Decameró (1 part)

[COMENÇA LO LIBRE DIT DECAMERON, COGNOMINAT PRÍNCEP GALEOT, EN LO QUAL SE CONTENEN CENT NOVEL·LES, EN DEU DIES DITES PER SET DONES E TRES JÓVENS HÒMENS.] [PROEMI] Umana cosa és aver compasió dels afligits; e com a cascuna persona estiga bé, e magorment en aquells qui per ventura en llur temps àn trobats alguns qui·lls han sabut donar alguns remeys, entre los qualls si may ne fou sí són jo stat hú de aquels qui moltes voltes n’é reebuts plés e consolacions. Per ço com del temps de la mia joventut ensà són estat encès en sobirana e nobla amor força més que la mia baxa condició no requeria; per la qual jo demanava a alguns savis que per llur bondat e abtesa me aconselaven, axí com aquells qui de tals mals eren stats ferits, posat que per aquells a sabuda de qui pervench ne fos molt loat, e per a molt reputat sí fon a mi de gran fadiga lo soferir; no cert per crueltat de la dona que no amava, mas per sobiran foch que en mon enteniment avia consebut, ab fort desaretglat appetit: al qual per ço com nagun termini no·m lexave star content, ans més anuig que mester no·m fóra moltes voltes me feya. En lo qual temps remey me donaren los plasents raonaments de alguns amichs meus per loables consolacions, que per aquells jo crech que són scapat moltes voltes a animosa mort. Mas, per com plagué en aquell lo qual és Infinit, e done ley comutable a totes les coses mundanals, agué fi la mia sobirana amor, qui pus ardent que neguna altra era, la qual neguna força ne consell ne vergonya ne perill qui

seguir me·n pusqués no avia puscut rompre ne plagar, e per ço matex en poch temps se disminuhí en tal guisa que sol e quiti romanguí en mon enteniment. Mas al present jaquesch aquell pler qui àn acostumat de aver aquells qui masa no·s meten en lo seu pèlech, e axí com solie ésser treballat, tolent-me de tot treball, me sent ésser romàs molt delitós. E posat que·m sia sesada la pena, no més per ço fogida la memòria dels benificis que n’é reebuts, qui m’eren donats per aquella la qual per sa benvolença me feya portar greus los meus trebayls; ne crech que pasarà may sinó per mort. E per ço com jo crech que l’enutg és sobiranament dichne de blasmar, per no parer enugós é en mi matex proposat de voler agudar en so poch que per mi·s porà mostrar, en scambi de so que yo n’é rebut, ara com me puch dir deliure; en aquells qui·m volen escoltar, algun raonament o pasatemps, entre·lls quals ne poria aver algú d’aquells que més blasmaran, alls quals per ventura per llur seny e per llur bona ventura no àn agut mester aquell aleugament e consolació que a mi e a molts d’altres és stat necesari. Mas no res menys a mi apar que deu ésser pus tost posat, per ço com sia cosa pus necesària a les dones ocioses que no als hòmens; les quals dins llurs delicats pits tament vergonya, tenen la amorosa flama amagada, les quals com més força han en aquella ab palesa calor la mostren: e açò avem provat e provam cascun dia per moltes evidentment. E altres qui per açò són retretes de aver plaer e solacívols esbatiments per comandament de pares, de mares, de frares e de marits, stan tancades la magor part del temps en les llurs cambres e stan hocioses sient, volent e no volent en una matexa ora, en elles matexes encerquen diverses pensaments, los quals no és positble que tots temps los sien plasents ne alegres. Perquè elles, mogudes de alguna malanconia o de algun affogat desitx, los sobrava en lo llur enteniment algun despitós pensament; perquè·ls cové que ab greu enutx se romanguen si de algun nou rahonament no són somogudes, per ço com elles són molt menys forts a sostenir congoxes, cogitacions que no los hòmens. La qual cosa no esdevé als jóvens enamorats, segons nosaltres apertament

podem veure. Car si àn alguna malanconia hó enutg de algun pensament, àn molts pensamens qui són alaujament de llur congoxosa vida, per ço com a ells no manca l’anar entre·ls hòmens, hoint e miran moltes coses bel·licosas a llur voluntat, e per semblant caçar, parar, pescar, cavalcar, jugar o mercadejar. Per les quals coses cascú à força, en tot hó en part, de traure lo congoxós pensament de sí, e de relevar se de aquell per algun spay, aprés del qual, o en una manera o en altra pervenen a consolació o aldamenys aleugement de pena. E donchs per ço que per mi hage remey en part la fortuna, la qual és pus fort en les delicades dones, segons nosaltres vehem, que no en los hòmens per sostenir lo trebal e aver algun refugi aquells qui amen. E per ço com a moltes és masa larch lo fus e la agulla, vos entén recomtar Cent novel·les hó faules e paraules e istòries, les quals vos vull dir e comtar en Déu jornades segons manifestament aparrà de una honesta bergada de set nobles dones e tres gentils hòmens, que en lo pestelencial temps de la mortaldat passada són estades fetes e de algunes cançonetes qui per les dites dones són estades cantades per llur delit. En les quals novel·les veureu de plasents e de aspres cassos d’amor, e d’altres affortunats eveniments qui, axí en lo temps modern com en l’antich, són stats vists: les quals les damunt dites dones qui aquelles legiran, parant esment en lo delit de les solacívols, e en l’esmay de les tribulades, pendran d’aquelles que conexeran que sien de pendre, e fugiran en aquelles que·ls parrà que facen a lexar; les quals coses no crech que sien sens pasament de gran enutg. La qual cosa, si Déus vol que axí sie, que·n reten les gràcies a amor la qual ha desligat a mi dels seus ligams e m’à consentit de poder entendre al seu plaer.

JORNADA PRIMERA

[COMENÇA LA PRIMERA JORNADA DEL DECAMERON, EN LA QUAL, DESPUYS DE FETA LA DEMOSTRACIÓ PER L’AUTOR, PER QUINA OCASIÓ SUCCEHÍ SE DEGUEREN ATROBAR JUNTES AQUELLES PERSONES QUE DEVALL SE MOSTREN, PER RAONAR, SOTS LO REGIMENT DE PAMPINEA, SE RAONA DE AQUELLA COSA LA QUAL MÉS AGRADA A CASCÚ.] [INTRODUCCIÓ] Moltes voltes, gracioses dones, é pensat en mi matés que, atenent que vosaltres naturalment sou totes piadoses, la present hobra, sagons vostre juy, aurà molt greu e enugós principi, per ço com encara és universalment en memòria de cascuns, la pestilencial mortaldat qui poch ha és pasada, la qual cascuns avem vista e per aquella avem lançades innumerables làgremes, les quals portam encara scrites en los nostres fronts. Però no vul que d’equí avant la sua guera spavent aquest meu començament, qui no és en altra manera sinó axí com l’om caminant qui pasa una muntaya aspra e dreta, aprés de la qual ve una planícia molt plana e molt delitable, tant és magor lo plaer com és estat magor l’enutg de l’exir e del devalar de la dita muntaya. E axí com la estremitat de la alegria ocupa la dolor, axí la misèria de la dita mortaldad als sobrevivens aconsola aquest breu enutg. E per ço dich breument ab les menys letres que escriure us pusch, prestament la dolçor e lo pler, jo us hé promès al davant; e si per ventura de semblant senraó no seria escoltat, és la veritat que si yo fos poscut venir honestament per altra part, açò que yo desitg sens tan aspra

sendera com és aquesta, jo u aguera volentera fet; mas per ço com les coses que aprés se legiran, sens aquesta ocasió no·s podien poblicar, casi de necesitat són estat destret de scriure-les. E dich axí que ja eren los anys de la ffructificant incarnació del fiyll de Déu pervenguts al nombre de ·MCCCXXXXVIII·, com en la egrègia Ciutat de Florença, pus noble que neguna altra de Hitàlia, pervench la mortal pestilència, la qual per ocasió de corsos superiors, o per les nostres inhiques hobres, la justa hira de Déu à tramesa per corechció sobre los mortals; la qual començà alguns anys abans en les parts horientals e aquella de innutmerable cantitat del vivens privà, e sens restar de un loch en altre continuant enverç hoccident aplicà, sens que en aquella no volia algun seny ne humanal proveïment per la qual fonch de moltes inmundícies porgada la Ciutat, hordonant officials sobre assò, vedant la entrada a cascun malaut, e donant molts consels a conservació de sanitat de la dita Ciutat: e encara de innumerables e homils soplicacions al sobiran jutge ab profesons e en altres guises ordenades e fetes per les devotes persones; e no contrastant tot açò casi en lo principi de la primavera del damunt dit any, horitblament començà lo seu dolorós affechte, mostrant-ho ab miraculosa manera; e no axí com avie fet en horient, car en aquell a qui exie sanch del nas era manifest senyal de sobtosa mort, e entre nosaltres nexent en lo començament als mascles e a les fembres per semblant en l’angonal o sota l’axela alguna infladura, la qual venie als uns axí com una cominal ametla, e als altres com un cominal hou, e alguns més e altres menys; les quals malauties vulgarment s’apelen glànoles. E en continent aquella part del cors se mortifficave, e per tot lo cos los exien sens senyals negres per los quals se veyen veïns de la mort. E axí eren cascuns de aquels qui n’avien incuratbles de aquella malaltia, en tal manera que ni consel de metge ne virtut de medecina alguna no paria que li dagués valer ne·ls fes profit,

ans la natura dels mals ere tal, que·ls parie que la hicnocència dels metges los conduïa a la mort, axí als hòmens com a les dones, sens que no tenien alguna doctrina de medecina ne conaxien de què venie; e en aquesta manera fort pochs ne guarien, ans casi tots al terç dia aprés la aparició del sobre dit senyal se morien; alguns més e altres menys, sens alguna febra o altro accident, lexaven la present vida. E fon aquesta pestilència de magor força per ço com per lo comunicar ensemps los sans ab los malalts se comanave no en altra manera, sinó axí com lo foch fa a les coses seques; e més avant encara avia tal força que no tant solament usar ab los malalts, ans encara lo parlar e la vista dava als sans infirmitat o hocasió de comuna mort, hoc encara lo tocar dels draps o qualsevulla altra cosa qui d’aquels malalts fos stada, ere ocasió de trespostar la malaltia. De què maravellosa cosa és de hoir so que jo dich: la qual cosa si molts d’altres e yo de mos huyls no agués vista, apés ó posquera creure quant més que m’atrevís d’escriure-u, posat que de persones dichnes de ffe ó agués hoït. Per què us dich que malvada e horitble fou la calitat de la pestilencial malaltia que us hé comtada, del comanar de la ú a l’altre; e no solament de hom a home, mas com que de moltes voltes visitblament é vist vos diré, so és, casi les coses de l’ome mort de tal infirmitat tocaven a algun animal qui fosen fora de la spècia del home, no tant solament li comanave la malaltia, ans encara dins poch espay l’auceye. De què mos huyls, axí com poch abans vos é dit, prengueren entre les altres voltes un dia semblant esperiència, que mort un home de tal infirmitat, fonch posat en la carera póblica, e fregant-se a ell dos porchs segons llur costuma, e ab lo nas e ab les dens lo prengueren e li descosiren les robes, e aprés poques hores, axí com si varí agués pres, caygueren morts. De la qual cosa, e de moltes d’altres semblants e magós, nesqueren diverses pors e imaginacions en aquels qui romanien vius, e casi tots a una fi, asau crueltat husaven, so és, de squivar e fogir als malalts e a les llurs coses; e fehent-ho axí se creyen cascuns conquistar salut. E eren-ne molts d’altres los quals pensaven que lo viure amoderadament

e lo guardar-se de tota soperfluïtat dagués molt contrastar senblant accident; e, faent llur bergada, vivien spareats de tots altres en alguna casa on negun malalt no agués, e vivían bé e delicadament, ab bons e maravellosos vins, usant-ne tempradament e fogint de tota luxúria, sens lexar-ne parlar a nengú, e per semblant de voler saber deffora noves algunes de morts o de malalts, e ab sons o ab cançons se staven a llur delit. E altres ab contrària hopinió affermaven e loaven lo molt beure e gaudir, anant cantant e solaçant e donant-se a cascuna cosa segons l’apetit que n’avien, e d’açò que·ls esdevenia se reyen e·s burlaven, e creyen que alò era medicina certa a tot mal, e axí com ho deyen axí u metien en hobra de llur poder, lo jorn e la nit eren en una taverna, ara en altra, anant bevent sens mesura, e per semblant se feyen per los altros cassos, solament los vingués de grat e en plaer; per ço com axí com si pus no dagués viure, avien meses totes llurs en abandó, per la qual raó les més coses eren vengudes comunes, e axí n’usaven l’entranger, pus vingués a ells, com llur propi senyor, e ab tot aquell bestial propòsit tots temps fogían als malalts de tot llur poder. E en aquell temps en tanta afflicció e misèria era venguda la nostra Ciutat, de la reverent utilitat de les leys axí divines com umanes, que casi caygudes dissoludes eren per los ministres execudors de aquelles, de les quals, axí com los altres hòmens, eren tots o morts o malalts, axí eren tots romasos freturosos de compaya que offici algú no podien ffer; per la qual cosa cascú era sobiranament alegre com ó podia fer, e molts d’altres ne avia entre aquests damunt dits, en una migana vida, qui no s’estenien en les viandes ne en lo beure, axí com los primés, ne en les altres dissolucions, no alegrant-se tant com los segons, mas usaven segons los apetits, e, sens amagar-se, anaven entorn los malalts, portant en les mans flors o erbes odorants e de diverses maneres d’espícies, pasant-les-se sovent al nas, stimant aquelles ésser coses molt profitoses per confortar lo cervel: com açò fos cosa certa que tota la Ciutat era corompuda dels pous del cossos morts e dels malalts e de les medecines que en aquella se husauen.

E en tot açò, alguns eren de pus cruel inteniment, posat que per natura fos pus segura la via dient que nenguna altra medecina no era contra la pestilència melor, ne pus profitosa, ne axí bona, com fogir-los davant: e, moguts de aquest argument, no curaven de neguna cosa sinó d’ells mateis, e per aquesta raó, asau hòmens e dones abandonaren la pròpria Ciutat llur e llurs cases e llurs parents e llurs coses, sercant-ne d’altres, menyspresant la ira de Déu, e pensant que la iniquitat dels homes ab aquella pestilència no degués éser punida sinó tant solament en aquells qui en la Ciutat se trobasen, e pensant que nenguna persona en la Ciutat no dogués romanir, perquè a la sua darera ora no dagués morir, e posat que tots aquests qui axí vanament eren opinats, no morisen gens, per ço no campaven tots, ans enmalaltint avent ells mateys, com eren sans, donat eximpli en aquells qui sans romanien, casi abandonats per tots romamen. E posat que la un ciutadà esquivàs l’altre e la un vehí no agués cura de l’altre; encara los parents ensemps tart e no may se visitaven e de luny eren axí spaventats de aquella tribulació qui era axí entrada en los pits dels òmens e de les dones, que la un frare abandonave l’altre, e l’oncle al nebot, e la germana al frare, e moltes voltes la muller al marit, e encara molt magor cosa increditble que·l pare e la mare abandonasen al fill e aquell esquivaven de visitar e de servir. Per la qual cosa aquells dels quals era la multitut inextimatble dels mascles e de les fembres, qui u conformaven, no romàs nengun altre subsidi sinó caritat del amichs, e d’aquests foren tant pochs, que a penes se·n trobava nengú, e la avarícia dels servidós, dels quals per grosos salaris e descominals alsguns trets los servían, posat que per tot açò no morisen ne aguesen mal; aquells tals eren òmens de grossa complecció e qui de tal servey no eren usats, los quals casi de nenguna cosa no servien los malalts, sinó de donar-los algunes coses qui per ells los eren demanades, e per guardar com morien, e morts ho denunciaven, e servint en tal servey moltes voltes prenien aquell matex guany. E per aquesta raó foren abandonats los malauts de veyns, de parents e de

amichs e encara dels servidors. E per ço entrà un costum qui d’abans may no fonch ohit que nenguna qualsevulla gentil o bela dona qui malalta fos, no curava de aver en son servey dones amigues o parentes, mas hòmens jóvens o veyls, e sens nenguna vergoya totes les parts del seu cors li obria no en altra manera, sinó con aguera fet a una altra fembra, pus la necesitat de la sua malaltia o requerís: entre les quals aquelles qui guorien no foren de menor onestat en los temps que sobrevingué, per la damunt dita ocasió. E ultra açò, ne asenyalà la mort moltes qui per ventura si fosen stades socoregudes foren canpades: qui per deffaliment del necesari servey, lo qual no podien aver, e per la força de la pestilència, qui era tanta en la Ciutat per la multitud de aquells qui morien en la dita Ciutat, de dia e de nit, que una gran feresa era de ohir quant més de veure. Perquè, de necesitat, axí com a cosa contrària, los primés costums dels Ciutadans entre ells foren ronputs. Axí com és la usança que encar huy vehem usar, so és, que les dones parentes e veínes de la casa del mort venien aquí, ab aquells qui més li atayien, ploraven e tenien llur dol; e per senblant agustaven tots los parents e amichs denant la porta del dit mort; e aprés venie la profesó dels clergues, segons la calitat e condició del mort, lo se·n portaven a la fossa per ell alegida de son pare e de sos predecesors. Les quals coses, pus que la mortaldat començà a muntar, agueren totes sobreseyment, e en llur trespasament no sobrevenien neguns; ans sens aver, moltes dones ne òmens se morien, e asau n’eren d’aquels qui de aquesta vida sense testimoni pasaven en l’altra; e pochs eren aquels al quals los piadosos plants e les amargoses làgremes de llurs congunts fosen otorgades: ans en loch de aquels casi per tot se usaven rialles e mots plasents, festegant llur companyia: la qual husança les dones, en gran part ab honesta pietat, per llur salut avien apresa. Eren pochs aquels qui per la magor part que podien aver de llurs amichs, ab ·X· o ab ·XII· anaven acompayats a l’església; e no pas de honorables Ciutadans, sinó tant solament a manera d’un vagabunt, eren acompayats d’una gens qui·s feyen dir beguins, los quals avien presa aquella art

per reverència de Déu, e aquels tals entraven en les cases ab pasos cuytats, no en aquella esgleya hon ell e los seus avien acostumat de gaure los aportaven, ans en aquella qui pus prest los era, ab quatre o ab cinc preveres, e ab poqua lum, e moltes voltes sens negú; lo qual mort ab l’ajuda d’ells beguins sens longa absolució, en qualsevulla sepoltura qui pus tost los venia davant lo metien. E de la menuda gent, e força la major part de la migana, era gran spaventament, per ço com la major part, o per soledat o per pobretat, estant en llur casa o en llur veynat, enmalaltint, e sens éser servits ne acoreguts de alguna cosa, casi sens naguna redemció tots morien; e molts eren d’aquels qui de dia e de nit en la carera póblica finaven llurs dies; e molts eren d’aquels qui en llus cases morien, e no·s sabia fins a tant que la pudor de llur cors coromput feye sentir als llurs veyns ells éser morts: e d’aquests e d’altres, qui per tot se morien, tota la Ciutat era plena. E per tots los vaïns una matexa manera era servada, no per caritat, mas perquè la corupció dels morts no·ls offanés, ell mateys, ab ajuda de alguns, là hon los trobaven treyen de les llurs cases los corsos qui finats eren e davant la llur porta los posaven. E si per los matins en special anàseu un poch per la Ciutat, aguereu vists sens nombre d’aquels tals e aquí feyen venir los lits dels morts, e molts n’eren qui per deffaliments de lits los portaven sobre una taula. E no un sols, ans moltes voltes dos o tres ensemps, e no s’esdevench una sola vegada, ans en posquereu comtar moltes d’aquelles que los marits e les mullés ensemps portaven, e dos o tres frares, e al pare al fill, e d’altres senblants molts e infinits. E moltes voltes s’esdevench que anant los preveres per sotarar un mort, ne avien moltes voltes a soterar ·VI· o ·VIII· e moltes voltes més. E per ço aquests, de alguna làgrema, ne de lum o compayia, no eren honrats; ans era la cosa pervenguda a tant que no en altra manera se curaven dels hòmens e de les dones qui·s morien, que ara se curarien de cabres o d’ovelles: per què asau manifestament apar, que aquell qui al natural cors de les coses no avia poscut mostrar, ab poch e tart dan als savis devia ab paciència pasar la granesa del mal, per lo qual poden éser

esdevenguts molts òmens sans. E en aquells ores gran moltitut de cosos eren aportats per totes les sglesies cascun dia e cascuna ora, en tant que no bastava la terra sagrada a les sopoltures, e magorment volent donar a cascú loch per sí, e per so faent la acostuma antiga, feren per los sementiris de las esglésies, pous, en los quals los metien a centenàs; e en aquels los stibaven així com los mercadés fan les mercaderies en les naus, de sostre en sostre, e ab poqua terra desús; així·s reconplien fins tant que eren venguts en la sumitat de la terra. E per ço que en totes les particularitats de les nostres pasades misèries, qui per la Ciutat són vengudes; no vage pus cercant, dich que fonch hinich e oritble temps en aquella Ciutat, e per senblant vull recomtar de les circunstàncies del Comtat qui no fon en res, menys d’alguna cosa, en lo qual lexat star los castels qui senblants eren a la Ciutat, segons la llur grandesa e les sparcades viles e los lavoradós de aquells qui per los camps així com a miserables e pobres ells e llur companya, sens algun socors de metge ne aguda de servidós per los camins e per les cases de dia e de nit ferventment, no com a hòmens, ans casi com a bèsties se morien. Per la qual cosa ells e les llurs costumes, axí com los Ciutadans, avien laxades e de negunes faenes no·s curaven; ans tots axí com si en aquell jorn en lo qual se veyen sperasen la mort, no curaven del sdevenidor ne de les bèsties ne de les terres ne de llurs trebals, sinó de consumar so que trobaven e del present se sforçaven ab tot aquell giny que podien. Per què s’esdevench que los bous, àsens, cabres, ovelles, porchs, galines e pols, och encara los cans, qui són amigables als hòmens, foren gitats de llurs pròpies cases, e soltats per los canps, on los blats eren abandonats, sens éser recolits ne segats, axí com millor los pleye se n’anaven. E molts casi, axí com si racionals fosen, com avien mengat lo jorn, en la nit en les llurs cases sens algun coregiment de pastor se·n tornaven. E que poré pus dir, sinó que gaquiscam star lo Comdat, e tornem a la Ciutat, de la qual vos dich que tanta e tal fon la crueltat del Cel, e

encara aquella dels òmens, que del mes de març fins en lo juliol aprés sagüent, per la força de la mortal infermetat, e per éser los malauts molt mal servits e abandonats en llurs necesitats, per la gran por que avien los sans, trobam que desús cent mília creatures lexaren la present vida dins los murs de Florença; qui per ventura anans de la present mortaldat no fóre stimat que tantes gents agués agudes dintre. De quants grans palaus e quantes beles cases e quants nobles abitadós mantenidors de compayes, e les abitacions plenes de senyors e de valeroses dones, romangueren soles e menys d’un petit infant! o quantes eretats abandonades e romanents sens legítim suchceidor! e quants valerosos òmens e quantes beles dones, quants plasents e graciosos jóvens los quals Hipocras e Galièn e Osculàpio, si vists los aguesen, agueren jutgats per molts sans, al matí se dinaven ab llurs parens e amichs e companyons, e la nit següent en l’altre món sopaven ab los altres parents qui pasats eren de aquesta present vida! Tant vos é dit de les presents coses que a mi matex enuge trachtar-ne pus. Perquè volent-me lexar d’aquells de què jo bonament m’ó poré callar, dich que stant en aquest termini la nostra ciutat casi buyda d’abitadors, se esdevench que en la machnífica esgleya de Santa Maria Novel·la, un dimarts de matí, no avent casi nenguna altra persona en la dita església qui hoís lo divinal offici, ab àbits honests segons en semblant cars se pertanyia, se atrobaren ·VII· dones joves totes, la una a l’altra conjuntes de parentat, de les quals nenguna no pasava ensús de ·XVIII· anys, les quals eren totes de linatge e de natura nobla, e de bella forma e dotades de costumes e de fforma molt honesta. Lo nom de les quals jo us recomtaré, si justa ocasió de no dir no me·n fa star, la qual és aquesta, que jo no vull que per les coses qy·s seguexen, qui per elles foren dites e scoltades, en lo temps sdevenidor alguna de helles pusca aver vergonya, per

ço com les leys huy són stretes de dar e de pendre pler, era no tant solament a llur edat, per la ocasió que us é mostrada; ans encara a qualsevulla persona porta éser mal pres per los envegosos, qui són prets de mordre tots aquels qui són de loable vida, e per disminuir en tot achte la honestat de les valeroses dones ab paraules cauteloses e suffisticades. E per ço que ço cascuna haurà dit ne dirà se puscha conpendre sense confusió per llur nom, segons la calitat de cascuna en tot o en part, les entén anomenar, de les quals fou la primera e aquella qui de magor edat era, Pampinea, e la segona Fiameta, Filomena fonch la terça, e la quarta Emília, e aprés Laureta, la sisena Nehiphile e la derera Lissa. Les quals eren vengudes sens algun propòsit sinó de Déu a pregar, e aprés que agueren dites llurs oracions e paternostres, tirant-se a la una part de la església, faent hun cerque de helas matexas, se asegueren, e aprés de molts sospís, lexant lo dir de les horacions, entre elles de la calitat del temps moltes e variables coses, començaren a raonar, e aprés de poch espay, calant les altres, Pampinea comença a parlar. Seyores mies molt nobles: vosaltres havents pogut hoir dir, axí com jo matexa, que tota persona qui degudament ús de la sua raó natural, és tenguda de guardar la sua vida tant com pot e aquella ajudar a conservar e deffendre. E faent açò, moltes voltes s’és esdevengut que per guardar aquella, sense culpa nenguna, molts hòmens àn mort altres, als quals les leys àn atorgada gràcia. E si aquests tals són reservats de perills, quant més aquels qui sense offensa de nagú ó fan; e donchs no és a nosaltres onest que, per conservació de la nostra vida, prengam aquell remey que puscam. Car tots temps que jo vetg e reguart les nostras maneres de huy, e encara dels altres dies pasats, e pens quins ne quals són stats los nostres raonaments, jo comprench que stam en lo sobiran foch, e cascuna de vosaltres per semblant ó pot compendre; e per ço·m maravel fort com me pens que cascuna de vosaltres aveu tant sentiment com una dona deu ne pot aver. Donchs veent açò, per

què no prenem per nosaltres, ço que cascuna de nosaltres donaria de consel a qualsebulla son amich? E nosaltres stam ací no en altra manera sinó axí com si volíem éser testimonis tots quants corsos morts són duits a la fosa, e per escoltar si los frares de aquest monastir, lo nombre dels quals és vengut a no res, són venguts cantar a les hores degudes llur offici, o per demostrar qualsevulla que vulla apenre los nostros àbits, e la calitat e la cantitat de les nostres misèries. E exint de ací vanien los cosos morts o malauts. trespostar amunt e avall, e vaem aquels los quals per los llurs deffaliments la achtoritat de les póblicas leys àn ga condapnats en exill, per ço com senten los execudós d’aquell o morts o malalts, ab desplasent enpatxament discórer per la terra; e la pudor de la nostra Ciutat, per la nostra sanch escampada; e vehem anar cridant los beguins, qui en loch de nosaltres van cavalcant e discorent per la ciutat, ab desonestes cançons aconortant-se de nostres mals. E nagunes altres coses no hoïm si no “tal és mort e tal és per morir”, e hoint açò, hoïm per tot dolorosos plants. E tornant a les nostres cases, nos trobam soles: no sé si·n pren axí a vosaltres com a mi. Car jo, de molta companya que avia en casa, no m’à romasa neguna altra persona en aquella sinó la serventa, e tornant en aquella ab gran pahor, casi arisant-me los cabels en lo cap, e per tota la persona me par que en tot là hon vage o stiga, la ombra de aquels qui pasats són me sían al davant, e aquells contínuament vega, e no ab aquella cara que solia, mas ab una vista horitble qui no·m sé d’on ara novelament és venguda per spaventarme. Per la qual cosa que ací e ffora d’ací, e en casa e fora casa, me semble que hon més va pus mal stiga; e tant més encara com veig que alguna persona à loch a hon anar, axí com cascuna de nosaltres avem, e roman tant més, me semble magor folia, e de tals no·n veig sinó nosaltres. E hé sentit e vist moltes voltes, que·n són molts de aquels tals qui, sens fe distància nenguna de les coses honestes a les qui són desonestes, sol que·l apetit los vénga e soles acompanyades de dia e de nit, fan alò que magor delit los torne. E no solament les persones soltes, ans encara les rescluses dels monastirs,

faent-los contreure que en aquell cars se pertany fer-ho així, e no contrastar-hi, car en tal cars no·s trenca la obediència de les leys qui·ls són donades, ans se deuen donar als delits carnals en tal manera, que escampant són quíties e dissolutes. E així tot açò vehem manifestament, què fem nosaltres ací? què somiam? per què som nosaltres pigós que·ls romanents del ciutadans? reputam-nos nosaltres éser pus forts que totes les altres? o crehem aver la nostra vida ligada ab pus forts cadenes en lo cors que no àn les altres gents, per què no·ns dagam curar de naguna cosa qui age força de deffendre·ns? Certs, nosaltres som enganades, e, quina bestialitat és la nostra si així creyem que sie? e quantes voltes nosaltres nos deuríem recordar quins ne quals són stats los jóvens e les dones qui són estades vençudes de aquesta cruel pestilència. Cert si y guardam nosaltres ne veurem innumerables, per los qualls porem conèxer que en nosaltres no à més virtut que en aquells avia, e per ço que nosaltres, per semblant de falta o nechligència, no caygam en so en què nosaltres per ventura per alguna manera puríem caure, crehent escapar; per ço si a vosaltres ne parrà so que a mi senble, jo diré que seria molt benfet que nosaltres axí com nós som e axí com moltes abans de nosaltres àn fet e fan, que d’aquesta terra exien e fugien axí com si ja veyen venir la mort, desonesta e honestament, en los nostres lochs en lo Comdat, los quals cascunes de nós avem, nos ne anem star: e aquí aquella festa e aquella alegria que puscam, sens trespasar en negun achte lo seny de la honestat, estagam. E aquí veurem los aucelets cantar, e los prats verdegar, e los cols e los plans e los camps plens de blats hundegants no en altra manera sinó axí com la mar treballada per la frescor del vent, e arbres de ben mil maneres, e lo sel pus clarifficat, lo qual, encara que sia inflamat contra nosaltres, no·ns negarà per ço de mostrar les sues eternals beleses, les quals són molt pus beles de mirar que les buydes muralles de la nostra ciutat. E, ultra açò, aurem l’aire molt pus fresch e de aquelles coses qui a la vida són pus necesàries aurem copiosament, e en aquesta manera ve la consolació magor, e menor lo nombre del

anutg. Posat que axí·s muyren los pagesos com fan ací los ciutadans, encara és menor l’enutg e lo despler que no en la Ciutat, hon vehem les cases rònegues e los abitants de la altra part morts. E si yo bé·m veitg nosaltres no abandonam persona nenguna, ans nos podem ab veritat éser dites pus tost abandonades; per so com los vius, fogint de morir en tanta afflicció, nos àn lexades, que podem éser dites abandonades; per què en nenguna reprensió no podem caure seguint tal consel; e no saguint-lo se·n pot saguir anutg e dol força mort. E per ço, com vos parà que sie hora, prengam los nostres servidors qui romasos nos són e les coses necesàries e anant huy en aquest loch e demà en aquell, prenent aquella alegria e aquel pler que aquest temps requer; e faent-ho així, crech que sia ben fet e·s deu fer, e estar tant en tal guisa fins que vegam; si abans de mort no som represes, que·l cel releu aquesta cosa. E recort-vos no·s partescha de nosaltres l’anar onestament, car en altra guisa farie·ns gran mal l’anar desonestes. Oït per les altres dones lo raonament fet per Panpinea, no solament loaren lo damunt dit consel, ans desigoses de seguir-lo, avien ja particularment entre elles començat a trachtar de la manera, e levant-se de aquí mà per mà, axí com si ga deguesen entrar en camí, volgueren exir de la església. Mas Philomena, la qual molt sàvia era, dix axí: “Dones mies molt cares: posat que so que à rahonat Pampinea sia òbtimament dit, no és cosa qui·s degua fer axí promtament com vosaltres mostrau què voleu fer. Car pensar deveu que nosaltres som totes fembres, e no n’ic ha neguna axí infanta qui no pusca ben conèxer que lo raonament de les fembres, sens algun proveïment de algun ome, no·s pot metre en alguna regla ne horda; car nosaltres som movitbles promtament e bascoses e en nòstron cor paurugues: per la qual cosa jo dupte fort que, si alguna altra guisa no·n prenem, que la nostra companyia pusque durar e que en breu ab poque honor nostra nos departien ans que no seria mester; e per ço serie bo de provehir-hi abans que començàsem”. E dit

açò, dix lavòs Liça: “Verament Philomena à dita veritat, car los hòmens són de les fembres cap e guovern, e sense llur horde tart neguna nostra obra ve a loable fi. Mas, com porem nosaltres aver aquests hòmens, car la magor part de tots los nostres amichs són morts, e los que són romasos vius són, qui sa qui là, en diverses bargades, sens que nosaltres no sabem hon són aquels que nosaltres sercam ne avem mester per anar-nos-en? e pendre d’estrangés no seria cosa raonable ne ben feta: per què si per nostra salut e hà nostra onor volem anar, cové que tropiam manera en hordonar-nos, que axí com anam per delit e per repòs, no·ns en seguesque anutg ne escàndoll”. Mentre que entre les dones ere senblant raonament, veus hon entren en la sglésia tres jóvens, no tant veyls que per so només de ·XXV· agués lo major de ells; los quals ne per adversitat de temps, ne per dit de amichs ne de parents, ne per por de ells mateys aguesen poscuda lur amor spargir ne refredar. Dels quals la hú era apelat Pànfilo e l’altre Filòstrato e lo terç Dioneo; hòmens plasents e ben acostumats, e cascú anave cercant per llur sobirana consolació, de veure les llurs dones, no contrastant la turbació del temps, les quals per ventura totes tres eren en les damunt dites ·VII· dones, posat que algunes de les altres fosen parentes e amigues llurs. Los quals, encontinent que per elles foren vists, Panpinea començà somrient a dir: “Veus que la fortuna al nostre començament és favorable, e per so·ns à posat ací davant aquests savis e valerosos jóvens, los quals volentés en aguda e en servey de nosaltres seran si de llur conpayia no·ns squivam”. Nehifile, lavòs, ab la sua cara tota vermela, per vergonya per ço com era la una de aquelles qui de la hú dels jóvens era amada, dix a Panpinea: “Panpinea, per Déu, guarda que dius, car jo conech que tu no pories dir sinó tot bé de qualsevulla de aquets jóvens, e crech que a molt magor cosa que aquesta no és, serían sufficients, e crech que de ells auríem bona e honesta companyia, e no solament nosaltres, ans encara molt millors e molt pus cares dones que nosaltres no som. Mas per so com és asau manifesta cosa que alguns de

ells són enamorats de algunes de nosaltres qui ací som, per ço·m tem que infàmia e reprensió sense culpa no·ns en seguesca si·ls nos en menam”. A la qual dix Filomena: “Açò no munta res; là hon jo honestament vischa e fasa quítia la mia conciència, parle qui parlar vulla en contrari, pus la veritat parle per mi: solament ells sien disposts a venir, car verament axí com diu Panpinea, nosaltres porem dir que la fortuna és al nostre viatge favorable”. E les altres hoint aquesta axí belament parlar, no tant solament calaren, mas ab consentiment concordat per totes, digueren que ells fosen cridats e que·ls digueren llur intenció, pregant-los que en semblant cars los tinguesen compayia. Per què, sense mes paraules, Panpinea, levant-se en peus, per ço com de alguns de ells era conguncta de sanguinitat, envés ells, qui segurs staven, se·n anà, e ab alegra cara, per part de totes, los saludà, e ab pura e fraternal amistat los pregà que en tenir companyia se deguesen dispondre. E los jóvens primerament cregueren fosen burles, mas aprés, hoint que a de veres parlava Panpinea, respongueren alegrament que eren prests e aparellats en llur servey; e sens dar nagun lagui a l’obra, anans que d’aquí·s partisen donaren horde a ço que affer avien per llur partida. E faent aparellar hordonadament totes les coses necesàries, enviaren alà hon entenien anar lo matí sagüent, ço és, lo dimecres de matí, en cert loch asichnat tots foren aparellats; e les dones ab totes llurs sirventes e los jóvens ab sengles de llurs familliàs, se meteren en camí. E no·s foren luyats pus de dues petites milles, com pervengueren en lo loch qui per ells primerament era stat hordonat. E era lo loch dit damunt sobre una muntaya, luyn de cascuna part de camí, de tot entorn ple de diversos arbres, e enmitg un bel palau, ab lotges e ab sales e ab canbres, cascuna molt bela e delitable de pintures, hordonadament hordonades ab prats e ab gardins maravellosos al entorn, e ab pous e fontanes d’aygua frescha, e ab bótes plenes de preciosos vins e coses pus abtes a naturals bevedós que a abtes e honestes dones. Lo qual palau, tot netegat e en les cambres los lits fets e notablement hornats de totes coses e de tots natures de flos, segons en aquella

saó se trobaven, ne·s podien enramar, e vinent la present bargada, trobaren en aquell singular pler e consolació. E posant-se la primera venguda, dix Dioneo, lo qual era home molt plasent e jove he ple de promtes mots: “Dones mies molt cares: lo vostre seny és stat més que·l nostre avisament, que no·m sé vosaltres que·ns enteneu affer, car jo tots los meus affers é lexats en la porta de la ciutat desolada, ara com ab vosaltres ne són exit; e per so ab vosaltres estén a solaçar e a riure e a cantar e a balar, sens pensament de naguna turbació, per vos plàcie que ab mi ensemps vos vullats dispondre tant com a les vostres dichnitats se pertanyerà, hó yo ab los meus pensaments me·n tornaré en la ciutat atribulada”. Al qual, Panpinea, axí com aquella qui per senblant avie lexats tots los seus affers alegrament respòs: “Dioneo, tu parles molt bé, car en senblant cars se vol viure e festegar, sens pensar en les tristísies; per ço com les coses qui són sense manera no poden longament durar; per què jo, qui fuy començament del raonament per lo qual aquesta bela compayia és stada aplegada, pens que per continuar la nostra alegria, de necesitat se cové que entre nosaltres age algun principal, al qual nosaltres honrem e hobeïscam com à magor e soperior, lo qual age tot son pensament en fer-nos viure alegrament. E per ço que cascú prou lo pes de la solicitut ab lo pes del pler e de la consolació; per ço com d’una part e d’altra no·s pot sentir a qui no·s prova, dich que cascú per hun jorn se tribuesque lo pes e la honor; de qui primer deu éser, sie alecció de tots nosaltres, e com vendrà al vespre següent, aquell o aquella que recnat aurà alegesque aquel hó aquella que li plaurà; e aquest tal, segons lo seu àrbitre, en lo temps de la sua senyoria elegesque loch e modo en lo qual hordon e disponga de fer so que fer voldrà”. Lo damunt dit raonament, fet per Panpinea, plagé molt a cascuna de les dones, e totes a una veu elegiren Panpinea per regina, lo primer jorn; e, feta la elecció, decontinent Filomena corech prestament a un lorer, per ço com moltes voltes avia hoït raonar de quanta honor eren dichnes les fulles de aquell, ne quant feye dichne d’onor aquels qui

degudament n’eren coronats, e colint-ne alguns rams, ne féu una garlanda en senyal de victòria e d’onor en aquell que la portaria lo jorn del seu regiment; la qual mesa sobre la testa de la Reyna, sobtosament manifestà a tota llur companyia senyal de la Real senyoria. Feta Reyna Panpinea, comandà que cascuns calasen, e faent-se venir davant los familiars del tres jóvens e les lurs serventes, qui foren quatre, calant cascuns, los dix: “Per ço que jo dón primerament eximpli a cascú de vosaltres, per què de bé en millor proceïsca la nostra companyia, ab bon horde e ab pler, e que sense vergonya viscam e dur tant com a Déu e a nosaltres plaurà; jo primerament contituesch Parmeno, familiar de Dioneo, nostro senescal, e a ell la cura e la diligència de tota la nostra companya, rement en so qui al servey de la sala se pertany. E Cirisco, familiar de Pàmfilo, vull que sia porter e misatge per fer saguir los nostres comandaments a cascuns. Tendaro, vull e man que en lo servey de Philostrato, e dels altres dos entena, e entena en les llurs cambres, per ço com los altres ocupats de llurs offici no y porien entendre. E Missia, la mia serventa, e Licischa, serventa de Filomena, faran en la cuyna contínua residència per aparelar diligentment de mengar aquella viande que per Parmeno, nostro senescal, los seran comandades. E Guimera, seventa de Laureta, e Astrantília, de Fiameta, seran diputades al guovern de les cambres de les dones, e per netegar los lochs on nosaltres starem; e cascuns generalment per quant auran cara la nostra gràcia, volem e comandam que·s guarden que hon se vulla que vagen o vénguen, que res que vegen ne ogen, si cosa de alegria no és, no reporten entre nosaltres”. E, donada a cascú sa orda, comandant-los que bé aquella exercitasen, se dresà en peus e·ls dix: “Ací avem gardins, ací avem prats e albararedes, per los quals cascuns a son plaer se vagen solaçant, e com tèrcia sonarà cascú sia ací, per so que de matí nos puscam dinar”. Licenciada adonchs per la novela Reyna la alegra bargada,

los jóvens ensemps ab les dones, rahonant de coses delitables, ab pasos suaus se meteren per un bel jardí, faent-se garlandes de diverses flos, e cantant amorosament se stigueren fins en la hora que per la Reyna los era asichnada. E, tornades a casa, trobaren Parmeno qui studiosament avia donat principi al seu offici, e entrats en una sala soterània per estar pus freschs, aquí trobaren les taules meses ab tovalles blanques e ab gran cantitat de vexela d’argent, cubert lo sol de terra, e les taules de fflor de genesta e de perenga e de moltes altres precioses flors ordorans qui en aquell temps per la terra eren produïdes, per què, donada ayguamans, axí com plagué a la Reyna, segons lo juy de Parmeno, tots anaren a seure a taula; on prestament foren servits copiosament de fruytes e de viandes delicadament aparellades e de preciosos vins agueren abundància; e quedament sens pus los tres familiàs serviren abundantment les taules. De les qualls coses per ço com beles e hordonadament eren estades aparelades, cascú ab plasents mots e ab alegra festa mengaren. E, levades les taules, com fos cosa qui a totes les dones era stada plasent, e per semblant als jóvens, par de ells òbtimament a cantar e a sonar per comandament de la Reyna se adonaren, e per comandament de la dita Reyna, Dioneo près hun lahut, e Fiameta una viula, e començaren suaument a sonar una dança, la qual la Reyna ab les altres dones e ab los dos jóvens començaren a dançar: e als familiars comandaren que anasen a mengar. E, ffinida la dança, començaren a cantar cançons plasens e amoroses, e en aquesta manera stigueren tant fins que parech temps a la reyna de anar dormir; e, donada licència a cascuns, los tres jóvens a la llur cambra separada de aquella de les dones se·n anaren dormir, la qual trobaren ab los lits plens de fflors, axí com avien la sala, e per semblant les dones les llurs, per què, despulant-se, anaren reposar. Encara no era pasada hora de nona, que la Reyna, levant-se, féu levar totes les altres, e per senblant los jóvens, affermant que lo molt dormir era molt dapnós; e tots ensemps se·n anaren a un prat en lo qual les erbes eren verdes

e grans, hon de nenguna part lo sol no podia entrar; e aquí, ab hun suau vent, axí com volgué la llur Reyna, tots ensemps se posaren en un cercle sobre les verdes erbes, a les quals dix axí: “Graciosa companyia: sagons vosaltres podeu ben veure, lo sol és molt alt e la calor molt gran, e altre sò sinó de cigales sobre los arbres no hoïm; per què l’anar al present en alguna part seria folia, car ací fa molt bel e fresch estar, e axí com vosaltres vets, veus ací taules de scachs e de taules hon cascú segons mils li plaurà pendre dalit se porà deportar. Mas si en açò lo meu parer se voldrà seguir, no gugant poríem entre nosaltres algun achte en lo qual lo nostre enteniment se puscha sbatre e passar la major part de la gran calor, ço és, que cascú de la nostra companyia degués recitar alguna novel·la, la qual tota la companyia escoltarà ab plaer. E, faent-ho axí, no aurem tost complit de dir-ne sengles, com la major part serà pasada, e aprés porem anar lla on millor vos venrà de grat prenent nòstron delit. E si ço que us dich vos venrà en plaer, jo són disposta de seguir-ne vostre voler, e là hon vos plàcia cascú fins al vespre fasa so que en magor dalit li véngua”. E hoït asò, los hòmens, e per semblant les dones, tots loaren lo novel·lar. Adonchs, dix la Reyna, pus a vosaltres plau, per aquesta primera jornada vull que soltament rahon cascú de aquella matèria que li serà agradable. E, girant se a Pànfilo, lo qual a la sua dreta part seya, plasentment li dix que ab una de les sues noveles donàs principi al novel·lar. E, hoït per Pànfilo lo comandament de la Reyna, prestament escoltat de tots, començà, e aprés cascú per son horde, segons veurets per avant, per les quals fonch compilat lo present libre.

[MICER SIPALLETO, AB UNA FALSA CONFESSIÓ, ENGANA UN SANT FRARE; E ESSENT STAT UN MAL HOME EN VIDA, EN MORT ÉS REPUTAT PER SANT, E ANOMENAT SENT SIPALETO.] Covinent cosa és, molt cares dones, que cascuna cosa la qual l’ome fa, per lo admirable e sant nom de aquell lo qual fonch fachtor de totes les coses dó principi. Per què devent jo al vostre novel·lar principiar, entén entre a dar començament en una de les sues maravelloses coses per ço que, hoint aquella, la nostra esperança se referm axí com a cosa impermutable e tots temps per nosaltres sia lo seu nom loat. Manifiesta cosa és que axí com les coses temporals totes són transsitories e mortals, axí en sí e fora sí, són totes plenes de enugs, d’engoxa e d’affany e de infinit perill, al qual sens nenguna falla nosaltres qui vivim no podem escapar si de part de Déu no·ns és atorgada especial gràcia o si força o gran avisament per ell no·ns és donat. La qual nosaltres no devem creure que per alguns nostres mèrits degua venir, sinó per la sua pròpia benicnitat, moguda dels prechs impetrats per aquells qui foren mortals axí com som nosaltres, e mentre foren en vida eternalment foren benaventurats; los quals ells mateys axí com a procuradós informats per speriència de la nostra fragilitat, no avent audàcia de portar los nostres peccats davant lo jutge de les coses les quals reputam a nosaltres necessàries. E encara més ell envers nós ple de piadosa liberalitat, dicernim que no podent mortal

en lo sacret de la divina magestat trespassar en alguna manera, s’esdevé tal vegada que aquels qui de opinió són enganats devant la sua magestat, ffassen procurador qui d’aquella ab eternal exil·li sia gitat. E no res menys ell, la qual neguna cosa no és amagada, reguardant més a la puritat que al pregador ne a la sua ignorància, e axí com si ell fos del seu conspectu benaventurat; on aquels qui·l preguen, la qual cosa manifestament aparrà en la present novel·la, la qual vos entenem a recomtar, no segons lo juy de Déu, mas segons aquell dels homes qui bestialment los segueixen. E per ço dich axí en la present Istòria. Murciato, francès molt ric e molt gran mercader de París, devia venir, e de ffet vench, en Toscana ab micer Carles Sensaterra, frare del Rey de França, demanat per papa Bonifaci; lo qual Murciato, sentint los seus fets enbolumats, desliberà ans de sa partença, axí com les més vegades los mercaders qui són ocupats de molts fets ens e enlà acostumen de ffer e d’esclarir e venir a comte de tots sos fachtós. E no podent açò leugerament dicernir de sos fets, pensà aquels cometre a moltes persones, e a totes trobà modo si no solament a un dupte que li romàs, ço és, qui bonament poria trametre per recobrar sos deutes, los quals a ell eren deguts per molts burguyans en Borguya. E açò per tant com ell sentia que·ls Burguyons eren hòmens reboltosos e de mala condició; e pensant en sí matex qual seria aquell malvat hom en qui ell se pogués fiar qui de la llur malícia pogués haver bon comte. E estant en aquesta himaginació, longament li vench a memòria hun home apelat Sipaleto de Perata, son gran femíliar e servidor, lo qual era home molt petit de persona. E no sabent los francesos que volia dir Sipaleto, creent que Sipeleto volgués dir xipelet segons lo llur vulgar parlar, per. ço com era axí petit no li deyen Sipeleto, mas Xipellet lo nomenaven e per Xipellet era conagut per tota la terra. E per què ell era notari ho reputava a gran vergoya, e per so com los seus instruments, posat que·n fes pochs, eren trobats tots falsos e ab testimonis requests, e no res menys se feya pagar molt major salari que nengun altre e movent castions

degudes e indegudas, no curant si eren falses, malvadament, si podia, les vència. E contínuament se studiava metre discordin e scandols entre amichs, e hon més mal hi veya tant més n’era content e pus alegre, e no-res-menys si·l covidaven a fer homeys may no y mancava, ans volenterosament hi anava, e moltes voltes en alciure òmens ab les sues pròpies mans s’era trobat. Blasfemador de Déu e dels sants era granment, e açò avia ell a una petita cosa; axí com aquell que no tenia gayre a la sglésia may no p anava, ans los sagraments de aquella com a vill cosa ab abominables paraules scarnia; e axí, en contrari, les tavernes e los bordels e los lochs desonests visitava volentera. De les fembres axí com los cans són glots de bastonades al contrari, pus que negun altre trist ome si adelitava. Ffurtador e robador de totes coses, ab aquella conciència o feya que un sant home fa la hofferta. Guliart e bevedor era, tant que algunes voltes la sobrefluïtat li fei nosa; jugador e metedor de mals daus era solament. E com molt vos auria dit en moltes paraules, ell era lo pus malvat home per ventura que may nasqués de cos de ffembra. La qual malícia lonch temps sostench la potència e l’estat de micer Musiato, al qual li feya comportar les injúries e torts que feya a cascú. E vengut, donchs, micer Sipalleto en enteniment de micer Musiato, lo qual molt bé sabia la sua vida e conexia, se pensà per aquest devia éser tal com se pertanyie e·s requeria a la malícia dels burguyons. E per ço, feyent-lo cridar, li dix axí: “Sipalleto, axí com tu sabs jo són per partir-me de ací del tot, e entre·ls altres fets que hé affer é a recobrar molt deutes qui són de burguyons, hòmens de gran malícia, e no·m sé qui pusca lexar per recollir e recobrar so qui per ells m’és dagut; e com molt é pensat no trop pus covinent home per ells que tu ést, per què attenent que tu al present no ffas altra cosa é pensat que·t dó alguna cosa covinent per a tu e que·t faça aver la favor de la justícia e de la cort del Rey e aprés que·t dó de so que tu recobrares alguna cosa qui suficient sie a tu”. E Sipelleto, qui desesperat estava e molt agreugat de les coses del món, e·n veya anar micer Murciato, qui era lo seu sosteniment, avent stat longament

sense neguna indústria de viure, casi de necesidad costret, desliberà de anar, e dix que era. content. Per què convenguts ensemps e presa micer Sipelleto la procura e les letres del Rey favorables per a ell, se partí de micer Murciato e se·n ana en Borguya, hon per nagú no era conagut: e com se víu fora de la [sua] terra, benicnament e mansueta començà a recobrar e demanar so per què era anat, e, casi mudant d’enteniment, ab bones paraules començà aver de la gent so que pudie. E husant axí e posant en casa de dos germans florentins husurés, qui per amor de micer Murciato molt l’amaven e·ll honraven, se enmalaltí, per què los dos frares prestament li feren venir metges e homes e dones qui·l servisen e de totes altres coses oportunes a la sua sanitat a recobrar li encerquasen. Mas tota ajuda fon nulla per ço com lo bon ome, lo qual ja era veyl e desordonadament avie viscut segons lo juy dels metges, anave de jorn en jorn apigorament, axí com aquell qui era vengut al darer dia de sa ffi: de què los dos frares se dolient molt. E hun jorn, asau a prop de la sua cambra, entre ells se començaren a raonar, dient la hú al altre: “¿E que farem nós de aquest bon hom, car nosaltres no porem aver sinó mal partit, car traent-lo de nostra casa així malalt com és, seria gran blasme e vergonya a nosaltres, e seria senyal manifiest de poch seny vahent la gent que nosaltres l’avem rebut solepnament e l’avem fet star e pensar en sa necesitat en nostra casa al mils que avem puscut, e que ara, sens que no à poscuda fer alcuna cosa que desplaure·ns, degua tant per què axí subiranament de casa nostra malalt lo degam gitar defora, nos blasmaran? E d’altra part vehem que ell és stat axí malvat home que ell no·s volrà confessar ne penre algun sagrament de la sglésia: e morint sense confessió, neguna sglésia ne volrà rebre lo seu cors e serà així gitat a la fosa com hun chà. E si él volie confessar los seus pecats ells són tants e tals e axí horitbles que no trobarie frare negú qui·l volgués ne·l pogués absoldre; e si no és absolt, aytambé serà gitat de sementiri. Per què si qualsevol cars de aquests nos esdevé, lo poble de

aquesta terra, lo qual per la nostra fama que a ells par malvada tots jorns nos flastomaran e per la voluntat que àn de robar-nos se levaran e cridaran: “¡Aquests malvats de lombarts cans, los quals en sgleya no són volguts rebre no hic deuen éser pus sostenguts!” e coreran-nos les cases, e per ventura no solament nos robaran, ans nos tolran las persones: per què nosaltres en totes guises nos pren mal si aquest mor”. Micer Sipelleto, lo qual jeya prop de là hon aquests rahonaven, avent l’ohir sobtil, axí com comunament vehem que·ls malalts acostumen de aver, hoint que aquests parlaven de ell encontinent los envià a demanar e dix axí: “Ffrares, jo hé entès tot so e quant vosaltres avets dit, e vehent que diets ver tot quant dieu no vull que vosaltres de neguna cosa per mi stigau duptants ne agau por per mi de rebre algun dan: ans pus són cert que axí van los meus fets, com per vosaltres son avisat, altrament sí proveirà, car jo vivint é fetes tantes injúries a Nostre Senyor, que per fer-li·n una ara en la mia mort ne pus ne menys no serà. E per so us dich que·m fasats venir lo pus sant e lo pus valent frare que puscau aver si negú se’n trobe, e lexau fer a mi, que fermament vos dich que jo comfesaré e adobaré los fets vostres e meus en tal manera que vosaltres ne deureu éser contens”. E los dos frares, si bé molta sperança no prenien d’él, anaren-se·n en una sgleya o monastir de frares, e en aquell demanaren si y avia algun frare sant home qui hoís de confesió un lombart qui en casa llur era malalt; als quals fonch donat un frare vell, home de molt bona e santa vida e molt escient e instruït en la sancta fe Cathòlicha, ab lo qual los ciutadans de aquella Ciutat avien molt gran devoció. Lo qual, junt en la cambra hom micer Sipelleto geya malalt e posant-se al seu costat, benichnament lo començà a confesar, e aprés li demanà quant temps avia que ell altra volta no havia confessat, al qual micer Sipelleto, qui may confessat no avia, li repòs: “Pare meu, la mia husança solie ésser de confessar-me aldamenys totes setmanes una vegada, e moltes voltes més; però és ver que despuys que jo són malalt per la mia necessitat jo no hé confessat qui a pres de ·VIII· dies, tanta és stada la pena que la mia malautia m’à

donada”. Dix lavòs lo sant frare: “O fill meu, beneït sies tu de Déu, pus tant bé às viscut en lo món sagons la voluntat de Déu, car tot cristià ó deurie ffer axí, e puys que axí és que tant sovent às conffesat, poqua fadiga auré de ta confesió”. Al qual micer Sipelleto respòs: “O pare, no u digau axí, car jo no·m confesse may tantes voltes ne tant sovent que yo tots temps no·m volgués generalment confessar de tots los meus pecats de què jo·m sia pogut recordar del dia que jo nasquí fins al dia que·m confés; e per ço us prech, pare meu, que axí diligentment de totes coses me demaneu com si may no·m fos cofesat, e no stigau gens, per què jo són malalt, car jo àm més agreugar la mia carn que, si faent a sa guisa, jo feya cosa que posqués éser turbació a la mia ànima, la cual lo nostro salvador, ab la sua preciosa sanch, à remuda”. Aquestes paraules plagueren molt al sant home e parech-li argument de fort bona dispusició; e pus que micer Sipelleto agué publicada la sua usança, lo frare li començà a demanar diligentment: “Digues, fill: às may ab neguna fembra pecat de pecat de luxúria?” Al qual micer Sipelleto respòs suspirant agrament: “Pare meu, de aquesta cosa·m esvergony jo molt de dir-vos la veritat, tement-me de no pecar en pecat de vana glòria”, al qual lo sant frare dix: “Digues, fyll meu, segurament, que dient la veritat en la confesió ne en altre accte axí poch jamés no pots pecar”. Dix lavòs micer Sipelleto: “Pare meu, pus de açò vos me feu segur, jo us diré com és: jo són axí verge com lo die que nasquí del ventre de la mia mare”. “O, beneyt sies tu de Déu mon fill, dix lo frare, e tant bé às fet com axí às tenguda virginitat, car molt més deu éser grat a tu que moltes voltes t’és vist en avinentesa, que no és a mi ne a semblants de mi, ne en aquells qui són tenguts e destrets en alguna retgla”. E aprés aquest li demanava si en pecat de gola havia contra Déu pecat, al qual micer Sipelleto, suspirant molt tendrament, dix que hoc moltes voltes, e entre les altres en los dejunis de la quaresma, los quals dix que avia acostumats de dejunar, e ultra los dejunis que sancta mare sglésia mana dejunar, avie dejunat ·IIII· dies la setmana en pa e en aygua, la qual aygua dix que avie beguda moltes voltes ab molt gran desitg

e apetit, axí com los bons bevedós fan lo vi a la taverna, e en special com avie treballat anant en pelegrinatge e en molts romiatges, e axí matex moltes voltes que li sabia lo mengar millor que no deguera, e per semblant que demanava més per ço que pogués mengar que no per devoció. Al qual lo frare dix: “Fill meu, aquets peccats són naturals e son asau leugés, e per ço jo no vull que tu n’agreuges més la tua conciència, car a tot home esdevé, per sant que sia, que aprés que à dejunat li sab millor lo mengar, e aprés del trebal lo beure”. “O, dix micer Sipelleto, pare meu, no·m digau tals coses per confortar-me, car bé sabets que les coses qui·s fan per servey de Déu se deuen fer netament e sense nanguna rugua, e qui altrament fa, peca”. E lo frare, molt content de la resposta de micer Sipelleto, dix: “Jo són content que axí·t càpie en l’enteniment, e plau-me molt la tua bona intenció e conciència. Ara digues-me, dix lo frare, fill meu, una veritat: ¿às tu pecat desigant may més que raonablament no degueres desigar, ne às desigat so que no era teu?” Al qual micer Sipelleto dix: “Pare meu, jo no voldria que vós vos pensàseu per què jo són en casa de aquests husurés, que la mia vida fos tall com és llur, ans vos dich que certament jo era vengut en aquesta terra per tolre·ls de aquell malvat e abominatble guany que fan, e de ffet ho aguera fet si no fos per la mia malaltia, que nostre senyor m’à donada; e desitx dega no é agut de so d’altri, ans vull que sapiats que mon pare me lexà asats rich de molt aver, e com ell fonch mort jo u doné la major part per amor de Déu; e puys, per sosteniment de ma vida e per poder ajudar als pobres de Christ é feta la mia petita mercaderia lícitament e deguda, e en aquella é desigat guanyar, e tots temps alò que hé guanyat é partit per meytat la una part a les mies necesitats e l’altra part als pobres de Déu. E per ço lo meu creador m’à tots temps tant bé ajudat, que tots temps é fets mos affers de bé en millor”. “Axò às tu ben fet, dix lo frare. Mas digues tu, mon fill, com t’és tu agut en pecat de hira?” “O, dix micer Sipelleto, pare, axò us dich bé certament que é ffet, mas digau-me, quin seny bastarie en poder-se abstenir de fer lo contrari veyent tots dies los hòmens del

món qui fan les coses indagudes e inpartinents a Déu e no serven los seus comandaments, ne temen lo seu juy? E dich-vos que són stades asau voltes lo jorn, que jo volguera abans éser mort que viu, vaent tots jorns anar los jóvens tot dret a les vanitats del món, e veent-los tots dies jurar e perjurar, e anar a les tavernes e als bordels, e no visiten les sgleyes, ans pus tost les vies del món tenir que no aquelles de Déu.” Dix lavòs lo frare: “Ffill meu, aquesta és bona hira, e ja d’açò jo no·t sabria penitència donar. Mas per alguns cars poríeu aver aguda la hira de què poríeu aver fet algun omey, o a dir vilania o ultratge a alguna persona, o a ffer alguna altra injúria a Déu”. Al qual micer Sipelleto respòs: “Pare, e vós, qui·m pareu home de Déu e de santa vida, com me dieu aquestes paraules? e crets vós que si jo agués agut un sol pensament de fer ço que vós dieu, que Déu me agués sostangut fins ara en lo món? Certes, aquestes són coses de fer los saraïns e heretges e no christians, ans tots temps que jo hé vist de aquests semblants los é senyats e dit que Déu los converta”. E lavòs dix lo frare: “Are·m digues, fill meu, que beneyt sies tu de Déu: às tu feyt jamay nengun fals testimoni contra algú, o às dit mal de algú o scoltat de algú cosa sua sense plaer e consentiment de aquell de qui era?” “Per ma fe, si sé, dix micer Sipelleto, que jo hé dit mal d’altri en aquesta manera: jo havia un vahí lo qual al magor tort del món no feya sinó batre la muller, e jo, vaent lo gran mal que la muller pasava ab ell, ho diguí als parents de la muller, acusant aquell com veya que totstemps que ell venia enbriach feya aquell solaç, e per allò jo·l fiu castigar e abstenir de so que feya, per què me·n confés a Déu e a vós, pare”. Dix lavons lo frare: “Ara digues, fill, tu qui ést stat mercader, ¿às enganat may negú, axí com acostumen de fer los mercaders?” “En bona fe, pare, dix micer Sipelleto, tal cosa jo no sé que may fes, sinó que és ver que una vegada un home me havia comprats draps, e portant-me los dinés en hun sach, e yo hocupat de affers, no·ls poguí comtar, e mis-los en una caxa, on, aprés que l’om se·n fon anat, jo comté los dinés e trobé que y avia quatre pitxols de més; los quals metí en un depart, e sperant lo bon hom, lo qual may no víu, e aprés,

pasat hun any, jo vaent que no·l trobava, los doní per amor de Déu”. Dix lavors lo frare: “Aquesta és petita cosa, e fist molt bé de fer-ne so que·n fist”. E ultra asò lo demanà lo frare de moltes altres coses, de les quals de totes respòs en senblant manera, justificant-se e no donant-se càrech de res. E volent lo frare prosair a la absolució, dix micer Sipelleto: “Mosènyer, jo hé encara alguns pecats que jo may no é confesats”. E lo frare li dix: “E quins pecats són aqueys? Digues-los, mon fill”. “Jo, pare, dix ell, me recort que un disabte aprés hora de completa, fiu scombrar e denegar la casa al meu masip, no manant al diumenge aquella reverència que devia”. “O, dix lo frare, mon fill aquexa és una lleugera cosa.” “Però cascú és tengut de honrar lo diumenge e les sues circunstàncies, per so com en tal dia nostre senyor resucità de mort a vida”. Dix lavòs lo frare: “Mon fill, às tu alre fet?” “Micer, sí, dix micer Sipelleto, un gran e molt horitble peccat, so és, que no recordantmen vaig scopir una vegada en la sgleya, qui és sant temple de Déu, so que may no havia fet”. E lo frare començà a somriure e dix: “Mon fill, aquesta cosa no és cosa de curar-se·n, car nosaltres, qui som frares, ó fem tot dia”. Dix lavors micer Sipelleto: “E vosaltres feu molt mal, car no és cosa en lo món que axí face a tenir neta com lo sant temple de Déu, en lo qual se fa lo sant sacriffici”. E aprés de semblants ne dix molts d’altres. E puys darerament començà fortment a sospirar e a plorar, axí com aquell qui ó sabia fort bé fer quant sa volia; e lo sant frare, vaent lo gran dol que ell feye, li dix: “Fill meu: e que às tu?” Al qual respòs: “Oymé, miser, que un pecat m’à romàs que jo may no·m són confesat, tan gran vergoya hé de dir-ho, que tots temps que jo me·n recort axí com vós vets ara, e par-me éser molt cert que Déu may aurà misericòrdia de mi per aquest pecat que cometí”. “Vés avant, fill meu, dix lo frare, e que és axò que tu dius, car si tots los pecats que tots los hòmens del món àn fets, ne s’esperen affer, eren un hun sol cors d’ome qui ab tan gran contricció com tu fas los confessava, nostro senyor sí·ls li perdonaria liberalment; e donchs digues segurament.” Dix lavòs micer Sipelleto tots temps plorant fortment: “Oymé, pare meu, que·l meu

pecat és masa gran per éser perdonat, e si per intercesió de vostres prechs Déu no·m perdonara, no crech que may me sien perdonats”. Dix lavòs lo frare: “Digues, mon ffill, segurament, que jo·t promet pregar Déu per tu”. Mas gens per ço micer Sipelleto no·l volia dir; e lo sant frare, confortant-lo, lo amonestava que·l digués. E aprés que micer Sipelleto hac plorat una gran pesa, tenint lo frare axí a prop, solicitant-lo que digués, gità un gran suspir e dix: “Pare meu, pus vos me prometeu que pregareu Déu per mi, jo us diré la veritat. Sapiau que una volta, com jo era petit infant, jo flastomava la mia mare, e axí tost com ó aguí fet, axí tost comencé a plorar fortment, e tost temps é tengut al cor aquest tan greu pecat qui és contra·l manament de Déu”. “Ho, fill meu, dix lo frare, e par-te axí greu pecat aquest que no·s pusca perdonar, e no veus tu cascun jorn del món los hòmens del món qui flastomen Déu e tots los sants, e com se confesen nostre senyor los perdona; e no dich tan solament per aver flastomada ta mare, ans si foses stat un de aquels qui crucificaren, demanant-lo-y ab la contricció que jo vetx en tu, sí·t perdonarà. Per què, mon fill, no plos, que certament nostre senyor te perdonarà”. Dix lavòs micer Sipelleto: “Oymé, pare meu, que és açò que vos dieu? és raó que la mare mia dolça que m’à aportat en son ventre nou mesos de nit e de dia e m’à portat en sos brasos més de cinch centes vegades, sia per mi ab tant gran malícia stada flastomada? certament vos dich que jo crech que si vós no pregau a Déu per mi, que may no·m serà pardonat”. E vaent lo frare que no restava a dir a micer Sipelleto alre, li féu la absolució, donant-li la sua benedicció, avent-lo per hun Sant e molt perfet home, axí com aquell qui creya qui fos ver tot so e quant micer Sipelleto avia dit en la confesió. ¿E qui fóra aquell qui no u agués cregut, veent l’om confesar-se ab tant gran contricció estant en los articles de la mort? E aprés d’açò li dix lo sant frare: “Ab la ajuda de Déu, mon fill, vos sereu tantost guarit; mas si a Déu era plasent apelar la vostra beneyta e ben disposta ànima, sera-us plasent de gaure al nostre monestir”. Al qual micer Sipelleto respòs: “Micer, sí; car en altre loch jo no vul jaure,

pus vos me aveu promès de pregar Déu per mi, e ultra això si é jo aguda tot temps gran devoció a la vostra horda. E per ço us prech que quant Déus vula que siau a casa vostra me fasau aportar aquell sant e preciós cos de Jhesuchrist, lo qual vosaltres consagrau; no contrastant que jo no sia dichne de rebre·l, e aprés la santa e última unció, en guisa que si é viscut com a pecador que muyr com a christià”. E lo sant home, hoint açò, dix que molt li pleya e que de present li seria aportat, e axí fonch fet. E los dos ffrares, los quals staven fort duptans que micer Sipelleto no·ls enganàs, s’éran posats aprés de hun postís qui mirava en la cambra hon geya micer Sipelleto e veyen la hú e·l altre e scoltaven, e leugerament entenien so que micer Sipelleto deya al frare; e d’açò avien gran voler de riure hoint les coses les quals ell confesave haver fetes, tant que casi se·n morien entre sí mateys, he deyen: “¿E quin ome és aquest lo qual ni vellesa ni malaltia ni por de la mort de la qual se veu vahí ne encara de Déu, davant lo qual de cí a poqua hora se spera a venir, de la sua malícia no l’àn poscut remoure ne fer que ell axí no vulla morir com à viscut?” Mas pur hoint que ell seria rebut a sopoltura en església, gens del restant no·s curaven. E aprés pocha hora micer Sipelleto començà a pigorar, e fonch-li aportat nostre senyor, lo qual rebé segons la confessió, e aprés la strema hunció. E aprés poch, aquell dia matex que hach feta la confesió, se morí. Del qual los dos frares hordonaren com ni en quina manera seria honorablement sebolit lo seu cors, e trameteran a dir al monastir dels frares que en la nit venguessen a la vella segons la uçansa, e al matí per la sepoltura totes les coses necesàries foren aparellades. E lo sant frare qui confesat avia micer Sipelleto, hoint que ell era mort, ensemps ab lo prior del monastir féu sonar a capítol als frares, en lo qual los mostrà e ells revelà micer Sipelleto éser stat un sant home en sa vida, segons que ell avia concebut per la sua confessió; de què sperava a veure molt miracles, per què deya a ells que ab gran reverència e devoció aquel cors se devia rebre. De la qual cosa lo prior e los altros frares se acordaren anar en la nit là hon lo cos de micer Sipelleto jeye, hon feren una

gran e solemna vigília, e al matí, ab solemna profesó, anaren tots a rebre lo cors del sant home, e, aquell rebut en llur esgleya, seguint-los casi tot lo poble de aquella Ciutat, hòmens e dones; e posant-lo en la esgleya, lo sant frare pugant en la trona, començà a preïcar de la sua vida, de la sua confesió, de la sua mort, dels seus dejunis, de la sua virginitat, e de la simplesa, ichnocència e santedat maravelloses coses. E entre les altres coses recità aquelles que micer Sipelleto per lo seu major pecat plorant li avia confesades e que ab gran pena li avia poscut metre al cap que Déu li dagués perdonar aquell peccat; e, girant-se al poble qui l’escoltaven, dix-los: “O vosaltres, maleyts de Déu, qui per hun feix de palla qui us va entre·ls peus flastomau Déu a sa mare e tota la cort de paradís, e com no us penediu?” E dites aquelles e semblants coses, e moltes d’altres de la sua puritat, la sua castedat maniffestà, en tant que ho féu creure a tot el poble, lo qual creya a ell fermament de tot quant deya, axí com aquell a qui donaven més fe que a negun altre, e sí·s mès al cab e en tanta devoció a tots quants hi eren, que aprés que l’offici fos acabat, tots, ab la major presa del món, li anaren a besar los peus e les mans e tots los draps li foren damunt squinsats, tenint-se per benaventurats aquels qui poch ne podien aver; e sí·ls covench que tot aquell jorn axí·l tenguesen per ço que per tots pogués éser vist e adorat. E aprés la nit sagüent, en un moniment de marbre lo materen solemnament dins una capela, e tantost hi començà la gent a anar e fer grans romiatges e prometences, encenent-li grans luminàries e portant grans presentalles de cera e altres coses, sagons les prometences qui eren fetes. E aquelles pengaren damunt lo seu solempne moniment, en tant que la sua fama cresqué tant que a penes negú qui en necesitat fos no s’atenie altre sant sinó en aquell. E vulgarment era apellat entre ells sent Sipelleto; e de ffet trobaren que en aquella terra affermen aquell sant aver fets e fer molts miracles tots dies en aquels qui ab devoció s’í recomanaven. E axí com dit vos é, fonch la vida de micer Sipelleto de Perato, e fon sant axí com vos avem comtat. Lo qual negar no volem no éser positble que ell no sie sant en la presència de Déu, per ço com

posat que la sua vida fos celerada e malvada, en los darés dies de sa ffi Déus li pòch donar axí gran contricció que Déus ach compasió d’ell e de sos fets e en lo seu rechne per ventura l’acolí. Mas per com açò no és masa bé lícit de creure, segons alò que hom ne pot aparer, rahon e dich que pus tots deu éser de les mans del diable e en perdició que no en paradís; e si en paradís és, gran és la benichnitat de Déu envés nosaltres, la qual no a nostres mèrits, mas a la puritat de la nostra ffe, devem aver sguart, perquè devem fer nòstron poder de viure com a bons cristians, crehent que no·ns oblidarà axí com per ventura nós a ell. E per ço que nós ab la present congregació e bona companyia siam sans e saus, loant lo seu nom, en lo qual avem començada la present hobra, sopliquem-lo que li plàcia que en les nostres necesitats, en les quals lo demanarem, nos hoge e·ns socoregue. Amèn.

NOVEL·LA SEGONA [ABRAM, JUEU, ESTIMULAT PER JOAN DE CIVINYÍ, VA EN CORT DE ROMA, E, VEENT LA MALVESTAT DELS CLERGUES, TORNA A PARIS E·S FA CRESTIÀ.] La novel·la de Pàmfilo fou en part risa e loada per totes les dones, la qual diligentment havien scoltada; e venguda a la fi, sient aprés d’ell Neiffile, li comendà la Reyna que·n digués una, e siguent l’orde del començament. La qual axí com aquella qui no era menys ornada de belesa que de bones costums, alegrament respòs que volentera, e començà en aquesta manera: Pàmfilo nos à mostrat en la sua novel·la que la benichnitat de Déu no guarda les nostres errós na ço que precehim en les coses qui veure nós poden. E jo en la mia vos entén a demostrar com aqueste matexa benichnitat, sosté pasientment los deffalliments de aquels los quals de ça nos deuen dar, ab hobra e ab paraules, ver testimoni de sí mateys, e al contrari hobrant, nos demostre que aquell que nosaltres crem ab pus ferma sperança seguiscam. Segons que jo hé oït reonar, en París hac un gran mercader molt bon home, dotat de virtuosos costums, appellat Johanoto de Siviní, home molt leyal e molt rich, lo qual avia gran amistat ab hun juheu apellat Abram, lo qual axí matex era mercader molt leyal, los quals ensemps anaven e praticaven comunament. E com Johanoto vaés la lealtat de Abram, li començà a dir, e moltes voltes contínuament,

que gran tala era que un home axí leyal e axí bo com ell era, per deffaliment de incredulitat anàs a perdició. Perquè moltes vegades amigablament lo començà a pregar que ell lexàs les arós de la fe christiana, la qual ell podia bé veure que, axí com a santa e bona que era, sempre prosperava e auchmentava, axí com la sua, en contrari, disminuhia. Al qual lo juheu responia que nenguna altra ley no creya que fos santa ne bona sinó aquella del juheu, e que en aquella era nat, e en aquella entenie a viure e a morir; e que nanguna cosa no seria qui d’aquella upinió lo pusqués remoure. Mas gens per axò Johanoto no stava, que semblants paraules contínuament no li tornàs reduir a memòria, axí com aquell qui bé li sabia dir e mostrar per quals raons la nostra era millor que la judayqua. E com un gran mestre del abraich legís tots dies a micer Abram e per la gran amistat que Johanoto avia ab ell, lo hoís tots dies l’esperit sant paria que li digués tots los contraris, e solemnament li reprovava sa opinió, e lo juheu, mostrant aver compasió de la gran affecció que Johanoto mostrava aver a ell, pus obstinat en sa opinió, no·s lexava girar en ninguna manera. Mas gens per ço Johanoto may no·s lexava de solicitar-lo; a la qual solicitació e aproxulació lo juheu, vençut per moltes raons, dix a Johanoto: “Cert Johanoto pus a tu plau que jo·m torn christià, jo hé per acordat de fer-ho. Mas verament jo hé propòsit de anar primerament en Roma, e allà vull veura aquell lo qual tu dius qui és vicari de Déu, e considerar ses maneres e costumes, e axí matex dels seus frares los Cardenals; e si yo pusch veure que so que tu dius per les tues paraules se most per les llurs hobres, e jo puch compendre que la vostra fe sia millor que la mia, axí com tu dius, jo·m faré christià, e si no jo romandré juheu, axí com me són”. E entès per Johanot les raons de Abram, en sí matex fou molt dolent e sobtosament perduda la sua sperança, la qual òbtimament cuydava aver obtenguda, crehent que aquest agués convertit; per ço com ell veya que si aquest anava en Cort romana, e veya la vida celerada e la horde de clerecia, no tant solament

de juheu se faria christià, ans si s’era fet christià sens falla se tornaria juheu, e per ço ell li dix: “Abram, amich meu, per què vols entrar tu en aquest affany, e en axí gran despesa com a tu serà de anar en Roma? car per mar e per terra a un tan rich om com tu ést són inumerables perills. E no creus tu trobar ací qui·t sabrà bategar? E si per ventura às alguns duptes en la fe pensa de demanar que si yo no t’í sé donar recapte, jo·t cercaré de axí grans mestres ací per solre·t lo que volràs saber, com alà matex farias. Perquè·m semble que aquesta tua anada no fretur. Car pensar pots que tals són aquests prelats de ací com aquells de allà, e encara millós, car com més veïns nos són e més valen per auran salut e pus domèstichs son a nós e principalment al pastor nostre. E per ço aquest affany per mon consel tu reservaràs a altra volta, e aquest viatge per algun perdó en què per ventura jo·t faré compayia lexaras”. Al qual lo juheu respòs: “Jo crech, Johanoto, que axí sia com tu dius, mas recort-te tota volta que jo són prest de fer so que tu vols, però si tu vols que jo fasa so que tu dius, jo hiré en Roma e en altra manera may no·m faré christià”. Joanoto, vaent lo seu voler, li dix que anàs ab la gràcia de Déu, creent en sí matex que may pus agués vista la dita Ciutat o Cort no·s fera christià. E ab tant lo juheu, muntant a cavall, on abans pogué se n’anà en Roma, on fonch rebut per los juheus amichs e parents seus molt honorablement; e aquí, sens dir a nengú ço per què hi era vengut, començà cautelosament a reguardar en les maneras del Papa e dels Cardenals e dels altres prelats e de llur vida, axí com aquell qui era home molt avist en totes coses, e no res menys fou informat per alguns d’altres, en tant que él no trobà del major al menor sinó tots desonestament peccar en luxúria e públicament en peccat sodomia, e nengun gran peccat no·ls paria massa desonest. E ultra asò universalment molt golosos bevedors e enbriachs e drets servidors he vassalls del ventre, a guisa de animals bruts. E ultra avariciosos e cobejosos del diner més que nenguna altra gent, e pensant en aquell e en affarar-lo més que en negunes altres perdonances ne secrificis de Déu, e diligents en vendre e en com

prar benificis pus abtament e ab major marcaderia que no fan a París los mercaders de draps o d’alguna altra cosa, matent nom a la vera simonia, esmena de llurs trebals, e a la goliarderia, sostenció de llur vida, la qual cosa li parech lenguatge de nou fet axí com aquell qui diu als ladres de la mar cosaris. E moltes d’altres coses víu e conech en ells, les quals li paregueren millors de calar que no de divulgar, axí com aquel qui era home savi e molt honest e nodrit de son parlar. E com li parech asats aver vist, se aparellà de tornar-se·n envers París, hon, aprés que fon aribat, e Johanoto sabé que Abram era vengut, ab poqua sperança que ell se fos fet christià, lo anà veure e gran festa se començà a ffer entre ells; e, aprés que reposat se fon micer Abram alguns jo[r]ns, Johanoto li demanà què li paria del sant pare e dels cardenals e dels altres curials de llur cort. Al qual lo juheu respòs: “Johanoto, a mi·m par tot mal e dich que Déu los meta en mal any quants són, car si yo sabés considerar en ells agués neguna santedat ne devoció ne neguna bona obra o eximpli de bona vida, en alguns d’éls, so és, dels richs, dich-te que u aguera a gran maravella; mas no y veig sinó luxúria e avarícia e gran golositat, envega, supèrbia e semblans coses e pigós, si pigós poden éser dites en alguna persona. E vistes aquestes coses en ells m’à aparegut més hobra diabolical que no divina. Per ço en tant com jo hé poscut stimar ab tota solicitut ab tot enginy e ab tota art me par que·l vostre pastor e, per consagüent, tots los altros, percacen de areduir e tornar la christiandat a no_res e gitar-la del món, e vetg la clarecia, là hon lo fonament e sosteniment nostro deurie éser, anar a perdició e a confusió. E no perquè ells ó percacen o u meresquen veig la vostra religió augmentar e mantenir, e la veig hon pus va pus clara e pus luent. E par que lo sant sperit m’age abrigat axí de vera e de santa fe perquè més que per nengun altre fonament de bé affer que aga vist me són inclinat, si bé mostrava éser dur e fort en ma opinió de fer-me christià, ara apertament te dich que jo per neguna cosa no lexaria de penre lo batisme. Perquè·t dich que susara que anem a la església, e aquí, segons la dreta costuma, jo·m faré christià”. E entès per Johanoto so que

micer Abram li deya, sí fon lo pus content del món. E encontinent ensemps se n’anaren a nostra dona de París, hon requeriren los preveres de la dita església que a micer Abram donasen lo sant batisme, los quals, com hoïren que micer Abram demanava lo batisme, prestament lo y donaren; e micer Johanoto, en les sagrades fonts fonch son padrí, metent-li nom Johan; e aprés a molts valents e bons hòmens lo féu aministrar en la nostra santa fe, la quall aprés poch temps molt bé hach apresa, e despuys fonch molt bon christià e valent hom en nostra fe, e visqué molt honestament e en santa vida, axí com de bon christià se pertany affer. Axí plàcia a Déu viscam nosaltres.

NOVEL·LA TERÇA [MELCHISEDECH JUEU, AB UNA NOVEL·LA DE TRES ANELS, ATURA UN GRAN PERILL QUE SALADINO LI AVIA APARELLAT.] Aprés que fon loada de totes la novel·la de Neifile, ela calà. Axí com a la Reyna plagué, Ffilomena començà axí a parlar: La novel·la que per Neifile és stada dita m’à tornat a memòria lo duptós cars qui esdevench a hun juheu. E per ço com ja de Déu e de la veritat de la nostra ffe avem ben parlat, de vuy més podem venir a les ventures e als achtes dels hòmens dels quals vos vull raonar; la qual, aprés que la aureu hoïda, pus cautelosament respondreu a les castions qui fetes vos seran. Vosaltres, amorosa companyia, deveu saber que axí com la folia moltes voltes trau algú de gran stat e·ll met en gran misèria, axí lo seny trau lo savi de grans perills e·ll posa en gran e en segur repòs. E que sie ver que la folia de bon stat conduesca hom a misèria per moltes speriències se veu, la qual cosa al present no·ns fasa cura de recomptar per ço com tots dies se veu manifestament. Mas que al savi sia ocasió de consolació, axí com vos é promès, vos n’entench a comtar una novela, segons poreu veure. Devets saber que en Babilònia fonch un home de pocha condició, e, per sa abtesa e sufficiència, de poch ome que era sabé pugar a gran stat, lo qual avia nom Saladino; en tant

que aquest Saladino, per sa bondat e abtesa, pervench a éser Soldà de Babilònia, e sens axò obtengué moltes vichtories sobre molts reys moros e chrestians. E esdevench-li que en diverses gueres avie despès gran partida de tot lo seu tresor. E com una volta ell agués mester gran cantitat de moneda, aquella encerquà en quina manera la podria aver, e encercant com ne de qui axí prestament com ell los avia mester los poria aver, vench-li en memòria un rich juheu, lo nom del qual fou Melchisedech, ome gran prestador de hosura en Alexandria, e pensà lo Soldà que aquest avia poder de servir-lo, si fer-ho volgués; e sabent que aquest era axí avar que si a sa voluntat era no n’auria may fet, ne lo Soldà am força no li volia fer, per encercar modo que lo juheu lo servís d’asò que ell demanave, pensà que li fes una força en manera acolorada que no paregués que per aquella raó fos fet. E encontinent faent-lo demanar e familiarment rebut aprés de sí, lo féu seure e li dix: “Valent home, jo hé sabut per moltes persones que tu ést molt entenent e molt sabent e avist e en les coses de Déu te trobes molt abte e sabent. E per ço volria saber da tu quala de les tres leys tu reputes per millor: o la judayca o la saraïna o la christiana”. Lo juheu, lo qual molt savi era e sabent, se avisà e conech que lo soldà l’aguiava de pendre·l en paraules per voler-hi moure alguna castió, e pensà no loar alguna de aquestes tres leys la una més que l’altra, per so que lo Soldà no agués la sua intenció complida d’ell. E axí com aquell qui avia mester alguna resposta per la qual no pogués éser pres ne acusat, li vench l’enginy prestament e dix: “Senyor, la qüestió la qual vós me feu és molt bela, e voler-vos-ne dir so que jo·n sent me cové a dir-vos una novela, la qual vós hoireu de present. Senyor, a mi recorde que moltes voltes jo hé oyt dir que una volta era hun gran rich ome copiosament complit de moltes joyes, entre les quals avie hun anel molt bel e molt rich lo qual avia molt car, e per fer-li gran honor in perpetuum ell lo vol lexar a sos desendens, e hordonà que aquell ffill en poder del qual aquell anel seria trobat com ell fos mort que aquell fos lo seu areu e

senyor de tots sos béns, e que en aquell fos feta major honor que a nengú dels altres. E per semblant fos fet en tots los desendents aquell, e axí fou fet com ordonat ó ach lo bon juheu; en aquesta manera, anà l’anel de mà en mà per los desendents de aquell, e darerament pervench en mà de hú lo qual avia ·III· ffills molts bels e virtuosos e al pare llur molt obedients; per la qual cosa tots tres agualment lo pare amave. Los quals sabien cascú la costuma del anel, e aquel cascú desigava aver axí com aquells qui desigaven cascú éser pus honrat entre·ls altres, e cascú pregave lo pare, hon millor podie, que lo dit anell li lexàs en los darés dies de sa mort. E com ell fos ja veyll e molt enançat en dies, a cascú dels fills egualment amàs e no sabent a qual lexar-lo dagués, pensà que a cascú lo prometés, e certament féu venir un bon home mestre de fer anels, ý féu fer dos anels, la hú semblant del altre e tots semblants al primer, en tant que aquell mateix qui fet los avie a penes conaxia qual era lo verdader anel. E, venint a la mort, secretament donà a cascú dels fills lo seu, los quals, aprés mort del pare, cascú la heretat e la honor hocuppar se volie, e la hú negant-lo al altre, axí com se deu fer rahonablement en son cars e loch, cascú produí e mostrà lo seu anel com hora fou. E aprés, trobant-se la hun anel senblant del altre, [cascú] l’aguiava en saber qual era lo verdader: en naguna manera nengú no·n podia saber ne canexer, e per ço romàs castió entr’ells quals d’aquests fos lo verdader succesor del pare, e penge la dita qüestió encara que may no s’és dicernida ne·s discernirà. E axí us dich, Senyor, de les ·III· leys als tres pobles per Déus donades, de les quals la qüestió aveu posada de què cascú se cuyde aver guanyada la sua eretat e la vera ley se creu aver. Mas qui·s vulla age la vera lley e lo ver anell encara·n penga la qüestió”. E lo Soldà, vaent que lo jueu avia aguda conaxença de la sua pràticha, pensà en sí mateix que no li calie tenir pus tal pràtica, e per ço·l pregà, ab aquella millor manera que pòch, que ell li volgués acorer, com ell agués gran necesitat per sos affers, de alguna cantitat de moneda, perquè·l pregà que li volgués prestar. E lo juheu, veent que

al Soldà avia aguda conaxença de açò que ell li avia dit, e que aprés lo pregava en la manera que devia, vench per acordat de fer so que ell volia, e de ffet féu a tota sa voluntat en tal manera que tots temps lo Soldà se tenc per tengut a ell e féu so que ell volie e li asichnà vida en sa casa en manera molt honorable perpetualment.

NOVEL·LA QUARTA [UN MONJO, CAYGUT EN PECAT DIGNE DE MOLT GRAN CÀSTICH, HONESTAMENT ACUSANT SON ABAT DE LA MATEXA CULPA, SE DESLIURA DE LA PENA.] Ja calava Ffilomena de la novel·la pasada, quant Dioneo, qui aprés de ella seya, sens sperar de la Reyna altre comendament, conaxent ja per l’orde que avien començada que a ell venie lo novel·lar, encontinent en tal guisa començà a parlar: Amoroses dones, si yo é ben compresa la intenció de tots nosaltres, som ací per dir a nosaltres mateys coses qui·ns sien plasens e que contra nosaltres no ffasen; per què stim que a cascú és lícit, e axí·ns ho dix la nostra Reyna poch à, que puscam dir aquelles noveles que més cregam que·ns pusquen plaure. Perquè avent hoït que per los bons consels de Johanoto de Siviní, Abram ach l’ànima salvada; e que Melsisedech per son bon seny, dels aguayts del soldà se deffené sens aver reprensió; per ço entén a comtar breument com ab manera cautelosa e ab paraules honestes un monge desliurà de greus presons sí mateix. Segons avem aprés asats prop de les encontrades de Florença fonch un Monastir de mongos negres molt devot en santedat e molt copiós de frares, entre·ls quals n’avia ·I· jove bel e molt fort e tant que ne trebal de degunes ne vigílies no·l podien cansar. Al qual per ventura un jorn de sesta, dormit tots los altres monjos, se·n anà tot sol pasegant entorn de la sglésia, la qual era en loch molt

solitari, on trobà una fadrina gentil e bella, la qual era filla de un pagès asats prop veí de la dita sgleya, qui anava cercant e colint certes erbes per los camps; e axí tost com lo mongo víu la joveneta, inclinat en la concupicència carnal, acostan-se envés ella e aquella interrogant, tant anaren de raons en raons, que ells se acordaren ensemps de lurs besuyes, e de ffet la se·n menà en la sua cel·la, sens que per nengú no fou vista. E stant ells en la cel·la ab llur solaç acostumat, se esdevench que l’abat, levant-se de dormir, e anant cautelosament pasant près la cel·la del dit frare, sentí lo solaç que aquests abdosos feyen; e per conèxer mils la veu se acostà quedament a la cel·la per scoltar, en la qual manifestament conech que dins avia fembra, e tantost pensà en sí matex de fer-li obrir la cel·la; e puys, mudat de pensament, acordà de tenir en sí matex altra manera; e, tornant-se·n a la sua cambra, esperà que·l monjo anàs fora dell Monastir. E lo monjo, no contrastant que ffos occupat de aver son pler ab la dona, si estech ab gran ànsia; e açò per tant com li paria aver sentit pasegar per lo dormidor algú, e aguaytant per un petit forat, avia vist l’abat qui cautelosament scoltant anava, e pensà que leugerament podie aver conagut que en la sua cel·la avia dona. E sabent lo dit monjo que en asò li coria gran pena, stretament ne fonch dolent; però, sforçant-se en so matex, encercà, sens que la dona no agué sentiment, de cercar manera, si trobar-la posqués, de conservar sa honestat. E corent-li prestament una nova malícia, segons la s’ach esmaginada, la mès en obra. E, parent-li aver stat asau ab ella, li dix: “Ma sor, jo vull anar cercar manera com jo·t puscha traure de ací sens que nangú no·t vege exir. Perquè·t prech que stigues segura fins que jo sia tornat”. E, exint deffora lo dit frare, e tancada la cel·la, ab la clau en la mà se n’anà al dit abat, presentant-li la clau segons era acostumat entre ells com anaven deffora, e ab cara alegra li dix: “Mosènyer, jo hé feta fer una gran pila de lenya al bosc, la qual ne voldria fer portar, perquè ab vostra licència hiré al bosch per a fer-la·n venir”. E l’abat, per poder-se millor enformar del deffaliment d’equell frare avia comès, e tament que lo frare no fos aparcebut d’açò

que ell avia vist o sentit, fou content de tal cars, e presa la clau, li donà licència. E, aprés que se·n fon anat, l’abat pensà qual manera seria millor, obrir la cambra en presència de tots los frares, manifestant-los lo deffaliment d’aquell a ffi que no aguesen raó de marmirar contra ell si punís lo dit frare, o si primerament devia sentir la cosa com anava, ne si era axí com ell pensava. E, pensant en sí matex, desliberà que aquesta poria éser tal fembra e filla de tal ome que ell no li voldria aver feta aquella vergonya de aver feta veure a tots los frares, e si s’avisà de voler veure primerament qui ere, e despuys pendre partit; e axí ho féu. E, anant-se·n quedament a le cel·la dell frare, aquella obrí, e la donzela, vaent venir l’abat, tota esmarida, temen-se de mayor vergonya, començà a plorar. E monsènyer l’abat, posant-li la mà desús e levant-li un drap que s’avie davant la cara, e trobar-la bella e frescha, no contrastant la sua vellesa, vaent-la, sobtosament fou mogut del apetit del delitós delit no menys que el mongo jove era stat, e en sí matex començà a dir: “E per què no pren yo del pler que tant é desigat ara com ne puch aver com açò sie cosa de què hom no pot aver tots temps que om ne vol? E donchs pus que aquesta és bela e gove e disposta per a tals affers, e que nenguna persona no se n’apercebrà sinó yo, e donchs que·m cal als sperar? Mas d’altre stich duptant, car no sé si la poré inclinar a ffar-ne ma voluntat ne a mon pler, mas lo fer-me ve fort bé, car aldemenys asò serà fort selat, e diu lo salmiste que pecat celat és mitg perdonat, e en aquest cars per ventura no·m veuré may pus, perquè·m par éser gran seny de penre lo bé com Déu lo done”. E, axí dient e avent ell proposat de fer so en què l’apetit natural és pus inclinat que no en lo seny ne en la rahó, a la donzela se acostà, començant-la a confortar e a pregar que no ploràs; e d’una paralla en altra ubrí lo desig a la donzela, la qual no era de ferre ne de tant gran fortalesa com lo diamant, e començà-li a plaure lo fet del abat; lo qual abrasà e besà algunes voltes sobre lo lit del frare, e aprés, avent sguart la gran pes de la dichnitat e a la vergonya més que a la devoció, e més perquè lo seu poder no bastave a ffer so que la sua

voluntat era inclinada tant com ell volguera, se n’isqué. E lo monge jove, qui semblant avie fet d’anar al bosch e stave amagat en lo dormidor, com víu l’abat entrar tot sol en la cel·la, stimà que ell devia aver fet lo seu dever; e veent-lo tancar dintre, de ffet ho ach per cert. Exint de là hon stave, quedament anà ves un forat per on lícitament podie mirar en la cambra, e hoir e veure tot so e quant ’abat feye ne deye. E com aparech al abat aver estat prou en la cambra ab la donzela, tancada la cel·la, se·n anà a la sua cambra, e aprés, quant sentí lo mongo éser vengut, creent que fos tornat del bosch, hon anat no era, se avisà de reptar-lo fort e de ffer-lo encarcerar per so que ell tot sol posaís la donzela; e, faent-lo demanar, cruelment lo començà a rependre e a reptar, e ab fort cruel gest manà que fos encarcerat. A les quals paraules lo mongo promtament respon: “Pare reverent, jo no són encara en l’ordre de Sent Benet tant antich com vós, ne vós no m’avíeu instruït ne mostrada la regla de les dones com s’í deu hom regir, axí com aviets del dejunis e de les ores ordonades per sent Benet; més ara pus ó hé vist fer a vós, jo us promet que si aquesta·m perdonau, que may pus no m’í tornaré, ans ho faré axí cautelosament com poré e segons vos é vist fer”. E l’abat, qui ome molt sabent ere, prestament conech que aquest no tant solament avie sabut so que ell avie fet, ans encara ho avie vist, sagons la sua raó. Perquè de la sua colpa matexa se remordé e s’esvergoyl de fer al mongo so que avia començat ne merescut. E, perdonant-li tot so que vist avie, per senblant li demanà perdó, e hon pus honestament posqueren tragueren la joveneta deffora, e aprés la y tornaren diverses voltes per ffer lo joch acostumat.

NOVEL·LA QUINTA [LA MARQUESA DE MONTFERRAT, AB UN CONVIT DE GALINES E AB ALGUNES BONES PARAULES, REPRIMEIX LO FOLL AMOR DEL REY DE FRANÇA.] Com la novel·la de Dioneo fou comtada, de primer una pocha de vergonya punyí lo cor de les dones qui scoltaven, e ab onesta color de llur cara ne donaren senyal; e puys, la una a l’altra gordant-se, a penes se posqueren tenir de riure, e somrient escoltaren la fi de aquella. E, venguda la fi, ab algunes paraules volgueren mostrar que senblants novel·les no eren de recomtar entre dones, la Reyna envés Filomena, qui aprés d’ella sobre les verdes erbes seye, se girà e li comandà que seguís l’ordre; la quall ivarçosament vist lo seu esguart començà: Per que·m par cosa profitosa mostrar alguns qui àn trebalat en amor que és profitosa cosa aver promtes e sàvies respostes, vos vull notifficar una novel·la qui·s seguí una volta, per la qual me apar que cascun ome de bé e d’onor deu guardar de no amar sinó dona de sa condició. E per semblant de les dones tantbé·s deuen guardar de amar òmens que no sien de llur condició. E per ço m’és vengut a memòria que us comthe una novel·la que a mi recorde d’una magnífficha dona. Lo marquès de Muntferat fonch ome de alt linatge e molt valerós, e en aquell temps per ganfanoner de la esgleya era pasat en ultramar en un general pasatge de christiandat, en lo qual pasat molt honorablement. E raonant-se en cort del Rey de França son pasatge e les virtuts de sa persona denant lo Rey Phelip, qui en aquell temps recnave en França, e en aquell pasatge se aparellà d’anar molt solemnament;

e parlant del dit marquès, denant ell vench un cavaler, lo qual era stat en la cort del dit marquès, e devant d’ell, e començà a dir com la marquesa de Montferat era una de les pus nobles e de les pus belles dones que fosen sota lo cel de les steles. E que així con lo Marquès era un singular ome en lo món, axí sa muller era en aquella pàtria singular dona en belesa e en virtuts. Les quals paraules en tal forma e manera foren dites que encontinent entraren en enteniment del Rey de França, que sens que may no l’avia vista sobtosament la amà. E no sabent en quina ne en qual manera la pusqués veure, com lo fet dels Reys sie pus sospitós a la gent que de nenguna altra persona, car ffoch de casa real luu més que negun altre; e de ffet lo Rey encarguà e pensà en quina guisa la poria visitar, e trobà que sens sospita de nengú ell podia anar veure la dita marquesana en aquesta manera. Él avie emprès de anar en lo viatge damunt dit e provar per anar-se recollir en Gènova, e pensà que quant pasas pel marquesat que hera en camí. E de ffet se féu axí com a ach pensat, car a ell parie que pus lo marquès no y ere, lo seu fet parie aver leu acabament, e de ffet mès son pensament en execució. E, trametent-ne totes ses companyes, ab fort pocha gent se mès en camí dresant la via del marquesat, e com fonch asats prop de alà hon era la Marquesa, lo Rey li envià a dir com lo dia aprés ell se iria dinar ab ella. La dona, qui molt sàvia era, rebut lo misatger, molt belament li dix que aquesta era la pus sobirana gràsia que ella podie aver e que ell fos lo ben vengut. E, encontinent, entrada en pensament, ja que volie dir que un tan gran hom com era lo Rey de França, sabent que lo marit no y era, la degués venir visitar, pensà en son avís que asò venie per la fama de la sua belesa. E tant més pensà en dar millor recapte en son aculliment, e tantost demanar consel d’aquels notables omes que en la tera eren romasos, féu donar orde en les coses neccesàries a son convit. E, fet asò, hordonà que totes quantes galines eren en la terra morisen, e de aquelles soles, sens altra carn, fos fet lo convit reyal, e tal manament agueren los cochs. E vengut, donchs, lo Rey lo jorn asichnat, ab gran festa e onor

fonch rebut per la Marquesa, e, vista la dona per lo Rey, en major singularitat li parech que·l cavaler no li havia dit ne per altres no era stat informat. E mès lo Rey per la marquesa en una cambra per reposar, aprés poch temps venguda la ora del dinar, fou amenat en taula hon segueren ell e la Marquesa, e tots los altres en altres taules, segons llur calitat e condició, foren honorablement conlocats. E cascú fonch servit de moltes maneres de galines e en diverses guises aparellades, e de molt preciosos vins. E estant lo Rey a la taula, tots los delits del món no li eren res sinó com reguardava la Marquesa; del qual sguart se avia abstenir moltes voltes ultra son voler, per no mostrar lo seu delitós apetit, en lo qual sobiran plaer trobava. E mirant lo dit Rey lo convit e la manera de la Marquesa, se avisà que en lo convit no avia agudes sinó galines, de la quall cosa fou maravellat què volia dir, car ell havia donat spay de ffer casar algunes selvatgines e altres coses que en son convit poguera aver donades. E pensà que açò era cosa ab què ell podia entrar en noves ab la Marquesa, pensant que no era stat fet sense misteri, lo qual desigava molt saber; e, pensat, ab cara omil se girà vers la Marquesa, dient-li: “Madona Marquesa, nexen en aquesta terra solament galines, sense negun gall?” La Marquesa òbtimament la demanda entès e parech-li que, sagons lo seu desitg, Nostre Senyor li avia tramès lo temps oportú per poder la sua intenció demostrar al Rey, e alegrament envés ell respós: “Senyor, no; mas les fembres, posat que en vestiments e en honor e en altres coses variegen, totes són e volen ésser axí com vós vets”. Lo Rey, oïdes aquestes paraules, conech bé lo occasió del convit e de les galines e la virtut amagada de les paraules; e avisàs que en và ab semblant dona ses paraules despenia. E, pensant que força en tal cars no avia loch, axí com desaventuradament s’era encès de la sua amor, sàviament lexà anar per la honor sua lo poch mal concebut. E, sense pus motegar-la, tement-se de les sues respostes, fora de tota sperança se dinà; e finit lo dinar, per ço que ab presta partida cobrís la sua desonestat. E, regraciant-li la onor que d’ella avia rebuda, comanant-la a Déu, se n’anà en Jènova, on se recollí per fer son viatge.

NOVEL·LA SISENA [UN VALENT HOM AB UN BELL DICTAT CONFON LA MALVADA HIPOCRISIA DELS RELIGIOSOS.] Emília, la qual aprés Fiemeta seya, avent ja totes les dones loada la valor e lo graciós càstich que la marquesa avie fet al Rey de França, axí com a la Reyna plagué, bondadosament començà a dir: E jo per semblant vos diré un motet lo qual fonch dit per un valent home sechglar a un avar religiós, e ab un mot no menys de riure que de loar lo fféu calar. Encara no a gran temps fon en aquesta Ciutat un frare menor enqueridor de la eretical opinió, lo quall molt se depenyia persona devota e molt santa e deffenedora de la fe crestiana, axí com cascuns acostuman de fer; lo qual ere molt gran perseguidor de aquells qui avien la bosa plena, més que no de aquels qui en la fe eraven si pobres eren. Per la qual raó li esdevench entre mans un ome qui era asau pus rich de dinés que no de senyal, qual s’esdevench un jorn que stant ab una gran bargada de compayons e de amichs parlant de molts materials, dix axí com és vulgar parlar, que ell avia de un vi tant fi que Déu ne beguera si anàs per terra. Les quals paraules foren reportades a l’enqueridor, e ell, veent la riquesa e la hichnocència del ome, prestament pensà que era loch en què poria mordre; e tantost, cum gladibus et fustibus, li formà procés a doos, no per lo crim que avia comès, mas per ço com sentie que de les

sues mans traurie florins en gran suma. E aprés lo·s féu venir davant ell, on li demanà si era ver so que avien retret que ell avia dit. E lo bon ome, qui mal no cuydava aver dit, li contà com ho avia dit. A les quals paraules l’enqueridor, com a persona devota e molt santa, li dix: “Donchs, en gove, vos avets fet nostre senyor bevedor de bon vi e goliart, axí com si ell fos un de vosaltres taverners e embriachs? e ara umilment parlant volets mostrar a nosaltres no aver res dit sinó una cosa leugera e de poch affer; e dich-te que no às fet tant poch com te penses; car de asò tu mereys lo foch si yo·t vull aministrar la justícia rasa, axí com deureia fer”. E ab aquestes e ab semblans paraules spaventables, e ab la vista furiosa, lo reprès en tant que aquest volguera éser stat negador de semblants paraules. E breument tan fort l’espaordí, que·l bon hom, per alguns migans, prestament li untà les mans de les empremtes de sent Johan Bocha d’or, segons àn acostumat rebre los eclesiàstichs en special los frares menós, qui dinés no toquen. E per ço que pus misericordiosament ell se agués envés ell, ho féu per miganes personas. Lo qual untament à tant gran propietat en apagar lo foch, que Galièn ni Ypocras no posen en llurs libres medecina qui tan apropiada li sia. E, fet açò, los féu venir e l’amonestà de moltes bones paraules, e, no contrastant so que fet avie, li donà de penitència que tots matins uhís una misa en una sglésia apellada Santa Creu, e abans de la hora del mengar ell se agués a presentar davant ell, e puys tot lo romanent del dia ell se anàs a deportar llà hon li plagués per son delit. La qual penitència ell graciosament acceptà, e axí com aquell qui era bon crestià, aquella tenia e observava diligentment, en tant que s’esdevench que un matí, hoint la misa, ell hoí un Evangeli qui deya: “Vosaltres rebreu hú per cent he poseireu la vida eternal”; les quals paraules ell en son enteniment retench e, segons li era comandat, a la hora del menjar, ell anà davant l’enqueridor, lo qual, sient en taula, com a persona ansiosa de sa penitència, li demanà si avia la misa hoïda aquell matí. Lo qual li respòs prestament: “Pare hoc”. “Ara digues, dix l’enqueridor, às hoït en la misa alguna

cosa en què tu duptes ne vulles demanar?” “Pare, respòs lo bon hom, en res que jo oga en la misa no dupte gens, ans ho crech tot fermament e verdadera. Bé és ver que hé hoïdes paraules les quals me fan aver de vós e dels altres companys vostres stranya compasió com pens en lo malvat stat en què vosaltres dellà en l’altre món sereu.” Dix lavors l’enqueridor: Qualls foren aquelles paraules qui·t mogueren en aver tan gran compassió?” “Pare, dix lo bon ome, açò foren aquelles paralles del evangeli qui dien: vós rebreu per hú cent e aureu la vida eternal.” “Axò, dix l’enqueridor, és ver, mas per què t’àn mogut aquexes paraules axí a compassió de nosaltres?” “Pare, dix lo bon home, jo us ho diré: despuys que jo vinch ací, jo hé vist dar cascun jorn a la porta del vostre monestir, a molta pobre gent, adés dues, adés tres calderes de brou, e jo, vaent aquesta gran cantitat de brou donar per amor de Déu sense carn ne altra mescla, e pensant que si per cascuna caldera que·n donau desà n’aveu cent delà, en l’altre món n’aureu tant que sereu fort perillosos de negar en brou”. E com los altres frares que en la taula seyen ab ell hoïren ço que lo bon hom dix, per poch no moriren de riure; e quant l’enqueridor víu axí riure los frares ach fort gran despit de so que·l bon home ach dit, e, si no fos per por de major blasme, li aguere fet un altre procés; mas pus no pogué tornar a ell, tornà·s al frares qui tant se n’eren risos, e aquels coregí extremadament davant lo bon hom.

NOVEL·LA SETENA [BERGAMINO, AB UNA NOVEL·LA DE PRIMAS E DEL ABAT DE CLINYÍ, HONESTAMENT CESSA UNA AVARÍCIA NOVAMENT VENGUDA A MICER CANE DE LA SCALA.] Finida la plasenteria de Emília e la sua novel·la, la Reyna [e] tots los altres començaren a riure e a loar lo nou avisament del currusat. Mas pus que lo riure romàs, e·s foren asegurats cascuns, Filòstrato, al qual tocava lo novel·lar, començà en tal guisa: Bella cosa és, valeroses dones, encercar de fferir en les coses qui may no·s muden, mes aquella és casi pus maravellosa com alguna cosa no acostumada apar sobtosament, com per un arxer és ferida. Perquè l’envegos[a] e sutza vida dels clergues, qui en moltes coses de llur dolència donen ferm senyal sens gran difficcultat de dir ne de parlar e de mordre e de rependre cascú qui axí com ells ó desijàs, de ffer. E per ço feya bé lo valent home qui l’enqueridor de la ipòcrita caritat dels frares, qui donen als pobres ço que deurien dar als porchs o lansar deffora, mostrava. Mas molt més stim de loar aquell del qual la present novel·la deu parlar, per lo qual micer Cane del Escala, magnífich senyor, d’una soptosa e usada avarícia qui en ell era, cessà ab una gentil novel·la qui en altri fonch afigurada, la quall entès bé que per ell se deya, e és aquesta. Segons que la pròspera fortuna ha acostumat de favoregar los hòmens del món, favorejà en tots los dies de sa vida micer Cane de la Escala en moltes e diverses coses, en tant

que fonch hú dels pus notables e dels pus magnífichs senyors qui foren en Itàlia, del emperador Ffrederich segon ençà. Lo qual avia acordat de ffer una notable e maravelosa festa en la Ciutat de Verona, en la qual moltes persones de diverses parts devien venir, e majorment òmens de cort e de qualsevulla condició pus fosen sabents en llurs arts. E aprés, finida la festa, qualsevol fos stada la occasió, cascú de aquells qui venguts hi eren foren licenciats feta la festa, exceptat hú apellat Bargamino Dopo, al qual, denegada licència, fou detengut. E pensant que alò no devia ésser fet sensa que algun bé no li·n degués esdevenir, stave sperant ja que seria. Mas lo pensament de micer Cane era que tot quant hera donat era cosa pus perduda que si la lansasen al foch: mas ges d’açò no·s curava dir ne ffer-li dir res, ans volia que tot quant avia li fes menjar e gastar estant aquí. E Bergamino Dopo, lo qual no era demanat ne li era dat res que necessari agués ne a ell se pertangués, e cascun jorn en l’ostal se gastava e despenia ell e los cavals e los escudés que manava. E veent que cascun jorn diminuhia lo seu, començà a pendre en sí matex gran melanconia; e axí com aquell que no paria ben fet partir-se·n sense licència, pensà dependre abans tot quant avia que no anar-se·n. E tant stech en la dita Ciutat que a ell no romangueren sinó tres robes que avia fort belles, les quals heren stades donades per altres senyós, e ell, volent donar compliment a son hoste de ço que li devia, com ja agués venut tot quant hi havia aportat qui bo fos, li donà e[n] recena la una de les cotes, e sobre aquella mengà e despené mentre bastà; e com a l’oste parech que li devia prou sobre aquella, a ell covench de donar-li l’altra, e per consagüent la terça. Com no y agués pus penyores, e com ell vaés que ja menjava sobre la terça, ell desliberà menjar fins que bastàs, e que aprés se·n anàs com no posqués pus durar son fet. E estant axí menjant sobre la terça, roba s’esdevench que un jorn anant Bergamino tot pensiu e consirós, trobà micer Cane, lo qual com lo víu l’escomès de noves, e casi per

scarn e burlant-lo li dix: “Bergamino, e que às tu, que axí vas malenconiós? Certes, tu mostres que en ton ventre tens algun gran despler”. E Bergamino, qui abte era, prestament hac la resposta sensa molt pensar, e encontinent començà de sos fets dir aquesta novel·la: “Senyor, vós devets saber que Primas foch un gran home molt valent en son temps en sciència e en special en gramàticha, e fonch molt gran metrificador de versos, per la qual cosa ell era molt presat, amat e conagut per lo món, e no tant solament de aquels qui·l conaxien de vista, ans encara d’aquels qui·l conaxien per fama, car no era nangú qui de ffet e de fama no·l conagués. E esdevench-se una volta que ell se trobà a París en pobre stat, axí com ell avia acostumat de anar moltes voltes com éls s’ó tinguesen a gran virtut, e stant axí ell hoí raonar de un abat de Cliní, lo qual era en aquelles encontrades lo pus rich Abat de rendes que la sglésia de Déu agués del Papa enfora; e de açò del seu feya maravelloses coses en tenir gran cort, e may nagú no li venia en casa a qui fos denegat menjar ne beure, sol que mentre l’abat mengàs ne demanàs. La qual cosa oïda per Primas axí com aquell qui desijava veura senyós qui s’estudiaren en viure notablement e valerosa, desliberà de anar veura la sua magnificència e demanà quan era luny l’abadiat on stava aquest abat tant valerós e tant notable. Al qual fonch respost que asau prop de la ciutat de París. E vaent Primas que, levant-se un matí, ell poria éser al abadiat a hora de menjar, faent-se mostrar lo camí, començà de anar-se·n, sens que no trobà nagú per lo camí, e, tement-se que no fos a temps a l’ora del menjar, se mès tres pans al sí, faent comthe que per beure no li macaria aygua, com de poqua n’agués prou, axí com aquell a qui la pleya poch beure. Però lo camí vench tant bé per a ell, que abans de ora de menjar ell fonch arribat al loch hon era l’abat, e aprés que Primas fonch dins reguardà per tot e víu la gran multitut de les taules meses e lo gran aparellament de les viandes e lo gran traül de la cuyna, per lo qual stech tot entre sí matex, dient: “Verament aquest és un maravellós home e singular en lo món”. E stant axí entorn de aquestes coses, víu vanir lo

majordom del abat, lo qual dix que hora era de menjar, e comandà que donà-se·n ayguamans, e, presa aygua, féu seure tothom a taula. Hon per fet de ventura s’esdevench que Primas se fou mès a seura prop lo portal de la cambra per hon l’abat devia exir e venir a la sala per dinar. E era en aquella cort aquesta husança que sobre la taula no metien may pa ne vi ni altra cosa de menjar ne de beure fins que l’abbat era segut en taula. E meses les taules e asegut tothom, lo majordom envià a dir al abat que tota hora que li plagués de menjar era prest; e l’abat faent hobrir la cambra per venir a menjar, en la dita sala vinent, lo primer home que víu fou Primas, qui mal vestit e mal agusat era, lo qual nagú de vista no conaxia; e tantost que l’ach vist li vench a memòria un pensament fort dolent, al qual may no li era vengut en enteniment, e dix en sí mateix: “O malastruc de mi e a qui dón a menjar ço del meu!”. E, tornant-se·n dintre, féu tancar la cambra; e, com fonch dintre, demanà en aquells qui ab ell éran si conaxien qui era aquell ribalt qui aprés la porta de la cambra s’era asegut, e cascun respòs que no. E Primas, lo qual avia talent de manjar, axí com aquell qui caminat avia, e no era en punt de poder dejunar, com ja agués tant sperat, vaent que l’abat no exia, sí·s trasch del sí la hú dels tres pans que aportats avia e començà a menjar. L’abat, aprés que un poch ach stat, demanà a hú de sos famílias que guardàs si se n’era anat Primas; lo qual familiar respòs: “Micer, no; ans menja pa, lo qual mostra que li plau com l’à a menjar”. Dix lavors l’abat: “Ara menjs del seu, que del nostre no·n menjarà huy”. E desigant l’abat que Primas se·n fos anat per ço com no·l volguera convidar. Com Primas ac tant pa manjat fonch dit al abat que fet avia, e, faent guardar si se n’era anat, li digueren que no. E aprés que Primas hac stat un poch e víu que l’abat no venia, començà a menjar lo segon pa, e com ach menjat lo segon començà a traure·s del sí e menjà lo terç, e encara fonch dit al abat, lo qual començà a pensar e a dir en sí mateix: “O masquí pobre de cor, e què és asò que en enteniment m’és vengut huy, e ab tant gran desdeny car tots temps é donat a manjar a molts, e ara

a manjar no é volgut per aquest sens que no é guardat ne hé volgut veure si ere gentil hom, vilà, mercader o ciutadà, pobre o rich, barater o traseguer, ne si és bon hom o àvol, sinó que axí com l’é vist l’é volgut malmenar, faent viltat envers mi matex. E que en enteniment me sia entrat aquest pensament, e per aquest me sie entrada al cor tant gran avarícia, sert no u devia fer per tant petita cosa, tant gran avoriment no devia aver”. E, dit açò, encontinent, per fer-li honor, bolch saber qui era e encerchà tant, fins que·l trobà que era en Primas, qui era vengut veure la seva machnificència per ço que n’avia hoït dir de ell, del qual l’abat, per fama de grans hòmens, gran temps avie n’avie hoït parlar, los quals l’avien per noble e per molt singular home; e com l’abat sabé que aquest era Primas, no sabent en quina manera li posqués smenar la vergonya que feta li avia, pensà de honrar-lo en totes aqueles maneres que posqués. E, aprés del menjar segons la sufficiència d’en Primas se covenia, lo féu honorablement vestir, donant-li dinés e hun palafrè; a la sua voluntat romàs l’anar e lo romanir; de les quals coses Primas, molt content del abat, retent-li aquelles gràcies que a ell foren positbles, se·n tornà a París, d’on era vengut a peu”. E dit açò, micer Cane, lo qual era ome molt entenent, sense altre demostrança, abtament entès so que dir volia Bargamino, e tot rient li dix: “Bargamino, molt bé às mostrat los dans teus e la tua virtut, e la mia avarícia, e alò que de mi desiges auràs. E verament may res que partís de avarícia no fon bo, e dich-ta que de aquell mateix bastó que tu has divisat seràs ferit”. E de continent micer Cane féu pagar l’hoste de Bergamino e li féu quitar les tres robes que·n penyora tenia, e, vestint-lo de una sua roba, noblament li donà diners e un palafré e d’aquella volta lo soltà e li donà licència de anar o de romanir a sa voluntat.

NOVEL·LA VUYTENA [GUILLEM BOSER, AB BELLES PARAULES, VENÇ L’AVARÍCIA DE MICER ERMINO DE GRIMALDI.] Aprés de Filòstrato seya Laureta, la qual, aprés que ach hoïda loar la indústria de Bergamino, sabent que a ella convenia de dir alguna cosa, sens sperar algun comandament, plasentment començà axí a parlar: La present novel·la, cara companyia, me indueix a dir com un valent ome de cort, semblantment e no sense fruyt, puní un rich mercader de la sua cobajança; l’affechte de la qual no us deurà éser menys cara que de la pasada, pensant que se·n porà saguir algun bé a la ffi. En la ciutat de Gènova fou gran temps ha un ome apellat micer Armino de Grimaldo, lo qual, per la eretat de un seu amich e parent, que aprés sa mort lo lexà ereu de tot quant avie, fonch un gran rich ome en dinés e en posesions casi lo major de Hitàlia; e axí com en riquesa sobrepujava tots los ciutadans de Hitàlia, axí·ls sobrepujava ultra mesura en avarícia e en totes altres malastrugueries. E no tant solament en honor e en profit de sos amichs e parents era avariciós, ans encara e[n] sos fets e en ses necesitats e·n son menjar e beure, vestir e calçar, la qual cosa és contra costums de jenovesos. En tant que per sa dolentia li era caygut lo nom de Grimaldo, e tant solament li deien micer Armínio Avarícia, e per tots era axí anomenat. E esdevench-se que en lo temps que aquest no despenia lo seu, multiplicava

e avia e[n] Jènova en aquell temps un valent home acostumat en cort de senyós, ben parlant e ben trachtant, lo qual era anomenat Guilem Boser, no gens semblant en aquests qui són huy, los quals sense gran vergonya ab sutzes e vituperosos costums volen viure e volen éser gentils hòmens e senyós e són pus tost dichnes de éser mal parlats, car en tota captivitat e en tota brotura que hòmens pusquen fer s’estodien, axí com en les corts solien éser amats e les lurs faenes solien metre en bé, e lo lur trebal ere en tractar paus e levar desdenys e eniquitats qui entre gentils òmens fosen engendrats, trachtant matrimonis e parentats e amistats ab beles paraules e mots agradables e ab cara plasentera alegraven los trebalats; e ara ab agres respostes e ab paraules anugoses e ab cara desfeciosa aportant paraules de malvolença dels uns als altres e ab lagots matent zitzania entre los benvolents, dient paraules veres e no veres, com a mals òmens les coses vils e acelerades retraent, volent conquistar onor. Mas tornant en açò que jo hé començat, dich que lo dit Guilem de tots los gentils òmens de Jènova ere honrat e molt amat. E stant axí alguns jo[r]ns en la Ciutat, e hoïdes moltes coses de la misèria e avarícia de micer Armínio, lo volch veure. E, no contrastant la sua avarícia li avench memòria que avia hoït dir en lo pasat que ab tot quant feya si era ome molt plasenter de ser noves, e de ffet axí era; e com micer Grimaldo sabé que en Guilem Boser era en Gènova e que era ome en què avia molt de bé e moltes virtuts e gentileses, ach en voluntat de anar-lo veure, e axí ó féu. E parlant ab ell paraules amigables, e ab cara plasentera de moltes e diverses coses departint, entre éls lo menà ensemps ab d’altre jenovesos qui ab ells eren en una sua casa nova, la qual ell avia feta fer, e aprés la li ach tota mostrada li dix: “Micer Guilem, vós qui avíeu vistes e hoydes moltes coses e sóts anat molt per lo món, poríets-me mostra cosa neguna que pogués pintar en la sala de aquesta mia casa, que may no fos pus stada vista ni feta per mi?” E com micer Guilem hoí lo seu mal parlar, li volch responre, e micer Armínio, sens que no·l lexa encara responre, li dix: “Digues-me per amor de mi quina serà la cosa que y poré fer”, casi volent-lo

torbar ab ses paraules, axí com aquell qui ome molt entenent era e avie aguda conexença de açò que dit avie. Al qual Guilem prestament respòs: “Féts hich pintar bondat e cortesia, car sens aquella vostra casa no pot éser acabada”. E com micer Armínio hoí les paraules que Guilem Boser li deye, lo près una tant gran vergonya que ell ach força de mudar son voler tot en contrari de aquell que tots temps fins en aquella hora avia agut, e dix-li: “Micer Guilem, jo us promet que la y faré pintar en manera que may pus ne vós ne home del món no·m porà dir que jo no l’aga vista may ne feta”. E d’aquesta hora avant micer Armínio fonch tant bo e tant virtuós e tant gentil de cor, e ach en sí tanta de cortesia, que no fonch nengun gentil hom en Jènova ni en altra part qui·l ne pusqués pasar de res. E fonch lo mils aculent home de strangés que may fos vist e[n] aquella terra.

NOVEL·LA NOVENA [LO REY DE XIPRE, REPRÈS PER UNA DONA DE GASCONYA, DE VIL DEVINGUÉ VALERÓS.] A Lissa restava lo darrer comandament de la Regina, e, sens sperar-lo, tota festejant, començà: Gracioses dones, moltes voltes se esdevé que aquells qui ab variables reprensions e ab moltes paraules que àn dites una volta e moltes en alguns àn hobrat e no han poscut obrar en ells mateys. E moltes voltes per accident una sola paraula à hobrat en molts, la quall cosa apar asau bé en la novel·la recontada per Laureta; e encara jo ab un altra petita breument vos ó entén a demostrar; com asò sie cosa ab què les bones dones tots temps se poran ajudar ab bona sperança qui·s qui sia lo ditor. Perquè us dich que en lo temps del primer rey de Xipre, depuys que la conquesta fonch feta de la terra santa de Jherusalem per Godofrè de Billó, s’esdevench que una gentil dona de Gascuya, anant en pelegrinatge al sant sepulcre, aprés ach acabat son pelegrinatge, tornà a Xipre, on per alguns hòmens vilanament fonch ultratgada; per la quall rahó ella, dolent-se en sí matexa com a persona desconsolada e sens consolació nenguna, pensà de anar-se·n clamar al Rey; a la qual fonch dit per alguns que tot son trebal se perdrie, e asò per tant com ell ere ome de axí mala vida, que com que ell li·n fes més no·ls ne castigaria en nenguna manera. La qual cosa ohida per la dona, com a desesperada

desliberà de voler veure la misèria del dit Rey, e anar-se·n plorant davant ell, e de ffet ho féu, al qual dix: “Senyor molt eccel·lent, jo no vench davant la tua presència per demanar-te venjança de la injúria qui m’és stada feta, mas en sitisfacció de aquella jo·t prech que tu·m vulles mostrar com soffers aquelles les quals jo crech que a tu sien fetes, per ço que de tu jo puscha penre en quina manera jo poré comportar la mia; la qual plagués a Déu jo·t pogués comanar, pus tant bon comportador ést de injúries” Lo Rey, hoïdes les raons de la dona, relevat de son mal propòsit, entench e conech so que la dona li deye, e, aguda conaxença de sa mala vida e de sa mala aministració e regiment, proposà de ffer justícia a cascú e gran càstich féu de la injúria de la dona e execudor fon gran dels mals faytors e gran aministrador de justícia. E visqué santament tots temps per avant en sa vida.

NOVEL·LA DESENA [MESTRE ALBERT DE BOLUNYA HONESTAMENT FA VERGONYAR UNA DONA LA QUAL VOLIA FER-LO VERGONYAR A ELL PERQUÈ D’ELLA S’ERA ENAMORAT.] Valeroses dones, axí com del Cel serè són les steles bell ornament, de la primavera les flors del vert prat, axí de loables costums e de bels raonaments són los plasents mots ornament. Los quals per ço com són breus. stan molt millor a les dones que lo molt parlar e lonch raonar que sense ells se puscha fer és impositble. E com huy nenguna dona sia romasa, no entena algun bel parlar; o pur si l’entén hi sàpia respondre, general vergonya és de nosaltres e de tots aquels qui viuen. Per ço com aqueles virtuts qui foren en l’ànima de les pasades àn tornades les modernes en ornament le llurs corsos. E aquella la qual se veu demunt los draps més equinçats e pus tacats e ab més sutzura, sentint-se dret en ben parlar, se creu que sia molt més presada que no les altres ben aresades, pensant qui quin posar damunt un ase si·n portaria molt més que nenguna de elles. E no contrastant que jo contra mi digua aquestes coses, vos dich que axí com a estàtues de marbre mudes e insensitbles stam, e axí responem si som demanades, que seria molt millor aver callat, e fan creure que de honestat procehex lo no saber parlar entre les dones, e entre·ls valents hòmens, e la llur ignocència o modoria àn més nom onestat; e casi nenguna dona no pot éser onesta de tal honestat, sinó aquella que no parla sinó ab la sua sirventa o ab la lavanera o ab la fornera.

La qual cosa, si la natura agués volgut axí com ells ho fan creure, per altra manera aguera limitada llur honestat. És ver que axí com dien se deu guardar lo temps e lo lonch e ab qui parlem, per ço com moltes voltes s’esdevé que creent alguna persona, hom o dona, ab alguna parauleta gentil metra les sues forces e saber ab aqueles de aquels qui les àn mesurades e rases. E per ço que vosaltres vos sapiau guardar e que per nosaltres no·s pusque dir aquel proverbi qui comunament se diu per tot que les fembres de totes coses tots temps prenen lo pigor. Per ço aquesta darera novel·la de huy, la qual ve a mi a dir-vos, vull mostrar per ço que axí com per noblesa d’enteniment sou dotades, axí encara per excel·lència de bones costumes vos demostreu aquelles que sou. Encara no à mols anys pasats que en Bolunya hac un gran metge e de gran fama per tot lo món, lo qual per ventura encara és viu, appellat mestre Albert, e com fos ja vell pres de ·LXX· anys, tanta era la noblesa del seu sperit, que, posat que tota la calor natural del seu cors fos perduda, no u era, però, en tant que no li agués romàs encara apetit e voluntat de éser enamorat. Per la qual raó se sdevench que stant en una festa hon avia moltes nobles dones, víu una dona vídua molt bella, de la qual se enamorà axí fortment que·l retenir no era en sa potència, la qual era anomenada, segons se diu, Madona Margarida del Soler. E aquella tant fortment amava que ulltra voluntat sua li covenia fer coses, qui·s pertangueren més a hun ome jove que no a ell; en tanta e en tal manera, que nit ne dia ell no podia star ne durar lo jorn ne la nit que no la agués vista. E per ço li covench tant continuar lo pasar, adés a peu, adés a cavall, e en aquella manera que mils li venia davant la casa de la dona, que la dona e moltes d’altres de les sues veynes se aperseberen de la sua amor; e moltes voltes

per elles era motejat; e vaent un home axí antich de anys e de seny axí enamorat, se maravellaven e casi creyen que la plasent passió d’amor tant solament en los jóvens dagués abitar. E esdevench-se que continuant lo passar de Mestre Albert, un jorn dia de ffesta, stant aquesta dona ab moltes altres dones sient davant la sua porta, e vaent venir mestre Albert de lluyn, totes ensemps se meteren davant la porta, aparellant-se de rebre·l e de ffer-li gran honor, e aprés motejar-lo d’aquest seu enamorament; e axí ó feren. E totes ensemps en una frescha lotge lo menaren, hon agueren aparellats de bons vins e confits, e ab belles e notables paraules li demanaren com se podia fer que ell, que tant vell era, fos tan enamorat de una dona tant jove e tant gentil com era aquella, sabent ell que d’ella eren enamorats molts hòmens jóvens e gentils, los quals la amaven desmoderadament. E mestre Albert, sentint-se asau dels mots que les dones li deyen, respòs ab cara molt alegra, dient: “Madona, si yo àm aquesta, no deu éser maravella a negun savi, e specialment a vosaltres, per ço com sabeu que als antichs hòmens naturalment són toltes les forces, les quals naturalment los enamorats exarciten; e si les forces los manquen no és maravella si raonen les coses qui d’amor se pertanyen, mas no·ls és tolta la llur bona voluntat ne la bona intenció per la qual ja mils deu éser amat, mas tant més com les natures manquen als hòmens veyls, tant se deu aver major conexença. E la sperança, la qual me mou que jo, qui són vell, àm a vós, qui sou amada de molts òmens jóvens, és aquesta: Jo són stat moltes voltes en loch on moltes gentils dones menjaven, e é vist moltes vegades que menjant poros, los quals són de vils sabor que no crech que res hi age bo; però lo millor que nosaltres hi vaem és lo cap, e é vist que com les dones lo menjen, mengen les fulles qui és lo pus vill, e tenent lo cap en la mà, a aquell donen als misatges. E donchs, Madona, quina maravella si vos lexau los enamorats gentils e jóvens e bels e preneu a mi? Car tala és la costuma de les dones, e si vós ho feu jo seré de vós, e si preneu los altres vós sereu llur; pus que vagen ells fora e sia yo vostre”. E, dit asò, la gentil dona, ensemps ab les altres, casi com a

vergoyosa·s dix: “Mestre: molt cortesament nos aveu casttigades de la nostra presomtuosa enpresa; e ara us dich que la vostra amor m’és cara, axí com de home molt savi e valent deu ésser, e per so, salva la mia honestat, a tot vostre plaer me sotsmet a vós segurament”. E lo mestre, levant-se de peus, ensemps ab sos companyons regracià a la dona la offerta que feta li avia, e ab gran festa e solaç begueren, e aprés d’ella e de les altres près commiat e se n’anà. En tal manera les dones, no guardant a, qui motegaven, creyen[t] vençre, foren vençudes. E per ço vosaltres, si volrets éser sàvies, gordat-vos de motegar. Ja era lo sol inclinat al vespre e en gran part la calor era disminuïda, com les novel·les de les nobles dones e dels tres jóvens foren finides; per la qual cosa la llur Reyna plasentment los dix: “De vuy més, cara companyia, no resta a mi neguna cosa a ffer en lo meu regiment per la present jornada sinó donar-vos Reyna nova, la qual, segons lo seu juy, en la sua vida e en la nostra honestament e delitosa se disponga. E posat que·l dia pas d’aquí a la nit durarà perquè qui no pren temps avançat no·m par que bé·s puscha proveir en l’esdevenidor; e per ço que la Reyna novella desliberada que deje éser necesari affer de matí se pusque preparar la present jornada començada, e per ço en reverència d’aquell ab qui totes les coses viuen e a consolació de nosaltres, per aquesta segona jornada Filomena, la qual entre nosaltres és fort discreta, guiarà lo nostre rechne”. E, dit açò e levant-se en peus, la garlanda de llorer mès reverentment a Filomena, e puys ella primera e aprés totes les altres e los jóvens per semblant la agueren per llur Regina, e la sua senyoria placentment se offeriren. E Filomena, qui per vergonya era envermellida de collor, vaent-se coronada de regiment e recordant-se de los paralles qui poch abans eren stades dites per Panpinea, per ço que empegida no romagués, reprès son ardiment. E primerament los officis donats per Pampinea comfermà e·s dispongué en saber so que en lo esdevenidor sopar, e per lo següent matí se devia fer, e aprés axí acomençà a parlar:

Molt cara companyia: posat que Pampinea, per la sua cortesia més que per les mies virtuts, m’age feta Reyna de totes, no són jo per ço disposta sola, segons lo meu juy, seguir la forma del nostre viure, mas lo meu ab lo vostre ensemps; per ço que en ço que a mi perà de fer adobeu, e per consagüent tolre a affegir puscau a vostre plaer ab poques paraules, vos ó entén a demostrar. Si yo é ben guardat huy a les maneras que Pampinea à tengudes, a mi par aver-les conagudes per loables e delitables, e per ço a mi apar que si aquella per masa continuació o per altra occasió no us vénen en anutg, no·s deguen mudar. Donat, donchs, orde, e ja començat en açò que avem affer, levem-nos de ací e anem-nos deportar, e com lo sol se·n deurà anar a la posta, tantost soparem ab la frescor, e, aprés d’algunes cansonetes e d’altres solaços, serà ben fet de anar dormir. E, levant-nos de matí, ab la frescor per semblant en alguna part nos n’irem deportar, axí com a cascú serà pus agradable de ffer; e axí com huy avem ffet, e a la ora deguda tornarem, en la qual cosa m’apar de aver gran part de plaer e de profit en special en nostre sanitat. És ver que ço que Pampinea no ha poscut fer per éser tart elegida en lo regiment, jo u vull començar affer, ço és, a constrènyer dintre algun termini allò de què devem novel·lar, e per ço d’abans vos ó vull dir, perquè cascú age spay de poder pensar en alguna bela novel·la, la quall compta sobra la proposició qui serà feta, la qual si a vosaltres plaurà, serà aquesta; que com açò sia cosa que del principi del món ençà los hòmens sien stats de diversos cassos per la fortuna manats, e seran fins a la fi del món, cascú sobre açò degué dir ço de què diverses voltes és stat vexat ultra la sua sperança, e aprés sia tornat a alegra fi”. E a les dones e als hòmens parent bo lo damunt dit horde aquell loaren e desijaren seguir. E Dion[e]o solament, calant tots los altres, dix: “Madona, axí com tots los altres àn dit, axí u dich jo, que subiranament és plasent e loable l’orde qui·ns és stat donat. Mas per special gràcia vos deman un do, qual vull que·m sia conformat fins en tant que la nostra companyia durarà, lo qual és aquest; que jo en aquesta ley no sia constret de dir la novel·la segons l’orde qui per vosaltres

serà donat, si no·m volré, sinó aquella que més me plaurà. E per ço que algú no crega que jo aquesta gràcia vulla perquè no aga novel·les que pusca dir tots temps, són content de éser lo darrer qui deurà raonar”. E la Reyna, la qual conexia ell per un ome molt burler, e festegant se avisà que açò ell no demanava, sinó perquè si la bargada fos hujada del raonar, que alegrament a la dareria digués alguna novel·la de riure, e, ab consentiment dels altres, alegrament la gràcia li otorgà. E açò fet, levant-se del seure, a la vora d’un riu d’aygua molt clara s’eren posats, la qual devalava de una muntanya a una vall aonbrada de molts arbres entre vives pedres e verdes erbes, ab pasos suaus se·n anaren e, aquí, descalços, e ab los braços nuus anant per l’aygua, començaren a penre veritables delits entre ells. E, acostant-se la ora del sopar, enverç lo palau se·n tornaren, e aquí ab gran delit soparen; aprés del qual sopar faent vanir los sturments, comandà la Reyna que començasen una dança, e aprés aquella manant la Laureta, comandà a Emília que cantàs una cançó ajudant-li Dioneo ab lo seu laüt. Per lo qual comandament Laureta prestament començà una dança, cantant Emília amorosament la següent cançó: Eu àm tal que és bo e bel E suy gaya com l’auzel Qui per amor cria son xant, E suy senyora e capdell E sell qu’eu àm no se n’apel Car sus totes son mils amant Que xausiray lo pus presant E·l mils del món. Eu l’amí tant Que·s en pensant lo cuyt veser E cartener e quant no·s ver Un desesper me fer tant gen Quant lo say en la dança.

Aquesta balada finida, a la qual totes avien respost, posat que alguns pensasen molt en les paraules d’aquella, aprés d’algunes altres cançonetes, alguna part d’ela breument fon pasada. E per ço plagué a la Reyna de donar fi a la primera jornada, e, faent encendre entorxes, comandà per cascuns fins al matí següent anasen a reposar, perquè cascú se n’anà a la sua cambra.

JORNADA SEGONA

[FANEIX LA PRIMERA JORNADA DEL DECAMERON, E COMENÇA LA SEGONA, EN LA QUAL, SOTS LO REGIMENT DE FILOMENA, SE RAONA DE QUI, DE DIVERSES COSES ENCONTRAT E PERDUDA L’ESPERANÇA, SIA ARRIBAT A BONA FI.] Ja per tot avia lo sol donat la sua claror al nou jorn, e los aucels sobre les verdes rames anaven cantant, donant plasents versos a les horelles d’aquells qui·ls oïen, com egualment totes les dones e los tres jóvens foren levats, e en los jardins se n’anaren ab pasos suaus calcigant les erbes rosades e faent llurs belles garlandes, per lonch espay se n’anaren deportant. Axí com lo dia pasat avien fet, axí ho feren lo present dia; e, dinant-se de matí, aprés agueren balat, se n’anaren a reposar, e, levant-se aprés de nona, axí com a llur Reyna plagué, vinent en lo fresch prat, entorn de ella se posaren a seure; la qual era molt bella e molt plasent ab la sua garlanda de lor; on, aprés que agueren un poch stat guardant tota la sua companyia, ab son senyal sacret, a Neifila comandà que en l’esdevenidor novel·la donàs principi; la qual, sense neguna scusa affer, axí alegrement començà a parlar.

NOVEL·LA PRIMERA [MARTELLINO, FINGINT-SE D’ÉSSER CONTRET, SOBRE SANT ENRICH FA VISTA DE GORIR, E, CONEGUT SON ENGAN, ÉS BATUT E APRÉS POSAT EN PRESÓ, E, VENGUT EN PERILL D’ÉSSER PENJAT PER LA GOLA, ESCAPA A LA FI.] Moltes voltes, molt cares dones, s’esdevé que qui s’és estudiat de enganar altri, e majorment de aquelles coses qui són de vejança dels engans, sovín lo dan és sobre ells retornat. La qual cosa, per ço que jo al comandament de la Reyna obeesca e dó principi a una mia novel·la, vos entén a recomtar primerament ço qui desaventuradament e fora de tot lo seu pensament se esdevench a nostro ciutadà. Encara no à gran temps que en la ciutat de Trevigi un alamany, lo nom del qual era Enrich, ome pobre e acostumat de viure de sos trebals, lo qual era tengut per ome de santa e bona vida. Del qual se esdevench que aprés sa mort, segons tròban e raonen los sants hòmens, totes les campanes de la matre_ecclesia, sens nenguna força, per sí matexes tocaren. La qual cosa mostrà éser un gran miracle, e per aquell fou tangut, e per un sant home fou reputat, e per tots los ciutadants e poble de la dita ciutat; on verets venir gran romiatge de infinida gent de moltes parts, axí com rancalosos, contrets e horps, e de qualsevulla malaltia fosen detenguts, als quals paria que del sol tocament de aquest cors sant tantost fosen guarits. E tant gran era lo

brogit e lo discoriment del poble qui era que no és nengú qui açò posqués pensar. Entre·ls quals hi vengueren tres nostres ciutadans, dels quals la hú era anomenat Estequi, l’altre Mertalino e lo terç Merquesse; los quals eren òmens qui continuaven de seguir cort de senyors e ab lurs plasents burles e noves contrafaent los uns als altres eren agradejats per los senyors, e axí anaven discorent per les corts e ffestes de Hitàlia, los quals aquí may no eren stats. On aprés foren venguts e aleugats en llur ostal, veent córrer tothom a la sgleya, foren granment maravelats que era, e, entesa la raó, ó desijaren molt veure; e, pensant com ó porien fer, dix Marquese: “Voleu que vegam aquest fet què és; ab tot que asò no porem fer sens gran difficultat, e asò per tant com jo hé oït dir que la plaça és plena de alamanys e d’altra gent armada, la qual lo senyó de aquesta terra, per ço que remor no sich face, hich fa star; e ultra açò la sgleya és axí plena que casi nenguna persona no y pot caber”. E Martelino, qui desijava molt veure aquelles coses, dix: “Per ço no romangue que per ventura fins al cors sant trobaré jo ben modo de anar”. Dix Marquesse: “E com?” Respòs Martelino: “Jo t’ó diré: jo·m contrafaré contret, e tu per la un braç e aquest per l’altro, axí com si yo no podia anar, me ireu sostenint, faent semblant de voler-me menar alà, per ço que aquest cor sant me guaresca; e ells, vaent lo meu éser, no seran tant dolents que, atenent la mia necesitat, no·m facen loch ni·m lexen anar. E en tal manera veurem tot so que volrem veure”. E, dit asò, a Merquese e Stequi plagué molt la manera per ell dita, e tantost, sense nagun lagui, tots tres se n’anaren en un loch apartat, hon Mertalino se torcé les mans e los dits e les cames e encara la boca, e los huyls revexinats girats en vermel, en tant que paria una féra cosa lo veure·l; e no era negú qui aquell vaés qui no digués que aquest ome era affolat de tota la persona. E en aquesta manera enverç la sglésia se n’anaren ensemps, on tots tres, mostrant-se plens de pietat, humilment per amor de Déu demanaven, en aquels qui davant ells se paraven, que·ls fesen loch; la qual cosa breument enpetraven; e en breu guardant-se tots e casi tots cridant: “Feu-los loch!

feu-los loch”, prestament pervengueren en la capella on era lo cors de sent Enrich, lo qual era guardat per molts gentils òmens, los quals prengueren Martelino, e sobre aquell cors sant lo posaren, a ffi que les meravelles de aquell sant fosen manifestades. Martelino, aprés que tota la gent fou atesa per veure que seria de ell, abtament, axí com aquell qui molt bé ó sabia fer, comença a stenre la un dit, e aprés la mà, e aprés lo braç e los peus, e per consagüent tot lo cors. La qual cosa vista, la gent en la sglésia feyen axí gran remor que no·s podien hoir. E fet açò, s’esdevench per ventura que aprés de ells avie hun florentí, lo qual coneixie bé Martelino, però per lo gran desfrasament que avia fet no·l conech, lo qual, aprés que bé l’ach regonagut, dix que eren burles tot quant avien fet, e com digueren los altres: “E no era contret?”, “No, plàcia Déu, dix ell, era axí adret com negú de nosaltres, mas aquestes coses sab ell fer de contrafer qualsevol persona mils que negun altre”. E com ells hoïren açò, a grans crits cridaren: “Sia pres aquest traydor scarnidor de Déu e dels sants, lo qual no ere contret, e per scarnir nosaltres e lo nostro sant s’és fet contret!”. Axí cridant, lo tragueren del loch a hon eren, tirant-lo pels cabeyls e donat-li punyades e coces; totes les vestedures li squinçaren damunt. E Martelino, playent-se a gran crits, cridave: “Mercè! mercè per Déu!” ; e, dient-ho axí tant com podie, s’í esforçave, mas açò no li valie res, car los colps li muntiplicaven cascuna hora damunt, e pus fort lo batien. La qual cosa vaent Staqui e Marquese, companyons seus, començaren a dir entre ells que la cosa anave mal per Martelino, e d’éls mateys duptaven fortment, tant que no avien ardit de ajudar-li, ans axí com los altres cridaven “muyre, muyre lo traydor!”; però tots temps avien ànsia com ne en quina manera lo porien traure de les mans del poble, lo qual fermament agueren mort si un argument no fos stat al qual prestament féu Staqui, e fou aquest: que ell, vaent que Martellino anave mall, prestament se n’anà en aquell qui en loch de la potestat seya, e, cridant agrament: “Mercè, mercè, senyor! vet que m’àn fet que axí davant tu m’àn tallada la bossa ab ben cent fflorins

d’or, per que·t plàcie penre lo mal fachtor, a ffi que yo puscha cobrar lo meu”. E, prestament ohit asò, li foren liurats dos sargans, los quals ab ell ensemps se n’anaren là hon ere Martelino, e sense pietat, caramenant-lo ab lo malor afany del món, tot gastat e grapat e malmenat, lo tragueren de les mans de aquels qui axí·l tenien e malmenaven, menant-lo al palau, on lo seguiren molts, los quals eren molt mal contents de ell, e scarnint e malmenant lo menaven; avent hoït dir que per tallar boses era pres, e altres per tant com sabien la veritat, e més per ço com los parie, que no podien aver pus just títoll per dar-li mala ventura com era aquell; e tots començaren a cridar e a dir: “A mi és stada tallada la bosa!”. “Hoch a mi!”, deya l’altro per senblant. E com lo jutge de la potestat hoy açò, lo qual era un groser ome, prestament metent-lo a depart, lo començaren antorogar. Mas Martelino, qui savi era, responia motegant, casi dient que per no_res avia aquella presó, axí com aquell qui·s sent colga d’aquell fet se sentia. Per què lo jutje, com a injuriat, faent-lo metre a la cola, li féu donar alguns trets de corda ab voler de fer-li confesar so que posat li era per aquels, e aprés fer-lo pengar per la gola. Mas pus que l’agueren posat en terra, li demanà lo jutge si so que deyen aquels era ver; e ell, no curant de respondre al enterogat, dix: “Senyor, no cureu de açò, mas feu venir aquels qui m’acusen, e cascú diguen quant ha que jo los tally les lurs boses, ne a hon, e lavòs jo dir-vos é so que jo hé fet e so que no é fet”. E, dit asò, lo jutge, molt content, féu venir alguns de aquells, e, interogats, dixeren la hú: “De mi a ·VIII· jorns”; deye l’altre: “E de mi sis”; e l’altre: “De mi tres”; e l’altre: “A mi huyt”. E, hoït asò, Martelino dix: “Senyor: e si menten tots per la gola e que jo diga veritat, que serà? Jo, dix ell, vos provaré que may en sta terra jo no fuy sinó ara, e encara no à mitg jorn que jo són ací; e com fuy junt per ma desaventura són anat a veure aquest cors sant, on jo són stat pantinat axí com vós me vets, e que açò no sia axí l’official del senyor vos ne pot informar, qui stà al portal de la vila, per semblant lo meu hoste. Perquè us plàcie que si axí ó trobau com jo dich, que

no·m vullan axí malmenar ne alciure a instància de aquests malvats hòmens”. E mentre les coses eren en aquests térmens, Merquese e Stequi, los quals avien sentit que lo jutge de la potestat a contra ell fermament procehia, e ja l’avien colat algunes voltes, deyen entre ells: “Mala havem procehit, car nosaltres avem tret aquest de la paella e avem-lo mès en les brases”. Perquè acordaren que llur oste se n’anaren e li comtassen lo cars. Axí fonch fet. E l’oste, veent en lo punt que eren, començà a riure, e ab ells ensemps a un savi ome qui en la ciutat de Trevigi era apellat Sando Dopo, qui gran femíliar era del senyor, se n’anaren, e ab ell ensemps al dit senyor, se n’anaren, dels affers de Martelino comunicaren, se rieren molt, e aprés Sando Dopo pregà lo senyor que per Martelino trametés. Axí fonch fet, e com aquels qui per ell anaven, fforen là, trobaren Martelino en camisa davant lo jutge, qui tot puruch e smarit stava, e açò per tant com veya que lo jutge venia per acordat de jutgar-lo en totes guises abans que·l remetés al senyor; e açò per tant com era molt amich de florentins, e per amor del florentí qui·l perseguia e ll’avia acusat, ell lo volia condampnar; però, per requesta del senyor, a ell lo covench remetre, e, vangut davant lo senyor, ell comtà mot a mot tot quant era stat, per orde; e aprés lo senyor, en loch de sobirana gràcia, avent gran plaer de aver hoyda la manera que tenguda avia, soltament e quítia los lexà anar, e a cascú féu una bona roba e alegrament a llurs cases se·n tornaren, no contrastant que Martelino ffos stat ben asotat.

NOVEL·LA SEGONA [BERNAT D’AST, ROBAT, ARRIBA A CASTELL GUILLEM E ÉS ALBERGAT PER UNA DONA VÍDUA, E, RESTAURAT DE SOS DANS, SE·N TORNA A CASA SEVA SA E SAUL.] Dels desestrats carsos de Martellino, recomtats per Neifile, sense modo se rieren les dones, e, majorment entre·ls jóvens, Filòstrato, al qual per ço com aprés de Neifile seya, comendà la Reyna que la seguís; e encontinent, sens nagun lagui, començà: Belles dones: a recomtar me tira la voluntat una novel·la de coses catòliques e desaventurades mesclades ab amor en la major part, la qual per ventura no porà ésser sinó profitosa a qui la hoirà, especialment aquells qui per lo pas de amor caminen, los quals, si no han dit lo paternoster de sent Jolià, moltes voltes, encara que hagen bon lit, alberguen mal. Per instruir nostres coratjes a devoció, vos vull recomtar una novel·la per la qual hom acostuma de dir de algunes persones qui escapen d’un gran perill: lo pater_noster de sent Julià à dit aquest ome huy. E perquè cascú l’age millor en devoció, vos comtaré com se seguí. Era una volta en lo marquesat de Farara un mercader apellat Bernat d’Ast, lo qual, per ses necessitats e mercaderies, era vengut a Bolunya; e acabats los fets per què í era vengut, tornà-se·n a caval envers Verona; e fon sentit per alguns qui·n parien mercaders e òmens de bé, los quals eren monadés falços e òmens ladres e de mala vida e de vil condició. Los quals li exiren

a camí e, mostrant-se persones de bé, se meteren en sa compayia, faent comte que aquest era mercader home que no podia éser que no portàs diners e joyes e altres coses de gran vàlua. E anant axí per llur camí parlant e burlant de llurs bones noves, desliberaren de robar-lo en lo primer loch hon los paregués que segurament ó poguesen fer; e perquè ell mils se aseguràs, ab paraules onestes e de benevolença, amigablement anaven parlant, de la qual companyia lo dit Bernat d’Aster stava molt content e aconsolat; e com ell no fos sinó ab un infant a caval, anant axí caminant e raonant, de hun raonament en altre vengueren a parlar de les horacions que cascun christià fa a Déu, e la ú dels tres començà a dir a Bernat d’Ast: “E vós, gentil home, quina oració feu a Déu com caminau?” Als quals lo bon ome dix: “Verament de aquestes coses jo sé poch e són fort groser, car violentés lex anar ·II· sous per ·XXIIII· diners; mas que·s vulla sia, jo hé aguts tots temps en costum de dir tots matins com camina e isch de casa, un pater_noster e una ave Maria per l’ànima del pare e de la mare de sent Julià (dopo), los quals jo prech que la següent nit me donen ostal e·m jaquesquen ben albergar. E moltes vegades en mos dies son stat en molts perills, dels quals per gràcia de Déu son scapat, e per consagüent la nit vinent stava tots temps ben albergat. E per ço jo hé ferma creença que sent Julià, a honor de qui jo·l dich, m’age aquesta gràcia empetrada de Déu; e no·m par que aquell dia puscha ben anar ne la nit ben albergar si lo matí no l’avia dit”. Al qual demanà: “E huy aveu-lo dit?” “Hoc certament”, dix Bernat, e aquell qui ja sabia com devia anar lo fet, dix en sí matex: “Bé·t serà mester que axí sia com tu dius, car verament jo crech que tu auràs anit mala nit e albergaràs mal si lo meu comths no s’erra”. E puis li dix moltes vegades: “Jo m’hé oït dir, mas quant és de mi jamés no·l diguí, e tots temps hé ben albergat; mas veurem anit qui albergarà millor, o vós qui l’aveu dit o jo qui no l’é dit. Bé és ver, dix lo bon om, que jo dich en loch de axò lo dirumpisti e lo salm de proffundis, qui, sagons que una mia àvia me dix, tots temps és de gran virtud”. E axí de moltes variables coses parlant anaven, e

sperant loch e manera a hon posquesen fer ço que fer volien. E sdevench-se que ja a ora tarda, asats pres del castell apellat Castel Guilermo, al davant de hun flum, aquests tres vaent, e lo loch solitari e sacret, executaren ço que avien en propòsit; e, aprés l’agueren robat, a peu e en camisa lexaren lo dit Bernat, e, partint-se de ell, li digueren: “Ara vegam si lo teu sant Julià te darà anit bona nit ne bon alberch, car verament lo nostre sant la darà a nosaltres”. E, pasat lo flum, se·n anaren. E l’infant de Bernat, vehent que son mestre robaven, com a persona dolenta fogí, anant la via de Castell Guilermo, e may no aturà fins fon là junt e albergat, sens que negun altre enpatx no li fonch fet. E Bernat d’Ast romàs en camisa e en bragues tot sol e descalç, lo qual avia bé raó de reclamar sent Julià, car fret feye stranyament e gran vent; e no sabent que·s fes, e vaent sobre venir la nit, tremolant e batent les dens, començà a cridar e a mirar si entorn veera nagun resés hon metre ne star posqués, que de fret aquella nit no morís; e, no vaent loch qui bo li fos, començà al pus prest que pòch enverç Castell Guilermo, no sabent però que·l seu infant fos là aribat, e pensant que là posqués aribar e entrar o aldemenys qualque socors trobar per amor de Déu, l’anava, mas tant no cuytà que la nit e la gran foscha no l’agués pres abans una milla luyn del castel; perquè ell, vaent que la porta era tancada e los ponts levats, aquella hora, ple d’esmay, no sabent què fer, anà la via del castel, metent-se entorn dels murs, sercant si trobaria algun resés hón metre·s poschés. E, anant axí, víu una cosa a manera d’un postich qui exia deffora los murs, sots lo qual pensave anar-se metre, e axí ó féu, dolent-se de sa desaventura e clamant-se a Déu e a sent Julià, dient que aquesta no era la fe que ell avia aguda tots temps ab ell. E sant Julià, avent esguart a ell e a sa bona devoció, li aparellà bon ostal on ell hi trobà més que no cercave. E fon axí que en lo dit castel avia una dona vídua de les pus belles christianes que fosen en tot lo marquesat, la qual lo marquès amava tant com la sua pròpia vida, e, per no donar sentiment a la gent, aquella feya star luy d’ell, tenint-la en lo damunt dit Castel; e axí a la dita casa, en lo

loch on Bernat stava e lo postich era de la dita dona, ab la qual nit sagüent lo Marquès devia venir durmir; e sdevench-se que lo Marquès, avent misatge fort cuytat, li convench anar en altra part, per la qual raó tremès a dir a la dona que ell no podia venir aquella nit a ella, perquè la dona, mitg desconsolada en sí matexa, se mès al bayn que fet avia per lo marquès, lo qual era asats pres d’alà on Bernat d’Ast era arribat fora de la terra; e stant la dona en lo bany, sentí lo plant e lo tremolament que Bernat feya, del qual parien les sues dents una segoya. E ella, sentint açò, molt maravellada, cridà la sua sirventa, dient-li: “Ve sus lo mur e veges què és açò que tan gran remor fa”. E la serventa, mirant dalt e ajudant-li la claretat del cel entreveu aquest qui en camisa e descalç stava, e tremolant axí com dit vos é, la qual li demanà qui era. E ell, com mils pòch, axí com aquell que no podia parlar massa bé, li comtà son fet e aprés li demanà que per amor de Déu no·l lexàs morir de ffret en aquella nit. La qual, aprés ó ach hoït, piadosament tornà a la dona, comtan-li tot ço que vist avie. E la dona, avent pietat d’açò que dit li avia, recordant-se que avia la clau de una petita porta que pres d’él era, per hon lo Marquè entrava, li dix: “Ve, prin la clau, e lo pus sacret que poràs obrir-li, e albergar-l’em aquesta nit”. E la serventa, qui piadosa era, gens en açò no fonch pererosa, ans prestament lo féu entrar. E la dona, exida del bany, li dix: “Bon ome, vets e entrats en aquell bany que encara és calt, ab virtut del qual recrearets vostres sperits.” E lo bon hom, qui gran ops ho avia, encontinent se mès dintre, e stant en lo bany, recobrant virtut en sí matex, li parech que de mort a vida fos tornat. E la dona, moguda de compasió, prestament li féu donar les robes del marit qui poch avia qui era mort, e, vestides aquelles, li parech que per ell fosen fetes. E aprés lo bon hom començà affer gràcies a Déu e a sent Julià, demanent a la serventa què li manava que fes, pus Déu li avia feta tanta de gràcia, que de la mala nit com s’esperave aver l’avie desliurat e l’avie mès en tant bon rapayre. E aprés de açò la dona, faent fer un gran foch en una gran xamenea, en aquella se n’anà escalfar, e aprés demanà

a la sua serventa què era del bon ome, e la serventa li dix: “Madona, aprés que és stat vestit m’à paregut éser un bel ome e de gran affer, e par bé persona de bé e ben acostumada”. “E donchs, dix la dona, crida·l e digues-li que·s véngua ací dintre scalfar, e soparà, si sopat no à”. E axí·s féu, e, entrat Bernat en la cambra, víu la dona, e parech-li dona de gran reverència, e féu-li gran honor e gràcies del beniffici que fet li avie. E la dona, vehent Bernat, bé li parech que fos axí com la sua serventa li avia dit, e graciosament lo rebé, faent-lo seure domèstigament pres de ella, e de la occasió qui aquí l’avia amenat lo demanà, lo qual Bernat, per orde, mot a mot li comtà. E per tant com la dona sabia que l’infant de Bernat era vengut en lo castel, e avia comtat que a son mestre avien robat, entegrament lo cregué de tot quant li avia dit, e dient-li so que del seu infant sabie, l’aconortà, dient que no curàs, car ell laugerament de matí prestament lo cobrarie. E aprés les taules meses e lo sopar aparellat, ensemps anaren a sopar, a ordonació de la dona, e, presa aygua_mans, començaren a menjar. E la dona, mirant Bernat, lo qual era ome gran e bel e blanch e ros, e la sua cara bela e frescha, e en tots sos dits e fets molt cortès e jove casi de miga edat; e aquell mirant, com moltes voltes l’agués guardat, e de aquell agués sobiran alt, la concopicència del apetit carnal entrà en l’enteniment, desigant trobar via e manera com a Bernat poria dar antenent la sua intenció, la qual li desigava publicar. E aprés agueren sopat e les taules levades, cridà la sua serventa, e d’aquella près consel, dient-li: “Amiga mia, ja veus la ventura quin ome m’à amenat en casa, del qual puch aver mon plaer sense sospita de negú, e merex-m’ó bé lo Marquès, pus que axí s’à tret scarn de mi anit”. E la serventa vehent e conaxent l’apetit de la dona, saguint la sua voluntat, en aquella consantí. E la dona, aguda la sua desliberació, tornant-se·n a Bernat, amorosament lo comensà a guardar ab alegra cara e ab vista punytiva, sagons los amorosos acostumen a fer, la vista del quals contínuament punyen lo cor dels remirant. E mirant axí ella li dix: “Bernat, per què stats axí pensiu, e sou vós ome que per

un caval ne per les vestedures que us àn levades vos degats axí esmayar? Jo us prech que us conforteu hon millor puscau, e stau ab esperança que vós sou en casa vostra, e axí vull que·n façau comthe, car despuys que vós vos aveu vestides aquexes robes qui foren del meu marit, a mi par que pròpiament vós siau aquell. E dich-vos certament que moltes voltes m’és vengut en enteniment, sinó que vergoya me·n remou, de besar e de abraçar-vos, e de ffet ho aguera fet força més de cent voltes anit si no fos perquè hé por de fer-vos greuge”. Bernat, hoint les paraules de la dona e vehent lanpegar los seus huyls, e avent gran conexença de la sua voluntat, axí com aquell qui de semblants coses era ben vesat, prestament ab los braços huberts la corech abrasar, dient: “A dona mia, e com no pensau que com vós fóseu la pus lega dona del món, atenent la restauració de mort que m’aveu feta, jo no us diguera de no de res que vós volguéseu, quant més ara que sou la pus bela dona que jo conega e aquella que jo més desijava a servir, e aquesta sola era la raó perquè jo stava pensant en mi matex, no pas per la pèrdua que feta avia; mas ara pus Déu m’à feta tanta de gràcia que à acordada la mia voluntat ab la vostra, me tinch per lo pus benaventurat ome del món, crehent que la bona ventura me sia stada favorable, per la qual cosa jo regraciu la gran gràcia que feta m’à. E pus axí és, veus-me ací, féts a mi a tota vostra voluntat, car jo no vull éser fet sinó per complir a vostre manament”. E, dit açò, los véreu besar e abrasar estretament ab gran voluntat, car en açò no freturaven pus paraules. E poch aprés se levaren del foch e, entrant-se·n en la cambra, se meteren al lit, on tot llur desitg ab gran voluntat compliren, e tant en llur deport stigueren, ffins que per lo raigs de la claredat del dia foren gitats de llur solaç. E per ço que per nengú no pogués éser presomit ço que stat era e sospita nenguna no pusqués éser engenrada en ells, li donà unes robes ffort dolentes, he unplint-li la bosa de dinés, pregà·l que açò tingués sacret; e, mostrant-li lo camí per hon exir devia, graciosament, ab gran amor, son comiat près, e, obtenguda licència, se n’anà a la vila, hon trobà lo seu vaylet. E vestit

de vestedures noves, volent muntar a caval ab lo caval del seu vaylet, se esdevench que los malvats hòmens que robat l’avien, per alguns mals que avien comesos en altra part, foren presos e manats en la vila, los quals, com per Bernat foren vists, sí dix que aquests eren aquels qui robat l’avien, e de continent li fou tornat lo seu cavall e les sues robes e los diners, e aquells aquell dia matex foren presos e malmenats e aduyts a la justícia. E per ço que nostra devoció sia millor en mossènyer sant vos notiffich la present istòria, per la qual sia a vosaltres manifest com ne près en aquest que en gran devoció avia sant Julià.

NOVEL·LA TERÇA [TRES JÓVENS, MALAMENT DESPENENT LUR AVER, S’ENPOBRIREN; UN FACTOR DELS QUALS TORNANT-SE·N EN SA CASA DESCONSOLAT, VÍU UN ABBAT, QUE ELL TROBÀ ÉSSER LA FILLA DEL REY D’ANGLATERRA, LA QUAL PRENGUÉ-LO PER MARIT; E APRÉS REPARA LO STAT DELS TRES JÓVENS TORNANT-LOS EN PROSPERITAT.] Ab gran admiració foren scoltats los carsos de Bernat d’Ast, e de les dones e dels òmens la sua devoció fou loada, e a Déu e a sent Julià regraciaren com en la major necesitat li avia donat socors e ajuda. E gens per ço la dona no fou reputada per ffola com avia sabut penre lo bé que Déu li havia tramès en casa. E mentre que de la bona nit que aquell avia aguda se raonaren burlant, Pampinea, qui al costat de Filòstrato seya, avisant-se que a ella devia tocar la volta del novel·lar, pensà en sí matexa què devia dir; e, aprés del comandament de la Reyna, no menys ardida que alegra, començà a parlar: Valeroses dones, com més se parla dels fets de la fortuna, tant més a qui vol les sues coses ben reguardar ne resta a dir més; e per ço nengú no deu aver maravella si discretament hi pensa, si totes les coses les quals nosaltres solament apelam nostres són en les sues mans, e, per consagüent, si ella, sagons lo seu amagat juy, e sens neguna raó, hoposa de hú en altre, e d’altre en altre succesivament, sens negun horde conagut per nosaltres la qual cosa, posat que ab plena fe, en tots carsos tots jorns se mostra; e com ja en algunes novel·les damunt dites se sia

mostrat no res menys a la nostra Reyna plau que sobre açò raonem no sense profit dels scoltans. E per ço vull ajunyir a les damunt dites una mia novel·la, la qual me avís que us deurà plaure. En la nostra ciutat fonch, encara no à molt temps, un cavaler apellat micer Taldo, lo qual, segons que alguns volen dir, fou nadiu de una ciutat apelada Lamberti; lo [qual] fou en son temps lo pus prosperat ome de riquesa qui·s trobàs, e en los darés dies de sa fi avia tres fiyls, lo primer dels quals ach nom Lamberto, e lo segon Cataldo e lo terç Aguoland, los quals eren jóvens molt bels e jentils, e l’edad del major era de ·XVIII· anys, pocs més o menys. Lo qual micer Taldo, pervengut en strema vellesa, morí; la riquesa del qual era inmunerable, axí de moneda com de posesions e de béns mobles com inmobles. E lexat los fills sens fre nengú soltament agueren llur eretat, de la qual començaren a despendre tenint gran stat de companya e de cavalcadures e de aucels e de cans, e altres despeses qui no tant solament tocaven a estat de gentils òmens, ans tot quan los venia del apetit jovenil en voluntat de fer feyen. E tant feren, que lo tresor lexat per llur pare en poch temps vench a menys, e puys, no bastant a les despeses començades a mantenir de llur renda, los covench a·npenyorar e a venre llur possesions, huy la una, demà l’altra, e aprés poch temps casi a no_res foren venguts, en tant que la pobresa qui amagada stava en ells convengué que isqués. Per la qual cosa aquell qui Lamberto avia nom apellà los altres frares, e·ls dix: “O frares, e quanta és estada la riquesa del nostre pare, e ara quanta és la pobresa nostra, la qual per lo desordonat despendre nostre és perduda e desfeta”, de les quals paraules entre ells se confortaren, e acordant qui ço que romàs los era vanesen tot, e aprés que se n’anasen en alguna part on trebalasen en reparar llur stat; e axí ó fferen. E, sense

comiat de nengú, ne sense pompa alguna, de Florença exiren e en Anglaterra se n’anaren. E aprés de Londres, hon negú no·ls conexie, ells feren una caseta, e, faent petites despeses, fortment començaren de prestar a husura; e en açò fon la llur fortuna tant favorable que en poch temps agueren ajustada innumerable riquesa. Per la qual cosa ells successivament, adés la hú, adés l’altre, en Florença se·n tornaren, e gran part de les lurs possesions compraren, e moltes d’altres n’í aplicaren, e la llur botiga alà gaguiren fornida e comanada a un llur factor apellat Alexandre; al qual gran cantitat de moneda comanaren, e ells ensemps en Fflorença se·n tornaren, hon tenien llur stat notablement, e per tots los mercaders los era donada gran fe e creença. E a cab d’un temps ells volgueren anar per veure la botiga de Alexandre, lo qual avia mesa gran cantitat de moneda e prestada sobre castell e altres rendes de barons, los quals de gran avantatge li responien. E mentre que axí aquestos tres jóvens despenien e compraven e venien, avent sperança ferma en la botiga de Anglaterra, s’esdevench que, contra la opinió de tothom, nasqué en Anglaterra una guerra entre·l rey e un seu fill, per la quall tota la ylla se divisí, e los uns eren de una part e los altres d’altra; per la qual cosa foren tolts tots los castels dels Barons a Alexandre, e totes les altres rendes per semblant. E sperant cascun jorn obtenir de recobrar ço del seu, de la ylla no·s partia, e los tres ffrares qui en Fflorença staven e cascun jorn grossament compraven, faent gran comte de la llur botiga, trametent a ell cambis de groses cantitats; e, aquels no complits, los covench venir a menys de llur promesa, per la qual raó agueren a retractar llurs compres, e aquelles a revendre ab gran pèrdues, per què·ls covench perdre la creença qui dada lo era, e llurs creedors volent-se pagar, sobtosament foren presos, e llurs béns exocutats; e, no bastant a pagar llurs deutes, los covench a metre en presó ells, e llurs mullers e llurs petits infans covench anar pobrament entre llurs amichs e parents no sperant per null temps reparació nenguna, ans entenien a viure miserablement tots temps en llur miserable vida. E Alexandre, lo qual en Anglaterra la pau sperada avia, e vaent

que may no·s faria e que en và treballava e stava despanent ço que romàs li era, desliberà anar-se·n axí com aquell qui fora de tota sperança era, e, tot solet metent-se en camí, se esdevench que, exit un jorn de Bruges, ell víu exir per semblant un Abbat ab àbit blanch e companyat ab gran moltitut de cavaleria, aprés dels quals venien dos cavalers antichs e parents del Rey, los quals, veent Alexandre e per ells conagut, en llur companyia lo reberen graciosament. E, anant axí, él los demanava e qui eren los monjos qui ab tanta companyia cavalcaven. Al qual hú de ells respòs que era un mongo llur parent, qui, novament era stat en Abat de una de les majors abadies de Anglaterra; e per ço com ell és encara pus jove que no deuria sagons llur rechgla mane, cové a nosaltres ab ell ensemps anar en Roma a nostre sant Pare per impetrar gràcia de la jovenil edat en què és, e per ço no vol parlar ab nengú fins que en sa dichnitat sia confirmat. E caminant axí l’abat ab la sua companya, adés primer, adés darer, axí com nosaltres vaem cascun jorn que·n fan los senyors anant per camí, li vench aprés de ell Alexandre, lo qual era jove asats de persona e de cara bell, tant com nengun altre posqués ésser, e dotat de bons e de notables costums e molt plasent e de bela manera; lo qual axí tost com l’abat l’ach vist de la primera vista, li plagué axí fort que no fou a son seny poder contrastar a sa voluntat en sí fortment lo amà ultra mesura, e demanant-lo plasentment de noves, lo s’acostà e ab ell se près a raonar e a demanar d’on és ne hon va ne d’on ve. Al qual Alexandre, on mils e pus sàviament pòch, li respòs al enterogat, offarint a ell e a son stat fer ell tot ço e quant per ell fos positble de ffer. L’abat, veent lo seu raonament bel o ordenat de belles e notables paraules, ab molt major affecció se mogué en parlar ab ell, aconortant-lo de sos dans e pèrdues, metent-lo en sperança que Déu li ajudaria là hon ell volgués viure bé, e notablement segons bé avia acostumat en sos dies; e amigablement lo pregà que pus que en Toscana anave, li plagués anar en sa companyia, e Alexandre li reté innumerables gràcies del bon conort que donat li avia, offerint-se ésser prest a tots sos comandaments.

Caminant adonchs l’abat cascun jorn e parlant ab Alexandre cascun dia, pus fortment s’enamorave d’ell; en tant que un jorn caminant aribaren en una vila la qual no era gayre bé fornida de ostals; e Alexandre, qui domèstich era en la dita vila, féu posar l’abat en casa de un seu amich qui en aquella era molt amat e presat. E aprés lo majordom del abat se mès per la vila per donar recapte a la gent de l’Abat, qui on millor posqueren se conlocaren; e com cascuns agueren sopat l’oste dix al Abat: “Senyor, tots temps que vostra senyoria vulla anar dormir, prest està”. E com cascuns agueren agut recapte, Alexandre demanà al hoste ja ell hon porie dormir, e l’osta respòs: “Verament jo no·m sé a on jo·t pusca recollir, car tot és ple e ja vets que tota la mia compaya dorm sobre la payla e loch nengú no hich ha; però és axí que per amor de tu jo·t diré com ó podem fer. En la cambra del abbat à un postic hon jo·t faré un lit al pus quedament que jo poré, e aquí aquesta nit tu·t posaràs al mils que pusques”. Al qual Alexandre respòs: “E com poré jo dormir en la cambra del abbat, qui és tant streta? E si yo sabés que en la cambra del abbat agués postit nengú, jo hi haguera fet dormir los monjos e cambrés del Abat, e ab ells jo aguera dormit pus secretament”. Al qual l’oste dix: “La cosa és axí com dit t’é, e si tu pots dormir aquí lo mils del món, car l’abat dorm e les cortines són meses, perquè jo t’í metré quedament una còsera petita, e aquí dorm a ton pler”. E Alexandre, vaent que açò·s podia fer sense dar nenguna nova al Abat, s’í acordà, e hon pus quedament pòch se mès dintre. L’abat, qui no dormia, ans en lur raonament pensava, axí com aquell qui tot ó entenia, callà, e d[es]igant que Alexandre fos ja dintre, e vist que Alexandre era ja en la cambra e al lit, molt content de sa venguda, començà a dir: “Nostre Senyor à a mi tramès lo temps que tant avia desigat, e si no·l prench per ventura altra volta tal avinentesa no n’auré”. E de ffet desliberà que com la hora fos queda per l’alberch, que·l prengués. E com li parech ora, ab veu somorna cridà: “Alexandre!”, dient-li que aprés de ell se vengués a colgar; de la cual cosa Alexandre molt se scusà; però enteses per moltes

voltes la requesta del abbat, ell obay a son manament, e en son lit se anà a metre. E aprés que Alexandre fonch colgat, l’abat près la sua mà, e sobre lo pits lo començà a tocar no en altra manera sinó axí com solen fer les dones jóvens als llurs amans; de què Alexandre se maravellà fort, e, tement-se que l’abat no fos tocat de desonesta amor, stech fort duptós; de la qual presumció o suspita l’abat se apercebé, e, somrient-li, levà la mà del pits e, levada una camisa que tenia damunt, près la mà de Alexandre e, metent-la-li sobre los seus pits, li dix: “Alexandre, posa aqueix teu fol pensament e guarda si coneixeràs so que jo amach a tu e a cascuns”. E Alexandre, posada la mà sobre lo pits del abat, trobà dues pometes rodones, lises, gentils, axí pròpiament com si fosen de fin vori, e aquest, conaxent que era fembra, la començ abraçar, e, volent-la besar, l’abat li dix: “Abans que tu·t mogues, escolta jo què·t vul dir. Axí com tu pots conèxer, jo són fembra e no home; e poncela me són partida de casa del meu pare per anar a la santedat de nostre senyor lo Papa e a aquell suplicar que·m vulla maridar; e la tua ventura e mia m’à aportada devant tu, e l’altre jorn, com te víu, axí tost com fuy ab tu, fuy de tu axí fortment enamorada, que jamés no amí tant persona del món; e per ço jo hé desliberat de amar-te més per marit que a nenguna altra persona; perquè si tu no·m vols per muller, partex-te de mi tantost e torna-te·n en ton loch”. E Alexandre, al qual no la conexia, havent esguart a la compayia que amenave, stimà aquesta éser una gran dona e richa e de gran affer; perquè sense gayre pensar respòs que si a ella açò pleya, que ell n’era molt content. E lavors, levant-se ensemps e sient damunt lo lit, e posades les mans damunt un petit retaule, cascuns juraren lo matrimoni, e traent-se un anel de la mà, ab les paraules qui·s pertanyen, s’esposaren. E, donat compliment a llur seguretat, lo restant de la nit meteren en llur deport, complint sens altra serimònia tot lur matremoni, e ab lo delit acostumat pasaren lo restant de la nit. E presa entre ells orda en llurs fets com lo jorn vench, levant-se Alexandre e exint-se de la cambra on era entrat sense sabuda de nangun, sinó del hosta, al qual pleya

bé que per nengú no fos stat vist, e llurs affers per entrar en camí meteren en horde, e aprés moltes jornades pervengueren en Roma, on, aprés que reposat agueren alguns dies, l’abat, ab los dos cavallers e Alexandre sense pus, entraren per fer reverència e explicar ço per què hi eren venguts al Papa; e, feta la reverència deguda, començà a parlar: “Pare Sant, així com vostra santedat sab millor de mi, cascú e cascuna deu fogir a ocasió de mal affer a sí matex e a molts d’altres; e com jo, pare Sant. fos en punt de ffer molt de dan a mi e molts d’altres, ab l’àbit ab què·m vets son fogida del meu pare ab gran cantitat de moneda, que me n’é aportada, e en companyia de aquests dos notables cavallers qui ací són, són venguda davant vostra Santedat. La raó, Pare Sant, és aquesta. Mon Senyor e mon pare lo Rey d’Anglaterra, stant en guera ab son fill e frare meu, ultra ma voluntat, me volie maridar ab lo Rey de Scòcia, lo qual axí com vostra Santedat pot saber, és home molt veyll e no pertanyent a ma edat, e yo, vaent la perdeció de ma jovenil persona, són fogida e venguda ací a vostra Santedat ab lo damunt dit tresor, suplicant en aquella que li plàcie maridar-me sens perdició de ma persona. E per què vostra Santedat, Pare Sant, sàpie millor la veritat e millor me puscha dar ço a què no puch ne dech falir, vos contaré ma ventura. Jo, vinent ab lo propòsit que comtat hé a vostra Santedat, m’és sdevengut que per lo camí é encontrat aquest, lo qual crech que nostre Senyor, que és hordonador de totes coses, m’à deparat sabent que és aquell que jo avia mester; en lo qual jo hé mesa axí ma amor e ell ab mí, que en naguna manera no·s pot esperar, lo qual és aquest que vostra Santedat veu ací”. E girant-se a Alexandre, qui al costat li stave, lo li mostrà: “Les costumes e les valós del qual són axí grans e valeroses que no és nagú que no judicàs la sua sanch éser millor de casa real que de gentil ome. Per què us dich que ell é pres e ell vull e ell auré com que·n degua parer al pare meu e a qualsevulla altra persona, e per ço a nostre Senyor à plagut donar compliment a la primera raó perquè jo m’era mesa en camí per venir ací. L’altra era per visitar los Sants lochs,

que vostra Santedat à en aquesta noble Ciutat, per què us plàcie que lo matrimoni qui entre Alexandre e mi s’és fet en la sola presència de Déu se puscha fer en presència vostra e de tots los altres. E per ço homilment vos soplich que ço que a Déu e a mi à plagut, sia plasent a vós e la vostra benedicció nos vullau donar per ço que ab aquella e ab pler de aquell del qual sou vicari nosaltres puscam viure e darrerament morir”. Y, oïdes aquestes coses, granment se maravellà Alexandre com hoí que la muller era filla del Rey d’Anglaterra e de maravellosa alegria fou ple; mas molt pus maravellats foren los dos cavallers qui ab ella eren, e tant torbats foren que si en altra part fosen no davant lo Papa, hagueren a Alexandre, e força a la dona, feta vilania alguna. E d’altra part lo Papa se maravellà fort del àbit de la dona e de la sua alecció; mas, conaxent que enrera no·s podia tornar, no la volch traure de son propòsit. E primerament aconsolà los cavalers, qui torbats staven, e en bona pau e concòrdia los mès ab Alexandre, e aprés, tantost entès en dar obra ab acabament en lo matrimoni e en tot ço que necesari fos. E asichnà jornada on tots los cardenals foren apellats ensemps ab molta notabla gent per solemnitzar lo dit matrimoni. E ése[nt] tots aparellats feren venir la dona, la qual vench realment vestida ab molts e insichnes aparelaments, la qual se mostrà axí bella que en tot lo restant del món no se·n trobare una altra tal; e per senblant Alexandre vench vestit e aresat de nobles vestedures e en parença parie ome de gran affer e de notables costums e no pas hom que agués acostumat de prestar a hosura, ans paria mils home de casa Real; e acompanyat de notables cavallers, en plen consistori solebnament les sposalles celebraren, e aprés les noces magnífficament ab la benedicció del Papa foren celebrades. E aprés, feta la festa per lo Papa per spay d’alguns dies, obtenguda licència del Papa, se n’anaren en Fflorença, hon foren rebuts ab gran e sol·lempna honor e reverència per los ciutadans de Fflorença, qui ja de la dita nova eren informats. E, aprés, de la presó dels tres frares se volch informar, que devien ni per quant

staven presos, e tanttost tothom féu pagar e aquels féu soltar, e de continent tot so del lur de sos dinés los féu quitar, tornant-los en llur prosperitat. E, aprés, partint-se d’aquí e en llur companyia Golant, la hú dels tres frares se·n menà la via de París, hon foren rebuts per lo Rey de França, solepnament e ab gran honor, e stant aquí, los dos cavallés en Anglaterra trameteren, los qualls tractaren pau e concòrdia ab lo Rey d’Anglaterra, lo qual asichnà rendes per sosteniment de llur stat a la ffilla e al gendre, e aprés foren aribats en Anglaterra lo Rey lo féu Cavaller, e·ll féu comte del comdat de la baronia de Cornualla. E ell axí benichnament e sàvia se sabé regir que en poch de temps paciffichà lo Rey ab son ffill, de que·s saguí gran bé en la ylla, e ell ne conquistà gran honor e gran amor de tot lo poble; e Aguolant recobrà tot ço que aver devie íntregament dels Barons, als quals Alexandre avie prestat, e molt rich ultra mesura se·n tornà en Fflorença, lo qual Aguolant, per lo Comte, ans que se n’anàs, fonch fet Cavaller. E lo comthe, ab la sua dona, visqué gloriosament e en pacífficha amor e concòrdia. E, segons se diu, ell conquistà ab son bon seny e justícia lo Rechne de Scòcia, e d’aquell fonch Rey coronat.

NOVEL·LA QUARTA [LENDOLFO RUFULLO, ENPOBRIT, DEVENCH COSSARI, E PRES DE GENOVESOS, NAUFRAGÀ, E SOBRE UNA CAXA DE PEDRES PRECIOSES PLENA SE SALVÀ, E EN GURÇÓ, RECULLIT PER UNA DONA, TORNA RICH EN SA CASA.] Laureta, qui aprés Pampinea seya, vaent la gloriosa ffi de la sua novel·la, sens pus sperar, començà en tal guisa: Molt gracioses dones, segons lo meu juy, negun accte de fortuna no pot éser major que veure un ome qui en misèria sie stat, e puys en poch temps veure·s en stat reyal, axí com Pampinea nos à mostrat que fou lo seu Alexandre. E per ço qualsevulla que age a posar matèria de qui avent de novel·lar, covendrà que stiga en aquest termini. Perquè no auré vergonya de dir una novel·la la qual, encara que major misèria en sí contenga, no haurà per ço tan bella desexida. Bé sé que pur havent sguart en aquella, ab manor diligència entre les altres serà hoïda; e, no podent halre fer, seré scusada. Segons que podem veura, de totes les parts del món qui sien en la marina, és la pus bella e la pus delitable entre Règols e Gayeta; en la qual assau pres de Salern, à una costa apellada la costa de Malfa, plena de petites ciutats e de gardins e de fontanes e d’òmens richs e puxants en l’art de la mercaderia, axí com són molts de altres; entre les quals viles e ciutats n’à una apellada Ravello, en la qual ha molts hòmens richs e de gran stat, e entre·ls altres n’í ach hú apellat

Landulfo al qual no bastava la sua riquesa, segons la voluntat del seu despendre, e, desigant-la doblar, vench en punt de perdre-u tot. Aquest, donchs, axí com és usança de mercaders, fets tots sos comtes, comprà hun leny, lo qual comprà tot de sos diners propris, e aquell caregà de diverses mercaderies per portar en lo Realme de Xipre. On aprés fonch pervengut atrobà que alà avien arribats molts d’altres lenys caregats de aquella matexa mercaderia; per la qual raó li covench lançar partida d’aquelles, de què ell, congoxat de anutg e despler per lo gran dan e pèrdua que feta avie, com en tan poch temps se veya ésser vengut de rich home que era en pobresa. E, pensant en sí mateix, desliberà que abans que en so del seu tornés, fos rich o pengat. Decontinent se mès en vendre lo leny que amenat avia, e que ab los dinés qui restats li eren de alguns draps que avia venuts, compràs un leny sotil, lo qual armàs de les coses necesàries a ell, e ab aquell anàs en cós a ffi que, pus era partit rich de sa terra, no y tornàs pobre, si fer-se posqués; e axí ell, partint ab propòsit de anar robar a tothom e en special la roba de Turchs, en breu de temps la fortuna, qui en la mercaderia li era stada contrària, li vench tant favorable, que en poch temps ach presos tants lenys de turchs, que no tant solament ach reparat so que perdut avia, ans encara ach redoblat tot quant avia may agut. Per la qual cosa ell, aconortat de la primera dolor de la pèrdua que feta avie, conexent que ell avie asau e que no volia més, se dispongué ab lo dit leny de tornar-se·n a casa sua, e, no curant-se de la mercaderia, en altra manera sinó ab aquell leny ab què guanyat avie se mès, e, dat de remps ensà e anlà envers la sua pàtria, tant anà enfins que pervench en l’Arsapèlech, on, levant-se una nit gran vent al exaloch, qui no tant solament era contrari al seu navegar, ans encara per mar grosa e mal temps lo covench estar a resés de una petita hilla. E, stant en lo dit resés, ells veren venir dues quoques grans de genovesos, qui exien de la mar de l’Antana, les quals, vehent alà lo dit leny, feren la sua via; e demanat de qui era, e sabut son nom per la gran fama de la riquesa que gonyada avie, encontinent fou conagut de aver aquella, axí

com naturalment fan los òmens, e en voler-lo pendre se dispongueren. E mesa en terra part de la sua gent; ben armats e ab balestes parades, los feren anar en loch on nengú no·n posqués scapar, si morir no volgués. E d’altra part les coques meses en mar, li vengueren al damunt, en tant que en poqua d’ora els agueren pres lo leny e tota la xurma, sens escapar-ne ome, del qual encontinent feren pugar en la una coqua Lendolfo e totes les coses del leny; e, aprés que tot ho agueren tret, aquell esfondraren. E, partint-se d’aquí lo dia següent, per anar la via de ponent feren vela, e tot aquell dia navegaren per llur dret camí fins a la nit següent, la qual se mès gran tempestat de temps, per la qual los covench departir la una de l’altre, e per força de temps se esdevench que aquella coqua sobre la qual era lo pobre e miserable de Landolfo, ab gran empediment de mar ne anà a través sobre la hilla de la Xafelònia, e hon se encastà en una sequa, e per la tempestat del temps se desfeu e·s perdé; per la qual cosa los mesquins qui dintre eren, vaent la mar plena de mercaderia e de taules e de caxes e de les altres coses qui en la coqua eren, axí com és acostumat en tal cars, e ab aquella tempestat era la nit scura e tenebrosa, e la mar grosa, per les quals raons cascuns staven en congoxós pensament, desigant trobar spedients per los quals posquesen scapar del perill en què staven. Entre·ls quals lo miserable de Lendolfo, lo qual la mort moltes voltes avia demanada, e aquella desigave més que no tornar a casa sua gordant la pobresa en què·s veya; mas, vehent-les davant, gran por s’ach de aquella, e ab diligència, axí com los altres, encerquà manera de scapar; e vinent-li en les mans una taula, ab aquella se affarà la pus industriosament que pòch, trebalant per scapar e pregant nostre Senyor que li ajudàs; e, cavalcant en aquella al millor que podie, vaent-se anar per la mar e pel vent adés ensà, adés ensà, se sostench fins al jorn clar; en lo qual, pervenguda la claretat del dia, guardant si entorn de ell vera nenguna terra on aribar posqués; mas fortuna, qui en alò l’avia conduït, no li lexà may veure sinó núvols e mar, ecceptat que li parie que sobre la hona de la mar anàs una caxa, la

qual bonament dir no podie quina era, e d’una part li parie que dagués éser bona per scapar, e d’altra avie gran por que no·l negàs; a la qual, com ell allargave la mà per tocar-la, ella·s lunyave de ell, e anant en tal forma com dit vos é; e sobtosament se mogué un gran grob de vent, lo qual donave axí grans colps de la caxa a la taula en la qual lo pobre de Landolfo s’í ere affarat, que la taula li covench lexar; e lavors lo mesquí, forçat de romanir sens ajuda nenguna, e volent recobrar la dita taula, ella·s fonch luyada tant que no fonch a ell de recobrar aquella, perquè li covench de afferar-se a la caxa qui per voluntat de Déu se acostà a ell; sobre la qual se lançà, e ab los brasos stesos, posat que era flach de força, la regí dret a hon millor posqué. E en aquesta manera, anant per la mar, ara ensà, ara anlà, sense menjar, axí com aquell que no avie què e bevent més que no aguere volgut, sens saber hon se fos de tot aquell jorn, fins la nit vinent. E aprés lo dia següent, a pler de Déu e a fforça de vent, qui·l féu anar tots temps, servant la caxa als mils que pòch, segons vehem fer a persones qui en punt són de negar; e com molt ach anat, pervench en la hilla de Igurçó, a hon avie una pobra fembra qui en lo arenal stave lavant alguns draps seus. E, vaent acostar aquell, no conaxent en ell alguna forma, duptant no fos alguna mala cosa, se tirà anrera, no podent per glay cridar ne dir res. Mas pur menant-lo lançar a la terra, e conaxent que era caxa, prestament pensà en la fortuna qui en la mar era stada, per la qual creech fos venguda alà la dita caxa, e hon més la guardava e més conaxia que hi avia home, e asò per tant com li veyé los brasos stesos sobre la caxa casi del tot despoderats, e víu aprés la sua cara tresfigurada axí com aquell que avia stat en tal paor, per lo perill en què·s veye, e per semblant perquè sens menjar e sens beure avia stat. E, vist asò, la dona, moguda de gran compasió, s’í acostà e, prenent-lo pels cabels, ab la caxa ensemps, lo tragué de la mar e·l mès en terra, e aprés donà la caxa a una sua ffilla qui ab ella era; e ella, menant-lo com millor posqué, axí com si fos ·I· petit infant, lo s’ennenà a la vila, e aquí, ab stodiosa cura, treballà en sa restauració, lavant-lo

ab aygua calda, tant que a ell tornà la smarida collor natural que avie perduda, e per semblant de la força que perduda avie recobrà gran partida; donant-li de bons vins e confits, e ab altres coses cordials lo confortà lo millor que pòch, en tant que ell plenament recobrà la sua força e virtut. E la bona dona, vista la sua reparació, li parech que de huy més tornant-li la sua caxa, la li avia ben stogada, li pudie dir que percasàs la sua vida; e axí ho féu. E Landolfo, qui de caxa nenguna no·s recordava en res, la près, pensant que no podia axí poch valer que no li fes la mesió alguns dies; trobant-la molt laugera asau, manquà de la sua sperança; mas no-res-menys volch veure què avie en la dita caxa, e, no avent clau, sperà que la dita dona fos anada deffora, e aprés trenquà la dita caxa, hon trobà moltes precioses pedres e perles, lo qual axí com aquell qui en tals coses se entenie, ach clara conexença de la gràcia que Déu li avia feta; e, loant nostre Senyor, que encara no l’avia volgut abandonar, se confortà del tot. Mas axí com aquell qui en poch temps per la fortuna era stat per dues voltes flagellat, duptà de la terça, e duptà e pensà en les damunt dites coses éser cautelós, per què les posqués dur segurament a casa sua; perquè en la millor manera que pòch dix a la bona dona que ell per gràcia de Déu no avia pus mester de casa sua, mas que li plagués dar-li un sach, lo qual la bona dona de bon grat li donà. E aprés, Landolfo, al millor que posqué, del beniffici que de ella avia rebut, li reté innumerables gràcies; e, partint-se d’ella, montà damunt una barqua, faent la via de Brandis, on trobà dels seus ciutadans e amichs e parents, entre·ls qual avia alguns mercaders drapés qui, aprés agueren oïdes les sues fortunes, cascuns li donaren graciosament e·l vestiren e·l muntaren a caval. E, donant-li companyia, se n’anà fins a Ravello, on ell desijava tornar, segons cascú fa, en casa sua. E, junt en so del seu, ell regracià a Déu la gràsia que feta li avia; e, tengut amagat lo seu saquet, ab gran diligència encerquà les sues pedres e perles què valien, ne quines eren. Com encara no u agués ben regonagut e stimat, trobà que, venudes les sues coses affor covinent, och encara a

gran mercat, romanie al doble pus rich que no era com se·n anà. E, trobada manera de spatxar les pedres, ne tramès per moltes parts del món. E, replegat so del seu, a la hilla de Curso tramès a la bona dona qui de mort restaurat l’avia gran cantitat de moneda per maridar la sua filla, e per semblant en aquells qui revestit l’avien. E là romanent, sens que mercaderia no volch fer, se aturà e honorablement visqué fins a la sua fi.

NOVEL·LA QUINTA [ANDREÜTXO DE PERUSA, VENGUT EN NÀPOLS PER COMPRAR CAVALLS, SOBREPRÈS PER TRES ACCIDENTS EN UNA NIT, DE TOTS ESCAPA E AB UN ROBÍ TORNA EN LA SUA CASA.] Trobades les pedres Landolfo, començà Ffiameta, a la qual tocava la volta del novel·lar, e tornant-li a memòria una novel·la qui no gayre de menys perill era stada que la damunt dita de Laureta; mas en tant és discordant de aquella, com en més temps laguià a pasar la sua fortuna. Segons que jo hé entès, en la ciutat de Perusa hach un jove lo nom del qual fonch Andreütxo de Petro, mercader de cavals, lo qual avia entès que en la ciutat de Nàpols, per la pau e concòrdia que era en lo realme, avia bon mercat de cavals; e sabut per ell, se mès sinch cens fflorins en la bosa per esmerçar en los dits cavals; lo qual Andreütxo may pus de sa terra no era exit, perquè ab altres mercaders se n’anà la via de Nàpols; on, aprés que fonch junt, informat ab l’oste on posave com ne en quina manera en la dita Ciutat se avia a regir, trobà que l’endemà de matí ell podia exir al mercat, hon trobaria molts cavals per a vendre; e axí ho féu, hon, com fou là, molts ne víu e molts ne trobà que li pleyen, e de molts preus, e molts ne maciquejava, sens que ab negú no s’acordà. Mas per mostrar que ell era vengut per comprar e que avia de què pagar, en presència de aquells ab qui anava per certa hocasió trasqué la sua bosa, mostrant sos florins; e, stant axí mostrant aquels,

pasà una done jove siciliana, gentil e molt bella, la qual, veent los diners, dix en sí matexa: “Ho, e com starien millor a mi aquells dinés que no fan en aquells de qui són”. E en aquella saó anava ab la dita dona una vella per semblant siciliana, la qual com véu Andreütxo, abandonada la dita dona a un depart, sobtosament girà, anant la via de Andreütxo, lo qual començà abraçar e besar. La dona, vaent que sens dir-li res avia feta tal cosa, per semblant se acostà a ella per veure què seria de la veylla. E Andreütxo, girant-se a la vella, sobtosament la conech, e, faent-li gran festa, ella li demanà on stava ne que feya, e, sabut per ella, li promès que a la sua casa hiria; e, sens tenir gran sermó, se partí d’ella, e Andreütxo tornà a mercadejar, sens comprar res aquell matí. E la dona, que vista avie la bossa del jove e aprés la contesa de la vella, pensà de temtar si en neguna manera ella poria haver tots los diners o partida de aquells, e cautelosament començà a demanar a la veylla qui és lo jove, ne d’on és, ne d’on ve, ne com lo conexia. E la vella, mot a mot, li començà a dir qui era ne d’on és e com ella avie stat molt ab son pare en Sicília, e aprés a Perusa, e que ella l’avia casi nodrit de poquesa ençà. E la dona, informada plenament del jove e de son parentat e de tots sos fets, ab una suptil malícia pensà de fundar sa intenció e ensercà manera de metre la vella en feynes tot lo jorn en guisa que no agués manera de sercar ne tornar a Andreütxo. E, aprés que víu la vella en faenes, ella près una infanta, la qual ella bé avia acostumada e nodrida en tals affers e adoctrinada com ne en quina manera ella hiria a sercar Andreütxo; e, mostrant-li a on posava, là la tramès. E venguda la fadrina a la posada, hon per ventura trobà a la porta lo dit Andreütxo, al qual demanà a ell matex què era de Andreütxo de Perusa, e sabut que era ell, tirant-lo a un depart, li dix: “Micer, una gentil dona de aquesta terra se recomana a vós, la qual desiga ad gran voluntat de parlar ab vós la hora e lo loch que a vós serà plasent; e si a vós plaurà venir en casa sua, ella serà molt contenta”. Lo qual Andreütxo, enteses les raons per la fadrina dites, pensà en sí matex que, atenent sa gentilesa e joventut, no podia ésser menys que

alguna dona de la vila no·s fos enamorada d’ell, la qual li avia tramesa la dita infanta. E prestament li repòs que era prest e aparellat de fer-li tot son manament, e que li digués quant ne a hon parlar-li volia. E la infanta prestament li replicà: “Micer, quant venir vos plaurà, ella us espera en casa sua”. E Andreütxo, prest, sens dir alguna cosa al ostal, li dix: “Ara sus, mit-te al davant e yo seguir-t’e aprés”. E la fadrina, mesa al davant, se n’anà la via de una encontrada apellada Malpertús, la qual, segons lo nom, podets veure que és honesta. Mas ell de tot açò res no sabia, ans en honest loch e en onesta encontrada e a onesta donna pensava anar; la qual la infanta li mostrà; e, entrant en casa, demanà la dona, la qual encontinent fou al cab de la scala. E aquella vista per Andreütxo bella e jove e gentil de persona, vestida e aresada honorablement e molt honesta, faent-li reverència, a ella se acostà. La qual, ab cara molt alegra exint-li al davant ab los brasos stesos, contra la usança d’aquella terra, lo corech abraçar e besar e·l front molt honestament, e ab les làgremes als huyls e ab veu tremolosa li dix: “Andreütxo, frare meu, tu sies lo ben vengut”. E él, maravelant-se de la salutació que la dona li feya, axí amigablement li respòs: “Madona, vós siau la ben trobada”. E ella, prenent-lo per la mà, lo se·n menà en la cambra, la qual fou aparellada e enramada de flors de tarongés e de rosés e de altres flors odorants e molt flayrans, e empaliada de molts e notables aperalaments, segons la costuma de la terra, e per semblant moltes d’altres coses, les quals li parien coses noves, e per les quals ell entès que ella devia ésser dona de gran affer. E, posant a seure sobre una caxa davant lo lit, li començà en aquesta manera a parlar: “Andreütxo, jo sé que tu·t maravelles de la festa e del bon acoliment que jo·t fas e de les làgremes que jo lanç per la tua venguda, e açò per tant com no sabs la raó perquè jo ho fas, axí com aquell qui no·m coneys ne per ventura may anomenar no m’às hoïda; mas tu hoiràs cosa de la quall tu·t faràs molt pus meravellat, car sàpies certament que jo són ta germana carnal; e dich-te que pus que Déu m’à feta tanta de gràsia que jo ans de la mia mort hé vists alguns de mos

frares, pus tots no puch, qui era la cosa que jo més desijava en aquest món, mas al meyns de ço que é vist són molt aconsolada. E si açò per ventura tu may no às hoït, jo t’ó vull dir. Sàpies que Petro, pare meu e teu, axí com jo crech que tu às poscut saber, à stat lonch temps en Palerm, a on per la sua bondat és stat molt amat e presat, e sdevench-se que, per sa ventura, la mia mare, la qual era gentil dona de natura e dona de gran affer, s’enamo[rà] d’ell stant vídua, e, ultra voluntat de son pare e de sa mare e de sos germans, desliberà affer tot son pler e manament com que li·n sabés esdevenir, en tant que per lur bona amistat jo nasquí e procehí d’éls abdosos, e vet-me ací tal com me veus. E aprés, per occasió de Petro, pare meu e teu, s’ach a partir de Palerm per anar a Perusa, de què lexà la mia mare e a mi petita infanta, e casi despuis no se és recordat de mi ni d’ella en nenguna manera, de què us dich que si mon pare no fos stat, jo per ventura lo·n aguera reprès per sguart de la ingratitut e strema desconexença que enverç la mia mare à aguda. Ara gaquiscam star la amor que a mi com a filla sua devia aportar, la qual no avie de vill mare ne de fembra que sospita nenguna degués aver e de moltes altres coses porie per mi e per la mia mare éser reprès, sinó que no vull tornar al davant les coses pasades, ans les vull aver per oblidades, car les coses mal fetes e de gran temps pasades són masa més pus greus de recordar que no de smenar; però la cosa va axí. Ell me lexà petita infanta en Palerm, on són crescuda axí com me vets, e la mia mare, la qual era riqua dona, me donà per muller a un gentil ome de Gargent, lo qual, per amor de la mia mare e de mi, se·n vench star en Palerm; e aquí axí com aquell qui és de la part guelfa, començà a ffer trachte ab lo nostro Rey Carles, la qual cosa sentida per lo Rey Frederich, abans que compliment posqués aver lo trachte, li covench fugir de Cicília, hon jo sperava éser la major cavalleresa que may fos en Cicília; e per la damunt dita raó a nosaltres covench a penre tot so que posquem, qui fou fort poch en sguart de so que lexam, e venguem-nos-en en aquesta terra, a hon lo rey Carles, ab sa marcè envers nosaltres, à agut sguart de so que per ell avem perdut

e·ns à ffet smena de cases e de posesions e de molts altres béns; e a mon marit, cunyat teu, done contínuament provesió segons que tu poràs veure. E vet en quina guisa, frare meu, jo són ací, on vetg a tu, qui desijava més veure que cosa que al món sia”. E, dit asò, de cap primer lo tornà abrasar, e, plorant e lagremegant, lo tornà besar al front. E Andreütxo, qui axí ordonadament avie oïda parlar aquesta en son raonament, no duptà en res, ne la sua veu no balbejà, ne ans ab paraula ferma deia quant dir volie e ab cara plorosa per alegria ó conformave. E Andreütxo, recordant-se que era ver que son pare avie stat gran temps en Palerm e donant fe a les paraules de la dona e a les sues làgremes, atenent que la edat jovenil dona fe volentera a les dones, més que més los òmens que no àn cercat gayre lo món ne són scamnats per engans de dones, crech laugerament tot quant dit li avie. E stant, emperò, tot maravellat, li dix: “Madona, vós no us deveu meravellar si a mi par gran cosa ço que vós me dieu, car per null temps a mi no recorde que jo hoís raonar a mon pare de vós ne de vostra mare, ne ab mi, ne ab nenguns de mos ffrares; e, si u féu, jamés a noticia mia no pervench; però tant com m’és pus nou, tan m’és pus car com una tall germana m’é trobada, la qual jamés no cuydava trobar, e no és de maravellar si·n són content, car jo no conec hom de axí gran affer qui no fos content de aver una tal germana e no li degués ésser molt cara, quant més a mi qui són un sotil mercader. Mas sol d’una cosa us prech, que vós me digau com ne en quina manera vós ne aveu sabut jo qui són ne que fos vostre germà”. Al qual ella respòs: “Sàpies-te que aquest matí jo me n’anava per la ciutat, hon trobé una mia amiga singular, la qual sab tots los affers de vostre pare e meu e de la mia mare, e sabut vós com avíeu nom ne d’on éreu, sobtosament vench a mi per dir-m’ó, sabent que era la cosa de què jo esperava aver major pler que de cosa que sdevenir-me posqués. E dich-te que si no que·m parie que pus onestament fos fet que tu vengueses a mi que no que jo anàs a tu sobtosament que ho aguí sabut, jo fóra anada a tu”. E, aprés de tot asò, ella lo començà a demanar del pare e de tots los parents, anomenadament cascú per son nom, segons

ere informada. A la qual Andreütxo respòs que aquesta era la raó qui li feye creure més que no havia necesari de creure. E, aprés que agueren agut gran raonament entre ells, atenent que lo temps era calt e congoxós, ella tramès per vin grech e per confits, e li féu fer conlació honorablement. E aprés que aquests agueren parlat e feta conlació, e ja hora del sopar era venguda, ell volch pendre son comiat per anar a sopar, per la qual cosa la dona lo començà a soptar dient: “Ay lasa, mesquina, e bé·m mostres que jo són a tu poch cara, com ab tant poqua voluntat te vols aver envés mi, sabent ara certament que jo són ta germana e sens que jamés no m’às vista, trobant-te en terra stranya, on jo·t puch fer plaers e honors, no te·n vols servir e penses-te que si bé mon marit no hich és, que yo no·t sàpia servir e dar-te recapte en casa mia, e no·t serà magor onor que no star al ostal. Cert si mon marit venie e sabie que tu hich foses estat e que foses anat en altra part ben serie despagat e mal content de tu, perquè car frare vós, si us plaurà, romandrets ací e soparets ab mi, car axí·s deu fer”. A les quals paraules lo jove respòs: “Jo, cara sor, vós é per cara e per molt amada, axí com dech, mas so que dich dich, per so com jo hé companyia al ostal, e sperar m’àn a sopar, e faré gran vilania”. “O, beneït sia Déu, dix la bona dona, e no é jo en casa per qui enviar al ostal que no us speren? Cert jo y donaré recapte, però millor fóre si enviasen a dir a tots tos companyons que vinguesen a sopar ací, e puys, com aguesen sopat, si us en volguéseu anar, anareu-vos-en tots de bargada.” E Andreütxo, qui molt cortès era, avent por que de sí mateix no li donàs tedi, quant més de sos companyós, dix que no·n fes comthe per aquella nit; mas pus axí ho volie, que d’él fes a sa voluntat. Lavors la bona dona mostrà semblant de trametre al ostal, per dir que aquella nit no sperasen Andreütxo, com ja ere convidat, e ab gran consolació éls soparen aquella nit. E la dona, metent-lo en solaç fins a la nit scura, com Andreütxo se·n volgués anar, ella li dix que per nenguna guisa no sofferie que ell se n’anàs, e asò per tant com Nàpols era terra mal segura per anar de nits, majorment a un forester; e dient que com ella avie enviat a dir al ostal que no·l sperasen a sopar, si s’avie per semblant

que no l’esperasen a dormir. E veus aquest enganat de falsa creença, qui segurament sens mal saber stava pres. Apres que agueren sopat, en moltes raons e delits stigueren solaçant; e, pasada gran part de la nit, ella lexà Andreütxo per dormir en la sua cambra, ab un petit infant que li mostràs e li donàs si alguna cosa avia necessari. E ella, ab les sues fembres, en una altra cambra se n’anà a dormir. Feya en aquell temps inextimable calor, per la qual, tantost com Andreütxo fou en la cambra, demanà al fadrí hon havia loch per a scampar aygua, segons naturalment avie acostumat. Lo fadrí, mostrant-li a la hun corn de la cambra loch a hon podia anar, en aquell entrà. En lo qual Andreütxo, segurament entrant en la bescambra, li esdevench que ell, posant lo peu sobre lo cap de una post qui en l’altre cap no stava clavada, per lo seu contrapès alsant lo cab detràs e ficant-lo davant, a ell covench a caure davall dins la privada, hon a ell féu Déu gran gràcia que nengun mal no·s féu, exceptat que per la gran sutzetat qui dintre era se sollà tot, del cap fins als peus. E perquè millor entenau lo loch en què caygut era, vos ó vull demostrar. Entre la casa de la dona e la casa de hun seu vahí avia hun carreró que om apella androna, e de la una part a l’altra avia dos bastons entravesats, sobre lo quals avia dues grans taules sens clavar, e sobre aquelles Andreütxo anà, e volent anar fins al cap de la taula sots_sobra per la qual Andreütxo ne anà daval; e com fonch daval e ensuzat tot de la malanança qui dins era, vaent que no sabia com se·n tornàs, començà a cridar. E l’infant qui damunt era romàs, vaent-lo caygut, no curà sinó de anar-ho dir a la dona, la qual prestament vench a la cambra de Andreütxo per sercar la sua roba; e, aquella trobada, trobà los dinés, que ell may no lexava de aportar perquè no·ls volia fiar a nengú; e, aquells trobats, prestament se·n tornà a la sua cambra, mostrant no aver sentit res de la cayguda de Andreütxo. E Andreütxo, cridant fort, no era sentit, perquè ell, suspitant-se del engan, cridant pus fort, començà a pugar en una tàpia qui clohia la dita androna, la qual exia pres la porta de la dita dona, la qual ell bé conexia; e aquí en và longament cridà, plorant e gamegant, axí com aquell qui conexia la sua desaventura, dient: “Oymé mesquí

e en tan poch temps é perduts los meus cinch_cens fflorins e una germana!” E en tal manera que tots los vaïns qui entorn li éran, no podent sofferir lo gran enuig dels crits que ell feya, se levaren. E, aprés, una de las donas qui staven ab la germana, tota soniosa levant-se, a la finestra·s féu, dient: “Qui piqua laïns?” “Ho, dix Andreütxo, e no·m coneys tu? Jo són Andreütxo, lo germà de madona Flordaliso”. Al qual ella respòs: “Bon home, si tu às masa begut, ve dormir e torna de matí, que jo no·m sé qui s’és Andreütxo, ne quines sanxes són açò que tu dius. Ve en bona ora e lexa·ns dormir, si·t plau”. “Com? dix Andreütxo. E no sabs tu jo qui són? Cert si sabs; mas pus axí prestament se exubliden los parents de Sicília, almenys torna·m les mies vestedures, les quals é lexades aquí, e hiré-me·n volentés”. Al qual ella respòs: “Bon ome, creu que tu somies”. E, dit açò, tornant-se·n dintre e tanchar la finestra, tot fonch hú; de què Andreütxo, ja cert dels seus dans, per dolor enrabià, per la sua gran hira, com de ffet no podia fer ço que per paraula volia mostrar, com a rabiós començà de cab primer. E, prenent una gran pedra, e ab molts majors colps que d’ebans fet no avia, començà a tocar a la porta. La qual cosa molts del vaïns, creent que fos alguna persona desplasent, lo qual aquestes coses fes e digués per enujar aquella bona dona, la qual tenien per bona, tornant-los en anuitg lo piquar que feya, faent-se a la finestra, no en altra manera sinó axí com si fos un quà foraster, tots aquels de la encontrada venent-li a dos, li començaren a dir: Açò és una gran vilania de venir en aquesta hora a casa de aquesta bona dona e dir tals coses. Lexa axò e vés en bon ora, e lexa·ns dormir, si·t plau; e si tu às res a ffer ab ella, torna-y demà, e no dóns anuitg aquesta bona gent”. Per les quals paraules, fort abrivadament un home qui dins la casa era, ruffià de la bona dona, lo qual ell ne vist ne sentit no avia, se féu a la finestra e ab veu grosa e terrible ferament dix: “Qui és axò”, per lo qual Andreütxo, qui aquella veu hoí, levant lo cap en alt, víu un home, lo qual per ço que compendre·n poch mostrà que devia éser un gran batallar ab la barba negra e foscha, e ab la vista féra mostrà ésser ome qui,·s levava de dormir ab gran enuitg; e, com Andreütxo lo víu,

sense por li respòs: “Jo són un germà de la dona de ací”. Mas aquel no sperà que Andreütxo finàs sa raó, ans pus agrament que d’abans no avia li dix: “Jo no·m sé per què m’estich com no vaig aquí per dar-te tantes de bastonades fins que no·n puxes pus portar, e que may te leix mentre·t vega moure peu, e ja ést tant fastigós e tan enbriach que anit no·ns às lexats dormir”; e, tornant-se·n dintre, tanquà la finestra. E alguns dels vaïns, los quals conexien la condició de aquell, omilment digueren a Andreütxo: “Per amor de Déu, bon hom, ve-te·n e no vulles morir anit”. E Andreütxo, spaventat de les paraules e de la veu e de la vista de aquell, e entès les paraules dels vayns, qui li parien ésser moguts de caritat, dolorós, tant com may ome en lo món fos, e dels seus diners desesperat, envers la casa d’on l’infanta l’avia tret s’entomà. No sabent lo camí, près la via per envers aquella part d’on vengut li semblà que era; e anant e pensant en sí matex, axí com un desesperat pensà de anar a mar per lavar-se tot, axí com aquell qui tot sollat stava de la femna hon caygut era. E per una carrera que hom apela la rua Cathalana se mès. Axí anant, per ventura davant ell se víu dos hòmens qui ab una lanterna anaven; e ell, tement-se que no fossen de la companyia de la cort o algun altri que dan li pusqués fer, e per semblant per vergonya mirant on se posquera amagar, víu una casa enderrocada asau pres de ell, en la qual se va metre. E ells, axí com aquels qui en aquell propri loch anaven, sus là s’anaren metre, on la un de ells descaregaren una cantitat de feraments que aportava al coll. Ab l’altre companyó ensemps mentre palaven, dix la hú: “Jo sent la maior pudor que may me paregués sentir”; e, açò dit, alsant la lanterna, víu lo mesquí de Andreütxo, al qual tantost dix: “Qui va llà”. E lo mesquí, mogut, de por e de vergonya, calant, volia cobrir aquella; mas los jóvens, ensemps ab la lanterna, a ell se acostaren e demanaren-li: “E quin diable d’om era ell qui axí pudia”. Als quals Andreütxo comtà tot lo fet, axí com seguit s’era per manut. E ells, smaginant entre ells hon li podia ésser esdevengut tal cars, tantost digueren que en casa de Escarabone Botafoch

devia ésser estat. E, girant-se la hú, li dix: “Digues, bon hom, que às tu perdut?” Dix Andreütxo: “Sinch_cens fflorins”. Tu às molt que loar a Déu com tal cars t’és saguit, per lo qual ú n’ést exit, e viu; segur que si adormit te foses, al primer son te aguera mort aquex fat bacallar barbut que tu às vist, e ab los diners agueres la persona perduda. E donchs, no·t curs de plànyer més, car aytant poch pories aver tu de aqueys diners com de les steles del cel: ans te dich certament que si gayre parles, que prestament ne pories aver la mort aconseguida”. E, dit açò, e aconselant-lo al mils que pogueren, li digueren: “Vine ab nosaltres, car gran compassió nos à presa de tu; perquè si tu vols venir ab nosaltres e vols éser a ffer una cosa, la qual nosaltres avem a ffer, tu pots éser ben cert que en part te tocarà lo valent d’açò que perdut às”. E Andreütxo, qui desesperat stava, respòs que era prest. Havían en la Ciutat aquell dia soterrat l’arquebisbe de Nàpols, apellat miser Phelipo Minutulo, lo qual era stat soterrat ab molt richs e notables ornaments, entre·ls quals tenia un anell al dit, en lo qual avia un rubí de vàlua de cinch mília florins, lo quall Arquebisbe aquels volien anar despullar. E Andreütxo, axí com aquell qui desijava recobrar ço que perdut avia, ab ells ensemps se mès en camí; e, anant enverç la sglésia major, dix la hú a Andreütxo, qui fortment pudia: “¿E no poríem nosaltres trobar manera que tu t’aneses lavar en qualque loch, en manera que axí ferament no podises?” Dix l’altre: “Sí farà bé, car nosaltres som prop de un pou on stà tots temps una coriola e un gran poal, perquè anem-hi e lavar-sa à sa guisa”. E junts al pou trobaren la curiola e la corda, mas lo poal no y fou gens; perquè ensemps, per fer-lo bell, desliberaren ligar-lo ab la corda e calar-lo al pou, on com fos lavat lo tornarien tirar; e axí ó fferen. E, stant axí Andreütxo en lo pou, se esdevench alguna gent de la companyia de la senyoria, los quals havien coragut darrera uns malfeytós, e per la gran calor que feya avien gran set, per la qual ocasió anaren beure en aquell pou, on no foren vists per aquels fins que·ls foren prop. E ja Andreütxo al fons del pou s’era lavat e ligant-se la corda, per la venguda d’aquells, alls

companyós covench fogir. E, vengut aquells e posades llurs armes e llurs robes, començaren a tirar la corda, creent que lo poal fos ple d’aygua. E com Andreütxo se víu a la vora del pou, sens dir mot, ell se afferrà en la dita vora, hon com los qui tirat l’avien lo veren, de gran por que agueren, lexant la corda, fogiren quant més posqueren; de què Andreütxo se maravellà fortment, pensant fosen sos compayons; mas si él no·s fos ben tengut, ell ne fóra anat al fons del pou, on per ventura fóra mort; e, vaent les armes, les quals sabia que no eren de sos companyons, fonch molt maravellat. E, dolent-se de la sua fortuna, sense tocar alguna cosa de ço que lexat avien, desliberà de partir-se·n, e anant-se·n que no sabia a hon, se encontràs ab los dos companyons seus, los quals anaven per traure·l del pou; e quant lo veren, maravellant-se fort, li demanaren qui l’avia tret del pou, als quals Andreütxo dix que no sabia; e ells hordonadament contaren-li com era stat, e él per semblant de ço que trobat avia fora lo pou; de què aquests, qui avisats eren, li comtaren, rient, com ne per què eren fugits, dient-li qui eren stats aquels que venguts eren ne·l n’avien tret. E sense pus paraules fer, com ja fos miga nit, se n’anaren a la sglésia major, e en aquella asau laugerament entraren e anaren a la tomba a hon l’Arquebisbe jeya, la qual era molt gran de péra marbre; lo cubertor de la qual, ab los fferraments que portaven, levaren tant com fou mester per entrar-hi un ome, e, aquell ben apuntalat, començà a dir la hú: “Qui y entrarà dintre?”, al qual l’altre dix “No yo”, “Ne yo”, dix l’altre, “mas entri Andreütxo”. “Axò no faré yo”, dix Andreütxo. E ells abdosos, rebellats contra Andreütxo, digueren: “En fe de Déu si tu no y entres, nosaltres te darem tantes ab hú de aquests pals de ferre sobre lo cap, que nosaltres te ausiurem”. Andreütxo, tement se morir, entrà dintre encontinent; e, entrant, pensà en sí matex: “Aquests m’í fan entrar per enganar-me, per ço que com jo sia dintre e ells auré donat tot so que hi és, mentre laguiaré a exir, ells se n’hiran e se·n portaran so que donat los auré, e jo romandré sense res a ma part”. E per ço pensà ell de fer les parts; e, recordat del

anell que ells li avien dit qui de tant gran vàlua era, traent-lo de la mà del Archabisbe, lo mès a sí mateix e donà a ells los vestiments e la mitra e los guants e les altres coses, despullat fins a la camisa, dient que no y avia pus. E aquells, pur affermant-se que l’anell hi era e que sercàs per tot; e ell, responent que no·l trobava e depanyent que·l sercava, ells se n’anaren, e en aquell endemitg lo puntal ab què ells avien apuntalada la cuberta de la tomba se desfeu, e, la cuberta cayguda, ell romàs enclòs. Per la qual cascú deu pensar Andreütxo com romàs aconsolat. E moltes voltes temtà e asagà ab lo cap e ab les spalles si alsar poguera la cuberta, mas en và treballave. Per la qual raó vensut, vengué a menys e caygué sobre los cors mort del Archebisbe; e cert qui lavors l’agués vist envides coneguera qui era pus mort o l’Archebisbe o ell; e, com fonch retornat, al mils que pòch se dresà e tendrament començà a plorar, veent-se aquí hon sense dupte a una de dues fins devia pervenir, o morir aquí de fam e del pudor del mort, o que trobant-lo aquí, axí com a ladre avia a ésser penjat. E, en aquest gran pensament stant, sentí per la església anar alguna gent e parlar los huns ab los altres, los quals, segons so que ell podia compendre, volien fer so que ell e sos companyons avien fet. Per la qual raó a ell cresqué la paor fortment. E de ffet axí era com avia pensat. E com éls se foren acostats a la tomba, ells levaren la cuberta e aquella apuntalaren en la manera que ells avien fet; e ach entre éls gran contesa qui entraria dintre, de la qual cosa cascú de ells se scusava dient: “Ne jo, ne jo”; en tant que un prevere de la companyia: “E com? e aveu vosaltres tant gran por que penseu que·ls morts menjen òmens? Guardau-vos que yo y entraré”. E, mesos los peus e les cames dintre, e lo cap endeffora, se començà a calar dintre la tomba. Andreütxo, sentint asò, se levà en peus e, prenent-lo per la una de les cames, faent semblant de voler-lo tirar dintre, lo qual cosa sentint lo prevere, mès un gran crit, e, sobiranament espantat, sortí deffora lo muniment, de la quall cosa tots los altres spaventats, lexaren la tomba uberta e començaren a ffugir tant fort com posqueren, faent semblant que cent mília diables fosen llurs

peseguidós. La qual cosa vista, Andreütxo sobtosament se n’exí per alent hon hi era entrat; e ja acostant-se lo jorn e l’alba clara, ab l’anel en lo dit anant a la ventura, pervench a la marina, e aquí lo seu alberch hon posava regonech, on trobà tots sos companyons e amichs, e l’osta, qui tota la nit l’avia sperat, stant en gran ànsia de ell e de sos fets. Als quals tot so que esdevengut li era comtà mot a mot. Al qual fonch dat de consel per lo seu oste que de continent se degués partir de Nàpols, la qual cosa ell féu prestament; e, portant-se·n lo seu anel, se·n tornà a Perusa, lo qual anell se·n portà en loch dels cavals perquè era anat, e aquell vené per avant, de què ach gran suma de moneda.

NOVEL·LA SISENA [MADONA BARITOLA, TROBANT-SE EN UNA ILLA AB DOS CABIROLS, AVENT DOS FILLS PERDUTS, SE·N VA EN LUNISIANA: AQUÍ HÚ DELS FILLS ENTRA EN SERVEY DEL SENYOR D’ELLA, E AB LA FILLA D’ELL JAU, E ÉS MÈS EN PRESÓ. SICÍLIA, REBELLADA AL REY CARLES, E LO FILL REGONEGUT DE LA MARE, PREN PER MULLER LA FILLA DEL SENYOR, E, SON FRARE RETROBAT, TORNEN EN GRAN STAT.] Havien les dones, e per semblant los òmens, molt ris dels casos de Andreütxo recomtats per Ffiameta, com Emília, sentint la novel·la finida, per comandament de la Reyna començà axí a dir: Greus coses e enujoses són los vans moviments de la fortuna, de les quals per ço com moltes voltes alguna cosa se·n parle, tanta és la poqua fermetat dels nostres enteniments, les quals leugerament s’adormen en los seus aguayts, que crech que may no·s deu hom enujar d’escoltar los desleals e desaventurats aguayts, en tant que·ls primers reten hom avisat e los segons aconsolen. E posat que moltes coses ne sien dites, jo entén a recomtar una novel·la no menys vera que piadosa; la qual, encara que alegra fi aga aguda, és stada tant e axí longament detenguda, que a penes jo puch creure que may per alegria sia adolcida. Gracioses dones, devets saber que, aprés la mort de Federich sagon, enperador e Rey de Cicília, rechnà en lo regna de Cicília lo Rey Mamfrè, lo qual visqué en solepne stat reyal, e ab ell visqué un gentil home apellat Arigueto Capasse,

lo quall ach per muller una molt bella dona apellada madona Baritola. Lo qual Arigueto tench en son temps lo govern de la dita hilla en ses mans; e, sentint que lo Rey Carles avie a Benavento vençut lo Rey Mamfrè, tot, lo rechne se rebellà contra ell. E, avent pocha seguretat en la cuarta fe dels sicilians, no volent éser traydor a son senyor ne consentint en aquella, sobtosament se aparellà a fugir. Mas la gran malícia del Sicilians avent conaxença de sa fuyta, sobtosament a ell e a molts d’altres servidós del rey Manfrè prengueren e aquells liuraren al Rey Carles, e aprés la posesió de la hilla no li fou denegada. Mas madona Baritola, en tots aquests mudaments, no sentie res ne sabie què s’ere de Arigueto; mas tots temps tement-se de vergonya, totes les sues riqueses lexades, ab un seu fill mascle de edat de ·VIII· anys apellat Manfrè, e prenyada e pobra, muntà sobre una barqua, e ab aquella se n’anà a Líper, hon parí un altre fill mascle, lo nom del qual fou Asca; e aprés ach stat per spay de un temps, se·n muntà a en leny per anar en Nàpols, hon tots sos parents e amichs eren. Mas la fortuna variatble hordonà en altra manera que ella no avia pensat, e açò per tant com per força de vent lo leny qui en Nàpols anar devie fonch aportat per contrari de temps a la hilla de Ponça, hon, entrats en un petit port, sperant temps per complir llur viatge, s’esdevench un dia que madona Baritola isqué en terra ensemps ab los altros per asbravar sa persona. E stant en terra anà sercar un loch apartat e solitari hon se pogués complàyer de son marit Arigueto; e ella tota sola, dolent-se de sa desaventura, cascun jorn plorava. E, tenent aquesta sechta, se esdevench que un jorn, stant ella apartada e faent son dol en lo loch acostumat, no sabent-ho nengun mariner ne altra persona de la fusta, veus hon ne vench una galera de cosaris, la qual tots los del leny près a mansalva, sens scapar-ne nengú. E, presos, aquella se n’anà per sos affers, no sabent res de la romasa de madona Baritola. E madona Baritola, finant son plant, se·n volch tornar al leny per veure los ffills, axí com cascun jorn avia acosumat, hon, com ffo nenguna persona no trobà, de què forment se maravellà. E, pensant què podia éser stat, alsant lo cap

e mirant la mar anllà, ella víu no molt luyn la guelera remolcant lo leny detràs; per la qual cosa tantost conech que axí era sola romasa de fiyls com de marit, los quals no sabia de aquí avant hon los degués sercar. E, estant axí sola e pobra e abandonada en tal manera com un cors sens sperit, d’ora en hora tornava, havent pensament en les sues desaventures. Mas aprés que·l seu miserable cors recobrada la força de les sues làgremes, tornada al plant, longament plorà los fiyls, los quals anà cercant si en qualque cova algun ne fóra romàs. E no trobant res de asò que sercava, donat algun remey en sos tenebrosos pensaments, en la nit sobrevinent se n’anà a la cova hon son dol acostumava de fer, e aquí aquella nit, ab molta por, e ab inextimable dollor, passà. E lo següent dia vengut, e ja hora de tèrcia pasada, axí com aquella qui la nit pasada no havia menjat, destreta de fam començà a sercar erbes, e, menjades de aquellas e pensant en sa desaventura, ella víu venir una cabirola, la qual se n’entrà en una cova asau veyna de la sua; e, aprés hac un poch stat, de aquella se isqué e per lo bosch se n’anà pexent. E vist açò per madona Baritola, qui desijosa del seu pasatemps era, se n’anà la via de la cova hon la cabirola era entrada, hon atrobà dos cabirols petits qui força aquell matex dia eren nats, los quals li paregueren la pus dolça cosa del món. E avent gran compasió de aquels, axí com aquella qui abundantment avia let per lo novel part que avia agut, en lo pits los se posà. E los cabirols no refusant lo servey, axí pròpiament la mamaren com si fos la llur pròpia mare; e de aquella hora avant de la mare a ella nenguna differència no feren; perquè paria gran consolació a la gentil dona haver trobada aquella companyia, axí com aquella qui no avia en sí sinó pensament de plors e de dollors, menjant erbes e bevent aygua se treballava. E cascuna volta que en sos fills e marit e en sa miserabla vida pensava, com ves que aquí avia a morir, font de contínues làgremes exien del seus huls. E per la gran continuació que feya de star ab los cabirols, la mare e los ffills eren tornats tan domèstichs, que d’ella no·s partien. E axí stant, la gentil dona fort féra per lo gran desayre e destret en què stave,

s’esdevench que aprés alguns mesos foren pasats, là aribà un leny de pisans, qui per contrari de temps aquí stech alguns dies. En lo qual avia un gentil hom apelat Curado Malaspina, ab una sua muller, dona molt valerosa e molt santa; los quals venien de peregrinatge de tots los sants lochs de Roma, e ab aquell leny en casa llur se·n tornaven. Los quals per esbravar-se ab la sua dona e ab alguns seus familiars e cans de cas[s]a se n’anaren deportant; e no gayre luny del loch hon era madona Baritola començaren los cans a córer derrera los cabirols, los quals ja granets eren, e per ells mateys se anaven pexent; e los cabirols, sentint los cans, ne nenguna altra part no ffogiren sinó en la cova hon era madona Baritola, la qual, com víu los cans, sobtosament levant-se en peus, près hun bastó e·ls lansava de la cova. E com micer Curado e la sua dona veren que los cans gitaven deffora, encontinent pensant que açò era alguna cosa, sobrevengueren al damunt dit loch, hon veren madona Baritola, qui bruta e magra e palosa era tornada, tant que paria qualque cosa féra, de què ells com la veren foren molt maravellats, e ella molt més de ells. E aprés que foren ab ella tirats los cans arrere, ab ella se asigueren, e molt la pregaren que·ls digués com ne en quina manera era aquí venguda en romasa; la qual plenament los recità tot son fet, sens mentir de res. Les quals coses, enteses per Curado, mogut de compasió, la confortà al mils que pòch, assajant-la de remoure e relevar de son gran dol, offerint-li de menar-la-se·n e trachtar-la en la millor manera que posqués, axí pròpiament com si fos una sua jermana, volent que en honor fos trachtada egualment ab sa muller, fins que Nostre Senyor li agués redresada la sua fortuna. E, fetes per ell totes les damunt dites profertes, se n’anà a deportar; e, lexant la muller ab ella, pregant-la que la induís en anar-se·n ab ella e en fer-la menjar e beure, e vestir una roba de les sues, com ja les de madona Baritola fosen squinçades; e axí ho féu. E, ab les millós paraules que posqué, la aconortà de les sues fortunes, e ab la major fadigua del món la féu menjar e vestir una de les sues robes, e aprés li promès que ab ella se n’hiria, mas no en loch hon may posqués éser coneguda. E axí en companyia

de la cabirola, qui lavors del desert era tornada, e per semblant dels cabirols, ab ella se n’anà, de què la dona fou molt maravellada de la gran festa que la cabirolla li féu en sa venguda. E axí, vengut lo bon temps, madona Baritola, ab Curado e ab la sua dona, sobre lo seu leny muntaren, e ab ells ensemps la cabirola e los cabirols. E, partint de aquí ab bon temps, aribaren en la ffou de la Magra, hon hisqueren en terra la dona e micer Curado, e madona Baritola en àbit de dona vídua. E axí com si fos una sua donzela, hobedient e omil stech a sos manaments, e los seus cabirols nudrí ab gran amor. E, estant axí, s’esdevench que los cosaris los quals avien pres lo leny en què madona Baritola ere venguda a Ponça e allà l’avien lexada per no aver-la vista, ab tota l’altra gent en Jènova se n’anà. E aquí lo patró de la galera partí la presa que feta avia, de la qual toquà a la part de micer Gaspar Dòria la senyoria dels infants de madona Baritola e d’una serventa, dida del petit infant, los quals ell a casa sua tramès per tenir-los en servey de sa casa. E la serventa, dolent-se ulltra mesura de la pèrdua de la sua dona e de la miserable fortuna en la qual los mesquins veyé cayguts, longament se·n plorava cascun dia. Però pus se veye cativa ensemps ab los infans, gran conort prenie, axí com aquella qui posat que fos pobra fembra, si era ben sàvia e avista, perquè axí com mils pòch se confortà; e puys, guardant hon eren venguts, se avisà que si los dos infans fosen conaguts pogueren aver leument desliurament. E, ultra axò, sperant que quant se poria mudar la ffortuna e porien tornar al primer stat; e per ço pensà de no dir res a nenguna persona si temps e sahó no y ves; e tothom qui li·n demanava deya que sos fiyls eren; e al major, qui Mamfrè avia nom, apellava Johanoto de Pròxida, mas el menor no curà mudar-lo nom. E ab sobirana diligència donà antenent a Mamfrè perquè li avia lo nom mudat ne quin perill li coria si per ventura fos conagut; e asò no una volta, mas moltes li feya, recordant la qual cosa l’inffant, qui entenent era sagons la amonestació de la sua serventa, o feya molt bé. E estigueren adonchs mal vestits e pijós calçats a tot vil servey ab la

sirventa ensemps alguns anys en casa de micer Gaspar. Mas Mamfrè, qui Johanoto se feya anomenar, com fos de estat de ·XVI· anys, avent major gosar que a hun sclau no·s pertanyia, e indichnat per la vil condició en què era posat, muntà sobre una galera qui en Alexandria anava e del servey de micer Gaspar se partí, e en moltes parts anà no podent res avançar. E, a la ffi, aprés dos o ·III· anys que foren partits de micer Gaspar, ell se féu bel jove e gran de persona, e sentí que son pare, lo qual se pensava que fos mort, era encara viu; però era en presó encativat per lo Rey Carles, per la qual raó, ell com a vagabunt anant per lo món, aribà en Lunigiana, e aquí per ventura ab micer Curado Malaspina se mès per servidor, lo qual servia abtament. Era ab lo dit Curado madona Baritola, sa mare, la qual ab la dona de micer Curado era, e cascun dia la veya, sens que may no la conaxia, ne ella a ell, tant s’éran transfigurats los uns e los altres despuys que vists no s’eren. E estant adonchs Johanoto en servey de micer Curado, se esdevench que una ffilla de micer Curado, lo nom de la qual era Spina, romàs vídua de un gentil home apellat Nichola de Grimaldo, e per raó de son viduatje li convench tornar en casa de son pare; la qual Spina era bella e plasent e jove e de edat de ·XVI· anys; e stant axí ensemps la hun al altre remirant cascun dia, en tant que la calor natural ensené extrema amor entre ells, la qual no fou longament sense que no aguesen compliment. E algun temps durà sens que nenguna persona no se·n apercebé, per la qual cosa ells cuydant éser bé asegurats, començaren a tenir pus indiscreta manera que en semblants coses no·s pertanyie; e anant un jorn per un bosch bell e spès d’arbres, Aspina ensemps ab Johanoto, lexada tota altra companyia, entraren avant; e com los parech éser en un loch delitable e ple d’arbres e de fflors, clos e tancat de diverses arbres, se reposaren a pendre l’amorós plaer la hú del altro. Vers hon vench la mare de la vídua primerament, e aprés Curado, per los quals foren sobrepresos. E com Curado víu açò dolorosament ultra mesura fou escomogut d’ira e, sens alguna cosa dir, abdosos los féu pendre a quatre seus servidós e en un seu castel aquells féu menar; e d’ira

de cor enrabiant, anave dispost per fer-los vituperosament morir. E la mare de Spina, axí com a santa e vera bona dona que era, reputava éser dichna sa filla de tota cruel penitència; e avent per algunes paraules de Curado compresa qual era la sua voluntad, no podent comportar aquella, li anave detràs; e, aquell aconsaguit, començà·l a pregar que li plagués de no córer furiosament sobre aquels ne voler que en la sua vellesa fos cruel homayer de la sua ffilla, ne ensutzar les mans en hun seu familiar, ans li plagués en altra manera sesar la sua hira, axí com és de fer-los star en presó, e aquí star tant fins que agen plorat llur peccat. E aquestes e moltes d’altres paraules li anà la santa dona dient, en tant que, revocat son pensament, manà que en presó, fosen mesos, e aquí gordats ab molt desayre, fins a tant que ell alre desliberàs de ells; e axí fonch fet, com la vida llur encativada e en contínues làgremes e molts lonchs dejunis més que a ells no fóre mester stigueren. E stant axí Johanoto e Spina en vida axí dolorosa, e rasat ja un any, sens que Curado neguna cura d’éls no avia aguda, s’esdevench que·l rey en Pere d’Aragó, per trachte de micer Johan de Pròxida, rebellà e tolgué el rey Carles la hilla de Sicíllia; e sabuda la nova per Curado, com gibelí, féu gran festa. La qual Johanoto, sentint que un de aquels qui en guarda l’avien, gità un gran sospir, dient: “Oymé, mesquí. Pasat ha ·XIIII· anys que yo són anat exarat per lo món esperant aquesta jornada, la qual ara és venguda com may pus no sper aver bé, ans sper morir miserablement en presó”. E, hoït asò per lo guardià, estech pensant, e aprés dix: “Digues, Johanoto, e que munte a tu so que los grans Reys e senyors fan en lo rechne de Sicília, ne en les altres parts del món?” Al qual Johanoto respòs: “Sert, a mi par que lo cor me degue esclatar com pens en açò que·l meu pare avie a ffer en aquell rechne, si bé yo era là donchs petit infant com d’aquell fugí, mas puys recorde·m que jo·ll víu senyor en lo temps del Rey Mamfrè”. E com dix la guarda: “E qui fou ton pare?” “Lo nom del meu pare, dix Johannoto, pux jo d’uy més manifestar, pus me veitx posat en tal perill, lo qual jo no entenia a manifestar. Ell fon anomenat, e encara,

si viu és, à nom Arigueto Capace, e jo no é nom Johanoto, ans hé nom Mamfrè; e no dupte gens que si yo fos fora de ací e tornàs en Sicília, que no hagués encara gran loch en aquell Rechne.” E lo valent ome, sens pus interogar-lo, al pus tost que posqué totes les damunt dites paraules recità a micer Curado. Lo qual, aprés les ach hoïdes, al pus prest que pusqué se n’anà a madona Baritola, e plasentment li demanà si ella negun ffill avia de Arigueto qui Mamfrè agués nom, a les quals paraules la dona respòs playent e sospirant que si lo major fill que del seu marit avia agut fos viu, que axí aguera nom, e seria de etat de ·XXII· anys. E, asò hoint, Curado entené que aquest devia éser, de les quals paraules en lo seu ànimo hach gran consolació, pensant que si axí era, ell poria fer una gran misericòrdia, car ell lo poria traure de presó e donar-lo per marit a sa filla Aspina. E per ço sacretament ell se féu venir Johanoto, e, aquell apart pres, lo interrogà si era ver que ell fos Mamfrè, fill de Arigueto Capace. E, açò atorgat per Johanoto, aprés li dix: “Johanoto sabs quanta he quala és la ingúria que tu m’às feta per la mia ffilla, jo trachtant a tu axí amigablament com un servidor se deu trachtar. E tu devies a la mia honor e a les mies coses sercar honor e profit; e si axí ho agueses fet no fores vengut en so que és vengut, perquè agueres merescut que, si la mia pietat no fos stada, t’agués fet matar. Mas pus que és axí com tu dius que sies ffill de gentil hom e de gentil dona, jo·t vull traure de la captivitat en què stàs e en una hora la tua honor e la mia vull tornar en so propri loch. E açò per tant com Aspina la tua amorosa e ffilla mia és vídua e à gran dot e bo, les costumes de la qual tu sabs, e per senblant sabs qui és son pare e sa mare, e del present stat no dich res perquè jo són dispost que pus ella desonestament és stada amiga tua, que ara honestament sia ta muller, que en guisa de ffill meu ab ella matexa e ab mi axí com a tu plaurà stigue”. E, dit asò, ell se mirà Johanoto, lo qual víu tot alterat e mudat de collor, axí com aquell qui per raó de la presó avia soferit gran desayre; mas tot asò no li avie tolta la gran amor qui avia a Aspina, ne lo sentiment natural que Déus li avia donat, ans ab cor valerós

ferventment començà a respondre axí com aquell qui tots temps avia desigat asò que Curado li offeria de fer e dix: “Curado, ne cobegança de senyoria ne desitg de dinés teus ne voluntat de res del teu, ne fer-te trasió, no m’induhí may en fer so que fet hé, sinó sola amor que hé aguda a la tua ffilla, la qual àm més que cosa qui vischa, e no penses en neguna manera que jo may aga amada ta ffilla desonestament, ans tots temps la amí ab tota honestat; la qual cosa tu no devies penre axí cruelment com às; car, si bé pensaves les coses que tu ne·ls altres òmens vels aveu fetes en vostre jovent, no agueres aguda per tant crua ne per ta[n] mala la amor de mi, ne de Aspina, ffilla tua; per la qual jo hé a sobirana gràcia tot quant per ella pas, ne hé pasat; ne·t pens que, per molt que·m faces, jens per so jo·t vulla mal, ans tots temps amaré, tot quant de ella serà ne ab ella aurà deute ne amistat, e avet-ne así tota ma voluntat. Del matrimoni que dius que vols consentir entre mi e ta filla, dich-te que si·m tengués per dit que u degueses consantir, lonch temps ha que per ma part te fóra stat demanat; mas tant ne serà ara pus car, com me pens que per voluntat de Déu e a ta requesta ho às demanat. E si no às aquella voluntat que dius, tant me serà menys dolor, car ja me n’estich ab aquexa confiançà, e tots temps que·t serà plasent fe·m tornar en la presó, e aquí tant quant te serà plasent me fe aflegir, car tant com jo amaré Spina, tant per amor d’ella amaré a tu, que·s que tu·m fases, e tots temps te auré en reverència de pare e de senyor”. Curado, avent asò hoït, se maravellà, e ab gran amor lo près fort ferventment, e pus car l’ach d'equí avant que si fos son propi ffill; e per ço, levant-se en peus, l’abrasà e·ll besà stretament. E, per dar millor spatxament a la cosa, comandà que aquí fos menada Spina, la qual era tornada en la presó magra e sequa e trasfigurada e mitg díbula, e senblant era Johanoto, qui paria hun altro home; los quals en la presència de Curado fferen sposalles per paraules de present segons la nostra husança. E aprés alguns jorns, sens que nenguna persona no·n sentí res, los donà recapte de tot so que mester los fou. E aprés li parech que en tot cars del món devie donar part de la llur alegria a lurs mares, qui de

tot so que seguit s’ere encara no sabien res. E encontinent tramès per la sua dona e per madona Beritola, a la qual dix: “¿Què donaríeu vós, madona Baritola, si yo feya lo vostre ffill major marit de una de les mies filles?” A les quals paraules madona Baritola dix: “Micer Curado, jo en asò no poria alre dir sinó que us seria de més tenguda que no són de so que fet m’avets. E retent-me vós mon fill en la manera que·m dieu, revocareu la mia sperança, la qual per perduda avia”. E, plorant molt tendrament, callà. E lavòs dix Curado a la sua dona: “E a vós, muller, què us en paria si yo us dava hun tal genre?” “No tant solament, senyor, dix la dona, aquex qui és gentil hom e de bona natura, ans encara hun ribalt pus a vós sie plasent, car si a vós plau si·s fa a mi”. E lavòs dix micer Curado: “Jo·m tinch per dit que en breus dies jo us faré alegres de asò que dit vos é”. E, veent ja los aymans honorablement vestits e aresats, e en lur forma tornats, demanà a Mamfrè: “Quina serie la tua alegria sobre aquesta que às, si tu veyes la tua mare?” A les quals paraules respòs Mamfrè: “La sua ventura no·m lexe creure que tant age viscut que tal jornada agués vista; mas pur si axí era subiranament més seria cara la sua vista, car encara per lo seu consel cuydaria recobrar gran partit del ceu stat en Sicília”. E lavòs Curado féu venir cascuna de les dones, les quals feren maravellosa festa a la novella sposa, maravellant-se fort quina spiració de Déu puria éser stada que Curado agués aguda tanta benichnitat que ab Johanoto agués fet matrimoni de sa ffilla. Al qual madona Baritola, per les paraules que Curado avie dites, començà a reguardar Johanoto; e, per dret sentiment maternal, alguna remembrança li avench de la sua jovenil etat. E, sens sperar-ne altre demostrament, ab los brasos uberts lo corech abrasar al col; e la sobre abundant alegria maternal no permeté que li posqués res dir, ans tots los sentiments corporals li clogueren, en tant que casi morta en los brasos de son fill caygué. Lo qual se maravellà molt dasò, axí com aquell qui moltes voltes l’avia vista en aquell matex Castel e may no l’avia conaguda per mare; mas ab tot axò conech l’ayre maternal per la sua present vista. E, tenin-la en los brasos

lagramegant, les mans e la boqua li besà moltes voltes. E aprés madona Baritola, per la dona de micer Curado, e per Spina, sa nora, fou tornada, donant-li tots aquels remeys qui necesaris foren per tal accident, e aprés ach recobrades ses forces, tornada de cap primer per son fill, ab moltes làgremes e paraulas plenes de matèria piadosa, e mil voltes o més aquell jorn l’abrasà, e·l besà, e ell a ella reverentment, e ab sobirana amor e honor la comfortà. E, aprés que·s foren reposats, ab gran consolació recitaren, la hú al altre, la ventura qui seguida·ls ere; e, aprés que la hú a l’altre agueren la llur vida recomtada, fforen aquí tots los amichs e parents de Curado, per los quals ell avia ja tramès, als quals notiffichà so que fet avie, ne com, ne en quina manera s’ere saguit; e aquí hordonadament feren bé la festa, parlà Mamfrè e dix: “Curado; vós aveu fetes enverç mi moltes coses, per les quals jo són tengut a vós més que si fóseu mon natural pare, cas vós aveu longament honrada ma mare, e aquella trachtada com si fos vostra pròpia mare, e per semblant aveu ffet e féu enverç mi hobres de ffill natural, no perquè ella ne yo vos ó agam merescut, mas per vostra benichnitat e bonesa; e per ço us soplich que us plàcie complidament vullats fer a mi festa alegra, e asò us dic que·s plàcie trametre per un meu frare, lo qual micer Gaspar Dòria té com a servent, al qual, axí com dit vos é, ell près ensemps ab mi anant en córs; e de lavors ensà à tengut a ell e a mi, e a una dida qui à nodrit lo dit frare meu, tots temps per servents e per catius; e aprés vos plàcie trametre hun hom en Sicília per informar-vos plenament del stat del país, e per senblant d’Arigueto pare meu, e per saber si és viu hó mort; e, si viu és, en quin estat és, e de totes coses plenament informat, prestament retorn a nós”. De les quals coses Curado fou molt content, e sens nengun lagui dues discretes persones en tals affers tramès, una en Jènova, e altra en Sicília. E aquell qui en Jènova anà trobà micer Gaspar Dòria, e de part de micer Curado diligentment lo saludà, pregant-lo que li volgués trametre Ascaciato e a una sua sirventa nodriça del dit Ascaciato, e hordonadament lo comtà tot so qui esdevengut s’ere entre Mamfrè

e sa ffilla, e per semblant de sa mare. De les quals paraules micer Gaspar se maravellà fort, com hoí so que lo misatger li deye, e li respòs: “Jo desitg fer per micer Curado so en què ell tròpie plaer, tant com per nengun altro home que vischa huy; e és ben ver que jo hé en casa mia lo fadrí que tu demanes, lo qual ha ben ·XIIII· anys, e per senblant una sua mare, los quals jo li trametré mol volenterosament; mas dir-li é·n de ma part que·s guart de no aver masa cregudes les paraules de Johanoto, lo qual tu dius que huy se fa anomenar Manfrè, asò per tant com ell és masa pus malvat e pus sabent en falsia e en tot mal que ell no·s pense”. Açò dit, e ffeta honor al bon hom qui de part de micer Curado hi era vengut, sí féu secretament aparellar la dida, e aquella cautelosament exeminà d’aquest fet. Avie enperò ja hoïda e sabuda la nodrisa la nova de Sicília, e, sentint que Arigueto era viu, gitada deffora la por que fins lavors aguda avie, hordonadament tot lo fet li comtà e li mostrà per qual raó avie tenguda la manera que servada avie. Micer Gaspar, vaent que la raó de la dida se convenie ab la raó de micer Curado, òbtimament donà fe a tot so que dit li avie, e, axí com aquell qui era ome molt industriós, per altre via se·n volch encara informar, e saber si era exit de la presó Arigueto. E, sabut tot lo fet, gran despler ach de les injúries que fetes avie als fadrins, e del mal tractar que·ls avie fet; e, donant-se·n gran vergonya, per esmena de so qui era stat, una de les sues filles, de etat ·XI· anys, li donà per muller, ab gran dot, conexent que, pus Arigueto era viu, no pudie éser meyns que aquell no fos un gran hom en Sicília. E aprés asò fet, ab una gran festa que féu del dit matrimoni, l’infant e sa filla e la dida e l’embaxador de Curado ab ell ensemps mès sobre una galiota ben armada, e anà-se·n a Larissi, hon fou rebut per Curado, ell e tota sa bargada, honorosament; e encontinent se n’anaren en un castel de Curado, no molt lluny de aquí, hon la gran festa era aparellada. E pensau quina ne qual fou la festa, ne l’alegria dels dos frares, ne de la feell nodrisa qui ab tanta diligència e tant industriosament los avia nodrits, ne quala fou la festa qui per tots ensemps ab micer

Curado, cert no seria negú qui per letra ó posqués spacificar; e per ço ho jaquesch a vosaltres esmaginar. E, perquè la ffesta agués bon compliment de la alegria, Nostro Senyor, qui és donador de totes les gràcies, volch trametre en aquella saó lo misatge qui era anat en Sicília, lo qual resità la vida e la salut e lo bon stat de Arigueto Capaça. Lo qual comtà, entre les altres coses, que, stant ell en Catània, gardat per lo Rey Carles en presó, quant la remor contra lo Rey Carles se mogué, lo poble, ab gran furor, corech a la presó, e aucieren les guardes, e·l trasqueren deffora, e aquí, com a capital enemich del Rey Carles l’avien fet capità llur, e lo Rey Carles e tots los francesos avien morts. Per la qual cosa ell ere vengut en sobirana gràcia del Rey en Pere d’Aragó, e ell e tots sos béns staven en molt bon estat, que com ell sabé que ell era vengut, que ab gran honor l’avia rebut. E per la sua venguda havia feta inextimmable festa, e aprés tantost avia hordonat trametre per ells una sagetia ab alguns gentils hòmens, la qual venia aprés d’ell. E, dit açò, e largament feta relació de tot quant avie fet, aquest fou rebut ab gran alegria, e escoltat ab maravellosa festa. E, avent alguns de sos amichs al encontre, anaren als gentils hòmens qui per madona Baritola e per Mamfrè venien, e aquells alegrament reberen, als quals la dona e Mamfrè, e tots los altres ab tan gran alegria reberen, que may senblant no fou vista a abans que a menjar se posasen, de part de Arigueto los saludaren al mils que pogueren ne saberen. E a Curado e a la sua dona regraciaren la honor que feta avien a la sua dona e a sos fills, offerint-se per part de Arigueto a ffer per llur honor tant quant a ells sia plasent. E, girant-se a micer Gaspar Dòria, li digueren que lo servey que ell avie fet a micer Arigueto no era pervengut a les sues orelles encara, per la qual raó ells de sa part no li deyen res; mas bé eren certs que si ell ó agués sabut, que ab aquelles gràcies qui·s pertanyien li n’agueren regraciat, axí com aquell qui a sos fills avia feta gran honor e servey. E, no contrastant que·ls agués tenguts per servidós e per catius, aprés a la festa de les sposalles menjaren. E no tant solament féu festa micer

Curado aquell jorn a son genre e a sos parents e amichs, ans a molts d’altres. E aprés que reposat agueren alguns dies, parech a madona Baritola e a Mamfrè e a tots los altres, de dever-se·n anar, ab moltes làgremes de Curado e de madona sua, e de micer Gaspar Dòria, sobre la sagetia muntaren, e ensemps ab les dues nores se·n partiren. E, havent bon vent, prest en Sicília pervengueren, hon ab gran festa de Arigueto tots ensemps los fils e les dones pervengueren en Palerm, on foren rebuts ab gran festa per lo marit, e per tots aquels qui·ls conexien, e stigueren ab gran honor, avent sguart enverç Nostre Senyor de la gràcia que ffeta·ls avia. E ab gran consolació entre ells en per tots temps de llur vida estigueren.

NOVEL·LA SETENA LA FILLA DEL SOLDÀ, TRAMESA A MARIT AL REY DE GARP, EN SPAY DE POCHS DIES VENCH EN DIVERSES ACHCIDENS E EN MANS DE HÒMENS, DELS QUALS MORIREN LA MAGOR PART: E DARERAMENT PER PONCELA FONCH RESTITUÏDA AL PARE E PER PONCELA LA DONÀ A MARIT. En poch estech que la novel·la de Emília no faés moure la compassió de les dones, per los carsos de madona Baritola, en moltes làgremes. Mas aprés que en aquella agueren donada fi, plagué a la Reyna que Pàmfilo seguís la sua; per la qual cosa ell, qui molt obedient era, començà e dix: Mal envides, plasens dones, se pot per nosaltres conèxer so que per nosaltres fa. E axí com moltes voltes avem poscut veure, molts stimam que si ells tornaven richs, e sens deligència podien viure, no tant solament ab humils pregàries ho demanarien a Déu, ans, sens rebugar nengun trebal ne perill, encercarien de aconseguir so qui en aquelles, de qui vosaltres haveu recomtat, se esdevingué semblant a molts d’altres de baix stat, qui en mil perilloses batalles han permeses metre llur sanch, e de llurs frares, e de llurs amichs, per pugar a la altesa dels Regnes o senyoria d’aquells. E aprés que en aquella ab sobiran trebal són pugats, àn sentit e conagut que en ells e en les taules Reyals se bevia lo varí; e molts ne foren qui la força corporal, e la belesa, e certs hornaments, ab molt ardent apetit desijaren, e, abans que agueren res obtengut, veren que ells e les llurs coses eren de mort, o de dolorosa vida ocasió. E per ço com jo particularment

de tots los humanals desigs no poria parlar, aferm que nengú no pot éser ab ferma seguretat de affortunats casos sagur, axí com pels vinents e pels pasats pot éser vist; perquè si dretament provar volguésem açò, e pendre e procehir sí·ns degueren dispondre en pendre aquell bé, lo qual Ell sol conèxer e pot donar. Mas per ço com los hòmens de variables coses se suspiten, e desigen e stan en grans trebals e peccats; e vosaltres, per semblant gracioses dones, sobiranament pecau en una, ço és, en desigar éser belles, en tant que no us basta la belesa que la natura us ha consentida, ans encara ab maravellosa art cercau créxer aquella; e per ço·m plau de recomtar-vos com desaventuradament a la belesa de una Sarayna en pochs anys covench fer nou vegades novelles noces. Gran temps n’à pasat que en Babilònia fonch un Soldà, lo nom del qual era Baminadab, lo qual féu en sos dies molts actes cavalerívols, per los quals entre los vivens era dels pus benaventurats. E entre les altres benaventurances que avia, si era que avia molts fiyls mascles e de fembres, entre les quals avia una ffilla apellada Alatziel, la qual per tots aquels qui la veyen era tenguda per la pus bella fembra qui e aquell temps visqués en lo món. E per ço com en una gran vichtòria la qual avia aguda contra Alarbs, qui damunt li eren vanguts, li avia ajudat maravellosament lo Rey del Guarb, lo qual per special gràcia li demanà per muller la dita Alatziel, ell agradablament la li otorgà. E vengut lo temps de les noces, e lo Soldà aparellada la sua filla honorablament de molts richs aparellaments, axí de vestits com de joyes, e d’altres coses necesàries per son noviatge, e ab companyia molt bella, e molt notable, la mès en una nau molt ben aparellada, e, donant-li licència, près son comiat. E vengut lo bon temps e los marinés donada vela, se comanaren a Déu. E, exint del port de Alexandria ab bon vent, navegaren fins tant que ja pasada la ylla de Serdenya eren pervenguts, e en breus dies pensaven éser a la fi de llur viatge, se esdevench un jorn que axí com los vents fortunals àn acostumat de fer, se levaren molt grans, qui casi perien més

cosa miraculosa que no acostumada; als quals donaren innumerables trebals a la dita nau on la dona era, en tant que los mariners se tenien per perduts. Mas pur com a valents òmens, tota art e totes forces amprades veent-se de infinida mar combatuts, per spay de dos dies e dues nits, e ja començada la terça, los mariners, fora de tot àrbitre, e no sabent hon ne en quals mars se fosen, qui per la gran foscha que feya qui per la gran fortuna que avían correguda, tot l’art de marinatge avien perdut. E anant axí, no vaent sinó núvols e mar, ells sentiren ferir la nau sobre la illa de Malorquas, a la qual cosa no vaent negun remey a la llur restaurasió, cascú ensercà si algun remey pogueren trobar en scapament de llurs persones, en tant que fou acordat entre ells metre la barqua de panescam en mar. E de ffet en aquella muntà lo patró, e aprés tots los altres, no guardant honor la hú al altre, ans ab los coltels en les mans contra qui digués que no y entrasen, no recordant als uns ne als altres de la Reyna Alatziel. E, cuydant campar a la mort, en aquella vingueren. E aprés que tots foren dintre la dita barqua e volgueren anar la via de la terra, abandonada la nau, la qual romania tota huberta, e en aquella la dita Reyna sola ab les sues dones sens pus, era en aquell punt encara la gran fortuna fort horitble, per la qual la dita barcha, anant en terra, se trebuchà, hon tots los damunts dits, cuydant escapar, sens restauració nenguna moriren; e, romanent la Reyna Alatziel en la dita nau, faent-se a la cuberta e vaent-se la mort veyna, en aquella sperant, la nau del tot entrà e’n una petita plaga se acostà, en tota la nit stigueren abandonades per morir; e vengut lo jorn clar, e la fortuna recesada, e la mar queda, la dona, qui mitg morta era, alsant la testa, axí torbada com stava, començà a cridar adés hú, adés altre de sos servidors, e, no sentint-ne respondre nengú, ne vehent-los anar per nau, se maravellà molt. E, espantada de so que veya, levant-se en peus, les dones qui en companyia sua eren, e les altres fembres totes víu jaure, e adés la una, adés l’altra somogué, e poques ne trobà qui sentiment nengú aguesen, ans, per gran congoxa e por que avien aguda, s’eren mortes partida d’aquelles, per

la qual raó a ella vench molt major por que d’abans no avia. Mas no-res-menys strenyent-la la necessitat, per ço con sola·s veya, no conaxent ne sabent hon era, stech molt torbada, e pur tant les cridà, que aquelles qui vives eren féu levar; e trobades aquelles e no sabent los hòmens que s’eren fets, e veent la nau en terra uberta e plena d’aygua, ab aquelles ensemps dolorosament començà a plorar. E ja era hora de nona ans que nanguna persona sobrevingués en aquella part qui ajudar-li posqués, fins a tant que asats pres de pasada ora de nona passà un gentil hom appellat Pericó de Soldevila, qui vinent ab alguns seus familiars, vaent la nau en terra, sobtosament smaginà ço que era, e comandà a hú dels seus servidors que encontinent muntàs dalt per encercar si en la dita nau trobara alguna cosa. E lo familiar, posat que ab gran difficultat ho agués a ffer, sí muntà en la nau, hon trobà la dita Reyna, ab aquella poqua companya que avia, sota lo castell de proa. Les quals víu star totes consiroses, e plorant agrament li demanaren misericòrdia. E, aprés, avisant-se que no eren enteses, ab signes al mils que posqueren li mostraren la llur desaventura. E lo familiar, al mils que pòch, reguardades totes les coses, ho comtà a Pericó de Soldevila; lo qual prestament féu devalar totes les dones de la nau ensemps ab les coses pus precioses qui dins eren ne aver-se pogueren, e ab ellas ensemps se n’anà en hun seu castel; hon ab precioses viandes, al mils que pòch, les confortà, lo qual comprès, per los richs arresaments que trobà en la nau, que aquesta devia ésser alguna gran dona, e aquella entre ellas encerchà, la qual encontinent conech en la honor que li veya fer a les altres. E, no contrastant lo gran mal e affany que avia pasat del mal de la mar, li parech la pus bella dona que may agués vista, per la qual cosa Pericó desliberà que si marit no avia la prengues per muller; e, si per muller no la posqués aver, pensà de voler aver sa amistat. Era, emperò, Pericó, home de féra vista e molt rebust; e per spay de alguns dies avie feta servir molt bé e honorablement la dita Reyna, la qual, aprés fou confortada, vaent-la ultra mesura pus bela que d’abans no era, e dolent-se per semblant com entendre no la podie,

ne ella a ell, e no podent saber qui fos, faent heccés de la sua amor, per la sua gran bellesa, desmesuradamant ab achtes plasents e amorosos, la volch girar de fer-ne sens nagun contrast a son plaer; mas, no contrastant que ell fes axò, ella reffusava tots temps la sua amistat carnal; e tant com més la refusave, e tant més se encennie la amor de Pericó. E com la dona agués ja aquí per alguns jorns aturat, e sabés que per fer-se conèxer no scapave que no agués a ffer, per força hó per amor, a la voluntat de Pericó, molt se n’entristà; mas, axí com aquella qui era dona de gran coratge, preposà de sofferir tot quant posqués, per seguir la misèria de la sua fortuna; e, vaent que contrastar no y podie preses a un depart les sues dones, en aquelles comandà que no fos neguna qui per cosa en lo món denunciàs ella qui era, si donchs no era en loch hon valer li posqués; e aquelles comfortant, pregà que la llur castedat volguesen conservar, afermant-los que ella avia en preposit que may sinó lo seu marit no la gaudirie. Per les quals paraules les sues fembres humilment li prometeren servar sa demanda e s’hofferiren promtes de tot llur poder en servar sos comandaments. Mas Pericó, qui de jorn en jorn més s’escalfave, e com més la veye més la cobejave, vaent que ella dilatava que a sa voluntat no volia consantir, desliberà fer-ho per força. E veent algunes vegades que la reyna sabia bo lo vi, axí com aquella qui no l’avia husat, sagons la sua ley, pensà que laugerament se·n torbarie; e per ço dissimulà de no curar-se de so que li acostumave de dir, mas que tant solament volie fer una bella festa, per un sopar, en la qual féu venir la dona ab moltes d’altres; e, lo sopar aparellat, ell hordonà, ab aquels qui la servien, que de moltes maneres de vins mesclats li donasen a beure. Los quals ó fferen bé òbtimament; e ella, qui d’asò no·s guardava, per la plasenteria del beure, més ne près que a la sua necesitat no era hops; perquè, tota adversitat oblidada, vehent algunes dones balar a la guisa de Malorques començà a balar a la guisa Alexandrina. La qual cosa vaent Pericó, li parech que alò era vahí de so que ell demanave; e que ja ella no·s podie escusar de no éser enbriaga, tots temps continuant-li lo molt beure ab gran

abundància de confits, per gran spay de la nit la perlongà. E darrerament, partits los convidats, ab la dona sola se n’entre en la cambra, en la qual, pus calda de vi que de honestat, ans aquella posada a un depart, sens neguna vergonya, sinó axí com si fos una de les sues fembres domèstigues, se despullà e·s mès al lit. E Pericó, no mostrant que la volgués cuytar, féu semblant de no curar d’ella. E, apagades les lums, prestament se despullà e de la altra part se mès al lit, e aquella amorosament près al braç, e sens nangun reteniment ne contradicció ab ella amorosament començà a fer lo joch delitós; la qual, aprés l’ach començat, no contrastant que may agués provat en quina ne en qual manera los hòmens acostumaven de jugar ab les dones, casi penident-se com tant ho avia refusat ne dilatat, per algunes voltes aquell començà anvidar, e posat que de lengua no u sabés dir, per semblança ho mostrava. E aquest gran plaer de Pericò durà tota aquella nit. E la fortuna, la qual no era contenta encara d’ella, no·s volch asegurar per fer-la muller de Pericó, ans volch encara que fos amiga de molts d’altres, segons oirets. E, stant axí, s’esdevench que Pericó, havent hun frare de etat ·XXV· anys, bell e fresch e ben acostumat, apellat Marato; lo qual, vista la dona, li plagué més que dona que jamés agués vista, parent-li segons los acctes que n’avia poscuts veure, dona qui en tots sos fets era molt plasent. E, pensant que si d’ella desijava nenguna cosa no la li tolria sinó la sol·lempna guarda que Perichó li feya, car en altra manera la dona era molt contenta d’ell, segons so que li mostrava, de la qual cosa Pericó caygué en hun cruel pensament de gelosia. E, stant cascuns en aquesta manera e ab llurs congoxes e basques, arribà per ventura en lo port de la ciutat una nau caregada de mercaderia per anar en Romania, en la ciutat de Carensa, de la qual dos jóvens jenovesos eren patrons; e stant aparellats per anar-se·n, com fos bon temps, Marato féu nòlit d’ell e de la dona per muntar ab la dita nau la nit sagüent. E, açò fet, la següent nit se n’anà a casa de Pericó, lo qual de res d’ell no·s guardava. E, descuydadament, ab alguns faels amichs e companyons als quals avia revalat ço que volia fer, e aquells requests

que li ajudasen e ab ell ensemps hi fosen, liberalment lo y atorgaren, e ab aquells ensemps en casa de Pericó se amagaren; e pasada gran part de la nit, uberta una dona la porta de la cambra on dormia Pericó e la dona, ells se n’entraren e mataren lo dit Pericó; e la dona, vaent açò, agrament se dolgué de la dita mort, a la qual menaçaren que si alre deya la mataren. E, presa la major part de les pus precioses coses que Pericó avia, sens ésser sentits, prestament a la mar se n’anaren, e encontinent en la nau montaren Marato e la dona. E sos companyons, pres son comiat, de continent se·n tornaren. E los marinés, avent bon temps e fresch, feren vela per fer llur viatge. E la dona, vaent la mort de Pericó per ella ésser venguda, amargosament començà a plorar e fer gran dol, veent la sua fortuna no ésser passada encara, a la qual Maroto començà a confortar al millor que posqué, e ab ses blanes paraules dolçament la induhí a sa voluntat. E ja la dita dona stava dommèstiquament ab Maroto e Pericó avia hoblidat, com la fortuna li aparellà nova tristícia, no contenta de les passades. Ara s’esdevench que per la gran belesa que ella avia, sagons ja us avem dit moltes voltes en la present istòria, que molt se enamoraren d’ella los dos jermans patrons, e, totes altres coses oblidades, solament entenien en servir a ella, guardant-se molt que Maroto no se n’aperçabés. E, sabent entre ells que la hú e l’altre n’eren enamorats, se acordaren que ells abdosos fesen amor comuna de la dita dona e que se·n servisen, sens que entre ells no n’agués qüestió, ans fos axí comuna com era lla llur mercaderia. E per ço acordaren entre ells de matar Maroto, qui gran nosa los feya. E anant un jorn la nau a la vela, e faent gran via, Maroto stant a l’orla e mirant en la mar, per los dos germans fonch lançat en mar, on, abans que per negú fos regonagut, fou la nau lunyada més de una milla. E, vaent que no era per recobrar lo dit Maroto, fonch abandonat. La qual cosa sentida per la dona, e no vaent manera de poder-lo recobrar, nova dolor, novels turments e greus pensaments li entraren al cors per los quals extremament ere congoxada, per lo confort de la qual los dos aymans encontinent vengueren e

ab dolces paraules e grans promeses la comfortaven. E, posat que ella poch los entanés, se dolie axí de la pèrdua de Marato com de la desaventurada fortuna sua, de la qual se planyie fortment; e ells, trebalant en sa consolació a recobrar, contínuament la amonestaven al mils que podien. E, aprés de molts sermons, com una e altra volta ab ella aguesen parlat, parent-los que casi la aguesen aconsolada, vengueren a raonament entre ells qual d’éls la se·n devie primer menar e ab ella gaure. E, volent cascú éser primer, no podent-se·n entre ells concordar, primerament ab paraules greus e dures baralles començaren, entre ells se ensené la hira, en tant que la hú anà contra l’altre, e tants colps ensemps se donaren que aquels de la nau no avien poder de partir-los, ans tant fort se feriren que la hú covench morir, e l’altre, molt malament nafrat de greus colps, vench pres de semblant spècia, la qual cosa desplagué molt a la dona, axí com aquella qui, perduda la consolació de aquels, se trobava sola, e d’altra part avia gran por que la ira dels amichs e parents no vingués sobre ella. Mas Déu no volch que axí fos, ans, aprés pochs dies, la nau aribà a Clarença, hon lo farit fou de mort desliurat, e aquí ensemps ab la dona devalà en terra e ab ell anà star en una casa. E sobtosament la ffama de la sua gran belesa anà per la terra, la qual fama pervengué a les horelles del príncep de la Moreya, lo qual ladonchs era en Clarença vengut, lo qual, desigós molt de veure-la, l’anà veure, e, aquella vista, ultra la fama que n’avia hoïda dir, li parech molt pus bella. E axí fort d’ella se enamorà, que en altra no podia pensar; e, avent hoït en quina guisa aquí era venguda, se avisà com la poria aver, e, cercant manera, tant tost los parents del ferit ho saberen, e, senç pus sperar, en continent la li trameteren, la qual fonch al príncep sobiranament cara, e a la dona parech éser tant granment son ben avenir, per ço com li paria éser fora d’un gran perill; e aprés fonch ab ell e l’ach ben vestida e aresada a la costuma Real, al príncep parech molt pus bella que d’abans no era, e pus cara l’ach que d’abans no avia. E parech-li bé dona de gran affer e de gran stat en tots sos ffets e costums, car en altra manera

no podia saber ne sentir d’ella ne de son stat què n’era, per la qual cosa la sua amor en ella redoblà, e molt honorablement la tingué, no en guisa de amiga, mas en guisa de primera muller sua la trachtava. E aprés que un poch de temps ach stat en aquell sojorn e fou retornada en son ésser, qui per lo desayre qui avia pasat, qui per la mar, qui per los desplés que avie aguts de la mort de Pericó e de la mort de Morato, e per semblant per la mort del patró de la nau, reconortada de tot asò, sol aquella no parech que ffos, ans fou tall que per tota Romania n’avien què parlar. Per la qual cosa lo duch de Atenes, jove e bel, e prous home de sa persona, amich e parent del príncep, vench desitg de veura-la; e mostrant que·l venia visitar, axí com avia acostumat de ffer algunes vegades, ab bella e molt honorable companyia se·n vench a Clarença, hon onorablement fou rebut ab gran festa. E aprés alguns dies lo duch vench a raonament ab lo príncep de la bellesa de aquesta dona, demanant-li si era axí maravellosa cosa la bellesa de aquesta com se deye per tota Romanya. Al qual lo príncep respòs: “Mon frare, molt més que no u dieu hi à, mas d’asò no vull cregats nagú sinó vos matex”. E, partint de aquí ensemps, se n’anaren là hon ella era; la qual, sabuda la venguda de ells abdosos, axí com aquella que ben era acostumada, ben aparellada e ben aresada los resebé; e enmitg d’éls abdosos se va aseure, no podent se raonar ab ells per no éser entesa la sua lengua. Perquè cascú d’éls axí com a maravellosa cosa la guardaven, e majorment lo duch, lo qual envides podie creure que fos cors mortal, no duptant-se de l’amorós esguart que ella avia, ab lo qual se bevie la sanch e l’enteniment de la gent que humillment volia guardar, per la qual raó ardentment fou enpatxada. E, enamorant-se·n fortment, aprés que d’ella ensemps ab lo príncep se·n fou partit, e ach spay de poder pensar, pensà com tant bela cosa lo príncep sobre totes les altres persones avia aguda al seu plaer. E, aprés, molts d’altros pensaments ach, per los quals hon més pensava e més se encenie lo foch de la sua tendra amor, en tant que la sua honestat apart posada, desliberà que, que·s que li·n dagués esdevanir, ell encercàs manera de

poder-la aver. E, diligentment encercant com se farie, no li parech agués manera que·s pusqués fer éser bo, gordant la gran custòdia en què lo príncep la tenie, si doncs lo príncep no matave. Per la qual cosa féu venir a sí un sacret e molt gran familiar cambrer del príncep, apellat Curiaci, e en aquell secretament revellà tot son desig; e, trachtat d’asò que avien a ffer, encontinent tot los seus cavals féu metre a punt, faent semblant de voler partir; e, aviada tota sa companya, la nit vinent, ab hun seu companyó, armats se materen detràs lo lit de Curiasi, dins la cambra del príncep hon ell víu una hora de la nit que per la gran calor que feye lo príncep tot nuhu stave sobre lo lit, e per semblant la dona. Avie en la dita cambra una finestra poqua, la qual mirave sobre la mar; e, vist asò ensemps ab son companyó, lo qual d’abans avie informat de so que avien a ffer, quedament anaren per la cambra fins a la finestra, e aprés, tornant al príncep, aquell ab un coltel feriren per mitg dels pits, en tant que de la altra part lo pasà; e, aquell mort, prestament lo prengueren e per la finestra lo lançaren. Era lo palau sobre la mar molt alt, e d’aquella part no avia nangun enbarch de res que contrastàs que so que lansaven no n’anàs en mar sens sentiment de alguna persona; perquè vench axí com lo duch avie ja acordat. E fet açò lo companyó del Duch, prestament près un caputxó, e, lansant-lo sobre la boqua de Curasi per ço que cridar no pogués sobrevengut lo duch, prestament lo ofegaren e, aquell mort, per la finestra hon avien lansat lo príncep lo lançaren. E, açò fet, manifestament conagueren que ne per la dona ne per altri sentit no era stat. E lavors près lo Duch un lum en la mà, anant enverç lo lit hon quedament dormia la dona, e, descobrint-la, la reguardà tota; e, aprés l’ach vista e mirada, sobiranament la lohà, e si vestida li avia peraguda bella, sens conparació despullada li avia paregut molt pus bella. E, sens penedir-se del peccat que avia comès, encara ab les mans sangonoses, al seu costat se colgà, e ab ella tota soniosa, creent que fos lo príncep, se jagué. Mas pus que del lit se fonch levat, cridà son companyó ab gran pler, lo qual féu vanir quedament per pendre la dona, a fi que sens ramor

per una falsa porta per hon eren entrats la trasquesen, e·nllà muntasen a cavall. E, hon pus quedament pusqueren, ab tots los seus se meteren en camí anant verç Atenes, hon aprés fou aribat; no en la ciutat, mas en un castell fora la ciutat qui sobre la mar mirave la meteren. E la dona, pus dolorosa que de neguna altra cosa que fos stada may, se treballava; per [qui] lo duch qui desitjós era de sa alegria, al mils que podia ni sabia la aconortava de sa tristícia, e li feya donar recapte honorablement d’açò que mester avia a sos ops ne a son delit. Ara veus lo matí sagüent los canbrés del Príncep, qui fins a hora de nona speraren que lo Príncep se levàs; mas, no sentint res, enpeses les portes de la cambra qui solament anlà eren tancades, entraren en aquella, e com foren dins, e nanguna cosa no vaeren, pensaren que amagadament en qualque loch fosen anats per llur esbatiment ell e la sua dona, sagons d’altres voltes avien acostumat; e, açò pensant, nengun altre pensament no·s donaren. E, estant axí, s’esdevench que lo dia següent un home foll entrà en la mar en la part del castell hon geyen lo Príncep e Curassi, e anant axí l’orat encontrà Curasi, lo qual pres per los cabels; e, segons costuma de ome fol, aquell menave tirant per la ribera de la mar, lo qual sens gran maravella fou conagut per molts, e, maravellats de açò, ab signes se feren menar là d’on l’avia tret, hon lo cors del Príncep, ab gran dolor de tots aquells de la ciutat, fou trobat en aquell loch matex. E, ab aquella solempnitat que·s pertanyia, aquell portaren al palau, e ab gran honor fonch sobolit fort honorablement. E, pensant entre ells qui podie éser stat cometedor de axí gran accés, veeren que lo duch de Atenes no se n’era anat axí cuytadament e amagada sens gran causa, e per ço estimaren que ell ho devie aver fet, axí com ere de veritat, e que se n’avie menada la dona. E per ço prestament elegiren llur Príncep, en la vénga de llur Senyor diligentment enteneren, e ab tot llur poder la istigaren. E per ço tots los amichs e parents e servidors del Príncep de diverses parts congregaren, e feren una gran e molt poderosa host per a anar contra lo Duch de Atenes. E lo Duch, per totes aquestes coses, en sa deffensió d’ell e de sa terra, moltes

coses aparellà, en aguda dell qual vengueren molts senyors, entre·ls quals fon tramès per l’emperador de Constantinoble, son fill, e Manuel, son nebot; los quals, ab molt noble companyia de jent, foren honorablement rebuts, e specialment per la duquesa. E, aparelant-se tot jorn de la guerra, un jorn la Duchesa, presa ora disposta, los féu venir en la sua cambra, on amb moltes làgremes e ab moltes paraules tota la istòria de la guerra ne com ne per què era venguda los comtà, mostran-los com lo Duch, en despit seu, volia tenir aquesta dona per amigua; e, dolent-se de asò, los pregà que per la honor del Duch e per consolació d’ella volguesen tanir manera per metre en asò algun remey. E, sabut per los joves tot lo fet com era estat, ab bones paraules, al mils que pusqueren, la confortaren, metent-la en bona sperança; e, per ella informats la dona hon era ne hon stava, se·n partiren; e, axí com aquels que la dita dona avien hoïda loar de maravellosa belesa, la desigaren veure, e, sens fer senblant de asò que hoït avien, pregaren lo Duch que la·ls mostràs. Lo qual, mal recordant com n’avie mal pres al Príncep per aver-la mostrada a ell, los promés de mostrar-la·ls; e encontinent hordonà que en un gardí del castel hon la dona stava fos aparellat un machnífich dinar e bella festa, hon lo sagon dia anaren ab fort pochs de llurs servidors, e aquí per la dona foren rebuts ab maravellosa festa. E estant Constantí ab la dona, la començà, a mirar, merevelant-se fort de la gran belesa de la dona, e affermant en sí jamés tant bella dona no aver vista; e dix que per cert per scusat devie hom aver lo Duch com per una tal dona avie feta tració o altra desonestat. E, mirant la dita dona una vegada e altra, e pur cascuna refermant so que dit avie ne pensat, li esdevench axí com esdevengut era al Duch. Per què de la dona enamorat se·n partí, e abandonat tot lo pensament de la guerra, no pensant sinó en quina manera la li porie tolre. Stant axí en aquest foch e axí cremat en amor, s’esdevench lo temps que ja lo Príncep visitave les terres del Duch, e, aquelles calcigant, covench al Duch e a Constantí

e a tots los altros, segons la horda que·ls era donada, exir de Atenes per anar en certes fronteres per resestir al Príncep. E aquí estant avent tots temps Costantí en l’ànima e en son pensament la dita dona, pensà que ara com lo Duch no era en Atenes, era temps de aver manera de parlar ab ella a son plaer; e, perquè agués manera de anar-se·n greument se féu malaut de la sua persona, e, obtenguda licència del Duch e lexat tot son càrech a Manuel se n’anà d'Atenes, on, aprés alguns dies, parlant ab sa jermana, la mès en raonament del greuge qui pel Duch li era fet de la dona que tenia, dient-li que là hon ella volgués diligentment entenre en son remey, ell faria per manera que ella non staria pus ab enutx, car gran era lo desplaer que ell passava de son anutg, per què avia per acordat de menar-la-se·n là hon alla u volgués. E la duchesa, pensant que Costantí per amor d’ella e no per amor de la dona faés asò, dix que molt li pleya, si emperò feye manera que may lo Duch no sabés que ella en asò agués consentit, la qual cosa Costantí plenament li promès. E per ço la Duchesa li consantí en so que fer volie, pregant-lo que al millor e pus secretament que posqués ó faés. E, dit asò, encontinent Costantí féu armar una barqua e aquella tramès una nit al jardí hon stava la dona, e, informats aquels qui en la barqua eren de so que fer devien, aprés ab alguns altres se n’anà al palau hon era la dona: e ab ell molts de sos servidors e companyons, axí com los plagué, se n’anasen al gardí. E hú dels companyons de la dona hach ja huberta la porta qui exie a mar, e, fet senyal a la barqua, tots entraren e prengueren la dona e aquella meteren en la barqua; e, girant-se en aquells qui del Duch eren, los dix: “Amich, no sia negú qui·s moga ne diga mot si no vol morir, car yo no són ací per robar al Duch la sua fembra, ne res del seu, mas per relevar la honta que fa a la mia jermana”. E en asò no y ach negú qui tant ardiment agués qui guosàs responre. E aprés Costantí muntà sus la barqua ab los seus, als quals comandà que donasen de rems e se n’anasen, los quals no semblava que vogasen, mas que volant se n’anaren. E lo dia sagüent foren aribats en un loch apellat d’Egina, hon devalaren; e, reposant-se Costantí ab la dona

qui la sua desaventurada belesa planyie, stigueren alguns dies, aprés dels quals muntaren en la dita barqua, anant la via d’un loch apellat Tios, hon stant e tement la reprensió del pare per la dona que amenada se n’avie, e per semblant tement-se que la dona no li fos robada, pensà Costantí com en pus segur loch la pusqués metre. E, estant axí, planyie la dona cascun jorn la sua fort ventura, la qual Costantí contínuament confortava; e, estant axí, e prenent cascun jorn son plaer, no tement-se dels aguayts que fortuna li aparellave, li avench que mentre que aquestes coses anaven en aquesta guisa Asberch, que lavòs rechnave Rey dels Turchs e en contínua guerra stave ab l’emperador, vench per ventura a les Mirres, hon oí com Costantí ab una sua dona, la quall avia robada, sens negun proveïment stave a Tios, ab alguns lenys armats acordà de anar là una nit quedament ab la sua gent, e axí fou fet, que entrats en la vila e aquella baregada, molts ne prengueren en llurs lits, sens apercibiment que·ls enamichs fosen entrats; e ans que armes aguesen poscudes penre ne agueren morts molts; e, cremada tota la villa e presos ells ensemps ab tot so que penre posqueren; caregaren les naus e enverç les Mirres se n’anaren. Per la qual raó a Costantí covench fogir e abandonar la dona qui ensemps ab los altros fonch presa; hon, aprés que foren en les fustes, fou trobada per Asbech, qui ome jove era, lo qual sabé que aquesta era la bella dona qui durament fou presa en lo reyal lit on dormia Costantí, e subiranament fonch content de aver-la en son poder; e, sens nengun altre acort, per muller la près, e, celebrades les noces, ab aquella·s jagué, e, aprés menant-la a les Mirres, asseguradament la tenia per cara muller. E l’emperador, qui abans que aquestes cosas se saguisen havie tengut trachte ab Basano, Rey de Capadòcia, que ab son poder sobre Asbech de la una part vingués, e ell ab la sua gent de la altra, encara plenament no avia poscut fornir son aparellament, e açò per algunes indegudes coses, les quals

Basano demanava a l’Emperador qui no u avia volgut fer. E, sentint l’emperador ço que era esdevengut al fill dolent seu, fora de mesura conplayent-se de les coses que·l Rey de Capadòcia demanava, ab aquell millor aparellament que pòch, contra Asbech se aparellà d’anar. E Asbech, sentint açò que de dos poderosos senyors devia ésser constret, volch anar contra lo Rey de Capadòcia, e, lexant lo Castel de les Mirres en guarda de un seu ffael familiar e amich, ab aquell lexà la sua bella dona en sa guarda e custòdia; del quall se esdevench que aprés pochs dies ab lo Rey de Capadòcia se encontrà, e, ab aquell vengut a batalla, ffonch desconfit e mort e perdut. Per la quall raó Basano, victoriós, començà a venir verç les Mirres, e, vinent tota la gent a ell, com vichtoriós se·n vench al femíliar d’Asbech, lo nom del qual era Anticho, lo quall tenia la bella dona en guarda. Lo quall Anticho, no contrastant que la tingués en guarda e en comanda, se enamorà de ella, no servant a son senyor fe ne lealtat, axí com aquell qui entenia la lengua de la dita dona, la quall avia viscut alguns anys axí com si fos sorda e muda, no trobant qui entenés la sua lengua, ne ella la lengua d’altre. E per ço entre ells tanta familiaritat prengueren en pochs dies, que, no contrestant la faeltat de son senyor ne avent esguart que en armes ne en guerra fos, no solament amigable, mas amorós delit, la hú de l’altre prenien dejús los lançols. E stant cascun jorn en aquest solaç, per ells fonch sentit que Asbech era vençut e mort, e Besano qui venie prenent tot quant podie, e ja gran part dels millors castels e viles avie preses; e, oït açò, acordaren ensemps de no sperar-lo. E, prenent de les pus cares joyes e robes d’Asbech, endosos ensemps se n’anaren en Rodes, hon aprés poch temps Anthiquo enmalaltí de mal de mortal malaltia, e estant axí destret de gran malaltia, se esdevench que en aquelles saons aribà en Rodes un mercader Xiprà molt gran amich e familiar de Anthico; e Anthico, sentint-se ja pres de la mort, pensà de voler les sues coses a la sua cara dona lexar, e, ja vehí de la mort, los cridà abdosos, dient: “Axí, ma cara sor e vós, mon frare, jo·m veitg venir a menys, ço qui·m dol e recobrar no puix. E de viure may no fuy tant

content com ara era. És ver que d’una cosa molt pus content muyr que nengú altre que may fos, per ço com pur dech morir en los braços de dues persones les quals jo més àm en aquest mon, ço és, en los teus, molt car amich, e en aquells de aquesta dona, la qual més que mi matex hé amada, despuys que jo la conaguí. És ver que·m dol molt per ço com la sent forastera e sens ajuda ne consell. Morint-me jo, la veig morir, e encara·m seria pus crua cosa si no la sentís pres de tu, qui crech que donaràs a ella aquella cura per amor de mi que donaries a mi matex si vivia. E per ço hon més pusch te prech que si s’esdevé que muyra, que les mies coses e ella te sien recomenades, e que de l’ú e de l’altre faces ço que cregues que sia consolació de la mia ànima. E a tu, caríssima dona, prech que, aprés la mia mort, no·t desmembre ço que jo·t dich. E tu, car amich, pensa que seràs amat de lla pus bella dona qui may fos de la natura angelical ençà. E si de aquestes dues coses vosaltres me donarets entegra esperança, sense negun dupte jo me n’hiré aconsolat”. L’amich mercader e la dona, axí matex açò hoint, tendrament ploraren, e aprés ach dit lo confortaren, e li prometeren sobre llur fe de fer ço de què ell los pregave si, ço que a Déu no plagués, ell moria. E aprés poch espay dit açò, passà d’aquesta vida, e al seu cors fou feta aquella honorable sopoltura que·s pertanyia. E aprés pochs dies, havent lo mercader Xiprà en Rodes los seus fets espatxats, volent-se·n tornar en Xipre ab una cocha de Cathalans qui alà anava, demanà a la bela dona què volia fer, car a ell era forçat tornar en Xipre; al qual la dona respòs que, si a ell pleya, que volentera se n’hiria ab ell, avent sperança que, per amor de Anticho, com si fos sa germana seria trachtada e reguardada. E lo mercader, qui de tot son pler era content, aquella rebé en sa comanda. E per ço que de tota injúria qui sobrevenir li posqués, per avant la posqués millor deffendre fins que en Xipre fos arribat, acordà de dir que era sa muller. E ab ella ensemps sobre la nau se·n muntaren, on los donaren una cambra en la popa de la nau. E, per ço que los fets no fosen contraris a les paraules, enduy en un lit asau petit se adormiren. Per la qual cosa

s’esdevench ço qui de l’ú ni de l’altre no era stat de intenció fins en aquell cars; mas lo gran acostament que havien a ffer per la pochesa del lit e per la calor natural qui escalfava la hú e l’altre, oblidada la amistad de Anthico mort, començaren de amistançar-se ensemps. E, abans que a Baffa fossen, d’on lo Xiprà era, ensemps agueren fet parentat; e aprés que a Baffa foren, ensemps ab lo mercader stagué. E, estant axí, se esdevench que per sos affers aribà a Baffa un gentil hom lo nom del qual era Anthígono, e l’estat del qual era gran, e lo seny magor, mas la riquesa petita; per ço com en moltes coses entrametent-se ell del servey del Rey de Xipre, li era la fortuna estada contrària. Lo qual, pasant hun jorn davant la casa hon la dona estava, estant lo mercader Xiprà ab la sua mercaderia en Armínia, la víu per fet de ventura a la finestra de la sua casa. E aquesta dona, la qual bellísima era, Antígono començà a reguardar, e mirant-la se recordà de aver-la vista altra volta, mas a hon ne a hon no, nenguna manera recordar no se·n podia. E la bella dona, la qual longament era stada perseguida de la fortuna, e pensant que era passat lo terme que·l seu mal devia aver fi, com víu Antígono sobtosament se recordà com en Alexandria, en servey de son pare, l’avia vist en fort petit estat; per la qual cosa près sobtosa esperança de poder retornar encara en stat Reyal, per lo qual pensament encontinent amagadament féu cridar Antígono. Lo qual, aprés que fou vengut, li demanà vergonyosament si de Ffamagosta era vengut, a la qual Antígono respòs que hoch, e ultra açò dix: “Madona, a mi par que io us conega, mas per nenguna cosa no·m pot recordar hon vos aga vista; per què us prech, si greu no us és, que vós me reduïscau a memòria qui sou ne d’on”. E la dona, refermant-se que aquest era aquel que ella havia pensat, playent-se fort, se gità ab los seus brasos al col sobre ell, e despuys a ell, qui fort se maravellava, demanà si en Alexandria l’avia may vista. La qual demanda, hoint-la Antígono, de continent conech aquesta ésser Alatziel, ffilla del Soldà, la qual creyen que fos morta en mar; e volch-li fer reverència deguda, segons a ella·s pertanyia. E ella, avent conaxença de açò

que fer volia, lo pregà que al seu costat se asegués, e, sens pus dir, per son manament axí ho féu. E aprés li demanà com ne en quina manera era aquí, e que li plagués dir-lo-y, car per tota la terra de Egipte creyen que temps avia pasat que ella era negada e morta. Al qual la dona respòs: “Ja plagués a Déu que axí fos estat, ans que no agués pasades les fortunes que hé passades despuys, e crech que al meu pare plaguera per semblant, ans que no volguera que agués discoregudes tantes fortunes com hé”. E, açò dit, començà a plorar. E Antígono, vaent açò, li dix: “Madona, no us desconforteu ans que no us sia mester, e si vós hi trobau pler, comtau-me tot vòstron fet, ne quina vida és stada la vostra; car per ventura los fets poden éser anats en manera que hi donarem bon recapte ab la ajuda de Déu”. Al qual la dona dix: “Amich, a mi par que jo vega lo pare meu com jo vetg a vós, e, per consegüent, per aquell amor que jo port a ell per deute paternal, jo amaré dir e fer-me palesa a vós que a nenguna altra persona qui vischa. E dich-vos que a poques persones seria poscut avenir de aver vista a mi, de què jo fos stada contenta com són de aver vist a vós, e de aver-vos regonegut per ço com la mia malvada fortuna hé tots temps tenguda amagada; e ara a vós, axí com a pare, la vull maniffestar, per ço que vegats si la mia fortuna en alguna manera poríeu tornar en lo meu stat Reyal. E si no us par cosa faedora, prech-vos que may a nenguna persona no vullats dir ne fer semblant de aver-me vista ne sentida”. E, açò dit, tots tems plorant, tot ço que avengut li era despuys que a Mallorqua aribà fins en aquell li recità. De què Antígono piadosament plorant, pensà en sí matex, e, aprés que un poch hac pensat, li dix: “Madona, per moltes fortunes que vós agau agudes, sens ffalla en millor stat e pus cara que may no fos, vos tornaré al vostre pare, e aprés per muller vos faré tornar al Rey del Guarb”. E tantost li dix tot ço que a ella era necessari de ffer, per ço que en l’endemitg nengun altré enbarch entrevenir no y pogués. E de present se·n tornà en Ffamagosta, on davant lo Rey dix: “Senyor molt excel·lent, la vostra magestat pot fer a mi en una hora gran profit, e

a vós e a la vostra corona reyal gran honor, sens que a vós no costara res”. Al qual lo Rey dix en quina manera tal cosa se podia fer. E Antígono dix: “Senyor, a Baffa és venguda la bella dona ffilla del Soldà, de la qual és stada fama per lo món que era negada, e per servar la sua honestat à gran desayre soffert longament, e al present és aribada en vostre rechne en pobre estat, e, desigant de tornar-se·n a son pare, és recoreguda a mi que à conagut. E si a vós pleya trametre-la-li sota la mia guarda, açò seria gran honor de vós e de mi gran bé e proffit; e no crech que may tal servey al Soldà degue desmembrar”. E lo Rey, mogut de una real honestat, sobtosament respòs que li pleya e d’açò era molt content. E tantost manà que encontinent anasen a Baffa, e que d’aquí en Ffamagosta honorablement la fesen venir; e prestament axí fonch fet. E, venguda davant lo Rey e la Reyna, ab festa inextimable e ab machníficha honor fonch rebuda, la qual, aprés que del Rey e de la Reyna e de tots los seus fonch demandada, segons la demostració que li era estada donada per Antígono, respòs e comtà al Rey que li plagués per sa mercè donar-li passatge ab bella e honorable companyia d’òmens e de dones sota lo guovern de Antígono; lo qual li fou atorgat per lo Rey, e ab solemne paratge la tramès al Soldà, la qual si ab gran festa fou rebuda, negú no m’ó deman, e Antígono per semblant ab tota la sua companyia. La qual, aprés que fon reposada, volch saber lo Soldà com era stat, sens fer-li asaber què era del seu estat ab lo qual ella aquí aribada era. E Alatziel, qui òbtimament los amonestaments de Antígono avia a memòria, sens que res no li·n era exoblidat, començà a parlar: “Pare meu, alguns jorns aprés de la mia partida s’esdevench que per féra tempestat la nostra nau ne anà a través en una plaga la qual en ponent, aprés d’un loch appellat Aygües_mortes, hon perdí tota la companyia que vostra senyoria m’avia dada, sense que no sé si són morts hó vius; mas recorde·m que, sobrevengut lo jorn, jo·m trobé aytant morta com viva. E estant ja la nau rompuda, e vista per los hòmens de la terra, vengueren a la riba de la mar per robar aquella, d’on jo hisquí sola en compaynia de dues

dones de les mies. E tantost com fom en terra posades, fom per alguns hòmens preses, e los huns desà, los altres delà, ab les mies dones començaren a ffogir. So que aprés fonch d’eles jo may ho é poscut saber. Mas jo fuy presa per dos jóvens, los quals sobre mi se combarallaven, e, tirant-me per los cabels, plorant jo contínuament, se esdevench que, passant aquels qui·m tiraven per un camí per entrar en hun bosch, quatre hòmens en aquella hora pasaven a cavall, los quals, com los veren venir, lexaren a mi, e començaren a ffugir. Per los quals encontinent fuy presa, e parech-me que ffossen hòmens de bé, car, vaent açò en què jo era, encontinent me socorragueren, e moltes coses me demanaren, e moltes ne responguí; mas de res per ells no fuy entesa. E aprés de llur consell, me posaren sobre un llur cavall, e per ells fuy menada en hun monestir de dones religioses, segons la llur ley, e aquí·m meteren, hon jo fuy de totes les dones benichnament rebuda, e honrada tots temps, e ab gran devoció ab ellas ensemps, e despuys, servint hun sant apellat en Greguesch Absoli, al qual les dones d’aquell país àn gran devoció. Mas pus que per spay de molt temps ab ellas aguí stat e ja aguí presa un poch de la participació de la llur lengua, me demanaren jo qui era ne d’on ne de qui era ffilla; e, tement-me que si digués la veritat no·n gitasen de casa e de llur companyia, per ço com no era de la llur ley, responguí que era ffilla de un gentil ome de Xipre, lo qual me trametia a marit, e per fortuna que avíem coreguda la nau s’era rompuda, e som-ne venguts a través en aquesta terra, e no à·n canpat nangú, sinó jo. De què ellas stigueren molt maravellades, perquè moltes voltes, en moltes coses, per por de pigor, é servades les llurs costumes. E fon-me demanat per la major d’aquelles, la qual apellen Abadessa, si me·n volia tornar en Xipre. A la qual responguí que nenguna cosa jo tant no desijava; mas ella, tement la mia honor, may no·m volch fiar a nengú qui enverç Xipre vengués, si persona fiable no era. E és-se avengut que qualsque dos mesos ha per alguns bons hòmens de Ffrança, ab les llurs dones, hon ne avia alguns qui eren parents e amichs de la Abadesa, passaven alens; e sentint ella que

en Jerusalem anaven a visitar lo sepulcre, hon aquell que ells tenen per Déu fou sobolit, aprés que pels juheus fonch mort, en aquelles me comanà, pregant-los que an Xipre a mon pare me deguesen presentar. E pressa per los gentils hòmens, alegrament fuy rebuda, e ensemps ab les llurs dones me meteren en una nau, hon aprés de molts jorns aribam ab bon salvament a Baffa, hon, aprés que fuy venguda, ells me volgueren presentar a mon pare, segons la Reverent dona los avia dit; e jo, axí com aquella que nagú no conexia ne sabia que·m digués als dits gentils hòmens, me aparellà Déu, lo qual no m’à may falgut, en la hora que exim en terra, Antígono, al qual jo cridí en nostra lengua prestament que·l conaguí, e, per no ésser del gentils hòmens e de les gentils dones entesa, li diguí que com a ffilla me rebés. E ell prestament com a persona abta e discreta me entès, e, faent-me gran festa, ensemps ab aquels gentils hòmens e dones, segons la sua posibilitat, ab mi ensemps los menà al Rey de Xipre, lo qual ab aquella honor m’à rebuda, e ací encontinent m’à tramesa axí com vets. E més avant, per gran enutg, comtar no us en poria, e si alre a mi dir resta, Antígono, qui moltes voltes aquesta mia fortuna a hoïda, vos ó recomtarà”. E, finit son raonament, Antígono dix al Soldà: “Senyor meu molt excel·lent, segons moltes voltes m’à comtat la molt redutable senyora ffilla vostra, molt hordonadament vos ó à dit. E, segons m’àn dit los gentils hòmens, los quals l’àn menada, solament una part hi resta a dir, la qual jo stim que, perquè no està bé a ella de dir, l’à lexada, e és aquesta: que certament vos puch dir que m’àn comtat los gentils hòmens e dones, quina ne qual és stada la vida e honestat que ha tenguda ab les dones religioses del Monastir, ne quin plant ne quin dol han fet com d’elles és partida, e de les sues virtuts e del seus loables costums; e de les làgremes e plant que à fet los gentils hòmens e dones com a mi l’àn restituïda, e són partits d’alà, seria cosa inextimable de contar-vos. De las quals coses, si yo volgués dir a ple ço que ells m’àn dit, no crech que, al present jorn ne la següent nit m’í bastàs; mas solament ne vull aver dit que, segons que les paraules mostren e jo matex

m’é vist, vos puch loar per lo món que aveu la pus bella e la pus honesta e la pus valerosa ffilla que nangun senyor que port corona age”. E dit açò de aquestes coses, féu lo Soldà maravellosa festa, e moltes voltes pregava a Déu que tal gràcia li otorgàs que posqués de tots martiris guardar tots aquels qui la sua filla li avien guardada de desonestat e la li avien honrada, e magorment lo Rey de Xipre, per lo qual honorablement li era stada tramesa. E aprés alguns dies, fetes aparellar moltes dones en servey de Alatziel, Antígono per tornar-se·n en Xipre licencià, donant-li donatius per los quals visqué copiosament en los temps de sa vida, e al Rey, per part del Soldà, la terra gran enbaxada féu, retent-li infinides e innumerables gràcies de ço que fet avia a sa ffilla. E, aprés d’açò, volent que ço que començat avie fos fet, volch que fos muller del Rey de Guarp, al qual de totes les coses certeffichà per ço que si per muller la volia, no contrastant ço qui seguit s’era, que trametés per ella. E d’açò féu lo Rey del Guarp machníficha festa, e honorablement tramès per ella e alegrament la rebé. E ella, qui ab ·VIII· hòmens avia jagut força ·X· mília voltes, per poncela al costat de son marit se colgà, e féu-li creure que axí era. E la Reyna alegrament per molt temps visqué, e per ço·s diu en Hitàlia aquella cansó qui diu: “Boqua baysata non perde ventura, ans se renova com ó fa la Luna”.

NOVEL·LA VUYTENA LO COMPTE D’ANQUERÇA, FALSAMENT ACUSAT, FONCH EXEL·LAT AB HUN SEU FILL E AB UNA SUA FILLA, E ANANT PER DIVERSOS LOCHS D’ANGLATERRA, AQUELS COM REGAÇOS CONLOQUÀ, E APRÉS PROSPERAREN E PER TEMPS TORNAREN EN GRÀCIA DEL REY DE FRANÇA. Molt tendrament suspiraren les dones per los variables casos de la dona bella filla del Soldà. Mas qui sab per quina raó movien aquells suspirs, car per ventura avia-n’í d’aquells que ni no menys per desig de axí espeses noces, com per pieta[t] de aquella suspiraven. Mas jaquiscam anar açò al present, car entre elles ach grans rialles, per raó de les darreres paraules dites per Pàmfilo. E vaent la Reyna que la novel·la sua era finida, girant-se a Lissa, comendà que ab una de les sues seguís l’ordre. La qual, faent-ho, alegrement començà a dir: Ample camp és aquell per lo qual nosaltres anam huy, car no és algú que sol per una carrera mas per deu no pusqués asau laugerament córrer, en tal guisa nos à fetes la fortuna abundans de les sues noves e agreujoses coses. E per ço, veent-ne d’aquelles qui infinides són per recomptar, dix axí: En lo temps que l’imperi de Roma era de francesos, e fou transportat en nació Alamanya, nasqué entre los uns e los altres gran desamistat e contínua guerra, per la qual, tant per deffensió del seu país com per offensió del altre, lo Rey de França, ab un seu ffill, ab gran esforç de llur

Rechne e emprament de llurs parents e amichs, feren un gran esforç de gent d’armes per anar contra llurs enemichs. E abans que açò fessen, per no lexar lo Rechne sens guovern, sentint que Galter, comthe d’Anguerça era gentil e molt savi ome, e molt faell e leal servidor, e no contrastant que molt abte fos en l’art de la guerra, per ço com a ells parie ome molt delicat, pensaren que valia més lexar-lo guovernador del Realme de Ffrança, e de aquell general vicari, e axí ho feren; e, açò mes en horda, se n’anaren per llur camí. Començà, donchs, Galter ab gran seny e ab gran horda lo offici qui comanat li era a regir tots temps, refferint les coses ponderoses a la Reyna e a la nora, bé que lo càrech fos tot seu, no-res-menys com a dona sua, al mils que podie la onrave. Era lo dit Comte de sa persona molt ben vestit e aresat, segons aquell temps mils que negun altre senyor qui lavors visqués, e avench-se que stant lo Rey e son fill en la guerra ja dita, murí la muller de Galter, de la qual li romàs un fill e una filla petits inffants, sens pus. E, estant axí, cascun jorn lo Comthe ere en la cort, parlant per los affers del Rechne, e de moltes altres coses; e segons moltes voltes avem vist, la muller del fiyll del Rey, mirant cascun jorn Galter, se enamorà d’ell, e ab gran affecció la sua persona e los seus costums li plagueren molt, e pensà que, atenent que aquest ere sense dona, laugerament lo seu degitg auria conpliment. E pensant que açò neguna cosa no podie venir contra sinó vergonya de ésser manifestat, e veent que alre no u contrastave, se dispongué de posar la dita vergonya a un depart. E, estant un jorn sola e parent-li temps de raonar-se ab ell, tramès por ell. E lo Comthe, lo pensament del qual era molt luny de aquell de la dona, sens neguna escusa a ella anà de continent, la qual trobà en una cambra tota sola. E, posant-se lo Compthe en la manera que ella volch, sient sobre un lit, li demanà lo dit Comte quina era la occasió perquè l’avie fet venir, a les quals paraules ella, qui tots temps avia calat, e darerament forçada per amor, tornant tota vermella per vergonya, casi plorant, e ab veu tremolosa, començà a dir: “Molt car amich e senyor: vostra saviesa à poscut ben conèxer quanta és la fregilitat dels

homes e de les dones, qui per diverses occasions, e més en una que en altra, degudament davant un matex jutge, un matex pecat en diverses calitats de persones no deu ésser posat egualment, ne deuen portar una matexa pena. E qui seria aquell qui digués que no dagués ésser pus reprès, un pobre ome o una pobra dona que ab lur trebal aguesen a guanyar llur vida, e volgueren seguir l’apetit de amar, que no a una richa dona, la qual stà hociosa, sens mancar-li alguna cosa, qui a son desitg sia plasent? Cert jo no crech que no dagués éser gran escusa en aquell qui les coses necesàries à son plaer si·s lexa anar en amor e en desig de carnalitat. E com asò sien coses qui endues, a mon parer, sien en mi, e ultra aquestes moltes de altres, les quals en amar me deuen induir, axí com és a la mia joventut e la longa distància de mon marit; perquè us cové leveu en servei e en ajuda mia, e en deffensió de la mia voluntària amor, davant la vostra presència: la qual, sien an aquelles par faedor, bé deu parer a la potència d’un tant savi e tant bo com vós sou. E per ço us prech que consell e ajuda en açò que jo us deman me doneu. La veritat és que per la longa distància qui és de mi al meu marit, no podent jo contrastar a la voluntat de la carn ne a la força d’amor, les quals son de tanta potència que als forts hòmens, quant més a les tendres dones, àn ja moltes voltes vençut e vencen tots jorns, e com jo, hychnocenta e variable, axí com vós vets, e axí com lo plaer d’amor requer, e a avenir encara que hom no u vulle, m’à forçada que·m són enamorada, lexant escórer tots casos de vergonya, los quals jo conech bé que no són honests a mi, però aconort-me com veitg que tals coses estan ten amagades, que les reput no éser veres ne desonestes. E encara més són de tanta amor, que no tant solament lo degut sentiment ne la alegria me tolen, ans me n’àn molt prestat, perquè vos prech que vós me amostreu una dona tal com jo, si deu éser amada d’un ome tal, que si lo meu parer no m’engane, jo reput lo pus bel e lo pus plasent e pus alegre e lo pus savi e valerós cavaller qui en lo realme de França se pusque trobar. E donchs que jo sia al present sense marit, e vós sense muller, vos prech per aquella

amor que jo us aport, que vós no·m negueu la amor que vós aveu envers mi, qui axí com lo glas vers lo foch se consume, axí·s consume envers vós la mi amor”. E, dites aquestes paraules, en tanta d’abundància de làgremes vench, que, posat que en moltes raons entenés abundar, no hach poder pus avant de parlar, ans furiosament lo corech besar als huyls, e com a vençuda se Lexà caure sobre·ls seus pits, hon continuà les sues làgremes. E, vist asò per lo Comte, lo qual molt leal Cavaller era, ab fort gran reprensió començà a remordre la sua fola amor. E, sospenent-la andarera com més avant volgués proceir per besar-lo, e sanament li affermà que abans sofferie de éser esquarterat que tal cosa contra la honor de son senyor no en sí ne en altra no consentirie, la qual cosa hoïda la dona, prestament oblidada la amor e encesa en taribla furor, dix: “E donchs seré jo d’un vilà cavaller axí del meu desitg escarnida, pues a Déu plau que vós me voleu fer morir, rahó és que jo fasa morir a vós, hó almenys gitar del món”. E, dit açò se mès les mans en los cabels, e, aquels arabàsats e arapant-se los pits, començà a cridar fortament: “Ajudau, ajudau, que lo traydor del Comthe d’Anguersa me vol forçar!” E lo Comthe, veent açò, duptant fort la sua vergonya, e tement que més fe no fos donada a la mala dona que a la sua hichnocència, levant en peus lo pus tost que pòch, se exí de la cambra del palau, e fogint verç la sua casa, sense altre consel a pendre, posà sos fiyls a caval, ab los quals al pus prest que pòch se n’anà verç lo Calés. E, sentida la remor de la dona, envers ella ateneren molts, los quals, vista e hoïda la occasió del seu cridar, no tant solament hi donaren fe al seu cridar e per lo seu plorar, ans encara per la gran alegria e per lo gran aparellament e aresament que lo Compthe feya cascun jorn, lo qual cregueren que u feye perquè fos enamorat de la Dalfina. E tot asò entès, ab gran furor se n’anaren a la casa del Comthe per pendre aquell, e, no trobant ell ne sos fills, tant més donaren major fe a la cosa, per la qual lo poble furiosament tota la casa li robaren, aprés aquella enderrocaren fins als fonaments. E aprés la nova anada a la host e pervenguda a horelles

del Rey e de son fill, los quals, molt torbats de la dita nova, a perpetual exili condapnaren lo Comthe e tots sos descendents. E d’altra part gran prometença feren a tothom qui viu o mort lo portàs davant lo Rey, o davant lo Dalfí son fill. E lo Compthe, dolent-se que, de hichnocent que ere, s’ere fet culpable, e, vengut sens fer-se conèxer ne ésser conagut ab sos fills a Calés, prestament se·n pasà en Anglaterra, e ab pobre àbit anà enverç Londres, hon, abans que entràs, ab moltes paraules amonestà los dos petits infans, e magorment en dues coses: la, primera que ells pacientment comportasen l’estat pobre, en lo qual, sense llur colpa, la fortuna ab ell ensemps los avie aportats; e, aprés, que sobretot guardasen de may no manifestar d’on ni de qui són fills, e que asò guardasen tant com la llur pròpia vida. E tot asò per què ne per què no, los donà antenent als mils que pòch. Era ladonchs, lo ffill mascle, de etat de ·X· anys, lo nom del qual era Loys, la filla Violant, de etat de ·XIII· anys, poch més hó menys, los quals, segons la lur poqua etat, comprengueren l’amonestament de llur pare, e per obra o mostraren. Atés los quals, per ço que millor ó posquessen fer, li parech que·s devien mudar lo nom, e axí ho feren; car lo mascle féu anomenar Paroto, e la fembra Joaneta, e aprés foren pervenguts pobrament en Londres, segons que veem fer als almoynés qui van per la terra, sí·s meteren anar demanant almoyna per Déu. E esdevench-se per ventura que anant axí com dit vos é, un matí foren en una esgleya on avie una gran dona muller del senescal del Rey d’Anglaterra, e, exint de la esgleya, víu lo Comthe e los dos infans qui anavent acaptant, als quals ella demanà d’on eren, ne si eren sos fills. A la qual ell respòs que era de Picardia, e que per meynscap de un seu fill ribalt e de mala vida, ab aquests dos petits infans m’és convengut fogir. E la dona, qui molt piadosa era, mirant la infanta, molt li plagué, per ço com gentil e bella e fort avinent era. E dix-li: “Valent home, si tu·t contentes de lexar a mi aquexa tua fadrina, jo la pendré e la·t nudriré, e si Déu plaurà serà tant bona e tant valent, que a temps covinent jo la·t maridaré,

en manera que starà bé segons son estat”. E, hoïda per lo Comthe la damunt dita offerta, molt content prestament respòs que molt volentera, e, tendrament lagrimegant, la li donà. E axí avent la filla conlocada, e sabent bé a hon l’avia mesa, desliberà no aturar pus en aquella part, e acaptant travesà la hilla ab Paroto, fins que pervench a Gales, e ab gran affany, axí com aquell qui de anar no era vesat, hon avie un altre senescal del dit senyor, lo qual gran stat e molta companyia tenia en sa cort, en la qual lo Comte, ab son fill, per aver què menjar, revenien. E avia en la dita casa un fill del dit Senescal, e d’altres infans fills de alguns altres gentils hòmens qui feyen algunes infanteses, axí com és córer e saltar, ab los quals Peroto se començà a mesclar e fer so que·ls altres feyen, axí destrament e millor que degú dels altres no feyen. La qual cosa vaent lo Senescal, e plaent-li molt la manera del infant, demanà qui era; e fou-li que era fill d’un home que aquí venia pendre almoyna algunes voltes, al qual lo Senescal féu demanar, e lo Comthe, axí com aquell que a Déu d’altre no pregave, liberalment lo li donà, no contrastant que li era fort cruu lo desexir del dit ffill. E avent, donchs, lo Comthe lo ffill e ffilla conlocats, pensà no voler pus aturar en Anglaterra, ans al pus prest que posqué se·n pasà en Hirlanda. E, vengut en un loch apellat Astamforda, ab un cavaler del Comthe Paysano se mès per escuder, e, faent tot so que un scuder e un regaçó deu fer, e aquí sens éser may conagut, ab gran desayre e affany stech lonch temps. E tornant a Violant, que Johaneta se feye dir, qui romase era ab la gentil dona, qui crexent, e en anys e en persona, e en belesa, e en tanta gràcia de la dona, e del marit, e de cascuns de aquels de la casa, e de aquels que la conexien, de tots amar se feye, en tant que açò era una gran maravella; e no era negú qui sos costums ne ses maneres reguardàs qui no digués que devie ésser dichne d’un gran bé e honor. Per la qual cosa la gentil dona qui del pare l’avia rebuda, sens que may avia poscut saber qui fos en altra manera, sinó axí com dit li avia, preposà

honorablement, segons la condició de la qual stimava que fos, maridar-la. Mas Nostre Senyor, que tots temps fou e és just regornador dels mèrits de cascú, veen la nobla fembra qui sense colpa portava penitència del pecat d’altri, hordonà en tal manera, per ço que en mans de vill om la dona no agués a venir. E si deu creure cascú que ço que li avench Déu per la sua bondat o permaté. E fon axí que la gentil dona ab la qual Johaneta stava avia hun ffill de son marit, lo qual ella e son pare amaven, no tant solament perquè era llur fill, mas perquè per virtuts e per mèrits valie més que negun altre, axí com aquell qui valerós e ben acostumat era, e prous e bel de sa persona. Conech les virtuts qui en aquella abitaven, lo qual per ventura avie ·VI· anys més que Johaneta. E vaent-la bella e graciosa, axí fortment de ella se enamorà, que no veya ni hohia altra cosa sinó ella. Mas per ço com veye ella de baxa condició, no tant solament avia ardit de demanar-la per muller, ans encara avie gran por que per nagú no fos sentit, per tant que no fos reprès com en una dona de tanta baxa condició avia mesa sa amor; e per ço la tenie axí amagada, per la qual cosa, molt més que si sabut fos, la estimave e la tenie en major pena, que si ab algú se·n posqués esbrabar. E tant stech ab aquesta congoxosa amor, que ell enmalaltí greument, per la qual malaltia vingueren a ell molts metges qui en son guariment contínuament entenien, e d’aquell molt se maravellaven com no posquesen ab negun senyal entendre què era ne de què venia. Per què tots comunament se desesperaven com no li podien retre salut, per la qual raó lo pare e la mare portaven axí gran dolor e malanconia, que major no podien. E moltes voltes ab piadoses pregàries lo demanaven de la hocasió del seu mal, als quals donave los sospís per resposta, dient que tot se sentie venir a menys. E esdevench-se un jorn que sient-se un metge asau jove de anys e de ciència molt abte, aprés d’ell, e tenint-lo per lo bras hon los metges acostumen de cercar lo pols, Johaneta, la qual per manament de la mare a ell servie, ocupada la mare per alguns altres affers, entrà per la cambra, e tantost com lo jove la víu entrar, sens neguna paraula ne achte de semblança

affer, se sentí molt més força al cor, e per la amorosa ardor qui·l mogué li començà a batre lo pols pus fort que no solie; la qual cosa lo metje conech encontinent, e maravellàs fort de açò que en él conexie, e estech segur per creure aquest batiment devie durar. E tantost com Johaneta hisqué de la cambra, lo batiment sesà; per què lo metje conech ja part de la malaltia del jove. E, estant axí, aprés poch, lo jove féu demanar la dita Johaneta, faent semblant de voler alguna cosa, e, tantost com la víu entrar per la cambra, lo batiment del pols retornà al jove, e aprés se·n fonch anada lo batiment cessà. Perquè parech al metge aver assau plena sertenitat de la malaltia del jove, e, tirant a un depart lo pare e la mare del jove, los dix: “La sanitat de vostre fill no à menester ajuda de metje. Segons que jo per certs senyals que jo hé conaguts en ell, lo vostre fill affechtuosament ame Johaneta, la qual, segons que jo conech, no n’à sentiment negú, perquè en asò vosaltres vos sabeu què us aveu a ffer si la sua vida vos és cara”. De les quals paraules lo gentil ome e la done foren contents com hoïren que en alguna manera trobar-se podia lo seu guariment. Echceptat, emperò, que·ls era molt greu per ço com duptaven que no agesen a donar la dita Johaneta per sposa a llur fill. E, aprés que se·n fou anat lo metge, se n’anaren al malaut, al qual la dita dona dix axí: “Ffill meu, jo jamés aguera cregut que de mi d’algun teu desitg te foses amagat, en special que tu·t veges per aquell venir a menys la tua salut; e asò per tant com tu devies ésser sert que per éser tu content d’una cosa la qual jo posqués fer per tu, més que més que fos honesta, jo la faria; quant més que tu l’ages feta, e que la tingues celada a mi, qui en neguna manera no·t poria mancar, perquè’m són fort maravellada. Mas pus que a Déu à plagut ésser stat misericordiós de tu més que tu matex no ést estat per ço com d’aquesta tua malaltia m’à ademostrada la conaxença del teu mal, lo qual no és neguna altra cosa sinó amor que aportes alguna dona o donzella, la qual que ella sia. E és la veritat aquesta que de maniffessar tu asò no·t deuries dar vergonya, per ço com la tua etat ho requer; e si tu no foses enamorat jo·t reputaria de poch saber.

E adonchs, fill meu, no·t guarts de mi, ans segurament ton desitg me descobre; e la malenconia e lo pensament del qual ve aquesta infirmitat; perquè mon fill proceex, e digues-m’ó e conforta·t, car fas-te cert que neguna cosa ne serà positble a tu que jo de mon poder no fasa, axí com aquella qui àm a tu més que a la mia vida. E lansa fora la vergonya e la por, e digues-me si yo puch al comfort de la tua amor alguna cosa adobar; e si tu trobes que jo sia nechligent en donar-te recapte, digues que jo són la pus cruel mare que may parís ffill”. E lo ffill, hoint les paraules de la mare, primerament se envergonyí, e puys pensà en sí matex que nenguna persona al seu mal que ella no podia ajudar. E, posada la vergonya, li respòs: “Madona, neguna altra cosa no m’à feta tenir la mia amor amagada, sinó com veitg que la major part de les persones qui són velles no·s volen recordar en les coses qui·s pertanyen fer a persones jóvens. Mas pus veitg que pus axí sàvia vos à Déus feta, e axí gran voler aveu de ajudar-me, axí com és raó de mare a ffill, no tant solament asò de què vós sou apercebuda vos atorgaré, ans encara de qui vos faré manifesta, ab tal pachte que vós de ffet seguiscau de vostre poder la vostra promesa, ab la qual poreu recobrar ma sanitat”. E la dona, fiant que no li podie venir a menys so que ella pensava, liberalment li promès que segurament li affermave que ella sense nenguna falla daria obra ab què ell auria lo seu plaer. E, hoït asò, lo jove dix: “Madona, la gran belesa e la loatble manera de Johaneta, e la mia amor, e lo meu poch cor, qui no à agut ardit may de manifestar-ho en alguna manera en aquella per qui són vengut en aquest punt e que vós me vets, me fa estar en lo delitós turment. E si asò que promès me avets, o en una manera o en altra, no u feu, feu comte la mia vida farà absència ab la vostra”. E la dona, a qui lo temps de confortar-lo li paria fort luny, e no veya la hora que ajudar-li posqués, somrient li dix: “Ay fill meu, donques per axò t’às tu lexat sentir tant mal, conforta·t e lexa fer a mi, pus tu sies guarit, car segurament te afferm de ésser liberal en ta ajuda”. E lo jove, ple de bona sperança, en breu temps, de gran mal que avia, vench en gran millorament,

de què la dona contenta molt, se dispongué com ne en quina manera ella poria fer que lo ffill agués compliment de ço que desitjava ne promès li avia. E un jorn, apelada la dita Johaneta, assau cortesment li demanà si avia nengun enamorat que ella amàs. Per les quals paraules Johaneta tornà tota vermela, e respòs envergonyidament: “Madona, a una pobra donzela fora de casa sua e dell seu pare, e de sos amichs, axí com jo son, e estant en servey d’altri, axí com jo fas, no està bé entendre en amar”. “E si tu, dix la dona, no n’às e jo te·n volie donar hú de què tu degudament deuries viure alegra, no·l pendries tu?” “Certes no”, dix la donzella. “E com? dix la dona. E sabs tu que no és covinent cosa que una donzella axí jove e axí gentill com tu ést, no està bé sens éser enamorada?” a la qual Johaneta respós: “Madona, aprés que vós me agués levada de la pobretat del meu pare e m’aveu nodrida axí com si fos vostra ffilla, jo hé fet a vostre manament; mas axò no faré yo en nenguna manera. Mas quant a vós plaurà dar-me marit, aquell amaré jo leyalment, e axí com dech, mas altre no plàcie a Déu; car de la eretat dels meus pasats no m’à romasa sinó la honestat, e aquella entén a guardar e conservar tant com vischa”. E enteses aquestes paraules per la dona, li aparegueren fort contràries en ço que a ffer entenia per observar al fill la promesa que feta li avia; mas lavors, com a sàvia dona que era, dix a la donzela: “E com, Johaneta? E si mon Senyor lo Rey, qui és jove e bell cavaller, se altava de la tua belesa é de tu volia algun pler, negaries-lo-li tu?” A la qual ella respós: “Lo Rey me poria fer força, mas ab mon consentiment may de mi no auria sinó so que honest fos”. La dona, entesa la intenció de lla donzela, e la sua fortalesa, lexà star les paraules e pensà de metre-la a la prova; e per ço dix a son fill: “Ffill, la intenció de Johaneta no és aquesta que jo·m pensava, perquè tu esforça·t, cara prés que tu sies fort jo la·t metré en una cambra, hon vull que t’esforç de aver d’ella so que plasent te sia”. E, aprés, dient en son pensament que li paria desonesta cosa que ella com una roffiana preïcàs la sua donzela, se·n calà, de la qual cosa lo jove no fou content en neguna manera, ans sobtosament pigorà

de sa malaltia, la qual cosa veent la dona, moguda de gran hira per la sana intenció de la donzela, dix al marit tot quant dit li avia e les respostes qui per ella li eren stades fetes; per què li paria debades aver treballat, per semblant veya lo ffill en pijor que may no era stat. E, considerat tot l’ésser, desliberaren entre ells que la li donasen per muller, car més valia aver-lo viu ab muller bona e pobra de dinés e d’aver e d’estat, que no veure·l a la mort on cascun jorn se acostave; e, aprés fonch desliberat, ab ella parlant, li digueren lur intenció. De què Johaneta fou molt contenta e ab humils gràcies a Nostre Senyor regracià com no la avie aguda per oblidada; mas ab tot axò may dir no volch fos ffilla sinó d’un Picart. E lo jove, qui molt malaut era, sabuda la nova com lo matrimoni era acordat de fer, aquell fou molt pus alegre que may no era stat, e, donant-se aquell solaç que tant avia desigat, en breus dies fou quiti de la sua malaltia. E, estant ells axí, tornaren a parlar de Peroto, qui en Gales era anat ab lo senescal del Rey d’Anglaterra, qui en gran amor de son senyor muntiplicave cascun jorn; e, crexent, se féu molt bell home de persona, tant com nengun altre qui en la illa fos ne trobar se posqués, en tant que ne torneig, ne juntes, ne en neguns altres actes d’armes no era nengú qui·l passàs, ne ab ell se agualàs en neguna manera, ne entre éls no·s parlava sinó de Peroto al Picardo, e per aquell era conegut. E axí com Nostre Senyor no avia oblidada la sua germana, axí poch oblidà a ell; e, estant axí, se esdevench que en aquella encontrada vingueren unes grans mortaldats de pastilències, per les quals moriren la major part de la gent de la terra, e entre·ls altres moriren lo Senescal son maestre, e sa muller, e un fill e una filla, e gran partida de aquell parentat, e de aquella casa no romàs sinó una filla, la qual romàs eretera de tots los béns del pare e de la mare. E aprés que aquelles morts foren passades, ella desliberà de penre marit; e, encercant qui més li plauria, no trobà nengú de quants ere romasos qui tant li plagués com Peroto lo Picart, e, desliberat, aquell près per marit, e ab aquell estech en pau e en bona concòrdia per tots temps. Per sos virtuosos actes fou fet Senescal per

lo Rey d’Anglaterra. E veus breument com se esdevench del fill e de la filla del Comthe d’Anguerça, los quals havien lexats com a perduts. E avia ja ·XVII· anys que lo Comthe d’Anguersa era fogit de París; e estant lo dit Comthe en Irlanda desconegut, hon molt de mal e desayre avia pasat, e vaent-se ja vell, li avench gran voluntat de veure que era stat dels fiyls despuys que no·ls avia vists. E, ja del tot transfigurat de la forma que aver solia en su joventut, vaent-se cansat de viure, e avent gran voluntat de veure sos fills, se partí asay pobre de dinés e arnès de aquell ab qui longament avia estat, e vench-se·n en Anglaterra, on son fill Peroto avia lexat; on lo trobà Senescal e gran senyor, lo qual víu sà e bell de sa persona, de què fou molt content; però a ell no·s volch fer conèxer fins tant que agués vista sa filla Johaneta. E tantost se mès en camí e no aturà fins que en Londres fonch aribat; on cautelosament demanà de la dona ab qui la sua filla avia lexada e de son estat, e, informat de tot, trobà la sua filla muller de son fill, de la qual cosa fou molt content, e totes les sues adversitats reputà a poch, pus víu los fills conlocats honorablement e bé; e aprés desigà molt veure aquella, e com a un pobre hom se féu vehí de la llur casa. E un jorn, veent-lo a la almoyna son gendre, marit de Johaneta, per ço com lo véu pobre e veyll, ach de aquell gran compasió, e comendà a hú de aquells de la sua casa, familiar seu, que·l menàs en casa e li fes dar a menjar per amor de Déu; la qual cosa lo familiar féu volenterosament. En aquella saó avia Johaneta aguts ja alguns infans, lo major dels quals no avia més de ·VIII· anys, e eren los pus bels e los pus donosos e mils nodrits infans del món. Los quals, com veren lo Comthe menjar, tots quants eren li foren a l’entorn, fent-li festa, e mostrant que Déu los donave sentiment que aquell era llur avi, e que l’espirit n’avia conexença. Lo qual, com los víu e·ls conech, los començà a donar gran amor, prenent ab ells consolació; per la qual cosa los infans d’él no·s volien partir, a qui com aquell qui en llur govern entenie. E com la mare entenés que d’ell no·s volien partir, exint de una cambra, vench là hon era lo Comthe, als quals començà a menaçar

e fort de batre·ls, ço que lo mestre no guosave fer. E lavors los infans començaren a plànyer e a plorar, dient que alà volien estar aprés de aquel bon hom qui més los amave que no lo mestre; de què lo Comte e la dona se rieren. E lavors se levà lo Comte, e, sabent que aquella era la mare dels infans, no axí com a pare, mas axí com a pobre hom, féu honor a la filla axí com a dona; e vaent aquella maravellosament trobà gran plaer en ella, e en la sua ànima ne agué gran consolació. Mas ella, ne lavors despuys, no·l conagué, per ço com ultra mesura era transfigurat d’aquell que ésser solia, axí com aquel que veyll e canut e barbut era, e ans paria tot altre hom que lo Comthe. E veent la dona que·ls infants d’ell no·s volien partir, ans se·n ploraven, dix al mestre que·ls lexàs estar. E, stant axí los infans ab lo prom, se avench que lo pare de Jaqueto tornà, al qual lo mestre lur dix com los infans no·s volien partit del prom, per la qual raó, axí com aquell qui en malvolença avie Johaneta, dix al mestre: “Lexats-los estar en mala ventura que Déu los dó, car si fan atret de là on són venguts, no és maravella, ne si volentera estan entre almoynés, car de part de mare vénen d’almoyners, e per ço no és maravella nenguna si volentera estan entre ells”. E aquestes paraules hoí lo Comthe, les quals molt greu e ab gran dollor les sofferí; mas pur, estrenyent les spalles, aquella injúria sofferí. E Jaquet, que sentida avie la festa que·ls fiyls feyen al prom, molt li desplagué, però tant los amava que ans que no volia que plorasen los lexà star. E dix al prom que si aturar volie en casa, que aturàs en bona hora, car ell hi trobari[a] gran plaer. Al qual respòs que ell hi romanria volenterosament, mas que nenguna cosa no sabia fer sinó pensar de cavals, car en tot lo temps de ma vida no avia alre fet. Al qual Jaquet dix que era molt content. E encontinent li féu liurar un cavall, e d’aquell li donà càrech de pensar, lo qual ell pensava diligentment, e entenia en deportar los infans. E mentre la fortuna en aquesta manera que divisat vos é manava lo Comthe d’Anguersa e los ffills, se esdevench que lo Rey de França, avent guerregat molt de temps ab los Alamanys, morí, e en loch seu fou coronat per Rey e per Senyor lo

ffill del quall era muller aquella per qui lo Comthe era estat gitat de sa terra. Lo quall, aprés fonch ffet Rey, finida la derrera treva, començà nova guerra ab los Alamanys; en ajuda del quall, axí com a nou parent, al Rey d’Anglaterra tramès molta jent, sots lo guovern de Paroto son Senescal, en companyia del que anà lo prom, so és, lo Comthe, sots l’estat de Jaquet, e sens ésser conagut per nagú aturà en la host per spay de temps en guisa de hun regàs; e com a valent ome, per consel e per ffets mils que a él no·s pertanyie, sagons son éser, molt bé obrave. E durant la guerra s’esdevench que la Reyna de França enmalauti greument; e, avent ella conaxença que s’aproximave a la mort, avent consideració de sos peccats, devotament se conffesà ab l’Arquebisbe de Rems, lo qual per tots ere tangut per un sant home. Entre·ls altres pecats li revelà so que per ella era stat levat al Comthe d’Anguerça; e no tant solament fou contenta de dir-ho a ell, ans encara davant molts altres hòmens axí com era estat recomtà, pregant-los que per descàrech de la sua ànima ab lo Rey fesen per manera que si lo Comte era viu, o si no hú de sos ffills, en llur estat tornasen. E aprés poch estar ella pasà d’esta vida, hon aprés per lo damunt dit la sua conffesió fou revellada al Rey, e aprés molts sospirs lançats per la malesa de la muller, e per la injúria feta al valent Comthe, per tot son Rechne, e per moltes altres parts del món, féu fer crida, que qui lo Comthe d’Anguersa o algú de sos fills li ensenyava, per ell granment ne serie reguardonat, com ell l’agués per ignocent de ço perquè era exel·lat; e com lo Rey, per la conffesió feta per la Reyna, en lo primer estat, e en major, l’entenia a tornar. La quall cosa lo Comthe, qui en forma de regaç anava, com la hoí e sentí que axí era la veritat, sobiranament se n’alegrà, e anà-se·n a Jaquet, son gendre, pregant-lo que ab ell ensemps anasen a Peroto, llur capità, per ço com ell volia a ell mostrar ço que lo Rey anava cercant, e així ho féu. E aprés que tots tres foren ensemps, dix lo Comthe a Peroto, qui ja estava en pensament de publicar davant lo Rey qui ell era: “Peroto: pus a Déu plau, jo·t vull revelar com Jaquet, qui ací és, à ta germana per muller, de la qual may no à agut negun

exovar, ans l’à presa pobrament, sens negun dot. E per ço que ta jermana sens dot no sia, entench que ell e no altre deu aver aquest beniffici de ço que lo Rey promet, ço és, que crech que ell se·n deu anar al Rey e que li digua com tu ést ffill del Comthe d’Anguersa, e na Violant, qui en altra manera se ffa apellar Johaneta, és ta germana e muller sua; axí mateix de mi qui vostre pare e Comthe d’Anguersa són, age ço que hoffert és stat”. Peroto, aprés que açò hac dit, de ffi en fi se mirà lo Comthe e, tant tost regonech que aquest era son pare, als peus del quall sobtosament se gità, e besant aquells lo abrassà, dient: “Pare meu, vós siau lo ben vengut”. E aprés Jaquet, qui primer avia hoït ço que lo Comthe avia dit, e puys vaent ço que Paroto avia fet ne feya, fou en una ora tanta maravella e de tanta alegria sobreprès, que a penes sabia que fer se degués; mas pur, donant fe a les paraules, se recordà de moltes paraules injurioses que avia dites al Comthe estant ab ell com a regàs, de las quals hac sobirana vergonya; de continent se lançà al seus peus, e humilment de tot ultratge pasat li demanà perdó, al quall lo Comthe, asau benichnament lo féu levar d’en peus, e ab gran amor li perdonà. E aprés tots ensemps parlaren molt, raonant de llurs affers e complanyent-se de llurs fortunes, e aprés, alegrant-se, volgueren Paroto e Jaquet vestir lo Comthe de honorables vestedures, lo quall per nenguna manera no u volch soffarir; mas, ffet açò, volgué saber Jaquet si lo guardó que promès avia lo Rey li seria donat. E aprés ab aquell àbit en què estava lo prengueren, e Jaquet lavors, ab lo Comthe e ab Peroto, se n’anaren davant lo Rey, offerint-li de presentar lo Comthe e lo ffill pus li plagués donar-li ço que per ell era estat promès en la crida per ell feta. E lo Rey, prestament oït açò, féu venir ço que promès era stat per trobes del Comte e de son ffill, e aquí li fou offert, dient-li que·ls li amenàs, que ell era prest de donar ço qui per ell era stat promès. Jaquet, lavors, girant-se detràs, se mès lo Comthe davant, qui son regàs era estat, e Paroto, son Capità, e dix: “Senyor, vet ací lo pare e lo ffill, e testimoni de la ffilla, la cual és ma muller, e al present no és ací; mas, Déu migançant, prestament

la aurem ací davant la tua majestat”. E lo Rey, vaent açò guardà lo Comthe, lo qual era molt mudat e transfigurat d’aquell que ésser solia, e, com l’ach molt guardat, encontinent lo regonech; e quasi ab les làgremes als huyls, lo Comthe, qui a genolons estava, levà en peus e l’abrasà e·ll besà, e amigablament lo rabé. E comandà que encontinent lo Comthe de vestiments e de companya e de cavalls e d’armes fos remuntat en son degut estat, segons que a la sua noblesa se pertanyie; la qual cosa fou feta. E, ultra açò, honrà molt Jaquet e volgué saber totes les coses qui·ls eren esdevengudes en llurs passades fortunes. E aprés donà a Jaquet tot so que promès li avia, e, girant-se lo Comthe a Jaquet, li dix: “Pren tot so que mon senyor lo Rey te done, e recort-te de dir a ton pare que tos ffiyls e néts seus e meus no són de part de mare de linatge d’almoynés”: E Jaquet pres tot so que donat li avien, e prestament féu venir a París sa muller ensemps ab la muller de Paroto; e aquí ab gran ffesta foren ab lo Comthe, lo qual lo Rey envià en tots sos béns e en major estat remuntat que may no fou. E aprés cascú, ab sa licència, tornà a casa sua, e ell fins a la mort visqué en París pus gloriosament que may no avia fet.

NOVEL·LA NOVENA BERNABÒ LOMELI, JENOVÈS, ENGANAT PER AMBROSINO, PERDÉ LO SEU E COMANDÀ QUE LA MULLER MORÍS. E PUYS, ESCAPADA EN FORMA D’OME, SERVÍ LO SOLDÀ; E APRÉS TROBÀ L’ENGANADOR, E BERNABÒ EN ALEXANDRIA, E, CONDOÏTS DAVANT LO SOLDÀ, L’ENGANADOR FONCH PRES, E ELLA, COBRANT L’ÀBIT FEMENILL, TORNANT AB SON MARIT E AB AQUELL LONGAMENT VISQUÉ. Havent Lissa, ab la sua novel·la, plena de compassió, finit son daver, Filomena Reyna, la qual bella e gran era de persona e de cara més que deguna altra, plasentment e rient en sí matexa, dix: Cové que·ls pachtes sien servats a Dioneo, e per ço, com no resta a dir a altre, sinó a ell e a mi, jo diré primerament la mia, e ell, qui en gràcia ho ha demanat, dirà la darera. E, dit açò, començà. Segons entenem, moltes voltes se diu un tal proverbi que l’enganador roman a peu del enganat; la qual cosa no par que per alguna raó se puscha mostrar ésser ver, axí com se diu. E per ço m’és vengut en voluntat de mostrar-vos com se deu hom guardar dels enganadors en moltes maneres. Eren una volta en París molts mercaders Italians, los quals uns per una raó, altres per altra, segons és usança de mercaders; e estant un jorn entre·ls altres alegrament parlant, aprés agueren sopat, de diverses coses raonant, de una en altra vengueren a parlar de les llurs mullers, les quals avien lexades en llurs cases, e motegant

començà la hú a dir: “Jo no·m sé la mia dona que·s fa com jo no y són, mas a mi, com me ve alguna dona entre mans, volentera jaquesch estar a un depart la amor que li aport e prench de aquella aquell pler, que pusch, e aprés com són ab ella fas so que pusch”. E l’altre, hoint açò, respòs: “E jo per senblant; e per ço com crech que la mia dona e la tua percacen per llus ops, e com si són tal se fan, e per so si fa, sí fem per semblant e tal li dam e tal rebem”. E altercant casi en aquesta manera, la qüestió entre éls a sentència vench. E breument parech en asò que tots se concordasen que les dones, aprés que avien lexats a ells, no volien perdre temps, ans l’empraven com mils podien, e tots en açò se concordaren, exceptat hú, apellat Bernabò Lomeli, mercader jenovès, lo qual dix lo contrari, affermant que ell avia especial gràcia aguda de Nostre Senyor, ço és, que li avia donada una dona per muller la qual era complida en gran part de tot ço que una dona deu aver, e encara hun cavaller o hun escuder o qualsevulla altra persona; per ço com ella era bella de cors e de cara e jove e molt destra e abta en moltes coses, axí com és hobrar de seda e tallar e cosir, e tot acte de dona molt millor que nenguna altra. E ultra açò no·s poria trobar hun escuder ne nengun servidor que millor servís en una taula d’un senyor, que ella serveix axí com aquella qui és ben acostumada e sàvia e molt discreta. E aprés açò sab millor cavalcar hun caval e tenir millor un aucell e legir e scriure e fer un compte axí bé e millor que si fos un mercader; e de moltes coses semblants a aquestes e de moltes altres coses la loà, oint-ho tots los altres qui aquí presents eren, de què estigueren molt maravellats com axí affermava que nenguna altra pus honesta ne pus cortesa no·s poria trobar; e per ço ell creya fermament que si él stagués ·X· anys fora de casa que ella may per semblant acte entrevendria en altre home. Era lavors entre aquels mercaders qui axí raonaven hun jove mercader apellat Ambrosino de Plasença, lo qual d’aquesta darrera laor que Bernabò avia donada a la sua dona començà a riure lo més del món, e burlant sí li demanà si l’emperador li avia aquest privalegi atorgat més que a tots los hòmens del món. E Bernabò, un

poch torbat, dix que no l’emperador, mas Déu, lo qual podia més que l’emperador, li avia aquesta gràcia atorgada. E lavors dix Ambrosino: “Bernabò, jo no dubte que no cregues dir ver; mas segons que·m par tu às poch resguardada la natura de les coses del món; car si guardat hi aguesses no·t sent de axí poch sentiment que tu no agueses conegudes coses les quals te farien sobre aquesta matèria pus tempradament parlar. E per ço que tu no cregues que nosaltres, qui molt largament avem parlat de les nostres mullers no cregam aver altres mullers e en altra manera fetes que no avem dit, te dich que sí fem, mas ço que diem avem dit per ço com naturalment les dones són d’aquexa natura. Mas sobre açò vull hun poch ab tu raonar. Jo hé tots temps hoït dir que l’ome és lo pus noble animal que anch Déu creàs, e aprés la fembra; mas l’ome axí com generalment se creu, és pus perfet; e avent més perfecció, sens nenguna falla deu aver major fermetat, e per ço com universalment les fembres són pus movitbles, segons se poria per moltes raons naturals mostrar, les quals al present entén a lexar, e solament te vull dir com l’ome és de major fermetat; e estant pus ferm no·s pot tenir que no caigue en tal acte, e no tant solament a una qui·ls ne prech, encara a quantes ne veuen desigen aver, e y fan tot ço que poden per ço que agen llur cor complit de ço que volen; e açò no una volta lo mes, mas mill lo jorn. E, donchs, ¿com te penses tu que una dona qui naturalment és tant variable se pusque tenir ne deffensar d’un home o de molts qui seran savis e sabents e trachtants e contínuament entendran en llur affer ab tota diligència? Cert com tu més t’í affermes tant menys crech que ho cregues, e tu matex pensa que ta muller és fembra e és de cara e d’os axí com són les altres. Perquè si axí és, totes àn un matex desitx, e aquella matexa força que àn les altres à la tua a resestir aquest natural apetit. Bé és posible que ella sia honesta, mas que ella no fasa so que les altres fan, oradura és qui altre·n creu. Perquè·t prech que d’ecí avant tal estremitat no vulles penre, mas viu axí com los altros fan, car diu l’eximpli que benaventurat és qui escapa de éser cornut o ffill de bagasa”. A les quals paraules respòs Bernabò

e dix: “Jo són mercader e no són filosof, e axí com a mercader responré. E dich-te que jo conech que so que tu dius se pot avenir a les foles, les quals no àn neguna vergonya; mas aquelles qui sàvies són àn tanta por de perdre llur honor que sovint són pus fortes que no los òmens, e de semblants coses no·s curen, e d’aquelles semblants és la mia”. Dix lavors Ambrossino: “Verament si per cascuna volta que de semblants coses se curen los veni[a] hun corn al cap per testimoni de ço que fet aurien, jo crech que poques serien aquelles qui no·n portasen; mas pus lo corn no nex, no curen de la vergonya que leugerament amaguen, e axí perseveren en les coses paleses, e com pus amagadament poden ho fan, e com ho lexen és senyal de horadura. E ages açò per cert que aquella sola és casta la qual may de nangú no fou pregada, e, si pregada fou, no fou continuada. E si yo conaxia per los naturals que no degués ésser axí, no·n parlaria axí a ple com fas, si yo no fos moltes voltes estat a la prova. E dich-te axí que si fos aprés d’aquexa axí santa dona jo creuria en breu de temps aportar-la en açò en què n’é ja d’altres portades”. E Bernabò, tot torbat, hoint açò, respòs: “Tu pories ab paraules estendre massa, e tu diràs e jo diré, e a la fi no muntaria res. Mas pus que tu dius que totes són axí laugeres e lo teu enginy és tant per ço que jo·t fasa sert de la honestat de la mia dona, jo són dispost que·m sia tallada la testa si tu may en —cosa que·t plàcia en tal acte la pots induir; e si tu no pots jo no vull que tu perdres aldre sinó Mill florins d’or”. Ambrosino, ja sus la novel·la acordat, respòs e dix: “Bernabò, jo no·m sé què·m fes de la tua sanch si yo guonyava les messions; mas si tu·n vols veure la prova de ço que jo hé raonat, met cinch mília florins d’or, qui·t deuen éser menys cars que no la testa, contra mill dels meus; e, si bé tu no y poses negun termini, jo·m vull obligar de anar en Jènova, e dins tres mesos aprés que sia en Jènova que jo auré de la tua dona feta la mia voluntat, e que en senyal de asò me·n portaré ab mi de les sues coses pus cares en tal manera e en tantes que tu matex conffesaràs ésser ver; emperò que tu·m prometes sus ta fe que e en aquest termini ni hiràs en Jènova”.

E, acordat Bernabò, tots los altros mercaders qui aquí eren se esforçaren de destorbar aquest fet, conaxent que gran mal se·n poria seguir; però éls eren axí encesos que, ulltra voluntat de tots los altros, ab escriptura de llur mà se obligaren. E, feta la obligació, Bernabò romàs, e Ambrosino, al pus tost que pòch, se n’anà en Jènova, hon, aprés hac estat alguns jorns, cautelosament se informà del nom e de la encontrada e de les costums de la dona, e tot quant ne pòch entendre fou senblant a açò que n’avia dit Bernabò; per què li parech aver feta fola empresa. E, per donar compliment en aquella, acordà de amistançar-se ab una pobra dona qui en la casa de la dita husava molt, e per aquella era molt amada, a la qual ell contínuament pregave, prometent en aquella gran cantitat de moneda si en los affers de la dona ella y treballave, la qual jamés no pòch induir a sa voluntat, sinó en tant que li promès que ab una caxa, la quall Ambrossino fféu fer artifficiosament, no solament en la casa, mas en la cambra de la gentil dona lo faria metre; en la qual Ambrosino poria estar amagadament, e açò promès axí fou fet. E axí com si ella en alguna part volgués anar segons la manera donada per la dona, la comannà a la gentil dona, pregant-la que per alguns dies la li volgués reservar. A donchs la caxa mesa en la cambra e venguda la nit e la hora queda, e Ambrosino víu la dona adormida, ab certs enginys uberta la caxa, quedament en la cambra isqué, en la quall avie un lum, ab lo qual, aprés que·n fou exit, la forma e la manera de la cambra guardà axí de pintures com d’altres coses notables qui en aquella eren; e, aprés ach reguardat e affermat quina ne qual era la cambra e en sa memòria bé comprès, acostant-se al lit vehent que la dona e una petita infanta qui en la cambra eren dormien fort, tot planament e queda la descobrí, e víu que axí era bela despullada com vestida; mas no li víu negun senyal per poder-lo reportar a son marit sinó hú que n’avia en la sinestra mamella, entorn del qual avia alguns pèls blanchs e rosos com a hor; e, aprés que açò ach vist, planament la tornà cobrir; però, vaent-la axí bella, en poch estech de metre a risch la sua vida volent-se colgar al seu

costat. Mas, per ço com avia hoït dir e affermar aquella sua bravesa ésser girada en honestat, no gosà a riscar; e, estant la magor part de la nit per la cambra a son plaer, metent una bosa e un claver e alguns anels e una corega e algunes altres coses sues, en la caxa ensemps ab ell se mès dintre, e tancant-se axí com d’abans se estava, estech quet. E en aquesta manera ó fféu dues nits, sens que la dona no se·n apercebé de res. E venint la terça nit, sagons la horda donada entre ells, la bona dona tornà per la caxa, portant-se·n aquella, de la qual Ambrosino hisqué, e, contentada la vella sagons la promesa que feta li avia, se·n tornà al pus tost que pòch a París ab totes les coses que agudes avia. E açò féu ans del termini per ell pres, e, aprés que fou junt, ell apellà los mercaders qui presents foren al metre de les mesions, e present Bernabò, li dix: “Bernabò, jo hé guanyades les mesions que tu e jo avíem meses, car jo hé acabat so de què m’era gaubat, e, si vols veure que asò sia ver, primerament te divisaré la forma de la cambra de la tua dona e les pintures de aquella, e aprés te amostraré les coses que de ella é agudes”, affermant que de ella e ab son voler les avia agudes. E, hoït asò, conffessà Bernabò que axí era feta la cambra com ell deye, e ultra açò conffessà les coses que ell mostrave éser estades de la sua dona; però dix que poria ésser que la forma de la cambra poria aver sabuda per alguna persona pràticha en la casa, e per senblant que les coses que mostrades avie porie aver agudes de algun infant o misatge de casa qui per diners les poria aver furtades. “Per què si altra informació nom donau, no·m par que aquexa bast aver guanyades unes tants grans mesions ne de tant gran càrech com són les nostres”. A les quals paraules dix Ambrosino: “La veritat és que aquestes coses deurien bastar, mas pus tu vols que pus avant jo digua, jo diré. Dich-te que madona Janeva, ta muller à sota la sinestra mamella un senyal ben grandet, entorn del qual ha ben sis pèls rosos com un bel hor”. E com Bernabò hoí açò, parech-li que li fos donat d’un coltell pel cor, e la sua cara mudà de collor, e ell, tot glaçat e torbat, féu la cosa maniffesta per lo senyal que li avia maniffestat, dient: “Senyors,

so que diu Ambrosino és ver; e per ço, avent ell guanyat, tota vegada que li plàcia se pens de pagar”. E, dit asò, axí fon fet, e lo dia sagüent Ambrosino fou pagat. E aprés se partí de París Bernabò e contra la dona se n’anà enverç Jènova, e, là aribat, dins la ciutat no volch entrar, ans romàs ben ·XX· milles lluyn, en una sua posesió; d’on tramès un seu familiar ab qui molt se fiave, ab letres sues e ab cavalcadures a la muller, manant-li que, vista la present, a ell vingués, al qual familiar comandà que encontinent que en loch ne fos, que aquella aucís lo pus destrament que posqués, e tantost a ell retornàs. E aribat lo familiar en Jènova, e donades les letres e feta la enbaxada, ab gran festa de la dona fou rebut, e tantost lo matí sagüent muntada a cavall ab lo seu familiar e vers la sua posesió ab ell se n’anà; e, caminant a raonant ensemps de moltes coses, pervengueren en un torent molt fondo e solitari e molt espès d’arbres en lo qual avia moltes coves. E veent lo familiar que era loch disposat per fer ço que son mestre li avia comandat e tret lo coltell e presa la dona per lo braç, li dix: “Madona, recomanau la ànima a Déu, car vos cové morir e pasar d’aquesta miserable vida”. E la dona, hoïdes les paraules dites per aquell e vist lo coltell ja tret per donar-li, espaventada, dix: “Frare meu, ages mercè de mi per reverència de Déu. E prech-te que, ans que m’aucies, me digues de què t’é offès perquè auciure·m degues”. “Madona, dix lo familiar, vós a mi no m’avets offès de nenguna cosa; mas si vós avets hofès vostre marit, jo no u sé, sinó que us dich que ell me comande que sens nenguna mercè jo us aucia, la quall cosa és a mi fort crua de ffer e ab gran dolor fas son comandament; mas ell me à menasat que si no u fas que ell me farà penjar per la gola; e vós, madona, sabeu bé de quant li són tengut ni com li puch dir de no de cosa que ell man fer a mi e sia quallsevulla, e sa[p] Déu que de vós me sab molt greu, mas no y puch alre fer”. Al quall la dona dix playent e plorant tendrament: “E per reverència de Déu ages mercè de mi e no vulles ésser omeyer de mi, qui may no·t fiu desservey algú, e que tu per fer servey a altri me vulles auciure. Cert no fas bé, car bé sab Déu, qui

totes les coses del món sab, que jo no fiu may cosa per la qual jo del meu marit degua tal mèrit recobrar. Mas prech a tu que vulles un poch escoltar. Tu pots, si vols, complaure a Déu e a mi e a ton senyor en aquesta manera, que tu prengues totes les mies robes, e dona·m solament lo teu jupó e lo teu caputxó; e ab les mies robes torna al teu senyor e meu, al qual diràs que tu m’às morta; e jo jur-te per aquella salut la quall tu donada m’auràs que jo·m dispondré en anar-me·n en part on may ne a tu ne a ell ne en aquesta encontrada no pervendrà alguna novella”. E lo familiar, hoïdes les sues raons, lo qual mal volentera la auseya, esdevench piadós de la dona e axí u féu com per ella hera demanant. E, preses les sues robes, li donà tots quants diners portava, e, plorant tendrament la hú e l’altre, la pregà que en aquelles encontrades may no fos conaguda. E, lexant-la a peu en lo torent, se·n tornà a son senyor, al quall dix que lo seu comandament no solament avia fet, ans encara havia donat a menjar lo cors a lops e a cans en guisa que pus avant res no se·n trobàs. E aprés algun temps Bernabò se·n tornà en Jènova, hon, sabent per la gent ço que ell cuydava haver fet, fou granment blasmat. E la dona, qui sola era romasa e desconsolada, com la nit fou venguda, contrafaent-se a manera d’ome al mils que pòch, se n’anà en una vileta qui d’equí era veyna, e en casa de una bona profembra fon acullida; e, estant aquí secretament, percassà ço que li era necessari de fer, e faent-se venir lo gupó a son modo, de la sua camisa se féu camisa e bragues; e, fet tot açò a manera de hun ome de pocha condició, se n’anà la via de mar, hon per ventura trobà un gentil hom Cathalà lo nom del qual era Francesch Carach, lo quall d’una sua nau era devallat per refrescar-se en una fontana, hon ab la dita dona se encontrà, e, comunicant ensemps de moltes coses, ab ell se acordà per servidor e muntà sobre la nau, faent-se anomenar Segurano de Finale, aquell serví diligentment. Lo quall, ben vestit e ben aresat en arnès, lo gentil hom Català serví axí bé e endresadament, que li vench molt bé de grat. E avench-se aprés poch temps que lo Català ab la sua nau féu un viatge en Alexandria, hon per fer servey

al Soldà aportà alguns falcons palegrins, dels quals li féu servey, e aprés que aquells li ach presentats, encara Asegurano los donava a mengar alguns dies; e veent lo Soldà un jorn, molt se altà del servey de Asegurano, e, plaent-li axí fort, lo Català pregà que aquell lexàs en son servey. E, no contrastant que lo Català lo tengués molt car e molt li dolgués lo servey de Asegurano, sí·l li lexà. E, estant Asegurano en servey del Soldà, en poch temps la amor e la gràcia de aquell conquistà ab lo seu ben obrar, segons avia guanyada aquella del Català. E aprés en poch temps conquistà la amor e la amistat de tots los mercaders christians e serrayns e totes altres quallsevol persones qui sota la senyoria del Soldà fossen. E per ço que les mercaderies e los mercaders estiguesen segurament, avia en aquelles saons lo Soldà acostumat de trametre ulltra los altres officials seus un gran ome familiar seu a Acre, qui ab la sua gent acostumava de anar a la guarda de la fira. E sobrevengut lo temps desliberà de trametre Asegurano, lo quall ja abtament la llur lengua sabia. Vengut, donchs, Asegurano en Acre senyor e capità de la guarda dels mercaders, e de la mercaderia, aquí bé e diligentment feya ço que a son offici se pertanyia. E anant entorn d’ells vaent molts mercaders Sicilians e Pisans, Jenovesos e Venecians e molts d’altres Italians, e veent que ab ell volentera se amistançaven, se edevench que un jorn, entre ells altres estant ell en un alfóndech de venicians hon era descavalcat, li vench davant una bossa e una corega, la quall ell prestament conech que era estada sua, de lo quall se maravellà molt, mas sens alre affer demanà plasentment de qui era, ne si u volia venre. Era aquí en aquelles saons vengut Ambrosino de Plasença ab molta mercaderia ab una nau de Venecians, lo quall, hoint que lo capità de la guàrdia demanà de qui era, se féu avant, e rient dix: “Micer, les coses són mies e no les ven, si us plauen, jo les vos daré molt volenter”. E Asegurano, veent-lo riure, se suspità que aquest en alguna manera no l’agués affigurat; mas pur, faent ferma cara, li dix: “Tant rius per ço com veus a mi qui són ome d’armes demanar coses femenils?” Al qual dix Ambrosino: “Micer, jo no·m riu d’axò, mas riu-me de la manera

ab la qual jo les é guanyades”. Al quall Asegurano dix: “Digues, si Déus te dó bona ventura, si és cosa qui dir se puscha, com les guanyist.” “Micer, dix Ambrosino, aquestes coses ab algunes altres me donà una gentil dona de Jènova apellada madona Janeva e muller de Bernabò Lomali una nit que jo jaguí ab ella, e pregam que jo per amor de ella les tengués. E per ço me són ris jo com m’à recordat de la paguesa de Bernabò, lo quall fon de tanta folia que mès ab mi ·V· mil fflorins d’or contra mill que jo la sua dona no conquistaria a ma voluntat, la qual cosa jo fiu en poch tems e gonyí les mesions, e ell, qui de la sua bestialitat devia punir sí mateix més que no ella de aver fet so que totes les fembres fan, se n’anà de París en Jènova e, segons que jo hé hoït dir, la féu ociure.” E Asegurano, com hoí asò, prestament comprès quala fou la occasió de la hira de Bernabò contra ella, e maniffestament aquest ésser hocasió de tot lo seu mal; e pensà no lexar-lo anar imponit. Però mostrà lavors Asegurano de aver agut gran plaer de ço que dit li avia, e prestament pres ab ell una streta amistat, tant que per lo seu confort Ambrosino finà la fira ab ell e ab totes les sues coses se n’anà en Alexandria, hon Asegurano li féu fer una casa, en la qual li mès gran cantitat de moneda perquè ell estigués pus aseguradament. E aprés Asegurano pensà en quina manera ell poria fer cert a Bernabò de la sua hichnocència, e may no reposà fins a tant que ab hobra de alguns mercaders que lavors eren en Alexandria agueren trobada nova hocasió per fer-lo venir; lo qual, aprés que fon vengut en asau pobre estat, en hun seu amich lo féu rebre e ab aquell estar fins tant que li parech temps de ffer so que fer entenie. Havie en aquelles saons Asegurano ja feta comtar a Ambrosino aquella novel·la davant lo Soldà, mostrant que ho feya per fer-lo riure; mas, aprés que fou aquí Bernabò, pensà que la cosa no era per dar-li dilació de temps. E, presa hora covinent ab lo Soldà, empetrà que davant li fes venir Ambrosino e Bernabò, e, aprés foren davant lo Soldà, Asegurano mogué certes raons per les quals fonch dit a Ambrosino que digués com fou alò de la muller de Bernabò. Per la qual cosa Asegurano comandà a Ambrosino

que digués la veritat com avie guanyades les mesions de cinch mília fflorins d’or. E aquí present Asegurano, en qui Ambrosino avia magor esperança, ab vista molt torbada, menaçat a molts turments Ambrosino si no deya com fon. Perquè Ambrosino, d’una part e d’altra espaventat, e encara constret davant Bernabò e molts d’altres, no esperant aver d’alò neguna pena, sinó tornar cinch mília fflorins, de les coses qui eren stades de punt en punt comtà la veritat. E aprés hach dit Ambrosino, Asegurano, axí com execudor del Soldà, dix a Bernabò: “E tu que ffist per aquesta falsia a ta muller?” Al qual Bernabò respòs: “Jo, vençut de la hira de la pèrdua dels meus diners e de la honta e de la vergonya que·m paria aver rebuda de la mia dona, la quall jo avia per la millor qui may fos en nostra terra, la fiu alciure a hun meu familiar; e, sagons ell me reportà, ella fou prestament devorada per molts lops”. E totes aquestes coses en presència del Soldà dites e d’ells totes enteses, no sabent ells encara per què Asegurano avia tot açò hordonat e demanat, volch escoltar què diria, al qual dix: “Senyor meu, asau clarament podeu aver entès e conegut com aquella bona dona se podia gloriejar d’emich e de marit, e com aquest malvat en menys d’una ora ab malvada falsia gastà la sua fama e destruhí lo seu marit e ella. E lo marit, pus creent a les falsies d’altres que no a la veritat d’aquella que per longua experiència avie poscuda conèxer la sua fama, la donà a menjar a lops; e, ultra açò, és tant lo bé e l’amor que l’amich e lo marit li aporten, que ab ella longament estan e no la conexen. Mes per ço que cascú de aquests merexen, vos soplich que us plàcie per especial grau punir l’enganador e perdonar a l’enganat, e fer-l’é en presència vostra venir”. E lo Soldà, dispost en aquesta cosa a complaure Asegurano, dix que li pleya e que encontinent fes venir la dona. De la qual cosa Bernabò fou molt maravellat, lo qual creye fermament que su muller fos morta. E Ambrosino, qui lo seu mal ja sentia, estava ab gran pensament e de pijor ach paor que de pagar los diners, esperant la dona e la sua venguda ab gran terror. E, feta lo Soldà seguretat de fer justícia, Asegurano, ella, plorant e playent

agenollada davant lo Soldà, casi per espay de una hora la femenil veu, no volent semblar pus home, demostrà e dix: “Senyor meu, jo són la miserable Jeneva qui son anada trebalant en forma d’un home per lo món per aquest traydor d’Ambrosino, e falsament son estada vituperada, e d’aquest cruell inich home qui sens nenguna prova me volch fer auciure a un seu macip e menjar a lops”. E, aprés, esquinçant-se los draps davant los pits, féu palès al Soldà e a tots los altres ella ésser fembra. E, girant-se despuys a Ambrosino, li dix: “Malvat, no deyes tu que ab mi avies jagut?” Lo quall, ja regonexent-la, per vergonya com a mut de res no s’escusà. E lo Soldà, qui tots temps per hom l’avie agut, veent açò en tanta maravella vench de ço que veya e hoia d’ella, que abans li paria ésser somni que veritat. Mas pur com se fon maravellat conech la veritat, subiranament loà la vida e los costums e les virtuts de Janeva, qui fins en aquella ora era estada anomenada Asegurano. E comendà que li fosen portats vestiments femenils e dones qui en sa companyia estigueren. E, segons la demanda que avia feta, a Bernabò perdonà la mort que avia merescuda, lo quall, aprés que l’ach regoneguda, se gità als seus peus e, plorant, la besà e l’abraçà. E lo Soldà encontinent comandà que Ambrosino que en lo pus alt loch de la ciutat fos al sol en un pal ligat e untat de mell, e que d’aquí may no fos levat fins que per sí matex ne caygués, e axí fonch fet. E aprés de açò comandà que tot ço de Ambrosino fos donat a la dona, qui no valia tant poch que no valgués ensús de ·X· mília besans. E encontinent lo Soldà féu aparellar una bella festa, ab la qual honrà micer Bernabò axí com a marit de madona Jeneva, la quall donà en aresament e en vexella d’aur e d’argent e en diners tant que valia ensús altres ·X· mília besans. E féu-los prestar un leny, e, aprés fonch feta la festa, los licencià de poder-se·n anar en Jènova a llur plaer, hon rich e ab gran alegria se·n tornaren, e ab sobirana honor foren rebuts, especialment madona Jeneva, la quall tots sos parents e amichs avien per morta, e tots temps de gran virtut mentres visqué fonch reputada. E Ambrosino, lo dia matex, fonch mès al pal e

untat de mell, segons la sentència a ell donada, ab gran vergonya e angoxa de les mosques e de les vespes, de les quals aquell país és molt copiós. E no tant solament fonch mort, mas fins als hosos devorat, los qualls romangueren blanchs, e, per los nirvis pengant, per lonch temps foren alà testimoni de la sua malvastat. E en tal manera romàs l’enganador a peu del enganat.

NOVEL·LA DESENA PAGAMINO DE MÒNAQUO ROBÀ LA MULER DE MICER RITXARDO DE QUINXIXA, LO QUAL, SABENT ELLA HON ERA, SE VOLCH FER AMICH DE PAGAMINO, PREGANT-LO QUE LA LI RESTITUÍS A RESCAT, LO QUAL LA LI ATORGA VOLENTEROSAMENT, E ELLA, NO VOLENT-HI TORNAR, FO APRÉS MULLER DE PAGAMINO. Cascuns de la honesta bargada subiranament loaren la novel·la per bella que la llur Reyna havia recomtada, e majorment Dioneo, al qual sol per la present jornada restava a recomtar. Lo quall, aprés de molts comandaments fets per la Reyna, dix: Belles dones, una part de la novel·la de la nostra Reyna m’à feta mudar la voluntat de no dir-ne una, la quall avia al cor de dir, perquè diré un altra; e açò per la bestialitat de Bernabò, qui, posat que bé li n’nesdevengués, havia aguda masa confiança en la sua dona, e per semblant de tots los altres qui volen creure ço que ell volia creura, ço és, que anant ell per lo món ara ab aquesta, ara ab aquella, adés una volta, adés un altra, se solacen e esmaginen que les dones qui romanen en casa tenguen tots temps les mans en la corega, creent que elles no coneguen ço que hom fa ne que fassen semblant. E, creent-ho axí, vos vull mostrar quanta és la oradura de aquests tals; e quant encara és major aquella de aquells los qualls se pensen ésser pus potens que la natura, e creuen que ab demostració de paraules e de ffaules facen ço que no poden fer, e, esforçant-se, traure d’altri ço que d’ells no poguera

traure nengú en llur joventut, no guardant la natura de què vénen. E per ço n’entén a dir una istòria sagons hoirets. Fou una volta en Pisa un jutge home petit de persona e magre e ja veyll, dotat de poqua força e de poch enginy, lo nom del qual fou micer Ritxardo de Quinxixa, lo qual en sos darés dies desliberà de pendre muller, e, axí com aquell qui may no n’avia aguda, creya que ab aquelles obres de solaços que ell feya al estudi la pasaria; e perquè era molt rich serchà de aver bella, jove e gentil dona per muller; de la qual cosa e la hú e l’altre, si·s fossen sabuts aconsellar, devien fogir a tal acostament. Mas la sua fortuna li aportà la cosa a son punt que axí com ho sercava ho trobà, per ço com miser Loto Galtan li donà per muller una sua ffilla apellada Barthomeua, una de les pus belles e de les pus gentils dones de Pisa. E, vengut lo dia de les noces, lo jutge aparellà subiranament bella festa, e, fetes les noces belles e maghnífiques, la primera nit micer Ritxardo ach prou fet que una volta per consumar lo matrimoni, e aquella fonch prop de ésser taula. E, vengut lo matí, axí com aquell qui era magre e sech e de poc esperit, hach mester brous e suchs e restaurandis en gran suma per restauració de la persona. E aprés fou retornat micer Ritxardo, estimador de la sua força millor que d’abans no era, començà de encercar hun canalar de infans pochs, qui, estant a la escola tots dies, troben festes més que no·n són. E per ço micer Ritxardo féu un comter en què trobava que no solament una festa, mas moltes cascun jorn eren; per reverència de les quals ell devia estar de no acostar-se a ella per fer la cosa. E no res meyns trobà sobre açò vigílies de apòstols e d’altres mill sants e quatre tempres e ladanies, e lo divendres, per reverència de la passió, e lo disabte, en reverència de nostra Dona, e diumenge per la resurecció del fill de Déu. e per semblant molts punts de la luna en los qualls hom no deu fer tal achte, avisant-la que axí·s devie fer. E si alguna volta se avia affer, se avisava e deya que ab gran consciència ho feya. Aquesta manera no era sens gran maleconia de la dona, car ab tot quant podia

avia prou fet que li·n tocàs una volta lo mes. E en aquesta manera la tenia molt a prop, no volent que altri li ensenyàs los dies de lavorar l’achte, axí com ell li avia ensenyat lo dia de les festes. E, estant axí, se esdevench que, faent gran calor per lo coral estiu en què eren, a micer Ritxardo vench gran desig de anar-se deportar en hun loch molt bel e molt delitós lo qual ell avia asau pres de Munteneyro, e aquí estar per alguns dies, menant-se·n ab sí madona Bartomeua. E, estant axí deportant, hun jorn li vench en voluntat de anar a pescar, e, aguts dos laüts, ab la hun muntà micer Ritxardo ab los pescadós, e en l’altre la dona ab algunes altres dones. E, anant axí deportant per la mar, ells anaren tant que·s meteren en mar dues milles o més; e, anant axí deportant per la mar, veus hon ne ve sobtosament una galiota de micer Pagamino de Mònecho, lo quall en aquell temps era molt famós cossari en la mar; e, vistes les barques e dreçant enverç elles, no posqueren axí tost fugir que Pegamino no aconsaguís aquella hon era la dona. E, vista la dona, sens voler-ne pus, encontinent la muntà en galiota, no curant de micer Ritxardo; la quall cosa veent micer Ritxardo, lo qual era axí gelós que del ayre havia gelosia; e si d’açò fon dolent no és de maravellar. E, greument turmentat per la pèrdua de sa muller, se n’anà en Pissa, on, faent son dol e no sabent qui era lo cosari qui la muller s’enmenava, ne a hon la portava, ab gran dolor vivia. E Pagamino, veent la dona axí bella, li parech aquell any no aver tant guanyat; e, no avent muller, pensà de tenir aquesta tots temps en servey de sa cuxa, e a ella, qui fortment planyia e plorava, començà a consolar-la dolçament. E, venguda la nit, la començà a confortar en tal manera, que, no guardant festes ne dichmenges, abans que fosen a Monech pervenguts e lo jutge e les sues leys li foren exides d’esment, e començà a viure la pus alegrament del món ab Pagamino. Lo quall, aprés que l’ach menada a Monech, ultra la consolació que de nit e de dia li donava, sí la tenia honradament en forma de muller. E aprés poch temps estant axí, pervench a les horelles de micer Ritxardo hon era la sua dona, e ab ardent desig se avisà de ço que

necessari avia per aver-la; e, aparellats diners per son rescat prestament se mès en mar per anar a Monech; hon, aprés que fou aribat, ab pura diligència entené en veure-la; e aquella vista, e ella a ell, la nit vinent ella informà Pagamino de la sua intenció. E lo matí sagüent Ritxardo, veent Pegamino, a ell se acostà, e ab poqua d’ora ab ell près una estreta amistat, en tant que parech entre ells haver gran fraternitat, mostrant tots temps Pagamino de no conèxer-lo. Perquè quant temps li parech micer Ritxardo, lo millor posqué ne sabé, plasentment la occasió per què vengut era li descobrí, pregant-lo que allò que li plagués prengués per rescat, e que li retés lo dona. Al quall Pagamino respòs: “Mossènyer, vos siau lo ben vengut, e, responent-vos a vostra demanda, en breu vos dich que és ver que jo hé en mon poder una joveneta, la qual jo no sé si és vostra muller o d’altri, e per ço com a vós no conech ne a ella per semblant, sinó en tant com ella ha ab mi hun poch de temps estat, si vós sou son marit, axí com vós dieu, per ço com plasentment la·m demanau, jo us menaré là hon ella és, e són cert que ella us conexerà; e si axí com vós dieu, ne si ella se·n vol ab vós anar per amor de la vostra plasenteria, ço que vós matex me volrets donar per son rescat, d’allò seré content. E, si axí no és, vós faríeu gran viltat de levar-la a mi per donar-la a nengun altre, car vós vets que jo són home jove e puch axí bé com un altre tenir una dona jove, en especial aquesta, qui és la pus plasent fembra que jo ves may”. Al quall respòs micer Ritxardo: “Certament ella és ma muller e a mi és molt greu com vós sabeu axí bé sa plasenteria; mas pur si vós me manau là hon ella és, vós ho veureu prestament, car ella·m saltarà tantost al coll. E per ço no vull que sia en altra manera sinó axí com vós matex haveu divisat”. “Adonchs, dix Pagamino, anem.” E, venguts a la casa de Pagamino, e estant en una sua sala Pagamino ensemps am micer Ritxardo, e, ella vinent, plasenment féu reverència a Pagamino, e a micer Ritxardo en nanguna manera no dix mot, sinó axí com si fos un altre foraster qui en casa sua fos vengut. La qual cosa veent lo jutge, qui esperava ésser rebut ab gran festa de ella, se maravellà

fort. E en sí matex començà dir per ventura la melenconia e la gran dolor que jo hé aguda despuys que jo la perdí m’à axí transfigurat que ella no·m regonex. Perquè li dix: “Dona, car me costà lo menar-te a pescar, car jo no crech que semblant dolor se sentís may com aquella que jo hé aportada despuys que jo·t perdí, e tu no·m par que·m regonegues segons so que tu fas. E no veus tu que jo són lo teu Ritxardo, qui són vengut ací per pagar ço que·s vulla aquest gentil ome e per rescatar-te e menar-te·m, si de sa mercè serà que·t vulla donar a rescat?” E la dona, girant-se enverç ell un poch rient, dix: “Micer, diets-ho vós a mi? guardau que no·m prengau en escambi d’altra, car quant és a mi no·m recorda que us ves may”. “Oymé, dix micer Ritxardo, com no? E guarda·m bé si tu·t recordaràs, car tu veuràs bé que jo són micer Ritxardo de Quinxixa.” E la dona, girant-se, li dix: “Micer, vós me perdonau, car no és a mi axí honesta cosa com vós vos esmaginau de guardar-vos; mas, per molt que us aga guardat, jo no conech que may vos aga vist.” E lavors esmaginà Ritxardo que ella fes açò per por de Pagamino, perquè en sa presència no volgués conffessar de conèxer-lo; perquè demanà a Pagamino en gràcia que ell en una cambra sola li posqués parlar, e Pagamino, molt content, dix que li pleya, mas que li permetés que contra sa voluntat no la besaria; e axí ho promès micer Ritxardo. E, fet açò, Pagamino comandà que ab ell en la cambra se n’entràs, e que ves què li diria, e que regonagués si ell era aquell que ell deya. E, dit açò, se n’entraren en la cambra la dona e micer Ritxardo a soles, e, sient-se ensemps, li dix micer Ritxardo: “O cor del meu cors, o ànima mia, o dolça esperança, o consolació de la mia vida, e no coneys tu lo teu Ritxardo, qui t’ama més que sí matex? com pot ésser? són jo axí transfigurat que te no m’ages conagut? O huylls del meu cor, guarda·m un poch”. E la dona, lavors somrient, sens lexar-lo pus dir, dix: “O Ritxardo, e no sabeu vós que jo no són axí desmemoriada que jo no conegua que vós sou micer Ritxardo de Quinxixa, mon marit; e que us hé ben conagut; mas si vós, mentre que jo fuy ab vós, me aguésseu tant bé

conaguda, no fóra ací; ne si vós fóseu savi o scient axí com voleu ésser tengut, devíeu aver tanta de conaxença que devíeu pensar que yo era jove e frescha e bella, e per consagüent devíeu conèxer ço que les dones àn mester ultra vestir e calçar y mengar, bé que elles per vergonya no u volen manifestar; e d’açò com vós ne husàveu vós vos ó sabeu. E si a vós pleyen més les leys que la muller, no·n devíeu pendre; bé que a mi no parech may ésser muller de un jutge, mas de un manifestador de festes, car axí bé sabíeu manar les festes e los diumenges e los dejunis com home del món. E dich-vos que si vós aguéseu fetes fer tantes festes als lauradors que lauraven les vostres posesions com feyeu fer al lavorador que lavoraba lo meu canp, vós no aguéreu mai cullit un gra de blat. Perquè pus Déu m’à feta gràcia que·m son atrobada ab aquest que à plagut a Déu axí com a piadós de la mia joventut, ab lo quall jo m’estich en aquesta cambra, en la qual no sab hom quina cosa s’és festa ne diumenge, dich-ó de aquells qui són pus devots a Déu que al servey de les dones, segons vós feu; ne en aquesta casa no·s sab hom quina cosa s’és divendres ne disabte ne vigílies ne quatre tempres ne quaresma, ans de dia e de nit s’ich bat la lana; e despuy que en aquesta nit àn sonat les matines, jo sé bé com ha anat, car, de una volta ensús à lavorat lo meu lavorador. E per ço ab ell me entén a estar e lavorar mentre seré jove; e les festes e les perdonances e los dejunis me esogaré com seré vella. E vós en bona hora anau-vos-ne al pus que puscau e sense mi feu festes tantes com vos plàcie”. Micer Ritxardo, hoint aquestes paraules, sostenia dolor inextimable, e, pus víu callar a ella, respòs: “O ànima mia dolça, quines paraules són aquestes que tu dius e no às tu esguart a les paraules ne a la honor de tos parents ne a la tua? E vols tu abans estar ací per àvol fembra de aquest qui·t té en peccat mortal, que muller mia en Pissa e entre tos amichs? E aquest quant serà ugat de tu ab gran vituperi te gitarà deffora, e jo t’hauré tots temps per cara, e, encara que no u vulla, seràs dona mia e de ço del meu. E si u vols dir per aquest apetit desordonat e desonest que vosaltres dones aveu, e per so

lexaràs la honor tua e a mi qui t’àm més que la vida mia? O esperança, mia cara, e no u digues axí, mas vine-te·n ab mi, e jo pus que conech lo teu desitg, esforçar-m’é en suplir a ta voluntat, pus que, vida mia, muda de consell e vine-te·n ab mi, car may despuys que·t perdí no·m sé què s’és estat bé nengú”. Al quall la dona respòs: “De la mia honor nengú de mos parents no·s senten ne n’agen cura, car, si aver-la·m deguesen, com me donaren per muller a vós hi agueren guardat; mas de la mia honor ne del meu pler no se·n sentiren lavors ne jo ara no·m vull sentir de la llur; e si ara jo estich en pecat mortal, qualque dia estaré solament en venial, pus que nengú no·s cur de mi, car ací·m par que sia muller de Pagamino, e en Pisa me parria que fos putana vostra. E pensau que ab punt de luna ne ab art de strologia no·ns ajustarem pus avant vós e jo; dich-vos que no m’ich han axí avesada, car ací Pagamino tota la nit me té al bras, e estrenyent e mordent com me adoba, Déu vos ó digua. E encara deits-vos que us esforçareu a què? a riure? ja u sé que vos sou tornat un prous cavaller despuys que jo no us é vist. Per què anau e esforçau-vos bé de viure, car pus tost vos veig segur de ésser trist que de riure. E encara vos dich que com aquest me lexarà no·m par que jo aja encara acordat hon volré estar; e jo no entén per ço may tornar a vós, car qui tot vos premia no se·n trauria un gresalet de such. E no us recorda que com fom nuvis per una sola volta en què us treballàs cuydareu morir? Cert en altre loch hireu menjar civada. E per ço de cap vos torn a dir que ací no·s fa festa ne vigília, e per ço jo m’ich entén aturar. E dich-vos que hon abans puscau vos ne anau en nom de Déu, sinó certament vos promet que jo cridaré que vos me voleu forçar”. Micer Ritxardo, veent-se en mal partit e conexent la sua folia de aver presa muller jove, se isqué de la cambra e dix moltes paraules a Pagamino, les quals no valgueren gayre, e aprés, lexada la dona, près comiat de Pagamino e se·n tornà a Pisa, e en tanta felonia vench per la gran dolor que passava per la gelosia e per vergonya que avia de la gent, que com anava per Pisa e nengú lo saludava o alguna cosa li demanava, altra cosa no responia sinó: “Micer,

la mala usança no vol festa”. E en tal manera visqué tots los dies de sa vida. E Pagamino, sentint e conaxent l’amor que la dona li aportava, la près per muller, e, sens may fer festa, tant com les cames los posqueren portar lavoraren e·s donaren bon temps. Per la qual cosa, dones mies molt cares, me par que si Bernabò disputava ab Ambrosino, feya gran folia, pus era fembra, e més com ho publicava e cavalcava la cabra per los crins e no entenia la costuma de les dones, posat que u podia fer, pus se trobava sol en haver tall muller. Aquesta novel·la donà matèria de tant riure a totes les dones e a tota la companyia, que no n’í avia nengú a qui no dolguesen les corades, e ab pensa acordada totes les dones digueren que Dioneo deya gran veritat e que Bernabò era estat una bèstia com tant de sa muller fiava. Mas pus la novel·la fou finida e les rialles pasades, havent la Reyna esguart que la hora era huy més tarda e totes havien novel·lat, e que la fi de la sua senyoria era venguda segons lo comendament hordonat, traent-se la garlanda del cap, la posà sobre lo cap de Neyfile, dient ab alegra cara: “De huy més, cara companyia de aquest petit poble, lo guovern sia de aquesta”; e encontinent a seure·s tornà. E Neifile, de la honor que ach rebuda un poch rogeta, semblant a una rosa de maig, ab los huyls saltigans, pus plasent a natura que de nenguna altra, estech un poch queda; mas aprés que la honesta remor dels circustants, los quals la llur favor envers la reyna alegrament mostraven, se fon reposada la sua ànima, un poch més alt que acostumat no avia, dix: “Pus axí és que la present jornada son vostra Reyna, no partint-me de la manera tenguda per aquelles qui davant mi ho són estades, les quals vosaltres aveu hobedes, ab poques paraules vos entén a manifestar lo meu parer, lo qual, si de vostre consel serà loat, seguireu. Axí com vosaltres sabeu, demà serà divendres, e lo següent dia disabte, los quals, per les viandes que s’husen, són un poch enugosos a les demés jents; e ultra axò devem aver esguart en aquell qui en divendres per nosaltres sofferí mort e passió; perquè és dichne de reverència

e perquè aquesta cosa és molt honesta entench que a honor de Déu devem entendre abans en horació que no en novel·lar. E aprés lo disabte és usança de les dones que·s renten lo cap e que·s denegen de tota sotzura que en la setmana passada agen rebuda; e per semblant que en reverència de la Verge Maria e del seu preciós fill devem dejunar. E d’equí avant, per honor del sobrevinent dichmenge, deu cascú reposar, perquè no podem axí a ple en aquell dia seguir l’ordre per nosaltres pres de viure, me sembla que·ns degam reposar. E per ço com nosaltres alguns dies aurem reposat, si volrem tornar perquè enuig no·ns sobre, entén que seria necessari de mudar-se e d’aquí avant anar-se·n en altre loch hon jo hé ben pensat e proveït. E com serem aquí adonats, dichmenge aprés dormir, attenent que huy avem agut asau larch espay per discórrer e rahonar, serà encara pus bell que un poch se restrenga la licència del novel·lar, e que sobre un de molts fets de la ffortuna se diga pus que é compensat que sia aquest l’achte de què devem tractar, ço és, de alguna cosa qui per alguns sia molt desigada e ab indústria la age conquistada o alguna cosa perduda age recobrada. Sobre les quals coses cascú de nosaltres pens de dir lo millor que sàpia alguna cosa qui a la bargada pusque éser utill e delitosa, salvat, emperò, lo privilegi a Dioneo”. E, dit açò, cascú lloà lo raonament, e ço que la Reyna avia divisat fon servat axí com ella avia dit. E aprés de tot açò la Reyna féu apellar lo seu senescal e li comendà la present nit hon devia metre les taules, e ço que devia fer aprés en tot lo temps de la sua senyoria li ordonà largament. E, fet açò, levant-se en peus, tota la sua bargada largament licencià, que cascú fes ço que pus plasent li fos. On aprés tots los òmens e les dones prengueren llur via envers un gardí on, pres que·s foren un poch deportats, la hora del sopar fou venguda, e ab festa e ab solaç soparen tots ensemps; e levant-se de aquell axí com la Reyna plagué, manant Emília la dança, la següent cançó fou dita per Panpinea, responent-la tots los altres: […]

JORNADA TERÇA

[FENEIX LA SEGONA JORNADA DEL DECAMERON. COMENÇA LA TERÇA, EN LA QUAL SE RAHONA, SOTS LO REGIMENT DE NEIFILE, DE QUI ALGUNA COSA QUE HA MOLT DESIJADA, AB INDÚSTRIA LA AGE CONQUISTADA, O ALGUNA COSA PERDUDA AGE RECOBRADA.] L’alba envermelida ja e lo sol se acostava, com la Reyna lo dichmenge de matí se levà e apellà tota la sua companyia, havent ja lo senescal gran estona havia tramès al loch hon devien anar ab les coses necessàries, on abans que la Reyna vingués havien fet aparellar lur estrado. E mesa la Reyna en camí, prestament feren totes les altres coses caregar, e, axí com si aguesen levat lur camp, ab tot lur caruatje tramès tota llur família. E la Reyna, ab pasos suaus, lentament acompanyada de totes les dones e dels tres jóvens ab ayre de plasents vents, per una carrera no gayre usada, ans plena de verdes erbes e de floretes qui per lo sobrevinent sol se començaven a hobrir, e pres lo camí envers l’ochcident, burlant, motejant e rient ab la sua bargada, sens ésser anats ultra mil passos, abans de miga tèrcia foren aribats en un bell e molt rich palau, lo qual era asituat al cap de la plana, sus un pugolet. En lo qual, aprés que foren entrats e vistes les grans sales e les belles e molt ben aresades cambres e aquelles complidament fornides de ço que a cambres se pertany, subiranament reputaren per magnífich lo senyor de aquell. E aprés, devalent d’avall, e trobats los cellers plens de notables e molt maravellosos vins, e l’aygua freda e en gran cantitat qui aquí·n sortia, e encara més de allò·l loaren. E aquí casi plens de repòs, en una lotge molt ben aparellada plena de flos, qui segons lo temps procehien de la terra, se asigueren, e, vinent a ells lo discret senescal, ab

maravellosos vins e preciosos conffits reberen algun comfort. Aprés de la qual cosa, faent-se hobrir un gardí qui costa lo palau era, se n’entraren; e parent-los aquell en la primera entrada de maravellosa bellesa, tots ensemps hordonadament començaren a reguardar; e en aquell trobaren a l’entorn, e en alguns lochs pel mitg grans coredors amples e drets empaïmentats de ragola de València e cuberts de moltes leys de parres, de gisimins, d’anglentines e de murteres; les quals parres eren plenes de meravellosos rayms, e los gisimins e anglentines de maravelloses flors, qui, mesclades ab moltes d’altres que en lo jardí n’avia, maravellosa hodor lançaven; en tant que paria a ells ésser entre totes les espècies qui may hisquesen d’orient. E los coredors, al entorn tots de roses blanques e de gissimins e d’altres maravelloses coses eren closos; per la qual cosa no tant solament lo matí, ans qualsevulla hora del dia que lo sol fos alt, sota les hombres, sens ésser tochat d’aquell, podien per tot anar. E si om volia dir com ne en quina manera hordonadament eren posades les plantes qui en aquell eren, seria gran cosa de poder-ho recomtar. Mas pensau que no és neguna cosa que del nostre ayre proceescha sobre terra de aquell no fos abundament provehit. E en lo mitg del qual, alò que no era de menys loar que altra cosa que hi fos, si era un prat de menudes e verdes erbes, casi tantes que paria fosen totes depint, ab mil variables flors, e closos al entorn de verts tarongés e limoners e xiprés, qui de llurs fruyts veylls e novels e flors qui no solament plasents hombres donaven als huyls, ans hodifferans eren molt. En lo mitg de quall prat avia una fontana de marbre blanch ab maravellosos entretalaments; en lo mitg de la quall, no sé si natural o artificialment, havia una figura qui sobre una colona en lo mitg de aquella dreta gitava tanta aygua envers lo cel; la qual aprés molt clara queya en abal dins la font, no sense delitable so, e en tant gran cantitat que de mens aguera molt un molí. Lo qual del peu de la font, per canaletes, anava sots lo prat, e ab asau bels artifficis aprés se feya palesa, e tot lo jardí tornejava; e aquí per canaletes

e per moltes parts del jardí discorria, reculint-se derrerament en una part del dit jardí, en lo quall era la bella exida, e devalent envers lo pla, on abans que en aquell pervengués, ab gran força, e no ab poch profit del senyor, dos molins ne molien. En tant que lo veure de aquest jardí e lo seu bel horde de les plantes e de les fontanes e de la aygua qui de dalt procehia plagué tant a cascuna de les dones e als tres jóvens, que tots ensemps començaren affermar que si paradís se posqués fer en terra, no sabien conèxer que altres coses pus delitables que aquelles qui en aquell jardí eren se pusquesen fer ne hordonar ne affegir en belesa. E, anant axí molt contents entorn lo dit verger, faent-se de veriables rams e de molt belles garlandes, oint per ventura tots temps vint maneres de xants d’auzells, cantant los uns ab los altres en tal manera que no és art nengú qui més ne posqués notar; e remirant de l’altra part, de la qual no s’eren apercebuts, on veren lo jardí ple de força de cent maneres de animals, mostrant-se la un al altre conils de diverses maneres, blanchs e negres de diverses maneres divisats, lebres per senblant en gran cantitat jaure, e córrer cabirols, e cervos anant pexent, e esquirols, marts, arminis, fusines, fayans, perdius e ffrancolins en gran nombre, ultra açò moltes e diverses maneres de animals veyls e novels, qui cascuns a son delit, casi domèstichament se anaven solaçant; la qual cosa, ultra los altres plaers, los fon molt delitosa. E quant agueren asau, adés aquesta cosa, adés aquella, mirat, comandà la Reyna que entorn de la fontana fosen meses les taules, e aquí en l’endemitg cantaren algunes cansonetes, e, aprés agueren una stona balat, com plagué a la Reyna anaren manjar; ab gran e molt bon horde foren servits de bones e molt delitoses viandes e preciosos vins. E, aprés agueren copiosament manjat, alegrament se levaren, e a sons e a cansons balaren e dansaren tant fins que la Reyna, per lo gran calt qui sobrevenia, comandà que a qui plagués anar dormir que anàs. Dels quals n’í anaren alguns, e alguns n’í romangueren axí com a vençuts de la bellesa del loch. E aquí, qui a scachs, qui a taules, se meteren a jugar, e los altres

dormint se deportaren. Mas puys passada nona cascuns foren levats, e, ab l’aygua ferscha refrescats, se asigueren entorn del prat, e axí com la reyna comandà, e asau veïns de la fontana, posant-se en la manera acostumada, esperaren de novel·lar sobre la matèria per la Reyna proposada. De les quals lo primer a qui la Reyna tal càrech donà fou Filòstrato, lo quall començà en aquesta guisa.

NOVEL·LA PRIMERA MASSETO DE LANPORENQUIA, FEYENT-SE MUT, FONCH HORTOLÀ DE UN MONESTIR DE MONGES E GACH-SE AB TOTES, E DARERAMENT AB LA ABADESA, E APRÉS, PER VIRTUT DEL SANT SOTS INVOCACIÓ DEL QUAL ERA FUNDAT AQUELL MONASTIR, FÉU APARÈS QUE COBRÀS LA PARAULA. Molt nobles dones, molts són de aquells hòmens e dones qui són axí fols que creuen que com posen a una fembra jove lo vel negre sobre·l cap e li resten la cogulla, que aquella tal no sia pus fembra, ne senta pus de les famenils apetits, sinó axí com si de pedra l’avien feta tornar monga. E, si per ventura alguna cosa contra llur creença hoen, axí se·n torben com si contra natura un gran e molt selerat cars fos estat comès, no sabent ne volent aver esguart a llur natura matexa, la qual à plena licència de ffer ço que·s vol e no·s pot sadolar de la alegra força ne de la libertat que en ella és. E encara són molts de aquells qui creen que lo càvech e l’aradre e la falç tolguen del tot als lauradors de la terra lo desijós apetit e torna a ells l’enteniment molt gran en santedat e en repòs. Mas per ço com tots aquells qui axí u creuhen són enganats, me plau, pus la Reyna m’ó à comandat, no exint-me de la proposició feta per la Reyna, fer-vos-ne pus clars e pus notoris ab una petita novel·la que us comtaré. En aquesta nostra encontrada fou e és encara un monestir de dones asau famós de santedat, lo qual jo no vull

anomenar per no disminuir la lur fama. En lo qual encara no à gran temps que estan aquí tan solament ·VIII· monges e la Abadesa, totes jóvens, e havia ab elles un homenet ortolà de lur gardí, lo qual per ço com no era content de llur salari, se·n volch anar, e, aprés que ab elles ach comtat e l’agueren pagat e fet content, se n’anà en una vila apellada Amporechio, on alegrement fou rebut per tots sos amichs e parents, e principalment per un jove laurador molt bell de persona e asats plasent de cara, lo nom del qual era Masseto. E, demanant-li hon avia tant estat, lo bon ome, a qui deyen Nuto, li dix que de tal monestir, al qual Masseto demanà de quines coses servia en lo dit monestir; e Nuto respòs: “Jo los cavava e·ls tenia en condret un llur bell jardí. E ultra açò anava algunes voltes al bosch e·ls portava lenya, e per semblant aygua, e·ls feya semblants serveys, mas les dones de dins me donaven axí pocha soldada que a penes me·n podia vestir. E, ultra açò, elles són totes jóvens e par-me que tengan lo diable al cors, que no pot hom fer de res a llur guisa, ans algunes voltes, com jo lavorava, la una deya posa açò ací, l’altra posa-ho allà, e l’altra·m tolia lo càvech de les mans, l’altra deya açò no va bé, fes-ho axí. E, finalment, elles me feyen tans enuigs, que jo lexava estar mon lavor e exia·m del hort, en tant que per unes coses e per altres jo no y é volgut pus aturar e són-me·n vengut. E lo lur procurador à·m molt pregat com me partí que si yo trobava algun ome qui fes per elles que·l li trametés; mas axí·ls fasa Déu sà dels huyls com jo li·n trametré nengú”. Masseto, oint les paraules de Nuto, li vench en cor un voler molt gran de ésser ab aquestes dones monges, comprenent ab les paraules de Nuto que ell poria aver ço que desitjava. E avisà·s de no dir-ne res a Nuto. E per ço li dix: “Ho e com és ben fet de servir tant car: per cert més valdria estar entre diables que entre fembres”. E, aprés, partit llur raonament, Maseto començà a pensar quina manera poguera trobar per la qual ell posqués ésser ab elles. E, pensant que ell sabia ben fer totes aquelles coses que Nuto li avia dites que avia a ffer e no posà dupte nengú que no fos rebut si donchs no lo y tolia, perquè ell era masa

jove e parençós. E per ço, esmaginades moltes coses en sí matex, dix: lo loch és asats luny de ací e nengú no·m conexerà, e si yo puch fer semblant d’ésser mut jo seré bé rebut. E, afermant-se en aquesta esmaginació, ell se n’anà ab una destral al coll sens dir mot a nengú, a guisa d’un pobre ome, al monestir, on com fon aribit entrà dins, e per ventura trobà lo procurador en lo pati. E Maseto, faent los fets segons los muts acostumen de fer, féu senyal de demanar a menjar per amor de Déu, e lo procurador li donà menjar de bon grat. E, aprés hach menjat, li mès davant certs troces de lenya que Nuto no havia poscuts estellar, los quals aquest, qui molt fort era, ho ach en poqua d’ora estelat. E aprés lo procurador ach mester de anar al bosch, e menà·l-se·n, e aquí li féu taylar de la lenya, e puys li mès l’ase davant, e ab sos senyals li donà antenent que·l portàs al monastir. E Masseto, entès açò, féu molt bé ço que lo procurador li manà e comandà Perquè lo procurador, veent son bon servey, lo s’aturà per fer certes feynes alguns dies; e, estant axí, se esdevench que un dia la abadesa, veent-lo, demanà al procurador qui era, lo qual li dix: “Madona, aquest és un mut pobre, lo qual alguns dies ha que vench ací per demanar almoyna e jo la li fiu, e aprés li é fetes fer asats coses que avia mester. E dich-vos que si él volia cavar fort e tenir-lo en condret, jo chrech que nosaltres ne auríem bon servey, per ço com ell és bon fayner, e porie·n om fer tot ço que hom volgués; e ultra açò no caldria duptar que ell motejàs aquestes nostres monges jóvens”. Al qual la abadessa dix: “En fe de Déu vós dieu veritat, perquè us prech que sapiats si sabrà pensar del hort, féts vostre poder de retenir-lo e donats-li alguna roba vella e a menjar e a beure”. Masseto, en açò, no era gayre luyn e feya semblant de estelar la lenya, e, molt alegre, en sí matex deya: “Si vosaltres me tenits dins, jo us lavoraré l’ort en tal manera que may trobar qui axí us espolsas”. Ara, sabent lo procurador que ell sabia molt ben cavar, ab senyals li demanà si ell volia estar aquí, e Masseto, ab sos sichnes, respòs

que era content de fer tot ço que que a ell plagués. E lo procurador, havent-lo affermat, li mostrà tot ço que fer avia, manant-li que pensàs del hort, e aprés se n’anà per fer tots los altres affers del monastir, e Masseto romàs aquí. On se esdevench que, lavorant un dia aprés l’altre en l’ort, les monges començaren a ffer-li algunes burles e metre·l en jochs segons hom acostuma de ffer als muts. E, pensant que ell no u entenia, li deyen de les pus abominables coses del món; e la dona, pensant que axí com era sens paraula era sens coha, no se·n dava cura. E, estant axí, se esdevench un jorn que aquest, havent molt treballat, reposant-se dejús hun arbre, dues monges jóvens qui per lo jardí anaven deportant-se, acostaren là hon ell era, qui feya semblant de dormir, e elles, remirant-lo, dix la una al altra, la qual era pus abrivada: “Si yo·m pensava que tu·m tengueses secreta, jo·t diria un pensament que jo hé agut moltes voltes, lo qual per ventura poria a tu molt ajudar”. E, hoït açò, l’altra respòs: “Digues segurament, que certament te promet de no parlar-ne may a persona del món”. Ladonchs aquella començà e dix: “Jo no·m sé si tu t’às pres esment com nosaltres som tengudes en gran destret, e açò per tant que ací no pot entrar may home nengú, senó lo procurador, qui és home molt veyl e sens que de ell ne pot hom aver nenguna consolació, e aquest mut. E jo hé entès a dir moltes voltes que tots los plés e delits del món no són res en esguart de aquells que les dones àn com se deporten ab los hòmens. Perquè jo m’é pensat moltes voltes que pus no puch ab altre que ab aquest mut, prou si axí està en veritat, e és per açò lo millor del món, car encara que ho volgués dir no u porà ne u sabrà dir. E, segons tu veus, ell és jove e ben fet e de bona parença e bastant a ffer l’acte per nosaltres desijat. E per ço vull demanar a tu que te·n sembla”. “Ay lasa, dix l’altra, e que és açò que tu dius? e no sabs tu que nosaltres avem promesa virginitat a Déu?” “O, dix l’altra, e tantes coses li promet hom a Déu tots dies e no li n’atén hom nenguna, e si tu la li às promesa, cerch-ne un altra qui la li tenga.” A la qual la companyona li dix: “E, si nosaltres nos emprenyàvem, com hiria lo fet?” “Ho,

dix l’altra, e com ést grossera! Tu comences aver pensament del mal ans que·l veges entrar per casa; e si axò esdevenia, lavors pensaríem en dar-li recapte.” Aquesta, hoint açò e avent-hi ja major voler que l’altra en saber quina bèstia és l’ome, dix: “Ara com ho farem?” A la qual l’altra respòs: “Tú veus que ara és pasada l’ora nona, e crech que totes les monges se són posades a dormir, sinó nosaltres; e axí guardem per l’ort s’ich à nengú, e si no ich à persona nenguna pregam-lo per la mà e metam-lo en aquella cabanyeta on ell met los càvechs, e la una se n’entre dins ab ell e l’altra farà la guayta. E ell és axí hichnocent que farem de ell a tot nostre voler”. Masseto, hoint totes aquestes paraules e disposat a hobeir, nenguna altra cosa no esperava sinó que fos pres per una d’elles. E aquestes, guardant bé per tot lo jardí, e veent que no podien ésser vistes, acostant-se a ell aquella qui primerament avie mogudes les raons, lo pres per la mà, axí com aquell qui ja era despertat, e ell, faent algunes rialles bestials, lo menà a la cabayeta, on Masseto, sens fer-se gayre convidar, féu so que ella volia; la qual, aprés que ach agut ço que desijava, com a leyal companyona, donà loch a l’altra. E Maseto, mostrant-se simple home e de bona condició, feya pur a tot llur voler. Perquè abans que de aquí pertisen, de una volta ensús cascuna volch provar lo mut com sàvia cavalcar. E puys, moltes voltes endues raonant-se d’aquest fet, deyen que axí era dolça cosa com avien hoït dir; e, prenent hora covinent per no donar sospita a la gent, ab lo mut se anaven solaçar. E esdevench-se un jorn que una llur companyona, vaent açò algunes vegades de una finestra de la sua sel·la, ho mostrà a dues altres; e primerament entre elles agueren raonament de acusar-les ab la abadesa; e aprés, mudat lo consell, volgueren ésser pertoneres de les dues, per provar lo mut a què era bastant. E aprés les altres tres per alguns accidents per avant feren bona companyia a les ·V·. E darerament la abadesa, qui encara d’açò no sabia alguna cosa, anant hun dia tota sola per lo jardí, faent molt gran calor, trobà Masseto, lo qual avia de poch trebal prou, per lo gran cavalcar que feya la nit, lo qual s’era posat a dormir a

l’ombra d’un taronger, sota·l qual lo vent li avia levades les faldes davant, tant que tot estave descubert. La qual cosa veent la abadesa, en aquell matex apetit caygué que eren caygudes les altres sues monges; e pensà que·l despertàs, e, despertat, lo menà en una sua cambra, on lo tench alguns dies per son delit, de què les monges totes feyen gran clamor com no·ls venie entrecavar les cols. E la abadessa, aprés que ach provada e reprovada aquella dolçor, la quall solia tant a les sues monges esquivar, subiranament fon contenta de son hortolà, e ffinalment de la sua cambra trametent-lo en l’ort, e del ort en la sua cambra, no remeyava. E, volent les altres per semblant aver bona part, e no podent satisfer a totes, se avisà que si gayre durave lo seu estar mut li poria tornar en molt gran dapnatge. Perquè jaent Masseto una nit ab l’abadessa, romput lo tell que a parer de totes avia tant tengut dejús la lengua, començà a e dir: “Madona, jo é entès que un gall pot asats ben bastar a ·X· galines, mas que ·X· homes envides poden satisfer a la voluntat de una dona, e a mi cové servir ·VIIII· dones, la qual cosa per res del món jo no poria comportar, ans de açò que fins ací é fet són vengut en punt que anvides me pusch tenir. E per ço us prech que vos me lexets anar o·m trobets alguna manera de repòs”. La abadessa, oint parlar aquest, lo qual ella fermament creya que fos sort e mut, esbalaïda dix: “Que és asò, Masseto? Car jo avia per cert que tu eras mut”. “Madona, dix Masseto, veritat és que jo era mut, mas no per natura, ans fou per una malaltia qui·m tolch la paraula, e solament ara en aquesta nit m’é sentit que la hé cobrada, de què jo fas grans gràcies a nostre senyor Déu”. E la abadessa, creent-lo de açò que li deya, li demanà què volia dir allò que ell deya que a ·VIIII· avia a servir. E Masseto li comtà tot lo fet axí com era stat. La qual cosa hoint la abadessa, dix en sí matexa que no avia monga en son monastir que no fos pus sàvia que ella, perquè axí com a discreta, sens lexar partir Masseto, hordonà ab totes les sues monges que trobasen manera en aquest fet per ço que per Masseto no ffos divulgat. E ordonaren ab Masseto perquè la gent qui entorn del monastir estaven creguesen

que per les llurs oracions e per devoció del sant sots invocació del qual aquell monastir era fundat, la qual eren estades fetes certes oracions per les monges e per Masseto, que la paraula era estada tornada a Masseto, e axí fon cregut per tots. E aprés poch lo procurador morí, e de continent e voluntat de totes les monges, qui per molt car l’avien com a pare de llurs fills, fon fet procurador del monastir. E comportaren en tal manera de qui avant lo seu trebal, que ell ó posqués comportar. E ja que ell ab l’abadessa e ab totes les altres monges engendràs molts mongetons, axí sàviament se procehí lo fet que de aquesta cosa res no·s sentí tro aprés mort de la abadesa. E Masseto, qui ja era veyll, ach desitg de tornar entre sos amichs. Axí, donchs, Maseto, assats rich e pare de molts fiyls nodrits sens treball, havent sabut de hobrar en sa joventut, exint de sa terra pobre ab una destral al coll, aprés molt temps se·n tornà rich e ben anant entre sos amichs e parents. E veus quin guardó ret nostre Senyor en aquells qui en tal manera servexen e fan bones hobres.

NOVEL·LA SEGONA UN PALAFRENER SE GAGUÉ AB LA MULLER DEL REY AGUILÚS; LA QUAL COSA FONCH ATROBADA PER LO REY, E, TONENT-LI UNA PART DELS CABELS, APRÉS ELL TOS, TONÉ TOTS LOS ALTRES; PER QUÈ ESCAPÀ E NO FONCH CONAGUT. Venguda la fi de la novel·la de Filòstrato, de la qual algunes voltes s’eren les dones envermellides e algunes altres se n’avien ris, plagué a la Reyna que Pampinea seguís lo novel·lar, la qual dix axí: Són alguns axí poch discrets que volen sentir e conèxer ço qui per ells no ffa saber, e alguna reprenent descuydadament llur deffaliment, alguns se crehuen llur vergonya disminuir e crexen-la. E que açò sia ver, mostrant-vos lo giny de hú per ventura de manor condició que Masseto, que del seny de un valerós Rey obtingués vichtòria, ho porets conèxer. Per què·m plau, gracioses dones, que per mi vos sia demostrat com se seguí, axí que si lo cars vos enseguia, pus sàviament hi puscats guardar. Aguilús, Rey de Lombardia, segons avien acostumat los seus predecessós, tenia sa abitació en una ciutat apellada Pavia, la qual era lavors cap de son rechne, axí com ara és Milà. E estant Aguilús en pau e en tranquilitat, près muller una dona apellada Queudelunga, la qual era romasa vídua de Uetari Restato, dona molt bela e sàvia e honesta més que huy no s’acostuma, mas molt malaventurada en

amors. E estant lavors, per la virtut e seny de aquest Rey Aguilús, les terres en pura pau, les mercaderies e altres coses prosperaven en aquella. E, estant en tal tranquillitat, se esdevench que un palafrener de la Reyna, home de vil condició, tant com toquava al mester en què servia, e en altra manera ome molt bel de persona, e de totes altres beleses e virtuts e de costumes ben dotat, axí com si fos un fill de Rey, se enamorà de la Reyna estretament e fora de mesura. E no contrestant que ell fos axí enamorat, ell avia bé conexença que la sua amor era fora de tota mesura e raó; e, axí com persona sàvia que era, no gosant descobrir a nenguna persona son mal, cremant en lo seu cor ardent de amor, sens alguna esperança vivia de no aver may d’ela nengun plaer, mas pur en sí se gloriegava com en tal loch avia mès son pensament. E ab aquesta esmaginació estudiosament feya millor que tots los altres seus companyons totes les coses que creya que fossen plasents a la Reyna. Per què s’esdevenia moltes voltes que la Reyna pus volenterosament cavalcava lo palafrè que aquest pensava que nengun altre; e aquesta era la causa per què aquest null temps d’ela·s partia com cavalcava, e prou era content que dels seus draps posqués aver algun tocament. Mas, segons que nosaltre[s] veem sovent seguir, llà on la esperança és manor, là és la amor major. E axí s’esdevench d’aquest pobre de palafraner qui en tanta congoxa estava, que a penes podia comportar la gran pena que passava. E, sens nenguna esperança, moltes voltes pensà que, no podent-se descobrir de aquesta amor, li valguera més morir que viure, e per la amor que aportava a la Reyna pensà que més li valia que ell mateix temptàs la sua fortuna si li seria pròspera en poder aver del seu desig algun remey. Per què volch temptar si·s poguera fer que ell, attenent que sabia que lo Rey contínuament no jeya ab la Reyna, ab algun enginy posqués venir en la sua cambra, e per ço que vaés en quina manera e en quin àbit anàs lo Rey vinent dormir ab la Reyna, moltes vegades de nit, en una gran sala qui era entre la cambra del Rey e de la Reyna, se amagava. E així aguaytant una nit entre les altres,

ell víu exir lo Rey de la sua cambra abrigat d’un gran mantell, portant en la mà una petita antorxa encesa, e en l’altra una vergueta, e, anant-se·n a la cambra de la Reyna, sens dir alguna cosa, tochà a la porta; la quall encontinent li fon uberta; e, presa l’antorcha de la mà, tancaren aquella; la qual cosa, vista per lo palafrener, e per senblant lo retorn; pensà que axí ho poria fer. E, trobat modo de haver un mantell semblant de aquell qui avia vist vestir al Rey, e una entorxa e una vergueta en la mà, sentint que ja per tot lo palau tothom dormia, e parent-li temps de donar al seu desig compliment o de fer via per la dita hocasió a la dampnada mort, trasch foch d’un foguer e lo pus cautelosament que pòch encès l’antorxa, e, abrigat lo mantell, se n’anà a la porta de la cambra, on dues voltes tochà a la porta ab la vergua. E encontinent la cambra, d’una cambrera tota sonjosa, fon uberta, e, presa la lum e aquella apagada sens dir alguna cosa, féu la via del lit de la Reyna, e, posat lo mantell, se mès al seu costat, a aprés la abraçà, mostrant ésser feló. E açò féu per tant com era costuma del Rey, que, com era felló, no volia res dir. E sens que ni ella no li dix res, ne ell a ella, algunes voltes carnalment se jach ab ella. E, dat compliment a son desig e dolent-se de la partida, lexant la Reyna cansada, se levà del lit e près son mantell fallonament, e lo lum, e, sensa res a dir, se n’anà, e com pus tost pòch se·n tornà al seu lit. En lo qual a penes pòch ésser junt com lo Rey se levà per anar a la cambra de la Reyna, de la qual cosa ella fou molt maravellada; e aprés fou en lo lit entrat, alegrament la saludà, de la qual alegria ella près gran ardiment e dix: senyor, e quina novetat és aquesta d’aquesta nit que vós aveu près vostro plaer de mi ultra la manera acostumada, e sou-vos-ne anat, e ultra asò que aveu fet, sou vos entornat tantost? Guardau que és asò que feu”. E lo Rey, hoint aquestes paraules, sobtosament pensà l’engan que li era estat fet, e puys la Reyna, qui avisada no se n’era, no la volch apercebre axí com molts agueren fet dient: “No són jo aquex. Com és estat jo u vull saber”, e per senblant moltes altres noves de què agueren nades moltes sospites, per les quals ell aguera

a tort contrastat a la dona e li aguera donada matèria de desigar altra vegada alò que ja sentit avia. E, calant, en nanguna vergonya no li podia tornar, e parlant li seria gran vituperi. A la qual respòs lo Rey, qui pus torbat en l’enteniment que no en la vista era, e dix: “Dona, e no us parech jo ome de poder altra volta ésser estat e encara aquesta éser tornat?” All qual la dona respòs: “Senyor, sí, mas prech-vos que guardeu a la vostra salut”. Lavors dix lo Rey: “A mi par que jo degua saguir vostro consel, e aquesta volta, sens dar-vos pus anutg, me·n vull tornar”. E, avent ja l’enteniment ple de hira e de mala voluntat per ço que ves ço que li era stat fet, près lo seu mantell e, exint de la cambra, pensà de voler quedament trobar aquell qui açò avia fet, e pensà que algú de la casa devia ésser estat, e qualsevulla fos no devia ésser exit de aquella. E, presa una lanterna ab un petit lum, se n’anà en una longa sala qui en lo palau era sobre los estables dels cavals, en la qual casi tota la sua companya jeya en diversos lits dormint; e encerquà qui fóra aquell qui alò avia fet perquè la dona deya, e pensà que encara no li fóra lo pols asegurat ne lo batiment del cor reposat per l’afany que avia soportat; perquè tot gallart començà a la un cap de la casa tocant als pits de cascú per veure si lo cor los batie. E, com tots los altres dormisen fort, aquell que ab la Reyna era estat no dormia encara, e vaent vanir lo Rey, avisant-se en asò que anava cercant, fortment començà a tremolar, tant que, sobre lo batiment del affany que avie agut, la por li n’avia ajusta un altre major, avisant-se que si lo Rey de açò se apercibie sens mercè lo farie morir. Mas, veent lo Rey sens nengunes armes, desliberà de ffer semblant de dormir e de entendre en so que lo Rey devie fer. Havent-ne, donchs, molts cercats, e algú no n’avia trobat que judicar posqués que fos estat aquell fins tant que pervench en aquel, e, trobant que li batia fort lo cor, dix en sí mateix: “Aquest és aquell que jo deman”. Mas axí com aquell qui no volia que neguna cosa se·n sentís, neguna altra cosa no li féu sinó que ab unes tesores que aportades havia li toné una part dels cabels, los quals en aquel temps portaven molt larchs, per ço que per aquell

senyal al matí fos conagut; e, fet asò, se·n partí e se n’anà a la sua cambra. E aquell qui tot asò ja sentit avie, axí com aquell qui era maliciós, clarament se avisà com era estat asenyalat e, sens pus esperar, se levà e, trobades un parel de tesores qui en l’estable estaven per servey dels cavals, anant per cascuns de aquells qui en la cambra dormien, a cascú tallà los cabels sobre les horelles, e tots en una manera semblant a ell los asenyalà; e, asò fet sens ésser estat sentit, se·n tornà a dormir. E lo Rey, levant-se al matí, sens que les portes del palau no eren encara hubertes, comandà que tota la sua companya li vengués davant; e axí fon fet. Lo qual, sens neguna cosa a dir, començà a guardar per conèxer qual era lo seu tòs; e vaent la major part d’éls de una matexa manera, se maravellà fort e dix en sí matex: “Aquest lo qual jo vaig cercant, de qualsevulla condició que sia, bé à mostrat que és de gran seny”. E puys, veent que sens remor no podia saber ne aver so que sercave, se dispongué en no voller per poqua vergonya guayar gran vergonya, e per ço ab una sola paraula lo volch somoure e mostrar-li que s’avisàs d’aquí avant; e, giran-se a tots, dix: “Qui u à fet, may pus no u face, e anau-vos-ne en nom de Déu”. E en tal cars un altro aguera volgut fer dan e, estrenyent hó rodant, l’aguera volgut trobar per fer-los dir qual era aquell, axí com cascú deu anar cercant de castigar tal malesa en guisa que n’aguesen presa entrega venjança. Mas, faent-ho axí, molt aguera la sua vergonya crescuda e guastada la honestat de la sua dona. E aquels qui aquelles paraules avien hoïdes estagueren maravellats longament, e entre ells examinaren què havia lo Rey ne per què havia volgut dir ço que dit avia; mas no n’í hach nengú sinó aquell a qui solament tochava, lo qual axí com a savi may, vivent ell Rey, no u descobrí, ne pus en sa vida may semblant achte no comès a la fortuna.

NOVEL·LA TERÇA UNA DONA ENAMORADA DE HUN JOVE, SOTS SPÈCIA DE CONFESIÒ, INDUÍ UN SANT FRARE, LO QUAL, SENS AVISAR-SE·N, DONÀ MANERA QUE ELLA SE GACH AB ELL. Ja calava Pampinea com l’ardiment e la cautela del palafrener era de molts d’éls estada loada, e per senblant lo seny del Rey, com la Reyna, girant-se a Filomena, li comandà que seguís lo novel·lar; per la qual cosa Filomena hiversosament axí començà a parlar: “Jo entén a comtar-vos una beffa qui fou ab veritat feta a un solempne religiós, la qual tant més deu ésser plasent a cascú com de pus fols hòmens procex qui en costums e en totes altres coses creuhen més que tot altre valer e saber, perquè deuen ésser de molt menys reputats, axí com aquells qui per viltat de ànima no havent argument axí com los altros hòmens de avançar-se, se retrauhen là hon aver poden què menjar, axí com los porchs. La qual, plasents dones, jo recomtaré no solament per seguir l’orde començada per la Reyna, mas per avisar-vos que·ls religiosos, los quals nosaltres, ultra mesura creem ells dónan masa fe, poden ésser e són alguna volta no tant solament dels hòmens, ans de alguna de nosaltres cautelosament enganats. En la nostra ciutat, pus plena de engan que de fe ne de amor, fon encara no ha molts anys passats una jentil dona de natura molt bella e molt jentil de persona e arresada de notables costums e molt alta de cor,

tant com nenguna altra qui may fos en la nostra ciutat, lo nom de la qual, posat que jo·l sàpia, no·l vull maniffestar per ço com encara viuen de aquells qui·s donarien anutg com de ço oirien raonar. Aquesta, donchs, era nada de gran linatge, per raó del qual un ome apellat Artiffice Lanavioli la près per muller, e, no contrestant que fos molt rich, no podia lo desdeny de la ànima sua aportar la terra, per ço com estimava que nengú de baxa condició, posat que fos lo pus rich que ésser posqués, no era dichne de aver jentil dona per muller; e veent lo tal que encara, ab tota sa riquesa, de nenguna altra cosa no era pus avançat ne presat que de saber divisar una tela de seda com se devia hordir, e per semblant de lli, e ab una filetera disputar del fil si era ben filat o mal filat, proposà en sí de lunyar-se de sos abraçaments e en nenguna manera no acostar-se a ell, ans tant com podia lo y denegava. Mas per voler a sa voluntat satisfer servà trobar manera per aver algú lo qual li paragués que fos pus dichne que Llanaviolo, perquè se enamorà d’ú asau valerós ome e de miga edat, tant que aquell dia que no·l veye en nanguna manera la següent nit no podia dormir ne reposar. E lo valent home, no guardant-se gens de la dita dona, no·s curava d’ella, ne ella, qui molt cautelosa era, ne per anbaxada de dones ne per letra no s’ardia de fer-li·n res sentir, tament-se del perils qui possitbles són a esdevanir en tal acte. E pensant que aquest era gran amich e familiar de hun religiós, lo quall era home de santa e molt honesta vida, e per aquell era tengut, per què estimà en sí matexa aquest ésser ella e lo seu amant compatent misatger. E, avent pensat quina manera en tal acte devia tenir, se n’anà al seu monastir e, faent-lo cridar, dix: Pare: jo, freturosa de confessió, vench a Déu e a vós perquè us plàcia de escoltar-me”. E lo frare, veent-la e stimant que era gentil dona, la escoltà volenterosament. E ella, aprés que ach conffessat, dix: “Pare, jo són aquella que dit vos é, e són certa que vós conaxeu mos parents e amichs e mon marit, del qual són

més amada que la sua vida, e nenguna cosa jo no desitg qui a mon marit sia positble de ffer que axí com a rich home que ell és no·m faça de continent, per la qual cosa jo l’àm més que a mi matexa. E no cregau vós que solament l’àm, que ans crech que si yo pensava cosa nenguna que contra ell vengués, que no fou may fembra dichna del foch axí com jo seria. E és axí que un home lo nom del qual jo no sé, mas pur persona de bé par que sia, o jo·n són enganada, lo qual usa molt anar ab vós, bell e gran de persona, vestit de drap negre asau honestament, no avisant-se per ventura que jo aga la intenció que jo hé, par que m’age posat setge, car jo no puch estar en porta ne en finestra ne exir de casa que encontinent no·m sia davant; de què jo·m dolch fort a Déu e a vós, per ço com aquestes coses tals fan conquistar blasme sovent sense colpa nenguna a les honestes dones. E per ço é pensat moltes voltes de fer-lo-y dir a hú de mos frares; mas aprés, pensant que sobre tals noves se seguexen algunes vegades àvols respostes, e de paraules en paraules fets, per què per ço que negun escàndol no·n nasque, me·n son calada e hé desliberat de voler-ho dir a vós ans que a nenguna altra persona que jo conegua; per ço com me par que siau son especial amich. E per ço com a vós e a semblants de vós està bé de reportar semblants paraules, no tant solament a vostres amichs, ans encara als estrangers, vos prech per amor de Déu vós de açò lo vullau rependre e pregar que pus aquesta manera no tenga, car d’altres ne són asau qui per ventura són dispostes a plaure·ls tals coses, e si plau a elles ésser veytades e scantades, no plau a mi, ans ho é a gran enutg, axí com aquella qui en nenguna manera no é enteniment dispost en tal acte”. E, dit açò, casi lagremegant, baxà lo cap. E lo sant frare, vent la intenció que la dona mostrava aver e que d’aquell seu amich ho deye, liberalment li promès de obrar en tal manera que pus de semblant cosa no li seria fet enutg. E, conaxent-la que era riqua dona, molt li loà l’obra de la caritat de l’almoyna faent-la recordant de la sua necessitat. Al qual la dona dix: “Jo us prech per amor de Déu de asò

siats recordant, e si él vos ho negue, segurament digats que jo són estada aquella qui certament vos ó é dit e a vós me·n són venguda dolre”. E aprés, feta la confesió e presa penitència, recordant-se del confort e de la almoyna del sant frare, amagadament la mà li umplí de diners, pregant-li que digués missa per l’ànima dels morts, e aprés a casa se·n tornà. E al sant frare vench a poch istant, axí com se avia acostumat, vench lo valent home, e com aguérem molt parlat ensemps d’unes coses e d’altres, tirant-lo a hun depart, asau cortesament lo reprès del mirar que ell feye en aquela dona, segons ella li avia donat antenent. De què lo valent hom se maravellà, axí com aquell qui may guardada no l’avia, bé que sovent fos usat de pasar davant casa sua; e començà de voler-se escusar. Mas lo frare no·l lexà parlar, ans li dix: “No·t maravels ne perdes paraules de negar ço que tu no pots, e no·t pens que aquestes jo aga agudes de vaïns, car ella matexa les m’à dites, dolent-se molt a mi, e per ço t’ó dich com tals coses no estan bé a tu; e si d’ací avant tals coses fas, tu me·n faràs gran anutg; e per ço, per onor tua e per consolació d’ella, te prech que te·n jaquesques e lexa-la estar en pau e en bon renom e fama”. E lo valent hom, pus entenent que lo sant frare, sense gran indústria la intenció de la dona comprès mils que lo frare no havia, e, mostrant-se de aver gran vergonya, dix que de qui avant no se·n entenia a curar. E, partint-se del frare, a casa de la dona se n’anà, la qual aseguda estava en una petita finestra per veure lo bon hom si passaria. E, veent-lo vanir, ten alegra e tant graciosa se mostrà a ell, qui ell bé asau bé posqué conèxer la intenció perquè ella ho havia fet; e ell, qui assau bé avia compresas les paraules del frare, de aquell dia avant asau cautelosament, ab son pler e ab son dalit a consolació de la dona, faent semblant que altres feynes e hocasions lo feyen pasar per aquellas encontrades, l’an compleya. E la dona, avisant-se que ella pleya axí bé a ell com ell a ella, desijosa de voler-lo pus encendre e certifficar de la amor que li portava, près loch e temps de tornar-se·n al sant frare e, posant-se als seus peus en la esgleya, començà a plorar. E lo frare, veent açò, li demanà

piadosament quina novella aportava; al qual la dona respòs: “Pare meu, les noves que jo aport no són sinó de aquell maleyt de Déu lo vostre car amich de qui jo·m clam a vós l’altre jorn, per ço com jo crech que ell sia nat per ma gran destruchció e per fer-me fer cosa de què jo may seré alegra ne relevada del seu càrech si gayre dura”. “E com, dix lo frare, e no s’és él estat de donar-vos pus anutg de ço que feya?” “Cert no, dix la dona, ans despuys que jo a vós me són dolguda, casi per despit, havent agut per mal que jo·m sia clamada a vós, per una volta que·n pasava, crech que·n sia passat cent. E plagués a Déu que lo pasar e lo guardar-me hi bastàs, mas encara és estat axí ardit e ariscat que hir me tramès una fembra en casa ab ses noves e ab ses frasques, e axí com si yo no agués coreges ne bosses, me tramès una bossa e una corega, la qual jo hé aguda. E, si no que me n’é stat per sguart de Déu e per amor de vós, jo aguera fet diables, tant aguera cridat, mas per ma honestat matexa són-me retenguda e no é volguda fer ne dir cosa nenguna que jo no us ó aga primerament fet a saber. E, ultra açò, havent-ne jo ja tramesa la dona ab la bossa e ab la corega que la li tornàs, e donant-li brut comiat, havent por qu’ella no s’ó retengués e que no digués que jo l’avia presa, axí com jo crech que tals dones fan algunes voltes, la torné cridar e, plena de deffici, la li tolguí de les mans e é la aportada a vós per ço que vós la li retau e que li digau que jo no é mester les sues per ço com a la mercè de Déu e de mon marit io hé tantes boses e tantes coreges que jo·l ne cobriria tot. E aprés axí com a pare spiritual me escús, prometent-vos que si de açò él no s’està, jo o diré a mon marit e a mos frares, e vengue·n ço que venir ne puscha; car jo àm més que ell rebe vilania que si yo rebia per ell blasme negú”. E, dit açò, tots temps plorant fort, se trasch de sota son mantell una molt richa bossa e correga e, lansant-se al frare, lo qual plenament creya ço que la dona li deya, e trobant ultra mesura gran anutx en ço que dit avia, la près e li dix: “Ma filla, si tu de ço te dols, no me·n maravell ne te·n sabria reptar, ans te lou molt com en açò às seguit mon consel, e sàpies que·l repté molt l’altre

jorn, e ell ha·m mal seguit ço que·m promès, perquè per açò e per allò que ara novament à ffet jo li crech en tal manera scarcar les orelles que ell no·t donarà pus avant bregua, e ab la benedicció de Déu ten bé e no·t jaquesques tant vençre a la hira que tu ó digues a algú, car a ell ne poria mal seguir, e no duptes que may blasmat seguescha de açò, car jo·t seré tots temps al davant a Déu e als hòmens, e·t faré testimoni de la tua honestat”. La dona, lavors faent semblant de confortar-se, e lexades aquestes paraules, axí com aquella qui de la sua avarícia e dels altres conexia la veritat, dix: “Mosènyer, aquesta nit m’àn apareguts alguns de mos parents, e par-me que són en grans penes en purgatori, e no·m demanen alre sinó almoynes, e en especial la mare mia, la qual me apar axí afflegida e turmentada que és una gran pietat de veure-la en les penes en què està, pus que vull que vós me digau per ànima llur les ·XXX· misses de Sent Amador, e de les vostres beneytes horacions, per ço que Déu los trague de aquella pena e de aquell oritble foch en què estan”. E, dit açò, li mès en la mà, per senyal e per paga, hun bel florí, lo qual lo sant frare alegrament près e ab bones paraules e ab bons eximplis li conformà la sua devoció, e, donant-li la sua benedicció, la lexà anar. E, partida la dona, lo sant frare tramès per lo seu amich, lo qual, com lo víu torbat, encontinent se avisà que qualques noves hauria de la dona, e estech esperant que volia dir lo frare. Lo qual, racitant-li les paraules que ja altra volta li avia dites, e parlant-li injuriosament e cruel, lo reprès molt d’açò que la dona li avia dit que ell avia fet. E lo valent hom encara no víu lo frare, conaxent que·l volia reptar, simplement negà que ell agués tramesa la bosa e la corega a la dona, sperant ja ço qui seguit se n’era, que era estat per ço que, si dada la li avia, que ell la posqués recobrar. Mas lo frare, encès fort en hira, li dix: “Malvat! E pots tu negar que axí no sia? Vet-la ací que ella matexa la m’à plorant aportada”. E lo bon hom, mostrant haver gran vergonya, li dix: “Mosènyer, ver és que jo la conech e confés que jo hé fet mal, e jur-vos que, pus jo la veig disposta e de tal intenció, que may d’açò vós ne sentireu

pus paraules”. E entre ells les paraules foren moltes, e la fi lo frare donà la bossa e la correga al seu amich, e aprés lo pregà e l’amonestà que pus en aquestes coses no entanés; e ell, havent-lo-y promès, lo lecincià e pres son comiat. E lo valent home, alegra de la certenitat que lo parech aver aguda de la amor de la dona e del servey que avia rebut, com del frare se fou partit, servà manera de fer veure a la dona com ell havia rebut del fare lo servey que tramès li avia, de què la dona fon molt contenta; e més encara per ço com li paria que sos fets anassen de bé en millor. E pus avant no esperava sinó que lo marit anàs en alguna part perquè ella posqués donar compliment a la hobra que començada avia. Perquè s’esdevench que per alguna occasió aprés poch temps covench al marit anar en Jènova, perquè axí tost com fonch muntat a cavall e se·n fou anat, axí tost la dona se n’anà al frare e, aprés moltes serimonies, li dix: “Pare meu, ara us dich certament que jo no u puch pus soffarir per ço com l’altre jorn jo us promès de no fer nenguna cosa contra lo vostre amich que primer no us ho digués, me són venguda escusar a vós, e açò per tant que vós conegau e cregau que jo é rahó de plànyer e de dolre·m de ço que·m fa e m’à fet esta nit, car enans del jorn m’à feta la major por que jo nunqua agués, e veus com jo no·m sé quala malaventura li ha fet a saber que mon marit se n’hiria al matí en Jènova, e huy al matí, a la hora que jo us hé dita, entrà en hun jardí e muntà-se·n per una parra amunt fins a la finestra de la mia cambra, la qual bada damunt lo meu jardí, de la qual jo avia lexada la finestra huberta, e volia en la cambra entrar; e jo, sentín-lo subitament, me vaig levar e comencí a cridar, e aguera cridat pus fort sinó que ell, qui encara no era dintre, me demanà mercè per reverència de Déu e per amor de vós, dient-me que ell era; e jo, veent-lo, per esguart vostre callé, e encontinent coreguí per tancar la finestra, e lavors en mala hora crech que anà-se·n, car pus no·l sentí. Ara, mossènyer, si aquesta us par bella cosa, ne si és de sofferir, vejau-ho vós e agau-me per escusada,

car jo no u entench pus a comportar, que per esguart vostre é callat fins ací, e pus no entén callar de ací avant, car a massa tocha”. Lo frare, oint açò, fou lo pus torbat ome del món, e no sabia què·s digués, sinó que moltes voltes li demanà si ella l’avia bé conagut, que ell fos estat e no fos estat altri. Al qual la dona respòs: “Loat sia Déu, e no conech jo a ell? jo us dich que ell fo, e encara que ell ho negàs, no·l ne cregau, car acostumat ha de ben negar”. “Ma filla, dix lo sant frare, ací no a altre que dir sinó que açò és estat masa gran foll atreviment e cosa mal feta, e vós aveu fet ço que devíeu de trametre·l ne en la manera que aveu. Mas jo us vull pregar que si Déu vos guart de vergonya, axí com dues voltes aveu seguit mon consell, que axí encara aquesta ho fasats, e que, sens clamar-vos a nengun vostre parent, lexeu fer a mi e lexau-me veure si yo poré refrenar aquest diatble desencadenat que jo creya que fos un sant home; e si yo pusch que jo·l puscha tolre de aquesta bistialitat bé està, e si yo no puch d’equí avant ab la mia benedicció, te dón paraula que·n faças so que lo cor te digua qui bé sia fet.” “Ara bé, dix la dona, per aquesta vegada jo no·n vull desobair a vós, mas que ell se guart de aquí avant de enujar-me, car si u fa jo us promet de no tornar-ne pus a vós per aquesta ocasió”. E, sense pus a dir, casi torbada, del frare se partí. E no era a penes fora de la església que lo valent home sobrevench, e tantost fou cridat per lo frare, e, tirant-lo a un depart, li dix de les majors vilanies que may foren dites a hom del món, anomenant-lo desleyal, desperjur, traydor, malvat. E aquest, que ja altres dues voltes avia conagut a què muntaven los remurdiments de aquest frare, stant aparellat ab respostes, promte·s ginyà de fer-lo parlar. E primerament dix: “Què és açò, Mossènyer? é jo crucificat Jhesu Christ?” Al qual lo frare respòs: “Vejau lo desvergonyat e ojau ço que diu: axí parla ne més ne menys com si de hun any ha fos estat, o si per longuesa de temps hagués la sua dolència e deshonestat oblidada. E ell de huy matí ençà li és exit d’esment la injúria que ha feta a Déu e a la bona dona. Digues, malvat hom, on fuist tu aquest matí poch abans del jorn?” Respòs lo

valent hom: “No·m sé jo hon me fuy, mas tost són venguts a dir-vos-ó”. “Ver és, dix lo frare, que tu·t creyes que per ço com lo marit no y era, que la jentil dona te devia encontinent acullir e metre·t al bras. E quin bon hom à ací anador de nits, obridor de jardins e pujador de parres! O creus tu que per oportunitat vences la santedat de aquesta dona, pujant-li per la finestra e per los arbres de nit, dic-te que no à nenguna cosa en lo món que li desplàcia tant com fas tu, e encara li vas entorn. En veritat en moltes coses t’ó à mostrat, mas tu t’és en moltes esmenat per los meus amonestaments. Mas açò·t vull dir, ella a la fi no u porà sofferir, e no per amor que ella t’age, mas per instància del prechs meus, s’és callada de ço que fet às fins ací, mas certament no·t serà pus comportat ans si nenguna cosa fas que li desplàcia, certament ella ho dirà a sos frares.” E lo valent hom, havent asau comprès de ço que mester avia, axí com milló posqué ni sabé, ab moltes paraules promès e assegurà lo frare. E, partint-se d’él, axí com lo matí de la següent nit avia dit la dona, ell entrà en lo jardí e, muntant per la parra amunt, e trobant la finestra huberta, se n’entrà en la cambra. E com pus tost pòch en los braços de la bona dona se va metre. A la qual ab gran dilecció dix: “Mercès a mossènyer lo frare, qui axí bé m’ensenyà la via de venir ací”. A aprés prengueren la hú de l’altre aquell plaer que cascuns penríem, raonant e rient molt de la simplesa de fra bèstia. E, deportant-se ensemps, ab gran delit se solaçaren e donaren horde a llur fet. E sí feren que, sense haver pus a tornar a mossènyer lo frare, moltes d’altres nits ab alegria sí tornaren. A la qual jo prech a nostre Senyor que en semblant en breu temps aduga a mi e moltes ànimes crestianes qui semblant desigen aver.

NOVEL·LA QUARTA DON PHELIP ENSENYA A FRARE PUTCIO EN QUINA MANERA FÓRE SANT, E MOSTRANT-LI LA PENITÈNCIA, ELL SE GACH AB LA MULLER. Aprés que Filomena hac finida la sua novel·la sí callà havent ja Dioneo ab dolces paraules molt loat l’enginy de la dona. E feta fi de tot Filomena, la Reyna, rient, guardà enverç Pànfilo e dix: “Ara, Pànfilo, continua aprés alguna plasent coseta per lo nostre delit”. A la qual Pànfilo, obedient a sos manaments, dix que molt volentera, e axí començà: Senyores molt nobles, moltes persones se esforcen de anar en Paradís, e, sens que no se n’avisen, hi trameten altri; e axí ho féu una nostra veïna no à encara lonch temps, segon poreu hoir e entenre. Segons que yo hoí dir, Vixino de Sent Brancassi fou bon hom e rich, ab lo qual estech en companyia Putxio de Rimeri, ome molt devot, e per sa devoció se donà molt a Déu e·s féu armità de Sent Francesch, per què fou anomenat frare Putcio. E, seguint aquesta sua vida speritual, per ço com altra companyia no avia en sa casa sinó la sua dona e una fadrina, e no avent neguna art de què agués a viure, contínuament entenie en lo servey de Déu, usant molt a la sgleya. E per ço com era ome de grosa pasta, deya sos paternostres e avemaries simplament, sens altres oracions, e a

la missa sens que may no y falia, e tots temps en dejunar e diciplinar contínuament se estudiave. E la muller, qui madona Hisabel avia nom, jove encara de ·XXVIII· en ·XXX· anys, frescha e bella e rodona, tant que paria una poma, per la santedat del marit e per ventura per la sua vellesa, feya molt sovent e masa pus longa dieta que no aguera volgut; e com ella volguera dormir o per ventura deportar-se ab ell, él li recontave la vida de Jhesuchrist o lo preïch de fra Matheu, o lo plant de la Machdalena. E, semblants coses faent, se esdevench que en aquell temps tornà de París un monge appellat don Falip, coventual de Sent Branchasi, lo qual era asats jove e bell de sa persona e de sobtil enginy e de gran sciència, ab lo qual frare Putcio près una estreta amistat. E per ço com aquest tots sos dubtes molt bé li declarave, e avent-li ell la sua condició coneguda, se mostrà ab ell molt sant e molt devot, per què·l començà moltes voltes manar a casa e donar-li a sopar e dinar, segons que Déu li havia aministrat. E la dona, per semblant, per amor de fra Putcio, era ab ell molt domèsticha, e volentera li feya aquella honor que de son poder fer-li podia. E continuant, donques, en aquesta manera fra Falip en casa de fra Putcio, e veent la muller axí fresca e redona, se avisà qual devia ésser aquella cosa de la qual passava major fretura; e pensà de voler tolre d’affany a frare Putcio e de voler soplir a les necesitats de la dona. E, dresant ll’uyl enverç ella una volta e altra ben cautelosament, tant féu que lo y mès en l’enteniment faent-li desigar so que ell mateix desigave; de què lo mongo apercebut, acordà que la primera vegada que li vengués en avinentesa ab ella se raonàs. E, trobada dispusició de parlar, trachtaren dels affers, e com bé la trobàs disposta per donar compliment a la hobra, no podie trobar manera neguna per ço com en negun loch del món no·s podie fiar ab lo monjo sinó en casa sua, e no gosant-ho enpenre per ço com frare Putcio no anava may fora la terra; de què·s donava fort gran malanconia. E, aprés molts pensaments, li avench que pensà una manera de poder ésser ab la dona en casa sua matexa, sens neguna sospita, no contrastant que frare Putcio hi fos. E, anant un

jorn frare Putcio e lo monje ensemps, li dix axí: “Ffrare Putcio, jo hé ben comprès moltes voltes que tot lo teu desitg és de ser sant, a la quall cosa me apar que tu vages per una longa via, segons una que jo·n sé que és molt curta, la qual lo Papa e los altres seus prelats, qui la saben husen e no volen que la mostren; per ço com la horde qui és entreduïda entre mare esgleya de les almoynes e de mises de què moltes gents viuen, serie encontinent destroïda e desfeta, la qual cossa los sechglàs, ne ab almoynes ne ab misses, no poden aconseguir. E per ço com tu és mon amic e m’ó às ben servit, per què fiant de tu e no creent que a nenguna persona del món la pobliques, si la vols seguir la te n’ensenyaré”. E frare Putcio, desigós de saber aquesta cosa, encontinent començà a pregar ab gran hinstància a fra Ffalip que la li amostràs, offerint-se a jurar que may a nagú no la mostraria, e prometent que si cosa era que fer posqués que encontinent s’í metria. E, hoïdes les profertes fetes per frare Putcio, li dix: “Ara, pus que axí m’ó promets, yo t’ó mostraré. Tu deus saber que los sants dochtors dien que aquels qui volen ésser sants los cové a ffer la penitència qui tu hoiràs; mas entén-ó sanament que yo entén a dir que aprés la penitència tu no sies peccador axí com tu és; mas és ver que los peccats que tu às fets fins a la ora de la penitència tots te seran per aquella perdonats, e aquells que tu faràs despuys no seran scrits a ta dapnació, ans se·n n’hiran axí leugerament com fan ara los venials. E per tot cové principalment confessar ab gran contricció de tots tos peccats ans que tu començ la penitència; aprés d’açò te cové fer un dejuni e una abstinència gran, la qual cové que dur ·XXXX· dies, en los quals no tant solament de altra fembra, ans encara de ta muller te cové abstenir. E ultra açò·t cové aver en la tua casa hun loch per lo qual tu pusques veure lo cel, e ora de completa anar en aquell loch, e aquí aver una taula molt longa e hordonada en guisa que tenint tu los peus en terra, tu pusques estenre los braços en guisa de crucificat, e si tu la vols penjar en un clau bé serà mils fet; e, estant en aquesta manera e guardant al cel, sense moure hun punt, fins al matí te cové estar. E si tu foses letrat te convenguera dir en entremitg algunes horacions

que yo·t donaria; mas par çò com no u ést te convenrà dir trescents paternostres e tres_centes avemaries en reverència de la santa trenitat e de la santa passió de Jhesuchrist; estant tots temps en aquella manera que estech ell en la creu. E aprés axí con matines tocaren te·n poràs anar si·t vols, e axí vestit gitar-t’às sobre lo lit, e al matí anar hoir tres misses e dir cinquanta paternostres e atres tantes avemaries. E aprés asò fet, hiràs a ffer tos fets bé e honestament si a ffer n’às alguns. E aprés dinar-t’às e hoiràs vespres a la església, e aquí diràs certes horacions que yo·t donaré per escrit, sense les quals no·s pot fer; e puys, apres completa, tornar a la manera damunt dita. E, faent tu asò axí com yo ja é fet, tu sentiràs, enans que no auràs acabat, meravelloses coses de la beatitut eternal, segons la devoció ab què l’auràs feta”. E, oït açò, dix frare Putcio: “Açò no és masa gran cosa ne masa longa, ans asau se porà ben fer; e per ço yo en nom de Déu hordonadament ab sa licència vull començar diumenge”. E, aprés, partint-se d’él, se n’anà a casa, e mot a mot, ab licència del monjo, ho comtà a sa muller. E la dona, que molt bé entès tot ço e quant lo marit hach dit, encontinent pensà per què lo monje ó avia hordenat, e dix al marit que d’asò e de tot quant bé faés per la sua ànima, era bé contenta. E per ço que Déu li fes la sua penitència profitabla a la sua ànima, ella volia dejunar ab ell ensemps, mas no volie fer-la·vanç d’alò. Romangueren en bona concòrdia, e, vengut lo diumenge, ffrare Putcio començà la penitència, e mossènyer lo monje, acordat ab la dona, a hora que no podia ésser vist, se·n vench sopar ab ella, hon trobava notablement aparellat de menjar e de beure, e puys ensemps se geyen fins al matí. E, aprés era levat, se n’anave a frare Putcio, e aquell tornava al lit. Era lo loch hon frare Putcio avie a ffer la sua penitència al costat de la cambra en la qual jeya la dona e fra Felip, e lo mijà de la dita cambra era fort prim; en tant que, raonant-se mossènyer lo monge e ella del llur delit, per lo poc mijà que hi era, ell ho sentí, e, lexant-se de dir los paternostres e fet senyal a la penitència, sense moure·s, demanà a la dona: “Muller, e que és açò que vós feu?” E la dona, que molt

era motejadora, per ventura cavalcant en aquella hora la bèstia sense sel·la de sent Benet, respòs: “En bona fe, marit, jo·m carmèn aytant com puch”. Dix lavors frare Putcio: “Com te carmenes axí, ne què vol dir aquex carmenar?” E la dona qui de bon ayre e valent dona era, per ventura avent raó de riure e no gosant riure, respòs: “E com? e no sabeu vos açò e què vol dir? Per cert jo us e hoït dir moltes voltes que qui la nit no sopa, tota la nit se carmena”. E creent lavors frare Putcio que lo dejunar, lo quall ella mostrava que feya, li fos occasió de no poder dormir, e per ço lo lit se carmenar, axí com a hom de bona fe, dix: “Dona, dona, jo t’é ben dit que no dajunases; mas pus tu ho has volgut fer, no pens en axò, mas pensa en reposar-te; car tu dónes a tan gran voltes en lo lit que tu fas carmenar quant hic ha”. Dix lavors la bona dona: “No us cureu, no, frare Putcio, car yo sé bé ço que yo fas; feu vós pur ço que fer aveu, car jo faré ço que poré”. Stech segur ladonchs lo frare Putcio, e tornà a dir sos paternostres. E la dona e mossènyer lo monge, de aquesta hora anant, feren hordenar lo lit en altra part de la cassa tant quant durà lo temps de la penitència de frare Putcio, e ab gran festa se deportaven, e a matines lo monge se n’anave e la dona en son lit se·n tornave. E a poch, estant frare Putcio continuant en aquesta manera la penitència e la dona e lo monge a llur delit, moltes voltes motejant, dix la dona a ell: “Tu fas fer la penitència a fra Putcio per la qual nosaltres havem guanyat paradís”. E, parent a la dona que estava molt bé, ho volch conservar, e per ço com del marit era estada tenguda en dieta, ho volch esmenar. E, aprés que la penitència de fra Putcio fonch acabada, ella trobà manera de confortar-se ab ell en altra part, e tant sàviament ho fferen, que longament ne près son plaer. E per ço que a la derreria no·ns siam discordats, se esdevench que faent frare Putcio penitència, cuidava metre sí matex en Paradís, e mès-hi lo monge qui li avia mostrat lo camí de anar tost en Paradís, e la dona, qui en gran ànsia vivia de ço que mossènyer lo monge li avia mostrat, com a misericordiosa li feya gran ajuda.

NOVEL·LA QUINTA MICER FRANCESCH VARGELLESI, PER UN PALAFRÈ QUE LI DONÀ EN CIMA, LO FÉU PARLAR AB SA MULLER, MANANT-LI QUE NO LI RESPONGUÉS EN RES QUÈ LI DIGUÉS, E ELL RESPONENT EN PERSONA SUA, E CONSEGUÍ D’ELLA SO QUE TANT AVIE DESIGAT. Ja havia Pàmfilo, no sense grans riales de les dones, finida la novel·la de fra Putcio, com domèstigament la Reyna comandà la horda a Lissa proseguís la horda; la qual, axí bé per proseguir la horda com per antich costum, començà a parlar: Creuhen-se molts que, per llur molt saber, altri no sàpia res, los quals moltes voltes, mentre que cuyden parar a altri, aprés del fet són estats parats d’altri; per la qual cosa jo reput gran folia en aquell a qui temta sense necesitat. Mas perquè per ventura negú no sab de la mia opinió alò qui a hun cavaller de Pistoya ne esdevench, seguint la horde del raonar, me plau de recomptar. Una volta fou en Pistoya, en la compayia del noble senyor Vargellesi, hun cavaller apellat monse Ffrancesch, lo quall era home savi e molt avist e molt rich e sobretot sobiranament avariciós; lo qual fou alegit en potestat per anar a Millà. E per anar honorablement segons se pertany, de totes coses molt bé era fornit, exceptat de un palafrè, lo qual avia mester per servey de sa persona; e no trobant-ne en nenguna guisa que bo ne bel fos, segons a él se pertanyia,

ne estava en gran pensament. Exceptat que era lavors en Pistoya un jove apellat Ritxardo, hom de pocha condició, mas molt rich de moneda e de franquesa de cor, lo qual anava axí ornat e axí ben aparellat que per tothom generalment era apellat en Sima, quasi volent dir que sobre tots los altres era en aresar e en vestir superior. Havia lo dit Sima lonch temps amada la muller del dit micer Ffrancesch, la qual era molt bella e molt honesta dona. E avia lo dit Sima aquell temps hun cavall bell e lo millor de Toschana, lo qual avia molt car per la gran belesa e bondat que avia. Era la amor del dit Sima axí póblicha a tothom de la terra, no contrastant que a tal cosa requeria ésser secreta. Fonch dit, doncs, en aquest ops a micer Francesch que si ell demanava lo cavall a vendre o a donar a micer Sima, que per la gran amor que aportava a sa muller ell auria lo dit cavall. E, pensant en açò micer Francesch, e mogut de la malvada avarícia, acordà de trametre per an Sima e demanar-li lo cavall a vendre o a donar, fiant que encontinent li seria offert a donar; e axí fonch fet. E micer Sima, hoint asò, subiranament ne foch content, e amplament respòs al cavaller: “Mosèn Ffrancesch, si vós me donàveu tot quant vós aveu en lo món per via de venda, vós no·l podeu aver; mas si vós lo voleu per via de donatiu, vós lo podeu ben aver quant vos plaurà, ab aquesta condició que abans que vós l’agau jo pusca, ab licència vostra, parlar ab vostra muller en presència vostra, sol que vós ni nangú no puscha hoir ço que yo li vull dir”. E lo cavaller, mogut de sobirana avarícia e pensant que ab açò se poria burlar d’en Sima e poria haver son cavall, dix que era content. E, lexant en Sima en la sua sala, se n’entrà en la cambra de la dona, dient-li com ell podia aver lo cavall d’en Sima, mas que convenia que en Sima avia a parlar ab ella en loch que tothom los ves; la qual cosa ell li avia atorgada. Per què li manava que, per molt que li digués, que no li respongués ni poch ne molt, de la quall cosa la dona hac gran greuge; mas, forçada de hobeir lo manament del marit, dix que u faria. E encontinent ensemps ab lo marit se n’anà en la sala per hoir so que en Sima volia dir. Al qual lo cavaller hac los

pachtes refermats, e de la una part de la sala, asau luyn de tothom, la dona se asech al costat d’en Sima, lo quall li dix, humill reverència precedent: “Valerosa dona, a mi par éser cert que vós sou tant sàvia que ja ha gran temps que aveu poscut compendre en quanta amor m’à condoït la vostra bellesa, la qual sense neguna falla trespassa cascuna altra que may aga vista. E jaquesch estar los loables costums e les virtuts singullars qui en vós són, les quals haurían força de pendre l’enteniment de qualsevulla altre home qui fos lo pus fort e los pus sabent del món, quan més a mi, qui axí sense falla la mia miserable vida estreta, faent sofrir pena congoxosa en aquests membres turmentats. E encara més que si dellà axí com deçà les ànimes se duen amar ne·s poden amar, per tots temps vos amaré. Perquè us podeu tenir per segura que nenguna cosa vós no aveu, per cara que us sia, que tant la puscau tenir per segura ne per vostra com feu a mi, ne axí en tot acte fer-ne comthe com de mi e de tot quant jo haga. E per ço que açò vós siau pus segura vos dich que jo us reputaré a major gràcia que vós me volguéseu comandar alguna cosa que yo fer posqués ne plasent vos fos, que si tot lo món obeiya a mos manaments. E donchs si axí són vostre com vós hoïu, no sens gran misteri crem de foch ardent, per què suplich a la vostra altesa, de la qual tot mon bé e ma salut ha a venir, e no d’altri, axí com humil servidor vostre, que vós qui sou mon bé e ma salut e sola esperança de la ànima mia, qui en lo foch esperant en vós se nodrex, e us soplica que per la vostra benichnitat sia tanta que age esguart a la mia dolor, e la vostra duresa sie passada e abolida enverç mi, mostrant que son vostre e que de la vostra pietat sia confortat, axí com de la vostra belesa són inflamat. Per la quall esper aver la vida, la qual si a mes suplicacions no s’enclina, sens falla nenguna romandré en la tribulació de què·m morré. E llà, donchs, poreu ésser dita homeyera de mi, e no y serà gran dollor haver fama que per vostra crueltat sia mort lo vostre servidor, del qual alguna volta la consciència vos remordrà de haver-ho fet. E moltes voltes direu en vós

matexa: “O malvada! E tan mal é fet que no aga aguda misericòrdia del meu Sima!” E, com aquest penidiment no haurà loch, vos serà occasió de major anutg. Per què, per ço que no agau raó de ser membrant de tals coses, ans que yo muyra vos plàcia que hajats mercè de mi, car vós sola haveu poder de fer-me alegre o lo pus dolent home que visque. E per què crech que serà tanta la vostra mercè que no soffereu que yo per tanta e per tal amor reba la mort per guardó de tal servey, vos plàcia que per alegra resposta sien plens de gràcia e de confort los meus esperits, los quals spaventats tremolen de la vostra resposta”. E aprés, dit açò, callà, ab los huyls abundans en làgremes; e ab suspís profundes casi rompent pel cor e faent-se bels los huyls, començà a entendre so que la gentil dona li devia respondre, la qual no avia acostumat de sentir quina ne qual cosa era tresnuytar ne vel·lar les matinades ne estar esmaginativa, passajant-se sola, e ab croximent de cor e de entramenes fou moguda per la nova amor d’en Sima, la qual la avia moguda en aquella hora, sens que may negun sentiment d’ella no havia hagut. E ella, començant a sentir quina ne qual cosa era amor, e per saguir lo manament de son marit, callà, desijosa de respondre, mas gens per ço no·s pòc tenir de lansar amagadament alguns suspís que agueren lansat manifestament e responent si gosàs, la qual cosa fóra estada a·n Sima sobirana consolació. E·n Sima, ladonchs, mirant e escoltant e veent que nenguna resposta no feya, primerament se maravellà e puys pensà en l’art del marit, e de aquell hac presta conexença, e guardant-la en la cara víu alguns plasents moviments d’uylls per los quals, mogut de consolació, recolint alguns sospís, los quals ultra sa voluntat del pits li exien, e açò li parech argument de bona esperança, e, ajudant-se de aquella, près nou consell. E començà en forma de la dona, hoint-ho ella, a respondre a sí matex en tal manera: “Sima meu, gran temps ha que jo conexia que la tua amor enverç mi era gran e perfeta, e ara per les tues paraules molt més ho conech e·n són contenta tota volta. E no·t pens que yo en lo meu enteniment sia estada aquella que de vista jo·m sia mostrada, ans t’é tots temps amat e tengut en car davant

totes les persones del món, mas axí m’és convengut a ffer, qui per por d’altri, qui per por de la mia honestat. Mas ara ve aquell temps en lo quall jo·t poré clarament amostrar si t’hàm ne·t tench en car e·t retré lo guardó de la sobirana amor que tu m’às mostrada e·m portes. E per ço com mosèn Francesch se·n deu anar dins pochs dies a Milà per potestat, axí com tu mateix sabs qui per la mia amor li às dat lo teu palafrè; lo qual com se·n serà anat sense neguna falla te promet sobre la mia fe e la bona amor la qual jo t’aport que en breus dies tu·t trobaràs enmitg de la nostra amor, e dar-nos ém plaer ab entregue compliment d’amor. E per ço que jo no t’aga altra volta a ffer parlar de aquesta matèria, prin aquest senyal, ço és, que en aquell jorn que tu veuràs una tovallola estesa en la finestra de la cambra mia la qual mira en lo nostre jardí, guardant bé que no sies vist de nangú, te·n vendran a la porta del hort, hon jo t’esperaré, e aquí aurem plaer e consolació la hú del altre axí com desigam”. E com en Sima en persona de la dona hac axí parlat e ell començà despuys a parlar e respòs axò: “Molt cara dona, jo hé per soberga alegria la vostra bona resposta e tench axí les mies virtuts hocupades e los sinch senys corporals torbats que envides pusch retre-us degudes gràcies, formant la resposta en la manera que deuria, mas si yo u podia fer en la manera que dech ne a mi·s cové a ffer, jo ho faria. E per ço jo u gaquesch a la vostra discreta consideració e romange ço que yo desitg dar-vos a conèxer qui ab paraules no us puch dar antendre. E solament vos soplich que axí com dit m’ó aveu m’ó atenau, car certa us fas que axí com dit m’ó aveu ho faré sens falla, e lavors per ventura pus asegurat que ara no som de ço que consentit avets, me estudiaré de mon poder de retre-us les gràcies, les quals per mi seran positbles de retre. Perquè ara ací al present no resta alre. E ab tant, la mia cara dona, Déu vos dó aquella alegria e aquell bé que vós desijau, e ab tant a Déu e al món vos coman”. E per tot açò no dix la dona una sola paraula per senyal. E lavors en Sima, levant-se en peus, començà a tornar enverç lo cavaler, lo quall, veent-lo e levant-se, féu al encontre, e vent-se-li dix: “E què·t par,

Sima, é·t ben servada la prometença que t’hé feta?” “Mossènyer, no, dix micer Sima, car vós me promatés de fer-me parlar ab la vostra dona e vós aveu-me fet parlar ab una estàtua de marbre”. E aquesta paraula plagué molt al cavaller, lo qual avia bona hopinió de la dona, e encara la n’ach molt millor; e dix axí: “Ara és meu lo palafrè qui fou teu”. E en Sima respòs: “Mossènyer, hoc verament, mas si yo cregués haver treta de aquesta gràcia que vós me aveu feta tal fruyt com n’é tret, jo sense demanar lo us aguera donat. E ara plagués a Déu que jo ho agués fet, e açò per tant com vós haveu comprat lo palafrè e jo no l’é venut”. E lo cavaller, de ço rient, fon molt content, e, fornit de palafrè, en pochs dies entrà en camí enverç Milà per a sser potestat. E la dona romàs solta e desliura en la sua casa. E, pensant en les paraules d’en Sima, e en la amor la qual li aportava e en lo palafrè lo qual per amor de ella havia donat a mosèn Ffrancesch, marit seu, e vaent-lo moltes voltes per casa sua passar sagons havia acostumat, dix en sí matexa: “E què fas jo pegua? Per què pert la mia joventut, ara com veitg lo temps dispost de aconsolar-me ab aquest qui tant me à amada, e veig que mon marit no deu tornar de aquests ·VI· mesos? E, si ara no u fas, quant ho faré? quant seré vella? E, ultra açò, quan trobaré yo un aytal enamorat com és en Sima, ne qui tant me hàm, e yo són sola e no é por de nenguna persona? E, donchs, e per què no prench aquest bon temps que yo pusch, car no hauré tots temps espay axí com hé ara de present per dar compliment a mon desitg? E açò no sabrà may persona nenguna, a si saber-se deu, ab tot axò si és millor fer e penedir que penedir e no tenir. E, axí, aconsellant-se ab sí matexa, un dia ella posà a la finestra una tovallola estesa en la forma empresa, segons en Sima avia dit. E com en Sima ho vaés, alegrament la ni[t] vinent, tot sacret e sols, se n’anà al jardí de la dona, la porta del qual trobà huberta, e aprés, trobant una altra porta qui en casa entrava, trobà la gentil dona qui l’esperava. La qual, veent-lo vanir, levant-se en peus, amorosament lo abrasà, e ab gran festa lo rebé, e ell, abrasant e besant-la cent mília vegades, sobre l’ascala la lançà; e, sens negun contrat,

los darés térmens de amor li féu conèxer. E posat que fos la primera vegada, sí·s fou la darrera, car en aquell punt mossèn Francesch vench de Milà, lo qual per dreta gelosia, axí tost com hi fonch anat, axí tost se·n fonch tornat, e la s’enmenà. Per què d’aquí avant llur amor hac fi per no haver loch ne espay e no per fretura de bona voluntat, segons de molts se saguex.

NOVEL·LA SISENA RITXARDO MINUTULO AMAVE LA MULLER DE FELIPELLO, E MOSTRANT-LI QUE FELIPELLO ERA ENAMORAT DE SA MULLER, COM A DESESPERADA PER GELOSIA, LA FÉU VENIR EN HUN BANY, HON, CUYDANT TROBAR PHELIPELLO, SE JACH AB RITXARDO. No restava pus avant a dir a Lissa com agueren loada la pràticha d’en Sima, perquè la Reyna comendà a Fiameta que saguís, la qual prestament començà: Al exint de nostra ciutat avem entès en moltes natures de istòries, mas no·m recorde aver hoït eximpli de tal matèria com Lissa ha recomtat. Perquè, pus de les dones qui sobiranament se mostren esquives d’amor aveu parlat, ara us vull parlar del enginy de hun amant qui cautelosament volch sentir lo fruyt d’amor. E per ço de les coses qui·s poden esdevenir per dar-vos delit, vos vull resitar com s’esdevench una volta en la ciutat de Nàpols, qui cupiosament és abundosa de tals fruyts. En Nàpols, ciutat molt e molt delitable, tant e més que ciutat sia en Hitàlia, fou hun jove qui per noblesa de linatge e per superabundància de riqueses fou anomenat Resplando, lo nom propi del qual era Ritxardo Minutulo. E, no contrastant que avia per muller una gentil dona, s’enamorà d’una qui, segons la hupinió de tothom, pasave de belesa totes les dones Napolotanes, lo nom de la qual era madona Catarina, muller d’un jove hom apellat Ffelipello Siginolfo,

lo qual molt honestament més que nenguna altra cosa amava e avia per cara. Amant, adonchs, Ritxardo Minutulo aquesta dona Catarina, e faent totes aquelles coses per les quals la gràcia e la hamor de una dona se deu pensar de conquistar, e no podent aver neguna cosa de la dita dona, estava desesperat e en punt que no podie viure ne morir. E, estant en tal manera, se esdevench que algunes dones amigues e parentes sues foren hun jorn ab lo dit jove, confortant-lo e dient que de tal amor se degués lexar, car certament en và se fadigave, e asò per tant com Catarina negun altre bé no avie, ne amave sinó Ffalipello, del qual era axí gelosa que creya que tots los aucells qui per l’ayre anaven lo li deguessen tolre. E Ritxardo, hoint la gelosia de ella, sobtosament près consell e començà a mostrar que la amor de Catarina avie del tot desemparada, e mostrà que de una altra gentil dona novament s’era enamorat, e per amor de aquella començà de fer armes e juntes e totes aquelles coses les quals per Caterina havia acostumades de fer. En tant que Caterina e tota altre gent Napoletana qui·ls conaxien havien per cert que tot quant feye, feye per amor de aquella e no per amor de Caterina; e tant asò perseverà que tots ho havien per ferm, per la qual raó Caterina lexà una bravetat que tenie en sí matexa e enverç ell mostrava per la amor que aportar-li solia, e domèstichament com a veyna anant e vinent, axí com los altros lo saludava, segons hom acostuma als veyns. E, perseverant axí, s’esdevench que, estant lo temps calt, moltes dones e cavallers, segons la usança dels Napoletans, hanaven axí com huy en dia acostumen de anar a mar, qui per dinar, qui per sopar, segons llur voler, e hun jorn Ritxardo, sabent que Caterina en companyia de moltes altres dones ere anada a la mar, anant entre elles, anà verç la sua bargada, hon cortesament fon rebut, e, faent-se convidar de romanir entre elles, ne fon forçat per elles matexes. E aquí les dones, e Catarina ab elles ensemps, lo començaren a motejar de la sua novella amor, de la qual, mostrant-se ell encès, donà matèria de voler-se·n anar. E, romasa Caterina ab poques dones là hon Ritxardo era, Ritxardo se girà a Caterina,

dient-li un mot de serta amor de Falipello, marit seu, per lo qual ella entrà sobtosament en gelosia, e dins son cor començà a cremar, desigant saber què era alò que Ritchardo volia dir. E puys, quant ach estat axí un poch, no podent-se tenir pus, pregà Ritchardo que per amor de aquella dona que més amave li degués complaure de fer-la serta de so que dit li avia de Ffalipello. Lo qual li dix: “Senyora, vós me avets conjurat per persona tall que jo no us sabria negar cosa que vós me demanàseu; e per so jo són prest de dir-vos-ó, ab què vós me prometau que neguna paraula de ço que jo us diré no direu ni a ell ni a altre, sinó com veureu éser ver ço que jo us revelaré; e là hon vos vullau jo us mostraré com ho podeu veure evidentment”. La qual cosa a la dona plagué molt tenir e observar ço que ell li demanave mils e pus fermament ho crech que d’abans no creya. E encontinent jurà de no dir-ho may a persona del món, e, apartant-se a hun depart per què no fosen hoïts per nengú, Ritxardo començà a dir axí: “Madona Catarina, si yo us amàs axí com us hé ja amada, jo no y aguera ardiment de dir-vos cosa nenguna qui en anutg vos degués tornar; mas per ço com aquella amor és passada, jo me·n curaré poch e us diré totes les coses que sé. Jo, madona, no sé si Ffelipello hac jamés honta de la amor la qual jo us hé aportada, ne si à cregut may que vós me amàseu; mas, com se vulla que sia estat, a mi may no u ha mostrat; mas ara per ventura com veu que jo no me·n tem, vol fer a mi so de què·s dupte que jo no aga fet a ell, ço és, que vol a son pler la mia dona. E, segons que jo trop, ell de poch temps ançà secretament ab moltes ambaxades l’à solicitada, les quals jo hé totes hoïdes, e tots temps ella ab ma voluntat li à feta la resposta segons que jo li é aconsellat. Mas pur huy matí, ans que jo vengués ací jo trobé la mia dona en casa una fembra a estret consell, la qual jo creguí encontinent que fos so que era, e per ço cridí la mia dona e li demaní de so que la dita dona li demanava. La qual me dix: “Ella és la misatgera de Ffelipello, la qual tu ab tes respostes de dar-li esperança m’às fet tenir a noves e en bastent, e diu que del tot vol saber ço que yo entén a ffer; e que, si yo u volia, que ell faria

secretament en hun bany d’aquesta ciutat ell parlaria ab mi; e de açò·m pregava, la qual cosa·m pesa molt. E si no fos perquè tu m’às fet, e no sé per què tenir aquests trachtes, jo·l me aguera lunyat per manera que ell may no fóra estat en loch hon jo fos estada”. E jo, entès açò, me par que aquest proceex masa avant, e no és pus de sofferir perquè us ho vull dir. E per ço que vós conegau quin mèrit merex la vostra entrega fe, per la qual jo fuy ja pres de la mort; e per ço com vós no poríeu creure may tals coses fins les véseu, jo fiu fer a la mia dona tal resposta que ella era presta de éser demà a hora de nona, com la gent dormen, al bany, de què la fembra molt contenta se partí d’ella. E veus, madona, com és egual la vostra amor ab la sua, ara no crech jo que vós cregau que ell la y age tramesa; mas si yo fos en vostre loch, jo faria que ell me trobaria en loch d’aquella que trobar-hi cuydaria, e com auria estat una estona jo li faria veure ab qui auria estat, e aquella honor que li pertany li faria axí com a desleal marit que ell és a tant leyal muller com vós li sou estada. E, açò, sense haver alguna consideració de aquell qui lo y deya per son engan, ans, segons costuma de los gelosos, sobtosament donà fe a las paraules de Ritxardo, e, certes coses meses al davant, començà a temptar aquest fet, e, de sobtosa hira encesa, respòs que açò faria ella certament, car no seria a ella gran affany de fer-ho, e que si él hi venia ella li faria tant gran vergonya que tots temps que ell la veurie li hiria lo cor en ella. E Ritxardo, content de açò, parent-li que lo seu consel fos estat bo e proceint ab moltes altres paraules, li u conformà, faent-la jurà més avant que may dir no degués que d’él ho agués agut, la qual cosa ella li promès. E lo matí sagüent Ritxardo se n’anà en hun bany, dient a la dona ço que entenia a ffer, pregant-la que en asò fos favorable tant com posqués. E la bona fembra, que de molt li era tenguda, dix que molt volentera faria, e ab ella hordonà alò que fer devia. Havia en aquest bany una cambra molt escura, la qual fou molt ben aparellada, segons Ritxardo hac hordonat, faent-hi metre hun lit, en lo qual Ritxardo, al mils que pòch, se fou mès, e aquí començà a sperar Caterina. E la dona, hoïdes

les paraules de Ritxardo e en aquelles donada més fe que no fóra mester, plena de desdeny tornà a casa, hon per ventura Felipello, ple d’altre pensament, no li féu aquella festa que era husat de fer, la quall cosa veent ella, entrà en major pensament que d’abans no era; e en sí matexa dix: “Verament aquest ha l’enteniment en aquesta dona, ab la qual demà se pensa aver plaer e delit, mas verament no farà”. E sobre tal pensament e smaginació, com dit vos é, estech Caterina tota la nit. E l’endemà, venguda la hora de nona, Caterina près sa companyona e, sens mudar consel en altra manera, se n’anà en aquell bany lo qual Ritxardo li avia dit, e aquí, trobada la bona dona, li demanà si Felipello hi era estat aquell dia. A la quall la bona dona, axí com aquella qui era aministrada per Ritxardo, dix: “Sou vós aquella bona dona qui ab ell deveu venir parlar?” E Caterina respòs: “Hoc, madona”. “Ara, donchs, entrau, que ve·l-vos en aquexa cambra”. E Caterina, que cercant anave ço que no volguera trobar, se féu menar en la cambra hon Ritxardo era ab lo cap cubert. E, entrant en aquella, e Ritxardo veent-la venir, alegrament se levà en peus, e, presa-la ab lo braç tot gint, dix: “Ben vénga l’ànima mia”. E Caterina, per mostrar-se aquella que no era, lo abraçà e·l besà, e, faent-li festa, sens dir-li alguna paraula, tement-se que, si li parlava, no fos d’ell conaguda, estech queda. E Ritxardo, sens pus parlar, ab bon giny e ab afalagament, la induhí de pugar sobre lo lit, e aquí, per gran espay, ab plaer de la hú e del altre, estagueren. Mas com a Caterina parech temps de aver comprès ell qui era, e no podent contrastar que per aquella rahó no y fos venguda, pensant tots temps que era son marit, moguda de fervent hira, començà a parlar: “Ay mesquina, e quanta misèria han les affortunades dones, e com és mal egual la amor dels marits e de les mullers. Jo, mesquina, miserabla, hé jagut ·VIII· anys al teu costat, que may en altre hom no m’anà lo cor si no en tu, e tu per una altra dona cremes e·t consumes. E malvat home que tu ést, ab qui cuydes tu éser estat ab quala ab falses paraules tu às enganada, mostrant-li amor e amant-ne altra. Jo són Caterina, e no són la muller de Ritxardo, traydor desleal que

tu ést. Scolta si tu coneys la veu mia, que jo són aquella. E par-me que anam anar mil anys ans que nosaltres siam a la claredat deffora e que jo·t puscha envergonyir segons que tu és dichne d’ésser vituperat. Oymé, miserable, e a qui é jo aportada tanta amor en aquest tant desleyal qui, creent-se tenir en los brasos una dona estranya, m’à fetes més falagadures e més plasenteries en aquest poch temps que ací son stada ab ell que en tot l’altre temps passat. O malvat renegat que tu ést, car en casa tua tu·t sols mostrar hun diable e sens remey, e ací t’ést mostrat hun àngel. Mas loat sia Déu com en lo teu camp e no en altre has lavorat. Cert no és maravella si anit tu no·m deyas res, car tu speraves descaregar la somada a altre e volies venir ab altre cavaller a la batalla; mas loat ne sie Déu com abuy às coraguda la hocha e jo la é guanyada. E com no respons tu e com no dius alguna cosa? Ést tu tornat mut ara com me hous per la fe de Déu? Jo no·m sé per què m’estich com encontinent no·t trach los huyls. E creyas tu fer açò tant solament que faent tu aquest tal trayment negú no agués sentiment de tes malvestats? Certes pensar deus que tant sab altri com tu, e no t’és vengut lo fet axí com tu pensaves e cuydaves, car jo t’hé agut millor lebrer a la coha que tu no·t cuydaves”. E, hoït açò, Ritxardo se alegrave en sí mateix de aquestes paraules e, sens responre res, la abrasava e la besava e més que may la caradejava. E ella, seguint lo seu parlar, deya: “Si tu veyas ara ab aquestes tues falagadures com ést fastigós e com tu·m cuydes pacifficar e tu m’ahires més. E cert jo no seré may de açò aconsolada fins a tant que davant tots tos amichs e parents e tots los vayns jo te n’aga escantat e vituperat. Ara com no penses la tua malvestat e no són yo axí bella dona com és la muller de Ritxardo Minutulo? Com no parles, fes-te enlà, malvat home, e no·m tochs o·m digues que ha aquella més que yo? E no són estada yo ben pega e dolenta perquè són venguda ací, sinó que m’agués fet venir ací Ritxardo, qui m’à amada més que la sua vida, e no·s pot ventar que de mi age hagut may hun bell esguart, e que agués fet semblant que tu volies fer, e aguera millorat, car Ritxardo és beyll e pus gentil que tu

no ést, e sa muller no és pus gentil que yo ne tant com yo, E donchs no u meresqueres: cert si u agués fet no me·n posquera blasmar nengú”. E de semblants paraules hi hac moltes, faent la dona gran ramango. E a la fi Ritxardo pensà que si anar-la lexas ab aquella creença molt de mal se·n posquera saguir, per què pensà de publicar-s’í e traure-la del engan en què estava; e, tenint-la al braç, la près ab tal manera que partir no se·n podia, dien: “Senyora mia dolça, no us torbeu, car ço que yo simplament e amant-vos no hé poscut obtenir, amor, ab son enginy, m’à fet haver. Sapiau que yo són lo vostre Ritxardo”. La qual cosa hoïda per Caterina, conaxent-lo en la veu, sobtosament cridant, se volch lansar del lit, mas no pòch. E, tancant-li la bocha ab la mà, li dix: “Madona, no·s pot fer que ço que estat és, estat no sie, e si vós cridau tot lo temps de la vostra vida no se·n faria ni més ne menys, e si feu que açò sia sentit per alguna via, dues coses ne aureu, la una que gastareu la vostra honor e vostra bona fama, car dient vós que yo ab engan vos aja feta venir ací, yo diré que no és ver, ans vos hich hé feta venir per dinés e per dons que us hé promesos, los quals per ço com no·ls vos é atesos segons vos avia promès, vos teniu per enganada, e per ço feu aquesta remor; e vós sabeu bé que la gent creu abans lo mal que lo bé, perquè, abans seré cregut yo que no vós. E l’altra que deveu pensar que dient-ho a vostre marit, axí bé hé yo aresat de alciure a ell com ell a mi. De què, si tal cars se seguex, vós viureu tots temps trista e may no sereu contenta. Per què, cor del meu cors, no vullau en una hora vituperar vós matexa e metre en brega lo vostre marit e a mí, car vós no sou la primera ne sereu la darrera qui és estada enganada, e tal engan deveu pensar que no és estat fet per tolre-us res del vostre, mas per soberga amor de què lo meu cor és aflegit, volent ésser vostre homil servidor, segons tots temps hé desigat, havent tots temps intenció que d’equí avant ho sia més que may. Per què, ma cara senyora, axí com tots temps sou estada sàvia en altres coses, axí us soplich que u siau en aquesta”. E Caterina, contínuament, mentre Ritxardo deya açò, tendrament plorava, e posat que fos molt torbada, molt se abonançà,

e, donant loch a hoir les paraules de Ritxardo, conech ésser positble de esdevenir so que Ritxardo deya, e per ço dix: “Ritxardo, jo no·m sé si Nostre Senyor volrà que puscha comportar la injúria e l’engan que fet m’às, en lo qual m’à aportada la mia simplesa e soberga gelosia, mas de açò viu segur que yo no seré may alegra si en una manera hó en altra jo no·m veig venge de ço que fet m’às, per què lexa·m e no·m tengas més, pus às agut ço que tant às desijat carmenant-me a tot ton plaer; donchs, pus temps és de lexar-me, lexam, e de açò·t prech”. E Ritxardo, qui conexia l’enteniment de la dona encara molt torbat, se avia mès al cor de no lexar-la may si pau agradablement no feya ab ell, per què començant amorosament ab dolces paraules a homiliar-se a ella, tant li dix e tant la pregà, e tant la conjurà, que levant-se ab ell, ab gran amor se pacifficà, e, de voluntat de cascú, gran peça aprés en gran delit estigueren ensemps. E conech lavors la dona quant foren pus saborits los besos del enamorat que del marit. E, girada la sua bravesa en dolça amor enverç Ritxardo, tendrament de aquell jorn avant lo amà e, sàviament hobrant, moltes voltes gaudiren; e nosaltres fasa Déu, ab engan o sens engan, gaudir la nostra.

NOVEL·LA SETENA TADALDO DE GLISEI, ENAMORAT DE UNA GENTIL DONA, SE PARTÍ DE FLORENÇA, E APRÉS UN ANY TORNÀ EN FORMA DE PALEGRÍ E LI DESLIURÀ SON MARIT, LO QUAL DEVIEN PENGAR. Ja callava Fiameta e la sua istòria per totes era stada loada, com la Reyna, per no perdre temps, prestament comaté a Emília lo raonament; la qual començà a dir: A mi plau de retornar a la nostra Ciutat, d’on vosaltres vos sou partides, e açò per recitar-vos en quina forma un nostre ciutadà recobrà la sua dona, la qual avia perduda. Gran temps ha passat que fou en la ciutat de Fflorença hun noble jove lo nom del qual fou Tadaldo de Gliseyi, lo qual de una dona apel·lada madona Armiliana, muller d’un gentil hom apellat Aldobrandino Palarmini, era enamorat. E per les seus loables costums e bondat havia d’ella aconsaguit l’amorós desitg, lo qual merexia de gaudir més que hun altre. Mas a la promutable fortuna plagué quallsevol occasió fos que la dona dix a Tadaldo, al qual lonch temps havia complagut, que pus avant no entenia ha conservar la amistat qui entre ells era estada, ne tant solament parlar ne escoltar alguna embaxada ne letra, ne tant solament veure·l en nanguna manera; de la qual cosa ell, com hun desesperat, près infinida malenconia. E no sabent algú quala era la occasió de sa malenconia, aprés se fou molt esforçat de recobrar la amor que sens nenguna colpa havia

perduda, sercant tot trebal que avenir li posqués per amor d’ella e per no fer alegre aquell qui era estat hocasió de son mal, se dispongué en aver aquells diners que aver posqué secretament, sens dir-ne res amich ne a parent que agués, sinó tant solament ha hun seu companyó, al qual tots los affers d’ell e de la dona sabia, se n’anà en Ancona, on se féu anomenar Ffalipo de Saldodosio. E aquí ab hun rich mercader se mès per servidor en una nau, e ab ell ensemps se n’anà en lo Realme de Xipre; les costums e lo servidor del qual plagué tant al mercader que no tant solament li asichnà bon salari, ans part lo féu son companyó, e, ultra asò, gran part de sos affers li mès entre mans; los quals ell féu axí bé e deligentment, que en pochs anys fonch rich mercader e molt famós, ben entenent en faenes. E contínuament pensava en los fets de la crueltat de la dona, desigant-la veure més que cosa del món, mas ab tot axò vencé set anys aquella batalla, sens que jamés davant d’ella no volch vanir; fins a tant que s’esdevench que hun jorn, estant ell en Xipre, oí, cantar una cançó qui en nom d’ells era stada feta, en la qual la amor e lo pler que d’ella havia agut se contenia; e hoint-la pensà que no·s podia fer que ella l’agués axí del tot oblidat, e en tan gran desitg lo encès que pus no volch sostenir la sua absència, per què encontinent se·n volch tornar en Fflorença. E, meses totes les sues coses en horde, se·n vench ab hun seu fadrí en Ancona, on fou tota la sua roba junta, e, aquella tramesa en Florença al seu gran amich e companyó, seladament se·n vench en forma de un pelegrí qui del sepulcre venie en Fflorença, on aribà en hun hostal vay de la sua dona. E, aprés fou junt, ans que anàs en altra part, se posà davant la casa de la sua dona per mirar si veure-la posquera. E, axí mirant, víu les finestres e les portes de aquelles tancades; perquè ell, duptant fort que ella no fos morta o d’aquí no·s fos mudada, estech fort maravellat. E, stant axí pensant, se n’anà enverç la casa de sos frares, davant la qual víu quatre de sos frares vestits de negre, de la qual cosa fou fort maravellat; e, vaent-se tan transfigurat d’àbit e de persona d’aquell que éser solia com se·n partí, crech que laugerament no posquera ésser

conagut perquè, acostant-se verç hun sabater qui vahí de la dona era, demanà per què aquells anaven vestits de negre. Al qual lo sabater respòs: “Aquells gentils hòmens que vós vets són vestits de negre per hun llur germà qui gran temps ha no hic era estat, apellat Todolfo e era tornat bé à ·XV· dies desfraçat per éser ab una dona que amava muller de Aldobrandino Palarmini, lo qual, aprés l’ach conagut, l’à mort”. E, oint açò, maravellà·s fort Tadolfo que algú lo semblàs tant que fos cregut que fos ell, e molt plangué la desaventura de Aldobradino, de la qual se dolgué molt. E sentint que la dona era viva e sana, aprés que fonch nit, ple de veriables pensaments, se·n tornà a l’alberch hon posave, e, aprés que ach sopat, casi en lo pus alt loch del alberch li fonch donat loch per a dormir. E aquí, per molts variables pensaments qui·l torbaven, e per lo malt lit que avia, e per ventura per lo magre sopar que havia agut, ja la meytat de la nit era passada com encara Todoldo no havia dormit. Perquè estant axí li parech sus la mija nit sentir sus lo terrat de la casa trepijar e devallar en la cassa algunes persones. On aprés per les cretes de la porta de la cambra víu venir un lum, e per ço quedament a les fanelles se acostà, guardant que volia dir açò, e guardant víu una dona jove assau bella qui tenia lo dit lum, e enverç ella víu venir tres hòmens qui del seu terrat eren devallats; e, aprés de alguna festa entre ells feta, dix la hú d’éls a la dita dona: “Nosaltres podem de huy més estar segurs, loat ne sia Déu, per ço com nosaltres sabem fermament que la mort de Tadoldo és stada provada per sos frares. a Aldobrandino Palarmini, e ell de sa boqua la ha atorgada, e ja és scrita la sentència; mas per tot açò és mester que nosaltres callem, per ço com si may se sabia que nosaltres ho aguésem fet, nosaltres seríem en aquexa matexa pena que és Aldobrandino”. E, dit açò, aquella dona, mostrant-se fort alegra de semblant, se·n tornà, e ells alegrament se·n tornaren a dormir. E Tadoldo, oint açò, començà en sí matex a reguardar quantes ne quals eren le errós qui podien caure en l’enteniment dels hòmens: primerament pensant en sos frares, qui hun estrany havien sobolit en loch de llur frare, e aprés la hichnocència

de Aldobrandino, qui per falsa sospita era stat acusat e ab testimonis falsos era stat condampnat a morir; e molt se maravellà dels administradós de la justícia e conexedós de les leys qui malvadament inpucnaven sens justes causes los hòmens moltes voltes a turments, per los quals los fan dir so que no està en veritat, e amen més gendre lo diatble per amich, favoregant-lo més que no deuen, no volent administrar la justícia amoderadament. E, aprés de açò, en la salut de Aldobrandino girà lo pensament, e pensant en sí matex ço que avia a ffer, levant-se al matí Tabaldo, lexà lo seu infant al lit, e com li parech temps tot sol se n’anà enverç la casa de la sua dona; e, trobant la porta huberta, entrant-se·n, víu seure la dona en terra en una petita sala de la dita casa, on tota plena de làgremes e de amergures, per compassió lagremegant, acostant-se a ella, li dix: “Madona, no torbeu la vostra pau e esforçau-vos, que Déu vos ajudarà” E la dona, hoint aquestes paraules, levant los huyls en alt, plorant dix: “Bon home, qual que tu sies, bé sies vengut, e prech-te qui tu, que·m pars hun forester palegrí, me digues què sabs de la mia pau ne de mon treball”. Respòs lavors lo pelegrí: “Madona, jo són de Constentinoble e son tramès ací per Déu per convertir les vostres làgremes en alegria e desliurar de mort lo vostre marit”. “E com? dix la dona. E si tu ést de Costantinoble vengut, com sabs tu qui som ne mon marit ne yo?” E lo palegrí, lavors, tota la istòria de Aldobrandino li comtà mot mot, dient qui ella era ni quant temps havia que era estada maridada, e moltes altres coses les quals ell sabia de sos fets; de què la dona se maravellà fort, havent-lo per un profeta, e, agenolant-se als seus peus, lo pregà que si per la salut de Aldobrandino era vengut, que prestament se avançàs, car lo temps era curt e no requeria triga; e lo pelegrí, mostrant éser sant home, dix lavors: “Madona, no ploreu e ateneu bé en ço que jo us diré, e guardau de no dir-ho may a nengú per ço com haveu maravella de la tribulació que Déu vos à dada; la qual vos dich que us ve per un peccat lo qual vós haveu comès per lo qual nostre Senyor ha volgut en part fer-vos porgar ab aquest anutg, e vol del tot que per vós se esmèn,

e si no u feu tornareu en molt major affany”. E, hoït açò, dix la bona dona: “Mossènyer, de molts peccats són tenguda a nostre Senyor, dels quals vos prech me digau la esmena que a Déu serà plasent; e dient-m’ó yo faré lo que poré per esmenar los meus deffaliments”. Ladonchs lo palegrí dix: “Madona, jo sé bé qual és aquell, mas per saber-ho millor e perquè vós matexa n’agau major remordiment, vengam al fet e deyts-me: recorde-us a vós que ja-més vós ajau hagut negun enamorat?” E la dona, hoint açò, gità hun gran sospir, e, maravellant-se fort e no creent que may nenguna persona agués sabuts tals affers, pensà que u digués per aquell qui lavors era estat mort e qui en loch de Tadaldo era stat soterrat, cuydant que alguna cosa se·n devia haver dita, e per certes paraules no sàviament husades qui per lo companyó de Tadaldo, qui les sabia, podien ésser estades recitades. Respòs: “Jo veitg bé que Déu vos demostra tots los sacrets dels hòmens. E per ço yo són disposta de no selar-vos los meus. Ver és que en la mia joventut jo amé sobiranament lo desaventurat jove la mort del qual és posada al meu marit; la qual mort jo hé tant planta e tant dolguda per la crueltat que d’ell haguí ans de sa partida e en la sua partida e en la longa stada e encara en la sua desaventurada mort, que may lo m’àn poscut traure del cor”. A la qual lo Palegrí dix: “Lo desaventurat jove que fou mort no amàs vós may, mas Tabaldo de Gliseyi m’à dit a mi qual fou la occasió per la qual vos torbàs”. Al qual la dona respòs: “La occasió de nostre discensió foren les paraules d’un maleyt de ffrare ab lo qual jo una volta me·n confesé; per ço com quant jo li diguí la amor la qual jo en aquest aportava e la gran amistat que ab ell havia, me féu tant cruel resposta que encara me n’espavent, dient-me que si vo no me·n stava jo n’hiria en la bocha de infern a hon seria mesa en loch infernal. De què m’entrà axí gran por en lo cors que jo·m disponguí en no voller pus la sua amistat; e, per no haver occasió de pus practicar, ne ses letres ne ses misatgeries, no volguí pus rebre ne escoltar. E per ço, segons que jo puch presumir, ell se n’anà com hun desesperat, e, veent-lo jo fondre axí com fa la neu lo sol, gens per

ço jamés no·m curí d’ell de res a dir-li, la qual cosa fou hocasió de sa partida”. A les quals paraules dix lo palegrí: “Aquest sol és lo peccat qui us ha tribulada, car jo són cert que Tadaldo no us feu may força nenguna; car quant vós d’ell vos enamoràs de vostra pròpia voluntat ho faés, e axí com vós matexa volgués, axí us avench, e jo sé la vostra amistat, la qual e ab paraules e ab fets tanta de plasenteria li amostràs, que si bé ell primer vos amava, en bé mill dobles li fes la amor doblar per la vostra plasenteria. E, si axí fou, ¿qual fou la occasió qui us devia axí fer moure de voler-li tolre axí greument ço que tant havia desigat? aquestes coses se devien abans pensar que vós vos pensàseu tolre-us de ell axí com de mal affer. ¿E com pensàveu vós que ell fos vostre e que vós no fóseu sua, e podíeu-ne fer vós a tot vostre plaer axí com de cosa vostra, e volíeu-li tolre a vós matexa, qui éreu sua pròpria? Açò era roberia plana e no casa deguda llà hon la sua voluntat no fos de partir-se de vós, e que vós volguéseu husar en tal manera enverç ell qui era vostra pròpia, sertes no. Ara vós deveu saber que jo són frare e per tal les lurs costumes jo sé; e si jo·n parle a profit vostre ho dich, per ço que per avant hi guardeu millor que fins ací no haveu e no us desplàcie, car ço que dich a vós no u diria a un altra; mas per ço com dieu que lo frare vos tolgué la voluntat que havíeu, vos dich que tots aquels qui frares se anomenen no són frares si bé besten àbit. E aquex no us aconsellà axí com devia, car aqueys tals no curen sinó de vanagloriar-se per ço que les gents pusquen dir que bons consels donen e no pensen que se·n pot esdevenir. E en aquell temps los sants frares e de bona vida pensaven que se·n podia saguir e les santedats satisfeyen la una cosa a l’altra, car ells portaven los llurs àbits grosos e la llur vida aspra e de gran penitència. E huy los fan dels pus fins draps que poden, larchs e amples, e van ab tanta serimònia e per les esglésies e per les places rossegant lurs robes que par que sien setglars en tots llurs fets, e llur

vida és tal que no playen sinó ço que roman. E donchs de tals hòmens qui deu creure llur consell certament vos dich que no·l vos donarà ell tal per sí matex, car los pescadors no són tan golosos de pendre lo pex del flum ne de la mar com ells són de pendre moltes mesquines de fembres vídues e altres de qualsevol condició e ab elles se enbolumen. E per ço que conegau que jo us dich millor veritat, parau esment en ço que ells fan, car axí com los antichs desigaven la salut de les ànimes dels hòmens, aquests de huy desigen la salut de les ànimes dels corsos de les fembres e la riquesa dels hòmens; e tot llur estudi han posat en spaventar ab remor e ab crits la gent hediota, e mostrant-los que ab almoynes e ab misses los peccats se remeten pus que ells sien ben pagats. E per tals coses se induexen a fer-se frares, perquè no pasen treball de res, manen a cascú de trametre·ls pa he vi e que fasen pietança per l’ànima de llus passats. E mostren que és ver e cert que les almoynes e les horacions porgen los peccats; mas si aquells qui les fan veyen a qui les fan, aytant tost se·n fartarien altres tants porchs. E per ço que ells van demanant qui són los poseïdors d’una gran riquesa, ells van demanant qui són ne ab qui·s confessen, e aquels tenen a prop o no·ls esquiven; mas si·s confessen contra la luxúria, los esquiven per ço que cridant se lunyen del peccat de luxúria, e per ço que·s lunyen de les dones e que ells romanguen a ells. E si us confessau del peccat de husura, alò us faran fer satisfacció, per ço que a ells véngua affer a què ab allò se fasen majors e pus largues capes, e apleguen per haver bisbats e altres prelatures. E en preications fan moltes amonestacions, mostrant que volen ben fer e ben hobrar e mils mostrar, e ço que fan Déus ho sab; e, si són represos per nengú, la llur resposta és “feu ço que nosaltres vos diem e no façau so que nosaltres fem” e stimam que és dichne descaregament de hun gran pes. E quant són aquels a qui ells fan tal resposta qui no·ls entenen per lo món, cert gran part d’ells la fan e volen que vós fassau ço que ells vos dien, per ço que ells humplen les llus boses de diners, e sens axò los fiau los vostres secrets, e dien-vos que observeu castedat e que siau pacient e per

donau les injúries, e guardau-vos de mal a dir e feu coses totes bones he honestes e totes santes, e és pijor, que fan compte que ells pusquen fer so que als setglars no·s pertany; car sabe[n] que sens diners la paltonera no pot durar. E, si tu às tos delits e despens ço del teu, lo frare no porà paltonejar en l’orda; si tu vas entorn de les fembres, lo frare no porà fer sos affers; e, si tu no ést pasient e perdonador de injúries, lo frare no haurà ardiment de venir-te en casa per sodegar la tua companyia. E si són reptats per nengú, ab gran esforç se escusen. E si axí ho volen fer perquè no seguexen lo sant evangeli que Jhesu Christ començà a ffer e a seguir, qui diu ffasam primerament a nosaltres e puys farem als altres. Jo n’é en mos dies vists mil de vagabunts e de enamorats e visitadors, no solament de les dones setglars, ans encara dels monastirs; e pur aquells que major remor fan ensà e enllà, aquells aytals van darera a qui·ls vol. Mas Déu sab si ells fan sàviament ço que poden. Mas posat pur que açò sia cosa vera que·l frare us cridàs e digués que greu cosa era rompre la fe matrimonial, e no és molt major rompre e robar hun home? e no és major alciure·l o trametre·l en exill, anant per lo món perdut e exarrat? e açò deu considerar cascú, car e l’amistat d’un hom e de una dona és peccat natural; e robar-lo e alciure·l e destruir-lo malvadament, axí com vós fes a Tadaldo qui li tolgués a vós matexa, qui éreu sua de vostra pròpria voluntat, açò us dich que és gran peccat, car vós sabeu que tant com en vós fou vós l’auciés, per ço com per vós no romàs com ell matex nos s’aucie de ses pròpies mans; e volíeu que aquell qui no és occasió de mal fos ponit egualment ab aquell qui n’és hocasió. E voleu dir que vós no siau estada causa del exill e dell anar exerrat per lo món ·VII· anys, açò no podeu vós neguar. E donchs major peccat haveu comès en qualsevulla de cosa de aquestes tres que no cometíeu en la sua amistat. Mas vejau per ventura si Tadaldo merex alguna de aquestes coses? certes no; e ja vós matexa ho aveu conffesat e dit; e jo, que sé que ell vos amava més que sí matex e nenguna cosa no fou may tan honrada e tant magnífficha ne tant exalçada com éreu vós de ell, e si en nenguna part se trobava

hon honestament e sens sospita engendrar a nengú ell podia parlar, tot son bé, tota sa honor, tota sa libertat, era remesa en vostres mans. E no era ell noble persona de linatge? e no era ell entre·ls altres ciutadans jentil e bell? e no era valerós en aquellas coses qui·s pertanyen a ffer a hun jove? e no era amat? e no era tengut en car de tothom? direu que no? Cert no u podeu dir. E donchs per dit d’un frayrot pech, bestial e envegós devíeu vós negun propòsit cruel pendre contra ell? Jo no u sé quines coses ne quines errós són aquelles de les dones les quals esquiven los hòmens e·ls presen poch, e deurían pensar ellas qui són e quanta e qualla és la noblesa que Déu los à donada enverç los altres animals, e deurien-se gloriejar com són amades verdederament de algú, e aquell deurien aver per car e entendre ab tota diligència en complaure·l, per ço que no·s lunyàs de amar-la jamay. Axí com vós haveu fet per les paraules d’un frare, el qual per cert devie ésser hun butziner e mantenidor de torts qui per ventura desijava de metre·s en lo loch d’on ell volia gitar Tadaldo. Aquest peccat és aquell lo qual la divina justícia, la qual ab justa balança totes les obres mena a ffi, no à volgut lexar impunit lo fet de Tadaldo, ans n’à mesa a vós en tribulació e en perill, del qual si·n voleu ésser desliurada cové a vós prometre de fer açò, ço és, que si may s’esdevé que Tadaldo torn del seu bandejament, que vós li retau la vostra gràcia e la vostra amor e la vostra benvolença e amistat, e en aquell estat lo torneu que era anans que vós vos confesàseu ab l’orat de frare”. E quant lo palegrí hac finides ses raons, e la dona, ab gran afecció, les hac escoltades, per ço com li parien veres, e, hoint-ho raonar a ell, stimà que la sua tribulació en què era éran peccats seus, e dix: “Amich de Déu, asau me par que rahoneu veres les coses qui són e són estades, e per la vostra demostració conech que jo són estada pegua. Car jo tenia los frares tots per sants; e ara conech que lo meu deffaliment és estat gran en ço que contra Tadaldo é obrat, e si yo posqués volentera ho esmenaria en la manera que vós haveu dit. Mas açò com se poria fer? car Tadaldo és mort e no poria may tornar, e pus que no pot tornar a què

profita que jo ho faré?” A la qual lo palegrí dix: “Madona, Tadaldo no és mort, segons ço que Déu me demostra, ans és viu e sà e en bon estat, e seria molt més si avia la vostra gràcia”. E, hoint açò, dix la dona: “Guardau que deyts, car jo·l víu mort davant la mia porta, e de moltes puntes de coltell ferit, e·l tenguí en aquests brasos, e de moltes làgremes li banyé la sua cara morta, les quals foren per ventura occasió de fer-ne parlar tot ço que parlat se n’és desonestament”. E lavors dix lo pelegrí: “Madona, que·s vulla que vós vos digau, jo són cert que Tadaldo és viu: e llà hon vós me vullau prometre e atendre de tornar-lo en vostra gràcia e mercè jo hé esperança en Déu que vós lo veureu tost”. La dona lavors li dix: “Açò faré molt volentera; e totes coses que fasen affer per esdeveniment de tanta alegria com seria veure lo meu marit desliure sense dan”. E Tadaldo, vist he hoït açò, parech-li temps de puplicar-se e de confortar la sua dona, e dix: “Madona, per ço que vós vos aconsoleu de vostre marit, hun gran secret me cové de mostrar-vos, lo qual guardareu que per la vida vostra vós may no manifesteu”. E lavors eren ells en part asau apartada e sols, e, havent la dona presa gran confiança de la santedat que li paria que fos en lo pelegrí, s’era lunyada de tota companyia, e Tadaldo tragué hun anell lo qual avia guardat ab sobirana diligència, lo qual la dona li havia donat la darera nit que ab ell avia dormit, e mostrant-lo-li li dix: “Madona, conexeu vós açò?” Com la dona·l víu li dix: “Micer, sí, e jo·l doné a Tadaldo”. E lo palegrí lavors se levà en peus e lançà la sclavina e levàs lo capell del cap, e, parlant florentí, li dix: “E no·m conexeu vós a mi?” E quant la dona·l víu, conexent ell ésser Tadaldo, tota estramordida, tement-se axí d’ell com si fos hun cors mort resucitat que may no agués vist axí com a Tadaldo vengut de Xipre, se lunyà d’ell ab gran glay e volch fugir. A la qual Tadaldo dix: “No dupteu, madona mia, que jo són lo vostre Tadaldo viu e sà e jamés no morí ne fuy mort axí com vós e mos frares vos creyeu”. E la dona, resegurada lavors e conexent la sua veu e reguardant-lo, resegurà e affermà que per cert ell era Tadaldo, e, playent e plorant,

li posà los braços sobre·l coll, dient: “Tadaldo meu, tu sies lo benvengut”. E Tadaldo lavors, besant e abrasant-la, dix: “Madona, no és temps de fer pus estreta festa ne aculliment, car jo vull anar per fer-vos tornar Aldobrandino sà e sau. E esper que demà, enans que no serà nit, vós hoireu noves que us plauran per la sua salut, e jo vull per la sua salut esta nit venir a vós e comtar-les-vos-é e mayor espay que al present no puch”. E, presa la esclavina e lo capel e besada la dona un altra volta, e ab bona esperança confortant-la, se·n partí. E, anant-se·n là hon Aldobrandino era pres, e pus fiant de la mort que no de salut, en manera de confortador se n’entrà e, posant-se ab ell a seure, li dix: “Aldobrandino, jo són hun teu amich tramès a tu per Déu per la tua salut, al qual per la tua ignocència ha venguda pietat. E per ço si en reverència sua un petit do que jo·t demanaré me volràs donar sense nenguna falla abans que demà no serà nit, axí com tu esperes la sentença de la mort, hauràs aquella de la tua absolució”. Al qual Aldobrandino respòs: “Valent home, per què·s vulla que tu de la mia salut te entremetes, posat que jo no·t conega ni·m recorda que may pus t’aga vist, amich deus ésser axí com tu dius. E és ver que lo peccat per què hom diu que jo dech ésser mort jutjat, jo no·l fiu may, posat que n’aja fets molts d’altres, qui per ventura m’àn duyt en asò. Mas dich-te que si Déus me ajuda no pocha cosa mas molt gran reverència de Déu jo faré si él ha misericòrdia de mi. E, por ço que·t plàcia, demana, que sense falla, si jo scanp, jo ho observaré plenament”. E lo pelagrí, ladonchs, li dix: “Jo no vull altra cosa sinó que tu perdons a ·IIII· germans de Tadaldo, qui t’àn en aquest punt aduyt creent que en la mort de llur frare foses estat content, e altes-los per frares e per amichs là hon ells de açò te demanen perdó”. Al quall Aldobrandino respòs: “Ho, e com és dolça cosa la venjança, ne ab quanta ardor se desija a qui ha rebuda la hoffensa; mas tota via per tal que Déus entena en la mia salut volentera los perdonaré, ara de present los perdó. E si yo de ací hisch viu ne scanp en açò tendré aquella manera que millor te tornarà en grat”. E, dit açò, lo pelagrí fonch content, e, sense voler-li dir alre,

subiranament lo pregà que ab bon cor estigués que per cert, ans que lo present jorn fos passat, ell hoiria noves certes de la sua salut. Partint-se d’ell, se n’anà a hun cavaller, lo qual en aquelles saons era aministrador de la justícia, e en sacret li dix axí: “Senyor meu, cascú se deu volentera fadigar en fer que la veritat de les coses se conega e majorment aquells qui àn càrech del offici que vós regiu per ço que no porten la pena aquels qui no àn lo peccat comès e los pecadós sien punits. E per ço que vénga en honor vostra e en mal de qui·l merex, jo són vengut ací per dir-vos que axí com vós sabeu vós haveu greument contra Aldobrandino Palermini proceit, e par-vos aver trobada veritat que ell sia estat aquel qui aucís Tadaldo de Gliseyi e són en punt de condampnar-lo; la qual cosa sertament és falsa. Perquè us dich sertament que anit, abans no serà miga nit, jo us donaré aquels qui mataren aquell jove, lo qual se diu que era Tadaldo”. E lo valent hom, lo qual se dolia molt del dan de Aldobrandino, volentera donà horella a les paraules del palegrí, e de moltes coses raonaren dels affers per sa instrucció. E sus lo primer so, los dos frares hostalers e un llur macip, a mà salva prengueren; e, per voler saber com era estat, encontinent los pugaren al turment, lo qual no sofariren, ans cascú per sí, e puys tots ensemps, apertament conffessaren ells ésser estats aquels qui aucieren Tadaldo de Gliseyi no ço[ne]xent-lo. E foren demanats de la occasió e digueren per ço com a la muller de la hú de ells era anat molt darera e, no estant ell en la ciutat, l’avia volguda forçar per fer-ne a son voler. E lo palegrí, hoint açò e sabut-ho tot, ab licència del valent home de la justícia partí e amagadament a la casa de madona Armiliana se·n vench, e ella, estant sola, e ja tothom de casa era anat a dormir, trobà que l’esperava, desijant de aver bona nova del marit e de aconsolar-se plenament ab Tadaldo. A la qual, vengut ab alegra cara, li dix: “Cara dona mia, alegra·t, que sertament tu auràs ací demà sà e sau lo teu marit Aldobrandino” ; e per donar-te de açò pus entrega creença, tot ço que fet havia entregament li comtà. E la dona, sobiranament alegra de dues coses, ço és, de haver

recobrat Tadaldo viu, lo qual fermament cuydava haver perdut e mort, e l’altra com havia desliurat son marit Aldobrandino, lo qual en pochs dies se cuydava veure e plorar mort, tant alegra com altra qui may fos abraçà e besà lo seu car amant Tadaldo; e ensemps se n’anaren al lit, e aquí de bon voler feren graciosa e alegra pau, la hú ab altre prenent delitós temps. E al matí, ja vaïns de l’alba, Tadaldo se levà e revellà a la dona tot so que entenia a ffer, e en hàbit de pelagrí se exí de la casa de la dona tot so que entenia a ffer, e en hàbit de pelagrí se exí de la casa de la dona per donar horda com hora fos als affers de Aldobrandino. E, vangut lo jorn e haguda la senyoria plena informació de la hobra, prestament soltaren Aldobrandino. E, aprés pochs dies, als malfactors qui havien fet l’omey tallaren la testa. E esent soltat Aldobrandino, ab gran alegria de ell e de la sua dona e de tots sos amichs e parents havent conexença, que per hobra del palegrí li era avenguda la sua restauració, lo manaren a casa llur per star tant quant li plagués aturar en la ciutat, e aquí li feren tanta de festa com fer-se podia, specialment la dona, qui sabia a qui la feya. E parent-li aprés alguns dies temps de aportar a bona concòrdia sos frares ab Aldobrandino la promesa que feta li havia. E Aldobrandino liberalment respòs que ell era aparellat. Al qual lo pelegrí féu en lo sagüent dia aparellar hun bel convit, en lo qual li dix que ell, ab sos parents e ab la sua dona, convidasen los quatre germans e les llurs dones, e que ell matex de la sua part los hiria a convidar a la llur pau e la llur salut e al lur covit. E Aldobrandino, content de tot quant a ell playa, liberalment lo y otorgà. E lo palegrí encontinent anà als ·IIII· frares, als quals ab les paraules qui·s pertanyen a dir en tals coses los amonestà e que demanasen perdó a Aldobrandino e que sa amistat ab bona pau demanassen; e de sa part, e de part de Aldobrandino, los pregà que l’endemà de matí se anassen dinar e ells e les llurs dones ab Aldobrandino, e sobre la sua fe los assegurà de venir en lo convit. E lo matí sagüent, a la hora del menjar, primerament los ·IIII· frares de Tadaldo, axí vestits de

negre, ab alguns de llurs amichs, vengueren a casa de Aldobrandino, qui·ls esperava. E aquí davant tots aquels qui·ls havien acompanyats, Aldobrandino, lansades les armes en terra, se donaren les mans, demanant-se perdó de ço que contra ell havien obrat. E Aldobrandino, plorant piadosament, los rebé, e, besant-los tots en la bocha, ab poques paraules humiliant-se, tota injúria rebuda remès. E, aprés de açò, les mullers lurs, vestides de negre, vengueren a madona Armilina, de la qual d’ella e de totes les dones foren rebudes graciosament. E, aprés foren estades rebudes e magnífficament servides en lo convit, los hòmens e les dones en aquell ajust no havien haguda nenguna cosa qui no fos estada de pler e consolació, sinó una tant solament, ço és, com tots los amichs e parents se veyen aquí vestits de negre e·s recordaven de la mort de Tadaldo, per la qual cosa alguns avien blasmat lo palegrí, de la qual cosa ell se apercebé. E veent açò, e vengut lo temps dispost per tolra la via de la tristícia, se levà en peus, manjant encara los altres la fruyta, e dix: “Valerosa companyia, nenguna cosa no à mancat en aquest convit per fer-vos a tots alegres sinó Tadaldo, lo qual haveu hagut contínuament ab vosaltres e no l’haveu conagut, e per ço jo·l vos vull mostrar”. E, tantost levant-se l’àbit de palegrí damunt, romàs ab una aljuba de sendat vert, e, ab gran maravella de tots, fonch guardat. E, abans que nagú ho agués fermament cregut, Tadaldo, vaent aquí gran partida de tots sos parents e amichs, ab sos frares, los quals per alegria començaren a plorar, lo coragueren abrasar e besar en la bocha, e semblant feren les dones axí parentes com no parentes, exceptat madona Armiliana, a la qual Aldobrandino, veent-ho, dix: “E per què no fas tu festa a Tadaldo, axí com les altres dones?” E, hoint-ho totes les altres dones, respòs: “No n’ic ha nenguna qui pus volentera li degua fer festa que jo, axí com aquella qui més li són tenguda que nenguna altra, considerant que per les sues hobres jo t’age cobrat; mas fa-me·n estar com algunes gents han volgudes dir coses desonestes”. A les quals paraules Aldobrandino dix: “Ve en bon ora e no cregues que

jo age a creure los mals parlers; aquest ha percasada la mia salut e amostrat que no m’és stat fals, ne jo may no creguí tal cosa, per què·t dich que·t leus e ve e abrasa·l”. E la dona, qui res no desijava tant, no féu pererosa en alò a hobair lo marit. Per què, levant-se axí com les altres havien fet, abraçant-lo, li féu alegra festa. E aquesta libertat de Aldobrandino plagué molt als frares de Tadaldo, e a cascun home e dona qui aquí era. E tota suspita qui en lo cor de qualsevulla d’ells fos entrada, per ço que veren perderen. E, feta ladonchs per cascú d’éls festa a Tadaldo, ell mateix esquinçant damunt sos frares les vestadures negres qui aportaven, e per semblant a les cunyades, e volent que cascú d’ells aquí fesen venir altres vestiments. E com foren vestits cantaren e ballaren e molts de altros solaços feren, més que d’abans no havien fets, per la qual cosa lo convit qui quedament s’era començat agué fi ab subirana alegria; e axí com heren aquí tots plegats se n’anaren a casa de Tadaldo e de sos frares, hon soparen alegrement. E aprés alguns dies, ab pler gran, tingueren aquesta manera, continuant lurs festes molts jorns. E axí com si fos hun home resucitat, merevelosament reguardaven Tadaldo, e ab molts e sos frares encara n’era algun dupte, e masa bé no·s creya de hoch hó de no ne per ventura no u hagueren cregut si no·s fos seguit hun cars qui·ls féu clars de ço, maniffestant-los qui era estat lo mort, e fon aquest. Un jorn passava hun home de Lunigiana davant casa llur, e veent Tadaldo se féu al seu encontre e dix: “Bé podia jo estar ab ànsia de vós!”. Al qual Tadaldo respòs en presència de sos germans: “Vós me havets pres en escambi d’altre”. E aquest, lavors, hoint-lo parlar, se envergonyl de ço que ach fet, e, demanant-li perdó, dix: “En veritat me semblau millor que home que ves may a hun companyó, lo qual ha nom Fativolo de Pontriemolli, qui qualques ·XV· dies ha o poch més que no·ns sabem què s’és d’ell. Bé és ver que nosaltres nos maravellam del vostre àbit, per ço com ell era semblant de nosaltres”. E lo major frare de Tadaldo, oint açò, se féu avant e demanà de què era vestit aquex bon hom, e aquell li u dix,

e a punt se trobà que axí era estat com aquell deya, segons se mostra per aquelles senyals, e fon regonagut que era aquell qui era estat mort, e que era Fativollo e no Tadaldo; per la qual rahó isqué la sospita dels germans de Tadaldo e de tots los altres. Tadaldo, donchs fou tornat rich e perseverà en sa amor, e, sensa pus torbar-se la dona, discretament visqueren e longament gaudiren llur amor. E axí·ns faça Déu gaudir la nostra ab consolació.

NOVEL·LA VUYTENA FARUNDO, MENGANT UNA PÓLVORA, FONCH SOTARAT COM A MORT PER L’ABAT, QUE APRÉS SE GAGUÉ AB SA MULLER, E, TRAEN-LO DE LA SOPOLTURA, FONCH MÈS EN PRESÓ, FAENT-LI CREURE QUE ERE EN PORGATORI; E PUYS LO FÉU RESUCITAR COM LI HACH ENPREYADA LA MULLER. Venguda la fi de la longa novel·la de Emília, qui gens per la sua longuesa no fou enujosa als hoidós, ans de tots fou tenguda per breu, havent esguart a la sua calitat e als cassos per ella recomtats, la Reyna ab hun sol sichne mostrà lo seu desitg a Laureta, donant-li occasió de començar, dix axí: “Molt cares dones, a mi par que us dega recomtar una veritat qui molt més semblaria falsia que veritat, en la qual me són recordada que hú per hun altre fou plant e soterrat, e aprés, com a resussitat e no com a viu, ell matex e molts d’altres creyen que de la sopoltura era exit, perquè axí com a sant deguera ésser adorat, e axí com a colpable ne deguera ésser condemnat. Fou ladonchs en Toscana una abadia de monjos, en la qual fou alegit per abat un monjo sant e molt devot en totes coses, exceptat en lo fet de les dones; lo qual sabia fer son fet axí cautelosament que negú may no se n’apercibia ne se·n sospitava, e açò per tant com era tengut per sant e just en totes coses. E esdevench-se que ab aquest abat se havia molta amistança hun rich home, al qual deyen Fferondo, home molt grosser de son enginy, la amistat del qual no pleya al

abat sinó per algunes coses que deya que eren més reputades a ignorància que no hà saber; en las quals l’abat trobava gran plaer, més per riure-se·n que no per altra via. E perseverant en aquesta amistat se avisà l’abat que Ferondo havia una gentil dona per muller, de la qual ell perseverant axí forment se enamorà que en altra nit ne dia no pensava. E posat que Ferondo fos home molt grosser, en guardar sa muller era molt ginyós, e subtilment la guardava, e tant gelós n’era que casi se·n desesperave. Mas per tant no fou avist que l’abat lo induhí que ab sa muller vench per pendre plaer e solaç en lo jardí del abat, en lo qual venien algunes voltes per llur delit; on l’abat los amostrava de la beatitut de la vida eternal e de moltes santes hobres de la vida dels sants pares los raonava contínuament, en tant que a la dona vench gran devoció de confessar-se ab l’abat, e, demanant de licència a Fferondo, e aquella obtenguda, e venguda a confessió ab l’abat, e posant-se als seus peus agen collada, enans que alre digués, li dix: “Mosènyer, si nostre Senyor no m’agués donat marit, per ventura a mi fóra pus agradable, car ab los vostres amonestaments jo entrara en lo camí que rahonat haveu qui mena la gent a la vida eternal; mas com jo consider qui és Fferondo e la sua oradura, me puch dir més vídua e desconsolada, car sensa deguna rahó és axí foll e jalós e fóra de mesura que yo no puch viure en pau ne en consolació, ans estich en contínua tribulació e en mala ventura. Per la qual cosa, abans que en altra part de la confesió vénga, vos prech que sobre açò vos plàcia donar-me algun concell, per ço que si de sí no comence la hocasió del meu bé per poder bé obrar e conffesar, poc me valria ma venguda”. E, dit açò, aquest raonament, ab gran plaer, tochà a l’ànimo del abbat e parech-li que la fortuna li hagués huberta via de ço que ell desijava, e dix axí: “Ffilla mia, jo crech que gran enuig sia a una bella e delicada dona com vós sou haver per marit hun home quasi impotent, mas molt major crech que sia haver hun home gelós; perquè havent-vos e la hú e l’altre ço que de la vostra tribulació haveu dit, crech que sia. Mas, d’açò breument parlant, negun consell ne remey no y veig sinó hú ab lo

qual Fferondo de aquesta gelosia guorescha. E la medecina de gurir-lo sé yo bé fer, pus que a vós digua lo cor de tanir-ho sacret en la forma que jo us raonaré”. La dona ladonchs dix: “Pare meu, de axò vós no dupteu, car jo·m laxaria avans morir que yo digués a altri ço que vós me consellàsseu; mas prech-vos me digau com se porà fer açò”. Respòs l’abat: “Si nosaltres volem que ell guarescha de cert, cové que ell vage en porgatori”. “E com, dix la dona, e porà-y ell anar vivent?” Dix l’abat: “Ell cové que muyra e que soffira tan gran pena que de aquesta sua gelosia se càstich, e, com serà castigat, nosaltres ab certes oracions pregarem a nostre Senyor que en aquesta vida lo vulla tornar”. “Ay lassa, dix la dona, e dech jo romanir vídua?” Respòs l’abat: “Hoc per un cert temps, lo qual vos convendrà guardar de maridar, per ço com Déu vos ó hauria per mal. E tornant lavors Fferondo vos convendria tornar ab ell e seria pus gelós que may no és stat”. La dona lavors dix: “Pus de aquesta malaventura guarescha e que a mi no covenga star tots temps en presó, jo són contenta”. Dix lavors l’abat: “Jo són content ab què de vós obtengua aquella remuneració que tant hé desijada”. “Pare, dix la dona, tot ço que a vós plàcia son desijosa de ffer qui a mi sia positble que pot fer una dona semblant de mi a un semblant home que vós sou”. A la qual l’abat respòs: “Madona, vós podeu no menys hobrar que mi ço que jo met a hobrar per vós; car axí com jo·m disponch a ffer ço que vostra consolació deu ésser, axí vós podeu fer allò que sia salut e scapament de la vida mia”. Dix lavors la dona: “Si axí és, jo són aparellada”. “E donchs, dix l’abat, donar-me·n vós la vostra amor e fer-me·n content de vós mateixa, per qui jo gran temps ha me consum e crem cascun jorn”. Ladonchs la dona, tota esbalaïda, respòs: “Oymé, pare meu, e que és açò que vós me demanavau, car jo·m creya que vós foneu hun sant home, e pertany-se als sants hòmens de requerir les dones qui a ells van per demanar consell de semblants coses?” A la qual l’abat respòs: “Oymé, ànima mia bella, no us maravelleu, car per això la santedat no és menor, car ella roman en l’ànima, car açò que o us deman és peccat del cors. Mas qu’és que sia la vostra

belesa és stada tanta que m’ha destret de fer-ho fer. E dich-vos que la vostra belesa és tanta que us podeu gloriejar, pensant que ella plauria als sants, qui són husats de veure aquelles belleses del cel. E, ultra axò, com se vulla que sia, encara que jo sia abat, jo són home axí com los altres, e axí com los altres, e, axí com vós vets, jo no són encara vell. E no us deu ésser enuig, ans ho deveu desigar, car mentre Ffarondo serà en purgatori, jo us tindré de nits companyia, e aquella consolació que us deuria donar ell, si bo era, vos donaré jo; e may açò nenguna persona se apercebrà, creent de mi ço que vós d’abans ne crèyeu. E axí no refuseu la gràcia que Déu vos tramet, que assau ne són qui desixen açò que vós podeu haver e haureu si sàvia sou ne voleu creure lo meu consell. E, ultra açò, jo hé de bels e de molts cars joyels, los quals no entén que sien d’altra persona sinó vostres. Ffeu, donchs, dolçà sperança mia, per mi ço que jo fas per vós volentera”. E la dona, tenint la vista baxa, no sabia com s’ó negas, e l’atorgar no li paria fes a fer. Per què l’abat, veent-la e parent-li l’agués ben escoltat, per dar compliment a la resposta, havent ja mitg convertida ab moltes altres paraules contínuament a les primeres, abans que ella posqués resistir, li ach en lo cab mès que açò seria ben fet; per què ella vergonyosament li dix que era aparellada a tot son comandament, mas que primerament ella volia que Fferondo anàs en porgatori. A la qual l’abat, content, dix: “E jo faré que ell hi hirà encontinent. Vós feu en guisa que demà o l’altre ell se·n vénga ab mi estar”. E, dit açò, li donà amagadament en la mà hun bell anell e la licencià. E la dona, alegra del do que fet li avia, pensà que hauria dels altres qui romanien, se·n tornà a la sua companyia e maravelloses coses començà a comtar de la santedat del abat. E, tornant-se·n a casa, dix al marit que anàs visitar monsènyer l’abat, car home era de santa vida. Per què aprés pochs dies Fferondo se n’anà a l’abadia, on com l’abat lo víu sí s’avisà de trametre·l en porgatori; e aguda una pólvora de meravellosa virtut, la qual havia aguda de hun gran príncep, lo qual affermava que com ell volia durment trametre algú en paradís, ell ho feya de tal manera, ço és, que feya dormir aquell qui la

prenia, segons la cantitat que li·n donava, mentre la sua virtut durava en tal manera que no era nengú qui may digués que ell agués vida en sí; e d’aquesta pres tanta qui era suficient a ffer dormir tres dies e tres nits, e mesa en hun pitxer de vi no ben clar, lo mès en la sua cel·la e, sens que Fferondo no se n’apercebé, lo li féu beure, e ell aprés, menant-lo per la claustra de alguns altres monjes en sa companyia per pendre delit, vench en aquest una sobtosa sn, tant que estant en peus, se adormí, e adormit caygué encontinet. E l’abat, mostrant-se torbat del seu accident, lo féu prestament destenyir, faen-li donar aygua freda per la cara e moltes d’altres coses, mostrant que eren algunes fumusitats del ventreyll o altres qualsevol coses qui li tenien occupat lo sentiment e li volien labar la vida marrida de aquest món. E vaent l’abat e los monjos que per tot açò ell no sentia res, e tocant-li lo pols, no li trobaren negun sentiment, tots ensemps l’agueren per mort; e tantost ho trameteren a dir a la muller e als amichs, qui aquí prestament vengueren, e, aprés fet llur plant, axí vestit com era, lo fféu l’abat metre en hun gran carner. E la dona, tornant-se·n a la casa ab hun petit infant que havia, dient que may pus no entenia a pendre marit, romàs guovernant lo fill e la riquesa de Fferondo. E aprés l’abat, ab hun seu monjo qui era de Bolunya, del qual ell molt fiava, se levaren la nit, e quedament tret Fferondo del moniment, lo meteren en hun carser, en lo qual nenguna claredat no ó veya; al qual levaren tots seus vestiments, e, vestint-li hun àbit de monjo, lo posaren sobre hun fex de paylla, a aquí·l lexaren estar entró a tant que la medicina hac fet son córs. E en aquest endemitg lo monjo Bolunyès informat de ço que havia a ffer per l’abat, sensa sentir-ne nenguna altra persona, nenguna altra cosa començà a ffer per manera que Fferondo se sentís en la nit. E l’abat, en lo sagüent dia, a manera de visitador, se n’anà a casa de la dona, la qual trobà vestida de negre, mostrant-se atribulada davant tothom, la aconsolà al milló que posqué, e aprés de la promesa que feta li avia requerí. La dona, veent-se solta e sense enpaitg de Fferondo ne d’altri, veent-li al dit hun altre bell anell, dix que era

aparellada, e ab ell concordà que la següent nit hi vengués. E, venguda la nit, l’abat, vestint-se de les vestedures de Fferondo e acompanyat del seu monjo, hi anà, e ab ella, ab gran pler e consolació, estech tota aquella nit. E aprés, tornant-se·n a l’abadia, tench aquesta sechta fort sovent, e anant per lo dit camí fou encontra per algunes gents, les quals cregueren que fos l’ànima de Fforondo qui alens fes penitència; e puys moltes voltes entre la gent grosera de la vila fou revel·lat, e per semblant a la muller, la qual moltes voltes se mostrà ésser espaventada per les vesions de Fferondo, e açò deya per maniffestar llur intenció. E lo monjo Bolunyès, sentint que Fferondo era despertat, no sabent hon se fos, entrà dintre ab una veu orrible e ab certes vergues en la mà donant-li de gran açots. E Ffarondo, playent e cridant, no feya alre sinó demanar: “On són yo, mesquí?” Al qual lo monjo respòs: “Tu ést en porgatori”. “Com, dix Ffarondo, e són yo mort?” Dix lo monjo: “A la fe, hoc”. E lavors Fferondo, pensant en la muller e en lo fill, se començà a plànyer lo pus novament del món. E aprés lo monjo li aportà a menjar e a beura, e ell, vaeent açò, dix: “Oymé, e menjen los morts?” Dix lavors lo monjo: “Açò que jo·t dó és la magníficha offerta que ta muller à tremesa huy a l’església per fer dir misa per la tua ànima, e nostre Senyor vol que·t sia presentada”. Dix lavors Fferondo: “Déu li dó bon any, cart cert jo li volia gran bé anans que jo morís, e ella a mi, e mostre-m’ó bé ara, axí com yo feya a ella com vivia, car tots vespres la tenia tota la nit al braç besant e abraçant, e encara faent alre com me·n venia voluntat”. E aprés, axí com aquell qui havia gran fam, començà a menjar e a beure; e, no parent-li lo vi masa bo, dix: “Domine, la dona t’à enganat, car no à donat a nostre Senyor del millor vi; mas digues-li que·t dó de la bóta longa qui està prop de la paret”. Mas açò no·l restaurà, que aprés que hac menjat lo mongo no·l reprengués e no li donàs hun altra fort de açots ab les vergues. Al qual Fferendo, cridant, dix: “Per què fas tu açò?” Dix lavors lo monjo: “Per ço com axí m’ó à manat Nostre Senyor per dues vegades lo dia te sia donada tal penitència”. “E per quina raó?” dix Fferondo.

“Per ço, dix ell, com tu foyst gelós de la millor dona de muller qui fos en les tues encontrades.” “Oymé, dix Fferondo, certes tu dius ver que yo havia la millor muller e la pus dolça qui fos ne trobar se pogués, mas yo no sabia que Déus agués per mal que l’om fos gelós, car si ó faés yo no u fóra estat”. Dix lavors lo monjo: “De ço·t devies tu apercebre mentre que eres en lo món, e esmenar-te; e si s’esdevenia que tu may hi tornases, fes que tu ages a memòria so que yo·t fas ara e que tu no sies pus gelós”. Dix Fferondo: “E torne-y may nengú qui muyre?” “Sí, dix lo monjo, aquells que Déu vol.” “O, dix Fferondo, que si yo hi torn may, jo seré lo millor marit del món; e may no seré gelós ne may no la batré ne li diré vilania, sinó del vi que ella hic ha tramès huy matí, e no hic ha trameses candeles nangunes, ans m’à convangut menjar a la fosqua.” Dix lavors lo monjo: “Sí feu bé, mas elles se són cremades a la missa”. “O, dix Fferondo, tu dius ver, e per ço, si yo hi torn, jo li lexaré fer a sa guisa e tot ço que ella volrà faré yo. Mas digues-me qui ést tu que açò·m fas?” Dix lo monjo: “Jo són aytambé mort e fuy de Sardenya, e per ço com jo loava molt a mon senyor qui ell fos gelós, jo són dapnat e hé aquesta pena que jo·t dege donar a menjar e a beure e t’aga a batre fins a tant que Déus desliber de tu e de mi què·n serà”. Dix Fferondo: “E no y ha pus persones sinó nosaltres dos?” Respòs lo monjo: “Sí à a millers, mas tu no·ls pots veure ne hoir, sinó axí com éls fan a tu”. Dix lavors Fferondo: “E quant som nosaltres luny de les nostres encontrades?” “Huy huy!, dix lo monjo. Som-ne luny més milles que tu no sabries nomenar”. “Gran fet és aquest, dix Fferondo, que en tant breu temps siam venguts de tant lunyes terres”. E estant en tal manera raonant e manjant e batent-lo, fou tengut entorn ·X· mesos [e]ls quals l’abat sovent visitava la sua bella dona e ab ella se donava lo pus bel pler del món. E aprés se esdevench, segons que les ventures se esdevenen, que la dona se emprenyà, la qual cosa encontinent dix al abat, perquè abduy, sense nanguna triga, acordaren que Fferondo degués éser de porgatori revocat e que, tornant a ella, li digués que era prenys de ell. E açò acordat, l’abat la següent nit feu

ab una veu contrafeta cridar Fferondo en la presó, dient-li: “Ferondo, conforta·t, car a Déu plau que tu torns en lo món. On, aprés que hi sies tornat, tu hauràs hun fill de la tua dona, al qual metràs nom Benet, per ço com per los prechs del teu sant abat e de la tua dona devota de Sent Benet t’és otorgada aquesta gràcia, per què tu pusques esmenar les injúries que has fetes contínuament a ta muller”. E, dit açò, Fferondo dix que bon viatge fes Déu e l’abat e sent Benet e la sua dolca muller. E lavors l’abat li féu donar del vi que ell demanava e de la pólvora, per ventura tanta que·l féu dormir ensús quatre hores. E, tornant-li lo seu vestiments, ensemps ab lo monyo quedament lo tornaren en lo sepulcre hon l’avien sobolit. E al matí, a la punta del jorn, Fferondo despertant, se víu per hun forat dell sepulcre lum, lo qual no havia vist ·X· mesos havie, per què li parech ésser viu, e cridant “Hobriu-me, obriu-me!” començà a donar del cab a la cuberta de la tomba axí fort que féu moure la tomba qui de poch moure havia prou. E com los monjes, qui aquella hora avien acabades matines, ho hoïren e conegueren la veu de Fferondo, e·l veren ja exir del moniment, quasi tots espaventats per la novitat del fet, començaren a ffogir e al abat se n’anaren. Lo qual féu semblant de levar-se de horació e dix: “Mos fiylls, no agau paor, preneu la creu e l’aygua beneyta e veniu aprés de mi e vegam ço que la potència de Déu vos vol mostrar”. E axí fou fet. Era Fferondo ladonchs tot esblanquit, axí com aquell qui tant de temps havia estat de veure cel. Lo qual com víu l’abat li corech besar los peus e les mans, dient: “Pare meu, les vostres horacions, segons que m’és estat revelat, e aquelles de sent Banet e de la mia dona, m’àn tret de les penes de porgatori e tornat en vida en aquest món. De què yo prech a Déu que us dó lo bon any e bons temps e tota hora”. E l’abat, agenollant-se, dix: “Loada sie la potència de Déu!”. E aquí cantaren tedeum laudamus, e puys l’abat li dix: “Ve, fill meu, pus Déu t’à tornat, ve aconsolar la tua muller, la qual despuys que tu pasest de aquesta vida ha estat plorant e lagremegant, e sies de ací avant amich e servidor de Déu”. Dix Fferondo: “Bé m’és

estat dit; lexau pur fer a mi, que jo us promet que com jo la trobaré jo l’abraçaré e la besaré, car gran és lo bé que li vull”. E tantost se n’anà e l’abat roman ab lo seus monjos, e mostrà haver açò per hun gran miracle, e féu despuys cantar devotament lo salm de miserere. E Fferondo tornà en la sua vila, hon cascú qui·l veya fugia, axí com per rahó se devia fer e·s fa de les horitbles coses; mas ell afermava éser resucitat. E la muller per semblant mostrava que havia d’él por. Mas pus que la gent se fou asegurada ab ell e veeren que ell era viu, demanaren-li de moltes coses, a cassi tornant savi, a tots responia e deye·ls noves de les ànimes de llurs pares, e feya d’ell matex les pus beles noves del món del fet del porgatori, e en públich recomtà la revelació que li era estada feta per la veu dissimulada abans que ressucitàs. Per la qual cosa en casa se·n tornà, e tornant en possesió de sos béns e de sa muller, aquella a son parer emprenyà. E per ventura se avench que, segons la hopinió del dochtors, crehem que les fembres deuen portar nou mesos los infants, la dona parí hun fill mascle, lo qual fou apellat Benet Ffarondi. La tornada de Fferondo a les sues paraules, creent tothom que ell fos resucitat, feren creure sense fi la santedat del abat. E Fferondo, qui per la sua gelosia molts açots havia rebuts, com de aquells fonch guarit la promesa que havia feta al abat, no fou pus gelós per avant, de què la dona contenta honestament, axí com se solia, ab ell visqué. Axí emperò que com podia volentera ab lo sant abbat se adeleitava, lo qual bé e delingentment en les sues necessitats l’avia servida.

NOVEL·LA NOVENA ANGALINA, FILLA DE MESTRE GIRART, GUORÍ LO REY DE FRANÇA D’UNA FÍSTOLA, PER LA QUALL RAHÓ LA DONÀ PER MULLER A BERTRAN, COMTHE DE ROSELLÓ, DE LA QUAL, SENS QUE ELL NO SE N’APERCEBÉ, HACH DOS FIYLLS. Restava a novel·lar a la Reyna, e, per no rompre lo privelegi a Dioneho, com ja fos finida la novel·la de Laureta, sens esperar de ser solicitada dels seus, tota vergonyosa començà de parlar. ¿Qui porà dir de vuy més novel·la qui parega bella, havent hoïda aquella de Laureta? Cert gran aventatge n’àn agudes les primeres, car despuys per milloria les altres no poden plaure tant als hoidós, e axí·m pens que m’avendrà a mi de aquesta, que per aquesta jornada hé à recomtar. Mas pur qual se quera quala sie aquella qui de la promta matèria me hocorrà, comtaré. En lo Reyalme de Ffrança fou hun molt jentil home de persona appellat Asnar, Comte de Rosselló, lo qual per indisposició de sa persona contínuament tenia a prop de si hun metge apellat mestre Girardo de Narbona. Havia lo dit comte un fill apellat Bertran, lo qual era fort bell infant e fort plasent, e ab lo qual molts d’altres infants de la sua etat cascun jorn anaven jugar, entre·ls quals era una infanta filla del dit metge, apellada Angelina. La qual subirana amor ultra la tendra etat aportava al dit Bertran; lo qual, aprés que·l Comte fonch mort, lo covench anar per criar-se a París en poder del Rey de Ffrança; per absència del qual la

donzela estranyament romàs desconsolada. E, aprés poch temps, lo pare de aquesta morí, e mort, si per alguna occasió ella posqués ésser anada a París per veure Bertran, ella hi fóra anada; mas la costodia de sa persona era tant gran per la riquesa qui del pare era romasa, que ella no havia manera de poder-ho fer. E, estant ella de edat, de maridar e no podent may hoblidar Bertran, molts marits que sos parents e amichs li havien volguts donar havia refusats, no dient la occasió per què ne per què no. E esdevench-se ladonchs que, cremant ella de la tendra amor de Bertran més que may no havia fet, vench nova que lo Rey de Ffrança, de una malautia que havia haguda en los pits, era stat mal guarit, per la qual li havia romasa una fístola, la qual de gran anutg e de gran engoxa era a sa persona, e no trobasen metges posat que se n’hi fosen molts esprovats qui d’açò l’aguesen poscut guarir; desemperat de tots, havia deliberat no voler pus de nengun metge consell ne ajuda. De què Angelina fonch hultra mesura molt contenta, e, pensant que no tant solament per aquesta legítima occasió posqués anar a París, ans si aquella malaltia que ella creya fos se posquera fer que aconseguiria aquell qui tant desitjava per marit. E axí com aquella qui del pare li eren romases moltes coses d’art de medecina, aprés que u ach sabut, féu la sua pólvora de certes erbes per fístoles a la malautia segons era informada; e ab la legítima escusa, muntada a cavall, se n’anà a París, on, aprés fou aribada, la primera cosa que féu sí pensà de veure a Bertran, e, aprés que l’ach vist, se n’anà davant lo Rey, demanant-li en gràcia que la sua malaltia li mostràs; e lo Rey veent-la bella e jove e havinent, no sabent-li contradir, la li mostrà, e, aquella vista, encontinent se confortà de deure·l guarir, e dix: “Senyor, quant a vos plàcia, sense negun affany vostre, jo hé esperança en Déu de haver-vos guarit de aquesta malaltia en ·VIII· dies”. E lo Rey, en sí matex traent-se joch de les paraules d’aquesta, dix: “E ço que los majors metges del món no han poscut ne sabut guarir, com ho poria saber una fembra tant jove com aquesta?” E, regraciant-li molt la sua bona voluntat, li dix que proposat havia en sí mateix que no saguís

pus consel de metge del món. Al qual Angelina dix: “Senyor, vós esquivau la mia art per ço com so fembra e jove; recort-vos que jo no guaresch nengú ab la mia esciència, mas ab la ajuda de Déu e ab la esciència de mestre Girardo Narbonés, lo qual fou mon pare, e mentre visqué fou metge molt famós”. E, hoït açò, dix lo Rey en sí matex: “Per ventura aquesta m’és estada tramesa per Déu; donchs, per què no provaré jo ço que ella sab fer, pus diu que sens affany e en poch temps ho farà?” E, acordant-se de provar-ho, dix: “Donzela, si vós no·m guoriu e·m feu trencar lo meu propòsit, què voleu vós que us en véngua?” “Senyor, dix Angelina, feu-me guardar, e si yo no us guaresch dins ·VIII· dies feu-me cremar; mas si us guaresch, quin mèrit n’auré de vós?” A la qual lo Rey respòs: “Vos no podeu pasar sens gran mèrit. Mas si açò feu, nós vos maridarem bé altament a vostra honor”. Al qual Angelina dix: “Senyor, a mi plau que vós me marideu, mas jo vull hun marit tal com jo·l vos demanaré, sens que no us demanaré nengú de vostres fiyls ne de la casa Reyal”. La qual cosa lo Rey li promès de fer. E la donzela començà la sua medicina, e·n breu temps del termini emprès l’ach duyt a guariment. E lo rey, encontinent sentint-se guarit, dix: “Donzela, vós haveu bé merescut lo loguer que demanat me havets”. Al qual ella respòs: “Senyor, hé yo bé merescut Bertran de Roselló, lo qual en la mia pueril etat jo comencé de amar e contínuament despuys subiranament l’é amat”. E, hoït açò, gran cosa aparech al Rey de deure-lo-li donar; mas pus promès lo li ach, no volent mancar de la sua fe, sí·l féu cridar e li dix: “Bertran, vós sou de huy més gran e fornit de tos béns, e per ço nós volem que torneu en lo vostre Comdat, e que us enmeneu una donzella la qual nós vos avem donada per muller”. E, hoït açò, dix Bertran: “E qui és la donzella, Senyor?” Al qual lo Rey respòs: “Aquella que ab les sues medecines m’à retuda la sanitat”. Bertran, lo qual la conexia e l’avia moltes voltes vista, molt bella li aparech, e havent conaxença que ella no era de linatge pertanyent a la sua noblesa, estech tot endeyós de açò e dix: “Senyor, donchs vós me voleu donar metgesa per muller? No plàcia a Déu que

semblant fembra jo prengua per muller jamay”. “E donchs, Bertran, dix lo Rey, e voleu vós que nós vengam a menys de nostra fe, la qual nos havem promesa a la donzella per cobrar nostra sanitat, e en satisfacció de açò à demanat a vós en gràcia, dient que us ama més que cosa del món e us ha amat de infantesa ençà?” “Senyor, dix Bertran, vós me podeu tolre tot quant hé e donar-me qui us plàcia; mas de açò us ret segur que may yo no seré content de tal muller”. “Sí sereu, dix lo Rey, car ella és tant copiosa en virtuts e tant bella de persona que, considerat les sues virtuoses obres, he esperança que molt pus alegra vida haureu ab ella que ab nenguna altra dona de pus alt linatge”. Bertran, calant, no volent contrastar la voluntat del Rey, féu fer l’aparell gran de les esposalles. E, vengut lo jorn determenat, posat que Bertran ho faés mal volentera, en presència del Rey sposà la dita donzella, la qual lo amava més que a sí matexa. E, fet açò, axí com aquell qui ja avia pensat en sí matex ço que fer devie, ço és, que se·n volia tornar al seu Comdat per consumar lo matrimoni, demanà comiat al Rey, e, muntant a cavall, no se n’anà al seu comdat, ans se n’anà en Toscana. E, sabut que Florentins gueregaven ab Senesos, en favor de ells se dispongué a servir, e alegrement rebut, e ab gran honor lo feren Capità de certa gent d’armes; e, havent bon gatge d’ells, en llur servey, se romangué un gran temps. La novella esposada, poch contenta de tal ventura, sperant que per son bon hobrar lo revocàs del seu propòsit, se·n n’anà al seu comdat de Roselló, on de tots com a llur dona fonch honorablement rebuda. E trobant la dona notable e virtuosa, per lo lonch temps que havien estat sens lo Comthe, la terra era gastada e destuïda, e ella, axí com a sàvia dona, ab gran diligència totes les coses mès en degut horde. De la qual los vasayls se contentaren molt e la agueren per molt cara en gran amor, e blasmaren molt lo Comthe com de tal dona no·s contentava. E, havent la dona mès en degut horde tot lo Comdat, lo·n certefficaren, suplicant-lo que en açò del seu degués tornar, e que si per ella estava de no vanir al seu Comdat, que la·n certificàs, car ella, encontinent, per hobair son manament,

se·n partirà. La qual cosa ella durament consentia, posat que liberalment ho offerís; e pensant qui ne com per semblant hi poria trametre, hagut hun cavaller del Comdat, hom de bé e de bona vida, li donaren càrrech que al Comthe se n’anàs de sa part e de tota la terra; e lo cavaller, obtenguda licència, se n’anà al comte, per lo qual fou rebut alegrament. E, esplicada la embaxada e recitant lo gran guovern e bona horda que la comtesa donava al comdat, lo suplichà que degués tornar en ço del seu; e, si per la Comtesa estava de no tornar en sa terra, ella li notifficava que encontinent li lexaria sa terra e se n’hiria viure en altres parts del món, car ella no volia que per ella ne per son estar ell fos exel·lat de sa terra, suplicant-lo que si ella havia en res herat, que fos de sa mercè perdonar-li. E, entesa per lo Comthe la dita emba[xa]da, respòs e dix: “Tornau-vos-ne a la comtesa e digats-li de ma part que sense mi hi és anada e que sensa mi hi estarà, e que sens ma voluntat és estada ma muller e guoverna ço del meu, mas pus mon senyor lo Rey de Ffrança ho à volgut que axí s’és fet. E que fins que ella hage agut de mi aquest anell, lo qual jo aport en lo dit e l’àm molt per certa proprietat que ha, e ffins que de mi age agut hun fill mascle, ella no serà ab mi ne yo ab ella”. E, sens pus a dir-li, donà licència de tornar en sa terra. E lo Cavaller, entesa la dura resposta, e veent que per ses paraules de son propòsit no·l podia traure, se·n tornà a la dona e, resitada la resposta, dolorosa molt, aprés de lonch pensament, desliberà de aplegar de huna part dels millors e dels majors del Comdat, e, asau hordonadament e ab paraules piadoses, recomtà tot ço que ella havia fet per amor del comte. E, aprés del açò, los dix que sa intenció no era que que per la sua estada lo comte estigués en perpetual exill, ans entenia a consumar lo romanent temps de la sua vida en peragrinatge e en servey misericordiós per salut de la sua ànima, pregant-los per la guarda e guovern del comdat prenguesen e que certifficasen lo Comte com ella avie lexat lo guovern del Comdat e de la terra, e que ab la gràcia de Déu vengués regir ço del seu ab consolació de ell e de sos vasayls, car ella no entenia pus jamés tornar en Roseylló.

E, parlant la dita comtesa ab los dits vassalls del comdat, verets escampar moltes e innumerables làgremes de la major part dels bons homes de la terra. E, aprés de moltes paraules, a ella li pregaren que li plagués mudar de conseyll e de propòsit e que romangués; mas no muntà a res, car ella, aprés encontinent los comanà a Déu, e ab hun seu cosí e una sua cambrera, en àbits de pelegrins, ben fornits de diners e de cares joyes, sens que nengú no sabé hon ne anaven, entraren en camí, e may ne aturaren fins que foren en Toscana, en la ciutat de Fflorença, on per ventura arribaren en hun hostal lo qual tenia una bona dona vídua, e aquí planament, a quisa de una pobra palegrina, se estava desijosa de sentir novel·les del seu senyor. E stant axí se esdevench que lo següent dia ella víu davant la sua casa passar lo comte a cavall ab una gran companyia, lo qual ella bé conech, mas no res menys ella demanà a la dona del hostal qui era aquell. A la qual l’ostalera respòs: “Aquest és hun gentil home foraster, lo qual ha nom lo comte Bertran, lo qual és fort plasent hom e molt cortès e molt amat en aquesta ciutat per ses virtuoses hobres; e és lo pus enamorat home del món de una nostra veyna, la qual és fort jentil dona, mas és fort pobra e molt honesta donzela, e per pobresa no·s pot maridar. E per ventura si la mare no fos qui és molt profembra, ella haguera ja fet ço que lo comthe aguera volgut”. La comtesa, entenent aquestes paraules, les apercebé; e pus estretament examinant-la vinent a totes particularitats, e totes coses compreses, fermà son consell; e, apresa la casa e lo nom de la dona, un jorn, amagadament en hàbit de pelegrina, se n’anà; e trobà la dona e la sua filla asau pobrament, e, saludada, li dix si ab ella poguera parlar. E la dona, levada de peus, dix que aparellada era de hoir-la a son manament. E, dit açò, ensemps se n’entraren en una sua cambra, on la Contesa començà a parlà e dix: “Madona, a mi par que siau de les amigues de fortuna, axí com són yo; mas si vós voleu vos poreu a vós e a mi aconsolar”. E la dona respòs que nenguna cosa no desijava tant com aconsolar-se honestament. “Si yo us dich, dix la Comtessa, açò que a mi és necessari, he u coman en vostra fe, e vós la·m

negau, vós gostareu los vostres fets e los meus.” “Madona, deits segurament, dix la bona dona, tot quant a vós plaurà dir-me, que sens falla may de mi no us trobareu enganada.” Llavors la comtessa començà a dir de la primera amor sua e de açò que li era esdevengut fins en aquell jorn, e recomtat en tant e en tal manera que la jentill dona, donant fe a les sues paralles, axí com aquella qui ja en part ho aviha hoït dir, començà haver d’ella compassió. Ladonchs dix la Comtessa: “Madona, hoït haveu entre·ls altres enuigs meus quals són los dos dons que·m cové aver si yo vull haver lo meu marit, los quals no és nengú que·ls me pusque fer aver sinó vós; e si és ver allò que jo entén, ço és, que lo Comte mon marit hàm vostra ffilla, Déu migancant, jo hauré compliment de ço que ell demane”. A la qual la dona respòs: “Madona, si lo Comte ama ma filla, jo no·m sé; mas ell ne fa gran semblant; mas que pot axò aprofitar en ço que vos desijau?” “Madona, respòs la Comtessa, jo us ho diré; mas primerament vos vull mostrar ço que jo entén a ffer si vós me voleu ajudar, axí com aquella que fer ho podeu. Jo veig vostra ffilla bella e gran per haver marit, e, per ço que jo hé poscut entendre e comprendre, vós no haveu ben de què maridar-la, per què l’aveu a tenir en vostra casa. E jo hoffir-vos que, en renumeració del mèrit que·m fareu, li donaré prestament dels meus diners aquell dot que vós matexa hordonareu per maridar-la honorablement”. E la dona, axí com a freturosa, plagué proferta; mas tots temps, axí com aquella qui havia lo cor gran en honors, dix: “Madona, deits-me ço que jo pusch fer per vós, e, si serà honest a mi, jo u faré volentera, e vós aprés fareu ço que a vós plaurà”. Dix lavors la Comtessa: “A mi és mester que vós, per alguna persona de qui fiar-vos puscau, façau dir al comthe mon marit que vostra filla és presta fer a tot son comandament e pler, e pus que ella pusque ésser certa que ell l’àm axí com diu, que li plàcie trametre-li l’anell que aporte en la mà, e que en altra manera ella no u creurà may. E ell, hoït que ella l’ame, tantost la li trametrà encontinent; e, si lo li tramet, que vós lo·m doneu. E aprés li trametereu a dir que vostra filla és aparellada de ffer a son

plaer, e que açò sia secret e amagat, e aprés, en escambi de vostra filla, hi matreu a mi al seu costat; e per ventura Déus fer-m’à tanta de gràcia que jo m’enprenyaré, e axí, aprés havent lo seu anell al dit e hun fill al braç engenrat de ell, jo·l recobraré e ab ell estaré axí com muller deu estar ab marit, e sereu-ne vós estada occasió”. Açò parech greu cosa a la jentil dona, havent paor que sa ffilla no·n fos blasmada; mas pur pensant que honesta cosa era donar hobra que la dona recobràs lo seu marit, guardant que ella hà onesta fi se metia en fer açò e bona intenció, confiant que Déu li n’ajudaria, no solament de fer-ho ho promès a la Comtessa, ans encara en pochs dies li promès de dar compliment, ab què secretament se fes; e, segons la forma donada, en breus dies hac l’anell, la qual cosa fonch molt greu al Comthe com se n’ach a desexir. E, aprés, en escambi de la ffilla de la bona dona, la Comtessa maestrivolment jach ab lo Comte, de què la Comtessa en lo primer conjunyiment, axí com fou plasent a Déu, la dona s’enprenyà de dos ffills mascles. E no solament de aquella vegada fou contenta la jentil dona, ans moltes d’altres sacretament si tornà, que may no se·n parlà en nenguna manera, creent lo Comte tots temps que no ab la muller, mas ab la aymia se jagués, a la qual lo comte al matí, com se n’anava, donave algunes joyes, les quals ella guardava bé e deligentment. E sentint la Comtessa ésser prenyada, no volch pus enujar la jentil dona de tal servey, ans li dix: “Madona, a la mercè de Déu e de vós jo e ço que tant hé desijat, per què és temps que jo faça ço que jo us hé promès e que despuys me·n vaga”. E la gentil dona li dix que si ella havia ço que tant avia desijat, que li pleya; mas que açò ella no havia fet per esperança de guardó, mas per ço com li paria servir-ne Déu, a la qual la Comtessa dix: “Madona, axò·m plau bé, e per jo no us donaré ço que jo us donara, ne vós me demanareu per guardó, mas per ço com me par que·s dege fer axí segons Déu”. E la jentil dona lavors, axí com aquella qui de gran necessitat era constreta, ab gran vergonya li demanà cent lliures per a maridar la sua filla. E la Comtessa, havent esguart de la sua vergonya, e veent la sua cortesia, sens demanar li·n donà cinch

mília e molt bels e notables joyels qui valien per ventura altrestant, de què la gentil dona fou pus que contenta e aquelles gràcies que majors posqué reté a la Comtessa. E aprés que fou partida de la jentil dona se·n tornà al hostal. E la jentil dona, per tolre matèria a Bertran de no anar ne venir pus en casa sua, se·n anà fora la ciutat. E aprés pochs dies Bertran fou request de sos hòmens que tornàs a son Comdat, e ell, hoint que la comtessa se·n n’era anada, encontinent se·n tornà. E puys, aprés la Comtessa sabé que lo comte s’era partit de Fflorença e se n’era tornat al seu comdat, tant estech en Fflorença fins que vench lo temps de son part, e ella aquí, per voluntat de Déu, parí dos fills mascles, semblants a llur pare, e aquels féu diligentment nodrir. E com li parech temps, se mès en camí e, sens que de nengú no fou coneguda, ab ells se·n vench a Monpeyler, e com aquí alguns jorns agueren estat e reposat, spiant hon era lo comte, ella sentí que lo jorn de Tots sants lo comte devia fer a Perpenyà una gran festa de dones e de cavallers; perquè encontinent, en forma de palegrina, segons havia husat, se n’anà. E, sentint que les dones e los cavallers en lo palau del Comte foren demanats per anar a taula, ella, sens mudar d’àbit, ab aquests dos infants ffills del dit Comthe al braç, se n’entrà per la sala, e, entre hòmens e hòmens, se n’anà alà hon véu lo comte, e, gitant-se als seus peus, dix plorant: “Senyor meu, jo són la tua desaventurada esposa, la qual per laxar-te tornar en casa tua son anada per lo món, e ara són venguda ací per demanar-te de part de Déu que tu·m degues les dues condicions que m’envihist a dir per lo cavaller que jo·t trametí, e vet-ací lo teu anell en lo meu dit, e per semblant en mos braços no un sol ffill de tu, mas dos. E donchs temps és que jo de tu dech ésser rebuda per muller, segons la tua promesa”. Lo comte, oint açò, tot maravellat, regonech l’anell e los fiyls per semblant qui a ell molt semblaven, e dix: “E com poria açò ésser vengut?” E lavors la comtessa, davant lo comte e tots los altres qui presents eren, ordenadament ço qui era estat comtà tot. Per lo qual cosa lo comte, conexent ella dir ver e veent la sua perseverança e lo seu seny per haver axí bels dos ffiyls, e per servar ço que promès

havia, e per complaure a tots los seus hòmens e a les dones, qui tots lo pregaven que ella com a llegítima muller degués de huy més aconsolar e honrar, e veent açò, ell posà la sua obstinada duresa e aquella abraçà e besà, e per sua legítima muller regonech, e per semblant los fiyls, faent fer de continent vestedures condecents per a ella e pells fiyls, ab gran plaer e consolació de tots quants hi eren e de tots los altres vasals seus qui açò sentiren, feren no solament aquell dia, mas molts d’altres gran festa; e d’aquell dia enant a ella, axí com a esposa e muller sua honrant la, la amà e subiranament l’ac per cara.

NOVEL·LA DESENA ALIBECH, SERCANT QUI LI MOSTRÀS FFER LO SERVEY DE DEU, TROBÀ FRARE RÚSTICO, QUI LI MOSTRÀ DE METRE LO DIABLE EN INFERN, E APRÉS FONCH MULLER DE NERBALE. Dioneo, qui diligentment havia scoltada la novel·la de la Reyna, sentint que era finida, e que no restava a dir sinó a ell, sens esperar comandament, somrient, començà a dir ab gran alegria: Gracioses dones, vosaltres no haveu may hoït dir com ne en quina manera met hom lo diable en infern; e per ço, sens partir-me gayre del fet ne de ço que vosaltres haveu raonat, huy tot jorn vos ó vull dir. E per ventura encara vosaltres aprenent-ho, ne poreu guanyar l’ànima, e encara poreu conexar que posat que amor àbit [o] estiga en alegres palaus e en beles cambres, pus volentera que no en pobres cases, ne entre àvols tabans, no resta que algunes voltes entre espesos boschs e en desertes montayes no·s faça sentir; perquè podem compendre per, totes les coses del món són subjectes a la sua potència. Adonchs vinent al fet, vos vull comtar com en Barberia, en la ciutat de Cafce, fou hun rich home ben dotat de fiyls e de ffilles, entre les cualls havia una filla bella e jentil, lo nom de la qual era Alibech. E, sens que no era christiana, s’esdevench que stant en la ciutat havent-hi molts christians que instruíen la jent en la fe christiana e al servey de Déu , se esdevench que hun jorn ella demanava ha hú en quina manera ella poria fer lo servey de Déu pus

devotament. Lo qual li dix que los mestres d’açò fugien en la solitut dels deserts de Tabadia. E la donzella, qui simpla era molt e de etat força de ·XIIII·. anys, hoint açò, no de desordenat desig, mas d’un infantivol apetit, sens que no·n féu asentir nenguna cosa a persona del món, lo matí següent se n’anà enverç lo desert de Tabadia. E anant axí per lo desert durant-li l’apetit del servey de Déu, víu no molt luny de ella una caseta de hun sant home, e, aquella veent, hi anà, hon trobà hun bon ome armità stant sobre lo seu terrat, maravellant-se fort com víu axí la donzela; e, demanant-li que anava sercant, li respòs que ella, espirada de Déu, anava sercant d’ésser al seu servey o de qui li ensenyàs com se devia servir. E lo valent home, veent la infanta jove e bella, tement-se que si la tengués longament lo dimoni no·l matés en via de temptació, no curà de metre-la en pus raonament, sinó en tant que li donà a mengar rael d’erbes e pomes salvatges e dàtils e a beure l’aygua, e puix dix: “Ma filla, no molt luyn de ací ha un sant home, lo qual de ço que tu vas sercant és molt major mestre que jo no son, perquè ves-te·n a ell” ; e aprés la mès en la via. E, venguda en la cel·la d’un valent home, de ell hach aquelles matexes paraules que del altre havie agudes. E, anant pus avant, pervench a la sel·la d’un armità asau bon home e ben devota persona, lo nom del qual era Rusticho, al qual aquella matexa demanda féu que avia feta als altres. Lo qual, per voler fer de la sua fermetat una gran prova, no la tremès pus havant, ans la·s retench ab sí, e aquí le féu hun lit de palma en la una part de la sua cel·la, dient-li que sobre aquell li convenia reposar. E, fet, açò, no laguià molt de donar-li enuig la temptació per donar batalla a la sua força, e, trobant-se de luny enganat, d’ella fugí, retent-se per vençut. E, posat de una part lo sant pensament e les horacions e disiplines, e sercant en son pensament la joventut e la belesa de aquesta, pensà quina via e quina manera ell devia tenir per ço que ell no·s lexàs anar a ella en manera de home dissolut, ans en la manera que ell desijava que pus honesta a ell se posqués trobar. En tant que ab demandes que li féu la donzella mostrà que may no havia conagut home, perquè ab spècia de servir a

Déu li parech que la degués haver a son servey e a son pler. E primerament, ab moltes paraules, li mostrà com lo diable era enamich de Déu, e aprés li donà antendre que la major servey que hom podia fer a Déu si era metre lo diable en infern, en lo qual nostre Senyor l’avia condampnat. E la donzela li demanà com ne en quina manera se feya, a la qual Rústico dix: “Tu ho sabràs tost si lo servey de Déu volràs observar, perquè faràs ço que veuran fer a mi”. E, començant-se a despullar aquelles poques vestimentes que avia, romàs tot nuu, e per semblant féu la infanta, e posant-se a jenollons en manera de qui vol adorar, al seu costat la·s féu posar; e la infanta, estant axí e vahent-la tota nua, may no fou pus encès en lo peccat de luxúria que fou lavors; e, veent la resurrecció de la carn al davant, e guardant-lo, Alibech se maravellà molt e li dix: “Rústico, quina cosa és aquexa que jo·t vetg que axí t’ix enfora e jo no u hé?” “O mo filla, dix Rústico, açò és lo diable del qual jo t’é parlat: e, veus tu, ara ell me dona tant gran malícia e tanta que jo a penes la puch soffarir.” Lavors dix la infanta: “E loat ne sia Déu, que jo veig que jo estich millor que tu, car jo no n’hé d’aquex diable”. Lavors dix Rústico: “Tu dius ver, ma filla: mas tu às un altra cosa en escambi d’aquesta”. Dix Alibech: “E què?” “Tu, dix ell, has infern; e dich-te que jo crech que Déus t’age ací tramesa per salut de la mia ànima, per ço que si aquest diable me dona aquest enutx e tu vols haver de mi pietat e vols sofferir que jo en infern lo meta, tu·m donaràs gran consolació e fer n’às a Déu gran servey e pler. E si tu per açò ést venguda ací axí com tu dius, laugerament pots salvar l’ànima”. Al qual la donzela, plena de bona fe, respòs: “O pare meu, pus que jo hé infern, sia pur axí com a vós plàcia”. Dix lavors Rústico: “Ma filla, beneyta sies tu de Déu com tan bona intenció has envert Déu. E, pus axí·t plau, anem e metam-lo-y en guisa que despuys no·m turment pus”. E, dit açò, la menà sobre hun lit dels seus, e li ensenyà com ne en quina manera devia estar per encarcerar aquell maleyt de Déu. E la donzella, qui may pus en infern no havia mès diable nengú, per la primera volta sentí hun poch d’affany, e per ço ella dix

a Rústico: “Per cert, pare meu, mala cosa deu ésser haquest diable e bé crech verament que deu éser enemic de Déu, car encara no és dintre si plora per despler que n’ha”. Dix lavors Rústico: “Calla, ma filla, que ell no u farà tots temps, axí per fet que se·n meta”. Mas tant no féu que sis vegades ans que·s partís del lit lo y hac a metre perquè·l posqués fer estar segur, e tant feren que aquella volta li feren posar la supèrbia que tenia al cap e estec volentés en pau. E per avant si tornaren moltes voltes, e la donzella obedient a rebre·l se dispongué moltes vegades. E avench-se que lo joc li començà a plaure e començà a dir a Rústico: “Bé és ver ço que deyen los valents hòmens en Cafce, que lo servey de Déu era axí dolça cosa, car per cert a mi no recorde que may nenguna altra cosa jo fes qui tant plasent me fos com és metre lo diable en infern; e per ço ho dich con tota persona qui en alre entén sinó en lo servey de Déu és reputada una bèstia”. E per ço li deya contínuament: “Pare meu, jo són ací venguda per a servir a Déu e no per estar hociosa, e per ço us dich que anen metre lo diable en infern a fasam lo servey de Déu”. La qual cosa faent deya moltes voltes: “Rústico, jo no·m sé lo diable per què fuig del infern, car si él hi entràs axí volentera com l’infern lo rep, ell no n’exiria jamay”. E axí sovén convidava la donzella a Rústico al servey de Déu, solicitant-lo tant, que lo cothó li havia tret del gipó, en tal manera que tal volta ell sentia fret que un altre fóra suat; e per ço él començà a dir a la donzela que lo diable no era per castigar ne metre en infern, sinó com ell hauria la supèrbia al cab: “E nosaltres, per gràcia de Déu, l’avem axí castigat, que li plau estar en pacífficha pau”. E, dient-ho en aquesta manera, donà un poc de calament a la donzella, la qual, despuys com veya Rústico, no·l requeria de metre axí contínuament lo diable en infern. Perquè hun jorn, estant Rústico pobre de delit, pus desitjós de folgar que de treballar, li dix Alibech: “Rústico, si el diable teu és castigat e no·t dona pus enuig, a mi lo meu infern no·m lexa estar; per què farias bé que ab lo teu diable ajuts a traure la ràbia del meu infern, axí com jo ab lo meu infern é feta posar la supèrbia al teu diable”. Mas

Rústico, qui de rels d’erbes e d’ayga vivia, podia mal responre al seu dit, li dix axí: “Ma filla, molts diables hauríem a ésser a poder sadolar infern, mas jo faré ço que por per traure-li la ràbia”. Mas tot quant feya era tant tart, que era axí com gra de mill en bocha d’ase, perquè la donzella, qui no podia servir a Déu tant com volguera, murmurava cascun dia. Mas mentre lo diable de Rústico desijava de entrar en infern ab aquell affogat desig, pus pobre de poder que no de voler, se près hun gran foc en Cafce, e la primera casa en la casa del pare de Alibech, per lo qual cremaren ell ab tots quants e[n] companya havia; per la qual cosa Alibech, de la sua casa e de tot quant havia, romàs ereva universal. E hun jove appellat Nerbale, havent en son poder totes les sues facultats, sentint aquesta ésser viva, se mès en cercar-la, e aquella recobrada, davant la cort, axí com a persona sensa aministrador, hultra voluntat de Rústico e contra voluntat de ella matexa, la menà en Cafça, hon la pres per muller, e ab ella ensemps ab lo seu patrimoni visqueren richs e ben enants. E un jorn, estant ella entre dones, fou demanada en lo desert quin servey feye a Déu estant ab Rústico. E Alibech respòs que ella servia de metre lo diable en infern, e que Nerbale havia agut gran peccat de aver-la tolta de semblant servey. E, oït açò, li demanaren com se metia lo diable en infern, e la dona, qui ab paraules, qui ab sichnes, los ó mostra, de què les dones feren tan grans rialles que encara crech que se·n riuhen; e, aconortan-la, li digueren: “Ma filla, no·t dóns malenconia, no, car aytant bé·t farà servey a Déu Narbale”. E, sabut açò, los huns e los altres anaven per la ciutat dient que lo major servey que hom pot fer a Déu sí era que hom matés lo diable en infern, lo qual mot passa desà mar a dellà mar, e encara dura. E per ço vosaltres, dones jóvens, les quals la gràcia de Déu haveu mester, aparellau-vos de metre lo diable en infern, car fort és agradable a Déu e plasent a les parts, e de què molt de bé se pot saguir. Mil voltes o més havia la novel·la de Dioneo promogudas a riure la honesta bargada, tal los paragueren les sues

paraules. Per què vinent ell a la conclusió e la Reyna conaxent que lo termini de la sua senyoria era finit, levant-se la garlanda del cap, aquella assau plasentment posà sobre lo cap de Ffilòstrato, dient: “Tost veurem si lop sabrà millor guiar les hovelles que les ovelles no àn guiat lo lop”. E Ffilòstrato, hoint açò dix tot rient: “Si jo·n fos estat cregut lo lop haguera mostrat de metre lo diable en infern a les ovelles no menys que Rústico feya Alibech. E per ço no anomeneu lop posat que vosaltres siau hovelles; mas pus que m’és atorgat lo regiment, jo rigiré aquest regne al millor que poré”. Al qual Naiffile respòs: “O Ffilòstrato, vos haveu volgut mostrar a nosaltres seny si l’aguésem volgut apendre axí com féu Masseto a les monges qui sens parlar e sens mestra los mostrà de burlar-se ab ell”. E Ffilòstrato, conaxent que ffalses se trobaven no menys que ell, lexà estar lo motejar e adonà·s al gouvern del rechne discretament. E, faent-se vanir lo senescal, volch sentir en quin punt eren totes les coses; e ultra açò avisat que les coses estaven bé per dar compliment a la companyia tant com la sua senyoria devia durar, girant-se a les dones, dix axí: Amoroses dones: per la mia desaventura posat que mal ho ajau conagut per la belesa de alguna de vosaltres són estat tots temps subjugat a éser homil e hobedient en seguir ço que n’és estat conagut d’ésser plasent a vosaltres. E, segonament tots los seus costums hé saguits lo mils que hé poscut, e ultra axò per una via o per altra, són estat abandonat e tots temps són anat de mal en pijor, e crech que hiré fins a la mort; e per ço·m plau que d’açò e no d’altra matèria raonem demà segons que mos fets se conformen, ço és, d’aquells als quals amor ha conduïts a fael fi; e per ço, com jo molt huaré fet, entén a ffer semblant fi e no d’altra vull tractar de tal matèria. E, dit açò, levant-se en peus, fins a la hora del sopar licencià cascuns. Era lo jardí en què éran axí bell e delitable que no n’í ach nengú que alegís d’exir d’aquell per sentir major pler en altra part. E com lo sol fos ja declinat, en tant que no feya nosa als animals, axí com són cabirols e conills, del

quals hi havia en gran abundància, isqueren, e entre ells espeses voltes pasaven per mitg d’éls saltant e jugant, en tant que l’encalçar-los tornava en hanutg. E Dioneo e Ffiemeta començaren a cantar una cançó e Filomena e Pànfilo se adonaren a jugar a scachs; e, axí faent, cascú qui una cosa, qui un’altra, sobrevench la hora del sopar, qui per ells era esperada; perquè, meses les taules entorn de la bella fontana, ab gran delit soparen aquella nit. E Filòstrato, per no exir del camí de aquelles qui Reynes eren stades, davant ell com les taules foren levades, comendà que Laureta prengués una dança e digués una cançó. La qual dix axí: “Senyor meu, jo no sé negunes altres cansons, ne de les mies no·m recorden nenguna que sia covinent a axí alegre bargada com aquesta; mas si vós de aquelles que a mi recorden ne voleu hoir, jo us ne diré volentera una jenovesca”. A la qual lo Rey dix: “Nenguna cosa que de tu isqu[e] no pot ésser sinó bona e bella e plasent, perquè tall com te recorda tal la digues”. E Laureta, lavors, assau laugerament, e ab manera piadosa responent-li los altres, començà axí: [...] E, dita la cançó féu fi Laureta, la qual fou notada de tots e de molts fou entesa. Aprés de aquesta, ne foren dites moltes mil d’altres sobres les erbes e flors, e, avent-ne fets molts encendre en amor, los féu cantar fins que ja totes les esteles eren exides e mostraven llur claredat, perquè parent-li hora de dormir, comendà que cascú anàs a la bona nit dormir a la sua cambra.

JORNADA QUARTA

[FENEX LA TERÇA JORNADA DEL DECAMERON E COMENÇA LA QUARTA, EN LA QUAL, SOTS LO REGIMENT DE FILÒSTRATO, SE RAONA DE AQUELLS LOS AMORS DELS QUALS HAGUEREN DESAVENTURADA FI.] Molt cares dones: per les paraules dels savis hòmens són oïdes, o per les coses que de mi moltes voltes haveu vistes e hoïdes, jo estimava que l’impetuós vent caent de la envega, no degués donar sinó en les torres e en les pus altes simes dels arbres; mas ara jo·m trob de la mia estimació ultra mesura enganat; per ço com fugent jo sempre del gran impediment d’aquest rabiós vent, e no solament pels plans, ans encara per les profundes valls cuytadament me són amagat e enginyat de fogir. La qual cosa pot aparer a aquells qui les presents istòries reguardaran, les quals no solament en vulgar fflorentí per mi són scrites sens títol, ans encara en molt homil stil les é posades, tant com hé poscut. E per tot açò no són de tal vent escusat, ans ne són pus afligit, e tot dels mossos de la envega són turmentat, e no u hé poscut cessar d’ésser-ne toccat. Per què asau manifestament puch compendre que sia ver ço que solen dir los savis que sola és la misèria sens envega en les coses presents. Són, donchs, discretes dones, estats alguns qui legint aquestes novel·les àn dit que vosaltres me sou molt plasents e que no és honesta cosa que jo prenga tant gran delit en complaure-us e de aconsolar-vos com jo fas, e alguns àn dit pijor, ço és, que no són dichne de comendar-vos. E alguns altres qui pus amadorament han volgut mostrar e dir que a la mia etat no està bé de anar de vuy més derrera aquestes coses, ço és, de reonar ab dones ne de complaure·ls.

E molts qui saben lo fet dien que jo faria pus sàviament de estar-me ab les esciències que no mesclar-me ab aquestes truffes entre vosaltres. E són-ne alguns de altres qui pus despitosament han dit que jo faria pus sàviament que pensàs d’on dech haver pa e vi que no anar-me pexent de vent. E alguns qui dien que en altra guisa són estades les coses per mi recomtades que jo no dich; e com jo les vos denech, se estudien en adarreriar lo meu affany. E com de tans e de semblants affanys de scarns a rellevar-me entenés, mentre en vostre servey me estudiàs, creent ésser sots pes de tota mala opinió llà hon jo ab la mia bona voluntat, segons sab Déu, escolt e entén vostres notables dits. E posat que a vosaltres pertangua la mia deffessa, gens per ço jo no entén blasmar la mia força; ans sens respondre com sia hora covinent ab alguna leugera resposta entén a torçre les mies horelles, e açò faré sense ffalla. Per ço com jo no són encara vengut en la terça part de la mia present hobra, e si són molts e moltes presuntuoses, jo·m pens que, abans que jo pervengua a la fi, ells poran en tal guisa ésser muntiplicats que, no havent primerament haguda alguna repulse, ab llur poch affany me volrían metre a fons, e per ço, posat que elles sien grans, volria resistir a les llurs forces. Mas abans que jo véngua a ffer resposta a me plau en favor mia dir part de una novel·la, per ço que no peregua que jo vulla les mies novel·les ab aquelles de axí nobla companyia, com és la vostra, mesclar; per ço que·l seu deffalliment matex mostre que no és d’aquells; e a mon plaer dich axí: Gran temps ha passat que en la nostra ciutat fou hun ciutadà lo qual fou anomenat Ffalip Maldussi, hom de condició asau laugera, mas rich e benanant e molt espert en les coses que lo seu e[s]tat requeria; e havia per muller una dona la qual sobiranament amava, e ella a ell, e ensemps en reposada vida vivien, e en nenguna cosa tant no se studiaven com en complaure la hú a l’altre. E esdevench-se per ses jornades axí com naturalment és acostumat, que la bona dona passà de aquesta vida en l’altra, e de ssí lexà a Ffelipó, un son fill que d’ell havia concebut, lo qual

era de etat per ventura de dos anys. E per la mort de la sua dona romàs tant desconsolat con may nenguna altra persona romangués de cosa que amàs. E veent-se romanir sol de aquella companyia, la quall ell més amava, se dispongué de no voler ésser pus del món, ans se volgué donar al servey Déu, e semblant volch fer del seu petit infant. Per què, donant totes les sues coses per amor de Déu, se n’anà sobre la muntaya d’Einayo, e aquí, en una petita cel·la, se mès ab lo seu fill, ab lo quall ab almoynes, oracions e dejunis se vivia. E sobiranament se guardava de no raonar llà hon ell fos de alguna temporal cossa ne de lexar li·n veure alguna per ço que ell de semblant servey no·l retragués, ans tots temps de la glòria e de la vida eternal e de Déu e de tots sos sants lo raonava, ensenyant-li tots temps horacions. E tenint-lo en aquesta vida molts anys, e no lexant-lo exir de la sel·la ne mostrant-li nenguna altra cosa sinó sí matex, lo tench gran temps. Avia, enpero, acostumat lo valent home de venir alguna volta a Fflorença, e aquí, segons les sues oportunitats, dels amichs de Déu era socorregut, e aprés encontinent se·n tornava a la sua cel·la. E esdevench-se que estant ja l’infant da etat de ·XVIII· anys e Ffalip ja vell, lo fadrí li demanà hont anava tant sovent. E Ffalip li ó dix. Al qual lo fadrí dix: “Pare meu, vós sou de vuy més veyll e sou mal disposat a treballar; per què·m plaurie que vós me menàseu una vegada a Fflorença perquè·m féssets conèxer les amichs e devots de Déu e de vós, e jo, qui són jove e pusch mils treballar, despuys poré per nostres necessitats anar a Fflorença la hora que a vós plaurà e vós romandreu ací”. E lo bon hom, pensant que ja aquest seu fill era gran e era axí abituat al servey de Déu, que mal envides les coses del món lo·n porien traure, e en sí matex dix: “Aquest diu bé”. Perquè, havent-hi anar, lo se·n menà. On lo jove, aprés que fou a Fflorença, vaent los palaus e les cases e les esglésies e totes les altres coses de les quals és plena tota la ciutat, axí com aquell que may pus li recordàs no havia vistes, se començà fort a maravellar, e de moltes coses demanava lo pare que eren, e lo pare li·n deya, e ell, havent-ho hoït, romania content de aquellas; e axí, demanant lo ffill e lo pare

responent, per llur ventura s’encontraren ab una bergada de molt belles dones e molt ben hornades de yoyes e de vestedures, les quals venien de unes noces; lo qual, com les víu, demanà al pare quines coses eren aquelles. Al qual lo pare dix: “Fill meu, baxa los huylls en terra e no les guarts, car açò són males coses”. Dix lo fill: “Pare, e com han nom?” E lo pare, per no fer-li desijar lo concupisible apetit, no les volch anomenar per llur nom propri fembres, mas dix: “Ellas han nom oques”. De què maravellosa cosa de hoir que aquell qui may pus tals coses no havia vistes, no curant-se de palaus ne de bous ne de cavalls ne d’àsens ne de diners ne d’altres coses que agués vistes, e d’açò sobtosament dix: “Pare meu, jo us prech que vós fassau per guisa que jo haga una de aquestes hoques”. “Oymé, fill meu, dix lo pare, calla, car ellas són males coses”. Al qual lo jove demana e dix: “E son axí fetes les males coses?” “Sí”, dix lo pare. Ell, lavors hoint que lo y refermave, dix: “Jo no·m sé vós què us dieu ne per què aquestes sien males coses; quant és a mi no·m sembla que encara n’alta vista nenguna axí bella ne axí plasents com són aquestes; car a mi semble que sien pus belles que no los àngels pintats que vós me haveu moltes voltes mostrats. Per què·m plauria que·ns en menassen una d’aquestes hoques ab lo nostre ase e jo menar-l’é a péxer “. Dix lo pare: “No·n vull, mon fill, car tu no sabs hon se pexen”. E·ncontinent sentí lo bon hom que major força havia la natura que no lo seu enginy; e penedís encontinent de haver-lo-y menat a Fflorença. E pus é dit fins ací de la present novel·la, vull que·m bast e gir-me en aquells a qui l’é recomtada. Dien, donchs, alguns dels meus reprenedors, que jo fas mal de complaure e de acostar-me a vosaltres, e que vosaltres plets massa a mi. La qual cosa jo apertament confès que vosaltres me plets molt e que jo m’estudiu de complaure a vosaltres. E deman-los si de açò se maravellen, guardant la conexença dels amorosos besàs e dels plasents abraçaments e la conjunció delitable que de vosaltres, molt cares dones, se acostuma de penre cascun jorn. E no-res-menys lo haver vist e veure

contínuament los notables costums e la gran belesa e plasenteria e gran onestat qui en vosaltres és. E, donchs, si aquell qui s’és nodrit e crescut sobre una muntanya salvatge e solitària en los termes d’una petita cel·la, sense altra companyia sinó del pare, com vos víu, encontinent per ell fos sobiranament cobejades, tirant-vos aquell puerill sentiment. Rependran-me, adonchs, mordran-me, lexar-me àn aquests si yo hé lo cors del qual lo cel produex tot acte de amar-vos, e jo, qui de la mia pueril etat ençà é disposta la mia ànima en servir-vos, sentint la virtut de la lum dels vostres huyls quant més ab l’ajuda de les paraules que són flames enceses de piadosos suspís. E donchs, si vosaltres me plaets, ne si yo en complaure-us me estudiu, quina maravella atenent e guardant que vosaltres abans que nenguna altra cosa havets plagut a hun armitanet jovanet e sense sentiment, semblant a un animal salvatge? Donchs cert és que qui no ame a vosaltres no desige d’ésser amat, ans axí com a persona a qui no plau la virtut de la natural afecció ne sent ne conex aquella, me reprèn de què jo poch me cur. E aquels qui contra la mia etat van parlant, mostren mal que coneguen, per què lo porro ha lo cab blanch e la coa verda. Als quals, dexant lo motegar dels huns e dels altres, responch que jo may reputaré haver vergonya fins en l’estrem de la mia vida de complaure en aquelles coses a les quals Guido Cavalcant e Dant Eligeri, ja molts veyls, e micer Sino de Pistoya, ja molt pus veyll, se tingueren la honor e·ls fou plasent en l’estrem de la llur vida aquest delit. E si no fos que seria fora d’estil per massa longitut, jo produiria les istòries e aquelles mostraria totas plenes de antichs e de molt valerosos hòmens qui en llurs madurs anys subiranament han estudiat de complaure a les dones. E si açò no saben, vagen-ho apendre. E dien que jo ab les mies esciències vaga estar, la qual cosa aferm que és bon consell, mas tots temps nosaltres no podem estar ab les sciences ne ésser ab elles, mas quant se esdevé que l’om se partex de helles e·s delita de veure coses qui·ls sémblan, no és

cosa de blasmar. Com les sciències sien subiran bé, no valen a açò que les dones valen, e pur elles no han lo primer respecto semblança de aquells. E com per hobra no·m plaguesen e per açò·m deurien plaure, polsat que elles són stades occasió de fer-me compondre mil versos de amor e les esciències may no·m foren occasió de ffer-ne nengú en fer-los. Enperò me ajudaren elles bé e mostraren-me de ffer-los e en scriure aquestes istòries, posat que sien coses molt simples sí són elles vengudes moltes voltes a ffer-les en semblança de les dones. Per què calen-se de aquestes coses, ne del munt de Pernasso, ne de les esciències no m’és greu tant com molts se pensen. Mas què direu vosaltres de aquels qui de la mia vida han tanta compassió, dient que mils m’estaria que procuràs d’on hauré pa ne vi? Certes, jo no·m sé sinó que vull en mi matex pensar qual deu ésser la llur resposta, perquè·m pens que si yo per necesitat los en demanava que·m dirien: “Ve en bon ora, cerca-te·n entre les novel·les e faules que has escrites”. E cert que jamés no trobaren entre les llurs faules los poetes, car molts, anat darrera les llurs faules, han feta florir la llur etat, e, en contrari, molts sercant de haver més pa que necessari no·ls era, són perits. Donchs lansen-me deffora aquests tals la hora que jo·n demanaré a ells, car encara, a Déu mercè, no n’é mester. E com pur sobrevingués la necessitat, jo hé, segons l’apòstol, cor per abundar e per sofferir necessitat; per què no carega a nengú més de mi que a mi matex. E aquells qui dien que aquestes coses no són estades, hauria per molt car que les volguesen sercar, si ço que jo escriu és discordant, e si ó era seria justa cosa la llur reprensió, e jo matex me estudiaria de esmenar-me; mas attenent que alre no m’apar sinó paraules, jo·ls lexaré estar ab la llur hopinió, seguint la mia, e dient de ells ço que ells dien de mi. E havent per aquesta vegada asau respost, dich que ab l’ajuda de Déu e de vosaltres, senyores molt nobles, jo procehiré girant les espatles en aquest vent e lexant-lo buffar, car jo no veig que de mi pusquen alre esdevenir; lo qual buffament torba alguns, no movent-los de la terra; e si·ls mou los porta en alt e sovent sobre los caps del hòmens e sobre les corones dels Reys e

dels emperadors, e tal volta sobre los alts palaus e sobre les eccel·lents torres los lexa caure; de les quals si·n cauen no poden anar pus avall que del loch hon foren levats. E si may ab tota la mia força me disponguí en dever-vos complaure, ara més que may m’í deport per ço com jo conech que altra cosa no poria dir algú ab raó, sinó que jo e los altros qui us amam hobram naturalment. A la qual ley, ço és, la natural, voler contestar, ha mester massa gran força e moltes voltes no solament en và, mas ab molt gran dan del trebalant se obren. Les quals forces jo confés que yo no hé desig haver en açò, e si les agués jo les prestaria pus tost que no les obraria. Per què callen los mordedós e lexen-nos estar en aquesta breu vida. E tornem là hon nos departim de la horde començada e ajam asau vagat. Ja havia lo sol gitadas del cel totes les estelas e de la terra la ombra de la nit com Filòstratto féu levar tota la sua bargada. E anant-se·n en hun bell jardí, aquí·s començaren a deportar; e venguda la hora del manjar se dinaren llà hon la nit passada havien sopat. E, levant-se de dormir e stant lo sol en la major sumitat, en la manera acostumada aprés de la fontana se posaren a seure. E aquí Filòstrato comandà a Ffiameta que principiàs a novel·lar; la qual, sens pus esperar, honestament axí començà.

NOVEL·LA PRIMERA TANCREDI, PRÍNCEP DE SALERN, AUCÍS L’AMANT DE SA FILLA, A LA QUAL TRAMÈS LO COR, E, MESCLANT AB AQUELL AYGUA ENVERINADA, LA BECH E MORÍ: LOS NOMS DELS QUALS FOREN GISCART E GUISMUNDE. Féra matèria de raonar-nos a huy comendada lo nostre Rey, pensant que pus som venguts per alegrar-nos, hajam a recomtar las làgremes del altres, les quals no·s poden dir en manera que qui les diu e qui les hou no n’age compassió. E açò crech que age fet per temprar la alegria que havem aguda en los dies passats; mas que és que lo y age mogut, pur a mi no cové de mudar la sua voluntat. E per ço hun piadós accident e desaventurat dichne de les nostres làgremes vos recomtaré. Tancredi, príncep de Salern, fonch senyor molt benichne e molt humà e de benichne enginy, e visqué molt benicnament si en la vellesa no s’agués les mans ensutzades en sí matex: lo qual tot l’espay de la sua vida no hac sinó una filla, de la qual fóra estat pus alegre que may no l’agués aguda. E aquesta fonch per lo pare tan tendrament amada com may fos nenguna altra ffilla per pare; e portant-li aquesta tant tendra amor, ella s’avançà de molts anys, e no sabent-la lo pare partir de sí matex, no la maridava, ans ab sí contínuament la tenia; mas a la fi li covench a donar-la a un fill del duch de Càpua, ab lo qual poch temps estech maridada, e, mort lo dit marit, romàs vídua, perquè li covench

tornar star ab lo pare. Ere aquesta subiranament bella de cors e de cara, tant com may fos nenguna altra fembra, e molt sàvia, més que a dona per ventura no·s pertany. E stant ab lo pare axí com a gran dona e ab moltes delicadures, veent que lo pare, per la gran amor que li aportave, pocha cura havia de remaridar-la per no haver-la a partir de sí, ne a ella per semblant no paria honesta cosa de requerir-lo·n; e estant en tal manera sí pensà de voler haver, si ésser pogués amagadament, hun valerós amant. E veent husar molts hòmens en la cort del pare axí com nosaltres veem en les corts del senyors, considerà la manera e los costums de molts, e entre·ls altres d’un jove veylet del pare, lo nom del qual era Guiscart, home de ximpla condició, mas per virtuts e per costums era molt noble, e per què li plagué que nengú altre, fortment se encès de la sua amor. E lo jove, lo qual no era poch avist, d’ella encontinent se apercebé, e avent-ho per cert, en tal manera al cor la s’avia mesa, que en nenguna altra cosa sinó en amar-la no havia son enteniment. E en tal manera amant la hú al altre secretament, nenguna altra cosa no desijaven sinó que fossen ensemps, no volent-se de aquesta amor la hú ne l’altre ab nenguna persona fiar. E volent-no·n certefficar en sí matexa, pensà una nova manera, la qual fonch aquesta. Ella escreví una letra, e en aquella ço que havia a ffer lo jorn següent per ésser ab ella lo notifficà, e aprés aquell la mès en hun canyó de canya, e solaçant la donà a Guiscart e li dix: “Guiscart: fes de aquesta canya al vespre un buffador a la tua serventa, ab lo qual ella encena lo foch”. E Guiscart, prenent la dita canya, avisà en sí matex que aquesta sens occasió no li era stada dada, e, axí pensant, se·n partí e se·n anà a la sua casa, e, guardant la canya, aquella víu fesa, e hobrint-la trobà dintre la letra, e, aquella legida e ben comprés so que havia a ffer, lo pus content ome fou que may fos, e adonàs encontinent en dar hobra al acabament que a ella posqués anar en la manera per ella contenguda, e fou aquesta. Aprés del palau del príncep havia una cova antiguament feta, en la qual cova dava claredat hun espirall fet per força qui exia en la sumitat del munt, la qual per ço com per longa

antiquitat era abandonada, era plena de prunyons e d’erbes de sobre; e en l’antrada de la qual havia una escala per la qual hom devallava en la dita cova, la qual estava tancada en manera que nengú no y podia entrar si per part de dins no era consentit. E en l’altre cap de la cova, per consagüent, havia una escala qui anava en una cambra secreta del palau, la qual la dona tenia per hun portal lo qual estava tancat, e per antichitat havia gran temps que no era hubert. E per ço era axí fora de enteniment a la gent que no u havie a nenguna memòria, e quasi no era nengú en memòria de qui fos. Mas amor, als huylls de la qual nenguna cosa secreta no·s pot amagar, l’avia portada en memòria de Guismunda. La qual per ço que nengú no se·n posqués apercebre, molts dies contínuament ab son enginy havia [penat] pensant en quin ne en qual manera poria venir fet de obrir la dita porta; la qual huberta, víu l’espirall en la dita cova, e, ben vist e ensercat com se poria fer, tramès a dir a Guiscart que en la manera per ella dita degués venir, designant-li l’altesa que havia. Per què Giscart, entesa la cosa, se forní d’una corda ab certs nuus per la qual pusqués muntar e devallar per l’espirall. E aprés se vestí d’un cuyro qui de les romagueres e prunyons e altres espines lo deffenesen, e, sens fer-ne nenguna cosa a sentir a nengú, en la següent nit a l’espirall se n’anà, e, comanat la hun cap de la corda en una brancha que havia en la bocha del espirall, per aquella se acalà en la cova, e aquí esperà la dona. La qual tota aquella nit ab ànsia estech esperant saber si Guiscart seria entrat en la cova. E lo dia següent ella guardà si Guiscart si per la cort lo vera, e, no veent-lo, encontinent pensà que era en la dita cova, on aprés foren dinats, faent semblant que volia dormir, tramès fora totes les donzelles, e, tanqada tota sola dins la cambra, devallà en la dita cova, on trobà lo seu Guiscard, e aquí ensemps se feren maravellosa festa. E entrant-se·n en la sua cambra, ab gran plaer gran part d’aquell jorn estigueren; e donant sacreta horda en lur amor, per ço que sacrets fosen, se·n tornà Guiscard en la dita cova, e ella, tanchada la porta, se·n tornà sacretament a les sues donzelles. E la ni[t] següent Guiscart, per

la corda ensús, isqué de la dita cova. E aprés, pus lo camí fou dispost, en poch de temps moltes vegades hi tornaren ensemps. Mas la fortuna, envejosa de axí gran delit e alegria, en poch de temps los tornà en tristícia e en amargós plant, e fou per semblant manera. Tancredi havie en costuma algunes voltes de venir-se·n tot sol en la cambra de sa ffilla, e aquí estar-se ab ella raonant e solaçant axí com aquell qui no havia altra consolació ne altre deport sinó com ab sa filla podia ésser. E hun jorn, aprés que agueren menjat, lo príncep se n’anà per solaçar-se ab la ffilla e trobà que Guismunda se n’era anada al jardí ab totes les sues donzelles, e sens que per nengú no fou vist ne sentit se n’entrà en la sua cambra, e, sentint que era al jardí, no volent-la torbar de son delit, trobant les finestres de la cambra tancades e les cortines del lit tirades, als peus del lit en hun cantó sobre un banquet se reposà, e posat lo cap sobre lo lit e tirada la cortina sobre sí, axí casi com si amagadament s’í fos mès e amagat. E axí durment, veus que vench Guismunda, qui per sa ventura aquell dia havia fet venir Guiscart en la cova, e lexades les sues donzelles al jardí, planament se·n tornà en la sua cambra, e aquella tanchada, sens pensar que nenguna persona hi pogués haver, e uberta la porta, a Guiscart, qui la esperava, se n’anaren sobre lo lit. E axí com havien acostumat, ensemps burlant e solaçant, se esdevench que Tancredi se esvellà e sentí viu so que Guiscart e la ffilla feyen; e, dolent-se de açò ultra mesura, primerament volch cridar e aprés près partit de callar e de amagar-se, dissimulant ço que vist havia si plagués a Déu ho hagués servat en la manera que u havia proposat. Mas la fortuna variatbla no li lexà servar son dagut pensament, ans aprés que·ls dos aymans hagueren estat per lonch espay ensemps, axí com havien acostumat, sens talayar-se de Tancredi ne de nengun altre, com los paragué temps devallaren del lit e Guiscart se·n tornà en la cova, e ella, exint-se de la cambra, se n’anà al jardí. E Tancredi, posat que era vell, per una finestra se calà en un jardí sens que no fou vist de nengú, e com a mort en la sua cambra se n’anà destret de greu dolor. E aprés, per horda, ell provahí que en

l’exir de l’espirall Guiscart fos pres, e axí ho féu, car en la següent nit, sus lo primer son, Guiscart, exint de la cova ab lo vestiment de cuyro, fou pres secretament per dos hòmens e amenat a Tancredi. Lo qual, com lo víu, casi plorant dix: “Guiscart: la mia benichnitat e amar que jo havia envert tu no havia merescut l’ultratge e la vergonya la qual has feta a les mies coses, segons jo dels meus huyls hé vist”. A les quals paraules Guiscart nengunes coses no respòs sinó aquestes: “Amor pot més que vós ne yo no podem”. E, sens pus a dir, lavors comandà Tancredi que en una cambra fos mès e aquí ben guardat. Havia lavors Tancredi molts e innumerables pensaments ab los quals congoxosament passava son temps. E al després menjar, sagons havia en husança, se n’anà en la cambra de sa filla, la qual féu cridar, e, tancant-se ab ella de dins e plorant, li començà a dir: “Guismunda: jo·m pensava conèxer la tua virtut e la tua honestat e may no haguera poscut caber en l’enteniment si a mi fos estat dit, si yo de mos huylls no u hagués vist, que tu desota nengun home, si ton marit no fos, te fosses mesa. E tant solament no pensara que u aguesses fet, ans encara no creguera que u aguesses pensat, per la qual rahó aquesta pocha romanent vida qui·m resta en la mia vellesa serà tots temps de açò recordant, e no tant solament me recordarà açò ans encara ne sofferé vida greu e enujosa. E almens hagués plagut a Déu que, pus que a tanta desonestat te devies enclinar, haguesses pres home que a la tua noblesa fos condecent; mas, entre tans que n’usen en la mia cort, has elegit Guiscart, jove de vil condició qui en la nostra cort de poquesa ençà quasi per amor de Déu havem nodrit; de què tu m’às en gran affany e en cruel pensament, no sabent jo quin cab me dega pendre ne que dega fer de tu, car de Guiscart, lo qual jo fiu pendre anit quant exia de la cova, ja l’é fet metre en presó, e ja sé yo en mi matex què deig fer; mas de tu sab Déu que jo no sé què me·n dega fer, car de la una part me tira la amor que jo tots temps t’é aportada, més que pare may no féu a sa filla, e d’altra part me tira la gran injúria que per tu é presa e per la tua gran folia; e la hú vol que jo·t perdó, e l’altre vol que jo contra

la mia natura me cruellesqua; mas abans que jo prengua partit de açò hé desig de hoir ço que tu en açò deus dir”. E, dit açò, baxà los huylls plorant, axí com si fos hun infant ben batut. Guismunda, oït lo pare, axí com aquella qui conaxia que la sua sacreta amor era descuberta, e no tant solament eren desuberts ans encara Guiscart era pres, e en aquell punt sentí dolor inextimatble e fou en punt de mostrar-ho ab crits e làgremes, segons les fembres acostumen de ffer; mas pur aquesta volta vencé lo seu cor e alterà la sua cara, e ab maravellosa força respòs havent ja porposat en sí matexa que si Guiscart moria, ella no volia pus viure, pensant que ja fos mort lo seu Guiscart. Per què no com a dolenta fembra represa de son deffalliment, mas axí com a no curant-se de res e valerosa, ab cara exuta e ferma e de nenguna part no torbada, dix al pare: “Tancredi, pare meu, ne a negar ne a pregar no són disposta, per ço com ne la hú no·m valria ne l’altre no vull que·m valga; e, hultra açò, en nengun acte no·m vull retre benichne en la tua mansuetut ne en la tua amor; mas lo ver conffessant primerament ab justa rahó entén a deffendre la fama mia, puys ab fets fortment seguir lo meu guosar, la veritat és que jo hé amat e hàm Guiscart, e tant com jo viuré, qui serà poch, l’amaré; e si aprés de la mort nengú ama l’altre, jo amaré a ell; mas en açò no m’induhí mi la tua pocha diligència de maridar-me. Maniffest devia ésser a tu, pare meu, que pus tu eres de carn, tu havies engenrada filla de carn e no de fust ne de pedra ne de ferro; e recordar-te deuries ara com ést vell quines ne quals són estades les forces de la tua joventut, e com tu, qui ést home, qui en ta joventut t’ést exercitat en amors, e no devies menys conèxer aquelles coses que les delicadures aporten als vells e als jóvens. E són, donchs, axí com tu, engenrada de carn, e hé tant viscut que encara no sia jove; e per la una cosa e per l’altra son estada plena de incomparables desigs, les quals forces la vellesa ha tretes de tu e no de mi; e per ço, com són estada maridada é conagut quin pler era donar compliment a semblant desig. A les quals forces jo no posqué resistir, ans haquelles aguí a seguir, e axí com a jove

fembre me disponguí anamorar-me. E cert en açò posí totes les mies virtuts, e no vull que valeguen a tu ni a mi, e d’aquel natural peccat me callava tant com per mi se podia callar, per no haver vergonya. A la qual cosa piadosa amor e benichna fortuna asau amagada via me havien donada e mostrada, per la qual, sense sentir-ho algú, jo a mos desigs pervenia; e açò, qui·s qui te age mostrat e com se vulla que tu ho sàpies, jo no·m sé. Guiscart no ha haguda a mi per cars desastrat, axí com fan molts, mas ab desliberat consell elegí ans a ell que no a nengun altre, e ab evist pensament longament me són gaudida del meu desitg, de què par mi que, ultra l’amorós peccat que dius que hé comès, vols seguir la vulgar hopinió, ans que no la veritat, dient que pus amargosament te torbes com jo no hé pres home noble de linatge e de condicions que no feres, e que un home de baxa condició me són mesa a hamar. La qual cosa lexa anar e lexa les dichnitats, e reguarda quants prínceps veuràs de una matexa carn, e tota la carn ha creada hun matex creador, e totes les ànimes ab eguall força e ab egual potència e ab egual virtut són creades, e la primera virtut que nosaltres havem sí és que tots nexem e nexerem eguals sens nenguna differència. E aquells qui major part han en ben hobrar són dits nobles e los altres sien qualsevullen romanen sens noblesa. E ben contrària usança haveu vosaltres, e cert aquesta ley està amagada entre vosaltres, ella no és tolta ne amagada de la natura dels bons costums; e per ço aquell qui virtuosament obra apertament se mostra jentil, e qui en altra manera lo nomena no aquell qui és anomenat, mas aquell qui anomena comet deffalliment. Reguarda, donchs, tots los teus nobles hòmens, e examina la lur virtut e les lurs costums e les lurs maneres, e d’altra par los costums e les maneres de Guiscard, e, si tu volràs jutjar sens animositat, tu diràs a ell molt noble, e a tots aquests teus nobles diràs vilans. De les virtuts e de la valor de Guiscard jo no n’é creguda may nenguna persona sinó les tues paraules e los meus huylls. E qui lohà may tant com Guiscard com tu de totes aquelles coses honoroses de què hun noble hom deu ésser loat? E cert no pots negar que

axí no sia, car si los meus huylls no m’enganen nenguna lahor no li fonch may donada que jo no la ves hobrar a ell pus maravellosament que les tues paraules no podien examinar; e si en açò jo són estada enganada, en res per tu són estada enganada. E si tu diràs que ab hun home de baxa mà o condició me són atrobada, no diràs ver; mas per ventura si tu deyes axí que yo hé sabut un valent home servidor teu metre de baix estat en alt, diries ver. E tu sabs bé, pare meu, que may pobretat no tolgué jentilesa a nengú. Molts e molts gran prínceps e senyors foren pobres e molts de aquells qui caven la terra e molts de aquels qui guarden les hovelles foren e són molt richs. Lo darrer dupte que·m mous si és que dius que amor te força que·m perdons, e d’altra part la injúria que t’é feta te requer que t’encrueltesques contra mi, perquè ço que en ta joventut no às fet, fes-ho ara en ta vellesa, ço és, que t’encruelesques e husa en mi de la tua crueltat; per lo qual nenguns prechs no són disposta de fer a tu, axí com de primer feya ans de la occasió d’aquest peccat, si peccat pot éser dit, e per ço, com jo·t fas serta que ço que de Guiscart has fet o faràs, si de mi no u fas, lo semblant faré jo ab les mies propries mans. Ara via ab les fembres, ve escampar les tues làgremes e encruelex-te contra mi, e si·t par que t’ó aga merescut, alciu-me”. Lavors conech lo príncep lo gran esforç e lo guosar de la sua filla, mas gens per ço no crech que ella fos disposta axí fortment en tot ço que les sues paraules sonaven ne ella deya. Per què, partint-se d’ella ab intenció de voler en alguna cosa proceir contra ella en sa persona, pensà que lexàs refredar la sua fervent amor. E comandà a dos qui Guiscard guardaven que la següent nit, sens nenguna remor, lo escanyasen, li traguessen lo cor e aquell li aportassen; los quals axí com los era estat comandat ho meteren en hobra. E vengut lo següent dia, lo príncep se féu venir una gran e molt bella copa d’or, e en aquella lo cor de Guiscard féu metre, e per un seu secret familiar lo tramès a la sua família, dient-li quant lo li donàs li digués: “Lo teu pare te tramet açò per aconsolar-te de la cosa que tu més ames, axí com tu has aconsolat ell de la cosa que ell més amava”. E Guismunda, aprés que·l pare

se·n fonch partit, lo dia abans, no movent-se del seu ferm propòsit, se féu venir erbes e raels verinoses e aquelles destil·là, sperant si allò de què ella·s temia se esdevenguera que agués ab què executàs lo seu propòsit; e vengut lo familiar ab lo present e ab les paraules del príncep, ab cara ferma la copa près, e aquella descuberta, com víu lo cor e hac enteses les paraules, tantost hac per cert que aquell era lo cor de Guiscard. Perquè levant los huyls envert lo familiar e mirant-se aquell, dix: “No·s pertanyia menys dichna sopoltura que d’or a semblant cor d’aquest, e en açò ha lo meu pare obrat molt sàviament”. E, dit açò, acostant-se lo cor a la bocha, lo besà, e puys dix: “En totes coses e en la fi e en l’estrem de la mia vida hé trobada envert mi la amor del meu pare, e ara més que may, e per ço les dereres gràcies les quals jo li dech de tant gran present li vull retre”. E, dit açò girant-se envert la copa que tenia estreta en les mans, resguardant lo cor dix: “Ay dolç palau de tots los meus plaers, maleyta sia la crueltat d’aquell qui ab los huylls del front a mi·t fan veura e mirar! Asau era a mi que ab aquells del meu cor te miràs cascun hora. Tu às fornit lo teu cors, tu ést espatxat, tu ést vengut a la fi a la qual cascú corre e ha de venir, tu às lexades les misèries d’aquest món e los affanys del teu enemich matex, aquella sepoltura has que la tua valor à merescut. Nenguna cosa no·t mancava a haver complides les tues exèquies sinó les làgrimes de aquella la qual tu mentre vivies às tant amada; la qual per ço que tu les agueses ha posat Déu al cor del meu cruel pare que a mi·t trametés e jo les te donaré ab los huylls exuts e ab cara de nenguna cosa espaventada l’auràs. E aprés, sens nengun lagui, faré que la mia ànima se ajustarà ensemps ab aquella que jo tant carament é amada. E ab qual companyia poria jo anar pus contenta ne millor segura que ab la sua ànima! E jo són certa que ella és encara ací dintre e resguarda los huylls del seu delit axí com aquella qui encara ama e espera la ànima mia per la qual és sobiranament cridada”. E dit açò, no en altra manera, sinó axí com una font d’aygua agués en lo cap, e sens fer hun famenil acte se enclinà, e plorant començà a vesar tantes làgremes que

miraculosa cosa fou de mirar, e besant infinides voltes lo cor mort que ella tant amava. Les sues donzelles se meravellaven quin cor era aquest ne què volien dir les sues paraules, les quals no entenien; mas, vençudes de compassió, plorant totes, demanaven a ella piadosament quina era la occasió del seu plant, mas tot ho demanaven en và, e molt com més podien ne sabien se estudiaven de confortar-la. La qual, aprés que hac molt plorat, alsant lo cap e exugant-se los huylls, dix: “O cor meu molt amat! Tot mon offici envert tu é finit e no·m resta alre a ffer sinó fer venir ací la mia ànima a fer companyia ab la tua”. E, dit açò, sí·s féu donar hun got d’aur en lo qual era l’aygua que lo dia davant havia feta, la qual mès en la copa hon era lo cor lavant de moltes de les sues làgremes, e sens nenguna por hi posà la sua boqua, bevent aquella, e aprés que hac begut ab la copa en la mà se·n muntà sobre del seu lit, e on millor e pus honestament posqué compongué lo seu cors e lo seu cor aprés d’aquell del mort o sens dir alguna cosa esperava la mort. Les sues donzelles, havent vistes e hoïdes algunes coses axí com aquelles qui no sabien quina aygua era aquella la qual ella havie beguda, trameteren a dir a Tancredi tot ço que vist ne hoït havien; lo qual, tement-se de açò que li avench, prestament vench en la cambra de sa filla, en la qual atenc en aquella hora que ella en son lit se posà. E Tancredi, ab dolces paraules, la començà a confortar-la, e, veent los térmens en què era, començà dolorosament a plorar; al qual Guismunda dix: “Tancredi, estoga aquexes làgremes a menys dolorosa fortuna que aquesta e a mi no les dóns, car no les desitg. E qui víu may nengun altre plorar sinó tu d’açò que ell matex agués volgut cometre? Cert tu comencest metre en horda tal pràticha, per què·t prech d’aquí avant no la vulles servar, mas prech-te que si gens d’aquella amor que tu m’às portada viu encara en tu, que per lo darrer do me atorch que pus no t’és vengut en grat que jo cativament e amagada visqués ab Guiscart, almenys lo meu cors ab lo seu, hon que tu l’ages fet gitar, mort palesament stiga”. E dit açò, la gran angoxa no lexà responre

al príncep. E ja Guismunda sí sentí ésser venguda a la sua fi, e estreyent lo cor mort ab los seus pits, dix: “Romaniu vosaltres ab lo nom de Déu, que jo me·n vaig”. E, girant los huylls e perdut tot lo sentiment, d’aquesta dolça vida se partí. E axí dolorosa fi féu la amor de Guiscar e de Guismunda, com haveu ohit, la qual Tancredi, aprés de molts plants, penedint-se tart de la sua crueltat, ab general dolor de tots los Salernitans honorablement abdosos en un matex sapulcre los féu sabullir.

NOVEL·LA SEGONA FRARE AUBERT D’IMULA, AB UNA FALSA CONFECIÓ, SE JACH AB MADONA LICETA, DONANT-LI ENTENENT QUE ERA L’ÀNGEL SENT GABRIEL. Fou la novel·la de Fiameta comtada com les làgremes de cascuns moltes voltes foren vengudes fins als huylls, e, aquella complida, lo Rey, ab vista esmayada, dix: “Pocha cosa·m faria donar la mia vida per la meytat del delit que Guiscart hac de Guismunda, e d’açò no us deveu maravellar, com açò sia cosa que jo, vivint en una hora, mil voltes la mort, e per tot açò una part de delit, per pocha que sia, no m’és dada. Mas jaquiscam estar al present los meus fets en lur terme, e vull que en los fers raonaments e en los accidents semblants en part al meus, Pampinea raonant li vage aprés; e sense dupte ja algun congoxós pensament començ a sentir en lo meu cor per lo seu raonament.” Pampinea, sentint que comandament venie a ella, per son sol sentiment conech l’esmayament de la companyia e aquell del Rey per les sues paraules. E per ço, pus disposta a voler-los recrear que pel comandament del Rey, per contentar-los volch dir una novel·la de riure, e, sens exir del propòsit, se dispongué a començar axí: “Vulgarment se diu un tal proverbi: Clergue qui bo és tengut, pot fer mal que no és cregut, lo qual proverbi me mostre de parlar matèria quanta ne qual és la iproquesia dels religiosos, los quals ab vestadures amples e largues e ab vista artifficialment posada e ab veu homil e mansueta per dar entendre als pechs que

deuen tolra a altri per donar a ells per venir a salvació. E açò diuen no com a hòmens qui han a guanyar ne a percassar paradís, axí com nosaltres, mas axí com a possehidors e senyors d’aquell, donant-ne a cascú qui mor segons la cantitat dels diners que lexa, e en tal manera lo posen en excel·lent loch. E puys en aquells qui en lurs paraules donen fe, se esforcen de enganar, del quals, si lícit fos a mi de mostrar, tost ho auria declarat a molts simples mesquins qui creuen laugerament ço que en lurs capes largues tenen amagat. Mas ara fos pler de Déu que axí·n prengués a cascú d’ells de les lurs falsies com féu en hun frare menor, no pas jove, ans de aquells qui en major estima era tengut en Vanècia, dels quals subiranament me plau recomtar perquè les ànimes nostres, plenes de compassió per la amor de Guismunda que havets entesa en la prop dita novel·la, vullats relevar ab pler e ab rialles”. E per açò dich axí: Devets saber que en Himola fonch un home de celerada vida, lo nom del qual era Alberto de la Massa, lo qual vituperosament era trachtat per los ciutadans de Himola, en tant que no tant solament de lles falsies no·l creyen, ans encara de lles veritats no era cregut en loch hon fos conagut; perquè ell, parent-li per la sua guargamella no havia loch entre ells, com a deseperat se n’anà a Vanècia, a on tota brotura és rebuda, e aquí pensà de trobar manera al seu malvat obrar, la qual no havia feta ne tenguda en nenguna altra part hon fos estat. E aquí, de consciència remordint de les malvades obres per ell fetes en lo passat e ab sobirana humilitat, se mostrà a tothom ésser tornat ver catholich, e, faent-se frare menor, se féu anomenar frare Albert d’Imola; e segons l’àbit començà a fer per semblant una aspra vida e tenir molt estremament la penitència e la abstinença de la vida e retgla, no menjant may carn, ne bevent vi quant no n’havia qui li plagués. E, no apersebent-se·n nengú, de ladre e d’alcavot e de subiran mentidor e homayer que era, sobtosament fonch tornat un gran preycador, sens que gens per axò no havia los preïchs vells abandonats quant amagadament los podia metre en obra. E per semblant tots temps al altar,

quant selebrava, si mills lo miraven, contínuament plorava la passió del Salvador, axí com aquell a qui costaven poch les làgremes quant les volia mostrar. E en breu de temps, ab los seus preïchs e ab les sues làgremes, ell sabé en tal guissa los vanecians escar, que quasi de tots quants testaments s’í feyen era fael comissari e depositari e guardador dels diners e conffessor e aconsellador quasi de la major part dels hòmens e de lles dones. E, faent-ho axí, de lop que era fonch tornat pastor, e la sua fama de santedat era tornada major en aquella part que no fonch may de sent Francesch. E estant-se esdevench que una jentil dona apellada madona Lisseta, muller d’un gran mercader lo qual en Flandes ab les gualeres era anat, s’anà a confessar ab lo sant frare ab algunes altres dones. E estant agenollada als seus peus e havent dita de sos affers, fou demandada si havia nengun enamorat, la qual ab fort e mala cara respòs: “Ruda, mossènyer, e no haveu vós huylls al cap per veure la mia bellesa si és feta axí com d’aquestes altres? Massa n’auria jo dels enamorats si·n volia; mas no és la mia bellesa tal que·s dege lexar amar a tals hòmens com huy són en lo món; ne és tal com d’aquelles que vós havets acostumades de veure, car jo són dichne d’ésser bella en paradís”. E, ulltra açò, dix tantes coses d’aquesta sua bellesa, que fonch hun gran fastig d’hoir-ho. E frar Albert conech encontinent que aquesta deya més açò per folia que no per bon seny, e parent-li dona fort vana e disposta per haver-ne son obtat, laugerament d’ella se enamorà; mas, pur per mostrar-se sant, aquella vegada la començà a rependre e a dir-li que açò era vanagloria e gran peccat, e escanpant moltes d’altres paraules per aquella raó la reprenia, perquè la dona li dix que ell era una bèstia e que ell no conaxia que era una bellesa més que altra; per què frar Albert, no volent-la pus torbar, aprés que ach feta la confesió, la lexà anar ab les altres. E aprés hac estat uns quants dies, près un seu fael companyó, se n’anà a casa de madona Lisseta e, tirant-se a un depart en una sala ab ella, no podent ésser vist de nengú, se agenollà davant ella e dix: “Madona, jo us prech per Déu que vós perdoneu d’açò que jo digmenge

propasat vos diguí a casa nostra en vostra confesió raonant-vos de la vostra bellesa, de què jo fuy la següent nit axí forment castigat que may despuys no·m són poscut levar del lit fins huy”. “Oymé, mesquina, dix la dona, e qui us n’à axí castigat?” A la qual dix fra Alberto: “Madona, jo estant la nit en horació, axí com me suy estar temps, jo víu sobtosament en la mia sel·la una gran resplandor, e abans que no·m posquí ésser girat, jo·m víu damunt un jove molt bell ab un gros bastó en les mans, lo qual me près per la capa e, lansant-me als seus peus, tantes me donà, que tot lo cors me rompé. Al qual jo aprés demané per què açò havia fet, e ell, asegurant-se, me dix: “Per ço com tu has huy presumit de reprende la celestial bellesa de madona Lisseta, la qual jo hàm sobre totes les coses del món”. E jo, lavors, demané ell qui era, lo qual me dix que era l’àngel Gabriel, e jo lavors, agenolant-me, li diguí: “O senyor meu, plàcie-us que vós me perdoneu”. Al qual, aprés de moltes pregàries, me dix: “Jo·t perdó ab tal covinent que tu a ella vages demanar perdó, e si ella no·t perdona, jo hic tornaré a donar-te tants que jo·t faré dolent per tot lo temps de ta vida”. E ço que més me dix jo no us ó diré si primerament no·m perdonau”. La dona folla, qui naturalment creu tot quant li és dit, tota alegra crech laugerament tot quant li deya, e aprés li dix: “Frare Albert, e no us deya jo que les mies baleses eren celestials? cert bé meresquereu que us aguéseu mort; mas si Déus m’agut, a mi és greu fins ací. E per ço que no us sia fet pus mal d’ecí avant, jo us perdó en tal manera que vós me digau aprés ço que l’àngel vos dix”. Ladonchs frare Albert dix: “Madona, pus me haveu perdonat, jo us ho diré volentera, mas recort-vos una cosa, que ço que us diré vós vos guardeu de no dir-ho a persona qui sia en lo món, si donchs vós no voleu guastar vostres fets. Ara com sou la pus benaventurada dona qui sia en lo món. Aquest àngel Gabriel m’à dit que jo us digués que ell vos ama tant que no és cosa en lo món que tant àm, e que moltes vegades fóra vengut de nits estar ab vós, sinó que à por que no us espaventets. Perquè us tramet a dir per mi que una nit vol venir solaçar-se

ab vós una stona, e per ço com ell és àngel e no·l poríeu tocar, vol venir per vostre delit en forma d’ome, e per ço diu que vós li trametau a dir quant voleu que ell hic véngua e·n forma de qui, e encontinent ell serà ab vós; de la qual cosa vós vos poreu tenir per benaventurada més que nenguna altra dona qui visque en lo món”. Madona Lisseta, oint frare Albert e molt contenta de la amor del àngel Gabriel, li dix que molt li pleya que l’àngel Gabriel la amàs, per ço com ella amava bé a ell. E no era may que en tot loch hon lo veya depint no li encenés una candela davant, e tota hora que ell volgués venir que ell fos lo ben vengut, e que ell la trobararia tota sola en la cambra, ab aquesta condició que ell no la degués lexar per la Verge Maria, car ella havia hoït dir que él li volia molt de bé e que bé u podia hom conèxer, car en tot loch hon hom la veya li estava agenollat davant; e hultra açò que ell no estigués de venir en qual forma·s volgués, pus no li fes por. A la qual dix frare Albert: “Madona, vós parlau sàviament e jo hordonaré ab ell tot ço que vós me direu ab què vós me permetau fer una gràcia qui a vós no costarà res, e és aquesta que vós vullau que ell vénga aquest meu cors, e veus en què·m fareu gràcia que ell m’à promès traure l’ànima del cors e metre-la en paradís, e tant com ell estarà ab vós tant estarà l’ànima mia en paradís”. Dix lavors la dona: “Bé·m plau: jo vull que en loch de les bastonades les quals vós haveu rebudes per mi, que vós ajau aquesta consolació”. Lavors dix frare Albert: “Ara fareu que aquesta nit que ell tròpia la porta de la vostra casa en manera que ell pusque entrar, per ço que vinent ell en cors humà no posca entrar sinó per la porta”. E la dona, molt contenta, dix que ho faria. E frare Albert, sentint que havia acabats sos affers, se n’anà e ella romàs faent axí gran glòria que no·l tochava la camisa al cul, paren-li que mil anys estava a venir l’àngel Gabriel. Frare Albert, pensant que cavaller e no àngel li covania a ésser la nit, ab confits e ab altres bones coses pensà de confortar-se per ço que laugerament no fos descavalcat. E, aguda la licència ab un seu companyó, com fou nit, se n’entrà en casa de una sua amiga, de la qual altres voltes

havia pres lo cos com anava a córer la jumenca; e d’equí quant temps li parech, e transfigurat se n’anà a casa de la dona, e en aquella entrà ab les sues frasques que aportades havia, transfigurant-se com a àngel, e pujant-se·n dessús, entrà en la cambra de la dona. La qual, com lo víu axí vestit com a àngel, agenollà, e ell com a Àngell la benehí, e, levant-la en peus, li féu senyal que se n’anàs al lit. La qual cosa ella voluntària a obeir sos manaments féu presta, e l’àngel aprés ab la sua devoció se colgà. Era frare Albert home fort e bel de sa persona e home rebust, e staven-li fort bé les ales sobre la persona; e trobant madona Lisseta frescha e bella, altres jochs li féu que lo marit no li havia fets, e moltes voltes sens ales li covench a volar aquella nit, de què ella fort se tench per contenta; e hultra açò moltes coses li dix de la glòria celestial. E puys, vinent lo dia, donà horda a tornar-se·n, e ab sos arnesos se·n hisqué, tornant-se·n a son companyó, lo qual per ço que no hagués por de dormir sol, havia feta dormír ab ell la bona dona de la casa, faent-li amigable companyia. E madona Lisseta, l’endemà, aprés que fonch dinada, contentíssima del àngel Gabriel, se n’anà a frare Alberto per recitar-li ço que de ell havia hoït de la glòria e de la vida eternal, e com era feta e en quina manera aplicant en açò maravelloses coses. A la qual frare Alberto dix: “Madona, jo no·m sé a vós com vos à anat ab ell: de mi us dich que anit, aprés que jo li aguí feta la embaxada, ell se·n portà la mia ànima entre tantes flors e tantes roses, que may no se·n veren deçà tantes, e stiguí en hú dels pus delitables lochs que ves may, e stiguí-y fins vuy matí a matines; ço qui del meu cors se esdevench jo no·m sé ne us ho dich”. Dix la dona: “Lo vostre cors estech tota la nit al meu braç ab l’àngel sen Gabriell; e, si vós no me·n crets, guardats vos sota la mamella esquerra, he trobar-hi-eu hun gran suclet que jo doné al àngel, en tal manera que y parrà d’aquests grans dies”. Dix lavors frare Albert: “Per ma fe jo faré vuy cosa que no fiu gran temps ha, ço és, que·m despullaré l’àbit per veure si és ver ço que vós dieu”. E, aprés de moltes paraules, la dona se·n tornà a casa, a la qual frare Albert anà moltes voltes sens rebre

nengun empediment. En tant que s’esdevench que un jorn, estant madona Lisseta ab una sua comare e ensemps departint de bellesa e qüestionejant per metre la sua al davant de tota altra, axí com aquella que poc cervell havia, dix: “Ay comare, que si vós sabíeu a qui plau la mia bellesa, en veritat vos callaríeu”. E la comare, axí com aquella que bé la conaxia, dix: “Comare, vós poríeu dir veritat, mas tota via si yo no sabia qui és aquex no me·n trestornaria axí laugerament”. Lavors la dona, qui poch seny havia, dix: “Comare, jo no vull anomenar, mas la mia entenció és que és l’àngel Gabriel, lo qual me ame més que a sí matex, axí com a la pus bela dona qui sia en món, segons que ell me diu e jo meresch”. La comare hac lavòs voluntat de riure, pur se·n retench per fer-la parlar pus avant que dit no avia. E dix: “En fe de Déu, comare, si l’àngel és vostra intenció que sia, dich-vos que vós vos podeu tenir per la pus benaventurada dona del món, mas jo no creya que los àngels deguesen fer tals coses”. Dix lavors la dona: “Comare, vós vos er[r]au, que per la fe de Déu ell ho fa millor que mon marit, e ha·m dit que si fa encara llà sus; mas per ço com jo li parech pus bella que nenguna qui sia en lo cell, s’és enamorat de mi e ve-sse·n estar ab mi ben sovent”. La comare, partida de madona Lisseta, li parech mil anys en ésser en loch on ella se posqués de açò riure. E raonant-se una festa ab una gran bargada de dones, e ellas hordonadament recomtà la novella. E aquelles dones, dient-ho als marits e a d’altres dones, e aquelles a altres, pervench a tant que en menys de dos dies ne fonch plena tota Vanècia. E entre·ls altres aquells a qui aquestes coses pervengueren foren los cunyats de la dona, los quals, sensa res a dir, se meteren en cor de trobar qui era aquest àngel e de veure ell si sabria volar; e moltes nits estagueren en aguayt. E avench-se que de aquests fets vengueren algunes noves a les horelles de frare Albert, lo qual, per rependre-la, hi volch anar una nit, e a penes se fonch despullat, los cunyats d’ella, qui l’avien vist venir, foren al portal de la cambra; la qual cosa sentint frare Albert e avisant-se de açò què era, se levà, e, no veent altre remey, obrí una finestra la qual responia sobre

la major canal de Vanècia, per la qual encontinent se lançà en l’aygua. E per lo fons qui era gran, prestament nadant, se n’isqué sens que nengun mal no·s féu, e muntat en altra part del canal en una casa que trobà huberta, se n’entrà, pregant hun bon home qui dins era que per amor de Déu li campàs la vida, dient-li per què aquella hora era aquí. E lo bon home, mogut de pietat, avent anar per fer sos affers, lo mès en lo seu lit, dient-li que aquí estigués fins que ell tornàs, e tanchant-li desús, anà per fer sos fets. E los cunyats de la dona, entrant per la cambra, trobaren que l’àngel Gabriel hac lexades les ales, e que sens ells havia volat; per què casi escarnits del àngel qui escapat los era, digueren de grans vilanies a la dona, e a la darreria, lexant-la desconsolada, se·n tornaren ab los arnesos del àngel. E en aquest endemitg, vengut lo jorn clar, stant lo bon hom en certa part de la ciutat per fer sos fets, hoí dir com l’àngel Gabriel era anat a jaure ab madona Lisseta e que·ls cunyats lo y havien trobat, e per por s’era lansat en lo canal, no sabent què li havia esdevengut; per què prestament se avisà que aquell qui en casa sua era devia ésser. E anant-se·n a casa aprés moltes noves, li dix que si ell no volia que ell ho digués als cunyats de la dona, que ell li fes venir sinquanta ducats, a la qual cosa frare Alberto prestament donà compliment. E aprés de açò, desijant frare Alberto de exir de aquí, li dix lo bon hom que en nenguna manera no podia exir sinó en una, e és aquesta: “Nosaltres fem vuy una festa en la qual se mena una bèstia vestida com a onso e à n’í en guisa de hòmens salvatges, e qui d’una guisa, qui d’altra, e en la plasa de sant March se fa una caça, la qual, aprés que és fornida e finida, cascú se·n va hon li plau ab aquell qui y ha menat. E si vós voleu, ans que res fasam, que vós siau hú de aquells, e que jo en alguna de aquestes maneres vos hic traga, jo us poré menar là hon vós volreu. En altra manera no·m sé com exir hic puscau que no sia conagut, car los cunyats de la dona pensen que vós sou asens entorn en algun loch, e per tot àn meses guardes per haver-vos”. E posat que fos dura cosa a frare Albert l’anar en tal manera, per la por que havia dels parents de la dona, s’í acordà;

e dix en aquell on lo volia menar, e aquell, que ja l’avia tot untat de mel e damunt ensalzat de plomes, matent-li una cadena al coll e una capsana d’ayllases al cap, e donant-li en la una mà hun bastó, e en l’altra dos grans cans que havia menats de la carneceria, tramès per hun corador qui anà cridant que tothom qui volgués veure l’àngel Gabriel que anàs a la plasa de sant March; e fou lo coredor home venecià. En aquests abduy lo menaren deffora, e metent-los davant e tenint-lo detràs per la cadena, no sens gran remor de molts que deyen “qui és aquell?”, lo menaren a la plasa, on entre aquells qui venguts hi eren detràs e aquels qui havien hoït lo corredor qui eren venguts, eren gent sens fi. E aprés que allà foren pervenguts, en una colona fou ligat l’om salvatge, faent semblant de voler esperar la cassa, al qual les mosques e vespes donaren tant gran treball, que per ço com era huntat de mell era untat de molt gran enutx; mas pus que aquest víu la plaça ben plena, faent semblant de voler desencadenar lo seu hom salvatge, li leva la garlanda d’ayllases, dient: “Senyós: pus que lo porch no ve a la cassa, per ço que vosaltres vegau l’àngel Gabriel, lo qual és devallat del cell en la terra per aconsolar les dones venecianes, jo·l vos mostraré”. E com la garlanda li fonch fora del cap, la qual era molt gran, axí tost fonch frare Albert de tothom conagut, contra lo qual se levaren los crits de tots, dient-li les pus vituperoses paraules e les majors vilanies del món. E ultra açò li gitaren per la cara qui una legesa, qui altra, e axí per un gran espay lo tengueren, fins que a la nona anà als frares del monastir, dels quals encontinent hi vengueren ·VI· d’ells, qui lansant-li una capa damunt e desencadenat, no sens gran remor darrera, fins a casa lur lo se·n menaren, on, encarcerat, aprés de miserable vida creu hom que ell morís. E axí aquest, tengut per bo e hobrant mal, no content, se féu l’àngel Gabriel, e aprés en hom salvatge convertit a la fi, axí com havia merescut, sens penitència donada, plorà los peccats comesos, e axí plàcia Déu puscha venir a tots los altros.

NOVEL·LA TERÇA TRES JÓVENS AMAVEN TRES GERMANES, AB LES QUALS SE N’ANAREN EN CRET: E LA UNA MATÀ LO MARIT L’ALTRE MATÀ SA MULLER E SE N’ANA AB L’ALTRA, E LOS DOS ALTROS FOGIREN. Filòstrato, oïda la fi de la novel·la de Pampinea, una stona estech entre sí matex; puys, girant-se envert ella: “Un poch és estada bona e qui m’à plagut en la fi de la vostra novel·la; mas massa més n’í hac abans per a riure, la qual cosa aguera volgut que estada no y fos”. E puys, girant-se a Laureta, dix: “Madona, seguiu aprés ab una millor, si ésser pot”. E Laureta, rient dix: “Senyor, massa sou cruell contra los amants com axí malvada fi desijau d’ells; per què jo, per obeir a vós, vos en comtaré una de tres los quals egualment foren mal contents de lur amor”. E, dit açò, començà: Sàvies dones, segons vosaltres apertament podeu conèxer, tot vici pot tornar en molt gran enuig de aquell qui·l husa, e moltes vegades d’altri; e entre·ls altres ço que en major perill nos aporta me par que sia la hira, la qual no és nenguna altra cosa sinó hun moviment sobtós e inconsiderat, lo qual de tota rahó ha gitats los huyls de la pensa, havent-los de tenebres enfosqits, encenet la nostra ànima en ferventíssima furor. E com açò avengué sovén en los hòmens, e mès en un que altres, e no res menys ja en major dan sentiment nosaltres en aquell enceniment e cremament ab flama pus clara e ab menys reteniment la sostenim. E d’açò no és maravella, per ço com si

resguardar volrem veurem que·l foch de sa natura se pren pus tost en les laugeres e seques coses que en les dures e pus fexuges. E donchs nosaltres, qui som mo[l]t pus movibles e pus delicades que ells no són, no hajen a mai los hòmens là hon se veu naturalment que açò és enganable. E aprés veem com la ira e la furor és a la nostra benichna mansuetut de gran enuig e perill, per ço d’aquella ab pus fort pensament nos guardem, la amor de tres jóvens ab altres tantes dones axí com damunt és dit, per la hira de una d’ellas, de faels que eren, esdevengueren molt infiels, la qual cosa vos entén ab la mia novel·la a mostrar. En la ciutat de Massella, la qual segons cascuns de vos altres és en Proença, aprés de la marina, e és estada poblada de molts e notables mercaders, més que vuy no és. E entre·ls altres n’í havia hú appellat Arnaldo Sivada, home de clara fe e leyal mercader, e de possessions e de diners era molt rich sens estima, lo qual d’una sua dona havia molts infans, e entre·ls altres ne havia tres filles majors de dies que tots los altres. Les dues de les quals eren beçones, de edat de ·XV· anys, e la terça de ·XIIII·; lo nom de les quals era la una Nineta e l’altra Magdalena e la terça Bartella. De la Nineta era enamorat hun jove jentil home de persona e posat que fos pobre, la amava tant quant se podia fer ne dir, e la Nineta de ell per semblant. E si havien sabut tant cautelosament e tan sàvia que entr’éls havia agut tot compliment d’amor, sens que no era persona en lo món qui de açò se apercebés com ja bona peça havien gaudit. E, segons és costuma, se esdevench que dos jóvens companyons, dels quals la hú era anomenat Falco e l’altro Vaqueto, aprés mort de lur pare romangueren richs, e la hú dels quals de na Magdalena e l’altre de na Bartella se enamoraren. De la qual cosa avisat per na Nineta, se apercebé Restamone, amant de la dita Nineta, e encontinent pensà que de aquells prengués amistat, e adés ab la hú, adés ab l’altre, moltes vegades abdós los acompanyave a veure les lurs dones, e ell la sua, e quant los parech domèstic e asau amich de aquests, un jorn en casa lur los cridà e·lls dix: “Cars frares: la nostra

husança vos pot aver fets certs quanta és la amor que jo us aport e ço que jo per vosaltres hobre. E per ço com jo us àm molt, vos entén a dir ço qui m’és vengut en l’enteniment de dir, e vosaltres aprés a mi ensemps ne penreu aquell partit que us parrà millor de pendre. Vosaltres, si les vostres paraules ne los vostres actes no menten, segons de dia e de nit jo hé poscut compendre, de les dues donzelles filles de Arnau Sivada e elles de vosaltres ensemps, cremau de cordial amor, e jo per semblant de la terça lur germana, en la qual amor llà hon vosaltres vullau me diu lo cor de trobar asau dolç e plasent remey, lo qual és aquest. Vosaltres sou richs e jóvens, ço que jo no són, e si vosaltres vos voleu ajustar ensemps en una e que jo sia lo terç poseïdor ab vosaltres ensemps en ço del vostre, jo faré en guisa que les tres germanes, ab gran part d’açò del pare, ab nosaltres allà hon nosaltres volrem anar se·n hiran; e aquí cascun ab la sua en guisa de tres frares porem viure los pus contents hòmens del món. Per què en vosaltres està de pendre lo partit e voler-vos de açò aconsellar o lexar-lo”. E los dos jóvens, qui ultra mesura cremaven, hoint que les lurs aymies haurien si açò seguir volien, li offeriren liberalment aparellats de fer ço que Restamone volgués. E aguda Restamone resposta d’ells, aprés pochs dies se trobà ab la Nineta, a la qual sens gran trebal anar podie; e aprés que ab ella ach estat, aprés de moltes paraules offerí de ffer la empresa que offerta havie. E tant com tochava de sa part e per les germanes, offarí de ffer tot ço e quant per ells fos hordenat. E Restamone, subiranament alegre, se·n coré als dos germans, als quals molt contínuament los solicitaven, e ço que raonat avien dient-los de part de lurs dones que de l’obra de lur anada eren prestes seguir lur ordinació. E encontinent, venudes algunes possesions les quals havien sots títol de anar mercadejar, e fets diners de moltes altres coses, compraren una sagetia, e aquella secretament armada, esperaren lo terme donat per ells. E estant axí, la Nineta, qui lo desig dels jóvens sabia, assau ab dolces paraules tant com podia les jermanes induhia, e en lo desig de aquest fet les encenia, tant que ellas no entenien tant a viure que en açò

pervenguesen vives. E venguda la nit que ells se devien recullir e la jornada assichnada per ells, les tres jermanes obririen hun gran caxó e d’aquell una gran cantitat de moneda e de joyes trasqueren, e, ab aquellas, de casa sacretament se isqueren, segons l’ordre donat entre elles e los lurs tres aymans, qui aquells esperaven, trobaren; ab los quals, sensa negun affany, muntaren en la sagetia, e donat de rems, se·n anaren; e sens que en nagun loch no s’aturaren, la següent nit aribaren en la ciutat de Jènova, hon los aymants primerament ab lurs aymies prengueren aquell pler e consolació que tant havien desitjat. E aprés que agueren reffrescat de aquelles coses oportunes a lur necessitat, per anar-se·n adés en hun loch, adés en un altre, ans que·l vuytèn jorn fos vengut sens negun empediment, pervengueren en Cret, on grans e belles possesions compraren, a les quals molts vaïns de Candia feren de belles abitacions e molt delitables; e aquí ab molta companya e ab cans e ab aucels e ab cavals, faents de gran convits e festes, ab gran joya ab les lurs dones, los pus contents hòmens del món foren, e en guisa de barons començaren a viure. E en tal manera estigueren fins que s’esdevench que, segons nosaltres veem cascun jorn, que quant més les coses plaen a hom e hom n’à de soberch cant tornen a hom en major enuitg. E per ço Restamone, lo qual avia molt amada la Nineta, podent-la ell haver sens nenguna suspita a son pler, li començà a mancar la amor e enujar-la. En tant que estant él en una festa subiranament li plagué una joveneta de la terra, bella e molt gentil dona, e aquella perseguia studiosament, e per amor d’ella començà a ffer merevelloses cortasies, e tant féu que la Nineta, apersebent-se de la amor de Restamone, entrà en tanta jelosia que ell no podia anar hun pas que ella no u sabés, e aprés ab paraules e ab crits a ell e a sí matexa tribulava. Tant que axí com la habundància de la cosa desijada fa fastig, axí les coses desijades e negades muntipliquen l’apetit, axí los crits de la Nineta encenien les flames de la nova amor Restamone. E com se vulla que fos o que Restamone agués compliment de la amor de la dona, e que alguna mala persona lo y reportàs, ella ho ach per ferm. En tant que ella caygué

en tanta tristícia e ira, e, per consagüent, en tanta furor transcorrech que, revoltada, la amor la qual aportava a Restamone axí en gran oy e fastig li tornà per la onta li paria haver rebuda, la qual entenia a venjar. Que encontinent, aguda una vella gran mestressa de compondre verins, la induí de fer una aygua mortal, la qual ella, sens aconsellar-se·n ab nengú, aquella una nit donà a beure a Restamone, lo qual d’ella no·s guardava; la potència de la qual l’ach mort abans del matí. La qual mort, sentint Vaqueto e Falco e les lurs dones, sens que no sabien per què fos mort, ensemps ab la Nineta amarguosament lo plangueren e honorablement en aquell feren deguda sopoltura. E aprés poch temps s’esdevench que per algunes malvades obres la dita vella, qui a la Nineta havia composta e donada l’aygua enverinada, fonch presa, la qual per molts altres mals per ella comesos fou turmentada, e aquell e molts d’altres denuncià e·ls mostrà ço que avengut era; per aquella rahó de què lo duch de Cret, sens dir-ne alguna cosa, calladament una nit fonch en casa de Falco e sens remor ne contradicció nenguna se·n menà la Nineta. La qual, sens nangun turment, tantost que saber volgueren la mort de Restamone, los ó compta, sens que en nenguna manera no·ls sabé negar res qui per éls los fos demanat. E Ffalco e Vaqueto, sentint éls e les lus dones per què Nineta era stada presa, fortment los desplagué e ab tot estudi entengueren en campar la dita Nineta del foch, en lo qual entenien que seria justiada, axí com aquella qui bé l’havia merescut; mas tot quant en açò felen los paria no_res per ço com lo duch entení pur ferm en fer-ne aquella justícia que·s pertanyia. E Magdalena, la qual jove e bella era, de la qual lo duch era molt enamorat, ab gran engoxa e tristor estava de tal inconvenient, e pensant si per ella fer a voluntat del Duch ell li donaria, cautelosament, on millor pòch, per un seu femeliar lo y envià a dir, retenint-se enperò dues coses a ffer: la una e principal que la sua jermana salva e quítia havia a donar; l’altra que aquesta cosa fos sacreta. Lo duch, hoïda l’ambaxada, plaent-li longament, pensà en sí matex si u faria, e a la fi, destret per aquell dolç pensament, dix ésser

content. E concordant-se entre ells de consentiment de la dona, retench una nit Falco e Vaqueto en la presó, mostrant que de éls volia pendre clara informació, e ab la dona. Aprés secretament ab Magdalena anà dormir. E abans de açò lo Duch féu semblant de haver mesa Nineta en hun Bach e aquella haver negada aquella nit, e aprés ab sí la amenà a sa jermana, la qual pregà que aquella nit, axí com era estada la primera de lurs amors, no fos la darrera, e ultra açò dix a Magdalena que ell la pregava que la Nineta trametés deffora, per ço que a ell no fos blasme ne li conegués de cap contra ella encruelir. E en la nit següent oïren Ffalco e Vaqueto la nova que la Nineta era estada negada, e ffermament creent-ho, foren soltats, e se·n anaren a lurs cases per aconsolar les lurs dones de la mort de la jermana. E Magdalena, contínuament estudiosa, feya tenir esment a la jermana que no fos vista, mas tant no féu que Falco sobtosament se apercebé que ella era viva e que la tenien amagada, e sobtosament se sospità, avent ja sentiment que lo duch havia amada e amava Magdalena; e demanant com açò s’era poscut fer que Nineta fos aquí, Magdalena, qui sàvia era, encontinent hordí una nova manera a voler dar antendre que en altra manera era estat; mas Ffalco, qui maliciós era, no·n crech res, ans contínuament la destrench per saber la veritat, la qual, aprés de moltes paraules, li atorgà. E Ffalco, vençut de dolor e muntant en gran furor, tirà una espasa, la qual veent Magdalena, piadosament li clamà mercè, e ell sens escoltar-la ne haver d’ella nenguna pietat, la ausís. E aprés, tement la ira e la justícia del Duch, lexada ella morta en la cambra on la Nineta estava amagada, se n’anà. E, mostrant cara alegra, dix: “Sus tost anem allà on és determenat per les tues germanes, per ço que pus no véngues en mans del duch”. La qual cosa la Nineta, com a poruga, crech, e desijant de partir-se·n ab Ffalco, sens altre comiat pendre de les jermanes, prestament se mès en camí, e ab aquells pochs diners que havia se n’anaren a mar, on encontinent muntaren en una barcha e se n’anaren, e d’aquells may pus hom no sabé on aribaren. E lo següent dia, trobada Magdalena morta, se·n anaren alguns

al duch, qui per envega e hoy que aportaven a Vaquet lo acusaren dient que Vaquet en açò havia sentit; per la qual cosa lo Duch, qui affactuosament amava Magdalena, corech a casa de Vaquet, qui d’açò res no sentia, e ell e la sua dona près e costret per conffesar si en açò sabia ne sentia res, ne si en la mort de Magdalena ab Ffalco eren colpables. De la qual confessió éls tement-se de la mort, se guardaren, e ab gran enginy ab aquells qui·ls guardaven feren trachte e·ls coromperen, donant-los una certa cantitat de diners los quals ells en lurs cases tenien amagats e guardats per los carsos oportuns. Ab les guardes ensemps, sens haver espay de poder-se·n aportar alguna cosa del lur, se n’anaren, ab una barqua muntaren de nits e fugiren en Rodes, on visqueren ab pobretat e ab misèria poch temps. E veus en quin partit vench ne quina fi féu la folla amor de Restamone e de Nineta.

NOVEL·LA QUARTA GERBINO, NÉT DEL BON REY GUILLEM DE CECÍLIA, CONBATÉ UNA NAU DEL REY DE TÚNIÇ PER PENDRE UNA SUA FILLA, LA QUAL FOU MORTA PER LOS SEUS MATEYS, E LO REY GUILLEM FÉU LEVAR LA TESTA A GERBINO SON NÉT. Finida Laureta la sua novel·la, ja callava, com la lur bargada, qui en una manera, qui en altra, de la desaventura dels aymants se dolien; qui la ira de Nineta blasmaven, e qui d’una cosa, qui d’un altra deyen, con lo Rey, alsant lo cap e lexat son profundo pensament, signà a Lissa que digués, la qual aprés, asau humilment, començà: “Plasens dones: molts, són aquels qui creuen que amor se encena ab los huyls, trametent les sues sagetes en aquells a qui volen, estimant que algú per hoïda dir no·s pot enamorar; los quals manifestament mostren ésser enganats, segons apar en una novel·la, la qual no solament estima açò que sensa veure·s jamay agen hobrat, ans cascuns conduí a miseriable mort, seguns mostre manifestament.” Lo Rey Guillem, segon Rey de Sicília, en los dies de sa vida hac dos infants, la hú dels quals fonch apellat Roger e l’altra, filla, apellada Cosfaça. Lo qual Roger, en sos darrés dies, lexà hun fill anomenat Gerbino; lo qual per son avi fonch diligentment nodrit, e per disposició de sa persona isqué molt bel e molt famós de proesa, e per intel·ligència molt savi e molt avist. En tant que no solament se escampà la sua fama en lo Regne de Sicília, en

lo qual no estech enclosa, ans en moltes parts del món manifestada; en tant que en Barberia, qui en aquells temps era trautaria al Regne de Sicília, fon póblica fama. Entre les altres horelles de qui pervench la magnífica fama e virtut e la cortesia de Gerbino fou en una filla del Rey de Túniç, la qual, cascú que vista l’avia, raonava ésser una de les pus belles creatures qui may en natura humana fos estada formada, e la mils acostumada e ab lo pus noble enginy qui may fos, la qual volentera de valerosos hòmens oïa raonar les coses virtuoses obrades per Gerbino; e hoint-les raonar e recomtar altre les retenia en sí, e tant li pleyen que ab los huyls de sa pensa esmaginà com ne en quina manera devia ésser fet de cors ni de cara; e, axí pensant, sobtosament de ell s’enamorà tant fort que pus volentera raonava d’él que de nenguna altra persona qui visqués, e si n’oïa raonar volentera n’escoltava raonament. E per semblant manera en Sicília era pervenguda la gran fama de la bellesa e de la valor d’aquesta, on ab gran dalit e no en và a les orelles de Gerbino era entrat, en tant que no menys que ella d’ell era inflamada ell d’ella vivia inflant. En tant que sercà honesta hoccasió que del avi posqués impetrar licència de anar a Túniç, desijant ultra mesura veure aquella, e a cascun amich e femíliar seu qui allà anava donava càrech que de tot llur poder fesen que sentisen noves d’ella, e si ab ella podien per qualque via parlar que noves li aportasen d’ell, offerint-los d’ell gràcia e mercè. E de aquestes coses donà càrech a tans fins que un jove mercader per reverència sua près càrrech de anar parlar ab ella en certa manera e forma, ço és, que ell havent gran cantitat de joyes de dona de aquelles que a ell mils senblava que li deguesen plaure, se n’anà, e, cercant manera de voler mostrar a ella les dites joyes, segons los mercaders acostumen de fer, e encercada manera com li posquera parlar, al pus prest que pòch li dix com Gerbino se recomanava en sa gràcia e mercè, offerint-li a ella aquelles joyas qui aquí eren totes a son comandament e servey, supplicant-la que l’hagués per seu com no havia cosa en lo món que ell tant desijàs com veure e parlar ab ella. La qual, hoïdes les paraules, ab

cara fort alegra l’embaxador e l’embaxada rebé, responent-li com ella per semblant amor cremava por ell, e en testimoni de açò li tramés una de les pus cares joyes que ella havia. La qual Gerbino, ab tanta alegria com fer ne dir se pusque, rebé, e per aquell matex fiablament li escriví e li tramès molts presents e joyes e certs trachtes entre ells havia per los quals se devien veure si la lur adversa fortuna ho agués consentit. E anant les coses en aquesta guisa, e hun poch ab major dilacions que mester no fóra, trametent la dona de una part, Gerbino de altra, s’esdevench que lo Rey de Túniç la maridà ab lo Rey de Granada; de què ella ultra mesura se dolia, com pensava que no solament per longa distància se lunyava del seu amant, ans del tot li era tolta e lunyada; e si avinentesa ne ab qui hagués agut volentera fóra fogida per venir a Gerbino. E sabuda la nova, Gerbino per senblant sentit, lo maridatge, sense mesura vivia molt dolent, e en sí matex pensava si poria haver manera de levar-la per força, pus per mar se n’anava a maridar. Mas lo Rey de Túniç, qui alguna cosa havia sentida de l’amor de la filla e de Gerbino e de la provisió que ell feya, per semblant del seu voler e del seu poder duptava que vinent lo temps que tremetre-la·n devia no li fos feta alguna novitat. E, tement-se de açò, tramès embaxada al Rey Guillem, notifficant-li com ell entenia a trametre sa filla per muller al Rey de Granada, e que li plagués que per ell e per Gerbino ne per altri per ells no fos empatxada, ans fos per ells assegurada e guiada. Lo Rey Guillem, qui en estrema vellesa era posat e del enamorament de Gerbino res no sabia, no pensà consultar-lo de tals affers. E de continent tal seguretat li atorgà com demanada havie; e en senyal de major fermetat li tramès hun guant. E aprés que·l Rey de Túniç hac haguda la dita saguretat, féu una gran e molt bella nau, e formida de ço que en tal mester és necessària per tremetre la filla en Granada; e altre no esperava sinó bon temps. La qual cosa sabuda la filla, amagadament tramès hun seu servidor christià en Palerm, manant-li que Garbino, de part sua, li saludàs manifestan-li com ella dins pochs dies devie anar en Granada; perquè li plagués que si tant la amava com

moltes voltes li avia fet maniffestar, que prestament dagués provair en obtanir ço que tant havia desijat. Lo qual prestament féu la embaxada e se·n torna en Túniç. Gerbino, veent e sabent que·l Rey Guillem son avi havia feta la seguretat al Rey de Túniç, no sabia que·s fes; mas amor, qui del pus leal fa traydor, oïdes les paraules que la dona li avia enviades a dir, prestament lo força, e dissimuladament e amagada se n’anà a Mecina, on encontinent féu armar dues galeres groses, e, aquelles ben fornides de notable gent, ab ellas en la ylla de Sardenya se n’anà, avisant-se que la dita nau aquens devia passar. E aprés poch temps, segons lo seu avís, víu venir la nau un jorn alba de matí en lo loch on éls la speraven. La qual vaent-la Gerbino dix a sos companyons: “Senyors: gran és la confiança que jo hé e hé tots temps aguda en vosaltres e en les grans forces e virtuts; e per ço vos é ací amenats en ma companyia, esperant haver de vosaltres aquel servey que un senyor spera haver de sos servidors e vosaltres havets acostumat de ffer. E per ço com crech que cascú de vosaltres és o és stat enamorat, vos notiffich com ço que jo fas fas per dreta amor. E donchs pensau que si vosaltres veyets que per un tal cars com és aquest en què vosaltres vets posat ara a mi ací speràveu haver la dona que més amau en lo món, com cascuns de vosaltres seriets alegres e ab quanta ànsia entendriets en donar recapte en haver-la; car jo no crech que nengun home mortal pusque haver en sí nenguna virtut ne amor ne bé si enamorat no és o no és estat. E donchs laugera cosa és a vosaltres compendra lo meu desig. Jo àm, e amor me induex en dar-vos la present fadiga a vosaltres e a mi, e açò per tant com ço que jo àm és dins la present nau que vosaltres vets, la qual, ultra la cosa que jo àm, és plena de innumerable riquesa, la qual posseirem ab poch affany si vosaltres voleu combatre valerosament; de la qual victòria é presa jo no vull que a ma part ne vénga sinó una dona per amor de la qual la mia ànima se mou, e totes les altres coses sien vostres e liberalment les vos atorch. Anem, donchs, e combatrem bé e virtuosament, fins que en la nau siam pugats: puys Déus és favorable a la nostra empresa,

ara com sense vent està en calma”. No eren a Gerbino tantes paraules necessàries, car los mecinesos qui ab ell eren eren desijosos de la rapina, e ab gran desitg esperaven de fer ço que Gerbino los confortava ab paraules. Per les quals a ffi de son raonament feren tots ensemps molt gran remor e en senyal de vichtòria sonaren poderosament les trompetes; e, preses les armes, donaren de rems fins que a la nau pervengueren. On, com aquels qui sobre la nau eren, com de luyn veren les galeres e no podent-los escapar per no haver vent, proveïren a la deffesa. E junts les galeres a la nau, Gerbino féu comendar que lo patró de la nau li trametesen en galera, e si açò no feyen que de la bataylla s’aparellasen. E los saraïns, certeficats qui eren ne que demanaven, digueren que ells feyen contra la fe qui a ells era atorgada per lo Rey Guillem, e en senyal de açò los mostraren lo guant del dit Rey; la qual cosa ells negaren, dient-los que entre ells no havia algun falconer qui afreturàs de guant; e·ls digueren que no sabien res, affermant-los que si no·s volien retre per grat que per batalla los covandrie retre, e ells del tot acordaren e éls digueren que la nau ne res del lur no·ls retrien sinó per batalla. E Gerbino, en açò veent la dona sobre la popa de la nau, la qual estimà de bellesa molt més que ell no cuydava en son enteniment e per l’offegat desitg que en son cor avia concebut, que si de present no volien almenys donar la nau, que almenys la dona li donasen, sinó que de continent se aparellasen de la batalla. La qual per ells de continent fou donada, e sens pus esperar començaren a jugar les balestes e les sagetes e pedres en gran nombre, e los uns envert los altres cruelment començaren la batalla, e en gran dan dels huns e dels altres; e a la derreria, veent Gerbino que poch proffit feya lo combat, atenent que aquells se deffenien meravellosament, près hun leny lo qual havien amenat de Serdenya, e en aquell mès foch, lo acostaren a la nau, la qual cosa veent los Saraïns e conexent que per necesitat destrets los covania de retre hó de morir, acordaren-se de ffer venir la ffilla del Rey sobre cuberta, la qual per dol sobiranament era destreta e aquella pujaren sobre lo castel de proa

de la nau, e feren cridar Gerbino, e present los seus huylls, cridant ella mercè e ajuda, e axí agrament fou lansada en mar, dient: “Nosaltres te donam so que tu més ames, segons la tua fe merex”. E Gerbino, veent la dona anar en mar e aquella morir, veent la crueltat e mogut de gran dolor, com a un leó enrabiat, no curant de sagetes ne de pedres, a la nau se acostà; e en aquella, ab virtut de ses armes e malgrat de sos enemichs, muntà, e tallant ara aquest, ara aquell, miserablement los aucís e mès foch a la nau ab lo dit leny; e al pus prest que poc ne féu traure de la roba allò que mils posqué per pagament dels marinés, e aprés se n’hisqueren ab poqua vichtòria de sos enemichs e ab menys alegria, e faent sercar lo cors de la sua dona, aprés l’ach tret de la mar, ab moltes làgremes playent e suspirant, lo se·n porta la via de Trapena, on en una hilleta onestament lo féu sobollir, e aprés se·n tornà a casa pus dolorós que home qui may fos de tal ventura. E aprés, sabuda la nova, lo Rey de Túniç, pus dolorós que de nenguna cosa que may poscuda agués saber, tramès embaxadors al Rey Guillem, dolent-se a ell de la fe que trencada li avia, comtant-lo mot a mot tot ço que Gerbino contra ells los havia fet. De què ell, fortment torbat e no podent negar la justícia que li demanaven, féu prendre Gerbino, e de son consell propri, no demanant-hi nengú dels seus barons, lo condampnà a mort, on, aprés que foren venguts, contrastaren en la dita justícia e d’alò en nenguna manera no posqueren obtenir gràcia nenguna del dit Rey, ans en presència sua li féu tallar la testa, dient que ell amava més romanir sens nét que ésser tengut per Rey sens fe. E veus com en pochs dies, miserablement, sens haver algun fruyt de lurs amós, morien los dos aymans.

NOVEL·LA CINQUENA LOS FRARES DE ISABEL AUCIREN LO SEU AMANT: LO QUAL DESPUYS LI APARCH EN SOBNI, MOSTRANT-LI HON L’AVIEN SOTERAT. E ELLA, DESOTERANT-LO, MÈS LO CAP DINS UN TEST D’ALFÀBEGUA QUI APRÉS LI FOU FURTAT; PER QUÈ MORÍ. Finida la novel·la de Lissa, la qual per lo Rey fou molt loada, féu comendar a Filomena que raonàs, la qual, tota plena de compassió del miserable Gerbino e de la sua dona, aprés de un piadós suspir començà: “La mia novel·la, gracioses dones, no serà de gent de axí alta condició com feren aquests dels quals Lissa à recomtats, mas per ventura no serà menys piadosa; e al recordar-me de aquella m’à tirada Macina de què poch abans havien parlat per l’achcident damunt dit”. En aquell temps foren en la ciutat de Mecina tres jóvens, los quals, aprés mort de lur pare, romangueren molt richs dels béns de fortuna, e havien los dits jóvens una jermana apellada Hisabel, jove e bella, la qual encara no havien maridada. Havien aquests tres jóvens en lur alffóndech un jovenet pisà apellat Lorenç, lo qual tots lurs fets de la mercaderia guiava. Era lo dit Lorenç, jove molt bell de sa persona, e havent-lo moltes veguades guardat la dita Isabel e ab ell raonat, li començà a plaure lo seu raonament e bellesa, tant que en son cor en àls no pensava; de què Lorenç se començà avisar, e per semblant aprés ne fou apersebut, e

una volta e altra ab gran ardor se començà anamorar; e, lexades totes altres amors, en aquella començà a metre fermament son enteniment, en tant que discretament entre ells donaren compliment a lurs amors. E no passà gran temps aprés que·s foren asegurats en ço que més desijaven cascuns, que en açò continuant, s’esdevench que no sacretament segons se pertanyia, una nit, anant Isabel a la cambra de Lorenç, no guardant-se ella de res, lo major de sos frares se n’apercebé; e havent clara conaxença de la cosa, axí com aquell qui savi era, posat que li fos molt anujós saber tal cosa, ab veriables pensaments, tota la nit callà, no volent-ne consultar a nengú, ans en sí mateix port aquella pena fins al matí. E vengut lo jorn, a la cambra de sos frares se n’anà, comtant-los ço que de Isabel e de Lorenç havia vist aquella nit, e ab ells ensemps aprés agueren desliberat lur consell, per ço que a ells ne a lur germana alguna infàmia no vengués, desfreçadament e amagada, no mostrant que de açò may haguesen hagut sentiment nengú, fins tant que temps vengués en lo qual ells sense dan adobasen aquesta vergonya, ans que pus avant anàs, pensaren de levar la vista de la hú al altre. E no faent res aparés d’açò qui estat era, stant en tal dispusició alegres, burlant e rient ab Lorenç, axí com havien acostumat, se esdevench que ells feren semblant de anar-se deportar fora la ciutat ab gran delit; e ab gran pler tots tres germans se n’anaren ensemps ab Lorenç, fins tant que pervengueren en un loch molt solitari e aremà, on lo desestrat de Lorenç, qui de açò neguna guarda no·s donava, aucieren e·l soterraren en tal guisa que nenguna persona no se n’apercebé. E, aprés foren tornats en Mecina, donaren fama que aquell havien tramès per lurs affers; la qual cosa fou creguda laugerament, per ço com moltes voltes ho havien acostumat. E, estant en tal manera, no tornant Lorenç, moltes voltes Isabel demanava hon era ne hon l’avien tramès, e gran era la blasma e la congoxa que ella menava de saber-ne noves; en tant que hun jorn ella molt estretament demanava a hú de sos germans on era, lo qual li dix: “¿E què vol dir açò, Isabell, ne que às tu

affer de Lorenç, que axí sovent ne vas demanant? En bona fe, si tu·n demanes pus, nosaltres te farem aquella resposta que a tu se pertany de fer”. Per què Isabel, tement-se e no sabent de què, no guosant-ne demanar contínuament n’estava trista e esmarrida, e moltes vegades en la nit lo suspirava e·l cridava en durment, pregant-lo que vingués. E algunes veguades am moltes làgremes se dolia de la sua estada, e sens alegrar-se null temps, esperava la sua venguda. En tant que una nit, avent aquesta molt plant e plorat Lorenç, e veent que no tornava, se esdevench, a la fi, que plorant ella s’adormí, e, axí dormint, Lorenç li aparech tot esquinçat e tot rebust e escabellat, li dix: “O, Isabel, tu no·m fas sinó cridar e de la mia longa estada estàs trista e ab les tues lagremens fermament acuses a mi davant Déu; e sàpies que jo no puch pus tornar, per ço com lo darer dia que tu·m vist tos frares me aucieren”. E, ensenyant-li lo loch hon lo soterraren, la pregà que pus avant no·l cridàs ne l’esperàs. E, dit açò, li desparech, per la qual cosa se despertà, e, donant-se a la visió, amarguosament plorà. E puys al matí, aprés fonch levada, no avent ardit de dir alguna cosa a sos frares, proposà de voler anar al loch que li avia mostrat Lorenç en sa visió. E obtinguda licència de sos frares de anar deffora la ciutat a una devota, en companyia de una dona ab qui diverses veguades era anada, secretament de tots sos fets on pus tost posqué se n’anà; hon, aprés que agueren molt anat, esdevengueren en hun loch lo qual li fou semblant que fos aquell que li avia dit l’esperit de Lorenç. On, aprés que agueren molt cavat, trobaren lo cors del seu miserable amant, que encara no era guastat ne coromput; per la qual cosa manifestament conagueren que era estada vera la sua visió, per què fou pus dolorosa que nenguna altra fembra qui may fos. E conaxent que aquell no era loch covinent per plànyer, se refermà en sí matexa de no fer aquell dol que aguera volgut fer, e volenterosament tot lo cors se n’aguera aportat per donar en aquell aquella sopoltura que a ell era condacent; mas veent que axí no podia ésser, ab hun coltell, lo mils que pogué, li levà lo cab del cors, e aquell enbolcat en una bella tovallola

se·n portà, e lo restant del cors, a la millor manera que posqué, cobrí de terra, perquè per nengú no posqués ésser conagut. E junta en casa, se n’entrà en una cambra, e en aquella ben tanchada, sobre lo cap de Lorenç començà a ffer molt gran dol, en tant que tota la testa ab les sues piadoses làgremes levà, donant en aquell mil besàs en cascuna part. E aprés pres un alfabeguer, e en aquell lo dit cap mès enbolcat en hun bel drap blanch, e al dessús terra, en lo qual plantà una bella planta de alfàbegua selernitana, la qual de nenguna altra aygua no regava sinó d’aygua_ros hó d’aygua_naffa, e moltes vegades de les sues pròpies làgremes. E per husança avia pres de seure tots temps aprés del dit alfabaguer, e aquell contínuament mirava axí com aquell en què era lo cap del seu Lorenç molt amat; e aprés que aquell havia molt mirat, prenent-lo-se·n, anava en hun loch amagat e sobre la dita alfàbegua tant plorave fins que aquella tota havie mullada e regada de les sues pròpies làgremes. En tant que la dita alfàbega, per lonch espay de temps, per lo ben regar e per la graxesa de la terra qui procehia de la testa de Lorenç, se féu la pus bella e la pus hodorant que may fos vista. E servant Isabel la manera del continuu regar, per algun temps de sos vahins fou vista diverses vegades. E meravelant-se los frares de la sua bellesa, com axí contínuament se gastava per lo molt plorar, li paria que los huyls li isqueren del cab, per los quals fonch dit als germans: “Nosaltres som certs que vostra germana té tots dies tal manera”. La qual cosa hoint los frares e no avisant-se què era, la reprengueren moltes vegades, e, no faent semblant de res, amagadament li feren furtar lo test. Lo qual no trobant-lo ella, ab molt gran affany moltes vegades requerí a sos frares que lli tornasen; e ells de negar-li lo dit test. Ella, contínuament faent son plant e plor, enmalaltí, e en la sua malaltia nunca demanava alre sinó lo seu test, de què los jermans se maravellaren fort del demanar aquell test. E per ço, volent veure què havia dintre, buydaren la terra, e, aquella buydada, trobaren lo drap, e en aquell enbolcat lo cap, qui encara no era axí consumat

que en los cabels ruls no conaguesen que aquell era aquell de Lorenç. De què ells se maravellaren fort, e, tement-se que aquella cosa no·s sabés, sens alre a dir, lo soterraren, e sens pus a dir cautelosament se hisqueren de Mecina e se n’anaren en Nàpols. E la jove, no restant de demanar lo test, contínuament plorava, e plorant se morí; e axí la sua desaventurada amor hac fi. E puys, aprés poch temps que açò fonch estat fet, se manifestà e foren alguns qui per amor d’ella feren aquella qui encara huy se cante en Sicília que diu: Qualo fo quillo mal christiano Qui mi furau la resta meu basilico salernitano, etc.

NOVEL·LA SISENA ANDREUA AMA A GABRIEL, E COMTANT-LI UN SOBNI, E ELL A ELLA UN ALTRE, ENCONTINENT MORIREN ABDOSOS. La novel·la que Ffilomena ach dita fou a les dones molt cara, per ço com moltes veguades avien aquella cansó oïda cantar, e may, per molt que aguesen demanat, havien poscut saber qual era la ocasió per què era stada feta. Mas havent lo Rey de aquella hoïda la fi, comendà a Pàmfilo que digués aprés, e Pàmfilo ladonchs dix: “Lo somni recomtat de la present istòria me dona matèria de recomtar-ne una en la qual se fa menció de dos los quals són de cosa qui avia a venir, axí com aquell que era de cosa intrevenguda, e a penes foren finits de dir per aquells qui fets los havien, que l’affechte se seguí de abdosos. E per ço, amoroses dones, devets saber que jeneral pasió és a qui viu veure en sos sobnis veriables coses, les quals, posat que dorment totes pareguen molt veres, si són algunes monsónegues e algunes molt verdaderes e d’altres fora de tota veritat, e no-res-menys se troba que·n són moltes esdevengudes. Per la qual cosa molts presten a cascun somni tanta fe com prestarien en aquelles coses que vel·lant fesen; e per los lurs somnis mateys, s’entristexen e s’alegren, segons que per aquells se temen o s’esperen en contrari alegrar. E per semblant ne són molts qui nengú no·n creuen fins a tant que·s veuen cayguts en lo demostrat perill; los quals ne l’ú ne l’altre no llou per ço com no són tots temps vers, ne són tots temps falsos; e que no sien tots temps vers moltes

vegades ho pot cascú de nosaltres haver conagut, e que sien tots temps falces ja desobre en la novel·la de Ffilomena se demostra, e en la mia, segons avant vos é dit, vos ó entén a demostrar. Per què judich que en lo virtuosament viure e hobrar nengun sobni en contrari no·s deu tembre, ne per aquell lexar lo bon propòsit; per les coses perverses e malvades, posat que·n somnis aquellas pareguen favorables, ne ab segona demostració que a ell creguen ne conforten gens, per ço nengú no·ls deu creure ne axí en contrari en tots dar plena fe. Mas, levant açò, vengam a la novel·la”. En la ciutat de Bressa fonch un gentil hom apellat micer Negro de Ponte Carano, lo qual, entre·ls altres fills que havia, una filla apellada Andreua, asau jove e bella e sense marit, la qual per ventura d’un seu vahí apellat micer Gabriel se enamorà, lo qual era home de baxa condició, mas home era de loables e valerosos costums, e de la sua persona bell e plasent; e ab la hobra e ajuda de hun infant de casa obrà tant que no tant solament sabé fer que Andreua amà Gabriel, ans encara los concordà que en hun jardí del pare d’ella una e moltes vegades a delit d’una part e d’altra foren ensemps. E per ço que nenguna cosa no posqués separar la hú del altre sinó la mort, secretament se juraren per marit e muller; e axí esforçadament lur conjunció continuant, se esdevench que Andreua, una nit durmint, li parech en somni ésser en lo jardí ab Gabriel, e que ella ab gran pler de cascú lo tenia en lo braç; e mentre que axí estaven li parech exir del seu cors una cosa escura e terrible, la forma del qual ella no podia conèxer, e parent-li que aquesta cosa prenia Gabriel; e a malgrat seu, ab maravellosa força lo y levà, dels braços, e ab ell ensemps se n’entrava sota terra, e may pus no pòch veure ne l’ú ne l’altre; de què ella asau dollor inextimable sentia. E per ço, posat que·n fos alegra, veent que no era axí, mas que u havia somiat, no res menys li entrà gran por en l’enteniment. E la següent nit, volent Gabriel venir a ella, ella tant com posqué se esforçà que a

ella no vingués; mas veent lo seu gran voler, per ço que ell no sospitàs de alre, la següent nit lo rebé graciosament axí bé e millor que may no havia fet en lo seu jardí; on collí moltes roses blanques e vermelles, e per la gran calor qui era entre ells al peu d’una molt bella font del jardí se meteren star, e aprés agueren stat e aguda entre ells festa e solaç molt gran e bella, Gabriel demanà quina era la occasió per què lo dia davant ella no volia que ell vengués. E Andreua, mot a mot, li contà lo sobni que d’ell havia fet lo dia davant, e la suspita que havia presa de aquell; e Gabriel, oint allò que ella deya, en somrient li dix que gran peguesa era de donar fe en somnis, per ço com per sobrefluytat de ventreyl o per mancament de aquell venien, e tots dies se deyen aquells ésser tots vans. “E si yo, dix Gabriel, hagués volgut anar dret a somnis, jo no fóra vengut ací aytant per lo teu com per hú que jo n’é fet aquesta nit passada, lo qual fou que a mi paria ésser en una bella e molt delitable selva, e que per aquella anava casant, e que havia presa una bella cabirolla tant bella com altra que jo·n ves may, e perie·m pus blanqua que la neu, e que en breu temps parech a mi ésser tan domèsticha que jamay de mi no·s partia. E perie·m que al coll portàs hun collar d’or, e que jo ab una cadena d’or la tenia ligada. E aprés d’açò me parech que reposant-se una vegada aquesta cabirolla, e tenint-li lo cap en la falda, e no·m sé com ni com no ella tornà tota negra e espaventada e brava envert mi, e no·m parech que nenguna resistència li posqués fer; ans parech que·m donàs un tan gran colp en lo costat sinistre que aquell me donava tant gran dolor que·m paria que lo cor me trasquesen del cors, per la qual cosa jo sentia tant gran mal que·m despertí; e sobtosament ab la mà me correguí al costat, sercant si en aquel era naffrat; e no trobant-m’í res, me trasquí escarn de mi matex de so que sercat havia. Mas què vol dir axò? que de semblants e de pus espaventables n’é jo vists que gens per ço ne pus ne menys no me n’à esdevengut. E donchs jaquiscam-ho anar e pensem de donar-nos bon temps”. E Andreua, hoint lo seu somni, fou pus espaventada que

d’abans no era; mas per no ésser occasió d’algun desconfort de Gabriel, tant com posqué amagà la sua por. E estant ab ell abrasant, besant e solaçant, suspitant-se e no sabent de què, lo mirava en la cara, e contínuament remirava per lo jardí si vera venir nenguna cosa negra de nenguna part. E, estant en tal manera, Gabriel gità hun gran suspir e dix: “O ànima mia, ajuda·m, que jo·m muyr”. E. dit açò, caygué en terra sobre les erbes del prat; la qual cosa veent Andreua, tota esbaïda, casi plorant, dix: “O senyor meu, e què às tu?” E Gabriel no respòs mot, mas roncant e suant fort, en poch espay passà d’aquesta present vida. E si açò fou enugós a Andreua e de gran dol, cascú s’ó deu pensar. E estant axí e plorant agrament, moltes voltes lo cridà en và; mas, aprés que hac per cert que del tot era mort, haven-lo guardat per cascuna part del cors e per tot, lo trobà fret, no sabent què·s fes ne què digués, axí plorosa com era; e plena d’engoxa e de traball se n’anà cridar hun seu amich e parent, lo qual en aquesta sua amor era consent, e en aquell la sua dolor demostrà. E, aprés que sobre lo mort agueren plorat, dix Andreua al seu amich e parent: “Pus que Déu m’à tolt aquest que jo amava més que cosa que al món fos, jo no entén ne vull viure més; mas abans que jo·m vulla alciure volria jo que nosaltres prenguésem modo compatent a conservar la mia honor e la sacreta amor qui és estada entre nosaltres, e que lo cors del qual la gloriosa ànima s’és partida fos sobolit honorablement”. A la qual l’amich seu respòs: “Ma sor, tals paraules de vós no isquen, ço és, que vós vos vullau auciure, e açò per tant com si tu l’às perdut ací en aquest món, aucient-te tu l’auries perdut en l’altro món per semblant, e açò per tant que fu n’iries en infern, e jo són cert que la sua ànima no y és anada, car en sa vida ha ben viscut; perquè jo hé per molt millor de confortar-se e de pensar que ab horacions e ab altres almoynes fasam l’ànima sua entrar en paradís. E per so·ns par que nosaltres degam pendre manera de soterrar-lo en fort en manera que nengú no u sàpia jamay, car nengú no sabia que ell dagués venir ací; e si ací no vols que·l matam, matau-lo fora del jardí, e sens que nengú no u sabrà jamay qui posat

lo y ha, jaquiscam-lo-y estar en bona hora, e al matí serà trobat, e portar-lo-se-n’àn e fer-li-àn sos amichs e parents honorablement aquella sopoltura que·s pertany”. Mas Andreua, la qual era plena de amargosos suspirs, contínuament plorava e feya son dol, e ab tot que era atribulada escoltava lo consell que li donava lo seu amich; e la primera part no acordada, respòs a la segona dient: “Ja Déus no vulla que axí car amich, e axí carament amat de mi com era aquest, sia soterrat a modo de hun cà ne lensat en la carrera ne en terra lexat. Ell ha agudes les exèquies de les mies làgremes, e tant com jo poré aurà aquelles dels seus parents e amichs, e ja·m va per l’enteniment allò que en açò avem a ffer”. E prestament pres una pesa de drap de seda, la qual tenia en hun seu coffre, e, aquella aguda, encontinent sobre lo cors de Gabriel la posà, e, mès hun bell coxí al cap, li féu una bella garlanda de roses e de violes, e ab moltes làgremes li tanchà los huyls e la bocha, e mès-lo a punt en la manera que dit vos é. Dix lo seu amich e parent: “D’ecí a casa sua ha poch camí, per què tu e jo l’aportarem en la manera que l’avem aparellat, e posar l’em davant la sua porta. E posat que als seus amichs no sia nenguna consolació, a mi serà gran pler com sabré que està en la manera que li pertany”. E, dit açò, ab abundants làgremes lasant-se sobre ell, moch terrible dol e per lonch espay plorà la sua mort; la qual lo seu amich e parent ab bones paraules amonestà al mils que pòch, e per ço com lo jorn se acostave lo dressà, dient que fessen ço que fer havien, e ella près aquell anell ab lo qual ell la havia esposada del seu dit, e mès-lo en lo dit de Gabriel, ab gran plant dient: “Senyor meu molt car, si la tua ànima veu les làgremes ni en lo teu cors ha romasa alguna conaxença, reb aquest darer do de aquella la qual tu vivent has tant amada”. E, dit açò, esmorteïda li caygué desús; e aprés, ab gran affany retornada, pres lo cors del seu amat ab lo drap ab què estave enbolcat, e aquell ab lo seu amich trasqueren del jardí, e envert de la sua casa se n’anaren. E, anant axí, per cars se esdevench que alguns familiars del potestat que aquella hora anaven entorn la ciutat per fet de ventura foren trobats;

e coneguda Andreua, qui era pus desijosa de mort que no de vida, franchament los dix: “Jo conech vosaltres qui sou ne què voleu saber de mi, per què us dich que lo meu fugir no muntaria a res; ans són presta de venir ab vosaltres davant la senyoria e comtar-li la mia desaventurada ventura; però dich-vos que no sia dengú qui sia tan ardit de tochar-me, pus jo són obedient als vostres manaments, ne per semblant d’aquest cors nengunes coses no vullats moure si de mi no volets ésser acusats”. E, açò dit, en la manera que trobat los havien foren menats al palau. La qual cosa sentida, lo potestat se levà, e, informat de la manera com era estat trobat, mas no com era stat mort, faent regonèxer si ab verí o ab altra manera lo bon hom fóra estat mort e gitat d’aquesta present vida, e aprés fonch bé regonagut, tots affermaren que no; mas digueren que alguna cosa vesina al cor s’era rompuda que l’avia alfegat. Lo qual, sentint e oint que en pocha cosa era colpatble, per gran àlt que ach d’ella fóre content de donar-li ço que vendre no li posquere si ella ab son pler hi volgués consentir. Mas ella, oint aquelles paraules e en aquells no volent consentir, ab gran desdeny e ab vilanes paraules se lunyà d’ell. E, vengut lo jorn clar, aquestes coses foren reportadas a micer Negro, les quals, aprés li foren recomptades, dolent-se fins a la mort, ab molts de sos amichs se n’anà al palau, e aquí, informat de totes coses per lo potestat, demanà que la filla li fos retuda. E lo potestat, volent-se acusar primerament de la força que fer-li volia abans que d’ella no fos acusat, loant Andreua e les sues costums, ab moltes bones paraules vench a dir que ell havia volguda provar aquella, e dix ço que fet ne dit li havia; e per ço com l’avia vista de tant ferma amor, subiranament l’avia presa en grat e en amor per què là hon fos en pler d’ell qui son pare era, e per semblant d’ella no contrastant que ella agués agut marit de baxa condició, volentera per muller sua la sposaria. E en aquest endemitg que ells axí parlaven Andreua fonch menada davant lo pare, e plorant se gità al seus peus, e dix: “Pare meu, jo no crech que sia necessari que us comte la istòria del meu desig ne

de la mia amor, car certa són que hoïda l’avets, e pus la sabeu tant com més pusch ne sé, humilment vos deman perdó per ço com sense vostra sabuda havia pres marit qui molt me havia plagut. E no us deman perdó perquè·m perdoneu la vida, mas per ço com envert Déu ne són tenguda, e perquè muyra com a vostra filla e no com a vostra enemiga”. E, dient açò e plorant e lagremejant, li caygué als peus. E micer Negro, qui hom antich era e de benichna natura e molt amable, oint aquestes paraules començà a plorar, e plorant levà la filla e piadosament dix: “Filla mia, jo aguera a mala car que tu agueses hagut tal marit com a tu segons lo pare meu e segons los teus amichs se pertanyia; e si tu l’avies tal com a tu havia plagut, pus a tu pleya sí devia fer a mi. Mas haver-lo pres amagadament, la tua pocha fe me fa dolre, e més encara com veig que l’às perdut. Mas pus axí és que en sa vida jo no li é feta la honor que aguera feta a hun meu genre, ara en sa mort la li vull fer”. E lavors, girant-se a sos fills e parents e amichs, los comandà que aquella sopoltura se aparellàs Gabriel honorable e bella qui a ell se pertanyia. E en aquest endemitg, venguts los parents e parentes de la jove qui sabuda havien la nova, e tots los hòmens e dones qui en la ciutat eren vengueren aquí; e enmitg de la cort fou posat lo cors de Gabriel embolcat en lo drap de seda, e en les roses e violes que aquí havien duytes, e no tant solament d’ella e de sos parents fon plant, ans encara de totes les dones de la ciutat e de molts hòmens; e no en guisa que a ell se pertanyia, mas en guisa de senyor e ab honor de la cort e de tots los ciutadans fon portat a la sopoltura. E aprés alguns dies lo pare li mès al davant ço que·l potestat li havia dit, e raonant micer Negro ab la filla de aquella matèria, may no·l volgué de allò escoltar; ans en hun monastir qui lavors en aquelles parts era molt famós e de gran santedat se mès a monga, e en aquell visqué en santa vida, e si fassam nosaltres.

NOVEL·LA SETENA SIMONA AMA PASQUINO, AB LO QUAL, STANT EN UN HORT MENGANT UNA FULLA DE SÀLVIA, MORÍ, E ELL [A], MOSTRANT COM ERA STAT, PER SEMBLANT MORÍ. Pàmfilo era de la sua novel·la desliurat, com lo Rey, no mostrant aver nenguna compassió de Andreua, regordant Emília, li féu semblant que li era de grat que ella, ab aquells qui havien dit, dient continuàs. La qual, sense nenguna triga, començà “Cara companyia, la novel·la dita per Pàmfilo me tira a dir-ne una que en nenguna altra cosa a la sua no és semblant, sinó, com Andreua, en lo jardí perdé lo seu amant. E per semblant aquella de què dech dir; en semblant manera com Andreua fou, no ab força ne ab virtut, mas ab mort inopinada se desliurà de la cort, axí com ja altra vegada entre nosaltres és estat dit. E posat que amor age per sues les coses del nobles hòmens e del senyors e gens per ço no refusa l’imperi dels pobres, ans si en aquels alguna vegada les sues potències demostra, axí com a molt potent senyor dels pus richs se fa tembre. La qual cosa, posat que no en tot, en gran part apar en la mia novel·la, ab la qual me plau en la nostra ciutat tornar, de la qual aquest dia, parlant de diverses parts del món, nos som lunyats”. Encara no à gran temps fou una infanta bella e jentil, segons la sua condició filla d’un pobre, apellada Simona; a la qual covania a guanyar ab sos propis braços lo pa que menjava filant llana o altres faenes honestes e bones, segons

se pertany a una honesta dona; mas ab tot açò no fou axí pobre de cor que ella en son enteniment ab acctes e ab paraules plasents no retengués en amor hun jove lo nom del qual era Pasquino, no de major condició que ella, lo qual anave donant lana a filar per son maestre per la vila. E rebuda en sí clara conaxença de la amor que li aportava, envert ella començà a entendre; e aquella axí fort solicitava del filar que pus sovent hi tornava que lo torn no·s girava ne voltaba lo fus filant, e ella per semblant en lo filar metia més suspirs que no feya agullers, pensant en qui la li havia dada a fillar. E Pasquino molt sovent la solicitava que filas bé la lana del seu mestre, axí com si aquella sola que Simona filava degués complir la sua tela. Perquè la hú solicitant e l’altre desijant ésser solícita, se esdevench que la hú cremava d’una part, l’altre de l’altra, e posant a hun depart la vergonya e la honestat, continuaven de estar ensemps, e de lur plaer se concordaren. Los quals tant de la una part com de l’altra ensemps se acordaren la hú ab l’altre en tant que no esperaven que la hú ne l’altra envidasen, ans cascú per voler-hi ésser primer feyen encontre. E axí aquests, continuant lur plaer, un jorn e altre e tots temps encenent-se en lo continuar, se esdevench que Pasquino dix a Simona que del tot ell volia que ella trobàs modo de poder venir en hun jardí on la volia menar, perquè allí abduy estiguessen, la qual cosa ab desitg esperaven cascun d’ells. E Simona, sercant modo de poder-hi ésser, donà entenent al pare hun diumenge depus dinar que ella volia anar a la perdonança a sent Gallo ab una sua companyona apellada Laguina, de què ella se n’anà al jardí hon ell ensemps ab hun seu companyó apellat Putcio, e vulgarment anomenat Astramba, les esperaven; e com foren en lo jardí e agueren estat e solaçat una gran peça, Astramba e Laguina lexaren a hun depart. E en aquella part del jardí on Simona e Pasquino anaren, havia una gran e molt bella mata de sàlvia; aprés de la qual se estigueren solaçant gran peça ensemps, e aprés agueren reposat, Pasquino, qui estava recoldat aprés de la sàlvia, de aquella cullí una fulla, començant-se

ab aquella a fregar les dents e les ginives, dient que la sàlvia molt bé denejava tot quant romania en les dents aprés que hom havia menjat. E, aquelles fregades, tornà en lo raonament que d’abans deya. E aprés poch espay, sens que no agueren gayre raonat, li començà tota la sua cara a tremudar, e aprés lo seu cambiament no estech gayre que ell perdé la vista e la paraula, e aprés poch encontinent morí. La qual cosa veent Simona, començà a plànyer e cridar Astramba e Laguina, los quals prestament li acorregueren, veren Pasquino no tant solament mort, mas tot inflat e ple de clapes negres en la cara e per lo cors, e sobtosament cridà Astramba: “Ay malvada fembra, tu l’às enverinat!”. E, faent gran remor, fou sentit de molts qui éran vaïns del jardí. Los quals coragueren a la remor, e trobant aquest mort e inflat, e vaent Astramba doler-se axí fort e acusar Simona qui enguanat e enverinat l’avie, quasi esbaïda no sabent-se escusar, fou reputada de tots colpatble, cascuns creent que axí fos com Astramba deya. Per la qual cosa, playent tots temps fort, al palau del potestat fou menada. E aquí ab ella ensemps Astramba. E pesseguint lo mal dit de companyó de Pasquino, qui ensemps ab hun jutge qui sense dar espay a la cosa se mès a examinar-la del fet; e no podent comprende aquest de aquesta cosa, e havent aperta la malícia, volch ell matex veura lo cors mort e la manera per ella recomptada, per ço com per les paraules sues no u comprenia asau bé; faent-la amanar sens nagun tabustol llà hon era encara lo cors mort de Pasquino inflat com una bóta; e meravellat del mort, aprés demanà com era estat. E aquesta, acostant-se a la mata de la sàlvia, com la precedent istòria hac recomptada, per dar-li antendre pus plenament lo cars qui sobrevengut era, féu axí com Pasquino havia fet, e pres una de aquelles fulles de sàlvia, se·n fregà les dents. La qual cosa, mentre que per Astramba e per los altres amichs seus, parents e companyons de Pasquino, axí com a frèvol e vana en presència del jutge era escarnida, e ab molta instància la sua ignocència no acusaven d’alre sinó que lo foch punidor de la sua malícia; e la mesquina de Simona, qui de la pèrdua del perdut amant seu e de la

por de la justícia e del malvat Astramba, qui contínuament la peseguia, levà de la sàlvia per fregar-se les dents, e fregades aquelles, en aquell matex accident caygué que primerament era caygut Pasquino, no sense gran maravella de quants hi eren presents. O faels ànimes, a les quals en hun matex dia és esdevenguda la fervent amor e la mortal vida los à fets finir! e pot ésser pus fael que ensemps morir en hun matex loch cert si en l’altra vida nengú s’ama, vosaltres vos deveu amar axí com deçà haveu fet! Mas molt pus leal és l’ànima de Simona, qui hicnocentment és venguda morir segons la opinió d’aquells qui l’acusaven e lla peseguien, la qual venia de Astambra e del seus amichs, qui per ventura eren lo cardador o l’escardasador, o per ventura pus vils hòmens qui ab honesta via volien pesseguir la mort dell lur amat Pasquino. Lo jutge, feta justícia en collir lo procés de la mort de Pasquino, en presència de tots quants hi eren, no sabent què dir, longuament estech maravellat, e puys, tornat en son seny, dix: “Cert bé·s mostra que aquesta sàlvia sia verinosa; e per ço vull que aquesta sàlvia sia tallada fins a la rayll per ço que semblant cars no pusca esdevenir ne algun altre no·n sia offès en semblant manera. E per ço vull que aprés sia tallada sia mesa al foch”. La qual cosa aquell qui del jardí era guardià, en presència del jutge, aprés que hac abatuda la sàlvia, perquè fos a memòria de la mort dels dos miserables aymants, féu una gran fossa, e feta aquella fossa sota la sàlvia, un calàpet de maravellosa granesa trobà, del qual exia inextimable pudor, lo qual estimaven que havia feta verinosa la sàlvia, lo qual calàpet negú no havia ardiment de acostar-s’í, e feta entorn una gran foassa, aquí ensemps fou cremat ab la sàlvia. E, fet açò, fou finit lo procés del jutge sobre la mort del mesquí de Pasquino, lo qual ab la sua Simona, axí inflats com eren, per consel de Astramba e dels altres amichs e parents seus, foren soterrats en la esgleya de sen Pau, de la qual per ventura eren parroquians.

NOVEL·LA VUITENA SILVESTRA AMÀ GERÒNIM, PER LA QUAL DE DOLOR MORÍ EN LOS SEUS BRASOS; E, PORTANT-LO A LA SGLEYA, ELLA PER SEMBLANT MORÍ. Havia la novel·la de Emília ja fi com per comendament del rey Neifile començà axí: “De qui valeroses dones són aquells les quals més que nenguna altra gent cuyden saber, e per ço no solament a consell d’elles, ans encara contra la natura de les coses, presumexen sobrepujar lo lur saber; de la qual presumció ja grans mals se són esdevenguts e nengun bé no se n’à vist jamés. E per ço entre les naturals coses aquella qui menys consell reb o operació en contrari és amor, la natura de la qual pus tost se pot consumar per sí matexa qu’ell anar per algun avisament. E per ço m’és vengut en voluntat de comtar-vos una novel·la d’una dona la qual, mentre ella serchà d’ésser pus sàvia que a ella no·s pertanyia, ni no era, e encara que no sostangués la cosa, sí feya voler mostrar lo seu seny creent traure amor del enamorat cor, la qual per ventura li havien mesa les estels, e la qual amor pervench a gitar en huna hora l’ànima del cors de son fill”. Fou encara no à gran temps que en la nostra ciutat, segons recomten los antichs, un rich mercader apellat Leonart Seguer, lo qual hac de la sua dona un fill apellat Gerònim. E. aprés que·l dit Leonart hac viscut largament en aquest món, en sos derrés dies caygué en malaltia, en la qual, aprés

hac ordonats sos fets, passà d’esta vida. E lo dit infant romàs en poder de la mare e dels tudors, los quals lo regiren e li guovernaren sos fets bé e diligentment. E l’infant, crexent, ab los infants de la sua encontrada se amistançà, entre·ls altres ab una infanta del seu temps més que ab nengun altre se acompanyà; e vivint e crexent alegrament, la lur amistat se convertí en Subirana amor. En tal manera que Gerònim no sentia bé ni repòs sinó tant quant ab aquesta aturava o la veya; a ella, qui no anava menys a ell que ell a ella, per la qual cosa contínuament ensemps estaven. La mare del infant, veent la pràticha que l’infant tenia, moltes vegades lo·n reprès e·l barallà; e, veent que per ella no se·n volia estar, als tudors seus se·n clamà, axí com aquella qui·s temia que l’infant no fos enganat en fer-la-li penre per muller, e·ls dix: “Aquest nostre infant encara no a anys s’és enamorat de una infanta d’un sastre vahí nostre apellada Silvestra, e dich-vos que si nosaltres no la li levam davant, ell la pendrà amagadament hun porn per muller, e si açò fa jo may pus no seré alegra; e si no u fa és aparellat que per tal amor se consum per ella si ella altre marit ha. E per ço me semblaria que per levar-lo de aquesta occasió lo deguéssem trametre en alguna part luny de ací en servey de la companyia nostra; e açò per tant com nosaltres lunyant-lo d’ací ella li exirà del enteniment, e puys, tornant-li, darem alguna donzella ben nada e de bon linatge per muller”. E los tudors en açò loaren lo consell de la dona, offerint-se de reprende aquell de tal joventut e de lur poder, lunyar aquell de tal voluntat. E, fet demanar l’infant, aquell meteren en l’alfóndech, on li començaren de dir: “Fill meu, tu ést de vuy més gran, e és raó que tu veges en tots affers. Perquè nosaltres nos acontentaríem molt que tu anasses a París, on veuràs gran part de la tua riquesa e veuràs com se fa, e sens açò t’avisares e·n seràs molt millor e pus presat e amat, e veuràs lo Rey e aquells barons e senyors e lurs costums. E aprés age estat hun temps, te·n poràs tornar”. L’infant, escoltant deligentment lo raonament que li feyen los seus tudors, breument respòs que d’açò no·n faria res, e açò per tant com creya que ell podia axí ben estar

en Fflorença com negun altre. E los valents hòmens, oint açò, replicant ab moltes paraules, li reprovaren que deya mal e havia mal consell, e, no podent-ne traure resposta, ó digueren a la mare. La qual lo près a hun depart, dient-li e pregant-lo que ell volgués estar a concell e a ordinació llur, e que volgués anar a star un any a París; e tant féu que l’infant lo y atorgà, e axí fonch fet. E anant adonch Gerònim a París, finament enamorat, e stant alà de huy en demà, hi fon tengut dos anys. E aprés, pus enamorat que may no fou, se·n tornà, e trobà la sua Silvestra maridada ab hun jove flasader, e hoint açò ultra mesura se·n dolgué e·n fou torbat. E veent que alre no y podia fer, se enginyà de saber hon estava sagons la husança dels jóvens enamorats; e sabut hon estava, ne començà a passar creent que ella no agués a ell hoblidat, sinó axí com ell havia a ella. Mas l’obra estava en altra guisa que ell no·s pensava, car ella no·s recordava d’ell sinó axí com si may no l’agués vist; e si per ventura se·n recordava sí mostrava lo contrari; de què en poch de temps lo jove se·n apercebé, e no sens gran dolor. Mas no-res-menys tot ço que podia feya per entrar-li en l’ànima; e veent que no·n podia res fer, se dispongué en sí matex que com sabés morir ell parlaria ab ella. E ab un seu vahí informat com la sua casa era feta, una nit que ella e lo seu marit eren anats a vel·lar ab alguns lurs vahins, amagadament se n’entrà dintre la sua casa, on derrere los talers de les flasades que estesos estaven se amaguà, e tant esperà que ells foren tornats e se n’anaren al lit a dormir, e ell, sentint adormit lo marit, al lit llà on s’era colgada Silvestra se n’anà, e, posant-li la mà sobre los pits, tot gint dix: “O ànima mia dolça, e dorms tu encara?” E Silvestra, qui encara no dormia, espaventada, volch cridar; mas lo jove prestament dix: “O per amor de Déu no crits, car jo són lo teu Gerònim”. E, oint ella açò, tota tremolant dix: “O Déu, Gerònim, e ve-te·n car pasat és aquel temps que en la nostra infantesa nosaltres érem enamorats; e ara tu véns que jo són maridada, perquè no estaria bé a mi entendre en amar altre home sinó lo meu marit; perquè jo·t prech per amor de Déu que te·n vages, car si mon marit te sentia, posat

que no se·n seguís alre, sí seria que may no·m caldria viure en pau ne en concòrdia ab ell, e son amada d’ell, e en bé e tranquilitat visch ab ell”. E lo jove, hoint aquestes paraules, sentint enujosa dolor e recordant-li lo temps passat de la sua amor, ab molta intància la pregà, prometén-li grans dons; mas ab tot axò nenguna cosa no obtangué d’ella. Per la qual rahó desijà morir més que viure, en encara derrerament la pregà que per mèrit de tanta amor que ell havia aguda ella sofferís que al seu costat se posqués colgar tant fins que·s posqués ésser escalfat, car esperant a ella s’era tot glasat; prometent-li que no li diria ne li faria negun acte desonest, ans tantost que·s fos hun poch escalfat se n’hiria. E Silvestra, havent una pocha de compassió d’ell, ab les condicions dites per ell ho consentí. Colgat, adonchs, lo jove al seu costat sense tocar-la, e caygut en hun pensament de la longa amor que li havia aportada e recordant-li la present duresa d’ella e la esperança perduda, desliberà de no viure pus; e, restrets los esperits en sí matex, sense fer-ne negun mot ne semblança closos los puyns, al seu costat se morí. E aprés poch espay Silvestra, maravellant-se de la sua continença, havent por que·l marit no s’esvellàs, començà a dir: “O Gerònim, e per què no te·n vas?” E, no sentint-lo responre, pensant que·s fos adormit, ultra açò esteses les mans envert ell, perquè si dormís lo despertàs, lo començà a temptar, e tochant-lo lo trobà fret com hun glaç; de què ella, maravellant-se e tocant-lo pus fort e ab més força, e sentint que ell no·s movia, sens pus tochar-lo conech que era mort; de què ella, dolent-se ultra mesura, estech gran pessa sens saber què·s degués fer. E, près consell en sí matexa de voler en altra persona posar lo cors per veure què diria lo marit, li dix: “Marit, a una mia veïna s’és esdevengut un tal cars”, narrant-li lo seu, e puys li demanà si a él esdevenia un tal cars què·n faria. A la qual lo marit respòs que a ell paria que lo mort se degués aportar a casa sua e aquí lexar sens nenguna remor; e lavors Silvestra dix: “E axí cové fer a nosaltres”. E, presa-li la mà, li féu tochar lo jove mort. De què ell, tot esmarrit, se levà de peus, e près hun lum, sens entrar ab la muller en altres noves, l’om

mort de les sues matexes robes vestí, e sensa nenguna altra indústria, ajudant-li la sua ignocència, levant-lo sobre les sues espatlles, a la porta de la sua casa lo aportà, e aquí posat lo jaquí estar. E vengut lo jorn e vist aquest mort davant lo seu portal fon feta gran remor; e sercant e reguardant-lo tot e no trobant-li plagua ne nenguna cosa, per los metges fonch generalment cregut que ell era mort de dolor, axí com de ffet era. E lavors fonch lo dit jove aportat en una església, hon vench la dolorosa mare e alguns altres parents e amigues sues, sobre lo qual començaren a plànyer e a plorar dolorosament, segons la nostra husança. E mentre lo gran dol se feya, lo bon hom en casa del qual era mort dix a Silvestra: “Ve, posa·t lo mantel al cap e ve en aquella església hon és aportat Gerònim, e mit-te detràs les dones e escoltaràs ço que·s diu de aquest fet, e jo faré semblant detràs los hòmens, per ço que nosaltres sentiam si nenguna cosa se diu contra nosaltres”. E Silvestra, qui tart era venguda piadosa, fon contenta de ço que lo marit li ach dit, e axí com aquella qui desijava veure mort aquell qui en vida no havia volgut complaure d’un sol besar. O, e quant és maravellosa cosa de pensar quant són faels les forces d’amor! qui en lo cor lo qual la alegra fortuna de Gerònim no havia poscut hobrir, la miserabla lo obrí!, e les antigues flames ressuscitades totes sobtosament, mudà en tanta pietat com víu la cara del mesquí qui mort era sota lo mantell clos, metent-se entre dona e dona, no s’aturà fins que al cors mort fonch pervenguda, on li vench sobtosament gran fret, e sobre lo jove mort se lançà, lo qual no banyà de moltes làgremes, car axí com a Gerònim la dolor havia tolta la vida, axí sobtosament la tolch a Silvestra. Mas pur les dones la confortaven dient-li que·s levàs sus, no conaxent aquella encara, mas pus qu’ella no·n se levara, la·n volgueren levar, e trobant-la inmobla e aquella regoneguda, conagueren que era Silvestra, morta. De què totes les dones qui aquí eren vengudes de doble pietat començaren lo plant, molt major que d’abans no era. E sobtosament se escampà la nova fora la sglésia, e entre los hòmens, la qual pervenguda a les horelles del marit qui detràs ells era, sens escoltar

consolació e confort d’algú per lonch espay plorà. E puys a molts de aquells qui y eren la istòria recomptà de ço que era estat la nit pasada d’ell e de lla muller sua. E per tots fou sabuda la occasió de la mort de cascú de aquests, la qual per tots fou planta. E presa, donchs, la morta Silvestra, axí hornadament com se costumen los morts sobre aquel matex lit al costat del dit jove la posaren a jaure. E aquí longament fon planta e en una matexa sopoltura foren sobollits ensemps; e ells, qui vius no s’eren pogut conjuyir, la mort los conjunyí en inseparable companyia.

NOVEL·LA NOVENA MOSÈN GUILLEM DE ROSELLÓ DONA A MENGAR LO COR DE MOSÈN GUILLEM GARDESANCH A SA MULLER, LA QUAL, APRÉS QUE L’ACH MENGAT, SE LANÇÀ PER UNA FINESTRA E MORÍ. Finida la novel·la de Neifile, no sens haver mesa gran compassió en tota la sua companyia, lo Rey, lo qual no entenia a guastar lo privilegi a Dioneo, no restant-hi altre a dir, començà: “A mi plau, piadoses dones, dir-vos una novel·la la qual, pus que axí dels affortunats cassos de amor vos doleu, vos covendrà no menys compassió haver d’aquesta que de les passades, per ço com foren de major condició aquells als quals ço que jo diré esdevench, e ab pus fer accident que aquells dels quals havem parlat”. Devets saber que, segons que reconten los proençals, una vegada foren dos nobles cavallers, cascú dels quals senyorejaven castels e vasayls sota sí, la hú dels quals havia nom mossèn Guillem de Rosselló e l’altre mossèn Guillem Guardasanch; e per ço com la hú e l’altre eren prous hòmens en fet d’armes, se amaven ensemps molt estretament, e entre ells havien costuma de anar ensemps en juntes e en torneigs e en tots altres fets d’armes, e per semblant contínuament anaven vestits d’una matexa guisa. E com cascú d’éls estaguesen en son castell, no contrastant que era la hú luny de l’altre ben ·X· milles, se anaven visitant la hú a l’altre cascun jorn. Havia mosèn Guillem de Rosselló una

bella e molt gentill dona per muller, de la qual mosèn Guillem Guardasanch, no guardant la amistat ne la companyia qui entre ells era, se enamorà, e tant feren la hú e l’altre, que la dona per semblant se n’apercebé, e conaxent-lo per valerós cavaller, li plagué tant que començà deposar sa amor en ell, en tant que nenguna cosa més no desijava ne pensava sinó en ell. E no agueren molt estat que ells foren ensemps una veguada e altra, e amant-se fort, ensemps usaran menys discretament que no fóra necessari; e tant que lo marit se n’apercebé, e la amor que lo marit aportava a mosèn Guillem Guardasanch convertí en mortal oy; mas axí com aquell qui persona discreta era ó sabé tenir amagat mils que los dos aymants no havien tengudes secretes lurs amors; e en sí matex desliberà del tot alciure·l si pogués. Per què, stant mosèn Guillem Rosselló en aquest propòsit, sobrevench que un gran torneig se batí en Françà, per lo qual mosèn Guillem de Rosselló certiffichà mosèn Guardasanch que a ell vengués per desliberar ensemps si al dit torneig hirien o no. Al qual mosèn Guardasanch alegrement respòs que lo dia sagüent sensa falla hiria sopar ab ell. E mosèn Roselló oint açò, encontinent pensà que lo temps era vengut e que ell segurament lo podia auciure; e, armant-se bé, lo dia sagüent, ab hun seu femíliar muntà a cavall, e força una milla luyn del seu castell en hun bosch secretament se amagà, aguaytant quant mosèn Guardasanch passaria; e, esperant aquell, lo víu venir desarmat, ab dos escuders per semblant, axí com aquell qui de res no·s guardava; e arribat mosèn Guardasanch en lo loch on ell lo volia, ladonchs ell, ple de mal talent, ab una lança a sobre mà li vench al damunt, cridant: “A mort, traydor, a mort!”. E, dit açò, li donà de la lança pels pits; per la qual occasió mosèn Guardasanch, sens fer nenguna deffessa ne dir paraula, passat del colp de la lança sobtosament caygué en terra, lexant la present vida. E los seus, sens haver conagut qui açò havia fet, voltades les testes dels cavals, com més posqueren fugiren envers lo castell de lur senyor; e mossèn Roselló, devallant en terra, hobrint los pits a mosèn Guardasanch, ab les sues pròpies mans lo cor del del cors, li departí ;

e, fet açò, e aquell en un bell drap enbolcat, comandà al seu femíliar que aquell portàs a cansa, e manant-li que no fos tant ardit que d’açò digués mot a persona del món; e, muntat a cavall, se·n tornà al seu castell, hon gran ora de nit pervengueren. E la dona, qui entès havia que aquella nit mosèn Guardasanch devia venir, lo qual desijosament esperava, e no vaent-lo vanir, se marevellà, dient al marit: “E què és estat? mosèn Guardasanch no és vengut?” A la qual lo marit respòs: “Muller, ell m’à enviat a dir que no pot venir fins demà” ; de la qual cosa la dona romàs hun poch torbada. E mossèn Roselló, descavalcat, féu cridar lo coch, dient-li: “Prin aquell cor de senglar e fes-hi una pocha de salsa la millor e la pus delitable que tu pusques per a sopar”. E, dit açò, lo coch, ab tota aquella diligència que posqué, entès en aparellar aquell diligentment, faent d’aquell un menjar molt fi. E mosèn Guillem, com temps li parech, ab la sua dona se mès en taula per menjar. E ell, axí com aquell que havia comès estava en pensament, no pòch menjar. E, vinguda la vianda que feta havie aparellar damunt dit cor, aquella féu posar davant la dona, mostrant que aquella nit ell no havia nengun apetit de menjar. E la dona, que apetit havia, saborosament menjà d’aquell abundantment, e lo marit, veent que ja la dona l’avia tot menjat, dix: “Dona, que·t par és aquesta bona vianda?” Al qual la dona respòs: “Mossènyer, en bona fe fort m’à plagut”. “Si m’ajut Déu, dix lo cavaller, jo us en crech, e no me·n maravell si us ha molt plagut, car com era viu vos pleya més que nenguna altra cosa”. La dona, hoint açò, estant hun poch pensosa, dix: “E com? e quina cosa és aquesta que vos me haveu feta menjar?” “Cert, dix lo marít, la cosa que vos haveu menjada és lo cor de mossèn Guillem Guardasanch, lo qual vós, com a desleyal fembra, tant haveu amat; e sapiau certament que ell és stat seu e jo lo li é arencat, poch abans que jo vingués, del seu pits”. E la dona, hoint açò de aquell que tant amava, si·n fou dolenta no és de maravellar; e un poch aprés dix: “Vós haveu fet ço que desleyal e malvat cavaller deu fer; car si yo, forçant-lo·n, l’avia fet de la mia amor senyor, no·n devia ell portar

la pena; mas jo, mas pus axí és, no plàsia a Déu que sobre una tant nobla vianda com és aquesta del cor de mosèn Guardasanch ne entre may altra”. E, levada en peus, sens altra desliberació, per una finestra qui davant les espatles li estava se lexà caure, per la qual raó no tant solament morí, ans casi tota·s desfeu a peces. Mossèn Guillem, veent açò, tot estremordit, li parech aver mal fet; e havent paor que dels hòmens de la terra e del comte de Proença no fos pesaguit, ffaent ensellar los cavalls, se n’anà. E aprés los de la casa devalaren a pendre lo cors de la dona, per la qual fonch fet molt teritble dol e plant. E lo matí sagüent, sabent per tota la terra com lo cruel desastre era estat, per los vassalls de mossèn Guillem Guardasanch, e encara per aquells del castell de la dona, ab gran dolor e plant foren los dos cossos recullits, e en l’esgleysia del castell de la dona en una matexa sopultura foren posats; e sobre la tomba foren possats versos metrifficats certifficans qui eren aquels qui dintre eren sobolits e la hocassió de lur mort.

NOVEL·LA DESENA LA MULLER DE UN METGE PER EXOBLIT QUE UN SEU AMANT AVIE BEGUT, LO MÈS DINS UNA ARCHA, PENSANT FOS MORT; E PUYS L’ARCHA FONCH FURTADA PER DOS USURÉS, E ELL, DESPERTANT, FOU PRES PER LADRE ICHNORANTMENT, E VOLENT-LO PENGAR, SE SABÉ LA VERITAT E SCAPÀ. Solament a Dioneo, havent ja lo Rey feta fi al seu raonament, restava la fadiga, lo qual, conaxent-ho e ja del Rey comendat, començà: “Les misèries de les desleyals amors recomptades, no solament a vosaltres dones, mas a mi, han ja agreugats los hulls e los pits; e per ço subiranament é desijat que fossem a la fi. Ara loat ne sia Déu, pus són finides, si donchs jo no volia fer de aquesta darrera una malvada, de la qual cosa Déu me guart, de anar pus darrera tan dolorosa matèria, ans en pus alegre e en millor vull començar”. Devets saber, gracioses dones, que poch temps ha passat que en Salern fonch hun gran metge en silorgia apellat mestre Matheu de la Muntanya, lo qual, ja en la sua última vallesa vengut, près per muller una molt jentil dona de la sua ciutat, la qual de nobles vestedures e joyes e de tot ço que una dona pot plaure millor que nenguna altra de la ciutat la tenia fornida; però és ver que lo més temps estava refredada, axí com aquella qui en lo lit estava mal cuberta per son marit; lo qual, axí com micer Ritxardo de Quinxixa, del qual havem parlat,

ensenyava les festes e los dejunis a sa muller, axí aquest en aquesta mostrava que lo jaure ab una dona una vegada se leguiava a recobrar un gran temps, e semblant esciència li mostrava; de què ella vivia copiosament contenta. E axí com a sàvia e de gran ànima per poder aquells de casa reptar com feyen ço que no devien, se dispongué de estar en l’antrada per voler veure lavorar la sua companya. E, axí contínuament molts jorns, remirà ençà e allà, e a la fi li entrà en l’ànimo un jove, en lo qual ella posà tota la sua esperança e tota la sua amor e tot lo seu bé; de la qual cosa lo jove se apercebé, e, plaent-li fort, per semblant en ella tota la sua amor posà. Era aquest apellat Roger de Garoli, de noble nació, mas de cativa vida e molt blasmat de ses condicions, en tant que parent ni amich no s’avia lexat qui bé li volgués; e per tot Salern de ladronisi e d’altres vils costums era blasmat, de què la dona poch se curà, ans plasent-li aquell més que nengun altre, ab hun seu infant tan cautelosament hordonà, que ensemps pervengueren a ésser. E, aprés agueren pres lur delit, la dona lo començà a blasmar de la sua passada vida, pregant aquell que, per amor d’ella, se estigués de aquelles coses que acostumades havia de ffer; e per dar-li matèria de relevar-lo de tots vicis lo començà a socórrer adés una cantitat de diners, adés d’altra. E en aquesta manera perseverant ensemps asau discretament, se esdevench que en poder del metge fonch mès en cura un malalt qui gastada havie la cama; e vista la malaltia per lo metge, dix a ell e a sos amichs que si ell havia un os trencat en la dita cama, que a ell la li covania tallar tota hó morir, e tallant-la-li ell poria encara guorir; però que ell no·l pendria ne se n’empararia sinó per mort e avorrit; e, oint açò, acordant-se los amichs, aquell li liuraren per mort, faent-li·n carta. E, fet açò, lo metje se avisà que tal cura ell no podia fer sens que en lo tallar de la cama ell no donàs cert dormitori al passient, car en altra manera ell no podia sofferir lo tallament de la dita cama. E, donada hora de fer la dita cura, ell féu certes aygües destil·lades per fer dormir lo passient tant com seria necessari per fer la hobra, e, aquella aygua feta,

la mès dins huna ampoleta, sens dir a nengú quina aygua era ne a què fos bona. E, venguda la hora del vespre, e volent anar per fer la dita obra, li vench hun missatge de certs amics seus de la costa de Malfa pregant aquell que per cosa nenguna no estagués que descontinent a ells no anàs, per ço com entre ells havia aguda una gran brega, en la qual molta jent havia escalabrada. E lo metge, perlongant la cura de la cama lo matí següent, muntà sobre una sagetia, anant vert la dita costa; la qual cosa sabuda per la dona, e sabent que la present nit no devia tornar a casa, amagadament se féu venir a casa Roger, lo qual mès en una cambra fins a tant que totes les altres persones de la casa fosen anades a dormir. E, estant adonchs Roger en la cambra e esperant la dona, li vench per qualque occasió un gran set, e vista la ampoleta a la finestra plena d’aygua bella e clara, la qual lo metge havia aparellada per fer dormir lo pacient, pensant que fos aygua de beure, aquella begué; e poch estant fou pres d’una gran són, per la qual fou axí adormit que mils parech cors mort que no viu. E la dona, on abans posqué, vinent en la cambra, trobà Roger qui dormia, e, volent-lo despertar, ab veu baxa li començà a dir que·s levàs; mas tot quan feya no era res, car ell no responia ne·s movia de res que li fos fet; per què la dona, torbada, ab major força lo sotspès, dient: “Leva sus, dormidor car per dormir no hic devies venir”. E Roger, qui sotspès estava, caent en terra d’una caxa sobre la qual s’era adormit, altre continent no féu que aguera fet hun cors mort. Lo qual la dona, quasi espaventada, per voler-lo relevar, lo carmenà pus fort, e, prenent-lo per lo nas e tirant-li la barba; mas tot li era poch car ell havia ligat lo seu ase a bona clavilla. Per què la dona se començà a tembre que no fos mort; e, volent-ne ésser pus certa, fortament li començà a strènyer les carns e a cremar aquell ab una candela, mas tot açò no era res. Per què ella, qui metgesa no era, posat que son marit ó fos, creent sens falla ell ésser mort e amant-lo sobre totes altres coses, fou la pus dolorosa dona del món, e no gosant fer remor, sobre ell començà a plànyer e a plorar, dolent-se de semblant desaventura. E aprés, tement la dona de no acon

seguir lo seu dan, pensà que sens lagui convenia trobar manera com se tragués lo cors mort de casa; e sacretament cridant la sua serventa, maravellant-se fort e mirant aquell, lo trobà sense sentiment, e dix ço que la dona deya, ço és, que certament era mort, e prestament consellà de traure·l de casa. A la qual la dona dix: “E on lo porem nosaltres portar que nengú no se·n sospit ne pensen que de ací sia exit?” A la qual la serventa respòs: “Jo víu anit vespre a la botiga de aquest fuster nostro vahí una gran caxassa vella, la qual, si estogada no la ha, vendrà fort bé a nostros fets, car nosaltres lo porem metre dins e dar-li tres o quatre colps de coltell, e lexar-lo estar; e qui·s vulla qui·l tròpia dintre no·m sé per quina raó presumesque que sia exit d’ecí més que de nengun altre loch; ans raonablament creuran que, per ço com és estada mala persona, que anant a fer algun mal, algun seu enamich l’age mort, e puys mès en la caxa”. E, oït açò, plagué molt a la dona lo consell de la serventa, exceptat, emperò, que no consentia de donar-li nengun colp, dient-li que no lo y poria per cosa del món sofferir lo cor. Encontinent la tramès per veure si l’arqua fóra romasa là hon l’avia vista, on, aprés fou tornada, dix que hoc; e com a virtuosa fembra axí aquella qui ben temprada era, ab ajuda de la dona près Roger sobre les espatles e, anant la dona davant per guardar si vera venir neguna persona, vengueren a la caxa, dintre de la qual meteren Roger, e, aquella tanchada, lo lexaren estar. E, fet açò, se esdevench que estant en Salern dos jóvens companyons, los quals prestaven a hosura, voluntaris de guanyar e de poch despendre, e havent mester en lur servey aquella caxa, la qual lo dia davant havien vista romanir deffora la porta del fuster, ensemps proposaren que si la nit hi romania que la se n’aportasen. E, venguda la miga nit, se exiren de casa, e anaren per veure si l’archa era romasa, e, aquella trobada la se n’aportaren en casa lur, e, no guardant si lo pes era soberch, la meteren a lats d’una cambra en la qual dormien les fembres de casa, e, sens curar-se de adobar-la massa, anaren a dormir. E Roger, lo qual gran pessa havie dormit e ja digest lo abeuratge e la virtut de aquell era ja consumada,

essent ja hora de matines, se despertà; e, posat que la són li fos pasada sens que no havia recobrada la sua virtut, romàs tot tabuxat, e no tant solament aquella nit, ans encara alguns dies aprés, lo tench estramordit; e ubert Roger los huys e no veent res, se maravellà, e, estesos los braços e les mans ançà e anlà, e trobant-se dins la caxa, se començà a recordar dient en sí matex: “E què és açò on jo són? Dorm jo ho somiu? Per cert a mi recorda que anit jo venguí en casa de la mia dona, e ara·m par que sia en una caxa. Què vol dir açò? Seria tornat lo metge o hauria ich sobrevengut algun altre cars, per lo qual la dona me agués, durment, ací amagat? Jo crech fermament que axí sia”. E, per amor de açò, començà de estar quedament e escoltar si sentiria alguna cosa; e com axí ach estat en gran desayre en la caxa, qui petita era per ell, dolent-li lo costat e volent-se girar de la altra part lo pus quedament que pòch, li esdevench que per tal com la caxa no estava ben pitjada, près un gran lats, e aprés lo seu moviment caygué, e caent féu una gran remor, per la qual les fembres qui al costat d’allà on estava la caxa dormien se despertaren, havent gran por, e per aquella espaordides callaren. E Roger, qui per lo caure de la archa duptà fort, e sentint lo bruzit que fet havia, amà més exir que si l’aguessen trobat dintre. E, aprés fon fora, axí com aquell qui no sabia on s’era, començà anar per la casa, una amunt, altra avall, brassejant per veure si alguna porta hó escala posquera trobar per hon ses posqués anar; lo qual, aprés que per les fembres fon sentit passejar e anar per la casa, començaren a dir: “Qui va là?” Mas Roger, no conaxent la veu, no respòs; per què les fembres començaren a cridar los dos jóvens, los quals, per ço com molt havien vel·lat, dormien fort, no sentint nenguna de aquestes coses. Per la qual cosa les fembres, pus paurugues, que d’abans no eren, obrint una finestra, començaren a cridar: “Al ladre, al ladre!”. E, sentida la remor per los vaïns ateneren, qui per terrats, qui per teulades, los uns per una part, los altres per altra, e corent entraren en la casa; e los jóvens per semblant desperts en aquesta remor, se levaren. E Roger, qui aquí·s veya no sabent com casi, maravelant-se

en sí matex, deya: “D’on son exit ne que és açò?” E d’altra part, pensant de qual part fogir poria, e mirant amunt e avall, per tot se veya pres. E veent-se la companya del justícia de la terra, qui a la remor eren atesos, ja prop, lo prengueren, e pres lo menaren davant lo justícia; e per ço com malvat hom era tangut, sense negun lagui lo meteren al turment, on encontinent conffessà per força de turments que en la casa dels prestadors era entrat per furtar; e per ço e per molts altres mals que havia comesos en temps passat, lo justícia desliberà que aquell fos penjat per la gola lo matí següent. E encontinent la nova anà per Salern públicament que Roger era estat pres en la casa dels prestadors, hon era entrat per furtar; la qual cosa, oïda per la dona e per la serventa, de tanta meravella foren que casi estaven en punt de creure elles matexes que aquella nit allò no fos estat, mas que u havien somiat. E ultra açò del perill, lo qual era major, la dona sentia axí gran dolor que casi enrabiava com a persona folla. E aprés poch asats per prop de mija tèrcia lo metge, tornant de Malfa, manà que la sua aygua li aportasen, la qual havia feta per fer dormir lo pacient; e, trobant la ampoletà buyda, començà a ffer una gran remor, dient: “Estranya cosa és açò que en aquesta casa ni ich pot res durar”. E la dona, qui en altra dolor era posada, hiradament respòs dient: “E què diríeu vós, mestre Matheu, d’una gran cosa que d’una ampoleta d’aygua feu tant gran remor? e no se·n troba pus al món?” A la qual lo metge respòs: “Dona, no axí tost; car vos pensau que aquella fos aygua clara e no és axí, ans és una aygua destil·lada per fer dormir”. E açò per què l’avia feta fer li contà. E la dona, oint açò, se avisà que Roger havia aquella aygua beguda, per la qual havia paragut mort, e dix: “Mestre, açò nosaltres no sabíem; per què feu-ne més.” E lo mestre, veent que alre no s’í podia fer, encontinent provahí en fer-ne més. E poch aprés la serventa, qui per comandament de la dona era anada a saber què·s deya de Roger, tornà e dix: “Madona: de Roger se diu tot mal, e, per molt que jo me·n sia entremesa, no é poscut saber que parent ni amich se·n entremeta no·s sia lavat per ajudar-li; e tothom

creu que demà lo justícia lo farà penjar. E encara us diré altra nova que hé après que Roger és estat pres en casa dels prestadors, e dir-vos é com hi és vengut: vós sabeu bé que del fuster del qual ere l’arqua on nosaltres lo metem; e trobareu que ell era vuy en gran qüestió ab l’ome qui la li avia comandada, car l’om li demanava los diners que havia aguts de la archa e lo fuster deya que furtada la li havien, e aquell deya que no era ver, car ell l’avia vista en casa dels prestadors, los quals li havien dit que la havien comprada; e ell, escusant-se, los desmentia, dient que ells la li havien emblada la nit passada. E axí raonant, de fet se·n són anats als prestadors, e jo me·n són ací venguda, e axí com vós podeu veure, jo comprench que en tal manera Roger és stat trespostat e menat en casa dels prestadors, mas jo no·m sé com ne en quina manera se sia resussitat”. La dona lavors, comprenent òbtimament com lo fet era estat, dix a la serventa ço que del metge havia hoït, pregant-la que a restauració de Roger degués donar ajuda, axí com aquella qui si·s volia en una hora poria campar e salvar la honor e la vida de Roger. “Madona, dix la serventa, mostrar-me com, car volenterosament entendré en la sua salut”. La dona, axí com aquella a la qual estrenyien los esperits per gran congoxa que passava, avisant-la de ço que fer devia, ordonadament la informà. La qual primerament se n’anà al metge, e, plorant, li començà a dir: “Mossènyer: a mi cové demanar-vos perdó d’un gran deffaliment lo qual envert vos é comès”. A la qual dix lo metge: “E de què?” E la serventa, no cesant les làgremes, respòs: “Mossènyer: vós sabeu qui és aquell jove Roger de Garoli, lo qual plaent-li jo e ell a mi, és estat mon amich; e sabent ell hir vespre que vos no hich éreu, me pregà tant que jo no li posquí dir de no que no·l metés en la mia cambra a dormir ab mi, e estant dins li vench gran set, e jo, no avent qui li donàs a beure ne aygua ne vi, perquè madona qui era en la sala no se n’apercebés, no guosí anar per aygua, e per avinentesa vaig-li donar una ampoleta d’aygua que trobé en la vostra cambra, e com l’ach beguda torné l’ampola allà hon l’avia levada; e jo trob que vos ne haveu feta gran remor. E per

ço jo conffers haver fet mal; mas qui és nat per no errar? Jo són molt dolenta de la errada que hé feta, per tant com en moltes guises se n’à seguit gran dan, tal e tant que Roger ne perdrà la persona si vos no m’ajudau; per què jo tant com pusch vos soplich me perdoneu e·m doneu licència que jo vaga ajudar a Roger en ço que puscha”. E lo metge, hoint açò, ab tot que havia gran hira, motajant respòs: “Tu às donada la perdonança e per ço tu te·n portaràs la pena, e en bona fe merexeries que·t costàs lo peliçó car tu li has donat un dormitori; perquè ell és vengut en hun gran perill, e per ço ve e percaça la salut del teu amant, e d’aquí avant te guarda de no menar-lo pus avant en casa, car si u fas jo·t paguaré d’aquesta vegada e de l’altra”. E la serventa, per la primera vegada, li parech haver ben provaït, e on abans posqué se n’anà a la presó on Roger estava pres, e tant pregà lo carceler que la lexàs parlar ab Roger, que ell ho féu; la qual, aprés que l’ach informat de açò que devia responre al justícia, se n’anà e tant féu que devant lo justícia vench. Lo qual, ans que escoltar-la volgués, per ço com jove, jentil e frescha era, volch fermar lo seu rocí a la crestianeta de Déu, de què ella, per ésser mils entesa, no·n fou jens carestiosa; e, levada de la feyna, li dix: “Mossènyer: vos teniu pres devall en la pressó Roger de Garoli per ladre, e no és ladre e no és ver que en axò sia colpable”. E, dit açò, començà a comtar tota la istòria de cap primer fins a la fi, comtant-li com havia beguda la aygua del dormitori e com per mort l’avia mès en l’archa; e aprés d’açò li comtà ço que del fuster e del senyor de l’archa havia hoït, e li mostrà com Roger era vengut en casa dels prestadors. Lo justícia, veent que laugera cosa era provar si axí fors estat com deya la serventa, féu demanar lo fuster de qui era l’archa, e per semblant los prestadors, e aprés moltes raons trobà que los prestadors la nit passada havien emblada l’archa e la s’avien mesa en casa. E derrerament tramès per Roger, e demanant-li hon havia albergat la nit passada, al qual dix que no sabia hon avia albergat, mas li recordava que en casa de mestre Matheu era anat albergar ab la sua serventa, en la cambra de la qual havia beguda

aygua per gran set que havia, e despuys no·s sabia com se era estat, car no li recordava de res, sinó com se trobà en casa dels prestadors dins una archa. Lo justícia, hoint aquestes coses, fou molt content, e hoint la serventa e Roger e lo fuster e los prestadors moltes vegades, los ne féu riure. E a la fi, conexent que Roger era ignocent, comdempnà los prestadors qui havien emblada l’archa en ·X· unses e soltà Roger, la qual cosa si a ell fou cara, nengú no me·n deman e per semblant a la sua dona fou car ultra mesura. La qual despuys ab ell e ab la sua serventa, qui donar-li volia ab lo coltell, ensemps se·n rieren moltes vegades e agueren festa e solaç tots temps, continuant de bé en millor: de la qual cosa volria que axí avengués a mi, mas que no fos mès en l’archa. De les primeres novel·les tots los pits de les delicades dones havien suspirat diverses vegades, mas la darrera de Dioneo los féu tant riure que tot lo piadós pensament los relevà, especialment com la justícia dix que havia fermat lo seu rosí a la serventa. Mas veent que lo sol començava a declinar e lo terme de la sua senyoria era vengut, ab asau plasents paraules la bella dona se escusà de ço que fet avia, ço és, de haver-les fetes raonar de axí ferma matèria com és aquella de la faeltat dels amants. E, feta la escusa, se levà en peus, e del cap se levà la garlanda, e, esperant les dones a qui posar la volria, plasentment sobre la molt bella de Fiameta la posà, dient: “Jo pos en millor loch la senyoria que no fiu lo comendament de la aspra jornada que huy havem aguda de novel·las, fiant que ella sabrà reconsolar ab aquella de demà los nostros esmays”. E Ffiameta, los cabell de la qual eren casi truyellats e lonchs de bona mesura, referint a fil d’or molt fi escampats sobre sos delicats muscles, ab aquell front egualment posat per sa mesura, e ab aquella color de blancha neu mesclada ab vermelles roses escampada per tota la sua cara, ab los huylls del cap semblant d’un falcó palegrí, ab una bocha petita, los

labis de la qual parien dos robinets, somrient respòs: “Ffilòstrato: volentera só contenta de reconsolar la vostra companyia, e per ço que tu complesques ta voluntat de ço que fet às fins ací, vull e man que cascú se aparel de raonar demà de ço a què faelment és pervengut algun amant aprés de alguns fets e desaventurats accidents, perquè siam tornats en deguda amor e consolació”. La qual proposició plagué a tots. E ella, faent-se venir lo senescal, e de les coses necessàries ensemps ab ella tractaren, e, levant-se de seure, fins a la hora del sopar alegrament los licencià. Partint-se aquests ladonchs per lo jardí, la bellesa del qual no era per dever-se enujar, partida de aquells anaren pres del molí qui fora del jardí molia, e qui sa, qui là, prengueren diversos plaers, cascú segons son desig requeria, fins a la hora del sopar. Los quals aprés foren venguts axí com havien acostumat aprés de la bella fontana ab molt gran plaer e ben servits alegrament soparen. E levats del sopar, axí com havien acostumat, se adonaren al cantar e al sonar, e manant Ffilomena la dança, dix la Reyna: “Ffilòstrato: jo no m’entén a desviar dels meus pasats; mas axí com éls han fet, axí entén jo a ffer, ço és, que tu, per lo meu comendament, cants una cançó; per ço com jo són certa que tals són les tues cansons com són les tues novel·les, e per ço que pus no siam vuy torbats de tots casos afortunats, vull que·n digues una qual més te plàcie”. A la qual Ffilòstrato respòs que molt volentera, e sens triga en tal guisa començà: Les paraules de aquesta cantó clarament mostraven qual era l’ànimo e la voluntat de Ffilòstrato, e la ocasió; e força que u aguera més declarat, sinó que les tenebres de la sobrevinent nit amagaren la rojor de la cara de alguna de les dones qui eren en la dança. Mes aprés que ell hac dat en aquella callament, ne foren moltes d’altres cantades, fins tant que la ora de anar dormir sobrevench, per què, comendant-ho la Reyna, cascú se·n anà recullir a sa cambra.

JORNADA CINQUENA

[FENEIX LA QUARTA JORNADA DEL DECAMERON. COMENÇA LA QUINTA, EN LA QUAL, SOTS LO REGIMENT DE FIAMETA, SE RAONA DE ÇO QUE A ALGUNS AMANTS FELIÇMENT AVÉ DESPRÉS DE ALGUNS FETS FERS E DESAVENTURATS.] Era ja tot l’orient blanch e los surgents raigs tot lo nostre imperi havien fet clar quant Fiameta, ab los dolços cants dels aucells, los quals la primera hora del jorn sus per los arbres alegrament anaven cantant, cuytadament se levà, e totes les altres, e los tres jóvens féu cridar; e ab suaus passos pel camp amunt sobre les erbes rosades, per la ampla planícia, fins tant que·l sol fou alsat, cascú ab sa companyia raonant, qui d’una cosa, qui d’altra, se n’anaren. E sentint que ja los calts raigs del sol los escalfaven, devés la lur habitació giraren los passos; e alà pervenguts, ab maravellosos vins e ab molts confits, del lauger affany que havien sostengut, se confortaren; e aprés per lo delitable jardí fins a la hora del menjar se deportaren. La qual venguda, e cascuna cosa discretament per lo senescal aparellada, aprés d’una estampida e dues o tres ballades foren cantades alegrament, e segons que la Reyna plasqué se meteren a menjar. E aquell ordonadament e molt alegra fet, no oblidant lo desús dit horde del dansar, ab los esturments e ab cançons prengueren lur solaç fins a la hora del dormir; e, aquella venguda, la Reyna licencià cascú per anar dormir; dels quals los un anaren a dormir e los altres prengueren lur solaç per lo jardí, cascú axí com mils li fonch plasent. Mas tots, un poch aprés que l’ora de nona fonch passada, axí com a la Reyna plagué, vaïns de la fontana, segons la acostumada manera, se raonaren; e posant-se la Reina a seure reguardant devers Pàmfilo, li mostrà que principi donàs a la fael jornada, lo qual en açò volenterosament se dispongué, e axí dix:

NOVEL·LA PRIMERA SIMON, ESENT FOYLL, AMÀ EFIGÍNIA, E PER AMOR DE LA QUAL TORNÀ SAVI, E APRÉS SE·N SEGUIREN MOLTES COSES SAGONS LA SUA ISTÒRIA RECITA. Moltes vegades, delitoses dones, hé desitjat de donar principi a exí alegra jornada com serà aquesta, perquè per mi posqués ésser recomptada sens parer-me nengun davant una istòria qui molt m’à tots temps plagut, per ço com per aquella poreu compenre no solament la leyal fi per la qual començam a raonar, mas quant són poxants e quan poderosos e de quants béns plenes les forces d’amor, les quals molts, sens saber què·s diuen, damnen e vituperen a gran tort; la qual cosa, si yo la deya per ço com crech que sien enamorades, vos deuria molt pesar. Segons que en les antigues istòries dels Xiprans se lig que en la ylla de Xipre hac un noble hom appellat Aristipo, rich e benaventurat detotes les coses temporals més que nengun altre de aquell regne; e si de una sola cosa fortuna no l’agués fet dolent, més que nengun altre podia ésser content d’ella. E axò era que ell, entre los altres fills que havia, n’havia hú lo qual de granesa e de bellesa de cors trespassava tots altres jóvens de la terra, mas quaix foll, e lo pare·n vivia sens tota esperança, lo verdader nom del qual era Galleso; mas per ço com jamés ne per trebal de son mestre ne per batiments ne per falagaments del pare ne per enginy de nenguna altra persona li era poscuda entrar

al cab letra ne nodriments alguns, ans ab veu grossa e difforma e ab maneres pus covinents a bèstia que hà ome, quax per escarn tothom lo apellave Simon, lo qual nom volia dir en lur lenguatge bèstia. La perduda vida del qual lo pare ab molt gran enutg comportave; e essent-li tota esperança fogida per no haver tots temps davant sí la hoccasió de la sua dolor, manà que se n’anàs en una sua alqueria hó casa que havia deffora, e aquí estigués ab los seus lauradors e ab l’altra companya sua; la qual cosa Simon ach per fort cara, per ço com les costumes e husances dels hòmens grosés li eren pus agradables que les dels ciutadans. Anant, donchs, Simon a la alqueria, e aquí exercitant-se en les coses a aquella pertanyents, se esdevench que un jorn, vert hora de mitg dia, passant ell de una possesió en altra ab un seu bastó al coll, entrà en un bosquet lo qual era en aquella encontrada molt bell; e per ço com érem en lo mes de maig, era tot fullat; per lo qual anant Simon, esdevench axí com la sua fortuna lo guià en hun bell prat environat d’arbres molt bels, en la un cantó del qual havia una bella fontana d’aygua freda, e al costat de aquella víu sobre lo vert prat dormir una donzella jove e molt bella, vestida de una alcandora tant prima e tant delicada que quax en res no contrastava que hom no li posqués veure la carn, que havia blanca e molt bella; e era de la sintura aval cuberta de una vànova blanqua e delicada, e als peus d’ella semblantment dormien dues fembres e un home servent de la dita donzella. E com Simon la víu, axí com si jamés no hagués vistes fembres, recoldat sobre lo bastó que portava, sens dir alguna cosa, ab molt gran admiració la començà fortment mirar en los pits blanchs. En tant que aquest, en lo qual per mil amostraments nenguns costums de ciutadanatge o de jentilesa no eren poscuts entrar, estant axí sentí en sí mateix un pensament, lo qual en la sua pensa axí rude e grosa li raonava aquesta ésser la pus bella que jamés per nengun home vivent fos estada vista. E aquí ell començà a contemplar destintament totes les partides del seu cors, loant-li primerament los cabels, los quals ell creya que fossen d’or, lo front, lo nas, la bocha, la gola, los braços e los pits,

los quals per gruxa fort poch se revelaven en carn en alt; e, finalment, de laurador fou fet jutge sobtadament e mador de bellesa, esperant ab gran desitg que li posqués veure los huyls, los quals ella per gran son agreujada tenia tanchats, e per veure-los-li moltes vegades lo vench en voluntat de despertar-la. Mas parent-li ultra mesura pus bella que altra fembra que may agués vista, duptant-se no fos alguna dehesa; e pus tant sentiment havia ell que jutjava les coses divines éser dichnes de major reverència que les mundanals, e per ço se abstenia que no la gosava despertar, esperant que per sí mateixa se despertàs, e jatsia que l’esperar li paregués masa, pus retengut per lo plaer que li prenia mirant, no se·n sabia partir. Esdevench-se adonchs que aprés lonch espay la jove, la qual havia nom Afigènia, ans que alguns del seus ho sentisen, alçà lo cap, e huberts los huyls, veen Simon recoldat sobre son bastó estar-li davant, maravellàs fort e dix: “Simon: que vas tu ara cercant aquesta hora per aquest bosch?” Era Simon axí per la sua forma e bellesa com per noblesa e riquesa del pare, conagut quaix per totes les jents de aquella terra. E ell, a las paraules de Afiginia, res no respòs, mas com li víu los huylls uberts, ficat lo seu esguart en aquells, estech en sí mateix, e començà a reguardar, e fo-li semblant que de aquells partís una dolçor que li donà tant gran delit e plaer que jamés no n’havia sentit semblant. La qual cosa veent Afigènia, començà a duptar que lo guardar axí ferm de Simon no mogués la sua rustichesa a alguna cosa que a ella posqués tornar a vergonya, perquè, cridades les sues fembres, se levà e dix: “Simon: coman-te en nom de Déu”. A la qual Simon respòs: “Jo me n’hiré ab tu e acompanyaré tots temps”. E tement-se Afigènia d’ell, que jamés lo posqué de sí partir, moltes vegades lo requerí que se n’anàs; mas ell, enluminat dels raigs d’amor, jamés la volch lexar fins a tant que la hac a sa casa acompanyada; e d’aquí partint-se·n, anà a casa de son pare, affermant-li que d’aquí avant no volia pus tornar ne estar a la alqueria; la qual cosa, bé que fos greu al pare e a sos amichs, pur lo laxaren estar, esperant que vesen quina occasió era aquella que axí l’avia fet mudar de propòsit.

Esent, donchs, a Simon entrada la sageta d’amor en lo cor per la bellesa de Affigènia, en la qual nenguna dochtrina may no era poscuda entrar, e en fort breu temps vinent d’un pensament en altre, féu maravellar lo pare e tots sos amichs, e encara tothom qui·l conaxia. En tant que ell primerament requerí son pare que·l fes anar vestit e aresat axí com los altres frares seus anaven; la qual cosa lo pare molt volenterosament ho féu. D’aquí avant, e husant ab jóvens valerosos e hoint quins costums se pertanyien als gentils hòmens e majorment als enamorats, primerament ab molt gran admiració de tothom, en fort breu espay de temps no solament après les primeres letres, ans encara aprés fonch molt valerós e scient entre los filosoffs; e aprés, essent de tot açò ocasió la amor que aportava a Afigènia, no solament la sua veu grossa e rustical reduhí e mudà en covinent e gentil, ans encara isqué mestre e molt espert e fort cavalcador e abte en les coses bel·licoses e pertanyents a armes e a batalles, axí de mar com de terra. E breument, per tant que pus avant particularment no·m càlegua dir de totes les sues virtuts, no fonch complit lo quart any del dia del seu enamorament, que ell isqué lo pus jentil e lo mils nodrit e acostumat e ab més particulars virtuts que algun altre home jove agués en la ylla de Xipre. ¿Què direm, donchs, jentils dones, de aquest Simon? Certes no altra cosa sinó que les altres virtuts del cel infuses en la sua valerosa ànima eren estades de la envejosa fortuna en qualque partida del seu cors ab ligams molt forts tanchats e enclosos, los quals ligams amor romp tots, axí com fa molt sovent de molt pus forts e pus potents que ell; e axí com accitador del enginy endormiscat, ab la sua força levà e sotspès aquelles virtuts obscurades de cruel obumbració en clara lum, mostrant clarament de qual loch tragué l’esperit a él sospès e en qual lo tire e·l met lo seu coratge. Simón, doncs, jatsia amant Afigènia en algunes coses faés accés e més avant de raó, axí com fort sovent fan los homes jóvens enamorats, no res menys de Aristipo considerat que amor lo havia fet tornar de moltó home, no solament li ó sofferí, ans encara en seguir-lo tots sos ples lo confortava e·l narave. E com alguns lo volguesen

anomenar per son nom sinó Simon, recordant-se que com Afigènia se despertà lo cridà Simon; e volent ell posar honesta fi a son desitg, moltes vegades féu asajar Oisco, pare de Afigènia, que la li donàs per muller; mas Oisco tots temps respòs que ell la havia promesa a hun noble jove de Rodes apellat Passimunde, al qual no entenia venir a menys. E vengut lo temps aprés de les noces de Afigènia e tremès lo marit per amenar-la-se·n, dix Simon entre sí matex: “O Afigènia! Ara és temps de demostrar quant és tu amada de mi. Jo són estat fet per tu hom, e si jo·t puch tenir, no dupte que jo no sia pus gloriós que un Déu; e per cert o jo t’aure o jo morré”. E, dit açò, escalfadament requerí alguns nobles jóvens qui eren sos amichs, e, fet secretament armar hun leny ab tota cosa covinent e necessària, a batalla se mès en la mar, esperant lo leny sobre lo qual Afigènia devia ésser aportada en Rodes a son marit. La qual, aprés molta honor rebuda del pare d’ella e remesa als amics del marit, envert Rodes tengueren lur via. Mas Simon, lo qual no dormia, lo dia sagüent ab lo leny junyí lo leny on era Afigènia, donant-li desús de la proha, e com li fou desús aquell qui era a la proha, cridà fort: “Aturau e calau les veles o us aparallau d’ésser vençuts o negats en la mar”. Los adversaris de Simon, tretes armes de sobre cuberta, se aparellaren de deffendre; per què Simon, aprés de algunes paraules, pres un rampagoll de ferro e lansà·l sobre la popa dels Rodians, qui fortament se n’anaven, e aquell a la proha del seu leny forment acostà e conjunyí per força; e axí, fér e brau com un lehó, sens esperrar que nengú lo saguís, saltà sobre lo leny dels Rodians, axí com si tots los agués quaix per no_res; e punyint-lo Amor, ab maravellosa força entre los enemichs se mès ab la spasa en la mà, ara ferint aquest, ara aquell, quaix axí com a bèstia. La qual cosa veent los Rodians, gitades en terra lurs armes, tots a una veu se conffesaren per presoners. Als quals Simon dix: “Jentils hòmens: ne cobejança de presa, ne oy que jo aga contra vosaltres no·m feu partir de Xipre per saltejar-vos enmitg de la mar mà armada. Ço que m’à mogut és a mi molt gran cosa de haver-la conquistada, e a vosaltres és asau leugera de otorgar-la·m; ço és, Afigènia,

de mi sobre totes coses amada, la qual no podent-la jo haver de son pare com amic e en pau, Amor m’à constret de haver-la de vosaltres com a enemich e ab mà armada; e per ço jo vull ésser a ella aquell que lo vostre Passimunde li devia ésser; per què donats-la·m e anats-vos-ne ab la gràcia de Déu”. E los jóvens, los quals més per ventura libertat que altra cosa constrenyia, planyent-se, Afigènia a Simón la otorgaren. Lo qual veent lo pler, dix: “Noble dona: no us desconforteu: jo són lo vostre Simon, lo qual per la vostra amor vos é molt més merescuda de haver que Pasimunde per prometensa que li·n sia estada feta per Oisco, pare vostre”. E feta tresportar Afigènia en lo seu leny, e, sens pendre cosa alguna dels Rodians, los lexà anar. Ladonchs Simon, content més que altre home de la conquesta de aytal presa, pus que algun poch hac entès en aconsolar la donzella, qui del cars se despleya fort, desliberà ab sos companyons no ésser lícit de tornar-se·n al present en Xipret; perquè, de comunna concòrdia e acort de tots, dresaren la proha envert Cret, on se creyen ésser segurs, majorment Simon, per antic parentat e per novell e encara gran amistat que y havia, manant-se·n ab ells ensemps Afigènia així com dit és. Mas la fortuna estable, la qual asats alegra e favorable era estada a Simón en conquistar la dona mudà sobtosament, la inextimable alegria del jove anamorat en trist e en enugós plant convertí; car no foren encara quatre ores complides aprés que Simon hac lexades los Rodians, que sobrevench la nit, qual Simon esperava aver pus plasent e pus delitosa que may agués haguda, en la qual se levà hun temps molt teritble e tempestuós, lo qual cobrí lo cel de núvols e la mar de vents pestillenciosos; per la qual cosa nenguns no podien veure què farien ne hon anà-se·n, ne·s podien encara sobre lo leny tenir ne fer algun servey. Quina ne qual era la dolor que Simon de açò havia, no ho cal demanar; car a ell era vijares que per ço li aguesen atorgats los deus son desitg, que major dol e enuig hagués de la mar, de la qual, si no fos per ço que havets hoït, ell se fóra poch curat de entrar-hi. Dolent-se semblantment sos companyons, mas sobretot se planya e·s dolia Afigènia, e tement-se fort de cascuna,

percudida que sentia de les hones, e en cascun plant ella malahia asprament la amor de Simon, blasmant fort la sua voluntat e ardor, e afermant que per nenguna altra cosa aquella tempestuosa fortuna no era esdevenguda, sinó perquè los deus no volien que aquell qui contra lur pler volien haver esposa, se posqués de ço ab presumtuós desitg alegrar, mas que veent ella primerament morir, ell aprés morís. Ab aquests aytals plants e plors, e encara ab majors, no sabent los mariners què deguesen fer, e crexent cascuna hora lo vent pus fort, sens saber ne conèixer on se n’anaven, foren venguts fort prop de la ylla de Rodes; e, no conexent-la, ab tot lur enginy se esforçaren de per estorçre les persones, que ells prenguesen aquí terra. A la qual cosa fortuna los fou favorable e aportà·ls en un petit recés de mar, en lo qual poch abans los Rodians que Simon havia lexats eren aribats. E ans que ells no·s foren avisats que en la ylla de Rodes foren, fo alba, la qual, retent lo cel pus clar, ells se veeren a hun tret de dart prop del leny que lo dia ans havien lexat. De la qual cosa Simon, molt dolorós e tement-se que no li avengués ço que puys li avench, manà que tothom faés tot aquell esforç que posqués per exir de aquí, e puys que fortuna los portàs là hon li plagués, per ço com en nenguna part los poria pijor esdevenir que aquí. La força, adonchs, se mès gran per exir de aquí, mas debades, car lo vent tant fort en contrari que temien que ells posquesen exir de aquell poch recés on eren, ans volguesen o no, mal lur grat, los empès en terra. A la qual com foren pervenguts, encontinent conaguts per alguns del Rodians qui del lur leny eren exits; los quals encontinent corregueren a una vila qui prop de qui era, en la qual tots los nobles jóvens de Rodes eren venguts, comtant-los com Simon e Afigènia eren venguts per força de temps, axí com éls mateys eren. Per què aquests, oint açò, molt alegres, ab molts dels jóvens de la vila prestament foren a les armes, anant a la mar per dabnifficar aquells; on Simon, ab tots los seus e ab Afigènia ja devallat en terra havia, près consell de fugir en alguna selva qui aquí·ls fos vaïna; mas lur remey no·ls valech res, car ells vengueren tants e tan soberchs, que encontinent foren tots

presos, ensemps ab Afigènia, menats a la vila, e per consagüent a la ciutat. E Licímaco, lo qual en aquell any era sobiran mestre dels Rodians, ab gran multitut d’òmens d’armes los rebé e·ls menà a la presó, segons que Passimunde, ab lo consell de Rodes, havia hordonat. E en tal guisa lo miserable enamorat de Simon perdé la sua Afigènia, la qual poch abans havia guanyada sens haver d’ella alguna [cosa] aguda, sinó algun besar. E Affigènia fou rebuda de moltes nobles dones de Rodes e confortada de la dolor que havia aguda de la sua presó e del treball que havia sostengut per la tempestuosa mar que havia pasada; e aprés ab ellas ab gran sojorn estech fins lo dia asichnat de les noces. E a Simon e a tots sos companyons, per la libertat qui era estada otorgada al jovent de Rodes, ço és, que ells los aguesen a sentenciar, fou otorgada la vida ab tots los seus, la qual Passimunde son poder havia solicitat de fer-los tolre, e a presó perpetual foren condempnats; en la qual, segons devem creure, estaven dolorosos e molt trists, sens esperança de algun pler. E Passimunde, tant com podia, solicitave la jornada de les esdevenidores noces. Mas la fortuna, quasi penidida de la subirana injúria qui era estada feta a Simon, produí nova malícia per la sua salut, e fou aquesta. Havia Passimunde un jermà menor de dies, mas no de virtuts, lo qual havia nom Ormisde, ab lo qual era estat tractat moltes vegades de donar-li per muller una nobla donzella e molt bella de la ciutat, apellada Casandra, la qual Licímaco subiranament amava, e ja moltes vegades lo matrimoni era estat destorbat per molts accidents qui eren sobrevenguts. E ara, veent Passimunde que ell havia a celebrar grandíssima festa per les sues noces, pensà que seria molt bé fet si en aquesta matexa festa, per no tornar altra vegada a les despeses e treballs de semblant festa, que si fer-se podia, en aquella matexa jornada Ormisde, frare seu, prengués muller; e per ço ab los parents de Cassandra començà a tornar a tractar del matrimoni; e de fet ensemps ell e lo frare ab ells desliberaren que aquell matex dia que Passimunde menaria a noces Afigènia, que Ormisde menàs per semblant Casandra. La qual cosa sentida per Licímaco, li desplagué molt,

e per ço és, que si Ormisde no la prenia creya que ell aconseguiria ço que tant havia desitjat. Mas, axí com a savi, lo seu enutg tenia amagat contínuament, pensant en quina manera poria trobar que·l dit matrimoni no vengués a fi; e nengun remey no veya posible sinó furtar-la. E açò li paria bé possitble per l’offici que tenia, mas tant li paria pus desonest com tenia lo dit offici; mas en breu, aprés longa esmaginació, desliberà donar loch a amor e pres partit en haver Cassandra per furt, e que·s que li·n degués avenir. E pensant en la companyia que devia haver en fer açò ne en quina horde devia tenir, se recordà de Simon, lo qual ab tots sos companyons tenia en presó, e esmaginà que nengun altre companyó ne pus fiable no podia haver en aquesta cosa com Simon; per què la següent nit amagadament en la sua cambra los féu venir, començant-li a parlar en semblant manera: “Simon: axí com los deus són donadós de les coses virtuoses als hòmens, axí són absagadors de les lurs virtuts, e si aquells troben ferms e constants en tots los cassos, axí com ha valerosos de molt major mèrit los fan dichnes. E per ço àn volgut de les tues virtuts pus certes esperiències que aquellas que de tu se són mostrades dins la casa de ton pare, lo qual jo conech abundant de riqueses; e primerament t’àn volgut esprovar ab la punyent solicitut de amor, car de insensat animal que eras, segons jo hé entès, t’àn tornat a ésser valerós home; e aprés ab dura fortuna e al present ab enutg estant en presó, volen veure si lo teu ardit se muda de aquell que eras poch temps ha per lo glay de la pèrdua que feta às; los quals si aquell matex ést que solies, de nenguna cosa tan alegre no·t porien fer com de aquella que al present se aparella de donar-te; per la qual per ço que sies loat, aparella·t e torna animós, e gosa·t d’empendre ço que t’entén a mostrar. Passimunde, allegre de la tua desaventura e diligent procurador de la tua mort, tant com pot se esforça de celebrar les noces de la tua Afigènia, per ço que per aquell gotig tu perdes aquella alegria que fortuna t’avia otorgada e sobtosament la·t tolgué. E quant te deu dolre si axí com jo crech e conech per mi matex, qui per semblant injúria com la tua en hun mateix jorn me esper

a venir per Ormisde, germà seu, e flagellació contínua de ma vida per la presa de Cassandra, la qual jo sobre totes altres coses del món àm. E per fugir a tanta injúria e a tant enuig de la mia vida, nenguna via hi veig que per ella sia lexada sinó la virtut de nostres ànimes e de les nostres mans dretes, en les quals nos cové haver les espases tretes per tornar a tu en lo segon furt e metre a mi en lo primer de les nostres dones; per què si tu la tua no vols deslliurar, la qual crech que desija venir en les tues mans, vulles-me seguir en la mia empresa, que·ls déus m’àn atorgada”. Aquestes paraules feren retornar en vida la esmarida ànima de Simon, e sense gran acort se près a la resposta e dix: “Licímaco: ne pus fael ne pus fort companyó de mi no pots haver en aquesta cosa, si açò me·n deu seguir que tu raones, e per allò que tu parrà que a mi se covenga fer mana-m’ó, e veuràs com ab maravellosa força jo·t serviré per la tua restauració e mia”. Al qual Licímaco dix: “Vuy és lo tercer dia que les novelles esposes entraran primerament en les cases de lurs marits, en les quals tu ab tos companyons armats, e ab alguns meus en los quals jo hé ma fiança, una hora de la nit entrarem enmitg dels convidats, e ab virtut de les vostres armes les traurem de mitg de ells, e en una nau la qual vuy secretament jo faré aparellar menar-les-nos-n’ém, aucient qualsevulla qui en açò presumesca contrastar”. E, dit açò, plagué molt a Simon l’orde qui per Licímaco era donat, e la provació que feta hi avia, e amagadament se·n tornà en la presó, on estech fins al temps per ells hordonat. E vengut lo dia de les noces, la pompa fou gran e magníficha, e cascuna part de lles noces foren de alegra festa plens. Licímaco, totes les coses necessàries aparellades, e Simon e sos companyons e per semblant sos amichs, tots armats dejús les robes, estaven aparellats, havent-los primerament ab moltes paraules amonestats en ço que fer devien; e partint-los en tres parts, de les quals amagadament tramès la una al port per ço que nengú no posqués empatxar lo recullir de la nau quant mester fos, e ab les altres dues parts de la dita jent vench a la casa de Passimunde, e venguts la una part, ne lexà a la porta per ço que dintre nengun no·ls posqués socórrer;

e lavors lexada aquella ab lo romanent, ensemps ab Simon muntà per la scala. E pervenguts en la sala hon les novelles esposes eren ab moltes altres dones, e ja a la taula eren per menjar aseguts, com aquests ardidament se feren avant e lançades les taules en terra, cascú près la sua, e meses en los braços de sengles companyons, comandaren que a la nau les aportasen de present. E ellas començaren a plànyer e a plorar e a cridar, e per semblant totes les altres dones e servidors, e sobtosament fou tot ple de remor e de plant. Mas Simon e Licímaco e la lur companya, tirades les espases, sens nengun contrast donant a ells lur via, se n’anaren vert l’escala; e aquels devallant, encontraren Passimunde, lo qual ab un gran bastó en la mà a la remor acorech, al qual Simon animosament ab la espasa li donà molt gran colp sobre·l cap, de què·l mès en terra com a mort. E Ormisde, per semblant atés a la remor, e per Simon, ab virtut de sos braços, fou mort, e per semblant alguns altres de la companyia de Ormisde e de Passimunde foren morts e nafrats per la companyia de Simon e de Licímaco. En tant que·ls covench desemparar la scala. E lexada la casa plena de sanch, de plants, de plors e de tristícia, sens negun enpadiment tots ensemps ab la lur rapina pervengueren a la nau, sobre la qual meteren les dones; e pujats ells e la lur companya, prestament fou la ribera de la mar plena de jent armada qui en socors de les dones venien. Mas què·ls valch? que ells donaren vela e alegrament se n’anaren per lus fets, fins que en Cret pervengueren, on de molts amichs e parents alegrement foren rebuts; e esposades les dones e feta gran festa, alegrament de la lur presa se gaudiren. E en Xipre e en Rodes foren les remors molt grans longament per les obres d’aquests. E darrerament, interposant-s’í en un loch e en altre los amichs e parents de aquests, trobaren manera que, aprés de algun exill, Simon ab Afigènia alegrement s’entomaren en Xipre ab tots los seus. E Licímaco per semblant ab Cassandra se·n tornà en Rodes, e cascuns ab la sua longuament visqueren contents de lur amor en la lur terra.

NOVEL·LA SEGONA COSTANÇA AMÀ MARCH, E, PENSANT QUE FOS MORT, SE MÈS EN UNA BARQUA PER MORIR, SENS VELA E SENS REMS; ARIBANT A TÚNIÇ, LO TROBA VIU. La Reyna, sentint finida la novel·la de Pàmfilo, aprés que la agueren molt loada, comandà a Emília que, dient-ne una, seguís, la qual començà: “Cascú se deu degudament delitar de aquelles coses a les quals ell veu lo guardó seguir, segons la aflicció; e per ço com amor merex millor delit per afflicció a lonch anar; ab molt major pler meu, parlant de la present matèria, obeiré la Reyna, que de la pre[ced]ent no·s [féu] [al] [Rey]”. Devets saber que, assats pres de Sicília, ha una ylla apellada Líper, en la qual, no à encara gran temps, fou una molt bella donzella apellada Costança, asau de honorable linatge. De la qual un jove de la ylla apellat March Gomito, asau bell e ben acostumat de totes gentileses e en son art molt valerós, se n’enamorà, e ella per semblant d’ell, en tal manera que may no sentia bé ne remey sinó tant com lo veya. E desijant March de haver-la per muller, la féu demanar al pare d’ella, lo qual respòs que, attenent la pocca facultat de viure, no la li volia donar. E March, endichnat, veent que per sa pobretat era refusat, ab alguns seus parents e amichs armà un leny e jurà de may en Líper no tornar fins a tant que fos rich e que per pobresa no posqués ésser refusat. E encontinent d’equí·s partí per anar a cosejar

la Barberia, robant cascú qui menys que ell podia; en la qual cosa en breu temps asau li fou favorable la fortuna, si ell agués sabut posar manera a la sua prosperitat; e no content de ésser esdevengut rich, ell ab sos companyons en breu temps encara anaven sercar la desaventura que trobaren. E anant axí una amunt, altra avall, se esdevench que un jorn fou encontrat de cert lenys de saraïns, dels quals fou entretament combatut, e, aprés longa desfeta, ab tots sos companyons fou pres e robat, e, esfondrat per ells lo leny de March, lo se·n menaren pres en Túniç, on fou mès en presó e tengut e guardat en longa misèria. E aprés no per una, mas per moltes e diverses persones, en Líper pervench la nova que tots aquells qui ab lo leny eren anats de March eren estats negats. E oint açò Costança, la qual de la partida de March era estada molt dolenta, e oint que ell ab tots los altres eren morts, longament plorà la sua desaventura, e diponent en sí matexa de no voler pus viure, pensà de alguna manera alciure·s; e exint-se sacretament una nit de casa del pare, se n’anà al port, on, per bella ventura, trobà un laüt de pescar separat dels altres navilis, dell qual havia fort poch que·l senyor d’aquell n’era exit, lo qual havia lexat fornit d’arbre e de veles e de rems; sobre lo qual prestament muntada, e ab los rems se mès en mar; e axí com aquella qui del art de la mar sabia segons totes les fembres de aquella ylla acostumen de saber, féu vela, e lansats tots los rems en mar e per semblant lo timó al vent e a la fortuna se comanà, pensant que de necesitat lo vent la devia aportar en loch on devia perir, attenent que sens guovern ne governador anava ne devia anar a través en qualque escull on se rompés lo laüt e lla rebés aquella mort que desijava. E anant ella axí en manera que si campar volgués no posqués, ans forçadament agués a negar. E envolcat lo cap en un mantell, en lo fons de la barqua, playent e plorant, se mès a jaure. Mas en altra manera esdevench que ella no havia pensat; e açò per tant com la fortuna favorable a ella trachtà en tal manera, que·l vent fou a la tramuntana asau susau e la mar plana e queda, e la barcha ben regent, tant anaren, que lo següent dia en la nit fou

aribada bé cent milles sobre Túniç e una plage vehina de una ciutat apellada Sussa. E Costança, la qual la mort esperava, sens conaxença alguna que no havia de ésser més en mar que en terra, encara no havia lo cap levat ne l’entenia a levar fins alà fou pervenguda. E lavors, per ventura venguda a la mar, com la barcha aribà, una proufembra, la qual levava del sol los filats dels seus pescadors; e veent la barcha, se·n maravellà com ab les veles plenes s’era lexada anar en terra. E pensant que en aquella los pescadors dormissen, se n’anà a la barcha, on nenguna altra persona no víu sinó la joveneta, la qual cridà moltes vegades, pensant que dormís; e Constança la qual jamés pensant no aguera degués venir en loch hon campar posqués, levant lo cap ensús prestament, fou conaguda per christiana, e, parlant-li hitalià, li demanà com era açò que ella aquí ab aquella barcha soleta fos arribada. E la jove, hoint-la parlar hitalià, duptà que per ventura altra veu lo vent no la agués a Líper tornada; e sobtosament levant-se en peus, reguardà entorn, e no conaxent les encontrades e veent-se en terra, demanà a la bona fembra on era. A la qual la bona dona respòs: “Ma filla, tu ést en Barberia, asau prop d’una ciutat apellada Sussa”. La qual cosa hoint Constança, dolent-se com Déu no li avia la mort tramesa, duptant-se de vergonya axí com aquella que no·s sabia què·s fes, en la sua barqua se posà a seure, e començà a plorar e a ffer gran dol. La bona dona, hoint aquesta plorar e avent pietat d’ella, tant la pregà que en una sua cabanyeta la menà, e aquí estant, la amonestà que ella li degués dir com era aquí arribada; e veent la bona dona que encara era dejuna, del seu pa dur, ab alguns peys e aygua, li aparellà de menjar; e tant la pregà, que ella menjà. E aprés Costança li demanà qui era ne com era aquí; a la qual la bona dona dix: “Ma filla, a mi dieu Carapressa, e fuy nada en la ciutat de Trapena, e per una desaventura estich ací servint alguns christians pescadors”. La joveneta, hoint dir Carapressa, possat que fos molt trista e no sabent ella matexa quina occassió en tal loch l’avia duyta, en sí matexa pres bonavuyr de haver hoït aquest nom e començà a pensar desijant la mort; e sensa manifestar qui

fos ne qui no, pregà Carapressa carament que per amor de Déu agués misericòrdia de la sua joventut e que algun consell li donàs per lo qual ella posqués fugir, que vilania no fos feta. Carapressa, oint açò, a guisa de bona dona, lexant-la en la barracha, prestament recullits los seus filats, a ella retornà, la qual diligentment amonestà, e ab ella ensepms la menà a Sussa; on, com foren pervengudes, li dix: “Contança: jo·t metré en casa d’una bona dona seraïna a la qual jo fas molts serveys sovén de les coses que ella à mester, e ella és dona antiga e misericordiosa; a la qual jo recomtaré lo mils que jo poré ton ésser, e són certa que ella t’aurà per recomanada e·t trachtarà com a filla pròpia, e tu, estant ab ella e servint-la de ton poder, conquistaràs la sua gràcia e amor, e estaràs fins a tant que Déus te trameta altra ventura”. E axí com ho dix, axí ho féu de continent. E la dona, la qual vella era, aprés hac hoïda la nova, guardant-la en la cara, començà a lagremejar, e, besant-la al front, la près per la mà e menà-la en la casa, en la qual la dona estava ab algunes altres fembres, sense nengun ome, cascuna de les quals lavorava de diverses coses de lurs mans, axí com és de seda, de palma e de diverses coses; de les quals la jove dins pochs dies après, e ab elles ensemps començà a lavorar. E aprés, en tanta gràcia e amor vench de la bona dona e de totes les altres, que fonch maravellosa cosa e en poch de temps a bastament après lo lur lenguatge. E axí estant Costança en Sussa, se féu en casa de son pare gran plant e dol, no sabent que era d’ella, havent-la per morta. E en aquest endemitg se esdevench que era rey de Túniç hú lo nom del qual era Manabdala, contra lo qual se levà un jove de gran parentat e de molta potència, al qual deyen que·s pertanyia lo realme de Túniç; e, aplegada gran multitut de jent d’armes, sobre aquell vench per gitar-lo del regne. La qual cosa vench en horelles de March, qui en presó ladonchs estava, e veent que lo rey de Túniç feya gran esforç en sa deffesa, dix a hú lo qual era de aquels qui ell e sos companyons guardaven: “Si yo posqués parlar ab lo Rey, a mi diu lo cor que jo li donaria un tal consel per lo qual ell vençria sa batalla”.

E oïdes aquestes paraules, encontinent per la guarda foren reportades al Rey. Per la qual cosa lo Rey comandà que prestament March li fos menat davant, al qual demanà quin era lo seu consell, al qual repòs: “Senyor: en altre temps jo en aquesta vostra terra é husat, en la qual é vista la manera de les vostres batalles, e par-me que més ab archs que ab altres armes fassats vostres fets. E per ço hé pensat que llà hon se trobàs manera que al vostre adversari mancasen les sagetes e los vostros ne fosen copiosos, que la vostra batalla se vençria”. Al qual lo rey dix: “Sens falla si ço que tu dius se podia fer, jo crech que jo seria vencedor”. Al qual March dix: “Senyor: là hon vos vullau ab laugera posibilitat se poria bé fer, e veus com. A vós, senyor, cové que fasau fer les cordes dels archs dels vostres arxés pus primes que aquelles que·s fan comunament; e aprés, senyor, féu fer gran suma de sagetes, e aquelles agen las tens fort estretes, en manera que l’encasament pusque entrar escassament en les cordes primes; e açò, senyor, cové que sia fet secretament, en manera que lo vostre adversari no·n sia asabentat, car ell trobaria manera a la occasió per què jo dich açò e seguir-s’í é aprés en contrari de ço que los arxés del vostre enemich aurien despeses les lurs sagetes, lavors los vostres tirarien, e ells, volent collir les lurs, de aquelles vostres no·n porien tirar per colpa de les cordes groses, e los vostres reculliran les llurs; ab les quals jugaran aprés que les lurs auran despeses òbtimament he bé; e en aquesta manera los vostres seran copiosos de sagetes e los altres no hauran de què fer armes”. Al rey, lo qual savi senyor era, plagué molt lo consell que March hac donat, e prestament l’executà per lo qual trobà haver vençuda la sua batalla; per la qual cosa March vench en la sua gràcia granment, e en gran e en rich estat sobrepugà. E escampada la fama per les demunt dites coses per la terra, pervench a les horelles de Constança que March Gomito era viu, lo qual longament havia cregut ésser mort; per què la amor qui adormida estava en lo cor de Constança, ab sobtosa

f[l]ama se encès en major ardor que abans no era. E la morta esperança de Constança ressucitada, a la bona dona ab la qual estava entegrament comtà tot son accident e la sua ventura, dient-li com ella desijava molt anar a Túniç per sadollar los huyls de açò que les horelles, per les veus que havia hoïdes, la havien feta desijosa; la qual cosa la dona li lohà molt, e axí com si fos sa mare, ab ella ensemps ab una barqua per anar a Túniç se meteren, on aprés foren aribats ab Constança ensemps ab na Carapressa en casa d’una sua parenta foren rebudes honorablement. E aprés poch Carapressa anà per sentir què poria hoir de March, ne si·l poria veure; lo qual encontinent hac trobat sà, alegra e en bon estat; e feta per ella relació a Costança e a la bona dona, plagué a la jentil dona de casa que March vengués aquí parlar a ella. E lavors se n’anà la jentil dona là hon March era e li dix: “March: en casa mia arribat un teu servidor qui ve de Líper, lo qual ab tu volria secretament parlar; e per no fiar-me·n ab negú, jo matexa són venguda manifestar-t’ó”. E entesa per March, a la bona dona regracià molt la sua enbaxada; e aprés ab ella se n’anà a la sua casa; en la qual, quant foren allà arribats, Costança, veent March, per gran alegria per poch no morí, e, no podent-se·n abstenir, ab los braços huberts lo corech abraçar al coll, e per compassió de les fortunes per ells passades e per la present alegria, sens poder dir alguna cosa, sobtosament començà a plorar. March, veent Costança, fortment se maravellà e començà per semblant a plànyer, e puys, suspirant, dix: “O Costança mia! E encara ets tu viva? Cert gran temps ha que jo havia entès a dir que tu eras perduda ne en casa de ton pare no·s sabia res de tu”. E, dit açò, tendrament plorant, la abrasà e la besà. E Costança li contà tot son accident, e la honor que havia rebuda de la dona ab qui havia estat. E, aprés agueren molt raonat, se n’anà al Rey son senyor e tot son fet li comtà mot a mot, e per semblant d’ella; e aprés li dix, ab sa licència, segons la sua ley, aquella volia esposar. De les quals coses lo rey se maravellà molt; e faent-se venir Costança e sabut que era axí com March li havia recomtat, li dix: “Per cert tu às

ben merescut haver-lo per marit”. E encontinent féu venir aquí moltes joyes, donant-ne a cascú d’ells part, dient-los que entre ells fessen tot ço que pus plasent los fos. E aprés March honrà molt la jentil dona ab la qual Costança havia estat, e regracià-li molt lo servey que fet li avia, e li donà de grans dons, e, comanada a Déu, no sense grans làgremes d’ella e de Costança se·n partí. E, aprés, ab licència del rey, ab Carapressa se muntaren en hun leny, he ab bon vent se·n tornaren a Líper, on fonch feta per lurs amichs axí gran festa que may no·s podia dir ni comtar. E aquí March la tornà esposar, e feren gran festa per lurs noces, e aprés ensemps en pau e en repòs gaudiren lur amor.

NOVEL·LA TERÇA PERE BOQUAMASSA SE·N MENÀ ANGELINA, E VOLENT-LO PENGAR, ESCAPÀ, E VINENT LÀ HON ELLA ERA, LI FONC DONADA PER MULLER. Negú de tots quants eren no restava que la novel·la de Emília no loàs, la qual, conexent la Reyna ésser finida, girant-se a Lissa, li comandà que continuàs; la qual, desijosa de obeir, començà a parlar e dix: “A mi, hiversoses dones, ha apareguda davant una malvada nit que dos jóvens poch discrets havien aguda; mas per ço com a ells se seguiren molt alegres jorns aprés, axí com és conformat pel nostre propòsit, me plau de recomtar-la”. En la ciutat de Roma, la qual axí com vuy és coha, és estada cap del món, se esdevench una vegada, encara no ha gran temps, que hun jove apellat Pere Boquamassa ere entre·ls romans asau honorable, lo qual se enamorà de una molt bella donzella appellada Angelina, filla d’un noble ciutadà apellat Loys Saulo, lo qual era molt car als ciutadans romans. E, amant-la, tant sabé obrar que la donzella començà no menys amar a ell que ell a ella. E Pere, amant Angelina de fervent amar e no podent soferir la aspra pena que li donava la amor de aquesta, la demanà per muller. La qual cosa sabuda per los parents, tots foren blasmant-lo fort de ço que ell volia fer; e d’altra part digueren al dit Loys que en nengun partit en les paraules de Pere antenés, car si u feya, may per amich ne per parent no volien que·ls

apellàs. Pere, veent aquella via enpatxada per la qual creya venir a fi del seu desitg, volch morir de dolor; e si Loys ho agués volgut consentir, contra voluntat de quants parents havia, la aguera presa per muller; mas pus veent que alre no y podia fer, se mès al cor que per interposada persona enviàs a dir a la donzella que lurs fets no podien haver compliment en aquella manera, mas que li plagués anar-se·n ab ell e que en aquella darien compliment a lur desitg, de què la donzella, molt contenta, donà horde de suplir a la voluntat de Pere. E un jorn Pere, levant-se gran matí, aparellades lurs cavalcadures, ab ella ensemps muntaren a cavall, prenent lo camí envert una vila apellada Alanya, hon Pere havia molts amichs e parents, dels quals molt confiava; e axí cavalcant, no avent espay de fer noces, ensemps raonant, alguna volta la hú a l’altre besava. E anant en aquest deport se esdevench que, no sabent Pere gayre bé lo camí, aprés agueren anat entorn ·VIII· milles luyn de Roma, devent tenir lo camí a man dreta, lo prengueren a man sinestra. E no agueren cavalcat gayre més de dues milles, com ells se veren veïns de un castel, lo qual era estatblit de companya de la part del linatge de la Colona, qui contra Orcins en aquell temps fortment guerejaven, del qual encontinent que foren vists isqueren entorn ·XII· hòmens a peu; e la donzella, veent-los, cridant dix: “Pere, fugiam, car nosaltres som saltegats”. E, axí com mils sabé, per una selva gran girà lo seu rocí, e tenint los esperons al costat e tenint-se al arçó, lo rosí, sentint-se punyir, corrent per aquella selva, la s’enportà. E Pere, qui pensant e mirant lo camí anava, e no mirant en altra part, sens que no·s fou apercebut, sobtosament saltejat, e aquell pres, ells feren devallar, demanant-li qui era, e haver-lo-s’ó ell dit, aquests començaren entre ells haver consell, dient entre sí: “Aquest és dels hòmens de nostres enemichs. Què·n devem nosaltres fer, sinó tolre-li les vestedures e lo rosí e penjar-lo en hú de aquests arbres?” E ja tots acordants en aquest consell, comandaren a Pere que·s despullàs, e despulant-se e veent-se lo seu mal al damunt, veus hon isqué un aguayt de bé ·XXV· hòmens a peu cridant: “A mort! a mort!”, los quals, sobre

presos de açò, lexaren estar Pere, girant-se en lur deffesa; mas veent-se molt menys que aquells qui exien del aguayt, començaren a fugir e los altres encalsar. La qual cosa vista Pere, sobtosament près les sues robes e muntà en son cavall, començà a fugir on més posqué per aquell camí hon havia vista fogir Angelina. Mas no veent ne sentint ne conexent per la selva petjada de cavall ne altres senyals, pus a ell parech ésser sagur fora de les mans de aquells qui pres l’avien, e encara dels altres qui aquells eren estats asaltegats, no trobant la sua donzella, pus dolorós que altre ome, començà a plorar e a demanar ansà a allà per la selva, cridant, mas debades, car nenguna persona no li responia, e ell, no gosant tornar anrera, anant davant, no conaxia on se degués aribar; e d’altra part de la salvatgina qui en la selva habitava, de cascuna de aquestes coses, e per semblant de Angelina, la qual li paria veure cascuna hora especegar a lops e a onsos, segons son albir estava atribulat. Anava, donchs, aquest desaventurat de Pere, tot jorn per aquesta selva cridant e ahucant e tornant a enrera, creent-se anar avant; e per lo plorar, e per la paor e per lo lonch dejunar era axí vençut que pus enant no podia. E vehent la nit sobrevenguda, no sabent quin consel altre se prengués, trobà un gran roure e, devallant del caval, en aquell lo ligà; e aprés, per no ésser de la salvatgina devorat, en la nit alt se·n muntà; e poch aprés, levada la luna e lo temps clar, no havia Pere ardiment de adormir-se per por de caure, posat que pur hagués agut espay la dolor que de la sua donzella havia no l’aguera lexat dormir; per què ell, sospirant e planyent a ella e maldient la sua desaventura, vel·lava. E la donzella, fugint axí com davant havem dit, no sabent a hon se anava sinó axí com lo seu rocí la aduya, se mès tant en la selva que ella no sabia veure lo loch hon l’entrada era; per la qual raó no en altra manera, sinó axí com havia fet Pere tot lo dia, ara esperant, ara anant e plorant e cridant dolent-se de la sua desaventura, per lo salvatge loch se anava planyent; e la fi, veent que Pere no venia, se mès per hun caminet estret, segu[i]nt aquell. E poch més de dues milles hac anat

com ella víu una caseta, a la qual se n’anà on pus tost posqué, on trobà un bon home molt vell ab una sua muller per semblant molt vella; los quals, com la veren venir sola, foren molt maravellats, e dient-li: “Ma filla: e com vas axí sola per aquesta encontrada?” E la donzella, plorant, respòs com havia perduda la sua companyia en la selva esmarrida. E demanà quant havia de aquí a Alanya, a la qual lo bon hom respòs: “Ma filla, aquesta no és la via de anar a Alanya, car més de ·XII· milles és luyn d’ecí”. E lavors dix la donzella. “E no ha ací abitacions per albergar-hic?” Lo bon hom respòs: “Habitacions no à ací en nengun loch prop hon tu posqueses anar de jorn”. Als quals dix la donzella: “E donchs plàcie-us que, pus que en altre loch no puch anar, que ací per amor de Déu pusqua albergar aquesta nit”. E lo bon hom respòs: “Ma filla, a mi és molt greu que aquesta nit tu hages a romanir ací; e açò per tant com arreu van de nit e de dia amichs e desenamichs e de males bargades, los cuals moltes vegades me fan de grans desplés e de grans dans; e si per ventura anit n’ich venia nenguna e·t veyen axí bella com tu ést, éls te farien despler e vergonya e nosaltres no·t poríem ajudar. E si açò t’esdevenia, tu no·t pories de nosaltres ajudar”. E la donzella, veent que la hora era tarda, posat que les paraules l’espaventassen, dix: “Si a Déu plau ell guardarà a vosaltres e a mi de aquest enuig e vergonya, la qual, si m’avenia, amaria més per los hòmens ésser rosegada que no si per lo bosch era per salvatgina menjada ne escorterada”. E, dit açò, descavalcant del seu rosí, se n’entrà en casa del pobre home, e aquí ab ells de ço que havien pobrament soparen, e aprés, tota vestida, en hun pobre lit ab ells ensemps se gità, e en tota aquella nit no cesà de suspirar e de plànyer la sua desaventura e aquella de Pere, de la qual no sabia què degués esperar sinó tot mal. E acostant-se l’alba, veïna del jorn, ella sentí una gran remor de gent; per la qual cosa ella se n’anà en una gran cort o corral qui ab la petita caseta se tenia, e veent en la una part de aquella molt fe, en aquella se amagà per ço que si aquella jent aquí venia que per ells no fos axí tost trobada. E a penes fou acabada de amagar,

com una gran bargada de malvats hòmens foren deffora a la porta de la petita casa, e, faent-se obrir, en aquella entraren, hon trobaren lo rosí de la donzella encara enselat, al qual demanaren de qui era; e lo bon home, veent que la donzella se era amagada, dix: “No hich a nenguna persona sinó nosaltres, mas aquest rosí, de qui·s que sia, fugí anit, e nosaltres, fiant que era de algú, lo matem en casa per ço que los lops no·l menjaven”. E ladonchs dix lo major de la bargada. “Aquest rosí serà bo per a nosaltres, plus no à altre senyor”. E puys, partint-se per la casa e partida, se n’àleugaren en la cort, e posades lurs lances e lur taulatxos, se avench que hú de ells, no sabent altre que fer, lansà la sua lansa en lo fe, que fonch fort pres de alciure la mesquina de Angelina, qui amagada estava, per la qual raó li covench ésser prop de manifestar-se per lo colp de la lansa qui li vench al costat, tant pres que ab lo ferro li esquinçà les vestedures, per què ella fou pres de cridar, pensant ésser ferida; mas, recordant-se hon era, estech queda. E la bargada, qui gran remor feya, algun sentiment d’ella no hagueren, e encontinent, aprés agueren menjat e bagut, se n’anaren per lurs affers, menant-se·n lo rosí de la donzella. E aprés se foren perlongats, lo bon hom demanà a la muller què era de la donzella, car ell no la havia vista despuys que s’era levat. E la bona dona respòs que no sabia, e anant-la cridant e la donzella sentint que ells s’eren partits, isqué del fe; de què lo bon hom fou content com víu que Déu li havia feta tanta de gràcia que a les mans de tal jent no era pervenguda; e, faent-se ja dia, dix a la donzella: “Ans que lo jorn no vénga, si a tu plau, nosaltres te acompanyarem fins en hun castell qui és pres de ací sinch milles, e seran en loch segur; mas covendra·t anar a peu, car aquesta mala jent qui se·n és anada ara de ací s’enmenen lo teu rocí”. E la donzella, donada pasiència en ço que deya del rocí, lo pregà per amor de Déu que al castell la menàs; e, metent-se en camí, allà pervengueren envert miga tèrcia. Era lo castell de hú dels Orcins, lo nom del qual era Liello de Campdeflor, qui en aquellas raons tenia dins una sua dona qui santa e molt bona dona era; e veent la dona prestament conech

qui era, e ab gran festa rebuda, ordonadament volch saber com era aquí arribada, e la donzella lo y comtà mot a mot. E la dona, qui per semblant conexia Pere, axí com aquell qui era amich del marit, fou fort dolenta del cars qui avengut li era; e dix a la donzella: “Pus axí és que tu no sabs a hon és Pere, tu estaràs ab mi fins a tant que jo·t pucha tremetre segurament en Roma”. Ara tornem aprés que estant en lo roure tant dolorós com en lo món podia, víu sus lo primer son venir ensús de ·XX· lops, los quals tots com veren lo rocí li foren al entorn, e lo rocí, espaventat, tirant, trenchà les rechnes, volent fugir, e estant environat de lops, ab coces e ab dents se deffenia lo mils que podia; e a la fi de ells fou aterrat e espesegat, e sens lexar-li res sinó la hosa, tots lo devorarem e se·n anarem. De la qual cosa Pere, al qual paria haver del rocí una gran companyia e gran sosteniment del seu treball, fou molt esmayat, e pensant de no exir may de la selva. E era ja pres d’alba, e morint-se ja de enuig e de por sobre lo roure, axí com aquel qui contínuament guardava entorn per veure si alguna cosa veia ne sentira, sí véu entorn de una milla luyn un gran foch; d’on, com fou fet jorn, no sens gran por, del roure devallà e envert là dressà hon veya lo foch; e tant anà que alà pervench, hon trobà pastors qui menjaven e·s daven bon temps, dels quals fou rebut graciosament, donant-li a menjar e a beure; als quals, com hac menjat, contrà la sua desaventura ne com ne per què aquí era aribat, demanant-los si en aquella part havia vila ne castell on ell posqués anar. E los pastors, veent-lo exerrat, diligentment com aquí pres a ·III· milles havia un castell de Liello de Camdeflor, en lo qual era la sua dona; de què Pere, molt content, los pregà que algú d’ells fins allà lo acompanyassen, la qual cosa dos d’ells feren volenterosament. On, aprés que Pere allà fonch pervengut, ensercà de trobar manera que agués algun conaxent seu qui diligentment sercàs Angelina per la selva. E sabuda per la dona del castell la venguda de Pere, per ella encontinent fou demanat, a la qual prestament anà; e veent Pere que Angelina era ab ella, may senblant alegria no fou vista. E estant axí ensemps ab ella,

contínuament se estremia tot per anar-la abrasar, sinó que estava per vergonya de la dona; e si ell de açò fou alegre, la alegria de la donzella no fou menor. E la jentil dona, faent-li festa, lo recullí, e havent oït d’ell ço que li era entrevengut, lo reprès molt de so que contra sos parents fer volia; mas veent pur que ell era dispost en ço que començat havia e tant li agradava, e dix en sí mateixa: “e en què treball jo? aquests se amen e·s conexen, e paren-me cascuns amichs del meu marit, e lo lur desig és honest e crech que plàcia Déu, pus la hú és campat de la forqua e l’altre de la lança, e abdosos campats de les salvatgines, e per ço crech què·s degue fer”. E, girant-se a ells, dix: “Si a vosaltres diu lo cor de voler ésser marit e muller ensemps e a mi aytantbé”. A la qual Pere e Angelina, qui pus desijosos eren de açò que de cosa en lo món, regraciaren-li sa proferta graciosament e bé. E aquí les noces honorablement se ordonaren a despesa de Liello, dient-los que la pau entre ells e lurs parents farie ella bé. Pere, molt alegre, e Angelina molt més, se esposaren; e en la millor manera que en muntanya se pot fe, la jentill dona los féu fer honorable festa, e aquí les primés fruyts de lur amor dolçament sentiren. E aprés la jentil dona, aparellada ab ells, ensemps muntaren a cavall, e ben acompanyats se·n tornà en Roma, on trobaren los parents de Pere fort torbats de ço que fet havie, ab los quals los tornà en bona pau e bona concòrdia. E ells ab molt repòs e plaer fins en lur vellesa visqueren e nosaltres sí fassam.

NOVEL·LA QUARTA RITXARDO MINUTULO AMÀ LA FILLA DE MICER LOUÍS, E TROBAT AB ELLA AB LO ROSIYOL EN LA MÀ, LA PRÈS PER MULLER E ROMANGUEREN EN BONA PAU. Callant Lissa e escoltant les laors donades per la sua companyia a la sua novel·la, comandà la Reyna a Ffilòstrato que·n digués alguna, lo qual, rient, comença: “Jo són estat de tantes de vosaltres tantes vegades mordut, que jo hé matèria de fer-vos cruels raonaments, e segons que·m par jo hé volgut moltes vegades restaurar aquest anuitg e són tengut de dir alguna cosa per la qual algunas vegades vos farà riure. E per ço com amor no done altra matèria sinó suspirs e una pocha de por mesclada ab vergonya, e puys pervé a alegra fi, segons en una novel·la asau petita vos entén a demostrar”. Molt valeroses dones, devets saber que encara no ha gran temps que en Roma fou un cavaller lo nom del qual fou micer Loys de Valbona, lo qual en la sua vellesa hac una filla de madona Jacomina, muller sua, la qual, crexent per sos dies, fonch la pus bella e la pus plasent donzella de totes aquelles encontrades. E per ço com lo pare e la mare pus infants no havien, subiranament la amaven, e ab maravellosa diligència la guardaven, esperant que en lur vida fesen de ella algun gran matrimoni. E stant axí la dita donzella se esdevench que en casa de micer Loys, ab ell ensemps entrevenia hun jove abte, bel e jentil de la persona,

apellat Ritxardo, del qual micer Lois ne sa muller nenguna guarda no·s donaven, sinó axí pròpriament com feren d’un lur fill propri. Lo qual Ritxardo, veent la donzella e ab aquella praticant, veent-la bella e jentil e dotada de notables costums, d’ella estretament se enamorà, e ab gran deligència amagada tenia la sua amor; de la qual cosa la donzella se apercebé, e, sens fer-se·n esquiva, vench acordada per semblant de amar Ritxardo; de què Ritxardo, molt content, ab gran por esperava loch e manera de poder li cosa de lurs amors manifestar. En tant que hun jorn, tàcitament e amagada, près ardiment en sí matex, dient-li: “Caterina, prech que tu no·m fases morir”. E fretura de pus raons, segons los fins enamorats acostumen, per temensa de no ésser represos e de no falir en lur temerós parlas, callà; e Caterina, qui ab gran desitg esperava que ell li començàs a parlar de semblant matèria, sobtosament li respòs: “Plagués a Déu que tu no fesses més morir a mi, qui contínuament estich en incessiable turment”. Aquesta resposta plagué molt a Rixardo, e gran ardiment li donà en son parlar, e dix: “Per mi no mancarà may cosa nenguna qui a tu plàcia, ne a nostres fets vénga bé, mas en tu està trobar modo a restauració de la tua vida e de la mia”. Caterina, lavòs, acordada de voluntat ab Ritxardo, no desijant tant res, dix: “Ritxardo, tu veus jo com són guardada, e per ço jo no sé veure manera com tu pusques venir a mi; mas si tu pots veure manera com sense ma vergonya jo pusqua éser ab tu, digues-la·m, que jo la faré de bon grat sens nengun lagui”. Ritxardo sobtosament pensà, e ja que pensat hi avia, dix: “Caterina mia, jo no sé veure via nenguna ab què nosaltres puscam ésser ensemps si donchs tu no exies a dormir en lo porxo qui bade sobre l’ort de ton pare, e si tu podies venir de nit, allà jo trobaria enginy e manera, posat que sia molt difficil a mi, que jo hi venria”. Al qual Caterina respòs: “Si a tu par que y pusques venir, a mi semble que jo trobaré manera de venir-hi dormir”. E, dit açò, sobtosament se partiren, besant-se una vegada, e, a manera de una gent fugitiva, se n’anaren. E en aquest temps érem ja a la fi del mes de maig, la

següent nit la donzella començà davant la mare a clamar-se que la nit passada, per la sobrefluytat del gran calt, no avia poscut dormir. E la mare, havent gran enutg de les alamentacions de la filla, dix: “O filla mia, e quina calor és aquexa que tu às sentida anit? car a mi no ha aparegut que la age feta tant gran com tu dius”. A la qual Caterina dix: “Ay mare senyora, cert vos ho deuríeu dir a mon pare, car vos deveu pensar que pus caleroses son las tendres fadrines per la pueril etat en què són que les dones qui per lur etat han lur calor natural trempada”. Per les quals paraules la mare dix: “Ma filla, ver és; mas jo no pusch fer ne més calt ne més fret a voler meu, en la manera que tu volries, e per ço que ve que hom ha a soferir axí com Déu dona a hom lo fret e lo calt; e per ventura anit farà major frescor e dormiràs millor”. Açò vulla Déu, dix Caterina, mas no sol ésser usança que vinent l’estiu les nits vagen refrescant”. “E donchs, dix la mare, què vols tu que s’í fase?” Dix lavors Caterina: “Mare senyora, si a vós e al meu pare pleya, jo faria fer un litet ací en lo porxo, sobre la cambra de mon pare, qui bada sobre lo jardí, e aquí durmiria e hoiria cantar lo rosinyol, e ab ell dormiria molt pus fresch que no faç en la vostra cambra”. A la qual dix la mare: “Ma filla, conforta·t, quar jo u diré a ton pare, e fer-ho ém axí com ell volrà”. E axí·s féu; e dites les damunt raons per la mare a micer Lois, ell, axí com aquell que un poch sospitós vivia sabent los fets de les dones ab quanta falsia se acostumen de fer, dix: “Quin cant de rossiyol és aquest ab què ella vol dormir? si gayre·m fa, jo la faré dormir al cant de la sigala”. La qual cosa sabuda per Caterina, més per desdeny que per callar, la següent nit tant solament ella no dormí ans encara no lexà dormir la mare. La qual cosa sentida, la mare al matí se n’anà a micer Loís, son marit, e en aquell dix: “Mossènyer, a mi par que vos ajau poch cara vostra filla, car vos la voleu fer morir per la gran calor que fa, car certament vos puch dir que ella no ha dormit anit poch ne molt, ans és cuydada del tot morir. ¿E què us fa a vós si ella dorm sobre aquell porxo? car en veritat ella no troba loch de gran calor que

soffer, e ultra açò vós sou maravellat com diu que ha gran pler de oir cantar lo rosiyol, no sabeu vos que totes les coses del món cerquen son semblant? e com ella sia jove e infanta desije de hoir cants d’aucells e coses delitoses semblants a ella”. Micer Loís, oint aquestes paraules e veent la voluntat de la mare e avent pietat de la filla, dix: “Feu-li hun lit al porxo, que tant solament hi càpie ella, e entorn feu-hi metre una cortina, e puys oge cantar lo rosinyol a son pler”. La dona, hoint açò, prestament li féu fer un lit a tot son pler per fer-la-y dormir la següent nit; e la donzella, veent açò, prestament entès en veure Ritxardo, e faent-li un senyal qui entre ells era emprès, per lo qual ell entès ço que fer devia. E la nit vinent, aprés que ella fou anada dormir, micer Loís tanchada la porta del terrat qui de la sua cambra anava al porxo, per semblant anà dormir. E Ritxardo, qui ab gran desitg esperava la hora que li paragués disposta per entrar, estava escoltant; e, venguda la hora queda, ab ajuda de una escala se·n pugà sobre un mur, e aprés de aquell pasant en un altre, ab gran affany e ab gran perill si caygut fos, vench en lo porxo, on quedament ab gran festa de la donzella fou rebut; e aprés de molts besàs donats de la ú al altre, là pus plasentment que posqueren se meteren al lit, e casi tota la nit prenent plaer la hú del altre se estigueren, faent cantar moltes vegades lo rosinyol. E per ço que en lo demunt dit temps les nits són curtes e lo delit gran, ells no agueren poscut gens reposar; e com vench en l’alba, ja vaïns del dia, ço que ells no creyen, se adormiren, e per lo gran calt que feya e per lo trebal que havien mogut, sens nenguna cosa damunt ells, sinó la cortina qui entorn los estava, se adormiren, en tal manera que Caterina tenia lo braç dret sota lo coll de Ritxardo, e ab la mà sinestra tenia a Ritxardo aquella cosa de què vosaltres dones haveu gran vergonya de nomenar entre los hòmens. E en tal manera dormint sens esvellar-se, sobrevench lo jorn; e micer Lois, levant-se e recordan-li que la filla dormia en lo porxo, hobrí lo terrat e dix a sa muller: “Lexa·m veure lo rossinyol com ha feta dormir anit Caterina”. E, anant avant, quedament levà la cortina ab la qual lo lit estava

encortinat, e víu Ritxardo e ella ensemps descuberts qui dormien abraçats en la guisa damunt dita; e havent bé conagut Ritxardo, quedament se n’hisqué e anà a la cambra de la sua dona, e, cridant-la, dix: “Sus, dona, tost leva·t e vine veure com ta filla és estada tant desijosa de hoir lo rossinyol, que no tant solament l’à hoït, ans encara l’à pres e·l té en la mà”. Al qual dix la dona: “E com pot ésser axò?” Dix micer Loys: “Tu ho veuràs si vens tost”. La dona, rient, se espatxà de vestir e quedament seguí micer Loís, e anant-se·n abdosos al lit e levada la cortina, prestament féu veure a madona Jacomina com Caterina havia pres lo rosinyol e tenia a la mà, lo qual ella tant desijava de hoir cantar. Per la qual cosa la dona, veent que era Ritxardo, se tench fort per enganada e dessebuda, volch cridar dient-li moltes vilanies; mas micer Lois, com a sàvia persona, li dix: “Dona, guarda que per quant tu às car en lo món tu no digueses mot car en veritat pus que ella lo s’à pres, ell se serà seu, car Ritxardo és graciós jove e de bona natura e rich, e nosaltres d’ell no podem haver sinó honor. E si ell se volrà d’ecí partir, a ell covendrà que ans la espòs, e axí ell trobarà que ell haurà mès lo rosinyol en la sua gàbia e no en altra”. Per les quals paraules la dona, aconsolada, e vaent que lo marit no era torbat de aquest fet, e considerant que la filla havia aguda bona nit e s’era ben reposada e havia pres lo rosinyol, sí tanchà la cortina. E aprés poch que aquestes paraules foren dites, Ritxardo se despertà, e, veent que lo jorn era clar, se tench per mort e cridà Caterina, dien: “Oymé, ànima mia, e què farem, que lo jorn és vengut e ha·m ací enclòs?” A les quals paraules micer Lois vench avant e, levada la cortina, dix: “Fareu tot bé”. E com Ritxardo lo víu li parech que lo cor del cors li fos sortit, e levant-se asech sobre lo lit e dix: “Senyor meu, plasie-us que·m perdoneu, car jo conech, axí com a desleal, e malvat hom que són, que jo meresch la mort; e per so feu de mi ço que millor vos plàcia, e plàcie-us, si fer-se pot, que vós ajau de la mia vida mercè e que no muyra”. Al qual micer Loís dix: “Ritxardo, açò no merexia la amor la qual jo t’aportava e la fe que jo havia en tu; mas

pus axí és e la tua joventut t’à aportat en tant gran deffaliment, per ço que tu tolgues de tu la mort e de mi la vergonya, ans que tu·t mogues esposa per muller Caterina, per ço que axí com és estada anit tua, axí ho sia mentre ella vischa; e aprés la mia pau e la tua sie salva, e llà on tu no u vulles fer recomana a Déu la tua ànima”. E mentre aquestes paraules se deyen, Caterina lexà lo rossinyol, e, cobrint-se, començà fortment a plorar e a pregar lo pare que a Ritxardo perdonàs, e d’altra part pregava Ritxardo que fes so que micer Loís volia, per so que ab seguretat lonch temps ensemps posquessen haver de semblants nits. Mas en açò no foren molts prechs necesaris: per ço com de una part hi era la vergonya del deffaliment que havia comès e la voluntat del esmenar e del altre part la por del morir e lo desitg del campar; e ultra açò la ardent amor e l’apetit de posair la cosa amada; e per totes aquestes coses liberalment e sens nengun treball li féu dir que ell era aparellat de fer ço que micer Loís volia. Per què Loís prestament féu aportar a madona Jacomina hú dels seus anhels, e aquí, sens mudarse, en presència lur Ritxardo esposà per muller Caterina. La qual cosa aprés fou feta, micer Loys e la dona se·n partiren, dient-los: “Reposau-vos a la bona hora, que major mester ho aveu que no·l levar-vos”. E aprés se·n foren partits, los jóvens s’abraçaren ensemps. E no havien pus ·VI· milles caminades aquella nit, e ans que·s levassen ne caminaren dues, e feren a la primera jornada. E aprés foren levats hagueren cert raonament micer Loís e Ritxardo, per lo qual aprés pochs dies, axí com se convenia ffer, en presència del amichs e dels parents de nou esposà la donzella, e ab gran festa la s’enmanà a casa sua e féu honorables e belles noces. E aprés ab ella longament en pau e en consolació feren cantar lo rosinyol de dia e de nit, e d’estiu e d’ivern, e a la hora que·ls plagué, que no y guardaven primavera.

NOVEL·LA QUINTA GUIDO DE CARMONA LEXÀ A GACOMINO DE PAVIA UNA INFANTA QUE AVIA, LA QUAL AMAREN JOHAN DE SAVERNIO E MINGET DE MINGOLE, E, APRÉS DE GRAN CONTESA, FOU MULLER DE MINGET. Havia cascuna de les dones la novel·la del rosinyol escoltada e tant risa, que encara que Filòstrato hagués acabat de novel·lar, gens per ço ellas no·s podien abtenir de riure. Mas pus aprés que asau agueren ris, la Reyna dix: “Segurament si tu hir fuist afflegit per la tua novel·la, tu l’às dita huy tan delitable que nengú millor de tu no deu éser remunerat”. E puys, girant-se a Neifile, li comancà que parlàs; la qual alegrament començà a parlar: “Pus que Filòstrato raonant és entrat en Romanya, a mi per semblant hi covendrà de entrar, per què passejant-me, ab lo meu novel·lar dich”: En la ciutat de Ffano foren dos Lombarts del quals la hú havia nom Guido de Carmona e l’altre Jacomino de Pavia, los quals ja eren hòmens havançats en dies, e en la lur joventut quasi tots temps foren ensemps infants d’armes e soldats. E per lurs dies Guido pervench a la mort, e no havent nengun fill ne gayre amich ne parent de qui fiàs més que de Jacomino, e havent lo dit Guido en son poder una infanta força de etat de ·X· anys, tot quant havia en aquella lexà, e al dit Jacomino la comandà, e la dita infanta e tot quant havia en sa vida li liurà, e per semblant

tots los seus fets li acomanà, e aprés se morí. E en aquell temps se era esdevengut que la ciutat de Fflorença havia estat gran temps en guerra e en malaventura, e lavors, havent pau e concòrdia, volent tornar en sa prosperitat, liberalment consentí que tothom qui venir volgués per estar en la ciutat fos recullit e li fos remès tot delichte que comès agués; per la qual cosa Jacomino, qui ja en altra temps hi havia estat, e la estada d’aquella ciutat li pleya molt més que de nenguna altra, tot quant havia se n’hi portà, e ab sí s’enmenà la infanta que Guido li avia lexada, la qual amenava axí com si sa pròpria filla fos. E crexent la dita infanta, se avench que·s féu axí bella fadrina com nenguna altra qui fos en la ciutat ne posqués ésser; axí com bella, axí ben acostumada e honesta era. Per la qual cosa per diversos hòmens fou envejada, e sobretots de dos jóvens asau jentils hòmens e de bé e ben acostumats, los quals li aportaven grandísima amor, en tant que per jelosia entre ells començà gran oy e rancor fora de mesura. Ere lo nom de la hú d’ells Johan de Savarino, e l’altre Minguet de Mingole; e no era nengú d’ells que estant ella de etat de ·XV· anys no l’agués volentera presa per muller, si de lurs parents los fos estat consentit. E veent-la axí honesta, cascun d’ells sercava occasió ab què la posquera millor haver en altra manera. E en aquellas saons havia Jacomino en casa sua una fadrina gran e un fadrí apellat Crivello, persona burlera e delitable e fort agradosa, ab lo qual Johan havia presa gran amistat; e com li parech temps e saó, tota la sua amor li descobrí, pregant aquell que per haver lo seu desitg li fos favorable, faent-li grans prometences si açò feya. Al qual Crivello dix: “Jo en açò no·t poria nenguna cosa fer ne ajudar, sinó en tant que com Jacomino vage a sopar fora casa jo·t metré llà on ella serà, e pus no·t poria fer, car si yo li volia dir paraula nenguna per tu, no·m seria may escoltada, ans ne seria malvolgut, e d’equí avant de mi no fiarien. E si açò plau a tu, yo ho faré e t’ó promet, e puys fes tu ço que a tu parrà que fer degues”. E de açò Johan

fou molt content; e en aqesta condició romangueren. E Minguet, per semblant de la altra part, havia domesticada la fadrina, e ab ella havia tant hobrat que la fadrina moltes vegades havia aportades enbaxades a la donzelleta, de Minguet, e ja casi en la sua amor la avie encesa; e d’altra part li avia promès de metre ab ella, com cas se esdevengués que per qualque hocasió Jacomino anàs de nits fora de casa. E aprés poch temps se esdevench, que per trachte de Crivello, Jacomino anà sopar a casa de un seu amich; la qual cosa féu a saber a Johan, acordant entre ells que quant ell li faria un secret senyal que ell vingués, e que trobaria la porta huberta. E la fadrina, d’altra part, no sabent res de açò que Crivello trachtava, féu asaber a Minguet que Jacomino no sopava en casa, dient-li que estigués prop de casa en guisa que com ella li faria cert senyal, que ell que vengués e entràs dintre. E venguda la nit, e no sabent-ho los dos aymants la hú del altre, cascú ab certs companyons per entrar com lo senyal se faés. E Minguet, ab los seus, en casa de un seu amich que era vahí de Jacomino se anà a metre, e Johan, ab los seus, estech al cantó de la casa un poch luyn. E Crivello e la fadrina se estudiaven de metre la hú e l’altre, perquè cascú posqués fer ço que havien emprés. E Crivello deya a la fadrina: “Per què no vas tu a dormir? com te vas axí enbarbullant per casa?” E la fadrina deya a Crivello: “Mas tu per què no vas per acompanyar lo senyor, pus tu às sopat?” E en tal manera la hú no podia fer moure l’altre de son loch. E Crivello, conexent que la hora que havia donada a Johan era venguda, dix en sí matex: “E que cur jo de aquesta, car si ella no està queda, ella haurà la sua part”. E de continent féu lo senyal, e aprés anà hobrir la porta, e Johan, entrant dintre ab dos de sos companyons; e trobada la donzella, començà a cridar, e la fadrina per semblant; la qual cosa sentida per Minguet, prestament vench ab sos companyons, e veent la donzella ja fora portal, tirada la spasa, cridaren tots “a mort! a mort! que no hirà axí com vosaltres pensau”. E, dit açò, los començà a fferir, e d’altra part tot lo veynat axí defora a la remor, e ab lum e ab armes començaren ajudar a Minguet; e

aquesta cosa blasmaren molt, perquè aprés longa contesa, Minguet tolgué la donzella a Johan, la qual encontinent per ell fou lexada; partint, se·n anà amagar a casa sua. E encontinent los sarjans del capità de la terra, atenent a la remor, sobrevengueren entre ells, per los quals fou pres Minguet e Johan e Crivello, e en presó foren mesos ab molts d’altres. E aprés la cosa se pacifficà, e Jacomino tornà a casa, tot malenconiós, demanant com era estat, e trobà que en nenguna cosa la donzella no havia colpa, per què ans se féu pau entre ells, proposant en sí matex que on abans posqués, per ço que pus senblant cars no s’esdevengués, li donà tantost marit. E lo matí sagüent, los amichs de la una part e d’altra sabuda la veritat, e veent lo mal que se·n podia seguir, e volent Jacomino metre en hobra ço que raonablement hagueran poscut fer, fóran ab ell e ab dolces paraules lo pregaren que la injúria rebuda per lo poch seny dels jóvens no guardàs, ans li plagués lexar anar totes males voluntats e aquella convertir en amor e en benvolença, offerint a ell sí mateys e los jóvens qui havien fet lo mal e tots lurs amichs, e que tota aquella esmena qui a ell fos plasent de pendre li farien. Jacomino, lo qual en sos dies havia vistes asau coses axí com aquell qui havia molt anat per lo món, e havia bon sentiment, respòs prestament: “Senyors: si jo fos en la mia pàtria axí com són en la vostra, e fos axí vostre amich com ara son, de aquestes afers ne d’altres jo no fera sinó ço que vosaltres plagués; e ultra açò me dech mils enclinar per ço com vosaltres haveu a vosaltres mateys offesos, més que no a mi ne a la donzella, per ço com aquesta donzella, axí com molts estimen, no és de Carmona ne de Pavia, ans és florentina, posat que ne aquell de qui jo la aguí no sapiam de qui és filla; e per ço de què tant me pregau serà fet per mi tant com jo poré”. E los valents òmens, vaent que aquesta era florentina, maravellant-se, reteren gràcies a Jacomino de la sua liberal resposta; pregant-lo que ell los degués dir com aquesta donzella li era venguda entre mans, ne com sabia que era florentina, als quals Jacomino dix: “Guido de Carmona fou companyó e amich meu molt singular, e com

fou a la mort me dix que com aquesta ciutat fou presa per Federich Emperador, fou mesa a sacomano, ell ab sos companyons entrà en una casa, e aquella bé plena de roba trobà e abandonada de tots los habitans, sinó tant solament de aquesta infanta, la qual era de etat de anys, o aquel entorn, e estant sobre la escala li cridà pare; de la qual cosa a ell près molt gran compasió, e près-la en tant gran amor que ab totes les coses de la casa se·n aportà a Ffano, e aprés per sos dies ell morí, e ab gran diligència ab tot ço que havia la·m recomanà, donant-me càrech que com fos temps jo la maridàs e li donàs en dot tot ço que seu era estat, la qual cosa desitg molt de fer; mas despuys que és de etat no m’és vengut davant partit qui agradable me sia estat; mas si ho fa jo ho faré molt volentera ans que altre cars semblant d’aquell de hir me·n seguescha”. E, dient açò Jacomino, era entre ells un mestre en medicina qui ab Guido era estat en aquest fet e sabia molt bé la casa que Guido havia robada quala era; e veent entre·ls altres aquell de qui era estada, a ell se acostà dient-li: “Bernabò: hous tu ço que Jacomino diu?” Al qual dix Bernabò que sí. “En açò pensava, mes com jo·m recort que en aquell borbull jo perdí una filla de aquella etat que Jacomino diu”. Al qual Jacomino lo metge dix: “Per cert ella és aquella, car jo·m són ja trobat en loch on jo hoí divisar a Guido, lo qual jo conaguí bé la casa que ell havia robada aquella jornada, e conaguí que era estada la tua, e per ço recort-te si en nengun senyal la pories conèxer, e faent-lo sercar tu trobaràs fermament que és ta filla”. E, pensant Bernabò, se recordà que ella devia haver una plaga sanada feta a manera d’una creu sobre la horella esquerra, qui li era romasa d’una naxença que li era venguda poch abans que la perdés, la qual li havia tallada; perquè, sens pus pendre acort, se acostà a Jacomino, que encara era aquí e prenia comiat dels bons hòmens qui ab ell havien parlat,

e pregà·l que·l menàs a casa sua e que li fes veure aquesta donzella, la qual cosa Jacomino féu molt volentés. E, vengut en casa, davant ell la féu venir, la qual, com Bernabò la víu, axí tost li parech veure la cara de la mare, qui encara era viva, e fort bella dona era estada. E no contrastant açò per major sertenitat, dix a Jacomino que ell lo pregava e en gràcia li demanava que li posqués un poch levar los cabells de sobre la sinestra horella, de què Jacomino fou molt content; e Bernabò, acostant-se a ella, qui molt vergonyosa estava, li levà, los cabells, per los quals encontinent víu la creu, per la qual cosa prestament conech que aquella era sa filla; e tendrament començà a plànyer e a porar, abraçant-la, posat que ella li contrastàs; e girant-se a Jacomino dix: “Frare meu, aquesta és ma filla, e la mia casa fou aquella qui per Guido fou robada, e aquesta ab la furor nos hoblidà dintre, e fou robada ab lo restant de la casa, e fins ací havem cregut que aquesta se fos cremada en la casa qui en aquelles saons fou cremada”. La donzella, oint açò, e vaent l’home axí esbaït, mogut de gran pietat, e vaent que Jacomino no li contrastava, donant fe a les sues paraules, li sofarí los seus abraçaments, e ab ell tendrament començà a plorar. E Bernabò decontinent tramès per sa mare e per les altres sues parentes e per ses jermanes e per sos frares; a tots la amostrà, e aprés mil abraçaments los comtà lo fet com era vengut; e feta la festa gran, e estant-ne Jacomino molt content, ab sí la s’enmenà a casa sua. E, sabut açò, lo capità de la terra, qui home molt valerós era, e conaxent que Johan, lo qual era fill de Bernabò e frare carnal de la donzella, se avisà que del deffaliment que havia comès pasàs benichnament; entremès-se de aquestes coses aprés ab Bernabò e ab Jacomino e ab Johan ensemps; donà per muller a Aminguet la donzella, ab gran pler de tots sos parents, lo nom de la qual era Agnès, e ab ells ensemps desliurà Crivello e tots los altres qui per aquesta occasió eren presos. E aprés Minguet, molt alegrament, féu les noces belles e grans, e menant-la-se·n en casa, ab ella en pau e en bona concòrdia visqueren ensemps, e sí fasam nosaltres ab les nostres.

NOVEL·LA SISENA JOHAN DE PRÒXITA AMÀ RESTITUTA DE ISCLA, AB LA QUAL FO PRES EN PODER DEL REY FEDERICH DE CECÍLIA, E, CONDAPNAT A CREMAR, FOREN RESTAURATS PER ROGER DE LÀURIA, ALMIRALL DEL REGNE DE CECÍLIA. Finida la novel·la de Neifile, la qual havia asau plagut a les dones, comendà la Reyna a Pampinea que·s dispongués en dir-ne una. La qual prestament, levant son clar vis, començà: “Molt grans e molt plasents plaers, plasents dones, són aquels d’amor, e en grans fets e entrebucats e no pensats perills disponen les ànimes dels amants, segons per moltes coses recomtades vuy e altres vegades podem compendre; mas no-res-menys encara l’ardiment d’un jove enamorat vos vull demostrar, axí com hoireu en la present novel·la”. Iscle és una ylla veyna de Nàpols, en la qual fou una donzella bella e molt jentil, lo nom de la qual fou Restituta, filla d’un home de la ylla apellat Maribolgar, de la qual un jove de una ylla veyna de Iscle, apellada Pròxida, era subiranament enamorat, lo nom del qual era Johan de Pròxida. Amava lo dit Johan la dita Restituta sobre la sua vida, e ella a ell subiranament; lo qual per veure cascun jorn la dita Restituta, de Pròxida a Iscla, anava moltes vegades, per la qual cosa li era ja avengut, que trobant pasatge de Pròxida a Iscla, anava sovent nadant per poder veure, si alre fer no posqués, les parets de la casa de la sua dona. E durant aquest amor axí farvent,

se esdevench que, anant un jorn d’estiu la sua dona tota sola vora al mar, d’escuyll en escuyll deportant ab un coltelet en la mà, sercant per les roques pagelides e altres semblants coses, se esdevench en un escuyll en lo qual ha una fontana molt frescha e bella, en la qual sopaven alguns jóvens Sicilians qui de Nàpols hi eren aribats ab una lur sagetia; los quals, veent la donzella fresca e bella e sola, entre ells desliberaren de penre-la e aportar-la-se·n; e segons la desliberació se seguí l’afechte. E aquella presa ab molts inextimables crits, per por de no ésser sentida la meteren en barqua; per la qual encontinent en aquella hora pervengueren a raonament entre ells de qui aquella donzella devia ésser, e breument cascú d’éls la volia; e perquè entre ells no·s trobava concordia, tement que entre ells no·s saguís major escàndol, vengueren a conclusió de donar-la a Frederich, rey de Sicília, lo qual en aquelles raons era jove qui en semblants coses se delitave. E pervenguts a Palerm, on trobaren lo dit rey, aquella li presentaren; la qual agué per molt cara; mas atanent que per lo mal de la mar era malalta, fins tant que fos bé retornada acordà de fer-la anar en una bella casa d’un seu jardí, la qual se anomenava la Cuba, on manà que fos servida bé e deligentment. E, feta la dita presó, se seguí en la dita ylla de Iscla molt gran remor de la presa de Restituta: e açò qui més los pesava sí era que ells no podien saber qui eren estats aquells qui furtada la havien. Mas Johan, lo qual ne pretenia haver major interès que nengun altre, no esperà que en Iscle fos sabut, ans encontinent, sabé envers quina part era anada la barqua, e hivarsosament, faent-ne armar un altra, en aquella muntà e hon més posqué discoregué tota la mar de la[n] Minerva fins a la Scala en Calàbria; e, demanant per tot diligentment de la donzella, li fou dit a la Scala que mariners Sicilians la se n’avien aportada a Palerm; hon prestament Johan, faent-se menar en aquella part, aprés hac mols sercat, trobà que la damunt dita donzella era estada donada al rey de Sicília e que per ell era en la dita Cuba; e, entès açò, quasi tota esperança perduda, no tant solament de haver-la, ans encara de veure-la, romàs desconsolat.

Mas pur Amor, qui tots temps té enlaçats lo cor dels enamorats, contrastà a Johan de no lexar la empresa començada, e pensà de trametre la barqua e de romanir aquí; e considerant que aquí de nengú no era conagut, se romàs, e cascun jorn continuant de pasar per la Cuba, li avench que un dia per ventura ella estava en una finestra, víu a ell, e ell a ella, de què cascú fou molt content. E vaent Johan que lo loch era molt solitari, s’í acostà, e com mils posqué li parlà; e informat per ella de la manera que atenir havie, si pus prop li volia parlar, se·n partí, havent enperò ben considerat la disposició del loch; e esperant la nit, e de aquella lexada passar bona part, llà se·n tornà, e arrapinyant-se en loch hon no·s foren affarats moscarts, en lo jardí se n’entrà, en lo qual trobà una anteneta, ab lo qual en la finestra de la donzella se·n pujà, e per aquella per semblant laugerament se·n podia devallar. La donzella, de huy més parent-li que la sua honor havia a perdre, per ço com la tenien en gran guàrdia, la qual ella no havia acostumada de tenir en lo passat, no havia en sí la bravesa que havia acostumada de haver en sa honestat; e pensant que a nenguna persona pus dichnament que en aquest no podia ésser donada la sua amor, avisant-se si·l poguera induir que la s’enmenàs, en sí matexa havia proposat de complaure-li en tot son desitg; e per dar compliment a sa voluntat lexà la finestra uberta, per què pus prestament pusqués entrar. E Johan, vengut en aquella, quedament se entrà; e colgant-se al costat de la donzella, qui no dormia, a la qual ans que alre venguesen tota la sua intenció descubrí; sobretot ella lo pregà que d’equí la s’enmenàs. A la qual Johan respòs que denguna cosa tant no desijava com aquella, e que sens ffalla encontinent que se·n fos exit en res tant no entendria com en traure-la d’equí on era, e que no dubtàs que la primera vegada que ell vengués aquí ell la s’enmenaria. E aprés aquest, ab gran plaer de la hú e de l’altre, abrasant-la, prengueren aquell delit ultra lo qual amor no·n pot prestar altre major; e aprés aquell moltes vegades agueren retornat, sens avisar-se·n, en los braços la hú e l’altre se adormiren. Lo rey, al qual aquesta, per lo

primer esguart que havia agut, li havia molt plagut, recordant-se d’ella e sentint-se bé de sa persona, posat que fos vahí, desliberà de anar ab ella una estona; e ab alguns de sos servidors quedament se n’anà a la Cuba, e faent hobrir la cambra en la qual sabia que la donzella dormia, en aquella ab una gran entorxa encesa se n’entrà; e guardant sobre lo lit víu ella ensemps ab Johan abraçats qui delitosament dormien. De la qual cosa ferament fou torbat, e, sens dir alguna cosa, en tanta de hira muntà que en poch se estech com ab un coltell lo qual tenia al costat ensemps no·ls aucirs sens dir nenguna cosa. E puys, pensant que era vil cosa a qualsevulla persona, quant més a hun rey, auciure dues persones durment en hun lit, e retengut en sí, pensà de alciure·ls públichament e fer-los morir ensemps al foch; e, girant-se a hú dels servidors qui ab ell eren, dix: “Què·t par de aquesta malvada fembra, en qui jo tanta amor e esperança havia mesa?” E, dit açò, li demanà si conexia lo jove qui tant gran gosar havia agut de venir en casa sua per fer-li tan gran ultrage e despler; al qual lo servidor respòs que no·s recordava que may l’agués vist. Ladonchs lo rey, molt torbat, pertint-se de la cambra, comandà que los dos aymants, axí nuus com eren, fossen presos e ligats e menats a Palerm, e enmig la plasa ligats en un pal, girant la esquena la hú al altre, en tal manera estiguesen fins a hora de tèrcia, a fi que per tots los de la ciutat fossen vists e aprés cremats, sagons havien merescut; e, dit açò, se·n tornà en Palerm asau pensiu. E, partit lo rey, molts del seus sobrevengueren sobre los dos aymants, e no tant solament los despertaren, ans sobtosament los prengueren e·ls ligaren sens nenguna pietat. La qual cosa veent los dos aymants axí ésser descuberts, foren molt dolents de lur desaventura, per la qual encontinent temeren morir. E, segons lo comandament del rey, foren menats a Palerm e ligats en hun pal enmig la plaça on davant ells mateys fou feta l’astiba de la lenya per metre·ls al foch la hora que per lo rey fos comandat. E sobtosament tots los Palermitans, axí hòmens com dones, corregueren per veure los dos aymants; e tots los òmens anaven per reguardar la donzella, qui per tots fonch jutjada

per la pus bella dona que may aguesen vista, e les dones per semblant anaren per reguardar Johan, e tots a una veu sobiranament lo jutjaren per molt bell. E los desaventurats aymans, envergonyits, estaven ab los caps bays plorant la lur desaventura, esperant la cruel mort del foch. E mentre axí eren tenguts esperant la ora determenada, cridant cascuns lo deffaliment per ells comès, pervench la fama a les orelles de Roger de Lúria, home de valor inextimable e de nació catalana e en aquelles saons almirall del reyalme de Sicília, lo qual per veure aquells se n’anà envert ells là on eren ligats; e, pervengut là hon eren, primerament reguardà molt la donzella, e aquella loà molt de bellesa inextimable; e aprés vench a Johan, lo qual mirant sens laguiar-hi molt, aquell regonech, e, acostant-se vert ell, li demanà si ell era Johan de Pròxida. E Johan, levats los huylls, aquell mirant, conech que ell era l’almirall, e respòs: “Senyor: jo fuy aquell que vos demanau, mas ara no són aquell ne són per ésser pus conagut”. E lavors l’almirall demanà quina cosa en allò l’avia aduyt, al qual Johan respòs: “Amor e la hira del rey”. E lavors l’almirall, faent retenir la justícia, havent entès tot ço que estat era e volent-se·n partir, Johan lo cridà, dient: “Senyor: per la vostra mercè, si ésser pot, enpetrau-me una gràcia de aquell que axí·m fa estar”. Al qual Roger demanà quina, e Johan respòs: “Jo, senyor, veig que hé tost a morir, e per ço vull de gràcia que mentre jo són ab aquesta donzella que jo hé més amada que la mia vida, e ella a mi per semblant, ab la qual estich ab la squena girada a ella a mi, que vós me recapteu tal gràcia que jo li gir la cara e ella per semblant a mi, per ço que morint jo e mirant la sua cara, me puscha anar aconsolat”. E Roger, rient, dix: “Molt volentera ho faré en manera que tu l’auràs encara tant que te·n enugaràs”. E, partint-se d’ells, comandà en aquell qui elegit era de menar a exocució aquesta cosa, que, sens altre manament del rey, no menàs a fi la dita ex[ec]ució; e, sens pus trigar, al rey se n’anà. E posat que·l ves molt torbat, no lexà de dir son

parer, dient: “Senyor: de què t’àn offès los dos jóvens los quals has comandat cremar en aquella plaça?” Al qual lo rey comptà mot a mot tot lo quant era estat; e oïda Roger de Lúria la culpa a ells donada per o rey, sí dix: “Ells ho merexen bé, mas no de tu; e axí com los deffaliments merexen punició, axí los benefficis merexen guardó. E tu, senyor, coneys qui són aquells los quals tu vols que sien cremats?” E lo rey respós que no. Dix lavors Roger: “Jo vull que tu·ls conegues e que tu discretament te jaquesques tresportar de la tua hira. Sàpies, senyor, que lo jove és fill de Landolfo de Pròxida, per les obres del qual tu ést senyor de la ylla de Pròxida. E la donzella és filla de Maribolgar, la potència del qual fa huy per la senyoria no sia foragitada de la ylla de Iscle. E, ultra açò, aquests són joves e són-se amats longament ensemps, e, constrets de amor e no per voler fer desplaer a la tua senyor[i]a, han comès aquest peccat, si peccat pot ésser dit; e allò que per amor fan los jóvens han fet aquests, e si en aquesta fi hon han fet, donchs, senyor, per què·ls vols fer morir, per ço que ab gran pler los degueres honrar e acullir en ton Rechne?” E lo Rey, oint açò e retent-se cert que Roger deya ver, e axí com pigor entenia a obrar e proceir, envert ells benichnament se abstengué de la sua hira e de ço que fet havia se penadí, e per ço encontinent tramès que los dos aymants fosen del pal levats e menats devant ell, e axí fonch fet. E veent entegrament son deffaliment, conaguda hac la llur colpa per nulla, e pensà que ab honor e ab donatius la injúria que feta·ls havia los tornàs en honor; e decontinent los féu ho[no]rablement vestir. E sentint que la lur voluntat era concorda ab agradable pensa, los féu esposar. E aprés, faent-los magnífichs dons, contents los tramés a casa lur, on ab molt gran festa foren rebuts e longament ab pler e ab gran joya visqueren ensemps aconsolats la hú de l’altre.

NOVEL·LA SETENA [TEODORO, ENAMORAT DE VIOLANT, FILLA DE MICER AYMERICH SON SENYOR, L’EMPRENYA E ÉS A LA FORCA CONDAMNAT; A LA QUAL ROCEGANT ESSENT MENAT, DE SON PARE RECONEGUT E DESLIURAT, PREN VIOLANT PER MULLER.] Les dones, les quals totes temeroses estaven de hoir que dos enamorats deguesen éser cremats, e veent que eren escapats, se n’alegraren e·n loaren Déu. E, hoïda la fi, la Reyna donà lo càrech de la següent istòria a Laureta, la qual alegrament se près a dir: Gracioses dones: devets saber que, segons trobam en les antigues istòries de Sicília, en lo temps que lo bon rey Guilem regnava en lo regne de Sicília, havia en lo regne un gentil ome apellat micer Americh Abat, habitador de la ciutat de Trapena, lo qual, entre les altres gràcies que Déus li havia fetes, sí era que nostre Senyor l’avia ben donat de fills e de filles, per los quals havia mester molts servidors. E en aquest temps se havench que en Trapena aribà una galera de cossaris janovesos qui exia de Levant, la qual havia molt cossejat en Armínia, e cossejant havia presos molts infants Arminis, e ell, creent fosen Turchs, molts de aquels comprà; en entre los altres ne havia comprat hú per fer de aquell pastor, lo qual era molt jentil infant, e de condicions fou mils dotat que nengun altre, lo qual fou apellat Teodoro, lo qual, crexent,

posat que fos trachtat com esclau, ab los fills de micer Aymerich se criava, havent-li relevat per sos bons costums l’offici de pastor. E estant axí en lo servey de micer Aymerich, tant li plagué, que, creent que era turch, lo féu batejar, e fon apellat Pere, e havent aquest per molt car, de sos affers li donà tant gran càrech com si pròpiament fos son fill. Havia micer Aymerich en aquelles saons una filla molt bella e graciosa e dotada de bons costums, apellada Violant, la qual estava per maridar. Se esdevench que ella se enamorà del dit Pere, e, amant-lo, feya de les sues hobres e dels seus costums gran estima, mas no gosava, emperò, descobrir la sua amor. Mas Amor, piadosa d’ella, li·n tolch lo seu affany, segons veurets per avant. Pere moltes voltes cautelosament havia mirada Violant, e d’ella molt era enamorat, tant fort que nengun repors no sentia, sinó tant com ab ella era e la veya. Mas molt se guardava que nenguna persona de açò no s’apercebés, car bé li paria que indegudament fes de amar-la. De la qual amor la donzella se apercebé, e per dar-li·n major seguretat, moltes vegades lo compleya ab gran voler de la sua vista. E estant en aquesta manera, no gosant-se atrevir de dir la hú al altre alguna cosa, posat que cascú ho desijàs; e mentre que ensemps axí cremaven de la amorosa flama, la fortuna, axí com si ja hagués desliberat e volgués que axí fos, trobà manera de fer gitar la temerosa por qui·ls empatxava a cascú, e fou en semblant manera. Havia micer Aymerich, luny de Trapena força una milla, un bell jardí, al qual la sua dona e la ffilla ab algunes altres dones, segons havia acostumat, per deportar era anada; e faent gran calor, ab sí havia menat o dit Pere; e estant en lo dit jardí se esdevench, segons nosaltres havem acostumat de veure en lo temps d’estiu, que sobtosament lo cel se cobrí de núvols molt escurs, perquè la dona, ab la sua companya, per ço que la tempestat del temps no la enclogués, se mès en camí per tornar en Trapena cuytadament tant com podia. E Pere, qui jove era, e per semblant la donzella, se avançaren de la dona e de la altra companyia, no menys per amor de anar ensemps que per por del temps; e trobant

cascú gran consolació de anar la hú ab l’altre, e eren-se tant avançats de la dona e dels altres que a penes se veyen. E avench-se que, aprés de molts trons, sobtosament un gran núvol gros e espès començà a venir e abundar en gran aygua, per la qual dona, ab la sua companyia, fogí en casa de hun laurador on se amagà; e Pere e la donzella, no havent pus prest reffugi, se n’entraren en una esgleya antiga casi enderocada, en la qual nengú no estava; e en aquella, sota un poch de cubert que romàs hi havia, se suplujaren abdosos. E, estant axí, los costrangué la necesitat de la poca cuberta que ells se hagueren a tocar ensemps, lo qual tochament fou ocasió de asegurar un poch les ànimes de aquells qui tant se amaven, e per semblant fou causa de fer obrir la bocha a Pere per manifestar a la donzella lo seu amorós desig. E primerament començà per a dir: “Ja plagués a Déu que estant jo ara axí com estich aquesta pluja may no cessàs”. A les quals paraules la donzella respòs: “Bé·n seria contenta per ma fe”. E de aquestes paraules vengueren a pendre·s per les mans, e estrenyent-les-se ab una plasent calor, de ço vengueren abraçar-se e besar, e açò faent tots temps a manera d’un gran recel, e casi com a una cosa furtada, segons podets pensar mils que jo especulativament no us poria especifficar. E axí continuant los temps, may no cesà fins que la primera delechtació de amor ensemps hagueren conaguda, e hagueren hordonat haver lur plaer per havant; e pasat lo temps ells hisqueren de la dita esgleya, on trobaren al entrant de la ciutat la mare qui·ls esperava, e ab ella ensemps a casa se·n tornaren, on moltes [voltes] delitosament ab molt plaer secretament si tornaren; e tant husaren lurs affers que la donzella se enprenyà, la qual cosa fou a la hú e al altre molt desplasent; e per ella moltes arts foren asajades per fer-la parir contra córs de natura, mas res no li valgué, car a Déu no fou plasent que en nenguna manera ella parís fins naturalment fos a sos dies pervenguda. Per la qual cosa Pere, tement perdre la vida, desliberà de fugir, la qual cosa dix a Violant; e, açò entès per Violant, dix: “Pere: si tu t’ich parteys,

jo m’alciuré”. A la qual Pere, qui molt l’amava, dix: “E com vols tu, ànima mia, que jo·m muyra ací, car lo teu prenyat descubrirà lo nostro deffaliment? Mas a tu serà perdonat leugerament, e jo, miserable, seré aquell qui del teu peccat e del meu me convendrà portar la pena”. Al qual la donzella dix: “Pere: lo meu pecat se sabrà, mas sies cert que lo teu, si tu no·l dius, no·s sabrà may”. Lavors dix Pere: “Violant: pus que tu m’ó promets, jo restaré; mas pensa de servar-m’ó”. La donzella, qui tant com havia poscut havia tengut lo seu prenyat amagat, e veent que per la gran gruxa del seu ventre no·s podia pus amagar, ab gran plant ho manifestà un dia a la sua mare, pregant-la de la sua salut. La dona, dolent-se sense mesura, li dix de grans vilanies e d’ella volch saber de qui ne com era estat. La donzella, per ço que a Pere no fos fet mal, componé una gran falsia, de què la dona la cregué laugerament; e per saber lo deffaliment de la filla en una sua possesió fora la villa la s’enmenà; e aquí, pervengut lo temps del parir, cridant la donzella, segons les dones fan en tal achte, no avisant-se la mare que ací micer Aymerich degués venir, qui acostumat no havia, vinent aquella hora de cassa, no fou vist, fins que fou als lats de la cambra hon la ffilla cridava, e, maravellant-se, sobtosament entrà per la cambra, demanant què era la causa de tant grans crits. La dona, veent que lo marit era sobrevengut, lavant-se com a persona trista, li comtà ço que a la filla era esdevengut. Mas ell, menys creent e no donant fe en açò que la muller la havia donada, dix: “Açò no deu ésser anat ací que ella no sàpia de qui és prenys”. E per ço del tot ho volch saber e dix: “Ella poria la sua pena doblar sens nenguna misericòrdia si no diu la veritat”. E ab la espasa nuha en la mà correch sobre la filla, la qual, mentre la mare havia tengut a noves lo pare, havia parit un fill. E, estant-li al damunt ab la espasa en la mà, dix: “O, tu, malvada, digues de qui às engenrat aquest prenyat, si no tu moràs sens nenguna mercè”. La donzella, tement la mort, oblidà la promesa que havia feta al seu amant e dix tot o fet com era estat. La qual cosa hoint lo pare, redoblà la sua hira en tant

que per poch se pòch abstenir de alciure la filla; e ab aquella hira muntà a cavall, anant-se·n vert Trapena, e a un gentil home, apellat micer Curado, qui lavors era capità de Trapena, recità la injúria que li era estada feta per Pere, e sobtosament lo féu penre, e, sens que ell no se·n temia, lo féu metre al martiri, per la força del qual sobtosament comfesà so que estat era. E aprés alguns dies per lo capità fou condabnat que fos rossegat per la terra e aprés penjat per la gola. E desliberat per lo cavaller que en una matexa [hora] morissen ensemps e per semblant lo fill que parit havia, micer Aymerich, lo qual per haver a mort conduït Pere no havia mesa la sua hira en hoblit, mès verins en una ampoleta ab vi mesclat, aquell donà a un seu familiar, e ab l’altra mà un coltell, e ab aquestes dues coses li dix: “Vés ab açò a Violant e da-lo-y de ma part, e digues-li que prestament prenga qualsevulla de aquestes dues morts, o del verí o del ferre; e digues-li que açò faça sens nenguna triga, si no que jo la faré morir davant tots los ciutadans de Trapena e la faré cremar axí com ella ha merescut. E fet açò pendràs lo seu fill, qui pochs dies ha que és nat, e bat-ne les parets, e puys dona·l a menjar als cans”. Donada per lo pare aquesta cruel sentència contra la filla e lo nét, o familiar, qui més a mal que a bé era dispost, se n’anà. E Pere condempnat, per los sarjants era menat a la forqua; e rosegant axí com lo menaven, plagué a Déu que·l pasaren davant un alberch on tres nobles hòmens d’Armínia posaven, los quals per lo rey d’Armínia eren tramesos per ambaxadós en Roma per tractar ab lo Papa de gran coses per un pasatje qui·s devia fe; e aquí eren exits per refrescar de vitualles e per reposar alguns dies, on foren molt honrats de molts nobles hòmens, e especialment de micer Aymerich. E aquests, sentint pasars aquells qui menaven a la justícia Pere, vengueren a la finestra per mirar. Anava Pere de la sintura ensús tot nuu, ab les mans ligades derrera, e mirant la hu dels ambaxadors, qui home molt antich era e de gran actoritat, apellat Ffineo, li víu una gran plagua vermella en los pits, no pas tinta, ans naturalment venguda

a manera d’una rosa; la qual vista sobtosament li vench a memòria un seu fill que per cossaris li era estat furtat bé havia ·XV· anys en la mar de Lajasso, e may noves no n’havia poscudes saber; e considerat la etat del mesquí d’ome que rosegaven, pensà que si lo seu fill fos viu fóra de semblant etat que aquell paria ésser, e començà a sospitar per aquell senyal, no pensant encara que aquell fos; e puys pensà que si aquell fos a ell encara recordaria del seu nom e d’aquell del seu pare, e de la lengua alguna cosa; e per ço com li fou davant cridà: “O Teodor!”. La qual veu hoint Pere, sobtosament levà lo cab; al qual Ffineo, en armini, dix: “D’on fust tu ne de qui fust fíll?” E los sargants qui·l menaven, per reverència del valent hom, tantost se aturaren, e Pere tantost respòs: “Jo fuy d’Armínia e fuy fill d’ú qui havia nom Ffineo, e patit infant fuy tresportat de no·m sé quina gent”. La qual cosa oint Ffineo, conech certament ésser son ffill, lo qual perdut havia; e per ço, plorant, ab sos companyons encontinent devallà d’avall, e enmitg de tots los sargants l’anà abraçar e besar; e lansant-li damunt un mantó de un rich drap que aportava, pregà aquell qui·l feya rossegar que·l plagués de esperar-se fins a tant que agués comandament de tornar-lo an detràs, per reverència del qual respòs que cessaria volentera. Havia ja Ffineo sabuda la occasió per què aquest era condampnat a morir, per la fama qui era anada per la terra; per què ab la sua companyia prestament anà a micer Curado e dix-li: “Micer: aquell que vos haveu condemnat com a esclau és franch e és mon fill, e és prest a penre per muller aquella la qual se diu que ha privada de virginitat; per què us plàcia de retenir la exocució fins a tant que sapiam si lo pare de aquella lo volrà per marit de sa filla”. Micer Curado, oint que aquell era fill de micer Ffineo, se marevellà molt, e enterrogat Pere, hac gran vergonya del peccat e de la fortuna, e confessà ésser ver ço que deya micer Ffineo. E, aprés que tot fou raonat, prestament lo féu retornar a casa, e enviat per micer Aymerich, mot a mot li resità les dites coses; e oïdes per micer Aymerich, qui ja creya que la ffilla e lo nét fosen morts,

fou lo pus dolent home del món de ço que fet havia conaxença que si morta no era que totes les coses se podien esmenar. E no-res-menys sens triga nenguna tramès llà hon la filla era per ço que si fet no era lo seu comandament que no·s fes. E aprés fonch junt allà aquell lo qual derrerament hi fou tremès, trobà lo familiar lo qual micer Aymerich hi havia tremès que li havia posat davant lo varí e lo coltell, e per ço, com ella axí tost no alegia la hú o l’altre, li deya de grans vilanies, volent-la constrènyer de fer-lo-y pendre; mas, oït lo comandament del senyor, la lexà estar, e tornant-se·n dix a micer Aymerich com era estat. De què micer Aymerich, content, se n’anà de ço que esdevengut los era, demanant-li perdó, affermant-li que si Teodoro volia la sua filla per muller, que era molt content de dar-li per muller. E Ffineo, rebudes les escuses, ab gran plaer respòs: “Jo entén que mon fill dege pendre vostra ffilla per muller, e llà hon ell no u vulle vage enant la sentència qui li és estada dada”. E estant Ffineo ab micer Aymerich en concòrdia, Teodoro, qui era encara molt pauruch, axí com aquell qui no·s sabia què li havia esdevengut de la restauració de la mort e alegria del pare que havia trobat, lo demanaren de aquesta cosa quin era lo seu voler; e Teodoro, oint que Violant, Déu valent, seria sa muller, tanta fou la sua alegria que de plaer li parech que d’infern saltàs en paradís, e dix que açò seria a ell la pus gandíssima gràcia que haver poria. E decontinent trameteren a Violant per saber quin era lo seu voler; la qual, hoint açò qui a Teodoro era esdevengut, e era per havenir, axí com pus dolorosa que altra fembra esperava la mort, aprés gran espay donant fe a les paraules, un poch se alegrà e respòs que si lo seu desig de ço se havia a complir, de nenguna cosa major alegria no li podia esdevenir que d’éser muller de Teodoro; e que tots temps ella era presta de ffer tot ço que lo pare li comandaria. E en tal manera feta la concòrdia, los esposaren, e fonch feta entre ells molt gran festa, ab subiran plaer de tots los ciutadans. E Violant, confortant-se e faent nodrir lo seu infant patit, aprés poch temps tornà molt pus bella que d’abans no era;

e levada del part e esperant Ffino de la tornada de Roma, ab aquella reverència lo rebé que a Pere se pertanyia; e ell, fort content de axí bella nora, ab gran festa los féu fer les lurs noces, e en loch de ffilla la rebé, e tots temps en aquell comthe la tench. E aprés alguns dies lo seu fill e ella ab lo petit infant muntaren en galera e ab ells los s’enmenà a Lajasso, on ab repòs e en pau de dos aymans visqueren tant com la lur vida durà.

NOVEL·LA VUITENA [NASTAGIO L’ONEST, AMANT UNA DELS TRAVERSARI, GUASTÀ LES SUES RIQUESES SENS ÉSSER AMAT. PREGAT PELS SEUS, VA-SE·N A QUIASSI; AQUÍ VÉU QUE UN CAVALLER ENCALÇA UNA JOVE, LA AUCÍS E FA-LA DEVORAR DELS CANS. CONVIDA ALS SEUS PARENTS E AQUELLA DONA D’ELL AMADA A UN SOPAR; LA QUAL VEU AQUELLA MATEIXA JOVE E·l CAVALLER; E, TEMENT-SE DE SEMBLANT ESDEVENIMENT, PREN NASTAGIO PER MARIT.] Així tost com Laureta callà, així tost per comandament de la Reyna començà Ffilomena: “Molt cares dones: així com la pietat és a nosaltres agradable, així per nosaltres e per la divina justícia la crueltat és fortment venjada; e per ço que jo us ho demostre, vos vull dar matèria de lansar-la fora los vostres coratges. E per ço·m plau dir-vos una novel·la no menys plena de compassió que delitosa de dir”. En Itàlia ha una provincia que hom apella Romanya, en la qual és una ciutat qui antigament ha florit en insignes virtuts, apellada Revena, la qual fou ciutat molt nobla e habitada de molts nobles ciutadans, entre·ls quals fou un jove gentil de natura e de persona apellat Nastigio l’Onest, qui per la mort del pare e de un seu oncle, sens estima ere romàs molt rich. E, segons los hòmens jóvens han acostumat de fer estant sens muller, se enamorà de una donzella filla de miser Pau Traversari, la qual era sobiranament bella e molt ben acostumada e dotada de moltes virtuts,

per la qual ell pensava de fer tantes e tan virtuoses obres per les quals ella se induís en sa amor; e com que més per son ben hobrar ella s’enfortís e s’encruelís envert ell, no se n’abonançà en nenguna manera, ans ab desdeny prenia tot quant ell feya, e res que ell faés en nenguna manera no li pleya ne li paria ben fet. La qual cosa era a Nastagio tant crua e tant greu de comportar, que per dolor que n’avia moltes vegades, aprés de moltes dolors, li vench en voluntat de auciure·s. E aprés, retenint-se de son foll pensament, se metia al cor de lexar-la del tot e haver-la en avoriment, axí com ella havia a ell. E com molt havia pensat, conexia que en và havia mès tot son foll pensament, car tant com mès la esperança li mancava, tant més la amor li muntiplicava. E perseverant axí lo dit jove en la amor e en lo despendre desmesuradament, aparech a alguns seus amichs e parents que ell despenia e guastava tot quant havia; per la qual cosa moltes vegades lo pregaren e li consellaren que ell se degués partir de Revena e anar en algun altre loch per algun temps, e faent-ho axí passaria la desordonada amor e romanrien les foles despeses. E d’aquest consell se trasch escarn moltes vegades Nastagio, mas pur solicitat diverses vegades per los amichs, li covench atorgar de fer-ho. E encontinent, axí com si en França o en Espanya degués fer un gran viatge, aparellats sos cavalls e lureyes, muntant a cavall e de molts de sos amichs e parents acompanyat, se isqué de Revenna, e anant-se·n en un loch apellat Siasi, força tres milles lluny de la dita ciutat, on féu venir pavallons e tendes, dient en aquels qui acompanyat l’avien que pus avant de aquí no volia passar; e regraciant-los lur bona companyia, près lur comiat, de la qual cosa ells foren molt maravellats; e veent que aquell era son propòsit, se·n tornaren a Ravenna. E Nastagio atendat, començà de fer la pus bella e la pus maravellosa vida del món, convidant adés aquest, adés aquell, a dinar e a sopar, segons era acostumat de fer en la ciutat. E, estant així, se esdevench que un divendres, quasi al entrant del mes de Maig, faent lo temps molt clar e molt plasent, trobant-se sol de convidats, entrant en pensament de la sua

cruel dona, dix a tota la sua companya que·l laxasen sol per poder pensar mils a tot son pler; e passejant un pas davant altre, pervench al cap de la plana hon ell estava atendat. E, pasada ja la major part del dia, no recordant-se de menjar ne d’altres coses, sinó en son dilitós pensament, sobtosament li parech oir un gran plant e plors de una donzella, per los quals lexà son pensament e alçà lo cap per veura què era; e no veent res en la plana, se maravellà, e remirant guardà per un bosquet, on víu venir per lo dit bosch, qui asau espès de prunyons e de romagueres era, una dona molt bella e jove, nua, escabellada e arrapada per la espesura del bosch, e cridant: “Mercè! mercè!” ; e ultra açò detràs los flancs li víu dos grans e molt férs mostins, los quals durament llà on li aconseguien la mordien adés a hun costat, adés a altre. E darrera ells víu venir un cavaller vestit de negre ab la cara molt féra, cavalcant en un cavall molt negre, ab un estoch en la mà, menaçant-la de mort ab paraules espaventables e molt vilanes. De la qual cosa molt se maravellà Nastagio e gran espaventament li mès en l’ànima, e darrerament gran compassió hac de la desventurada donzella, la qual, si él posqués, hac gran desitg de desliurar de axí gran turment e cruel mort. E trobant-se sens armes, près un gran ramaç en loch de bastó, faent-se avant contra los cans e·l cavaller. Mas lo cavaller, veent açò, cridà de luyn: “Nastagio: no t’espantys de ço: lexa fer al cans e a mi ço que per Déu és hordenat e aquesta malvada fembra ha merescut”. E, dit açò, aconseguida per los cans, la aturaren davant ell, e lo cavaller sobrevengut, devalant del cavall e vengut a raonament ab Nastagio, li dix: “Cavaller: yo no·m sé tu qui ést qui axí m’às conagut, mas dich-te que gran vilania és de un cavaller qui axí vilanament vol alciure una fembra tota nua, manant-li detràs tals cans com tu menes, e si ella fos una bèstia salvatje, dich-te certament que jo la deffenera; e sí·m faré a ella tant com poré ab virtut de mos braços si tu no·m dius qui ést ne per què u fas”. Al qual respòs: “Jo fuy d’una matexa terra que tu, e eres tu en mon temps infant molt petit, e fuy anomenat Guido de Glinastagi, e era molt pus enamorat

d’aquesta que tu no ést ara d’aquexa de Traversari; e per la sua bravesa, crueltat e gran desconexença fou tal la mia fortuna, que un dia ab aquest estoch lo qual tu·m veus en la mà jo m’aucié com a desesperat, e per aquell peccat son dabnat en les penes eternals. E no passà aprés gayre temps que aquesta la qual de la mia mort fou alegra ultra mesura, se morí, e per lo peccat de la sua crueltat e de la alegria que havie aguda dels meus turments no conffesant ne penident-se, axí com aquella qui no n’entenia haver peccat, per semblant fou dabnada en les penes infernals. En les quals com ella devallà, nos fou donada aquesta pena a ella e a mi, a ella de fugir e a mi, qui tant l’avia amada, de encalçar axí com a mortal enamigua e no com a dona amada, tantes vegades com jo la conseguesch ab aquest estoch, ab lo qual jo aucié mi matex, l’auciu e la obre per la squena, e aquell mal nat cor dur e fret, on may amor ne pietat no posqué entrar segons en los altres és acostumat, axí com tu veuràs incontinent, lo li trasch del cors e·l dón a menjar en aquests cans. E no estarà molt aprés, segons la divinal justícia de Déu vol, que ella resucitarà axí com si no fos estada morta, e de cap començà la dolorosa fuyta, e jo e los cans encalçant-la; s’esdevé que tots divendres en aquesta hora jo la aconseguesch en aquest loch e ací·n fas la justícia; e açò per tant com en aquest loch una vegada jo la encontré, e ella envert mi husà de sa crueltat e desconexença; e per ço en aquest loch e en tots los altres hon per ella fou husat envert mi de crueltat jo·n faç la cruel exocució segons per Déu és hordenat. E no·t penses que en los altres dies nosaltres reposem, ans la aconseguesch en los altres lochs en los quals ella cruelment usà o pensà envert mi. E, axí com tu veus, de leyal amant son tornat enamich e cruel justicier, e en aquesta guisa la·m cové seguir tans anys com ella fou cruel a mi mesos. E donchs lexa·m menar a exocució la divina justícia e no t’empatxs de ço en què no pories contrastar”. Natagio, hoint aquestes paraules, tot estramordit e casi no havent pèl a dos qui arritat no li fos, se tirà arrere, e, reguardant la miserable donzella qui pauruga esperava ço que lo cavaller faria. Lo qual, finit lo

seu raonament, a guisa d’un cà rabiós, ab l’estoch en la mà corech a dos a la donzella, qui agenollada e tenguda fort per los mostins li cridava “Mercè! mercè!”, e en aquella ab tota sa força donà per mig dels pits, pasant-la de l’altra part; e rebut lo colp, caygué sobtosament abochada en terra, tot temps planyent e cridant. E lo cavaller, mesa mà en un coltell, aquela obrí per la squena, e traent-li lo cor e tot quant entorn hi avia, donant-lo a menjar als cants affamats, los quals encontinent guolosament s’ó menjaren. E no estech molt aprés que la donzella, axí com si res no fos estat, sobtosament se levà en peus e, començant a fugir envert la mar, e·ls cans tots temps aprés d’ella sempre pesseguint-la, e lo cavaller, remuntant a cavall e pres lo seu estoch, la començà a seguir, e en poqua d’ora se lunyà d’ell en manera que per Nastagio no foren pus vists. Lo qual havent aquesta cosa vista, estech gran peça molt piadós e molt temerós, per la qual visió li avench en enteniment que aquesta cosa li poria molt valer e ajudar, pus tots divenres se esdevenia aquell semblant cars en aquell loch. Per què, senyant-se, se·n tornà a sos famílias, e aprés, com li parech temps tremé per alguns seus parents e amichs, als quals dix: “Vosaltres me aveu lonch temps amonestat que jo·m tolgués de amar la ffilla de Traversari e que romangués aquest meu despendre desordonat, les quals coses jo són prest de ffer ab què vosaltres me empatrets una gràcia, ço és, que divenres qui ve vosaltres fassau per micer Pau Traversari e sa muller e sa filla e totes les dones parentes sues pus acostades e hòmens aquells qui a vosaltres e a ells plaurà, se vénguen dinar ab mi”. E, dit açò, petita cosa parech als parents la demanda de Nastagio, la qual li otorgaren. E tornant-se·n a Ravenna com los parech hora, los convidaren, prometent que si açò feyen, que ells los feyen segurs que may pus Nastagio de la amor de la filla de Traversari no·s curaria. E ells, axí com aquells que açò molt desijaven, prest otorgaren. E com fos dura cosa de poder-hi amenar la donzella amada per Nastagio, pur veent que les altres hi anaven, ab gran indústria la y manaren ensemps ab les altres. Nastagio, sabent llur venguda, fou molt content, e

féu magníficament aparellar de menjar, faent metre les taules sots los pins de la pineda entorn de aquell loch hon havia vist lo gran astrayll de la cruel donzella. E, esperada la hora que la exocució se devia fer, los féu anar a taula, e hordonà que la donzella fou posada a seure davant lo loch hon se devia fer la cruel exocució. E aprés agueren menjat gran part del dinar e la darrera vianda venguda, la ramor se començà a sentir de la cruel donzella, de què cascuns se maravellaren fort què era açò, e nenguns no sabent-ho dir, se levaren en peus guardant que podia ésser, e vaent vanir la malaventurada donzella ab los cans e cavaller qui la peseguien; e a poch estar fonch feta remor molt gran entre ells. E los cans e o cavaller, per fer la exocució e molts dels altres per ajudar la donzella, se feren avant; mas lo cavaller, parlant ab ells axí com ó havia parlat ab Nastagio, no solament los féu tornar atràs, ans tots los espaventà, omplint-los de gran maravella e faent ço que l’altra vegada havia fet, totes quantes dones eren, entre les quals ne havia asau qui parents e amigues eren estades de la cruel donzella e del desesperat cavaller se recordaven de la amor de abdosos, e tots axí amargosament ploraven com si en elles matexes haguesen vistes fer semblant exocució. La qual cosa complidament acabada e anant-se·n la dona e lo cavaller, romangueren aquests en molt e en variables pensaments, e entre les altres aquella qui pus espaventada romàs sí fou la cruel enamorada de Nastagio, la qual totes les coses distintament hac vistes e oïdes, e conagut que aquestes coses e ella més que a nenguna persona qui aquí fos tocaven recordant-se de la crueltat e desconexença de què ella tots temps ella havia husat envert Nastagio, li parech que ja fugís davant ell tota nua, tenint los cans ja al costat qui la encalsasen. E tant gran fou la por que de açò hac, que per ço que semblant a ella no esdevengués, en la primera avinentesa en què·s víu, axí com aquella a qui lo gran oy que havia s’era tresportat en amor, tramès una sua fael cambrera a Nastasio, la qual de part de ella li dix que li plagués anar parlar ab ella, car ella era presta de fer tot ço que a ell fos plasent. A la qual Nastagio féu resposta que ell de

açò sobiranament era alegre, mas que si a ella pleya aquell seu desigat desitg volia ab honor e plaer d’ella e de sos amichs, per què la suplicave que per marit lo volgués acceptar. E la donzela, la qual sabia que per ella tant solament era romàs moltes voltes que sa muller no era estada, li féu respondre que de ço era molt contenta. Per què ella matexa fou al pare e la mare fael misatger, dient-los que era molt contenta de ésser esposade de Nestagio, de la qual cose foren molts contents; e lo diumenge següent Nestagio, de voluntat de sos parents e amichs, aquella esposà, e, fetes les sues noces, gran temps alegrament visqueren. E no fou aquesta por ten solament ochasió de aquest bé, ans enquara de totes les dones de Revetne, les quals per por d’equí avant foren e són pus hobedients a complaure a le voluntat dels hòmens que d’ebans no eren estades. Perquè plàcia a cascuna de nosaltres aver a memòria de foragitar crueltat e seguir la voluntat de aquells qui·ns amen.

NOVEL·LA NOVENA [FREDERICH DELS ALBERICHS AMA E NO ÉS AMAT, E EN CORTESIA DESPENENT TORNA POBRE, E ROMAN-LI UN SOL FALCÓ, LO QUAL, NO AVENT ALTRA COSA, DÓNA A MENJAR A LA SUA DONA QUI LO VENCH VISITAR; LA QUAL, AÇÒ SABENT, MUDADA DE PENSAMENT, LO PREN PER MARIT E·L FA RICH.] Havia ja acabat de parlar Filomena, com la Reyna vehé que no y restava a dir pus algú sinó ella e Dioneo qui per lo seu privilegi devia romanir derrer, ab alegra cara dix: “A mi de vuy més pertany de rahonar; e yo, molt cares dones, vehent que en part neguna semblant a la precedent istòria se ha dita, volent-ho vosaltres, diré volentera no solament perquè vosaltres conegau com la vostra gentilesa reposa en cor gentil, mas perquè aprengau de ésser vosaltres mateixes llà on se cové donadores de vostres serveys, sens leixar ésser a la fortuna guiadora vostra. La qual no discretament, mas axí com se avé desmoderadament, les demés voltes reguardona a cascuns”. Devets saber que Domènech de Burguesa fo en la vostra ciutat, e és encara per ventura, hom de gran e de reverent auctoritat e de honesta vida, e per constums e per virtuts molt més que per noblesa de sanch molt car e de eterna fama entre vosaltres; e estant ja vell e ple de molts anys, moltes voltes de les coses passades ab alguns vehins e altres amichs se adelitava de rahonar, la qual cosa ell ab

major e ab millor orde e ornat parlar que nengun altra hom ho sabia fer e dir. Lo qual havia acustumat, entre les altres coses, de recomptar que en Florença fo una volta un hom appellat Frederico de micer Philipo Alberigui, lo qual en fets d’armes e de cortesies era pus presat que nengun altre escuder de Toschana. Lo qual, axí com los més dels gentils hòmens acustumen, se enamorà d’una gentil dona appellada madona Johana, la qual en son temps floria en bellesa e en bondat més que alguna altra dona de Florença; e per conquistar la amor d’aquesta contínuament junyia e tornejava e feya tot fet d’armes e tots altres solaços que a un gentil hom se pertanguen ne pusca fer. E donava lo que havia e sens algun reteniment despenia ço del seu; mas ella, qui no menys honesta que bella era, de nenguna de aquestes coses qui per ella·s feyen se curava, e ja menys de qui les feya. E despenent, donchs, Frederico, e alguna cosa no conquistant, axí com a necligent en sos béns, les sues riqueses mancaren, e aquest romàs pobre, sens altra cosa ésser-li romasa sinó una pocha cosa, ab possessions de la qual stretament vivia; e ultra açò un seu falcó, lo qual era dels millors que·s trobassen en lo món. Per què amant-la més que may e no parent-li que jamés pusqués viure en stat segons ell desijava, en un seu camp se n’anava tots jorns star; e aquí stant parava tots jorns a aucells, e sens solàs de alguna persona prenia pacientment la sua pobretat, e aquella comportava al mills que podia. Estant axí Frederico en extrema pobresa, se sdevench que lo marit de madona Johana se enmalaltí, e vehent-se vehí de la mort, féu testament; e, axí com aquell qui molt rich era, leixà hereu e molt poxant un seu fill qui en aquella sahó era ja granet, e aprés d’aquell, si sens hereu legítim moria, lexava hereva madona Joana. E ordenats tots sos fets en aquesta manera, romàs la dita dona jova e vídua, e, segons és usança de les dones de star un any en casa, ab aquest seu fill se n’anà en una sua possessió que havia en lo comtat de Florença, assats prop d’aquella de Frederico. Per què se sdevench que, cassant aquest infant, ab Frederico se començà de amistançar, e delitant-se molt lo dit infant en aucells e en cans, vehent

moltes voltes volar lo falcó de Frederico e plaent-li molt, stretament desijava de haver-lo; mas vehent la extrema necesitat, no·s gosava atrevir de demar-lo-y, vehent que tant lo amava. E, stant axí, se avench que l’infant se enmalaltí de greu malaltia; de què la mara dolorosa molt, axí com aquella qui més no n’havia, e aquell amava tant com fer-se podia, e stant-li pres cascun dia no restava de confortar-lo, e fort sovent li demanava si era alguna cosa que ell desijàs haver, pregant-lo que lo y digués, car si posibla era en lo món de haver-la, ella la li hauria. E l’infant, hoynt tots dies aquestes profertes, dix un die: “O, mara mia, si vós feyeu que yo hagués lo bon falcó de Frederico, yo crech que prestament yo gorria”. E la dona, hoynt açò, prestament comensà a pensar en ço que a fer havia per haver lo dit falcó. E pensant que Frederico la havia amada longament e que may d’ella un sol sguard no havia hagut, dix entre sí: “E com trametré yo a demanar aquest falcó, qui, segons que yo hoig dir, és lo millor qui may volas en poder d’om? E ultra açò, ab ço que aquest falcó pren, ell manté sa vida, e com seré yo axí desconexent que a un gentil hom al qual algun altre delit no ha romàs sinó aquest, e que aquest li vulla tolre?” E, stant empatxada en semblant pensament, posat que ella fos certa de haver-lo si·l demanava, axí com aquella qui no sabia què·s digués, no responia al fill alguna cosa; mas derrerament tant la vencé la amor del fill que per contentar-lo se dispongué en demanar-li, e dix: “Fill: conforte·t e pensa de gorir, que yo·t promet que la primera cosa que yo faré al matí sí serà que yo iré per haver lo falcó de Frederico”. De la qual cosa lo fill, molt alegre, lo die mateix mostrà haver pres gran millorament. E la dona al matí següent pres una altra dona, en companyia de la qual, a manera d’un deport, se n’anà a la petita casa de Frederico, al qual, per ço com no era temps, no era anat aquell die a caça, ans era en un seu ort on feya lavorament. Lo qual, oynt que madona Johana lo demanava a la porta, se maravellà molt, e fort alegre correch. La qual, vehent-lo venir, ab una honesta plasenteria se levà en peus, anant contra ell, la qual Frederico reverentment saludà, e

aprés de llurs salutacions, sient-se, li dix: “Frederico: yo só venguda ací per restaurar-te del dan lo qual tu has ja hagut per mi amant-me més que mester no·t fóra stat; e la restauració és aquesta que yo ab aquesta mia companyona ensemps só venguda domèsticament dinar-me ab tu”. A la qual Frederico humilment respòs: “Madona: negun dan me recorda haver may rebut de vós sinó tant de bé que si neguna cosa valech, per la vostra valor e per la amor que portada vos hé, me ve. E per cert aquesta vostra venguda és a mi pus cara que no fóra si susara me fos donat més que yo no hé despès jamés fins ací, posat que siau venguda en pobre hostal”. E, dit açò, vergonyosament dins la sua casa la meté, e en lo seu jardí, no havent a qui fer-li tenir companyia, li dix: “Madona: pus que altra no ych ha, aquesta bona dona, muller d’aquest lavorador meu, vos tindrà companyia, mentre yo iré a fer metre la taula”. Ell ab tot que la sua pobretat era extrema, no s’era encara tant abondonat que ell hagués gosar de dir que fora d’orde hagués despeses les sues riqueses tant que ell no hagués de què donar a menjar; mas aquell matí fo ventura que alguna cosa no trobava de què pusqués honrar la dona, per què molts d’altres per amor havia honrats, e faent-ho ensercar e no trobant res, com a persona plena d’angústia e de treball, en sí mateix malehint la sua fortuna a manera de hom fora de seny, discorrent ençà e enllà e no trobant-se ne diners ne penyora, essent ja la hora tarda e lo desig gran de poder-les honrar en la manera que ell volguera, e no volent-hi demanar algun altre sinó tant solament lo seu missatge qui li pensava del ort, li correch en lo enteniment e als ulls al seu bon falcó, lo qual víu en una perxa en la sua sala. Per què, no havent alre a qui recorrer, lo près, e, trobant-lo que era gras e lo milor que may fos, pensà que aquesta era digna vianda per a tal dona. E per ço, sens pus pensar, tirant-li lo coll, a una sua infanta lo donà e prestament lo féu pomar e aparellar e metre en un ast, fahent-lo rostir diligentment. E mesa la taula ab tovalles molt blanques, de les quals havia encara algunes, ab alegra cara tornà a la dona en lo jardí e dix: “Madona Johana: lo dinar qui per aquesta jornada s’és pogut

aparellar és ja aparellat”. E la dona, levant-se ab la sua companyia, anà a taula ensemps ab Frederico, sens saber què menjaven, la qual ab sobirana diligència fo servida; e menjat lo bon falcó e levats de taula, ab plasents rahonaments, parent a la dona que fos temps per dir ço per què venguda hi era, axí benignament com pusqué envert Frederico comensà a parlar: “Frederico: si recorda a tu de la tua passada vida e de la mia honestat, la qual per ventura tu has reputada a duresa e a crueltat, yo no dubte punt que tu no·t degues maravellar de la mia presumpció com sentes allò perquè principalment só venguda ací; mas si tu haguesses haguts fills per los quals poguesses conèxer quanta és la amor que hom los porta, yo só certa que en part tu m’hauries per scusada. E com tu no n’hages e yo n’haja hú, no puch fugir a la ley de les altres mares; la qual força seguint-la, me cové ultra la voluntat mia demanar a tu un do lo qual yo scé que sobiranament t’és car, e és rahó per ço com no has altre delit ne algun altre deport e neguna consolació te ha lexada la tua extrema fortuna; e aquest do que yo·t deman és lo teu falcó, del qual lo meu fill és axí fort envejat que si yo no lo y aport yo hé paor que ell no pijor tant fort en la sua malaltia que ha que no li·n seguesca cas per què·l perde. E per ço·t prech, e no per la amor que tu m’aportes, per la qual tu no m’ést tengut de res, mas per la noblesa en la qual en usar de cortesia ést major que negun altre, me amostres que degue plaure de donar-lo·m per ço que yo per aquest do pusca dir has tornat de mort a vida mon fill e que per açò te sia tots temps obligada”. Frederico, hoynt açò que la dona demanava, e sentint que servir no la·n podia per ço com lo y havia donat a menjar, comensà en presència sua a plorar abans que paraula neguna pogués respondre. La qual cosa la dona cregué que fes per dolor com havia a partir d’ecí lo seu falcó, e pensant en açò, fo en punt de dir que no·l volia; mas pur tenint-se spera, aprés del plant la resposta de Frederico, lo qual dix axí: “Madona: depuys que a Déu plagué que yo metés la mia amor en vós, en assau coses se és mostrada la fortuna ésser contrària a mi. E per ço·m só d’ella sobiranament dolgut ara, mas totes

me són stades leugeres en sguard del turment que dóna al present, per què no crech haver jamés pau ab ella com pens que vós, qui en la mia pobra casa sou venguda, qui com era richa jamés vos hi plagué venir, e que ara volguéssets de mi un petit do, e ella haja romput que yo donar no·l vos pusca. E per ço com açò no pot ésser vos diré breument, que com yo víu vostra benignitat era tant que us pleya dinar ab mi, havent yo sguard a la vostra excel·lència a la vostra valor, pensí que era digna cosa que pus la vostra persona me feya tanta gràcia e de mercè que venia en casa mia, que ab la pus cara vianda que yo havia segons la mia possibilitat yo us degués honrar; car si yo us donàs de les viandes qui comunament se donen, no us donara ço qui a vos se pertanyia; e per ço, recordant-me del falcó que·m demanau e de la sua bondat, lo reputí digna vianda vostra, e en aquella manera vuy lo haveu hagut devant vós en vostre plat, lo qual pròpriament havia col·locat en lo loch on merexia star. Mas ara, com veig que en altra manera lo desijau, me és axí gran dol, com servir no us ne puch que may crech que consolar no me·n poré”. E, dit açò, les plomes e los peus e lo bech li féu lançar al devant. La qual cosa vehent e oynt la dona, primerament lo blasmà com per donar a menjar a una dona havia mort un tal falcó; e puys de la granesa del seu cor e de la sua libertat, la qual la pobretat no havia poscuda ne podia retenir, e en sí mateixa se maravellà. E romasa fora de la sperança de haver lo falcó, e per aquell de la salut del fill entrada e[n] esmay, e regraciant a Frederico la honor que feta li havia e lo seu bon voler, tota malancoliosa se·n partí e torna-se·n al fill. Lo qual, per malancolia com lo falcó haver no havia poscut e per la malaltia que havia, no passà molts dies que ell ab gran dolor de la mara passà d’aquesta vida. La qual, aprés que de amargor e de làgrimes fo stancada e romasa encara jova e molt richa, moltes voltes fo destreta per sos frares que prengués marit. Lo qual may no havia volgut pendre, e vehent-se molt prexenulada per sos amichs e recordant-se de la valor de Frederico e de la sua magnificència, e derrerament de ço que havia fet de auciure un falcó sem

blant com aquell era per fer honor a ella, dix a sos germans: “Yo volentera, si a vosaltres pleya, sens maridar-me romandria; mas pus axí voleu que yo prengue marit, per cert yo no·n podré may si yo no hé Frederico de Ghalberichi”. A la qual los frares, fahent-se befa de ella, digueren: “Folla, què és açò que tu dius com vols tu a ell qui no ha cosa al món?” Al qual ella respòs: “Frares meus, axó scé yo bé que és axí com vosaltres dieu, mas yo àm més hom qui fretureig de riquesa que riquesa qui fretureig de hom”. Los frares, hoynt la voluntat de la germana e coneixent Frederico de molt temps passat, posat que fos pobre, ab tota la sua riquesa la li donaren. Lo qual, com semblant dona e que tant havia amada se víu per muller, e ultra açò ab tant gran riquesa, ab gran alegria visqué aprés tot lo temps de sa vida.

NOVEL·LA DESENA [PERE DE VINCIOLO VA A SOPAR FORA DE CASA; SA MULLER PORTA A CASA UN JOVE; TORNAT PERE, ELLA AMAGA EL JOVE SOTA UNA POLLERA; PERE, DIU HAVER ESTAT TROBAT EN CASA DE ARCOLANO, AB LO QUAL SOPAVA, UN JOVE MENAT ALLÍ PER LA MULLER D’AQUEST; LA DONA BLASMA LA MULLER D’ARCOLANO; UN ASE, PER DESGRÀCIA, POSA LA POTA SOBRE’LS DITS D’AQUELL QUI ERA SOTA LA POLLERA; ELL CRIDA; PERE CORRA ALLÀ E VEU-LO, CONEIX L’ENGANY DE LA MULLER, AB LA QUAL ÚLTIMAMENT SE CONCORDA PER LA SUA MALVESTAT.] Ja havia fi lo rahonament de la Reyna, com per totes fo loat Déu com tant dignament havia reguardonat Frederico, e Dioneo, qui may comandament no sperava, comensà: “No·m scé si·m diga que sia accidental vici, o per malvada costuma sobrevenguda entre·ls mortals; que naturalment abans se riu hom de les dolentes coses que de les bones obres, specialment com aquelles tals no·s pertanguen a nosaltres. E per ço que la fadiga la qual altra volta hé empresa e ara vull pendre, no ha sguard sinó a relevar malancolia e posar-nos en rialles e en alegria, posat que la matèria de la mia següent novel·la dels enamorats jóvens sia en part deshonesta, per ço que aquella pusca posar en delit, la diré; e vosaltres, scoltant, feu-ne ço que haveu acostumat de fer com entrau en los jardins e steneu les delicades mans cullint les roses e lexant star les spines; la qual cosa fareu lexant los dolents hòmens star ab la malaventura e ab deshonestat,

e riureu-vos dels amorosos engans de les llurs dones, havent compassió dels mesquins”. Encara no ha molt temps que fo en Parusa un rich hom appellat Pere de Vinsiolo, lo qual, més per enganar altre e per renovar la general oppinió que d’ell havien tots los hòmens de Parusa, los quals creyen que per vellesa e per impotència havia stat e stava de pendre muller, acordà de pendre·n. E fo la fortuna axí favorable al seu apetit en aquest fet que la muller que ell près era una donzella jova e bella, la qual haguera amat més pendre dos marits que hú, segons son apetit, per què ella en poch de temps, conexent e vehent-se se bella e fresca, gentil e poderosa per fer tot bé, se comensà a regonèixer coneixent que en poder d’aquell hom era perduda, ab lo marit comensà haver algunes baralles e quaix contínua mala vida. E aprés, vehent que aquesta sua batalla tornava abans en mala vida que en adobament de la dolència del marit, en sí mateixa dix: “Aquest dolent me ha del tot abendonada e vol que per la sua dolència yo·l faça anar a Cornualla, perquè, per satisfer a sa dolència e complaure a ma voluntat, yo·m studiaré de portar-ne altre en nau sobre cuberta. Car com yo·l prenguí per marit yo li doní gran e bon dot, pensant que era hom, e crehent que era bastant en ço que són e deuen ésser bastants los hòmens lo prenguí; car si yo no hagués cregut que ell fos stat potent, yo no l’haguera may pres. Mas pus ell lo malvat sabia que yo era fembre, per què·m prenia, pus les fembres li són axí contràries a son voler. Cert açò no és de sofferir, car si yo no hagués volguda ésser del món, yo no haguera may pres marit, ans ne fóra feta monja; mas volent haver pler e delit axí com jo desijava lo prenguí; e si yo sper haver delit e pler d’aquest, per ventura yo envelliré e speraré en và; e quant yo seré vella, revirant-me entorn, me veuré la mia joventut perduda, perquè en aconsellar-me hé mester bon mestre per mostrar-me de delitar en ço de què ell se delitava com era pus jove; lo qual delit fóra a mi agradable e ara és a ell de gran blasme”. E havent, donchs, la bona dona semblant pensament, moltes voltes per donar

acabament secretament al seu pensament se amistançà ab una bona dona vella qui paria sancta Sophia sense virtuts, la qual anava tots temps ab los paternostres en la mà sercant les perdonances e may no parlava sinó de la vida dels Sancts Pares e de les plagues de sant Francesch, e quaix per tots era tenguda per una sancta dona; e com temps li aparech li mostrà que havia tota la sua intenció complidament entesa. A lo qual la vella dix: “Ma filla, sab Déu, qui totes les coses sab, que tu fas bé de haver tal intenció com has; e com no u fesses per alguna altra cosa si u deuries fer tu e cascuna dona jova per no perdre lo temps de la vostra joventut, per ço com no ha tant gran dolor al món a qui sentiment ha com perdre lo temps de la sua joventut. ¿E a què diables som bones nosaltres, pus que som velles, sinó a guardar la cendre entorn lo fogó? E si algú ho sap, me pot fer testimoni que yo só una d’aquelles, qui ara com só vella no puch viure sens fer grans parenseres de ànima, mostrant que en mi ha altres coses qui no paren defora; e conech lo temps que hé deixat anar; si bé no l’hé perdut; car no volria aytantpoch que tu creguesses que yo só stada una sancta, mas pur yo no hé tant fet com haguera poscut; de que·m pinet ara com me·n record e·m veig axí com tu·m veus, qui no trobaria qui·m metés foch al encenser, Déu sab quina dolor yo me·n sent al cor. Dels hòmens no és axí, car ells són bons a moltes coses stant vells que no són stant jóvens; mas les fembres quina altra cosa són bones sinó en axò e en haver infants, si·n saben fer, e per ço són preades? E si tu no te n’avises ara com ést jove, ton temps hauràs perdut com seràs vella. E deus tu pensar que tots temps sies bona a·n ço a què los hòmens te hauran mester. E, ultra açò, deus pensar que una fembra basta a cançar molts hòmens e molts hòmens no basten a cançar una fembra. E per ço com scé que per açò som nades e per açò som bones e per açò som preades e amades e no per alre, te dich que tu faràs molt bé que tu retes a ton marit pa de què faça les sopes, a fi que la tua ànima no haja en vellesa a reptar la carn de ço que leixà perdre en son jovent. E specialment a les fembres, a les quals cové de emprar lo temps

com l’àn, car tu pots veure que com envellim ne marit ne altre volen hom veure, ans cascuns lancen hom a la cuyna a comptar rondalles ab los gats e a mirar les olles e les scudelles, e pijor encara que a nosaltres meten en cançons, e a les jóvens donen los bons bacons, e a les velles vénen les rancors e a les jóvens les honors, e encara molts mal mots nos lancen. Mas per ço no·t tinga més en paraules te dich a la fi que tu no podies a persona en lo món mills descobrir ton cor qui·t fos pus profitosa que yo; car no és algú axí ardit ne sabent a qui yo no gosàs dir ço que mester fos, ne és axí dur ne axí socoltre que yo no l’induís a fer ço que yo volria. Donchs fes tu pur que·m mostres qual te plaurà, e puys leixa fer a mi; mas una cosa de record, filla mia, ço és, que yo·t sia recomanada, car yo só persona pobra e vull que tu sies participant en totes les mies perdonances e de tots quants paternostres yo diré e lums yo encendré e apagaré”. E en semblant forma féu fi a les sues paraules. E en aquesta concòrdia romàs la jova ab la vella que si vehés avinentesa de un jove lo qual per aquella encontrada passava molt sovent, del qual li dix totes les entresenyes, que y prengués aquella millor manera que a ella fos vist fahedor, segons que ella·s sabia; e aprés li donà un tros de carn salada, trametent-la·n en nom de Déu. La vella, diligent e abta en los affers, no passà molt de temps que amagadament la mès ab aquell de qui ella la havia pregada en una cambra, e aprés poch temps ab un altre, e per consegüent ab tants com a la jova eren plasents, la qual en totes guises que fer pusqués no lexava may perdre tret. E tement-se emperò tostemps del marit, se sdevench que una nit lo marit devia anar a sopar ab un seu amich, lo qual havia nom Arcolano, e la jova, sabent-ho, avisà la vella que aquella nit li fes venir un jove qui era dels pus bells e dels pus plasents de Perusa, la qual ho féu prestament; e posada la dona ab lo jove a taula per sopar, veus on ne ve Pere son marit tocant a la porta que li obrissen. E la dona, sentint açò, se tench per morta, no sabent què·s fes del jove, lo qual en una lotgeta vehina en una sua cambra on sopaven, sota una pollera que y havia, lo féu amagar, e lesant-li demunt un gran drap de

un gran saccàs que aquell die havia fet desfer, lo cobrí; e, fet açò, prestament féu obrir al marit. Al qual, aprés que fo entrat en casa, dix: “E tantost lo us ne havets enujat aqueix sopar? par que·l vos hajau begut”. “Ne begut ne menjat, que no y havem encara comensat”, dix Pere. “E com és stat axò? dix la bona dona, e no us ha donat a sopar?” “Yo t’ho diré, dix ell. Aprés que·ns som posats a taula Arcolano e sa muller e yo, nosaltres sentim aprés de nosaltres starnudar una persona de què nós ne la primera volta ne la segona no·ns en curam; mas aquell qui havia starnudat starnudà encara la terça volta e la quarta e la quinta e moltes d’altres, en tant que tots nos féu maravellar de què Arculano, qui lavors per la muller stava molt torbat, per ço com gran peça nos havia fets star a la porta sens obrir, quaix ab iniquitat dix: “que vol dir açò e qui és açò qui axí starnuda?” E, levant-se de taula, anà envert una scala la qual los stava assau prop, e sota la qual havia un armari de posts que stava al peu de la scala; e parent-li que d’aquí venia lo del starnudar, obrí una portelleta que y havia, e com l’ach uberta soptosament ne isqué la major pudor del món de çofre, bé que ja d’abans ne havien sentida gran pudor; e remellada havia dit la dona que ella havia emblanchats los seus vels ab lo sofre e puys havie·ls dejús l’escala, per ço que reebessen lo fum, e encara ne ix la pudor. E aprés que Arcolano hach ubert lo armari, li avench tant gran pudor que per poch no cuydà offegar; e pus, guardant de dintre, víu aquell lo qual starnudat havia, e encara starnudava per ço com la pudor del çofre li strinyia los pits tant fort que si gayre hi hagués stat ne starnudar ne altre may haguera fet. Arcolano, vehent-lo, cridà: “O, dona! Ara veig yo què era allò per què nosaltres fom tant detenguts a la porta sens obrir-nos, mas no·m dó Déu may cosa qui·m plàcia si yo no te·n pach!”. La qual, vehent e oynt que lo seu peccat era paleç, sens fer alguna scusa, levant-se de taula, fugí e no·ns sabem on s’és anada. E Arcolano, no avisant-se que la muller fugís, dix moltes voltes en aquell qui starnudat havia, que isqués defora; mas aquell, axí com aquell qui no·s podia moure, per molt que

aquell li digués, no·s movia; fins que Arcolano lo près per una cama e·l tirà fora e correch per un coltell; mas yo, tement-me de la senyoria, no lo y leixí auciure ne li lexí fer algun dan, ans cridant e defenent-lo, só stat occasió que alguns vehins sí són venguts, los quals lo se n’han amenat e no scé on. Per la qual cosa lo nostro sopar és stat torbat”. E vehent la dona aquestes coses que a la muller de Arcolano eren sdevengudes, volentera ab paraules la haguera deffesa; mas per ço com moltes voltes blasmant lo deffelliment de altre fa hom lo seu pus delliure de tot mal, e per ço comensà a dir: “O, e que bella cosa de aquesta malvada dona que hom tenia per tant sancta! que per ma fe si yo hagués a confessar ab alguna dona, yo·m fóra confessada ab ella, tant me aparia dona de Déu en tos sos fets; e pijor que ja era vella e tots temps donava molt bon eximpli a les jóvens. E, segons que veig, ella deya bé e obrava mal; sí maldita sia la hora que ella en aquest món nasqué e encara aquí la leixà viure, sinó que hom ne fes pólvora en aquest món e lexa en l’altre per donar-ne eximpli a les altres, axí com a malvada fembra que ella deu ésser, car universal vergonya e vituperi és de totes les dones d’aquesta terra. E ja plagués a Déu que per amor d’ella yo pogués negar que en aquesta terra fos nada, car ella ha lençada la honestat e la fe que havia promesa a son marit e la honor d’aquest món, no havent vergonya de envergonyir semblant hom e sí mateixa ensemps ab ell, si Déu me ajut; de semblant fembra no·n deuria hom haver misericòrdia, ans la deuria hom auciure cruelment e tota viva metre en un gran foch e fer-ne cendre”. E aprés, recordant-se del seu amich qui dejús la pollera tenia assau pres, d’aquí comensà a confortar Pere e a dir-li que no se·n donàs despler, e que anàs dormir, car temps era d’uymés. E Pere, qui major voluntat havia de menjar que de dormir, demanava pur si y havia res de què sopàs. E la dona responia: “E hoc! e ara hich haurà de què sopar, car nosaltres havem acostumat que com vós no ych sou, apparellem bé de sopar! crech que vos pensau que yo sia la muller de Arcolano! valria més que anàsseu a dormir, car bé us podeu fluixar una nit sens

sopar”. E semblants rahons havien ensemps, e ere·s seguint que en casa de Arcolano havia vengut aquella nit un ase de una sua casa defora carregat de vitualles; e aquell havien mès en un stable qui stava al costat de la lotge on era lo dit jove sens donar-li a beure; e en aquella hora l’ase se treballava sercant què beure, en tant que·s trasqué lo cabestre, e per sercar ayga isqué defora, e anant ençà e enllà sdevench a la pollera on era lo jove, qui per la stretura en què stava li covenia a traure adés lo peu, adés la mà defora, e tanta fo la sua desaventura que l’ase li posà lo peu sobre la mà; per la qual cosa, ell sentint gran dolor, li covench a metre un gran crit; e oynt-lo Pere, se marevellà molt e avisà que allò devia ésser dintre la casa. Per què exint de la cambra e sentint aquest qui encara congoixava, no havent-li l’ase levat lo peu de sobre la mà, ans tots temps fort lo premia, dix: “Qui ha llà?” E, corrent envert la pollera e alçada aquella, víu lo jove, al qual ultra lo dolor que havia haguda de la premuda de la mà del peu del ase, tot tremolava que Pere algun mal no li fes. Lo qual, aprés que de Pere fo regonegut axí com aquell a qui Pere per la sua dolentia era anat molt derrera, li demanà: “què fas tu aquí?” E ell res no li respòs, ans li pregà que per amor de Déu no morís. Al qual Pere dix: “Leva sus e no duptes que yo·t faça algun mal, mas digues-me com ést ací e per què?” Al qual ell comptà tot lo fet com era stat, perquè ell, no menys alegre de haver-ho trobat que la dona trista de ésser descuberta, lo près per la mà e ab ell ensemps lo s’enmenà a la cambra en la qual la dona, ab lo major pahor del món, lo sperava. Aprés de la qual Pere se posà a seure e dix: “Ara tu, malvada, qui axí maldeyes la muller de Arcolano e deyes que cremar-la devien e que era gran vergonya de totes vosaltres; e per què no·n deyes tu de tu mateixa? E si no u volies dir de tu, com podies sofferir de dir-ho d’ella, sentint tu que tu mateixa havies fet ço que ella havia fet? Cert alguna altra cosa no t’hi induhia sinó que vosaltres totes sou tals que ab les culpes dels altres voleu cobrir los vostres mals. Si encara pusca venir foch del cel qui totes vos crem, malvada generació que vosaltres

sou”. La dona, vehent que la primera junta altre mal no havia fet sinó de paraula, conexent-lo per un cugul, per ço com devant se veya un tant bell jove que ella molt amava, pres cor e dix: “Yo só molt certa que tu volries bé que foch vingués del cel qui totes nos cremàs, axí com aquell qui és axí golós de nosaltres com lo cà de bastonades; mas de les coses de Déu no·t cures gens, e si tu·t vols, volentera te rahonaré un poch ab ell e ab tu per saber tu de què·t clames; car per ma fe yo staria bé si tu a la muller de Arcolano me acomparaves, la qual és una vella pollosa qui ha d’ell tot ço que vol e la té cara, axí la deu tenir muller de marit, la qual cosa a mi no sdevé. Que, posat que yo sia ben vestida e ben calçada, del avans tu saps com me·n va, car en lo lit tu saps com me tractes. E entén sanament, Pere, que só fembre axí com les altres, e vull ço que les altres volen, e axí, si yo me·n percàs, pus no n’hé de tu, no me·n deus dir mal, e almenys fas-te tanta d’onor que no me·n vaig ab ragassos ne ab tinyosos”. E Pere, vehent que les paraules no eren de venir a menys en tota la nit, axí com aquell qui curava poch d’ella, dix: “Ara no pus, dona, que d’açò yo·m content bé, perquè fes per cortesia que nosaltres hajam de què sopar, car a mi apar que aquest jove no deu haver sopat axí com yo m’hé”. “Cert no, dix la dona, car quant tu en mala hora venguist nosaltres nós posàvem a sopar”. “Ara ve, donques, dix Pere, fes que nosaltres sopem. E aprés yo dispondré en aquesta cosa en manera que tu no t’hauràs de clamar”. La dona, levant-se en peus e vehent son marit content, prestament féu metre la taula e féu venir lo sopar, lo qual havia aparellat, e ensemps ab lo malstruch de marit e ab lo jove alegrament sopà. E aprés sopar, allò que Pere divisà per dissimular ço qui era stat, féu. E aprés scé yo bé que al matí vinent Pere acompanyà lo jove fins a la plaça, e aquí pres son comiat. E per ço vos vull dir, dones mies molt cares, que qui tal vos farà, tal li féu; e si tot no podeu, teniu-hi sment fins que puscau, car qui tal reebrà tal donarà per algun peccat no n’haurà.

Finida la novel·la per Dioneo, més per vergonya que per poch delit de les dones, no fou gayre risa. E la Reyna, sentint que la fi del seu regiment era venguda, levant-se en peus, trahent-se la corona de lor del cap, aquella plasentment mès al cap de Lisa, dient: “En vós, madona, stà d’uymés lo comandar”. E Lisa, reebuda la honor, axí com ça enrrera era stat per les altres, e primerament donat orde per lo senescal en ço que necessari era per lo temps de la sua senyoria, dix: “Nosaltres havem ja moltes voltes hoyt dir que ab bells mots e ab promptes respostes e ab prests avisaments molts han sabut ab degut bocí musar les dents dels altres e lençar fora los sobrevinents perills. E per ço com la matèria és bella e pot ésser profitosa, vull que demà, ab la ajuda de Déu, de aquestes coses rahonem”. E, dit açò, fo molt loat per tots. Per la qual cosa levant-se la Reyna en peus, a tots fins a la hora del sopar licencià. E la honesta bergada, vehent la Reyna ésser levada, tots se dreçaren, donant-se cascuns, segons que havien acustumat, al major delit que pusqueren. E lexant-se ja les cigales de cantar, fahent cridar cascuns, anaren sopar, los quals ab alegra festa a cantar e a sonar se adonaren. E havent ja ab voler de la Reyna presa una dança Emília, fo comandat a Dioneo que cantàs una cançó. Lo qual prestament comensà: Si·m trobau al bosch soleta sol sol no me·n demandeu. De la qual totes les dones comensaren fortment a riure, e majorment la Reyna, la qual li comandà que lexàs aquella cançó e que·n digués una altra. A la qual dix Dioneo: “Senyora: si yo hagués lo meu temboret, yo diguera Dejus lo formatge fresch bona m’és l’amor, o si volguésseu que digués E la tum tum vitarda, o diguera Vitum vitayna la calorete·m ve, o volríeu que digués En Burell m’à vist lo cony, mesquina. Mas yo no hé lo tamboret, e axí vejau vós qual voleu que vos diga; d’aquestes plau-vos-ne alguna? sinó feu-vos-ne tallar una al bosch”. “Ve, dix la Reyna, digues-ne una altra bona”. Donques, dix Dioneo, voleu que diga Vayandano vayanda vayandana mia”. Lavors la Reyna, rient, li dix: “Ve en mala hora! Digues-ne una bona, car nosaltres no volem de aqueixes”. Dix lavors Dioneo: “Madona: no

us doneu despler d’açò, car yo diré aquella que vos volreu, car yo·n scé més de mil, perquè si voleu que diga Ay, marit, com no m’ho feu, per pauch me feu Déu descreure; per Déu, dona, no us cuyteu, yo la diré”. La Reyna, donchs, fellona, posat que les altres se·n riessen dix: “Dioneo: lexa star lo motejar e digues-ne una qui sia bella, sinó yo·t poria mostrar yo com me scé enfellonir”. Dioneo, oynt açò, leixant star les burles, prestament en tal guisa comensà a cantar: No puch guarir de la nafra preyon Que·m fech amor quant me près de son for, Qu en ten alt loch m’à fayt pausar lo cor Que·m fay amar la pus bella del món. E llas, on poray trobar garida, Ans que ma vida Fenesca per greu mort? Tort me fa amor gran e fort. Què feray eu, pus no trob confort En finamor, ans me leixa morir? A vós atén, dona, que fay grasir, Que·m detingats dins vostro segur port. Ladonchs stort seray de la marrida Nafra poyrida, Si vostro curial Tal me féssets a caball. Cors ben format, just tallat e egual, Fayta us ha Dieu a compàs e a livell, Que·ls membres, tots de vós porten segell De beutat gran, sí que·l món no n’ha tal, Dôs si no·m val amor que’eu ay servida, Dona grasida, Fayts-me vós garisó. Só de vós e d’altri no. Pus rich seray que David hanch no fo Si d’un sol hoch me fasiau joyós, E·s hauran fi mes nafres e dolors, Dona, qu’eu pas ab cruel passió. E si lo do que us deman no·m da vida,

Serà finida Ma salut e morray. Ay! planyent-vos finay. De jenollons mercè us deman, cors gay, Si hay fallit en ma cançó d’amor. Forçat me n’ha una punyent langor Qui·m part del cor e no·m laxa jamay. Donchs què feray si de mercè complida No trop la mida En vós per ajudar? Dar-la·m podets sens tardar. Cert no·m desplay la mort si·m quer ni·m crida, Car en partida Morray per vos amar. Car àm vós noble sens par.