Comèncan los Quesits o perquens del reverent mestre Albert Gran, de
l'orde de Frares Predicadors e archebisbe de Colunya, mestre en arts e en
sacra theologia, e philosoph excel·lentíssim. En lo qual libre declara maravellosos
secrets tant de les coses pertinents a la conservació de la vida e sanitat
de l'home quant a la composició e phisonomia humana. E és partit lo present
libre en dues parts: la primera és de les coses circa la conservació de la
vida e sanitat de l'home; la segona, de les coses circa la composició e phisonomia
de aquell. E cascuna part és divisa per capítols, e los capítols per quesits
o demandes ab les solucions de aquelles, segons se segueix.
COMENÇA LA PRIMERA PART, LA QUAL ÉS DIVISIDA EN
EN LO PRIMER TOCA
CIRCA LO MENJAR E BEURE
QUESIT PRIMER TOCANT EN GENERAL PER MODO DE PROHEMI
nostre viure en nosaltres són causa de infirmitat e malaltia?
Són les coses necessàries al viure nostre: primer lo menjar e beure, segonament
lo dormir e vetlar, la terça exercici e repòs, la quarta evacuació e replecció,
la quinta l'ayre qui
aquestes coses són temprades e dèbitament acostades als corsos nostres,
conserven la egualtat e temprament dels elements que són en nosaltres,
e si són destemprades ý excessives e indegudament acostades, destempren
los nostres corsos. E la sanitat no és altra cosa sinó temprament ý egualtat
de complecció en nosaltres, per la qual totes nostres operacions degudadament
proceexen. E, per contrari, la infirmitat és destemprament e inegualtat,
per la qual en nosaltres les operacions deffallen e indegudament proceexen.
Ponchs, lo supèrfluu menjar e beure, vetlar e dormir, exercici e repòs, evacuació
e replecció, o l'ayre destemprat, [o] [les] [supèrflues] [passions] [de] [l'][ànima],
totes aquestes coses desmesurades destempren nostra complecció, e
per ço càusan infirmitat.
Lo que nosaltres menjam e bevem és en
nodriment, o pur verí, o pura medecina, o vianda medecinal, o medecina verinosa.
La vianda que és pur nodriment és axí vençuda ý transmutada del
nostre cors que no transmuta lo cors, ans se converteix en substància nostra.
E de aquest nodriment, qui
ço se engendra molta superfluïtat, la qual moltes vegades, suffogada la calor
natural, segueix-se mort soptana, de què molts per maça menjar ý beure són
stats trobats morts per suffocació. A vegades, no podent la natura regular
tals superfluïtats, se empostemen ý consumen, de què nex una calor putrefactible
que destempra la calor natural e complecció nostra. La vianda que
és pur verí transmuta axí lo nostre cors que no és transmutat d'ell, ans, per
la sustància total ý forma specífica, com a inimich mata ý mortifica la calor
natural, com lo napel·lo, e no és dupte que aquest destempra lo cors nostre.
La vianda que és pura medecina transmuta ý és transmutada del cors humà,
mas a la fi la calor natural venç aquella, no convertint-la, però, en substància
del cors, com lo riubàrber, turbit e aguàric, ý és manifest que lo qui pendria
maça de tals medecines o semblants alteraria molt ý destempraria lo cors.
La qui és vianda medecinal és aquella que transmuta ý és transmutada del
nostre cors en manera que transmuda en substància del cors, e açò és
vianda alterativa, o per caliditat o frigiditat, o per humiditat o sequedat,
com és la carn del colom per calor e sequedat, lo peix per frigiditat e humiditat.
Qui, donchs, de tal vianda menjàs en superfluïtat, se alteraria o a maça
calor o maça fredor, o a humit o a sech, e axí
quinta, que és medecina verinosa, trasmuta lo cors nostre e és de aquell
transmutada, mas finalment venç e mortifiqua lo cors, no transmutant-se en
substància sua. Adonchs, tot menjar e beure supèrfluu, en qualitat o quantitat
o en substància, altera e destempra lo cors nostre.
En l'ivern, la calor natural fugint al fret exterior se reserra e tanca a les
parts interiors, e auneix-se e se ajusta, per la qual cosa és més fort, per ço
com tota virtut unida és més fort que divisa. En l'ivern, donchs, se pex millor
que en l'estiu, car en l'estiu la calor natural hix fora al seu semblant, e
dividix-se partint-se dels lochs de la digestió, per la qual cosa se resol és
més dèbil, e per ço és necessari menjar viandes leugeres.
per quatre graus, e dien que alguna és calda en lo primer grau, alguna en lo
segon, altra en lo tercer e altra en lo quart, e axí departexen les coses en caldes,
fredes, humides e seques?
Lo metge no considera les coses sinó en quant han a alterar lo cors
humà. E perquè en quatre maneres los corsos nostres se altéran: de la calor,
fret, humit o sech, per ço han distinctes tals coses en quatre graus. Lo primer
grau és quant tal cosa altera lo cors tan flacament que lo cors no n'ha
sentiment. Lo segon grau, quant altera en tal guisa que lo cors ne ha sentiment,
mas no li nou. Lo tercer grau, quant altera en manera que lo cors ho
sent e li nou, mas no mortifica. Lo quart grau és quant altera en tal guisa
que lo cors ho sent, e li nou e
La natura dels membres ama molt les coses dolces e delite
per la qual cosa tira aquelles del stómach ans que sien digestes, e essent viscoses,
grosses e indigestes, opilen les venes per les quals va lo nodriment als
membres.
appetit?
Totes coses que naden en la boca del stómach farten, per ço com lo appetit
se fa en la boca del stómach e la digestió en lo fons. E, per tant, les coses
unctoses, nadant en lo stómach, tolen lo appetit. Encara, tota cosa que stà
nadant sobre lo fons del stómach [fins] [a] [la] [boca] evapore molt [a] lo cap.
Donchs, les coses untoses són molt evaporants al cap, per la qual cosa causen
fexuguea de cap e pigrícia, e majorment essent molt humides e viscoses.
Tota cosa que consuma l'umit substancial del cors ruga la pell perquè envellex,
com vellesa no sia altra cosa sinó consumació de l'humit natural del
cors, per la qual cosa se ruga la pell. E per quant les coses acetoses e agudes
disequen molt, per ço molt envellexen ans de temps. Qui no vol, donchs,
maça prest envellir, fuge de les coses acetoses e agudes.
La cosa salada per la sua agudesa és molt penetrativa e disecativa, per la
qual cosa penetra en la substància del stómach e diseca la sua humiditat
substancial, e per ço molt se debilita. E, semblantment, penetra en los hulls
e consuma la lur humiditat, e axí aminva la vista.
un poch de segó?
Lo forment és humit e molt viscós, per la qual viscositat és molt opilatiu.
És, donchs, necessari remoure-li aquesta humiditat e viscositat opilativa. La
sal, donchs, diseca e asubtilia aquella humiditat grossa. Lo levat, semblantment,
rarifica e aprima e fa que la pasta no stà tan amassada. E per ço lo
pa aliç és molt nociu e duríssim de payr e molt opilatiu. Lo segó és de sa natura
molt sech, abstersiu e mundificatiu, e per ço, per la sua abstersió e disecació,
fa lo pa més fàcil de payr e
La humiditat del pa és aquella que
és més disecada, tant lo pa resta més leuger de pes. E, per quant la sal
diseca molt la humiditat del pa e molt més que no és lo pes de la sal, per ço
pesa menys lo pa salat que essent pastat menys de sal.
Tot estrem és mal e contrari a la natura nostra, e per ço lo mig se deu
sempre tenir. Lo segó, donchs, de sa natura és disecatiu, abstersiu e mundificatiu,
e quasi de negun nodriment. La flor de la farina és al contrari, car és
viscosa, opilativa e de gran nudriment si pogués digerir-se, mes per la sua
viscositat és molt indigestible. E per ço, mesclant-lo un ab l'altre, acquireix
lo un de l'altre benefici, car lo segó mesclant-lo ab la farina fa en aquella benefici
de digestió, e la farina, per lo semblant mesclada, fa benefici de nutrificar
al segó.
Lo levat, com és stat dit, porta en lo pa raritat e sponjositat e fa que no
stà axí amassat. E açò fa per una certa calor que ha en sí, per la qual rescalda
la pasta e consuma part de aquella viscositat. E axí com és natura de la calor
rarificar, fa lo pa sponjós. Mas quant n'í ha maça, podrex-lo e corromp mijançant
la calor putrefactible que és en lo levat. E, aprés, de aquell pa se engendren
en lo cors humors corruptes e podrides.
aygua e, aprés, de aquell sia feta vianda per lo malalt o per via de brou o per
via de sopa mullada ab vi?
Lo levat és cosa molt damnosa als febrosos per la calor putrefactible que
és en dit levat. La intenció, donchs, del metge és remoure aquelles parts fermentals
que en lo pa són restades, e açò se fa tenint-lo en aygua, per ço que
aquelles parts de levat o ferment se vénen a dissolre en l'aygua, la qual
lançada fora lo dit pa, resta lo dit pa net del levat. E no_res_menys, totes les
viandes en les quals caygua o hage ferment o levat són molt putrefactibles e
disponen molt lo cors a putrefacció.
Quant l'aygua més se incorpore en la farina e en lo levat, e quant la viscositat
e amassament de la farina més se remou, tant resta lo pa més sponjós
e leuger. Lo fort pastar, donchs, e remenar la pasta encorpora bé l'aygua, la
farina e lo levat, e fa resolre de la pasta moltes humiditats de l'aygua. E, com
és natura del moviment rarificar, causa sponjositat.
Per ço com és molt opilatiu, viscós e dur de payr, com és stat dit.
pa de alguna altra lavor?
Lo humit viscós e conglutinatiu és molt convenient al nudriment dels
nostres corsos, majorment participant de la natura aèrea. E lo pa de forment
ha una natura aèrea e conglutinativa sobre totes altres lavors. Lo ordi no ha
la sua natura axí temprada, ne és axí viscós ni humit, ni axí conglutinatiu, ni
és aèreo com lo forment, ans tira a frigiditat. E per ço no són de tant nudriment
les viandes fetes de ordi com les viandes fetes de forment, mas l'ordi
seguex aquell en bondat e és fret e ventós. Lo mill encara nudrex menys que
l'ordi. Les faves encara nodrexen menys que lo mill. E axí universalment
cascun altre blat de què
forment.
ydropisia?
La spelta és de natura temprada entre calt e fret, e ha virtut molt desecativa
e de foragitar males humors, consumint e anichilant aquelles. En
los corsos grassos, donchs, consuma la graxesa e en lo ydròpich diseca les
humors aygoses.
La natura ha en oy e en abominació la sanch que del pa calent se engendra,
per ço com engendra sanch corrupta. Lo pa calt ha los fums, los quals
ab lo humit que no és encara evaporat són causa de corrompre la sanch. Lo
pa calt, donchs, no és convenient nudriment, acabat que la odor sua del
nostre stómach sia molt confortativa.
que lo novell?
L'aygua és occasió de negresa, com apar en lo carbó, que fins que tota la
humiditat és consumida e reduït en cendra és molt negre, mas la cendra és
blanca per quant és privada de tota humiditat aygosa. E per ço, donchs,
com en lo pa calt contínuament evaporen los fums calts que porten en sí algunes
vapors humides, les quals ennegrexen la superfícia exterior del pa, per
ço apar negre; mas quant és refredat no evapora més aquella humiditat. E
per ço, quant lo pa és més dur e sech, tant torna o apar més blanch, e quant
és de més dies, la humiditat és més consumida e evaporada. Axí, en lo oli
novell és mesclada molta humiditat aygosa e per discurs de temps ve a evaporar
tal humiditat e roman l'oli apparent més blanch.
Lo stómach buyt en lo temps de la fam sent una tediosa sensació, e la natura
tramet per socórrer a aquella dolor corrosiva moltes humors males e
podrides. Soportar, donchs, fam és occasió de omplir lo stómach de males
humors. E, no_res_menys, en la fam la calor natural consuma e resol la humiditat
radical del stómach, de la qual cosa dit stómach fort se debilita.
neguna altra edat?
Dos són los principals inconvenients que
fàcil consumpció de l'humit substancial, l'altre és la dolorosa e trista
sensació del stómach. Aquell, donchs, qui és més infestat de aquests dos inconvenients
o nocuments ab major dificultat soporta la fam, e qui menys és
opprès de tals inconvenients o nocuments ab menor dificultat la soporta.
Lo infant, donchs, qui creix ha la calor natural molt fort e lo humit radical
molt subtil, per la qual cosa molt més se resol del seu humit en l'ora de la
fam, tant per tant, que en neguna altra edat. E, no_res_menys, la sua virtut
sensitiva és molt fort e per ço sent ab molt gran passió lo inconvenient o
nocument de la ram, per la qual se resol molt la calor e lo seu spirit natural.
E tolent-li lo seu nodriment se prohibex de la sua augmentació, e per ço lo
infant en lo temps de la sua crexença és molt més offès de la fam que negú
de altra edat. Lo jove que ha lo seu augment perfet, acabat que la sua calor
natural sia tant fort com la calor de l'infant, però lo seu humit substancial és
més gros, on no
donchs, per aquesta raó tant nocument lo jove per la fam quant lo infant e
lo adolescent. E, universalment, quant l'ome és més propinch a la sua
progènia, tant ab major dificultat soporta lo inconvenient de la fam, per ésser
lo seu humit natural més subtil e resoluble. Lo vell qui no és en decrepitut
mas encontinent seguex al jove, ha la calor natural molt remissa e lo humit
natural molt gros, per la qual cosa no
no_res_menys, la virtut sensitiva és minorada e no
que de primer se sentia, on per açò no reb de l'inconvenient de la fam
tant detriment quant en les edats precedents. Ne encara tant com en la edat
de la decrepitut, per ço com lo home decrepitat, bé que haja lo humit natural
molt més gros e la calor natural molt més dèbil e la sua virtut sensible és
molt més imperfeta que en totes les altres edats precedents, e, no_res_menys,
la sua calor natural és molt vehina a la extincció, per la qual cosa tot
poch sinistre e indisposició importa gran nocument en lo home qui és en
decrepitut; adonchs, tot poch inconvenient o nocument de la fam que
ell soportàs seria occasió de apagar la sua calor natural. Adonchs, se seguex
per aquestes raons sobredites que la edat que de la primera vellesa succeeix
a la joventut e és antecedent a la decrepitut, més fàcilment e ab menys nocument
soporte la fam, tant per tant, que neguna altra edat.
La calor natural contínuament consuma e diseca lo humit dels nostres
membres. Essent, donchs, los nostres membres axí per la calor natural disecats
e consumits, tirant a sí consumen la humiditat de les venes, e les venes
per lo semblant disecades tiren la humiditat del fetge, e lo fetge del stómach.
E en la hora que lo nostre stómach és disecat e consumit, ha ordenat lo sobiran
Creador en nosaltres que la melça trameta al stómach la humor malencònica,
la qual és acetosa e importa en sí una dolorosa e trista sensatió,
comprimint la humiditat substancial del stómach nostre. E és com una dolor
corrosiva, de on mou e incita lo stómach nostre al desig de la vianda, e
açò és fam.
En los colèrichs, en la hora de la fam devalla en lo stómach la còlera, de
on se seguex que, no menjant, la dita còlera se encén en lo dit stómach molt
fort, e aprés, com menjam, se corromp e
de la còlera encesa. E molts colèrichs encara cahen en síncopis com a morts
per lo inconvenient o nocument de la fam, e açò per quant la còlera encesa
resol molt lo humit substancial e lo spirit e calor natural del stómach, e de
tots los membres nostres. Mas los fleumàtichs han molta fleuma humida en
lo stómach e en tots los membres, la qual, per tollerància de la fam, se consuma,
per ço com lo appetit dels fleumàtichs les més vegades és mentirós e
no verdader. E axí, molt major nocument causa la fam en los colèrichs que
en los fleumàtichs.
los de les altres edats?
Lo infant ha la calor natural fort, la qual consuma molt e resol lo seu humit
radical, lo qual humit és molt resoluble per la sua subtilitat, per què és
necessari que sovint sia restaurat. E, no_res_menys, per quant l'infant és en
augment, és mester que sia més restaurat que no
que l'infant menge spesses vegades lo jorn. Lo qui és en decrepitut ha la
calor natural quasi extincta, e ha mester que sovint sia refeccionat e confortat
de la vianda, que altrament se apagaria la sua poca calor natural. Emperò,
en una manera deu pendre sovint lo past lo infant e en altra manera lo qui és
en decrepitut. E açò és per quant lo infant deu menjar sovint e molt cada
una vegada, havent fort la sua calor natural, e lo qui és en decrepitut deu
menjar sovint emperò poch en cascuna vegada, e açò per quant la sua calor
natural és molt dèbil. E si prenia maça vianda en un past, suffocaria aquella
poca calor natural, axí com una poca flama que metent-hi molt oli se
apagaria.
dels nostres corsos e algunes males e il·laudables?
La vianda no és bon nudriment ni
rahó és que sia de fàcil digestió e que no sia viscosa ni grossa. La segona
rahó, que haja en sí poca superfluïtat. La terça rahó és que no sia de
substància tan subtil que leugerament se evapora en fum dels nostres membres.
La quarta rahó és que hage familiaritat e conveniència en lo cors que
de aquella se nodrex. Donchs, totes les viandes que han aquestes quatre
proprietats e condicions són molt loables e convenients als nostres corsos.
On, per ço, algunes viandes se vituperen perquè són dificultoses de payr per
la sua soberga humiditat viscosa, acabat que hagen bona familiaritat e conveniència
ab los nostres corsos, com és la carn del porch. Algunes altres
viandes se vituperen perquè jatsia sien fàcils de payr, engéndran molta superfluïtat,
com lo peix e algunes herbes. Algunes altres viandes dónan tan
subtil nodriment al cors que prest evaporen en fum, com són alguns
ocells menuts, ý per ço no són molt loables al nodriment nostre. Algunes
són que no han conveniència ni familiaritat en lo nostre cors, com és lo fe ý
la palla, que és convenient nodriment de alguns animals bruts, mas a la
substància de l'home són del tot desproporcionats. E no és cosa ni vianda
que al nodriment de l'home sia més conforme que la carn humana, sinó fos
la abominació que la natura ha en aquella.
Tot animal de qualsevol spècia sia, quant en lo seu ésser és de major
exercici tant ha menys superfluïtat. Quant stà més reposat ý ociós, tant regne
en aquell més superfluïtat, per ço que l'exercici e la fatiga consumen molt
la humiditat del cors. Donchs lo porch, perquè és de poch exercici e moviment
e stà contínuament en lo fanch reposat, per ço és de molta superfluïtat
e la sua carn és molt dura de payr; on per ço engendra molta superfluïtat.
Ver és que ha gran conveniència e conformitat ab la substància del nostre
cors, ý més que cascun altra animal fora la carn humana, per ço que quant
és digest és de loable sanch e bon nodriment.
evaporen, són més de fàcil digestió7 e de poca superfluÿtat?
Tot animal aèreo que ha molt exercici e moviment és de poca superfluïtat
e viscositat, per la qual cosa ha la sua substància subtil e rara, e per ço és fàcil
de payr. Lo seu nodriment és aèreo, fàcil evaporable e de poca superfluÿtat,
e açò se troba en los ocells menuts qui són de tal natura.
que la mengen ?
En dues maneres se loha la vianda: per essència e per accident. De hon se
seguex que una vianda serà en sí mala e per accident serà bona. E açò és en
tres maneres. Primerament, per lo gran desig e appetit que lo stómach ha en
aquella vianda, d'on se seguex que, per gran appetit que ha, a una mala se
corregex la malícia de aquella e engendra bon nodriment, bé que la natura de
tal vianda sia de engendrar mal nodriment. E açò és per quant la natura amplecta
la cosa delectable e tota se auneix e
més fort a la sua operació e millor digestió se fa en la vianda delitable que en
la vianda que no adelita, tant per tant, posat que sia pijor. La segona manera
és per una certa virtut oculta que és en la natura de aquella vianda, per la qual
és més convenient a aquell indivíduu que a un altre. Açò no és sinó per diverses
virtuts ocultes que són en la natura de tal vianda e de aquell qui la pren,
com vehem que una vianda és bona a un e contrària a altre. La terça manera és
per gran appetit e per conformitat de la natura de la vianda e de aquell qui la
pren, com se troba en alguns a qui les cebes los són perfet nudriment e a alguns
són viandes abominables e quasi verinoses. No és, donchs, gran maravella
si una vianda de sa natura mala és convenient a algú, o per gran appetit que
lo tal haja de aquella vianda o per virtut occulta que entre los dos regna.
lo poll e altres delicades viandes, no són convenients a l'home qui
o s'affatiga, mas les viandes grosses, e és lo contrari en los qui fan poch
exercici?
Lo gran exercici resol molt la substància del cors, e tota vianda de fàcil
digestió fàcilment és resolta, e podrex-se per la calor encesa. La vianda grossa
no
que s'affatiguen han necessari de nodriment gros que fàcilment no
resolre per la sua fatiga o treball, ni encara se podresca, e per ço la vianda
leugera e delicada és contrària al seu exercici. Mas los corsos delicats que no
usen gran fatigua, per causa del repòs han la calor remissa, e no poden digerir
les forts viandes. És necessari, donchs, que usen viandes delicades, de
què subtil sanch sia engendrada, que usant grosses viandes se engendrarien
en lurs corsos moltes opilacions.
Lo poll que no ha usat lo coit és més temprat que la gallina, la qual és
molt més calda, e de açò és senyal que per calor engendra los ous. Allà,
donchs, on volem temprar les humors és molt millor lo brou e la substància
del poll, [mes] [allà] [on] [volem] [restaurar] [i] [donar] [nodriment], [el] [brou] [i] [la]
[substància] [de] [la] [gallina] é[s] més convenient. E per ço als febrosos e als lebrosos,
perquè tempra molt les lurs humors e la sanch, lo poll és convenient
e no la gallina.
En lo gall per vellesa se engendra una qualitat nitrosa que abrau, absterge
e neteja, per la qual se mou lo cors. E aquesta qualitat no
jove.
ventre del cabrit o de l'anyell?
[La] [humiditat] [natural] [de] [la] [gallina] [és] [molt] [bona] [i] [juvativa]. [Es] [conserva],
[doncs], [la] [seva] [humiditat] [rostint]-[la] [en] [el] [ventre] [del] [cabrit] [o] [de] [l'][anyell] [i] és
per ço com rostint-la per sí se pert e
humiditat.
semblant és en la gallina?
Quant la carn de l'animal és més privada de la humiditat substantífica e
[és] de sa natura e complecció més seca, tant més deffall de la blanquesa e
pren la color roja. E açò
secca, per ço com la humiditat fa la carn dels animals blanca, on la carn de la
cabra, del boch e del bou, perquè són animals de complecció secca, per ço és
roja. La graxesa, lo cervell e altres semblants coses són blanques per ésser la
sua complecció humida. Adonchs, lo gall vell o la gallina han la carn roja
per ésser molt privada de la sua substancial humiditat, per ço que quant lo
animal més envellex, tant la calor natural més consuma la humiditat, e
aquesta rahó se pot estendre a tot animal jove e vell.
La humiditat conjuncta ab la calor temprada fa la cosa molla; la siccitat
fa la cosa dura, e majorment acompanyada ab lo fret. Tot animal, donchs,
quant més se envellex tant més li manca la humiditat e la calor natural,
e creix la siccitat e lo fret enemich de la natura, e per ço la sua carn se
endurex.
bo, e del cabrit e vedell e de molts altres animals és lo contrari?
Tot animal que de sa natura és molt humit, quant és més jove tant abunda
més en humiditat, e quant més se envelex, tant més se diseca la sua humiditat
supèrflua. E és lo contrari en los animals que són de complexió seca o
temprada quant al nodriment del nostre cors. Lo anyell és molt humit e viscós
de sa natura, e per ço és inconvenient quant és de llet, per molta superfluïtat
que aquella edat ajusta a la sua natura, e quant proceex en la edat, se
ve desecant per la calor natural la humiditat supèrflua, e açò és en la sua
joventut, que és passat un any, per ço que la edat de la puerícia en tot animal
és humida e la joventut secca; on, essent lo anyell de hun any o cerca la edat
que és secca, remet aquella humiditat supèrflua e fa aquella carn ésser més
temprada. Mes los animals que són de natura secca, quant són en la edat de
la joventut la lur carn és molt més secca e és molt destemprada, e quant són
de llet en la edat primativa són més temprats, per ço que la edat que és humida
remet la lur secca destemprança. La cabra, donchs, e lo bou, que de
natura és secca, per esta rahó són millors en la edat de llet que en neguna altra
edat. E de l'anyell és lo contrari, com és estat dit. E esta regla sia entesa
en tot animal o de humida o de secca complexió.
majorment essent jovenet e de llet?
Lo cabirol és de natura secca, e per lo continu exercici e saltar és de poca
superfluÿtat, e és millor quant és de llet perquè, essent de natura secca e freda,
és remoguda aquella sequedat e és més temprada, com és stat dit.
l'home quant és essent de un any?
Regla universal és dels metges que tot animal vell és de poch nodriment e
dur de payr. Lo moltó, donchs, quant és vell, bé que sia de natura més
secca que quant era de un any, no_res_menys és de manco calt spirit e sanch,
en tant que a la natura nostra no és convenient.
nosaltres, ans disponen lo cors a molta febre?
Tot animal que usa molt lo coyt és de natura calda e de complecció secca,
per ço que la calor incita al coit, e lo coit diseca molt. Per què tals animals
no són de molta vida, per ço que engendren sanch calda, secca e adusta, preparada
a febres; e si pur tals animals se deuen menjar, menjen-se quant són
petits, ans que comencen lo coit.
La occasió és ja dita: la humiditat del poll és molt natural a nosaltres.
Donchs, quant més se reserva en lo poll la humiditat, tant és molt millor, e
per ço com per lo coit se diseca molt [a]quella humiditat en lo gall, e en lo
capó se reserva, per ço és molt millor e més substanciós als nostres corsos la
carn del capó que la del gall.
és de natura freda e secca, ço és malencònica, e quant se partex de nosaltres
és de natura freda e humida, ço és fleumàtica?
Lo nudriment muda la vida e complecció de tot animal, per ço com nosaltres
som de aquella substància e complecció que és lo nudriment que prenem.
Diversifique
diversitat [de] [vianda]. [Encara], [es] [diversifica] [la] [complexió] [dels] [animals] [per] [diversitat]
de lochs o regions. Donchs, quant la guatla ve a nosaltres és de natura,
secca, per ço que lo seu nudriment és stat molt poch, on és molt magra
e disecada e, encara, ve de lochs sechs. E quant se parteix de nosaltres és engrassada
e ha recollida en sí molta humiditat per lo supèrfluu nudriment
que no li és mancat.
aquells que naxen en les regions fredes?
Tempre
augmenta la sua malícia per lo fret de aquella. E axí, tot animal que és
de complecció freda e humida és millor en los lochs calts e sechs, e lo animal
que és de complecció molt calda e secca és millor en los lochs frets e
humits, e los animals temprats són millors en les regions temprades. E
aquesta regla se deu entendre encara en los animals per respecte del temps
de l'any. Los animals calts són loables en lo ivern, e los animals frets en l'estiu
e no en lo ivern, e los animals de temprada natura, en la primavera o en
lo autumne.
a nosaltres?
Tals animals són de natura calda e secca, e de açò és senyal la rojor e negrea
de la sua carn, perquè la humiditat e frigiditat són ocasió de blancor, on
tal carn engendra sanch molt grossa e malencònica, com lo sturç, grua e
semblants animals.
són molt malsans a l'home, e majorment los qui han mala odor?
Tals animals són de molta superfluïtat viscosa e fleumàtica, per ço com la
natura lur és de nudriment ayguós. Però los qui han mala odor han en sí
molta superfluïtat pudrida e corrupta, la qual en nosaltres per semblant engendra
sanch pudrida e corrupta.
La carn és de molt nudriment e engendra molta sanch. Fa, donchs, repleció,
e per ço nou a qui és molt replè, augmenta encara la calor febril multiplicant
la sanch, e axí nou a les febres. E per ço són més convenients als febrosos
los animals volàtils jóvens e temprats que altres animals terrestres,
com sien de poca superfluïtat e poch nudriment e fàcils de payr.
La carn grassa és freda e untosa e engendra molta fleuma e tol lo appetit.
Mas la carn magra és calda e engendra millor sanch que la grassa, e per ço
dóna més nudriment.
neguna altra carn, o magra o grassa?
La carn entreverada és de més temprat nudriment per ço com és composta
de la carn magra, que és calda, e de la grassa, que és freda. Com,
donchs, la carn magra faça sanch calda e seca, ço és, colèrica, e la carn grassa
faça la sanch freda e humida, ço és, fleumàtica, axí la carn entreverada engendra
sanch temprada, per ço que lo fret e humit de la grassa temprarà lo
calt e sech de la carn magra, de què resultarà una sanch temprada.
l'anyell és millor calda que no freda?
Lo cabrit ha en sí una desplasent odor de boch, la qual més se desperta
per la calor, on, essent la sua carn calda, hix de aquella una vapor que sent al
boch, e essent freda, cessa aquella vapor. Mas lo anyell és viscós e fleumàtich,
e per ço la odor de la sua carn semblantment és viscosa e fleumàtica, la
qual per la calor no
aquell fum que hix de la sua carn e rescalde
viscós del qual és la sua natura.
digerexen?
Lo pa ha una humiditat viscosa e tenaça, la qual no digerint-se se convertex
en molta fleuma humida e viscosa. La carn ha la humiditat més temprada
e conforma a la natura humana, on, no digerint-se se convertex en humors
menys rebel·les a la natura que les fleumàtiques e viscoses que se
engendren del pa indigest.
en les parts intrínseques més seques e, per lo contrari, les coses rostides són
més humides dintre e seques defora?
En les coses rostides, la humiditat de les parts exteriors se resol e evapora,
e cloen-se les porositats de aquelles per manera que la humiditat que és
dintre no pot evaporar, e per ço les parts de dins resten humides e
aquelles de fora seques. Mas en les coses bullides se obren les porositats, e la
humiditat interior se resol e evapora a les parts exteriors, e per ço les parts
de dedins romanen més seques de la pròpia humiditat e les parts de fora són
més humides.
La carn mal cuita és humida de humiditat viscosa, que continua e liga les
sues parts ensemps, e per ço són les dites parts més indissolubles. Mas quant
se cou millor, la humiditat viscosa e continuada de les parts tant més se
asubtilia e se resol, e romanen les parts més descontínues, e per ço és més
tendre. E axí com la carn mal cuita és dura en lo tocar, axí és dura en lo digerir,
per ço com lo que
humiditat és necessari que
occasió que la carn mal cuita no
qui poch se afatiguen, mas a stómachs forts e als qui usen molt exercici.
la que és més cuita?
Quant la cosa ha en sí més humit substancial e conglutinatiu, tant dóna
més nudriment al cors. La carn que no és cuita ha lo seu humit substancial e
per ço, si payr se pogués, seria de nudriment grandíssim. Mas lo nostre stómach
tal carn no pot payr, qui per abominació, qui per debilitat de virtut digestiva,
si ja no fos nudrit del principi del seu naximent. És, donchs, necessari
que la carn se coga, e quant més stà al foch, tant més lo seu humit
substancial se resol e se consuma, per què no dóna tant nudriment.
l'home?
Lo porch és molt humit. Donchs, com és stat dit, quant és més jove, tant
més crex la sua humiditat, on la sua carn és ventosa, humida, que nou a la
passacòlica e puagre.
secca, essent lo porch molt humit, com és stat dit?
La sal consuma molt tota humiditat, de què tal cosa privada de la sua humiditat
dóna poch nudriment, per ço que lo nudriment no ve sinó de l'humit
conglutinatiu e viscós de la vianda, pus que lo stómach lo puxa digerir.
Donchs, la carn salada de qualsevol animal és de poch nudriment per la ja
dita ocasió, e lo poch nudriment que de ella se engendra és sech e molt
inapte e desconvenient a la nostra natura.
porch domèstich?
La natura del porch és molt humida, e quant més tal humiditat se ve a
temprar, tant és millor. Lo porch domèstich stà reclòs ab molt repòs, sens
algun exercici, en lo fanch e lochs humits, e totes aquestes coses acrexen a la
sua humiditat. Mas lo porch salvatga és de major exercici e stà més a l'ubert
en lochs sechs, e axí ve la sua natura a ésser més temprada e és difícil de
payr, mas és de bon nudriment quant és digesta. On, és aquesta regla universal
a voler conèxer quant un animal é[s] convenient e disconvement a
nosaltres e, per consegüent, a conèxer la sua natura nosaltres devem haver
esguart a moltes coses, ço és, de quina complexió ell sia, lo loch on habita,
lo nudriment de què
de l'any. Totes aquestes coses són de considerar, com pot ésser manifest en
los quesits desobre.
Lo peix és de sa natura fret e humit; quant, donchs, és més humit és pijor.
E com lo peix gran haja més humiditat, per ço és més damnós. Ver és
que és de més nudriment, e per aquesta raó són consentits als malalts febrosos
aquests pexets de roca, perquè són de poca superfluïtat.
Les scates se engendren e són de natura terrestre e secca. Per ço, com
més scata ha lo peix, tant en ell ha menys humiditat, que és senyal de millor
temprança.
Lo peix que fa poch exercici e poch se mou del fanch és de humiditat
supèrflua e viscosa. És acomparada la anguila e la tencha al porch perquè
són pexos lutuosos que poch se mouen del fanch, bé que la tencha sia més
lutuosa que la anguila. Donchs, tot peix lutuós que habita en les aygües túrbidas
e fangosas és mal als nostres corsos, e millors són aquells que habítan
en les aygües corrents o clares.
La mel és molt ventosa e, coent-se, la ventositat respira fora. On, quant
més és cuyta ve a ésser menor quantitat e és menys viscosa e menys dolça,
e per ço menys somou l'estómach e és millor.
La cosa quant és més ventosa tant fa més scuma. Senyal és, donchs, que
no ha tanta viscositat la mel que fa poca scuma quant la que
La natura, quant no és unida a la digestió, no digerex degudament.
Quant són diverses viandes, és necessari que la natura distribueixca la calor
natural segons diversos graus proporcionats a diverses viandes, per ço que
no poden digerir-se segons una mateixa proporció de calor. Affatigue
donchs, molt la natura e no
viandes que no romanga una gran part indigesta, e majorment en los
ventrells dèbills.
és de més fàcil digestió e posposar la qui és de digestió més greu?
Quant la vianda és digesta en l'estómach, aturant en aquell se putrefà e
corromp. Menjant, donchs, la vianda leugera primera, quant és digesta la
natura la tramet fora del stómach e continua la digestió de la vianda greu,
que encara no és digesta. Mas si la vianda greu se preposàs a la leugera, essent
digesta la leugera no poria exir, perquè la vianda greu no seria encara
digesta, e la natura reté e no obre a la porta del stómach fins que la
vianda que és en lo fons sia digesta. Pudririe
digesta per no poder penetrar fora. E per ço, com una cosa [putrefacta] putreffà
l'altra e corromp, vendrie
mesclaria.
en taula?
No és bo ni convenient que una vianda sia mig digesta quant l'altra sobrevé,
per ço com la una empatxe la digestió de l'altra, e axí resten moltes
parts de aquelles viandes indigestes e no
les viandes fexugues los aprofiten, e alguns altres són de natura contrària?
Sempre deu ésser deguda proporció entre la vianda que
l'estómach. On, l'estómach excessivament calt encén e crema la vianda subtil
e delicada, e digerex bé la grossa vianda, per ço com aquell stómach és
molt més calt que no és la proporció de la leugera vianda per ésser digesta, e
per la sua gran força sobre la vianda la convertex en fum e humor adusta,
mas sobre la vianda grossa no han tant de poder. Los qui han l'estómach
temprat o no molt calt no poden digerir les grosses viandes perquè no han
deguda proporció ni sufficient calor sobre aquelles viandes per ésser digestes,
mas ha proporció e calor per digerir les viandes leugeres, e per ço a tals
stómachs noen les grosses e aprofiten les leugeres.
constrictiva, com és lo codonyat?
Los stómachs de alguns són molt humits, laços e fluxos, per la qual cosa
la vianda devalla tost e lubrica ans que sia digesta, e la cosa stíptica ferma
tals stómachs e corregeix la lur lassitut.
e lúbrica, com és lo brou, e majorment quant és gras, o algunes altres coses
untoses?
La vianda làbil mol·lifica lo stómach, per la qual mol·lificació fa mol·lificar
la vianda que aprés se menja, e axí fa córrer la vianda fora del stómach
ans que sia digesta, e majorment la vianda grossa que és fexuga. E quant la
vianda no és bé digesta en lo stómach, no pot encara bé digerir-se en lo fetge,
on se engendra mala sanch e humors.
Les fruytes fresques són de dues spècies. Les unes engendren sanch ayguosa
que fàcilment se podrex e corromp, com és de natura de tal sanch,
com són los melons [i] [les] [prunes] e semblants fruyts,que han en sí molta
humiditat ayguosa. On, disecada e tolta tal ayguositat de aquelles, no engendren
aprés tal sanch ayguosa ni putrefactible. La segona spècia de fruytes
és que engendren sanch molt crua e plena de humors fleumàtiques e
grosses, la qual sanch és opilativa, e en aquest modo se putrefan, com són
los citrons. Mas quant són disecades, resol-se molt aquella humiditat viscosa.
E per ço, qui molt usa les fruytes fresques, tal és molt dispost a febres.
molt exercici?
L'ayguositat que s'engendra per les fruytes se resol per lo lur exercici, e
encara les humors crues se pexen. Donchs, les fruytes no són convenients
sinó als qui s'afatiguen, o en lo temps de gran calor, e en aquells que han
gran set.
semblant, nou al qui era usat de menjar poch menjar molt?
Omplex-se lo cors de ayre e de vent al qui menjava molt quant ve aprés a
menjar poch, per ço que l'ayre entra e penetra en los lochs vàcuus e buyts
on solia ésser la vianda, on se engendra molta ventositat que
en lo qui era acostumat de menjar poch, menjant molt no
e engendren-se humors grosses e crues que fan opilació.
Los metges de Índia han provat que tals viandes mesclades engendren
lebrosia, perquè corrompen la sanch; e açò és per una forma specífica e
qualitat oculta que resulta de la permixtió de la let ab lo peix o ab coses acetoses,
de la qual corrupció proceeix sanch pudrida e corrupta.
celiandre, magranes o un poch de formatge?
Totes les coses que strenyen la vianda al fons del stómach prohibexen
que la vianda no nada en lo stómach, e axí se fa millor digestió de aquella,
per ço que lo fons del stómach és més calt e fort a la digestió que les parts
superiors. Encara essent la vianda en lo fons del stómach no fuma axí al cap
com fa quant nada en aquell. Són bones, donchs, les sobredites coses aprés
del past per les dues raons ja dites, e encara lo formatge fa una certa tela sobra
la vianda que no dexa fumar vapors alguns al cap, on és dit segell del
stómach.
COMENÇA LA SEGONA PART DE AQUEST CAPÍTOL, EN LA QUAL
MESTRE ALBERT GRAN TOCA
CIRCA LO BEURE DE L'HOME
begut ab mesura?
Lo vi scalfa e és humit molt, e fumant reumple lo cap de vapors. Lo infant,
donchs, essent calt e humit e ple de molta humiditat supèrflua, és preparat
e dispost a moltes infirmitats humides, e lo vi de sa natura nou a
tals infirmitats. Nosaltres vehem en los infants engendrar-se mal de caure,
apoplexia, mal de gola, spasma, paralesia e altres semblants mals que tots
proceexen de gran humiditat que és en lurs caps. On, lo vi augmenta
la humiditat de lurs caps fumant, e per la sua calor disol moltes humors
congelades e fa-les córrer als nervis e als ventrícols del cap e en molts altres
lochs, de què se engendren les predites infirmitats e moltes altres. Mas lo jove
és de natura calda e seca e colèrica; on, lo vi essent humit val a humiditar
los membres dissecats, e humilia la amargor de la còlera que en ell regna, e
per orina e suor la lança fora obrint les vies per la sua calor. E aquest ajudament
del vi no pot ésser en los infants, per ço que en ells no regna la còlera
ne encara han altres membres dissecats que hajen necessari de rehumiditar-se.
Lo vi, donchs, per negun modo pot ajudar a l'infant, però pot-li
grantment noure.
lo vi calt?
Lo vi és més humit que no és calt, per ço que actualment és humit e és
calt virtualment, per la qual cosa lo vi no pot scalfar lo cors si ans la calor
natural nostra no l'asubtilia o no
begut en gran quantitat venç la calor natural en tant que no
ni regir, on, roman humit e fret, e ve a ésser molt més fret que ans no era; e,
per tant, se acompara la carn dintre de l'embriach a una vestidura banyada
d'aygua freda, e en aquest modo lo vi aporta tremolament de fret en lo embriach.
E si alguna vegada lo vi begut en gran quantitat fos vençut e asubtiliat
de la calor natural en tant que rescaldàs molt fort, encara aportaria tremolament
de fret, per ço que la soberga e stranya calor corromp e remou la
calor natural com un gran foch consume lo menor. Donchs, posat que tal vi
scalfàs tal calor, encara refredaria lo nostre cors consumant la calor natural.
Begut, donchs, lo vi en gran quantitat, en tota guisa aporta tremolament de
fret.
Lo vi begut en gran quantitat refreda, si no és asubtiliat de la calor natural,
e engendra molta humiditat, la qual, corrent a les costelles, augmenta lo
cors apostemós que és en elles; e bevent-se en poca quantitat rescalfa e
posa les humors en major bullició e pudridura. Lo vi, donchs, begut per los
pleurètichs, o poch o molt, augmenta la lur malaltia, o inflamant e rescaldant,
o induint moltes humiditats pudrides en lurs pits.
pur, e deuria ésser lo contrari, per ço com l'aygua apaga lo fum del vi? E no
sens causa és stat dit "temprat ab un poch de aygua", per quant s'í poria metre
tanta d'aygua que en tot apagaria lo fum del vi. E entén-se aquest quesit
del vi molt fort que haja força de embriagar, e sien dues o tres parts de vi e
una de aygua.
Lo vi amerat és molt més subtil per la subtilitat de l'aygua que no és lo vi
pur, e per ço és més penetratiu al cap. E quant la cosa és més evaporativa al
cap, tant més perturba lo cervell, perquè la embriaguesa no és sinó perturbació
de l'enteniment e alienació que proceeix de fums vinosos. L'altra ocasió
de açò és que molt més se beu del vi amerat que del vi pur, de on se segueix
que ans embriaga lo vi temprat ab un poch de aygua que lo vi pur.
de curar que la embriaguesa del vi pur?
Lo vi amerat, com és stat dit, és més penetratiu o penetra en més lochs
angoxosos que lo vi pur, e per ço la natura no
vies de la orina o per altres lochs deputats com lo vi pur. E aquesta és la ocasió
que lo vi amerat stà més en lo cors que lo vi pur, on la sua embriaguesa
dura més que aquella. Altra ocasió de açò és que lo vi pur se digereix més
tost que lo amerat, per quant és més calt que aquell, e és ocasió de fer-se digerir
a sí e a altres viandes per la sua calor. Lo vi, donchs, pur més tost és digest
que l'amerat, e per ço la sua embriaguesa més tost passa e és més fàcil
de curar.
La col és composta de dues natures e substàncias: una és subtil, ígnea,
abstersiva e mundificativa, e aquesta és més en les parts interiors de les
cols. L'altra és tèrrea, grossa e stíptica, e aquesta és més en les parts superficials
de fora. E açò és la ocasió que la col pot ésser solutiva e stíptica segons
diversos graus de decocció, perquè coent-la poch e no mudant-hi aygua, en
manera que aquelles parts ígneas no vinguen a resolre
si ella és tan cuyta que les dites parts ígneas se resolven, mudant la primera
aygua és stíptica, per ço que restenles parts grosses e tèrreas que són stíptiques,
resoltes les subtils que són solutives o laxatives. On, quant més se
cou la col, tant més ve a ésser stíptica. E per ço los metges donen aquella
cuyta moltes vegades, mudant sovint l'aygua, en los forts fluxos del cors.
Direm, donchs, que la col porta les parts grosses del vi als budells, e les
parts subtils a la vesiga o vexiga per orina, e açò fa mijançant aquelles parts
subtiles e nitroses. On, h col [és] diürètich[a] e solutiv[a], e per la sua fredor
refreda les parts subtils del vi e engrossex-les, e per ço és necessari que
la col no sia maça cuita, e açò és per quant essent maça cuita no curaria la
embriaguesa.
pura e que lo vi mediocrament amerat?
Tota cosa que sobrenada en lo stómach e tota cosa fastigosa porta vòmit,
e aquesta és la ocasió que les coses untoses e algunes herbes fan provocar,
per ço com perturben la boca del stómach e laxen, o debiliten la virtut retentiva
de aquell. Lo vi pur, donchs, perquè és confortatiu del stómach
unint les sues parts, per ço no és fastigós que sia ocasió de vòmit. L'aygua
pura és molt subtil e devalla prest del stómach, e axí no sobrenada ni és fastigosa,
e per ço no fa vòmit. Lo vi convenientment temprat tol la fredor de
l'aygua e és molt penetratiu, com és stat dit. E per ço, essent la sua mixtura
convenient, no somou lo stómach ne importa fastig. Mas lo vi amerat de
molta aygua no té la sobergaria de subtilitat en guisa que puxa tan prest penetrar,
per ço com per la gran quantitat de l'aygua és perduda la calor del vi,
la qual era la ocasió de fer-lo penetrar. E encara, lo vi per la indeguda
mesura resistex a l'aygua, e l'aygua fa resistència al vi, per la qual cosa fan
diversos moviments e somoviments en lo stómach e perturba molt aquell, e
açò importa vòmit, com és stat dit. E aquest quesit majorment ha veritat en
lo vi dolç que supèrfluament és amerat, que ell és més occasió de vòmit que
no fa lo vi que no és dolç, per ço com és més fatigós e fa més somoviment
en lo ventrell.
infirmitats com ydropisia, apoplexia e paralesia o tremolament de tot lo
cors?
En tres maneres se consuma e debilita la nostra calor natural. La primera
és excés de calor stranya que consuma aquella, com és la calor de la febra.
La segona manera és per consumpció del nostre humit substancial, sobre lo
qual se manté e sustenta la calor natural. On, consumpte aquell humit, consume
encara la dita calor, com apar en la làntia en la qual, si manca l'oli,
encara mancarà la flama, e açò fan algunes infirmitats longues que, consumant
lo cors e lo humit, resta aquell cors fret respecto al sòlit. La terça
manera és per multitut de superfluïtats fleumàtiques, que tenen suffocada la
calor natural que no pot respirar.
Lo vi, donchs, potent e pur supèrfluament begut debilita e apaga la calor
natural en les dites tres maneres. Primerament aporta calor excessiva e estranya,
que consuma aquella. Segonament, per aquella excessiva calor del vi,
que consuma e diseca l'umit radical del cors —com és natura de la soberga
calor dissecar lo humit—, e consegüentment se consuma la calor, com és
stat dit. Terçament, lo vi és molt humit e engendra moltes superfluïtats que
per via de suffocació oppremen la calor natural. Lo vi, donchs, potent e pur
sobre totes les altres coses, més debilita la nostra calor natural quant indegudament
és begut, on se debiliten les virtuts minerals del cors; de què,
debilitant-se les virtuts del fetge, no pot degudament convertir la virtut de
la sanch loable, e aquella tal vianda convertex-se en ayguositat, de què se
engendra ydropisia. Engendre
per lo dit vi, primerament, perquè és humit, generatiu de molta fleuma
catarrosa de la sua natura. Encara, debilitant la virtut del cervell fa que lo
nudriment que
fleumàtica, la qual és aprés ocasió de les antedites infirmitats.
hòmens?
Los infants són de calda natura e humida complexió, e la humiditat
prohibex la set, per ço com la set no és sinó desig de cosa líquida e humida.
Abundant, donchs, la humiditat en los infants, no poden desijar la cosa humida,
per ço que lo desig no és sinó vers les coses que màncan. Mas los jóvens
e hòmens de altra edat són de natura més secca e han necessitat de més
humit, e per ço son més sitibundos.
e no pot dretament discernir lo nombre de les coses longinques?
L'ull no veu sinó per certs spirits visibles que vénen de la testa a l'ull, los
quals spirits quant són clars e aèreos fan lo veure clar e perspícuu, e fan discernir
la cosa que
fums foschs o tenebrosos, empatxen lo veure e apar la cosa altrament
que no és. En los embriachs, donchs, los spirits visibles són mixtes del fum
del vi, per la calor dels quals los dits spirits visibles se mouen en los ulls assíduament,
e per ço fan apparer movibles totes les coses que veen. E perquè
l'ull és de figura redona fa apparer tal cosa moure
de altra figura e no redona, totes les coses que veu lo embriach apparían
que
De l'altra part, lo embriach no discernex bé les coses de luny per aquella
matexa raó, per la turbulència dels spirits visuals feta per les vapors del vi.
On, apparen totes les coses moure
que sien luny, per ço com tal cosa se presenta a l'ull en modo de figura circular,
la qual és major de totes les altres figures. Si, donchs, lo embriach fall
circa les coses propinqües, tant més se enganarà de les coses que són
luny.
una cosa leugeramentque una cosa appar moltes?
La cosa que
en l'ull la similitut sua, no pot l'ull discernir aquella cosa ésser una, per
ço que la similitut de la cosa que
és la ocasió que quant l'ome ha mirat al sol hó en alguna altra cosa
luent, no pot ben veure altra cosa, per ço com la spècia e similitut de aquella
cosa luent no és encara resolta de l'ull, e com aquella és ennichilada se veu
aprés millor. Axí a propòsit, la cosa que
dos contraris moviments: quant ella és en un siti imprimex la sua spècia en
l'ull, e per ço com molt tost se mou a un altre siti ve a imprimir una altra
spècia, e axí, no essent encara annichilada la primera, troben-se dues spècies
en un matex temps en l'ull, per què apparen dues coses. E per semblant, si
romanint la primera succexen dues altres de una mateixa cosa per gran leugeria
e spessitut del moviment de aquella, una cosa apparria tres. Per ço,
donchs, com los spirits visibles de l'embriach són en contínuu moviment
leuger e espès, e los seus ulls per semblant per les fumositats caldes del vi,
una cosa appar ésser moltes.
altra cosa aguda e de mala sabor?
Tot sentiment, quant és més privat de la natura de una cosa, tant sent millor
aquella, e quant és més semblant, tant sent menys, com l'ome no sent la
calor de una aygua que sia semblant a la sua calor, mas discernirà la major
calor o la menor. Quant, donchs, la cosa és més contrària en qualitat al sentiment,
tant millor se sent. Lo embriach, donchs, havent la lengua infecta de
vapors dolces de vi, pot molt millor sentir e discernir les coses amargues e
agudes que l'ome sòbrio, que no ha la lengua axí privada de humiditat aguda
ne abeurada de vapors dolces.
En lo coit e a lançar la sperma se requeren les parts que són circa los ronyons
ésser més caldes que totes les altres parts de[l] cors, e que abunde
molta humiditat digesta, per ço com la sperma no és sinó superfluïtat de la
terça digestió. [I] [per] [ço] [requereix] [ésser] [estada] [feta] [bona] [digestió] del nudriment:
la primera en lo ventrell, la segona en lo fetge, la terça en los membres.
Dues són, donchs, les ocasions de la sperma: la una és la calor natural,
que és causa efficient; l'altra és humiditat digesta, que és causa material.
Com, donchs, sia cosa que en lo embriach la calor natural sia dèbil e consumpta
e la humiditat no sia digesta per mancament de dita calor natural,
ans són en ell moltes superfluïtats indigestes de les quals no
sperma, appar per raó natural que lo embriach deu ésser del tot impotent al
coit, mancant-li les occasions productives de dita sperma.
vi dolç li ajuda e menys és molestat de la embriaguesa, e deuria
ésser lo contrari, per ço com lo vi dolç sobrenada en lo stómach e més tost
evapora al cap?
Lo vi exut enesprint e corrugant lo stómach atura molt en aquell, on, essent
calt evapora al cap e fa embriaguesa. Mas lo vi dolç és viscós e per ço
opila e tanca les vies per les quals los fums del vi aspre evaporen alt al cap, e
en aquest modo no lexa fumar les vapors de aquell vi, e encara lo vi dolç, essent
odoriferant, aporta fexuguea en lo cap. Diferència és entre fexuguesa de
cap e embriaguesa, per ço que la fexuguesa se fa per via de opilació e la embriagadesa
se fa per via de fums sobtils e calts que perturben los spirits animals
del cap mesclant-se ab aquells. Diem, donchs, que lo vi brusch e exut
embriagua més que lo dolç, mes lo dolç fa més fexuch lo cap, aportant oppilació
en aquell.
lo matí quant se leva li dol més lo cap que si fos stat embriach de vi pur?
Lo vi pur és més gros que lo amerat e no és axí penetratiu en lo
profunde e intrínsech del cap, com és stat dit. Lo vi amerat, donchs, penetrant
molt en la substància del cervell, diffícilment la natura lança fora aquella
fumositat, la qual restant fins al matí és ocasió de dolor. E açò no fa lo vi
pur per ço que, no essent axí penetratiu, la natura millor se descarrega d'ell.
Encara lo vi pur, com és stat dit, és més digestible que lo vi amerat, e per ço
millor se digerexen les sues fumositats.
vi ans que se embriaguen que los qui no s'affatiguen e, posat que se embriaguen,
més tost són deliures de la embriaguesa?
En los qui usen molta fatiga e exercici se obren les vies de la orina, per
les quals se evacuen les lurs humiditats supèrflues, e per ço, essent consumides
tals humiditats, poden més beure que los qui no s'affatiguen, en los
quals tals humiditats no són evacuades, e aquests bevent molt vi, les parts
vinosas se diffonen per tot lo cors, d'on eren tals humors supèrflues. E per
aquesta occasió no munten al cap, e per ço no són fets axí prest embriacs
com los qui no s'affatiguen, los quals són replets de molta humiditat, e per
ço no poden fondre les parts vinoses per lo cors, mas quasi totes al cap se
evaporen. E per aquesta raó appar que si tals hòmens qui s'affatiguen se erabriagassen,
aquella embriaguesa seria molt poca, com pochs fums en tals
corsos poden muntar al cap, e essent poca embriaguesa, tost seria guarida.
que presumen molt de sí meteixos e són promptes a moure
alguns fa temorosos e insensats e ineptes a moure
sia cosa que açò sien dos contraris effectes?
Lo vi quant és de sa natura no pot obrar sinó un effecte, mas si a vegades
produeix diversos effectes e contraris, açò fa per diversitat de complexions e
edats de qui
endureix lo fanch e mol·lifica la cera, e açò no fa sinó per diversitat de la
matèria en què obra. Axí, lo vi en la complexió freda, com és la
fleumàtica e malencònica, fa los hòmens audaces, per ço que, essent aquestes
complexions fredes e lo vi escaldant tals corsos, los fa reviscolar e en
aquesta manera los fa audaces, per ço com la audàcia no stà sinó en lo cors
calt, e per l'audàcia nosaltres judicam sobre la calor de la complexió. Mas en
los qui són de calda natura, ço és, colèrichs e sanguins, lo vi importa temor
e demència, per ço com lo vi troba la matèria d'altra natura, per ço que la
calor del vi debilita la calor natural de tal complexió e, per consegüent, lo
refreda, d'on proceex temor e pigrícia. Es deu entendre aquest quesit del vi
begut supèrfluament.
Los malencònichs són de complexió seca, on lurs ventres se fan humits
per la humiditat del vi, e d'estíptichs que ans eren són fets lúbrichs o larchs
de ventre, per ço com la siccitat fa lo cors stíptich e la humiditat lo fa lúbrich
e fluxible. E encara més, lo vi troba moltes humiditats indigestes en
los corsos dels malencònichs, les quals disol per la sua calor, e disoltes, la
natura les tramet als budells.
bevent-ne poch, e deuria ésser lo contrari: essent lo vi humit e humectant
deuria mol·lificar lo ventre e no strènyer-lo ?
Lo vi en gran quantitat begut no pot digerir-se en l'estómach ni retenir-se
massa en aquell. E axí, restant indigest, no podent-se retenir en l'estómach
per la natura, e per fexuguesa que ell li donava, és tramès a la vexiga,
al qual loch són deputades totes les humiditats indigestes del cors, e mena
en sí moltes altres humiditats, de què
Resta, donchs, lo cors stíptich per ço que la humiditat que devia anar als
budells és menada, per virtut del vi indigest, a la vexigua, perquè on ha molta
orina allí ha poch secesso. Mas lo poch vi és digest del stómach e axí retén-s'í
temps convenient, e per aquesta raó fa humit e mol·lifica lo ventre.
beure molt vi antich e potent e los qui no són extenuats ni magres són fets
per tal beure magres e extenuats?
Lo vi begut en gran quantitat, com és stat dit, consuma e debilita molt la
calor natural. E axí los corsos molt demagrats, que són de poca calor natural
e han poch humit radical, per lo massa vi tost se vénen a consumar aquella
poca calor e humiditat que és en ells, de què
grassos, consumant-se lo lur humit radical e substantífich, per la molta calor
del vi se vénen a enmagrir e disecar. En los corsos, donchs, fort magres
aporta mort, e en los corsos grassos, extenuació e fort magresa lo beure
massa vi antich e potent, per ço com tal vi és molt calt e disecatiu.
Lo vi engendra molta humiditat supèrflua en lo cap, la qual, agravant-lo,
no pot la natura retenir, mes descarregant lo cervell, que és membre noble,
la tramet als altres lochs; e per ço, com los ulls són més porosos,
obren la via en aquella, e encara són més passibles e de dèbil composició, e
per ço tal humiditat va més tost a ells per manera de làgrimes. E aquesta és
la occasió per la qual los ulls dels embriachs per tota fàcil ocasió, com és
vent, fret o fum, vénen a lagrimejar.
Lo dormir no pervé sinó de fums suaus resolts de una humiditat nutrimental
e digesta que tempradament és calda, com declararem desota. E si tal
humiditat fos molt poca, o molta, mas indigestible, no s'engendraria la son,
per ço que de la poca humiditat pochs fums evaporen, dels quals no pot venir
son. E, per semblant, de la molta humiditat indigestible no
fums sufficients a la son; e aquesta és la ocasió que los malencònichs per lur
poca humiditat dormen poch e, per semblant, los qui han infirmitat molt
calda que diseca molt la humiditat, la qual disecació prohibex lo dormir.
Com sia, donchs, que l'umit de molt vi sia indigest, tal humit no és
sufficient per induir la son. Una altra ocasió hi ha, ço és que lo dormir és
fortificació de la calor natural en les parts dintre del cors, dexant les parts de
fora, e per ço com lo vi supèrfluu debilita molt la calor natural, per ço repugna
a la natura del dormir, perquè aquestes són dues contràries operacions,
ço és, confortar e debilitar la calor natural. Encara, lo vi supèrfluu
consuma molt la humiditat digesta del cors, com és stat dit, per la qual cosa
no poden evaporar fums sofficients a fer dormir.
que lo qui és molt fort embriach?
Lo qui és del tot embriach totalment manca de juhí, de rahó e de enteniment,
per ço com los seus sentiments són suffocats per la humiditat del vi.
Mancant, donchs, del tot [de] juhí, de rahó e de sentiment, no pot ésser desordenat
en les sues operacions e, consegüentment, no pot fer oradures ni
follies sinó star reposant-se. Lo qui és poch embriach ha alguns judicis de
l'enteniment e ha algun sentiment, mas tal juhí és corrupte e impedit de les
fumositats del vi; e per ço, obrant alguna cosa, erre e és desordenat.
se n'alegren los pescadors e navegants e universalment tots los qui són
circa la mar?
Los embriachs han necessari que lo vi se paexca, e lo sol per la sua calor
ajuda en aquesta operació. Encara, lo embriach és refredat per la supèrflua
humiditat e la calor preternatural del vi, que consuma la sua calor natural,
com spesses vegades és stat dit. E per ço han necessari scalfar-se e, faent açò
lo sol, alegren-se d'estar en aquell. E semblant fan los habitans circa la mar,
per quant de continu stan en la humiditat, alegren-se del sol perquè
e
paraules ni parlar articulat mas balbucejant?
La carn de la lengua és molt sponjosa e, com la sponja se fa gran abeurant-se
de les coses líquides, axí la lengua se infla e s'amplia per la
molta humiditat del vi. E per la grossesa e tumor de dita lengua, se mou ab
difficultat e per ço no pot proferir ni parlar articulat. Encara nosaltres provam
que no podem parlar quant la nostra boca és plena de alguna cosa líquida,
e com la lengua de l'embriach sia plena de molta humiditat ve a ésser
impedida en lo parlar. Encara una altra ocasió [és] que en la embriaguesa
tot lo cors és en error e mancament e, consegüentment, tota la ànima soporta
detriment, per ço com no pot partir la matèria que no paesca la sua forma
humida. Essent, donchs, la ànima impedida, necessari és impedir-se la lengua,
com la ànima sia raó del parlar. On, veem en los temerosos que no poden
quasi parlar, per ço com la ànima és alterada e empaxada alteran-se los
spirits del cor, en lo qual loch és lo fundament de la ànima.
quant són fets embriachs e és lo contrari en los hòmens?
Les lengües dels ocells no són axí sponjoses com la lengua de l'home, e
per ço no poden axí abeurar-se de les humiditats grosses del vi, mas sols de
algunes parts subtilíssimes del vi són abeurades, per la qual cosa millor se
mou la lur lengua en aquelles coses que
no agrava la lengua sinó quant les sues parts grosses penetren en aquella.
Encara, los ocells beuen molt poch, e per ço no poden les lurs lengües agravar-se
com la de l'home qui beu molt.
vells embriachs?
Los jóvens o fadrins són calts e humits en respecte del vell. E axí, lo vi
per la calor sua, per ço com és diürètich, mena les lurs humiditats al loch de
la vexiga e, consegüentment, ixen fora per orina. Mas los vells són sechs de
lur natura, e per ço les humiditats del vi se abeuren en les porositats buydes
del seu cors, e no van a la vexiga com en los jóvens, qui són plens de humiditats,
de què lo vi, no trobant loch buyt on se abeure, tost hix fora
per orina. Encara, en los vells no són tantes humiditats que puxen disolre lo
vi com en los jóvens.
Tota cosa diürètica e viscosa ajuda a la embriaguesa, per ço com essent
diürètica, per la sua subtilitat penetrativa e ígnea, mena les humiditats del vi
a la vexiga, e essent viscosa opila les vies que van al cap e no lexa fumar lo vi
a la testa. Essent, donchs, l'oli diürètich e viscós, prohibex la embriaguesa. E
aquesta raó se troba en totes les coses untoses, dolces e viscoses, que per la
sua viscositat opilen les vies que van al cap, e engordint los fums del vi
prohibexen la embriaguesa.
La sperma generativa deu ésser humida, tenace e viscosa, per ço que per
la sua viscositat e grossesa puxa retenir e servar los spirits generatius e calors
naturals de la dita sperma, per los quals ella és generativa. Si la sperma,
donchs, és líquida, ayguosa e subtil, lo spirit e calor natural encontinent
evaporen, e per ço no és suficient per engendrar. La sperma, donchs, de
l'embriach, essent molt humida, indigesta e ayguosa per la humiditat del vi,
appar no ésser convenient per engendrar. Encara, la sperma de l'embriach és
freda e privada del spirit e calor natural, per ço com lo vi begut ab demasia
refreda lo cors, e per ço tal sperma no pot ésser generativa.
set, e açò sia entès en los sans?
La set de la nit proceex en los sans de coses salades o agudes o altres
viandes que lo vespre són stades menjades. Sobre dormint, donchs, fortifique
la calor natural entorn del stómach e fa digerir aquelles viandes que
són ocasió de la set, e apartada la ocasió és levat lo effecte.
viandes menjades lo vespre no ajuda, ans és molt damnós?
Tota cosa que prohibex la digestió de tals viandes que fan set és nociva a
tal set. Lo beure, donchs, de nit destorbant la digestió empatxa que tal
vianda no
tant mitigar la set, no_res_menys aprés crex molt més, per ço com fa
créxer la ocasió de aquella augmentant la indigestió de tal vianda.
vianda se paex en l'estómach ?
Lo vi tost se digerex e és molt penetratiu. Faria, donchs, penetrar la vian-
da ans que fos digesta, de què se engendrarien moltes oppilacions. E l'aygua
fa nadar la vianda al ventrell e, per tant, separaria la vianda del fons, on se fa
la digestió. E per aquesta raó no
al ventrell.
Lo vi és calt e ventós, e tota cosa calda e ventosa incita luxúria, per ço
com per la sua calor disol la sua humiditat spermàtica, e per la ventositat fa
dreçar lo membre viril.
Quant l'aygua és més mesclada ab lo vi e encorporada, tant més apaga lo
fum de tal vi, e dels dos se fa aprés una natura. E per aquesta raó és millor
amerar lo vi quant se met a bullir.
Tota cosa que engendra còlera e és inflamable fa set, com és lo vi dolç.
La part grossa del vi oppilativa va al fetge, e per ço oppilant lo damnifica.
Mas les parts subtils penétran al pulmó, on no poden penetrar les parts
grosses, e per la sua subtilitat obra aquelles vies e dilate, e per la sua untositat,
mol·lifica.
en una vegada?
Quant més se incorpora lo beure en la vianda, tant fa millor digestió e la
vianda és més fàcil de pair.
Lo vi és molt penetratiu, com és stat dit, e súbito penetra a les venes, e
porta en sí aquelles tals fruytes putrefactibles, les quals pudrint-se engendren
moltes febres, e per ço no
males humors sinó lo menys que
Lo vi dolç engendra sanch grossa, e la natura dels membres ab molta delectació
lo tiren a sí e convertexen-lo en nudriment lur. E açò no és en lo vi
brusch o exut, que los membres no
com fan [en] lo vi dolç.
Lo most no és encara purgat, mas és gros, ventós e inflatiu. On, les parts
grosses romanen en lo fetge e oppilen aquell. Mas quant ha passat algun
temps, devallen les parts grosses al fons e resta més purificat, e per ço no
damnifica tant com lo novell.
novell?
Lo vi novell és molt ayguós e quant més se envelex, tant més se consumen
les parts ayguoses e romanen les sues parts més netes de aquella ayguositat,
e per ço roman la sua substància més calda, més disecativa e més potent
que ans no era, ço és, quant era conjunt ab aquella humiditat ayguosa.
Lo vi antich és de poch nudriment, però scalfa molt e diseca. Lo vi novell,
posat que sia de molt nudriment, pur és oppilatu e ventós, e per ço lo
vi de mig temps és de més loable nudriment.
Lo vi vell, essent molt calt e disecatiu, digereix e rectifica tota humor freda
e crua. Com sia cosa, donchs, que lo appetit caní no proceesca sinó de
humors fleumàtiques e crues que són envellides en la boca del stómach, les
quals lo vi vell e pur per la sua calor tempra e foragita, per ço tal vi és oppilatiu,
de tal infirmitat é[s] curatiu.
able que l'aygua corrent sobre pedres?
Quant l'aygua és més purgada de les parts terrestres e lutuoses, tant és
millor. Com, donchs, millor se purga corrent sobre fanch que sobre pedres,
per quant millor devàllan e
fanch que en les pedres, per ço és més convenient tal ayga a la salut de l'home.
qui és cuberta?
L'aygua que és reverberada del sol e del vent se purga e se asubtilia, e és
millor digesta, on acquireix una noble proprietat e natura; per ço és més
sana.
envers ponent?
L'aygua que corre a l'encontre del sol e a l'encontre dels seus raigs se
asubtilia, escalfa e pert la sua freda natura, on millor és digesta. Mas quant
va envers ponent, los raigs del sol no la poden axí rescaldar, com appar en
un qui vage contra los raigs del sol, que més s'escalfa que si anàs al contrari.
On, aquesta és una regla universal: que quant lo sol dóna més sobre l'aygua,
tal aygua més se bonifica.
a tremuntana?
De les parts meridionals ixen vents plens de vapors e de humiditat supèrflua
e per ço, corrent l'aygua contra tals vents, ab les dites aygües se mèsclan
aquelles vapors e aquisten la natura de aquells vents, la qual és molt
mala. Mas corrent a tremuntana, contra los vents septentrionals, que són disecatius,
se ve a bonificar, e no són tan plenes de males vapors com les antedites,
ans són aygües molt netes.
L'aygua de sa natura és inflativa e ventosa, e encara ha moltes parts terrestres
mesclades en sí. E cohent aquella, les ventositats que y són evaporen,
e les parts terrestres devallen e
de separar natures diverses. Resta, donchs, l'aygua essent cuyta menys
ventosa, per ço com són evaporades les parts ventoses, e roman més subtil e
leugera per quant és separada de les parts terrestres e fexugues.
ordi?
L'ordi és inflatiu e ventós, e açò és lo seu nocument, lo qual se corregeix
e
coure fins que l'aygua vénga a ésser roja, quasi com a vi. És necessari,
donchs, que l'ordi ans de coure
aquella aygua se abeure en la substància de aquell gra, en guisa que aprés, bullint
aquella aygua que s'és abeurada en l'ordi, coga la sustància d'aquell, e resolga
la sua ventositat inflativa. Si l'ordi, donchs, sencer ha virtut atractiva de
tirar l'aygua e abeurar-se d'aquella, si serà romput ja serà perduda aquella
virtut atractiva, per la qual cosa no
ni encara aprés se pot fer deguda decocció, e, consegüentment, no
perfetament aquella inflació ni ventositat. E per aquesta matexa raó,
l'ordi novell és millor que l'ordi vell, com haja la virtut atractiva més fort,
de què proceex millor infusió e, per consegüent, millor decocció.
nou molt a la veu e als pits?
L'aygua de pluja és molt subtil de la sua substància, per ço com és feta de
apors, e per ço és més capace de putrefacció, car quant la cosa és de
substància e natura més subtil, tant més prest se podrex. Pudrint-se, donchs,
ve a engendrar humiditats putrefactes en lo cors. E, encara, essent de sa natura
stíptica e constrictiva, nou als pits e al canó del pulmó dissecant e
constrenyent aquelles parts. E per aquesta raó, tota cosa acetosa e fort disecativa
offèn la veu e totes les vies del pulmó. Ver és que coent l'aygua pluvial
se foragita tota putrefactió, mas pur roman stíptica.
Tota aygua que no
efexuga, e tals són les aygües dels pous.
e millors que les altres?
Quant l'aygua és de substància més subtil, tant pus tost reb la impressió
de tota qualitat. L'aygua, donchs, que pus tost s'escalfa o
subtil substància e més leugera, e quant l'aygua és més leugera és millor
e menys agreuge lo cors nostre. E açò
pesant les aygües, prenent un pitxer d'aygua de una manera e un altre
pitxer de altra, e aquella que pesa menys és millor. La segona, prenent dos
draps de un mateix pes e banyant cascú en la sua aygua, e aprés exugar endós,
que sian ben sechs, e aprés tornar-los pesar altra vegada; e aquell drap
qui més pesarà, l'aygua de què fonch banyat és la que val menys.
del pou?
L'aygua pren la natura del loch on passa; donchs, pren la natura del
plom, e per ço ha virtut escorxativa, de escorxar los budells, com ha lo
plom. On, és ací de notar que algunes aygües pàssan per menes de or o de
argent, e tals aygües són molt confortatives de la natura humana. Algunes
pàssan per menes de aram, e aquestes són molt útils a smenar la corrupció
de cascuna complexió e a fortificar la debilitat del cors. Algunes altres són
que passen per menes de ferro, e aquelles són molt útils a resolre la duresa
de la melça e ajúdan molt al coyt. Altres pàssan per menes de alum, e aquestes
són molt caldes e constrictives, per la qual cosa ajúdan molt a tota manera
de flux; ver és que fan venir febres en los corsos disposts. Altres passen
per menes de sofre, e són molt caldes e disecatives. Tota aygua, donchs, reb
la natura del loch on passa. Mas aquestes aygües sobredites són més medecinals
que nutritives, e més se usen a banyar que no a beure.
L'aygua paludosa stà ferma en la porositat del fanch pudrit e, no movent-se
de allí, pren mala qualitat e natura, e ve a ésser pudrida.
Lo traure contínuu de l'aygua del pou fa que l'aygua no stà maça ferma.
On, per tal moviment no lexa pendre putrefacció ni altra mala natura a tal
aygua, e per ço l'aygua del pou que no és poada és pèssima entre les altres
aygües de pou.
molt fexugues e males ?
Tals aygües en lo hivern se refrèdan per la neu, e per ço engendren molta
fleuma en aquell temps, e en l'estiu se putrefan e resol-se lo subtil e romanen
les parts grosses. On, qui beu de tal aygua li infla la melça, e engendre
ydropisia, febres quartanes, siàtiques e moltes altres infirmitats ab debilitació
del fetge. No
COMENÇA LO SEGON CAPÍTOL, ON LO MESTRE ALBERT GRAN POSA
QUESITS O DEMANDES CIRCA LO VETLAR E DORMIR DE L'HOME
Lo massa dormir empigrex la natura e engendra molta humiditat en lo
cors. Lo massa vetlar, per contrari, diseca molt e resol.
En lo dormir totes les humiditats del cors se reserren e
parts de dins ensemps ab la calor natural, e no poden evacuar-se ni exir fora,
e per ço fan lo cors molt humit. Mas, en lo vetlar, la calor natural hix fora e
són ubertes les porositats exteriors e les vies de la orina e dels budells, per
los quals lochs se evacua la humiditat del cors. E com, donchs, lo dormir redits
té les superfluïtats a les parts de dins, e lo vetlar les lança fora per un dels
tres lochs, per ço lo dormir humecta e lo vetlar disseca.
vetlar?
En lo dormir tots los sentiments són ligats e en la vigília són solts. No
s'orina ne se egereix naturalment si ans aquelles parts no senten gravesa
de la orina e de la femta, per la qual gravesa la virtut expulsiva és incitada
a foragitar tal superfluïtat. [En] [el] dormir, donchs, per ço com no
agreujament, la virtut expulsiva no les foragita, mas en lo vetlar és lo
contrari.
A vegades, en alguns són les vies de la orina e dels budells tan amples, e
la virtut retentiva de aquelles parts tan dèbil, e tanta multitut de superfluÿtat
devalla en aquelles parts, que és necessari per força, sens ajuda de virtut
expulsiva, hixquen fora per les dites vies.
Essent la vianda novament en lo ventrell e dormint, se revoca la calor
natural a les parts del stómach e fa una gran bullició de aquella vianda, de
què proceexen grans fums al cap, los quals fums són convertits en humiditat
e catarro que aprés, devallant baix a diversos membres, fan grans nocuments.
Donchs, lo dormir súbito aprés lo past agreuge lo cap e tot lo cors,
per la raó sobredita.
e, finalment, revoltar-se sobre lo dret?
Lo ventrell és situat en aquest modo: lo fons del stómach declina algun
tant a la part squerra, e la boca a la part dreta. Voltant-se, donchs, primer
sobre lo costat dret, lo fons del stómach ve envers lo dit costat e devalla sobre
lo fetge, de què
dreça algun tant e, dreçant-se, devalla millor la vianda al ventrell. Lo segon
profit és que devallant sobre lo fetge, la sua calor natural se conforta a la digestió.
E aprés que la vianda és pervenguda al fons, e la calor natural del
stómach és confortada, en spay de una o dues hores voltar-se sobre lo costat
squerre fa star lo fetge sobre lo fons del stómach ab les sues pènnules
abraçant-lo, com una mà la qual ab los seus dits prengués e abraçàs una cosa.
E encara lo fetge se fa més vehí als budells dels quals ha tirar la humiditat
chilosa de la vianda. Dos profits, donchs, se seguexen de voltar-se
sobre lo costat squerre: lo primer és que la calor natural del ventrell més se
conforta a la digestió, per ésser tot abraçat del fetge. Lo segon, que millor
penetra la vianda al dit fetge. Girant-se aprés sobre lo costat dret a la fi de la
digestió e del seu dormir, dreçe
la boca del stómach, que és desota, per foragitar algunes superfluïtats que
són restades. E qui no serà acostumat a tal dormir, prenga la usança e queia
use mentre fer-ho pot, car axí
lo costat dret, mas sobre lo squerre?
Jahent sobre lo costat dret devalla l'estómach sobre lo fetge, com és stat
dit, e prement-lo rescalda, e l'estómach stà quasi tot descubert e per ço més
se refreda. Mas, jahent sobre lo costat squerre, lo fetge stà sobre l'estómach
e cobre
qui ha fret l'estómach jagué sobre lo costat squerre, e lo qui l'à calt jagué
sobre lo dret, e, per lo contrari, qui ha lo fetge fret jagué sobre lo costat
dret, e qui l'à calt jagué sobre l'esquerre.
stíptich deu dormir sobre l'esquerre?
Quant se jau sobre lo costat squerre no devalla la vianda al fons, axí
com fa jaent sobre lo dret, e en lo flux del cors cercam que la vianda stigue
en lo ventrell quant més sia possible [i] [que] [no] [devalli] [tost]. Mas en lo cors
stíptich cercam tot lo contrari.
Jaent sobre lo ventre se reté la calor natural unida a les parts del ventre,
on conforta la digestió, e encara lo dispon a foragitar les superfluïtats per
los seus lochs; mas jaent de sobines la calor natural s'escampa e
del loch de la digestió sua, e prohibex que les superfluïtats no ixquen per los
seus lochs, ans rescaldant les parts darrere, tramet dites superfluïtats al coll e
als nervis e baix per la squena, de què resulten moltes vegades infirmitats
pernicioses.
consell dels metges?
Stant les parts del cors retretes e aronçades, la part superior del ventre se
tira la part inferior fins al mig de dit ventre, e axí la carnositat e graxesa ve a
unir-se e totes les parts de la digestió fortment se rescalden, e l'estómach
rescaldat millor digerex. Encara, és necessari per ésser la digestió bona que
les ventositats que
en manera que no perturben la digestió, e açò
per ço que quant lo cors se aronça lo ventre se exampla, com fa una bossa, e
en aquell loch se reb la ventositat. Mas stant stès se tanca lo ventre e no y
resta loch buyt que sia capace de ventositat, per ço com los budells ocupen
tot lo loch de la concavitat del ventre, on, no havent loch, aquelles ventositats
perturben la digestió.
tenebres?
En lo dormir és necessari que la calor e spirits naturals se retraguen a les
parts de dins, e la lum mou la dita calor e spirits a la part de fora, lo que és
contrari al dormir. Les tenebres revoquen la calor e spirits a les parts de
dins, com fa lo dormir. La lum, donchs, és contrària al dormir e és semblant
a la vigília, e les tenebres són contràries a la vigília e semblants al dormir.
lo costat squerre lo dormir és més delitós?
En lo temps de la vigília, nosaltres exercitam e affatigam més les parts
dretes que les squerres, e per ço és necessari aquelles reposar-se que més són
affatigades. Mas lo dormir de la part squerre és més delitós per quant aquella
part és més freda e ha necessari de major calor que la dreta, la qual nosaltres
rescaldam stant sobre aquella.
COMENÇA LO TERÇ CAPÍTOL, EN LO QUAL MESTRE ALBERT GRAN
TOCA
Exercici és conservació de la vida humana, per ço com vivifica la calor
natural e foragita tota superfluÿtat del cors que romangue de la terça digestió,
de què tota la virtut del cors se relegre, per la qual cosa l'ome qui degudament
usa lo exercici no ha may necessitat de altra evacuació.
Lo exercici és de quatre spècies: algun és fort, altra és dèbil e lent, algú
dure gran temps, e algun dure poch. Lo exercici fort e que dure lonch
temps no
de la digestió a les parts de fora e, concassant, lo putrefacteria; mas tal exercici
és convenient en dejú per ço que, revocant la calor natural a les parts
exteriors, vivifica aquella e evacua moltes superfluïtats per les parts cutànees.
Exercici dèbil e poch és convenient aprés lo past per ço que fa devallar
aquell al fons del stómach, on és la calor fort de la digestió; mas no és convenient
al dejú, per ço com tal exercici diseca lo cors mas no evacua les superfluïtats
que és necessari, ni encara vivifica la calor natural. Lo exercici,
donchs, ans del past deu ésser fort e tal que divercifich lo alè augmentant-lo
fins a la suor exclusive, mas aprés lo past és loable cosa moure
e que dure poch, fins que la vianda és devallada al ventrell. E nota
que són moltes diversitats de exercicis: alguns són anant e corrent, altres
són sagitant, altres manejant les mans e braços, alguns sgrimint, altres cavalcant,
alguns en fer certs actes de la persona que són de indústria, alguns
són que stant són [bressolats] com los infants pochs, o los que són
en alguna barcha com los pescadors, e de molts altres exercicis que són segons
gons diversos artificis, com lo exercici de ferrer, sabater e altres semblants.
Encara, nota que cascun membre ha lo seu exercici, com dels peus lo anar,
de les mans lo exercitar, als pits e a la gola lo vociferar, e axí discorrent en
cascun altre membre. E en cascun d'aquests exercicis se pot cometre error
en poch o en massa.
fret e a la indigestió de aquell ajuda lo exercici de anar per mar navegant?
Al qui se exercita en la mar se provoca vòmit, per la qual cosa molta
fleuma e humiditat supèrflua se ve a evacuar, la qual era occasió de les sobredites
infirmitats.
coses luminoses e, per semblant, ajuda a la oÿda lo scoltar sons occults e encara
scoltar los grans?
La raó és stada dita: per ço com tot membre ha lo seu exercici, e quant
més se exercita en aquell, tant més se fortifica la sua virtut a tal exercici, com
sia cosa que la consuetut sia una altra natura. Affatigant, donchs, l'ull o l'orella
en les coses stremes, aprés millor se entén lo objecte mediocre, e han
aprés millor operació.
més fent los passos lonchs, e continuant per lochs muntosos nos
affati[g]am fent los passos curts?
Dues coses affatiguen l'ome en lo seu exercici: la una és que lo exercici
sia contínuu, sens algun repòs. L'altra és que los seus membres may no muden
siti en aquell exercici, mas sempre que stiguen en lo mateix moviment.
E lo senyal de açò és que los qui contínuament cavalquen, quant han fatigat
un membre diversifiquen lo seu siti, e axí contrau-se lo un e l'altre relassa,
per ço que mudant siti la natura dels membres se conforta, e stant en un
loch assituat se affatiga e se relassa. Quant, donchs, se fan los passos lonchs
per lochs plans, en aquell cas se fa contínuu exercici sens repòs, e la figura
dels membres sempre stà en un matex siti, e per ço l'ome se affatiga molt.
Mas faent los passos breus per lochs plans cau algun repòs en tal exercici, de
què los membres muden siti. E, per aquesta matexa raó, qui fa los passos
breus per lochs muntosos més se affatiga que lo qui fa lonchs passos.
sol se extenua e demagra?
Molta graxesa és circa les parts inferiors del ventre, la qual se disol
e liqüefà per la calor feta de l'exercici. Totes les parts, donchs, que són encircuïdes
de graxesa més se demagren per lo exercici, com és lo ventre
inferior.
de l'oli mixt ab aygua que la uncció feta ab oli pur?
L'oli de sa natura és unctuós, calt e inflamable, e per la sua unctositat no
pot ben passar a les parts intrínseques del cors, e per la sua calor e inflamació
diseca [i] [endureix], [que] [més] [nou] [a] [la] [fatiga] [de] [l'][exercici] [que] [no] [ajuda]; [per]
[ço] [l'][exercici] [asseca] e inflama lo cors, e a tal nocument li ajuda cosa que penetre,
refresque, humidesca e mol·lifique. Mesclant, donchs, l'oli ab aygua,
aquista l'oli de la aygua totes aquestes quatre coses, e per ço més ajuda que
essent pur.
postemes e alguns bonys en la pell defora?
En los corsos que són replens de molta superfluïtat, per lo exercici se
rescalden tals superfluïtats e bullint pàssan per les porositats a les parts de
fora, e engendren gratella e altres immundícies. Mas en los corsos mundes
lo exercici no faria tal operació. Lo cors, donchs, ple de molta superfluïtat
no deu fer fort exercici, mas primer se deu purgar.
lançar alguna cosa que havent alguna cosa en la mà e lançant aquella?
Quant l'ome ha alguna cosa en la mà greu e ponderosa, que resistex a la
virtut e poder d'aquell al lançar d'aquella, tant més li aunex e fortifica la virtut
e força, com és natura de tota cosa fortificar e unir la sua virtut contra
tot quant li fa resistència. E per ço veem que los qui salten porten en la mà
algunes pedres, e alguns corren millor quant mouen les mans que quant no
les mouen, per ço que en tal moviment se fa una contraresistència que unex
e fortifica la força del cors a tals exercicis. On, per aquesta raó, qui mena lo
braç per l'ayre havent alguna cosa en la mà ha la virtut més fort e més unida
que no havent alguna cosa, e per tant menys se affatiga.
sia un vent?
Mentre nosaltres correm leugerament, l'ayre fa una resistència e violència
contra nosaltres. On, per ço nosaltres som percudits de l'ayre per la resistència
que
e l'ayre mogut appar vent.
[Tot] soberc exercici diseca e resol la calor natural, la qual resolta se seguex
reffredament del cors. Donchs, tot exercici en lo principi rescalda lo
cors e, continuant e essent molt fort, a la fi refreda.
mas lo ventre fregat e exercitat se dimagre?
Lo ventre és ple de graxesa, e per ço tota cosa que rescalda liqüefà la dita
graxesa, per la qual cosa lo ventre se dimagre. Mas les altres parts que són
carnoses per lo moviment e fregament no poden liquidar-se, ans per lo exercici
se rescalden, e per ço tiren millor lo nudriment, de què
e carnoses. On, veem los metges quant volen engraxar un membre manen
que suaument sia fregat, per ço que la calor natural en aquell prenga força,
mijançant la qual millor se tire lo nudriment.
exercici, e més avant no
Tota cosa que supèrfluament evacua la natura tol e evacua lo ajudament e
aquella cosa que és convenient a la substància dels membres. Senyal és,
donchs, quant l'ome per lo exercici sent lassitut o cançament, que la evacuació
comença a la cosa ajudadora e bona. Per ço la natura que
repòs, e açò és per quant lo exercici evacua la natura.
Quant l'ome corre leva lo peu ans que ferm l'altre, e met lo un peu més
luny que l'altre, e per ço abans cau que anant a son pas, on no leva més lo
un peu ne més alonga lo pas que l'altre, ne encara leva abans lo un peu que
ferm l'altre.
quant devallam nos dolen les parts de les anques e del pentenill?
Quant nosaltres muntam, lo cors se mou contra la sua inclinació natural,
per ço com és pesat, e los genolls soporten molt pes e fatigua en transfferir
lo cors amunt contra sa natura. Mas quant nosaltres devallam, posat que tal
moviment sia natural al cors, no_res_menys la ànima no lexa del tot devallar
al cors com és de sa natura, mas ordonadament poch a poch lo cala baix, la
qual manera de devallar és contra la natura del cors, la qual és que devalle
tost. On, sostenint la ànima lo cors que no devall tost, ve a soportar gran
pes a les parts femorals, ço és les anques. Altra raó: tot membre que s'apparta
del seu natural siti reb dolor, fatigua e lassament. Lo siti natural, donchs,
dels genolls és que sien plegats en les parts anteriors, e lo siti natural de les
anques és que sien encurvades en les parts posteriors. Com sia cosa, donchs,
que muntant los genolls se encurven en les parts posteriors contra lo seu natural
siti, per ço senten dolor. Mas quant devallen, les anques se encúrvan en
les parts anteriors per semblant contra lo seu natural siti, de què reben lesió
e nocument.
del camí que havem a fer, nos cansam més que si caminam per camí
sabut?
La occasió és aquesta: que sabent quant és lo camí que havem a fer sabem
lo nombre e la mesura determenada de aquell, e no sabent no
ni mesura alguna. E és cert que la cosa indetermenada és contínuament
major que la cosa [de]termenada. Encara, no sabent la quantitat
del camí, de contínuu pensam en lo terme de la fi de aquell, e contínuament
ymaginam de pervenir en aquell terme, e no pervenint-hi se seguex una desperació,
de què
del camí, no posam fantasia ne ymaginació de contínuu pervenir en
aquell, ans la ymaginació nostra és a la última fi que per nosaltres és sabuda.
menjar encontinent aprés lo exercici?
En lo exercici, la virtut és sembrada e escampada per lo cors, e si la
vianda se deu ben digerir e coure e transmudar en bon nudriment, és necessari
que la virtut e calor natural sia unida. Encontinent, donchs, aprés l'exercici
no
calor natural que és escampada se unesca circa les parts nutritives del ventre,
car en altra manera no
supèrflues e males humors.
Quant més lo cors se mou contra la sua natura, tant ab major difficultat
soporta tal moviment. Essent, donchs, lo córrer més contra la natura del
cors que lo anar a son pas, com en lo córrer tot lo cors se leva en l'ayre e
sosté tot lo pes en sí mateix —que és contra la natura de la cosa pesada, que
és moure en avall—, per ço és molt difficultós. Mas lo qui va a son pas, va
reposat ab orde, e no leva en l'ayre tot son pes per què l'age a sostenir a sí
meteix, mas leva lo un peu e ferma l'altre sobre lo qual se sosté.
movent-se, e quant ab més leugeria se mou lo cors tant menys lo sol lo scalfa,
e deuria ésser lo contrari, per quant la natura del moviment és scalfar?
No scalfa tot moviment, ans és algú que refreda, com lo qui buffa o mou
la caldera qui bull, e quant una cosa calda se mou per l'ayre, se refreda. Per
semblant, lo cors nostre més s'escalfa per lo sol reposant, per quant del cors
hix sempre una vapor calda, la qual scalfa l'ayre a sí propinqüe, e l'ayre scalfat
scalfa a nosaltres ensemps ab los raigs del sol, los quals en nosaltres millor
se imprimen reposant-nos. Mas quant nos movem mudam aquell ayre
scalfat de les vapors nostres, e mudam-nos en altre loch que no és encara
scalfat. On, per tal moviment nos appar que circa nosaltres sentiam un vent
qui
raigs en les parts del cors nostre axí com fa la hora que stam reposats.
altre poch e tornant tantost caminar, e axí anant e reposant, que si de
contínua caminava?
Tot moviment que engendra gran inegualtat e desordenança debilita
molt lo cors e
orde, mas ara se mou lo cors e ara no
que fa la natura la offèn e la debilita, e per ço, movent-se lo cors e súbito reposar-se
e aprés de nou tornar-se moure, se fan súbites mutacions de un
contrari en altre, que és occasió que tal anar cansa molt l'ome.
cap, e majorment los ulls, e deuria ésser lo contrari, per ço com lo moviment
fa devallar baix les superfluïtats, e purgant les parts superiors reümple les inferiors
e pur veem que los qui corren leugerament a cavall los lagrimèjan los
ulls e
Lo moviment leuger que no és summament leuger purga les parts de
sobre e reümple les parts de sota, però lo moviment que és molt leuger scalfa
les venes del cors e fa muntar moltes fumositats al cap, les quals, no trobant
exida, corren als ulls, qui són molt porosos e plens de venes, on ixen
fora per làgrimes. Encara, la spessa percussió de l'ull feta per l'ayre per
causa del moviment leuger importa làgremes, e ja veem que lo vent percudint
los ulls los perturba, e per lo percudir que fa obra les porositats dels
dits ulls, per les quals porositats dels ulls essent ubertes ix la humiditat reclosa
en manera de làgremes.
prima?
La veu de l'home debilitat és menor que la del qui és de fort virtut, per
ço que quant la virtut és més fort tant lança fora més ayre al canó del pulmó
e quant és més dèbil lança menys ayre. La gran veu, donchs, pervé de multitut
de ayre tramès de la virtut e la dèbil veu pervé de la poquesa del dit ayre.
E com tota poca veu apparega prima [i] [quan] [és] [més] [poca] [aparegui] [més] [prima],
raó és que lo exercici, lo qual molt debilita faent la veu menor, encara
faça apparer la veu molt prima.
fatiga a vegades se suffoca e mor de mort soptana?
La calor liqüefà e resol aquelles superfluïtats en vapors, e majorment essent
tals superfluïtats circa les parts del pulmó, e per calor feta per lo exercici
se resolven en fums, los quals fums reümplen tots los pits e lo pulmó, per
la qual cosa lo alè se ve a perdre. E aquest és lo document dels metges: que
negun cors molt replè se deu metre a caminar ni algun altre fort exerci[ci], e
majorment essent replè circa les parts spirituals, per ço com per tal moviment
se concassen aquelles superfluïtats e pudrexen-se e
fums podrits, on se segueix mort soptada, com és stat dit, o febres.
nit següent, en dormint, que los qui no s'affatiguen?
La sperma és de sa natura calda. E l'home, donchs, qui és calt e humit de
natura abunda molt en lo coit e ha moltes pol·lucions, per ço que al coit e a
les pol·lucions se requeren dues coses: la una, la calor que liqüefaça la humiditat
e la faça córrer als lochs spermàtichs, e aquesta concorre com a causa efficient.
L'altra és humiditat que concorre com a causa material. Donchs, los qui
se exerciten de dia, s'escalfen, per la qual calor se fa líquida la humiditat del
cors e, sobrevenint aprés lo dormir, la calor se atura circa los ronyons e, les
humiditats les quals havia disoltes la calor de l'exercici e reduïdes a les vies
spermàtiques, complex la expulsió de aquelles, convertint-les en sperma. On,
la calor feta en lo temps de l'exercici prepara e dispon les humiditats spermàtiques
e, aprés, la calor feta per lo dormir circa los ronyons la compleix.
e no deuria ésser axí perquè de una causa no poden venir contraris effectes?
La diversitat de les complexions és occasió de tals contraris effectes, per
ço que alguns hòmens són de calda complexió e alguns de freda. Los hòmens
calts se engrexen per lo repòs e per lo exercici se amagrexen, per ço
que la lur calor és fort en payr la vianda, e no han necessari de exercici
que fortifich la dita calor, ans si feÿen exercici se inflamaria e
[la] [dita] [calor] e, per consegüent, se amagririen los tals hòmens. Mas lo
contrari és en los hòmens frets de natura, que s'amagrexen per lo repòs e
per lo exercici se engrexen, per ço que la lur calor natural és dèbil e adormida,
que per sí sola no pot bé digerir la vianda ni convertir lo nudriment en
sanch loable, sinó en ajuda per lo exercici, per lo qual se fortifich e reb vigor
e força. Si, donchs, tals hòmens se exerciten la lur calor natural se fortifica a
fer bona digestió, de la qual proceeix engrexament.
COMENÇA LO QUART CAPÍTOL, EN LO QUAL LO AUCTOR POSA
QUESITS O DEMANDES CIRCA LA EVACUACIÓ E REPLECIÓ DEL CORS HUMÀ
lo cors nostre?
La supèrflua evacuació purga tant lo bo com lo mal, e per ço diseca lo
humit radical e resol la calor natural. La supèrflua replecció fa soberguejar
moltes superfluïtats, les quals, no podent-les la natura regir, se podrexen e
porten lo cors a moltes podrides infirmitats.
en la primavera, e pur dien que l'home sà ab gran dificultat soporta medecines
purgatives, e açò apparen ésser dues coses contràries?
De tres maneres se troben los corsos humans. Alguns verament sans, e
aquests no han necessari de purgar-se per ço com no són replens de males
humors, mas sol han a conservar la sanitat ab degut regiment e guardant-se
de desordes. Altres són verament malalts, e aquests són malalts per maça replecció
de supèrflues humors, als quals convenen molt les evacuacions,
o són malats per maça magresa e defalliment, e aquests no és necessari
de purgar, mas de restauració e replecció. Altres són mijans entre los
damunt dits, los quals, acabat que no sien malalts, han molta superfluïtat
per la qual són disposts a fàcilment emmalaltir-se, los quals per preservar-se
de les malalties és necessari de ésser purgats de tals humors en què abunden.
E com, donchs, en lo hivern los appetits són forts, e
en lo cors moltes superfluïtats que aprés, sobrevenint la calor de l'estiu, si
ans no són evacuats, se podrexen e bullen, on se engendren moltes febres en
tals corsos no purgats. E per ço manen los metges que los corsos qui han
viscut desordonadament en lo yvern e qui són molt replens, se purguen en
la primavera, per ço que no s'emmalaltèscan sobrevenint l'estiu. E per semblant,
los corsos són en l'estiu per la calor debilitats e resolts, per la qual cosa
la natura soporta mal. D'altra part, se ménjan moltes fruytes, de què se
engendren moltes superfluïtats adustes que si no s'evacúan en lo temps de
l'autumne, sobrevenint lo yvern se reserren dins lo cors e se inflàman, de
què se engendre mal de costat e moltes infirmitats agudes que prestament
maten los hòmens. E de açò se seguex que no devem pendre una metexa
medecina en la primavera e en lo autumne, car en la primavera se deu haver
entenció a evacuar les superfluïtats fleumàtiques engendrades en lo yvern, e
en lo autumne se deu haver intenció a purgar les superfluïtats adustes engendrades
en l'estiu. Si, donchs, lo cors no és replè e és viscut aregladament
en los dits temps, e és sa perfetament, no deu usar alguna purga ne medecina,
per quant evacuaria lo bo e resolria la calor natural.
semblant en lo yvern, quant fa grandíssim fret?
Tota medecina mediocre o fort que evacua per via de attracció, tirant les
humors de les parts intrínseques del cors als lochs deputats de la evacuació,
inflama la calor natural, la resol e debilita. Com, donchs, en l'estiu la natura
sia molt resolta e debilitada, ajustant-li cosa que la disolgués e la debilitàs,
més vendria a rebre gran nocument de flaquesa e deffalliment. En lo
hivern, posat que la natura sia fort, les humors stan reposades e congelades,
e les vies del cors són tancades per lo fret, per ço la medecina no les pot tirar
ni evacuar. On, dues coses se requeren si la medecina deu fer bona operació:
la una, que la natura sia convenient fort e sufficient a dispondre la medecina,
en guisa que per tal evacuació la dita natura no
condició manca en l'estiu. L'altra és que les vies sien ubertes, e que les humors
sien fluxibles e dispostes per exir, e aquesta manca en lo hivern.
Donchs, la primavera e lo autumne, o pur lo temps que no és maça calt ni
maça fret, és idòneu a purgar-se.
juleps?
La occasió és stada ja dita: per ço que la purga sia bona e convenientment
feta és necessari que les humors sien dispostes e obedients a la natura, e que
les males humors sien separades de les bones, per ço que en la evacuació les
humors no facen resistència, perquè en tal resistència molt se perturba e debilita
la natura, e per ço encara que no s'evacuen les bones humors ensemps
ab les males. E com los exarops e juleps disponguen les humors e les facen
obedients a la medecina e separen les bones humors de les males, per ço són
molt convenients ans de la medecina. On, qui
purgar.
un poch e prohibexen lo dormir quant la medecina comença obrar?
Lo dormir fortifica la calor natural, la qual, fortificada, millor resistex a
la impressió del ventre, qui de sa natura ha alguna ventositat e, encara millor,
asubtilia la medecina e redueix-la en fum vaporós, per la qual asubtiliació
obra en nosaltres. D'altra part, lo dormir reduint la calor natural a les
parts de dins, la dita calor encara mena ab sí les superfluïtats en aquells
lochs qui són deputats a les evacuacions. Fortificada, donchs, la calor
natural e convertida la medecina en fum vaporós e reduÿdes les humors als
lochs de la evacuació, com és stat damunt dit, no és necessari ni convenient
lo dormir, per quant lo dormir repugna a la evacuació, car la virtut entén en
foragitar les dites humors, les quals són agregades e ajustades en aquells
lochs, e lo dormir prohibeix la dita operació tenint-les fermes. Ítem, en lo
dormir la natura, no sentint la gravesa de aquelles humors, no
lançar e foragitar-les. Ítem, tals humors porien anar-se
principal e farien gran nocument. Ítem, si aprés que la medecina és
convertida en fum vaporós se dormia, la natura anichilaria la medecina en
manera que més no obraria. E és de notar que són algunes medecines axí
dèbils que no és necessari dormir desobra. E algunes són tan forts que és
necessari dormir-hi molt. E algunes mediocres, sobre les quals és necessari
dormir-hi mijanament. E encara és de saber que segons la diversitat de les
natures és necessari limitar la quantitat del temps que
medecina, per ço com lo qui ha la natura fort [hi] deu dormir poch, e qui ha
la natura dèbil hi deu molt dormir, e qui ha la natura mediocre, mijanament
hi deu dormir. E totes aquestes coses sobredites consisten en la conjectura
del metge.
passejant?
Tot moviment perturba lo cors e met les humors en concassament, fent-les
penetrar al loch de les evacuacions, e lo repòs les aquieta e no les fa córrer
rer. Quant, donchs, nosaltres volem que la medecina obre, ordonam que lo
cors se moga, e quant volem refrenar la sua operació, ordonam que lo cors
no
aprés la operació de la medecina?
Per dues coses és convenient: la primera és perquè neteix e mundifich los
pits de les humors, les quals ha tirat la medecina. L'altra és que faça
devallar la medecina a les parts de sota, e per ço se diu lavatiu, on no deu ésser
cosa grassa per ço que nedaria en los pits. E nota que és molt millor
per lavatiu l'aygua d'ordi que no és lo brou magre, per ço com ultra que
l'aygua d'ordi mundifica l'estómach, ha una virtut refrigerativa e humectiva,
per la qual se corregex la mala impressió que la medecina ha feta en l'estómach
e membres circunstants. Ítem, l'aygua d'ordi és molt més abstersiva e
mundificativa que no és lo brou magre. E per aquesta raó, lo sucre roig és
més convenient que lo sucre fi, per quant és més abstersiu e mundificatiu.
següent se dega donar una ajuda de aygua de ordi, torlo d'ova e sucre
rosat?
Tota medecina ha virtut verinosa e, evacuant algunes humors agudes, ve a
noure als budells per la sua mala qualitat e de aquelles humors que púrgan e
mordícan los budells quant pàssan per aquelles vies, per la qual cosa moltes
vegades se segueix scorxament de aquells. On, per subvenir e preservar los
budells de tal nocument se ordona la predita ajuda, que ha virtut de refrescar
e mitigar tota punctura e refrenar tota furor de humors agudes. Encara, la
medecina lexa algunes humors que moltes vegades no podent-les menar resten
en la via dels budells, e tal ajuda [lavativa] les acaba de menar fora.
fins a tant que vinga un poch de set?
La set aprés la operació de la medecina és loable senyal de perfeta purgació,
per ço que, [quan] la medecina comporta set per les evacuacions, és
senyal que les humors que
ha disecat ab tal evacuació la humiditat subtil del stómach, de la qual ve
aquella set. Quant, donchs, ve la set aprés la purgació, devem restrènyer-la
si més sobrepujàs, e lavors devem donar lo lavatiu o alguna cosa que foragita
la medecina del cors. Mas si aprés la operació no ve set, és senyal que la
purga no és complida, ans hi són romases altres humors, de què la medecina
no ha pogut fer impressió en l'estómach. Donchs, no és encara necessari
restrènyer la sua operació ni encara foragitar la medecina del cors, mas
dexar-la obrar fins que vingua un poch de set. E si per operació de aquella
medecina en tal purgació no venia set, sàpies que aquella medecina no ha
purgat ab compliment, ans ha necessari aquell cors de purgar-se altra vegada,
fins a tant que per tal purga li vinga set.
sosté de ésser purgat per les parts de sota?
Quant la virtut dels budells e de les parts circunstants és fort, se fa millor
evacuació que quant és dèbil, per ço que tira millor les humors e millor les
foragita e ajuda a la operació de la medecina, e encara resisteix més a la impressió
verinosa de aquella. Essent, donchs, lo ventre carnós e gras, senyal
és que abunda de molta sanch e spirits e, consegüentment, que la virtut és
fort en aquell loch. E si lo ventre és extenuat o magre, és senyal de poca
sanch e de dèbil virtut. E, per tant, lo metge quant vol purgar algun per les
parts inferiors deu ans tocar lo ventre e, segons la sua carnositat o magresa,
deu obrar ab discreció.
strets per res no
Tals corsos són molt disposts a etiquea e a ruptura de alguna vena del
pulmó o dels pits. On, per lo fort somoviment de la medecina vomitiva en
les parts de sobre, se poria fàcilment rompre alguna vena en los pits, de la
qual ruptura se seguex infirmitat de etiguesa.
per les parts de sobre, ço és per vòmit, en los corsos disposts que per les parts
inferiors, e en lo yvern per lo contrari?
En l'estiu se engendra molta còlera e humors subtils, que de natura sua
són leugers e fàcilment monten a les parts superiors, on fàcilment per aquelles
parts se púrguan. Mas en lo yvern se engendren moltes superfluïtats
fleumàtiques, les quals, essent greus de lur natura, devàllan a les
part[s] de sota. E per ço se purguen millor per aquelles parts.
contrari, qui va molt del cors urina poch?
En tres modos se purga generalment lo nostre cors: per suor, per urina e
per egestió. Purgant, donchs, molt per una d'estes vies, se restreny la purgació
per les altres. On, purgant la natura molt per urina, diriva e tramet lo
que
purgant molt per los budells, purga poch per les altres parts e, semblantment,
suant molt l'ome, se vénen apoquir e paucificar la urina e la egestió.
baxes?
Dues occasions se requeren en la suor: una és la humiditat, l'altra la calor
que fa evaporar aquella humiditat a les parts de fora. Per ço, donchs, com
les parts superiors són més humides e caldes que les parts inferiors, per ço
súan més, car en les parts superiors és lo cap e lo pulmó, que són membres
molt replens de humiditat, e encara hi és lo cor, que és membre de molta calor.
Retrobant-s'í, donchs, les occasions productives de la suor sobreabundantment,
decent cosa és que encara aquelles parts deguen més suar.
poden suar?
L'aygua calda oppila les vies per les quals la humiditat sudoral deuria penetrar.
On, obturant-les prohibex que tal humiditat no vingua a les parts
exteriors.
dels testícols e de la vulva de la dona, la suor detràs les orelles e dels
peus, tota és pudent?
Lo cap és molt porós, e de açò és manifest senyal la multitut dels cabells,
e per aquelles porositats respira la humiditat supèrflua que en ell munta, en
guisa que no stà resclusa en lo cap, com fa en los altres membres sobredits.
E la pudor no pervé sinó de superfluïtats recluses en algun loch on no
ha respiració, per la qual cosa se ve a scalfar e a bullir e a podrir-se, que és
occasió que produeix pudor. E com les altres parts de l'home nomenades no
sien axí poroses ni ubertes com és lo cap, ans són recluses, [per] [ço] [les] [superfluïtats]
[allí] [es] [retenen] [i] [són] [recluses] en manera que no poden respirar. Per
aquesta raó put la suor d'aquelles parts.
lo contrari, per tant com en los corsos abunda més superfluïtat en lo hyvern?
La occasió és stada dita: per ço com en la suor se requer no sol la humiditat
supèrflua e la calor qui la faça evaporar, mas encara se requer que les
porositats de la pell sien ubertes, per les quals deu passar la suor. Essent,
donchs, les porositats del cors tancades e closes per la frigiditat de l'ayre en
lo hyvern e ubertes en lo estiu, per ço no sua l'ome en lo hyvern, acabat que
molta humiditat abunde, com en l'estiu, on són poques superfluïtats. Encara,
en lo hyvern les humiditats són congelades en los corsos, de guisa que ab
difficultat se poden assubtiliar ni evaporar a les parts de fora com fan en
l'estiu, que són subtils e dissoltes e fàcilment evaporables.
encara tórnan a fer lo exercici més súan en lo segon exercici que en lo primer,
e encara més que si contínuament sens intervall se fossen exercitats?
Essent l'ome per algun temps exercitat e aprés se reposa, se congrega en
aquell repòs la humiditat que és stada resolta per lo precedent exercici, e
sobrevenint lo segon exercici, aquella humiditat congregada ix fora per suor.
E quant la humiditat és més congregada en lo cors, tant més se sua sobrevenint
la calor. Mas si contínuament l'ome se exercita sens intervall, no
la humiditat, ans se disseca per la calor fortificada del continuat exercici,
la qual humiditat dissecada, manca la suor.
són acostumats, e deuria ésser lo contrari, per ço que los qui no són acostumats
de suar abunden més en superfluïtat que los altres, qui sovint se púrguan
per la suor?
En los qui són acostumats de suar, les porositats del cors són molt més
ubertes que en los que no y són acostumats, e per la raó ja dita desobra,
quant les porositats són més ubertes, tant millor hix la humiditat sudoral. E
per aquesta raó, los corsos que són de rara composició súan més que los
durs e densos.
ésser lo contrari, per ço com lo sol més scalfa los nuus que los vestits?
Lo sol, per la sua fort calor, quant toca lo cors nuu endureex la pell e tanca
les sues porositats, e encara diseca les vapors del cors. On, ultra la calor
que fa evaporar les humiditats a les parts exteriors, se requir per fer la suor
una cosa que convertexsca les dites vapors en aygua, com appar en les coses
que destíl·lan per alambí, que ultra la calor que fa evaporar los fums alt, han
necessari de l'ayre que no sia molt calt, per ço que tals fums no
mas, condensant, se convertèscan en aygua. Donchs, en los corsos nuus la
vapor que ve a les parts de fora se diseca per la calor del sol, de guisa que no
pot convertir-se en suor. Mas en los corsos vestits, la cubertura de les vestidures
prohibex que lo sol no clou ni tanca les porositats, e encara no diseca
les vapors que
La cara ha les porositats molt ubertes perquè és de rara composició, e és
molt humida per ésser prop del cap, qui és fontana de la humiditat, la qual
devalla e s'escampa per les parts de la cara e aprés, sobrevinent la calor, trobant
les vies ubertes convertex aquella humiditat en suor. E com lo front sia
més vehí al cap que les altres parts, per ço reb més la humiditat del cap e,
per tant, més sua.
aprés a suar, sua més que si no
La suor calda quant ve a les parts de fora se refreda, e ve a ésser com una
cosa untuosa e viscosa que obra e tanca les porositats de la pell, per la qual
cosa no dexa exir l'altra suor. E per ço ordónan los metges que lo malalt se
dega exugar ab drap de li calt, per ço que les porositats cubertes per la suor
precedent se obren, e millor sua.
Los pits són concavats e capaços de molta superfluïtat, per la qual cosa
en aquell loch se ajusta la humiditat sudoral, e aprés és tramesa fora o per
scupir o per urina. E les parts de la squena són molt carnoses e humides, de
les quals és necessari que la lur humiditat vinga fora per suor, com no hajen
concavitat alguna que sia capace de tal humiditat [com] [han] [los] [pits].
solevament de fastig en l'estómach ?
La humiditat que era ajustada e
en suor, no podent anar a les parts de fora per lo fret circunstant, se
a les parts de dins, e anant a la boca del stómach, engendra allí fastig e
abominació.
altres parts?
Lo cap e los peus són membres plens de ossos, e per ço no han loch concavat
ni capaç de tal humiditat com han los altres membres e, per tant, és
necessari que aquella humiditat isca fora per suor.
e deuria ésser lo contrari, per quant la fatiga és occasió de la suor?
Quant l'ome se affatiga se umplen les venes, per la qual cosa se cloen les
porositats de la pell. Mas reposant, se contrahen les venes e réstan les porositats
més ubertes, per les quals millor ix la suor. Una altra raó és stada dita
damunt: que per la fatiga, la calor pren e
del cors en fums subtils, los quals vénen a les parts exteriors, e
durant aquella gran calor de l'exercici no poden convertir-se en suor. Mas
sobrevenint lo repòs, se aminva e dimmueix aquella calor, e per ço aquells
fums se converteixen en aygua sudoral, los quals ans per la gran calor no
poden convertir-se. On, appar que la soberga calor o la calor flaca no fan
suar, mas la calor mediocre, per ço com la soberga dispergex e scampa les
humiditats, e la poca calor no és sufficient a fer-la evaporar, e la mediocre
unex e vapora, e aquestes dues coses se requeren a la suor.
una poca calor e aprés, augmentant aquella calor, fan suar?
La poca calor obra les porositats del cors, al qual, sobrejustant la fort calor,
trobant aquelles porositats ubertes, passa a les parts de dins e disol la
humiditat e la asubtilia, e fa-la venir a les parts de fora, e en aquesta manera
millor se fa suar.
La soberga calor diseca la humiditat sudoral e spargeix-la, com és stat
dit, e insensiblament la fa penetrar per les porositats cutàneas o de la pell, e
los hòmens molt rubicundes abunden de molta calor en la faç e, per tant,
súan rares voltes.
o exterior, sentim fret o tremolament?
Quant la suor ha molt temps abundat, e la natura vol refrenar aquella
suor, retira la calor e lo spirit a les parts de dintre, de què les parts exteriors
privades de aquella calor senten fret e tremolament. Encara, quant la suor
proceeix de la calor exterior, les porositats de la pell se obren e la calor va a
les parts de fora. On, les parts interiors resten privades de aquella calor, e
per ço senten fret e tremolament. Quant, donchs, la suor proceex de calor
de dins, les parts de fora senten fret, e quant la suor proceex de calor exterior,
les parts [de] dintre senten tal tremolament e fret.
caygua temor de mort, com en les batalles, los suen los peus e no la cara, e en
los exercicis no temerosos més sua la cara e no suen los peus?
En la temor se retrau la calor natural de les parts exteriors a les parts de
dins, e de les parts superiors a les parts inferiors, en tant que en la temor romanen
les parts superiors e exteriors fredes e les parts inferiors e les de dins
caldes, per ço com la calor se unex tota circa les parts dels pits e circa los
peus, e en senyal de açò és que la faç o cara del qui ha por és feta groga, per
ço com és depauperat de la calor natural e sanch. On, appar que la cara de
aquells qui de guerra mortal guerrèjan per aquesta raó roman freda e groga,
e on ha frigiditat no y pot haver suor, e per ço no súan lurs cares, mas suen
los peus, als quals és devallada la calor, com és stat dit. Mas en los exercicis
no temerosos no
calda e no rescalfant-se los peus, sua la cara e no los peus.
se sent fret e tremolament?
La occasió és stada ja dita: per ço com l'aygua freda empeny la calor de
les parts de fora en aquelles de dintre, e réstan les exteriors fredes [i] [amb]
[tremolament]. E l'aygua calda tira la calor de dedins a les parts de fora, on
les interiors se refreden.
los malats fret e tremolament o horripilació en les parts exteriors?
La occasió de açò mateix és la que és stada dita: per ço que en lo principi
de la sessió se mou la humor qui fa la febre a les parts de dins, a la qual la
natura entenent a pugnar, tramet la calor e lo spirit a les parts interiors, e
per ço romanen les parts exteriors fredes.
caldes?
La suor és evacuació de alguna superfluïtat per les parts de la pell.
Donchs, la suor freda significa que en los corsos abunda molta superfluïtat,
e tanta que la calor natural no la ha poguda vençre ni scalfar, e per ço
ix freda. Mas quant la suor és calda, és senyal que la superfluïtat és poca, o
que la calor natural ha vençuda e sobrepujada aquella, e per ço l'à scalfada,
de què ix calda per suor. E, per tant, dien los metges que en les febres agudes
la suor freda és mortal, per ço com significa que la calor natural és
vençuda e mortificada de la infirmitat. E essent lo morbo breu, ve la dita calor
natural en aquells pochs jorns a disolre
Mas en les infirmitats longues, la suor freda no és de necessitat mortal, per
ço que la natura, pur havent prou temps e spay per digerir tal humor, porà
molt bé en tant temps scalfar-la e vençre-la e, per consegüent, evacuar-la.
Donchs, la suor freda significa mort o longuesa de malaltia.
per ço que les parts de fora resten fredes en lo dormir e les porositats del
cors són més closes que en la vigília?
En lo dormir, la calor natural se aunex e fortifica a les parts de dins, com
és stat dit, e les humiditats que són en les parts interiors se resolven e
a les parts de fora. E quant hom vetla, la calor és scampada e no ha
tanta puxança per diso[l]re la dita humiditat per suor. E, posat que les porositats
de la pell en lo vetlar sien més ubertes que en lo dormir, no són tan
closes en lo dormir que la humiditat sudoral no puxa exir fora. Donchs, més
fa [a] la suor la calor unida ab les porositats menys ubertes, que les porositats
molt ubertes ab la calor scampada e dispersa.
La suor pervé de dues occasions: de la fort calor que disol les humiditats,
e aquesta és bona suor. Pervé, encara, de calor molt dèbil e quasi extincta o
apagada, com s'esdevé en los hòmens que soporten gran dolor, que resol la
lur natura, e
és molt dèbil e paucificada, tota se unex al cor, com a la sua fornal e mena,
per la qual unió ve a disolre
la qual ix fora per suor. Encara, la calor natural que és prop de la extincció
o apagament fa axí com la flama de la làntia quant és prop de la fi,
que fa lo últim de la sua força per foragitar lo seu contrari. E no podent la
calor natural en tal esforç foragitar la infirmitat, foragita lo que li és possible,
e aquesta és la occasió que tals hòmens en la hora de la mort urinen o
egereixen.
calda o vi a beure, e fan-lo cobrir consentint-li lo dormir?
La cosa que scalfa les parts de dins e obra les vies que van a les parts de
fora és ajudadora a fer suar. Veent, donchs, los metges que algun comença a
suar e que la humiditat sudoral ha ja presa la via a les parts de fora, volen
ajudar a la natura encara més a fer tal expulsió, e açò fan ab l'aygua calda o
ab lo vi, que hajen encara a metre en bulició les humiditats que són dintre. E
aprés, havent virtut de penetrar a les parts de fora, obren aquelles vies e menen
ab sí les humiditats sudorals, ab les quals és mesclada aquella aygua o
aquell vi begut.
altra ocasió, significa aquell tal haver maça sopat aquella nit o que és molt
replè de males humors que han necessari de evacuació?
Quant l'ome ha molt sopat, aprés sobrevenint lo dormir, no podent la
calor natural digerir convenientment tanta vianda, la major part de aquella
se convertex en superfluïtats, les quals la dita calor dins unida les foragita
per suor. E si la suor ve en dormint no havent maça sopat, significa que en
aquell cors ha moltes superfluïtats, les quals per altre temps se són engendrades,
e la calor unida en lo dormir [resol] [part] [d'][aquelles] [per] [suor]. [Quan],
[doncs], [la] [suor] [abunda] [en] [el] [dormir], no havent maça menjat, ha necessari tal
home purgar-se, que, posat que la calor resolga les parts subtils, resten les
parts grosses de la superfluïtat que per suor no
necessari que per altre loch sien evacuades.
larchs de ventre?
La superfluïtat que ix per los budells, que és superfluïtat de la primera
digestió, quant no és bé dissecada de la humiditat de la vianda ix líquida,
da, per la qual cosa fa lo ventre lúbrich e moll. E quant és separada de la
part humida resta feça dura, que és difficultosa de exir, on per ço fa lo cors
stíptich. Mas les occasions que la feça alguna vegada sia líquida, altra vegada
molt dura, poden ésser moltes: la una, quant l'estómach no paex bé, que
resta la vianda indigesta, [de] [què] [el] [fetge] [no] [la] [tira] [a] [sí] [ni] [xucla] [dita] [vianda]
[indigesta] per ço com no li és convenient, per la qual cosa axí líquida e putrefacta
ix fora per los budells. La segona occasió pot ésser que l'estómach o
los budells han dèbil la virtut retentiva, per la qual cosa no poden retenir lo
temps necessari que tal vianda sia cuyta o que lo fetge tir a sí les parts líquides,
e en aquesta guisa lo retenir-se poch la vianda en lo ventrell o en los budells
per debilitat de la lur virtut retentiva és occasió de fer líquida la egestió.
On, és de notar que la soberga humiditat és occasió de debilitar la virtut
retentiva dels membres, mas fortifica la virtut expulsiva, e és lo contrari en
la siccitat, car la siccitat fortifica la virtut retentiva e debilita la expulsiva.
Qui ha, donchs, l'estómach e los budells molt humits, ha lo ventre lúbrich
per la debilitat de virtut retentiva e fortificació de virtut expulsiva. La terça
occasió pot ésser scorxament del stómach o dels budells feta per alguna
vianda o humor, per la qual cosa, anant aprés la vianda en aquells lochs
scorxats e ulcerats, mordica e puny aquelles parts, e sentint la natura tal lesió
lança tal vianda d'aquells lochs ans que
la part líquida, on ix la egestió molla. La quarta occasió és debilitat o fredor
del fetge, per la qual no pot tirar ne suclar dels budells les parts líquides de
la vianda digesta en lo ventrell. On, és de saber que, la vianda essent digesta
en l'estómach, la natura la gita baix per los budells, als quals stà lo fetge
acostat, e per algunes petites venes que vénen dels budells al dit fetge sucla e
tira a sí les parts humoroses e líquides e ve a poch a poch devallant a dissecar-se e,
finalment, a exir fora feça terrestra e secca. Donchs, qui ha lo fetge
fret o dèbil ha lo ventre lúbrich per aquesta occasió. La quinta e última
occasió pot ésser que les venes dites miseraiques, que són entre lo fetge e los
budells, fossen oppilades, per la qual oppilació no pot penetrar al fetge la
humiditat de la dita vianda digesta.
E per lo contrari de les predites cinch occasions, pervé lo cors stíptich,
on qui ha lo ventrell e los budells forts en digerir e retenir la vianda degut
temps sens alguna màcula, e ha lo fetge calt e fort en dissecar tal vianda, e
que les venes entremèdies no sien oppilades, aquest ha lo cors molt stíptich,
axí com aquell qui ha les occasions contràries ha lo cors molt líquit. E qui
hagués algunes occasions que fessen lo cors stíptich e algunes que
és necessari compensar la una ab l'altra e fer que vença la més fort.
larchs de cors en la vellesa e, per lo contrari, los qui han lo cors larch o lúbrich
en la joventut són stíptichs en la vellesa?
Mudant-se les occasions al contrari, és necessari mudar-se lo effecte per
semblant al contrari. Com, donchs, sia que essent lo ventre stíptich en joventut
per alguna de les predites occasions se muden les occasions en la vellesa,
com si per massa calor de fetge o per sa maça gran virtut atractiva o
per maça virtut retentiva del stómach e dels budells fos l'ome stíptich quant
és jove, pervenint aprés a la vellesa, apoquint-se la calor del fetge, la virtut
atractiva e retentiva [dels] [membres] vénen a mancar, on se engendra en lo
cors lubricitat e larguesa de ventre; per semblant, si en lo temps de la joventut
fos lo cors lúbrich e larch de ventre per ésser molt fort la virtut expulsiva
e per debilitat de la virtut retentiva, per ço que lo estómach e los budells
fossen maça humits, sobrevenint aprés la vellesa se debilita la virtut expulsiva:
contínuament dissecant lo cors, ve la virtut retentiva a fortificar-se e la
expulsiva a debilitar-se. Per la qual cosa, donchs, per lo discurs de les edats
se muda la natura e la virtut dels membres les més vegades al contrari, e per
ço se muda lo cors per la major part, bé que no sempre, en la vellesa altrament
que era en la joventut.
egerexen les lurs superfluïtats?
Quant la vianda és de més leuger nudriment, tant més tost la natura separa
lo bo del supèrfluu, e lo supèrfluu, consegüentment, pus tost se foragita.
E axí, per lo contrari, essent la vianda de tart nudriment, tart se fa separació
del bo e del supèrfluu. On, la vianda ésser de leuger nudriment no és
altra cosa que ésser tost digesta, e que la natura tost separe lo bo del mal, e
del bo nodreix lo cors e lo mal foragita. E per lo contrari és de entendre de
la vianda de tart nudriment.
lo cors ve a ésser lúbrich ?
Quant la virtut del cors és més debilitada, tant més humiditat supèrflua
se engendra en lo cors, de què proceex debilitat de virtut retentiva e, encara,
molt major quantitat va en superfluïtats que en bon nudriment, on, per
aquelles superfluïtats se fa lo cors moll. Encara, per la gran evacuació de la
sanch, la virtut atractiva del fetge molt se debilita, de què no pot exugar les
fesses, les quals aprés devallen líquides.
negra de morenes o sanch negra que sia stada gran temps a l'ayre?
La natura ha fet lo cors humà ab tanta diligència e solicitut quant és stat
a ella possible, e per ço li ha donat totes les vies e maneres que aquest orgue
corpòreo se purgue e evacue de totes superfluïtats e immundícies. On, és de
saber que dues són les vies e conduyts que la natura ha donats a l'home per
les quals se hajen evacuar totes les superfluïtats del cors. Alguns conduyts
són que generalment evacúan de tot lo cors, e són cinch los conduyts en açò
deputats: lo un és los budells, l'altre les vies de la urina, lo terç les porositats
de la pell, e aquests tres són los principals. À
a les vegades és necessari, jatsia no contínuament, e aquest és algunes venes
que són termenades a l'orifici dels budells de sota, on moltes vegades per
via de morenes la natura evacua lo cors, gitant sanch negra per aquelles
parts. Lo quint conduyt és sol en les dones, en lo temps que són dispostes
a fer fills, e aquest és per la natura tots mesos evacuant-se per sanch
mestruosa. Aquests, donchs, són los cinch conduyts que ha fets la natura
per purgar tot lo cors en general.
Aprés ne ha donats alguns altres qui han sguart a purgar certs membres
principals, com al cap ha donat les vies del nas e de les orelles, e algun tant
aquelles dels ulls, e lo paladar, per ço que lo cervell, que és membre on se
engendra més superfluïtat que en altre membre del nostre cors, puxa bé les
dites superfluïtats evacuar per més lochs. Encara ha donat la boca per evacuar
algunes humiditats del ventrell mijançant la gola, la qual los metges
nomenen meri. E encara evacua del pulmó e parts spirituals algunes humiditats
supèrflues en aquell loch ajustades, e açò fa per lo canó del pulmó e
ab tos. Al cor ha donat los lochs sponjosos qui són sota les exelles, on purga
moltes fumositats e humiditats de dit cor. Encara se purga lo cor alenant,
ço és per lo canó del pulmó, tirant l'ayre fret e foragitant l'ayre calt e moltes
altres fumositats. E al fetge ha donat lo costat dret e l'engonal, per on se hage
a purgar quant sia necessari. D'altra part, se pot purgar lo fetge per los
budells quant a la sua part gibbosa, e per urina quant a la sua part còncava.
Ha donat, encara, als testícols les vies de la urina, per les quals evacua la superfluïtat
spermàtica, la qual, acabat que sia superfluïtat quant a la conservació
de l'indivíduu, no és superfluïtat quant a la conservació de la spècia.
En totes aquestes guises, donchs, purga la natura los nostres corsos. Direm,
donchs, que les fesses dels budells a les vegades són negres com una sanch negra
per quant se romp alguna postemació en lo fetge, on era tal matèria ajustada,
e ans que vinga a podrir-se engendra una pudridura negra que aprés ix en
tal color. Encara pot pervenir que les oppilacions del fetge se obren, e la sanch
negra coagulada que feÿa tal oppilació ix fora per desota. Encara, havent feta la
natura la melça per evacuar la sanch de humors malencòniques, moltes vegades
se segueix que la virtut de la melça és dèbil en mundificar la sanch de tals humors,
de què
aquella spesses vegades, la tramet per les parts de sota. Encara, per fort enceniment
e calor se inflamen les humors, e la sanch en lo fetge e en les venes, on,
per tal adustió se convertex en substància grossa, negra e pudent, la qual, agravant
la natura, ella la tramet fora per los budells. Una altra occasió pot ésser
per maça fredor, que congela la sanch e mortifica la calor natural, de què les
humors privades d'espirits e calor vénen a ésser negres e fosques, on són foragitades
de la natura ensemps ab les altres egestions.
Quatre són les occasions de açò. La primera és que les vies són oppilades,
per les quals no pot passar sinó humors destil·lades e subtils, de les
quals la urina és scolament; on, essent les humors grosses, és necessari la
urina destil·lar-se grossa, e essent subtils, és necessari que isca subtil. La segona
occasió és debilitat de virtut expulsiva, que no pot foragitar sinó lo
subtil, e roman lo gros. La tercera occasió és debilitat de digestió, que no
podent-se bé pair la vianda en l'estómach o en lo fetge, resten les humors
indigestes e corruptes, de les quals diriva e scola urina indigesta e subtil. La
quarta occasió és la complecció del fetge per engendrar humors malencònicas
e ayguosas, com és la complecció malencònica o colèrica. E per les occasions
oppòsites se engendra la urina grossa.
Dues són principalment les occasions. La primera és la debilitat de la virtut
separativa del fetge e dels membres urinals, on no pot dividir lo subtil
del gros ni lo gros del subtil, e per ço ix la urina ab les parts grosses. La segona
occasió és vehement bullició de les humors, per la qual se segueix una
turbulència e mesclament de les parts grosses de la urina ab lo subtil. E per
ço, per multitut de humors e per debilitat de virtut dels membres urinals,
que no pot digerir ne dèbitament separar les parts de la urina, o per
multitut de gran calor febril, la qual faent bullir molt fort les humors del
cors fa enterbolir aquelles, de què la urina per aquesta occasió ix tèrbola.
en lo passat o en lo present o en l'esdevenidor?
La occasió és ja dita: per ço com en les febres agudes e molt caldes se fa
molta bullició de humors, per la qual munten molts fums al cap qui engendren
dolor en aquell. On, per ço tals fums o són muntats e han ja feta la dolor,
o de contínuu munten e actualment fan la dolor per l'esdevenidor.
La occasió és encara ja dita: per ço com en los pestilencials és gran fúria
de calor verinosa, que enterbola totes les humors. E, d'altra part, la virtut
vital e digestiva o natural és feta molt dèbil en aquells, per la qual no pot dividir
lo gros del subtil. Per aquestes occasions apparen les urines tèrboles
moltes vegades en los hòmens qui són propinqües a la mort. Encara, en los
qui han grandíssima calor febril, en la part interior de la qual proceex debilitat
de la virtut natural.
ix tèrbola e aprés torna clara, e a vegades ix clara e roman clara, e a vegades
ix tèrbola e roman tèrbola?
La calor natural del fetge és aquella que dóna la vera forma a la urina, e
aquella cou e li dóna la sua substància. Segons, donchs, la diversitat de la calor
natural impressa en la urina per lo fetge, e segons la diversitat de la decocció
feta en aquella, se diversifica la urina en la sua substància quant al seu
exir, e quant a reservar-la aprés. Si la urina, donchs, ix fora ans que la calor
natural haja començat a obrar en ella, lavors ix tèrbola e roman tèrbola, per
quant la calor natural és aquella que clarifica la urina separant les parts grosses
de les subtils, o degudament mesclant aquelles. No essent, donchs,
imprès algun senyal de la dita calor natural en la urina, no ha en sí alguna
regla que trameta les parts a lurs lochs, ne que asitue degudament
aquelles parts ensemps, on és necessari que, axí com ix tèrbola, senblantment
se romangue. Mas si la calor natural ha ja començat a obrar en la urina
e l'à ja clarificada dins, però no li ha imprès fortment lo seu vestigi, en guisa
que no pot lonch temps durar, ans súbito com és urinada súbito ix fora, en
tal cas la urina ix clara e aprés se fa tèrbola. E si la calor ha ja perfetament
obrat en la urina, de guisa que li ha ja fet fort impressió, que fàcilment no
se
com és occasió de clarificar la urina, axí és occasió de conservar-la. Mas nota
que la urina pot exir clara e restar clara per una altra occasió, ço és per
fort oppilació, per la qual són les parts subtils sens les grosses e turbulentes,
on ix clara e subtil. E acabat que la calor natural no haja complida la sua
operació en la urina, ço és clarificar-la, pur li ha feta tal impressió del seu
vestigi que roman ferma en aquella. On, aprés que és urinada, aquella calor
impressa la clarifica.
La ipòstesi o núvol que appar en la urina és una superfluïtat grossa que
avança de la digestió dels membres, la qual los membres aparten de sí e la
trameten a les vies de la urina, e axí ix-se
tres raons la urina no ha núvol: la primera raó és que los membres són axí
debilitats que no poden foragitar de sí tal superfluïtat, e açò per les més
parts és senyal mortal. La segona occasió és oppilació de les venes per les
quals ha de passar tal superfluïtat. La tercera occasió és gran puxança de la
virtut dels membres, per la qual engéndran poca superfluïtat, [i] [aquella] [poca]
[superfluïtat] que roman de lur digestió, la resolen per les parts de la pell en
brutesa.
altra color?
Per dues guises se acolora la urina: o per occasió del fetge o per permixtió
de alguna humor que abunda en lo cors. On, essent lo fetge calt, se
engendra urina més roja e colorada, e essent fret, se engendra ayguosa ab
poca tintura e sens color, e si lo fetge és temprat, entre calt e fret, la orina se
acolora de una color mediocra. D'altra part, si abunda còlera en lo cors
humà, se engendra la urina de color de saffrà, e si abunda sanch, se acolora
de color roja, e si fleuma, la sua color és ayguosa e blanca, e si malenconia,
la orina appar de color fosca e subcendrosa. Segons, donchs, la multitut de
les humors que ab la urina ixen, ella pren la lur color, e encara segons la
complecció del fetge, com és stat dit.
e ayguoses, e dien los metges que quant la urina appar blanca, sens color, en
les febres ardents e en les agudes, significa frenesia?
La occasió pot ésser manifesta per les coses sobredites, per ço que frenesia
és apostemació calda del cap, en lo qual loch la natura tramet gran multitut
de sanch, spirit e calor, com a membre principal, per subvenir al seu nocument.
On, se partex la calor natural del fetge e de les vies de la urina, e
va-se
parts de la urina, no pot tenyir-se la urina de alguna color, mas roman privada
de color e de tot spirit. E per aquesta occasió, quant los metges veen les
urines blanques sens color en les febres ardentíssimes, en les quals deuria
ésser la urina molt colorada, judícan que tota la matèria de la infirmitat ensemps
ab la calor natural dels membres nutritius han abandonats aquells, de
què devia proceir la tinctura de la urina, e són muntades a les parts superiors,
com és lur natura quant no són regulades per la virtut del cors.
La calor impressa en la urina per les parts nutritives és aquella que té la
urina clarificada e les parts grosses degudament commixtes ab les subtils, les
quals mancant, manca la urina de claresa. E per quant un contrari de sa natura
corromp l'altre, per ço lo fret de l'ayre, corrompent la calor impressa en la
urina, se ve a enterbolir aquella e a desunir les parts grosses de les subtils,
les quals conservava aquella calor consumada per lo fret de l'ayre.
beure aygua varían la urina de la sua color?
La diversitat de les colors de la urina se redueix a dues occasions, com és
stat dit, ço és, la calor natural de aquelles parts e la humor que ab ella se remescla.
La fam, donchs, inflamant e encenent la calor natural, tiny la urina
de color roja e, per lo semblant, lo supèrfluu exercici, la vigília, lo coit e algunes
passions d'ànimo, que rescalden e inflàman lo cors. Mas lo beure de
l'aygua fa la urina blanca, per ço que sens payr se penetra a les vies de la urina
e mesclant-se ab aquella ix fora. E, semblantment, la medecina que mou
moltes humors, les quals tramet aprés la natura ensemps ab la urina, per la
qual cosa tinyen aquella segons lur pròpia color.
Proceint la urina de humors corruptes e pudents, és necessari que sia pudent,
e si proceex de humors benignes o que no sien pudrides, haurà la
urina la odor que no pudirà. E per ço antigament los metges judicaven sobre
les humors del cors segons la diversitat de la odor de la urina, acabat
que ara no sia en ús.
Les arenes se engendren en los ronyons o en la vexiga per moltes resolucions
e dissecacions fetes per la calor de aquelles parts, per matèria fleumàtica
retenguda en aquells lochs. E per aquesta matexa occasió proceex la pedra
en los ronyons o vexiga engendrada: la primera és multitut de fleuma,
que proceex de fredor del ventrell; la segona és estretura de les vies de la
urina; la tercera és gran calor de les dites parts. De què, essent molta quantitat
de fleuma en l'estómach e passant al fetge e no podent-se digerir per la
sua multitut, passa a la via dels ronyons e de la vexiga, les quals vies essent
stretes e no havent líbera exida, roman aquella fleuma en aquells lochs, e la
calor fort de aquells lochs, dissecant-la, la reduex en cendra semblant a
sabló. E aprés, sobrevenint de l'altra fleuma, envisca e conglotex moltes arènoles
ensemps, e en aquesta manera, dissecant-se per la fort calor de aquells
lochs, se fa una pedra. E per ço la pedra que s'urina no és sinó una unió de
moltes arènoles ensemps, endurides e conjuntes per la gran calor de aquelles
parts. Qui ha, donchs, les vies de la urina caldes ab oppilació o estretura de
aquelles vies, e fredor d'estómach, és molt capaç e dispost a tal infirmitat.
que en la vexiga e és tot lo contrari en los fadrins, que més tost se engendra
en la vexiga que en los ronyons?
En los fadrins e jóvens és la virtut fort per expel·lir e foragitar la superfluïtat
dels ronyons a la vexiga, e per ço en los fadrins o jóvens no romanen
aquelles superfluïtats en los ronyons, de què se engendra la pedra, mas són
girades a la vexiga e allà se convertexen en pedra. Mas en los vells, la virtut
és dèbil, e no pot expel·lir ne trametre la superfluïtat a la vexiga, e per ço romanen
les dites superfluïtats en los ronyons e engendre
aquells. E per ço, per evitar e preservar-se de aquell inconvenient de la pedra,
és necessari usar sovint lo purgar-se.
fret o tremolament?
L'ayre súbito entra en los lochs on era o passava la urina, per ço com la
natura no comporta loch buyt. E entrant l'ayre sobre aquells lochs sensibles
en les parts de dins, ve a causar un cert fret e una puncció, la qual cerquen
aquells membres a foragitar de sí, e per ço se segueix tremolament.
detriment que algun altre membre, exceptat los ronyons?
Les anques se mouen molt, dilatant e constrenyent-se, de què lurs nirvis
reben detriment. Encara, tal moviment de aquelles parts, rescaldant-les, és
occasió de liquidar e disolre la lur humiditat nutrimental, e per ço comporten
molta lesió. Mas los ulls patexen nocument en lo coit perquè
aduen molta humiditat del cap, com les parts que són circa les anques, que
cullen molta humiditat, e aprés comprement-se, la tramètan fora per sperma,
per la qual cosa en los ulls e en les parts spermàtiques són dues operacions:
la una és congregar molta humiditat e l'altra és lançar-la fora per
sperma en l'acte del coit. E en aquestes dues operacions molt se rescalden
los dits membres, e lo lur humit nutrimental se asubtilia e
molt de aquell passa en sperma. Mas los ronyons més que altre membre
senten lassitut en lo coit, e incorren en diverses infirmitats, per quant són
molt vehins al loch de la sperma, e axí ix molt de l'humit substancial dels
tals ronyons, per la qual cosa molt se debilítan en lo coit. Los ulls, donchs, e
les anques e los ronyons soporten molt més detriment en tal acte que negun
altre membre, mas los ronyons encara molt més.
aquells qui l'usen maça?
La occasió en tots dos és que les parts superiors, e consegüentment los
ulls, se disequen. En lo maça coit, com és stat dit, en los eunuchs encara és
ver, per ço com los eunuchs són composts de molta humiditat terrestra. E
[tal] [humiditat] [terrestre], per la lur gravesa e debilitat de la virtut retentiva
que és en ells, devalla a les parts inferiors, e les parts superiors, com són los
ulls, resten disecades. On, tals hòmens, per aquesta occasió, han les cames
molt inflades. Essent, donchs, los ulls privats de humiditat, vénen a mancar
spirits visibles, qui són fundats en la dita humiditat dels ulls, per què és necessari
que la vista comporte detriment.
coit?
L'ome en lo coit gita més sperma per respecte de la quantitat del seu cors
que los altres animals, e per aquesta raó molt se resol e debilita, per quant la
sperma és un humit molt gras, aèreo, spintuós, dispost a ésser fet de la
substància del cors. On, resolt tal humit, se disol lo cors manifestament,
com a privat del propi aliment.
Dues són les occasions de açò: la una, que la virtut de l'home és molt
fort en digerir lo seu nudriment, e per ço digereix molt e, per consegüent,
separa molta superfluïtat, e la sperma no és sinó superfluïtat de la terça digestió.
La segona occasió és que l'ome entre los altres animals és de més calda
e humida natura aèrea. E aquestes dues qualitats són necessàries a engendrar
sperma, ço és, la calor com a causa efficient e la humiditat com a causa
material. L'ome és, donchs, animal molt spermàtich per aquestes occasions.
Dues coses són en la sperma, ço és, ayguositat, de la qual reb blanquesa,
e moltitut d'espirits o vent, de què proceex que és scumosa, per quant lo
vent e l'ayre mesclat ab l'aygua és occasió d'escuma.
vianda ?
En lo qui és dejú, les vies per les quals deu passar la sperma són més
ubertes que en lo replè de molta vianda e fart. On, per ço en los replens són
closes tals vies e prohibexen que la humiditat spermàticha no pas als lochs
deputats, en los quals se convertex en sperma.
prohibex?
En lo coit és necessari les parts interiors e inferiors ésser caldes e humides,
car la calor e lo humit se deu congregar e ajustar en les parts interiors si
lo coit se deu complir, e per aquesta occasió se fa més pol·lució dormint que
vetlant, ajustant-se dins la calor natural e lo humit. E quant les parts interiors
són caldes, s'escàlfan les parts inferiors e los peus, e per ço dormint
són més calts e humits los peus que vetlant. Com, donchs, sia que lo fret de
peus significa fredor de les parts interiors e de les parts inferiors que són
necessàries al coit, les quals parts quant se refreden lo coit no
per ço appar lo quesit ésser verdader.
lo coit?
Tres són los meats e les vies del membre viril: lo un és per lo qual
passa la urina; lo segon, per lo qual passa la sperma; lo tercer, per lo qual
passa una certa humiditat subtil, la qual se tramet fora majorment quant l'ome
toca alguna dona la qual desija haver en còpula. Com sia, donchs, que la
vexiga plena de urina agreuja la natura, per la qual cosa ella s'esforça de foragitar
dita urina, per ço se dilata e exampla la vexiga, de guisa que streny e
conculca los meats e vies de la sperma, per la qual cosa no la lexa passar
fora.
coit la suor de lurs corsos ret certa pudor, la qual suor ans de usar lo coit no
pudia?
Tota pudor proceex de indigestió de humors, e la bona odor e delitosa
proceex de humor digesta, com appar en les herbes e en los animals. On, la
rosa e la viola reten bona odor, per ço com los elements en aquelles herbes
són ben proporcionats e digests, e la humiditat ayguosa és stada bé digesta
per la calor, e lo sech terrestre és stat ben temprat per lo humit aèreo. E són
moltes herbes e arbres que han mala odor e, per semblant, alguns animals, e
açò no proceex sinó de indigestió de humors. Per lo coit, donchs, lo humit
aèreo digest se resol e separe
gros e terrestre indigest, lo qual és pudent, com és stat dit. Encara, per lo
coit se refreda lo cors e la virtut se resol e debilita, de què les humors se fan
molt indigestes, e per ço put més la suor que les dites humors reten.
elephant?
Lo que
appar en lo plom e en la cera, que per lo foch se fonen e per l'aygua se
congèlan. Fonent-se, donchs, la sperma per la calor, no pot fondre
ans pus tost se congela, e essent los meats o vies spermàtiques de
l'home estretes, és necessari que la sperma se liqüefaça si per aquelles vies ha
de passar e, per tant, l'ome ha necessari de molta fricació e moviment
que scalfe aquelles parts perquè la humiditat spermàtica se fone e se asubtilie e,
asubtiliada, puxa passar per los seus meats strets. Mas lo pex ha los
meats uberts e amples e la matèria apparellada per exir, per la qual cosa no
ha necessari tanta liqüefació de l'humit spermàtich com ha l'ome, de què
encara ha necessari de poca fricació, e sol los basta un poch de tocar. Per
semblant, los elefants han los testícols sobre la squena, e per ço molt prest
trameten fora la sperma per la lur calor grandíssima, com tot animal que haja
los testícols sobre la squena és de natura molt calda. No pot, donchs, la
fredor de l'aygua empatxar la calor spermàtica de aquells com en l'ome, qui
és menys calt animal.
per semblant, als unicorns?
La natura, solícita en totes coses, ha fet açò en los eleffants e en los unicorns
per ço que prestíssimament complissen lo coit, com és de natura de
animals que han los testícols sobre la squena, que per lur calor molt tost trameten
fora la sperma. E açò ha fet la natura en los eleffants perquè lo mascle
no stigués maça sobre la femella ne per la sua gravesa la offenés. E los unicorns,
no podent-se bé tocar per les spines, necessari fon, donchs, que
tost fossen aparellats a lançar fora la sperma.
Açò és perquè sien sustentats de l'aygua, en guisa que per la lur gravesa e
ponderositat no offenen la femella.
freda?
Lo spirit e humit spermàtich se deu unir en lo coit, e per la calor de l'aygua
se disol. E per ço no
La sperma passa per meats e vies molt sensibles e nervoses, en les quals
se fa una grandíssima delectació, per ço com la matèria spermàtica se disol
en vapor ventosa, la qual, essent reclosa en aquells meats e no trobant axí
tost la exida, causa una titilació en aquests lochs ab certa involució e tortuositat
dels vexells spermàtichs, on se engendra una màxima delectació,
semblant en aquella de la pruïja de la ronya o de la gratella. On, lo humit de
la ronya dissolt en ventositat, la qual se enclou entre carn e pell no ha líbera
exida, de què s'engendre pruïja, car si hagués líbera exida no s'engendraria
neguna pruïja; e axí, per aquesta raó, la suor que liberalment ix fora
no fa pruïja. Axí és en lo coit, com és stat dit. Encara, ha fet açò la natura a
fi de la generació: ha fet lo coit delectíssim per ço que per la turpitut de
aquell acte los animals no mancassen de la generació.
La ventositat enclosa, que era causa de la pruïja, gratant se ve a exalar e
evaporar per les porositats de la pell, que
de una certa brutura que tenia tancades les dites porositats. On, gratant, se
aparta aquella brutura e se obren e
fora.
en tots temps?
L'ome ha millor tocar e és de major sentiment quant al tocar que negun
altre animal, per ésser la sua natura més temprada e millor, e, consegüentment,
més sent la delectació que tot altre animal. Sentint, donchs, major delectació
en lo coit que altre animal, per ço més se mou en aquell. Encara,
l'ome és més calt e humit en respecte de la sua quantitat. E aquestes són
occasió del coit, com és stat dit.
Més dura lo exir de la sperma en la dona que en l'ome, per ço com les
vies e los meats són més strets en elles. Encara, no
d'esperma en la dona com en l'ome, per ésser la virtut expulsiva més fort en
l'ome e la sperma més calda, per la qual cosa més veloçament ix fora e, per
consegüent, menys dura la delectació de l'home que de la dona. Encara, tres
coses dónan a la dona delectació en lo coit: la una és la confricació de la verga
en los labis de la figa; la segona, lo rebre de la sperma de l'home; la terça
és emissió de la pròpia sperma. Mas l'ome no ha sinó dues delectacions:
la una és la confricació del membre viril, l'altra és la emissió de la
pròpia sperma. Havent, donchs, la dona tres delectacions en lo coit e l'ome
sol dues, e durant més la delectació de la dona que de l'home, no és dubte
que sent major delectació.
coit?
La humor spermàticha e menstrual se comença en aquell temps a spessir,
e los membres generatius comencen a engrossir e, essent les vies spermàtiques
stretes e closes, poca humiditat pot passar per aquells lochs, ans se
convertex en ventositat, la qual fa una titilació e pruïja en aquells lochs, e
per ço desijen molt que aquelles parts sien fregades, per foragitar aquella
pruïja e titilació; e quant més se frègan, més desijen ésser fregades, per ço
com per tal fregament molta humiditat se tira en aquelles vies, la qual, no
podent exir per no ésser encara les vies ubertes, se convertex en molta ventositat,
e quant més crex ventositat en aquells lochs, tant més crex la pruïja
e la titilació, e per ço, quant més són fregades, tant més creix la occasió
del seu desig al coit, per la qual cosa són insaciables. Mas la dona que és de
edat que lança sperma no és axí insaciable del coit, per ço com la humiditat
que
no multiplica tanta ventositat en les vies spermàtiques quant [se] [genera] en
les dones que són de edat que encara no lànçan sperma.
Humplen-se les porositats de la verga en lo coit de humiditat spermàtica
e urinant de la humiditat de la urina, e tals humiditats són plenes de vent, lo
qual fa tumefacció en la concavitat e porositat dels testícols e de la verga,
per la qual cosa se estenen e drecen aquelles parts, axí com veem que una
cosa molla umplint-se de vent stà dreta e roman dura. La ventositat,
donchs, que umple los meats e vies de la verga en lo coit e en la urina és
occasió de fer star la verga dreta, e per aquesta occasió les coses ventoses
dreçen lo membre viril. E encara de açò és manifest senyal que a l'home,
quant ha complit lo coit, li desinfla lo membre generatiu, e açò és perquè
aquell vent que sostenia lo dit membre ix fora ab la humiditat spermàtica.
E per aquesta matexa raó, quant ha urinat, ell se desinfla.
En lo coit és necessari que los testícols se tiren a les parts de sobre e, universalment,
totes aquelles parts que són circa aquells lochs és necessari congregar
e unir-se a cullir la humiditat spermàtica. Mal, donchs, se pot usar lo
coit stant penjant los testícols e no contractes, e com en l'estiu més se resol
lo humit e spirit de aquelles parts per la calor de l'ayre, e en lo hivern és
lo contrari, per ço pot menys l'ome en lo coit en l'estiu que en l'ivern.
Mas la dona no ha los testícols de les parts de fora, ans los ha dintre, per la
qual cosa no
Encara, l'ome és de natura calda e seca, e la dona, de freda e humida. L'ome,
donchs, se debilita molt sobrevenint la calor, per quant semblant ajustat a
semblant lo fa furiós e la virtut se debilita. Mas la natura de la dona, que és
freda, se conforta per la calor de l'estiu.
en lo coit, acabat que no lançen sperma?
La occasió és stada ja dita: que per lo fregament devalla un vent per los
membres spermàtichs, qui són molt sensibles, als testícols, per lo qual senten
grandíssima delectació e quasi tanta com si lançassen sperma.
aprés, en procés de temps, ne lança quant és de major edat?
Les vies spermàtiques del fadrí, de la urina, són stretes e angustes, per les
quals no pot passar la humiditat grossa, corpulenta, mas sol passa una vapor
ventosa, com és stat dit, e, en procés de temps, se dilàtan e exàmplan. Encara,
aquella vapor ventosa, de la qual és stat dit, primerament és molt subtil,
en tant que
temps se engrossex e
qual ix aprés fora sensiblament, on primer era una vapor ventosa e
insensible.
de confessar lo desig del menjar e beure e semblants coses?
Lo menjar e beure són coses necessàries a la vida, e l'acte del coit no és
cosa necessària. Encara, la vergonya consiste en la raó de l'enteniment e,
perquè lo coit e la concupiscència són moviments desordenats e sobre totes
les altres passions ofúscan lo lum de la ànima racional, per ço confessar de
voler usar lo coit no és sinó confessar de voler-se obfuscar lo enteniment o
venir ésser com un animal brut, e açò és cosa vergonyosa.
les altres parts?
En lo coit supèrfluu se foragita la humiditat substancial dels membres,
que és fundament de la calor natural, la qual humiditat evacuada se annixila
dita calor dels membres. Encara, lo coit en lo principi scalfa molt per lo fort
moviment e agitació que fa lo cors en aquell acte, per la qual cosa disseca
molt la humiditat del cors, com és de natura de la soberga calor lo dissecar.
Dissecat, donchs, lo humit del cors per la gran calor que fa lo coit, ve a
mancar la calor natural, de la qual aquella humiditat resolta era pàbul e
nudriment, e per aquesta raó dien los metges que lo coit en lo principi scalfa
lo cors e aprés lo refreda. Mas encara, més se refreda lo ventre e les parts
circunstants per ço com allí és una graxesa que és de natura calda e humida,
la qual per la gran calor del coit se fón e dissol, on roman lo ventre fret e
sech. Encara, de altra part lo coit, per aquesta matexa raó, dissol molt de
l'humit nutrimental del fetge e del stómach e, consegüentment, nou molt en
aquells membres qui són parts circunstants al ventre.
Lo coit moderat ajuda molt al cors, per ço com evacua les superfluïtats
que s'engéndran en los membres. On, la sperma és superfluïtat de la quarta
digestió que
fàcilment, se pudrex e
infirmitat perniciosa. Ajuda, donchs, lo coit que evacua tal superfluïtat.
Mas quant lo coit és supèrfluu e immoderat, no essent més superfluïtat en
los membres a evacuar, lavors se evacua la humiditat substancial dels dits
membres e, per quant aquella humiditat substancial dels membres stà molt a
separar-se de aquells, per ço com la natura quant més pot la reté, per aquesta
occasió stà més l'ome en lo immoderat coit a complir aquell acte, e lavors
molt se esforça ab major agitació de tot lo cors, de què
de tots los spirits. Segueix-se, donchs, de l'immoderat coit gran exsicació
e refredament e, finalment, grandíssima debilitació de tot lo cors. Per ço
dien los philosofs que qui usa molt lo coit viu poch e prest envellex, e per
ço lo pardal mascle viu menys que la femella.
que ha menjat?
Lo coit disseca, com és stat dit. Retrobant, donchs, lo cors evacuat e famolent,
encara dissecaria més, de què
del cors. E, semblantment, quant la vianda és en l'estómach, se corromp la
digestió per lo coit, per ço com divertex la calor e spirits del dit stómach a
les parts de fora, e la digestió no se acaba sinó quant la calor és unida a les
parts del stómach. Lo coit, donchs, se deu usar complida la digestió del stómach
e del fetge e la meytat de la digestió dels membres, ço és, set hores
aprés lo menjar, segons les més parts.
son?
Quant la sperma o la superfluïtat de la digestió dels membres és agregada
o ajustada en lo cors, agrava e carrega aquell, de què feta la evacuació per lo
coit, se ve tot aleujar, com esdevé en cascuna deguda evacuació, que evacuant
lo supèrfluu, se sent l'ome aleujat. E ultra açò, importa son per quant
resol molts spirits, e la natura cansada e algun tant resolta cerca repòs, e on
per lo moviment del coit era scampada a les parts de fora, se reunex a les
parts de dintre aprés lo coit, d'on proceex la son. Encara, essent molta
sperma congregada, evaporen de aquella alguns fums al cap, qui són calts, e
lur calor impedex lo dormir. E, per ço, evacuant aquella sperma cessa la dita
evaporació [de] [aquells] [fums], e axí provoca la son.
En los febrosos, les humors són molt dispostes a pudrir-se, les quals per
lo moviment del coit fàcilment caen en putrefacció, de què se augmenta la
febra. Nou, encara, als lebrosos e ronyosos, per ço com lo coit mou les humors
pudrides del cors a les parts de fora, [les] [quals] [són] [podrides] [en] [tals]
[cossos], per la qual cosa se engendra ronya e lebrosia.
mm és mal de caure e vertigo, e a obscuritat de ulls?
La sperma és la última superfluïtat dels membres, que semble molt a
fleuma, e per ço molta fleuma se evacua per lo coit, car molta fleuma torna
sperma en aquell acte. Evacuant-se, donchs, la occasió de les infirmitats, ve
ajudar en aquelles.
junctures e nirvis?
Lo coit nou molt al cap, per ço com principalment e per la més part se
reçide del cervell, de què molt se debilita, e perquè los nervis naxen del
cap e de la nuca, que ha origo de la part posterior del cap. Per ço se offenen
e debiliten molt en lo coit los dits nervis, per la qual debilitació se engendran
géndran moltes superfluïtats, d'on proceex lo augment del puagre. Encara,
lo coit se concassen molt los nervis, per la qual concassació se resol molt
del lur humit substantificant. Lo coit, donchs, nou molt als nervis, e per ço
nou a totes les infirmitats en aquells engendrades.
ésser calvos, e axí mateix caen los cabells en la convalescència de un que
sia stat malalt, e axí matex als tísichs, epàtichs o consumptes?
Una matexa occasió és en tots aquests nomenats, la qual és defecte de
nudriment, del qual prevenen los fums de què s'engendren los cabells. Per
ço, donchs, com lo coit refreda les parts de sobre, les quals aprés resten depauperades
de sanch e d'espirits, per ço no poden digerir lo lur nudriment,
lo qual roman indigest e dels fums qui devallen d'ell no és sufficient
matèria per engendrar ni pèls ni cabells. E semblantment en los convalescents,
on la virtut és molt debilitada per lo mal passat, no
al nudriment del cors, de què manca lo fum generatiu de cabells. E,
axí, en los tísichs e epàtichs o consumptes prové mancament de cabells per
debilitat de natura e, consegüentment, per debilitat de nudriment.
e no los malencònichs naturals?
Los malencònichs adusts són plens de molta ventositat per ésser lo lur
humit molt inflamat de la calor excel·lent que és en ells, de què se engendra
molta ventositat resolta de aquell humit per la fort calor; e a on és ventositat,
allí és molta incitació de luxúria e spessa expulsió d'esperma. On, la
ventositat servex a dues coses en lo coit: la una és que fa dreçar lo membre,
l'altra que ajuda a foragitar la sperma e fer-la més prest exir. Mas los malencònichs
naturals, qui són molt frets e sechs, no han açò, per quant la
maça calor resol molta ventositat en lurs corsos, ans la sua complecció és
contrària al coit, lo qual requir calt e humit, com és stat dit.
comença a usar lo coit, o en aquella edat que
Los infants en lo principi de lur naximent són molt humits, e dura tal
humiditat supèrflua fins que usen lo coit, que aprés devenen de complecció
més secca, per lo coit que evacua aquella humiditat supèrflua. On, primer
aquella humiditat suffocava la calor natural e oppilava les porositats de la
pell, e no dexava passar lo fum que ha a engendrar los pèls sobre la pell e,
encara, que aquella calor suffocada no podia elevar molt fum. Mas quant
aquelles humiditats se comènçan a evacuar per lo coit, la calor més se vigora
e pot engendrar més fum, e desopila aquelles vies que eren oppilades, e per
ço qui més tost comença a usar lo coit, pus tost torna barbut, [i] [qui] [més]
[tard], [més] [tard]. E per aquesta matexa raó, les dones no són barbudes sinó
raríssimes, ço és per molta humiditat e fredor que és en elles, [qu]e no
lexa passar los pèls a les parts de la pell. E si alguna és barbuda, significa que
és de natura molt calda e seca, havent respecte a la natura de les dones.
per lo coit aprés se engéndran en ells molts cabells?
La occasió és stada ja dita: per ço que tals hòmens eren molt humits, e la
gran humiditat prohibex la generació dels cabells, la qual aprés, dissecant-se
per lo coit e vigorada la calor natural, evapora al cap lo fum, lo qual ans no
evaporava. Lo coit, donchs, alguns fa calvos e alguns fa cabellosos, segons la
diversitat de les compleccions.
ocells quant han més plomes tant més són inclinats al coit?
A la generació dels pèls se requir calor ab una certa humiditat no supèrflua
que sia digesta, la qual sobergueig la calor natural. E, semblantment, al
coit se requir humiditat digesta e calor que sobrepuig e digeresca aquella,
per ço com la superfluïtat de la terça digestió, la qual aprés ve a ésser sperma,
de sa natura és freda e congelada, e si de la calor natural no és abans
scalfada e feta líquida, no pot córrer als lochs spermàtichs. Requir-se,
donchs, que la calor sobergueig lo humit, per ço que, scalfant, lo faça córrer
als lochs on se convertex en sperma. Quant, donchs, los hòmens són més
pelosos e los ocells han més plomes, tant significa major victòria de la calor
natural sobre la humiditat del cors, on per ço són més luxuriosos. E per
aquesta matexa raó, la dona no
fa l'ome, perquè en la dona són moltes humiditats, les quals la calor natural
no pot bé soberguejar ni fer líquides, ni encara fer-les córrer als lochs
spermàtichs, com pot fer la calor natural de l'ome.
La dona és més freda de natura que l'home e de més dèbil complecció,
per la qual cosa se engendra en ella molta superfluïtat, e per ço li ha dat la
natura un modo e una via de purgar tal superfluïtat, e açò ha fet per via de
sanch mestruosa, que se evacua per les venes que van a la mare. E açò
no s'esdevé en l'ome, de més fort e cald[a] complecció: no se engéndran en
l'ome tantes superfluïtats que la natura no les puxa evacuar per cessesso,
urina e suor. E per ço veem que la dona que no ha en son temps lo degut
mènstruo encorre en moltes infirmitats, e la dona qui lo ha degudament viu
molt sana.
dura lo mènstruo e quant és més dèbil de natura tant dura menys, on, veem
que en algunes dones dura lo mènstruo fins a
fins a
quant la dona és més robusta tant s'í engendra menys superfluÿtat, e per ço
deuria menys temps mestruar que la dona de complecció dèbil, en la qual se
engendra molt més superfluïtat?
La natura per dos respectes ha fet menstruar les dones. Lo primer, per
evacuar les superfluïtats que en elles se engéndran; l'altre, per satisfer a la
prole e per continuar la generació dels animals qui són perfets. On, se engendra
la creatura de sanch menstruosa per virtut de la sperma viril, que coagula
e imprimeix tal forma e sagell en aquella, com lo anell en la cera. E de
açò és manifest senyal que la dona no pot concebre sinó en lo temps que
pot menstruar, e tant dura lo temps de poder concebre quant dura lo temps
de poder menstruar. Com sia, donchs, que la dona robusta ha més sanch e
és de més fort natura que la dèbil, per ço dura més lo seu temps de poder
concebre. Donchs, dura encara més lo seu temps de menstruar. Encara, en la
dona robusta sobreabunda molta [més] sanch e moltes més humors, e la virtut
expulsiva és molt més fort, e per ço, abundant més sanch, la natura la
tramet a les parts consuetes de la evacuació per prolificar e, encara, si en la
dita sanch e humors ha alguna superfluïtat, per evacuar. Mas en la dona dèbil
se engendra poca sanch e poques humors; per ço la natura les té per la
sua sustentació e ha més cura de l'indivíduu que de la spècia; encara, ha més
cura de sustentar-se que de evacuar superfluïtats. E per ço, acabat que en la
dona dèbil haja més superfluïtats, emperò ha menys mèstruo [perquè] [ha]
[menys] [sang]. Ver és que per aquells lochs ixen altres superfluïtats més
que en la robusta, com són certes humiditats blanques e de altres colors. E
bé que manca tost lo mènstruo en la dona dèbil e se engendren moltes superfluïtats
ab poca sanch, la natura, però, cerca quant ella pot de evacuar-les
per altre modo, ço és, o per via de la natura desota, com és stat dit de les humiditats
blanques —o d'altres colors encara, posat que no menstruàs—, o
per alguna altra via. Però la dona que tost manca de mèstruo no és may
molt sana, perquè del tot les sues superfluïtats no
La natura ha molta solicitut en nodrir lo indivíduu en lo temps de la sua
puerícia, e per ço la sanch e totes les humiditats spermàtiques reté en sí, per
nudrir los membres. E per aquesta raó no tramet sanch ne humiditats
spermàtiques als predits lochs, e, per tant, la dona ni l'ome spermatízan ans
del dit temps.
COMENÇA LO QUINT CAPÍTOL, EN LO QUAL TRACTA MESTRE ALBERT GRAN
DE L'AYRE QUI
de moltes infirmitats pernicioses?
La humiditat és occasió e mare de putrefacció. Essent, donchs, l'ayre
molt humit e plujós, dispon los nostres corsos segons la sua qualitat, e per
ço engendra moltes humiditats, les quals aprés, sobrevenint la calor de l'estiu,
se putrefan e corrompen e engéndran vàries infirmitats en los humans
corsos. E per la contrària occasió, l'any sech és més sà.
la squena e que han la faç roja en lo temps de la calor, encontinent aprés
la pluja, e van saltant per lochs pulverenchs e àridos, és senyal de pestilència,
e, per semblant, quant se mostren serpents e semblants animals verinosos és
senyal pestilencial?
Tot animal abunda en los lochs on és la matèria de què se engendra e, per
quant cascú dels dits animals és molt humit de humiditat verinosa, per ço és
senyal que en aquell loch on apparen ha molta humiditat verinosa, de la
qual se engéndran. Los corsos, donchs, qui són en tals lochs se reümplen de
tal humiditat verinosa, de què
malalties de l'hivern són més pernicioses e mortals que aquelles de l'estiu?
Moltes fatigues e molts desordenats exercicis e lo menjar de moltes fruytes
usam en l'estiu, e aquestes són occasió de moltes infirmitats. E en lo hivern
és lo contrari, per ço que no havem fruites ni fem forts exercicis que
resòlgan la virtut, ni encara és fort la calor de fora que debilita la natura,
[ans] [més] [es] [conforta] [la] [calor] [natural] [de] [dins]. E per ço no
axí en lo hivern com en l'estiu, car la calor natural digerex e substenta
la natura, e la calor de fora la putrefà e resol. Mas quant en lo hivern vénen
infirmitats és senyal que alguna gran occasió [que] [és] [en] [aquell] [cos] engendra
tals infirmitats [i] [és] [senyal] [de] [moltes] [superfluïtats], les quals no podent la
natura regular, se pudrexen. Per ço, donchs, com en l'estiu per poca occasió
se engéndran les infirmitats, per tant, la més part prest se curen, e encara
perquè les porositats del cors són ubertes, per on pot exir la superfluïtat. E
per ço com en lo hivern no s'engéndran infirmitats sinó per alguna gran
occasió, ço és de molt ajustament de humiditat e essent closes les porositats
del cors, per aquesta raó les infirmitats de l'hivern per la major part són
mortals.
que en negun altre temps?
Tota súbita mutació de l'ayre, de calor en fret o de fret en calor, altera
nostres corsos e engendra infirmitat. Per ço, donchs, com en la primavera
se muda l'ayre de fret en calt e en lo autumne de calt en fret, per aquesta
transmutació se altéran los corsos, e majorment los qui són replens de
males humors. E és de notar que lo temps de la primavera quant és de sa natura
és molt sà, mas accidentalment engendra molta infirmitat, per ço que
l'ayre de la primavera és calt, temprat; mas per ço com troba les humiditats
coagulades en los corsos per lo fret de l'hivern, dissol aquelles e fa-les córrer
e bullir, e axí engendra infirmitats.
Mas lo autumne de sa natura és egritudinal e malsà per moltes occasions.
La primera, per quant és molt inegual en la sua complecció, per ço com
en una hora és fret e en altra és calt, e la natura no sosté repentines mutacions
que no
adustes, e per la sua fredor serra aquelles dintre, de què se engendren morbós
perniciosos. La terça és que, trobant les porositats ubertes, entra la sua
fredor en lo profunde del cors, e guasta la calor natural. La quarta és per la
molta commixtió dels fruyts que és stada feta en l'estiu, dels quals són stades
engendrades moltes males humors. E per aquesta raó, lo autumne és pijor
temps de tot l'any.
Quant és feta molta congregació de superfluïtats en lo cors, ab gran difficultat
se cura tal egritut o malaltia, per ço com la natura no pot digerir tanta
multitut de humors. Essent, donchs, l'ome stat molt temps sens infirmitat,
és fet gran ajustament de humors en aquell cors, e per ço és gran fatigua en
deliurar-lo. Molt detriment, donchs, passa la natura quant no és acostumada
a les infirmitats, car essent-hi acostumada no
lo cors axí replè de superfluïtats.
lo estiu aprés abunda de moltes febres e apostemes caldes en los ulls,
nomenades obtalmies, e scorxament en los budells, nomenat asmeri?
L'ayre muda los nostres corsos a la sua complecció e natura. Essent,
donchs, la primavera molt calda e humida, dispon los nostres corsos a
molta humiditat, de què, sobrevenint aprés la fort calor de l'estiu, bullen
aquelles humiditats en los corsos per tots los membres e engendren-se febres
o altres apostemacions per diverses parts del cors. Corre, encara, tal
humiditat als ulls e allí, bullint, se engendra apostemació. Corre, encara, tal
humiditat als budells, que per la calor ve a ésser aguda, e mordica e scorxa
aquells. E majorment se engendra tal infirmitat en los corsos qui són de
complecció humida, e més fortment encara si lo estiu fos plujós e humit.
abunda molta infirmitat en la primavera e en l'estiu, on les dones que parexen
en la primavera o se affollen o fan los fills de debilíssima complexió e natura,
e en alguns corsos se engrendra obtalmia en los ulls en l'estiu, e en los
vells catarros que súbito los suffócan, e en les dones flux ab escorxament de
budells?
Essent lo ivern molt humit, engendra molta humiditat en los corsos, e,
essent calt, obra les porositats; de què, sobrevenint la primavera freda e seca,
entra la sua fredor en los corsos e la humiditat que és estada engendrada en
lo hivern congela. On, la creatura que és en lo ventre de la dona, trobant calor
e humiditat e ubertes les sues porositats, entrant súbito, lo congela e
mortifica o molt lo debilita. E en los vells, essent molta humiditat engendrada
en lo hivern en lurs caps, lo fret de la primavera la congela e fa-la star ferma
e, aprés, sobrevenint la calor de l'estiu, disol e liqüefà e, ab ímpetu corrent
jus a les parts de l'alè e del cor, suffoca e importa mort soptada. E en
los jóvens, que de sa natura han poca humiditat, se engendra en lo hivern
una humiditat subtil, la qual stant ferma per lo fret de la primavera, sobrevenint
la calor del stiu, corre als ulls, qui són molt passibles e plens de venes.
E en les dones, que són de lur natura molt humides, aquella humiditat
engendrada en lo hivern per la calor de l'estiu, la natura la lança per los budells
e, punyint aquells, aporta flux ab scorxament.
hivern se engendra dolor de cap e catarros ab tos, que les més vegades finex
ab tisiquesa?
Essent lo autumne molt humit, se engendra molta humiditat e, sobrevenint
aprés lo hivern, que de sa natura és encara humit, aquella humiditat
multiplica. On, aquella humiditat és tanta, que lo fret de l'hivern no la pot
per la sua multitut congelar ni retenir en lo cap, on corre jus a les parts dels
pits e del pulmó e engendra tos. E a les vegades, per la sua agudesa guasta lo
pulmó e engendra tisiquesa. A vegades corre a les galtes e engendra una infirmitat
nomenada brancho. A vegades corre per les vies del nas e engendra
una infirmitat nomenada coriza. D'aquella humiditat no és tanta que lo fret
de l'hivern no la puxa molt bé congelar e, congelant-la, la fa restar al cap e
fa gravesa e dolor de cap.
a la sua natura, e pijor en lo temps que li és semblant?
Tota qualitat destemprada ajustada a l'altra crex la sua destemprança, de
la qual proceex tot mancament e lesió en lo nostre cors, com de la temprança
proceex tota sanitat e perfecció. Si, donchs, un cors és destemprat en
fret e humit, sobrevenint lo temps per semblant fret e humit, augmenta
aquella destemprança, e per ço no pot star bé en tal temps. Mas sobrevenint
lo temps calt e sech, contrari en aquella destemprança, minuex aquella e reduex-la
vers la temprança, axí com la complecció malencònica, que és freda
e seca, stà millor en la primavera, que és calda e humida, e pijor en lo autumne,
qui és fret e sech. E la complecció colèrica, que és calda e seca, stà
millor en lo hivern, qui és fret e humit, e pijor en l'estiu, qui és calt e sech.
E, per semblant, la complecció sanguínea, que és calda e humida, stà millor
en lo autumne, qui és fret e sech, e pijor en la primavera, que és calda e humida.
E axí, la complecció fleumàtica, que és freda e humida, stà millor en
l'estiu, qui és calt e sech, e pijor en lo hivern, qui és fret e humit. E semblantment
se deu entendre de les altres compleccions destemprades,
car per aquesta matexa raó lo infant stà millor en lo autumne e pijor en la
primavera, e lo jove stà millor en lo hivern e pijor en lo estiu, e lo primer
vell stà millor en la primavera e pijor en lo autumne, e lo qui és en decrepitut
stà millor en lo estiu e pijor en lo hivern.
e no és axí a mudar ayre als lochs vehins?
L'aygua, essent nudriment al cors nostre e essent de diverses spècies per
la diversitat de les menes on passa, és necessari que lo nostre cors mudant
aygua se mude a divers nutriment e, consegüentmén, a diverses natures,
per ço com a tota mutació pateix la natura detriment. Mas l'ayre a poch
spay no reb tanta diversitat quant l'aygua, e per ço no fa tanta mutació en
los corsos. E si la mutació de l'ayre fos als lochs longinqües, e semblantment
de l'aygua, més perniciosa en aquest cas seria la permutació de l'ayre
que de l'aygua, per ço com major seria aquella permutació e diversitat que
seria en l'ayre que en l'aygua, e açò infereix major nocument als corsos, per
la qual cosa si algun se transferia de la regió d'Esclavònia a la regió de Etiòpia,
aquell o morria o greument se enmalaltiria, e açò no acauria per la mutació
de les aygües d'Esclavònia a les aygües de Etiòpia. Lo permutar,
donchs, de l'aygua de una regió vehma a l'altra és més damnós que lo permutar
de l'ayre, mas lo permutar [aire] de una regió longinca a altra nou
més que lo permutar de les aygües.
ne fa engendrar e sobreabundar en gran quantitat?
Los polls se engéndran per molta humiditat indigesta, e és senyal de açò
que molts se engéndran en lo cap, qui entre los altres membres és humidíssim,
e, per semblant, en los infants, qui són molt més humits que algun de
altra edat. E com, donchs, lo permutar de les aygües perturba molt la natura,
de què se engendra molta indigestió e, consegüentment, se engendra
molta humiditat indigesta, per ço en tal mutació d'aygües gran multitut de
polls multipliquen.
plujosa, e lo estiu molt sech, lo autumne és perniciós e ple de infirmitat, e engendra-se
flux excorxatiu e quartanes molt longues?
La siccitat és lima de la calor, e fortifique
siccitat que quant és conjuncta ab l'umit. Essent, donchs, l'estiu molt sech e
calt, fa molta bullició en la humiditat engendrada en la primavera e causa algunes
infirmitats molt pudrides, e en los qui resistexen en aquella bullició se
retarda a l'autumne, en lo qual temps se restreny tal humiditat a les parts de
dintre e engendra morbos mortals. On, si les dites humiditats se restrenyen
a les parts de sobre, engendra apostemacions circa lo cap o lo pulmó e circa
altres membres. E si
a les vies dels budells, e engendra-se flux escorxatiu. Resol-se encara en l'estiu
qui és molt calt la humiditat subtil, e roman lo gros terreste e adust, de
què sobrevenint lo autumne se multiplícan moltes humors malencòniques
adustes en los corsos e, consegüentment, abunden moltes quartanes.
hivern aprés és ple de infirmitats?
Essent engendrada molta humiditat en los corsos en l'estiu e en lo autumne,
sobrevenint aprés lo hivern, qui és fret, reserra e tanca aquelles humiditats
dintre los corsos. On, los qui són d'espessa composició e no han
les porositats del cors maça ubertes no han aquella humiditat maça scampada
per lo cors, ans se congrégan pus tost en les parts superiors e, sobrevenint
lo fret de l'hivern, se comprimen, e fa devallar dites humiditats a diversos
lochs del cors e engendra diverses infirmitats. E los qui són de rara
complecció han aquella humiditat més dispersa e escampada per lo cors, per
la qual cosa en los tals se engendren febres, per ço com, tancant-se dintre
aquelles humiditats, per tot lo cors se putrefan e engendren-se febres.
lo flux e la tisiquesa?
L'ayre és comú a cascú e circunde los nostres corsos, e alenant e per les
porositats de la pell entre a les vies del cor. Quant, donchs, l'ayre és infecte
de l'alè del pestilenciat, entre a les parts del cor als hòmens circunstants, e
infiça, putrefà e amorba lo spirit vital e tota la sanch, de on se segueix morbo
pestífero. La ronya proceeix de una humor salebrosa la qual corromp la
sanch, la qual sanch, pervenint a les parts de la pell per la sua agudesa, rosegua
e macula dita pell. Quant, donchs, un home toca lo ronyós, exala una
vapor aguda de les porositats de la pell ronyosa e penetra per les porositats
del qui no és ronyós e corromp la sanch que és pròxima a les parts circunstants
de fora, e aprés aquella sanch corrupta guasta l'altra, e en aquest modo
se engendra ronya per contagió. Per semblant se pren lo flux o assentiri, per
ço que del cors de aquell qui sosté tal mal ix fora per desota, quant va del
cors, una vapor aguda e pudrida, la qual, anant aprés un altre en aquella necessària,
mordica e puny los budells entrant per les vies de sota e engendra
escorxament en aquells, e açò ha nom mal de sintiri. Però acabat que fos
flux epàtich, ix semblantment una vapor per les parts de sota, que entrant en
lo cors de un altre ha virtut de commoure la sanch de aquell e fa-la exir fora.
Lo tísich proceeix de una humor corrosiva que rosega e scorxa lo pulmó.
De la scupina, donchs, del tísich o de la sua boca ve fora una vapor pudent e
aguda que entra aprés per la boca de aquell qui ab ell conversa, e li rosega
per semblant lo pulmó, e en aquest modo engendra tisiquesa. E açò se entén
en los qui són contagiosos, qui han virtut de corrompre l'ayre circunstant
per vapor pudrida o aguda que ix de aquells corsos.
maça exercici, mas pus tost repòs e, per semblant, manen de fugir al coit sobre
totes coses, e que no deu usar en son menjar e beure coses dolces per neguna
manera, mas que ús coses agres e acetoses?
Tres intencions deu haver cascú per conservar-se en l'ayre pestilencial:
la una és que tir lo menys ayre que puxa per lo alenar e per les altres
parts, per ço que, essent l'ayre infecte e penetrant de ell gran quantitat al
cor, tant més corromp e enverina les parts de la vida; e com lo fort exercici
faça tirar molt ayre per lo pulmó alenant, e per les altres parts, per ço
esquivar en l'ayre pestilent tal exercici. La segona intenció que devem haver
en l'ayre pestilent és de no debilitar la natura ni inflamar los spirits ni les
humors, la qual cosa fa lo coit; encara, fa penetrar molt ayre a les parts del
cor per la sua fort agitació e, per aquesta raó, del tot se deu esquivar. La
terça intenció per preservar-se de l'ayre pestilent és en guardar les humors
del cors que no
la natura del cors no pot corregir la malícia de l'ayre que entre dintre, com
les corregex quant no són putrefactes. Totes les coses, donchs, que prohibexen
de putrefacció les humors són convenients al temps del morbo, com
són totes les coses acetoses e brusques. E totes les coses inflamatives e putrefactives
són de esquivar, com són les coses dolces, que essent caldes inflàman
e, oppilant, putrefan les humors.
bevem?
Açò és per dues occasions. La una és que l'ayre sens negú mijà penetra al
cor per la sua subtilitat, mas lo que menjam o bevem, essent gros de
substància, és necessari haver més transmutacions ans que d'ell se engendre
cosa que vaja al cor. La segona occasió és per l'ayre qui contínuament, circuint
tot lo nostre cors, altera aquell; mas lo que menjam o bevem no ha tan
contínua alteració en nosaltres ni en totes les parts nostres, com ha l'ayre. E
com, donchs, l'ayre encontinent toca lo cor e tot nostre cors e contínuament,
essent molt subtil e penetratiu, per ço més altera los nostres corsos
que lo menjar o beure.
e deuria ésser a les voltes lo contrari, essent l'ayre en algun temps molt
humit?
Acabat que l'ayre de sa natura sia calt e humit e deuria humectar
lo nostre cors, e més fort quant en algun temps se mesclen ab ell algunes
humiditats aygoses, no_res_menys, per la virtut del sol e de les altres steles,
que són dissecatives, la qual virtut influexen les dites steles contínuament en
lo dit ayre, e per ço se disseca lo nostre cors, mas és per la virtut de les steles
dissecativa que és en lo dit ayre, e en açò ajuda la nostra calor natural, que
contínuament consuma l'umit del cors nostre.
moure
cap?
Los vents meridionals són calts e humits, e per la lur calor obrint les porositats
del cors, fan entrar la lur humiditat en les parts de dins, per la qual
cosa moltes superfluïtats humides se engéndran en lo cors e màxime en lo
cap, e fa-les córrer a diverses parts. On, corrent a les junctures, fa lo [home]
pereós a moure, e corrent a l'orgue de l'oyr, engrossex aquell, e corrent als
ulls, ofusca la vista, e corrent per tot lo cors, lo agrava en totes les parts. E
en açò ajuda la humiditat que los dits vents engendren en los nostres corsos,
com és stat dit. E per ço agraven molt lo cap, per ço com engéndran moltes
humiditats en aquell.
squinància?
Lo vent septentrional és fret e sech, e per la fredor reserra e tanca la calor
e les altres humiditats del cors a les parts de dintre, e aquelles comprement,
majorment les qui són en lo cap, fa-les córrer a les parts de la gola e engendra
squinància, o les fa córrer a les parts dels pits e engendra tos, e a les vegades
pleuresia, ço és mal de costat. E per aquesta ocasió se engendra més
tost en lo temps de l'hivern lo mal de costat en lo grandíssim fret, per quant
la humiditat e la calor se tàncan a les parts dels pits e de les costelles, e allí
engéndran apostemacions. E en lo temps calt les humiditats vénen a les
parts de fora, e per ço clares vegades veem venir pleuresies, ço és mals de
costat, en temps de calor. Tals vents encara engéndran moltes vegades rugalls
e aspredat de veu, essent sechs, car dissècan molt la cana del pulmó,
on se fa la veu, e per ço engéndran en aquell loch una aspredat que impedeix
la veu. A vegades fa córrer molta humiditat en aquells lochs, que
prohibeix lo líbero trànsit de l'ayre, de què se engéndran rugalls. Los vents,
donchs, múdan la natura de l'ayre e, consegüentment, dels corsos.
La soberga calor tira la sanch e sperit a les parts exteriors e aquella resol
en suor, de què s'endurex e
còlera a la qual se transmuda per la molta calor. On, si la calor de l'ayre fos
temprada, faria la color del cors rubicunda, com és la color de la sanch, axí
co[m] fa la calor de la primavera, per ço que
fora e aquella no resol, ans la multiplica. E per ço l'ayre calt tempradament
rubifica, e la calor excessiva cetrina la pell. Fent, donchs, e provocant
molta suor la calor excessiva, se minora la urina, per ço com lo qui devia
anar a les parts de la vexiga se
Poques superfluïtats se resolven per la suor en lo hivern o en l'ayre
fret, perquè
per suor va a les vies de la urina, de què se multiplica. D'altra part, se desminueix
la egestió per ço com los muscles qui mouen aquelles parts se constrenyen
e no
dels budells. E per aquesta raó lo budell dret, per la fredor de l'ayre, és inobedient
a la emissió de la femta, de què restant en los budels les dites feçes
se dissolven una gran part en liquor urinal. On, per aquesta raó se multiplica
la urina e
poca en lo estiu?
La occasió és que la hipòstasi que appar en la urina és una superfluïtat
que se evacua dels membres spermàtichs e radicals, on, essent l'ayre molt
calt, la dita superfluïtat se resol per la suor, e per ço no se evacua per
via de la urina. Mas en l'ivern multiplica la dita hipòstasi per ésser closes les
porositats del cors.
temprada, e appar que deuria ésser de una matexa natura per ço com lo sol
és en una matexa distància a nosaltres en la primavera e en lo autumne?
Essent lo hivern fret e humit, fret per la absència del sol als nostres caps
[a] [les] [parts] [meridionals], humit per les moltes vapors que són en l'ayre ne
poden resolre, e succehint la primavera, en lo qual temps lo sol se avehina
a nosaltres e aporta una calor no molt calda mas temprada, retroba l'ayre
molt humit; on, per tal calor temprada resol algun tant de aquell humit
supèrfluu e reduex-lo a un humit suau e temprat, de què roman la sua natura
humida e temprada. E aprés, succehint lo estiu, se apropinqüen molt a
nosaltres los raigs del sol e scà[l]fan molt e dissècan l'ayre, per la qual cosa
l'estiu és calt e sech. Trobant, donchs, lo autumne l'ayre calt e sech e partint-se
[lo] [sol] de nosaltres, se remet la dita calor que era en l'estiu, on appar
a nosaltres fret en respecte de l'acostumat, e acabat que l'autumne sia axí
calt, temprat com la primavera, per ésser lo sol en egual distància a nosaltres,
no_res_menys sentim la primavera ésser calda e l'autumne ésser fret,
perquè en la primavera passam de l'ayre fret al calt e en lo autumne passam
del calt en lo fret. E açò és fundament natural: que la calor temprada
aprés del fret excessiu appar calor, e aprés de calor excessiva appar fredor.
Posat, donchs, que la primavera e autumne sien de una mateixa complecció
quant a algunes hores del dia, no_res_menys per la diversitat que troben los
nostres corsos en l'ayre apparen de diversa natura. La primavera és humida
perquè succeeix al temps humit e l'autumne és sech per quant succeeix al
temps sech. E per aquesta occasió són de contrària natura.
calt e ara és fret?
L'ayre sech, qui és privat de vapors, és molt subtil, per la qual cosa és
molt dispost de rebre la calor del dia e la fredor de la nit, com s'esdevé
quant la cosa és rara e de subtil substància, que tost reb lo fret e la calor.
E per aquesta raó, lo temps de la primavera appar egual en lo temps de
les sues hores, perquè lo seu ayre és més dens e spès de humiditat, que no
dexe rebre axí tost les qualitats, les quals se imprimen en aquell. Donchs, tot
vent fret o calt o constel·lació que regna desobra, e semblantment lo sol essent
sobre la terra, o per la sua absència desota, és sufficient a fàcilment
transmudar l'ayre de l'autumne a diverses e contràries natures, que no ponen
axí transmudar l'ayre de la primavera per la occasió ja dita.
L'ayre sencer, pur e net és bo e sà al cors nostre, e l'ayre nebulós, gros
e ple de males vapors és lo contrari. Los lochs, donchs, paludosos o de valls
o lochs nebulosos són molt nocius e desloables, e los lochs on l'ayre és clar
e net són molt sans. Es coneix l'ayre sà e loable per aquests senyals, ço és,
que no strengue lo alè quant se tira a sí e que no sia caliginós als ulls, e faça
bon oyr e no faça la veu rugallosa, e, finalment, que sia ben respirable e
eventable. Aquell ayre, donchs, qui ha totes aquestes condicions és bo, e qui
manca de aquelles és mal.
és més difficil de sanar?
L'ayre subtil pus tost reb tota impressió e fàcilment la pert. De l'ayre
gros és lo contrari: pren tart e no lexa tan prest. Tots aquells lochs, donchs,
qui són en ayre subtil prenen tost la contagió de la peste, mas tost la lexen, e
los lochs qui han l'ayre gros a tart se morben, mas long temps la retenen. E
l'ayre subtil se coneix del gros quant s'escalda tost per la levada del sol e axí
tost se refreda per lo transmudar, e lo contrari en l'ayre gros.
algunes altres és lo contrari?
Lo sol, per lo seu girament en lo zodíach, és occasió de la mutació dels
quatre temps de l'any. Quant, donchs, lo sol se acosta als caps de una regió
fa lo estiu en aquella, e quant se remou fa hivern. On, quant lo sol stà més
temps sobre los caps de una regió que absent, tant se augmenta més
[l'][estiu] [sobre] [l'][hivern], [i] [quan] [està] [més] [remot], [més] [s'][augmenta] lo hivern sobre
l'estiu. En alguns lochs, donchs, qui són vers lo pol, lo sol stà més remot
de lurs caps que propinch, de què lo hivern és més lonch que l'estiu. E en
alguns altres locs lo sol stà més temps propinch a lurs caps que remot, on
l'estiu aprés de aquells és més lonch que lo hivern. E per aquesta raó, en alguns
lochs és sempre hivern, per quant lo sol no s'í accosta may, per gran
distància, a aquells. E en alguns altres lo hivern és egual a l'estiu, per quant
lo sol stà tant propinch quant remot.
e dues primaveres ?
La ocasió de açò és stada ja dita: que lo sol és occasió de totes aquestes
variacions per lo seu vogi. On, lo sol fa stiu quant passa per los caps de una
regió lo més prop que sia possible e fa hivern quant és remot lo més que sia
possible, e la primavera, quant se parteix del punt més remot, per la qual cosa
los arbres e altres plantes comènçan a verdejar, e autumne quant se parteix
del punt [més] [propinc] de lurs caps, e comença apropinquar al punt
més remot, per la qual cosa caen les fulles dels arbres. E en algunes regions,
donchs, lo sol passa dues vegades l'any alt sobre lurs caps, on fa dos estius,
e semblantment dues vegades se lunya e dues vegades se appropinqua a ells.
E per aquesta raó fa dos autumnes, dos hiverns, dues primaveres e dos estius.
Ver és que cascun d'aquests temps dura un mes e mig per vegada.
Donchs, dos estius duran tres mesos e dos autumnes altres tres e, semblantment,
dos hiverns e dues primaveres.
cranc e del capicorn, són més calts que alguns altres lochs?
Tres occasions són per les quals ve [gran] calor més en un loch que en altre:
la una és la propinqüitat del sol als caps lurs; la segona, que tramet los
seus raigs drets e no oblichs; la terça, que fa gran aturada sobre aquella terra
e sobre lurs caps. Quant, donchs, totes aquestes ocasions són unides
en un loch, fan grandíssima calor, axí que per aquesta causa no
en tals regions, com són les qui són situades sots lo tròpich meridional, que
quant lo sol és en capicorn en lo mes de deembre, quant a nosaltres és hivern,
lavors en aquells lochs és la major calor que sia possible ésser sobre la
terra, per quant lo sol és en loc propinqüíssim a la terra e passa per lurs caps
trametent los seus raigs de dret e fa en aquell loch gran aturada. E quant
sols fossen dues d'aquestes ocasions, farien gran calor, mas no tanta, com fa
en los lochs qui són posats sota lo nostre tròpich septentrional, que quant
lo sol és en cranch en lo mes de juny, acabat que sia remot de la terra lo més
que sia possible, no_res_menys tramet los seus raigs de dret en aquell loch, e
fa allí gran aturança. On, sols dues occasions hi concorren a fer allí gran calor,
de què appar que sota lo tròpich meridional fa major calor en lo mes de
deembre que no fa sota lo nostre tròpich septentrional en lo mes de juny,
per quant allà concorren totes les tres ocasions a fer calor e ací no
sinó dues. E en alguns altres lochs concorra sols una occasió, ço és, que
lo sol passa sobre lurs caps e tramet de dret los seus raigs, mas, perquè no y
atura molt, no y pot fer gran calor. On és de saber que més obra a fer calor
lo aturar del sol lonch temps sobre una regió que alguna de les altres occasions
sobredites. Los lochs, donchs, qui són entre los dos tròpichs són
menys calts que los lochs qui són sota los tròpichs, per ço com, acabat que
lo sol pas dues vegades l'any sobre lurs caps, no_res_menys no y atura tant
com fa sota los tròpichs. On, quant més se alunya del loch dels tròpichs
vers lo equinoccial, ço és, envers lo mig de la terra, [tant] [és] [menor] [calor] [i] [va]
[més] [al] [temprament]. [I] [per] [ço] [diu] [bé] [Avicenna], [i] [és] [la] [seva] [sentència] [vera], [que]
[sota] [l'][equinoccial], [ço] [és], [al] [mig] [de] [la] [terra], és més temprada habitació que
en algun altre loch. E alguns posen allí lo paradís terrenal, on no ha calor ni
fret, mas un ayre temperatíssim. E açò és per ésser egual lo dia e la nit en
aquell loch, en què tant temps stà lo sol sobre la terra quant stà desota, e
tant com lo sol escalfa de dia, tant refresca la nit; on, per ço no pot en
breu temps lo sol molt scalfar l'ayre ni la nit molt refredar, mas roman un
ayre temprat. E les regions que són fora dels tròpichs e del zodíach, quant
són més luny dels dits tròpichs e més propinqües als pols, tant són menys
caldes, e açò és per quant lo sol és més remogut de lurs caps; on, per aquesta
occasió són alguns lochs qui són acostats als pols, los quals són inhabitables
per gran fret en lo temps de lur hivern. Mas en lo temps que lo sol se
apropinqua a ells, ço és quant lo sol és en lur tròpich, han un ayre molt més
temprat en la calor que les nostres regions e les altres que són més propinqües
al dit tròpich e més remotes dels pols. Donchs, són més caldes les nostres
regions que són fora del zodíach en l'estiu e més fredes en lo hivern que
los lochs posats sota lo equinoccial, per ço com, acabat que lo sol envia a
nosaltres los raigs oblichs e en lo loch equinoccial los raigs drets en lo
temps de l'estiu, no_res_menys més obra la gran aturada que fa lo sol sobre
la terra, ab un poch de obliqüitat de raigs, que no pot la dretura dels raigs
ab molt menys aturança.
Direm, donchs, que són alguns lochs inhabitables per maça gran fret en
lo hivern, e aquests són posats sota lo pol o allí prop a
[reduint] [a] [l'][espai] [de] [la terra,]
la gran distància en aquell temps del sol a ells, e en lo lur estiu, qui dura
molt poch, se poria en aquells lochs habitar. E lo lur estiu no és maça calt,
per ço com, posat que lo sol stigue sempre sobre la terra envers ells fins que
lo sol stà en lo signe tropical o allí prop, no_res_menys, essent molt remogut
lo sol de ells, no pot molt scalfar, essent encara l'ayre de aquells lochs molt
ple de vapors fredes, per lo lonch hivern passat, no
Són alguns altres qui són inhabitables per la gran calor en lo temps
de lur estiu, e aquests són los lochs posats sota los tròpichs, per les occasions
ja dites. Mas en lo lur hivern se poden molt bé habitar, per quant lavors
lur ayre és molt temprat e no han may gran fret, ans lo lur hivern és
com la primavera a nosaltres. Són altres lochs habitables e d'ivern e
d'estiu, acabat que en l'estiu hi haja gran calor e en lo hivern grans frets, e
aquests són los lochs posats entre los tròpichs e la distància dels pols, en
què no
l'espay de la terra
molta diversitat en lo hivern e en l'estiu, per ço que quant són més
propinchs als tròpichs e més apartats dels pols, tant han [en] l'estiu major
calor e en lo hivern major fret. E, per lo contrari, los lochs qui són més
apartats dels tròpichs e més propinchs als pols han menys calor en l'estiu e
més fret en lo hivern. Quartament, són altres lochs qui són posats entre los
tròpichs en lo zodíach, qui són circa a
spay de la terra tres míllia
qui són més propinchs als tròpichs e són molt calts, per quant lo sol atura
més sobre ells quant se revolta sobre lurs caps, e alguns són qui són més remoguts,
e aquests han menys calor en l'estiu, per ço com lo sol hi atura
menys. E són alguns lochs qui són egualment distants dels tròpichs e
aquests són posats en lo mig de la terra sota lo equinoccial o allí prop, e són
molt temprats, com és stat dit, per quant lo sol stà menys sobre ells que en
negun altre loch. On, és de saber que als qui habiten en aquell loch en cascun
temps de l'any la nit és egual ab lo dia, e per ço fa l'ayre temprat com és
lo de la primavera envers nosaltres. E quant són més remoguts del mig de la
terra envers los tròpichs o los pols, tant més crex lo dia sobre la nit en lo lur
estiu, e la nit sobre lo dia en lo lur hivern. E per ço no pot ésser loch que
per tot lo temps de l'any sia contínuament temprat com lo qui és en lo mig
de la terra sota lo equinoccial, e aquesta és la vera sentència de Avicenna,
diguen los altres què
sol essent en los punts equinoccials de àries e de libra, sia algunt tant major
calor en los lochs qui són sota lo equinoci que quant lo sol és en los tròpichs,
açò és per ço com lo sol és més prop en aquells; aquell temps,
no_res_menys, fa poca desigualtat en l'ayre sinó vers l'ora de nona, que en
les altres hores l'ayre roman temprat.
lo contrari, per ço com en lo mes de julioll los dies són més breus que en
juny, e encara lo sol és més remogut dels nostres caps?
Dues són les occasions de açò. La una, que lo sol ha scalfat més temps
l'ayre, e més temps ha durat la sua impressió, del mes de juliol que del mes
de juny. On, per ço vehem que quant una cosa més longament obra en altra,
com lo foch quant més obra en l'aygua, tant més fort effecte indueix. Acabat,
donchs, que en lo mes de juny lo sol sia aprés los nostres caps e sia més
lonch lo dia que del mes de julliol, no_res_menys, continuant lo seu rescaldar,
ve haver feta major impressió de la calor en lo mes de juliol que de
juny, per ço com més temps ha scalfat l'ayre, com és stat dit. E per aquesta
occasió appar que, no obstant que los dies sien eguals del mes de maig e de
juliol, que fa més calor de juliol que de maig. La segona occasió és que del
mes de juliol lo sol entre en leo, en lo qual signe lo sol ha una gran poxança,
e de aquell signe aquiste gran virtut d'escalfar, e del mes de juny entra en
càncer, e allí no ha alguna dignitat. E per oppòsites occasions appar que fa
més fret en janer, essent lo sol en aquàrius, que en deembre, essent lo sol
en Capricorn, no obstant que lo sol sia més remogut de nosaltres en deembre
que en janer.
monts ni lochs alts?
Los raigs del sol més se unexen en les valls, e en los monts són més dispersos,
e quant los raigs són més units, tant se fa major reflecció e, consegüentment,
major calor. On, per ço veem que en lo spill concavat, unint-se
fortment los raigs del sol, se engendra foch e gran calor en l'ayre
circunstant.
los monts a septentrion e descuberts a migjorn, són molt calts?
Quant los raigs del sol han major reflecció en un loch, tant hi fan major
calor. Venint, donchs, lo sol a les parts lurs en lo temps de l'estiu, e trobant
aquells lochs descuberts e reverberant en aquells monts, se vénen a rescaldar
aquells lochs qui són vehins.
de alguns monts són més caldes que aquelles que són cubertes de levant
e descubertes de ponent?
La occasió de açò és que venint lo sol alt de l'orient, contínuament vers
l'occident acostant-se per lo seu cercle a aquells monts, reverbera, e per ço
los lochs vehins en aquells monts reben molt fort la reverberació del sol. E
al contrari és lo contrari, per ço com contínuament se partex e lunya los
seus raigs dels dits monts, e lo raig quant és més luny tant fa menys
reveració.
cubertes de migjorn e de ponent són més temprades que les altres?
Quant en algun loch se mèsclan egualment lo fret e la calor, aquell loch
ve a ésser temprat. Quant, donchs, una ciutat és descuberta de levant e cuberta
de ponent, reb per reverberació molta calor, com és stat dit, e essent
descuberta de tremuntana e cuberta de migjorn, reb la fredor dels vents septentrionals.
Mesclant-se, donchs, lo fret de aquells vents ab la calor ja dita
fan ayre tamprat en aquells lochs.
tals ciutats són fredes e humides, e si han la mar devers migjorn
són caldes e humides?
Tot loch qui és vehí a la mar reb humiditat de aquella e és fet humit, de
què si tal mar és vers la tremuntana, ultra la humiditat ve a ésser freda per
los vents boreals qui búffan de aquelles parts, e per aquesta raó los lochs
vehins són frets e humits. E si tal mar és vers migjorn, ultra la humiditat ve
a ésser calda per la calor dels vents australs qui búffan de aquelles parts. Los
lochs, donchs, qui són vehins de aquella mar són calts e humits.
aquelles que són vehines a la mar de ponent?
Les parts orientals són més caldes que les occidentals, on major resolució
se seguex e dissecació de humiditat en lo levant que en lo ponent.
És calt per quant ve de les parts caldes, e humit per ço com passa per moltes
mars, de les quals se resolven moltes vapors e mèsclan-se ab dit vent. E açò
és segons la major part, per quant a les vegades se esdevé que tals vents meridionals
són frets, perquè los lochs devers migjorn han alguns monts carregats
de neu, e venint tal vent sobre dits monts se refreda; mas açò
clares voltes.
calts?
Són frets per quant vénen de lochs frets, on no dóna lo sol. Són sechs per
ço com passen per monts on ha molta neu e moltes glaces que no evaporen.
Mas pur a vegades passen tals vents sobre alguns deserts adusts, qui són
sens aygua, vers lo septentrió, e prenen tal natura, per ço són calts. E per
aquesta raó appar que lo vent no és calt, fret, humit ni sech excessivament
sinó accidentalment, ço és per respecte dels lochs on passa. No_res_menys,
tot vent és de sa natura calt e sech, mas no excessiu, com desota se
declararà.
del dia són més subtils e menys humits e finalment són millors, e és lo contrari
quant vénen a la fi del dia e en lo principi de la nit, que són més humits,
grossos e pijors, e per oppòsit fan los vents occidentals, qui són pijors en
la fi de la nit e en lo principi del dia, e són millors en la fi del dia e en lo principi
de la nit?
Quant és nit entre nosaltres és dia en altres lochs, on de mijanit fins al
dia és jorn en les parts orientals, en lo qual loch se leva lo sol més prest que
entre nosaltres. De què venint los vents en la fi de la nit e principi del dia de
les parts orientals, on ja lo sol ha scalfat e resoltes moltes vapors, per ço tals
vents són més subtils e menys humits e més temprats, que, acabat que sien
calts per la calor dels lochs d'on vénen, no_res_menys troben les nostres
parts fredes per la nit e tempre
aquest temps, ço és de mijanit al dia, és la primera meytat de la nit als
occidentals, de què venint los vents de aquelles parts són frets e humits per
la nit qui és en aquells lochs, e per aquesta raó són pijors que los vents
orientals quant és la segona meytat de la nit entre nosaltres. Mas en la primera
mitat de la nit, quant és nit entre nosaltres és jorn als occidentals e nit
als orientals. Venint, donchs, los vents de occident, vénen de lochs calts, de
què són més subtils e millors. E venint en aquell temps de les parts orientals,
on és nit, són més frets e humits e menys bons que los occidentals.
són tímidos e de poca vida, e tost ve en aquells la vellesa, e és lo contrari
en los lochs habitables qui són molt frets, que tals hòmens són audaces e
de longa vida?
La vida se perlonga per tres occasions. La primera és la multitut de la calor
natural e dels spirits vitals. La segona és la multitut de l'humit radical
substantífich del nostre cors. La terça és deguda proporció de la calor natural
al dit humit radical. On, la nostra vida és semblant a la làntia, com és stat
dit desobre: la flama de la làntia és com la nostra calor natural e la metxa ab
l'oli és semblant a l'humit radical e substantificant. E veem que quant la flama
és poca, fàcilment se apaga per qualsevol mínima cosa, e, semblantment,
[quan] [la] [metxa] [o] [l'][oli] [fos] [poc], [aviat] [aquella] [flama] [el] [consumiria]; [i] [així],
com no fos deguda proporció de la flama a la dita metxa e l'oli, poria finir-se
tost, que, posat que la flama fos ben gran e l'oli ab la metxa fos molt, no_res_menys
poria ésser molt més la flama, que tost consumaria l'oli ab la
metxa no obstant que fos molt, o tanta poria ésser la metxa ab l'oli que suffocaria
dita flama e la apagaria. Lo subirà e omnipotent Déu ha posat,
donchs, la nostra calor natural ab lo humit radical, fet dels principis de la
generació del pare e de la mare, com qui encenés una lum en la metxa, e per
quant la flama tost consumaria la metxa si no fos l'oli, axí la calor natural
del cors si no fos lo humit nutrimental qui contínuament se engendra de la
vianda que nosaltres prenem. E per aquesta raó, lo Creador nos donà
una virtut natural que contínuament restauràs lo que la calor natural contínuament
consuma, e açò és lo humit nutrimental, que
substantificant lo cors. E nota que yo dich metxa e oli en la làntia e humit
radical e substantífich en lo nostre cors, per ço que no tot humit és sufficient
a mantenir la flama e la calor natural, mas sol lo humit que és aèreo e
untós, e no ayguós, e aquesta és la quarta occasió que alonga la vida nostra.
Digam que en los lochs fortment calts, la calor natural se resol per la excessiva
calor de la regió, e la virtut natural se resol e no pot restaurar convenient
humit als membres, e per ço manquen los principis de la vida, e màxime
que la dita calor excessiva consuma l'umit radical, per la qual cosa tost
se seguex la vellesa en aquells lochs, que alguns són vells a
aquesta occasió tals hòmens són temerosos, per ço com la calor excessiva,
consumant la calor natural, [resol] [els] [esperits] [vitals] [del] [cos] [que] [són] [ocasió]
[de] [fer] [l'][home] [audaç]. Mas en los lochs frets la calor natural se reserra de
part de dins, e per semblant los spirits vitals del cors, de què encara se fortifícan
totes les virtuts naturals del cors e, consegüentment, se restauren millor
lo humit nutrimental e substantífich a conservar la vida e, d'altra part,
que no
longa vida e són més audaces, de què
com són los alamanys e los de algunes terres que són sota lo sèptim clima.
deuria ésser lo contrari, per ço que si en les regions caldes són de menor vida
los hòmens que en les fredes, axí los hòmens de calda natura deurien ésser de
menor vida que los hòmens de natura freda, e açò appar encara per quant lo
fleumàtich ha molt més humit que lo colèrich e la calor del colèrich és molt
major que la calor del fleumàtich, de què
en lo colèrich que en lo fleumàtich ?
La occasió de açò és stada dita: que les occasions de la longitut de la vida
són quatre. E bé que lo fleumàtich haja més humit absolut que lo
colèrich, no_res_menys ha menys humit aèreo e untós e convenient a la vida,
lo qual ha lo colèrich, per quant l'umit del fleumàtich és molt ayguós. E
encara, posat que la calor del colèrich resolga més lo seu humit que la calor
del fleumàtich, no_res_menys encara restaura més per ésser la virtut natural
més fort en lo colèrich que en lo fleumàtich. Ni encara és bona similitut
que
compleccions caldes, per ço com la calor natural fort que és dedins conserva
la vida e la restaura, mas la calor accidental defora debilita la calor natural
dintre e consuma lo humit substantífich dels membres, de què no
restauració.
Per aquestes occasions, donchs, la complecció temprada és de més longa
vida que neguna altra, com ha lo seu humit més noble e més convenient, e la
sua calor natural més proporcionada al seu humit. Aprés se seguex la complecció
sanguínea, que abunda en tots dos principis de la vida, ço és en calor
e humit, mas no ha tanta proporció de la calor a l'humit ni encara lo seu humit
és axí bo com en la complecció temprada. Segueix-se aprés la complecció
colèrica, que abunda en un principi [de] [la] [vida], ço és en calor, e manca
en l'altre, ço és en lo humit. Quartament, se seguex la complecció fleumàtica,
la qual manca en la calor, e acabat que abunde en humit, lo tal humit no
és maça bo. Últim, se seguex la complecció melancònica, que manca en tots
dos principis de la vida, on viu menys que nenguna altra complecció.
los qui naxen en les regions molt fredes són blanchs?
Diu Aristòtil que la sement se cou e
en les regions molt caldes per la fort calor que en aquells lochs regna, de
què naturalment se engendra una certa negror en los embrions e, consegüentment,
se aquista una negresa natural que may aprés durant tal indivíduu
se poria tolrre. E en les regions fredes, per les contràries occasions se
engendra blancor, per quant dues contràries occasions fan dos contraris
effectes. Si, donchs, la negresa dels hòmens proceeix de maça calor, encara
de l'excessiu fret deu proceir blanquesa.
ni maça gran estiu, e en los lochs sechs és lo contrari?
L'ayre sech e subtil és molt capaç de tota impressió e qualitat, e per ço,
sobrevenint l'estiu, reb fàcilment la calor e, sobrevenint lo hivern, fàcilment
se refreda; on, tals lochs són molt calts e fortment frets segons la diversitat
del temps de l'any. Mas l'ayre humit és gros e resistent a la calor e al fret, on
no és fàcilment capaçe de ninguna impressió. Encara, lo humit ab la calor o
ab lo fret no fa apparer la cosa tan calda ni tan freda quant si aquella cosa
fos calda e secca, o freda e secca. Ver és que los hòmens qui habítan en tals
lochs, per la humiditat que allí regna, incorren en moltes febres putredinals
e longues, e moltes apostemacions e de mal de caure, e moltes altres infirmitats
que
poden soportar gran fatiga, per ço com vénen a ésser prest cansats, essent
les lurs junctures molt dèbils, la qual debilitat fa la humiditat supèrflua que
és abeurada en aquells. On, per ço los lochs sechs són molt salubres.
robusts e viuen lonch temps, e en los lochs vallosos e profundos és lo contrari?
L'ayre és lo principal entre les altres coses per conservació de nostre viure
e sanitat de nostres corsos, per quant l'ayre és aquell qui tempra la nostra
calor natural e spirits del cor, per los quals nosaltres vivim e
perfetament totes nostres operacions. Si, donchs, l'ayre és bo e net de tota
brutura e bé eventable en loch ubert que no sia reclòs, és degut temprament
al cor e spirits nostres, e per aquesta raó fa los hòmens robusts e sans e
conserve
l'ayre de les valls e lochs profundos és ple de vapors que
aygües caldes que allí repleguen, on fàcilment se putrefà e
consegüentment, amorba e debilita los hòmens qui allí habítan, de què
moltes infirmitats pernicioses e brevitat de vida.
han los costums lupins sovint incorren fluix de sanch de nas, e los qui habítan
en les parts meridionals caldes són per lo contrari?
Los hòmens qui habítan en les regions fredes han lo cor e stómach calt
per lo fret circunstant, de què són feroces e ferrenchs com animals bruts, e
menjen molt com a lops. E açò és per quant no han la lur calor natural temprada,
mas excessiva, on, per ço les operacions e costums lurs no són humanes,
mas bestials. E, encara, menjant molt se engendra molta sanch en les
venes, e no faent-se resolució de aquells corsos, per lo fret que obsta, ans
contínuament ajustant-se nudriment e sanch, les venes se rompen, de què
seguex flux de sanch de nas, e per aquesta occasió molts vénen a ésser tísichs
en aquells lochs, rompent-se les venes dels pits per la gran multitut de sanch
que en ells se engendra. Mas los hòmens meridionals han la calor natural del
cor e del stómach dèbil, per la resolució que fa contínuament la calor exterior;
rior; e per ço són temerosos e no són feroçes, ans han los costums molt remissos.
E, menjant poch, se engendra poca sanch, essent la virtut digestiva
dèbil e la resolució molta, de què no
accidents, com en los septentrionals és stat dit.
mal de caure e les plagues lurs són prest sanades, e és lo contrari en los
hòmens qui habiten en les parts meridionals?
Los hòmens septentrionals són molt sans, e la lur calor natural és molt
fort, que digerex e consuma tota superfluïtat humida, de què se engendra lo
mal de caure e mal de gota, e semblants mals. Mas si per sort se engendren
tals mals en aquells corsos és senyal de una fort occasió e gran humiditat
que ha soberguejat lur fort natura, de què significa tal infirmitat ésser grevíssima.
Ítem, essent la sanch de tals hòmens bona, fa prest sanar lurs
plagues. On, quant los corsos són més impurs e plens de superfluïtat, tant
multiplica més brutura al loch de la plaga e, consegüentment, stà més en
soldar-se. E aquesta és una error comuna dels cirurgians e força fan açò per
més guanyar, tenint lo malalt més en les mans. Mas los meridionals han lurs
corsos plens de humiditats e lur calor natural molt dèbil, e la lur sanch és
molt impura; on, per les oppòsites occasions del que és stat dit, és cosa raonable
que tals hòmens sovint s'esdevinguen en mal de caure o semblants infirmitats,
e que les lurs plagues tart vinguen a sanar-se. E per la dita occasió,
los lurs caps són dèbils e greus, en manera que no poden beure tan poch vi
que summament no
no han abundància de mènstruo, e la lur let és poca e grossa, e rares vegades
se affóllan, ans los lurs parts són durs, e és per lo contrari en los hòmens e dones
meridionals?
Les vies dels budells e dels mènstruos o del part se constrenyen o endurexen
per lo fret, e per la calor se dilàtan e mol·lifícan, e per ço en los lochs
frets són durs parts, dures egestions e poca sanch menstruosa. E açò és, encara,
per quant en tals corsos són poques superfluïtats per la fortalesa de la
lur calor natural, e la lur llet és poca e grossa, per lo fret que obra. E açò és
en les parts meridionals per lo contrari, per les occasions oppòsites.
de ponent que les que són cubertes de levant e descubertes de ponent?
Lo sol en lo principi del dia se leva sobre les ciutats orientals descubertes,
e clarifica l'ayre e purifique
vents subtils e bons que fan l'ayre ésser sà. E aprés se parteix lo sol de
les tals ciutats, aprés que és clarificat l'ayre sobre de aquelles. Mas en les
ciutats que són cubertes de orient e descubertes de ponent, lo sol no
sobre aquelles sinó circa la fi del jorn, e per ço no clarifica ne asubtilia
lo seu ayre, ans lo lexe humit e gros, com abans era. E si lo sol tramet alguns
vents en aquells lochs, los tramet sols vers la nit e de les parts occidentals,
qui no són axí loables com los qui vénen en lo principi del dia de les parts
orientals.
COMENÇA LO SISÈ CAPÍTOL, DE LES PASSIONS DE LA ÀNIMA, EN LO QUAL
MESTRE ALBERT GRAN POSA
e infirmitats en los nostres corsos e algunes passions de l'ànima nos conserven
sanitat, e no deuria ésser axí, per quant l'ànima és una cosa immaterial
e incorpòrea, e la cosa incorpòrea no pot trasmudar la cosa que és
corporea?
La divina magestat ha posada la ànima, que és cosa immaterial, en los
corsos per governar una cosa material e ha-li donat un instrument obedient
e ordenat en aquella, mijançant lo qual ella hage regir e governar lo cors e
produesca les operacions degudes en aquell. E aquest és un cors aèreo, de
subtil e clara substància, qui per los philosofs és nomenat spirit, lo qual és
de tres maneres: lo un és spirit vital, lo qual mijançant l'ànima conserva la
nostra vida en lo cors; l'altre és spirit nutritiu, mijançant lo qual ell nodrex
lo cors, e lo tercer és spirit animal, mijançant lo qual dóna lo sentiment e la
conexença e fa moure lo cors. E per quant tota la nostra sanitat consista en
la moderació e temprament de aquests spirits, e les nostres infirmitats proceexen
de destemprament de aquells, per ço les passions de l'ànima, destemprant
los spirits del cors, induen infirmitat. Ne obsta que la ànima immaterial
e aquests spirits sien corsos materials, per quant ells han una certa
propietat e qualitat oculta e conveniència ab la ànima per comandament de
Déu a obeyr-la de moure
la ànima mou un braç en alt mijançant lo spirit que és en lo braç, e mou l'altre
enjús mijançant lo spirit qui és en aquell. Per ço, donchs, les passions de
la ànima mouen a vegades inordenadament los spirits del cors, ara a les
parts [de] dintre ara a les parts de fora. E, per aquesta raó, alteren fort la
nostra complecció, com més clar serà ací debaix exposat.
escàlfan les parts interiors, e la alegria e audàcia o ira scàlfan les parts de
fora e les parts de dintre refreden ?
Algunes passions de l'ànima mouen los spirits del cors de les parts de
fora a les de dintre, e aquestes són de dues spècies: la una, que mou súbito
los spirits a les parts interiors, e aquesta és la temor; l'altra és que los mou
de poch a poch, e aquesta és la tristícia, on romanen les parts de fora fredes
e depauperades d'espirit e de sanch e les parts interiors s'escàlfan en la temor
e en la tristícia. Algunes altres passions d'ànima són que mouen los
spirits dintre a les parts de fora, e són encara de dues spècies: la una, que
mou súbito, e aquesta és ira; e l'altra, que mou poch a poch, e aquesta és
alegria. E acabat que la ira proceesca de bullició de sanch circa lo cor, no_res_menys,
encara que en lo principi scalfe dintre, no obstant per ço, en
procés de temps tramet lo spirit a les parts de fora e empobreix les parts
interiors.
ira e la alegria mouen los spirits a les parts de fora?
Los spirits se mouen segons les affeccions de l'ànima a la qual són sota
posats. E perquè en la temor e tristícia la affecció de la ànima és fogir lo objecte
temerós e tristable, per ço fugen los spirits les parts exteriors, e recloen-se
en les parts interiors, prop les vies del cor. E per ço com en la ira e
en la alegria la affecció de l'ànima és de proseguir lo objecte o per venjança
o per delectació, per ço se mouen los spirits a les parts de fora.
aprés roja, cambiant-se de vàries colors?
En la vergonya, los spirits primer se mouen a les parts de dins, e per ço
engroguexen; aprés se estenen defora, e per ço enrogexen les parts de fora.
E són algunes passions de l'ànima contràries que ensemps occupen l'ome e
mouen los spirits a contràries parts; per ço, quant l'ome ha ira e tristícia ensemps,
o alegria e temor, lavors una part d'espirits van a les parts de fora e
l'altra va a les parts de dintre.
Lo tremolament proceex de fredor e diminució de calor natural, que no
pot regir ni sostenir los membres. Abandonant, donchs, la calor natural
lo spirit en la temor, les parts de fora com a membres depauperats e sens regiment
tremolen.
lo contrari, com sia cosa que la temor refreda e la set proceeix de calor,
qui disseca, e no del fret?
En la temor se refreden les parts exteriors e superiors, e de açò és senyal
la pal·liditat [de] [la] [faç] e la tremor de les parts exteriors; e les parts interiors
e inferiors se rescalden, per ço com en la temor los spirits fugen de les parts
exteriors e superiors a les parts interiors e inferiors, per la qual cosa,
donchs, la calor se unex circa les parts del ventre, e per ço se consuma e dissol
molta humiditat de aquelles parts, de què proceex set. E acabat que la temor
indugua fret en les parts exteriors, no_res_menys en les parts interiors
porta calor.
mou la urina?
La calor natural e la sanch lexen les parts superiors en la temor e van a
les parts inferiors, com és stat dit, e ab ells devalla molta humiditat. Encara,
ajustada la calor circa lo ventre inferior e les parts de la vexiga, dissol moltes
humiditats que són en aquells lochs ajustades, les quals aprés la natura
les tramet per los budells o per via de la urina.
baix de la boca, e no los labis [de] dalt?
Totes aquestes coses proceexen de debilitat e privació de calor de les
parts superiors e fuig-los a les parts inferiors. Tremola la veu, que ve dels
pits, per privació de calor e dels spirits qui mouen l'ayre al canó del pulmó
en la veu. Tremólan les mans per la matexa raó, que la calor natural, de qui
proceex lo moviment del braç, és molt debilitada per ésser anada la sanch e
spirit a les parts inferiors, per ço com los braços dependen dels pits. Tremola,
encara, lo labi de sota per quant és més moble que lo de sus e stà més situat
contra la natura, essent pendent ensús, que lo labi de sobre, que penja
en baix. On, mancant la calor natural en aquelles parts, lo labi de sobre no
mou, per ço com és situat naturalment e los lacerts qui
alguna fatiga. Mas lo labi de sota, qui no és situat axí naturalment ans stà
per força dels lacerts que
natural, no havent los lacerts vigor de sostenir lo dit labi, ell se mou de un
moviment inordenat e tremola.
irats?
Una matexa és la occasió ab la que és stada ja dita en los temerosos: que
la calor natural en los irats fuig de les parts de sobre e va-sse
què tremola lo labi de sota e no lo de sobre, per la matexa occasió que és
stada dita.
emperò a tots dos tremola lo labi de sota?
La sanch e spirit de l'irat fug al cor e a les parts dels pits, e per ço se fortifica
la veu e lo braç que dependex dels pits. Mas en lo temerós no se aunex
la sanch en lo spirit a les dites parts del cor ni dels pits, ans, fogint de
aquelles parts, va-se
ésser per aquest modo, com sia cosa que la ira encén la calor circa lo cor e
la temor dismenuesca e debilite la calor del cor?
La set proceex de consumpció e dissecació de l'humit ròrido e subtil del
stómach, o per inflamació e gran calor induïda en l'estómach. Per altre modo,
donchs, ve set a l'irat e al temerós, per quant a l'irat ve set per gran inflamació
de calor agregada en aquelles parts, e en lo temerós prové set per
quant la sanch fuig de les parts del stómach e circunstants en aquell, la qual
sanch humectava aquells lochs, de què proceeix algun tant de siccitat e, consegüentment,
set.
parts superiors a les parts inferiors del ventre, e en la ira se congrega primer
en les parts del cor, fogint les parts superiors e inferiors, bé que aprés lexa les
parts interiors e tota s'escampa a les parts exteriors?
Tota passió de ànima primerament comunica al cor e imprimex en aquell
la spècia e similitut de l'objecte. Lo temerós produex la sua similitut temerosa
en lo cor, de què la natura és constreta a fer fogir la sanch e lo spirit del
cor, on és aquella spècia de l'objecte temerós, perquè aquest comunica les
parts del cap al cor, per ço encara fuig de les parts superiors. Tramet,
donchs, la natura la sanch, calor e spirit a les parts de sota [en] [la] [temor],
com és stat damunt dit. Mas en lo irat, la similitut de l'objecte que fa alguna
injúria essent en lo cor, la natura tramet la sanch e spirit en aquell loch ab
gran ímpetu e assalt, com contra la similitut de aquell qui li ha feta la injúria.
Enaprés súbitament se espargeix e
per cercar venjança de la injúria feta. E, per aquestes raons sobredites,
appar que la faç de l'home irat és més roja en procés de la furor que en lo
principi, per quant en lo principi la sanch és en les parts interiors del cor, e
en procés aprés va a les parts exteriors.
és lo contrari?
La occasió és stada ja dita: que la calor e spirit en lo irat se congrega al
cor e bull, de què resulta fortitut de calor, de la qual proceex audàcia. E en
la temor se debilita la calor, on proceex lo contrari de la audàcia.
contrari, per ço com la calor és ajustada arca aquelles parts en lo home qui
ha temor, com és stat damunt dit?
La calor natural, com és stat dit, en la temor fuig de les parts exteriors e
superficials a les parts interiors, e porta en sí la sanch e lo spirit. On, per
aquesta occasió, acabat que la calor sia ajustada circa les parts inferiors dels
testícols, no_res_menys essent retreta a les parts de dins e retrahent lo humit
dels testícols ve a arronçar-los.
Per una matexa occasió ab la que és stada dita de la urina e egestió: que
moltes vegades mou la natura en la temor per la calor vençuda en aquelles
parts, la qual dissolvent molta humiditat spermàtica, que és correguda en
aquelles parts, la gita fora per aquella via.
lamenta, e en la temor gran l'ome calla?
Los qui han dolor e tristícia retenen algun tant lo alè, per ésser-se ajustats
los spirits circa lo cor en la anxietat, e en la dolor circa los lochs dolorosos.
On, per ço retenint la natura aquell spirit en les parts dels pits, aprés
ab ímpetu axí ajustat lo tramet fora e, reverberant-lo al canó del pulmó, fa
veu e clamor. Mas en los temerosos, lo spirit no és ajustat circa les parts
dels pits, ans se mou a les parts inferiors. E la veu no és sinó un moviment
d'espirit aèreo e vent per les parts superiors a la boca, d'on en la temor se
mou a les parts contràries, per la qual occasió no pot ésser clamor ni veu si
no dèbil en l'ome temerós. E per aquesta raó appar la differència en la revocació
de la calor a les parts de dintre en la temor e en la tristícia, per ço
com en la temor és súbita e és a les parts inferiors, e en la tristícia e anxietat
és paulatina e successiva e és a les parts del cor.
Tota cosa creada usa alguna cosa a defensió e ajuda sua. On, veem que la
natura ha donat a alguns animals ungles, e a alguns ha donat los corns, e a
altres, altres instruments per defendre
de usar alguna cosa per ajudar al loch dolorós, e aquesta cosa és la calor
e lo spirit, lo qual la natura reté per socórrer a la dolor e anxietat. E per ço
se retenen lo alè e lo spirit en tals passions.
Lo pèl naix de un fum terrestre que leve la calor natural dels membres
interiors, lo qual, venint aprés a les parts de la pell, per lo fret de l'ayre se
convertex en un cors lonch e subtil, segons la forma de les porositats d'on
ix. Mancant, donchs, tal fum, lo pèl, que
augment de aquell fum, com a cosa que no ha firmesa mas abandonat de la
natura, cau. En la temor, donchs, debilitant-se molt la calor natural, debilitant-se
encara la digestió de tots los membres, ve a mancar tal fum terrestre
e, consegüentment, caen los pèls. Encara, lo pèl se manté e
porositats de la pell mijançant un cert humit viscós, lo qual mancant, cau lo
dit pèl, examplant-se les dites porositats. E per ço com en la temor fuig
molt de tal humit ensemps ab la calor e sanch a les parts de dins, abandonant
les porositats on són los pèls, per aquesta raó caen.
blanchs e canuts, com s'esdevé en los qui són en presó, los quals speren la
mort?
La canícia dels pèls de l'home no proceex sinó del mancar del nudriment,
qui indueix gran siccitat en les parts cutànees e de la pell, de què
abandonant l'umit lo pèl, com a cosa dissecada e depauperada del seu humit,
ve a ésser blanch on primer era de altra color, com appar en la palla,
que essent plena de humiditat porta lo vert, e quant és dissecada porta lo
blanch. Com, donchs, sia que en la por, lo humit de les parts de la pell
abandonant aquells lochs, ve a restar la substància de la pell dissecada, evaporant
encara molt del seu humit, per no ésser-hi més la sua calor natural
que tenia aquell humit, per ço ve a fer-se blanch per allò, e majorment entrant
en loch de aquell humit l'ayre qui dóna major blanquesa que de sí no
hauria. E aquesta no és vera canícia, mas és una blanquesa la qual aquista
lo pèl per dissecació feta per la temor.
lo cabell en la cima e lochs remots de la conna que en los lochs
vehins, e deuria ésser lo contrari, per ço com més impressió de siccitat deu rebre
de la pell aquella part que li és més propinqua?
La part del cabell qui és més distant de la conna és molt més secca que la
part que li és més propinqua, e encara ha menys calor natural, e per ço més
tost manca aquella calor e, consegüentment, ans evapora lo seu humit que la
calor e humit de la part veina, la qual és molt major. E acabat que major
impressió reba de la conna la part propinca, no_res_menys ha tanta calor e
humit que no l'abandona axí tost del tot, com a la calor e humit de la part
remota, que és molt poca.
temor?
Sens spirit e calor natural no pot star la vida en lo cors. E per quant en
tal alegria ixen fora los spirits a les parts exteriors, per ço poria ésser tanta
alegria que tots los spirits e calor natural del cors, abandonant lo cor, faria
exalar fora, e axí se apagaria la vida. E per quant en la temor fuig la calor natural
del cor a les parts inferiors, e poria ésser tan gran temor que tot l'espirit
e calor del cors, lexant lo cor e totes les altres parts, se n'irien a les parts
inferiors del ventre, de què romandria l'ome mort. E per quant en la anxietat
la calor se ajusta circa lo cor e lexa totes les altres parts, [podria], [doncs],
ésser tanta que tota la calor i espirit, deixant totes les altres parts] del cors,
se auniria a les parts del cor, de què
de la calor e spirits e, consegüentment, la mort.
que
La vergonya sempre és ab una certa temor, la qual appar en los ulls, e de
allí on ha temor, de allí fuig la calor e lo spirit. En lo vergonyós, donchs, lexa
la calor natural los ulls, on és la temor, e va-sse
contràries a les parts davant dels ulls, e per aquesta raó lo vergonyós té los
ulls baxos, tímidos e sens rojura, e les orelles vénen a ésser rubicundes. Mas
en lo irat se manifesta la sua furor en los ulls, on tramet la natura la calor e
spirit per cercar venjança ab audàcia e no temor. E appar encara més rojor
en los ulls que en la faç de l'irat, per ço com los ulls són molt blanchs e tota
mínima rojura appar gran en los ulls, e més se demostra en la vista.
fa moltes vegades venir aquella, on per ço los metges comanden que en
lo temps de la pestilència hom no degué pensar en algun home amorbat ni
haver por del morbo, e dien aquesta ésser la pijor cosa que puxa ésser o haver
l'ome en aquell temps?
Dexant la opinió de Avicenna e de tots los altres qui en açò no se acòstan
a la veritat, diem sobre açò que tota spècia e similitut de qualsevulla cosa
participa algun tant la natura de aquella. Verbigràcia la spècia de la cosa calda
representant-la en la memòria de l'home, quant fermament ell hi considera,
pot engendrar, mijançant lo spirit e la sanch que la natura tramet als
lochs de aquella ymaginació, una certa calor en lo cors humà, e per ço molt
ajuda als qui han la infirmitat calda contínuament pensar en coses fredes,
com aygua, glaça, neu e semblants coses, e al qui ha la infirmitat freda ajuda
contínuament pensar en coses caldes. Com sia, donchs, que pensant l'ome
en la pestilència, ha virtut tal ymaginació, en lo temps en açò dispost, de
enverinar e corrompre la sanch de les humors del cors, e poria fer venir lo
tal morbo pestilencial en la part de dintre, sens nenguna altra occasió exterior.
E encara on és tal ymaginació no pot ésser que allí no caygua alguna
temor, e allí on és la temor la natura fortment se debilita. E no és cosa pijor
al temps del morbo que aquella qui debilita la natura, per ço com no
és cosa que més resistesca al morbo que la natura. E és ací de notar que totes
les altres passions de l'ànima, com odi e enveja, se reduexen a aquelles
que són sobredites, per ço com la enveja se reduex a tristícia e anxietat, e
l'odi conté en sí dues coses, ço és ira e tristícia. E per ço les demandes d'estes
passions, o de les altres, ab les sues rahons són predites.
Ací finex la primera part de la present obra, on són stades escrites les coses
que han a conservar la sanitat del cors, essent degudament acostades.
COMENÇA LA SEGONA PART DE AQUEST LIBRE, EN LA QUAL LO REVERENT
MESTRE ALBERT GRAN POSA
LA COMPOSICIÓ E PHISONOMIA DE L'HOME
CAPÍTOL PRIMER DE LA PART SEGONA, EN LO QUAL LO AUCTOR POSA
contrari en los altres animals?
Lo pèl, com és stat dit, proceex de quatre occasions, ço és: efficient, material,
formal e final, com cada un altre effecte. La occasió efficient del pèl és
dobla: la una és la calor natural del cap, que eleva lo fum de la humiditat del
cors a les parts de la conna; l'altra és lo fret de l'ayre, que spessex e coagula
aquell fum, reduint-lo a la forma del pèl. La occasió material, per semblant,
és dobla: la una, remota, e és la humiditat del cors; l'altra és més propinqua,
e és lo fum terrestre qui evapora de la humiditat. La occasió formal és la figura
del pèl, que és ésser lonch e redó. La occasió final és diversa, per ço
com la natura ha fets alguns pèls per bellesa, com són les sobrecelles e los
cabells del cap; alguns ha fets per tutela e defensió dels forans nocuments,
com són les palpebres, e encara algun tant los cabells del cap, com són fets
en aquesta fi per defensar lo cap del fret e de la calor.
Per ço, donchs, com l'ome és d'estatura dreta, tots los fums del cors
munten al cap, com al camí de tot lo cors; e allí pervenint aquells fums
e trobant les porositats del cap ubertes e molta comissura, se reté allí aquell
fum e per lo fret de l'ayre se coagula, de què aprés, sobrevenmt un altre
fum, conjuny-se ab lo primer congelat e trau aquell de la porositat entrant-hi
ell fins que és congelat, e aprés hi sobrevé un altre fum e fa lo semblant; e
per aquest modo se engendra e alonga lo pèl o lo cabell del cap. Essent lo
cap entre los altres membres humidíssim e capaç quasi de tots los fums del
cors, e les porositats essent ubertes com se requir a la generació del pèl, de
raó deu ésser pelosíssim, concorrent-hi totes les occasions. E açò ha fet la
natura per decorar e embellir lo cap, e per defensar-lo de la calor e del fret, e
açò ha fet en l'ome. Mas en los altres animals la statura no és dreta, per la
qual cosa no múntan tants fums als lurs caps ni les parts del cap no són axí
poroses ne y són tantes comissures com en lo cap de l'home, de què lo fum
no pot axí penetrar. D'altra part, aquells fums qui van a les parts superiors
en los animals bruts, en alguns se transmútan en crins al coll o juba, com en
lo leó, en alguns se transmúdan en corns, en alguns en ungles, en alguns en
rostres e semblants altres membres. E l'ome no ha alguna d'estes coses, ans
tot lo fum qui munta al cap se convertex en pèl, e per ço romanen les altres
parts de l'home menys peloses e més netes, evaporant la major part dels
fums al cap, com és stat dit. E com en los altres no munte tanta multitut de
fums per no ésser la lur statura dreta, e encara no podent molt penetrar la
fumositat fora del lur cap per no ésser les comissures ni encara les porositats
ubertes, per ço s'escàmpan los dits fums per les altres parts del cors, e per
aquesta raó són les altres parts més peloses que lo cap.
A la generació del pèl, ultra les dites occasions, és necessari que les porositats
sien ubertes, en guisa que lo fum qui ha engendrar lo pèl puxa penetrar
a les parts de fora, mas no és necessari que sien tan ubertes que lo fum
se
aquesta causa no deuen ésser maça closes ni maça obertes. E d'ací
appar que lo fum que ha [a] engendrar lo pèl deu ésser terrestre e mixte ab
humiditat viscosa, per quant si ell fos pur terrestre, ayguós o ígneo sens
alguna viscositat, no
congelar, ans se convertiria en sordícia o en suor, e totalment exalaria fora.
Com sia, donchs, que en les cicatrices e lochs cremats sien les porositats de
la pell del tot tancades e closes, que no pot penetrar alguna fumositat, per
ço no s'í pot engendrar pèl.
Quatre són les occasions de açò. La primera és lo defecte de la calor, que
ha a elevar lo fum, com s'esdevé en les dones e en alguns hòmens eunuchs,
ço és castrats e effeminats, qui han poca calor natural. La segona causa és
defecte de humitat del cors, com s'esdevé en alguns qui són de complecció
molt seca, en los quals per mancament de humit no pot evaporar algun fum,
de què manca la ocasió natural del pèl. La terça ocasió és stretura de les porositats
de la pell, com és stat dit. La quarta és l'amplitut de les porositats,
on los hòmens qui les han molt obertes, e encara los qui les han maça closes,
són indisposts a la generació del pèl. E totes aquestes coses són stades ja dites.
Aquells, donchs, qui han més d'aquestes occasions han menys pèls a
dòs, e los qui les han totes són totalment sens pèls.
La calvícia proceex de defecte de humit e abundància de sech en les parts
anteriors del cap, e açò proceex sobrevenint la edat de la vellesa, per quant
en aquella manca més lo humit que en les altres edats.
posteriors, e deuria ésser lo contrari, com la posterior del cap sia més seca?
Lo caure dels cabells no és sinó per defecte de l'humit viscós e conglutinós,
e per obertura de les porositats del cap. Per ço, donchs, com la part
posterior del cap ha les porositats més denses e closes e circundades de molta
carn humida, la qual encara conserva la humiditat viscosa que és en
les porositats de aquella part e que allí ferma la rael dels cabells, la qual cosa
encara ajuda la propinqüitat de l'os del cap a la merola del cervell en aquell
loch, per aquesta occasió, los cabells de aquella part són més tenaces e no
poden sinó ab difficultat remoure de allí. Mas la part anterior del cap ha les
sues porositats més ubertes e ha menys carnositat e humit viscós, e és més
remot l'os del cervell, e contínuament és més expòsita a les coses que la resolven
e dissècan que la part posterior, de què, acabat que sia de natura sua
més humida que la part posterior, no_res_menys occorren en aquella part
moltes coses més dissecatives e que contínuament més resolven lo seu humit
que la part posterior. E per aquesta raó appar, posat que les parts posteriors
sien de lur natura més seques, no_res_menys han lo humit més viscós e
tenace, qui reté allí los cabells, e menys resolubles que les parts davant, de
què
ésser més dissecada la part anterior que la posterior.
aquells lochs com en les parts anteriors del cap, e deuria ésser lo contrari, per
quant aquesta part és molt més secca que aquella?
La occasió és la matexa que és stada dita en la demanda damunt dita, e és
que acabat que haje menys humiditat en les parts de les celles que en les
parts nomenades calvària, no_res_menys aquell poch de humit que ha és
més viscós e tenace per conservar los pèls de les celles que lo humit de aquella
altra part, bé que no sia molt més. On, los cabells de les celles són més
grossos e més fort affixos a la pell que los cabells de la part davant del cap,
per ésser lo seu humit menys passible e dissecable. E, per aquesta mateixa
occasió, los pèls de les palpebres no caen en la edat de la vellesa.
contrari, com los ethýops hajen les parts del cap molt resoltes e dissecades de
la calor que regna en aquelles regions?
Per la matexa occasió que és stada dita en los quesits [anteriors], se absol
encara aquesta, e és que en los hòmens negres lo humit de les sues
parts és viscós e tenaçe, per quant és resolt lo subtil per la calor e és romàs
lo gros conglutinós. On, essent lo humit de la part anterior del cap tenace e
gros en aquells, per ço no
nosaltres, en los quals lo humit no és axí viscós ni tenace.
En los infants, dones e eunuchs regna molta humiditat, la qual suffocant
la lur calor natural no consent que la dita calor leve algun fum a les parts de
la cotna, ans stà allí suffocat, de què réstan tals persones sens pèls. E, encara,
la multitut de l'humit que és en aquells corsos e en lurs caps no
los cabells per no ésser encara feta sufficient desiccació de aquella part. E
de açò és fet tot lo contrari en los hòmens fets, per quant la lur calor natural
no és suffocada per molta humiditat, ans és sufficient a levar la fumositat del
cors a les parts de la pell, de què aprés en ells se engéndran pèls en diverses
lochs del cors. Ultra açò, és feta en la part anterior de lurs caps molta resolució
e dissecació, de què vénen a ésser calvos.
Lo coit refreda e disseca molt lo cap, on per açò dissecant molt lo humit
de les parts anteriors del cap e assubtiliant la lur viscositat, per la qual tenia
fermats los cabells, vénen a caure dits cabells e, refredant lo cors, se debilita
la calor natural, que no pot elevar les fumositats del cors en aquella part. E
per ço no se n'hi engéndran més e, caent los cabells davant e no engendrant-se
més per dita ocasió, segueix-se calvícia.
a ésser cabellosos?
Lo coit evacua molt la humiditat del cors per la via de la sperma, e molt
agüa la calor del cors. Són, donchs, alguns hòmens qui han molta humiditat,
la qual té la calor sepelida e suffocada, e per lo coit tal humit se disseca
e resta la calor més potent a fer evaporar los fums que primer e, consegüentment,
és sufficient a la generació dels cabells on primer no era sufficient.
Mas és de saber que aquesta no és vera calvícia, ans és una privació de cabells,
los quals aprés se engéndran per lo coit.
recobrar los cabells e los altres animals als quals caen pèls o plomes recòbran
lurs pèls o plomes e, semblantment, los arbres, los quals pèrdan la fulla
e aprés la còbran?
Lo defecte dels pèls e ploma en los animals bruts e de les fulles en los arbres
proceeix de la qualitat del temps, ço és, del fret, lo qual congela e disseca
lo humit viscós que tenia los pèls o les plomes annexes a la cotna o les fulles
annexes a l'arbre, e per ço en l'ivern caen los pèls e les plomes als
animals e les fulles als arbres. E aprés, sobrevenint lo temps contrari, ço és,
la calor, se obren les porositats, que éran closes, e lo humit qui stava ferm
dins per lo fret se mou a les parts superficials de fora ab molta fumositat e,
per ço, se engéndran les plomes en los ocells, los pèls en los quadrúpe[de]s e
les fulles en los arbres. Mas en l'home se engendra la calvícia per curs de natura
de les parts de dintre per la dissecació que fa la calor natural en lo humit,
e no és per varietat de temps. On, quant caen los cabells a l'home en la
vera calvícia, no
alguns no se
fulles, com al cep e al salzer, e a alguns no caen, com al ciprer e al lorer?
Per dues ocasion[s] caen los pèls als animals e les fulles als arbres. Una és
quant lo lur humit és aèreo e subtil ab poca viscositat, de què per tota cosa
que congela e disseca, se ve a resolre tal humit e, consegüentment, caen los
pèls, plomes e fulles. L'altra ocasió és debilitat de la calor natural, la qual no
pot fer bona digestió e, consegüentment, no pot dissolre la fumositat de
l'humit nutrimental del cors, de què màncan los pèls, plomes e fulles.
Tots los animals, donchs, qui han l'umit viscós e tenaç e la calor natural lur
molt fort a digerir lo nudriment, no muden de pèls ni de plomes, com és
l'ome, lo porc e alguns ocells, e, per contrari, los animals qui han l'umit
subtil e no maça viscós e fàcilment dissecable e qui han poca calor natural,
múdan pèls e plomes. E semblant és en los arbres, que los qui han l'umit
viscós e tenaç no múdan fulla, com lorer e ciprer, mas los qui han
l'umit subtil e aèreo, la múdan.
contrari, per quant la calor més disseca lo humit que no fa lo fret?
Acabat que la calor disseca molt lo humit de les fulles, no_res_menys de
contínuu se n'hi ajusta, per quant les porositats són ubertes e la calor natural
de l'arbre, ensemps ab l'umit, vénen a les parts de fora e axí restaure
humit que resol la calor. E encara, que lo humit és prop al principi de la sua
generació, sí que no és tant dissecatiu que en l'estiu puixa caure la fulla. Mas
en lo hivern, essent lo humit de les fulles per la calor de l'estiu passat molt
dissecat e sobrevenmt aprés lo fret, congelant-lo, acaba de secar lo resíduu
d'aquell humit. E no podent-se restaurar tal humit, per ésser closes les porositats
de l'arbre per lo fret, e per ésser la calor natural reclusa en les entràmenes
de la terra, caen les fulles, les quals en l'estiu no cahien.
mas no ve a ésser calvo ?
Los pèls de la barba se engéndran de la calor natural fortificada circa les
parts del cap, e aprés, reflectant-se de les parts superiors del cap a les parts
inferiors, ço és a la faç, mena ab sí e mou les fumositats a les galtes, de les
quals fumositats aprés s'engendra la barba. E per quant en l'ome castrat se
debilita molt la calor natural, no havent testícols, per ço la calor que és circa
lo cap és dèbil, tant que no pot reflectar a les galtes e, consegüentment, no
pot menar la fumositat a aquelles parts, de què manca la barba a aquell. Mas
no ve a ésser calvo per ço com, segons és dit, la sua calor natural és dèbil e
no és sufficient a dissecar la part interior del cervell, de què proceeix calvícia,
e, encara, contínuament múntan molts fums al cap, dels quals s'engéndran
cabells.
On, és ací de notar que la calvícia e la generació dels pèls en la barba proceeix
de una calor fort e aguda que és en la part del cap, acabat que sia necessari
que la calor qui fa la calva sia més aguda e dissecativa que la calor qui
fa la barba, e de ací se segueix que qui és calvo ha barba, mas no per lo
contrari, que qui ha barba no
per molt que sia remissa e dèbil és sufficient a engendrar cabells al cap,
car tota calor és sufficient a fer evaporar les fumositats del cors al cap, mas
no tota calor és sufficient a engendrar pèls en les altres parts del cors, si no
és fort e aguda e, segons la diversitat de la calor natural en diversos membres
del cors, engendra més pèl en un loch que en altre. Digam, donchs, que
quatre són los graus de la calor natural nostra. Lo primer és molt dèbil, e
aquest és sufficient a engendrar los pèls en lo cap e les palpebres, e los pèls
de les celles. Lo segon grau és un poch més fort e agut, e aquest és sufficient
a engendrar los pèls qui són circa les parts de tot lo cors de la gola enjús, ço
és, los pèls qui són sota los braços e los pèls del pentenill; no_res_menys,
aquest no seria sufficient a la generació dels pèls de la barba. Lo terç grau és
molt major, qui ve de gran reflecció a les parts de les galtes, e aquest engendra
la barba, mas no és encara sufficient de induir calvícia si no se agüa e
fortifica més. E aquest és lo quart grau: quant se fortifica tant que disseca les
parts anteriors del cap e fa l'ome ésser calvo. Donchs, com l'ome castrat sols
haja lo primer e lo segon grau, e no haja lo terç ni lo quart, per aquesta raó
se poden engendrar cabells al seu cap e pèls en les altres parts del cap enjús,
mas no pot ésser barbat ni encara calvo.
Semblant occasió s'í assigna com aquella de l'home castrat, ço és, que la
dona ha lo primer e lo segon grau de la agudesa de la calor natural e defall
del terç e del quart. E si pur alguna vegada se trobàs alguna dona barbuda,
seria senyal de gran calor, e que tal dona hauria lo terç grau mas no lo quart,
qui portàs en aquella calvícia.
dèbil que l'ome qui no és castrat?
La calor se fortifica en l'ome qui no és castrat per reflexió sua als testícols,
on los testícols són un obstacle en què reverbera la calor del cor e allí
unida se reflecta a les parts de sota, e aprés en lo dit cor se fortifica. No havent,
donchs, la dona testícols exteriors ni semblantment l'ome castrat, la
lur calor natural no pot haver tal reflexió de dits testícols al cor, e axí no
fortifica en la sua matèria, ans s'escampa a les parts inferiors, e la calor dispersa
és molt més dèbil que la unida.
e aprés en procés de temps se engéndran los pèls sota les axelles e en lo
pentenill, e aprés, encara en més procés de temps, s'engendra la barba, e
aprés, últimament, ve a ésser calvo?
La calor natural en lo principi del naximent de l'home és sepelida e suffocada
en la humiditat del cors, que lavors és molt gran, de què és molt dèbil,
e per ço no és fort sinó en lo primer grau. E en procés de temps se ve a
dissecar tal humiditat e, consegüentment, més se fortifica la calor natural, e
axí aquista lo terç grau. Último, aprés, minorant-se tal humiditat e fortificant-se
la calor natural, se engendra lo quart grau, qui induu tanta siccitat
que és causa de calvícia. E acabat que la vellesa engendre calvícia e la barba
quant la calor natural és molt dèbil e remissa, per respecte de la calor que és
stada en les altres edats precedents, no_res_menys és fort en lo terç e quart
grau ja dits. On, posat que la calor de l'infant sia més fort en sí que la calor
del vell, pur no_res_menys la calor de l'infant és suffocada de molta humiditat,
sí que no pot obrar sinó les operacions del primer o del segon grau. E la
calor del vell, que és molt més dèbil, per quant és més conjuncta ab gran sequedat,
la qual agüa e fortifica les operacions de aquella, essent en sí lima
de la calor, per ço fa operacions la calor del vell del terç o del quart grau,
les quals no pot fer aquella de l'infant, bé que sia fort. E per aquesta matexa
occasió appar que, posat que una infanta o una dona jove haje la calor natural
més intensa e fort que l'ome vell, no_res_menys en l'ome vell se engendra
barba e calvícia, les quals no
la mateixa raó que és stada dita en lo precedent quesit.
tost que en les barres o en les galtes, axí com de raó deuria nàxer, per quant
lo front és més prop de la reflecció que fa la calor del cervell, on deuria rebre
més fumositats que altre loch de la faç, e los pòmoli de les galtes han les porositats
ubertes, per les quals poden passar los fums qui munten, per la qual
cosa deurien ésser pelosos?
La natura no entén difformitat en la faç de l'home, e per ço no reverbera
les fumositats del cap al front, per quant seria stat maça difforme cosa engendrar
los pèls al front, ans la reverbera al loch més convenient a salvar la
bellesa, e aquest és lo loch de les barres; on, encara ha fet açò la natura per
fer discreció entre l'ome e la dona. Encara, més dreta reverberació és de alt
del cap enjús a les barres que per oblich al front, e encara, en lo front ha un
os molt gros, on no pot molt penetrar la fumositat. On, per totes aquestes
ocasions, lo front de l'home no és axí pelós e, semblantment, los poms de
les galtes no són pelosos, per quant no són a l'endret de la reverberació ans
a l'oblich, e encara los poms són tan raros e uberts en les porositats lurs que
los fums no s'í poden retenir ans exàlan fora. E per ço veem que alguns rústechs
qui no han axí ubertes les porositats dels poms són pelosos en aquells
lochs.
Lo fum de què se engendra lo pèl de les celles passa per les junctures de
l'os qui és allí, e per ço, com essent l'ome jove aquelles junctures són més
closes e més conjunctes per lo humit de aquelles parts que en aquell abunda,
no pot lo fum liberalment penetrar per aquelles junctures, de què en les
junctures no poden ésser los pèls de les celles maça lonchs. Mas en la vellesa
lo humit de aquelles junctures és més dissecat, on los ossos de aquells són
més distants e, consegüentment, pot més liberalment penetrar dit fum a les
celles. E per aquesta causa se alóngan los pèls de aquelles en la vellesa.
Lo cap de l'home és de més rara composició e menys carnós e, consegüentment,
més fàcil exsicable que lo cap de altre animal brut, qui és més
carnós, més dens e ple de humiditat viscosa, e per ço no és fàcilment exsicable.
On, per aquesta raó no pot encórrer en lo lur cap calvícia com en lo cap
de l'home.
que en les parts dels pits, e en l'ome és lo contrari?
La natura, en totes les sues operacions prudentíssima, contínuament muneix
les parts que són expostes als nocuments exteriors de defenció lo més
que ella pot, e per quant la squena de l'animal brut és exposta més als vents
frets e calts que les parts dels pits, per ço ha fet los pèls en la squena, per defensar
aquelles parts dels dits nocuments. E encara, açò ajuda que los fums
contínuament munten a les parts superiors, les quals són les parts de la
squena en los animals bruts. Mas en l'ome, les parts anteriors dels pits e del
ventre són més expostes als nocuments extrínsechs que les posteriors; per
ço tramet la natura la fumositat generativa de pèls a les parts anteriors com a
aquelles que han més necessitat de defenció. E encara, les parts posteriors
de l'home no són situades en la part superior del cors com les dels animals
bruts, e per ço no munten axí les fumositats en aquelles parts com fan en los
animals bruts.
alguns d'altra color?
Segons la diversitat del fum, qui és matèria de la qual se engendra lo pèl,
e segons la diversitat de la calor que leva lo tal fum a les parts de la pell, se
diversifícan les colors dels pèls en l'ome. On, quant la calor és més fort, tant
és més potent per elevar fum més gros e terrestre e fosch e, consegüentment,
per engendrar los pèls més negres. Semblantment, essent lo fum terrestre
de sa natura, com és en la complecció melancònica o adusta, se engendra
lo pèl o fos[c]h o negre. On, de açò appar que una general occasió de
major negresa de pèls és gran adustió del fum, qui és matèria de la
qual se engendra lo pèl. E, semblantment, per les contràries occasions provenen
los pèls blanchs, les quals specialment són tres. La primera és quant la
pell és blancha en l'ome, que de aquella se leva un fum blanch generatiu de
pèl blanch, acabat encara que de tot lo cors se leven los fums e que fossen
negres e adusts, mesclarien-se los dits fums ab lo fum blanch de la pell, e
allà on serien nats pèls de tot negres se engendrarien pèls entre blanch e
negre, ço és, de mijana color. Quant, donchs, lo fum de la pell e lo fum de
tots los altres membres concorden en blanquesa, fan los pèls molt blanchs, e
quant en negresa, fan los pèls molt negres. E si ells se discorden, fan los pèls
entre blanch e negre, mas lo més fort venç e tira més lo pèl a la sua color. La
segona occasió és exsiccació de la substància del pèl, o pervenga dintre o defora,
per ço que quant la cosa és més humida tant appar més negra o verda,
e aprés, essent dissecada, ve a ésser blancha. Axí en lo pèl dissecat, que la
humiditat e lo fum qui eren scampats per la substància del pèl lo feÿen obscur
e negre e aprés, dissecat, roman lo pèl més transparent e clar, on par
més blanch. La terça occasió és debilitat de la calor natural que leva lo fum,
per ço com essent dèbil se engendra molta fleuma, de la qual se resol e leva
un fum blanch, ayguós e aèreo, lo qual la calor per debilitat no pot adurir ni
separar de la dita ayguositat ne aeritat, de què naix lo pèl blanch, com se segueix
en los hòmens vells e en alguns jóvens qui han lo cap molt fret, en los
quals són los cabells canuts. On, la blancor de pèls qui proceeix d'aquesta
terça ocasió és vera canícia.
a emblanquir-se lurs pèls e aprés, quant són restaurats, tórnan negres?
La ocasió ja és dita: per quant en los convalescents és stada dissecada la
substància de lurs pèls e la lur humiditat nutrimental resolta, de què, per la
segona ocasió sobredita, vénen a ésser blanchs. Mas aprés, restaurant la dita
humiditat que és en dits pèls, penétran vaporosos fums, los quals los fan
foschs e negres, com lo paper dissecat e blanch e aprés banyat se enfosqueix
e
a fer-se rossos los cabells, e per lo contrari, [al] qui
negres?
Una matexa occasió és de açò ab aquella que és stada dita, ço és, per dissecació
de l'humit substancial del cabell. On, en los qui porten lo cap descubert,
se dissequen e resolven los fums qui són en la substància del cabell
qui
aquesta occasió les dones stan ab los cabells spargits al sol, ço és, per fer-los
ésser rossos.
que los qui l'aporten descubert?
Les vapors fleumàtiques, ço és, resoltes del fleuma pudrit, quant més se
retenen circa les parts de la pell, tant pus tost se accelera la canícia, e quant
més exàlan e ixen fora, tant més se retarda. Per ço, donchs, com en la cubertura
del cap tals vapors no poden axí bé exalar com essent lo cap descubert,
per ço appar la raó del quesit.
Lo sofre disseca e aprima lo fum opach que era spargit per la substància
del cabell, e per aquesta raó se fa blanch.
canuts, e pur canuts també deurien ésser los altres animals si la canícia proceex
de debilitat de la calor natural, per la qual se engendra molta fleuma,
venint, donchs, los altres animals a ésser vells com l'ome e lo cavall, manca la
lur calor natural e, consegüentment, se deu engendrar molta fleuma, per corrupció
de la qual se deuria engendrar la canícia?
L'ome és de molt longa vida per respecte dels altres animals; on, per longuesa
de temps, se ve molt a disminuir e debilitar la lur calor natural fins
que la sua vida se extinga o apague. E per ço és molt més dèbil la calor natural
de l'home vell, tant per tant que la calor natural dels altres animals qui
són de poca vida, per ço com la lur calor natural no s'és poguda en tant breu
temps molt fort debilitar, de què no se engendra tanta fleuma en tals
animals en lo temps de lur vellesa com en lo home vell e, consegüentment,
no
canícia, e aquesta és la una ocasió. L'altra ocasió és que la calor de l'home
és molt passible, e lo seu os és molt subtil, e ha molta quantitat de cervell
en respecte de la quantitat del seu cors, en comparació dels altres
animals, de què és molt humit e fleumàtich, e més tost tal fleuma és putrificable.
Mas en los altres animals l'os del cap és dur e gros, e han poch cervell
e no molt humit, car és bé defès e custodit del lur os, e per ço no s'engendra
tanta fleuma ne
aquesta raó appar que, posat que lo cavall sia de poca vida, no_res_menys ha
molt cervell e lo seu os és molt dèbil, rar e passible, per la qual cosa en lo
seu cap se engendra molta fleuma e podreix-se, de què en ell se engendra canícia.
E, per aquesta matexa ocasió, encara apar que, acabat que lo elefant
sia de longa vida, no_res_menys essent l'os del seu cap dur e poch passible e
lo cervell seu molt petit e ab poca humiditat, bé defès e guardat per lo seu
os, per ço no ve a ésser canut.
La ocasió de açò és que lo cap és més humit que alguna altra part, e en ell
se congrega més humiditat fleumàtica.
aprés les parts davant, terçament les parts posteriors, quarta e últimament les
parts del pentenill?
Allà on ha més humit fleumàtich e menys calor natural se engendra pus
tost canícia, com és stat dit. E per ço com en les parts de les temples ha
menys calor natural que en les parts anteriors, e encara les dites parts són
més humides, essent-hi alguns lacerts carnosos, e les parts anteriors són
molt seques en respecte d'aquelles, e han molt més calor e spirit natural, e
encara les dites parts de les temples són més humides que les parts posteriors,
per ço aquelles parts pus tost vénen a ésser canudes. E acabat que les
parts anteriors del cap hagen més calor natural que les posteriors, no_res_menys
és molt més humida de humiditat putrescible que la part posterior,
de la qual lo seu humit és més viscós e menys putrefactible, e encara
menys passible; on, pus tost són canudes les parts anteriors que les posteriors.
E la ocasió que la part del pentenill último sia canuda, aprés les parts
del cap, és stada dita en l'altra demanda.
Tres són les ocasions que fan los cabells rulls. La primera és la calor e siccitat,
que dissecant la substància del cabell encrespa e rulla, com apar en lo
pergamí acostat al foch. La segona ocasió és quant la porositat de la pell és
tortuosa, de què, passant lo fum e lo cabell per aquella, ve a ésser tortuós e
rull. La terça ocasió és quant les porositats són molt spesses e stretes, per la
qual cosa se engendra lo cabell molt prim e subtil, en tant que les parts inferiors
no poden sostenir les parts superiors del dit cabell, de què
torç, e aquesta tortositat proceex de molta fredor e humiditat. E, per les
contràries occasions proceex en los cabells plans, com appar discorrent les
dites causes.
La audàcia proceex de complecció calda e secca, com la temor de freda e
humida. E per quant la crespesa dels cabells proceex per la més part de calor
e siccitat, e la planitut e mol·lícia dels cabells de fredor e humiditat, per ço
los hòmens qui han los cabells rulls o crespos e tortuosos són les més vegades
audaces e colèrichs, e los qui han los cabells plans són temerosos e de
complecció fleumàtica.
Los pèls de la squena proceexen de calor de cor, la qual fa evaporar lo
fum generatiu dels pèls en aquelles parts, e per ço, procehint la audàcia de la
calor del cor, tals hòmens són audaces. E semblant significat és quant l'ome
és pelós en los pits, bé que més audàcia significa ésser pelós en la squena
que ésser pelós als pits, per ço com no naix pèl en les parts derrera sinó per
grandíssima calor.
La luxúria proceex de calor de testícols e de les parts genitals, per la qual calor
se leven molts fums, dels quals se engendren en lo ventre molts pèls. On,
per ço la multitut dels pèls en lo ventre significa gran calor en les parts genitals,
la qual fa l'ome ésser libidinós.
demència o obstinació en fer mal?
La demència e obstinació proceexen de complecció melancònica feta de
còlera adusta. On, per ço tals hòmens melancònichs per adustió de còlera
són dements e obstinats. E per quant la generació dels pèls en lo coll e en les
spatles proceeix de complecció molt colèrica e calda, que may no cessa de
cremar-se fins que és convertida en humor malencònica —e açò és per
quant dits lochs no són consuets ni acostumats a engendrar pèls sinó quant
abunda una grandíssima calor e siccitat en l'ome—, de què aprés, en procés
de temps, ve a ésser malencònich, adust e, consegüentment, dement e
obstinat.
que són poch savis?
Quant abunda mòlta calor en lo cor, los spirits són molt mobles e no
stan ferms, e açò repugna a la sapiència, per quant l'ome savi és constant e
ferm, e no li vola lo cervell. E per ço com los pèls dels pits e del ventre proceexen
de gran calor de cor, com és dit desobre, per ço tal home no pot ésser
savi.
CAPÍTOL SEGON DE LA SEGONA PART, EN LO QUAL MESTRE ALBERT GRAN
PO[SA]
En los animals perfets ha fet la natura lo cap com a loch qui conté lo cervell,
on se anomene cap perquè capit e pren lo cervell e tots los sentiments.
E per ço en los animals perfets no pot ésser cervell sens cap, mas en los animals
imperfets ha fet la natura en alguns d'ells, com no havent de aquells
maça cura, cervell sens cap. Mes és situat en los animals perfets en la part
superior del cors per posar en aquell los ulls, com en la torra del cors ha posat
dos ulls qui sien guàrdia de reguardar e defendre dels perills que poden
occórrer. E per aquesta raó és situat lo cap ab los ulls en la altura del cors.
philosofs?
Lo membre qui fàcilment és dispost a caure en egritut e malaltia, e qui
no pot bé perfer e complir la sua operació, per lo qual lo ha fet la natura, tal
membre és mal e deu ésser vituperat. E per quant lo cap petit per respecte
de la granesa del seu cors, que axí
per quant los spirits se concúlcan e inflàman, per ço com no poden degudament
evantar-se, e encara suffoca la calor natural en aquell poch de loch, de
què no pot dèbitament fer les sues degudes operacions, que són imaginar,
pensar, entendre e recordar, no havent líbero trànsit los spirits de una cambra
del cervell a l'altra, ans, essent les fumositats del cors a tal cap, no
dèbitament resolre per la streta capacitat de aquell e, romanint, se mesclen
ab los spirits animals e
han lo cap petit no poden dretament di[s]cernir una cosa vera.
Lo cap petit tost se inflama e
consegüentment, se encén la sanch e lo spirit circa lo cor, de què naix ira. E
de tal inflamació proceeix que la complecció de tal cap és secca, de la
qual la natura és retenir, e per ço tal home sovint se recorde de les injúries e
reté aquelles. E per ço com tal home és de mal judici e intel·lecte e, no podent
discernir certament les coses, contínuament dubte en aquelles, de la
qual dubitació proceex temor, e per aquesta raó tal home és temerós.
és de mala complecció e vituperable?
La granesa del cap pot procehir de dues occasions. La una, per gran multitut
de matèria que sia correguda a engendrar lo cap ab la debilitat de la virtut
generativa, e aquest cap no pot ésser bo per quant essent la virtut dèbil
no
carn, lo qual la natura no pot regular, e tal cap és molt dispost a caure en les
infirmitats fredes e humides, com ell encara sia de natura freda e humida. La
segona occasió de la granesa del cap és la multitut de la matèria, mas acompanyada
ab la virtut generativa fort, e tal cap és de bona complecció de sa
natura, per ço com l'ànima e les sues virtuts senyoreja en tal cap, e fa-li produhir
operacions singulars e perfetes. Lo senyal per conèxer la granesa del
cap per multitut de matèria ab fortalesa de virtut generativa de aquella que
és ab debilitat és aquest: que lo gran cap bé figurat, segons la deguda figura
del cap, proceex [de] tal granesa de virtut generativa fort que ha pogut degudament
figurar e formar dit cap; mas quant tal granesa és indegudament
formada, proceex de debilitat de natura que no ha pogut produyr deguda
forma. La figura convenient del cap deu ésser en guisa que haja dues
eminències, una davant e altra darrera, e les parts laterals restarien planes. E
aquesta és la convenient figura del cap.
en l'os del cap de l'home?
Moltes occasions són les de açò. La una, per evacuar e mundificar les fumositats
que munten al cap reservant de l'os la duresa, per quant la natura
no hauria pogut fer còmmodament una cosa de rara composició que fos dura,
com requir lo os del cap, qui és defensor e protector de tota la substància
cerebral, on fon necessari de ésser dur, e per ço dita natura féu cinch commissures
en l'os del cap, nomenat cràneo, e conjuny molts ossos ensemps ab
certes costures, per les quals poguessen exalar los fums, restant l'os en la sua
integritat e duresa. E féu-ne cinch, ço és, tres veres que pàssan de una part a
l'altra, e dues mendoses, que sols apparen en la superfícia de fora, mas no
pàssan a la superfícia [de] dintre. Les veres són aquestes: una que passa en
modo de una sageta de la part davant envers la part derrera, e divideix la
part anterior del cap en dues parts, e és nomenada per los philosofs aquesta
commissura sagital, per quant és feta a modo de una sageta. La segona commissura
és dita coronal, la qual passa de una templa a l'altra, e conjuny-se ab la
sagital en la part davant, e diu-se coronal per quant sobre aquella se ferma
pròpiament la corona dels reis. La terça és en les parts posteriors del cap,
feta a guisa de una rella ab què
lauda : per los grechs. Dos altres són les mendoses, e són situades
en les parts temporals. Benaventurat és, donchs, aquell home qui ha les dites
commissures bé ubertes e grans, per quant és home de gran prudència e enteniment,
podent los fums qui perturben los spirits del cervell degudament
penetrar e exalar fora del cap. Bé que Aristòtil diga haver vist un cràneo de
un home qui no havia alguna commissura, mas tal home devia ésser sens enteniment
e prudència, e fora de tot judici de raó.
La segona occasió per què ha fetes la natura tals commissures en l'os del
cap és per ço que, offesa la una part del cap, no s'offenés l'altra.
La terça ocasió és per ço que lo pannícol dur, qui és sots l'os, per les dites
comissures stigués afferrat e sospès a l'os, per ço que no aggreujàs o conculcàs
lo cervell, e majorment a la hora que l'home crida fort, que lo cervell
se alça. De què és de saber que lo cap és integrat de moltes parts: la
una, los cabells; l'altra, la cotna; aprés succeeix la carn; aprés l'os; aprés un
pannícol dur nomenat duramàter; aprés un pannícol pus moll que immediate
cobra lo cervell, qui
—e sota lo cervell són los dits pannícols—, e aprés succeeix un filat ple
de venes e artèries nomenat filat mirable. Último és l'os qui és baix e fundament
a contenir totes les dites parts.
La quarta ocasió de les comissures del cap és per ço que per aquelles pogués
passar la sanch e nudriment a les parts que són sobre l'os, migençant
algunes venes e artèries, que penétran dites comissures.
Part de la ocasió d'açò és stada ja dita, per ço com la dona ha les comissures
més stretes e petites que no apparen en l'ome, e per ço les fumositats
del cap no
humida, per la qual cosa se engéndran en lo cap spirits molt grossos e, d'altra
part, turbulents e infectes de fum, qui no
la dita ocasió, e per ço no pot ésser la dona prudent ne sàvia, sinó a tart.
axí per quant lo cervell de l'home és de major quantitat que dels altres animals
per respecte de la granesa del cors, e la figura redona és més capaça que
algun'altra, e d'altra part és més noble, de què deuria haver fet la natura
lo cap figurat de tal figura com a més noble se pertany?
Moltes se pot imaginar ésser les figures del cap. Una, que no haja alguna
eminència en la part davant, mas en la part derrera. La segona, que no haja
eminència en la part posterior, mas en la anterior. La terça, que no haja
alguna eminència ni davant ni detràs, mas que sia redona. La quarta, que
haja més distància de una templa a l'altra e, consegüentment, haja més
eminència en les parts temporals que en les parts davant o derrera. La quinta
és que lo cap sia molt elevat en alt, com appar quant l'ome se guarda en
una spasa. La
de les orelles en derrera. La
la qual és la més digna, com una cera redona compremuda ab les mans.
Direm, donchs, que, essent fet lo cap de l'home per servir a les operacions
nobilíssimes del cors, que són entendre, imaginar, cogitar e rememorar, és
stat necessari que sia stada feta tal figura que aquelles operacions se puxen
produir. E per quant a tals operacions és necessari en lo cap ésser dues concavitats,
una davant e altra derrera, ab una via mijana entre la una e l'altra
per la qual haje a passar lo spirit de la una concavitat a l'altra, e per ço fon
necessari de compondre lo cap que no fos tot redó, mas fos de una rotunditat
mesclada ab un poch de rectitut e planícia. Essent, donchs, la memòria
situada en la concavitat posterior del cap, e la imaginació e lo conèxer en la
concavitat e eminència davant, aquell home qui no ha la eminència derrera
ha poca memòria e no pot ésser prudent. E l'ome qui no ha eminència en la
part anterior manca de judici e de enteniment. E qui no ha ninguna eminència
davant ni detràs manca de enteniment e de memòria. E, proporcionalment,
les altres figures retrobant-se són desconvements a les operacions de
aquell cap.
stultícia, e lo front petit significa bondat de enteniment?
Lo front és un os molt gros, on per la sua grossea no pot penetrar ni bé
evaporar la fumositat del cap per aquell loch. E per ço, quant l'os del front
és major, tant més prohibex que les parts anteriors del cervell no
de les fumositats que múntan, perquè ocúpan molta part de la comissura
davant; on, a tal home li vola lo cervell per turbulència que reb lo
spirit d'aquelles parts de les dites fumositats. E per aquesta raó, l'ome qui
ha lo front molt carnós és de judici no molt bo, per quant no pot líberament
respirar fora los fums de aquella part. E encara, en lo front qui és gran los
spirits no stan reposats, havent gran loch, ans se mouen ara de una part ara
d'altra, de què tals hòmens són de molta fantasia e sovint se múdan de opinió
e propòsit. E, per lo contrari, qui ha lo front petit, poch carnós, ha més
stabilitat e fermesa de judici, car poden-se millor mundificar les fumositats
de les parts davant. E, encara, en lo front petit stan més reposats los spirits,
no movent-se axí com fan allà on ha gran distància de loc a loc, com és en
los grans fronts.
Un membre qui ha lo principi e origi d'altre sembla a aquell en bondat e
malícia de les sues operacions. Havent, donchs, origi lo coll e los seus nirvis
e ossa del cervell, e essent gros e vigorós de viva color, significa que lo cap,
d'on ha origi, ha la virtut fort e que tira molta sanch e nudriment a sí e a totes
les altres parts qui naxen de aquell. E, semblantment, és senyal que la
virtut generativa fon fort en lo cap a engendrar aquelles parts, e, sobre açò,
que y fon molta matèria, la qual fon degudament regulada de la natura. Encara,
quant lo coll és gros e de viva color és senyal que
grossos e, consegüentment, lo sustentacle del cors és molt fort, en guisa que
tal cors se pot moure fàcilment e bé exercitar-se en los moviments del cors.
Car, quant lo coll és prim, los nirvis e ossa, qui són fundament del cors, són
menuts e dèbils a qualsevol exercici e fatiga. E nota que si lo coll [gros] fos
groch no significa la virtut ésser fort, mas significaria multitut de matèria, la
qual la natura no ha poguda regular. E, per semblant, si ab la grossesa del
coll fos la part posterior del cap mal figurada, ço és, que no hagués aquella
part figurada a guisa de un set de abba, com és stat dit, no significaria
sinó abundància de matèria e no fortalesa de virtut.
CAPÍTOL TERÇ DE LA SEGONA PART, EN LO QUAL L'AUCTOR
POSA
a l'element de l'aygua, e no al foch ni a l'ayre ni a la terra?
L'ull deu ésser de natura diàfana e transparent si ell deu ésser instrument
sufficient per lo veure, e per ço no pot ésser de natura terrestra e fosca. Encara,
és necessari l'ull ésser de natura que reserve algun tant les spècies de
les coses visibles e que en aquell se retenguen e no
e per ço no pot ésser de natura aèrea ne ígnea, per quant l'ayre e lo
foch no poden retenir les spècies o images d'alguna cosa. Fon necessari,
donchs, ésser l'ull de element no tant subtil que no pogués retenir les spècies
visibles, com lo foch e l'ayre, ni encara de natura maça grossa ni offuscada,
com és la terra. Féu-lo, donchs, la natura de complecció ayguosa per
ço que fos clar, e de natura algun tant grossa per retenir les spècies visibles.
La pigrícia proceeix de complecció freda e humida, com són los fleumàtichs.
E per quant los ulls grans signifícan abundar multitut de matèria
fleumàtica en lo cors, essent los ulls de natura freda e humida, com és stat
dit, per ço és que tals ulls signifícan pigrícia.
enfora eminents?
Quant les spècies visibles de les coses vistes més se aunèixan en l'ull, tant
millor represéntan aquelles e, consegüentment, se veen millor. E per quant
en l'ull còncavo se unexen tals spècies visibles molt més que en l'ull eminent,
per ço y veu millor e és més loat quant al veure l'ull còncavo e profundo
que l'ull qui és posat defora.
ésser traÿdor e temerós?
L'ome calt e sech de natura és maliciós e traÿdor quant tal calor e siccitat
prové de adustió de còlera, per quant tal natura és molt mala, essent participant
de humor melancònica e colèrica. E la natura de la humor melancònica
fa l'ome temerós, e la natura de la humor melancònica engendrada per adustió
de còlera fa l'ome mal e inclinat a cometre qualsevol maldat, si no temorejàs.
E per ço tal home cobra contínuament lo mal que fa, on és proditor e
deceptor, car aquesta és la natura del traÿdor: fer mal e creure no ésser vist.
E per quant los ulls petits e profundos no u són sinó per poquea de matèria,
que significa la siccitat del cors e, consegüentment, denota tal home ésser de
complecció melancònica, e aquella profunditat proceeix de complecció de
calor, essent de raó de calor lo obrir, significa, donchs, tal complecció ésser
melancònica per gran calor adustiva, de què tals hòmens són proditors e
temorosos.
locaç, foll o bajà?
Lo no haver vergonya e ésser locaç, foll o bajà no proceeix sinó de mal
judici de les coses. On, quant algú no judica bé alguna cosa ésser bé o mal
dita, tal és desvergonyat, per quant no considera lo que ha de considerar. E
tal home encara és locaç per ço com en lo seu parlar no considera lo que ha
de dir. E per ço com ha los ulls maça enfora eminents, vénen moltes spècies
de diverses coses visibles per la sua gran eminència, e no pot en tan poch
temps de tantes coses judicar e, consegüentment, parla de aquelles coses
sens bon judici. Un'altra raó de açò és que tal home no ha bon judici
per quant lo seu cap abunda en la part anterior de gran humiditat, la qual
empatxa lo judici de l'intel·lecte. On, per ço essent los ulls de natura freda e
humida, e essent grans e eminents, significa multitut de matèria freda e humida
en la part davant del cap.
Temor proceeix de complecció de fredor, com és stat dit. E per quant la
pupil·la negra de l'ull significa complecció freda e humida, com debaix narrarem,
per ço tal home és naturalment temerós.
La natura ha fet l'ull de set túniques o vestidures e de tres humors. Set
túniques dich segons diversitat de noms, mas pur se redueixen a quatre realment
diverses. On, imaginem vuyt scudelles de diversa magmtut, e les dues
més grans cloen les lurs boques la una ab l'altra, e les dues altres un poch
menors, semblantment reserrades, sien recloses e circundades d'aquestes
dues majors, e encara dues altres algun tant menors sien intercloses e circundades
d'aquestes dues majors, e encara dues altres algun tant menors
sien intercluses e circuïdes d'aquestes, e açò axí com la despula de la ceba.
Axí devem imaginar ésser compost l'ull de les sues túniques e de les sues
humors. E, últimament, les dues altres encara menors sien intercluses e circundades
d'aquestes dues per constituir lo veure en lo animal. La primera
túnica de l'ull és dita conjunctiva, e és la major, e té en sí totes les altres, e
tota la sustància de l'ull en sí conjuny, fora aquell negre qui appar en l'ull,
car allí no s'í estén, e ha lo seu principi del pannícol qui cobre l'os del cap
defora, nomenat almocatim. On, per aquesta túnica stà l'ull ligat e sospès al
cràneo. La segona túnica segons la part davant se nomena còrnea, en color
de banya de lanterna, e en la part de dins scliròtica, ço és, dura e spessa; e
acabat que haja dos noms, no és sinó una, circuïda de la primera ja dita segons
totes les sues parts de fora, ço és, de la conjunctiva, e ha lo seu origi
immediate sota l'os del cap, qui és appellat duramàter. E per aquesta
túnica se liga l'ull encara al cràneo, com és stat dit de la conjunctiva. La
terça túnica en la part davant se apella raÿmera, per quant sembla al gra del
raïm, e en la part posterior se nomena secundina, axí com lo pannícol que
embolica la creatura en lo ventre de la mare, e naix del pannícol o tela qui
immediate cobra la sustància del cervell, nomenada piamàter. E per aquesta
túnica stà ligat l'ull e ferm al cap. La quarta túnica segons la part davant se
nomena arànea, per quant és en manera de una tela de aranya, e segons la
part posterior se nomena retina, feta en guisa d'un filat; e ha lo seu origi de
dos nirvis qui
cap, e lo un ve a l'un ull e l'altre a l'altre, e d'aquells se sepàran alguns fils,
dels quals se tix aquesta túnica, e encara d'algunes venes e artèries.
Ultra aquestes túniques, hi són tres humors. La primera és nomenada
humor albugínea, feta a guisa de una clara d'ou, posada entre la túnica arànea
e la còrnea, sí que circunda la túnica nomenada raÿmera, la qual raÿmera
nada en aquella humor on és la tela arànea. E aprés succeeix la segona humor,
nomenada crestal·lina, la qual és la principal part de l'ull, posada
precise enmig, com aquella en la qual se produeix lo veure. E és feta en guisa
de crestall luent, la qual dóna claredat a tot l'ull reverberant los seus raigs
a la albugínea, com fan los raigs del sol en l'aygua, que impòrtan una splendor
en aquella. La terça humor és situada encontinent aprés la crestal·lina, e
és nomenada vítrea, en la qual és infixa la crestal·lina com una gemma en
l'or, e és cuberta la crestal·lina segons una part de la vítrea e segons l'altra
descuberta, e tira a color roja.
Aquestes són, donchs, totes les part[s] que compònan l'ull. Diem,
donchs, que la varietat de les colors de l'ull se diversifica [segons] [la] [varietat]
[de] [la] [humor] [cristal·lina]; [i] segons la varietat de la humor albugínea, que és
il·luminada de la dita crestal·lina; terçament, segons la diversitat de la túnica
raÿmera; quart e últimament, segons la diversitat dels spirits visibles.
On, quant la humor crestal·lina és de gran quantitat e és clara e és posada a
les parts de fora de l'ull, aprés la albugínea, fa l'ull clar e blanch, per ço com
quant la cosa que il·lumina és major e més clara, e és més acostada a la cosa
que és capaça de aquella lum, tant fa més splendor e claredat en aquella. E
axí, per lo contrari, quant la crestal·lina és poca e no és molt clara, e és molt
profunda e distant de la albugínea, fa l'ull negre e offuscat. Per lo semblant,
quant la albugínea és molta en quantitat fa l'ull no molt luent e blanch, e axí
quant és poch, perquè axí com lo sol sobre una gran aygua no pot produir
gran lum ni splendor, mas sí fa sobre una poca, axí la crestal·lina no pot bé
il·luminar l'albugínea quant és molta, mas quant és poca fa-la clara e luminosa.
E, semblantment, quant la albugínea és de sa natura clara, reb millor la
lum de la crestal·lina e fa l'ull més blanch; mas, quant és de sa natura fosca,
no és capaça del lum d'aquella, mas resta tenebrosa e fa l'ull negre. Quant,
semblantment, la túnica raÿmera és fort negra fa l'ull negre, e quant és manco
offusca, l'ull és manco negre. Último, quant l'ull abunda de molts spirits
visibles és molt clar e blanch; e és lo contrari quant ell ne ha pochs, per
quant l'espirit és un cors molt subtil, clar e luent, e lo membre qui és privat
d'espirit resta offuscat e tenebrós. L'ull, donchs, qui ha lo crestal·lí gran e
clar, e l'albugíneo poch e clar e posat prop del crestal·lí, e la túnica raÿmera
no molt negra, e multitut d'espirits visibles, és blanquíssim. E l'ull qui ha
tot lo contrari d'aquestes coses és negríssim. E l'ull qui ha algunes d'aquestes
coses e algunes no és ull de color mediocre entre negre e blanch.
ésser lo contrari per quant la humor albugínea en aquells és molt resolta e
paucificada, de què per la raó sobredita deu ésser més il·luminada de la crestal·lina e,
consegüentment, deuria l'ull ésser més luent e blanch, e lo contrari
en los qui habítan en les regions fredes, essent lo albugíneo molt, deurien éser
los lurs ulls negres, e és lo opòsit?
Més fa a la negrea [de] [l'][ull] la tenebrositat de la crestal·lina e albugínea,
feta per diminució d'espirits visibles, que no fa la paucitat de l'albugíneo a
la blanquea e, per semblant, més fa a la blanquea de l'ull la claredat d'aquelles
dues humors que no fa la multitut de l'albugínea a la negresa. Acabat,
donchs, que en los hòmens negres qui habiten en les regions caldes sia poquesa
de albugínea, per la qual deurien ésser blanchs, no_res_menys per la
gran calor de aquells lochs los spirits dels ulls són molt resolts e mancats, de
què molt és offuscada la crestal·lina e albugínea, e són fetes aquestes dues
humors tenebroses per mancament d'espirit. E per aquesta raó són més potents
les dites ocasions a fer en aquells los ulls negres que no pot aquella una
sola a fer-los blanchs. E per semblant, posat que en los hòmens de les regions
fredes abunde l'albugínea, per la qual cosa deurían ésser los ulls lurs
negres, no_res_menys, conservant-se los spirits dels ulls per lo fret circunstant,
vénen a ésser aquelles dues humors dels ulls més splèndides e clares.
On, per ço més pot la claresa de la humor crestal·lina e albugínea en aquells
hòmens a la blanquesa de l'ull que la multitut de la albugínea a la negresa.
Encara, los ulls se diversifícan en color segons la color de la pell en l'ome,
que los hòmens blanchs han los ulls blanchs e los negres, negres, per quant
los hòmens qui són negres han la sanch spessa e túrbida, de la qual nudrint-se
los ulls vénen a pendre semblant color al seu nudriment. E és lo contrari
en los hòmens blanchs, en los quals la sanch és clara e splèndida, de què los
ulls qui
e en la mijana edat més negres?
La major part de la ocasió de la color dels ulls és la color de la túnica
raÿme[r]a, segons la diversitat de la qual se diversifica molt la color dels ulls
en la edat de l'home. E per quant en la infantesa la raÿme[r]a és molt humida
de humiditat ayguosa e indigesta, que ret claredat, per ço en aquella
edat és molt clara e manco offusca. E aprés, en procés de temps se consuma
aquella humiditat e, digerint-se millor, ve a restar lo gros, resolt lo subtil, de
què ve a ésser més negre. Et íterum, en procés de temps se ve a consumar
aquella humiditat, que quasi totalment resta la substància de la raÿmera dissecada
e, consegüentment, ve a ésser la dita túnica menys negra, com appar
en lo paper mullat qui és negre, e aprés dissecat és blanch; e açò propri semblant
a la color de les fulles en los arbres, que en lo principi són clares e tiren
a blancor per molta humiditat indigesta que y abunda e aprés vénen a
ésser verdes de color obscura, venint-se a digerir aquella humiditat e resoldre
lo subtil e, últimament, dissecades vénen a ésser blanques.
tiren a blanch e aprés, en procés de temps, retornen negres com abans eren?
La occasió de açò és la mateixa que és stada dita en la blanquesa dels ulls
dels vells, per quant per la infirmitat és molt dissecada la humiditat substantificant
[de] la raÿmera, de què ve a ésser blanca e aprés, restaurant-se, torna
negra.
ulls que tots los altres animals qui són de una spècia, [que] han los ulls en un
modo colorats?
La occasió de açò és stada algun tant dita en l'altre capítol: que lo cervell
de l'home e del cavall és molt passible, per la qual passibilitat reb molta varietat,
en tant que diversos hòmens e diversos cavalls han gran diversitat
en los cervells lurs, e lo cervell de l'un no és fet com lo cervell de l'altre.
Com, donchs, sia cosa que los ulls hajen la sua orígine del cervell, consegüent
cosa és que diversifiquen segons la diversitat del cervell, e per ço los
ulls en l'ome e en lo cavall reben diversificació e varietat. D'on, en los altres
animals los ulls són uniformes e semblants als altres animals de una spècia,
per quant lo lur cervell no és molt passible e, consegüentment, no
en aquells lo cervell com en los hòmens e en los cavalls.
fa per lo contrari?
Tot fort moviment destruex e empatxa lo menor, e açò veem per experiència,
que, moguda una pedra en circuit leugerament, no cau aquella pedra,
per ço com aquell moviment leuger empatxe lo seu moviment enjús.
Per quant, donchs, la fort splendor mou l'ull blanch de leuger moviment,
dispargint molt los seus spirits visibles, los quals pur són massa dispersos en
tal ull, e per ço en l'ayre molt luent l'ull blanch no pot massa bé veure. Mas
en l'ull negre los spirits visibles són units, e la humiditat albugínea quasi
sempre és molta, e no pot axí l'ayre luminós moure aquell ne fortment disgregar
los seus spirits visibles, de què veu millor tal ull en la fort lum. E en
la tenebra l'ull blanch uneix e congrega los seus spirits visibles luents, e per
ço és més potent al veure que l'ull negre, lo qual ha los seus spirits obumbrats
o pur molt fort units, de què han necessitat de lum e no han necessari
congregar-se més del que són; e per ço a l'obscur, que enterbola encara més
e uneix los seus spirits, no pot bé veure.
debilita en lo veure, e no deuria ésser axí, per quant l'ull no reb realment la
cosa que veu, mas sols intencionalment e spiritualment?
Loberga lum asubtilia e resol molt los spirits visibles, qui són instrument
e orgue del veure, on tot semblant se alegra de son semblant e va a
aquell. Essent, donchs, lo spirit visiu de sa natura luent, se alegra de la lum e
ix fora e va a aquell com a son semblant, e per ço los spirits visibles en la
lum se separen de la part de dins on eren units e s'escampen a les parts de
fora, de què molts se debilítan. E encara la lum de sa natura assubtilia e resol
totes aquelles coses les quals il·lumina. Poria, donchs, l'ull tant reguardar la
cosa molt luent que tots los seus spirits visibles se vendrien a resolre e, consegüentment,
vendrien a ésser cechs.
no tant quant en los massa luents, com se segueix en los qui stan lonch temps
encarcerats?
La massa obscuredat molt uneix los spirits, com lo molt luent massa disgrega.
Porien, donchs, tant los spirits de l'ull unir-se que
e los spirits se annichilarien. Axí, donchs, com lo massa disgregar dels spirits
visibles debilita lo veure, axí lo massa unir e congregar.
lum, ans se
Una occasió de açò és que la natura no sosté repentines ni súbites mutacions,
com són aquestes qui del massa obscur, on ha molt aturat, súbito se
muda al luent. L'altra occasió és que los qui són stats molt temps en les tenebres
han los spirits visibles molt units e apoquits, que aprés venint a la lum
molt clara aquells pochs d'espirits se resolen e annichílan; on, per ço moltes
vegades l'ull roman privat d'espirits e, consegüentment, és fet cech. E per ço
se lig que Dionís Tiran havia fetes fer unes presons obscuríssimes, e sobre
aquelles féu cambres splendidíssimes, en les quals feÿa metre los qui eren
stats apresonats lonch temps, per ço que perdessen la vista, de què molts qui
no eren astuts en aquella mutació venien ésser orbs. Qui vol, donchs, preservar
la sua vista en la mutació de les longues tenebres a la lum, primer se deu
mudar a un loch qui no sia molt luminós e aprés, successivament, a un altre
algun tant més luminós, e axí poch a poch finalment vinga a usar-se a la lum.
millor de prop que de luny, e alguns altres veen bé de luny e de prop?
Quant lo spirit de l'ull e l'albugínea e crestal·lina humors e la túnica còrnea,
totes aquestes coses són de substància grossa e molta en quantitat, lavors
tal ull veu millor de luny e menys de prop, per quant l'ull quant
és de substància més grossa tant ha necessitat de major lum que asubtilie los
seus spirits e les humors e la túnica còrnea, que són grosses. On, quant l'obejcte
és luny, més ayre cap e, consegüentment, més lum entre aquell e l'ull,
de què, essent més lum en tal distància que essent l'objecte més vehí, se vénen
més assubtiliar les dites coses, e axí tal ull no poria veure les coses que li
serien propinqües perquè no seria tanta lum en poca distància que pogués
asubtiliar tal ull. E, per semblant, l'ull qui ha lo spirit poch e subtil, e les humors
albugínea e cristal·lina poques e subtils, e la túnica còrnea de subtil
substància e clara, no pot veure lo objecte qui li és luny, mas veu-lo bé
quant li és propinch, per quant tal ull no ha necessitat de molta lum per
asubtiliar dit spirit e humors, per ço com són molt subtils de sa natura e, essent
de poca quantitat, vénen a disolre
que càpia poca lum enmig de tal ull e de l'objecte. E l'ull qui ha lo spirit
molt subtil e clar e, semblantment, dites humors de molta quantitat e subtil,
e la túnica còrnea clara e subtil, veu bé de luny e de prop, per quant per la
sua multitut d'aquestes coses no fàcilment sosté moviment difícil ne resolució
molta de maça lum, e per la claredat de aquelles parts pot encara veure
lo objecte de prop, e axí tal ull veu bé les coses que li són longinqües e les
coses que li són prop. Mas l'ull qui ha poch spirit visiu e gros, e les dites humors
poques, e la dita túnica grossa, veu algun tant millor de luny que de
prop, bé que no veu de tant luny com l'ull qui ha aquelles parts moltes e
grosses, per quant la grossesa de les dites parts que són poques e grosses requir
alguna asubtiliació, però no tanta com si fossen moltes e grosses, e per
ço és necessari metre l'objecte a tal ull en certa distància que se asubtilien e,
consegüentment, se puxa veure, per ço com de molt prop no
asubtiliar que satisfés al veure de aquell. Segons, donchs, la diversitat de la
composició de l'ull en los seus spirits e humors e túnica, se diversifica lo
veure de luny o de prop. E quant totes aquestes coses se acorden ensemps
en grossesa o en subtilitat, fan l'ull excessivament veure [de] [lluny] [o]
de prop, e quant se discorden fan l'ull mediocre entre aquestes dues coses.
ulls, e appar que de prop no la porien ben veure?
La occasió de açò és stada ja dita en lo quesit precedent, per quant lo spirit
visiu del vell és poch, gros e turbulent. On, per ço ha necessari de assubtiliació,
de què requir més lum entre l'objecte e l'ull. On, per ço remouen la
cosa, com de prop no la porien ben veure.
la candela e aprés la ligen a la lum del dia?
Una mateixa occasió és ab la que és stada dita, que, essent lo spirit visiu
del vell gros, ha necessari de lum sufficient per asubtiliar-lo. Pot ésser,
donchs, tan gros lo spirit visiu en un vell que la lum de la candela no és sufficient
per assubtiliar-lo, ans és necessari de haver lum més clara, com és
aquella del sol.
deuria ésser lo contrari, per ço com l'objecte quant és major fa major impressió,
on per ço deuria més debilitar-se l'ull en la letra grossa que en la
menuda?
Lo spirit visiu és lo principal instrument mijançant lo qual la natura produeix
la vista. Quant, donchs, aquell se resol e
vista, e quant se fortifica axí encara se fortifica la vista. E per ço, en lo mirar
les letres menudes, la natura tramet molts spirits a l'ull per poder bé veure
les coses menudes, per la qual cosa molt se affatigue, on se resol de molt
spirit e, consegüentment, se debilita la vista en aquells. Mas guardant les letres
grosses no corren tants spirits a l'ull, de què no se
quant feÿa en lo guardar de les menudes, per quant l'ull no soporta tanta fatiga.
E per ço més se debilita la vista en mirar les coses menudes que les
grosses.
algun'apostema calda apellada obtalmia, veen millor e més agut?
Tota cosa aguda e pungitiva mordica l'ull e
l'ull, per les làgrimes, de fumositat obscura que tenia l'ull tenebrós e li empatxava
la vista. La obtalmia, donchs, essent apostema calda e aguda, mordica
l'ull e
de vida e tota cosa aguda.
home és enganador e ladre e calt de natura?
De la subtilitat de l'ingeni proceex lo furt e lo enganar a l'altre, e per
quant la subtilitat de l'ingeni proceex de subtilitat d'espirits e humors,
la qual subtilitat proceex de caliditat de complecció, per ço los ulls
qui leugerament se mouen e qui guàrdan fix signifícan tal home ésser de calda
complecció, perquè de natura de la calor és moure
tals ulls no proceex sinó de una gran cogitació e pensar de mal, ço és de enganar
o de fer algun ladronici. Dues coses són, donchs, en tals ulls: la una lo
moure, e aquesta significa agudesa de ingeni, e l'altra és lo guardar fix, e
aquesta significa que aquella agudesa de ingeni se determena a una profunda
cogitació en mal.
l'ome calt de natura e maliciós?
Quant l'ome considera a una cosa, posa la virtut ferma e tots los spirits
dreça al loch de la fantasia del cap, com veem moltes vegades que un, stant
sobre pensament, no veu l'altre qui li és present, per quant tota la virtut
sensitiva és quasi unida al loch de la fantasia e abandona los ulls. E per
quant l'ome maliciós contínuament pensa en les sues malícies e stà quasi
sempre abstret en les sues fantasies aquelles, per ço se remet a virtut visiva
e, consegüentment, los ulls no
hòmens, no_res_menys no és universalment ver que l'ome qui ha los ulls
immobles sia calt e maliciós, per ço com tal immobilitat pot proceir
de fredor, e en aquest cas no seria l'ome maliciós, mas açò és rares
vegades.
l'ome ésser fat e bajà?
Quant algun home resembla en algun animal en los ulls, axí encara ha la
complecció semblant en aquell e, consegüentment, participa dels costums
semblants a tal animal. Qui, donchs, és semblant en los ulls a la cabra, encara
li sembla en la complecció e en costums. E per quant la cabra és animal
teboll e fat, axí tal home és fat e teboll.
e desvergonyit?
La occasió és pròxime dita: que quant algun sembla a algun animal en los
ulls és necessari que sia semblant en complecció e en costums en aquell. E
per quant la dona és luxuriosa e desvergonyida, per ço tals hòmens han tals
costums e natura.
enamorats de les dones?
Tals ulls són de molta matèria freda e humida, on signifícan la complecció
de tals hòmens ésser fleumàtica, com és stat dit, la qual complecció fa
l'ome pigre, e per ço tals hòmens qui han los ulls grans són pereosos. E los
ulls tremolosos signifícan sobre la amor de les dones, per quant la amor és
una passió d'ànima la qual debilita tot lo cors, lo qual debilitat tremola, com
veem que los enamorats quant veen la persona que amen tremólan. E per ço
tremólan los ulls als enamorats e als qui contínuament són en amor.
e amador de les dones?
Lo tremolar dels ulls significa l'ome ésser enamorat, com és stat damunt
dit, e tals ulls petits són fets per poquesa de matèria e, consegüentment,
signifícan sobresiccitat de complecció, e la varietat de l'ull proceex de
calor, que leva alt als ulls moltes vapors que fan aquella varietat. E per ço los
ulls petits e variats signifícan l'ome ésser molt colèrich, e per la sua còlera
no considera lo que fa si és bé o mal fet, on segueix més lo appetit que la
raó, e per ço tal home és desvergonyit.
obstinat?
Tal granesa de rojor de ulls significa l'ome ésser coleríssim e de grandíssima
calor, de la qual natura proceexen pèssims costums e obstinacions.
complecció e los ulls apparen rients és [alegre] [i] de longa vida?
La alegria e longa vida proceexen de bona complecció e de bones humors
clares que tenen l'ome alegre. E per quant lo infant, entre les altres
edats, és de bona complecció, per ço qui és semblant al qui ha la cara alegra
deu viure alegre e ab longuesa de vida.
pigre e de gros ingeni?
Quant l'ome ha la pupil·la de l'ull major, tant ha la sua complecció més
freda e humida, per quant la pupil·la gran no proceex sinó de multitut de
humor albugínea, la qual és aygosa, de què significa que per sobreabundància
de aygositat és engendrada. E per quant la complecció sobergament
fleumàtica fa l'ome pigre e de flach ingeni, per ço tals ulls qui han la pupil·la
gran signifícan pigrícia e grossesa de ingeni.
color groga significa tal home haver pèssims costums?
Lo home qui excessivament és de complecció colèrica és de pèssima natura
e costums, per quant, com és stat dit, la supèrflua calor ab siccitat mixta
contínuament endureix, e en procés engendra melanconia engendrada per
adustió de còlera, e açò fa pèssima natura e costums. Com sia, donchs, que
los ulls de vàries colors e mesclat ab color cetrina no proceex sinó de gran
calor e siccitat, per ço engendra lo que és dit de mals costums.
ésser mal home, e majorment quant l'ull és de vàries colors?
La varietat de l'ull no proceeix sinó de calor que fa elevar diverses vapors alt
a l'ull; on, quant més varietat és en los ulls tant significa ésser major calor en
lo cors, com és stat dit desobre. E, semblantment, les màcules que apparen
en los ulls proceexen de gran calor. On, quant aquestes dues coses apparen
en los ulls, ço és màcules e varietat de colors, significa una excel·lentíssima
calor, de què proceex adustió en les humors del cors e, consegüentment,
malícia de costums, com spesses vegades és stat replicat.
gàmbero, és senyal d'estultícia, e que tal home és avar e seguidor de tots los
seus desigs e cupiditats?
La stultícia proceex de debilitat de intel·lect[e], e la debilitat de intel·lecte
proceex de mancament de cervell. E per quant los ulls petits signifícan poquesa
de matèria de la qual són engendrats, de què havent orígine del cervell
significa mancament de aquell. E, d'altra part, l'ull qui és fora eminent tost
comprèn moltes coses, on no pot de tantes coses axí tost judicar, ans sens
delliberació ha lo seu judici e, consegüentment, no és de bon intel·lecte.
Quant, donchs, se conjunyen aquestes dues coses ensemps, ço és poquesa
de ulls e eminència defora, fan l'ome ultra mesura leuger de intel·lecte. E
per quant la avarícia e cupiditat no proceex sinó d'estultícia e de no poder
conèxer lo dret de l'envers, e, semblantment, lo seguir de les sues cupiditats
e desigs proceex de poquesa de intel·lecte, per ço tals hòmens qui han los
ulls petits e fora eminents han la condició sobredita.
signifícan l'ome ésser pèssim?
La complecció fortment calda e secca és pèssima, com desús és stat dit, e
los ulls petits signifícan siccitat [i] [mancament] de matèria e los ulls mobles
signifícan calor, e per ço tals ulls signifícan tal home ésser de molt secca e
calda complecció, e, consegüentment, de mala natura.
una similitut de foch és senyal que tal home és envejós, loquaç e temeràs?
Aquella similitut de foch que appar en lo circuit de les pupil·les dels ulls
no proceix sinó de humor melancònica engendrada per adustió de còlera, la
qual humor és aprés endurida e fa a guisa de una semblança de foch. E per
quant los melancònichs són de lur natura temerosos e envejosos, per quant
la enveja no és altra cosa sinó contristar-se del bé d'altri e los melancònichs
sempre són trists, e, encara, són loquaçes per quant la loquacitat proceix de
poquesa de intel·lecte, per ço los hòmens qui han los ulls de tals pupil·les
han les dites condicions.
demència o follia?
Tals ulls signifícan la complecció de aquell home ésser semblant a la
complecció de la vaca, e que tal complecció és molt freda e humida, essent
los seus ulls grans, perquè los ulls grans són de natura freda e humida, com
és stat dit. E per ço, essent la vaca animal pigro, e essent la complecció freda
e humida de sa natura pigra, de la qual pigrícia proceix grossesa de ingeni e
demència, [tals] [ulls] [de] [la] [vaca] [signifiquen] [allò] [que] [ha] [estat] [dit].
significa Vome pèssim e homicida, qui volenters scampa sanch?
Açò és senyal que tal home és molt colèrich e de calda natura e cruel, per
quant tal negresa ab la dita color daurada entorn significa ésser procehiment
de humor colèrica que fuma als ulls, e los colèrichs quasi tots per lur furor e
moviment de còlera són homicides e hòmens vindicatius.
encara són roigs, significa que l'ome és foll e fàcilment cau en embriaguesa?
Dit és stat desobre que quant algun hom sembla a algun animal en los
ulls, que aquell li sembla encara en la complecció. Qui, donchs, sembla al
bou en los ulls és de semblant complecció en aquell e ha los seus costums
e, consegüentment, és foll. E la rojor dels ulls significa calor e semblança
ab los ulls de l'embriach. On, significa tal home fàcilment caure en
embriaguesa, per la similitut que ha tal home a l'embriach.
negre e blanch, e qui no són molt radiosos e splèndidos, ni encara appar rojesa
ni groguesa en aquells?
Tals ulls són de maravellosa natura e complecció temperatíssima, la qual
consiste en la temperança dels hòmens, e per quant la extremitat de colors
significa destemprança, e per ço la color mijana significa temprament. On,
tals ulls de mijana color demònstran temperança en les humors, de la qual
bondat de costums e de natura conquista.
de molta tristícia e ha leig parlar?
Tals hòmens són melancònichs de natura per adustió de còlera e de gran
calor que regna en lurs corsos, per la qual se leven los fums generatius de
molts pèls en les lurs celles. On, per ço los melancònichs són contínuament
cogitatius e plens de tristícia. D'altra part, tals hòmens han lo canó del pulmó
e difformitat de veu e, consegüentment, mala loqüela.
La longitut de les cell[e]s proceix de gran calor de complecció, de la qual
ve arrogància e que l'ome és sens vergonya, com és stat dit desobre. On és
ací de notar que la multitut e la longuesa de les celles quasi sempre signifícan
calor de complecció, com la poquesa de aquelles e brevitat significa
complecció freda.
la hú e tenint l'altre ubert, com fan los qui tiren de l'arch o de ballesta?
Quant les spècies visibles més se unexen, tant millor se veu l'objecte e,
per semblant, quant se fa en los ulls menys moviment, [perquè] [un] [moviment]
[empatxa] [l'][altre]. E per quant tancant mig ull o cloent la hú més se
unexen les spècies visibles, o menys immutació se fa en los ulls de l'objecte,
per ço se veu millor en tal forma que tenint los ulls de tot uberts.
veu?
Lo cech no és occupat en lo veure, de què la virtut sensitiva e animal no
diverteix a tants objectes com en l'ome que y veu, per quant no és sentiment
qui més se estena a diverses coses com fa la vista. E per ço, essent lo
intel·lecte e la virtut del cervell separada de la occupació dels objectes visibles,
resta més intenta e unida a altra speculació e subtilitat, de què los
ce[c]hs són de noble judici e ingeni.
que aquells qui veen mal scriguen tals letres com los que y veen bé?
Les coses grans prop dels ulls qui veen mal apparen petites; on, per imbecil·litat
del veure scriuen letres petites, e los qui han bona vista scriuen letres
petites per ço que les veen bé, e los que y veen mal les scriuen no com
aquella cosa que dretament veen, mas sol per imbecil·litat del veure, com és
stat dit. Encara, los que y veen mal cloen algun tant les palpebres de la sua
vista, de què l'objecte imprimex menors spècies en l'ull mig tancat que si fos
tot ubert, on appar menor. Qui y veu, donchs, mal no scriu sinó quant ell
veu, e per quant ell veu la cosa sota menor quantitat que no és, per la raó
sobredita, per ço tal home scriu letres menudes.
veure alguna cosa?
Per la debilitat del veure streny sempre l'ome l'ull, e açò per quant millor
se unexen los spirits visius e les spècies que represéntan lo objecte, de què
més se fortifica la vista, com fa l'ome qui vol veure alguna cosa de luny, que
per debilitat de la vista clou algun tant los ulls per ço que la virtut vis[i]va
sia més unida. E axí mateix fa l'ome qui té la vista curta, qui entén de
fortificar la virtut debilitada ab lo cloure algun tant los ulls.
Lo fort exercici disseca la humiditat de l'ull, com disseca encara tot lo
cors. On, dissecant l'ull ve a endurir-se la pupil·la, per la qual durícia ve a
ésser indisposta per lo veure, com se seguex en los vells, que per sequedat ve
a ésser la pell aspra e rugada e la pupil·la de l'ull endurida, per la qual cosa
manca la lur vista.
los ulls que sens aquella?
La lum del sol o tota altra lum fa la vista dèbil per la manera que és stada
sobredita. On, posant la mà sobre l'ull prohibeix tal lum caure encontinent
de dret sobre l'ull, e per ço no
los ulls.
ço és, que la part dextra se ajuda millor e és més fort que la sinestra,
mas los ulls e les orelles són uniformes e de una mateixa virtut axí de la part
sinestra com de la dextra?
Que la part dextra sia més fort que la sinestra és per consuetut, per quant
usam més en los nostres exercicis la part dextra que la sinestra; car, si usàssem
de la sinestra com de la dreta, tant seria fort la una com l'altra, com se
veu en alguns squerrers, qui han près més la usança de la part sinestra que
de la dreta. Mas lo veure ni oyr no reben aquesta diversitat que usen més lo
dret que lo squerre, mas los dos egualment. E encara, no
coses que consisten en lo soffrir, car les passives virtuts són eguals, mas les
virtuts actives se diversifícan. Com sia, donchs, que los sentiments sien virtuts
passives e materials, e lur operació no consista sinó en retenir les spècies
sensibles dels lurs objectes, per ço no reben diversitat alguna més de
una part que de altra. Mas la virtut de les mans e dels peus és activa, e per ço
pot rebre diversitat en les sues operacions més de una part que de altra, per
la occasió de la consuetut que és stada dita.
e negres?
Tot objecte estrem debilita lo sentiment, e lo mijà e temprat conforta, per
quant lo estrem mou destempradament l'orgue del sentir, com lo massa
blanch mou disgregant e lo fort negre mou massa unint e paucificant. Mas
la mijana color, com és la verda, mou tempradament, ni massa disgregant ni
massa unint, e per aquesta raó conforta molt la vista.
aquells?
Lo ull és més dèbil e passible que negun altre membre exterior, per quant
és de substància més rara e ha les sues porositats més ubertes, e lo fum, penetrant
per les dites porositats a les parts interiors de l'ull, indueix mordicació.
On, si ell no penetràs no faria allò, com veem que lo vinagre o qualsevol
altra cosa mordicativa o corrosiva no mordica les parts de fora, mas
acostada a les parts interiors importa mordicació.
refrèdan, e deuria ésser lo contrari, essent l'ull molt passible, dèbil e de rara
substància, com és stat damunt dit?
Sota la primera túnica de l'ull, nomenada conjunctiva, ha molta graxesa,
que té fort unida la calor de l'ull, reverberant-la a les parts de dins. E essent
encara la dita conjunctiva de grossa substància, e essent la calor de
l'ull fort per les dites occasions, no pot rebre fret ni tremolament de fret; e
en açò ajuda encara que los spirits visius de l'ull són lúcidos e de natura ígnea.
Féu, donchs, la natura l'ull de molta graxesa e grossesa en les parts exteriors,
per ço que la calor e spirits de l'ull se confortassen e, consegüentment,
que l'ull no soferís fret ne tremolament de fret.
ha gran dolor són fredes?
La occasió de açò és que la humiditat digesta és calda e la humiditat
indigesta és freda. Les làgrimes, donchs, de aquell qui passa dolor són indigestes
per la imbecil·litat de la virtut que fa dita dolor; on, debilitada la calor,
no
fredes, que proceexen per indigestió e debilitat de virtut, e per ço són molt
il·laudables. Mas les làgrimes del qui plora no són indigestes, per quant la
calor natural no
és bé sufficient a rescaldar les làgremes dels ulls, de on se segueix que les làgrimes
del qui plora són caldes e les del qui ha gran dolor són fredes.
se riu?
Qui ha la carn dura ha grossesa de intel·lecte, per ésser les sues humors e
spirits molt grossos, e la durícia de la carn fa lo front pla, que per la sua duresa
no
de intel·lecte. E encara, de altra part, són tals hòmens molt calts e sechs
de natura, la qual calor e sequedat fa lo front dur e stès. Com sia, donchs,
que l'ome de gros intelecte e de molt calda e secca complecció sia home
irós, per quant l'ome qui ama los litigis no u fa sinó per poca conexença e
per la còlera que en ell regna, per aquesta raó, qui ha lo front pla sens rugues
és home litigiós.
iracible?
La ira proceix de calor de complecció ab subtilitat de humors, que tost se
inflàman. Com sia, donchs, que lo front rugat significa calor que ha dissecat
la humiditat que tenia stès lo front, e ultra de açò, [significa] [que] [és] [de]
[substància] [subtil], [perquè] [altrament] [no] [s'][encresparia], [per] [ço] tal front significa
l'ome ésser de calda e subtil complecció e, consegüentment, és iracible.
vergonya?
Quant l'ome és debilitat de la virtut aprensiva e que no dicerneix bé lo
ver del fals, lavors és sens vergonya. E qui ha les parts anteriors del cervell
molt humides, ha tals virtuts dèbils e és home sens discreció per la gran humiditat
que regna en aquella part, e allà on ha tanta humiditat, allà ha molta
mol·lícia, de què
com del fort sech pot provenir rugositat en lo front. Mas ha-y differència,
per quant les rugues que proceexen de massa sech no són tan grans e no tenen
tot lo front e és ab aspresa, e aquesta significa iracibilitat e l'altra significa
iracúndia.
COMENÇA LO CAPÍTOL QUART DE LA SEGONA PART E FINAL DEL PRESENT
LIBRE, EN LO QUAL LO AUCTOR POSA QUESITS DE LES COSES CIRCA LA BOCA
Qui menja molt és necessari haja gran stómach per ésser capaç del que
menja, e si l'estómach és gran és necessari que la boca sia gran, perquè és
porta de tal stómach, per la qual dit stómach se umple. Los golosos, donchs,
han gran boca, e per quant de molt menjar se engéndran moltes humors e
spirits, dels quals proceeix la audàcia, per ço qui ha la boca gran consegüentment
és audace.
pereosos?
La follia proceex de grossesa de intel·lecte, e los qui han los labis grossos
han gros l'intel·lecte, per quant la grossesa dels labis no és sinó per multitut
e grossesa de matèria, de la qual proceex molta carn e grossa e, consegüentment,
de tal grossesa e multitut de carn proceeix grossesa de intel·lecte,
per quant si lo instrument de l'intel·lecte és gros, encara és necessari que
lo intel·lecte en les sues operacions sia gros.
Lo no poder strènyer los labis no proceex sinó de debilitat de virtut e de
natura que no pot retenir los labis o la boca streta, e los qui han la virtut e la
natura dèbil no són sans, mas fàcilment caen en infirmitat, per quant la natura
fort és aquella que resisteix a la infirmitat, e la dèbil no li pot resistir.
per lo contrari?
La dent de sa natura és freda e la carn és calda. Encara, la dent és molt
porosa e ha les sues porositats ubertes, e lo fret resisteix a la calor, e la calor
resisteix al fret. Essent, donchs, les dents fredes e havent les porositats ubertes,
tost penetra lo fret a les raels de aquelles, on ha poca calor, que no pot
resistir en aquell fret. E per ço reben gran nocument, e per la calor no tant,
per quant són fredes e per tal fret resisteixen a la calor. Mas la carn, essent
calda, per aquesta mateixa occasió més tost se dol de la calor que del fret.
Les dents són fetes e han orígine del cervell e de la matèria spermàtica, la
qual se converteix en humit radical de tot lo cors. Essent per ço les dents
flaques, poques e menudes, significa lo humit radical del cors ésser poch e,
consegüentment, la virtut de la natura ésser dèbil, de què proceex brevitat
de vida. Qui ha, donchs, moltes dents e grans és quasi sempre de longa vida,
e lo contrari és haver-ne poques e menudes.
audaç?
Les dents canines són fetes de la natura algun tant largues a rompre la
vianda, e majorment en los animals de rapina, qui han de mastegar o rompre
coses dures. Quant, donchs, un home se sembla a tal animal rapaç en les
dents canines és semblant encara a aquell en los seus costums, als quals li ha
deputat la natura tals dents. E per ço, essent alguns hòmens semblants a tals
animals, és mester sien golosos e, consegüentment, audaces, com són
tals animals.
és, semblant a l'embriach se deu embriagar e qui sembla a l'irós se deu sovent
enfelonir, e axí de les altres coses?
La disposició de tot lo cors de l'home més se demostra en la cara que en
algun altre loch, perquè la cara és un membre noble al qual tramet la natura
molta sanch e spirits. Segons, donchs, la similitut de la cara, nosaltres havem
a judicar la disposició e costums de tot lo cors. Qui, donchs, sembla a l'embriach,
o ver irat, encara deu haver semblants costums e disposicions.
e enteniment?
La occasió de açò és per ço que la carn grossa se engendra de humors
grosses, e de humors grosses se engéndran los spirits grossos, de què proceex
grossesa de enteniment.
cogitatiu?
La subtilitat de la cara proceex de subtilitat de humors, de què encara
proceex subtilitat d'espirit, per la qual subtilitat contínuament se revolta lo
cervell o l'intel·lecte a pensar e entendre diverses coses, emperò tals hòmens
són cogitatius.
Qui ha cara longa és de calda complecció, perquè de causa de la calor ve
a alargar-se, e qui ha la complecció molt calda és inverecundo, com és stat
dit.
La cara petita consegueix cap petit, lo qual és senyal de mala complecció
del cervell, com és stat dit. E en lo cap petit segueix caliditat de cor, perquè
lo petit cervell no pot refrenar la calor de aquell cor, emperò a la petita cara
seguex caliditat de complecció e malícia de costums.
tart?
La bondat de la ànima segueix la bondat de la complecció, e la dolentia
de la ànima segueix la dolentia de la complecció. E perquè la difformitat e
legea de la cara no proceex sinó de mala complecció de tot lo cors, per ço tal
cara significa, sobre la malícia de la ànima, que tal home a tart pot ésser bo.
La cara redona segueix lo cap ésser redó, la qual redonesa fa l'ome de
poch enteniment, com desobre és dit.
frigiditat, e aquella que és entre blanca e roja significa temprament de
la caliditat en la complecció?
La color de la cara se diversifica segons la varietat de la sanch e del spirit,
del qual pren la sua color. Quant, donchs, la sanch e la còlera abunda, fa la
cara roja e, consegüentment, significa senyoria de caliditat. E quant abunda
la fleuma a la humor melancòmca, fa la cara blanca o groga e, consegüentment,
significa frigiditat. E quant és de mijana color, entre vermella e blanca,
significa qualitat e temprament de complecció.
furiós?
Per ço que aquest és senyal de una gran caliditat que mou e no lexa star
ferm los spirits del cerebro, de què
lo cor fa l'ome ple de ira e furor.
La vergonya no proceex sinó de bondat de [complexió] [i] [intel·lecte], [perquè]
[tals] [homes] [temen] [sempre] [fer] [coses] [que] [els] [facin] [avergonyir], [i] [això] [no] [és]
[sinó] [bondat] [d']intel·lecte, e perquè tal color de cara significa bona complecció,
per ço significa tal home ésser vergonyós.
ésser irat, e la color roja clara significa l'ome ésser alegre?
La color cetrina significa senyoria de còlera, e la verdor e negresa significa
adustió de còlera, e, encara, major caliditat significa que la color cetrina o
ver groga, de què
abundància de sanch, la qual és dolça e, per consegüent, fa l'ome ésser benigne
e alegre.
[CAPÍTOL] [CINQUÈ], [EN] [QUÈ] [L'][AUTOR] [POSA] [DOTZE] [DEMANDES]
[SOBRE] [LES] [ORELLES]
Qui nada en la mar reté lo alè, per la qual retenció les orelles se ínflan e
stúffan e aprés, sobrevenint la percussió de l'aygua, que és més dura que no
és l'ayre, se rompen, perquè la cosa inflada menys resisteix a la cosa dura, e
la cosa dura és de major percussió que la molla.
primer infundeixen oli en les orelles o tenen un poch d'esponja circa aquelles?
Les sponjes posades circa les orelles prohibeixen la percussió de la mar
per aquelles. E l'oli infús fa lubricar l'aygua que va a aquelles, e l'aygua lúbrica
és mollíssima per l'oli que no pot fer gran percussió, de què no
ruptura.
La suor és de sa natura salada, e quant se podreix torna amarga. La brutura,
donchs, de les orelles, essent feta de suor, que, stant en la profunditat
de les orelles e no podent exir, se podreix, és mester que sia amarga.
que la dreta?
La orella squerra és més humida que la dreta, e essent de sa natura calda
ve a rebre més tost consolidació que la dreta, que és menys humida, bé que
sia més calda que la squerra, perquè a la consolidació fa més l'umit ab una
proporcionada calor que la més calor ab lo menys humit. E açò nosaltres
veem que la carn del jove se consolda més tost que aquella del vell, e aquella
de la fembra que aquella del mascle. On, per ço la orella squerra se consolda
més tost que la dreta.
L'orgue de l'oir és molt contínuu e molt comunicatiu ab l'orgue de la loqüela,
ço és ab la lengua e lo canó de la frexura. Essent, donchs, l'orgue de
l'oir en lo principi de la generació de l'home offès, se ve encara a offendre
l'orgue de la loqüela, com membres qui són fets de una mateixa matèria.
dintre?
La natura ha fet l'orgue de l'hoir en manera de una antorxa, e dins aquella
concavitat li passa un cert ayre connatural en aquell, e fa aquelles tortuositats
en les orelles. Primerament, perquè no
Segonament, que si li caygués cosa alguna en la orella, no pogués entrar
dint[r]e ni noure a l'orgue, e en açò fon tal ayre necessari. D'altra part, fon
necessari perquè sens aquell no
objecte de aquell oyr, e lo sò e la veu no sia sinó percussió de l'ayre, e l'ayre
percudit percut l'altre, e axí és de part en part fins que ve a percudir l'ayre
qui és dins de la orella, lo qual percudit de la spècia del sò, o ver de la veu,
representa aquella spècia a l'orgue de l'oyr, e en aquest modo nosaltres
oÿm. E perquè tal ayre qui és reclòs dins la orella se mou de un moviment
circular no fort, per ço tenint la mà sobre la orella se sent tal moviment de
ayre, on no posant-hi la mà no
qui impedeixen aquell e fan que no s'ou.
s'ou?
L'objecte de cascuna virtut sensitiva deu ésser proporcionat si ell deu
conservar tal virtut en lo seu ésser, e encara produir la deguda operació, perquè
tot sentiment té lo mig entre la estremitat dels seus objectes. E per ço
tota cosa que remou tal sentiment del mig e de la deguda proporció corromp
e guasta lo seu orgue. E axí, donchs, lo sò molt fort mou l'ayre terriblament
en manera que fa un gran moviment en l'ayre qui és dins e, consegüentment,
desfà la proporció de la qual és constituït l'orgue per la gran
percussió material que fa l'ayre en ell. Mas lo sò molt petit no pot tant
moure l'ayre que ell puxa multiplicar les spècies sues a l'oyr, e per ço no
sent.
orella?
Moltes voltes abunda ventositat en l'orgue de l'oir, que
cercant l'eximent e, no
l'orgue de l'oir, e allí appar ésser un sò de un molí o altre sò, segons la diversitat
del vent en grossesa e en subtilitat. On, per ço los metges pòsan l'oli
que resolga la ventositat en semblants trons o sons.
bé fora, infundent-li de l'oli fa més prest exir dita aygua?
L'oli és viscós e lúbrich; on, per sa viscositat l'aygua se té en aquell e,
exint l'oli fora, ix-ne ensemps l'aygua. E per lo semblant, d'altra part l'oli fa
lubricar per sa unctuositat l'aygua fora de la orella.
L'ayre qui entra dins la boca en lo badall ve a entrar encara dins les orelles,
e fa sublevar lo pannícol ab lo qual se ou, en manera que no lexa entrar
lo sò en la orella, de on ve a mancar lo oir.
vida?
La orella és molt cartilaginosa, per lo qual cartilage és de complecció melancònica;
és senyal, donchs, que tal home és de tal natura. Com nosaltres
veem que los animals de complecció melancònica, ço és, l'ase e la lebra, los
quals animals encara són stòlidos e orats, viuen molt, per ço l'ome qui sembla
a tals animals en la granesa de les orelles és orat e viu sens pensament,
que és causa de longa vida.
irascible?
Tal home és de colèrica complecció, perquè tal inflació e grossesa no
proceex sinó de caliditat e multitut d'espirit e de sanch que unfla e engruxa
dites venes.
[CAPÍTOL] [SISÈ], [EN] [QUÈ] [L'][AUTOR] [POSA] [CATORZE] [DEMANDES] [SOBRE] [EL] [NAS]
Senyal és que tal home és de complecció colèrica perquè la subtilitat e la
magresa proceex les demés voltes de abundància de còlera. E encara, tals
hòmens qui tenen tal nas han los forats de aquell strets, de què no
molt l'ayre a refrigerar lo cor, e per ço roman aquell quasi sempre calt, que
és causa de encendra còlera e de moure plets.
La grossesa del nas proceex de grossesa de cartilàgine e de la carn que
lo circunda, e tal grossesa proceex de grosses humors, que és causa de denigrar
los spirits grossos e, consegüentment, és causa de grossesa de
intel·lecte.
La calor és causa de obrir tot forat, com lo fret és causa d'estrènyer.
Aquell, donchs, qui ha los forats del nas larchs, uberts, és de complecció
calda, de què proceex que l'ome és luxuriós e irascible. Però és ací de notar
que la larguesa dels forats del nas e la stretura signifícan sobre la caliditat del
cor differentment, perquè lo nas stret de sa natura significa frigiditat de cor,
mas perquè no
lo nas larch significa essencialment que la calor del cor és aquella que ha
ampliat aquells forats larchs, perquè aquell cor calt millor se puga refrescar,
tirant molt ayre.
sanch del nas?
Lo fret repercut la sanch dintre, que és calda, e la fa retirar arrere, com
un contrari qui fuig a l'altre. E encara, l'aygua freda engrosseix la sanch; on,
per ço no corre axí com feÿa quant era calda e sotil.
Lo sternudar no és alre que una ventositat que se engendra en la humiditat
que és reclosa en los forats del nas, que ab impetuositat ix fora. E perquè
l'ome ha aquells forats amples e larchs més que los altres animals, los
quals fàcilment se reümplen de humiditat, la qual convertint-se en
vent stimula la natura; on, per ço aquella se mou ab impetuositat a lançar
fora lo sternut, e per ço no seria altre que eximent impetuós de una ventositat,
per lo qual moviment ix encara fora de molta humiditat catarral. Mas
los altres animals han aquells forats més strets e angusts, capaços de poca
humiditat e vent, per la qual cosa no
és tant stimulada la natura. E encara, l'ome ha curt nas en respecte dels altres
animals; on, per ço aquella humiditat, rescaldada e reduïda en vent, pot
pus prest exir fora que en los altres animals. Essent aquells forats més
lonchs, [a]quela humiditat se refreda primer que ixca fora, e per ço aquell
vent se remet per lo fret. Donchs, per aquestes dues raons l'ome més sternuda
que altre animal.
e no una volta o més de dues?
Dos són los forats dels nas: adonchs segons tots dos ix lo vent ab impetuositat,
que fa lo sternudar. On, per ço s'esternuda per tots los dos forats,
un aprés l'altre incontinent, perquè aquell vent primer ix de l'un e aprés de
l'altre; e açò és a les vegades, perquè quant és de molta replecció de humiditat
és mester que més voltes sternude.
Lo sol per sa caliditat mou la humiditat que és en les vies del nas e aquella
redueix a vent, de què
Lo sternut proceex de multitut de humiditat e de una certa calor que
converteix dita humiditat en vent. Essent, donchs, los ulls aprés los forats
del nas, per la fregació que
aquelles vies, e la converteix en làgrimes. E encara, la fregació de l'ull indueix
calor, la qual és molt pus fort que aquella que és causa del sternut, e la
major calor consuma la menor, e en aquesta manera ve a mancar la calor que
causava lo sternut.
de alguna cosa que baja a venir, mas en los altres moviments, com és la tos e
sanglots, no pènsan ésser ventura?
Lo sternudar proceex del cap, qui és membre diviníssim, de on se funda
la raó de l'intel·lecte, e per quant tal moviment de cosa divina nomenen
los vulgars ésser ple de ventures, perquè és fet de cosa sacra. Mas los altres
moviments no proceexen de membres axí nobles com és lo cap. E per ço se
diu com l'ome sternuda "Déus te valle", a demostrar que aquell moviment
haja significar alguna cosa.
Evacua-se en lo sternudar un vent e ayre calt dels forats del nas, al qual
aprés succeix l'ayre fret, a ço que no
l'ayre és causa de induir tal tremolament, com encara s'esdevé en lo urinar:
com l'ome ha urinat per lo ingrés de l'ayre fret a les vies d'on era la urina
calda, vénen certs tremolaments.
Los forats per los quals solia exir la ventositat causativa del sternut en los
vells són restrets, emperò aquella ventositat ab difficultat ix fora. E encara,
la calor del vell en les parts superiors és molt remissa, de què no pot bé convertir
aquella humiditat de aquells lochs en vent.
L'orgue de l'oyr comunica ab lo pulmó, per ço a les més voltes la sordesa
proceex de repleció de humiditat que és en l'orgue de aquell oyr e, consegüentment,
és replecció circa les parts del pulmó. E quant aquell pulmó és
replè de humiditat no pot bé formar la veu, mas l'ome s'esforça ab ímpetu
de trametre fora la veu, on, per ço la tramet ab l'ímpetu als forats del nas. E
en aquest modo ve a parlar ab lo nas lo sort, quant la sordesa proceex de replecció
de humors.
Al sternudar se requir la calor circa los forats del nas, que converteix
la humiditat en vent, com és stat dit. E encara, és mester que
l'orgue de l'odorar en lo sternut. E perquè en lo dormir la calor lexa les
parts del cap e tanque
calor en lo dormir en les parts del nas per lo sternut. E encara, en lo dormir
repòsan tots los sentiments e no
lo vetlar és lo contrari de aquestes coses.
La odor és un fum qui evapora de la cosa odorable, del qual fum dispargit
per l'ayre se multiplica la spècia de l'orgue de l'odorar. Quant, donchs,
aquell orgue és més sech, tant se sent millor la odor, perquè ha major simililitut
ab aquell fum, lo qual és encara de natura secca, e senyal de açò és que
més se senten les odors al temps de la calor e del sech que al temps del fret e
de l'humit. On, per ço com l'ome ha més calor e sech lo cervell, tant entre
los altres és de millor odorar. E perquè l'ome entre los altres animals ha major
cervell per respecte de la sua quantitat, lo qual cervell és de sa natura fret
e humit, per ço ha l'ome lo cap pus fret e humit que negun altre animal. Per
ço, consegüentment, ha pijor odor per la causa damunt dita.
[CAPÍTOL] [SETÈ], [EN] [QUÈ] [L'][AUTOR] [POSA] [VINT]_[I]_[TRES] [DEMANDES]
[SOBRE] [ELS] [BRAÇOS] [I] [LES] [MANS]
significa subtilitat de ànimo e arrogància, e que tal home és cobdiciós de
regnar?
Los braços lonchs proceexen de caliditat e humiditat de cor e, consegüentment,
de tot lo cors, perquè de raó de la calor és d'alongar e stendre,
essent-li lo humit proporcionat. E perquè de la caliditat del cor e humiditat
se engendra lo spirit subtil e, consegüentment, prové la subtilitat de l'ànimo
e de l'ingeni. E perquè, encara, de caliditat del cor proceex arrogància e, consegüentment,
desig de senyorejar. E per ço tals hòmens qui han los braços
molt lonchs són subtils de ingeni, arrogants e desijosos de senyorejar.
amadors de mal?
Com la longuesa dels braços proceex de calor compleccionada, axí la
brevitat de aquells proceex de frigiditat. E perquè de la frigiditat proceex temor,
com de la calor la audàcia, per ço tals hòmens són pauruchs de natura.
E perquè los tímidos temen contínuament de no ésser offesos, per ço desijen
que los altres penen o hajen mal, enaxí que lur puixança e força sia disminuïda
en tant que no púgan ésser offesos; per la qual cosa contínuament
desijen lo mal del prohisme.
enteniment en l'ome?
Lo major temprament que sia en l'ome és en la palma de la mà, e aprés
en lo residu de aquella, perquè en aquella consiste lo tocar sobre tots los
altres membres. E perquè lo tocar consi[s]te en lo temprament dels elements,
de què lo senyal és que quant l'ome és més temprat tant ha millor
sentiment de tacto, per ço en la mà se manifesta més la complecció de l'home
que en negun altre membre quant al tocar, per quant si la mà és mollíssima
e que sia temprada és de subtil humor e spirit, de què proceex sapiència
e subtilitat de enteniment. E si la mà és aspra e dura en lo tocar, judícan que
la complecció de aquell cors és feta de humors grosses, e semblantment
d'espirits rudes, de què proceex grossesa de intel·lecte. La mà, donchs, prima
e mollíssima significa temprament de complecció e subtilesa de ingeni.
l'ome ésser tirà?
La brevitat de la mà proceex de frigiditat, com la longa proceex de calentura.
Qui ha, donchs, la mà curta molt ha la complecció freda e les humors
molt grosses, de què proceex rudesa de intel·lecte. E la tirannia proceex de
molta calor, que fa l'ome instable en les sues fantasies, e fa
no deu, e fa
les mans molt longues sèmblan als animals qui viuen de rapina, e han los
dits e ungles molt grans, per ço que millor púgan rapar. E, semblantment,
ha fet la natura als hòmens de tals mans qui volen viure de rapina.
donchs, ab la sua virtut proceex una línea en la mà, la qual se diu línea de vida,
e per aquesta línea se pot conèxer l'ome quant ha de viure e quantes infirmitats
ha de haver, e ha principi aquesta línea entre lo dit gros e lo índex,
e proceex jus vers la restreta de la mà. E, semblantment, lo fetge produeix sa
línea com ha fet lo cor, e ha son principi de la línea de la vida, ab la qual fa
un angle, e proceex al devallar de la mà. La terça proceex del cap, e ab aquelles
dues altres dites fa un triangle en la mà. E perquè l'estómach comunica
ab lo cap e ha col·ligança ab aquell, per ço encara tal línea proceex
del stómach; on, per ço se diu línea capital stomachal. La quarta proceex de
la virtut de tot lo cors e és nomenada mensal, e comença entre lo índex e lo
dit de mig, e devalla baix, apropinquant-se algun tant a la junctura dels dits,
e és dita mensal perquè entre aquella e la línea del fetge se constitueix en la
mà un spay en manera de una mensa. E ha encara significació sobre la
melça, de la qual pòsan alguns haver principi. Són aprés algunes altres línees
petites, les quals són menys principals e naixen de aquelles.
e grossa e en deguda distància de la línea del fetge, com judícan los
ciromàntichs?
Quant la virtut vital del cor és fort produeix la línea de la vida longa e
grossa, e quant és dèbil la produeix curta o ver menuda e sotil, perquè de la
causa fort proceex fort e gran effecte, e de la dèbil proceex l'effecte dèbil e
petit. Quant, donchs, la línea del cor és longa e grossa, significa la virtut vital
ésser de gran vigor, e lo contrari quant és menuda e curta. És mester, encara,
que dita línea sia contínua e no descontínua, on per ço significa proproció
e temprament en les humors. E bé que la línea del cor fos gran e
grossa e fos descontínua, significaria la virtut vital en lo principi ésser stada
fort, mas que en temps fos mancada per destemprament de la sanch e de les
humors. És mester, encara, que haja deguda proporció en distància o propinqüitat
a la línea del fetge, ço és, que no sia massa remota de aquella ni
encara molt propinqua, perquè essent molt remota significa que lo fetge se
remou en sa natura del cor, e que ell no ha deguda conveniència ab aquell, e
que la sanch que
nudriment del cor. E, encara, si ella fos molt propinqua, significaria gran
multitut de sanch, que suffocaria la calor del cor. Aquelles dues línees,
donchs, deuen ésser en mediocre distància. Mester és, encara, que la línea
del fetge no sia molt longa ni molt curta, perquè essent molt longa sigficaria
gran calor en lo fetge, que extinguiria la natura. E essent molt curta
significaria mancament de la calor natural en lo fetge, e que la sanch generada
en ell no seria proporcionat nudriment al cor e a tot lo cors. Conclogam,
donchs, que a ésser l'ome de longa vida és mester que la línea del cor sia
longa e grossa e contínua, en deguda distància de la línea del fetge, e que
aquella línea sia en deguda quantitat.
punts fets a manera de una letra judícan los ciromàntichs que tal home deu
perdre tots los dos ulls, e si solament hi fos un sol punt, de perdre tan solament
la hú?
La línea del cor circa lo seu principi significa muntar, e circa la restreta
de la mà significa devallar en mal. E la línea del cap significa totes les coses
que són en aquell cap, e los punts fets com una letra represéntan los ulls.
On, per ço, quant tals punts són en la restreta de la mà signifícan detriment
o perdició en los ulls, perquè aquell loch és loch de dan e depresó. Senyal
és, donchs, que la virtut dels ulls no ha pogut produir los senyals seus sinó
en vil loch e deprès, de què significa tal perdició d'ulls, com havem dit.
contrari, perquè cada un membre deu discernir lo seu senyal en la mà, com
és stat dit; si, donchs, tals punts són senyal dels ulls deurien aparer en totes
mans, que aparer deuen o en lo pujament o devallament de la mà?
Les virtuts del cors són regides dels cels e de les sues intel·ligències, que
mouen aquelles. E són quatre les virtuts que són necessàries a l'ésser de
l'home, ço és, la virtut vital del cor, la virtut natural del fetge, la virtut animal
del cervell e la virtut regitiva de tot lo cors, que resulta de les tres primeres;
aquestes són les principals virtuts del cors. Les altres virtuts totes de
certs membres són més tost de bé ésser que de ésser necessari, com la virtut
dels ulls. La natura, donchs, universal dels cels ha una gran solicitut,
circa les virtuts principals, de produir-les, e encara los seus senyals, los quals
se produexen per fortesa de aquell[e]s. Mas de les altres virtuts que no fan a
l'ésser del cors de necessitat no ha tanta solicitut la natura de sobre; per ço
no produeix sempre los senyals de aquelles en la mà, mas sols quant vol demostrar
un gran bé o un gran mal en aquell membre. Per ço nosaltres veem
que en cada una mà al contínuu són les quatre principals lín[e]es ja dites;
mas les altres a voltes hi són e a voltes no, e quant hi són han sempre a significar
alguna cosa de bé o de mal. On, per açò la ciromància és sotsposada
a la sciència de astrologia.
van amunt vers lo polze e lo pujament de la mà signifícan que l'ome ha de
haver riqueses e honors, e lo contrari si tals línees van al devallant de la mà
vers on residen?
La causa de açò és manifesta per quant lo muntament de la mà és lo
munt del polze, qui significa honor, e lo devallant significa lo contrari, com
és stat damunt dit. On, per ço quant tals línees se partexen de la línea principal
del cor muntant, signifícan que la complecció de aquell home és bona
e que la natura lo ajudarà a muntar e a complir lo que ell volrà. E axí, si tals
línees devàllan, signifícan lo contrari.
deguda distància ab la línea del fetge, e essent la línea del cap sotil e poca,
significa l'ome ésser de molt longa vida e ésser de poch enteniment?
La occasió de açò és stada ja dita en los precedents quesits: que essent la
línea del cor bé proporcionada e formada és senyal de longa vida, e essent la
línea del cap prima e curta, significa la virtut del cervell ésser dèbil; on, de
açò proceex e devalla stultícia e poch enteniment.
continua dret significa l'ome ésser en dos staments, e tal no pot tenir lo cor
seu ferm en un stament, mas en molts se revolta ?
Quant no és continuació en una línea, mas se encorva e inforca, és senyal
que la virtut que produeix dita línea és flaca e impotent. Significa, per ço,
que la virtut animal del cervell és dèbil e, consegüentment, tal home és incensat
e no pot tenir lo cor ferm, mas és home inconstant que lo cervell li
vola.
significa longa vida e bona complecció, e lo contrari si és breu e menuda, no
essent contínua ni encara colorada?
Lo fetge és un dels principals membres a conservar la vida, del qual proceex
la sanch que nodreix tot lo cors. Si, donchs, la línea que ha orígine de
aquell fetge és bé produhida, significa aquell fetge ésser bé compleccionat e
dispost a engendrar bona sanch, com és stat dit en les altres dues línees
principals, quant los seus membres són de fort natura. Mas la rojesa de
aquesta línea significa la sanch ésser pura e neta e, consegüentment, bon nodriment
e restauració de cors, de què proceex longa vida. E axí lo contrari:
si aquesta línea és dèbil, curta e descontínua, sens color, significa breu vida e
mala complecció e moltes infirmitats que proceexen de aquest fetge per la
mala sanch que s'engendra en ell.
en la part que és vers la línea del cap significa infirmitat en lo cap la qual
proceex del fetge, e si tal rojor és en lo principi, o continua ab la línea de la
vida, significa infirmitat del cor proceint de aquest fetge?
Quant la línea del fetge és descontínua, breu e menuda, significa mala
complecció del fe[t]ge, com és stat dit, e que s'engendra sanch corrupta.
On, per ço és la rojor de la dita línea allí: significa abundància de tal sanch, e
que comunica aquell membre de tal corrupció. Essent, donchs, roja circa la
línea del cap ab les predites condicions, significa tal mancament e corrupció
de sanch comunicar al cap. E si en tal stament devallàs una línea del
cap a la línea del fetge, fent allí una creu, significaria una apostemació en lo
cap, que proceex de abundància de sanch mala. E, semblantment, essent tal
rojesa o ver tal línea circa [la] [línia] [de] lo cor, se deu judicar de la infirmitat
que proceex del fetge [al] [cor].
tres línees significa bona complecció e bon intel·lecte e longa vida, e lo contrari
quant són desproporcionades?
Quant la virtut regitiva de tot lo cors és fort e bé disposta, significa longa
vida, e totes les operacions del cors ésser dèbitament fetes. E perquè
aquesta virtut és aquella que governa tot lo cors, distribueix la perfecció a
totes les virtuts dels membres principals: si ell és fort, distribueix egualment
a dits membres principals la sua perfecció e virtut, axí que tots són de egual
fortitut e natura del seu generar, e per ço
aquells. Mas quant les línees de tal, ço és de aquest triangle, són ineguals,
que una és més longa que altra, signifícan que la virtut del tot no és stada
fort a distribuir egualment la virtut a cada un membre principal, de què són
fetes les línees ineguals. Per ço no significa bona complecció e, consegüentment,
significa malícia de intel·lecte, e majorment quant són ineguals de una
gran inequalitat.
és agut significa agudesa de ingeni, e si la línea de la vida és totalment separada
de la línea del fetge, per ço que allí no sia angle algun, significa l'ome
ésser envejós, instable e traÿdor?
Quant millor se conjuny la línea del cor ab la línea del fetge tant significa
ésser millor proporció entre lo fetge e lo cor e, consegüentment, entre la
humiditat e calor del cors, on consiste la vida. Essent, per ço, l'angle agut de
aquelles dues línees, mester fa que li sien molt conjunctes e unides perquè
demonstre òptima proporció e conveniència entre lo fetge e lo cor, e entre la
calor e humiditat, e, consegüentment, temprament de complecció, de
què proceex bondat e agudesa de enteniment. E quant aquestes línees són
descontínues, signifícan lo contrari, ço és, indeguda proporció de la calor ab
lo humit, e del fetge ab lo cor; e aquesta descontinuïtat proceex de molt
sech, e tals hòmens són de natura melancònica, perquè axí com la humiditat
és causa de la continuació de les línees, axí la sequedat és causa de la descontinuació.
On, per ço tals hòmens són de mala natura, de què
vicis predits, ço és, enveja, instabilitat e trahiment.
virtut e disposició de tot lo cors?
Una mateixa raó és ab les altres línees que són stades nomenades, perquè
aquesta línea proceex de la virtut de tot lo cors. Per ço, si dita línea és bé figurada
significa bona virtut de tot lo cors, e és lo contrari quant és mal figurada,
com és stat dit en les altres.
significa percussió en lo cap, de la qual se segueix mort?
Lo munt del dit de mig e de l'índex significa sobre
de la mà significa sobre la part dels enemichs, perquè axí com aquells munts
són en la part superior de la mà, axí lo cap és en la superior part del cors, e
los enemichs són contraris a la honor e exaltació de l'home, e lo devallament
de la mà és contrari al pujament, per ço se prenen los enemichs de la
inferior part de la línea mensal, on és lo devallament de la mà. Quant,
donchs, tal línea mensal proceex del devallament de la mà fins al munt de
l'índex, entremetent-se entre aquell e lo dit de mig, significa que
han vigor sobre lo cap e la honor de tal home. E axí, quant lo munt de l'índex
és divís de tal línea, axí significa lo cap ésser divís e vulnerat. On, per ço
los hòmens qui han tal senyal se deuen guardar de guerrejar ab sos enemichs,
per ço que significa que seran vençuts e soberguejats de aquells.
significa l'ome ésser homeyer, cruel e proditor?
Cada un effecte qui proceex en lo cor de sobreabundància de còlera és
proporcionat a Mars, on se pren tota crueldat e homicidi, perquè Mars sent
del cors de l'home lo fel e la humor colèrica. E quant la elongació és moderada
significa ésser feta de la calor natural e temprada, e quant la elongació
de una línea és supèrflua e al loch on no deu anar, significa ésser feta de superfluïtat
de calor. E perquè la línea mensal deu començar sota lo munt de
l'índex e circundar tots los munts dels dits, mas no deu començar que vaja
al munt de l'índex si ella és degudament feta. Quant, donchs, munta lo dit
munt significa abundància de calentura e que tal home és marcial, e que vol
senyorejar ab crueldat e homey, com és la natura dels colèrichs e marcials. E
tals hòmens són molt d'esquivar de no conversar ab ells.
línea del cap, o se ajusta ad aquella, significa l'ome ésser adulador, falsier e
deceptor, qui dóna bones paraules efa lo contrari?
Quant les línees de la mà no són bé proporcionades segons lurs sitis naturals
és senyal de impotència de la calor natural e abundància de la calor
preternatural. Quant, donchs, la línea mensal se parteix del siti seu e prolongues
vers la línea del cap, significa defecte de la calor natural del cors, la
qual comunica en aquell cap, perquè tals hòmens són de poch intel·lecte e
discreció e han falses imaginacions, ab les quals contínuament cerquen de
enganar. E açò és per la gran sequedat del cervell, que proceex de supèrflua
calor preternatural.
a manera de un ram de un arbre signifícan multitut de enemichs, e
segons la multitut de tal línea significa tants enemichs, e si en tal línea no ha
allí ram algun significa tal home no haver enemichs [o] [no] [haver]-[ne] sinó
un?
La línea mensal proceex de la virtut de tot lo cors, com és stat dit. Per ço,
de aquella se leven tots los accidents qui vénen en lo cors. E perquè són dades
dues virtuts a l'animal, e majorment a l'home, ço és virtut irascible, per
la qual esquiva los nocuments exteriors, e la virtut concupiscible, per la qual
segueix les coses delitables e juvatives, e de la virtut irascible se prenen los
enemichs, dels quals proceexen los nocuments, per ço són atribuïdes les
parts inferiors de tal línea als enemichs, e la part superior a la virtut intrínseca
de aquest cor, de la qual se prenen les sues inclinacions naturals. E, encara,
aquesta línea proceex molt de la melça, segons los ciromàntichs, on significa
sobre la humor melancònica, de la qual proceex tota discenció e discòrdia e
inimicícia. E, per tant, segons lo nombre dels rams de aquella línea en la inferior
part se pren lo stament dels enemichs, e segons la superior part, lo
stament de aquest cors, que si la dita línea en la part inferior és més grossa e
millor feta que la part superior, significa los enemichs ésser pus forts, e tal
home ésser soberguejat de ells, majorment si tal línea entra entre lo índice e
lo dit del mig, com és stat dit. E si la part superior fos més grossa que la part
inferior, significaria victòria de aquell sobre sos enemichs, e si ella fos egual
significaria longa guerra e egual poder.
mensal és streta significa l'ome ésser avar, e quant és molt larga significa
ésser pròdich, mas quant és mijana significa home liberal?
La planta de la mà significa la complecció de aquest home, segons que ell
ha inclinació a diverses coses, perquè, com és stat dit, la línea mensal significa
tot lo cors. Quant, donchs, la línea del cap se aproxima molt a la línea
mensal, açò no proceex sinó de defecte de la calor natural, que no ha pogut
degudament alargar les dites línees, e axí és lo contrari quant són molt alongades,
que significa aquella calor ésser supèrflua, e quant són mijanament
separades significa la calor ésser temprada. Com, donchs, la avarícia
proceex de la complecció molt freda, axí [la] [prodigalitat] [procedeix] [de] [la]
[complecció] [molt] [calda] [i] la liberalitat, de la complecció temprada.
vers lo dit manovell, e és stret en lo muntant vers lo índex significa l'ome ésser
pròdich en lo principi de la vida e avar en la fi, e lo contrari, si fos streta
en lo devallant e ampla en lo muntant, que significa l'ome ésser avar en joventut
e pròdich en la vellesa, e quant dit palmell és larch en lo muntant e
en lo devallant e stret en lo mig significa prodigalitat en lo principi e en la fi
e avarícia en lo mig de la vida?
Lo devallant de la mà significa lo principi de la vida, perquè l'ome naix
petit e baix, e contínuament proceex crexent en lo seu intel·lecte e en les
sues operacions fins a la mort; e per ço lo devallament de la mà significa lo
principi de la vida e lo muntant, la fi, ço és, la vellesa, e lo mig de la mà, entre
lo muntar e lo baixar, significa lo mig de sa vida. On, per ço, donchs,
quant les predites línees són amples en aquell temps que significa aquella
part, significa l'ome ésser larch, e on són stretes en aquell temps, signifícan
l'ome ésser avar.
E açò basta a la significació de la mà, en la qual són fundades les línees e
parts principals de aquella, perquè les altres línees que no són principals no
han axí vera significació ni encara se pot dar natural raó, axí com en aquelles
que són principals, de les quals la natura ha més cura e solicitut.
[CAPÍTOL] [VUITÈ], [EN] [QUÈ] [L'][AUTOR] [POSA] [SIS] [DEMANDES]
[SOBRE] [ELS] [PEUS] [I] [ELS] [PASSOS]
l'ome ésser de gros enteniment?
La duresa de la carn no proceex sinó de grossesa de humors grosses, e de
humors grosses se engéndran spirits grossos; on, per ço no poden deservir
bé a l'intel·lecte. E aquest és semblant en aquell qui ha les mans carnoses e
dures, que signifícan grossesa de intel·lecte per la dita raó.
Quant l'ome sembla a algun animal libidinós en alguna part del cors, encara
li sembla en la complecció e costums. E perquè la fembra que ha los
peus petits e bells és molt libidinosa, per ço l'ome qui ha tals peus és molt
fornicador e libidinós, e plaen-li los jochs femenils.
audaçe?
La timiditat proceex de disminució de calor, com la audàcia e fortitut de
la fort calor. Lo fundament de tot lo cors són los peus, e majorment lo taló;
de què, essent la natura dèbil, genera dèbil fundament al cors, e, essent fort,
fa dit fundament gros e fort. Encara, qui
de sí mateix no havent bon fundament, e per ço és temerós, e per lo contrari,
sentint-se dit fundament gros e fort, és fort e audaç.
gros e inverecundo?
La fembra que ha les clavilles dels peus e les cames grosses, segons la major
part, és grossa e inverecunda. L'ome, donchs, qui sembla a tal fembra en
les clavilles e cames grosses és encara semblant ad aquella en los seus
costums.
tals homes són més forts e audaces?
Nosaltres veem en los qui volen luytar que alàrgan les cuxes per fortificar-se
bé. Quant, donchs, l'ome és compost de la natura en aquesta manera
de les cuxes, deu ésser fort, perquè naix en allò que és més idòneu e convenient
a sostenir lo cors, e dóna-li fortesa. Per ço tal home és fort e, consegüentment,
audaç.
l'ome qui fa los passos leugers e breus és en les sues coses matiner e molt solícit,
emperò no les sab dispondre ni en aquelles consellar-se?
La spaciositat e benignitat de l'home proceex de bondat e temprança de
complecció. E la leugeria e solicitut de les coses, ab no saber dispondre
aquelles, proceex de [caliditat] [i] complecció colèrica. Donchs, los passos
breus e leugers signifícan sobrecomplecció [colèrica], [i] [los] [passos] [tards] [i]
[breus] [signifiquen] [sobrecomplecció] melancònica o fleumàtica, e los passos
grans e spayosos signifícan la complecció temprada. On, per ço appar la veritat
del quesit quant a les parts totes dues.
[CAPÍTOL] [NOVÈ], [EN] [QUÈ] [L'][AUTOR] [POSA] [DOTZE] [DEMANDES]
[SOBRE] [EL] [COLL] [I] [L'][ESQUENA]
La caliditat, o verament astúcia e ingeni, prové de la virtut animal del
cap, com és stat ja dit. Lo coll gros e rubicundo proceex de la virtut generativa,
que és fort, e ha molt spirit qui concorre a la generació de aquest coll.
E quant la virtut del cap és fort, produeix millor les sues operacions e fa l'ome
ingeniós e astut. D'altra part, quant lo coll és curt, múntan pus prest los
spirits del cor al cap, on se convertexen [en] spirits animals. E per ço, quant
la via és més breu del cor al cap, tant millor influeix la sua virtut a les parts
de sobre e, consegüentment, aquest cap és millor ajudat del cor a produir
ses operacions.
temerosos?
Açò proceex de la causa contrària del que és stat dit en lo precedent quesit:
[primerament], perquè ha la virtut del cap molt dèbil; segonament, perquè
son cap és molt distant del cor, de què pochs spirits són tramesos del
cor e reb de aquell poca virtut. On, per ço tals hòmens no han bon juhí ni
intel·lecte, e per ço són folls, de què proceex que tostemps són parlers e xarradors
e no saben lo que
spirit[s], que no
seus?
La iracúndia e festmació prové de fortitut de virtut, com és en tals hòmens;
on, per ço significa fortesa de cors, la qual proceex de calor, de la qual
naix ira e festinació. On, per ço, confiant-se en la sua força, són irosos, perquè
volen ésser obeïts.
furiosos e horats?
La carn se engendra de calor, la qual tira de molta sanch e, semblantment,
la fortesa del membre proceex de calor. Quant, donchs, les costelles
són forts e molt carnoses, signifícan molta calor regnar al cor de tal home,
de la qual excessiva calor torna l'ome furiós, e la fúria tol l'enteniment e axí,
consegüentment, tals hòmens tornen horats.
Quant algun membre principal és dèbil, les parts, encara que són circunstants
ad aquell membre, són dèbils. Quant, donchs, les costelles són dèbils
signifícan que lo cor és dèbil, essent dites costelles cubertura del cor.
iracúndia?
De la calor de cor proceex larguesa d'esquena, e los hòmens qui han lo
cor calent són les més voltes forts, arrogants e irosos.
Perquè tal equalitat significa temprança de complecció del cor, de la qual
proceex temprança de la complecció de tot lo cors, la qual temprança és
causa de totes les bones operacions.
de mals costums?
La qualitat del cor reflectant-se a les parts de la squena, no podent-li líberament
muntar, indueix corvesa en aquella squena. E perquè de la calor
del cor proceex malícia e prestesa ab animositat en les faenes sues, e majorment
quant en tals corsos són los spirits subtils, per ço tals hòmens són maliciosos,
perquè són calts de complecció e han les humors subtils, de què
proceex tal curvitat de la squena.
La spatla largua se engendra e proceex de la virtut del cervell, del
qual pren son origo. On, per ço, essent aquella virtut del cervell fort, engendra
los membres vehins forts e grans. Essent, donchs, la virtut del cervell
fort, succeex aprés bondat de intel·lecte.
de horadura?
Tal complecció d'espatles proceex de debilitat del cervell, qui no ha pogut
produir aquelles spatles en deguda grossesa e forma. E, encara, lo coll
no l'ha pogut produir gros mas subtil, lo qual, compriment-lo lo cap per sa
gravitat, ve a inclinar-lo a baix, per la qual inclinació stan les spatles elevades.
De què, essent la virtut del cap dèbil, fa l'ome foll e de poch
enteniment.
del lombrígol a baix?
La granesa del ventre proceex de calor de testícols e de les parts genitals,
de on naix la luxúria.
L'astúcia, ço és, subtilitat d'ingeni, prové de subtilitat d'espirit, la qual
subtilitat se engendra de humor subtil, com són los colèrichs. Tals hòmens,
donchs, qui són de complecció colèrica són subtils e magres, e són molt astuts
per ésser los spirits molts, molt subtils e fàcilment mobles.
[CAPÍTOL] [DESÈ], [EN] [QUÈ] [L'][AUTOR] [POSA] [TRENTA]_[CINC] [DEMANDES]
[SOBRE] [LA] [VEU] [I] [LA] [PARLA]
grossa e en altres sobtil e, semblantment, en alguns egual e en altres rugallosa
e aspra?
Tres coses principalment se requiren a la veu, com és stat dit desobre.
Una és la virtut del pulmó o gargamella, que trau l'ayre fora e reverbere
[a] [l'][epiglot], en la part de la gola e canó del pulmó. La segona és aquell ayre
lançat e reverberat. La terça és lo canó del pulmó e epiglot, on se reverbera
dit ayre. Quant, donchs, la virtut vocal és fort, que lança molt l'ayre,
e lo canó del pulmó és ample, qui molt ne reb, lavors la veu és gran, e
petita quant la virtut és dèbil e aquell canó del pulmó és stret. La subtilitat
e agudesa de la veu proceex quant la virtut mou leugerament l'ayre, e la
grossesa proceex quant la mou ab tarditat. Quant, donchs, la virtut
mou menys ayre, tant la veu és més sotil e aguda, perquè la mou ab més
leugeria, e quant la pren e mou més ayre tant la veu és més grossa, perquè
la mou ab més tardança. La aspresa de la veu proceex de aspresa e sequedat
del canó del pulmó [i] [la] [rogallositat] [de] [la] [veu] [procedeix] [de] [la][humiditat]
[supèrflua] [que] [davalla] [del] [cap] [al] [canó] [del] [pulmó], que no lexa líberament
penetrar l'ayre. E la equalitat e dolcesa de la veu proceex de equalitat e
temprança del dit canó, que
molt humida.
dels jóvens, o verament hòmens fets, és grossa?
La virtut vocal dels infants e de les fembres pren poch ayre per ésser lur
virtut dèbil e lo canó del pulmó stret, e la virtut vocal dels jóvens e hòmens
fets, essent fort e lo canó del pulmó larch, pren molt ayre; on, per la raó dita
en l'altre quesit, que la virtut mou més leugerament lo poch ayre que lo
molt, appar que la veu dels infants e de les fembres deu ésser subtil, e aquella
dels hòmens deu ésser grossa.
prima?
Lo coit rescalda lo cors e, consegüentment, amplifica los meats de la veu,
los quals amplificats reben major qualitat de ayre, lo qual la virtut mou ab
més tarditat, de on proceex la grossesa de la veu, com és stat dit.
e del bou perfet més que del vedell?
Lo toro ha lo canó del pulmó més stret que la vaca, bé que la virtut sua
sia més fort, de què pren menys ayre que la vaca, e si
açò no és alre que veu aguda. E semblant és en lo bou perfet en respecte
del vedell, qui ha la veu més aguda perquè en lo bou perfet és molt major
la virtut e molt més crexetiva, per ço que lo canó del pulmó no és amplificat,
e per ço en aquell no cap tant ayre que la virtut aquella sua fort no
puxa moure ab leugeria e, consegüentment, fer la veu aguda. Mas en lo vedell
lo canó del pulmó o frexura és molt més ampla en sí que no és
la sua virtut fort; per ço mou més ayre, tant per tant, e ab més tardança que
no fa lo bou perfet e, consegüentment, és la sua veu més grossa.
era?
L'ome castrat és de més freda e dèbil natura, com s'és dit desobre, en lo
primer libre. E quant la virtut és més dèbil tant pren menys ayre e, per consegüent,
lo mou ab més leugeria. E açò fa la veu aguda en los castrats.
lo temps de l'estiu?
En lo temps de l'hivern l'ayre és més gros en nosaltres, e encara fora de
nosaltres, perquè és replè de vapors, les quals engruxen dit ayre. E quant
l'ayre és més gros, tant ab més tarditat se mou que quant és sobtil, de on se
segueix grossesa de veu, com és stat spesses vegades dit.
e los qui rien fan la veu grossa?
Quant l'ayre se tramet fora en quantitat fa la veu grossa perquè, com és
stat dit, se mou ab més difficultat. Aquells, donchs, qui ploren e són trists
trameten l'ayre en poca quantitat, perquè
virtut se debilita, e per ço fan la veu aguda e prima. Mas los qui rien trameten
fora molt ayre; on, per ço fan la veu axí grossa.
aguda e sobtil?
La virtut dèbil no pot moure molt ayre, com és la virtut de aquells qui són
en decrepitut e dels convalescents per la infirmitat. On, per les raons damunt
dites, tals hòmens no poden fer la veu grossa, ans la fan prima e sobtil.
Quant l'ome de virtut flaca vol cridar, aporta dins molt ayre, lo qual per
sa debilitat no pot lançar fora, per què se pert la veu. Mas quant aporta poch
ayre, lavors lo pot trametre e reverberar al canó del pulmó e, consegüentment,
se engendra veu. E per aquesta raó apar moltes vegades quant l'ome
vol cridar fort que li manca la veu, perquè vol trametre més ayre fora que
no comporta la sua virtut; on, per ço, no podent, manca la veu.
La gran veu proceex de gran quantitat de ayre que
pulmó a les parts de la gola, e açò no proceex sinó de calor de natura, perquè
la calor naturalment mou fort tota cosa. Havent, donchs, l'ome gran
veu, no proceex sinó de calentura del pulmó e del cor; e, essent les parts spirituals
caldes, consegüentment les virtuts de tot lo cors són caldes.
Lo dia ha en sí molts moviments e diversos sons e tumults, e la nit és més
queda e tota cosa stà quieta. E perquè un sò no lexa oir un altre, per ço se
ou millor una cosa de nit que de jorn, e la causa de molts moviments en lo
dia és la presència del sol sobre la terra, qui ab sos raigs mou l'ayre e fa desdertar
tot animal. On, per la sua absència roman l'ayre privat dels moviments
e tot animal cerca son repòs.
no fa l'aygua calda?
Quant la cosa és més fexuga o pesant, tant més leugerament devalla, e
més leugerament mou l'ayre; e, consegüentment, fa lo sò més agut e prim
l'aygua freda que la calda.
més aspra e rugallosa?
Per lo molt vetlar se fa mala digestió e s'engendren moltes superfluïtats,
les quals se unèxan aprés en lo canó del pulmó, on ha a passar l'ayre, e perquè
no pot líberament passar, fa aspra e rugallosa veu.
L'ayre mogut ab ímpetu és causa de tots los sons e veus. La sal ha algun
tant humiditat, la qual per lo foch se aprima e rarifica e
lo qual ab violència fen la sal e ix fora, e açò no és alre sinó sò. Axí fa la castanya
quant no és rompuda, que essent molt humida per la calor del foch, se
subtilia e torna vapor d'ayre, lo qual no podent star en axí petit loch, e no
trobant per on spirar, fen per força la scorça e ab impetut ix fora fent gran
sò, on és trencada aquella vapor a la via del seu spirar.
Lo menjar rescalda les parts anteriors traent la calor a aquelles, e la calor
tira encara a sí més humiditat, de què aquelles parts són encara més humides,
e per açò los instruments de la veu abúndan més de humiditat, la qual
és causa de aspresa de veu. E per ço nosaltres veem que moltes voltes l'ome,
aprés dinar volent cridar, li embaraça la veu.
L'ome ha aquella porrogativa entre los altres animals de parlar e haver
loqüela determenada de veu, letres e síl·labes, la qual determenació requir la
lengua ésser sancera e sens abundància de humiditat supèrflua. Quant,
donchs, la lengua és més pura e neta de humiditat stranya, parla més determenadament
en lo seu proferir. La lengua, donchs, dels infants quant són
més petits de edat tant és més humida, e per ço balbúçan, no proferint bé les
paraules. E quant vénen més en edat, dissecant-se més aquella humiditat,
vénen a parlar millor.
De dues coses pot açò provenir: la una, per defecte de muscles e lacerts qui
mouen la leng[u]a, quant són contrets o breus o endurits o altrament disposts,
axí que la virtut no pot líberament moure la lengua per mijà de aquells.
L'altra causa, quant la lengua és composta de humors grosses en la sua generació,
que resulta la lengua molt grossa, per la qual grossesa no pot la virtut
moure dita lengua e, per consegüent, no pot articularment parlar.
Quant la lengua és impedida, no pot fàcilment la virtut moure
alguna força e impetut. On, per ço, tardant lo parlar per no poder moure la
lengua líberament, volent-se sforçar ab impetut de moure-la, tramet fora
l'ayre del pulmó e, en aquest modo, parla fort.
la veu?
Mou-se lo cor de molts moviments e tremola en aquells que s'exercítan e
en la temor, del qual cor proceex la veu. On, per ço, tremolant lo cor,
l'ayre qui és lançat de la virtut que és en lo cor se mou segons lo moviment
de tal cor. Fa, donchs, més reverberació, com fa encara lo cor de molts batiments
en lo seu moviment tremolós.
animals?
Encara que la veu de l'home sia una materialment, no_res_menys se diversifica
segons diverses articulacions, lo que no poden fer los altres animals.
Per ço l'ome ha diverses veus, perquè diversifica la veu sua segons diversos
modos de proferir.
Al parlar articularment dues coses se requiren: una és imaginació, la qual
mou la lengua a exprimir la sua similitut; la segona és l'orgue degut a tal
lengua. Déu e la natura, donchs, ha fet la lengua en l'ome a dues fins. La
una és comuna a tots los altres animals qui han lengua, e açò és que congrégan
e aporten la saliva en la boca, per mijà de la qual se gusta lo menjar; e
aquesta fi és de essència de tal animal, per ço que gustant lo que menge lo
prenga ab desig e de aquell se nodresca. L'altra fi és particular en l'ome a exprimir
los conceptes de la memòria sua per diversos conceptes que ell ha en
son intel·lecte. E no havent los animals bruts ànima intel·lectiva, no han
mester de loqüela, e per ço ha fet la natura la lur lengua grossa e inepta
en açò e aquella de l'home ha feta prima e disposta al parlar. E si hi ha alguns
animals qui parlen, açò no ve de imaginació, mas havent la lengua algun
tant subtil, hoint parlar l'ome volen semblar en aquell en fer la veu
semblant de articulació com l'ome, mas no entenen lo que dien.
caçadors, qui manen tenir lo alè quant volen oir subtilment un ocell o altra
salvatgina ?
Quant se reté lo alè, l'orgue de l'oir se apropinqua més a les parts foranes
e, consegüentment, millor pot la veu o ver lo sò apropriar-se. Encara, perquè
lo alè fa sò de sí, lo qual sò prohibeix lo oir.
ella fos lançada en poch foch?
Si la sal deu fer sò és mester que l'umit tancat dins ab violència ixca fora
e rompé dita sal. Quant, donchs, la sal és lançada dins lo gran foch, se consuma
e crema primer l'umit de aquella sal que ixca fora ab violència; e axí
no pot fer gran sò com si fos lançada en un foch poch, qui no ha tant poder
de cremar e consumar axí tost, mas primer desminueix l'umit e
en vapor que, exint fora ab violència, fa sò.
Tota cosa grassa és spessa. La lengua de sa natura és rara e sponjosa, si
deu ésser instrument degut del gustar. No convé, donchs, la grassesa ab la
complecció de la lengua.
L'ome entre los altres animals torna sort, e ésser mut proceex de un mateix
fundament del qual proceex la surditat, perquè la lengua és col·ligada ab
l'instrument de l'oir; per què, [ofès] [l'][orgue] [de] [l'][oir], és offès l'orgue del parlar,
com sia açò que la natura ha fet lo parlar ordenat a l'oir, de què mancant
lo oir manca encara consegüentment la loqüela. Encara, la loqüela no consiste
sols en la veu, mas encara en la articulació de més veus. E ésser l'ome
mut ha a mancar de loqüela, e no ha a mancar de veu, perquè encara
lo mut ha veu, encara que no haja loqüela. Per ço, donchs, los animals bruts
no han loqüela, e per ço no poden tornar muts.
de casa e venint lo sò o veu de casa?
La veu, o verament lo sò, unit en l'orgue de l'oir millor se ou que quant
és separat e desunit. Venint, donchs, lo sò fora casa se unex en la concavitat
de la casa, e per ço se ou millor. Mas venint lo sò de dins a defora, bé que sia
unit per la concavitat de la casa, se ve a desunir e divisir, e per ço se ou
menys.
Lo porro ha una certa humiditat viscosa, purgativa, abstersiva e mundificativa
del canó del pulmó, e per ço clarifica la veu.
Per dues raons. Una és que la veu no és alre que eximent de l'ayre fora
de l'animal, reverberant al canó de la frexura, e perquè ab aquell ayre és
acompanyada certa humiditat que fa l'ayre greu, per la qual gravitat més
tost devalla que no munta e, consegüentment, millor se ou de alt a baix que
de baix en alt. La segona raó de açò és que la veu muntant naturalment, trobant
l'ayre qui resistex, se repercut allí a baix, on, refregant-se, no s'ou axí
bé com devallant, perquè l'ayre no fa tanta resistència. E la causa fundamental
de tot açò és que l'ayre de sa natura més tost devalla que no munta.
no y pot passar, com és la lum, e deuria ésser lo contrari, perquè la vista és
més spiritual e sobtil que l'oir e, consegüentment, el seu objecte, que [és] la
lum, és més spiritual e sobtil que la veu, que és objecte de tal oyr?
La cosa que
quant troba en aquella dretura lo mig clar e tresparent, penetra fins a l'ull e
allí produeix visió, que si ella trobàs un mig spès no tresparent no poria
penetrar a l'ull e, consegüentment, no
donchs, de l'objecte visual és, si ell deu multiplicar la sua image a l'ull, que
entre aquell e l'ull sia un mig tresparent, bé que tal mig fos gros e spès, com
appar en lo vidre, qui no és porós e és gros, e semblantment l'aygua, que no
és porosa molt e és moltes voltes grossa, e, no_res_menys, se veen les coses
per lo vidre e per l'aygua. E és causa de la veu, o sò, a multiplicar sa
similitut a l'oir per mig que haja porositat, no obstant que sia no trasparent,
e per tota via e modo, e no sol per la dretura, com fa l'objecte de la vista.
Per ço se ou la veu per tot loch, mas no
que la veu penetra per lo mig no trasparent porós; e posat que tal mig no
hagués en sí porositats o ne hagués poques, e fos a la dretura de l'oir, que la
veu no pogués bé penetrar per tal mig a l'oir, no_res_menys encara se oiria,
perquè no podent passar la veu per lo dret passaria per altre loch, com és de
sa raó en anar a l'oir per tot loch e de tota part; e açò repugna a la natura de
la cosa que
L'aygua és cors trasparent e diàpha[n] per on se pot veure la cosa que és
en l'aygua. Mas essent l'aygua no porosa, no pot penetrar ni lo sò ni la veu
per ella, e per ço no
La veu gran e alta proceex de calor de cor, com és stat dit, e de la calor
del cor proceex la audàcia. Encara, la caliditat és causa de amplificar e alargar
lo canó del pulmó, del qual proceex la gran veu.
e irassible e de mals costums?
Tota leugeria e festinació proceex de superabundància de calentura. Tals
hòmens, donchs, festins e leugers en la loqüela són molt calts e mutables en
les sues fantasies e opinions e no han lo cap stable, de què no poden haver
bon intel·lecte. D'altra part, pàrlan leugerament e no considéran lo
que pàrlan e, per aquesta raó, són irassibles e de mals costums, perquè són
hòmens qui volenters engànan l'amich per la vacil·lació del seu intel·lecte,
que no stà ferm. On, per ço, essent la loqüela senyal de la intenció de la ànima,
[i] [essent] [lleugera] [i] [festina], tals hòmens són mstables e molt mobles en
les sues operacions.
e no és home qui treball, mas sols cura de sí mateix?
La veu grossa la qual no és gran proceex de debilitat de virtut, que no
pot insuflar molt ayre ni moure los muscles dels pits degudament, e de
açò proceex pigrícia; e tals hòmens per sa ponderositat no trebàllan.
cor?
La enveja proceex de tristícia que ha l'ome del bé d'altri, e la causa de açò
és la humor melancònica; on, per ço los envejosos són melancònichs. E la aspresa
de la veu prové de aspredat del canó del pulmó, la qual se engendra
de frigiditat e siccitat de complecció, com són los melancònichs. E perquè
los melancònichs naturalment són temerosos, per ço lo mal e la iniquitat que
ells han en lo seu cor no u maniféstan per temor, mas retenen-la en lo cor.
e intel·lecte?
La causa de açò és stada moltes vegades dita: que l'ome qui sembla a l'animal
de poch intel·lecte en algun membre o ver acte és encara semblant ad
aquell en los costums e, segons lo curs de natura, és de poch intel·lecte.
[CAPÍTOL] [ONZÈ], [EN] [QUÈ] [L'][AUTOR] [POSA] [SET] [DEMANDES] [SOBRE]
[ELS] [PULMONS], [EL] [COR], [EL] [FETGE], [LA] [MELSA] [I] [EL] [FEL]
Alguns animals són de calda natura, qui han mester de molt refrigeri a
lur cor perquè no s'inflame la calor vital, per la qual inflamació vingués
prest a mancar l'umit substancial de tal cor. Mester fo, donchs, a la
natura dar-li refrigeri per dues vies: una, per les parts cutànees, atraent l'ayre
per les artèries que confinen ab dites porositats per refrescar lur cor; l'altra
via és per mijà del canó del pulmó, atrahent l'ayre primer al canó de dit
pulmó e aprés insufla aquell ayre en lo cor. Són aprés alguns altres animals
qui no són de tanta calor, de on no han mester tant refrigeri, mas sols los
basta la via de refrescar e eventar lur cor per les parts cutànees e les vies arterials,
e per ço tals animals no han pulmó. Encara, la natura ha fet lo pulmó
com a una manxa a rebre l'ayre, e, rebut aquell, ensuflar-lo en lo cor, per
ço que l'ayre no offenés lo cor per la sua frigiditat, mas primer se alteràs algun
tant en lo pulmó e axí, alterat e dispost, pervengués al cor e aquell, degudament,
refrescàs sens algun nocument.
veu e altres no?
Tot animal qui ha lo pulmó, ha encara lo alè, e qui manca del pulmó,
manca encara de alè, perquè, com és stat dit en lo precedent quesit, lo pulmó
tira a sí l'ayre per refrescar a sí e al cor, e lo alè no és fet sinó per dit pulmó e,
finalment, per refrescar dit cor. Són alguns animals, donchs, qui no
han mester de pulmó ni encara de alè, mas ha-los proveïts la natura per altre
modo, com nosaltres veem en los pexos, qui no respíran, per ço que essent
frets de natura no han mester de respiració ni, consegüentment, de pulmó;
mas la natura los ha donat certes ales, les quals contínuament mouen per tirar
l'ayre al seu degut refrigeri, e açò basta per conservar la sua calor natural,
la qual és molt dèbil. E, semblantment, los animals qui han pulmó han
encara veu, e los qui màncan del pulmó màncan de veu.
lonch temps retenir lo alè, que no s'offeguen en l'aygua o per altra cosa offegativa,
e alguns altres, no podent star molt sens alè, més prest se offègan?
Quant l'animal és més calt de natura, tant més ha mester de refrigeri e,
consegüentment, pot star menys sens alè e més tost se offega que l'ome de
freda natura. E, per aquesta matexa manera, l'ome penjant quant ha lo cor
més calt tant mor més prest e, semblantment, qui mor de apoplexia o de mal
de gola.
quant és nat és blanch?
L'aire és causa del blanquiment del pulmó, lo qual de sa natura és roig.
On, per ço, essent la creatura en lo ventre de la mare no respira e, consegüentment,
l'ayre no toca lo pulmó, de què roman roig, com és stat creat.
Mas exint fora, comença a respirar e tirar l'ayre en aquell pulmó, per lo qual
ayre se ve a enblanquir.
secca complecció, per ço que la grassesa e aygua se engendra del fret e no de
la calor?
La natura ha fet tota cosa per lo millor e a bona fi. Ha fet, donchs, l'aygua
e la grassesa circa lo cor a refrescar-lo e prohibir-lo de inflamació e dissecació,
que vendria del seu moure contínuu que fa en lo dilatar-se e
constrènyer-se, e dels spirits [i] [sang] [calda] qui són en ell. E tal grassesa e aygua
se engendra de la frigiditat de l'ayre, que inspira en aquelles parts, e de
la frigiditat de la càpsula que conté lo cor com si fos son tabernacle.
leuger, més que al temps de sanitat, e deuria ésser lo contrari perquè la virtut
és més dèbil en lo malalt que en lo sà?
Lo pols reb tres differències en sí, ço és, gran e poch, [freqüent] [i] [rar], e
leuger e tart. E aquestes differències proceexen de tres causes, ço és, de
l'agent que és virtut motiva [i] [pulsàtil], e de l'instrument qui és l'artèria, e
de la fi que és segons la necessitat de refrescar lo cor. A les vegades, donchs,
la virtut motiva és dèbil, mas crex la necessita[t] del refrescar; on, per ço no
podent la virtut moure l'artèria e dilatar-la granment és mester que
lo qual deuria fer en una volta traent molt ayre, lo faça en moltes
voltes trahent aquell ayre al cor en moltes voltes, lo que hauria fet si ella fos
stada fort en una volta, com acau en lo pestilenciat, que la virtut torna debilíssima,
de què lo pols és petit, mas freqüent e leuger per la causa damunt
dita. A les voltes, la virtut és fort e l'artèria obedient, mas la necessitat creix
del refrescar, e en aquest cas creix lo pols en totes les tres diferències, ço és,
grandesa, freqüència e leugeria, posat que la calor crescuda sia molta —perquè,
essent poca, socorreria la natura al seu mester ab una diferència—, e sí
li socorre lavors ab més diferències, com acau al febrós qui no és pestilenciat
en lo qual la virtut sia fort. A les voltes, la virtut és dèbil e lo instrument
és inobedient, mas la necessitat del refrigeri és crescuda; és lavors lo pols
poch e tart, mas és freqüent, com en lo ètich e consumpte, en qui les artèries
són tan endurides per la gran dissecació que són inobedients e resisten a la
virtut, axí que allí no li pot molt elevar ni encara en breu temps; on, per ço
lo pols roman petit e tard e, no podent la virtut proveir al mester seu ab
leugeria e granesa, li socorre ab freqüència, no aturant-se entre la una pulsa
e l'altra.
La calor natural contínuament consuma e disseca l'umit substantiu del
cors, e perquè ha a conservar la vida, és mester de restauració. Ha-li dat per
ço la natura primer la boca, per la qual pren lo animal lo nudriment. Ha-li
dat aprés lo ventrell, on se ha a coure tal nudriment, lo qual cuyt és fet digest.
Terçament, lo fetge, qui haja a tirar a sí la part subtil de aquell, lexant
la grossa, e aquella part haja a convertir-la en quatre humors, ço és, sanch,
còlera, fleuma e melanconia. On, de la part més temprada ne fa sanch, e de
la part més calda e subtil ne fa còlera, e de la més freda e humida fa fleuma,
e de la més terrestre, melanconia. E perquè la sanch ab les altres humors no
seria pur ni idòneu nudriment a nudrir lo cors si primer no fos algun tant
mundificada de les dites humors supèrflues, per ço ha fet la natura la melça,
que ha a tirar a sí l'umor melancònica e apurar la sanch de aquell, e ha fet lo
fel que tir a sí la còlera e purifich la sanch de aquella. Mas no ha fet
algun membre qui sia deputat a purgar la fleuma de aquella sanch, per quant
la fleuma és convertible en sanch quant mester fos, e per ço l'à fet passar ensemps
ab la sanch a les venes, e encara humectar los membres quant per alguna
causa fossen molt dissecats.
[CAPÍTOL] [DOTZÈ], [EN] [QUÈ] [L'][AUTOR] [POSA] [ONZE] [DEMANDES]
[SOBRE] [L'][ESTÓMAC], [LA] [SET] [I] [LA] [GANA]
La fam no és alre que una trista e dolorosa sensació de la boca del stómach,
que proceex de consumpció de l'humit substantífich, com volen alguns,
o ver de l'humit chilós, com volen altres, per la qual consumpció tórnan
les parts del stómach rugoses e aspres, e la una toca l'altra, e ab aquella
exasperació e corrugació proceex un moviment dolorós a la boca, concorrent-hi
la humor melancònica de la melça, que encara més és aspra, e corruga
les dites parts; on, per ço ve fam.
Tota cosa acetosa ha virtut dissecativa e, consegüentment, ha virtut de
exasperar e corrugar les parts del stómach, de què
dit.
paex menys que aquell?
La frigiditat del stómach uneix e restreny primer les parts del stómach, e
per aquella compressió lança l'umit substantífich e chilós e, consegüentment,
se corrúgan e exaspéran dites parts. Com nosaltres veem en una
sponja plena d'aygua, que compressa e restreta ix fora dita aygua e roman la
sponja dissecada e aspra, axí s'esdevé en l'estómach fret. Emperò lo appetit
seu és gran, mas paex menys perquè la digestió se fa per mijà de la calor, la
qual se corromp per lo fret, perquè és lo contrari en l'estómach calt, qui per
sa calor paex bé, mas la sua calor disol molta humiditat e fa córrer aquella a
la boca del stómach, per la qual roman lo appetit saciat, bevent-se aquella en
les parts del stómach, e en aquesta manera manca lo appetit, que no és axí
excessiu en l'estómach calt com en l'estómach fret.
menja tant més volria menjar?
L'appetit, com és stat dit, proceex de consumpció de l'umit substantífich
del stómach, concorrent-hi una certa caliditat que exaspera e confrica les
parts del stómach ensemps. De dues causes, adonchs, principals pervé tal
appetit caní: és una gran frigiditat de la boca del stómach, que comprimex e
exprimeix l'umit substancial e chilós contínuament. E l'altra raó és una gran
caliditat ab gran evacuació de tots los membres del cors, per la qual caliditat
essent evacuats, tiren molt del stómach e cloen l'umit substancial de aquell.
On, per la primera causa nosaltres veem que los hòmens fleumàtichs, qui
han molta fleuma viscosa e vítrea en l'estómach, ménjan desperadament e
més que los hòmens de calda natura. E per la segona causa, nosaltres veem
que los convalescents e los qui són molt evacuats han contínuament fam, e
bé menjant no la
nudriment del stómach.
set, on per ço no ménjan ni beuen de tot l'ivern, com són algunes serpents?
Són alguns animals qui són molt humits de humiditat viscosa e fort, e
són de natura molt frets, que, sobrevenint lo fret de l'hivern, la lur poca calor
tant se debilita que no pot resolre ni dissecar molta quantitat de aquell
humit, ans stan com a mig morts, e alguns perexen, tant se ve a debilitar la
calor sua. Perquè, donchs, l'umit substantífich dels membres en tals animals
no
la viscositat de l'humit, per ço no caen en fam com al temps de la calor, en
lo qual lur calor natural, mortificant-se, ve a reviure e confortar sobre lo
seu humit e, consegüentment, consuma aquell, en manera que
fam.
De la calor natural proceexen totes les bones operacions naturals quant
és bé temprada e proporcionada al seu humit, e de la calor preternatural se
impedeixen, perquè és destemprada e disproporcionada al cors.
Essent, donchs, la calor febril disproporcionada al stómach, impedeix la
operació de l'appetit e universalment totes les operacions naturals, que són
com lo payr, atraure a sí lo nudriment, retenint-lo degut temps e lançar fora
les superfluïtats.
lo contrari, per quant han més fam e la fam prové per consumció de l'humit
substantífich, lo qual és molt més fort e difícil de resolre que l'umit ròrido,
de la qual consumpció proceex set?
Aquesta demanda no
resoluble que l'umit substantífich, per què no ve més tost set a l'animal
que fam, ans veem que les més voltes primer han fam que set. La solució
de açò és que la calor natural és fundada en l'umit substantífich e no
en l'umit ròrido; per ço se fa major consumció en l'umit substantífich de la
calor natural que de l'humit ròrido. Mas fa
ròrido per la calor extrínseca e accidental que de l'humit substantífich. On,
per ço nosaltres veem que en l'estiu ve més set que fam, perquè la calor extrínseca
és major e pus fort que la calor natural, la qual calor extrínseca rarifica,
disseca e consuma, atraent a sí l'umit ròrido per lo cors, de què proceex
set, perquè no és axí sobtil, àbil e resolubla l'umit substantífich de la calor
de fora per sa força com l'umit ròrido. Mas en l'ivern se fortifica la calor natural
dins tal humit substantífich; on, per ço se fa gran consumpció de
aquell, de què
se fa poca set. Encara en açò ajúdan les humiditats que són retancades a l'ivern
en lo cors, que prohibexen la set. Si, donchs, la calor natural fos egualment
aplicada a l'humit ròrido e a l'umit substantífich, seguirie
degués venir set que fam; mas, perquè més se aplica a l'umit
substantífich en lo qual és fundada, e no en l'umit ròrido, per ço ans ve fam
que set. Digam, donchs, que l'infant ha més fort la calor natural e l'umit
substantífich més sobtil que los altres; per ço encorre més fam. E perquè
ha molt humit ròrido, essent humit de natura, per ço a tart li ve set.
perquè lo vell abunda de molta humiditat, contínuament irrora e humecta
los membres?
En l'estómach dels vells abunda una certa fleuma nitrosa que contínuament
disseca e beu l'umit ròrido de aquells. On, s'esdevé que en los vells
abunda molta humiditat, no_res_menys aquella conquista una nitrositat que
contínuament disseca l'umit ròrido e, consegüentment, fa set.
Lo menjar beu en sí l'umit ròrido com fa la sponja en l'aigua, e axí ve a
dissecar aquell humit e causa set.
sobre l'aygua freda, mata la set?
A les voltes la set proceex de inflamació e gran calor de les parts spirituals,
per les quals se disseca l'umit rondo del stómach e indueix encara inflamació
en aquell; e per ço, levant aquella calor dels membres spirituals
mediant la inspiració de l'ayre fret, se ve a levar encara la inflamació de tal
stómach e la causa que consuma l'umit ròrido de aquell.
Dues són les causes que fan venir set: una és consumpció de l'humit ròrido
com és stat dit; l'altra és calor e inflamació induïda en la boca del stómach,
de la qual encontinent proceex set. E no faria set si primer no s'inflamàs
e rescaldàs dit stómach, per la qual inflamació se indueix una trista
sensació que no és alre que set, perquè axí com la fam no és alre que calor
corrosiva de la boca del stómach que proceex per consumpció de l'humit
substantífich mediant la frigiditat induïda de la humor melancònica, axí la set
no és alre que una calor inflamativa que proceex per consumpció de l'humit
ròrido per mijà de la inflamació que és induïda de aquella calor, o ver de la
part circunstant de tal stómach, o per calor extrínseca. Lo vinagre, donchs,
essent fret, remou la inflamació e calor del stómach, per la qual se causa set e,
consegüentment, removent-se la causa se ve a remoure lo effecte.
[CAPÍTOL] [TRETZÈ], [EN] [QUÈ] [L'][AUTOR] [POSA] [QUATRE] [DEMANDES]
[SOBRE] [ELS] [MEMBRES] [DE] [LA] [GENERACIÓ]
stèril?
La sperma, segons la més part de la sua corpulència, devalla del cervell
per mijà de les venes que són circa les temples; per ço, tallades aquelles, no
pot devallar aquella humiditat de la testa. No devalla, donchs, perfetament
dita humiditat als lochs de la generació, de què no
de on roman l'ome stèril.
l'animal stèril?
Les coses stupefactives inspíssan los spirits del membre e altéran la sua
compleció, en manera que desminueixen la calor sua natural e oppílan los
meats e les vies on devàllan los spirits e les altres humiditats. Posant, per ço,
les coses stupefactives sobre los testícols, com és l'opi e la mandràgola e
semblants coses, se oppílan e restrenyen les vies per les quals devalla la
sperma als testícols e altera la sua compleció, enaxí que no poden dar vera
forma prolífica en aquella sperma, posat encara que y pogués devallar, bé
que Aristòtil vulla que la forma prolífica de la sperma no
testícols, mas en los vasos spermàtichs involuts; on, per ço vol que la frigiditat
e stupor de les coses stupefactives pervinga fins als vasos o vexells involuts
e prohibesca la generació per aquella manera que és stat dit: posant la
sperma [prendre] [forma] en los testícols, com vol Galièn.
lo colló squerre del moltó e quant volen femella lígan-li lo dret?
Lo mascle és més calt que la fembra; on, per ço les més voltes lo mascle
se engendra en lo costat dret e la fembra en lo squerre. La sement, donchs,
qui va al colló dret és molt més calda que aquella qui va al squerre, e açò
és causa a produir l'ome mascle. Ligant, donchs, lo colló squerre, tota la sement
ab lo spirit genitiu corre al dret, on pren calentura e vigor molta, que
és causa de produir lo sexo viril.
tot fetus deuria semblar al pare, perquè la sement del pare concorre com actiu
e formal e la sement, o ver les mèstrues, de la mare concorren com
a passiu e material, e tota similitut és per raó del formal e no del material?
Fàcil cosa seria absolre aquest quesit tenint la opinió de Galièn, lo qual
vol que no sols la sperma de l'home concórrega a la generació del fetus, mas
encara aquella de la fembra; e vol que les dos spermes concorreguessen active
et passive, ço és, formalment e materialment, esdevenint-se que la sperma
de l'home hagués més del formal e actiu, e aquella de la fembra hagués més
del material e passiu. Mas Aristòtil vol que solament la sperma de l'home
concórrega actiu e formalment, e la mèstrua de la fembra concórrega passiu
e materialment, e que la sperma de la fembra per no res concórrega a la generació,
perquè a la veritat no és sperma, mas és una superfluïtat que sols fa
que la matriça tire e abrasse la sperma de l'home per la delectació que sent la
fembra en l'acte del coit. Mas açò no és necessari, segons ell, perquè és bé
possible que la fembra conceba rebent la sement de l'home sens que ella se
corrompa, e segons aquesta via de Aristòtil és molt més difícil absolre com
la creatura sembla a la mare.
Digam, donchs, segons Aristòtil, que per tres causes pot semblar la creatura
a la mare. La una és per alguna fortíssima constel·lació que regna en
aquella hora de la concepció per la mare e no per lo pare, per la qual imprimeix
en lo fetus la image e similitut de tal mare, com diu Tholomeu que les
cares e figures de aquest món són subjectes en aquelles del cel. La segona
causa és la fort imaginació que ha la fembra en aquell acte, per la qual se imprimeix
la figura segons aquella spècia que ella ha en l'enteniment. La terça
causa és una gran debilitat de la virtut informativa de la sperma de l'home,
que lavors, no podent aquella virtut produir la similitut e figura del pare en
la mèstrua de la fembra, per accident produeix la forma a la qual és més inclinat
dit mènstruo.
E açò basta quant en aquest cap[ítol]. Bé que molts altres quesits s'í poguessen
aportar, bàstan al present, e posam fi a la obra.
Fon stampada la present obra en Barcelona, per Pere Posa, e acabada a