Faula de Neptuno i Diana

FAULA DE LES AMORS DE Naptuno ý Dyana, ab la transformació de aquella en rocha per la ira de Cupido, feta per Claudiano poeta, ý transladada en vulgar de cathalana lengua. CANSAT de sostenir los continuus treballs que sota lo jou de amor me ha fet tant conèxer la largue experiència, ja tenia en oy les falses speranses, ý les folles crehenses ja menys no·m enlessaven que si en algun temps no haguessen pascut lo meu leuger entendre, ni les tristes absències en res me offenien, ni menys sentia los cels plens de sospites; e, per no allergar, tant quiti me trobava de la cremor passada, que, com a pestilència avorria lo nom de qui, per lo passat, ab plaer seguit havia. E per més refermar-me en semblant delliber, un dia, passejant per lo meu pensament, e revoltant los passos de la mia memòria en les coses passades, no sé si mos ulls reportant cosa vera, o si la fantasia, moguda del pensar, fahent apparer en acte ço que ella alterada havia fabricat, me causaren tal vista, que de nou me parech ser en un gran prat, per lo mig de qui passava un riu, ab suaus ones regants les tendres erbes de aquella planura; de hon, aquelles criaven flors de tantes natures, que, ab diversitat de tantes olors ý colors, als dos senys tant vehins plenament satisfeyen.

Seguí les sues ribes per a veure lo comens del nàxer de tal aygüe: e en tot aquell pla solament algunes murteres deffensaven lo sol, ý de les flors, les roses mostraven major nombre, ý entre veus de molts altres aucells, murmurar los coloms, qui en gran multitud per aquell pla [cri]aven, era so[v]int sentit. Hon, detengut de vista tant plaent, víu per lo riu amunt nadar dos signes grans, molt blanchs en la color, qui, girant-sse vers mi mostrant que m'esperaven, me feren oblidar tot altre pensament per seguir lur nadar. Ja sospitant, per los coloms ý signes, per los murters ý roses, que en tal prat tenia senyoria la enamorada reyna de la ylla de Xipra, mare del gran Cupido, ý tal pensar no enganant, me aportà, seguint aquells dos signes, al peu de una gran torre de qui lo riu axia, hon los ocells entraren e yo, seguint aquells. Dins lo pati primer de aquella gran torre, lo qual, segons lo títol que víu en la una taula, era nomenat Oci, una scala molt gran se amostrave, feta de nou grahons, per la qual uns pujaven e altres devallaven. Per bé que poch curí de mirar-los les cares, ni compendre qui eren, occupat en mirar los títols dels grahons, representant per orde los noms ab los effectes ab qui, de grau en grau, pujen los que sotmeten lur francha voluntat a la fort passió que anomenam amor, yo en aquella hora tenguí bé en recort com, pujant, los havia altre volta passats, sentint los lurs effectes, sens mirar en los títols; e per ço ara, quiti [de] semblant frenesia, pugí legint aquells; dels quals lo primer se anomenave Vista, qui és lo primer acte que·ns porta en amar, reportant la gentilesa que los ulls han apresa, fins en la fantasia, hon, sobre lo fantasma que resta de aquella, lo

pensar se endressa; e per ço lo segon pren nom de Pensament, qui, perquè a tart dura si no s'í pren Delit, lo delitar movent lo tercer pas, dóna nom al tercer. Lo quart és Speransa, sobre qui lo sinquè, que és nomenat Amor, pren lo seu fonament, perquè no pot sens sperar criar-se ni durar. E, fins ací, lo qui puja, ab los ulls enbanats, passa rient ab pler, sens saber a hon entra; mes, en posar lo peu en lo sisè que s'anomena Temor, comensa a sentir dels endrets los enversos, tements tots temps que en res de ses obres no puxa fer offença a la que més stima; e lo setè, qui és dit Gelosia, va crexent lo anuig, de manera que lo vuytè nos porta en Oblit de tota altre cosa; e lo novè, qui és dit Oradura, nos fa disposts a cridar ý respondre al nom de enamorats. Aquest fou lo derrer que pugí e legí, entrant en una sala, hon víu, de totes leys ý lengües, a tants hòmens ý dones singulars ý tengudes en preu per los del mortal segla, que recitar los públichs seria obra vana, ý als secrets seria fer offença, que desige squivar per no incórrer blasme de tenir mala lenga, no callant una cosa: que moltes avensades víu en la cort de Venus, a qui lo món, enganat per fals creure, fa honra com a verges; e molts dels més ypòcrits caber en los consells més strets de la Reyna, qui, com a tudriu de son fill, en lo Regne dels qui han bandajada la rehó de ses obres, tenia audiència a tots dins la gran sala. No deslibere per ara recitar diversitat de tantes causes com allí víu tractar, totes ab mil clamors de no respondre a les fins los principis; mes descriuré hun acte molt strany que seguí durant aquella tresca, d'on totes se arremoren. Entrà l'infant Cupido ab les ales caygudes ý ab

larch descollat, e qui no·l conegués, vahent lo gest de la mare, lo stimare fill fugint de algun mal tracte; de què, ab tals paraules, fet scilenci per tots, reté certs los hoÿnts: "No us mulleu vostres galtes de piedoses làgrimes a la clamor del fill, que la offença mia, mare més excel·lent, ans demana venjança que femenil complanta. Despertau la stúcia del vostre antich saber, ý mogues la potència del meu adormit bras al consell de aquell, en reparar la falta del dan que hé rebut, mesclat ab tal vergonya, que lo parlar me empatxa". E, desfogat del pessat cansament, cobrant alè, seguí ab tals paraules: "No sé si refermant lo dir de aquells antichs qui posaren, passada la revolució de tant nombre de segles per mil·lenars, tornar a hun cert e fer les coses ja passades, seria en lo món tornada, per confondra ý delir de la terra lo nom de nostre Cort, la enveyosa Diana, treballant, per exempla de sos frets vots ý aspres castedats, amortitzar ý apagar lo foch que, per la obra nostre, acostuma encendra lo tendre cor de les gentils donzelles. No és més gentil que·s mostra aquella en lo temps que vivia, ý, com ella, ab vot segueix virginitat. Açò devia bastar en fer-me avisat de no luytar ab ella; mes, enganat per la pràticha sua, vahent-la delitar en ésser fastajada, ý pendre pler de mirar ý ser vista, hé assejat cosa d'on reste confús. E, perquè tart penedir no·m pogués inculpar de no haver usat totes més forses, vull que sentau que no hé perdonat a stament o grau de persones reals, nobles ý de menys títol, prelats ý altres hòmens avensats en la sglésia, qui, tots per mi enpesos, han senyalat tal gana de servir-la, ý provada per obre, que ab molt menors actes hé vist en lo secret de vostres

plaers entrat altres de vida més honesta: ja port la aljava buyda de les mies deurades fletxes, entre les que, farint, tenen los cors naffrats de tants hòmens notables, ý les que spuntades resten, sens fer-li dan, en lo seu dur scut. Ý mire vostre altesa a quant bastan ses arts, que a tots té contents sens dar alguna paga, ý, cosa a tart vista, que ensemps la festejan e viuen sens contesa. Açò me ha enganat, com l'ombre a Na[r]ciso, que, anujada ab ells, ensemps se amostrave, alegra si alegres los vehia. Mes, volent-la estrènyer, quant més s'í acostaven la trobaven més luny; si li donaven prenia, e les laors ab molt plaer acceptava de tots; de hon han procehit mil clamors de nosaltres e tanta desestima, que per tota Europa hon ella habita, és ja públich proverbi, que pot més honestat, que les flames de Venus ni lo arch de Cupido. Ara pensau, senyora, en hoyr tals rehons, com envergonyit restí, forsat a menyspresar tant més lo meu poder, quant major conaxença tinch de la forsa sua; e per ço vench a vós per un de dos partits: o que, per reparar tant iminent injúria, amostreu quant sabeu, o que, ensemps confusos, retregam nostra vida en la ombrosa silva del alt munt de Pernaso, ý no siam més vists per los ulls dels qui viuen". E callà. Dissimulà la mare, per confortar lo fill, lo greuge que sentia de hoyr tals rehons; ý, ab veu reposada interrogant aquell, comensà semblants noves: "Per millor provehir al dan que tots sentim, hoya de vós, fill car, de ses condicions las per qui més pensau degu[a] ésser vensuda. ¿Dieu és molt entesa?" "Sí, mes no tant com pensa, —respòs lo indignat— ans la presumpció en tan alt grau abrassa, que pensa no poder de res que·s aposenta

en lo seu desliber, ésser de algú represa; ý ab açò té tanta vanitat, e fa tant gran stima de aquella falsa glòria que sent en ser loada, que a tota lahor acala les horelles, ý més pren la cubdícia tant gran loch en son cor, que fa emprès de prescriura aquella ley antiga, qui los prenents obliga a satisfacció. Estas condicions ab lo saber ý tractas dels qui la han seguida, me daven speransa de veura-la vensuda; mes, en tot ha fallit ma jovenil stúcia". E ab tal relació fundà lo seu consell la molt sàvia Reyna, en la forma següent: "No és gran maravella, si tals condicions, en dona fastajada per tans hòmens de preu, la han tant conservada, perquè crexia tots jorns en presumir; e la glòria vana que rebia [sens] descans, fins ací l'à tenguda de satisfer algú, majorment satisfent ab tots a sa cubdícia, més que no fera, per molt que li donàs, la hú d'aquells a soles. Ací és necessari usar nova cautela: ab altres tantes fletxes de aquelles de plom, qui causen malvolença, ý ab l'aygüe del riu qui aporta oblit, mon fill, fareu dos coses, ço és, que desanamorats se deixan de saguir-la los qui la han seguida, ý oblidats del que més stimaven, menys se recorden d'ella que si en algun temps no la haguessen vista. Ý en assò posada, perquè volen les vanes no sol hòmens honrats, més diffamats de altres stimades, serchareu a Neptuno, que és potent en la mar e rich per moltes preses que en ella ha fetas, dispost a trestajar lo seu stat movible de unes ribes en altres; e més, que en tots los déus, algú no té més fama de haver aportades tantes de les squives a seguir lo standart de la nostre conquesta: aquest vensé Medusa, Malencha ý Eleyda, Bisalpida ý Seres, per

molt que presumissen de no dar loch a la casta Diana; e, si vivint aquella hi haguéssem pensat, aquest, ab lo seu poder ý tractes, la haguera conduhida a son pler ý a nostre domini; com sper que farà, a la presumptuosa qui·ns ha tant mal tractat". Mou les leugeres ales, per mil colors distinctes, lo potent fill de Venus, hoÿdes tals rehons de la sàvia mare; e per camí contrari, com la lansa de Achilles, sanà ab lo seu arch les naffres que poch ans ab ell havia fetes; e, donat orde, com begueren de la aygüe del primer riu de Infern, tots los enamorats en tal oblit vengueren de aquella senyora, que no bastaran manyes, missatges, ne públichs o parencers senyals de voluntat encesa, tornar algú a conduhir a més voler seguir-la; altres, de nou enlassats, se trobaren en la gran bonarescha que tania parada als que eren de passada, mes, scullit lo engan, e hoÿda la fama e·l exemple dels altres, molt prest se refredaren; de manera, que·l presumir manchant, ja l'alta fantasia de la glòria vana stava per a caura, cessant lo sacriffici del fum de lehor falça, e sola la cubdícia stave fabricant camins de reparar al manchament de les offertes e inmolacions que en son altar cessaven. Quant, per obre del principal offès, la fama murmurant portà a les horelles del potent en les hones, invinctíssim Neptuno, los actes de aquesta, creixent la quantitat de la sua bellesa ý la glòria que, vensent-la, sperave daquella; qui, dexant lo servey del valent Rey Dausònia, en les ribes de Spèria dressà son navegar, per veura si la fama veritat reportave d'equesta tant gentil. E ja plegant les veles, del viatge cansat, en la noble ciutat que fundà·l fill de Júpiter, lo tro de les bombardes, e·l

sò de les trompetes avisaren Dyana de la sua venguda. E de tot açò era yo avisat, stant dins la gran sala mirant hun clar spill que en mig d'ella penjave, hon se representaven de les parts del món los actes que obraven tots los enamorats; ý les veus s'í hoÿen si era fet scilenci. Ja·s eren vists Neptuno ý Dyana, ý ja lo foch de Cupido crexia en tots la gana de tornar-se a veura, quant, la qui ans squiva no tractable als altres se mostrave, comensà a sentir amollir lo seu cor; ý, en nou penser entrada, en les nits poch dormia; ans, aquell temps que la son occupave en parlar despanent, rehons de tal manera hoÿm que splicava; tots callant, per hoyr-la: "Trista! ¿què és açò que tants no han pogut, e aquest basta en fer-me sentir pena? ¿pot ésser que yo ame, ne senta passió, qui tant me só burlada? Si bé, pus hé trobat qui satisfà a quant ma condició vol. ¿E qui me n'assegura? La sua bona cara ý les clares rehons, no tals com hé hoÿdes fictes ý colorades de altres parencers. D'aquest seré honrada ý tenguda secret, qui és home callat, e pot sobrar ab do divers a la mia cubdícia; mes sé que ame tantes, que ma part valrà menys per lo que vol les altres, ý a tart, los que ab perills com aquest han gonyat lo que tenen en mar, se troben liberals. ¿Com gosaré mirar los altres en la care, qui tant me han seguida, si satisfàs aquest de la primera vista? Ý si rest enganada ¿ab quins ulls gosaré mirar yo a les altres dames qui són de algun preu, que totes me reputen com a llur principal? Vage-se·n en bona hora, ý reste yo honrada en la mia stima, ý dels qui jutgeran lo sacret de mos actes". Ab tals ý semblants contraris pensaments esplicats

per la lengua, passà la nit Dyana, sens acullir lo son; quant trespun[tà] lo dia víu entrar per la cambre lo seu fael saserdot, digne ministre de sos sacrets misteris, anomenat Dion, qui prevengut venia ý pagat de Neptuno, parlant en tal manera: "¿En què pensau, Senyora? Ara vench de la mar, hon hé trobat Neptuno, qui·m ha parlat de vós ý fetes grans offertes, per la gana que té de servir ý complaure-us". "No me·n parleu, de gràcia, —respòs la desdenyosa— que mala nit me ha dada". "Com! —dix l'antich Dion— ¿ý és stat ací?" "Stat! —respòs cridant—. Déu me guard de tant mall ¿ý tendríeu-me·n vós per bé aconsellada, que l'acullís axí?" "No só per aconsellar-vos, —li digué responent— mes, per lo bé que us vull, jo pense en moltes coses; ý deuríeu pensar ¿què us resta de tantes festes vanes com fins ací de molts haveu rebudes, ý de tant com tots vós han donat? Ý ab açò, posat aquest no valer menys que vallien aquells, ý que basta en dar-vos tant com haveu master, ý que és acustumat axí tractar les altres de qui és complagut, que lo nombre de moltes no fa menor la quantitat del donar a quiscuna; ý, si teníeu vergonya que·s digue que tant prest lo hajau satisfet, podeu assegurar-vos en aquesta manera: que ell jur ab sagrament no dir-ho de gran temps, ý no dexe mostrar la gana de servir que us ha assenyalada". E tals rehons acabava lo sacerdot, quant respòs la senyora: "Àngel sou per a mi, que en quant més duptave haveu dat tal remey, que fora de tots duptes stich delliberada de fer tot quant dieu, ý en res no pertir-me del savi consell vostre. Vós veheu lo meu temple quanta pompa aportà en lo honrar del altar ý parets, ý dels lums qui

acompanyen les solemnitats mies, en les quals fas gran gast; e si no provehia ab què pogués mantanir tal despesa, hauria a mancar, que·m seria vergonya e perdr[i]a la extima en què vuy só tenguda". Yo víu en aquell punt envergonyir Cupido, que lo pes dels diners tengué major poder en la voluntat d'ella, que les rehons de hòmens avisats ni del mateix Neptuno, no desacompanyades de gest e voluntat bastants per a causar grat en qualsevol altre, no havien; e fon en punt de deixar la empresa. Però tant gran desig tengué de derrochar la pressumpció sua, que no curà sinó de atiar lo foch de la cupdícia. E víu la nit sagüent Neptuno, transformat en aygüe de or, fins entrar dins lo retret hon ella reposave, com lo fill de Saturno entrà, en temps passat, a la filla de Acrísio; ab esta diffarència: que aquell ploent entrà per la teulada, ý com a bras de aygüe pujant de una font, Neptuno víu pujar ý entrar per lo loch hon ella palsigave. Mes, voler sercar de què se alegra més la avariciosa, o de veura lo riu d'or entrar per son retret, o de mirar aquell aprés tornat en forma que podia sentir e fer sentir delit, és cosa scusada; perquè quiscú pot creure que més se alegra del que mes satisfahia a la sua cubdícia; però, vahent lo galant, no scusà lo encontra, ni hagué molt treball de mostrar elegria com la que sab molt bé dissimular ses ganes. E no deslibere, per are, recitar lo secret de les noves que entre ells passàran, perquè la fi de totes ý del obrar dels dos fou: d'ella lo offerir, ý d'ell lo acceptar la femenil vergonya, portant aquella per col·locar entre les sues òpimes en lo loch hon tenia reservat les insígnies de les altres victories. E per la mina que l'or havia feta, continuà la secreta

entrada lo enamorat Neptuno, salvant lo jurament de tenir-ho sacret que ans havia fet. D'on vench en major erra la presumpció de la folla Dyana, que, desigant cobrir esta culpa secreta, de què molts sospitaven, treballà ab les antigues arts tornar aconduhir molts dels qui en passat la havien ensaguida, a més voler seguir-la. Ý las que no pogueren res acabar ab aquells scaminats, bastaren fer baixar del alt munt de Olimpo lo gran tronador Júpiter, e calar la dignitat del reyal ceptre, a rehonar amor, assegut en la falda de la dissimulada. Lo que vahent Triton, fael araut de Neptuno, recità per menut a son noble senyor; qui, indignat de hoyr tals rehons de la que més amave, stave per jurar ý pendre en testimoni del vot irrevocable la aygüe de Estígia, paluda infernal dels déus no coneguda, de jamés acostar-se al loch hon fos Dyana; quant arribà Dion, molt destre servidor de enamorats squinsos, ý tant ab ses rehons ý prechs pogué ab lo déu de les ones, que tornà afrontar los que romputs staven. A hon, ¿qui bastarà a dignament descriura les làgrimes fingides, los stroncats sospirs, les jures spantables que ella profferia devant lo enamorat? Tantes foren, per cert, que fou mesa en oblit, per aquell qui hoÿa prechs de tant gran instància, qualsevulla offença que d'ella hagués rebuda; ab tal condició, que·l simulat dexat, públicament hagués a confessar lo que entre ells passave. Ý en açò mostrà major força la negra avarícia, que, per no perdre lo que tania en cert, derrocà la presumpció sua; ý ja aconortada de la ficta vergonya que havia mostrat hun temps tant stimar, a palès preposave que amave Neptuno. Mes, quant lo mariner, ensemps ab lo perill, se oblida del vot, encare ab alguns usa lo dissimular.

Però, dexant açò, de què tots stimavem, quants éram en la sala, dever axir una de dues fins: o que apercebint-se de la pràticha sua la dexara Neptuno, o que ella vensent la discreció sua li fera comportar encare majors coses, diré lo que féu Júpiter, per ella desdenyat. Qui, aprés de haver ab sí debatut sobre la pena que merexia lo cuydar de aquella, ab la grandesa del ànimo reyal vensent la ira que havia concebuda, delliberà lo punir de tal crim remetre al ús del Fat. E recordant-se que havia legit en les antigues taules, qui no temen resura per lo discurs del temps, los mals que speraven a la tant mal fadada en pague de ses obres, sols volgué que de aquells li fos donat avís. E per ço, fét cridar lo seu fill, nat de Mayafel, denunciador de son sacret voler, tramès aquell a la antigue sala a hon les tres germanes, qui, per no perdonar a la vida de algú, són nomenades Parchas, disponen dels stats, dels regnes e províncies, e ab ley indelible promulguen lo discurs de la vida dels hòmens, perquè mogués aquelles, ab lo seu manament, nunciar lo fat a la presumptuosa, qui stave pensant de fermar son stat fundat sobre arena. E mentre treballave en cosa inpossible, guiades de Mercuri víu entrar per la cambre les tres germanes dites, de què resta torbada en la primera vista; e més en hoyr la dolçor de la veu que, en temps passat, havia adormit los cent ulls qui senyien la redonesa del prudent cap de Argo, ab sò de tals paraules: "Dexa, presumptuosa, ja los vans pensaments, e perquè més te anujen ab lo temps que·ls tembràs, los mals, ans que no·t venguen, scolta de aquells, per manament de Júpiter, lo determenar cert en boca de aquelles qui disponen lo fat". A tals rehons acabave Mercuri, quant Cloto, la primera

de les que diuen Fades, profferí en strams una cruel sentència de la tenor següent: "Cayga del cel, foch cremant ta persona; Obrint-se [prest] la terra t'absorbescha; Cercar repòs sia lo teu offici, Tant quant viuràs en la mundana spera; Aprés la mort, los Inferns no t'acullen, Nada per mal, confusió de bones, Car has confús d'amor la vera regla, Ab preu venent ço que per grat se compre". E dat algun spay a la sentència dada, de pesar les paraules que havia hoÿdes, Lachtesis, la segona, denunciant com, en juý acusada, comparrien ab ella les liberals qui, usat lo contrari del que usat havia, darien clamor de la sua cubdícia, ab lo mateix stil seguí semplants paraules: "Ab tu vendran en juý a comparèxer La liberal filla del rey Hoetes Ý la gentil Cil·la, filla de Niso, Qui, per fer richs los que més stimaven, No han dubtat buydar los reyals còffrens, E donar mort a germà ý a pare; E, ab clamor de ta negra cubdícia, Ffaran palès ton crim abominable". No dexà Antropos, la tercera de les germanes dites, lo compàs de les altres, denunciant com, en juý condempnada, restarien per eterna memòria al peu de la scala, la pedra de son nom, e·l record de sos actes: "Crexerà·l foch de la tua gran ira, Quant te veuràs en lo juý condempnada;

E trasformat ton cors en negra rocha, Rastarà baix, al peu de la scala, Per no haver endrat per dreta senda En la gran Cort hon té Venus lo ceptra; E dira·l mot, scrit sobre la pedra: Perquè vené ab preu ço que·l grat compra". Volia replicar al dir de les tres nimphes, quant víu, ensemps aquelles ab lo qui les guiave, lunyades de sa vista; e tirada del fat que fugir no podia, entrà dins lo gran prat qui·m havia portat en la torre de Venus, d'on mirave tals coses: la terra hon posave los peus, restave secha, sens més criar erba ni suau flor; los murtres li alsaven les branques, si les mans alargave a pendre de lurs brots; les roses se cloïen, si los girave l'ull a mirar-ne alguna; e los coloms, ab gran remor de ales, giraven de sa vista com de algun cassador. E, si no stigués tant fora de bon juý, ab açò poguera clar conèxer com, per ira de Venus, los arbres ý les flors, ab los ocells consegrats, a aquella, la tenien en oy; mes, ab los ulls segats, seguia lo camí de sa trista ventura, e, no guiats dels signes los seus passos errats, guiàran son camí fins en lo primer pati de aquella gran torre, qui és nomenat Oci; a hon, per no saber lo camí de la sala, ni ésser may passada per aquells nou grahons, qui son dret camí de scusar les erras que fem sobrats de amor, stave passejant per lo clos de aquell, sens saber a hon era, ni rasselave del seu mal tant vey. Quant arribà Cupido, ab veus de molt gran cuyta, sol·licitant la mare per axir a cloure lo procés de aquella acusada, ý hoyr les clamors que Medea ý Cil·la volien proposar contra la sua vida. Hisqué la noble Reyna, per complaure lo fill,

fins al cap de la scala; e tots seguint a ella per veure què faria, Medea a la dret[a] e Cil·la a la squerra, ab l'af[l]icta Dyana al mig, se presentaren al peu de la scala. E hoý la primera comensar en tal forma: "Aquesta presumint ha comesa tal erra, que, desdenyant les armes de Cupido, ha abrassat les riqueses de Pluto; ý no ha conegut, la folla, la parada de quin loch li venia, ni ha pensat que és honcle del fill vostre lo déu de les riqueses, ý que és tant bé sotmès al poder del seu arch; però bé u sentí Ceres quant li furtà Proserpina. Simulada ypòcrita! Maleyta sies tu de quantes per amor han may sentida pena, o pública infàmia del femenil stat! Ja no fosses tu nada per fer-nos tal vergonya, que la tua avarícia passà la de Eurífile, muller de Amphiaraho, qui, per haver lo collar de Herimona, que tenia Argia, descobrí son marit e procurà per hon morí en lo citi de Tebas; car aquella mès a sort la vida del marit, per haver una joya tenguda en gran preu, ý tu, en cert, has morta la fama per qui dura eternalment la vida, per nombre de diners qui als ulls no amostren. Yo só tenguda en lo món per cruel, per haver dade mort a mon petit germà ý robat a mon pare; mes en la Cort de Venus se fa de mi gran festa, d'on tu ést bendejada, ý del món avorrida, per la tua cubdícia; resta confusió de quantes serquen honra, ací en aquest pati, hon may no se·n troba; e tots quants entraran, improperant te diguen la següent latenia: "Maleyta sies tu de les xiques infantes, pus que per ton exemple a mal són convidades; maleyta de les vèrgens, perquè hun temps ab àbit simulat has tachat llur col·legi; maleyta de casades, torbant a sos marits; maleyta de les viudes, usurpant los

delits que són més propris d'elles; maleyta de les monges qui a Déu bé servéxan, perquè has servit infern; maleyta de aquelles qui amen en públich, perquè has pervertit l'orde de les festes; maleyta de les altres qui usen la cautela per a salvar la honra, perquè la has usada per procurar diners". E tals rehons acabava Medea, quant Cil·la comensà: "¿Què puch més dir de aquesta, maleyta del ample cel qui liberal dispensa per ús dels vius les fruytes de la terra, ni què·s pot més ajustar a sa pena? Yo fiu més que Medea, tant com és més donar mort a son pare, a subjugar al inimich la pàtria, que, fugint de aquella, matar lo xich germà; e tot açò gosí, empesa per lo grat que tania de Minos. E per ço, alta Reyna, més que ella avensada me trobe en vostre Cort, hon, per lo loch que y tinch, vós demane en gràcia que, refermant tot quant ha dit Medea, rest transformat en rocha negra lo cors de la avariciosa, com fou lo de Aglaures per obra de Mercuri, pus que les dos, tenint un concorde parer, ans delliberaren acceptar los diners que admetre los prechs dels apassionats". E ja per obra de Cupido ans de semblants rehons se éran apartades del ànimo de Venus pietat e clemència, e per ço la rigor de la pura justícia condempna la acusada de haver star al peu de la scala, transformada en rocha negra, per testimoni de la sua malícia. E com volgués Dyana, indignada de hoyr tals rehons a què de gran senyora no volgué may respondre, tornar-se·n per lo loch per hon era venguda, no·s pogué moure; perquè les parts del seu cors, que ans movia a son pler, eren fetes inmobles, e les junctures dels jenols endurides,

no seguien en res lo moviment dels peus; ans, lo fret que en les ungles mostrà el primer senyal, se era tant stès, que, descolorides apparien les venes perduda la lur sanch, de manera que, a poch a poch, la fredor ý durícia tota la occuparen, tancant a sos frets polsos camí de més polsar ni dar senyal de vida. No volgué may parlar, ne, com hagués volgut, tenia ja camí per a traure la veu: ja era tota rocha, e no blancha, que lo verí que en son cor se era tant tancat, scampant-se deffora, la havia feta negra; e, perquè no manchàs alguna part del dir de les tres Fades, hun títol novament sculpit, de mostra de gòtigas, per l'orla de aquella nova pedra, a hon tots quants entraven legían tals paraules: "Perquè vené ab preu ço que·l grat compra"; denunciant a tots la causa de son mal. E, acabat la susdita letania que ordenà Medea, isquí de aquella Cort, molt refermat en lo primer propòsit de no tornar hich pus, per tants desordes com havia vists. Ffinis