Història de les amors de París e Viana

[1] Comença la història de las amors e vida del cavaller París e de Viana, filla del dalfí de França En lo temps del gran emperador Carles, rey de França, fill del rey Pepí, que de la una part d'Espanya lançà los moros, e de aquella tragué e expel·lí lur infael e cruel senyoria, era dalfí de la ciutat de Viana un noble baró, per nom Godoffré de Lanço, del linatge real de l'emperador, e per aquell molt amat. Aquest tenia per muller una molt noble dona, anomenada Viana, filla del comte de Flandes, discreta e molt virtuosa; la qual, aprés de haver estat per set anys sens infants, parí una filla molt bella, de què fon feta gran festa, e fon axí mateix nomenada Viana, e fon donada a criar a una noble dona, qui havia una filla que Ysabel se deya, que fon en lo servey de la dita Viana criada. Aquesta Viana cresqué en tanta bellesa y saber de letres e música, que maravella era, e en totes coses segons lo desig seu era servida. Aquest dalfí havia en sa terra un noble home e de gran linatge, per nom micer Jacobo, qui havia un sol fill nomenat París, en qui era tota la sperança sua,

molt gran sonador e cantador; lo qual, en edat de setze anys fon molt dispost e valent de sa persona, que era cosa maravellosa. E tenie·s molt ataviat de vestir e adreçat de coses de guerra e de caça, que bastara per star-ne servida una real persona. E per ço era molt amat per lo emperador e per lo dalfí. Aquest París tenia gran amistat ab un fill de un cavaller, apellat Adoardo, los dos de una edat, e amaven-se molt. Aquests dos eren bells sonadors e cantadors, però més París. Adoardo era molt enamorat de una noble dona del contat de Braybant. París no·s curava de amors, posat que havia un any tenia grat per estrem de Viana, filla del dalfí, e, com més anave, lo amor més li augmentava. Però com pensava aquell amor no era egual, desliberava dexar-lo. Viana no apercebia les intencions de París, per què ell no·s gosava demostrar com los altres barons, qui per amor d'ella feyen moltes coses de cavalleria. [2] Com París, per servey de Viana, venia moltes nits sonar y cantar ab Adoardo baix de la finestra on ella dormia. E com scapà a aquells qui·ls volgueren pendre Molt secretament, París e Adoardo en les nits anaven vers la part on dormia la bella Viana, e aquí sonaven e cantaven maravellosament, en què lo dalfí, sa muller e Viana prenien molt gran plaer. E volent

lo dalfí saber qui eren, féu un gran convit, on tots los sonadors de instruments foren ajustats. E com no y fossen aquells per qui·s fahia, anujà-sse·n molt. Viana, vaent que en lo convit no y eren los qui venien cascun vespre debaix de la sua finestra, dix a Ysabel: —"¿Què és açò que cascuna nit vinguen ací tan maravellosos cantors e sonadors, e no sàpia qui són? Yo·m crech que per amor mia vénen. E lo dalfí, per fer-ne plaer a sa filla Viana, ordenà que ·X· hòmens armats stiguessen amagats cerca de on aquests sonar acostumaven e, com haguessen sonat, los menassen devant ell. Per què, venguda la nit, París e Adoardo vengueren al loch acostumat ab un mosset qui·ls portave los instruments, e sonaren molt millor del que solien. E, com hagueren sonat, los ·X· hòmens isqueren, dient-los havien anar davan lo dalfí. E París dix a Adoardo: —"Ja veus en quin punt som, e desplau-me per mi hages enuig. En verita[t], yo més ame la mort que si venia davant lo dalfí. Veges què aconselles. Lo mosset és de guardar com nós mateix, car per ell seríem descuberts. Adoardo respòs: —"De mi no curs sinó tant com de la tua persona. París dix als deu hòmens: —"Senyors, leixau-nos anar, car nosaltres som al servey e honor del senyor dalfí, mas no yríem ara davant ell. E los deu hòmens digueren que forçat los era de anar. París e Adoardo, conexent que forçat los era fer armes, meteren mà a les spases, e tant animosament se defeneren,

que ells, ab lo mosset, se n'anaren sens lesió de lurs persones, e feren molt de dan en los deu hòmens. [3] Com lo dalfí e Viana se enujaren molt per no saber qui eren los sonadors Vengut lo dia, los deu hòmens arribaren davant lo dalfí, narrant-li ab gran vergonya lo dan que pres havien. De què lo dalfí fon molt enujat, e féu-hi anar l'altra nit tanta gent, que bé foren para cent hòmens; mes París no y tornà més, ans tench molt secret lo cas. E a Viana pesà molt no poder saber los qui sonavan; tant restà enamorada, que no podia parlar sinó d'ells. E París, vehent quant perill era descobrir ses intencions, desliberà apartar-se·n, e tots dies anava a casa del bisbe de Sant Lorens e ab ell passava sa vida en gran pensament. [4] Com lo dalfí, per alegrar a sa filla Viana, féu cridar un torneig Lo dalfí, vehent que Viana stava pensosa per no poder saber qui eren los sonadors, per alegrar-la, ordenà un torneig; per execució del qual tramés per tota França e Anglaterra que tot baró o cavaller qui volgués fer actes de cavalleria per amor de dames, que fossen en la ciutat de Viana lo primer dia de maig; car Viana, filla del dalfí, posava

un escut de cristall per al qui més esforçat seria, ensemps ab una mol[t] rica garlanda sua. Sabut per tota França e Anglaterra, la major part dels barons se apparellaren per ésser al torneig, en special alguns barons qui eren enamorats de Viana, dels quals eren Phelip de Borbó, nebot del rey de França; Adoardo, nabot del rey de Anglaterra; Anthoni, fill del comte de Proença; lo comte Isnaldo; Assallon, nabot del comte de Proença; Girardo, fill del marqués de Montferrat; Lanço, fill del duch de Gaunes. Aquests set barons vengueren per amor de Viana, molt adressats, ab molts d'altres. [5] Com París delliberà anar en lo torneig e de qual manera Veent París lo aparell de aquesta festa tan noble, per consell de Adoardo desliberà anar secretament; e trameteren per cavalls e feren selles e armes ab senyals blanques. E lo dalfí féu convit a molts dels barons qui eren arribats per causa de la festa, on hagué grans sons de instruments; mes a Viana semblava no res, pensant en aquells qui tant la havien enamorada. Lo jorn del torneig arribat, tothom fon aparellat segons és de costuma. Arribà la il·lustríssima senyora en companyia de la senyora sa mare, e servida de molts cavallers e dames, vestida a la francesa: uns tapins xichs de vellut vert; lo brial, de domàs burell, sembrat de unes manades

de fe brodades; en les fulles, molts maragdes; e, en les flors, balaixs e robins, cosa rica; y, en la vora de la falda e cabés, unes letres de or de martell en què·s legia: "Té la fe poder tant gran sobre nost[r]a voluntat que l'esforça més del grat"; una roba ab gran falda, que una dama portava de brocat carmesí morat, y, en lo cap, ligassa de la terra y, en lo bras, la garlanda qui era lo pris de aquella festa. E París e Adoardo vingueren tots blanchs e posaren-se a una part, e algú no·ls conexia. E ans del torneig, lo dalfí manà que cascú per sí faés mostra per lo camp. E Viana dix a Ysabel: —"¿Què·t par de aquests cavallers? ¿quals fan més per la mia amor? Ysabel respòs: —"Aquell qui porta la corona d'or, o aquell qui té lo leó de atzur, me paren millor. Dix Viana: —"Germana, aquells qui no tenen algun senyal me obliguen molt més dels altres. [6] Lo torneig com París restà vencedor Com tots los cavallers foren aparellats, vench primer aquell de la corona d'or e ysqué-li altre cavaller, e encontraren-se de tant poder que trencaren las lanças, e meteren mans a les spases, e feriren-se tant, que molts ne anaren a terra. E molts de aquells animosament tornaren en les selles, e

cascú s'esforçava haver-ne la honra. E, com vench al vespre, molts de aquells eren cansats; mes París, tant sforçat al vespre com al matí, donave tals colps, que negú no·l gosave sperar. Lo torneig acabat, gran honor fon dada al cavaller no conegut de les armes blanques. E fon menat al cadafal del dalfí e fon-li donat l'escut de crestall. E de present París se·n tornà secretament ab Adoardo. Anava sovint a casa del bisbe de Sant Lorens, no faent demostració alguna, sperant què·s diria. [7] Com lo dalfí e los altres se enujaren per no saber qui era lo cavaller qui havia la honra; e de la qüestió del valer de les dames; e del torneig que lo rey de França féu cridar Lo dalfí stech no poch desijós de saber qui era stat lo cavaller tant secret. E los cavallers tornaren-se·n parlant de la molt gran gentilesa de Viana e de la sua discreció, tant, que se·n mogué entre·ls barons grans differències. Alguns qui amaven la filla del duc de Normandia, e altres qui amaven Costança, germana del rey d'Anglaterra, dehien que eren més belles que Viana. És ver que Viana avançave totes aquestes de graciositat e bellesa. Tant fon gran la contesa de aquests, que Joan de Flandes se enfelloní contra lo frare del rey de Boèmia e·s nafraren malament, tant, que vench a saber al rey de França, qui, duptant açò no fos occasió de gran

dan, tramés a dir a tots los barons e cavallers que vinguessen tots davant ell, e daria en lur differències sentència, de què tots serien contents. E pensà lo rey que ordenàs un torneig per amor d'aquestes dames, a ·VIII· de setembre en la ciutat de París, e qui més sforçat d'armes fos se n'aportàs la honor de aquella festa. E aquella donzella qui millor fos defesa fos declarada per més bella de tota França, Anglaterra e Flandes. E tramés lo rey a dir als parents d'aquestes tres donzelles que vinguessen en aquella festa. E cascú de aquells tramés, per amor d'elles, joyes, les quals fossen donades al més sforçat. E cascú de aquells trameteren la cosa que millor e més rica pogueren. [8] Lo pris que fon tramés per los parents de cascuna de les dames, per la jornada del torneig de París Primerament per Costança d'Anglaterra fon tramesa una molt rica corona orlada de perles e de pedres precioses. Lo duch de Normandia tramés per sa filla una garlanda molt rica e de gran preu. Lo dalfí tramés per amor de sa filla Viana un rich capell francés orlat de perles e de pedres, lo qual li havia donat una noble dona de França. París, que véu que axí gran festa se aparellava en França, aconsellà·s ab Adoardo de l'anar-hi, lo qual li dix que anàs e secretament, perquè si no anava

tostemps se dolria. Per què París acordà de anar, e secretament apparellà·s molt bé de armes e de cavalls. [9] De l'aparell que lo rey de França manà fer de la plaça, per lo torneig Lo rey de França féu spatxar lo camp e féu-hi fer cadafals on poguessen star les gents. És ver que algunes de les tres donzelles no y foren, e per ço lo rey féu fer tres banderes en loc d'elles. La una ab lo camp blanch ab letres d'or que deyen: "Viana, filla del dalfí de França L'altra, ab lo camp vert ab letres d'argent, que deyen: "Costança, germana del rey d'Anglaterra. L'altra ab lo camp blau ab letres de perles qui deyen: "Floriana, filla del duch de Normandia. E féu partir lo camp en tres parts, e en cascuna part féu metre una bandera. [10] Les rahons que lo rey de França dix als cavallers la jornada del torneig Vengut lo jorn del torneig, foren ajustats en la ciutat de París molts cavallers de França, d'Anglaterra, de Flandes, Spanya, Alamanya, Lombardia e de altres parts. En lo qual dia lo rey féu metre aquelles tres banderes ab aquelles tres joyes, qui·s mostraven gran cosa en lo mig del camp. E lo rey de

França stech en peus, e parlà molt alt: —"Barons, tothom se meta sota aquella bandera que vol mantenir per amor de la sua senyoria. E aquesta cavalleria sia de amor e de cortesia. Emperò bé volem que cascú fassa com més valentment puga, car bé us deveu tenir per honrats que us combatau per les més belles dames del món. E us dich que aquell qui haurà la honor del camp, haurà lo preu de la cavalleria e aquestes tres banderes ab les tres joyes qui y son. E aquella donzella qui millor serà defesa, daré sentència que sia la més bella del món, e haurà lo preu de la bellesa de tota França, Anglaterra e de Flandes. E la reyna tramet aquesta corona que sia posada al cap de aquella, per senyal que haurà la honor de aquesta festa. [11] La mostra que feren les banderes que seguiren los servidors de les dames de qui eren Manà que la bandera [de] Floriana fos la primera que faés mostra per lo camp, e sota aquesta se meteren tots los qui la amaven, ço és, Johan, fill del comte de Flandes; Felip, nebot del rey de França; lo fill del duch de Burgunya; lo fill del comte Ysnaldo; lo fill del comte de Proença; e Jofré de Picardia; e aprés de aquests molts de altres. Aprés aquesta bandera vench la de Costança, la qual acompanyaven Fraderico de Valoys; Johan, germà del rey de Boèmia; lo germà del duch de Burgunya; lo duch de Braybant;

e aprés de aquests molts d'altres. Aprés vench la de Viana, on anaven Origo, fill del duch de Borbó; lo fill del rey d'Anglaterra; lo fill del comte de Proença; París, fill de miser Jacobo; lo fill del marqués de Monteferrat; tres fills del duch de Gaunes; Johan Perallo, duch de Normandia; e aprés d'ells molts altres cavallers, tots richs de peraments y cimeres. Feta la mostra, aquesta bandera tornà en son loch. E, per cert, gran cosa era veure tant noble festa. Lo dalfí e lo pare de París vengueren en aquella jornada. [12] La jornada del torneig, del qual fon vençedor París A hora de vespres, vench en lo mig del camp lo fill del comte de Flandes, e vench-li a l'encontre lo frare del rey de Boèmia, qui per aquell fon ferit axí durament que·l més a terra. Aprés vench lo frare del rey d'Escòcia, que axí mateix fon per aquell derrocat. Aprés vench Origo de Borbó, e tots aquests derrocà lo fill del comte. Aprés vench Adoardo, fill del rey de Anglaterra, e ferí aquest tant poderosament que li trencà lo bras. E aquest derrocà ·V· cavallers. Aprés vench Jofré de Picardia, e derrocà aquest Adoardo, e aprés d'ell ·VI· cavalleres. A la fi, la sort vench a París, e feriren-se tant fortment que los dos ne anaren a terra, per què tornaren

a la junta e París ferí tant poderosament a Jofré que·l més a terra molt luny de son cavall, e al colp lo cavall de Jofré sclatà, e per ço la gent dix tornassen a la junta. Mes París, com no era conegut, no havia qui parlàs per ell, mas al rey paria que Jofré fos vengut, dient que no volria fer tor[t] al cavaller no conegut; lo qual li paria hagués fet com a bon cavaller. E tramés-li un cavaller dient com al rey aparia que Jofré fos vengut, mes si ell volia justar altra volta per cortesia, que fos a sa voluntat, car ell li donava victòria de aquell torneig. E París respòs que la bellesa de Viana era tanta, que lo obligava de justar ab lo cavaller una e tantes voltes fins se mostràs vençut sens contrari; les quals paraules aparegueren al rey que eren de gran noblesa e virtut, dient que ell devia ésser noble cavaller. Lavors París mudà de cavall, lo qual Adoardo li tenia aparellat, e tornaren a la junta e feriren-se de tant gran poder la hú a l'altre, que Jofré vench a terra del cavall molt durament. A la fi, de part de Viana no romàs sinó París tot sol. E de la part de Floriana no restaren sinó tres. E de la part de Costança altres tres. E digueren que la junta romangués fins l'endemà, e París dix que no, e ferí tant esforçadament que algú no li gosà star davant; e, axí portat lo camp a fi, fon menat al cadafal del rey, e foren-li donades les tres banderes ab les tres joyes e la honra de aquella festa.

E molt secretament París e Adoardo se·n tornaren en lo Dalfinat, e París tornà a visitar lo bisbe de Sent Lorens, qui·l rebé ab gran amor, encobrint tota cosa del que era stat, sperant què·s diria de la festa. [13] La nova que lo dalfí portà a sa filla com lo torneig era stat vençut per sa part, mes no·s sabia qui era lo cavaller qui tant l'avia defesa Los altres cavallers se·n tornaren cascú en lur terra molt enujats, no portant alguna joya de la enamorada sua. E lo rey convidà lo dalfí e lo pare de París, e la reyna donà al dalfí una corona que donàs a sa filla en senyal de la més bella dona. Lo dalfí e lo pare de París se·n tornaren en lo Dalfinat molt alegres; la filla ysqué a rebre·l segons havia acostumat, e ell la besà e la abraçà dient-li: —"Aquesta corona que yo us pos al cap, vos tramet la reyna de França en senyal de la més bella donzella. Vos haveu haguts prou contrestadors, mes millors defenedors; y bé qu·és stat mester, car de cascuna part restaven tres cavallers molt forts, e de la part vostra no restava sinó un cavaller de França sens senyal, e és-se·n partit que ni lo rey ni altres han pogut saber qui era. E per ço vós no sabeu qui haveu a donar gràcies de tanta honor. Lo pris de les tres banderes li és stat donat ab les tres joyes. Prech a Déu li dó honra e exalçament!

[14] La dolensa que Viana mostrà a Ysabel per no saber qui era lo cavaller qui tant la havia honrada Viana restà molt enujada per no poder saber lo cavaller qui era, dient a Ysabel: —"Germana, ¿no diguí yo l'altre dia que era amada per lo més valerós [cavaller] de tota França? Per cert, germana, aquest és aquell qui tant bé, sota la mia finestra, sonà e cantà tantes nits, [e] qui vencé lo torneig en aquesta ciutat de Viana; e ara mira quanta honra m'à feta. Bé tinch a desaventura no poder saber qui és; bé és rahó sia ma vida trista per no saber a qui ame. E començà·s a plànyer molt, e en tal pensament passà molts dies la sua vida. [15] Com lo pare de París mostrà a son fill e [a] Adoardo stava enujat del star retret de París, e per ço París anà ab Adoardo a Braybant Lo pare de París, que no havia vist son fill en la festa, hagué gran dolor, e unanit, dormint ab son fill, dix-li: —"Fill, de tu sperava haver honra e plaer, mes ara veix-ne lo contrari; car tu solies anar en festes e fer actes de cavalleria, e ara hé vist no ést estat en aquesta festa, e no pots partir-te del bisbe; tinch a maravella de què és venguda entre vosaltres tanta amistat. Al qual París res no respòs.

E lo dia aprés lo pare dix [a] Adoardo: —"Yo veig la gran amistat que tens a mon fill, qui lexà morir sos falcons e cavalls de fam, e no va sinó ab aquest bisbe. Dupte tinch no·s faça religiós, lo que yo no poria veure, e per ço te deman per mercé li parles e faces que, mudant ses obres, sia més alegre e alargarà la mia vida. Lo qual Adoardo aconsolà lo millor que pogué, e, partint-se d'él, anà-sse·n a París, dient li: —"Yo veig que amor te danya tant que no ést de tu meteix, e ton pare e amichs són en gran enuig per tu, per què placie·t que vulles fer coses que més los plàcien. E París dix-li: —"¿E què vols que faça? Dix Adoardo: —"Yo volria que anàssem a Braybant, que vuyt mesos ha no hé vista ma senyora. París fon content, e aparellaren-se de armes e cavalls, e totes coses necessàries a lur anada. E ans de la partida, París dix a sa mare: —"Senyora, la clau de la mia cambra vos coman, e plàcie-us no y entre negú. E cavalcaren e anaren a Braybant, hon faeren gales e armes, de què alcançaren fama, honra e amor de dames. [16] Com, absent París, Viana fon en sa casa e conegué clarament ser París lo qui tant la servia En aquest temps, lo pare de París fon malalt, e fon-ne ocasió lo pensament del fill. E un dia lo dalfí lo anà a veure, e aconsolant-lo ab molt graciosa

e discreta manera. E aprés alguns dies, la muller del dalfí abViana foren a veure·l e visitar-lo, demanant de son mal. E ell respòs que tot son mal havia per pensament del fill, duptant no·s faés hom de religió. E la dalfina lo consolà, levant-li aquella opinió. Aprés, la mare de París mostrà a la dalfina e a Viana lo castell. E primerament li mostrà una gran sala hon havia diverses coses de combatre; aprés, una cambra hon havia diversos aucells de caça; aprés li mostrà la cambra hon dormia París, en la qual havia molts atavios e tals, que eren cosa real. Entre les quals belleses hi havie dues perxes grans: la una, plena de diversos draps d'or e de seda molt abtament lavorats; l'altra era plena de diverses cubertes de cavalls, d'or e de seda, de gran valor; e Viana dix: —"Per cert, negú no·s deu maravellar si de aquest París és fet gran cas; lo orde de les sues coses manifesta gran part de la sua valor. E mirant axí Viana, vaé una cuberta de cavall tota blanca, la qual li aparech fos aquella que París havia portada en la ciutat de Viana; e dix-ho a Ysabel, e tota alterada no·s podia tenir-se en peus. E dix a sa mare congoxa li havia venguda e que·s volia reposar un poch en aquell lit, e que li lexàs Ysabel. Tots ysqueren de la cambra, e Ysabel tancà la porta; e elles entraren en un studi no gran, hon estave la ymatge de Nostre Senyor ab lànties e canalobres d'argent. E aquí París se retraya

per ses devocions, e aquí era la bandera blanca e totes les joyes que ell havia guanyades en la ciutat de París. Vaent Viana aquestes coses, fon certa que París era aquell qui tant havia desijat saber, e dix a Ysabel: —"Germana, ¡quant és gran aquesta jornada per a mi!. Ara sé lo que tant hé desijat, e de aquesta cambra no desige jamés partir-me." A la qual dix Ysabel : —"Guardau, senyora, no fassau ne digau coses de què siau represa, car a vós no fa res la amor de aquest; bé sabeu que barons vos demanen, qui són de vostra condició, e aquest no u és. E Viana, molt enujada, respòs: —"Per una folla presumpció tua no vull perdre tanta amor que fins ací hé aguda, e, en veritat, la segona vegada que digues tals paraules no hauràs spay de dir-les-me, mes si a mi has amor hages-la a ell, car és la mia ànima sua. E si consideraves les sues nobleses, tu lo stimaries més de cavaller del món. E lo rey de França volria haver donat la una part del seu regne que Anthoni, fill seu, fos axí valent e esforçat. E no es algú que·s pugua ygualar al valer seu, perquè totes coses d'estima són en ell, e, com totes li faltasen, pensa que la mia ventura m'à portada a la sua amor. Viana e Ysabel prengueren les joyes per tenir-les fins a la venguda de París e exiren de la cambra; e tantost la dalfina e Viana prengueren comiat e tornaren a lur palau. [17] Com París, tornat del comtat, trobà

ser-li stades preses les joyes Viana stava pensant dia e nit en la venguda de París, lo qual ab Adoardo arribaren de Braybant alegres. E París, ans de descavalcar, anà veure lo dalfí, més per amor de sa filla que d'ell. E al vespre, entrant en lo oratori per fer reverència a Déu, no vaé les joyes qui eren stades per Viana levades. E dix a sa mare que mal havia tenguda tancada la cambra sua. Al qual dix sa mare que no y havia entrat algú sinó Viana; e París no replicà pensant que algun ladre ho hagués pres, e no dexà de fer sa oració. E l'endemà vesità lo bisbe de Sant Lorens, qui·l rebé ab gran alegria. Viana, que molt havia desijada la sua venguda, vaent-lo vestit d'una roba de brocat rich que se havia vestida a Braybant, folrada de vellut carmesí, ab una cadena de gran vàlua, refermà y augmentà la gran amor que li tenia, e acordà ab Ysabel que tornassen les joyes a París. Per què un jorn, parlant Viana a sa mare, dix-li: [18] Com concertà Viana poder veure·s ab París —"Senyora mare, may no m'haveu manat parlar ab algun home de religió qui·m donàs doctrina de les coses divines. Ací és lo bisbe de Sant Lorens —qui és santa persona—, plàcia-us que yo parle ab ell. E

la dalfina féu venir lo bisbe, e aquí parlaren de moltes coses santes, e, al partir, Viana lo pregà que y tornàs lo sendemà, perquè li volia dir algunes coses de secret. Al matí lo bisbe hi tornà, e Viana li dix que algunes joyes eren stades levades de algun loch e ella sabia que eren de París, tenie[n]-se·n de consciència e volien-las-hi tornar; per què·l pregà que lo y digués e·l faés venir en aquell loch on li poguessen parlar. [19] Com arribà París davant Viana Lo bisbe, com a santa persona, ignorant les intencions de aquests, dix açò a París, e·l menà al loch que havie emprés ab Viana, hon la trobaren ab Ysabel; e Viana los acullí ab molt graciosa manera, perquè era de les més gracioses del món. E près París per la mà, e apa[r]tant-lo un poch perquè no fossen oyts, dix-li: [20] Parla Viana a París —"París, stant vós abcent, la senyora ma mare e yo anam a vesitar vostre pare, qui era malalt, e cercant lo vostre castell, en vostre retret vahent [sic per vahem] algunes joyes, e paregueren-nos també [sic per tan belles] que les prenguem; sabent que són vostres, volem-les-vos tornar, demanant-vos perdó de la descortesia que havem comesa. A la qual París respòs, dient: [21] Respòs París a Viana

—"Il·lustríssima senyora, visitar la senyora vostra mare e vostra senyoria a mon pare, és estada mercé gran a nosa[l]tres,vassalls vostres. E posat siam de vosaltres, ser-vos en major deute obligats que de feeltat nos obliga, sotmetent-nos a tota ordinació de vostra il·lustríssima senyoria. Les joyes, si tenir-las no us és deservey, soplich a vostra senyoria les vulla acceptar de ma voluntat, e són la major cosa mia, no per la vàlua, mes per ser-me stades donades per lo que tinch més car. E per ço no poria presentar-les sinó a vostra senyoria, de qui és tot lo de nosaltres. [22] Replica Viana a París —"París, fins ací dissimulat haveu la voluntat vostra, mes ara no podeu, que no és en vós; per què us demane, per la cosa que més amau, si sou vós lo que sonàs tantes nits baix del nostre palau e vencés lo torneig en aquesta ciutat, portant-vos-ne la garlanda mia, e aquell qui en la ciutat de París restàs vencedor de ·XXV· juntes de tants barons e cavallers, portant-vos-ne les tres banderes ab les tres joyes que nosaltres havem preses en vostre retret, restant tant honrat de aquella jornada. Per cert, París, açò no es servey de tenir encubert; si açò haveu fet per amor de mi, molt ho dech

estimar yo, e de molt vos reste en obligació, e molt és rahó desige vostra honra. Car per la menor de aquestes coses no deu ésser-vos negada gràcia alguna. Guardant París la gran volunta[t] de Viana, restà per sobres de amor sens respondre. A la fi, prenent esforç, dix: [23] Respon París —"Il·lustríssima senyora, no puch negar a tanta mercé la veritat, ne vull lo camí desviar, qui és sols per al restaurar de ma vida. Y pus tant me sou, senyora, obeir-vos-hé en lo que manau, majorment si volrà vostra senyoria recordar a quants desvarios lo amar en strem [és] escusa. Ver és que só yo aquell qui per haver solàs les nits libertes, en fer-vos servyes [sic], aquelles arribí cerca de vostre palau, y les dos voltes fiu armes. Y, si de aquesta desegualtat restau desservida, siau contenta, que aquell qui m'ha fet vostre, farà de mi la venja a vostra senyoria. [24] Replica Viana —"París, no és de oblidar aquella discreció que porà tenir-se en nostra vida: yo us faré avís de loch on ab major spay porem fer-nos certs de les intencions nostres. E pochs dies aprés, fon París on manà Viana, la qual conexent quant ab rahó du[p]tava París palesar ni

raonar la voluntat que ab tanta congoxa portava, per la excelència que per bellesa, stat y disposició sobre les altres tenia com a senyora, li dix aquestes noves: [25] Les rahons que Viana dix a París en la segona vista —"O, París! Les condicions e criança que teniu vos fan tant gran, que no sé que fossen per ygualar-se a vós, e la disposició e sfors e serveys de què per vós só estada servida, tals són, que a vós sol me fan deutora, y pus per vostre tant sfo[r]çat ànimo hé merescut renom de la més bella, ¿no és rahó sia sinó del major cavaller? E no [u]s vull negar que lo major bé per a mi és sentir la voluntat vostra. Y lo que és sols lo descans per a vós, és lo repòs per a la vida mia. [26] Respon París —"Tant gran és lo bé de vostra senyoria y tant palés a tot lo món, que, soferint yo dolors may no vists vivia, y nunca us senyalí ni us parlí y encube[r]t serví, perquè no us fos deservey en la opinió dels miradors, qui no sentien quant lo estrem del voler no sols me escusava de tant folla empresa, mes encara en alguna manera me ygualava ab los grans, a qui alguna presumpció acompanyava en vostre servey. Deixat de [sic per deixau-me] dir quant só més de

satisfer de la mercé que vostra senyoria me fa, en voler no enujar-vos de ser-vos servidor, y bese-us los peus per no haver abandonat a mi, qui tant vivament desige poder-vos plaure. [27] Com sabé París que lo dalfí casava sa filla Moltes enamorades noves passaren entre aquells en moltes jornades que pogueren parlar-se, tenint lur pensament sols en poder-se plaure, axí descansant los treballs de lur enamorada vida per algun temps ab demostracions de lur amor, fins que sentí París que lo dalfí volia casar sa filla; e, si ab molt gran cautela se tractava lo casament, a París fon manifesta, perquè al ver amor nenguna cosa stà encuberta; y perquè los tals, ans dels altres desfien, desesperat ab aquell major strem de passions que poden sentir-se, deya: [28] Lo que París deya congoxant-se del matrimoni de Viana "O, desaventurat!, ¿y què hé volgut yo sforçar-me a coses impossibles? O, trist!, ¿e no podia pensar aquests e majors encontres en la fortuna tant pròspera? ¿E com podia creure cosa tan gran fos per mi pacífica, tant contra opinió dels altres? O, amor cega, que tu sol me has embenat en la creensa de aquesta seguretat

que tenia! O, quant descans és en los desastres poder mostrar ser stades les empreses rahonables, e per ço és major passió la mia, perquè no tinch raó de scusació alguna, sinó en aquells qui han navegat en les mars en què yo·m trobe! O, amor, ¿y per què a tots ygualment no senyoreges? o ¿per què a nosaltres no·ns dones un altre món en què visquéssem separats dels qui a tu no temen, pus les leys ab què·ns governes tant diferen de les altres? Ab aquesta major congoxa que tenia arribà en lo loch on havia acostumat ohir-loViana. La qual vehent-lo ab mostres de tanta passió alterada, dix: [29] Les rahons que Viana diu a París vehent-lo arribar alterat e la resposta —"O, París! Com sou tal! Qual és la occasió de vostre treball? A penes puch creure siau lo qui tant ha mostrat voler-me, pus, sens desfiar de la voluntat mia, ¿pot altra cosa anujar-vos tant ab strem quant ara anujat vos mire? A la qual respon París: —"Ignora vostra senyoria la causa de ma dolor. O, quant a maravella tinch no s'espanta vostra mercé ma vida haja bastat acompanyar-me en aquesta derrera vista. Y, per cert, quant ab major glòria só stat, tant ab major passió resta y ab menor spay per a plànyer més pèrdues que tant gran mutació natura nostra no comporta.

A mi és cosa certa lo senyor dalfí ha apuntat casament de vostra senyoria y, per consegüent, de la mort ab lo temps que era consentit més viure. [30] Manà Viana a París que fos parlar ab lo dalfí de casament entre ells —"¿E no sou cert, París, que yo a vós vull? Per què, donchs, feu cars del voler de mon pare? ¿No sou content que yo us ame? Pensau que no·m só tant enemiga que per tant gran interés meu no oblide a mon pare. E no us anugeu vós fins sapiau yo haver elegit altre senyor sinó a vós, a qui sols ame. E per fer-vos més cert de ma desliberació, vull que vostre pare parle al senyor dalfí sia content yo sia vostra muller. E si no u volrà mon pare, conexereu a què·m força aquesta voluntat que·m governa; e no hajau spant de qualsevol empresa, que als dos qualsevol cosa deu ésser laugera, pus la ensenya és amor tant viva. [31] Com lo pare de París parlà al dalfí del casament, e les noves qui·s seguiren E, posat que París se alegràs de les noves de Viana, tant spanta[t] restà del que manava que pensà en fer-li contraris; però tant la aguardava, que, regraciant e sofferint obeir-la, prés licència, e descobrí a son pare lo que tenia ab Viana, e com ell volia ell parlàs

ab lo dalfí del matrimoni. Lo pare de París stec molt alterat de la erra de son fill, e s'esforçà desviar tant folla empresa. A la fi, vaent la porfia e congoxa sua, parlà al dalfí, qui, no dexant-lo acabar de dir, li amanassà de sos folls atreviments lo castigaria, manant que ell ni son fill més no fossen davant sa vista; e entrà-sse·n en la cambra de Viana dient quant era descontent de l'atreviment de un seu vassall, qui presomia casar ab ella, e que no s'anujàs, que en breus dies la casaria ab tal, que restaria molt honrada. Viana, fora son pare de la cambra, dix a Ysabell, ab qui sola restà: —"Mon pare vol que yo visca sens París, [mas] yo fas vot de no casar ab altre; de manera que, si volrà mon pare veure·m casada, París serà son gendre. Dix Ysabel: —"Senyora, mala desliberació és la vostra, que ocasió sereu de la mort de París, que, sabut vostre desliber per lo senyor dalfí, lo farà matar, perquè vos siau altrament casada. Viana se enujà molt de les raons de Ysabel, fent-li demostració no prenia a servey sos contraris. [32] Com París, sabent lo dalfí volia fer-lo matar, fon per haver licència de Viana per a partir-se, e com Viana volgué seguir-lo Gran temps stigueren los enamorats sens poder-se parlar ni veure, e Adoardo descubrí un dia a París lo dalfí lo volia matar, e que fora bo se apar[tàs]

[per] algun temps. E París, no volent partir sens licència de Viana, acabà que de nits parlaren, e vista la intenció que lo dalfí havia contra París, desliberaren los dos se n'anassen. E volgué Viana, de París, dos coses: la una, seguretat de la persona sua fins a matrimoni; l'altra, que Ysabel nunca per ells fos oblidada. [33] De qual manera París concertà la partida Ab aquest concert, partit París de la enamorada Viana, tramés un criat seu, nomenat Jordi, en Aygües-Mortes, e féu-li noliejar una fusta de rems e dexar cavalls, per passos, en lo camí; senyalant-li volia fer una mort e campar per aquella manera. E, açò concerta[t], en la hora primera del dormir baxà la delicada senyora ab Ysabel, e a peu anaren fora la ciutat, on los sperava Jordi ab quatre cavalls; e cerca de dues hores aprés de ser partits hagueren tanta pluja, que ab molt gran desatent cavalcaren tot lo dia, e, arribats a una vileta, se apartaren en la casa del rector, qui era bon trocet fora la població, per desviar-se del camí, perquè d'ells no·s pogués haver nova. E reposaren aquella nit, e molt gran matí cavalcaren fins a una aygua, qui fon molt gran a causa de la pluja. París manà provar l'aygua a Jordi, lo qual, entrant, l'aygua lo s'enportà, e ell e lo cavall negaren; e

pensant star segurs tot aquell dia, tornaren en la posada del capellà, d'on eren partits, e dexaren aquí Viana ab Ysabel; anà París ab son cavall per mirar l'aygua, quant passar se poria. [34] Com sabé París que los del dalfí, qui·ls cercaven, eren arribats en la vila hon ells eren Lo dalfí, sabuda la partida de Viana, ab aquella discreció que pugue dels més fiats que tenia, tramés per a cercar sa filla per diverses parts. La hú dels quals en aquella hora arribà en la vila hon stava Viana, e, no sabent nova, manaçava molt, dient que si algú tenia amagada aquesta donzella que ell cercava, no anomenant qui era, lo dalfí lo condempnava en béns e en persona, e que ·XXV· de cavall de casa del dalfí venien aprés d'ell en cerca d'ella. Lo capellà, passant, hoí aquelles rahons e duptà no fos la de sa casa. E vench a París e féu-li avís del que hoït havia, e senyalant ell no volguera encórrer la pena. París, quasi fora de sí, entrà en la cambra on stava Viana, dient: [35] Les rahons que París dix a Viana, descubrint-li la venguda dels quil·s cercaven —"Millor fóra per a mi no ésser que trobar-me en cas en què ab alguna manera de consell no poria remediar-se; que si ab la mort podien haver fi los

meus mals, alegre seria; mes, morint, no pot morir ésser stat yo ocasió a vostra senyoria de tanta congoxa. A mi més honrada mort y millor ampliada que ser puga me spera, pus a vós és servida. Mas, ¿què farà vostra il·lustríssima senyoria? Los cavallers del senyor dalfí, pare y tant enemich vostre, són ací. ¿Qual stareu davant sa senyoria y, les rahons sues, com les hoireu? A la fe, ni veure no pot vostra mercé ni hoir-lo sens pena; y és sola mia la culpa; y pus yo sol vos tinch offesa, és degut yo sol de mi faça la venja! Y, tirada la spasa, volgué levar-se la vida. [36] Les sfo[r]çades rahons de Viana a París Viana, sforçada, prés la mà a París e posà·s entre ell e l'espasa, dient-li: —"¿Què voleu fer, París? ¿Voleu levar-me aquell bé que sol me reste? ¿Més enemich me voleu ésser que mon pare? Si davant ell arribe, filla li só: no·m levarà la vida; y ¿levareu-la·m vós la hora que de vostra mort seré certa? Y per ço vull que per mon servey cavalqueu y sforceu salvar-vos, perquè lo temps que viureu, ab sperança vostra yo viuré. [37] Resposta de París —"No vulla vostra senyoria manar-me cosa que l'hoir me spanta; y ¿poria lexar

lo foch la sua spera? y ¿on viuré yo sens vostra senyoria? Y, pus tinch a morir, millor és en vostra falda, y no dexar-vos en temps de tanta cuyta. [38] Respon Viana, sforçant-se París se·n vage —"París, ¿ara voleu començar a deservir-me? A mi par no us tinch merescut que per vós me perda. Partiu y salvau-vos, que, ni mon pare pot maltractar-me, ni yo puc ésser sens descans sentint haureu acampada la vida vostra. E féu-lo cavalcar sens lexar-lo més dir, donant-li hun diamant perquè fos recort e senyal de la amor que li tenia. París partí e passà lo riu, sospesà·s lo enteniment seu y memòria, y sens descans ni repar de cosa alguna, arribà per dues jornades en Aygües-Mortes, y ab la fusta passà en Gènova ab un criat seu qui·l governava y servia, stant en tant gran pensament que solament no parlava. [39] En qual manera arribà Viana davant lo dalfí, son pare Com París fon partit, ab discreta consideració perquè los cavallers del dalfí no·l seguissen, trameté Viana per aquells, declarant ser ella la que cercaven. E arribats, volgué partir-se·n ab ells per anar a son pare. E posat se mostràs sforçada, tant que no gosaven

aquells cavallers desobeir-la, tans soberga passió la acompanyava per la absència del per qui vivia, que no·s recordava qual se mostrara devant son pare; e axí era trasportada en lo que amava, que li semblava la ànima sua en lo cors de aquell vivia. E per ço lo pensament seu era on era aquell, qual stava, quant perillava per la absència trist no desesperàs. Perquè quant major amor li havia coneguda, y per aquella majors gràcies li havia fetes, ab major perill lo mirava. Ab aquests debats e semblants, arribà devant son pare ab lo capellà, son hoste, ab qui lo dalfí, no volent veure sa filla, largament parlà, informant-se del que d'ella e de París sabia, pregant-lo fos secreta aquesta desaventura. E ab fictió de altres interesos, prés la persona y béns del pare de París, y féu-lo metre en presó, hon fon visitat e aconsolat e servit de tot lo que mester li era, per Adoardo. E sa filla féu retraure en una cambra ab Ysabel, com a persones preses, segons lo servey los era fet; pensant ab aquest maltracte se mudarien les intencion[s] a Viana; la qual, posat per absència de París no pogués alegrar-se, descansava en pensar, vivint talmen[t], de alguna cosa lo servia. [40] Com lo dalfí tornà sa filla en la liberta[t] primera

Passat algun temps, lo amor de pare amansà les fúries del dalfí, [e] manà tornar la filla en lo stament que star solia; e parlant-li un dia, li dix se alegràs que ja no·s recordava de sas erras. Viana, no oblidada [de]ls interessos del que amava, suplicà son pare tornàs a micer Jacobo en sa casa e béns; e fon content lo dalfí, per tirar así la voluntat de sa filla. [41] Qual stava París en la ciutat de Gènova Es[t]ant París en la ciutat de Gènova, fora de tota sperança de cobrar lo stat que perdut havia, apartant-se de tota alegria, visitava e stava contínuament per les sglésies pensant en lo procés de la sua vida. E un dia, desijant saber què era de Viana, acordà trametre un home seu ab dues letres: la una a son pare, l'altra [a] Adoardo; les rahons de les quals són le[s] següents: [42] La letra que París fa a son pare "Senyor pare: La creensa de vostra congoxa me dóna tant gran passió, que no puch atrevir-me en scriure-us lo que tinch cregut: més no·m poreu veure. E si ereu cert de quant só aconortat de ma vida sinó per causa vostra, no dupte perdonarieu a mes

erres; las quals, la pena major de la culpa me par fa prou smenades; mes per vostre servey me sforçaré poder-vos scriure, supplicant-vos descanseu, prenent consolació ab Adoardo, qui és altra persona mia. Bese les mans a vostra senyoria. [43] La letra que París escriví a Adoardo "Senyor germà: De ma dolor sou cert per ésser absent de tota cosa que descansar me pogués; desterrat de ma senyora, de vós y de ma terra, quant perdre podia, en un dia perdí. Deman-vos de mercé, senyor, de tot lo ésser de mes pèrdues me aviseu, recordant-vos exilat quant freture vostres noves; y, si podia saber sa mercé quant les mans y peus li bese, segons la fe que tinch, seria fer-li servey e a mi gràcia asenyalada. Encomanant-vos la vida de mon pare, reste per a vostre manar. [44] Com Adoardo donà la letra de París al pare e reportà les noves d'ell a Viana Adoardo, rebudes les letres, donà al pare de París la sua, e l'altra mostrà a Viana; la qual desliberà scriure per los recels que de la vida e amor tenia, pensant no duptàs París ésser oblidat, si per algú li era fet avís, tornada en lo primer stat, en salas e festes se mostrava. [45] La letra de Viana a París

"Si de les dues parts que tenim, podien ésser les operacions distintes, poríeu creure, senyor, yo descanse. Mes, perquè les coses del cors, sen[s] tenir les de la ànima conformes, no adeliten ni penen, son més de cert, pus tinch l'ànima tant trista en lo stat que mon pare m'à tornada, no sens gran congoxa·m trobe; y les hores que apartada [·m] tenia, descansava, pensant, en aquells desatents, de alguna cosa vos servia; y ara, essent certa que, absent de mi, ninguna cosa vos pot plaure en tota alegria, vinc a perdre la vida que per a vostra mercé sola guarde. [46] La letra de Adoardo a París "Ja teniu, senyor germà, ocasió gran de aleujar-vos tres passions, que per ésser la major pena duptar la persona de vostra senyora no fos en congoxa de maltractes, ara que ja és en lo stat que solia, remediar deveu als strems que preníeu; y del que per vós és stada en treballs de presó, no us ne anugeu, pus ella se n'alegra. Que jurat m'à aquell star més li satisfeya en absència vostra. Ella ha conduhit que és stat desliurat vostre pare e tornat en sa casa. Sa senyoria vos scriu, e vol siau alegre, guardant-vos per les speran[ces] que encara no la dexen. Sos esforços són majors dels vostres, e per ço li pesarà no hage reports siau altre ab aquestes noves, dexant-vos de més dolre; feu-nos

resposta e sereu servit del que possible nos sia. [47] Qual stec París rebudes les letres Ab aquestes letres tramés Adoardo una letra de crèdit a París, ab què li foren donats cinch mília ducats perquè pogués assentar-se [sic per absentar-se]. París, rebudes aquestes, stech tant alegre que més no podia; e legint la letra de Viana, una volta era gloriós pensant aquella senyora era desliure de mals, de què ell tanta congoxa tenia per ésser-ne stat causa; altra, quant pensava aquelles noves de quanta obligació eren, plorava les passions que cascú d'ells, per lur absència, tenien. Però esforçà·s en vestir e mostrar-se, per ésser la voluntat de Vi[a]na; e per moltes letres scrivia a ella e a Adoardo, e molt sovint; la primera, qui fon resposta a la de Viana, fon aquesta: [48] Resposta de París a Viana "Aquella passió que l'ànima mia comporta, me feya cert, il·lustríssima senyora, sens vostre scriure no és vostra senyoria en lo stat en què solia. Que no crech siau contenta, pus absent de vós passe la vida; y yo servidor só de vostra senyoria, de qui los [goigs] se dolen de lurs mals. De vostra libertat me só alegrat, perquè és sta[t] remediar a més culpes. A la pena no, perquè absència la causa; del que manau hé

volgut obeir-vos, que per ésser-vos obedient tinch l'estat y la vida, la qual vos suplica recordeu és sol vostra, perquè yo davant vostra mercé dexar-la volguí, y vos la acceptàs comanant-la a mi, que sols la guardí per vostre manar, en aquest exili de hon bese les mans a vostra senyoria. [49] Com lo dalfí, apuntat casament de Viana ab lo fill del duch de Burgunya, lo manifestà a ella Lo dalfí, perquè la edat de sa filla era de casar y per asegurar son stat, apuntà casament de Viana ab lo fill del duch de Burgunya, ab tracte e voluntat del comte de Flandes, son sogre. E sabent lo dalfí que lo fill dell duch era a una jornada, parlà a Viana del que apuntat tenia, dient-li: —"Filla, aquella amor que als pares nunca dexa, avivant dins mi, encara que vostra edat sia tendra, me ha conduhit vos casàs tant a la honra vostra, perquè en vostra alegria descansàs yo vivint, y morint restàs content de vostra contenta vida. Ací serà demà lo fill del duch de Burgunya, la disposició e manera del qual vos plaurà, y aquest serà marit vostre, per què deveu ser molt alegra e aparellada per a rebre aquell axí com de vós s'espera. [50] Resposta de Viana a son pare "Senyor pare: Posat en totes coses sia degut ésser-vos yo obedient, y per ésser-me

senyor pare, y per tantes gràcies de què vostra senyoria me ha feta mercé, no deveu cosa voler per a vós y par a mi y per al fill del duch tant danyosa, perquè no és en mon poder vuy ésser muller de ell ne de altre de qui vós, senyor, prenguésseu en servey. E no volgués vostra senyoria sforçar so, perquè, y ell, muller, e yo, marit, y vós, senyor, filla en una hora perdríem. Lo pare, hoint açò, treballà molt en conduhir-la a sa voluntat. E, veent que no podia, li dix aquestes rahons: [51] Replica lo dalfí a Viana —"En ésser stat yo civil en castigar-vos, meresch hoir de vós aquestes respostes. Y per la que sou, no merexeu vós lo que yo us dó. Aqueix tacany era per a vós, qui és causa de vostra follia. Sobre ma fe yo·l faré matar, y a vos daré castich tal, que [u]s faré conéxer a vós y a vostres obres. E axí, molt enujat, se n'anà. Partit lo dalfí de la cambra de sa filla, treballà ab la mare e altres en conduhir-la a la voluntat sua, fins que fon arribat lo fill del duch, al qual rebé ab molta honor, mostrant ésser molt alegre de la sua venguda; e donant scusa que sa filla no era sana, fon lo fill del duch detengut vuyt dies. [52] Com lo dalfí donà comia[t] al fill del duch e féu metre en presó Viana

Vaent lo dalfí que Viana perseverava en sa desliberació, e stave axí dura, dix al fill de[l] duch: —"Yo veig ma filla en camí de trigar de millorar, per què us demane de mercé no us enugeu; tornat-vos-ne, car tornada ella en sanitat sereu servit de nostre apuntament. E donà-li molts donatius de gran preu, e tornà-sse·n a son pare, fent-li relació del que era stat. Lo dalfí, molt enujat, manà fer una presó dejús terra, en la qual més Viana e Ysabel, fent-les viure ab molt desatent e pena tan gran, que era compassió; sperant que ab aquests mals la conduhiria, o restaria venjat de sa porfia. [53] Com lo fill del duch, enamorat per reports de Viana, tornà en casa del dalfí e volgué parlar ab ella Sabent lo fill del duch de Burgunya, per reports, la gran bellesa de Viana, la desijà tant, que un dia partí secretament de la sua terra, e anà en lo Dalfinat per saber què era d'ella. E lo dalfí lo rebé molt honradament, e li dix com Viana no era encara guarida; ell dix-li: —"Senyor, plàcie-us fer-me gràcia la vege tal qual és. E lo dalfí, veent açò, dix-li: —"Mon fill, yo no us vull tenir en noves; Viana no vol pendre marit per prechs ne per menaces, per què des que vos partís de ací està en presó e molt maltractada, e starà fins hage mudades ses intencions.

Lo fill del duch pregà lo dalfí pogués parlar ab Viana. E lo dalfí tramés a Ysabel que pregàs Viana que u atorgàs, e tramés-los de menjar e de vestir molt bé. E Viana dix a Ysabel: —"Crec lo senyor mon pare pensa poder mudar ma voluntat, y no u farà. Digues-li só contenta, mes no vull sia d'aquests quatre dies, e serà bo hi sia lo bisbe de Sant Lorenç. Lo dia assignat, lo fill del duch ab lo bisbe entrà en la presó, e saludada Viana e ell acullit ab aquella cortesia que·s devia, dix: [54] Parla lo fill del duch a Viana —"Senyora, lo senyor vostre pare vos ha casada ab mi, qui tant desige poder-vos plaure; deman-vos de mercé siau contenta que us dó la fe los reports de vostre valer, del dia que de vostra posada partí, han feta ma vida trista, tant que, no podent més soferir, só forçat venir y posar-me en mans de vostra senyoria. [55] Respon Viana al fill del duch —"Senyor, quant vostra senyoria ab major cortesia y mostres de voluntat se ha ves mi, tant yo só obligada més mirar en lo interés vostre, y, si en complaure-us yo més vos offenia que en fer-vos contrari, ab aquell satisfas a la obligació, y vós, senyor, més me sou en càrrech; y perquè no pense vostra senyoria açò són scuses de què·m sia armada, mirau qual stich,

que be sé vos hé feta major offença en dar loch de entrar-me a veure que en no voler-ho; per lo que ab pena haureu sentit lo mal de ma persona. E sentiren lo fill del duch e lo bisbe un pudor molt gran que Viana se havia posada en sí, donant-los a entendre era tota guastada. Aquests, maravellats del cas, ab discreció la aconsolaren e·s partiren d'ella havent compassió gran de sa desaventura. E tornà-sse·n lo fill del duch en sa terra, e jura lo dalfí que jamés exiria de presó sinó morta. [56] Com París scriví a Adoardo pregant que, sabut lo casament de Viana, fos avisat del dia de la festa París, qui havia entés per una letra de Adoardo lo dalfí havia casada ab lo fill del duch de Burgunya Viana, stava fora de sí. Però, pensant quant era lo que Viana havia fet per ell, conexia era rahó fos content e del bé d'ella no s'enujàs, mes no podia sforçar-se; scriví a Adoardo preguant-lo li fes avís del dia de la festa de l[es] budes de Viana, e que ell yria a Roma, e tornaria en Gènova molt prest. [57] Com Adoardo yminà la presó de Viana e parlà ab ella e la socorregué e aconsolà

Adoardo, partit lo fill de[l] duch de Burgunya, vaent la gran congoxa en què Viana stava, emprés ajudar-li per amor de París e per consolació de ella, e féu fer una capella dins una sglésia contí[g]üa ab la presó hon stava Viana, e féu cavar tant pregon una sepultura, fins trobà lo fonament de la presó, e ell meteix féu un forat en la presó [per] hon pogués parlar ab Viana, la qual se alegrà tant com viu Adoardo, que fon maravella, e recità-li tota la manera que havia tenguda ab lo fill del duch. E molt lo pregà scrivís a París ella se comenava a ell, e que sols li restava l'esperança de veure·l per a sostenir-li la vida. E Adoardo, per aquella finestra, socorria-la de moltes coses; e tenia la clau de la capella molt guardada; e escriví a París la manera que Viana havia tenguda ab lo fill del duch de Burgunya e que no havia altra sperança sinó ell, segons li era stat manat. [58] Com París, sabuda la presó de Viana, passà en ultramar Vengut París de Roma, trobà aquella letra, e sabent que Viana stave en presó, dix que, pus axí era, que no seria d'aquí avant en loch hon ne sabés noves; e sabent que en Venècia havia tres galeres qui anaven en ultramar, anà-sse·n per muntar en elles. E trobant-les ja partides, pensà

encara era aquella una de les desaventures sues, e aquí sperà navili qui anàs ultramar. E sperant axí, scriví una letra a Adoardo de la sua anada, en què li deya d'aquí avant speràs d'ell com si fos mort. E molt li comanà son pare e mare e la sua Viana. La qual letra Adoardo mostrant a Viana, hac tanta dolor e féu tanta complanta com si París fos mort. E romàs molt trista en la presó, tenint present contínuament la sua partida. París muntà en una galera ab son criat, e com fon en ultramar demanà lo camí de Cata[y] e de les Índies, e, aprés de parlar morisch tan bé com si fos nat allí, e l'escuder axí mateix, vestí·s com a moro e ab gran barba, cercà les Índies e passà en les de Preste Johan, e aquí stech per algun temps e tornà aprés en la Terra Santa. [59] Com lo dalfí, desfressat, passà en les terres del soldà e allí fon pres En aquell temps, lo Papa, fort sancta persona e de bona vida, sabent que lo soldà de Babilònia feya gran guerra als crestians, acordà ab lo rey de França fer empresa o gran armada e venir sobre ell. E per excusació millor de açò, acordaren que lo dalfí de França, perquè era molt discret e virtuós e home de grans tractes, prés càrrech de cercar e spiar la terra de Babilònia; lo qual, secretament com

a pelegrí, se partí sol del Dalfinat, tirant la via de Babilònia. E cercant la dita terra, lo soldà de Babilònia fon avisat e féu-lo pendre [e] metre en scura presó ab grans cadenes e ferros, e tramés-lo en Alexandria. [60] Com París prés amistat ab los falconers del soldà París, cercada la terra de Hierusalem, tirà vers Babilònia, molt trist de la sua ventura, no havent-li romasos sinó fort pochs béns. E tots jorns exia al deport dels jardins, on venien molts falconés del soldà. E havia-hi un falcó qui era malalt, e lo soldà amave·l molt, e París dix-los: —"Aqueix falcó me par que aja mal de pedra. Digueren los falconés: —"Moltes coses n'avem fetes e no li val res. Dix París: —"Donau-li d'açò que yo us daré ab lo past e guarirà si res li deu valer. E los falconés donaren-li lo que París los havia dit e en pochs dies lo falcó fon bé guarit. E aquests per açò prengueren gran amistat ab París, e lo soldà, per amor del falcó e per lo bé que·ls falconers li digueren d'ell, féu-lo almirant. [61] Com París sabé lo dalfí stava pres en Alexandria, e com anà per veure·l Tant axí, un jorn vengueren en [a]quell deport dos monjos de Ponent, e París prés gran amistat ab ells, e dix-los: —"Vosaltres

haveu vist lo Sant Pare: molt me maravell que ell comporta que moros sien senyors d'aquesta terra. E la un monjo dix: —"Ara és stat descubert un tracte que un gran baró de Ponent era passat deçà per spiar aquesta terra e lo soldà al prés, e al tramés en Alexandria e més en buna presó en gran dan e gran càrrech de crestians. E demanà-li París qui era; e lo monjo respòs: —"Lo dalfí de Viana de França. De què París fon molt alegre, mes no u mostrà, e dix al monjo: —"Gran plaer hauria de veure·l, e si vós hi voleu venir ab mi parlarem ab ell, y no sé la sua lengua, e vós sabeu-la. Lo monjo essent content, París anà als seus amichs falconers dient-los com ell se·n volia partir e havia mester una letra de comendació del soldà que pogués anar e star per tota sa terra. E aquests hagueren-li letra molt favorable, ab comendament que en tot loch hon fos li donassen posada la qual volgués e totes coses necessàries. E manà més lo soldà donar-li de vestir e moneda. París prés comiat del soldà e anà en Alexandria ab lo monjo. [62] Com París parlà ab lo dalfí Lo senyor de Alexandria, vist lo comendament, féu-li gran festa, e li donà posada. E París, qui molt desijava veure lo dalfí, anà parlar ab 1es guardes, dient-los com ell volia parlar ab lo dalfí. Les

guardes obriren la presó, e París e lo monjo entraren, e París dix al monjo li saludàs lo dalfí. E lo monjo dix al dalfí les saluts de París e com era de cor e de voluntat crestià, e que no era vengut aquí sinó per consolar-lo. E volent saber París què era de Viana, féu-li demanar si havia muller ne infants, e lo dalfí prés-se a plorar, e contà-li com havia muller e una filla que stave en presó; e contà la manera com ne per què stave presa. Les quals paraules, París, posat donàs a conéxer no les entenia, li eren molt pl[a]sents de hoyr; e parlaren de moltes coses, tant, que al dalfí donà de parer fos fora de presó lo temps que ab ells se aconsolà. E partint-se, París pregà les guardes que ajudassen a passar la vida al presoner. E ells, per amor de París, milloraren-li moltes vegades les viandes. [63] Com París tractà de desliurar lo dalfí Un jorn, stant París parlant ab lo monjo, dix-li: —"Gran tala és aquest tan noble baró stiga pres, perquè si vós volreu ajudar-me, yo·l desliuraré ab la ajuda de Déu e de la Verge Maria, mes dupte com sia en sa terra no m'abandonàs, e yo no hé offici de què pogués viure, e per ço abans de traure·l volria me juràs e prometés yo pogués viure en sa terra segons ma condició. Respòs lo monjo:

—"Ab tot sia gran perill, yo só prest a morir per tal empresa, e yo li·n parlaré de molta voluntat. Aquell dia lo monjo anà a la presó e dix al dalfí com aquell bon crestià lo volia traure de presó, mes duptava com fos en sa terra no s'oblidàs d'ell. E lo dalfí dix: [64] La offerta que lo dalfí fa a París entrevenint lo monjo —"[És] molta rahó es faça gràcies a ell e a vós de tant gran offerta e de tant gran perill. E posat que yo poch tinch merescut ell fassa tant per mi, emperò digau-li que si ell, per servey de Déu e per sa cortesia, vehent ésser possible, volrà empendre tant gran cosa, no dupte que yo só content de jurar sobre lo preceós [sic per preciós] cors de Jesucrist, que si ell me trau de aquesta presó, yo·l faré senyor de tot lo meu Dalfinat, sol que yo muyra en terra de crestians. [65] Com París, segur de la offerta del dalfí, lo soltà de la presó La resposta feta a París, ell féu sacrificar al monjo lo preciós cors de Jesucrist, e anaren a la presó. E lo dalfí jurà sobre lo sagrat cors de Jesucrist que faria totes coses que París volgués. E en senyal de prometença e amistat, ell rehebé lo sagrament. París, partit de la presó, parlà ab un patró d'una

galera de venecians, e prés aquell ab sagrament e descobrí-li lo tracte que volia fer del dalfí, e donant-li gran moneda e, faent-li gran prometensa de part del dalfí, lo patró li promés de portar-lo. E fet açò, París tornat dins la ciutat, e aguts martells e tenalles, e feta singular provisió de bones viandes e de molt bon vi, anà a les guardes, dient-los com per lo matí ell se·n volia partir e, perquè li havien fets molts plers, aquella nit volia sopar ab ells. E com hagueren sopat, hagueren tant menjat e begut que foren embriachs que no·s vehien ni·s podien moure. E París prés les claus de la presó, donà-les al monjo, dient-li desferràs lo dalfí com pus quedament pogués, e ell miraria per les guardes. Lo monjo obrí la presó e desferrà les cames e mans al dalfí e vestí·l com a moro, e partint de aquí tots tres, anaren a la marina e montaren en la galera hon ja eren l'altre monjo e lo criat de París. [66] Com arribà lo dalfí en sa terra ab París e ab lo monjo París féu fer vela, e Déu donà·ls tan bon temps que jamés calaren fins a Barut, qui era de cristians. De què lo dalfí hac molt gran plaer, e menlevà moneda. E partint de aquí arribaren en Xipre, d'on era rey un qui era stat de les partides de França, e conech lo dalfí, e féu-li gran festa, e li donà gran moneda, e dues galeres qui·l menaren fins

Aygües_Mortes. E, arribats en la ciuta[t] de Viana, fon feta gran festa per tota la sua terra ·XV· jorns. E Viana, là hon era, se alegrà e prés consolació. [67] Com París demanà Viana per muller, e com lo dalfí la tramés a pregar que l'atorgàs, e la sua resposta Lo dalfí, ajustat son consell, dix-los: —"Senyors, vosaltres per vostra cortesia haveu mostrat trobar pler de nostra venguda, per què us prech façau a Déu e aprés en aquest bon home crestià gràcies, car ell m'à desliurat e tret de presó. E vull que en vida e aprés la mort mia haje la mia senyoria. Per què tots los barons honr[a]ren molt a París. París totes coses ohia e jamés no parlava sinó morisch. E tots jorns vehia Adoardo, mes aquell no·l conexia. E parlant un jorn ab lo monjo, dix-li: —"Yo us prech digau al dalfí que aquella filla que té en presó vulla donar-la·m per muller. E lo monjo dix-ho al dalfí, lo qual respòs era content, mas que no podia casar-la per força; mes, per mostrar la voluntat que tenia en complaure·l, pregà lo bisbe de Sant Lorenç ab lo monjo anassen parlar ab Viana; e, arribats a la presó, lo bisbe dix-li com lo dalfí li perdonava de quant lo havia desobeït, [s]ol que li plagués atorgar per marit aquell bon crestià, qui l'havia tret de presó, car ell era noble home e de bon linatge. Viana, qui gran temps

havia no havia vist negú, ab mostres de molta tristícia respòs: —"De açò que mon pare m'à perdonat, yo li·n fas gràcies; mas no só en cars de star en lo món. Bé u sabeu vós, bisbe, ¿no us recorda com fos ací ab lo fill del duch de Burgunya qual me sentís? Considerau que só pijurada, per què us demane de gràci[a] digau a mon pare aquesta justa escusa mia. [68] Com París volgué parlar ab Viana Lo bisbe e lo monjo digueren al dalfí la resposta de Viana devant París, refermant lo bisbe dient que de veritat era mig podrida. París, qui sabia per letra de Adoardo la manera que Viana [havia] tenguda ab lo fill del duch, dix al monjo ell volia parlar ab ella. Tots tres anaren, e París féu-la saludar al monjo, dient-li: —"Senyora, vostre pare vos ha casada ab mi; plàcie-us vullau fer-me gràcia ser-ne contenta, recordant-vos que per traure vostre pare de presó hé oblidat lo meu. E, perquè fent-me aquesta gràcia satisfeu a quant hé fet per vostra honra, me par deveu complaure e fer lo manament del senyor vostre pare. [69] La resposta de Viana a París —"Jo só cert[a] de vostre valer e discreció; del que haveu fet tant per al senyor mon pare, no seria sufficient yo en poder satisfer en ésser-vos muller ni

en ésser-vos cativa; mes, a la veritat, no vull danyar yo persona a qui só tant obligada: yo tinch una malaltia que no só per a star al món; altrament servir-vos me fóra fer-me gràcia. París féu respondre al monjo per sa part no feya cars de la malaltia sua, e que la suplicava fos contenta, que lo desig seu era no partir-se d'ella, e que sa senyoria hi pensàs. E pregà a Ysabel volgués ésser de sa part, offerint fer per ella quant manarà, e que per lo sendemà tornaria per la resposta. [70] Com París tornà a Viana L'endemà, París e lo monjo to[r]naren a Viana, demanant-li sa senyoria què havia desliberat. Respòs Viana la sua desliberació era de nunca partir-se de sa intenció; lo monjo, per París, la suplicà almenys li plagués portar una cosa de les sues. E Viana, desijant exir d'aquella porfídia, la y atorgà. París se tragué del dit lo diamant que Viana li havia dat en la sglésia com d'ella se partí e donà·l a Viana, e ysqueren-se de la presó. E, essent defora, París dix al monjo que·l speràs e ell yria per veure Viana què feya, e trobà-la molt maravellada del diamant. E com París la véu axí star, dix-li: [71] Com París dix qui era a Viana —"Molt graciosa senyora: aquexa joya és tal, que no dupte per ella me hajau mercé.

Per cert la més bella e la més estimada és que tingués de ma vida. E Viana, que estava maravellada del diamant, fon més maravell[a]da com hoy parlar aquell qui jamés havia parlat, en tant, que estech spantada. E no podent París sofferir aquella congoxa, dix-li: —"Senyora, tornau vostre pensament en alegria, que yo só París, lo servidor vostre, lo qual Nostre Senyor vos ha portat perquè d'ell siau servida. Dexau de més dolre, que ja és hora descanse vostra il·lustríssima sanyoria. [72] Les rahons de Viana a París Conexent Viana aquest ser aquell que tant desijava, alterada per la novitat de la cosa, stech no parlant sospesa en un èxtasi tant gran, que bé senyalava l'ànima sua per la soberga alegria ocupada les operacions sues no exercia, de què sa vida perillava, fins que lo desig de ser ab qui amava sforçà, dient: —"París, ¿sou vós aquell per qui tota ma vida sospire? ¿Y és ver que tinch licència de descansar en vostres braço[s]? ¿Y és content lo senyor mon pare yo sia vostra? O, París! y ab tercer demanàveu vós yo fos vostra? ¿E no creeu vós que ab totes mes forces hé defesa per vós aquesta persona, yo sola contra tants enemichs? O, París! ¿y haveu pogut soferir vós ser-me davant y no saber yo qui éreu? O, mesquina! Major pena tinch recordar-me de aquell poch temps que robat me haveu, que

de tants anys que, vós absent, tinch en aquesta presó despesos. E dient aquestes noves stava entre los braços de París e, girant-se a Ysabell, deya: [73] Les rahons de Viana a Ysabel —"Veniu, dolça germana, veniu: ací és lo molt amat París que havem tant desijat. E Ysabel vench, e, conexent-lo, entre ells fon tanta la alegria, que no és de poder-se dir. Isqueren de la presó e trobaren lo monjo molt maravellat d'aquest[a] tant gran amistat. E tots quatre anaren al dalfí. E lo dalfí e la muller qui vaeren Viana, la qual havia tres anys que no havien vista, començaren de plorar. E lo

dalfí dix-li: [74] Parla lo dalfí a sa filla —"Filla, ya sabeu com aquest bon cristià m'à desliurat de presó, e per ço vos stimaré lo atorgueu per marit. Al qual Viana dix: —"Senyor pare, yo só aparellada en fer vostra voluntat, e plàcie-us perdonar-me les coses passades [y] hem doneu vostra benedictió. La qual lo dalfí beney, besan[t] e [a]braçant-la. [75] Com París descubrí al dalfí qui era Lavors, París, se agenollà als peus del dalfí, dient-li: —"Molt alt e molt noble senyor: sàpia la senyoria vostra que yo só París, vostre servidor; lo qual ventura gran ha portat en poder-vos fer aquell servey tant assenyalat per arribar en aquesta jornada, e per ço suplich a vs, senyor, plàcia perdonar mes erres, restant a vostre manament com a vassal e servidor vostre. Vaent lo dalfí que aquest era París, fon maravellat; tant, que una hora stech que no pòch res dir, mes a la fi tornat, lo levà de terra per la mà, besant e abraçant-lo molt alegrament. E lo sendemà lo dalfí féu gran convit, en lo qual foren molt[s] barons e cavallers de la terra sua; e lo pare e mare de París, no poch alegres de la venguda de lur fill e de la tanta honor sua; e foren fetes grans alegries per tota la terra ·X· dies.

[76] Lo casament de París e Viana E lo dalfí scriví a son sogre, lo comte de Flandes, la manera de la exida de la presó, e com volia donar sa filla per muller a París, e que li plagués ésser-hi, lo qual, com s[e] trobàs indi[s]post per malaltia, trameté son fill ab molt gran compliment de atavios e joyes e moneda. E, arribat lo fill del comte en lo Dalfinat, lo dalfí lo féu exir a rebre ab molta honor. Fon aparellada gran festa e convit e sons de ministrés de diverses maneres de música, e foren convidats mols barons e cavallers, axí de la sua terra com estranys, e davant tots féu sposar a París e la enamorada Viana ab gran alegria. E feren tantost bodes, en les quals se feren de grans gasts e gales axí de justes e torneigs com de dances e momos e altres gales que alegraren molt la festa. E Nostre Senyor los féu gràcia de fills e de molts béns e senyoria. E recordant-se París de la molta amistat e amor que era stada entre ell e Adoardo, e del que havia fet per ell, lo casà ab Ysabel; als quals donà tots los béns seus qui eren stats de micer Jacobo, son pare; e restant ell content, y amat senyor e dalfí de França. [La vida dels dos fon molt larga; sos fills e filles molt favorits en casar ab cases reals de Aragó y de França. Y en lo morir los fon feta molta honra, segons la vida d'ells a tot lo món acepta.]