Text view

Obres catalanes [F. Moner]

TitleObres catalanes [F. Moner]
AuthorMoner, Francesc
PublisherGLD-UAB
msNameA-07-Moner_Obres_Catalanes.txt
DateSegle XVIa
TypologyA-Prosa de ficció
DialectOr:C - Central
TranslationNo

Javascript seems to be turned off, or there was a communication error. Turn on Javascript for more display options.

CARTES A L'AMADA CARTA ·I· Le força de vostre valer ý la sort de ma conexença, ab una vista àn pogut tant quant és menester a quisvulla enamorar. Ý sens fermar sperança ab segell de fe, ma voluntat ab aquesta us fa present de sí mateixa, obligada a no poder ni voler servir altra. Ý si vostra mersè

u dupta, amor, serveys ý firmesa faran testimoni per a deure-u creure, si la vida no·m dexa ara que més la vull per poder-me manar vostra merçè, de qui só. CARTA ·II· Io creya qu'en sols ser vostre, a mescla de mos mals, la memòria de vostres avantatges me feren viure alegre. Mas mostrar-me vostra merçè que de mos serveys no·s serveix, m'à donat tal cayguda que no·m puch levar sens tornar caure. Si qui té lo poder no u escusa, sia certa que, per en poch que·m tinga, li meresch algun aleuge, perquè ella m'à fet tal, sens mesclar-s'í altre sinó yo, tan flach en ésser vençut com vostra merçè esforsada en vènser'm. Ý, bé que mala vida visca, si hé rebut engan no és per culpa mia, ni yo, a la fi, y dech perdre. Per què, ab una sentilla dels béns que us arrehen,

podeu redressar mon estat ý desigualar-lo a son avantatge; ý satisfareu lo mèrit que s'ateny, no sens vostra gràcia. La hora que elegí vostre servey, ¿per què fuy tan content de la força que·m fés, com deguera dolre·m dels mals que·m desfan? Ý acabe ab aquesta fe: que no poreu tant ultrajar-me que ma voluntat se desdiga. CARTA ·III· Fins ara me só esforçat en amar ý servir, perquè no·m fallís res del que a ma part toca. Só arribat al cap, en so que no tinch més affer sinó treballar en soffrir-vos. Vostra merçè, en ultrajar-me, no sé si acaba o comensa. Si comensa, guay de mi! Si acaba, suplich-la que no tarde, que, per a, segons só ple de mals, si a temps me ha de socórrer, no sé què més espere. Ý si li par atreviment creure que m'à de valer, no crega que presumpció mia ne sia causa. Mes ame-la tant per estrem, que no crech

que no·m vulla. Ý si tal novitat no la ha hoïda, no se·n maravelle, perquè ningú ama d'amor de tal mena. A l'amor estranger, estrangera querella, ý a dama tan estranya, estranya merçè li cové. CARTA ·IV· La vista de vostra merçè, esta nit me desermà l'entendre, perquè la voluntat posà tota ma pobre cosa en rebolta. Aprés, nunca hé cessat pensar en com és veritat qu'és major repòs amar que ésser amat. Ý en asò no sols m'aporta la querella ser justa, mas també perquè vull defendre l'estat en què tota ma vida·m só criat. Moltes rahons me són parcials, mas en una sola me assole, ý és aquesta: ningú ama sens delit, ni ningú se delita sens amor. Lo que no ama ý és amat, ninguna cosa pot posehir que molt stim, perquè, no amant, no·s delita. Lo que ama ý no és amat, amant se delita; ý per bé que no posehesca lo voler de qui ama, posehex la conexensa

que l'obliga, ab la qual aleuge sos mals. Ý lo que no ama ý és amat, la conexensa que té de qui no ama no li fa ningú bé; ý lo cor gentil, per bé que no sia amat, se delita més en contemplar les perfections de qui ama, que no fa en pensar les de sí mateix le hora que creu que per elles és amat. Ý per yo millor entendre-u, dó a mi mateix per exemple, que fas jura a vostra merçè tres anys m'à durat. Que si tot lo món me volgués bé, ý a sa requesta no m'í girara, sols per no destorbar-me de amar una que nunca·m volgué ni may me féu merçès. Ý en son servey é sentit infern ý, també, paraýs terrenal; ý vuy en lo de vostra merçè só estat en purgatori, ý gloriós fins al tretzèn cel, que faria fi. CARTA ·V· La certeza que tinch que may vos errí, me fa duptar vostra ira si és vertadera o fingida. Si

crech que de veritat me vullau mal, me par que us feu gran offensa, perquè és sobra sens rahó ý gran desvario ultrajar en tal sò qui, sens demanar-vos res, vos à [a]mat ý servit. Si crech que va de burla, me par qu'és major desconcert, que no sé veure per què u feu, pus ja·m tenia sperimentada la pasciència. Ý fins assí aveu vist quanta fe ý amor hé tengut, ý que m'aveu fet tornar a la primera edad, envergonyit de lansar làgrimes ý anar-vos detràs com a branxet desdenyat. En soffrir tants ý tals tractes, vos hé merescut alguna merçè; ý aveu-me pagat ab mals, que enquerir no sé per què us hé adorat. Me aveu mes al costell, vós sabeu com, mas yo no sé el perquè. Pensar que vós ó feu, me ha aconortat gran temps; ý sempre durarà, si aguésseu tant entès desavenir-vos ab mi com yo en avenir-me ab vós, volent totavia lo que volíeu, fent de la metzina al quet. Mes ara estich da manera que·m vull molt gran bé perquè us hé servida, ý mortal mal perquè us vull; no perquè no u merescau, mas perquè yo no u meresch, puis a vós no u par. Ý lo

parer dels altres no abasta a mesurar vostres stremps ni·ls meus. Ý acabe fent certa a vostra merçè que, qualsevulla sia lo fi de vostres encontres, ha feta fi ý no començ, tal que ningú hoirà més que de vós me clame, ý tendré de què fer altres comptes. Ý vulla Déu que puga dir: "A desmedrat, milloria". CARTA ·VI· Maravellat estich de vostres maravelles ý de les mies: de les vostres, perquè en veure·m tant amar no m'haveu amat; ý de les mies, perquè en veure-us tant cruel no·m só mort o cobrat. Sé que visch de vostra vida, ý vostres obres me sostenen. No sé entendre si·m sou deutora o si yo us só obligat. Vostres aventages me fan a mi mateix tenir en poch. Dels meus me prese en estrem, mes veure que no·ls estimau, los desfàs. Totavia, conech que, si vostre favor

tingués, no·m faltaria res, perquè esmenaria lo que·m fall. Pese·m que no sé de què us servesca, pus amar ý mirar-vos vos desplau. Fugir-vos no puch; mesurar-me no sé; desamar-vos, per bé que pugués, no vull. Aquesta vida que visch, no la puch seguir, ý ninguna altra ma agrada. La mort me desdenya; no la vull forçar perquè ningú en tal cars la elegex per menor mal, sinó l'ànimo flach ý civil. Què faré, si vós no us piadau, ni vós me socorreu, ni mos mals poden acabar-me? En la fi me asole que vostres béns són fets per mon mal, pus dels meus no us serviu, ý són tals que sol me haveu condempnat perquè us plau. CARTA ·VII· Sy esguarda lo trast comú dels qui de [a]mar se clamen, duptava vostra merçè de mi com dels altres. Mes si mira que en lo valer és

sola, rahonablament pot creure que en son servey só sol, de amor, dolor ý callar. Ý si és veritat los que han vist la vista de vostra merçè puguen ser tals com yo, per saber entendre sos compliments un aventage tinch en lo cor, de què·m prese: que só sera feta blanda, no per alre sinó per la emprenta de vostra voluntat ý ley. Ý per ço deu ésser certa que m'ha fet tal que per ser asendrat ninguna cosa·m fall. Vostre merçè à de obrar l'encast. Si·l fa tan rich com té lo poder, tot lo món no tindré en res. Lo contrari se me aparella si prest no·m socorreu. Ý si del que, servint-vos, demane no só digne, si me·n feu merçè, vostres mèrits ho faran merèxer; ý, en mon poder, no serà menys car de vostra carestia, perquè só tant en vós que no poríeu res perdre que yo no perdés. Ý recordau-vos que qui tant vos demana, fins empre, no té res que per vostre servey no u desfassa, si vós ho manau.

CARTA ·VIII· Per molt que vostra valer se descobre, los majors béns són secrets; ý si yo·ls ignore, fe ý devoció me fan merèxer desitjar-los. Vostre merçè ignora més de mi, perquè no m'experimenta; mes yo no u destorbe, que, si escodrinyar-me vol, ningun retret en l'ànima tinch que no li mostre. Só sert que si vostra merçè tenia tan gran gana de saber de mi com yo d'ella, prest gosaria presar-me del que ma voluntat vos merex, ý seríau apressada en valer-me, com ara en donar-me mala vida, sens que mirau per mi. Negra ley és la del cor, per ser la mentira ý la veritat en una manera tan grand per a mi, que m'enuja en estrem, ý d'altra part me aconorta. Que si tant amor com li tinch li era palès, crech tanpoch lo pagaria, ý yo desperar-m'ia.

De manera que més vull que, per ignorar vostre mercè de mi, yo ignora d'ella. Mes tinch un aventage: que al que no sé tinch amor, per sobra de devotió. Ý vostre merçè vol mal al que sab ý no sab de mi. Suplich-la que·s mude, per fer stalvi de qui nunca·s mudarà, pus lo mal que de vostra mercè·m ve és bé per a mi; que no·m poreu llevar lo favor que nom donau, per bé que de vós me vingue. CARTA ·IX· En saber que, sent vostre, me haveu confirmat en pena, estich revoltant dins mi, per veure què us hé fet que tal me parau. Yo nunca os desconeguí, perquè jamés me fés merçè. Yo nunca presumí merèxer-vos, per mos mèrits, cosa que·m demanàs; mes sobrat amor me ha nodrit lo cor, tan devot de vostres béns, que desijava més entendre·ls que delitar-me en ells. Per ço, si alguna volta vos hé anujat en demanar-vos merçès, desanujava a mi ý no creya offendre-us, mirant que no podia voler cosa que no fos bé. Ý si de aquesta rahó vos armau contra

mi, que pus vostra voluntat diu no és bé, que·l digau ab tan gran fúria, me aterra tal resposta, que dec aver patièntia. Ya la tinch, ý terrible; mes clam-me que qui no pot fer mal de culpa, no deu repartir mals de pena. Ý a mi, qui·m desfàs per vostre servey, per lo meys, si no·m voleu perquè us vull, estimau-me perquè us puch soffrir bé. Si de tot me avorriu, no·m lanseu. Recort-vos que vós me ultrajau, ý cosa que vós fassau no·s deu perdre. Axí, que concertau mos mals servint-vos d'ells. Que si folgau en veure·m desatinar ý morir, jo·m destruiré lo seny, la vida ý la resta. Ý veureu què veureu! CARTA ·X· No sé què fer ni scriure mentre que d'ésser servida vos anujeu. Tota cosa feré sinó dexar

d'amar-vos, perquè no puch, ni sé, ni vull. Fer-me enemich só content, ý maltractar-me, pus vós me voleu mal; mas en pensar que só vostre, a mi mateix tinch temor ý recel d'anujar-me. Aquest debat me fa mortal mal. Per una part me vull levar la vida, que tant mal voleu; per altra, perquè us serveix, la tinch cara. E desig venjar-vos de mi, no perquè us aja fallit, mas sols perquè só causa per què us anujau. Axí, que digua vostra merçè què mana, que, vostre fidelitat servada, faré quant manareu. Si de ma querella sou oblidada, és que us dexeu amar ý servir; ý sols mentre tinch la vida, que pus no voleu, no us deman alre.

RETRETS A L'AMADA (GLOSSA) Para Vuestra Senyoría, donde todo el bien s'esmera, mi glosa va allà sin guía, mas leva por compania el negro fin que m'espera. En cuyo abrigo s'embía, si algún frío baldón vyere qual no veho yo.

Si me condena razón, deffiéndeme la passión, que en el trago do yo so nunca se niega perdón. Mis esfuerços se mantienen. Sy vostra merçè no és oblidada dels ultratges li ha plagut fer-me sentir, recordarà com suffrir-los hé pogut, abandonat a tota dolor, sens desijar desviar-me de son servey; per bé que tampoch poguera, com volgués. Tota volta determinava, si tingués libertat, nunca elegir ser d'altre sinó d'ella, pus sos aventages són compliments que ninguna·ls té. Però en aquest seguiment só estat estret de tants mals, que, de tres mil desconcerts, ha tret defora, lo cor, senyals de amor de què ningú pot prear-se sinó yo.

Què menys ne puch sperar? ¿De hon, entre tantes pèrdues, hauré pogut guanyar ser tengut per verteder ý no fengit devot de ses gràcies, que no gose dir enamorat? Ý és tal esta devoció, que a tota perdeció me só vist condempnat, sens esperança. Ý ya, la que yo solia fengir-me, ab molta rahó, destruÿda, ab tot açò nunca may lo amor s'és meysfet, sinó que, de congoxa terrible, hé la salut perduda. Ý, acaminant al morir, a grans passos, no li ha plagut fer-me digne de sa vista —crech perquè sabia, si allí arribàs, me donara remey. Si, dolent-se de mi, hagués dit de paraula que ma salut li plagués, aconortare·m com poguera, pus sé que no meresch que entràs en mon tabernacle. Aquestes obres cruels, ab la memòria del passat en què nunca mercè·m fon feta, ý ab

los senyals sobre que de continu velle ý prenusticha los casos que ma desventura aporta, me donen causa que puch dir: Mis esfuerços se mantienen dond es la fe combatida. Grandes affruentas sostyenen, ý soys amada, servida; mas merçedes nunca vienen. Io no sé per què maltractar-me ni judicar-me tant mal; que del que se pren fatiga, per molt que m'agreuge, yo·m dexe; del que no puch ni sé dexar-me, si no vull ningun dan ne reporte. Que de tal no poder, no saber ý no voler, mia és la pena. Ý pus son desamor, ý en poch tenir-me, ý lo que yo hé esperimentat, ha bastat a vèncer la fe que li tinch, de sos majors encontres més gran amor me referme, consente·m

que l'ame ý servesca. Que no se m'entén, menys a mi que a ningú altri, quant poch m'aprofita. Mes ja só tant fora del temps del remey com de la occasió d'esperança, pus en lo comens no sabí fugir-ly. Per bé que, ben mirat, no me·n dó culpa, perquè ma voluntat, tras lo bé infinit de ses perfections, en la ànima rahonablament se recolia; ý sí la bellesa, gentilesa ý gràcia, en algun desconcert m'empeny, no és maravella, perquè la ànima ý lo cos tal cadena los enlassa, que no pot ésser la una ame ý l'altre sia encensible. Però la força de l'amor que li aporte, en mi sobre l'ànima se recolza, ý tras los béns de la sua s'endressa. Ý per molt que ab crueltat de mi·s lunye, per devoció és tan junta ma voluntat ab la sua, que no hé desijat may, ni puch desijar, cosa que li sia offensa; que pus totes ses eleccions ý obres la virtud és guia, no poria yo amar-la de tal amor si d'ellí desviava. Axí, que mon desig a soles és estat a ffi de poder delitar-me en la pràtica de son entendre

ý condicions, que no hé merescut prendre més. Pus tant s'és apertada, a mi ha plagut, com hé pogut, apertar-me·n, pus a ella plahia. Ý ja, ara, les merçès que li demane no és sinó que mire com sempre ha reffusat en la memòria ý en la vista. Ý no sols, ab desdenys ý descura, no ha volgut mirar-me, mes ab paraules ý obres me ha derrocat tant baix, que la terra no·m voldria, si pogués, reffusar-me. Lo mal dels mals, estrem dels estrems, és lo viure que visch. En tal estretura·m té, que no·m maravelle si ningú la creu, perquè per ningú passa per a que tantes puntes. Sy ha qui tal voluntat li té, pagua en tal manera, ¿si enemichs tengués, com los tractaria? ¿Porian ser majors dels que·m procura, acordada ab la Fortuna, qui en tots mos speriments ý esforsos m'és estada sempre contrària, com ara·s veu en lo que més me toqua, sobrevenint-me coses que escriure dexe? Perquè, segons elles són ý lo lenguatge escàs, dir-les aprofitaria menys que la resta, pus ya no·m

dó en cosa que venir me puga, sinó que ab tal desempar me abandone a tota sort de mals qui són per venir; que los de la mort comuna, perquè·ls tinch per bé, me fugen quant més los desija.

COMIAT Cynch anys vos hé servida, amada ý temuda, absent ý present. Hé colt vostre nom ab enamorada fe ý fermetad, sens sperança, sinó fengida, ý tal que no us podria offendre. En testimoni de què tants stremps han passats per mi, que, si vos ho négan les gents, ý pedres saben que só stat en exemple per fer los hòmens amables. Ý si no us hé servit ab guasts e·n festes com mereixeu, condemnau-me, si us par que tinga culpa. Ý si la voluntad que us hé tinguda no us sembla que tinga mèrits, no la vull metre en compte, que prou cosas me resten para ésser-me deutora.

La salut, vida ý libertad hé tenguda en poch per vostre servey. Per vós só stat ydòlatre, amant-vos com a Déu, ab tants desconcerts per amar sens mesura, que ara que·ls sguarda, m'espant com hé pogut viure. Scriure quant són estats, molt s'escusa, perquè lo compte d'ells seria larch ý escàs, ý també, perquè en altres parts stan scrits, sagellats de la veritat palesa, en gran favor de ma querela. La paga que me haveu dada: a l'amor, desamor; a tot lo que resta, menyspreu, a mescla de ultratges, maltractes, desdenys, disfavors tant cruels, que mil voltes me haveu fet córrer del que poguera preciar-me; ý, a la fi, per ser en mi vostra voluntat ley, m'és tornada tan humil, d'estimar-me de quy era, con fóra rahó que presumís si per tal m'estimàsseu.

Ý nuncha hé conegut que, per soffrir-los, hajau trempat mos mals. Nunca us demaní cosa que us offenés. Hé-us supplicat tres mil voltas lo no ab les obres conformés. És stat vostra resposta sola una merçè —que per ser vostra era gràcia— me fés scrivint en un paper, un dia que de vós partí; ý tant prest lo desfés publicant-la a tots, perquè no fos veritat que cosa vostra fos mia sinó per a burlar-ne-vos. Sempre us ha paregut que per dir-me vostra ere pagat. Yo u atorga, ý de assò no·m dó; mas clam-me perquè, en lo que res no costa,

no m'aveu fet als altres ygual. Que, si de tot no m'engan, més que tots vos meresch, perquè més vos hé amat; ý si·m fallen coses que altres tinguen, sé que, si tot és pesat, hà menys m'atrevesch del que la rahó consent. Fins ara vos hé pogut suffrir. Vostres manaments hé poguts obeir; e si hé dit que me n'ere deixat, lo contrari puch monstrar. Mes vostres injúries me davan justa causa que axí se digués, pus de altre no podia venjar-me sinó de mi mateix, parlant contra ma voluntat. Aprés, seguint-la, vos fiu certa de com era en vòstron poder ser vós servida del que manàreu. Plagué-us, pus tant poch montava, ý a mi plagué més. Ý per bé que lo pes fon greu sobre mes spalles, fiant en l'esfors que de vostra part me vinguere, fuy disapte a fer-vos recort que no faltàs d'envyar en lo que·m faltava —pus de leuger se complira dihent-ho a un de dos, o enviant a Perpinyà—; que, aprés de haver yo tant treballat —ý tota volta lo vos hagueren tramès—, no speràs que us requerís de vostre servey yo matex, sinó que·m tractàs com sabeu vós.

Ý fins als vostres teniu sevats ab paraules leugeres ý agudes, en lo punyir de les quals no·m dó; mas les vostres me àn fet un dolor que no m'ha dexat fins ha presentats en la trista memòria tots quants mals me haveu fets. La voluntat ha presentat los béns que per ser vostre m'àn vengut, sens consentir-los-me vós. L'enteniment ha fet aquest juý, que per menor mal se cové. Ab aquesta, de vostre servey me despedesch per a mentra visqua, com me despedesch per guanyar-me, pus vós res no perdeu ý pensau menys perdre. Com yo guanyaré molt més del que pensa fent-me libert, si puch; ý si no, la congoixa que·m resta darà prest camí per a més apartar-me de vostra merçè sens merçè.

RESPOSTA A JAUME DE RIBES Moltes occasions me desviarien lo respondre a vostra demanda, senyor Jaume de Ribes, si la cortesia restàs salva, perquè lo que favoreix lo deffalt de l'entendre en tals coses, qu'és la speriència, és tan estranya de mi, com se mostra que nuncha posehí cosa que molt desijàs, bé que ha posehit a mi lo desijar ý dolre. Ý de haver amat sobre strem puch preciar-me, ab fe, sens sperança, tan ferma ý ab tan aguts punyiments, que·ls miradós, sens fer-me injúria, ya perdonaven tan poch a ma honra com yo a ma salut ý vida.

Ý per ço·m pesa com, poch dies ha, no ha recaygut lo que ara ordenau de mi perquè l'enteniment, despert d'amor ý devoció, me ensanyara los secrets que ara no sé contemplar, perquè mals tractes de nova sort, ý estranys al creure, han romput lo que yo no sperava se pogués rompre. Mes negú no pot tenir a les puntes del tempre, del menyspreu, tal que, si no fos ley la voluntat de qui les ha causades, ací matex farían offensa. Ý per ço, si desanamoradament vos parle ý desacertat, no us ne maravelleu, ý prestau lo perdó ý socorreu ab la esmena. Lo que conté vostra demanda, si per mi no m'engan, és: ¿qual és la occasió que, dos enamorats la hú posehint a l'altre ý esforçant-se cada hú, quant sab ni té poder, a mostrar-se contents, la dama sospita que no és amada

tant quant ama, ý lo enamorat recela la pèrdua de la pocessió del bé que ama? Par-me a mi que un matex pensament ý recel és lo de l'enamorat ý de la dama, perquè los dos temen una matexa cosa; que si la dama tem que no és amada, també recela perdre, ý si lo enamorat tem perdre la dama, és perquè dupte sia amat. Ý axí, ygualats los pensaments de les dos sospites, seran yguals los recels, ý coneguda la causa del mal de la hú, serà coneguda la de l'altre. Ý si remey s'í troba algú, als dos se pot endressar. Descorre lo meu pensament, ab lo desig que tinch de satisfer-vos, per les differèncias de l'ànima, potències ý passions, ý mire Amor, ses forçes ý sos actes, ý en ninguna manera no·m par ella sia causa de aquestes sospites; perquè, presuposat que en ells no ha ficció alguna, com en vostra demanda s'entén, ý sien persones d'enteniment en les quals a sol és Amor que tinga sperits, se refferme ell, junt ab la voluntat,

ensenyorit de tota l'ànima, tots los seus actes sol affirmar-se ý transportar-se al bé que ama. Ý si és ley que ningú ho pot mostrar a l'altre, com dius, si se posa, molts senyalls se·n poden donar, perquè los enteniments dels dos de continu treballen, sens libertat, en dir paraules molt estranyes als vulgàs ý comunes, ý diuhen agudeses que no s'entenen per rahó, sinó per amor. Una voluntat en voler té lo septre de les dues ànimes; los altres sentiments servexen, tots affeytats, en llus delits. Yo no sé, donchs, veure com Amor, que tot açò ha texit, pot causar tal pensament ý sospita; ans me par que quant més és acabada ý gran, tant més, ab los senyals que trau, és causa de la seguretat ý no del duptar. Que si cada hú dels dos s'esforça en mostrar a l'altre que ama més que no és amat, yo no sé bé què dupten. Que pus disputen de qui més ama, ý ningun inculpa l'altre de haver fallit, ni u conex, assegurar-se deurien; que·l cor, sens engan de qui no ha sperimentat, no tem; quant menys deu duptar de qui veu

rompre per mostrar-li quant en l'ànima s'enclou. Lo verdader enamorat no deu voler tembre de qui ama, sinó lo que recela de ssí. Ý cada hú donant lo compte a cí matex, li deu parer que l'ha donat a l'altre. Ý lo mostrar amar més que ésser amat, bé és que u diguen, ý que tals rahons se acullen entre sos passatemps, que dolçor tenen als bons enteniments; mas creguen que ygualment se amen ý estimen, que tot és una serra que crema per ygual mesura. Si volen armar lur estament de rahons, ý debatre ý desputar sens congoxa, no crech los ne fallen; sé que a mi no me·n fallirien, qui poch sé si yo·m devisava l'encast. Ý axí no·m par en ninguna manera Amor ne sia causa. Ý ssi, ella feta en la voluntat senyora, totes les altres potències la obeexen, ý tal pensament

o recel no·s pot escusar, vinch a creure no és per altra cosa sinó per lo desfalt dels béns que en aquest món se poden alcansar, ý per la gran noblesa de l'ànima; per la differència del bé verdader a l'aparent, ý del finit a l'infinit. Perquè l'ànima és crehada per amar lo bé infinit, que és Déu, ý per sols reposar-se en Ell, l'enteniment entenent sens sospita, la voluntat amant sens recel d'engan. Detenguda en lo càrcer del cors, per bé que, desviada de les fúries de les passions ý censualitat, la fassen amar en estrem ý, enbenada ý quasi feta ydolatrie, vulla lo bé apparent, nuncha se assegura en ell, ni pot reposar fins haurà attès lo bé infinit a què és ordenada. Del qual no duptarà si és amada, perquè clarament ho veurà, ni·l porà perdre, ý ab tanta clarícia ý seguretat, que principalment en açò consisterà part de glòria. De aquest deffalt, a mon juý, vénen totes les sospites ý recels; que per ço tem engan: perquè s'engana per bé que no u conega. Ý quant més lo que ama estima ésser bé, pus se

pot perdre, tant més lo recela perdre; que si seguretat y havia en la vida de dos enamorats, un altra paradís seria, ý no l'aurien tant blasonada ý acomparada a amargues dolçós, ni serie qüestió en qual estament de amor són sentits majors mals. Los quals mals, per bé que, com tinch dit, són naturals ý rahonables, ý no sia maravella si s'í troben sospites ý recels, no resta que moltes no s'í puga ajudar; en manera que si la dama té agudesa ý a l'anamorat no li fall, estant contents, com dieu, en moltes rahons ý pràtiques se poden assegurar, tals que deixen entendre, ý no·s poden dir ni scriure, perquè dels actes particulars no se·n pot donar regla certa. Tota volta me par sis coses són apropriades: La primera: fer pactes la hú ab l'altre, ý determenar les coses en què han de guardar; ý traure moltes civils poquedats, les quals, per no mirar-les, moltes voltes són causa de grans sospites. Ý en les que són determenades

no fallir per la vida, ý fer que sien tals que ningun inconvenient no·ls pugue destorbar. La segona: pensar que la incertitut és comuna, ý que sols Déu entén lo secret del cor; ý ab açò aconortar-se, ý pendre per fin ý terme los senyalls que·n poden veure, ý no lo que no·s pot tot aconseguir. La tercera: guardar-se de entrar en pensaments en presència; ý qui u pot escusar en absència, també se aprofita. Mes lo qui pensa sovint devant qui ama, ha donar rahó de coses que no fan gens al cas. La quarta: dexar del tot la pràtica dels més enamorats, qui tenen per costuma de may partir-se que no diguen qualque rahó per a metre en sospita. Ý de assò·s presen, ý diuhen qu'és molt bo per a conservar; a mi·m par qu'és millor per a destroyr. La quinta: no voler veure moltes misèries que no·s poden escusar, ý no voler fer com molts que nuncha deixen la dama fins als lochs més retrets, ý volen veure ab la vista lo que és

més enujós als altres sentiments. Deu mostrar, lo qui ama sens engan, no tembre que l'enganen; ý deu donar crèdit la un a l'altre, ý no regirar còffrens, com alguns qui cerquen si hi à letres d'amors, ý mil civilitats de aquestes que són verí para los dos. La sisena: que si algú d'ells no deixa de dir que ama tant com creu és menys amat, pendre tals rahons per passatemps ý traure·n defora tot lo que·s pot mostrar. No ser fantàstichs; en res enujar-se, ý no procurar-se congoixes; mirar bé per sí, ý scusar-se. Que en tots los staments de aquesta mar tempestosa més hi aprofita una onza de grat que quintars de passió. Ý, en fi, guart-se cada hú de errar a l'altre; ý aconortar-se del que no·s pot alcansar. Ý recorden-se que la abella porte fibló, ý an aquest món miserable no ha Déu ordenat cosa segura, sinó lo que és més enemich de aquestes amors, tras quals perden seny, temps, vida, l'ànima ý la labor.

L'ÀNIMA D'OLIVER Molt magnífich senyor ý cosí, mossèn Francesch de Blanes: Vostre merèxer ý la voluntat mia me fan ésser tart del que us prometí. Vostra virtut ý la difficultat de recordar-se de tantes coses me sia scusa. Ara us ho tramet. Feu-me merçè que

no u veja ningú, perquè de vós me plau ý de altres no. Ý resta vostre, com tota volta. [MONER VOL ESCOLTAR EL SEU ECO. SE LI APAREIX L'ÀNIMA D'OLIVER I INICIEN LLUR DIÀLEG] Lo derrer divendres de agost, la hora que·l sol se posta, los mals que dins mi tenen posada certa comensaren a voltar-se, com solen. No podia suffrir-los ni lansar-los; estava per a morir-me com vingué l'amich qui·ls conex. Comensí plànyer-me, a ell, de qui·ls m'à enviats, ý de la demasia d'ells; ý, en loch de conortar-me, digué·m tants annuygs que·l dexí, ý ab fúria dresí los passos a la vall vesina de Sant Yerònim de Ebron per hoyr aquel so nomenat èchon, de qui ere cert que, si·m respongués, diguera

lo que yo, ý, sens fer-me contrari, ensemps ab mi se dolguera. Fon fet nit escura, molt queda. Yo treballava en exir del camí perquè ningú me hoýs, mas lo que dins mi sentia no·m dexà elegir loch, ni que més esperàs, sinó que·s rompé lo cor, ý ab una veu destemplada, molt alta, diguí semblants paraules: —¿Per què nom responeu, amiga mia tan enemiga? ¿Per què m'aveu condempnat sens culpa ý sens hoyr-me? ¿Hé-us pogut fallir yo, que per vostra servey só fet, yo que nunca sabí ni volguí ofendre-us? Si ara que m'aveu fet pesses vos adora, ¿en quin temps vos hé pogut errar? Si dels mals que m'haveu fets no us penediu, mostrau-me de què tinch yo penedir-me, que, si us só culpable, no·m maravellaré de cosa que per mi passe, perquè presumir de offendre-us és peccat irremissible. Mes ¿per què us deman cosa que no podeu donar-me? Si Déu no sab que yo us tingua culpa, si donchs só tant quiti, ¿què haveu cregut de mi que lo que aprés haveu vist no us hage fet segura del contrari?—

Soccorrien grosses làgrimes ý redoblats sospirs, perquè mos mals, d'estrengés, faltaven de vocables. Volia més alt cridar, pus alre no sabia, con una veu ronca ý baxa m'entroncà lo pensament, dihent tals paraules: —Flach és lo cor que a ssí matex no pot vèncer.— Espantat restí de hoyr parlar qui no vehia. Mes, ans de haver fet juhí què podia ésser, la mateixa veu continuà parlar, ý·m digué: —Aconorta·t, home và, dels mals voluntaris que forçats estimes. Esmene·t, no tardes. Dexa l'amor cruel que t'enbena. Mira lo fi que·t spera. No vulles ab dolor comprar l'infern, que menys ha costat lo paradís als màrtyrs.— Ý féu silenci. Demaní-li qui era; respongué ab un sospir tan enpès de dolor, que·m féu enveja perquè yo no·l lansava; ý digué: —¿Has may hoÿt dir de aquel Oliver que a ssí mateix matà per la comtesa de Luna? L'ànima só de aquell que en aquest lloch passe pena.—

Passà per mi lo temor com lo vent per la brassa, per molt que sie fret, en hoyr qui·m parlava. Ab lo cor inflat ý endolsit, ý ab sperança d'esfogar, li diguí: —Sy l'ànima ést del qui dius, maravell-me que·m reprengues, perquè la tua fi més par a las mies obres que no a tes paraules; que, pus per amor mataras la vida al cors, per justícia la culpa ha mort a tu. Si eres, donchs, morta ý comdemnada, ¿per què·m castigues? ¿És mudada la ley en l'infern, o tens tu sola licència de procurar-me al servey de Déu, de qui ést enemiga? — Respongué: —Sy hagueres dit que la causa de la mort

del meu cors par en les tues obres, acertares, que per amor desordenat se seguí. Mes que paregua a la mia fi, no u cregues, perquè a la misericòrdia de Déu plagué donar-me temps, ý gran, ab què poguí penedir-me, ý·m perdonà la culpa; la justícia del qual ordenà en aquest lloch sia mon purgatori, fins arribe lo terme per què fuy creada. No só condemnada, morta, ni de Déu enemiga, sinó creatura sua, remuda, indigne. Axí, que no·t maravells si·t reprench, que rahonablament me toqua per la ley ý naturalesa dels dos, ý perquè la via que·t desvia ya la hé sperimentada, ý sé yo lo que tu sabs ý lo que ignores. Mes, pus creus bé en Jesuchrist, Déu ý senyor nostra, ama·l per sí matex, que sens caritat les obres virtuoses són mortas. Ý si per a tant no abastas, aprèn almanco de tembre·l, que si tu sabies la ànima solta, dexat lo temor d'infern, quant estima la privació de veure Déu sempre, tremolaries, ¡Quant més, com entén les penes terribles, eternes, que justament speren los condemnats! No penses que en lo

càrcer del cors, la tua ànima ó mire, que la que més veu és orba. Mes una cosa crech: que si no t'esmenes, punir-t'àn, com als altres, de dolor cruel. Pren lo temps en la via ý vida, mentre tens franch arbitre, que si en l'altre trespassas, no poràs merèxer sinó penedir, sen smenar-te.— Ý callà. [MONER ANALITZA ELS SEUS SENTIMENTS AMOROSOS] Lavons li responguí: —O bonaventurada vós, de Déu predestinada, eleta, dels lassos de aquest món desliura, de l'infern segura! Leugera és vostra pena, pus és la sperança certa d'ésser salva. Mas ¿què faré yo, de la gràcia de Déu indigne, de les

gents avorrit, de mi mateix avorrit, sech, deseratat, de tots los mals enclusa? ¿Què faré, que no ignore lo que dihen? La conciència m'acusa, la rahó me aconsella, la esperança me avisa, ý no puch desenamorar lo cor de aquesta que·m desama, avorex ý maltracta, que més que a mi matex hé amat. May li hé feta cosa que meresca offensa, ý no cessa de ultrejar-me. Lo que parle, obre ý scolte, tot se·m torna metzines. Ni puch soffrir-me, ni puch comportar l'amich si·m fa contrari, per rahonable que sia; que·ls desigs que l'ànimo de l'home jove enpeny, tornen sobre mi pesats ý anujosos, perquè la enemiga fortuna los ha fets muts. De la voluntat que tinch, no puch ni vull presar-me, perquè és vana ý secreta; ninguna sperança me promet. Tots los camins me desvien, axý que en mos mals no troba ningun bé,

perquè són mena de perills sens honra, públich disfavor, perdició mia clara ý descuberta, ý, per a mi, liberinto scur ý spantable. La bellesa ý altres gràcies ya no deurien sevar-me, perquè a mi les amaga ab vel negre de ultratges, de manera que, a ma voluntat, no li troba altra cosa per què ama, sinó sols perquè vol, ý ab tanta fúria, que quant puch dir és una sola sentilla en comparació de la secreta flama que debaix del callar se cobra. O vida de falles, carestia de remeys, si no cars, plens de temor! No serà maravella si de vós me canse, pus no·m sé valer ni puch dolre·m. La mort me vull donar, ý fer a vós companyia, ànima devota, sdevenidora sancta; ý si no·n só digne, sia de mi què·s vulla. Ffort cosa serà que en aquest món ý en l'altre haje de sofferir mals. ¿No trobaré yo merçè en la creatura ni en lo Creador? Mas què parle desvaris? Quin engan prench? Só lo major pecador, lo més segat ydòlatre, ¿ý tinch presumpció que Déu me perdonarà?

Desesperació és lo terme que·m termena. ¡Maleyt fon lo dia que may vos víu, belesa encastada en cor més dur que·l negre marbre! ¡Ý més maleyt fon aquell en què publicàs la cruel, injusta, mala sentència que·l meu refusat cor, ý fael, me romp ý partex ý esquinça!— [OLIVER EXPLICA LES TRES CONDICIONS DE L'AMOR HUMÀ] Respongué·m lo que·s seguex: —Pyetat me fa lo teu estament, perquè conech lo poder que te asalta; però no tinguera tanta fúria si tu matex, desemparada la barrera, no li haguesses uberta la porta. Quy de leuger creu lo report dels ulls, poria emmalaltir cada hora; però la salut és incerta, ý la cura, tarda ý costosa. Gran és la vanitat dels més hòmens, que, pus que tenen alguns béns de gràcia, natura o fortuna, creen merèxer ésser volguts de les dones; ý ab aquesta fiança no dubten acullir pensaments vans, fahent del desig esperança, enganant-se de les ombres. Cubdicien la bellesa femenil,

sens mèrits, ý par-los que si·ls miren, que són amats. De una petita festa fan grans arguments, castells en l'ayre, ab prosperitats fengides. Ý si·ls desdeyen, clamen-se ab tantes quereles com si ere ley que per ells desijar, haguessen ésser desijats. Aquestos tals, tots són maldients, e per ço no és menester haver-los pietat. Mas dels pochs que són tals com tu, és de dolre, perquè tots són ydòlatres, com tu confesses. Aquests no engànan ningú sinó a ells matexos. La vida d'aquestos té tres estaments: lo primer és de aquells que no tenen en poder lo que amen; lo segon, de aquells que posehexen; lo ters ý derrer és de aquells que han posehït ý aprés ho perden. Los primers, si entenguessen com és amarch lo dols error que·ls engana, fugirien del que segueixen. Lo que senten aquestos no és menester enquerir, perquè conech pàssan per tu dolorosos ý haguts punyiments, segons te clames tu sens rahó; però la error no·l veus tal com és, perquè tens l'ànima malalta. Per ço te amarga la rahó del que·t reprèn, més que no

fa lo que·t dol, perquè, per molt que·t penen, en alguna manera te delites. Tu dius que no y trobes ningun bé. Acertas, que, de verdader, ningú n'í ha per a tu. Però lo que ta voluntat ama és sots color de bé, que si axí no fos, no amarias; ý pus amas, te delites, perquè no és possible a ningú amar sens delit, en los sentiments extrínsechs o intrínsechs. Però costa car en l'esdevenidor, com yo sé, ý en lo present és tant mesclat de congoixes, com tu matex sperimentes, tantes ý tant greus que lo que més se delita li·n pren com a l'home esforçat naffrat de mil ferides, que, com se recorda que les rebé a honra sua, ama la occasió d'elles, per molt que li dolguen. Axí ama lo enamorat de aquest estament: no la sua pena, mas la causa, en la stima de la qual se delita. Però tu sabs què monta. ¡Quantes làgrimes has lançades, quants destemplats sospirs, quantes desesperacions has dites, quants secrets de dolor t'àn restats que no has pogut traure defora! Quants juraments ý vots trencats! ¡Quants desconcerts has fets en perjuhí de la juvenil vergonya, fent-te judicar per foll! Ý al

teu juy, los qui·t reprenen són més folls; que és ya major error: folejar ý presumir de savi. Tot açò no feres si algun delit no sentisses, com és cert que sents, tal com t'é dit; lo qual fa leujer lo pes de tos mals en la falsa estima de l'entendre. Axí, que si vols destroir-los, lo delit que·ls sosté destruu, fugint a la causa sua, que és mirar, pensar, parlar, present ý absent, en lo valer de la que amas. Si remediar-te vols, no metas a la balança les vàlues d'ella ab los teus dolós presents, que may pesaran tant a ton juý; mes met-hi los que·t speren si no·t socorres. No·ý metes la pena, mas la culpa. Fug, ý no devagar, que en aquesta guerra los que van avant són envergonyits ý aminvats, ý en vida miserable, bandeig de consell strany ý destruccions de seny, ý, en fi, en infern paga eterna ý certa.

Lo del segon estament, la desijada pausa convertex en guerra. Temor los asetja. Tenen los enemichs dins ý defora: dintre, lo dupte d'éser volguts, ý temor de perdre; defora, tots los que miren, parlen ý pàssan, fins los amichs, són duptats. Contínuament se fatiguen pensant com se mantindran, què han de dir, què callar, què simular, què dissimular, ý nuncha se asseguren. Axí se congoixen de una poqueta cosa com de una gran. Ý lo que·ls fa més mal són les treves del delit, que·ls desprovehex dels remeys que baten a [a]judar. Aquestos, com temen, se naffren, ý com se asseguren, se màtan. Aquesta és la malaltia que per salut se desija, hont los exerops, en loch de aprofitar, desconserten les porgues. Aquest és lo daurat sepulcre hon se tànquan les libertats dels més hòmens, encantades per les veus de les serenes. Aquesta és la vida de sospites, de laugeres crehenses, querelles secretes ý paleses; vida de retrets, de ànsies plena; treballada mar que no menys torba

lo cap ý ventrell que la passada fortuna; temor de fibló; sguart de negre núvol al mariner maldestre; Caripdis de acidents hont pochs naveguen que no·s perden. Los del terçer stament són més dignes de reprenció, perquè són més cyegos quant deurien més veure. En aquestos, lo desig los fa mortal fam, ý la privació, guerra contínua. La vetla de aquestos, als enemichs se adorm, ý als amichs que soccoren, atalaya, ý lansa crits ý defèn la entrada. Les reprensions de aquests és un despit de vida ý de mort, camí de folles empreses, cobdícia de presó, multitud de penediments, speriència sens conexensa, ý, en fi, injúria e vergonya de la rahó (natural reyna nostra), vida de desesperació, damnada, si Déu misericordiós no u preserva. [SEGUEIX L'AMONESTACIÓ D'OLIVER. CAL REFUGIAR-SE EN L'AMOR ENVERS DÉU] Axí, que mira lo naufraig de la llibertat quant nos danya en tots los tres staments. Gran discreció és, donchs, ans de la fortuna, salvar-se

en lo segur port de la amor de Déu, pus a tots vents y podem entrar, si volem, perquè sa Magestat inmensa tostemps nos acull, sy ajudam, ajudant-nos. Aquest amor és segur, sens engan, que som certs que és Ell lo major bé, per qui totes les coses són bones; ý que no·l podem tant amar quant Ell nos ama. Assí és l'esperança certa de posehir, sy hi treballam. Aquest bé vertader, ans de alcançar-lo nos delita, perquè la virtut és tal; ý, aprés, nos contenta de bastans dons de glòria, ahont ninguna cosa fall. En aquesta amor no ha gelosies ni sospites. Amant a Ell, amam tots los que l'àman; ý lo seu amor als altres no·ns leva res, ans nos dóna. Ni és gelós de nosaltres, ans li plau que vullam a tots bé, pus sia per amor d'Ell. De aquesta amor som certs que en aquest món finit may no passarà sinó a culpa nostra, ý en lo etern no pot passar ni minvar, ni és menester créxer. Axí que, mentra lo temps dura, esforçe·t a guanyar aquesta milloria, que per ningú sinó per tu se destorba, perquè tots los viadós, en

les eleccions, tenen la voluntat liberta. Mira que és millor dexar-ho seguir, lo de què tu matex te clames. Elegex, que tu has de comensar; ý aprés, en lo obrar ý constància, aquella gràcia sens la qual no·t pots levar, te ajudarà ý guierà fins al terme, si sencerament la invoques.— [MONER REPRÈN L'ANÀLISI DE LA SEVA PASSIÓ AMOROSA] Dites aquestes paraules, callà per donar loch a ma resposta. Yo tenia més pensaments que rahons prestes, però esforsí·m quant poguí, responent al que més me tocava, com se seguex: —Sanctes paraules é hoÿdes, ànima devota. Ý per bé que yo tinga flaqua ý smortida la llum de l'entendre, no resta que no conega que ab veritat diheu mal del mal, ý bé de la bondat. Ý ha·m paregut haveu feta la suma de ma vida, perquè en diversos temps ý casos hé sperimentat lo que de vós hé hoÿt, combatut de tants infortunis ý tan arrabatadament, que bé no sé lo de què·m recort si may és stat, ni sé si nuncha tinguí lo que hé perdut; però sé que és stat temps que hé sentit lo despit de vida ý de mort que haveu dit. Mas vull dexar lo que és passat, per parlar del present, hon és lo perill hon me troba, del

primer stament. Yo crech lo franch arbitre que dieu que tinch, mas no l'entench. Yo us atorga, senyor, que l'amor que·m sosjuga fa la vida plena de infinides penes e tribulacions, ý confessa les proprietats ý aventatges del digne amor de Déu. Mas, ¿com se farà que, com vinch per a traure·m de la fantasia les errós que conech ý vós me repreneu, à pres tan gran poder sobre mi aquesta de qui só, que ab furiós assot lansa defora tot quant li fa contrari? Axí·m mana com si m'hagués fetes infinides merçès ý fos mia com yo só seu. Quants penediments me fan sos mals tractes, tantes voltes los me revoca lo que ella val. Quantes vegades me vull recordar de ma ydolatria, tantes me·n trau. Fas-ne oració espressa, ý no m'aprofita. Ý de aquest poder seu no·s minven mos mals ni s'adolsexen sinó que·m té pres ý stret, en so que, per bé que la consciència m'acusa, a mi·m par ésser forçat ý sens culpa. Però yo sé que ningú ha consciència sinó de la cosa que stima ésser mala, que Déu no dóna pena sinó als culpables; ý sé que tots los qui per la creatura dexen lo Creador són en peccat

mortal, per los quals és fet infern. Tot açò entenen, ý l'amor que·m té, tanbé la entench. ¿Per què yo·m demude ý altera per la bellesa que ame, ý per les venes corren sentiments de flames enceses? Ý no voldria d'ella cosa en què perdés res ni li fos offensa, ni en ma voluntat se acull determenat desig de cosa desonesta. Vull ý no vull. May, tals contrarietats com les mies! Una cosa sé: que no bàstan mals tractes, ni la conexensa de veure·m perdre, a ffer-la·m desamar, ý assò perquè crech que, de les creatures que vuy viuhen, ninguna s'í acompara. Per lo Creador la volria oblidar, mas per molt que m'esforça, no puch; ý crech no li plau. Lo perquè, dexe als secrets de sos juýs; en và seria voler descobrir-los, si sols no puch bastar a entendre aquesta que tant vull. Que és

altra contrarietat: no entendre-la ý amar-la tant, ý no conèxer-li les condicions. Que una volta·m par que de mos mals se servex, ý altra que se·n burla, ý altra que no se·n cura ni sols los se mira. No sé què li plau ni què li desplau. Crech, per mi, que si la entengués, no la amaria menys; mas sé que no poria amar-la més. Què és la occasió de tot açò, ànima devota? No siau scassa de vostres paraules, pus són de Déu, ý a mi necessàrias.— [OLIVER PARLA DEL LLIURE ARBITRE HUMÀ, I DENUNCIA EL SEU MAL ÚS COM A PRINCIPAL CAUSA DE L'AMOR PECAMINÓS] Lavòs me digué lo que·s segueix: —Yo crehia haver-te aclarat lo cor ý lo cap, ý veig que·l tens més escur, ple de porfia, ý mets-te en duptes, ý disputes de franch arbitre. No·t vull dar altra rahó sinó que tingues per regla certa que, si no era en nostre poder elegir lo bé ý dexar lo mal, ý per lo contrari, seria voler desmol·lar tot l'orde de la divina Bondad; que ni seria menester doctrina, ni hi hauria rahó de infern ni purgatori, ni Déu seria just ni misericordiós, ý seguir-se-n'hien altres infinits inconvenients, absurdes ý abominables.

Mas, sabs a tu què t'engana? Tu volrias que, anant a veure la que tant vols, ý parlant tota volta d'ella ý ab ella, sens guardar-te de avinenteses, que la hora que la rahó te dirà que peches, ý la consciència t'acusa, que en aquell punt te prengués Déu del bras e que·t portàs dret en paraís, e que altre treball no tinguesses, ý que per dir una volta "Miserere mei, Deus", que tantost volasses als cels. Ý encara crech que volrias que ella fos l'àngel que t'enportàs. Guarda que ha paraís no s'hi va tant de leuger, ý de l'infern és ampla la carrera. ¿No sabs tu que la virtut és regla, ý que són més estrems que migs? En les coses diffícils, se guanya lo mèrit resistín als fàcils errós ab ànimo viril ý constant. Gran vergonya de l'home, que no·s puga guardar de mirar, parlar, pensar en lo que sab que li vol ý·l porta a perdició. Yo·t vull dir ara la principal causa ab què t'enganes. Universalment tu coneys que pecas, però en lo particular te enganas de aquesta manera: que judica l'enteniment qu'és peccat de ydolatria amar tant una dona, però la tua voluntat, moguda de les passions, ab lo seu imperi

trau l'enteniment del juhý universal ý fa-li investigar en lo particular quant és bella ý delectable. Ý ab açò te derroques; açò paren a tu contraris. Mas si en aquest asalt de l'entendre tu te infortias, invocada la gràcia de Déu, ý fugies les avinenteses, axí com ést vensut, vencerias. Ý a lo que dius que sens sentiments de flames enceses d'estímuls, ý que no aculls pensaments que la offenen, ni desiges cosa desonesta, dues coses ne són causa: La una, per ésser en tu calmada la mesura de amor, perquè ést en lo seu derrer effecte, que és transportasió de una voluntat en altra, en so que no pories voler sinó lo que ella vol; ý, perquè tu la estimas com és virtuosa ý honrada, par-te que tos desigs se paren a la ralla que·t mostra sa honestat ahont ella se adarga, ý ab aquest pensamén te delites. Mas aquesta muralla és molt flaqua, e perillosa de caure.

L'altra causa és lo diable, qui ab aquexa color te embarassa, donant-te entenent que lo amor que nos redressa de dret en dret al vici, que és virtuós, ý fa compte que, pus aquí te haje arribat, que si podia vèncer a ella, que prest vos hauria los dos en sa gàbia. Guarda que aquexa fera bèstia sovint se dissimula ý desfrassa moltes voltes, per portar a son molí, ý entre de l'envés, fent-nos consciència de algun gran crim, que·ns fa molt detestar per fer-nos tenir en poch. Lo que prou basta per a damnar-nos; però no pot fer tant que la consciència no acuse tota volta que guardaràs lo juhí de la rahó. Per què clar se pot veure que lo amor que serveys, te fa oblidar a Déu ý a tu mateix. Per què has de colre una dona, per perfeta que sia? Ni és rahó sacrificar-li, com fas, lo seny, la vida, la honor, ý metra la ànima en tan gran perill com és la desperació en què vius. Lansa de tu cosa tan errada com creure que ést forçat, perquè no u poths ésser; ni t'enganen los acusiments de la voluntat que dius

que tens, que temptacions són del diable, com has hoÿt. Ni cregues que poguesses resistir al censible, perquè la ànima ab la ànima, ý lo cors ab lo cors, se delita; ý van tant ligats, que si la hú desviave, sý·s faria l'altre; ý, també, com acerten. Si ta voluntat fos sana, no desijaria lo que desija, ab desorde, com desija. Ý si vols dir que u fa que debaten en tu la rahó ý la censualitat, ý que per no ésser determenat te congoixes, si fos veritat no haguera durat tant: ya fores guarit, hó del tot malalt. Com ést tant malaut, que·t par que res no·t poria gorir sinó que fosses tant volgut, que ella no·t negàs cosa que li demanasses. A lo que dius que res no basta a ffer-la·t oblidar, perquè és la millor de les creatures

que vuy viuhen en lo món, yo sé que és virtuosa ý singular, però ni ella ni tu durareu tostemps. Dius que per lo Creador la volries dexar ý que no t'és possible, ý que sents que a sa Magestat no li plau. Gire-u de l'envés, ý diràs veritat: que a tu no plau, ý ell ó pot fer; ý si no u fa, és que tu no u vols; ý Ell no força a ningú de ésser bo, com ni ffa de ésser mal. A tu te·n pren com a l'ase caygut en lo fanch, que, com son senyor li ajuda, ell se lansa de l'altre costat. May acabaries! Axí, ajude·t, ý seràs ajudat; que, com tu has dit, Déu no dóna pena sinó als culpables, ni tampoch glòria sinó als qui guanyen mèrit. [OLIVER DENUNCIA ELS VICIS DE LES DONES] A lo que dius que no li coneys la condició, ni sabs què li plau, gran presumció és la tua si pensas que les dones se puguen entendre, perquè, dels qui les amen ni apenes de ningun són enteses. Aquell sol les entén qui se n'aparta, ý no fa ningun fonament de llurs dits ni fets,

que sa condició és tan diversa ý mudable, que may tal com és se descobre. La crehensa d'ellas és de contraris. Conexeran que són amades ý servides, ý si·ls voleu assegurar, may vos crehuen, ý volran mal mortal a qui les avisse. A les voltes no creuhen a negú de cosa que diga; altres hores creuran tota cosa de quisvulla. Lo voler d'elles ningú sab quant s'escalfa, sinó quant les crema. Ý algunes vegades cremarà, ý de súbito tornen fredes, gelades; lo que no pot fer ningun home. Avorexen ý tenen en oy tots quants les hauran plagut, ý dissimulen-ho fins en algun punt hont tot se descobre ab mil inconvenients ý fúries. Altres voltes se mostren braves, squives, ý terribles contra qui no poden desvoler. Ý aquests aguayts ningun senyal los senyala, per les arts ý cauteles que saben, ý stan-nos peltrigant los vulls de la ànima. Lo fi del studi

d'elles és sperimentar lo poder ý lo saber per quant basta. Lo que no tenen en voluntat de may donar, prometen ab mil maneres de sofismes; ý aprés ho négan clar, ý despuix se embarassen per més enbarassar-vos. Les que són tals, als tals com tu no han menester sinó algun altre que se·n venje, perquè tu may no porias, segons ames.— [MONER DEFENSA LA SEVA AMADA] Seguia la vena de aquestes rahons ý planys, ý és en so que mostrava tenir grans quereles ý greuges d'alguna o de moltes. Ý tant com ell desfogava, yo me enujava, perquè no és de ma condició ni de mon cars dir mal de qui ame. No esperí que acabàs de parlar, sinó que li diguí tals paraules: —Bé mostrau, senyor, que dones vos han fets mals, però yo no·m puch estar de respondre, en aquest cars, per aquella de qui só. Ý tant me toqua son interès, que respondré ab desorde a vostres rahons, satisfent primer al que derrerament haveu dit: que prometen lo

que no han en voluntat de dar. Sens dir que de allò és molt quíttia, perquè en ningun temps ella·m donà sperança, ni·m mostrà voler-se servir de mi sinó en cosa que en un pèl de la honra no la tocava. Ans me clame yo perquè a tanta amor ý serveys no hé conegut may senyals de voluntat. Ý si de mos mals s'és servida, de poch li seré en carech, perquè és stat atorgar lo que no·m podia negar. — [RETORN A LA REALITAT] Tals rahons li dehia, ý estava per a satisfer al que més havie dit, quant me estronchà, dient-me que més no·m podia parlar, mas que tornàs la nit de sant Miquel en lo mateix lloch, que ella·m diguera moltes altres coses, tals que, si no m'aprofitàvan, me farien maravellar. Demaní-li què la destorbava. Fou la resposta un crit terrible, molt alt ý piadós, de aquestes soles paraules: —Ay, Senyor! Ý quant serà la hora?— Ý al formar de la darrera síl·laba, paregué·m que·s fon lunyada la veu molt gran distància. Yo restí trist, mas no gens spantat; ý, sens més, torní per hon ere vengut. Entrava per lo Portal de l'Àngel quant tocaven a matines.

Despuys ý só tornat la nit ja dita de sant Miquel, ý ha·m molt bé tenguda la promesa. Lo que m'ha dit, per ara no u desliber scriure. Si·m satisfarà, per avant ho sabreu.


Download XMLDownload text