EXORDI
És lley sinodal de este Arzobispat que cada Església Parròquial tinga un llibre a
on estiguen continuats tots los drets ý càrregues de la Església, Retoria, Benifets,
ý atres que convinguen; ý en efecte, la falta de este sol ocasionar la perdició de
molts, el variar-se fàcilment les costums que són ya lley, introduir-se noves costums
contràries al dret de la Església u Retoria ý el pedre
no tenia la Església u Retoria. Tot ha estat a punt de experimentar-se en mon temps
per falta de este llibre, ý més estan bastant diminutes, o molt generals, les cabeseres
dels títols de visites a on podia constar en distanció o més claritat. Des de que residix
en este Curat, continue en la intenció de format-lo, ý per si acàs no cumplia ya en lo
Racional, ya en lo exordi del
atra administració he continuat lo que podia servir per a la conservació de alguns
drets o costums, pués en esta església ý atres de la seua clase sosoïx que el Retor ha
de portar casi tol lo pes del cuidado de la Església, no sols en celebració, sí en
hornaments, utensilis, gastos d'entreany, que fàcilment per lo temps arriben a ser
càrregues de la Retoria que ni per dret ni pactes de la sua primer erecció les devia
tindre. Ý encara que algunes notícies es troben repetides en este que consten ya en
atres llibres, no pareix es deu tindre per ociós, pués sosoïx no poques voltes pedre
un llibre de la església, ý en efecte en esta és perdut un llibre molt antic de censals ý
rentes que tindria en lo sigle quinse, segons nota que es troba en algunes escritures
de aquell temps de censals perduts, que diu estar continuats en lo llibre, ý este ni
apareix ni he oït notícia de ell, ý així podrà. ser de profit la notícia repetida en
diferents llibres.
La història de la obra ý renovació de la Església comensí des de son principi ý
els contes del depòsit de ella en cartapacis de folio per a formar un llibre ý ha
paregut convenient de ells ý de este llibre formar un volumen a on consten drets ý
costums de Església, Retoria ý Benifets, el estat del depòsit de la obra concluït lo
any quaranta huit, la satisfacció a les taches dels contes inventados en la tribulació
moguda lo any quaranta ý nou, ý els contes de la cesió del molí part del poble,
perquè de tot format volumen serà més conservable ý en un llibre es tindran a la
mà les notícies que convinguen a la conservació de drets ý costums de cada administració
pués de totes es tocarà algo, ý trobarà lo necessari. La satisfacció de les
taches és de atra lletra perquè es treballà en pocs dies ý foch menester manuense, lo
demés he escrit en lo discurs dels anys que sosoïa ý ha pogut ser de mà pròpia. Lo
que constra en la escritura de laudo autorisada per Juan Vidal, notari de Palomar en
17 de mayg 1731, farà sens ducte lley en esta Església per estar decretat dit laudo
per lo Sr. Provisor ý Vicari General ab citació del fiscal de la Cúria, ý en lo que allí
no es tracte servirà lo notat en este llibre, ý lo que notaré tindré així comprés ý
practicat segons lley o costum immemoral de la església ý pràctica en ell sabuda
dels antics que he conegut, u notada dels Retors antecesors, ý espere que els succesors
en son bon zel continuaran en escriure lo que tindran per convenient per a el fi ý
utilitats de este llibre, concervació ý auments de esta esgésia ý retoria, ý espere em
tinguen present en les oracions ý sacrificis, que així ó suplique en Montaverner dia
primer de Marz de 1760.
Dr. Jusep Esplugues Pbe.
Rr. de la Parroq. de Montaverner
ESGLÉSIA PARRÒQUIAL
ESTÀ dedicada als dos sans Apòstols fills del Zebedeo S. Jaume el major ý S.
Juan Evangeliste, ab la expreció i representació de els dos asientos que demanaren
a Christo Sr. Nostre en lo seu reyne, uno a la mà dreta, atre a la esquerra del
Señor
segons S. Isidoro Arzobispo de Sevilla, S. Thomàs de Vilanova arzob. de València
ý atres, pués tingué S. Juan el seu asiento ý jurisdicció espiritual en la Azia, que
està a la mà dreta de Jerusalem a on principia el reyne de Christo Sr. nostre ý S.
Jaume en España que està a la mà esquerra de dita ciutat, ý així són estos dos
Apòstols germans en esta representació el títol de esta Església. Així es manifesta
en lo retaule major antic, que es contempla en gran fonament ser el primitiu, ý
demostra en lo puesto principal a dits dos sans Apòstols, S. Juan a la dreta, ý en
aquella part la sua predicació ý milacres de la Azia, ý S. Jaume a la esquerra,
ý en esta part retratada la sua predicació, milacres, vinguda a España después de mort ý
son asiento en ella.
En lo sigle quinse en què este poble es componia de xixanta famílies de christians
vells no es pot ductar que el poble fea festa cada any als dos Apòstols titulars,
a cada ú en son dia propi, perquè quant als principis del sigle setze immediate
pasat, patí esta població la major ruïna en ocació de la expulsió dels moriscos,
anant-se
unes per sancer ý atres en bona part, de modo que sols quedaren en este
poblat trenta_tres famílies —que tot consta en visites antigues ý tradició de vells—,
sens ducte per pobrea deixaren la festa de S. Juan Apost ý evangelistes, ý en la
visita del 1633 es llig mandato per a que esta Parròquia faça cada any festa a dit
Sant Apòstol Titular, ý per a poder-lo cumplir féu el poble consell segons estil de
les lleis antigues ý en ell, asegura la tradició de hòmens vells, que Macià Mollà, atre
dels parroquians ý de millors conveniències, se oferí a fer cada any la festa ý a ses
costes una immage del Sant, lo que el Poble en consell li concedí, ý en efecte la
deixà después fundada, ý amortisà en sa cassa la dobla ý sermó, segons consta en lo
llibre de Rentes, ý lo demés gasto de festa continuava votiu de son conte ý així es
continua al present, lo que he notat en confirmació de ser los dos Apòstols Titolars,
pués en la festa de S. Jaut jamai ha hagut suspensió ý sempre la ha pagada el
comú.
Los històriadors aseguren que esta població la fundà el Rey D. Jaume al
temps de la conquista de este Reyne. La església antiga tenia en les quatre pilastres
que formaven los dos cosos de enmig gravades en la pedra picada les barres de
Aragó, obra tan antiga totes elles que asseguraven ser de aquell temps, o poc
después, ý no tenia en la sua primer erecció esta Església més que dits dos cosos,
ais quals per lo temps se li añadí tercer cos que era el Presbiteri, el que segons
tradició dels vells costejà la família del llinatge de Monsó, o alguna Persona particular
de este apellido, ý que per esta causa posà les seues armes en los dos pilars o
pilastres que formaven dit presbiteri, lo que és molt congruent, pués de atre modo
a ningú es devia permetre armes en puesto més digne que les del rey en un poble
que és del patrimoni de sa Magestat. Ý esta obra pareix corresponia al sigle quinze,
molt a sos principis o en lo antecedent, pués era el temps en què dit apellido
abundava de persones ý conveniències, segons algunes notícies que consten en
consells generals autorisats en este poble per Francisco Valls, notari de Albayda; ý
la antiguetat de dita obra en parets ý cuberta de fusta servia de confirmació de lo
dit.
El quart cos que tenia arrimat al campanar ý era el últim de la Església acia el
ponent era obra més moderna en parets ý cuberta, ý esta no tenia la disposició ý
proporció de les atres, la que es contemplava afigida molt después però bastant
antiga per a que es concepturara per lo meñs als últims de sigle quinse que el
campanar no es féu asta últims de el sigle setze passat, segons relació dels vells que
havien vist treballar-lo, en lo cos de campanes, pués asegurasen que el principiar-lo
avia segut ans de son temps, lo que note sens declarar any determinat per no
aver-lo trobat ni escrit en llibre, ni notat en pedra alguna. Sols tenia tres capelles: la
del SS. Christo ý de N. S_a del Roser a la part del Evangeli, no consta quant se feren
en anys determinats, però sí que fonch en lo sigle setze pasat a la mitat de ell, o poc
después; la de la S_a Santa Anna, a la part de la Epístola, es féu al principi de este
sigle, ý la costejà tota Fèlix Martí en compliment de un vot que tenia fet a esta
Santa Ahuela de Christo Sr. N. , segons relació dels que foren presents a la obra ý
de sos fills.
Esta església és parròquial ý asta el sigle quinse comprenia son distrit el territori
de Bofàlit ab església anexo de esta, la que al últim de dit sigle en tems del V. Sr.
Patriarca Arzobispo de València fonch desmembrada ý construïda Retoria a part,
ý així quedà esta sols en lo distrit dels territoris de Montaverner, Colata, Vistabella,
ý en estos sens ducte ha patit no poca diminució perquè sent tot un delmari ý
asta en lo ters_delme una mateixa colecta ý administració la de Albayda ý territoris
de esta Església ý el de Torralba ý, en lo delme major, també en el de Bèlgida,
termes tots de Señorio particular ý lindes del territori de esta Parròquia, no tenint
esta població notícies antigues de son territori o terme ni menys justificació alguna
de ell, ý posehint gran part, casi la major, de les terres dueños forasters per la
misèria a què arribà esta població en lo sigle pasat, els retors per lo comú en este
assumte descuidats, ý en especial en este poble lo sigle passat es mudaven molt a
menut, segons consta en lo
també per escritures que els dueños de les poblacions ý termes lindans han cuidad
comprar terres en lo territori de este poble realenc, ý después les daven a partició a
los vasalls vehins de les sues poblacions en los mateixos capítols de los termes ý tal
volta agregant-los a ell, es fa notori que han disminuït el territori de esta parròquia
ý fàcilment han pagat la primícia que es devia a esta església ý son retor als circumvehins.
Servix de prova ý confirmació la partida dita el Pla de les Muletes, la qual és
del territori de este poble, segons escritores rebudes per Francisco Valls, not, de
Albayda, any 1574, venta ý carregament de censal. Ningú dels governants de este
poble, encara els més vells preguntats, podien dar notícia de esta partida de este,
sols dos pastors vells trobí noticiosos de ella; en efecte es descubrí el descuit de
tenir-la continuada ý escrita en lo padró o cubo, que es diu para la contribució de
Quartel ý Equivalent, fet en este sigle, que dels pasats no té nota alguna este poble
de son territori o terme, ý he solicitat el reintegro ý asegurar la Primísla del Poseedor
foraster, però el descuit del Poble encara dura, ý no es remediarà per sanser
asta que per autoritat superior, ý del Rey que és son dueño únic es declare ý linde
este terme, manant reduir els termes confinaos als lindes i llímits que antigament
se
la primísia ý dels particulars habitadors.
També servix de prova ý confirmació el mateix despach de comisió treta por lo
Marqués de Albayda per a lindar ý amollonar aquell Marquesat de la Jurisdicció
particular, el qual sens ducte és consedit en virtud ý al tenor de les gràcies antigues
que logrà del Rey la casa ý la família de dit Marqués. Ý consta en dit despach
notificat en 1759, que dit Marquesat linda en los termes de Ayelo ý Olleria, riu en
mig, de Montaverner, Bèlgida etc., de què es vist que dit Marquesat ý terme de
Albayda no linda ni afronta en lo de Alfarrasí, ý així no passa de la font de la Pila ý
Asegador Vell que des de dita font asta el barranc del Algar dividia antigament dit
Marquesat del terme general de Xàtiva ý territori de Montaverner, que és lo que
diferents vells declaren ý han entés de los majors, señalant casos pràctics que fan
prova, de què és vist estar este territori ý terme molt defraudat per descuit ý
omició dels que han governat este Poble ý Servix en períuí del dret comú ý de la
primícia.
Hasta en los territoris que comprén el Distrit de esta Parròquia ha causat gran
confusió el descuit ý omició dels que governen, perquè ya des de antic estos territoris
eren del terme general de Xàtiva, dividià el de este Poble dels de Colata ý
Vistabella un asegador que travesava el Camí Real de Gandia en drechura a la font
del Olm, que està a la vora del riu per la falda del Tosal dels Ferris o de Colata a la
part de llevant, ý per a major claritat avia una gran pedra o fita en dit asegador
junt al camí de Gandia, que sens advertir lo que era portaren en un carro al forn de
cals per a la obra de la església fet en Torralba any 1731, que fonch lo primer forn;
ý la altra pedra també gran estava en dit asegador junt al camí de Colata, que ab
carro portaren també per a el fonament del campanar lo any 1740, Ý n'obstant
intenta el Marqués que son territori arriba casi a les parets de este poblat. Intentà
lo any 1744 que es llevara el Calvarl del Tosal, pretenció ridícula sent tot una
jurisdicció espiritual del retor, ý n'obstant que notificà despach de la Audiència al
alcalde ý regidors, se oposaren estos representant la veritat, ý suspengué la pretenció
de dit dueño, quisàs per no pedre del tot lo que poseïx. No deu causar admiració
la intentona, pués consta per escritures que D. Miquel Bellvís o atre de sos
majors han comprat terres de este territori, ý después les han establides a partició
dient eren del de Colata quant afrontaven, ý de este modo, callant este poble, han
dilatat sos territoris els dueños del veïnat en diminució de este.
Per a mantenir la lluminària del SS. Sacrament ý hornamens de la església tenia
ya esta església en lo sigle quinse una administració a càrrec del retor ý jurats, la
qual tenia renta certa, que era el producte de uns bancals de la partida del Corralet
pròpies de la església, les quals vengueren a censal ab pensió annual de 51. 13 [...]
ab acte per Antoni Oliver, notari, en 9 de Dembre 1590, però sens llicència ni
decret del Superior com es diu en les visites después de dit any; i així encara que
fonch nul·la la venta no es cuidà remediar-ó ý de dita venta sols queden alguns
censalets de poca substància ý cis demés són perduts avén-se dividit aquella pensió
en los hereus o sucessors del comprador. Esta administració ha corregut sempre en
títol de plat del SS. Sacrament ý S. Jaume Ap. , en les visites antigues, ý a dita renta
agregaven les limosnes que per a estos gastos es replegaven en la població els dies
de festa per les portes ý al tems de les collites.
En los principis de este sigle dèsat se agregaran a esta església les terres noves
que a la rededor del poblat, camí real de Gandia ý camí real de València es compongueren
ý plantaren de Moreres, la mitat de la renta del molí fariner fàbricat
junt a la font del Llob, establit ab capítol que el producte de ell siga per mitat de la
església per a gastos de esta clavaria de fàbrica, ý la altra mitat del comú del poble
per a sos gastos ý obligacions, consta en dit Establiment fet per lo batle general de
València dia 12 de desembre de any de 1703, i la mitat de la renta de la terra anexa
a dit Molí comprada per el mateix efecte, que de tot consta relació individual en lo
llibre mejor de rentes de esta església que també he treballat.
La carrereta del fem que és lo arrendament que es paga per plegar-lo en los
carrers ya era pròpia de esta administració en lo sigle quinse, segons consta en los
contes de aquell tems, ý asta el present ha continuat la mateixa regla en profit de
esta administració ý així mateix ha continuat sempre agregan-se les limosnes que
es repleguen a les collites; però la dels dies de festa per les portes, ya de molt antic
replegava el que era señalat per a la festa de S. Jaume ý no es juntava en esta
administració asta que principià la obra de la església per a la que fonch determinat
se agregara juntament ab una mija barzella de blat que pagava cada
feligrés per a la festa de dit sant al que fea el gasto de ella, sobre lo qual concluïda
del tot la obra ý mudat el destino de los arbitres es podrà determinar lo que millor
convinga.
També són de esta administració los drets de sepultura que segons Sínodo
paguen los que soterren, tres lliures per cos ý quinse reals per albat, dels quals toca
a esta administració la tercera part. En les visites es porta compte apart de estos
Drets ý a càrrec del retor a soles; ya perquè les dos parts de ells són per a carregar
aniversaris, ya perquè el retor la part de esta administració tindria més a la mà per
a el gasto de utensilis ý astres menuts de què sol cuidar privativament, ý encara que
no consta llibre de estos gastos, no y à altres en què podrien emplear-ó, ý el immediato
antecessor me asegurà tenia nota de ells separada per a son descàrrec, ý que
era este el estil que avia antes del seu tio e immediato antecessor, però a mi em
paregué propi fer entrada en lo llibre de estos drets ý gastos per a que millor
consten ý en lo títol de visita es cita en descàrrec el llibre de esta administració que
sempre es conservà. Estos drets no paguen els confrares del Roser que es sotarren
en la sepultura de la cofradia per decret especial de visita, ý el que tinga sepultura
pròpia per establida llegítimament ý es sotarre en ella.
El destino de esta administració no admet el menor ducte pués és el fondo ý
peu que de son principi té esta església ý devia tindre per a poder ser parroquial ý
lograr reservat en ella el SS. Sacrament; ý de les visites ý contes que queden del
sigle quinse es veu tenia esta a son càrrec la lluminària ý asistència deguda al SS.
Sacrament, ý així costejava la sera ý hornaments necessaris en tots los dies; ha de
costejar ý pagar el oli de la llàntia del altar major quan no es replega bastant de la
limosna a la collita o quant esta falta, la sera per a combregar, així que se administren
en la església com als malalts en ses casses.
En lo llibre de la cofradia del Roser consta una determinació ý junta en què se
aplicaren a la obra des de sos principis les sobres de aquella clavaria ý en seguida
es practicà que el clavari del Roser donara sera als combregars ý no era ya necessari
tant de gasto de sera en esta administració, a qui quedaria més per a la obra, ý
tindria el fabriquer ý clavari de este plat ý administració, sens eixe cuidado, millor
aplicació al gasto de la obra ý més claritat en contes de sera, ý per això alguns anys
de poc gasto de esta ha pogut suplir-lo tot la cofradia, lo que advertix, perquè avent
durat la obra molts anys no es tinga esta observància per costum vella, sinó per
nova ý sols disposta per a el tems de la obra, lo que no advertint algú meñs
considerat, o molt apacionat, arriba a pensar seria càrrega de la cofradia la sera
dels combregars, com si estos no se hagueren usat ans de la sua fundació, ni
tingueren fondo u administració de son gasto en la església, ý així es desprecia per
rústic e ignorant el discurs.
Perteneix al gasto de esta administració el de utensilis per a misses que són
sera, vi ý hósties, ý per a comunió en lo discurs de cada any, ý ha segut sempre estil
digne de observar-se la graduació dels dies ý posant en lo altar per lo meñs dos siris
en dies ferials, en los de festa ordinaris quatre ý en los clàsics sis. Alguns particulars
feligresos de son conte fan festa en alguns dies, ý en estos corre el gasto de cera
per conte del mateix devot; alguns aquella festa que feen votiva después la han
fundada ý feta perpètua ab la dotació també de lo que pagaven per la sera, ý
mantenín-se la renta deurà ser també de son càrrec este gasto; però después de la
reducció dels censals a ninguna queda per a la cera, ý no es raó es reduïxquen les
dobles quedant dotació per a celebrar-les ajudada de la dotació que feren per a
porcions los fundadors dels benifets perquè falte lo corresponent. a este utensili,
tenint la església administració ya de antic destinada a este gasto, que devia tindre
quant aquella festa faltara ý no estaguera fundada, ý així encara en festes fundades
que no tenen o no els queda per a este gasto deu córrer per la present Administració.
En esta església jamai se ha demanat per a fundar una dobla o aniversari particular
que sols és missa cantada sens sermó, ni atra solemnitat, porció ni renta per a
la sera ý atres utensilis per aver provehit este plat ý administració. En totes les de
esta calitat antigues ý més modernes sols és fundada la limosna de missa ý porcions
del retor, ý al present també dels benificiats, ý de estes no es poden rebaixar
els utensilis segons decret de la Sagrada Congregació que porten molts autors, ý si
la església no tinguera fondo per a este gasto seria obligació del que vol fundar
celebració donar també per a este gasto ý així el pagar-lo esta administració nunca
és profit o benefici del retor ý capellans, si dels feligressos que poden fundar en
menor cantitat. Ab esta raó quedà desvanida del tot en lo any 1738 la presenció
que en este assumte havien intentat mal aconsellats (el conseller procurà dissimular-se
per entonses) els regidors del any antecedent, ý representaren al últim de son
any al Sr. Provisor qui envià el memorial al Oficial de San Phelip, el Dr. D. Diego
Laviña, Deà, a tems que ya no estaven en empleo els que havien posat, eo en son
nom, el memòrial, ý dit Sr. Oficial explicà als regidors de dit any ab dita raó ý
atres, el ningun motiu que tenien per a semejant pretensió, ý més que la pràctica
de esta església és la mateixa de moltes de este Arzobispat, ý algunes de clero
creixcut, ý així per entonses no pogué pendre peu la tribulació que volia moure
Satanàs. però acudint a les notícies de este llibre en los anys de 49 ý 50 ý al laudo
decretat en la Cúria quedarà més confirmada ý declarada esta càrrega i obligació
de esta administració de la església.
Sobre el distrit de esta parròquia notat al folio 2 B serà convenient añadir que
ni en lo archiu Archiepiscopal ha pogut encontrar-se la primitiva fundació de ella;
feta la diligència en el archiu de Barcelona se encontrà ý tragué còpia de la confirmació
feta per lo Rey D. Jaume el primer de la donació ý asignació feta en nom de
Sa Magestat als veyns ý pobladors de Montaverner de totes les heretats, patis ý
partides de terres per lo mestre Sancho Eximenis, Prior de S. Cristina, son procurador,
de qui expresa tenien los corresponens instruments per escrit ý estos no han
pogut encontrar-se; en ells sens ducte consta el distrit de esta Parròquia i territori
que li perteneixen. El instrument de dit arxiu consta fet en lo any 1271 ý del
mateix any és feta la campana menor, consta en lo títol ý lletres de ella ý així es
vista la antiguetat de la Parròquia ý el gran descuit de los archius de esta.
En lo archiu de la Deputació de València consta el terme general de la ciutat de
Xàtiva (ara San Felipe) ý en ell podrà encontrar-se el terme u territori de Montaverner
que sent la última població de dit terme u territori general a la part de
migdia después que el Rey D. Juan vené al cardenal Milà, bisbe de Segorb, a
Bèlgida ý Albayda, forsosament ha de expresar els lindes que divideixen a Montaverner
del terme de dites poblacions ý descubrir-se el territori o partides usurpades
a este Poble, a esta Parròquia ý al Rey, sent este Real patrimoni, lo que advertix
per a lo que puga aprofitar als successors.
El territori de Torralba ha estat sempre per major part incult asta en el tems del
actual retor de esta Església, ý de alguns anys se ha adelantat son procur; linda en
territori o partida de Colata sens mollons ni atre señal que dividixca més que el
nom de les gens, linda en la Pobla del Duc de Gandia ý en lo terme de Bèlgida, no
linda en Otos, ni son territori; perteneix al delmari de Montaverner; deu aplicar-se
per decret real al terme de este per ser territori despoblat continuant a terme
realench; per què ý per qui se aplica a la retoria de Otos se ignora. En la casa dita
de Boix que era la única heretat de dit territori (al present sols queden fonamens ý
alguna paret) morí antigament uno que es portà a soterrar a esta església, notícia
que donà un antic vell de noranta anys, ý no ha pogut encontrar-se en lo
libri
què comprà el duc de Gandia la Pobla que està en lo archiu de dita ciutat ý explica
els lindes del terme de la Pobla, lo que note per a lo que puga aprofitar.
HISTÒRIA DE LA RENOVACIÓ DEL TEMPLE
[...] èxit que avien tengut en lo que ya era preparació per a ella, a cada pas se
ensenien ý explicaven en nous fervors ý desigs de treballar per a la obra, ya carrechant
pedra, ya la cals, ý així de tots los pertrets per a ella necessaris. Molt alegres ý
consolats estaven los señors retor, alcalde ý regidors mirant el ànimo ý unió de tot
lo poble. Però considerant a un mateix tems, que no tindria este fruit algú, si no es
cumplia en quasevol dels feligresos aquella sentència que diu lo Esperit Sant en la
primera Carta de S. Pau
vocatus est, in ea permaneat,
vocació, ý bon desig que acha en ell mogut la gràcia de Déu", desigant los dits
Señors administradors de la Obra que es cumplira a la lletra en tots ý quasevol dels
individuos de este poble, ý així que en tots perseverara aquell bon ànimo, determinaren
fer segon junta de parròquia, en la qual units tots ý congregats, el sobredit
retor els intimara, lo mateix que intimà S. Pau als Hebreus en una Carta que els va
escriure:
ad expletionem spes usque adfinem: ut non segnes eficiamini; verum imitatores
eorum, qui fide et patientia hereditabunt promissiones.
de vosatros manifesté sempre el mateix ànimo ý solicitud hasta conseguir-se
el fi que es pretén, ý que no eus feu fluixos ý pereosos, sinó imitadors de aquells,
que treballant en fe ý paciència heretaran les promeses de Déu".
Esta junta de parròquia es féu en lo dia trenta del mes de dembre del sobredit
any mil set_cens trenta_ý_ú, dumenge, dins de la huitava del naiximent de Jesuchrist
segons consta en lo Quinque libri a la penúltima fulla, a la qual asistí tot o la
major part del poble, ý els señors alcalde ý regidors convocaran, també, ý feren
asistir a diferens mestres de obres, que aquell dia avien concurrit a donar dita a la
obra; en ella els proposà ý explicà el retor els molts treballs ý cansasis, que avien
tots de sufrir, en los anys que duraria dita obra, declarant-los com la fàbrica de esta
església no tenia rentes suficients per a mampendre la obra per son conte pagant
tots los treballs i pertrets per a ella necessaris; ý així que sols per amor de Déu ý
servici dels Sans que veneraven per titulars ý patrons avíen de mampendre el
carrejar cada ú en son propi vagatge tota la pedra, cals, fusta ý lo demés necessari;
ý que ningú se avia de manifestar fluix ý pereós, sinó tots mol solícits ý cuidadosos
en treballar en quasevol dia que foren per asò manats ý convocats; perquè si ara no
se
aparellat. Tots oïren gustosament esta proposta, ý cada ú se oferí al treball assegurant
no farien falta en lo dia que foren convocats, pués no pretenien jornal algú en
esta vida, si sols el treballar per servir a Jesuchrist ý a sos Santíssims Titulars,
manifestan-se en asò fidelíssims fills, ý esperant de estos la protecció ý de aquell
missericòrdia ý pietat. Molt bé els se pot asegurar de que no els farà falta; pués així
ó prometé nostre Señor a David en altre cas semejant, quant pensant este de
edificar-li Casa
piadós a aquell que li avia de edificar un temple en Jerusalem, ý que no apartaria
de ell la sua missericòrdia ý pietat
filium, et Misericòrdiam meam non auferam ab eo.
el sobre dit Retor instruït ý informat dels mestres de obres que estaven presens en
dita junta proposà també a tot lo poble en dita junta la planta ý capítols que havien
elegit per a la obra los señors administradors de ella (que eren la planta ý capítols,
que avia format Mosén Casimiro Medina de la Ciutat de Sen Felip) (ans Xàtiva),
declarant-los com en dita planta avia son crusero ý mija taronja conforme a lo que
estava determinat en la primer junta de parròquia al principi citada. Juntament
explicaren los mestres lo que importava el gasto de estes circunstàncies modernes
crucero ý mija taronja, ý tots o la major part sent ya sabedors de totes les circumstàncies
aprovaren la sobre dita planta volent que els señors retor, alcalde ý regidors
com a administradors de la obra la acabaren de córrer ý lliuraren a favor de aquell
mestre que per menys la volguera fer.
Acabada ya la junta los sobredits señors administradors determinats de lliurar
la obra ya en aquella mateixa vesprada pasaren des de la església a la sala del
Ajuntament del poble, ý dins allí en capítol manaren ensendre candela per a que
es remataren les dites en apagar-se esta, ý quedara la obra per conte de aquell
mestre que donàs la última ý més la rebaixara. Ya molts dies ha es corria la obra
a veu de pregoner, suficiens per a cumplir-se el terme que demana la lley, ý
diferens mestres avien també donat diferens dites; però entre altres que a veu de
pregoner es repetiren en dita vesprada fonch la última ý més rebanada la que
donà Jusep Tormo, mestre de obres, vehí de la vila de Ontinyent, ý així quedà
per son conte la obra ý lliurada a favor seu per preu de quatrecents vint_ý_nou
lliures ý nou sous, moneda valènciana, que fonch la dita última ý la que donà el
dit Mestre oferín-se a eixecutar la dita planta ý capítols, ý fer tota la obra que en
ells se manifesta ý arregla per la dita cantitat. Molt alegres ý consolats estaven los
señors administradors per aver adelantat este dia en tan llarcs pasos la sua pretenció,
pués avien conseguit el ànimo ý aprovació de tot lo poble, el determinar
lo mestre que avia de treballar, ý juntament la cantitat determinada en què avien
de satisfer sos treballs, ý més advertint a esta molt minuïda, ý en gran part per la
contraposició dels Mestres, pués molta major cantitat pensaven que costaria segons
el parer ý informació de algunes persones de València a qui avien amostrat,
per a que aprovassen la planta.
No faltava ya altra cosa, sinó que es rebera el acte per a seguritat de esta
església ý del dit mestre que la avia de treballar; lo qual determinaren los dits
administradors per a el dumenge següent en què es tornarien a juntar volent que el
sobredit menstre portàs aquelles persones que el avien de afiansar, ý eixir-li cara en
la obra ý en asò últim se acabà ý concluí dita junta ý tot lo fet ý determinat per a
efecte de la obra en lo ans sobredit any mil set_cens ý trenta_ú.
DETERMINACIO DE ARBITRES PER A DEPOSIT DE LA OBRA DE LA ESGLÉSIA
En lo primer dumenge del mes de janer, festa principal de la Epiphania eo
manifestació de nostre Señor Déu Jesuchrist que contàvem sis dies de dit
mes del any mil set_cens trenta_ý_dos, sent ya alcalde Jusep Ferri de Agostí de
Gregori, ý regidors Francisco Martínez ý Vicent Cerdà (que avien jurat en dit dia
per lo matí) es juntaren a les dos hores de la vesprada en la sala del Ajuntament de
este poble los dits Señors alcalde ý regidors, ý el Dr. Jusep Esplugues pbre. retor de
esta parròquia de Montaverner, ý convocaran a esta junta a diferens persones de
este poble, aquelles que els paregué més conveniens per a donar son parer en lo
que se avia de determinar. Ý avent de ser lo primer pas de este dia el rebre el acte
de la obra segons la determinació de la Junta antecedent, avent fet ya prevensió
de notari que el rebera, manaren avisar a Jusep Tormo, mestre de la vila de
Ontinyent per conte de qui avia quedat la obra, per a que este acudís a dita sala ý
portara les firmes necessàries segons estava convocat; ý residint en lo Poble ý
avent acudit a este Ajuntament Thomàs Pasqual, mestre també de obres de dita
Vila de Ontinyent, es rebé el acte a favor de dits dos Mestres, obligant-se els dos, ý
cada ú de per sí, a fer la obra conforme planta ý capítols donant per ses fianses ý
principalment obligats a Antoni Martínez, llaurador de la vila de Ontinyent, ý a
Bertomeu Martí, ciutadà del present poble de Montaverner. Ý per part de la església
se obligaren los dits retor, alcalde ý regidors en nom de administradors de ella a
pagar les quatrecentes vint_ý_nou sous, conforme ý en les pagues que expressen dits
capítols; ý juntament a entregar-los tots los pertrets necessaris disposts en bona
forma ý al peu de la obra, segons que tot se podrà veure molt bé explicat en lo
referit acte, que autorisà ý rebé Juan Pont ý Micó, notari de la vila de Albayda, del
qual conserva còpia el archiu de esta església.
Rebuda ya la obligació de la obra, trataren los señors de la Junta de tots los
medis útils ý necessaris per a el desempeño de tans de gastos que se avien de oferir
en lo tems de ella ý de la forma que se avia de observar en la distribució del diner
per a ella necessari. Per a lo qual declarà el retor com les rentes de la fàbrica de la
església no eren suficiens en gran part per a mantenir el gasto tan extraordinari de
la obra, ni menys lo depòsit que entonces tenia dita fàbrica, ý així que era necessari
el haver de discurrir ý determinar alguns arbitres ý tots los medis possibles per a
juntar dinés en lo depòsit, sens gravamen algú ni càrrega sobrada dels feligresos, ý
que es poguera efectuar la obra sens empeño algú (a lo menys foraster) de la
Fàbrica. Tots aprovaren lo parer ý així proposà el dit retor los següens arbitres ý
medis per a favorir la obra: Primo proposà com ya sabien que en lo poble avia una
costum immemòrial. que estava acceptada per lley, de que tots sos individuos que
siguen caps de casa paguen mija barcella de blat, o son valor, per a fer la festa de S.
Jaume el major Ap. atre dels titulars de esta església, ý que estes cantitats les plega
ý cobra cada any el que fonch sortejat per a la festa ab castell de foch ý atres
demostracions de alegria, les que sens ducte es poden suspendre en lo tems que
durarà la obra, ý ditos cantitats cobrar-se ý replegar-se per a el depòsit de ella, ý
que el llumener de S. Jaume que es sortejarà en dit tems cada any tinguera sols la
obligació de pagar de propis la limosna de la dobla, sermó, asistens ý sera, deixant-li
a la sua devoció Ý voluntad el fer atres demostracions de festa, però de propis, a
excepció del músic, eo Dolsainer, que es pagarà de estes rentes, si algú ó demanarà
ý negarà a pagar-ó de propis.
Item proposà que ya sabien que la festa dels Sans de la Pedra Abdon ý Senén,
màrtirs, patrons, tenia per a solemnisar-se catorse lliures anuals, que es componien
del arrendament de cartes ý pilotes de cada any ý lo demés a cumpliment pagaven
los regidors de les regalies del poble al llumener que en cada any eixia sortejat
per a fer la festa també ab castell de foch ý atres demostracions, ý que esta renta
podia higualment aplicar-se al depòsit de la obra suspenent lo castell ý atres gastos,
ý que el llumener dels sans tinguera en este tems sols obligació de pagar de propis
la dobla, sermó, asistens ý sera conforme en la festa de S. Jaume estava dit.
Proposà que la limosna que dits llumeners de S. Jaume ý Sans demanaven per
les portes los dumenges per a ajuda de la festa de cada ú es suspenguera durant la
obra ý que nomenara un limosnero, que en dumenges ý festes del any replegara per
les portes la limosna per a la obra.
Proposà que segons se li avia referit es pagaven en este Poble catorse lliures
cada any per la Quaresma, les deu al predicador, ý les quatre per lo sustento ý
manteniment, ý que estes podien també aplicar-se al depòsit de la obra, perquè dit
retor se oferia a predicar-la ý deixar dita limosna per a la obra, durant este ý els
demés arbitres asta deixar desempenyada la fàbrica, lo que faria ver a més animar
a tots a concurrir en sos treballs ý limosnes.
Proposà que convendria molt per a claritat dels contes de càrrec ý descàrrec,
que es nomenara un depositari de tot lo diner per a la obra, al que se entregara, no
sols del depòsit que tenia actualment la fàbrica, sinó també de tot diner, que en
avant farà per a ella de quasevols rentes, arbitres ý limosnas ý que fóra de conte de
este el pagar als mestres ý pertrets que se abien de comprar portant de tot ab
claritat son càrrec ý descàrrec.
A tots los senyors de la junta paregueren molt bé ý aprovaren totes estes propostes,
volent tots,
establides per a en avant, durant la obra. però com el llumener de S. Jaume, que
era este any Francisco Tormo de Juan, ý el dels Sants de la Pedra, que era Macià
Mollà major tenien des de el dia de la elecció acceptada cada ú la sua festa ab la
ajuda de rentes ý limosnes segons los anys antecedents, foren especialment cridats
ý preguntats si consentien també, ý volia cada un proseguir en sa lluminària ý
festa, deixant ya per a la obra les rentes ý limosnes de este any, ý fent cada ú la
festa de propis segons lo determinat, els que gustosos consentiren ý se oferiren
lliberals a costejar-lo de propis, ý principiar la eixecució de esta junta tan profitosa.
Nomenaren per limosnero de la obra a Lluís Vidal, sastre, el que present acceptà
el ofici, ý se oferí a fer dita limosna per a la obra per totes les casses del Poble en
tots los dumenges ý festes principals en què es solia fer ans la limosna de S. Jaume
ý dels Sans, ý que perseveraria en este ministeri tot lo tems que duràs la obra, ý els
demés arbitres per conte de atres faenes, que farien los demés vehíns, lo que així se
li acceptà ý determina.
Acceptaren tots gustosos el oferirnent del retor de predicar la Quaresma, servint
dita limosna per a la obra en tots los anys de ella segons la proposta, ý quedà
així determinat.
Nomenaren per depositari de la obra ý diner que se avia de gastar en ella a
Vicent Martí de Miquel, el que estant present en dita junta acceptà este ministeri,
oferint-se ab molta devoció a entregar-se graciosament de tot lo depòsit per a la
obra, ý a donar tots los anys son descàrrec ab claritat en les coses que tindria
pagades o comprades per a ella.
Estes són totes les determinacions que per a principiar la obra es tractaren ý
conveniren en la primer junta del any mil set_cens trenta_dos, ý no
concurriren la major part dels vehíns o casi tots, dins ý fora de la sala, ý conveniren
molt gustosos, es proposaren ý confirmaren en la junta general de la església
convocada ý tenguda per a altre arbitre en profit de la obra lo primer dumenge de
febrer com se seguix:
En lo primer dumenge del mes de febrer del any mil set_cens trenta_ý_dos
tingué Junta General de Cofraria de N. S_a. del Roser de esta església avent convocat
Francisco Tormo de Juan, clavari, a tots los confrares primers que concurrixen
als gastos de la contraria, que són tots o casi tots los caps de casa de esta parròquia,
ý en ella els declarà el dr. Jusep Esplugues, retor ý prior de la contraria, el depòsit
que esta tenia entonses, ý com a tots o casi tots los Clavaris els sobrava alguna
cantitat que devia entrar en lo depòsit de la contraria, ý així que si els pareixia a
tots, el sobredit depòsit se aplicaria als gastos de la obra de la església de qui ya
tenien tots notícia que se avia de comensar dins pocs dies, pués era esta també en
profit de la contraria ý juntament quasevol cantitat, que sobrara a cada ú dels
clavaris de la renta de la Confraria, que estos administren durant tot lo tems de la
obra, ý els arbitres per a ella discurrits, si els pareixia se aplicaria als gastos de esta,
acudint primer sens falta alguna als de la Confraria ý que perteneixqueren a la
clavaria de cada any. Ý tots los confrares
obra volent que així se observara com estava proposat segons consta en dita junta
que es troba continuada en lo llibre de la contraria al últim.
PRINCIPIA LA OBRA NOVA EN LA PRIMER PEDRA,
DIA IX DE MARS DE
En lo dia quatre del mes de febrer del any mil set_cents trenta dos, el dr. Jusep
Esplugues, pbre. retor de esta parròquia, acabada la missa, transporta lo Santíssim
Sacrament (que sia alabat per a sempre) des de lo Altar major antich a la
capella de la señora Santa Anna, capella especial per a la Comunió, colocant a sa
Magestad en lo sagrari de esta, ý immediatament es comença a desfer ý llevar el
retaule vell de la altar major proseguint-se hasta transportar tots los ornaments de
la segrestia vella a la capella de les Ànimes que estava determinada per a segrestia
durant la obra, ý així mateix en los dies següens es compongué el Altar del señor
San Chochim per a altar major durant la obra posant en ell en bona forma lo
Sagrari del altar major antich.
En lo deu de dit mes ý any el sobre dit retor portà lo Santíssim Sacrament del
altar solemnement en processó baix Palis, cantant-se el
capella de Santa Anna al sobredit altar del señor San Chochin. Acudí a esta funsió
bastant concurs del poble pués era este dia dumenge de la Septuagèsima, ý així
donà a tots el sr. retor la bendició cantant lo cor aquell vers
acabada esta el dit retor colocà a sa Magestat en dit altar de San Chochim reservan-lo
en lo sagrari antich que estava ya allí dispost en bona forma per a mentres
duràs la obra, ý en los dies següens es proseguí en arreglar ý dispondre tots los
ornaments de la església en aquella forma que devien estar per a poder-se comensar
a derrocar.
En lo dia dèsat de dit mes ý any, dumenge de la Sexagèsima, comensaren los
mestres, ajudant en este dia els feligresos, a desfer ý derrocar la obra vella de la
església, ý es proseguí en tant fervor així dels mestres com de molts del Poble que
voluntàriament assistien que en pocs dies estagué ben dispost el solar per a poder
los mestres plantegar la obra nova, ý señalar els fonamens per a que obrint-los en
bona forma es poguera comensar el edifici.
En lo dia nou del mes de mars del sobredit any mil set_cens trenta_ý_dos, Dominica
segon de Quaresma, dins del novenari del señor San Francisco Xavier apòstol
de les índies, es comensà lo edifici de la obra nova ý es colocà la primer pedra
solemnisan-se esta primer funsió en la forma següent:
Primo, per lo matí de dit dia se exposà patent al tems de la Missa Major lo
Santíssim Sacrament del Altar que siga alabat per a sempre, perquè ya que este és
la pedra primera ý fonamental de la Església condensara sobre ella el edifici, que
tot se ordena a sa major honra ý glòria. Asistiren també a este Señor en lo altar
nostros santíssims pares Apòstols ý germans Sen Jaume ý Sen Juan Evangeliste,
que sent los dos titulars de esta església ý les colunes que la mantenen degueren
este dia multiplicar la sua intersesió allí davant lo tabernacle de nostre Señor
patent, ý així podem confiar que els digué nostre Señor lo que allà a Moysés ý
Aaron quant gulaven al Poble de Déu per lo desert:
Petram coram eis, el illa dabil aquas; cumque eduxeri aquam de Petra bibet omnis
multitudo, el jumenta eius,
davant de tot lo poble a este sacrament, pedra primera de la església, que ell
derramaria aigua abundant de fortalea ý gràcia que podreu repartir a tots los feligresos
per a que tots beguen ý es fortifiquen per a pasar avant, ý adelantar lo que
tenen comensat". Tenint la intercessió de tan grans patrons colocats en lo altar
major a una mà ý altra del Santíssim Sacrament no podem deixar de confiar que
este Señor admití el nostre obsequi de rehedificar-li el temple, ý així que este
Edifici quedà fundat ý comensat en esta mística pedra del desert de Christo Sacramentat.
Ý si aquella pedra del desert fonch solament figura de esta de Jesucrist
segons ó diu Sen Pau en la primera carta que escrigué als de Corinto:
erat Christus,
intercessió de nostros titulars tanta abundància de gràcies ý bendicions, que bastà
per a cumplir lo desig de tot lo poble, pués així sosoí també en aquella del desert:
solemnitat el Dr. Jusep Esplugues, pbre. retor de esta església, ý predicà molt al
intent de esta funsió sobre lo Evangeli de la Transfiguració de nostre Señor, propi
de esta Domínica, el mol revt. pe. retor fr. Vicent Gusman, pbre. religiós de la
Santíssima Trinitat de la Observància ý conventual en lo Convent de Sen Phelip,
ans Xàtiva, Predicador que era este any de la Quaresma en este Poble, el que
lliberalment deixà per a la obra la limosna tota que havia de persebir de la Quaresma
volent ell comensar ya en este any lo que proseguirà el retor en los següents
segons lo determinat en la Junta ans continuada. Concluït lo sermó ý acabada la
missa es reservà lo Santíssim Sacrament ý después es féu la processó de Sen Francisco
Xavier, que se acostuma tots los anys en lo dumenge dins del Novenari.
Per la vesprada del mateix dia nou de mars a hora proporsionada es féu señal
en les campanes tocan-les totes al bol per a que acudira el poble a la funsió de la
primer pedra, ý después de congregats en la església tots los feligresos acudint
també de comú els señors alcalde ý regidors, es dispongué en bona forma una
processó des de la església vella, que és la mitat del temple antic, que conservam
per a mentres durarà la obra, asta el puesto determinat per a colocar la primer
pedra, que era el fonament de la pilastra de la mà esquerra del presbiteri immediata
a la segrestia prinsipal que trau finestra devés casa la viuda de Antoni Tormo.
Anaven en la processó cada ú en ses andes molt adornades nostros santíssims
titulars Sen Jaume ý Sen Juan Evangeliste, ý immediatament después de la custòdia
de Sen Jaume anava el sobredit retor revestit en capa pluvial ý portava en ses
mans aquella pedra que per primera del edifici avia ell mateix de colocar en la qual
estan gravades estes paraules:
XII. Arçobispo de València D. Andrés de Orbe, ý Ror. el Dr. Joseph Esplugues
Pbo. 5
ý Escopetades que manaren desperar en señal de la alegria de tot lo poble el que
acudí tot per sanser des de el més chic asta el major, ý juntament bastant concurs
de forasters, que dels pobles circumvehins avien acudit per a que fóra més complida
esta festa. Entrada ya la processó dins lo puesto de la obra, el sobredit retor
donà la bendició segons el Ritu del Manual de este arzobispal als quatre puestos
principals a on se avien de fundar les quatre pilastres que formen el Crusero, ý han
de mantinir la miga taronga, ý acabada la bendició entrà dins lo fonament ans
referit, que és la ú de estos quatre, ý invocà des de allí la asistència del Espírit Sant
desigant que este senyor fóra el que obrara per ses mans en lo començament de la
obra; entonà per a asò lo Himne del Espirit Sant
en cantar lo cor los demés versos següens, colocà el retor allí la dita pedra
calsant-la bé en argamasa segons la direcció del mestre que estava allí present ý
asistint. Proseguiren, mentres lo himne, en posar cada ú la pedra els señors Jusep
Ferri de Agostí de Gregori, alcalde, ý Francisco Martínez ý Vicent Cerdà, regidors
de este any. Ý fonc tant lo goig ý tanta la alegria que umplí els cors de tots los
presens a este tems en què es comensava la rehedificació de este temple, que no
podén-se contenir cada ú dins de sí mateix se explicaren uns en abundans llàgrimes,
atres en repetits vítors, que juntan-se en les veus del cor que cantava el
himne, ý en la tronadisa dels coets ý escopetades, formava tot una harmonia tan
gustosa que bé donava a entendre que era mosió o influència del Espírit Sant, que
allí assistia alegrant a tots sos fills ý acceptant el obsequi que se li fea en lo comensament
de esta obra.
No es pot explicar la abundància de este goyg sinó referint el que tingueren allà
en la antiga lley els isrraelites al tems de rehedificar el temple de Jerusalem después
que quedaren lliures del cativeri de Babilònia. Avia Nabucodonosor, rey de
Babilònia, cativat el poble de Déu baix son domini, ý no solament robà totes les
alaixes del temple, que tant havien costat al rey Salomó, sinó que cremà ý destruí
tot lo edifici, segons ó diu lo Espirit Sant en lo llibre 4 del Reys, ý David en Psalm.
73.
poluerant Tabernaculum nominis tui.
la llibertat ý se
el Temple. Convocaren per a assò a tot lo Poble, per a que tots estagueren
presens al temps de moure
de tots al tems de umplir los fonamens, ý posar les primeres pedres, que se entreté
el Espírit Sant en referir-ó en lo llibre primer de Esdras. Estaven allí, diu la Escritura,
molts sacerdots ý levites tocant diferens instrumens músics en alabansa de Déu
in hornatu suo cum tubis, et levita filis Azaph in simbalis, ut laudarent Deum.
aquella obra
bonus, quoniam in eternum misericòrdia eius super Isrrael,
lo poble vitoregava ab grans crits a Déu, perquè fundava aquell
quoque Populus vosiferabatur clamore magno in laudando Divinum Deum, eoque
fundatum esset Templum Divini.
diferens dels principals ý ansians del poble, que avien segut criats en lo temple
antich, mirant que a sos ulls es comensava ý fundava el Temple nou ploraven
abundans llàgrimes de alegria ý molts esforsant la veu cridaven també algun vítor
per a manifestar el goig
Principes Patrum, et Seniores qui viderant Templum prius cum fundatum esset et
hoc Templum in oculis eorum flebant voce, magna, et multi vociferantes in letitia
elevabant vocem.
atres, els vítors de molts, ý les llàgrimes de aquells que ploraven de pur goig, que
no es podia distinguir, diu la Escritura, la veu de ningú en particular, perquè tots a
un mateix tems formaven una armonia tan sonora, ý un ruydo molt gustós, però
tan gran, que es sentia de molt lluny ý per sert pujava al cel en alabansa de Déu
fletus Populis: comixtim enim Populus vociferabatur clamore magno, et vox audiebatur
procul.
Poble al tems de comensar la Església ý posar la primer pedra perquè tots a una
veu cridaven, uns cantant lo himne, atres vitorejant a Déu ý als Apòstols titulars,
altres plorant de alegria, ý tot junt a un mateix tems en los coets ý escopetades
formaven tal armonia que es sentia de molt lluny, ý confiam pujaria al Cel per a
obsequi del Señor. Comensada ya la obra ý posat son primer fonament entonà el
retor allí mateix el himne:
tornà la processó en lo mateix orde a la Església, a on digué después el retor les
oracions de la Ss. Trinitat, de Maria SS. Na. Mare, ý dels Apòstols Titulars S.
Jaume ý S. Juan Evangeliste, donant les gràcies a Déu de estar ya condensada la
rehedificació del temple, que tots desigen acabar per a glòria del Señor. Ý assí
quedà concluïda la festa del primer dia ý comensament de la obra de esta església
parròquial de Montaverner.
No es pot deixar de referir el molt ànimo ý fervor de tot lo poble en treballar en
la obra, pués cumplixen tots també la paraula que donaren en la primer junta de
parròquia, que es tingué este any mil set_cens trenta_dos, ý en totes les atres, que lo
mateix és convocar los alcalde ý regidors a treballar per a la església, que tots
cuidadosos assistir a aquell ministeri que se
ú en son propi vagatge de limosna ý sols per amor de Déu, que de atre modo no
podia la fàbrica acudir a gasto tan exesiu en totes les rentes, arbitres ý limosnes per
a la obra. No s'han contentas els feligresos en lo primer forn de cals ya notat al
principi, encara que fonch tan gran, pués solamen dins este any mil set_cens trenta-
dos han fet dos forns més en lo terme, ý a més de carregar esta cals, han anat també
a Bellús a portar la que avien comprat els administradors per a la obra. També han
portat de limosna tota la rajola, fusta per a bastimens, pedra, llosa, asta arrancar-la
ý les pedres de Carrícola que han segut menester per a forjar la cornisa; ý en fi,
tot lo pertret necessari que es va gastant en la obra es carrega de comú ý sols per amor
de Déu, ý bé es pot asegurar que tots estos treballs, cansasi ý suors tan grans els
tindrà contats N_o Sr. Jesuchrist per a premiar-los en lo cel a on trobaran descans
els que treballen fervorosos.
Sens ducte es faria agravi al gremi de les señores si no es contara també el seu
ànimo ý fervor que sempre manifesten gran en les coses de pietat. Dispongueren
els administradors ý mestre que es fera una basa o viver bastant capàs, dins la
obra, per a poder conservar cantitat abundant de aigua, bastant per a poder treballar,
pués no y à en lo solar de la església font alguna ni pou que tinga aigua poca ni
molta per a lo que es nessesita ý les señores se empenaren a portar tota la aygua
necessària ý mantenir sempre abundant la dita basa o viver, ý són en açò tan
constans ý tan fervorosos los ànimos, que així com senten tocar la caixa que té la
fàbrica per a convocar al treball ý veuen eixir al retor també ab son cànter en les
mans, que demana porten aygua, totes deixen ses faenes, ý ixent en los cànters en
les mans, corrent a portar aygua a la obra, unes del riu, altres de la font, ý altres del
pou de la casa per a poder-se més portar, ý és tan abundant la que porten que
vénen entre totes a formar com una continua font que no para de manar asta que
estiga plena la bassa, la que servix per a amerar tota la ragola que es gasta, també
molta part de cals, ý tota la necessària per a pastar la argamasa ý repastar.
En gran necessitat de aigua es trobà el poble de Déu caminant per lo desert
segons ens diu la Escritura
Ý així es queixaren de Moisés perquè avia plantat aquella Església en un desert
estèril ý tan sec, que ni avia font alguna ni pou
Ecletiam Domini in solitudinem, ut nos, et nostra iumenta moriamur.
Moysés guiat del Espírit Sant prengué en ses mans una vara, ý tocant en
ella una pedra va nàixer una font tan gran que bastà per a que tots begueren ý
remediaren del tot aquella necessitat
manum per cusiens virga bis silicem egrese sunt aqua largissima, ita ut Populus
biberet, et iumenta.
vara de Moysés que en tanta necessitat els donà aygua per a beure, no
devem reparar que la vara donà la aygua sens cansasi ni treball, perquè estava
sobre la pedra el mateix que milagrosament la crià, nostre Déu omnipotent, segons
ó diu en el Exodo
percutas que petram et exihit ex ea aqua ut bibat Populus.
agraïment, que deurà tenir esta església al gremi de les señores, pués troban-se en
tanta necessitat de aygua, que sens ella no es pot treballar, ni formar lo edifici,
formen entre totes en puesto estèril ý serà una font tan abundant, que basta ý
encara sobra a la present necessitat ý no una volta solament, sinó sempre ý a tot
tems que les criden ý convoquen, ý assò no sense cansasi com la vara de Moysés;
perquè els costa molt treball carrejar el aygua de lluny avent de multiplicar tots los
camins necessaris asta que n'i haja bastant. Bé els se pot pués assegurar que els
sants patrons de esta església ý els santíssims titulars aniran comptant los pasos per
a haver-los de representar davant lo tribunal de Déu a on después se els premiaran
ý els donarà Jesuchrist més de lo que poden pensar.
En lo dia quinse del mes de Abril del sobredit any 1732.
DETERMINACIÓ DE MILLORA DE LA PLANTA
En lo dia quinse del mes de Abril del any mil set_cens trenta_dos, Jusep Tormo,
ú dels mestres per conte de qui quedà la obra ý qui principalment la treballà,
demanà que es juntaren los señors retor, alcalde ý regidors, ý les persones que estos
determinaren a fi de que volia proposar en junta algunes coses perteneixens a la
direcció ý bona disposició de dita obra, ý avén-se juntat en dit dia, explicà el
mestre en la junta com la planta ý capítols que es practicava en esta obra demanava
un Trassagrari, segons que ya estaven enterats, el que sens ducte no es podia
practicar ý posar en eixecusió, no exedint la obra, ni eixint del territori que tenia la
església vella ý fosar, sens que quedara el presbiteri ý capella major tan reduïda
que no li quedaria el lloc bastant que demana segons el garbo de la obra que es
mou; ý així que o se avia de pendre de les cases que fan frontera a les espal·les del
fosar, ý eixir-se
proposat ý demanat al que avia format la planta, o sinó omitir el Trassagrari ý
engrandar lo que es poguera el presbiteri ý capella major, que en este cas eixiria
molt capàs per a tot, ý tant que podria suplir la falta de Trassagrari per a el renovar
lo Santíssim Sacrament que es per a lo que únicament se necessita tenint capella
apart de comunió, trahent después el retaule un poc afora per a poder-se pasar per
dins, pués per a tot es podria donar puesto omitint el Trassagrari ý fent la capella
major més gran.
Item proposà que el presbiteri així engrandit llevat lo Trassagrari seria també
bastant capàs per a poder incluir el cor, el que es podia formar baix davant lo Altar
major posant después silleria, o lo que determinaren conforme a lo que al present
se acostuma en totes les parròquies de forma ý que el posar lo cor dalt sobre la
mateixa segrestia segons ó diuen los capítols era cosa que no estava ya en costum
ni pareixia també per a església parròquias ý més que de esta manera se omitia el
fer les tribunes que señala el perfil a una mà ý atra del presbiteri, lo que seria de
molt profit per a aquelles parets tan principals que avien de servir de estrep ý
descans als arcs de la mija taronja les que nunca és convenient que tinguen moltes
portes ý finestres; ý així que en asò ý en lo antecedent determinaren lo que els
pareguera millor perquè ell tot ó eixecutaria conforme se avia obligat.
Ateses molt bé estes propostes del mestre no se atreviren a determinar los dits
señors de la junta cosa alguna sobre asò sens oir primer lo parer de Mn. Casimiro
Medina, el que havia dispost i arreglat la dita planta, perfils ý capítols, el que
havent segut convocat a este poble tractà ý consultà en lo mestre totes estes dificultats,
ý evidèncian-li este la veritat de lo que avia proposat en Junta, en consell de
ell es consentí ý determina per tots los señors de la Junta, que se omitira el trassagrari
que la planta señalava, ý juntament les finestres per a tribunes, ý que es
disponguera el Cor baix davant la altar major donant-li al presbiteri per a tot capasitat.
Ya omplits tots los fonamens, avent el mestre de alsar totes les parets de la
obra, també se-li demanà a dit mestre que si es podia ý ó permitia la fortalea
necessària a les parets podia mol bé aixamplar el trànsit de les capelles, per a que
es vinguera a formar com a claustral tota la església, lo que seria molt del cas per a
moltes processons, que es fan per dins de la església, també per a les comunions
generals, ý juntament en un mal tems es podien efectuar les processons acostumades,
ý el dit mestre consentí ý convingué en aixamplar el dit trànsit de les capelles
tot lo que permitirà la obra, ý així per estos motius en efecte se ha aixamplat tant
com demana la dita planta.
És imponderable la aplicació del poble a treballar en la obra en lo discurs de
este any, aviat ý animat del bon zel ý gran fervor dels señors alcalde ý regidors de
este any, que desigosos de aumentar lo pertret sens gasto algú del depòsit dispongueren
ý feren dos forns de cals en lo terme de este poble de limosna, sense que
esta ocupació ý atres de molt gran pes impediren les provisions de pedra, fusta, ý
los demés necessàries per a adelantar-se la obra, que va creixent, a Déu gràcies,
este any mes de lo que tots pensaven.
En lo dia tretze del mes de dembre del present any mil set_cens trenta_dos, el
dr. Jusep Esplugues, pbe. retor, Jusep Ferri de Agostí de Gregori, alcalde, Francisco
Martínes ý Vicent Cerdà, regidors, ý Vicent Martí, depositari de la obra ý
fabriquer, junts per a tractar de la direcció de la obra, ý desigant remediar la falta
de elets que sempre són necessaris ý costum el nomenar-los, atenent que la junta
de parròquia del dia 20 de agost del any 1730 que referix lo Quinque libri en tems
del dr. Pere Rico no ha tengut fruit algú, ni fonch acceptada la elecció de elets
donant-los el títol de celadors o Sobrestans de la obra, per a que cada ú de ells
tinguera a son càrrec el cuidar ý provir la obra de un pertret dels més necessaris ý
principals, ab la facultat de demanar als oficials el vagatges que haguera cada ú de
menester per a el pertret, els que manarien sempre els oficials, ý el elet sols avia de
celar ý cuidar que treballaren manant-los lo que fóra menester, ý del modo que
volguera treballar, ý volent que foren estos dels primers ý més desocupats, nomenaren
per elet ý sobrestant de ragola a Mn. Pere Martínez, subd., per a la pedra al
sr. Fèlix Martí, ý per a cals a Bertomeu Martí, els que foren especialment convocats,
ý oyda la proposta acceptà cada ú son ofici ý ministeri, ý tots los demés
pertrets ý cuidados de la obra quedaren com sempre al zel del retor ý oficials. Esta
junta ý nova nominació del elet publicà el retor en la església al temps de la missa
matutinal ý de la missa major del dia següent que era Domínica tercera de Advent,
exortant al poble a la obedència ý sugecció a dits elets cada ú en son ministeri, ý
fonch a Deú gràcies, aceptada, ý aprobaren tots la elecció segon después publicaven
ý obeïen.
ÚLTIMA JUNTA DEL ANY 1732
En lo dia vint_i_huit del mes de dembre del any mil set_cens trenta_dos el dr.
Jusep Esplugues, pbe. retor, Jusep Ferri de Agostí de Gregori, alcalde, Francisco
Martínez ý Vicent Cerdà, regidors, Mn. Pere Martínes, ý el dr. Phèlix Martí, elets
ý sobrestans de la obra, ý Vicent Martí, fabriquer ý depositari, avent-se juntat per a
tractar de la direcció del depòsit de la fàbrica per a la obra, ý desigan son degut
aument, determinaren convocar en particular a alguns del poble de aquells que
gogen de més conveniències ý béns temporals, ý proposant-los a cada ú la necessitat
de la església ý la conveniència que és de tots que es conduïxca la obra, demanar-los
deixaren cada ú aquella cantitat que segons les forses ý devoció poguera per a que en
esta ajuda al depòsit no parara la obra, ý s'adelantara ý concluirà en breu tems, però
per a obligar millor a cada ú formaren primer en junta els següens capítols:
Primo que la cantitat que cada ú señalarà ý prometerà deixar, no se entenga
donada (si no és que después volguera sedir voluntàriament al crédit) sinó deixada
graciosament ý sens interés algú per a ajuda de la obra de la església ab la obligació
en esta de tomar ý pagar dita cantitat de les mateixes rentes, limosnes ý albitres
que entren en son depòsit.
Item que la cantitat que cada ú deixarà no es deurà restituir o pagar asta
concluïda la obra que està al present moguda segons planta ý capítols de ella.
Item que per a el pago de les cantitats deixades después de concluïda la obra es
juntaran els administradors que són el retor, alcalde, jurats, fabriquer, depositari ý
elets en lo dia de S. Juan del mes de juny, ý averiguant primer la cantitat que té la
fàbrica en depòsit, posaran en una capsa tantes bolletes quan són los acredors a qui
se ha de pagar, escrit en cada una de elles el nom de un acreedor, ý la cantitat que
se li deu, de modo que cada acrehedor tinga sa bolleta en la capsa, ý luego es
trauran per sort tantes bolletes quantes siga menester asta difinir el depòsit que té
la fàbrica asta aquell dia, ý pagats tots los que ixqueren per sort, quedaran los
demés encapsats asta atre dia de junta que serà el dia de Nadal de aquell mateix
any, ý entonses se observarà lo mateix de la junta antecedent que dispon este
capítol, ý de esta forma es proseguirà tots los anys asta difinir-se els deutes, ý es
pagarà a cada ú sens agravi.
També per a seguritat del que deixarà el diner el Sr. Vicent Martí, depositari
que es de totes les rentes, limosnes ý arbitres de la obra, done a cada ú un albarà o
recibo confesant com a tal depositari aver rebut la cantitat deixada ý prometent en
dit nom pagar-la conforme estos capítols.
Item et último que si algú dels acrehedors per algun cas no previst patira necessitat
tal que per a remediar-la necessitava de la cantitat deixada se li ha de restituir
ý pagar del primer diner que tinga el depòsit no
capítols segon i tercer.
Estos són tots los capítols ý regles que forma ren en esta junta els sobredits
administradors obligant-se ý prometent com a tals observar-los, ý avent después de
formats cridat a molts a la junta explicant ý notificant a cada ú lo que contenen
prometeren molts deixar diferents cantitats cada ú segons ses forses, però com y à
molta diferència de prometer a deixar no continuaré así els que han promés per no
fer agravi al que no ha deixat, però constarà per los contes de cada any els que han
deixat en ell diner, ý la cantitat que han deixat.
El fervor de tot lo poble ý cuidado dels administradors en la obra ha proseguit
tan igual en tot este any, que se adelantà ý pujà la obra asta la cornissa exeptuant
les segresties que per lo determinat dia 15 del mes de Abril, a petició ý consell del
mestre, es quedaren a la primer nevada en ànimo de cobrir-les sense fer-les segon
cos. Tan adelantada miram la obra en tan poc tems, ý tan curts medis, que molt bé
es deixa veure ser obra de Déu, podent a vista de ella dir nosatres lo que David:
esta de la mà poderosa de Déu, el Senyor és qui anima, el Senyor qui unix les
voluntats per a el treball que causa admiració als que asò veuen.
ANY 1733
Comensà lo any del naiximent de Nostre Senyor Déu Jesuchrist de mil set_cens
trenta_tres, en lo qual fonch retor de esta parròquia de Montaverner el
mateix Dr. Jusep Esplugues, pbe., alcalde Berthomeu Martí, regidors Juan Ferrer ý
Jusep Tormo de Nadal, depositari de la obra el mateix Vicent Martí, fabriquer
Macià Mollà menor, elet ý sobrestant de la obra ó fon en lo efecte solament el Dr.
Phèlix Martí, n'obstant lo notat en la junta del dia 13 de dembre del any antecedent;
pués este en sa aplicació ý cuidado suplí per a la provisió de tots los pertrets
posant-se sempre al costat del retor ý demés administradors que cuidaven adelantar
la obra, lo que sens ducte no podien eixecutar els demés encara que nomenats
acceptaren el ofici. En este any es féu ya la presenció de la fusta en què avia de
cubrir-se la obra, de les pedres de llum per a les ifinestres, ý així de altres pertrets
segons es veu en lo descàrrec dels contes de este any. En ell estagué casi tot parada
la faena, lo que també convenia per a son degut asiento, però al últim es comensà a
adelantar-se de a on quedà lo any antecedent, proseguint-se asta que entrat ya lo
any següent es deixà acabada la faena a punt de poder-se fer los archs, bastant altes
les parets, ý elevades també les segresties a la proporció que demanaven la planta ý
capítols, no pareixent a ningú bé que es quedaren sols en lo primer cos segons
proposta del mestre en lo any antecedent, ý així cada segrestia tindrà son quarto
damunt, que si no serveixen de cor segons manava la planta serviran el ú de archiu
ý atre per a colocar entre any els ornamens. En este any es féu també un forn de
calç per a la obra en lo terme de Albayda, partida de Azeyt, però no ixqué conforme
es desigava, ni fonc la cals la que es prometien tots els que anaven a treballar
de caritat per son turno, ý així fonch presís fer presenció de atra que es comprà del
terme de Bellús segons apareix en los contes, dels quals es pot coligir lo demés de
este any.
ANY 1734
Comensà lo any del naiximent de N. Senyor Déu Jesuchrist mil set_cens
trenta_quatre, en lo qual fonc retor el mateix Dr. Jusep Esplugues, alcalde
Macià Mollà menor, regidors Jaume Mas ý Miquel Bellvís, depositari el mateix
Vicent Martí ý fabriquer el dr. Phèlix Martí. A càrrec de estos estagué el pes de la
obra, principalment al de Jaume Mas, regidor, el manar ý provir la obra de faeners,
ý al del retor, depositari ý fabriquer que es treballara ý adelantara la obra. En
este any els feligresos tornaren a revestir-se de aquell fervor en què treballaren en
tot lo any 1732 o, per millor dir, proseguiren en lo mateix que nunca avien deixat
encara que mantenlen ocult, per la suspensió de algun tems. Era molt zelós lo
cuidado del regidor major en convocar-los ý molta la prudència en animar a tots,
però sent tot obra de la mà poderosa de Déu, era necessari el fervor en este any,
per a que siquiera en ell se li donaren a nostre Senyor les gràcies de un benefici
entre atres molt singular, que féu este any nostre senyor a tots, sens ducte per a que
poguérem acabar la obra, que de atre modo haguera segut el acabar-la ý encara
proseguir-la molt penós ý molt llarg. No puc deixar de continuar-lo per a memòria
perquè sert el tinguí per milagrós.
En lo dia onse de mayg del present any mil set_cens trenta_quatre sobrevingué a
este Vall de Albayda una tempestat tant orrorosa que sols la vista ý ruido del núvol
atemorisava ý espantava a tots. Ixqué la nuvolada per lo estret que diuen de Ayelo
ý avent-se parat sobre el terme de aquell poble, derramant sempre pedra es mantingué
tant tems que arruinà ý destruí tots sos fruits. Passà en lo mateix vigor al
terme de la vila de la Olleria, manprenia el núvol tot lo terme, ý segons certificà
después el Vicari mateix del Convent de Capuchins que vingué a la festa immediata
de Sen Isidro Llaurador a dir a esta església la missa matutinal, a més de que de
assò del poble eren testimonis de vista, estigué el núvol sobre aquella vila ý son
terme mija hora cumplida derramant pedra sens una gota de aigua, en tant rigor
que destruí teulades ý fruits quedant el terme tan talat com en una plaga sens
poder cullir ni vi, ni atre fruit. No sols amenasava el núvol el nostre terme, sí que
també nos envestí sens ducte per a executar lo mateix, si el mateix Déu no ó
impedia, però volgué favorir-nos per la sua misericòrdia, ý per lo respecte de la sua
cassa que estava encara sens cobrir en tanta necessitat, ý no podia ser menys tenint
de nostra part per abogats tan grans titulars ý patrons. Passà el núvol per damunt
lo poble ý son terme, ý lo mateix fonc entrar en ell que parar el rigor de la pedra al
pas que estava apedregant en lo de Alfarrasí; ý lo mateix fonc passar lo terme
nostre ý el de Colata anexo a esta parròquia, ý entrar en los termes de Benigani,
Pobla del Duc ý Bèlgida, que a tots alcansava la nuvolada, que proseguir en derramar
tanta pedra ý en tanta còpia, que els dits termes juntament ab lo de Otos ý els
demés que alcansà en la seguida asta eixir-se
arruynats, que pareixien les vinyes, albres ý bancals de blat estar encara en lo mes
sec de janer ý no lo florit mayg, de modo que en este any lograren en este poble
collita bastant de vi i de blat la que donà el any, quant les viles circunveïnes
quedaren privades de lo mateix per causa de la tempestat.
Tots tinguérem per molt maravellós este cas, per ser tan singular benefici ý tan
necessari, que sens ell en lo cas de aver també patit ruyna, ni en lo present any, ni
en alguns dels següens discurríem practicable el proseguir ý adelantar la obra, ý
així ens persuadíem en bona fee que devíem tal favor a la mateixa obra de la
Església, per qui nostre Senyor ens mirava com a Pare ý guardava ab tanta ý tan
gran pietat; ý no es nou en nostron Déu ý Senyor, sinó molt vell, el mirar tant per
la església que per la cassa pròpia quant la mira en pobrea ý com asolada sens
poder servir per a el seu cult ý veneración perquè ya allà en Egipte en tempestat
semenyant ý molt major, pués manprenia tot aquell Reyne, quedà sols lliure el
poble de Gessen, perquè estava allí la sua Església molt pobra com en cativeri, ý
sens poder servir-lo en lo seu propi cult ý veneración
Gessen, ubi erant filii Isrrael grando non cecidit.
assí, per ser molt més gustosos a Déu els sacrificis que en esta Església li avíem de
oferir que els que desigava li oferira aquella. I sent la limosna dels feligresos lo
depòsit de la obra per a créixer ý adelantar-se, no podia la nuvolada deixar de
respetar els fruís, que encara repartits per lo cam estaven ya destinats en lo ànimo
de cada ú per a limosna de la obra ý per ells que quedaren lliures de tots, per a que
agrïts los amos donaren majors limosnes; per sert que tot asò pot la virtud de la
limosna, ella deté la justícia contra el pecat, ella fa aparéixer la misericòrdia, ý ella
asegura una gran confiansa en Déu en lo major apreto a aquell que la destina ý
exercita, com lo í advertix entre atres consells Tobies a son fill
encara el lliurava de tot mal assegurà el Eclesiàstic, cap. 29 v.15, servint-li com
abogada ý pregadora. Alxí, a Déu gràcies, ó havem experimentat en este Poble en
lo cas sobredit, el que fonc un mig molt gran per a animar a tots a que adelantàssem
ý concluíssem la obra.
Animats, pués, tots ý fervorosos treballaven en la prevenció dels pertrets de
llosa, algeps, ragola ý teula ý atres per a adelantar la obra ý en lo ànimo de no
deixar-la asta veure-la acabada, costant tant de treball el portegar dits pertrets, ya
del Ràfol, ya de Agullent, de Ontinyent, ý asta de Manises es portà teula blava sens
jornal algú com se pot veure en los contes de este any; sens ducte que fonc gustós a
Déu este trebatl; per sert que li fonc gloriosa esta aplicasió a la obra de tots los
feligresos, així ó declarà el mateix senyor per lo profeta Aggeo al del seu Poble
quant después del cativari volia li rehedificaren la cassa o temple:
super vias vestras, ascendite in montem, portase ligna, et edificate domum et
acceptabilis mihi erit, et glorificabor, dicit dominus.
este any a tot tems se poden veure en los contes del mateix; donaven tots lliberals
de lo que els donava Déu per a que es fera la Església, coneixien ben patent la
asistència del Senyor que dia el mateix Profeta Ageus c. 2, v. 5
Populus, et facite, quoniam ego vobis cum sum dicit Divinis.
animosos ý donaven lliberals, perquè així els donava Déu en les collites que lograran
abundans de oli, vi, seda ý panís; ý quant casi tota Espanya patia una gran
pobrea per falta de les collites, foren así prou abundans, perquè estaven fent la
Església, que així també ó logrà aquell poble en qui parlava el profeta.
En lo dia denau del mes de joliol del present any comensà el mestre a treballar
per a fer el primer arc que fonch el del presbiteri, el que concluí en lo dia vint_ý_
quatre del mateix, vespra del Senyor Sen Jaume Apòstol titular de la església,
circunstància que no prevista causà a tots especial goig, ý així al tems de donar el
mestre la última clau al arc s'arbolearen les campanes, ý molts ab escopetades,
cuets ý trons declararen la alegria ý goig universal; així es repetí en part en los
demés arcs de la obra que en seguida féu lo mestre, asta que es posà a cubrir, ý
luego sense alsar mà pujà la mija taronja asta més de la mitat. No es donà per
acabada en lo discurs de este any per aver faltat ragola, ý aver faltat a lo tractat un
ragoler del Ràfol que en tenia ajustados 15.000 ý apenes cumplí en la mitat, però
no es deixà de mà la obra, ans bé se adelantà en comensar a lluir que avia gran
prevenció de algeps.
No puc deixar de contar atre milacre patent o benefici molt gran que féu nostre
Senyor Déu a esta obra. En lo dia set del mes de dembre vespra de la Puríssima
Concepció, quant la mija taronja estava sols a poc mes de la mitat, a les tres de la
vesprada, sobrevingué un temporal ý pluga tan abundant, que cert admirava a tots,
repetia molt freqüens uns trons tan esgarrats que espantava en cada ú; però lo més
horrorós era el aire ý remolins que donava una gran por. Molts pins, tots los més
grans ý atres abres es trobaren arrancats asta de soca ý rail, ý oliveres destroncades,
tots en les cases tremolant al caure eiximeneres ý teules. Durà esta tempestat
asta les onse de la nit. Considere cada qual quan pesada degué ser als que anaven
per lo mar. O deixe asò a la memòria de les novetats tan grans, que contaven cada
dia, ý conega a un mateix tems el perill ben declarat de la miga taronja descuberta
ý sols feta a la mitat. El mestre que estava este dia en Ontinyent, per cert tingué
que no podia mantindre
que ja caïa; però fonch lo temor en và si la mantenia Déu ý la sustentaven els sans
donant-li la fortalea que ella en sí no tenia per no estar acabada per falta de
matèrial, ý sens culpa dels vehïns. Sí que la forsa del aire li féu saltar ben avant les
teules que tenia calsades en argamassa, per a que en assò es vera milacre ben gran
el mantindre
asò faltar?
Tot al contrari els sosoí als judios, quant allà en Jerusalem volgueren rehedificar
el temple de Salomó estant ya en la lley de gràcia; perquè avent fet gran
prevenció de pertrets per a poder comensar, cavaren los fonaments; tenien a montons
la pedra, la argamasa ý molta cals per pastar, tot ya en lo puesto de la obra; ý
luego al voler comensar ý posar la primer pedra, sens ducte ab solemnitat ý alegria
de tots ells, es mogué un remolí de aire tan gran ý una tempestat tan forta, que
manifestava clar era justícia divina, ý que volia Déu desbaratar el fer-se aquella
obra, pués la forsa de aquell aire els arrebatà en un instant, ý se
repent tots los muntons de la Pedra, de argamasa, de cals ý atre qualsevol pertret;
de modo que arrancà totes les pedres ý les que estaven per clavar ya dins de els
fonaments, deixant lo puesto tan ras, que ni senyal quedà encara de lo que volien
edificar. Així ó conta el pare Polo, autor nou, en una de ses mancions. Ý per sert
no és de admirar, pués no sent obra de Déu, ans bé fent-se per a negar la adoració a
Jesuchrist, la avia Déu de acabar, que ni rastre pareguera; però la nostra, com
tota és obra de Déu, ý cassa per a sacrificar al verdader Déu Jesuchrist en la Ara
del Altar pròpia de los Apòstols tans grans, era segur el mantindre
menor dany encara que tot lo infern bufe.
ANY 1735
Comensà lo any del naiximent de N. S. Déu Jesuchrist mil set_cens trenta_sinc,
en lo qual fonch retor de esta Parròquia el mateix Dr. Jusep Esplugues, Pbe.,
alcalde Bemat Tormo, regidors Jaume Penadés ý Jusep Bixquert, depositari el
mateix Vicent Martí ý fabriquer ab càrrec de lley de la obra el dr. Phèlix Martí,
abogat. Al cuidado de estos estagué el adelantar ý finalisar la obra, que no es
deixà un punt de la mà, continuant-se sempre o aumentan-se el fervor del any passat, en
tant que el dia setge del mes de janer es posà ya la veleta a la miga taronja. Esta
veleta féu Miquel Piquer, ferrer de este poble, ý per sert que és idea misteriosa ý
corresponent a la que té el campanar; en lo remat té la Immage del SS. Sacrament,
la mateixa que ans estava sobre senta Anna, capella que és de comunió, senyalant
el puesto de la capella major ý tabernacle principal a on habita en persona el
Senyor Sacramentat; en los brasos té a Sen Juan Evangeliste, apòstol ý titular, ab
ploma ý llibre en ses mans, sentat sobre una àguila que bola, fent sens ducte bon
costat a son germà major, Sen Jaume Apòstol, també titular, que sentat sobre un
cavall que corre està en la del campanar ab una espasa en la mà, perquè sent els
dos jermans titulars, señalen los dos la església, pués son les armes ý sello de
aquesta parroquial; ý a un mateix tems nos defensen per a lliurar-nos dels mals ý
encaminar-nos al bé, Sen Jaume en lo campanar ab cavall ý la espasa en una creu
per remat està sempre defensant-nos, ý Sen Juan en lo simbori ab la àguila ens està
manifestant ab sa ploma, evangeli ý sacrament, lo camí de la virtud, que és la
verdadera fe per a pugar-se
Fonch, per sert, aqueste dia molt alegre per a tots: era dumenge segon después
de la Epifania ý festa pròpia del Dulcisíssim Nom de Jesús, ý acabat lo ofici del
matí portaren la veleta a la Església acompañada ab dolsaina ý tabalet, caixa ý
pínfano v grans vítors, ý no faltaren cuets, trons ý piules, ý concurs de tot lo Poble,
apenes cabia dins per ser baixeta la església, ý luego el retor la va benir, com a
estandart de la església, i se la pugaren a la obra per a posar-la en son puesto;
estava este prevengut, en unes barres de ferro que fan graella per a que estiga el peu
fort i ben segur; ý al punt que estagué clavada es voltejaren les campanes ý vitorejaren
tots, ý es cantà el
finí esta festa per a Déu N. Sr. que per a el món es permití als jóvens el ballar
aquell dia ya que feen ells lo gasto de la música, ý per este desaogo, que foren
después més lliberals en acudir a la obra.
Ya en avant ningú pensava sinó quant voria la obra ben acabada, ý a la menor
insinuació de algú dels oficials acudien fervorosos a portar pertrets o lo que era
menester. Les senyores tingueren a este tems ý en avant el major treball; perquè el
pertret major era la aigua; però nunca a Déu gràcies desmaiaren ý en efecte han
carregat tota la aigua necessària, mentres ha durat la obra. Els hòmens així mateix
animosos , cuidaven de treballar en tot allò que els manaven, ý així estava sempre
la obra tan provida de pertrets que el dia vint_ý_sis del mateix mes de janer es
concluí la primer bòveda, que fonch la del cruscro de la part de trencat, lo que
note per ser este dia el de S. Policarpio, bisbe ý màrtir, deixempre de S. Juan
Evangeliste, ý per lo mateix algo interesat en la obra.
Però desigant més hermosura en la obra de lo que demanaven la planta ý els
capítols, es juntaren en diferens ocasions els sobredits administradors ý convocaren
al mestre, ý es determinà per tots conformes que adornara la mija taronja per
dins, que la planta sols disponia llisa, en alguna arquitectura ý faixes corresponens;
que les finestres que el capítol demanava adornades ab pintura, que fera en son
lloc el ornato de arquitectura que fóra proporcionat; ý lo mateix a les portalades de
les segresties que ixen als cruseros; el púlpit del tot estava olvidat en la planta ý els
capítols, ý també es determinà que el fera en la millor perfecció ý proporció de la
obra; les faixes també es tingué per millor que les fera el mestre blaves donant-li els
matèrials; però en especial lo presbiteri, que segons planta ý capítol avia sols de
tenir una bolta de galera, desigant-lo minorar, se li demanà al mestre el reduir-la a
cascaró prometent-li pagar per lo treball vint lliures. Estés són les millores que
después els visuradors aprearen per cent lliures; Però no es contentà en assò el
ànimo ý fervor de dits administradors, pués manaren fer al mateix escultor de
Agullent, en qui estava ya ajustat lo floró o clau de la mija taronja, tres florons
més, lo ú gran per a el cascaró del presbiteri, ý els dos més chics per a els cruseros;
ý en lo pintor de Ontinyent ajustaren fera un àngel que penjant de la clau de el
simbori, ab espasa ý llibre en ses mans, o significara el custodi de esta església o
mostrara de lo alt les insignes de Sen Jaume primer apòstol degollat; ý per a el
presbiteri una àguila ab una ploma en la boca per insignia del evangelista S.
Juan.
Tot asò es determinà este any al tems que es feen les bóvedes ý es lluïa la obra
ya per dins de algeps; ý així està tot efectuat. Desigaven tots veure la obra acabada
per a el dia de Sen Jaume de este any, però no es pogué lograr per ser molta la
faena que quedava, però el mestre asegurà acabar-la en la huitava de la Assunció
de Maria Sa. N. ý així treballaven tots ab fervor en previndre-li els pertrets, segons
es manifesta clar en los contes de este any. Entrant en lo mes de joliol estava la
obra acabant-se de lluir ý a punt de pavimentar; ý així es determina per dits
administradors la festa de la Dedicació per a el dumenge següent a la festa de la
Assunció dins de la sua huitava; se allargaren per a entonces les festes de S. Jaume
ý dels Sans patrons Abdon ý Senén, que són de obligació del Comú, ý la festa de S.
Anna que és de particular per a que juntant-se estes entonses fóra major la solemnitat.
No puc deixar de advertir per a més glòria de Déu, de la església ý dels sans
apòstols titulars ý màrtirs que veneram per patrons, que en tot lo temps de la obra,
ni en obrers, ni en ajudans a agut desgràcia ninguna, ans bé avem experimentat
misericòrdies de Déu en la protecció dels Sans. En lo any 1733 estant ya la obra a
comises, caigué des de lo més alt un fill de Francisco Tormo de Antoni, dit Antonet;
estava el presbiteri, a on caigué, tot fet un muntó de pedra; yo el retor lo víu
caure perquè estava dins la obra ý aní a impedir que ningú pujara dalt, luego tinguí
per sert quedaria rebentat ý sens vida, ý volgué nostre Senyor que pegara en un
rodal de dos pams, que estava sense cudols, ý en efecte, que es lliuràs de tot lo mal
que es temia, pués ni encara desconsertada tingué part ninguna del cos, sols quedà
atolondrat, ý luego estagué tan bo, com si res aguera pasat.
En lo present any ý mes de joliol estant donant de alabastro ý abaixant los
bastiments caigué una biga de punta de lo alt de les cornises ý li pegà en lo cap a
Francisco Mollà, el teixidor; tots lo tingueren per mort al ver-lo en terra gitat,
chorrant-li sanc la ferida, ý ell tan atolondrat que quedà sense sentits; però molt
presto tornà faixant-li el cap en sa cassa, ý es trobà tan esforsat com si mal ningú
tinguera, tal que volia tomar entonses mateix a la obra ý posar-se a treballar, però
no lo í permitiren. Asò sens ducte o causà la devoció en què cridaven tots los
presens a Sen Jaume quant el veren casi mort.
En aquells mateixos dies estant lo mestre baixant los bastiments per a lluir de
alabastros, per descuït de un ajudant que desféu unes trenelles, es caigué tot lo
empostat de travesers ý taulons, que avia en la nau entre les capelles del S_o Christo
ý Sent Ana, a tems que estava tot ple de hòmens, dones ý chics, ý ni encara ú en
rascunyà, per què invocaren a Déu ý cridaren nostros Sants, que com era cassa sua
asistien allí cuidant. No dic siguen tots milacres, però asegure per cert que Déu ha
estat gustós de la obra, ý que la protecció dels sants que veneram per titulars ý
patrons en un tot ens ha agudat, pués en lo tems de la obra ningun feligrés ha
faltat, ningú s'a mort de tots aquells que miraven per la fàbrica, cuidaven ý treballaven
en ella ab conato ý devoció gran, lo que avent reparat molts, pensen ser
providència especial de Déu, que conserva en vida ý salut als que treballen en
fervor, ý que después els donarà molta glòria; ý per cert que pensen bé, pués sens
ducte així mateix ó pensaria David, quant tot ple del desig de edificar-li a Déu sa
casa ý temple li cantava en lo Psam. 26:
habitem in Domo Domini omnibus diebus vita mee, ut videam voluptatem Domini
visitem templum eius.
en fer-la: que habite yo mentres vixca, ý gaste tots los dies de ma vida en la sua
cassa, que vega ý conega bé el gran gust que té de veure-la edificada ý arribe ya a
visitar el seu temple". Asò tot no ó logrà David, perquè lo í tenia guardat lo mateix
senyor al rei Salomó son fill, nosatros sí que ó logram per la sua misericòrdia, ý
així ens podem assegurar totes aquelles gràcies .
Al tems de acabar-se la obra ya no es discurria en atre sinó en dispondre les
festes ab tota solemnitat. Determinaren dits administradors sinc dies de festa de
Església ab ses dobles, sermons, processons ý hores conforme es dirà después, ý ab
la asistència en tots ells de la música de la Olleria. Determinaren també es fera una
soldadesca ý per a ella es nomenà per capità Vicent Martí, per alferis Jusep Ferri
de Agustí de Gregori, ý per sargento Jusep Tormo de Nadal; una comèdia també se
oferiren a fer los mateixos de la terra, ý la estaven ya provant. També volgueren
córrer dos dies vaquetes per a major alegria, ý no se olvidaren els balls que en
festes de terres curtes enjamai poden faltar. Per a el gasto de estes festes estava curt
lo depòsit, o del tot estenuat, per lo gasto de la obra ý així se oferiren lliberals
molts del poble, a pagar entre tots lo que costara, ý els que per pobres no podien
oferir-se a pagar-ó per higual, donaven lo que podien; tota la festa es dispongué
quinse dies ans de fer-la, ý fonch el concurs molt gran de forasters en lo poble; ý
per a memòria contaré com se ordenà.
DOM. INFRA OCTAVA ASUM B. M. V.
Dedicatio Ecletie Parrochialis Montavernensis
altars per a la festa següent. Estava ya posat en son puesto lo retaule major
vell, el mateix que ans servia en la església vella, menys lo sagrari o tabernacle, que
estava encara en lo altar de S. Chochim de la obra vella, la que avia servit de altar
major durant el fer-se la nova; ý no tenint atre sagrari movedís, ý encara desigant
fer la traslació en major solemnitat ý gravetat posible, es dispongué un dossel gran
ý elevat en lo altar major, ý baix ell un trono a on se colocara el SS. Sacrament, que
avia de estar allí patent tot lo dia. A la dreta del dossel sobre el mateix altar es
colocà S. Jaume, ý a la esquerra S. Juan Evangeliste, perquè sent los dos jermans
Apòstols titulars de aquesta església, toquen als dos en ella els primers asientos de
la dreta ý esquerra de Jesuchrist Sacramentat en son trono ý altar major de la
mateixa. Atres dos altars més reduyts es dispongueren en lo mateix presbiteri, lo de
la dreta per a els dos sans reys màrtirs Abdon ý Senén, patrons primers de aqueste
Poble, ý el de la esquerra per a Sen Blay bisbe ý màrtir, patró segon del mateix,
votat per a la salut. Tot se adornà bé de rams ý atres ornamens, especialment la
sera estava en gran abundància asta en la cornisa, tots los demés altars de la obra
nova estaven també adornats del millor modo posible, ý així com se pongué el sol,
que és la hora acostumada es cantaren completes ab assistència de molts sacerdots
ý música de la Olleria davant lo tabemacle o sagrari en la obra vella ý son altar
major. La mateixa nit a les Ànimes hagué gran demostració de focs, de llumenàries,
que asta el campanar estava ple de coets, ya boladors, ya de corda, ý es
concluí en la correguda de un bou ple tot de trons ý coets, que féu artificiós lo
mestre.
En lo dia vint_ý_ú del mes de agost, dumenge, dins la Octava de la Assunció de
Maria Santiss_a, dia destinat per a la Dedicació del temple nou de la església parroquial
de S. Jaume el major ý Sen Juan Evangeliste Apòstols jermans, del poble de
Montavemer, per lo matí ans de les set es féu la bendició del temple, el que bení lo
mateix retor ab assistència de molts atres sacerdots guardant en tot lo dispost en lo
ritual del present arzobispal, que per a tot tenia facultat ý llicència del Sr. Dr. Pere
Antoni de Arenasa ý Gárate, pbe. offl. ý vicari genl. de València, dada en XVIII de
agost del present any mil set_cens trenta_sinc. Luego acabada esta funció es boltegaren
les campanes, senyal per a que acudiren a la traslació del SS. Sacrament, la
qual se ordenà eixint N. Sr. de la església vella, que donàs volta per cassa Vicent
Martí que és lo territori de les processons ordinàries que es solen fer de matí; ý
com la Mare de Déu de Agost estava en son llit en la capella de Roser de la obra
vella es dispongué ixquera en la processó acompanyant a son fill ý trasiladant-la al
crusero en la obra nova.
Tota la soldadesca ab sos caps, cada ú en la pròpia insígnia es posà ý arreglà
esquadronada en la bolta de esta processó per a fer les salves al passar lo Rey del
Cel en la sua magestat, ý per a acompanyar-lo ý portar-lo en la major gravetat, que
causara devoció ý gran respecte, es previngueren ý convidaren sis que portaren ý
sustentaran el palis, atres dotze sacerdots que acompanyaren immediatos cada ú
ab una Acha en ses mans; i el alcalde i regidors anaven en son puesto immediato ý
después del palis. Estava en la capella del Roser la Mare de Déu de Agost en son
llit, ý paregué convenient a la major solemnitat ý devoció, que esta S_a acompanyara
a son fill, ý es treslladara juntament a la obra nova al crusero de la part del
evangeli a on tenia el puesto destinat, ý així també en aquesta processó, acompanyada
en aches, ý tots los que asistien portaven també ses llums. Luego es descubrí
el Sagrari ý el dr. Jusep Esplugues, pbe. rector de esta Parròquia, vestit de preste, el
dr. Meliton Martínez pbe. rector de Alfarrasí de diàcono ý el dr. Francisco Ortiz
pbe. vicari de la Colegial de Sen Phelip, ans Xàtiva, de subdiàcono, insensaren lo
SS. Sacrament ý posada la custòdia en mans del preste es féu en molt bon orde esta
processó ý traslació.
No es fàcil de contar el goig, alegria ý devoció que causà a tots esta festa; era
molt gran el concurs de tot lo poble ý forasters, els Sacerdots ý Música cantaven lo
Himne del Sacrament, la Soldadesca no parava de desparar en honrra de tan gran
Rey, uns vitoregaven a crits, atres ploraven de pur goig, ý tots sens ducte li oferien
ý sacrificaven a Déu son cor ý sa voluntat. En esta solemnitat entrà la processó en
lo nou temple, ý els Sacerdots colocaren la custòdia del SS. Sacrament en son propi
puesto ý altar, baix lo dosel en aquell trono, ý entre aquells dos querubins els dos
Zebedeos Apòstols, germans S. Jaume el major ý S. Juan Evangeliste, que estaven
ya allí aguardant. Ý luego avent insensat, digué el preste tres oracions del SS.
Sacrament, de Maria S. Na, dels titulars ý patrons, invocant el patrocina e intercessió
de tots, que alcansaren del Senyor moltes gràcies ý bendicions al poble en esta
cassa nova ý nou temple que se li dedicava entonses. Ý en seguida entonà el mateix
preste Tercia, que proseguí en cantar lo cor de sacerdots ý músics que asistien.
Al veure esta traslació ý la solemnitat en què es féu ens ocurrix per semejant la
que portà la Escritura en lo tercer llibre del Reys. Ya acabada la obra ý concluïda
la fàbrica del temple de Salomó volgué este rey tan sàbio solemnissar la sua dedicació
ý treslladar la Arca del testament de la ciutat de David al temple nou que li
avia fàbricat, ý per a assò convocà per a aquell dia a tots los majors hòmens de
Isrrael, a tots los Príncips de les tribus ý capitans ý caps de les famílies ý cases, per
a que ab la asistència de tots ells fóra major lo concurs del poble ý dels forasters
així sacerdots com seglars, ý es fera aquella festa ab major solemnitat. Ya congregats
en son dia se ordenà la processó; anava en ella la Arca rodada tota de sacerdots,
uns que la portaven, ý atres, juntament ab los levites que portaven el tabernacle,
els insensers ý tot lo demés que servia per a el sacrifici ý servisi del Altar,
portaven també molts de ells cada ú son instrument de música, que sonava ab
consert; anaven també molts cantors, que cantaven les alabanses de Déu, ý per cert
que es formaria entre tots una capilla de Música ben plena ý ben concertada, anava
davant lo poble en una gran processó ý entre ells anava també lo sabi rei Salomó.
Tots sacrificaven a porfia, uns bous, atres corders, ý foren tantes les víctimes
sacrificades a Déu que es perdé el número de elles, diu la Escritura, perquè les
oferien sens número. Ab esta solemnitat entrà la Arca del Testament en lo nou
Temple de Jerusalem, que fonc sens ducte la major que tingué jamai aquell Poble,
ý luego els Sacerdots colocaren el Arca en son puesto, que era el mes digne ý més
grave de aquell temple o Altar major de ell, dit Santa Santorum, entre dos querubins,
que allí en lo mateix altar avia fet colocar el rei Savi Salomó per guardes de
la Arca; ý en este tems fonc la major alegria, uns cantaven les alabanses de Déu,
atres sonaven els Instruments de la música, atres no paraven de sacrificar: no
serien pocs els que plorarien de pur goig, ni faltarien molts que vitoregarien al Cel
donant-li a Déu tota la glòria.
És la semejansa tan clara que no es menester aplicació; ý sols y à la diferència
que el temple de Salomó era en lo matèrial més ric ý més polit en lo exterior; però
en lo espiritual e interior li guanya de molt el nostre. En aquell avia molt or, molta
plata ý moltes pedres precioses, però el nostre estava tan adornat de sans ý de
llums que causava devoció que és lo mes presiós de la ànima. En aquell es colocà la
Arca del Testament, que sols era una caixeta de fusta tota aforrada de or, ý dins
tenia solament les dos taules de la llei que donà Déu a Moisés segons diu la
Escritura 3. Reg. 8 v. 9, si bé en ella asistia invisiblement lo mateix Déu per a oir
les supliques de aquell Poble ý acceptar sos sacrificis; però en este nostre es colocà
lo mateix Jesuchrist en persona, verdader Déu legislador, que està real ý verdaderament
en lo SS. Sacrament del Altar, ni ens faltà tampoc millor Arca en la Immage
de Maria Ssa de la Asumció, que també es treslladà entonses. Molt polits, ý en lo
matèrial de molt valor, serien los dos Querubins que tenien en mig la Arca; però
els nostres dos Zebedeos Apòstols quant més agraciats ý de la major valor són en lo
Espiritual ý místic! En aquell temple de Salomó, inmediatament que colocaren la
Arca, se aparegué visiblement una boira que per tot lo va umplir, de tal manera
que asta als mateixos Sacerdots impedia el estar dins ý proseguir els Sacrificis
coneixent ý persuadint tots que la glòria del Senyor umplia entonses sa casa, ý així
ó declarà Salomó segons conta la Escritura
Deus dixit ut habitaret in nebula.
tesors ý treballs que avia ell empleat en edificar-li cassa per a que li servira de
habitació per a sempre, ý girant-se así al Poble els féu també un llarg sermó contant-los
les alabanses de Déu ý Beneficis, que ell tenia recibits ý rebien después tots
acudint a aquella casa. Res de asò faltà en lo nostre temple, ý encara fonch més
abundant ý perfet. No tinguérem, per sert boira de aquella matèrial ý exterior, que
no estam en la llei antiga, quant totes les coses del Temple ý sos sacrificis eren
matèrials ý exteriors, ý així en elles se
estam en la llei de oració a on tot és espiritual, ý espiritualment se manifesta Déu
en lo cor de cada ú; ý així qui ducta que quant entrà Jesuchrist en este temple, ý
es colocà en son puesto lo Ss. Sacrament es quallà tot ell de àngels, que tot avia de
estar ple per a que li feren cort al mateix Rey de cel ý terra, que se estava allí
patent; ni degué faltar sant algú del que entre any festega aquesta parròquia, que
per sert baixaren tots del cel a ajudar-nos a la festa encara que invisiblement. Esta
sí que és bona boira ý més perfeta que aquella, la que conegueren també molt ý
millor, diria, tots; perquè aquell goig ý alegria interior, aquella devoció ý consuelo
que causava dins lo cor de cada ú el veure ya a Jesuchrist colocat en lo nou
temple que entre tots avien edificat, era indisi manifest de lo que passava per fora
ý de que la glòria de Déu tenia plena esta cassa, ý així cada ú en son fervor es
gloriava de aver concurrit a la obra, ya en limosnes, ya en treballs, ni menys nos
faltà sermó o sermons, que ya els contaré después. Molts foren los sacrificis que ya
en la processó de la Arca, ý ya en lo temple oferiren los judios ý tans que diu la
Escritura
número seria major, però en la estimació ni ens arribaren en quilats, ni encara
infinitament, perquè no sols li oferia cada ú a Déu son cor ý sa voluntat, si que se li
sacrificà al Sr. son mateix Fill Jesuchrist en lo nou altar en lo Sacrifisi de la Missa,
ý en ella es féu una comunió general tan devota com dilatada ý casi no es sab el
número, ý es féu tot en la forma que es segueix:
Acabada que fonch Tercia comensà immediatament la missa. Fonch esta la
pròpia que porta el Missal de Dedicatione Celestia ab la oració pròpia del primer
dia de la Dedicació que nota el mateix Missal. La cantà el mateix Dr. Jusep Esplugues,
retor de esta Església, ý tingué per asistens als sobredits Dr. Meliton Martínez,
pbe. retor de Alfarrasí, diaca, ý al dr. Francisco Ortiz, pbe. vicari de la Colegial
de Sen Phelip, ans Xàtiva, per subdiaca, els dos fills de este poble, ý per a que
esta primer Missa es celebrara ý cantara ab major solemnitat asistiren també ab ses
capes pluvials blanques el Dr. Pere Rico, pbe. retor que fonc de esta parròquia, ý
Mn. Pere Martínez, pbe. vehí de este Poble, ý fill de ell. Predicà este dia ý primer
sermó el dr. Jusep Bonaventura Soler, Pbe. Canonge de la Colegial de Sen Felip,
ans Xàtiva, ý el predicà per conté del dr. Estanislau Soler, pbe., son tio, canonge
principal qui el tenia encomanat ý después es trobà impedit, ý, sert, a ú de estos
perteneixia este sermó per desendir de este Poble de a on eren sos pares ý antepasats;
ý per sert, fonch lo sermó de molt intent per a la festa així per a la glòria de
Déu, com per a profit del auditori.
La circunstància més principal de esta festa, ý sens ducte davant Déu de major
solemnitat, fonch la comunió general, perquè sent esta la que més pròpiament
santifica ý justifica a les Ànimes, renova el temple espiritual e interior de cada ú, al
pas que tots solemnisen la dedicació matèrial ý exterior, ý esta no li daria a Déu el
gust cumplit, sens la dedicació de aquell; ý per a lograr-la ben cumplida lo sobredit
Dr. Esplugues, retor, ya en lo dumenge antecedent convidà ý convocà a tot lo
poble en una plàtica que féu al peu del altar per a que tots este dia confessaren ý
combregaren, persuadint que se aguardaren los més a combregar en la missa major
ý comunió general per a estrenar ab funció tan pia ý tan devota el nou temple ý
cassa nova de oració. Avia molts confesors, que eren casi tots los sacerdots convidats
per a esta festa, ý així en tot lo matí no es parà de confesar. Es consagrà també
en la missa major el globo, ý luego que combregà el sacerdot cantà el diaca la
Confessió General, ý dada la absolució se escomensà la comunió general. Combregaren
en primer lloe los alcalde ý regidors, ý en segon los tres caps e oficials de la
soldadesca, que estaven en son banc a part cada ú en sa pròpia insígnia, ý luego
después tot lo poble, primer los hòmens, después les dones, però tots de dos en dos
ab sos siris ensesos en les mans, ý entre tant cantà la música alguns Himnes que
causaven devoció. Fonch esta funció molt llarga pués passaren de dozens los que
combregaren en esta comunió general, ý els demés que no pugueren aguardar-se o
per impedits o ocupats avien combregat per lo matí en la Capella de la Comunió.
Sens reparo podem dir de esta parròquia en esta festa lo que diu lo Espirit Sant
dels judios en la sua
Agnum immaculatum Christum) absque estimatione et numero.
la hora de vespres hagué sempre asistent de vel·la un sacerdot alomenys dels que
estaven convidats ý anaven alternant per hores; també assistiren molts del poble
altemant en les famílies, ý per a més devoció es dispongué una música de cordes
ben consertada ab guitarra ý dos violins, que de quant en quant tocaven ý feen la
Església un cel, continuant-se en assò la festa ý solemnitat asta ya prop de les sinc
hores de la vesprada quant comensaren Vespres, les quals cantaren ab tota solemnitat
la música de la Olleria ý els sacerdots asistens. Mentres es cantaren vespres
comensà ya la sodadesca a desparar anant-se convocant tots ý arreglant-se en la
plasa en figura de esquadró, ý luego acabades vespres es comensà la processò
general a formar-se en la forma que es seguix.
Anava en primer lloc lo capità. Era este Vicent Martí, acompanyat de dos
personats ben vestits ý de una caixa ab son pinfano, ý al compàs de aquesta música
desparava de quant en quant, però casi sens dilació, ý anava-li un poc davant el
mochillero que portava la vengala, qui ab sa barretina ý rodella li parava ý fea cara
a cada tro: seguien-lo después los soldats de dos en dos ab alcabusos desparant en
lo puesto a on desparava el capità. A la mitat dels soldats anava lo alferis. Era este
Jusep Ferri de Agustí de Gregori, acompanyat de atres dos personats, de una caixa
ý de un chiquet ben vestit de bolante que portava la vengala, ý después la avia de
dar el canto de la bandera acabada de ballar. La bandera que portava era de Sen
Vicent de Agullent que la deixaren ab tots los instruments concernens, tots molt
bons ý acomodats; ý después de tots los soldats de alcabús anaven quatre mosqueters
cada ú ab son coleto ý ab son mosquet molt gran que doblava cada tro. El
sargento era Jusep Tormo de Nadal, qui ab sa alabarda en les mans anava zelant lo
orde ý bon concert de tota la soldadesca, ý que feren tots higuals els movimens ý
parades que la processó demanàs, desparant cada ú en son puesto; ý en son cuidado
tot en forma es va lograr.
Después de la soldadesca es seguia immediatement la Creu ý seguint esta anava
tot lo poble en processó portant en andes o custòdies als Sans que venera per
Titulars ý Patrons, cada ú en son propi puesto, ý que li perteneixia segons la
veneració, ý tots adornats del millor modo posible. Anava davant tot S. Blay, bisbe
ý martir, patró especial de la salud que té este poble, votat desde lo any 1678,
segons consta autenticat ab escritura rebuda per Francisco Borja, not. de la Olleria
dia 23 de Abril de 1731. En segon custòdia anaven los Sans de la Pedra, S. Abdon
ý S. Senén, màrtirs, patrons primers ý principals de este poble, el que per tals
venera ya de tems immemòrial festegant son dia propi com a dia de precepte ý en
la major solemnitat que pot, ý, o per descuit dels antics o per desgràcia del tems no
es sap el principi de ser venerats per patrons de esta parròquia, però creuen ý han
cregut sempre els antics, comensà la veneració en la fundació de ella. Después es
seguien els dos Santíssims Apòstols, germans titulars de aquesta Església, cada ú en
ses pròpies andes; davant anava Sen Juan Evangeliste per ser lo jermà menor, ý
seguia
Asunsió anava en son propi llit del modo que és venerada en este Misteri, ý
seguia
Totes aquestes custòdies ixqueren per acompanyar lo Ss. Sacrament. A este
Senyor portava últimament lo retor en ses mans acompanyat dels mateixos diaca
ý subdiaca del matí, baix lo palis que sustentaven los alcalde ý regidors ý atres
que avien convidat, Però tot rodat de sacerdots ab ses aches en les mans. Fonch la
processó molt lluyda, dilatada ý de gran concurs així de forasters com de la terra,
ý anaven en ella repartides en prou distanció les custòdies segons el orde sobre
escrit; cada una portava davant dos atxes tan solament, perquè totes les demés
portaven los sacerdots davant lo Ss. Sacrament; però tots los de la processó,
forasters ý de la terra, portaven també ses llums cada ú ab son siri en la mà. En
este orde es formà la processó que voltegà tot lo poble; ixqué primerament de la
Església, per lo carrer major avall boltegant per baix cassa el Dr. Phèlix Martí
entrà per fora lo carrer dels Monsons; ý estava ya en este carrer lo capità quant
ixqué N. Sr. de la església. Después passà per lo carrer dels Penadesos, dit lo
carrer de Dalt, ý per fora boltegà a passar per los quatre cantons del carrer de
Alacant, ý de allí atra volta en la Plaça. Tota la bolta està ben adornada ya de
cubertors ya de rams ý molts altars que feren per los carrers; ý asta una font
artifisial ý molt curiosa féu Vicent Marti a la sua porta a on avia de parar últimament
la processó.
També anava en la processó una danseta de hòmens, els quals avien ya ballat
dins la església ans de Vespres, ý después anaven sempre ballant en la processó
davant de Nostre Senyor. Quatre parades es feren en los quatre carrers principals
per a que la música cantara sos villansicos que portava de prevenció apropiats per
a esta festa ý dedicació de temple, ý a més de estes es féu quinta ý última parada en
la Plaça ans de entrar Nostre Senyor en la església, per a que la soldadesca fera son
últim ý major obsequi a Christo Sr. Nostre Sacramentat, que fonch en esta forma:
Luego que anava entrant la soldadesca en la plata es posaren tots esquadronats en
ella en forma de mija lluna, ý prenien les tres cares o parets de ella pués auria
desparadors; los demés de la processó se arreglaren com podien per lo carrer ý com
el concurs era tan gran ý el puesto curt per a ell, entraren algunes custòdies dins la
església, ý luego que arribà al puesto lo Ss. Sacrament, tirà la soldadesca una
càrrega serrada per salva, ý així que els sacerdots acabaren de insensar, es plantà el
alferis en mig de la mija lluna ý fets los deguts acatamens a tan gran Déu, arboleà
sa bandera ý la ballà un gran rato asta que vingué a quedar estesa ý postrada en
terra davant lo mateix Sr. Entre tant no parà la soldadesca de desparar ý tronar, ý
tots vitorear a crits ab gran goig ý voluntat a Nostron Déu Jesu-Christi, qui ab
infinita bondat es dignà habitar entre nosatros, donant-nos posibilitat per a edificar-li
cassa ý acceptar-la per a habitació ý son palàcio real.
Ya tornat lo alferis a son puesto passà en primer lloc lo capità per davant
Nostre Sr. ý allí mateix desparà ý féu les degudes postracions ý reverències ab
devoció ý gravetat. Lo mateix anaren fent tots los doldats al passar presentant-li
totes les armes asta terra a aquell Senyor de tanta magestat ý humildad que es
deixa servir de nosatros ý accepta uns obsequis tan menguats. Lo alferis també
postrà la bandera quant passà, ý per últim vingué a passar lo sargento, qui asta
entonces avia posat son treball en arreglar ý comboiar la soldadesca, ý avent-se
també postrat ý presentat la alabarda, al punt la tirà en alt ý ab una singular
destrea la va tornar a plegar ballant-la en una mà tan destre que a tots gran gust va
donar, ý fie que per sa bona intenció acceptà el Sr. aquell ball per a son obsequi ý
festa. Al punt que acabà de passar la soldadesca, la música entonà el
Solemniis
Sr. en lo altar major, ý luego al punt, insensà mentres es cantà el
acabada la oració es sentia en lo puesto acostumat mentres que els de la danseta
repetiren allí, davall la mija taronja, totes les mudanses ý balls. Mentres es féu la
processó es quedà en la església un sacerdot per a cuidar que el obrer ý los manobres
arrancaren lo sagrari del altar de Sen Chochín ý el plantaren en son puesto en
lo altar major de la obra nova, ý així es trobà tot eixecutat, llevat aquell dosel gran
ý trono ý posat lo sagrari per reservar al Sr. I així acabada la danseta es donà la
bendició en lo Ss. Sacrament mentres la música cantà el últim vers que faltava ý al
instant es reservà Nostre Senyor en son sagrari. Ojala quede reservat espiritualment
en lo cor de cada ú de aquells que asistiren a solemnisar la festa!; ý es concluí
la festa del primer dia.
SEGON DIA. INFRA OCTAVA DE LA DEDICACIÓ
Este dia fonch cab de la octava de la Asumsió de Maria SS_a ý se allargà per a ell la
festa principal de este ministeri de N.S_a que acostuma fer cada any Francisco
Martínes, per a que foren més solemnes les festes de la nova església. En este dia ý
en los demés que es seguixen estagué patent nostre Senyor solament al tems del
ofici de matí ý vesprada, que així ó concedí la llicència del Sr. vicari general ans
notada, lo altar major adornat del mateix modo de sans, sera ý demés adornos
exceptuant lo dosel, que en son puesto estava ya el sagrari, que es descubria cada
dia. La música de la Olleria asistí també en totes les festes, que així estava ajustada,
con que en totes elles tingueren per a la església casi igual solemnitat, ý també
continuaren les llumenàries, focs ý desparades a les alves. Este dia acabada
Tercia cantà la missa de la Asumsió el dr. Pere Rico, pbe. retor que fonch antecesor de
esta parròquia, ý, al present, beneficiat en la de Ibi, però habitador de Agullent, ab
dos asistens dels sacerdots convidats per diaca ý subdiaca. Predicà el Dr. Melithon
Martínez, pbe. retor de Alfarrasí, ý fonch lo asumte mesclar lo misteri de la Asumsió
ab la dedicació del temple ý exaltar-ó tot a un tems per a la glòria de Déu N. Sr.
De vesprada cantà vespres solemnes la música ý después de reservat lo Santíssim
es féu la processó general de la Asumsió per la mateixa bolta ý puesto que anà la
del dia antecedent. El preste, de vesprada, fonch lo mateix del matí ý així se
observà en tots los demés dies. Davant de la processó anaven també desparadors
ab alcabussos desparant, però no en forma ý número de soldadesca, sí solament
segons costum de atres anys, però en número major ý tot ó costejà dit Francisco
Martínez. No anava en la processó atra custòdia que la Mare de Déu en son llit
molt acompanyada de aches ý llums que portaven tots los que anaven en ella, que,
per cert, fonch tan asistida casi com la del dia antecedent, ý es feren també parades
per a que cantàs la música sos villansicos a honra de la Mare de Déu.
TERCER DIA. INFRA OCTAVA DE LA DEDICACIÓ.
Este dia es féu la festa de Sen Jaume Apòstol ý titular, allargada que fonch
també des de son dia propi a estes festes per a solemnisar-les més. Estava esta a
càrrec dels hereus de Pere Ferrer ý Blaia Vidal, cònjugues que foren, els quals
pagaren solament la limosna de missa, sermó ý asistens, ý lo demés es pagà de la
limosna comú que es féu per a les festes. Cantà la missa el dr. Milithon Martínez,
pbe. retor de Alfarrasí, ab dos asistens, diaca ý subdiaca del sacerdots convidats,
predicà el Dr. Jusep Esplugues, pbe. retor de esta parròquia, per falta del rev. p.
letor Fr. Vicent Gusman, pbe. relijós, observant de la Ss. Trinitat, que fonch lo
primer predicador de Quaresma per conte de la obra i tenia este sermó encomanat,
però al tems de les festes no pogué venir a predicar. El assumte foren les glòries
dels dos Apòstols germans titulars juntament ab les de son temple novament reedificat.
Per la vesprada es féu també la processó general per lo mateix puesto del
primer dia ab desparadors ý música, ý en lo demés conforme lo notat en lo dia
antecedent, segon de festes.
QUART DIA. INFRA OCTAVA DE LA DEDICACIÓ
Este dia es féu la festa de la gloriosa S. Anna allargada també de son dia propi a
estes festes per a més solemnitat. Tenia-la este any a son càrrec Berthomeu Martí,
qui costejà la missa ý sermó, lo demés per conte de la administració de les festes.
Tota la funció de la església es féu este dia per lo matí segons costum de tots anys,
ý en este estava la vesprada destinada per a la comèdia per ser dia en què es
lograria molt concurs de forasters per ser dia de festa manada del gloriós S. Berthomeu
Apòstol. Avia molts relijosos dominicos de diferens convens ý per ser-ó el
predicador de hui demanaren també el altar ý totes les demés funcions. Cantà la
missa el pare fra Esteve Martí ab atres dos relijosos de la orde per diaca ý subdiaca,
ý asta turiferari eo servient fonc relijós dominico de la obediència. Predicà el rev.
pare letor Fr. Jusep Martí, germà del que féu la festa, ý el asumte foren les glòries
de la santa Anna juntament ab les del nou temple que se li dedicava a Déu.
Acabada immediatament la missa que es celebrà també ab música estant nostre
Senyor patent, es féu la processó ordinària de cada any ý no faltaren en ella desparadors.
Per la vesprada es presentà una comèdia en la plaça que tenia per títol
Príncipe Perseguido,
a estes festes de dedicació, la que compongué el Dr. Vicent Ribes, metge de este
poble. Tots los representans foren de la mateixa població ý entre les jomades féu la
música ý representà dos sainetes que agrasiaren ý honraren la funció, que tota per
sert ixqué de gust a tots los que la miraren, que fonch un concurs molt gran ý en
esta funció.
DIA QUINT. INFRA OCTAVA DE LA DEDICACIÓ.
Este dia es féu la festa dels sans de la Pedra, S. Abdon ý S. Senén, Màrtirs ý reis
de la Pèrcia, patrons que són primers de aqueste poble, ý fonch allargada de son
dia propi per a que ajudara a la solemnitat major de estes festes. Tenia-la este any
a son càrrec Miquel Ferri de Gregori, qui costejà la dobla, sermó, asistens ý lo
demés que devia en lo dia propi. La música, sera ý pólvora corregué per conte de la
limosna que féu el comú. Este fonch lo últim dia de festes en la església ý solemnitat
de la dedicació, per no haver-se pogut umplir tota la huitava que es desigava
solemnisar ab dobla, sermó ý hores tots los dies, sens les demés demostracions de
festa, avent fet fallo els que estaven elegits per predicadors. Este dia, pués, cantà la
missa el rev. p. retor Jusep Martí, predicador que fonch en lo dia antecedent, ý
predicà el molt reverent Pare Francisco Diego de Albayda, relijós capuchí del p. S.
Francés ý guardià del convent de la Olleria. El asumte foren les glòries dels sans
màrtirs patrons juntament ab les de este temple novament rehedificat i de qui són
patrons primers. Per la vesprada acabades vespres es féu processó claustral, primerament
portant lo Ss. Sacrament ý rodant per les capelles del Santo Christo ý S_a
Anna que estan-hi claustrades, ý acabada ý donada la bendició al poble es reservà
en son sagrari ý altar major. Después es féu la processó general dels Ss. Patrons que
tots anys es fa en sa festa pròpia, la qual rodà per lo mateix territori que rodà la del
primer dia, preanant molts desparadors. Ý la música que cantà també sos villansicos
en quatre puestos, en alabansa dels sans, ý en esta funció es concluí la festa de
este dia ý solemnitat de la dedicació de este nou temple.
DIA SIS Ý SET. INFRA OCTAVA DE LA DEDICACIÓ.
Es estos dies no tingué esta octava més memòria que la que féu lo retor en son
ofici ý missa, perquè els dos es prengué el món per a ses bulles ý festes que també
volen eixecutar en reverència ý solemnitat de Déu ý sos sans, ý encara que de elles
no es serveix lo senyor, a voltes és menester donar-les lloc per a que accedixquen
en atre tems a lo espiritual ý Servixca per a desempalagar, perquè molt luego se
embafen de la devoció ý sos eixercicis, tan embafats ý enfadats com los jodios en
lo desert que arribaren a marmolar ý manifestar fastig del mannà que del cel cada
dia enviava Déu, quant digueren:
Esta és malaltia vella que patim des de que Adam pecà perquè en lo gust ý
sabor de aquella fruita vedada a tots nos estregà el paladar; ý per a que este fastig
en nosatros los Christians, no passe a lo que arribà en los jodios que fonch asta
desigar les olles podrides de Egipte en despreci del mannà, convé a voltes donar
lloc ý tems de desempalagar, permitint entre lo espiritual o después, algun divertiment
temporal ý de món, però que nunca siga pecat. Ý així per a estos dos dies es
portaren sis vaquetes de la serra de Enguera, a costes de la administració de les
festes, per a córrer-les en lo poble, ý es feren carafals en tota forma junt a la sala ý
al carreró ý tancà al peu del campanar per a que sols en la plaça ý part del carrer
major es corregueren. No hagué desgràcia especial; sustos ý ben grans no falten en
estes festes, ý el major tingué el pastor o majoral que fonch molt ben rebolcat, ý el
susto el tingué un rato sens sentits.
DIA CAB DE LA OCTAVA DE LA DEDICACIÓ
Dumenge dia vint_ý_huít de agost propi del gran p. S. Agustí ý cap de la octava
de la Dedicació es cantà la missa major, ý el retor al tems del ofertori animà en una
plàtica a concluir, la reedificació del temple, el que estant ya per major part renovat,
demanava para quedar perfet proseguir en lo que faltava que eren dos capelles
per banda ý el campanar que de necessitat devia rehedificar-se per a la proporció
de la església; ý per a que així es determinara de consentiment de tots els convocà
des de entonces a junta general de parròquia que volia fer lo mateix dia de vesprada,
a la qual es cridaria ý convocarIa fent senyal en la campana major a les quatre
hores, lo que avertiren als que no estaven presens per a que tots acudiren.
Ý en efecte, de vesprada a la hora senyalada, dida la campana major, es congregaren
en la església tots o casi tots los caps de casa, ý invocada la asistència del
Espirit Sant, per intercesió de Maria Santíssima, proposà el retor la necessitat ý
conveniència de continuar la obra de la església asta concluir tot lo temple ý
campanar, per la desència necessària ý proporció de la casa de Déu, per la prevenció
de alguns pertrets que podien menysfallir-se, si no continuava, o pedre
tot, perquè els particulars que tenien algun diner deixat ý se
pacte ya el any següent prorrogaven el terme asta que es concluirà tota la obra en
perfecció, segons paraula donada al retor ý regidors, que, com afirmaren, estant
presents en la junta, perquè continuant-se els arbitres aplicats a la obra, els era
fàcil, mantenint-se en son fervor, veure presto acabada la església, renovat lo campanar
i tot en la millor desència, ý per atres molts motius, lo que oïren ab gran
gust,
tots a treballar com asta entonses, volent continuar en los arbitres mateixos per a
esta obra asta veure renovats perfectament tot lo temple ý campanar, en la forma ý
proporció que demanava la primer obra. Ý com el fervor era molt, atenent a que la
cala era el primer pertret més costós ý més necessari, al principi, se oferiren Berthomeu
Martí, Vicent Martí ý Macià Mollà a cuidar de esta provició ý de que es
feren de pronte uno u dos forns de cals, segons pareguera bé ý determinaren els
administradors ý mestre, lo que també acceptaren ý aprovaren per entonces tots, ý
quedà concluïda la junta de parròquia dades gràcies a Déu. No es féu proposta ni
nominació de elets per a esta obra que portaven concebida el retor ý regidors per
aver-se adelantas en dit oferiment, ý tots aquells no eren de geni proporcionat ni
convenient per a elets, ni convenia despreciar-la per entonses.
En lo dia quatre de Setembre, dumenge de Na. S_a del Roser, del mateix any, el
retor, alcalde, regidors ý mestre, avent convocat als que se oferiren cuidar del forn
de cals, determinaren se
podria concluir-se ans del veremar, ý atre después de atres 200 cafissos en lo
Azeyt, terme de Albayda, per a principiar la segon obra. Ý anomenaren a Batiste
Ferri de Agustí pèrit en esta maniobra ý en les partides del terme de Bellús per a
que elegira el dia següent el forn que podria fer-se millor ý més fàcilment, qui se
oferí a esta diligència ý encàrrec.
JUNTA DE LA ADMINISTRACIÓ Ý DEPÒSIT DE BLAT
DE LA FÀBRICA DE LA ESGLÉSIA PER A SEMBRAR
En lo segon dia del mes de octubre del any mil set_cens trenta_cinc, dumenge de
Maria Santísima del Roser, juns en la abadia el dr. Jusep Esplugues, pbe.
retor, Jaume Penadés ý Jusep Bixquert, regidors, ý com a tals, administradors de la
fàbrica de la església, atenent la gran necesitat de molts pobres que per falta de blat
no podien alguns anys sembrar sens gran empeño, per no aver en este poble ningun
fondo o depòsit per a este fi, ý que la fàbrica de la església podia lograr per lo tems
molt benefici tenint de son conte un depòsit ý administració de blat per a sembrar,
ý tots molta conveniència en la llavor, ý que éste es podia facilment dispondre sens
falta notable a la continuació de la rehedificació de la església determinada lo dia
vint_i_huit de agost de este any, estant ya feta ý concluïda la major part de la obra de
la església, determinaren que el blat replegat este any de limosna per la fàbrica ý
obra, que són huit barzelles, es quede en depòsit ý que es repartixquen per a
sembrar a qui tinga major necessitat, tornant-lo a la collita ben net, ab lo aument
de mig almut per barzella, ý que a este fondo se agregue la limosna de cada any,
asta que parega bastant als administradors, continuant-se cada any en repartir-lo ý
recobrar-lo del mate ix modo. Ý que este deposit o fondo, quant tinga ya bastant
cos ý aument, es fasa escritura de fundació ab los capítols que convinguen que es
decreten per lo sr. Vicari general per a son valor, ý que siguen lley.
Dites huit barzelles de blat tenia en son poder el dr. Felix Martí, fabriquer de
este any, qui voluntàriament se oferí encarregar-se de esta administració de blat, a
repartir-lo este any ý següens als que determinaren ý donaren escrit el retor ý
jurats, a cuidar el tornaren net ý en son aument ya conservar-lo en sa cassa tot
graciosament, ý per servir a la església, lo que acceptaren el dit retor ý regidors, o
determinaren així durant sa voluntat ý la dels administradors.
Per a la aprovació de la obra primera ý millor direcció de la segona que ha de
comensar-se, determinaren el retor ý regidors es fera visura de aquella per dos
mestres en conformitat de sos capítols, ý que els mateixos mestres aconsellaren ý
dirigiren lo que deguera practicar-se en la segona, ý foren nomenats per part de la
administració de fàbrica Jusep Serra, mestre de la obra de la Seu de San Phelip,
ans Xàtiva, ý per part de Jusep Tormo, mestre de esta obra, Juan Jordà, mestre
obrer de dita ciutat, els quals concurriren en este poble, dia dotze de dembre,
dumenge segon del mes. Ý avent reconegut tota la primera obra ý declarada la per
bona, segons sos capítols, notaren lo que faltava a cumplir el mestre obrer, que sols
era lluir de alabastro alguns trosos de parets a què no avia alcansat la provició, ý
asentar la silleria de cor ý les finestres de secresties ý archius, ý juntament declararen
tenia la obra cent lliures de millores que devia pagar la administració per los
hornatos de finestres ý portes de secrestia, per lo púlpit ý cascaró de el presbiteri
que, en capítols, era bòveda de mig punt, ý per la escala de la secrestia de la part
del evangeli.
En seguida passaren a regonéixer la planta que per a la segona obra avia fet dit
Jusep Tormo, obrer, en la qual estava senyalat lo que faltava per a perfecció de
tota la església, que són dos capelles per banda claustrades segons ý en la mateixa
proporció dels dos de S. Anna ý Santo Christo que són de la primer obra. En
seguida el campanar, ý enfront de este, el baptisteri, capella proporcionada al
puesto sens claustrat, ý entre ésta ý campanar un cor que deixava lliure tota la nau
de la església, molt convenient en ella, ya per a cantar quant no haja sacerdot
resident més del retor, ya per a la música en novenaris, tercers dumenges que es
desigen introduir ý atres dies, ya per a el cas de oir missa alguna persona que
convinga no estar a vistes, ý que suplisca el cor que se avia omitit en la primer
obra. Sobre les secresties dos portalades, la una en la paret del frontis que seguia la
del campanar, sens deixar racó, ý la atra en la capella frontera a la del Roser en la
plaça, ý sobre ésta ý la del costat immediata al campanar, segon cos per a orgue ý
oficina de estores, bigues ý atres trastos que són menester entre el any.
Vista ý reconeguda dita planta ý preses les mides del terreno que necesitava
ocupar fora la església vella ý campanar, la aprovaren per bona ý proporcionada al
puesto ý per a la perfecció que demanava el temple. Més, atenent que dit Jusep
Tormo, obrer, avia fet la primera obra que era la major part, estava convengut
entre éste, el retor ý regidors que esta segon obra, sens posar-la a veu de corredor,
quedaria ajustada al tems de esta visura, a direcció de dits mestres visurans ý
contento de les parts; per tant es juntaren tots a tratar-ó en la casa abadia, ý per
major satisfacció del comú foren a esta junta convocats per Jaume Penadés, regidor,
diferens que solen governar ý avien governat los anys antecedens, que acudien
a exepció de Berthomeu Martí de Felis.
En esta junta quedà ajustada la segon obra, segons planta, en quatre-sentes ý
sinquanta lliures de mans a favor de dit Jusep Tormo, incluïda també la pesa o
quarto que declararen los visurans es podia fer ý era necessària per a fortalea del
terreno ý molta conveniència, junt a la secrestia de la part del Evangeli, en lo
corral que s'a pres Antoni Mollà ý era territori de la església. Ya comensà a explicar-se
en esta ocasió la contradicció de la obra que de alguns dies anava llavorejant
ý sembrant lo enemig comú, perquè el Dr. Phèlix Martí fonch lo únic de esta junta
que intentà repudiar la planta, no sent de sa pericia ni pràctica, per lo babtisteri ý
campanar col·laterals, ý que aquel se omitira ý el cor, ý éste es fera en una de les
últimes capelles; ý encara que es tingué esta per mania sens fonament, los dits
visurans, a petició dels adminstradors de fàbrica, declararen que en esta forma
podria fer per quatre_sentes lliures de mans, lo que acepta dit Tormo també, ý
deixaren lo retor ý jurats per a junta general de parròquia la elecció de una de dos
idees ý preus, volent que, a contento del comú, es continuara la obra, ý si era
dable, no haguera disgustats que feren parcialitat.
ANY 1736
En lo dia dihuit de janer de mil set_cens trenta_sis, per la vesprada, el dr. Jusep
Esplugues, retor, convocà a junta general de parròquia tocant la campana,
avent per lo matí avisat del peu del altar la hora ý señal de la junta, lo que feren
també els oficials per les portes. Ý es congregaren en la església, a cosa de les tres
hores, tots eo quasi, els caps de casa de esta parròquia; e invocada primer la
asistència del Espirit Sant, proposà el retor la idea de la planta per a la continuació
de la obra, determinada ya des de el dia vint_i_huit de agost del any antecedent,
explicant lo que contenia, lo que volien alguns se omitira, el preu en què avia
quedat en ajust a direcció dels mestres de la visura, de un modo ý atre, segons lo ya
referit. Ý en seguida es repartiren los vots per a que cada ú votara secretament ý en
llibertad lo que volguera; ý avent-los replegat lo mateix Miquel Martí, alcalde, qui
els avia repartit, es trobà que la major part volien tota la planta disposta ab lo ajust
de quatre_centes ý sinquanta lliures, ý que eren molt pocs els que seguien el partit
contrari de la reducció de la planta, ý encara de estos, entesa después la conveniència
ý hermosura de la obra, manifestaran avien errat en votar ý que volien lo
mateix que estava determinat per lo vot de la major part.
Els que promovien la reducció de la planta no quedaren sosegats ý convensuts
com devien, a vista de esta junta gneral, ý buscant camí per a eixir en son intent,
persuadiren als oficials que el dia següent es juntaren en la sala capitular del poble.
Convocaren a mols ý es trataria esta matèria, ý, en efecte, ó conseguiren ý es féu la
junta. En ella perorà el dr. Phèlix Martí ý ponderà el molt gasto de la obra, el
treball de la pasada, ý la ganànsia de alguns mil ducats que costaria renovar lo
campanar, que podia servir el vell reduín-se les dos capelles per banda que faltaven,
ý que es feren més chiquetes que les de la primer obra, que així avia bastant
església, no podén-se fer càrrec per falta de inteligència de la desproporció ý llegea
que es voria en la casa de Déu. Com la proposta era de interés ý estalvio, que tan
fàcilmente se pega a les pasions asta ofuscar la raó ý encara en ànimos ben intencionats
però ignorans, pogué inclinar, encara que en molta contradicció dels que
avien conceptual la planta ý proporció de la obra, a la major part dels concurrens,
que part estaven en la sala ý part fora en lo carrer, ý votaren a favor de aquella
idea, causant bastant contristació als animosos ý devots que desigaven la millor
disposició en la obra.
Esta nova idea determinaren en proposar al retor que ignorava lo que pasava, ý
es féu ab recado que pasà a la abadia Melchor Tormo, regidor major, acompanyat
del dr. Phèlix Martí, que venia per a explicar-la. No podia el retor deixar de
extrañar idea tan desproporcionado ý fer-los càrrec de que les capelletes que intentaven
tindrien un ters meñs que les atres, ý que el campanar que era bastant alt per
a la obra vella, es quedaria sufocat en les bóvedes de la nova quant se alsara,
perquè a la vista es demostrava ya, però com insistira el dr. Martí que la junta
esperava la última resolució del retor, detenguts en la sala, respongué este en breu
qui ni li agradava ni podia consentir en tal idea que faria esta església com la
estatua de Nabuco, el cap de or ý els peus de fanch. Este recado ý resposta tot
fonch verbal.
En seguida enviaren segon recado al retor que porta Pasqual Juan, regidor
segon, demanant-li convocara a junta de parròquia per a que en la església es
propasara ý votara esta nova idea de la obra. Podia el retor ý, al paréixer, devia
escusar-se de esta junta, però atengué principalment a no irritar els ànimos del
promotors ý dels que estaven per entonses perturbats en les propostes de ells, que
al últim es coneixiria ý despreciaria la nova idea, ý així que la junta que demanaven,
ni faria mal ni be algú; per tant consentí ý féu tocar immediatament la campana.
Concurriren molts, però no arribaven a la mitat dels feligresos caps de casa,
perquè asta dels congregats en la sala capitular no volgueren vindre ý es retiraren a
ses casses, segons declararen después, sentits de tals idees ý perturbacions de la
obra. Ya congregats en la església, preguntà el retor privadament ý en disimulo, la
proposta que volien fera en ella, ý enterat per informe del dr. Martí, director de
estes idees, la publicà demanant votara cada ú lo que entenguera ser millor. No
faltaren molts que es mantenien en la primer idea que a la clara es mirava convenient;
no obstant exedí, encara que en poc número, el vot de la reducció de la
planta ý capelletes chiquetes. Lo fet sens atra solemnitat, els despachà el retor ý
quedà finida la reunió, però tan morta la espècie de la obra que ya en tot este any
no es nomenava més que quant el limosnero anava per les portes los dumenges.
Este és el efecte que intentava ý conseguí Satanàs, el que quisàs no entengueren los
promotors ý mandons de tals idees, ý així es veu quasi del tot acabat el fervor que
tan ensés avia estat asta entonses en lo comú.
ANY 1737
El silenci de la obra es vea nàixer clarament de què els promotors de capelletes
ý reducció de planta no se atrevien a parlar sabent de contrari parer ý ferms en
la planta ya disposta ý aprovada a casi tot lo comú, ý entre ells els més aficionats ý
aplicats a la església, manifestats en ses faenes ý limosnes de la obra passada, ý al
retor acompañat dels que solen governar el comú. Ni estos es determinaren a
continuar ý comensar en dita planta, desigant que per lo tems es desengañaren
aquells que pretenen ser mandons ý podien moure alguna discòrdia si es miraven
despresiats; ý així este any sols se aumentà la obra en la pila bautismal de jaspe rog
ý el aguamanil de lo mateix, este per a la secrestia, ý aquella es colocà dins la pila
vella que sols servix de sustentar-la ý de sumidero, tancat tot ab una clau.
Però com el fervor de alguns es conservava viu encara que disimulas, animaren
a la empresa als oficials del govern; trataren estos ý el retor esta matèria ý resolgueren
se li fera escritura a Jusep Tormo, mestre de la obra, segons la planta ý capítols
ordenats ý aprovats en la junta general de parròquia del dia de janer del any pasat
en què quedà aprovada ý determinada la idea de la obra, disposta ý ajustada, dia
12 de dembre de 1735. Ý en efecte, el alcalde que era Jusep Vidal, Mariano Úbeda
ý Jusep Tormo, regidors, es congregaren en la abadia segons estil per a tractar de la
obra, ý més en este cas que estava el retor convaleixent de terciana. Ý es féu la
escritura ab acte rebut per Francisco Borja, notari de la Olleria ý escriba ordinari
de esta terra, en lo dia 22 de Setembre de este any. Ý serví de testimoni a la
escritura, entre atres, el dr. Fèlix Martí, de què es cobrà alguna confiansa de que
desengañat este de la idea de capelletes tan ridícula, ya no continuaria ell ni sos
germans en fer gent ý perturbar més los ànimos, sí que es voria revestit el comú
atra vegada del primer fervor per a lo qual bastava solament cesara opinió tan despreciable.
[...]
Sens ducte se irrità molt Satanàs vent que ya es disponia a la presa voler
comensar la nova obra ý segon part de la església, ý que no avia pogut desbaratar-ó
en la tentació de reduir les capelles ý la planta. Ý així, valent-se dels mateixos
promotors, tirà a embregar al retor en los jurats per a que no es proseguira la obra.
Imbuiren que no era obligació del comú ý era càrrega molt pesada sols en utilitat
del retor donar-li sera per a les misses. —Déu lliure a totes les terres de llegistes
ignorans—. Ý per quant se avia determinat que tot lo gasto de sera portara la
contraria del Roser de qui estaven les sobres aplicadas a la obra, segons consta en
lo llibre de fàbrica, als contes de 1733, embargaren en casa el regidor major la clau
de la confraria ý sols se donava per les funcions de salves ý traure sera quant
els pareixia, segons los informadors, devien donar-la.
Esta tribulació mirà el retor per bocanada del infern contra la prosecució de la
església intentada, coneixent avia oculta influència dels alborotadors de la obra
que no es manifestaven autors, però ó declaraven les cireunstàncies ý la intenció ý
conducta simple ben patent en los regidors. Estos eo en nom de ells los autors de
esta enemiga, donaren part ab memorial al Sr. Vicari General, qui atenent a la
ninguna substància de la acusació, paregué remitir-lo al Sr. Deà de Sen Phelip, ab
comisió per a que, cridats el retor ý oficials, els sosegara ý declarara en dret lo que
era de cada ú. La novetat de la sera comensà als últims de novembre ý se li negà al
retor per a el aniversari de Jusep Úbeda, germà del regidor major, qui no degué
advertir era esta celebració tan pròpia que en ella no haguera consentit es negara
sera. Per tant la comisió al deà ý avís de este convocant, vingué ya al principi del
any següent en aquels dies que avien mudad los regidors, ý en este cas es féu
notori, no eren los del ofici els promotors de este quento.
Es juntaren davant del deà el retor ý Francisco Martínez, regidor del any següent,
ý oïts declarà que el donar sera al retor per a aniversaris dobles ý demés
celebració fundada sens dotació per a sera, era moltes voltes degut, que en les
festes que tenien dotació de sera ya confesaven la pagava el retor, ý en los dies tots
que no avia festa ni qui pagara la sera, era de càrrec ý obligació del comú de la
parròquia. Ý així que la queixa era mal fundada ý tribulació que devien despreciar,
lo que en efecte sosoí així, ý en avant ya no respirà més esta tribulació de
sera.
Parlà el Deà conforme a dret perquè de la limosna de les misses no es pot traure
ni defraudar al celebrant porció alguna ni encara per los gastos de sera, vi ý hòsties,
com ó diu expresament en son decret especial la Sagrada Congregació. El uso de la
sera a càrrec de la clavaria dels SS. Apòstols Titulars ý Ss. Sacrament de dita
fàbrica és tan antic com immemorial per a tots los dies ý funcions que no tenen
dotació de sera o devot que la pague, ý asò no és en benefici del retor, encara en
aniversaris ý dobles perpètues, ans és benefici dels parroquians que en menys
dotació poden tindre esta celebració perpetua,
fundació de cada una ý sols donen per lo comú lo presís de la limosna ý porcions
del retor, ý així són fundades en deu lliures tantum cada una, a excepció de algunes
festes ab dobla ý sermó que tenen el tanto de sera que acostumava pagar qui les
fundà, perquè, al paréixer, ans eren també votives. Ni deu servir per a este gasto la
dotació nova del benifet que no ha entrat a este fi, sinó per a dar porció al beneficiat
quant residixca.
No té ducte que dita clavaria ý fàbrica és la
mantindre la lluminària del Ss. Sacrament sens la qual en ningun poble es dóna
llicència per a reservar lo Santíssim, ý ésta ha de servir per a dits gastos ý per a
hornamens. Antigament tenia pròpies les terres del Carrascalet que degueren ser sa
dotació per a fundar la parròquia ý reservar a N. Sr., ý no sabent-se el principi de
estes terres de la església es pot discurrir donades o per lo fundador, que aseguren
ser el Rey D. Jaume els històriadors del Reyne, o poc después de algun devot que
voldria adelantar ý beneficiar esta terra ý sa iglésia, ý consta en visites antigues que
dites terres foren venudes a censal privadament ý sens decret, però per la antiguetat
és ya segura la venta, ý, conforme a ella, queden encara censalets vius. Ý en la
mateixa observància es deurà mantindre esta església, la que nunca ha demanat
dotació en la fundació de aniversaris u dobles per a el gasto de sera,
té destinada esta clavaria, si no en algunes festes que funden alguns devots en les
quals és la funció major, més número de siris que ha acostumat ý deuen també
dotar, ý en estes es paga del mateix fondo de la festa. No pogué pendre peu el
diable en esta tribulació que fàcilment fonch despreciada ý així es pensà ab un
gran ànimo fer les prevencions per a la obra, segons se veu en los contes ya de este
any ý següent.
ANY 1738
En este any procurà prevenir pertrets. Molts dies de festa manaren los regidors
carregar pedra. Jaume Penadés féu en este asumte més que tots pués en totes
les festes carregava en dos bèsties ý a temporadas, cada dia, alguns sens manar-los,
seguien este exemplar, però els malcontens de la planta, ideadors de capelletes, es
distinguiren en la fluixetat ý tibiesa en treballar. Jamai es negaven al manar-los,
però jamai o rara volta es veen en la faena, ý en asò tenien molts seguidors, que el
mal sempre s'apega primer que el bé. En lo mes de agost es féu un forn de cals en la
Foya del Pou; ésta fonch empresa dels fervorosos ý es conegué en ells la bona
intenció e idea de este comú en adelantar ý concluir la obra, perquè moguda que
fonch la faena ý animats per lo retor ý regidors, anaven tots los dies al treball asta
concluir lo forn, sens que algú dels oficials es vera un dia en la faena, siquiera per a
fer de cap ý dirigir-la, lo ú per molt ocupat encara que fervorós, lo atre per jove ý
en part també ocupat, no es cuidava del forn. No s'atreviren los del govern de este
any, no
encara en posar mà a derrocar la vella ý campanar, perquè encara que no fumegava
la ridiculea de les capelletes, conservaven sos inventors no sols tibiea, sinó
enemiga ý contradicció a la obra capitulada ý se esperava acabada de desterrar la
espésie ý desenganyats los ànimos per a que es condensara sens disgust de estos
encara que tan pocs.
ANY 1739
Ans de comensar a derrocar la església ý campanar es dispongué puesto per a
les campanes sobre la capella del Santo Christo, ý en la bòveda de ésta, que
era la primer obra, es colocà el relonge. En seguida es llevà la teula de la teulada
vella, que prengué el mestre Tormo en lo número ý preu que expresen los contes ý
a conte ya de ses mans en esta obra. Ý per damunt la cuberta que era tota de fusta
a lo antic, baixades allí les campanes, esperaren este any el puesto destinat ý
juntament el relonge. Ý ans de descubrir el techo es féu un tapió distinguint la obra
nova de la part vella de la església, a on se posaren les portes, incluint-se en aquella
les dos capelles colaterals del Santíssimo Christo ý S. Anna, el cruzero ý tot lo
demés ya renovat.
El techo estava tan enclavasonat que al descubrir-lo, a més dels claus que es
romperen, dels que es pogueren salvar, hagué molts anys prevenció per a remendos
ý refondre per a la obra quant el mestre els demanava, ý no pogué eixir taula
alguna sancera, tota era fusta vella ý molt preciosa que es devia aver conservat.
Però la veritat de dictàmens ý voler ser molts los manadors, més destruïx que
edifica. Pensaren alguns alsar-la ý guardar-la per a portes ý finestres que necesitava
la església. Este dictamen no tingué acceptació ý era el més racional a benefici
de la fàbrica. Atre volgué es tragueren diners de ella ý escusan-se de que no podia
cobrar lo resago que té en contes del any passat, ý pagà al fuster de la Olleria en
fusta vella lo que se li devia de ses mans per la finestra que féu de esta fusta a la
secrestia. El mestre de la obra volgué els reboltons per a bastimens ý andamis,
prometent lo que no es devia esperar que después també serviria per a portes i
finestres, ý en efecte, serviren en bastimens ý mols llistons per a regles. Tota esta
faena es féu ý als últims de este any, vent-se contens i animosos casi tots los
feligresos, perquè els malcontens directors de capelletes es coneixien encantats,
sens atrevir-se a la clara a contradir: Les parets velles no es podien derrocar, que
primer no es derrocara el campanar, perquè encara que tenia el cos de campanes
de pedra picada, ab son remat de lo mateix ý en avall les cantonades, estava fundat
per dos parts sobre les tàpies de la església ý coneixia el mestre gran perill al derrocar.
ANY 1740
En lo dia 30 del mes de janer de este any es comenta a derrocar lo campanar, ý
en lo dia trenta_ú, proseguint en baixar la pedra picada, hagué descuit en
asegurar ý nugar la gúmena, per tant caigué la pedra ben gran de lo més alt ý se
n'emportà violentament la corda ý sols una capa sens causar dany a persona alguna,
sent molts los que concurran a la faena voluntàriament ý animosos , de modo
que estigué per cosa maravillosa ý benefici especial dels sans Apòstols titulars ý
protectors de esta església el lliurar-los de un gran dany, fàcil ý casi necesari u
ordinari en tal cas, o en los que estaven en bastiment o en los que estaven a la
gúmena per a tirar ý afluixar o en los molts que asistien allí, junt al campanar.
Luego que estagué tot assolat ý netejat lo terreno a on se avia de plantejar la
obra, tirà el mestre les línees, ý lo primer se cavà el siti per al campanar ben fondo,
no obstant que el terreno tot és de roca ben ferma; ya en este cas es descubrí
pràcticament la ficció de alguns dels malcontens que per a promoure els ànimos,
intentaren persuadir a alguns que per a la planta disposta es necessitava derrocar
part de la cassa de Miquel Martí que ve al frontis de la església perquè ocuparia el
camí real, ý es vea ya la falcetat de semejans ponderacions. Ý per quant la mateixa
faena anava desengañant en lloc de sossegar-se ý humillar-se, els promotors tiraren
lo major esfors en desbaratar la idea, pretengueren que la paret del frontis es tirara
no per la cantonada de fora, com señalava la planta, sinó per la de dins, arrimada o
immediata a la capella ý que se omitira el cor ý capella del baptisteri, plantificada
enfront ý col·lateral al campanar, ý que este es quedara fora la església, ý no els
servia de reparo el racó que tindria allí el frontis, perquè com parlaven sens entendre-u,
guiats de pura quimera ý passió, no coneixien el defecte, ý proposat no els
fea reparo ni cansacio. Venseren al mestre de la obra qui aprovà esta nova idea,
siga per llevar-se faena en part, que és lo mes cert, siga per veure si contentan en
ella a estos que fan de mandons, es sosegaran del tot. Coneixien bé el retor, els
regidors i molts atres quans se miraven ben intencionats i aficionats a la església el
de esta idea la imperfecció de quedar arraconada la porta més principal, lo poc que
anaven a guañar en minorar esta obra, el molt que es perdia de lloc, conveniència ý
desència del temple, no obstant consentiren a persuacions del mestre, persuadits
que a tot tems, encara concluïda la obra, es podia añadir lo que ara es deixava
encara que costara al doblat, però era més de atendre, al present, la quietud ý
sosiego de aquells ànimos mandons que s'anaven obstinant en ses quimeres, ý en
efecte es cavaren així els fonamens de la paret del frontis.
En lo dia sis de novembre de este any, primer dumenge del mes dedicat a Maria
Santíssima del Roser ý festa perpètua fundada per Estanislau Soler ý seus, es posà
la primer pedra de esta obra en lo siti del campanar, la que té gravats en ella el dia,
mes ý any, ý els noms del Pontífice, del Rei, del Sr. Arzobispo ý del Retor de esta
església. Esta funció es féu en la mateixa solemnitat feta lo any trenta_dos, quant
principià la primer obra ý venia molt del cas en este dia de Maria Santíssima del
Roser, sent la capilla de esta Senyora la primera ý més principal de la obra. Per lo
matí predicà el retor de la mare de Déu del Roser en alusió a la primer pedra que
deu contemplar-se, Maria Santíssima, especialment en esta obra i part de església
que es comensava aquell dia, animant a la devoció de esta Senyora ý a concurrir en
esta obra asta que poguera veure
vesprada, concluïda la ordinària funció de la cofadria que són: Vespres, Rosari,
Processó de Nostra Senyora, cantada també la salve segons estil en lo altar de la
cofadria, colocat en lo crusero de la part del Evangeli ya dedicat al patriarca S.
Domingo, a petició ý càrrec de Juan Vidal de este poble, però que no tenia encara
el retaule que se obligà fer, es posà en les andes de la Mare de Déu ý als peus de
esta Senyora, la dita pedra benida ý segons estil, ý de allí ixqué atra vegada la
processó asta el siti del campanar que el mestre de la obra tenia ben dispost per a
poder baixar ý entrar dites ab tota comoditas i seguritat. Paregué convenient en
esta processó repetir ý cantar dos psalms de les vespres de Nostra Senyora que
foren el 125
bastans; ý, en efecte, mentres se cantaren de espai ab la millor solemnitat que es
pogué, eixida la processó al siti, posada junt a ell la Mare de Déu del Roser en ses
andes, prengué de elles el retor la pedra i baixat ab alba ý capa pluvial, acompanyat
de alcalde, regidors, llumeners ý atres, posà la primer argamasa que tenia prevenguda
ý li suminitrava el mestre, ý assentà per primera aquella pedra, ý en seguida
per son turno posaren los dits oficials cada ú la sua al rededor de ella.
El concurs ý la alegria fonch universal. En lo poble es discurria que a penes
faltaria algú a esta funció tan desigada. Tots vitoregaren al tems de clavar eo
asentar la primera ý demés pedres fen-se una armonia entre el cor que cantava el
psalm ý el comú de grans i chics que vitorejaven, ni faltà concurs de forasters dels
pobles circumvehins que, noticiosos de esta funció, acudiren ý celebraren juntament
en los veïns. També es despararen molts trons de arcabusos ý escopetes per a
que tot ajudara ý fóra major ý més publicada la festa. Comensada ya la obra ý
desaogada la alegria que mostraren tots en sos vítors ý llàgrimes de no pocs ànimos
devots ý piadosos, entonà allí mateix el retor en acció de gràcies el himne
Laudamus
la església a on concluït digué el retor les oracions pròpies de acció de gràcies de la
Mare de Déu, dels Sans Apòstols Titulars ý dels Sans Màrtirs Patrons, en què es
donà fi a la funció, però el mestre de la obra continuà un rato en treballar asta
cubrir ý fortificar la primer pedra que servia de fonament ý tenia la bendició, la
que també s'avia donat al siti del campanar ý fonamens nous ans de asentar-la.
Sens ducte que en este dia ý en este llans estaria el diable rabiant de cólera vent
frustrada la esperança de impedir la continuació de la obra ý perfecció del temple
de Déu, quant, per a est fi, avia perturbat alguns ànimos ý que promogueren noves
idees, disgustats de la que devia ser ý tenia la aprovació dels mestres ý del comú.
Ni pogué en este cas disimular el maligne la ira que té tan antiga contra Jesuchrist
ý sa església ý senyaladament contra esta, moltes voltes ha esplicat per algunes
circunstàncies que li són de molta pena ý advertint mal disposts els ànimos de algú
o alguns per sa altivés ý ambició, pogué induir-los ý, segament, fer-los caure en una
maldad que, ben considerada, no cap en ànimos cathòlics, ý sols es podia recelar
de judio, herege u gentil. El cas és com se seguix, que per a molts, fins bons, pot ser
profitós contar-lo:
En lo dia set de novembre, al amanéixer del sol, segons costum, acudí el mestre
de la obra ý sos manobres a continuar la faena condensada lo dia immediate ans en
aquella tan piadosa funció de la primer pedra, ý al punt que arribà junt al siti del
campanar, quedà no sols espantat ý borrat, sí escandalisat descubrint desbaratada
ý desfeta tota la faena del dia ans, arrancada de son siti la primer pedra, sobre la
qual se descubria un paper escrit en lletra grossa ý per a major despreci se avien
sullat sobre ella, que com era el pecat tan gran, volgueren fer-lo més conegut ý que
tinguera tan mal olor que no sols ofenguera al àngel Custodi de aquell siti, destinat
especialment des de la hora ý punt de la bendició, ý a les ànimes dels piadosos
christians que avien de contristar-se al sospesar esta maldat, sí que asta el olfato
corporal es fera pesada ý ofensiva. El mestre no volgué entrar ni permití se acostara
algú de la sua esquadra, ans al punt féu avisar al retor, alcalde i regidors, ý de
repent se esparsí a tot lo poble la notícia, però el alcalde manà posar guardies al siti
del campanar per a que ningú se acostara asta que vinguera el notari que féu cridar
de la Olleria, qui ocularment reconeguera desbaratada de son siti la primer pedra,
el paper ý circunstàncies que fora menester notar ý dar de tot testimonio per a lo
que convendria practicar. El notari que vingué de la Olleria fonch Batiste Albiñana,
el paper que trobà sobre la pedra arrancada, contenia esta lletra: Esta pedra se
ha arrancat, perquè raó no se ha dat, ý quant raó es donarà la obra es comensarà, o
el pobre se acabarà. Ý de ella ý demés circunstàncies donà dit notari testimonio
que entregà per entonses al alcalde ý regidors per a el fi que podia aprofitar. E
immediatament es donà orde al mestre tornara a compondre lo desbaratat ý proseguira la obra.
Mariano Bellvís, regidor segon, donà en persona raó de tot lo sucés al senyor
don Juan de Medina, vicari general, ensenyant-li el testimonio, ý no tingué per
convenient tirar excomunió dit senyor provisor, añadint que bastant escomunicats
estaven los agresors de Déu Nostre Senyor, ý que asta en la capa se
castic, paraules que dit regidor confesà el causaren temor, ý respetà per profecia, ý
aguera segut major si sabera eren conformes a les de S. Pau quant digué:
autem templum del violaverit, disperdet eum Dominus.
al regidor demanar en petició la escomunió, presentant el testimonio. Ý la
provisió de la cúria fonch
entesa, perquè esta era de la justícia secular que devia descubrir els agresors ý
castigar-los. Ni el alcalde ni regidors, ni atre de la terra ignoraven els factors de
esta maldad, però ni saberen dar part a superiors llegítims en la causa, ni s'atreviren
a obrar ý castigar per sí, ý es quedà en este estat la causa, però continuant-se en
fervor la obra que era el empeño principal.
El emperador Juliano apòstata perseguidor cruelíssim de Christo ý de la Santa
Església post annum Christi 227, volent que es tinguera per falsa la profecia del
Senyor que conta S. Marc al cap. 13 v. 2, del seu herari o tesor allargà una gran
porsió als judios ý donà llicència per a que rehedificassen el temple de Jerusalem.
Acudiren, en este cas, de totes províncies los judios, molt alegres ý animosos, a
Jerusalem, tractaren als christians que allí avia en despreci ý atrositats, feren gran
prevenció de pertrets per a la obra, netejaren tot lo siti del temple arruïnat, previngueren
els instrumens per a la obra, molts de ells es feren de plata: llegons, pales,
etc. Estaven tan animosos tots que asta les judies donaven lliberalment les joyes
per a la obra. Obriren los fonamens ý comensaren la obra colocant les primeres
pedres. La nit del dia en què les posaren, sobrevingué un aire tan fort, una tempestat
tan furiosa, que a més del terror que causaren els trons i centelles, féu desparéixer
tots los materials que tenien prevenguts ya en lo siti, tirant-los de allí ý esparsint-los
per molt lluny, los que no es consumiren. Un gran terremot acabà de
arruinar les parets velles que avien quedat del temple quant lo asolaren, ý ni les
pedres pogueren parar allí, causant molt dany en les cases circunveïnes ý en la vida
de molts judios que moriren. No encara desengañats, volgueren tornar a comensar
la obra, ý dels mateixos fonamens ixqueren flames de foc que cremaren tots los
instrumens de la faena, ý a molts més judios que els que avia mort la tempestat ý
terremot. Tercer volta es mostraren pertinasos en intentar i comensar la obra del
temple quant se aparegué ý veren en el cel una creu plena de resplandor ý al mateix
tems quedava impresa en los vestits dels jodios que de ningun modo la podien
borrar. Ý amedrantats desistiren ý no treballaren més.
Sempre que Déu ó permet, sol fer lo diable paper de mona ý este títol li donen
alguns sans, aplicant tot lo seu esforç ý malícia a impedir les obres de les esglésies
de Jesuchrist, movent discòrdies, paliant motius ý segant en la sobèrbia ý ambició
a alguns christians ý fen-los servir de instrumens de la sua malícia reconsentrada, ý
es veu patent en lo atreviment contra esta església ý sa obra, ý li bastava el ser
pròpia dels dos fills del Zebedeo que tanta guerra li feren, el ser dia i festa de Maria
Santíssima del Roser, Senyora que en esta devoció tant lo sugectà, ý ser la capella
de esta senyora la principal de esta segon obra; motius que devien reparar ý no
deixar-se segar tant els miserables agresors. Ý lo més lamentable que vist el nou
fervor que tot lo comú manifestà en este cas en favor de la obra, no desistixen de
contrair-la, paliant motius que devien despresiar.
ANY 1741
Pocs dies que avien comensat son govern els oficials de este any, animosos a
continuar la obra quant es presentà al alcalde que era Jusep Ferri de Agustí de
Gregori, ú del més aplicats ý profitosos a la església, un pediment en nom de
Maciaà Mollà, demanant es manara suspendre ý representant es devia córrer ý
transar públicament per a benefici de la administració, ý paliant atres raons que
podien fer concepte de justes los que no estarien enterats de lo sosoït ý no conegueren
la intenció ý seguida que estes raons solapaven. Conegué el alcalde fàcilment la
mala conducta de la petició, ý per a dar-li provisió nomenà asesor al doctor don
Thomàs Ros, prebere abogat en València, mantenín-se ferm en este nomenat,
no
contorn, representant queixa de que la obra es continuava sens parar no obstant la
petició primera. Provehí el asesor conforme corresponia, sens tocar ni en un punt
la obra ý sa administració. De esta novetat donà raó el retor al il·lustríssim ý
reverendíssim senyor Archebisbe que estava de visita en Alzira, a qui contà per
menut el sucés de la primer pedra ý lo contengut de estos pediments, ý lo demés
que convenia per a enterar al prelad, qui de pronte dispongué carta de comisió al
doctor don Diego Eugeni de la Viña, deà i oficial foràneo de Sen Phelip, la que el
mateix senyor Arzobispo lliggué al retor, acabada de escriure tota de son puño, ý la
entregà uberta motiu de aver-la poguda treslladar, ý és a la lletra com se seguix:
la fàbrica de la iglesia y que a su continuación se opone Mathias Molla,
contra el corriente de los demàs vezinos, y sin ningún justificado motivo, sólo por
thema y por seguir su capricho, luego que usted reciba ésta procurarà averiguar a
punto fixo lo que hai en ésto, y toda la realidad, para que en su vista tome yo las
providèncias màs oportunas valiéndome contra ese sugeto de las armas pertenecientes
a mi jurisdicción por lo que toca a la Iglesia, o de las del capitàn general de este
Reyno, por lo que executa contra quien perturbara la paz y buena unión de aquel
pueblo. De toto espero que avise Usted con individualidad y de la culpa que resultase
contra Mathias Mollà, o alguno que màs por thema que por razón procediese.
València, Señor don Diego Eugenio de la Viña.
deà tingué notícia de esta comissió i del tenor de la carta, ý la participà a Macià
Mollà ý este a sos compañeros o principals promotors del alborot, ý fonch bastant
per a un silenci perpetuo en esta causa, ý que ningú se atrevira en avant a nomenar-la
per por, ý més no sabent el conducte de pronte, pués el retor sens fer falta a
ningun sermó de la quaresma que predicava, ni atra funció de església, féu la visita
al prelat ý tragué la comissió en tan poc tems ý disimulo que ningú pogue entendre-u
dels promotors, ý la obra es continuà en molt gust ý ànimo del comú. De
manera que de nit, a brasos de hòmens que voluntaris acudien, es portaren moltes
galerades de pedra grosa del riu, que de atre modo no podia vindre a la obra sens
gasto de carros, o molt treball de les cavalleries que servien en la galera per a portar
la pedra de Benigànim ý Guadasèquies per les portalades ý cantons del campanar.
Ý en una ý atra aplicació de pertrets se empleava animós tot lo comú, ý se mantenien
silenciosos los malcontens. No deu estranyar-se que sols Macià traguera la
cara al aire, perquè avent estat los anys pasats molt malalt ý encara, alguna volta,
furiós de locura, era el més acomodat per a engañar-lo e induir-lo, ý tapar-se en ell
los demés; ý així mateix declarà ó coneixia quant el retor li demostrà quant impropi
ý extraviat de sa família ý parentela avia obrat en aquelles peticions per a
perturbar la obra, de què demanà perdó asegurant estava desengañat dels que
l'avien induyt a un atentat tan gran.
ANY 1742
Dia vint_i_tres de febrer, divendres de Quaresma, convocà el retor des de el
púlpit per a acabat lo sermó a tots los que per desendens de Melchor i Jaume
Ferri, els antics, tingueren dret o pensaren tindre-lo en la capella del Santíssim
Christo, acudiren a junta en la segrestia per a tratar de minorar la capella. Acudiren
tots o la major part que estaven en lo auditori, ý el retor els proposà la conveniència
de poder extendre entonses la capella feta ya en la primer obra, anyadint-li
segon cos per a formar en ell nincho gran ý capàs per a la millor custòdia ý
veneració de la Santíssima Immage. Ý tots conformes aprovaren la idea ý se oferiren
a pagar a cada ú a proporció ý entre tots los capellers el gasto del segon cos,
nincho ý demés adornos de la capella, per a lo qual el retor, acompanyat de dos
dels interesats, féu el repartiment del gasto en la proporció que pensara convenient,
ý en estos termes quedà així convengut en molt de gust ý ànimo de tots.
En lo dia vint de mayg, dumenge de la Santíssima Trinitat, vingué des del poble
de Sempere, ya casi de nit, a visita de esta iglesia el il·lustríssim ý reverendíssim
senyor Andreu Majoral, archebisbe de València, la que féu dia vint_i_ú. Ý en esta
ocasió li presentaran memorial los dits desendens de Melchor ý Jaume Ferri, representant
el ànimo ý determinació feta en la junta antecedent ý suplicant els renovara
en tota forma el dret de la sepultura de què tenien costum ý possessió de usar, ý
en cas necesari la establira de nou als que concurran en la extenció determinada ý
en mantindre dita capella, lo que els fonc concedit ab dret especial en los termes
que demanaven añadint el prelat devien dotar la església o capella en alguna celebració
ý que este dret no avia en avant de extendre
dels suplicarns a atres famílies, sí que avia de parar en elles ý sols tindria successió
este dret per varons.
Al tems de la visita, estaven ya plens tots los fonamens de la obra ý algo
elevades les parets de la part de la planta ý campanar. Faltava elevar-se la del
frontis ý portada principal; ý reconegut per lo il·lustrísim Prelat li paregué molt
impropi es quedara fora el campanar, podén-se fer enfront de éste una capella per
a baptisteri, ý així la paret del frontis correria recta en la del campanar ý sens
quedar racó. Acertà el prelat en lo mateix que senyalava, ý estava dispost en la
planta aprovada de son principi dels mestres visurans, ý acceptada en la junta
general sens aver-la vista, ni aver-li donat tal espècie. Però com avia experimentat
el sociego que causà aquella sua comissió sens posar-la en pràctica, el gust ý alegria
del comú de tots en aver-lo acompanyat des de Sen Pere a la visita, conceptuà en
esta feligresia una obediència i suggecció tan gran que bastara insinuar sa voluntat
sens que fóra menester formal presepte; ý així devia ser, ý o demana la atenció ý
superioritat de un prelat tan zelós ý caritatiu. Per tant ó digué ý encarreguà en
públic, passant de la església a la abadia, declarant despreciable la idea que estava
condensada en aquella part, sens voler intimar atre modo de presepte, ý entregà al
retor de limosna per a la obra sinquanta lliures.
Luego que pasà la visita, cuidà el retor de acordar ý animar al alcalde ý regidors
a minorar la obra en los termes que avia insinuat el prelat. No es feen estos càrrec
per la poca discreció que dóna el estat de llauradors que aquella insinuació devia
seguir-se com a presepte. Es manifestaven desigosos per sí d'executar-la como a
senzillos ý de bona intenció, sabien era la idea de la planta contra qui avien intentat
tans desòrdens alguns que fan de mandons, ý coneixent per experiència de atres
casos la sua tenasitat, posaren el reparo de que sucitarien novament discòrdies, si
no en esta en atres matèries que igualment perturbaran el comú, i així no se
atrevien a manpendre-u. Pensà el retor empeñar en esta espècie per a asegurar la
quietud ý consentiment de tots al doctor Phèlix Martí, no obstant que bé coneixia
era el principal promotor i director dels malcontens de la planta per no aver-la
entesa ni conceptuada bé ý procurà recordar-li les raons mateixes que avia dit lo
prelat, ý ell oït juntament en los oficials ý atres lo que al mateix retor avia manifestat
el senyor arzobispo, desigós es practicara lo que avia advertit, la esperança que
es formava de una limosna més llarga per a adelantar la obra, ý suplicant-li que
fora ell mateix el timó ý director de esta millora ý que la persuadira als que
coneguera contraris o equivocats.
Este sucgecte avia cuidad disimular-se asta entonses, ý que no el tingueren per
director de la enemiga de la planta segons pallava citant a atres per disgustats ý en
bones paraules volén-se dissimular. Però, en la resposta que donà al retor, manifestà
coneguda la sua tenasitat ý thema, ý que els servia de director, pués li digué
expressament podia desengañar-se que en este poble no necessitaven dels consells
del arzobispo, sinó dels doblons, paraules que dexaren sens paraula al retor escandalisat
de tanta sobèrvia i ambició de manar en un home tant ignorant ý curt, ý
que volia manifestar pietat, ý determina no parlar mes de la espècie, acomodar-se
al dictamen de molts piadosos de que después concluïda la obra es podia fer eixa
millora quant coneixirien el erro a la vista i ara que continuàs, en quietud ý sens
alborots, la obra, ý en avant ni de esta ni de atra espècie no solicitar son parer
perquè no pot ser asertat el juí de un ànimo tan mal dispost.
Sens ducte es pot recelar causa de molts mals esta desatenció al arzobispo ý la
tocàrem en les mans en este mateix any. Pués determinat lo prelat tornar-se
València des de Consentayna, ý tenint empeño formal i súpliques de les monges de
Benigànim que anàs allí a parar, no pogueren inclinar-lo ý sens manifestar son pit,
es véu en lo efecte determinat a fer parada en este poble, ý no donà el avís asta
hora perenitòria de poder previndre el dinar que fonch dia tretze de novembre; ý
no féu més que apear i anar a registrar la obra, ý trobant que no es seguia la idea ý
millora que avia encarregat, callà en una gran prudència, però no pogué ocultar, en
lo modo ý demostració, que sentia aquella falta. No parlà mes de la obra, sent en
extrem aficionat, ý la limosna que donà foren solament deu lliures al retor per la
estació ý recompensa, si avia gastat algo en la família ý comitiva que portava de
acompanyans, que en estos termes se explicà al donar-les al retor, ý que foren per a
la obra ya que no volia explicar lo que tenia gastat de propis. En esta ocasió,
estagué ben conegut el ànimo del prelat, que si encontra comentada la millora ý
obedit lo que avia prevengut en la visita, nunca se n'aguera anat sens doblar la
primer limosna, ý encara donar el tanto que podia costar tota la obra añadida, que
així ó concepturen quans saberen lo antecedent ý veren el sucés de este dia, coneixent
el ànimo ý lliberalitat de este prelat caritatiu. Este per sert fonch gran mal,
Déu que se
En la visita del dia vinti_ú de mayg lliggué el senyor arzobispo la fundació ý
capítols que encontrà en esta església de la Hermandad o Congregació del Santíssim
Cor de Jesús Sacramentat, fundada en lo any antecedent, de què avia donat ya
llicència al retor, ý vista lo decretà ý aprovà segons consta en lo decret al peu de la
escritura de fundació ý es consta en son llibre propi.
ANY 1743
Sens ducte estarien impaciens no tenint algo en què manar ý dispondre entre
ànimos perturbats els contraris de la planta ý de la església, no atrevint-se-li a
ésta después de la amanaça ý comissió del prelat, ý així intentaren ya que no
contra la església en sí mateixa contra els benifets nou alborot. Comensaren a
imbuir que els fundadors Antoni Mollà ý Juan Vidal devien pagar equivalent de
les terres ý capitals obligats al peu dels benifets. Esta espècie la donaven per tant
segura, que no reparà Berthomeu Martí de Fèlix propalar en lo carrer a veu clara
que el senyor arzobispo avia fet gran limosna al poble (donà al retor cinquanta
lliures per a repartir a pobres, a més de la limosna de la obra) però que ell la avia
de fer major, pués avien de pagar la tercer tersa del equivalent per sancer los dits
fundadors aquell any, per lo que devien en ell ý antecedens ý no se
No faltaren simples que engaitar per lo interés, ý alguns de bona intenció ý de bona
capa es donaren per vensuts de les propostes. Convingueren juntar-se de particulars
en casa de dit Berthomeu, otorgaren poders, contribuiren en dinés al pleit, ý es
plantà en la intendència la causa. El abogat actor, luego, digué tindre la causa per
perduda, ý, sen ducte, de son principi la conegué fatuitat de pobladors rústics, però
com córrega el diner, sempre es troba cam per a al·legar. Demanà procura del
ajuntament quan ya estava algo adelantada la causa, alguns discurriren que per a
que tinguera més bulto, o per a que no multaren la intentona dels promotors
particulars. Es negaren a fer procura el alcalde ý regidors aconsellats del assessor
de Sen Phelip, ý així els demanaren que ya que procura no volien feren siquiera
poder, ý consentiren perquè este terme els paregué atra cosa de la aconsellada per
lo assessor; no es negaren a cosa menor que no fea mal ni bé. Es contà el cas en los
mateixos termes que el referiren al retor dits oficials, eren estos encara els del any
antecedent, ý bastà per a que es coneguera la simplea, i no se extrañe la sua
pusilanimitat en mampendre la millora de la obra que encomanà el prelat en la
visita, per recelar se alborotaran atra volta els contraris malcontens, a qui devien
tindre por per lo tesó i manyes que usen. Ixqué la sentència favorable als fundadors
ý contrària als promotors ý quedà frustrada la limosna de la terça del quartel
als que simplement la esperaven, ý ben desengañats aquells bons hòmens a qui per
lo interés avien induït a afluxar la boca ý prestar nom en la causa. La obra de la
església continuà este any en adelantar-se ý deu advertir-se que al tems de plantejar-la
demanaren el retor, oficials ý molts del poble que estaven presens, tots confrares
de Maria Santíssima del Roser, que a esta capella se li añadira segon cos per
a mes lluiment i que fóra singular entre les atres com a capella de cofadria, ý esta
resolució facilità i mogué el ànimo de higualar la del Santíssimo Christo, però en
esta avia de servir el segon cos tot per a nincho ý així el segon cos de la capella del
Roser és també millora de la planta, lo que es tindrà present per a difinir los contes
del mestre Tormo, a qui deu pagar-se-li a part del primer ajust.
ANY 1744
Divendres, dia onse de janer, estant congregats en la església per a el Rosari,
Doració ý exercici del Cor de Jesús, dispost per a el divendres de any, ý es
començà tot a boca nit, se amagà en lo púlpit un foraster, en tant dicimulo, al tems
de la oració mental, que sols pogué advertir-lo Teresa Martí de Francisco, donsella
que estava en vista ý no molt lluny de la escala. Ý al tems de eixir-se
en les demés dones ý chics, mentres es diu la lletenia del Santíssim, ans de la
diciplina, ó advertí a Batiste Ferri que fea aquell any de sagristà de la hermandad ý
cuidava tancar la iglésia per a dit exercici de diciplina, ý este donà avís al retor a
tems de deixar junt a ell les claus de la porta que avia tancat ya. Reconegut el
púlpit, es trobà, conforme el avís de la fadrina, un home foraster, rollat allí com a
gos, jove, ben vestit i que ningú el conegué. Seríem en lo exercici més de trenta
hòmens, ý luego que es véu descubert ý tan rodad dins la església, callava als
càrrecs que se li feen pretextant en accions el no entendre la llengua, ý per una
paraula mig lletina que parlà, li féu càrrecs el retor en lletí, ý la resposta era en esta
llengua dir desprecis de la terra a on no avia encontrat hospedatge, que també
alcansaven al retor, qui en vista de la insolència i reconeixent era algun guilopàs
que buscava ocasió de furtar, o fer atre major dany en la església, féu avisar al
alcalde ý regidors, ý estos se entregaren del reo que aseguraren en lo sep, ý es
proseguí asta concluir el exercici acostumat.
Tota la nit cuidà el alcalde tenir prevenguda ronda que a sos tems ý puestos
observaren si este reo tenia alguns companys de prevenció per a executar la maldad
que devia reselar-se de un atreviment tan gran com amagar-se en lo púlpit, ý
res pogueren descubrir. La justícia ý averiguacions que devien fer-se sobre este cas
són molt fàcils de conéixer ý ben acostumades en qualsevol població, ya en casos
semejans, perquè es governen al dictamen de abogats doctes ý pràctics en sucesos
tals. En esta serví de director el doctor Fèlix Martí que aconsellà que a este home
pres li donaren un companyero que el traguera asta fora el terme ý que el deixaren
anar. Ý de este modo, ya que no avia fet llans algú, ni el avia pogut lograr, no
convenia posar el comú en gastos que se li seguirien de mantindre-lo empresonat,
fer averiguacions de qui era, donar part de tot al superior o a la Sala Criminal; ý
així es féu simplement, deixant sens satisfacció o vindicta el agravi de la església, ý
soltant atra volta al llop per a que puga dañar, buscant ocasió acomodada. De esta
falta de justícia ý consells tan ignorans són molts los mals que es seguixen ý els que
es van encadenant, obrint porta a molts pecats que irriten a Déu per a el castic.
La obra se continuà este any ý arribà sobre els arcs de les capelles, ý lo demés, a
proporció higual, caminava segons es véu, poc a poc, ý en part era així convenient
per a el millor assiento ý lliurar-la dels sentimens ý badalls que han causat no poc
cuidado en la primera, ocasionats, segons dictamen de pèrits, de la sobrada presa
en què es va adelantar ý carregar, ý, en part, causava la lentitud, la contradicció
oculta ý dissimulada que mantenien els promotors de alborots, pués era asegurat
en estos anys, adelantar-se, més o mens, segons la calitat dels oficials del govern
comú, segons eren dependens més o mens, del consell o atenció de estos.
ANY 1745
En la nit del dia set a huit de janer de este any, patí esta església el major
treball, no sosoït en ella ni en atra de les circunvehïnes en lo robo que se li féu,
segons juïns ben fundats, después de les dotze hores de la nit del dia set. Ý així, a la
matinada del dia huit, que era divendres de la octava dels Sans Reis, robaren la
creu major de plata que servia de parroquial en les procesons, ý era asta en la
calitat ý valor del material, higual a la de qualsevol de les viles circunveïnes, ý
encara exedia a la de alguna, el insenser ý naveta de plata tan preciós ý gran com el
de dites esglésies. Estos hornamens estaven custodiats en lo almari dels caleixos:
Una capa pluvial negra, nova, que se estrenà en Divendres Sant del any 1740, dos
albes noves, la una de cambray sens banyar encara, ý la atra de true molt fi, la
tovalla morada de tafatà guarnida de galonet de seda groga, la pau, que era de
bronze dorat, ya antiga; de la franja de or que tenia un frontal de domàs blanc,
arancaren un tros ý el tallaren, una tovalla del aguamanil. Estos homamens estaven
en dits calaixos de la secrestia. La creu chiqueta de plata que servia en lo vas
de sant oli per a anar als pernoliars, esta estava en un almari de fusta sobreposat a
dits calaixos dins la capsa de cartó ý pell que contenia les crismeres, totes de plata,
ý dit vas de sant oli, i sols furtaren dita creu traent-la de davall lo vaset; ý lo demés
que contenia la matèria dels sacramens ý sacramentals no ó tocaren. De este almari
tragueren la clau del sagrari de la capella de Santa Anna que és de comunió, ý
avent-lo ubert, furtaren de ella una copa o globo chiquet, tot de plata que servia
per a consagrar ý renovar les partícules o formes per a la comunió, ý, al present,
estava purificat per lo retor des de el dimats antecedent, la vera creu que era de
bronze dorat, molt ben treballada ý curiosa, ab la rel·líquia del
mig ý el dinés dels sepillos de Ànimes, Mare de Déu del Roser ý S. Jaume ý
Santíssim Sacrament. Estos serien molt pocs per aver-se tret per a el dia primer del
any, quant se manifesten les limosnes ý publiquen en la església, pués el almari este
estava tancat en dos panys que també arrancaren.
Este robo no es publicà, ni advertí asta después de les set hores del matí de dit
dia huit, divendres, perquè anà el primer a dir missa mossén Pere Martínez i no
obstant que trobà ya uberta la església, sense claus, les llànties apagades, encés un
ciri en lo altar major, la porta de la secrestia que ix al cor, uberta, la del cruzero
tancada en clau, sobre els calaixos los dos càlisos sens purificadors ni tafatà, tota la
roba, en dits calaixos, rebolicada, que ab difícultat, segons digué después, poguè
extraure el hornament per a dir missa, uberts los dos almaris colaterais de dits
calaixos ý bastans estelles de fusta per la segrestia, que saltaren a la violència de
obrir-los ý donar garrot als panys, segons los senyals que quedaren, res, digué, li
avia fet sensació ni admiració que bastara a reconéixer ý reselar el mal que estava
tan a la vista, ý sols les circunstàncies de este capellà vell, de setanta anys ý de
curtíssima discreció, ý no aver-lo jamai notat en faltes de esta espècie, poguè ser
motiu de no carregar-li tota la lley ý acriminar-lo agresor, vent el disimulo que
mostrava.
Ya concluïa la missa, quant acudí el retor a la església, cridat de algunes senyores
per a confessar, ý a la primer entrada, no pogué advertir el dany de la porta ý
estelles que al donar lo garrot al pórtich avien arrancat per estar molt plena la
església dels que oyen la missa, ý així, en seguida, es sentà en lo confecionari que
tenia en lo cruzero de la part de la epístola, però ans de començar a confesar, lo
avisà Blay Tormo, estudiant, que avia ajudad la missa ý estava ben admirat de les
estelles de fusta i dels almaris uberts, per a que reconeguera la causa, que al instant
reconegué ý trobà la falta de la creu ý ensenser, de què avisà al poble que donaren
avís al alcalde per a que es buscara ý reparara este dany. I en seguida, reconeguda
tota la secrestia ý església, es trobà la falta de dits hornamens, ý, per los senyals, el
modo violent de aqueste robo.
Luego es descubrí i tingué per sert que els lladres eren tres, els mateixos que
aquella nit avien entrat en lo corral de la casa de Juan Vidal, a on robaren la roba
blanca de una criatureta, que estava estesa en la corda del cubert, ý la deixaren
baix de la pila de bateig; la clau de la porta de dit corral que eixia al cam, la que
sens ducte volgueren fer servir per a obrir la església, i se la deixaren baix una caixa
de la secrestia, boltada en senyal de no haver pogut servir, encara donant-li garrot.
La madixa de seda que tenien allí, per a debanar les filles del dit Vidal, esta no se
la deixaren. En les heres, prop de dita casa, es trobaren tres cavats en un pallar, a
on, al paréixer, estigueren algun tems. Ý en el bancal, baix la riba de les heres, dos
assientos de palla, un rastre de patades que venia del poble a dits assientos ý
enseguida de estos continuaven tres los rastres asta el camí del molí. Lo ú dels
rastres eren patades de dona segons persuació comú. El dia ans avia plogut, i així
es descubriren les patades. La nit, sens ducte, fonch la mes fosca ý mes freda de tot
lo janer, i al paréixer, lo ú reconegué per a assegurar-se la quietud del veïnat; i la
entrada en la població, es discurrí, fonch per lo carrer dels Penadesos, segons el
alborot de gosos que repararen alguns, a deshora de la nit.
La obra estava elevada sobre els arcs de les capelles, però sens porta alguna que
la tancara, ý així pogueren en més dissimulo treballar per obrir la església. El modo
que usaren fonch conegut per los senyals que quedaren impressos en les portes,
que estaven en lo tapió que dividia la església eo la primera obra ya concluïda, de
la segona que se estava fent. Palanquejaren el postic en alguna pesa de ferro que
apretaren donant garrot, i feren saltar la femella eo la pesa a on entrà el ferro del
pany per a assegurar-se tancat. Ý en la mateixa violència obriren los dos almaris de
la secrestia units als calaixos, sols en diferència que en la porta feren saltar de la
cuixera femella ý ascles, en los calaixos feren saltar los panys ý ascles de les portes
dels almaris. La porta de la segrestia al cor tenia rompuda ya alguns dies la falleva
de dalt ý sols se assegurava en atra falleva que tenien baix, i com la pedra a on se
assegurava és fluxa, feren a colps correr lo ferro ý demenjar la pedra. Este ruïdo,
assegurà el forner del forn del comú, aver sentit a deshora, bon rato, ý es persuadí
eren patades de cavalleria que acostumen en los estables, ý no es resolgué a llevar-se
ý reconéixer per lo molt fret de aquella nit. Així ó contava después. Sens ducte
era senyal de què intentaren els lladres furtar atres hornamens aver-se encontrat
los dos càlissos ab ses patenes i culleretes sobre els calaixos, fora el almari, ý tota la
roba rebolicada, de la qual, dels càlissos i algunes corones de plata de les immages,
es discurria hagueren fet atre fardo, ý que fugiren espantats del ruïdo dels pescadors
que passaren aquella nit, segons costum, ý els sentiren alguns de les cases a la
matinada, en càrregues de peix per a la ciutat de Sen Phelip, ý com ya tenien la
presa principal que buscaven, degueren entonses fugir recelant el ser descuberts ý
trobats.
La contristació que causà en tot lo comú este robo no es pot explicar en paraules,
ý el major susto tingué el retor quant avent encontrat la falta de la creu i ensenser de
plata, advertí en lo pany de la capella de la comunió la clau del sagrari, devent
reselar aurien furtat lo globo, ý en ell al santíssim sacrament que siga sempre alabat,
però avent reconegut que sols faltava lo copó o globo chiquet, tot de plata, que avia
dies ans purificat i deixat sens la menor partícula, ý la vera creu, ý que el globo
major que contenia les formes consagrades ni tenia senyal de aver-lo tocat, ni encara
li faltava la creu movedisa que té ý servix per a dar adorar als malalts sent ella de
plata, ý tota la copa del globo sobredorats, es persuadí que ells lladres eren mals
chistians, però catòlics. Ý al punt es determinà celebrar missa per ells, per a que Déu
los convertirà a la restitució ý en desagravi de un agravi ý pecat tan conegut, lo que
practicà encarregant a molts que acompanyaren la súplica.
El alcalde ý regidors que volgueren aplicar-se en lo major fervor a la pesquisa
de este robo ý robadors, no acertaren a donar pas algú que servira de profit. Cuidà
el retor ans de començar la missa que convocaran a la sala del ajuntament, a on
volien ý es devien congregar per a donar promta providència a la pesquisa, a Jusep
Esplugues, son pare, notari del ajuntament de Agullent que estava este dia en sa
casa, home pràctic ý ben experimentat en atres casos de justícia ruydosos ý arduos.
Fonch este de dictamen que de pronte es posaren guardes a totes les boques dels
carrers, que la justícia reconeguera a totes les cases sens exeptuar la abadia ý
prenguera averiguació dels vehins que faltaven o avien faltat aquella nit en algun
tems de ella, ý que entre tant atres de ronda boltejaren per tot lo terme ý circumvehins
per lo que podien observar. Esta providència era absolutament la que convenia,
ý sens ducte aguera aprofitat segons algunes notícies ý senyals que después de
dies han respirat ý descuberts, de pronte obrien camí quisàs per a descubrir-se el
robo ý robadors. Ý en efecte, practicat sols en la primer part, descubrí els señals de
les Heres, de la riba ý patades supra dits que después de hores descubert el robo se
ignorava. No tingué el consell la aprovació del doctor Fèlix Martí que també
estava en la sala, encara que atres lo aprovaren ý volien practicar, ý així parà la
junta en altercats, volent este persuadir era treball perdut el buscar en lo poble ý
sos vehins, ý vent alguns que res determinava, marcharen per lo terme ý asta el
port de Albayda, del Olleria ý atres puestos a la sort o a la ventura.
Tota la pesquisa de este dia, a més de lo supradit, es reduí a enviar requisitòries
que de pronte es formaren en paper comú, a diferens alcaldes de les terres circunvehines
ý atres per los quatre camins reals. Ý encara que alguns rondaren també
sos termes, no lograren notícia alguna ni señal. Corregué a lo últim del dia la
notícia de tres hòmens que el dia sis estagueren en la casa de Boix, del territori de
Torralba, que el dia set demanaven limosna en Palomar ý Albayda, ý la perturbació
de uns, la facilitat de atres i, quisàs, la malícia que es volia solapar abultaren
tals circunstàncies, ý es fingiren tans senyals que els acreditaven agresors de esta
maldad, ý així es determinà despachar a buscar-los ý asegurar-los. Hagué notícia el
dia nou que avien passat el port de Albayda, ý anà Macià Mollà acompanyat de
dos fadrins, ý luego que entrà en Cocentayna topà en ells. Eren tres estudians, los
dos tunants de molt tems ý el tercer que de pocs dies anava en sa companyia. Ý
cridats davant lo retor ý justícia de Concentayna, declararen ben patent ser inocens
de este cas, ý per a més asegurar-ó, prometeren venir a este poble ý donar
prova de tot. Ý en efecte vingueren en dit Mollà, qui deixant-los en lo camí sols en
los dos fadrins que acompanyaven, entrà en Albayda ý sabé que dits estudiants
avien dormit el dia set en la nit en cassa un home honrat, tancats en una cambra o
pallisa, per fora, que no pogueren eixir asta que per lo matí els obrí el amo de casa,
que era la relació que avien fet en Cocentayna, ý així era físicament sert que eren
lliures e inocens.
Esta relació, oïda en este poble, a dit Mollà asegurà de ningun fruit la diligència
feta e inocens als estudians ý, per sert, bastava sols el veure-los ý el aver
vengut sens forja alguna de Cocentayna per a formar este jui en prudència, que
no és este robo per a tunants que volen viure ý mantindre
fóra, no hagueren vengut tan lliberals ý assegurats sens fer-los forja ni encara per
lo camí. Però el doctor Fèlix Martí, llegiste fet director del alcalde, volgué molt
eficasment que la causa de estos es correguera en los termes judicials ý que el
alcade enviàs per son assessor que la formara de ofici,
mantenir-los hospedats en casa Lluís Vidal, sastre, que ab devoció sol hospedar
als pobres mendigans, a falta de hospital. Vingué el doctor don Fèlix Guàrdia,
abogat en la ciutat de Sen Phelip, formà sos autos, ý com nunca podien amanéixer
culpats, sempre es mantingueren en casa dit Vidal, sens atre quefer que oir
misses, cantar en la església, que lo ú era solfiste, ý de vesprada pasejar sempre a
costes del comú, afegint gasto al perdut. Encara que es sentenciaran inocens,
como per la pròpia confesió constava eren tunants de molts anys, es consultà la
sentència al intendent per los òrdens ý veredes que avien vengut sobre els ociosos
ý mals faeners, ý per tals els aplicaren a la corda ý a servir al Rey, declaran-los en
sa honra sobre este furt.
Esta agència o malandresa en què se ocuparen semanes, per sert que no tingué
atre fruit que asegurar als lladres ý donar-los tems ý ocasió per a més ocultar el
robo; així en lloc de remediar, asegurà el dany de la església, ý sens ducte es pot
piament conceptuar que aixó manifestava el terremot que sosol el dia onze, en què
es comesà dit procés a les sis hores de la nit en poca diferència. Estava el retor en la
iglésia después del Rosari i oració acostumats cada boca nit, ý sentí un tremolor de
tota la església, senyaladament la mija taronja que causava un gran horror. Lo
mateix sentí una senyora que estava en la capella de Sent Ana, ý el escolanet, que
no quedaven atres en la església, ý per a que no se entenga seria el sucés alguna por
fantàstica es sentí el terremot en tota la terra, ý asta el abogat, asesor, alcalde ý
demés que estaven treballant en la causa el sentiren ý conegueren per terremot, ý
per tal ó declararen después al retor, ý atres aseguraren lo mateix. No hagué la
menor notícia que este tremolor, templor o terremot resonara ni sosoira en Alfarrasí
ni atra de les terres circunveïnes, ý així no es deu estrañar que moltes persones
pies ý de bon juí es persuadiren era algun senyal o efecte de la justícia o
providència de Déu que manifestava la gravetat del pecat ý no volia descarregar
castic visible en los factors per los seus fins inescrutables.
El retor donà part de tot lo robo al senyor archebisbe, qui encontinent li envià
una excomunió reservada al mateix il·lustríssim contra els lladres ý quasevol que
tinguera notícia si no declarava al retor de esta església o a qualsevol retor de este
arzobispat, la que es publicà tres dies en esta església ab lo ritu ý ceremónies acostumades.
El alcalde donà part també a la audiència, encara que ya tart, ý passats
alguns dies, que fonch menester empenyo ý representar la ignorància ý rustiqués del
mateix ý del director per a lliurar-se de multa. Ý este tribunal superior donà òrdens
a diferens puestos tan rigurosos que assegurà ú dels mateixos senyors, estant en Sen
Phelip eo Xàtiva, per lo març de este any, al retor ý al alcalde sucessor que si el robo
no estava en este poble sotarrat, per quasevol terra, encara fora del Reine que
amaneguera lo furtat, asegurava el descubrir-se ý retornar-se a la església.
Nunca deurà estranyar-se el dictamen de don Pedro Baldés, oïdor o jucge en
València, que estava en Xàtiva en quant manifestava resel de ser los lladres de la
terra ý de este poble mateix, pués este resel ha passat casi a juí formal en los
hòmens més prudens de les terres circunvehines ý apartadas, en los mateixos vehins
que se han mostrat més dolorosos ý sentits de tan gran maldad en la església, ý
son més pios ý zelosos de la obra ý sos aumens, en lo que més se confirmaran el dia
vint_i_ú de janer de este any. Es celebrà aquell dia la comunió general de la Hermandad
del Cord de Jesús per ànima de Jesinto Penadés. Convidà el retor dos
religosos capuchas ý un observant dels que avien asistit al enterro per a confesar,
ý per a que tots en més llibertat es confesaran de propósit no anà a la església asta
la hora de dir la missa ý donar en ella la comunió de comunitat segons estil, ý en
esta ocasió se encontrà restituïda la tovalla morada de tafatà que era una de les
peces robades. Este cas serví de ocasió a algú dels mefís zelosos o contraris de la
obra per a posar en ducte si seria o no robada aquella pesa, ý que podien aver-se
equivocat en donar-la per furtada. Però este ducte és despreciable ý basta saber-se
que per tres ocasions el dia huit ý diferens persones, les més pràctiques ý enteses
dels hornamens, feren la averiguació de pesa en pesa ý es notava en un paper la
que faltava en lo calaix, corrent-los tots, ý es troba dit dia ben plegada la tovalla
sobre tota la roba, ý en lo calaix a on solla estar ý desplegada, es veu tota traucada
de puns de seda verda, que avien tallat ý quedaren en ella, ý a més en moltes gotes
de cera a puestos com el palmell de la mà, señals tots de lo que avia servit ý patit
en mans dels lladres. Ý satisfet en esta evidència aquell ducte, ya el autor no més
parlà.
Segons lo fet ý circunstàncies del robo, es pot tenir per cert que els lladres
nunca intentaren robar el Santíssim Sacrament, ni encara matèria sacramental,
pués tingueren en mà les crismeres de plata ý sols furtaren la creu del pernoliar, ni
se atreviren a obrir la capsa de plata que conté els gotets que també són de lo
mateix. Ý si obriren el sagrari de la comunió seria per la copa o globo chiquet de
plata que sabrien estava purificat ya, alias agueren consentit en furtar lo sacrament
ý també agueren furtat lo globo que el contenia ý era de més valor, ý si foren
forasters no podien tenir notícia tan fàcil de que estava purificat des del dimats. Ý
no ha faltat dictamen de que dita copa de plata, tan necessària per a renovar, ý la
capa pluvial negra en senefa de terciopelo foren el primer insentiu dels lladres,
fundat en què estes peses noves ý que nunca tingué la església foren matèria de no
poca marmolació a alguns, que per sa misèria ý pacions desordenades els pareixia
supèrfluo, sobrant gasto ý de pura vanitat, així gosaren explicar-se. Ý perquè deu
ser mes sensible el pecat ý condenació de les ànimes que tot lo dany temporal,
solicità el retor que este any a més dels sermons ordinaris de Quaresma es predicara
missió, ý fonch el predicador el pare fra Batiste Garzia, agustino, religós de molt
bon zel. Multiplicà en atres temes, rogatives ý exercicis per implorar la pietat de
Déu que convertirà els lladres. Señaladament devia més desigar-ó en lo cas de que
foren feligresos. Però com este robo fonch sens ducte castic de atres pecats —basta
el sucés de la primer pedra, de qui no tingué la església ninguna satisfacció, basta la
desobediència al prelat, en la visita ý desatenció a lo que deixà dispost de paraula,
ý basta ý sobra lo que Déu sap—, ha continuat lo castic, permitint se erraren los
mals ý es omitiren los que tenen de profit per a recobrar lo perdut.
Quant Heliodoro entrà en lo temple de Jerusalem de orde del rey Seleuco que
dominava la Àsia ý Síria, a incorporar-se dels depòsits que allí es guardaven de
viudes, vérgens ý atres persones pies, mal informat lo dit rey de un Simó impio ý
ambisiós que li donà a entendre era el depòsit molt gran ý que podia de ell dispondre
ý aplicar-lo a sa voluntat, se li mostrà davant, de repent, un personat montat
en un cavall ý prevengut de armes de or que causava gran temor. Ý a la primer
sarpada del cavall tirà en terra a Heliodoro, ý al mateix tems fugiren tots los
ministres que portava de companya, espantats de un terremot que fea tremolar no
sols la terra ý parets del temple, si també les montañes, diu Jusep lo antic, ý en esta
ocasió atres dos jòvens galanament vestits ý gloriosos, els quals tenien a Eliodoro
en aquella postura azotant-lo sens parar. Si així castigà Déu a este home que sols
volia incorporar-se dels depòsits que no eren propis del temple, ni servien als
sacrificis, sols perquè estaven en ell custodiats, com castigarà als lladres de hornamens
ý peses precioses pròpies de la casa de Déu, ý que servien en los sacrificis ý
demés funcions sagrades? Si estos miserables saberen el castic de Alsimo que quedà
de repent paralític ý sens poder parlar paraula, ni menjar bosí per la destrucció
que féu en lo temple de Déu; si saberen el castic de Antioco per aver robat ý
profanat lo temple que de repent li envistí un dolor intern que no podia sosegar,
tot lo cos se li omplí de llagues ý en elles els cucs se
qui el servira sent rey perquè era inauantable la pudor de les llagues que ni el
mateix la podia tolerar, ý així morí rabiant; ý si pensaren atres molts exemplars de
castics que Déu a fet en casos semejans a este, per cert no se hagueren atrevit a
robar la església, destruir-la ý violentar-la així.
No faltaven en este temple àngels que podien aver espantat ý castigat per tan
gran atreviment als lladres, ni falten jamai un cor ben gran en cada sagrari, que
àngels eren los que detingueren ý castigaran a Heliodoro. Ý a més dels àngels, els
dos Apòstols titulars se han aparegut en defensa de la Sant Església, montats cada ú
en son cavall blanch ý ben armats, Sen Jaume en Espanya en tems del rey Ramiro
ý atres ocasions, S. Juan en tems del emperador Theodosio, a este mateix, con que
no seria novetat que en la pròpia casa ý església repetiren lo mateix ý la defensaren
de invasió tan sacrílega. Ni faltaren supliques ý deprecacions de moltes persones
pies, com en lo cas de Eliodoro a lo menys después de sosdit el furt, per a que Déu
descubrirà ý reintegrara a la església de este dany. però com era castic de la justícia
divina que mirava els pecats passats sens satisfacció a la església ý quisàs sens
arrepentiment, manifesté la ofensa del pecat ý sentiment del dany de la església
que el dia onse se li asegurava extraviar-se la justícia del camí de poder-ó recobrar
ý encontrar, que tal contemplaren alguns aquell temblor o terremot, no volgué fer
demostració ni per a impedir-ó ni per a trobar-ó, per a major castic ben mereixcut
per los pecats.
Luego es reparà el dany ý rompiment de les portes de almaris, secrestia ý de la
porta principal, ý per a asegurar la església ý previndre atre cas, es posaren portes a
les dos portades de la obra, ý esta es continuà este any, ý quedaren cubertes les
capelles del Roser ý Ànimes, per a poder tindre més a mà el algeps ý aseguradas les
aïnes necessàries.
ANY 1746
Resolgueren los regidors del any antecedent, Miquel Belvis ý Pere Pau Ortiz
per a que la obra poguera adelantar-se ý en cumpliment de la obligació contraguda
per lo comú en favor de la obra en la junta del any 1732, confirmada en la
de 1736, en què se aplicaren a la obra algunes regalies ý arbitres que serviren de
fondo i peu per a començar-la ý concluir-la, cedir a benefici de la obra ? lliures que
del arrendament del forn devia al comú Mariano Bellvís, les quals foren part de
pago de les que estava devent dit comú a la obra per les quaresmes predicades a
benefici de ella, i per la regalia de la festa dels sans, en consequència de dites
juntes. No es féu escritura de cesió ni es tingué per necesària, però en lo cartapasi
de càrrec ý descàrrec que el regidor major portà segons estil de entrades ý gastos
del comú notà per cobrada dita cantitat ý per pagada a la obra ý son depòsit en
conte ý part de dits deutes, tenint per molt segur este modo de obrar practicat en
atres deutes ý cesions fetes sense gasto de escritura; ý en seguida dit Mariano
Bellvís, deutor, acceptà, oferi este pago ý el posà en eixecució.
Els contes que finit lo any donà el regidor major pasaven per la direcció ý juí
del doctor Fèlix Martí, ý en este present any tingué la millor ocasió per a desbaratar
a la obra esta cobransa ý benefici, sent regidor major Pere Martí, son germà; ý,
en efecte, els contes de dit Miquel Bellvís se arreplegaren en casa dit dr. Fèlix, qui
dispongué (és relació del mateix Bellvís vista en pràctica en los mateixos contes)
no posar ni admitir en descàrrec dit pago a la obra ý en son lloc continuar en
descàrrec de dit Miquel, regidor, el deute de Mariano per deute viu a favor del
comú, ý en virtud de estos contes instà execució jurídica Pere Martí, actual regidor,
contra dit Mariano, en la que consentí ý cooperà Vicent Tormo, regidor
menor, mal informat o imbuit de dit llegiste ý son germà, segons confesà después.
Fàcil aguera segut a dit Mariano lliurar-se de ella, si aguera sabut justificar la cesió
ý pràctica de este poble, o no li aguera perturbat la justificació ben clara el mateix
notari seguidor de les idees de Fèlix, segons los mateixos testimonis donats confesaven.
El retor aguera pogut ý devia, segons dictamen de abogats, oposar-se en
nom de la fàbrica a la execució, sent-li fàcil provar la cesió, el deute legítim ý
encara la perturbació dels contes en vistes dels que tenia continuats dit Bellvís,
regidor, ý per no alborotar més los ànimos ý que es descubrira la malandresa que
cuidaven per ses idees ocultar, no sent de son càrrec ý ofici remediar-les en justícia,
disimulà, reintegrà a Mariano de sos dinés que el pagà al comú, ý els gastos
que, segons dien, eren casi tant com el principal.
Este any no se adelantà un pas la obra, ni se li posà una pedra, si bé el retor i
fabriquer cuidaren adelantar alguns materials que consten ya en los contes. Ý al
últim dia de el any el alcalde ý regidors es mostraren al retor en la abadia, desigosos
de que continuara la obra, ý representant-los este la falta de dinés, los mols
deutes que avia que cobrar ý no podien ignorar-los, avent assistit als contes en què
se
conforme a pietat ni raó executar als particulars, que devien cada ú cosa leve ý que
el comú no pagara ý contribuira en lo que tenia aplicat ý era el peu principal de la
obra, podent pagar, ý de diner que a ningun particular dañava. Esta raó vensé els
ànimos ý persuadits de ella el mateix Pere Martí proposà es podia aplicar a la obra,
lo que el comú tenia dret de recobrar dels interesats en lo rec de la azèquia de la
Orta ý avia ya adelantat en los pleits contra els regans de la Olleria, que pasava de
setanta lliures, ý sent del comú pagava en estes una bona part de lo que es devia a
la obra. Convingueren tots, però no tingué efecte, perquè el arreglo de la cobransa
ý distribució de el dret de talles repartides en los regans per a reintegrar el comú
avia corregut a direcció de dit doctor Fèlix Martí ý nunca pogueren entendre ni la
cantitat que es devia, ni qui seria el deutor, així se explicava el alcalde ý regidor
menor, i en esta esperansa simple es concluí el any.
ANY 1747
En lo primer dia de este any quant segons costum es publiquen al tems del
ofertori de la missa major les limosnes replegades lo any antecedent per a
celebració ý fàbrica, publicà també el retor els contes de esta administració ý de la
obra que avia donat Vicent Marti, fabriquer ý depositari, al retor ý jurats asistint
estos en tots los dies que durà la formació de ells. Esta publicata la demanà el
mateix depositari ý atres devots de la església per a acallar les opinions tan ridícules
que fingien ý en què anaven imbuint a molts sencillos els èmulos de la obra
conegut des de son principi, ý en seguida es publicà el estat del depòsit ý lo que a
éste devien el comú en distanció de partides ý els particulars; sens nomenar algú es
publicà la suma de tots. En esta diligència es logrà tapar algunes boques que ya no
gosaven notar ý marmolar, ý esta quietud ab lo desengany de alguns que es confesaren
perturbats es pogué lograr adelantar este any la obra.
Continuaren este any en lo govern del comú per orde superior que fonch universal
en totes les poblacions de Rey, los mateixos alcalde ý regidors del any
antecedent, però no continuaren tots estos en les idees ý conceptos del any passat
perquè el alcalde, que era Bernat Tormo, ý el regidor menor Vicent Tormo de
Nadal conegueren la enemiga de dit Pere Martí a la obra, conegueren el gran erro
de la execució de Mariano Bellvís privant la església de aquell diner que tan necesitava
devent lo comú, ý més quant entengueren que el regidor Miquel Bellvís donava en descàrrec
de aquella cantitat els pertrets de algeps, rajola ý argamasa que en
los anys pasats, des de el 41, avia pres el poble de la obra de la església per a el
forn, camisseria, asudeta ý molí que realment devien pagar-se ý no cubria aquella
cantitat tot este deute, ni poder-se posar en qüestió els deutes de quaresma ý
arbitres aplicats de son principi, lo que avia cuidat el doctor Felis no entengueren
quant formà els contes. Conegueren que este tenia perturbada la cobransa del dret
de talles ý tan ofuscada que no se
lo any antecedent ý persuadits que seguint les idees de dits dos jermans la obra no
tindria el menor aument, determinaren arrimar-los, no contar en ells en este asumte
ý aplicar-se els dos ý fer costat a retor ý fabriquer per a adelantar-la, lo que
cumpliren; ý en efecte este any ya per la prevenció de pertrets que avia, ya per lo
que es dispongueren de nou, se adelantà sobre el rebanch ý es deixà en estat que el
any següent es poguera ya cubrir. En la part del frontis se ha dispost dins de ella un
arch, el mateix que devia fer-se en aquell puesto segons la planta si se aguera
observat ý posat la paret del frontis que higualara en lo campanar sens racó, ý
enfront de este el baptisterio ý se ha dispost dit arch per a que fàcilment puga
después fer-se ý sense molt cost, quant estigueren els èmulos o del tot desenganyats
o del tot apartats, pués quasevol va ya descubrint el crescut erro de aver-se omitit
el baptisteri ý deixat racó a la porta de la església, però millor ó coneixeran después
ý despreciaran les idees de hòmens tan poc amans de la església, tan interesats
contra ella ý a un mateix tems tan manadors.
ANY 1748
Tota la fusta necessària per a cubrir la obra estava ya prevenguda. La major
part és portada de Ontinyent, ý la que faltà es tallà ý comprà de este terme ý
terra de Macià Mollà, la que asseguraren los fusters és de bona calitat com la dels
pinars de Ontinyent, fusta vella ý bona per a el cas. Ý per a llistons estava feta la
presenció de diferens chops que es tallaren ý serraren en lo terme. Tot resultà clar
dels contes de estos anys passats, ý en lo present es continuà la obra ý es féu lo arch
lateral únic que està [...]
ANY 1750
En este any es mantingué la discòrdia ý encara prengué el punt més alt sent
alcalde Jusep Vidal de Alfarrasí ý regidors Jaume ý Vicent Mas, tots parens ý
seguidors del doctor Felis, a qui també feren poders per a continuar la dicensió. La
obra de la església no tingué atre aument este tems que una bòveda de la nau, la
última que arrima a la paret del frontis per lo interés de colocar el relonge que guia
el rec de la orta, que les campanes ya estaven sobre la paret del frontis des de el any
1748. Ý es deixaren la bòveda seca ý sens lluir ý totes les demés per fer. També es
féu lo cos del campanar últim de mamposteria ý gastaren la argamasa ý demés
pertrets que avia de prevenció des de dit any de quaranta huit, sens adelantar-se en
atra cosa, ý sols compraren, segons digué el mestre Tormo, major, huit cafisos de
cals per a poder mesclar en les últimes pasterades de argamasa que com de tems
estava ya pastada dins la capella del campanar, li pareixia reseca sobradament ý
devia minorar-se. Esta obra es féu part als últims del any pasat ý part a principis
del present.
Negaren al retor la asistència de la sera per a misses i demés funcions parroquials
ý arribà a posar en qüestió el dit llegiste la sera de combregars ý oli de la
llàntia del Santíssim. Ý el dia de la Asensió no pogué aver festa ni hora perquè no
volgueren dar sera; ý reparant el retor que la falta de funcions de la església podia
ocasionar major mal en lo comú que per major part sentien estés coses, ni pareixia
raó patira del comú per lo mal cap de quatre o sinch promotors de eixes discòrdies
per sos fins particulars, determinà en avant costegar de propis ý adelantar lo gasto
necessari en la església que a son tems es podia recobrar, ý se evità així el motí que
algun dia amenasava. Com guiava esta borrasca el espirit dominant que ya anys
exercien en la població ý en totes les coses del comú estos dos germans Martins es
posaren a dispondre de la fàbrica ý sos avers sens dependència, arribant a voler
persuadir que el retor ni encara era administrador de la fàbrica. Cobrava Berthomeu
les rentes ý replegava les limosnes ý encara per a estés no contava en lo retor,
lo que éste disimulà molt tems per veure si se li faria la mersé de concluir la
església, segons prometien fer ab molta facilitat, asta que, advertint que el diner de
la obra ý les limosnes, se extraviaven, que se estava tot parat, que lo gastat en lo
que la adelantaran era molt poc, pués tots los matèrials avien trobat de prevenció,
ý se atropellaran sos drets que té obligació mantindre, ý que la cesió del molí es
tirava a fer infructuosa ý anul·lar-la, mamprengué estes causes en justícia per la
cúria, la de limosnes, prohibint fer-les encara per a la obra sens llicència sua perquè
així proceden de dret, ý la de suministrar-li la asistència de la sera per a misses
ý demés funcions de la església que no tingueren renta especial destinada a
este gasto, o devot particular, pués per a este fi principalment és fundada de son
principi la fàbrica o clavaria del Santíssim Sacrament ý dels Sans Apòstols Titulars.
Ý per la Audiència executà al moliner en virtud de la cessió per al pago a la
fàbrica de les pagues del molí vensudes.
En lo dia de Pasqua del Espirit Sant, en què segons costum de cada any està la
nominació del llumeners per a servisi ý asistència de la església, volgueren es
nomenara en lo púlpit per fabriquer al mateix Berthomeu Martí contra lo determinat
en lo any 1743 que consta en lo llibre de fàbrica, parexent-los que esta diligència
li aseguraria la administració per a continuar ses pretencions, ý juntament
nomenaren atres càrrecs que nunca ha tengut ni són menester en la parròquia
ideats per dit llegiste director. El religós assistent en ausència del retor que estava
en València per dites pretencions es negà a publicar-ó, però fonch obligat en la
amenasa que el poble privaria al convent de la missa matutinal ý el doctor Fèlix
renunciaria la carta de Hermandad dels Descalsos ý pedrien esta conveniència.
Però esta diligència que sols serví de contristar als piadosos fonch despreciada del
retor ý no tingué efecte algú per impròpia. En ocasió de estar el retor en València,
el mateix abogat defensor del doctor Fèlix eo que tenia encarregada la defensa de
les causes ý pretencions mogudes per este en nom del govern, proposà al retor
segon compromís, que ya es féu més solemne, pués otorgaren sos poders el alcalde
ý regidors a favor de ell ab acte rebut per Vicent Ortiz, notari, ý el retor a favor de
son abogat ab acte rebut per Jusep Portillo. Ý encara que dits abogats, enterats dels
papers, llibres ý pretencions, expresaren son dictamen, tampoc tingué efecte el
compromís des de luego que entengué el doctor Fèlix declaraven per nul·les ý sens
fonament les notes ý taches que ell imposava als contes. Ý així fonch presís continuar
en los tribunals les causes mogudes que
En este any també es perdé el estil de cobrar la mija barcella de blat que de
immemòrial contribuïa cada vehí per a la festa de S. Jaume titular ý estava aplicada
a la obra des de son principi, perquè sent en la realitat una contribució religosa
ý piadosa que els antics dispongueren per a poder fer la festa ab major solemnitat,
volgueren atropellar a mols ý apremiar-los al pago asta extraure-los prendes ý
córrer-les públicament en alguns que sols devien la paga corrent de este any. Ý a
atres que eren seguidors de les idees ý atentats, ni encara per resagos els apremiaren,
per lo qual acudiren alguns per recurs a la Audiència, la que manà en son
despach que el alcalde no poguera apremiar al pago de esta contribució ý que
retornara lo que avia extragut per a cobransa ý costes sens gravamen de ningun
particular, ý en avant ya no s'a cobrat ni replegat més, perdent la obra este arbitre ý
ajuda per la mala direcció dels ànimos dominans. La mateixa perdició ý destrucció
haguera patit la contraria del Roser en este any si el retor no haguera aplicat
promte el remei perquè dispongueren els mateixos dominans pregó públic ab tambor
per los cantons, manant de orde del alcalde que tots los confrares pagaren la
cofraria dins tres dies que alias se
mateix en disapte del mes de setembre ý el dumenge següent, en la missa matutinal
ý major, asegurà el retor a tots los confrares que no devien reselar execució per la
contribució de contraria que no era de les que han de governar-se per la justícia
secular, pregons ý execucions, ý que jamai se atreviren a practicar lo pregó fet,
devent quasevol persuadir-se que este cas no tindria en les històries exemplar
después que el pare San Domingo havia instituït ý fundat la cofadria, però que
devien tots animar-se piament a esta devoció ý contribució per a mantindre el cult
ý veneració de tan bona Mare, ý que si algú per sa pobrea de pronte no tenia els
quatre sous, contribuïria la mitat, ý si no podia encara esta, acudira al retor qui era
el superior ý prior de la cofadria ý li allargaria el plasso o pagaria per ell; ý lo
mateix podia fer quasevol que per esta causa es vera molestat, pués devia el retor
defensar son dret, el de la contraria ý confrares. Ý bastà esta exortació a què ya en
avant no es parlara més de un atentat tan estrany e irreverent.
També haguera perdut la fàbrica ý obra la cesió del molí si el retor no haguera
segut constant en defensar-la este any, perquè vista per los dominans la execució
del moliner per despach de la Audiència, avent-los éste pagat la part cedida als
mateixos pensaren per a anul·lar la execució ý carregar en les costes al retor que
Xavier Tormo, regidor del any passat, (el atre que era Juan Ferrer, morí en joliol
de aquell any i així entengué poc en estos qüentos) ý els dos regidors de este any,
juntament ab lo fabriquer Berthomeu, feren àpoca al moliner Francisco Ahuir,
confesant rebudes les pagues ý que les cobraren en virtud de la cesió feta a la obra
ý per a gastos de ella, ý en virtud de ella presentada per Ahuir en los autos fonch
declarat lliure ý el retor condenat en costes. Però no desmaià al retor esta sentència,
que justa segons lo provat, era disposició de majors castics als directors de una
gran coneguda mentira ý falsetat que posaren en la àpoca. Ý així recurrí el retor
justificant que les pagues cedides no eren cobrades en virtud de la cesió ans esta no
volien tinguera efecte, lo que féu patent per los testimonis dels contes de este poble
de estos dos anys en los quals es fea entrada de dites pagues per a gastos del poble,
ý en una sumària ý comisió dirigida al alcalde de la Olleria; ý justificat tan bé este
punt, es veu falsa la àpoca en los termes que la exposà Vicent Ortiz, notari que la
rebé, ý es veu patent el agravi de la iglésia ý obra ý se asegurà el recobrar les pagues
perdudes, les costes, ý asegurar corrent la cesió per a benefici de la església, la que
es veu atropellada de sos mateixos fills que la devien fomentar, valén-se de medis
tan impropis sens veritat, tot ficcions que degué permetre Déu Nostre Senyor per a
que per esta es conegueren les demés ficcions ý taches imputades a retor, fàbrica ý
fabriquer, ý que no tenien en ells atre fi que voler estos manar a soles en la església,
o manosejar sos avers segons estilaven en lo poble, però com es causa de Déu, es
deu asegurar vitoriosa, que Déu deixa patir no perir la sua casa.
ANY 1751
La precipitació i seguedad en què obraven los perseguidors de la església es
descubria més de cada dia en nous motius. Tallaren en lo mes de janer dos
olms de la terra adjunta al molí, pròpia també de la església, lo ú seria el major del
terme que Juan Vidal ý Antoni Mollà, els més pràctics en comprar ý vendre de
estos arbres per a peses de almàseres, declararen valia vint_i_cinc lliures ý se oferiren
dar-les, el atre era menor ý sols de valor de sinch lliures a son dictamen, les que
també oferiren pagarien en son cas. Ni la església necesitava vendre-los, ans bé
conservar-los per a algunes peses que después seran menester, ni contaren en lo
retor, ni en atre dels zelosos de la obra, ni avia llicència del ordinari que serà sens
ducte menester en este cas, ni la església traurà al últim profit algú de ells, pués les
obres de estos pareix tiren sols al precipici preocupats de sos errors.
Miquel Ferri de Matheu, escolà ý mestre de escola, advertí en mans de un
chiquet, per suador, un paper de alguns dobles ý per la novetat, preguntat lo
deixemple, declarà se l'avia trobat en lo carrer. Descubrí-lo el mestre ý reconegué
era el borrador de la nòmina ý proposta de oficials que per a este any avia dispost
el govern, que sens ducte per descuyt, millor se dirà, per providència de Déu, li
auria caigut de la faltriquera a Vicent Ortiz, notari entonses del ajuntament, de qui
era la lletra, ú a atre dels directors. Per este acàs es pogué entendre lo que admirà i
deixà escandalisats a molts de les primeres famílies ý conveniències ý que desigaven
el sosiego ý arrimar tribulacions, pués es proposaven los hòmens més inàbils
per a el govern, que per sencillos ý pobres, se aseguraven seguidors de quant
ideaven el doctor Fèlix ý sos germans, alguns jornalers de ses cases, atres forasters
que vingueren per moliners a la terra, entre ells estava també, ý no lo últim lloc, el
que actualment guardava la triada dels machos cabrius de què es provix esta carniseria.
Este atentat procuraren remediar los de les primeres famílies solariegues en
la terra feta representació justificada al Real acuerdo que de ofici nomenà per
regidors a Jusep Ferri de Agusti ý a Vicent Tormo de Nadal i per síndich, ofici que
se innovà este any, a Mariano Bellvís.
Els regidors nomenats que coneixien per notòria la mala administracíó de la
fàbrica, convingueren en lo retor nomenar nou fabriquer ý clavari de esta adminis
tració, ý fonch nomenat Francisco Vidal de Juan, ý atenent a les moltes ocupacions
de este que no podria entendre en les limosnes ý atres cuidados de la fàbrica
ý obra, fonch nomenat per companyero ý com a depositari mossén Juan Batiste
Mollà, prebere benefíciat, resident qui cuidarà per menut del gasto diari ý limosnes.
Esta nominació així convenguda féu el retor ý publicà en lo púlpit, dia 25 de
març, lo que intentaren no tingués efecte asta voler impedir la limosna dels dumenges
per les portes patrocinats de Pere Martí, alcalde, germà de dit Berthomeu,
ý amenasant en presó al que ixquera a replegar-la, lo que remedià fàcilment el
retor, disponent que M. Mollà en persona la practicara, ý era la seguera tan major
que a este sacerdot se li atreví el alcalde en raons, però les dissimulà ý sufrí en
paciència continuant son encàrrec.
Des de luego es posà mà en adelantar la obra ý previndre matèrials. La escala
del campanar ý bòveda per a el cor de campanar es féu asta el dia quinse de Abril,
ý después enseguida es continuaren la bòveda major que faltava en la església eo
en la nau ý és la que correspon sobre la capella del Roser ý porta de la plaça, ý el
lluir en forma lo demés de la nau. Es desigava juntament desterrar discòrdies ý
desengañar als que estaven perturbats en sos errors. El doctor Fèlix Martí, per mig
de son germà Pere, alcalde actual, pretengué que tots los pleits o qüentos es difiniren
comprometent una ý atra part en lo dictamen del retor de la Olleria. Esta
proposta que acceptaren els regidors, agradà també al retor de esta església, qui
pogué fer convindre al doctor Pau Domingo, retor de la Olleria, convinguera en
acceptar el encàrrec, no obstant la desatenció que en la atra elecció tingueren dit
doctor Fèlix ý companyeros, avent despreciat son dictamen ý aplicació per no
voler-se desenganyar de sos errors, pués en este cas es devia fer auténtic ý en millor
forma no fian-se de paraules ni propósits de qui tan fàcilment mudava; ý en efecte
es féu dit compromís ab acte rebut per Juan Vidal de Palomar, notari, en 8 de
Maig de este any, concurrint a ell el retor ý regidors ý el doctor Fèlix en los poders
que tenia dels alcaldes ý regidors dels dos anys passats, de 49 ý 50. Ý avent-lo
acceptat dit retor de la Olleria, acudí a este poble, a on registrà llibres de fàbrica,
cofadria, racionals, colectes, borradors de contes, cartapasis de notes ý satisfaccions,
prengué declaracions de tots los particulars que convenia a la averiguació
dels fets passats. Ý enterat de tot formà el laudo que també autorisà el dit notari en
17 de Maig de este mateix any, el que juntament en lo compromís presentà en la
cúria Eclesiàstica ý ab sitació del final fonch aprovat ý decretat.
En este laudo aprovà els contes de fàbrica ý cofadria en los termes que es
troben continuats, declarà per nul·les ý sens fonament les notes e impostores escrites
per dit llegiste, ý que era llegítim el deute del poble en favor de la fàbrica sobre
el qual es fundava la cesió del molí per a son pago ý fa declaració de totes les
partides que notava ý negava dit llegiste, condenà al alcalde ý regidors de dits dos
anys passats al pago de les costes causades al retor de esta església en los pleits
temeraris que li sucitaren a justa tasació de la Cúria Eclesiàstica,
dit compromisari que es cubriren tots los camins de disenció que avia descubert o
la malícia o la ignorància, ý presa venia del señor provisor en carta volgué difínir
la causa que corria de les portes de la església. Intentà dit Berthomeu, per sí
mateix, previndre les portes majors per a la església. Ý en efecte les ajustà en uno
de Utiel dels ordinaris que entenen en esta fàbrica de portes ý finestres per cin_
quanta_ý_sinc lliures. Solament el nom de Utiel era bastant per a espantar a qualsevol
selós de esta església, recordant les portes de la secrestia, que per barates
agradaran al doctor Fèlix, sent tan indignes, ý logrà imperiosament es compraren,
però tindrà mols anys la església la amargura del robo que no haguera sosoït si la
secrestia tinguera portes ý tanques bones, ý el preu ya manifesta lo que es podia
esperar de este ajust. Es publicà esta notícia en lo any de 1750 encara que fonch fet
del any antecedent, en ocasió que mossén Domingo Vidal facilitava lograr fusta
vella del palacio de Sellent, arruinat dels terremots, a poca costa per a les portes. Ý
el retor acudí al senyor vicari general qui manà en son decret que feta planta ý
capítols es corregueren ý transaren al millor postor, donant raó a sa señoria de
aver-se cumplit així, per lo qual es continuaven les diligències conseqüens que
autorisava Juan Vidal, notari de Palomar.
Luego que el retor publicà el decret de la Cúria Eclesiàstica envià Berthomeu
propi a Utiel, encarregant segons se dia, el adelantament de portes ý que foren
bones en extrem, per a que se asegurara acceptar-les (si anyadí algo de propis
al ajust en este cas se ignora),ý en efecte les conduiren a sa casa ya en lo any pasat de
1750. Ý per a definir esta causa provehí el compromisari que el retor presentara
els autos que corrien sobre portes, ý dit Berthomeu eo de son conte el doctor Fèlix
son germà presentara o diguera lo que li convinguera per a el cas, ý enterat de tot,
manà que la administració acceptara les portes, pagant o abonant a Berthomeu dit
valor de son ajust ý de la conducció, feta primer visura de mestres àbils si declaraven
éstos són bones del tot, ý ab totes les circunstàncies que demanen les portalades,
castigar en alguna multa o rebaixa de valor el atreviment de adelantar-se a lo que
no és de son ofici, ý de voler desobeir al senyor provisor, com al paréixer mereixia,
per veure si aquietaria ý desenganyaria estos ànimos obstinats ý perturbats dels
dos germans. La atra causa eren los contes de dit Berthomeu que devia donar dels
dos anys pasats de la seua clavaria de esta administració, volent intervindre en ells,
quant los donara el retor ý jurats administradors a fi de trinchar les partides que
convinguera per a que tot quedàs en quietud, però com la obstinació era creixcuda
més per ignorància que atra causa, avent-se-li notificat per dit notari presentara els
contes del dos anys, es negà absolutament pretextant motius ridículs ý sens veritat,
ý el compromisari deixà esta causa, determinant que els administradors acudirien
en justícia a on los convinguera, ý així pogueren conservar els perturbadors esta
llavor de discòrdia per a que al fi no tinguera el efecte desigat el treball ý gasto de
este compromís que era la quietud de pleits ý disencions. Ý, en efecte, el retor ý
regidors acudiren a la Cúria Eclesiàstica demanant en justícia contes a dit Berthomeu,
a on se està corrent la causa.
ANY 1752
En este any es renovaren los calaixos de segrestia, valent-se de la fusta dels vells
que sols eren tres molt desproporcionats ý sens regla, ý de la dels bancs de la
església que tampoc podien ya servir, però conservaven molta part de fusta bona
per ser antiga, ý la que faltà es comprà de Sen Phelip. També aprofitaren algunes
peses de chop dels bastimens per a lo interior dels calaixos, que es dispongueren en
més número ý millor forma per a la conservació de la roba ý atres hornamens. La
obra també es continuà en algun tems, adelantan-se a lluir-la ý prevenín-se materials
per a campanar ý demés que necesità. La causa dels contes de Berthomeu
Martí es continuà en la Cúria, ý no és de admirar es negara a donar-los al retor ý
regidors asistint el compromisari, ocasió en què sens ducte haguera quedat millor,
pués també es negà a presentar-los en la Cúria.
Avén-se negat a presentar-los, notificat lo primer del pacte, es tragué segon ý
después tercer, ý en éste se li amenasà la pena rigurosa de la excomunió, si no
obeïa. De un despach a atre passava molt tems perquè no solicitaven la causa el
retor ý regidors en primer, ans es donava tems per a que algun ab consell el
desengañara ý es pogueren evitar costes i dicensions, però se experimenta a la clara
que els consellers ans eren ben intencionats o que ell no seguia el dictamen que
devia ý així es féu presís solicitar el quart despach en el qual pareix corresponia el
escomunicar-lo, ý sent esta pena tan rigurosa, no pogué proveir-la el senyor provisor,
sens ducte reconeixent la ignorància ý qüestions que maliciaven este home, ý
procedix que en cas de no cumplir, el retor a costes de Berthomeu li formara el
càrrec de ofici, lo qual, en efecte, es cumplí així, pués el retor tenia en son poder el
original de la colecta de la fàbrica, nota de totes les limosnes dels dos anys feta per
lo mateix Berthomeu per a publicar-les lo primer dia del any, segons costum. Ý
així, dels dos anys, li formà càrrec de més de mil lliures, comprenent tots los
deutes, ya del comú, ya de particulars que tenia en colecta. De dites limosnes ý
atres entrades per a la obra, el que presentat amanegué ya procurador de Berthomeu
en la causa en aquell tribunal eclesiàstic, ý com les partides del càrrec eren tan
notòries ý segures, que el mateix no les podia ignorar ý les tenia en colecta o les
avia provehides, ninguna petició negà el procurador partida alguna, sols solicità
que no se li donara el càrrec a provació, valent-se de raons generals que sols
servixen de abultar els autos ý en este estat està corrén-se la causa en la Cúria.
El laudo autorisat lo any antesedent declarà atres coses perteneixens al govern
de esta església com la asistència de sera que deu costejar la administració de
fàbrica, el salari que deu pagar al escolà per lo servici de sevar la llàntia, albes que
deurà tocar ý atres faenes comunes de parròquia que no deu fer lo retor, si sols
manar ý cuidar no es falte en elles el gasto de utensilis ý atres coses que es podran
veure en ell per a tapar la boca a qui es necessite ý parle contra la església ý sos
ministros. Atres notícies de este any es veuen en los contes del llibre de fàbrica a on
consta la distribució de son depòsit.
ANY 1753
Este any es continuà la obra en lo lluiment de bòvedes, cornisa ý demés de la
nau ý capelles, ý es féu prevenció de matèrials per a lo que faltava a continuar-se.
Es féu nova la pilastra de la capella de santa Anna ý claustrat que té en lo
interior dos bigues groses de olivera, per a més asegurar-la. Este any donà també la
Real Audiència favor a la fàbrica aprovant la cesió de la part del moll pròpia del
poble, feta en favor de la fàbrica lo any 1748 contra Xavier Tormo, Jaume ý
Vicent Mas, regidors dels anys de 49 ý 50 que mancomunats en Berthomeu Martí
se oposaren, ý se
tindre la fàbrica per dita cesió, com les costes de tot lo pleit que ab distanció se
explica en los costes de fàbrica de este any. Ý com per par de la església ý sos
defensors no reinava quimera alguna, no es cuidà que esta sentència es fera més
molesta ý pesada de lo que avien de pagar, ni de atropellar en comisió per a
eixecutar-la, se
València tingué la església la mateixa utilitat ý en este poble una suma quietud,
acompañada de la alegria comú vent declarada la veritat, volguda la església, remediada
la necessitat de la obra, ý tapada la boca als que tant marmolada tenien la
cesió pués en dita sentència es declarà ý manà que en avant pena de malpagat dega
el moliner pagar dita part de arrendament cedida al retor o son fabriquer.
ANY 1754
A entrà en recel este any el doctor, Fèlix Martí que la causa de contes contra
son germà Berthomeu corrent la cúria es definiria ý sosoïria lo mateix que en la
Audiència lo any antesedent, ý troban-se alcalde es previngué de la autoritat ý
valiment del pare doctor Jusep Nebot de la congregació de València, representan-li
a son modo la causa, manifestan-li gran desig de quietud i pau, volent que la sua
mediació ý respecte la hallanara en una concòrdia o compossició. No es negà este
sacerdot molt venerable per sa virtud, zel ý lletres, ni podia negar-se el retor que no
desigava pleits ý sols els mantenia per a defensar la església, ý més devent a este
Pare Congregant un especial afecte. La tropelia ý desasosiego en què dit Fèlix
solicitava, ya en viages a València, ya en cartes, esta espècie donava ya què recelar
el ningun efecte que tindria, com previngué el mateix retor a dit pare Nebot lo
mateix dia de la concòrdia.
En maig de este any es juntaren en València en lo aposento de dit pare congregant,
el retor, Mariano Bellvís, regidor primer, ý dit doctor Fèlix. Es tratà la
concòrdia, es convingueren sobre totes les pretencions així mogudes com que tinguera
en avant que moure este home, es contrasta deixar lo pleit de la Cúria, ver
los contes de Berthomeu, que stos els formaren así el retor ý regidors segons estil, ý
quedà la aprovació al doctor D. Fèlix Guàrdia, abogat del poble en Sen Phelip,
obligan-se dit doctor Martí de propis, per no aver portat poders de son germà, a
pagar quasevol alcang que dit Guàrdia declarara contra Berthomeu, ý se obligà a
entregar les portes noves que ya estaven revistades ý aprovades per a la iglésia en
virtud de lo declarat en lo compromís del retor de la Olleria, ý no volia Berthomeu
entregar-les, pretextant se li deuria son valor, lo que era escusa de sa tenasitat, pués
sent gasto de la església, devia admitir-se en descàrrec. Ý així asta vists los contes
que no volia dar no podia saber-se si alcançava o li alcançaven; era per fi escusa
que no devia ignorar un bon alcans contra ell después de pagades les portes, pués
en los seus dos anys no avia atre gasto de substància, ý si el escrivia el tindrien per
fingit com se demostrà en sos contes.
Esta concòrdia que ya per sí mateixa, ya per los respectes que es mereixia el
pare doctor Nebot, buscat ý empeñat a petició del doctor Fèlix, devia ser un medi
que atallara discòrdies, no tingués este efecte ý al últim conegué dit pare congregant
quan acertat ý pràctic li previngué el retor, que dit doctor Martí era sols home
de bones paraules que manifestava bon zel, però que en la realitat era el sembrador
de totes les tribulacions per la gran ignorància que patia ý voluntad de manar en
tot. Ý així tornat a sa casa promogué mil escuses al entrego de les portes, però al
fin se entregaren, perquè estava capitulat es devia donar avís al retor que es mantenia
en València de estar fet lo entrego, ý temé lo que li haguera sosoït treure-les per
orde superior. El que entregara els contes costà molt també, asta amenaces del
regidor Bellvís, juntament ab les colectes, recibos ý demés papers concernents per
a formar-los ab justificació ý claritat, segons estil.
Ya els entregà formats part de sa lletra, part de la de Berthomeu, son germà, ý
firmats de este, ý a la primera vista es descubria la mala administració, la multiplicació
de gastos de obra no fets ý que es fingien el extravio a gastos que ni són de
fàbrica, ni podien ser en lley ý raó. Ý no
lograrian fruit de esta concòrdia, determinaren disimular tots los descàrrecs que
tingueren apariència, encara quan sabien aseguradament que no eren fets en la
obra, ý sols repudiaren los que no tenien dicimulo, ý així quedaren los contes en
los termes ý estat que consta en los llibres de fàbrica ý obra, per lo arreglo del retor
ý jurats o regidors, segons estil. Ý después, reconeguts per lo dit doctor Guàrdia
que sols rebaixà el alcanç contra Berthomeu en alguns deutes per cobrar, que
declarà pertenéixer a la fàbrica el recobrà, ý en lo demés aprovà els contes ý alcans
contra Berthomeu que resultava.
El dictamen i sentència de dit abogat es notificà al doctor Martí, qui absolutament
es negà a acomodar-se a ell ý pagar dit alcanç, ý es féu patent que dita
concòrdia que solicità buscant el enpenyo ý mediació de dit pare Nebot no era
sosegar discòrdia, sinó buscar camí per a perturbar la causa de la Cúria, ý veure si
podia eixir en alguna de ses manies, que no eren atra cosa les pretencions ben
mirades; ý així es féu presís reconvindre-lo per justícia, que fonch començar atre
pleit ý procés ý en este estat quedaren les coses este any sobre contes ý demés
capítols de dita concòrdia.
La perdició que hagué en la renta del molí per la mala conducta de dit alcalde
es véu patent en lo llibre de fàbrica, pués tot el gasto ý la major parada del molí
estava remediada en practicar lo determinat ý que de comú es renovara la aséquia,
repartit el treball a proporció, ý después de convengut ý comensat a fer no es
continuà per falta del dit que en lloc de animar declarava a molts com a llegiste
que no podien obligar-los, de què alguns es negaren ý atres se entibiaren, ý per
evitar majors turbacions paregué al retor ý regidors fer la faena a contes de la
administració, no ductant que si acudien a València, justificant el fet ý port del
alcalde, seria segur obligar a tots a cumplir en lo determinat ý que podia alcansar-li
alguna reprensió per lo menys.
Però no
enllandar les portes, fonch pagat lo mestre de esta faena, es dispongueren un escut
de llautó per a cada una, en la portalada principal es posa el escut de sant Jaume
Apòstol, el major, en una, ý en la altra les armes de la població, ý en la atra
portalada el escut de sant Juan Evangeliste en una, i en la altra les mateixes
armes de la població. I quedaren este any posades les portes ab bons ferros ý
panys per a custòdia de la església, ý encara que en esta faena no faltà contradicció,
es vensé esta ý tots asta forasters han aprovat sempre la disposició del
adorno de les portes.
ANY 1755
Ya consta en lo llibre de fàbrica, ab distanció ý claritat la mutació de capella de
comunió de Senta Anna en la de sant Domingo, per a que conste a tot tems i
no puga tribuir-se a culpa del retor ý regidors, segons se explicà privadament el
doctor Fèlix, no era atra la idea de negar-se que donar a conéixer en la falta lo molt
que cooperaven el dit i sos jermans en benefici de la parròquia, que si hagueren
alcançat que podia remediar-se tan fàcil ý promtament ý encara en major conveniència
ý comoditat per a la comunió, no se hagueren escusat de mantenir la
llàntia i conservar una antigalla tan honrosa. Però sens ducte fonch permisió de
Nostre Senyor ý encara providència, per a que es mudara la capella de comunió a
petició dels mateixos que podien sentir-se, pués claustrada la església perfectament,
no convenia la comunió en dita capella de santa Anna immediata a la porta
ý que és trànsit per a la secrestia, ý així quedà mudada sens que jamai puguen
formar queixa.
En este any volgué asomar lo cap atra vegada la tribulació ý persecució de la
església fomentada lo any 1749, pués los mateixos promovedors induyren als
regidors en ses falses doctrines que sens contar en lo retor nomenaren per fabriquer
a Pere Martí, jermà de Berthomeu; ý, en efecte, em digué Vicent Ortiz,
notari de Alfarrasí, avien fet la nominació ab acte rebut per ell mateix. Ý siga per
algun desengany o segons parer de alguns, per tenir sobre si dit Pere la causa
criminal en la Audiència a què obligaren sos mals modos ý paraules de deshonor
del pròixim inocent, no continuaren la idea ni se atreviren a la pràctica, sols
treballaven en disimulo en perturbar als regidors que pretengueren, entre atres
coses, que la llàntia de sant Domingo no es sevara de oli del poble eo que no
volien que el poble pagara el oli de dita llàntia, que com no estava feta la cartela,
ni alcansaren la idea de ella els perturbadors, promogueren esta espècie en dits
termes als regidors per a moure discòrdia ý tribulació, però quedà sosegada esta
veritat, asegurant-los el retor que aquell gasto de oli, entretant no corria per conte
del poble, si a costes de sant Jaume ý sant Juan Evangelistes que devien fer este
gasto, en lo que quedaren satisfets els regidors ý molt contens, desengañats de la
falsa doctrina en què vevien. Ý és així que dits Apòstols, per titulars, són com a
dueños de la administració de esta parròquia per a lluminària ý asistència de
Jesuchrist sacramentat.
La obra també es continuà este any en algo, encara que no podia ser molt per
aver de satisfer los gastos de lo molt que es féu en lo any antecedent en què faltà
bona part ý la major de la renta.
ANY 1756
Este any es renovà la teulada de la mija taronja, de la nau ý capelles de la
primer obra ý segresties de què avia la major necesitat per aver-se arruïnat la
major part de la teulada que volgueren comprar del teular de este poble entonses, ý
per a esta renovació es comprà ý portà tota la obra de Castelló. També es continuà
el lluir de algeps el interior de la església ý es deixà tota lluïda ý de alabastro ab les
faixes corresponents a la atra part de la església. Es compongueren les finestres ab
ses pedres de llum asegurant-les millor de lo que estaven les del crusero, ab una
pesa de fusta en mig ý crusero de elles per a major fortificació. També fonch
necesari renovar tot lo piso ý paviment de la primer obra, es reduí el presbiteri a
sols tres grades perquè no havia lloc per a tarima ý en falta de ésta era més propi ý
conforme a regla reduir-lo a tres grades, ý, sens ducte, de més proporció per a la
disposició del retaule major quant es faça nou. Ý per a la major hermosura ý
firmesa del paviment es determinà que des de el cor eo capella major asta la porta
principal, es pavimentara el mig de amplària de set pams de pedra de Carricola, ý
que les sepultures del Christo, Roser ý comuna tingueren la boca en esta part de
paviment, formant-les de nou ý segant les de les capelles. Ý com Juan Vidal avia a
ses costes pròpies de fer la sepultura de la capella de sant Domingo que té establida
ý dictada per a este fi la església, ý volia sepultura de escala, es determinà per a la
millor proporció que en lo crusero, col·lateral es fera atra sepultura per a que
formara crusero perfet la pedra picada del piso. Esta sepultura avien de fer els
hereus de Miquel Marti ý Àngela Gayubar, cónjuges, per encàrrec de sos pares, ý
pareixent-los molt lo gasto, sols pagaren la boca de la sepultura que fera proporció
al piso, cavant lo presís per a transferir ý soterrar los tres ataüts de dits sos pares ý
Maria Anna, jermana de dits hereus, en lo que els paregué cumplir de promte el dit
encarrec, ý no se establí la capella ni sepultura, ni dotaren a este fi la església, ý així
quedà en facultat ý llibertat de establir-la a qui la demane i en este cas pasaran dits
atahüts a la sepultura del Santíssim Christo o atra que corresponda.
Les pedres per a el paviment portaren de limosna els parroquians, a excepció
de dos grans, una pagà el retor per a làpida de la sepultura de Jusep Esplugues, son
pare; la atra la fàbrica, ý és en recompensa de la que tenia en la església antiga la
família de Monsó, antiga en este poble ý que conserva celebració fundada, la que
devia renovar-se, avent-se malgastat la làpida antiga, pués dita família ý parentela
ha segut la més benemèrita ý favoreixedora de esta església, com se declara en este
llibre al principi, ý asegura la celebració perpètua que podia ser de major benefici,
segons el testament de Madalena Monsó, viuda última de este nom que deixà
hereva a esta església ý consta al calendari en atres llibres. Per a pagar dites pedres
al pedrapiquer, prometeren diferens limosnes, ya de una, ya de dos ý demés número,
cumpliren molts, atres flaquejaren, o per no poder o per tibiesa, vent ja la faena
empeñada. En este número de promeses ý limosnes no entraren els malcontens ý
emulos de la obra, ý de quasevol modo es féu.
Corresponia este any arrendar lo molí, ý después de corregut a veu de pregoner
ý transat per a fer la escritura de arrendament, no esperaren los regidors mal
aconsellats del notari que asistira el retor, volent per este medi omitir en la escritura
el capítol de que es pagara a la església la part pròpia del poble que té este
cedida, segons que està així sentensiat per la Real Audiència; ý en efecte, feren lo
arrendament eo la escritura per sí a soles ý les pagues partides per mitat sens mèrit
de la cesió. Però avent obligat al nou arrendador millorara les fianses, ý present a
esta escritura, el retor protestà la paga en favor del poble en virtud de dita cesió ý
sentència, ý perquè es resistien els regidors, a qui fea costat el notari, protestà
contra éstos el síndic Blai Ortiz, volent que dita paga se acomodara a la cesió ý
sentència; lo mateix pretengué el alcalde Vicent Martí, però el notari, después de
convengudes les pars ý conformes en la raó, dispongué la escritura a son modo,
omití les protestes, féu mérit del deute del poble a la església ý que es pague, però
no remedià com devia el capítol de la primer escritura, ý después simplement les
firmes corresponents logrà dels concurrens, però no obstant este engany, continuà
la església en cobrar per sencer lo molí pués el retor féu notificar la sentència de la
Audiència al nou arrendador en què se li manà que pena de malpagat dega pagar al
retor o son fabriquer, ý així no pogué el notari adelantar més la discòrdia, encara
que es vera empeñat del èmulos de la església.
ANY 1757
El paviment de la església en lo any antecedent sols pogué perficionar-se asta el
crusero inclusive, compreses les sepulturas de ell; la de Vidal costà molts dies
de faena per aver-se de traure el fonament de la església antiga que venia casi a la
mitat ý era molt fort, ý així, en este any, es continuà ý concluí tot lo demés de la nau
i capelles. Cavades les sepulturas del Santo Christo ý Roser en mig de la nau,
cada una enfront sa capella, ý concluïdes ab ses boques ý tapes noves, es treslladaren
los cosos ý osos de les antigues de dites capelles, cada una a sa corresponent ý
es sellaren ý umpliren les antigues per a continuar el paviment. La comuna que ya
estava en puesto proporcionat sols se millorà en la boca ý tapa, cada una de dos
pedres per a que en cas de soterrar-se algú en ataüt, que sol sosoir moltes voltes, en
cada sepultura puga tenir entrada, que asta el present avia de suplir-se per ser tan
chiquetes les boques antigues.
La capella de la entrada, oberta de la plaça, paregué pavimentar-la tota de
pedra picada perquè sent la porta més freqüentada ý casi la única en ivern, perquè
la molèstia del tems no permitix uberta la principal, no sent de pedra ocasionaria
destruir-se presto el piso de ragols, ý comensant per un puesto, fàcilment patix tot
ell en població que de fora ha de provir-se de este material ý sent de pedra es
dels asientos que quedaren dels bancs antics. Ý el buit col·lateral en la capella les Ànimes,
servirà de nincho per a el Santíssim Exehomo, o per a un almari, eo per a ú ý atre
podrà servir.
Com lo paviment de la capella de S. Anna és lo mateix que no tenia necesitat de
renovar-se, no es cuidà al tems de lluir la obra renovar lo interior de esta capella
per no moure més faena, no tan necesària ý que a quasevol tems es pot fer, ý deu
fer-se per a la hermosura ý proporció de la església. Esta intenció entengué el
doctor Fèlix Martí ya des de lo any antecedent, ý figurant-se algun dret per a
impedir-ho, posà petició en la Cúria, representant es volia derrocar dita capella.
—Açò significa el terme demoler, que usà en la petició ý encara significa derrocarla,
per a que no siga més capella—, al·legà tenir dret de sepultura en dita capella, ser
patró juntament ab sos germans de ella ý demanà se li mane al retor ý regidors que
no la toquen, ni continuen en derrocar-la. La provisió fonch
retor instruí a son procurador eo de la fàbrica per a este juí, en el qual no es tractà
del dret de sepultura, etc. [...] perquè no era el cas, sols se exposa la idea de reduir lo
interior de la capella a la proporció de la sua col·lateral ý demés capelles, ý que era
presís derrocar la bòveda que tenia en forma de mija taronja chiqueta que se avia
proporcionat a la església antiga, però que no tenia proporció a la nova, ý estava
sobre un arquet que no fea cos en la església, pués se avia fet nou arch de la capella
com en les atres, ý causava a la vista fealdad e imperfecció ý que enseguida la
bòveda ý architectura devia proporcionar-se ý fer-se com en les demés capelles,
anyadint-se que dita capella sens esta renovació quedava torta, ý a la una part
sobreixia dins la pilastra vella, ý així no era disimulable la renovació a costes de la
fàbrica, que devia pagar-ó com en les demés capelles.
Sens ducte fonch despreciable ý és per a viure fora del juí, la satisfacció que
pensà el doctor Fèlix a este informe, no podent negar ser tot verdader, de què es
dissimulara ab un barandat la improporció de la vista, ý no es tocara la mija
tarongeta e interior de la capella, pués decretà el senyor provisor que els administradors
de fàbrica pogueren renovar dita renovació de capella sens embaràs, ý no
obstant este decret del any pasat, en este present tomà a posar la mateixa demanda.
Fonch proveït atre
mateix, ý, no obstant, no ha quedat desengañat segons se explica en lo mestre de la
obra, ni és fàcil desengañar-se un ànimo dominant, segat de la ignorància ý passió.
No podia ser la intenció dels administradors de la obra derrocar per a abolir tal
capella quant el conservar-la per lo error comés al principi en no aver-la derrocada
del tot, ha causat molt gasto, avent de renovarar-li les parets per les quals amenasava
la obra nova. Si la pretensió fora pagar de propis esta família el gasto de la interior
renovació de dita capella a proporció de les atres, o encara millorant-la, mantenir
la dotació de la església que serà la festa de santa Anna cada any, continuar en los
sufragis acostumats dia de Ànimes, explicarien una devoció corresponent a la de
son pare Fèlix quant en cumpliment de sert vot, es diu que féu a ses costes esta
capella, començà esta festa ý lo demés. Però voler impedir que la administració de
fàbrica, renovant la església, millore ý componga la capella, sent obligació ý càrrega
de dita administració ý no del que tinga dret ý patronat, qui cumplix en lo sobre
dit sens atra càrrega, algú podrà dir que és sobérvia ý malícia, yo sols consentix en
què és una pura ignorància ý tonteria per a causar perturbació.
Per esta raó no volgué el retor que es responguera en lo
primer ý segon, a lo que al·legaven del dret de sepultura ý patronat, però es deu
tindre present que no el tenen. Ý si algun dret, al paréixer, lograren per los anys de
1724 o 1725, quedà este anul·lat ý sens efecte per faltar-li a la església la dotació
que deu fer-se per a obtindre dret de sepultura, que no era atra que la festa de santa
Anna, en la qual, com a establida en esta família des de son pare, es degué contentar
el retor sens que la fundaren, mirant-la com a votiva perpètua ý negan-se a
continuar-la des de el any 1754. Queda ya notat en Racional en tinga present per a
el dret de sepultura en favor de la fàbrica. Ý si algú no pareguera convénser esta
raó, tindrà present que esta família, des de dit any, es negà també a responsar en
primeres vespres de difuns que són los sufragis acostumats en esta església, ý
falsament al·legà el sobredit continuaven cada any, si bé encés un tros de ciri cada
ú sobre la sepultura aquell tems, donant què notar a molts, ý pensant en esta
cerimònia pura conservar el dret que pensen tindre, però este és error ben declarat,
pués no continuant los sufragis acostumats al tercer any se
si no paguen fàbrica, ý pagant-la quasevol pot sotarrar-se allí.
Com la obra té tans puestos a on gastar los materials ý emplear el diner propi,
el que se li adelantà per a concluir-la, una volta que el paviment pasà avant de dita
capella no a vengut al tall manpendre dita renovació fet conté que a quasevol tems
es farà hihualment. Alguns han sigut de parer es llevara del tot el segon coset de
dita capella, perquè a més de imperfecció que causa fora a la porta de la església,
dins és molt major, si no es renova del tot ya per chato, ya perquè no està al mig de
la capella, però no està encara determinat asta que pràcticament la mateixa obra
diga la proporció que demana, ý en este cas es reduiria esta capella del tot a la
forma ý proporció de la col·lateral del Santíssim Christo.
ANY 1758
Concluït que fonch el paviment de la església en los primers dies de este any,
féu la bendició de esta part de església nova el retor ab llicència especial del
il·lustríssim senyor don Andreu Majoral, arzobispo de València, qui també concedí
quaranta dies de indulgència als que asistiren a dita funció. Ý en seguida cantà
la primer missa, en la capella de la cofadria del Roser que és la principal ý primera
de esta obra, monsenyor Juan Mollà, prebere beneficiat, resident, ý predicà el retor
del asumte, animant a continuar asta la última perfecció de la obra, lo que es féu
dumenge, dia vint_ý_nou de janer de este any.
Els claus de bronse de les cadires velles de la església que tenia per a el presbiteri
ý no podien servir ya per rompudes (les que usa al present són amprades de
cassa Vicent Martí), es donaren a Manuel Roses de Benisoda, campaner, per a que
fera anelles per a els calaixos nous de la secrestia que guarní ý adelantà este any el
fuster, ý no pogué adelantar-se més la faena de la església perquè avia de pagar-se
lo que es devia als mestres per les faenes ý millores de este any antecedent.
Morí en este any el doctor Fèlix Martí ý manà ser sotarrat en lo vas de la
capella de santa Anna, ý així en consequència de lo notat en lo racional de 1754 ý
advertit en este llibre lo any antecedent se li senyalà el dret de fàbrica dispost per
llei, lo que expresà el retor al doctor Francisco Ferre, gendre ý albacea del difunt,
juntament ab los motius ý raons en què fundava este dret de fàbrica, ý encara que
este no els tingués per impropis, segons estil de la sua parròquia de Bocairent, li
previngué el retor que estava ya convocat a visita, que sen ducte vindria este any,
així el senyor visitador podria declarar el punt ý quant no aprovara este dret en
favor de la fàbrica es distribuirien les tres lliures en misses per dit difunt. Però
estant la visita en esta església lo dia sis de agost de este any, no comparegué dit
albasea, ý Berthomeu Martí, germà de dit difunt, presentà eo ensenyà lo senyor
visitador don Aureli Beneito, deà, el establiment de dita sepultura, el que vist ý
llegit, no paregué bastant per a fer càrrec al retor ni menys demanar-li guardara a
esta família el dret de sepultura, ans bé, despachant dit Berthomeu, declarà al retor
no tenia llegítim dit establiment, de manera que sens entrar a sospesar les raons ý
motius perquè el retor imposà dret de fàbrica per la sepultura, sols la vista dels
papers o actes que li presentaran, bastà per a confirmar ý aprovar la tasació de
fàbrica en dit enterro. Ý així, per este motiu ý per lo notat lo any antecedent deurà
continuar en tots los enterros de esta sepultura la fàbrica, si no logra esta família
nou establiment, dotant la església, obligan-se a responsar cada any ý cumplir en lo
que per dret ý costum deguen el que tenen sepultura pròpia.
En dita visita donà contes de cofraria Berthomeu Martí, qui se avia negat asta
entonses a dar-los de la sua clavaria de 1753. Se li manà donar-los al retor que és el
prior de la cofadria, ý en seguida, presentar-los al visitador, qui manà pagara el
alcanç que resultava contra dit clavari, qui intentà escusar-se a este pago, però com
los motius que donava eren ridículs ý sens veritat, fonch obligat a difinir la colecta
ý pagar al retor lo alcans per a els demés gastos de cofadria,
el visitador, haguera manat borrar-lo de confrare ý de clavari, substituint-ó de ofici
ý nomenant a atre, lo que suspengué per aver-se oferit per últim a cumplir en
obsequi de la Mare de Déu.
També fou present en dita visita el retor. El establiment concedit per lo il·lustríssim
senyor archebisbe en la visita de 1742 als hereus ý sucessors de Melchor ý
Jaume Ferri de la sepultura ý patronat de la capella del Santíssim Christo, baix los
pactes ý condicions expresats en ell, ý que eren descuidats en cumplir-los alguns, ý
atres, mal entesos o mal aconsellats, es negaven del tot a cumplir-los. Ý dit senyor
visitador féu especial decret ý mandato sobre esta sepultura de què el retor no
podrà permitir en ella enterro sens dret de fàbrica si no cumplixen lo que està
dispost ý manat per lo il·lustríssim prelat en dit establiment ý decret, segons es
vorà en ell.
ANY 1759
No solament el retor, regidors ý mestres de la obra, sí que tots los parroquians
estaven desigant veure fet el cos de campanari i posades en son puesto estes,
que és lo principal de lo que falta a la obra per a la sua perfecció, ý no podia ni
encara condensar-se si Pere Pau Ortiz no continuava en lo ministeri de clavari
fabriquer, perquè tenint adelantada una bona porció de propis, havent de pagar-se-
li, no avia medis este any per a aplicar a la obra, ý així es logrà continuara. Els
èmulos ý mal contens sembraran contra este lo que contra atres avien sembrat en
los anys antecedents senyaladament asta el de 1749. Ý sentit de alguns veïns es
negava, però ven-se la raó ý persuació dels regidors ý mestres ý retor a que despreciara
com a envejoses ý ridícules aquelles veus ý marmolacions, ý avent ajustat lo
conte als mestres, obrer ý pedrapiquer, es convingueren estos en proseguir este any
la obra ý donar concluït el cos de campanes, asegurant a cada ú quaranta lliures
compreses les que a cada ú se li restava de la faena ý millores fetes asta el present,
segon lo conte que de cada ú està continuat en lo llibre de fàbrica, al fi del any
antecedent; este oferiment acceptaren los dits administradors de la obra, oferint
dita cantitat a cada ú. Ý per quant este cos de campanar ha de ser tot de pedra
picada ý, en efecte, des de lo any 1751 estava ya comensat i elevat sobre el rebanc,
però era faena errada que, de presició, avia de desfer-se ý derrocar-se asta la cornisa
exclusive, perquè asta les pedres estaven errades ý sens la proporció que demanava
la planta, atenent que este erro no era culpa de Jusep Tormo el menor, actual
mestre de obres, ni de Pasqual Vidal, actual mestre pedrapiquer, sí dels pares de
estos, que aquell any governaven la faena, ý era erro naixcut de la mala direcció
dels dos anys de 49 i 50, en què la obra avia patit tanta persecució que en el últim
de estos es féu la plantilla ý pedres per a començar el dit cos, encara que no
principià asta el de 51 cerenada aquella borrasca ý arrimats del manoseo de la
fàbrica els èmulos de ella, es convingueren dits administradors ý mestres que per a
la major quietud ý equitat treballaren sens jornal dits mestres en desfer ý derrocar
lo mal fet, donant la obra els peons necesaris de son conte ý gasto, ý que, des de
luego, escomensara en acert, ý pert cada una de les parts algo, però, en efecte, és
ganància de tots. Esta determinació ý conveni que comensà a dipondre
de Nadal del any antecedent, quedà concordada ý arreglada en lo dia nou de janer
de este any, la que después el dia catorse diumenge, féu notoria a tots el retor des
de el púlpit ab la expresió del estat dels contes, ý en especial, dels corresponens al
obrer ý pedrapiquer ý, des de luego, escomençaren ya en dita faena.
Causà esta determinació universal alegria ý contento a tots, però no als èmulos
de la obra que logrant el patrocina del notari, per este pogueren en falses notícies
ý ficcions perturbar en algo els ànimos dels oficials elegits per a el govern de este
any, ý a pocs dies de nomenats, en què ya es treballava a la presa en lo campanar,
dia tercer de març amanegueren en la secrestia, acabada el retor la missa, en la
presenció de mudar lo fabriquer entaulant aquells notícies sensillament que els
avien persuadit. Venia també el notari per a rebre el nomenament, com si el retor
fóra fàcil en donar lloc a novetats de esta casta nunca usades, venia també a servir
de parlador ý fer la part del govern. El retor en lo major desembaràs ý claritat els
donà a entendre la sobredita deliberació feta per ell ý regidors del any antecedent,
a qui en tot cas tocaria concurrir en la elecció de fabriquer per a este any que es
nomenà ya en lo púlpit, primer dia de janer, que ni el alcalde ni el notari tenien
que entendre en la administració de fàbrica, que lo determinat ya havia de subsistir
ý enterats de tot quedà abolida la novetat, encara que el notari quedà malcontent
com mereixia ý en avant ja no es posà més que en adelantar la obra.
La cassa abadia tenia la major necesitat de renovar-se, no sols per la mala
distribució de les obres velles, sí perquè estés arribaren ja a estat de estar perilloses
ý es dilatava esperant primer el desempeño de la obra de la església ý bastant
provisió de materials, perquè són tot una mateixa administració, pués és la cassa
parroquial part de la església, era deguda en primer lloc a esta ý después a aquella.
Este any es mamprengué la abadia, el dia onse de joliol, ý es continuà la obra
asta haver renovat escala, bodega ý quarto del retor, ab finestra gran al ort, renovant
la paret, que fonch necesari del tot, ý fortificant les que tenien necessitat, ý
quedà la cassa en la primer estància igualment apanyada asta que en atra ocasió es
continué la segon estància, de què també té necessitat. Treballaven los mestres ý
oficials obrers en lo ú ý atre puesto segons estaven a punt los materials, pués el
pedrapiquer devia prevenir ses pedres ý, a dies no corria el campanar con que
havia tems per a tot.
Asta el dia denau de joliol no es clogué el primer arc de les campanes, el que
mira a la plaça, ý en seguida es continuà en los demés, però no adelantava la faena
el pedrapiquer, segons lo tratat al principi. Ý sabut que la causa era perquè no se li
donava més diner, persuadint-se sens ducte se li deuria alguna paga ja vensuda,
sabent també el retor que determinava buscar faena fora, encara que ab atres
motius se escusava al càrrec del retor animant-lo, es féu precís cridar-lo ý ajustar-li
el conte des de el principi de la obra, tenint present la escritura de obligació
contraguda per son pare, ý se li féu saber tenia ja per major part pagada la tercer
paga que, segons capítols de la escritura, havia encara de caure concluït del tot lo
cos de campanes de modo que donant-li huit lliures quedaria difinida ý tot lo
demés tenia ya adelantat, ý així que la administració no sols no li devia, si que li
havia adelantas més de setanta lliures, per tant fonch requirit amistosament continuara
en atra aplicació ý ànimo asta la obra eo el cos de campanes que era la sua
obligació. Este desengany fonch poderós, òjala més presto se li haguera donat, pués
en avant ja corregué la faena adelantan-se a la presa, però féu falta el temps de la
tibiesa ý poca aplicació, ý no pogué concluir-se este any tot lo cos de campanes,
però arribà asta el alquitrau, inclusive.
També es determinà el dia nou de janer de este any que, sens suspendre la
faena, es fera remat al campanar, ý per quant de remat no parla el tracte fet en lo
mestre_obres ý pedrapiquer, segons les escritures de cada ú, es resolgué es fera de
ragola, ý als puestos que tinguera per més convenient per a la firmesa i duració
Jusep Tormo, mestre obrer, es posara pedra picada, ý que dita faena la fera a
jornal així el obrer com el pedrapiquer que a més de lograr-se feta de este modo
més presto, tenia no molta diferència en ajustar-lo a estall, per tant es féu prevenció
de ragola del teular de Colata, que en esta ý la que demanarà el mestre del
teular de Ontinyent per a moldures y à bastant provisió de este material.
En seguida de dita determinació el retor ý jurats ajustaran en Pasqual ý Francisco
Vidal, pedrapiquers jermans, el remat del campanar a jornal, a raó de set
sous cada ú per jornal diari, compresa la faena de arrancar ý treballar les pedres ý
ajudar a son asiento al mestre obrer, donant-los la administració hòmens per a
descubrir en la Pedrera, ý costegant esta lo port de les pedres que foren menester
segons la planta ý perfil disposat per a remat, en lo que es convingueren los dos,
però no podien posar mà en esta faena que no quedàs concluït de tot el cos de
campanes de silleria que és del primer ajust.
ANY 1760
En este any concluí lo poc que faltava al cos de campanes, però quedà sens
concluir lo campanar per dins ni per fora, ý no tingué atre adelantament la
obra. Eren los governans no sols fluixos, sinó apassionats ý seguidors dels èmulos
de la obra, lo que dicimulaven al principi ý descubriren después en més atreviment
que atres.
Determinaren fer la planta derrocant la casa de Vicent Martí, caseta del comú,
sala ý carniseria. Esta idea fonch pensada per lo govern de 1758, però no volgueren
seguir la idea ý medis que aconsellats de son asessor havien pensat practicar los
governans de dit any, que era donar raó de esta determinació al comú de casa en
casa, per a que a més del consentiment, cada ú oferira alguna cantitat per a este
gasto; es figuraren tenia el comú bastant depòsit, ý així expresava Bernat Tormo,
regidor primer, però sens explicar la idea que portaven oculta de llevar-li a la
fàbrica lo que persebia del molí, no sols en virtud de la cessió, sí lo que com a
propi posehia i cobrava, que és la mitat de la renta. En efecte manaren al moliner
no pagara este any diner algú al retor ni fabriquer, ý la primer paga de san Juan
costà eixecució per la Audiència contra el moliner ý la pagà ab costes. La segona
que cau dia de Nadal cuidaren la depositara ab auto del alcalde que nomenà per
depositari a Pere Martí, director de este atentat, el que notificat al retor, previnguera
i remediara les costes, i acudint este a la Audiència es mostraren part, pretenent estar
definida la cessió de la part del poble a la fàbrica ý obra.
Com este any concluïa el arrendament del molí corrent ý devia arrendar-se per
a atres quatre anys, sens contar en lo retor ni convocar-lo, el corregueren, subastaren
ý feren escritura de arrendament a Chochim úbeda de Benisuera, aplicant tota
la renta del moll al poble, ý encara al pago de lo que devien de la plaça, segons el
testimoni que lliuràs Jesinta_Mompó, notari de la Olleria, circunstància que después,
pensant-ho millor la hi feren omitir en la escritura, privant a la fàbrica del
dret que té en lo molí. No podia el retor omitir ni olvidar esta causa, formà
presenció de anul·lar lo arrendament per la audiència, lo que jamai pot pedre
tenint la fàbrica fundat son dret en lo mateix establiment del molí ý practica des de
lo any 1706 que fonch lo primer que comensà a córrer lo molí. Mogueren esta
causa tan temerària sens aver vist el establiment del molí que el poble no tenia en
son archiu, sens preguntar al retor si el tenia per a veure-lo, sens atra direcció que
el ànimo donat per lob èmulo més atrevit e ignorant, ý no satisfets en este tir tan
gran, arribaren a pretendre que la limosna de la quaresma no se aplicara ya més a
la obra, la volgueren donar a un religós capuchí que se oferí predicar-la en ocasió
de estar asistent per lo retor ausent en aquells dies, que era el pare frai Fidele de
València, però oïda per lo retor la presenció, aprovà gastos del predicador, però ab
lo pacte de continuar a profit de la obra la limosna, i no de atra manera, explicant-los
la necessitat i estat de ella, lo molt que faltava a fer-se, segons escritura primera,
si no volien atendre a lo convengut per sos antecessors, ý la suma de dinés que
la obra devia adelantats per a poder-se continuar, ý deixaren esta presenció en la
qual el retor, per duenyo del púlpit era absolut. Foren los governans este any
Chochim Tormo de Antoni, alcalde, Bernat Tormo ý Vicent Tormo, regidors, ý
síndic Isidro Bixquert; el director ý conseller de estos atentats està ya supra dit.
ANY 1761
Los governans de este any, que foren Juan Bellvís, alcalde, Francisco Martínez
ý Blai Ferrer, regidors, ý Francisco Tormo Climent, síndic, no volgueren entendre
en les causes mogudes per sos antecesors contra la fàbrica, ni per la cessió,
ni per lo arrendament del molí que per la pràctica dels anys antecedents ý necessitat
de la obra, reconegueren injustes, ý així volgueren que en lo seu any continuara
la església sens novetat en cobrar lo molí, la mitat que li toca com pròpia ý la atra
mitat en virtud de la cessió ý que se adelantara la obra. Esta determinació prengueren
ya a la mitat de son any que al principi els tenia parats ý encantats la persuació
contrària de algú de sos antecesors ý del èmulo promotor de estes discòrdies. Però
no se atreviren a manar traure el depòsit de casa Pere Martí fet de la una paga del
any antecedent, ý així la obra del remat del campanar es comensà a alsar i continuà
este any, segons es pogué a proporció de tems ý forces del depòsit.
ANY 1762
Proseguí este any el remat del campanar ý sos govemans foren Francisco
Vidal de Juan, alcalde, Pere Pau Ortiz ý Francisco Tormo, regidors, ý Lluís
Bellvís síndic. No sols seguiren la renovació de sos antecesors en estranyar-se de
les causes mogudes contra la fàbrica, ý que esta continuara en percibir lo arrendament
del molí, la mitat per propi ý la atra mitat per la cesió, sí que en lo mes de
març, posaren ya petició al alcalde en los autos de depòsit firmada de retor, regidors
ý síndic, demanant manara a Pere Martí entregara el depòsit que tenia per a
emplear-lo en son destino de la obra a qui perteneixia aquell diner, lo que es manà
com se demanava, ý ab esta ajuda es féu la prevenció de bola ý teules dorades de
Manises per a el remat que es concluí este any, i es posà la veleta lo dia 14 de
joriol, precedint el benir-la en la iglesia ý una míssa que es cantà al Santíssim
Christo de la Paciència, per a que no haguera desgràcia en faena tan perillosa,
estant sempre patent ý en rogativa la Santíssima Immage per a conseguir-ho, com
se logrà per la misericòrdia de este senyor, de lo que es féu demostració de gràcies
ý alegria ab desparada i bol de les campanes. Estes estaven ya en lo campanar
posades este any ab truges noves ý ferros, part nous ý part renovats del que havia
vells, ý comensaren a tocar-se ý fonch primer bol lo Disapte Sant de este any a la
glòria.
En 12 de abril de este any, segon festa de Pasqua de Resurrecció en la casa
abadia de esta parròquia, a presència del retor ý ajuntament que estaven congregats
en ella, foren cridats los fadrins de la terra per a fer-los saber la determinació
que dita junta tenia ordenada per a la millor direcció de la festa del Milacre del
Patró sant Blai, bisbe ý màrtir, ý que ella fora també de contento ý aprovació dels
mateixos fadrins executors per a procedir en més fervor ý germandad, avent la
festa pujat al punt de soldadesca, ab bandera que cada any avia de amprar-se a
les poblacions vehines, lo que es devia remediar fent la pròpia sens alterar festa
ni limosna. Els capítols que es resolgueren ab content ý aprovació de tots los
concurrens ý fadrins són los següens, ý els fadrins foren quaranta:
Primo, que es continue cada any el sorteo de dos fadrins per a fer la festa. Lo ú
serà el capità ý siga el major de edad, ý lo atre Alferis, ý està evitada tota secta ý
rezel si és sortejat primer o segon, perquè fen-se en un acte es publicara per a
capità el major dels dos ý el altre alferis, ý siga de la elecció de estos el sargento que
ha de dirigir el bando de la soldadesca.
Item que la limosna que repleguen los dos elegits la depositen en poder de un
depositari nomenador per lo retor ý regidors, segons vagen replegant-la entre el
any.
Item que per a la festa es traga de dit depòsit el import del gasto de la iglésia ý
dels oficials de música, dolçayner, pínfano ý caixes solament, ý el gasto de pólvora
siga dels particulars, posant cada fadrí un desparador de son conte, o desparant el
mateix, lo que sens ducte imitaran atres devots, a més dels fadrins ý serà la soldadesca plena.
Item que lo restant de dit depòsit quede destinat per a fer una bandera nova,
luego que es replegue lo bastant, ý en los demés anys feta ya la bandera es fasen los
hornaments que necessita la Santíssima Immage de san Blai, que són per a la
insígnia, arch ý andes, per lo qual dits capítols deuran observar-se en los anys
següens, asta que atra cosa es determinarà.
ANY 1763
Este any perteneixia la festa de gràcies de haver concluït lo campanar sens la
menor desgràcia, favor sens ducte alcansat de Nostre Senyor per los Sans
Apòstols titulars ý pares de esta feligresia, el que féu més conegut el cas pràctic de
haver encontrat en lo any antecedent quant se rematava el campanar, tallades
moltes cordes o lligases dels bastiments ý escala per a on pujaven mestres, manobres
ý devots a lo més alt del remat que estava a la part de fora, nugada al bastiment;
ý fonch providència de Déu misericordiós advertir tallades les nugases, per a
que es remediara el perill tan conegut en què estaven de caure ý fer-se trosos; no es
gastà tems en discutir el factor atrevit, però conegueren tots era mà rabiosa ý
envejosa de que així creixia el campanar sens detindre-lo ninguna contradicción. Ý
estaven sens llengua els èmulos, de algú es discurria o sabia bastant cert que de
cada pedra que pujava al remat se li aumentava el dolor o la ira, així ho declaraven
alguns, però no es nomenava persona particular, perquè ningú es mostrava, però
podien usar al disimulo de les mans. Lo cert és que el mestre, advertit lo perill ý
remediat confesaven a boca plena ser un gran favor de Déu el haver-se pogut lliurar.
No pogué fer-se este any dita festa perquè a més de ser bastant estèril de collites,
es rompé la una mola del molí, que devia de pronte remediar-se esta falta ý és
gasto molt creixcut. Es rompé este any la campana major, ý era primer replegar per
a renovar-la, ý així es determina dita festa per lo any següent, ý en este pagà el
comú de sos propis la festa ordinària de san Jaume ý dels Sans, que no se avia
nomenat particulars que les feren este any, segons lo estil dels passats durant la
obra per a festes del comú.
En este any la fàbrica sols cobrà del molí per janer la sua part pròpia que és la
mitat del arrendament, ý de la part pròpia del poble cobrà la difinitiva del deute de
la cessió, segons los contes de ella continuats en este llibre, ý cobrada dita difinitiva
el retor féu àpoca de la cessió ý cobrà la demés renta el depositari del poble,
ajustat lo conte en tota forma que així convenia ý es devia fer. Después en lo dia 7
de octubre de este any, la Real Audiència de València sentencià els autos sobre
arrendament fet a Chochim úbeda en 1760, es declarà nul·lo per haver-se fet per
lo ajuntament sens intervenció del retor, manant es tornara a fer nou ab sa Intervenció,
aplicant la mitat de la renta a la fàbrica de qui es pròpia ý la atra mitat al
poble, però que esta es devia depositar en poder de Pere Martí per lo present,
reservant el dret a dit moliner si havia fet les pagues, de atre modo de repetir lo
que pagàs a la iglesia de Bernat Tormo, Chochim Tormo, Vicent Tormo e Isidro
Bixquert que lo í avien arrendat de sos propis. Esta sentència confirmà el dret de la
Iglesia, però com en realitat el moliner havia pagat sa part a la Iglésia, no tingué
esta què demanar-li ý ell no tingué què repetir contra dits arrendans perturbadors.
Ý com al principi anaven juntes les causes de arrendament ý contes de la cessió
que después es manaren separar, ý en esta constava nomenat per lo alcalde depositari
de la part del poble dit Martí per a mentres es liquidava el conte ý no es féu
present en los autos la renovació de depòsit feta ja lo any 1762, ý aplicació de ell a
la fàbrica ý obra a conte de la cessió que encara corria, la sala se arreglà a lo que
constava en autos, però com este fet ja no existia en realitat, ý els contes de la
cessió quedaven ajustats ý difinits, no hagué què innovar en esta part.
Luego que es tingué la notícia de esta sentència de la Audiència manaren los
administradors del molí, retor ý regidors que es correguera per a arrendar-lo, ý, en
efecte, es comensà ý corregué alguns dies per veu de pregoner, però atenent que era
ya lo últim de este any, que sols quedava un any a dit Úbeda, que este govemava
bé el molí ý en més curiositat que atres, que no havia seguit des de son principi el
parer dels contraris èmulos de la fàbrica, sí que sens reparo algú havia pagat ý
cumplit en tot lo dret ý asistència de la iglésia ý obra sens espantar-se de les raons ý
amenases que solia oir dels contraris de ella, sí sols molta llibertat de parlar, ý que
no sols havia pagat bé, sí que havia adelantat per a que el gasto de la mola no fera
falta a adelantar el campanar, determinaren dits administradors es suspenguera el
córrer el molí, que continuara úbeda el quart any ý en lo arrendament que es faria
al últim del any següent es fera constar en la escritura dita sentència, el estar ja ben
difinida la cessió, ý quant en este punt convinga per a fer més asentat el dret de
fàbrica en lo molí ý la temeritat dels que volgueren perturbar-lo.
ANY 1764
En este any es féu la bandera nova per a la soldadesca, gravant en ella la pintura
dels sans Apòstols Titulars ý de san Blay, bisbe ý màrtir, ý les armes de la
població feta de tafetà de diferens colors; es féu en València. Es féu de les sobres de
la limosna que repleguen los fadrins per a la festa de san Blay, seguín-se els capítols
dispostos lo any de 1762, continuats en este llibre, perquè en lo any passat sobraren
vint lliures, lo demés se ha pagat de les sobres de este any, en el qual per a la
festa de san Blay, el retor ý regidors, per les cases replegaren bastans desparadors
que es costejaren la pòlvora de propis. Els fadrins sortejats per a este any que foren
Vicent Ferri Brotons ý Jusep Fèlix Martí, de propis añadiren porció de pòlvora per
a forasters ý fonch lluïda la soldadesca sens defraudar el fondo per a la bandera,
segons dits capítols. No es poden continuar los contes del gasto de esta per no
saber-se per menut, havent corregut per mà de Pere Martí, pare de dit Jusep Fèlix,
a qui dit any 1762 nomenà el retor depositari de la limosna de san Blay, ý a qui se
entregà lo sobrant del any pasat ý tota la limosna del present. Es féu esta nominació
per ser pare de ú dels fadrins que podien sortejar-se, de bastans conveniències
per a asegurar el capital, ý per a suavisar el seu ànimo que es contemplava amargat
per haver-li tret dit any el depòsit del molí, de qui havia segut director, ý asegurar-lo
de la confiansa que es tindria de ell, ý que sols havia guiat la treta el ànimo
fervorós de la obra, a qui sens ducte perteneixia el diner ý quant se podrà saber per
menut es continuarà en càrrec ý descàrrec dita faena de bandera ý son depòsit.
En este any es féu també la campana major que estava rompuda des de el
passat. Per a esta faena es determinà fer-la més gran, anyadint alguna porció de
metall. Ý per a pagar-la es féu limosna per les cases del poble, oferint cada ú lo que
sa devoció ý posibilitat li dictava. Ý el ajuntament resolgué suplir lo que faltava
dels propis del comú. Tots los vehins oferiren ý pagaren lo oferit, a excepció de
quatre que foren Pere Martí, Jaume úbeda, Miquel Marti i Jusep Momblanc que
no volgueren tenir part en la campana, ý alguns molt pobres però animosos lo que
havien oferit sols pugueren cumplir part per falta de forses. Es féu lo ajust de la
campana en Geroni Sarrió, campaner de la ciutat de Sen Felip, ans Xàtiva, ý el
tracte fonch pagarar-li al mestre deu reals per cada arrova que pesara la campana
feta ý rebedora per ses mans. Pagar deu lliures per cada arrova de metall que
tinguera de més la nova respecte a la vella, quedant les mermes eo el metall que
consumix el foc a conte ý càrrec de dit mestre campaner, a qui el poble devia
mantindre ý governar tot lo tems que dure el fabricar la campana, donar-li també
tots los materials per a els mol·les de ella, la llenya necessària, ý un home que li
ajudàs en la faena de tots los dies.
El campaner es mantingué per les cases de limosna dels devots que podien ý
volien fer-li el gasto. La campana es fundí en lo corral de la casa de Francisco
Vidal de Juan, qui a més de la limosna oferida, donà també tota la llenya seca de
olivera que fonch menester per a mol·les ý campana. Es fundí en lo dia huit de
abril de este any a les dos hores del matí. Pesà vint_ý_huit arroves i vint_ý_quatre
lliures en la romana de la ciutat de Sen Felip, portada a este fi. La campana vella
se havia tirat del campanar lo dia vint_ý_cinc de març pasat ý pesava el metall vint_ý_
una arroves ý tres lliures, ý així té la nova anyadides set arroves i vint_i_una lliures.
No està benida ý es podrà fer la bendició quant vinga ocasió de qui tinga facultat.
Ý per a que es sàpia per menut lo gastat en ella, ý el fondo de a on se ha pagat, ho
notaré a continuació com se seguix.
APENDIX 1: Llibre de l'Església Parroquial
CAPELLA DEL SANTÍSSIMO CHRISTO DE LA PACIENCIA
Ya tenia esta capella la iglesia en la obra antiga ý era la primera de la part del
Evangeli. La santa Immage de Christo crusificat a qui està dedicada és antiquíssima.
En les visites primeres del sigle propasat consta estava ya en la iglésia ý
es manà posar-li una alfombra en la paret a on estaria colocada eo arrimada. És
devotíssima ý molt ben acabada ý enjamai ha tengut, eo no consta aver tengut,
especial cult ý veneració, ý durant la obra nova en tenia meñs mudant puestos, ý
reparada la perfecció ý respecte que causa li és el nom de el Santo Christo de la
Paciència molt acomodat, encara que en lo antic no fora invocat en este títol.
És capella comuna ý no establida a família particular. Ha corregut molts anys
en lo títol de pròpia dels Ferris, no de tot este llinatge, si dels que eren o pensaven
ser desendens de Melchor ý Jaume Ferri, antics, ý valén-se de la successió per
matrimonis se avia extés a cassi tots los llinatges per dones, lo que sens ducte era
confusió ý molt impropi; ý en efecte ab esta bona fee no pagaven dret de sepultura
sotarran-se en esta capella els que es contemplaven en este dret o costum, de lo que
no es féu averiguació alguna. En lo any 1742, in actu visitationis, posaren memorial
al Illust. Sr. Arzobispo en nom de tots los interesats, oferín-se a costejar de
propis el nincho per a la Santa Immage que es de tot lo segon cos de la capella que
estava ya concluïda, ý es pensà esta millora per a tenir-lo colocat en mes devoció el
retaule u ornato necessari, homamens ý llàntia segons dret ý estil, demanant que
ab esta obligació el Sr. Arzobispo els confirmara el dret que pensaven tenir o els
fera el establiment que no tenien, ý en son decret els féu esta gràcia baix lo cumpliment
de lo que oferien cumplir, ý ab obligació de dotar la Iglésia en celebració annual.
Per a que esta millora de capella es fera més presto ý en millor proporció
determinaren el retor ý regidors que Jusep Tormo, mestre de la obra de la església,
dels mateixos matèrials de esta fera el segon cos per a el nincho ý el arch necessari
en la paret que servia de tanca a la Església, ý en seguida es dispondria el nincho ý
homato, quedant a càrrec dels que es mostraven interesats en la capella el pagar
esta obra, repartín-se el tanto en la deguda proporció, lo que a dits interesats
paregué conforme, ý concluït lo nincho es dispongué el homato o retaule, el basament
ý mesa de altar de fusta, ý en esta disposta la escala per a pujar al nincho en
la funció del monument unida al frontal, lo demés de algeps a excepció dels dos
àngels S. Miquel ý S. Gabriel, que són de fusta ab ses dos repises, ý avén-se dorat ý
pintat lo interior del nincho, dispostes cortines ý llens, que es dividix a una ý atra
part, es colocà la Santíssima Immage de Christo crusificat en son nincho lo dia
onse del mes de febrer de 1755, ab festa de dobla, sermó, música de la Olleria, ý el
gasto de sera ý música costejaren los que es dien interesats, lo demés feren gratis lo
retor ý beneficiat; ý este dia que era dimats de Carnistoltes quedà destinat per a
que dits parens feren cada any dita festa al Ss. Christo asta que de comú entre tots
la perpetuaren per la dotació que devien fer. Esta festa votiva continuaren sols un
any els de dita parentela o parenteles, ý no
mediant diferens juntes no ha pogut lograr-se pagaren a la fàbrica lo que tenia
adelantat en la capella ni el que dotaren la església, ý així es notà ya en lo Racional
de 1758, que els que sotarraren en la sepultura de esta capella pagaren dret de
fàbrica per no estar establida ni poder-los sufragar la gràcia feta en la visita de
1742, no avent cumplit los tals lo que oferiren per a el obtent de dita gràcia, ý així
quedà esta capella del Comú de la parròquia sens patronat especial, encara que
contribuiren en algo de lo gastat, ý consta en lo llibre de Fàbrica, lo que podrà
servir a esta en recompensa dels drets de sepultura que no avien pagat, ý se
disimulava per dita bona fee o error comú.
Des de el dia que fonch colocada esta Sta. Immage en son nincho es conegué
moguda especial devoció, ý per a mantenir-la ý aumentar-la es dispongué un exercici
espiritual per a el segon dumenge de cada mes o atre que señale el retor,
distribuint en los dotze mesos los passos de la passió per a venerar en cada ú de ells
el Ss. Cor de Jesús Pacient en desagravi dels desprecis que en cada ú sufrí per los
pecadors ab infinita caritat. Es fa de vesprada, patent lo Ss. Christo, ý dura una
hora ý mija. Comensa per lo Rosari en reverència dels misteris dolorosos, después
es saluden ý adoren les sinch llagues ab un coloqui ý deprecasió a cada una que es
llig en veu alta ý acompañen tots, ý un padre nuestro ý Ave Maria, es llig la meditació
del pas de aquell dia ý es continua en quietud la meditació asta concluir la
hora, ý la mija restant servix per a una plàtica espiritual sobre el mateix pas ý
asumte de la oració. La distribució dels passos de la Passió en los dotse és esta:
Janer: La oració del Ort.
Febrer: Quant fone pres.
Mars: La casa de Anàs.
Abril: La casa de Cayfàs.
Mayg: La casa de Pilatos.
Juyn: La casa de Herodes.
Joliol: Asotat en la coluna.
Agost: Coronat de espines.
Setembre: Carregat ab la Creu.
Octubre: La Cruzifícció.
Novembre: La Llansada.
Desembre: Desendiment ý sepultura.
Este exercici no porta per ara atre gasto que la sera que es consumix ý esta
provix la limosna que es replega a la collita de la seda, que podrà continuar-se
quant convinga en les demés collites, ý lo sobrant servirà per a homaments de la
capella. Comensà esta limosna el dr. Jusep Albert, mege, ý de les sobres féu la
mesilla ý frontalet per a davant la Sa Immage ý sis candeleros grans corlats, ý de la
mateixa es podrà continuar la festa annual del Ss. Cristo de la Paciència. Però sent
tan fecundos els dits pasos de la pació de quasevol podran multiplicar-se exercicis
dins lo mes si els demana la devoció de algun particular que costegarà la sera,
plàtica, ý per lo matí la dobla si la demana.
També y à dispost un setenari en memòria de les set paraules que parlà lo
Redentor en la creu crucificat, que sent les últimes respiracions del seu Ss. Cor en
vida mortal són molt a propósit per a la sua devoció ý agraïment del amor infinit
en què féu la redemció dels pecadors, ý per el desagravi dels desprecis que sufrí ý
està sufrint. El gasto de sera en este, part corre de dita limosna ý part acudixen los
devots particulars ab siris. Ha paregut condensar-lo en la Dominica de Quinquagesima,
ý que servirà de exercici aquells tres dies per a remediar los desòrdens que
acostuma el món, no avent así encara les quaranta hores ý podrà fer-se en atre
tems quant parega així convenient.
En lo any 1768 es dorà el hornato ý retaule, es pintà tota la capella, es posaren
los azulexos en les parets ý pintures ý llensos del altar mens lo nincho major ý
sepulcre que ya estaven; este gasto es féu de lo replegat en les limosnes dels anys
antecedens ý present. Estagué colocada la Sa Immage en lo crusero de la part de la
epístola durant esta obra perquè avia de renovar-se també el techo del nincho
agraviat de una gotera, ý en lo dia 18 de setembre dumenge es tornà ý colocà en
son nincho, concluïda la obra ab solemnitat de processó en què es tragué per tots
los carrers la Sa Immage acompañada de soldadesca ý la salva que se li féu al eixir
per la porta davall palis es rebentà un alcabús que desparava Ferri de Jusep saltant
la clau a trosos que pegaren a diferens ý ni estos ni el desparador tingueren el
menor dany, lo que per la multitud dels concurs de pobles circumveïns en la plassa
es tingué per milacre patent, ý per a memòria està penjat lo arcabús en la capella.
Tot lo gasto de aches, pólvora ý demés de la festa de vespra ý dia ab la celebració
de ella ý sermó es replegà de limosna.
El coloqui u deprecació a cada una de les llagues ý corona de espines acostumats
en lo exercici de esta capella escriuré assí a la lletra per a el cas de pedre
rompre
aplicats a la veneració de esta Ss. Immage, ý en la forma següent diu el que rig lo
exercici:
[...]
Concluïda la plàtica es canten los gogs del Ss. Christo ý per aver-se perdut los
antics, ha compost atres molt propis ý devots el Re. p. Fr. Llorens Esplugues,
dominico del convent de Agullent, que continuaré en este llibre per a asegurar-los:
[...]
FESTES VOTIVES PERPÈTUES
Les festes de S. Jaume el major ý S. Juan Evangeliste, apòstols jermans, titulars
de esta església parroquial, han estat sempre a càrrec del comú de este poble ý
consta en los llibres antics de sos contes que els mateixos regidors que ans es
nomenaven jurats costejaven lo gasto de elles, que donaven en descàrrec dels propis
ý arbitres del comú.
En lo sigle
trenta_tres famílies, que en la pobrea seria casi higuals, no podén-se continuar lo
gasto de dites festes ý atres
general que era el estil antich determinaren (consta en son llibre) que per a la festa
de Sen Jaume es nomenara un particular com majoral a qui cada ú dels vehïns
deguera donar cada any mija barzella de blat per a gastos de dita festa que es fera
en la major solemnitat de coets, desparada,
principi paregué proporcionada per la higualdad dels vehïns ha continuat asta lo
any 1731 ý en este es determina aplicar la mija barsella de blat a la obra ý que el
que fora nomenat majoral per a la festa de Sen Jaume (per sorteo en la iglésia lo
mateix dia un any per a atre, este era el estil practicat sempre ý que continua)
pagara de propis lo gasto de la festa, obligat sols a lo presís de la església ý lo demés
a sa voluntat.
La festa de S. Juan Evangeliste demanà Macià Mollà al comú en aquell consell
ý se oferí a fer-la de propis, ý en efecte, la fundà ab renta sobre sa cassa ab renta de
vint_i_sis sous per a dobla ý sermó, pagant apart lo pa beneït, sera ý govern de
predicadors ý cantors, segons estil, ý féu també immage ý andes segons es deu
creure per lo estil de conservar-ó sempre en sa cassa pròpia ý no y à escrit que diga
se li consedí en premi de la sua devoció tenir estos hornamens de la església en sa
casa. Ha continuat esta festa en nom de Macià Mollà asta lo any 1766 no
poca dotació ý la rebaixa de esta per lo decret del rei en los censals, suplint-se la
sera del Novenari de S. Chochim per a fer la mateixa solemnitat del dia de S.
Jaume patent el Ss. Sacrament, ý ab completes la vespra, tercia, dobla, sermó,
vespres ý processó general com a titular que és, ý no
quedava no es cobrava per los treballs de la cassa de dit Mollà.
La festa dels Sans Abdon ý Senén, màrtirs, patrons de esta població, sempre se
ha celebrat en la mateixa solemnitat que la dels titulars, guardant la festa de precepte
ý el ofici de primer clase ab octava com a patrons en lo antic, ut supra corria
a cuidado dels mateixos jurats com a gasto dels propis ý arbitres del comú (consta
en sos contes) después ya es determinà nomenar majoral un any per a atre en lo dia
de la festa per sorteo, ý a este se li sedí el arrendament dels jocs, atre dels arbitres ý
de lo demés que el poble o govern administrava, se li completava asta catorce
lliures per a els gastos de la festa que avia de fer ab focs, ettiam, lo que es observa
asta dit any 1731 en què fonch aplicada esta porció a la obra de la església ý lo
demés de focs, ettiam, a sa voluntat.
La festa del Ss. Sacrament, dia de Corpus Christi, celebrava este poble en lo
antic ut supra de sos propis ý arbitres a cuidado dels jurats, consta en sos contes.
Esta festa es suspengué en los anys de la pobrea que sens ducte era més pobrea de
devoció que de medis, per ser ý deure ser esta festa la principal de tota parròquia, ý
sols es celebrava el dumenge de la Infraoctava la festa fundada per Magdalena
Monsó. El dr. Donís Rico, retor que entrà en esta església lo any 1699, no tenint el
testament de dita Monsó que avia-y perdut asta el nom, ý sols tenia el de na
Machina de què no es sap el fonament, no podent lograr que el comú, de sos propis
ý arbitres que des de el principi de este sigle foren ya abundans, celebrara un dia
tan principal per la singular devoció que mostra tenir a este misteri ý SS. Sacrament,
determinà sens reparo adelantar la festa de Madalena Monsó al dia propi de
Corpus Christi, corrent lo gasto de sera a càrrec de la fàbrica que és los plats del Ss.
Sacrament ý dels titulars, ý la celebració a càrrec del censal de dita Monsó, lo que
ha continuat asta lo any 1740.
En este any es trobà ý tragué còpia del testament de Madalena Monsó (es còpia
al estil de les lleis ý fueros antics a qui alcansava el notari que la lliurà), ý vist que
no es cumplia la última voluntad de esta en la festa del Roser de mayg, que no
quedava bastant per a la del Corpus, que la asignava a la Infraoctava, que és
indubitat ser obligació del comú; feta representació al Ajuntament, es determinà
quedara la festa del Corpus de càrrec de este ý per quant la Dominica infraoctava
del any 1741 era del Roser que té ya celebrador, quedàs a càrrec del comú el sermó
del dia del Corpus, lo demés celebraria el retor de dit censal de Madalena Monsó,
lo que cumpliren los governans de dit any; però els del any següent mal aconsellats
de director falt de devoció ý notícies, no acceptaren en descàrrec este curt gasto, ni
volgueren continuar en la festa donant-los a entendre aquell director que la festa
del Corpus estava fundada ý dotada, no
evitar qüestions que en tems de obra no convenen es pensaren medis per a mantindre
esta festa, ý de pronte paregué la costejava la Hermandad ý congregació del
Cor de Jesús que es pensava fundar en esta església, ý en efecte ha corregut alguns
anys en este nom, però com era tan poc lo que contribuïen los hermanos agregats a
ella ý el gasto de sera dels tercers dumenges tan necessari per a els exercicis de ells,
es fea la festa per pura devoció sens emolumens, ý alguns anys es continuà en lo
estil de la festa de Monsó asta lo any 1764. El govern de 1763 coneguent la obligació
del comú a esta festa avien fet representació ý petició al R. Consell per a gastar
en esta ý demés festes del comú, diligència necessària después del any 1760 en lo
qual es prohibí tot gasto sens licència ý el govern de dit any no avia manifestat
festes ni Quaresma. En lo any 1766 no avia vengut la llicència del Consell, se
escusà el Ajuntament ý no hagué festa, sols missa resada patent lo Ss. Sacrament,
lo que paregué convenient per a que la falta avivara més el desig ý la devoció. En lo
any 1767 el Ajuntament replegà limosna per a la festa ý es cumplí en ella, ý en lo
any següent ý següents es fa ya per lo poble que té el decret de aprovació del Real
Consell.
En dit decret o decrets són señalades per a les festes désat lliures ý mija, ý són
les festes dels dos titulars, dels patrons ý del Corpus; per a la de S. Jaume ý Sans
Màrtirs patrons es continua en nomenar majoral a qui se li entrega lo que toca a
aquella festa, ý este suplix lo que falta, la sera ý demés gasto que vullga fer. Per a la
de S. Juan Evangeliste ý Corpus Christi no es nomena per ara majoral ý lo que es
determine en avant podrà notar-se. La sera de S. Juan continua el novenari suplín-la
en lo altar ý la fàbrica en la prosesó. La del Corpus serà al paréixer sempre
segons antiga pràctica a càrrec de la renta ý limosnes de fàbrica eo dels plats dels
Ss. ý Titulars.
La festa de la Asumció de Marla Ss. es també de les que antigament
troben a càrrec del comú en sos contes, ý es sens ducte la festa de Nostra Senyora
que deu celebrar-se en cada població ý especialment en estos Reines. Después que
ya el poble no la celebrava, la prengué a son càrrec un particular de la família de
Penadés, que la celebrà molts anys, ý después de este se encarregà de esta festa
Francisco Martínez que continuà cada any en ella asta el de 1739 en què morí en
setembre sens poder testar ý deixada la festa per la viuda, ya lo any següent no
hagué festa. Per no aver avisat ý expresat son ànimo dita viuda, se encarregà de
ella Mariano Bellvís, qui la continuà asta lo any de 1746, ý per a lo següent de
1747 ý successors se encarregaren de esta festa el dr. Fèlix Martí ý Bhertomeu
Martí, jermans, els que la continuaren alternativament entre els dos asta lo any de
1753, ý avent-la renunciada estos en lo mes de joliol de 1754, per a millor establir-
la ý aument de la devoció de esta festa ý sa octava es determinà per lo retor ý jurats
al càrrec de les fadrines de esta parròquia que ab fervor ya de algun tems la avien
demanada, ý que en cada any dia de la festa es nomenaren dos per camareres de
Maria SS. ab facultad de replegar limosna a les collites, de la qual es fera el gasto
de la festa, reduït a lo que perteneix a la església ý cult de N. Sra. ý el sobrant que
haguera se aplicara a renovar ý vestir la Immage de esta Sra. que era antiga ý tenia
especial necessitat asta formar el llit en la millor forma, ý que el dia de la festa
combregaren totes les fadrines de dos en dos ab sos siris en la missa major, ý en la
mateixa forma acompañaren en la processó inmediates después del Ajuntament,
sens mesclar-se atres dones a exepció de les dos camareres que en la processó avien
de entre el preste ý el Ajuntament, estil observat en atres poblacions de més bulto,
ý que lo mateix se observava en la processó del cab de octava; que en lo altar del
llit de N. Sra. avien de mantindre quatre siris en tota la octava quedant a càrrec de
les nomenades asistit tots los dies de ella de matí a la missa del alva, ý de vesprada
a la Salve ý gogs, ý cuidar de ensendre a son temps ý de la desènsia del altar e
immage, lo que ya es practicà en dit any 1754 es continua cada any, ý en lo favor
de Déu quedarà establit per a sempre per a més obsequi ý veneració de Maria Ss. ý
aument de la sua devoció tan deguda en esta parròquia.
La festa de Maria Ss. del Roser en primer dumenge de octubre és antiquíssima
en esta parròquia, ya anterior a la fundació de la Confraria del Roser, ý estava
entonses a càrrec del que nomenaven baciner, ara es diu clavari, de les limosnes
que replegava, perquè és molt antiga, al paréixer de la primera fundació de la
església, la devoció ý altar de N. Sra. en este títol, la que continua la contraria per
son clavari que es nomena per sorteo cada any, a qui estan agregades les limosnes
antigues, a més de lo que paguen per capítol los confrares. La festa de la Purificació
de N. Sra. ab dobla ý processó també es contempla antiga alomens después de la
fundació de confraria, segons alguna nota del sigle passat, ý així mateix la
processó de la Resurrecció a la alva del dia de Pasqua, però com en lo Racional no
avia títol de festes votives no pot averiguar principi, ý en lo any de 1737 ya
concluïda la primer obra de la església ý difinit lo resago de los gastos de obra ý
festa quedà determinada dita festa de la Purificació ý pareixent no convindre a la
reverència del Ss. Sacrament el traure-lo a prosesó a la alva sens precedir algun
obsequi religiós segons estil de atres esglésies, no sent fàcil en esta el cantar les
maytines per la falta de residens ý sent més practicable cantar una missa ý que a la
glòria es descubrirà el sagrari ý quedàs patent en ella per a la processó, es determinà
esta pràctica a càrrec de la contraria ý es continuà cada any en més devoció ý
asistència esta solemnitat. Los dumenges primers de cada mes tenen també festes
de esta calitat, són de particulars, ý es nota en lo llibre de contraria els que les han
celebrades ý continuen mantindre-les.
La festa de Blai, bisbe ý màrtir eo del milacre fet en este poble lo dilluns de la
pasqua de Resurrecció del any 1678, comensà en dit any ý dia. La història de este
benefici milagrós estava sols en pura tradició ý vivint encara en lo any de 1741
bastans testimonis oculars del sucés, es féu auténtica per a memòria perpètua ab
acte rebut per Vicent Ortíz, notari, vehí entonces de este poble en lo dia tres de
abril de dit any. Comensà a càrrec dels fadrins de la població segons contaven
alguns vells, después a falta de estos que serien pocs ý pobres, la costejava algun
particular devot de sa voluntat, ý después es determinà nomenar cada any per
sorteo uno de este vehïnat que fera de son conté la festa. En lo dia vint_i_dos de
abril del any 1737, dilluns de Pasqua de Resurrecció ý festa del milacre de S. Blai,
es congregaren tots los fadrins convidan-se animosos uns a atres, ý acudiren de la
comunitat a la abadia fent demanda al retor de la festa, expresant volien renovar la
devoció ý estil de los antepasats ý encara millorar-la en lo possible. No devia
negar-se esta petició tan justa, se
de collites per a la festa, ý es determinà nomenar ya aquell dia (vingueren ans de
vespres) per sorteo a dos fadrins per majorals, però ab lo càrrec que estos ý tots los
demés en lo successiu avien de concurrir, fent comunió general de fadrins en la
missa major de la festa de dos en dos ab sos siris en les mans, ý tots los demés
oficis de processó avien de servir-lo fadrins, lo que acceptaren gustosos, ý també
aprovaren esta idea els del govern del poble.
Però lo any següent de 1738 foren sortegats Vicent Ferri de Agustí ý Vicent
Tormo de Nadal, que cumpliren en la festa ab desparada en les alves ý en la
processó, ý tots los fadrins concurriren a la comunió general lo que causà molta
acceptació en lo vehïnat ý forasters, este estil ha continuat alguns anys en les
desparades, ý creixent la devoció ý limosna es determinà la congregació de fadrins
a fer soldadesca en forma, volent que el major en edad dels dos que sortejaren fora
capità ý el atre alferis, ý estos dos nomenarien per sargento arreglador de la soldadesca
a qui tendrien per convenient, lo que aprovaren el retor ý regidors, ý no
tenint bandera es buscava amprada de les terres del vehïnat. Així continuà la festa
asta el any 1762. Ý en lo any de 1763, sent majorals Agustí Ferri Castelló, capità ý
Pere Bellvís, alferis, es determinà ans de la festa que de la limosna es pagaren
caixes, pínfano ý dolsainer, ý no la pólvora que despararien los devots de son conte
cada ú, ý feta llista per les portes concurriren-los bastans. El retor ý M. Mollà
també oferiren gratis sos drets de la festa, asta el sermó que predicà el retor, ý
pogué deixar-se en depòsit per a fer bandera un dobló de vint lliures en estos
arbitres per a lo any següent.
En lo any de 1764 foren majorals Vicent Ferri Brotons, capità, ý alferis Jusep
Fèlix Martí ý Gomar. Se estrenà en este any ý festa la bandera nova feta de la
limosna depositada ý de la replegada este any en el qual los desparadors foren
convidats ý convenguts a desparar a costes pròpies, els majorals costejaren de
propis alguna pólvora ý de la limosna sols los gastos comuns de església, caixes,
pínfano ý dolsayner. En la bandera es gravaren los apòstols titulars a una part, ý a
la altra Sen Blai, les armes del poble ý atres adornos de lluïment.
Per a el millor arreglo de esta festa ý millor distribució de la limosna ý evitar
alguns desórdens observats estan disposts ý ordenats en dites juntes de retor ý
regidors, ab asistència dels fadrins que foren convocats a la abadia asta número de
quaranta en 12 de abril de 1762, en 4 de abril de 1763 ý en 12 de abril 1764, los
capítols següens fets en la primera ý confirmats en la segona ý tercer junta que
deuran observar-se:
Primero, que es continue en sortejar dos fadrins per a majorals, capità el més
vell ý alferis el menor, ý que estos repleguen la limosna a les collites per a la festa
segons estil practicat.
Item, que replegada la limosna la vagen depositant ý depositen en poder del
depositari nomenador per lo retor ý jurats eo regidors cada any.
Item, que de dit depòsit es pague el gasto comú de església ý música de dolsayner, caixes ý pinfano.
Item, que asta que es fasa ý pague la bandera no es compre pólvora de la
limosna per a soldadesca, sí que cada fadrí despare de propis o pague la necessària
a un desparador, lo que sens ducte imitaran atres devots ya no fadrins.
Item, que de la limosna es compren cada any dos aches noves que estrenaran
los majorals en la festa ý funcions de ella, ý lo sobrant es quede en la església per a
son servisi.
Item que en tots los anys següens se observe lo determinat per a que avent
sobrant en lo depòsit es puga dispondre lo que falta de adorno a la santa immage
de S. Blai de la dita limosna ý tota se emplearà en benefici de la esglesia.
La festa del Ss. Cor de Jesús comesà en esta parròquia lo any de 1742, fundada
la hermandad o congregació de este títol tan piadós. Suplí la festa del dia de
Corpus Christi en los anys e termes que expresa la relació de dita festa, ý per ser
tan poc lo que es contribuïx, alguns anys es canta per conte de la Congregació la
dobla dia propi del Cor de Jesús últim del novenari, en atres sols la missa resada
que es diu de renovació ý comunió general en lo dia del Corpus ans de la conventual,
ý quant esta congregació prenga més cos ý tinga més efectes podrà cumplir-se
en festa més solemne lo dia que eligiran lo retor ý vocals de esta hermandad, ý no
en lo que és practicable en lo dia propi del Cor de Jesús per no ser dia
de festa ý vindre sempre en lo tems de més faenes temporals es podrà elegir quasevol
atre festiu, però sempre el dia de Corpus Christi ha de continuar-se en la missa
de renovació ý comunió general com a dia elegit en què està concedida la indulgència
plenària, ý es fa present seria molt propi per a esta festa el primer divendres de
cada any, tems desocupat de faenes ý dia en què sosoí lo any 1745 lo robo de la
església, per a que ella fora desagravi de sacrilegi tan gran ý dels peccats per los
quals permití nostre Señor este tan gran dany en sa casa asta ocultar los camins de
poder-ó recobrar.
La festa del Ss. Christo de la Paciència comensà en esta església lo any 1755,
dia onse de febrer dimats de Carnistoltes, concluït el nincho a on se colocà, ý en lo
any 1768 es féu 18 de setembre concluïda la obra de pintar ý corlar la capella com
se diu en son títol des de el fol. 52 de este llibre. Es continuarà cada, any de la
limosna que a la collita es replega segons les forses de esta ý gastos que ocurrixen
per a adornar la església que és la mira present ý mentres no es disponga la funció
de 40 hores en los dies de Carnistoltes, segons la gràcia ý concessió feta perpètuament
a totes les esglésies per la santitat de Clement 13, de felís memòria.
Serà dia acomodad a esta festa la Dominica de Quinquagesima en què comesa
el setenari, ý estant impedida per este ú atre motiu señalarà el retor el dia que
més convinga.
PEU DEL ALTAR
També té dret esta retoria de percibir el peu del altar, que són ofertes, distribucions,
limosnes ý quasevol emolument així votiu com amortisat o perpètuo,
que per lley o costum contribuïxen els feligresos u atres per algun ministeri sacerdotal
o pastoral del retor. Antigament ý sempre ha percebit el retor per una dobla
votiva o amortisada deu sous per tot son dret de limosna de missa ý porcions, com
consta de les mateixes fundacions de dobles fetes en lo sigle quinse ý en avant
correns ý perdudes, ý en quant a les votives consta de lo que al actual retor informaren
hòmens vells majors de huitanta ý noranta anys que sabien lo que practicaren
sos majors ý continuaren els mateixos, ý quant el censal de Madalena Monsó,
dita Na Machina, corria en títol de administració, ý volgueren los supost administradors
reduir la limosna de les dos dobles a huit sous cada una, es manà en una
visita del sigle pasat donar per cada una deu sous per tots los drets del retor.
Perteneixen al retor en les dobles a més de la limosna de missa que per tasació
sinodal són quatre sous, la porció de la residència personal, la porció de campanes
ý la del escolà que en lo dret es diu Minister Parrochi, ý així eren ý deuran ser les
porcions del retor en les dobles tres de a dos sous cada una. Algunes dobles a més
de la missa cantada es celebren ab Hores canóniques ý processó, ý en estes a més
de dites tres porcions deu percibir el retor porció de capa ý creu en aquelles funcions
en què les usa, així en lo votiu com en lo amortisat. Està expressament
decretat en la Sínodo del Illust. Sr. Aliaga, arzobispo de València del any 1631,
cap. 42, per a les dobles que en avant entraren deixant en cada església la costum
que tinguera en les que avia admitit asta entonses.
Al principi de este sigle es fundà en esta església la dobla del Roser de novelbre
per ànima de Estanislau Soler ý té renta per a dites porcions. En moltes iglésies
es conserva este dret al retor; en algunes per descuit sens ducte dels retors són
introduïdes costums contràries, ya en una ya en altra porció. No falta església en
què pagant el retor tot lo salari al escolà ý asistint este com a ministre necessari no
se li dona al retor la porció deguda per este, lo que és agravi manifest pués el curat
deu pagar salari per a la asistència de sacramens ý altra que siga de ofici ý obligació
de la primícia, però en celebració a petició de particular votiva o amortisada se li
deu porció per sa personal asistència ý de son ministre que es el escolà ý ministre
necesari ý la señala dit Sínodo en lo cap. 81 com a porció diferent de les que
costum contrària a este dret ý lley no deu donar-se lloc se introduïxca jamay.
La fundació de benifets no pot alterar les porcions ý drets del retor ý així es
señala a cada ú dos sous de porció per cada dobla; si és perpètua es trau del cúmulo
de rentes fet de la de cada una ý de la dotació o dotacions donades per a este fi per
los fundadors, devent acréixer a proporció als residens la del que no residixca; ý lo
que sobreaumenta la solemnitat de les dobles ya fundades ab les hores que càpien ý
porcions a proporció. Però si es dobla votiva deurà añadir qui la demana les
porsions dels residens que tinga a més del retor. Este estil tenia ya pràctica antiga
en esta església en les festes que demanaven asistens, ý es donava a cada ú sempre
sis sous per la asistència a la dobla, hores ý procesó. Les hores así acostumades en
dites festes són completes la vespra a boca nit, tercia ý vespres ans de la prosessó,
en lo més antic ý a falta de cantors hàbils cantaven sols completes ans de la prosessó.
En los aniversaris no persibix el retor porció doble que és la porció de campanes,
però té el dret de quarta que és la quarta part de la renta que de tot lo cúmulo
o massa queda, treta la colecta ý limosnes de les misses que sols és en esta celebració
de a tres sous per a distribuir en porcions, ý a més de la personal del retor deu
tindre la del escolà, que és atre dels residens. Antigament ya percibia el retor per
un aniversari votiu u amortisat deu sous per tots sos drets, ý en efecte tenia la
limosna de missa dos sous de porció personal, dos per lo sacristà, ý lo demés per la
quarta, ý així es continua al present después de la fundació de benifets añadint al
resident dos sous de porció en cada aniversari votiu de la masa de la limosna
aplicada a esta celebració ý en los amortisats es distribuïx en los mateixos termes ý
número de porcions la renta de ells treta la colecta, limosna de misses ý quarta.
La disposició sinodal del Illust. Sr. Urbina que expresa deurà tindre el retor en
les dobles porció doble ý en los aniversaris treta la quarta porció higual als demés
residens, no deroga la disposició dels Sínodos antics, ni mens és contrària a ells, ni
a esta pràctica supra continuada, ans bé la confirma sancerament, perquè es així
que el retor en les dobles sols per la personal té porció doble añadint-se-li la porció
de campanes, ý en los aniversaris per la personal li falta esta ý sols té una que és lo
que expresa dit últim sínodo, però ni en dobles, ni en aniversaris lleva porció de
sacristà, ans bé sent este ú dels residens ý asistens necessaris la supon señalada com
als demés, la que deu ser del retor qui deu mantenir este ministeri ý ministre en la
església per a son servisi.
En esta església antigament no avia títol de Hores Canoniques, ý sols consta
alguna fundació de dobles que les tinguera ý els Missereres de Quaresma, però
admitida la fundació de benifets, com la tercera part de la dotació la señala el
Sinodo per a hores canóniques, es dispongué novament son títol. En este no entra
el si és a
colecta ý segons les porcions corresponents al número de residens, que són el retor,
escolà ý beneficiats que residixquen, ý en este títol per la personal té el retor una
porció, la atra es per la del sagristà, lo que també és conforme a les lleis ý costums
citades, que ha de cuidar-se es conserven. El dr. Pere Rico, retor antecessor, qui
principià este títol se acomodà a lo que pensà més conforme segons el estil de la
església a on tingué residència de beneficiat, ans de ser retor. Yo he seguit el
mateix orde en part però vista la lley que al principi ignorava e informat de la
pràctica de vàries iglésies de València ý de fora en este arzobispal, he arreglat
la distribució que es véu en los Racionais conservant tot lo dret que he conegut sert al
retor sens agravi de algú, ý dita distribució és vista, pasada ý aprovada en les
visites del meu tems, lo que basta per a acreditar-la llegítima.
En esta església, seguint-se les disposicions sinodals que no manen missa
populo aplicanda
avia títol de esta celebració en Racional asta que en lo any 1759 es notificaren a
este arzobispal les lletres ensícliques del Ss. Pontífice Benedicto
a tots los retors en los dies de festa. La missa conventual o pública
acidiat sacrum
de que és una de les principals obligacions del curat, ý per consigüent és segur el
dret de celebrar-la sempre que vullga. Les misses resades així perpètues com votives
sempre han segut ý són del principal càrrec ý cuidado del retor, de les quals
deurà fer participans als demés residens quant tinga complet el any de la sua
celebración vull dir, que té el retor dret de apropiar-se la intenció de totes les misses
resades perpètues o votives que necesite per a la sua celebració entre el any, ý per a
la del sacerdot que deixe asistent en la parròquia los dies de la sua ausència, fet
càrrec de les que ha de celebrar
retor ans de la fundació dels benifets, ý per esta no es deu tindre perduda. Totes les
misses que sobren deurà entregar als residens, ý no podrà extraviar fora pués ni
ans
elles els residens que celebren en la pròpia església o sons ministros de ella ý per a
son servisi en lo cor.
Les retories de major renta que tenien missa
de dites lletres pontifícies la celebren tantum los dies de festa de precepte, deixant
lliure la intenció de tots los demés als retors, estos en ses esglésies se apliquen eo
prenen les intencions que necessiten, ý les que queden o sobren es repartixen los
residens, així em consta de informació de alguns retors de cleros bastant creixcuts,
lo que note en confirmació de este dret del retor, que no tenint costum contrària en
esta església no deurà donar-se lloc se introduïxca mentres la església no tinga
bastant celebració per a retor ý beneficiats.
Asta últims del sigle
fer oferta el poble en tots los dumenges ý festes, señaladament los que tenien missa
cantada ý sermó, segons entenguí de alguns antics. Esta costum es deixà des de el
principi de este sigle ý no quedà atra oferta que la del dia de la Epifania en què al
tems del ofertori van al peu del altar el alcalde, regidors ý demés poble a adorar al
Señor que té en brasos el retor ý fan oferta, ý la de Semana Santa al monument ý
veracreu que és també costum en totes parts. En los enterros de cosos morts és
costum antiga e inmemorial que a més de els Racionals antics em declararen
hòmens vells majors de huitanta anys, contar per oferta un diner per cada ú dels
que estan en la església al tems de la missa que es canta eo oint-la. Esta oferta es
repartix ans ý al tems del ofertori es replega donant a besar a tots la estola ý dient
repartixen ý donen dos dinés cada ú, ý a més de esta oferta per cada missa es porta
a la església un barralet de vi ab dos pans. Lo que note en distanció per a la
conservació de este dret a qui no han faltat èmulos, ý en la visita de 1758 es
representà al Sr. Visitador per a que la reduira, ignorant els representaras que sent
dret del retor no està en poder de la visita llevar-lo ni minorar-lo com declara el
mateix visitador, qui desprecià la proposta.
RETORIA
La retoria és benifet curat ý té dret de percebir els fruits primisials de tot lo
distrit de esta parròquia ý sos territoris de Montaverner, Colata ý Vistabella; ý
después que es desmembré el territori de Bofàlit té dret també de percibir trenta
lliures de la Menza Arzobispal de València, que les paga en dos pagues higuals
primer dia de mayg ý primer dia de novembre de cada any.
Primísia al present es reduïx a la quarta part de lo que paguen de cada fruit els
llauradors ý colliters, exepte els fruits en què estos paguen de huit, que en esta
parròquia al present sols són el blat, ordi ý demés grans de S. Juan, la llana ý
corders, pués en estos de dita quarta part se li lleva al retor a benefici del delme el
nové, per motiu que la primísia té per lley real quota o tasa determinada a què han
de pagar-la els colliters que és de trenta_sinch, ý en dits fruits tenint el retor la
quarta part cobraria de trenta_dos que no li toca, ý així ha de refer ý llevar-se-li dit
nové a favor del delme que té dret a tot ý sols lo que paguen per costum sens tasa
ni quota determinada per lley.
Però esta raó milita higualment contra el delme en los fruits en què paguen los
colliters de deu, de onse ý de major quota, en los quals deuria reintegrar a la
primísia que en la quarta part sols cobra de quaranta o de quaranta quatre,
delme, que no tenint tassa o quota per lley, deu contentar-se en la costum, ý
percebir lo que quede de esta, complida la lley de la primícia. Així pareix se
observa en algunes parròquies de la Orta de València ý
esta ý les de este vall ha segut omisió dels retors que costen no poc de unir a una
presenció tan justa, ý devia sens ducte remediar-se este dany, pués la lley que li
dón
refer a la primícia la falta, segons regla de dret.
En lo any 1678 a instància del Cabildo de València ante el jucge de delmes es
féu una ferma de dret de la quota ý tasa a què en dit any es pagava el delme en
Albayda, la qual no pareix serà privativament de aquell terme, si de tot lo delmari
ý termes en ell compresos en dit any; pués per lo comú es veu varietat en lo modo ý
tassa de pagar-se els delmes en los delmaris entre sí, però no en los termes de un
mateix delmari entre sí, ý lo contrari serà més corruptela que costum. La tassa o
quota que consta en dita ferma de dret és la següent:
El blat, sivada, espelta, avena ý demés fruits que són grans de S. Juan de cada
huit, uno al delme, ý al present se observa així mateix en esta parròquia.
El panís també tenia la mateixa quota, però així en esta com en atres parròquies
de este delmari està tan alterada que apenes algú el paga de huit, ý els més de
nou ý deu, ý ojalà no fóra de més número, per tant ya de molts anys que no es
paguen eo lleven novéns del panís en esta parròquia ni aquelles; ý com el panís per
costum es replega per les casses dels colliters ý el donen pelat ya (exceptuat el
territori de Colata a on lo paguen sens pelar ý es deixen en lo bancal collit en un
muntó el que toca al delme) no és fàcil fer-li conte al colliter si paga de huit o de
més com en lo blat ý grans de S. Juan que es paguen en la Hera públicament ý sens
poder mesurar el montó si no està present el colector del delme.
El vi, figues ý panís de onse, uno al delme, ý al present se obra així mateix.
Tots los llegums, les garrofes, cànem ý fulla de les moreres també son de onse
uno al delme. Cànem antigament es collia, al present ya no està en estil ý quant es
torne a sembrar deurà tindre dita regla en contribuir al delme.
El de garrofes ha patit en esta parròquia molta alteració, ý al present són mols
los colliters que no paguen, lo que podrà tribuir-se a descuit ý omició dels delmers ý
retor. En este terme els terratinents de Bèlgida es neguen a pagar de garrofes
perquè segons al·leguen en lo dita vila no ý-a delme de garrofes, mal fonament ý
corruptela, pués la costum de no pagar delme mai podrà lliurar ni asegurar la
consciència, sent lo delme de dret natural ý diví, ý sols podrà la costum alterar el
modo ý quota de pagar-lo, ý en asò asegurar la consciència. Este mal fàcilment se
apega ý asta alguns vehïns se han negat o escusat a pagar-lo, atres ý també els
terratinens de Palomar lo paguen a dita quota.
Les olives de nou barselles un almut ý mig quarteronet, una barsella al delme
segons dita ferma de dret, però al present corre el delme de deu barselles una al
delme, ý a lo menys en esta parròquia no he oït notícia de antics de atra quota ni
tasa de pagar-lo.
CAPELLA DE MARIA SANTÍSSIMA DEL ROSER
És antiquíssima en esta església parròquias este altar ý capella. Es fundà la
cofraria del Roser en lo any 1624 en primer dia del mes de setembre ab acte
rebut per Esteve Cerdà, notari de La Olleria, ý fonch decretada en la Cúria Eclesiàstica
de València, dia 23 del mateix mes ý any. Però de tems molt més antic
consta tenia ya esta església altar de Na. Señora del Roser ý clavari, que es dia en
aquell tems baciner, qui cuidava de lo altar, de replegar limosnes, de què fea la
festa de Maria Ss. del Roser, ý es cantava la Salve ý gogs los disaptes ý octava de la
Asumció, ý el mateix retaule antic o manifesta clarament en la pintura de les
immàgens ý rétuls o lletres que tenen, ý es pot creure condensada esta devoció en
este poble des de la sua fundació que fonch lo any 1271.
Fundada la cofradia a qui se agregaran les limosnes acostumades asta entonses
se aumentà la devoció ý es dispongué festa de Na. Sra. del Roser en tots los primers
dumenges del any, distribuïts en les famílies o cases que volgueren encarregar-se, a
exepció del primer dumenge de octubre que quedà al càrrec de la cofraria ý son
clavari, ý així mateix es dispongué Laus Perennis en los primers dumenges ý atres
festes repartides en los devots confrares les 24 hores per a que en cada una haguera
ocupat en les alabanses de la Mare de Déu. Esta bona costum està apuntada en lo
llibre de la Confraria ý la contaven alguns vells aver-la sabuda de sos majors, però
ya no està en pràctica de molts anys. La festa de cada mes ha durat sens alteració
ni mutació de famílies asta la Església nova, ý en tems de esta centúria y à alguna
mutació de famílies en estes festes, però es mantenen ý continuen.
Esta capella tenia ý té sepultura pròpia per a els confrares ý ses famílies eo fills
sens pagar lo dret de sepultura que mana el Sínodo, ý sols paguen deu sous per cos
gran, sinc sous per albat de brasos per decret que es féu en la visita de 1676. Ans de
la fundació de la contraria no avia capella ý lo altar de N. Sra. del Roser estava en
lo cos de la Església, ý feta la capella no faltà contradicció als confrares en la
sepultura que feren dins de ella, perquè els Solers, família antiga ý visible en este
poble, pretengué el dret de sepultura inmediata al altar de N. Sra. ý així impedir la
sepultura de la confraria, però els sosoí lo que als Ferris en la del Ss. Christo, el no
costar de establiment antic ý aver de arrimar la pretensió moguda, així ó han
referit alguns vells que alcansaren este tems, ý la dita visita antiga asegurava en son
decret a la contraria esta sepultura que en la obra nova ha paregut extraure de la
capella a la mitat de la nau de la Església, però enfront del dit altar ý capella del
Roser per a que siga detinguda ý coneguda.
Lo retaule antic té pintada a la mare de Déu del Roser sentada assistida dels
quatre Evangelistes ý de alguns misteris, ý venerant esta idea ý devoció antiga per
a mantenir-la se ha dispost en millor forma en la capella nova que és més capàs la
Immage de masoneria de N. Sra. també sentada en son nincho ý el retaule ab los
quatre Evangelistes també de masoneria ý lo demés cabran llensos de misteris
propis de esta devoció.
En lo any 1771 per lo mes de abril es concluí el retaule de esta capella, quedà
plantat en son puesto. Es continuà adornar-la en lo guardapols de manisa ý quedà
ajustada la faena de corlar lo retaule ý faixes ý pintar los misteris gogosos ý gloriosos
que no caben en lo retaule en les parets de la capella ý els dos Apòstols titulars
sobre la cornisa en la visió eo aparició que els dos tingueren de Maria Ss. que avia
de pintar-se en lo trespol, ab los adornos que correspongueren proporcionats a la
capella. Esta faena eixecutaren segons ajust Vicent Cuevas ý Bertomeu Juanina de
Gandia en los mesos de joliol ý agost ý alguns dies de setembre de dit any. La
immage de Maria Ss. al natural sentada en sa cadira ab lo Niño ya encarnada ý
dorada en tota forma es féu ya lo any antecedent de 1770 ý en lo mes de agost de
dit any estava ya en la Abadia esperant lo nincho ý capella que se li adornava. És
obra esta immage ý la dels quatre Evangelistes de Jaume Molins, menor, escultor
de València, ý en lo dia 6 de octubre de dit any 1771, primer dumenge del mes
dedicat a Maria Ss. del Roser ý festa annual principal de la Confraria de esta
parroquial es celebrà la dedicació ý colocació de esta nova immage en sa capella ý
nincho.
La processó que cada disapte es fa a la capella del Roser en a boca nit es féu lo
dia sinc a dita hora, cantades Completes a la Abadia, ý el retor bení la dita immage
de Maria Ss. ý se li cantà allí la Salve acostumada els disabtes ab los gogs, ý
concluïda esta funció se
Apòstols titulars segons estil. El dia sis per lo matí ans de tercia es portà també
amb processó la santa Immage a la església, acompanyada no sols dels quinse
blandons de la confraria, si de moltes aches que els devots tenien prevengudes. Es
colocà al costat del altar major, a la dreta en una taula adornada, es cantà tèrcia ý
la missa la cantà el dr. Blai Vicent Esplugues, retor de Balones, germà del retor, a
falta del deà de Sen Felip, que estava convidad ý no pogué efectuar el vindre;
asistens mossén Juan Batiste Mollà, beneficiat resident ý el p. fr. Vicent Muñós,
descals de Ontinyent, predicador fonch lo mateix retor de esta església.
No faltà la abundància de comunions en la prevenció que es féu de confessors ý
és el exercici que més encarregat tenien los confrares per a este dia. Per la vesprada
es cantaren vespres ý es féu processó general per tot lo poble ab la dita inmage que
portaren sis fadrins higuals. Manifestaren los devots sa alegria en festa de focs,
acompanyaren la funció del disapte en trons de pólvora ý despararen coets boladors
ý una corda abundant tot a expenses dels fadrins. La funció del dumenge de
matí ý processó general de la vesprada acompañà una soldadesca molt lluïda ý
abundant en la que fonch capità Lino Martí, alferis Macià Tormo ý sargento Miquel
Tormo Ortiz, ý concluïda la processó general, que ans de entrar en la església
para en la plasa a on fonch saludada ý aplaudida la Santa Immage de N. Sra. per
los oficials de dita soldadesca ab la bandera arboleada ý moltes salves de trons de
dita soldadesca, fonch colocada dita immage en son nincho que tenia prevengut en
esta capella ab molts vítors ý alegria de tot lo poble ý abundància de forasters concurrens.
APENDIX 2: Llibre de la Fàbrica
INTRODUCCIÓ ALS CONTES DE LA FÀBRICA DE ESTA PARRÒQUIA
DE MONTAVERNER, QUE COMENSEN DES DE EL ANY
1726
Comensa este llibre des de el any del naiximent de nostre Señor Déu Jesuchrist
mil set_cens vint_ý_sis, el que condense a continuar de mà pròpia des de dit any
ý proseguiré en los següens, ajudat de la gràcia de nostre Señor, yo el dr. Jusep
Esplugues, prebere retor que só de esta parròquia de Montaverner des de el dia
quatre de setembre del any mil set_cens trenta_ý_ú, per raó de que avent registrat
els llibres vells de la fàbrica ý tots los papers necessaris per a quedar instruït de les
sues rentes ý obligacions, encontré que asta el any mil set_cens ý vint_i_cinch es
troben continuats los contes de la fàbrica de càrrec ý descàrrec en dos llibres
distints. En lo ú ý més antich, es troben los contes del fabriquer, que era elegit en
cada un any, ý se li fa allí el càrrec dels sensals, limosnes ý rentes de la fàbrica,
perquè sols açò tenia a son conte, ý administració el dit fabriquer, ý en lo altre
llibre ý més modern, es troben continuats los contes de la mitat del arrendament
del molí fariner de este poble, que perteneix ý és renta pròpia de la fàbrica, segons
lo seu establiment, la que asta el dit any han cobrat sempre ý administras los
regidors o jurats de cada un any, segons se
esta diversitat de administradors de la renta de la fàbrica no tinguera esta aument
algú, ni diner algú en lo depòsit, avent-se-li multiplicat la renta en la fundació del
moll que comensà a persebir en lo any mil set_cens ý sinch, desigant remediar
aqueste dany ý donar-li a la fàbrica son degut aument, a instància també de algunes
persones ý feligresos de bon zel, el dr. Pere Rico, prebere, mon antecessor en
esta retoria, Miquel Martí major ý Juan Ferrer, regidors de este poble en lo any mil
set_cens vint_ý_sis els tres administradors de la fàbrica en aquell any, avent-se
ajuntat per a ajustar els contes ý tratar de la millor direcció de les rentes, ý avent
convocat també a altres feligresos de bona intensió e inteligència determinaren
(així m'ó han referit ý certificat el mateix Dr. Pere Rico, els regidors del present
any mil set_cens trenta_ý_dos ý tots los fabriquers dels anys que tinc de continuar al
present) que el fabriquer que fóra en cada un any nomenat des de el de mil set_cens
vint_ý_sis en avant tinguera obligació de cobrar per sí mateix ý incorporar-se no
solament de la renta de censals, limosnes ý terres de la fàbrica, si també de la mitat
del arrendament del molí fariner que a ella perteneix, cuidant també de pagar ý
comprar per sí mateix lo que fóra necessari en la església, la mitat de lo que
necessitava el molí, ý juntament la mitat de la pensió del censal que per a fabricar
el molí es carregaren fàbrica ý poble, ab llisència del ordinari, a favor de les monjes
de San Christófol de València, ý quasevol gasto necessari, ý que donant al cab del
any conte de tot al retor ý regidors depositara en la caixa del depòsit lo que
tinguera de alcans ý li sobrara a la fàbrica.
En virtud de esta junta ý determinació comensa el fabriquer ý proseguix en tots
los anys següens a ella a cobrar per sí mateix ý incorporar-se totes les rentes de la
fàbrica ý a comprar ý pagar de elles lo que fóra necessari. Però com estos contes no
es trobaren continuats en la forma determinada sens ducte més acomodada ý
conforme a les Constitusions Sinodals de este Arzobispat, ni siga convenient el
dividir-los en dos administradors ý dos llibres, per lliurar-nos al present ý en avant
del perill de multiplicar un mateix descàrrec, escrivint-lo en los dos llibres, o de
omitir algún càrrec que és lo que yo he experimentat ý trobat en los contes de
alguns dels anys antics en què es seguia esta divissió, per tant ý per seguir la dita
determinació tan asertada com profitosa a la fàbrica, pués ha segut camí per a el
depòsit que únicament han tengut per a comensar la obra de la Església, avent
primer pres en conte als fabriquers, que no el tenien donat ý comprovat el de
alguns que el tenien ya donat a mon antecessor, en presència de cada ú de ells
respectivament, dels Señors regidors administradors de la fàbrica, de Mn. Pere
Martínes subdiaca ý del dr. Phèlix Martí, elets nomenats per a la obra de la església
ý zeladors de les rentes ý limosnes per a ella quedant ajustat el conte de cada ú,
determiní en aprovació de tots los referits continuar-lo en lo present llibre notant
la distanció de cada any, ý al que siga fabriquer formant-li el càrrec de totes les
rentes ý limosnes, de la fàbrica que en lo seu any persibí ý devia cobrar, ý admitint-li
en descàrrec tot lo que constarà aver comprat ý pagat en servisi ý compliment
de la obligació de dita fàbrica. Notaré també al últim si queda o no alcansat ý
deutor en alguna cantitat ý si la té depositada en lo depòsit de la fàbrica per a que
així conste quedar higuals ý difinits los seus contes.
Ý per a que tingam a mà assí en este llibre tots los ítems de rentes ý limosnes
que deuen entrar en càrrec en cada un any, notaré assí les
naix la renta ý les limosnes acostumades tots anys en advertència que asta el tems
que yo el dit dr. Esplugues entrí en esta retoria faré solament el càrrec de aquelles
limosnes que he trobat notades a benefici de la fàbrica.
APENDIX 3: Títols ý Rentes
EXORDI
Per a la conservació de les rentes de la Església és necessari un llibre major de
títols a on se continué la entrada ý justificació que per tems tinga cada una
juntament ab los obs ý obligacions que per cada una es deuran cumplir; ý així està
manat en les Constitucions Sinodals de este Arzobispat el cuidado de este llibre ý
continuació de sos títols; ý no obstant que per la falta que encontrí en esta Església
he dispost atre llibre en quarto de títols que fóra més manual a on consten també
notats els privilegis de amortisació concedits a esta església, ha paregut convenient
formar este llibre en folio major de marquilla, que podrà estar sempre guardat en
lo archiu de la església, ya per a el cas de que aquell més manual se perda, com en
efecte es perdé el que tenia esta església en lo sigle quinse u poc después, segons
nota que tenen alguns papers de aquell tems, ya per a poder continuar en este ab
tota claritat algunes rentes que forte no convindran continuades en aquell més
manual, ý deurà presentar-se al tribunal real de amortisació u altre quant se mane
o convinga al bé de la Església ý per a que més cumplidament estiga remediada
esta falta que ha segut el principi de la perdició de rentes antigues, ý en les que
conserven queda molt diminuta ý quisàs equivocada la distribució ý aplicació a
què devia destinar-se.
He dispost al principi quatre índex eo baldufaris corresponens als quatre títols
del Racional corrent ý son de aniversaris, de dobles, de hores ý de misses resades,
no sols per a que señalen de cada ítem la sua renta, mes en què cau ý folio a on
consta la entrada ý justificació, si també per a que en una suma es tinga a mà
fàcilment el número total de la celebració de cada títol que deu cada any cumplir-
se, ý el tot de la renta que li correspon, ý estos índex eo baldufaris suplixen per lo
llibre Racional perpètuo que tenen algunes esglésies per a son govern ý per a
direcció del racional corrent. Ý per quant en este llibre entren també els títols ý
rentes de fàbrica eo clavaria del Santíssim Sacrament ý Apòstols titulars correspon
en seguida índex o baldufari de estes.
El primer quadern servirà també per a el títol de béns sitis que tinga la església
o per a celebració o per a fàbrica a on se contínuen ab los lindes en què afronten,
calendaris de les escritures que són títol de la església ý els obs en què deu distribuir-se
la renta. Ý els dotze quaderns que fan lo major cos del llibre, són corresponens
als dotse messos per a continuar en cada ú el censal o renta de aquel mes,
deixant a continuació suficient blanch per a molts anys.
La renta antiga que encontrí corrent estava per major part sens justificació,
pués ya 75 anys que no se avia cabrevat o per lo menys no es té notícia de atres
cabreus, ý les poques escritores que avia, cada una separada ý algunes arrimades
sens ducte per ruïn lletra entre les que ya són nihils, de modo que en ocasió haguí
de informar-me del antecessor en mon ofici per a saber qui pagava alguna celebració
perpètua, pués dels papers ni constava ni es podia inferir. Ý per a remediar este
dany ý justificar les rentes, he procurat enterar-me de totes les visites del sigle
passat, que algunes he vist en lo archiu de la Cúria arzobispal per haver faltat en
esta església. Traguí dels
solien rebre en este poble, asta inquirir el paradero de les notes, també serviren les
cartilles de amortisació, pués en les visites molt calendaris van errats ý en lo treball
de registrar dites notes (algunes de fulla en fulla ý en molts dies per la falta de
baldufaris o per calendaris errats) he encontrat alguna justificació de la renta antiga
corrent ý notícies que poden aprofitar per a resucitar alguna renta perduda.
Però com el cuidado de la obra de la església era tarea tan contínua ý és féu molt
pesada per aver flaquejat los medis que de son principi devien ser el fondo per a
tant de gasto, no deixava tems que poder emplear en lo adelantament de este llibre
ý plena justificació de cada renta, ý més avent de buscar sempre fora vila les
escritures a on paren les notes de cada una. No he vist les de Francisco Soler,
notari que fonch al principi del sigle passat en Xàtiva ý notari de aquella cúria,
asegurant-se perdudes per a tots. De les que extén dóna notícia de son paradero el
cartapaci o quadern de calendaris antics ý moderns, per a que fàcilment puguen
encontrar-se ý traure còpies que convinguen ý falten en la església, ý cuidant de
mantindre ý aumentar la celebració adelantant el cult de Nostre Señor en esta
Església serà segura la protecció dels Sants Apòstols Zebedeos titulars, la que posat
als seus peus demane en la major veneració per a mi, per a els successors que
continuen este llibre ý per a tota la família de esta església. En Montavemer, dia 23
de mayg del any 1740.
Dr. Josep Esplugues, prebere.
APENDIX 4
LLIBRE DE RENTES, CENSALS Ý PRIVILEGIS DE AMORTISACIÓ,
PER A LA CELEBRACIÓ PERPÈTUA DE LA ESGLÉSIA PARROQUIAL
DE SN. JAUME EL MAJOR Ý SN. JUAN EVANGELISTE,
JERMANS APÒSTOLS DEL POBLE DE MONTAVERNER Ý SON
ANEXO COLATA, FET Ý ARREGLAT PER LO DR. JUSEP ESPLUGUES,
PREBERE RETOR DE LA MATEIXA PARROQUIAL, AB DOS
BALDUFARIS, LO PRIMER DELS DOTCE MESSOS, QUE SENYALA
EL DIA DE CADA UN CENSAL Ý EL FOLIO DE LA SUA JUSTIFICACIÓ
EN ESTE LLIBRE; LO SEGON, DELS PRIVILEGIS REALS DE
AMORTISACIÓ CONCEDITS A DITA ESGLÉSIA, QUE CONSERVA
EN SON CALAIX
Rectoribus Ecletia Montavernensis successoribus meis.
La falta de llibre de censals és la causa de la perdició dels mateixos. Comensí
yo, el infraescrit, a residir en esta església lo dia vint_i_tres del mes de
octubre del any mil set_cens trenta_ú, a tems que estava la església en actual visita
de Amortisació, a la que fonch citat ý notificat el dr. Pere Rico, prebere, mon
antecessor, dia 9 de marz del mateix any, ý en ella tenia ya presentat lo memorial
de càrrec dels censals noviter entrats en dita església ý descàrrec que tenia de
Privilegis de la visita passada, ý estaira suspesa per los motius que la mateixa
declara: No tenia presentat llibre algú de censals, que ni el tenia ni lo ha tengut mai
esta parròquia, si solament una memòria simple que notava els censals, qui els
pagava ý el dia de la paga, sens justificació alguna ni encara puesto per a posar-la
pués sols era un cartapasi de quatre fulles ý este fea, sens ducte, quasevol retor
quant era sitat a visita de amortisació o atra per a presentar en ella per conte ý en
nom de llibre.
Asò ha segut la causa de pedre
poden justificar, ni es celebren els obs, ya descarregats per nichils en les visites del
Sr. Ordinari; ý desigant que no sosoïra lo mateix en los que encontré correns que es
pagaven ý celebraven, estant ya perill tan manifest per lo descuit de no aver-los
cabrevat ni de altre modo justificas des de lo any 1655 en què els féu reconéixer
tots Mn. Miquel Ferrer, tunc retor, me apliquí a justificar-los del millor modo
possible vuscant papers ý cabrevant-los, ý he lograt fer-ne reviure encara algú dels
perduts, ý per a seguritat en lo esdevenidor he dispost també este llibre.
En primer lloc, un baldufari o índex dels dotze mesos que senyala el dia, renta ý
obs de cada ú, citant el folio de la justificació de ell.
En segon lloc, la nota dels Privilegis reals de amortisació concedits a esta església,
que trobí en un calaix en pergamins, deixant puesto per a els que puga lograr o
tinga lograts en corts.
Ý tot lo demés del llibre per a justificar censals del modo que entren, pués el
orde dels folios notats suplix el no guardar-lo en la colocació dels messos juntament
ab lo primer baldufari.
Suplique als meus successors em dissimulen les faltes ý que milloren la justificació
de tots, continuant també los que entraren en seguida, per a que es concerve
ý creixca de cada dia el cult de Déu ý benefici de les Ànimes. No olviden per
caritat el encomanar-me a Déu que els ó suplique així en Montaverner, dia 8 de
febrer del any 1733.
Dr. Jusep Esplugues, prebere,
rector de la Parroquial de Montaverner.
APÉNDIX 5: Llibre de la Confraria del Roser.
Nota: Ha segut estil en esta parròquia cobrar el clavari del Roser la contribució
dels capítols de contraria anant per les portes en lo discurs de son any, ý
ordinàriament comensava casí al finir-se ý continuava asta definir. Este estil no
era el principal en la fundació de la confraria ý consta de alguna nota deixada per
los retor antics, sí que cada confrare portava a la església sa contribució en sera, si
fóra necesària u diner; ý la pràctica de les confraries en atres poblacions de més
forma és contribuir cada confrare en la mateixa església, capella u caixa de confraria
en los capítols en ella ordenats. Aquell estil de cobrar per les portes ha segut
molt gravós als clavaris, de molta perdició a la confraria ý de pedre esta aquella
edificiació de ofrenda voluntària a Maria Santíssima, persuadín-se alguns era esta
contribució com a obligatoria ý forsada, lo que ya fonch notat en tems més antich
en què es capitulà, que cumplit lo any de la clavaria al que no pagara per tot
octubre se li apremiara per la paga dels capítols, lo que ben mirat no pareix conforme
a la devoció ý obsequi voluntari ý respetós de Maria Ss. ý omitín-se apremi es
trobava el clavari en lo deute de cera ý celebració que sinó cobra seria obligat a
pagar de propis, que també es inconvenient.
Per a remediar tot desorde ý fer més respetable la contraria ý més honrrat al
clavari en son ministeri ý fer-lo este meñs pesat se ha dispost caixa de confraria al
estil de atres parròquies, que estiga en la pilastra de la capella del Roser. A una
part ý atra del banch de son asiento tindrà el clavari el pendó que ha de portar per
son ofici en les processons, ý el guió que ha de portar en elles el que fasa la festa
mensual a Maria Ss. En la caixa tindrà la sera que ha de repartir, així els quinse
blandons que portaran los confrares sortejat segons capítol de la fundació ý acudirà
cada ú a la caixa a son tems, ý la que ha de repartir al govern eo ajuntament ý als
de cor. Tindrà també la immage de Maria Ss. més chiqueta ab dos candeleros, que
colocarà sobre la caixa ý dos siris que conservarà ensesos tot lo tems que duren los
oficis divins, així de matí com de vesprada, en los dumenges primers del mes ý
qualsevol altra festa de Maria Ss. També tindrà la ceda u llista dels confrares
contribuiens, que són los cabs de cassa, per a cobrar en qualsevol dia del que
acudirà a pagar los capítols ý podran contribuir per parts, però que la paga no siga
inferior a un sou, ý així en quatre festes es fa més suau el pago de capítols ý el
clavari tindrà el diners pronte per a la cera ý demés gastos.
Concluït son any en lo primer dumenge de octubre quant es sortejà el clavari
successor, com este no entrarà en son exercici asta el primer dumenge de novembre,
continuarà aquell en tots los dumenges ý festes de octubre en acudir ý estar en
la caixa a difinir la cobransa en los tems u hores de la missa conventual ý atre ofici
que es fasa de vesprada, ý concluït lo mes entregarà al nou clavari la clau, donat
primer conte de sa cobransa ý gasto al prior de la contraria que és lo retor, ý este
tindrà presents als que han contribuït en dit tems com a participans del emoluments
u privilegi particulars de esta confraria, com és el no pagar los drets de
fàbrica ý atres que estan ya expresats en lo títol dels confrares de número de esta
contraria contribuiens a sa conservació.
Esta disposició ý determinació no té atra novetad que la caixa nova que no la
tenia la contraria en esta forma, en tot lo demés és conforme a la sua primer
fundació ý capítols, conforme a la primer pràctica dels confrares de ella, al estil ý
pràctica de totes les demés confraries fundades en atres Iglésies, governades en lo
apreci, honor ý devoció deguda; ý el estil que revocà de cobrar-se per les portes és
llevar un abús que sols servia de treball al clavari, de confusió ý minorar-se la
devoció ý asistència de esta comunitat u confraternitat, lo que advertixc per a son
millor govern en lo succesiu, ý firme en Montaverner, dia primer de juny ý dumenge
del Roser de 1777.
Dr. Jusep Esplugues, preveré
Retor ý prior
APÉNDIX: Llibre de la Fàbrica
ANY 1769
Foren regidors en este any Vicent Tormo de Nadal ý Geroni Ferri, que acompanyats
de Bernat Tormo, alcalde, qui fonch regidor en lo any passat de xixanta ý pretengué
llevarar-li a la fàbrica la mitat del molí fariner segons la relació de este
llibre en dit any
Déu millore e ilustre, mogueren tres causes contra la fàbrica: la una resusitar el
pleyt de contes de la cessió del molí per la Audiència, la que manà emplasar al
retor per ser causa de anys ya suspesa, ý es notificà el despach al retor, dia 10 de
abril de este any, però este despach digué el notari notif'icador que molts dies que
estava expedit ý és que volgué ocultar-se el que el avia solicitat ý portat. Vicent
Cerdà, síndich, que acompañava al notari asegurà al retor que no sabia ni volia
entendre en esta causa. El alcalde ý regidors concluït son govern han explicat lo
mateix mostran-se ignorans de tal despach, sols Vicent Tormo declarà a Pere Pau
Ortiz, regidor successor, que Pere Martí seria el solicitador ý portador quant estigué
dies ans en València, lo que es fa creíble coneguda la conduta ý mania de este
contra la Iglésia, però el retor asegurat de que esta causa és difinida en los termes
que està expresat en este llibre
història de la obra ý contes de dita ceció, no féu mérit de esta notificació ý es
quedà esta causa en este estat sens gasto algú particular de la fàbrica per ara.
Atra causa no menys temerària sucitaren manant el alcalde a Bertomeu Galiana,
arrendador de la carrereta, que no pagara el arrendament vensut en mayg de
este any al retor ni fabriquer, si al depositari del poble Jusep Ferrer, ý prohibint
que en avant es continuara el arrendar-se el fem dels carrers. En esta fonch presís
acudir el retor a la Intendència acompañant la representació ý memorial en dos
testimonials, lo ú del arrendament, fet per lo retor ý regidors del any xixanta
quatre en favor de la fàbrica, en el qual ya declararen los governans de dit any ser
propi de la fàbrica ý ser inmemòrial el estil de arrendar-se cada any en favor de la
església, ý lo altre tret dels llibres de contes de fàbrica a on consta que posehix la
fàbrica esta renta ý arbitre per propi des de el any 1580, ý així que no podia
alterar-lo ni mudar lo dit Bernat, alcalde; ý el Sr. Intendent, en vista, manà en son
decret es pagara a la Església, es continuara el arrendament ý que el alcalde no
embarasara sens dar lloc a atra queixa. Però com la mania estava radicada, este
decret no sosegà com devia la borrasca, ý acudí el síndic eo en nom de este el
promotor de ella representant les mentires que porta son memorial ý demanà
informe el intendent als administradors de la fàbrica. Este decret se ocultà al retor,
informaren los dos regidors, a direcció de son conseller també sens veritat, no
podia satisfer el informe per no ser los regidors per sí a soles administradors de
fàbrica ni capasos de ella per ser llecs, lo que sens ducte ignorava el conseller. El
retor acudí vista la desobediència segon volta al Sr. Intendent ý este donà comició
al Governador de S. Felip per a que enviara persona de satisfacció a descubrir la
veritat, prenint declaració als regidors ý a qui convinguera, ý presa la nota dels
llibres de fàbrica que el retor presedint recado de urbanitat franquegaria, lo que
féu saber a tots lo comisari o enviat Juan Crespo, notari de dita ciutat qui venia a
costes del caigut. No fonch menester veure éste llibres ni pendre declaració del
retor ni fabriquer ni de atre, perquè els mateixos alcalde, regidors ý síndic li confesaren
la veritat, els declarà lo mal que obraven, se hallanaren al arrendament ý
después de orde de dit governador pagaren les costes de la comisió. La venguda de
dit comisari ý arreglo fonch lo dia 21 de juny de este any, ý en seguida es féu lo
arrendament de la carrereta en favor de la fàbrica per a que el comisari avisat de
estar fet o notificara el governador al Intendent, ý quedà definida esta causa.
La tercer causa fonch més temerària ý més dañosa a la fàbrica. Bernat Tormo
sent regidor del any xixanta avia manifestat al Real Consell que demanà informe
individual dels Propis del comú en este ý demés poblacions del Reyne per vereda,
per propi del poble tot lo molí, que així el tenia arrendad segons es refereix en dit
any, però el Real Consell informat ab seguritat ý claritat de la veritat, ý de ser el
molí per mitat de la fàbrica, no seguí el manifest de dit Bernat Tormo ý compañe
ros governans, si que en lo decret de arreglo ý distribució dels propis que envià este
any present declara ser per mitat lo molí de la fàbrica ý que al depositari del poble
sols se li fassa càrrec de la mitat de la renta de ell, però manà que dins un mes la
Església fassa ostensió del títol de son dret en la Intendència per a que allí conste
esta distribució ý sens ducte per a asegurar el càrrec de cada any en los contes del
poble que manà deuran en avant aprovar-se en la Intendència cada any.
No fonch practicable dins lo mes manifestar en la Intendència este títol de la
Església perquè el establiment que tenia estava presentat en los autos de la Audiència
sentènciats en lo any 1763, encara que el retor de pronte avisà al procurador de
València que fera dita ostenció de títols. Ni era possible traure còpia per estar dits
autos ý tots los que eren del ofici de Salvador Madalenes, escrivà de cànara, com a
embargats ý tancats per la malaltia ý propeixia de dit escrivà asta que este es
millorara o morira ý es nomenàs successor. De esta ocasió es valgueren Bernat
Tormo, sos compañeros ý directors, ý concluït just el mes de la notificació al retor
que fonc lo dia [...] posaren representació al Intendent dient en son memorial que
la Iglésia no avia cumplit en lo manat per lo Consell, perquè realment no tenia títol
algú per a dita renta del molí, ý així que el Sr. Intendent declarara ser tot lo molí
del poble ý manara al moliner no pagar a atre que al depositar de este. Lograren
en la Intendència favorable el decret que notificaren al retor ý moliner, blasonant a
boca plena que lo que no avia lograt Bernat per la Audiència ó tenia lograt ý
segurat este any per este dit Tribunal, però el retor no es torbà de este sucés sabent
que la mentira jamai pot durar ni prevàléixer.
Passada la malaltia de Madalenes ý nomenat escrivà de càmara successor es
tragué del prosés de la Audiència còpia autèntica de el establiment del molí ý
sentència en favor de la fàbrica per a que constara en este archiu, ý esta còpia es
presentà al Sr. Intendent ab lo memorial ý representació que contenia ý vista la
justificació tan clara manà el Sr. Intendent que el alcalde ni atre algú embarase a la
església la cobransa de la mitat del arrendament del molí declarant ser pròpia de la
fàbrica ý que deu percibir-la com asta el present, ý ab este decret quedà revocat el
que donà al memorial pie de mentires posat per dit Bernat ý compañeros, sols faltà
que els multara per a que atra vegada no se atreviren a representar a Tribunal
Superior sens veritat, ý en memorials no serà estil este ý degué considerar el superior
la rustiqués e ignorància de talis pobladors per a no castigar-los, ý en este
decret quedà difinida esta causa, confirmat lo dret de la Església però a costes de
gasto ý treball de sos defensors. Este decret fonch lograt lo dia desat de desembre
de este any.
El molí que estava corregut ý transat a favor de Chochim Ubeda en desembre
del any passat per a el quatrieni que comensa este fonch pujat juridicament per
Roc Thomàs ý transat a son favor en febrer de este any en los preus que diran los
contes en son càrrec. Feren este arrendament el retor ý regidors, alcalde ý síndic,
ab capítols molt profitosos al comú de Iglésia ý poble, carregant la conservació de
azut, séquia ý aïnes del molí a càrrec del moliner, de manera que la cantitat del
remat sia franca ý lliure de gastos a la església ý comú per mitat, ý a més que dins
corrent. Era necessari el fer-se inventari ý justipreu de les aïnes del molí per a que
concluït el quatreni pagara el moliner si avia menyscapte o cobrara de la administració
si avia millores en les aïnes. No estava fet este per a Chochim Ubeda per la
petició de puja posada per dit Thomàs, esperant-se que esta causa se arrimara o
difinira en remat ý mudat lo govern, dits alcalde ý regidors de este any no volgueren
inventar ni justipreu, es quedà tot en alt, ý serà presís un conveni amigable ý
proporcionat per a evitar pleit entre moliner ý administración. Seguien estos governans
tot l'any un cab desgavellat, èmulo de la església, que no aprovaria els capítols
tan favorables al comú, perquè no eren discurrits per ell ni els alcansa sa
ignorància, que així es veu la pràctica en atres coses semblants. No volgueren en
tot lo any cuidar del cultiu de les terres de la fàbrica ab molta pérdua en la fulla
que pretextaren en escuses, ý el dia de Pentecostes volgueren mudar lo fabriquer ý
nomenar al seu director eo èmulo de la fàbrica Pere Martí. Esta idea fonch nova
tribulació ý per a espantar el retor entraren juns tots los governans en la secrestia
dia de Pasqua concluïda tercia, però el retor no es torbà res, respongué que el dia
de la elecció no era aquell, si el dia primer del any —consta així al principi de este
llibre—, que el fabriquer Alemany era bo ý molt aplicat ý fiel ý no volla mudar-lo ý
en tot cas el personat que proposaven no era admisible mirat per totes les cares, ý
en efecte sols serviria per a perturbar la administració; ý així no es nomenà ý
quedà arrimada esta fogonada de tribulació, encara que es atreviren a avisar el
moliner no coneguera per fabriquer a Alemany, si a Pere Martí, però el moliner
més advertit que els governans, respongué no coneixia ni coneixeria a atre que al
proposat ý nomenat per lo retor a qui deu creure.
ANY 1781
Advertència:
Vists los documents que presentà en la Intendència Ignacio Esplugues, segons
referix la advertència del folio 102 de este llibre per lo oficial de la Intendència
que entenia en esta causa, no degué tindre per convenient arribar a mà del Sr.
Intendent la representació del retor que acompañava, sens ducte perquè el superior
avia de reconéixer patent el engany del embargo últim manat fer en octubre
del any pasat en què podia o devia ser culpat dit oficial, ý prengué el medi de
asegurar a dit Esplugues remediar-se no sols este embargo si el que es féu en 1773
sellat del ajust que sobre el molí ý censal avia fet en lo Ajuntament de 1748, el que
estava encara pendent, ý per a inclinar a esta nova idea ý que no instara el enviat
per lo retor decret de la sua representació ý memorial per entonses no sols alabà els
documens que presentava ý asegurava anular ý revocar el nou embargo, si que
declaraven despresiables los papers ý representacions fetes per lo notari de este
Ajuntament que no nomenà per son nom si sols ser jermà de un frare dominico
que freqüentava ý solicitava esta causa contra la Iglésia. No tingué present per
entonses Ignacio Esplugues estar la causa del primer embargo de 1773 en lo Real
Consell a diligència de Juan Vidal, notari, ý fàcilment consentí en la nova idea del
oficial, no reparant que ella sols serviria per a cubrir ý disimular al superior el erro
ý engany del oficial ý allargar el embargo privant a la Iglésia de la renta.
El retor no
no irritar més la matèria, se acomodà a ella ý féu nova representació al Sr. Intendent
acompañada de un testimonio del ajust ý difinició que féu en los governans
del any 1748 sobre molí ý censal ben conseqüent, a la que ya avia fet en lo any de
1774 ý demanant se anulara dit embargo fet en 1773, la que dit Sr. Intendent envià
a esta junta de propis per a que informaren. El informe treballà Juan Vidal, notari
(los demés de la junta són tots llauradors sens lletres ni notícia del asumte de
1748). El informe fonch voler tachar el dit ajust, difinició ý concordat fet entre el
retor ý governans de 1748 ý sa observància en los següens anys però en taches mal
fundades ý sens veritat. També procura confundir dit ajust ý concordat en atres
contes de arbitres aplicats a la obra des de son principi pagats ya ý definits per lo
poble, no reparant sens ducte que lo que dia en lo informe era contrari a lo autori-
sat per ell mateix en les escritures que autorisà sobre el deute ý pago a la obra de
dits arbitres, en res toquen al molí ni al censal, ý en lo demés el informe parava en
expresions contràries al honor ý port del retor. Però este avent rebut dit informe
que li envià el Sr. Intendent per a que el satisfera ó cumplí puntualment declarant
la veritat ý lo que tenia de fixió dit informe ý tornà a remitir-ó a dit Sr. Intendent.
Ninguna providència es donà en este asumte verifican-se lo que recelà el retor
de que la nova idea del oficial era tapar-se ý disimular al Sr. Intendent lo engany
del embargo de octubre del any propasat ý que continuàs este, privada la Iglésia de
sa renta que és tota la presenció dels promotors de esta causa tan injusta ý tan
impròpia per a el tems.