Somni de Francesc Alegre

SOMNI DE FFRANCESCH ALEGRE recitant lo procés de una qüestió anemorade VENGUT lo jorn, qui·m fa recort de aquell quant vós singular me cativàs, pensant ab continuats serveys, ferm amor, execució de perills e durade de temps no poder vinclar vostre cruesa, (les quals coses bastan, no sols a persona mortal, mas als infernals sperits de tots béns separats gonyar la voluntat) en strem me anuge; sobre que, havent pensat qual, seguir hó dexar, fore per mi més bo, trobe tantes ésser les singularitats, qui tenir, no dexar, ans ab major treball seguir-vos me obligan, posat mal tractat sia; tans de la part altre desdenys ý pràtiques, destrovidores de ma speransa, abandonar ý desfiar de tot vostre concert me obli[gu]en, que entre dos strems no sé a qual declinar; per hon, conbatut de ànsia mon congoxat pensament, cansat de tal pensar, acostant-se la hora que al un dia fi ý al altre comens dóna, cloent los ulls ab son, pensí repòs attènyer los membres tots, qui no més del corporal que del mental treball agreujats resten. Mes lo contrari provant tant de treball qui desigant repòs ell alegir me feya, com ha de venir sol que de molt pensar se causa en la fantesia continuu recort del ymaginat, parech-me ésser en un loch tant plasent que, tot altre oblidat, digne se mostrave de ver avantage ser mencionat. No lo noble Ilion del gran és ver lo Jerdí fabricat, no Teatre Roma, ni Case de Minerva, de bellesa s'eren gosats contendre:

qui velat era de un porpre ordit dels treballs presehint al amor ý rebut dels delits de satisfació (e tant, axí stant, millor se mostrave quant val més lo possehir del que al treball se ateny, que aquell, si·s vol gran bé, de qui sens afany se ha pocessió) circuhit de draps presentant los actes grans dels Romans Cèsar Octovià, Proteselau, Achil·les, Pompeu, Eneas lo troyà, a qui seguien Creusa, Dido, ý Lavina. Ab los dos babilònichs qui comensat finàran condempnats, apparian Teseu, Jason, lo fill del gran propheta qui en un punt amà ý desamà, com axellats del gran col·legi dels servidors de Amor. Lo peÿment de aquella noble plassa era d'un porfís bell, designant la firmesa dels qui lealment amen; tanta, que ans lo sol aturat staria en lo Tàrtich pol no consentint a nosaltres ser die, que ells de llur amor dupte encorreguessen. En lo cap de la casa viu allogat un siti, qual tenir acustumave lo Pape en Consistori, e banchns entorn qui·m senyelaven de alguna gran cosa haver-s'í a tractar. Duptava no fos reprès, volguí-me·n partir, mes ab portes tencades dins enclòs me trobí. Assegurave·m lo aparat [a]quí noble gent dever venir; dutave, entre los quals, devenga me feria digna la bona intenció qui no per mal en tal loch me guiave. Axí, duptant, víu les portes obertes, entra[r] flota de gent, ab processos en mà; a qui seguia un forn, sobre un carro, hon de continuu a dues parts obraven e acabaven una sort de segetes, part fetes de or, e part fetes de ferro aspre e mal limat; anant-li pres aquell famós toscà qui fins a nostre temps honrat renom conserve, fadigant, sens ésser ascoltat, dar entanent al mestre de la fabra, una segeta qual ferí al gran Centauru, mostrant-li·n una altre spuntada, e lo cor qui a ell governave, perquè, de la primera

seguint lo valer ý d'altre squivant lo defalt, ne acabàs una ab complim[ent], dant fi al treball quaranta anys ja durat. No poch content restí, pus víu aquell ésser present qui mon viura guiave, Ffrancischo Petrarcha, companyia plasen[t] en les prosperitats e sol reffugi en les adversitats; conaguí·l, no perquè vist lo hagués jamés, mes per les pacions que reonave recitant la pelleya de Amor ý de Laura, de què era informat per lo primer trihunfo dels sinch seus excel·lents. Acostant-m'í, donchs, comensí·l a requerir de ajuda, dient: "O laureat poeta! si veres són les leós que de vós la fama scampe, prenent, no testimonis stranys, mes les obres que a vós sobreviuen, socoreu-me declarant que és açò que, mos ulls occupant, mon cor en dupte té, no sabent desernir per hon, ni hon arribat sia". E si pensau la sentida alegria, com per l'antich toscà fos informat del ésser del Amor; ý d'ells que a ell seguien no tardaren respondre al demanat. No tenían mos serveys merescut tant digna resposta com d'assò; mes pus són de mals no ignorant, als affligits socórrer nunqua sesse: "És aquest loch hon de Amor se disisexen causes, e per ço van primers los advocats, jutges ý scrivans a pendra loch en la gran audiència, aprés de aquest carro portant lo forn, hon se obren stralles per qui lo sentenciat se axecuta: tirant ab l'arch que porta aquell patge, e si de deurades los dos ferits se troben, parament amant ý satisfent-se entracambiadament lurs voluntats, beneventurada vida passen. Aquest, emperò, axí potent Senyor qui, nat de oci, se cria desplasents pensaments, no d'esperansa buyts ans promatent tot consert en breu portar a ffi, crescut és fet senyor, com sé yo sentir dins. Si veritat és e rehons assenyalen, ne tant en son servey amples

te trobes com tinch cregut. Plau sperimentar molts qui, de la deurade ferits, ço és ab algun graciós sguart detenguts, ab vista brava són mirats de aquells ulls qui voler los mostraven: e és açò la ferra segeta, causant als tals vida no reposade. Si no·m engan, lo mal que a tu anuge al meu servey; quant amant satisfent te desiges, atens a tal desig scassa speransa; e per ço, quant en la gran cadira veuràs assegurat lo Rey, de ajude làgremes dels primers soplicaràs, requerint ser citada la qui tan mal te tracta; davant aquí vinguda, fundaràs te querela, ý sentenciant donarà fi a ton debat; per la qual si ajudat seràs, stimaràs haver-la seguida, e los passats affanys sinó contentació te portaran; e si a ton desig contrària se mostra, seguint lo camí de oblidar, derrer remey per a sempre, tos cansaments descansaran". Retent-li gràcies del bon consell que·m doné, lo preguí servés ell de mi lo empar: qui acabà responent acceptar ma demanda, quant entrava per la Sala un noble Rey de molta gent acompanyat (de aquells qui en los draps istoriats staven) mostrant-se ab continensa noble dignes de gran renom que en lo món conserven. "Mestre —diguí girant-me en aquell lum de saber, en qui se recolsave mon ignorant entaniment— si aquest és aquell potent Senyor qui a vós se mostra en lo triunphal carro, Infant ornat sol de dos ales portant arch ý sagetes ¿com stà ara no jove, ans ab son continent senyalant gravitat, no porta ales, ans mostra que és cansat, e ja abundonades les offensiv[es] armes, és fet de rehó, no lunyat de justícia, porta septre, qui a tant scarn del desigual, egualtat en les amors no guarda?" E callí; per hon no tardé la resposta: "Acustuma lo Amor en diverses maneres mostrar, ý açò assenyalen varietat de colors en les ales: si bé·t record[a], quant a

ma vista se presenta, ven[ia] per fer armes contra aquella que de mi és govern, e no malla ni scut cobrian sa persona com a no tement res, mas, arch en mà, fletxes per offendre als mirants amostrava; ara no per offendre mas per jutgar arriba, mostrant-se [a] tal acte conforme". E ja asseguts eren, quant per scrits ma resposta formí de la tenor següent: Suplicacio presentade en la audiència de Amor. "Senyor molt excel·lent: A vostre Majestat venir-me força la cruesa de una en qui mon bé termena, de tanta bellesa, avisament ý gràcia, que basta los molt grans asentir e oblidar. Con sent per lo que en mi ha pogut, ne de amar-la me penidiria, si lo principi lo mig trobave concertat; car no ab més cuyta ma voluntat rehonar-li comensí, que ella tenir desig mostrave fos satisfet; e continuant, refermant ma speransa, tant avant m'à portat, que atràs voler tornar no m'és possible; e vahent-me en tal stat, ultrajosa, ab continensa brava, lo passat oblidant, tant la hé trobade cruel e enemigue, quant de primer singular stimave Senyora. Moltes vegades hé temptat si, oblidant e lunyant de mi tal pensar, remey attenyaria; mes ella, ab stúcia, l'apartar no·m consent, no dant-me de algú dels dos firmesa: sperar, o dexar; e axí, havent gran temps passat no trobant en lo segle Jutge qui a nostre debat fos bastant posar fi, hoÿda la fama de vostre noble Cort (hon com a sola se trobe multitud de gent no de consell freturant per longua speriènsia) ý confiant del acostumat ý vertader Judici de vostre altesa, mi e ma salut en vostre mà deppose; qui provehint fareu mi e mos cansats pensaments reposats. Et licet etc. Altissimus etc."

E per grat de la gran Cort conseller fou refferida ma suplicació al noble Rey, sobre lo qual hagut col·loqui, en scrits tal provisió, manà: "Nós, Cupido, Rey del col·legi d'Amor per dret hereditari de nostre mare Venus, attenent spedir justícia, no consentint rehó ésser determenat inhoÿda la part, volent de justícia seguir la pure regle, manam la suplicacio intimat ésser a la qui és absent, contra qui, si comparer recusarà, serà sentenciat, ab provisió de nostre gran consell". No tardé, pus li fou intimat arribar, e entrant per la sal[a], més mirade stech que lo fort Èrcules tornant dels scurs Regne[s] hon aquella sola forsa hon ell restave acabada. Aconpanyada venia de Laura, de qui sola duptave emparada no fos; e dant-li loch digne d'ella, lo Rey a tots dir comensà: Parle lo gran Rey Cupido. "¿Qui de vostre gran empresa no·s merevellarà promatent sentenciar entre los dos, com Patrarcha ý Laura d'ells sien advocats, qui quaranta anys fan durar qüestió sens res determenar? E per ço no més de hun replicar puga cascú d'ells fer, e ab lo parer dels mès serà sentenciat. Per ço, n'Alegre, fundau vostre demande, ý sereu desenpatxat". Yo, obeÿnt sens tarde, ab breus paraules la justificació tificació de ma demande exposant, diguí: "Il·lustríssim Senyor, vull mon desig ser satisfet, com promès ha, o tret de speransa." Ella respòs: "Si veritat ses rehons affermaven, no dupte de vostre Cort, més que tot altre a mi plaent, condemnade haver partir; mas veig no té oblidades les ficcions, senyalans tans mals que del menor Samsó sobrat seria, los quals amaga lo fibló ab què pica, quant veu avinentesa; no sol li plau lo ver

gloriejar, ans ab aquell bé sovint lo fals mesclant, tant trihunfo de moltes, qui son desorde complaura no volent, són per ell diffamades. Si donchns, Justíssim Senyor, tanta gràcia [puch] en vós haver trobada, que·[m] fassau quítia de encórrer tal blasme, sentenciau de ses rehons sia yo desliurade". E féu fi aquí ab humilitat, bastant tot altre placar; responguí: "Qual irada passió subverteix vostre juý, qui ab veritat consertat sempre stave, no·n tenen mos serveys: on ere stat yo diligent, en lo que sé us pot plaure; content a mi desplaure, pus a vós [fos] en plaer; de vostre fame zeledor parcial, no mal dient: ¿de què imposau culpa? Si lo comun usar de nostre Ciutat tal nom gonyat me té, vida solitària no duptaré alegir, posat mal parlat sia; ordonau donchs de mi, ý no·m trobareu tal com ara stimau. Si voleu no us saguesca, senyala[u] no voler-me, ý en cars que la mort se attengue, me lunyaré de vós; mes si per tan larch speriment de la firmesa de mon amor sou certa, no serà satisfeta ma voluntat. Creuré no poch no·m sia favorable aquest nostre ajust". E, acabant aytals rehons, Patrarcha començà: Ffrancisco Patrarcha. "Atorch vostre justícia, Senyor, no passient, ans contra los rebel·les de vostre Senyoria cruelment: exequint a aquest lo demanat, no consentint la presumtuosa cuydar de una flaqua dona contra vós prevaler qui tanta gent senyorajau. E si Laura de grat scusada haveu, satisfent a la dignitat de vostre noblesa, no sa atravescha algun altre mortal contra ella pugnar qui de tal presumir no castigat romangue; conegue lo bras fort de vostre virtut, e sia spant a tots los venints al segles. Aquest, no descomplaent-la de res, ans tots temps obeÿnt, ella adés

mostre li plau ésser seguida, ara desdenyosa de sí l'aparta; volent occupar septre a negú consentint qual de tans pares ignora, contra vostre fort arch res no poder durar; si femenils rehons han de ser scoltades, no dupte enujats de ací partirem. Sien per ço, excel·lent príncep, oppremuts los superbos, e ab laor exalsats los humils, sentenciant ser aquest complagut, qui sol per la humilitat ara mostrada mereix lo premi de satisfacció". E, acabant ell, Laura començà: Laura. "Merevellare·m de tant affectat rehonar, si de vós, Ffrancisco, no tingués levat judici vertader, qui per la vostre molta bondat pensau ésser tots tals, ignorant cambiada la pràticha ésser vuy en los vivints: tots, de parenceries acompanyats, ne en altre que contra bona fama llurs treballs tots endrecen; aquells empeny lo mal universal, trobant qui lurs desordes complau, per ésser satisfets de una altre jornada. E vinguen a vostre recort, clementíssim Senyor, quantes per tals ficcions enganades se clamen vuy de vós; que si a les fictes rehons dels inhumans Teseu ý Jason no haguessen cregut Ariadna ý Medea, no peregrinants ni en stranyes terres per amor portades foren, qui ab moltes altres de continuu se clamen; e perquè és lur cas irreparable, desigen mostrant la gentilesa de lur ànimo, a tals mals obviar, ensemps ab mi soplicant vostre altesa no sien admeses de aquest les rehons falses, tallant la via de tal presumir als qui vindran". Acallà a ella responent Patrarcha en tal manera.

Patrarcha. "Si per rehó, com acustuma, és governada aquesta noble Cort, no devem per la culpa de pochs tan justs condempnats ésser, ni és de nou entre molts reprovats ésser trobat hun just; perquè no fa al fet al·leguar los més hòmens a mal dir inclinats, si ab evidens rehons no s'és amostrat ésser aquesta del nombre lur, ans tan lunyat se troba quant del alt cel la terra; ne vós, Laura, sobre totes entesa, tingau a meravel[la] si vuy los hòmens a mal dir se empenyen, com los ne sia dada bastant occassió; ne cregau altre ne fasse aquest retret sinó les virtuts de la que ame, que tantes són, que del recort li leven les culpes de les altres. Per ço, cessan de dar-li culpa de crim no perpetrat, no sien forts devant vostre entendre, molt alt Senyor, les scuses posades, qui no contra aquest, mes contra vós són fetes; la qual sola presumpció mereix condempnant ser punida". Aperellave·s per a respondre lo exemple de virtut, quant a tots fou posat silenci per lo noble Senyor, manant sobre lo altercat votassen tots los que eren presents. Dels quals primer se adressa aquell gran Patriarcha de qui pren lo nom lo poble de Israel; e rompent lo callament, presa del Rey licència, rehonar comensà: Jacob. "No vol rehó més privilegiada ser una flaca dona, que yo, pare de tans, qui ferit ab vostre potent arch, ý en flemat en la amor de Ratxel, no dubtí, enganat per mon sogre Laban, de nou tornar lo ja passat treball, parent-me poch segons lo que amave; perquè só de parer que ella condempnade ý ell satisfet resten en vostre Cort". No pocha contentació me aportà lo dir de aquest

gran pare, tant a mi parcial, a qui seguí aquell humil David abondonant lo johalm. David. "Per lo molt que en mi han pogut vostres forces, Senyor potent, fent-me no sol de mon Déu apartar, mas en dos greus peccats empès, stime nengú contra vós prevaler, si de beniplàcit consentit no·ls serà; la qual gràcia no mereix lo ultrajós desdeny ab què parlar ha gosat la per Laura emparada; protesta, donchs, de assí [sia] condempnade". Aprés parla aquell sobre tots savi Rey, Salamó. "Aquella noble fama que per lonch temps havia conservade, tu, Amor, le·m levist en la fi de mos dies, e tu ést causa que en lo món no ha certesa de ma salvació; perquè, no de tu contra qui res no puch, més de aquelles ab qui peccar m'às fet, venga desig; per hon crech, quant aquesta rehona, subude d'elles la sua malícia, que lo que volen fan més valer que or, desestimant la vàlua del sol, pus no·ls vengua en plaer, e qui·ls consent hun poch, ne prenen molt. E per ço, si sobre tu [no] vols haver senyor, condampna de aquesta la error comensade, ans que vinint a més sia anichilada la tua gran potència". Acaba, seguint a ell lo fort Samsó, qui dix ab cara brave: Samsó. "Tans mil·lenas de philisteus no·m han pogut vèncer, ne les portes tencades a mon axir contrestaren, ne brau leó desvia mon camí, e tu Senyor ést sol stat lo vencedor. ¿Donchs que serà algú més fort de mi, que a tu contradigue?"

E ple de ira e de desdeny, callà, dant fi als vots de la judayca nació. E atorgat loch de parlar als servidors de ýdoles, comensà aquell stròlech Phebo, qui molts han stimat ser lo gran pleneta il·luminant lo món, rehons que tal forma: Phebo. "Vol Natura, de nostre vide infalible govern, seguint orde degut, que les coses menós sien dedicades al servir lur major; e per ço, com aprés del diluvi, feta la humane reparació per Daucalione e Pirra, dels hòmens de ma edat me stimàs major, ensuperbit per la mort de Ph[i]ton, gran serpent per mi vensut, creya, seguint a mi la dita regla, totes coses a mi dever ser subdites; e tal cuydar me empès en despresar lo vostre potent arch, del qual no molt aprés ferit, fuy forçat seguir la inhumana e dampnada, no volent-me mirar, per hon sé quin és lo mal del qui sens ésser amat a algú ama. Si donchs, aquelles làgrimes que scamp[í] en lo temps que amave, me fan digna que sia compl[a]gut, e sia sentenciat en favor de qui ama. E si, a[urà] dupte la contrària part de ser enganada, pus altre no la té, atorch-li vostre justícia algun spay de temps qui, ab continuats speriments, del contrari serta la fassa". Dressa·s lo gran troyà, cap de la gent romana, seguint lo sò de les sues paraules: Eneas. "Natural justícia força a cade hú voler per altre lo que per si pendria, e per ço atorgar no puch a aquest lo que vol, recordant-me que ans consentí morir a la Regina Di[do], que permatés a ella fer stage; e pens tant pler haurà la acusada quant d'ell pus acost no li plau se veur[e] apartade, com prenguí

yo, abundonada Dido, anant a leu ab qui, com a més volent, finar volia lo restant de ma vida". Axí parlave quant en peus víu aquell insigne grech qui sol Èctor sobrà, comensant a parlar: Achil·les. "Lo rehonat devant vostre altesa me fa recort de la mal vista Troya, a hon ne Èctor, ne multitud de cavallers armats sobre mi res pugueren: ans, al desigat ma mort, sobreseguint, fuy vensut per Policena, noble donzella filla del Rey Príam. Treves eren fermades per spay de dos mesos, quant, no més per desig de veure que de ser vist, entrí en la ciutat, ab companyia d'altres grechs ý troyans arribant al temple de Apol·lo, hont dones ý donzelles se dolien ygualment de la mort del gran Èctor, en trihunpho posat al mig del templa, sota lo qual ajenollades staven Ècuba e Policena; no tant prest los ulls per a mirar alcí, quant me tench ensès en amor aquesta; paregué a vós, Noble Senyor, disposta avinentesa per trihunphar de mon superbo argull. Partint, donchs, del gran Ilion, tornant en ma tenda, variats pensaments me asaltaren tota la vinent nit, dels quals lo desliber seguint, hun missatge tremesí a la Regina Ècuba, qui stesament li rehonàs a quant la bellesa de sa filla obligat me tenia, prometent-li, si per muller la·m atorgàs, cosa a mi no possible, ço és: los grechs del citi fer levar, ab tant diferents affanys ý scampament de sanch nou anys continuant. No cruelment, com d'ella per ser ma enemiga esperava, fou rebut mon missatge, ans ab benigna resposta: pus per mi lo promès fos attès, se mostra voluntària complaura mon voler. E fou per mi sens acabar, comensat los grechs a partir; per hon, de tot consert desfiat, pessave en ma tenda

ma vida no reposade, no volent contra los troyans batallar per amor de aquella qui, ab stusia ý malícia, me tremès a demanar promatent mon desig satisfer; e yo sens dupte, en la Ciutat intrant, fuy mort per Paris, cosa per ella consertade. Ý si per venge no fos reintegrat, més anujat seria, ne·m basta ella de sanch haver mon vàs regat; ans contra aquelles qui tenen tal ira vull sempre ymaginar, e com ne sia aquesta una, qui senyalant voler ser amade maltracte a qui la ama, só de parer que per vostre Justícia sia forçade complaure a aquest". Votà aprés lo ingrat Demoffon: Demoffon. "Senyor molt excel·lent: force·m lo propri interés no atorgar a aquest lo que vol, recordant-me de Phil·le: de mi pus restí satisfet, nunqua curí, ans a les humils rehons de ses letres se enduria mon cru[el]; perquè no serà merevella si aquesta no complau a qui no lo y mereix; ne contraste a vostre dignitat lo seu parlar qui de ser amade no la scusa; mes aquest no li plau, asaig vostre Senyoria si voldrà amar altre, dant-li elecció; ý com alegir no vulla, vol la rehó que sia condepnade." E ja havían compliment los vots del segon banch, quant fou atorgat loch als christians anemorats per a votar; dels quals primer se levà Lansolot, aquell noble errant, qui comensà a dir: Lansolot. "O, com presumptuosa stime la vida dels hòmens, qui pensen que per sol arehonar lur vot han de ésser satisfets! Venint-me a recort los perills grans e scampaments de sanch sostenguts per alcansar Ginebre, de qui, si desdenyat me sentia, no ab citació

ne ab plena audiència requeria smena, mes ab propris serveys recomptave la benvolença sua; ý és aquest camí de gonyar voluntats, pladejar, acusar ý malmenar per lengua, no cert, ans miga de perdre les gonyades". E callà; aquí respòs lo noble Rey en Pere Segon en Aragó, ý de son nom primer, dient: Lo Rey Pere primer de Aragó. "Lansalot: si pensant aquest (a la deffensió del qual me enpeny naturalesa) com és assí arribat, cessareu dar-li culpa; que no per propri moviment, mes per Amor tirat contra qui res fort no pot durar, ací portant se troba; de què ella no tant com vós se troba enviade, ans si bé parlar hé entès, senyale més que tot altre plaure-li aquesta Cort. Si donchs vostres desord[es] privan-se porten de la per vós tant amade Ginebre, e sercau altre camí, sense culpar aquest, perquè repòs attengua vostre soberch anuig. Ne vós, dona gentil, siau ves ell stranya, qui per lonch speriment tant merescut vos té; e vengen a vostre recort quante[s] coses desestimades, no essent tals d'assí, han parit noble fruyt, com per mi ne tinch certesa, qui de la menys presade dona de Monpaller fiu néxer aquell Janchme, no menor de Alexandre en grandesa de ànimo, qui conquistà València, e l'illa de Mallorques; e si penedir hagués bastat satisfer a la dita dona lo que té merescut, reposat stigra: no crech del Purgatori hagués sentit lo foch, sinó per la ingretitut ab ella praticade. E per ç[o] pregue complegau a qui us ama, conformat se digna qui per axemple de altre obvia a sos mals; la qual cosa si voluntària recusareu obrar, só de parer que condempnade siau per lo molt alt Prince[p], ý jamés complaguda per lo qui

ara us pregue; ans co[m] aterrade conquesta tractada, siau spant a tots l[os] vivints qui de tal presumir perdran la speransa". Acabave lo noble Rey axí parlar, quant comensà lo ffrancès Paris dressar a mi la fi de ses rehons: Paris. "No·m merevell si tan en satisfer se atura la acusade dona, ne si de mal dient vos inculpa, car de continuu veig treballen en reffermar son comensat propòsit, publicant, no sols als qui vius són, mes a nosaltres qui ho ignoram, vostre desorde que anomenau amor. Yo, quant Viana comencí amar, no tal camí seguia, mes ab tan cautelosa manera son amor prevenguí, que ans los conquistats joyells ma voluntat li palesaren que ma lengue prengués atreviment devant ella parlar. Just Senyor ¿tals desordes impunits restaran?" E féu fi; dressant-se, per a parlar derrer, aquell leal Massias, qui per firmesa leal és de Spanya lum, dient: Massias. "Vós, Paris, com a ffrancès staveu aturat en rehonar a la noble Viana, no perquè de secret volguésseu gonyar fama, mes fallint-vos rehons de què los nostres spanyols no freturen; enculpau aquest de mal dient de qui no teniu conegut la pràticha, e no sabeu que cade hú deu levar judici del altre stimant sí mateix, e que és vici gran, sens nota de culpa presedent, judicar de algú; car no puch yo, per lo molt que só amat, pensar algun menys de mi amar pugue. Perquè só de parer, que aprés mes sperime[nts] del ja passat, sia forçade la acusade satisfer a qui l'ame".

Ffi de la present obra endressant-la [a] Anthonio Vidal, e demanan-li consell. Complits los vots en la gran audiència, mostrant los més ser-me favorables, tanta alegria per la sperade sentència a mon cor assolta, que del alt son rompent los nuus meus, me despertí, retenint vestigis qui cose certa, no somni, ésser stat duptave·m; e axí anujat resté, duptant desplaure a la que ame per lo comensat plet. Per ço hauré a molta gràcia de vós, Ant[honi] Vidal, com de persona avisada e de qui en tal cas se deu fer compte, me sente ajudat, consella[nt] ab vostres scrits, quin camí seguint, attènyer pug[ua] aquelle part de voluntat sua que més serveys de continuu demane; e que no mon merèxer vos obligue, mes vostre virtut, qui als oppresos nunca socors denega. Resposta ý Consell de Anthoni Vidal. "Lo diffícil contrestar a les forces de Venus, Ffrancesch Alegre, e ordonat temps del edat vostre, me par que no·l scusa de aquell delit en qui lo bé de vós a terma voler tenir desige: qui offert al vostre merit complaure-us acostume, no cruel obligue mes atènyer lo promès. D'Amor, per los tans mals en lo món per mostra dexats, consellant a tals empreses, a les intrades resistir diria. Per millor smerçar lo temps vostre, per molts útils mijans no impossibles, d'amar, vos aparteu, si del loch bon posat sou, lo passar mes que·l retraure-vos das treball, e la qui tingue los vostres mals, vensuda, sens acabar vostre desig, restar pogués. Mes mirant que·l dolor turmenta aquell ànimo qui, de sí gentil, per fallir d'esforç se torna del començat; e quant, de sí·s detent, poch se stima lo qui, sotmès de cosa flaca, passa

confús, son vèncer satisfent al qui tant desige; seguint Amor, qui en lo mig de tans mals sovint los ja soptils aprima per l'axercici de cosa treballada, me semble que de hun punir, que·ls és servir, subjugar poreu la qui pres vos creu tenir. Perquè de aquella força qui a vostre desig sperar tardant és feta, [un] no vist foch en elles tan excel·lent se cria, que, mitigant aquella durícia que sens mercè es fa éser, dispon una part per hun los servicis sens nombre, lo desig de molts, mes lo tant vos amar, la culpa sua del fals creure en lo mal dir, en la veritat vostre lo continuu pensar qui del somni fou causa, lo desplaure a vós per fer-la contenta, lo selar de sa fama a qui vida deserta vos fa attenir, e tals altres actes qui de Amor lo cet donen en los qui no·s cansen, presents al voler fan que del durar de aquestes obres haver a consentir se causa. Qui per grat se endressa al plaure (que lo Infant hereter de Venus diem) ab benigne comport, tirant lo seu arch de deurades tretes, par aquell seu bras de tant sfors se veu, que les primeres inhumanes, squives ý temoroses, no tractables, dexats los ressels ý totes temenses, al nou delliber dilitoses vies e aspres deserts troben. E perquè açò com hé rehonat e los que viuen segueix volenter mon desig (sovint qui té mal sguart levar-vos la pena) que los prechs que feu mostrant vostre mal, desig és ajudar-vos, repòs com comporten; ý açò [no] per mijà com diem, mas per vostre virtut tant complide, vull dir-vos com ne per hon aquest amar sostendreu. E veig per lo causat, lo ymaginar de la fantesia dormint en sompni passa en molts delicats passos ý de gran sentència; l'escriure vostre mostre que no de cert amor aquesta senyora té lo seu tento. Diré de les ficcions, senyalant tans mals, que del menor

lo pus fort dels qui per fama viuen mogut seria; dient que, del ver ý fals gloriar desigant, alguns són causa del mal, no·m sé les qui bé primer amen. Per apartar-vos ço qui de son recort damnar-vos pot, me semble camí tenir deveu que lo dit sentiment, vostres rehons veritat affermar[nt], tal repòs pretica que l'anugat de vós; lo dupte qui lo delit vos deté senta, amant sol lo que veritat sperimenta; aprés conegue que desigant honra sua, més que d'ella, que cosa que stimeu, vos recordau, rehonant les specials causes qui a tal strem de amar vos aporten; apartant-vos los qui mal dients són creguts ésser; avorrint lur desorde lohau tota virtut hont que sia; asenyalant hones[t] viure, perquè comprèn de tots fets usar discret; mostrant de aquell la honor vostre voleu visca, exercitau tot acte qui honrar-vos pot; siau valent, si de algun cars honor gosar vos presenta; libera[litats] quant són master o digne scusa en ella tal emp[rar] vergonya no sperant; de la cosa a què basteu del poder vo[stre], dupte attengue res de son plaure a vós no és difficil; [no] [li] recordeu lo que fet haveu per ella, perquè no cregua speransa de satisfacció haver-vos empès al servici; vege amor sol ésser lo moviment qui vostre voler li dóna; teniu desig tots temps voler-la veura; parlau sovint ab los qui la pratiquen, ý mes ab aquells qui penseu vostre dir li retrauhen. Jamés digan seguir no la vullau, per molt que us dó gran pena, perquè no és mal, en la sguart de qui·l soffer, aq[uell] qui major bé d'ell se spera, com tota dolor, com més gran és stade, deix pus content repòs al soportant lo pes d'ella. E per consellador de so que tristícia fer-vos pot, quant veureu aquell anujós desdeny qui tanta anyorança dóna, contra ço que·l voler vos inclina, seguiu

la voluntat sua, mostrant-li lo adolorit continent del que dins vós se stima; e en cars, en molts passos, plos desesper vos vegan. No sia jamés sol lo pensament qui la dolor vos porta: posau tantost en companyia sua lo voler per qui lo treball sosteniu ésser tal, que de gentils condicions abundade, pietat pus fàcilment se pren en tota part més noble; recitau lo que dormint vos seguí, cridant congoxat la parcial deffenció de Patrarcha, e mostrant los vots dels qui per Cupido de les deurades totes tocats, justament en favor de vós parlaren; no mencioneu los que foren contraris, perquè fallits de aquelles coses que·s demanen a tal servir, fora de bon juý votaren. Lo restant del que en vós per molts sguarts de virtuts fos bon indici, ab la pena qui aplànyer me·n feu, manifest li sia; com tota tal senyora, volent lo que complau, de tant possehir digna sia. Quant pus acostat a ses virtuts sereu, amor acceptant sou conforme, tant més fiat ý de vertader amar tenint-vos, no Justícia sentenciant, mes sola veritat diffinit, tinch en asert hun servici de sos delits, entre·ls bons per lo millor a vós alegirà. E açò lo que·n trobe, dins aquella voluntat qui per judici no us comporta; ab hun desig: que tal sia lo respondre que a vostre demanar ne fas, que pagat per mi lo deute ý vós de la fi satisfet, restant recordant de ma benvolença". FINÍS