartres, entró a la fi de sa vida. Ara lexem-nos de parlar de Mangotan, e tornem a parlar del fill de Hoccatan e de Halohon e de sos hereus, e de ses obres.

XIII. Com Joechi, fill primogènit de Hoccatan, conquerí el regne de Turquestan i Pèrsia la Menor Joechi, lo fill primogènit de Hoccatan, cavalcà vers occident ab tota la gent que son pare li havie donada, e conquerí lo regna de Turquestan e Pèrsia la Manor, e anà entró al flum de Phison. E trobà aquelles encontrades bones e abundades de tots béns, e aturà·s en aquelles terres ab pau e ab rapòs, e fou multiplicat de grans riqueses; e·ntró ell dia de vuy los hereus dell dit Joechi han tenguda la senyoria d'aquelles terres. E són dos aquells qui tenen la senyoria de aquella terra: la un és appellat Capet, l'altro Dohay; e són frares e viuen en pau e àn rapòs. XIV. De Bato, segon fill de Hoccatan Bato, lo segon fill de Hoccatan, ab la gent que son pare li hac donada, cavalcà vers les parts de septrion, tant que ell vench al regna de Conàmia. E lo rey de Conàmia cuydà bé defendre sa terra, e apleguà sa host e combaté·s ab los tartres. Mas a la ffi los conamians foren desbarratats, e foren encalsats entró ell regna d'Ongria e gitats de lur terra; e ancara entró ell dia de vuy habiten en Ungria molts cumanians. Aprés que Bato agué gitats los cumanians del regna de Cumània, ell entrà en lo regna de Ròsia, e près-lla, e conquistà la terra de Gazere e lo regna de Burgària. Après cavalcà entró en lo regna de Unguàría, e aquí trobà alcuns cumans e près-los.

Aprés de assò, los tartres passaren devés Alamanya, e anaren tant que ells vingueren a la riba de un flum qui corra per lo ducat d'Ostaricha. E los tartres cuydaven passar per un pont que aquí havia, mas lo duch d'Ostaricha féu fornir lo pont, e axí no pogueren passar avant los tartres. Quant Bato víu que no podia passar avant per lo pont, ell sa mès dins lo flum, e manà a sa gent que y pasassen; per la qual cossa ell mès sí mateix primer, e molta gent lo seguí. E passant ell, en tal manera son cavall fon trebellat e hujat que no póch pus, e·xi sa abondonà, e en tall manera neguà Bato e gran partida de sa gent dins lo flum perquè no pogueren passar. E quant los tartres qui encara no eren entrats en l'aygua viren negar lur senyor Bato e sos companyons, dolents e trists tornaren-se·n al regna de Ròsia e de Cumània, e jamés despuys los tartres no entraren en Alamanya. Los hereus del dit Bato tenen la senyoria del regna de Ròsia, e aquell qui és ara senyor és appellat Toccha, e fo lo segon fill de Hoccotan. XV. De Cagaday, tercer fill de Hoccatan Cagaday, lo terçs fill de Hoccotan, ab la gent que son pare li hac donada, cavalcà devers migjorn, e vench entró les partides d'Índia la Manor. E trobà terres desertes e despoblades; e per aquesta rahó no póch passar avant, ans perdé de sas gents e de sos bestiars assats. E aprés ell sa girà vers occident, e féu tant que ell vench a son frare Joachi, e contà-li ço que li era sdevengut. Joachi rabé son frare e sa companya benignament, e donà·ls part de les terres

que havia conquistades. E totstemps, despuys, són stat ensemps los dos jermans e lurs hereus en bona pau; e aquell qui era és senyor ha nom Barrath. Del gran poder dels tartres Lo gran emperador dels tartres, aquell qui ara té la senyoria, ha nom Tamartan, e és lo ·VI_è· emperador. E té lo siti de son imperi en lo regna de Catay, en una molt gran ciutat qui ha nom Jongi, la qual féu fundar son pare. Lo poder d'aquest emperador és molt gran, car ell sol poria més que no porien tots los altres prínceps del[s] tartres. La gent del emperador són tengudes per pus nobles, e són pus richs e mils fornits de totes cosses, car en lo regna de Cathay ha molt gran abundància de riqueses. E ancara hi ha altres ·III· reys dels tartres, qui han gran poder, e tots porten reverència e fan obediència al gran emperador. E los contra[s]ts que ells han ensemps són determanats en la cort del gran emperador e per son juy. Lo primer de aquests reys ha nom Tapar, l'altre ha nom Toctay, e l'altre Corbanda. Tapar té la senyoria de Turquestén, e és pus prop de la terra del emperador que los altres. Aquest, com hom diu, pot manar en batalla ·CCCCM· hòmens a caval, e aquests són hòmens prous e ardits, mas vertaderament no han abundància d'armes ni de bons cavalls. Algunes vaguades la gent del emperador mouen guerra a Tapar, algunes vaguades sa gent mouen guerra a Corbanda e volenters li corren sa terra, mas ell la defèn vigorosament.

La senyoria de Tapar és stada tostemps d'un senyor, jatsesia que son frare Doan té una gran partida de sa terra. De la senyoria de Totay Totay, lo rey dells tartres, té sa senyoria en lo regna de Comània, e té son siti en una ciutat qui ha nom Sera. Aquest pot manar en batalla ·DCM· hòmens de caval, mas certes no són tan valents en fet d'armes com són la gent de Tapar, jatsesia que ells ajen de millors cavalls. Algunas vaguades han guerra ab Corbanda, e altres vagades mouen guerra ab lo regna de Ongria. Algunes vagades han discòrdia entre ells, mas quant ara Totay té sa senyoria en pau e en rapòs. De Corbanda i del seu poder Corbanda ha son poder en Àsia la Major, e té son siti en la ciutat de Tauris. Ell pot manar en batalla ·CCCM· hòmens de cavall; mas certes ells són hòmens de diverses nasions, e són richs e bé fornits de assò que mester han. Tapar e Totay mouen sovint guera a Corbanda, mas ell deffèn bé sa terra e molt sàviament, car Corbanda no sa entramet de fer guerra sinó al soldà de Egipta, ab lo qual sos predecessors han aguda guerra tostemps. Los damunt anomenats prínceps, Tapar e Totay, gitarien volentés Corbanda de sa senyoria, si podien, mas no han poder, jatsesia que ells sien pus poderosos de tera e de gent. E és aquesta la rahó

per què Corbanda deffèn sa tera contra lo poder de sos vahins: Car Àsia és dapartida en dues partides: la una partida és dita Àsia la Pregona, l'altra Àsia la Major; e la un camí és per lo quall hom va del regna de Turquia al regne de Pèrsia; e l'altro camí és per lo desert, qui va prop de la ciutat que Alexandra fundà, qui ha nom Porta de Aser; l'altro camí és devés la Mar Major, e passa per lo regna d'Aptas. Per lo primer camí la gent de Tapar no poden entrar en lo regna de Corbanda sens gran perill e desayre, car hom no poria trobar pastura per los cavals, abans auria anar moltes jornades, perquè aquella encontrada és secha e deserta, e abans que no porien conplir a les bones terres los cavals serien morts de ffam e de desayre. Per pocha quantitat dels enamichs porien ésser desbarratats aquells qui s'í matrien a passar. Per l'altro camí, devers lo desert, la gent de Totay poria haver entrada en la terra de Corbanda sis messos del any solament, en lo temps del yvern, mas Abaga féu fer lices e valls e altres encontrades, qui tenen una jornada, en un loch qui ha nom Caba, e contínuament hi ha gent d'armes qui guardan lo pas. Moltes vagades sa són assejats la gent de Totay de passar secretament, mas no poden, car ells cové passar per un pla hon stan contínuament, e majorment en lo temps d'ivern, gran ajustament d'una manera d'aucells, qui són grans axí com a faysans e han fort bell plomatga, e appelle·ls hom saysarach; e com gents entren en aquella plana, aquells aucells fugen e passen per aquelles lices, vers lo pla de Moguan. Lavors aquells qui són deputats

a la guarda de aquell loch conexen tantost la venguda dels enamichs, per aquells aucells, e gornexen-sa per deffendre lo pas. Per l'altre camí de la Mar Major no y gossaria entrar nagú, car covendrie·lls ha passar per lo regna d'Aptas, qui és fornit de gents e de forts terres, e no y porien passar. E per aquesta manera Carpanda e sos predecessors han defessa la terra del gran poder de lurs vahins. De la manera i dels costums dels tartres Encara direm alguna cossa de la manera e dels custums dels tartres. Los tartres són molt diversos de les altres gents, de manera e de custums, e no poria hom comtar tota lur diversitat sens gran anuig. Los tartres crehen e anom[en]en Déu simplament, e dien que és inmortall, e en [llur] dit meten Déu primer. Altra reverència no fan ells a Déu, ni per oracions, ni per affliccions, ni per dejunis, ni per altre bé que fassen. Lo tartre no reputaria que agués fet peccat en matar un hom, e si lexave lo fre en la bocha de son caval com deuria péxer, ell cuydaria haver peccat mortalment. Lo tartre no reputaria luxúria a peccat, e per ço han ells moltes mullers, e per ussatge cové que, aprés mort del pare, lo fill prenga per muller sa madrastra, e lo frare la muller qui fo de son frare, e fa·s lits ab ell[e]s. Los tartres són bona gent d'armes, e són obedients a lur senyor més que nagunes altres gents. Ne lur senyor no·ls dóna sou, ans pot pendra d'ells, si ell sa vol, tot quant ells han. Ni per host, ni per

cavalcada, lur senyor no és tengut de donar-los res, ans cové que visquen de cassa e de pressa, e que guoyen sobre los enamichs. E com los tartres saben que deuen passar per tal encontrada on no y cuydan atrobar abundància de vituales, ells fan amanar gran ramat de bestiar ab ells, ço és, vaques e eugues; e viuen de la let, e menjen la carn dells cavals e la tenen per bona carn. Los tartres són molt avisats en fet d'armes a cavall, mas a peu vallen poch, car no saben anar a peu. Quant los tartres són ordonats per conbatre, ells sa entenen tantost la voluntat de lur capità e saben ço que han a ffer; per la qual cossa los capitans governen laugerament lur gent e ab poch treball. Los tartres són molt enginyosos a pendra castells e viles. Los tartres cerquen tostemps avantatge contra lurs enamichs en batalla, e no han vergonya de partir-se·n e de fer altra cossa a lur profit. Los tartres han aquest avantatge de tota altra gent: car si ells són tots en un camp per combatre·s ab lurs enamichs, si a ells plaurà, ells sa conbatran, e si la batalla no·lls plau, lurs enamichs no·s porran combatre ab ells. Les batalles dells tartres són molt perilloses e mortalls, car en una patita batalla dels tartres seran morts e nafrats més gent que no seria en una gran batalla d'altre gent, e açò és per los archs e per les segetes, de les quals ells són molt ajudables. E quant los tartres són desbarratats, ells fugen tots ensemps e plegats, e és perillosa cossa seguir-los, car fugint maten los hòmens a cavall ab les segetes, ab les quals ells tiren axí detràs com davant; e si ells vahen que los enamichs los seguesquen follament, ells tornen de continent

sobre ells; e sovent s'és esdevengut que aquells qui los encalsaven eren desbarratats. La host dells tartres no és de gran mostra, per ço com ells van tots emsemps bé strets, per la qual rahó ·M· tartres no fan mostra de ·D·. Los tartres són de bell aculliment a lurs hostes, e partexen bé volenter e cortesament lurs viandes, e volen que hom fassa a ells açò matex, car d'altrament ells s'ó pendrien per força. Los tartres saben bé conquerir les terres stranyes, mas no les saben gordar, car més amen star en tendes e per los camps que habitar en viles ni en ciutats. Los tartres són molt cobisiosos, e prenen volenters la cossa d'altri, e la lur no la saben guordar ni la volen despendre. Quant los tartres són en companya d'altra gent, si ells vehen que sien meys que los altres, ells se mostren molt cortesos e humills; e si ells són més, seran argullosos e fets a lur profit. E menten laugerament, mas en dues cosses no gossaria[n] mantir: la una, que en fet d'armes lo tartre no gossaria dir que agués feta prouesa ni valor si no la havia feta, ni gossaria negar la malvestat, si l'a feta; l'altre, que davant lo senyor e davant lo jutge, en juy, no gossaria neguar la veritat, encara que·n deja ésser condempnat a mort. E ab aytant basta a parlar dels tartres. XVI. Com Aitó, rei d'Armènia, anà a l'emperador dels tartres i li demanà set coses En l'any de nostre Senyor ·MCCLIIL·, monsenyor Ayton, rey d'A[r]mínia de bona memòria, vahent

que-lls tartres havian conquistat tots los regnes e encontrades entró ell regna de Turquia, près consell que anàs al senyor dels tartres e agués sa benvolença e amistat. Lo rey d'Armínia, per consell de sos barrons, sa féu vanir son frare Mesir Simbatat, conestable del regna d'Armínia, e tramès-lo-y. E lo dit conestable anà al senyor dells tartres Mangaton, quart emperador dels tartres, e aportà-li de richs presents. E fou rebut molt cortesament, e acabà bé totes les feynes per les quals lo regna d'Armínia lo havia enviat. E, vertaderament, ell stigué ·IIII· anys abans que tornàs en Armínia. Aprés que lo conestable fou tornat e hac comptat a son frare lo rey ço que ell havia fet e ço que y havia trobat, lo rey sa apparellà tantost e anà-sse·n secretament per la Turquia, per ço com no volia ésser conagut, e trobà un capità dels tartres qui havia desbarratat lo soldà de Turquia. E lo rey sa féu conèxer a aquell príncep dels tartres, e dix-li com anava al emperador; lavors lo dit capità li donà conpanya e féu-lo guiar entró a la Porta de Ferro. Aprés trobà lo rey altra conpanya qui·l guià astró a la ciutat d'Almalech. E aquí era Mangaton, l'amperador dels tartres, lo qual fou molt alegre de la venguda del rey d'Armínia, e rebé·ll fort honradament, e féu-li de grans dons e de grans gràcies. Aprés que lo rey d'Armínia ach repossat alguns jorns, ell féu ses peticions e damanà al emperador dels tartres ·VII· cosses. Primerament damanà que·ll emperador e tota sa gent sa fehessen christians e que·s fahessen batagar. Aprés damanà que perpetual pau he amor fos entre los tartres e los christians.

Aprés damanà que en totes terres que los tartres havien conquerides e conque[ri]rien, que les sglésies dells christians e los clergues e les persones religioses fossen franchs e quitis de tota servitut. Aprés damanà lo rey que plagués a Mangaton de donar ajuda e consell de desliurar la Terra Santa de les mans dels sarrayns e retre aquella als christians. Aprés damanà que dagués fer manament als tartres qui eren en la Turquia, que deguessen destroyr la ciutat de Baldat e lo gallifa, qui era cap e ensenyador de la falsa lig de Mafomet. Aprés damanà privileji e manament que pogués haver ajuda d'aquells tartres qui serien pus prop del regna d'Armínia, com ell los damanaria. La ·VII· petició fou que totes les terres que los sarrayns havien preses, qui eren del regna d'Armínia e que aprés eren pervengudes en mans dells tartres, hó hi pervendrien, li degués fer retre franchament e quítia; axí matex que totes les terres qui eren dels sarrayins que lo rey d'Armínia pogués conquarir, que les pogués haver e tenir, sens contrast dels tartres, en pau e·n rapòs. XVII. Com Mangaton atorgà al rei d'Armènia totes les peticions Quant Mangaton hac entesas les peticions del rey d'Armínia, denant sos barons e tota sa cort respòs e dix: "Per ço con lo rey d'Armínia de longues terres és vengut a nostre imperii de sa bona voluntat, digna cossa és que nós fassam conplir totes ses preguàries. A vós, rey d'Armínia, diem que nós, qui som emperador, nos farem batayar primerament e

creure[m] en la ffe de Christ, e farem batajar tots los de nostra casse, e tendrem tots aquella ffe la qual tenen vuy tots los christians; als altres, consellarem nós que fassen açò mateix, mas força no·ls faríem, car lla ffe no voll haver força. A la segona damanda, nós responem que nós volem que pau e perpetual amistat sia entre los christians e los tartres, mas nós volem que sia en les condicions que los christians tindran bona pau e leyal amistat vers nós, axí com nós farem vers ells. E volem que totes les sglésies dels christians e los clergues, de qualque condició que sien, seglars o religiosos, sien franchs e quitiis de tota servitut, e que sien guordats e servats sens ffer-los greuge, en persona ni en béns. Sobra lo fet de la Terra Santa, dehim que nós hi irem volenter en persona, per reverència de nostre senyor Jhesuchrist; mas per ço com nós havem molt a ffer en aquestes partides, nós manarem a nostre frare Alahon que ell hi dega anar e conplir aquesta fahena; e desliurarà la Terra Santa de poder dels sarrahins, e retrà-la als christians. E anviarem a Bacó e als tartres qui són en Turquia, e als altres qui són en aquelles encontrades, que dejen obeyr a nostre frare Alahon; e irà pendra la ciutat de Baldach e destrohirà lo gallifa com a nostre mortall enamich. Del privilegii que lo rey d'Armínia damana sobre lo fet de haver ajuda dels tartres, volem que lo privilegii sia ordonat a tota sa voluntat, que nós lo confirmarem. E de les terres que lo rey d'Armíni[a] damana que li sien retudes, nós ho atorguam volenter, e manarem a nostre frara Alahon que li dege retre totes les terres qui foren de sa senyoria, e li donam

totes aquelles que ell porrà conquerir dells sarrayns; e de special gràcia li donam los castells qui són prop de sa terra". XVIII. Com Mangaton es féu batejar Quant Manguaton, quart emperador dels tartres, hagué conplides les peticions del rey d'Armínia, tantost ell sa féu batayar a un bisba qui era canceller del regna d'Armínia, e féu betayar aquells de sa cassa, e foren molts altres batayats, hòmens e fembres. Aprés ordonà les gents d'armes qui devien seguir Alehon son frare. Lavors Alehon e lo rey d'Armínia, ab gran conpanya de gent, cavalcaren tant que ells vengueren al flum de Phison. E abans que pasassen ·VI· messos, Alehon occupà tot lo regna de Pèrsia, e près totes les encontrades e terres entró a la terra hon habiten los asasins, qui són gens sens ffe e sens tota crehença, sau que crehen so que llur senyor, lo qual ha nom lo Veyll de la Muntanya, los ensenya creura; e són tant obedients a lur senyor que ells sa meten a mort a son manament. En aquella terra dels asasins havia un fort castell, bé fornit de totes cosses, que havia nom Tidago. Alehon manà a un capità dels tartres que degués assajar aquell castell e que no·n partís lo setge astró tant que agués pres lo castell. Lavors stigueren los tartres en lo setge del dit castell, sens que no·n partiren, ·XXVII· anys. A la ffi los asasins reteren lo castell per falta de vestidures, e no per altre rahó. Quant Alehon entenia en pendre aquel castell, lo rey près comiat d'ell e tornà-sse·n en Armínia, aprés ·III· anys e mig, sa e alegre per la gràcia de Déu.

XIX. Com Alehon prengué la ciutat de Baldach i féu morir de fam el califa Aprés que Alehon ac ordonat de la guarda del regna de Pèrsia, ell se·n anà en una delitable encontrada, qui havia nom Sorloch, e aquí stigué tot l'estiu en gran rapòs. Quan l'ar fou refredat, Alahon cavalcà e asetjà la ciutat de Baldach e lo galliffa, qui era mestra e enseny[a]dor de la falsa lig de Mahomet. [E] féu tant que ell la près per força; e mataren tots quants hòmens hí fembres hi trobaren. E lo gallifa fo amanat viu davant Alehon. E tantes riqueses foren trobades en la ciutat de Baldach que assò fou gran mervella de veura. Llavors manà Alehon que manassen lo gallifa denant ell, e féu apportar tot son tressor; e pux dix Alahon al gallifa: "¿Conex tu que aquest gran tressor era teu?" E aquell respòs e dix que hoc. "E donchs —dix Alehon—, per què no apleguaves tu gran host e hagueres deffessa ta terra de nostre poder?" E lo gallifa respòs que ell cuydave que les fembres solament fossen sufficients a defendra la terra. Lavors dix Alehon al gallifa de Baldach: "Per ço com ést meyscrehent, e ést senyor de la falsa lig de Mahomet, nós ta farem péxer de les tues riqueses precioses, e que·n meny, si vols". En tal manera finà sa miserable vida lo gallifa, e jamés despuys no stigué lo gallifa en Baldach. Quant Alehon agué pressa la ciutat de Baldach e lo gallifa, ell dapartí totes les senyories de totes les encontrades, e mès en cascuna de aquelles vaguers e governadors, axí com a ell plagué; e féu

molt honrar los christians, e féu metre en gran servitut los sarrayns. Alehon havia una muller que havia nom Decostanco, la qual era bona christiana, e fou del linatge dels ·III· Reys d'Orient qui vingueren ahorar la nativitat de nostre Senyor. Aquesta dona féu reedificar totes les sglésies dels christians, e féu enderrocar los temples dels sarrayns, e·lls féu metre en tall servitut que no gossaven apparer. XX. Com Alehon prengué Alep i Damasc Quant Alehon sa fou repossat un any ab ses gents en la ciutat de Rosays, ell tramès lo rey d'A[r]mínia que vengués a ell, car ell entania anar a recobrar la Terra Santa e retre-la als christians. Lo rey Ayton, de bona memòria, fo molt alegre de aquestes noves, e aplegà gran host de valents hòmens de caval e de peu, car en aquell temps lo regna d'Armínia era en tan bon stament que ell fehia ·XIIM· hòmens a cavall e ·LXM· a peu, e jo hé vist açò en mon temps. Quant lo rey d'Armínia fou vengut, ell hac parlament e consell ab Alehon sobre lo fet de la Terra Santa, e dix lo rey a Alehon: "Senyor, lo soldà de Alep té la senyoria del regna de Suria; e pus que vós volets cobrar la Terra Santa, a mi semble millor que vós assetjets primerament la ciutat de Alep, la qual és cap del regna de Suria, car si hom pot pendre la ciutat de Alep, les altres seran tost occupades". Molt plagué a Alehon lo consell del rey d'Armínia, e lavòs ell féu asetjar la ciutat, qui era molt fort e bé murada, mas los tartres prengueren

la ciutat ab caves que feren desots terra, e ab altres engins que faheren, per força, en ·VIIII· jorns. Vertaderament lo castell, qui era enmig de la ciutat, sa defès ·XI· jorns, despuys que la ciutat fo pressa. Moltes riquesses trobaren los tartres en la ciutat de Alep. E fo pressa Alep, e aprés tot lo regna de Suria, en l'any de nostro Senyor ·MCCLX·. Quant lo soldà de Alep, qui era lavors en Domàs, entès que la ciutat de Alep era pressa per los tartres, e havia pressa sa muller e sos fills, no sabé metre altre consell en sí matex sinó que se·n vench a la mercè de Alehon; e Alehon tramès lo soldà a sos fills, al regna de Pèrsia, per so que fos segur d'ell. Aprés de açò, Alehon departí de grans riquesses entra sa gent, e donà·n gran partida al rey [d'Armínia], e axí matex li donà de aquelles terres e castells que havia conquerits, molts, e asenyalladament de aquells qui eren pus prop de la terra d'Armínia. Lo rey féu fornir aquells castells de sa gent. Aprés Alehon tramès per lo príncep de Antiotxa, lo qual era gendra del rey d'Armínia, e féu-li gran honor e gràcies assats, e féu-li retre totes les terres de son principat les quals ell havia als sarrayns toltes. XXI. D'aquest mateix Alehon Aprés que Alehon ach ordonat ço que feya mester en la guarda de la ciutat de Alep e de Domàs e de les altres terres entorn, les qualls ell havia conquistades dels sarrayns, e axí com ell entenia entrar en lo regna de Jherusalem per desliurar la Terra

Santa e retre aquella als christians, veus que vench un missatge, lo qual li comptà com son frare Mangaton era traspassat de aquesta vida, e com los barons lo damanaven per fer-lo emperador. XXII. Com, després de la mort de Mangaton, Cobili fou fet emperador, dels tartres Quant Alehon ac entesses aquestes noves, ell fo molt dolent de la mort de son frare; e per lo consell de sa gent lexà un seu baró, qui havia nom Guiloja, ab ·XM· tartres, per gordar lo regna de Soria, e manà que totes les terres qui eren stades dells christians los fossen retudes. Aprés ell se·n tornà vers orient, e lexà un seu fill, qui havia nom Abaga, a Tauris. E de aquí sa partí Alehon e vench per ses jornades al regne de Pèrsia. E sobre assò, noves li vengueren que Cobili, son cosí, era stat fet emperador. XXIII. Com Alehon se·n tornà a Tauris, i com Barcha batallà contra Alehon i negaren-se molts Quant Alehon entès aquestes noves, no volch anar pus avant, ans se·n tornà a Tauris, hon havia lexades ses companyes e son fill. Axí com Alehon stave a Tauris, noves li vengueren que Barcha, aquell qui lavòs tenia la senyoria de Bacho, de aquell qui neguà en lo flum d'Ostharicha, venia per entrar en la terra de Alehon. Lavors Alehon aplegà

sa host e vench contra sos enamichs. E fo gran la batalla, sobre un flum glasat, entre la gent de Alehon e la gent de Barcha; e per lo gran pes de les bísties e dels hòmens lo glas trenchà, e negaren-hi més de ·XXXM· hòmens d'una part e d'altre. Ab aytant se·n tornaren los uns e los altres, sens fer pus, dolents e despaguats de [perdre] sos amichs. XXIV. Com Giloga exterminà els cristians de saeta perquè li havien mort un nebot Giloga, lo qual Alehon havia legat ab ·XM· tartres en lo regna de Suria e en les partides de Palestina, tench la terra en pau e en rapòs; e amave e honrava molt los christians, car ell era del linatge dels ·III· Reys d'Orient qui vengueren ahorar en Bethlem la nativitat de nostro Senyor. Axí com Gilogua sa trebellave en recobrar la Terra Santa, lo diable va somoura una gran discòrdia entre ell e los christians qui eren en les partides de Saeta. Car en la terra de Bellfort, qui és de la senyoria de Saeta, havia moltes viles hon habitaven sarrayins, qui fahien trahut als tartres, esdevench-sa que la gent de Saheta e de Belfort sa ajustaren e corragueren e robaren aquelles viles; d'aquells sarrayins los uns mataven, los altres se·n manaven presos. Un nabot de Gilogua era en aquelles encontrades, e corragué aprés d'aquells christians ab pocha conpanya de cavall; e com ell los reptàs de assò que hav[i]en fet e volgués tolra la presa que aquells se·n manaven, alcuns dels christians farriren en ell e mataren-llo. Quant Giloga entès que los christians de Seheta havien

mort son nabot, ell cavalcà ab totes ses gents e vench a Seyeta e matà tots quants christians hi trobà. És ver que la gent de Seheta se·n eren fugits abans, per què pochs n'í moriren. Giloga féu metra foch a la ciutat e féu enderrocar una partida dels murs. E jamés despuys no agué Giloga fiança en los christians de Suria, ni ells en ell. Aprés foren gitats aquests tartres del regna de Suria per lo poder del soldà de Egipta, axí com serà dit ací aprés. XXV. Com el soldà d'Egipte recobrà dels tartres el regne de Síria En aquell temps que Barcha movia guerra a Alehon, axí com havem dit desús, lo soldà de Egipte apleguà sa host e vench-se·n en les encontrades de Palestina, e en un loch qui ha nom Aymaloch conbaté·s ab los tartres; e ells no pogueren sofferir lo gran poder del soldà, e materen-se en fuyta; e lur capità Giloga morí en la batalla. E los tartres qui scaparen de aquella desconfita se·n anaren en Armínia; e de lavors ançà lo regna de Suria tornà en poder del soldà de Egipta, sinó algunes ciutats prop la marina que los christians tenien. XXVI. Com Alehon morí i Abaga obtingué la senyoria Quant Alehon hach entès que lo soldà de Egipta era entrat en lo regna de Suria e que·n havia gitada sa gent e morta, ell apleguà sa host e tramès a dir al rey d'Armínia, e al rey de Jòrgia, e als altres

christians de les partides de Suria, que fossen apparelats per anar ab ell contra lo soldà de Egipta. Aprés que Alehon hac fet tot son aparalament per anar al regna de Suria, una greu malaltia lo près, e tench-lo ·XV· dies, e morí; e axí fou destorbada la feyna de la Terra Santa, per la mort de Alehon. Aprés tench la senyoria de Alehon son fill Abaga. Aquest Abaga volch que l'emperador Cobila, son oncle, li confirmàs la senyoria; e Cobilatan ho féu molt volenter, car ell sabia bé que Abaga era lo millors e lo pus savi fill que Alehon havia, e axí fon appellat Abagatan. E comensà sa senyoria en l'any de nostre Senyor ·MCCLXIIII·. XXVII. D'Abagatan, fill d'Alehon Abagatan fon molt prous e savi, e governà sa senyoria sàviament, e fo molt aventurós en totes cosses, sinó en tant que no volch ésser christià, axí com era stat son pare Alehon, ans fo ydolàtrich; e altre: que tant quant ell visqué, ach guerra ab sos vahins, e per ço no póch esvahir lo soldà de Egipta. E per aquesta rahó lo regna de Egipte stech en pau lonch de temps, e tots los sarrayns qui podien scapar del poder dels tartres se·n fugiren en Egipte, e per ço cresqué molt lo poder del soldà. Encara lo soldà de Egipta féu una subtilitat, car ell tramès per mar misatges als tartres qui eren en lo regna de Cumània e de Ròsia, e féu ab ells conpanya e amistat, e ordonà que si Abagatan volgués entrar en la terra de Egipte, que aquells li moguessen guerra e corraguessen sa terra. E per aquesta composició lo soldà

hach gran l'àer de svahir les terres dels christians de Suria, e per ço perderen los christians la ciutat d'Antiotxa e moltes altres terres, axí com se comte larguament en lo Libre de la conquesta de la Terra Santa. XXVIII. Com el soldà d'Egipte desbaratà els dos fills del rei d'Armènia Bendochar, qui era soldà de Egipte, fo molt aventurós e poderós, e tramès sa host en la terra d'Armínia. E lo rey era anat als tartres, mas sos dos fills apleguaren la host d'Armínia, qui lavors era de gran poder, e vengueren contra los sarrayins e combateren-sa ab ells. La batalla fo fort gran, mas a la ffi los christians foren desbarratats, e dels dos fills del rey, la hú fo pres viu, e l'altre morí en la batalla. De què los sarrayins entraren en la terra e guastaren e robaren quaix tot lo poble d'Armínia; e de açò fo molt abaxat lo poder dels christians, e lo poder dels sarrayns fo molt exalsat. Quant lo rey d'Armínia hac entesses les noves de sos fills e de sa terra, ell fo molt dolent e pensà com poria fer dampnatge a sos enamichs. Lavors ell se·n vench [a] Abagatan e als altres tartres, pregant e amonestant-los que venguessen en ajuda dels christians. Assats hi trebellà lo rey d'Armínia. Sgordant que no podia haver axí tost ajuda dels tartres, tramès sos misatges al soldà de Egipta e fermà treves ab ell per ço que pogués traure son fill de presó. E lo soldà féu covinenses ab lo rey d'Armínia, que si li feya retra son conpanyó, qui havia nom

Sangolastar, lo qual tenien los tartres, e li retia los castells de la terra de Alep que él tenia, ell li retria son fill. Tant treballà lo rey d'Armínia, que los tartres li donaren Sangolestar, lo conpanyó del soldà dasús nomenat, e lo rey lo reté al soldà, e li reté los forts castells de Terpesach, e féu enderrocar altres dos castells a requesta del soldà; e en aytal manera lo fill del rey, Livon, fo desliurat de la presó dels sarrayns. Aprés de açò, lo rey Ayton, de bona memòria, lo qual havia fet gran bé a la christiandat en sa vida, donà son regne e sa senyoria a son fill Livon, damunt nomenat, e, lexant les pompes de aquest setgle, près àbit de religió, e cambià·s lo nom, segons lo ussatge d'Armínia, e ach nom Machari. Aprés de açò morí Ayton, monge, en l'any de nostro Senyor ·MCCLXX·. XXIX. Del rei Livon d'Armènia Lo fill del rey Ayton, Livon, fo savi baró e valent, e governà sàviament son regna e sa senyoria, e fo molt amat de sa gent, e los tartres li apportaven gran reverència e honor. Molt sa trebellave lo rey Livon en dampnificar los sarrayins, e sovén amonestave per sos misatges a Abagatan que vingués a recobrar la Terra Santa e confondre lo poder de Egipte. En aquell temps s'esdevench que lo soldà de Egipte entrà ab son poder en lo regna de Turquia, e matà e gità tots los tartres qui allà eren, e près moltes terres e ciutats; car un traydor que Abagatan havia fet capità de Turquia, lo qual havia

nom Parvana, sa rebel·là e féu obediència al soldà, e feya son poder de gitar los tartres fora la Turquia. Quant Abaguatan entès aquestes noves, ell aplegà sa host e cavalcà cuytadament, car de ·XXXX· jornades féu ·XV·, e vench en la Turquia. Quant lo sol[d]à sabé la venguda dels tartres, no gossà sperar, ans se·n partí cuytadament, e Abaga tramès sa gent detràs ell. E abans que lo soldà pogués tornar en lo regna de Egipte, los tartres aconsaguiren la resagua de la host dels sarrayns en un loch qui és anomenat lo Pas Blanch, e ferriren en ells, e prengueren-na ·IIM· hòmens a cavall, e guoyaren grans riquesses, e ultra açò prengueren ·V_m· casses de cordins qui eren de aquelles partides. E Abagatan fou consellat que no entràs en la terra de Egipte per la gran calor que lavors fahia, e per los cavalls qui eren fort trebellats. Lavors se·n tornà Abagatan en Turquia, e prengué les terres e les ciutats qui s'eren rebel·lades, e féu tant que ell près lo traydor; e tantost, segons la manera dels tartres, ell lo féu trosejar per lo mig, e manà que en totes les viandes que ell devia menjar fos messa de la carn del dit Parvana; e Abaga na mengà e·n donà a menjar a sa gent. Aytall venjansa près Abaga del traydor Parvana. XXX. Com Abaga oferí al rei d'Armènia el regne de Turquia Quant Abagua ach presses les terres qui eren stades rebel·lades e agué ordonat dell regna de Turquia a son pler, ell féu apellar lo rey d'Armínia que vingués davant ell, e offerrí-li lo regna de Turquia

per haver e tenir, per ço com lo rey [d'Armínia] e sos antecessós eren stats leyalls envers la senyoria dels tartres. E lo rey d'Armínia, axí com a savi, féu moltes gràcies de tan gran don e scusà·s que no podia bastar a governar dos regnes, car lo soldà de Egipte sa traballava molt en agreujar lo regna d'Armínia. Consellà lo rey d'Armínia [a] Abaga que no donàs senyoria en lo regna de Turquia a alcun sarray, e aquest consell plagué molt [a] Abagua, e no volch que nagun serray agués senyoria gens en la terra de Turquia. XXXI. De les requestes que féu el rei d'Armènia a Abaga. De la resposta d'aquest Aprés de açò, lo rey d'Armí[ni]a requerí e pregà Abaga que li plagués de anar o trametre lo frare a desliurar la Terra Santa de les mans dels sarrayns, e que la ratés als christians. E Abaga promès que ell ho faria molt volenter, e consellà al rey d'Armínia que degués trametra al papa e als altres reys e senyors de christians de Occident, que vinguessen o tramatessen de llur gent en ajuda de la Terra Santa, per ço que tinguessen e gordassen les ciutats e les terres, pus ell[s] les aurien conquistades. Lavors lo rey d'Armínia se·n partí, e anà-sse·n en sa terra, e tramès sos misatges all papa e alls reys de Occident. E quant Abaga agué ordonat en lo regna de Turquia ço que s'í covenia, ell se·n vench al regna de Corasén, hon havia lexades ses conpayes. Bendocha, qui havia rabuda honta e dampnatge,

fou abeurat de varí axí com se·n tornava en Egipta, e no pogué tornar viu en la ciutat de Domàs. De la mort de Bendocha foren molt alegres los christians, e los serrayns n'agueren gran doll, car era stat molt valent hom d'armes. Aprés de ell fou fet soldà d'Egipte el fill de Bendocha, anomenat Melec Saït. El seu govern durà poc temps, puix que fou foragitat de la seva senyoria, i fou fet soldà un tal Elfi. ·XXXII· Com Abaga envià Mangodamar a Síria amb el rei d'Armènia Quan va arribar l'hivern i Abaga ja podia entrar en la terra d'Egipte amb la seva cavalleria, envià primerament el seu germà Mangodamar amb trenta mil tartres, i li manà que ocupessin el regne de Síria que ell ja el seguiria després; i que si el soldà li venia a l'encontre, que combatessin amb ell vigorosament, i que si el soldà no gosava presentar batalla, que ocupessin les terres i les ciutats, i que les lliuressin als cristians perquè aquests les guardessin i tinguessin. Mangodamar cavalcà amb els trenta mil tartres que el seu germà li havia donat, i el rei d'Armènia l'acompanyà amb molta gent a cavall. Un cop passat l'estiu, Mangodamar i el rei d'Armènia entraren en el regne de Síria i anaren devastant les terres dels sarraïns fins a una ciutat d'Hamas anomenada la Camella, situada enmig del regne de Síria. Davant d'aquella ciutat hi ha una bella plana, i el soldà era aquí amb tot el seu exèrcit. Els sarraïns d'un costat, i els cristians i els tartres de l'altre,

començaren la batalla. El rei d'Armènia, que comandava l'ala dreta de l'host, fou el primer en atacar l'ala esquerra de l'host dels sarraïns, i els va desbaratar i encalçar fins passades bé tres milles de la ciutat d'Hamas, i el conestable dels tartres, que nomia Halinac, concentrà l'atac a la part dreta de l'host dels sarraïns i els va desfer, i els anà perseguint fins a una ciutat anomenada Cara. Mangodamar, que era romàs al camp, va veure un escampall de beduïns i es va espaordir molt, com a home que mai no havia presenciat una batalla, i sense motiu va abandonar el camp de la victòria i va deixar el rei d'Armènia i el seu conestable que havien anat en persecució dels enemics. El soldà, en veure que els tartres eren partits, va pujar dalt d'un puig amb quatre mil homes a cavall. Quan el rei d'Armènia va tornar, després de derrotar els enemics, i no trobà Mangodomar, es va descoratjar molt, i una vegada assabentat de quin camí havia pres, cavalcà darrera seu. Alenach, el conestable, va romandre dos dies esperant el seu senyor Mangodamar, i, en saber que se n'anava, va seguir-lo a cavall amb la seva gent i no l'aconseguí fins al riu Èufrates. D'aquesta manera, per culpa de Mangodomar, van abandonar el camp on hagueren aconseguit la victòria. Els tartres se·n tornaren a llurs països, però el rei d'Armènia va suportar aleshores molts treballs i la seva gent sofrí molt d'estrall car, a causa del llarg camí i per manca de viandes, homes i bèsties estaven tan cansats que no podien caminar, i anaven i venien per diversos camins. En aquelles encontrades habitaven sarraïns, els quals prengueren i mataren molts

d'aquells cristians, raó per la qual la major part de l'host del rei d'Armènia es va perdre, i hi moriren gairebé tots els homes de paratge. Aquesta malanança s'esdevingué l'any de nostre Senyor 1282. XXXIII. Com Abaga fou enverinat pels seus familiars Quan Abaga va rebre aquestes noves, manà totd'una als seus barons que anessin cuitadament allà on ell era, i aplegà així una gran host amb intenció d'envair el regne d'Egipte. Però s'esdevingué que un sarraí vingut del regne d'Egipte prometé i donà tant a alguns familiars d'Abaga que un dia li donaren a beure un verí mortal, a ell i al seu germà Mangodamar, i no visqueren més de vuit dies. Abaga morí l'any de nostre Senyor 1282. XXXIV. De Tangodar, fill d'Haloon, germà d'Abaga, que es féu sarraí Després de la mort d'Abaga, els nobles es reuniren i elegiren com a llur senyor un germà d'Abaga anomenat Tangodar. Aquest Tangodar era més gran que els seus germans, i d'infant havia estat batejat amb el nom de Nicolau, però un cop elegit senyor, s'envoltà de sarraïns i es féu anomenar Mafomet Can, i es proposà de convertir els tartres a la falsa llei de Mafomet, i induïa amb presents aquells que no podia moure per força; i en temps d'aquest Mafomet Can una gran multitud de tartres es convertí a la llei dels sarraïns. Aquest Mafomet, fill del

diable, féu enderrocar totes les esglésies dels cristians, i manà que hom no celebrés ni anomenés la fe de Crist, i expulsà tots els sacerdots i religiosos cristians i feia predicar la falsa llei de Mafomet per tota la seva terra. Aquest Mafomet envià els seus emissaris al soldà d'Egipte i féu amb ell convinences de pau i d'amistat, i li prometé que obligaria els cristians que vivien en la seva terra a fer-se sarraïns, o que els faria trossejar a tots. D'això els sarraïns s'alegraren molt i els cristians en tingueren gran pena, i no sabien què fer, llevat d'implorar la misericòrdia de nostre Senyor, puix que es veien venir al damunt grans persecucions. Dit Mafomet manà als reis d'Armènia, de Geòrgia, i als altres cristians d'Orient, que es presentessin davant ell, raó per la qual els cristians estaven molt pensarosos i espaordits. I mentre que els cristians sofrien tantes tribulacions sota la senyoria d'aquest malvat Mafomet, nostre senyor Déu, que no defalleix a aquells qui en Ell tenen esperança, els consolà molt, car un germà de dit Mafomet i un nebot seu que nomia Argon es rebel·laren contra ell, i feren saber a l'emperador Cobilacan de quina manera hom constrenyia i amonestava tots els tartres a fer-se sarraïns. En assabentar-se d'això, Cobilacan envià ordre a Mafoment que deixés d'obrar d'aquella manera, o que, del contrari, actuaria contra la seva voluntat. Això causà molta torbació a Mafomet, i tant va fer que va fer empresonar el seu germà i el va matar. Després intentà de prendre el seu nebot Argon, però Argon es va refugiar en un castell, en les muntanyes. Mafomet féu assatjar aquell castell. A la fi Argon

es va retre a condició que hom salvaguardés la seva vida i la dels seus. XXXV. Com Argon fou salvat de la mort Mafomet, una vegada que tingué el seu nebot sota el seu poder, el va entregar a un dels seus conestables perquè el custodiés. Després manà .que la seva gent seguís a poc a poc el seu nebot Argon, que es dirigia cap a Toris, on havia deixat les seves mullers, i donà ordre al conestable que el matés secretament i li portés el cap a Toris. Allà hi havia un poderós senyor, que el pare d'Argon havia criat i fet molt de bé. Aquest tingué molta compassió d'Argon, de manera que reuní la seva gent, matà el conestable i alliberà Argon de la presó i de la mort, i va arranjar que tots l'anomenessin senyor i li juressin obediència. Una vegada fet això, Argon cavalcà de pressa, i va córrer tant que va aconseguir Mafomet i el va capturar abans que arribés a Toris i tantost el va fer tallar pel mig. I d'aquesta manera acabà la vida el malvat Mafomet, el segon any de la seva senyoria. XXXVI. Dels fets d'Argon, fill d'Abagacan L'any de nostre Senyor 1285, després de la mort de Mafomet, enemic dels cristians, Argon fou fet senyor dels tartres, i el gran emperador el va confirmar en la senyoria i volgué que hom l'anomenés Can, i per això Argon fou més honrat que els seus predecessors. Aquest Argon fou molt bell,

de cara plaent i de cos robust, i governà sàviament els seus dominis. I estimà molt i honrà els cristians, i féu reedificar les esglésies dels cristians que Mafomet havia fet derrocar. Aleshores el rei d'Armènia, el rei de Geòrgia i els altres cristians de les contrades d'Orient acudiren a ell i pregaren Argon que considerés de quina manera podria alliberar la Terra Santa de les mans dels sarraïns. Argon fou molt content d'aquest prec i va prometre que consideraria el projecte d'alliberar la Terra Santa, i per això tenia la intenció de fer les paus amb els seus veïns a fi de poder atacar el soldà amb més seguretat. I mentre que Argon es proposava de dur a terme aquesta bona obra, Déu volgué que morís, el quart any de la seva senyoria; i un germà seu, anomenat Cagato, fou fet senyor després d'ell. Aquest Cagato fou el rei més inútil que ha existit d'ençà que Canguiscan obtingué la senyoria, tal com direm ací després. XXXVII. De Cagato, dels seus vicis i de la seva mort L'any de nostre Senyor 1289, després de la mort d'Argon Can, regnà el seu germà Cagato. Aquest Cagato no tenia llei ni fe, ni valia res en fets d'armes; s'era lliurat del tot al pecat de luxúria, vivia com una bèstia immunda, sadollava el seu ventre de vins i de viandes, i altra cosa no féu durant els sis anys que ocupà la senyoria. A causa de la seva misèria i malvestat la gent va començar a avorrir-lo

i menysprear-lo; i, a la fi, la seva mateixa gent el va ofegar. Després de la mort d'aquest Cagato, fou fet senyor un cosí seu, anomenat Baido. Aquest Baido era bon cristià, i havia concedit gràcies i fet prou de bé als cristians, però traspassà aviat d'aquest món. XXXVIII. De Baido, bon cristià. Quin temps fou senyor i com morí L'any de nostre Senyor 1289, després de la mort de Cagato, el seu germà Baido tingué la senyoria com a bon cristià, i féu refer les esglésies dels cristians, i manà que ningú no gosés predicar la llei de Mafomet en la seva terra. Això va irritar molt els sarraïns, que en aquell temps molt s'havien multiplicats. Lavors los sarrayns e los tartres qui tenien lur ffe enviaren secretament misatges a Cassan, qui fo fill de Argon, e promateren-li que ells [lo] farien senyor sobre ells, e que li donarien la senyoria de Baydo si volia renunciar a la ffe christiana. Cassan, qui havia pocha cura de la ffe dels christians e era molt cobejós de haver senyoria, atorgà que ell faria ço que ells damanaven. Sobre assò, Cassan sa rebel·là contra Baydo, e Baydo aplegà sa host e vench contra Cassan; e no sabia ço que sa gent tenia al cor. E quant Baydo cuydà comensar la batalla ab Cassan, tots aquells que tenien la lig de Mahomet sa partiren d'ell e anaren a Cassan. Baydo, vahent que sa gent lo havia trahit, girà per tornar-se·n, mas Cassan tramès aprés d'ell, e mataren-lo axí con fugia, e Cassan près la senyoria.

XXXIX. De Cassan, com fou senyor i què féu en el seu temps Aprés la mort de Baydo, Cassan tench la senyoria. E ell comensament de sa senyoria ell sa demostrà molt ffer devés los christians, e scusave·s que per fer pler a aquells qui·ll havien mès en la senyoria, en la manera desús dita, ho feya; mas despuys que ell fou reffermat en sa senyoria, ell comensà molt a amar e honrar los christians, e volia mall als sarrayns, e féu assats de cosses a profit de la christiandat, car, primerament, ell destruí tots aquells qui li consellaven que fes mal als christians. Aprés de açò, manà Cassan que tota sa gent fos apparalada dintre ·VII· anys de tot quant havien obs, car ell volia entrar en la terra de Egipte e destroyr lo soldà. E tramès a dir al rey d'Armínia e al rey de Jòrgia, e als altres christians de les partides d'orient, que fossen apparalats per anar ab ell. Quant lo temps fon refrescat, Cassan cavalcà ab tot son poder, e vench-se·n en la ciutat de Baldach. E quant Cassan fon en la terra del soldà, ell aplegà sa gent. E lo soldà de Egipte, qui havia nom Melech Nasar, aplegà tot son poder davant la ciutat de Emes, qui és en lo mig del regna de Suria. E Cassan entès com lo soldà venia contra ell per conbatre·s, e per ço no volch trigar a pendra castell ni vila, ans se·n vench dretament prop lo loch hon lo soldà era, a una jornada, en unes pradaries hon havia abundància de erba. Lavors manà Cassan a tota sa gent que donassen repòs a totes lurs bísties, qui

eren trebellades del lonch camí que havien fet cuytadament. En la conpanya de Cassan havia un sarray qui havia nom Capcap, qui era stat batle de Domàs e se·n era fugit a Cassan per por del soldà. Cassan havia fetes al dit Capcap moltres gràcies e honors, e·s fiava en ell. E sdevench-se que aquest Capcap tramès a dir al soldà de Egipte per ses letres tot l'esser e lo consell dells tartres, e axí matex li tramès a dir, consellant-li, que degués vanir cuytadament a la batalla contra Cassan, mentre que ses gents e sos cavalls eren lassos e treballats. Lavors s'esdevench que lo soldà de Egipte, qui havia en propòsit de sperar Cassan en les encontrades de Domàs, per consell de Capcap, lo traydor, vench cuytadament ab tot son poder per svahir Cassan inprovissament. Les guardes de la host feren saber a Cassan la venguda del soldà. Lavors Cassan manà a sos barrons que tots cavalcassen ordonadament per lurs batalles contra lo soldà, qui vania cuytadament ab gran quantitat dels millors de sa host. Quant Cassan víu que no podia scapar ne squivar la batalla, e que ses gents, qui eren scanpades per lo camp, no porien axí tost vanir a ell, ell sa aturà, e manà a tots aquells qui eren ab ell que davallassen a peu e que matessen lurs cavalls entre ells, e que [ab] lurs archs e ab lurs sagetes enderrocassen lurs enamichs, qui vanien corrent tant com los cavalls los podien portar. Lavors avallaren los tartres, e materen lurs cavalls entre ells, e tenent los archs e les sagetes speraren antró tant que los enamichs foren prop aprés d'ells. Lavors lexaren los tartres tots ensemps anar les sagetes,

e farriren aquells qui vanien denant corrent, per què los primers caygueren, e los altres qui vanien aprés caygueren sobre ells, e axí los uns caygueren sobre los altres, e los tartres tiraven sovent e manut, qui molt bé sabien de tirar d'arch e de sageta, per la qual rahó scaparen pochs d'aquells sarrayns que no fossen morts o nafrats. E com lo soldà víu assò, ell sa tirà atràs, e Cassan manà tantost a sa gent que daguessen muntar a cavall e svahir vigorosament los enamichs. E Cassan fo lo primer qui se anà conbatre ab lo soldà; e tench tant la mescla, ab aquella poqua gent que havia entorn sí, que tots sos barons vengueren ordonadament a la batalla. Lavors comensà la batalla e mescle de totes parts, e durà del soll exit entró hora nona. A la ffi lo soldà no póch durar davant Cassan, qui de sa mà fahia mervelles, e mès-sa en fuyta ab ses gents. De què Cassan e ses gents encalsaren los enamichs entró a la nit scura, matant tots quants na aconseguian. Lavors foren abatuts e morts tants de sarrayns que tota la terra na ffo cuberta. Aquella nit aturà Cassan en un loch qui ha nom Canech, alegra e joyós de la victòria que Déus li ach donada. E açò s'esdevench en l'an[y] ·MCCCL·, lo dimecres abans de Nadall. XL. Com el rei d'Armènia i Molax perseguiren el soldà Aprés, Cassan manà al rey d'Armínia e a un seu baró, qui havia nom Molax, que ab ·XXXXM· tartres deguessen seguir lo soldà entró al desert de

Egipte, qui era luny, del camp on la batalla fou, bé ·XII· jornades; e manà que deguessen sperar son manament en les encontrades de Casere. E lo rey d'Armínia e Molaix ab los ·XLM· tartres se·n partiren abans del jorn, e anaren aprés del soldà, e mataren tots quants sarrayns pogueren aconsaguir. Aprés del terçs jorn, Cassan envià a manar al rey d'Armínia que se·n degués tornar, car ell volia asatjar la ciutat de Emes. E manà que Molax anàs aprés lo soldà; mas lo soldà fugí de nit e de dia, cavalcant camells corradors, en conpanya de baduys qui·l guiaven, e axí entrà lo soldà mesquinament en Babilònia, sens conpanya. E los sarrayns fugiren sà e llà, per diversos camins, axí com cuydaven mills scapar; e una partida de aquells sarrayns tengueren lo camí devers Trípoll, los quals foren tots morts e pressos per los christians qui habitaven en lo munt de Líban. E lo rey d'Armínia se·n tornà a Cassan e trobà que la ciutat de Emes s'era retuda a ell, e totes quantes riquesses e tresor lo soldà e sa gent havien apportades a Emes foren apportades danant Cassan, e mervellaren-se·n molt tots com lo soldà e sa gent havien apportades ab ells tant grans riqueses llà hon s'entanien a combatre. Quant Cassan hac fet aplegar lo mervellós tressor e riquesses que eren stades guoyades, totes les departia a ses gents. E jo, frare Ayton, son stat present a tots los grans affers que los tartres han haüts a fer ab los sarrayns, del temps de Alehon ensà, mas jamés víu ni hoy parlar de nagun senyor tartra que pus grans fets fes en dos jorns que aquells que Cassan féu. Car lo primer dia de la batalla, Cassan,

ab pocha conpanya, contra lo soldà e gran quantitat dels seus, se provà de sa persona axí bé, que ell agué anomanada sobre tots los altres combatadors; de sa prohessa serà parlat entre los tartres tostemps. Lo segon jorn, tan gran fou la franquesa del cor de Cassan, que les grans riqueses que ell havia guonyades, les qualls eren sens nombre, totes les departí a ses gents, en tal manera que ell no se·n retench sinó una spassa e una bossa de cuyro plena de scriptures del fet de la terra de Egipte; tot lo romanent donà franchament. E mervella era con axí poch cos podia haver tan gran còpia de virtuts; car entre ·XXXM· cavellers no·n poguera hom trobar un qui agués pus petita persona, ni pus lega faysó, e tots los altres sobramuntava de prohesa e de virtut. E per ço [con] aquest Cassan ffo en nostre temps, nos cové parlar d'ell pus longuament que dels altres, car aquell soldà qui fon desbarratat per Cassan és encara viu, e d'altra part aquells qui entendran en lo passatge de la Terra Santa poran legir de bons eximplis. XLI. Com els de Damasc enviaren missatgers a Cassan, i trameteren-li grans dons Aprés que Cassan agué reposat alguns jorns e hac ordonats sos fets, ell cavalcà detrament vers la ciutat de Domàs. E quant aquells de Domàs enteseren la venguda de Cassan, ells agueren gran por que, si Cassan los p[r]enia per força, que ell los destroyria tots sens misericòrdia. Lavors tramateren

misatges a Cassan, e tramateren-li grans dons e enviaren-li les claus de Domàs. Lavòs Cassan rebé los presents e manà als missatgés que se·n tornassen a Domàs e que fessen apparalar vituales a sa host, e que no aguessen dupte, car ell volia gordar Domàs per sa cambra. Los misatgers partiren alegres de la bona resposta que Cassan los féu, e Cassan cavalcà aprés d'ells e attendà·s en la ribera del flum de Domàs, e ells li tramateren grans dons e gran abundància de vituales per sa host. E sajornà Cassan ab sa host en Domàs ·XV· jorns, sens [a]quells ·XLM· tartres qui eren ab Molax, qui era a Casera sperant lo manament de Cassan. Mentre Cassan stave en gran repòs ab sa gent, un misatge li vench qui li apportà noves que Baydo era entrat en lo regna de Pèrsia e que havia fet dampnatge en la terra, e que duptaven que no fahés pijor que fet havia. Lavors manà Cassan a Catalosa que romangués per guardar lo regne de Suria, e manà a Molax e als altres tartres qui eren amb ell a Casera, que deguessen obeir Catalosa , lo qual Cassan havia lexat en son loch. Aprés ordonà Cassan vaguers e baties e governadors sobra cascuna ciutat, e féu regidor de Domàs Capcap, qui fou traydor. Aprés de tot açò, Cassan dix que se·n volia tornar en Pèrsia, e dix Cassan: "Nós auríem volentés liurades les terres de Suria, per gordar, als christians, si y fossen venguts; e si y vénen, nós lexarem manat a Catalossa que ell reta la Terra Santa als christians, e que los dón consell e ajuda a reparar les terres guastades." Quant Cassan hac fet açò, ell se·n anà devers

Masopotània. E com fo vengut al flum de Èufratres, ell tramès a manar a Catalosa que lexàs Molax ab ·XXM· hòmens per guardar la terra, e que ell se·n vengués cuytadament a ell, al regna de Masopotània, ab tot lo romanent de la host. Catalosa se·n partí, e féu ço que Cassan li havia tramès a manar, e Molax romàs per guordar la terra de Suria. E per consell del traydor Capcap, Molax se·n anà vers les partides de Jherusalem, en un loch qui havia nom Guaur, hon havia bona pastura per los cavals. Com l'estiu fou vengut, Capcap tramès sos misatges al soldà e promès-li de retra Domàs e totes les altres terres que los tartres tenien en Suria. E lo soldà promès a Capcap que ell li donaria la senyoria de Domàs, e de son tresor una gran partida, e sa filla Delseror per muller. Lavors Capcap sa rebel·là, e féu rebel·lar les terres e les encontrades, car bé sabien que no podien venir los tartres sobre ells, per la gran calor dell estiu. Quant Molax víu que Domàs e les altres terres sa eren rebel·lades, no guossà aturar en lo regna de Suria ab tan poqua gent, ans se·n anà devers Masopotània; e trobà Cassan e comptà-li ço que Capcap lo traydor havia fet. Cassan, entenent aquestes cosses, fo molt torbat, mas no y podia fer altre cossa, per la gran calor que feya. Quant l'estiu fou passat e l'ivern comensà a venir, Cassan apleguà sa gran host en la ribera del flum de Èufratres, e tramès davant Catalosa, ab ·XXXM· tartres, e manà·ls que anassen vers la ciutat d'Antiotxa, e tramès per lo rey d'Armínia e per los christians qui eren en Xipre, e près-los en sa companys. Catalossa cavalcà devers Antiotxa ab ·XXXM· tartres, e lo rey d'Armínia vench ab tot son poder, sens gran trigua, e féu a sseber als christians qui eren en Xipre que venguessen per recobrar la Terra Santa. Sobre assò, los christians qui lavors eren en lo regna e Xipre vengueren per mar entró a la illa de Tortosa; e fo ab ells lo senyor de Sur, frare del rey de Xipre, qui guiava la cavallaria, e axí mateix hi foren los mestres del Temple, del Spital, e llur covent. E axí com ells staven apparalats e desijossos de fer lo servey de nostro Senyor, veus noves los vengueren que una greu malaltia havia sob[rep]rès a Cassan, per la qual rahó covench que Catalosa se·n tornàs a Cassan ab tota sa gent. E lo rey d'Armínia se·n tornà en sa terra, e los christians qui eren venguts a la illa de Tortosa se·n tornaren en Xipre. E per aquesta occasió lo fet de la Terra Santa fon destorbat. E açò fo en l'any de nostre Senyor ·MCCCI·. XLII. Com Cassan aplegà novament la seva host i entrà en el regne de Síria En l'any de nostre Senyor ·MCCCIIL·, Cassan aplegà altra vagada sa host prop lo flum de Èufratres, entanent entrar en lo regna de Suria e destruhir lo soldà de Egipte e recobrar la Terra Santa, e retra-la als christians. E quant los sarrayns enteneren la venguda de Cassan, vahent que no·s podien conbatre ab son poder, guastaren e cremaren tota la terra per llà hon Cassan devia passar; e materen los blats e lo bestiar, tant com pogueren, en les forces,

e cremaren tot lo romanent per ço que los cavals no poguessen trobar res de què visquessen. Quant Cassan entès açò que los sarrayns havien fet, sgordant que los cavals no porien trobar res de què poguessen viure, près consell de aturar aquell yvern prop lo flum de Èufratres, e quant vendria al Pascor, que los blats comensarien a créxer, lavors comensarien son camí. Major cura havien los tartres dels lurs cavals que de ells mateys, com aquells qui saben viure ab pocha viande. Cassan sa mès prop la riba del flum de Èufratres ab tota sa host e gent, e tramès per lo rey d'Armínia. E fon tan gran la host de Cassan, que ell tenia de lonch ·III· jornades, d'un castell qui ha nom Rechabe entró en un altre castell qui ha nom la Bire, e aquells castells eren de sarrayns, mas ells sa reteren a Cassan. E mentre que Cassan stava sperant temps covinent per anar a desliurar la Terra Santa del poder dels sarrayins, veus Baydo, aquell que dessús avem nomenat, entrà altra vagada en la terra de Cassan; e [fou-li comptat] que y havia fet gran dampnatge, e que anava perseguint la gent que ell havia lexada en guarda de sa terra. Sobre açò, fou concellat a Cassan que se·n tornàs en sa encontrada, e que ell, altre any vinent, poria entrar en lo regna de Suria; de què Cassan fo molt despagat per ço com lo fet de la Terra Santa sa alonga[va] tant. Lavors manà a Catalosa que entràs en lo regna de Suria ab ·XLM· tartres, e que anàs pendra la ciutat de Domàs, e que messés a spasa tots quants hòmens he fembres hi pendria; e manà al rey d'Armínia que anàs ab sa gent en conpaya de Catalossa. Aprés de assò, Cassan

se·n tornà en sa terra, e lo rey d'Armínia, ab sa gent, e Catalosa ab ·XLM· tartres de caval, entraren en lo regna de Suria, e anaren gostant tota la terra entró a la ciutat de Emes. E en aquella encontrada cuydaven trobar lo soldà e sa host, axí com lo y havien trobat altre vagada, mas no lo y trobaren, ans hoyren dir que lo soldà era a Guasare e que no·s volia partir de aquella encontrada. Lavors Catalosa e lo rey d'Armínia feren combatre la ciutat de Emes, e en poch de temps ells la prengueren per força; e mataren tots quants hòmens e fembres hi trobaren, sens tota merça. E trobaren-hi grans riquesses, e gran abundància de viandes e de bestiar. Aprés ells se·n vengueren denant la ciutat de Domàs e lla volien conbatre, mas los ciutadans de Domàs los enviaren a pregar que los fos donat temps de ·III· jorns, e que aprés ells sa retrien a merça; e los ffo atorguat. E los corradors de la host dels tartres, qui havien corragut dellà Domàs prop de una jornada, prengueren alcuns sarrayns e enviaren-los a Catalosa lur capità. Per aquells sarranys sabé Catalosa noves certes que pres de Domàs dues jornades staven ·XIIM· hòmens sarrahins de cavall qui speraven la venguda del soldà. Catalosa, entenent aquestes noves, cavalcà tantost, e féu tant que hora de vespres ell fou llà hon los ·XIIM· serrahins staven, cuydant-los sobrependre abans que lo soldà vingués; mas d'un patit abans era vengut lo soldà ab tot son poder. Quant Catalosa e lo rey d'Armínia saberen que lo soldà era vengut, ells tengueren conseyll sobre açò que y devien fer. E per ço com ja era vespre, fo

consellat que deguessen repossar aquella nit e l'andemà que se conbatessen ab lo soldà e sa gent. Mas Catalosa, qui meyspreava lo soldà, no volch tant sperar, ans manà que ses gents, en cuns, que vigorosament svahisen lurs enamichs. Los serrayins, qui staven attendats en un loch molt fort, no se·n partiren per vanir-se conbatre, e ells staven environats, de dues parts, d'un stany e d'una muntanya, e sabien bé que los tartres no porien vanir a ells sens lur gran dapnatge, e per ço los sarrayns no·s volien partir de aquella plasa. E la host dels tartres cavalcà fort cuytadament per svahir los enamichs, mas ells trobaren un riu d'aygua hon hom no podia passar sinó en alcuns lochs certs, lo qual los destorbà molt abans que poguessen passar. Quant Catalosa e lo rey d'Armínia e la major partida de llur gent foren passats, ells svahiren vigorosament llurs enamichs; e desbarrataren tots aquells qui vengueren contra ells, e cavalcaren entró que fo la nit. E lo soldà romàs, sens que no partí de la plassa on era ni volch exir a la batalla. Aquella nit albergà Catalossa prop d'una munta[n]ya ab tota sa gent, sinó entorn ·XM· tartres als quals no havia bastat lo dia a passar lo riu. Quant vench l'endamà, Catalosa ordonà sa gent e vench al camp per combatre·s, e lo soldà no volch exir a la batalla, ans sa stigué en aquell loch fort. Molt trebellaren los tartres en gitar los sarrayins de aquella plassa, mas no pogueren en naguna manera, e durà lo combatiment entró a nona. E per fretura d'aygua los tartres foren enviats atràs, per trobar aygua, e anaren-se·n ordona[da]ment, los uns aprés

los altres, tant que ells vingueren al pla de Domàs, e aquí ells trobaren aygua e pastura. E ordonà Catalosa que repossasen alcuns dies en aquell pla, per la gent e los cavals, per ço que mils poguessen tornar conbatre ab lo soldà. Quant la host dels tartres fou attendada en aquell pla e cuydaven haver repòs, los habitadors de Domàs lexaren córrer l'aygua del flum per les síquies e per los reguarons, e abans que pasassen ·VIII· hores de la nit lo pla fo tot cubert d'aygua. Lavors covench que la host dels tartres sa lavàs cuytadament; e la nit fo fort scura, e los valls e los camins foren tots cuberts d'aygües, per la qual rahó la host fou en gran confusió, e s'í perderen cavalls e altres bísties, e arnesos assats, e dels hòmens hi negaren molts, e lo rey d'Armínia hi rabé gran dampnatge. Lo jorn vinch, e foren dasliurats de aquell perill per la voluntat de Déu. Vertaderament los archs e les sagetes, da què los tartres sa ajuden més en batalla, e lurs altres armadures foren totes axí banyades que no se·n pogren esser ajudats en aquell cas. De què la host dels tartres fo tant fortment spavantada, que si los sarrayns aguessen scomesos, laugerament los agueren tots desbaratats. Los tartres sa materen en camí per tornar-se·n a spau, per aquells qui havien perduts lurs cavals, e vengueren en ·VIII· dies al flum de Èufratres; e covench-los de passar de la altra part sobre lurs cavals e axí com mils podien, e lo flum era lavors gran e pregon, e perdé-s'í molta gent, erminis, tartres e jorgians. Per la qual rahó s'esdevench que los tartres se·n tornaren tots desbarratats, no pas per lo

poder dels enamichs, mas per desaventura e per mal consell, car Catalosa podia squivar tots aquests perills si agués vulgut creure bon consell. Jo, frare Ayton, qui fas mensió de aquesta ystòria, ffuy llà present e us prech que·m sia perdonat si jo parla d'aquesta matèria molt longuament, car jo ho hé fet per ço que los perills poguessen ésser squivats en semblant cas, car los fets qui són manats per bon consell, per dret deuen haver bona ffi, e les obres que hom fa sens consell contínuament fallen de vanir a lur propòsit. XLIII. Com Cassan rebé el rei d'Armènia Aprés que lo rey d'Armínia ach passat lo flum de Èufatres, no pas sens gran treball e pèrdua de sa gent, ell hac de consell que anàs veure Cassan abans que se·n anàs en Armínia. Lavors lo rey près son camí e anà-sse·n dretament a la ciutat de Nínive, hon Cassan stava. Lavòs Cassan rabé benignament lo rey d'Armínia, e ach gran conpasió del dampnatge que ell e sa gent havien pres; e per ço com lo rey e sa gent s'eren manats leyalment e bé en tots los fets, Cassan féu gràcia special al rey, car ell li donà ·M· tartres de caval, e manà·ls que continuadament stiguessen en guarda de la terra d'Armínia, a mesió del regna de Turquia; e féu donar al rey tanta moneda del dit regna de Turquia que ell pogués soldajar a sa voluntat altres ·M· cavellers. Aprés de açò, lo rey d'Armínia près comiat de Cassan e vench-se·n en sa terra, e Cassan li dix que pensàs bé de guardar sa terra entró tant que ell per sonalment pogués anar e recobrar la Terra Santa.

XLIV. Com el rei d'Armènia desbaratà set mil sarraïns, i de l'autor d'aquest llibre Lo rey d'Armínia tornà en sa terra, mas despuys que ell hi fo tornat ell hach poch repòs, car lo soldà tramès en aquell any, quaix cascun mes, gran quantitat de gent d'armes, e feya córrer e gastar la terra d'Armíni[a], assenyaladament lo pla; per la qual cossa lo regna d'Armínia fou lavors en pijor stament que jamés no era stat. Mas Déu totpoderós, qui no desempara aquells qui en Ell han sperana, ach misericòrdia del poble dels christians de la terra d'Armínia. Per què s'esdevench que en lo mes de julioll, ·VIIM· sarrayns dels millors de la cassa del soldà de Egipte entraren en lo regna d'Armínia e corregueren tot lo pla, gostant e robant, entró a la ciutat de Crasot, en la qual nasqué lo apòstoll sent Pau. Gran dampnatge feren los enamichs, e axí con se·n tornaven, lo rey d'Armínia aplegà sa host e vench-los al encontra. E fou comensada la batalla prop de la ciutat de Liyans; e per la voluntat de Déu los enamichs foren desbarratats en tal manera que de ·VIIM· sarrayns no·n scaparen ·CCC· que no fossen tots morts o pressos. E açò fo un diumenga, a ·XVIII· jorns del mes de julioll. E aprés de aquella desconfita los sarrayns no gossaren entrar en la terra de Armínia, ans hi tramès lo soldà e fermà treves ab lo rey de Ermínia. E jo, frare Ayton, conpilador de aquesta obra, fuy present a les dites cosses. E lonch de temps d'abans havia votat e havia en propòsit de pendre

hàbit de religió, mas per los grans affers que·l regna d'Armínia havia continuadament, no podia, a ma honor, dessemparar mos senyors, e mos parents e mos amichs, en tantes necessitats. Mas pus que Déu, per sa pietat, nos hac dade victòria contra los enamichs e nos donà gràcia de lexar lo regna d'Armínia en assats bon stament, tantost pensí de conplir mon vot. Lavors jo prenguí comiat de mon senyor lo rey e dels altres mos parents e amichs, en aquell temps matex que Déus nos havia donada victòria contra los meyscrehents. Prenguí mon camí, e venguí-me·n en Xipre, e en lo monastir de nostra Dona de la Episcòpia, de la orda de Prenmostra, rabí hàbit de religió, per ço que jo, qui era stat caveller lonch de temps en lo món, refusant les pompes de aquest segle, posqués servir en humilitat lo romanent de ma vida a nostre senyor Jhesuchrist. E açò fo en l'any ·MCCCV·. Gràcies e mercès faç a Déu, car lo regna d'Armínia és reformat en millor stament, e majorment com lo rey jove, mon senyor Livon, fill qui fo del baró Teros, és ornat de gràcies e de virtuts; e havem sperança que, en lo temp[s] de aquest rey jove, lo regna d'Armínia tornarà en lo bon stament que era da primer, ab la ajuda de nostre senyor Déu Jhesuchrist. E jo, qui hé conpilat aquest libre, dic que açò que·s compte dels tartres del comensament del Canguis, qui fou lo primer emperador dels tartres, jo ho compte tot axí com les Ystòries dels tartres ho diuhen; e de Mangiraton entró a la mort de Alehon, jo parle segons que hé hoyt dir e après de

mon senyor e mon oncle, lo rey Ayton d'Armínia, de bona memòria, lo qual hi era stat present, e ab gran diligència ho recomptava a sos fills e a sos nabots, e feyen-s'ó metre en scrits e en remenbrança; e en lo comansament de Abaguatan, fill de Alehon, entró a la fi de aquest libre, hon finen les Ystòries dels tartres, jo parle axí com aquell qui y fuy present en persona, e de açò que jo víu puch donar testimoni de veritat.