I. Del regne de Catay
Lo regne de Catay és tengut per lo pus noble
regna e per lo pus rich qui sia en lo món; e és en la
ribera de la mar Occeana, e à-y tantes illas en la
mar, que no
qui habita en aquell regna són nomenats catanys, e
troben-se entre ells molt bells hòmens e fembres,
segons llur nasió, mas tots han los ulls fort petits, e
han pocha barba. Aquella gent han letres de baltat,
resemblen a letres latines; qui parlen un lenguatge
qui és fort divers dels altres lengatges del món. La
crehensa d'aquesta gent és fort diversa, car alcuns
crehen en les ydoles de matayll, altres crehen en lo
sol, altres en la luna, altres en les steles, altres en lo
foch, altres en l'aygua, altres en los arbres, altres en
los bous, perquè lauren la terre de què ells viuen; e
alguns n'í ha [que] no han gens de lig ni de
crehença: aquells viuen com a bèsties. Aquesta
gens, qui tant són simples en lur crehença en les
cosses sperituals, són pus savis e pus subtills que
tota altra gent en les cosses corporalls. E diuhen
cathanys que ells són aquells qui veuhen ab dos
ulls, e los altres veuhen ab un ull, mas les altres nacions
diuhen que són orbes; e per ço pot hom entendre
que ells tenen les altres gents de gros enteniment.
E, vertaderament, hom veu vanir de aquella
terra tantes cosses stranyes e marvalloses e de soptill
obratge, que bé semble que ells sien la pus
subtill gent del món de art de obrar de mans. Los
hòmens de aquella terra no són vigorosos en armes,
mas ells són molt subtills e enginyosos, per la qual
rahó sovén han vensuts llur enamichs per llur enginy;
e han diverses maneres d'armes e d'eynes, les
quals no han les altres gents. En aquella terra se
despèn moneda feta de paper, de forma quadrada,
signada ab lo senyal del senyor, e segons que és stimada
vall més o meys, e ab aquella moneda conpren
e venen totes cosses, e com aquella moneda
pijora per vellessa o en altra manera, aquell qui la
tendrà la retrà a la cort del senyor e pendrà
nova. E en aquella terra l'oli de olives és tengut per
molt cara cossa; e quant los reys e los senyors ne
poden trobar, ab gran diligència e cura lo fan gordar.
Ab aquesta terra de Catay no comarque naguna
terra sinó lo regna de Tàrsia, devers occident,
car de totes les altres partides lo regna de Catay és
environat de desert e de la mar Occeana.
En lo regna de Tàrsia ha tres províncies, e los
senyors de aquelles províncies sa fan appellar reys.
E han una letra e un lenguatge per sí mateys. Aquelles
gents són appellades jougonar, e tot temps són
stats ydòlatres, he ancara ho són tots al jorn de
vuy, salvant la nasió dels
ahorar la nativitat de nostre senyor Jhesuchrist per
la demostració de la stella. E de la generació
d'aquells Reys són ancara de grans senyors entre
los tartres, los quals crehen fermament en la ffe de
Jhesuchrist. La gent d'aquella terra no treballen en
fet d'armes, mas són de subtill enteniment a apendre
art e sciències. Tots los damés d'ells no mengen
carn ni beuen vi, ni matarien cossa qui [hagués]
ànima. E han bones ciutats e riques, e forts grans
temples on tenen lurs ydoles, les quals tenen en
gran raverència. En aquella terra sa ffa blats e altres
sements assats, mas vi no n'í ha gens, e tenen a
gran peccat beure vi. Aquest regna de Tàrsia devés
orient comarque ab lo regne de Catay, devers occident
ab lo regna de Turquesén, devers septrion és
desert, devers migjorn comarqua ab una rique província
qui és appellada Cin, qui és entre Catay e lo
regna de Índia; e en aquella terra sa troben los fins
diamans.
Lo regna de Turquesén afronta devés orient ab
lo regna de Tàrsia, devés occident ab lo regna de
Pèrsia, devés septrion comarque ab lo regne de Corasine,
devers mig[jorn] sa estén astró a un cap de
un desert d'Índia. En aquell regna ha poques de
bones ciutats, mas ha-y grans planures e ha-y bones
pastures. Aquella gent són quays [tots] pastors, e
habiten en tendes e en talls casses que laugerament
les porten d'un loch en altre. La major ciutat de
aquell regna ha nom Occerar. En aquella terra no
s'í ffa forment ni ordi sinó poch; mill e arròs mengen;
vi no
abeuratges. Aquella gent de aquella terra són appellats
turich. Quaix tots són instruyts en los falsos
ensanyaments de Mahomet, e alguns n'í ha qui no
tenen ffe ni lig. Aquests no han letres de sí mateys,
ans ussen de les letres aràbiques per les ciutats e
per los castells.
Lo regne de Corasme és bé fornit de viles e de
ciutats, e la terra és bé poblada de gent. Blat s'í ffa
assats; vi ha poch o quaix no res. Aquesta regna comarqua
devers occident e s'estén astró a la mar
Caspis; devers septrion comarqua ab lo regna de
Comània, devers migjorn comarqua ab lo regna de
Turquesén. La major ciutat de aquest regna és anomanada
Corasme. La gent d'aquella terra són anomanats
corasmis; e són paguans e no han lig ni letres
pròpies. Una manera de christians habiten en
aquelles terres, qui són appellats soldanis, e han letres
e lengua pròpia, e crehen axí com los grechs, e
són en la obediència del patriarcha d'Antiotxa; en
la sglésia canten diversament, e selebren axí com
los grechs, mas llur lenguatge no és greguesch.
Comània és un dels grans regnes qui sien en lo
món. Aquesta terra és malament habitada per lo
gran destrempament de la terra, car algunes ancontrades
hi ha tant fredes que hòmens ni bísties no y
poden viure, per la gran fredor, e altres encontrades
hi ha qui són tant caldes en stiu que nagú no y
pot durar, per la gran calor e per les mosques que
hi són. Aquella terra és tota plana, mas no s'í ffa algun
arbra de què hom pusque obrar ne fer lenya,
sinó en alguns lochs hon ha alguns arbres plantats
per fer jerdins. Gran partida de aquella gent habiten
en tendes, e de la femta de les bèsties fan foch.
Aquesta terra de Comània comarque devers orient
ab lo regna de Corasma, e en partida ab un gran desert;
devés occident comarque ab la mar Major e ab
la mar del Regna; devés septrion comarqua ab los
regnes de Ròsia, e devers migjorn s'estén astró en
lo major flum que hom sàpia en lo món, qui és appellat
Ecil.
Aquell flum sa glassa cascun any, e algunes vaguades
sta tot l'any glasat en tal manera que hòmens
hí bèsties hi passen dasús e axí com farien
per terra. E en la ribera de aquell flum, devers migjorn
e devers occident, habiten moltes nasions de
gents qui no
ells són obedients al rey de Comània.
E són entorn les muntanyes de Coques, qui és
molt gran e alta. Stors e altres aucells de presa qui
nexen en aquella muntanya són tots blanchs. Aquella
muntanya de Coquas és entre les dues mars, so
és, la mar Major, qui li és devés occident, e la mar
Caspis, qui li és devés orient.
Aquesta mar Caspis no és semblant a la mar de
Grècia ni a la mar Occeana, ans és axí com stany;
mas per la sua granea és appellada mar, car aquest
és lo major stany que és en lo món, perquè ell té
de la muntanya de Coquas entró al cap del regna
de Pèrsia, e parteix tota la terra de Àssia en dues
parts. Aquella partida qui és devers orient és appellada
Àssia la Pregona, e l'altra partida, qui és devés
occident, és appellada Àsia la Major. Les aygües de
aquella mar són dolces e à-y gran abundància de
bons peys; e en aquella encontrada sa troben bufles
salvatges e altres bèsties assats, e en aquella mar ha
illes hon fan lur nius molts aucells, e assenyaladament
falcons palagrins e mirles e altres aucells qui
no
La major ciutat d'aquell regna de Comània és
appellada Sarcha, la quall fou antiguament bona
ciutat, mas los tartres l'an quaix guastada.
Lo regna d'Índia és molt lonch hí és prop la
mar Occeana. Aquella encontrada és appellada la
mar d'Índia. Aquest regna d'Índia comensa de les
confínies del regna de Pèrsia e sten-sa per orient
entró una província qui és appellada Bellacién; e en
aquella encontrada són trobades les pedres qui són
dites ballays. Devés septrion, per lonch, és lo gran
desert d'Índia, llà hon l'emperador Alexandra trobà
tan gran diversitat de serpents e de bèsties, e axí
com sa conten en les sues ystòries. En aquella terra
preycà sent Thomàs apòstoll la ffe de Jhesuchrist, e
convertí moltes províncies a la ffe christiana; mas
per ço com aquella gent són molt luny de totes les
altres gents [que] han la ffe de Jhesuchrist e és adorada,
pochs n'í ha en aquella terra qui serven la lig,
car no y ha sinó una ciutat sola hon habiten christians,
e tots los altres són tornats ydòlatres.
Devers migjorn, per lonch de aquell regna és la
mar Occeana, e ha-y illas asats, e aquí habiten indians
qui són tots negres e van tots nuus per la
gran calor, e adoren les ydolles; e en aquelles illes
sa troben pedres precioses e les bones spècies. E
aquí ha una illa qui s'apella Celar, hon són trobats
los bons rubins e los bons saffirs, e lo rey de aquella
illa ha lo major robís e lo millor que sia en lo
món; e com lo senyor d'aquella illa deu ésser corronat
en rey, ell porta aquell robís e
tresor.
La terra d'Índia és axí com una illa: de la una
part és enravironada de desert, e de la altra part de
la mar Occeana, per la qual cossa hom no poria entrar
en ella laugerrament sinó devers lo regna de
Pèrsia. E aquells qui volen entrar en aquella terra
van primerament a una ciutat qui és appellada Hermes,
la qual ciutat féu Hermes lo philòsoff per gran
art, axí com diu hom; aprés se
de mar entró en una ciutat qui és appellada Combahot.
E aquí són atrobats los aucells qui són
app[e]llats papagays, e à-n'í tants de aquells aucells
en aquella terra com ha ausells patits en aquestes
partides; e los mercaders troben totes maneres de
mercadaries en aquella terra. Forment e ordi s'í fa
poch, ans mengen en aquella terra arròs, mill e let e
mantegua, dàtills e d'altres fruytes, de les quals ells
han gran abundància.
Lo regna de Pèrsia és departit en dues parts, e
es compta per un sol regna, car un senyor tot sol
n'a tenguda tota hora la senyoria. La primera partida
dell regne de Pèrsia s'estén per occident entró al
flum qui és appellat Phison, qui és dels
qui ixen de Paradís ter[r]enall, e devés septrion
s'estén entró a la mar Caspis; devés migjorn s'estén
entró a la mar d'Índia. Aquela terra és quaix tota
plana, e à-y dues grans e riques ciutats, la una és appellada
Bocata, e l'altra Samargant. La gent de aquella
terra són dits persians e han lenguatge propii que
ells parlen. [D]e mercaderies e de lauró de terra ells
viuen; de armes ni de guerres no
Aquests antiguament haoraven les ydoles, asenyaladament
havien lo foch per lur déu, mas però per
aquella malvada lengua de Mahomet, que vench en
aquelles partides, ells foren fets tots serrayins e crehen
tots en la falsa lig de Mahomet. L'altra partida
de Pèrsia comensa del flum de Phison e sten-se per
occident entró ell regna de Mèdia e ab partida de
Armínia la Gran; devers migjorn comarque ab una
província del regna d'Índia e ab partida de la mar
Occeana e ab partida de la terra de Mèdia. En
aquell regna de Pèrsia ha dues grans ciutats: la una
ha nom Nasabor, l'altra Aspaén, e la gen[t] de aquella
encontrada en maneres e en custumes són semblants
de les altres damunt nomenades.
Lo regna de Mèdia és molt lonch, mas no és
ample. Devers orient comarque ab lo regna de Pèrsia
e en partida ab lo regna d'Índia la Manor, e sten-se
per occident entró el regna de Caldea; devers
septrion comarque ab lo regna d'Armínia la Major,
e sten-se devers migjorn entró a Quismi, qui és
prop la mar Occeana; e aquí són trobades les pus
grosses e les pus belles perles. En lo regna de Mèdia
ha de grans munta[n]yes e pochs blats. En lo regna
de Mèdia ha dues maneres de gents: los uns són appellats
serrayns e los altres cosonís. En aquella terra
o encontrada ha dues grans ciutats: la una és appellada
Setas e l'altra Queremen. La lig de Mahomet
hi tenen e han letres aràbigues. A peu, són bons
arqués.
En lo regne d'Armínia són
senyor tot sol la senyoria. Lo lonch de la terra d'Armínia
comensa del regna de Pèrsia e sten-se per occident
entró a la terra de Turquia; l'ampla de la terra
d'Armínia, devers occident comensa de la gran
ciutat appellada Porta de Fer, la qual lo rey Alaxandre
féu fundar per les diverses nasions de gents qui
habiten en Àsia la Pregona, la qual ell no volia que
pasassen en Àsia la Major sensa son manament; e
aquesta ciutat és fundada en un destret de la mar
Caspis e toca la gran munta[n]ya de Coquas. L'amplària
del regna d'Armínia s'estén de la dita ciutat
entró ell regna de Mèdia. En lo regne d'Armínia ha
moltes e grans ciutats e riques, mas entre totes les
altres Turich és la pus anomanada ciutat. En la terra
d'Armínia ha de grans munta[n]yes e de grans plans
e amples, e grans flums, e stanys d'aygües dolces e
salades en les quals ha gran abundància de peix.
Les gents qui habiten en lo regna d'Armínia són nomenades
per diverses noms, segons les encontrades
on ells habiten, e són bona gent d'armes a caval e a
peu. De cavals e de vestidures seguexen la manera
dels tartres, car lonch temps són stats sots llur senyoria.
Letres han diverses, car les unes són dites
alohen e les altres per altres noms.
En Armini ha una muntanya, la pus alta que sia
en lo món, e és appellada Arerath. En aquella muntanya
sa assegué l'archa de Nohè aprés lo diluvi.
Null hom no pot muntar sobre aquella, per la gran
abundància de la neu qui hi és d'ivern e de stiu;
mas là sus alt, en la sumitat de la muntanya, appar
una gran cossa que hom diu que és la archa de
Nohè.
Lo regne de Jeòrgia, devers orient comença en
una gran muntanya qui és appellada Alborch; e
aquí habiten moltes nacions de gents, e per ço és
appellada aquella encontrada Alània E d'equí s'estén
lo regna de Jeòrgia per occident, vers septrion,
entró unes províncies del regna de Turquia. Lo
lonch del regna de Jòrgia s'estén per la riba de la
mar Major, devers migjorn, e comarqua ab Armènia
la Gran. Aquest regna de Jòrgia és departit en dos
regnes: la hú és nomenat Jòrgia e l'altre Alteras.
Aquell de Jòrgia és desots lo poder del emperador
de Àsia; aquell de Alteras és poderós de gent e de
forts castells, e no fon jamés subjugat al emperador
de Àssia ne als tartres.
En aquell regna de Jòrgia appar una gran mervella,
la qual jo no gossaria comptar si no l'agués
vista, e per ço com fuy llà e la víu, la gós comptar:
que en Jòrgia ha una província, que hom appella
Avisén, qui té bé
quant dura aquella província hi ha pertot tan gran
scuradat que nagun hom no y pot res veure, ni nagun
hom és tan ardit qui gós entrar en aquella terra,
car despuys no se
habitadós d'aquella terra compten que ells hoeen
veus de hòmens, cant de cor, e anilament de cavalls,
e per un flum qui ix de aquell loch veuen sovén
senyals que appar que gents hi habiten. E, vertaderament,
hom troba, legint en les ystòries de Armínia
e de Jòrgia, que en temps passat hi ha[c] un
cruell emperador, e adorava les ydoles e perseguia
cruelment los christians. Un jorn manà que tots los
habitadós de Àsia deguessen vanir a sacrificar les
ydoles, e manà que tots aquells qui no y venguessen
fossen cremats. Lavors s'esdevench que alguns
christians, qui eren faells, reberen lo martiri abans
que volguessen sacrificar a les ydoles; altres sacrificaren
per por de la mort e per ço que no perdessen
los béns temporals; altres se
En aquell temps habitaven alguns bons
christians en una encontrada, qui és appellada Morigan,
los quals abondonaren tots lurs béns e se
volien fugir devers Grècia. E com ells foren en
aquella encontrada de Avisén dasús nomenada,
aquell malvat emperador los encontrà, e manà que
tots los christians fossen taylats per peses. Lavors
los christians clamaren mercè a nostro senyor Jhesuchrist,
e tantost aquella gran scuradat vench qui
ensecà l'emperador e tota sa gent; e los christians
scaparen, e ells romangueren en aquella scuredat, e
romandran entró a la ffi del segle.
Lo regne dels caldeus, devers orient comensa
de les munta[n]yes de Mèdia e sten-se entró a Nínive,
gran e antigua ciutat prop del flum de Tigris.
Aquest Nínive és aquella ciutat de la qual la santa
Scriptura parle, e a la qual fou tramès Johanàs propheta
a preycar per manament de Déu. Aquesta ciutat
és tota destruyda. Per ço que ancara hi appar
semble bé que aquella ciutat [fou] una de les majors
ciutats del món. L'amplària del regna de Caldea devés
septrion comensa a una ciutat qui és appellada
Maraga, e s'estén per migjorn entró a la mar Occeana.
La major ciutat qui és en lo regna de Caldea és
Baldach, la qual en temps passat fou appellada Babilònia.
En aquella terra manà Nabuguadonosor en
captivitat los fills de Israel quant près Jherusalem.
En lo regna de Caldea ha grans plans e poques
muntanyes, e à-y poques aygües corrents. La gent
qui habita en Caldea són appellats nestorins, e han
letres caldeas e letres aràbiches, e tenen la falsa lig
de Mahomet.
Lo regna de Masopotània, devés orient comensa
de la gran ciutat de Mosell, qui és prop del flum
de Tigris, e sten-se per occident entró a la ciutat de
Roays, qui és prop lo flum de Éufrates. Aquesta
ciutat de Roays és aquella a la qual nostre senyor
Jhesuchrist tramès la varònica que ara és en Roma.
E prop de aquella ciutat és la terra de Caran, on habità
Abraham e sa generació antiguament, com nostre
senyor Déu li manà que degués lexar aquella terra
e pasàs lo flum de Éufrates e vanir en la terra de
promisió, axí com sa comte en la Bíblia largament.
Aquesta terra és appellada Mosopotània, en lengua
greguescha, per ço com és entre dos grans flums:
Tigris e Éufrates. La amplària de aquest regna comensa
a una munta[n]ya d'Armínia qui ha nom
Sanson, e sten-se per migjorn entró al desert d'Aràbia
la Manor. En aquella terra de Masopotània ha de
grans planures abundants e delitables, e à-y dues
munta[n]yes longues hon ha gran abundància de
fruyts e de tots béns: la una munta[n]ya és appellada
Fimar e l'altre Lisson. En aquella terra ha poques
aygües corrents, mas la gent d'aquella terra beuen
aygües de pous e de sistemes. En aquell regna de
Masopotània habiten alguns christians, ço és, sirians
e erminis, e los altres són serrayns. Aquells de aquella
terra no s'entrameten de fet d'armes, mas tots
són manastrals e pastors e lauradors de terra, exceptat
alguns qui habiten en una encontrada qui à
nom Meredin, qui són bons arqués a peu, e són sarrayins,
e hom los anomena cordins.
Lo regna de Turquia és molt gran, e à-y moltes
riques menas d'argent e de aram e de ferro, e alums
assats bons. E à-y gran abundància de vin e de blats
e de fruytes, e axí matex hi ha moltes bèsties e de
bons cavals. Aquesta terra comarqua ab la gran Ermínia
devers orient, e en partida en lo regna de Jòrgia;
devers occident s'estén entró a la ciutat de Setelia,
qui és prop la mar de Grècia; devers septrion
no comarqua ab neguna terra ans s'estén de lonch
en lo[n]ch ab la ribera de la mar; devers migjorn,
en partida comarqua ab la segona Ermínia e en partida
ab Silícia, e en partida s'estén entró a la mar de
Grècia e en sguard de les illes de Xipre. E aquest
regna de Turquia és appellat Grècia per tots los damés
de la gent d'Orient, car antigament l'emperador
de Grècia tenia aquella terra axí com la sua pròpia
e la governava per sos officials que ell hi tramatia
cascun any; e despuys los turchs prengueren la
senyoria de Turquia e ordonaren un senyor entre
ells, lo qual app[e]llaren soldan, e de lavors ençà
los turchs habitaren en aquella terra, e despuys fo
appellada Turquia. E axí mateix moltes províncies
dels latins són del regna de Turquia, e en algunes
de aquelles ha de bones ciutats. E[n] la primera
província, qui és nomenada Licònia, és la noble ciutat
d'Alcònia; e[n] la segona província, qui és appellada
Capadòcia, és la ciutat de Sesare de Grècia; la
terça província és appellada Suria, e aquí és la ciutat
de Salànica; la quarta és appellada Bríquia, e aquí és
la ciutat de la Litxa de Grècia; la sinquena ha nom
Quesitum, e aquí és la ciutat d'Efeson; la sissena és
dita Pictàvia, e aquí és la ciutat de Niquia; la setena
és appellada Popflagònia, e aquí és la ciutat de Gemenarpole;
la
e aquí és la ciutat de Trepessonda.
E aquesta província sola és feta regna de poch
temps ançà, car quant los turcs prengueren la senyoria
de Turquia, no pogueren pendre la ciutat de
Trepessonda ni ses pertinènsies, car massa hi havia
de forts castells, e romàs en poder del emperador
de Constantinoble. A la quall lo emperador havia
acustumat de trametre un governador, que hom appellava
duch, per governar aquella terra, e sdevench-sa
que hú de aquells duchs se rebellà contra
l'emperador e près la senyoria de aquella terra,
e féu-sa appellar rey, e aquell qui tenia la senyoria
de Trepessonda sa féu appellar emperador.
E aquells qui staven en aquella terra són grechs, e
han letres e custums de grechs. Nós matem Trepessonda
en lo nombre de les províncias e no pas en
lo nombre dels regnes, segons nos mostren les
ystòries.
En lo regna de Turquia habiten
ço és a seber: grechs, arminis, jacobins e
turchs, qui són serrayns e han to[l]ta la senyoria
d'aquella terra [als] grechs. Aquells qui habiten en
les ciutats ussen de mercaderia e lauren; e los altres
són pastors, qui habiten en los camps e en tenders,
d'ivern e d'estiu, pasturant lurs bísties; e són bones
gents d'armes, a caval e a peu.
Lo regna de Soria, devés orient comensa del
flum Éufratres, e sten-sa per occident entró a la ciutat
de Gatzare, qui [és] prop la mar de Grècia, al
cap del desert de Egipte. La amplària del regna de
Suria, devés septrion comensa de la ciutat de Barut
e sten-se entró al Crach de Muntryall; devés orient
comarcha ab Mosopotània, e devers septrion ab la
segona Armínia, e en partida ab lo regna de Turquia;
devers migjorn hi és la mar de Grècia e lo desert
de Aràbia. Lo regna de Suria és dapartit en
cascuna de aquelles havia rey. La primera província
és anomanada Seni, e aquí és la ciutat de Domàs; la
segona Palestina, e aquí és la ciutat de Jherusalem;
la terça és anomenada Antiquia, e aquí ha grans dues
ciutats: Alep e Antiotxia la gran; la quarta província
és anomenada Silica, e aquí és la ciutat de Cercot,
en la qual nasqué lo apòstol sent Pau. E aquesta
ciutat vuy és anomenada Silica Ermènia, car despuys
que los enamichs de la fe christiana agueren
tolta aquella terra de la mà dels grechs, los ermin[i]s
sa treb[e]llaren tant que ells recobraren la Silica,
e lo rey d'Armínia na té ara la senyoria, per la
gràcia de Déu. En lo regna de Suria habiten diverses
gens: grechs, arminis, jacobins, storins, e altres dues
nacions de christians, ço és, silians e majorins. Los
silians tenen la manera greguescha e foren obedients
en temps passat a la santa sglézia de Roma; ells parlen
lengua ebrayca e fan lo offici de la sglésia ab letres
greguesches. Los majorins tenen la secta dels
jacobins, e han letres e lengua ebrayca, e aquesta
gent habiten ancara en lo munt de Líban envers les
partides de Jherusalem, e són bones gents d'armes.
Los silians són molts, mas los majorins són pocha
gent e han entre ells de valents hòmens d'armes e
de bon[s] senyors. Lo regna de Suria té de lonch
bé
meys, segons que lo desert de Aràbia e la mar de
Grècia se acosten més o menys.
On parla dels emperadors que foren
senyors d'Àsia
I. Del primer emperador d'Àsia
Pus que nós havem dit dels
qui són en Àsia, aprés direm dels emperadors
de Àsia los quals han tenguda la senyoria de Àsia
aprés de la nativitat de nostre senyor Jhesuchrist,
segons que [es] conte en les Ystòries d'Orient.
Segons que diu l'Avengelii de monsènyer sent
Luch, l'emperador de Roma, Céssar August, tenia la
senyoria de tot lo món en lo temps de la nativitat
de nostro Senyor. Aprés, sa sdevench que un rey
de Pèrsia, qui hac nom Coseroach, se rebellà contra
l'imperi de Roma e féu-se appellar emperador de
Àssia. Aquest près la senyoria de Pèrsia e de Mèdia
e d'Armínia e de Caldea; e tant cresqué son poder
que ell gità la gent del emperador de Roma de totes
aquelles terres, e durà en la senyoria axí com davall
serrà declarat.
i dels seguidors de Mafomet
En l'any de la Incarnació de nostre Senyor
la maleyta sement de la lengua de Mahomet
entrà en lo regna de Suria. E primerament tolgueren
de la mà dells grechs la nobla ciutat de Domàs,
e aprés occuparen tot lo regna de Suria, e aprés
vingueren e occuparen la ciutat de Notxia, la quall
los grechs tenien. Lavors tramès l'emperador Erecles
gran socors de gent per defendre la ciutat de
Antiotxa, e com la gent del emperador Erecles foren
venguts entró un pla qui és anomenat Posent,
los serrayns los vengueren al encontra, e aquí
fonch comensada gran batalla, la qual durà molt
longuament; mas, a la ffi, los serrayns na hagueren
la victòria, e tanta gent fon morta en aquella batalla
que encara hi apparren los ossos de aquells qui hi
moriren en aquell camp. Lavors s'esdevench que
los grechs, qui tenien la ciutat d'Antiotxa, foren
molt spavantats e feren covinensa ab los serrayns e
reteren-los la terra. Lavors occuparen los serrayins,
de la fe christiana: Silica, Capadòcia e Licònia e altres
riques encontrades, per la qual rahó ells muntaren
en tant gran ergull que ells apparalaren galeas e
materen-se anar per la mar ves Contestinoble. E primerament
arribaren en Xipre e prengueren una
gran ciutat que havia nom Constanta, e aquí era la
sepultura de sent Barnabé apòstoll; e quant agueren
preses les riqueses d'aquella ciutat, ells enderrocaren
los murs entró als fonaments, e jamés despuys
no fo habitada aquella ciutat. Puys partiren-se de
aquí e vingueren en la illa de Rodes, e prengueren
aquella illa e altres moltes illes de la Romania, e
manaren-se
de açò, anaren-se
la ciutat per mar e per terra. Gran dupta agueren
los christians qui eren en aquella ciutat, e clamaren
mercè a nostro Senyor, e lavors sa sdevench que
Déu misericordiós tramès soptosament una tan
gran tempestat de vent hí de pluge en aquell temps,
que era d'estiu, que totes les galeas dels serrayns
foren trencades e perdudes, e los enamigs qui eren
en aquelles foren quaix tots negats, per què los altres
se
Com los christians de Contestinoble veren que
eren desliurats per la misericòrdia de Déu, ordonaren
que celebrassen un jorn solempna offici cascun
any, a honor del Salvador, e aquest és gordat per
tots entró al dia de vuy, ab gran solempnitat.
de Pèrsia, de Caldea i de Mesopotàmia
Aprés que lo[s] serrayns sa foren reposats algun
temps, ells pensaren de intrar en lo regna de
Pèrsia; e apleguaren gran host e prengueren lo regna
de Masopotània e de Caldea. E aquel qui tenia la
senyoria del regna de Pèrsia, qui havia nom Asdarorch,
duptant lo poder dels sarrayns, tramès misatgers
als reys e senyors, sos vahins, qui staven deçà
lo flum qui ha nom Phison, e damanà
grans dons a tots aquells qui hi vindrien.
Sobra asò sa justaren en lo regna de Turqui[a] entró
e mogueren-se vanir per ajudar al rey de Pèrsia contra
los serrayins, e passaren lo flum qui havia nom
Phison. E per so com la usança d'aquesta gent és
que menen ab sí ses mullers e sos infants on que
ells vajen, no podien anar grans jornades. Los serreyins,
qui eren en lo regna de Caldea, lo qual havien
pres, pensaren que si la host dels turchs sa ajustava
ab la host de Pèrsia que no poria[n] leugerament
conplir lur voluntat del regna de Pèrsia, e prengueren
llur consell de envair lo regna de Pèrsia abans
que ajuda los vingués. Lavors entraren los serayns
en Pèrsia, e lo rey de Pèrsia, qui no
sa mès al encontra d'ells; e prop de una ciutat qui
ha nom Maraga comensà la batalla gran, la qual durà
longuament, hí ach-n'í molts de morts e de afolats
de una part e d'altra; a la ffi lo rey de Pèrsia fou
desbarratat e morí en batalla. E açò s'esdevench en
l'any de nostre Senyor
Aprés que los serrayns agueren presa la senyoria
de Pèrsia e de molts regnes de Àsia, elegiren sobre
ells un senyor, lo qual appellaren galliffe, e fou
del linatge de Mahomet, e ordonaren que tota hora
tengués son siti en la ciutat de Baldach; e en tots
los altres regnes e terres que ells havien conquistats,
ordonaren un senyor, lo quall appellaren lo
soldà, qui vol dir rey en lengua latina. Los damunt
dits sarayns prengueren la senyoria de tota la terra
de Àsia la Major, exceptat lo regna de Boas, qui és
en Jòrgia, e una encontrade del regna d'Armínia qui
és appellada Aloen. Aquestes dues encontrades sa
tengueren contra los serrayns, e jamés no agueren
la senyoria; e aquí fugiren los christians per dupte
dels enemichs.
Dels turchs qui venien ajudar al rey de Pèrsia
direm alguna cossa, breument, per ço que lur ystòria
haja pus clar enteniment.
Los damunt nomenats turchs vengueren entró
una terra qui havia nom Corastén,
noves de la desconfita dels perses i de la mort de
llur rei. Aleshores no volgueren seguir endavant,
ans pensaren retenir aquella terra de Corastén
a ells, e la pensaven bé defendre contra los sarayins.
Lavòs s'esdevench que los sarayins apleguaren gran
host e venien contra los turchs. E los turchs duptaven
la batalla, e tramateren lurs misatges al gallifa
de Baldach, offerrint-se de esser a son manament.
Aquesta cossa plagué molt al gallifa e als serrayns, e
raberen en ffe los turchs, e tragueren-los de aquella
terra de Correstén, e meteren-los en altra terra hon
habitassen, on no
que ordonadament pagassen cascun any cert trahut
a la senyoria, e
sans sots la senyoria dels serrayns. E prengueren
la senyoria de Pèrsia, de Mèdia e de Caldea, e tornaren
tots a la falsa lig de Mahomet.
Aprés de açò sa sdevench que lo gallifa de Baldach
féu vanir denant sí los pus antichs dels turchs
e damanà
e que deguessen amonestar los altres turchs
a creure-la, e que los promès que ell los faria grans
hòmens si ells fah[i]en sos manaments. Los turchs,
qui no havien naguna lig, consentiren leugerament
a la voluntat del gallife. Lavors se sdevench que los
turchs, qui eren alguna nasió, tots tornaren serrayns,
sinó dues nasions qui foren partides dels altres.
Lavors comensaren los sarayns amar los turchs
e fer-los honor e gràsies. E stigueren tant los turchs
entró que foren multiplicats de haver e de persones
e conportaren-se humilment e sàvia. E tengueren
los serrayns la senyoria
la perderen, axí com nós vos direm ací aprés.
els sarraïns
En aquell temps s'esdevench que una gran discordansa
sa mogué entra los serrayins, la qual durà
bé
senyor de les terres no volien obeyr al gallife de
Beldach, ans sa rebel·laren contra ell; e axí matex sa
comensà molt a rebel·lar lo poder dels serrayins. En
aquell temps havia en Contestinoble un emperador
valent, qui ha [via] nom Diògenes, e comensà esvahit
vigorosament los sarayins, e recobrà moltes ciutats
e castells que los serrayins havien preses e toltes
als christians del temps del emperador Eracle ensà.
E cobrà la noble ciutat d'Antiotxa e Celiça e Mosopotània,
e de les altres terres tengueren los sarrayns
la senyoria entró a tant que los turchs la los tolgueren,
axí com serà declarat ací aprés.
En l'any de la Incarnació de nostre Senyor
comensaren, primerament, los turchs de haver senyoria
en Àsia, en tal manera: Quant los turchs foren
multiplicats de haver e de persones, e veren la gran
discòrdia qui era entre los serrayins, tantost sa pensaren
de rebel·lar. Lavors ells sa apleguaren e elegiren
un rey sobre ells, lo qual hach nom Salioch,
que jamés d'abans no
linatge; e quant ells agueren fet açò, sa ajustaren e
svahiren vigorosament los serrayns, e en breu de
temps occuparen la senyoria de Àssia. Al galliffe de
Baldach no feren gens de greuge, ans li portaren
honor. Lavors se sdevench que lo galliffe, més per
por que per amor, féu Salioch, senyor dels turchs,
emperador de Àsia, per fer-na plaer als turchs; mas
aprés poch de temps lo dit Salioch morí.
Aprés ell, fon fet senyor un seu fill, qui havia
nom Dolrisa. Aquest vench garrajar contra l'emperador
de Contestinoble, e près moltes terres e castells
dels grechs; e tramès al regna de Mosopotània
un seu cosí, qui havia nom Arcoch, e donà-li gent
assats, e donà-li aquell regna de Mosopotània e totes
les terres que ell poria conquerir contra los
grechs. Lavors lo dit Arcoch se
[e] asatgà la ciutat de Rosays e tota la terra de Mosopotània,
e aquí sa féu appellar soldà. En aquell
temps morí Dolrisa, rey de Pèrsia, e un seu fill qui
havia longuament servit son pare, qui era valent
home d'armes. Lavors lo damunt dit rey de Pèrsia
Alpasalon donà gran quantitat de gent d'armes a
son nabot Soliman, e tramès-lo en Capadòcia e
atorguà-li que tengués tot ço que poria conquerir
contra los grechs. Sobra açò anà Soliman e entrà en
lo regna de Turquia, e près ciutats e castells, e
quaix tota aquella terra sotsmès a sa senyoria. Lavòs
ell sa féu cambiar lo nom, e féu-sa appellar Solunansa:
e de aquest fan mensió les ystòries del pesatge
del duch Godofré de Biló, car ell sa conbaté
ab los palagrins, e los féu assats anuig abans que
ells pasassen en la terra de Turquia.
Aprés de açò morí Alpasalom, l'emperador dels
turchs, e fou fet emperador un fill seu, lo qual hac
nom Melteza, e envià a manar a Alcoch, lo soldà de
Mosopotània, e Solmosan, lo soldà de Turquia, que
anassen asatjar la ciutat d'Antiotxa. Lavors aquells
apleguaren gran host e anaren asatjar Antiotxa, la
qual tenien los grechs, e dintre pochs dies ells la
prengueren. Axí foren gitats los grechs de tota la terra
de Àssia per lo poder dels enamichs de la ffe
christiana. Aprés de açò morí Meltesa, l'emperador
dells turchs, e lexà dos fills: lo primer, qui hac nom
Belciaroch, tench la senyoria aprés d'ell, mas son
frare, qui era pus valent hom d'armes, occupà una
gran partida de la terra de Pèrsia. E en lo temps del
passatge de Godofré de Bilon lo dit Bellchiaroch
era emperador de Pèrsia, e Solunansa era soldà de
Turquia; e féu molts enuigs als palagrins abans que
aguessen pasatge en la Turquia.
[Godofré], ab los altres palagrins del passatge,
tantost anaren asatgar Antiotxa. Quant l'emperador
de Pèrsia entès que los christians havien asatgada la
ciutat d'Antiotxa, ell apleguà gran gent del regna de
Turquia e tramès-los per soccórer a la ciutat d'Antiotxa,
mas los christians prengueren la ciutat abans
que los turchs hi fossen venguts. E tant fou lo poder
del[s] enamichs, que ells assetjaren la ciutat tota
a l'entorn; per què s'esdevench que los christians,
qui d'abans eren stats asetjadors, forren asetjats. A
la ffi los palagrins sa conbateren ab aquella gran
multitut de enamichs e, ab la gràcia de Déu, ells los
desbarrataren tots, e mataren Corboran, lur capità.
Aquells qui scaparen de la batalla se
Pèrsia, e trobaren llur emperador Belquiaroch qui
era mort. Son frare volch pendra la senyoria, mas
sos contraris li vengueren dasús e
fou la discòrdia entre los turchs, que jamés despuys
no pogueren acordar a elegir emperador ne general
senyor sobre ells, ans comensaren a guarrajar entre
ells. Lavors los jorgians e los erminis de Ermínia la
Gran lo[s] gitaren de tota la terra de Pèrsia, e ells,
ab ses mullers e infants, se
de açò cresqué molt lo poder del soldà de Turquia,
e tench la senyoria en gran prosperitat entró la venguda
dels tartres, los quals sa occuparen la terra de
Turquia, axí com serà declarat aprés.
i com obtingueren la senyoria d'Àsia
En el regne dels corasmins hi havia una gent
molt ardida i hàbil en el maneig de les armes, que
vivia en les muntanyes i en els camps, pasturant
llur bestiar. Aquests, sentint a dir que el regne
de Pèrsia era sense senyor, pensaren que podrien
conquerir-lo fàcilment. Aleshores s'ajustaren i elegiren
un senyor, anomenat Jaaladin, i un cop fet
això, avançaren sense trobar resistència fins a la
noble ciutat de Toris, on s'aturaren i van nomenar
llur senyor Jaaladin emperador d'Àsia, car pensaven
ocupar els altres regnes d'Àsia tal com havien
pres aquell. Els corasmins reposaren alguns
dies, i com que eren curulls de les riqueses de Pèrsia,
llur orgull augmentà de tal manera que entraren
després en el regne de Turquia amb intenció de
prendre
es deia Aladí, aplegà la seva host, lluità amb ells i els
va derrotar i expulsar de Turquia. L'emperador Jaaladin
morí en la batalla. Els qui pogueren fugir es
dirigiren al regne de Mesopotàmia i es van congregar
a la plana de Rohais, on determinaren d'envair
el regne de Síria, aleshores governat per una dona.
Un cop aplegada novament llur host, els corasmins
entraren a Síria. Aquella noble dona va ajustar la seva
sortí a l'encontre dels corasmins per combatre
amb ells. La batalla fou cruenta, però a la fi els corasmins
foren desbaratats i fugiren en direcció al
desert d'Aràbia. Després travessaren el riu Èufrates
prop d'un castell anomenat Raccabe, i entraren en
el regne de Síria i arribaren fins a la província de
Palestina, o regne de Jerusalem, i feren molt de mal
als cristians, com es conta a les històries de la croada
de Godofré de Bouillon. A la fi aquests corasmins
es van dividir i no volien obeir llur senyor.
Aleshores es dispersaren: els uns se n'anaren al soldà
de Domàs, d'altres al soldà de Hemes, i d'altres
als altres cinc soldans que hi havia a Síria. El duc
dels corasmins, que es deia Barecat, en veure que la
seva gent el deixava, va enviar missatgers al soldà
de Babilònia oferint-li els seus serveis, de la qual
cosa el soldà es va alegrar molt i el rebé de molt
bon grat, fent molt d'honor al duc dels corasmins i
a aquells qui l'acompanyaven, i distribuí els corasmins
per les seves terres, puix que no volia de cap
manera que estiguessin plegats. I el poder del soldà
de Babilònia, que abans era força limitat, va créixer
molt gràcies a la vinguda dels corasmins, i, a la fi,
en poc temps, la nació dels corasmins va venir a
no res, i els tartres començaren a establir llur senyoria.
Ací comença la tercera part d'aquest
llibre, que tracta de la nació dels tartres
I. Com Canguis unificà les nacions
dels tartres
La terra e la encontrada de hon los tartres habitaven
primerament és de la gran muntanya de, Bel guiam.
D'aquesta muntanya parlen les ystòrias de
Allaxandra, llà hon ell fa mensió dells hòmens salvatges
que ell trobà. En aquella encontrada habitaven
primer los tartres, axí com hòmens bestials qui
no havien fe ni lig; e anaven de loch en loch, pasturant
lurs bísties, e eren meyspreats per les altres nasions,
les quals ells servien. Moltes nasions dels tartres,
les quals foren nomenats mogols, sa ajustaren
e ordonaren capitans e governadors entre ells; e
cresqueren tant, que ells se departiren en
e entró ell die de vuy aquells de aquelles nasions
són tenguts [per] pus nobles que los altres. La
primera nasió de les
la segona Tangot; la terça Enrach; la quarta Jelazia;
la
E mentre aquestes nasions staven en la subjugació
dels vahins, axí com damunt és dit, sdevench-se
que un pobre home vell, lo qual havia nom Canguis,
víu en sompni una visió; car ell víu un cavaller
armat sobre un cavall blanch qui
per son nom e dix: "Canguis, la voluntat del inmortal
Déu és aytal: que tu degués ésser governador
e senyor sobre les
Canguis se levà molt alegra,
són dits mogols, e que per tu sien desliurades de la
servitut hon són stades longament; e hauran senyoria
sobre lurs vehins".
entanent la paraula de Déu, e comptà a tots la visió
que havia sompniada. E los gentils hòmens e los
majors no
d'ell; mas sdavench-se que, la nit següent, los capitans
de les
e la visió, tot axí com Canguis la comptava, e manà
de part del inmortal Déu que tots obehissen a
Canguis e fessen que tots gordassen sos manaments.
Per la qual cossa sa sdevench que los capitans
dasús nomenats ajustaren lo poble dels tartres
e feren fer obediència e reverència a Canguis, e ells
feren allò matex com a natural senyor.
i l'anomenaren Can
Aprés açò los tartres faheren un siti al mig loch
d'ells, e steseren un feltre sobra la terra, e feren
seure sobre lo feltre Canguis, e los
les
sobre lo siti, e anomanaren-lo can e, agonollant-se,
fehien-li tots honor e raverència com a lur senyor.
De aquella solempnitat que los tartres fahe[re]n en
aquell temps a lur senyor nagú no se
car per ventura no u sabien mils fer e no havien
pus bell drap hon fessen seure lur senyor; mas
de assò no han vulgut cambiar lur primer ussatge.
Se poria hom ben mervellar, que han conquistades
terres e regnes, e encara tenen lur primer custum
quant volen elegir lur senyor. E jo hi som stat dues
vaguades, a la el·lecció del emperador dels tartres, e
hé vist com tots los tartres se ajust[av]en en un
gran camp e fehien seura aquell qui devia ésser lur
senyor sobre un feltre negra, e possaven un rich siti
al mig d'ells, e venien los alts hòmens, e aquels del
linatge de Canguis lavaven-lo en alt, e posaven-lo
sobre lo siti, e puys fehien-li tota reverència e honor
com a lur senyor natural. Ne per senyoria ne
per riquesa que ells ajen conquistada, no han vulgut
cambiar lur primer ussatge.
dels tartres, anomenat Can
Aprés que Canguis fon fet emperador per la
comuna voluntat e consentiment de tots los tartres,
abans que fahés altra cossa volgué saber si li ffarien
tots obediència. Lavors fféu tres manaments: Lo
primer fou que tots deguessen creure e honrar lo
immortal Déu, per la voluntat del qual ell fon fet
imperador; e d'equí avant tots los tartres comensaren
a creurà e a nomanar lo nom de Déu en totes
lurs obres. Lo segon manament que féu, que fossen
conptats tots aquells qui porien portar armes; e ordonà
que sobra cascuna deena e
un capità, e sobre
de les
lurs senyories e que
que ell los daria. Lo terçs manament que Canguis
féu sembla que fos molt cruell, car ell manà als
grans capitans dasús dits que cascú amenàs son fill
primogènit davant ell, e quant ells ho agueren fet,
ell manà que cascú tallàs lo cap a son fill. E jatfós
que aquell manament semblàs a tots falló e cruell,
emperò, per ço que ells duptaven lo poble e perquè
sabien que Canguis era fet emperador per manament
de Déu, no gossaren reffusar son manament,
ans tallà cascú lo cap a son fill. Quant Canguis
agué conaguda la voluntat de sa gent e ach vist
que tots li serien obedients entró a la mort, lavòs
manà que tots fossen apparalats ab ses armes per
cavalcar ab ell.
fou salvat dins una mata per un ocell
Quant Canguis agué ordonades ses batalles bé
e sàviament, ell entrà en la terra de aquells qui longuament
havien tenguts los tartres en servitut, e
combaté
terres en subjecció. Aprés anava Canguis conquerint
terres e ciutats, e totes les cosses li anaven a sa
voluntat.
Un jorn se sdevench que Canguis cavalcava ab
pocha gent e encontrà gran quantitat de sos enamichs,
los quals lo manaren fort asprament, e Canguis
sa defès fort vigorosament; a la ffi, mataren-li
lo cavall. Quant la sua gent vaheren lur senyor en
terra entra la pressa, ells perderen tantost tota vigor
e materen-sa en fuyta, e los enamichs los encalsaren,
e no
qui era a peu. Quant Canguis víu assò, ell sa
mès en una mata, qui era aquí, prop los enamichs
qui havien aguda la victòria. E los enamichs comensaren
a cercar los fugitius; e axí com ells volien
cercar aquella mata on Canguis era scapat, un
aucell, qui havia nom duch, vench e asec-se sobra
aquella mata. E com aquells qui cercaven vaheren
aquell ausell seura sobra aquella mata on l'amperador
Canguis era, partiren-se de aquí dients [que] si
algú agués en aquella mata, que lo ausell no s'í fóra
assegut. E partiren-se
una ploma de duc
per tal com salvà llur senyor
Quant la nit fon venguda, Canguis se
los deserts, e féu tant que ell vench a sa gent e
comtà
sa asegué sobra la mata on ell era scapat e per ço
sos enamichs no
gràcias a Déu, e de aquí avant agueren en tanta reverència
aquell ausell, que era appellat duch, que
cascú qui pot haver de la ploma de aquell aucell la
apporta sobra son cap. E jo hé fet mensió de
aquesta ystòria per ço que hom sàpia rahó per què
tots los tartres porten la ploma sobre lo cap. Canguis
reté gràcies a Déu que axí era stat ell desliurat.
que conqueriria regnes i terres
de diverses nacions
Aprés ajustà sa host e combaté
e desbaratà-los tots e mès-los en sa servitut.
E conqués Canguis totes les terres qui eren deçà la
muntanya de Belieban, e tench-los entró tant que
víu una altra visió, axí com serà declarat ací aprés.
Quant Canguis hac conquistada la senyoria e
totes les encontrades que eren deçà lo munt de Bellieban,
una nit li sdevench que ell víu en visió altra
vaguada lo caveller blanch, lo qual li dix: "Canguis,
la voluntat del Déu inmortall és que degues passar
la muntanya de Bellican, e conqueràs los regnes e
terres de diverses nasions e auràs sobre ells la senyoria.
E per ço que tu sàpies que so que jo
de part del inmortal Déu, leve
munt de Belican ab tota ta gent, e com seràs vengut
llà hon la mar sa juy ab la muntanya, avallaràs tu ab
tota la gent, ajonolar t'as
orient, e pregaràs lo Déu inmortal que Ell ta amostra
camí per hon pugues anar. E ell ta amostrarà camí,
e porràs passar tu e ta gent."
a Canguis i a la seva gent
Quant Canguis fon svellat, ell cregué bé la visió
e manà a sa gent que cavalcassen, car ell volia
passar lo munt de Bellican. Lavors cavalcaren tro a
tant que vengueren a la mar. E no podien passar
avant, car no y havia nagú pas, gran [o] petit. E tantost
Canguis avallà de son cavall, e féu avallar tota
sa gent, e agenolaren-se devers orient
e preguaren
inmortal Déu que los monstràs camí per hon poguessen
passar. Tota aquella nit stigueren aquí, tant
que Canguis vahé que la mar sa era lunyada de la
mar
Quant Canguis e sa gent viren aquest miracle, molt
sa marvellaren e reteren gràcies a nostre Senyor, e
passaren tots vers les partides d'orient, axí com sa
compte en les Ystòries dels tartres.
Despuys que Canguis hac passada la muntanya
de Bellican, ell trobà aygües amargues e la terra deserta,
e soferrí gran fretura e desayra, ell e sa gent,
entró tant que foren venguts en una bona terra on
trobaren terres plantivoses e abundants de tots
béns. En aquella terra stigueren molts dies a gran
repòs.
E axí com plagué a Déu, una gran malaltia sobraprès
Canguis. E lavors ell sa féu vanir davant
una voluntat e d'un acort, e donà
Ell manà que cascú apportàs una sageta, e com les
fill seu que prengués totes aquelles segetes ensemps
e que les trencàs ab les mans; e aquell no u
póch fer. Aprés les donà al segon fill, e no les póch
trencar. E aprés les donà al terçs, e axí a tots los altres,
e nagú no les póch trencar. Aprés manà Canguis
que les segetes fossen partides; e manà al pus
patit de sos fills que prengués aquelles segetes, cascuna
per sí, e que les trencàs; e l'infant trencà totes
les dites
sos fills e dix-los: "Per què les ha trencades aquest
E ells respongueren:
infant patit?""Per ço com ell
. Lavors dix Canguis:
les [ha] partides cascuna per sí"
"Tot axí avendrà a vossaltres, car tant quant
. Altres
vossaltres serets de una voluntat e d'un acort, vostra
senyoria durarà tostemps; e com vossaltres serets
divisos e discordants, tantost tornarà vostra
senyoria a no res, e no porrà durar molt"
manaments féu Canguis e donà bons eximplis a sos
fills e a sa gent, los quals los tartres serven ancara
ab gran reverència.
E quant Canguis hac fet assò, vahent que no
poria longuament viure, féu del pus savi fill que havia,
[e] del mellor, senyor e emperador aprés d'ell,
e féu que tots li fessen obediència e sagrament com
a lur senyor; e fon appellat son fill Hoccatan. Aprés
de tot assò, lo bon emperador e lo primer dels tartres
transpessà de aquest sengle, e son fill Hoccatan
tench la senyoria aprés d'ell.
E abans que nós fassam ffi a la ystòria de Canguis,
direm-vos com los tartres han en gran reverència
lo nombra de
sa lunyà de la terra e féu lo camí ampla de nou peus
per hon ells passaren tots en la muntanya de Bellican,
los tartres han lo nombre de
excel·lent; e és axí que si nagú deu fer present a
senyor, cové que li present
que son present sia rabut grasiosament, e aytall és
la ussança dells tartres entró lo jorn de vuy.
emperador dels tartres, i dels seus fills
Occatan ffo emperador dels tartres aprés la
mort de son pare Canguis. E fo valent hom e savi, e
ses gents lo amaren molt e li portaren ffe e leyeltat
tostemps. Occatan pensave de conquerir tota la terra
de Àsia, e abans que
volch conèxer lo poder dels reys qui eren en Àsia,
e volch saber qual era lo pus poderós, pensant
que
sa pensava ell venir a cap dels altres si lo pus
poderós conqueria.
Lavors Hoccatan tramès un capità en Àsia, e
tramès ab ell
entrar en la terra de Àssia e que vahessen la
condició e lo stament de aquella terra, e si trobaven
algun poderós senyor al qual ells no poguessen
contrestar, que se
ho manà, axí ffo complit, car lo dit capità, ab
los dits
sobraprenia les ciutats e les terres abans
que los habitadors se
apparalar per deffendra; e mataven tots los
hòmens d'armes, e no fahien mal al pobla, e prenien
cavals e armes e vituales, tants com n'avien
mester. E anaren tant avant que ells vengueren a la
muntanya de Chocas; e en aquella muntanya de
Cochas no pot hom passar de Àssia la Pragona en
Àssia la Major sens voluntat de un poble de una
ciutat que
de mar qui
Aquella ciutat sobraprengueren aquells
en tal manera que los habitadors de aquella no
agueren spay ne temps de deffendre
tartres prengueren aquella ciutat e meteren la spassa
a tots quants hòmens ni fembres hi trobaren;
après enderrocaren los murs per ço que quant tornassen
no trobassen nagun empatxament. Aquesta
ciutat ffo antiguament appellada Alaxandria, mas
ara la anomenen les gens Porta de Ferre.
La anomenada anà per la terra, de la venguda
dels tartres. Lavors se sdevench que
lo qual havia nom Piamis, apleguà sa host e vench
contra los tartres, e conbaté
ha nom Mongean; e durà longuament la batalla. A
la ffi los jorgians sa materen en fuyta e foren desbarratats,
e los tartres passaren avant. E anaren tant
avant, que ells vengueren en una ciutat de Turquis
qui havia nom Arsenon. Aquí entengueren ells que
lo soldà de Turquia era prop e havia apleguada
gran host. Lavors los tartres no gossaren passar
avant; e vahent que ells no porien contra lo poder
del soldà de Turquia, per altre camí tornaren-se
lur senyor, lo qual trobaren en una ciutat qui ha
nom Almalech, e comptaren-li tot ço que havien fet
e ço que havien trobat en la terra.
vers les tres partides del món
Quant Hoccotan hac entès l'astament e la condició
de la terra de Àssia, ell pensà que no y havia
príncep qui pogués haver durada contra ell. Lavors
appellà
grans riqueses, e de gent d'armes gran quantitat, e
manà
conquerint les terres e los regnes. E manà a son fill
Joochi que degués anar vers les partides d'orient
entró al flum de Phison; al segon fill, qui havia
nom Bato, menà que tengués son camí vers septrion;
al tercer fill, qui havia nom Chadagay, manà
que cavalcàs vers migjorn. En tal manera departí
sos
províncies.
Aprés açò, Hoccatan exemplà sa host en les
partides entorn, axí que la un cap de sa host tenia
entró al regna de Cathany, e l'altro cap entró al regna
de Tàrsia. En aquelles partides aprengueren letres
los tartres, car d'abans no havien nagunes letres.
E per ço com los habitadors de aquelles encontrades
eren tots ydòlatres, los tartres comensaren
a adorar les ydoles, mas tota hora [confessaven]
que lo Déu inmortal era major que
Aprés de assò, l'emperador Hoccatan donà a
un seu capità, qui havia nom Bacho,
los quals eren appellats chamahi, qui vol dir conqueridors,
e manà
que havien tengut los
e que no aturassen en naguna terra entró tant que
fossen al regna de Turquia. E manà
si porien combatra lo soldà de Turquia, e si vehien
que
que no
ssaber al hú de sos fills, aquell qui pus prop seria
d'ells, que
porien pus segurament comensar la batalla.
Bacho, ab los
jornades que ell vench entró ell regna de Turquia,
e aquí ell entès que aquell soldà qui havia gitats los
un fill seu, qui havia nom Guiatadin. Aquest soldà
hagué gran dupta de la venguda dels tartres; e per
so ell soldajà gent de totes lengües, aytanta com na
póch haver, e a son sou vengueren
hach dos altres capitans: la un fon de la illa de Xipra,
e l'altre, qui havia nom Bonifaci de Molins, lo
quall era de la ciutat de Venècia. Quant lo soldà de
Turquia agué ajustada sa host de totes pars, ell
vench a combatra
havia nom Casadach. Gran fon la batalla, e n'í moriren
assats, d'una part e d'altre, mas a la fi los tartres
agueren la victòria, e entraren en la terra de
Turquia, e la conqueriren, en l'any de nostre Senyor
i de Guytcan, fill seu
Aprés de assò, no passà molt que Hoccotan,
l'emperador dels tartres, morí, e fo fet senyor un
seu fill qui havia nom Guytcan. Aquest Guytcan
visqué poch de temps, e aprés d'ell fon fet emperador
un seu cosí, qui havia nom Mangotan, lo qual
fo valent e savi, e conquistà assats terres e senyories,
A la ffi, axí com a hom de gran cor, entrà per
mar en lo regna de Cathay. E com ell assajàs una
illa, la qual ell volia pendre per mar, la gent de
aquella terra, qui és molt enginyosa, tramateren hòmens
denadants, e aquells entraren desots lo vaxell
hon Mongotan stava, e tant stigueren daval l'aygua
que ells foradaren lo vexell en molts lochs; e l'aygua
entrà dins en lo vaxell, e Mongotan no se
guarda entró tant que lo vexell fon ple d'aygua e
se
dels tartres. E ses gents se
senyor son frare Cobilatan, lo qual tench la senyoria
dels tartres
ciutat, la quall és appellada Jong e és major que Roma,
e en aquella habità Cobilatan, qui ffo lo
emperador dels tartres, entró a la fi de sa vida.
Ara lexem-nos de parlar de Mangotan, e tornem
a parlar del fill de Hoccatan e de Halohon e
de sos hereus, e de ses obres.
de Hoccatan, conquerí el regne
de Turquestan i Pèrsia la Menor
Joechi, lo fill primogènit de Hoccatan, cavalcà
vers occident ab tota la gent que son pare li havie
donada, e conquerí lo regna de Turquestan e Pèrsia
la Manor, e anà entró al flum de Phison. E trobà
aquelles encontrades bones e abundades de tots
béns, e aturà
e fou multiplicat de grans riqueses; e
vuy los hereus dell dit Joechi han tenguda la senyoria
d'aquelles terres. E són dos aquells qui tenen la
senyoria de aquella terra: la un és appellat Capet,
l'altro Dohay; e són frares e viuen en pau e àn
rapòs.
Bato, lo segon fill de Hoccatan, ab la gent que
son pare li hac donada, cavalcà vers les parts de
septrion, tant que ell vench al regna de Conàmia. E
lo rey de Conàmia cuydà bé defendre sa terra, e
apleguà sa host e combaté
ffi los conamians foren desbarratats, e foren encalsats
entró ell regna d'Ongria e gitats de lur terra; e
ancara entró ell dia de vuy habiten en Ungria molts
cumanians. Aprés que Bato agué gitats los cumanians
del regna de Cumània, ell entrà en lo regna
de Ròsia, e près-lla, e conquistà la terra de Gazere e
lo regna de Burgària. Après cavalcà entró en lo regna
de Unguàría, e aquí trobà alcuns cumans e près-los.
Aprés de assò, los tartres passaren devés Alamanya,
e anaren tant que ells vingueren a la riba de
un flum qui corra per lo ducat d'Ostaricha. E los
tartres cuydaven passar per un pont que aquí havia,
mas lo duch d'Ostaricha féu fornir lo pont, e axí no
pogueren passar avant los tartres. Quant Bato víu
que no podia passar avant per lo pont, ell sa mès
dins lo flum, e manà a sa gent que y pasassen; per
la qual cossa ell mès sí mateix primer, e molta gent
lo seguí. E passant ell, en tal manera son cavall fon
trebellat e hujat que no póch pus, e
e en tall manera neguà Bato e gran partida de sa
gent dins lo flum perquè no pogueren passar. E
quant los tartres qui encara no eren entrats en l'aygua
viren negar lur senyor Bato e sos companyons,
dolents e trists tornaren-se
Cumània, e jamés despuys los tartres no entraren
en Alamanya. Los hereus del dit Bato tenen la senyoria
del regna de Ròsia, e aquell qui és ara senyor
és appellat Toccha, e fo lo segon fill de Hoccotan.
Cagaday, lo terçs fill de Hoccotan, ab la gent
que son pare li hac donada, cavalcà devers migjorn,
e vench entró les partides d'Índia la Manor. E trobà
terres desertes e despoblades; e per aquesta rahó
no póch passar avant, ans perdé de sas gents e de
sos bestiars assats. E aprés ell sa girà vers occident,
e féu tant que ell vench a son frare Joachi, e contà-li
ço que li era sdevengut. Joachi rabé son frare e sa
companya benignament, e donà
que havia conquistades. E totstemps, despuys, són
stat ensemps los dos jermans e lurs hereus en bona
pau; e aquell qui era és senyor ha nom Barrath.
Lo gran emperador dels tartres, aquell qui ara
té la senyoria, ha nom Tamartan, e és lo
E té lo siti de son imperi en lo regna de Catay,
en una molt gran ciutat qui ha nom Jongi, la
qual féu fundar son pare. Lo poder d'aquest emperador
és molt gran, car ell sol poria més que no porien
tots los altres prínceps del[s] tartres. La gent
del emperador són tengudes per pus nobles, e són
pus richs e mils fornits de totes cosses, car en lo
regna de Cathay ha molt gran abundància de
riqueses.
E ancara hi ha altres
han gran poder, e tots porten reverència e fan obediència
al gran emperador. E los contra[s]ts que ells
han ensemps són determanats en la cort del gran
emperador e per son juy. Lo primer de aquests reys
ha nom Tapar, l'altre ha nom Toctay, e l'altre Corbanda.
Tapar té la senyoria de Turquestén, e és pus
prop de la terra del emperador que los altres.
Aquest, com hom diu, pot manar en batalla
hòmens a caval, e aquests són hòmens prous
e ardits, mas vertaderament no han abundància
d'armes ni de bons cavalls. Algunes vaguades la
gent del emperador mouen guerra a Tapar, algunes
vaguades sa gent mouen guerra a Corbanda e volenters
li corren sa terra, mas ell la defèn vigorosament.
La senyoria de Tapar és stada tostemps d'un
senyor, jatsesia que son frare Doan té una gran partida
de sa terra.
Totay, lo rey dells tartres, té sa senyoria en lo
regna de Comània, e té son siti en una ciutat qui ha
nom Sera. Aquest pot manar en batalla
de caval, mas certes no són tan valents en fet
d'armes com són la gent de Tapar, jatsesia que ells
ajen de millors cavalls. Algunas vaguades han guerra
ab Corbanda, e altres vagades mouen guerra ab
lo regna de Ongria. Algunes vagades han discòrdia
entre ells, mas quant ara Totay té sa senyoria en
pau e en rapòs.
Corbanda ha son poder en Àsia la Major, e té
son siti en la ciutat de Tauris. Ell pot manar en batalla
hòmens de diverses nasions, e són richs e bé fornits
de assò que mester han. Tapar e Totay mouen
sovint guera a Corbanda, mas ell deffèn bé sa terra
e molt sàviament, car Corbanda no sa entramet de
fer guerra sinó al soldà de Egipta, ab lo qual sos
predecessors han aguda guerra tostemps.
Los damunt anomenats prínceps, Tapar e Totay,
gitarien volentés Corbanda de sa senyoria, si
podien, mas no han poder, jatsesia que ells sien pus
poderosos de tera e de gent. E és aquesta la rahó
per què Corbanda deffèn sa tera contra lo poder de
sos vahins: Car Àsia és dapartida en dues partides:
la una partida és dita Àsia la Pregona, l'altra Àsia la
Major; e la un camí és per lo quall hom va del regna
de Turquia al regne de Pèrsia; e l'altro camí és
per lo desert, qui va prop de la ciutat que Alexandra
fundà, qui ha nom Porta de Aser; l'altro camí és
devés la Mar Major, e passa per lo regna d'Aptas.
Per lo primer camí la gent de Tapar no poden
entrar en lo regna de Corbanda sens gran perill e
desayre, car hom no poria trobar pastura per los
cavals, abans auria anar moltes jornades, perquè
aquella encontrada és secha e deserta, e abans que
no porien conplir a les bones terres los cavals serien
morts de ffam e de desayre. Per pocha quantitat
dels enamichs porien ésser desbarratats aquells
qui s'í matrien a passar.
Per l'altro camí, devers lo desert, la gent de
Totay poria haver entrada en la terra de Corbanda
sis messos del any solament, en lo temps del yvern,
mas Abaga féu fer lices e valls e altres encontrades,
qui tenen una jornada, en un loch qui ha nom Caba,
e contínuament hi ha gent d'armes qui guardan
lo pas. Moltes vagades sa són assejats la gent de Totay
de passar secretament, mas no poden, car ells
cové passar per un pla hon stan contínuament, e
majorment en lo temps d'ivern, gran ajustament
d'una manera d'aucells, qui són grans axí com a
faysans e han fort bell plomatga, e appelle
saysarach; e com gents entren en aquella plana,
aquells aucells fugen e passen per aquelles lices,
vers lo pla de Moguan. Lavors aquells qui són deputats
a la guarda de aquell loch conexen tantost la
venguda dels enamichs, per aquells aucells, e gornexen-sa
per deffendre lo pas.
Per l'altre camí de la Mar Major no y gossaria
entrar nagú, car covendrie
d'Aptas, qui és fornit de gents e de forts terres, e
no y porien passar. E per aquesta manera Carpanda
e sos predecessors han defessa la terra del gran poder
de lurs vahins.
Encara direm alguna cossa de la manera e dels
custums dels tartres. Los tartres són molt diversos
de les altres gents, de manera e de custums, e no
poria hom comtar tota lur diversitat sens gran anuig.
Los tartres crehen e anom[en]en Déu simplament,
e dien que és inmortall, e en [llur] dit meten
Déu primer. Altra reverència no fan ells a Déu, ni
per oracions, ni per affliccions, ni per dejunis, ni
per altre bé que fassen. Lo tartre no reputaria que
agués fet peccat en matar un hom, e si lexave lo fre
en la bocha de son caval com deuria péxer, ell cuydaria
haver peccat mortalment. Lo tartre no reputaria
luxúria a peccat, e per ço han ells moltes mullers,
e per ussatge cové que, aprés mort del pare,
lo fill prenga per muller sa madrastra, e lo frare la
muller qui fo de son frare, e fa
Los tartres són bona gent d'armes, e són obedients
a lur senyor més que nagunes altres gents.
Ne lur senyor no
si ell sa vol, tot quant ells han. Ni per host, ni per
cavalcada, lur senyor no és tengut de donar-los res,
ans cové que visquen de cassa e de pressa, e que
guoyen sobre los enamichs. E com los tartres saben
que deuen passar per tal encontrada on no y cuydan
atrobar abundància de vituales, ells fan amanar
gran ramat de bestiar ab ells, ço és, vaques e
eugues; e viuen de la let, e menjen la carn dells cavals
e la tenen per bona carn. Los tartres són molt
avisats en fet d'armes a cavall, mas a peu vallen
poch, car no saben anar a peu. Quant los tartres
són ordonats per conbatre, ells sa entenen tantost
la voluntat de lur capità e saben ço que han a ffer;
per la qual cossa los capitans governen laugerament
lur gent e ab poch treball. Los tartres són molt enginyosos
a pendra castells e viles. Los tartres cerquen
tostemps avantatge contra lurs enamichs en
batalla, e no han vergonya de partir-se
cossa a lur profit. Los tartres han aquest avantatge
de tota altra gent: car si ells són tots en un camp
per combatre
ells sa conbatran, e si la batalla no
no
dells tartres són molt perilloses e mortalls, car en
una patita batalla dels tartres seran morts e nafrats
més gent que no seria en una gran batalla d'altre
gent, e açò és per los archs e per les segetes, de les
quals ells són molt ajudables. E quant los tartres
són desbarratats, ells fugen tots ensemps e plegats,
e és perillosa cossa seguir-los, car fugint maten los
hòmens a cavall ab les segetes, ab les quals ells tiren
axí detràs com davant; e si ells vahen que los enamichs
los seguesquen follament, ells tornen de continent
sobre ells; e sovent s'és esdevengut que
aquells qui los encalsaven eren desbarratats. La host
dells tartres no és de gran mostra, per ço com ells
van tots emsemps bé strets, per la qual rahó
no fan mostra de
Los tartres són de bell aculliment a lurs hostes,
e partexen bé volenter e cortesament lurs viandes,
e volen que hom fassa a ells açò matex, car d'altrament
ells s'ó pendrien per força. Los tartres saben
bé conquerir les terres stranyes, mas no les saben
gordar, car més amen star en tendes e per los
camps que habitar en viles ni en ciutats. Los tartres
són molt cobisiosos, e prenen volenters la cossa
d'altri, e la lur no la saben guordar ni la volen despendre.
Quant los tartres són en companya d'altra
gent, si ells vehen que sien meys que los altres, ells
se mostren molt cortesos e humills; e si ells són
més, seran argullosos e fets a lur profit. E menten
laugerament, mas en dues cosses no gossaria[n]
mantir: la una, que en fet d'armes lo tartre no gossaria
dir que agués feta prouesa ni valor si no la havia
feta, ni gossaria negar la malvestat, si l'a feta;
l'altre, que davant lo senyor e davant lo jutge, en
juy, no gossaria neguar la veritat, encara que
ésser condempnat a mort. E ab aytant basta a parlar
dels tartres.
anà a l'emperador dels tartres
i li demanà set coses
En l'any de nostre Senyor
Ayton, rey d'A[r]mínia de bona memòria, vahent
que-lls tartres havian conquistat tots los regnes
e encontrades entró ell regna de Turquia, près consell
que anàs al senyor dels tartres e agués sa benvolença
e amistat. Lo rey d'Armínia, per consell
de sos barrons, sa féu vanir son frare Mesir Simbatat,
conestable del regna d'Armínia, e tramès-lo-y. E
lo dit conestable anà al senyor dells tartres Mangaton,
quart emperador dels tartres, e aportà-li de
richs presents. E fou rebut molt cortesament, e acabà
bé totes les feynes per les quals lo regna d'Armínia
lo havia enviat. E, vertaderament, ell stigué
Aprés que lo conestable fou tornat e hac comptat
a son frare lo rey ço que ell havia fet e ço
que y havia trobat, lo rey sa apparellà tantost e anà-sse
secretament per la Turquia, per ço com no
volia ésser conagut, e trobà un capità dels tartres
qui havia desbarratat lo soldà de Turquia. E lo rey
sa féu conèxer a aquell príncep dels tartres, e dix-li
com anava al emperador; lavors lo dit capità li donà
conpanya e féu-lo guiar entró a la Porta de Ferro.
Aprés trobà lo rey altra conpanya qui
a la ciutat d'Almalech. E aquí era Mangaton,
l'amperador dels tartres, lo qual fou molt alegre de
la venguda del rey d'Armínia, e rebé
e féu-li de grans dons e de grans gràcies.
Aprés que lo rey d'Armínia ach repossat alguns
jorns, ell féu ses peticions e damanà al emperador
dels tartres
emperador e tota sa gent sa fehessen christians e
que
pau he amor fos entre los tartres e los christians.
Aprés damanà que en totes terres que los tartres
havien conquerides e conque[ri]rien, que les
sglésies dells christians e los clergues e les persones
religioses fossen franchs e quitis de tota servitut.
Aprés damanà lo rey que plagués a Mangaton de
donar ajuda e consell de desliurar la Terra Santa de
les mans dels sarrayns e retre aquella als christians.
Aprés damanà que dagués fer manament als tartres
qui eren en la Turquia, que deguessen destroyr la
ciutat de Baldat e lo gallifa, qui era cap e ensenyador
de la falsa lig de Mafomet. Aprés damanà privileji
e manament que pogués haver ajuda d'aquells
tartres qui serien pus prop del regna d'Armínia,
com ell los damanaria. La
les terres que los sarrayns havien preses, qui eren
del regna d'Armínia e que aprés eren pervengudes
en mans dells tartres, hó hi pervendrien, li degués
fer retre franchament e quítia; axí matex que totes
les terres qui eren dels sarrayins que lo rey d'Armínia
pogués conquarir, que les pogués haver e tenir,
sens contrast dels tartres, en pau e
al rei d'Armènia totes les peticions
Quant Mangaton hac entesas les peticions del
rey d'Armínia, denant sos barons e tota sa cort respòs
e dix: "Per ço con lo rey d'Armínia de longues
terres és vengut a nostre imperii de sa bona voluntat,
digna cossa és que nós fassam conplir totes ses
preguàries. A vós, rey d'Armínia, diem que nós, qui
som emperador, nos farem batayar primerament e
creure[m] en la ffe de Christ, e farem batajar tots
los de nostra casse, e tendrem tots aquella ffe la
qual tenen vuy tots los christians; als altres, consellarem
nós que fassen açò mateix, mas força no
faríem, car lla ffe no voll haver força. A la segona
damanda, nós responem que nós volem que pau e
perpetual amistat sia entre los christians e los tartres,
mas nós volem que sia en les condicions que
los christians tindran bona pau e leyal amistat vers
nós, axí com nós farem vers ells. E volem que totes
les sglésies dels christians e los clergues, de qualque
condició que sien, seglars o religiosos, sien franchs
e quitiis de tota servitut, e que sien guordats e servats
sens ffer-los greuge, en persona ni en béns. Sobra
lo fet de la Terra Santa, dehim que nós hi irem
volenter en persona, per reverència de nostre senyor
Jhesuchrist; mas per ço com nós havem molt a
ffer en aquestes partides, nós manarem a nostre frare
Alahon que ell hi dega anar e conplir aquesta fahena;
e desliurarà la Terra Santa de poder dels sarrahins,
e retrà-la als christians. E anviarem a Bacó e
als tartres qui són en Turquia, e als altres qui són
en aquelles encontrades, que dejen obeyr a nostre
frare Alahon; e irà pendra la ciutat de Baldach e
destrohirà lo gallifa com a nostre mortall enamich.
Del privilegii que lo rey d'Armínia damana sobre lo
fet de haver ajuda dels tartres, volem que lo privilegii
sia ordonat a tota sa voluntat, que nós lo confirmarem.
E de les terres que lo rey d'Armíni[a] damana
que li sien retudes, nós ho atorguam volenter,
e manarem a nostre frara Alahon que li dege retre
totes les terres qui foren de sa senyoria, e li donam
totes aquelles que ell porrà conquerir dells sarrayns;
.
e de special gràcia li donam los castells qui
són prop de sa terra"
Quant Manguaton, quart emperador dels tartres,
hagué conplides les peticions del rey d'Armínia,
tantost ell sa féu batayar a un bisba qui era canceller
del regna d'Armínia, e féu betayar aquells de
sa cassa, e foren molts altres batayats, hòmens e
fembres. Aprés ordonà les gents d'armes qui devien
seguir Alehon son frare. Lavors Alehon e lo rey
d'Armínia, ab gran conpanya de gent, cavalcaren
tant que ells vengueren al flum de Phison. E abans
que pasassen
de Pèrsia, e près totes les encontrades e terres
entró a la terra hon habiten los asasins, qui són
gens sens ffe e sens tota crehença, sau que crehen
so que llur senyor, lo qual ha nom lo Veyll de la
Muntanya, los ensenya creura; e són tant obedients
a lur senyor que ells sa meten a mort a son manament.
En aquella terra dels asasins havia un fort
castell, bé fornit de totes cosses, que havia nom Tidago.
Alehon manà a un capità dels tartres que degués
assajar aquell castell e que no
astró tant que agués pres lo castell. Lavors stigueren
los tartres en lo setge del dit castell, sens que no
partiren,
lo castell per falta de vestidures, e no per altre rahó.
Quant Alehon entenia en pendre aquel castell, lo
rey près comiat d'ell e tornà-sse
de Baldach i féu morir de fam el califa
Aprés que Alehon ac ordonat de la guarda del
regna de Pèrsia, ell se
qui havia nom Sorloch, e aquí stigué tot l'estiu
en gran rapòs. Quan l'ar fou refredat, Alahon cavalcà
e asetjà la ciutat de Baldach e lo galliffa, qui
era mestra e enseny[a]dor de la falsa lig de Mahomet.
[E] féu tant que ell la près per força; e mataren
tots quants hòmens hí fembres hi trobaren. E lo
gallifa fo amanat viu davant Alehon. E tantes riqueses
foren trobades en la ciutat de Baldach que assò
fou gran mervella de veura. Llavors manà Alehon
que manassen lo gallifa denant ell, e féu apportar
tot son tressor; e pux dix Alahon al gallifa: "¿Conex
E aquell
tu que aquest gran tressor era teu?"
respòs e dix que hoc. "E donchs
—dix Alehon—,
per què no apleguaves tu gran host e hagueres
E lo gallifa respòs
deffessa ta terra de nostre poder?"
que ell cuydave que les fembres solament fossen
sufficients a defendra la terra. Lavors dix Alehon al
gallifa de Baldach: "Per ço com ést meyscrehent, e
. En tal manera finà sa miserable vida lo gallifa,
ést senyor de la falsa lig de Mahomet, nós ta farem
péxer de les tues riqueses precioses, e que
vols"
e jamés despuys no stigué lo gallifa en Baldach.
Quant Alehon agué pressa la ciutat de Baldach
e lo gallifa, ell dapartí totes les senyories de totes
les encontrades, e mès en cascuna de aquelles vaguers
e governadors, axí com a ell plagué; e féu
molt honrar los christians, e féu metre en gran servitut
los sarrayns.
Alehon havia una muller que havia nom Decostanco,
la qual era bona christiana, e fou del linatge
dels
la nativitat de nostre Senyor. Aquesta dona féu reedificar
totes les sglésies dels christians, e féu enderrocar
los temples dels sarrayns, e
tall servitut que no gossaven apparer.
Quant Alehon sa fou repossat un any ab ses
gents en la ciutat de Rosays, ell tramès lo rey
d'A[r]mínia que vengués a ell, car ell entania anar
a recobrar la Terra Santa e retre-la als christians. Lo
rey Ayton, de bona memòria, fo molt alegre de
aquestes noves, e aplegà gran host de valents hòmens
de caval e de peu, car en aquell temps lo regna
d'Armínia era en tan bon stament que ell fehia
açò en mon temps. Quant lo rey d'Armínia fou
vengut, ell hac parlament e consell ab Alehon sobre
lo fet de la Terra Santa, e dix lo rey a Alehon: "Senyor,
. Molt plagué a Alehon lo consell
lo soldà de Alep té la senyoria del regna de Suria;
e pus que vós volets cobrar la Terra Santa, a mi
semble millor que vós assetjets primerament la ciutat
de Alep, la qual és cap del regna de Suria, car si
hom pot pendre la ciutat de Alep, les altres seran
tost occupades"
del rey d'Armínia, e lavòs ell féu asetjar la ciutat,
qui era molt fort e bé murada, mas los tartres prengueren
la ciutat ab caves que feren desots terra, e
ab altres engins que faheren, per força, en
jorns. Vertaderament lo castell, qui era enmig de la
ciutat, sa defès
pressa. Moltes riquesses trobaren los tartres en la
ciutat de Alep. E fo pressa Alep, e aprés tot lo regna
de Suria, en l'any de nostro Senyor
Quant lo soldà de Alep, qui era lavors en Domàs,
entès que la ciutat de Alep era pressa per los
tartres, e havia pressa sa muller e sos fills, no sabé
metre altre consell en sí matex sinó que se
a la mercè de Alehon; e Alehon tramès lo soldà a
sos fills, al regna de Pèrsia, per so que fos segur
d'ell. Aprés de açò, Alehon departí de grans riquesses
entra sa gent, e donà
[d'Armínia], e axí matex li donà de aquelles terres
e castells que havia conquerits, molts, e asenyalladament
de aquells qui eren pus prop de la terra
d'Armínia. Lo rey féu fornir aquells castells de sa
gent. Aprés Alehon tramès per lo príncep de Antiotxa,
lo qual era gendra del rey d'Armínia, e féu-li
gran honor e gràcies assats, e féu-li retre totes les
terres de son principat les quals ell havia als sarrayns
toltes.
Aprés que Alehon ach ordonat ço que feya
mester en la guarda de la ciutat de Alep e de Domàs
e de les altres terres entorn, les qualls ell havia conquistades
dels sarrayns, e axí com ell entenia entrar
en lo regna de Jherusalem per desliurar la Terra
Santa e retre aquella als christians, veus que vench
un missatge, lo qual li comptà com son frare Mangaton
era traspassat de aquesta vida, e com los barons
lo damanaven per fer-lo emperador.
de Mangaton, Cobili fou fet emperador,
dels tartres
Quant Alehon ac entesses aquestes noves, ell
fo molt dolent de la mort de son frare; e per lo
consell de sa gent lexà un seu baró, qui havia nom
Guiloja, ab
e manà que totes les terres qui eren stades dells
christians los fossen retudes. Aprés ell se
vers orient, e lexà un seu fill, qui havia nom Abaga,
a Tauris. E de aquí sa partí Alehon e vench per ses
jornades al regne de Pèrsia. E sobre assò, noves li
vengueren que Cobili, son cosí, era stat fet
emperador.
i com Barcha batallà contra Alehon
i negaren-se molts
Quant Alehon entès aquestes noves, no volch
anar pus avant, ans se
lexades ses companyes e son fill. Axí com
Alehon stave a Tauris, noves li vengueren que Barcha,
aquell qui lavòs tenia la senyoria de Bacho, de
aquell qui neguà en lo flum d'Ostharicha, venia per
entrar en la terra de Alehon. Lavors Alehon aplegà
sa host e vench contra sos enamichs. E fo gran la
batalla, sobre un flum glasat, entre la gent de Alehon
e la gent de Barcha; e per lo gran pes de les
bísties e dels hòmens lo glas trenchà, e negaren-hi
més de
se
dolents e despaguats de [perdre] sos amichs.
de saeta perquè li havien mort un nebot
Giloga, lo qual Alehon havia legat ab
en lo regna de Suria e en les partides de Palestina,
tench la terra en pau e en rapòs; e amave e honrava
molt los christians, car ell era del linatge dels
la nativitat de nostro Senyor. Axí com Gilogua
sa trebellave en recobrar la Terra Santa, lo diable va
somoura una gran discòrdia entre ell e los christians
qui eren en les partides de Saeta. Car en la terra
de Bellfort, qui és de la senyoria de Saeta, havia
moltes viles hon habitaven sarrayins, qui fahien trahut
als tartres, esdevench-sa que la gent de Saheta e
de Belfort sa ajustaren e corragueren e robaren
aquelles viles; d'aquells sarrayins los uns mataven,
los altres se
era en aquelles encontrades, e corragué aprés
d'aquells christians ab pocha conpanya de cavall; e
com ell los reptàs de assò que hav[i]en fet e volgués
tolra la presa que aquells se
dels christians farriren en ell e mataren-llo. Quant
Giloga entès que los christians de Seheta havien
mort son nabot, ell cavalcà ab totes ses gents e
vench a Seyeta e matà tots quants christians hi trobà.
És ver que la gent de Seheta se
abans, per què pochs n'í moriren. Giloga féu metra
foch a la ciutat e féu enderrocar una partida dels
murs. E jamés despuys no agué Giloga fiança en los
christians de Suria, ni ells en ell. Aprés foren gitats
aquests tartres del regna de Suria per lo poder del
soldà de Egipta, axí com serà dit ací aprés.
recobrà dels tartres el regne de Síria
En aquell temps que Barcha movia guerra a
Alehon, axí com havem dit desús, lo soldà de Egipte
apleguà sa host e vench-se
de Palestina, e en un loch qui ha nom Aymaloch
conbaté
lo gran poder del soldà, e materen-se en fuyta; e lur
capità Giloga morí en la batalla. E los tartres qui
scaparen de aquella desconfita se
e de lavors ançà lo regna de Suria tornà en poder
del soldà de Egipta, sinó algunes ciutats prop la
marina que los christians tenien.
i Abaga obtingué la senyoria
Quant Alehon hach entès que lo soldà de Egipta
era entrat en lo regna de Suria e que
sa gent e morta, ell apleguà sa host e tramès a
dir al rey d'Armínia, e al rey de Jòrgia, e als altres
christians de les partides de Suria, que fossen apparelats
per anar ab ell contra lo soldà de Egipta.
Aprés que Alehon hac fet tot son aparalament per
anar al regna de Suria, una greu malaltia lo près, e
tench-lo
feyna de la Terra Santa, per la mort de Alehon.
Aprés tench la senyoria de Alehon son fill Abaga.
Aquest Abaga volch que l'emperador Cobila, son
oncle, li confirmàs la senyoria; e Cobilatan ho féu
molt volenter, car ell sabia bé que Abaga era lo millors
e lo pus savi fill que Alehon havia, e axí fon appellat
Abagatan. E comensà sa senyoria en l'any de
nostre Senyor
Abagatan fon molt prous e savi, e governà sa
senyoria sàviament, e fo molt aventurós en totes
cosses, sinó en tant que no volch ésser christià, axí
com era stat son pare Alehon, ans fo ydolàtrich; e
altre: que tant quant ell visqué, ach guerra ab sos
vahins, e per ço no póch esvahir lo soldà de Egipta.
E per aquesta rahó lo regna de Egipte stech en pau
lonch de temps, e tots los sarrayns qui podien scapar
del poder dels tartres se
per ço cresqué molt lo poder del soldà. Encara lo
soldà de Egipta féu una subtilitat, car ell tramès per
mar misatges als tartres qui eren en lo regna de Cumània
e de Ròsia, e féu ab ells conpanya e amistat,
e ordonà que si Abagatan volgués entrar en la terra
de Egipte, que aquells li moguessen guerra e corraguessen
sa terra. E per aquesta composició lo soldà
hach gran l'àer de svahir les terres dels christians de
Suria, e per ço perderen los christians la ciutat
d'Antiotxa e moltes altres terres, axí com se comte
larguament en lo Libre de la conquesta de la Terra
Santa.
els dos fills del rei d'Armènia
Bendochar, qui era soldà de Egipte, fo molt
aventurós e poderós, e tramès sa host en la terra
d'Armínia. E lo rey era anat als tartres, mas sos dos
fills apleguaren la host d'Armínia, qui lavors era de
gran poder, e vengueren contra los sarrayins e
combateren-sa ab ells. La batalla fo fort gran, mas a
la ffi los christians foren desbarratats, e dels dos fills
del rey, la hú fo pres viu, e l'altre morí en la batalla.
De què los sarrayins entraren en la terra e guastaren
e robaren quaix tot lo poble d'Armínia; e de açò fo
molt abaxat lo poder dels christians, e lo poder
dels sarrayns fo molt exalsat.
Quant lo rey d'Armínia hac entesses les noves
de sos fills e de sa terra, ell fo molt dolent e pensà
com poria fer dampnatge a sos enamichs. Lavors ell
se
e amonestant-los que venguessen en ajuda dels
christians. Assats hi trebellà lo rey d'Armínia. Sgordant
que no podia haver axí tost ajuda dels tartres,
tramès sos misatges al soldà de Egipta e fermà treves
ab ell per ço que pogués traure son fill de presó.
E lo soldà féu covinenses ab lo rey d'Armínia,
que si li feya retra son conpanyó, qui havia nom
Sangolastar, lo qual tenien los tartres, e li retia los
castells de la terra de Alep que él tenia, ell li retria
son fill. Tant treballà lo rey d'Armínia, que los tartres
li donaren Sangolestar, lo conpanyó del soldà
dasús nomenat, e lo rey lo reté al soldà, e li reté los
forts castells de Terpesach, e féu enderrocar altres
dos castells a requesta del soldà; e en aytal manera
lo fill del rey, Livon, fo desliurat de la presó dels
sarrayns.
Aprés de açò, lo rey Ayton, de bona memòria,
lo qual havia fet gran bé a la christiandat en sa vida,
donà son regne e sa senyoria a son fill Livon, damunt
nomenat, e, lexant les pompes de aquest setgle,
près àbit de religió, e cambià
lo ussatge d'Armínia, e ach nom Machari. Aprés de
açò morí Ayton, monge, en l'any de nostro Senyor
Lo fill del rey Ayton, Livon, fo savi baró e valent,
e governà sàviament son regna e sa senyoria, e
fo molt amat de sa gent, e los tartres li apportaven
gran reverència e honor. Molt sa trebellave lo rey
Livon en dampnificar los sarrayins, e sovén amonestave
per sos misatges a Abagatan que vingués a
recobrar la Terra Santa e confondre lo poder de
Egipte. En aquell temps s'esdevench que lo soldà
de Egipte entrà ab son poder en lo regna de Turquia,
e matà e gità tots los tartres qui allà eren, e
près moltes terres e ciutats; car un traydor que Abagatan
havia fet capità de Turquia, lo qual havia
nom Parvana, sa rebel·là e féu obediència al soldà,
e feya son poder de gitar los tartres fora la Turquia.
Quant Abaguatan entès aquestes noves, ell aplegà
sa host e cavalcà cuytadament, car de
féu
sol[d]à sabé la venguda dels tartres, no gossà sperar,
ans se
gent detràs ell. E abans que lo soldà pogués tornar
en lo regna de Egipte, los tartres aconsaguiren la resagua
de la host dels sarrayns en un loch qui és anomenat
lo Pas Blanch, e ferriren en ells, e prengueren-na
e ultra açò prengueren
qui eren de aquelles partides. E Abagatan fou
consellat que no entràs en la terra de Egipte per la
gran calor que lavors fahia, e per los cavalls qui eren
fort trebellats. Lavors se
e prengué les terres e les ciutats qui s'eren rebel·lades,
e féu tant que ell près lo traydor; e tantost,
segons la manera dels tartres, ell lo féu trosejar
per lo mig, e manà que en totes les viandes que
ell devia menjar fos messa de la carn del dit Parvana;
e Abaga na mengà e
Aytall venjansa près Abaga del traydor Parvana.
el regne de Turquia
Quant Abagua ach presses les terres qui eren
stades rebel·lades e agué ordonat dell regna de Turquia
a son pler, ell féu apellar lo rey d'Armínia que
vingués davant ell, e offerrí-li lo regna de Turquia
per haver e tenir, per ço com lo rey [d'Armínia] e
sos antecessós eren stats leyalls envers la senyoria
dels tartres. E lo rey d'Armínia, axí com a savi, féu
moltes gràcies de tan gran don e scusà
bastar a governar dos regnes, car lo soldà de
Egipte sa traballava molt en agreujar lo regna d'Armínia.
Consellà lo rey d'Armínia [a] Abaga que no
donàs senyoria en lo regna de Turquia a alcun sarray,
e aquest consell plagué molt [a] Abagua, e no
volch que nagun serray agués senyoria gens en la
terra de Turquia.
que féu el rei d'Armènia a Abaga.
De la resposta d'aquest
Aprés de açò, lo rey d'Armí[ni]a requerí e pregà
Abaga que li plagués de anar o trametre lo frare
a desliurar la Terra Santa de les mans dels sarrayns,
e que la ratés als christians. E Abaga promès que ell
ho faria molt volenter, e consellà al rey d'Armínia
que degués trametra al papa e als altres reys e senyors
de christians de Occident, que vinguessen o
tramatessen de llur gent en ajuda de la Terra Santa,
per ço que tinguessen e gordassen les ciutats e les
terres, pus ell[s] les aurien conquistades. Lavors lo
rey d'Armínia se
tramès sos misatges all papa e alls reys de Occident.
E quant Abaga agué ordonat en lo regna de Turquia
ço que s'í covenia, ell se
hon havia lexades ses conpayes.
Bendocha, qui havia rabuda honta e dampnatge,
fou abeurat de varí axí com se
Egipta, e no pogué tornar viu en la ciutat de Domàs.
De la mort de Bendocha foren molt alegres
los christians, e los serrayns n'agueren gran doll,
car era stat molt valent hom d'armes. Aprés de ell
fou fet
Melec Saït. El seu govern durà poc temps, puix
que fou foragitat de la seva senyoria, i fou fet soldà
un tal Elfi.
a Síria amb el rei d'Armènia
Quan va arribar l'hivern i Abaga ja podia entrar
en la terra d'Egipte amb la seva cavalleria, envià primerament
el seu germà Mangodamar amb trenta
mil tartres, i li manà que ocupessin el regne de Síria
que ell ja el seguiria després; i que si el soldà li venia
a l'encontre, que combatessin amb ell vigorosament,
i que si el soldà no gosava presentar batalla,
que ocupessin les terres i les ciutats, i que les lliuressin
als cristians perquè aquests les guardessin i
tinguessin. Mangodamar cavalcà amb els trenta mil
tartres que el seu germà li havia donat, i el rei d'Armènia
l'acompanyà amb molta gent a cavall. Un
cop passat l'estiu, Mangodamar i el rei d'Armènia
entraren en el regne de Síria i anaren devastant les
terres dels sarraïns fins a una ciutat d'Hamas anomenada
la Camella, situada enmig del regne de Síria.
Davant d'aquella ciutat hi ha una bella plana, i
el soldà era aquí amb tot el seu exèrcit. Els sarraïns
d'un costat, i els cristians i els tartres de l'altre,
l'ala dreta de l'host, fou el primer en atacar
l'ala esquerra de l'host dels sarraïns, i els va desbaratar
i encalçar fins passades bé tres milles de la
ciutat d'Hamas, i el conestable dels tartres, que nomia
Halinac, concentrà l'atac a la part dreta de
l'host dels sarraïns i els va desfer, i els anà perseguint
fins a una ciutat anomenada Cara. Mangodamar,
que era romàs al camp, va veure un escampall
de beduïns i es va espaordir molt, com a home que
mai no havia presenciat una batalla, i sense motiu
va abandonar el camp de la victòria i va deixar el
rei d'Armènia i el seu conestable que havien anat
en persecució dels enemics. El soldà, en veure que
els tartres eren partits, va pujar dalt d'un puig amb
quatre mil homes a cavall. Quan el rei d'Armènia va
tornar, després de derrotar els enemics, i no trobà
Mangodomar, es va descoratjar molt, i una vegada
assabentat de quin camí havia pres, cavalcà darrera
seu. Alenach, el conestable, va romandre dos dies
esperant el seu senyor Mangodamar, i, en saber que
se n'anava, va seguir-lo a cavall amb la seva gent i
no l'aconseguí fins al riu Èufrates. D'aquesta manera,
per culpa de Mangodomar, van abandonar el
camp on hagueren aconseguit la victòria. Els tartres
se
va suportar aleshores molts treballs i la seva gent
sofrí molt d'estrall car, a causa del llarg camí i per
manca de viandes, homes i bèsties estaven tan cansats
que no podien caminar, i anaven i venien per
diversos camins. En aquelles encontrades habitaven
sarraïns, els quals prengueren i mataren molts
l'host del rei d'Armènia es va perdre, i hi moriren
gairebé tots els homes de paratge. Aquesta malanança
s'esdevingué l'any de nostre Senyor 1282.
XXXIII. Com Abaga fou enverinat
pels seus familiars
Quan Abaga va rebre aquestes noves, manà
totd'una als seus barons que anessin cuitadament
allà on ell era, i aplegà així una gran host amb intenció
d'envair el regne d'Egipte. Però s'esdevingué
que un sarraí vingut del regne d'Egipte prometé i
donà tant a alguns familiars d'Abaga que un dia li
donaren a beure un verí mortal, a ell i al seu germà
Mangodamar, i no visqueren més de vuit dies. Abaga
morí l'any de nostre Senyor 1282.
XXXIV. De Tangodar, fill d'Haloon,
germà d'Abaga, que es féu sarraí
Després de la mort d'Abaga, els nobles es reuniren
i elegiren com a llur senyor un germà d'Abaga
anomenat Tangodar. Aquest Tangodar era més
gran que els seus germans, i d'infant havia estat batejat
amb el nom de Nicolau, però un cop elegit
senyor, s'envoltà de sarraïns i es féu anomenar Mafomet
Can, i es proposà de convertir els tartres a la
falsa llei de Mafomet, i induïa amb presents aquells
que no podia moure per força; i en temps d'aquest
Mafomet Can una gran multitud de tartres es convertí
a la llei dels sarraïns. Aquest Mafomet, fill del
i manà que hom no celebrés ni anomenés la
fe de Crist, i expulsà tots els sacerdots i religiosos
cristians i feia predicar la falsa llei de Mafomet per
tota la seva terra. Aquest Mafomet envià els seus
emissaris al soldà d'Egipte i féu amb ell convinences
de pau i d'amistat, i li prometé que obligaria els
cristians que vivien en la seva terra a fer-se sarraïns,
o que els faria trossejar a tots. D'això els sarraïns
s'alegraren molt i els cristians en tingueren gran pena,
i no sabien què fer, llevat d'implorar la misericòrdia
de nostre Senyor, puix que es veien venir al
damunt grans persecucions. Dit Mafomet manà als
reis d'Armènia, de Geòrgia, i als altres cristians
d'Orient, que es presentessin davant ell, raó per la
qual els cristians estaven molt pensarosos i espaordits.
I mentre que els cristians sofrien tantes tribulacions
sota la senyoria d'aquest malvat Mafomet,
nostre senyor Déu, que no defalleix a aquells qui
en Ell tenen esperança, els consolà molt, car un
germà de dit Mafomet i un nebot seu que nomia
Argon es rebel·laren contra ell, i feren saber a l'emperador
Cobilacan de quina manera hom constrenyia
i amonestava tots els tartres a fer-se sarraïns.
En assabentar-se d'això, Cobilacan envià ordre a Mafoment
que deixés d'obrar d'aquella manera, o que,
del contrari, actuaria contra la seva voluntat. Això
causà molta torbació a Mafomet, i tant va fer que
va fer empresonar el seu germà i el va matar. Després
intentà de prendre el seu nebot Argon, però
Argon es va refugiar en un castell, en les muntanyes.
Mafomet féu assatjar aquell castell. A la fi Argon
seva vida i la dels seus.
XXXV. Com Argon fou salvat de la mort
Mafomet, una vegada que tingué el seu nebot
sota el seu poder, el va entregar a un dels seus conestables
perquè el custodiés. Després manà .que la
seva gent seguís a poc a poc el seu nebot Argon,
que es dirigia cap a Toris, on havia deixat les seves
mullers, i donà ordre al conestable que el matés secretament
i li portés el cap a Toris. Allà hi havia un
poderós senyor, que el pare d'Argon havia criat i
fet molt de bé. Aquest tingué molta compassió
d'Argon, de manera que reuní la seva gent, matà el
conestable i alliberà Argon de la presó i de la mort,
i va arranjar que tots l'anomenessin senyor i li juressin
obediència. Una vegada fet això, Argon cavalcà
de pressa, i va córrer tant que va aconseguir
Mafomet i el va capturar abans que arribés a Toris i
tantost el va fer tallar pel mig. I d'aquesta manera
acabà la vida el malvat Mafomet, el segon any de la
seva senyoria.
XXXVI. Dels fets d'Argon, fill d'Abagacan
L'any de nostre Senyor 1285, després de la
mort de Mafomet, enemic dels cristians, Argon fou
fet senyor dels tartres, i el gran emperador el va
confirmar en la senyoria i volgué que hom l'anomenés
Can, i per això Argon fou més honrat que
els seus predecessors. Aquest Argon fou molt bell,
els seus dominis. I estimà molt i honrà els cristians,
i féu reedificar les esglésies dels cristians que Mafomet
havia fet derrocar. Aleshores el rei d'Armènia,
el rei de Geòrgia i els altres cristians de les contrades
d'Orient acudiren a ell i pregaren Argon que
considerés de quina manera podria alliberar la Terra
Santa de les mans dels sarraïns. Argon fou molt
content d'aquest prec i va prometre que consideraria
el projecte d'alliberar la Terra Santa, i per això
tenia la intenció de fer les paus amb els seus veïns a
fi de poder atacar el soldà amb més seguretat. I
mentre que Argon es proposava de dur a terme
aquesta bona obra, Déu volgué que morís, el quart
any de la seva senyoria; i un germà seu, anomenat
Cagato, fou fet senyor després d'ell. Aquest Cagato
fou el rei més inútil que ha existit d'ençà que Canguiscan
obtingué la senyoria, tal com direm ací
després.
XXXVII. De Cagato, dels seus vicis
i de la seva mort
L'any de nostre Senyor 1289, després de la
mort d'Argon Can, regnà el seu germà Cagato.
Aquest Cagato no tenia llei ni fe, ni valia res en fets
d'armes; s'era lliurat del tot al pecat de luxúria, vivia
com una bèstia immunda, sadollava el seu ventre
de vins i de viandes, i altra cosa no féu durant
els sis anys que ocupà la senyoria. A causa de la
seva misèria i malvestat la gent va començar a avorrir-lo
el va ofegar.
Després de la mort d'aquest Cagato, fou fet
senyor un cosí seu, anomenat Baido. Aquest Baido
era bon cristià, i havia concedit gràcies i fet prou de
bé als cristians, però traspassà aviat d'aquest món.
XXXVIII. De Baido, bon cristià.
Quin temps fou senyor i com morí
L'any de nostre Senyor 1289, després de la
mort de Cagato, el seu germà Baido tingué la senyoria
com a bon cristià, i féu refer les esglésies dels
cristians, i manà que ningú no gosés predicar la llei
de Mafomet en la seva terra. Això va irritar molt els
sarraïns, que en aquell temps molt s'havien multiplicats.
Lavors los sarrayns e los tartres qui tenien
lur ffe enviaren secretament misatges a Cassan, qui
fo fill de Argon, e promateren-li que ells [lo] farien
senyor sobre ells, e que li donarien la senyoria de
Baydo si volia renunciar a la ffe christiana. Cassan,
qui havia pocha cura de la ffe dels christians e era
molt cobejós de haver senyoria, atorgà que ell faria
ço que ells damanaven. Sobre assò, Cassan sa
rebel·là contra Baydo, e Baydo aplegà sa host e
vench contra Cassan; e no sabia ço que sa gent tenia
al cor. E quant Baydo cuydà comensar la batalla
ab Cassan, tots aquells que tenien la lig de Mahomet
sa partiren d'ell e anaren a Cassan. Baydo, vahent
que sa gent lo havia trahit, girà per tornar-se
mas Cassan tramès aprés d'ell, e mataren-lo
axí con fugia, e Cassan près la senyoria.
i què féu en el seu temps
Aprés la mort de Baydo, Cassan tench la senyoria.
E ell comensament de sa senyoria ell sa demostrà
molt ffer devés los christians, e scusave
que per fer pler a aquells qui
senyoria, en la manera desús dita, ho feya; mas despuys
que ell fou reffermat en sa senyoria, ell comensà
molt a amar e honrar los christians, e volia
mall als sarrayns, e féu assats de cosses a profit de
la christiandat, car, primerament, ell destruí tots
aquells qui li consellaven que fes mal als christians.
Aprés de açò, manà Cassan que tota sa gent fos apparalada
dintre
car ell volia entrar en la terra de Egipte e destroyr
lo soldà. E tramès a dir al rey d'Armínia e al rey de
Jòrgia, e als altres christians de les partides d'orient,
que fossen apparalats per anar ab ell.
Quant lo temps fon refrescat, Cassan cavalcà
ab tot son poder, e vench-se
E quant Cassan fon en la terra del soldà, ell
aplegà sa gent. E lo soldà de Egipte, qui havia nom
Melech Nasar, aplegà tot son poder davant la ciutat
de Emes, qui és en lo mig del regna de Suria. E Cassan
entès com lo soldà venia contra ell per conbatre
e per ço no volch trigar a pendra castell ni vila,
ans se
soldà era, a una jornada, en unes pradaries hon havia
abundància de erba. Lavors manà Cassan a tota
sa gent que donassen repòs a totes lurs bísties, qui
eren trebellades del lonch camí que havien fet
cuytadament.
En la conpanya de Cassan havia un sarray qui
havia nom Capcap, qui era stat batle de Domàs e
se
fetes al dit Capcap moltres gràcies e honors, e
fiava en ell. E sdevench-se que aquest Capcap tramès
a dir al soldà de Egipte per ses letres tot l'esser
e lo consell dells tartres, e axí matex li tramès a dir,
consellant-li, que degués vanir cuytadament a la batalla
contra Cassan, mentre que ses gents e sos cavalls
eren lassos e treballats. Lavors s'esdevench
que lo soldà de Egipte, qui havia en propòsit de
sperar Cassan en les encontrades de Domàs, per
consell de Capcap, lo traydor, vench cuytadament
ab tot son poder per svahir Cassan inprovissament.
Les guardes de la host feren saber a Cassan la venguda
del soldà. Lavors Cassan manà a sos barrons
que tots cavalcassen ordonadament per lurs batalles
contra lo soldà, qui vania cuytadament ab gran
quantitat dels millors de sa host. Quant Cassan víu
que no podia scapar ne squivar la batalla, e que ses
gents, qui eren scanpades per lo camp, no porien
axí tost vanir a ell, ell sa aturà, e manà a tots aquells
qui eren ab ell que davallassen a peu e que matessen
lurs cavalls entre ells, e que [ab] lurs archs e ab
lurs sagetes enderrocassen lurs enamichs, qui vanien
corrent tant com los cavalls los podien portar.
Lavors avallaren los tartres, e materen lurs cavalls
entre ells, e tenent los archs e les sagetes speraren
antró tant que los enamichs foren prop aprés d'ells.
Lavors lexaren los tartres tots ensemps anar les sagetes,
e farriren aquells qui vanien denant corrent,
per què los primers caygueren, e los altres qui vanien
aprés caygueren sobre ells, e axí los uns caygueren
sobre los altres, e los tartres tiraven sovent
e manut, qui molt bé sabien de tirar d'arch e de sageta,
per la qual rahó scaparen pochs d'aquells sarrayns
que no fossen morts o nafrats. E com lo soldà
víu assò, ell sa tirà atràs, e Cassan manà tantost a
sa gent que daguessen muntar a cavall e svahir vigorosament
los enamichs. E Cassan fo lo primer
qui se anà conbatre ab lo soldà; e tench tant la mescla,
ab aquella poqua gent que havia entorn sí, que
tots sos barons vengueren ordonadament a la batalla.
Lavors comensà la batalla e mescle de totes
parts, e durà del soll exit entró hora nona. A la ffi
lo soldà no póch durar davant Cassan, qui de sa mà
fahia mervelles, e mès-sa en fuyta ab ses gents. De
què Cassan e ses gents encalsaren los enamichs entró
a la nit scura, matant tots quants na aconseguian.
Lavors foren abatuts e morts tants de sarrayns
que tota la terra na ffo cuberta. Aquella nit
aturà Cassan en un loch qui ha nom Canech, alegra
e joyós de la victòria que Déus li ach donada. E açò
s'esdevench en l'an[y]
de Nadall.
perseguiren el soldà
Aprés, Cassan manà al rey d'Armínia e a un seu
baró, qui havia nom Molax, que ab
deguessen seguir lo soldà entró al desert de
Egipte, qui era luny, del camp on la batalla fou, bé
manament en les encontrades de Casere. E lo rey
d'Armínia e Molaix ab los
abans del jorn, e anaren aprés del soldà, e mataren
tots quants sarrayns pogueren aconsaguir. Aprés
del terçs jorn, Cassan envià a manar al rey d'Armínia
que se
ciutat de Emes. E manà que Molax anàs aprés lo
soldà; mas lo soldà fugí de nit e de dia, cavalcant
camells corradors, en conpanya de baduys qui
guiaven, e axí entrà lo soldà mesquinament en Babilònia,
sens conpanya. E los sarrayns fugiren sà e
llà, per diversos camins, axí com cuydaven mills
scapar; e una partida de aquells sarrayns tengueren
lo camí devers Trípoll, los quals foren tots morts e
pressos per los christians qui habitaven en lo munt
de Líban. E lo rey d'Armínia se
trobà que la ciutat de Emes s'era retuda a ell, e totes
quantes riquesses e tresor lo soldà e sa gent havien
apportades a Emes foren apportades danant
Cassan, e mervellaren-se
sa gent havien apportades ab ells tant grans riqueses
llà hon s'entanien a combatre.
Quant Cassan hac fet aplegar lo mervellós tressor
e riquesses que eren stades guoyades, totes les
departia a ses gents. E jo, frare Ayton, son stat present
a tots los grans affers que los tartres han haüts
a fer ab los sarrayns, del temps de Alehon ensà,
mas jamés víu ni hoy parlar de nagun senyor tartra
que pus grans fets fes en dos jorns que aquells que
Cassan féu. Car lo primer dia de la batalla, Cassan,
ab pocha conpanya, contra lo soldà e gran quantitat
dels seus, se provà de sa persona axí bé, que ell
agué anomanada sobre tots los altres combatadors;
de sa prohessa serà parlat entre los tartres tostemps.
Lo segon jorn, tan gran fou la franquesa del cor de
Cassan, que les grans riqueses que ell havia guonyades,
les qualls eren sens nombre, totes les departí a
ses gents, en tal manera que ell no se
una spassa e una bossa de cuyro plena de scriptures
del fet de la terra de Egipte; tot lo romanent
donà franchament. E mervella era con axí poch cos
podia haver tan gran còpia de virtuts; car entre
agués pus petita persona, ni pus lega faysó, e tots
los altres sobramuntava de prohesa e de virtut. E
per ço [con] aquest Cassan ffo en nostre temps, nos
cové parlar d'ell pus longuament que dels altres,
car aquell soldà qui fon desbarratat per Cassan és
encara viu, e d'altra part aquells qui entendran en
lo passatge de la Terra Santa poran legir de bons
eximplis.
enviaren missatgers a Cassan,
i trameteren-li grans dons
Aprés que Cassan agué reposat alguns jorns e
hac ordonats sos fets, ell cavalcà detrament vers la
ciutat de Domàs. E quant aquells de Domàs enteseren
la venguda de Cassan, ells agueren gran por
que, si Cassan los p[r]enia per força, que ell los
destroyria tots sens misericòrdia. Lavors tramateren
misatges a Cassan, e tramateren-li grans dons e
enviaren-li les claus de Domàs. Lavòs Cassan rebé
los presents e manà als missatgés que se
a Domàs e que fessen apparalar vituales a sa
host, e que no aguessen dupte, car ell volia gordar
Domàs per sa cambra. Los misatgers partiren alegres
de la bona resposta que Cassan los féu, e Cassan
cavalcà aprés d'ells e attendà
flum de Domàs, e ells li tramateren grans dons e
gran abundància de vituales per sa host. E sajornà
Cassan ab sa host en Domàs
[a]quells
a Casera sperant lo manament de Cassan.
Mentre Cassan stave en gran repòs ab sa gent,
un misatge li vench qui li apportà noves que Baydo
era entrat en lo regna de Pèrsia e que havia fet
dampnatge en la terra, e que duptaven que no fahés
pijor que fet havia. Lavors manà Cassan a Catalosa
manà a Molax e als altres tartres qui eren amb ell a
Casera, que deguessen obeir Catalosa
lo qual Cassan
havia lexat en son loch. Aprés ordonà Cassan
vaguers e baties e governadors sobra cascuna ciutat,
e féu regidor de Domàs Capcap, qui fou traydor.
Aprés de tot açò, Cassan dix que se
tornar en Pèrsia, e dix Cassan: "Nós auríem volentés
liurades les terres de Suria, per gordar, als christians,
si y fossen venguts; e si y vénen, nós lexarem
manat a Catalossa que ell reta la Terra Santa als
christians, e que los dón consell e ajuda a reparar
les terres guastades."
Quant Cassan hac fet açò, ell se
Masopotània. E com fo vengut al flum de Èufratres,
ell tramès a manar a Catalosa que lexàs Molax ab
vengués cuytadament a ell, al regna de Masopotània,
ab tot lo romanent de la host. Catalosa se
partí, e féu ço que Cassan li havia tramès a manar, e
Molax romàs per guordar la terra de Suria. E per
consell del traydor Capcap, Molax se
partides de Jherusalem, en un loch qui havia nom
Guaur, hon havia bona pastura per los cavals. Com
l'estiu fou vengut, Capcap tramès sos misatges al
soldà e promès-li de retra Domàs e totes les altres
terres que los tartres tenien en Suria. E lo soldà
promès a Capcap que ell li donaria la senyoria de
Domàs, e de son tresor una gran partida, e sa filla
Delseror per muller. Lavors Capcap sa rebel·là, e
féu rebel·lar les terres e les encontrades, car bé sabien
que no podien venir los tartres sobre ells, per
la gran calor dell estiu. Quant Molax víu que Domàs
e les altres terres sa eren rebel·lades, no guossà
aturar en lo regna de Suria ab tan poqua gent, ans
se
comptà-li ço que Capcap lo traydor havia fet. Cassan,
entenent aquestes cosses, fo molt torbat, mas
no y podia fer altre cossa, per la gran calor que
feya.
Quant l'estiu fou passat e l'ivern comensà a venir,
Cassan apleguà sa gran host en la ribera del
flum de Èufratres, e tramès davant Catalosa, ab
d'Antiotxa, e tramès per lo rey d'Armínia e per los
christians qui eren en Xipre, e près-los en sa companys.
Catalossa cavalcà devers Antiotxa ab
tartres, e lo rey d'Armínia vench ab tot son poder,
sens gran trigua, e féu a sseber als christians qui
eren en Xipre que venguessen per recobrar la Terra
Santa. Sobre assò, los christians qui lavors eren en
lo regna e Xipre vengueren per mar entró a la illa
de Tortosa; e fo ab ells lo senyor de Sur, frare del
rey de Xipre, qui guiava la cavallaria, e axí mateix
hi foren los mestres del Temple, del Spital, e
llur covent. E axí com ells staven apparalats e
desijossos de fer lo servey de nostro Senyor, veus
noves los vengueren que una greu malaltia havia
sob[rep]rès a Cassan, per la qual rahó covench que
Catalosa se
rey d'Armínia se
qui eren venguts a la illa de Tortosa se
en Xipre. E per aquesta occasió lo fet de la Terra
Santa fon destorbat. E açò fo en l'any de nostre
Senyor
la seva host i entrà en el regne de Síria
En l'any de nostre Senyor
aplegà altra vagada sa host prop lo flum de Èufratres,
entanent entrar en lo regna de Suria e destruhir
lo soldà de Egipte e recobrar la Terra Santa, e
retra-la als christians. E quant los sarrayns enteneren
la venguda de Cassan, vahent que no
conbatre ab son poder, guastaren e cremaren tota
la terra per llà hon Cassan devia passar; e materen
los blats e lo bestiar, tant com pogueren, en les forces,
e cremaren tot lo romanent per ço que los cavals
no poguessen trobar res de què visquessen.
Quant Cassan entès açò que los sarrayns havien fet,
sgordant que los cavals no porien trobar res de
què poguessen viure, près consell de aturar aquell
yvern prop lo flum de Èufratres, e quant vendria al
Pascor, que los blats comensarien a créxer, lavors
comensarien son camí. Major cura havien los tartres
dels lurs cavals que de ells mateys, com aquells
qui saben viure ab pocha viande. Cassan sa mès
prop la riba del flum de Èufratres ab tota sa host e
gent, e tramès per lo rey d'Armínia. E fon tan gran
la host de Cassan, que ell tenia de lonch
d'un castell qui ha nom Rechabe entró en un
altre castell qui ha nom la Bire, e aquells castells
eren de sarrayns, mas ells sa reteren a Cassan.
E mentre que Cassan stava sperant temps covinent
per anar a desliurar la Terra Santa del poder
dels sarrayins, veus Baydo, aquell que dessús avem
nomenat, entrà altra vagada en la terra de Cassan; e
[fou-li comptat] que y havia fet gran dampnatge, e
que anava perseguint la gent que ell havia lexada
en guarda de sa terra. Sobre açò, fou concellat a
Cassan que se
altre any vinent, poria entrar en lo regna de Suria;
de què Cassan fo molt despagat per ço com lo fet
de la Terra Santa sa alonga[va] tant. Lavors manà
a Catalosa que entràs en lo regna de Suria ab
tartres, e que anàs pendra la ciutat de Domàs, e que
messés a spasa tots quants hòmens he fembres hi
pendria; e manà al rey d'Armínia que anàs ab sa
gent en conpaya de Catalossa. Aprés de assò, Cassan
se
gent, e Catalosa ab
en lo regna de Suria, e anaren gostant tota la terra
entró a la ciutat de Emes. E en aquella encontrada
cuydaven trobar lo soldà e sa host, axí com lo y havien
trobat altre vagada, mas no lo y trobaren, ans
hoyren dir que lo soldà era a Guasare e que no
volia partir de aquella encontrada. Lavors Catalosa
e lo rey d'Armínia feren combatre la ciutat de
Emes, e en poch de temps ells la prengueren per
força; e mataren tots quants hòmens e fembres hi
trobaren, sens tota merça. E trobaren-hi grans riquesses,
e gran abundància de viandes e de bestiar.
Aprés ells se
e lla volien conbatre, mas los ciutadans de
Domàs los enviaren a pregar que los fos donat
temps de
merça; e los ffo atorguat.
E los corradors de la host dels tartres, qui havien
corragut dellà Domàs prop de una jornada,
prengueren alcuns sarrayns e enviaren-los a Catalosa
lur capità. Per aquells sarranys sabé Catalosa noves
certes que pres de Domàs dues jornades staven
venguda del soldà. Catalosa, entenent aquestes noves,
cavalcà tantost, e féu tant que hora de vespres
ell fou llà hon los
sobrependre abans que lo soldà vingués; mas
d'un patit abans era vengut lo soldà ab tot son poder.
Quant Catalosa e lo rey d'Armínia saberen que
lo soldà era vengut, ells tengueren conseyll sobre
açò que y devien fer. E per ço com ja era vespre, fo
consellat que deguessen repossar aquella nit e l'andemà
que se conbatessen ab lo soldà e sa gent. Mas
Catalosa, qui meyspreava lo soldà, no volch tant
sperar, ans manà que ses gents, en cuns, que vigorosament
svahisen lurs enamichs.
Los serrayins, qui staven attendats en un loch
molt fort, no se
ells staven environats, de dues parts, d'un stany e
d'una muntanya, e sabien bé que los tartres no porien
vanir a ells sens lur gran dapnatge, e per ço los
sarrayns no
host dels tartres cavalcà fort cuytadament per svahir
los enamichs, mas ells trobaren un riu d'aygua
hon hom no podia passar sinó en alcuns lochs
certs, lo qual los destorbà molt abans que poguessen
passar. Quant Catalosa e lo rey d'Armínia e la
major partida de llur gent foren passats, ells svahiren
vigorosament llurs enamichs; e desbarrataren
tots aquells qui vengueren contra ells, e cavalcaren
entró que fo la nit. E lo soldà romàs, sens que no
partí de la plassa on era ni volch exir a la batalla.
Aquella nit albergà Catalossa prop d'una munta[n]ya
ab tota sa gent, sinó entorn
als quals no havia bastat lo dia a passar lo riu.
Quant vench l'endamà, Catalosa ordonà sa gent e
vench al camp per combatre
exir a la batalla, ans sa stigué en aquell loch fort.
Molt trebellaren los tartres en gitar los sarrayins de
aquella plassa, mas no pogueren en naguna manera,
e durà lo combatiment entró a nona. E per fretura
d'aygua los tartres foren enviats atràs, per trobar
aygua, e anaren-se
los altres, tant que ells vingueren al pla de Domàs,
e aquí ells trobaren aygua e pastura. E ordonà Catalosa
que repossasen alcuns dies en aquell pla, per la
gent e los cavals, per ço que mils poguessen tornar
conbatre ab lo soldà.
Quant la host dels tartres fou attendada en
aquell pla e cuydaven haver repòs, los habitadors
de Domàs lexaren córrer l'aygua del flum per les síquies
e per los reguarons, e abans que pasassen
Lavors covench que la host dels tartres sa lavàs
cuytadament; e la nit fo fort scura, e los valls e los
camins foren tots cuberts d'aygües, per la qual rahó
la host fou en gran confusió, e s'í perderen cavalls
e altres bísties, e arnesos assats, e dels hòmens hi
negaren molts, e lo rey d'Armínia hi rabé gran
dampnatge. Lo jorn vinch, e foren dasliurats de
aquell perill per la voluntat de Déu. Vertaderament
los archs e les sagetes, da què los tartres sa ajuden
més en batalla, e lurs altres armadures foren totes
axí banyades que no se
aquell cas. De què la host dels tartres fo tant fortment
spavantada, que si los sarrayns aguessen scomesos,
laugerament los agueren tots desbaratats.
Los tartres sa materen en camí per tornar-se
spau, per aquells qui havien perduts lurs cavals, e
vengueren en
covench-los de passar de la altra part sobre lurs cavals
e axí com mils podien, e lo flum era lavors
gran e pregon, e perdé-s'í molta gent, erminis, tartres
e jorgians. Per la qual rahó s'esdevench que los
tartres se
poder dels enamichs, mas per desaventura e per
mal consell, car Catalosa podia squivar tots aquests
perills si agués vulgut creure bon consell. Jo, frare
Ayton, qui fas mensió de aquesta ystòria, ffuy llà
present e us prech que
d'aquesta matèria molt longuament, car jo ho hé fet
per ço que los perills poguessen ésser squivats en
semblant cas, car los fets qui són manats per bon
consell, per dret deuen haver bona ffi, e les obres
que hom fa sens consell contínuament fallen de vanir
a lur propòsit.
Aprés que lo rey d'Armínia ach passat lo flum
de Èufatres, no pas sens gran treball e pèrdua de sa
gent, ell hac de consell que anàs veure Cassan
abans que se
son camí e anà-sse
hon Cassan stava. Lavòs Cassan rabé benignament
lo rey d'Armínia, e ach gran conpasió del
dampnatge que ell e sa gent havien pres; e per ço
com lo rey e sa gent s'eren manats leyalment e bé
en tots los fets, Cassan féu gràcia special al rey, car
ell li donà
stiguessen en guarda de la terra d'Armínia,
a mesió del regna de Turquia; e féu donar al
rey tanta moneda del dit regna de Turquia que ell
pogués soldajar a sa voluntat altres
Aprés de açò, lo rey d'Armínia près comiat de Cassan
e vench-se
pensàs bé de guardar sa terra entró tant que ell per sonalment
pogués anar e recobrar la Terra Santa.
set mil sarraïns,
i de l'autor d'aquest llibre
Lo rey d'Armínia tornà en sa terra, mas despuys
que ell hi fo tornat ell hach poch repòs, car lo
soldà tramès en aquell any, quaix cascun mes, gran
quantitat de gent d'armes, e feya córrer e gastar la
terra d'Armíni[a], assenyaladament lo pla; per la
qual cossa lo regna d'Armínia fou lavors en pijor
stament que jamés no era stat. Mas Déu totpoderós,
qui no desempara aquells qui en Ell han sperana,
ach misericòrdia del poble dels christians
de la terra d'Armínia. Per què s'esdevench que en
lo mes de julioll,
cassa del soldà de Egipte entraren en lo regna d'Armínia
e corregueren tot lo pla, gostant e robant, entró
a la ciutat de Crasot, en la qual nasqué lo apòstoll
sent Pau. Gran dampnatge feren los enamichs,
e axí con se
host e vench-los al encontra. E fou comensada la
batalla prop de la ciutat de Liyans; e per la voluntat
de Déu los enamichs foren desbarratats en tal
manera que de
que no fossen tots morts o pressos. E açò fo un
diumenga, a
de aquella desconfita los sarrayns no gossaren entrar
en la terra de Armínia, ans hi tramès lo soldà
e fermà treves ab lo rey de Ermínia.
E jo, frare Ayton, conpilador de aquesta obra,
fuy present a les dites cosses. E lonch de temps
d'abans havia votat e havia en propòsit de pendre
hàbit de religió, mas per los grans affers que
d'Armínia havia continuadament, no podia, a ma
honor, dessemparar mos senyors, e mos parents e
mos amichs, en tantes necessitats. Mas pus que
Déu, per sa pietat, nos hac dade victòria contra los
enamichs e nos donà gràcia de lexar lo regna d'Armínia
en assats bon stament, tantost pensí de conplir
mon vot. Lavors jo prenguí comiat de mon
senyor lo rey e dels altres mos parents e amichs, en
aquell temps matex que Déus nos havia donada
victòria contra los meyscrehents. Prenguí mon camí,
e venguí-me
nostra Dona de la Episcòpia, de la orda de Prenmostra,
rabí hàbit de religió, per ço que jo, qui era
stat caveller lonch de temps en lo món, refusant les
pompes de aquest segle, posqués servir en humilitat
lo romanent de ma vida a nostre senyor Jhesuchrist.
E açò fo en l'any
Gràcies e mercès faç a Déu, car lo regna d'Armínia
és reformat en millor stament, e majorment
com lo rey jove, mon senyor Livon, fill qui fo del
baró Teros, és ornat de gràcies e de virtuts; e havem
sperança que, en lo temp[s] de aquest rey jove,
lo regna d'Armínia tornarà en lo bon stament
que era da primer, ab la ajuda de nostre senyor
Déu Jhesuchrist.
E jo, qui hé conpilat aquest libre, dic que açò
que
Canguis, qui fou lo primer emperador dels tartres,
jo ho compte tot axí com les Ystòries dels tartres
ho diuhen; e de Mangiraton entró a la mort de Alehon,
jo parle segons que hé hoyt dir e après de
mon senyor e mon oncle, lo rey Ayton d'Armínia,
de bona memòria, lo qual hi era stat present, e ab
gran diligència ho recomptava a sos fills e a sos nabots,
e feyen-s'ó metre en scrits e en remenbrança;
e en lo comansament de Abaguatan, fill de Alehon,
entró a la fi de aquest libre, hon finen les Ystòries
dels tartres, jo parle axí com aquell qui y fuy present
en persona, e de açò que jo víu puch donar
testimoni de veritat.