LLIBRE DEL TRESOR
Al molt honorable e molt savi mossènyer Pere d'Artés,
canonge e pabordre de la molt santa e insigne ciutat
de València: yo, Guillem de Copons, me recoman a les
vostres devotes oracions. E, recordant-me que moltes vegades,
per vostra gran cortesia, m'avets mostrats de vostras
libres, e, avent rahonament de algunes matèries, é
conegut que hauríets plaer queTresor, de
mestre Brunet Latín, qui és en lengua francesa, fos mès
en nostre lenguatge; e yo, per servir-ne a vós, presumint
de mi oltra mesura, hé-u fet al mils que hé pogut ne sabut.
Al qual vos tramet, pregant a vós, e a tots los ligents
en aquell, humilment, vullen esmenar segons poran e sabran;
però, mossènyer, si en les coses que toquen la santa
fe cristiana hé errat en res, yo
la santa Esgleya.
Ffet en València, lo primer jorn de maig de l'any
[LLIBRE PRIMER]
Comença lo Libre del Tresor, lo qual compilà mestre
Brunet Latín, de Fflorença, e parla de la naxença de totes
coses. Llibre primer, e ha
[
Tresor. Car axí com un
senyor qui vol aplegar en poch loch cosa de molt gran
valor, no solament per son delit, mas per créxer son poder
e per exelçar son estament en guerra e en pau, ell
met les pus cares coses e pus preciosas joyas que ell pot,
segons sa bona intenció, tot axí és lo cors de aquest libre
compilat de saviesa, axí con aquell qui és tret de
tots los membres de philosofia en una breu suma.
En la primera part d'aquest Tresor és així con de dinés
menuts, per despendre tot jorn en cosas neçessàrias; ço
és, que tracta del començament del món, e de les coses
antigas e velles ystòrias, e del stabliment del món, e de la
natura de totes cosas en summa.
primera sciència de philosophia, ço és a retòrica, segons
ço que diu lo libre ací aprés. E axí con sens diners no
hauria neguna migania entre les obres de les gents, qui
adreçàs los uns ab los altres, axí negú no pot haver plena
intenció de les altres coses si no sap plenàriament
aquesta primera part del present libre.
de pedres precioses, qui donen a hom delit e virtut; ço
és, quines coses deu hom fer e quals no, e mostra rahó
per què. E açò pertany a la segona e terça partida de
philosophia, ço és a pràtica e lògica.
Tresor és de fin or, ço és a dir,
que mostra a hom a parlar segons la doctrina de retòrica,
e con lo senyor deu governar les gents que li són sotsmeses,
segons los usatges de Ytàlia. E tot açò pertany a
la segona sciència de philosophia, ço és, a pràtica; car
axí com l'aur sobrepuja totas maneras de matall, axí és
la sciència de ben parlar e de governar gents pus noble
que negunes altres del món. E per ço con lo tresor que
és así no deu ésser donat sinó a hom que sia suficient a
tan alta riquesa, lo donaré yo a tu, bell dolç amich, car
tu n'est ben digne, segons mon jutjament.
seny ni de la mia nua sciència, mas és axí con una
brescha collida de diverses flors. Car aquest libre és compilat
solament dels meravellosos dits dels altres qui són
stats ans de nostres temps, qui han tractat de philosofya
segons ço que a cascun sabia serta partida; car tota
no la pot saber hom terrenal, per ço con philosofya és la
raÿl de què creixen totes les scièncias que hom pot saber,
tot axí con una font d'on ixen moltes cèquias e corren
ça e llà, axí que los uns beuen de la una, los altres de la
altra —mas diversement, car los uns beuen més, e los altres
menys—, sens estancar la fontana.
Libre de consolació, que
ell la veu en semblant de dona, en tal àbit e molt maravellós
poder que, com se volia, crexia tant, que
muntava prop les estelles e sobre
e avall segons dret. Car aprés bon començament se segueix
bona ffi; e nostre emperador diu, en la Ley, que
començament és la pus gran partida de la cosa.
romanç francès, pus que yo só ytalià, yo li respon que
yo era en França quant lo compilé, e que
és pus comú e pus delitable a tots lenguatges.
E lo present transladador ha transladat en lengua valenciana,
per donar delit de legir a un seu special senyor
e amich, e als de sa nació desús dita.
Philosofia és vertader encalçament de les coses naturals
e de divines e humanes, tant con és possible de entendre
a hom. D'on esdevench a hòmens que
a enquerir e saber la veritat d'aquestes tres coses
que són dites en philosofia, ço és, de la divinitat, e de les
coses de natura e de las cosas humanes, foren fills de
philosophia, e per ço foren appellats filòsofs.
les gents solien viure a ley de bèsties, conagueren primerament
la dignitat de la rahó e de conaxença que Déus
los havia donada, e volgueren saber la veritat de les coses
que són en philosofia; ells caygueren en tres qüestions:
la una era de saber la natura de totes cosas celestials e
terrenals, la segona e la tercera són de les coses humanes.
D'on, la primera e la segona és de saber quals cosas
deu hom fer e quals no; la
per què deu hom fer les unes e les altres no.
e ventilades longament entre
ells trobaren en philosophia, lur mare, tres membres
principals, ço és, tres maneres de scièncias, per mostrar
e provar la vertadera rahó de les qüestions dessús
dites.
EN
Tot primer, teòrica, ço és, aquella pròpia sciència
que
natures de totes coses celestials e terrenals. Mas per ço
com aquestes natures són vàrias e diversas, per ço con
altre natura és de las cosas que no han cors ni conversen
en coses corporals, e altre natura és de las cosas que han
cors e conversen entre les coses corporals, e altre natura
és de las coses que no han cors e conversen entre les
coses corporals, per ço fon rahonable cosa que aquesta
sciènsia de teòricha fes de son cors tres altres scièncias,
per demostrar les tres natures diverses que yo hé divisades.
E aquestas scièncias són appellades per lur nom
teologia, física e matemàtica.
sciènces que són tretes de teòricha, sí és teologia, qui
trespassa lo cel e
han cors ni conversen entre les coses corporals. En tal
manera que per ella conexem Déu totpoderós; per ella crehem
la santa Trinitat del Pare, del Fill e del Sant Sperit
en una sola divinitat; per ella havem la fe cathòlica en
la lig de la santa Esgleya; e, breument, ella
ço que pertany a divinitat.
natura de les coses que han cors e conversen entre les
coses corporals, ço és, dels hòmens, de les bèsties, dels
ocells, de peixos, de plantes, de pedres, e de les altres
coses corporals qui són entre nós.
de les coses que no han cors e són entre les coses
corporals. E són de quatre maneres diverses; e per ço són
són appellades per dret nom arismètica, música, geumetria
e stronomia.
que
compte sobre l'altre, e los uns levar, e muntiplicar lo
sobre l'altre, e lunyar los uns dels altres, e partir e divisir
en diverses parts. E açò són los ensenyaments de la Abba
e de l'algorisme.
e sons, en cantar en òrguens e struments acordans los
uns ab los altres, per delit de gents, en sgleyes, e en
servir nostre senyor Déu.
e les proporcions de les coses, de lonch e d'ample
e de altitud; açò és, la sciència per què los savis antichs
se esforçaren, per subtilesa de geometria, de trobar la granesa
del cel e de la terra, e de la altesa entre lo hun e
l'altre, e moltes altres proporcions de què
maravellar.
la ordonança del cel e del firmament, e de les esteles, e
lo cors de les set planetes per son zodíach —ço és, per
mig dels dotze signes—, e con se muden los temps en calor
e en fret, e a pluge, e a secada, o a vent, per rahó que
és stablida en les esteles.
LES ALTRES NO, SEGONS PRÀTICA
Pràtica és la
què deu hom fer e què no. E, a dir veritat, açò pot ésser
en tres maneres. Car una manera és de fer algunes coses
e esquivar altres per governar sí mateix; l'altre és per governar
se companya, e son alberch e sos béns e sa heretat;
e altre manera és per governar gents, o regne, o poble o
una ciutat, en pau e en guerra.
antichs conagueren aquestas diversitats, covench que ells
trobassen en pràtica tres maneres de sciència per endreçar
les dites maneres de governar sí mateix e altri; açò són
ètica, yconomia e pol·lítica.
que
vida honesta, a fer obres virtuoses e guardar-se de vicis;
car negú poria viure al món bé ni honestament, ni profitosa
a ssi ni als altres, si ell no governava sa vida e dreçava
sí mateix segons les virtuts.
nostra companya e nostres fills, e sí
nostres béns e nostres possecions e nostres heretats, e
haver moble e manera per despendre e per retenir, segons
que loch e temps vénen o
pus alta sciència e del pus noble ofici que sia entre
hòmens, car ella nos ensenya de governar gents estranyes,
regne, vila, e poble e comuna, en temps de pau e de
guerra, segons rahó e justícia.
són necessaris a vida humana; ço és, en
la una és en paraula, l'altre en obra. Aquella qui és en
obra, açò són los oficis manuals, ço són, ferrés, perayres,
çabatés, e
e són appellats macànichs. Aquella que és en paraules
són aquelles que hom obra de sa bocha e de lengua;
e són
e entrada de les altres sciències; e
scriure e legir sens vici de barbarisme e de solecisme.
dits e nostres paraules, per rahó e parts e arguments qui
donen fe a les paraules que nós havem dites, axí que
semblen veres e provables a ésser veres.
sciència, que
bones e belles e plenes de sentèncias, segons que natura
requer. E aquesta és la manera de parlers, ço és, l'ensenyament
dels dictadors. Aquesta és la sciència que primerament
adreçà lo món a fer bé; encara l'endreçà per
los sermons dels sants hòmens, e per les scriptures divines,
per les leys qui governen les gents a dret e justíchia.
Aquesta és la sciència de què diu Tul·li, en lo seu
libre, que aquell ha conquesta molt alta cosa, e que
d'açò trespassa tots los altres animals, ço és, del parlar.
e sa natura; car sens apendre, negú la pot conquistar. E,
a dir ver, nosaltres la havem bé master en totes coses
tots temps, en coses grans e pocas; e
coses, que no les poríem fer per força d'armes ni per
altre enginy.
E LES ALTRES NO, SEGONS LÒGICA
Lògica és la
mostra a provar e mostrar rahó per què hom
deu fer les unes coses e no les altres. E aquesta rahó no
pot negú mostrar sinó per paraula; donchs, lògica és
sciència per la qual pot hom provar e dir rahó per què,
e con, so que nós diem és axí ver con nós proposam. E açò
és en tres maneres, e axí són tres scièncias, ço és, dialètica,
afísica e sofistica.
contendre, e disputar, los uns contra los altres, e fer
qüestions e defencions.
que ha dites són vertaderes, e que la cosa és axí
con ell ha dit, per dretes rahons e per arguments vés.
a provar que les paraules que hom diu són veres, mas açò
se prova per mal enginy e per falses rahons e per sofismes,
ço és, arguments que han semblança e cuberta de veritat,
en aquella mateixa cosa que fo o no fo.
què és philosofya e totes les scièncias que hom pot
saber, d'on és mare philosofia. E com d'uymés vol tornar
a sa matèria, ço és, a teòrica, que és la primera partida
de philosofia, per mostrar un poch de la natura de
las cosas del cel e de la terra, al pus breu que porà.
Los savis dien que nostre senyor Déu, qui és començament
de totes coses, féu e creà lo món e totes altres
coses, en
la ymatge e figura con faria lo món e les altres coses, e
açò hac ell tots temps entregament, axí que aquell pensament
jamés hac començament; e aquesta ymaginació és
appellada arpètica, ço és, món en semblança.
açò, ell féu de no_res una grossa matèria, que no era de
neguna figura ne semblança, mas era de tal norma e axí
apparellada, que ell ne podia foragitar e lunyar ço que
volia; e aquesta matèria és appellada ýlem. Pus que ell hac
fet açò axí con li plach, ell mès en obre e en fet tot
son propòsit, e féu lo món e les creatures segons sa providència.
E jatsia que ell ó pogués fer tost e spertament,
ell no u volch soptar, ans hi mès sis jorns, e el setèn jorn
reposà.
Senyor manà que
terra e aygua, jorn e claror, e los àngels; e la claror fos
departida de les tenebres. E pus que ell ho manà, fon fet
de no res. E aquest fon lo primer jorn del setgle: de què
fan testimonis los de més, que aquest jorn és lo
a la exida de març.
jorn manà que la terra fos departida de la mar e de les altres
aygües, e totes coses que tenen raells en terra, fossen
fetes aquel jorn. Al
e les estelles e totes les luminàries fossen fetes. Al
manà que
viuen en aygües. Al
fets; e lavors ell féu Adam a sa semblança, e depuys féu
Eva de la costella de Adam; e lavors ell creà ànima de
no_res e la mès en lurs còrsors.
Per aquestas podem nós entendre que Déu féu solament
hom, car de totes les altres coses manà que fossen fetes,
e més ha a fer que a manar. Mas, con que fos,dos
maneres hi ha: car algunes coses foren fetes de no_res, con
són los àngels, lo món, la claror, e ýlem, e les coses que
foren fetes al comensament; mas la ànima és creada de
no_res, e tots jorns crea novelles ànimas e les met en novells
còrsors. E l'altre manera és que totes les altres coses
foren fetes de alguna matèria.
Ara havem hoÿdes tres maneres con Déu féu totes coses.
La quarta manera fon que, com ell ho hac tot fet,
ell ordenà la natura de cascuna cosa, e
corsos con deuen néxer e començar, morir e finar, e la
força e la propietat e la natura de cascuna.
ço és a dir, que foren fetes de alguna matèria, hauran fi;
mas aquelles qui foren creades de no_res, no hauran pus
fi. E sobre aquesta
sobiran Pare és creador, ella és creatura. Ell és començament,
ella fon començada. Ell és manador, ella és obedient.
Ell no haurà fi; sí ella finirà ab tota sa obra. Ell és
totpoderós, ella no ha poder sinó de ço que Déu li atorgua.
Ell sap totes coses passades, presents e sdevenidores; ella
no sap sinó ço que ell li mostra. Ell ordenà lo món, ella
segueix ses ordenançes. Axí podem nós conèxer que cascuna
cosa és sotsmesa a sa natura; emperò, aquell qui tot
ho ha fet, pot remudar e cambiar lo cors de natura per
miracle divinal, axí con féu en la gloriosa verge Maria,
que concebé lo Fill de Déu sens conaxença carnal, e fon
neta verge abans e aprés; e ell mateix resuscità de la
mort. E los altres miracles divinals no són pas contra
natura.
mudà, lo seu primer voler s'era per ço mudat, lo seu talent
donchs no és ferm, yo li dich que natura no ha què
fer en les coses que Déu reté en sa potestat, e que tots
temps hac lo Pare en voluntat la nativitat e la passió e la
resurecció de son fill, axí com sdevench.
Car la eternitat de Déu és abans que tots temps, e en
ell no ha departiment del temps passat, present e esdevenidor,
mas totes coses li són presents, per ço con ell les
abraça totes per la eternitat, mes aquests tres temps són
en nós. Rahó con: hom diu del temps qui és passat
—anat se n'és—: "yo hé donat"; e del temps esdevenidor
diu hom: "yo daré"; e del temps present diu: "yo
dó". Mas Déu ó comprè axí universalment, que tot ço
que ell fa li és axí con present.
són sobre lo cel, mas a aquelles qui són dejús. E abans del
començament del món no era negun temps; per ço fon stablit
temps: car totes coses foren lavors començades.
corporalment. Car en poch se
han gens de fermetat; e totes creatures se muden, e
yvaçossament. Per ço dich yo que aquests tres
temps, lo passat, lo present e l'esdevenidor, no u són sinó
en lo pensament, que
guarda les presents e spera les sdevenidores.
No és pas axí en Déu, mas tot ensemps presencialment.
Per ço fallexen aquells qui dien que en ell fo mudat
lo temps quan li vench novell pensament de fer lo món.
Mas yo dich que aquesta fayçó del món fon en son consell
eternalment, e que ans del començament no era temps
negú, mas la sua eternitat; car lo temps fon començat per
la creatura, no pas la creatura per lo temps.
fos fet e que soptosament li vench voluntat de fer lo món;
e per ço cuyden que ell volch alguna vegada ço que primer
no volia. Mas jo dich que no fon pas novella voluntat;
car, jassia que
etern al consell.
és Déu. Mas Déu és eternal e sens mudament; donchs és
sa voluntat eternal e sens mudament.
prop de varietat e de naximent, no pas de temps;
axí con lo sò denant lo cant pertany al sò, mas lo sò no
pertany pas a la dolçor del cant, però abdós són ensemps.
havia neguna figura ni semblança, per ço car encara no
eren formades les coses qui devien ésser fetes, mas aquella
matèria era de no_res.
fon departida de tenebres; e, jassia que Déu dix per la
bocha del Propheta: "Yo só aquell qui fas la claror e cree
, negun no deu creure que tenebres hajen cors;
les tenebres"
mas la natura dels àngels que no menysprearen és apellada
lum, e la natura dels àngels qui trespasaren és appellada
tenebres. E per ço diu la Bíblia que al començament
fon la lum departida de las tenebres, ço és, que Déus
creà tots los àngels, e dels bons féu la lum e dels mals
les tenebres; mas los bons creà ell, e ab ell se retingueren,
e los malvats creà ell bé, mas no
Déu féu totes coses molt bones; e no y ha neguna cosa
mala per natura; mas si nós usam d'elles malament, elles
tornen males, e axí cambiem la voluntat de natura.
Lo mal fon trobat per lo diable, no pas abans; e per
ço és él no_res, car ço qui és sens Déu és no_res, e Déu no
féu pas lo mal. Mas los heretges cuyden que Déu fes lo bé,
e que
una de bé e altre de mal. Mas ells són decebuts, per ço
que mal no és pas per natura, ans fon trobat per lo diable
lavors con era àngel bo; e per son argull tornà malvat,
e trobà lo mal.
tota natura, o ella és perpetual, e açò és Déu, o ella és
mudable, e açò és creatura. Mas la mala creatura no
és pas, per ço que si ella ve sobre bona creatura la fa maliciosa,
e quant se
no és pas en negun loch; e, d'altre part, neguna cosa se
cambia qui és natural.
e yo dich: per ço que la bondat de la bona natura fos
coneguda per son contrari. Car dues coses contràries,
quant són ensemps la una contra l'altre, elles se mostren
més. Si tu leves les ceylles o los pèls de un hom, tu
leves petites coses, mas tot lo cors na torna pus leig; tot
axí mateix, si tu blasmes entre totes creatures una petita
tacha, que sia malvada per natura, certes tu fas tort a
totes creatures.
qui és bona per natura, mas ella és mala als ulls que són
en nós, o ells són per naxença, o per nostra culpa. Molts
dien que
ço que ell crema, e al ferro, per ço con ell talla—, mas
ells no pensen que aquestas coses sien bones per natura,
mas per lo peccat de l'hom són tornades noÿbles, car abans
del peccat li eren sotsmeses del tot.
l'hom per son peccat, no pas per natura; axí con la claror,
qui és bona per natura, mas ella és mala als ulls que són
malalts. E açò sdevé per vici dels ulls, no pas de la claror.
o en la obra; e aquell qui és en lo pensament, és appellat
iniquitat, e és en tres maneres: o en temptació, o en
delit, o en consentir. E aquell qui és en obra és appellat
peccat, e és així en tres maneres: o en paraules, o en fets,
o en perseverança.
anomena sinó tres maneres de peccats: la primera, que és
en lo pensament, que ve per temptacions e per mals consells;
la segona és en obres; la tercera és en la perseverança
del mal, en lo qual hom dóna als altres exemple de
fer mal. E açò és significat per los tres morts qui Jesucrist
resussità: lo un qui era dins l'alberch, qui és lo pensament;
l'altre qui era a la porta de la casa, açò és, la
obra; l'altre, qui era en la carrera, ço és, aquell qui perseverava
en mal fer denant tots.
Àngels són sperits, e naturalment lur natura és mudable,
mas la caritat perdurable guarde sens corrupció; e
axí són ells perpetuals per gràcia, no pas per natura, car
si ells fossen per natura, los àngels qui tornaren mals no
serien jamés aquells. Mas aquell qui hac nom Lucifer, a
qui Déu havia feta tanta honor que ell l'avia stablit sobre
tots los altres, ell se n'erguleý, e se assegurà sobre
altres, de se senyoria que hac sobre ells. E per aquella
seguretat caygueren sens retornar, e ab ell tots que li obeÿren,
e foren de bé un orde de tots mescladament. Car
tantost que
del cel; puys enganà Adam e
trobà mercè ab Déu per ço con se panadí e conegué que
ell era dejús Déu; mas lo diable dix que ell era egual ab
Déu e pus gran que Déu, e par tal com no
trobà perdó.
feblesa del peccat vench en ell de part del cors, qui és de
fanch e de terra molla; e los àngels peccaren, qui no
eren carregats de neguna carnal malaltia.
confermats a fer bé, e d'açò diu la Bíblia que al segon
jorn fon stablit lo firmament, e fon lo cel appellat
firmament.
stablits per graus e per dignitats, e cascun obeeix a l'altre
segons son ofici. Los órdens són aquests: àngels, archàngels,
trons, dominacions, virtuts, principats, potestats,
cherubín, cerafín.
Déu, ans que sien fetes, e que encara són a venir als hòmens.
E jatsia que
perderen la virtut del seny que fon donat als àngels. E ço
que ells poden seber abans, és en dues maneres: o per
subtilesa de natura, o per revelació de potestat qui sta
laxús.
àngels en offici de venjança, però ell los constreny que
no facen tant de mal com volrien o desigen. Mas los
bons àngels envia Déu en offici de salut dels hòmens; e
per ço dien los de més que tots hòmens han àngels, qui
han offici de guardar, e guarden cascú.
Totes coses dejús lo cel són fetes per home, mas lo
hom és fet per ell mateix. E que l'hom sia en pus alta
dignitat de totes creatures, appar clarament per la reverència
de Déu; que de totes altres coses manà Déu: "Sia
; mas de l'hom ell na pensà
axí e axí fet açò e açò"
diligentment en son consell quant dix: "Façam home a
.
ymatge e semblança nostra"
de la costella de l'hom: lo hom fon fet a la ymage de
Déu, la fembra fon feta a la ymage de l'hom; e per ço
són fembres sotsmeses a l'hom per ley de natura. Encara
fon fet lo hom per sí, mas la fembra per ajudar-li. Lo
hom per son peccat fon donat al diable quant fon dit:
"Tu est terra, e en terra iràs"
. Lavors fon dit a la serp,
ço és, al diable: "Tu menjaràs la terra"
, ço és, les malvades
persones.
La ànima és vida de l'hom, e Déu és vida de la ànima.
E la ànima de l'hom no és pas hom; mas son cors, qui
fon fet de molla terra, solament és hom si ànima habita
dins. E per aquests ajustaments de la carn, és ella appellada
hom, segons que diu l'Apòstol, que la ànima fon feta
en la carn a la ymage de Déu. E per ço són en error
aquells qui creen que la ànima aja cors, car ella és feta
a la ymatge de Déu; no pas en tal manera que ella sia
mudable, mas ella és sens cors axí con en semblança de
àngel.
no han fi. Car tres maneres hi ha de coses: unes que són
temporals, les quals comencen e fïnen; les altres són perpetuals,
qui comencen mas no finen, açò són los àngels
e les ànimas; les altres són sempiternes, que no finen,
ço és Déu e sa divinitat.
natura, ni és feta abans que son cors, mas aquella hora
mateixa és creada quant és mesa dins lo cors. Moltes
nobleses ha en la ànima per natura, mas ella s'escureeix
per lo mesclament del cors, qui és decaÿble.
Nós som avançats als altres animals no pas per força
ni per seny, mas per rahó. E rahó és en la ànima, mas
força e seny són en lo cors, e a les coses corporals no
basta bé lo seny de la carn. E sapiats que rahó és en la
ànima.
appellada per tal nom con a l'ofici cové. Car en ço que
dóna vida al cors de l'hom, és appellada ànima; e en ço
que ha voluntat en alguna cosa, és appellada coratge; e
ço que jutge dretament, és appellada rahó; e en ço que
ella spira és appellada sperit; e en ço que ella sent és
appellada seny; mas en ço que ha saviesa és appellada
enteniment. E, a dir veritat, lo enteniment és la pus alta
partida de la ànima, per la qual nos ve rahó e conaxença
per la qual hom és appellat ymatge de Déu. Rahó és un
moviment de la ànima que ensubtileix la vista de l'enteniment
e tria lo ver del fals.
tastar e tocar. E així con lo hun sobrepuge l'altre per son
statge honorable, tot axí se avança lo hun a l'altre per
virtut. Car odorar sobrepuge a tastar, e de loch e de virtut,
per ço con és pus alt e obre la sua virtut de pus luny.
Atressí oyr sobrepuja odorar, car nós hoïm de pus luny que
no olem. E lo veure los sobrepuge a tots, e de loch e
de dignitat.
qual és aseguda en la major fortalesa del cap, e és guardada
per son enteniment encara ço que no tocha al cors
e que no ve tro sus als altres senys del cors. Per ço dien
los savis que
cambres: la una denant, per apendre; l'altre enmig, per
conèxer; la tercera és detràs, per la memòria. Per ço són
moltes coses en l'enteniment de l'hom que ell no poria
dir ab la lengua. E aquesta és la rahó per què los infants
són innocents, perquè no han cura de pensar, car no han
poder de complir-hi los moviments del coratge; e axí han
ells feblesa per jovent, no pas per intenció.
Memòria és tresorera de totes coses, e guardadora de
tot ço que hom troba novellament per enginy, o que hom
aprèn dels altres; car tot ço que nós sabem és per aquelles
elles nos foren ensenyades.
levada denant lo cors, ella lexarà en la memòria la semblança
d'aquella. Mas de la beatitud no li membra per
ymage, axí con de les altres coses, mas per ella mateixa,
axí com alegria; car si açò no era per sí mateixa, ella
se n'oblidaria.
als altres animals; mas enteniment e rahó no és pas
en negun altre animal sinó en home; car en tots los altres
animals és un pensament per lo seny del cors, no pas per
enteniment de rahó. Per ço féu Déu home en tal manera
que guarda en amunt, per significança de sa dignitat; mas
los altres animals féu ell inclinats a terra, per demostrar
lo poder de sa condició, que no fan sinó seguir lur voluntat
sens negun esguart de rahó.
Pus que
primer hom, lo seu peccat enraÿguà sobre
en tal manera que les gents que nasqueren aprés,
eren assats pus corrents a mal que a bé. E per restrènyer
lo mal que ells feyen contra la reverència de Déu,
en destrucció de la umanitat, covench que fos feta ley en
terra; e açò fon en dues maneres, ço és, ley divinal e ley
humana.
la donà als ebreus; e lo rey Faroneu fon lo primer qui la
donà als grechs, Mercúrius als egipcians, Saalatiel et Satenes
et Ligurgus als troyans. Numma Pompílio, qui
regnà aprés Ròmulus en Roma, e fon son fill, baillà
e féu primerament ley als romans. Mas
transledaren puys del libre de Solon la ley de
mas aquella ley envellí tant que no la usaven en cort,
mas l'emperador Gostantí recomençà a fer novela ley, e
axí feren los altres tro sus al temps de l'emperador Justinià,
que tot temps les ordenà e adreçà mils e pus entregament
que tots los altres emperadors que foren ans d'ell,
e la afermà axí con encara és vuy.
La ley divinal és per natura, però ella fon mesa en
scrit e fon confermada primerament per los prophetas;
e açò és lo Vell Testament. Depuys fon lo Novell Testament,
e confermat per Jesucrist e sos dexebles.
Mas una manera de gent blasmen lo Vell Testament
per ço con diu altres coses que
que Déu, per sa gran providència, donà als uns
temps, e als altres ço que fon covinent.
lig manà los matrimonis, mas en l'Avangelii preà virginitat;
e en la vella ley manà levar ull per ull, mas en
l'Avangeli manà que si la una galta és farida, que l'altre
sia parada. E, a dir veritat, tal fon la ley vella per la
feblesa de les gents, e aytal la novella per lur perfecció;
car en lo temps primer eren los peccats de menor colpa,
per tal con encara no era sabuda veritat, mas lo semblant
de veritat; ara és descuberta la veritat, e per açò és
la ley pus estreta que no solia ésser.
hom saludava los àngels, ells no li retien saluts, ans lo
menyspreaven. Mas en lo Novell Testament legim que
Gabriell saludà Maria; e quant Johan saludà l'àngel, ell li
respòs en tal manera: "Guarda"
, dix ell, "no u faces, car
.
yo só ton servidor e de tos frares"
Novell, e de la ley divina e humana; mas per ço con manar
o stablir ley val poch entre
qui
e mortifficar los torts fets, fosen stablits reys e senyors de
moltes maneres. Per ço és bo a seber lo començament e
la naxença dels reys e de lurs realmes.
FOREN STABLITS PRIMERAMENT
Dos regnes foren en terra, principalment, qui de altesa
e de força, de noblesa e de senyoria, han sobrepujat tots
los altres reys e reyalmes del món eren axí con a apendents
de aquests dos: ço és lo regne dels assirians, primerament,
e puys aquell dels romans. Mas ells foren departits
en temps e en loch; car tot primer fon aquell
dels assirians, e en la sua fi començà aquell dels romans.
Aquell dels assirians fon en orient, axí con en Egipte, car
tot és un regne, dels assirians e dels egipcians; mas lo
regne dels romans és en occident, jassia que l'hun e l'altre
tingués la monarchia de tot lo món.
dreta naxença dels reys si ell no comença los linatges del
primer home, sí tornarà ell se ystòria en aquella part, segons
los órdens de les edats del setgle, per pus clarament
dir l'estat e lo començament de les gents de lavors tro
sus a nostre temps.
primera fon de Adam tro a Noè, la segona fo de Noè tro
a Abram, la
tro al temps de Ffarahó, quant près Jerusalem e los juheus;
la
la
del món.
EN LA PRIMERA EDAT DEL SETGLE
En la primera edat féu nostre sobiran Pare lo món, e
cell, e terra e totes les altres coses, segons que la ystòria
divisa ça entràs. E sapiats que
gità Adam de Paradís terrenal, engendrà en Eva, sa muller,
Caÿm, e puys una filla que hac nom Chasmanam.
Abel, e puys una filla que hac nom Delcora. Aquel
Abel fon de bona vida, e graciós a Déu e al setgle, tant
que Caÿm, son frare, lo ocís de mala mort, per enveja que
hac envers ell, e açò quant Adam, lur pare, hac complits
hac nom Set. E del seu linatge nasqué Noè, segons porem
veure en aquesta ystòria matexa.
Enoc; e per la honor de Enoc, fill seu, hedificà
Enocam, per lo nom de Enoc; e sapiats que ella fon la
primera ciutat del món. Aquell Enoc, fill de Caÿm, engendrà
Irad; de Irad nasqué Matussael; de Matussael nasqué
Malech o Lamech.
hac nom Adan, en la qual engendrà dos fills, ço és, Jubael
e Amon. Aquell Jubael o los qui exiren d'ell feren
primerament tendes e barraques per a ells reposar. Amon,
son frare, fon lo primer que jamés trobà cítoles e òrguens
e altres sturments.
engendrà Tubancà, qui fon lo primer ferrer del món; e
d'aquest isqueren molts mals linatges qui leixaren Déu
e son manament. E puys que Lamech fon tan veyll que
no y veya gens, matà per desastra Caÿm de una fletxa
del seu arch. E qui açò voldrà trobar pus larch, vaja a
la Blíblia.
anys, hac altre fill de sa muller, qui hac nom Seth. E
quant Adam fon en edat de
con plach a aquell qui l'havia fet de vil terra. De Seth, fill
de Adam, nasch Enòs; de Enòs nasc Caÿnam; de Cahinam
nasch Malaloel; de Malaloel nasch Jareth; de Jareth
nasch Enoc, de qui negú sabé la sua ffi, car Déu lo
menà llà hon li plach, e ell serà son testimoni al dia del
Judici. E dien molts que ell és al loch mateix d'on Adam
fon gitat lavors con l'enemich de l'humanal linatge hac enganat
ab lo pom.
nasch Lamech, qui fon pare de Noè. Aquell Noè fo prohom
e de bona fe, e cregué e amà Déu, tant que nostre
Senyor lo elegí, quant tramès lo diluvi sobre la terra per
la destrucció de les gents, que no feyen sinó mal. E lavors
finà la primera edat del setgle, que durà
segons que ne fa testimoni la Escriptura.
EN LA SEGONA EDAT DEL SETGLE
Noè fon lo novell descendent de Adam, e visqué
tres fills: Sem, Cam e Jafet; e quant hac viscut
féu la gran archa per manament de nostre Senyor,
en aquella salvà si e sa companya, qui foren
hòmens i fembres. E què
Déu, hi hac de totes maneres de bèsties e d'ocells, mascles
e fembres, perquè la lur sement no
terra. E sapiats que aquella archa hac de lonch
e de ample
descréxer.
axí que cascun animal podia anar llà on se volia,
lavors començà la
fill, qui hac nom Jònicus, qui tench la terra de sa
heretat prop lo riu de Èufrates, en orient; e fon lo primer
hom qui trobà astronomia e qui ordenà la sciència del
cós de les estelles.
lo diluvi fon passat, los
la terra, e la divisiren en tres partides, en tal manera
que Sem, lo fill de Noè, tench tota Àsia, Cam tench
tota Àfrica, Jaffet tench Europa, axí con porets veure
avant, là hon lo mestre dirà de les partides de la terra.
DEL PRIMER FILL DE NOÈ
Sem engendrà
Aram e Arfaxat. Aram, fill de Sem, hac
Us, Ul, Gesar e Meso. De Arfaxat, lo derrer fill de Sem,
nasqué Salem. De Salem nasch Eber. De Eber nasqueren
dos fills: Fallet et Jatan. De Jatan nasqueren
Elmeda, Falep, Samot, Jarè, Aduram, Isaach, de Elam,
Ebal, Almivalech, Saba, Ofir, Julla, Lobab. De Fallet, son
frare, lo fill de Eber, nasch Reus. De Reus nasch Serut.
De Serut nasch Nator. De Nator nasch Tares. De Tares
nasqueren Abraam, Aram e Nator. De Aram nasqué Lot,
aquell que scapà de Sodoma e Gomorra per lo voler
de Déu.
DEL
Cam, lo
Messar, Amphut, Camaní. De Eus, lo primer fill de Cam,
nasqueren
Nembrot lo gigant, qui fon lo primer rey. De Reuma,
lo fill de Eus, nasch Saba e Didan. De Mesaram, lo
fill de Cam, nasqueren
Nefectum, Ecussim et Celossim. De Cam, lo fill de Cam,
nasqueren
Gerseus, Eneus, Arachus, Sireneus, Aridus, Samarites et
Amatenus.
DEL
Jaffet, lo tercer fill de Noè, hac
Juman, Tubal, Massor e Tiros. Gomer, lo fill de Jaffet,
engenrà Assenos, Rafam et Gorgoma. Juniam, fill de
Jafet, engenrà Elisam, Tarsim, Ceton, Donaÿm.
Mas ara lexarà parlar dels fills de Noè e de lur generació,
car ell vol seguir sa matèria, per divisar lo començament
dels reys qui foren entigament, d'on los altres
són exits, tro al nostre temps.
E vós haveu ben notat ço que la ystòria departeix
ça entràs: com Nembrot nasqué de Enus, fill de Cam,
qui fon fill de Noè.
qui fon del linatge de Sem, aquell Nembrot hedificà
la torre de Babel, en Babilònia, hon esdevenen la diversitat
dels lenguatges e de la confusió de les paraules. Encara
Nembrot mateix mudà sa lengua de ebreu en caldeu.
Lavors se n'anà ell en Pèrsia, e a la fi se
sa terra, ço és en Babilònia, e mostrà a les gents novel·la
ley, e
avant començaren les gents adorar les ýdoles. E sapiats
que la ciutat de Babilònia ha de torn
la torre de Babilònia havia en cascum carter
qui cascuna havia
coudos, e
e cascun pas eren
egipcians, d'on Belus, qui nasqué del linatge de Nembrot,
fon lo primer rey de Síria, tota sa vida. Mas aprés
se mort fon lo rey Minus, son fill. Fon ver que Assur,
lo fill de Sem, fill de Noè, havia començada en aquell
temps una ciutat; mas lo rey Minus l'acomplí e la embalí
de gran guisa, en féu cap de son regne; e per lo
nom d'ell és appellada Nínive. E sapiats que Minus fo
lo primer hom que jamés aplegà gents en ost, en establida
e en guerra, car ella asetgà Babilònia, e près la
ciutat e la torre de Babel a fina força. Lavors ell fon
ferit de una satgeta, de què morí a la fi. Mas abans
que ell fos mort, e tench son regne
lo fill de lo fill de Nathor, del linatge de Sem, fill de
Noè, engenrà tres fills: Abram, Nator e Aram, qui agueren
ferma creença en Déu vertader e que l'adoraren en
tota lur vida. De Aram, lo germà de Abram, nasqué Lot
e tres filles: Sarra, muller de Abram, e Melea, muller
de Nator. Aprés la nativitat de Abram visqué lo rey Minus
e un mestre que havia nom Çaroastres trobà l'art màgica
de encantaments e de tals altres coses.
Aquestes e altres moltes maravelles foren en la segona
edat, qui finà en lo temps de Abram. E dien alguns que
aquella edat durà
mas aquells qui toquen mils la veritat dien que del diluvi
tro a Abram foren
EN LA
La
segons la oppinió de molts; mas altres dien que començà
als
fon digne de sa gràcia, e que nostre Senyor li promès a
ell e als seus e a son linatge la terra de promissió. Los
altres dien que començà quant Abram hac
quant engendrà Isach en Sarra, sa muller, que tanbé era
de gran edat, car ella havia
per la voluntat de sa muller, que no podia haver fills,
jach carnalment ab Agar, serventa sua, e hac-ne un fill
que fon appellat Ysmael. E quant Ysac fon nat, son pare
lo féu circuncir
juheus. E lavors féu circuncir Ysmael, qui era en edat
de
en Aràbia, qui són del linatge de Ysmael.
él féu lo primer altar en honor de nostre senyor Déu.
Mas de Abram ni de sos fills no dirà ací pus la ystòria,
ans tornarà al rey Minus e a sa realesa, car en ell fan
les ystòries cap dels primers reys.
E DELS ALTRES REYS APRÉS
Lo rey Minus tench en sa senyoria tota Àsia la gran,
sinó Índia; e quant ell morí, lexà un fill jove que hac nom
Carasis, mas fon appellat Ninus per lo nom de son pare.
Aprés del qual fon rey Semíramis, sa mare, e tench lo
regne e la senyoria tota sa vida; car ella fon pus calda e
pus ergullosa que negun hom, e fon la pus cruel dona
del món.
sens hereu, los persians elegiren un rey que hac nom
Àrrius, mes fo appellat Diostones, e per ell foren puys los
altres reys de Egipte axí appellats, que foren
los fon cambiat lo nom, e foren appellats los altres reys
aprés Tebi; e puys aprés, encara, los fon cambiat lo nom,
e foren appellats Phartons.
tro sus al temps de Cambistes, fill de Cirus rey de
Pèrsia, qui primerament près Egipte e la sotsmès a sa
senyoria, e
mestre del gran Alexandre. De lavors avant romàs Egipte
sens propi rey, dejús la senyoria del rey de Pèrsia, tro
al temps d'Alexandre, que la vencé.
E quant Alexandre fon mort e que
de sa cort se
fon rey d'Egipte, e hac per sobrenom Tolomeu. Aprés
d'ell regnà lo segon Tolomeu, qui hac nom Piladefus.
Aprés regnà lo
regnà lo quart Tolomeu, qui hac nom Philopate.
Antiocha, que vençé tot Egipte per força, e de Pèrsia
e de Índia, e ocís Philopate Tolomeu, qui era lavors rey
en Egipte; e regnà
regnà Selèticus, qui hac en sobrenom Epifates;
en son temps foren les batalles dels Macabeus, de què
parla la Blíblia. Aprés sa mort del rey Salèticus regnà
Eupat, son fill.
Gòfer; e en son temps fon ocís Judes Macabeu en batalla.
Lavors vench un gran senyor, Alexandre, de gran
poder, contra lo rey Demètrius; e l'ocís, e vencé la batalla,
e hac la senyoria de son regne, el tench en pau.
E puys Demètrius Crèticus, son fill, ocís Alexandre, e
tench la senyoria de tots sos regnes.
qui per lo consell e ajuda de Trifon vencé Demètrius
Crètico, e foragità
Mas aquell Trifon lo ocís ab traÿció; ell fon rey al temps
de Simon Macabeu. E sapiats que encara vivia Demètrius
Crèticus, a qui Antíocus, lo fill d'Alexandre, havia
foragitat del regne, axí con se diu primer. Trifon no
romàs gayre en sa senyoria, ans fo foragitat; e aquell Demètrius
Crèticus fon rebut en sa senyoria, a la tench axí
con a rey e emperador. Lavors era Johan Ircano, fill de
Simon Macabeu, sobiran bisbe en Jerusalem; e son fill
Aristòbolus fon elet rey dels juheus; e aquell fon primer
dels juheus, aprés la transmigració de Babilònia
rey dels juheus, e aprés d'ell fon rey Aristòbolus son
fill. Aquell Aristòbolus fon mort per la força de Pompeyo.
Lavors lo consell de Roma stablí procurador en
Judea Antipàter, lo pare de Erodes; e Antioxa era ja conquistada
e sotsmesa a la senyoria dels romans. E quant
Antipàter fon mort, Erodes son fill fo elet per los romans
rey dels juheus, en lo temps que nasqué Jesucrist en
Betlem.
E DE EGIPTE
Lo regne de Babilònia és contengut sots aquell dels
egecians e dels assirians. Mas esdevench-se que Nabugodenosor
ne fon rey, no pas per dret, car ell no era de
linatge real, ans fon un hom estrany desconegut, qui nasqué
celadament de adulteri. E lavors començà l'emperi de
Babilònia a muntar en noblesa e altitud, d'on ell s'erguleý
envers Déu e envers lo setgle; e destrohí Jerusalem
e apresonà tots los juheus, e féu moltes altres coses perverses
en son temps. D'on se sdevench, per divinal venjança,
que soptosament perdé la senyoria; e son cors fo
remudat en bou, e habità
bèsties selvatges.
regnà Evilmeradabel, fill del primer Nabugadenosor. Aprés
regnà Regiofart, son fill; e puys Labusa, fill de Evilmeradap;
e puys Baltasar, son frare. Aquell Baltasar, rey de
Babilònia, fon ocís per Dari, rey de Mèdia, e per Cirus,
son nebot, rey de Pèrsia, qui conquistaren lo regne de
Babilònia.
regne, lo hun aprés l'altre, tro sus que Dari ne fon rey;
no pas aquell Dari que és dit detràs, qui fon al temps del
rey Cirus, mas aquest fon Dari, fill de Archami, qui fon rey
e senyor de Pèrsia, e havia fort gran poder de gents e
terres; mas lo gran Alexandre lo vencé e l'ocís, e hac
son regne.
e puys regnà
Babilònia, e lavors havia de edat entorn
E sapiats que Alexandre fon fill del rey Felip de Macedònia,
jatsia que Olímpia, sa mare, per exelçar la natura
de son fill, dehia que ella lo havia concebut de hun déu
qui havia jagut ab ella en semblança de dragó; e certes
ell demanà ten alta vida, que hom podia bé creure que
ell fon fill de un déu. Ell anà triumphant per lo món, e
havia per son maestre Aristòtil e Calistere; ell era victoriós
sobre totes gents, mas ell era vençut per vi e per
luxúria; ell vencé
de Grècia; e a la fi morí per matzines que sos privats
li donaren desleyalment.
nasch aprés lo començament de Roma
compta la ystòria que de Adam tro a la mort de Alexandre
hac
E quant fon mort, Tolomeu Soutés fon lo primer rey
de Alexandria e de tota la terra de Egipte, axí con la
ystòria ó diu ça entràs. E axí hi hac
aprés l'altre, d'on cascun hac sobrenom Tolomeu, per lo
nom del primer Tolomeu, que fon rey aprés la mort del
rey Alexandre.
Quant ell hac tengut son regne entorn
anys, Juli Cèsar fon emperador dels romans, per lo qual
foren foragitats; e tots los altres emperadors aprés són
stats appellats Cèsars. Mas ací leixa la ystòria parlar
dels egepcians, per ço que ací finen lurs realeses; e ve
als romans, e seguirà sa matèria dels altres reys.
Nembrot, aquell mateix que féu la mala torre, hac
molts fills, d'on lo primer nat fon apellat Crem, qui fon
lo primer rey de Grècia. E son regne començà en la
isla de Cret, e per lo seu nom fon appellada la illa Cret,
que stà vers Romania.
Aprés d'ell fon rey Celus, son fill.
son fill. E aprés hi fon Júpitef, son fill, qui regnà
en la ciutat de Athenes, la qual ell féu e fundà primer.
De Saturnus e de Júpiter cuydaren les gents qui lavors
eren, que ells fosen déus, e per ço eren nomenats déus,
e encara ne són axí nomenades
Etrops.
Aquell Danaum fon rey en la isla de Cret e de
Micena, e de Grècia e là entorn, e hac guerra contra
Trous, rey de Troya, e contra Ílum e Ganimèdem, son
fill, e ocís aquest Ganimèdem. E aquesta fon la primera
malvolença dels troyans e dels grechs.
son fill. E aprés fon rey Àtrius, son fill; e pus son
fill Menalau, qui fon marit de Helena, qui fon furtada
per Paris, fill del rey Príam de Troya. Aprés la mort del
rey Menalau regnà Agamènon, son frare. E tant anà de
reys en reys, que Ffelip de Macedònia ne fon rey, e puys
Alexandre, son fill, qui fon rey e emperador de tota Grècia.
E d'allí avant foren appellats emperadors, no pas
reys, de Grècia.
Lo regne de Cisoyne començà en lo temps de Nacor,
qui fon avi de Abram; e fon lo primer rey Agrileon; e
durà aquell regne
Elí, lo gran sacerdot, da qui la sua vida dirà la ystòria
per avant, entre
rey en Cisoyne.
Lo regne de les fembres començà lavors quant lo rey
de Scita, ab tots los hòmens de sa terra, anà sobre les
egepcians, e foren tots morts; e quant lurs mullers saberen
açò, elles feren una dona reyna de lur terra, e stabliren
que jamés negun hom no pogués habitar en lur
terra, e que les filles hi fossen nodrides e los mascles no,
e que cascuna se tellàs la mamela esquerra per mils
portar lo escut e armes; e per ço són appellades "amazones",
ço és sens una mamella. E aquestes vengueren a
socórrer Troya.
ella amava per amors a Hèctor; mas d'açò no sap negú
sertenitat sinó ella. E allí morí ab gran partida de ses
donzelles.
Lo regne de Arginoys començà en aquell any mateix
on Jacob e Sau, fills de Isach, foren nats; d'on Inecus
fon primer rey. Aprés ell fon rey Froncus, son fill; e
primerament donà la ley als grechs en la ciutat de Athenes,
e qui stablí que
jutges; e lo loch on se feya, qui era appellat fèron per
lo seu nom. E sapiats que aquest regne durà
anys, e fon destroït al temps de Danaum, lo rey de Grècia
de què la ystòria parla ací denant.
La ystòria diu ça atràs que Júpiter hach dos fills,
Danaum e Dardànum, e de aquell Danaum nos ha dit
totes les generacions. Ara diu la ystòria que aquest Dardanus
féu en Grècia una ciutat que appellà Dardana per
son nom, e açò fon a
del món. De Danaus isqué Eritànius, que aprés ell na
fon rey. De Eritànius nasqué Trous, de aquell qui, per
son nom, és appellada la ciutat de Troya.
de Troya, qui per ell fon appellat Ýlion. E son frare
Ganimedes fon mort per los grechs, segons divisa la ystòria
avant. Del rey Ylus nasch Laumedon, qui vedà
lo port de Troya a Jason e a sos altres companyons, qui
anaven al vellor d'or, per venjança de la mort de Ganimedes,
son oncle. D'on esdevenen puys que Jason e Èrcules,
ab tota la host dels grechs, vengueren en Troya e
destroïren la terra; e ocieren lo rey Laumedon, e menaren-se
Exiona, sa filla.
lo pare de Eneas. Aquell Príam, rey de Troya, fon pare
del bon Ector e Paris, qui près Elena, muller de Menelau,
rey de Grècia, per venjança d'açò que us hé divisat;
d'on Troya finalment fon destroÿda, e lo rey e sos fills
tots foren morts, segons que porets trobar en les Ystòries
Troyanes. E açò fo fet aprés lo començament de Troya
Quant Troya fon presa e cremada, e mesa a ruÿna, e
hom oceÿa los uns e los altres, Eneas ab son pare Ancises,
e Escànius, son fill, se n'isqueren fora e se
molt gran tresor e moltes gents ab ell, e anaren se
salvetat. E per ço dien los actós que ell sabé la traÿció
e que y fo companyó; mas los de més dien que ell no
sabé res sinó a la fi, que la cosa no
Mas, com que fos, ell e sa gent se n'anaren per mar e
per terra, una hora ça, altre llà, tant que ell arribà en
Ytàlia.
E SOS FILLS APRÉS
Veritat fon que Icàrius, qui fon fill de Nembrot, aquell
qui féu la torre de Babel, vench en Ytàlia, e fon senyor
tota sa vida. Aprés la tench Ýtalus, son fill, e per ell fon
appellada la terra Itàlia. Aprés la tench Janus, son fill;
lavors sdevench, segons recompten les ystòries, que Saturnus,
rey de Grècia, fon exellat de son regne, e se
fugí en Ytàlia; e llà fon ell rey e senyor de la terra.
Aprés la tench lo rey Picus, son fill; e aprés lo rey Fanus,
son fill.
rey en Ytàlia quant Eneas ab ses gents hi arribaren. Jassia
que al començament lo rey Latín era graciós e de bon
ayre, e volch-li donar per muller sa filla Lavíniam, e no
havia pus infants, la raÿna no consentí al matrimoni,
ans la volgra donar a un rich hom de la terra. Per ço
fon entre ells malvolença gran, axí con de guerra mortal.
per muller Lavíniam, e axí fon ell rey de Ytàlia, e regnà
sa muller, qui hac nom Július Sílvius, per tal con sa
mare lo feya nodrir secretament en les silves e en los
boschs, per pahor de Ascànion, son frare; mas no n'havia
obs, car ell lo amava coralment. E açò fon en lo temps
del rey David, en lo començament de la
E D'ENGLATERRA
Con Ascànius morí, Sílvius, son frare, fon rey; e hac
dos fills: Eneas e Brútum. E quant Sílvius lo rey morí,
son primer nat fill, Eneas, tench lo regne.
Aprés la mort, Brútum, son frare, passà en una terra
que per lo nom d'ell fo appellada Bretanya, que ara és
appellada Englaterra; e ell fon començament dels reys de
la Gran Bretanya. E de ses generacions nasqué despuys
lo bon rey Artús, de què
fon rey coronat a
Jesucrist; e açò fon al temps que Zenò fon emperador
de Roma, que regnà
lo rey Latín. Del rey Latín nasqué lo rey Alban, qui féu
la ciutat de Albana. Del rey Alban nasqué Egipte. Del rey
Egipte nasqué Carpinetes. Del rey Carpinetes nasqué Tibèrius.
Del rey Tibèrius nasqué Agripa. Del rey Agripa
nasqué Aventurus. Del rey Aventurus nasqué Cropos o
Procas. Del Procras nasqué Munèntor e Mílion. Aquell
Munèntor fon rey après la mort de son pare, e havia una
filla qui havia nom Emília. Mas Mílion li tolch son regne,
e foragità Munèntor e sa filla, e
rey endemig.
en tal manera que negú no sabé qui fonch lur pare; mas
los de més deyen que Març, lo déu de les batalles, los
engendrà. E d'allí avant aquella dona fon appellada Reate;
e puys ella féu una ciutat enmig de Itàlia, que per
son nom és appellada Reate.
e Rèmulus foren nodrits abdosos de una loba, és
rahó que yo us diga la veritat pura. És ver que Ròmulus
e Rèmulus foren nats e lançats en un riu, perquè les
gents no sabesen que aquella mare los havia concebuts.
E en aquell riu habitava una dona que servia comunament
a tot hom; e tals donas són appellades en latí "lobes".
Aquella dona près los infants e
ço fon dit que ells eren fills de una loba, ço qui no podia
ésser.
Ròmulus fo molt ergulós e de gran coratge; e quant
fo en sa edat, ell conversave ab gent jove e leugera de
seny e malfeytors, e era lur maestre e capità. E quant
hom li descobrí son néxer, ell no féu jamés sinó haver e
acollir gents e guerrejar Emílion, qui havia tolt lo regne
a son avi; e tant féu per son sforç que ell lo vencé, e
li tolgué lo regne e
lo féu morir, e fon rey en son loch. E féu Roma, que
és axí appellada per lo nom d'ell. E puys féu morir Rèmulus
son frare, e puys li pe sa dona, qui era senyora
del temple dels sacrificis de la terra; e ell fon hereu de
tot, e hac ell tot sol la senyoria de Roma. E axí fon
començada Roma
del setgle, e açò fo
de Troya.
son fill Numma Pompílius, e puys Túllius Pompílius,
e puys ne fon rey Ancus Marcus, e puys Tarquínius primer,
e puys lo rey Sèrvius. E puys regnà Terquinus
l'Argullós, qui per son ergull féu desonor e força a una
noble dona e de gran linatge, per jaure carnalment ab
ella, la qual havia nom Lucrècia, una de les millors dones
del món e pus casta.
aquell Tarquinus foragitat de son regne, e fon stablit per
los romans que jamés no y hagués rey, mas que la ciutat
e tot lo regne fos governat per los senadors e cònsols,
patrices e tribuns e dictadors, e per altres oficis, segons
que les coses són grans, dins e defora la vila.
sus que Caterina féu la conspiració a Roma, contra
qui governaven, per la envega de les dignitats. Mas aquella
conspiració fon descuberta en lo temps que
Marcus Túllius Siceró, lo mils parlant hom del món e
maestre de ratòrica, fon conseller de Roma; qui per son
gran seny vencé los conspiradors, en près venjança, e
féu destroir una gran partida d'aquels qui havien culpa,
per lo consell de Cató, qui
Juli Cèsar no
que fossen meses en diverses presons.
conspiració. E, a dir veritat, ell no amà jamés los sanadors
ni
del linatge dels fills de Eneas; e encara era ell
de ten alt cor, que ell havia presa la senyoria del tot,
axí com sos antecessors havien fet primer.
Quant la conspiració fon descuberta e lo poder de
Caterina aflebit, ell se
qui ha nom Fiesle, e féu-la rebel·lar contra Roma. Mas los
romans hi trameteren molt gran host, e trobaren Catelina
al peu de la muntanya ab tota la sua host e sa gent en
la part on és ara la ciutat de Pestoyre. Llà fon Catelina
vençut en batalla, e fon mort ell e los seus, e moriren
una gran part dels romans. E per la gran infecció dels
morts fon la ciutat Pestoyre axí appellada.
Fiele, tant que la venceren e la materen en subjecció;
e lavors foren al pla que és al peu de les roques on estava
aquella ciutat, hon havia una altra ciutat, que vuy és
appelada Florença. E sapiats que la plaça de terra on seu
Florença fon abans appellada Cap de Mars, ço és a dir
alberch; car Març, que és una de les
appellada déu de batalla; e axí fon ella appellada e
ancianament adorada.
temps en guerra e en discòrdies, car aquella planeta
regna sobre ells. E d'açò deu saber la veritat maestre
Brunet Latín, car ell era nat e exellat d'aquella ciutat,
quant compilà lo present libre, per occasió de guerra
dels florentins.
FO LO PRIMER EMPERADOR DE ROMA
En aquest distant Juli Cèsar percassà tant, amont
e avayll, aprés que hac haüdes moltes victòries, e moltes
terres sotsmeses al comú de Roma, que ell sa combaté
contra Pompeyus e molts altres que lavors governaven la
ciutat, que ell vencé e foragità sos enemichs, e ell sol
hac la senyoria de Roma. E per ço com los romans no
podien haver reys, segons l'establiment que fon fet al
temps del rey Tarquinus, de què lo libre parlà ça entràs,
se féu ell appellar emperador. E axí Juli Cèsar fo lo primer
emperador dels romans, e tench son imperi tres anys
e
dels romans.
son nebot, qui regnà
la nativitat de Jesucrist, e
monarchia de tot lo món. Ell fon molt savi e prous, mas
una cosa li torbava sa gran bondat, ço és que era fort
luxuriós. Mas a la fi ell ocís tots aquells, e
ocieren Juli Cèsar.
Ab tant la ystòria se lexa d'él parlar, e torna a sa
matèria.
Quant la ciutat de Troya fon destroÿda, que se
ençà e enllà, segons que fortuna los menava, esdevench
que Príam lo jove, que fon fill de la sor del rey
Príam de Troya, e Antenor ab ell, se n'anaren per la mar
ab
és ara la ciutat de Venècia, que ells començaren a fundar
dins la mar, per tal con no volien habitar en terra
que fos de senyoria.
gents, e anaren-se
luny de Venècia; e aquí ells feren altre ciutat, que és appellada
Pàdua, hon jau lo cors de Antenor, e encara hi
és lo sepulcre. D'aquí se partiren depuys una gran gent
e anaren-se
a cap de gran temps se n'aren en Germània, e per ço
foren ells appellats germans. E aquí ells feren rey e senyor
d'éls Príams, que foren del linatge de Príam lo
jove, qui puys fon mort en la batalla que ell hac contra
romans; e lexà un fill que hac nom Arcomedes.
dels germans. Puys aprés regnà lo rey Crinitus, son fill.
Lavors Roma començà a diminuir e descréxer, e França
començà a créxer e exelçar, tant que ells foragitaren los
romans, qui habitaven prop la ribera del Rin. E quant lo
rey Crinitus fon mort, sí fon rey Gildeborc; e engendrà,
en la reyna Busina, Clodeum, qui fon rey de França.
Aprés regnà Miconeu, son fill, qui fon axí nomenat.
Aprés regnà lo rey Idris, son fill.
rey cristià de França, car sent Remigi lo batejà.
E ell mateix sotsmès los alamanys a sa senyoria, e vençé
los gascons en l'any de la incarnació de Jesucrist
Lavors començaren les malvolenças per occasió de les
senyories de França; d'on Arnau fon lo primer, que fos
bisbe de Mes. Aprés regnà Antíogus, son primer fill,
qui hac en subjecció Croÿsus. Aprés d'ell regnà lo rey
Pipín, qui fon pare de Carles Maynes, qui fon rey de
França e emperador de Roma, segons la ystòria divisarà
avant.
de la terra, e de lurs regnes; per tal com assats clarament
ho ha divisat con foren los primers, e qui foren;
e en la terra dels romans ha divisat prou clarament
tro sus al començament de lur emperi. Per ço non dirà
pus, ans tornarà a sa matèria, ço és, de la
setgle.
EN LA
Ara diu la ystòria que la
temps de Abram, que nasc al temps del rey Ninus.
Abram engendrà Isach. Isach engendrà Esaú e Jacob; e
encara vivia Abram, mas havia ben
Jacob engendrà Josep, e sos frares, de què parla la Escriptura,
e d'on exiren los
fills de Israel. Car veritat fon que Jacob se combaté e
luytà una nit contra l'àngel, tant que a la ffi vencé Jacob;
lavors fon beneÿt, e li fon mudat lo nom, e fon
appellat Israel, ço és, príncep de Déu.
gran maestre en la cort de Pharaó, rey de Egipte, en lo
temps de la gran fam. Lavors ell féu venir son pare ab
tots sos frares, que depuys estigueren en Egipte tro al
temps de Moysès, segons que aprés dirà la ystòria.
Aram. De Aram nasqué Moysès. E quant Moysès
fon nat, se mare reclogué
caxa, e gità
era lavors en Egipta, manà que tots los fills mascles dels
ebreus fossen gitats als flums, e les fembres fossen guardades.
A la riba de aquell flum lo trobà la filla del rey
Pharahó, que
a son fill, e per ço hac nom axí; car Moysès vol aytant
dir con aygua. E quant Moysès fon en edat de
ell menà tot lo poble de Israel fora de Egipte, en la terra
que Déu havia promesa a Abram.
la terra de promissió tro a la exida de Egipte, hac
de Israel, per la volentat de Déu, que ell donà la ley, e
per ell manà que ella fos observada. Aprés sa mort foren
molts governadors del poble de Israel tro al temps del rey
David, qui fon rey e senyor del poble e de tot lo regne
de Jerusalem; e açò fo a
Egipte, lavors con Moysès ne menà lo poble.
e destroÿda, e Eneas e sos fills havien ja conquistat
lo regne del rey Latín. E sapiats que la edat que fon
de Abram tro a David lo rey, durà
DINS LA
La
fon ocís, e David ne fon rey e senyor. Aprés sa mort
ne fon rey Salomó, son fill, aquell que fon ple de gran saviesa,
con tot lo món reconta; e aquell fundà lo temple de
Jerusalem, qui fon la pus richa cosa que jamés fos feta
de pedra. Depuys hi foren molts altres reys, lo hun aprés
l'altre, tro sus que Sedechies ne fon rey. E quant hac
regnat entorn
da qui la istòria ha parlat ça enrera, lo près e li tragué
los ulls, e
ab ell, ço és aquells qui eren exits del linatge de
Israel.
que no durà sinó
dins la qual foren los prophetes de què parla la Scriptura.
E Ròmulus fundà Roma, e sapiats que Tarquinus
Priscus era rey dels romans quant los juheus foren empresonats
en Babilònia. E aquesta edat durà
EN LA
La
ço és a dir, quant los juheus hi foren menats en presó.
Cirus, lo rey primer de Pèrsia, ocís Baltasar, lo rey de
Babilònia, e près sa terra e son regne, segons que comptén
la ystòria ça atràs. Aquell Cirus deliurà de la presó
dels juheus bé
puys vench lo rey Dari, qui tench la terra aprés d'ell,
e
que ells foren presos, e Tarquinus Superbus foragitat de
la senyoria, segons se troba en la ystòria ça entràs.
de la gloriosa verge Maria, e con foren
Dins lo qual temps fon Plató, e Aristòtil e Demòstenes,
qui foren los sobirans philòsoffs. E lavors regnava lo
gran Alexandre, e los romans conquistaren Grècia, e
Spanya, Àfrica, Tràcia, Síria, e moltes altres províncies.
En aquesta edat mateixa donà Marcus Túl·lius als romans
la Ratòrica, e Pompeius conquistà la terra de Judea,
e Catelina féu la conspiració en Roma, e Juli Cèsar
fon primer emperador en Roma, e aprés d'ell Octovià, en
lo temps del qual nostre senyor Déus près carn en la
verge Maria. E açò fon
del món; mas los de més dien que no n'í hac sinó
La
e durarà tro a la ffi del món. E sapiats que quant
nostre Senyor fo en terra ab sos apòstols, començà lo
Novell Testament e finà lo Vell, car en los
sa edat ell se féu batejar per los mans de sent Johan
Babtista, per mostrar que
allí on la vella ley feya circumcisió.
E per ço que nós guardem la vella ley llà on no fo
mudada, és necessari que al mestre d'aquella ley digua
de cascun d'éls la vida, e sia departida en aquesta ystòria,
en tal manera.
David, fill de Jessè, isqué del linatge de Judas; nasc
en Betlem; e ocís Goliàs lo gran, qui era enemich del
rey Saül, qui fon senyor de Jerusalem e de tots los
juheus. E vençé sens coltell leons e ossos e jagans,
e moltes altres coses féu ell, per què Saül lo avorria e
l'ancalçava per fer-lo morir, car havia dupte que aquell
no li tolgués son regne. Mas Saül morí, axí con plach a
Déu, e David fon rey aprés d'él, e fo molt victoriós.
E Déu volch que ell fos rey e propheta; e, jassia que fos
peccador, ell tornà a panitència tost e volenter. Ell amà
Barsabé, muller de Uries, son conestable; e féu anar
Uries en una batalla on morí, e ell tench sa muller, e en
ella engendrà lo savi Salomó, qui fo rey aprés d'ell.
tots, car ell no prophetizà pas a la manera dels altres. Car
prophecies són en
visions, o en sompnis. En fet fon l'archa de Noè, que fon
significança de la Esgleya; en dits fon ço que
digueren a Abram: en son sement serien totes gents beneytes;
en visió fon la romaguerra que Moysès víu cremar,
e no fumava; en sompnis foren les
les
prophetizà.
del Sant Sperit, que li mostrà a dir tot lo naximent de
Jesucrist e sa passió, mort e resurecció; mas fora de las
que
pot veure en lo Psaltiri, en semblant de un sturment
que ha nom axí, que ha
consonança; axí mateix, per lo libre dels
en
E sapiats que David regnà
en la edat de
Salamó rey, fill del rey David, hom molt gloriós, plen
de tota saviesa, rich de tresor, e de gents de molt alta
cavalleria, Déu lo amà en lo començament, mas depuys
lo avorrí, per ço con ell adorà les ýdoles. E açò féu ell
per les amors de una fembra pagana. E fon rey en Jerusalem
sobre los
sebollit ab sos antecessós en Betlem.
Helies, presbíter, fo gran propheta e gran sacerdot,
e tots temps habitava sol en lo desert. Ell fo ple de fe e
de sant pensament. Ell ocís lo tiran. Ell resplandí de
grans senyals de virtuts, car nostre Senyor clogué
anys e mig la pluge del cel, e per ses oracions retornà
la pluja. Ell ressuscità un hom mort. E per sa virtut no
defallí la farina en la ýdria. E de un vexell d'oli féu ell
una font, de què tostemps ix oli. Per sa pregària devallà
lo foch del cel sobre
foren cremats dos prínceps ab tots sos cavallers. Ell migpartí
flom Jordà, e
en un carro de foch.
a la fi del món, abans de Antecrist, ab grans
senyals de maravelles; lavors serà Enoc ab ell en companyia.
Mas Antecrist los farà ociure abdós, e lançar
los ossos a la carrera, sens alguna sepultura; mas nostre
Senyor los ressucitarà al
e son regne, e encare tots cels qui l'adoraran.
vench lo seu néxer, sobre son pare somià que hòmens
vestits de robes blanques prenien Elies, e l'enbolcaven en
draps blanchs, e puys li donaven a menjar foch. E quant
se despertà, ell demenà als prophetes què podia ésser
açò; ells digueren no hagués dubte que "son fill serà lum
.
e parladura de sciència, e ell jutjarà Israel a foch e a
coltell"
Heliseu vol aytant dir com fill de mon Déu. Ell fon
propheta e dexeble de Elies, e fon del castell Amelionach,
del linatge de Rubèn. E quant ell nasch, una petita
vaqua qui era en Galga, li ressonà tant fort que la
sua veu ressonà en Jerusalem. E lavors dix un propheta:
"Vuy és nat en Jerusalem un hom propheta, qui destroyrà
.
les ýdoles"
Jordà, el féu tornar contra amont, e féu anar per mig de
la força del flum. E tapà les aygües de Jericó, qui
eren seques. Ell féu córrer aygua de sanch, per destroir
los enemichs dels juheus. Una dona, qui jamés no havia
haüt infant, féu per ses pregàries ésser prenys, e parí
un fill. E aquell mateix ressuscità de mort. Ell tremprà
les necessitats de las viandes. E sadollà
pans d'ordi. Ell guarí Naam de la lebrosia. Ell féu nadar
la destral de ferre que era als fons del flum Jordà. Los
enemichs de Suria féu exorbar. Al senyor de Samària dix
sa mort abans. Ell foragità los enemichs, qui eren sens
nombre. Ell foragità en un jorn la gran fam. Ell reçussità
lo cors mort d'un home.
Eliseu morí en la ciutat de Tabast, hon sa sepultura
és encara honrada en molt gran reverència.
per ço féu pus altes maravelles: Elies ressucità en sa vida
l'om mort, mas Eliseu, qui era ja mort, ne ressucità un
altre. Elies manà fam e sequera, mas Eliseu deliurà en
un jorn tot lo poble de la gran fam.
Ysaÿas vol aitant dir com salut d'un senyor. Ell fon
fill de Amós, no pas del propheta, que fon nat de pastós;
mas Amós, lo pare de Ysaÿas, fo noble en sa ciutat
de Jerusalem. Esaÿas fo molt de gran sanctetat, car per
voluntat de nostre Senyor conversava tots jorns ab lo
cors nuu, e descalç. Déu per sa pregària allonguà la vida
Manassès féu partir, per mig del cors, Ysaÿas ab una
serra de fust.
a mort per dues rahons: la una, per ço con los appellà
poble de Sodoma e prínceps de Gomorra; l'altre, que, con
Déu hac dit a Moysès: "Tu no poràs veure la mia cara"
,
aquell Ysaïas gosà dir que ell havia vist nostre senyor
Déu. E sa sepultura és dejús lo roure de Sichel.
Jeremies fo del linatge dels preveres, e fon nat en un
castell qui ha nom Anataut, a
Ell fon prevere en Judea, e per Déu fon anunciat
propheta ans que nasqués; e fon-li manat que mantengués
virginitat, e sí
Ell començà a preÿcar e lunyar les gents dels peccats,
e menar-los a penitència. Molts mals li feren los pobles
cruels, car ell fon mès en presons, e fo gitat en un estany,
cenyit de cadenes de ferre. E, a la fi, en Egipte
fon lapidat; e fo sebollit l'any que
E son sepulcre és en gran reverència en Egipte, per ço
cor ell los deliurà de les serpents.
Ezechiel vol tant dir con força de Déu; e fo fill de
Bufi, e fon prevere. E fon pres per Johachim, son rey,
e menat en Babilònia, ab altres qui eren llà presoners.
Ell profetizà en Babilònia, e blasmava los de la terra,
de lurs malvestats. Mas los del poble de Israel lo ocieren
ab traÿció, per tal com ell los reprenia dels crims e de
les obres dels diables que ells feyen. E fon mes en lo sepulcre
dels fills de Noè, que hac nom Arfaxat, en lo
camp de Mors.
Daniel vol aytant dir con jutgament de Déu, o home
amable. E exí del linatge de Judes, e sos antessesors
foren nobles, axí con reys e preveres. Ell ne fo manat en
Babilònia ab lo rey Johachim, ab los
fon ell fet príncep e senyor de tots los caldeus. Ell fon
home gloriós e de gran bellesa, e hac noble coratge, car
ell fon cast, e perfet en fe, e conaxent en les sagrades
coses. Per voluntat divinal sabia molt de les coses
sdevenidores.
Achia, propheta, fo de la ciutat de Clia; e dix, lonch
temps abans, del rey Salamó, que ell relaxaria la ley de
Déu per una fembra. E quant morí, lo seu cors fo sebollit
prop de
Jado, profeta, nasch en Samària. Ell fon tramès a Jeroboam,
qui sacrificava los vedels a Déu, que ell stigués
ab ell; mas no y estech, e per ço li esdevench que, com
ell se reposave, hun leó lo ofegà, per ço con ell fallí a
son compenyó. Puys fo soterrat Jado en Jerusalem.
Tobies, propheta, vol tant dir con bé de Déu. E fon
fill de Anania, del linatge de Neptalim. E nasc en la
ciutat de Chial, de la regió de Galilea. Salmanasar lo près,
e per ço stech pres en la ciutat de Nínive. E fo hom
just en totes coses, e donà quant havia als presos e als
pobres; e soterrava de sa mà los morts. Puys tornà orb
per la femta de una oraneta que li cahec als ulls; mas a
la fi Déu li reté la vista
E fo en terra de Nínive.
Los tres infants foren de linatge real, e foren de gloriosa
memòria, e savis de sciència, e parlaven altament
de la fe de Déu. E quant foren mesos en lo foch ardent,
no
nostre senyor Déu. E quant passaren aquest món,
foren soterrats ensemps en Babilònia. Aquests infants
eren apellats, en ebreu, Ananias, Azarias et Missael, mas
puys Nabugodonosor los apellà Sidrac, Misac e Abdenago,
ço és a dir, Déus gloriós e victoriós sobre
Esdras vol tant dir com desafiament de Jerusalem;
e molts dien que hac nom Malachiel, ço és a dir, àngel
de Déu. Ell fon prevere e propheta. Ell stalvià les ystòrias
de la santa Scriptura. Ell fon lo segon hom qui
donà ley aprés Moysès; e renovellà la ley del Vell Testament,
que era stada cremada per los caldeus en lo temps
de la captivitat. Ell trobà les figuras de las letres dels
ebreus, e lavors mostrà de escriure de destre a sinestre;
que primerament scrivien ara avant e ara atràs, axí con
fan los bous con lauren. E ell retornà lo poble de Israel,
e reedificà lo temple de Jerusalem, e allí fon soterrat.
Zorobabell et Namies, del linatge de Judà, foren preveres
e profetes. E hedificaren lo Temple de Déu, e açò
fon al temps que Dari, fill de Ystapis, fon rey en Pèrsia.
Ells feren rehedificar los murs de Jerusalem, e tornaren
los fills de Israel en son primer stament, e restauraren
les cirimònies de religió e la rahó dels preveres. E foren
soterrats en Jerusalem, axí con molts dien.
Hester fon reyna, e fo filla del frare de Merdocheu, e
fon menada en presó, de Jerusalem en la ciutat de Susi.
E per sa gran bellesa fo maridada ab Suer, rey de Pèrsia.
Ella soferí mort per salvar lo poble, e crucificà Amam,
qui volia destroir lo poble de Israel, e axí
mort e de servitut. Puys fo sebollida en Sussi, hon havia
regnat.
Judich, fo una dona, filla de Merari, del linatge de
Simeon. Fort fo de alt coratge, e pus fort que negun
hom. Ella no dubtà la furor dels reys, ans se oferí a la
mort per salvar lo poble; car ella ocís Olofernes quant
dormia, e, sens vergonya de son cors, portà lo seu cap
als seus ciutadans, per què ells hagueren victòria de
aquells de la host. Ella visqué
la sepultura de Menacés, son marit, en la ciutat de Menapullia,
en la terra de Judà, entre Docín e Balim.
Zacarias vol tant dir con victòria de nostre Senyor.
E fon propheta e prevere; e fon fill de Jorad, lo prevere,
qui havia per sobrenom Branchia, qui fo lapidat del poble,
per manament del rey de Judà, prop lo altar del Temple;
mas los altres preveres lo sebolliren en Jerusalem.
Machabeu vol tant dir con noble triunfant. E foren
Eleazar, Macabeu e Jonatàs. E qui volrà saber les victòries
que hagueren sobre
que ells feren, lige la ystòria que és en la gran Blíblia,
que u compte mot a mot.
Yo us hé nomenats los sants pares del Vell Testament,
que havets hoïdes lurs vides breument; mas qui les volrà
saber pus largament, vege-sse
coses són escrites clarament les gran ystòries.
E sapiats que ja antigament los caldeus prengueren
los juheus e
tots los libres de la lig vella, mas un sant hom que hac
nom Esdras, per inspiració del Sant Sperit, quant lo poble
retornà d'aquella captivitat renovellà tota la ley, e la mès
en escrit, en féu
e ell scriví los Libres de la saviesa, de Salamó. Mas los
libres de Eclesiastès scriví Jesús, fill de Sirach, que
han en reverència per tant con fon semblant a Salamó.
Dels libres de Judich e dels Macabeus, no sab hom qui
scriví.
Aprés que la ystòria ha dit de la vella lig, bé és rahó
que diga de la novella, qui començà lavors con Jesucrist
vench en terra per nós a rembre. Mas, ans que diga altres
coses, devisarà son linatge e son parentesch, e puys
dirà de cascun dells dexebles axí con ha dit dels pares
del Vell Testament. E nós trobam en l'Avangeli de sent
Matheu lo començament del linatge de Jesucrist en Abram,
qui fo lo príncep dels sants pares e lo començament
de la
ell la troberà atràs en la ystòria dels primers hòmens
e dels fills de Noè.
E de Jacob isqué Judà. E de Judà isqué Fares. De Fares
isqué Esrom. De Esrom isqué Aram. De Aram nasc Abmadap.
De Abmadap nasc Naason. De Naason nasch Salamó.
De Salamó nasc Boòs. De Boòs nasc Obet. De
Obet nasc Jessè. De Jessè nasc David, rey. De David
nasch Salamó. De Salamó nasc Roboam. De Roboam nasc
Abias. De Abias isqué Assà. De Assà isqué Josaphat. De
Josaphat isqué Joràs. De Joràs isqué Ozias. De Ozias nasc
Jonatan. De Jonatan nasc Acat. De Acat nasc Ezechies.
De Ezechias nasc Manassès. De Manassès nasc Amon.
De Amon nasc Josias. De Josias nasc Jeconias. De Jeconias
isqué Salathiel. De Salathiel nasc Zorobabel. De Zorobabell
nasc Abiut. De Abiut nasc Eliequín. De Eliequín
nasc Azor. De Azor nasch Sadoch. De Sadoc nasc
Axim. De Achim nasc Eliud. De Eliud nasc Eleazar. De
Eleazar nasc Natan. De Natan nasc Jacob. De Jacob
nasc Josep, vir de Maria, de la qual nasc nostre senyor
Jesucrist. E sapiats que totes generacions de Abram tro a
Jesús són
los linatges de Josep, pus ell no fon pare de Jesucrist,
jassia que ell fon marit de Maria, e que devia comptar lo
parentat de Maria, que fo sa mare, no pas de Josep,
que no li hac res, yo dich que en la vella lig los ebreus
no
ho fan los juheus en aquest temps. E a dir veritat, Maria
fo de aquell linatge mateix de part de son pare. E los antichs
matien en escrit solament los hòmens, no pas les
fembres; per ço la ystòria nomena Josep, e no la verge
Maria, sa sposa; car en compte de linatge són los hòmens
pus dignes a nomenar que les dones, per ço con primer
fo fet l'om que la fembra. Però, no obstant, yo diré un
poch del linatge de la verge Maria de part de sa mare,
en tal manera que cascú sàpia los parents e cosins de
Jesucrist.
DE NOSTRA DONA SANTA MARIA
Ara, diu la ystòria que Anna e Esmeria foren dues
jermanes carnals. De Esmeria nasc Elisabet e Eliud, que
fo son frare de Elizabet. De Eliud nasc Eminan. De
Eminan nasc sant Gervasi, lo cors del qual és soterrat
en l'avescat de Liege. De Elizabet, muller de Zacharies,
nasc sant Johan Babtista en Jerusalem.
nasc Maria, sposa de Josep, qui fo mare de Jesucrist, fill
de Déu. E quant Johachim, son marit, fo mort, Anna
près marit Cleofàs, e Maria, sa filla, sposà de Josep,
frare de Cleofàs. De aquell Cleofàs e Anna nasqué l'altre
Maria, que fo muller de Alfey, de qui nasqué Jacme,
Alfey e Judàs. Per ço és axí appellat en la Scriptura, e
axí són appellats ells; e la mare és appellada Maria de
Jacme, per ço com fo sa mare; axí mateix és appellada
la mare de Judà. E tot açò sdevench per les diversitats
dels Evangelis.
de qui nasc l'altre Maria, muller de Zebedeu, de qui nasch
Johan Evangelista e Jacme, son frare. Per ço és appellada
ella Maria Salomé, per son pare, e encara és appellada
Maria dels fills de Zebedeu, per les diversitats dels
Evangelis.
marit hac una filla appellada Maria. E axí foren tres Maries,
d'on la primera fon la verge Maria, mare de Jesucrist,
e la segona Maria fo mare de Jacme e de Judàs, e
la
Evangelista.
MARE DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST
La primera Maria, filla de Johachim, del linatge de
David. Son nom vol aytant dir con stela de mar, e senyora
e claror e luminària. L'àngel Gabriel la saludà, e li
nuncià que Déu pendria carn humana en ella; e lavors
li dix que Elizabet, se cosina, era prenys, e que hauria fill.
E per ço li dix l'àngel aquestes paraules, que ella no
duptàs que ella no pogués bé, en sa virginitat, haver fill
Déu sens hom; car Elizabet era de gran edat e segons
natura no podia concebre, e sí era stèril, car jamés havia
concebut, e puys hac Johan Babtista, de què la ystòria
dirà avant.
corporalment al setgle, e açò dien per tal con Simeon li
dix, quant portà son fill al Temple, quant hac
"Lo coltell passarà la tua ànima"
. Mas hom dupte de
qual coltell dix, o de coltell de ferre o de la paraula de
Déu, que talla més que coltell. Mas, a dir veritat, la
santa Scriptura fa testimoni de sa mort; ço és, que ella
morí de sa mort natural, axí con plach a Déu, e fo sabollida
en la vayll de Josaphat; mas depuys no fo trobat son
cors, per tal con, ressucitat, se n'anà al cel. E d'açò fa
testimoni sant Thomàs Apòstol, que la víu, ressuscitada,
muntar al cel.
MARE DE SANT JOHAN BABTISTA
Elizabet, cosina de Maria, concebé de Zacharias, son
marit, un fill qui hac nom Johan Babtista. Aquell fo
anunciador de Jesucrist, e fo lo finament dels prophetas.
Ell profetizà Déu ans que nasqué, e
lo ventre de sa mare; ell conech Jesucrist en la coloma
qui
la veu de Déu lo Pare quant dix: "Aquest és lo meu fill
. Ell lo batejà
car, lo qual me agrada molt; a ell hoÿts"
el mostrà ab lo dit, e dix que ell era l'anyell de Déu
qui tolria los peccats del món; e per ço és appellat anyel
nostre Senyor.
Los vestiments de Johan Babtista eren de pèls de
camels; ell habitava nit e jorn en hermitatge e en deserts.
La sua vianda era mel selvatge e lagosts; jamés no
bech vi.
ço con ell lo blasmave de la muller de son frare, que ell
havia presa, e la tania axí con si fos sa muller. E ella,
per venjança de ço que ell hac dit, dix a sa filla Herodiana
que demenàs en do a Herodes lo cap de sant Johan
Babtista; e Herodes era lavors embriach: donà-lo-y, e ella
féu-lo degollar en la presó, e presentà lo cap a sa mare.
Puys fo sebollit en Sabastià, ço és, huna vil·la de Palestina
que lavors era appellada Samària; Herodes, lo fill de
Antipàter, la appellava August, en grec, per reverència
de Cèsar August, emperador de Roma.
Jacme Alfeu fon fill de la segona Maria, qui fo germana
de la Mare de Déu, e per ço és ell appellat frare
de nostre senyor Déu. E son nom vol tant dir con just,
e axí ho hac en sobrenom algunes veus. Ell fo bisbe en
Jerusalem, e fon ten virtuós que
axí con ab scales per tocar-lo. A la fi los juheus lo
alapidaren e
ço dien los de més que Jerusalem ne fo destroÿt. La festa
de sa nativitat és lo primer jorn de maig, ço és con trespassà
d'esta vida a l'altre; e la mort dels sants hòmens
és appellada naximent, per ço con passen d'esta vida mortal,
e se
Judes fo frare de Jacme; per ço és appellat Judes de
Jacme. Axí fon cosín germà de Jesús. Con Jacme, ell
anà preÿcar los Evangelis en Messopotània e en Pont, e
convertí les males gents e cruels. E fo sebollit en Ermínia,
en una ciutat qui ha nom Eriton; e açò fo
ans de Tots Sants.
Johan fo fill de Zebedeu e de la
de Jacme; e son nom vol tant dir con gràcia de Déu.
Aquest Johan Evangelista és figura e semblança de les
àguiles, per tal con sobremuntà tots los altres en altesa
dels Evangelis; car lavors con se reposà sobre
Jesucrist, e
dels Evangelis, Déus lo elegí, e l'amà tant, que a la
mort li recomenà sa mare. Quant ell fo empresonat en
la illa de Patmos, ell féu lo libre de Apocalipsi, e puys
que l'emperador Demecian morí, ell exí de la presó, e se
n'anà en Èphesum, e allí féu los derrers Evangelis.
del bosc en fin or. Ell féu pedres precioses de les pedres
de un riu, en hun moment. Ell ressuscità una dona vídua,
per la pregària del poble; axí mateix ressucità un hom
jove qui era finat. Ell bech del verí sens dan de son cors.
Ell ressucità un hom qui era mort d'aquell mateix verí.
E lavors entrà en sa sepultura e
con si
passió de Jesucrist. E per ço dien molts que ell viu
encara, e
manejar-se la terra de dessús la sepultura, e moure en
amunt, e lo pols moure axí con per esperiment d'ome
que sia dedins. Que sapiats que ell se colguà en aquesta
manera aprés de Èphesum,
és, l'endemà de la nativitat de Jesucrist.
Jacme, fill de Zebedeu, fo molt alt en l'orde dels
dexebles, e fo germà de Johan. D'aquest Jacme scriví
les epístoles en los
les gents, e preÿcà l'Avengeli a Empera e a Occident. Depuys
lo féu ociure Herodes, lo gran traÿdor,
de les kalendes d'agost.
Pere hac diversos noms, car hac nom Simon Pere, e
Simon Barjona. Simon vol aytant dir con obedient, e Pere,
axí con ferm en la crehença de Déu; ara havets lo hun
nom. L'altre nom sí és Simon Barjona, que vol tant dir
con fill de colom, ço és, fill del Sperit Sant. E açò fo
bé ver, que
verament Déu quant dix: "Tu est Crist, fill de Déu viu"
.
Ell nasqué en Galilea, en una vil·la que ha nom Betsayde.
axí con Déu dix: "Tu és Pere; yo fundaré sobre aquesta
. Ell és lo príncep dels Apòstols. Ell fo
pedra la Sgleya"
lo primer confessor e dexeble de Jesucrist. Ell tench les
claus del cel. E preÿcà l'Avengeli en Pont, e en Capadòcia,
en Gàlatas, en Bitine, en Àsia, en Ytàlia. Ell anà
per la mar ab sos peus, axí com si anàs per terra. Ell
ressucità los morts ab la sua ombra, quant passava prop
d'éls. Ell ressuscità una dona vídua morta. Ell féu englotir
a la terra Ananiam e Safiram. Ell ressucità un infant
que era mort
terra Simon mago, qui se
encantament de nigromància.
fo apostoli en Roma
Neró lo féu crucificar, lo cap avayll e los peus alt; e
açò fo
a l'exint de juny; e fon sebollit en Roma, vers solixent.
Pau vol aytant dir con maravellós, qui primerament
havia nom Saulus. Ell fo gran savi, e advocat dels juheus.
Quant Déus l'apellà, ell caygué en terra e perdé
la vista, mas ell véu la veritat de Déu, e
sa vista; e axí con ell era perseguidor de la Esgleya, puys
tornà vassal de elecció. Ell fo lo pus noble dels Apòstols,
mas en preÿcar fo lo primer e sobirà.
batejat lo
preÿcà de Jerusalem tro en Spanya, e per tota Ytàlia,
e descobrí lo nom de Déu a molts que no u sabien.
al terç cel. E ressucità un infant mort. E ell féu perdre
la vista a un màgic e féu-lo tornar sperit maligne. Ell
guarí un ytròpich. Ell no duptà los mossos de la vibra,
ans la cremà en foch. Ell guarí ab ses oracions de febre
lo pare de Buglu. Ell soferí fam, set e fret per nostre
Senyor, e nuhitat; e stech en lo fons de la mar un jorn
e una nit. Ell soferí la ràbia de les bèsties salvatges, e
moltes febres, e turments de presons. Los juheus lo trahiren
a mort, el lapidaren. Ell stech en cadenes en una
presó, d'on isqué per una terratrèmol. E a la ffi lo féu
degollar l'emperador Neró; lo jorn que sant Pere fo
crucificat.
Andreu vol aytant dir, en grech, con bell. Ell fo lo segon
entre
fo crucificat con hac fetes moltes maravelles. Ell morí
lo derrer jorn de noembre, e sa sepultura és a Patras,
on ell morí.
Phelip vol aytant dir con mecher de làntia. Ell nasqué
en la ciutat hon nasqué Pere, e preÿcà en Saule,
prop la mar occeana. A la fi ell fo lapidat e crucificat
en Genope, ço és, una ciutat en Susa, hon ell morí lo
primer jorn de maig; e fo sebollit ab ses filles.
Thomàs vol aytant dir com abisme. Ell hac sobrenom
Dídimus, que vol dir tant com duptós, car ell se duptà
de la resurecció de Jesucrist, tro a tant que ell mès la
mà en les plagues. Ell preÿcà en Pèrsia, e en Mèdia, e en
Arcàdia, e en Índia, vers orient. A la fi ell fo nafrat de
lances, tant que ell morí
en una ciutat de Índia que havia nom Calàmia;
e allí fo sebollít honorablement.
Bartholomeu preÿcà entre
de sant Matheu en lur lenguatge. E a la ffi fo ercorxat
en Índia per los barbres, en la gran ciutat de Alboger;
e puys, per lo manament del rey Strenges, li fo tallat
lo cap
Matheu fo apòstol e evangelista, e hac sobrenom Leví.
Ell féu sos evangelis en Judea; puys preÿcà en Macedònia,
e sofarí martiri en Pèrsia, e fo sebollit en los
monts dels Pastors
Macià fo un dels
de son naximent és
Simon Zelotes vol tant dir con continent o possessió.
Hom cuyda que ell fos, o que ell sia, par ab sent Pere
en conaxença e en honor, car ell tench la dignitat en
Egipte. E aprés la mort de Jacme Alfey, ell fo bisbe de
Jerusalem. E a la fi fo crucificat, e son cors jau en Bassofre.
La festa sua és
March, evangelista, vol tant dir con gran. Ell fo fill de
babtisme de Pere, e fo son dexeble. E per ço dien los
de més que
Pere. E dien que ell se tallà lo polze per ço cor no volia
que hom lo fes capellà; però ell fo lo primer qui hac
setge de dignitat en Alexandria. E fundà primer sgleya
en Egipte, e morí al temps de Neró, emperador,
a la exida d'abrill.
Luch, evangelista, vol tant dir con cirurgià o luent;
e, a dir ver, ell fo físic e bon cirurgià. E fo natural de
Suria. E ell sabé bé lo lenguatge de Grècia, e alguns dien
que ell fo preat legidor, mas que no sabé lo lenguatge
dels ebreus. E fo dexeble de Pau, e totjorn li tench companyia.
E morí en edat de
Bretanya,
foren portats en Gostantinoble al temps de l'emperador
Gostantí.
Barnabeu havia nom primerament Josep, e vol tant
dir con fel. E nasqué en Xipre, e tench l'apostolat ab
Pau; e puys lo lexà e anà preÿcant. La festa de sa nativitat
és lo
Timotheu fo lo segon dexeble de sent Pau; car ell
mateix lo manà ab sí de sa infantesa, el batejà. E aquell
tench verginitat e castedat. E nasch en la ciutat de Lissenoys,
e fo sebollit en Èfesum,
Titus fo dexeble de sant Pau, e son fill en baptisme.
Nasc en Grècia, e circumcit, aprés del babtisme, per les
mans de Pau mateix. E ell lo lexà per destroÿr les ýdoles
de Grècia e per hedificar sgleya; e ell morí, e fo sebollit
a Empera.
Yo us hé nomenats los maestres del Novell Testament.
E sapiats que
Pau escriví les Epístoles, d'on ell tramès les
és, a Timoteu, a Titus e a Tholomeu. Mas d'aquelles
que foren trameses als ebreus són descordes los latins,
car los uns dien que Bernabeu les féu, e altres que Clement.
féu la sua. Johan ne féu
un prevere que hac nom Johan féu les
Luc Evangelista scriví les vides dels Apòstols, segons
ço que ell véu e hoý. Johan scriví lo libre de Apocalipsi,
quant fo tramès en exil, en la vila de Parmos.
Los Apòstols ordenaren los manaments de Déu, segons
ço que nós devem viure.
de la ley, que nostre Senyor donà a Moysès al
munt de Sínaý, són
sol Déu". Lo segon: "No prengues en và lo nom de Déu".
Lo
dissapte". Lo
"No faràs adulteri". Lo
faràs ladronisi". Lo
"No cobejaràs la cosa de ton proïsme". Lo
la muller de ton proïsme".
enclòs nostre Senyor en
terra, llà on dix: "Ama Déu de tot ton cor e de tota
ànima e tota ta virtut"; aquest manament és lo primer
e, lo pus gran. Lo
mateix". En aquests dos manaments penja tota la ley e
les escriptures dels profetes. E encara ho pot hom tornar
a hun manament, ço és: "Laxar lo mal e fer lo bé". Un altre
n'í ha semblant a aquest, ço és: "Ço que tu no vols rebre,
no faces a altri".
Mas ací
e del Vell, e torna a sa matèria, allí on se lexà
de Juli Cèsar e de Octovià, son nét, qui foren los primers
emperadors de Roma.
En aquesta partida diu la ystòria que nostre Senyor
nasqué en aquest món per rembre l'umenal linatge, en lo
temps de Octovià, emperador de Roma. E sapiats que
primer any de la nativitat, los
adorar de lurs partides. E al
infants petits innocents. Lo
a Nazaret, ab sa mare e ab Josep, car ells eren anats en
Egipte per por de Herodes. Al
en lo Temple ab los Doctors de la ley, hon ell mostrà
sa gran saviesa, tant que tots los mestres de la ley se
meravellaren.
ley noella, e la dreta creença, e la creença de la santa
Trinitat, ço és a dir, la unitat de tres persones. Car lo Pare
significa lo poder, e per lo Fill és significada la saviesa,
per lo Sant Sperit la benvolença del Pare e del Fill,
ço és la amor que ve del Pare e del Fill. E per açò devem
creure que aquestes tres persones són una substància, que
és totpoderós, tot sabent e tot benvolent.
anys e tres meses, ell fo mort per los juheus e per la
traÿció de Judes, axí com los sants Evangelis ne fan testimoni.
E per ço podeu entendre que nostre Senyor fo lo
primer bisbe, e apòstol, e ensenyador e maestre de la santa
ley cristiana.
Pere, son jutge, en loch d'ell, e li donà poder de ligar e
desligar en terra totes gents. Axí tenc sent Pere la cadira e
dignitat apostolical en la partida de Orient
se
d'açò se
gents la ley de Jesucrist, e allí fo ell maestre e bisbe
de tots los cristians
tro al temps de Neró, que lavors era emperador de Roma,
qui fo lo pus cruel senyor e lo pus malvat que fos hoït,
abans ni aprés; e per sa gran crueltat lo féu crucificar,
e degollar sant Pau, e açò fo fet en un jorn tot.
un de sos dexebles, qui havia nom Clement, a tenir
la cadira aprés d'ell. Mas ell jamés no la volch tenir, ans
constrench son companyó, que la tench tant con visqué;
e puys Clèton la tench per constreta, que tant bé la
tench tota sa vida. E quant foren morts abdosos, Clement
tench la cadira tota sa vida e fo apostoli de Roma.
E açò fo aprés la mort de l'emperador Titus, fill de
Vespesià, aquells qui venjaren la mort de Jesucrist; car
pare e fill passaren de Roma en Jerusalem, a
aprés la passió de Jesucrist, destrohiren la ciutat a gran
dan dels juheus.
E TOTA CRISTIANDAT,
EN LO TEMPS DE SILVESTRE
Per tal con natura no sofer que negú sia de ten alta
dignitat que puxa traspassar lo jorn de sa fi, covench
que l'apostoli de Roma e l'emperador anassen a la mort,
e altres fossen stablits en lur loch. E per ço car la ley
dels crestians era venguda novellament, axí que
en dupte, e los altres menyscrehents, esdevenen que
l'emperador e molts altres qui governaven les terres, feyen
greus persecucions contra
turments; e durà tro al temps que Gostantí fo emperador,
e Silvestre, bisbe, apostoli de Roma. E sapiats que abans
eren stats
aprés Jesucrist.
de cristians, eren fogits de Roma, e se n'eren anats
en una alta montanya per squivar persecuscions que
cristians havien dels malvats tirans; e Gostantí, emperador,
qui era malalt de lebrosia, lo tramès a demenar, perquè
ell havia somiat que ell lo devia guarir. E per abreujar
no contarà totes les coses. Mas tant anà de un fet en
altre, que Silvestre batejà Gostantí segons la ley cristiana,
el guarí de la lebrosia entegrament. Tanta bona fe hac
depuys Gostantí envers Jesucrist, per ço con sobiranament
lo sanà de sa lebrosia en son nom, que ell dotà la santa
Sgleya e li donà la emperial dignitat que vós vets; que
primerament no havia la Sgleya alguna cosa. E açò fo
fet l'any de la incarnació a
abans era ja trobada la santa Creu.
son nom és ella axí appellada, que primerament havia nom
Bisança; e tenc depuys lo emperi de Grècia, que no
als romans ni a l'apostoli segons havia fet l'emperi
de Roma.
temps de Silvestre. E nostre Senyor feya grans miracles
per aquells qui rabien martiri per amor d'ell; e molts
hòmens e fembres en aquell temps, per diversas partidas
del món, foren sanctificats, e coronats al cel. Mas con lo
emperador donà axí gran honor a sant Silvestre e als pastors
de la santa Sgleya, totes persecucions foren finades;
mas lavors començaren les errors dels heretges, qui
contra Silvestre, per què molts emperadors e molts
reys de Lorbardia foren corrumputs de malvada crehença
tro al temps de Justinià, emperador, en l'any de la incarnació
de nostre Senyor
sa gran saviesa abreujà les leys del Codi e de la Digesta,
que primer eren en tal confusió que negun no
venir a cap. Jasia que ell fos, en lo començament, en la
error dels heretges, a la perfí ell cregué dretament en son
creador; e açò fo per consell de Agabit, que lavors era
apostoli de Roma. E lavors fo confermada la fe cristiana,
e la falça crehença fou dampnada, dels heretges, segons
se pot veure en los libres de leys que féu. Aquest Justinià
regnà
hac
foren
D'aquí avant cresqué la força de santa Esgleya, luny
e prop de la mar e deçà, tro al temps de Enich, qui fo
emperador de Roma a
Jesucrist, e regnà
sos fills qui regnaren aprés d'ells hagueren los sarrahins
de Pèrsia gran victòria e gran força contre
guastaren Jerusalem e cremaren les sgleyas, e se
lo fust de la santa Creu, e se
e molts altres en captivitat; però a la fi hi anà Eracle, emperador,
e ocís lo rey de Pèrsia e retornà los presoners e
la santa Creu, e sotsmès los persians a la ley de Roma.
Puys hi fo lo malvat preÿcador Machomet, qui
de la bona ley e
FO EMPERADOR DE ROMA
Esdevench, axí con plagué a nostre Senyor, que la
santa Esgleya fo exalçada de lavors avant, e cresc totjorn,
axí mateix per la força e senyoria que fon adquisida al
temps de Silvestre. Mas los altres emperadors qui foren
aprés Gostantí no foren pas tan graciosos con ell fo, ans
rocobraren volenters ço que Gostantí havia fet, si fer-ho
poguessen; mas Déu no
los uns aprés los altres, algunes vegades bons e
algunes mals, e tenien lo hun imperi e l'altre, tro al temps
de l'emperador Leó, e Gostantí son fill.
de les sgleyas e les ne portaren en Gontastinoble en despit
de l'apostoli, e féu-los cremar. E féu una conspiració entre
ell e Telofrè, rey dels lombarts, contra l'apostoli; per què
Steve, l'apostoli qui lavors ere, lo scomunicà, e tolc-li
Pulla, e stablí que tostemps fos de la Sgleya.
ells, ell se n'anà en França al bon Pipín, qui lavors era
rey e senyor, e consegrà ell e sos fills a ésser tots jorns
reys de França, e maleý e scomunicà tots aquells qui jamés
foren reys d'altre linatge sinó de aquell de Pipín. Puys
anà lo rey ab l'apostoli, ab totes ses osts, en Lorbardia,
e
fer smena a la Sgleya, segons que l'apostoli e sos frares
volgueren ordonar. E per sa força fo stablit lo fet del realme
de Pulla e del patrimoni de sant Pere, e en aquella
manera que ells divisaren.
gayre que Gostantí, lo fill de Leó, quant ell fo emperador
aprés la mort de son pare, féu tot lo pijor que pogué
contra la Esgleya de Roma. E Desider, rey de Lorbardia
començà d'altre part la guerre, pus gran que Telofrè son
pare. Tant Adrià, apostoli, pregà Carles Maynes, fill
de Pipín, qui lavors era rey de França; lo qual vench
en Ytàlia, e près la ciutat de Papia, hon lo rey stava, e
près Desider e sa muller e sos fills, e lavors féu jurar la
faeltat de la santa Sgleya a tota Ytàlia e a ells mateys;
e puys los tramès presoners en França.
e puys féu molta guerra. E quant Carles hac conquistat
tota Lombardia e tota Ytàlia, e sotsmesa a ell e a
la santa Sgleya, ell anà a Roma ab gran triumphe. E aquí
fo coronat emperador dels romans, e tench la dignitat de
l'emperi tota sa vida. Depuys hac moltes altres victòries
contra
sotsmès a sa senyoria Alamanya, Spanya e moltes altres
terres.
la mort de Adrià, fo exellat per los romans, Carles lo
retornà a Roma en sa dignitat, e lavors ell confermà ço
que son pare havia fet, e stablí tots los fets de santa Sgleya,
e de l'emperador, e dels clergues e dels lechs, e donà a
mossènyer san Pere lo ducat de Spolet e de Benavent.
E puys que hac fet açò, e moltes altres coses riques e altes,
ell finà sos jorns; e açò fo a
E sapiats que ans d'ell tro a Justinià eren stats
emperadors; e
RETORNÀ ALS YTALIANS
En la dessús dita ystòria diu con vench lo emperi de
Roma als franceses; e los romans lo perderen en tal manera
que jamés no n'hagueren la senyoria que havien
haüda primer. E quant Carles Maynes, son fill, finà, fo
rey e emperador, e regnà
fills; mas ans que morís lexà, entre sos fills, que Carles
Calt hagués lo regne de França, e lo segon hagués lo
emperi, e Pipín agués Alamanya, e lo
l'emperi e véu se força e son poder, ell pensà que iria en
França a conquistar lo realme de son pare; e axí se n'anà
ab tota la host de Ytàlia, e passà los munts, e aprés la
terra tro a la ciutat de Rahins. Llà trobà sos frares que
li vengueren a l'encontre, ab tantes gents en ost que no
vencera axí con pensava. E quant ell conech que
pensament defallia, ell se féu monge en la abadia de sant
Marc de Sansonya, e lexà lo emperi de Roma a son fill
Loís.
ell finà, no lexà sinó una filla, que fo maridada al rey
de Pulla. Lavors vench Carles Calt a Roma, e fo emperador
un any.
en Ytàlia, lexà l'emperi Carles Calt de Roma a son nebot
Loýs, qui era fill de sa neboda e del rey de Pulla desús
dit.
entramatès jamés de l'emperi dels romans, e que ell lo
lexàs al rey jove de Pulla; e sobre asò se fermà son enteniment,
per ço con los franceses no ajudaren a l'emperi
contra
En tal manera con yo us dich vench l'emperi de Roma
dels francesos als lombarts, d'on fo lo primer Loýs lo jove.
E aprés d'ell ne foren
al temps de Berenguer e Albert, son fill, qui foren los
derrers lombarts que fengueren l'emperi, e que Agabit fos
apostoli, que
açò feya per mantanir los drets de santa Sgleya. Mas aprés
d'ell fo apostoli Johan, fill d'aquell Albert, emperador.
E sapiats que abans d'él eren stats
Carles Maynes, e
Johan papa.
Mas pus que la altesa e la senyoria de l'emperi de
Roma cresqué, e s'exalçà la dignitat dels crestians, la
envega e malvolença començà a engendrar fort entre
nobles lombarts, tant que no y havia negú que somiàs de
mantenir la cosa comuna sinó los prínceps d'Alamanya;
d'on fo lavors stablit, axí con per necessitat —e açò fo
lo bon dret— que la naxença e la elecció de l'emperi
fos fet per aquells, qui eren defenedors e guardians.
fo elet e coronat emperador dels romans, en l'any de la
incarnació
tro sus al segon Federich, qui fo coronat per la mà de
papa Honorat l'any de la incarnació
ans d'aquest Honorat hac
qui l'ystòria ha parlat a la fi dels lombarts.
les guerres e persecussions que féu a la Sgleya fo scomunicat
per sentència dels apostolis qui lavors eren; e a
la fi ell fo deposat de sa dignitat en la sentència de papa
Innocent
E quant passà d'esta vida, axí con plac a Déu, lo emperi
vagà longament, sens rey e sens emperador, jassia
que Manfrè, fill del desús dit Ffrederic —no pas de dret
matrimoni— tench lo realme de Pulla e de Scicília,
contra Déu e rahó, axí con aquell qui fo contrari del tot
a santa Sgleya; per ço féu ell moltes guerres e diverses
persecussions contra tots los ytalians qui tenien la favor
de santa Sgleya.
de Fflorença, tant que foren foragitats de la vila, e
lurs coses foren meses a foch e a flama e destructió.
E ab ells fo foragitat maestre Brunet Latín, e per aquella
guerra fo exellat en França quant ell féu aquest libre per
amor de son amich, segons ha dit lo pròlech.
Mas ara se leixa lo maestre d'açò, e torna a sa
matèria.
E EN LES ALTRES COSES
Ací diu la ystòria que sa principal matèria és tractar
de la natura de las coses del món, la qual és stablida
per
e de humit, d'on totes coses són compleccionades.
Mas los
món, són informats d'aquelles compleccions; car lo foch
és calt e sech, l'aygua freda e humida, l'ayre fret e humit,
la terra és freda e seca. Axí mateix són conpleccionats
los còssors dels hòmens, de bèsties e de tots altres
animals, car en ells són
e secha; fleuma, qui és freda e humida; sanch, qui és
calda e humida; malenconia, qui és freda e seca.
L'any mateix és departit en
són compleccions; car la primavera és calda e humida,
l'estiu és calt e sech, auctumpne és fret e sech,
yvern és fret e humit. Axí podeu conèxer que
còlera e l'estiu són d'una complecció; e l'aygua, fleuma
e yvern són d'altre complexió. Mas l'ayre, la sanch e
la primavera són d'altre complexió, ço és atemprats de
l'hun e de l'altre, e per ço són de millor complexió que
los altres. E lurs contraris són la terra, malencolia e autumpne;
per ço han ells molt malvada natura.
és en acordar les coses desacordants, e agual·lar les
desaguals, en tal manera que totes les diversitats retornen
en unitat, e les ajusta e les hordona en hun cors
o en una substància, o en altre cosa que
jorns al món, o de planetes, o de sements, o per ajustaments
de mascles ab femelles; d'on los uns engendren
hous, que són plens de creatures, los altres engendren figures
encarnades, segons ço divisarà avant en son loch
e temps.
axí com lo martell del ferrer, que ara forma una spasa,
o un elm, ara fa un clau, ara una agulla, ara una cosa,
ara altre, segons que
és de formar elm, e altre de formar una agulla, tot axí
obra natura en les estel·les altrement que en les planetes,
e altrement en los hòmens e bèsties e altres animals.
AB MESCLAMENT DE COMPLECCIÓ
Veritat és que nostre Senyor, al començament, féu una
gran matèria sens forma e sens figura; mas era de tal
manera, que ell ne podia fer e formar ço que
sens falla. D'açò féu ell les altres coses. E, per què, ella
fo feyta de no_res, abans que de totes les altres coses,
no pas de temps ni de eternitat, mas de naxença, axí
com lo sò és abans del cant, car nostre Senyor féu totes
coses en semblança. Rahó com: quant ell creà aquella
grossa matèria d'on les altres coses foren tretes, que
ell féu totes coses ensemps; mas, segons lo departiment
el divisament de cascuna cosa, per ço les féu ell en
jorns, segons és dit atràs, on diu que aquella grossa matèria
és appellada ýlem.
que hom pot veure són trets d'aquella matèria,
són appellats elements per lo nom d'aquella, que és
apellada ýlem.
Axí s'entremesclen aquells elements en les creatures;
car los
altres dos són greus e pesans, ço són terra e aygua.
E cascú d'ells ha dos strems e hun migà. Rahó com: lo
foch ha stremitat desús, que tot jorn va amunt, e aquella
és la pus delicada, presta e leugera; l'altre stremitat
és menys leugera e menys delicada que la altre; lo migà és
enmig, que és temprat lo
altres
s'entremesclen en los còssors e en les altres creatures,
que en ço que ell pesant se ajuny ell lauger, e
ab lo fret, e lo sech ab lo homit, en alguna creatura
cové la força de l'hun sobrepuge los altres. Yo no u dich
pas de les steles, car elles són del tot de natura de foch;
mas a les altres creatures, on los alements e les altres
conplexcions són entremesclades, sdevé que les stremitats
de sus sobrepujen les altres en alguna cosa o creatura.
laugeres e pus prestes, e per ço van elles per l'ayre, e
açò són ocells. Mas diferència hi ha, cor atressí con
los ocells sobrepujen totes altres creatures de leugeria e
de ésser prests, per la stremitat sobirana dels elaments
que habunden en ells, axí mateix lo un ocell sobremunta
l'altre per ço car la stremitat leugera e presta habunda
més en ell, e per ço vol·la aquell ocell pus alt que l'altre,
açò és la àguila; e aquell en qui habunda lo menys,
no vola pas tan alt, e açò és la grua; e aquell en qui
habunda la stremitat jusana són pus greus e pus faxuchs,
ço és la ànada e la hocha. Açò mateix devem entendre
en tots altres animals e pexos, arbres e plantes, segons
lo departiment dels ocells.
E DE LES ALTRES COSES
Axí mateix és de las
en alguna creatura, car cascuna seguex la
natura de son elament. E per ço cové que a l'entremesclar
de les humors, que la una sobrepuja l'altre, e que
sa natura hi sia pus fort e de pus gran poder. Per ço se
sdevé que una erba és pus calda o pus freda que l'altre,
e que la una natura és de complecció sanguina, e l'altre
de malencolia, o de fleuma, o de còlera, segons que la
humor habunda més. Per ço són los fruyts, les erbes,
los blats e les sements la una pus malencoliosa que l'altre,
o pus colèrica, o d'altre conplecció, axí mateix dic yo
dels hòmens e de les bèsties, dels ocells e dels pexos,
e de tots animals.
e altres no; e que les unes són dolces, les altres amargues;
e les unes vers o roges, les altres blanques o negres,
sens la color dels elaments o dels humors qui sobremunta;
les unes són verinoses, les altres són bones en
medecines. Car jassia so que en cascuna cosa sien mesclats
tots los
les
segons ço que més hi habunda.
appellat d'aquella natura. Rahó com: si fleuma habunda
més en hun hom, ell és appellat flaumàtich, per la força
que ell ha en sa natura. Car en ço que fleuma és freda
e humida, e és de natura d'aygua e de juny, cové que
aquell home sia flach e moll, e dormil·lós, e no gayre remembrant
de les coses passades; e aquesta és la complexió
que mils pertany als vells. E la sua seylla és sus en
lo polmó, e purga molt per la saliva que lança en ivern,
perquè ella és de sa natura, sí com aquells qui són flaumàtichs,
vells, malaltiços. Mas los colèrichs són sans, e
los jóvens axí mateix. Los malalts qui són per occasió
de fleuma són malalts en ivern, axí com és cotidiana;
mas aquells qui són malalts per còlera són menys males,
axí com és de terçana. Per ço los flaumàtichs deuen
usar en ivern coses caldes e seques.
creix en primavera; per ço són lavors molt males malalties
de sanc. En aquest temps són pus temprats los vells
que
E l'hom en qui habunda aquesta complecció és appellat
sanguini; e aquesta és la millor complecció, d'on
hom és grasset, cantant, alegra, ardit e benigne.
e és purgada per les orelles. Aquesta complecció és de
natura de foch, e d'estiu e de calda joventut, e per ço
fa hom irós, guinyós, agut, fer, e leuger e movent. E creix
en l'estiu, e per ço són los colèrichs lavors menys sans
que
Per ço deuen ells usar coses fredes e humides. Cant les
malalties vénen per còlera, són pus perillosas, en stiu,
que aquellas que vénen per fleuma.
còlera negra, e és freda e seca, e ha son siti en la spina,
e és de natura de terra e de l'auctumpne; per ço fa los
hòmens malencòlics, plens de ira e de molts mals pensaments,
e pahoruchs, e que no poden bé dormir algunes
vegades. E és purgada per los ulls. E crex en auctumpne;
per ço són en aquell temps pus sans los sanguinis que
malencòlics, e més e mils los jóvens que
lavors són pus agreujants malalties aquellas que són per
malencolia que aquellas qui són per sanc. Per ço fa bon
usar coses caldes e humidas.
QUE; SOSTENEN LOS ANIMALS EN VIDA
Sapiats que en cascun cors que ha bastament de membres
són stablides
elaments e per lur natura, ço és, apetitiva, retentiva,
digestiva e expulsiva.
ajustats ensemps en algun cors complit de drets membres,
lo foch, per ço cor és calt e sech, fa la virtut
apetitiva, ço és que dóna tal·lent de menjar e de beure;
e la terra, que és freda e secha, fa la virtut retentiva,
ço és que fa retenir la vianda; e l'ayre, qui és calt e humit,
fa la virtut digestiva, ço és, que fa caure e amollir
la vianda; l'aygua és freda e humida, e fa la virtut
expulsiva, ço és que foragita la vianda quant és cuyta.
qui nodrex e pex lo cors. E la virtut del nodriment servex
a la virtut qui engendra, per què
los altres segons lur natura e semblança.
trempament, que acorda la diversitat dels elaments, fa
lo cors engendrar e nàxer e viure, tot axí lo destrempament
d'ells los fa corrompre e desviar. Car si lo cors fos
de un elament sens pus, no
tal com no hauria contraris, e per ço no morria.
e tornarà a son camí; car primerament deu dir de
las cosas qui primer foren fetes, e per ço tornarà dir del
món e del firmament, del cel e de la terra.
La ystòria contà atràs de la natura dels
ço és, foc, ayga, ayre e terra. Mas Aristòtil, lo gran,
diu que y ha un altre elament fora dels
ans és tan noble que no pot ésser esmogut ni corromput,
axí com fan los altres.
que, si natura hagués format lo seu cors d'aquell
elament, que ell se tendria per segur de la mort, car no
poria morir en neguna manera.
Aquest elament és appellat orbis; e és un cel redó qui
environa e enclou dins si tots los altres elaments e les altres
coses qui són fora de la divinitat. E és axí al món
com la crosta de l'ou, qui clou e tanca ço que és dins.
E per ço com és redó, cové per força que la terra e la
forma del món sien redons.
E COM HI SÓN STABLITS LOS
En ço fon natura ben provehint: que aquella féu lo
món rodon; car neguna cosa pot ésser tant fermament
enclosa en sí matexa com aquella qui és redona. Rahó
com: guarda los fusters qui fan les coses regirans e fondes,
que no les porien formar en altre manera ni ajustar
sinó per redonesa. Neguex una volta que hom fa un
alberc o hun pont, convé que sia formada per son rodon,
no pas per lonch ni per ample ni en neguna altre forma.
tenir tantes coses, ni perpendre, com és la cosa
radona. Rahó com: no serà tant subtil maestre que de
tanta manera sabés fer un vaxell lonch, o quadrat, o d'altre
forma, hon hom pogués metre tant vi com en tonel
rodon. D'altre part, no és neguna figura que sia axí adobada
a moure e a tornar entorn, com la figura rodona.
tostemps; e si no fos redon, cant roda, covendria a fina
força que ell tornàs a altre punt que en lo primer d'on
era mogut.
D'altre part, cové per força que l'orbis sia ple dins sí
mateix, axí que la una cosa sostinga l'altre, car sens
sosteniment no poria star gents. E si era cars que
hagués forma longa o cayrada, no poria ésser tot ple, ans
covendria ésser buyt en algun loch; e açò no pot ésser
en la forma redona.
axí com per necessitat, que l'orbis hage forma e
figura redona, e que totes coses que són encloses dins
ell, hi fossen messes e stablides redonament, en tal manera
que la una environe l'altre e la clou dins si egualment,
e axí a dret, que no y toca més de una part que
d'altre.
radona, e axí són tots los altres elaments qui
aquesta manera; car com una cosa és enclosa e environada
dins altra, cové que aquella qui enclou tinga aquella
qui és enclosa, e cové que aquella qui és enclosa sostenga
aquella qui la enclou. Rahó com: si el blanch de
un ou qui environa lo rovell no
sí, ell cauria en la closca; e si
blanch, certes ell cauria als fons de l'ou.
pus dur e pus gran sia tostemps en mig loch dels altres,
per ço que de tant com és pus dur e de pus calda
substància, de tant pot ella mils sostenir los altres qui li
són entorn. E de tant com ella és pus pesant e pus greu,
cové que ella
són entorn d'ela, ço és en tal loch que ella no puxa
pus avallar ni muntar ni anar ça ni llà. E aquesta és la
rahó per què la terra, qui és pus greu element e de pus
calda substància, és asseguda en mig loch de tots los
cercles e de tots los altres avironaments, ço és, al front
del cel e de tots los altres elaments. E per ço con l'aygua
és, aprés la terra, lo pus greu elament, és asseguda sobre
la terra, on ella se sosté. Mas l'ayre environa e enclou
l'aygua e la terra tot entorn, en tal manera que la aygua
e la terra no han poder que elles se moguen del loch hon
natura los ha stablits.
és asegut lo
tots los altres. Ara podets entendre que la terra és al pus
baix loch de tots los elaments, ço és, en mig loch del
firmament e del quint elament, que és appellat orbis, qui
enclou totes les coses; sí és lo pus noble e lo pus gentil
de tots los altres.
asseguda enmig de tots los cercles del firmament, axí com
un punt és assegut enmig del cercle de
que no
necessitat que la terra sia radona, car si era d'altre forma,
seria pus prop del cel e fermament en un loch que
en altre; mas açò no pot ésser.
que hom pogués foradar la terra e fer un pou que
anàs de oltra en oltra, e per aquell pou hom lançàs una
molt gran pedra, o altre cosa pesant, yo dich que la pedra
no hiria a oltra, ans se tindria totjorn al mig loch
de la terra, ço és com si
compàs, que hé desús dit. Ço és que no
ni atràs, per ço con l'ayre qui environa la terra entraria
per lo forat de una part e altre, e no soferria pas que
ella anàs oltre lo mig loch ni que ella tornàs atràs —si
no era un poch per la força del caure, més tantost tornaria
en son loch, axí com quant una pedra és gitada
en l'ayre, tantost torna jus a la terra.
al pus baix. E la pus baixa cosa e la pus profonda
qui sia al món és lo punt de la terra, ço és lo mig dintre,
que és apellat abisme, llà on és infern. Tant com la
cosa és pus pesant, tant se tira més vers abisme. E per
ço se sdevé qui, pus fons cava la terra, tostemps la troba
pus greu e pus pesant.
que, si no hagués demunt la cara de la terra alguns
enpaxaments, ço és aygua e bosch o margals, axí
que un hom pogués anar pertot, certes ell iria tot dretament
entorn de la terra, tant que ell retornaria en aquell
loch mateix d'on era vengut. E si dos hòmens fossen al
mig loc del món e lo hun se partís de l'altre, e la hun
anàs vers solixent e l'altre ves sol ponent, e anàs tant lo
hun con l'altre, certes ells se trobarien en aquell loch que
fos, d'altre part de la terra, tot dret al loch d'on mogueren.
Sobre la terra, de què la ystòria ha parlat longament,
és aseguda l'aygua, ço és, la gran mar appellada
occeana, da qui l'altre mar, o braç de mar, e flums e
fonts qui són per la terra, ixen e naxen primerament,
e allí retornen a la ffi. Rahó con: la terra és tota foradada
dedins, e plena de venes e de cavernes; per què les aygües
que ixen de mar van e
defora surten, segons ço que les venes les menen ça e llà;
axí com la sanc de l'hom, qui
que cerca lo cors amont e avall.
la ystòria comptà ça atràs, en lo capítol dels elaments.
E si ver és que segua sobre la terra, donchs és pus alta
que la terra; e si la mar és pus alta que la terra, donchs
no és maravella de les fonts qui surten sobre les altes
montanyes, car pròpia natura és de la ayga que munta
tant com avalla.
segons la natura de la terra on ella corra. Car la terra
no és tota de una manera, ans és de diverses colors e de
diverses compleccions. Car en un loch és dolça, e
salada o amarga; e en hun loch és blancha, e
o roga, o blava o d'altre color. E en hun loch són venes
de sofre, o d'or o d'altre matall. Una terra és noble, e
altre és malvada; una terra és molla, e altre dura; e axí
són les venes vàrias e diverses per on les aygües corren.
E segons les venes de la terra, cové que les aygües
muden de calitats e que tornen de la sabor e de la natura
de la terra on elles conversen.
podrides per sa natura, o per algunes males bèsties
qui y conversen; e per ço és algunes veus que la aygua
és malvada o verinosa, qui corre entre les venes e les
cavernes per hon elles habiten, qui són podrides o en les
quals conversen algunes bèsties verinoses.
Donchs, per aquesta manera mateixa podem saber
d'on vénen los banys calts e d'on vénen les terratrèmols;
cové que per debatiments d'ayguas, que vent s'í somoga;
e, quant ell se
s'ascalfa e
corre per aquelles venes torna tan calda com foch; e de
so són los banys calts que hom troba en diverses terres.
de las cavernes e lo debat a la terra, cové per força,
si la terra és prima, per la força de aquell debatiment,
rompre e obrir, axí que l'ayre isqua fora; e lavors cové
que la terra caygua, e se n'entre, ab les parets e hedificis
que li estan dessús. Mas si la terra és tan grossa
e tan fort que no
de l'ayre e de les venes que són en destret dintre,
facen tremolar e mudar la terra tot entorn.
E DE LES COSES QUE SÓN EN L'AYRE
La rahó ha dit atràs que l'ayre environa la terra, e
sosté les aygües, e sosté dins si neguex los hòmens.
E
axí com lo pex en l'aygua; e açò no
blan e spes. E si negun diu que l'ayre no sia spes, yo
dich que si ell movia fortment una verga en l'ayre, ella
sonaria e
la encontra.
spesor.
E en aquest ayre naxen los núvols e les pluges, e
lamps e
com. Lo libre ha dit atràs que l'ayre circueix la terra e
les ayguas, e enclou e sosté dins sí los hòmens e los
altres animals, e que la terra és plena e cuberta de diversas
ayguas;
fonament de tota calor, s'encontra en la mola de la terra
o de las cosas mullades, ell la exuga e
e atressí com si fos un drap mullat; e lavors ne ix
una vapor axí com a fum, e se
elles se cullen poc a poc, e engrexen tant que tornen
fosques e grosses, axí que
açò són los núvols. Mas ells no han tan gran scuredat
que
axí com fa una candela dins una lanterna, que fa lum
defora e hom no la pot veure.
que ell no pot pus sofarir la habundància de las aygües
que y són vaporades, cové que cayguen sobre la terra; e
açò és la pluja. Lavors se lunya la mollea del núvol,
que tantost torna blanch e leuger, e lo sol stén sos raigs
per mig dels núvols, e fa de sa resplandor hun arch de
E açò sol sdevenir al ple de la luna. E quant lo nuu és
queucom smogut e leuger, munta en alt, tant que la calor
del sol lo confon el guasta, en tal manera que hom
veu l'ayre clar, net e de bona color.
pus fret que aquell que és baix. Rahó com: Tant com la
cosa és pus grosa e de pus spessa matèria, de tant s'í
pren lo foch pus fort. E per ço com l'ayre qui és
baix és pus gros e pus spés que aquell qui és en alt, la
calor del sol se pren menys en alt que en baix. D'altre
part, los vents muden e féren sovent en bax ayre més que
en alt, e totes coses qui stan segures són pus fredes que
aquellas qui són en moviment.
nós, e per ço és l'ayre amont molt pus fret que en la
baxesa; e per ço se sdevé sovent que la humiditat, ans
que sia engrossida en gotes, ve en aquell ayre fret, e congel·la,
e cahen avall totes gelades; e açò és neu, que
jamés no
Mas en stiu, quant lo sol retorna e s'acosta de l'ayre
fret, si troba algunes vapors gelades, ell les enclou e les
endureix, e fa calabruxó molt gros, e per sa calor los
caça tro sus a terra. E al caure que fa, per espessura
de l'ayre elles se esmenuen e tornen petites, e sovén se
desfan ans que vinguen a la terra.
sobre
en lur venir, nax foch en l'ayre. E lavors, si aquest
foch troba llà amunt ses vapós amollides e engruxades,
ell les encén e fa cremar; e açò són los lamps, que nós
diem. Mas lo fort empenyiment dels vents los destreny
e acaça tan fort, que ell empeny e fen les nuus, e passa,
e fa tronar e lampegar, e cau avall d'aquell ayre, per
los grans vents que l'encalcen, que res no pot durar contra
ell. E sapiats verament, que, quant ella
ella és tan gran que és maravella; mas ella se
desfà en son venir, per lo empenyiment de l'ayre e dels
núvols. E moltes vegades sdevé que quant nax, al començament,
que no és massa gran, no dura; que
són bé grossos e humits e carregats d'aygües, que
lamp no ha poder que se
núvol e pert son foch.
entren dins los núvols e són enclosos dins lur cors,
ells los mouen e
ço com lur natura no sofir que ells sien enclosos, rompen
los nuus per força e fan los trons. E és natura de
totes coses que
pot exir foch; e quant aquell fort encontre ix dels núvols
e dels vents e lo trencament del tro, natura ne fa
nàxer foc, qui gita gran claror, segons ço que vets sovent
quant lo lamp gita se claror; e açò és la pròpia
occasió quant són los lamps e los trons. E si algun demana
per què veu hom pus tost lo lamp que
dich que per ço com lo veure és pus prest que l'hoyr.
quant ella és muntada tant que ella s'estreny per lo
calt que és amont, ella cau tantost que és presa vers la
terra, tant que ella se ofega e mor; d'on algunes gents
dien que açò
vent ha sa natura e son offici, de què ells obren, segons
ço que
de jorn e de nit. Mas dels noms e de la diversitat dels
vents no diré yo ara res, per ço car les gents del món
cambien e divisen los noms segons los usatges e segons
diversitats dels lenguatges.
E, d'altre part, hom troba ara
fa pluge, e en altra no, segons ço que
la profunda mar pus prop a aquella terra. Emperò diu
hom comunament que aquell qui ve de dret levant, o
aquell qui li ve a l'encontre de dret ponent, no
de gran perill, per ço com lur venguda fér més a terra
que a mar. Mas aquell qui ve de dreta tremuntana, e
aquell qui ve de dret migjorn, és d'axí molt fer perill,
car lo cors de l'hú e de l'altre fir la mar fort
durament.
e cascú d'éls n'à dos altres prop d'ell, que són axí com
bastarts. Car vent de levant, qui és temprat, segons lo libre
diu avant, ha envers tremuntana hun vent qui secha
totes coses, e és appellat belltorn, e los mariners l'apellen
grec, per tal com ve devés Grècia. D'altre part, devés
migjorn n'à
mas los mariners li dien exaloc, e no sé rahó per què
l'apellen axí.
e fa lamps e tempestats sovent, e ha de totes parts
entorn los vents calts, que tots fan sovent e menut tempestats
e terratrèmol.
fret e yvern, e mena flors e fulles e primavera. E ha
vers migjorn un vent de la natura dels altres de migjorn,
e ha nom àfric; e axí l'apellen los mariners a vegades
per dos altres noms. Car, com és dolç e suau, ells l'apellen
garbí, per tant com en l'escriptura aquella part ha
nom Àfrica, e en volgar Algarcs; mas com ve ab fortuna
e roÿna, los navegants li dien libè.
Mas, envers tremuntana, va
ha nom corus; aquest apellen los mariners maestre, per
núvols e fredors. E aquell qui li és prop vers ponent
dóna neus e calabruxó, e ha nom cerç; mas l'altre, qui
és vers lavant, restreny pluges e neus e núvols. E açò pot
hom conèxer breument: que tots vents qui vénen d'orient
vers migjorn tro en occident donen tempestes e
pluges e semblants coses, segons loc e temps;
altres qui són d'orient vers tremuntana, tro en occident,
fan lo contrari dels altres, jassia que la natura de cascun
pot cambiar segons diversas encontrades. Mas, com que
sia, yo us dich que vent no és altre cosa sinó empenyiment
d'ayre.
Mas encara ne són dos altres, que no són nomenats
ací dessús, que són tres de moviments d'ayre, d'on lo
hun és appellat en terra "oria", l'altre "aleam".
Aprés l'anvironament de l'ayre és posat lo
ço és, lo foch, qui és ayre sens neguna humiditat.
E s'estén tro a la luna; e environa aquest aire on
nós som.
les estelles, qui totes són de natura de foch, qui són sobre
tots los altres elements. E no toca pas a l'altre elament,
ço és, orbis, car sobre
on són les
qui tots temps rodeja e environa lo món ab totes
les esteles, de orient en occident, axí com lo libre declararà
avant, on sia loch e temps.
bell e luent, de color de cristal, e per ço és appellat
cel cristal·lí; ço és, lo loch d'on caygueren los àngels
mals.
E encara hi ha sobre aquell
de porpra, que és appellat lo cel emperi. Aquell cel és de
axí molt gran luminària e d'axí gran resplandor, que seny
humanal no ha negun poder de saber d'ell alguna partida
petita. En aquell cel és la altíssima magestat gloriossa de
Déu, ab tota sa divinitat, e ab tots sos àngels e sos secrets.
De què al mestre no s'entremet en aquest libre pus, hans
lo leixa als maestres divinals e als senyors de la santa
Sgleya, a qui
departiment del món.
Lo libre ha dit atràs que sobre
ayre pur e clar, sens neguna scuredat, que encerquola
lo foch e los altres
e en aquest ayre pur són col·locades les
planetes, la una sobre l'altre; d'on la una, qui és pus
prop de la terra, dejús del foch, és la luna. E per ella
crexen e descrexen totes les coses terrenals en son cors.
Ço és: quant la luna és redona, que és lo
coses són plenes, e
bèsties e tots altres animals; e quant la luna va aminvant,
per aquesta manera mateixa totes coses se buyden.
Sobre la luna és Mercuri; e sobre Mercuri, Venus; e
sobre Venus, Sol; e sobre lo sol és Mars; e sobre Mars,
Júpiter; sobre Júpiter, Saturnus, qui sta sobre totes les
altres planetes aprés del firmament.
lo pur ayre, per lo qual elles van e fan son córs entorn
de la Terra, lo
col·locades, lo
clarament, atràs, que
d'on lo punt és al perfons de la terra, ço és en
lo mig loch, que les gens appellen abisme, tot axí mateix
són compassats los cercles dels elaments e de les
planetes e del firmament, axí que tots són redons, lo
dins l'altre, o lo
dins, és menor que aquell que és sobre ell; per ço no és
maravella si la una planeta corre pus tost que la altre,
car tant com lo cercle és pus petit, tant pot ella córrer
pus tost. E aquell qui va tot entorn és lo pus gran, segons
lo libre dirà avant, quant parlarà de cascuna planeta
per sí.
Pus que veritat és que la terra e los altres cercles
del firmament són formats a compàs, donchs cové per
necessitat que tots sien fets a compàs, a mesura e a
nombre. E si açò és ver, nós devem ben creure que
antichs philòsoffs, que sabien arismètica, que és sciència
de saber nombre, e geometria, on se pertany tota
mesura de terra, pogren bé trobar la granesa dels cercles
e de les esteles; car, sens falle, lo cercle és entorn
tres tants e la
E per aquesta rahó trobaren com la Terra ha de rodon
e quant de gros; e per la mesura de la Terra trobaren
la rahó del compàs; e per las anadures de les planetes
e de les steles, quant és lo hun cercle pus alt que l'altre,
e la granesa de cascú.
milles e
dien legües, ans dien milles, per ço cor un miller són
mil pases de terra —e cascun pas conté
peu compté dotze polzades—, mas vós no devets entendre
a legües franceses, per ço com és bé dos o tres tants
que
la Terra, sí és cosa provada que
de sa granea, e una satena, e son compàs és la meytot
de son gros, e la
les esteles que són en lo firmament, corren tots jorns
en lur cercle entorn de la Terra sens reposar; mas no
pas de una manera, car tot ensemps lo firmament corre
de orient en occident, entre dia e nit una vegada, axí
corrent e fort, que la sua pesura e la sua granesa lo
farien tost sobrexir si no fossen les
axí com a l'encontre del firmament, e asuauen son cors
segons lur orde. E per ço no és meravella si par a nós
que les planetes van lentament, que la lur anadura és
semblant al firmament quant ell va a l'encontre de una
gran roda. Mas ellas corren pus fort que negun no poria
smar, que bé podeu pensar que quant la roda hauria
fets molts torns, e lo formiç n'auria fet hú: en tal manera
corren les planetes jorn e nit contra lo tornament
del firmament.
DELS
Dejús Saturnus, qui és la sobirana planeta de totes,
sí és lo firmament, on totes les altres stel·les són posades.
E sapiats que de la Terra trosús al firmament ha
vegades aytant com la Terra ha de gruix. E per la altesa
qui és tan gran no és maravella si les steles nos semblen
ésser petites; mas, a dir veritat, no ha neguna stela en
lo firmament que no sia major que tota la Terra, fora la
Luna e Mercuri e Venus.
E sapiats que les esteles que hom pot conèxer e triar
clarament e ferma són
en lo Libre de les Magestats, que féu lo bon rey Tholomeu.
Mas entre les altres n'í ha
los
Virgo, Libra, Scorpius, Sagitarius, Capricornus, Acarius,
Piscis. Aquests
en què tornegen entorn del món, qui és appellat Zodiac.
E cascú ha
tot ple de graus, car ell n'à
on los cové anar per mig del firmament, les unes en alt,
les altres abaix, segons son camí e segons son córs.
felló e de freda natura, va per tots los
any
torna pas en lo loch e en lo punt d'on és mogut, ans torna
en l'altre signe aprés, e d'aquí recomença son camí e son
córs; e axí fa tots temps tro a
Lavors retorna al punt mateix d'on era partit lo primer
jorn del primer any, e fa son córs axí com de primer.
E per ço pot cascun entendre que Saturnus acaba son
córs en
primer punt d'on era mogut.
de tots béns, va per tots los
hun mes e
en
e és appellat déu de batalla, va per los
anys e
en Sol.
planetes per la gran claror que dóna e per lo bé que
fa al món e en cosas terrenals, va per los
en hun any e
anys, poch menys.
lo sol; e és bell e dolç, e és appellat déus d'amors.
jorns, poch menys, e complex son córs en la luna, e
ell se muda volenters segons la bondat o la malícia de
las planetes on ell se acosta.
appar en
e complex tot son córs en
e al loch d'on ella se moch al comensament de son córs.
En ço podets entendre que
digne de les altres, sèu enmig de las planetes, car ell ne
ha
menys de un grau; car los graus del cercle són
segons que
esdevé que de
són
nos appellam baxest. E aquell jorn és mès en lo mes de
fabrer,
E per ço
letra, e és la ff, que és la
en tal manera que cascun dels
ha stat baxest, lavors lo sol ha complit son córs entegrament,
e torn a son primer punt e per sa primera carrera.
E per ço és dit, demunt, que ell acaba son córs en
en lo primer signe, ço és Àries, e açò fo
exida del mes de març; e axí mateix fa encara. E quant
ell ha passat aquell, él se n'entre en l'altre signe, tant
tro que ha complit hun any; car cové que stiga en cascun
signe un mes, ço és
E per ço diu hom que
e
camí dels
e lo poch que és stablit ultra los
per los savis antichs que los uns dels meses haguessen
n'haja sinó
lo trencament dels jorns que deguessen venir
entregament.
Lo camí del sol e son córs és anar cascun jorn de
orient en occident per son cercle entorn de la Terra, en
tal manera que ell fa entre nit e jorn un torn. E sapiats
que cascun loch del món ha son dret orient vers la part
del solixent, e son occident envers ponent. Car onsevulla
que tu sies sobre la Terra, o ça o llà, deus saber que de
tu trosús a ton orient ha
a ton occident. E de ton occident tro a dejús la Terra,
tant com és grossa en dret de tos peus tot dretament,
ha axí mateix
si no y hagués gent seria lur occident e ton orient. Axí
són
qui són al cercle axí com lo libre ha divisat atràs.
e nit; car com lo sol és sobre nós, e il·lumina ací on nós
som, no pot fer lum de l'altre part de la terra; e quant
ell il·lumina dellà, no pot il·luminar deçà, per la terra qui
és enmig, que no lexa passar sos resplandors. D'altre part,
si nostre orient era occident, si gent havia dejús nostres
peus, e nostre orient seria lur occident, donchs cové que
tots temps sia jorn e nit. Car quant nós havem lo jorn
ells haurien la nit, car jorn no és altre cosa sinó sol
sobre la Terra, qui sobrepuja totes llums.
les steles de dia, car lur claror no ha negun poder sobre
la claror del sol; car, sens falla, lo sol és
fonament de tota claror e de tota calor.
com son camí va més ves aquella partida que nós appellam
mig_jorn, se sdevé que aquella terra és pus calenta
que neguna altre, hon ha moltes terres grans desertes
per la molt gran calor, hon per la faresa de la calor negú
no habita. D'altre part, com se tira pus baix de mig_jorn
e
nits; en aquella part és la nit petita e la fredor pus gran.
Rahó com:
Lo cercle dels
departit en
Lo primer senyal és Àries, on lo sol entre
l'exint de mars; e açò fon lo primer jorn del món. E per
ço que lavors Déu féu totes coses belles, dretes e bones,
el jorn fo egual ab la nit, que no hac diferència entre
ells; e axí és tostemps. La casa de Àries e dels dos altres
signes que són après, no és prop mig_jorn, ni és alt sobre
nostres caps vers mitge nit, ço és, vers la tremuntana, que
sèu vers septentrion, ans és en mig de dos. E per ço és
lo temps pus trempat e pus natural a engenrar totes coses.
sobre nós son córs, lo pus alt del firmament.
E per ço lavors començen a créxer los jorns e axequir
les nits, tant que passa aquests
a la exida del mes de juny, a
la
per Geminis.
part, e entre en lo
és en alt axí com més pot ésser. Per què li cové que
aquell jorn sia lo pus gran de tot l'any, e la nit pus xiqua,
e lavors nosaltres havem gran calor. Mas en lo jussà
mig_jorn, lo sol se lunya tant com pot, e engranexen les
nits. E en septentrion, on lo sol se trau més prop, són
les nits pus grans.
jorn d'alt a baix poc a poch, en tal manera que axí com
lo jorn crex, com és en Àries trosús a Càncer, per la
muntada del sol, axí mateix axiquexen per son avallament,
tant com va per Càncer e per Leo e per Virgo,
tro al
és en Libra, e lavors és en dret mig loch del cercle,
ço és, en lo signe
cové que aquell jorn sia egual a la nit, e semblant que fo
de la altre part del cercle denant él; mas és diversament,
que aquesta egualtat sdevé en setembre per lo archicament
dels jorns e per la crexença de las nits, mas l'altre
sdevé en març per lo creximent dels jorns e per lo abreujament
de les nits.
tostemps abaxant-se e lunyant-se de nós. E per ço
declina lo temps vers la fredor, tot axí com en març vers
la calor. E aquest temps dura per aquests
dits tro al
ço és, Capicorn, qui és del tot contrari a Càncer. E per ço
cové que així con ell fo lavors lo pus gran jorn, axí
mateix és lavors la pus gran nit e lo menor jorn, per
ço com lo sol és lunyat de nós; per què
falta de jorn e de calor. E los grans jorns són lavors al
baix de mig_jorn, e les majors nits són en septentrion,
ab lo gran fret.
per Acari e per Piscis, e diminuexen les nits poc a poc,
tant que a la ffi de l'any ve a la ffi del cercle. Puys
recomença son torn per Àries, axí con lo libre ha departit.
ENTRE MIGJORN E SEPTENTRION
En açò podem conèxer que tot axí com ha envers
mig_jorn gran terra deserta, per la proximitat del sol qui
va en aquella part, n'í ha aytant o plus vers miga nit, ço
és dejús la tremuntana, on no habiten negunes gents, per
los grans frets que són per lo lunyament del sol, que és
luny d'aquella terra.
vegada que en tremuntana no dura lo jorn sinó fort petit,
que a penes se poria dir una missa. E lavors dura en
lo perfont mig_jorn tant la nit. E algunes vegades
dura lo dia en mig_jorn prop de un any, e en tremuntana
dura la nit altretant; axí que una ora és lo jorn
meses, e la nit altretant, en la contrària partida sdevé
los contraris.
pot clarament veure e antendre aquell qui diligentment
cossira la anadura del sol per son cercle, segons
que
lo jorn pus gran que la nit, e altre vegada la nit pus
gran que lo jorn, però yo dich que tots temps ha tantes
hores en cascuna nit com en cascun jorn; car
en cascú, per ço cor lo nombre de les ores no crexen ni
minven. Mas com lo jorn és pus gran, les ores son pus
grans, e aquelles de la nit són pus breus; axí mateix,
quant la nit és pus gran, ha pus grans hores.
E DEL CORS DE LA LUNA
E sapiats que
són dejús ell, són pus grans que tota la terra, car lo sol
és pus gran que tota la terra
més que tota la terra, segons que
per moltes rahons dretes e necessàries. E de la terra trosús
al sol ha de
terra és gran. Mas ells digueren que les altres planetes que
són del sol en avall, ço és Venus, Mercúrius e Luna,
són pus petites que la terra, e que la terra és pus gran
dit que la una meytat de son cors és resplandent, e l'altre
meytat és scura. E segons ço que ella corre entorn,
mostre se claror e sa scuredat algunes vegades més, e
altres menys, segons que ella se regira. Mas, a dir veritat,
ella no ha gens pròpia claror de sí, mas ella és clara en
tal manera que ella pot rebre il·luminació d'altri. Axí com
una spada febrida, o cristal o altre cosa semblant, aytal se
fa la luna, car per sí no luu gens tant que no
veure se claror; mas quant lo sol la veu, ell la il·lumina
de tant com la pot veure, e la fa axí resplandent com ella
appar a nós.
mateix signe on lo sol sta, e ella corre cascun jorn
graus, e la luna passa un signe en dos jorns e cerca
poc menys. Cant ella ve en un signe ab lo sol, ella és
il·luminada de la part dessús, d'on lo sol la aguarda, per
tal con ella corre dejús aquell, e per ço no la podem
nós veure.
ella és caucom lunyada d'ell, e ell la guarda de través,
lavors appar la crexent a nostre viste, ab dos corns. E de
tant com ella se lunya més del sol, tant creix més e més,
car ella va tant més que ella ve al setè signe de la altre
part del cercle, tot dret davant lo sol, ço és, aprés
jorns; lavors la veu lo sol tot clarament, e per ço torna
ella resplandent, e a nós tota redona.
ha fet açò, tantost comença avallar de la altra part
del cercle, d'on lo sol no la pot remirar, tro que ella ve
a son fet, e
lexat; car tant com lo sol se met anar
luna per tots los
E DELS ECLIPSIS
E que sia axí veritat, que la luna menleu la claror
del sol, e que ella sia menor que
provat sertament per los eclipsis e per la escuredat de
l'
aquell mateix signe on lo sol sta; lavors és ella entre ell
e la terra, mas no luu vers nosaltres.
ella sia en aquell punt on lo sol sta, axí dretament que
ella
sa claror no ha negun poder sobre nós. Mas per tant com
lo sol és pus gran que la luna e que la terra, e per ço
com la terra és pus gran que la luna, ve aquella scuredat
sobre la terra sinó tant com la ombra de la luna
pot cobrir e empaxar lo raig del sol.
pot ésser, alguna vegada que ella és dretament denant lo
sol, que la terra entre enmig e contra la resplandor
del sol, en tal manera que la luna scurex e pert se claror
en aquell punt que ella
què ve açò, és que la ombra de la terra fir tot dret en lo
loch on lo sol sta, axí com hom pot veure clarament d'ell
e del foch en les ombres que són denant.
creure que les ombres de la terra se axiquexen tot jorn
tant com ella se lunya, per ço com ella és menor que
sol, que ell tramet sos raigs tot entorn. En açò podem entendre
que l'eclipsis del sol no pot ésser sinó a la luna
nova; e aquell de la luna no pot ésser sinó en la sua
redonesa.
que la luna manleva la claror del sol, de la lum que ve
tro a nós. Car en ço que la luna és una stela, molts
pensen que ella haja sa pròpia claror, per tal com totes
steles han luor; mas la luna no hauria poder que il·luminàs
sobre la terra, si no era de part del sol.
Mas per ço con la luna és en pus baix loch que les
altres steles, e pus prop de la terra, appar-nos quasi pus
gran que les altres, car la nostre vista no pot soferir de
veure ço que és luny, e totes coses com són pus luny
semblen pus xiques que no són.
propinqüitat, ella obra en les coses que són assí baix pus
tost que les altres; que com ella creix, ellas crexen tots
molls dins los ossos, e arbres e erbes, e tots animals, e
los pexos crexen en lurs closcas; negueix la mar creix
e lança les grans flotes. E quant ella axiquex, totes coses
exiquexen e són menors que primer.
que les altres plenetes, e açò no pot ésser si lo cercle
no fos pus petit que
si no fos pus baix. Rahó com: la luna va per tots los
lur cercle, en
qual lo sol met a anar
atràs.
Mas nós devem saber que l'any és en
lo un és segons lo córs del sol, en
l'altre és segons lo córs de la luna, ço és com ella ha
corregut per lo cercle dels signes
ella en
E DEL PRIMER JORN DEL CERCLE, E DEL BAXEST,
E DELS SPAYES, E DE LES ALTRES RAHONS DE LA LUNA
Nós legim en la Bíblia que al començament del cetgle,
com nostre Senyor creà e féu totes coses, que totes
steles foren fetes al
de mars. E per ço dien los de més que lavors és la
dreta egualtat del jorn e de la nit; e segons açò és la luna
appellada "prima" e "nova" per algunes gents.
segons les observances de sancta Sgleya és appellada "prima"
pot veure, e que ella apparent fora del signe on ella
era ab lo sol, segons lo libre ha departit atràs. E sapiats
que
luna se mostra, ço és, a la posta del sol.
luna tro a la altre són
quint de hora; e aquest és lo dret mes de la luna, jassia
lo cómpter de la santa Sgleya diga que ha
mig. E per aclarir lo nombre dien ells que l'
luna són
luna
sdevé lo combolisme, ço és, l'any que ha
lunes. Rahó com: en tres anys hi ha de romanent
jorns, qui són una luna e tres jorns e més; axí mateix
fan en altre any altretant, que ells complexen
embolismes, per los
és tot fet en
segons los aràbichs; mas segons los comptes de santa
Sgleya, qui volen comptar tot menudament, són
anys e un jorn, qui és ultra lo romanent. Lavors retorna
la luna a son primer punt, d'on ella era moguda
primer, e torna a córrer axí com de primer.
e complexen son córs dins
luna és menor que aquell del sol
la luna és enguay prima, ella serà l'any qui ve
jorns pus atràs en lo córs del calander e de l'any.
és appellat "lo pacte", per trobar la rahó de la luna.
Rahó com: al primer any del setgle, que les planetes
comencen son córs en un mateix jorn, no hac negun
romanent de l'any de la luna o del sol; e per ço dien
que
de març, axí com fo en lo començament, e tot aquell
any és axí com lavors. Lo segon any, que romanent
començà primerament, són los epactes
la luna; e llà hon fo prima al primer any, al segon any
haurà
al
lunada, tu deus levar los
d'anbolisme ha
ço és
que tu ajustaràs cascun any
munta sobre trenta, tu
e açò faràs trosús a
són
que
luna. Llavors tu deus pendre aquell jorn e los
e ajustar sobre
embolisme, que deu ésser mesa en l'any
n'has algú romanent, perquè los pactes són nul·les, axí
com de primer.
mas la sua cadira és
car en aquell jorn que la luna no era encara vista, e la
santa Esgleya no la met en compte ací com havets hoït,
e les sues jornades eren nul·les, significa que en aquell
any són los epactes nul·les. Mas lo segon any, que la luna
hac en aquell jorn
temps aquell jorn, tant seran los epactes de aquell any.
hac lo primer jorn de abril deu jorns, e en maig
en juny
setembre
janer
són appellats "concurrents", a qui nós devem tenir tostemps
lo primer any quant los epactes són nul·les. Mas,
del primer en avant, deus tu ajustar los epactes aquell
any al concorrent d'aquell mes que tu volràs; e tant haurà
la luna lo primer jorn d'aquell mes, salvant, però, que,
si
retendràs lo romanent.
és, del jorn qui crex en tots los
dit desús. Car d'assò se sdevé una error en lo mes de
juliol; cor allí on la luna deu ésser jutjada de
segons los epactes ella és prima. Tot axí te cové guardar
lo
hi fayll en dos lunades, per occasió de l'embolisme.
segons lo córs de la luna. Rahó com: veritat fo que lavors
com lo poble d'Israel fo menat en captivitat en Babilònia,
que ells ne foren delliures en jorn de luna plena,
ço és, que havia
entrat en Àries.
cadira de l'epacte és cascun any lo
març; e axí ó observen los juheus, que aquell jorn, o
d'allí avant, o que troben la luna
lur Pascha en remembrança de lur deliurança. Mas la
santa Sgleya fa la sua Pascha lo primer diumenge aprés
la luna plena, que Jesucrist resuscità de mort aquell jorn.
E sapiats que la lig vella guardava o collia lo
de la setmana, per ço com en aquell jorn ell reposà,
quant hac fet lo món e les altres coses, ço és lo sàbbat;
mas en la ley nova nós colem lo
diumenge, per reverència de la Resurecció.
Senyor se
de la Ascenció. E de lavors a
sobre los Apòstols, per lo qual celebram la festa de
Sinquagesma. Açò e moltes altres coses podem saber
per les rahons de la luna e del sol; e per ço fa bé saber.
dels
e ajustar-hi ha
quant ell nasc; e de tota aquella suma tolràs tots los
mateix, qui vol saber quin any corre en lo nombre dels
un an més, e puys ne leva tots los
romanent és dret ço que ell demana.
E DE DUES TREMUNTANES
Ara és ben laugera cosa de saber totjorn en qual signe
sta lo sol; e puys que sap açò, ell pot leugerament
saber hon és la luna. Car ella se lunya del sol cascun
jorn
edat de la luna ab los anys, e ajustes
en
tants signes ha correguts la luna de allí hon fo nova.
E tant com hi ha de resta, tant és ella dins aquell signe.
totjorn al matí, ço és la primera hora del jorn, e
ab lo sol, ço és la primera hora de la nit. Rahó com: lo
sol roda totjorn de orient en occident, axí com lo firmament
roda ab lo signe e les altres steles, segons son
córs; mas lo sol e les altres planetes seguexen tota hora
lo cercle dels
és en Àries, lo sol cové que
Àries fa; e axí Àries se leva la primera hora del jorn,
Taurus la segona, Geminis la
aprés los altres, tant que tots són levats. E quant lo derrer
és levat, lavors se colgua lo primer, e va tant tota
la nit, de hora en hora, que torna al levant.
que aquell dels signes, li cové fer tost son córs, tant que
ell passa tots jorns son signe puys avant poch menys
de un grau; d'on cascun signe n'à
guarda que, tant com lo sol avança son córs dins son
signe, altretant se leva aquell signe ans que
ans de la primera hora del jorn. Rahó com: si
entrat ara en lo cap de Àries, certes ell se comença a levar
al començament de la primera hora; mas com ha
corregut a mig loc de Àries, lavors és la meytat de Àries
ja levada quant lo sol se leva. Axí mateix dich yo vers
la ffi, e axí de tots los altres signes.
se leva cascun signe; ara és bo a seber què és lo senyor
de cascuna hora. En suma, sapiats que la primera hora
de cascun jorn és sots aquella planeta sots la qual
aquell jorn és nomenat. Rahó com: la una hora de dissapte
és sots Saturnus, e aquella del diumenge és del sol,
e aquella del diluns és de luna; axí mateix són los altres.
D'on cové que si la primera hora és de Saturnus, que la
segona sia de Júpiter, e la
la
comença axí com de primer, car la
de la
va per horde jorn e nit, segons que
jorns sens finar, de orient a occident, sobre
d'on la hú és a migjorn, l'altre en septentrion; e aquells
no
les steles que ells apellen "tremuntanes", e las gents
qui són en Europa e en aquesta partida naveguen ab la
tremuntana vers septentrion, e los altres naveguen a aquella
de migjorn. E que açò sia veritat, prenets una pedra
de caramida, e trobarets que ha
de la agulla vers aquella tremuntana envés on aquella
cara jahia. E per ço serien enganats los mariners, si no
se
mouen, sdevé que les altres steles que los són prop, van
entorn ab pus petits cercles; e les altres pus grans, segons
que les unes són pus prop e les altres pus luny.
EN LES COSES DEL MÓN
Per aquestes rahons que
podets bé entendre tot lo environament del món, e
com lo firmament se gira tots temps entorn del món,
e com les
ells han ten gran poder sobre les coses terrenals, que
cové anar e venir segons lus cors, car en altre manera
elles no haurien neguna força de nàxer, ni de créxer, ni
de finar, ni d'altre cosa a fer.
entorn la terra, axí com fa, no ha neguna creatura al
món que
encara, si
que totes coses se guastassen, e tornar a no_res
de fet. Per ço devem nós amar e tembre nostre senyor
Déu, qui és senyor de tot açò, sens lo qual negú bé ni
neguna potestat no pot ésser. Ell stablí natura dejús sí,
qui ordena totes coses, del cel en avall, segons la volentat
del sobiran Pare.
per qui totes coses se mouen e
Rahó com: lo foch va tostemps amunt per sí mateix,
quant ell és ensès; e la pedra se reposa tots temps per
sí matexa a terra. Mas qui enclou lo foch que no
puxa muntar, o que lança la pedra en alt, per força d'altri,
no pas per sí matexa, donchs no és segons natura.
E per ço diu lo philòsoff que les obres de natura són
en
diminució, alteració, mudament de loch en altre.
coses són engenrades, segons que ella fa engenrar de
l'ou
de natura. Açò mateix dels hòmens e de les altres coses.
les coses són corrumpudes e menades a sa fi. Car la mort
dels hòmens e de les altres coses no vénen per res sinó
per les humors qui
en tal manera que no han més de poder; lavors
cové que aquella cosa vinga a sa fi. Mas com l'om mor
per força, ço és, que
de natura.
petit infant, o altre cosa de sa generació, tant com
deu créxer. Car totes coses són sotsmeses dins son terme,
oltra la qual no pot pus créxer.
sos dies, que ha tant crescut com deu, lavors comença
a descréxer e diminuir sa força, tro a sa ffi.
cosa en altre; axí com nós vehem una figa o altre fruyt,
que naix vert, que natura muda aquella color en altra
e les fa negres o roges o d'altre color.
natura fa mudar lo firmament e les steles, e fa mudar los
vents e les aygües, e moltes altres coses, de
altre, per elles mateixes.
Aquestes són les obres de natura. Jassia que
declara assí petits exemples, mas bé basta a bon entenador,
car per aquesta pocha cosa pot hom entendre totes
cosas qui són per natura. E per ço és provat què és
natura e què no.
e de les steles e de les coses sobiranes, e tornarà a declarar
les coses qui són en terra. Mas declararà primer
les partidas e les habitacions de la terra.