Poesies [A. March]

Axí com cell qui·n lo somni·s delita e son delit de foll pensament ve, ne pren a mi, que·l temps passat me té l'imaginar, qu'altre bé no y habita, sentint estar en aguayt ma dolor, sabent de cert qu'en ses mans hé de jaure. Temps de venir en negun bé·m pot caure; aquell passat en mi és lo millor. Del temps present no·m trobe amador, mas del passat, qu'és no-res e finit; d'aquest pensar me sojorn e·m delit, mas quan lo pert, s'esforça ma dolor, sí com aquell qui és jutgat a mort he de lonch temps la sab e s'aconorta, e creure·l fan que li serà estorta e·l fan morir sens un punt de recort. Plagués a Déu que mon pensar fos mort, e que passàs ma vida en durment! Malament viu qui té lo pensament per enamich, fent-li d'enuyts report; e com lo vol d'algun plaer servir li·n pren axí com dona·b son infant, que si verí li demana plorant ha ten poch seny que no·l sab contradir. Ffóra millor ma dolor sofferir que no mesclar pocha part de plaher entre·quells mals, qui·m giten de saber com del passat plaher me cové·xir. Làs! Mon delit dolor se converteix; doble~s l'affany aprés d'un poch repòs, sí co·l malalt qui per un plasent mòs tot son menjar en dolor se nodreix. Com l'ermità, qui·nyorament no·l creix d'aquells amichs que teni'en lo món, essent lonch temps qu'en lo poblat no fon, per fortuyt cars hun d'ells li apareix, qui los passats plahers li renovella, sí que·l passat present li fa tornar; mas com se·n part, l'és forçat congoxar: lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella. Plena_de_seny, quant amor és molt vella, absença és lo verme que la guasta, si fermetat durament no contrasta, e creura poch, si l'envejós consella.

Pren-me·n axí com al patró qu'en platga té sa gran nau e pens aver castell; vehent lo cel ésser molt clar e bell, creu fermament d'un'àncora ssats haja. E sent venir soptós hun temporal de tempestat e temps incomportable; leva son juhi: que si molt és durable, cerquar los ports més qu'aturar li val. Moltes veus és que·l vent és fortunal, tant que no pot surtir sens lo contrari, e cella clau qui us tanqua dins l'armari no pot obrir aquell mateix portal. Axí m'à pres, trobant-m'anamorat, per sobresalt qui·m ve de vós, m'aymia: del no amar desalt ne té la via, mas hun sol pas meu no y serà trobat. Menys que lo peix és en lo bosch trobat e los lleons dins l'aygu'àn lur sojorn, la mi'amor per null temps pendrà torn, sol conexent que de mi us doneu grat; e fiu de vós que·m sabreu bé conéxer, e, conegut, no·m serà mal grahida tota dolor havent per vós sentida; ladonchs veureu les flames d'amor créxer. Si mon voler hé dat mal a paréxer, creheu de cert que ver'amor no·m luny; pus que lo sol és calt al mes de juny, ard mon cor flach sens algun grat meréxer. Altre sens mi d'açò merex la colpa; vullau-li mal, com tan humil servent vos té secret per son defaliment; cert, és Amor que mi, amant, encolpa. Ma volentat ab la rahó s'envolpa e fan acort, la qualitat seguint, tals actes fent que·l cors és defallint en poch de temps una gran part de polpa. Lo poch dormir magres'al cors m'acosta, dobla·m l'engýn per contemplar Amor; lo cors molt gras, trobant-se dormidor, no pot dar pas en aquest'aspra costa. Plena_de_seny, donau-me una crosta del vostra pa, qui·m leve l'amargor; de tot mengar m'à pres gran desabor, sinó d'aquell qui molt'amor me costa.

Àlt e amor, d'on gran desig s'engendra, sper, vinent per tots aquests graons, me són delits, mas dóna·m passions la por del mal, qui·m fa magrir carn tendra; e port al cor sens fum contínuu foch, e la calor no·m surt a part de fora. Socoreu-me dins los térmens d'un'hora, car mos senyals demostren viure poch. Metge scient no té lo cas per joch com la calor no surt a part extrema; l'ignorant veu que lo malalt no crema e jutja·l sà, puys que mostra bon toch. Lo pacient no porà dir son mal, tot afeblit, ab lengua mal diserta; gests e color assats fan descuberta part de l'afany, que tant com lo dir val. Plena_de_seny, dir-vos que us àm no cal; puys crech de cert que us ne teniu per certa, si bé mostrau que us està molt cuberta cella per què Amor és desegual.

Axí com cell qui desija vianda per apagar sa perillossa fam, e veu dos poms de fruyt en hun bell ram, e son desig egualment los demanda, no·l complirà fins part haja·legida, sí que·l desig vers l'un fruyt se decant, axí m'à pres dues dones amant, mas elegesch per haver d'Amor vida. Sí com la mar se plany greument e crida com dos forts vents la baten egualment, hú de levant e altre de ponent, e dura tant fins l'un vent ha jaquida sa força gran per lo més poderós, dos grans desigs han combatut ma pensa, mas lo voler vers hú seguir dispensa; yo·l vos publich: amar dretament vós. E no cuydeu que tan ignoscent fos que no vehés vostr'avantatge gran; mon cors no cast estava congoxan de perdre loch qui l'era delitós. Una rahó fon ab ell de sa part, dient qu'en ell se pren aquest'amor, sentint lo mal o lo delit major, sí qu'ell content, cascú pot ésser fart. L'enteniment a parlar no vench tart, e planament desféu esta rahó, dient que·l cors, ab sa complexió, ha tal amor com hun lop o renart; que lur poder d'amar és limitat, car no és pus que apetit brutal, e si l'amant veheu dins la fornal, no serà plant e molt menys defensat. Ell és qui venç la sensualitat; si bé no és en ell prim moviment, en ell stà de tot lo jutgament: cert guiador és de la voluntat. Qui és aquell qui en contra d'ell reny? Que voluntat, per qui·l fet s'executa, l'atorch senyor, e si ab ell disputa, a la perfí se guia per son seny. Diu més avant al cors ab gran endeny: "Vanament vols e vans són tos desigs, car dins hun punt tos delits són fastigs, romans-ne llàs, tots jorns ne prens enseny. Ab tu mateix delit no pots haver: tant ést grosser qu'Amor no n'és servit; volenterós acte de bé és dit, e d'aquest bé tu no sabs lo carer. Si bé complit lo món pot retener, per mi és l'om en tan sobiran bé, e qui sens mi sperança·l reté és foll o pech e terrible grosser." Aytant com és l'enteniment pus clar, és gran delit lo que per ell se pren, e son pillart és suptil pensamén, qui de fins pasts no·l jaqueix endurar. Plena_de_seny, no pot Déu a mi dar, ffora de vós, que descontent no camp; tots mos desigs sobre vós los escamp; tot és dins vós lo que·m fa desijar.

Tant hé amat, que mon grosser enginy per gran treball de pensa és suptil. Lexant a part aquell sentiment vil qu'en jorn present los enamorats ciny, só tant sabent, que sé ben departir amor d'aquell desig no virtuós, car tot desig, retent hom congoxós, no~s ver'amor ne per tal se deu dir. Axí com Déu, qui no·l plach descobrir stant enclòs en lo virginal ventre, e quant isqué defora d'aquell centre, may lo Setan lo poch ben discernir, ans, quant en ell veya·l cors de natura, creya de cert aquell no ésser Déu, mas ja retut son sperit en creu, sabé·l mester que paradís procura; per mals parlés é tret saber e cura de retenir lo foch d'amor sens fum, e per açò hé cartejat volum d'aquell saber que sens amor no dura. Viscut hé molt sens ésser conegut, per molts senyals que fictes hé mostrats, mas quant seré per hom foll publicats, serà ben cert lo tart apercebut. Sia en vós aytant de bé caygut, obrant en vós areglada mercé, que vehent mi despulat de tot bé, no·m despreheu pel dan a mi vengut; e si per vós é nom de foll atés e contra mi só restat malmirent, sia per vós cregut savi sabent, puys que per vós mon seny auré despés. Si per amar a vós havi'atés honor e béns, bellea ý saviesa, l'amor que us hé tendria per ofesa si, tal senblant, en vós no paregués. Ma voluntat en sí tal càrech porta que no serà sens la vostra contenta, e fora vós no·m pens que may consenta que null desig li sodegue la porta. Plena_de_seny, natura no·m comporta que tal dolor no decresqua ma vida. Si Déu preguàs, ma veu seri'hoïda; hoÿu-la vós, pus veritat reporta.

Molt hé tardat en descobrir ma falta, per joventut que·m negà speriment. En hun cas nou l'om és mal conexent, e ja pus fort havent rahó malalta per gran esforç de folla voluntat; car tant com és la voluntat moguda, hom deu haver del seny major ajuda si virtuós deu ésser nomenat. Qui son camí verdader ha erat per anar llà hon vol sojorn haver, és-li forçat que prengua mal sender e may venir a son loch desijat. Tal cas m'à pres, volent-me contentar mon ferm voler per altre tal amant: no ha trobat lo seu propii senblant, car son esguart és verament amar. L'enteniment en qui·l juhý no~ clar, fforçadament ha pendr'opinions; voluntat mou sufístiques rahons, ffent-les valer e per bastans passar. Sí com florí qui bona color ha e no val res, coneguda sa ley, n'à pres a mi qu'en pensa muntí rey, ffahent rahons quals veritat desfà. E si pas mal, bon dret ho consentrà, puys és dit foll cell qui serveix senyor qui no pot fer content bon servidor e per null temps negun dret juhý fa; e més, que mal administrador és: al cavador dóna loguer de metge; en los lochs plans fa durar l'estret setge, e fort castell en tera tost l'à mès. Pren-me·n axí com al grosser pagés que bon sement en mala terra met; ultracuydat, pens'aver bon splet d'aquell terreny qui buyda los graners. Assats ha seny qui no ha sentiment per encerquar e trobar la rahó, e pren esment de mal del conpanyó; per cas passat jutja lo seu present. Seguint l'estil que natura consent e ço que·l seny en veure clar abasta, negre forment no dóna blancha pasta, ne l'ase ranch és animal corrent; tanpoch serà que nulla dona senta ne veja prim lo fin secret d'Amor, si per amar no sofir gran dolor ý en sentiment triada·n millers trenta. Plena_de_seny, si algú mi esmenta, tots los hoents dien que só mellor, pus flach e fort e callant amador, ma voluntat faent d'Amor serventa.

Sí com rictat no porta béns ab sí, mas val aytant com cell qui n'és senyor, Amor no val mas tan com l'amador: manxa bufant orgue fals no ret fi. Amor val poch com tot enamorat ha falsedat en son pits fals enclosa, o és ajunt ab una tal esposa: peguea és son dret nom apellat. Amor no pot haver desordenat ço que Déus fa, Natura migançant, car home pech no pot ser fin amant ne lo suptil contra sa calitat. Mal pendrà pint'en l'aygua sa figura: molt menys Amor pendrà lo no dispost; ne pot estar l'aygua dins un loch rost: axí Amor en cap d'om foll atura! Per ben amar ab angoxossa cura, en temps passat eren ladonchs volguts; Ovidi·l prous dix qu'amor és crescuts per altr'amor demostrant sa factura. Verdader fon son dit e sos presichs, tant quant Amor fon prop de conexença, mas en est cas entr'ells ha malvolença, tal que no creu null temps sien amichs. Si fóssem nats vós e yo entre·ls antichs, lay quant Amor amant se conqueria sens praticar alguna maestria, lo vostre cor no fóra tan inichs. En vós conech gran disposició de fer tot ço que gentilea mana, mas criament veg que natura·ngana, car viur'ab mals és d'om perdició. Per mal grahir ne per mala sahó mon cor no pot Amor desemparar; devotament los me plau remembrar aquells passats, a qui dón Déus perdó. E com seré trespassat d'aquest món, letres diran sobre la mia tomba: "Plena de seny no tinguau a gran bomba, car per vós muyr e vag no sabent hon." Enveja~ tal que tot primer confon a tots aquells qui ab sí la s'ajusten; los envejats un poch ne molt no gusten aquell mal tast que·ls envejosos fon. Tal és Amor, car yo qui la m'ajust, sent grans dolors dant-me folls moviments, e vós haveu d'açò tals sentiments com fort destral ha de tallar molt fust. Sí com Adam près mal del vedat gust, com sa muller li mostrà mal camí, dient: "Adam, mengem d'aquest bocí, e semblarem a Déu, qui és tot just", ne pren a mi, car mon seny ha cregut la voluntat, fent-li promissió que ben servint aconsegria do que per null temps tal no fon conegut. Per mal servir no crech l'aja perdut, car si·lls treballs hagués soferts per Déu, cors gloriós fóra·n lo regne seu, e ja plorant sovín me trobe mut. Si·m fos donat aquest temps en entendre los grans secrets enclosos en natura, no fór'al món cosa que·m fos escura; dels fets divins gran part ne pogr'atendre. Plena_de_seny, tot mon seny vull despendre amant a vós sens algun grat cossegre, e durarà fins que del riu de Segre l'aygua corrent amunt se puga stendre.

Ja tots mos cants me plau metr'en oblit, fforagitant mon gentil pensament, e fin'amor de mi·s partrà breument, e sí com fals drut, cercaré delit. Axí·s conquer en aquest temps aymia; cobles e lays, dances e bon saber lo dret d'Amor no poden conquerer; passà lo temps que·l bo favor havia. Seguiré·l temps ab afanyós despit, sí co·l dançant segueix a l'esturment e mostra bé haver poch sentiment si per un temps dança rostit bullit. En temps passat, mudança no sentia; d'açò·m reprench e·m tinch per molt grosser, cuydant saber tot quant era mester: ffoll és perfet qui·s veu menys de follia. Sí com l'infant qui tem mal esperit com li defall compayia de gent, preni'a mi, qui duptava·l turment que·m dav'Amor, acostant-se la nit; e desigé ço qu'ésser no poria, car fermetat en él no pot haver, puys no és pus que destemprat voler e dura tant com la passió·l guia. Sí com aquell qui stà·l bosch escondit, robant les gents, matant lo defenent, e cuyda sser a Déu humil servent, ffaent retret del temps qui l'ha servit, n'à pres a mi que vós, Amor, servia, passant afanys, esperant lo plaer, amant molt ferm, ab un escur esper; puys hé pecat, yo meresch punit sia. Molt me reprench com d'Amor hé mal dit ne diré mal de don'al món vivent, e si lo sol és calt naturalment, si no és fret, no deu ser corregit. Per què d'Amor yo mal ja no diria, qu'en ell no és de ben fer lo poder, car fermetat de dona y és mester, e si la ves, per Déu l'adoraria. Per sa bondat, prech la verge Maria qu'en son servir cambie mon voler, mostrant-me clar com han perdut carrer los qui·n amor de les dones han via.

Amor se dol com breument yo no muyr, pus no li fall, per ésser de mi fart; car sos mals ginys m'àn portat en tal part que mon delit és quant de plor abuyr; e de mon dan yo no só malmirent, car só forçat d'entrar dins tal presó, que·l seny tinch pres, l'arbitre ý la rahó; Amor ho té per seu forçadament. Yo faç tot quant me diu lo pensament, e si hagués tant seny com Salamó, ffóra tot poch no dar occasió que no temés a son gran manament. Cell qui no sent què pot fer molt amar, yo li perdó si de mi·s va trufan; Píramus volch morir passat d'un bran, e per senblant mort Tisbe volch passar. Si no és pech, ¿qui·s deu maravellar d'algun cas fort que sdevenga·n l'aman? L'om fora seny no pot ser ben usan. Tal me confés; donchs no·m vullau reptar. Amor ha pres lo carch, si·n res fallesch, car só abstret de seny e de saber e res no faç en contra son voler; desijant bé, la dolor li graesch. Stant a part e sol, yo m'enpeguesch, ymaginant ço que deuria fer; d'executar no dech haver esper, puys lo primer assaig no enseguesch; l'imaginar Amor me vol rependre, tan larguament ab vergonya·m refrena! ¿Com se farà que ab cara serena haja poder de ma rahó estendre? Los fets d'Amor yo no pusch ben entendre; de grans contrasts m'opinió és plena; hor'à·n lo jorn que no sent ulla pena, pensant en ço que vinch a l'arma rendre. Si altra veu l'imaginar m'í porta, per dar senyal que yo sia cregut, suplich la mort qu'en tal cas me ajut; e si no·m val, ma veritat jau morta. Lir_entre_carts, fins a veure la porta de mos delits sobirans son vengut; no y hé toquat, ans me·n torn com a mut, e per tornar ja trob la via torta.

Sí com hun rey, senyor de tres ciutats, qui tot son temps l'à plagut guerrejar ab l'enemich, qui d'ell no·s pot vantar may lo vencés, menys d'ésser-ne sobrats, ans si·l matí l'enemich lo vencia, ans del sol post pel rey era vençut, ffins qu'en les hosts contra·l rey fon vengut un soldader qui lo rey desconfia; ladonchs lo rey perdé la senyoria de les ciutats, sens ulla possehir, mas l'enemich dues li·n volch jaquir, dant fe lo rey que bon compte·n retria com hà vassall, la renda despenent a voluntat dell despossehidor; de l'altra vol que no·n sia senyor ne sia vist que li vinga·n esment. Lonch temps Amor per enemich lo sent, mas jamés fon que·m donàs un mal jorn qu'en poch instant no li fes pendre torn, fforagitant son aspre pensament. Tot m'ha vençut ab sol esforç d'un cors, ne l'ha calgut mostrar sa potent força; los tres poders qu'en l'arma són me força, dos me·n jaqueix, de l'altr'usar no gós. E no cuydeu que·m sia plassent mòs aquest vedat, ans n'endure de grat; si bé no puch remembrar lo passat, molt és plassent la càrregu'a mon dors. Jamés vençó fon plaer del vençut, sinó de mi que·m plau qu'Amor me vença e·m tinga pres ab sa·nvisible lença, mas paren bé sos colps en mon escut. De ffet que fuy a sa mercé vengut, l'Enteniment per son conseller près e mon Voler per alguazir lo mès, dant fe cascú que may serà rebut en sa mercé lo conpanyó Membrar, servint cascú lealment son offici, sí que algú d'éls no serà tan nici qu'en res contrast que sia de amar. Plena_de_seny, vullau-vos acordar com per Amor vénen grans sentiments, e per Amor pot ser hom ignoscents, e mostre-u yo qui n'hé perdut parlar.

¿Quins tan segurs consells vas encerquant, cor malastruch, enfastijat de viure? Amich de plor e desamich de riure, com soferràs los mals qui·t són davant? Acuyta·t, donchs, a la mort qui t'espera, e per tos mals te allongues los jorns; aytant és luny ton delitós sojorns com vols fugir a la mort falaguera. Braços uberts és exid'a carrera, plorant sos ulls per sobres de gran goig; melodiós cantar de sa veu hoig, dient: "Amich, hix de casa strangera. En delit prench donar-te ma favor, que per null temps home nat l'à sentida, car yo defuig a tot home que·m crida, prenent aquell qui fuig de ma rigor." Ab hulls plorant e carra de terror, cabells rompent ab grans hudulaments, la vida·m vol donar heretaments e d'aquests dons vol que sia senyor, cridant ab veu orrible ý dolorosa, tal com la mort crida·l benauyrat; car si l'om és a mals aparellat, la veu de mort li és melodiosa. Bé·m maravell com és tan ergullosa la voluntat de cascun amador; no demanant a mi qui és Amor, en mi sabran sa força dolorossa. Tots, maldient, sagramentegaran que may Amor los tendrà·n son poder, e si·ls recont l'acolorat plaer, lo temps perdut, sospirant, maldiran. Null hom conech o don'a mon senblan, que dolorit per Amor faç'a plànyer; yo son aquell de qui·s deu hom complànyer, car de mon cor la sanch se·n va lonyan per gran tristor que li és acostada; sequa·s tot jorn l'umit qui·m sosté vida, e la tristor contra mi és ardida, e·n mon socors mà no s'í trob'armada. Liir_entre_carts, l'ora sent acostada que civilment és ma vida finida; puys que del tot ma sperança~s fugida, m'arma roman en aquest món dampnada.

Ja no esper que sia·mat, car mon voler no us veu report per mon esforç, qui no~s tan fort que dir que us àm haja gosat. Per vós me só mès en amar, e mon hull no·m vol descobrir; molt menys ma lengua volrrà dir ço que·l gest no guosa mostrar. Volgr'aver l'ull tan esforçat ab què us mostràs lo que dins port, e que us fes venir en acort què diu l'esguart enamorat. De mon cor no puch compte far, ne de ma lengua per lo dir; dien que·s deu l'ull atrevir, car mills se·n pot atràs tornar. Sobre vós és tot bé cargat, mas feu semblant no voler port de la mercé qui·l càrrech tort ab son bell giny ha redreçat. ¿Qui pot ne deu tal feix portar, volent tal pena soferir? E la mercé no y vol suplir per lo gran càrrech parençar. ¿Qui és aquell tan malfadat que sens esper li fall conort, e no s'esforç contra·l cas fort, puys en aquell és desperat? E yo no·m puch aconortar, ans prench tot giny per no sentir los grans afanys qui·m sent venir en part venguts per no gosar. No puch recollir lo desgrat que·m ve de mi, sens fer-me tort; ffaent menys mal, vey passar mort a molt mesquí desventurat; car no·m só mès en assajar d'ésser lo mils nat en ahuyr, per no poder mi enardir en passions d'amor mostrar. Les dones prech vullen pensar cascun'ab quin esguart la mir; en lo gest me vull enardir puys que Amor m'à tolt parlar.

Colguen les gents ab alegria festes, loant a Déu, entremesclant deports; places, carrers e delitables orts sien cerquats ab recont de grans gestes; e vaja yo los sepulcres cerquant, interrogant ànimes infernades, e respondran, car no són companyades d'altre que mi en son contínuu plant. Cascú requer e vol a son senblant; per ço no·m plau la pràtica dels vius. D'imaginar mon estat són esquius; sí com d'om mort, de mi prenen espant. Lo rey xipré, presoner d'un heretge, en mon esguart no és malauyrat, car ço que vull no serà may finat, de mon desig no·m porà guarir metge. Cell Texion qui·l buytre·l menga·l fetge e per tots temps brota la carn de nou, en son menjar aquell ocell may clou; pus fort dolor d'aquesta·m té lo setge, car és hun verm qui romp la mia pensa, altre lo cor, qui may cessen de rompre, e llur treball no·s porà enterrompre sinó ab ço que d'aver se defensa. E si la mort no·m dugués tal offensa —ffer mi absent d'una tan plasent vista—, no li graesch que de tera no vista lo meu cors nuu, qui de plaer no pensa de perdre pus que lo ymaginar los meus desigs no poder-se complir; e si·m cové mon derrer jorn finir, seran donats térmens a ben amar. E si·n lo cel Déu me vol allogar, part veur'a Ell, per complir mon delit serà mester que·m sia dellay dit que d'esta mort vos ha plagut plorar, penedint-vos com per poqua mercé mor l'ignoscent e per amar-vos martre: cell qui lo cors de l'arma vol departre, si ferm cregués que us dolrríeu de se. Lir_entre_carts, vós sabeu e yo sé que·s pot bé fer hom morir per amor; creure de mi, que só en tal dolor, no fareu molt que y doneu plena fe.

Malventurós no deu cerquar Ventura: croar-se deu lo front com l'anomenen, no desloant los qui favor ne prenen entreposant lur bon enginy e cura. Negú no deu son juy tan prest aver que cell desllou qui Ventura vol fényer, no virtuós, denegant-li atényer ço que sos fills han menys d'algun saber. E leix-me, donchs, d'ésser aventurer, si bé no·m pusch tant retraure ne strényer qu'en contra d'ell me pogués tant empényer, sí que fugís a son peu molt lauger. Senyor és gran, béns mundans regidor, e son juhý és a l'hull amagat, ferint-vos llà d'on sereu delitat, e que·l delit vengués tot per Amor. Lonch és lo temps del contínuu dolor a part detràs; car són cinch anys passats que·m fuig delit com hy suy acostats, ffent-me sentir fret aprés de calor, diverssitat de cassos aportant per desgastar d'Amor lo benifet; dels béns d'Amor conservador se·n ret: ffóra content yo qui só desijant! A Déu ne·l món no só d'Amor clamant, car bé ha dat aygu'a ma granda set; no sadollat, mas compte li n'és fet no pot complir ço que só desijant; e no mereix algun repreniment, car del cel terç eguals forces nos fa segons cascú a·mar dispost està, e tant com pot estreny son manament. Fortuït cas m'à fet ésser absent del foch d'Amor qui ja m'il·luminà; en millor cas Ventura l'apagà, e yo son cert qu'Amor ne fon dolent; per què no·m clam d'Amor, mas de Ventura, car son poder me ha desfavorit; en abandó no·m vol haver jaquit ans persegueix amor e ma gran cura. Lir_entre_carts, del món deu perdre cura qui li cové d'Amor perdre sperança, e tal o qual és d'Amor la fermança ab lo desig que li dóna punctura.

Si prés grans mals un bé·m serà guardat, mos guays e plants delits se convertran: aprés los mals, los béns mellors parran, e bé no val mas tant com és preat. Rey pot ser dit lo pobre dins sa pensa per un petit do que·l sia offert, e lo rich hom, de larguesa desert, gran suma d'or pobretat no·l defensa. Mon pensament, enbolt en amor, pensa com tot son bé d'aquest loch pusqua traure; no piadós, Amor lo veu mort jaure; durar no deu lo comport d'est'ofença. Per mal de mi romp sos costums Amor e fa mentir los qui d'ell han escrit; esperiment en mi és defallit: Amor desdiu ser en tal cas senyor. Sí com lo sol escalf'ab sa calor totes les parts que són dejús lo cell, escalf'Amor cascun cor de bon zel, sinó·l de vós, qui és ple de fredor. ¿D'on ve lo glaç, qui tanta fredor porta, ffaent contrast al calt que Amor gita? Los ermitans fa surtir de l'ermita; los grans delits s'entren per esta porta. Del foch d'amor Phedra no fonch estorta, requerre volch Ypòlit son fillastre, e Lançalot hac en amor tal astre que fon request per dona qui·n fo morta. O cruels fats! Vós qui fés jutjament que yo amàs un cor de carn tan dur, ffeu-lo ser moll, manau-li que no dur que ab hull cast denegue mon talent. Amor és tal que fets injusts consent, mas jamés fon tan injust com aquest, car yo guayment, mon cervell romp lo test, e vós sou prop que·m siau mal volent. Ma pensa és en vos amar enbolta, és-li forçat, d'altra part no la tiren, e vostres hulls en guardar mi no·s giren e mostren bé que pensa teniu solta. Si amat só, festa·n deu ésser colta, car en lo món un cors serà guanyat: axí lo cel fa gran solempnitat com de l'infern un'arma·n pot ser tolta. Los cantadors ab melodia canten, los trobadors a fer dictats acuyten, los aldeans salten, córreguen, luyten, los amadors d'amar bé no s'espanten. Plena_de_seny, molts hòmens són qui·s vanten que han ben vist Amor e conegut, portans d'aquell escrits en lur escut; no l'han sentit, e de sos fets s'espanten.

Junt és lo temps que mon goig és complit en lo esguart del qu'é yo desijat, car vist hé ço d'on era desperat, e molt pus bell que dins mi no fon dit. Mas de present caych en dolor no llenta: ffort és e tant que·l cap me fa mudar; torbat del tot, mos passos hé cuytar e trob remey, mas de mi no s'absenta. Sí com l'exorch qui a Déu no esmenta que li dón fills asenats e adrets, e quant los veu ésser folls e contrets nova dolor davant ell se pressenta, n'à pres a me, qui tostemps desigé dona servir on cabés tot mon àlt, e quant la veg, mon cor s'ajau malalt, crehent de cert que no·s dolrrà de me. De gran tristor sobresdolor me ve: que·m cal fugir de cascun loch escur, e de gran por ma pens'à fet tal mur que·ls penssaments dapnosos li deté; e són aytals que, si d'ells no·s deffén, ben enfortint la força mal deffesa, tots entraran, sients a taula mesa: tremolar sent ja mon enteniment! D'ésser vençut o sobrat no·s deffén; és lo tardar, que·ls pensaments són glots: sens fer-se loch entrar volrrien tots e no·s pot fer d'ells ensemps passamén. E si·l pus flach pensament és primer, l'enteniment forçarà de fugir: en lur debat és mon ben avenir; llur pau és port d'aquell jorn meu derrer. Pejor que mort és vida sens plaer, mas no m'acús que fenesqua ma vida, car mentre visch no pot ésser perida una dolor junt'ab algun esper; ne sé d'on ve, mas de por de natura que no consent contra mort gran esforç, e per açò contra mon cas m'esforç per no complir la mia desventura. Plena_de_seny, en home foll atura la molt'amor ab vana esperança, car pren tal born que cerca tota França; d'aquest gran vol la rahó ne murmura.

Si Déu, del cors, la mi'arma sostrau, no·m planyeran sinó mos cars parents, car mos amats no·m són tan benvolents qu'en aquell cas no·ls calga dir: "Plorau!" Escàs loguer és dat a mon treball com no só plant de pena sostenguda, e si rahó pot ésser coneguda, culpa no han, puys bon voler los call. E d'açò·m planch e quedament treball, e dins mi plor e calle com a mut, e fir-me cell qui·m degra sser escut, trencant mon cor, e crit de mi no sall. D'Amor ho dich, qui·m trenqua lo pensar que per null temps seré per vós amat, e per açò yo·m trob desesforçat car tot assaig se causa d'esperar. Dels amadors me vull ben informar on és amor en desesperat cor, e si és viu, per què de ffet no mor, com per amor no pot amor mostrar. No diré pus; mas contenple cascú l'estat d'aquell qui en tal cas se veu. Mas, guay de mi!, que tot lo cas és meu; donchs no deu ser que no·m plore algú! Los mals d'amor són pochs al juhy comú, car en pochs cau aquesta passió, e tal dolor no la sent la rahó; sinó a ssí, no pot jutjar algú. Aquell coneix la dolor de la mort qui·n forca és, volent-li donar volta, e cell qui ha sa vida·n delits bolta, de tal dolor no pot fer bon report. És veritat: si portam en recort que molts passats morir ne sostengueren, conexerem quanta dolor hagueren puys que morir los fon millor soport. Sens causa gran null acte gran se fa; per ço cascú pot haver conexença que l'hom havent de mort poqua temença, tan foll gosar gran dolor lo portà. Metg'en lo món saber no li bastà sentir lo mal que lo malalt soferta, mas per senyals en la part descuberta porà jutjar l'om en quin punt està. Enaxí·n pren a l'hom d'amor puncell; no pot sentir passió, mas veu l'acte d'ayçell qu'en ssí porta lo gran caracte d'Amor, qui may contra ssí vol consell. Sí com empeny balesta lo quadrell aytant com pus la sua força basta, la voluntat de l'hom o dona~s casta, tant quant Amor sa força stén en ell. En contr'Amor no valgué saviesa; si no David se·n fóra bé deffés, e savis molts no hagren tant amprés si contr'Amor valgués alguna·mpresa. Plena_de_seny, per no ésser entesa la mi'amor porà scapar sens mèrit; e sab-me greu, com no haureu demèrit per mon parlar no faent-la-us palesa.

Ffantasiant, Amor a mi descobre los grans secrets c'als pus suptils amaga, e mon jorn clar als hòmens és nit fosqua, e visch de ço que persones no tasten. Tant en Amor l'esperit meu contempla, que par del tot fora del cors s'aparte, car mos desigs no són trobats en home, sinó en tal que la carn punt no·l torbe. Ma carn no sent aquell desig sensible, e l'esperit obres d'amor cobeja; d'aquell cech foch qui·lls amadors s'escalfen, paor no·m trob que yo me·n pogués ardre. Un altre sguart lo meu voler pratica quant en amar-vos, dona, se contenta, que no han cells qui amadors se mostren passionats e contr'Amor no dignes. Si fos Amor substança rahonable e que·s trobàs de senyoria ceptre, béns guardonant e punint los demèrits, entre·lls mellors sols me trobara fènix; car yo tot sols desempare la mescla de leigs desigs qui ab los bons s'enbolquen. Càstic no·m cal, puys de assaig no·m tempten; la causa llur en mi és feta nul·le. Sí com los sants, sentints la lum divina, la lum del món conegueren per ficta, e menyspreants la glòria mundana, puys major part de glòria sentien, tot enaxí tinch en menyspreu e fàstig aquells desigs qui, complits, Amor minva, prenint aquells que de l'esperit mouen, qui no~s lassat, ans tot jorn muntiplica. Sí com sant Pau Déu li sostragué l'arma del cors perquè vés divinals misteris, car és lo cors de l'esperit lo carçre e tant com viu ab ell és en tenebres, axí Amor l'esperit meu arrapa e no y acull la maculada pensa, e per ço sent lo delit qui no·s canssa, sí que ma carn la ver'amor no·m torba. Pren-me·n axí com aquell philosophe qui, per muntar al bé qui no·s pot perdre, los perdedors lançà en mar profunda, crehent aquells l'enteniment torbassen. Yo, per muntar al delit perdurable, tant quant à·l món, gros plaer de mi lance, crehent de cert que·l gran delit me torba aquell plaer qu'en fastig, volant, passa. Als naturals no par que fer-se pusquen molts dels secrets que la deytat s'estoja, que revellats són stats a molts martres, no tan suptils com los ignorants ý aptes. Axí primors Amor a mi revella, tals que·ls sabents no basten a compendre, e quant ho dic, de mos dits me desmenten, dant aparer que folles coses parle. Lir_entre_carts, lo meu voler se tempra en ço que null amador sap lo tempre; ço fay Amor, a qui plau que yo senta sos grans tresors; sols a mi·ls manifesta.

Hohiu, hohiu, tots los qui bé amats, e planyeu mi si deig ésser plangut, e puys veheu si és tal cas vengut en los presents ne·n los qui són passats. Doleu-vos, donchs, de mi, vostre semblant en soferir la dolor delitable, car tost de mi se dolrrà lo diable com veurà mi semblant mal d'él passant. ¿Qui és l'om viu, tal dolor suffertant, que desig ço de què se desespera? Aytant és greu que no par cosa vera desijar ço de qu'és desesperant. Ne só·nganat de mon mal estament: tot quant pratich tornar me sent en dan; menys de poder me trob, havent-lo gran, car no m'esforç per mostrar mon talent. Mon primer mal és mon esperdiment, per què m'ahir e per no res m'acús; e lo segon és terrible reffús que vós mostrau si us feya·nqueriment. Portat me trob a molt prop de ma fi, puys mon voler cas inpossible guarda; no tardarà l'ora, que ja fos tarda, que tendré·ls peus en l'avorrit camí. Si per null temps en contr'Amor fallí, yo·n son représ, planyent-me·n l'enemich, e may vers mi poguí ésser amich, car per null temps poder hi despenguí. Hoc lo voler me trob en habundança, mas del poder no·n sé pus enpobrit, car yo peresch e son tan defallit que no puch dir: "En vós és ma sperança." Una sabor d'agr'e dolç Amor lança que lo meu gust departir-les no sab: dins mos delits dolor mortal hy cap, e tal dolor ab delit ha ligança. Mas yo·m reprench com parlar m'à plagut de ço qu'en mi no basta la sciència; sobresamor me porta ignoscència: vull e desvull sens cas esdevengut. Lir_entre_carts, creeu l'amador mut ý al cambiant de punt en punt color, e al pauruch com se menbra d'Amor; de l'atrevit sia son temps perdut.

Alguns passats donaren si a mort per escapar als mals que·l món aporta e per haver uberta·quella porta on los desigs tots vénen a bon port. A mi no cal de aquest món exir per encerquar aquell sobiran bé: en vós és tot, e no·m cal dar-hi fe, car veu mon hull e sent-vos mon sentir. Grat faç a Déu com sens mort soferir tinch davant mi lo goig de l'esperit: ell és aquell mon sobiran delit e lo derrer on me plau romanir; ell és aquell qui desigs me sostrau, ell és aquell on mals e béns fenexen; mos penssaments de altra part no·s vexen ne han per bo si res fora d'ell cau. Tant ma dolor és en sobiran grau, com tinch present mon bé carestiós, que si de mort vull ser volenterós, no·l puch haver, car Mercé no·n té clau. Gran Crueldat ab Grahir Poch n'àn guarda, per ço no toch a la porta, que m'obren; mos sentiments clarament me descobren que la favor de l'alt secret no·m guarda. Cascun semblant ab son semblant se guarda; donchs, aquest dret, qui és aquell qui·l romp? Yo, enclinat, gran desig me corromp, ý en desijar, la que yo àm ve tarda. E tardarà si Amor no·l revela los grans secrets qui·ls amadors pratiquen, tals que sinó en cors gentils no·s fiquen, obedients a Na Venus estela. Sí com lo foch, quant és en la canela, mostra desig d'anar a ssa espera, ma voluntat hun moment no espera: tant com mils pot, als vents dóna la vela per arribar al port molt desijat; en altre port a mi no té lo ferre, e si del tot del port me desafferre, en esta mar me trobaré negat. Lir_entre_carts, dich-vos la veritat: que si podeu saber ma gran amor, creure no puch no sentau gran dolor, ne·m fallirà de ben amar lo grat.

Tant en Amor ma pens'à consentit que sens aquell en àls no puch entendre, a mi que plau, que d'àls no puch apendre: tot altr'affer me corr'en gran despit. Los grans tresors ne tot l'onor del món no·m plau haver ab menys d'ésser amat, car sens açò nom de benahuyrat no és en mi, car desig me confon. Pobre só, donchs, molt pus que Job no fon, puys és dit rich cell qui no ha desig; en passions yo·m trob dins en lo mig, si desijar ab desesper l'om fon. Jamés Amor hac axí avinent en bé mostrar sa famosa virtut com alt muntar mi, qui·m trob abatut, benahuyrat sus tots complidament. Per dos extrems Amor és malmirent: per molt e poch, e lo mig se jaqueix; bé·s mostra pech puys contra si falleix, car tot ço cau que strem és son tinent. Bé·m maravell si Amor no decau, puys qu'en estrems vol que stiga son pes: lo meu voler és més que tota res, e·l vostr'és menys que·l terç d'un punt de dau. Durar no pot si no m'és fet gran frau, trencant Amor de natura costums; poch menys contrast qu'en tenebres e lums en mon voler ý el de ma dona jau. O Déu! ¿Per què Amor és desegual, que no consent que vostre voler cresqua perquè lo meu per negun temps peresqua, si bé no·m sent quant me venrà·quest mal? Déu per bondat vol sser tan cominal, que no conssent un cor dur e salvatge ésser amat a gran desavantatge d'aquell qui és en amor son cabal. Per ço no pens que amor en mi dur, car en amar-vos hé pres tot extrem, e vostre cor és d'amor axí ssem qu'en mi penssar no crech jamés atur. Plena_de_seny, per l'amor que us port, jur que si·m ve tart la vostra benvolença, present de tots, faré de mi sentença que sonarà mentre·l món dels vius dur.

Callen aquells que d'Amor han parlat, e dels passats deliu tots lurs escrits, e·n mi penssant meteu-los en oblits. En mon esguart degú~s enamorat, car pas desig sens esperanç'aver. Tal passió jamés home sostench; per als dampnats nostre Déu la retench: sol per aquells qui moren sens esper. Puys mon afany és entre tots primer, Amor fa tort com se reté mon dret: als folls e pechs no·n dóna fam ne set, ne fret ne calt: tots han complit mester; car no n'és hú no trobe tot son àlt, mercé havent si jamés la demana, e yo d'amor visch d'esperança vana, si·m pens haver rahó d'ésser-ne calt. No só empés ne temptat per desalt de res qu'en vós los meus hulls hagen vist; l'enteniment per lo vostr'és conquist: en gran rahó és causat aquest àlt. Vós no veheu ma pura·ntenció, car desamor vos enfosqueix la vista; per ço romanch ab la mi'arma trista com no meriu la mi'affecció. Del pare sant no·m cal haver perdó, car mon peccat és amar follament; deman-l'a mi, c'ab mon consentiment hé fet d'Amor cativa ma rahó. Sia content Amor del cors sens pus, e la rahó servirà son offici; mon sentiment, qui·s veu prim, sia nici, que no s'esguart ab qui tinga l'ull clus. Ffent bé a molts a la mort me acús, car seré spill de leals amadors prenints remey a totes lurs dolors, car envers mi tota dolor és jus. Aytant com hé pus alt levada pensa e netament hay en Amor entés, seny femenil fora si m'à empés, ffent a ssí tort e a mi gran offensa. Plena_de_seny, yo vull e Déu dispensa que per Amor yo fenesqua mos jorns; mas, si m'escap, per null temps daré torns per dona que ver'Amor se deffensa.

Lexant a part l'estil dels trobadors qui, per escalf, trespassen veritat, e sostrahent mon voler affectat perquè no·m torb, diré·l que trob en vós. Tot mon parlar als qui no us hauran vista res no valrrà, car fe no y donaran, e los vehents que dins vós no veuran, en creur'a mi, llur arma serà trista. L'ull de l'hom pech no ha tan fosqua vista que vostre cos no jutge per gentil; no·l coneix tal com lo qui és suptil: hoc la color, mas no sab de la lista. Quant és del cors, menys de participar ab l'esperit, coneix bé lo grosser: vostra color ý ell tall pot bé saber, mas ga del gest no porà bé parlar. Tots som grossers en poder explicar ço que mereix hun bell cors e honest; jóvens gentils, bons sabents, l'àn request, e, famejants, los cové endurar. Lo vostre seny fa ço c'altre no basta, que sab regir la molta subtilea; en fer tot bé s'adorm en vós perea; verge no sou perquè Déu ne volch casta. Sol per a vós bastà la bona pasta que Déu retench per fer singulars dones: ffetes n'à ssats molt sàvies e bones, mas compliment dona Teresa·l tasta; havent en sí tan gran coneximent que res no·l fall que tota no·s conega: a l'hom devot sa bellesa encega; past d'entenents és son enteniment. Venecians no han lo regiment tan pasciffich com vostre seny regeix suptilitats, que l'entendre us nodreix, e del cors bell sens colpa·l moviment. Tan gran delit tot hom entenent ha e occupat se troba·n vós entendre, que lo desig del cors no·s pot estendre a leig voler, ans com a mort està. Lir_entre_carts, lo meu poder no fa tant que pogués fer corona·nvisible; meriu-la vós, car la qui és visible no·s deu posar llà on miracle stà.

No sech lo temps mon pensament inmoble, car no~s trespost de un ésser en altre; Ffortuna vol son torn variat perdre, sí qu'amistat ab fermetat acapta: quant m'à sentit al pus jus de son centre, aspres ha fets los corons de sa roda, perqu'allissant, en altre torn, no munte a sseure llà on és lo gran desorde. Com l'envejós, qui soberc dan vol rebre perquè major dan son desamich senta e pren delit del mal que veu soferre, tant que no sent lo mal qui l'és proïsme, tal semblant cas Fortun'ab mi pratica: ffahent procés a sson delit denul·le, muda lo nom que pren d'ésser no ferma, pert son plaer qu'és no dar temps al vogi. Sí com aquell c'adorm ab artifici son cors perquè la dolor no sufferte, volgr'adormir los penssaments qui·m porten coses a què ma voluntat s'enclina, causant en mi cobejança terrible, passionant l'arma, qui és ajunta en soffertar aquest turment tan aspre ab lo meu cors, qui·n tal cas l'acompanya. Sí co·l castor caçat, per mort estorçre, tirant ab dents part de son cors aranqua —per gran instint que Natura li dóna sent que la mort li porten aquells membres—, per ma rahó volgr'aver conexença, posant menyspreu als desigs qui·m turmenten, matant lo cors, enpeccadant-me l'arma, sí que jaquir los me cové per viure. En aquell punt que·l cobejar me sopta volgra sser foll, ab la pensa tan vana, que no pensàs pus aventurat home Fortun'agués prosperat de béns mobles. En gran calor lo fret tot hom desija, ne creure pot que jamés l'ivern torne; axí me·n pren com dolors me congoxen: creure no pusch qu'en part de content baste. Lir_entre_carts, si lo comun enginy és tan grosser que no us bast a compendre, vullau ab Déu fer que si Fe los basta, sia remés lo peccat d'amor folla.

No·m fall recort del temps tan delitós qu'és ja passat; pens que tal no venrrà. Si·l conseguesch, mercé no·m fallirà, car piatat fet aurà pau ab vós. Preareu mi qui·n temps antich preàveu, e confessant que us dolíeu de mi. Ara que us àm plus que jamés amí, tornau-vos llà on de primer estàveu. Plus que dabans me trobe desijós, e lo desig en mi jamés morrà, car per sa part mon cors lo sostendrà, l'enteniment no·m serà despitós. Vós desijau a mi, qui desijàveu per tal voler del qual yo·m contentí. Ara que us àm plus que jamés amí, tornau-vos llà hon de primer estàveu. E si rahó fon que benvolgut fos, mils ho meresch, mon hull no·m desmentrà, car per gran dol moltes veus ne plorà, e no plorant, mostrava·m dolorós. E vós, de goig, lo tedèum cantàveu. Lagremejant, maldicions cantí. Ara que us àm plus que jamés amí, tornau-vos llà on de primer estàveu. Comptar no deg les passades dolors, car poqua fe per vós tost hi serà: qui~s menys d'amor altr'amor no sentrà, car no ha sguart lo rient al plorós. Si ben amant lo terç d'un jorn passàveu, hauríeu grat del que per vós passí. Ara que us àm plus que jamés amí, tornau-vos llà on de primer estàveu. Reclam a tots los meus predecessors, cells qui Amor llur cor enamorà, e los presents e lo qui naxerà, que per mos dits entenguen mes clamors; e si en vós conexença justàveu, mal grat haureu del que fés un matí. Ara que us àm plus que jamés amí, tornau-vos llà hon de primer estàveu. Plena_de_seny, si·l cor me cartejàveu, trobàreu clar que us amaré sens fi. Ara que us àm plus que jamés amí, tornau-vos llà on de primer estàveu.

Yo crit lo bé si·n algun loch lo sé, callant lo mal sens passar-ne despit, car en maldir mon cor no pren delit ne·m cal cridar, puys no veig lo perquè; no per aytant que molts béns yo no senta, mas poch val crit entre lo sort e·l mut, per què·l bon hom per tal no és sabut e sa valor en lo món no l'augmenta. Menys que la ley crestiana·s presenta als africans, ne la volen hoir, veig la virtut en null esment venir: l'om viciós e·l pech l'àn dat empenta. Salamó diu qu'en pochs és saviesa; los enemichs són molts de la virtut, dients que sou home foll conegut si del costum se lunya vostr'abtesa. Lo vici~s tant que virtut ha empesa, e lo profit honor à tret del món —en tan pochs és, e poch a poch se fón!— No y ha calor contra·l fret de peresa. Lo nombr'és tant d'aquells qui la desonren, que ja no y val empara de algú; e si voleu que us diga·l crit comú: "Peresquen cells qui d'onor no ss'aombren!" Als hòmens morts d'actes bons no desombren, car dels absents no·ls cal haver enveja: pahir no·s pot aquesta cosa leja dins los ventrells qui d'envejar s'escombren; no dan laor al viu qui la percaça, ans fan rahons com la y poran sostraure, e si·l ben fer del món no poden raure, dien-ne mal, tant que lo bé desfaça. Bondat, virtut, han perduda sa raça, cossos humans han molt diminuhit, Déu és per nós mal honrat e servit, e ja la mort pus estret nos abraça; tot quant per Déu és jus lo cel creat ha molt perdut de son propi cabal: saber se pert, speriment no val, lo viure curt, que·l mig és tost passat. ¿Hon és l'enginy d'Aristòtil trobat, d'Origenés, Sèneca e Plató? Qui mostrarem semblant al fort Samssó? On és tan bell com Absalon trobat? Línceus fon qui res no l'escapava, que no fos vist per sa vista suptil: dins en la mar veya de milles mill. Lo viure llur més que·l present durava. Ffoll és aquell qui no ymaginava que fallirem puys fall ço per què som. Sí com decau la rama e lo pom si la rael de l'arbre hom tallava, ffallirem nós, puys lo que·ns sosté fall. Bé·ns mostra Déu que vol lo món finir, puys lo que·ns té vol que ving'a perir; son poch a poch Natur'a nós defall. Lir_entre_carts, no·m basta l'escandall per trobar fons en la vostra estima, e quant vos llou no trob rahó ne rima de què·m content, e per ço yo me·n call.

Sobresdolor m'à tolt l'imaginar; l'enteniment no·s dol ni·s pot esbatre: aytant és dolç que l'ha calgut abatre, e mon affany, plorant, no·s pot mostrar. No trob remey, car ma dolor és tanta, que mon voler en parts ne tinch partit, ne·n sol un loch lo·m trobe ahunit sinó·n morir e viure que·s decanta. Sí com l'om flach qui l'és forçat triar ab qual de dos hòmens forts s'à combatre, no sab pensar ab qual deja debatre, e, spaordit, sos comptes no pot far, ne pren a me, que lo viure m'espanta, e lo morir me serà gran despit: com viure vull, la mort prench en delit; com vull morir, la vida tinch per santa. Sí com aquell qui és verí donant al mestre seu, e quant veu sa dolor ha pietat del mal de son senyor e sobr'aquell vol ésser ajudant, vós, penssament, per qui mon seny s'absenta, per los trebals dant-li alterament, a son afany donau acorriment, puys que sos mals per migà vostre·ls senta. Yo contrafaç nau en golf perillan, l'arbre perdent e son governador, e per contrast de dos vents no discor; los mariners enbadalits estan, e cascú d'ells la sua carta tenta, e són discorts en llur acordament: hú volgra sser prop terra passos cent, l'altre tan luny com vent pot dar empenta. Ma voluntat, ab què·n la mar fuy mès, fallida és e pogra·m fer ajuda; ja ma rahó de son loch és cayguda: mos pensaments contraris m'àn atés; ja mos desigs no saben elegir vida ne mort, qual és la millor triha; natura·n mi usa de maestria e pren la mort per major dan fugir. Plena_de_seny, no·s pot ben soferir vida ý dolor sens pendr'algun espay; lo meu desig se converteix en glay quant me recort que res vos haja dir.

Lo jorn ha por de perdre sa claror quant ve la nit que spandeix ses tenebres; pochs animals no cloen les palpebres, e los malalts crexen de llur dolor. Los malfactors volgren tot l'any duràs perquè llurs mals haguessen cobriment, mas yo qui visch menys de par, en turment e sens mal fer, volgra que tost passàs. E d'altra part faç pus que si matàs mil hòmens justs, menys d'alguna mercé, car tots mos ginys yo solt per trahir-me; e no cuydeu que·l jorn me n'escusàs, ans en la nit treball rompent ma penssa perquè·n lo jorn lo trahiment cometa; por de morir ne de fer vida streta no·m toll esforç per donar-me offensa. Plena_de_seny, mon enteniment pensa com abtament lo laç d'Amor se meta; sens aturar, pas tenint via dreta; vaig a la fi si mercé no·m deffensa.

Sí com lo taur se·n va fuyt pel desert quant és sobrat per son semblant qui·l força, ne torna may fins ha cobrada força per destruir aquell qui l'ha desert, tot enaxí·m cové lunyar de vós, car vostre gest mon esforç ha confús; no tornaré fins del tot haja fus la gran pahor qui·m toll ser delitós.

Vengut és temps que serà conegut l'om qui son cor haurà fort hó covart, e ja negú no cuyt saber tal art que si és flach, tal no sia sabut; car, desastruch, al perill de la mort, ladonchs no·l val enginy ne maestria per ben cobrir sa strema covardia, ans elegeix fugir per ser estort. Ans del perill se deu fer lo cor fort; emprenent risch, hom ha dels bons paria, aconseguint honor e senyoria, ffahent venir los cèssars en recort. Les armes fan los prous hòmens valer e·ls puja tost en semblant de momén; aquest és loch d'on lo covart dexén: més prop de ssí és les dones veher. Renom d'ardit volrrà lo parencer, mas no serà comportat son engan, car los qui més de tals afers sabran diran quin nom sobre sí deu haver, e baxament entre ssí volrran dir: "Hom virtuós no deu ser nomenat, mas prenedor del que no ha guanyat entre aquells qui no·l veuran fallir." L'ome tastart qui no tembrà morir, no faent fruyt, son perill assajat, grau de virtut volrrà en sí possat; mas en aquest se deu mils soferir, puys ab perill molt gran de sa persona cuyda guanyar lo que no·l da son dret, car la virtut en lo mig loch se met e los estrems per vicis abandona. Guanya virtut qui son cors a mort dóna per hun gran bé o de molts beniffet; pensar no deu compte li·n sia fet: virtut, de sí, lo virtuós guardona. L'om de cor flach meta·l perill a part, car sa honor luny de perill està, e lo tastart, per temps, venir porà en ser temprat e usar de renart. Quant dels passats lig alguns fets e guart los per venir, gràcia Déu nos fa com som en temps que·l món dispost està per grans affers e de cascuna part; especial per nostre gran senyor, qui, festejant, la gent ab por lo mira. Tot gran senyor dintre son cor sospira crehent qu'ell vol ser dels senyors major. Ffortuna és soptós cambiador, negú no sab on son voler la tira e lo semblant de son amor és ira: sa ira és moltes veus gran amor; negú no·s pot regir per son penell, sinó que·ls flachs de sa cort foragita, e·l coratjós de sos béns lo delita, havent esforç, vehent-la contra d'ell. Contra la mort és aquest aparell: menyspreu del cors e no tembre Fortuna, tenir sa ley, e, si és moro, çuna, e Déu ladonchs lo farà segur d'ell.

Molts hòmens hoig clamar-se de Fortuna e malahir aquella per sos actes, volents ab ley fer amigables pactes donant-los bé, e que tostems fos una; no recordant sa pròpria natura qu'és l'alt baxar e lo baix muntar alt; e qui d'açò se dóna gran desalt, lexe los béns portants ab sí fretura. A Déu no plach haver del món tal cura que no y jaquís de terribles afanys: pèrdues són en nombre més que·ls guanys, ne sguart del ver lo seny és oradura; e l'om girat al mundanal saber ýdoles creu, donant-hy plena fe: en béns mundans creu ésser complit bé, volent morir solament per haver. S'algú pogués de Fortuna tener ab hun fort clau sa roda quant és sus, ffóra-li bo anar amunt e jus soferint mals, per trobar tal mester; mas los metalls no han tanta vigor que tan gran pes ab lur força retinguen, ne ginys no fan que d'alt en baix no vinguen los qui seuran en la falssa honor. Per negun temps perdrà Fortun'ardor de fer lochs plans de les timpes e munt, e quant del tot son desijat és junt e no pot fer pus ab sa gran furor, torna reffer desabitada casa qu'en poch espay havia feta buyda, e l'om desert, qu'enrequir jamés cuyda, umple graners, olis e vins embasa. En son costat no deu portar espasa: com a foll hom deu franch arbitre perdre qui no creu cert que Fortuna pot perdre los béns movents e los sients arrasa; mas l'om del món per Fortuna mirat ab lo esguart de riallosa cara, la part del plor no ha vista encara; creu que sos ginys l'àn de béns prosperat. Lir_entre_carts, propi só comparat a Tantalús per contínuu desig; no sé per què tots dies hi affig puys que m'és prop compte desesperat.

L'ome pel món no munta·n gran valer sens haver béns, bondat, linatge gran, mas la del mig val més que lo restan e no val molt sens les altres haver; per ella·s fan les dues molt prear, car poder val tant com és ministrat, linatge val aytant com és honrat: la valor d'om ho fa tot graduar. Mas no serà l'om sabent de sonar si·n algun temps no sona esturment, car per voler sonar, lo nom no·s pren, mas l'esturment sonant, bé acordar; tot enaxí aquell qui dins sí val, pobre de béns e d'avillat linatge, no té·ls areus per mostrar gran coratge en la virtut que·s nomena moral. Són e seran molts d'un altre cabal: havents molts béns e d'alta sanc favor, e valent poch han la part no mellor, car, sens l'om bo, quant pot haver és mal; e moltes veus ha·n la colpa natura, car fóra bo tal que valer no sab: negun saber no pot viur'en llur cap; sens colpa llur, de valler han fretura. Entre·ls estrems al mig virtut atura, molt greu d'obrar ý entre pochs conegut; per ell saber no~s hom per bo tengut mas fets hobrant forans, dins tal mesura. Aytant és larch l'om menys de fer larguesa com és escàs si no fall en despendre: vicis, virtuts per actes s'àn a pendre; aprés lo fet és llur potença presa. No conqueran virtuts per gran abtesa, no les hauran poetes per llur art: han-les aquells metents vicis a part, obrant virtut per amor de bonesa, res no duptant viciosa vergonya mas solament amant virtuós preu; e l'ome pech en aquest banch no sèu, e qui n'és luny lo gran delit se lonya. Lir_entre_carts, tostemps faré ma ponya que la dolor jamés de mi·s partesqua, e no penseu que mon cas enferesqua, car major dan mereix ma gran vergonya.

Sens lo desig de cosa desonesta, d'on ve dolor a tot enamorat, visch dolorit, desijant ser amat, e par-ho bé que no us vull desonesta. Ço que yo àm de vós és vostre seny e los estats de vostra vida casta; molt no deman, car mon desig no basta sinó en ço que honestat ateny. L'enteniment a vós amar m'enpeny e no lo cors ab voler deshonest; tira·m a vós un amigable gest, ab sentir prim, qui desperta desdeny. Tant està pres lo meu enteniment per molta part del vostre que li alta, que·m toll sentir e·m fa la carn malalta d'un tal dormir que pert lo sentiment. No cessarà lo meu egual talent, puys mou de part que no·s canssa ni·s farta, car l'esperit tot lo finit aparta: no és en cors lo seu contentament. De vós deman la voluntat guanyada, cella qui és en l'arma infinida; la part d'amor que pot ésser perida, en lo meu cor no s'í troba sforçada. Sí com lo foch creix la sua flamada quant li són dats molts fusts perquè·ls aflam, e ladonchs creix e mostra major fam, com pot sorbir cosa que·l sia dada, ne pren a mi, car ma voluntat creix per los desigs presentats en ma penssa, e, remoguts, seria·l fet'offenssa, car d'altra part ma voluntat no·s peix. Mon penssament mostra que m'entristeix quant entre gents estich mut e pensiu; ladonchs Amor peix sos fills en lo niu que dins mon cap és lonch temps que nodreix. Cest és aquell voler sens negun terme, per ço Amor de mi no·s partirà; aquell'Amor qu'en nostra carn està no met al cor lo no cansable verme. Plena_de_seny, mon enteniment ferme en ço que may amador lo fermà, e si fallesch, ver'amor fallirà; "mellor de tots" hauré nom si·m conferme.

Tots los desigs escampats en lo món entre les gents, segons for de cascú, ab trenquat peu, a pas, van detràs hú, qui és lo meu, e lonch temps ha que fon. Sí com los puigs poran fugir al vent, ma voluntat d'ell poria campar; en hun loch ferm li cové d'esperar; no·l pot minvar aquell mal pensament. En remeyar no·m conech sentiment si bé l'assaig hé yo sperimentat; per mon esforç pogra sser deliurat d'una gran part de la dolor que sent. Amor suplich que·m leix donar a·ntendre lo sobresalt que de vós, dona,·m ve, entenent vós quin'obra fa dins me e com sens mort yo no me·n puch deffendre. Passar puch, donchs, sens honestat offendre, mostrant virtut, com res no cast no vull; si bé·l desig no casta penss'acull, no·m trop en punt que res pens de vós pendre; sos moviments negú pot esquivar —servents no són de nostre franch juhý—; donchs, com serà que jo fuja de mi? Colpa no us tinch si forçat són d'amar. Aquest'amor tant se pot esforçar que l'amador a mort farà venir; ¿on és l'om fort, potent a resestir les passions que vol Amor donar? E, donchs, ¿per què yo só desacordant mostrar a vós la voluntat que us port? Ma lengua té la vida e la mort; lo meu voler no·m val essent bastant. Sí com aquell qui està Déu pregant que ploga fort sens lo temps nuvolós, vull ser amat sens dar occassiós, e no·s pot fer lo meu voler celant. L'enteniment e calitat s'acorden amar a vós en qui és llur semblança, e los volers han gran desacordança: contra rahó en tanta part discorden. Lir_entre_carts, los escurçons no morden ab tant fort mòs com és lo de Amor; si bé·ls morduts no passen tal cuyçor, perden lo seny e les vistes exorben.

Sia cascú per ben hoir attent e no ymagín que yo·l vulla decebre, car, de tot cert, per mi porà percebre grans novitats e de nou sentiment, tals que no sé los mijans qui·ls atracen, mas solament resta·n mi lo sentir; sí co·l malalt qui sa dolor sab dir, no sab los mals qui la mort li percacen. Aquells afanys qui·ls amadors acacen e són comuns e quasi manifests no són en mi, ne desenblants d'aquests no·m fan pahor ne sol mi no menacen. Dolors é tals qu'en amadors no vénen, car yo peresch com ja no pusch amar; solament bast mi de mort hahirar per mos defalts qu'en ira mi encenen. No sé quins són los delits qui·m sostenen, com no m'acuyt metre lo món a part; car d'ahirar-me jamés no·m veig fart, pensau los béns qu'en esta penssa·s prenen! Morir me plau car no·m té prou lo viure, lo mils de mi és com en res no pens, e tant com pusch, de penssar me deffens; consell no·m cal, si·m deig per foll escriure. Sí co·l precís que no·s de mort deliure, vehent-se prop d'aquell seu jorn derrer, no prega Déu li sia mercener e sab que va hon null hom se pot riure, ne pren a me, qui fuig a la mercé d'Amor en qui s'enclou tot lo meu ésser: ¡tant envers ell me só volgut hiréxer per lo fallir qui és comés per me! Sí com l'om pech qui ha pensat dins se de l'hom sabent, a sson saber atényer, e com veu sí qu'en tant no·s pot empényer, lo malaheix e sí mateix d'on ve, ne pren a mi no bastant ser atés lay on tots temps hé tengut mon camí; tot per defalt qu'és atrobat en mi: hahir Amor e volgra sser no-res. Lir_entre_carts, lo bé qui m'és defés, Amor lo·m féu en primer desijar, e follament de tant preu estimar que no ymagín que haver se pogués.

¡O Mort, qui ést de molts mals medecina e lo remey contra mala fortuna: en contra mi hages ley e no çuna; puys vinch a tu, l'orell'a mi enclina! Mas tu deffugs a l'hom qui a tu crida, anant a·quell qui de l'encontre·s lunya; per tu·ncontrar nit e jorn faç ma punya per ser plagat de ta dolça ferida. Ma dolor gran no pot ésser perida sinó per mal qu'en quantitat la passe; per altr'affany no crech mon cor se lasse e sia tant que·m dón pena·nfinida, torbant mon seny fins que dolor no senta: ladonchs remey yo pens aconseguesqua; altra dolor me plau que sia fresqua, o prech la mort que morir me consenta. L'imaginar per null temps no m'esmenta altra dolor, e que apert no sia a donar plor perdent tot'alegria; ffuig de les gents, no·m plau que algú·m senta. Deman de vós que de mi us vullau dolrre; açò deman que lleument pusch atényer, e no és poch; ab que no·m vullau fényer, gran part del mal vós me poreu dissolrre. Dona, tal sou que per vós me vull tolrre tots los delits que·l món als jóvens dóna; a vostr'amor lo meu cor s'abandona, lo vostre cors per deessa vull colrre; e si d'açò ves Déu comet offensa, yo me·n confés, a penedir no baste: la gran sabor del penident no taste; la vostra, pens, ser de verins deffensa. Tot lo revers muda ma vana penssa, pregant-vos molt que mi no vullau plànyer, e si, resclús, me veu la gent complànyer, de sos delits me peix Amor e·m penssa. Amor a mi tan cominal se mostra, que fa que foll qui de mon mal se planga. E, donchs, enug de mi no us ne atanga: ma fort dolor serà menys sens la vostra. Lir_entre_carts, Amor los mals me mostra tots quants venir en un amador poden; reb-los mon cor tots quants en penssa·m roden, e quant los call, aquella és llur mostra.

La mia por d'alguna causa mou. Per bé que·l juy se meta·n bon esper, mon sentiment, profeta verdader, de bon penssar mon penssament remou. ¿Què és açò que·m veda tot repòs, e lo dormir la congoxa no·m tol, e ma rahó cuyda morir per dol, com en remey jamés donar ha clos? Dolor me puny que·m dón'al cor gran mòs, ne causa veig de l'avenidor dan; mon esperit és mal prenostican —generalment, que special no·l pos—. Quant me despert, me sembla que·m desperta una dolor, ab agut punyiment; ffamiliar é tant est penssament que·l dan vinent ja tinch per cosa certa. Yo só ben cert que vós no sou ben certa de mon voler, del qual me só callat; ma colpa és, com no·m só clar mostrat, e tal amor no mereix ser cuberta. Ja só pus luny de mon voler mostrar; a poch a poch mon esforç sent descréxer; lo que de mi sabeu no pot meréxer qu'en mi penseu amar ne desamar. Sobresamor de vós m'à fet lunyar e dintre sí vol ésser departit; per molt amar mon voler no hé dit, e sentiment d'ell a vós no vol dar. Vós no sabeu lo meu voler secret; vós no sentiu, e sobresdolor sent; Amor ho fa sens ús d'enteniment, fartant a vós, dant a mi fam e set. Los mals tan grans que Amor me promet, esforç no ssé qui·ls gosàs emparar; yo àm lo dan vengut per vós amar, penssar deveu quant més lo beniffet. A vós ador, si no me·n repreneu; dexau a mi càrrech de consciença: en tan estrem és ma gran benvolença, que vos confés per un terrenal déu. Jamés diré que siau lo mal meu, car tot lo mal yo prench en molt gran bé; si mon amich del meu mal semblant té, yo per son bé volgr'abans fos en creu. Amor me fa lo càrrech sostenir, yo·l malahesch si per null temps me fall, e si mon cors pert virtut per treball, no li dón mort per son mal no finir. Lir_entre_carts, tot quant de vós yo mir e quant me pens me fa créxer d'amor; delit me sent, a las veus sens dolor, e puys me dolch tant com pusch soferir.

Si bé mostrau que mi no avorriu, ans vos altau de ma simpla paraula, e mos escrits no creheu ésser faula, e us plau de mi si algun hom bé·n diu, quant ymagín que per vós yo amar avorresch mi, que res no y fall d'entregue, en aquell punt tot mon bon voler negue puys que vostr'àlt no passa·n bé amar. Conort bastant en mi no pusch penssar, e si per temps alguna part n'atench, serà per ço com part d'Amor tal prench que·l sabrà mal si l'hé desemparar; hauré Amor de mi despossehit, que per null temps tal servent cobrarà; aquest penssar conort me portarà: durarà tant com ser enfellonit. Ço que deman mereix preu infinit; no·l vull haver ab res no merexent: l'ànima us dó qu'és a Déu bell present, ella no·l plau haver lo cors jaquit. No us prech d'amor, mas que la·m demostreu; del qu'és en vós hauré singular grat; si bon voler me teniu amagat, tant àm lo mal ab què·l me amagueu. Yo son ben cert que vós mi conexeu e los tres temps de mi no ignorau, mos penssaments yo creu que sapiau; no us preheu, donchs, si no·m regonexeu. Lo meu voler ab infinit s'acosta; serà content del vostre, poch o molt: donchs, envers mi no us cal anar d'escolt; lo camí~s pla sens barranch ne gran costa. Vostra valor tot quant pusch dar me costa, no·m resta pus que·l viure dolorós; dos grans contrasts de volers veig en vós: mon viure us plau, de mort és la resposta. Los hulls tinch cluchs, no conech nit ne jorn, ne tinch hom prop qui del temps me avise, ne sent res ferm ab què lo temps divise; ab tot açò ma pensa no pren born. Lir_entre_carts, dins mi porte hun forn cohent un pa d'una dolça sabor, ý aquell mateix sent de gran amargor; tot açò·m pren deu hores en lo jorn.

Qui no és trist, de mos dictats no cur, o·n algun temps que sia trist estat, e lo qui és de mals passionat, per fer-se trist no cerque loch escur; lija mos dits mostrans penssa torbada, sens algun'art, exits d'om fora seny, e la rahó qu'en tal dolor m'enpeny Amor ho sab, qui n'és causa estada. Alguna part, e molta, és trobada de gran delit en la pensa del trist, e si les gents ab gran dolor m'àn vist, de gran delit m'arma fon conpanyada. Quant simplament Amor en mi habita, tal delit sent que no·m cuyt ser al món, e com sos fets vull veure de pregon mescladament ab dolor me delita. Prest és lo temps que faré vida·rmita per mils poder d'Amor les festes colrre; d'est viure strany algú no·s vulla dolrre, car per sa cort Amor me vol e·m cita. E yo qui l'àm per sí tant solament, no denegant lo do que pot donar, a ssa tristor me plau abandonar e per tostemps viur'entristadament. Traure no pusch de mon enteniment que sia cert e molt pus bell partit sa tristor gran que tot altre delit, puys hi recau delitós languiment. Alguna part de mon gran delit és aquella que tot home trist aporta, que planyent sí lo plànyer lo conforta més que si d'ell tot lo món se dolgués. Ésser me cuyt per moltes géns représ puys que tant lou viur'en la vida trista, mas yo qui hé sa glòri'a l'ull vista, desig sos mals puys delit y és promés. No·s pot saber, menys de lla speriença, lo gran delit qu'és en lo sols voler d'aquell qui és amador verdader e ama si vehent-s'en tal volença. Lir_entre_carts, Déu vos dón conexença com só per vós a tot estrem posat; ab mon poder Amor m'à·nderocat sens aquell seu d'infinida potença.

Cell qui d'altruy reb enug e plaer e perdre vol totalment s'amistat, és-li mester haja per oblidat tot lo plaer, havent-ne desesper; e tot primer que~s luny de sa presença e del plaer no sia recordant, car si aquell l'és present al davant, enyorament dobla sa benvolença. Tres coses són que lunyen bon voler: dan e desalt e gran iniquitat. Al propi bé hom és tan inclinat que no vol bé d'on gran dan pot haver. En gran desalt no·ns basta la potença que cell amem qui·ns és desagradant; lo nostre sforç no sab fer en nós tant que·l prim voler no vinga·n malvolença. Iniquitat met l'om en desesper, avorrint Déu, senyor qui l'ha creat —ço fa lo seny de l'hom quant és irat, se avorrint, amant-se tant primer—. Aprés de sí, l'om ama sa semença, tant que lo nan cuyda ésser gigant, e tant pot ser envers nós mal usant, qu'en mal voler giram nostra sciença. Sí com l'om fort qui~s egual de poder ab l'enemich qui l'és davant posat —ffins que l'hun d'ells és per l'altre sobrat, algú no pot negun dret juhý fer—, tot enaxí no puch donar sentença entre Amor ab Oy desacordant: cascú d'aquests en mi és tant poxant, que mon saber no y coneix differença. Amor al camp no fon lo pus derrer, mas Oy vench llà d'armes tan esforçat c'al pus estrem del camp l'à derrocat, que yo·m penssí no·s pogués may reffer; mas no·l fallí Amor sopta valença: mon foll Voler li fon prest ajudant; Hoy donà crit dient: "¡O llàs, e quant tarda Rahó qui·m tolga de temença!" Supplich a Déu que·m tolga conexença, o, volent Ell, hus yo de passió, d'aquella que sia prop de rahó, lexant Amor qui·m traeix en crehença.

Volgra sser nat cent anys hó pus atràs, perquè son cert qu'és pijorat lo món; aytan poch val, qu'ell mateix no sab hon s'aulesa gran en pus baix loch baxàs; e veig hun cas de rahó apartat: que lo mal hom fa casa prop la forqua, e l'ome just fuig e·s met en cavorqua per aquell mal que jamés ha pensat. Foll és aquell qui vol haver usat de mal saber hon serà ben entés; ymaginar deu que serà représ, e sens murmur no deu ser comportat; e lo mal hom deu ser cridat ab trompa, per ço que un e l'altre no engan: ¡tants són aquells qui per bons hòmens van que, diffamats, cessaria lur pompa! Lo just voler pensa com entorrompa ficte voler, acolorat de bé, e ladonchs és guardada bona fe com lo leig fet acusador lo trompa. Aquell és dit misericordiós que guarda·ls bons que no·ls sia tort fet; perdonador al qui leig fet comet, d'infinits mals dóna occasiós. Fama tement l'hom és dit virtuós, e ço no cau en hom desvergonyit; donchs lo mal dir no deu ser en oblit puys que virtut mostra l'om viciós. A vici som moguts naturalment, e costreny nós por de la mala fama. ¡Beneyt aquell qui·l bé sa boca brama e diu lo mal com bé n'és conexent! És mal senyal del qui és desplasent e mor d'enuig com mal dir s'acostuma, e li desplau si·ns ne hou dir la suma d'algun leig fet, vehent sí malmirent: sí com aquell qui·n forca veu morir son companyó, qui no·l passà de mal, e diu qu'és molt cosa descominal que per tal fet deja mort sostenir. Ja de present delit no pusch sentir sinó semblant a·quell del temps passat; e com lo cerch e tal no l'é trobat, a mi mateix e tot lo món ahir.

Maldit Vós qui sabeu de la tortra·l costum, e si no u feu, plàcia·l-vos hoyr: quant mort li tol son par, se vol jaquir d'obres d'amor, ne beu aygua de flum, ans en los clots ensutza primer l'aygua, ne·s possa may en vert arbre fullat. Mas contr'açò és vostra qualitat, per gran desig no cast qu'en vós se raygua. E no cuydeu, dona, que bé us escaygua que, puys agués tastat la carn gentill, hà mercader liuràs vostre cors vill; e son dret nom En Johan me pens caygua. E si voleu que us ne dón conexença: sa fàç és gran, ab la vista molt losca, sos fonaments són de lagost o mosca; cert no merex draps vendre de Florença. Econexent la vostra gran fallença, volgué·s muntar, en amar, cavaller; e sabent ell tot vostre fet en ver, en vós amar, se tengr'a consciença, sabent molt clar la·nsutzeada vida, prenent publich les pagues del peccat. Vostre cors leg per drap és baratat; vostre servir és bo sol per a dida. E no cuydeu filla us agués jaquida, vós aletant aquell'ab vostra let, car vostre cors és de verí replet, e mostren-ho vostres pèls fora mida; car si us jaquiu vostra barba criada e la us toleu, puys, ab los pèls dels braços, poran-se·n fer avantajosos laços, prenints perdius e tortra o bequada. Quant hoyreu: "Alcavota provada!", responeu tost, que per vós ho diran; e puys per nom propi vos cridaran, ja no us mostreu en l'oyr empatxada, enterrogant: "Amichs, e què voleu? En dret d'amor ha-y res que yo fer pusca? Tracte semblant jamés me trobe cusca, presta seré a quant demanareu." Tots los qui trob acunçament volreu en fets d'amor, enprau Na Monbohí; ella us farà tot lo que féu a mi: no·s pot saber l'endreç que y trobareu.

Coratge meu, a pendre sforç molt tart, no piadós de tots los qui·t sostenen: l'arma ý lo cos a departir-se vénen; per tu ser flach, lo cos de viur'és fart; mos ulls no són lliberts fer son offici, mon pas és tolt, ma lengua no·m profita; e de açò la Vergonya·s delita, com só plaguat de tan vergonyós vici. Paor me sent, gran suor me comença; surtint, mon cor lo pits me cuyda rompre; no·m trob esforç per Vergonya corrompre, ésser no pot ma Sperança Por vença. No puch mostrar lo secret de ma pensa, e vanament hé por de la resposta; lo meu duptar major dupte m'acosta, ffemenill gest ardiment me defenssa. Alguns han dit que Vergonya no·s troba, mas yo·n pusch fer d'aquella testimoni: de vista, no; semblant és al dimoni: part de mos senys e parlar me derroba; dón'a sentir de sí alguns forts actes, segons de molts havem hoÿdes gestes, crehent los tals qui descolen les festes; senyor és meu, Amor ferma·ls contractes. E si posqués l'obediença tolrre —que per son colp la mi'amor jau morta; car no parent, l'és altr'amor estorta, no ssé quin déu dampnat sant me fa colrre—, yo hagra sforç de metre tost en obra lo que no gós mostrar, una parença; ab gran esforç Vergonya·m fa temença, sí c'ardiment un poch en mi no sobra. En tots aquells on gran amor no penja, son giny no pot de Vergonya, ne força; a mi he pochs a son voler nos força, nostre voler nostres enemichs venja. Aquest voler Desig i Amor sostenen, causa d'aquests sou vós, a qui s'esguarden; creure no pusch vostres sentiments tarden en descobrir los mals que per vós vénen. O_foll'_Amor, aquells dolors sostenen que cerquen fi là on fi no pot ésser; de llur treball no·s mostra res en ésser, e són aquests los qui de vós s'encenen.

Tot metge pren càrech de consciença si lo perill al malalt té secret: lo cors hi pert, mas l'arma·n bon loch met; comptes mortals port'en reconexença. Vós qui sabeu clarament lo meu ésser, feu-m'ésser cert de l'esdevenidor: yo vull saber què·m té cubert Amor; mon mal e bé de ffet me feu conéxer. Mon ignorar bé no·m farà meréxer, e per null temps jamés bé aportà, e tart o breu mon mal a ffi venrà, e d'esperar mon mal poria créxer. Si plau a vós que bé·m deja venir, no·m detardeu haver-ne sentiment, e per tardar aquest coneximent no·m percebesch de mon voler cobrir. Tarda de temps no·m fa d'Amor jaquir; los temps en mi vençr'Amor no poran, tots los meus jorns un moment semblaran: corre lo sol, no·s mou a mon albir. Si pert Amor per forçat desesper, vós me dolrreu ý ell no vist perdut temps; donchs, vós ý Amor acordau-vos ensemps, tot prestament, què us plaurà de mi fer. Lir_entre_carts, qui mal ho bé vol fer, no deu penssar algun dan si·l segueix, car lo voler en dos parts se parteix, e cor partit degun fet no requer.

Los ignorants Amor e sos exemples, crehent que·ls fets d'aquell són estats faula, reprenen mi perquè·m tresport en altre, prenint delit en franch arbitre perdre. A llur semblant un gran miracle sembla, e majorment alguns pus forts articles: descreen mort ésser de grat suferta, e qu'en dolor d'amor delit se mescle. Foch amagat, nudrit dins en les venes, faent gran fum per vya dreta ý torta; ira dins pau, e turment molt alegre, lum clar e bell ab sí portant tenebres: aquests contrasts los fins amadors senten. Dins en un temps Amor dins ells alloga, e tots aquells no crehents ser possible, sols d'ésser nats natura pren vergonya. Vehent lo cel ma natura disposta, volch influir dos poders separables a mi vinents ab manera diversa, cascú prenent la part a ell condigna: ffahent amar simplament la mi'arma lo seu semblant, sentit de vici munda, e l'altra part en mi no roman solta, ý en son voler son decret l'arma posa. Aquell'amor que·s diu voluntat bona e solament sguarda part honesta, aquest'amor ha fet a mi amable per mon semblant e·l mijançant ministre. E l'altr'amor qu'en delit s'entitola e d'onestat és enimich rebel·le, m'arma e cors per ell prenen ses armes, aportants pau e guerra tot ensemble. Aquest'amor per nostres senys nos entra e fa present al comú seny, e passa lo presentat, per sos migs, a l'entendre, d'on voler creix tant com l'om s'í delita; mas perquè·n grau delitós l'amant puge dins en l'ostal que Venus lo alleuja, totes virtuts e seny de la persona són desijats en servitut de l'acte. Cells qui amor bestialment pratiquen sens acollir en part delit d'entendre, sol per la carn llur apetit se liga que, sinó brut, plaer no·ls acompanya. Qui vol trobar amor qui null temps folgua, no la cerch llà on lo poder se vença, car tota res, perdent la sua causa, no és trobat de aquell algun ésser. Alguns elets, en molt espoquat nombre, qui solament d'amor d'espirit amen, d'aquest'amor participen ab àngel, e tal voler en per null temps se canssa. Los qui amor ab cors e arma senten, amant lo cors e més la part de l'arma, grau de amor homenívol atenyen: sobre dos colls lo jou d'Amor aporten. Puys arma ý cors donen ésser a l'home, prop de forçat és entr'ells lo complaure: ame lo cors a sson semblant conforme, ne fa reptar si·ls infinits no cerqua. Nostre sperit a sson semblant cobeje, e de aquell tots los actes que n'hixen; mas los volers que d'aquests composts naxen són més punyents que d'algun'amor simple. De la virtut és nostra vida·xempta, sí que lo cors venç a l'arma batalles, ý els pochs volers lo seny de l'hom no tempra. E, donchs, quant menys los qui gran força porten? E tal amor lo juhí no escolta, tant de la carn benivolença capta. Ab cor segur de vençr'aquella tempta, ses blanes mans los forts diamants pasten. Si bé Amor les passions avança, en ser primer lo desig li da força, e puys delit lo sosté dins son regne; ffallint aquest defall d'Amor lo ceptre. No sia·ntés present desonest acte, car fin'Amor d'altr'amor se contenta; si no l'ateny viu d'esperança sola, e la gran por segueix lo seu contrari. Cell qui d'Amor del tot no·s lexa vençre, sí que rahó de son consell no lunya, no mereix pas la corona de martre d'aquells passius no havents altre compte sinó pensar haver lur vida terme, ffinit aquell qui·n tal estrem los mena, crehent de ferm los fets del món ser ombra d'aquell sol clar qui tot lur cor escalfa. ¡O bon'Amor, a qui mort no triümpha, segons lo Dant ystòria recompta, e negun seny presumir no s'ocupe contra tu fort victòria consegre, e cossos dos ab un'arma governes per la virtut que d'amistat s'engendra! Cell qui de tu lo terme penss'atényer no sab de tu, d'ignorança~s dexeble. Lir_entre_carts, tres són les grans carreres on veritat per negun temps passeja: Ira i Amor ab sí no la consenten, e l'altra és general Ignorança.

Veles e vents han mos desigs complir, ffahent camins duptosos per la mar. Mestre ý ponent contra d'ells veig armar; xaloch, levant los deuen subvenir ab lurs amichs lo grech e lo migjorn, ffent humils prechs al vent tremuntanal qu'en son bufar los sia parcial e que tots cinch complesquen mon retorn. Bullirà·l mar com la caçola·n forn, mudant color e l'estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre sí atur hun punt al jorn; grans e pochs peixs a recors correran e cerquaran amaguatalls secrets: ffugint al mar, on són nudrits e fets, per gran remey en terra exiran. Los pelegrins tots ensemps votaran e prometran molts dons de cera fets; la gran paor traurà·l lum los secrets que al confés descuberts no seran. En lo perill no·m caureu de l'esment, ans votaré hal Déu qui·ns ha ligats, de no minvar mes fermes voluntats e que tots temps me sereu de present. Yo tem la mort per no sser-vos absent, perquè Amor per mort és anul·lats; mas yo no creu que mon voler sobrats pusqua esser per tal departiment. Yo só gelós de vostre scàs voler, que, yo morint, no meta mi·n oblit; sol est penssar me tol del món delit —car nós vivint, no creu se pusqua fer—: aprés ma mort, d'amar perdau poder, e sia tots en ira convertit, e, yo forçat d'aquest món ser exit, tot lo meu mal serà vós no veher. O Déu!, ¿per què terme no y à·n amor, car prop d'aquell yo·m trobara tot sol? Vostre voler sabera quant me vol, tement, fiant de tot l'avenidor. Yo son aquell pus estrem amador, aprés d'aquell a qui Déu vida tol: puys yo son viu, mon cor no mostra dol tant com la mort per sa strema dolor. A bé o mal d'amor yo só dispost, mas per mon fat Fortuna cas no·m porta; tot esvetlat, ab desbarrada porta, me trobarà faent humil respost. Yo desig ço que·m porà sser gran cost, ý aquest esper de molts mals m'aconorta; a mi no plau ma vida sser estorta d'un cas molt fér, qual prech Déu sia tost. Ladonchs les gents no·ls calrrà donar fe al que Amor fora mi obrarà; lo seu poder en acte·s mostrarà e los meus dits ab los fets provaré. Amor, de vós yo·n sent més que no·n sé, de què la part pijor me·n romandrà; e de vós sab lo qui sens vós està. A joch de daus vos acompararé.

Bé·m maravell com l'ayre no s'altera, e com lo foch per fexuch pes no cau, e com no·s mou la que fexuga jau ffermant son loch en la pus alta spera. Major senyal no pot mostrar lo món, e digne molt que l'om se·n maravell; ab un poch més hauré creure per ell que periran tots quants en lo món són. A mon juhí, ses leys Amor confon; speriment ja del tot és errant. Tot amador ama per son semblant; lo contraffer en per null temps no fon. Vós, qui bastant sou per un món regir, porà·s bé fer que ameu l'ome pech? Per acte leig sentiment haureu cech? No haveu pus escusa·n lo meu dir. Mon creure ferm no pot bé soferir un cas tan fort, e per moltes rahons, mas tan bé ssé que la carn ha sperons, e no us veig fre bastant a retenir; e d'altra part Amor, per sa furor, secretament, sens compte, lo cors liga en actes tals quals honestat castiga. E pot esser ameu de tal amor? Si ver serà, prech Déu que la calor de tots los fochs creme la vostra carn, si no teniu en un terrible escarn que no vençau una tan gran eror. Mas vostre cors per ventura·s delita husar dels fruyts que Na Venus conrea; mas vostre seny deuri'aver ferea de fer tals fets, e géns n'àn ja sospita. Per tal dolor no faré vida·rmita; palesament serà ma vida·ctiva, e de parlar no tendré lengua squiva, e ver parlar, de ssí gran dolçor gita. Cells qui sabran mon ver complanyiment, tots planyeran mi per ma causa justa, e planyiment de ssí amor ajusta e rependran natura si u consent. O_foll'_Amor, de vós no son content, e ja molt menys dels fets de la que àm; no sé de qui haver pus honest clam; per no errar, maldich-vos egualment.

Ab vós me pot Amor ben esmenar, del temps passat, lo seu gran falliment; sa fort dolor, per mon mal pensament, vós mi amant se pot acabalar. Yo li perdon si m'à dat mal dormir, yo li perdon voler mal guardonat, yo li perdon si m'à d'amar forçat dona tan vil que·m fos vergonya·l dir. Si cossa fos lauger'a comportar que yo de vós hagués tal vantament que·m pogués dir ésser vostre servent, lo nom sens pus me bast'a contentar. Tal me pareu que si de ferm vos mir, lo meu desig roman tan alterat que no vol res del que ha desijat, ne del present ne del que pot venir. Creheu de ferm que no·m vull apartar del que sabré que serà vós plasent, e si·m manau cosa de gran turment, serà molt lleus càrech de suportar. Donchs en manar no us cal molt enardir: tot se farà lo que serà manat ab que d'amar no ssia deffenssat, car mon voler en àls no pot servir. Acort no us cal en voler mi amar, si us ne altau, ne de mon sentiment; de mon voler creeu segurament que per null temps vos porà desaltar. Ell amarà e no farà mentir los meus escrits qui d'ell han tant parlat, ne scarnirà mon verdader dictat, ans en millor lo veureu affegir. A Déu no·l plach bellea vos donar sinó que fos de Amor serviment, car en tot l'àls lege·à bastament en fer tot quant lo món li pot manar. No sabeu prou si lexau temps fugir, e temps perdut no pot ésser cobrat; e, donchs, restau ab voler termenat de ben amar lo qui us sabrà grahir. Lir_entre_carts, los meus jorns vull finir amant a vós, sol que me n'ajau grat; e si Amor d'amar ha mi lloat, creeu-lo ferm, car no u fa desmentir.

A mal estrany és la pena estranya e lo remey hauria sser estrany, e qui de fret mor, per entrar en bany haurà calor, si aygua freda·l banya; e si·l començ ve per mig, inpossible lo mig segueix e la fi lo començ; ab forces tals Amor mi, amant, venç, que planament lo dir no m'és possible. En contra mi Amor és molt orrible e tant plaent que m'à fet ser content, car davant mi tinch bé complit present e d'altra part me puny dolor terrible. Aquesta és una dolor novella que dins mon cap ha fet novella hobra, desassentant la mia pensa pobra que a ssos mals tenia sa jaella. Amor en mi no fa gran maravella, ffermant ses leys en temps passat posades; mas per lonch temps eren ja oblidades: per mi Amor son poder torna·n sella; e sí com Déu miracles volch mostrar perquè·ls juheus fermament lo creguessen, ffahent parlar los muts e que·ls cechs vessen, Amor li plau que perda lo parlar. Envers alguns açò miracle par, mas si·ns membram de Arnau Daniell e de aquells que la terra·ls és vel, sabrem Amor vers nós què pot mostrar. Cella que àm en egual de la vida, mostre·vorrir en fets ý en continent: quant li só prop, é d'ella sbaÿment, ab continent de aver-l'avorrida. Dins en mi sent una força·nfinida, tant qu'és pus fort que lo desig d'Amor; cascun d'aquests d'Amor pren sa favor, mas egualment entr'éls no és partida; car mon desig no basta fer menaces a la gran por qui·l bat fort e·l castigua; d'aquesta és Amor tan gran amiga que toll poder al desig de sos braces. Lir_entre_carts, Amor no té pus laces que·m tinguen pres, si de aquests escape; ungles no té ab què ma carn arrape, mas dorm segur de present en sos braces.

Sí com aquell qui per sa·nfinitat no pot esser de res finit content, sí que res fet ab algun element en son delit no l'haurà contentat —per inperfet lo delit mundà posa e sinó·n Déu sa penssa no ss'atura—, axí Amor, vós amant, m'assegura; tot lo restant del món li fa gran nosa. En vós penssant ma penssa és enclosa, dompda~s per vós, ma voluntat no·s farta, car ma rahó la té cativ'ab carta, que res no vol e demanar no guosa. No·m maravell si yo ame vós tant, conexent vós, vehent-vos e sentint; al meu voler lo saber lo desmint, lo meu saber al voler va davant. Yo·m maravell com no muyr desijant, crehent en vós ésser un paradís, e no ssé hom qu'en vós aytant sentís que no·s mostràs de vós ésser amant. No·m llou de tant qu'en saber tots los pas, mas per Amor hé sentit més en vós; Amor ha fet, dels seus bons servidós, del pech, sabent, e franch, del pus escàs. A desijar mon desig no és llàs, mas la valor vostra més ne mereix; en estimar hom bé no la compleix, no us ama ssats qui amant no sclatàs. Ja per Amor amadors morts ne són, e yo só viu; en fet no rest egual: la causa d'on los vench aytant de mal no és tan gran com la que mi confon. E puys semblant de vós jamés no fon, yo degra sser sus tots avantajat; nou penssament Déu me pogr'aver dat que no servís a pus a ffer al món sinó en vós per tots temps contemplar, car yo·m conech que meriu vaga penssa, e pas dolor com no·m trob tal defenssa que no·m jaquís altra penss'acostar. Lir_entre_carts, ço que·m fa vós amar no m'entra pas solament per la vista; vostre sperit és aquell qui·m conquista, e com de mi no us mostrau desaltar.

Tal só com cell qui penssa que morà e ja ll'àn llest moltes veus la sentença, mas per mercé l'és donad'audiença: creu e no creu que mercé li valrrà; lo mal e·l bé van al mesquí davant, que fermament no·ls guosa esperar. Axí no pusch sens por vós desijar, ne sser no·n puch del tot desesperant. Aytant com puch iré vid'allargant perquè l'estrem de tots los mals és mort; no·m trob esforç per haver-ne conort, mes àm dolor, mort e vida dubtant. E tant com pus de ma dolor creheu e lo remey en vós lo deteniu, lo meu esper jau mort molt més que viu, ans de sa mort prega-us li perdoneu. Ladonchs morré, com parlar no·m volrreu, e tinch per foll qui de mort no·s defén: aquella és derrer dan e turment; no meresch yo que los meus jorns fineu. No guardeu mi, sinó ma benvolença; mi offenent, offendreu lo voler qui, vós amant, de mi és homeyer, e, conexent, vos fall reconexença. On és Jason e sa desconexença? On és Theseu, qui trahí Adriana? E Dido fonch d'esperança tan vana que la trahí Eneas en crehença. Los fets passats de present me consolen. Irat me trob vers femení linatge; los fins amans no àn en ell estatge: sembren los bons, cullen los mals e molen. Savis són cells qui les festes no colen d'aquell amor qui en les dones cau; ab desleals sovent elles àn pau, lexant aquells qui per ben amar moren. En recort és aquell Pau de Bellviure qui per amar sa dona tornà foll; tal camí tench, soptat rompent lo coll. De tot mon dan dupte·m no us veja riure. Plena_de_seny, no m'abreugeu lo viure, car, mentre visch, vostra llaor s'allargua, e vós lloant no·m trob la boca·marga, ne tart la mà com de vós vull escriure.

—Clamar no·s deu qui mal cerqua e troba; dons vós, mon cor, no us senta pus clamar! Vostres gemechs no·s poden conportar, e vostres colps se mostren sus ma roba. Hajau esforç, car lo pijor és mort; puys a Déu plau, preniu-hi paciença; Ell és aquell qui fa de vós sentença: creure deveu que no fa negun tort. Ans que lo món, fon vostra mala sort, puix fon en Déu lo vostre cas present, e lo saber de Aquell no consent que sia menys vostre cas ne pus fort, sinó aytal com per Ell és sabut. La tarda és la vostra enemiga; la que amau vejau si us és amiga: lança li veig portar e no escut. —En aquell jorn seré·n pijor caygut, car, yo morint, tot mon delit morrà; algun plaer l'ull no m'aportarà, que de aquest moltes veus me n'ajut. ¿Com se farà qu'en un tan gran risch meta tot lo meu bé, ab tal dupte de perdre? Lo meu esforç cascun jorn sent esperdre; null penssament no veig que bé·m prometa. Quant me ferí Amor ab la sageta, no víu lo lanç ans de sentir dolor; untada fon de una gran dolçor, material dolç portava la treta. No·m conselleu si no·m consellau viure; saber no·m plau lo jorn de m'aspra fi; aquella que veurà tal cas en mi, sí que lo plor aurà pus prop de riure. —En un mal loch, amich, vos veig assiure, sí que tot hom vos ne té per grosser, com vós creheu que darà mal saber, quant de la mort no us veurà bé delliure. En ell'està la vostra mort e vida; sapiau, donchs, si us vol haver mercé; no us consell pus sinó saber lo bé que us vol la que vós tant haveu servida. —Si bé del tot porà ésser perrida, per mon saber, ma vida ý ma sperança, e veig la mort ab la vida·n balança, llou lo consell car és bo en partida. Negú no·s deu lunyar de sa natura; a l'hom és dat per son dret naturall desijar bé, volent saber lo mal; d'aquest saber vull donchs haver gran cura.— Als amadors Amor los assegura que no auran en ell seguretat; en llurs volers no cabrà fermetat; donchs, com serà entr'ells cosa segura?

Ab tal dolor com l'esperit s'aranqua e dins lo cors comença fer camí, e roman fret lo loch d'on parteix sí, la viva carn s'alterra·n groga ý blanqua, molt e pus fort dolor mon desig sent com ha partir de la mia sperança; no és del tot, mas en lo camí·s lança; ja mon esper demostr'alterament. No·m pens que Déu me done tal turment que·m veja·l món si pert lo meu desig; no·m restarà sinó que mude lig, car de tot l'àls mon esforç és potent. Tots los assaigs que amadors àn fets, tots me són pochs sinó mort acordada; si·m fall Amor, no·m fall pensa irada per castigar mos passats maliffets. Tan gran amor hauria·n deserets que tal affer menys de senyal passàs. De bé o mal se·n deu mostrar gran cas; Amor li plau que·s mostren sos secrets. Tant mon voler Amor ha hobeÿt, que no·m dolrrà sa perillosa plaga, si per null temps la fama no ss'apaga, com sent Francesch, de la su'à jaquit. Vós, dona, sou mon déu e mon delit; donchs no us dolgau si pert lo món per vós. No·m teniu tort en les mies dolors, e, vós dolent, me féu pus dolorit. Res no·m dol tant com si de mi us doleu; lexau a mi acomanat Amor, car de aquell no·m trobe gran paor; de ira prech que·m vulla guardar Déu. Sí com a l'hom frenètich l'és molt greu, quant a fer mal se vol ésser levat, lo fort ligam que li hauran possat ý ell mal no sent fins la follia veu, ne pren a mi quant só torbat per ira: yo·m trob esforç, tant que no sent treball; quant me jaqueix, si bé tot jorn ho call, romanch tant llàs, que sol mon cor sospira. Lir_entre_carts, ma voluntat se gira tant que yo us vull honesta ý desonesta; lo sant haïr, aquell del qual tinch festa, e plau-me ço de què vinch tost en ira.

¿Qui, sinó foll, demana si m'enyor, essent absent, d'aquella qui·m fa viure? E si no plor, ¿qui és lo qui·m veu riure, si bé no pas contínua dolor? Tots mos delits en hú é transportat; Amor li plau en mi fer aquest cambi; lo món no té res valent lo recambi de l'esperant lo bé tan desijat. Tant és lo bé qui m'és davant possat, que sens dolor visch aquell esperant; si no l'atench, seré tan malanant qu'en aquest món infern hauré trobat. Contentament la una part me dóna, per l'altra és ma vida tribulada: ab mort està en balança posada, tement que por ma sperança confona. De punt en punt ma sperança·m bandona, e venç-me por d'aquell mal que yo·m tem. ¿Qui és aquell en poch amar estrem que segurtat prenga per companyona? Per molt amar en altre mi tresport, sí qu'ésser pens tot la persona·quella; seria·l món una gran maravella que no agués por de la mala sort. Viur'en delit port'ab sí por de mort car d'aquell és enemich sobirà, e si Amor delit jamés portà, yo só aquell qui·n puch fer lo report. ¡O Mort, qui ést de tots béns envejosa, ý en tal voler te segueix la Fortuna!: cascuna prech que mudeu ley alguna, no ressemblant a la qui m'és dapnosa. Saber-se pot ma vida perillossa caent en mans d'enemichs tan mortals; pobres e richs senten sos aspres mals, e cascú d'éls ab manera·rgulossa. Seguesquen mi tots los que amaran, mon ris o plor qualque d'ells me seguexqua, car yo son prest de tastar fel o bresqua per los qui mal o bé d'Amor pendran. Lir_entre_carts, passions d'Amor fan Tembre ý Fiar estar dins un hostal; de gran remor duptar un punt no cal, ¡e guay d'aquells qu'entre llurs mans estan!

Per molt amar ma vida és en dupte, mas no cregau que de la mort me tema; a poch a poch ma sperança·s fa sema e·m vol fugir, mas no u fa en orrupte. Haja mal grat de ssa compassió, puys no·m serveix a mon afany guarir; lo detardar no veda lo venir, e creix desig, e dobla·m passió. Déu m'à donat tal disposició, que mon voler s'esguarda sol amar, e fahent àls, serveix a companyar l'estat d'Amor; en tot l'àls, abandó. Amor yo àm, ell a mi punt no ama, e per ell àm linatge femení; generalment sia entés axí: aquella vull qu'en sa culpa·m desama. Ab tort e dret mon cor d'Amor se clama, tort en passat ý ab dret gran de present: no perquè fos en algun temps content, per null temps hach tempre la mia flama. Del temps passat yo no·m clam de Amor; ell me valgué, mas noch-me la temença; envergonyit, no mostrí benvolença, ne fiu saber mon voler e dolor. E per finir mos jorns ab gran tristor e per haver d'Amor algun just clam, yo, desamat, vol que stretament àm, sí que, amant, del món perda sabor, mi avorrint ab abastat conort, e fora vós, tot quant Déu aja fet. Mon avorrir en compte vós no met: més que mi us àm; si no·m creeu, feu tort. O amadors! No us caygua del recort un fet tan car per sola stranyedat: yo, gran parler, dos anys só mut estat; no cregau, donchs, que dolor done mort. Yo son aquell qui·m fóra desexit de l'espirit, al cors cargua fexuga; mas no m'és luny un'ora desastruga, que perdre·l món serà mellor partit. Lir_entre_carts, molts trobadors àn dit que·l bé d'Amor és al començament; yo dich que stà prop del contentament. D'aquell ho dich qui mor, desig finit.

Ma voluntat, amant-vos, se contenta, havent desig de possehir la vostra; e só content de tal com se demostra. Lo freturós desig prech Déu no senta, si bé d'amor terme no pusch atényer en aquell loch on amadors conexen: lur gros desig complit, d'amor se lexen, e yo ladonchs me sent d'amor estrényer. Amor no·l cal gemechs ne sospirs fényer, veent penjar son estat prim en l'ayre; cantar no deu ab alegre becayre, mas ab bemols alegria constrényer. Sol en nós dos Amor se manifesta, e nós vivents, no li fallirà casa; e si del món és nostra vida rasa, tolrrà favor a recort d'altra gesta. Lo meu delit no cab en nulla testa, ne pot muntar ma glòria·n pus alt signe, pus no·m defall sinó que Déu consigne que fermetat me sia·n favor presta. E si és ver que déu sia Fortuna, suplich-lo molt repose son offici: l'alt derrocar me par terible vici, fahent morir dos cors en vida una. Tot simplament e sens dolor alguna visch en delit ab ma voluntat solta, que lo cor fosch qui la tenia·nbolta, clar posseech, fent-me lum sol e luna; e no y veig àls que pur'amor entrega sí transportant en la persona·mada; res no·m defall a vida contentada, la mà de Déu a mi res no denega. Volgra sser orb, faent Fortuna cega, perdent lo pas on tan alt m'à fet metre, e si del loch aquell me fa remetre, en aquest temps la mort me regonega. Ans que·ls costats senten la dura terra, en est espay ma vida pendrà terme; lo meu estat ab la mort lo conferme: perdent aquell, de la mort me plau guerra. Lir_entre_carts, en l'espay de la terra no y ha delit que dure ne contente; sols és lo meu, que no vull que s'aumente; mas del durar, quant hy pens, dol m'aferra.

Por de pijor a molts fa pendre mort per esquivar mal esdevenidor; si bé la mort ressembla cas pijor, cell qui la pren la té per bona sort, e de açò Cató mostrà camí e li mès nom hús de la libertat, car de tot àls pot hom ésser forçat sinó·n morir, qu'és en lo franch juhí. Algú la pren e reb nom de mesquí, fugint perill qui l'és davant posat; altre serà de cor nobl'animat, que vol morir per la valor de sí: venint en mans d'enemich seu potent, sobrat lo cors, guerrej'ab lo voler; de vencedor encara·s veu poder: vol perdre·l cors, per l'espirit vencent. Jhesús en creu fon pus fort e potent que no aquells qui·ll feren mort pasar, car son voler no·l feren cambiar ne fon complit lur dampnat penssament. No roman fart lo forçador del cors si voluntat per cas semblant no força, ans és vencent aquell qui tant s'esforça, que de la mort no vol tembre son mòs. Del viure lonch ja sent lo gran repòs qui d'aquest curt lo viure avorreix; e la dolor de la mort se parteix com lo qui mor compte de mort ha clos. Ladonchs virtut la força multiplica del virtuós, qui s'opinió ferma en qualque part on virtut lo conferma, que sol a Déu de l'esperit suplicha. Alguns passats que voluntat iniqua los féu morir, o l'oppinió vana, aquests no llou, mas los de penssa sana, volents morir per fer lur arma riqua, perdent un poch per l'infinit atendre, guanyant lo goig que al Fill de Déu costa. Gran és lo bé, segons aquesta costa, que per la mort de tal Hom s'agués vendre. Dolor e por són bastans per offendre totes virtuts que l'ànima·nbellexen; los qui·n són nets, en glòria tant crexen, qu'en aquest món no poden mal atendre.

Sí com l'om rich que per son fill treballa e sol per ell vol que l'haver servesqua, e quant la Mort vol que·l fill jorns fenesqua, dóna sos béns e tot goig de sí talla, ne pren a me, qui lanç tot mon delit, perdent a vós, lo goig de mon entendre, car mon voler en àls no pot entendre, ans tota res m'és enug e despit. Amor a mi vostre cors ha·bellit tant que lo blanch d'altre cors negre par, e la negror qu'en l'ull belles'apar sembla·m vermell, mostrant cor enfortit. A la valor la fama és enganosa; aytant valeu, que no ssé dehidor que us lloàs prou, sinó vostr'amador. Aquest parlar no us faça ergullosa! Ma vida és amarga e plorosa si pert a vós, e per vós pert lo món; tots los camins d'aquest tanquats me són, si fall a mi la sperança duptosa. Lo malfactor qui a sa sgleya cuyta, torbat, no·s mou si d'ella pert camí; ne pus ne menys de cert ne pren a mi: torbat me sent, perdent compte de fuyta. Ma voluntat ab la rahó no luyta, cascuna fa lo més de son poder: ma voluntat pus d'amar no pot fer, son poder fa, e ma rahó la·n cuyta. D'un ventre trist exir m'à fet natura, per vós amar fon lo meu naximent; no ssé als fats com no·ls fon de present en fer que vós d'amar aguésseu cura. Sobresamor dos estrems me procura, e lo mig d'ells no pusch haver trobat: d'un poch esper no puch ésser lançat per gran desig qui li dóna mesura; e d'altra part lo desig és tan gran, que no consent ab sí ferma creença que per null temps me hajau benvolença; de hú en àls vaig axí redolan. Lir_entre_carts, delits d'amor estan partits seguons d'on surt la voluntat; algú d'ells mor ab lo desig finat, altre delit perdurable roman.

Sí co·l malalt que·l metge lo fa cert que no·s pot fer que de la mort escap, si donchs no beu de verí un anap, e lo perill no li està cubert, ne pren a mi, qui vull esperiment molt perillós e sens ell no pusch viure: lo dilatar per mort se pot escriure, e tem l'assaig ab la mort egualment. ¿Qui és aquell estimant lo turment e lo perill en què m'arma està, veent-se prop d'on veu que tost perdrà ço perquè fon vengud'al món present? En dupte stich; la mia mà tremola, que no consent que mate mi matex, e d'altra part mort certa no·m jaqueix; yo·m desesper de ma sperança sola. En lo meu coll veig penjar una mola, e lo gran fons on seré trabucat, si donchs mercé no vol haver tallat la corda fort; mas coltell no esmola. Mercé deman ab veu espaordida, mostrant negar al qui per mi~s request; vós no guardeu que mostra pauruch gest, mas piatat sia en vós complida. Puys que per vós pot ésser ben sentida la part d'amor que yo no puch mostrar, vullau hun poch la penssa empaxar en quin fill prim penja la mia vida. Yo son aquell qui del carçre l'àn tret ý ab torbat pas va pendre cruel mort, que no hé pus remey n'altre conort sinó mercé del qui·l juhý ha fet. Jamés d'amor fon un cas tan estret com és aquell del qual no puch fugir: per hú son cert de la vida finir; l'altr'és verí per apagar ma set. ¡O vós, qui sou causa de mon perill e fins ací no merexeu gran culpa: poqua mercé per avant vos enculpa, si per defalt d'aquella prench exill! Lir_entre_carts, no veu degun perill fin amador, e si·l veu, punt no·l tem. Tot cas és poch essent lo pus estrem; la torre gran li sembla gra de mill.

Mes voluntats, en gran part discordants, dona, per vós les hé fetes concordes; per vós han pau solent ésser discordes, per vós conech l'error on era·bans. Per vós conech tot lo delit de viure; mos penssaments concòrdia·n conexen, ja de contrast, sí com dabans, no·s vexen, ans, als amichs, de pau poden escriure. A ymaginar no·m cal d'uymés assiure per aplegar ma pensa molt confusa: de la virtut de fermetat molt usa; de dos afanys, del primer só deliure. Per encercar, no·m cal treball de penssa: trobat és ja tot obs de la mi'arma; e per guanyar ses flaques mans fort arma, e per haver al cors de mals deffenssa. E si del cors ma fortuna dispensa que per son mal m'arma perda batalla, ja sab què fer e ma lengua no u calla: viur'en lo món aver en gran offenssa. Mal consellat, mon cors volch pendre lança, e, ple de por, ab ses armes volch noure, mas près consell que les tornàs al foure; prenint escut, armes d'offendre lança. No m'ha jaquit del tot ma esperança: ab ella·nsemps espirarà ma vida; mas yo conech la mi'arma·nfortida, que tot perill se té·n molt gran bonança. Dolga·s tot hom com yo bé no atench, no·s dolga·lgú de mon terrible mal; null junyidor no féu encontre tal d'on fos content com yo veent lo rench. Si mos mals fats ab força·ltra no tench, malauyrat no·m vulla·lgú jutjar; si vagabunt me veu lo món anar, en tan segur port home jamés vench. Mon desig és en molta part complit, trobant molt més del que fuy desigós; si no atench, no pens algú que fos ab tal dolor sens molt major delit. Lir_entre_carts, lo que de vós hé dit, plàci'a Déu no·m faça mentidor, ý el qu'é sufert essent-vos amador, per mal esguart no·m sia malgrahit.

O fort Dolor!, yo·t prech que mi perdons si no·nseguesch la tua voluntat: la que yo àm contra tu ha manat; donchs, si no muyr, no·m despuls dels teus dons, puys a mi vull en dues parts partir e dón a tu l'enteniment per part, e lo meu cors de la mort lo apart; a fort Amor yo no puch contradir. La que yo àm mi no consent morir; dóna·m a tu, lançat a ton voler, e sab que tu no·m seràs mercener; no·m desempars fins a vida finir! En aquell punt hages compassió d'aquella que jamés de mi l'aurà; com l'esperit del cors exir volrrà, oblida mi, menbre·t de la qui só. En aquest món la mi'ànima·t dó ý ells penssaments que·t sabràs occupar; de res del cors no·t vulles empaxar, car viure vol e que digues que no. Del cors mesquí no sies descontenta, car tot és teu, sinó lo moviment, e sos gemechs no vaguen, yo durment; ta voluntat mon sopni la contenta. Puys per mos crits mercé de mi s'absenta e Déu per vós vol punir mos demèrits, e los meus fats contrasten a mos mèrits, licenciats dolor qui·m desasenta; car una és ma vida ý ma sperança e dóna·ls mort qui·ls tol la companyia, e vós dieu que us plau la vida mia; ells departits, la mort del món me lança. Creheu de ferm que só·n ferm'acordança que perda·ls ulls si pert a vós de veure, e per null cas lauger no vullau creure que·m luny de vós; vida us dón per fermança. Quant pens que mort me pot fer ser absent de vós, qui·m sou pus cara que la vida, d'aquella fuig a la qual ma veu crida; guanyat me té lo primer moviment. Lir_entre_carts, tant vos àm purament, que m'és dolor com no·m poreu amar sinó d'amor que solen praticar los amadors amant comunament.

¿Qui·m mostrarà la Fortuna loar del sobiran do per ella rebut? E tinch per foll tot hom e decebut que poch ne molt conteng'ab mi de par. Yo só molt prop de viure bé content; embarch no·m fa més d'una passió que sembl'a mi que ve menys de rahó, puys ha raell en vostre falliment. Ab mi no·s pot comparar hom vivent, puys la que àm creem qu'és la mellor, ab molt gran seny e honestat de cor, e yo l'àm tant qu'ella m'és benvolent. En lo començ fon bona ma ventura, seguir-lo deu la fi a mon començ, e si no u fa, mort, qui tota res venç, donarà mi la terra·n vestidura. Mas Déu no sab en lo món creatura sens defallir alguna part de bé; d'on l'om és foll qui ha laugera fe, abandonant Aquell ultra mesura. Per què yo·m trob no fart de son voler, e no crech bé lo que m'és dit per ella, e cuyt haver d'açò justa querella, mas creure ferm no tinch en mon poder. Term'en amor algú no pot saber, e cell qui·l creu en amor no sab res; qui·n tal camí a passejar és mès no troba fi, e penssa·quell'haver. Dos cors units en una voluntat deu fer Amor, e lo qui se·n parteix, en ell Amor de continent pereix; no ama fort l'amador limitat. Amor se té per pus injuriat per hom en qui trobe lo seu cor fret, que per traydor on fos tot malifet, puys lo forçàs d'ésser enamorat. Qui tèbeu és, d'Amor és enemich, e port'ab sí contr'Amor lo fallir; si no~s cregut, tolga·s d'enfellonir, car de cor franch hom no creu l'om enich. Si lo meu hull no tinch per ver amich e del que sé no vull ésser membrant, no creuré vós ésser vers mi errant e trobar-m'é de peguesa molt rich. La mi'amor a mi creix la sospita, e lo que sé, que de mi no·s pot tolrre, e de mon cas no us voleu assats dolre per poqu'amor que dintre vós habita. M'oppinió és en mon cor escrita, que, sinó vós, àls no la me·n pot raure; vós me podeu en tot'arror fer caure, puys que Amor forçar mi se delita; e tant desig que sia·mat per vós, que m'és forçat duptar que axí sia; Amor me fa de veritat falsia, no bast'en pus qu'en ésser sospitós. O_foll'_Amor! En l'om molt desijós cabre no pot en ell sats conexença; sa passió li torba sa sciença, e majorment lo qui és amorós.

¿Qui·m tornarà lo temps de ma dolor e·m furtarà la mia libertat? Catiu me trob, licenciat d'Amor, e, d'él partit, tot delit m'és lunyat. Sí co·l senyor avorreix lo servent, que null castich ne càrech li vol dar, axí Amor me da bandonament, que son poder en mi no·l plau mostrar. En ira stà de Déu lo peccador com en est món treball no li és dat; dels béns de Déu no sia sperador: no ha lloguer qui no ha treballat. Axí, d'Amor qui no sent lo turment, en sos delits no·s cure delitar; tot amador prenga·n açò esment: que sens tristor no·s pot molt alegrar. Dolor és gran de tot fin amador, com desesper li és davant posat; mas, per mercé, Amor l'és donador que d'esperar delit no és lançat; goig e tristor li estan de present, esper e por luny li volen mostrar son mal hó bé, dels quals hú tostemps sent, e lo que pert aprés torna cobrar. Aprés lo mal, qui sent de bé sabor no pot ser dit del tot malahuyrat; lo past d'amor no ha tant'amargor que sus tot dolç no sia stimat. De tal sabor no·m conech sentiment, e pus amarch que fel hé de gustar, car yo sofir dolor d'enyorament ne veig camí per algun bé sperar. Qui d'Amor fuig, d'ell és encontrador, e yo qui·l cerch dins mi, no l'hé trobat; en lochs lo veig difamat per traydor, e fuig de mi qui l'é més qu'altr'honrrat. Yo no·l deman dona·n lo món vivent, mas que dins mi ell vulla reposar; sembla la mort, qu'encalça lo fugent e fuig d'aquell qui la vol encontrar. Cremat vull ser d'Amor per sa calor, car dins son foch yo·m trobe refrescat, sí com lo sant, havent en Déu ardor, en son turment se troba consolat. Tant quant Amor és fort ý en mi potent, lo seu delit prop mi sent acostar; si·l trob escàs, altre m'à fer content, fora de mi mon delit hé trobar. Aytant pot fer d'Amor sa gran favor, que bastarà fer que l'enamorat no·l toquarà esperança ne por: tant estarà en goig present torbat! Yo·m só·blidat havent tal sentiment; propri~s a mi tal estat desijar; a l'ignorant desig no·l ve·n esment, enemich és de Amor ignorar. L'ome no pot ser al món vividor, si de humor mal serà netejat; lo bo ý el mal conserven la calor d'om radical, que sens ells és gastat. Axí d'Amor, qui lo seu mal no sent, no pot en ell sa passió durar: desig lo té, qui~s de bé falliment, ý ell bé atés, tal desig ha cessar. Amor_Amor, yo só ver penident com de ingrat vos hé volgut reptar per no trobar loch a mi convinent; és lo defalt com yo no pusch amar.

Lo temps és tal que tot animal brut requer amor, cascú trobant son par; lo cervo brau sent en lo bosch bramar, e son fér bram per dolç cant és tengut; agrons e corps han melodia tanta que llur semblant, delitant, enamora; lo rossinyol de tal cas s'entrenyora, si lo seu cant s'anamorada spanta. E, donchs, si·m dolch, lo dolrre m'és degut com veig amats menys de poder amar, e lo grosser per apte veig passar: Amor lo fa ésser no conegut. E d'açò·m ve piadosa complanta com desamor exorba ma ssenyora, no conexent lo servent qui l'adora ne vol penssar qual és s'amor ne quanta. No com aquell qui son bé ha perdut, metent a risch, si poria guanyar, é, vós amant, que·m volguésseu amar delliberat: no ssó·n amor vengut. Tot nuu me trob, vestit de grossa manta; ma voluntat Amor la té·n penyora, e ço de què mon cor se adolora és com no veu ma fretura qu'és tanta. Lir_entre_carts, ab milans caç la ganta ý ab lo branxet la lebre corredora: assats al món cascuna~s vividora, e mon pits flach lo passi de Rams canta.

No só gosat en demanar mercé a ma dolor que del tot m'abandon; un poch espay la prech de temps que·m dón a poder dir lo mal que d'ella·m ve. E si mon cor en sa força retorn ý el torbament de l'enteniment pert, porà saber qui d'amor no és cert Ira i Amor com dins mi han contorn. Sí com l'om cech no coneix nit ne jorn si dels vehents ell no és avisat, d'Ira ý Amor no ssé qual m'à ssobrat; haja·n avís dels qui m'estan entorn! Yo desig molt qu'Amor m'abandonàs, car sola és la causa de mon mal, mas de poder Ira no té cabal qu'en contr'Amor yo tant me rebel·làs. E si remey a ma dolor trobàs, fóra content, car yo·n desig exir: los vostres fets me fan vós avorrir e no·s pot fer que ab vós praticàs. Mon partiment no pusch ben acabar: en vós penssant, estrany turment n'atench, e quant l'estat de mi saber m'estrench, ladonchs yo caych en mi pus ignorar. No ssé remey potent mi consolar, si altr'amor nova no conseguesch. ¡O tu, Amor, colp vell guareix ab fresch, o de aquest me vulles bandonar! Veges mon cor en quina dolor jau; en ton ostal no mereix tan dur llit. Qui és l'om viu d'on sies mils servit? Tant és humill, que sforç no·l pot fer brau. Plagués a Déu qu'ab mi mateix fes pau, mi acordant ab cor ferm a la mort. Yo mir e pens si·l món ha cas tan fort com de Amor e d'Ira sser esclau. Afany té sats l'om dos senyors sirvent; e quant més, donchs, essent ells enemichs? Quant hú complach, l'altr'és vers mi inichs; no ssé com bast complaure·lls egualment. O_foll'_Amor! Si és ver que·l jovent és ocasió de tu a mi forçar, si bé lo món res tant no pot prear, vellea·m plau, qui de mals és sement.

Algú no pot haver en sí poder altre amar contra sa voluntat, ne·n sser tan fort, ab tanta potestat, a desligar los nuus c'Amor sab fer. Qui és lo foll qui·m repte si no àm? Qui és lo foll reptant-me de amar? Tal passió negú la pot forçar; per què d'algú, si bé no·m vol, no·m clam. O ver'Amor!, tu invoch e reclam: puys m'às plagat, vulles m'abandonar aquell engüent que sol medecinar los pacients que per tu mal passam. No sia sols yo en ta desfavor! Ta piatat, mans juntes la requir; no·m dons mercé, mas guardó del servir; tant àm quant pot hom fer amar Amor. ¡O tu, qui ést sobirana dolor, quant deseguals los volers fas unir! No·t veja tal, o m'atorga morir; dolça·m serà de la mort l'amargor. Mostra·m la lum de vera esperança, no pas aytal com de tu vana·m ve, mas que rahó la consenta prop sse. No·m vulles dar enganosa fiança. Sí co·l malalt de viure té fermança per alguns mals que familiars té, si algun mal d'altr'accident li ve, en por de mort l'imaginar lo lança, ne pren a me, que m'era ja no res lo mal d'Amor, vivint sobre aquell, e per mal nou, a morir vinch per ell, per no sser tal e com molt major és. ¡O tu, Amor, a qui Déus ha permés que de infant usar fas l'ome vell, e lo sabent d'ignoscent no s'apell puys que de tu ell no sia defés!: tu ést aquell ayre molt pestilent portant al món una plaga mortal; ésser menys d'ulls, ans del colp, molt hi val, mas al ferit mort sola~s guariment. Amor_Amor, lo jorn que l'Ignoscent per bé de tots fon posat en lo pal, vós me ferís, car yo·m guardava mal, penssant que·l jorn me fóra deffenent.

Ja de amor tèbeu jamés no sia! Fret o tan calt, cremat tot fins en cendra, al qui Amor los seus estrems engendra, no sent dolor ne viu en malaltia. Qui ama poch, amor poqua·l contenta, no és gelós, compleix lo que desija a bastament, fins en tant que·s fastija; toquar-se pot ço d'on ell se contenta. L'alt amador dolor punt no·l turmenta, car la major, de mort, no l'és estrema; tant ardentment lo foch d'amor lo crema, que tot l'és fret quant pot toquar ne senta; hix fora ssí, res de sí no·l delita, si donchs delit en l'altre no li porta; sa voluntat envers sí està morta, en la gran cort fa la vida ermita. Lo penssament dels amadors cogita, sí que un cors fa dels dos qui molt s'amen; los spirits dins en aquells se clamen com ú·n lo cors de l'altre no habita. Tota res va en lo loch on cobeja, fugint mals trists, volent béns on reposa; m'arma qui és en mi pus noble cosa, lo vostre cors qui és son centre·nveja. Tal grau d'amor, qui no·l sent, no·l cobeja, e per alguns se sab mils que no senten, car per lo menys saben lo molt e tenten, puys different l'espècia no·s veja. No·s pot saber ab tantes circunstances com lo sabent per dues conexences: per passions e per veres sentences. Lo no espert jutja ple d'ignorances. Pedra de toch tinch, e d'amor balances, per saber ell quant és e sa natura, mas vostr'amor és a mi cosa scura; mon cor ubert vos està per ses lances qui·m vol fer dir: "Lo vostre cors turmente; lexe lo meu, car l'espirit no l'ama." La mia carn, cremant-sse per gran flama, yo sentré·l mal de vostr'ull qu'ell'aumente. No·m repta·lgú si·l tèbeu no esmente; sa voluntat no·s pot dir que bé ame, n'és veritat que del tot ell desame; no li escau que riga ne guaymente. De filats vist, no cregau que nuu vaja; creu ser vestit, no cerqua pus què vista, e lo tot nuu vol drap de bona lista, e son poder tot quant pot fer assaja. Amor_Amor, no pensseu que yo vaga, buydes les mans, per mercé de vós pendre; tot quant pusch dar, amplament vos vull rendre: sembla·m gran dret que la que àm yo haja.

No·m pren axí com al petit vaylet qui va cerquant senyor qui festa·l faça, tenint-lo calt en lo temps de la glaça e fresch, d'estiu, com la calor se met; preant molt poch la valor del senyor e concebent desalt de sa manera, vehent molt clar que té mala carrera de cambiar son estat en major. ¿Com se farà que visca sens dolor tenint perdut lo bé que posseÿa? Clar e molt bé ho veu, si no ha follia, que may porà tenir estat millor. ¿Donchs què farà, puix altre bé no·l resta, sinó plorar lo bé del temps perdut? Vehent molt clar per sí ser decebut, may trobarà qui·l faça millor festa. Yo son aquell qui·n lo temps de tempesta, quant les més gents festegen prop los fochs e pusch haver ab ells los propris jochs, vaig sobre neu, descalç, ab nua testa, servint senyor qui jamés fon vassall ne·l vench esment de fer may homenatge, en tot leig fet hagué lo cor salvatge, solament diu que bon guardó no·m fall. Plena_de_seny, leigs desigs de mi tall; erbes no·s fan males en mon ribatge; sia entés com dins en mon coratge los penssaments no·m devallen avall.

Clar és e molt a tots los amadors, ý a tots aquells que de mi han sabut, que mon semblant no és huy conegut. D'aver sentit Amor e ses dolors no·m fa mester testimonis haver, ne blan parlar ab persuasions, ne falagar orelles ab rahons: favor ha gran paraula dient ver. Perquè·ls estrems ha cerquats mon voler, en aquest món no ha trobat semblant; los que·ls migs lochs en Amor van cerquant no·ls defallí trobar tot llur mester. Amor en mi tant ha loch convinent, qu'en altra part se veu ésser estrany; son lauger pes ja dón'al món afany: als muscles meus és càrech molt plaent. No farà molt lo qui serà crehent, vehent d'Amor en mi lo seu procés: la grossa part d'Amor en mi gran és, de l'altra·m call qu'és fort dar a·ntenent. Los actes grans d'aquest'amor mostrats, jutjau-los tots, vós qui més n'enteneu; los no toquats perdon, si·m repreneu, car segur só dels ben enamorats. Mos sentiments són axí alterats quant la que àm mon ull pot divisar, que no m'acort si só·n terra ne mar ý els membres luny del cor tinch refredats. Si·l trob en part on li pusqua res dir, yo crit algú perquè ab ell'escús aquesta por, perqu'ella no·m refús, crehent mon mal de mala part venir. Tal pena, donchs, ¿qui la pot sostenir com yo, vehent que·m degra sser grahit, per molt amar, d'ardiment ser fallit, e mon voler estrem veig desgrahir? Ans só jutjat hom pech e sens amor, o sens calor alguna naturall; e si no·m fos la fama cominal, ja fóra mort per sobresgran dolor. No trob en mi poder dir ma tristor, e de açò me·n surt un gran debat: lo meu cor diu que no n'és enculpat, car del parlar la lengua n'és senyor. La lengua diu qu'ella bé ho dirà, mas que la por del cor força li tol, que sens profit està, com parlar vol, e, si ho fa, que balbucitarà. Per esta por vana la penssa stà, sens dar consell per execució; no és senyor en tal cas la rahó, l'orgue del cors desbaratat està. La mà no pot suplir en lo seu cas, mou-se lo peu no sabent lo perquè, tremolament per tots los membres ve, per què la sanch acorre al pus llàs. ¡O tu, Amor, qui ab ulls cluchs estàs quant vols partir tos amargosos dons! No compenssant los mèrits e rahons, ta voluntat regeix fortunat cas; vulles pensar l'incomportable dan que lo món reb de tos fets deseguals. Qui pren de tu delits, degr'aver mals, e plora·quell qui degr'anar trufan. Lir_entre_carts, les coses periran que dintre ssí estan en desacort. Ý Amor a ssí no guarda de fer tort; com guardarà lo qui·l serveix d'engan?

Per què m'és tolt poder delliberar? La mort no·ns fa tant mal, a mon parer, com gran contrast ab sí mateix haver, d'on lo voler usa d'arredolar. ¿Qual tan cruel a mi no planyeria, havent passat tal cas pròpriament? Tot lo saber del món no·m convençria qu'en altre loch dolor fos més potent. Del tot no pusch m'aymia enculpar, ne de mercé no puch haver poder; lo seu malfet ab gran enginy lo quer, e quant lo trob, no·m llou ne·m vull reptar. Dos enemichs, qui dins sí·ls portaria? Ira i Amor dins mi van debatent; Ira d'Amor li ve la senyoria: com serà, donchs, que pusqua sser vencent? Yo desig molt ma gran dolor celar e cuyt morir fins ella l'à saber; quant no la veig, muyr per ella veher, e si·l m'acost, forçat m'és d'espantar. Yo li vull bé, lo seu mal me plauria; no ssé que·m plau determenadament; voler morir de gran recors seria. Mate·m dolor, o leix-me tal turment! Quant Amor plau que d'ell m'é acordar, Ira~s ab ell en orde pus derer; a mon sentir no ssé qual és primer: tant prestament llurs actes sent passar! Campar no pusch, si·l pensar no perdia: axí d'Amor no hauré sentiment, car no·m pot dar Amor punt d'alegria qu'Ira no·m dó tant de mal soptament. Aquells remeys que solen ajudar a l'amador del mal qu'Amor sab fer, són convertits en mortal desplaer, e dos volers en mi sent treballar. Ignor si àm: sens Amor no·m dolrria; ahir e àm molt e mescladament; puys yo m'ignor, qui u sab, mon cas me dia, e sia·m dit si só·n lo món present. Bon passament ha qui·s pot delitar veent l'amat, ý en son propri voler tot amador no·l fall hun poch esper, e pren delit en s'aymia mirar. De tals delits no·m plau llur companyia; muyr per dolor quant bon voler me sent, e m'esbahesch com hé veure m'aymia, e son voler me porta marriment. Si mon dictat veu algú varriar, en ira stich rebolt e·n bon voler; en dos moments cascú·m té·n son poder; d'ell tot a ssí no·m pot algú portar. Lexen-me tots, o vença qual que sia, o pas lo temps molt pus cuytadament; hoït é dir que tot mal fa sa via, si lonch espay de temps és atenyent. Veent Amor, ab dret yo li diria que no m'ha dat mon ver mereiximent; e de tot cert ell a mi respondria: "No puch entrar qui no ha·nteniment."

¿Què m'ha calgut contemplar en Amor, e bé sentir sos amagats secrets? De mos treballs quins comptes me són fets? Vanament hé despesa ma dolor: tot lo meu seny, franch arbitre, l'é dat; lo meu jovent, servint ell, hé despés; fins a present no me·n ssó may représ, preant hun mal per bé gran estimat. Un gran voler ha tengut mi cegat, e fins haver en vós esperiment, molt hé tardat en sentir lo que sent; enyor lo temps que no pot ser cobrat. En tot aquest no·m puch d'Amor clamar, sinó de vós a qui hé bé volgut; haveu-m'entés e mal guardó retut. Qui és lo dolç que dona vol amar? Si·nteniment ha volgut Déu mostrar en don'al món, d'aquell no freturau; sí Déus és ver, del meu no us desaltau: en calitat ab mi us veig acordar. Penssar no pusch que lo vostre voler volgués may res per mi no fos complit, e sia·ntés ací aquell delit que·ls amadors de carn han llur esper. Aquell delit que l'arma pot haver en contentar en Amor sa gran part, per mon sentir regles n'é dat e art als amadors freturans de saber; e vós hé vist exir de vostre seny, en mi prenint delit ý en tot mon dir, e véyeu clar aquell jamés fallir, ans mon voler en més que·ls dits ateny. Si·l fort castell gent d'armes lo costreny, com és segur lo burch sens mur ne vall? E si en vós la fermetat defall, no és al món algú d'açò no reny. Com porà·mar qui no és entenent? Com serà ferm lo qui és tremolant? Vós entenent, ferma, vós variant, de tot dich ver, mas de ferma yo mént. D'altres amors só més que penident, lo remembrar tinch en abusió; en cap orat hé cerquada rahó, ý enteniment on Déu may no u cossent. Lo bon voler cerquí, no sabent hon; los apetits hé trobat en molt loch, durant aytant com lo veur'e lo toch, mas, yo absent, no, sí Déus me perdon. ¡O amadors, recort-vos lo que fon de tots aquells qui primer són passats, los desgradats casos d'amor estats ý els mals tan grans qu'en gestes escrits són! Ressemblant és a fort pluja d'estiu, portant remor de trons, mostrant relamps, ý en poch espay los grans barranchs e camps aygua no han que trameten al riu. ¿Quals són aquells amadors que yo víu que de amor durable porten jou? Fort voler, cech, molt poch durant, los mou, ço que volrran llur apetit desdiu; puys res, en part, no toquen de virtut, e l'espirit part no té·n sos delits: vehent, toquant, llurs desigs són complits e tal voler és tost fart e vençut. Qui en amor és ben apercebut, sab que jamés dona tench voler ferm: cor deshonest ý enteniment enferm los toll Amor e no l'àn percebut. Com res del món sens honestat no dur, e delitar sens entendr'om no pot, e dones han poqua part de tal dot, Amor no pot en elles fer atur. L'animal brut serà molt pus segur d'est appetit que dona no serà, car solament en l'acte se mourà, sentint aquell qui·n lo plaer l'à dur; ella, penssant en algun passat cas, mourà·ppetit en fet luxuriós, e son voler és aytant desijós tant quant en ell més se adelitàs. Puys en tal fet dona de tant sobràs l'animal brut, membrant aquell abús, rahó d'amor pot muntar l'om tant sus que son voler d'amar no freturàs, fforjant tals dits, continences e fets que l'espirit perfet amor concep, e tals que·l cors jau en cadena ý cep, sí qu'és ben dit ells en amar perfets. Per honestat dona no tench estrets los seus volers, que aquells no complís, mas per haver por que, si·n ells fallís, no rebés dan o menyspreu ser-li fets. Gloriejar en llur ben fet en sse los és deffés: tals les ha fetes Déu; lo prim motiu és lo maestre seu, e cor pauruch, d'on bé, si àn, los ve. Graesch a Déu faent-me tant de bé que mon voler no·s dellita·n llur cor, hoc en lo cors, e no·m dupte que·n plor, car per son preu yo só cert que n'hauré. Lur cap no val, perquè no y ha cervell, tot l'àls és bo segons a què serveix: linatge d'om, mijançant elles, creix; lur ésser fon per aumentar aquell. Maldich lo temps que fuy menys de consell, dones amant més que a mi mateix; ama-les tal qui bé no les coneix, e yo·m confés que fuy lo foll aquell.

Paor no·m sent que sobreslaus me vença, loant aquell qui totes lengües loen, guardant honor a·quell eternal ésser on tota res en ell és pus perfeta que·n sí no és, obrant quan pot, natura; ans hé pahor que mon parlar no cumpla en publicar part de sa justa fama, tal com requer ý els mèrits seus l'atracen. L'om envejós son offici reposa, car d'egualtat ab ell negú pareja; en ell penssant, cascú sí justifiqua, tallant de ssí l'amor a ssa persona. Tant són en ell les virtuts manifestes, qu'és d'ira cech l'om qui bé no les veja: per los migs va, qu'en los estrems no toqua. En temps dels déus, en vida, l'adoraren. E Déus, vehent la perllongada onta que·ls grans senyors en contra d'ell cometen, tenints ab fraus e tirannes maneres les parts del món, los pochs e grans realmes, ha dat voler al justificat home qu'en breu espay haja la monarchia. Clar lo nomén ab aquest'altra·nsenya: com de tot cert és dels hòmens pus savi. Per ço que mils a totes gents se mostre, mostrant-la·quells qui vaques e bochs guarden, ell és aquell qui·n sa joventut tendra sobrà·n aquells qui saviesa colen, e despocat de nombre de gent d'armes, les multituts d'aquelles ha fet retre. Tot quant pot fer virtut de fortalesa dins hun cos d'om, en lo seu ho demostra. En gran defalt és lo món de poetes per enbellir los fets dels qui bé obren; nós freturants de bella eloqüença, l'orella d'om afalach no pot rebre. D'aquest valent una gran trompa sona Que·ls indians ab un poch no exorda; hoen-la·quells qui són a Tremuntana ý ells de Ponent e de Llevant los pobles. Foll és aquell qui fa juhí·n los hòmens, seguons que d'ells la Fortuna ordena; aquells affers que no són en l'arbitre, colpa no y cau, si vénen per contrari.

No pens algú que m'allarch en paraules e que mos fets ab los dits enferesqua, ans prech a Déu que de present peresqua, si mon parlar atany en res a faules. Mos fets d'amor ab los romans acorden, que foren més que los escrits no posen; cells qui d'amor en lo mal se reposen, en creure mi consciences no·ls morden. Sens amor són aquells c'ab mi discorden e la dolor de amor temoregen, e quant hi són, exir d'ella cobejen e per tots temps de ssí mateys recorden. Poch és amant qui dolor lo turmenta, sí que volgués menyscabar de aquella; dins la dolor és una maravella que no ssé com lo delit s'í presenta. Dolor d'amor a mi tant no turmenta qu'exir volgués de son amargós terme, e si davant me veig d'absença verme e lo conort contr'amor dant empenta, yo·m dolch en tant de guarir de la plaga que cerch verins per què lo conort muyra, ý en gran delit mon cor jamés abuyra ffins qu'en amor ma penssa està vaga. Un gran delit als amadors s'amaga, a tots aquells qu'en molt'amor no vénen: en llur voler delit d'amor no prenen, no ssenten bé, si esper no·ls falaga. No és al món tan gran delit de penssa com lo penssar en la perssona·mada, e qui l'ateny, tota caus'oblidada, sí que a ssí no troba mentre y penssa. Tèbeu voler delit d'amor deffenssa; los estrems han de bé complit semblança: lo poch voler no ha por ne sperança, rebre no pot gran bé ne molt'offenssa; e l'alt estrem ell sí mateix delita: no recordant, del bé venint espera. Cascú d'aquests ha la sua carrera, e lo del mig no sab hon se habita Yo só aquell servent qui no despita si no ateny del servey conexença: tot és aquell hon ha sa benvolença ý en son voler tot lo seu abilita. Tant en amor ma penssa·n alt grau munta que m'arma és dins en lo cors que ama, e só content de qualsevulla fama: en res de mi voluntat hé defunta. Dins sí mateix veu gran glòria junta qui de amor bé ne mal no espera, altre amant ab voluntat sancera, per ses virtuts, sens passió conjunta. Nostre sperit sols béns e virtuts guarda quant solament usa de sa natura, amant per sí aquella creatura que les virtuts als vicis li són guarda. Lir_entre_carts, qui d'amor se pren guarda, tres parts se·n fan, dues seguint natura: la huna mor, e l'altra tostemps dura, la terça és que fals apetit guarda.

Als fats coman tot quant serà de mi, puys só estolt de ma elecció; mon seny és mort, a qui Déu no perdó, puys al començ del tot me derrenclí. Ja no és temps tenir frens al voler, malalta és ma bona voluntat, e vaig en loch on no vull ser portat; só descontent de tot quant pusqua fer. Sí com a l'hom no li basta poder, paralitich, quant és en peus levat, anar al loch on vol ésser anat, ans cau, o tort va contra son mester, ne pren a mi que faç lo que no·m plau ý aquell voler de la rahó~s vençut, e si·l complach mon delit és perdut, per què sens cor faç quant de mi vejau. Sí com als vents és donada la nau, mentr'és debat als mariners vengut —ladonchs la nau son camí ha tengut per senya tal qual ans del contrast jau—, ne pren a mi, car mon enteniment ha gran debat ab lo voler del cors; determenar llur debat clar no gós, proejant lo temps, l'appetit vaig siguent. Passà lo temps que fuy d'Amor content, si bé tostemps sentí ses grans dolors, mescladament dolçós ab amargors: creya rey ser, vehent-me d'ell sirvent; yo fuy content de sos mals sens los béns, per bé que·l mal sens bé no pot venir, mas yo amprench per ell més que morir. Malament viu qui·n mal fer no té frens. ¡O tu, Amor, qui ton poder m'estens axí fortment que no·t puch resistir, hix fora mi, puys en plaer no gir ma voluntat a fer tos manaments! Vulles haver en contra mi ergull! Lexa vasall qui no·t voll per senyor! ¿Quin moviment venç aquesta dolor, fent-me jaquir ben fer, de què·m despull? Aquest meu fet bona ffi no ll'acull, e lo present és ple de gran tristor; aquesta ve del dan avenidor que de present lo tinch davant mon ull. Yo·l soferré, si ab cor molt ardit la que yo àm per mi passa lo mal, sens penedir —qui·s penit grat no val—; ladonchs la mort no·m serà sens delit. Lir_entre_carts, gran és lo meu delit mentre no pens lo que poríeu fer; tot act'és prop de llà on és poder, si al voler governa l'apetit.

¿Qui és aquell qui en Amor contemple com yo, qui sent sos delits on abasten? ¿Qui són aquells qui dolç'amargor tasten, e, juntes mans, l'adoren fora temple? Yo só tot sol a qui natura streny a no poder àls fer ne pus entendre sinó amar, e, volent-me·n defendre, no·m vol seguir a res àls fer null seny. Si·m dón solaç, creeu ferm que yo·l feny, si no y acull Amor al delit pendre; les potestats del cel han volgut vendre e fer catiu de mon voler lo seny. No·m rept'algú, car tots veig solaçar, segons cascú sa qualitat requer; qui·n aquest món honor vol he diner, tinga·s esment, ja té causa d'errar. Lo temps dels déus se vol ara mostrar, car dintre sí un déu cascú vol fer, e dels desigs on corre lo voler, solempnes déus a tots veig adorar; e sobre tots Venus és mils servida, car nostra carn no coneix altre déu. Bacus, en part, sa favor no l'és greu; Ceres, muller, no n'és enfellonida. Juno del món té una gran partida; diu que deu ser pus colt', al juhí seu. Saturn e Mars no torben sa gran veu; a llur poder Juno ý Venus dan mida. Mas Venus diu: "Yo son rey natural, ab alguns déus, senyors jus mi sients; per mi són bons e per sí no valents; los altres han poder accidental." Mercuriús e Pal·las veu no·ls cal, desfalagant l'orella de l'hoent; Diana és de favor menys potent; mas en lo món Déu los ha dat cabal: ver, llur gran nom pel món és preÿcat, e totes géns d'aquestes manen festa: colta no és, car de cascú no·ls resta sinó hun troç de carn dins dens tancat. En gran discort està lo món possat. Venus del món se trau la fina lesta; tot home bo en son ostal se resta, e val-se poch qui no y és albergat. Juno té gent en dues parts gitada: prop de la mort, cobejosa de viure; altres, que veig, de baix estat delliure, ffam'atenyents ab leig vici guanyada. Ceres, quan és a Venus ordenada, e son marit, qui Bacus se fa scriure, als peus del déu Venus se deuen siure; stants per ssí, llur secta~s difamada, car, no guardant a Venus reverença, són menyspreats en lo món e maldits; l'animal brut no·n vol estrems delits, e lo cors d'hom ne passa penitença. Saturn e Mars per sí no han potença, mas per dos déus són estrem favorits: guardant honor a Venus són servits, e per haver a Juno·n reverença. Mars a Saturn humilment hobeeix, e l'obehir entr'ells molt se cambia. De Pal·las, yo parlar ges no volrria de son estat, car pietat me·n creix. L'inperfet hom a Diana serve e tots aquells on la vida·s devia, car Venus ha tan dolça parleria, que tot voler a ssí lo reduheix. Los públichs prechs s'endrecen a Diana, la voluntat és de Venus entrega; al temple seu, si·l jorn clar fos nit cega, los grans barranchs foren carrera plana. Aquelles gents ab la pensa molt vana que ab rahó jamés han pau ne brega, per llur cor flach, de vergonya fan plega, qui·lls met un fre donant-los vida sana; e si lo giny de Venus romp tal fre, saben-li grat com axí·s vehen soltes, qu'en son servir no·s mostren ser enboltes, fent-li present del millor de llur bé. En lo començ, por e Diana·ls té, mas si lo vel d'ignorants les ha toltes, Venus colents, Març e Saturn a voltes, entre llurs peus Diana va e ve. Ladonchs en fet colen Venus deessa, cuydant haver la batalla molt justa contra tot hom, qui del cas les afusta, e per tots temps por e vergonya cessa. Senyal de bé en tota dona cessa, com dins son cor vergonya no s'ajusta; ý al savi hom és vici qui l'afusta: la rahó pert, qui és en ell princessa.

On és lo loch on ma penssa repose? On serà, on, que mon voler contente? Ab escandall yo cerch tot fons e tente, e port no trob on aturar-me gose. Lo que, dabans, de tot vent me guardava és envers mi cruel plaga deserta; vagabunt vaig, la casa qui m'és certa; treball és gran en part on yo vagava. ¿On és aquell delit, quan yo pensava ésser amat de la qui m'entenia? Tot mon voler ý el seu no·m defenia d'amar, en tant com son poder bastava. Tots los senyals c'amor donen entendre, en ella viu, no tolent-ne la obra. ¿Qui és aquell qu'en amor tant descobra, que no·n pogués d'ella sentiment pendre? Ja res del món dolor no·m pot deffendre, perdut és ja tot lo goig de mon viure, a mos amichs de tristor puch escriure, no·m basta temps a poder-me·n rependre. Tant la tristor ha falagat ma penssa, que tot m'és trist quant puch oir ne veure, tant que m'és greu que yo vinga en creure que a tristor yo pusqu'aver deffenssa. Puys que Amor ab lo cor ferm dispensa que sos delits follament los espere —e per açò del món me desespere, car sens amor tot delit m'és offenssa—, l'arma coman a Déu, lo qui l'à feta, lexant lo cors desastruch per mal astre; ja no li plau de sos volers lo rastre, puys ab dolor viu per ell, no discreta. Sí com l'om vell, qui·n son temps vid'à feta sats plaentment en algun'art apresa, e per fort cas aquella l'és defesa —no sab en què son giny de viure meta—, ne pren a mi, que no sé com me visca, perquè d'Amor me veig tancada porta, ne ssé pus fer, ne·l voler me comporta que d'aquest hús per altre yo·m desisca. O_foll'_Amor, malament se arrisca qui per virtuts vol amar nulla dona; sa calitat ý el loch la fan ser bona, car en rahó, qual serà la que y visca?

No pot mostrar lo món menys pietat com en present desobre mi pareix: tot'amor fall, sinó a ssí mateix; d'enveja és tot lo món conquistat. Hom sens affany no vol fer algun bé: com lo farà contra ssí, ab gran cost? Cascun cor d'om yo veig pus dur que post; algú no·s dol si altre null mal té. Lo qui no sab, no pot haver mercé d'aquell qui jau en turment e dolor; donchs yo perdon a cascú de bon cor, si no són plant del que mon cor sosté. Secretament, ab no costumat mal, ventura·m fa sa desfavor sentir; d'Amor no·m clam, si bé·m port'a morir; bé ý mal penssats, yo·n reste cominal. Altre socors de vostr'amor no·m val sinó que·lls hulls me demostren voler, ne res pus cert de vós no puch saber, ans si més cerch, per ser content no·m cal. Yo veig molt hom sens amar ser amat, ý el mentidor tant com vol és cregut; e yo d'Amor me trob axí vençut, que dir no pusch quant só enamorat. Amor_Amor, un àbit m'é tallat de vostre drap, vestint-me l'espirit; en lo vestir, ample molt l'é sentit, e fort estret, quant sobre mi~s posat.

No guart avant ne membre lo passat: un punt estret guarda mon pensament; no guart la fi, tenint mon seny torbat per lo voler affectat al present. No solament colpa del mal oblit, ne la tristor ne·l dan que me·n vendrà: passionat per hun present delit, no·m jaqueix temps per veure·l que serà. Ja no conech mon dan hó mon profit, per què·l voler en res no dubtarà; qui·m da consell, de seny és defallit, hoynt de mi lo que hoyr porà. Quant ma rahó féu contrast al voler, per aquell fon sobrada en la fi; d'ella senyal en mi no·s pot saber: voler vencé, rahó de mi fugí. Mon pensament és en vós més qu'en mi, e mon delit per vós passa primer; jamés aquell ans que vós yo sentí, ma voluntat a mi troba derrer. Yo son content si veig contenta vós, e tant en mi aquest desig és gran, que·l sentiment és perdut de mon cos fins que·l voler vostre·s va sadollan. Delit no sent la vostra carn toquan, tant mon voler del vostr'és desijós; tal passió d'açò·m veig al davan, que lo meu cor ne resta tremolós; e tant desig que assats me ameu, que no·s pot fer me basteu contentar; e si m'acost a vós, veure poreu que mon esforç és menys, per mass'amar. No ymagín de mi us pusquau altar, car dintre mi yo creu que no veheu; pens que no bast plaure-us al praticar, e muyr de por que de mi us contenteu. E quant d'algú, de sa virtut m'acort, o d'alguns béns, o que sia molt bell, lo qu'en mi fall pens que us ve al recort, e desijau tot quant és en aquell. A tot quant por ateny ab son mantell, tem lo meu cor, fent-se franch a la mort; cas no ymagín que no·m faça volpell, ý el cert no crech e que·n fes Déu report. Quant me cuyt ser ab vós en millor punt, sens algun cas mude d'oppinió; distinctament mon ésser no apunt; a mal he bé, cerqant, trobe rahó. Lo turmentat tem present passió que met oblit al mal de ser defunt. En semblant cas a mi conech que só: fugint dolor, en major dolor munt. Tant de present me passion'Amor, que yo pratich molt qu'en amor me nou, e, conexent, me·n resta gran dolor, com lo meu puny en matar mi se mou. O_foll'_Amor, conciença·m remou que diga·ls mals de vós e lo fals bé; lo desperat no serà menys de fe, ý a molt mesquí no·l fareu portar jou.

O vós, mesquins, qui sots terra jaheu del colp d'Amor ab lo cors sangonent, e tots aquells qui ab cor molt ardent han bé amat, prech-vos no us oblideu. Veniu plorant, ab cabells escampats, ubers los pits per mostrar vostre cor com fon plagat ab la sageta d'or ab què Amor plaga·ls enamorats. Los colps d'Amor són per tres calitats, e veure·s pot en les flexes que fir, per què·lls ferits són forçats de sentir dolor del colp segons seran plagats. D'or e de plom aquestes flexes són, e d'un metall que s'anomena·rgent; cascú d'aquests dóna son sentiment, segons que d'ells differenç'à·n lo món. En aquell temps que primer d'aquest fon, les flexes d'or Amor totes lançà, e, desmembrat, huna se n'aturà ab què·m ferí, de què viur'abandon. De flexes tals molts passats foren morts; ja no té pus que fer guerra mortal. Ab les d'argent sol bast'a fer senyal, mas los plagats de morir són estorts. Ab les de plom són huy tots sos deports, e son poder no bast'a traure sanch. Amor, vehent lo seu poder tan manch, ha trenquat l'arch; yo·n fas al món reports. Ab cor sancer crida la sua pau, per què cascú pot anar en cabells; per fugir d'ell no cal muntar castells, lo seu poder pus baix que terra jau. Mas yo romanch a mort; d'açò fiau. La sua pau és guerra per a mi; si·n guerra fos cella per qui·m ferí, yo fóra·n pau, vençut e son esclau. Pau ha lo món, e guerra yo tot sol, perquè Amor guerrejar ha finit; yo son plagat e no puch ser guarit, puys la que àm, de sa plaga no·s dol. O_foll'_Amor, qui vostre delit vol, sobre loch fals ha son contentament; per ço repòs no té·n l'enteniment, car sinó·l ver l'enteniment no col.

Tot laurador és pagat del jornal, e l'advocat qui pert lo guanyat plet. Yo, per servir Amor, romanch desfet de tot quant hé, que servir no me·n cal; hé fet senyor del seny a mon voler, vehent Amor de mon seny mal servit; rapaç l'é fet e Déu a part jaquit, e són setz'anys que lo guardó esper. Amor_Amor, poch és vostre poder per altre hom com yo fer tant amar; anau, anau vostres armes provar en contra·quell qui vostre no vol ser!

Axí com cell qui·s veu prop de la mort, corrent mal temps, perillant en la mar, e veu lo loch on se pot restaurar e no y ateny per sa malvada sort, ne pren a me, qui vaig affanys passant, e veig a vós bastant mos mals delir. Desesperat de mos desigs complir, iré pel món vostr'ergull recitant.

Quant plau a Déu que la fusta peresqua, en segur port romp àncores ý ormeig, e de poch mal a molt hom morir veig: null hom és cert d'algun fet com fenesqua. L' ome sabent no té pus avantatge sinó que·l pech sol menys fets avenir. L'esperiment ý ells juhís veig fallir; Fortuna ý Cas los torben llur usatge.

Sí co·l malalt qui lonch temps ha que jau e vol hun jorn esforçar-se llevar, e sa virtut no li pot molt aydar, ans, llevat dret, soptament, plegat, cau, ne pren a mi, que m'esforç contr'Amor e vull seguir tot ço que mon seny vol; complir no u pusch, perquè la força·m tol un mal estrem atraçat per Amor.

Tant hé amat que vinch en desamar, sí com aquell qui amichs ha tengut; per llur defalt havent-lo decebut, a tot lo món se gira·n aÿrar. La gran amor port'ab sí càrrech gran, viure no pot sens gran sosteniment; lo seu semblant voler l'és sostinent, ý, aquell no ferm, amor va tremolan. Qui ama poch no deu ser desijan que son amat li sia strem volent, car poch voler no és delit sintent del gran voler que li porta l'aman. Sol per amor se desija·ltr'amor: per sí mateix no porta·ltre delit; e dóna cels, dant congoxós despit, si lo delit d'ésser amat no·ncor. Ja en amor no seré durador, car son afany sobrepuja·l delit. Al temps antich yo degra sser exit, que ignoscent era tot amador, e l'ome vell solia sser fadrí; ý en temps pressent és vell qui barba met. Cascun'amor vol temps sens calt ne fret: yo crem d'ivern e d'estiu tremolí. Lo meu voler en amor no fartí d'ésser entés e molt menys satisfet; Déu, mi e·l món a tot oblit tramet; és molt escàs lo grat que yo·n sentí. Per aquell preu qu'Amor deu ser venut, yo, dant aquell, no víu que l'atengués; aquell voler que sens dir és entés, per mal sentir no fon bé conegut. Ab gran voler de parlar, yo fuy mut, per no trobar rahó qui·m satisfés a ma dolor, que bastament digués; e per ço fuy hom sens amor tengut. Mon cor sostrach la paraula de se, ma boca tench aquella no passàs, vergonya ý por guardaren aquest pas, e no fon vist com d'amor tal cas ve. Menys mal d'aquest, qual fort cor lo sosté? ¿Qui és aquell qui soptós no sclatàs, que sa dolor a mostrar no bastàs e fos cregut hom sens amor e fe, e son voler vengués ésser jutjat per saber gros e voler desleal; l'entendre seu vehent lo cominal, que fos entés d'enteniment tapat? Si ans de temps só vist blanc e ruat e lo meu cors mostr'aver passat mal, serà per ço com Amor ja no val a·quell a qui Natur'à·namorat. Per Déu a mi solament yo no planch, mas a cascú qui·n tal cas se verà; bé son yo cert qu'en tot no·m semblarà, car per honor yo·m sech en pus alt banch. Amor_Amor, vostre poder és manch, o de sens grat ésser podeu reptat; qual d'aquests noms voleu en vós posat, de qualsevol costat jaheu en fanch.

Lexe la Sort lo seu variat torn; cesse Amor son dolorós costum. D'ell só content, si bé no u acostum: no·m pot donar més en lo present jorn. Mas yo vull ço que natura no té, e desig més que yo no puch trobar, volent que res no pogués empaxar lo meu delit, que per Amor me ve. Ara conech que preu més aquest bé que tots aquells que yo pori'aver; e dels passats compte no me·n cal fer: foren no res, segons se veurà bé. Delit d'amor no prehí jamés tant que fos celós de tot l'avenidor; ara tem mi que no·m fàlleg'Amor, e quant me pot noure yo ssó dubtant. E si de mi yo·m trob segur, penssant, a vós yo tem aytant com enemich, mas sobretot Amor tem que desllich lo ligament del qual ell fon ligant. Aquell voler que yo pusch bé regir, no·m fa paor ne res qu'en mi serà; aquell voler qu'en passió starà, done·m la mort quant me volrrà jaquir. ¿Per què·s pot fer que pot diminuhir en mi amor sens mon consentiment? Ja sent dolor e com mon sentiment no és forçat de mon voler seguir; e yo, segur d'amor en mi e vós, tendré·m per cert d'ésser benahuyrat: àls no m'í fall sinó seguretat, car en present bast'en ser gloriós. Jamés amí que no fos desijós d'aquell desig que per fretur'avem. D'alguna part lo meu voler fon sem, perquè·m fallí, en part, ser delitós. Amor a mi stranys térmens ha mès: mon desig és complit per vós de tot; a fermetat vull sol haver un mot: que d'enemichs d'amor sia defés. Vostra valor m'à en amor empés, e lo voler, que·m sembla qu'és tot meu, e l'alt secret, que fer compte no·s deu, car forçat fuy d'aquest foch ser encés. Si la valor vostra ý ell voler fall, ab ells mesclat, lo meu àlt finarà; mentres vullau e valgau no morrà; d'aquestes tres pedres faç mon fermall. Tot escrivent jutja lo seu treball pus afanyós que no·l del cavador; tot axí·n pren a cascun amador, baxant tot cas, ý el seu munt'a cavall; ý el pobre hom fa juhí del tirant que son penssar tostemps corr'a delit: de Déu és ja qui viu ab null despit, car lo pus rich del món és pobrejant. Yo só amat e visch dolorejant d'altres dolors que·l no amat no sab; yo tem de mort lo cor e més lo cap d'aquella que de pressent és amant. Yo àm molt més per ser-ne benvolgut; tot mon delit de s'amor se nodreix; si contr'Amor lo seu voler falleix, qui penssarà lo dan a mi vengut? O_foll'_Amor! En dolor só caygut com no veig hom que parle bé de vós, e veig-ne tals que n'han justes clamors. Déu guard a mi d'ésser en tal vengut!

Si·m demanau lo greu turment que pas, és pas tan fort que·m lleva·l dir què passe, ý és d'admirar, passant, com no·m trespasse ingratitut, portant-me·l contrapàs. May retrauré de vostr'amor un pas, puix en seguir a vós, honesta, medre; ý si rahó me fa contrast, desmedre, ý és-me lo món, sens vós, present escàs. Passe, penant, un riu de mort lo dia, ý en ser per vós, me dol fer curta via.

Tot entenent amador mi entengua, puys mon parlar de amor no s'aparta, e l'amador qu'en apetit se farta, lo meu parlar no·m pens que bé comprenga. Tres amors són per on amadós amen: l'ú és honest, e l'altre delitable; del terç me call, qu'és lo profit amable, per què·ls amats lurs amants no reamen. Los dos hunits en nós se poden pendre, si lurs dos fochs han loch en nós d'encendre. Aquests volers a desigs han acórrer, seguint cascú sa pròpria natura. Lo cors, qui és corrupta creatura, als apetits corruptes ha d'acórer. L'arma, qui és per tostemps duradora, béns e virtuts ab lauger peu encalça; l'amor del cors en son delit la·nbalça, mas, no trobant son propi, s'entrenyora; ladonchs ells junts mesclat voler conponen, que dura tant com d'aquell se conssonen. Tal voler naix en part per ignorança, e compost és de nostres dos natures, e fa que l'om ab tots enginys e cures vol e no ha la fi de sa sperança; perqu'ell no és bastant l'arm'a complaure, e menys lo cors, car més dels obs li dóna: puja·l en alt, e natura l'affona; fa que acort jamés pot en l'om caure. Tot quant és d'om vol fi de sa natura, ý aquest voler res del món no l'atura. Lo seu ver nom delitable·s nomena, e, desreglat, pren quant l'és agradable; aquest fa hom falssament ser amable, volent açò qu'en ser content no·l mena, car no vol res que tot l'ome contente. Per ço en ell l'amador no reposa, e tant en hom aquest voler fa nosa com als volers cossa·gual se presente: si hú vol molt ço que poch l'altr'aïre, no y ha molt fer que del tot a sí·l tire. D'aquest voler los trobadors escriuen, e, per aquest, dolor mortal los toca; la racional part de l'arma no·ls broca; del sensual aquests apetits viuen. Ésser bé pot que l'om simplament ame: d'arma sens cors e ab lo cors sens arma; amant virtut, hom de tal amor s'arma, ý el cors és cert que d'un brut voler brame. Aquests mesclats hun drap de mescla tixen que no·s veu bé les colors que d'éls hixen. Cascú d'aquests sa natura oblida, e tant com pot fa que l'altr'obeesca, no pas en tant que del tot s'avorresca; son estament és entre mort e vida. E quant cascú son apetit treballa, se mòstran clar maravellossos actes, fahent acort ab amigables pactes; ý en semblant cas deuri'aver baralla, car l'arma vol ço que rahó no dicta ý en aquell fet lo cors de mort s'aflicta. Tot amador delit no pot atényer fins que lo cors e l'arma se acorden, car si·ls volers entre aquests se morden, aquest amor no·ns pot a molt empényer. En contra·l cors en sos actes se mostra, tolent-li quant natura li atorgua, ý a l'arma fa beure amargant porga; de dret en dret no plau natura nostra: l'arma per sí contentament no·n tasta; sí fa lo cors, mas poch, e tost se gasta. L'arma per sí en tal voler no·s mescla, car no~s en res ne pot ser son objecte, ne·l cors és pus que d'un brut son efecte. D'abdós hunits se compon esta mescla; car l'ome vol, la voluntat guanyada, seny e saber de la dona que ama; ama l'amat, e toll l'onor e fama, ý en fets del cors l'arma és delitada; lo cors jamés, si canssa, bé no·s farta, e tant com pot tot lo finit aparta. Les voluntats se mostren per les obres, d'on se veu clar com la nostr'arma·s baxa e·l nostre cors en alt munta sa raxa, perquè·n delit ell e l'arma són pobres. L'arma pel cors a son delit s'enclina, lexant lo seu, e sa natura·s lunya; lo cors en alt a delitar met punya, no coneix bé sa natura mesquina. La carn volar vol e l'arma s'aterra, perquè algú, si toca, no s'aferra. Les voluntats que de virtut no toquen, han moviment en semblant de marea, ý en lo començ metrien gran ferea al qui sabés com pugen e·s derroquen. De tres cordells Amor deu fer sa corda, car hú romp tost e l'altre molt no dura: trench o fluix d'ú en l'altre mort procura; si·l terç no y és, la corda se descorda. Aquest és ferm ý ells altres fa que tinguen, ésser no·ls fa, mas té qu'en baix no vinguen. No·s pot bé dir com arma ý cors pratiquen aquest voler, ne·s plaen o desplaen; hú sent content, los poders d'altre caen, e, agreujat, les forces muntipliquen; car moltes veus dels cors l'appetit cessa, sí c'ab lo seu és obs que l'arma·s force; e l'altre veu és ops que·l cors s'esforce per amanssar l'arma qui·s veu opressa. Tots de per ssí han ops que fam los toque, o que·l desig de l'hú a l'altre broque. Si l'apetit rahonable s'agreuja del cobejós seguir, no·s maravella; car tant com pot, per delit, aparella que l'arma·l cors en mal hostal alleuja. A l'infinit no per sí lo cors guarda; l'arma per sí de tot excés s'enuja; junts, acordants, en delit cascú puja, tant com saber l'errada l'arma tarda. Açò sdevé com del cors volers fluxen; ladonchs los tels de sos ulls desengruxen. L'arma ý el cors cascú·n l'altre·s delita; delits, dolors, entr'ells, los se partexen; les passions d'ú en altre·s parexen: speriment als pechs trau de sospita. Mas algú d'ells no és tan suportable que totalment per l'altre s'avorresca: fastig o oblit fan qu'Amor d'ells partesqua, o·l menys no és per egual temps durable. En los molt més per part del cors spira, e moltes veus per oblit o per ira. Per nostres hulls l'om d'est'amor s'enflama, toch desijant, d'on voler creix o fina; temprat esper la voluntat afina, e, perdut ell, Amor de Mort se clama; son fill e nét són Desig ý Esperança, mas prop los ve Paor, qui·lls fa gran brega; tals passions amador no les nega; aquest'amor cau en esta balança. Cascú d'aquests a l'altre vençre tenta, e si u compleix, Amor e sí destenta. Per nostres senys amor d'arma comença, mas vol per sí virtuts e saviesa; aquest'amor per sol entendr' és presa, amant lo bé del qual ha conexença; és feta gran seguons les parts s'acorden, multiplican los béns d'on ella·s forma. Del bé honest aquest'amor pren forma, e los volers que·n surten no discorden; lo qui l'ateny en ser content s'acosta, por no acull ne sperança de costa. ¿Quals són aquells qu'amor honest los force amar per sí virtuts en una dona? Bé son yo cert que tots la volen bona perquè·l delit de l'hom durar s'esforce. No·n ssé algú que separat lo senta; menys de saber, senten dins ells sa obra, d'on l'altr'amor nom de ferma li·n sobra: de fastig reb o de oblit enpenta. Aquest'amor és philosofal pedra que, llà on cau, ço que res no val medra. Aquell'amor hon Venus ha sa regna, a nostre cors ensemps ab l'arma guarda; a molts plaers e dolors no és tarda, en cor honest moltes vegades regna; torba lo seny, suptilitats enfosqua, e sa dolor, durment hom, ella vetlla; solaços vol e prestament la cetla; qui n'és plagat la rahó té molt fosqua, perquè no pot honest'amor percebre. De ardiment no pot sentir la lebre! Los appetits sensuals l'arma liguen; donchs, tots aquells qui del tot Venus tira, molt foscament llur enteniment mira per los cechs fochs qui l'espirit abriguen. Los escolans de qui Venus és mestre, lo contemplar jaquexen, prenints l'acte. Voler no cast, executor sens pacte, domda cors braus, domèstich fa·l campestre: fahén sentir passió molt extrema, jau en dur llit en hom de vida sema. L'amor que·ns ve tota de part de l'arma, en les virtuts ý en l'entendre s'endreça; aquest voler, simple, Déu lo adreça e pot ser tant que tot altre·s desarma. Però en mi, trobant loch, tots caygueren, mogut cascú per la sua semblança; dos colps sentí, donà·ls cascú sa lança, actes cascú dins en mi cometeren: hú donà lum per ssí, l'altre tenebra, e tots justats salut, delit e febra. Déu l'espirit de gran favor abasta: en mers delits passions no·l congoxen; al cors mesquí, sens fastig no l'afloxen: no pot sentir bé, si lo mal no tasta; tant com lo cors sa passió gran lexa, de l'espirit és la presó pus ampla, e ses virtuts e potences exampla, sí que no veu tras paret mas per rexa; sa pur'amor en interés no~s causa, e la del cors és curt plaer sa causa. Yo no·m defens que Amor mi no tente d'aquell voler que arma ý cors abracen: aquest voler mes natures l'atracen; per dues parts me vendrà qui·m contente. Axí com l'om pot més glòri'atényer quant nostra carn ab l'arma serà junta, Amor a mi en delitós grau munta quant dos ligams arma ý cors han a strényer, car moltes veus hú per l'altre·s presona e no~s tant fort l'amor de la persona. Quant al meu cors Amor lo desempara perquè·l poder d'aquell ve a son terme; en pur'amor l'esperit meu conferme e·n aquell punt resta ma rahó clara. Tan gran delit sent en aquella hora, que los delits del cors en fastig tornen, e quant del cors forces a mi retornen, en lo començ lo meu espirit plora; e si del tot mon cors en força torna, en son delit mon esperit sojorna. Aquell'amor per qui ma carn s'enclina, compliment sent dels béns que Venus lliura; l'altra, major, e d'esta no delliura, lo que merex no ha ý amar no fina. L'onest'amor, però, és qui·m fa viure; l'enteniment d'altres béns no s'alegra. ¿On serà, donchs, un'amor tan entegra qu'en ell'aver de mals sia delliure, amant a mi per consemblant manera? Lo meu delit cau en aquesta spera. Mon espirit contemplant se contenta e dintre sí huna persona forja; d'ella no pens braços, mans, peus ne gorja, car tot semblant altre semblant presenta. Solament vull d'ella tan clara penssa que res de mi no·l fos cosa secreta, abta ý sabent, e d'amor fos estreta, lo contraffer prengués en gran offensa; de son voler volgués ésser celosa, e que per mi ves mort fos animosa. Mas, ¿per què Déu l'arma de carn abriga, los fats volents contr'Amor no sser solta, e per null temps rahó no la n'ha tolta, ans tot contrast ha per cosa·nemiga? Tant és ma carn al delit enclinada, dona no veig que m'alt, que no sospire, hí en possehir sens fi aquella mire —de tal desig m'arma~s passionada—; e ma rahó de grat yo la perdria si·m fa esment qu'amor perdre poria. Sí com aquell de la penssa tan vana qu'en aquest món lo bé sobiran cerqua, ý ab gran enginy en grans delits fa cerqua e veu molts mals en glòria mundana, ne pren a mi, que Amor dehifique, sí que d'aquell contentament vull traure, sí que no pot lo que·l deman bestraure; no troba loch on sa·nfluença fique. Loch és no ferm on mon desig reposa; desemparar ma sperança no·m guosa. No conech hom qui sens amar persona, coneg'Amor e per déu lo confesse; yo son aquell que per negun temps cesse d'imaginar en ell, e res no·m dóna. Desig me fa en la sperança jaure, dormint tant fort que rahó no·m desperta; assats a mi és caussa descuberta que pur'amor no pot en dona caure. Mon delit és vida contemplativa, e romanch trist devallant en l'activa. Ladonchs lo foch d'amor bé no s'amaga, e los meus hulls publich lo manifesten, e les dolors mes sanchs al cor arresten, acorrent llà on és donada plaga. Los meus desigs de punt en punt cambie, e la dolor no·m trob en hun loch certa; ma cara és de sa color incerta; cerch lochs secrets e los públichs desvie; lanç-m'en lo llit, dolor me·n gita fora; cuyt esclatar mentre mon hull no plora. Mos membres flachs soptós moviment muden, lo cap al coll és càrrega fexuga, la gran calor dintre mes venes juga, perills vinents a mon sentir secuden, pert lo recort de les cosses passades e lo meu cors me vist sola vergonya; la cura gran d'amor tots fets me lonya e no s'estén sinó·n cosses penssades; l'executar lo meu desig l'esforça, e no ssé què venç aquesta gran força. Axí com l'or sobre paper se posa, segons serà la bona o mala ssisa, tal semblant cas mon sentiment divisa d'aquest'amor segons en qui reposa. Sí com lo foch tots humits li contrasten e los sechs lochs sa força obeexen, axí d'amor ses influences vexen a tots aquells on sos poders abasten. Tant fa com pot fer la persona·mable, havent tant loch en nós com lo diable. En lo delit que arma ý cors desigen ffeneix delit, si compliment hi basta, mas los delits que l'arma sola tasta són duradors, car jamés la fastigen; e sí com l'om que la mort lo encorre, l'arma d'ell viu, qu'és d'infinit exida, e l'altra part en lo món és delida, car lo finit en tal cas no l'acorre, axí lo cors fa mortal amor ésser, e l'arm'ab ell no mostra son dret ésser. Sí com l'arnés d'acer a colp s'engruna e lo de ferr hun petit colp lo passa —quant són hunits no·ls destruu res lur massa; d'aquests mesclats surt molt gran virtut una—, axí Amor suptil ý enfinit tempra la finitat de la del cors y aviva: en cert cas mor nostr'amor sensitiva e l'espirit junt ab ell se destempra. Amen ensemps e l'espirit sols ame, perquè tot l'om no·s trob qu'en res desame. Los hòmens lechs qui per Amor s'encenen en fets divins, ab infusa sciença, divinal és lur gran intel·ligença e sos costums a creure tots amenen. Donchs si d'amor algun parlar m'escapa que la rahó no·l lohe ne l'aprove, no ssia·lgú que los dits meus reprove; dels grans secrets c'Amor cobre·b sa capa, de tots aquells puch fer Apochalipsi; yo deffallint, Amor farà eclipsi. Lo món finit, lo sol e luna ý signes no correran per lo cel, ne planetes; per ops d'aquell los ha Déu fets e fetes, ý, él defallint, cessen llurs fets insignes. Tot enaxí si d'aquest món trespasse, aquell poder qu'en amar nos enclina caurà del cel, car pus hom no s'afina en ben amar, ans quascú veig que·s lasse. Si Amor veu qu'errant sens profit vaja, envergonyit yo creu de son loch caja.

Malament viu qui delit pert de viure: ell és aquell qui nostra vid'acaba, e la tristor la destruu e menyscaba. Donchs, si bé·m visch, per mort me puch escriure, puys hé perdut a vós qui m'éreu vida. Per vós amar, del món me contentava; de Déu e gents tot grat abandonava, e vós haveu ma sperança scarnida. La gran dolor ha ma força·flaquida, que pietat só forçat de mi pendre, e quant en cor fembril me veig atendre, vull-me sforçar e ma força~s perida. Sí com aquell qui s'arm'a vicis dóna, per hun gran temps en àbit aquells gira, no té poder en contr'Amor ne Ira, qui al començ son poder abandona. No és en mi de tolrre ma persona e d'apartar del tot d'amor ma penssa. Dolor hé ja com no·m trobe defenssa; de ço que·m plau és la rahó fellona. En tal contrast sol vida d'om descréxer, mas no la vull, si Déu no la mellora; ma voluntat res tant no la·ntrenyora, com si la veu, sens aquella meréxer. Yo sens amor bastara vós conéxer: per ell passau sens ésser coneguda; tal voluntat com la mia~s perduda la vostr'amant, qui no·l plau d'amor péxer. La vostr'amor d'altr'amor no·s contenta; qui ama poch, altr'amor no li alta; sana rahó e passió malalta han tot poder per amor dar empenta. Dolor d'amor novament me turmenta: perqu'és lonch temps que dolors no·m feriren e mos volers amar ja no sofiren, novell'amor no·m pens que jamés senta. Amant a vós, hé plagut ma natura, e contra vós és que a mi amàsseu; primors de por no ssé que us oblidàsseu ne remetés los fets a la ventura. En contr'Amor vostre cor à·rmadura e per tots temps ab la rahó·s consella; si no amau no és gran maravella, car poc'amor no viu on seny atura. Si passions d'amor dins vós jutgassen fósseu del seny quantsevol consellada; la voluntat de dona·namorada no troba frens aquella refrenassen. Si amadors poder sentir bastasen les grans dolors qu'en fi d'amor se prenen —si bé·n començ molts grans delits ne vénen—, yo só ben cert que d'amor se duptasen. Delit present nostra penss'afalaga, que toll saber de dolor venidora; saber-se pot, mas no és sentidora: la carn no sent lo mal que per temps paga. Qui és malalt d'aquella dolça plaga, no sab la mort qu'él se veu manifesta; e de present Amor lo delit presta, ý al sentiment dolor vinent s'amaga. Hom sab e sent lo delit qui·ns aporta, e la dolor de luny a nós menaça; ab ulls rients lo delit nos abraça, e la dolor calla detràs la porta. Quant delit naix, la dolor jau mig morta, ý en poch instant aquesta met sa força; desig qui és passió d'om, la sforça, e por de mal venidor la conforta. Lo bé atés no munta·n suma tanta com ans d'aquell la pensa haver ordena, ý el pes d'amor no·l sosté fort cadena: de per sí cau o prop terra·s decanta. O_foll'_Amor! Sol vostre nom m'espanta: no y trob lo bé qu'en temps passat trobava, e sent los mals que dabans ignorava; plora mon hull e ma boca no canta.

Cervo ferit no desija la font aytant com yo ésser a vós pressent; al gran repòs de mon contentament passar no pusch sinó per aquest pont. Molt me ve tart lo jorn tan desijat, comprat molt car per dolorós sospir; e tart o breu só cert que deu venir, si per la mort camí no m'és tancat. Ésser no pusch d'esperança lançat, car yo us desig segons mon major bé. A vós deman: contra mi res no us té, mentre·l voler vostre·m sia donat. Si·l penssament lunyava hun sol punt d'imaginar haver vostre voler, sens aquell tot, no pusch delit haver; si no~s tot sà, tost porà sser defunt. Davant me veig de grans dolors un munt, puys ops hé tant per a mon contentar, e mon voler porà molt menyscabar si·l vostre·s mou e no mostra que munt; e devallant, devallarà lo meu, e, d'alt cahent, no darà poch crebant, car tot estrem altre strem és donant: al poch estat no par l'offenssa greu. Mil veus lo jorn és per mi pregat Déu de ço qu'en vós està la major part: qu'en mon voler hajau lo vostre sguart; e prech Amor vos lanç tot poder seu. E si u compleix, ladonchs pendreu estrem, si troba loch on se prenga en vós; en loch dispost sa passió~s en nós, e lo contrast tenim e no volem. Noves de vós saber mortalment tem, dubtant-me fort que no y mostreu amor; per no saber visch en altra dolor: no ssé de qual costat guart que no·m crem. No és en vós complir lo meu delit, per bé que vós vullau complir aquell; d'amor haveu haver forçat consell, en vós ý en ell recau mon bé complit. Res no temau ne prengau en despit dels penssaments meus ab varietat, car en servey seran de fermetat; de tals servents vol ser Amor servit. Si punt d'enug d'est praticar sentiu, sens amor sou o no sabeu què vol; ferm loch no·l té qui d'aquest mal se dol, lo moviment per segurtat teniu. Si tant de vós com voleu no confiu, mon gran voler me porta·n aquest zel; de vostre cors no tem lo pus prim pèl qu'en contra mi res fes ne·m fos altiu. La voluntat vull que pas tota·n mi; yo só celós si molt amau a Déu; dant-vos delit sens mi, lo mal creix meu; quant vos dolgués, de mal vostre·m dolguí. Mon_derrer_bé, de vós yo guart la fi, quant del present me trob ésser content, e si·m veig trist per algun cas present, res venidor trobar no·s pot en mi.

No·s maravell algú perquè m'enyor, car tot delit és ja fora de mi; tant com major part d'aquell yo sentí, com és passat, se dobla ma dolor. Car yo crech cert que lo temps és passat, ab cor tot ferm, que tal en mi no torn; plagués a Déu que·m desmembràs lo jorn ab qui, ne on, Amor m'à delitat. Sí com lo temps a plour'aparellat, la terra·l vent l'és a plour'avinent, tota dolor d'altre m'és convinent qu'en ma dolor sia passionat. Tot cas estrem me port'a recordar lo propri dan ý el lunyament de bé; mas yo·m dolch més s'algú mal d'amor té, car en l'affany és companyó e par. Si cas semblant a degú veig passar, yo·m dolch pus fort, e, planyent, é delit; planch ell e mi, e àm l'oy e despit del que jamés sentí lo mal d'amar; e crech de cert ésser malventurós qui major bé de Amor sentirà: axí com yo, sé que son bé perdrà, ý ab lo dolç tast sentrà més l'amargós. Lo major bé de perdr'és perillós, més que·l mijà, ý el poch és pus segur; e si·n lo molt havia lonch atur, tot bé complit seria entre nós. Mas dintre nós nostr'enemich portam, qui sense nós lo delit nostre tol; e, fora nós, d'embarchs hun gran estol; e com lo ferm voler de don'amam? Tants són los dits desligans lo ligam, que no y ha nuu que puga ser dit cech; en fer contrast vers Amor hom no~s lech, dins nós mateys medecines trobam. E nostr'amat, per son mal cor o cap, la su'amor no pot molt envellir, o·n son voler per temps ha·nmalaltir, e cassos molts d'on no veig hom escap. Bé·m maravell hon tanta dolor cap com en aquell qui·n temps dolent e trist lo prosperant ab lo recort ha vist —l'esperiment solament açò sab—, no esperant ja delectació per mudament primerament de sí, e per defalt de no trobar en qui plaure pogués sa carn e la rahó. Mon remembrar és ma confusió e com no sent que bé·m degua venir; car hé perdut delit, quant al sentir, l'enteniment és ops que altre·m dó. Àbits novells seran no coneguts, e serà molt si·n aquest temps durant, vida no·m fall, lo delit esperant, ans que aquells a mi sien venguts. Amor_Amor, aquells són decebuts qui·n joch de daus e dones àn lur bé, car menys ferm res la Fortuna no té; de mal en bé dins hun punt són cayguts.

En aquell temps sentí d'amor delit quant mon pensar mirà lo temps present; lo venidor no·m portí en esment, e lo passat fon lançat en oblit. Ja no farà mon sentiment dormir qu'en lo començ ignor sa mala fi; tals fets Amor sol aportar ab ssí que tots sos béns en dol han convertir. Lo bé d'amor clar demostr'ab lo dit, a l'amador, lo mal qui l'és vinent; és hun senyal que no pot ser mintent; donchs en lo goig se troba entristit. Qui és content és molt prop d'avorrir en pus breu temps que de vespr'a matí; grat, sobregrat e cambi·s favorí, e ranc és dret, no·l plau bregues partir. Lo desijat pler se volta en despit, no té loch ferm d'amor lo sentiment, sos torns é vist assats complidament, e veig aquell de mil colors vestit. Detràs ell va contínuu penedir: tal seguidor no·l víu mentre·l seguí; ab los ulls cluchs detràs sos peus aní, guiant-m'en part on tart poguí exir. Sí com lo jorn va primer que la nit e d'ella és hun cert demostrament, va lo delit d'amor primerament; dolor aprés no·l vol haver jaquit, havent poder de tota res delir que ab sa llet dolça delit nodrí; tot ço que naix, delit ho consentí e corromp ssí per estrem dolorir. Dels mals d'amor que trobadors han dit no·n sé pus fort que son gran mudament; lo ferm estat no dura longament, seguint aquell hun novell apetit. Ffahent jaquir ço que vol hom seguir, mon apetit vol ço que no volguí: volent amar, ladonchs yo avorrí, e, no volent, amí sens consentir. Certs mals d'amor per sa colpa hé dit; altres ne són Fortuna malmirent, cassos portant d'on ve departiment, donant enyor ý entr'alguns met oblit. La mort breument Amor port'a morir, jaquint dolor a·quell que no morí, e lo qui mor no tem final juhí, per gran dolor forçat d'amor partir. Los fets d'amor no puch metr'en oblit: ab qui·ls haguí ne·l loch, no·m cau d'esment; no puch sentir com los era sintent; on seny no·teny, no és per seny sentit. Lo meu recort a mi no pot suplir dar lo delit que per Amor sentí; perdent lo tast que per Amor tastí, a poch instant lo delit víu fugir. Ab la rahó algú no ha sentit lo mal d'amor o lo delit que·n sent; en altre loch ha son sitiament ý és ja en mi alterat ý marsit. Quant altres béns yo veig de mi fugir, enyor aquell que temps fon que·m fugí; puys que lo loch d'amor en mi fallí, Amor en mi no troba on tenir. Tot mudament és verament fallit e d'amor és lo seu sosteniment, car de rres l'om no pot ésser content si·n hun estat Amor lo té stablit. Si fermetat Amor fa defallir, com portarà res ferm Amor en ssí? Donchs, si Amor en fermetat fallí, raó és gran puys no ferm l'à tenir. Amor_Amor, temps és de penedir, sí que, vehent, no·s gire mon camí; lo vostre bé fastig porta prop ssí, o tal dolor que sab prou qui u sab dir.

Primer cant de Mort Aquelles mans que jamés perdonaren han ja romput lo fil tenint la vida de vós, qui sou de aquest món exida, segons los fats en secret ordenaren. Tot quant yo veig e sent, dolor me torna, dant-me recort de vós, qui tant amava. En ma dolor si prim e bé·s cercava, se trobarà que delit s'í contorna; donchs, durarà, puys té qui la sostinga, car sens delit dolor crey no·s retinga. En cor gentil Amor per mort no passa, mas en aquell qui per los vicis tira; la quantitat d'amor durar no mira, la qualitat d'amor bona no·s lassa. Quant l'ull no veu e lo toch no·s praticca, mor lo voler, que tot per ells se guanya; qui·n tal punt és, dolor sent molt estranya, mas dura poch: l'espert ho testifica. Amor honest los sants amants fa colrre: d'aquest vos àm, e Mort no·l me pot tolrre. Tots los volers qu'en mi confusos eren, se mostren clar per lur obra forana: ma carn se dol, car sa natura u mana, perquè·n la Mort sos delits se perderen; en sa dolor m'arma és enbolcada, de què llur plor e plant per null temps callen. En tal dolor tots los conorts me fallen, com, sens tornar, la que àm és anada. Mas l'altr'amor, de amistança pura, aprés sa mort, sa força gran li dura. Aquest'amor, si los pechs no la crehen, és ver senyal del bé qu'en ell'abita: aquesta és qui sens dolor delita, ý ells cechs volers de prop aquesta·s vehen. Lo voler cech del tot ell'illumena, mas no en tant que leve·l cataracte, e si posqués fer sens empaig son acte, no fór'al món hull ab gota serena; mas és axí com la poqua triagua, que molt verí sa virtut li apagua. Aquell voler qu'en ma carn sola~s causa, si no és mort, no tardarà que muyra; l'altre per qui dol contínuu m'abuyra, si·m deffaleix, no serà sens gran causa. Ell pot ser dit voler concupiscible, e sol durar, puys molt de l'arma toqua, mas fall per temps, car virtut no invoca, e d'un costat és apetit sensible. Aquests volers l'amor honesta·m torben, perqu'entre mal e bé mes penses orben. D'arma e cors és compost l'hom, contraris, per què·l voler e l'apetit contrasten; tot quant aquests de llur natura tasten és saborós e vitals letovaris. Altre voler qu'en mig d'aquests camina, és atrobat que no té via certa; cuyd'haver port en la plaja deserta, e lo verí li sembla medecina. Aquest voler ab arma ý cors converssa, naix d'ells e fa la obra d'éls diverssa. Tres són les parts vers on mos volers pugen, e per semblant vénen per tres maneres; entre ssí han contràries carreres, delits portants e d'altres que m'enugen. Quant los delits del cors la penssa·m mostra, yo sent dolor car són perduts sens cobre. Altra dolor sent que·m vist tot e·m cobre, com pens que Mort ha tolta l'amor nostra. L'altre voler rahó ý natura funden, que sens dolor molts delits ne abunden. Lo loch on jau la dolor gran que passe, no és del tot fora de mes natures, ne del tot és fora de lurs clausures; lo moviment creu que per elles passe. Aquell voler qu'en mi no troba terme és lo mijà per on dolor m'agreuja; l'estrem d'aquest fora natur'alleuja, ffort e punyent, mas encansable verme. Oppinió falssa per tots és dita, que fora nós e dintre nós habita. D'aquest'amor les demés géns tremolen; aquesta és sentida ý no sabuda; poques gents àn sa causa coneguda; delits, dolors per ella venir solen. Lo cors per sí lo seu delit desija, l'arma·naprés lo sent, e vol atényer lo propri seu, al qual no·s pot empényer, car tot és fals, d'on ella se fastija. D'aquests contrasts aquest'amor escapa, que veritat no ateny ab sa capa Tant és hunit lo cors ab la nostr'arma, que act'en l'om no pot ser dit bé simple; algú no és vers l'altr'umil e simple: contrast se fan, hú contra l'altre s'arma. Mas és tan poch lo contrast a sa hora, qu'en fets del cors l'arma no fa gran nosa; ý en contemplant, axí l'arma reposa, que, bé représ, lo cors d'açò no plora. Aquesta pau en mi no és molt longa, per què dolor més que·ll delit s'allonga. Dolor yo sent e sembl'a mi estrema; no só en punt de voler consell rebre, e de negun remey me vull percebre, ans de tristor hé presa ja ma tema. Si·m trob en punt que dolor no m'acorde, ja tinch senyal ab què a dolor torne: recort sos fets d'amor, e allens borne; d'ascí scapant ab oci no·m concorde. Son espirit ab lo cors yo contemple; tant delit sent com l'om devot al temple. De pietat de sa mort ve que·m dolga, e só forçat que mon mal haj'a plànyer; tant hé perdut, que bé no·m pot atànyer, Ffortuna ja no té què pus me tolga. Quant ymagín les voluntats hunides ý ell converssar, separats per a sempre, penssar no pusch ma dolor haja tempre, mes passions no trob gens aflaquides; e si per temps elles passar havien, vengut és temps que començar devien. Mes volentats mos penssaments aporten avall ý amunt, sí com los núvols l'ayre; adés me dolch, puys dolor no sent gayre, e sent dolors qu'ab sí delits comporten. Quant pens que·lls morts de res dels vius no pensen e les dolors que pas sens grat se perden, mos sentiments han mal, e no s'esperden tant que d'amor e dolor se deffenssen; e pas dolor qu'en la d'infern s'acosta, com en est món no la·m veuré de costa. En altre món a mi par que yo sia ý ells propis fets estranys a mi aparen; semblant d'aquells que mos juhís loaren, lo fals par ver, la veritat falsia, Los meus juhís la dolor los offega, lo loch no y és hon primer habitaven. Si és, no tal com ans del cas estaven; alterat és: la Mort. Ý asò·m fa brega tal e tan fort, qu'altre matant, mi mata. No ssé com és que lo cor no m'esclata. Alguns han dit que la Mort és amarga; poden-ho dir los qui la sabor senten, o de per ssí o com per altre tenten sa fort dolor, qu'entre totes és larga. Per mi no tem, per altre l'é temuda; puys fon cruell, ja pietat no m'haja; qui·n terra jau, no tem pus aval caja: en l'esperat ma sperança~s perduda. O partiment dolorós, perdurable, ffent en dolor mi comparat diable! No prèu los béns que yo sol posseesca, car plaent res home sol no pratica; la Mort no tem, que lo món dampnifica, sinó que tem que·l cel me defallesca. Tot cas yo mir ab una egual cara: res no·m fa trist, e ja, molt més, alegre; no és color desobre, blanch o negre: vers mi no y ha cosa scura ne clara. Tot quant Amor e Por me pogren noure, ffiní lo jorn que li víu los ulls cloure. Segons lo cas ma dolor no és tanta com se requer per un mortal damnatge; sobre tots mals la Mort porta·vantatge: yo l'hé sentit e de present m'espanta. Segons l'Amor, del dan no port gran signe, e volgra yo qu'en lo món fos notable, dient cascú: "Veus l'ome pus amable", e que plangués cascú mon fat maligne. Aquell voler caussat per cos'onesta, mentre seré, serà mostrant gran gesta. Tan comun cas, ¿per què tan estrem sembla al qui per sort la Mort en tant lo plaga? ¿Per què·n tal cas la rahó d'om s'amaga, e passió tota sa forç'assembla? Déu piadós e just cruel se mostra: tant és en nós torbada conexença! Ffluxant dolor, primer plega creença, mas ferm saber no~s en potença nostra. Als que la Mort toll la muller aymia sabran jutjar part de la dolor mia. Tot ver amich a son ver amich ama de tal amor que Mort no la menyscaba, ans és fornal qu'apura l'or ý acaba, lexant-lo fi, e l'àls en fum derrama. D'aquest'amor àm aquella qu'és morta, e, tement, àm tot quant és de aquella. L'espirit viu. Donchs, ¿quina maravella que àm aquell? E res tant no·m conforta. Membra·m la Mort, e torn en ma congoxa, e quant hi só, dolor pas com me floxa, Accident és Amor, e no substança, e per sos fets se dón'a nós conéxer; quant és ne qual ell se dón'a paréxer; segons d'on part, axí sa força lança. Sí com lo vent, segons les encontrades on és passat, de ssí calt o fret gita, axí Amor dolor da o delita, segons lo for del loch hon ha lançades ffondes rahils: o sus cara de terra, o sobre fanch, o sus molt aspra serra. Amor en l'om dos lochs disposts atroba, car hom és dit per ses dues natures: lo cors per sí vol semblant de sutzures, l'arma per sí d'un blanch net vol sa roba. D'ells hahunits surt amor, d'algun acte que no·s diu bé qual d'ells més part hi faça; cascú per sí algun delit acaça, ý, aquell atés, l'altre·n porta caracte. E veus la Mort que llur voler termena: lo bo no pot, no basta que l'offena. Morint lo cors, a son amant no·l resta sinó dolor, per lo recort del plaure; ffallint aquell, no tard'amor en caure: ffallint lo sant, defall la sua festa. Alguns delits qu'en l'arma pel cors vénen, són los composts que·ls amadors turmenten, e cascú d'ells tanta ý qual dolor senten segons del cors o de l'arma part prenen; e, mort l'amat, amor és duradora tant quant lo mort del viu té gran penyora. Ço qu'en passat enbolt e confús era, és departit: lo gra no~s ab la palla; esperiment altre no·m pens hi valla; per la Mort és uberta la carrera. Ma carn no ssent; donchs no·s pot fer que ame, car ja no és ço que sentir hi feya; si voler tinch, pech és lo qui no crehia que l'espirit de pur'amor s'enflame, cobejant molt que Déu s'arma s'enporte; açò dubtant, que yo pena reporte. Si·n nostr'amor pens ésser fi venguda e d'ella pert esperança de veure, sinó que tost vinch en açò descreure, l'arma·n lo cors no fóra retenguda. Si bé los morts en lo món no retornen, ans d'ésser mort noves sabré d'aquella. Stat és ja: donchs, no~s gran maravella, açò sperant, mos sentiments sojornen; e si cert fos qu'entre los sants fos mesa, no volgra yo que de Mort fos defesa. O Déu, mercé! Mas no ssé de què·t pregue, sinó que mi en lo seu loch aculles; no·m tardes molt que dellà mi no vulles, puys l'espirit on és lo seu aplegue; e lo meu cors, ans que la vida fine, sobre lo seu abraçat vull que jaga. Fferí·ls Amor de no curable plaga; separà·ls Mort: dret és qu'ella·ls vehine. Lo jorn del Juhy, quant pendrem carn e ossos, mescladament partirem nostres cossos.

Segon cant de Mort ¿Qui serà aquell del món superior que veritat de vós a mi recont? ¿E qui sab dir on serà·quell afront que nós haurem, portant goig o dolor? Los lochs seran mostrants lo bé o mal, segons en ells mal o bé·s contendrà, e si nós dos hun loch no·cuparà, lo partiment serà perpetual. L'esguart que yo de vós hé no~s egual: axí divers és, o contrariant. Les penes grans d'infern yo só dubtant: tot quant n'é lest a dolorir me val. E puys ve temps que us ymagín al món haver ab mi verdader'amistat; aquell delit que·l món pot haver dat, ffort cor és obs a membrar lo que fon. Lo dolorós e miserable don, strany e molt, mas prestament perdut, és tot ço quant en lo món hé haüt; la Mort l'à tolt e portat no ssé on. Ma fort dolor no bast'a fer valer que l'amistat fos estada no res, ans só content d'aquella, que fo més, si bé tristor per aquella sofer. ¿Hon és aquell qui no spera plaer e no à sguart a bona u mala fi? Mira lo món: veu-se jove ý mesquí, com ja no y és hon ferme son voler. Dreça sos ulls envers la part del cell, e diu a Déu, ab gest no sats humil, paraules tals que puys se·n té per vill; mas l'om irat davant rahó té vel. Ho Déu! ¿Per què no romp l'amargua fel aquell qui veu a son amich perir, quant més pus vol tan dolça mort sofrir? Gran sabor ha, puys se pren per tal zel. Tu, Pietat, ¿com dorms en aquell cas que·l cor de carn fer esclatar no sabs? No tens poder que tal fet no acabs? Qual tan cruell qu'en tal cas no·t loàs? Arquer no sé que tres hocells plaguàs ab un sol colp, que no fos ben content, matant los dos hí el terç en estament que per mig mort o prop de mort portàs. Mort, en un colp, los tres béns m'à ferits: los dos són morts —l'útil ý el delitós—, e si l'onest perdés del cel recors, sos derrés jorns serien ja finits. Yo no puch dir que no senta delits del pensament, puys que perdre no·l vull; en lo meu mal algun bé s'í recull, tal que·l plaer present met en oblits. Pense cascú quant fon ans de sa mort, que, perdut ell, yo n'avorresch tot bé; no sé hon jau, si recort no·l sosté, car tots mos senys àn perdut lur deport. Per bé que·ls dits dels savis yo recort, reptant aquells qui alarguen son dol, e yo sabí que bona rahó vol que null remey és dolre·s del qui~s mort; e tot quant l'om per sa voluntat fa, se deu dreçar a·lguna bona part, e que lo dol, si és tolt, ix d'om tart, car certament en ell delit està; però si dol may raó·l comportà, aquest serà que yo·n present sostench; un tal delit ab sabor agra y prench qu'en desijar altre bé cor no·m va. Riure jamés no·m plach tant com est plor; l'aygua dels hulls, res tan dolç no m'apar; no prench enyor si no·m puch delitar; contra la Mort me trop esforçat cor. E si tots temps en contínuu no plor, de mon recort aquella no·m partesch, ans vull que dol me leixque, si·l jaquesch; mon sentiment vull que muyra, si mor. Puys que delit a ma dolor segueix, ingrat seré, si ella no m'acost; tal sentiment, de mal e bé compost, temps minva·l mal, e lo bé tots jorns creix. Un gran delit en ma penssa·s nodreix quant algun fet sens la mort d'ella pens; quant me perceb, de dolor no·m deffens, penssant que Mort per tostemps nos parteix. Aquest delit la penssa·l fa e·l pert: ffoch és mon mal e mon bé sembla fum; en aquest cas, de sompni té costum: bé sent durment, e mal quant só despert. Yo no puch dir que no sia desert de tot delit, quant morta l'imagín; de mi mateix m'espant, quant yo m'affín penssant sa mort, e·m par que no·n só cert. Tal mudament hé vist en temps tan breu, que·l qui·m volgué, voler a mi no pot, ne sent, ne veu, n'entén, si·l dich, mon vot, e tot és bé, puys és obra de Déu. A tu qui ést mare ý filla de Déu, supplique molt, puis Ell no·m vol oyr, qu'en aquest món s'arma pusca venir perquè m'avís hon és l'estatge seu.

Tercer cant de Mort Puys me trob sol en amor, a mi sembla qu'en mi tot ço sia costuma stranya: Amor se pert entre gents per absença, e per la mort la mi'amor no fina, ans molt més àm a vós en mort qu'en vida, e yo perdon si algú no·m vol creure: pochs són aquells qui altres cosses creguen sinó semblants d'aquelles que·ls avenen. Ma dolor fort lo comun córs no serva; tota dolor lo temps la venç e gasta; no dich qu'en tot a tot'altra dessemble: en quantitat molt prop d'altres se jutja; en qualitat ab les altres discorda. Seguint l'Amor d'on ella pren sa forma, gran part del temps seca dolor me dóna ý algun delit ab altra dolor dolça. Dins lo cors d'om les humors se discorden; de temps en temps llur poder se transmuda: en un sols jorn regna malenconia, n'aquell mateix còlera, sanch e fleuma. Tot enaxí les passions de l'arma mudament han molt divers o contrari, car en un punt per ella·s fan los actes, e prestament és en lo cors la causa. Axí com l'or que de la mena·l traen està mesclat de altres metalls sútzeus, e, mès al foch, en fum se·n va la liga, lexant l'or pur no podent-se corrompre, axí la Mort mon voler gros termena: aquell fermat en la part contrassemble d'aquella que la Mort al món l'à tolta, l'onest voler en mi roman sens mescla. Dos volers són que natura seguexen, e cascú d'ells l'om per natura guien; sí acte·nsemps fan mal o bé atracen seguons qual d'ells en l'altre ha domini. Quant la rahó l'apetit senyoreja, és naturall de l'hom tota sa obra, e lo revers sa natura li torba, e no ateny la ffi qu'en tots fets cerca. Quant l'apetit segueix la part de l'arma, l'ome va dret, seguint natura mestra, car la major part la menor se tira e ves la fi que va lo camí troba; e l'appetit volent son necessari, l'ome no fall, si no trespassa l'orde, e si s'estén més que natura dicta, surt-ne voler fals, oppinionàtich. Les voluntats que per natura vénen, en certitut e terme són compreses. L'altre voler passa d'om les natures; son senyal cert és que no l'enclou terme. De tots aquests passions mantengueren mescladament, sí com mesclats jahien; mas bé distints són aprés de son opte, e separats los sent, quasi vissibles. Molts són al món que mos dits no·ntengueren e ja molts més que d'aquells no sentiren. ¿Qui creure pot qu'entr'amors vicioses voler honest treball per estar simple, gitant de ssí maravellós effecte estant secret per força dels contraris? Dolç ý agre·nsemps, llur sabor no~s distinta; ella vivint, mos volers aytals foren. Dolrre·s del mort ve de amor comuna, e de açò yo·m sent tot lo dampnatge: ffugir les gents quisque sien alegres ý aver despit que jamés lo dol fine. Tot delit fug com a cosa·nemiga car un bé poch entre grans mals dol porta, e met poder que·m torn dolor en àbit, perquè de goig la sabor jamés taste. Senyals d'amor qu'en tal cas hòmens senten, yo trob en mi que sens dolor se prenen: si res començ yo·n corromp lo principi, per què la fi de res mi no contenta. Molt e pus fort tot'amor me da fàstig, e sembl'a mi ser cosa·bominable; s'algun delit entre mes dolors mescle, de ffet lo pert e torn a ma congoxa. Si·l penssament per forç'a·ltra part lance, d'ell acordant, ab gran sospir lo cobre; en lo començ ab dolor en mi entra, no passa molt que m'és dolor plaïble. Decrepitut ma natura demostra, car tota carn a vòmit me provoca; grans amadors per llur aymia morta són mi semblants en part: al tot no basten. Si res yo veig d'ella, dolor me dóna, e si·n defuig, par que d'ella m'aparte; los temps e lochs ab lo dit la·m senyalen, segons en ells delits o dolors foren; e són-ne tals que la·m demostren trista, altres, e molts, mostrants aquell'alegra. E pas dolor com jamés li fiu greuge, e volgr'açò ab la mia sanch rembre. Amor és dat conéxer pells efectes. Sa cantitat no té mesura certa: gran és o poch l'amador segons altre, e poder pren Amor, segons on entra. La qualitat és tal com segons guarda, car de semblants és forçat que s'engendre; la carn vol carn, l'arma son semblant cerca, d'ells naix fill bort als engenrrants contrari. Qui ama carn, perduda carn, no ama, mas en membrant lo delit, dol li resta. En tot'amor cau amat e amable; donchs, mort lo cors, aquell qui ell amava no pot amar, no trobant res que ame. Amor no viu, desig mort ý esperança, ý en lo no-res no pot haver espera; quant és del cors, la Mort a no-res torna. Si la que àm és fora d'aquest segle, la major part d'aquella és en ésser; e quant al món en carn ella vivia, son espirit yo volguí amar simple. E, donchs, quant més qu'en present res no·m torba? Ella vivint, la carn m'era rebel·le; los grans contrasts de nostres parts discordes canten, forçats, acort, e de grat, contra. De mon voler jutge cascú la causa, e farà poch vehent en mi les obres; la mi'amor per la Mort no és morta, ne sent dolor, vehent-me lo món perdre. Yo àm, e tem ab honesta vergonya, l'esperit sol de la qui Déus perdone, e res de mi ne del món no cobege sinó que Déu en lo cel la col·loque. Mare_de_Déu, si és en purgatori son espirit per no purgats delictes, sí ton Fill prech no guart los prechs d'on vénen, mas llà on van. Mos pecats no li noguen!

Quart cant de Mort ¿Què val delit puys no és conegut, ans és fastig quant és molt costumat? Ço per què mort vós haureu atraçat, dins molt breu temps volrreu haver perdut; e ço de què no ymaginarem que·l perdre·ns fos una poqua dolor, si·l cas hi ve, sentim tal amargor que de bon grat vida·bandonarem. En aquest punt me trob yo tan estrem: ço que volguí ab molt estrem'ardor, torna en mi una lenta calor, e puys, perdut, mortal dolor me prem. Tal mudament en ssí hom no veurà, com en mi veig per nostre partiment; la Mort ho fa, qui·m tol mon bé present; del venidor sab Déu lo que serà. Molts han perdut tot lo que ve e va, ffills e muller e part de llur argent, e resta·ls cor ab null esperdiment, e may virtut en llur cor habità; e yo tinch clos e sagellat procés, que per null temps delit yo sentiré, ne planch lo dan per on ma dolor ve, mas l'aspra mort d'on son mal vengut és. Un poch delit en ma dolor és pres; ja ssent dolor com mon cor mal sosté; penssant per qui ne d'on ma dolor ve, a mi no plau de dolor ser deffés. ¡O tu, qui ést fora del present món, e veus a mi, per ta mort, mal passar!: acapt'ab Déu que·m pusques avissar quins espirits a tu de prop te són. La Mort qui tol lo agradable don que vida ý sort als hòmens volen dar, quant és de mi m'à tolt, sens mi matar; de mos tres temps me resta lo que fon. D'aquest present a tot hom dó ma part, car no y ha res que·m vinga en plaer; del venidor no vull haver esper, puys la tristor és a mi dolç esguart. No·m dolrré tant qu'en dolor sia fart, ans ma dolor yo prench per mon mester; mon cor de carn és pus fort que l'acer, puys ell és viu ý entre nós és depart. Quant l'espirit del cors li víu partir e li doní lo derrer besar fret, conech de mi qu'Amor no·m té son dret, c'ab cor sancer ho posquí sostenir. En molt breu temps l'om no·s pot dolorir tant com depuys ab l'entendr'és costret, car per gran torb tots comptes no ha fet: dolor vol temps, si l'om tot l'à ssentir; e majorment com rahó y apareix, car, si no u fa, tost s'í mescla conort. Massa és foll lo qui·s fa tan gran tort, si cascun jorn son dol foll no pereix. No·m jutj'algú si primer no coneix si tinch rahó per dolrre·m d'esta mort; en ella fon complit lo meu deport: ella finint, lo món per mi feneix. ¿Qui~s tan cruel que no·s dolga de ssí e de aquell qui·n part més que sí vol? Donchs, si algú pusque fer honest dol, licenciat no·l fon més que a mi. O Mort, qui fas l'om venturós mesquí, ý el ple de goig, tu mijançant, se dol: de tu ha por tot quant és jus lo sol, dolor sens tu no hauria camí. Tu ést d'amor son enemich mortal, ffaent partir los coratges hunits; ab ton colp cert has morts los meus delits, gustar no·s pot bé ton amargós mal. Tu, espirit, si mon benfet te val, la sanch daré per tos goigs infinits; vine a mi de dia o de nits, ffes-me saber si pregar per tu cal.

Cinquè cant de Mort La gran dolor que llengua no pot dir del qui·s veu mort e no sap on irà -no sab sson Déu si per a sí·l volrrà o si·n l'infern lo volrrà sebollir-: semblant dolor lo meu esperit sent, no sabent què de vós Déus à ordenat, car vostre bé hó mal a mi és dat, del que aureu jo·n sseré sofirent. Tu, esperit, qui às fet partiment ab aquell cos qual hé yo tant amat, veges a mi qui ssó passionat, duptant estich fer-te rahonament. Lo lloch hon ést me farà cambiar d'enteniment de ço que·t volré dir; goig o tristor per tu hé yo complir, en tu està quant Déu me volrà dar. Preguant a Déu, les mans no·m cal pleguar, car fet és tot quant li pot avenir: si és e·ll cel, no·s pot lo bé spremir; si en infern, en foll és mon preguar. Si és axí, anul·la·m l'esperit, sia tornat mon ésser en no-res, e majorment si·n lloch tal per mi és; no sia yo de tant adolorit. No ssé què dir que·m fartàs d'aver dit; si crit o cal, no trop qui·m satisfés; si vach o pens, é temps en va despés; de tot quant faç, ans de fer me penit. No planch lo dan de mon delit perdut, tanta~s la por que·m ve de sson gran mal! Tot mal és poch si no~s perpetual, e tem aquest no l'haja merescut. Lo dan mortal és molt més que temut, e tol-ne part ésser a tots egual. O tu, Dolor, sies-me cominal!; en contra ublit vulles-me sser escut! Ffir-me lo cor e tots los senys me pren, farta·t en mi, car no·m deffens de tu, dóna·m tant mal que me·n planga cascú; tant com tu pots, lo teu poder m'estén. Tu, espirit, si res no te·n deffén, romp lo costum que dels morts és comú; torna·n lo món e mostra qu'és de tu: lo teu esguart no·m donarà spavén.

Sisè cant de Mort Si per null temps creguí ser amador, en mi conech d'amor poch sentiment. Si mi compar al comú de la gent, és veritat qu'en mi trob gran amor; però si guart algú del temps passat ý el que Amor pot fer en loch dispost, nom d'amador solament no m'acost, car tant com dech no só passionat. Morta és ja la que tant hé amat, mas yo son viu, veent ella morir; ab gran amor no·s pot bé soferir que de lla Mort me pusqu'aver lunyat. Là dech anar on és lo seu camí, no ssé què·m té qu'en açò no m'acort: sembla que u vull, mas no és ver, puys Mort res no la toll al qui la vol per ssí. Enquer està que vida no finí, com prop la mort yo la víu acostar, dient plorant: "No vullau mi lexar, hajau dolor de la dolor de mi!" ¡O cor malvat d'aquell qui·s veu tal cas, com pecejat o sens sanch no roman! Molt poc'amor e pietat molt gran degra bastar que senyal gran mostràs. ¿Qui serà·quell qu'en dolrre abastàs lo piadós mal de la Mort vengut? ¡O cruel mal, qui tolls la joventut e fas podrir les carns dins en lo vas! L'espirit, ple de paor, volant va a l'incert loch, tement l'eternal dan; tot lo delit present deçà roman. Qui és lo sant qui de Mort no dubtà? ¿Qui serà·quell qui la mort planyerà, d'altre u de ssí, tant com és lo gran mal? Sentir no·s pot lo dampnatge mortal, molt menys lo sab qui mort jamés temptà. ¡O cruell mal, donant departiment per tots los temps als coratges units! Mos sentiments me trob esbalaÿts, mon espirit no té son sentiment. Tots mos amichs hajen complanyiment de mi, segons veuran ma passió; haja delit lo meu fals companyó, e l'envejós, qui de mal delit sent, car tant com puch, yo·m dolch e dolre·m vull, e com no·m dolch, assats pas desplaher, car yo desig que perdés tot plaher e que jamés cessàs plorar mon ull! Tan poch no àm que ma cara no mull d'aygua de plor, sa vida ý mort pensant; en tristor visch, de sa vida membrant, e de sa mort aytant com puch me dull. No bast en més, en mi no puch fer pus, sinó·behir lo que ma dolor vol; ans perdre vull la rahó, si la·m tol, mas puis no muyr, de poc'amor m'acús. Tot amador d'amar poch no s'escús que sia viu, e mort lo seu amat, o que almenys del món visca·partat, que solament haja nom de resclús.

Per lo camí de mort é cercat vida, on hé trobat moltes falsses monjoyes; quasi guiat per les falses ensenyes, só avengut a perillosa riba, sí co·l malvat qu'en paradís vol cabre e ves infern ab cuytat pas camina, ý axí com cell qui de Migjorn les terres va encerquant per vent de Tremuntana. Gran és mon dan, segons ma complacença; seguons lo ver, és poch lo meu dampnatge. Yo pert delit, havent ab dolor liga, e tal com fon, plach molt a ma natura; en mi no pusch trobar àls sinó perdre, e de mon bé, si bé u vull, no m'alegre. Lo perdre sent, perquè, perdut dolç hàbit, del bé vinent no·m trob certa fiança. Axí com l'om, per molta fe que haja, lex'ab dolor esta vida mesquina, perquè no sent los delits de l'Altisme e sent aquests qu'en esta vida lexa, ne pren a mi que·l delit d'amor lexe ab tal dolor que no ssé on pot cabre; ab molta por esper lo rahonable, perquè no ssé com lo sentré plaïble. Sí com aquell qu'entrar vol en batalla e troba·s cor ans que la sperimente, e quant se veu ésser prop de l'encontre, per gran paor fug, mostrant les espatles, ne pren a mi qu'en contr'Amor m'esforce fins a venir a fer-ne l'estret compte, e quant só prop de aquell apartar-me, com a vençut yo abandon mes armes. Dubtar no·m cal si·m són fetes metzines; ab algun'art són preses mes potences: per son voler tot home del món ama, ý amar no·m plau e d'amor són mes obres. Per los cabells a mi sembla que·m porten a fer los fets que Amor me comana; si·n vull fugir, portar no·m poden cames: en tal contrast la mia vida penja. Aquell dolç tast c'ab sí l'acordant tasta, no és en mi, mas dolor del discorde. Qui no~s amat ý amor d'altre cobeja, no sent gran mal, puys un terme desija. Yo son aquell qui·n res del món no·m ferme; yo àm a qui no mereix que yo l'ame, e d'altra part veig obres en contrari: de vida ý mort hé certana paraula. A tot mesquí un gran bé no li minva, ço és, haver de mort un molt poch dubte; d'aquest gran bé yo no ssé on té casa: no trob rahó per què viure desige. En contr'Amor aytant yo no m'esforce que dón oblit en algun bé seu ficte, n'él m'és bastant, sí com d'abans, complaure; yo só·n l'estat lo qual deu tot hom tembre, Font són mos ulls d'aygua dolça ý amargua, perquè·n dolor ý ab delit aquells ploren, car una és la dolor delitable, l'altr'ab aquell poch ne molt no·s companya. Com ne per què, saber açò com passa, no ssia yo lo deïdor o mestre, tan solament a ben sentir o baste. Vinga·l juhý als qui d'amor més saben! Cascuna part de sí·m dóna creença; tant que no ssé rahó que la desfaça; Amor de ssí gran rahó m'à donada, e si desam, no·m sia dada colpa. Ja los meus fets rahó d'ome no·ls porta; als fats és dat tot quant a mi seguesca; a res a fer a mi és tolt l'arbitre, no·m trob res franch, sinó la sola penssa. O_foll'_Amor!, les dolors costumades vénen, per temps, que no donen congoxa; s'axí no fos, ja no serien hòmens. E per què, donchs, aquest hús en mi·s trenca?

Aquesta és perdurable dolor. Les que sentí foren totes a temps, mas la present deu viur'ab mi ensemps. Bé·m fa saber quant pot en mi Amor! Ab coxo peu m'à sseguit ý aturat; atesa és la pena de mon mal; fferit me sent d'una plaga mortal: és lo remey fer no res lo passat. Gran mudament no pot ser comportat en poch de temps sens alteració. ¿Qui pot saber la dolor en què só, vinent a mi per haver molt amat? Aquella d'on esperí tot mon bé, tant quant delit en mi pot abastar, per son defalt me·n cové de lunyar, e pel camí d'amor gran ira·m ve. Tal mudament, ¿com natura·l sosté, sens fer senyal major del qu'és en mi? Aquella que per ma vida tenguí, entre morir e viure me deté. Lo meu repòs treball és convertit, e lo meu goig en tristor sens remey; yo só catiu com ésser penssí rey, tot alterat me trob ý esbalahit. Aquella carn on lo meu espirit entrar volgué abans qu'en paradís, mi sembla foch de l'infernal abís, e moltes veus no·n vull ésser fugit. Ans d'acostar no sent lo mudament, mas fet l'acost, sent lo cambi tan gran, que res no·l pusch dir quant li só denan, e pas dolor d'aquest mal calament. On cab en mi tan gran alterament? Si por me pren, per què sperança·m vol? ¿Què és açò que voluntat me tol, qu'en bé ne mal no hus d'enteniment? O fals Amor, qui·l loch vedat te plau! Lexa·m usar a qui·m mereix desdeny! ¿Per què·l desig teu amar me costreny ço que amar a mi tant me desplau? Per què·l desig meu contra rahó cau? Amor ho vol. ¿Per què tant li contrast, e mon desig cobeja lo fer past d'aquella carn on gran amargor jau? O fals Amor, no poràs pus en mi sinó forçar mon apetit escàs; mon espirit per força·l jaquiràs: no amarà ço que vols de per ssí! O fort dolor!, no perdones a qui per colpa gran me dóna dol e plant. Tu, Pietat, no vulles parlar tant en la favor de qui tan mal merí! Yo àm mon dan, e mon bé avorresch; lo perquè àm, no és vist; lo perquè del desamar, molt clarament ho sé, e lo carrer no vist yo enseguesch. O Déu! Per què àm a qui avorresch? En tal contrast, com vida no·m jaqueix? Amor no mor e d'ahirar no·m leix, quas'igualment entr'ells a mi partesch. Saber no·s pot qual d'ells abans morrà. Muyra, donchs, yo, per llur debat finir! Quant àm me dolch e mal pas mentr'ahir, lo pus cortés dolor mortal me fa. Yo só malalt havent lo cors tot sà, cascun'umor ab l'altra s'acordant. Mon espirit és lo dolorejant, ab l'orgue seu desacordat està. Ell de per ssí vol lo que deu voler: perdut l'onest voler, no vol que àm; e mon cor fals pot haver molt just clam d'aquell a qui pietat vol haver. En la dolor d'amor delit pot ser, si ab aquell ira·nbolta no·s met; essent lo cas, ladonchs dolor tramet contra qui cau tot lo seu gran poder. E tant com pus Amor és gran e bell, tant sa dolor és major e pus fort; en lo cors sà tota·nfecció~s fort, ý en lo malalt no·ntén que·s prenga·n ell. No dech morir solament ab coltell: mon cors mig mort deu ser viand'als cans; mon cor, partit entre corps e milans; mon espirit tinga lo loch d'aquell qui volch trahir, besant, lo Fill de Déu: aquest és loch a ell just e degut; puys ha trahyt a ssí, Déu no l'ajut, e·n gran pecat deu rebre pena greu. Amador fuy, tant com l'espirit meu penssà gran seny en dones o bondat, mas sinó carn no y trob e só·nganat: a quatre peus deu anar qui no u creu.

Entre Amor ssó portat he Fortuna, cahent, levant, sí com infant en roques; congoxes grans ab alegries poques, si·n posseesch, no~s maravella·lguna. Semblant me trop a l'home qui navegua, qui per los vents sa persson'és regida dolrre no·s deu, si la·s veu escarnida —caure deu l'om, guiat per via cegua—; no com aquell qui·nteniment replegua e dintre ssí delits de virtuts usa, sa fi guardant —aquella qui acusa als ignorans hý als sabens mal no plegua—, jaquint los mals qui béns als pechs aparen, ja perdut tast de res no essent noble; ans é sseguit delits comuns de poble, e davant mi altres no ss'y acarren. Donchs si dolors a mes pensses emparen, rahó és gran; puix, tal vida seguida, la fi de l'hom tardament hé sentida, mos apetits ssens trava caminaren; a lur semblant cuytats acorregueren, als qui pus prop los fon de lur natura regonegut; m'arma·n tench vestidura, tal com aquells vicis saber li feren. Los meus desigs tals delits emprengueren qu'altre poder dins sí mateys avia, hí aquells aguts, degú mi no complia, e no molt tard a mi desparegueren. Qui·n poch vexell molt gran cantitat penssa, no·s pot aver, car la natura passa; qui vol rich ser per una mà esquasa, lo seu desig de aver sse deffenssa. Ja no viuran en molt alegra pensa qui béns del cors e de fortuna volen, e totes géns per aquells aver volen, hí en contra ssý prenen armes d'ofenssa, sí co·l malalt qui no·ntén medessina, pendrà verí cuydant aquell guaresqua, e de sabor amargua sent la brescha, e dolssa·l par un'amarguant sardina. Qui·n fer viltats la penssa té vehyna e no ateny al delit de l'entendre, la veritat de res no pot apendre ý esclava fa de sa rahó, rehyna; delit d'om pert qui tals delits no tasta, car l'om és dit més per la part de l'arma; tot a ssí pert qui de rahó no ss'arma ý en aquell fruyt d'enteniment no basta. A sí matex lo malvat hom contrasta, ý el que li plau fa, e lo restant llexa; lo bé jaqueix, ab tot lo mal se fexa; si delit pren, en molt poch temps se gasta. Tot lo que fa li torna en contrari, e no conex l'enemich seu qui·l mata; aquell qui deu portar jus la çabata, té sobre·l cap per molt bell vestiari. Pren-me·n axí com grosser erbolari qui prop la mar les erbes del bosch cerqua, e com lo clerch fahent de festes cerqua en lo Troyà, llexant lo Breviari. Qui·n aquest món d'ésser hom se contenta, cerque delits que ssa natura vulla, llexant als bruts los camps e llur despulla, e sos delits no·ls acurt ne·ls dó·npenta. Lo delit d'om en l'entendre s'assenta quant veritat per aquell és sabuda; en tal delit sa sciència y ajuda, mas no~s complit sens volentat conssenta en bé obrar cosa de bé ý eleta, e que delit prengua·n la sua obra. Tot quant és d'om fa sa pròpia obra; si u fa per Déu, sa vida és perfeta. La vida d'om és en dolor constreta, com los pus alts delits mundans pratiqua; llur estament en fermetat no·s fiqua: o cambi pren qui·ls pren ab mà estreta, o fallex ço per on los delits vénen e de ssí ells l'ànima no contenten. Com sobirans béns, ans d'aver, se tenten; com són aüts, ab sí dolor sostenen. Ignorantment les gents fals delit prenen, corrent al mal, puix à de bé semblança; en lloch de por àn alegra sperança, havents més bé, dementre no la tenen. Atés lo lloch, qual ab gran desig volen, àn compliment de dolor infinida: volent tot bé, no·l troben ne partida; per delitar, amargua dolor colen. Alguns delits d'aquell ver delit solen llunyar-se·n més que·ls altres no sse·n lunyen e tots aquells que delitar hy punyen, si plaer àn, ab ells no ss'aconsolen; e tant com pus en ells hom se delita, axí forment a gran dolor s'acosta: de luny mirat, lo camí~s plasent costa, ý el caminant, ronpent lo col, despita. Carnal amor a gran pena concita a tots aquells metens-hy llur espera; desig mortal és passió primera, de penedir no·n cal aver sospita. A les honors grans penssamens seguexen; a riques géns servex la roberia: dolor de mort han que llur bé tolt sia; senyors en nom e com esclaus servexen. Si·ls béns del cors per no res aparexen, no·ns hy cal dar en açò gran crehença: de fortitud lo bou à més potença, de temprament los ocells en florexen; per hun no res estime la bellessa: en poch temps cau e poch temps la se·n porta, e sson poch fruyt als folls amans conforta; la sanitat mal poch la·ns té deffessa. Bé mostra·l cos haver poca bonessa, que de virtud l'animal brut lo passa. L'om és senyor: donchs, no per esta massa, car d'esta part los bruts àn més despessa. L'om és mortal animal rahonable: quant a la carn, bèstia n'és formada, e la rahó en l'arma~s emprentada; per esta part a Déu és comparable. Tant quant finit, ¿pot ésser estimable ab l'infinit, e comte s'í pot metre? ¿A comparar se poria remetre res de la carn ab l'esperit durable? Sinó·l present, la carn sentir no basta —tastant, toquant— alguns delits sensibles; los altres senys per sy no·ls són plaÿbles: delit dels tres pels dos sobredits tasta. Delit és bo puix a dolor contrasta, mas no val molt sens obra virtuosa; él la complex, sens ell no~s saborosa, on en dolor la virtud no ss'enguasta. Donchs, quant la carn és a l'arma tirada per bon delit, sa obra és perfeta: no és rahó, mas és sa filla feta; la part brutal, rahonal és tornada. Aquells delits de què la carn s'agrada cascú bé sap, hý els de l'arma ignora; aquella res que no fall algun'ora entenen pochs ý és per molts menys toquada. A·lguns se pert per falta d'ignorança; altres, sabens, per no tastar no preen: axí villans, qu'en lloch honrat no seen, no senten bé lo delit qu'onor llança. En sser content cascú ha sperança e follament aquell delit espera, car los llidons vol trobar en figuera e tals morischs cerqua·n la dolça França. Hu és lo bé cerquat en grans partides; no y ha delit sens dolor en alguna; qui més ne pren ha voluntat dejuna, los menys volens ne han alegres vides. Ans que virtuds sien per hom sentides, los vicis àn mesa dins nós lur força, e si per temps la rahó tant s'esforça, és conexent, e no clar, ses fallides. Durant lo temps mals àbits se nodrexen; en hom, sens hom, aquest àbit se talla: l'arma ý lo cors se·n fan cota ý gramalla, e los broquats leigs vestits li aparexen. ¿Qui són aquells qui·n tanta virtud crexen que solament los vicis se coneguen? La major part yo son cert que ferm creguen que ço és bo que volen e conexen. Puix l'om és mal, lo bé no li pot plaure, car no té part en bé que aquell tira; en voler d'om és al començ que gira, mas l'àbit fet, Déu ajudant, pot raure. En saborit sentiment deu recaure aquell delit qu'en bé obrar se troba; d'aquest delit l'arma sol no·n fa troba, mas en lo cos tal sentiment ha jaure. Tant quant cascú és pus dispost a rebre, aytant val menys, si no hix en bel acte; dels dos loants en surt aquest contracte, sens llur acort no·s pot virtud consebre. A sí mateix par que vulla decebre qui sa valor aytant com pot no munta; tota res d'él vol a bondat conjunta: lo fill ý el nét, lo bou ý el cà de lebre. Segons l'amor, axí llur bé demana; amant a sí, molt més del bé s'aparta; desigant bé, s'umple de mal e·s farta; mal vol per sí, ý a l'altre vida sana. Puix que virtud delit e bé·ns comana, per què no·ns plau virtut e vici·ns alta? La voluntad a bé ý a delit salta, l'enteniment sol entendre·l ver mana. Mas no volem tastar d'esta vianda, car en començ desaborida·s mostra: l'àvol delit sent la passió nostra; aquest l'ateny, treball e cura granda. A tal delit los pechs no troben anda, puix que no és en ells esperiença: fe no havens, no·ls basta conexença; lo no sentit per ells lexen en banda. No volen mal quant són en malaltia, e, pobrejant, cobejen les riquees; los flachs e leigs, forces e grans bellees: luny, fora sí, han tota s'alegria. Tot hom vol bé perquè delitat sia, e, no sentint aquell propi de l'arma, cerqua·l del cos, e de aquest se arma, e d'altres molts que follament se fia; los quals, com són units en una cosa, aquella és de l'hom benahuyrança; cascú per sí, l'om havent-ne sperança, en algú d'ells sa pensa no reposa. Per millor part Déu l'enteniment posa com a senyor en cascuna persona, e si·n açò que·l deu donar no·l dóna, com pus n'ateny, en tant més li fa nosa; car de per sí lo lleig fet tristor mena, e sent-ho més qui d'entendre més toqua, sí com l'om foll qui·s fir l'ull d'una broqua: com pus dret fir, sa vista destermena. Tota passió és cert que més s'encena en l'om suptil qu'en perssona grossera, car entenent en contra la carrera d'oy o d'amor, d'on s'aparella pena; car solament pratiquant de l'entendre, no espletat en virtut ne·n ciença, de ço que·l plau ha major conexença, e no és res qu'en dol no·l faç'encendre. Si Déu a l'hom groser lo plau defendre de fam e set e de dolor ssenssible, altra dolor no li pot sser terrible, si ja molt prop d'aquestes no·s deu pendre. E, donchs, de tant l'om entenent pren colpa com en dolor a l'home grosser passa; saber à poch e·nginy contra sí massa; lo poch hý el molt cascú per sí l'encolpa.

Lo viscahí qui·s troba·n Alemanya, paralitich, que no pot senyalar, si és malalt, remey no li pot dar metge del món, si donchs no és d'Espanya, qui del seu mal haurà més conexença ý entendrà millor sa qualitat. Atal son yo en estrany loch posat, c'altre sens vós ja no·m pot dar valença. Yo víu uns ulls haver tan gran potença de dar dolor e prometre plaher; yo, smaginant, víu sus mi tal poder qu'en mon castell era sclau de remença; yo víu un gest e sentí una veu d'un feble cos, e cuydara jurar qu'un hom armat yo·l fera congoxar: sens rompre·m pèl, yo·m só retut per seu. Sí com l'infant que sab pel carrer seu prou bé anar, segons sa poca edat, si en esculls, per cas, se veu posat, està pahuruch —no sab hon se té·l peu— d'anar avant, perquè no y veu petjada; no vol ne pot usar de camí pla, tornar no sab, perquè altri·l portà, que ell per sí no fera tal jornada. Mos ulls d'açò han feta la bugada e tots mos senys s'í són volguts mesclar; yo pena·n pas, mas no y puch contrastar, perqu'algun tant ab delit és mesclada. Amor me vol e Fortuna·m desvia, a tals contrasts no basta mon poder; sens ell'al món remey no puch haver. Donchs dir-m'éu vós ja de mi què us paria! Dormint, vetlant, yo tinch la fantasia en contemplar qui àm, qui és, què val, e quant més trob, lavors me va pus mal, pel pensament, qui·m met en gran follia; hoc e·n tan gran, que yo àm son desdeny, son poch parlar, son estat tal qual és, més qu'ésser rey del poble tot francés. E muyra prest, si mon parlar yo·m feny! Vos no voler lo meu voler empeny, he vostres ulls han mon arnés romput; mon pensament, minvant, m'à ja vençut; só presoner, pahoruch, per vostre seny. Lo vostre gest tots mos actes afrena, he mon voler res no·l pot enfrenar; l'ivern cremant, l'estiu sens escalfar, aquests perills me daran mala strena. Bell'_ab_bon_seny, tot és poca faena al meu affany veure vós luny estar, car prop de vós res no·m pot mal temps dar, e luny de vós no trob res bo sens pena.

¿Qual serà·quell que fora sí mateix farà juhí, puys si no sab jutjar? Sa passió no sabrà estimar quanta~s ne qual, ne si minva o creix. ¿Qual és lo foll que stime res de ssí, puys lo voler no sab on li darà? Son mal vinent no sab com lo sentrà, lo que sofir no sab de fi en fi. Traure no·s pot d'aver nom de mesquí qui son voler l'à en tal part lançat que no sab com ama o és amat: d'och o de no no pot fer bon juhí, e passa molt dolrossa passió, que·n pert dormir e se·n veu alterat; en hun instant se troba reposat, que·l par jamés vendrà en tal sahó. Sí com aquell qu'en la mar té maysó e d'aquell'art se té per molt sabent, e veu tal temps fora d'esperiment qu', a son juhý, és contra la rahó, e va en part on per null temps no fon, e veritat sa búxola no·l diu: de tot quant féu e dix allí·s desdiu, com creu ses leys que natura confon; sí guart lo temps present e lo que fon: de nou creat me par que m'haja Déu. Mos apetits e lo penssament meu cambi han pres, no sé com ve ne d'on; car en amar fuy tot del sperit e no·l me sent, e sent en mi amor. Si no amàs, no sentria dolor: lo mal d'amor menciona delit. Per contemplar fuy en lo món exit, penssant los béns e lo gentil voler d'aquella·n qui mon voler e saber eren lançats sens haver-ne despit. No·m cal dir pus, car en passats escrits he sats parlat d'amor e de sos fets e descuberts molts amagats secrets, los quals en mi són de present fallits. Mos bells volers són de present finits: solament àm de un'amor brutal que passa·n mi en l'espiritual forçadament, com arma ý cors units. Axí m'és nou aquest mal sentiment, com si amat yo per null temps agués; tots los costums d'amor veig al revés, en poca part han semblant aparent. Parlat hé ja, sens clar coneximent, d'aquest'amor, perquè·n mi tant habita; mas l'altr'amor honesta la té strita que no·n sentí sinó hun moviment. Mas hé sentit qu'en est'amor del cors, temps discorrent, l'ànima·n pren sa part, e mescla-s'í hom, sens haver esguart, d'on se penit e mostren-ho sos plors. Moltes veus és que yo sent mon repòs, tant quant al cors, puys fartament ateny; mas l'apetit a més delit m'empeny e troba carts per voler cullir flos. Molt hom és bo per ésser un catiu, que per senyor no valrria hun clau; axí Amor és bo, si·n loch baix jau, e mal si vol fer del cors mort hom viu. Sí com aquell qu'ab flaca barca·n riu pesca son peix e viu sats cabalós, mas per esser de béns pus abundós entra·n la mar e no y espera stiu, ne pren aquell qui ama dona vil e l'és plaent tan com toca la carn: si més ne vol, prenga·s de ssí escarn; si n'és forçat, vaga·s negar al Nil. Aquell'amor deu ser tenguda vil que null delit aporta·n lo report; en molt breu temps passa lo seu deport, mal criminós ha e delit civil. Qui ama carn e l'ànim'avorreix, obra e tanch sos ulls, cloent l'oir, car per aquells dolor ha de sentir, e són aquells d'on amor se nodreix. Aquest'amor ses forces aflaqueix si primament enquesta se·n fa·l món; si·ls amadors àn esguart al que fon ý als altres temps, dolor, sens amor, creix. Amants voler ferm ý als altres honest, penssant açò, qui és que no s'espant? ¿Qual dona és que no sia dubtant ella ý amar, si d'ells serà enquest? ¡O trist d'aquell que un cors desonest ama, forçat, e fer honest lo vol! Dia·bciach per solemnial col, mas no del tot d'ignorança·s conquest, ans sab que may fartà la sua fam, desvergonyit a dar e pendre larch; no y ha bocí que li pareg'amarch: què·s deu penssar de les pomes del ram? D'altre que mi no puch haver just clam; lo meu delit és qui m'à decebut; trobat só pres ans que regonegut, no pas tot mi, car no·m plau que yo àm; ans, sinó tant com fora seny romanch e sentiment, contínuu dolor pas; partit me trob com si hom me serràs: si·m vull aunir, lo cor me trob sens sanch. Hoït hé dir que per ésser pus franch a perdonar sent Per'al peccador, Déu permeté que vengés en error, mostrant-li com lo sancer pot ser manch. Tot enaxí de mi Déus ha permés que ame tal que no·s gose bé dir, per què jamés me pusqua·nfellonir en contr'algú que d'amor sia pres. Tan clarament partit me víu jamés, no fon en mi tan maniffest contrast, car ma carn sent son apropiat past, e res tan fer a m'ànima no és. Grat e desgrat en mi han trobat loch, e cascú d'ells ha trobat tot son àlt: m'arm'à·ncontrat lo seu propi desalt, ma carn en res de tan bon grat se moch. Aygua no tinch per apagar est foch, e majorment si prop estar-li vull; sos deffensós són lo toch e mon ull, l'aurella és què li fa mortal joch; car tot quant hoig en ira o retorn e·n fastig gran de mi e molt menyspreu, com veig mon cor qu'en tal amar ss'aseu, que mal se·n diu cascun'ora del jorn. Axí com cell que·ll cap té dins calt forn ý el cors lançat sobre llit fresch o moll, aquest delit la dolor no li toll, ans passa·n ell menys de sentir sojorn, ne pren a me, car si en ella pens algun delit, gran dolor conseguesch; son antich mal a mi és un mal fresch, preant-me poch com d'amar no·m defens. Foch crem ma carn, e lo fum per ensens vaj'als dampnats per condigne perfum! Mon espirit trespàs de Lete·l flum perquè de res de aquest món no pens! Car per haver delit, dolor atench, puys ne vull més que lo toch no·m promet; passant avant, mon delit és desfet, e pas dolor fins que aquell restrench. Quant en desig d'ésser amat m'estench, yo sent dolor mesclat d'un fret e calt, car no·s pot fer e conech mon defalt. D'ací scapant, en pejor punt me prench: mire son cors e totes ses fayçons, e veig algú qui l'ha conquest sens cost; com pus yo àm, a dolor me acost; ladonchs desig sa carn per als lleons. Tot quant yo pens me porta passions, e sens penssar poch delit s'aconsech; menys que d'un bou lo meu delit conech, car mentre·ll prench lo·m torben passions; car tant com és plaent e de mon punt, d'aquell delit una dolor me·n ve, penssant qu'en tal ab l'altr'ella vengué e que y vendrà, si no li só ajunt. O Déu! ¿Per què justat és en un munt tan gran voler ab avorriment tant? Yo avorresch del que·m trobe amant; dins en mi viu qui volgra fos defunt. Ara veig clar lo natural contrast qu'en l'om està per s'ànima e cors: hú fastig pren de l'assaborit mòs que l'altre sent per dolç e agre past. Axí com cell de gran follia~s bast qui vol fer or de coure o de plom, los amadors en aquest punt tots som que volem seny on tot seny és degast, e lealtat en cor malvat e fals, qu'amor no ha menys de vilana por; car por gentil ve de notable cor que té fort mur a tots fets desleals. Sí co·l malalt que no·ntén los senyals de l'accident e penssa que stà bé, e veu pulguó que prestament li ve, o àls pejor que·l descobre sos mals, ne pren a me com amar ja no cuyt per ignorar lo que dins Amor port, e veig senyal cert d'amor com la mort, que lo meu cor de amar no stà buyt. Rahó és gran qu'en dolor sia cuyt, car dins en mi grans maravelles veig; senyal d'amor en mi tinch per cas leig, e quant no·l trob, en ella·n dol só·nduyt. La part en mi qu'en rahó pusch mesclar vol que no·m plau d'amor son sentiment; l'altra de qui no tinch lo regiment, d'esta part àm e·m plau lo seu amar. Yo pas delit com la veig mal passar, e sent dolor com per açò l'àm més; donant-se poch, en mi no·m plau en res, e sent delit com la dech aïrar. Bast'a cascú, volent saber de mi, que ço que·l món ha per pus inperfet, yo com a foll hé volgut fer perfet, penssant trobar contentament e fi. O amadors!, rebeu açò al ssí, los que jovent vol que us sia cubert: delit d'amor en l'ome tot se pert, si vol saber l'amor d'altre ý de sí. Si tem saber açò, en dolor jau, car ja no creu que sia bé amat, e l'amador ja no~s ben reposat, si en l'amat la prova bé no y cau. O amadors!, los qui·n dan vostr'amau, vullau de vós mateys haver mercé, penssau Amor on va e d'on vos ve, e on està, ne si us fa guerra u pau. Sabent açò, de vós no fiareu, e menys d'amor e de aquell voler qu'en dona cau, poch valent e lauger, qu'en mig l'ivern estiu hi trobareu. O amadors!, en amor sentireu que lo que més delitat vos haurà, en molt breu temps al revés tornarà e tan greujós res contra vós haureu. Lo gran desig en fastig serà mès, los vostres peus contra·l voler iran, los mals delits contra los bons seran; com penssareu ahirar, amau més. No sia·cí tot amador entés, sinó aquell bé sentit e sabent, car aquest veu lo clar departiment de son compost e sab com partit és; car la rahó contrasta l'apetit, a l'apetit no·beheix la rahó; solament reb de concòrdia do l'om bestial o l'entenent complit.