Text view
Cròniques d'Espanya
| Títol | Cròniques d'Espanya |
|---|---|
| Author | Carbonell, Pere Miquel |
| Publisher | GLD-UAB |
| msName | B-10-Croniques d'Espanya.txt |
| Date | Segle XVIa |
| Typology | B-Cròniques i obres historiogràfiques |
| Dialect | Or:C - Central |
| Translation | No |
[PORTADA]
Chròniques de Espanya fins ací no divulgades. Que tracta dels nobles e invictíssims
reys dels gots ý gestes de aquells ý dels comtes de Barcelona e reys de Aragó. Ab
moltes coses dignes de perpètua memòria. Compilada per lo honorable ý discret
mossèn Pere Miquel Carbonell, escrivà ý archiver del rey nostre senyor e notari
públich de Barcelona. Novament imprimida en l'any ·MDXLVII·.
Chrònica o hystòria de Espanya composta e hordenada per Pere Miquel
Carbonell, archiver del rey nostre senyor e nothari públich de Barcelona.
La prefació o pròlech de la present chrònica; e la epístola del senyor rey dirigida
a l'auctor de la present obra
Són estats molts hòmens, e són encara en lo temps present, desijants legir,
ab auctors aprovats, no solament dels reys de Aragó e comtes de Barçelona,
mas encara dels gotths les gestes qui són dignes de memòria.
E com en diversos libres de chròniques o hystòries moltes errors, rondalles
e coses increhibles sien continuables per defectes de no haver hagut o fundament
dels predits auctors approvats de les gestes dels quals han scrit, o per
culpa dels transcriptors; e desijant yo, Pere Miquel Carbonell, natural de la
present ciutat de Barcelona e archiver de la majestat del sereníssimo rey nostre
senyor, per clarificar lo meu flach enteniment qui vacil·lava legint tals errors
e inèpcies, majorment sobre lo fet del primer publador de aquesta Hespanya,
e de Celtibèria, e de Hèrcules, e de les coses aprés supseguides ans del temps
dels comtes de Barçelona; e hage yo molt investigat e treballat de trobar-ne
la veritat; e no podent aquella trobar axí promptament com volguera,
recorreguí al que il·luminar a mi podia, home letrat ý acutíssim, cosí meu, lo
qual és lo magnífich misser Hierònym Pau, doctor en cascun dret, canonge
ý natural de la insigne ciutat de Barcelona, cubiculari del pare sanct papa Alexandre
aprovats, é trobat de tota aquesta gesta la clarícia e medul·la.
E finalment, sia vengut a notícia de la predita magestat yo ésser-me posat
en tal treball e haver començat de escriure ab veritat e auctors aprovats aquesta
chrònica hó història de Espanya a denou del mes de maig de l'any de la
nativitat del nostre senyor Déu mil quatre_cents noranta_cinch. Haja manat
la sua altesa a mi, dit archiver, prosseguir e a final conclusió portar la present
història, segons de aquest manament apar en la sua patent letra, signada de
la sua pròpria mà ý en lo dors sagellada de son sagell secret ý expedit per
lo magnífich mossèn Miquel Pérez de Almaçan, secretari de la predita magestat,
la qual letra real és del tenor següent:
Don Ferrando, per la gràcia de Déu rey de Castella ý de Aragó ý de Leó ý
de Sicília ý de Granada ý de Toledo ý de València ý de Galícia ý de Mallorques
ý de Sivilla ý de Serdenya ý de Còrdova ý de Còrcega ý de Múrcia ý de Jahén
ý de Algarbe ý de Algezira ý de Gibraltar ý de les illes de Canària, comte de
Barcelona, senyor de Vizcaya e de Molina, duch de Athenes e de Neopàtria, comte
de Rosselló ý Cerdanya, marquès de Oristany ý de Gociano.
A l'amat ý fel escrivà nostre, tenint les claus del nostre Real Archiu de Barcelona,
Pere Miquel Carbonell, salut e dilecció.
Per quant a nós és feta relació que vós, per servici nostre ý per més reduhir
a memòria les gestes dels reys de Aragó, nostres predecessors, de la gloriosa recordació,
investigau ý cercau sempre les gestes antigues ý encara modernes dels dits
reys, nostres predecessors, e dels comtes de Barcelona, e aquelles haveu principiat
continuar en vostre libre ý les posau ý voleu posar ab auctors aprobats, axí com
se pertany a perpètua memòria.
Per ço, si axí és, ab tenor de les presents, vos pregam, encarregam ý manam
que pus ho haveu començat acabeu aquell e poseu en aqueix nostre Real Archiu
de Barcelona per tal que pus promptament se
que menester seran.
Dat en Barcelona, a set dies de agost de l'any de la nativitat de nostre senyor
Yo el rey.
Per ço yo, confiant dels dons de l'Esperit sanct e comanant-me a nostre
senyor Déu e a la sua sacratíssima mare, per fer servey a la immensa Trinitat
ý al predit rey nostre senyor, ab suma diligència hé entès e treballat, per molt
discurs de temps, fer la present història ab auctors aprovats e ab aquell compliment
millor a mi possible.
Dels pobladors de Europa, la nostra Espanya ab brevitat; e ab lo epigramma
de misser Hierònym Pau, canonge de Barcelona
E jatsia en diverses chròniques e històries sia feta extensiva menció de
la creació e partició del món encara en quantes parts, regions e províncies
los primers pobladors se poblaren, emperò, per no repetir una mateixa
cosa escrita per los chronistes, e moltes sens auctors approvats, yo hé desliberat
no recitar descripció alguna de Àsia ni de Àphrica, sinó solament de la
Europa, la nostra Hespanya com s'és poblada, hans de exprimir les coses erròneament
scrites per alguns dels dits chronistes.
E axí, yo sumàriament dich que los primers pobladors de Hespanya foren
aquells qui hi vengueren aprés del Diluvi. Los segons pobladors foren los grechs,
que ab Hèrcules navegants hi vengueren e feren aquí lur habitació ab los hespanyols.
Aprés la poblaren altres gents apellades celte[s] en aquella part qui
s'appellava Carpentània, vulgarment dita Castella e tot Aragó, e apellaren-la
Cèltica o Celtibèria per les rahons contengudes en lo tercer capítol. Aprés dels
celtes, aquesta Hespanya poblaren altres gents qui foren apellats phocenses
e emporienses e rhodenses. Aprés la poblaren aquelles gents de Àphrica qui
en la dita Hespanya edificaren ciutats, castells, forçes, viles e lochs. De les
quals gents de Àphrica, venints en aquesta Hespanya, fonch capità hun noble
e animós baró apellat Barca, lo qual edificà la ciutat nostra de Barcelona, e
no pas Hèrcules, com erròneament han scrit alguns històrichs. E per major
corroboració del nom de l'edificador de Barcelona, hé desliberat posar así aquell
epigrama compost per lo predit doctíssim misser Hierònim Pau, lo qual és del
tenor següent:
habes.
Aprés de totes les dites gents, hi vengueren romans e prengueren tota la
dita Hespanya e la poblaren, expel·lint-ne tots los dits aphricans. E lavors los
dits romans hi edificaren passades cent colònies, del nombre de les quals recordem
haver legit són aquestes: Sevilla, Còrdova (cognomenada Patrícia), Numància,
Emèrita Augusta, ítem Cesaraugusta, Scal·labis (en la Lusitània), Itàlica,
Tucci, Màlaca, Gades, Ilecén, València, Tortosa (en altra manera, apellada
antigament Tulas), Tarragona (edificada per los Scipions); Barcelona, ja edificada
per lo dit baró apellat Barca, no la edificaren, mas edi[fi]caren Empòries
en Catalunya, Palma e Polença en la illa de Mallorques, e Càstulo.
Per ço, a la universal Hespanya, lavors circuÿda de tanta tempeste de enemichs,
Vespesià emperador donà lo Dret de la cosa pública de Itàlia, referint-ho
Plini De natural història en lo terçer libre.
Aprés dels romans la poblaren los vàndolos; e aprés los vàndalos, los goths,
qui antigament foren apellats gete, qui no solament occuparen tota la Citerior
Hespanya mas encara tota Itàlia e tota la França, les quals senyories e terres
tengueren en lur domini per
Aprés hi tornaren los aphricans (Mahomet e los mauros o moros) e recobraren
totes les Hespanyes expel·lint-ne los dits goths, procurant-ho açò aquell
malvat comte Julià, segons dejús en les gestes dels goths largament és expressat.
De la sepultura de les erres ý fàbules que·s troben escrites en chròniques
Donchs, pus havem sumàriament descrit la població de Hespanya, repel·lirem
les erres e fàbules qui
majorment en les coses gestes en Hespanya hans del primer comte de Barcelona.
E aquesta repulsa serà ab auctors approvats per la forma següent: començant
specificadament a corregir lo que
poblador de Hespanya.
Emperò si aquesta història o chrònica no semblara als legidors ésser ab
tal forma ý elegància scritas com volria, plàcia a tal legidor prestar-hi pasciència,
car tot lo meu studi és esta[t] e és en posar tan solament la veritat de
aquestes gestes ab styl infrinós e no intricat, per quant lo temps no ho comporta,
ne encara la matèria, la qual ha ésser entesa per doctes e indoctes. Ý axí
ho han usat los històrichs o chronistes en nostre vulgar català.
E venint a las correccions:
Capítol primer. Del primer poblador de Hespanya.
Primerament, que hé trobat scrit en chròniques o històries de Hespanya
(e, entre les altres, de mossèn Thomich) que lo primer poblador de la Hespanya
fonch Túbal, fill de Japhet, nét de Noè. Açò sembla al dit misser Hierònym
Pau e a mi, per la descripció desús e dejusscrita de H[e]spanya, no
contenir veritat, com nunca ajam legit ne podem creure se puga trobar en algun
approvat auctor que home de tal nom poblàs Hespanya.
Encara que en lo Gènesi se liga Túbal ésser fill de Japhet, no
que en lo dit Gènesi de dit Túbal prengués nom Ibèrie, ne és versemblant,
car Túbal s'escriu ab "t" e Ibèria ab "i" latina, e no
Jusephus, notable històrich, la terra apellada Ibèria per los grechs fou poblada
[per] successors de dit Japhet, lo cap dels quals fonch Júbal e no Túbal
ab "t", jatsia en alguns libres de Isidore, lo qual segueix dit Josephus, se tròpia
scrit, segons se estima corruptament, Túbal ab "t". (Ab tot que, entre persones
doctes, dit Isidoro ne porta major nom per la sanctedat sua que no pas
per haver haguda la doctrina lesta e clara.)
De la qual Júbal los grechs, per embellir lo nom, la terra per ells poblada
nomenaren Ibèria, no Tubàlia. Aquesta terra, emperò, de Ibèria no s'entén
de la nostra Hespanya, mas de una província de Àsia la qual ha nom Ibèria.
Los quals iberos vengueren de la sobredita Ibèria en la nostra Hespanya e
donaren nom al riu de Ibero, lo qual vulgarment és apellat Ebro; e de aquest
riu près nom tota la Hespanya, qui
escriuen Marco Agripa, Plínio, Justínio, Solínio. Altres auctors de noms
approvats, jatsia Dionísio Aleixandrino, poeta grech, e Josepho signifiquen
lo contrari, specialment dit poeta qui escriu los ibero[s] de Hespanya haver
dat nom e població als de Àsia; lo que no par versemblant per quant legim
en les sagrades letres e altres històries les poblacions del món haver començat
en la Àsia aprés lo general Diluvi, e successivament ésser-se exteses les
gents en les parts de ponent, migjorn e tremontana.
Axí, parria millor opinió lo de Marco Agrippa, leixades les fabuloses opinions
cerca la creació dels hòmens recitada per Diodoro Sículo e altres històrichs
antichs e philòsophs.
Capítol segon: De la generació de Túbal e de Emposta.
E no és poch aquell altre error pres per lo dit mossèn Thomich e altres
chrònichs. En effecte, de la generació de Túbal fonch feta població aprés lo
riu de Ebro, e aquesta població, segons han scrit, és apellada Emposta. Açò
no
Pau (corrector de les coses de les quals yo fas menció en
en la present història scrits), tal mot de Amposta desijaria ell saber algun approvat
auctor, altre que lo reverent archabisbe de Toledo per chronistes al·legat,
qui de semblant cosa fes menció.
Lo qual reverent archabisbe, encara que
dignitat, devoció ý probitat, e no del tot inerudit, no_res_menys, per manament
de la edat en la qual scriví, no havent cognició de bons auctors e bones
letres, fàcilment podia errar e poch saber en les històries dels gentils e antichs
e elegants auctors, axí grechs com latins. E per semblant rahó, seguint lo reverent
mestre Francesch Eximenis dit archabisbe, jatsia aquest mestre Eximenis
fos home doctíssimo, en lo Dotzè del Christià, en lo capítol
la primera part del predit libre, parlant de Barcelona, Tarragona e H[e]spanya
caygué en semblants errors.
Capítol ters: De la Celtibèria.
Ineptament en la chrònica de mossèn Thomich e altres chròniques o històries
és scrit de la Celtibèria, hon mostren haver poch legit en auctors approvats,
axí lo dit mossèn Thomich com los altres qui axí ho han scrit, car los
celtiberos no vengueren en lo temps que ell diu en Hespanya, mas molt aprés
de més de mil anys; e no meteren nom a Celtibèria perquè habitassen prop
de Ebro, mas foren certs pobles de Gàl·lia, qui
los quals entraren en Hespanya e mesclaren-se ab los hespanyols, los quals
se deyen iberos. E axí se féu una terçera generació qui
lo nom de celte et iberi, id est celtiberi, hoc est
Ne encara alguna part de la que-s diu huy de Catalunya és en la província
antigament dita Celtibèria, ans tota dita regió de Celtibèria comprèn Aragó
e part de Castella, segons fàcilment se pot legir e veure en Tito Lívio, Lúcio
Floro, Paulo Oròsio, Strabó, Lucano, Solino e Ptholomeu, ab altres
històrichs de provada fama.
Capítol quart: De la Ibèrnia.
Capítol quart: De la Ibèrnia, de la qual lo dit mossèn Tomich e altres han
scrit alguns altres errors he rondalles dient que Ibèrnia és vuy dita Anglaterra.
No és ver, car Ibèrnia és illa separada de Anglaterra, e en llatí ha
nom Ibèrnia, e en vulgar català ha nom Irlanda.
Capítol quint: De la venguda de Hèrcules en Hespanya.
E altra major error dien lo dit mossèn Tomich e altres chronistes: que aprés
de aquests celtiberos vengué Hèrcules en Hespanya; e no és ver, ans és tot
lo contrari, car Hèrcules hi vengué circa mil anys abans, lo que clarament se
pot veure e en Strabó e en Eusebi e en altres approvats chronis[tes].
E més, altra error, car dien los dits mossèn Thomich e alguns altres chronistes
que Hèrcules, aprés que hagué mort a Gerion, edificà moltes insignes
ciutats e viles en Hespanya. No sé lo auctor de hon ho ha tret, car entre hòmens
doctes no
Sevilla, que fos edificada per ell, car totes aqueixes terres són edificis de romans.
Capítol sisè: De Caco gegant.
No és poca ignorància gosar affermar e scriure en chròniques o històries
lo dit mossèn Thomich e altres que Hèrcules matà Caco gegant en les parts
de Moncayo, en Hespanya. Açò és cosa de riure, car per Solino e tots los
antichs e poetas, specialment per Virgili, consta que
mont Aventino.
Capítol setè: De Montjuïc, ço és Monts Jovis.
Més avant, hon és feta menció del mont Jovis, lo qual antigament en vulgar
apel·laven axí: Mont Jovis; aprés, corruptament, han apellat Montjuïch,
ý los idiotes, vuy en die, nomenen Mons Judaicus, ço és mont de juheus. No
près nom antigament per dits juheus mas per Júpiter, déu dels gentils, lo qual
se colia en aquesta muntanya, segons Pompònio Mela e altres auctors aprovats.
Per ço és més convenient sia apellat Monts Jovis que no Monts Judaicus.
E és cosa certa que, antigament, la dita montanya retia port a la ciutat
de Barcelona, ben cubert al levant e a l'axeloch, los quals són la treversia a
la plaja; e encara se monstren vestigis de dit port en lo castell, vuy quasi enderrocat,
que
Aviano en la sua geographia.
Capítol ·VIII·: De les edificacions de les ciutats de Cathalunya.
D'aquí avant, tot lo qu'és scrit per lo dit mossèn Thomich de les edificacions
de les ciutats de Cathalunya són somnis. Primerament, perquè no
en auctor algú approvat. Ítem, que consta del contrari en ço qu'és scrit de
Tarracona; que fonch poblada per hòmens de Ter e de Osona és cosa de riure,
car Ter, apud latinos,
aprés la venguda de Hèrcules; e Teraçona, apud antiquos,
no Teçaçona ab "e", mas ab "a", dient Tarraona. Ítem, Tarragona no fonch
edeficada per Hèrcules, com se diu per los idiotes, ans per Teucer, grech,
segons alguns, e segons altres per los Scipions, romans; no pas despoblada per
dits romans, com és impertinentment scrit, ans aprés fou destroÿda per los
vàndoles, segons en Eusebi e
Capítol ·VIIII·: De Balaguer e Seu de Urgell, per qui són edificades.
Altres molts grans errors se troben scrites per lo dit mossèn Thomich e
altres hòmens il·literats, car han volgut dir e scriure sens fundament algú ne
auctors aprovats, històrichs o chronistes. E entre les altres errors àn scrit aquesta:
que Hèrcules poblà Balaguer e la Seu de Urgell; són somnis manifests, car
Balaguer e aqueixes altres terres són moderns he edificis de chrestians.
C[a]pítol ·X·: Del nom de Vich e de Manresa.
Semblant error han scrit los dits mossèn Thomich e altres ignorants de
Vich, car han volgut escriure, sens fundament de auctors approats, que fonch
apellat Vich per Hèrcules en senyal de victòria; e no és ver, car Vich no
lix fos edificada en aquell temps, ne per Hèrcules li fóra estat imposat nom
latí, mas grech. E consta encara que Vich antigament havia nom Ausa, d'on
és dit Osona.
E més semblant error de Manresa, car en tal temps no era, ne li fóra estat
imposat per lo dit Hèrcules, qui era grech, nom latí.
E moltes altres errors se tròban scrites en la chrònica del dit mossèn Thomich,
que
Capítol ·XI·: Com Hèrcules estant en Hespanya fonch cridat per lo fet de Troya;
e de les ·VIIII· barques e del nom imposat Barcelona, e de l'edificador de Barcelona.
Més havant se troba scrit per lo dit mossèn Thomich una gran faula: ço
és, que Hèrcules, estant en Hespanya, fonch cridat per los grechs per anar
contra Troya per lo fet de Paris e de Helena; és gran error, car Hèrcules no
fonch en temps de la guerra de Troya contra lo rey Príamo, mas en la primera
conquista contra lo rey Lahomedonta.
E d'aquí havant, tot lo qu'és recitat de les nou barques tremeses de dits
grechs són somnis de quartanaris. És ver que ne la ciutat de Barcelona sia
stada apellada Barchanona, com han alguns somiat, mas fonch apellada Bàrcinon
e Bàrcine, prenent nom de l'edificador de aquella; lo qual se stima per
aprovats auctors fos Amílcar Barca, il·lustre e principal capità de aphricans,
los quals gran temps senyorejaran la Hespanya.
E és cert que de Barcelona no se
anys aprés de Hèrcules, quasi al temps de Sertòrio, per què par a molts sia
gran inavertència o vergonya als qui tenen lo govern de la dita ciutat de Barcelona
en lur moneda metre nom fabulós, ço és Barcanona.
E segons han volgut dir e scriure, aquesta ciutat de Barcelona fonch edificada
en bon signe, ço és de toro (en latí és apellat
Capítol ·XII·: De la sepultura de Hispan, rey de Hespanya, o de Hèrcules,
que·s diu ésser en lo carrer de Paradís, e de la descripció del verger aquí en
aquell temps construÿt.
Ajustant als dits errors ha scrit lo dit mossèn Thomich manifestíssim error
de la sepultura de Hispan, dient que Hispan, rey de Hespanya, morí en Barcelona
e fonch soterrat prop la seu.
No sé de quin loch han tret tal faula, com en aquell temps Barcelona no
fos edeficada, hans se creu dit sepulcre del carrer de Paradís ésser de Attaülpho,
rey dels goths, lo qual los dits goths mataren en Barcelona.
Altres creen que fos un bell hort o verger const[r]uït sobre columnes riques
en lo alt de la ciutat, e servís per als presidents e prínceps de aquella ciutat.
Ý per ço près lo nom de Paradís, per la amenitat e glòria del verger e gran
miranda; regant dit verger un gran conduyt de aygua, lo qual, sobrealçat de
terra ab archs e voltes, venia del riu de Bètulo —que
dit verger; les antigualles e fonament del qual se troben en molts lochs, specialment
entre lo camí que va a Horta e l'altre que va a Sanct Adrià, e en
ciutat, en lo carrer apellat la Volta de la Eura e en l'altre apellat lo Malcuynat,
e en les torres sobre lo portal de la plassa Nova, que són hui de l'ardiaconat.
E axí, que arribava dit conduyt sobre dit verger e a altres diversos lochs de
la dita ciutat, per lo qual conduyt la dita ciutat restava abundada de aygües,
ultra los bons e molts pous que naturalment tenia e té huy en dia.
Capítol ·XIII·: De aquell qui conquistà Hespanya, improvant lo qu'és scrit
en la chrònica de mossèn Thomich sobre lo baró Barà, e del rey de Castelldàsens
e de la gent d'Urgell e de la ciutat de Leyda.
Ítem, lo dit mossèn Thomich sens fundament algú ha volgut scriure en
la sua chrònica algunes gestes dels romans: ço és, que los romans com conquistaren
la Hespanya leixaren allí per capità
senyorejava hú de nació grega, lo qual se deya rey de Castelldàsens, e que
aquelles gents de Urgell se apellaven àsens de Urgell; e que la ciutat de Leyda
fonch poblada primerament per
capità dels romans.
Són tots oradures e somnis, car és cosa notíssima per Tito Lívio, Lúcio
Floro, Justino, Paulo Orosi e altres aprovats auctors que Hespanya fonch conquistada
no per rebel·lió de Bara, com han scrit alguns, mas per diverses e
fatigoses victòries en terme de
Capítol ·XIIII·: Del nom de la ciutat de Leyda.
Altres errors manifestíssimes ha escrites dit mossèn Tomich là hon se parla
de Leyda, dient que a dita ciutat li fonch imposat lo nom de Leyda, car tots los
approvats auctors scriuen dita ciutat ésser de les més antigas de tota Hespanya,
e haver nom Ilerda de un riu que per ella passa, lo qual vuy diem Noguera.
E no fou dita per donar Ley Leyda, com és scrit puerilment e grossera, mas
fonch dita Ilerda, e aprés corruptament per lo vulgar se diu Leyda o Lérida.
Capítol ·XV·: Del nom de la ciutat de Girona.
E més ha scrit dit mossèn Thomich que Július Cèsar mès camp a la ciutat
de Munda, la qual, diu, se anomena vuy Girona; són follies, car Munda és
en la província de Bèthica, en lo regne de Granada, e ha nom Munda, jatsia
vuy en dia sia poca cosa. E açò consta per tots los historials approvats.
Capítol ·XVI·: De les ciutats de Toledo, de Sogòvia, de Çeragoça e de Numància,
per qui foren poblades.
E més ineptament ha scrit que Július Cèsar poblà Toledo, e cert somni
que recita de la població de Sogòvia. Per semblants són errors manifestes, car
totes aquelles ciutats en tal loch nomenades éran ja poblades, segons se troba
en los antichs històrichs ans de Júlio Cèsar.
E Çaragoça, encara, la qual Augustus Cèsar apellà de som nom, e abans
era ja edificada e anomenada Sabuda per tenir molts pous de sal o les montanyes
de sal, qui són luny de Çaragoça cerca
com alguns no perits moderns històrichs han cregut, car Numància
era situada en lo pahís de Sòria, en Castella, en lo loch qui
Capítol ·XVII·: De les gestes scrites de Oger Cathaló.
Admiració molta dóna a misser Hierònim Pau e a mi, componedor de la
present història, lo que és recitat per lo dit mossèn Thomic [de] certes gestes
de Auger Cataló sens fundament algun. Per cert, fóra stat molt convenient
hagués nomenat lo auctor qui ho posa, car tals coses no
algú approvat. Axí, pot passar com a cosa apòchrifa e de poca fe, majorment
que fins al temps de Carolo Calvo emperador no legim aquests noms de catalans,
sinó que dita província se nomena, en temps de Carles Maynes e de Loýs
emperador, de Hespanya gòtthica.
Capítol ·XVIII·: De les gestes de Carles Maynes.
No poca licència ha hagut lo dit mossèn Thomich de recitar errors manifestes
en lo
Car de dit Carles Maynes no legim en històrichs aprovats, com són Alcuïno,
Anastàsio e altres, sinó que dit Carles entrà una vegada per la part
de Cantàbria en Hespanya e près Pampelona. E aprés, per la part de Lenguadoch
qui
de dit Lenguadoch fins a la vall de Corbera, en Rosselló. No passà
los monts Phireneus sinó que los moros, per la victòria havia agut d'ells en
dita vall e per tot Lenguadoch, foren contents tenir sots imperi e dició sua
la Hespanya gòttica e gran part de la citerior; lo que aprés no observàran,
sinó que Zato, lo qual tenia la ciutat de Barcelona per los moros, se alçà ab
dita ciutat e la mès en poder de Carles Maynes, lo qual se n'era ja tornat
en França.
E en dit temps, los chrestians mallorquins qui éran stats gitats per los moros
de les illes Balears, ço és Mallorques e Menorques, ab ajuda de dit Carles
Maynes les cobraren e les sotsmeteren al dit Car[l]es emperador; les quals illes
poch aprés prengueren al domini del nét de dit Carles, per nom Bernat, rey
de Itàlia. E aquell posà per governador en dites illes Balears lo comte Armangàrius
de Empòries, lo qual rompé la armada dels moros en les mars de Cerdenya
e Còrciga, de[s]lliurant lo dit comte de les mans dels moros
christians catius que se
Capítol ·XVIIII·: Del qu'és recitat del papa Adrià, que fo en la conquesta
de Lengadoch.
E més havant, lo que recita lo dit mossèn Thomich en lo dit meteix capítol
que
(sive Gallia gottica)
en Roma, ne historial algú de aquell temps fa menció que veng[u]és en dites
parts, maxime
e los fets de Carles Maynes; e lo auctor al·legat per nom Filomena, secretari
de dit Carles, no
a la veritat.
E axí, creen los hòmens de bon juý e ben letrats ésser tot badomies he
inèpcies de scriptors ignorants e presumptuosos qui s'alarguen en scriure coses
sens algun fundament. Ne algú dels sobredits aprovats auctors fa menció que
Carles Maynes trobàs barons christians en les parts de Roselló e Cerdanya,
ne del que, per maxime Paulo Diàcono qui de dits chronistes, és recitat de
les gestes de Rotlan, ne dels
de Vall Grassa, ne de la rondalla del Mont dels Bressats.
Capítol ·XX·: De la stada del papa ab Carles Maynes en Rocelló, e de la entrada
e gestes de Rothlan, e en quin temps començà lo nom de cathalans.
Ítem, tot lo que recita dit mossèn Thomich en la sua chrònica (ço és, en
lo
en Rocelló és manifestíssimo error, car lo papa stava en Roma, com desús és dit.
E axí matex, la entrada que recita de Rotlan e les gestes per ell e siti de
Empòries no
Thomich torna relatar en la sua chrònica (en lo capítol
com és de la mort de certs hermitants e presa de Narbona, e majorment
del vot de Carles Maynes de les novenes, són tot contemplacions folles, les
quals no
Ne lo nom de cathalans començà lavors, com davant és dit, mas en temps
de Carolo Calvo; e lo dit mossèn Thomich eròneament scriu començà en lo
temps de Carles Maynes.
Capítol ·XXI·: Del qu'és recitat de la divisió dels contats, vescontats, vervassor
e barons e magnades.
Ítem, quanta extenció e divisió d'éls té en lo que stesament és recitat per
lo dit mossèn Thomich en lo
vervassors e baronies mag[n]ades), tals somnis no
approvats. Ne sols un mot no se
Maynes scrites per Alcuÿno, Paulo, Anastàsio e altres auctors. Axí, entre hòmens
letrats és burlada tal divisió de Catalunya. E tots los historials que aprés
de Carles Maynes, en temps de Loýs emperador e altres, com sovint hé dit,
no nomenen a Catalunya sinó Hispània gòttica, Aragó gòtthica, segons Isidoro.
Ne historial algú scriu que Carles Maynes entràs en Catalunya e prengués
fins a Lobregat, etc., sinó que en les parts de Hespanya gòtthica se levà per
ell la ciutat de Barcelona, com desús és dit, e la ciutat de Osca, essent ell
en França.
Capítol ·XXII·: De la entrada de l'emperador Loýs en Hespanya, del primer
comte de Barcelona, apeïlat Bernat, e dels pagesos de ramença.
Ítem, tot lo que scriu dit mossèn Thomich en lo
chrònica (ço és, de la entrada de l'emperador Loýs, fill de Carles Maynes,
en Hespanya e conquestes per ell fetes en aquella, e del fet dels pagesos de
remença) no se
En auctors approvats sols se lig [que], ab gran armada per mar, assitià la
ciutat de Tortosa entrant per lo riu de Ebro, e que no la pogué pendre, ans
se
Guiayna, se ligà ab los moros de la Hespanya gòttica e tots ensemps, ab gran
exèrcit, donaren grans danys en dita Hespanya e prengueren a Ausa, ciutat
la qual és stada apellada Vich; e strengueren molt a Barcelona, no podent-hi
trametre socors lo emperador Loýs per ésser occupat en altres guerres. Però
Bernat, comte de Barcelona, lo qual la tenia per dit Loýs, la defensà molt
strènuament, que dits moros e lo mal home chrestià Aymó no la pogueren
pendre.
E aprés, lo dit emperador Loýs se féu venir a la cort sua dit comte Bernat,
e li féu grans festes e
E açò
historials e altres scrita, del que sumàriament fa menció Blondo en les sues
Deques.
Axí, ve hom a creure que aquest Bernat fos primer comte, en par posat
per Loýs emperador, que no Giffré de Arrià, segons comunament se scriu.
Lo qual Bernat succeí a Zato, qui en temps de Carles Maynes, pare de dit
Loýs, tengué la governació de Barcelona, no pas ab títol de comte, per lo dit
Carles; ans lo dit Bernat fo primer appellat comte de Barcelona.
E de tota la hystòria de Guiffré Pelós e de la comtessa de Flandes
no se
alguns libres de hystòria o chròniques de Hespanya compostes per auctors no
approvats es troben la dita hystòria de Guiffré e d'altres coses qui, com dit
és, per no ésser scrites per auctors approvats, no
E per ço, com al dit misser Hierònim [Pau] e a mi par ésser coses apòcriphes,
ne fa tal menció leixant-ho a la discreció dels legints qui creure-ho volran.
[Cloenda a les correccions.]
Totes les predites corrections e emendacions, yo, componedor de la present
chrònica o història, é hagut ab molt treball e discu[r]s de temps e a boca
del sobrescrit doctíssimo misser Hierònim Pau. Lo qual, axí indisposí de greu
malaltia com stava, per guanyar mèrit, com à dit, de nostre senyor Déu en
fer tals corrections (yo qui aquelles per semblant guany ý mèrit tant com ell
mateix), no ha duptat de despendre aquell poch de temps que repòs tenia en
fer per mi scriure tota la predita història, ab veritat e segons havia legit aquella
en auctors.
E aprés la sua mort (com sia passat d'esta vida dimecres sanct a
de març de l'any mil
en
molt més sia plasent e acepte. E és veritat que tot lo que yo hé scrit, dels
gotths reys fins al rey En Pere terç, ha legit e corregit dit misser Hierònim Pau.
[Pla de l'obra]
E per venir de grau en grau als reys de Aragó e comtes de Barcelona (quals
són estats los primers e los successors de aquells de temps passat) fins al temps
del sereníssimo e potentíssimo senyor lo senyor rey don Ferrando, huy bonaventuradament
regnant, hé desliberat de scriure primer les gestes dells reys
gotths; e successivament dels reys de Navarra, los quals foren primers d'ells
reys de Aragó; e aprés dels reys de Aragó fins en lo temps que finí la generació
masculina de aquets reys de Aragó; e per quant per matrimoni de aquella dona
Urraca o Petronil·la ab lo don Ramon Berenguer, comte de Barcelona, fonch
feta unió del comtat de Barcelona al regne de Aragó, descriuré aprés les gestes
dels comtes de Barcelona, comensant al primer comte apellat Bernat fins al
dit comte Remon Berenguer successivament; e torneré proseguir tota la història
dels predits reys de Aragó fins al predit rey nostre senyor don Ferrando,
exclusive.
E aquí faré fi, mijençant la gràcia de Déu, car per bons respectes (e axí
ho ha consellat a mi lo predit doctíssimo cosí meu Hierònym Pau), majorment
que lo dit senyor rey don Ferrando té en la sua cort chronistes qui han continuat
ý continuen e continuaran totes les gestes sues.
[L'illa d'Escàndia, origen dels gots]
Recordam que en la illa de Escàndia, segons en una història de Hespanya
hé legit, hi ha una partida de terra o loch hon fa tant gran fret que prohibex
venir los habitadors a vellesa, e per ço les gents hi viuen poch. E ha-y
més havant açò: que en los temps de juny e estiu quaranta dies e quaranta
nits és contínuament dia sens nit. E com ve en lo temps de desembre és nits
contínuament, quaranta dies e quaranta nits sens tota claredat.
Breviari e sumari dels reys de Aragó e contes de Barcelona (car la extenció
serà baix en son loch)
É desliberat yo, Pere Miquel Carbonell, hans de designar largament la geneologia
dels reys de Aragó e dels comtes de Barcelona, descriure así breument
he summària, ut sequitur, los comtes de Barcelona e los subsegüents reys de
Aragó.
Primerament, és de notar que la desolació e destrucció de les Hespanyes
comensà en l'any de nostre senyor
Àphrica e les occuparen, lavors regnant Pipí rey de França e Carles Maynes,
son fill.
Segueix-se primer dels comtes qui són estats ans de la unió del regne de
Aragó e del comtat de Barcelona. E axí són estats
Lo primer comte de Barcelona: Bernat.
Lo segon comte de Barcelona: Guif[r]é.
Lo terç comte de Barcelona: Guiffré Pelós.
Lo quart comte de Barcelona: Miro.
Lo quint comte de Barcelona: Guiffré.
Lo sisè comte de Barcelona: Borrell.
Lo
Lo vuitè comte de Barcelona: Berenguer Borrell.
Lo novè comte de Barcelona: Ramon Berenguer.
Lo
Lo honzè comte de Barcelona: Ramon Berenguer, de aquest nom terç.
Reys de Aragó. Comtes de Barcelona.
Dozè comte de Barcelona: Ramon Berenguer, de aquest nom quart. E
aquest se casà ab la filla de don Remiro, rey de Aragó, apellada Peronella,
Petronil·la o Urraca, com sa mare hagués nom Urraca; ab la qual près en dot
lo regne de Aragó en l'any de nostre senyor mil cent
entitular rey de Aragó, mas príncep de Aragó e comte de Barcelona. E succehí
en lo comtat de Proença, del qual han scrit alguns près títol de comte; altres
han scrit que près títol de marquès. Governà
sinquanta anys en lo alberch o alburch de Sanct Dalmau, prop la ciutat de
Gènova hans Lombardia, en l'any de nostre senyor mil cent idibus augusti.
E fonch trasladat lo seu cors en lo monastir de Ripol.
Seguexe-se los comtes de Barcelona reys de Aragó, comensant rememorar
lo predit rey e comte e los qui són venguts aprés:
Remon Berenguer, rey e comte, qui
Remiro, rey de Aragó, com és ja espressat.
Alfonço o Ildefonço, de aquest nom primer, fill de aquest Ramon Berenguer
e Petronil·la. Morí en la vila de Perpinyà a
de maig de l'any de la incarnació de nostre senyor mil cent
Regnà
Pere, primer de aquest nom aprés la predita unió, fill del dit Ildefonso
ho Alfonso. Regnà
lo conte Monfort, appellat Simón, a (sive
era millesima ducentesima quinquagesima secunda).
Jaume, primer d'aquest nom, fill del dit predit rey En Pere. Regnà
anys. Morí a
jau en lo monestir de Poblet. E per ço féu santa vida e era molt amat e honrat
de sos vassalls, és anomenat lo sanct rey En Jaume e lo gran Conquistador.
Pere, segon de aquest nom, fill del predit rey En Jaume. Regnà
Morí en la vila de Vilafranca de Penadès,
Jau en lo monestir de Sancta Creu. E fonch cognomenat lo rey En Pere
dells Françesos per ço com guerrejant ab lo rey de França tostemps ne hagué
lo millor.
Alfonço, segon de aquest nom, fill del propdit rey En Pere. Morí sens
fills. Regnà sis anys e morí en Barcelona a
senyor
Jaume, segon de aquest nom, fou germà del propdit rey Alfonso e fill del
propdit rey En Pere. Regnà
any mil
Alfonso o N'Anfós, fill del propdit rey En Jaume, de aquest nom Alfonço
terç. Regnà
senyor mil
Pere, terç de aquest nom, fill del propdit rey Alfonso, alcognomenat del
Punyalet per quant sempre stant rey portà punyal molt petit. Regnà
Morí en Barcelona a
[Joan], primer de aquest nom, fill de propdit rey En Pere. Regnà
anys. E morí sobtosament en lo bosch de Foxà, situat devant lo castell
d'Orioles de les partides de Empordà, cassant una loba per lo dit bosch de
Foxà; car caygué del cavall e sobtosament morí a
la nativitat de nostre senyor mil
Martí, fill del propdit rey En Pere. Regnà
en lo monestir de les monges de Valdonzella, situat fora e prop lo portal de
Sanct Antoni de la ciutat de Barcelona, a
de nostre senyor mil
Ferrando, primer d'aquest nom, qui
castellà, era nét del propdit rey En Pere terç, fill de la filla, e nebot de dos
reys desusdits: don Joan e don Martí, fill de lur germana. Morí en la vila de
Golada a
Jau en lo monestir de Poblet.
Alfonso, quart de aquest nom, fill del predit rey En Ferrando. Regnà
juny, any
Juan, segon de aquest nom, fill del predit rey En Ferrando e germà del
predit rey Alfonso. Regnà
terres. Morí en lo palau episcopal de la ciutat de Barcelona a
de l'any de la nativitat del senyor
[Precepte del rei Lotari concedit al monestir de Sant Cugat (Compiègne, 986)]
Vallensis pertinentium his nominatarum suo ordine per Lotarium francorum
regem.
In nomine sancte et individue Trinitatis. Lotarius, divina propiciante clementia,
Francorum rex. Si loca paganorum tyrannide destructa prediorum sanctis aliquando
traditorum restaurando nostre benivolentie muniminis firmitatem eis adhibemus,
id proculdubio ad nostre remedium anime profuturum esse non dubitamus.
Quapropterea omnium noverit sancte Dei ecclesie fidelium nostrorum tam presentium
quam et futurorum industria, quoniam adie[n]s nostre dignitatis presentiam
quidam abbas cenobii Sancti Cucufatatis, Ordo nomine nostram humiliter
expedit clementiam quatinus cunctas res monasterii Sancti Cucufatis, quod est
situm in loco vocitato Octaviano, octo miliarios distans a Barcinona civitate, quondam
concessas vel in postmodum concedendas, nostre regalitatis decreto confirmare
dignaremur, quod et fecimus. Concedimus itaque predicto cenobio omnes
res quas per precepta nostrorum predecessorum, scilicet Karoli Magni seu Ludovici,
genitoris nostri, vel per scripturas aliorum Christi fidelium combustas per infestationem
paganorum, sicque, ut prenotatum est, predicti abbatis petitionem
recipientes, prelibato cenobio renovabile preceptum fieri iussimus de rebus omnibus
In primis ipsum alodium quod in circuitu ipsius cenobii est, sicut Suniarius, co
mes quondam, terminavit, villam Cercitulum cum terminis et adjacentus, eccle
siam quoque Sancti Vicentii, que ibidem est fundata, cum decimis et primitiis,
vallem que vocant Gausac cum omnibus adiacentiis suis, ecclesiam Sancti Felicis,
que est ad ipsam villam de Milans, cum decimis et primitiis, et in Agualonga et
in Rivo Rubeo et in Cerdaniola et in Araona et in eorum terminis, domos, curtes,
hortos, prata, pascua, vineas, terras cultas et incultas, per plura loca particulatim
segregata, et in ipsum alodium qui fuit Gotmaro presbitero, alodium vero que
vocant Palatio Auzit vel in ejus termine cum decimis et primitiis et ecclesie Sancti
Stephani alodium vero que est juxta Ripollo et circa Montecatano et in valle Mo
cosa et infra muros civitate Barcinona et in circuitu ipsius civitatis contra flumen
Bisantium et contra ipsos montes qui sunt super Horta et super Acutellos et con
tra flumine Lubricato et contra ipsum montem Olorda et cis et citra flumen Lu
bricato et contra illam villam quam dicunt Palaliana et contra castrum Cervilio
num et contra montem Petrosum et usque ad castrum quod dicit[ur] Felix
cum domibus, vineis, terris, cultis et incultis, cum decimis et primitiis seu molenaribus,
castrum quod dicunt Felix cum ecclesiis ibidem fundatis Sancte Marie et
Sancti Petri cum ipsorum dotaliciis, ecclesiam Sancti Laurentii et ipsum montem
quem dicunt Sancti Laurentii, et ecclesiam Sancti Stephani, que est sita in latere
ejusdem montis, aloda quoque que sunt infra termina Terracia et Berberanum et
Castelar, et ipsum alodum de Toldel[l]o quod ibi misit Vunterdus quondam, et
ecclesiam Sancte Crucis et Sancte Lede et Sancti Silvestri, cum decimis et primitiis
que Borrellus comes ibi donavit, villam Vindameniam que vocant Palatium,
in valle Dordana, et villam Ricobert et ipsum pugium, totum et integrum et villa[m]
Pinello cum suis terminis, ecclesiam Sancte Marie et Sancti Stephanii cum
decimis et primitiis, absque tributo, sicut Gotfredus comes ibi concessit per scripturam
donationis pro anima fratris sui Suniarii clerici sicut et ipse precepit per
suum testamentum, vallem quem vocant Gregoria, cum suis terminis et ajacentii[s],
alodum quem vocant Tapiolas, cum ecclesiis ibidem fundatis Sancti Genesii
et Sancte Eulalie, cum decimis et primitiis et finibus et terminis, ecclesiam Sancte
Felicis, que est in Valrano, et ecclesias Sancti Genesii et Sancti Martini et Sancti
Felicis, que sunt ad ipsum Fallium, et ecclesiam Sancti Martini ad Argentona,
cum earum decimis et primitiis, alodum quod dicunt Spicellos et alodum quod
dicunt Castelleto, cum decimis et primitiis et finibus et terminis, et cellam Sancte
Marie et Sancti Johannis que sunt juxta castrum Subiradis, et ecclesiam Sancte Marie
que est juxta castrum Claromonte, et ecclesiam Sancte Maria juxta castrum
Odena, et ecclesia[m] Sancti Stephani juxta castrum Olerdula, et ecclesiam Sancti
Petri ad Aquam Vivam cum earum decimis, finibus et terminis, et in castro Olerdula
et in ejus terminis, domos, turres, terras, vineas, cultum vel heremum, cum
decimis et primitiis, castrum quem vocant Cleriana cum finibus et terminis et
ecclesiis que ibidem sunt cum decimis et primitiis, ipsum alodum quod Ansaltus
ibidem dedit infra terminos de castro Fonterubeo et Monteacuto et Piniana et
Kerol, ecclesiam Sancte Olive cum ipso alodo in latitudine de ipsa guardia de
Bagnaries usque in villa[m] Domabius, et in longitudine de [ipsa] villa Domenio
usque ad ipsum mare, simul cum ipsos stagnos cum decimis et primitiis, decimas
quoque et primicias uti consuetum est ipsi loco ab antiquis temporibus accipere
et possessiones alias quod retinet et tenuit in comitatu Barc[h]inonensi, Gerundensi,
Ausonensi, Urgeldiensi, et [per] scripturas alias deinceps adquirere portuerint
cum terminis et finibus illorum, ecclessiis, domibus, curtis, hortis, terris cuitis
et incultis, vineis, pratis, pascuis, silvis, ca[l]minibus, molendinis, aque itibus vel
reductibus, cum exiis et regresiis, omnia hec habere permitimus illis, iste videlicet
Odoni abbati ceterisque omnibus sucessoribus ejus, [ut] sine ulla contradictione
teneant atque possideant et per nomen nostrum defendant. Unde hec nostre altitudinis
preceptum fieri ac prelibato Sancti Cucufatis cenobio dari precepimus
per quod predictas res, nemine jure perpetuo inqu[i]eta[n]te , possideant, ut nullus
comes, pontifex, judex publicus, in predictis rebus habeat potestatem causas
distringuendi nec obligandi, nec rationes exercendi, nec homines illorum aliquis
distringat nec per homicidium nec per incendium vel raptum vel per ullum negocium.
Et quando abbates discesserint, ipsi cenobite inter se abbatem eligant secundum
regulam beati Benedicti. Et uc hec nostre auctoritatis largitio per succedentium
tempora observetur, manu propria subter firmavimus [et] anulo nostro
insigniri jussimus.
Actum Compendio palatio regali, anno Dominice Incarnationis
anno
Signum Lotarii gloriosissimi regis.
Ego Arnulfus notarius ad vicem dumni Adalberonis archiepiscopi et sumi cancellarii
recognovi.
Ego, quidem Petrus Michael Carbonellus, scriba et archivarius regius ac regia
auctoritate, notarius publicus Barcinonencis, preinsertum privilegium illustrissimi
domini Lotarii, Francorum regis qui huic Principati Catalonie tunc dominabatur,
sumpsi ab libro quodam magno litteris vetustissimis in membranis scripto, apud
monasterium Sancti Cucufatis Vallensis recondito, sano quidem et integro, non
viciato, non cancellato, nec in aliqua ipsius parte suspecto, sed omni prorsus vicio
et suspitione carenti, in quo quidem [l]ibro pleraque privilegia atque monumenta
pro predicto Mon[asterium facientia describuntur iuraque ipsius monasterii intuentur;
hocque privillegium excribi feci atque fideliter ad verbum comprobavi et ad
futuram rei memoriam hoc in loco sui et affixi ut igitur fides plenior impendatur
die vicessimo tercio julii anno a nativitate Domini millesimo quingentessimo sexto,
quibus anno die et mense hoc idem privilegium ab libro predicto sumpsi propriaque
manu scripsi in pergameno et signo quo utor artis notarie munitum, tradidi
reverendo in Christo Patri et Domino Jautfredo Sord, monasterii memorati
abbati; ut igitur fides plenior impendatur meum quo utro in publicis eisdem anno
die menseque hic appono signum + meum.
FINS A LA FI QUE
ENSEMPS AB LES HESPANYES
[Els orígens dels gots]
E dic primerament, segons hé trobat scrit per lo predit misser Hierònym
Pau, chronista approbat, home molt litterat, que los goths foren appellats gethe.
Són exits de aquella illa appellada Scàndia, prop de Seytha, la qual és
en Europa, començant en lo flum de Tanay sots Septentrió, vulgarment dita
Tremuntana. E dels quals seythes, qui foren los primers pobledors en Europa,
los dits goths han pres lur principi e natura. E aprés, los dits goths se divisiren
e prengueren altre nom, ço és: los qui anaren poblar-se en orient foren
apellats ostrogotths, e los altres qui
visigotths. E aquests goths foren aquells qui tolgueren Hespanya als romans.
E lo primer rey ab lo qual los dits gotths isqueren de la dita illa de Scàndia
havia nom Berich, lo qual fo gran bataller. E mort lo dit Berich, regnà sobre
los dits gotths lo rey Gaderich, lo qual fo home de molta probitat e virtut.
E aprés d'aquest regnà son fill Tillumer. E aprés d'aquest regnà Zueta; e aprés
d'aquest regnà Dianeu; e aprés d'aquest regnà Calmoxen; e aprés d'aquest regnà
Athanauso; e aprés regnà Talefus; e aprés regnà Eurefilo; e aprés d'aquest
regnà Borvista; e aprés d'aquest regnà Disaneu; e aprés Deorpeneu; e aprés
d'aquest regnà Strogot; e aprés regnà Guima; e aprés d'aquest regnà Arriacho;
e aprés d'aquest regnà Auriacho; e aprés d'aquest regnà Beberich; e aprés
d'aquest regnà Ermanarich; e aprés d'aquest regnaren Frederichno e Athanarico
e los dos regnaren ensemps; mas Athanarico sobrevisqué e regnà aprés tot
sol en Hespanya, comensant en l'any de la incarnatió de nostre senyor Déu
Jesuchrist
mas los romans lo expel·liren de Hespanya.
E és veritat que en temps de aquests dos reys los goths se convertiren
a la fe christiana; emperò poc aprés, per engan o per força de l'emperador
Valent, qui era de la heretgia arriana, tornaren heretges, ço és en lo error
de Arrià.
E mort lo dit Athanarico, los dits gotths no volguéran elegir rey, ans se
sotsmetteren a la senyoria de l'imperi de Roma, en la qual stigueren, segons
opinió de alguns,
anys; en lo qual temps eren emperadors Theodòsio e Gràcie.
En lo qual temps mateix, lo papa Dàmaso ordenà que lo Credo in Deum
se digués en los dies dels digmenges e festes principales; e sanct Ambròs fo
creat bisbe de Milà, e sanct Augustí fo convertit a la fe cathòlica e baptizat
per mans del dit sanct Ambròs. E més, e en aquest temps mateix de
sanct Hierony traduí la Bíblia de lengua hebraica en lengua latina.
[Radagaso i Alarich]
Enaprés, ço és [en] lo temps de Arcàdio e Honòrio, emperadors de Roma,
fills de l'emperador Theodòsio, los gotths, no tenint-se per contents de les
coses que fayen los dits emperadors, partiren-se de la senyoria dels romans
e deliberaren tornar, com de fet tornaren, a la primera senyoria de reys. E
per quant staven discordes en eligir rey, eligiren dos reys en l'any de nostre
senyor tre_cents noranta_cinch, ço és Radagaso e Alarich. E aquest Radagaso,
ab
e aprés près Roma, e faent-hi moltes crueltats. Nostre senyor Déu, qui totes
coses veu, permès que lo dit rey Rhadagaso fo pres per los romans e morí
en presó, imperant lo dit papa Honori.
E mort lo dit Rhadagaso, lo dit rey Alarich en lo dit any de
començà a regnar sol sobre los gotths per
home molt sforçat e liberal. Près per força de armes la ciutat de Roma donant-la
a sacomano, a
mil
església de Sanct Pere e de Sanct Pau yoyes d'or e de argent, lo dit rey Alarich
quant ho sabé ho féu tot tornar ab gran humiltat e reverèntia dient: "Yo
Emperò aprés aquest
só vengut a fer guerra als romans e no als sancts apòstols."
rey Alarich se concordà ab lo dit Honòrio emperador, qui li donà per habitatió
e senyoria pacífica la Gàl·lia, qui ara és dita França, e Hespanya. E poc aprés
lo dit rey Alarich morí de mort sobtada.
¡O com deuria cascun rey, príncep e senyor, ý encara cascun chrestià, hestar
bé ab nostre senyor Déu (car Ell nos amonesta e diu: estote parati quia e no dar-se totalment a guerr[e]jar e conquistar
nescitis diem neque horam,
majorment regnes e terres de christians, en les quals guerres moren moltes
persones en gran perill de ésser damnades! Valria més star e viure en pau e
charitat, car aquesta és la porta de Peradís per la qual entren los qui són bons
christians. E no sens causa, e a salvatió de les ànimes, deya e ha scrit sanct
Pau apòstol Ad Corinthios primo capitulo XIII:
Si linguis hominum loquar, et angelorum, charitatem autem non habeam, factus
sum velut aes sonans, aut cymbalum tinniens. Et si habuero prophetiam, et
noverim mysteria omnia, et omnem scientiam, et si habuero omnem fidem, ita
ut montes transferam, charitatem autem non habuero, nihil sum. Et si distribuero
in cibos pauperum omnes facultates meas, et si tradidero corpus meum ita ut ardeam,
charitatem autem non habuero, nihil mihi prodest.
Charitas patiens est, benigna est. Charitas, non aemulatur, non agit per peram,
non inflatur, non est ambitiosa, non quaerit quae sua sunt, non irritatur,
non cogitat malum, non gaudet super iniquitate, congaudet autem veritati:omnia
suffert, omnia credit, omnia sperat, omnia sustinet.
Charitas nunquam excidit: sive prophetiae evacuabuntur, sive linguae cessabunt,
sive scientia destruetur. Ex parte enim cognoscimus, et ex parte prophetamus.
Cum autem venerit quod perfectum est, evacuabitur quod ex parte est. Cum
essem parvulus, loquebar ut parvulus, sapiebam ut parvulus, cogitabam ut parvulus.
Quando autem factus sum vir, evacuavi quae erant parvuli. Videmus nunc
per speculum in aenigmate: tunc autem facie ad faciem: nunc cognosco ex parte:
tunc autem cognoscam sicut et cognitus sum. Nunc autem manent, fides, spes,
charitas: tria haec; maior autem horum est charitas.
E no_res_menys podem per aconseguir la glòria de Peradís applicar en açò
lo que lo beneventurat sanct Hierònym ha scrit en libro super, dient
axí:
enim multos intercessores, et impossibile est multorum preces non exaudiri.
mort del dit rey Alarich, morint sobtosament, que encara que sia axí mort,
per ésser stat ell tan charitatiu e misericordiós, sia mort se creu que en gràcia
de Déu.
Atthaülpho, rey dels gotths
E mort lo dit Alarich, commençà a regnar son cosín germà appellat
Atthaülpho en l'any de nostre senyor
lo segon rey dels goths, aprés del dit Alarich, e regnà tres anys, e féu gran
guerra en Itàlia e robà Roma. E per amor de sa muller, apellada Placídia, la
qual era germana del dit emperador Honori, lexà Itàlia en pau e passà
en la dita Gàl·lia, hon conquistà tan gran part del regne que los francesos lo
prengueren per lur rey e senyor.
E aprés seguí
li consellaven que no obeís a l'Imperi de Roma, sinó que fes guerra als romans;
ý ell, com aquel qui era bon home e amador de justícia e pau, traballava de
observar pau e no guerra, consellant-lo en açò la dita sa muller Placídia, la
qual era dona de gran ingeni e religiosíssima; per ço, trobant-se en Barcelona,
ciutat de Hespanya, ab gran traïció los seus lo mataren. E de aquesta mort
de aquest rey feta per los seus en Barcelona, Pau Orosi ne fa menció en lo
libre [que] ha compost pretitulat De Ormesta mundi. Ý encara, alguns han
scrit que aquell qui matà dit rey Atthaülpho axí malament e sens dol ne culpa,
e tots los altres de casa del dit rey qui consellaren en la dita mort, foren presos
ý executats, faent de les persones de aquells mil quorters e pesses per haver
ells crim de lesa majestat comès.
En aquest temps se trobà en Àphrica, riba la mar, una dent de un gigant
tant gran que se
E més, en aquest temps regnant lo dit rey Atthaülpho, ço és en l'any de
nostre senyor
totes les partides de Hespanya que no s
dels romans.
E en lo temps mateix susità la heretgia dels predestinats, los quals per
ço foren apellats predestinats, car disputaren de predestinatió e de gràcia divinal;
affermaren que treball de bones obres no aprofitava a aquells qui vivien
piadosament si són predestinats per Déu, ne noïa als malvivins e peccadorament
si són predestinats a vida; lo qual error revocava los bons a fer bé e
provocava los mals a fer mal. Aquest error de heretgia prengué commençament
dels libres mal entesos de sanct Augustí.
Segerich, rey ·III· dels gotths
E mort lo dit rey Atthaülpho, començà regnar Segerich (o Segerico) en
l'any de la incarnatió de nostro senyor
molt savi e graciós, e féu pau ab los romans contra voluntat dels goths vassalls
seus.
Vualva, ·IV· rey dels gotths
E mort lo dit rey Segerich, començà regnar Vualva en l'any de nostre senyor
molt contra los moros en la Andalusia, e de aquells hagué victòria. E aprés
se
senyoria major. Ý en aquest temps del rey Vualva morí lo gloriós sanct Hierònym
en Bethlem, de edat de
convertides a la sancta fe cathòlica les gents de Irlanda e de Pèrsia.
Del rey Teodoredo
E mort lo dit rey Vualva, començà a regnar Teodoredo en l'any de nostre
senyor
seguí gran terratrèmol en Constantinoble; car la terra tremolant, algunes persones
faents devotament oració a nostre senyor Déu, davant aquelles fo feta
resposta enlayre que totes les altres persones circunstants ho oïren, ço és de
part de Déu, que fetes les letanies totes cantassen altes veus dient: Sancte
Deus + Sancte Fortis + Sancte et Inmortalis, miserere nobis.
E passà lo dit terratrèmol e gran mortaldat per tota aquella terra hon regnava
lo dit rey, lo qual regnà
E guerrejà contra los romans, e aprés féu pau ab lo emperador Teodosi.
E en los
Vualomer rey dels ostrogots, e ab gran poder de gent de la tremontana subjectes
al dit rey de Ungria, vingué fer g[u]erra als romans, e destruý les províncies
que los dits romans en França possehían, destruint e cremant moltes ciutats
e viles a l'Imperi de Roma subjectes. Ý venint açò a notícia del dit Theodoredo,
rey gotth, senyor de les Hespanyes, anà encontinent batallar contra los
dessús dits enemichs de l'Imperi Romà que heren ja entrats en Catalunya,
hon foren tots junts e combateren-se tant agrament e cruel que moriren entre
totes parts
Theodoredo, jatsia los dits enemichs, per la sua valentia, lo matassen en dita
batalla, que no
En aquest temps, segons se troba scrit en chròniques, fonch un diable
que près forma de home e ajustà un gran nombre de juheus donant-los entendre
que ell era Moysès e era vengut a portar-los a la terra de promissió. Axí,
qu'ells mès dins la mar, hon los més d'ells negaren; e aquells qui
se faeren tots christians conexent lur error en la qual havien viscut.
Del rey Turismundo, lo qual mataren los seus
E mort lo dit rey Avala, començà a regnar Teodoredo en l'any de nostre
senyor
regnà aquest rey, en la qual batalla lo dit rey Àtila fou vençut e la major part
de la sua gent presa e morta.
E stant aquest rey Tursimundo en Tholosa, e havent ja posat en pau tots
sos regnes, matà
del dit rey Tursimundo. És veritat que lavors lo dit rey tenia un coltell
en les sues mans, ab lo qual matà aquell que
lo dit consell.
En aquest temps, ço és en l'any
tracte de Merlí de Uterpandragon, rey de Bretanya, e de Igerna.
Del rey Theodorich
E mort lo dit rey Turismundo, començà regnar Theodorich, son germà,
de l'any de nostre senyor
en Tolosa fon avisat que son cunyat Rèquilia, rey de Galícia, se apparellava
per venir a pendre Hespanya. E Theod[o]rich li tramès ambaxada requerint
que
continuant-li que si y venia no se
a la ambaxada, dix que ell venguera a Tolosa, hon daria de sí matex
tal resposta qual dit rey veuria.
E tornada dita ambaxada, de continent lo dit rey Theodorich se partí de
Tholosa ab gran host e se
Galícia ab aquella més gent que pogué e trobaren-se abdós los dits reys
entre Astorga e Leó. E allí hagueren tan gran batalla que lo dit rey Rèquilia
fon vençut e gent molta sua morta. Ell, emperò, escapà fugint per la via
de Portugal; e arribà [a] una vila appellada lo Port, hon fon pres e portat
davant lo dit rey Theodorich, lo qual li féu levar lo cap allí de continent. E
perdonà als gallegos e als suevos e a totes les altres gents que l'havían
acompanyat.
E donà
pochs dies que
contra lo dit Theodorich. Lo qual, sabent açò, vengué de continent ab gran
host e a batalla ab lo dit Aülfo, lo qual matà en dita batalla, e la gent de
aquell, vençudes e desbaratades.
E los gallegos e suevos, veent mort lo dit lur governador, ab gran humilitat
supplicaren al dit rey Theodorich que
benigne e humà, los perdonà e donà
avant rey en la Galícia, que fos de son linatge e li fos subjecta e li prestàs
homenatge que
e senyor subirà.
En aquest temps seguí
lo emperador Valentinià e alçà
muller del dit Valentinià, per força. La qual, havent gran dolor de la mort
del dit son marit e de son casament fet per força, e tramès letras molt secretament
al dit rey Theodorich en les quals lo supplicava e requeria que
dolre de la mort del dit son marit e del seu casament fet axí ab força per
lo dit malvat Maximino. E que si volia venir en Roma ella li donara forma
com la pendria; e si volia fer venjança de tan gran traÿció seria a ell molta
glòria.
E legides les dites letres, lo rey Theodorich de continent e secretament
se
força de armes e molt crua venjança de la mort del dit emperador; e si no
fossen les pregàries de papa Leó, ell haguera del tot destroïda Roma, hon aturà
E tenint aquest rey sos regnes en molta pau e sossech, Remismundo, rey
dels suevos, començà fer guerra en Hespanya, e près e comprà ab engany Lisbona
per traïció del majoral de aquella qui la y vené. E tot açò, lo dit rey
dels suevos tramès ambaxadors seus al dit rey Theodorich, que stava en Tolosa,
per contractar ab aquell de pau, enviant-li molts richs presents; e lo rey
Theodorich los rebé molt graciosament; e los ambaxadors poch aprés se
molt bé contents ab la resposta de lur ambaxada. E seguí
lo rey Theodorich fo mort per mans de son germà Eurich, axí com ell matà
Turismundo, son germà major.
E seguí
e exí sanch ab molt larch riu, la qual cosa los gotths reberen per senyal de
lur perdició, axí com se seguí.
E més, se seguí en l'any
Constantinoble volgué pintar la ymatge de Jesuchrist a semblança de la
ymatge de Júpiter, li secà la mà, lo qual confessant la culpa sua a Genodion,
bisbe de aquella ciutat, li sanà la mà.
E no
los quals havien guastada Bretanya; e molts ne matà ab la sua mà; e conquistà
Noruega e Dàcia e Ibèr[nia] e les altres illes marítimes; e Flàndria, Bolunya,
Normandia, Turònia, Anjou, Peyteus, Alvèrnia, Gascunya en contrades de Gàl·lia
subjugà, faent-li valença Hoel, comte de la menor Bretanya. E axí fon pus insigne
e molt pus valent que nengú de sos predecessors de honor, de fama, de poder
e de liberalitat; al qual la bondat sua havia dat tanta gràcia que era molt
amat per tots los pobles, car era molt bell, robust e fort de cors e de fort belles
fayçons, valent en armes, fort, ardit e molt liberal, com és dit, e ornat de totes
bones costumes; lo qual en tant cresqué cavalleria, que
venien a ell e
e guanyar honra de cavalleria com per haver lo amor del rey e per conèxer
la valent cavalleria de Galva[n]ý, nebot de aquell mateix Artús.
Aquest rey Artús era axí gloriós que en les festes grans de l'any tenia la
sua cort là hon los re[ý]s a ell sotmesos, bisbes, comtes e barons e cavallers
se ajustaven de totes parts e s'enrequi[en] dels dons reals. Lavors, en lo dia
de festa, tots stants e presents en son palau, lo coronaven dos archebisbes
e aprés lo menaven a la església
en les mans, e davant la reyna, muller del dit rey, semblantment coronada,
anaven quatre regines tenents quatre corones blanques. E semblantment se
tornaven de la església, celebrat lo offici divinal fins en lo palau real.
E lo rey, al convit, feya seure los cavallers elets solament en una taula
redona per tal que negun de ells no fos vist pus sobirà e pus noble e pus honrat
de son companyó. E axí celebrades les sobiranes solemnitats ab goig e alegria,
licenciava
del dit rey Artús són scrites, les quals qui saber les volrà lige en les gestes
dels reys de Bretanya e allí trobarà aquelles.
E més havant, hé legit que en lo temps del regnat del dit rey Theodorich,
ço és stant en l'any
ciutat de Viena fou fet un orrible e inaudit terratrèmol continuat molts
dies, lo qual enderrocava les esglésies e les cases; e lops e altres bèsties salvages
que eren entrades en la dita ciutat de Viena discorrent sovent per la ciutat
devoraven los hòmens. E no_res_menys, lo dia de Pascha devallà foch del cel
qui partí per lo mig lo palau real.
En tant que per fer cessar tan gran persecució e destrucció, lo bisbe de
la dita ciutat de Viena, apellat Mameto, home de sancta vida, se posà en oració
e instituí les letanies menors que
any ans de la festa de la Assenció de nostre senyor Déu Jesuchrist; car
ja n'í havia, e són huy en die, les quals ha instituÿdes aquell sanct papa Gregori
primer, e celebren-se aquestes majors cascun any en la festa de Sanct March,
apellades letanies majors; e dites letanies menors per lo dit bisbe de Viena
foren, com dit és, instituÿdes per les causes e raons desusdites ab tres dejunis
e tres festes per los tres dies que
los quals dejunis són abrogats e les festes axí mateix, que no
les professons per dits tres dies contínuus; emperò en aquest bisbat de Barcelona
és ordenat e per consuetut que lo diluns no dejunen mas abstenen-se de
menjar carn, lo dimarç no dejunen e per ço menjen carn, lo dimecres que és
pus prop dia de la dita Ascenssió abstenen-se de menjar carn e dejunen.
E axí tornant a la dita institució de les dites letanies menors feta per lo
dit bisbe de Viena ab los dits tres dejunis, los quals ell e tot lo poble de Viena
feren, axí jòvens com vells, de continent passats los tres dies, la dita persecució
e tribulació cessà. E per ço poch aprés és esta[t] instituït per la Església
romana que aquestes letanies dites menors sien fetes per tot lo món hon ha
esglésies de cristians. E axí se fa e s'observa huy en die.
Del rey Heurich
E mort lo dit Teodorich, començà regnar Eurich, germà del dit rey Theodorich,
en l'any de nostre senyor
noble rey e de gran renom e fama per quant conquistà totes les Hespanyes
e la major part de França e de Borgunya e Alvèrnia; e vençé en batalla lo
rey Ratilo de Bretanya, que vench en ajuda dels françesos, e matà gran part
de la sua gent.
E stant aquest noble rey en la ciutat de Harles manà cridar tots los grans
hòmens que ab ell staven e dix-los que fossen certs que dins nou dies ell partiria
d'aquesta vida; per ço los pregava que prenguessen per lur rey son fill Alarich
e li fossen bons e leals vassalls com éran stats a ell. E donà
consells de la forma que havien tenir en conservar les terres per ell conquistades.
E dix a son fill que
de nostre senyor Déu, e fos bo e liberal e graciós a tots los seus vassalls, e
specialment a aquells que li havían ajudat a conquistar tantes e tants grans
terres e senyories, e fes a tots sos vassalls egualment justícia, si volia longament
regnar.
E de continent aquest noble rey se enmalaltí e, complits los nou dies, reté
la ànima a aquell qui l'havia creat. Aprés aquest noble rey fou soterrat molt
honorablement en la ciutat de Harles, fon plant granment per totes les Hespanyes
he per moltes parts del món.
En aquest temps se despertaren los set qui havien dormit
en una cova on s'eren mesos per por de l'emperador Dacià, que faé matar
tots los christians. E quant se despertaren pensàran no haver dormit més de
un die; e quant foren a la ciutat e veeren la creu en la porta e trobaren moltes
esglésies edificades e tota la ciutat mudada foren molt espantats. E com volgueren
comprar lo que havien mester per a menjar, en lo pagar no
pendre la moneda perquè no la conexien, car altra moneda lavors corria. E
demanaren-los de hon éran e respongueren que de aquella ciutat dient los noms
de lurs pares, e no trobaren que aquells coneguessen. E lo emperador Theodosi
los se féu venir com ho sabé de continent e persebé tot lo fet com era stat.
E com ell cregué
vida en la glòria eterna.
Del rey Alarich
E mort lo rey Eurich, començà regnar Alari[c]h, fill seu, en l'any de nostre
senyor
son pare. E trencà la pau que lo rey Eurich tenia feta ab lo rey Clodoneo
de França, en altra manera apellat Cloes, e fonch lo primer rey christià que
los francesos hagueren. E aprés de haver hagut longa guerra, aquests dos reys
agueren batalla prop la ciutat de Pitiés, en la qual, segons diu lo archabisbe
don Rodrigo, morí lo rey Alarich e la major part de la sua gent; e fou aquesta
batalla en l'any de nostre senyor cinch_cents e nou. E segons [en] les chròniques
dels reys de França és scrit, aquesta fon en l'any de cinch_cents
e tres; hon és contengut que Alaric no morí en aquella, ans scapà fugint, e
que Clodoneo conquistà totes les terres que lo rey Eurich tenia conquistades
en los regnes de França; e axí mateix, li près Tolosa ab tota la França gòtthica,
exceptats los monts Pyreneus, que los reys goths possehien.
[A] aquest rey Clodoneo, o Cloes, dien los francesos que foren trameses
del cel tres flors de lir per armes e oli, ab lo qual fon consegrat en la ciutat
de Renes. E que per aquesta causa se consègran e coronen allí los reys de
França. E ans de aquest rey les armes de França eren cinch camps negres
en camp d'or.
E més, se diu que com a aquest rey Cloes fos rebel·lada la ciutat de Angulema
e ell vengués sobre aquella e li posàs siti, que los murs e les torres totes
de aquella sobtosament se lexaren caure fins als fonaments. E vist aquest tan
gran miracle, tots los habitadors de aquesta ciutat ab los seus capitans se posaren
en ses mans e li demanaren humilment perdó. E ell los perdonà de continent
e
E aprés haver sabut lo rey Teodorich de Itàlia les noves de la batalla que
Clodoneo havia gonyat contra Alarich e lo gran dan que los gots havien rebut,
tramès un seu fill e un comte ab host molt gran per venjar la mort de son
gendre Alarich, los quals vengueren sobre los francesos e hagueren ab aquells
lur batalla, en la qual los françesos foren vençuts, e més de
morts, e recobraren totes les terres que Clodoneo havia conquistades dels goths,
e tornaren aquelles a la senyoria mateixa dels gotths.
En lo temps del regnat de aquest rey Alarich, ço és en l'any
per cas fortuït o per missió divina, se mès foc molt gran en la ciutat de Constantinoble,
de tal manera que tota fon cremada e abrasada. E lavors era emperador
Zenó en Orient.
Del rey Gesalarich
E mort lo dit rey Alarich, començà [a] regnar Gesalarich, germà bastart
seu, en l'any de nostre senyor cinch_cents e deu anys. E regnà quatre anys
e fon molt desaventurat e prea[t] poch. Lo qual anà batallar sobre Narbona
ab lo rey Gundemundo de Borgunya, de la qual fugíi sens alguna vergonya
fins a la ciutat de Barcelona. E de allí se partí en França, on morí com
home de flach ànimo que perdé sí matex e lo regne.
De Theodorich segon, rey de Itàlia, que vengué en les Hespanyes
De la mort del malaventurat rey Gesalarich vengué en les Hespanyes Theodorich,
lo segon d'aquest nom, rey de Itàlia, per recobrar lo regne per a son
nét Amalarich, lo qual li pertanyia per ésser fill legítim del rey Alarich e
de la reyna Amalasuenta, filla del rey Theodorich. E comensà a governar en
les Hespanyes Teodorich en l'any de nostre senyor
lo poble, Theodorich se
Mas diré los dans e mals que aquest Theodorich féu governant en Hespanya,
car féu morir en lo càrcer aquell gran e famós senador de Roma, Boeci,
lo qual allí stant féu lo libre appellat De consolatio e altres obres. E
aprés és stat nomenat sanct Severi, lo cors del qual stà en Colònia, terra
de Alemanya.
És veritat que Aldarico, rey dels vàndols, manà tornar totes les terres que
lo dit Theodorich havia tyrànicament preses a tots los bisbes e a tots los altres
christians bandejats, e féu-los grans honres e bé e manà reparar les esglésies
destruïdes e robades; encara per servir a nostre senyor Déu féu moltes altres
coses de charitat que
història.
Del rey Amalarich e de la batalla hagué ab Gilibert, rey de França
Aprés que Theodorich se
Hespanyes Amalarich, son nét (del qual dessús havem parlat), ço és, en l'any
de nostre senyor cinch_cents e
morí en una batalla hagué ab Gilibert, rey de França, son cunyat. Aquest Amalarich
fon no menys enemich dels christians que lo dit son avi Theodorich.
E en aquest temps, lo emperador Justino, que era bon christià, manà que
tots los de la dita secta arriana morissen a mala mort, e supplicà al papa
Joan, primer de aquest nom, que vengués ab aquest matex manament a Constantinoble.
E seguí
un pobre cego li demanà almoyna stant en la porta de la església. E lo papa
posà-li la mà sobre los ulls e, de continent, lo cech cobrà la vista. E a causa
d'aquest miracle, molts infels en Constantinoble foren convertits a la fe
cathòlica.
E aprés, lo dit sanct pare partí de Constantinoble e vengué en Itàlia e
trobà allí lo rey Theodorich, ço és, en la ciutat de Ravena. E com en aquella
ciutat lo dit sanct pare preïcà lo evangeli (car axí ho mana Déu: predicar
lo evangeli a tota creatura), lo rey manà pendre aquell ab tots los christians
qui ab ell anaven e tots los féu morir de fam dins lo càrçer hon staven. E
per no romandre aquest peccat impunit, seguí
mallvat rey Theodorich, arrià, morí a mala mort, ço és que dins la sua cambra
lo trobaren offegat.
E troba
dels vàndalos foren toltes a molts bisbes les lengües, per ço com preïcaven
e confessaven lo nom de Jesuchrist. E sens lengües parlaven per la voluntat
de Déu; faeren molts miracles. E per aquest miracle que Jesuchrist los havia
fet, com axí parlaven sens lengua, hú de aquells bisbes se n'energullà e, de
continent, per judici divinal fon tornat mut.
Del rey Thèndio, o Theodoredo, e de la mort que donà [a] la reyna Amalasuenta
Mort lo dit rey Amalarich, la reyna Amalasuenta, sa mare, veent-se viuda
e sens fills e poch reputada per los goths, féu venir per governar la terra un
seu parent apellat Thèndio, o Theodoredo, qui habitava en Toscana. Axí que,
ab consentiment dels gotths, lo féu coronar per rey de les Hespanyes en l'any
de la incarnació de cinch_cents
temps de aquest rey entraren los reys de les Gàl·lies en Hespanya. E estants
sobre Tarragona, aplegaren-se los goths e prengueren lur capità Theudisclo,
lo qual près los ports de Aspa dels françesos e batallà molt virilment contra
los françesos; e allí morí gran nombre de françesos.
E com lo dit rey Theodoredo se veés molt poderós senyor en les Hespanyes,
oblidant los benificis que de la reyna Amalasuenta havia rebut, fou-li tant ingrat
e desconeixent, que manà bandejar la dita reyna e a la fi la féu morir
en un bany. E axí aquest malvat e desconeixent rey fonch mort per les
mans de un criat de la dita reyna stant segur en son palau de Sivilla.
En temps de aquest malvat rey, fonch sanct Benet lo major, hermità, que
era en la montanya appellada Cassino. E com Tòtila, rey dels estragotths,
hoís dir de la sanctedat de sanct Benet que prenosticava les coses esdevenidores,
no féu altra cosa sinó que près sanct Benet; e, volent-lo cremar amb la
sua cel·la ensemps, e no ho pogués fer, lançà aquell en un forn calent; e lo
dit sanct Benet exí
sues vestidures, e sà e alegre per virtut de Déu. E veent lo dit rey Tòtila
tan gran miracle, ab gran humilitat e benignitat e reverència, anà visitar
aquell en sa hermita. E sanct Benet li dix: "Rey Tòtila: aparta
què vius e vulles conèxer Déu e servir-lo. Car sàpies que has de regnar
anys e conquistar Roma."
E oÿdes aquestes sanctes paraules de sanct Benet, partí
Tòtila, molt alegre. E de continent tirà la via de Calàbria, e près tota aquella
província. E d'allí passà en Sicília, e près-la per força d'armes. E d'allí vingué
a Roma, e tingué-la tant assetjada que per fam li hagueren obrir les portes
de la ciutat. E entrat que fon en Roma no consentí que nengun dan fos fet
a la dita ci[u]tat.
E en aquest temps, ço és, l'any
vists en la Gàl·lia diversos senyals, car una cometa aparegué lo dia sanct de
Pascha, e lo cel fou vist cremar, e caygué dels núvols vera sanch en los vestiments
dels hòmens, e en la casa de un home apparegué de dins banyada de
sanch; e foren molt poch aprés diverses e grans pestilències per tota aquella
terra.
[Thendisclo]
E essent mort lo dit rey Theodoredo, o en altra manera apellat Thèndio,
prengueren los goths per rey Thendisclo, o Thogilo, en l'any de la incarnació
de
de sos vassalls en la carnalitat desordenada. E per causa de aquest desorde
matà molts de sos vassalls que consentir no le y volien. Los quals, aprés,
no podent comportar la sua mala vida, lo mataren en un palau dins la ciutat
de Sevilla.
Del rey Àgila, e com fon mort per sos vassalls
Quant fou mort lo dit rey Theodoredo, o Tèndio, los gotths prengueren
per rey Àgila en l'any de la incarnació de cinch_cents
En lo primer any de son regnat vengué sobre Còrdova. E los de la ciutat batallaren
ab ell, e desba[ra]taren-lo en tal modo que mataren gran part de la sua
gent, entre los quals hi morí hun fill del dit rey Àgila. E ell, fugint, escapà
de les mans dels cordovesos e donà en mans de sos vassalls, qui
E en aquest temps, ço és, en l'any cinch_cents
e tan aspre en Hespanya, que
aquells; e los ocells, constre[t]s de fam e per fortuna de fret, éran esmortits,
e tothom ne podia pendre ab les mans a ses volunta[t]s.
Del rey Atanagildo
Regnà Atanagildo aprés mort del dit rey Àgila, ço és, en l'any de la incarnació
de cinch_cens
e rebé lo baptisme e la fe cathòlica molt amagadament, per por que
sos vassalls no
En temps de aquest rey Atanagildo se seguí que un juheu, menyspreant
la ymatge de nostre senyor Déu Jesuchrist, li donà ab un dart un gran colp
en lo costat, del qual isqué de continent molta sanch. E açò vist per los christians,
lo dit juheu fonch apedregat, e ans que morís dix volia morir christià.
E axí, dit juheu morí amb gran contrictió. E seguit aquest acte, lo dit rey
Atanagildo manà celebrar festa de la Passió de la ymatge de Jesuchrist.
E més, en aquest temps se seguí que una gran montanya, la qual stava
prop del riu qui s'appellava Royne Ros, lo qual és entre la França gòttica
e Hespanya, bramà per molts dies com a bou e partí
sobre altra montanya poblada, que stava molt prop de aquella, e caygué en
lo riu ab totes les cases e esglésies e hòmens e bèsties en tant que periren
en dit riu gran multitut de gent.
E morí lo dit rey Atanagildo, en la ciutat de Toledo, de malaltia, com
a bo e fael christià.
En lo temps del regnat de aquest rey Atanagildo, ço és en l'any sinch_sents
aquella ab un dart. E aprés, aportà-la-se
E com la tengués entre les sues robes amagada, descobrí-la per metre-la
en lo foch, e trobà
E per aquesta causa fou pres lo juheu e fou finalment allapidat.
Del rey Loyba, primer d'aquest nom, e de Leovegildo, son frare
E lo rey Loyba començà a regnar aprés de Atanagildo, en l'any de la incarnació
de cinch_cens
lo regne Leovegildo, son germà, segons alguns han scrit, e segons altres era
son fill. E comsevulla sia, aquest Leovegildo governava aquesta nostra Hespanya
e Loyba la França gòthica.
E en temps d'aquests dos, hagué una gran contentió entre los hespanyols
e francesos sobre la Pascha de Resurecció, com los hespanyols diguessen
que
axí, los uns e los altres cultivaven la Pascha com dit és. E, per demostració
de la veritat, nostre senyor demostrà lavors un miracle de hon apparegué que
en millor temps la feyen que los hespanyols. Car, en aquest temps, en totes
les piques hon acostuma de star la aygua beneyta en les quals batizen los
infants, dava nostre senyor Déu aygua per a batizar, e seguí
Déu ne donà tan solament en les piques dels francesos e no dels hespanyols.
E morí aquest rey Loyba de malaltia en Narbona.
[Leovegildo]
E mort lo dit rey Loyba, començà a regnar Leovegildo en l'any de nostre
senyor de cinch_cents
de Severiano, duch de Carthagènia, lo qual fou fill del rey Theodorico. E hagué
d'aquesta Theodora, que venia de linatge real, tres fills. Hú fou sanct
Leandre, e l'altre sanct Isidoro, los quals, hú aprés altre, foren archebisbes
de Sivilla; e lo tercer fou sanct Fulgenci, archebisbe de Carthagènia. E més,
ne hagué una filla, apellada Florència, que fou monja de sancta vida.
E aquest rey Leovegildo, en lo [co]mençament de son regnat, hagué
molts enemichs, e subjugà totes les ciutats les quals en les Hespanyes li foren
rebel·les. E conquistà Savoya, e Venesi, e Proença, e altres moltes terres.
E ultra los dessusdits fills, hagué un fill apellat Hermegildo, lo qual casà
ab la filla de Bilbert, rey de França, lo qual era christià. E Hermegildo, per
amor sua, se convertí a la fe cathòlica. E com lo dit rey Leovegi[l]do fos de
la secta arriana, hagué tan gran anuig de Hermegildo ésser christià, que manà
lo prenguessen. E tenint-lo axí pres, amonestà
lexar la fe de Jesuchrist, faent-lo cert que si axí no ho faea que manara lo
matassen. E com ja Hermegildo fos il·luminat per lo sanct Sperit, respòs al
rey que faés d'ell lo que li plagués, com fos son pare e son senyor, e que per
temor de la mort ell no lexara la vertadera ley en la qual Déu li havia cridat.
E lavors, lo malvat rey e cruel pare Leovegildo près una destral que prop
sí trobà e donà-li ab aquella tan gran colp en lo cap que, de continent, dit
Hermegildo caygué mort en terra. E axí Hermegildo fon màrtyr per la sancta
fe cathòlica.
E més avant hagué, aquest rey Leovegildo, altre fill appellat Ricaredo, que
regnà aprés d'ell. E morí de malaltia, aquest rey Leovegildo, en la ciutat de
Toledo.
Ý és de notar que en aquest temps, ço és en l'any
abundàntia de pluges (quasi diluvi) en les parts de Venècia e de Itàlia, en tant
que no
duraren que l'ayga pujà sobre los murs de Roma.
E aquest rey Leovegildo exemplià e cresqué son regne en Hespanya, e fo
lo primer rey que
tots los reys se posaven a taula ab cavallers e anaven axí vestits com
cavallers.
Del rey Ricaredo
Ricaredo primer commençà a regnar aprés de la mort de Leovegildo, pare
seu, en l'any de nostre senyor de cinch_cents e
bon rey e bon christià. E regnà
e destruí de totes les Hespanyes la heretgia de Arrià, en la qual fou son pare
e los altres reys goths predecessors seus. E féu gran bé als christians e reedificà
e reparà moltes eglésies. E a tots los heretges de les Hespanyes qui
volgueren convertir a la fe cathòlica faé moltes honres e lexà
e donà
arriana lançà
E tornà en les Hespanyes tots los prelats e clergues que staven bandejats,
e tornà
en les Hespanyes sanct Leandre e sanct Fulgenci e los altres prelats e clergues
qui staven bandejats de les Hespanyes per mantenir la fe de Jesuchrist,
manà que preïcassen la fe de nostre senyor Déu Jesuchrist. E féu concell, format
en Toledo en l'any de nostre senyor cinc_cents noranta_quatre, de hon
se seguí que la heretgia arriana del tot fon condemnada. E d'aquí avant, los
goths foren ferms en la fe de Jesuchrist, los quals havían stat en la heretgia
dels arrians
Ý en aquest temps, era Maurici emperador de Roma, e lo papa, sanct Gregori
primer, a pregàries del qual nostre senyor Déu tragué de infern Trajà
emperador.
E més, en lo temps del dit papa Gregori, lo qual encara regia lo papa,
e era en l'any
havents forma humanal: hòmens e fembres ço és de mig cors en avall
stants sobre l'aygua, los quals, conjurat[s] per Déu, del matí fins hora
nona se demonstraren e foren vists.
E regnant aquest Ricaredo, o en altre manera appellat Richardo, en les
Hespanyes, ý en lo temps de Maurici e Phocas, emperadors, Joan, de natió
dels goths, de la província de Lositània natural, stant monjo de l'orde de sanct
Benet, home de gran santedat, ý en lengua grega e latina molt erudit, lo qual
studià per
dels dits
se [c]onvertiren tots sos germans de la heretgia arriana a la fe christiana;
e morí en l'any de nostre senyor sis_cents.
En lo temps d'aquest rey, entraren en Hespanya setanta mil homes de armes
dels francesos; ý en lo temps que aquests francesos vengueren, lo rey Ricaredo
era detengut de mala[l]tie; e per no poder anar en persona, tremès-hi
un gran senyor vassall seu, natural de Mérida, que lavors se appellava Altídio,
ab moltes géns. Lo qual se combaté ab tota la sua gent ab los francesos,
dels quals hagué la victòria. E matà e prengué la major part dels dits francesos,
encalçant-los fins en la França.
E més avant, aquest rey Ricaredo batallà moltes vegades ab los romans,
e sempre los vençé. E totes les terres que son pare guanyà per armes, aquest
les guanyà per amor. Axí que més tota la Hespanya en pau. E fou molt just,
liberal e piadós. E aleu[j]à sos regnes de molts tributs que lo rey Leovegildo,
son pare, los havia imposats.
E morí aquest noble rey Ricaredo en Toledo, aprés hagué reebut los sancts
sacraments ab gran devoció, com a bo feel christian. E fou molt plorat no
solament per totes les Hespanyes, mas encara per totes les altres parts ahon
la sua bona fama scampada era.
Del rey Loyba segon
Loyba segon commençà a regnar aprés la mort de son pare Ricaredo, en
l'any del senyor sis_cents e cinch anys. E regnà dos anys e cinch mesos. E
en son temps commençà la secta del malvat Mahomad. E axí mateix se commençà
la festa de Tots Sancts, per la qual ordenar lo papa Bonifaci terç demanà
a l'emperador Phoca un temple que s'appellava Panteon, en Roma, en lo
qual los gentils celebraven lurs festes. E açò demanà per a fer-hi església
en què se celebràs la dita festa de Tots Sancts. E que aquella d'aquí avant
se faés perpetualment cascun any en lo primer dia de novembre.
E no_rres_menys, en l'any
matex a[n]ý lo dit Bonifaci, e seguí que, com un pobre demanàs almoyna a
alguns navegants, e no li "no hajes cura
; e com lo pobre hagués
de damanar almoyna, car no havem ací sinó pedres"
dit: "dons tot quan hic ha se convertesca en pedre"
, tot quant avia en la nau
qui
e color. Per lo qual miracle se seguí molt de bé, car lo nauxer e tots sos companyons
se donaren al servici de nostre senyor Déu.
E en aquest temps matex fo tan gran fret que quasi totes les vinyes per
tot lo món foren cremades, e les messes de l'any propsegüent totes periren.
E més, en lo dit temps, papa Bonifaci dessusscrit obtengué del dit Phoca
emperador dels romans que la esg[lé]sia romana fos cap de totes les esglésies
del món, car la església de Constantinoble s'escrivia primera de totas les
altres.
Ý en aquel temps mateix, se seguí una gran crueltat de Theodorich, qui
combaté ab son frare Theodobert, reys tots de França; lo qual los seus mataren
e lansaren lo cap, del dit Theodobert, per lo mur de la ciutat de Colunya,
on fugint del dit son frare s'era retret. E aprés, près los fills, qui eren sos
nebots, e matà
prengué e baté [e]n les pedres. E a tot a[ç]ò féu a consell de la mala
dona, àvia sua, appellada Brun[i]childis, regina, la qual li donà entendre que
lo dit Theodobert no era son frare, car deya era fill de una puta concubina
de son pare, e fos nat en adulteri; e per ço l'aconsellà li levàs lo thesor e regne
del dit son pare.
Del rey Gundemiro
Gundemiro regnà aprés la mort de Viterigo, en l'any de nostre senyor
de
guerra als gascons; e cremà e destruhí tota la llur terra, e matà molts de aquells.
En temps de aquest rey, foren presos per Lotari, rey de França, tots los
fills del rey Teodorico, en batalla; e matà aquells; e féu levar la mà e un peu
de la reyna Brunichilda, e féu-la rossegar en la coa de una eugua brava, per
ço com deya lo dit rey que per causa de dita reyna éran morts dos reys.
E morí aquest rey Gundemiro de infirmitat en Toledo.
Del rey Gisebuto
Gisebuto commensà a regnar aprés la mort de Gundemiro, en l'any de
nostre senyor de
e zelà tant en lo servici de nostre senyor Déu que a causa sua foren convertits
en Hespanya a la fe cathòlica noranta mil juheus.
Aquest rey conquistà totes les ciutats, castells e viles qui
romans en Hespanya. E batallà ab ells moltes vegades e hagué sempre victòria.
Estant aquest noble rey en Civilla, essent archabisbe sanct Isidoro, se mogué
una heretgia per gents qui s'appellaven acèfelos, per la qual cosa lo dit
rey manà applegar concell, hon se ajustaren molts prelats. E entre aquells vengué
un bisbe qui defenia la heretgia dels acèfelos. E sanct Isidoro, en públich
consistori, disputà ab dit bisbe per alguns dies. E per rahons vertaderes e evidents
lo féu atorgar e conèxer lo error en què stava, reconcilià a la fe cathòlica,
e axí mateix tots aquells qui dita heretgia tenien. E lo rey los perdonà
benignament.
Aquest rey fo molt litterat e molt poderós, benigne e molt liberal, esforçat
e just. E tenint sos regnes ab molta pau e concòrdia, emmalaltí
que morí, jatsia alguns han volgut dir que morí mazinat; comsevulla sia
stat, la chrònica no diu més del que és en escrit.
E en aquest temps, durant lo regne del dit rey Gesebuto, e stant papa
Bonifaci quint, fo congregat consili general en Espanya, hon fo ordenat que
totes les ídoles fossen trencades, les quals alguns dels romans havien lexades,
com encara idolatraven lavors los romans. E aprés ordenaren molts bisbats
e consagraren molts bisbes.
E més, en aquest temps que era papa Honori primer, com papa Bonifaci
fos mort, lo dit rey Gesebuto entrà en les Stúries ý en Galícia ab la sua host.
E, preses aquelles províncies, amplià lo seu regne tro a Finibusterre;
e entrà als térmens de Hèrcules grech. E, ordenats en aquelles regions duchs,
comptes, governadors, tornà-sse
legit en una història de Hespanya, que ha més de
mestre diu que en Galícia no entrà lo rey Gesebuto, car jamés aquella províntia
no
habitadors.
E en temps d'aquest rey Gesebuto començà a preïcar Mahomet la sua mala
secta en la terra de Mecha e en las altres terras de la mar que ara són de
moros.
Del rey Ricaredo segon
Ricaredo segon, aprés de la mort de son pare Gesebuto, commençà a regnar
en l'any del senyor sis_cents e vint_e_cinch anys. E regnà set mesos e morí
fadrí e de fort poca edat. E per ço com regnà poch no s'ha continuat d'ell
més avant.
[Sentilla]
De continent que Ricardo fo mort, alçaren los goths per rey Sentilla, en
l'any del senyor
goths en temps del rey Gesebuto, molt bon cavaller, sforçat e molt savi e discret
en la guerra: e per ço los goths lo prengueren per rey. E tant com regnà
guanyà totes las terras que los romans en les Hespanyes tenien, e hagué ab
aquells moltes batalles de què sempre fo vencedor, en tant que aquest fo senyor
de tota Hespanya.
E en lo temps de aquest rey, los gascons corregueren tota la província de
Tarragona. E de continent que ho sabé, aplegà tota la sua host e vengué contra
aquells e destroçà
deposant-los de lur senyoria, en tant que los dits gascons vengueren a vènia;
e perquè
Olit en Navarra.
Aquest rey fo molt cathòlich e molt graciós e humà a sos vassalls, e molt
brau e terrible a sos enimichs; e fo molt amat en les Hespanyes: cridaven-lo
tots los pobles "pare dels pobres". Morí en Toledo de molt gran enfermetat
en l'any de nostre senyor sis_cents e
E en aquest any prengueren los moros Hierusalem e tengueren-lo per dos
anys assetiat.
E segons hé trobat scrit en la chrònica de l'Archiu Real de Barcelona,
aprés d'aquest Sentilla regnà son fill Reximiro, mas no diu per quin temps
sinó que aprés d'ell regnà son germà Sisanando.
Del rey Sisanando
Sisanando, aprés la mort de Sentilla, commençà a regnar en l'any de nostre
senyor sis_cents e
d'ell digne de memòria, sinó que en lo tercer any de son regnat començà
concel general en Toledo, [a] lo qual vengueren tots los archabisbes e bisbes
de totes les Hespanyes, ahon foren ordenades moltes coses en servici de nostre
senyor Déu e en profit e augment de la religió christiana. E aquest fo lo quart
concell qui celebrà en Toledo.
E en temps del dit rey Sisanando morí sanct Eugeni, archabisbe de Toledo.
E diu mossèn Diego de Valera, en la chrònica [que] ha de Hespanya,
que no
E jo qui fas la present història hé trobat, en huna gran chrònica de Hespanya,
com lo dit rey Sisanando morí en la ciutat de Çaragoça de malaltia corporal
en l'any de nostre senyor de quaranta-hú.
E trobe
dels romans, lo quart mes del seu imperi fo mort per verí que li donà Martina,
sa madrast[r]a; la qual, ab Pirro, patriarcha de Constantinoble, e ab son fill,
appellat Heràclion, germà del dit Heràclion, usurpà lo dit imperi dels romans.
Emperò aprés, lo senat de Constantinoble féu tallar lo nas al dit fill de la
dita Martina, com a usurpador del dit imperi, e a la dita Martina, la le[n]gua.
E foren los dos judicats e foragitats [de] lo dit imperi.
Del rey Sentila segon
Lo rey Sentilla segon començà ha regnar en l'any de nostre senyor sis_cens
e
de memòria, sinó que féu celebrar en Toledo dos concells generals, en los quals
foren confirmades totes les coses que per Sis[a]nando foren ordenades, e altres
moltes molt més necessàries e profitoses; en la ordinació de les quals fo lo
principal sant Isidoro, archabisbe de Sivilla, que lavors era primat de les
Hespanyes. E morí aquest benaventurat sanct Isidoro molt sanctament en la
ciutat de Sivilla, a
en edat molt provecta.
E morí aquest rey Sentilla, de malaltia corporal, en la ciutat de Zamora.
Del rey Tulcas
Aprés de la mort del rey Cintila, alçaren los goths per rey son fill Tulcas,
e començà a regnar en l'any de sis_cents e quaranta_cinch. E regnà dos anys,
e tench son regne en pau per tot aquest poch temps que regnà. E fo molt
bon chrestià, humà, benigne e liberal. E confirmà totes les coses que los bons
reys antecessors seus havían ordenades en les Hespanyes. E morí en Toledo
com a bon e fel christià, e fo molt plorat per tots, per la gran sperança tenien,
segons son bon viure, que seria molt bon rey.
Del rey Cyndesindo
De continent que
en l'any del senyor sis_cents quaranta. E regnà deu anys. E en lo començament
de son regnat, tremès supplicar a nostre sanct pare que la primacia,
ço és la major potestat o dignitat de les sglésies de les Hespanyes, fos en
Toledo o en Sivilla, o llà hon al dit rey paragués ésser millor. E lo sanct pare
ó atorgà, e axí la primacia tengué Sivilla, en pau en tot lo temps de aquest
rey; per quant lavors havia gran contenció e discòrdia entre Toledo e Sivilla
sobre aquesta primacia, la qual latine dicitur metropolis, e axí fou appellada
Sevilla metropolis Hispanie. Aquest rey confirmà totes les coses que sanct
Isidoro havia ordenat.
E en aquest temps, havia en Sivilla un archabisbe natural de Grècia,
apellat Theodisco, lo qual era mal home, jatsia se demostràs molt home de
bé, e corrompés ab la sua demonstració de sanctedat algunes scriptures compostes
per sanct Isidoro, les quals encara no eren demonstrades, e posà en
aquelles algunes errors a nostra fe cathòlica; e com li fo provat lo contrari,
lo rey lo féu condemnar per heretge; e, condemnat que fo aquest archabisbe
per heretge, de continent fo bandejat de Sivilla, e lavors ell se
en Àphrica e féu-se moro, e prehicà grans mentides e falsedats contra la fe
de nostre senyor Déu Jesuchrist.
E [fou] per aquesta causa com lo rey Cindesindo manà passar la primícia
de la església de Sevilla a la església de Toledo, axí com antigament la solia
tenir. E féu celebrar lo setèn consili en Toledo, e foren-hi quatre archabisbes
e bisbes, e los procuradors dels altres prelats de les Hespanyes qui per justas
causes no hi pogueren venir; e més, hi comparagué altra molta clarecia e
tots los grans senyors del regne. E aquí foren fetes moltes leys, constitucions
e statuts molt profitoses a la religió christiana. E fo aquí elegit per archabisbe
de Toledo sanct Eugènio; e aquesta electió fo tremesa per lo dit rey
al sanct pare, supplicant-lo que aquella confirmàs de continent com a bona
e sancta.
E més, lo dit rey, per son embaxador, que era un sanct home, bisbe de
Çaragoça, appellat Tàgia, féu supplicar al dit sanct pare que tremetés al dit
rey los Morals de sanct Gregori; e lo papa respòs a l'ambaxador que segons
lo gran nombre dels libres qui stava en lo thesor de la Església, seria cosa
molt greu de trobar ell lo libre que demanava, car nunque tal libre havia pogut
trobar tant no l'havia fet cercar; e lo dit sanct bisbe fo molt desconsolat
d'aquesta resposta; e veent no poder aconseguir la petició sua, demanà li fos
dada licència per nostre sanct pare que almenys ell pogués vellar e orar en
la església major, e nostre sanct pare ne fo content. E lavors lo dit sanct
bisbe anà a la església dels apòstols sanct Pere e sanct Pau he posà
gran devoció en oració; e, quasi en la mija nit, aparegueren-li los dits apòstols,
e ab ells sanct Gregori, en molt gran claredat, he digueren-li lo loch hon dit
libre se trobare. E l'endemà lo dit sanct bisbe tot açò recomptà al dit pare
sanct, lo qual de continent manà cercar dit libre en aquell loch que los sancts
apòstolls havien dit se trobare, e axí lo trobaren. E ab molt gran alegria, lo
sanct pare manà dar lo libre al dit sanct bisbe. E en aquesta forma vengueren
los Morals de sanct Gregori en Hespanya.
En aquest temps alçaren los gotths per rey a Recisundo, ab son pare Cyndasindo
juntament. E regnaren quatre anys e vint dies pare e fill. Aquest rey
tengué les Hespanyes en gran pau e tranquel·litat, e no cessava de convertir
a la fe cathòlica les persones preses en crim de heretgia o apostasia; si convertir
no
la terra era neta de juheus e heretges.
E seguí
en la dita ciutat de Toledo, finí sos darrers dies.
Del rey Recisundo
E en son temps vivia lo benaventurat sanct Alifonso o Ildefonço.
Aprés de la mort de Sindasundo, romàs per rey son fill Recisundo, lo qual,
com dit és, fou alçat per rey juntament ab lo dit son pare Cindasundo, e
començà sol a regnar en l'any de nostre senyor sis_cens e
sol
en Toledo, iuxta la forma tenguda per son pare, e en lo
regnat congregà altre concili en Toledo.
E en aquest any, fon expel·lit del regne de França lo rey Theodorico, e
en loch de aquell posaren son germà Belderico, que regnava en Àustria, que
és en Alamanya, e Theodorico se mès a monjo en lo monastir de Sanct
Dionýs de París. La història francesa appellà aquest rey Terri, germà de Lotario,
lo qual ans d'ell havia regnat quan expel·liren del regne son germà Gilberto.
En temps d'aquest rey entraren los gascons en Hespanya; e lo rey aplegà
totes les sues hosts, e vengué contra ells de tal manera que mataren molts
de dits gascons.
En aquest temps morí Eugènio, archabisbe sanct de Toledo, e posaren en
loch de aquell sanct Ildefonso, lo qual era monjo de molt sancta vida e de
bon linatge, e dexeble de sanct Isidoro, en temps del qual vengueren en Hespanya
los heretges de França gòtthica appellats Pelayo e Tèndio, e ab la llur
heretgia corromperen molt gran part de la gent de Hespanya negant la verginitat
de nostra senyora sancta Maria; e com lo beneve[n]turat sanct Ildefonso
açò sabé, disputà ab ells en públich e confoné
auctoritats dels Testaments vell e novell, e ab les sues sanctes predicacions
reformà la gent de Hespanya en lo vertader coneximent de la verginitat de
nostra senyora, e féu expel·lir los dits heretges ab gran deshonra llur de les
Hespanyes.
E per aquest servici fet per sanct Ildefonso a nostra senyora la verge Maria,
ella li apparech ab gran companya dels apòstols e altres sancts, anant ell
a matines acompanyat de molt clerici e de molt poble lech, ab candeles enceses
en les mans. E en presència de tots, li dix la senyora nostra: "Per ço com
tu ab fe e ab firmesa has ceny[i]t los loms del teu cors ab cinta de verginitat,
e has confirmada en los coratges dels christians la glòria e laor de la mia virginitat
ab la lum e gràcia de la tua paraula, pren aquesta vestidura que yo done
a tu perquè sies honrat, en aquesta vida e en l'altra, de glòria e de sanctedat;
e vestiràs aquella en les festas de Pascha, e en los altres dies de les mies festes
e dels altres sancts principals."
E de continent, nostra senyora des[a]paregué, e lo sanct archabisbe romàs
molt alegre ab lo gloriós do de la vestidura que nostra senyora li donà. E d'aquí
avant, manà lo dit sanct a[r]chabisbe que fos celebrada la festa qu'és nomenada
Sancta Maria de des[em]bre.
E des que morí lo dit sanct archabisbe, nunqua fon archabisbe qui gosàs
vestir aquella vestidura sinó lo archabisbe Sisberto, lo qual per sos demèrits
fon de aquesta dignitat de archabisbe de Toledo privat. Però en los miracles
los quals són scrits de nostra senyora, se recompte que aquest archabisbe que
vestí la vestidura de nostra senyora era appellat Sicàrio, e que la s'acostà tant
al cors que
E aquest rey Recisundo fon home molt bo, just, devot, liberal, graciós
e molt commú, e tengué sos regnes ab molta pau e concòrdia. E morí
sens infants en la vila de Bamba, prop de Palència, de malaltia que nostre
senyor Déu li donà, lo primer dia de setembre de l'any de nostre senyor sis_cents
setanta_e_cinch.
E perquè morí sens infants, se mogué gran discòrdia entre los duchs e comptes
goths, com cascú volgués ésser rey; especialment lo duch de Córdoba, apel·lat
Euguri, nebot del dit rey; e Urissa, duch de Cantàbria; e Julià, comte de
Granada; e lo noble baró de alta sanch Pelagi, per lo qual la fe christiana en
Hespanya fo salvada e lo linatge real fo mantengut. Aquests e molts altres
del regne se levaren uns contra altres e suscitaren entre ells grans guerras e,
finalment, aprés de moltes morts e dans seguits, elegiren rey apellat Bamba,
segons se segueix.
Del rey Bamba e de les sues conquestes, e com morí en lo monestir de Pampliga
Vengam ara a parlar del noble e potentíssimo rey Bamba.
Deveu saber primerament que aprés mort del rey Retisundo elegiren los
gotths que
dels cavallers gotths, en l'any de nostre senyor sis_cents setanta_sis. E regnà
nou anys e quatre mesos, e acceptà aquesta real dignitat contra tota sa voluntat,
car no
e per ço no consentí que
dels altres reys goths. Que foren tots los magnats, cavallers e gents
de estima de les Hespanyes en Toledo ab lo dit Bamba; fo allí untat e coronat
per rey en la església major de Sancta Maria per mans de l'archabisbe Eurigo,
e tots li prestaren homenatge e promete[re]n tenir-lo per llur rey e senyor,
e juraren de ésser-li leals. E lo rey Bamba jurà que tendria sempre la fe cathòlica
e
E aprés que lo dit rey Bamba fo untat e coronat en Spanya de tot lo poble
allí congregat, li isqué de la boca una abella e volà molt alt envers lo cel,
de què tots foren molt admirats. E alguns savis qui aquí se trobaren digueren
que los regnes de Hespanya havien ésser per ell molt honrats e augmentats.
Ý en lo començament de son regnat, levà
appellat Ilderico, e adheriren-se al dit compte molts altres traÿdors;
e levà
de veure lo rey Bamba llur senyor. E quant el rey Bamba sabé aquesta
novitat, manà juntar grans gents; e cridà a Paulo, cavaller natural de Grècia,
del qual lo dit rey molt fiava, e manà-li que fos capità de les gents d'armes
contra lo compte Ilderico, qui s'era levat ab la terra e la destruhia e robava.
E aquest Paulo era hú de aquells qui havien prestat homenatge al dit rey Bamba
en Toledo. E com fo ab la host del rey, primer l'ajuntàs ab lo compte Iluderico,
e ajuntà a sí Remismundo, duch de Cantàbria, e a molts altres traÿdors;
e tengué ab ells manya, prometent-los moltes grans heretats e riqueses,
que l'alçassen per rey de les Hespanyes. E tota la França gòtthiga consentís
en açò.
En aquest temps, los gascons començaren de fer guerra en la terra de Celtibèria,
qui és tot Aragó e part de Castella. E lo rey Bamba y fonch en persona
contra los dits gascons e destruí
e posà-la en senyoria sua. E los que romangueren en no fer guerra al dit rey
foren apellats leals vessalls, e axí lo dit rey los perdonà.
E
la província de Navarra, ab un cosí seu apellat Desidèrio. E la segona host
tremès a la terra de Cathalunya, hon havien jurat per rey lo dit Paulo. E la
terça host manà fos derrerament que Tolosa. E ab la quarta host lo rey
Bamba anà e près lo camí de Barcelona, que s'era alçada per dit Paulo, e entrà
llà de continent lo dit rey Bamba per força d'armes. E d'allí partí e fos tots
los castells e lochs qui s'eren rebel·lats contra ell, de hon hagué molt gran presa
de or e de argent e seda e altres moltes joyes; e tot ho partí com a rei liberal
entre les sues gents, sens pendre per a sí ne tenir-ne cosa alguna. E
d'aquí avant fou molt amat dels seus.
E près lo castell de Cobliure al duch Remismundo e alguns altres traÿdors,
e levà
escapà de Colliure e anà-se
lo dit rey Bamba havia fet. E lo dit Paulo hagué tan gran temor que no gosà
esperar lo rey e anà-se
rey combaté la ciutat de Narbona e entrà en aquella per força de armes. De
allí vengué lo rey Bamba a Magalona e combaté-la per mar e per terra e près-la
per força de armes.
E de allà anà contra Nimes, hon stava Paulo, lo traÿdor, e ab ell molts
altres traÿdors e gran gent de fransesos qui li ajudaven. E posà lo siti sobre
la ciutat, e combaté aquella per moltes parts tot un dia e una nit. E fins l'endemà,
per haver perduda molta gent, no pogueren pendre la ciutat. E entraren-li
axí per força d'armes; e los gotths anaven per los carrers matants e ferints
quants trobaven. E los qui pogueren meteren-se ab lo dit Paulo en una fortalesa
havia en dita ciutat e pregaren ha Giraldo, archabisbe de Narbona, lo qual
havien pres per força, que suplicàs al rei Bamba que
darien al dit rey. E lo dit archabisbe vengué al dit rey revestit en hàbit pontifical
com si hagués a celebrar missa e ficà los genolls en terra davant lo dit
rey e plorant li dix: "Senyor, nosaltres eram contra tu e no som dignes de
haver perdó, car nostra error és ja sabuda per tot lo món, ý encara en lo cel,
per ço que havem trencat lo homenatge que havíem prestat. Amb tot açò,
senyor, la tua pietat sia sobre nós, ahonque no la merescam, e no fartes la
tua spasa fins a la fi. E perdona-nos prest, car si axí no ho fas, no hi restarà
de nosaltres algú a qui perdones."
E com lo dit rey Bamba, qui era molt benigne, mogut de pietat perdonà-los
en esta guisa: que
haver. E lo archabisbe tornà supplicar al dit rey que
E lo rey li respòs: "Veurem-ho; e basta, vós, archabisbe, que a vós sol perdon
E ab açò lo archabisbe se partí del rey tenint-li a mercè lo que havia
del tot."
manat.
E de continent lo rey manà que traguessen de la dita força o castell
lo dit Paulo e los altres traÿdors qui ab ell staven. E trobaren-lo amagat en
un soterrani de una cova. E prengueren-lo per los cabells dos richshòmens e
portaren-lo devant lo rey Bamba. E lo dit rey, quan lo veu, dix grans gràcies
a Déu qui axí havia abaxada la supèrbia de Paulo; e manà que
ben pres e guardat ab los altres sos companyons en la tra[ï]ció fins que
fossen jutjats per cort; e manà soltar tots los francesos, e féu-los dar béns per
passar la vida fins [que] arribassen a llur[s] terras.
E de continent lo rey manà tornar tot lo que havien enderrocat en la ciutat,
e soterrar los morts, e curar los que éran nafrats; e manà tornar a les
esglésies tots los thesors que dit Paulo havia robat; ý encara manà que portassen
davant ell Paulo e a sos companyons posats en cadenes. E venguts, lo
rey dix a Paulo: "Conjur-te, male bèstia, per aquell Déu qui t'ha fet, que digues
E Paulo dix:
ací devant tots si yo t'é fet algun dan o alguna por que haguessen color
de fer contra mi tant enemiga com has fet." "Senyor, per
aquell Déu que m'has conjurat, yo jur que nunqua de vós rebí sinó molt bé
e mercè ý per vós só estat sempre defençat e honrat, mas lo diable mès
al meu cor de fer lo que hé fet."
De continent, lo rey manà traure allí en Spanya lo homenatge que Paulo
havia prestat en Toledo junctament ab los altres grans del regne en lo dia de
la sua coronació. E axí mateix hi féu traure lo jurament que Paulo havia de
sos companyons que no tenguessen per rey lo dit Bamba e que sempre fossen
en sa ajuda contra Bamba fins a la mort. E, tot açò vist, manà lo dit rey a
tots los grans qui allí estaven que vehessen lo juý que en tal cas se devia dar,
e que de continent ho determenassen. E los richshòmens e cavallers e senyors
de palàcio determenaren que Paulo e tots los qui ab ell foren e
en la mort de llur senyor natural ý en dan de la sua terra, e que trancàran
lo homenatge que li tenien fet, devien morir a mort de traÿdors. E lo rey
determinà que
de Narbona.
Estant axí en Nimes vench nova al dit rey que gran gent de França venia
a socórrer a Paulo, de què lo dit rey hagué gran pler; e manà posar totes ses
gents a punt per dar-los batalla ý esperà
vench altra nova que hun duch de França corria la terra de Besés; e de continent,
lo rey Bamba cavalcà ab molt gran pres[s]a e ab tota la sua host. E com
lo dit duch sabé la cavalcada de dit rey, lexà tota la cavalcada que levava, e voltà
fugint a més anar, a la sua terra, de manera que lo rey no
E lo rey se voltà a Narbona e manà reparar los murs e bastir e furnir
les fortaleses; e partí
se
era degut, ý encara la despesa fins que fossen arribats a llurs terras.
E près son camí per a Toledo, que avia sis mesos que n'era partit. E quant
arribà a dues legües ans de Toledo, féu tresquilar en creu lo dit Paulo e tots
sos companyons; e féu-los raure les barbes e traure los ulls; e manà
de saques e cavalcar en sengles camells; e Paulo anava devant ab una corona
de peu en lo cap, e tots los altres aprés ell descalços, e tots ab cordes.
E axí entren los traÿdors deshonradament en la ciutat de Toledo.
E des que lo rey estigué en la ciutat de Toledo rebut ab gran alegria, féu
reparar los murs de la ciutat e féu, sobre los portals, posar loses de marbre
ab lettres en latí, qui en vulgar català és la sentència aquesta següent: "Lo
E manà posar en latí letres en les torres
noble rey Bamba alçà e millorà de la noble ciutat de Toledo ab la ajuda
de Déu ý de la sacratíssima verge Maria, senyora nostra, per augmentar ý
excelsar la honra e noblesa d'ella."
ho campanars de les sglésies que de latí en vulgar nostre català diuen axí:
"Vosaltres, sancts de nostre senyor, qui sou honrats en aquest loch hó església,
salvau e honrrau aquest noble poble."
E allí lo dit rey Bamba manà cridar los principals cavallers qui l'havien
servit en aquesta guerra e féu-los donatius, remunerant a cascú segons qui era
e segons los servicis que li havien fet, e donà
a repassar en llurs terres. E aquest noble rey Bamba convocà lo honsèn
consili en Toledo en l'any de nostre senyor sis_cents setanta_nou, en lo qual
concili foren tots los prelats de les Hespanyes; e allí los afirmà tots los privilegis
e los bons costums que los reys predecessors seus los havien, e repartí
les terres que devien ésser subjectes a cascú dels bisbes e contra bisbes havien
ésser sufraganis e subjectes a cascú dels archabisbes e confirmà la gràcia e
libertat que lo bisbe de Leon té del papa de no ésser sufragani ne subjecte
a negun archabisbe per ésser cap del regne molt antich, e confirmà les primacias
de les Hespanyes a la església de Toledo.
Ý en lo novèn any del regnat de aquest rey Bamba vengueren en Hespanya
do_centas cetanta naus molt grans de ala[r]ps e destroÿren moltes terres
de aquellas e hi mataren moltes gents. E de continent que lo dit rey ho
sebé, tremès contra ells sos capitans molt bé acompanyats de gran gent de
armes, e los alarbs foren vençuts e preses totes les llurs naus, e la major
part de la gent dels dits ala[r]ps morta e presa; e axí los dits capitans se
tornaren al dit rey ab gran honra e ab tota la dita presa.
Ý en aquest temps un compte qui s'appellava Eurigo, lo qual volia mal
al dit rey, e serví
que, acabat lo dit rey de beure les metzines ab lo dit vi, perdé la memòria.
E de continent los grans senyors qui ab ell eren, crehents ése[r] algun altre
mal, consellaren-li que confessàs per la por tenien no morís de continent.
E confessat que hagué, manà lo aportassen en lo monestir de Pampaliga.
E de continent que fo en lo dit monastir, rebé lo hàbit de aquell orde e fo
fet monjo. E visqué en dit monestir, axí monjo, per
molt sanctament en l'any de nostre senyor sis_cents e noranta_dos anys.
E aprés la destructió de Hespanya, en l'any de nostre senyor mil e do_cents
setanta_e_set, don Alfonso rey de Castella, qui fo elegit per emperador, fill
del rey don Ferrando, manà portar lo cos del dit rey Bamba de la vila de Pampaliga
a la noble ciutat de Toledo, e féu-lo soterrar molt honradament en la
església de Santa Leocàdia la Nova, que
Del rey Eurigo
Aprés que lo dit rey Bamba renuncià lo regne, los gotths elegiren per rey
Eurigo en l'any de nostre senyor Déu sis_cents vuytanta_cinch, e regnà set
anys. Aquest Eurigo era cosmògrafo del [rei] Recisundo e no
alguna digna de memòria salvat tres concilis que convocà en Toledo, en los
quals aprovà totes les coses ja ordenades en los concilis passats.
En temps d'aquest rey murí lo rey Theodorico de França, e regnà aprés
d'ell son fill Glodoneo lo tercer; en aquest temps mateix fo en Toledo lo archabisbe
Julià; fo canonitzat per sanct.
E morí aquest rey Eurigo de malaltia en Toledo.
Capítol que tracta de les generacions. Qui tracta dels fills de Nohè: quines
províncies poblaren abans de la partició de las lenguas, quina terra poblaren
E sapiau que lo dit principi és posat per monestar ab veritat d'on agueren
principi e començament los qui poblaren Hespanya. Per què deveu saber que
del primer fill de Nohè, apellat Sem, isqueren los fills e generacions següents,
ço és, Claut, Assur, Arfaxar, Ull, Egéter e Stilla, qui engendrà Hobet, qui
hac
la terra.
De Cam, segon fill, isqueren los fills e generacions següents: Canan, Cus,
Mestra ý Mefur. De Canaam isqueren les generacions desusdites en lo primer
capítol. Cus, Mestra ý Mefur no foren maleÿts perquè del dit Cus hisqué Saba,
e Quilla, e Fabata e altres fills.
E de Jafet, tercer fill de Nohè, isqueren uns fills: Somer, Magog, Maday,
Janan, Túbal, Mósoch e Tiràs. E d'aquests davallaren Assenén, Rifach, Togornà
Elisa, Seamda, Davin e molts d'altres. E totas les ditas generacions aprés
lo diluvi, segons se troba en la Bíblia, e axí que ho reconta lo gran arcabisbe
toledà appellat Rodrigo en les sues històries, e axí mateix ho han dit altres
generacions [de] philòsofs, poblaren certes províncias de Àsia. Són aquestes:
Caldea, Domàs, Sòria, Ermènia, Assíria, en la qual après Nínive, la gran
ciutat. Emperò totes les parts del món éran vagues e buydes, ço és, la
més part de Àsia, Àfrica e Europa.
E com en aquell tems totes les generacions fossen sots una lengua, e del
linatge del fill maleÿt de Cam se fos levat un tiran, al qual appellaven Nambrot,
lo qual se havia subjugades aquellas generacions per tirannia e
gran supèrbia qui en ell era, fet és rey de las dites generacions; e aquest fou
lo primer rey del món.
E, fins lavors en aquell temps, totes les gen[e]racions qui éran exides del
fill de Nohè aguessen stat cascuns en lur habitació sens divisió alguna; e lo
dit Nambrot rey, no content d'aquella senyoria, e per la gran supèrbia qui
en ell era, volgués que aquelles generacions desusdites fessen huna torra, la
qual és appellade de Babilònia, volent per aquella torra lo dit rey pujar al cel.
En la qual edificació de torre, nostre senyor Déu, per lo gran peccat e crim
contra ell comès per lo dit rey Nambrot, divisí e depertí aquelles generacions
en diversitats de lenguas, que l'hú no entenia l'altre; per lo qual peccat, lo
coratge de les gents foren plens de hodi e de mala voluntat. E ladoncs, per
la diversitat de les lenguas, les unes gents se acostaren a les altres de llur linatge,
ý axí depertiren los uns dels altres. Per què los fills de Sem romangueren
en Àsia, e los fills de Cam poblaren Àfrica, e los fills de Jafet poblaren Europa
ab les confínias d'Espanya; però tots hagueren part en Àsia.
Mas, per tal com lo present dictador no entén a parlar en la present istòria
sinó de la generació de aquells qui poblaren Hespanya, lexades les altres generacions,
entén a parlar de las generacions de Jafet, les quals poblaren Hespanya,
axí com devall hoyreu.
Capítol que tracta com Pelegrí se féu rey en Portugal aprés la trahició del comte
Julià
Pus vos é dit la generació dels reys gotths quina fi féu, vos diré d'on hagueren
començament los reys de Leó e de Castella e aprés la malesa del compte
Julià.
Deveu saber que aprés la trahició del compte Julià, alguns crestians, axí
com desús és ja dit, se salvaren en les muntanyes de las Estúrias de Biscaya;
ý ésser los chrestians ajustats en les dites muntanyes, los qui escampats éran-se,
levaren lur rey e senyor un gran baró de linatge reyal dels gotths, qui era
apellat per son nom propi Pelegrí, lo qual era molt devot e bon cavaller. E
aprés per temps fo sant rey, del qual los reys de Leó e de Castella han pres
principi e començament.
Lo qual rey Pelegrí, ab aquells pochs chrestians, en curt temps hagueren
cobrat lo regne de Leó e de Castella e levat als moros e aprés lo títol de rey
de Leó e de la corona de Castella. E per aquesta rahó és lo primer títol del
rey de Hespanya Leó ý Castella; e féu les armes de Leó e de Castella.
E aquest dit sanct rey Pelegrí fo molt virtuós rey; e regnà en los dits regnes
trenta_sinch anys; e aprés finí sos dies en l'any que comtàvem de la incarnació
nom Faucíllia, la qual per mort de son pare fonch ella reyna dels dits regnes,
ý la qual fonch muller del compte Alfonso de las Estúries, qui fonch appellat
cathòlich.
Regnà en Hespanya
per son nom Alfonso, lo qual, aprés la mort de la reyna sa mare, fo rey dels
dits regnes. Encara aquest rey se intitulà rey de les Stúrias. E dels reys desusdits
descendents tots los reys de Castella, segons recita lo gran arcabisbe de
Toledo en les suas istòries que féu dels reys de Castella, los qui vuy són reys
són descendents dels reys desusdits e són estats, però ha-y hagudes moltes
mutacions de senyors. Més abasta que los qui vuy són devallen dels reys desusdits,
que són estats los reys qui han senyorejada Hespanya la gran fins lo temps
qui comtàvem de l'any
de Hespanya és recitat. Però los regnes de Hespanya tornaren a una filla del
darrer rey, la qual fo apellada per son nom Dona Major, la qual fo muller
del rey don Sanxo de Navarra, axí com vos serà recomptat per avant com
perlarem dels reys de Navarra.
Del rey Ègita
E los gotths, després que era mort Eurigo, elegiren per rey Ègita, gendre
del dit Eurigo, en l'any de nostre senyor sis_cents noranta_dos. E regnà
tretze anys.
Aquest rey fo mal home, donat a tota mena de vicis e peccats, e desamà
molt los gotths, e féu-ne matar molts de aquells. E seguí
any de son regnat, donà lo regne de Galícia a son fill Vitisa, lo qual fo pijor
que son pare. Aquest Vitisa, un dia vench a rahons ab don Tavilla, duch
de Cantàbria, lo qual fo pare del rey don Pelayo, e ab una gran supèrbia près
un gran bastó e, sens que no le y merexia, li donà tan gran cop en lo cap,
que de aquell cop lo dit duch morí; e fo soterrat en una vila appellada lavòs
Dozemanes, e ara se appella Palacios. E lo dit Pelayo, sabent la mort de son
pare, tirà prest al rey Èxita per fer-li clamors del dit son fill Vitisa. E
lo rey Èxita, no volent-lo scoltar, manà que fos lo dit Pelayo foragitat e
bandejat de Toledo hon estava. E lo dit Pelayo, de continent, lexà Toledo
e tornà-se
de Hespanya.
Este malvado rey Èxita féu celebrar tres consilis en Toledo, e guardà poch
lo que en los dits consilis se hordenà. Ý en aquest temps se levà en
Roma lo patri[ci] Leó contra Justiniano, emperador; e li levà lo imperi, e
manà li fos levat lo nas, e
près per força lo imperi del dit Leó; e manà levar-li lo nas e la lengua e que
estigués en presó fins que morís. E més, en aquest temps morí Glodoneo, rey
de França, al qual succehí en lo regne Gilibert, son fill.
Del rey Vitisa
Vitisa començà a regnar aprés la mort del dit son pare en l'any de nostre
senyor Déu
e donà
e licèntia axí a clergues com seculars que prenguessen totes aquelles mullers
que volguessen, axí com ell faea e havia fet. E tement lo dit rey Vitisa que
per les maleses los regnes se alçarien contra ell, manà enderrocar tots los murs
e fortaleses de les més ciutats e viles e castells de les Hespanyes, salvant-ne
algunes poques, les quals no gosà fer enderrocar. E manà trencar les armes
e fer enderrocar les armes, e fer-ne càvechs ý exades e altres ferraments, donant-los
entendre que açò manava ell fer perquè tots visquessen en pau.
E los abominables e detestables peccats de aquest malvat rey e dels qui
seguien los appetits e condicions provocaren la ira e senyoria de nostre
senyor Déu, en tant que la major part de les Hespanyes, ab mort de infinides
gents, fo posada baix ý en lo jou e servitut dels enemichs de nostra sancta
fe cathòlica, per la qual cosa lo diable, enemich del linatge humanal, donà
ceguedat universal en los coratges dels hespanyols perquè obeïssen als manaments
del malvat Vitisa. E sembrà entre tots discòrdia; e posà en los grans
desordenada cubdícia, ý en los prelats luxúria, ý en los letrats e savis en
dret fluxedat e peresa, en tant que los regnes de les Hespanyes que los
gotths possehien, que éran tan grans que tenien de mar a mar fins en la ciutat
de Tànjar, la qual és en Àfrica, [i] [fins] prop lo riu qui s'appella Ros, que
va per la ciutat de León en França e la parteix per lo mitg, e hagueren a perdre
axí com se perderen en lo temps del malaventurat rey don Rodrigo.
Ý en lo temps d'aquest malvat rey Vitisa estava en Còrdova
apellat Theodofredo, fill del rey Recisundo, lo qual havia criat petit
infant e li pertanyia de dret lo regne. Lo rey Ègita, tement que le y demanaria,
manà stigués bandejat en Còrdova. E aquest infant Theodofredo se casà allí
ab una dona que venia de linatge real e havia nom Ribona. E lo rey Vitisa,
ab aquell mateix temor que son pare tenia, prengué Theodofredo e manà
que li fossen trets los ulls. E axí ho volia fer [a] don Rodrigo, mas ell treballà
de posar-se en seguretat, car fugí-se
romans havien a son avi, rey Rensundo, donaren-li gran ajuda e socors de gent
armada, ab la qual se
vencé, e près, e manà que li fossen levats los ulls, axí com ell havia manat
de fer-los levar a son pare Theodofredo. E manà que
que Theodofredo havia stat en Còrdova; e allí morí de tal mort com
merexia.
Del rey Acosta
Acosta, fill de Theodofredo, començà a regnar aprés de la mort de Vitisa
en l'any de nostre senyor set_cents e nou anys. E regnà tres anys. E d'ell
no
Del rey Rodrigo e com en son temps se perderen les Hespanyes
Don Roderich, e en altra manera dit Rodrigo, último rey dels goths en
Hespanya, començà a regnar en l'any de nostre senyor set_cents e dotze. E
regnà set anys e sis mesos. E semblà molt en algunes coses per ell fetes impartinentment
al rey Vitisa.
En lo primer any de son regnat, stant ell en Toledo, manà obrir un palau,
lo qual havia molt temps estava tencat ab moltes tancadures, pensant trobar-hi
algun thesor. En lo qual no hi trobà altra cosa sinó una caxa tancada ab tres
claus, la qual, per manament de dit rey, fo uberta. Trobà
drap de li, en lo començament del qual staven scrites letres en latí dient axí:
"Quant aquestes tancadures seran ubertes e la caxa serà uberta e lo que en
E
ella stà serà vist, gents de tals figures quals staven [en] aquest drap pintades
entraran en les Hespanyes, e les guanyaran, e seran senyors de aquelles."
quant lo rey Rodrigo hagué legit aquestes tals letres, fo molt torbat e hagué
gran enuitg per haver ell hubert lo dit palau. E féu de continent tornar lo
dit drap e caxa en la manera que primer staven.
E perquè sapiau com stava pintat lo dit drap, vos diré lo que n'hé trobat
scrit en històries de Hespanya. En lo dit drap staven pintats hòmens a cavall,
de vista e gests molt spantables, vestits de moltes colors e entocats de
tals tocas com huy van los àrabs o moros, e tenen en les mans spases e balestes
e banderes alçades de molta diversitat de pintures. De la qual cosa axí
trobada com és dit, lo dit rey Rodrigo e tots los qui ab ell se trobaren foren
molt spantats.
E deveu saber que en lo dit temps era costuma que los fills e filles dels
grans senyors se criaven en lo palau real. E entre les altres donzelles que lavors
se criaven en casa del dit rey Rodrigo hi havia una donzella appellada Cava,
filla del comte Julià, la qual era molt bella e graciosa. E seguí
rey don Rodrigo hagué de tremetre lo dit comte Julià en França per ambaxador.
E entretant que lo dit ambaxador trigà venir de la dita ambaxada, lo
dit rey don Rodrigo, mogut de libidinosa amor vers la dita Cava, no dubtà
forçar e corrompre la virginitat de aquella.
És veritat que en altres cròniques de Hespan[ya] és scrit lo contrari, ço
és, que féu l'acte carnal lo dit rey ab la muller del dit compte Julià, la qual
axí mateix era molt bella e graciosa.
E com lo dit compte Julià tornà de la dita ambaxada e sabé la malvestat
que son senyor havia fet, que ell, per quant era home discret, donà entendre
en la dita malvestat ell no saber-hi cosa alguna. E explicada la dita
ambaxada ý expedits tots sos negocis, ell se partí del dit rey sens licència
sua, ab sa muller, filla e família altra sua ý en lo mig de l'ivern passà la
mar e arribà a Septa, terra de moros, e parlà ab un cavaller moro appellat
Muça al_Aboli, lo qual tenia aquella terra per lo rey moro appellat Ulit,
lo qual lavors stava en Aràbia.
E ab un gran secret li dix que, si ell volia pendre e subjugar a la senyoria
del dit rey moro la Hespanya, ell li daria forma com conquistaria e pendria
aquella. E com aquest cavaller moro tengués antiga amistat ab lo dit comte
Julià, e
donà fe a les paraules que li dix de conquistar Hespanya.
E de continent ho tramès a dir al dit rey moro, son senyor. Lo qual Ulit,
hoïda aquesta nova, se
Muça que trametés un capità en Hespanya ab lo dit comte Julià, ab algun
nombre de gent d'armes, sols per tentar si era veritat lo que lo dit comte havia
dit; e que ell no y passàs ab lo dit capità perquè no y rebés algun dan.
E de continent lo dit Muça tramès ab lo dit comte un cavaller moro appellat
Tarife ab cent de cavall e quatre_cents pehons e passaren a Tarifa, hon
havia altre nombre de gent d'armes; la qual vila tenia altre nom e, per
aquest capità Tarife, appellaren la vila Tarifa. E d'allí tramès lo dit comte
Julià a sos parents e amichs que li venguessen a fer socors, expressant-los
aquella injúria e malvestat li havia fet lo rey Rodrigo.
E allí en la vila de Tarifa se concertaren tots de fer la guerra en Hespanya.
E d'allí feren la primera entrada en Algezira, la qual lo dit compte Julià
[tenia] per lo dit rey don Rodrigo, e robaren-la tota e corregueren moltes viles
e lochs de la ribera de Guadalquivir e destruïren e tallaren tota la terra levant-los
molt gran presa de bestiar e persones. E tornaren a llur capità Muça molt
alegres e richs.
E en aquest temps lo rey Ulit se féu venir Muça per saber com staven
los fets de Hespanya. E sabut, lo dit rey Ulit se n'alegrà molt e li cresqué
l'ànimo de conquistar aquella. E per ço manà fossen prests doze mil de cavall
e molts pehons e, a poch a poch, ab naus de mercaders, los féu passar
en Hespanya. E ajustaren-se ab lo dit Tarife e ab lo dit comte Julià en la ciutat
de Gibraltar, la qual en aquell temps se appellava Galatarif. E com lo dit rey
Rodrigo fon certificat de la venguda dels moros, tramès contra los dits enemichs
seus un cosín germà seu appellat Ínigo, lo qual batallà ab ells moltes
vegades e tostemps fon vençut; e a la fi morí en la batalla, e tota la sua
gent desbaratada e perduda.
E d'allí los moros se reforçaren molt e anaren entrant per la terra robant,
matant, cremant e destruint quant trobaven. E en açò daven loch les gents
de Hespanya, que staven desarmades, anxes e folgades de la longa pau havien
tenguda, e per ço se lexaren axí pendre e matar com a hòmens malaventurats
e de flach coratge. E aquestes coses axí fetes, lo comte Julià e Tarife se
tornaren riquíssims e alegres ab les grans preses a llur capità Muça, he de
continent. Los quals los manà tornar en Hespanya ab molt major nombre de
gent d'armes que primer.
E com lo rey don Rodrigo sabé açò, ajustà molt grans fustes e vengué
contra la dita gent d'armes, los quals trobà prop de Sidònia, la qual ara se
appella Xerès, en la ribera de G[u]adalet. E los chrestians staven deçà lo riu,
e los moros dellà. Altres han escrit que aquesta batalla fonch en lo camp de
Sigonera, que és entre Lorca e Múrcia.
E comsevulla que fos ni stà, la batalla se donà malaventuradament,
que durà vuyt dies, ço és, de l'hun diumenge a l'altre subsegüent, en tanta
manera que no
moriren de cascuna part infinides gents. E lo rey Rodrigo anava sobre un carro
e, sobre aquell, un lit de marfil, assegut en sa cadira real, ab una corona d'or
en lo cap gornida de pedres precioses e perles, e vestit de una roba d'or tirat.
E lo carro qui
gotths. E lo comte Julià e sos parents gotths que ab ell anaven reforçaven
los moros tant com podien.
E dos fills del rey Vitisa que allí staven ab lo rey don Rodrigo, qui tenien
per lo dit rey Rodrigo, ço és, hú la dreta part de la batalla real, e l'altre la
sinistra, havien concertat la nit ab Tarife e ab lo comte Julià que aquell dia
aprés ells ab lur gent fugiren, e axí seria lo dit rey don Rodrigo vençut. E
aquest concert feren per quant Tarife los prometé que
lo dit rey don Rodrigo havia levat de llur pare Vitisa. E los traÿdors, per cupdícia
de regnar, ho metteren axí en obra com havien concertat no dubtant
trencar sacrament e homenatge per ells prestats al dit rey Rodrigo. E com
vengué l'altre dia que
e axí, per la llur gran malvestat e traÿció, les batalles del rey Rodrigo retrahent
fugiren.
E com lo rey don Rodrigo, que era cavaller molt sforçat, vehés tan gran
traïció, lexà lo carro e armà
molt bravament e esforçar la su[a] gent. E ab aquest gran esforç sostengué
molt la batalla e la força. E a la fi aquesta sua gent giraren les espalles
e
Déu.
E lavors lo malaventurat rey Rodrigo se perdé, que viu ne mort no se
pogué altra cosa saber, sinó que
e roba e cavall e sabates gua[r]nides de pedres e perles del dit rey don Rodrigo.
E aprés passat algun gran temps han volgut dir algu[n]s que lo cors del
dit rey Rodrigo se trobà en lo regne de Portugal, en una ciutat que
hon se troba un marbre de sepulchre en lo qual à un epigramma qui
diu axí: Hic jacet rex Rodericus ultimus rex gotthorum defecit que in eodem bello
tota nobilitas gotthorum.
E aprés per los dits moros, no obstants les forces e valenties dels dits gotths,
tota Hespanya ab ferro, flama ý fam fon destruïda e a llur senyor[i]a subjugada.
E la dita batalla començà en diumenge e finí en lo diumenge propsegüent,
que comptaven
tant, és de notar que en aquest temps se perderen les Hespanyes; e començà
la desolatió de aquelles en l'any de nostre senyor
Rahó per què foren prost[r]ats lo rey Rodrigo e son predecessor Vitisa
[de] tota la Hespanya o Hespanyes
E si algú diligentment volrà investigar e dir [per] què nostre senyor
Déu permès tan gran flagell en Hespanya, breument se pot dir que per pecats
dels prínceps Rodrigo e son predecessor Vitisa. Car Vitisa fo rey dels goths
molt cruel, flagiciós e effeminat; molts mals sembrà en Hespanya a pler de
la carn, trencant lo fre de la pudicítia, donant-se a moltes fornications e sodomies
lo seu poble; a lascívia e luxúria inclinà fins als chrestians que
contra voluntat del pare sant, que tenguessen mullers e en res no obeïssen
al dit sant pare, sinó a ell, e açò sots pena de mort. E tornaren los dits chrestians
tan irregulars e flagitiosos que bisbes e los altres ministres de la Església
vengueren a meny[s]prear los divinals officis eccl[e]siàstichs sacraments.
Tota nobilitat e saviesa dels gotths en aquest temps era tant donada ha
covit, luxúria, galofraria e a infinits vicis, que provocaren nostre senyor Déu a ira.
E aquest Vitisa encara fo tan mal rey e tiran que vengué en seny reprovat,
car no duptà de enderrocar e subvertir quasi tots los murs de les ciutats, castells
e viles de son regne per ço que lo poble resistir no li pogués, exceptats
algunes muralles, les quals no gosà destruyr. E féu statut e manà sots color
de pau que tothom, generalment destruÿdes totes les armes que portaven, faessen
d'aquelles falçes e relles per a cultivar la terra, e açò perquè no
ell los pobles algun dia per les obres que licet dicat Rodericus Tudensis
in chronica sua quot rex Rodericus fuerat ille quot precepit arma destruere.
És veritat que tots los historials qui d'açò han scrit se concorden que lo
dit rey Rodrigo, successor del dit rey Vitisa, és stat, com dit és, gran bataller
e fort he a tot negoci expedit, e no dessemblant ha la vida e costums del dit
Vitisa. E per aquesta rahó que los dits prínceps ab lo llur poble lexaren nostre
senyor Déu Jesuchrist, per ço han volgut dir los dits històrichs que mèritament
Déu permès de venir ells ab lur poble en seny reprobat; e que lo dit comte
Julià ab tra[ï]ció conduí los dits moros de venir en Hespanya per destruyr e
cremar aquella, segons en la General història de Hespanya, scrita per lo dit Rodrigo
Tudensem, és pus largament contengut, ahon ho porà specificadament
veure lo qui legir-la volrà.
De les crueltats fetes per los moros, presa la H[e]spanya, als christians qui hi
romànan
Aprés que la dita persecució o conquesta fonc feta per los dits moros, los
christians que de aquella scapar pogueren fugiren vers les forçes de las montanyes
de Sobarbre, de Rippacorça, de Aragó, de Bierroa, de Arcida, Ordoya,
de Biscaya, de Àlava e de les Astúries, hon edificaren molts castells e forçes
hon se poguessen receptar e defendre de dits moros; en tant que totes aquestes
terres romangueren en poder de dits christians, que null temps de lur vida
los dits moros les pogue[ren] possehir.
E aquells qui romangueren en les Astúries feren rey
Pelagi, segons en les chròniques de Castella és largament designat.
Com en aquesta mia història mon intent no és estat, ni és, ne serà, de
scriure altres gestes, sinó tan solament dels reys de Navarra, de Aragó, e comtes
de Barcelona, emperò, encara é desliberat tornar parlar què faeren los dits
comtes Julià e moros aprés hagueren conquistat la Hespanya.
De les coses que·s subseguiren aprés que la Hespanya fou conquistada per lo
comte Julià e moros
Deveu saber que aprés de la predita conquesta feta per los dits Julià e
moros, de continent se ajustaren infinides gents, tots los milors de les Hespanyes,
axí de la part del dit rey don Rodrigo com de la part del comte Julià
e los goths de sos parents que li ajudaven, que la terra era tota plena de gent,
e làchrimes, e de sanch, desemparada dels habitants de aquella, feta tributària
dels enemichs de la fe, e dels bàrbaros e gents stranyes; los quals s'esteneren
per tota la terra forçants les dones e donzellas e matar los minyons, posant
les ciutats, viles e castells sots senyoria dels dits moros; car no
que a tanta potència pogués resistir ni defendre la terra.
E com Muça fo certificat de la victòria haguda per Tarife dels christians,
hagué gran enveja e passà la mar ab multitut de gent d'armas; e vengué a
Algezira, e d'allí près son camí vers Medinasidònia e près-la de continent. E
d'allí vengué a Xerès e guanyà-la per força de armes. E d'allí volgué anar sobre
Carmona, e digueren-li que era cosa molt fort e que no la poguera axí haver
leugerament. E lo traÿdor del comte Julià, que ja stava concordat ab dit Muça,
li dix que ell entenia haver Carmona sens perill algú.
Per haver aquella ajustà ab sí tots los principals christians que ab ell staven
e anà-se
l'havien cuydat matar e li havien mort una gran part de la sua gent. E com
los de la ciutat creguessen lo que deya, culliren-lo de molt bona voluntat. E
a la mijanit, lo comte Julià se levà del lit ab tota la sua gent; e mataren les
dones velles de la vila, e meteren los moros per lo portal qui s'appella de
Còrdova. E axí Muça près Carmona. E d'allí se partí per a Sevilla; e com
los christians que en ella staven stiguessen molt scamnats e porucs, desempararen
la ciutat. E Muça lavòs, sen[s] colp e costada, près la ciutat e la
poble de juheus e de moros. E d'allí près lo viatge de Mérida. E guanyave
tots los lochs per hon ell anava.
E com los de Mérida saberen la venguda [de] Muça, apa[r]ellaren-se lo millor
que pogueren e tiraren lo camp hon se féu la batalla; en la qual muriren
molts de abdues les parts, e no
en lo camp, los moros ordenaren lurs batalles e posaren lurs spies en unes
canteres que dins havia; e los de la vila isqueren a dar la batalla, e les spies
dels moros vengueren per les spalles e prengueren-los en lo mig, e allí morí
la major part dels hòmens de la vila. E d'aquí tres dies se donaren ab condició
que se n'anassen de la vila los christians ab tot lo que tenien.
E d'aquí avant los moros anaren guanyant e conquistant totes les ciutats
e viles e castells de les Hespanyes ab tota la França gòtthica, que no
restava res per guanyar ne conquistar sinó les Astúries, e Viscaya, e Lepusca
e algunes poques fortaleses en lo regne de Aragó ý en lo principat de
Cathalunya.
E com Muça se vehé senyor de les Hespanyes, e rich de molt grans thesors
e molts catius, acordà de leixar dos capitans moros en Hespanya e partir-se
per al rey Ulit, qui estava en Àphrica, e portà-se
dos se desamassen, jatsia no ho demostrassen, Tarife tingué manera de anar
ell primer al rey Ulit, al qual dix molt gran mal de Muça, dient que havia
robat totes les Hespanyes, d'on havia hagut infinits thesors, que no
al dit rey la quinta part, e que tot l'altre havia amagat. Lo rey Ulit de continent
donà fe a les peraules de Tarife. E com Muça fonch vengut devant
lo rey Ulit ab molts grans thesors e trenta mília catius que li presentà, lo rey
Ulit lo rebé molt mal, e gità
que li fossen pagades hun millenar de dobles en remuneratió e satisfactió dels
treballs e guanys havia fet e sustengut en conquistar les Hespanyes. E
Muça, vehent la tan gran ingratitud de son rey e senyor, per ell haver-li fet
tant de bé ý honre, se
lo manjar en tanta [ma]nera que no volent manjar morí.
Com alsaren per rey lo infant don Pelayo
Tots los qui scaparen de la batalla del rey don Rodrigo e tots los altres
qui fugiren de diverses parts de Hespanya se n'anaren a les Astúries, per quant
saberen que allí lo infant don Pelayo, fill del duch don Favilla de Cantàbria,
estava alçat per defendre la terra e recullia tots lo qui a ell venían.
Aquí han volgut dir alguns històrichs que lo infant don Pelayo estigué cinch
anys que l'alçassen per rey, e altres han volgut dir que, com la gent fugitiva
se juntà ab ell, lavòs encontinent lo alçaren per rey de Hespanya. Comsevulla
sia estat açò, és ver que, aprés que l'infant don Pelayo se víu acompanyat
de gent ab la qual pogués fer guerra, encontinén començà de fer contra los
moros molts grans dans. E tots los històrichs fan començament del regnar de
don Pelayo del temps que fonch prestat lo rey don Rodrigo. E compten que
regnà quatorze anys.
E axí anant lo rey don Pelayo de hunes pars en altres faent cruel guerra
als moros, vingué la nova a Tarife, qui estava en Còrdova, lo qual tant prest
tremès hun moro appellat Abrahèn per capità general, [e] ensemps ab ell, lo
germà de Vitisa, qui s'appellava Ègita, lo qual fonch archabisbe de Sevilla,
e aprés de Toledo.
E quant lo rey don Pelayo sabé la venguda de la host dels moros, que
era tan gran que no la poguera combatre ab tan poca gent com ell tenia, acordà
de tancar-se en una cova, la qual és en la montanye en ribera de hun riu appellat
Hyva, la qual montanya és de tota part de pedra tallada; ý també té açò
que us diré: que és tant fort que seria cosa tant impossible de pendre-la
ab qualsevol gran força per gran que fos.
E amagaren-s'í ab ell cerca mil hòmens, los quals estaven-hi tant estibats
que ab gran pena hi cabien. E manà a tota la restant gent sua que
se
Déu, en lo qual confiava que hauria d'ells, e d'ell mateix, misericòrdia.
E lo malvat de Ègita vengué ab las suas hosts a la dita cova e demanà
lo dit rey Pelayo; e requerint e amonestant li dix que no
locament ab tota la sua gent en aquella cova, e no pensàs poder-s'í salvar per
lo gran poder qui allí estava aparellat contra ell, e que
don Rodrigo ab totes les Hespanyes no
àrabs, e molt menys ell se podia d'ells deffendre. E que
volgués metre en poder de Tarife, lo qual era príncep molt noble e piadós
e liberal, e li daria molts gran[s] coses per a ell e als seus.
Al qual lo rey don Pelayo respòs e dix: "Per quant eres archabisbe e home
letrat, vull-te dir que tu bé saps que nostre senyor Déu moltes vegades fer
e castiga sos fills peccadors, e dura un temps e tant com li plau lo patiment
e càstich, però lo beneÿt Senyor nunqua los desampara ne oblida. E tu
ignores com ton germà Vitisa, e tu, enfellonís nostre senyor Déu ab los vostres
horribles e abominables peccats, e donà
gent dels gotths e de totes les gents que per hoccasió vostra, e per la gran
traïció del compte Julià, se perderen. E, honque aquest tan gran dany haje
rebut la christiandat, no vol Déu aquella d'Él desemparar; e yo confie en Déu,
que nos desliurarà del poder de vosaltres, ý nos darà la victhòria; per ço, Ègita,
lexe
les tues menasses."
E de continent lo malvat Ègita manà a les sues gents que tots venguessen
a combatre la cova. E començà lo combat molt durament, e mostrà allí nostre
senyor Déu un tan gran miracle que totes les pedres, segettes, fletxes, darts
e altres armes que los moros lançaven a los christians se tornaven a ells mateixos
qui les tiraven. E allí moriren més de trenta mília moros. E lavors,
lo rey don Pelayo, vist aquest tan gran miracle, donà moltes grans gràties a
nostre Redemptor e a la sacratíssima e humil verge madona sancta Maria, mare
de Déu, e isqué de la cova ab tota la gent que tenia [a]quí, e ferint molt
vigorosament los moros qui allí estaven ne matà una gran infinitat que escriure
no
E los que d'aquí pogueren escapar anaven-se
pressa envers la montanya ahont estaven los christians, los quals lo rey don
Pelayo havia lexats fora de la cova; e com veheren los moros venir fugint e
desbaratats, donàran contra ells e mataren-ne una gran part; e los altres anaren-se
fugint, ý en lo més alt loch de la montanya, desobre la ribera del
riu. Ý enaprés de açò la muntanya caygué sobre ells e hoffagà
En aquesta palea o batalla matà lo rey don Pelayo de les sues mans lo
capità dels moros nomenat Abrache e près lo malvat archabisbe Ègita. E no
hé trobat escrit may en ninguna part, per molt que aje pres treball en sercar,
ho que féu d'él lo rey don Pelayo ja anomenat.
E per ço en aquest dit tal temps estava en Còrdova un moro nomenat
Alcorallo, [al] qual lo rey Ulit havia fet rey de Còrdova; e quant sabé
aquesta victòria del rey don Pelayo, pensà per algun engan, lo qual haguessen
dat consell los fills del rey Vitisa, los quals allí estaven ab ell. E ab lo gran
anuig que tenia no curà de l'homenatge que Tarife los tenia fet, e manà que
de continent los escapsassen.
En lo temps de aquest rey, ço és, en l'any de nostre senyor Déu set_cents
e vint_ý_hú, lo cors del gloriós sanct Augustí, qui primer fonch transladat de
la ciutat de Hipona del qual era bisbe lo dit sanct en Sarde[n]ya, fonch
transladat de la dita illa de Sardenya en la ciutat de Pavia, en la església de
Sanct Pere.
Més, en aquest temps ajustà gran nombre de gent d'armes Zulema, rey
de Còrdova, e manà que correguessen la terra de Romania, e destroí la ciutat
de Bérgamo e altres molts lochs; e tremès un seu capità ab gran host sobre
Constantinoble, e tenga-la cercade tres anys. E a la fi, los de la ciutat se donaren
tal recapte, que quant pensaren que los enemichs no
noure ans que no
e donaren en lo real dels moros, qui estaven segurs e no s'ó pensaven, e matàran
e prengueren la major part dels dits moros. E per aquesta manera delliuraren
la ciutat.
De les batalles del rey don Pelayo contra los moros
Aquest beneventurat rey don Pelayo, lo qual nostre senyor Déu havia reservat
per consolació e reparatió de la cayguda e general destructió de les Hespanyes,
aprés de haver fet per ell lo nostre Creador tants miracles, hagué ab
los moros batalles campals, de les quals sempre fo vencedor e nunqua vençut.
E guanyà dels dits moros la ciutat de Leó e les viles de Rueda, Mansilla, Cangas,
Tineo e tots los castells e lochs de aquesta comarca.
Estant aquest noble e beneventurat rey en la vila de Cangas, près-lo gran
infirmitat, de la qual hagué de morir. E morí aquest rey don Pelayo en divendres
que comptàrem
e
de sancta mare Església.
Del títol del rey don Pelayo
És veritat que alguns històrichs han volgut dir que aquest rey don Pelayo
se intitulà rey de les Astúries, aprés rey de Leó; mas altres dien lo contrari,
dient que, des que fonch pres per rey, sempre se intitulà rey de Hespanya.
E fan-hi aquestes rahons per fundament de la veritat. Ço és, la una perquè
fonch elegit per rey de diverses gents de totes les ciutats e viles que los moros
guanyaren en les Hespanyes, e comsevulla posseís poca part de aquelles, pertany
a la proprietat per la dita electió de ell feta en rey, e axí aprés d'ell se
intitulà son fill don Fàvila.
Ý en aquest any, segons és escrit en algunes chròniques de Hespanya,
los moros prengueren per força la vila de Avinyó e altres molts lochs
de França. E que Carles Martell vingué sobre ells, près la vila per força e
matà e prengué la major part dels dits moros.
E diu-se que açò no és ver per quant la chrònica francesa no fa d'açò
nenguna mentió; emperò diu aquesta chrònica francesa que en l'any de
entraren grans hosts de moros en França, e guanyaren la França gòtthica e
altres molts lochs, e passaren la Garona, la qual és una gran ribera, e cremaren
e destruïren tots los lochs de la comarca per consell e ajuda de un duch francès
appellat Liodes. E que Charles Martell vengué contra los dits moros ab gran
poxança, e hagueren llur batalla, en la qual los moros foren vençuts, e los
més d'ells presos e morts. E que Carles Martell recobrà tota la terra que los
moros havien guanyada e conquistada. E quant açò víu aquell duch traÿdor,
per consell del qual los moros eren entrats en França, pensant no poder
scapar de les mans de Carles, ell sol vengué e
Carles fos molt noble e piadós, perdonava liberalment a tots aquells qui a ell
se subjugaven prestant-li fidelitat acostumada de prestar per vessalls a llur rey
e senyor.
Repetitió sumària del que desús és scrit del primer pobledor de Hespanya e
de la Celtibèria, e de les altres coses subseguides e designades; ans de designar los
reys de Aragó ý de Navarra, e jatsia per servar orde, successió e prioritat, primer
sien designats los comptes de Barcelona
Per gràtia de nostre senyor Déu yo haje fins ací historiant scrit qui és estat
primer poblador de Hespanya, la qual terra és nomenada Ibèria, de hon à pres
lo nom. E corregint més avant als auctors approvats, haje repel·lides les fàbules
e coses apòchrifes [que] han scrit voluntàriament alguns en chròniques, com
és de la Celtibèria; de Ibèrnia; de la venguda de Hèrcules en Hespanya; de
Gerion; de les edificacions de les ciutats de Cathalunya, com és Balaguer, Seu
de Urgell, Vic e altres; e més de Hèrcules per lo fet de Troia e de les nou
barques e nom imposat Barcelona e de l'edificador de aquella; de la sepultura
de Hispan hó de Hèrcules, que
qui conquistà Hespanya; ítem de Leyda, de Gyrona, de Toledo, de Sagòvia,
de Ceragoça e de Numància; de Auger Ca[ta]ló; de les gestes de Carles Magnes,
de papa Hadrià, per què no fonch, com han scrit, en la conquesta de
Lenguadoch, e de la estada del papa ab Carles Maynes; de la entrada e gestes
de Rotlan e quant començà; e lo nom de cahtalans, de la divisió dels comptes
e del nom de Cathalunya; de la entrada de l'emperador Loís en Hespanya e
conquestes per ell fetes; e del fet dels pagesos de remença.
E subsegüentment haje fet mentió de tota la gesta dels reys gotths en Hespanya
fins al derrer rey dels dits gotths pretitulat rey de les Hespanyes, qui,
per sa culpa, com és desusdit, perdé ell e totes les Hespanyes, procurant-ho
lo compte Julià; e de les grans crueltats que los moros feren als christians conquestants
les Hespanyes; finalment, del rey don Pelayo.
Per tant, semble a mi cosa molt segons lo meu intent desús posat en
fer la present història, qui és tan solament dels reys gotths e dels reys
de Aragó e dels comptes de Barcelona, que per venir de grau en grau successivament
als dits reys de Aragó e comptes de Barcelona, lexant a part la
descriptió dels reys de Castella qui inmediadament han succeït al dit rey
Pelayo. De necessitat en aquesta mia història serà digne cosa venir primer
a parlar dels reys de Navarra; e per ço que millor ho puga ligar ý expressar
dant-ne aquella complida rahó que dar se
y és scrit en chròniques.
De la persecutió feta per los moros als christians qui fugiren a la spellunca
Penno, qui huy és dita Sanct Joan de la Penya
Primerament diré que en lo temps que lo comte Julià féu la traïció e los
moros corregueren la Hespanya, christians trobaren en nombre
envers los monts Pyrineus e terra de Aragó e muntanyes de Sularbre e de
Rippagorça; ý entre les altres, en un mont appellat mont Horuell, prop la
ciutat de Jacca. Aprés poblaren-se en una terra allà prop, qui [é]s appellada
Penna, qui huy és de Sant Joan de la Penya, e allà començaren de fer los
dits christians grans fortaleses de castells, de murs e de valls, per ço que
poguessen defendre dels enemichs de la fe christiana.
Mas, ans que haguessen acabat de fer les dites forces, vengué en hoÿda
de l'Almançor, en lengua aràbica, e rey en lengua spànica, lo qual senyorejava
Còrdova. E ab ell era hun gran capità moro appellat Monçania. Ço és, que
los christians s'esforçaven de fer tots dies moltes grans fortaleses en lo dit
loch appellat Penno, e, si no
als moros. Ý encontinent lo dit Almançor de Còrdova, com ho sabé, mogut
de gran ira, tremès a un duch seu appellat Abdemalich e a hun capità moro
appellat Catan, als quals manà que de continent fossen ab gran poder de hòmens,
axí de cavalls com de peu, vers les parts de Aragó e tota aquella terra
correguessen, destruïssen e cremassen, e les forces derrocassen totes; e los christians
matàs e cativàs sens tota mercè.
Lo qual duch Abdemalich e lo dit capità Catan foren de continent aparellats
ab gran companya de hòmens de cavall e de peu, e cuytadament vengueren-se
a les dites forces. Ý en lo dit loch de Penno tots se atendaren, e
aquí combateren forment e poderosa la dita força de Penno. E finalment la
prengueren, ý, entre catius e morts, nengun christià no n'escapà. E feren enderrocar
los murs e los fonaments de aquell loch, axí com s'í apar huy en dia.
E axí mateix totes quantes altres forces trobaren en Aragó edificades per christians,
totes les egualaren fins a terra.
De la edificatió de la església de Sant Joan de la Penya
En aquest temps, hun sant home appellat Joan, lo qual era hermità habitant
en la spelunca o spluga de la qual dessús havem fet mentió, hon havia
una gran penya, en la qual lo dit hermità edificà huna molt devota església
a honor de Déu e de sanct Joan Baptista, e per ço vuy és apellada Sanct
Joan de la Penya; e aquí, servint a nostre senyor Déu, finí sos darrers dies
devotament e sancta.
E aprés la mort de aquest sanct hermità, vengueren dos cavallers de la
ciutat de Çaragoça, germans, qui vivien molt sanctament. La hun havia nom
Vot, e l'altre Felício, e aquí sanctament e ab ferma fe cathòlica servien a nostre
senyor Déu, hon estigueren lonch temps, fins a tant que nostre senyor
Déu los appellà al seu regne celestial (segons que pus largament en llur vida
és contengut). E morts aquests dos sancts hòmens hi vengueren altres dos hòmens
de bona vida, dels quals la hú era apellat Benedito e l'altre Martiello,
los quals seguiren los vestigis e costums bons dels altres sancts hòmens qui
havien servit a nostre senyor Déu en aquell loch. E per la habitatió de aquests
sants hòmens, tots los christians havien gran devoció en aquesta spellunca.
E lavors regnava en Navarra lo rey Garcia Ximénez e la reyna Ennecha,
muller. Ý en Aragó senyorejava lo comte Aznar. E lo rey Abdaramèn, moro,
en la ciutat de Osca. En l'any de nostre senyor
Del compte Galindo
Seguida la mort del predit compte Aznar, fonch compte de Aragó son fill
Galindo, lo qual féu fer un castell qui ha nom Atares, e poblà moltes viles
e llochs; e no_rres_menys edificà, a honor de Déu e de sanct Joan, hun monestir
en lo loch appellat Sanct Martí de Cértico, qui és en lo loch de Acommuer.
E ab voluntat e consentiment del rey de Navarra, appellat Fortunyo
Garcia, lo dit monastir dotà ý ennoblí de moltes teres, axí boscatges com altres,
que los monjos del dit monastir poguessen haver llur vida.
E veu
e lo segon Galindo, com no fos lavors Aragó realme, sinó tan solament condat,
lo qual dominaren los reys de Navarra qui segueixen.
De la geneologia dels reys de Navarra qui dominaren Aragó havent-hi comptes;
car primer hi hagué en Aragó comptes que reys,
pagina
Ennecha, sa muller.
Garcia Ènneycho, fill llur.
Garcia Ènneycho, segon rey de Navarra.
Fortunyo Garcia, fill seu.
Fortunyo Garcia, terç rey de Navarra.
Sanxo Garcia, fill seu.
Lo primer rey de Navarra quant a la suprema senyoria és nomenat Garcia
Ximénez. Començà aquest a regnar en l'any de nostre senyor
morí en l'any de
D'aquest no
anys, començant a regnar en l'any de nostre senyor
del regnat e de l'imperi de Charolo Calvo, fill de Luís Piadós (fill de Carolo
Magno, rey de França), e morí en l'any de
Lo segon rey de Navarra per recta línea devallat és descrit Garcia
Eximénez fill, e no
defensà tant quant visqué totes les terres per lo dit son pare tengudes, en
tal forma que moros nunqua lo pogueren sobrar ne levar-li
dotze anys, e succehí-li son fill, nomenat Fortuny Garcia. E morí en l'any
del senyor
Lo terç rey de Navarra per recta línea devallat és nomenat Fortuny Garcia,
fill del dit Garcia Ènneycho, lo qual, mort lo dit son pare, començà regnar
en l'any mateix de
compte de Aragó appellat Aznar, al qual succeí Galindo, fill seu, lo qual poblà
molts lochs en Aragó; de voluntat e consentiment del dit rey Fortuny Garcia,
edificà, com ja desús és escrit, lo monastir de Sanct Martí de Sarcis sive Certico,
e
alguna cosa digna de memòria. Regnà lo dit Fortuny Garcia
en l'any de nostre senyor
Dels reys de Navarra
Quart rey de Navarra per recta línea devallat és appellat Sanxo Garcia,
fill del dit Fortuny Garcia. Regnà
en Aragó lo dit compte Galindo.
E lavors regnave en les Estúries lo rey Ordonyo, qui lavors fo vençut e
desbaratat per lo rey de Còrdova appellat Abdarramèn, en l'any de nostre
senyor Déu
lo dit rey Ordonyo, prenent major audàcia, passant los monts Pyraenaus,
conquistà fins en la ciutat de Tolosa, axí que per la terribilitat ý espantament
dels moros nengú no
E fugint los christians de llochs hon hestaven per la dita t[er]ribilitat e
crueltat, reculliren-se en la spellu[n]ca axí com a llur refugi singular, qui poden
ésser
església de Sanct Joan Baptista. E a honor de Déu e de sanct Joan, cresqueren
e milloraren la dita església de Sanct Joan Baptista, ý encontinent, ab gran
devoció penedits e confessats fehelment de llurs peccats, e ab grans cants e
melodies divinals, e ab gran contrictió de cor, humilment e devota, transladàran
lo cors del sobrescrit sanct, sanct Joan hermità, e soteraren-lo en una molt
bella tomba, sobre la qual lo nom e la vida del dit sanct era notificada e contenguda
ab letres antigues molt ricament entretallades; la qual tomba fonch
mesa entre tres altars de invocatió de sanct Joan Baptista e de sanct Julià,
e de sancta Bassilissa, ja enans aquí edificats.
Subsegüentment, los dits christians, induïts de més abundosa e acostumada
devoció, edificaren-hi dos altars, menys de aquells qui ja hi eren construïts,
la hú a honor de sanct Miquel e a invocatió de aquell, e l'altre de sanct Climent.
Ý estebliren-hi monastir, e constituïren-hi abbat, per nom Transnico,
e clergues, qui per llur pròpria auctoritat e voluntat, e a honor e reverència
de nostre senyor Déu e dels sants qui aquí estan ý jauen, renunciaren als
delits carnals e mundanals.
E tot açò faheren per tal que Déu e los sancts de aquell loch los
preservassen de les grans percecucions morisques. E cascú dels dits christians
edificà aquí son domicili, e axí hi fo feta, en breu temps, convinent població.
E no_res_menys feren consegrar lo dit monastir per lo bisbe de Aragó appellat
Ènnecho en lo dia de Sancta Anna.
E com dit és, lo dit Sanxo Garcia, rey de Navarra, regnà en Pampalona
Segueix-se lo linatge del rey de Navarra
Ximénez Garcia, quint rey de Navarra.
Ènnyego, fill seu.
Ènnyego Aresta, sisèn rey de Navarra.
Dona Toda, muller sua.
Garcia Ènneycho, fill llur.
Quint rey de Navarra per recta línea devallat fonch appellat don Ximénez
Garcia ab son fill don Garcia, e lo qual Eximenes Garcia era fill del dit Sanxo
Garcia. E altre recomptament no trobam en nengun volum de chròniques de
aquests dos pare e fill, sinó que moriren sens infants, id est [l]iberis ne successor;
e axí tota la terra romàs desolada sens senyor ne regidor.
Ý en aquest temps era compte de Aragó, aprés mort del compte Galindo,
Fortunyo Eximenes, lo qual, ab los altres nobles e popular del regne de Navarra,
elegiren en rey un noble baró del compte Bigorra appellat Ènnego Arista.
Sisè rey de Navarra fo appellat Ènnyego Arista, lo qual, com dit és, per
defecte de la línea devallant del primer rey de Navarra appellat Garcia Eximénez,
per lo compte de Aragó e popular de Navarra fonch elegit en rey de Navarra.
Era natural del comtat de Bigorra, lo qual era vengut en aquestes parts
per deffendre los christians de les crueltats e terribles persecutions dels moros;
e lo qual havia vençut e desbaratat moltes e diverses vegades aquells. E per
la gran noblea de cor e d'armes que en ell era, les gents de la terra, ensemps
concordants ab Fortunyo Eximénez, compte de Aragó, segons és desús expressat,
elegiren lo dit Ènnyego en rey de Pampalona.
Lo qual era tan abrivat, e tan fort, e tant animós, coratjós de haver batallas
contínuament ab los moros, que a penes estava hun dia segur. E per açò metteren-lo
sobrenom Aresta, car, axí com la aresta acostada al foch en un moment
crema, axí lo dit rey Ènnyego, sabent que los moros devien haver batalles
ab ell, tantost en un moment era ab ells; e combatia tan bravament e animosa
que per cascuna vegada que
que dels dits moros que tots li tenien tanta por que en les més vegades que
venien a palear ab lo dit rey daven en fuyta; e axí per aquesta rahó fonch
cognominat, com dit és, Ènnyego Aresta.
Lo qual hac per muller dona Toda, de la qual hac hun fill qui fonch appellatt
Garcia Ènneycho. E morí lo rey don Ènneycho Aresta, mas no és scrit
en quin any. E fo soterrat en Sanct Salvador de Leyre. Altres han scrit que
fonch soterrat en la església del monastir de Sanct Victorià. E tots poden
dir veritat, si translació del cors s'í ha subseguida. E morí en l'any del senyor
Dels reys de Navarra
Garcia Ènneygo segon, setèn rey de Navarra.
Ènneycha, muller sua.
Sanxo Avarca.
Setèn rey de Navarra per recta línea devallat fonch appellat Garcia Ènneycho,
fill del dit rey Ènneycho Aresta. E regnà ab la dita dona Toda, mare
sua, e fonch molt liberal baró e valerós en haver batalles ab los moros; e semblava
en tots sos actes e nobleses a son pare.
En temps d'aquest rey Garcia Ènneycho la christiandat hagué pres gran
refermament e gran creximent en les t[er]res per les victòries innumerables
obtengueren ells dits Ènneygo Aresta e Garcia Ènneycho, fill seu, contra los
moros. E lavors los dits christians qui en la desusdita spelunca o cova s'eren
recullits per molt gran pahor terribilitat dels moros exiren-se d'aquí e anaren-se
a poblar en los lochs los quals ells havien desemperats ja enans per la
rahó damuntdita. E lavors fonch multiplicada la devoció en la dita cova per
los christians.
Per ço lo compte de Aragó Fortunyo Ximénez, qui gran devoció havia en
la dita cova, hun dia bé acompanyat de sos vassalls faent romiatge, mès-se
en camí per visitar aquell sanct loch. E lo abbat, sabent la venguda de son
senyor, com millor e pus ordenadament poch, ab tots sos monjos faent professó,
exí-li a carera. E, feta per la hú a l'altre aquella reverència que
ab gran alegria, entraren-se
hagué mostrat al dit compte de Aragó les riqueses e lo monastir, ell dit
abbat e los seus monjos supplicaren en aquell humilment que, per honor de
Déu e de la sanctedat del dit loch, e per pietat de llur pobresa, e per esguart
de la sua nova venguda, li plagués enriquir lo dit monastir de algunes terres
e honors, en les quals poguessen péxer llur bestiar ý ells haver vida
temporal.
Ý encontinent lo dit compte, enclinat benignament a les dites pregàries
e suplicacions ab tanta instància e devoció fetes, encontinent donà
un terme appellat Spluga de Gatells, prop d'Orol, pregant als dits abbat
e monjos del dit monastir que en lurs bones obres e oracions tenguessen ell
e tota la sua terra.
Fetes e dites aquestes coses, vench-se lo dit compte a son senyor, lo rey
Garcia Ènneycho desusdit, al qual recompta lo romiatge si bé havia fet a la
dita sancta cova, e com, per la dita sanctadat d'ella e per sa devoció, que ell
hi havia donat lo dit terme; de la qual cosa lo dit rey fonch molt alegre e
pagat, e hagué molt gran desig de visitar la dita sancta cova.
E un dia ab sos nobles e richshòmens e cavallés, e ab lo bisbe de Aragó
appellat Fortunyo, vench visitar lo dit loch. E fo rebut molt honradament
e maravellosa; e confirmà
del dit terme; e, ampliant aquella, donà
poguessen fer péxer llur bestiar e millor sustantar llur vida, car en aquest temps
ý encara antigament axí vivien los ecclesiàstichs, e encara los seculars,
estiman[t] ésser pus justa vida e sancta la agricultura que tota altra. E no_res_menys,
lo dit rey offerí al dit monastir, a honor de Déu e dels sancts del
dit loch,
E hoÿda la missa, lo dit rey pregà charament lo dit abbat e monjo[s] del
dit monastir que en llurs bones hobres e oracions lo tenguessen per reconegut;
e que volguessen pregar Déu e los sancts qui en lo dit monestir havien elegit
llur sepultura, que li donassen poder de regir son poble rectament e sens tyrania,
e li donassen victòria contra los moros.
E rebuda benedictió del dit abbat, partí
E a poch de temps, lo dit rey Garcia Ènneycho, per moltes gràcies
de nostre senyor Déu per ell rebudes, e per la devoció havían al dit sant loch,
recomportant lahors a Déu e als dits sancts les victòries per ell dit rey obtengudes
contra los moros; e supplicant humilment al dit rey los dits abbats e
monjos, que gran enutx e treball sufferien per los munts qui per ell e lo compte
de Aragó los eren estats donats, per tal com no podien deffendre ne contrastar
que negú no
de pietat, donà
linatge fos de bestiar en los térmens dels dits munts, que sens neguna
pena, dubte ne plet real poguessen fer degollar e matar vaques e qualsevol
altre bestiar qui dins los dits térmens fos entrat sens licència llur.
E açò fonch fet en l'any de nostre senyor
poch temps lo dit rey morí
lo dit monastir, lo qual lavors fonch e encara huy en dia és appellat Sanct
Joan de la Penya.
Carles Manyes regnava en l'any anno domini
en lo qual any succehí a ell son fill; e axí regnà aquest Carles Manyes
[anys]. En lo temps de aquest Carles Manyes seya en la cadira de sant Pera
Leó terç, lo qual començà pendre lo pontificat en l'any
papa anno domini
Dels reys de Navarra
Sanxo Avarca, vuytè rey de Navarra.
Garcia Tremolós, fill seu.
El vuytè rey de Navarra per recta línea devallat fonch appellat Sanxo Avarca.
E per entendre millor aquest nom Avarca com li fonch imposat, recitaré la
història, la qual en lo Real Archiu de Barcelona hé trobat continuada en e
per tal forma.
E soterrat lo dit rey, romàs dona Ènneycha, sa muller, prenyada. E
hun dia per gran desaventura, passant la dita reyna per la vall d'Aynat,
aguoyt de moros, donaren-li salt, e mataren tota companya qui ab ella era;
e los moros feriren la dita reyna ab una lança per lo ventre e tantost morí.
E açò fet, encontinent passà per la dita vall un noble baró de les muntanyes
de Aragó, ý esguardant la terrible mortaldat qui aquí era de christians,
víu per la ferida que a la dita reyna per lo ventre apparia una mà de criatura.
Ý encontinent apeà e obrí la dita dona reyna per lo ventre. E molt
cortesament tragué la creatura viva del ventre de sa mare e ab sí la aduix.
E batejà-la aquí mateix, imposant-li nom Sanxo Garcia, lo qual crià e nodrí
molt ricament.
E aprés per alguns anys la gent de la terra, procurant de senyor, murmuraven
e
hereu fos romàs en la terra. E hun dia, convocats ensemps los nobles e cavallers
ab la gent popular e de la terra per levar rey algun noble baró, volgueren
tenir parlament. E lo noble baró qui la criatura havia desliurada de mort, sabent
lo novell parlament qui
féu vestir la dita criatura axí com a pastor, e féu-li calçar avarques. E
ajustats tots los seus parents, amichs e vassalls, bé e honradament appellat,
en lo dia assignat fonch en lo predit parlament.
E entrant per lo palau hon se celebrave lo dit parlament, fo bé aculit e
rebut per lo dit general. E tengué la criatura entre les sues cames, e dix cuytadament:
"Barons, preneu aquesta criatura e despullau-li les vestidures que porta,
e levau-lo rey, com certament aquest és vòstron senyor; car vosaltres no
ignorau que la regina, sa mare, [que] per gran desaventura murí, prenyada era.
E yo só aquell qui passant per la vall hon morí víu la criatura trahent la mà
per lo loch de la ferida del ventre de sa mare, e sens negun perill aquella
yo traguí viva, beneÿt ne sia Déu!, en testimoni e presèntia de mos parents
e vassalls qui ací ara són presents e ho veren. E qui lo contrari volrà dir,
aparellen-se de entrar en lo camp ab mi, car só prest e aparellat de
combatre."
E dites aquestes paraules, levaren-se tots aquí congregats e digueren altament:
"Viva! Viva! Que aquest és senyor nostre e no altre!" E encontinent
li despullaren les vestidures que tenia e vestiren-li
e alegria fonch feta gran festa tot aquell dia a honor d'ell. E per ço com vench
calçat e vestit com a pastor appellaren-lo Sanxo Avarca.
Aquest fonch molt maravellós home. E combatia sovint molt forment los
moros. E conquistà de Cantàbria fins a Nágera, e entrò a Mont d'Ocha,
e entrò a Tutela e tota la plana de Pampelona, e gran partida de les montanyes;
e aprés conquistà totes les montanyas de Aragó e de Sobrarbe, e féu-hi
edificar moltes forces e castells per constrènyer e invadir e propulsar los moros;
e féu moltes e diverses batalles ab ells, e tota vegada fonch vençador.
Ý esdevench-se un dia que ell estant deçà les montanyes, sabé que los moros
tenien assitiada la ciutat de Pampelona molt destretament en temps d'ivern.
E confiant lo dit rey de la gràtia de Déu, ab les gents de Cantàbria qui no
tenien fredors ne callors, com eren-ne tostemps usats, passà les muntanyes,
qui eren cubertes de neu. En hora de alba, molt abrivadament e vigorosa,
comanant-se a Déu, ferí tan forment en lo siti dels moros, que tots los desbaratà;
e los aparellà de tal manera que no pogué tornar negú dels dits moros
en llur terra. E ab gran victòria, loant Déu e los sancts de paradís, levà lo
camp per què fonch preservada la dita ciutat del gran perill en què estava.
Emperò aquest rey Sanxo Avarca havia vassalls pochs, mas eren bons ý
experts e corajosos de haver batalles e guerres contre los enemichs. Ý
eren usats de portar darts e anar a peu los de cavall. E axí mateix lo dit rey
ab sos vassalls anave a vegades a cavall, e no perdonave a negun treball que
nengun home pogués sofferir, pus que entenés haver victòria e honor dels enemichs
de la fe. E per ço era amat de sos vassalls, per tal com anave ab ells
axí com si fos llur companyó, e
E calçave a vegades avarques, e sabia què eren treballs. E per ço era molt
amat de ses gents.
E prengué molts lochs en Cantàbria, entre los quals lochs n'í ha huy en
dia hú appellat Sanxo Avarcha. E hagué per muller la reyna dona Hurracha,
de la qual hagué [un] fill appellat Garcia, e quatre filles, de les quals la huna
hagué nom Hurracha, e casà-la ab lo rey don Alfonso de León; e l'altra hagué
nom Maria, e donà-la per muller al rey Ordoño; e l'altra, Sanxa, e donà-la
al rey Remiro; e l'altra, Blasquita, e donà-la a
Aquest rey Sanxo Avarca edificà molts monestirs ý esglésies, e féu molt
de bé al dit monastir de Sanct Joan de la Penya. E lavors era bisbe en lo
comptat de Aragó Oriol, e abbat de Sanet Joan de la Penya Transmiro.
Regnà, emperò, lo dit rey Sanxo Avarca
de nostre senyor
església del dit monastir de Sant Joan de la Penya.
Garcia Tremolós, àlias Garcia Avarca, ·IX· rey de Navarra
Sanxo, fill seu.
Sanxo segon, desè rey de Navarra ý emperador.
Dona Major, àlias Geloyda, regina, filla de don Sanxo, rey de Castella.
Garcia.
Ferrando.
Gonçalbo.
Remiro, bestart.
E [n]ovè rey de Navarra devallant per recta línea fo appellat don Garcia
Tremolós, fill del dit rey Sanxo Avarca. E fonch-li imposat aquest cognom
Tremolós per tal causa; ço és, que com devia entrar en batalla, ho havia
a fer cavalcada, hó algun altre acte perillós contra moros, tota vegada tremolava.
E la gent lo appellave Garcia Tremolós no perquè fos coart, que si en
lo món havia bo e valent cavaller, aquest hi poguéreu comptar.
Aquest rey fonch molt bo e piadós e valent e benigne; e tan liberal que
a cosa li fos demanada nunque hi podia dir de no; e per ço semblave axí a
son pare en anar de peu com aquells de peu e de cavall, ý era axí com a compan
ab sos vassalls; e calçave a vegades avarques, e per ço lli fonch imposat
cognom Garcia Avarca.
Ý era lavors bisbe de Pampelona don Sanxo, e abbat en Sanct Joan de
la Penya don Fortunyo. E regnà lo dit noble rey bé e noblement en
anys. E passà d'esta vida en l'any
ab grandíssima honra e solemnitat.
Desèn rey de Navarra devallant per recta línea fonch appellat Sanxo segon,
lo qual fonch fill del dit Garcia Tremolós. E près per muller la filla
del compte Sanxo de Castella, appellada dona Major, àlias Geloyda,
la qual féu e ordenà constitucions molt bones, les quals en aquella terra són
appellades furs. Fins en aquell temps, ço qui
àrbitre dels presidens en aquella.
E per no hometre lo que és scrit en altres històries de Hespanya, dich
primer que dins lo comptat de Castella era sitiat hun comptat appellat Portell,
del qual era compte hun noble baró appellat Diago, lo qual poblà una ciutat
e imposà-li nom Burgos, e aquella ennoblí de honrats barons e richshòmens
e cavallers e d'altra natura de gent notables. E açò fo en l'any de nostre senyor
per aquella terra appellada Àlava e per les Astúries, mudà
e féu-lo passar per Nágera, e per Vicuescha e per Manya e per les encontrades.
E per quant no és de nostre prepòsit, levem aquesta matèria e tornem al
dit rey Sanxo, del qual e dels altres qui successivament regnaren en Navarra
ý en Aragó entenem a parlar.
Aquest rey Sanxo senyorejà Navarra e Aragó e lo ducat de Cantàbria e
totes les terres que son avi, Sanxo Avarca, senyorejà e conquistà. E per la
senyora sa muller, senyorejà Castella e Leó fins a Portugal, per ço com per
successió fraternal li era provengut. E per la sua fortelesa, valentia e virtut,
Gascunya se sotsmès al seu principat; e subjugà aquí lo compte de Sobrarbe,
lo qual fonch vassall seu. E regonegueren-lo per senyor; e per la inmensitat
de terres que possehia e senyorejave se féu anomenar emperador. Lo
qual hagué de la reyna sa muller tres fills. Lo major hagué nom Garcia, e lo
segon Fernando, e lo tercer Gonçalbo. E hac hun altre fill d'una noble dona
d'Ayvar, lo qual fonch appellat Remiro.
E com en aquell temps per pahor dels àrabes tothom tengués sos cavalls
en les cases o palaus hon lurs mullers estaven, açò per tal que pus prestament
los poguessen haver e de aquells servir com mester los fos, o necessitat los
ne constrengués, lo dit emperador sí commanà a la predita muller sua tenedor
e conservador per ell[a] en lo castell de Nágera un seu cavall, lo qual de belese,
bonesa e d'altres virtuts cavallines tots altres cavalls sobrepujava molt, e
tant en ell com en adjutori de vida.
Del qual cavall se anamorà molt son fill Garcia; e hun dia pregà a la reyna,
sa mare, que li degués dar lo dit cavall, la qual cosa l'í atorgà francament e
alegre. Mas hun cavaller qui servia a ella dita reyna, vehent que si lo atorgament
del dit cavall venia a acabament seria molt desplaent, ý açò no permès
sinó per l'emperador son marit per les rahons desusdites, consellà a la reyna
que per res del món no consentís hó donàs lo dit cavall a hom vivent, si
esquivar entenia la ira de son marit. E sobre açò la reyna, conexent lo consell
del dit cavaller ésser sà e profitós, revocà l'atorgament que havia fet al dit
Garcia del dit cavall.
De la qual cosa ell fonch molt anujat; e, mogut de gran ira, aconsellà a
sos germans Ferrando e Gonçalbo que acusassen la reyna, lur mare, al rey,
llur pare, dient-li que la reyna no li servava la fe conjugal, car faea mal sos
fets ab lo dit cavaller. E paria bé ver per la gran familiaritat que entre andosos
era. De la qual cosa los dits dos germans no volgueren ésser principals
accusadors, mas consentiren de ajudar e donar alguna favor a ell sobre la dita
diffamació.
E de continent lo dit Garcia, de gran ira mogut, no havent vergonya ne
temor de nostre senyor Déu e del món, dix a son pare que la dita reyna,
sa mare, usava de carnalitat ab lo dit cavaller, e que açò sabien bé sos germans.
E lo dit rey, donant de continent fe a tals peraules com fan alguns,
que ab la primera infamatió condamnen les gents, manà sa muller ésser presa
e bé guardada en lo dit castell de Nágera. E sobre açò féu ajustar e convocar
corts generals. E finalment, féu diffinir que ella se havia escusar per batalla;
si no, que seria jutjada a metre-la al foch.
Mas lo predit Remiro, fillastre seu, qui era molt valent e noble baró, e
molt fort en armes, vehent la innocèntia de sa madastre e la voluntària diffamatió
qui li era estada imposada, offerí
per la dita reyna; e d'açò promès fer totes aquelles seguretats qui en semblants
coses fer són acostumades.
E apropiquant-se lo dia de la batalla, hun monjo molt sanct baró vench
al dit emperador e dix-li: "Senyor, si la reyna és acusada a tort, vullau aquella
Al qual monjo respòs
delliurar e sia perdonat a aquells qui la han acusada."
lo dit emperador: "Lo que vós ara haveu dit plau a mi molt, pus justítia hi
sia observada."
Ý encontinent los dits diffamadors confessaren e digueren al dit sanct baró
que falsament e iníqua havien acusada llur mare, e que li
E lavors lo dit sanct baró manifestà-u al dit emperador, de la qual cosa lo
emperador fonch molt content e alegre, e delliurà encontinent la dita muller
sua del crim a ella imposat. E pregà-la lo dit emperador que degués perdonar
a sos fills lo deffalliment qui ells comès contra ella. E la reyna respòs que
li plaÿa molt, ab tal condició que son fill Garcia no dominàs en Castella, la
qual per successió, com és dessusescrit, li era prevenguda.
E axí fonch la cosa mesa en executió per discu[r]s de temps, car lo predit
Garcia hagué per heretat lo regne de Navarra tant com s'estenia de
lonch, e de Nágera fins a Mont d'Ocha e Arrosta ab totes ses viles. E donà
a Ferrando tota Castella; a Gonçalbo, tot Sobarbre, e de Troncedo fins a
Matireto, e Loarre, e Sant Emeteri, ab totes ses viles e pertinències. E féu
lo dit Remiro hereu, lo qual era son fillastre, ço és en Aragó. E açò féu confirmar
per lo emperador, son marit.
Aquest emperador, per la gran devotió que havia en Sanct Joan de la Penya,
ordenà que axí com lo monastir del dit Sanct Joan era ordenat de clergues
seculars, fos ordenat d'aquí avant ý ennoblit de monjos negres. E mudà
del monastir de Clunyego de l'horde de sanct Benet, qui lavors excel·lia e floria
en la christiandat. E per açò e per altres rahons justes féu moltes e diverses
gràcies al dit monastir de Sanct Joan de la Penya. E lavors era bisbe
en Aragó Mentio, e abbat del dit monastir Paterno.
E morí lo dit emperador en l'any de nostre senyor mil e trenta_quatre.
E soterraren-lo ab gran honor en Oviedo.
E sia memòria com en temps d'aquest predit rey, ço és en l'any mil e sis,
fam e mortalitat tan forment cresqué e près quasi tot lo món, que los vius, per
gran treball e anuix de soterrar los morts en tanta multitut, morien. Tan gran
fonch aquesta pestilèntia, que entre aquells qui moriren per fam e aquells qui
moriren per epidèmia, de cent persones no
en l'any mil
nengun consell ni ajuda no pogué donar. E lavors era papa Benet novè.
Com finà que no hagué compte en Aragó. Ací comènsan a regnar reys en Aragó
Fins ací havem parlat de les gestes dels reys de Navarra e dels comptes
de Aragó ensemps. E açò per tal com tostemps compte de Aragó fonch sotsmès
al rey de Navarra; per ço és estat convenient que de tots fins ací pus
clarament perlàssem.
E per lo departiment dels regnes dessusdits, lo dit Remiro hagué per heretat
lo comptat de Aragó soltament e sens neguna subjugatió, d'on fonch fet
e levat rey. Per què, cosa rahonable serà que d'aquest e de sos successors qui
sens mijà regnaren en Aragó, la present història o chrònica façam sens nengun
altre ajustament.
De la partició de les terres, ço és, de Navarra e de Aragó. E del rey don Remiro
Remiro, primer rey de Aragó.
Sanxo, bestart.
Ermessendis, regina, filla del compte de Bigorra.
Gonsalbo, rey de Sobarbre e de Ribagorça.
Teresa, muller del compte de Proença.
Sanxa, muller del compte de Tolosa.
Ferrando, rey de Leó.
Garcia, rey de Navarra.
Aprés mort del dit don Sanxo segon, qui fonc en nombre lo desè rey de
Navarra, e feta la partió e divisió de les terres per la dita dona Major Geloyda,
muller del dit rey ý emperador don Sanxo, en e per la forma ja dessús expressada,
lo dit Remiro bastart com a rey senyorejà en Aragó, qui lavors fonch
regne seu, a ell pervengut, com dit és, per títol de donatió a ell feta per la
dita dona Major Geloyda, madrastra sua; la qual no li volgué ésser ingrata,
ans la rahó evident e justa la forçà fer tal donació a son fillastre, com aquell
denant marit e fills seus en les corts generals appellada sobre lo fals crim de
adulteri a ella imposat, la mantengà e la donà per innocenta ý exempta de
aquest crim, hofferint-se entrar en batalla campal contra tot home qui lo contrari
tingués, segons en lo precedent capítol és largament contengut. E segons
hé legit en chròniques de Hespanya, papa Benet uytè tremès les insígnies reals
al predit rey Remiro, lo qual fonch unctat en rey dels aragonesos.
Venint a parlar de Gonsalbo, fill del dit emperador qui regnave en Sobarbre
e Ribagorça ý en les altres terres per la dita dona Major, mare sua, a ell
donades e assignades, seguí
appellat Ramonet de Gafevenyan lo matà a gran traïció en lo pont de Montclús.
E fonch sotarrat en lo monastir de Sanct Victorià.
Lo qual Gonçalbo no lexà fill ne filla. Per tant, lo general de la terra,
vehent que tots sos vassalls eren romasos axí desconortats e privats de rey
lur e senyor, pensaren que nengun home del món no podien elegir per rey
e senyor lur millor que lo dit rey Remiro; lo qual de manifest[e]s
nobles[es] era dotat, e lo qual, com és desusescrit, era germà tant solament
natural del predit Gonçalbo, e lo regne del qual pertanya per la descendèntia
masculina més al dit Remiro que a negun altre. Axí que elegiren per lur rey
e senyor lo predit rey Remiro.
Lo qual près per muller la filla del compte de Bigora, appellada Ermessèn,
e per baptisme Galberda. De la qual procreà dos fills. Lo primer hagué nom
Sanxo, e l'altro Garcia, lo qual fonch bisbe de Jacca. E dues filles, de les quals
la una hagué nom Sanxa, e donà-la per muller al compte de Tolosa; e l'altra,
Teresa, e donà-la per muller al compte de Proença appellat Guillem Bertran.
E d'altra part engendrà [un] fill bort appellat Sanxo, al qual donà Ayvar, Exavierre,
Latre ab totes lurs viles, e aquí li posà títol de compte. E donà-li aquestes
terres ab tal condició que aquelles tengués en feu ý en directa senyoria
per lo dit rey Remiro; e, com a fehel e bon vassall, obtemperàs tostemps als
manaments del dit rey, pare seu e senyor, e de tots los successors de aquell,
sots pena de perdre totes les dites terres gonyadores e applicadores encontinent
al dit donador e als seus, si ell e los seus contrafaen en alguna manera.
E aquest rey Remiro fonch molt bon rey e de gran coratge. E sempre garrejà
ab moros, esquivant guerrejar ab christians. E tota vegada garrejant era
vençador. E poblà la terra de moltes viles e castells. E per quant com lo poder
dels moros era gran e poderós, féu confederació e avinença ab lo rey don Sanxo
de Navarra que en totes necessitats hagués ajudar e valer al rey Remiro. E
per occasió de aquesta concòrdia e avinença, al dit rey Remiro fonch forçat
fer donatió al dit rey Sanxo de Darosta e Pitiella ab totes lurs viles.
Aquest rey Remiro fonch home molt piadós, e féu molt de bé a pobres
e cavallers, e a monastirs; ý especialment al monastir de Sanct Joan de la Penya.
E lavors era bisbe en Jacca Garcia, fill del predit rey Remiro, e abbat en lo
predit monastir de Sanct Joan de la Penya Blascho.
Ý és de notar com lo predit rey Remiro, en l'any de nostre senyor Déu
mil sexanta_tres, assetjà hun loch de moros appellat Grados. E tenint lo siti
sobre lo dit loch, lo rey don Sanxo de Castella, cosí del predit rey Remiro,
ab gran multitut de moros e ab Citi Roy Díaç, per mala voluntat que li havia
e per ço com ajudava als navaros, vench a córrer e destruyr la terra de son
cosí, lo rey Remiro. E al tornar, passà per lo dit loch de Grados e matà lo
predit rey Remiro, son cosí, lo qual era de edat de sexanta_tres anys. E lavors
les gents del predit rey Remiro levaren-se del siti e portaren lo cors de lur
senyor a soterrar en lo predit monastir de Sanct Joan de la Penya. Ý és cert
que lo predit rey Remiro regnà trenta_huit anys, e morí en l'any mil
Del [rey] don Sanxo e de sos fets que féu segons se amostra
Sanxo, en vulgar Jaime Sancius, segon rey de Aragó.
Sanxa, muller del compte de Tolosa.
Garcia, bisbe de Jacca, bestart.
Dona Feliça, regina.
Pere.
Alfonso.
Remiro.
Teresa fonch muller del compte de Proença.
Guillem Bertran.
Segon rey de Aragó devallant per recta línea fo appellat Sanxo, fill del
predit rey Remiro. E quant morí son pare, lo rey [Re]miro, era fadrí de
anys, lo qual aprés fo appellat Sanxo Remírez. E fonch home molt animós
e bel·licós contra los moros ý en totes coses molt aventurós. Hagué per muller
dona Felícia, de la qual hagué tres fills: Pere, Alfonso e Remiro, lo qual fonch
monjo de Sant Ponç de Thomeres. E més, hagué de la predita dona Felícia
dues filles: la una appellada Sanxa, e donà-la per muller al compte de Tolosa;
e l'altra, appellada Taresa, donà per muller a don Guillem Bertran, compte
de Proença. E no_res_menys, aquest rey Sanxo engendrà
fonch bisbe de Jacca, appellat Garcia.
E ans de escriure la gesta del dit rey don Sanxo, recomptarem en qual
manera fo fet rey de Navarra.
Cosa és certa que, quant morí lo rey Garcia de Navarra, romangueren d'ell
dos fills. E la hú hagué nom Sanxo, e l'altre Ramon; lo qual Ramon, de cupiditat
inhonesta e contra nostre senyor Déu excitat per tant que regnar pogués
en lo regne, lo qual pertanya a son germà Sanxo com a primogènit, matà aquell
en l'any de nostra senyor mil setanta_sis. E un fill del dit Sanxo appellat Remiro,
tement-se que per semblant judici que féu de son pare no passà
absentà
lo Cyt Rui Díaç. E les gents del regne de Navarra, vehent e regoneixent que
de senyor traÿdor nengun neximent filial no poria exir leal, e volent esquivar
que a home de tan gran desonor, ne de tan gran infàmia, no fossen sotsmesos
vassalls, com aytal home e de tal natura null temps no deu apparer, deposaren
lo dit Ramon de la honor real, de la qual injustament usave. Ý elegiren per
senyor e rey de Navarra lo dit Sanxo Remírez, lo qual fonch rey de Navarra,
e de Nájera, e fins a Mont d'Ocha, e de Aragó, e de Sobarbre; e desijant
que nom de traÿdor no pogués haver en la terra, bendejà e gità de tots sos
regnes e terres lo dit Ramon.
E aquest don Sanxo Remírez abrassave e acullia molt alegrament los hòmens
de peratge e altres gents sotsmeses a ell. E no pogué sostenir ne soffrir les desonors
que son cosín germà lo rey don Sanxo de Castella faea, car havia mort lo
dit rey Remiro, son pare, en Grados. Per ço com mort son pare lo dit rey
de Castella havia tolt a don Sanxo, rey de Navarra, gran partida de sos regnes
e terres. E per aquestes rahons ab los aragonesos e navarros se hagué molt valerosament
e animosa contra lo predit don Sanxo, rey de Castella.
E tenint lo predit rey de Castella assetjat lo loch de Viana, vench allí lo
dit rey don Sanxo ab moltes gents de armes. E agren batalla, e molt gran.
E nostre senyor Déu, qui nunqua fall a la veritat, foren vençuts los castellans.
E lo rey de Castella, a gran vergonya e deshonre sua, ab hun sol cavall fugí
molt poderosament ab pochs dels seus. Alguns han scrit que lo cavall era sens
sella e fre ab cabestre, en lo qual fugint cavalcava. E lo dit rey don Sanxo
vencedor, loant nostre senyor Déu de la gran victòria, passà Ebre prenent e
destruynt la terra de son enemich, e cobrant ço que primer tenia de Navarra.
E tenint a gran affronta los castellans, que remedi negú dar no y podien,
lo rey de Castella, pus veya no li podia ésser soberch ne par, envià a pregar
lo rey Abdarramèn de Oscha que trencàs la treva al rey de Aragó, e que faés
guerra contra ell. E féu-ho axí e començà de córrer la terra de Aragó. Lo qual
rumpiment de treva lo predit rey de Oscha vehé mal per a ci, e li costà fort
bé, segons que dejús és escrit en lo capítol qui tracta de don Pedro, son fill.
E no_res_menys, la treva e pau que no volia donar lo dit rey don Sanxo al
predit rey don Sanxo de Castella, com vengué que lo predit rey de Oscha
li hagué rompuda la treva, axí com a bon rey, amà més haver guerra ab moros
que ab christians, majorment pus havia obtengut gran honre e victòria com
se fos venjat del predit rey de Castella, cobrant totes les terres li havia levat,
faés del regne de Navarra; lavors li lexà de gràcia tota la terra de Castella
e féu treva e pau ab ell.
E regnà aquest rey Sanxo Remírez en Aragó anans que fos rey de Navarra
sis anys. E lavors entrà la ley romana en Sanct Joan de la Penya
de abril, en la segona setmana de quaresma, feria tertia et hora prima; et tertia fo romana en l'any de nostre senyor mil setanta-hú;
fon toledana hora
e d'aquí avant tengueren la ley romana.
Aquest rey Sanxo Remírez fo, com és predit, bon rey, e avanturat, e
molt virtuós. Segons entre les altres conquestes, aparen les següents: en l'any
de nostre senyor Déu mil huytanta, près lo castell de Covivo, ý en aquest
any mateix près Pratiella; e lavors los moros cremaren Pina, e féu batalla molt
gran ý molt agrament contra moros en Çaragoça. En l'any de nostre
senyor mil huytanta_tres, près Grados, ý en aquell any mateix moriren molts
christians en Roda; e poblà Ayerba, e féu batalla en Pedrapassada ab los moros,
en lo dia de Nadal de l'any mil vuytanta_quatre.
E lo[s] còssors [de] sanct Indalet e de sanct Jaume, discípol d'aquell, lo
qual fonch bisbe aprés d'ell de la ciutat d'Urcia, la qual és ara apellada Armaria,
ý en latí apella Acitana ut in catalogo sanctorum continetur, foren portats
aquests dos còssors sancts per relíquies de sanct Indalet e de sanct Jaume,
no de sanct Jau[me] major, ni sanct Jau[me] menor (altres sants hi ha hagut
appellats de aquest nom Jaume) a la església del monastir de Sanct Joan de
la Penya. E féu-los-hi portar aquest rey don Sanxo Remírez acompanyats de
gran processó, en la qual anaren lo dit rey don Sanxo, e don Pedro, fill seu,
e lo reverent abbat del dit monastir, appellat Sanxo, e molta notable gent qui
acompanyava ab gran honor. E fo aquesta processó lo dia de la cena de nostre
senyor Déu Jesuchrist feria quinta nona aprilis. Et feria aprés Pascha,
près lo predit rey Arguedas; et près set castells. E lo dissapte
aprés següent féu batalla en Tudela. Et féu batalla
en Morella.
E remembrant-se que
don Remiro, en Grados, hon lo rey de Castella hagué batalla ab ell, qui era
allí, e fo vençut lo Cyt en l'any de nostre senyor mil huytanta_huyt, ý en lo
mes de maig, lo dit rey edificà lo monastir de Mont Aragó e la canongia de
Jacca e de Fanlo.
En l'any de nostre senyor mil huytanta_nou ý en lo dia de Sanct Joan Baptiste
del propdit any, près lo dit rey, ab son fill don Pedro, la vila de Monçó.
Ý en l'any mil noranta féu a ell tributària Osca; e fo en ajuda ab lo rey don
Alfonso en Castella, en Toledo, contra moros. En aquest mateix any, lo dit rey
don Sanxo Remírez poblà Estella, e féu molt de bé al monastir de Sanct Joan
de la Penya, al qual donà les esglésies e altres lochs en Navarra. Ý en l'any de
nostre senyor mil noranta-hú, lo Castellar qui és sobre Çaragoça. En l'any
de nostre senyor mil noranta_dos, cobrà Sancta Eulàlia Emèrita. Ý en
l'any de nostre senyor mil noranta_tres près Almenara e poblà Luna. Ý en l'any
mil noranta_quatre près Nabal, e Puix don Sanxo sobre Oscha ý edificà lo
castell de Marcuello, e de Loarre, e Alquézar.
Ý en l'any de mil noranta_dos tant oppremé lo rey don Sanxo Oscha, que
rey moro li promès dar parias a ell. E los moros cautelosament tremeteren
a don Alfonso, aquell qui près Toledo, que
de Aragó, e darien a ell les paries doblades e romandrien sues. E lo rey don
Alfonso, mal remembrant de la ajuda que li féu lo rey de Aragó com fonch
a Toledo, atorgà als moros ço que demanaven, e tremès lo compte don Sanxo
ab tot son gran poder. E vingueren allà en fins a Bitòria. E sabent-ho lo rey
de Aragó, ab sos fills Pedro e Alfonso, e totes les gents anaren a ell, e no
atès, ans se
Per açò, en l'any de nostre senyor mil
ab los aragonesos e navarros. E hun dia, ell anant en gir e entorn de la
dita ciutat cercant per hon la poguera entrar, víu flach loch en lo mur de fora.
E cavalcant sobre son cavall, ab la mà dreta e signant ab lo dit, dix: "Per
E la mànega de la cota de malla que portava se obrí,
ací
e hun moro ballaster, qui estava en aquell loch, ab una sageta per la mànega
de la dita cota de malla ferir en lo costat. E ell no digué res, mas anàsse
per la host e féu jurar son fill don Pedro per rey. E les gents se maravellaren
d'açò molt e molt. E jurat que fonch per rey, féu-li prometre que no
levare del siti fins que hagués Hosca a mans sues, dient-li moltes de coses
que li havien a venir.
E conortant la predita sua host, féu-se traure la sageta e morí. Però per
la sua mort no s'espantà son fill que
a les gents de la predita host, que
E mort lo dit rey, lo qual regnà
lo cors a Muntaragó; e aquí estigué reservat sis mesos e dos dies, per ço
que les gents no se n'anassen d'allí per fer honor al cors e los moros prenguessen
conort. E aprés, ab gran honre portaren-lo al monastir de Sanct Joan de
la Penya e soterraren-lo devant lo altar de sanct Joan.
En lo temps del dit rey don Sanxo, ço és en l'any
del regne de Navarra e de Aragó la ley gòttica, e començaren d'aquí avant
de jutjar per la ley romana e per les constitucions dels emperadors romans.
En aquest temps mateix fonch elegit compte e senyor de Roscelló e de
Val[le]spir e del castell de Cobliure En Girard, qui era noble e valerós cavaller
de la terra matexa, nebot de G. Ramon, compte de Cerdanya, fill de sa germana.
Aquest Girart fonch lo primer compte de Rosselló, e tingué lo comptat
molt poderosament
havia sinó dues cabanyes apellades cabanyes d'En Bernat Perpenyà. E lo dit
compte, donats per ell grans privilegis e franqueses als habitadors, cenyí lo
dit loch de molt forts murs.
Del rey En Pere e de les sues gestes
Comitatu Barcinonem
Alfonso.
Remiro Monjo.
Pere primer, terç rey.
Agnès regina.
Pere.
Helizabeth.
Tercer rey de Aragó devallant per recta línea fo appellat Pere. Lo qual,
feta la honra de la predita sepultura, les gents del dit regne de Aragó levaren
aquell en rey pridie nonas junii del p[r]edit any mil
Ý encontinent que lo dit don Pedro (o, en nostre vulgar català, Pere)
fonch fet rey, volent obeyr al manament paternal, romàs en lo siti ab tota
la gent en lo puig apellat de Sanxo, lo qual és axí appellat per tant com
lo pare de don Sanxo s'atendà allí ab la host e assetjà la dita ciutat d'Oscha.
E aquella assetjada, ab gran treball e lesió per sis mesos, ço és maig, juny,
juliol, agost, setembre e octubre.
E lo rey de Osca, Abderramèn, demanà ajuda a Dalmaçabèn, rey de Çaragoça,
dient-li que si fer no u volia se metia en gran perill, que com a ell
haurien tolta la terra, tolrien-la a ell. E lo rey de Saragoça tremès per dos
comptes a Castella, christians, qui eren sos vassalls, que venguessen ab tot
lur poder per ajudar-li e servir-lo. A l'hú dels comptes dehien don Garcia de
Cabra, de Négera, e l'altre don Gonçalbo. E aquest don Gonçalbo no y pogué
venir, mas tremès-hi gran gent d'armes; e lo compte don Garcia hi vengué
personalment ab
Saragoça. E ajuntaren-se tantes de gents que los primers eren passats a Gállago
e a Çuera e ple lo camí de gents, que los darrers eren encara [a] Altabars.
E aquest compte don Garcia tremès a dir al rey don Pedro que
del siti; si no, que ell ne christià negú no
dels moros qui venia. E lo rey don Pedro, com a bon cavaller, totes aquestes
paraules estimà poch, desijant més servir a Déu e exalçar la fe cathòlica, que
no dubtaren la temor de la gran multitut dels sarrahins.
Estant en açò, hun vassall seu appellat Fortunyo, qui era bandejat exit
fora del regne, sabent açò no dubtà venir al rey don Pedro per servir-lo ab
les batalles usaven molt de tal artellaria com eren les maces.
E llavors lo rey don Pedro, conexent tant gran servici com aquest cavaller
li feya, de continent li perdonà e
valents e esforçades gents en batalles, eren aquests ab les dites maces e hun
noble baró appellat don Barbatorta.
E lo rey don Pedro, con sabé que los moros eren prop, féu metre a punt
tota la sua gent d'armes. E donà la davantera a son germà l'infant don Alfonso
Sànchez ab don Castan de Bien e don Barbatorta. En lo mig fo don Ferrich,
don Bacalla, don Garcia de Trosillo, Lop Ferràndiz de Luna e Gómez de Luna,
e lo dit Fortunyo ab les maces. E
Ledron, ab Ximénez Aznares d'Oteyça ab Sanxo de Penya e ab altres
molts bons de Navarra ý de Aragó.
Ý en lo loch appellat A[l]coraz, devant Oscha, lo rey de Çaragoça ab tot
son poder començà la batalla. E lo infant don Alfonso ferí tan cuytadament
ab los primers que
don Pedro ab la derreria, ab la presa, com los primers.
E durà tot lo dia la batalla, entrò que la nit los departí. E fo pres lo compte
don Garcia de Castella ab molts d'altres christians, los quals no prenien mort
com los moros; dels quals no n'í hagué negú que fos pres a mercè, car axí
com los prenien, axí
E venguda la nit, lo rey de Çaragoça se retregué en Çaragoça, ab aquella
sua gent que pogué. E los christians, jatsia estiguessen molt cansats de batallar,
però per la victòria que
los ànimos. E s'esforçaren tant e de tal manera, que lo dia següent, pensant haver
altra batalla, no saberen ne veheren los moros, sinó los ferits e los morts.
E axí corregueren tro Almudèver; e quants moros trobaven, mataven.
Aquest dia mateix fo la batalla de Antiocha del gran peregrinatge. E
seguí
de Montcada, qui és en Alemanya, fou en les dues batalles en aquesta forma:
que en la batalla de Antiocha, hon anave a peu, près-lo sanct Gordi en les
anques del cavall, vençuda aquella, e vench-se
de Osca. E allí, aquell sanct Gordi veneren visiblement ab lo predit cavaller
en les anques del seu cavall. E lexà
sanct Gordi de les Boqueres.
E lo cavaller pensà que tota la batalla era una. E no conexia ne entenia
lo lengatge dels qui allí eren, ni aquells no entenien la sua lengua per ésser
alemany. És veritat que alguns lo entengueren parlant ell en latí, car molt
sabia de gramàtica. E allí recomptà aquest miracle del gloriós sanct Gordi.
E lavors, pus fonch conegut, lo rey don Pedro e los christians hagueren-ne
gran pler, faent-ne infinides gràties a nostre senyor Déu, e receptaren-lo faent-li
grandíssimes honres.
E per major confirmatió del dit miracle de sanct Jordi é deslliberat yo,
dit archiver, insertar en la present història un transumpt de què hé trobat
en aquest Real Archiu de Ba[r]celona de una epístola, appellada segons lo vulgar
català letra e segons lo vulgar castellà e aragonès carta, tremesa per lo reverendíssimo
senyor mestre Jaume Pérez, bisbe de gràcia de la seu de València,
al molt noble baró don Pere Ramon de Muncada, senyor de
Vilamarxant, hon és feta mentió no solament del dit sanct Jordi, mas encara
de sanct Jaume, qui axí mateix fou en dita batalla, la qual epístola de
mot a mot diu axí:
Epístola hon és feta mentió com sanct Jaume e sanct Jordi foren vists ajodants
en la batalla de Antiocha
Senyor molt spectable,
Vostre letra hé rebuda, en la qual desijau saber la genealogia e principi de
la casa de Muncada en aquests regnes de Hespanya.
Per ço que yo prehiquí lo dia de sanct Jacme, per què, senyor, vós avís com
se lig en les històries de Hespanya, la qual yo legí en Çaragoça, que
noranta_set com lo rey Pere de Aragó fos sobre la ciutat de Osca e fes vot no
partir del setge fins la ciutat fos sua.
En aquell cas, Abderramèn, rey de Osca, amprà a Dalmaçabèn, rey de Çaragoça
e a tots los altres reys de moros de Hespanya que li vinguessin en socors. De
què tots los dits reys, ab infinida multitut de moros, foren congregats en Çaragoça
e començaren vers Osca. E tenia la host dells moros deu legües, fins que foren
en vista de Osca. Llavors lo rey Pere recollí tota la gent per exir contra los moros.
Seguí
Godofrè de Bolló, prengueren la ciutat de Antiochia un mes enans que prenguessen
Hierusalem. En la qual batalla fonch vist sanct Jordi faent gran brega.
Presa, donchs, la ciutat, dix un cavaller alamany a sanct Jordi: "Certament,
bé devem fer gràties a Déu, car yo
víu cavaller fer tantes virtuts com a vós, ne víu tan bella batalla com aquesta."
Respòs sanct Jordi: "Donchs yo us ne monstraré vuy en aquest dia una altra pus
bella, en la qual vós e yo guanyarem major honor."
E près-lo per la mà. E dins aquella hora se trobaren en Osca entre la gent
del rey Pere, qui ja volia començar la batalla. Entre los quals era sanct Jaume
armat en un cavall blanch, lo qual féu moltes gràties a sanct Jordi com li era vengut
ajudar ab aquell cavaller. De què sanct Jaume començà cridar: "Aragó! Sanct
Jordi!" E axí mesclà la batalla. Ý en tal manera feriren en los moros que
fins a les portes de Çaragoça e mataren
E finida la batalla, desparagueren sanct Jordi, sanct Jaume, e trobaren-se ajustats
tots los christians en un puig; e lo cavaller, hun poch apartat, que cercava
son companyó sanct Jordi. E interrogat qui era, dix en latí com era alamany, de
la casa de Montecatheno; e com aquell dia era stat vençador en dos batalles, ço
és en la de Antiochia ý en aquella d'Osca; e com lo havia portat un cavaller qui
havia nom Jordi, lo qual havia fet maravelles en la una ý altra batalla. De què
lo rey Pere, maravellat, près lo dit cavaller al costat e tornaren sobre Osca e
prengueren-la.
En lo qual dia apparagueren sanct Jaume e sanct Jordi e hun sanct home en
Sanct Joan de la Penya, dient que digués al rey com ells eren stats en la batalla,
e que hagués per recomanat aquell cavaller alamany e qui l'heretàs en son regne.
Del qual cavaller davalla la casa de Muncada en Hespanya, la qual ha fet tantes
virtuts ý victòries, e com tots sabem molt.
Me comanau a la senyora dona Maria, muller vostra, la qual yo tinch per special
filla.
Ý en aquesta batalla moriren dels moros més de trenta mil, axí de peu
com de cavall. E dels christians moriren entrò a dos mil. E trobaren-ne molts
morts dels cops de les maces.
E per lo que és dit del cavaller Fortunyo, féu grans honres e gràties lo
rey don Pedro al predit cavaller Fortunyo, qui aprés fo cognomenat Maça,
e lo qual fo de gran linatge en Aragó. E reté lahor e gràcies a nostre senyor
Déu de la victòria dels moros a ell donada.
E tornà-sse
Oscha, la qual, sabuda la victòria haguda dels moros, caygué quasi en desperació.
E aprés
en l'any de nostre senyor mil noranta_set chalendas decembris.
Aquest rey don Pedro rebé lo Cyt Ruy Díaç en comanda, e prometé-li
de ajudar-li en tot loch on fos mester. En aquell temps, lo Cyt era mal volgut
del rey don Alfonso, rey de Castella, per ço com lo Cyt près lo jurament del
dit rey don Alfonso, lo qual negú de Castilla no gosà pendre, que no fos en
consell de la mort de son germà lo rey don Sanxo, lo qual matà Bellidos Adolfos
en Çamora; ý en aquest temps, lo predit don Alfonso era mal volgut de
son germà lo rey don Sanxo e stave ab lo rey moro de Toledo. E los de Castella,
pensant que ell hagués fet matar aquell, e no volgueren anans rebre a don
Alfonso entro que jurà a aquells del regne que no era stat consent a la mort
de son germà.
Aquest jurament près lo Cyt e desplagué molt al rey. E per ço li fo mal
ab ell, e vengué
aprés lo Cyt vench-se
Albarrasí, e féu-se molt fort en una penya que huy en dia és appellada la Penya
del Cyt. E ab ajuda del rey de Aragó e de don Pedro Roiz de Çagra, senyor
de Albarrasí, lo Cyt près València. E açò sabent, moros de la mar vengueren
ab gran poder de tota Barbaria; e ab los moros de la terra deçà cercaren lo
Cyt en València.
Ý estant lo Cyt axí molt costret dels dits moros, tremès a suplicar al rey
don Pedro com a senyor que li degués ajudar. Ý les gents de Aragó e de Navarra
e los moros qui eren en Oscha ý en aquelles partides, los quals havien tolt
la terra posada en lur[s] mans e levada als moros allí venguts, consellaren al
rey don Pedro no anàs a Valèntia. Però ell no volch fallir al Cyt, havent pietat
e dolent-se que tan bon cavaller se perdés. No volent-se lunyar del servey de
Déu, en presèntia de totes ses gents prometté als missatges del Cyt que a
dies lavors primervi[n]ents seria ab ell en Valentia.
E axí encontinent lo rey don Pedro ab tots aquells nobles e cavallers aragoneses
e navarros qui eren estats en la batalla de Oscha, los quals eren ab ell,
lexada la ciutat de Oscha fornida, en la qual romangueren Fortunyo Garcés
de Biell, fill de don Castan de Biell, bon cavaller, lo qual féu primer los senyals
de cornelles e fonch appellat príncep de Oscha, e don Ferrich de Liçona e
Pedro Verga, amb altres bons cavallers e peons anà vers Valèntia ab son germà,
l'infant don Alfonço, lo qual stava en orde de combatre ý expel·lir los
moros de la terra. E anans del dia que li promès, fo allí e donaren la batalla
en nom de nostre senyor Déu, ab Cyt Abuchar, major de tots los reys moros
qui eren allí. E mataren-lo e venceren la batalla. E moriren-hi dels moros axí
de peu com de cavall cerca cinquanta mil hòmens.
Aquest rey don Pedro fonch molt animós, com dit és, ý de gran probitat.
E féu grans donatius e gràcies al monastir de Sanct Joan de la Penya. Hagué
moltes ý diverses batalles ab moros, e tota vegada vencé aquelles. E tot
quant pòch haver d'or e d'argent, tot ho donà a monastirs e cavallers.
E hagué per muller dona Agnès. E hagué d'ella hun fill appellat Pedro
e huna filla apellada Helisabet. E tenia dos germans: hú appellat Alfonso;
e l'altre, appellat Remiro, era monjo del monastir de Sanct Ponç de Tomeras,
en França situat.
E no_res_menys lo predit rey don Pedro e lo rey don Sanxo pare obtengueren
privilegi[s] recondits en lo Real Archiu de Barcelona, continens, en effecte,
que ells e tots los reys de Aragó e los pròceres, ço és barons, nobles
e cavallers del regne dels predits reys, poguessen dar de les conquestes que
farien moros de l[e]s terres dels sarrahins, totes esglésies, salvant cathedrals,
e per sos ops e necessitats tenir aquelles. E més, li atorgà totes les dècimes
e primícies fossen sues e de sos successors reys de Aragó. E d'açò s'és seguit
que les dècimes són coses profanes en Catalunya, segons en lo predit e dejús
insert privilegi de papa Urbà és largament designat. És veritat que, per quant
en lo dit Libre dels feus, ý encara en altres libres e regestes del dit Real Archiu,
és transcrit altre privilegi e gràtia de la propdita cosa mateixa, atorgat per
papa Gregori al setè rey don Sanxo, rey de Aragó, pare del predit rey don
Pedro, é delliberat yo, desusdit archiver, qui los dits privilegis hé vist, tengut
e legit, fer-ne transumptos e incertar ací aquells de mot a mot, los quals seran
aguts per vertaders originals, com yo
originals comprobats.
[Butlla apòcrifa de Gregori VII]
filio, regi excellentissimo eiusque successoribus rite substituendis in perpetuum.
Propter egregiam et specialem probitatem quam predecessoribus tuis quibus tu
non dissimilis inveniri semper habuerunt contra gentem incredulam et devotionem
ferventem quam nos erga Christum et eius ecclesiam tibi et successoribus
tuis concedimus sequentes predecessorem nostrum Alexandrum, videlicet, secundum
ut ecclesiam villarum, tam earum quas in sarracenorum terris capere poteris,
quam earum quas ipsi in regno vestro edificari feceritis, vel per capellas, vel per
que volueritis monasteria, sedibus, dumtaxat episcopalibus exceptis, distribuere
liceat vobis sed quam sicut tuarum literarum series demonstrat et Galindus abbas
alquaçarensis ecce nobis viva voce exposuit quondam antistes regni tui cocessionem
super hac re factam tuis predecessoribus infirmare. Nituntur et hinc fortasse
presumunt obloqui per hanc chartam eis silencium. Imponimus promulgatae excomicationis
sententiam auctoritate Dei omnipotentis et sancte Marie virginis et
apostolorum Petri et Pauli in eos que contra hoc privilegium tibi concessum venire
tentaverint. Mittimus aut tue sublimitati scriptum huius concessionis per Galindum
chalendis martii per manum Petri diaconi cardinalis sancte romane ecclesie
anno Domini incarnationis millesimo septuagesimo tertio, in dictione sexta.
Sanctus sanctus.
Gregorius papa septimus.
Petrus Paulus.
Urbanus episcopus, servus servorum Dei, Petro, charissimo sibi in Christo filio,
Hispaniarum regi excellentissimo eiusque successoribus rite substituendis in
perpetuum. Tue, dilectissime fili, devotionis affectum, per venerabilem fratrem
nostrum Aimiricum, Pinnatensis monasterii abbatem, acceptis litteris circa sacrosantam
Romanam ecclesiam agnitum leticia haud modica meus exhilaratus est animus;
sed, ut verum fatear, eisdem perlectis, ire perturbationisque nimie conmotione
inmutanus. Nec immerito. Ex earum, namque, initio dilectionis et reverentie,
quam erga sanctam Romanam ecclesiam semper habuisti et habes, magnitudinem
cognovi, quantumque in ea confidas, quam devote et fideliter anime tue salvationem
eius orationibus committas adverti. Ex fine, vero, earundem tantam rerum
conieci abusionem, que menti mee, longe a statu suo dimote, maiorem, quam credi
possit, immitteret stuporem, te, scilitet, pro bonorum numerositate, malorum
multiplicitatem perferre et, perturbata prosperitate, tribulationum in innocentiam
tuam catervas, unde auxilia et consilia precipue procedere deberent, irruere.
Siquidem, cum inter modernos regnorum rectores, quorum plerosque animarum
suarum negligentes vel penitus oblitos, utpote ab omni equitatis itinere devios,
plana via ad mortem ducentis sequi ingemiscimus, te fere solum divino afflatu
spiritu angustias ad vitam ducentes elegisse videamus, cum iustice rigori constanter
insistere, ecclesiarum tranquilitati et paci studiose invigilare, pupillorum et
orphanorum defensioni iugem operam dare, pagane genti depressioni et coortationi,
christiane, vero, exaltationi et amplificationi cum summa incessanter strenuitate
insudare et, ut breviter concludam, cum totius mali propulsioni totiusque boni
exerciciis efficaciter incumbere gaudeamus. Ipsi, tamen, qui ex tam preciosorum
fructuum gustu vicinam agnoscentes arborem, officiosius venerari ac excolere deberent,
tui, scilicet, regni antistites, quibus pro assidua experientia tantorum meritorum
tue specialius venerationi tuisque obsequiis esset insistendum, in te, ut
pretaxatarum litterarum pandit series, insurgunt, et quia humili Christo conformatum,
paciencie clipeum nolle abicere vident, tamquam erectis contra te calcaneis,
tuam deprimere et contundere mansuetudinem non erubescunt. Veruntamen,
ne illorum temeritatem soli tibi tantarum iniuriarum dedecus arbitreris inferre,
advertere tua potest prudència eos non minus in apostolicam auctoritatem peccare,
dum ea que predecessor meus Alexander, videlicet, secundus, et mea post illum
parvitas, tui patris, celebris memorie, regis Sancii, rationabiliter concessit petitioni,
frivolis suis ratiocinationibus in irritum conantur reducere, casso nitentes
labore nodum in cirpo invenire. Sed, ne verbis diutius immoremur, his, ad eorum
causas demonstrandas que constituturi sumus, premissis, ad te veniamus. Quoniam,
igitur, predictorum episcoporum tantam videmus indiscretionem et tam nullam
sunt, modo presentis privilegií munimine firmantes, ex auctoritate omnipotentis
Dei, Patris et Filii et Spiritus Sancti, et beate Marie semper virginis, beatorumque
apostolorum Petri et Pauli, necnon et sacrosante Romane ecclesie, et ad
ultimum nostre divinitus concessa parvitati, statuimus tibi, charissime fili Petre,
tuique regni successorum ex genere tuo rite subtituendorum iuris esse, ut ecclesias
villarum, tam earum quas in sarracenorum terris capere potueritis, quam earum
quas ipsi in regno vestro edificari feceritis, vel per capellas vestras, vel per que
volueritis monasteria, sedibus, dumtaxat, epispocalibus exceptis, distribuere liceat
vobis, et ne apud matrem, cuius voluntatibus et preceptis exequendis semper promtissimus
astitisti, repulsam in parte aliqua pia tua patiat[ur] petitio, tui, quoque,
regni proceribus eandem licentiam concedentes, eodemque illam privilegio et eadem
auctoritate corroborantes, sanccimus ut ecclesias quas in sarracenorum terris
iure belli adquisierint vel in propriis hereditatibus fundaverint, sibi suisque heredibus
cum primiciis et decimis propriarum, dumtaxat, hereditatum, dummodo cum
necessariorum administratione divina in eis ministeria rite a convenientibus personis
celebrari faciant, eis liceat retinere, vel quarumlibetve monasteriorum ditioni
subdere, tu, autem, sereninissime rex, tuique posteri, et fratrem patris,
et eius, que, tamquam specialibus filiis, tante prerrogative dona vobis confert,
semper memores matris, tales fieri laborate, ut ipsis in nullo abutentes, sed iam
memorati regis Sancii piam per omnia conversationem sequentes, post momentanei
regni gubernacula, feliciter ad Regis regum perpetuo conregnaturi pervenire
mereamini consortia. Hanc, ergo, nostram constitutionem perpetua cupientes stabilitate
teneri, omnibus notum esse volumus quod, quisquis contra eam temere
venire voluerit, totius christianitatis expulsus consortio, anathematis iudicio subiacebit.
Qui, autem, pia illam veneratione servaverit, et apostolice benedictionis
gratiam et eterne retributionis consequatur habundantiam. Amen. Datum Rome
et presignatoris dom[p]ni Urbani pape secundi, anno Dominice incarnationis
millesimo nonagesimo quinto, indicione
[Urbano] octavo.
Sanctus, Sanctus, Petrus, Paulus.
Urbanus papa.
e cent e vint_ý_cinch, al nostre Redemptor fo plasent appellar al seu regne
los predits fills del predit rey don Pedro. Ý en aquest mateix any tertio chalendas passà de aquesta vida lo predit rey don Pedro en edat de
octobris,
anys. E fonch ab gran honre soterrat en lo monastir de Sanct Joan de la
Penya.
Del rey Alfonso e de les sues gestes
cum Comptatu Barcinone
Alfonso lo gran Batallador.
Urraca regna.
Quart rey de Aragó devallant per recta línea fonch appellat Alfonso, germà
del predit rey don Pedro, succehint en los regnes de Navarra e de Aragó. E
ultra son nom, per ésser ell molt valent e donat a batallar, li fonch imposat
altre nom, ço és don Alfonso lo gran Batallador, car en tota Hespanya no
trobava tan gran batallador e cavaller tan animós, que vint_ý_nou batalles vencé.
E casà
qui près Toledo e fonch senyor dels altres regnes de Navarra e de Aragó per
natura de Castella per la muller.
Aquest don Alfonso poblà lo burch de Pampalona, en lo camp seu d'Uruinya,
e donà
E
de allí. E per ço com de Gascunya e ultra los ports havia allí nobles cavallers
qui provaren molt, demanaren les esglésies que allí edifficaren per lo monastir
de Selva Major. E lo emperador, axí com aquell qui sens lo papa ho podia
fer per los dos preinsertats privilegis apostolicals, atorgà
lo qual és de monjos negres e huy lo posseheixen. E pochs dies
aprés prengué Tahust e donà la església al monastir de Sanct Joan de la Penya.
E poch aprés poblà lo Castellar, sobre Çaragoça, de almugàvers, que ja son
pare, lo rey Sanxo, havia poblat.
En aquest mateix any anà a sitiar Çaragoça ab los seus naturals de Aragó
e de Navarra, e ab don Gastó de Bearn ab los gascons, qui s'í provaren molt.
E ab lo comte Alperche, [que] era vengut de França a servir a nostre senyor
Déu e a l'emperador, estant en lo siti de Çaragoça, los moros de Tudela faent
a aquells de l'host qui allí portaven vitualles grans dans e moltes cavalcades;
e l'emperador, no podent més sostenir aquestes cavalcades e dans, donà sis_cents
hòmens a cavall al compte Alperche, que anassen a Tudela. E faeren
per manera que lo compte se mès en celada prop de Tudela, ab trenta hòmens
a cavall; e cent pahons del compte començaren a córrer los bestiars e los hòmens
que trobaven. E los moros de Tudela, qui veheren açò, segons havien
acostumat fer exiren a ells de manera que pochs ne romangueren en lo loch.
E anant vers aquests, lo compte exí de la celada, que
ý entrà-sse
fortalesa e près aquella. E aprés que la hagué a mans sues retenguda, exiren
a les portes e com venien los moros axí
que no y romania moro que no fos mort o catiu.
E com lo emperador sabé açò, restà
e piadós, donà Tudela al dit compte Alperche per heretat que fos sua. E tornà
al siti de Çaragoça e foren vençuts [per] ell e quant[s] exiren ab ell. E aquells
qui romangueren de dins com a desesperats de la vida, aprés de molts combats,
reteren la ciutat.
E aprés lo dit emperador, avent esguart al que havia fet cascú, donà a
don Gaston de Bearn, per heretat sua, tota la peròquia de Sancta Maria del
Pilar a aquell, en aquell temps era de christians. Axí mateix, donà al compte
Alperche hun loch hon posàs, lo qual és appellat lo Callich del compte Alperche.
Aquest emperador vencé la batalla de Cotanda, en la qual se mostrà ésser
cavaller de gran coratge e valent lo compte de Peyteus, qui era allí ab
de cavall; e morí aquí lo fill de Miramozmelín ab innumerositat de
moros. E per ço diem pijor fonch que la de Cotanda.
Aquest don Alfonso, en l'any de nostre senyor mil cent trenta, près Darocha,
Calatayú, Taraçona, Riu de Borja e totes aquelles partides de Tudela.
E fetes aquestes preses, donà en gelosia de sa muller dona Hurracha. E no
volent habitar ab ella, posà-la en lo Castellar, sobre Çaragoça. Lexant allí aquella
ab bones guardes, anà-sse
tant, que lo predit rey cobrà aquella. E no passaren molts dies aprés que lo
rey don Alfonso, vehent que la predita Hurraca no tenia bona carrera, metté
excusa que parents eren e no volia viure en peccat. Per ço ab aquella se n'anà
a Sòria, e allí reté aquella als castellans.
Lo parentesc llur era [a]quest: lo rey don San[xo] appellat Major havia fills
don Ferrando, rey de Castella, e don Remiro, rey de Aragó. Don Ferrando
havia
havia
Alfonso, marit de dona Hurracha. Axí que llur parentela era en lo terç grau.
E lavors los castellans, vehent açò, foren-ne malcontents; e, moguts de ira
[car] altra vegada le y havien tornada, convocaren corts generals de manament
d'ella. En les quals proposà la dita dona Hurracha com era despullada de tota
la sua terra. Per ço los requeria, per la naturalesa, encara que haguessen prestat
sagrament ý homenatge al dit rey Alfonso de Aragó per la terra de Castella,
que era d'ella, dita dona Urracha, tornà-sse
més per muller. E lavors los castellans, com se volgués tenguessen la terra per
lo dit rey Alfonso, guardant dret e naturalesa, tots concordablement e
units, reteren tota la dita terra a la dita reyna dona Hurracha.
E aprés que lo compte Per Ansures per tots los castellans hagué retut la
dita terra a la predita reyna senyora sua natural, anà-sse
Aragó e, presents devant ell vestit d'escarlata, e cavalcant en un cavall blanch
tenint en la sua mà una soga hó chorda, dix-li axí: "Senyor, la terra que
donàs hé retuda a la senyora reyna, senyora natural mia. Ara, ret a vós les
mans e la bocha e lo cors qui a vós feren homenatge per ella, que façats d'ells
la justítia que fer-ne volrets."
E lo emperador, mogut de gran ira, volgué encontinent promulgar sentèntia
contra lo predit compte, sinó que los letrats e consellers del dit emperador
le y vedaren, dient-li: "Senyor, aquest compte Per Ansures no ha errat,
ans ha fet lo que devia, car ha retut a cascú lo que era degut ý ell era obligat:
a la reyna, la terra, per ço com era sua; e a vós, senyor emperador, lo sacrament
e homenatge que us havia prestat. E axí, senyor, consellam-vos li
algunes gràcies e premis."
E oÿdes aquestes peraules e consell, encontinent lo dit emperador executà
tot lo que dessús li és stat dit e consellat. E açò mateix se usa encara huy
en dia en Hespanya per aquells als quals semblant se los esdevé.
En aquest temps havia en Castella hun compte appellat don Gómez de
Campdespina, lo qual en temps del rey don Alfonso, rey de Castella, pare
de la dita dona Urracha, stant vídua, se parlà matrimoni de la dita dona Urraca,
e no le y volgué donar lo rey son pare. E aquest compte, aprés que hagué
vist la reyna partida de l'emperador, tench hull per casar-se ab ella, axí com
d'abans era stat parlat. E no per casament, sinó per altra manera encubert,
féu la reyna ço que ell volgués. E ab ella havia un fill appellat Ferrando Furtat.
Axí que aquest compte, cuydant ésser segur del casament, començà de guerrejar
per lo regne de Castilla contra los aragonesos, los qui encara tenien les
majors fortaleses de Castella.
E axí mateix, un altre compte, don Pedro de Lara, treballava secretament
acquirir la amor de la reyna sens casament. E obtengué axí com volgué
la dita amor desús demanada.
E per ço, estant la terra axí indefesa e desordenada, don Alfonso de Aragó,
per aquests e altres respectes, ajustada gran multitut de gent d'armes sua,
entrà per Castella. E los castellans ab los comptes don Gómiz e don Pedro
de Lara, en lo loch appellat Campo d'Espina, prop de Sepúlvega, exiren als
aragonesos e ordenaren lur batalla. La primera, donaren al comte don Pedro
de Lara, ab la senyoria del reg[n]e. A la derreria, axí com era major, al compte
don Gómez. E com començaren de dar, don Pedro de Lara, lexada la
senyor[i]a als primers colps, cobejant haver la reyna, lexà
a la reyna, qui era en Burgos. E compte don Gániz, ab los altres castellans,
estigueren molt fortment en la batalla e trigaren tant com pogueren,
mas hagueren a ésser vençuts. E morí lo compte don Gómez ab d'altres molts.
E hun cavaller d'aquells d'Olea, qui tenia lo penó del compte mort, lo
cavall e les mans tallades, ab los braços tenia la senyor[i]a cridant "Olea!" E
aprés de aquest, don Alfonso, ab lo[s] aragonesos, passà Duero, e per la Terra
de Camps anà-sse
Ý en Gallícia criaven don Alfonso, fill de dona Urracha e del compte Ramon
de Tolosa, ab lo qual dona Hurracha casà primerament que ab don Alfonso
de Aragó, en lo temps del pare d'ella, don Alfonso de Castella, perquè no
era plasent al dit compte Ramon de Tolosa lo sogre rey de Castella. Mort
lo dit compte, no volgué lo rey de Castella que
en sa vida casà la dita dona Hurracha, vídua, ab don A[l]fonso de Aragó, desijant
e volent (tant era bon cavaller) que ell regnàs en Castella o fills que proceïssen
d'ell, per ço que lo regne de Castella fos bé defès dels moros.
E aquest infant don Alfonso, ab los leonesos e gallegos, isqué a batalla
contra los aragonesos entre Astorga e León, en lo loch appellat Via Anguis.
E[n] Via Anguis obtengué victòria lo rey don Alfonso d'Aragó ab los predits
aragonesos, vençuts e morts e fugits los leonesos e gallegos.
E com lo rey don Alfonso hagués estat gran temps en Castella, ço és per
més de un any, fallint-li moneda per pagar lo sou als aragonesos e navarros,
crehent ésser senyor e possehidor del regne de Castella, meté les mans [en]
sanctuaris, esglésies e monastirs; e retengué
venent ý empenyorant les heretats e pocessions de dites esglésies, e coses
près. E axí pagà lo sou als aragonesos. E jatsia que lo predit don Alfonso cathòlich
e victoriós per les grans victòries, les quals li donà nostre senyor Déu;
emperò, tostemps fonch presumidor que de aquest sacrilegi havia fet en Leó
ý en Gallícia nostre senyor Déu lo
E haüdes aquestes dues victòries, tornà-sse
los valadors del compte don Pedro, prenent alguns d'ells qui fugien recullint-se
ab la reyna a Montçó, prop de Palència. E axí, lo rey don Alfonso los lexà
estar e tornà-sse
E per ço com lo compte don Pedro anave ja descobrint la sua mala obra
que feya ab la reyna, crehent casar-se ab ella, com a rey anave per la terra.
E los magnats e altres del dit regne, vehent açò ésser cosa mala, empetxaren-li
aquell casament ab lo gran contrast que li faeren. E lavors trameteren a Portugal
per haver lo predit infant don Alfonso, fill de dona Hurraqua e de don
Ramon, compte de Tolosa, lo qual infant, en temps de la batalla, era fugit
en Portugal. E cobrat que l'hagueren, alçaren-lo en rey de Castella contra voluntat
de sa mare, dona Hurracha, e del compte don Pedro, qui u destorbave.
Mas aquest don Alfonso, ab la ajuda dels seus, foragità de la terra lo compte
don Pedro; e tengué presa la mare en les torres de León fins a tant que ella
féu lo que lo predit son fill volia.
E per ço com les fortaleses de la terra se tenien per don Alfonso d'Aragó,
aplegaren, ço és, lo don Alfonso de Aragó e lo don Alfonso de Castella,
hú contra altre les lurs gents e hosts per haver batalla. Però ans que del tot
se aplegassen, lo predit don Alfonso de Castilla, ab consell de sos prelats, tremès
a pregar don Alfonso de Aragó com a pare li volgués donar son regne,
e no li volgués aquell tolre per força, pus rahó e dret no le y acompanyaven,
car ell era aperellat de ajudar e servir-lo com fa fill a pare.
E don Alfonso de Aragó féu gràties a Déu del consell e conexença havia
donat a son fill don Alfonso de Castella. E axí com aquell qui era piadós a aquells
qui li demanaven gràtia, respòs que si açò hagués fet en lo principi numqua li
fóra stat enemich ni contrari, ans amich vetader. E pus que gràcia li demanave,
que era prest e aperellat de fer-li
no
Ebro fins a Burgos, lo qual per força havia tolta al rey don Sanxo de Castella
a son cosín germà lo rey don Sanxo de Navarra, fill del rey don Garcia Remírez.
E feren cartes los dos reys e lo regne de Castella e de Navarra. E cascú preses
ses cartes bé fermades e molt bé assegurades, e tota la altra terra de Castella
manà retre soltament a don Alfonso de Aragó. D'aquí avant no
emperador, sinó rey de Aragó, de Pampalona e de Navarra.
Aprés d'açò, en l'any de nostre senyor
sua gent e ab ell, don Gastó de Biern, don Pedro, bisbe de Saragoça, don
Steve, bisbe de Jacca, ý en lo mes de octubre entraren en la terra dels moros;
e talant e destroynt, vengueren a València. E aprés passaren en Xúquer e talaren
Dénia. E aprés passaren en Múrcia. E d'aquí en Almaria, la qual en aquell
temps era appellada Úrcia. Ý en lo peu de una muntanya o serra posaren e
ficaren lurs tendes. Ý en lo loch apellat l'Alcàçar tengueren Nadal ab gran
goig e ab compliment de viandes. E fet açò passaren en Granada, tallant e
destruynt. Aprés foren prop Còrdova, axí mateix talant e destroint. E lavors
lo rey de Còrdova, senyor de tots los reys moros de Hespanya, ab tot son
poder isqué a dar batalla en loch apellat Aruçol; e foren vençuts los moros,
e fugí lo rey de Còrdova, e moriren-hi tantes gents dels moros que no havien
compte. E nunqua fo rey en Hespanya a qui tant guanyàs de moros, ni corregués
ni talàs tant mal los faés com aquest rey Alfonso, ni aprés.
En l'any mateix, fetes e vençudes algunes batalles, e retuda la terra al rey
de Castella, e posats en pau, anant a Pampelona per les grans calentures, vench-li
correu que lo rey moro de Leyda, ab gran gent de armes e poder de moros,
havia corregut Montçó e l'altre terra. Ý encontinent tirà la via de Montçó,
e tremès en Navarra e Aragó letres manant a tots sos vassalls que encontinent
venguessen a Fraga. Ý ell hi anà ab
los moros devant Fraga en lo mateix any, ço és de quarto nonas
februarii.
E lavors los moros acordaren que més valia ab aquells dar la batalla ans
de ajustar-se ab ell més gent. E donaren la batalla e mataren-lo. Altres diuhen
que de vergonya, per ço com era stat vençut aquell qui tostemps era estat
vencedor, passà-se
viu. Altres dien que aprés de gran temps vench en Aragó e parlà ab
alguns amichs intrínsechs seus. E altres han volgut dir que en la predita batalla
se perdé, que no fo conegut, e qui totstemps fo vencedor, fo vençut; e açò
per son gran atreviment e sobres de argull e menyspreu dels enemichs; que
tenia tan gran cor [que] no
imputat en sos derrers dies; car negú gran senyor e rich que sia no deu tenir
tan gran presumptió com aquest rey don Alfonso tenia.
Ý en aquesta batalla provà molt lo bon cavaller Gomes de Luna. E aquest
rey don Alfonso fo perdut o mort en edat de
e morí sens infants.
E trobe yo en lo Primer libre del feu, recòndit en lo Real Archiu de Barcelona,
en cartes quatre, que lo rey Alfonso se pretitulava rey de Aragó e de Pampalona
e de Ripagorça, hoc scilicet modo: "Adefonsis Aragonensum et Pampilonentium
etiam Ripacorcensium rex"
(actum era
in obsidione Baione).
Remiro, de aquest nom segon, qui fo monjo del monastir de Thomeres.
Dona Peronella, àlias Hurracha, filla d'aquest Remiro.
Ramon Berenguer, comte de Barcelona, marit d'aquesta Peronella.
E mort hó perdut lo dit rey Alfonso en la batalla, los regnes de Aragó
e de Navarra romangueren sens hereter per un any. E aquells dels regnes e
governadors dels dits regnes, e per quant no podien ésser bé deffesos per aquells,
tractaren e ordenaren que elegissen per rey don Per Athares, senyor de Borge.
Ý en aquesta electió tots los aragonesos foren concordes. E lo dit Per Athares,
encara no elegit per rey, crehent que ell seria lo rey, desconegué
elevant-se en gran supèrbia, no gu[a]rdant la gràcia que los del regne fer-li
volien. Per la qual cosa molts dels aragonesos restaren malcontents, e per ço
manaren convocar corts generals en lo loch de Borge; en les quals corts lo
predit don Per Athares crea ésser segur del regne.
Ý en Aragó havia dos nobles molt richs e poderosos appellats don Pero Tizón
de Cathareyta e Pelegrín de Castellezuelo, volents guardar lo bé e útil del
regne e naturalesa qui devia ésser rey. E per la supèrbia e menyspreu que lo
dit Per Athares tenia no essent encara rey, ab gran vigilàntia informaren, ab
molts del regne, que fóra cosa millor e pus accepte a nostre senyor Déu e a tot
lo regne que elegissen en rey don Remiro, germà e fill de llur senyor, lo qual
era monjo en lo monastir de Sanct Ponç de Thomeres, de l'orde de sanct Benet,
situat en la província de Narbona, dins la comarcha de Besers.
E axí, tots concordes los aragonesos, elegiren en rey lo predit don Remiro,
lo qual, com era de poca edat, son pare lo rey don Sanxo féu entrar e pendre
per monjo en lo predit monastir de Thomeres de l'orde de sanct Benet; ý estant
en aquell devotament fo elet en abbat del monastir de Sanct Fagundo
Primitiu e fundat en lo regne de Castella del dit orde de sanct Benet; ý
estant elet de bo en millor, pujant segons que merexia, fo elet en bisbe de
Burgos, e aprés fonch elet en bisbe de Pampalona, e aprés, per son germà
Alfonso, rey de Aragó, lo qual volia que fos prelat en Aragó, fonch elet en
bisbe de Barbastre e de Roda.
Ý estant aquí elet, no per ambicion de honor, mas per sola necessitat del
regne, e perquè millor fossen regits e defesos, fonch elet, com és dit, per los
del regne en rey de Aragó. E seguí
navarros venguessen a les predites corts generals ab voluntat e propòsit de
elegir en rey don Per Athares, los aragonesos, qui estaven mal informats e
descontents del dit Per Athares, no volgueren rebre ab aquella honra e cortesia
que devien e havien acostumat los navarros. E vehent açò, don Pero Tizon
de Cathareyta, noble de Aragó, levà
los navarros e convidà
E sabent lo predit don Pedro Tizon que don Per Athares era en lo bany
(altres diuen que
E los porters, com a nicis e de poch seny, com moltes vegades fan semblant,
no curant excusar lur senyor del lavament en què estava, respongueren superbament
que no podien entrar a veure aquell, car occupat era de faenes. De
la qual resposta ells foren molt despagats. E mudà
dient: "Ara, com no és senyor, no
E
molt indignats anaren-se
E aprés los navarros contenents ab los dits aragonesos qui seria rey, e vehent
la voluntat e propòsit dels aragonesos qui no volien altre rey sinó lo predit
don Remiro, ordenaren allí que mudassen les predites corts a Montçó. E
ab tal ordinatió e prorogatió e mutatió, se pertiren los navarros e aragonesos
de les dites corts qui
E lo dit Per Athares, com se fonch regonegut, romàs envergonyit ý empaguit
axí per la sua supèrbia e presumpt[i]ó com per la mala resposta dels dits
porters. E penjant lo tracte e lo terme de les corts, los navarros pensaren si
seria expedient que consentissen en rey don Remiro Monjo. E acordaren que
no per dues rahons. La primera, que dubtaven que don Remiro sabés regir lo
regne, per ço com era estat religiós e sabia més de orde e coses fratresques que
no de regir un regne. La segona, per ço com los navarros tenien por de l'emperador
don Alfonso, rey de Castella, lo qual, mort hó perdut lo predit don Alfonso
de Aragó, encontinent volgué assetjar Bitòria e altres lochs qui eren de Navarra.
E per ço dubitaven que don Remiro lo Monjo ho sabés deffendre, axí
com aquell qui no era estat criat en armes ne actes de cavalleria; la qual y és
molt necessària, e majorment a rey hó príncep qui regnes hó altres terres ha
a deffendre, e les perdudes cobrar hó guanyar de nou, ab moltes altres virtuts
que ha haver. E aquesta virtut és la pus excel·lent e pus noble al rey hó príncep.
E per ço concordaren tots los navarros,ab consell d'En Sanxo de la Rosa,
bisbe de Pampalona, e de Ladron, fill de Ènyecho Veliz, e de Guillem Aznares
de Torres, que trametessen per lo infant don Garcia, fill de don Remiro,
fill de don Sanxo qui fonch rey de Navarra, lo qual matà son germà
Ramon; del qual és feta pus larga mentió en la chrònica de don Sanxo Remírez,
qui morí en lo siti de Osca. E aquest infant Garcia era cosí del Cyt Ruy
Díaç, e criave
tremeteren per aquell.
E axí mateix, de llur cap, los aragonesos tractaren que tremetessen per don
Remiro lo Monjo. E pensant ésser-ne segurs, axí com en Borge era estada la
cosa parlada ab los navarros, tremeteren a nostre sanct pare en Roma que plagués
a la sua sanctedat atorgar e dar-les licèntia que poguessen traure de l'orde de
sanct Benet don Remiro Monje, lo qual per defecte de natura havien delliberat
pendre
maturitat, deliberatió e consell. En algunes chròniques han scrit que lo predit
don Remiro era missa cantant; altres, que no era encara en sacres òrdens.
E convocades les corts de Monçó en lo terme estatuït, los navarros no
hi comparegueren. E encontinent, los aragonesos qui hi comparagueren faeren
levar acte de llur comparació e anaren-se
cadira real. Elegiren en rey don Remiro Monjo, al qual, exit que fo del monastir
de Thomeres, casaren-lo ab la filla del compte de Peyteus appellada dona
Hurraca. Per ço sens consell dels aragonesos, los navarros havien elegit en
rey lo dit infant Garcia, començaren tenir mala voluntat los uns contra los altres.
Aquest don Remiro fo bon rey e molt franch als fillosdalgos, de manera
que molts lochs del regne donà a nobles e a cavallers. E per ço no
res ne
les gents del reg[n]e, e no se
menyspresat e poch temut, donà en gran pensament com daria remey a tanta
perditió de son regne. E no gosave açò revelar a nengú.
E per dar remey e pau a son regne, tremès un home al monastir de Sant
Ponç de Torneres ab letres a aquell qui era estat son mestre, com costuma
e regla és de monjos negres que donen al monjo algun bon mestre dels ancians;
e segons la persona d'aquest don Remiro merexia, donaren-li fort bon mestre,
gran clergue e savi. En les quals letres li recomtave tot lo estament de son
regne e la mala vida que passave ab los majors de son regne, pregant-lo que
li consellàs què farie en castigar ý ésser senyor de aquests qui li perturbaven
tot lo regne.
E lo mestre, rebudes les letres ab gran pler e legides aquelles, pensà que
seria irregular si li consellave que fahés justítia. Appellà lo missatger en hun
ort que ell tenia, en lo qual havia moltes cols. Ý en presèntia del missatger
tragué un ganivet que tenia; e tenint e legint les letres, tallà totes les cols
majors qui eren en l'ort, e romangueren solament les menors. E fet açò, dix
al missatger: "Vés-te
no
E lo missatge, ab despler, com resposta no li hagué dada, tornà-sse
e recomptà-li que neguna resposta no li havia volgut fer, de la qual cosa lo rey
fonch molt anujat; però com lo missatger li comptà la manera del tallar de les
cols, pensà en sí mateix que l'hort podia ésser son regne, les cols eren les gents
de son regne; e dix que per ésser bones les cols, carn hi havia mester.
Ý encontinent tremés les letres per son regne a cavallers ý a hòmens dels
lochs que fossen en les corts generals ell havia convocades en la ciutat de Oscha
per causa de una campana volia fer en la ciutat de Oscha, la qual fos
hoÿda per tot son regne, car mestres hi havia del regne de França qui la farien.
E com açò oïren, los nobles e cavallers digueren: "Anem veure aquella oradura
, axí com aquells qui
que vol fer lo nostre rey"
E com foren a Oscha, lo rey manà appellar certs e secrets hòmens en la
sua cambra, armats, qui faessen ço que ell los manaria. E com venien los richshòmens,
manave
escapsar en la sua cambra. Però appellave aquells qui li eren culpables, de
manera que
E haguere axí mateix tots los altres richshòmens e cavallers escapsats si
no fos estat sentit per alguns dels altres qui estaven defora, e devien entrar e
fugiren. Dels quals morts n'í hagué cinch del linatge de Luna: Lop Ferrench,
Rui Ximénez, Pero Martínez, Ferrando e Gómez de Luna, Ferriç de Liçana,
Pero Verga, Gil de Trossello, [P]ero Corneli, Garcia de Penya, Ramon
de Fozes, Pero de Luèsia, Michel Azlor e Sanxo Fontova, cavaller. E
aquells mor[t]s, no podent haver los altres qui eren fugits, posà son regne en pau.
E aprés, començà plegar ses gents contra Navarra, dient que
Navarra devia ésser seu, per sí mateixos elegit rey sens voluntat dels aragonesos.
Ý estigueren en batalles ý en guerres per un any; e agueren més durat
si no fossen estats los prelats, nobles, cavallers e gents populars del regne de
Navarre e del regne de Aragó qui, moguts de charitat e pietat, e perquè pau
e concòrdia fos entre los navarros e aragonesos, los quals eren estats tots de
huna voluntat, axí en adversitat com en prosperitat, applegaren-se e amigablement
concordaren ý elegiren tres hòmens savis e tements Déu de cascun regne,
ço és: de Aragó, don Caxal, don Ferriç d'Oscha e don Per Athares; e del regne
de Navarra, don Ladron, don Guillem Aznàrez de Oteyça e Xeménez Aznàrez
de Torres. Axí que tot lo que aquests sis elegits, ço és, tres de cascun regne,
farien e ordonarien, cascú regne ho hagués per ferm e agredable.
E dat aquest poder, ells tots sis àrbitres se ajustaren en Vado Longo. E
los drets al·legats e rahons fetes per cascuna part, convengueren-se que faessen
e fermassen de aquesta concòrdia, transactió e avinença certs capítols en los
quals era contengut, en effecte, que
e lo rey Remiro que fos sobre tot, lo rey Garcia sobre tots los cavallers; e
que la malvolença procurada per lo enemich de l'humanal linatge havia procurada
e mesa entre ells e llurs gents haguessen e levassen contra moros. Emperò,
que cascun rey conegué ses terres axí com don Sanxo lo major les havia
depertides.
La qual transactió, concòrdia e avinença concordada, ý en scrits a perpètua
memòria mesa, publicaren aquella en Pampalona, generalment als reys dessusdits.
E aquella tengueren totes les gents per sancta, bona e agredable. E aquella
loaren, approvaren e confirmaren. E la charta de la divisió de aquests regnes
fo mesa en lo monastir de Sanct Joan de la Penya, per ço que allí
fos perpetualment conservada.
Ý en l'altre dia següent, lo predit rey Remiro fo rebut, segons la convinença
desusdita, per don Sanxo de la Rosa, bisbe de Pampalona; ab son covent
e ab tot lo poble de la ciutat, honorablement e devota, féu processó per lo
rey e tot son regne, car lavors los bisbes tots eren religiosos; e consegüentment
los canonges de les llurs esglésies e ca[t]hedrals tots viuen sots regle e religió
com se pratica huy en dia en Çaragoça ý en altres ciutats de Hespanya.
E aprés pregà lo predit rey Garcia al dit rey Remiro que, pus ell era pare
ý ell fill, que li donàs alguna cosa sua de la qual fos heretat, axí com se pertany
a pare dar a fill. E lo dit rey don Remiro, per la gran affectió tenia de complir
les avinences e no fallir a aquell[e]s, donà-li Saraç, Roncal, Quadreta e Valterra
a vida sua, ab aytal, emperò, pacte e condició que, aprés mort sua, los lochs
dessusdits tornassen al rey de Aragó. E d'açò li
a costum de Hespanya.
E passats tres dies, stant en Pampalona, lo rey Remiro hac de consell lo
rey don Garcia de Navarra que demanàs al rey de Aragó que li soltàs lo homenatge
que fet li havia per los lochs dessusdits. E quant le y hagués soltat,
que s'alçàs. E si soltar no le y volia, pus era en son poder, que retengués lo
rey de Aragó pres. E fonch axí ordenat.
Mas hun home del consell del rey de Navarra appellat Ènnecho de Ayvar,
bon cavaller, vehent la malvestat que
d'açò e gran infàmia, anà-sse
a ell tota la cosa. Encontinent lo rey ne fo molt torbat e appellà don Caxal
e dos altres consellers, e foren de acort que lo rey se partís d'allí e que no
entenés al tracte ordenat.
E axí, ab
al monastir de Sanct Salvador de Leyre. E lexà manat que bon matí
totes ses gents fossen ab ell; e axí ho faeren. E quant açò sabé lo rey de Navarra
fon molt animat, e com veent que lo rey de Aragó sabia tot son propòsit,
de manera que tot quan havien adobat fóra destorbat. E per ço començà de
fer aperellar son regne, pensant haver guerra ab Aragó.
E don Remiro anà-sse
de fer guerra, mas ab propòsit de mostrar al regne que, pus en pau e bon
estament era son regne, volia tornar servir a Déu, majorment pus havia hagut
una filla de la reyna Hurraca, la filla de la qual fonch apellada Peyronella o
Peronella.
E hagut acort sobre açò, tremès missatger a don Alfonso de Castella, fill
de dona Hurracha e del compte Ramon de Tolosa, significant-li son prepòsit,
e que li volia comanar son regne e sa filla. E fo lo missatgé don Caxal,
architofèlix, qui tots sos secrets sabia e volia molt de mal al rey de Navarra.
E no recordant-se del fet de la guerra que crea lo rey de Navarra haver ab
lo rey de Aragó per la maldat desusdita, passà per Navarra.
E com fonch en hun loch apellat Ovanos, lo rey de Navarra tremès allí
gent d'armes e prengueren lo predit don Caxal. E aprés romangueren en dubte
què farien d'ell: si
més valguere-li tolgués tot quant tenia que matar-lo, que ab los béns de aquest
pogueren mantenir
aquest consell, de manera que don Caxal pregà a l'abbat de Sanct Salvador
de Leyre, amich molt gran seu, que li ajudàs pagar lo rescat. E lo dit abbat,
per pagar lo gran rescat d'aquest don Caxal, vené tot lo tresor del seu monastir,
ab lo preu del qual, e ab lo que lo dit don Caxal tenia, lo seu rescat fo
pagat ý ell delliurat; lo qual aprés satisfeu, e donà al dit monastir molt més
que no valia lo dit tresor.
E lo rey don Remiro, com sabé que lo dit don Caxal era pres, romàs-ne
molt trist; ý encontinent tremès altre missatger al predit Alfonso, rey de Castella,
son cosí prim. E lo rey de Castilla respòs-li que era content pendre en
comanda sa filla, que era cosina sua, e son regne, fins que aquella fos casada.
E lavors lo rey don Remiro tremès sa filla a don Alfonso, rey de Castella.
E pochs dies aprés, lo dit rey don Remiro, applegat[s] tots los majors de son
regne, féu-los prestar los homenatges que guardarien sa filla e li darien per
marit aquell que li pertangués per regir son regne. Encara li prometeren que
si sa filla casava sens voluntat de aquells del regne de Aragó que no heretàs
lo regne. Ý ell metté
féu clergues que diguessen les hores a costum dels monjos negres. Ý eretà molt
bé aquella església e sotsmès al monastir de Sant Ponç de Thomeres, de hon
era stat monjo. Ý encara, segons dien, és huy en dia suffregànea al dit monastir
de Thomer[e]s. E servint axí a nostre senyor Déu, visqué en bona e sancta
vida per algun temps e fama. E fo soterrat en la propdita església en l'any
de nostre senyor mil cent e trenta_cet.
E lavors don Alfonso de Castella mudà lo nom a dona Peronella, e féu-la
appellar Hurraqua. E aprés volgué casar son fill ab ella, mas los aragonesos
no volgueren consentir. E tenent la dita Hurracha en son poder, féu prestar
homenatge per aquella a ell mateix que la terra de Aragó fos sotsmesa a ell;
e tots los lochs de la serrania faeren aquest homenatge, e de anar a corts al
rey de Castella.
E aquells del regne de Aragó, sabent açò, tractaren casament de aquella
ab don Ramon Berenguer, comte de Barcelona, molt noble, savi e valent cavaller;
lo qual, aprés fo casat ab dita Hurracha, no
tant solament príncep de Aragó, comte de Barcelona e de Proença.
E los aragonesos, no podent haver donar Hurracha per fer-ne lo dit casament,
hagueren prestat homenatge ensemps ab lo dit comte de Barcelona al
rey don Alfonso de Castella per Calatayú, Daroca e per los altres lochs de
la serrania de anar a corts. Lo qual homenatge fo observat fins que don Alfonso,
o en altra manera apel·lat Ildefonso, rey de Aragó, fill del predit don Ramon
Berenguer, príncep de Aragó, ý de dona Hurracha, per ço com aquest
don Alfonso de Castella tenia sitiada Cuenca de moros, e pregà don Ildefonso
de Aragó que li vengués ajudar; e de fet li ajudà; e per ço lo predit rey de
Castella soltà-li lo homenatge, e axí mateix als aragonesos, e prengueren Cuenca.
E de aquell temps ençà, aquest don Alfonso de Castella se apellà emperador,
segons en altres chròniques és pus largament contengut.
Ací finà la generació masculina dels il·lustríssimos reys de Aragó e començà
la generació dels nobilíssimos comtes de Barcelona.