Lo sisè seny

[Ramon Llull] [LO SISÈ SENY, [LO QUAL APEL·LAM AFFATUS] Déus, ab vertut de la tua sanctedat comensam a ensercar lo sisèn senyn, lo qual apelam afatus. A ensercar senyn no conegut per los antics ensercadors de les cozes naturals e de lurs secrets propozam primeramén tractar del senyn comun e dels seus particulars coneguts per so que mils puscam

venir a conexensa d'aquest senyn que ensercam, lo qual per éls no fo conegut, car, per aquela conexensa que d'éls aurem e darem, mils porem declarar la natura e la proprietat del sisèn senyn. E apelam aquel effatus per so car la sua fi està en manifestar lo concebimén qui és fet dedins la substància animada e sensada, lo qual concebimén és fet en home sots raó de racionalitat e de·magenalitat e en los animals no racionals és feta sots ymagenalitat.

Aquest concebimén dedins la substància és manifestat defores per vou, en la qual és affigurada la conceptió dedins. E·l object del senyn és manifestatió al altre animal per so que conceba la sua conceptió, al qual apetit natural dezira la conceptió que és feta dedins per so que ab él pusca partissipar e la sua conceptió manifestar. Enfre amdues les manifestations, la una que és dins e l'altra que és defores, està vou, affigurada sots raó de conceptió dedins, moguda per lo loquitiu, qui espacifica lo sòn e mou l'estrumén on se forma la vou. E és reebuda aquela vou per l'auditiu defores, qui en lo seu propri audible dóna la semblansa de la conceptió objectada a la manifestació de dins, desirada en la manifestatió defores. Segons aquesta manera e moltes d'altres, preposam ensercar la natura del senyn que ensercam e revelar aquel següent la manera de la Art enventiva e de la Taula general.

De la divisió d'aquest tractat Aquest tractat és departit en quatre distinccions. La primera és del senyn comun e dels seus particulars coneguts. La segona és de les nescessitats que nós donam del senyn no conegut. La tersa és en les rahons que donam com lo senyn no conegut no és dels senyns coneguts. Quarta distinctió és de la diffinitió del seyn no conegut e de la manifestatió que d'él donam. Del senyn comun La figura del seyn comun és manifestada en les comunitats dels seyns particulars, axí com visus, qui és potència comuna a veser diverses colors; e auditus, qui és potència comuna a oir diverses vous; La figura del seyn comun és manifestada en les comunitats dels seyns particulars, així com visus, qui és potència comuna a veser diverses colors; e auditus, qui és potència comuna a oir diverses vous;

e odoratus, qui és potència comuna a odorar pudors e bones odors; e gustus, qui és potència comuna a gustar dolsors o amargors; e tactus, qui és potència, comuna a tocar cozes lizes e aspres, fredes e caldes, dures e mols. Per aquestes particularitats comunes és significat lo senyn comun

dedins, lo qual és apelat potència sencitiva, per raó de la qual són les cozes sensades e ela és font; e·ls seus particulars són rius particulats, segons diversitat d'òrguens, d'estrumens e d'objects. Lo seyn comun és invisible e no pot éser ymagenat, mas l'entenimén ateyn aquel en les comunitats particulars damunt dites, que són de la esència del seyn comun, les quals comunes particulars ateyn l'entenimén en la ymagenatió, per raó de lurs diversitats, car per raó d'aqueles són ymagenables. Aquest senyn comun de què parlam és part substancial de la substància sensada e per asò de esencial sencitiu, sentible e sentir, qui són de la sua esència e ela d'aquels, car sens aquests tres no puria éser part substancial; e enaxí com lo senyn comun és d'aquests tres

ajustats esencialment, enaxí los seus particulars són edifficats de esencials concrets, axí com visus, qui és de esencial visitiu, visible, veer, e auditus de esencial auditiu, audible, oir et enaxí dels altres. Los accidens d'aquest senyn comun són qualitat, quanditat, relatió e·ls altres accidens apropriats sots raó de sentir, los quals accidens són moguts en les sues estremitats, que són los seus particulars. E aquel movimén està primeramén en potència en lo senyn comun e és-hi influït en la obra actual dels seus particulars, so és a ssaber, e oir e en los altres. De visus Visus és aquela potència que atenyn color.

Aquesta potència és constituta de esencial visitiu, visible, veser, sens los quals tres concrets esencials visus no puria éser part substancial del seyn comun. Enperò no deïm que·l seu visitiu veya lo seu esencial vesible, car la un és en l'altre conjunt e en lo mig d'éls no à superfícies colorada, en la qual sia distància de loc diversificat enfre

veent e vesible, los quals són en un loc mateix e la un en l'altre e una esència de veser. Lo visitiu en son propri, qui és de la sua esència, ateyn color, qui és vesible remot, a la qual color és vesibilitat qualitat apropriada, per so que visitiu ateyna color, la qual color és a él objectada en los uls, qui són orgue e estrument, ab lugor e diafanitat sustentades en líyna elementada contínua, estant sensada en part, so és

a ssaber en quant los uls són sensats, e no és sensada en quant l'espay qui és dels uls entrò al opject defores colorat. E, car aquela líyna és elementada e los uns elemens són en los altres circularment, quadrangular e triangular, ateyn lo visitiu en sa pròpria visibilitat, la visibilitat defora apropriada, partissipant amdues les visibilitats en spècia sustentades en una líyna mateixa elementade dedins les figures terminada, so és a saber la figura dels uls composta de sercle elementat, quadrangulat e triangulat, e la figura del opject defores colorat composta de sircularitat, quadrangularitat e triangularitat, e enfre amdues les figures està la líyna elementada per semblanment figurada sobjectada a veser, que és part accidental composta de la semblansa de la visitivitat e visibilitat e veser qui són dedins, e de la visibilitat defores. Figura circular per la qual uls veen és composta de moltes colors estans les unes en les altres, axí com les quatre colors dels elemens simples, so és lugor, que és color del foc, e diafanitat, que és color del àer, e blanquor de l'aiga, e negror de la terra, e és per so sircular, car les unes colors són en les altres, estans los sopject s d'aqueles los uns en los altres. E aquest sercle és il·luminat de lugor e diafanitat e la ombra d'él està de blanquor e negror, e aquest sercle és sensat

en part en quant és de la esència dels uls e de visus, e no és sensat en quant és estès per l'espay qui és dels uls tro al opject, lo qual opject à aquel sercle en sí matex e per asò són los uls redons e veen circularment. Lo sercle quadrangular és segons les simples colors dels elemens, estant una liyna de la un element tro a l'altre, axí com lugor, que està enfre lo foc e l'àer, e enfre l'àer e l'aiga, e enfre l'aiga e la terra, e enfre la terra e·l foc. E enaxí fa quadrangle de lugor, per lo qual los uls veen e enaxí dels altres quadrangles; e aquest quadrangle és sensat e no sensat, segons que avem dit del sercle. Lo triangle és tret del quadrangle qui multiplica dos triangles, axí com posada una liyna en lo quadrangle de lugor de la terra a l'àer que departeix aquel quadrangle en dos triangles, e aquests són sensats segons que del quadrangle e sercle dit avem. De auditu Auditus és aquela potència, a la qual audibilitat és propri object. Aquesta potència és de esencial auditiu, audible, oir, per so que pusca éser part substancial del seyn comun, car si era auditiu, e no avia propri esencial audible qui fos de la sua esència, seria part del senyn comun sots raó de forma tan solament e audibilitat no seria

del senyn comun particular potència e perdrie·s la sua matèria en lo senyn particular e no seria migà per lo qual auditiu pogués atènyner la veu de fora que no és de la esència del senyn. Cové, doncs, que sia una audibilitat dedins, que sia del senyn, e altra audibilitat defores, sustentada en àer mogut e ferit, e que enfre amdues les audibilitats sia una liyna contínua elementada e sensada en part dedins les oreles tro al sopject mogut per colps, en lo qual l'audibilitat defora és sustentada. Aquela audibilitat a aquel sopject apropriada és, per so que sia object a la forma d'oir.

Aquesta liyna és figurada en l'arbre de la nau, que, can hom toca a la un cap per gint que toch, serà oltra lo colp a l'altre cap, ab què sia tocat ab colp dur e no mol. Assò mateix és figurat en la cana foradada, que si hom parla a la un cap de la cana s'í retrà sa vou a l'altre cap, per suau que hom parle, tenent lo cap de la cana a la orela. On, per raó d'assò, és significat que la linyna que és termenada en l'auditiu dedins e·n l'audible defora és contínua e elementada estans les unes parts en les altres compostamén sots figura de sircularitat, quadrangularitat e triangularitat. Toquan la una part, són tocades les altres parts. De odoratu Odoratus és aquela potència, ab la qual és sentida odor.

Aquesta potència és part substancial del sen comun e per asò cové que aja en sí mateix odoratiu, odorable, odorar. E l'odoratiu en son propri odorable atenyn les odorabilitats defores, que són objectades a él en lo seu propri odorable sustentat e·l nas, qui és orgue sensat. E l'estrumén és la influència del alè, la qual és liyna atractiva contínua vestida de les vapors de les cozes odorables, que trameten defores lurs semblanses. Aquesta liyna és sensada dedins lo nas e·l seu fondament són los quatre elemens dels quals és composta e magerment del àer. E defora l'orgue no és sensada e partissipa ab l'opject, la qual partissipatió

se fa ab movimén compost de influència e refluència per so que les vapors, que són caldes e seques dedins la substància sensada, isquen defores spirant, e les vapors defores, que són fredes e humides, sien respirades dedins per so que atenpren lo movimén qui és fet dedins la substància ab calor natural, per so que ela no destrua lo sopject d'aquel movimén; e per asò odorar és cosa plasent e d'aqueles vapors que entren és sustentat lo cors; e la figura d'aquel atenprament és significada en la roda del molí, en lo fuzel del ferre, on se dóna aiga per so que·l ferre ab son moviment no crem lo fust. E si les odors són males e pudens, lo sen no ha apetit de reebre aqueles e restreynen-se los miats dedins e pert-se l'atenprament e la calor natural destruu lo sopject ab son movimén. De gustu Gustus és aquela potència, ab la qual animal atenyn sabor.

Aquest gustus és compost de gustatiu, gustable, gustar, que són parts substancials d'él e són de la esència del sen comú. E·l seu sobject és sabor, e·l seu orgue és lo paladar; e la lenga e·ls labis e les dens són estrumens moguts per so que·l gustable defora se convertesca en lo gustable dedins, en lo qual és sentida la sabor. Aquesta sabor és plazent a sentir per so que la substància reeba benefici ab plaer de les cozes defores; e per raó del movimén à apetit a reebre aqueles, per raó del qual reebiment és feta conservatió del humit radiqual, qui viu del humit influït dins nudrimental, lo qual és vegetable en lo vegetable dedins per so que·l sopject de la calor natural pusca durar e que·l movimén dedins aja matèria de la qual reeba e aja benefici e aitanta d'aucmentatió proporcional com és la sua consumatió trameza spulsilment hó consumada en vapor o en sudor e·n les altres cozes semblans a·questes.

De tactu Tactus és aquela potència, ab la qual són sentides cozes blanes e dures, caldes e fredes, aspres e lizes. Lo sopject d'aquesta potència és tangebilitat e és un'altre tangebilitat, que és dins, la qual és de la esència del sen comun, en lo qual lo tactiu ateyn les tangebilitats defores en la carn, que és estrumén en la superfícies del cors, mogut aquel estrumén en liyna composta d'acció e de passió e aquesta liyna és sensada per tot aquel estrumén e per tot lo cors, so és a ssaber, per totes aqueles parts que en él àn superfícies, axí com les mans e·l cor e·ls altres membres.

Aquesta liyna sensada partissipa ab les tangebilitats defores e·l miyà és liyna que no és sensada e és sustentada en les tangebilitats defores, les quals són sustentades en la tangebilitat de dins sots raó de passió e en los tactius defores sots raó d'acció, las quals no són de la substància toquada, exceptades les mans, que la una pot tocar l'altre e enaxí dels peus e de la lenga, que pot sentir les dens e·ls labis, e enaxí de les palpebres, dels uls e dels membres dejús, los quals nomenar no volem. Dit avem del sen comun e dels seus particulars abreujadament, car moltes d'altres cozes ne poríem dir, mas leixam aqueles per so car compilam aquest tractat abreujadament. De la segona distincció En dues parts és departida aquesta distinctió: la primera és de les cozes que són de nescessitat. La segona és de les cozes que són a hom nescessàries. A la primera part volem assignar deu rahons, de les quals és aquesta la primera.

Parlar de plazens cozes e de beles mou la potència vesiva a veer, en tant com hom dezira a veser les belees de les cozes loades. E aquel concebiment de plaer és enans fet per la manifestatió de la vou, que manifesta les cozes beles, que per manera de color. Mou, doncs, enans la potència loquitiva los uls a vezer que color, que és object dels uls; e car és enans la causa que·l affectu en aquest movimén, cové que si és la causa que sia l'afectu de nescessitat. E asò·s converteix. Covén, doncs, que sia de nescessitat potència loquitiva part del sen comun, sens la qual no purien aver los uls apetit natural a veer cozes beles, car no seria qui revelàs a éls ne manifestàs cozes beles e plaens a veser com sia so que·ls uls no partissipen ab lo concebimén de dins, lo qual concebimén manifesta la potència loquitiva en la vou. E aquela manifestatió és son opject e la vou és object del oir, lo qual mou los uls a veser les belees manifestades en la vou. És, doncs, effatus sen de nescessitat per so que él e auditus pusquen moure los uls a apetit natural en veser beles cozes. La lenga enans s'à a vou que a gustar, car sens lenga no pot

éser vou; e si hom avia taillada la lenga encara sí gustaria, car lo gustar està magermén desús en lo padar. És, doncs, la lenga pus nescessari estrumén a parlar que a manjar. E si tant era que loqutus no fos senyn, seria estrumén pus propri a minor virtut que a major. E assò és impossíbol e contra natura. Parlar és major nescessitat que odorar, car per parlar partissipen los uns hòmens ab los altres en amar, honrar e loar Déus, qui és fi e complimén de totes coses. E encara per efatus los hòmens s'amen més entre sí mateixs e s'ajuden e s'entenen que per negun dels altres senyns. Cové, doncs, que, si odorar és senyn particular del seyn comun, que ó sia parlar, per so que la sua vertut sia pus noble en la major fi que en la minor.

Aquela cosa d'on se seguiria major privatió de bé cové que sia pus natural en lo senyn comun que aquela d'on no se seguiria tan gran privatió de bé. E car loqució manifesta la conceptió de dins a les cozes de fores e oir manifesta les coses de fores a les cozes de dins, és vertut major dins la substància que defores; per què, cové que si auditus és potència del sen comun, que ó sia loqutus, car pus nobla obra és la sua que de auditus. Car potència loquitiva és activa e de auditus és passiva, que reeb aquela acció e manifestatió e mou enans la vou a la fi que la potència auditiva la reeba; per què, la fi seria major per raó de passion que d'accion e assò és cosa impobol. Parlar de plazens delits e toquamens mou lo cors a sentiment e a toquament carnal, en tant que pren lo seu object naturalment per

raó de parlar. És, doncs, mogut tactus per raó de parlar, lo qual movimén significa e mostra ésser potència loquitiva un dels sens particulars, lo qual tactus no puria éser mogut a son object sens parlar en aquel complimén que li cové, car per raó de parlar multiplica la sua delectatió en manifestació de la conceptió manifestada per loqució. Los cinc senyns particulars coneguts comensen a pendre lurs objects defora la substància, so és a saber, en aquels sopjects qui no són de la esència de lur substància, sustentats aquels sopjects en aquels sopjects, axí com calor, sabor e odor de la poma e son del tron e la calor del foc e enaxí de les altres cozes semblans a·questes. E per asò lo seyn comú ab los seus particulars coneguts atrau la vertut defora e met-la dedins la substància sensada d'él e él en ela sustentat. Covén, doncs, que effatus, qui influeix la vertut, que és dins la substància difusa, per manera de manifestatió, sia senyn per so que sia influènsia e refluènsia de les cozes dins e defores e que en concordansa e en conjuncctió pusquen estar e migà aver per so que les unes pusquen passar a les altres.

Enfre sensual e·ntel·lectual à major concordansa que enfre sensual e sensual, axí com enfre lo cors e la ànima racional, en qui à major concordansa que enfre lo foc e l'àer, e assò és per la gran vertut e bontat que està en entel·lectuïtat pus fort que en sensualitat. E lo effatiu manifesta les obres de la memòria e neguns dels altres sens no, com en la memòria sia una de les potències de la ànima que enforma lo cors. Covén-se de nescessitat que, si e·l sen

comun pren vertut en los particulars de la memòria, que la prenga d'ela per raó de la loqució que dóna de la manifestatió e que aquela vertut sia tan gran o major com neguna de les vertuts que pren en los altres senyns. E si assò no era enaxí, seguir-s'ia que·l sen comun prengués major vertut de la memòria per raó d'ublidar que de membrar e que enfre sensual e sensual agués major concordansa qu'enfre sensual e entel·lectual, la qual cosa és impossible. Per la qual impossibilitat és significat que effatus és un dels particulars del sen comun. L'uman entenimén pren primeramén ab lo sen e aprés pren les spècies dels objects sentits en la ymagenatió, en la qual comensa a aver àbit de sciència. Aquest àbit comensa pus fortment per raó de la manifestatió, que fa lo efatiu en la vou, que per negun dels altres sens. Per què·s cové de nescessitat que effatus sia sen per so que·l entenimén influesca en él aitanta de vertut o plus com en negun dels altres sens, pus que per él és més manifestat e és major estrumén de son àbit.

Volentat és manifestada per lo efatiu e no per negun dels altres sens. E per asò, enans s'à volentat al opject del efatiu que a neguns dels opjects dels altres sens, car major concordansa à ab manifestatió de son voler que ab color ni ab sò ni ab odor ni ab sabor ni encara ab gustar, con sia so que voler sia pròpria obra de volentat e no u sia veer, odorar e enaxí dels altres. És, doncs, loquitiu desiderable aytant o plus en granea de entitat, de bontat, vertut, poder, veritat com negun dels sens particulars; per la qual desiderabilitat e concordansa és significat que effatus és sen. Enfre ymagenatió e·ls sens particulars à concordansa e magerment enfre ymagenatió e locució, car per parlar és manifestat ymagenar, que és obra de la ymagenatió, e per negun dels altres seyns no és manifestat; cové, doncs, que per la gran concordansa que és enfre ymagenatió, loqució e manifestatió sia object del efatus en la vou espassificada de sòn.

Provat avem com effatus és sen de nescessitat per deu raons; e encara per moltes d'altres ó puríem provar, axí com Déus, qui à posada vertut en paraula, a la qual se cové enaxí noble object o pus noble e assò matex de son sopject, que a neguns dels altres senyns. De la segona part que és de la segona part En aquesta segona part, [pozam] deu rahons per les quals provam que effatus és nescessari sen, de les quals és aquesta la primera. Si effatus no fos, no pogren los hòmens partisipar los uns ab los altres en amar ni·ls uns als altres no pogren ajudar; assò mateix se seguira dels animals inracionals, qui per raó de loqució, so és per raó de manifestatió, la qual fan per lur veu, partissipen los uns ab los altres, e és generatió, e la spècia d'aquels està en conservatió. És, doncs, efatus enaxí nescessari sen a viure com odoratus e encara

com oir, car si efatus no fos no fóra spacificatió de sò en vou e fóra son object debades, car d'él no·s seguira neguna utilitat. És afatus nescessari senyn per so que sia sciència, car sens él sciència no pogra éser e la conceptió que hom ha dedins no fóra qui la manifestàs defores e fóra perduda la obra de la ànima e de la ymagenatió dedins e totes les arts mecàniques foren impossíbols. Si no fos parlar, no fóra qui donàs les cozes que hom à mester a conservar los altres particulars del sen comun, car lo toquar e·l gustar àn aqueles cozes que àn mester per raó de parlar, enaxí com abitar, vestir, menjar e mercaderia e anar dels uns locs en los altres sercar aqueles cozes que són a hom nescessàries. Sens parlar no pogra hom vertuts guaayar ne·l franch arbitre, que hom ha, negun mèrit aver e en lo perdimén de parlar fóra perdut l'ordre per lo qual hom va a vida eternal ni no fóra príncep qui en terra tengués justícia e enaxí de les altres cozes semblans a·questes.

Per rahó de parlar pot ésser feta honor a Déu e d'él donar laor e sens parlar no pogra éser encarnatió del Fil de Déu ni foren sagramens ni manamens ni el jorn del judici; per què, parlar porta més de utilitat que neguns dels altres sens segons aquestes cozes e segons la fi per què hom és creat. Si parlar no fos, foren moltes obres naturals debades, enaxí com metals, car no fóra qui·ls aportàs de potència en actu; e·l foc, qui és en la péra, no fóra qui·l tragués, car no fóra ferre; e perdera gustar viandes caldes, saboroses e indigestes, e·l tactus vestiment, e·ls uls plazens ornamens e les oreles plazens vous. Totes cozes corporals à Déus creades a serviï d'ome e home és creat a conèxer e amar Déu, honrar e servir e per assò en home són totes creatures corporals en aquela fi per què són creades. E si parlar no fos, aquela fi fóra perduda, car no pogra hom Déu amar, conèxer, honrar ni servir ni loar ni de sos peccats confesar e fóra

perduda la fi per la qual és home creat e la fi per què les creatures són creades a servir Déu en home. Si vou no fos, aucel no feera son niu ni la perdiu no cridara sos fils ne·l rossiynol no atrobara sa muler e cascun aucel engenrara son semblan e no partissipara ab él en vou, car no engenra en él vou en potència, e fóra natura vàcua, la qual vacuïtat destruïra l'orde de natura e tots los animals. Enaxí com vou és nescessària axí com dit avem, als uns animals e als altres, enaxí és nescessari aquel qui forma la vou, car sens él no puria éser la vou e aquel és nescessari en manifestar en la vou los secrets dedins concebuts e a él és éser nescessari un dels particulars del sen comun, car enaxí com és nescessari a les altres cozes, enaxí cové que les altres cozes sien nescessàries a él enaitant que él aya sa perfecció per eles com eles àn lur perfectió per él. Si affatus no fos sen, él no fóra part substancial del senyn comun e fóra accident e no fóra qui mogués la lenga a espascificar lo sòn, toquan colps en l'àer e·n los labis e·n les dens en lo padar, segon estint natural sens deliberatió e no pogra éser parlar ne·l movimén

del polmó no pogra passar per los locs on se formen les síl·labes vocals. E enaxí com natura falira a efatus de substancial entitat, defalira efatus a natura e a totes aqueles fins a les quals és creat. És, doncs, efatus part substancial del sen comun de nescessitat. Per totes aquestes rahons damunt dites e moltes d'altres que dir-ne puríem, és singnificat que efatus és senyn, car segons que él és nescessari cové que la fi per què él és nescessari satisfassa a él de tan gran entitat com és la sua nescessitat, la qual satisfatió no seria si efatus era accident e que no fos proprietat substancial que respozés a la fi damunt dita, a la qual respondre no poria per raó de la gran entitat de la ffi e per raó de la sua minoritat e defalimén de entitat. De la tersa part En aquesta part és a provar que·l sen qui és efatus no és dels altres sens ni de les altres parts de la substància, exceptat del sen comun; e car effatus és del éser del qual avem experiència, cové que sia propri particular del sen comun; e a provar aquestes coses donam deu rahons, de les quals és aquesta la primera.

Visus manifesta les cozes vezibles ab color e ab lugor e ab los uls, qui són estrumens d'aquela manifestatió. E efatus manifesta lo concebimén dedins ab la lenga e ab lo movimén e fa la manifestatió en la vou; per asò, efatus no pot éser de la esència de veser per raó de la differència que és enfre amdós, segons estrumén e object. Auditus no espaciffica lo sòn en vou, mas que receba aquela vou spacificada per so que reeba la manifestació defores e que la dón a la conceptió dedins. E efatus spacifica lo sòn en vou e tramet defores la conceptió de dins per so que auditus la reeba e que seguesca la

fi de la conceptió dedins, la qual és la manifestatió que és reebuda en la vou e per raó d'asò cové que sia differència enfre la un sen e l'altre e encara per raon dels estrumens qui són diverses, so és a saber, la lenga e les oreles e asò mateix dels objects. Odoratus no à apetit ni estint natural a manifestar la conceptió dedins en la vou e à propri estrumén, so és a ssaber lo nas, e propri object. E per asò cové éser differència enfre él e efatus. Gustus no mou la lenga a parlar, ans mou aquela a gustar, ni efatus no mou la lenga a menjar, ans mou aquela a manifestar los secrets de dins e a enpembre aquels en la vou; e car en l'estrumén qui és lenga partissipen ambdós diversamén e lurs objects són diverses, cové que sien distins per esència e per proprietat. Tactus no manifesta los secrets concebuts en la vou e manifesta aquels en la carn; e·l seu object és toquar, e·l opject de afatus és manifestar los secrets dedins concebuts segons entendre o ymagenar e per asò cové que sien distins particulars gustus e afatus. Enfre afatus e la lenga és differència, car la lenga és estrumén de gustus e de efatus, és cors per sí mateixa vesible e toquat e efatus és invisible, no palpable. E si la lenga era taillada, per tot assò

no·s perdria l'estint natural de la manifestatió, enaxí com la potència vesiva que no·s pert en quant reman potència, sustentat en aquela estint natural a veer. E si enfre la lenga e affatus no era differència esencial, taillada la lenga se perdria l'estint natural de la conceptió dedins en la manifestatió defores, lo qual perdimén és impossible segons que d'assò avem speriensa. E assò mateix és manifestat en los hòmens muts, qui no poden parlar, los quals parlarien si efatus e la lenga eren una cosa mateixa en nombre. Enfre conceptus qui és dedins a·ffatus cové éser differència, car aquel conceptus és fet per entendre o ymagenar o ensems en home e en los inracionals per ymagenar tan solament; e com aquests no sien de la esència del sen comun e effatus sia de la esència del sen comun car sent la manifestatió de la conceptió, cové que sia distincció enfre ela e la conceptió, car si no u era no seria migià qui sentís la conceptió e qui la manifestàs en la vou, moguda e spascificada en lo sòn, e seria la manifestatió de la conceptió pus natural object a manifestabilitat no sensada en la vou no conjuncta ab la conceptió, la qual vou no és sensada, que a la sencitivitat en la qual la conceptió és sustentada en quant la sua empremsió e figurada en la sencitivitat e sencibilitat és sustentada e moguda e assò és impossible

e contra cos de natura e contra la major propinqüitat e veynansa e concordansa que és enfre la entel·lectuytat e la ymagenatió e la sencitiva, que és enfre propinqüitat e veynansa e concordansa de la entel·lectuytat e ymagenatió e les cozes no sensades. Enfre ymagenatió e efatus és differència, car ymagenatió no és de la esència de la sencitiva e aquest efatus que nós ensercam és de la esència sencitiva, car si eren una cosa mateixa en nombre seguir-s'ia que totes vegades que hom parlàs, ymagenàs e que totes vegades que hom ymagenàs, parlàs; e encara, que·ls hòmens enbriacs hó malautes per frenezís o qui són orats, qui parlen sens ymagenar, ymagenassen, la qual cosa és impossible, segons que d'assò avem speriensa. Enfre ànima racional e afatus e encara enfre la potència vegietativa e elementativa és differència, car, si eren una cosa en nombre afatus e aquestes potències, molts incovueniens se·n seguirien, los quals per sí són manifests; per què, a aquesta raó no qual més multiplicar paraules. Enfre afatus e home à differència, car home és lo tot e afatus

és una part d'aquel; e enaxí com home veu sots raó de visus e ou sots raó d'auditus, qui són les sues parts, e él mou aqueles a lurs objects, enaxí home parla sots raó de afatus, lo qual mou a son propri object, qui és la manifestatió de la conceptió que él reeb dedins per so que a altres hòmens pusca manifestar son voler e son ymagenar e les cozes que són mester a son viure e a sa perfecció. Per què, enaxí com hom pot dir que hom entén e vou, enaxí pot dir que parle e enaxí com entén ab entenimén enaxí parle ab lo sisèn seyn. De la quarta part En aquesta part donam diffinitió de affatus e esplanam aquela; e de la esència de afatus conexensa donam. Affatus és aquela potència, ab la qual animal manifesta en la vou a altre animal la sua conceptió.

L'orgue de afatus és la lenga e lo seu estrumén és lo movimén, qui comensa en lo polmó on se pren la conceptió, que subsecivamén ve en la lenga e de la lenga en lo paladar, en los locs dels vocals, e forma·s en la vou on és feta la manifestatió de la conceptió de dins. Aquest moviment és liyna contínua e la sua rayl està en los membres sensats que dits avem e la part en què no és sensada és la vou. Aquesta liyna és elementada e en part és sensada e en part no és sensada, segons que dit avem, e en quant és sensada està la vou en potència e aportada en actu successivamén e arteficial en la part en què no és sensada, so és a ssaber en vou enaxí com és aportat l'actu del gustar per movimén en sabor e asò mateix del toquament, qui ab movimén ateyn son object.

L'opject de afatus és la manifestatió de la conceptió dedins, la figura de la qual manifestatió apar en la vou, la qual afatus spacifica del sòn e aquela vou vest de la semblansa de la conceptió, la qual semblansa és la manifestatió que mou l'efatus e l'efatus mou lo seu orguen e l'orguen mou l'estrumén, qui és movable, e en lo movable és sustentada la vou e en la vou la manifestatió. Ab aquest effatus és Déus loable e manifestable e nomenable en la vou, en la qual és pus noble que auditus, car auditus és passiva potència en la vou en quant la pren e afatus és potència activa en quant la forma. És, doncs, afatus segons comparatió de Déu pus noble sen que auditus e que neguns dels altres seyns, com sia assò que Déus sia nomenable e no sia vesible, odorable, gustable ni palpable. On com sia asò que afatus sia tan noble sen e aporta més de mèrit que neguns dels altres, gran injúria és estada feta a él per los antics ensercadors de veritat en les cozes naturals, car tant de temps ha estat no conegut.

Fenit és aquest tractat en la ciutat de Nàpols en l'anyn de la encarnatió de ·mil _e _CCXCIIII· en la vespra de pascha; lo qual tractat és compilat a glòria e a honor de nostre seynor Déus amén.