LA ISTÒRIA DE LEÀNDER Ý HERO
En la nostra mar Mediterrànea, en la província de Grècia, en
les ylles que vulgarment l'arcepèlech se nomenen, estan dues
ciutats, Cesto hí Abidos, distants la una de l'altra espay de miga
legua, lo qual espay la mar occupant veda les dues ylles sien una.
Estava en la ciutat de Cesto Hero, noble donzella de alt enteniment,
gràcia e bellea, que per tots aquells regnes, ab claredat de
ínclita fama, relluhia. Hí en la ciutat de Abidos estava Leànder, de
alta perfecció, seny e gentilea. Sols diferien que, Leànder de
home e Hero de donzella, singulars gràcies possehien.
Com se veren Leànder hí Hero e Leànder parlà ab la dida
Era passat Leànder a una gran festa que, solempne, selebraven
en la ylla de Cestos. Hí, entre les altres donzelles, Hero sobre
totes estava de clara hí elegant figura, a la qual Leànder, ab
modesta ý entristida continença, dreçà la vista, que axí u disponia
la iniqua fortuna. Ixqueren a l'encontre al mirar de Leànder los
ulls de la graciosa donzella. E a l'hú hí a l'altre fon semblant ab
vires de enamorada erba tenien les entramenes travessades e
que
secretes embaixades. E fon tan gran lo mal de aquesta primera
vista, que a l'hú ý a l'altre constituhí en penssament de solicitut
profunde. Ab aquella major descreció que amor estrema comporta,
demanà Leànder de la tan estimada donzella ý Hero de
Leànder, seguint aquella arreglada onestat que a la sua fama
gens no ofenia. E sotlicitut de amor verdadera, a la qual res no li
s'encobre, descobrí a l'enamorat Leànder que tenia Hero una
dida, la qual avia nom Latíbula, de la qual sola en egual de la sua
ànima fiava. Treballà Leànder ab delitosa fatigua, mostrant altres
negocis lo portaven, pogués parlar ab la tant fiada vella. Hí, ab
gest vestit de temor honesta, a semblants paraules féu principi.
"La fama de la tua honestat, lo assosech e gravitat de la tua
edat antigua bastarien los meus desigs ordenar, si a terme desonest
se endreçassen. Hí, perquè veig la tua continença ja
ab plaer les mies paraules escoltes, no vull en largues proses la
mia dolor estendre, sinó que a tu, ànima de Hero, sia manifest dins
los térmens de honestat altre bé en aquest món no desige, ni m'és
possible desigar pugua, sinó que, ensemps catiu e marit, en los
braços de la tua criada ma vida se allargue. Hí a tu, benaventurada
dida, a qui ella tant mèritament ama, ofir los béns, la persona e la
vida, que, puix és tot de Hero, la rahó vol ab les altres sues joyes
ho tingues en comanda".
Respon la dida de Hero a Leànder
"De la tua discreció, afable, graciós jove —respòs la discreta
vella—, tinch la mia penssa per admiració sospesa, que
virtut vulles enlegir cobrint-los ab vel de viciosos tractes, semblant
aquells que la fruyta del seu ort més saborosa guesten, sí per
les parets, com a lladres, la prenen. Si tu, axí com dius —lo que
rahonablement se deu creure—, dins los límits de honestat desiges
Hero, ma criada, muller tua vixqua, puix ést tant prudent en
elegir, no u sies menys en proseguir lo que virtuosament desiges.
La mia criada hí senyora té virtuós pare de gran prudència, mare
onesta de clara e virtuosa fama, parents en gran nombre ý estima,
ab los quals honestament pots tractar lo que demanes. Si
tant com dius mèritament la estimes, fuig no solament cosa
desonesta, mas tot lo que a desonestat pot tenir semblança, que, si
per altres camins venies al terme que desiges, a tu mateix faries
gran ofenssa en lo temps que per muller e senyora la possehiries".
Partí
Partí
trista com poria de Hero tractar lo matrimoni, cerquant tots aquells
camins que al desigat terme portar lo podien. E, per altra part, la
honesta donzella vots e prometences als déus prometia: li fossen
tant favorables, que a Leànder per marit li atorgassen.
Espay de un any passava que Leànder, desdenyat del matrimoni,
ab esperança perduda, per lo camí de virtut ni per força de
amor lo seu voler pogués atényer terme, delliberà de la vista de
Hero un poch espay apartar-se, passant la vida trista, esperar lo
temps, lo qual grans negocis termena. Hí, partint-se de Cestos, los
ulls endreçats a la riba —e més a la casa de Hero—, dins sí mateix,
que
"Tan gran dolor lo meu cor trist esquinça,
que tinch recel la mort prest no m'asalte,
la qual yo tem perquè no
a vós, mon bé, per qui porte lo viure.
E, per ço, fuig venir-vos a l'encontre,
que
ab tempre d'or les fleixes de Cupido
tiren, matant a tots los qui no us fugen".
Parlen a Hero molts matrimonis
Era tan gran la honestat, seny, discreció e bellea de la
noble donzella Hero, que molts jóvens de alta sanch, ab grans
béns naturals e de fortuna, al pare, qui Àusterus se nomenava,
del matrimoni de la ínclita filla sotlicitaven. Però, atenent Austerus
als miserables béns de fortuna, entre
un jove desert de béns naturals e morals, perquè en grans riqueses
abundava —que, sovint, s'esdevé que, per mostrar nostre Senyor
Déu dels béns de fortuna la pocha estima, permet sien possehits
per aquells qui alguna virtut no posseheixen. No volia la entrestida
donzella lo matrimoni, perquè no era de Leànder —hí, encara,
perquè aquell la demanava a qui tot sol entre
que no volgués a Leànder, avorria. Hí al pare donava resposta
que, per al present, la volentat en matrimoni no la inclinava,
escusant lo "no" ab algunes indisposicions fengides de la sua
delicada persona, callant la verdadera malaltia de l'amor de
Leànder, sola per la qual la sua penssa, ensemps ab la persona, era
malalta.
Conegué la dida la causa de la tristor de la criada
Atenia la prudent dida, ab sotlicitut de gran amor, en la vida de
la honesta criada. Hí, atenent, mirava que una entrestida continença
la cobria. E la color de la sua cara e magrea de tota la sua
persona, ab contínua tristícia sens manifesta causa, descobrien
que algun penssament en los retrets de la sua penssa aflegint la
turmentava. E continus sospirs, espirant, senyalaven lo foch que
de l'amor de Leànder les sues entramenes encenia.
Axí portava la sua primera ý estrema amor encuberta la trista
donzella, ab pes de tant fexugua càrregua, que altre remey, sinó la
vida perdre, de sos mals no estimava. Tant, que un jorn, a la hora
que
plorosa donzella en una alta torre, de la qual los murs de la
ciutat de Abidos, hon Leànder vivia, clarament se miraven. E
sotlícita la discreta dida de la dolor e tristura de la criada, ab suaus
passos pujant, escoltava si la entristida Hero, estant sola, planyent
se dolia, la qual, contemplant la ciutat de Leànder, ab làgremes
que dels sseus ulls abundants corrien, en veu piadosa plorant
deya:
"Del món no
perquè, del cos l'esperit ja delliure,
pugua, volant, estar prop de Leànder".
Demanà la dida a Hero la causa de la sua tristor
Encara més parlara la trista donzella, sinó que Latíbula, entrant
per lo tarrat de la alta torre, no esperà més hoyr del nom de
Leànder. E, acostant-se a la estimada criada, a semblants paraules
féu principi:
"La contínua tristícia que dins lo teu cor acollint comportes,
en dan de la tua bella delicada persona, manifestament declara
alguna estrema dolor la tua ànima greument turmenta. E no
pensses quant perjudiques a la gran amor que
ja no l'accepte, sinó perquè a tu, axí com desige, pugua veure.
Com no
lo viure? Si és mal que remeyar nos pugua, per què, tenint-lo
celat, magor lo aumentes, no donant loch per hon espire? Abandona,
estimada filla, una part de la càrregua de tos enugs sobre mi,
puix, egualment ab tu, l'accepte e portem dos, ab carro de verdadera
amistat, aquell pes que hú tot sol sostenir no poria. E, puix tens
seguretat manifesta los teus secrets, que fora de la mia boca sinó
ab l'ànima passar no poden, comunicant a mi de ton mal la causa
és forçat algun remey o descans atenygues, recolzant tan gran pes
damunt lo pilar de la verdadera amor que a tu, vida mia,
endrece".
Descobrí Hero a la dida l'amor de Leànder
Un sospir que dels retrets del cor de la plorosa Hero espirant
partia, fon principi a semblants paraules:
"La honestat que de les tues mamelles, estimada dida, mamant
hé presa, ha tengut ma lengua muda, celant la tristor de la trista
desaventura mia, esperant algun dia tu per l'amor que
ab gran instància me interrogasses, perquè
la mia honestat pendria injúria, car de moltes coses retrau
honesta vergonya per hà interrogar, que lo respondre comporta.
La causa per hon ma vida se va a perdre és Leànder, al qual, dins
los límits de honestat, yo per marit desige. E, si del terme de
aquest desig ma vida se dessespera, no vull que mos mals, sinó a
mort desesperada, passen".
Un poch espay, los ulls endreçant a la lagrimant donzella,
tardà Latíbula tornar semblant resposta:
"Molt atart —o nunqua— de indiscrets principis fi pròspera
s'espera. Si
senyora, hauries marit aquell qui, plaent a tu, a ton pare no
desplauria. E, si tu no vols aquest jove, Exosus, a qui, mèritament,
tan gran oy portes, dels altres poràs pendre algú a la tua volentat hí
a la de ton pare conforme".
"O, gran desaventura mia! —respòs la trista donzella—, que axí
mon pare vol a Exosus per gendre, que de algun altre solament no
u escolta. E, ab tot que per sí, encara qu'en lo món fos sol, Leànder
tant valgua, penssa, estimada dida, en comparació de Exosus,
quant dins la mia penssa més perfet se troba. Però a tu ni vull ni
puch negar, penssant en Leànder, egualment tots me desalten e
avorreixch perquè no són Leànder: hí a Exosus avorreria, encara
que tant no amàs a Leànder".
Concertà la dida ab Leànder vingués a parlar ab Hero
Fatigua seria de prolixitat enujosa recitant descriure les
discretes honestes rahons que, per aconortar la trista criada, Latíbula
parlant rahonava. Mas, a la fi, amor, que sobre les altres passions
nostre enteniment enbenant encegua, vencé a la prudent honesta
vella, prometent a la enamorada criada per marit a Leànder, puix
altre remey acceptar no volia, penssant no cometia gran erra per
restaurar de la criada la miserable vida. Hí a la enamorada donzella
vencia l'amor de Leànder; hí a la prudent honesta vella, l'amor
de Hero.
O, gran ffollia creure que algun mal ab altre remeyar pugua,
com sia determenada sentència, qualsevol cosa aumenta si ab son
semblant se ajusta! O, benaventurats aquells qui, servint a Déu
per regla de virtuosa vida, los seus manaments contemplen e
qualsevol cosa los esdevingua, per no_res la estimen, puix a Déu
no sia ofenssa! Quant fóra millor a Hero soferir qualsevol tristor
hó pena, ans que furtadament contractar de matrimoni ab Leànder!
E, si ans per dolor fos morta contrastant a vici, fóra la sua mort
vida eterna, digna de premi hí, ara, en los inferns, no sentira
aquella pena inhefable que
senten.
No passà espay de molts dies que, vengut Leànder a la ciutat
de Cestos, ab la discreta vella concertant, acordaren com a la
enamorada Hero presentar se poguera. E, perquè delliberava
Leànder ans la vida perdre que la fama de la estimada donzella
ofendre, fon lo concert de la discreta vella ab Leànder que, al
temps que la escura nit als furtats plaers loch abandona, Leànder
nadant passàs aquell espay de mar que les dues ciutats separava e
que, sens tarda, davant tothom se partís de la ciutat de Cestos.
Partí
Ab concert e gran alegria de ésser escrita inpossible e de tenir
callada difícil, se partí Leànder de la ciutat de Cestos, mirant les
aygües, la ciutat e la riba e, sobretot, la casa de Hero, en la qual la
sua ànima en alegre cativeri cativa romania. Hí, ab atenta
sotlicitut considerant, atenia pogués recordar bon esme per a la
nit, que nadant surgiria al port e terme que tant desigava.
O, esforç terrible de amor estrema! Ni la fredor de l'aygua
fonda, ni temor de la mar espantable, ni espant de les bèsties
marines, ni recel dels filats que
Leànder retraure que, espay de un estiu, diversses vegades nadant
passàs lo freu de la mar espantable, surgint lo seu cors e la ànima
en les faldes de la sua Hero. E tant sovint aquest difícil viatge ab
esforç de amor acaminava, que li paria ja los peixos lo coneixien e
la mar li obria camí de calcigada senda. E, navegant lo novell
mariner al contrari dels altres navilis, la nau del seu cos per les
aygües discorria. Que Hero, que era lo vent de les sues veles, en la
proha anant a la ylla de Cestos, semblant a caramida, tirant lo
portava hí, tornant a la ylla de Abidos, aturant lo detenia.
O, terrible força de amor! Hí com fa lauger lo pes dels treballs
que ab sí porta, axí feya lauger lo cos de Leànder, que als peixos
nadant vencia e les plomes de la promta esperança sobre l'aygua
sostenint lo levaven. E tant la pròspera fortuna favorint lo afalagava,
que los peixos e los ocells de la mar volant e nadant lo
acompanyaven e les esteles de tan gran claredat les rribes de
Cestos illuminaven, que la escura nit al migdia egualar se volia.
Axí acostuma afalagar la iniqua fortuna, quant del tot vol destrohir
al qui engana, que de la sua adverssitat alguna part no mostra,
perquè aquell a qui prospera, contra ella no s'arme. O, gran
infortuni, que
que, no tenint esperiència de adverssitat alguna, los pochs
dans majors estimen hí los grans sostenir no poden!
Clamà
Era arribat aquell egipcíach dia que la iniqua sort havia
ordenat Leànder perdés a Hero ensemps ab la vida. Començaren
los vents a moure les aygües més del que acostumat havien hí
aparellava
d'ell nunqua
furiosa, ab yrada veu contra la sua fúria blasfemant deya:
"O, gran desaventura mia, que, tantes vegades com s'enterboleix
l'aygua, lo meu cor se faça escur e tèrbol! En la adverssa
fortuna conech lo bé que yo, ingrat, possehia, quant, ab grans
querelles, de la iniqua sort me clamava, que, sinó per l'aygua
nadant, a la mia Hero acostar no
cridant contra la mar blasfeme, perquè lo meu cos no puch
acomanar a l'aygua. E, per fortuna sobre totes pròspera, acceptaria
lo que ans estimava adverssitat estrema. O, sobre tots los
vivents miserable! E, com és poch espay lo que a mon voler
contrasta e tant major ma desaventura aumenta! Yo no demane
nau, galera ni altra fusta, ni veles, rems, timó ni brúxola, ni mire la
tremuntana perquè
port del meu desigat viatge, desplegue dels mariners la carta. La
lum qu'en la torre, per a mi encesa, mire és la estela a la qual lo
meu timó esguarda e lo meu cos és la fusta hon l'ànima de Hero
mia, de amor carregada, ab los rems dels meus braços passa. O,
mar de aygües amargues, per a mi més que als altres amargua! Un
poch la tua fúria amança, fins qu'en la rriba de Cestos haja pres
alegra posta e, aprés, cobrada la fúria, fes difícil la mia tornada,
perquè ab justa escusa en les faldes de Hero la tua tranquilitat
espere! Mira quant és poch lo que demanant te soplique: no vull
que
comportes. E, treta en terra la mia nau, en la taraçana de l'estrado
de Hero, no la vararé en les tues aygües, sinó ab gran temor. E,
lavors, ab discreta prudència, esquivaré los perills de la tua fúria.
E, per molt que la vàlida fortuna dure, no blasfemaré contra les
tues hones".
Entrà en la mar Leànder
Ensemps aquestes paraules parlant, Leànder la sua persona
despullava hí vestia
cenyhint-se ab una correja, la qual sostenia una gentil copagorja,
que altra arma nadant portar no podia. E, acostant-se a la
furiosa aygua, cridant lo nom de Hero, acomanà lo cos e la vida a
la mar tempestuosa, la força de la qual no pogué vençre. Ans,
forçat, girà les espatles a les espantables aygües, tornant a la riba
d'on se partia. Hí, estant de peus en la banyada arena, dreçant los
ulls a la lum que, encesa en la torre de Hero, lo seu cor encenia,
tornà altra vegada lançar lo cos en la mar fonda, dient ab veu per
amor esforçada:
"Lo foch que veig encés alt, en la torre,
crema dins mi la por de la mar fonda.
Hó pendré port en la riba de Cestos,
hó beuré prest de la mort lo trist càlzer.
Ý ab vostres mans donant-me sepoltura,
vós, per qui muyr, tanquar m'éu dins la tomba.
Lavant lo cos de làgremes ab l'aygua,
no us espanteu besar ma boca freda".
O, escura seguedat d'aquells qui desordenadament amen! E ab
quin ànimo, ab quina sotlicitut e diligència treballen ensemps
l'ànima e la vida perdre! O, animosa por de aquells qui, recelant,
temen los perills de viciós morir e viure e, ab invencible e discret
ànimo, per lo regne del cel la vida abandonen!
Començà la mar un poch detenir la sua fúria per donar loch a
l'ànimo de Leànder e, ja sens temor, l'esforçat jove per l'aygua
los braços movia. Gloriós dins sí, ab esforç d'enamorada esperança,
havia vençut l'adverssa fortuna hí, ab recort dels passats
delits, los esdevenidors contemplant en breu esperava. Ý en la sua
penssa paraules triades treballava conpondre, per rahonar hà Hero
los grans perills, los quals, ab esforç de amor, per anar a ella
vencent sobrats havia.
La mort de Leànder
Enujada l'adverssa iniqua fortuna de l'esforçat ànimo
de Leànder, restituhí a la mar furiosa ab multiplicades ones la
primera fúria. L'esforç de l'enamorat mariner, anant al desigat
port, no
les aygües, endreçant la vista a la lum que en la alta torre relluhia,
la qual li semblà menor del que acostumava. Hí, reclamant lo nom
de Hero, ja prop de la terra, se aparellava pendre posta en la
desigada rriba, quant les aygües en gran tempestat aumentaven,
fent semblant, ab delliberada fúria, en la destrucció de l'esforçat
jove ab yra terrible totes atenien.
No podia a tan gran fúria ja resistir lo miserable Leànder ý les
hones altes, venint-li a l'encontre, de la rriba de Cestos l'apartaven
ý
ja sens orde los braços, per l'aygua començava moure. Hí era cas
de misèria inefable lo treball que, per squivar la mort, sostenia. E,
si un poch espay lo cap de les ones alçava reclamant lo nom de
Hero, escupia l'aygua salada, la qual, ab terrible porfídia, volia
entrar en lo cos de Leànder. Però l'amor de Hero axí tot lo
occupava, que a les amargues aygües la entrada defenia. La
fortuna vàlida aumentava, les forces del combatut jove defallien,
la fredor de l'aygua la sua persona comprenia.
Ý, per reclamar lo nom de aquella per qui la sua vida se anava
perdre, quant més prop de la mort e de la riba se acostava, don
loch les aygües entrassen en los retrets d'on Hero se partia. Hí, ab
la agonia de la mort que ja l'asaltava, dreçà los uulls a la torre de
Hero, per qui moria. Hí, abandonat a la fúria de la mar tempestuosa,
ensemps ab la ànima, de la sua boca tals paraules se partiren:
"Cuyta, cos mort, que l'amor que
te guiarà fins al peu de la torre.
Seguint del foch la miserabl'ensenya,
ffes-te present a la plorosa Hero".
La darrera síllaba del nom de Hero en aquest món fon
terme del seu parlar, amar e viure.
O, cosa de gran maravella inefable! Que, semblant a vira de
fort ballesta empesa, vench lo seu cos, pesat de la salada aygua, en
la rriba de Cestos, al peu de la torre, empés de l'amor que viu lo
guiava, la qual, per ésser estrema, encara mort lo feya córrer,
seguint la força que vivint lo empenyia, semblant a laugera galera
que, levats los rems, encara ab la fusa pren segura posta! Hí en la
boca morta aquell gest guardava, ab lo qual lo nom de Hero se
pronuncia.
Pujà Hero en la torre per veure si la mar assossegava
Al temps qu'en les amargues aygües l'enamorat, miserable
per amor de Hero, la vida perdia, la enamorada donzella aparellava
l'estrado e les teles netes per exugar a Leànder, que de la salada
aygua fret e banyat venia. E, pujant en l'alta torre, un poch la lum
descobria per endreçar de la sua via lo desigat viatge. E, ab
diverssos contrasts en sotlícita penssa combatuda, mirant les
aygües, desigava nadant passar a la ylla de Abidos, hó en lo camí
encontrar a Leànder. E, si la mar un poch espay les ones detenia,
estimava la entrestida Hero que Leànder, ab pocha amor, lo camí
no gosava empendre. E, si les ones la rriba molt fort batien, axí
com si la sua veu pogués a les orelles de Leànder atényer, plorant
deya:
"Si
una vida, quant més tu, Leànder, los deus més recelar, qu'ensemps
ab la tua tens la mia acomanada, hí ést cert la tua sens la mia no
pots perdre. No emprengues, donchs, ànima e vida mia, tan
perillosa empresa, ni, ab tal tempestat, lo teu cos meu a la furiosa
mar acomanes. Recort-te lo nadar és perill que
recelen e, sinó aprés de naufraig, no l'esperimenten a la hora que
en altra manera la vida restaurar no poden e, molt tart, vius,
nadant a la rriba atenyen. Espera lo temps que, ab diverssitat
lo torn de la sua roda girant, volta e penssa quant seria foll aquell
qui en joliol, per fogir a la calor, estigués als raigs de Apollo ý en
giner, per escalfar, cerquàs la freda ombra. Aquesta mar que ara
tan fort crida, pochs dies ha semblant a oli estava segura e no
passarà molt tornarà en la seguretat primera.
O, gran saviesa! O, animós recel, al temps de la adverssa
fortuna, estalviar la vida per a la prosperitat esdevenidora! Axí
canten les serenes en lo temps de la mar tempestuosa, esperant la
tranquilitat quieta. O, quant fóra millor, Leànder, quant aprenguist
de nadar, ab l'artefici de Dèdalus portasses per l'ayre lo desigat
viatge e, lavors, sols lo vent e no la mar a nostres desigs contrastaria!
O, gran fortuna mia, que, de quatre elements, los tres, ab totes
ses forces, en la destrucció nostra, ab gran sotlicitut atenen! La
terra escassa les nostres ciutats no termena, l'aygua abundant lo
nostre freu occupa, l'ayre esforçat al teu nadar, ensemps ab la
moguda mar, contrasta. Sol lo foch dins nosaltres ý en alta torre
nostres voluntats ajusta. Però yo
indiscretament volant, deixà en la mar les plomes e la vida, ab tot
que tantes coses, com a tu e a mi, no li contrastassen. Donchs,
sola discreció, que molt tart en los qui amen se troba, té poder dels
perills fer-te delliure. Trobe
ab la tua amor estrema un poch se acompanye, perquè nostres
delits e vida en breu nos perden".
Rahonà Hero a la dida la sua gran tristícia
Ab tals contrasts e los ulls corrent aygua, devallà de la alta
torre la entrestida Hero. E, ans que l'antigua dida la interroguàs
per què plorava, a tals paraules, de contínues làgremes acompanyades,
féu principi:
"Hoyt hé dir, prudent dida mia, que moltes vegades la mísera
penssa pronusticant adevina los dans que la adverssa fortuna
procura, ab tristor que
de tal dolor la causa. E, per ço, tinch recel algun gran
infortuni la mia vida asalte, car del retret de la mia ànima sospirs,
sens delliber meu, espiren e los meus ulls —no sé per què— fonts de
amargues làgremes brollen. E, ab dolor que lo meu cor travessant
esquinça, mirant contemple la roba del qui ab tan gran desig
espere. La mia lengua, per estrema tristícia, no pot clarament
pronunciar lo nom de Leànder".
No pogué més avant parlar la trista donzella, quant respòs la
prudent esforçada dida:
"Per fallença de seny, entre
les coses esdevenidores, que sol al gran Júpiter són descubertes.
Hí flaquea de ànimo s'estima, ans que la causa de la dolor sia
manifesta, avançant sos mals, començar primer a doldre
tot que alguns filòsofs han volgut declarar quant tristor nos asalta
per cosa no sabuda, s'esdevé que, per ésser luny la causa de nostra
dolor, no presenta en nosaltres conexença del que
una lenta tristícia, senblant aquell qui dels enemichs se recela, que
fuig qualsevol que a l'encontre li vingua, encara que no conegua
qui és aquell de qui s'aparta. Però, açò és més sompni de vanes
fantasies que no veritat declarada, perquè és certa cosa algú no
s'entresteix si primer no té en hoy la causa per què sent tristícia, ni
algú no pot tenir hoy si primer no coneix. E axí s'esdevé ara en tu,
estimada senyora e filla, que la remor de les braves ones que tota
la nit la nostra rriba ab gran fúria baten, a les quals tens gran oy,
han entristida la tua enamorada penssa, sotlícita de la venguda de
Leànder, a qui mèritament tant ames. Deuries penssar és axí
prudent que no empendrà tant perillós viatge, hó, si l'emprén, ab
esforç de enamorat ànimo ja acostumat de les ones, passant la
mar, sobre la qual tantes vegades ha navegat segur viatge, pendrà
port en lo teu desigat estrado e, ab aquestes teles, les tues mans
l'exugaran. E, per lo treball que per tu en aquest més que en los
altres viatges ha sofert, ab poch afany no
nosaltres, més de l'acostumat, descansse".
Aparegué l'ànima de Leànder a Hero
"O, prudent esforçada dida! —respòs la trista donzella—, tan
gran assento de tristor ha pres dins mi lo recel de la vida de
Leànder, que les discretes paraules dels teus conforts en la mia
penssa no troben repòs de posada certa. Com la mar assossegua,
lo meu cor se mor, recelant que Leànder en la falda de algun'altra
reposa. E no sé qual de dos mals, per major, avorreria: hó que
mort per mi en les aygües, fret, banyat estigués en la mia falda e
yo, ab ell, morta en sos braços, dins un sepulcre nos tanquasses,
hó que, vivint de mi apartat, de altra estigués en l'estrado. Quant
la mar, movent les braves ones la sua gran fúria descobre, la mia
entristida penssa figura que
aygües —ja no per mi, mas per la vida— treballa. E, axí, no són
majors les ones que al meu Leànder si per mi navegua conbaten,
de les que la mia trista dolorada ànima ara turmenten, la qual, en
tèrbola aygua de dolor estrema, per ell navegant, ab ell egualment
perilla".
Un gran crit fon la fi de aquestes paraules, semblant a la
miserable Hero, a l'encontre dels seus ulls una ombra de la figura
de Leànder passava, a la qual, ab veu per dolor e temor alterada e
per làgremes e sanglots mal pronunciada, cridant, ab les mans
abraçar volia:
"No passes avant, laugera ombra, que yo no m'espante. Si ést
Leànder, atura ab mi fins que de Leànder lo cos arribe hí, esperant,
pren lo meu per certa posada. Descança un poch en la casa
hon, per amor, ab gran delit reposar acostumes. E no pensses,
ànima mia de Leànder, larch espay yo
al teu cos meu yo done sepoltura hí, aprés, ensemps ab la mia,
devallaràs als regnes de Plutó, perquè un carçre, una pena, unes
cadenes, aprés la mort liguen aquelles dos ànimes les quals una
amor havia liguat en vida. E, axí, los cossos morts abraçats estaran
en un sepulcre e nosaltres, en dolor, vivint juntes en una pena".
Aribà lo cos de Leànder mort a la terra
Hon és Homero? Hon és Virgili? Qui en metres? Hon és
Demòstenes? Hon és Tuli? Qui en prosa? Hon són los tràgichs
grechs e latins poetes, que tanta dolor escriure puguen? Hon són
tots los qui tristícia, dolor e misèria sostenen? Ligen hí entenguen
—ý ensemps lurs mals obliden— e ploren ab Hero la dolorosa mort
de Leànder.
Pujà sens tarda la miserable donzella, ensemps ab la esforçada
vella, en la alta torre e, mirant per la lum escura de Diana si
Leànder poguera hoyr hó veure, baixà los plorants ulls, que fonts
amargues destillaven, a la rriba hon les ones batien. E, ab les mans
de la vista apartant les làgremes, conegué lo cors del seu Leànder,
que l'acostumat gest no portava. Ans la cara girada a la ensenya
de la torre, les espatles en la arena, les ones, sens propi moviment
del cos, a la rriba lo portaven. Seguí al dolorós mirar un crit de veu
espantable: "O, Leànder! Respon a la tua Hero, la qual, encara
viva, mirant te crida".
No tardara sobre lo cos mort la ja quasi morta donzella, saltant
de l'alta torre, acabar de matar-se, sinó que volia, encara vivint,
la boca freda besar de Leànder. Rompé los seus cabells, les
vestidures ensemps ab lo cuyro dels pits e de la cara, la trista sobre
totes les altres adolorada. E, devallant de la torre per aquella porta
secreta que Leànder entrar solia, ixqué al cos mort, banyat hí fret
de aquell qui, ab inefable delit, viu esperava. Hí, estesa sobre lo
cos, besant la boca freda, mesclava les sues làgremes calentes ab
l'aygua de la mar amargua. E, volent pronunciar, no podia ni
sabia tristes paraules a tanta dolor conformes. Hí, ab les mans,
tremolant, los ulls de Leànder obria, los quals, primer ab la boca
hí aprés ab los ulls besant, deplorava; axí de abundants làgremes
omplia, que semblava Leànder, encara mort, plorant la dolor de la
sua Hero viva, planyent deplorava.
No feya menor plant la miserable dida, la qual, ensemps per la
filla e per Leànder lamentant, la sua dèbil persona ab cruels mans
rompia. E de algun remey a Hero, ja quasi morta, parlar no
gosava, perquè és aument de dolor —si en Hero aumentar podia— al
que en estrem se dol, fer-li recort la sua dolor remeyar pugua.
Lo plant e mort dolorosa de Hero sobre lo cos de Leànder
Estava la mar segura, que paria sol contra la vida de Leànder
havia pres tanta fúria. Lo cel clar, la nit quieta, los ayres e los
vents, Diana e las planetas he les esteles, ab una seguretat atenta, a
l'adolorit plant de Hero planyent atenien. Los peixos e los ocells,
per l'aygua nadant e volant, a la rriba venien a les obsèquies de
Leànder e, ab lurs veus ensemps ab Hero dolent, la mort de lur
oste planyien. Mas sobre totes plorant sanch —que de aygua les
làgremes ja tenia despeses— lamentava, estesa sobre lo cos, aquella
que sola perdia aquell qui per ella en les aygües havia perdut la
vida. E, ab paraules que les pedrenyeres, los diamants, l'acer
bastarien a rompre, en semblant estil planyent deplorava:
"O, per mi sobre tots los vivens miserable Leànder! E per mi
en les aygües mort, qui per mi sol en la terra vivies! Quin plant
sobre
dignament plànyer? Yo viuré perquè lo teu naufraig, un poch
espay vivint, ab gran dolor lamentant deplore, que, si yo tantost la
vida abandone, qui bastarà la tua mia iniqua sort meritant plorar
dolre? Donchs viuré yo, perquè la tua mort, per mi causada,
dolgua. E, prest, per tu morré e per tu no seré plorada, ab tot que
per tu muyra. Hí és molta rahó, puix tu primer per mi has perdut la
vida.
O, lo meu e no de altri Leànder! Per mi ab los peixos
converssaves, als quals ja nadant vencies. Per mi avorries la
natural terra ý en les salades aygües prenies deport en delitós
viatge. Per mi del teu cos havies fet galera, portant a la rriba de
Cestos la mia sobre totes estimada mercaderia. E, passant fortuna
vàlida, has lançat lo càrrech de la tua ànima, la qual lo teu cos
sostenir no podia, per lo pes que, de la mia amor carregada,
portava. E, axí, lauger, sens càrrech, has pogut surgir en la
rriba de Cestos hí, estés, fret, banyat hí mort, tens les espatles en
aquell loch hon tenies los peus quant, viu, me abraçaves.
O, entrestits piadosos peixos, que ensemps ab mi planyeu la
mort de l'amich vostre, Leànder! Per què no li ajudàveu fins al
desigat port? Però encara molt vos regracie manssuetut tan benigne,
que lo seu cos entregue haveu aconpanyat fins a la rriba, d'on
clarament se mostra viu lo acompanyàveu, si la adverssa fortuna a
la sua vida e a la mia tan fort no contrastara.
O, miserables pare e mare de Leànder, als quals més temps
que a mi la mort del fill serà dolorosa, perquè tant com yo no
sabreu la sua mort doldre! E tu, pare meu, Austerus, no ab lo
gendre que volies, veuràs en un dia les noces e sepoltura de ta
filla. E tu, Leànder, perdona si més largues les tues obssèquies no
celebre, que a la mia boca fall la veu hí als meus ulls aygua hí
sanch ab què més largament la tua mort deplorant lamente. E si,
axí morint, espire, no poré calfar ni untar lo teu cos ab los
engüents que y aparelle. Donchs, serà millor que, morint per tu e
sobre tu, ab la mia sanch lavant hí escalfant lo teu cos ja fret,
enbalssemant unte. E, ab aquelles teles que per exugar a tu viu
aparellades tenia, la mia dida —la qual a tu no menys que a mi
amava— abduys abraçats semblants a un cos, amortallant nos
embene. Hí en un sepulcre tan estret nos tanque, que
ossos mesclats a la fi en una pols se converteixquen. Hí, en letres
gregues,
sobre la nostra tomba, senblant epitafi escolpit escriva:
"Amor cruel, qui
ý, ab gran dolor, lo viure
aprés la mort los tanquan lo sepulcre"".
Encara dient aquestes paraules, de greus plors acompanyades,
tirà de la bayna la copagorja que la correja de Leànder mort
sostenia e, més lo pom sobre lo cor de Leànder e sobre lo seu la
punta, lançant lo cos ab esforç de amor cruel pesada sobre
Leànder, espirà la miserable Hero entre
mort per qui moria.
Ffi.
[LAMENTACIONS]
Ab desig de trobar a ma dolor semblant companyia, hé desemparat
aquest món, devallant en los trists e tenebrosos palaus de
Plutó, per aquell camí que al desterrat de Troya mostrà la ínclita
sibilla. E, axí, só arribat en aquell adolorit verger, en lo qual los
devots de Venus, en continu plor, lurs penes reconten, hon víu a
Mirra e a Tisbe, qui, ensemps ab Narciso, apartats dels altres, de
sos mals en fort manera planyien, treballant cascú en magor grau
recitar lur pena. Però, primer, Mirra començà en semblants paraules
recitar la sua gran desaventura.
Lamentació de Mirra, filla de Cínaras
És natural condició, a la qual fogir és inpossible, que nostre
voler, sinó en sobiran bé, terme no pot atényer. E, si alguna cosa
desigam, encara que en estrem sia mala, ab vel hó hombra de bé lo
tal nostre voler demana. Axí aparegué a mi ésser cosa piadosa e
digna de gran mèrit amar mon pare més que a persona altra
alguna. E, menyspreant matrimonis de grans reys, no elegí jamés
partir-me de mon pare, car penssava la sua bellea ésser digna de
ma servitut, ab tot que ell sovint me deya: "O, Mirra!, puix la tua
edat de bells néts me fa promesa e la tua bellesa contrasta als freds
vots de Diana, digues-me a qui seràs contenta liurar los teus
honrats tàlems".
Mas, yo callant, per la mia cara de vergonya colorada cahien
làgremes semblants a fonts corrents sobre fresches roses. E
penssava Sínaras yo ploràs per temor de entrar en la més plaent
que perillosa batalla, la qual les honestes donzelles mostren tembre.
E, lohant la mia casta vergonya, ab les sues mans sechava les sues
abundants fonts de mes làgremes e deya que no era maravella la
nova terra refusàs lo primer aradre. Demanant-me altra vegada
qual me paria digne de levar ma castedat en lícit matrimoni,
responguí: "Yo desige marit que en res a vós no dessemble".
O, estrema pena, no gosar manifestar lo mal a aquell metge de
qui sol la salut s'espera! E, si les paraules deuen ésser
semblants a aquella cosa de què parlen, en gran part ne tinch yo
fallença per no poder dir la causa de mon mal, car no sé si amor hó
infernal fúria havia nafrat lo meu ànimo, obligant-me a tant
desordenat voler, al qual no podent resistir, en mi deya:
"O, Mirra! E, on esperes lo terme de tos desigs? O, déus
inmortals! Resistiu hó mudau lo meu culpable voler —si culpa en
sí porta. Però, recort-me dels animals, los quals, oblidant qualsevol
deute de parentesch, se ajusten per multiplicar son linatge: ne
a la egua par mal que son pare sia avi e pare de sos fills e, sovint,
l'ocell concep de aquell qui és concebut. Mas la celcitut humana,
enemigua ý envejosa del meu delit, ha trobat leys cruels,
enemigues de ma enamorada pietat, les quals defenen lo que
natura líberament atorgua. E més, hé hoït dir en una part del món
habitar gents que no han vergonya que una sola sia mare e
germana de sos fills. D'on veig clarament lo meu desig no ésser
del tot mal, car les coses que en estrem són males en algun temps
ni en alguna part poden ésser bones ni les leys poden ésser fetes en
perjuhí del gran poder de Venus, lo qual sobre los déus en pus
alt grau trihunfa.
Mas, per què vaig en vanes paraules, sinó que desempare la
pròpia terra, ans que en mon delliber tanta erra caygua? E, perdent
la vista de mon pare, atenyeré conort hó mort desesperada, venjadora
de mon peccat. Mas, contrasta
pot toldre, car Sínaras és content de piadosament besar-me e no
s'enuja que yo repose entre los seus bells braços. E, si algun
càrrech ne reporte, pensse que les coses de gran estima no sens
gran treball se deixen atényer. Per ço fon Júpiter quasi patricida,
per senyorejar lo cel. Mas les nostres erres paren majors, perquè
déus, ab lo gran trihunfo de lur poder, cobren la legea de ses
culpes".
E, mentres tals contrasts ma enamorada penssa ab eguals
forces combatien, la nit ab tenebroses ales occupava la terra e,
amonestant plaent dormir als animals, atorgà repòs als cossos e a
les fatigades pensses. Mas tal repòs yo no aconseguia, car los forts
penssaments major força en la callada nit prenen e a les
enamorades pensses ab més poder combaten en la sotlicitut tenebrosa.
Axí, en tal temps ma dolor tant aumentava, que, quasi fora
de seny, entrí en la mia cambra fengint que terrible son fatigava la
mia trista persona, perquè
me era fort enujosa, puix no podia atényer lo que tant
desigava. E, lançant lo meu cos per fexugua càrregua pesat sobre
meu lit, ab tan desiguals enugs no sabia qual part millor que mort
elegís. Mes penssí que, lexant-me de viure, feya ma culpa palesa e
aconseguia perpètua infàmia. E fóra millor assajar en vida si tal
infàmia me portaria algun delitós guardó. Encara me paria fort gran
càrrech que, ans de haver errat, fos de mi omecida.
O, envejós enemich aquell que de continu combat, sens vençre
ni ésser vençut! Ni la legea de mon peccat me podia retraure de no
amar ab tant desordenat voler, ni tampoch la granea de ma benvolença
bastava que clarament elegís amar lo que tant desigava.
Mas, a la fi, yo víu espedient com mos mals sempre remeyarien:
apartant l'ànima del cos, per qui totes passions vénen, recorrent
aquella certa infançonia de la mort, la qual egualment accepta
qualsevol que a ella recorre. E, ligant-me lo coll ab la corda de
la cortina, lexí caure lo meu ja quasi fret cos del lit, dient ab veu
fort alterada: "Vixqua Sínaras, puix mor per ell Mirra!". Mas los
cruels fats, envejosos de ma casta ignocència, tant honest morir
no
a les fels orelles de ma dida, manifestant-li quant ma vida
perillava. O, vellea, freda enemigua de ma fama, que no conssentint
dormir ferm aquella sola hora la qual podia restaurar ma vida!
Hoynt, donchs, l'antigua dona lo temerós sò de mes darreres
paraules, que manifestava la dolor d'aquell d'on venia, no
pereosament se levà del seu lit, car lo desig que de acórrer me
tenia li portava novella força. E, ab tremoloses mans, deslliguà
aquell las que de mos desigs, ensemps ab ma vida, era terme,
acceptant ma persona en aquella falda en la qual, en ma
primera edat, moltes vegades reposat havia. E, puix que
hagué cobrat sos primers sentiments, ab veu tremolant per temor
tant com per vellea, dix semblants paraules:
"O, més cruel que tigre, més superba que leona! Si de tu no
has piatat, com te doldràs dels estranys? Si a la tua bellea no
perdones, qui trobarà en tu misericòrdia? E, si de dos mals lo
menor és de elegir, qual serà l'altre, si la mort per menor elegexes?
Mas, yo sospite que tu tems en esdevenidor alguna infàmia e
creus, morint, ésser-ne delliure. ¿No
erra de la romana Lucrècia quant se matà, que si voluntàriament
hagués conssentit al desordenat voler de Tarquí? E més si era
ignocenta de culpa, car les justes leys sols als molt culpables
obliguen a mort. Quina aygua, per sobresclara que sia, lavarà les
tues mans, si són tinctes de sanch ignocent? Mas, puix lo remey
de la mort —del qual ést certa no
espedient los teus tant forts mals descanssar porien. E no duptes
dir-me la dolor que la tua ànima tant atribula, puix ést segura sinó
al que tu voldràs no la faré palesa. E encara que de mi acabat
remey no esperes, attenyeràs algun descans, car delit és als
atribulats, si lur passió a persona fel recontar poden. Però tu no
desesperes del meu soccós per la mia pereosa vellea, car de gran
estima són les forces de l'ànima, les quals, ab doble poder, en
los vells reposen. E, si algú te ha ofesa, tens poder absolut en lo
regne de ton pare, ab lo qual pots punir al qui
culpable, hó, si deixes a mi aquest càrrech, sé yo la virtut de les
erbes e l'art de nigromància, ab les quals coses amagadament te
faré venjança. E, si pensses contra tu los déus sien yrats, tenyierem
lurs ares de sanch de honrats e placables sacrificis, car en nostre
poder està amanssar la lur ira, puix perdonar és lur ofici.
Si
estrem ames, recort-te quant mal reparà Dido matant-se. No pensses
en los mals abssents sinó com en les coses passades, de les quals
hom se deu servir sol per exemple de les esdevenidores.
Alegra
possehidora de no poch gentil enamorat. E no duptes les plaents e
no mortals ferides de Venus, per guardar la flor de ta casta corona
al qui s'espera ésser ton marit. Fia en ma gran astúcia e elegeix lo
que plasent te sia. E, si vols acabat delit atényer, no pensses los
perills esdevenidors, car pochs aradres sofiriria la nova terra si los
lauradors lo mal any temien.
Si de fortuna te querelles, no la veig contra tu adverssa, car
està en prosperitat lo teu regne e viu ton pare honrat de honesta
muller".
Hoyint yo aquest mot de "pare", tolent-me plor e vergonya la
paraula, no
mia dida que, essent yo molt enamorada, temia castich e reprensió
de pare. Ab les sues mans fredes exugant la mia humida cara de
moltes làgremes, demanà
prometent-me dar remey a ma pena. E, ab juraments dignes de fe,
me feya segura no u sabria mon pare. O, cruel seguretat, que
tolia lo perill en lo qual sol ma vida era segura! E, lançant-se
davant los meus peus, jurà li digués la causa per hon ma vida tenia
avorrida.
Yo fóra alegra ella sospitàs mon mal, sens que mes paraules
no u declarassen. Mas, qui sospitara lo que tant atart s'esdevé?
Però, a la fi, per dar loch a la inportunitat de tan animosa vella, ab
sobresgran pena, la mia lengua formà tals paraules:
"O, dona enemigua de honestat! Per què promets altre remey
que mort a ma dolor? Tu desiges saber mon mal, lo qual no
conssent ésser parlat, perquè l'ayre s'entrenyora de rebre lo
sò de tals paraules e les tues orelles haurien ferea de hoyr lo
desorde de tanta amor. Sens comparació és a mi millor morir ab
honesta fama, que, vivint, morir de eterna infàmia.
Demanes-me de qui tinch querella? Sols de les leys humanes,
les quals, ab gran enveja, me lunyen de aquell a qui natura,
ab molt estret grau, me acosta. Vols ab gran pressa saber què
desige? Sies certa persona al món benaventurada sia no estime,
sinó sola ma mare, que té Sínaras per marit".
E parlar més avant no
de extrema amor és inimigua. Mas ab dolorosos sospirs manifestava
lo cubert seny de mes paraules tant, que entés la sàvia dida lo
gran desorde de ma benvolença e ab suaus paraules assajava si de
tant desllimitat desig me poguera retraure. Però, puix veu que lo
foch de mon voler, resistint, més aumentava, penssà ab novella
esperança si poria restaurar ma vida, dient: "No dubtes, Mirra, ni
desesperes per la dificultat de ton desig, car tu hauràs lo teu
Sínaras" —hagué ferea de dir pare.
Penedint-se ja los cruels fats de tant haver alargat ma vida,
eren sotlícits com en desonrada mort de mi penguessen venja. E
acostumaven en lo regne de mon pare celebrar una gran festa de
aquella deessa, Ceres, en virtut de la qual la terra fructificava. E
les nostres matrones, ab corona d'espigues, ornaven les ares de
novelles ofertes. E, per fer més acceptables lurs sacrificis, apartant-se
de la religió de Venus, leixaven per nou dies los lits frets a
sos marits. Paregué bé a la avisada vella en aquest temps enganar
mon pare, fent-li present de una no poch gentil donzella, dient:
"No
yo
Descanssaven ja los cavalls de Febo en los humits palaus
del gran Occèano e les esteles corrien als frets banys de Tethis,
per deixar la calor que de Apollo havien presa. E quasi tot lo
món en general scilenci reposava, ecceptats los sotlícits galls, qui,
ab altes veus, de la miganit portaven embaixada. En tal hora, ab
gran desig, Sínaras esperava la tant lohada donzella.
Yo víu Diana perdre la lum sens que la terra no la y tolia e
sentí, ab gran murmur, querellar la terra, enujada de sostenir
lo meu abominable pecat. Mas la certa esperança de l'esdevenidor
delit me feya oblidar la granea de tan leig delicte, que
qualsevol dolor que de tanta erra esperàs, me paria poca en
satisffacció de tanta glòria.
Près-me per la mà la esforçada vella, la qual yo seguí com a
tremuntana ferma de mon viatge. E, entrant primera en la cambra
de Sínaras, ab veu molt alegra, li dix: "Presta està la tua donzella.
Aparta la lum, car la castedat li porta temerosa vergonya e los
novells orts de Venus no poch temen lo primer cultivador".
Hobey Sínaras les paraules de la vella. E les tenebres, robadores
de vergonya, me portaren esforç de entrar en la escura cambra,
tenyint de verge sanch aquells tàlems en los quals fuy concebuda.
E, tremolant en los braços de Sínaras, sovent, esguardant ma poca
edat, me deya filla. E, ab suaus paraules, apartava de mi tota
temor, dient: "No duptes soferir un mal tan poch perillós, per
tants esdevenidors delits".
Però, ans que la aurora de la venguda de Febo portàs embaixada,
quasi contra voluntat de Sínaras me partí de la cambra, portant
dins mi un fill e germà, nét e fill de mon pare. E, ab tot que mon
voler hagués descanssat en lo terme que tant desigava, no
consentí que per tant poch descans fos contenta. Ans, tornant
moltes vegades en la legea de mon peccat, desigà Sínaras saber
qui era la donzella que tant semblava a Mirra e, ab lum enemigua
dels enamorats engans, descobrí la culpa de ma benvolença. E,
quasi esbalahit de tant gran erra, falliren-li paraules per a
rependre
espasa, que prop sí tenia, e asajà tolre
piadosos déus donar-me esforç de tant fogir, que no tingué poder
Sínaras de ensutziar-se les mans en pròpia sanch.
E, puix la sperança de mon delit tenguí del tot perduda,
conexent la granea de ma culpa, sopliquí los déus més avant
no
de rebre la mia culpable ànima, no plagué als déus se partís
del meu cos fins que fos lavada ab làgrimes de aspra penitència,
car, puix havia ensutziat là un món, no era rahó ensutziàs
l'altre. E, perquè les altres dones, hohint la legea de ma benvolença,
no creguessen la major part ésser faula hó, almenys, prenguessen
esmena mirant la justa penitència de mon peccat, plagué als déus
mudar lo meu cos en arbre de mon propi nom, en lo qual encara
mostren les mies amargues làgrimes, testifficant la mia
desaventurada vida.
De Narciso
No sé si més avant parlà Mirra, hó si en tals paraules se deixà
de recontar la desaventurada fi de sa vida. Mas, víu Narciso alçar
los ulls, los quals de continu endreça a la amargua font que de les
làgrimes de Biblis abundantment corria. E, quasi interrompent
lo plant de Mirra, ab dolorosos sospirs començà de sos mals en
semblant manera plànyer:
"Puix als cruels fats plau encara aprés nostra mort los desiguals
enugs de amor nos atribulen, sens que altre major delit no
atenyem, sinó recontar nostres passats mals, escolten tots aquells
qui en lo temple de Cupido devotament adoren. Digua cascú si
semblant dolor a la mia jamés ha sofert. Mirra se querellà de les
leys humanes, justament contrastant al desorde de amor desonesta;
yo, sol de ma estrema bellea, la qual, sovint, als enamorats
benaventurada fi porta. Però, a mi ha portat en tan gran dan, que
per hà dir-ho no tinch bastament de paraules.
Partint-me de aquella poch anssiosa edat de adolescència,
la mia bellea tant aumentava, que la bella reyna Juno, més de
mi que del gran Júpiter, fóra contenta. Mas yo, curant poch de
obehir a Venus, en la apartada religió de Diana, ab gran supèrbia
me defenia de les enamorades fleixes de Cupido. E, ab lo plaent
treball de la caça, alleujava los grans enugs que ab sí la vida
humana porta. O! Quant sovint les nimfes per contemplar a mi
deixaven les clares fonts e, menyspreant lo servir de Diana,
malahien la mia bellea, que de tanta supèrbia era acompanyada!
Però, més que totes de mi
nimfa Equo, la qual no tenia poder de parlar, sinó les darreres
paraules que hohia: l'altre parlar li havia tolt Juno, perquè tenia
per costum Equo, ab gentils paraules, detenir la gran deessa quant
Júpiter, en delits furtats, ab les belles nimfes reposava. E, axí, eren
cuberts a Juno los amagats plaers de Júpiter. Vehent, donchs, la
poderosa reyna que per lo gentil parlar de Equo havien loch de
Júpiter los adulteris, penssà com, ab justa penitència, d'ella
prenguera venja. E, puix sos engans havien fi ab moltitut de
gentils paraules, volgué que, d'aquí avant, ne tingués tanta fallença,
que sol pogués dir lo darrer sò de aquelles paraules que a les
sues orelles arribarien.
Aquesta era la nimfa la qual, entre les altres, de continu foch
d'estrema amor cremava e més perquè no podia dir quant la mia
bellea la enamorava. Ý, encara que moltes vegades, seguint ella
son costum, digués aquelles mateixes paraules que de mi hohia, ja
per axò no manifestava la granea de sa benvolença, car, de continu,
lo meu parlar se lunyava de la libidinosa amor de Venus e la
major part de mes rahons endreçava als cans e als falcons e en lo
honest servey de la casta deessa.
Axí passava la trista nimfa lo temps de sa penada vida, esperant
quant parlaria yo alguna cosa a la qual ella responent, se
pogués la sua dolor fer palesa, sens que altre delit no atenyia, sinó
sol esguardar la mia estrema bellea. Tant, que un jorn, fatigat del
treball de la cassa —e més de la extrema enujosa calor de Apollo—,
reposant en la plaent escura ombra de un vert lorer, ab altes
veus diguí: "O, gran Febo, espill en lo qual totes les creatures se
miren!, si la tua calor enug no portava, estrema és la tua bellea".
Envides la mia lengua formà tals paraules, quant respòs Equo:
"La tua bellea" —que de més dir no tenia licència. E, tornant yo
en les mateixes paraules de Apollo, diguí altra vegada: "Sovint, la
tua calor estrema pena porta". Mas la enamorada nimfa, deixant
la major part de mes paraules, solament dix: "Estrema pena porta".
Però, les sues respostes no trobaven en mi loch de ésser
enteses, que yo esperava si aquell suau vent Zèfiro daria algun
socós a la mia fatigada persona, al qual, tornant, deya: "O, suau
Zèfiro!, puix tens per costum de gran calor fer-me delliure, ara,
per què fuigs de mi?". E no tardà la bella nimfa respondre, ab veu
piadosa dient: "Per què fuigs de mi?".
Mas lo foch de gran amor que dins sí cremava, no li comportà
més avant esperar. Ans asajà, venint a mi, lançar los seus bells
braços sobre
"Pert de mi la sperança, graciosa nimfa, que may seré ab tu
mentres vixcha". E no s'oblidà, ab gest fort adolorit, respondre:
"Seré ab tu mentres vixcha".
Mas, puix veu de son voler la esperança del tot perduda
entrant en les escures silves, en plànyer e plorar despenia tot lo
temps de la sua dolorosa vida. Tant, que amagrí tant la sua gentil
persona, que la trista ànima abitar en tant dèbil cos més avant no
soferí, los ossos de la qual, convertits en dures pedres, sempre
responen, seguint lo costum de aquella de qui eren.
Axí passava ma vida casta, descuydada de aquells treballs que
al servir de Venus s'esguarden. E, sovint, per fallits de seny
jutjava aquells qui en les flames de amor cremar veya. Mas la
fortuna, que de continu aguayta als qui en tranquilitat reposen,
penssà, ab cautelosos engans, com devers mi se mostraria adverssa.
Però, yo estimava tan poch perdre ni possehir los béns que
ella ab sí porta, que
menyspreant aquelles coses que en estrem als altres jóvens deliten,
en los plaents boschs, regats de clares e gentils fonts, prenia
sovint posada. E, a la suau armonia de concordants veus de molts
e diverssos ocells, aleujava los sotlícits treballs que la misèria
humana porta. E quasi seguia la condició de aquells qui, en la edat
primera, ab los pobres e abundants béns de natura passaven
lur vida contenta. Fins tant, que un dia, enujat de la estrema calor de
Febo, desemparant lo servir de la casta deessa, entrí per una
vall, la qual molts arbres axí circuhien, que no comportaven en
algun temps se calfàs de les grans flames de Apollo. E davall los
arbres estava la terra, de moltes colors quasi brodada ab diverssitat
de florides erbes, les quals regava una clara e bella font que, per
mig de la silva, ab suau e gentil sò corria, que plaent dormir
amonestava als qui hohien les veus de tal aygua, la humiditat de la
qual a les erbes que prop li estaven, de color vert sempre vestia.
Fuy no poch alegre acceptar repòs en tant delitosa posada.
Mas, per deixar la set que del gran treball dins mi portava, tocant
ab los genolls en la florida terra, assagí beure en la font de tant
gentil aygua, dins la qual víu una tal nimfa, que seria fallit
d'enteniment qui en sa presència algun'altra lohàs per tan bella.
E, maravellat per l'estrem de tanta bellea, la primera set tenguí
perduda, sens que no tenia poder apartar los ulls de tant delitosa
vista. Ne menys tenia atreviment banyar les mans en la freda
aygua per tocar la tan graciosa nimfa, que més que a Júpiter temia
fer-li ofenssa. Mas, esperava hoyr d'ella tals paraules que
manifestassen l'estament de sa vida, que a mi paria que ella, no
menys en mi que yo en ella, contemplava. Però l'estrem grat que
de la sua bellea tenia, causà dins mi, sens larguea de temps, tanta
benvolença, que
quanta amor la sua bellea novament me obligava:
"O, més bella que Diana! Quant tinch que agrahir a
Febo que, per fogir a la sua calor enujosa, sia arribat en aquest tant
plaent bosch, en lo qual só fet merexedor de contemplar la tua
estrema bellea! Ara só no poch content que haja menyspreat les
altres nimfes, perquè
me obliga la tua gran vàlua que les homils pregàries de les altres,
sens que no tinch poder de satisfer los mèrits d'elles ni poch amar
a tu, encara que jamés no n'esperàs guardó —que la bellea de
Narciso, sinó de la tua sola, mereix ésser possehida. Hix de la
clara font, car perjuy és a la tua bella cara, que per metge algú sia
vista. Si de mi tems ofenssa, asegure
adore com a Déu, de qui spere infinida glòria. E sies certa sols en
plaure a tu só alegre largament despendre lo temps de ma enamorada
vida".
De tant enamorades paraules esperava yo resposta no gens
duptosa, que lo seu gest mostrava no enugar-se del que mes
paraules rahonaven. Aquesta era la major dolor que ma penssa
soferia, que no sé qual desaventura nostres voluntats concordes
separava: yo rrient, ella
tant, que per la moltitut de les làgremes l'aygua de la clara font
aumentava.
O, cruels fats, los quals no consentien les sues paraules a les
mies orelles arribassen! No sé si la remor dels arbres ho tolia, que,
yo parlant, ella parlava e ans responia que mes paraules no
acabassen. E jamés lo sò de la sua delicada veu poguí percebre. O!
Quantes vegades assagí ab la mia boca tocar la cruel aygua! No
per beure, que la primera set tenguí perduda, mas per besar la
gentil deessa, puix no li mostrava desplaure. Ans se acostava a mi
tant, que ab la cara tocava la enemigua font e, lavors, se mostrava
ella tan fort enujada, que feya continença fogir de la mia vista.
Mas, puix me veya retraure del que li era ofenssa, reposava en la
seguretat primera.
O, estrema pena, veure
atényer! O, cruel dona aquella que us promet lo que jamés no us
dóna, fent-vos esperar del que vol que us desespereu! Algú no
penssa res perdre, encara que no atenyga lo que en algun temps
possehir no espera. Si aquesta nimfa se mostràs enujar del que
més paraules rahonaven, assajara yo, ab enamorats serveys, mudar
la sua malvolença. Però, ella
contemplar la mia bellea e no consentia les mies mans les sues
vestidures toquassen.
O, envejosa e cruel aygua, més fort que los murs de la primera
Troya, que bastàs lunyar-me de tanta glòria! Ara serà Equo venge
e totes les nimfes de la mia mort se alegraran, puix ab gran
supèrbia hé menyspreat la humilitat de ses pregàries. Tu, més
bella que totes, te penediràs que, en tan gentil edat, per causa tua,
me deixe de viure. E lo món ja s'entrenyora que de la bellea de
Narciso sia orfe".
En tals paraules passí tan gran part del dia, que
Febo dellà les colones de Hèrcules, ab cuytats passos calcigant,
lo luminós carro a la posada humida del gran Occèano endreçaven.
Mas, puix viu ma esperança del tot fallida, no
retraure que les amargues làgrimes, corrent dels meus plorosos
uls, en la clara font no cayguessen. E del meu plor la bella nimfa
tant se enujava, que
partir. Mas, com víu que ma dolor la tribulava, ab sobresgran
treball dins mi retenia la moltitut de tantes làgremes. E ab fengida
alegria celava la granea de ma estrema pena, no sofrint poch afany
de tenir tan gran dolor cuberta, que los plors e sospirs als qui en
estrem estan tribulats, gran descans porten.
Mas, a la fi, les tenebres de la cruel escura nit me tolgueren la
vista de tan estranya bellea e los arbres, ab moltitut de verts
rames, defenien la gentil font de la freda lum de Diana. Aumentà
tant ma dolor, que no poguí esperar la venguda del gran Apollo.
Ans comencí tant fort a plànyer e plorar, que del carçre de tant
tribulat cos volgué fogir la mia ànima, perquè, devallant en
los inferns, en la companyia de vosaltres de mos mals pugua
millor plànyer".
De Píramus ý Tisbe
Envides tals paraules Narciso acabava, quant respòs Tisbe:
"La major dolor que als mesquins atribula és si en algun temps
són estats benaventurats. Per ço, la mia pena, sens comparació, les
de vosaltres sobrepuja, car, si jo hé ben entés vostres querelles,
jamés amor ha mostrat lur poder en vosaltres ab pròspera fortuna
ne vostres mals tenen rahó de ésser creguts, sinó sols per lo
testimoni de vostres paraules. Mas, los meus, sens yo parlar,
clarament se manifesten, car està lo meu cos, ensemps ab l'ànima,
travessat e les mies vestidures tinctes de la enamorada sanch del
meu Píramus. Les vostres nafres són invisibles e les mies porten
ferea de ésser mirades. Los vostres mals demanen piadosos recitadors,
perquè als qui
ells se manifesten e no conssenten ésser hoïts, sinó ab ulls de
piadoses làgremes. Yo
mas, perquè vegau com cascú en estimar los mals propis se
engana, acceptaré, entre tants altres, aquest treball e diré, ab veu
plorosa, lo principi e fi de ma enamorada vida.
En un mateix jorn, exint del carçre del ventre de nostres
mares, vinguem en la lum de aquest món Píramus e yo, en aquella
ciutat los forts murs de la qual edificà la mare de Juno. E sola
una paret defenia que la casa de nostres pares fos una, d'on
se pogué esdevenir que, en aquella pocha edat que
infants atenyen la primera conexença, coneguí yo a Píramus e fuy
per ell coneguda. E no sé qual en nosaltres fon primer: amor hó
conexença, tostemps seguint aquella estrema benvolença que nostra
infançonia comportava.
Axí, aumentant lo ús de rahó en nosaltres, feya
nostra benvolença. Fins tant, que atenyguem aquell temps en lo
qual poguérem executar lo delitós servir de Venus, si no y contrastàs
la crueldat de nostres pares. Emperò, assajam si en lícit matrimoni
se poguera fer que, puix nostres ànimes eren juntes, los cossos
separats no penassen.
Yo no sé què
se demana egualtat, en nosaltres se trobava axí de bellea com
en edat e, encara, en los béns que la fortuna atorga. Píramus no era
mon pare —com Sínaras de Mirra— ni era la encantada nimfa de
Narciso. Yo tinch rahó de querellar-me de ma desaventura, car
aquells qui follament e sens discreció donen les veles als vents,
no
atart de foll navegar se ateny segur passatge. Sols la indiscreta
vellea, fallida de memòria, de nostres pares lunyava nostres voluntats
concordes.
Mas la estrema amor, a la qual res no li s'encobre, nos manifestà
una secreta fenella en aquella paret que nostres cases departia,
la qual, fins en aquell temps, no era estada vista, car moltes
coses jahen encubertes per minva de negligents descobridors.
No sé a qual de nosaltres ella fon primer descuberta, que, mirant
yo per la dita fenella si la bella cara de Píramus poguera veure, ja
ell de l'altra part ab semblant prepòsit esperava. E, sospirant, deya
tals paraules:
"O, envejosa e cruel paret! Per què
que no conssents la mia boca se acoste a la de Tisbe? Com tens
poder de separar dos amants, los quals infinida amor acosta? Però,
no pensses que desconega la molta gràcia que Tisbe e yo rebem de
tu, que dónes segur passatge a nostres enamorades paraules".
Tals e semblants rahons deya Píramus, ab veu per amor tan
delicada, que no tinch poder en semblant estil aquelles recitar.
Axí portàvem nostra amor encuberta, ab aquelles majors cauteles
que amor nos consentia. E, si alguna hora la sotlicitut
de nostres pares nos donava espay, sens tarda, al sobredit loch
veníem. E, de continu, teníem contesa que cascú de nosaltres deya
la sua dolor ésser més estrema. Yo no curava de seguir les
acostumades cauteles de les altres dones, les quals, sovint, ab
fengides paraules, tenen lur amor encuberta. Ans tot mon estudi
era que Píramus conegués la part que en mi tenia.
E ab aquests treballs passàvem nostra vida enamorada, fins
que, un jorn, venguts abduys al sobredit loch, planyent ab moltes
làgremes nostra gran desaventura, diguí yo a Píramus:
"Si plànyer e plorar nostres mals reparava, hó si, nostres béns
planyent, reçussitaven —com los fills de la leona—, seria rahó en
tal treball lo temps de nostra vida despenguéssem. Mas, yo no sé
en què aquest tan gran dol nos aprofite, sinó en aument d'estrema
pena. E, pus cascú estima no podem atényer major dolor de la que
tenim, assagem la fortuna, la qual, sovent, als qui la sperimenten,
ve pròspera.
Yo hé penssat —si a tu és plaent— que, venint la nit, la qual ab
ses escures ales tots los engans cobre, nosaltres enganem la
sotlicitut de nostres pares, fogint ab avisada cautela en aquell
temps que lo plaent dormir, alleujant los treballs, dóna repòs a
totes les creatures. E siam certs d'esperar la hú a l'altre, en aquella
bella font, la qual fora los murs de la ciutat està, cuberta ab les
verts rames de un gentil morer. E, si tu primer a la font venies, no
m'esperes ab duptosos penssaments, car la tua Tisbe no tardara, si
la mort no lo y tolia".
Acabant yo tals paraules, un poch espay tardà Píramus en
tornar-me tal resposta:
"Entre tots mos mals, lo que més me atribula és per què no
tinch poder de, acabadament, mostrar-te la infinida amor a la qual
justament lo meréxer teu me obligua. E, per ço, guarde algun
temps en lo qual, sens temor, pugua mostrar als déus e a les gents
que tinch en poch ma vida, si per tu l'avia a despendre. E, per ço,
no
amor que dins mi reposa me fa molt duptar los esdevenidors
perills e los pochs inconvenients me paren grans, si en dan de la
tua persona s'esguarden.
Yo tem los mals que a tu porien seguir, perquè só cert la mort,
sens dupte, me procurarien, la qual me seria fort enujosa sols per
lunyar-me de la tua bella vista. Com serà segura cosa que una
donzella en la escura nit vaja fora los murs de la ciutat? E, si los
déus fins a la font te guien, com seràs allí, qui
feres inplacables bèsties, a les quals resistir no porà la tua delicada
flaquea? Per què vols fer aguayts a nostra vida?
Molts altres inconvenients veig, los quals poden empachar la
fi de nostre prepòsit. No
recort d'ells per fogir al que tu tens per bo. Seré alegre del que tu
has penssat façam. Manant-m'ó, m'ó digues, perquè, si qualsevol
desastre m'esdevenia, tendré conort que, per obeyr als teus manaments,
sia en tal treball, que tot mon delit obeynt a tu alcance".
Envides tals paraules Píramus acabava, quant yo responguí:
"No pensses tu que yo ignore los perills que esdevenir nos
poden, si seguim lo que yo desige. Mas deuries penssar que los
qui tots los enconvenients temen, atart atenyen gran benaventura
e, de flaquea de ànimo, ve penssar tots los perills. Si tens tanta
amor com tes paraules fan mostra, cobra ànimo e sies no poch
alegre en seguir lo que yo vull".
"Seguiré —respòs Píramus— pregant aquell déu qui en forma de
simple toro enganà la gentil filla de Agenor, sia en guarda de
nostre viatge. A tu, Tisbe, deman de gràcia que, si a mi seguien
treballs que la mort me procurassen, no t'enuges de viure, car gran
dan seria al món la pèrdua de ta vida. E, més te prech, no
venir primera a la font. Espera yo y sia, perquè primer als dans
ofira ma persona".
Ab tal concert e moltes làgremes nos partim, besant la paret,
puix d'aldre no teníem licència.
Partint-me, donchs, del meu Píramus, sovint alçava los ulls a
Febo. E paria
dia en major espay de l'acostumat, hó paria
contemplar la bellea de Leuco, detardava son viatge e, ab la sua
luminosa cara, defenia la terra de les tenebres de la escura nit, la
qual vingué molt pus tart del que solia.
E, puix víu dispost temps per a ma partida, cobrint-me lo cap e
la cara ab un vel perquè no fos coneguda, ixquí del carçre de la
trista casa, acompanyant-me ànimo de infinida amor. E, si en lo
camí algun murmur sentia, reclamava Píramus, car de altre déu
socós no esperava. E, sens dupte, tant per temor com per treball,
yo
portava novella força. Tant, que vinguí en poch espay a la bella
font, a la qual Píramus encara no era aribat. Larga cosa seria
recontar los duptosos penssaments que en aquella hora ma enamorada
penssa combatien.
Mas no estiguí molt espay que víu, per la freda lum de Diana,
venir una leona, la qual paria tinta de sanch, qui, ab suaus passos,
a la clara font se endreçava. E, per fogir a la ferea de tan brava
bèstia, ab gran cuyta lexí prop la font aquell vel ab lo qual era
venguda cuberta, amagant-me en la escura ombra de una cova que
poch espay de la font estava, fins que penssí que ja la leona seria
partida. E temia molt que, venint Píramus, se tingués per enujat
de la mia tarda.
Exint, donchs, de la cova, sens que la temor no havia del tot
perduda, deya en mi: "O! Com contaré a Píramus los perills en
què
no
Ab tals penssaments venguí en aquell morer, les rames del
qual, ab gentil ombra, la clara font cobrien. E paregué
aquell lo loch d'on m'era partida, car viu lo vert morer ab lo fruyt
negre, portant dol de molta tristor, lo qual, ans que partís, ab
càndida blancor relluhia.
Estant en aquest dupte, sentí gran remor prop la font, que
penssí tornàs altra vegada la fera bèstia. E, baixant los ulls per
veure si axí era, víu los cos de Píramus, qui, ab la pena de la cruel
mort, batia la sangonosa terra.
Yo no sé ab quin estil ni ab quals paraules poré recitar la
granea de tanta dolor. Perdí tots mos sentiments e, lançant-me
davant lo fret cos, mesclades ab la sua sanch les mies amargues
làgremes, ab plorosa veu deya: "Píramus! Si la mort te dóna
licència, alça los ulls e veuràs la tua Tisbe".
Ab gran pena obey a les mies paraules, levant un poch
los ulls al nom de Tisbe, los quals prest baixà, car la mort cruel
havia robat les forces a la sua gentil persona.
Ab tant adolorit plant passí tan gran part de la nit, que ja Febo,
ab sos daurats cabells, començava a illuminar la terra. E viu en la
mà de Píramus aquell vel lo qual yo havia leixat fogint a la leona,
d'on coneguí la causa de la sua mort, car estava lo vel tinct de
sanch e tot esquinçat de les dents de la brava bèstia. E aumentà
més ma dolor, puix coneguí la granea de sa benvolença. E,
rompent les mies vestidures, ab dolorosa veu deya:
"Qui és aquell, per sobressavi que sia, pugua fogir a la crueldat
dels inplacables fats, los quals jamés, per plors ni sospirs, muden
alguna de aquelles coses que, de principi, tenen ordenades? O,
Píramus! Hon era lo teu esforç? No sabs tu que algú no
mort, sinó per flaquea de ànimo? O, Píramus! E, per què un
poch espay no perdonaves a la tua vida, perquè vesses Tisbe
delliure de tots perills? Qui
perill sia estalvi? O, cruels déus! Per què
leona, puix sabíeu que la mort, ab tan gran pena, me era vehina?
Mas, què aprofita lo plànyer sobre cosa irreparable, car sols la
mort és sens repar? Però, puix ab moltitut de làgrimes no puch
reçussitar la tua vida, plau-me lo morir, que la vida sens tu en
estrem m'és enujosa. Mas, perquè la causa de nostra mort per a
sempre sia palesa, prech als déus aquest arbre jamés no consenten
que lo seu fruyt leixe lo dol de nostra desaventura. E als déus més
soplich, puix en vida a nostres desigs tant han contrastat, ara,
aprés mort, ordenen que
Encara dient tals paraules, me lancí damunt aquella espasa
que del cos de Píramus sangonosa exia, leixant ma vida entre sos
frets braços. Han-me portat los fats en aquest trist verger, en lo
qual sempre les desiguals penes de amor nos tribulen".
LAMENTACIÓ DE BIBLIS
Perquè paregua menor la erra de les dones que, per sobresgran
amor, han passat los estrets límits de castedat, accepte lo treball
de la ploma, fent palesa la senyoria que amor sobre mi ha tengut,
atenyent per darrer guardó trista mort. No hajen a mal les enamorades,
obedients a Venus, per mi a sos enamorats en menyspreu
de honestat donar, puix deute de germandat no u veda.
Yo, Biblis, més que altra desaventurada, hé amat mon germà
Cauno de major amor de germà, crehent ésser cosa justa que la
mia boca se acostàs a la sua més que a la de algun altre. E, vént
los seus muscles més honrats dels meus braços, que dels de
algun'altra dona, axí ab ombra de piadosa amistat s'és encés en
mi aquell foch de desordenat voler, que límits ab sí no porta,
essent-me ja odiós lo nom de germana —ans era
ésser dita per ell Biblis. E, ja en la sua presència, me paria pocha
la mia bellea. E no gosava esperar la sua vista, si
feya testimoni a la indústria de mes mans, possehint terrible oy,
acompanyat de enveja, si alguna de mi
que nom de germà no deya prou la senyoria que l'amat Cauno
sobre mi tenia. E, per ço, nomenant-lo, la mia lengua aldre de
senyor dir no sabia.
Mas, perquè la gran estima de les coses molt desigades causa
duptoses esperances, de mon poder treballava apartar de ma
penssa lo desorde de tanta amor. E, aprés, enujada de tant estrem
treball, desigava soledat, puix ab tals penssaments no era sola. E,
axí, prenguí posada en lo estrado de ma cambra. E no
en lo fret lit, desacompanyat de Cauno, degués reposar la bellea
de ma persona. Però, vençuda —e més abandonada— per terrible
son, la mia mà esquerra, en loch de coxí, sostingué la mia cara,
freda e banyada de enamorades làgrimes. Axí, lo plaent dormir
algun descans conssentí a ma tribulada penssa. E paregué
reposar en los bells braços de Cauno, tenint tant prop la mia boca
de la sua, que no tenia poder de dir-li la estrema pena que,
fins en aquella hora, sofert havia. Però, lo sompni, envejós
de tanta glòria mia, essent més breu del que yo volguera, abssentà de
mi la possesió de tan gran benaventura, fent-me report de tanta
dolor, que a la de infern la comparava. E comencí a dir, ab veu
rugallosa per sanglots de dolorós plor:
"O, més que altra atribulada! E quina fi portarà aquest sompni?
Yo bé veig que la bellea de Cauno no mereix sinó per mi ésser
possehida, però nou-me ésser-li germana. Mas crech que los
sompnis no són del tot vans e, si u són, la vanitat del món no
toldre l'estrem delit del qual ells m'àn fet report. E plagués a Déu
en tant plaent dormir passàs ma vida.
Però, dolre
seny hó causa. Mas assajaré si, ab mudat nom, poré enganar a
Cauno e que sia nora de mon pare, puix altra que yo no y veig més
digna mare de mos nebots. O, Cauno! E, si altra és ta muller, yo
no
voler contrasta. Millor han elegit los déus, liberts de nostres leys,
car los tàlems de Thetis possehís Occèano. E Saturno és alegre
que Opis sia mare e tia de sos fills. E Juno trihunfa en lo cel, no en
nom de germana, mas com a muller del gran Júpiter.
Mas, per què assage igualar les leys divines ab les nostres
humanes, sinó que
s'aparte hó pereixcha en guarda de ma honestat? E, axí, morta en
lo trist lit, lo meu cos fret rebrà lo desigat besar de Cauno, puix
altre conort, sinó perdre la vida, no puch atényer. Car, ab tot que
en tan alt grau yo de Cauno sia enamorada, a ell parrà tanta erra
gualardonar ma benvolença, que ans, en deffenció de ma virtut, se
deixarà de viure, que consentir a tant desorde.
Mas, per què en ma penssa exemples tant enemichs de honestat
se descanssen, sinó que sia contenta que Cauno sia de mi amat
com a germà? Car, si yo fos d'ell primer requesta, ab menor
càrrech poria satisfer a sa demanda. Mas, dient-li cosa que ab sí
tanta vergonya porta, com porà la mia lengua formar tals paraules?
E la mia cara paurugua —e més vergonyosa— li darà causa de
negar descans e fi a mos treballs. E, per ço, com per millor
me paregua que, ab letra sagellada de infinida amor, yo temte lo
voler de Cauno, lo qual, si bé no l'accepta, ja per ço del tot no
seran fallides mes esperances".
En aquest delliber los contrasts de ma penssa concordes e la
mia mà dreta sostenint la ploma e en la altra acceptant lo blanch
paper, ab estudi de enamorades paraules e temerosa mà, comencí
a escriure e dapnar, duptant e lohant e culpant, lo que havia
escrit. E ab gran afany la mia mà regia la ploma, car ignorava e
duptava escriure lo que més volia damnant lo nom de germà, lo
qual ans me paria haver ben escrit e paregué
germà. Mas, a la fi, la sobresgran dolor que de mi sols un punt no
s'abssentà, donà tant esforç a la ploma, que li conssentí pintàs les
següents paraules:
"Aquella te escriu que altre bé no espera, sinó lo que per tu li
serà atorgat e, per vergonya, no gosa dir-te qui és. Si desiges saber
què vull, plauria
fos palesa, ne per tu fos coneguda yo ésser Biblis, fins que la
esperança de mos desigs fos certa de la granea de ma benvolença.
E porian ésser mostra la magrea de ma cara e los ulls humits
sovent de piadoses làgremes. E, si
de germana, acompanyat de sospirs no venint de causa sabuda. E,
ab tot lo meu ànimo fos nafrat de tant enamorades ferides, los
déus prench en testimoni que, quant hé pogut, hé assajat de ésser
sana de tal mal. Temtava resistir a les forts armes de Cupido ab
tan gran treball, que hauries inpossible una donzella l'aja sofert.
Però, a la fi, vençuda, m'és forçat, ab temerosa ploma, demanar-te
mercé. Puix tens poder de perdre hó restaurar ma vida, elegeix lo
que més te plàcia, mas penssa que la que t'escriu no t'és enemigua.
Ans, encara que
ab tu. Als antichs en edat és degut que coneguen les leys e,
obrant segons aquelles, vegen que és lícit a nosaltres haver
a creure que tot lo que pler nos porta se deu fer, car l'amor per
granea desordenada és deguda a la nostra edat —e en açò segueixcam
los exemples dels grans déus. E penssem que temor de pare ni
reverència de fama no allargarà lo terme de nostres desigs. Ans,
ab l'onest nom de germans, celarem les suaus batalles de Venus,
puix a mi no és tolta libertat ab baixa veu parlar ab tu —e de besar-te.
Donchs, puix tan poch és lo que
benaventurada fi, hajes dolor de la qui
qual no u fóra, si infinida amor no la
meréxer ésser escrit damunt lo meu sepulcre causa de la pèrdua de
ma vida".
Encara la mia mà, obedient a més escriure lo vers, occupava lo
darrer espay del paper. E, sagellant lo escrit de tanta amor, al
banyar del sagell sopliren les abundants làgremes, car dolorosos
sospirs havien robat la saliva a la amarga boca. E, cridant hú de
mos servents, del qui més fiava, doní-li la letra, dient: "Porta-la a
l'amat[...]". E, ab distància de temps, diguí: "[...]més que germà".
O, inmortal déu, qui sobre tots los altres tens senyoria, fill de
Venus! Fins en los inferns tens subjugat a Plutó! Atorga
esforç, que acabe d'escriure la mia desaventura, puix l'às causada!
Donant yo al dit servent la tan adolorida letra, ans que en ses
mans prengués posada, caygué en terra. A poch no
viure, esbalayda de tant mal senyal. Esperara altra hora, si no fiàs
en los mèrits de molta amor, los quals yo, més que tota altra,
possehia. E, axí, anà la desaventurada letra, sens que no fon
merexedora ésser tota legida per lo meu Cauno, lo qual, lançant-la,
dix al servent: "Fuig davant mi, que, si no per recel de ma honor,
tantost ne passaries la pena, a la qual la tua temeritat te obligua".
E, recitades a mi tals paraules e fallida ma esperança, fogiren
de mi tots mos sentiments.
O, benaventurada mort, terme darrer de les coses, la
qual, deixant reposar los alegres en felicitat, véns als qui
Però, los fats cruels no permeteren tant plaent dormir, car Làtesis
encara no era enujada de tirar lo fil de ma vida. E, restituhides mes
forces, acompanyades de ma primera amor, a penes de la mia
boca procehien tals paraules:
"Justa cosa és que de tan desordenada demanda yo no sia
escoltada. Fóra
Cauno e donar a les veles a pus suau vent. Mas, com a indiscret
mariner, hé donat la proha de mos desigs a les roques, en les quals
perdré ma vida, puix no tinch poder de tornar atràs de tant
enamorat viatge. Almenys deguera esperar altre dia, puix ab
tants mals senyals veya la desaventura de ma fi, car, no sens
causa, caygué la letra de mes mans. E, si no fos poch avisada, no
haguera comanat al paper ço que, ab vives rahons, li poguera
haver dit. E, si mes paraules no
dolor de les mies làgremes e de la tristor de la mia cara. E yo
poguera-li respondre altrament que lo paper mut. E assajara,
abraçant, placar la ferocitat de son ànimo. E, si totes aquestes
coses no y tinguessen poder de moure
davant los seus peus. E, dolent-se de la mia desaventura, ab
dolços besars treballara en restaurar ma vida, car no és fill de
leona, ni serps l'àn alletat, ni lo seu cor és de diamant. Mas lo
poch cautelós missatger, fallit de discreció, no esperà dispost
temps en donar-li la letra. Ans crech Cauno, fatigat de treballs, no
ha advertit a les enamorades paraules de mon escrit. Donchs,
seguiré la fi hon mos desigs me porten, car, si me
mostraria
aguayt a sa castedat, sens que amor no u causava. E pensse que
virtuosa cosa és portar a fi lo començat, e més com fortuna
hi contrasta, car en atényer les coses de molta estima, comunament
e sovint, fortuna hi ve adverssa. E, puix la legea de tal crim
no puch apartar de la mia penssa, treballaré en aconsseguir-ne
alegre guardó e faré menys mon peccat, atenyent-ne la bellea de
Cauno. E, per ésser-me germà molt car, tant me loharan de
avisada, quant m'enculparan de poch honesta, que la granea del
delit de sa persona me farà oblidar la pèrdua de ma fama. E, axí,
no seré envejosa a Juno, per ésser germana e muller del gran Júpiter".
E, constant ma penssa, ab concòrdia de mon voler, en altra
vegada requerir al més que amat germà, moltes vegades assagí, ab
dolces paraules, robar lo premi de sa honestat. Però ell, menyspreant
la mia bellea ab lo cruel nom de germana, no conssentí yo perdés
la clara corona de Diana; ans, fogint, desemparà la pròpia terra.
E foren tant fallides mes esperances, que, desigosa de presta
mort, acompanyada de làgrimes seguint a ell per los deserts,
moguí a tanta piatat les deesses e nimfes, que assajaren ab suaus
paraules lavar mos mals. Mas, a la fi, cahent en la freda terra, les
erbes que prop mi estaven, eren pus verts regades de les fonts de
mes abundants làgremes. E axí plagué als fats que lo meu cos,
convertit en font nomenada per mon nom, fos exemple a les altres
dones de no amar, sinó ço que justament puguen atényer.
LO JOHÍ DE PARIS
Escriu Johan Escrivà a mossén Corella
Per la esperiència manifesta que tinch de vostra verdadera
amistat e condició afable, mossén Johan Roïç de Corella, hé pres
atreviment de demanar-vos en singular gràcia vullau acceptar la
ploma, seguint l'estil de vostres elegants poesies, de la fingida
visió de Paris la verdadera allegoria declarant escriure. E, per
abreujar part de vostre treball, atenent com sou breu, ab enug dels
qui us escolten, en vostres rims e proses, seguint l'estil que de vós
no poch desig apendre, hé delliberat escriure la poesia del que us
demane, remetent a vós la correcció ab la allegoria.
Com vingueren a Paris les tres deesses Juno, Pallas e Venus
Alexandre Paris, fill del rey Príam e de la reyna Ècuba, germà
de l'invencible Èctor, ab delitosa fatigua en lo servey de la casta
deessa corrent, calcigava los florits, fèrtils e arborats camps en la
delitosa muntanya de Yda, la qual no distava gran espay de la
plorada ciutat de Ylion, en la noble província de Troya. E, al
temps que Apollo, lo mig dia senyalant, les ombres apoquia,
fatigat lo príncep Paris de la meridiana cesta, lançant lo acalorat
cos sobre un vert estrado de la pintada terra, a la florida rriba del
riu Xantus, lo qual, ab lúcides no fondes aygües per la arborada
silva corrent, a les sues rribes vestia de un vert esmalt de natural
orfebreria eixides, descanssava lo fatigat cassador a la umida e
suau ombra de una odorant florida murta. L'arch descollat hí la
aljava de les sues eletes fleixes havia acomanat a l'arbre.
E no passà gran espay ans que la son als seus ulls tingués
entrada, que per la delitosa rriba de la lúcida aygua la sua vista
començà atényer, en magestat de gran excellència, tres mirables
dones de tan alta inefable bellea, que excellien los límits de natura
humana. E, calcigant lo vert esmalt de la florida praderia, a
Paris, qui de visió tan excelssa espantat estava, ab gest afable se
acostaren. E, ab entonada veu portant lo cant Venus, Juno tenor
e Pallas una acordada contra, en acordant armonia cantant, semblants
paraules començaren:
"A tu, Alexandre Paris, fill del gran rey Príam, criat en les
silves de Yda libert, apartat de la escura boyra de les occupacions
mundanes, venim Venus, Pallas e Juno descordes de la estima de
nostra bellea, concordes al teu arbitre acomanar nostra discòrdia.
Mira aquest pom e lig les letres, per lo significat de les quals lo
nostre plet se funda e, ab breu sentència pronunciant, nostra causa
determena".
Portaven d'or un pom les altes senyores, en alt mirable artefici
obrat, senyit a l'entorn de unes verts letres tallades de singulars
maragdes, que destinctament deyen: "Sia donat a la més bella".
Hí era lo pom en figura una testa de la deessa Discòrdia, de
la boca de la qual, ab yrada continença, les escolpides letres
procehien. Axí en perfecció figurada la ymatge, que paria ab los
ulls hoyssen la veu de les pintades paraules.
Acosta
Estava admirat lo fill del rey Príam de tan gran maravella, que,
fora de sí transportat, alguna cosa no responia. Acostà
l'alta reyna Juno e allargà la mà al vergonyós jutge, consentint, ab
alegre continença, en senyal de amor, a la sua mà dreta Paris
acostàs la boca. E, ab gest afable, a semblants paraules féu principi:
"No
mortal home, som contentes nostra causa sotsmetre, que, puix
entre
glòria los hòmens sien jutges. Mira, donchs, ab sotlicitut discreta
nostra causa e no t'oblides, ans que jutjant determenes entendre,
que bellea és en deguda cantitat, ab color convenient, les parts
totes del cos tenir conformes. Mira, donchs, l'altitut de nostra
persona e guanye la joya aquella qui, en deguda cantitat, totes les
parts, ab venusta color, en bellea té perfetes. E, perquè en lo
meu dret millor penssant esguardes, yo
reyna deessa, que, si la causa per lo teu johí se declara ésser mia,
yo
los reys del món, en esguart teu, seran en pobretat miserable".
Parla la deessa Pallas
La fi de les paraules de la deessa Juno fon principi al parlar de
la deessa Pallas, la qual del seu cap levà una celada que
Vulcano de admirable art havia obrada. E romania la sua cara
de color que, partint-se de liris, a roses se acostava.
"A tu, jutge de les silves, fill del rey de Àsia —dix l'alta
deessa—, pregant encarregue sola una cosa recordes: quant la
celssitut de l'enteniment la bellea del cos arrea e, per lo contrari,
defalt de gentil entendre, a la bellea corporal, encara que sia gran,
despulla. E, perquè la justícia mia, ab sotlícita penssa cercant,
millor trobes, a fe de deessa, filla del gran Júpiter, jurant te
promet, si la part de la mia justícia declarant determenes, yo
axí favorable en trihunfo excellent de batalles, que dels altres reys
cessarà la passada glòria. E, si vols, en alta contemplació, per
sciència atényer gloriosa fama, callaran les lengües dels qui fins
ara han escrit, en esguart de les tues elegants escriptures".
Parla la deessa Venus
"A tu, Paris, criat a la rriba de les fonts en la delitosa muntanya
de Yda —respòs la deessa Venus—, yo no sotsmetera ma causa,
sinó que sé, amant a Enone, has ja sentit esperiència de les
dolces nafres de les mies daurades fleixes. E, axí, has perfetament
aprés quina cosa és de les dones la bellea. Donchs, recorda,
enamorat jove, que gran diferència prenen les coses que, sens
praticar, solament se miren, de quant, praticades, perfetament
s'esperimenten. E moltes dones, per a escriure d'elles, tenen
estrema bellea, que, praticant, la volentat no encenen. Penssa,
justificat jutge, que tu no jutges bellea de ymatge sens ànima, mas
bellea de dona, en la qual se conprén gest, paraules e gràcia, ab
tots los moviments que poden enbellir o enlegir la umana forma.
Que, ab tot l'insturment sia en alta proporció ben acordat, si
lo qui mou les cordes no segueix la proporció de verdadera
acordança, als qui hoen no delita lo sò entonat en desacordada
música. E, perquè, no menys de les altres, la veritat de ma justícia
mirant regonegues, si la tua sentència la mia part justament pronunciant
determena, yo
les mies eletes una daurada fleixa de alt e noble tempre, que cert
ferrà, travessant les entramenes e voluntat de la dona qu'en tot lo
món, entre
Respòs Paris a les deesses acceptant la judicatura
"De la celssitut de vostra magestat, deyfiques senyores, està la
mia penssa axí ab la lengua alterada —respòs lo fill del rey Príam—,
que egualment estime difícil refusar hó acceptar judicatura de tant
excellent causa, car, si no accepte yo, mortal home, ja
desobeyint als manaments de vostra deytat excelssa. Si
accepte e no jutge, a totes les parts injustícia pronuncie, que
dilatar la justícia és a totes les parts fer injustícia. E, si, jutgant,
vostra bellea egual determene, lo vostre plet no termena. E, volent
a totes complaure, de totes mèritament mereixch la gràcia perdre.
E, si la una part ab veritat declare, de ira terrible de les dos no
delliure. E, si en aquests contrasts, callant, lo "hoc" hó lo "no"
alargue, detenint la claredat de vostra senyoria, de grosser cortés
no m'escuse. Què farà, donchs, ma tribulada penssa, en fortuna
vàlida, ab contrasts de tants diverssos vents combatuda?
Però, si mal no
de moral filosofia, conssell sobre cars necessari no
Donchs a mi conssellar no
aquesta excellssa causa, que necessitat és manifesta, als vostres
manaments yo desobeyr no pugua. E, axí, puix lo viatge en
aquesta mar tempestuosa escusar nos comporta, dreçaré la proa
de ma sentència a la tremuntana de la veritat inmoble. E, ab
aquesta intenció recta, lo gran Júpiter, qui les pensses dels jutges
endreça, farà surgir la mia sentència en lo port de recta justícia. E,
si, verament jutjant, de vostres magestats alguna roman descontenta,
romandré yo content, puix veritat sia contenta.
Però, ans qu'en lo procés de vostra causa atentament esguarde,
no vull a vostra magestat se amague que, ab tot qu'en aquestes
brodades silves en lo onest servir de la casta deessa la mia vida se
deporte, però, estan les mies entramenes, ensemps ab l'ànima,
nafrades de amor verdadera de Hoenone, nimfa de bellea tan
excelssa, que de mi tot, en libert cativeri, en aquesta silva trihunfa.
E axí amor en los retrets de mon johí té posada certa, que a mi,
sens ella, jutjar ni viure és inpossible".
Respon la deessa Juno a Paris
"A nosaltres —respòs la reyna deessa Juno—, Paris, és manifest
amor té assento de reposat estrado en los pahiments de la tua
penssa. E, axí, a tu ab acordat prepòsit venim, perquè amor lo teu
enteniment en los retrets de nostra bellea guie, que, sens amor,
entrar no y pories. E, puix Hoenone, a qui mèritament ames, en lo
johí de nostra causa no entra, a nosaltres la tua amor
ofenssa no procura, ni tu saps, abssent Hoenone, de nostre johí
ella qual part determenaria. Sies, donchs, obedient en prestament
jutjar nostra causa, que, axí com tu has determenat, dilatar la
justícia és a totes parts fer injustícia. Hí de l'amor de Hoenone la
escusa desempara, que nosaltres som contentes Hoenone en tota
perfecció nos avance, car tenim per foll aquell qui ama, si creu
algun'altra a la que ama se acompare, hí, encara més, si penssa si
algun altre, sinó a ell, amar pugua. Hí aquestes són dos claus que
dins lo carçre de amor a tots los enamorats tanquen, ab les quals
Hoenone mèritament a tu tanqua. E, per ço, de tu havem fet
elecció, per singular justificat jutge, puix ames tant a Hoenone,
que alguna de ella no
torçre". Demana Paris a les deesses que totes les pugua veure
"Puix ab delliberada voluntat, ínclites altes senyores —respòs
lo fill del rey Príam—, la vostra magestat delliberà de tan ardu
negoci yo sia indigne jutge, a mi no seria possible, ab dret de vera
justícia, determenar aquesta gran causa, si vostra persona sens
algun vel primer yo no contemple. Ni a mi par a la onestat de
vostra excellència perjudique, que, si la deytat de vostra celssitut
alguna malaltia us conssentia, sens ofenssa de pudicícia, a
Sculàpius hó Apollo les parts secretes de vostra persona estarien
descubertes. Yo só metge de la estima de vostra bellea, la qual,
ab tot qu'en la cara —pus noble part del cos— tingua certa posada,
però, si egual bellea la cara de vosaltres arrea, seria justícia
guanyàs lo pom aquella que les altres parts tingués més perfetes.
E, si vostra magestat, certa que
en poder, sens frau, determenar aquesta gran causa, que no
consentrà la mia volentat en afecció de amor desonesta se aposente.
Hí mon voler més avant no passara, sinó axí com si entre blanchs
liris, colorades roses, odorants violes, qual és més bella flor determenara".
Respòs la deessa Pallas ý, ensemps, se despullà
Atenien les altes reynes, la una a l'altra mirant, al que Paris
com a jutge demanava, quant la deessa Pallas començà en semblant
estil respondre:
"Puix ambició de vanitat de lahor humana nos ha cativat en
ésser subjectes al johí de aquest jove, a nosaltres és forçat obehir
les leys, les quals com a jutge determena".
Hí, encara parlant, començà desnuar la cordadura de un brial de
domàs burell, del qual les obres estaven en alta musa perfilades
de maragdes, que, ab çafirs mesclats, la vista humana afalagant,
de aquest món la transportaven. Hí estava del brial la cortapisa
sembrada de uns fullatges de vert olivera e fèrtil, les olives de
negres e verts esmalts cubertes, que als miradors convidaven
allargar la mà per collir lo fruyt del pintat arbre. Ý en los tapins
de setí morat estaven brodats florits espinosos abriojos, axí ab
mostra de verdaderes espines, que no gosaven les mans estendre
per collir de la ampla cortapisa les sobrelevades olives. Hí un
mot de letres d'or entre les espines clarament deya: "Obriu los
ulls als dans que seguir poden". Ý portava en los pits la excelssa
reyna un relluent carvoncle, lo qual, del sseu coll, una madeixa de
fil d'or tirat sostenia, tan prims los fils, que sols la color —e no la
cantitat— la vista humana tenyia.
Deixa la roba la deessa Juno
De la alta reyna Juno fon la resposta dels seus muscles deixar
caure un real manto de vellut carmesí, axí de color ardent, que, per
la semblança que a enceses brases tenia, les mans humanes lo toch
refusaven. E del seu coll un fil de perles tenia un transparent
diamà escolpit en figura de calandrí, la cara girada als qui contemplaven
la bellea de l'alta reyna, que semblava lo fingit ocell
verdadera mort als miradors pronusticava. Ý estava lo real
manto en rriqua orfebreria brodat de verts florits
sobre los quals entrestides tortres planyien, axí ab verdadera
continença de plànyer, que ab les orelles atenien escoltar la
plorosa veu de la pintada figura, la qual dels bechs dels plorosos
ocells procehint clarament deya: "Dins onestat tots mos desigs se
tanquen". Hí eren los tapins de la excelssa deessa de setí negre,
cremats de unes pintades flames que en alt pujaven, fent mostra
les faldes de la deessa volien encendre. Hí devallava una pluja de
un núvol brodat en aquell loch hon la reyna los peus tenia, de
mostra de axí verdadera aygua, que rosant sobre los fochs les
flames fumaven.
Deixa la roba la deessa Venus
Ab vergonya, de estrema gràcia acompanyada, la deessa
Venus quasi refusava deixar una bèrnia de un cetí negre qu'en
lluor de l'orient les perles vencia, brodada de unes colomes
blanques e burelles, los ulls e los bechs e los peus de encesos
robins sobrelevats en perfecció estrema. Ý estaven les simples
colomes sobre una praderia de verts mates de falguera, que paria
cercassen la lavor de la estèril erba, que als miradors convidaven
portar-los sement de verdadera pastura. Hí letres d'or escrites
sobre les fulles de la brodada falguera, que, ajustades, clarament
deyen: "Lo fruyt d'amor ab gran treball se troba". Hí més baix
dels pits de la graciosa deessa, un gesaran fet de balaixos no
deixava caure un robí escolpit en ymatge de basalís, ab la vista axí
mortal encesa, que als miradors, si
verdaderament esmortia. Ý eren los tapins de la excellssa reyna
de cetí carmesí, en estrany artefici brodats de uns troços de
caramida, dels quals naxien brots verts de florida artemissa, les
fulles esmaltades de blaves letres, que distintament deyen: "Venç
gran amor paraules, erbes hí pedres".
Fengia, donchs, l'alta reyna, per onestat no volia deixar dels
seus muscles caure la brodada bèrnia. Però, a la fi, perquè no fos
vist sens combatre ésser vençuda, sobre la florida terra lo devisat
mantell deixà caure, los ulls dreçats a la vista de Paris, los
sentiments del qual axí cremant encenia, que no tenia poder
lo sobornat jutge de mirar a Venus poder-se retraure.
Amor fa a l'enteniment lo johí torçre
O, cosa no poch difícil! Que la volentat en lo regne de nostra
ànima, senyora del ver johí, a l'enteniment no força los seus
passos torçre. E, no penssant fals jutjar, sovint sentència pronuncia,
que, manifestament, als qui sens tal passió jutgen, per iniqua
se descobre. Singularitats estranyes en la deessa Venus l'encegat
jutge mirava. E no entenia —ni entendre volia— l'estimat pom, sinó
en les sues mans, degués pendre posada. E axí, mirant a Venus,
estava la sua volentat encesa, que no comportava l'enteniment
entràs en los retrets de les excellents bellees de Pallas e de Juno,
estimant que, si algú reprenia lo dret de la sua justa sentència, li
esdevenia perquè de Venus les singularitats no bastava entendre.
Aquest és naufraig que sovint encorren aquells a qui gran amor
encegua. Que, si a la que amam bellea ni virtut no acompanya e los
miradors de nostre engan se rien, nosaltres nos riem e tenim per
folls a ells, perquè se
poden veure lo que nosaltres, embenats, penssam soptilment entendre.
Qui pot dir quant foll s'estimaria aquell qui, sens
insturments sonants, ballant mogués les parts totes de la sua
persona, lo qual, si ab acordada música movent ballava, de graciós
ballador mèritament s'estimaria? Axí, miserables encegats, los
qui amor encegua, mouen nostre voler, actes e vida al dolç e
mortal cant de la amor desonesta. E los miradors qui tal voler no
tenen, ab veritat, folls no s'estimen, perquè no senten l'entonat sò
de l'amor que u entona, semblants aquells qui de luny als qui
ballen ab la vista mirant atenyen e lo sò, a les sues orelles no
atenyent, a ballar no
deessa Venus, ab la sua gràcia, gest e afable continença, vencia la
elegant e noble figura de Pallas e Juno.
La sentència de Paris
Estaven les tres deesses al johí afectat de Paris atenent subjectes.
O, cosa de misèria inefable! que
fosca, falssa e breu glòria algun virtuós subjugar pugua a la
popular vana sentència de l'ignorant poble! Tenia lo apassionat
jutge en la mà dreta lo pom de tanta discòrdia, del qual fent
present a Venus, pronuncià, en semblant estil, breu sentència:
"Preniu lo pom, mare del gran Cupido,
que no
quant, al migjorn, escurix a Diana,
ni axí venç lo relluent carvoncle
en claredat totes les altres pedres,
com venceu vós a Pallas e a Juno".
No acabava lo fill del rey Príam lo darrer vès de la breu
sentència, quant Pallas e Juno, fogint de la sua vista, ab irada veu
cridant deyen:
"O, gran misèria nostra e de aquells semblants a nosaltres,
miserables, qui a la varietat de les folles afeccions humanes les
sues grans singularitats sotsmeten, d'on los és forçat dels falssos
johins alguna tristícia sostinguen! Si és verdader bé lo que dins tu
posseheixes, ell sol, ab delit de veritat, sobre tots los altres alegrant
te delita. E, si no és verdader bé, com no prens vergonya,
ensemps ab tristícia, del que no posseheixes falssament lohant te
difamen?".
Romania la reyna Venus, ab continent alegre, regraciant a
Paris la desigada sentència, al qual donant una daurada fleixa, de
semblant estil dix afables paraules:
"Ab tot que del teu johí, justificat jutge, la veritat clarament
sia manifesta, la qual per sí dóna premi a aquells qui
rectament jutgen, però, per atényer lo que promés te havia com a
reyna deessa no per inclinar la tua afecció a la part de ma justa
demanda, mas perquè, en la mia justícia, ab tot fos manifesta,
millor considerant mirasses, pren aquesta daurada fleixa ab encantament
de tant poderosa força, que dels núvols de onestat
derrocarà qualsevol alta senyora a qui, afectadament, ab empenes
de verdadera amor enviant, la endreces".
Ý, encara parlant, per l'ayre començà lunyar-se de la sua vista.
Respon mossén Corella
Ni vull ni puch negar, mossén Johan Escrivà, lo delit gran
que la mia penssa, per continuat estudi fatigada, ateny legint l'alt estil
de vostra elegant poesia, que, ab tot diversses vegades ý en lochs
diverssos yo haja lest de Paris la fengida judicatura, però, no ab tal
estil ni de tan riques profundes sentències arreada. Hí estich no
poch alegre los entenents manifesta esperhiència miren del que yo
de vós, ab molta veritat testificant, parle.
Al que afectadament voleu, que, seguint lo meu baix estil, la
allegoria —hó, més propi, tropologia— de aquesta poèticha ficció
pintant yo descriva, puix no us puch descomplaure, ab tot que
l'estudi de la sacra theulogia la major part de mon estudi e viure
occupe, ab laugera fatiga, penssant per vós la accepte, só content
dels sermons girar la ploma en breu expondre vostra excelssa
poesia.
Quina regla se deu servar e
És manifesta veritat a tots aquells qui dels poetes
sobtilment les ficcions contemplen, que, escrivint algun document,
entenien escriure hó de moral filosofia —e aquest se diu seny
tropològich—, hó determenaven algun secret de natural filosofia
—e aquest se nomena allegòrich—, hó entenien de lur diabòlicha
teulogia escriure —e aquest se nomena seny anagògich. Encara
que tots aquests sens en una mateixa ficció trobar se poden
dels quals en la Sacra Scriptura tenim manifesta esperiència,
perquè en ella sola pròpiament tots aquests significats, per la sua
gran excellència, singularment se troben, però, crech, estimat
germà hí senyor vos recorde que, a l'expondre de les poesies,
no és mester totes les particularitats se declaren, mas basta la
fi per la qual se diu expondre. E mostra
hon lo nostre Mestre e Senyor, en la paràbola de la vinya, determenà
que
los darrers atenyien. Hí és certa cosa, segons expon lo gloriós sent
Gregori, que
quals, en la cort de Parahís, ni, quant estaven en lo si de Abram,
per enveja no murmuraven —ni murmurar podien ni volien. Mas
entenia significar lo nostre Mestre e Senyor Déu Jhesús que
darrers, nosaltres gentils, no hauríem menor premi en la sua
glòria, del que han agut los primers sants pares, qui portaren lo jou
e feixuga càrrega de la pesada ley d'escriptura.
Què significha la visió de Paris
Acostant-me, donchs, al breu expondre de vostra elegant poesia:
Paris, fill del rey Príam, criat en les silves ab delits naturals, és
qualsevol home en la edat de adolescència, fill per creació del
Gran Rey, Déu Universsal, dotat de naturals dons de ànima
e de cos. Passeja e deporta
per totes les coses de aquest món, les quals calcigue, per excellència
que té sobre totes les altres creatures. E, no determenant quina
vida ellegesca, lansa lo cors sobre la florida terra, prenent delit en
les coses naturals, en les quals és inpossible algú no
a la rriba del riu dels béns miserables de aquest món, transitoris,
semblans a corrent aygua. Ha deixat l'aljava de les eletes fleixes,
ensemps ab l'arch, que és l'esforç ab lo qual la vida virtuosa deu
ésser elegida. E, axí, en natural oci, enemich de virtut, a la sua
vista se presenten tres deesses, les quals nosaltres havem fet del
món senyores: Juno, deessa de riqueses; Pallas, deessa de honors;
Venus, deessa de la carn. Sots aquestes tres concupicències lo
pern de aquest món girant, fa lo seu vogi, prometent-li grans dons;
que les coses de aquest món miserable axí
bastament del que una mínima part donar no poden, levant-nos
lo bé que dins nosaltres possehim.
De la deessa Juno, que promet riqueses
La reyna Juno, ab la misèria de les sues tristes riqueses, nos
promet contentament perfet en delitosa vida. E, si de la veritat no
volem los passos torçre, algú no és descontent, pobre, miserable,
en vida trista, sinó lo rich desventurat avar, al qual fall lo que
desiga, e més lo que posseheix, puix no li val, sinó per a poder
més desigar. O, enmetzinada aygua de la sedejant avarícia, que
aumenta la set als que més ne beuen! O, enujosa escala, que més
alt pujant nos trobam més baix, perquè lo desig de més adquerir
aumenta, d'on la fretura major se causa, que algú no li fall sinó
tant com desiga! O, treball de fatiga infinida, que
que atenyeu lo per què treballau, car, sens dupte, ab major dolor
de la que
del miserable, que davall tan gran pes, treballant, se turmenta!
Quina dolor de vera misericòrdia nos cobriria, si vehíem algun
home carreguat de tan gran càrrega, que no tinguéssem
poder soccorrent fer-lo delliure? Sentiu, donchs, major dolor de
aquell qui, ab la miserable ànima carregada del pes dels metalls
ponderosos, devallarà fins en lo centre dels inferns ab eterna
pena! O, sotlicitut humana, enemiga de nostra felicitat, que ha
volgut descobrir e traure de les entramenes de la escura terra los
enemichs nostres metalls, los quals la primera causa amagats
havia davall los nostres peus soterrats! E la mísera sotlícita avarícia,
enemiga de nostre estat tranquille, ab les ungles de rapacitat
cavant, ensemps los ha descuberts e ha fet ample camí per als
trists escurs regnes de Satanàs! E, ja en aquest món, en la
tristícia e sotlicitut de la alterada cara mostren aquell inich cativeri
que, sens poder haver libertat, los encarcera, tancant la cativa
ànima en lo carçre estret de la pesada caixa. D'on manifestament
se mostra lo nostre parlar és inpropi, quant diem que
avar té los diners. Ans és veritat manifesta que
—si no u entenem semblant al malalt, del qual diem que té la febra,
hó a l'endiablat, que té lo diable.
O, benaventurats apòstols e aquells qui semblant vida perfeta
segueixen, los quals, de aquest món menyspreant les falsses
promeses, ara ý eternament en la ciutat de Parahís possehiran
riquea infinida!
La deessa Pallas, que promet honors
Pallas, qui
quals gloriosa fama han atés molts grechs, romans e cartaginesos.
Qui pot dir los perills, dolors e misèries que senten los qui,
seguint, acacen, ab popular fama, la honor de aquest món miserable,
los quals molt tart hó nunqua, sinó ab sanch, de aquest món se
parteixen hí en l'altre eterna desonor ab inefable pena senten? O,
quant sovint la vana popular glòria no
pròspera fortuna, esguarda e tostemps lohen lo que desigen en ells
s'esdevengua! O, ombra transitòria! O, fantasma nocturna! O,
follia que les altres totes passa! Lloharen los superbos romans al
primer Bruto e a Collatí, primers cònssols, los quals, ab conjurada
tració, lançaren los reys que Roma senyorejant possehien.
Hí, entre
sanch de nobles ciutadans, destrohiren lo que Bruto e Collatí
havien edificat. Hí als uns e als altres, per actes contraris, alçaren
en lurs temples de metalls altes figures, perquè als uns hí als altres
seguí pròspera fortuna. O, vent enterbolit de negra pols, que les
populars pensses encega! Si
alta estàtua, perquè, conjurant contral rey Tarquí, la ciutat
havia fet liberta, lo segon Bruto què mereix, ensemps ab Càssio
conjurant contra Cèsar, lo qual, un ciutadà, a general monarchia
aspirant, tenia la ciutat més que Tarquí subjecta? A l'ú, entre
déus trihunfant, adoraven, perquè destrohí aquells qui Roma justament
possehien; a l'altre, perquè matà aquell qui injustament la
tenia cativa, ha
costat de Judas. Judes, perquè trahí Déu home, redemptor del
món; Bruto, perquè matà Cèssar, destrohidor del món.
O, benaventurats martres, en aquest món hí en l'altre eternament
lohats, que, vencent a la mort, han fet passar l'ànima liberta per
les belles nafres dels esquinçats cossos, alt en Paradís, atenyent
archs trihunfals de inefable victòria. Hí en companyia de l'emperador
Déu Jhesús, devallaran sobre la vall de Josafat, quant
los miserables capitans Cèsar, Aníbal ý
innumerables diables, hoyran aquella trista veu de eterna sobre
totes dolorosa sentència.
Què promet la deessa Venus
La terça deessa, Venus, quines dolors nos procura! Nostre
primer pare, sobre tots miserable, ara sant gloriós, clarament ho
testifica. Hí aquell —sobre tots ingrat— més sabent dels altres
hòmens, Salamó, ensemps ab lo penident justificat Daviu, son
pare, los quals, per lo servey de Venus, actes abominables contra
Déu e contral proïsme cometeren. O, ceguedat sobre totes cegua,
que
un altre Paris, que a Venus de nostra vida donam la joya. E, aprés,
ab quins treballs, ab quantes culpes, treballam atényer lo que
Venus, per nostre major dan, nos promet! No servam amistat ni
fe, juraments ni promeses e, fins en los inferns, cercam
mortals remeys de nostra amor furiosa. E, si alguna trobam que,
ab poch seny, a nostra folla amor respongua, quina glòria estimam
haver atesa lo jorn que sola una letra nostra accepta! E, quina
dolor, que les de infern passa, nostres entramenes travessant
turmenta, si, aprés, ab onestat, a la desonestat nostra e de nostres
desigs fogint contrasta!
O, benaventurats en repòs tranquille, aquells qui, desdenyant a
Venus, ab castedat matrimonial, hó ab onesta viduytat, hó ab
excellent virginitat, de la mar tempestuosa de Venus delliures, en
l'onest port segur de pudicícia han lançat ànchores, prenent terra
en l'alta ciutat de Paradís.
Com se entén que Paris donà lo pom a la deessa Venus
Féu present lo miserable Paris de la joya de son viure a la
voluptat de Venus, quant, acollit per lo rey Menelau en Grècia, ab
real cortesia li acomanà la casa, ensemps ab la muller reyna, en
fiada comanda, perquè li era forçat, per ardus negocis, partir-se
del seu regne. E, vençut lo ben acollit oste de la estrema bellea de
l'alta senyora, rompent de verdadera amistat la poderosa força,
portà-sse
encara de present entre tots los vivents, per tragèdia sobre totes
trista, de la misèria e cruel destrucció de Troya totes les nacions
ab dolor parlen. Hí ell, miserable, combatent davant los murs de
Ylion ab lo rey Menelau, vençut, se convertí en vergonyosa fuyta.
Ý, aprés, en los camps de Troya mort, perdé, ensemps ab Elena, la
voluptuosa vida.
O, quants exemples de inefable misèria als ulls del meu enteniment
se presenten de aquells que, ab mort dolorosa, servint a
Venus, han deixat a Venus ý la vida! E no us vull negar, magnífich
senyor e germà, gran part de mon viure hé despés navegant, no ab
vent pròsper, en aquesta mar tempestuosa de Venus. E, sovint, les
sues entoxegades fleixes han travessat lo meu enamorat ànimo.
Hí, en lo temps que ab més lealtat hé servit la sua iniqua senyoria,
hé trobat en la sua cort ingratitut més desconeguda. Hí, ab tot que
ma penssa de present tingua enbenada encara sovint, tinch coneixença
a mi és millor, desamat e mal satisfet, en dolor contínua
portar ma vida, que si, amat e satisfet de aquella per qui tan
gran dolor me cobre, havia lançat ànchores de contentament en
los inquiets ports de Venus, car los ports de amor desonesta són
principi de fortuna vàlida. Ý, sens comparació, amar hí ésser amat
en la tempestuosa cort de Venus és mal de més terrible pestilència,
que, amant hí desamat, portar la vida trista, que manifesta
esperiència nos mostra aquell és més catiu qui ab majors cadenes
e de rompre més difícils té la vida cativa. Quant li fóra millor al
miserable Leànder que la sua Hero, ab castedat onesta als seus
desigs contrastant, de abduys hagués delliurat la vida! La mort
dolorosa dels quals, entre les altres istòries, ja crech vos és
manifesta, per la qual e per moltes altres semblants, ab manifest
exemple se mostren los dans, dolors e morts miserables que, als
qui són amats, la desonesta deessa de Paris procura.